Catalan Historical Review

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents Number 6

2013

Albert Balcells

7

Gemma Hernández, and Mauro S. Hernández

11

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto

Paul Freedman

33

Peasant Servitude in Mediaeval Catalonia

Montserrat Pagès

45

Romanesque mural painting in Catalonia

Javier Antón Pelayo

61

The Enlightenment in Catalonia

Josep M. Domingo

73

The Jocs Florals in Contemporary Catalan Literature

Albert Balcells

85

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939

Foreword

In Memoriam

111

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

115

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2012

121

Catalan Version

Catalan Historical Review Number 6 / 2013

2013

105

Catalan Historical Review

Catalan Historical Review

Institut

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Cob Catalan Historical 6.indd 1

6

d’Estudis Catalans

Barcelona • Catalonia

20/06/13 10:38

Catalan Historical 6 (Eng).indd 4

25/06/13 11:48

Catalan Historical Review Number 6 / 2013

Institut d’Estudis Catalans

Catalan Historical 6 (Eng).indd 1

Barcelona • Catalonia

25/06/13 11:48

Catalan Historical Review Free online access via http://revistes.iec.cat/chr/ Visit our blog:

http://blocs.iec.cat/chrbloc/

Aims and scope The Catalan Historical Review, the international journal of the History and Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans (IEC), aims to enable the current state of knowledge about the history of the Catalan-speaking lands − Catalonia, the Valencian Land, the Balearic Islands, and other lands related to them − to be known throughout the world. It will achieve this by publishing articles of synthesis dealing with ongoing research into major topics of political, social, economic, legal, literary and artistic history of all periods, from the most ancient to the most recent, on the basis of the literature published in recent years.

Copyright Submission of a manuscript to the Catalan Historical Review implies: that the work described has not been published before, including publication on the World Wide Web (except in the form of an abstract or as part of a published lecture, review, or thesis); that it is not under consideration for publication elsewhere; that all co-authors have agreed to its publication. The corresponding author signs for and accepts responsibility for releasing this material and will act on behalf of any and all co-authors regarding the editorial review and publication processes.

If an article is accepted for publication in the Catalan Historical Review, the authors (or other copyright holder) must transfer to the journal the copyright, which covers the non-exclusive right to reproduce and distribute the article, including reprints, translations, photographic reproductions, microform, electronic form (off­line, online) or any other reproductions of a similar nature. Nevertheless, all articles in the Catalan Historical Review will be available on the internet to any reader at no cost. The journal allows users to freely download, copy, print, distribute, search, and link to the full text of any article, provided the authorship and source of the published article is cited. The copyright owner’s consent does not include copying for new works or resale. In such cases, the specific written permission of the Catalan Historical Review must first be obtained.

This work is subject, unless the contrary is indicated in the text, the photographs or in other illustrations, to an Attribution − Non Commercial −

Catalan Historical 6 (Eng).indd 2

Non-Derivative Works 3.0 Creative Commons License, the full text of which can be consulted at http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/.

You are free to share, copy, distribute and transmit the work provided that the author is credited and re-use of the material is restricted to noncomercial purposes only and that no derivative works are created from the original material.

E-prints of the articles may be published before distribution of the printed journal. Authors must be aware that, after electronic publication, they cannot withdraw an article or change its content.

Any corrections have to be made in an Erratum, which will be hyperlinked to the article.

Disclaimer While the contents of this journal are believed to be true and accurate at the date of its publication, neither the authors and the editors nor the publisher can accept any legal responsibility for any errors or omissions that may be made. The publisher makes no guarantee, expressed or implied, with respect to material contained herein.

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 629 Fax: +34 932 701 180 E-mail: cathistorical@iec.cat

Subscription information ISSN print edition: 2013-407X ISSN electronic edition: 2013-4088 Legal Deposit: B-14914-2009

Editorial Office Alfons Tiñena, Journal Manager Josep M. Palau, Assistant

Editorial support Mary Black, Catalan-English translation.

Cover illustration

1 issue will appear in 2013.

The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included).

Subscription orders should be sent to: Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 636 Fax: +34 932 701 180 E-mail: publicacions@iec.cat Cancellations must be received by 30 September to take effect at the end of the same year.

Change of address: allow six weeks for all changes to become effective. All communications should include both old and new addresses (with postal codes) and should be accompanied by a mailing label from a recent issue.

Electronic edition An electronic edition of this journal is available at <http://revistes.iec.cat/chr/>

Poster by painter Ramon Casas for the festivities celebrating the 50th anniversary of the Jocs Florals of Barcelona (1908). The emblem of the Jocs Florals was superimposed upon the poet’s lyre and the prize flower.

25/06/13 11:48

Catalan Historical Review Number 6 / 2013

EDITOR-IN-CHIEF* Albert Balcells, Universitat Autònoma de Barcelona

ASSOCIATE EDITORS* Manuel Ardit, Universitat de València Francesc Fontbona, Biblioteca de Catalunya Josep Guitart, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Massot, Institut d’Estudis Catalans Tomàs de Montagut, Universitat Pompeu Fabra

ADVISORY BOARD* Josep Amengual, Universidad de Deusto Xavier Barral, Université de Rennes Thomas N. Bisson, Harvard University Dolors Bramon, Institut d’Estudis Catalans Joan-Ferran Cabestany, Institut d’Estudis Catalans Pere Casanelles, Societat Catalana d’Estudis Hebràics Jordi Casassas, Universitat de Barcelona Efrem Compte, Institut d’Estudis Catalans Dominique de Courcelles, Centre National de la Recherche Scientifique Miquel Crusafont, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics Núria de Dalmasses, Universitat de Barcelona Eulàlia Duran, Institut d’Estudis Catalans

Romà Escalas, Institut d’Estudis Catalans Francesca Español, Amics de l’Art Romànic Gregori (Francesc) Estrada, Institut d’Estudis Catalans Georges Fabre, Université de Pau Gaspar Feliu, Universitat de Barcelona M.Teresa Ferrer, Institut d’Estudis Catalans Paul Freedman, Yale University Josep M. Font i Rius, Institut d’Estudis Catalans Joaquim Garriga, Universitat de Girona Joaquim Garrigosa, Societat Catalana de Musicologia Carme Gràcia, Universitat de València Miquel Gros, Societat Catalana d’Estudis Litúrgics Christian Guilleré, Université de Savoie Enric Guinot, Universitat de València Albert G. Hauf, Institut d’Estudis Catalans Jocelyn N. Hillgarth, University of Toronto Nikolas Jaspert, Ruhr-Universität Bochum Manuel Jorba, Universitat Autònoma de Barcelona Simon Keay, University of Southampton Gabriel Llompart, Institut d’Estudis Catalans Henry de Lumley, Musée National d’Histoire Naturelle de Paris

Tomàs Martínez, Universitat Jaume I Joan Mas, Universitat de les Illes Balears Marc Mayer, Universitat de Barcelona Concepció Mir, Universitat de Lleida Joaquim Molas, Institut d’Estudis Catalans Olimpio Musso, Università di Firenze Alexandre Olivar, Institut d’Estudis Catalans Antoni Pladevall, Institut d’Estudis Catalans Olivier Poisson, Université de Paris Paul Preston, London School of Economics and Political Science Antoni Riera, Universitat de Barcelona Santiago Riera, Universitat de Barcelona Josep Maria Salrach, Universitat Pompeu Fabra Joan Sanmartí, Universitat de Barcelona Eva Serra, Universitat de Barcelona Antoni Simon, Universitat Autònoma de Barcelona Jaume Sobrequés, Societat Catalana d’Estudis Històrics Narcís Soler, Universitat de Girona Eliseu Trenc, Université de Reims Jill R. Webster, University of Toronto Michel Zimmermann, Université de Versailles-Saint-Quentin-enYvelines

* Members of the History and Archeology Section and Presidents of its the Institut d’Estudis Catalan’s Affiliated Societies

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical 6 (Eng).indd 3

25/06/13 11:48

Catalan Historical 6 (Eng).indd 4

25/06/13 11:48

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents Number 6

2013

Albert Balcells

7

Gemma Hernández, and Mauro S. Hernández

11

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto

Paul Freedman

33

Peasant Servitude in Mediaeval Catalonia

Montserrat Pagès

45

Romanesque mural painting in Catalonia

Javier Antón Pelayo

61

The Enlightenment in Catalonia

Josep M. Domingo

73

The Jocs Florals in Contemporary Catalan Literature

Albert Balcells

85

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939

Foreword

105

In Memoriam

111

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

115

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2012

121

Catalan Version

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical 6 (Eng).indd 5

25/06/13 11:48

Catalan Historical 6 (Eng).indd 6

25/06/13 11:48

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 7-9 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Foreword

Deciphering the meaning of prehistoric cave paintings is a challenge that still occupies researchers. What is clear is that those works that continue to fascinate us have changed our conception of the primitive people who made them.

Our admiration of the brilliance revealed within the harshness of that culture of hunters and gatherers, with thousands of years separating us, not only prompts our respect but has also transformed our vision of the history of humanity and of ourselves. Thus, even prehistory is a kind of contemporary history in the sense that it summons us, that it is our history. However, we should also recognise that if the change in mindset in which Darwin’s theory of evolution played a prime role had not taken place first, rock painting would not have been valued.

Back then, magic and art were one and the same, so much so that it is somehow an anachronism to speak about rock art. This issue offers a view of the current state of discoveries and studies on rock painting in the eastern part of the Iberian Peninsula, what are today Catalonia and the region of Valencia. The article takes stock of rock art and demonstrates the value of this remarkable set of works.

Catalan Romanesque painting survived in the Pyrenees and a few other places even after it had disappeared from the churches in other regions. It is one of the most valuable archaeological assets within Catalonia’s cultural heritage.

Some of the most famous Romanesque works of art are even found in the set of images that are form the Catalan collective memory, as they are representative of the epoch when Catalonia first emerged. In this issue, we provide an overview of the studies performed on those works since the early 20th century, the era when they were being rediscovered. Researchers from the Institut d’Estudis Catalans (IEC) and its circle have played a key role in the revival of interest in Catalan Romanesque painting, beginning with Josep Pijoan, the first secretary of the IEC. The Museu Nacional d’Art de Catalunya, located on Barcelona’s Montjuïc, owns one of the most important collections of Romanesque painting in the world, in addition to offering a broad sample of Catalan art from all ages.

Another article in this issue examines the peasants who were tied to the land, the serfs or remences, in Catalunya Vella, the northeast part of Catalonia. The Crown was interested in curtailing the nobility’s power, but the monarchs’ positions on the issue of the serfs fluctuated. They seemed just as likely to support the release of the peasant serfs by making them pay a large sum in exchange for the Crown’s intervention as to, conversely, favour the serf lords as a bid to ensure their vote for a subsidy in the Courts of Catalonia, where the serfs were not represented, similar to their plight across Europe. The reasons cannot

Catalan Historical 6 (Eng).indd 7

solely be sought in vacillation before the highest bidder from the standpoint of monarchs with little royal patrimony and a dire need for resources to fuel their ambitious wars. The monarchy, which aimed to be authoritarian, was grounded upon feudal principles from which it was difficult to extricate itself. It was not an ineluctable bearer of social and political progress, as some historians have wished to posit.

After the vacillating position of Alphonse the Magnanimous with his 1455 ruling, which was favourable to the serfs yet never put into action, his successor John II had the support of the serfs during the Catalan Civil War launched in 1461 but abandoned them when he signed the Peace of Pedralbes in 1472. Ferdinand II, the successor of John II, declared the suspension of mals usos (“bad customs”) decreed in Alphonse the Magnanimous’ 1455 ruling unconstitutional. As a result, there was a second serf uprising in 1482. It was defeated in the open, but the peasant resistance survived in the mountains, and for this reason it was possible to impose Ferdinand II’s Arbitral Sentence of 1486, which abolished the mals usos, ascription to the land and the lords’ right to abuse the peasants yet maintained the seigniorial system and its burdens, even though they were established and limited. Each estate had to pay sixty sous to release them. The Catalan parliamentary institutions had been used by the lords of the peasant serfs to enact laws to keep them subjugated. However, the freedoms that those institutions embodied were incompatible with ascription to the land by much of the peasantry in Catalunya Vella, as shown in the article published in this issue. Its author notes that the Catalan peasant uprising was an exceptional case in Europe as it transitioned from the Middle Ages to modern times, in that the peasants secured an emancipating solution that was, nonetheless, compatible with the survival of the seigniorial system. The peasant serfs included a moderate, relatively prosperous sector which was in favour of negotiations – the sector that ultimately won out – along with a radical, impoverished sector which was in favour of freedom without indemnification and the subversion of the seigniorial system. The denouement of the conflict fulfilled the aspirations not of this latter sector but of the former.

And now we turn to the Modern Age. Can we talk about the Enlightenment in the Catalan-speaking lands in the 18th century? If we rigidly apply the French pattern, the answer may be no. However, the same would have to be said about the rest of Europe. It would be absurd to deny what Italy’s Illuminismo, England’s Enlightenment, Germany’s Aufklärung and Spain’s Ilustración share with French encyclopaedism, as they form a diverse current yet one with certain shared features. However, it is

25/06/13 11:48

8 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

quite clear that almost no other place fits the characteristics of what France represented in the century of the Enlightenment, which preceded the 1789 French Revolution. Instead, the French example, despite its enormous influence, was atypical in a Europe that was beginning to believe in reason and progress while also encouraging experimental methods and promoting the dissemination of knowledge with a determination never before seen. The answer to the aforementioned question provided in this issue enables us to state that we can indeed talk about an Enlightenment in the Catalan-speaking lands without exaggerating the size and scope of the phenomenon.

Deism, agnosticism and atheism were not evident among the Enlightened Catalans, and their Spanish counterparts, and the most representative figures would be classified today as liberal Catholics, although during their lifetimes they were labelled Jansenists by more traditionalist ecclesiasts.

They wanted to strip Catholicism of external devotions that they regarded as closer to superstition, and they approved the expulsion of the Jesuits. The Enlightenment in Catalonia, which was more moderate than in England and less irreverent than in France, was more similar to its German counterpart. The volumes of the French Encyclopédie could be found in the library of the Barcelona Board of Trade, the bourgeois institution that created the first technical schools in the country. That encyclopaedic work overseen by Diderot could also be found at the Barcelona Military Academy. In any event, the changes did not seem to be limited to progress in medicine, biology, physics and historiography, and the participants in this modernisation included educated minorities in the Catalan-speaking lands, who at that time published only in Spanish. The new moral and political ideas were not unknown before the local liberals strove to apply them after the war against Napoleon, and liberalism was not a mere copy of the ideas and principles of the foreign occupant they were combating, as can be seen in the fact that it was reinforced in 1820 within a hostile continental milieu, and, in fact, it was based on the seeds sown in the 18th century.

The penultimate article in this issue studies the Jocs Florals of Barcelona, a literary competition which starting in 1859 came to represent the social projection and public recognition of what literary creators in the Catalan language were doing to turn the language spoken by the people into a modern literary language. Thus, the Catalan language was recovering the prestige it had had centuries earlier. A bourgeois cultural festivity that was officially apolitical, this literary competition could not avoid the political implications regarding collective identity, to which it contributed, as seen in the late 19th century when cultural Catalanism began to be closely associated with Catalonia’s desire for self-governance.

That literary event was full of medieval reminiscences which harked back to its 14th century forerunners in Toulouse and Barcelona. This is a general feature of European romanticism, which lasted longer in Catalonia.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 8

Foreword

However, almost everyone was aware of its modernity, just like the British Parliament housed within a 19th century neo-Gothic building. The Jocs Florals of Barcelona were held in May, and its slogan indicated the subject of the three ordinary poetry prizes awarded: patria, fides, amor. A jury of seven maintainers, who changed each year, granted the Golden Rose to the best poem with a patriotic, historical or traditional theme; the Silver Viola to the best composition on a religious or moral theme; and the natural flower to the best poem on any topic, although love poems were the most common. The winner of the natural flower chose the queen of the festivities.

An Artistic Cup was also awarded to the best prose text, and there were other prizes as well. When a writer had earned all three ordinary prizes, they were given the title of “Mestre en Gai Saber” and joined a veritable honour roll of Catalan belles-lettres. The speeches by the different presidents of the Jocs Florals, published along with the prize-winning compositions, serve as an outstanding chronicle of the ideological evolution of the Jocs over the course of seven decades. By 1914, the festival was losing its earlier prestige among the more innovative literary circles. However, its cachet was restored in exile, during the years of the Franco dictatorship, as a testimony to the vitality of Catalan literature, which the winners of the Civil War wished to liquidate.

The illustration on the cover of this issue of the Catalan Historical Review shows a poster by painter Ramon Casas rendered for the 50th anniversary of the Jocs Florals held in May 1909. The coat-of-arms of the Jocs Florals of Barcelona has been superimposed over the poster. The example of the Jocs Florals of Barcelona was copied in other towns. From 1879 onwards, Jocs Florals competitions were held in the City and Kingdom of Valencia, organised by the society Lo Rat Penat. Jocs Florals were also held on Mallorca. However, the Jocs Florals of Barcelona also welcomed competitors from Valencia and the Balearic Islands, who won prizes, so the event made an enormous contribution to raising awareness of the linguistic and cultural unity of the Catalan-speaking lands in all the language’s different variants.

The purpose of the last article in this issue is to trace Catalanist political groups’ identification with other similar European movements that are nationally subjugated but aspire to self-governance, as they are viewed by contemporary Catalans. The quest for concurrent references abroad demonstrated that Catalans’ desire for autonomy was not a rarity outside its time and the modern context, while its solidarity with the other national emancipation movements enabled Catalonia’s aspirations to be projected beyond its borders. Even though historical roots are wielded as an argument, the Catalanist movement was a modernising, pro-European movement, and as such it cannot fail to be interested – keenly interested – in any similar phenomenon in Europe.

The goal of situating Catalonia within contemporary Europe led it to this pathway until the outbreak of World

25/06/13 11:48

Foreword Cat. Hist. Rev. 6, 2013 9

War II, immediately after the end of the Spanish Civil War, which for Catalonia signalled the suppression of the modest degree of self-governance it had attained in 1932. To recognise the importance of this issue, all we have to do is recall that the grievances of the European nationalists governed by states of other nationalities were largely the detonators of World War I, although they also played a nonnegligible role in the outbreak of World War II as well.

In addition to the list of books and magazines on historical topics published by the Institut d’Estudis Catalans in 2012, this issue also includes obituaries for Jordi Castellanos, an expert in the history of 20th century literature, and Ma-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 9

nuel Mundó, former president of the History-Archaeology Section from 1995 until 1998, as well as Giovanni Lilliu, a corresponding member of the History-Archaeology Section since 1973 and an expert in Sardinian archaeology.

Finally, this issue also features biographical sketches of Dolors Bramon and Jordi Casassas, new full members of the History-Archaeology Section.

Albert Balcells Editor

25/06/13 11:48

Catalan Historical 6 (Eng).indd 10

25/06/13 11:48

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 11-31 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.83 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto Gemma Hernández *

Archaeology Service of the Generalitat de Catalunya

GemaHrnádzMauro S. Hernández ** Universitat d’Alacant

Received 16 October 2012 · Accepted 20 November 2012

Abstract Roca dels Moros in El Cogul is the first set of prehistoric paintings documented in Catalonia, and since its discovery in 1908 it has been a referent in prehistoric art on the Iberian Peninsula. Its existence garnered international attention on par with the bison of Altamira.

The history of Roca dels Moros in El Cogul is the history of prehistoric rock art on the eastern side of the Iberian Peninsula.

Based on this site, this article is a synthesis of the results of a study on the post-Palaeolithic rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula for over 100 years, along with a discussion of the public administrations’ efforts to further the conservation and protection of this kind of archaeological site. These efforts have earned the rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula a place on UNESCO’s list of World Heritage Sites.

Keywords: rock painting, rock art, Levantine art, schematic art, macroschematic art, engravings, Epipalaeolithic, Mesolithic, Neolithic, Copper Age, Chalcolithic, management, inventory, World Heritage Site, UNESCO

“Even if one knows very little about archaeological studies, one can immediately guess that the composition described above belongs to a distant period and a rudimentary civilisation, if you will, almost totally unknown to us... But we can note the paintings in El Cogul as a beacon in the proto-history of Catalonia.”12 Ceferí Rocafort1 In 1908, an exceptional rock art site was discovered in Lleida. Ninety years later, UNESCO added the rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula to its list of World Heritage Sites, which includes 757 sites with paintings in caves, shelters, grottoes, cliffs and isolated rocks in what are today the autonomous communities of Andalusia, Aragon, Catalonia, Castilla-La Mancha, Murcia and Valencia.

* Contact address: Gemma Hernández Herrero. Archaeology and Palaeontology Service, Department of Culture of the Generalitat de Catalunya, Territorial Services in Barcelona. Muntaner 221. 08036 Barcelona. Tel. +34 93 363 28 70. E-mail: ghernandezh@gencat.cat ** Contact address: Mauro S. Hernández Pérez. Department of Prehistory, Archaeology, Ancient History, Greek Philology and Latin Philology, Universitat d’Alacant. Post Office Box 99 E. 03080 Alicante. Tel. +34 965 903 403. E-mail: mauro.hernandez@ua.es

Catalan Historical 6 (Eng).indd 11

Traditionally, the earliest information on the existence of artistic expressions in this broad region was believed to date from 1868. That year, M. de Góngora reproduced the paintings from Cueva de los Letreros (Vélez-Rubio, Almeria), along with their counterparts in Fuencaliente in Ciudad Real, which he identified as “an entirely new and unknown prehistoric script”.2 Nonetheless, the first discovery actually occurred in Catalonia, even though it would take years for it to be properly assessed, as it was also mistakenly thought to be a kind of script.3 Indeed, a report that Fèlix Torres Amat forwarded to the Royal Academy of History in 1830 notes the existence of engravings, accompanied by drawings, “around 200 steps from the Llort estate on a cliff at the base of the mountain near Lladre Valley”.4 Years later, these engravings would be cited and reproduced in an inverted position by E. Hübner in his work Monumenta linguae ibericae, stressing the resemblance of these drawings, which were still considered engravings, with the painted motifs in Fuencaliente.

In 1909, M. Gómez Moreno concurred, stating that “they express simple concepts, coordinated or not, but in no way words much less sounds”. The manuscript by Torres Amat, on deposit at the Royal Academy of History, was consulted by S. Vilaseca. He then located these supposed engravings and saw that they were paintings; he traced them and described them in thorough detail.5 This is the

25/06/13 11:48

12 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Figure 1. El Portell de les Lletres (Montblanc, Tarragona).

set of rock paintings currently known as El Portell de les Lletres (Montblanc, Tarragona).

Given the above, we can state that Roca dels Moros in El Cogul is the first rock painting site recorded in Catalonia.

It became a referent in prehistoric art on the Iberian Peninsula as soon as it was discovered in 1908, comparable to the fame attained by the bison of Altamira. The history of Roca dels Moros in El Cogul is the history of prehistoric rock art on the eastern side of the Iberian Peninsula. The opinions on its iconography, chronology, conservation and dissemination have guided the pathway of research into post-Palaeolithic rock art for over 100 years. Today, with almost 100 rock art sites in Catalonia, El Cogul still retains its hegemony in the literature on this topic.

El Cogul, paradigm of post-Palaeolithic rock art on the Iberian Peninsula The presence of human and animal figures in the styles currently called Levantine art and schematic art have been found at Roca dels Moros in El Cogul alongside Iberian and Roman inscriptions. Levantine art is characterised by its naturalism and the accurate execution of its motifs, and animal and human figures predominate, sometimes isolated and sometimes joined to form scenes with varied con-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 12

Gemma Hernández and Mauro S. Hernández

tent. In schematic art, however, animal and human figures are reduced to their basic lines – simple outlines to indicate the head, trunk and limbs – while abstract motifs abound.

Technical differences can also be noted, since the well-defined outlines in Levantine painting contrast with the irregular and almost vague – squiggly — lines of schematic art. Subsequent discoveries have enabled us to identify diverse historic horizons painted or engraved on the eastern face of the Iberian Peninsula. The current record includes around 1,500 sites, many of them unreported or only partially reported. The presence of Iberian and Roman characters and their distribution on the stone necessarily imply that their authors were aware of – and respected – the existence of the previous paintings. Roca dels Moros in El Cogul is unquestionably the paradigm of what are today considered shared sanctuaries.

The different sketches also reflect the evolution in the techniques employed to reproduce prehistoric rock art.

The earliest copies were made freehand and tended to select certain motifs. The earliest one was made by Ceferí Rocafort and Juli Soler using two colours in the lithograph published in the Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. This was a novelty in the art that had just been discovered, as was the differing intensity in the way some of the motifs were filled in or the lightness in the superimposition of two caprids. The same year, H. Breuil published a new sketch rendered by Luis Izquierdo, also in two colours.

There are countless differences between both sketches, since Breuil’s includes new images and scenes, corrects the size and proportions and pinpoints the location. In a later sketch, some of the figures were modified with the goal of supporting his chronological proposal of Levantine art.6 However, his drawings are “more graceful, more skilfully rendered, where you can see the artist’s hand of this prehistorian, yet no more real”.7 Likewise, the custom of dividing the painted frieze into panels was introduced, which enabled certain details to be more accurately portrayed. In the sketch by J. Cabré, black and red are also used arbitrarily, the superimpositions are clearly indicated and changes are introduced into the shape and position of some of the figures.8 A new copy rendered by F. Font under the supervision of J. Colominas and P. Bosch Gimpera concludes a stage in the reproductions of El Cogul, all of them of vast patrimonial and historiographic interest, even though they also display major shortcomings. In all of these sketches – faithful testimonies to an epoch – certain motifs are ignored, perhaps intentionally, such as the Iberian and Latin inscriptions, and some figures are modified to support the different chronologies posited.

The study by M. Almagro Basch signalled a major shift from the earlier tradition. In addition to a general sketch, reproduced in a good size on a fold-out sheet, it includes two plates: men and cattle from the left of the frieze and the so-called phallic dance. These colour images have been deemed highly flawed and assessed as extremely poor reproductions by some authors,9 an opinion which we do not share given that they are the best sketches from that

25/06/13 11:48

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 13

period. Almagro introduces yet another new development which would take several years to become widespread: identifying each motif with a number in order to facilitate their description.

Three decades had to elapse to before we gained a new vision of the site. In 1985, the Archaeology Service of the Generalitat de Catalunya, as part of the Corpus of Rock Paintings of Catalonia project directed by J. Castells, assigned the team made up of A. Alonso, E. Sarrià and R. Viñas to exhaustively document the paintings and produce new sketches on a 1:1 scale. The critical revision of the existing sketches and the new documentation produced resulted in an entire series of corrections and the discovery of numerous motifs, most of them engraved, that had been unknown until then. All told, 42 painted figures and 260 engravings on rock were tallied. The new developments from this project include superimpositions and repaintings (red over black), a new interpretation of the animal species portrayed, details that were more deeply studied (lyriform cattle horns, accessories worn or carried by some of the women, including pendants and wands, and finally confirmation that the depiction of the eland antelope, according to H. Breuil, is actually a cervid, and that the controversial figure of the bison is more likely a wild boar) and new painted figures. This new image of El Cogul published in 1987 for the first time was widely disseminated as it joined a travelling exhibition organised upon the inclusion of the rock paintings in the list of World Heritage Sites and the publication of a colour poster to commemorate the centennial of its discovery.10 Perhaps like no other site, El Cogul reflects the deterioration of our rock paintings as well as the concern for their conservation and dissemination. From the very time it was discovered, the emphasis has been on the difficulty of seeing

the images, and water and a cloth were often used to moisten and rub the wall to revive the colours of the paintings, which barely stand out because of the roughness and tone of the rock.11 Likewise, we can note an early concern with conserving these paintings. Indeed, after the news of their discovery spread, the Institut d’Estudis Catalans charged C. Rocafort, L. M. Vidal and J. Soler with not only performing any work they deemed necessary but also studying the measures needed to “preserve them from all danger of destruction”. There were also attempts to buy the cave, and a stone wall with a gate was built to protect the paintings.

Despite the years that have elapsed since their discovery, the rock paintings in Roca dels Moros in El Cogul have never been cleaned or been subjected to any direct conservation intervention. Within the aforementioned Corpus of Rock Paintings of Catalonia project, the Archaeology Service of the Generalitat de Catalunya undertook and commissioned numerous studies on the state of conservation of the paintings and their alterations, and it also drew up an action protocol.12 In September 2008, a campaign to clean and recover the interpretation of the painted panel got underway as part of the overarching project being conducted by the interpretation centre. Today, this vast enterprise – which included a change in the route of the pathway from Albagés to El Cogul, a study of the danger of flooding, an executive building plan, the expropriation of lands and the enclosure project – has come to an end and the only job left pending is the finalisation of the museographic project assigned to the Archaeology Museum of Catalonia.

Because of the novelty of direct intervention on a painted panel, we shall briefly discuss the project performed by Eudald Guillamet with the assistance of Laura Ballester.

Based on its documentation in 1985, the Archaeology Service of the Generalitat de Catalunya determined the

Figure 2. Sketch of the paintings in Roca dels Moros (El Cogul)made by the Corpus of Rock Paintings of Catalonia (1985).

Catalan Historical 6 (Eng).indd 13

25/06/13 11:48

14 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

need to perform a cleaning intervention – and consolidation or restoration, if necessary – at the site in order to im­prove the readability of the painted panel. The sound condition of the rock underlying the paintings and the experiences at similar sites (in Catalonia and at Valltorta in Castellón de la Plana, just to cite examples from the Mediterranean Levant), which were also difficult to see because of dirt yet where the results of cleaning were quite effective, led the administration to be certain about the success of the intervention, and the Archaeology Service commissioned tests to evaluate the possibility of eliminating the film of dirt in order to conserve the paintings. The surface deposit that conceals them is a factor in the development of microorganisms which may interact with the rock and trigger geobiological reactions, with the consequent pa­thologies that alter the surface.

Likewise, experience demonstrated that cleaning always brings to light new elements in the archaeological study of rock paintings, including new figures, additional lines and the determination of painting techniques.

A core criterion always used in this kind of cleaning operation is minimal intervention. Action is only taken when it can be done without putting either the paintings or their supporting material at risk. The goal is to respect the original materials and their evolution over time while simultaneously restoring the aesthetic unity of the whole.

In the case of El Cogul, the cleaning tests performed in 2000 demonstrated that the film of dirt was totally soluble and that the paintings were solidly attached via the natural evolution of the rock. In 2008, the zones that had been cleaned showed no variations. All of these factors led to the 2008 cleaning operation aimed at recovering all the paintings. The result, as can be seen, far outstripped the original expectations. The paintings are once again visible and have totally gotten back their usual aesthetic interpretation without falsified effects via the application of water and computer processing of the image, which can make it visible but can never reproduce the natural tone of the paintings and the value of seeing them in their original setting.

The turn-off from the motorway, the redesign of the fences and the construction of the new interpretation centre will help to conserve the site and ensure that it can be properly disseminated.

Summarising the initial diagnosis, the paintings revealed the consequences of having been moistened, cleaned and rubbed with all sorts of liquids since their discovery, which led to the formation of a film of dirt that ended up totally covering them. However, there were no signs of major acts of vandalism, with the exception of several blows to the black goat, two of the female figures and the red deer in the same zone. The alterations mainly concentrated on the ceiling and south side of the aperture, while the zone containing the paintings showed no major modifications. In the fissures in the dance scene, water leakage had caused slight crystallisations of carbonates on the edges. On the peak and in the area above the schematic paintings, biological action had formed a black crust and flakes.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 14

Gemma Hernández and Mauro S. Hernández

The methodology used in the intervention on the rock paintings in El Cogul matched what had been used in other similar shelters. The film of dirt that covered the paintings was eliminated while avoiding any changes in the morphological characteristics of the rock: using soft brushes, the surface dust was eliminated, which was turned into solution by applying bottled water with low salt concentrations using absorbent paper compresses. The insoluble salts, especially carbonates, made by precipitation on the edges of the fissures in the dance scene, led to a light white film that was not removed, since it is insoluble in water and deeply incrusted in the rock.

The result of this operation was wholly satisfactory: the cleaning intervention restored the visibility of the entire painting and the natural tones of both the rock and the pigments. Cleaning the figures of the goats and the pair of dark-coloured women on the left side of the dance revealed a series of minor manmade blows hidden under the dirt. The white tone of the exposed rock under these blows had led to an alteration in the accurate aesthetic interpretation of the figures. In order to attenuate this effect, the white points were lightly retouched with watercolour, bringing them closer to the patina around them. This intervention is not only completely reversible; it was also limited to the zones that had been altered and never reached the level of the painting or the patina.

El Cogul and Levantine art El Cogul provided exceptional information on the techniques used to execute Levantine art, which is traditionally related to painting and here uses different tones of red and black. The engraving was extraordinary, and there were even doubts as to its existence.

J. Cabré called attention to the fine engravings that outlined some of the painted figures, just as they did in Calapatà. In addition to sharing J. Cabré’s proposal, M. Almagro also noted the presence of new depictions of animals made with fine-lined engravings, the reason why “the ancient age is indisputable”. A. Alonso and G. Grimal did not include these zoomorphic engravings, but they did note the presence of “many incisions of uncertain age, but clearly after the fact”. The discovery of the engravings regarded as Levantine in Barranc Fondo (Castellot, Teruel) along with various sites with fine engravings in Castellón which are believed to date from the late Palaeolithic, some of which are reminiscent of the zoomorphic illustrations published by M. Almagro Basch, led to a necessary revision of their counterparts in El Cogul.13 In the study of Levantine art, a centuries-old “constant and routine” has been noted whose roots lie in the iconographic interpretation of the images. On this point, too, El Cogul is an exceptional referent. The different interpretations of some of the motifs conditioned the initial dates set forth. This is the case of the presence of a bison, an elk and two caprids whose knotted horns and antlers identified them

25/06/13 11:48

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 15

as Ibex alpinus. Based on these supposed images, H. Breuil dated the Levantine art from the Palaeolithic. In his first reproduction, the zoomorph that he describes as an elk can be identified as a deer, and the supposed bison resembled a bull, although in the article in Anthropologie he changed the sketch to make it resemble a bison. This identification, which H. Breuil always upheld, is rejected by all the researchers that consider it a bull or a boar, albeit not without reservations of their own. On the other hand, L. M. Vidal states that the shape of the caprids’ horns could be explained by the ruggedness of the rock. Based on the study by M. Almagro, the presence of these cold-weather animals in Levantine art was discarded, just as E. Hernández Pacheco had done in his monograph on Les Coves de l’Aranya (1924), even though some authors such as Blanc, insist that “les Elans, le Chamois, le Saiga et les Bisons de Cogul sont certains”.14 In the study of the contexts to support the chronological proposals, El Cogul would once again embark upon a pathway that would reach today. Indeed, Ramon Huguet, the rector of El Cogul and the person to discover the paintings, collected numerous flint tools near the shelter which he showed to the earliest visitors. At first, they were identified as being from Magdalenian or Upper Capsian culture, based on three half-moons that, though lost today, were sketched years later by J. Colominas and P. Bosch Gimpera. They also collected other pieces near El Cogul, some of which are considered Neolithic and are comparable to the ones collected in the caves and plateaus of El Barranc de la Valltorta. The suggestion of a Palaeolithic date for the stone industries recorded near the caves was later echoed by H. Breuil for other sites, including Cantos de la Visera (Yecla, Murcia), where he noted the presence of Solutrean blades, and Mola Remígia (Ares del Maestrat, Castellón de la Plana). However, H. Breuil also collected ceramic shards at the excavations he performed at the latter site. M. Almagro retrieved the materials from El Cogul that had been deposited at the Archaeology Museum of Barcelona and concluded that they dated from the Mesolithic. The makers had been “hunters whose lifestyle lasted for a long time, even when other peoples developed Neolithic culture”. F. J. Fortea wholeheartedly discarded the relationship of these localised industries near the painted shelters with the Palaeolithic and insisted instead upon their dating from the Neolithic and primarily the Eneolithic and the Bronze Age. With regard to El Cogul, its materials are considered “common in the late Epipalaeolithic era in a largely ceramic period”.15 With regard to the iconographic and iconological interpretation of Levantine art, a question that is difficult to tackle, El Cogul has become a benchmark in the repeated reproduction of some of its images and scenes. In a preliminary analysis, we should note that no archers have been found at El Cogul, with the exception of schematic motifs, nor the wild animals which were traditionally used to associate Levantine art with hunters from the Epipalaeolithic/ Mesolithic or with peoples evolving towards the Neolithic.

The women’s gowns, which suggest the presence of fab-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 15

ric, and the arm-rings which they seem to wear refer to Neolithic or later times, in F. Jordà’s opinion.

The most famous images from El Cogul come from a “scene” made up of diverse depictions of women and one nude man. This is a characteristic accumulative scene in which, as M. Almagro noted, the women are portra­yed – and were painted – in pairs, avoiding superimpositions.

F. Jordà also stressed the execution process, noting the existence of two scenes: one reflects bullfighting while the other, made up of four pairs of women around the figure of the ithyphallic man, illustrates a celebration in honour of the fertility spirit.16 The different “interpretations” of the process of constructing the scene and the remaining images in the shelter should drive a profound revision of the site as a whole using the methodology proven valid at other sites. The intriguing proposal set forth by M. Almagro can unquestionably be improved upon, despite its importance. With regard to the scene’s meaning, H. Breuil identified it as depicting the social life in those ancient times, and he related it to a dance of women around a man, similar to the dances performed by other primitive peoples. In contrast, in their study on the garments in Alpera and El Cogul, I. del Pa and P. Wernet claimed that it is the tribe’s tribute to a prominent male. J. de Morgan echoed the theme of the women’s dance, which he believed evokes the worship of Priapus. At the same time, he related the females depicted with the Cretans, which led him to reject the Palaeolithic dating that prevailed at that time and instead situate these paintings from El Cogul in the Neolithic or even later. This date was defended by F. Jordà.

El Cogul and schematic art Schematic art is exceptionally well represented in El Cogul. Despite the small number of images, they are all of extraordinary interest in the record of this artistic expression that is so widely distributed around the Iberian Peninsula. However, it is not the only site in Catalonia with this kind of representation, as ever since the pioneering discovery of the site now known as Portell de les Lletres, many others have been found that document schematic motifs. The two volumes of the Corpus de pintures rupestres published by the Generalitat de Catalunya, as well as a few synthesis articles – from the classic ones by S. Vilaseca to the more recent ones by A. Alonso, A. Grimal, E. Sarrià and R. Vinyes, among others – all testify to the importance of these sites and the diversity of their motifs.

Similar to the earliest discoveries in the southern Iberian Peninsula – Cueva de los Letreros and Fuencaliente – these images in El Cogul are associated with hieroglyphics or ancient scripts, and popular tradition thus links them to the rock paintings with hieroglyphic inscriptions, which might be Iberian. In the case of El Cogul, it should be borne in mind that the presence of Iberian and Roman inscriptions likely exerted a major influence on the early explanations of the site. Despite this, from the start H. Breuil referred to

25/06/13 11:48

16 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Gemma Hernández and Mauro S. Hernández

Figure 3. Location of the rock painting sites in Catalonia.

three schematic red figures which represented a deer hunt via “a drawing that is not at all artistic”, which could be included among the “proto-historic [schematic drawings] belonging to all barbaric epochs”. In his description, he questions whether the hunter pursuing a deer, identified by its branched antlers, is carrying a bow or a shield and dagger. J. Cabré chose the shield and dagger, while M. Almagro believed that it was a bow and arrow. A. Alonso and A. Grimal offer a new drawing in which the arms of the anthropomorph hold what appears to be a small bow and arrow shifted towards the upper end, with a central bulge that evokes the shape of a sword. However, they believe that this figure’s identification as a warrior bearing a shield and sword cannot currently be sustained. The question is not trivial, since it has clear repercussions on the dating of the painting.17 For the time being, we shall not venture to choose either option and instead advocate further study of these motifs, along with some other anthropomorphs which might be included in schematic art even though they have been identified as Levantine. This includes a male anthropomorph atop one of the bovids, and even the one associated with the bison/bovid/boar. The recent cleaning of the shelter will unquestionably furnish new information on the characteristics of these and other figures at this site.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 16

El Cogul and Iberian and Roman inscriptions18 The existence of Iberian inscriptions engraved on the walls of El Cogul cannot be ignored in the debate on the nature of the site or even on the date of its paintings.

M. Almagro’s observations on the authenticity and spatial dispersion of the characters are extraordinarily important. He suggests an interpretation that has been accepted by linguists, albeit with a few variations. He notes the partial reading of the Iberian characters by M. Gómez Moreno, with a reference to Ildirda that he believes is clear. He dates the Latin inscriptions between the 2nd and 1st centuries BC and notes the relevancy of the text secvndio votvm fecit, which “unquestionably reveals that for some people during the Roman period the site was associated with magical cults, most likely related to phallic dances”.

The existence of Iberian inscriptions at other sites with rock art19 confirms the survival of these sites as hubs of social activities. Based on this information, we could reflect on the survival of the sites, of which El Cogul is the best example, over several millennia, if the chronologies proposed for Levantine and schematic art are accepted.

25/06/13 11:48

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 17

So far we have examined the discourse which began with the discovery of the Roca dels Moros site in El Cogul in Les Garrigues. However, one hundred years later, where are we? In the paragraphs below we shall try to examine the state of the interpretative hypothesis.

Palaeolithic art New discoveries have expanded the record of Palaeolithic art. In the region of La Safor, the exceptional portable art from Cova del Parpalló (Gandia, Valencia) has been joined by the discovery of rock engravings in the same cave and in Cova de les Meravelles, in the same municipality.20 In Castellón de la Plana, sites have been discovered with carved engravings of zoomorphs and geometric motifs – Abric d’en Melià (La Serra d’en Galceran), Gentisclar (La Serratella), La Belladona, Mas de la Vall and La Marfullada II (Ares del Maestrat), Mas de Serra Amposta (Culla) and Cova de Bovalar – which have been tentatively ascribed to the late Magdalenian period or the micro-laminar industries of the Epipalaeolithic, all grouped under the umbrella of late Palaeolithic art. These images have been used to elevate the original chronology of Levantine art. Their spatial distribution in the lands of Castellón and the absence of human figures and Levantine-style scenes led their discoverers to posit the hypothesis of the continuation of Palaeolithic rock art expressions during the early Holocene. However, in their opinion this chronological proximity did not necessary imply a direct link between these late Palaeolithic motifs and their Levantine counterparts, “since each horizon is defined by stylistic and thematic conventions and different forms of composition and spatial distribution”.

Macroschematic art The discovery of macroschematic art signalled major upheaval in the study of rock art in Mediterranean Spain, regardless of the position taken on its chronology and meaning.

Despite the time elapsed and the continuous prospecting, the initial record of 18 shelters located in ten sites has not been expanded, nor has their spatial distribution in the region of Alicante between the Aitana, Benicadell and Mariola mountains and the sea changed, although a peripheral area of “macroschematic influence” has been proposed. Nor has the suggested chronology changed, which was based on the stratigraphic position of the paintings in some shelters and the identification of portable art with cardial-style decorations.

In its cave variant, macroschematic art is characterised by its location in shallow shelters, the use of dense darkred paint and especially a single, unquestionably symbolic theme depicted on a large scale, while macroschematic portable art reveals an iconography resembling the ceramic decorations of the ancient Neolithic.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 17

In the zone that was once called “macroschematic territory”, there have been no new discoveries of rock art except for the some of the motifs related to the artistic horizon in Shelter I of Barranc del Bosquet (Moixent, Valencia), which were already included within the “Pla de Petracos style”,21 a name that was proposed to replace “macroschematic art” which some researchers still use.

This fascinating site is located in the inner periphery of this region, as is Cova de la Sarsa (Bocairent, Valencia), from which ceramics bearing macroschematic motifs were found,22 more of which were added later.23 Likewise, a new site was added to the initial record – Abric de la Falguera (Alcoi) – that is, if a tiny, non-cardial ceramic shard printed with an anthropomorph surrounded by serpentiforms/zigzags can be considered macroschematic.24 The spatial distribution of the shelters containing art reveals a determined and well-planned control of the land and a careful choice of locations. Preference was given to smaller, shallower shelters, in some of which all the available surfaces are occupied by the same motif or an association of different motifs, as in Pla de Petracos. In the larger shelters, the centre of the wall is painted – in Shelter IV in Barranc de Benialí and Shelter II in La Sarga – or its most significant or prominent part is – as in Barranc de l’Infern – and, exceptionally, the painting is on the more regular surfaces, such as in Shelter I in La Sarga. Likewise, shelters located in the mid and upper parts of the ravine basin or the rocky walls were chosen to ensure that the sun’s rays hit the paintings, or at least the shelter, at least a few hours a day. They all allow for some degree of visual control over the environs, although in several cases this visual field is not overly broad. However, none of them is located in a concealed site.

Nor have new themes been added to the ones originally proposed: anthropomorphs, serpentiforms, lines and thick points alongside other motifs, including an acephalous woman and the bull’s head, which have been identified with some difficulty.25 With regard to the anthropomorphs depicted in the caves, orants are the most famous, despite their scarcity, as only three figures – in Pla de Petracos, La Sarga and Barranc de l’Infern— have been identified, precisely at the sites with better visual control and with the possibility of more people gathering before them. These orants share certain conventionalisms – arms raised showing the fingers and round heads – while there are notable differences in the depictions of the legs, which are always tilted upward, and the trunk. Another noteworthy feature is the serpentiforms in terms of both their development and position and their composition, which in some cases seems to suggest the presence of an anthropomorph. Examples include the serpentiform motifs in Shelter I of La Sarga, which are reminiscent of a clearly anthropomorphic form in Shelter II at the same site. With regard to movable representations, orants are found exclusively in Cova de l’Or, while other anthropomorphs, albeit just a few of them, are present in the ceramic deco-

25/06/13 11:48

18 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Gemma Hernández and Mauro S. Hernández

Figure 4. Shelters in Pla de Petracos (Castell de Castells, Alicante).

rations in Or, La Sarsa and La Falguera, where the X and double Y anthropomorphs are also associated with schematic art.26 The chronology of macroschematic art is unquestionable. It is pre-Levantine, as proven by the direct superimpositions in Shelter I of La Sarga and their indirect counterparts in Shelter IV of Barranc de Benialí,27 which virtually everyone accepts based on dubious photographs.28 The portable supporting materials, always printed ceramics, both cardial and instrumental, enable us to date them from the early Neolithic, sometime after 6700 BP (5,600 cal BC), with an upper limit of 5500 BP (4358-4332 cal BC), when the first grooved ceramics appeared in Cove de l’Or. However, some researchers including Aparicio suggest an Eneolithic dating, or at least the survival of some of its themes in the ceramics from the advanced Neolithic in Malta and Italy.

The subsequent execution of Levantine paintings over their macroschematic counterparts in La Sarga would prove that the earlier forms were known. These superimpositions could be explained as the desire to eliminate the earlier symbolic referents or to retain the symbolic nature of the site by respecting images whose meaning had been lost in the new society but that still retained some validity.

Or they could at least verify the site’s continuation as a sanctuary. Consequently, the earlier motifs were not eliminated, as they were in the spectacular panel with anthropomorphs in Shelter II, among which the “sorcerer” and horizontal and vertical serpentiforms exclusively occupy the central part like a large-scale niche, while the Levan-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 18

tine scenes are located on either end of the same shelter, just a few metres away. No less meaningful is the distribution of the deer in Shelter I at the same site; they are not located over the most important parts of the orant, such as the arms and head, or over the radial terminations of the serpentiforms.

Because of their characteristics and position in the shelter, the macroschematic images have a clear symbolic content which could also be extended to include the portable representations. In the case of rock paintings, their size, the thickness of the lines and the bright red colour, which often contrasts with the ochre yellow of the underlying rock, enable the paintings to be seen from a certain distance, in Pla de Petracos from the riverbed, just like the anthropomorphs in Barranc de l’Infern. In the sites with anthropomorphs, the paintings can easily be seen by more than 50 people at a time. The places where the paintings were located were chosen to occupy almost the entire surface area in the little shelters, while they cover the central or more visible parts of the larger shelters. There are two important examples of this. In Pla de Petracos, the small shelters with yellowish walls open to the grey of the rock are used as niches, including a central one located at the highest point, with two shelters on one side and one on the opposite side, although there might have been another one near the latter if we bear in mind the remains of red paint that crop up at some points along the wall, which is totally calcified.

This organised nature of the space, which mimics an altarpiece, is reinforced by the existence of a large stone with an upper face and flat sides, the only one of its kind at

25/06/13 11:48

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 19

the site; if viewed from the ravine bed it seems to form an axis with the central shelter, while the other shelters, both painted and unpainted, are located on either side. The twin orants in Barranc de l’Infern are located inside a shelter which, in turn, opens into another one, like a large arc in an impressive wall. Finally, in Shelter II at La Sarga, the large horned human figure and the vertical and horizontal serpentiforms next to the smaller and less complex anthropomorphs occupy the central, most visible space.

The sites where macroschematic portable art has been found are also considered to be sanctuaries, even though they may also have been used as dwellings and exceptionally for human burials, according to the documentation from La Sarsa. Cova de l’Or is unquestionably a unique example. Because of its location on the slopes of Benicadell 650 metres above sea level, it visually dominates the macroschematic territory. Its ceramics bearing symbolic decorations do not seem to have been used to prepare food, and many of the receptacles are small, with asymmetric handles to hang them. They also show remains of ochre inside. This was a site occupied by a privileged group of humans that stands out for its exceptional archaeological record which includes not only the symbolic ceramics but also a large and diverse range of personal ornaments.

The theme of the orant is related to the oldest images from the Mediterranean Neolithic, where they are regarded as female figures, either goddesses or priestesses. The macroschematic rock images do not indicate the sex of the figure, although the one in Shelter VIII in Pla de Petracos could be interpreted as female, while one of the twin figures in Barranc de l’Infern has been deemed female by A. Beltrán in view of its size. Open legs tilted upward are traditionally associated with female figures. In the portable representations, the only complete example is female, judging from the buttocks impression on the shell of the Cardium edule between the legs, standing in for her sex. These female images are usually related to the fertility of both the land and humans. Some serpentiforms seem to reflect an identical meaning, especially those that emerge from a variety of closed geometric motifs which may mimic seeds, while the stems, depicted by sinuous vertical lines, are topped with fingers that evoke the orants.

Based on these considerations, it is clear that macroschematic art is an artistic horizon with its own unique features dating from the Neolithic and with a heavy symbolic content related to agricultural rituals. However, it has been regarded as a “local trend” within schematic art, an opinion that only seems to be backed by the anthropomorphs in X, Y and double Y, which are typologically similar in both forms of artistic expression. However, there are significant differences in their technical prowess in terms of both the kind of lines and density of paint and the colour, which are more accentuated in the serpentiforms and zigzags of both styles.

In recent years, some parallel zigzag motifs which appear vertically in the shelters in the Xúquer/Júcar River

Catalan Historical 6 (Eng).indd 19

basin have been related to macroschematic art, just as an anthropomorph surrounded by zigzags in the Roser shelter (Millars, Valencia) was earlier, and more recently a similar composition in the shelter at Los Gineses (Bicorb, Valencia). In some cases, these zigzags often identified as schematic are layered under Levantine motifs, as in Cova de l’Aranya (Bicorb, Valencia), Barranc de la Palla (Tormos, Alicante) and the shelter at Tío Modesto (Henarejos, Cuenca). With regard to the relationship between serpentiform/zigzag motifs and Levantine motifs in Cueva de la Vieja (Alpera, Albacete) and Marmalo IV (Villar del Humo, Cuenca), there are different versions of sketches and descriptions. In Cantos de la Visera (Iecla, Murcia), the superimpositions proposed by A. Beltrán and F. J. Fortea have been rejected. Their geometric motifs are now considered schematic, even though they have also been associated with Palaeolithic art.

In the Xúquer/Júcar River basin, these geometric motifs and the human figures associated with them are unique examples of prehistoric art which cannot be identified with traditional schematic art, although they do resemble macroschematic art in the Alicante nucleus in terms of their typology and execution. Thus, it makes sense to include the paintings from Barranc del Bosquet (Moixent, Valencia) within macroschematic art and to reinterpret some of the motifs in Beniatjar which were previously regarded as schematic but must now be reinterpreted in view of the new discoveries; their characteristics and location between both territories would reveal the direction of this dissemination, which would be reaffirmed by the presence of cardial-style printed ceramics in La Cocina and even in Cova de l’Aranya.

In view of this evidence, it was suggested that the traditional territory of macroschematic art be expanded, or that a region of influence of macroschematic art be created, in order to include these shelters. This would come from a period of expansion in which part of the symbolic content has been lost or transformed, although the formal features are retained. We must now consider whether macroschematic art should be regarded as an independent artistic horizon and thus be given a name that may not be devoid of controversy, or whether we should use the existing name and just add an adjective to identify it. In this sense, it is sometimes associated with early schematic art, although this has not been fully defined and could include motifs, compositions and techniques that are not found in these shelters but are indeed found in traditional schematic art. This concept would be maintained by associating it with the new beliefs related to collective burials. However, it would be more accurate to associate it with macroschematic art. It does not seem logical to expand the central nucleus of macroschematic art, which shows unity within the macroschematic territory of Alicante, nor does it seem logical to propose a new name, which will always be controversial, as if it were an independent artistic horizon, at least until it is more fully studied. It could be considered a second phase in macro-

25/06/13 11:48

20 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

schematic art which would not necessarily discard the possibility of its coexisting in time with some of the Alicante shelters and their counterparts in the Xúquer/ Júcar River basin in Valencia and Cuenca, and perhaps in other places as well where these serpentiforms appear as schematic art. When these shelters are fully studied and reported, we will then be poised to resolve their affiliation and propose a name. However, for the time being, we can only note their presence, the fact that they predate Levantine art, at least many of the shelters do, and their formal relationship with macroschematic art.

Levantine art In recent years, the discovery of new sites and the re-examination of others have prompted major headway in our knowledge of Levantine art, even though many of the questions that were being asked a century ago upon the report of the extraordinary site in El Cogul are still far from being answered. These issues include their spatial distribution, their technical and iconographic characteristics, their chronology, their meaning and even their very name.

The error of the name Levantine art has been stressed repeatedly, as it obviously does not match its current spatial distribution. Then again, neither did the initial discoveries in Teruel and Lleida, as they were not located on the “Levante”, or east coast, of the Iberian Peninsula, unless the term Levantine was used to contrast with Cantabrian when H. Breuil identified the artistic expressions in both regions as Palaeolithic. Other names have been proposed, although no consensus has been reached, so the term Levantine art remains in use, although “it is not only ambiguous but also dangerously erroneous”, in Beltrán’s words. In this sense, we should recall that at the meeting in Barbastre (Huesca), it was agreed to maintain “the term Levantine art as a conventional concept that is still useful in defining all the paintings to which it is applied and to facilitate understanding among researchers,” as Baldellou recalls. However, E. Ripoll prefers to call them “Levantine facies with post-Palaeolithic art”.29 The number of shelters with Levantine art has risen in all the autonomous communities, although unfortunately there is no updated record after the documentation assembled for the UNESCO application, whose list of names was published in the catalogue for the exhibition “Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica”, with M. Creu Berrocal adding a few subsequent finds. In theory, the proposed territory has not been expanded, although there are doubts as to the Levantine ascription of several nuclei in Jaén, such as the ones in Sierra del Quesada (Cueva del Encajero, El Arroyo de Tíscar and Manolo Vallejo) and Aldeaquemada (Tabla de Pochico and Prado del Azogue), which are located on the periphery of the territory, due to the special features of their motifs, just as with some of the isolated discoveries in Castilla-La Mancha.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 20

Gemma Hernández and Mauro S. Hernández

In contrast, new sites and shelters have been found isolated from the traditional “Levantine nuclei” which, established based on a variety of somewhat ill-explained geographic, iconographic and stylistic criteria and with internal contradictions, vary in name.30 According to their distribution along the basins of the Segura, Xúquer/ Júcar, Túria and Ebre Rivers, J. Martínez García has proposed a tentative categorisation of the groups with Levantine paintings into four groups, which should be further examined in the future according to their spatial grouping and quantitative importance in the record. Category 1 would include the nuclei in El Maestrat/Maestrazgo (Castellón and southern Aragón) and the mid-to-upper Segura River basin (Murcia, Albacete and Jaén); Category 2 would include the nuclei in Albarrasí/Albarracín, the upper basin of the Xúquer/Júcar River, the central zone of Valencia and the northern region of Alicante; Category 3 would include the northern periphery (Catalan sites and the Vero River) and the southern periphery (county of Los Vélez and Quesada); and Category 4 would include the “shelters in located in between the aforementioned ones, usually isolated, although they may reflect gaps in the research”.31 In recent years, Levantine art analysed from the perspective of landscape archaeology has generated a variety of fascinating contributions, although they differ in their geographic scope, methodology and results. M. Cruz Berrocal’s findings encompass all of Valencia, which was subjected to an experimental approach based on an analysis of different geographic and archaeological-cultural variables coupled with the use of diverse sources of information with differing levels of precision, including the application submitted to UNESCO, the CPRL – Corpus of Levantine Rock Painting of the Spanish National Research Council (CSIC) / Gil Carlés Archive – and limited fieldwork. In turn, S. Fairén32 focuses her study on the central-southern counties of Valencia and a comprehensive analysis of the territory, which is the home to all three post-Palaeolithic artistic expressions, dwelling sites and burial caves. This study concludes that all three show a similar “symbolic occupation of the space which reflects highly specific needs: maintenance of intergroup ceremony, as well as a gradual increase in territoriality as the Neolithic sequence advances (with shelters used to monitor movements and resources and local intergroup meetings).”

In this decade, new rock painting sites have been discovered in virtually the entire “Levantine territory” with the exception of the county of Los Vélez. Some of them have contributed new themes or sparked a reinterpretation of the traditional iconography, in which the abundance of animal and bow-hunting scenes has become a cliché. However, they are extraordinarily varied. The newest – and also the most debatable – include the ones that depict hunting by stoning, the capture of a live deer in Muriecho L and the use of boomerangs, which in the wake of the exceptional series of paintings in Cueva del Chopo

25/06/13 11:48

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 21

Figure 5. Barranc de la Valltorta. Visibility from Mas d’en Josep (Tírig); in the background, the La Saltadora shelters (Coves de Vinromà, Castellón de la Plana).

(Obón, Teruel) has also been identified in other shelters in Teruel, Alicante, Murcia and Albacete. With regard to other motifs, we could cite the scenes of clashing humans, male and female representations, a woman next to a man’s corpse in Abric Centelles, the discovery of a new tree in La Sarga and the spatial distribution of certain animals, such as boars and bovids, which must be a continuation of other animal depictions. In a similar vein, restudying the human figure as I. Domingo Sanz did or some of the objects like arrowheads is also of vast interest. The most unique contributions are unquestionably related to the composition and internal structure of the scenes, and one example worth pursuing further is the studies performed in Cova dels Cavalls (Tírig, Castellón de la Plana), which stands out at the Valltorta site.

Likewise, some of the classic sites were revisited by ma­ king new sketches and/or restudying the old ones with the support of analogical and digital photography. In some cases, this has led to the identification of new motifs and the correction of others. Among those reported this decade, the most noteworthy are the sites in Cova dels Cavalls, Mas d’en Josep and La Saltadora (Valltorta), Cinto de les Lletres, Val del Charco del Agua Amarga, Cañaica del Calar and La Sarga. In Catalonia, the prominent ones include Shelter I of Serra de la Pietat in Ulldecona (Tarra­ gona).

The debate on the chronology of Levantine art has intensified in the past decade, when researchers have been divided between those who uphold an Epipalaeolithic dating, claimed even in the very titles of their articles, versus those who defend a Neolithic timeframe, following a discussion that dates back decades. On the other hand, there have been attempts to determine the absolute dating of some paintings, albeit with uneven results.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 21

In some cases, the tests have revealed the absence of organic matter, as with the black paintings in La Saltadora which are made of manganese oxide. In Abric del Tío Modesto (Henarejos, Cuenca), layers of oxalates have been dated from between 5320-5010 cal BC and 48004610 cal BC.33 However, we should accept these dates with reservations until the validity of the method has been proven and the dated layers have been precisely indicated. The tests performed in Ulldecona (Montsià) at two different points in time and different laboratories have also been invalid to date.

For the supporters of the Epipalaeolithic/Mesolithic hypothesis, the iconography is the most important supporting argument. However, it has never been clearly explained, and some researchers believe that there is a relationship of continuity with art from the late Palaeolithic. In fact, this perspective has come to the fore since the discovery of the extremely thin engravings incised in Teruel and Castellón, especially the ones in Barranc Fondo. There are several major discrepancies among this group of researchers: while some believe that the roots of Levantine art lay in early Palaeolithic art, others accept the “existence of a clear evolution, which got underway in the engraved/painted portable art of the late Magdalenian/Epimagdalenian and the engraved/painted outdoor sites, which used the same graphic techniques in the Epipalaeolithic-Mesolithic, and the ones developed in the early neolithisation processes in the Levantine region”.34 This somewhat continuous relationship with Palaeolithic art, as expressed in the plaques in Parpalló, was also posited by R. Vinyes at the conference on Levantine art held in Murcia. In turn, A. Alonso still claims that Levantine art is a hunters’ style which chronologically must have started at an imprecise time that she hypothetically situates in the 8th millennium and its later

25/06/13 11:48

22 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

stages, judging from the superimpositions in La Sarga, and throughout the 5th millennium on dates as yet undetermined. M. A. Mateo also stresses this Epipalaeolithic timeframe, as he repeatedly rejects the arguments in favour of a Neolithic chronology without indicating either the time or the motivations explaining its appearance in an undetermined period within the Epipalaeolithic. However, recently he suggested that there was no rupture with the Palaeolithic artistic tradition, which years ago he related to the geometric motifs in Cantos de Visera (Iecla, Murcia); he recently reiterated this by not “discarding a possible Palaeolithic affiliation owing to the zigzag lines, the reticula and perhaps the long-legged figures, for which we have no parallels in all post-Palaeolithic art”, although they have also been considered schematic. In the opinion of A. Beltrán, this is “post-Palaeolithic and pre-Neolithic art, without questioning its ties with the late stages of the Palaeolithic and the early stages of the Neolithic and even the Eneolithic”.35 The post-Epipalaeolithic chronology posited by F. Jordà Cerdà based on his heterodox “reading” of the iconography was corroborated by F. J. Fortea with the identification of linear-geometric art and the new discoveries of rock and portable art in Alicante in the 1980s, dovetailing with better knowledge of the Epipalaeolithic and Neolithic in that region. The formulation of the “dual model” of neolithisation found new arguments in the art of at least Valencia and Aragon, at that time associating Levantine art with the “Epipalaeolithic en route to neolithisation” and macroschematic art with “pure Neolithic”.

In the past 20 years, a variety of proposals have been put forth which first accepted a Neolithic chronology and then went on to shade, modify or reject it according to a different assessment of the local Mesolithic peoples’ process of neolithisation. P. Utrilla relates Levantine art to the “Neolithic peoples acculturated in the Epipalaeolithic tradition”, although she does not discard the possibility “that there might be Levantine art in the geometric Epipalaeolithic, and even in a previous period”. V. Baldellou stressed these same issues based on an analysis of the distribution of post-Palaeolithic art in Aragon, in which the Levantine art in Teruel is associated with Epipalaeolithic sites and late neolithisation. This possible Epipalaeolithic origin and its full development in the Neolithic is shared by other researchers, although always severing the ties with the origin of Palaeolithic art.

At the opposite end of the spectrum, and after a detailed analysis of the contexts, Levantine art has gradually been disassociated with early Neolithic and Epipalaeolithic en route to neolithisation or acculturated Epipalaeolithic by proposing a post-cardial chronology after the first quarter of the sixth millennium BP. For more than 20 years, Levantine art’s Neolithic dating has been stressed based on the stratigraphic and typological arguments and its portable art. Numerous criticisms have been levelled at this, even though it is a hypothesis which when formulated was applicable to the “Levantine territo-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 22

Gemma Hernández and Mauro S. Hernández

ry” in Alicante, and which we can now extend to at least the lands lying between the Segura and Xúquer/Júcar Rivers. In this sense, we should cite the superimpositions in La Sarga, which are unquestionable, as almost everyone seems to accept; several iconographic features, including the bracelets, also found in El Cogul, which cannot be rejected by a flawed interpretation of the sketches, as sometimes suggested; the arrowheads; and the presence of a tree in the portable art of La Sarsa which is reminiscent of the two that are painted in La Sarga. The rigorous studies on the regional Epipalaeolithic and the Neolithic and on the archaeology of the Neolithic landscape are major contributions to the contextualisation of the post-Palaeolithic symbolic expressions on the eastern face of the Iberian Peninsula which have gradually moved Levantine art away from the beginning of the Neolithic to instead situate it in the age when cultural dualism had disappeared. It no longer narrates the process of neolithisation, as once suggested. Now we have to attribute to its images “a lower narrative content and a higher symbolic, perhaps religious, content, as has been postulated several times. Perhaps the images described their ideal way of life, or they may have served as a territorial indicator, a signal of a passage or an emigration route, a meeting point, a means for exchanging information as a practice related to the consolidation of social networks and marriage, or a sanctuary.”36 Numerous anthropological interpretations have also been made of many of the Levantine scenes linking them to totemism and shamanism, stressing their symbolic content with interpretations. Despite the risks inherent in this kind of analysis, it does open up new perspectives in the study of this artistic expression. Due to the naturalism of the figures and the abundance and diversity of scenes, this enables us to formulate different hypotheses as to their meaning.

Schematic art In recent years, the number of sites with schematic art in the Mediterranean basin has risen to such an extent that they now number more than 500. Many remain unreported, while just a few images have been reported, almost always the most complete and well-conserved ones. Better contextualisation paved the way for a new interpretation of their chronology and meaning through new proposals as to their spatial distribution on diverse scales.

Similar to Levantine art, the spatial distribution of schematic rock art is irregular, with major concentrations of shelters in certain zones, traditionally clustered around river beds, and the absence or scarcity of shelters in others. Isolated motifs are often cited, almost always simple bars or spots that are regarded as schematic, even though many of them were executed more recently or at least not prehistorically.

In recent years, only Catalonia has systematically documented the sites, and many communities have not per-

25/06/13 11:48

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 23

formed inventories, meaning that we do not have even a mere list of the schematic art found in the Mediterranean basin. In contrast, isolated sites of extraordinary interest have indeed been reported, some of which are located in areas that until recently had been empty or had few shelters, thus corroborating the need to continue to systematically prospect in both familiar territories and newer ones.

The list of new shelters is extensive, although unfortunately their updated corpora have not yet been reported, as many of them, including the ones in Catalonia and in the province of Alicante, date back to the 1990s. In other communities, such as in Aragón and Murcia, we only have their percentage compared to Levantine art.

The repertory of familiar motifs has barely changed, and it is described following the typology developed by P. Acosta which, 40 years later, requires an in-depth revision. In contrast, the spatial distribution of virtually all the motifs has been modified, with the simplest geometric and some anthropomorphic motifs spread around the entire region, while other motifs are concentrated in given zones, and the area in which certain motifs, such as symbolic ones, are found has been expanded.

This “schematic symbolic system” cited by J. Martínez García,37 with his three analytical levels – the macro scale (geographic space), the meso scale (shelters) and the micro scale (panels) – has had major repercussions in studies of regional schematic art, especially in studies examining spatial distribution and the kinds of shelters where it is found, and to a lesser extent in the three categories of panels: ambiguous, horizontal and vertical. The influence of the former can be noted in the studies on the region of Valencia, in which Martínez García’s spatial distribution proposal truly comes to the fore.

The chronology of schematic art seemed resolved by the end of the past millennium, since the identification of a series of movable objects – ceramics and bone idols – from Andalusia and the region of Valencia enabled it to be dated between the old Neolithic and the Eneolithic, without discarding the possibility that it extended into the Bronze Age. In recent years, we have been able to pinpoint the chronology of schematic art and, not without some discrepancies, to posit its relationship with macroschematic and Levantine art, with which it shares territory, from new perspectives, based on better knowledge of the regional sequences, a reinterpretation of the spatial distribution on several scales of the shelters and their motifs, and a significant increase in the number and variety of their portable art – the so-called portable parallels. In this latter vein, we should cite the discovery of new sites added to the ones recorded more than 20 years ago, especially the more than 100 pebbles with the remains of red paint found in Cueva de Chaves (Bastarás, Huesca), on which geometric motifs have been identified – crosses, crosshatching, bars, convergent star-shaped lines, dots, circles – along with three variations of anthropomorphs, one resembling an orant and the others with triangular, phi-shaped heads. These

Catalan Historical 6 (Eng).indd 23

are no doubt some of the most fascinating archaeological finds in recent years owing to their uniqueness and precise dating from the early Neolithic, which would corroborate the Neolithic origin of schematic art as posited by Utrilla and Baldellou. On the other hand, we have extraordinary corpora of Neolithic ceramics with symbolic decorations similar to many of the motifs that are painted on the walls of the shelters. This has enabled us to date them with some degree of chronological accuracy, even though the long lifespan of some of them has prompted alternative proposals and sparked no dearth of arguments. This is true of the steliforms, ramiforms and several human types which have been recorded from the early Neolithic to the Bronze Age, while others, such as the oculates and bitriangular figures, are exclusive to the Eneolithic.

The spatial distribution of the schematic rock paintings and their relationship with the other post-Palaeolithic artistic expressions, with which they often overlap in territory, shelter and even panel, has been the subject of particular attention in recent years. Even though some themes – anthropomorphs in Y, inverted Y, double Y and X – are similar to schematic art themes, they differ in the kind of line and the colour of the paint, and especially, for the remaining macroschematic motifs, in both typology and size.

It is unquestionable that portable schematic art existed during the early Neolithic, as evidenced by the printed ceramic decorations – both cardial and instrumental – and the painted pebbles in Chaves. It is more difficult to pinpoint whether schematic rock paintings from that time definitely existed, which would explain the existence of early schematic art in the early Neolithic, which would be contemporary with macroschematic art or immediately after it, as well as Levantine art in some areas judging by the schematic works superimposed over Levantine art and, albeit fewer in number, the Levantine art superimposed over schematic works. The schematic motifs found on the portable art include steliforms, ramiforms, anthropomorphs in Y, double Y and X and a variety of geometric motifs based on different combinations of bars. There are examples of all of these in the shelters located in the lands lying along the Mediterranean basin. Today, there is unanimous acceptance of the early Neolithic roots of schematic art, which is associated with the pure Neolithic peoples in Huesca, while in the region of Valencia an early form of schematic art has been identified which should be fully described in the future as new sites discovered in Valencia are reported and we better define what on other occasions has been associated with the “expansion” or “influence” of macroschematic art. What is a fact is that other schematic themes in the portable record from the old Neolithic – steliforms/soliforms and ramiforms – cannot be found in macroschematic art, so they must necessarily be related to schematic art, even though there is no solid documentation that would permit the soliforms and rock ramiforms to clearly be ascribed to the early Neolithic.

25/06/13 11:48

24 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Gemma Hernández and Mauro S. Hernández

Figure 6. Schematic art. Barranc de Carbonera (Beniatjar, Valencia).

In fact, through their association with other motifs, some of these motifs date from later, which would also corroborate the portable record from the late Neolithic and Eneolithic.

The set of motifs that might fit within this early schematic art would include bars, horizontal and vertical zigzags, human figures in X, Y, inverted Y and double X and steliforms-soliforms and ramiforms. These same motifs, or at least some of them, remained in later periods, so that right now it is impossible to assign a given shelter or motif to either phase. In this sense, the anthropomorphs from Cova de la Sarsa on the wall near the double Neolithic burial are particularly interesting, as they may in fact be associated with occupation of the cave during the early Neolithic. The zoomorphic motifs come later in post-cardial periods, with the exception of two fragments with engraved instrumental decoration from Cova de l’Or showing a caprid, a bovid and a cervid. At one time they were associated with Levantine art but are now considered schematic, as suggested by some researchers. The other fragment from the same cave, this one with three incomplete zoomorphs – caprids or cervids – is unquestionably schematic.

The survival of schematic art until the Chalcolithic, and with some reservations and in some areas until the Bronze Age, is equally unquestionable. Idols are the only images that somehow enable us to confidently identify a late Neolithic/Chalcolithic date for schematic art, since the presence of the remaining motifs may be traced back to various periods within the Neolithic, at least in their portable ver-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 24

sion. For the southern stretches of the Mediterranean basin lying between the Segura and Xúquer/Júcar River basins, there is currently a record of rock and portable motifs that were traditionally considered idols. Among them, oculates are the most plentiful and the most widespread, although anchoriforms, plaques and barbells have also been recorded following the traditional typologies. However, the identification of some of them is somewhat debateable.

Some of the most interesting discoveries from this decade include those that expand the initial area over which the oculates were found, such as the ones painted in Abrigo de los Oculados (Henarejos, Cuenca), which are reminiscent of another in Cantos de la Visera, and the portable bone artefacts from Cueva de Las Mulatillas (Villagordo del Cabriel, Valencia). Likewise, we should also mention two exceptional pieces retrieved in the excavations at Glorieta de Sant Vicent in Llorca (Murcia). One of them, which was part of the goods found in an individual trench burial dating from 4075 ± 30 BP, corresponds to the scapula of an animal with red painted decoration consisting of two eyes with pupils and dots around them. The other, now lacking context, is a small triangular limestone object, one of whose sides had a black painted ramiform with two circles resembling eyes on the upper edge, resembling the rock art in Abric de l’Esperit Sant in Valencia.38 Having accepted schematic art’s Neolithic roots and its presence at least until the Chalcolithic, this seems to be the same artistic horizon to which new images were added, others were modified and a different spatial distribution emerged on territory, shelter and panel level. In this

25/06/13 11:48

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 25

sense, J. Martínez García’s proposals for the internal analysis of the panels are interesting in that they distinguish between “ambiguous panels” which date from the initial period – cardial and epicardial – and “vertical panels” whose images are grouped into vertical lines, which is identified with social inequalities and would be situated in the late Neolithic/Chalcolithic.

Numerous proposals regarding the meaning of Levantine paintings have also been set forth, stressing their religious content which is related, as it is in Levantine art, with shamanism or totemism or with the archaeoastronomic content found in the paintings in Barranc de Biern, in Tarragona.

Rock engravings All the autonomous communities which participated in the application for the rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula to be included in UNESCO’s list of World Heritage Sites must still document, study and add to the record, if needed, the sites with rock engravings. Today, none of the autonomous communities has conducted – or at least revealed – the inventories of the sites with rock engravings, although a certain interest in cataloguing and studying them, albeit not widespread, has been noticed in recent years.

Technically speaking, there is a total predominance of engravings using the pecking method, most of them continuous, in which the points of impact form grooves of differing depths, widths and shapes, although exceptionally there are discontinuous examples where the impact points are thick, isolated and often shallow. The majority of these engravings are located outdoors, taking advantage of rocky outcroppings and loose stones, and they are thus affected by a wide range of natural agents – rain, snow, sleet, wind – and colonised by lichen and fungus.

Many of them are poorly conserved, so many natural formations have been identified as engravings. Based on the signals left by the impact points, it is often difficult to determine the kind of instrument used to execute the engravings and the existence of abrasion, although there seems to be some.

The incised engravings show vast technical and formal diversity. In addition to the fusiforms, whose numbers have not increased in the past decade, there also exist thin, superficial engravings, many of which are only perceptible via oblique light. Sometimes they appear in isolation while other times they are clustered together like surface scratches.

A large percentage of the pecked engravings comes from historical periods, if we bear in mind the themes depicted, especially the cruciform motifs and animal figures, although some of these crosses have also been associated with prehistoric schematic anthropomorphs. The analyses of the typology of these cruciform motifs, along with their location and their parallels in portable objects and murals, have

Catalan Historical 6 (Eng).indd 25

enabled us to date them from the Middle Ages onward in Aragón, Castellón de la Plana and Catalonia, although others from Catalonia are considered prehistoric and have been associated with schematic art. Due to their themes or proximity to archaeological sites, some of these engravings are considered Iberian because of the presence of horses and riders; or prehistoric, from the Neolithic and Eneolithic, because of their formal relationship with schematic painting; or from the Bronze Age, the proposed dating of the ones from Cerro del Cuchillo (Almansa, Albacete) and Monte Arabí (Yecla, Murcia), in which the location of the basins and conduits seems to reflect rituals related to water and the fertility of the land. However, not all the bowls and conduits date from the same period or share the same meaning, even though the majority of them were used to gather rainwater. Most of these bowls are manmade, but natural ones are also plentiful – such as the ones called “caps d’olla” in Murcia – which the shepherds and hunters often enlarged or transformed so their animals could drink from them.

Also historical are the very thin incised engravings that represent triangular-bladed knives, stars, chessboards and games or crosshatching, resembling the murals in mediaeval and modern constructions, in which the same themes are often repeated.

Thirteen years after Kyoto: The state of the matter On the 2nd of December 1998, at its meeting held in Kyoto, UNESCO added the rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula to its list of World Heritage Sites. Thus concluded a lengthy process in which experts from six autonomous communities – Andalusia, Aragón, Castilla-La Mancha, Catalonia, Murcia and Valencia – had thoroughly documented all the sites containing rock art known at that time. The seeds of the proposal lay in Levantine art, since in the mid-20th century it was regarded as the most vivid testimony of all the expressions that had reached us from Europe’s prehistoric peoples. It also included sites with other kinds of artistic expressions from the same region, and even the same shelter or panel, as Levantine art.

At UNESCO’s suggestion, and through a joint decision by all six autonomous communities, the Council of Rock Art of the Mediterranean Basin on the Iberian Peninsula – CARAMPI – was created, whose charter39 stated that it was charged with monitoring the World Heritage Site declaration; updating the inventory; proposing intervention models in the documentation, protection, conservation, signage and dissemination of rock art; and drawing up reports and organising technical and/or scientific gatherings. Likewise, the Council suggested that a journal be published, entitled Panel, to cover not just research but also the protection, conservation and dissemination of rock art. This journal – the first of its kind in the Spanish-

25/06/13 11:48

26 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

speaking world – reflected the Council’s spirit and generated high expectations, which were soon deflated, however, since only one volume has been published to date. This first and thus far only issue (a second one shall be published shortly) reports on the management and latest discoveries of rock art in each of the autonomous regions and the travelling exhibition which would successfully shed light on the most important sites. It also includes a series of monographic studies, reviews of publications and the bibliography on rock art in this region between 1997 – the date the document concluded – and 2000.

Prior to that, in 1997, a project got underway to develop a joint exhibition that would be held to publicise the candidacy for the list of World Heritage Sites.40 In an attempt to reproduce the content of the dossier submitted by the six autonomous communities, 18 panels were developed, each of which was devoted to a single site – three from each region – plus five panels which included brief notes on the meaning of the paintings, their essential features, the geographic distribution of the sites, other regions included on the list of World Heritage Sites and a reflection on the future.41 The exhibition was accompanied by a catalogue in which each autonomous community contributed a chapter that provided information on their own rock art and their management model. In Catalonia, on the occasion of the unveiling of the exhibition in Girona and Vall d’Aran, a literary competition was held for students aged six to sixteen with the theme of “Tell us a Story: Make History”, which resulted in the production of a moving, original book.42 The most significant contribution in recent years is unquestionably the addition of a new and highly trained generation of researchers who have forged new pathways in the study of prehistoric art in Mediterranean Spain by expanding, fleshing out or correcting some of the opinions that had been deeply rooted in our scholarly literature for decades. New pathways have been cleared in the entire research process, both in prospecting – which has clearly benefitted by the significant rise in the number of researchers and the development of the so-called management archaeology – sketching and reproduction, and in its study on multiple levels. The technological advances in photography and information technologies and their “democratisation” through declining prices have enabled direct sketches or sketches with frames – the latter only used here – to be replaced by digital sketches, which should continue to be fine-tuned, especially when they are subsequently reproduced. Likewise, the technical quality of the publications has significantly improved the reproduction of the images, and new methods and analyses have been applied to the study of colour and material supports.

In terms of studies of the sites and shelters, the most interesting methodological contributions have come at the “micro” scale – analysis of the irregularities of the material supports and their relationship with the images – and the “meso” scale, with the study of the panels’ composition. Likewise, there are now numerous catalogues of

Catalan Historical 6 (Eng).indd 26

Gemma Hernández and Mauro S. Hernández

rock art in practically all the autonomous communities and diverse – and often contradictory – proposals to contextualise these artistic expressions. Finally, the interest prompted by the archaeology of the territory and the landscape thanks to advances in geographic information systems has enabled us to examine the environs of the rock art sites from novel perspectives and on more objective grounding, albeit at times with conflicting results.

In the past thirteen years, the list of 757 sites included in the World Heritage Site application in 1998 has been boosted by an uncertain number of shelters – perhaps totalling more than 1,500 sites – just a handful of which have been extensively reported; for some of them only their presence has been noted, while the majority remain undocumented.43 In Catalonia, just to cite an example, 43 new rock art sites and two sites with engravings have been discovered in less than a decade.

Once again focusing on such important topics as direct interventions in the shelters and improvements in the interpretation of the painted panels, and centring our attention on Catalonia, we should note that in view of the success of the interventions in El Cogul and Ulldecona, in 2010 the Archaeology Service decided to embark upon a major intervention at the Cabra Feixet site (El Perelló, Baix Ebre), since some of its figures seem to have been the victim of aggressions. The action extended over two financial years. In 2010, the existing fence, which allowed easy access to the figures, was replaced by a new one far from the painted wall, which is much more effective and environmentally-friendly, and in 2011 the entire site was cleaned.

The paintings in Cabra Feixet were acknowledged as prehistoric in 1922 during the second expedition conducted to the area by the team led by P. Bosch Gimpera and J. M. Colominas from the Institut d’Estudis Catalans, and in 1988 they were exhaustively documented as part of the Corpus of Rock Paintings of Catalonia project. The figures are grouped into three areas, and when they were documented a total of thirteen representations were tallied, although not all were clearly identifiable. It also seems clear that some of the tiny concavities nearby had been painted, since remains of paint remain, although their size makes them impossible to identify.

The intervention covered the entire site, and the new discoveries came in the first group of paintings. In theory, it began with a scene made up of six representations which reflected three caprids, a deer, an archer and the remains of pigment. The colours of the figures range from chestnut – a dark reddish tone – to red. The entire upper part of this first group of paintings conferred a deep red colour upon the rock which appeared a priori to be pigment. The cleaning intervention uncovered part of the body of the caprid located higher up and the rear legs of an animal, a possible human figure and the head of another animal on the lower right-hand side of the panel. Also truly spectacular is the recovery of part of the archer: the entire left forearm was revealed from the elbow to the hand, where

25/06/13 11:48

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 27

Figure 7. Painted panel in Cabra Feixet before and after the cleaning intervention.

the fingers can be clearly identified, as well as the entire string of the bow he is holding.

With equal success, in 2010 an intervention was carried out to recover the paintings in Shelter IV of Ermites de la Serra de la Pietat (Ulldecona, El Montsià). The side walls of the cavity were totally covered with graffiti, while the central and deeper parts showed a dark grey and black film caused by anthropic and natural agents, which conferred an unpleasant picture of filth, neglect and disregard of the shelter. The intervention successfully eliminated practically all the graffiti.

The intervention on the panel containing the paintings received special treatment which uncovered four figures: two goats, the head of a third goat and a zigzag line. Today any visitor can spot these figures from the base of the shelter. Another of the goals of the intervention was to identify the substance of the ochre colour that covered part of the left wall. Its entire extent was delimited and the presence of paint over this layer was confirmed. It is currently being analysed in order to confirm whether it is a preparation for the wall prior to painting the motifs and to determine an accurate date.

Now that we have discussed the documentation of the new sites, the cleaning projects, the direct interventions, the discovery of new motifs and the installation of new fences, to conclude our survey of the most important interventions performed in Catalonia in recent years we must now mention the “Dating Rock Art” conference.

As part of the events to celebrate the tenth anniversary of UNESCO’s addition of the rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula to its list of World Heritage Sites (Kyoto, 1998), the Archaeology and Palaeontology Service of the Generalitat de Catalunya held the

Catalan Historical 6 (Eng).indd 27

conference entitled “Dating Rock Art: The Peninsular Mediterranean Basin between the Absolute and the Relative” in order to share and debate the advances made in dating this kind of expression and site (theoretical approaches, methods, results, etc.). The scholarly meeting was held from the 17th to 19th of June 2009, and the participants included 103 researchers from both Catalonia and other points on the Iberian Peninsula, Europe and the other side of the Atlantic.44 We shall not delve too deeply into the content of the talks and debates because the proceedings will shortly be published by the Department of Culture.

More than 100 years have elapsed since the extraordinary discovery of the Roca dels Moros site in El Cogul, which enabled us to identify Levantine and schematic art, as well as the earliest Iberian rock inscriptions. The interest that this discovery sparked signalled the start of a pathway which, despite its ups and downs, is still being trodden today and affects all the rock art sites in the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. El Cogul was the pioneer in being studied and in the conservation and dissemination of this rock art. Now we must continue along this pathway since some of the questions which remain obscure may well be answered by a “reinterpretation” of the images. We must also determine the road to be taken in the conservation and dissemination of rock art. With the Institut d’Estudis Catalans’ interest in rock art since 1908 and the continuation of this interest in the Archaeology Service of the Generalitat, with the outstanding documentation effort that got underway more than two decades ago and with the more recent cleaning projects in the sites in Vall de la Coma (L’Albi), Segarulls (Olèrdola), Abrics de la Serra de la Pietat (Ulldecona) and Cabra Feixet (El

25/06/13 11:48

28 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Gemma Hernández and Mauro S. Hernández

Figure 8. Poster of El Cogul published to celebrate the centennial of its discovery.

Perelló) as part of the Corpus of Rock Paintings of Catalonia project, the only one of its kind on the Iberian Peninsula, Catalonia embarked upon a pathway which all the other autonomous communities have followed, albeit to uneven success.45

Notes and references [1] C. Rocafort. “Les pintures rupestres de Cogul”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (Barcelona), XVIII, no. 158 (1908), pp. 65-73.

[2] M. Góngora y Martínez. Antigüedades prehistóricas de Andalucía. Imprenta C. Moro, Madrid 1868.

[3] For more information on the history of the discoveries in Catalonia, see R. Viñas and J. Castells, “Art prehis­tòric, art rupestre. Les primeres manifestacions artístiques”. In: Xavier Barral i Altet (dir.). Art de Catalunya = Ars Cataloniae. Vol. 8. Pintura antiga i medieval. L’Isard, Barcelona 1997-1999, pp. 12-37.

[4] We would like to thank Professor Juan Manuel Abascal for allowing us to view the manuscript based on which he is preparing his publication.

[5] S. Vilaseca. “Las pinturas rupestres naturalistas y esquemáticas de Mas del Llort en Rojals (provincia de Tarragona)”. Archivo Español de Arqueología (Madrid), no. xxiii (1944), pp. 371-383.

[6] H. Breuil and J. Cabré. “Les peintures rupestres du bassin inférieur de l’Ebre. II. Les fresques à l’aire libre de Cogul. Province de Lérida (Catalogne)”. L’Anthropologie (Paris), no. xx (1909), pp. 1-21.

[7] M. Almagro Basch. El covacha con pinturas rupestres de Cogul (Lérida). Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 1952.

[8] J. Cabré. El arte rupestre en España. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid 1915.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 28

[9] A. Alonso Tejada and A. Grimal Navarro. L’art rupestre del Cogul. Primeres imatges humanes a Catalunya.

Pagès editors, Lleida 2007.

[10] The sketch, rendered in 1985, was published by R. Viñas, E. Sarrià and A. Alonso. “Noves dades sobre el conjunt rupestre de la Roca dels Moros (Cogul, les Garrigues, Lleida)”. In: Tribuna d’Ar­queologia 1986-1987. Generalitat de Catalunya, Department of Culture, Barcelona 1987, pp.

31-39. Also in Art de Catalunya = Ars Cataloniae, pp. 1237; Art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica.

Exhibition catalogue. Texts by Gemma Hernández Herrero.

Department of Culture, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1999.

[11] M. Herrera i Ges. “¡¡Al Cogul¡¡”. Butlletí del Centre Excur­sionista de Lleyda (Lleida), no. 10 (1908), pp. 1-10.

[12] The project “Estudio alterológico de la arenisca soporte de las pinturas y grabados de la Roca dels Moros de El Cogul” was authorised in 1994, and it was performed and published by C. Sancho, J. L. Peña, M. P. Mata and J. R. González. In 2001, the study “Estudio Roca dels Moros de Cogul: condiciones y factores de conservación y estabilidad” was commissioned to E. Guillamet and P. Vidal.

Regarding the restoration methodology, see: E. Guillamet. “La conservation de la peinture rupestre au Levant espagnol”. In: L’Art avant l’histoire. SFIIC, Paris 2002. E. Guillamet. “Intervencions de conservació-restauració en pintura rupestre”. Cota Zero (Barcelona), no.

16 (2000); J. Hernández i Castells. “Conservació i protecció dels conjunts amb pintures rupestres a l’aire lliure”. Cota Zero (Barcelona), no. 16 (2000), pp. 120-132.

[13] Regarding the engravings in El Cogul, see: J. Cabré. El arte rupestre..., op. cit., p. 135; M. Almagro Basch. El covacha..., op. cit., p. 28; A. Alonso Tejada and A. Grimal Navarro. L’art rupestre del Cogul, op. cit., p. 40; R. Martínez, P. Guillem and V. Villaverde. “Grabados rupes-

25/06/13 11:48

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 29

tres de estilo paleolítico en el norte de Castellón“. In: Balbín Behrmann, Rodrigo (coord.). Arte prehistórico al aire libre en el sur de Europa. Junta de Castilla y León, Salamanca 2009, pp. 225-236; P. Utrilla and V. Villaverde. Los grabados levantinos del Barranco Hondo. Castellote (Teruel).

Government of Aragón, Zaragoza 2004.

[14] Regarding the iconographic interpretation of the images, see: M. Almagro Basch. El covacha..., op. cit., p. 57; J. Cabré. El arte rupestre..., op. cit., p. 175; A. Alonso Tejada and A. Grimal Navarro. L’art rupestre del Cogul, op. cit., pp. 36-37; E. Hernández Pacheco. “Las pinturas prehistóricas de Las Cuevas de la Araña (Valencia).

Evolución del arte rupestre en España”. Memoria de la Co­misión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas (Madrid), no. 34 (1924).

[15] H. Breuil. “Les pintures quaternàries de la Roca del Cogul”. Butlletí del Centre Excursionista de Lleyda, year i, no. 10 (1908); H. Breuil and J. Cabré. “Les peintures rupestres...”, op. cit., p. 20; H. Obermaier. (1925): “El Hombre Fósil”. Memoria de la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas (Madrid), no. 9 (1916), p.

243 and forward. Second edition: Madrid 1925; P. Bosch Gimpera and J. Colominas. “Pintures rupestres de la Roca dels Moros de Cogul”. In: Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. vii, 1921-1926. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1931, pp. 3-27; M. Almagro Basch.

El covacha..., op. cit., p. 42; F. J. Fortea. “Algunas aportaciones a los problemas del Arte Levantino”. Zephyrus (Salamanca), no. xxv (1974), pp. 225-257.

[16] Regarding the different interpretations of “scene” in El Cogul, see: F. Jordà i Cerdà. “La sociedad en el arte rupestre levantino”. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia (Valencia), no. 11 (1975), pp. 159-184; H. Breuil. “Les pintures quaternàries...”, op. cit., pp. 12-13; I. del Pan and P. Wernert. Interpretación de un adorno en las figuras humanas masculinas de Alpera y Cogul. Ensayo de etnografía comparada. Tipografía de Fontanet, Madrid 1915, pp. 1-11; J. de Morgan. L’humanité préhistorique. Esquisse de préhistoire générale. Renaissance du livre, Paris 1921, p. 261.

[17] C. Rocafort. “Les pintures rupestres de Cogul”. La Veu de Catalunya (Barcelona), 10 April 1908, p. 3; C. Rocafort. “Les pintures rupestres de Cogul”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, year xviii, no.

158 (1908), p. 65; C. Rocafort. “Cogul”, in Francesc Carreras Candi (dir.), Geografia general de Catalunya.

Provincia de Lleyda. Martín, Barcelona 1909, pp. 329332; H. Breuil. “Les pintures quaternàries...”, op. cit., pp. 10-13.

[18] For further information, see: G. Fabre, M. Mayer and I. Rodà. Inscriptions romaines de Catalogne, II, Lérida.

Barcelone (sauf Barcino), Paris 1985; UNTERMANN (1990): D. 8.1 de MLH III. [19] R. Viñas and M. J. Conde. “Elementos ibéricos en el arte rupestre del Maestrazgo (Castellón)”. In: Actas del XIX Congreso Nacional de Arqueología. Ponencias y comunicaciones (Castellón, 1987). Vol. II. Secretaría General de

Catalan Historical 6 (Eng).indd 29

los Congresos Arqueológicos Nacionales, Zaragoza 1989, pp. 285-295.

[20] A. Beltrán. Mito, misterio y sacralidad. Biblioteca Aragonesa de Cultura, Zaragoza 2002.

[21] J. Aparicio, A. Beltrán and J. Boronat. Nuevas pinturas rupestres en la Comunidad Valenciana. Academia de Cultura de Valencia, Valencia 1988, “Sèrie Arqueològica” collection, no. 13, 129 pp.

[22] B. Martí Oliver and M. S. Hernández Pérez. El Neolític valencià. Art rupestre i cultura material. Diputació de València, Valencia 1988.

[23] G. Pérez Botí. “La Cova de la Sarsa (Bocairent, Valencia).

La decoración figurada de su cerámica neolítica. Una aproximación cronocultural”. Recerques del Museu d’Alcoi, no. 10 (2001 ).

[24] B. Martí and J. Juan-Cabanillas. “La decoració de les ceràmiques neolítiques i la seua relació amb les pintures rupestres dels Abrics de la Sarga”. In: M. S. Hernández and J. M. Segura (coord.), La Sarga. Arte rupestre y territorio. Alcoy Town Hall and CAM, Alcoy, 2002, pp. 147170; P. Torregrosa and M. F. Galiana. “El arte esquemático del Levante peninsular: una aproximación a su dimensión temporal”. Millars (Universitat Jaume I, Castellón de la Plana), vol. xxiv (2001), pp. 153-198.

[25] M. S. Hernández Pérez. “Las imágenes en el Arte macroesquemático”. In: Trinidad Tortosa and Juan Antonio Santos Velasco. Arqueología e ico­no­grafía: indagar en las imágenes. L’Erma di Bretschneider, Rome, 2003, pp.

41-58.

[26] P. Torregrosa and M. F. Galiana. “El arte esquemático del Levante...”, op. cit., p. 185.

[27] M. S. Hernández Pérez, P. Ferrer and E. Català.

L’art macroesquemàtic. L’albor d’una nova cultura.

Centre d’Estudis Contestans, Cocentaina 1994; M. S. Her­nández Pérez, P. Ferrer and E. Català. Arte Rupestre en Alicante. Fundación Banco Exterior, Alicante 1988. 311 pp.

[28] M. A. Mateo Saura. “La cronología neolítica del arte levantino, ¿realidad o deseo?”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló (Castellón de la Plana), no. 26 (2008), pp. 7-27.

[29] Regarding these issues, see: A. Beltrán. “Cro­nología del Arte Levantino. Cuestiones críticas”. In: Cronología del Arte Levantino. Real Academia de Cultura Valenciana, Valencia 1999, pp. 7-35; V. Baldellou. “Cuestiones en torno a las pinturas rupestres post-paleolíticas en Aragón”.

BARA, no. 2 (1999), pp. 67-86; E. Ripoll Perelló. “El debate sobre la cronología del arte levantino“. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, no. 22 (2001), pp.

267-280.

[30] M. Cruz Berrocal. “Los sistemas de Arte Rupestre en entornos locales”. In: Mauro Severo Hernández Pérez and Jorge A. Soler Díaz. Actas del Congreso de Arte Rupestre en la España Mediterránea. Alicante, 25-28 de octubre de 2004. Instituto Juan Gil-Albert and CAM, Alicante 2005, pp. 161-168; J. L. Royo and J. A. Benavente, Val del Charco del Agua Amarga (Alcañiz, Teruel). Un

25/06/13 11:48

30 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

modelo para la protección y difusión del Arte Rupestre Aragonés. Alcanyís Town Hall and Government of Aragón. Alcanyís, 1999.

[31] J. Martínez García. “Pintura rupestre postpaleolítica en Andalucía. Estado actual y perspectivas de futuro”. In: Mauro Severo Hernández Pérez and Jorge A. Soler Díaz. Actas del Congreso de Arte Rupestre..., op. cit., pp.

251-275; J. Martínez García. “Andalucía Oriental y la periferia sur del Arte Rupestre Levantino”. In: Pintura rupestre levantina en Andalucía. Catálogo. Seville 2005, pp. 8-35.

[32] S. Fairén Jiménez. El paisaje de la neolitización. Arte rupestre, poblamiento y mundo funerario en las comarcas centro-meridionales valencianas. Universitat d’Alacant, Alicante 2006.

[33] J. F. Ruiz, M. Mas, A. Hernanz, M. W. Rowe, K. L. Steelman and J. M. Gavira. “First radiocarbon dating of oxolate crust over Spanish prehistoric rock art”. INORA, no. 46 (2006), pp. 1-5.

[34] Carmen Olaria situated the beginning in the Epipalaeolithic microlaminar II stage, which dates between 12000 and 9000 BP, later specifying that Levantine art would appear between 10000 and 9000 BP with some figures from Valltorta and Gasulla in Castellón, and Monje I and II in Murcia, which means that surprisingly it would appear simultaneously in two isolated, distant nuclei. See C. Olaria. “Las representaciones grabadas en el contexto territorial del Arte Paleolítico final i postpaleolítico del Mediterráneo peninsular”. Kalathos, no. 24-25 (20052006), pp. 85-104; C. Olaria. Un passeig per la Prehistòria. Guia de l’art rupestre llevantí de Castelló.

Universitat Jaume I, Castellón de la Plana 2007.

[35] Regarding the arguments of the dating from the Epipalaeolithic/Mesolithic, see: J. Aparicio and G. Morote.

“Yacimientos arqueológicos y datación del A.R.L.”. In: Cronología del Arte..., op. cit., pp. 77-184; M. A. Mateo Saura. “La llamada fase pre-levantina y la cronología del arte rupestre levantino. Una revisión crítica”. Trabajos de Prehistoria, no. 59.1 (2002), pp. 49-64; M. A. Mateo Saura. “En la controversia de la cronología del arte rupestre levantino”. Cuadernos de Arte Rupestre, no. 2 (2005), pp. 127-156; M. A. Mateo Saura. “La cronología neolítica...”, op. cit., pp. 7-27; A. Alonso Tejada and A. Grimal Navarro. “El Arte Levantino: una manifestación prehistórica del epipaleolítico peninsular”. In: Cronología del Arte..., op. cit., pp. 43-46; A. Beltrán.

“Cronología del Arte Levantino...”, op. cit.

[36] Regarding the Neolithic chronology and settings, see P. Utrilla. El Arte Rupestre en Aragón. Caja de Ahorros de la Inmaculada de Aragón, Zaragoza 2000, pp. 77-80; P. Utrilla. “Arte Rupestre en Aragón. 100 años después de Calapatá”. In: Mauro Severo Hernández Pérez and Jorge A. Soler Díaz. Actas del Congreso de Arte Rupestre..., op. cit., pp. 341-377; V. Baldellou. “Cuestiones en torno a las pinturas...”, op. cit.; V. Baldellou and P. Utri­lla. “Arte rupestre y cultura material en Aragón: presencias y ausencias, convergencias y divergencias”.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 30

Gemma Hernández and Mauro S. Hernández

Bolskan, no. 16 (1999), pp. 21-27; R. Martínez Valle and P. M. Guillem Calatayud. “Arte rupestre de l’Alt Maestrat: las cuencas de la Valltorta y de la Rambla Carbonera”. In: Mauro Severo Hernández Pérez and Jorge A. Soler Díaz. Actas del Congreso de Arte Rupestre..., op. cit., pp. 71-88; R. Martínez Valle and V. Villaverde Bonilla (ed.). La Cova dels Cavalls en el Barranc de la Valltorta. Museu de la Valltorta, Tírig 2002; M. S. Hernández Pérez and B. Martí Oliver. “El arte rupestre de la fachada mediterránea: entre la tra­dición epipaleolítica y la expansión neolítica”. Ze­phyrus, no. 52-53 (2000-2001), pp. 241-261; M. S. Hernández Pérez.

(2005): “Del Alto Segura al Turia. Arte Rupestre postpaleolítico en el Arco Mediterráneo”. In: Mauro Severo Hernández Pérez and Jorge A. Soler Díaz. Actas del Congreso de Arte Rupestre..., op. cit., pp. 45-70; B. Martí Oliver. “El arte rupestre levantino y la imagen del modo de vida cazador: entre lo narrativo y lo simbólico”. In: Trinidad Tortosa and Juan Antonio Santos Velasco, Arqueología e iconografía..., op. cit., pp. 41-71.

[37] J. Martínez García. “Compartir el tiempo y el espacio: pinturas rupestres postpaleolíticas del levante peninsular”.

In: R. Martínez Valle (coord.). Arte rupestre en la Comunidad Valenciana. Generalitat Valenciana, Valencia 2006, pp. 179-193. J. Martínez García. “La pintura rupestre esque­màtica com a estrategia d’ocupació del territori”. Cota Zero, no. 16 (2000), pp. 65-87; J. Martínez García. “Pintura rupestre esquemática: el panel, espacio social”. Trabajos de Prehistoria, no. 59.1 (2002), pp. 65-87.

[38] Regarding the survival of schematic art until the Chalcolithic and, with some reservations and in some zones, until the Bronze Age, see: G. García Atiénzar. “Occupazione e sfruttamento del territorio nel Neolitico: l’alto e medio bacino del fiume Serpis (Alicante, Spagna)”. Bullettino di Paletnologia Italiana, no. 96 (2005-2007), pp.

17-36; M. S. Hernández Pérez. “Arte esquemático en la fachada oriental de la Península Ibérica”. Zephyrus, no. lix (2006), pp. 199-214; J. Martínez García. “Pintura rupestre esquemática...”, op. cit.

[39] Vélez-Rubio (Almeria), 27 November 1998.

[40] Curated by J. Castells, director of the Corpus Project of Rock Paintings of Catalonia (CPRC). In order to make the show more travel-friendly, two versions were made, one in Spanish and another bilingual one in Spanish and Catalan.

[41] The exhibition also included monitors where visitors could check the database of sites included in the UNESCO application. Catalonia expanded the exhibition with three new panels which showed all the sites with rock art included in the World Heritage Site list according to the geographic division used for their documentation and inclusion in the Corpus: the Segre River valley, the central and southern area and the lands of the Ebro River.

The show, which was designed by the company Calidoscopi, began its travels in the Museum of Jaén on the 22nd of April 1999 and was on display for more than two years in around 30 towns. Along with the events planned

25/06/13 11:48

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 31

to commemorate the centennial of the entry of the rock paintings of El Cogul in the bibliography, in 2008 the exhibition began a new tour around Catalonia.

[42] Explica’ns un conte, fes història. Concurs literari per a escolars de 6 a 16 anys. Condà-mos un conde. Hè istoria.

Concors literari entà escolars de 6 a 16 ans. Department of Culture of the Generalitat de Catalunya, Barcelona 2008.

[43] In the case of Catalonia, the inclusion and documentation of new sites followed this time sequence: 2002. Two sites: Abric de la Figuera/Lleonàs (Torres de Segre) and Abric de la Diva (les Avellanes); 2006. Seven sites: Solà de l’Ànima (Coll de Nargó), Abric del Britus III, Abric del Britus IV, Abric de la Daixa, Abric de la Baridana III and Abric del Mas de l’Arlequí (Montblanc), and Abric del Biern (Vilanova de Prades); 2008. Thirty-one sites in the Prades, Montsant and Llaberia mountains: Barranc de la Vall I, II, III, IV and V (Capçanes), Barranc de la Parellada I, II, III and IV (Capçanes), Barranc de l’Àguila shelters I, II and III (La Morera de Montsant), Barranc de Cavaloca shelters I and II (Cabacés), Shelters I, II and III at Grau dels Masets (Cornudella de Montsant), Abric del Grau del Tallat (Cornudella de Mont­sant), Abric del Coll de la Vaca (Cornudella de Montsant), Abric dels Covetes (Cornudella de Mont­ sant), Shelters I, II, III, IV and V at Barranc de Fontscaldes (Cornudella de Montsant), Abric de la Trona (Cornudella de Montsant), Abric del Mas de la Noguera (Cornudella de Montsant), Abric del Racó del Carletes (Cornudella de Montsant), Abric del Gran de l’Esteve (Cornudella de Mont­sant) and Balmes de l’Esquirola I and II (Cornudella de Montsant); 2009. Rock paintings in two new sites: Cova

de l’Arç (Cubells, Noguera) and Cova Negra de Tragó (Os de Balaguer, Noguera); 2010. Abric dels Porxos (Fígols, Berguedà). Two sites with engravings were also documented in Cubells (Noguera): Cova de l’Arç and Coll de Xera.

[44] We should note the participation of first-rate international scholarly institutions such as Texas A & M University (Pro Marwa M. Rowe) and the National Prehistory Centre (Catherine Creta), as well as the talks by the Universities of Oviedo (Marc de la Rajola), Alicante, Alcalá de Henares (Rodrigo Balbín, Primitiva Bé), Castilla-La Mancha (Juan F. Ruiz), UNED (Antonio Hernanz) and other institutions such as the Government of AragónLAIBC Laboratory (Ramiro Alloza, Vicenç Baldellou), the Research and Analysis Centre of the Andalusian Institute of Historical Heritage (Julián Martínez) and the Archaeology and Palaeontology Service of the Generalitat de Catalunya (Gemma Hernández).

[45] This article includes part of the text published by Mauro S. Hernández Pérez. “Arte Rupestre Postpaleolítico en el Arco Mediterráneo de la Península Ibérica. Balance de 10 años de descubrimientos y estudios”. In: El arte rupestre del Arco Mediterráneo de la Península Ibérica, 10 años en la Lista del Patrimonio Mundial de la UNESCO, Actas IV Congreso. Generalitat Valenciana, Valencia 2009, which was written as part of the HAR Research Project 200913723: “VIII-IV milenios cal. BC: Arte rupestre, doblamiento y cambio cultural entre las cuencas de los ríos Júcar y Segura”, financed by the DGICTYT of the Ministry of Science and Technology.

Biographical notes Gemma Hernández is an archaeologist. She worked at the Archaeology Service of the Generalitat de Catalunya from 1981 to 2005 on inventorying, documenting and protecting the archaeological heritage. Since 1987, part of her work has focused on the Corpus of Rock Paintings of Catalonia project, and she has published several studies on this topic. As a representative of Catalonia, she was part of the team to draw up the application for inclusion of rock art in the Mediterranean basin of the Iberian Peninsula on UNESCO’s list of World Heritage Sites. She has directed the Department of Knowledge and Research at the Directorate General of Cultural Heritage since 2005, and from 2008 to late 2010 she was in charge of the Archaeology and Palaeontology Service, where she provided a new impetus to the Corpus project by conducting new documentation campaigns, fencing, tests and dating programmes, celebrations of the centennial of El Cogul and sponsoring conferences and publications, among others.

Mauro S. Hernández is a Professor of Prehistory at the Universitat d’Alacant. He has studied the rock art of the Canary Islands, where he drew up the corpus of rock engravings, and the former Spanish Sahara. Since 1980, his research has focused on the recent prehistory in the region of Valencia and Albacete and on cataloguing and studying the rock art of the region of Valencia and CastillaLa Mancha and their portable parallels. He has reported on his findings in numerous monographs and articles and at national and international gatherings. He is currently also a professor in the university’s Master’s in Professional Archaeology and Heritage Management. Part of this study was conducted under the research project 2009-13723 HAR “VIII-VI millennia cal BC Rock Art, bending and cultural change between the basins of the rivers Júcar and Segura”, funded by the DGICTYT of the Ministries of Science and Technology and Economy.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 31

25/06/13 11:48

Catalan Historical 6 (Eng).indd 32

25/06/13 11:48

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 33-43 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.84 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Peasant Servitude in Mediaeval Catalonia Paul Freedman * Yale University

Received 24 March 2012 · Accepted 20 May 2012

Abstract The essay looks at the late-mediaeval serfs in Catalunya Vella who were known as remences, peasants tied to the land they occupied and to their lords by the necessity to “redeem” themselves from servitude in order to obtain the freedom to move away. They also were subject to what were considered degrading payments known as mals usos (“bad customs”). The way such a condition came about, the reason it affected only part of the Principality of Catalonia and the origins of the remences’ revolt of 1462-1486 are the main topics of the article.

Keywords: remença, serf, Old Catalonia, peasants, seigneurie, land tenure

The Peculiar Nature of Catalan Serfdom From 1462 until 1472, and again from 1484 to 1486, the serfs of Old Catalonia (defined at the time as the territories lying east of the Llobregat River) revolted against their masters. Their demands centered on what had become customary ties to their lords that rendered them legally unfree, subordinated by more than just being peasants and paying rent to a landlord. A key grievance was the obligation to pay a “redemption” fine in order to dissolve the bond their master held over them if they wanted to leave their tenancy and be considered free.

This obligation represented a servile tie to the land they cultivated and a personal dependence on the lord that was transmitted hereditarily. If a peasant or his children wished to change lords or move elsewhere, he first had to render a manumission payment to his lord. This sometimes substantial sum for what in Latin was called “redimentia” gave its name to a particular category of peasants known in a mixture of Latin and Catalan as “homines de remença,” and in modern Catalan as remences (singular remença).13 The prolonged uprising in the late 15th century is known as the Guerra de les Remences. It is a fundamental event in Catalan history and European history in general as it represents a rare example of a sustained and ultimately successful peasant insurrection. A royal decree issued

by King Ferdinand II of Aragon-Catalonia in 1486 (the

* Contact address: Paul Freedman. Department of History, Yale University.

320 York Street, P.O. Box 208324, New Haven, CT 06520-8324. Tel.: (203) 432-1399. E-mail: paul.freedman@yale.edu

Catalan Historical 6 (Eng).indd 33

Sentencia Arbtiral de Guadalupe) abolished the most oppressive seigneurial impositions.2 In effect, serfdom itself was ended, and in return monetary compensation was to be paid to the lords, the funds to be raised by local peasant collectives. In addition to the redemption fine, the traditional but burdensome payments now abolished included seigneurial demands occasioned by the death of a peasant without a male heir (exorquia), female adultery (cugucia), death without a valid will (intestia), damage from fire (arsia) and a marriage fine (ferma d’espoli). These exactions constituted seigneurial rights known collectively as “bad customs” (mals usos), and it is a signal of their legal and social representation that they could be considered on the one hand customary (sanctioned by time and place) while on the other violations of normal ethical conduct (essentially “bad” in nature).

Before the Sentencia, lords held other oppressive rights over their unfree tenants. The most significant in addition to the mals usos was the lords’ ability to mistreat their peasant tenants without any interference from the king or royal courts. This so-called ius maletractandi was at once a legal privilege and yet clearly unjust, even more flagrantly so than the mals usos. This, too, was abolished by the decree of 1486 which ended the Catalan Civil War. It is important to emphasise not only the catalogue of different exactions weighing on the remences but also the fact that their subordination was unbreakable except by manumission and was transmitted to their heirs and descendants.

The Catalan experience was unique, as we have stated, in that servile peasants were able to secure the official abolition of servitude by insurrection. Elsewhere, peasant re-

25/06/13 11:48

34 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

volts were brutally and completely suppressed, as in Hungary in 1515 or Germany in 1525, or an uprising was put down but its goals were tacitly achieved with the weakening of servile impositions, such as in England after the unsuccessful 1381 rising. Thus, Catalonia was not at all unusual in experiencing a peasant revolt in the tumultuous social upheaval brought on after the Black Death of 1348 which killed a substantial proportion of the population. What was unusual, however, was the Catalan peasants’ persistence over a century (their demands began to take shape by the 1380s), and their ultimate success.

Catalonia shared with almost all of the rest of Europe a system of land cultivation and social order whereby peasant labour enriched a dominant elite of nobles, church-

Figure 1. Stone tablet commemorating the meeting of the representatives of peasant serfs on the 8th of November 1485 in Amer (comarca of la Selva, Catalonia), to accept the mediation of King Ferdinand II in the conflict with their lords.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 34

Paul Freedman

men, rulers and eventually the upper echelons of the urban bourgeoisie. Throughout the continent, a large class of agriculturalists tilled the land for both their own survival and the benefit of their lords. There were just a few small geographically remote regions where the control of the rural areas was not exercised by a military, ecclesiastical or commercial elite.3 Some of what would become Switzerland was made up of free peasant confederations.

Other privileged areas of freedom were Dithmarschen in northern Germany and southern Denmark, and in certain respects Andorra, nestled between two jurisdictions, that of the bishop of Urgell and the count of Foix, and able to play them off each other.4 But in most of Europe in the period between 1200 and 1500, few peasants were independent of some form of seigneurial extraction of their labour or possessions.

By the 13th century, the countryside of Old Catalonia was divided into manses, units of cultivation which conceptually resembled the modern mas or masia, but also units of control by the lords, the fundamental building blocks of what is termed “feudalism” or the “seigneurial regime”.5 Characteristic of this era was the overwhelming importance of agriculture as the source of wealth even in comparison with the more obvious forms of commerce and industry in Barcelona and other trade and manufacturing entrepôts. Agricultural revenues were in the hands of an aristocracy whose rights extended beyond merely renting out land to cultivators to include jurisdictional control. Although the rulers of Catalonia tended to be quite powerful in comparison with those in other parts of Europe, they were not the sole possessors of legal or military force. The landscape of castles that still dominates so much of Catalonia is the legacy of an era in which aristocratic domination of the countryside was exercised by military intimidation and competition among members of this privileged upper class.

With the fragmentation of political authority, lords exercised rights over peasant tenants that combined what we would consider rent and taxes, blurring the difference between public authority and private property. Lords obtained their income from peasants in three basic forms: labour, produce and money. The peasant’s obligation to the lord was a form of rent but went beyond modern notions of landlord and tenant. The peasant might owe a certain number of days of the year labouring on the lords’ particular property (an obligation more characteristic of northern European areas such as England than Catalonia).

More commonly, the Catalan peasant had to pay a percentage of what he cultivated. This could be as high as one-half of wheat and/or wine and various quantities of other agricultural products, from poultry to swine to eggs. Standard arrangements included the tasca of oneeleventh of produce and an often supplementary oneseventeenth payment known as braciaticum; however, the lord’s share might be considerably higher, especially for intensively-worked parcels of land such as vineyards.

Extra percentages might also be tacked on, including tithes,

25/06/13 11:48

Peasant Servitude in Mediaeval Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 35

which were nominally payable to the church. The peasant was sufficiently tied to a market system so that money could also be demanded of him for various payments such as those symbolising the lord’s control (census) or the redemption payments themselves. In addition, there were various forms of seigneurial monopolies which could include prohibitions on certain kinds of activities (hunting) or requirements that wheat be ground in the lord’s mills (for a fee) or bread baked in the lord’s ovens (also for a fee).

The presence of so many different kinds of rights and the fact that they were never standardised meant that the lords could effectively invent new exactions. Thus, the sources speak of toltes et forcies which are simply payments demanded or actually seized for no legitimate or even pseudo-legitimate reason at all, merely by coercive force. Here, arbitrary power overstepped the bounds otherwise imposed by custom.

Given the onerous nature of the seigneurial regime, the question arises of what distinguished the remences from free peasants? In general terms, the burden of the seigneurial regime fell on all tenants but was more oppressive for the remences.6 This does not mean, however, that the remences were always the poorest tenants nor that they lacked any control over their lives. In northeastern Catalonia, for example, the remença system was widespread, and a more substantial proportion of the peasantry was subject to servile status than elsewhere.

However, there were tenants who had extensive properties and considerable economic means even though their legal standing was lowly.7 The preservation of so many redemption documents from this area demonstrates both the strength of the remença system and the tenants’ ability to purchase mobility within it.8 The seigneurial regime and the feudal society for which it was the economic engine tended to transfer wealth from the labour of the peasantry to the projects of the elite, but of course it was hardly the only economic system in world history to operate for the benefit of a privileged minority.

It allowed for a degree of upward social mobility and individual fortune, especially in the expansive economic climate of the 12th to 14th centuries.9 Peasants had opportunities for their own gain, including direct control over land, as their masters were usually absentee landlords.

The difficulty of enforcing such complicated dues affected each manse or peasant differently, not to mention the lords’ own need for revenue to support their often ruinous military and lifestyle expenses. Particularly in areas near Barcelona and other thriving cities, land could become an investment, not merely a source of seigneurial revenue. There were forms of tenancy in which peasants could gain effective control by subdividing increasingly valuable land. The aristocratic owner earned a steady income while the enterprising tenant could keep the profits from the division and inflation of property characteristic of rural lands close to cities, and even more of formerly rural property given over to intensive suburban or new

Catalan Historical 6 (Eng).indd 35

urban settlement. This was especially characteristic of the surrounding territorium of Barcelona and the region of the Vallès.10 Thus, there were wealthy peasants as well as townsmen and even nobles whose ancestors had been simple cogs in the seigneurial machine. This was a society with considerable social dynamism despite its hierarchical ideology.

Nevertheless, the organisation of the society and economy was designed to squeeze the rural majority. The oppressive seigneurial rights did more than just transfer money from the peasantry to the nobility; they also served to differentiate a class of unfree peasants as serfs.

Serfdom (of which the Catalan remença was but one example) was a form of agricultural tenancy, or peasants tilling land that they rented from a superior, and this was an economic and social system that was known in many other parts of Europe.11 Not all peasants were serfs, but all serfs were peasants. Serfdom was not the same as slavery because the serfs were allowed to marry and occupied particular pieces of land rather than being moved around at the lord’s will as slaves were.12 Firmly attached to particular pieces of land that they cultivated for their subsistence, serfs were unfree in the sense of being unable to leave the property rather than simply being a kind of animated, living tool, as slaves were.

Serfs, therefore, were unfree, and just like slaves, their offspring were as well, but they retained a measure of legal personality and autonomy. They might be considered a lower order of humanity, but unlike slaves they formed valid marriages and held property in both land and movable items, including animals.

The ambiguity of their social condition meant that the line between serf and free person was unclear, whereas with slavery, which involves total subjugation of one person by another, this distinction was relatively simple and easily identifiable. Saracens captured for the salt works of Ibiza or Tartars purchased as household slaves in Barcelona were living property, and because they were foreign, there was little difficulty in defining and enforcing their subordination, in accord with the customs of the time. This was not as clear for remences, who were not only Christian (and so possessed of an intrinsic equality with their masters) but Catalan as well.

In all parts of medieval Europe there were signs or indices of servitude: payments and obligations that determined whether one was free or enserfed. The mals usos and the ius maletractandi served this function in Catalonia, so that the homines de remença were serfs, identified as such by redemption, another key sign of subordination. The abolition of redemption and the other symbolically significant customs rendered them legally free. Catalonia was unusual not because a substantial number of its peasants were serfs, but because serfdom was never completely free of the sense that it violated or at least tended to go against good customs and the freedom of Catalans. This was not just an intellectuals’ concern, since there are not only traces of the opinion of the affected peasants but also

25/06/13 11:48

36 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

some sense that the lords themselves were occasionally uncomfortable with the bad customs. In 1240, Bernat de Clariana freed his peasants in Pallejà (just east of the Llobregat, near Molins de Rei) from exorquia, cugucia and intestia, not for any monetary compensation but for the good of his soul, out of fear of penalties to be suffered in the afterlife because of the injuries he had inflicted upon his tenants.13 How was serfdom implanted in Catalonia, which had been settled by free peasants in its formative period, the 9th and 10th centuries? Why did peasant servitude seem to affect only Old Catalonia, the territories ruled by Christian counts in the post-Carolingian age, and not the regions to the south and west conquered from the Muslims in the 12th century? Why was serfdom in Catalonia so significant in terms of numbers of peasants affected and the survival of the landed economy when it was either non-existent or not widespread in neighbouring polities and regions such as Languedoc, Valencia, Aragon or Provence? And why were the peasants successful in destroying the legal apparatus of serfdom in the 15th century? These are fundamental questions connected with the history of Catalan society in the transition from the mediaeval to the modern world.

For all its importance, the peasants’ war was not the object of very much attention until quite recently, since the work of Jaume Vicens Vives in the 1940s and 1950s and that of Santiago Sobrequés i Vidal and Jaume Sobrequés i Callicó shortly thereafter.14 This is in part because the remença war was caught up with a more general civil war in which the Generalitat of the Catalan Corts was pitted against the king. The monarch was an ally of the peasants, although later Catalan historical memory regards the Trastàmara rulers (a Castilian dynasty) as disastrous for Catalonia. It is hard to extract a single Catalan “side” to this conflict, which is of course an aspect of its being a civil war.

The fact that Catalonia, with its traditions of liberty and commercial advancement, should be a country with a harsh and durable form of servitude in the Middle Ages has not been easy to incorporate into either official or romantic history. In 1986, the 500th anniversary of the Sentencia Arbitral was commemorated as a milestone in Catalans’ love of freedom, but there were also official ceremonies in 2009 marking the 650th anniversary of the Generalitat, which had spearheaded the opposition to the king and the remences. Both the remences and the medieval Generalitat have been assimilated into the modern Catalan identity, but the 15th century as a whole is a difficult era from the point of view of later inspiration. The events of 1462-1486 in particular are not usually celebrated in historical memory, as they are considered chapters in the process of the destruction of Catalonia’s prosperity and independence, a process that would continue into the subsequent period of Castilian domination.

It is interesting that the first studies on serfdom in Catalonia were by non-Catalans. Vladimir Piskorski wrote

Catalan Historical 6 (Eng).indd 36

Paul Freedman

a short examination of the mals usos published in 1899 against the backdrop of the recent history of Russian serfdom, and the legal historian Eduardo de Hinojosa discussed the evolution of Catalan serfdom in terms of what now seems like an excessively long backward view, relating it to Roman imperial laws and institutions.15 There is a case to be made that a focus on the bad customs and their abolition in 1486 obscures the real dynamic of the subordination of the peasantry. The civil war did not end land tenancy or landlords’ extraction of wealth from peasants. Against the long backdrop of feudalism – the aristocratic domination of the countryside – and its complicated methods of control, servile condition is perhaps not so important. The imposition of the seigneurial regime dated back to the 11th century, perhaps earlier, and the seigneurial regime persisted well into the modern era.16 Indeed, the history of the remences is part of the history of the feudal agrarian regime, but their servile status was important in itself. The legal subordination of the peasantry was a vehicle for economic exploitation, and in addition, the conditions of Catalan servitude had a number of unusual features that distinguish its history within the European-wide phenomenon of aristocratic exploitation of the rural landscape.

Serfdom and Lordship The aspect in which the Catalan experience most resembles a common (but not universal) European model is in the imposition of aristocratic control over the lower orders. The most characteristic feature of medieval social organisation is that the nobility had power not only as a result of wealth but also stemming from military and political independence from the rule of kings. The great and even lesser magnates possessed powers we associate with the public authority of the state: the ability to wage war, levy taxes, judge crimes and litigation and exact punishments. They also at various times and places regulated commerce and coined money. One aspect of this essentially private and divided jurisdiction is that they controlled the peasants on whose labour they depended, not only in the economic sense (by which one could say that factory owners “controlled” their workers in the industrial era) but also legally, holding the powers of the state as well as the ability to arbitrarily decide what served their own interests.

The breakdown of centralised government was conventionally seen by historians as a feature of the 11th century, a “conjuncture” or “mutation” as it was called in French scholarship.17 Catalonia served as a clear example of this dramatic social change around the year 1000, as demonstrated by the monumental study by Pierre Bonnassie.

The Catalan counts enjoyed unusual power until 1020, when their position was destabilised in favour of aristocratic domination by a combination of the influx of

25/06/13 11:48

Peasant Servitude in Mediaeval Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 37

Muslim gold from tribute payments, a succession of weak rulers and the usurpation by powerful lords who built castles, defied royal justice, warred against each other and exerted their authority over the peasants.18 In some sense, therefore, the origin of the remences, a subjugated class of peasants, should be sought in the era of aristocratic domination.

The trouble with this view is that it exaggerates the 11th century as a turning point on which all later developments hinge, minimising the diversity of events and different places, for if the aristocratic assertion of the 11th century was a widespread phenomenon, Catalonia’s particular experience was not. The servitude of the remences was quite different from areas that never experienced serfdom (such as Normandy), or where it was less common or harsh (Languedoc) or where it was widespread but grounded upon different principles (England). As early as the 12th century, we have peasant grievances brought before the king concerning the oppression of lords and royal bailiffs who held peasants for ransom, terrorised them, seized their properties and forced them to submit to their exactions.19 The existence of these complaints and their official form (preserved in archives even if they were probably not effectively answered) shows that these impositions were regarded as abusive, not as the lords’ accepted rights over their tenants.

At what point did a common practice of seigneurial violence become legally recognised? There is a significant difference between illicit raids and depredations and the exercise of institutionally sanctioned repression, even if the hapless victim does not experience the distinction. Another significant element of Catalan serfdom is that it was supposed to receive recognition from the counts, whose power was resurgent after 1060 but who nevertheless engaged in a series of struggles and compromises with the nobility. In many parts of Europe, the power of the military aristocracy was exerted over agrarian labour, but it was not everywhere institutionalised, and Catalonia served as an unusually graphic example of state-sanctioned private violence by the nobility against the peasants.20 Two important milestones in this regard are the royal recognition of a seigneurial ius maletractandi at the parliamentary council (Corts) of Cervera in 1202, and the statue of the Corts of Barcelona in 1283 known from its Catalan opening words as “En les terres o llocs” (In the lands or places”) that defined redemption payments as the most significant element in peasant subordination. In both cases, the king was compelled to agree to limitations on his powers. The 1202 constitution prohibited peasant tenants of magnates from taking allegations of mistreatment to the royal courts. This does not mean that mistreatment was morally justified, but the law made it impossible to contest it and was thus understood by jurists as conferring a right exempting lords from normal legal remedies.21 In 1283, the Corts of Barcelona required tenants of seigneurial estates to pay a redemption fine if they wished to

Catalan Historical 6 (Eng).indd 37

move to royal lands. This recognised the seigneurial right to levy a manumission payment, and the king, in effect, gave up the possibility of settling new tenants regardless of where they came from. The 1283 constitution went further than that of 1202 in distinguishing different degrees of lordship based on geography. It refers to “land or places where peasants [homines] are accustomed to make redemption payments.”22 By this time, that territorial distinction was based on the Llobregat River, which roughly corresponds to a separation between Old and New Catalonia. In fact, there were some remença families beyond the Llobregat in regions such as the Penedès or Conca de Barberà, and there were many free peasants east and north of this supposed dividing line.23 The river did serve as an explanation for the seeming anomaly of diverse conditions of freedom among Catalan tenants, as well as for an unusual example of different laws applied within Catalonia, otherwise conceived of as a place with a single public law.

The idea of a land of liberty versus a land of servitude has its origins in the Catalan conquest of previously Muslim territories beginning with the fall of Tarragona in 1118 and culminating with the capture of Lleida and Tortosa and their hinterlands in 1148-1149. Privileges were offered to Christian settlers that exempted them from various forms of arbitrary levies, and the frequent conferral of charters of freedom (franqueses) affected the new territories disproportionately. A measure of their success was that in certain areas of Old Catalonia, especially those near the northern frontier, the lords were forced to grant similar charters in order to prevent the peasants from leaving to find better conditions nearby and to induce them to populate the newly-fortified settlements.24 Old Catalonia would increasingly be thought of as the territory of serfdom, and the map of peasant organisations participating in buying out the lords’ oppressive rights in 1488 shows that by then this distinction had, in effect, become a reality.25 The origins of this distinction go back to the beginning of the 13th century. The Llobregat was the boundary between the Penedès (which benefited from the privileges accorded to Vilafranca del Penedès) and the rest of the County of Barcelona.26 In 1215, the monastery of Sant Llorenç del Munt claimed that a certain Ramon Fabre was their serf, an assertion he denied. The abbot said that all of its tenants “this side” of the Llobregat (citra Lupricatum) were serfs. While Sant Llorenç lost this contest, the Llobregat became an officially recognised border in the second half of the 13th century. The jurist Pere Albert, the author of what became the authoritative statement of feudal customs, defines Old Catalonia as consisting of the bishopric of Girona, most of the diocese of Vic and that part of the diocese of Barcelona lying to the east of the Llobregat. Here, the vassals (homes solius) who were not knights were so bound to their masters that their sons were unable to move from their tenancy or marry without the lord’s permission. In order to win this freedom, they

25/06/13 11:48

38 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

had to pay a redemption fine. West of the Llobregat, neither knights nor peasants were constrained in this way.27 Legal scholars of the 14th and 15th centuries repeated this distinction and made up an historical explanation for it: Charlemagne had called on the Catalans to help his armies free them from Moorish domination. Some brave men (the ancestors of the nobles of Old Catalonia) answered this summons, but many of the inhabitants did not. Charlemagne reached the Llobregat and ordered that those Christians who had failed to show up to aid his conquest should be held in servitude, specifically the mals usos. This historical myth was a way of acknowledging the contradiction between the bad customs and the basic teachings of Catalan and even divine law, which held that Christians should not subjugate other Christians. The servitude of the remences was a licit punishment for the sins of a distant but authoritative past. The legend also cited the Llobregat as the frontier between Old Catalan servitude in the former Carolingian territory and the freedom of the regions conquered by the Catalans in the 12th century.28 By the era of Bertran de Ceva, Joan de Soccarats and other late-mediaeval jurists, the mals usos in general, not just redemption, had become the signs of servitude and the substance of the supposed punishment for the cowardice of the remences’ ancestors. Unlike the redemption payment, which was always applied exclusively to serfs, exorquia and intestia had at one time been paid by free men, even nobles.29 The widening conceptual as well as economic gap between the ways in which knights and peasants pledged loyalty meant that certain kinds of obligations became honourable and others dishonourable.

The purpose of the mals usos and the ius maletractandi as a whole was to indicate, rather graphically, the subordination of a segment of the peasantry and their dependence on the whim of the lord. These payments were arbitrary in their nature and defined as contrasting with the ordinary good customs of Catalonia to show the power of the lords and restrict, at least in theory, the ability of peasants so afflicted to seek outside support from the king or other alternative lords.

Exemption from such levies defined the rights of towns.30 Privileges accorded to settlers in New Catalonia as well as to northern populations near the contested frontier with France also made immunity from the bad customs an attraction for immigrants. There was thus a geography of servitude, not just the contrast between Old and New Catalonia but the identification of privileged spaces through the applications of charters (franqueses) to towns and other favoured settlements. In the late 12th and early 13th centuries, when servitude was defined and those subject to it identified, the forms of exemption from it were given a complementary status. The map of exemption was not static, however. The inhabitants of Sant Celoni in the Vallès Oriental had to battle the knights of the Hospital, who in the 13th and early 14th centuries repeatedly claimed that as landlords and holders of jurisdiction, they

Catalan Historical 6 (Eng).indd 38

Paul Freedman

were entitled to levy the bad customs. The villagers’ victory shows their power and resourcefulness, but the fact that the Hospitallers could press their claims in the face of impeccable documentary evidence against them is suggestive in a different direction.31 The significance of the bad customs was not merely symbolic or instituted for the convenience of lawyers.

While levies on inheritance or adultery could not constitute routine seigneurial levies by their very nature, they were substantial penalties amounting usually to the confiscation of one-third of movable property (furnishings and livestock). The seigneurial right of intestia would seem to be easy to avoid simply by making a will, but lords were able to impede the creation of such documents or demand the fine not only from male peasants who died intestate but from widows as well. Exorquia, death without a surviving male heir, could also be defined generously (from the point of view of the lord) to affect any estate without a male son twelve years of age or over as the successor.32 In a colloquy between peasants and lords in 1463, the nobles answered the peasants’ complaints about the mals usos by claiming that they were not, in fact, very profitable.33 However, routine documents of disputes over such rights suggest they were a source of considerable income.34 With regard to the ius maletractandi, one might think that this was a merely theoretical extreme of seigneurial privilege, but in fact it was applied by lords and was the object of complaints and litigation, such as in a case involving lands and tenants near Castellfollit in the early 14th century, as well as a legal opinion regarding a specific case in the comarca of Segarra which would be discussed by jurists, who found the law to be odious, but nevertheless valid.35

Origins of the Remences On a basic level, it is clear that the serfdom in Catalonia originated in connection with the triumph of aristocratic lordship, of what has been termed “feudalism”. Beginning with the aforementioned sweeping synthesis by Pierre Bonnassie in the 1970s and continuing throughout succeeding decades, the military and economic power of the landed nobility has been viewed as the impetus behind the nature of Catalan society and the export of many of its institutions to Valencia and the Balearic Islands.36 The 11th century, more specifically 1020–1060, as identified by Bonnassie, was the key period when centralised comital power was challenged and the nobles arrogated castles, tributes, jurisdiction and private armies for their own use.

The opportunity and indeed necessity was afforded for the military elite to extort from the peasantry, whose labours supported their expensive way of life. The upheaval of the 11th century both weakened the counts’ political strength and removed the protection of public authority

25/06/13 11:48

Peasant Servitude in Mediaeval Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 39

afforded to the peasants. Even when comital power and jurisdiction were re-established, the arbitrary seigneurial hegemony as well as the oppression of over-mighty royal bailiffs and other administrators debased the status of the peasants, whose complaints of mistreatment have survived in poignant querimoniae, memoranda of abuses especially common in the 12th century, which were submitted to the counts but, we assume from the ensuing silence, not effectively answered.37 We can see the growth of serfdom by the survival of documents in which peasants pay for their freedom or charters by which they enter into a relation of dependence, or even others in which they recognise that such a tie already exists. The first redemption documents date from the mid- and late 12th century. Just around the year 1200, three types of documents become very common in much of Old Catalonia, especially in the dioceses of Girona and Vic: 1) Charters in which peasants promise to reside on a particular property and acknowledge their obligation to pay manumission in order to transfer to another location.

2) Proclamations that they already “belong” in their bodies, possessions and descendants to the lord, although this is not accompanied by any explicit mention of the bad customs other than redemption. On the other hand, in transfers of property between lords, land is conferred with all the rights appertaining to it, usually specified exhaustively and often stated as including the redemptions of men and women along with all the good and bad customs (cugucia, intestia, exorquia), toltes and forcies, although never the ius maletractandi. 3) Documents stating that the peasant has paid a manumission fine and is freed by the lord. Usually the former remença promptly enters another servile tenancy by means of a document such as type 1) as above.

The spread of these documents and their evolution as formulaic records in the 13th century seems to have established what can be considered a remença system. The payment of redemption fines did not necessarily mean the degradation of the peasant to a position of helplessness with regard to the lord. In many instances, these payments amounted to seigneurial revenue more than an arbitrary form of control, part of the dynamic of a system of land exploitation and the landlords’ quest for sources of income.38 The 13th century saw both the construction of the institutions of Catalan peasant servitude and the elaboration of its legal structure. The two are linked; the latter is more than merely a rationale for the former. In his Commemoracions, the jurist Pere Albert defined the characteristics of servile status, and by the time he wrote in the mid-13th century, routine documents provided evidence for who was and was not a serf.39 According to legal theory, obligation to the mals usos, in particular the redemption payment, defined the servile nature of certain peasant tenures. The ius maletractandi further served as a kind of emblem of the remences’ removal from the usual legal protections enshrined in Catalan law. The records by which peasants entered into servitude recognised that

Catalan Historical 6 (Eng).indd 39

such a bond already existed, or existed in effect, and defined in a practical fashion a class of people held to a greater degree of control by their lords than had usually been the case in previous Catalan land tenure arrangements. If the aristocracy’s assertion in the 11th century was the first stage in the exploitation and organisation of the peasantry, the more peaceful but effectively codified legal definitions of the 13th century represent a second and, in my opinion, crucial stage in establishing the remences.

There is clearly another later stage in which the remença system would be disputed, triggering a crisis of the seigneurial regime which culminated in the wars of 14621486. Agitation by the peasants for the abolition of the bad customs and occasional efforts by members of the royal household to obtain this through interventions with the Church and the restoration of lapsed royal rights characterised at least eight decades leading up to the final civil conflict. Beginning in the 1380s, peasant agitation against the exploitative forms of the seigneurial regime disrupted the countryside and induced the kings to attempt, inconsistently but nevertheless urgently, to alleviate what was acknowledged to be a set of practices that ran counter to Catalan customs pertaining to all other members of the nation.40 In 1388, King Joan I ordered his archivist to search for a record that would show that “the time of servitude has already passed”, implying that if the peasants had been subjugated as a result of their failure to aid Charlemagne’s liberating armies (as argued by legal scholars), this was not a punishment that was supposed to be inflicted forever but had a limited duration.41 At the beginning of the 15th century, Queen Maria de Luna unsuccessfully tried to intervene with her kinsman, Pope Benedict XIII, to abolish the bad customs on lands belonging to the Church.42 The reasons for the peasant revolts have something to do with the economic and demographic crisis of the 14th century, which was heightened, if not caused, by the Black Death of 1348 and successive visitations of the plague that afflicted the European economy and eventually had a particular effect in Catalonia. The problem is with the word “eventually”. The 14th century, despite its famines and wars, was not uniformly a period of decline.43 The Black Death, cataclysmic as it was, cannot be singled out as the direct cause of every subsequent development in the next century and a half. Nevertheless, there is a common Europe-wide phenomenon in response to the population decline resulting from the epidemic, in which the surviving peasants would, following the laws of supply and demand, have commanded better terms for their now scarce labour. To the degree that they did not obtain higher wages or better conditions on the land, their resentments against seigneurial intransigence created a series of violent demonstrations and insurrections.44 We can see the conflict in Catalonia not only through incidents of peasant resistance but also in the writings of the jurists attempting to explain Catalan serfdom. Legal

25/06/13 11:48

40 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

scholars repeatedly cited the ius maletractandi enacted at Cervera in 1202 and the redemption requirement codified at Barcelona in 1283. They sometimes acknowledged that bad customs and especially the de facto right of lords to arbitrarily mistreat their serfs violated the norms of Catalan law and the precepts of Roman and even divine (Christian) law as well. Jaume de Soccarats, writing during the civil war, admitted that intestia and exorquia were “onerous and odious” but nevertheless permitted. He asserted that it was possible for natural law to be derogated by human institutions and rules.45 Not all of his colleagues were so confident. Writing about the right of mistreatment, in the 1440s Tomàs Mieres denied that such legislation could be considered valid, violating as it did basic tenets of divine law.46 It was to answer these anxieties that the legendary origins of the remences in the history of Charlemagne’s conquest were developed. The peasants were mistreated, to be

Figure 2. Page from the “Book of the Serf Syndicate”. This book is a document handwritten in Latin that contains the minutes of the meetings held by the serfs (remences) between 1448 and 1449 in different dioceses of Catalonia. The purpose of these assemblies was to choose the representatives who would be in charge of negotiating the abolition of servitude with the monarchy in light of the lords’ abuses of the system. The group of peasants in 1448 is exceptional, since it established a precedent of expressing the will of the serfs from a large geographic area.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 40

Paul Freedman

sure, and in ways violating the normal rights of Catalans, but their oppression was historically justified by an act of cowardice or treachery which might have merited death for their ancestors. There are all sorts of licit violations of natural and divine law, after all, such as imprisonment or slavery, and these are justified on the basis of crimes committed or capture in battle (the classic reason advanced for enslavement).

The effect of the historical myth of the origins of Catalan servitude was to place the remences outside the Catalan nation. It is impossible to measure how convincing this was, but an answer is preserved from the peasants themselves, or at least as formulated by their advocates during and on the eve of the civil war. In 1448 and 1449, King Alfonso IV allowed the remences to elect representatives to form a sindicat to raise money from the peasants to buy out the lords’ rights over their bodies (i.e., the rights to hold them as serfs).

In a record of the separate meetings representing about 20,000 peasants, the prologue offers a religious as well as historical statement of the injustice of imposing serfdom on Christian Catalans.47 By making His sacrifice, Christ had freed humanity from servitude to the devil and restored its original liberty lost by the fall of Adam (an idea derived from Pope Gregory I). The serfs were not descended from Christian cowards or traitors at the time of the liberation of the land from Islam, but rather from Muslims who had not initially converted to Christianity. The bad customs were never supposed to be imposed on Christians, and in fact all of the inhabitants of Old Catalonia had long ago adopted Christianity. The perpetuation of the bad practices applied to Christian Catalans was a violation of natural and divine law and also of the historical reason for the invention of the oppressive customs, which were supposed to be applied only to recalcitrant Muslims.

What is extraordinary about this document, and about the negotiations of peasants and lords during the revolt, is the peasants’ ability to frame grievances and to answer the justifications of the lords and their apologists for manifestly unjust practices. It may not exactly be a monument along the road to modern theories of human rights; it specifically applies to the remences as Christians and as members of the Catalan polity rather than being extended to humanity in a universal fashion. Nevertheless, the defence of natural liberty as the basic condition of humanity appears here not merely as a learned theory of the nature and typology of law but as something understood and defended by ordinary people.

The imposition of servitude in Catalonia may be the result of contingent events rather than an inevitable process with a single beginning. It is related to the power of a landed military aristocracy that characterised most of Europe, but which took different forms in different places, and in this case different forms within Catalonia itself.

The most unusual aspect of the Catalan experience is the official abolition of servitude with the Sentencia of 1486.

25/06/13 11:48

Peasant Servitude in Mediaeval Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 41

The background to that is also a series of events involving the monarchs and the Catalan estates, cities and peasants.

Behind the events, however, is a concept of law, rights and customs that shows the power of ideas to shape society and the ability of people beyond the learned circles of power to be involved in that process.

Notes and references [1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

The term homines de redemptione is first found in an early 14th century text by the legal scholar Bertran de Ceva, ed.

Paul Freedman. “Catalan Lawyers and the Origins of Serfdom”. Mediaeval Studies 48 (1986), pp. 313-314.

Redemptio and its variants are found much earlier, in the 12th century, but the people affected are generally referred to as “men” (homines) or “men belonging to a lord” (homines proprii) The settlement of 1486 was anticipated by a suspension of the bad customs by King Alfonso IV in 1457, promulgated in 1458. This had some permanent effect in certain jurisdictions, such as the territories of the charitable foundation (almoina) of the Cathedral of Girona. Rosa Lluch Bramon. Els Remences: la senyoria de l’almoina de Girona als segles XIV i XV. CCG edicions, Girona, 2005, pp. 389408.

Marc Bloch. Feudal Society, trans. L. A. Manyon, 2 vols.

University of Chicago Press, Chicago 1961; Georges DUBY, The Early Growth of the European Economy: Warriors and Peasants from the Seventh to the Twelfth Century, trans. Howard B. Clarke. Weidenfeld and Nicolson, London, 1974. The seigneurial regime in Catalonia is summarized in Josep Maria Salrach. “Orígens i transformacions de la senyoria a Catalunya (segles IX-XIII)”.

Revista d’Història Medieval, 8 (1997), pp. 23-5.

Thomas A. Brady. Turning Swiss: Cities and Empire, 1450-1550. Cambridge University Press, Cambridge, 1985; William L. Urban. Dithmarschen: A Medieval Peasant Republic. Edward Mellen Press, Lewiston, NY, 1991; Roland Viader. L’Andorre du IXe au XIVe siècle: Montagne, féodalité et communautés. Presses Universitaires du Mirail, Toulouse, 2003.

On Catalan feudalism in relation to agrarian society, see Flocel Sabaté. La feudalización de la sociedad catalana.

Granada, Universidad de Granada, 2007. On the manse in the era of the remença revolts, see Rosa Lluch Bramon.

“De nuevo sobre los mansos bajomedievales catalanes”.

In: La Corona de Aragón en el centro de su historia 12081458; Aspectos económicos y sociales. Grupo C.E.M.A., Saragossa, 2010, pp. 89-108. On the establishment of the manse, see Victor Farías Zurita. El mas i la vila a la Catalunya medieval: Els fonaments d’una societat sen­ yorialitzada (segles XI-XIV). Universitat de València, Valencia, 2009.

Gaspar Feliu. La llarga nit feudal: Mil anys de pugna entre senyors i pagesos. Universitat de València, Valencia, 2010, pp. 169-181.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 41

[7]

Lluís To Figueras, “Servitude et mobilité paysanne: les origines de la ‘remença’ catalane”. Mélanges de l’École Française de Rome. Moyen Âge 112 (2000), pp. 827-865.

[8] Lluch bramon. Els remences, pp. 357-362.

[9] Such as two peasants discussed in, Miquel Sán­chez i González, “Romeu de Galliners i Guillem de Noguera, dos pagesos enriquits al Vallès dels segles XIII-XIV”. Estudis històrics de l’Arxiu de Protocols 21 (2003), pp. 7-28.

[10] Pere Benito i Monclús. Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (segles XI-XIII). CSIC, Barcelona, 2003. Mercè Aventin i Puig. La societat rural a Catalunya en temps feudals. Columna Assaig, Barcelona, 1996. Jaume Vilaginés, “Senyors i pagesos: Les relacions socials i la seva expressió en l’espai a Mollet durant la plena edat mitjana (segles XII i XIII)”. In: Vilaginés. La gent i el paisatge: Estudis sobre el Vallès medieval. Abadia de Montserrat, Montserrat, 2006, pp.

117-130.

[11] The varieties of European servitude are surveyed in a collections of articles in Mélanges de l’École Fran­çaise de Rome, Moyen Âge vol. 112, no. 2 (2000), “La servitude dans les pays de la Méditerranée occidentale chrétienne au XIIe siècle et au-delà: Déclinante ou renouvelée?” (pp.

633-1085); and in Forms of Servitude in Northern and Central Europe: Decline, Resistance, and Expansion, ed.

Paul Free­dman and Monique Bourin. Brepols, Turnhout, 2005.

[12] On serfdom versus slavery, see a group of articles in the same volume of the Mélanges cited in note 11 “Les formes de la servitude: Esclavages et servages de la fin de l’An­ tiquité au monde moderne” (pp. 493-631).

[13] Biblioteca de Catalunya, Arxiu, Reg. 27725, pergamí 17 GF: “ . . . pro salute anime mee ne in futurum valeat penam sustinere pro iniuriis subditis meis illatis . . .”

[14] Jaume Vicens Vives. Historia de los remensas (en el siglo XV). Imprenta Clavaso, Barcelona, 1945; Juan II de Aragón, 1398-1479: Monarquía y revolución en la España del siglo XV. Editorial Teide, Barcelona 1953; new ed. Urgoiti Editores, Pamplona, 2003; El gran sindicato remensa. CSIC, Madrid, 1954; Els Trastàmares. Editorial Teide, Barcelona, 1956. Santiago Sobrequés i Vidal and Jaume Sobrequés i Callicó. La guerra civil catalana del segle XV. Editorial 62, Barcelona, 1972. But see also recently Antoni Riera Melis. “La Diputació del General de Catalunya, 1412-1444. El desenvolupament d’una administració autonòmica medieval en un context conflictiu”. Acta Medievalia 29 (2008), pp. 153-249. Miquel Freixa. Francesc de Verntallat, cabdill dels remences.

Editorial Base, Barcelona, 2010. Alan Ryder. The Wreck of Catalonia: Civil War in the Fifteenth Century. Oxford University Press, Oxford, 2007.

[15] Vladimir Piskorski. El problema de la significación y del origen de los seis “malos uos” en Cataluña, trans.

Julia Rodríguez Danilevsky. Universidad de Barcelona, Facul­tad de derecho, Barcelona, 1929 (first published in Russian in Kiev, 1899); Eduardo de Hinojosa. El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la

25/06/13 11:48

42 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Edad Media. V. Suarez, Madrid, 1905, new ed. Urgoiti Editores, Pamplona, 2003.

[16] On the supposed 11th-century origins of the remences, Pierre Bonnassie. La Catalogne du milieu du Xe à la fin du XIe siècle: Croissance et mutations d’une société, vol. 2.

Université de Toulouse - Le Mirail, Toulouse, 1976, pp.

809-828. For agrarian conditions both before the 11th century and after the Middle Ages, Feliu. La llarga nit feudal, pp. 93-109; 195-328.

[17] The significance of the changes of 1000 as an historical turning point was questioned by Dominique Barthélemy.

“La mutation feudal a-t-elle eu lieu?” Annales E.-S.-C 47 (1992), pp. 767-775, greatly expanded in La mutation de l’an mil, a-t-elle eu lieu? Servage et chevalerie dans la France des X at XI siècles. Fayard, Paris, 1997.

[18] Bonnassie. La Catalogne, vol. 2, 541-646. This paradigm of feudal violence is disputed by Feliu. La llarga nit feudal, pp. 111-131.

[19] Thomas N. Bisson. Tormented Voices: Power, Crisis, and Humanity in Rural Catalonia, 1140-1200. Harvard University Press, Cambridge, Mass., 1998. Blanca Garí.

“Las querimoniae feudales en la docu­mentación catalana del siglo XIII (1131-1178)”. Medievalia 5 (1985), pp. 7-49.

Pere Benito i Monclús. “Els ‘clamores’ de Sant Cugat contra el fill del Gran Senescal i altres episodis de terrorisme nobiliari (1161-1162)”. Anuario de estudios medievales 30, part 2 (2000), pp. 851-885 Víctor Farías Zurita.

“Una querimonia desconeguda procedent de l’antic arxiu de Sant Cugat del Vallès (ca. 1160-1162)”. Guasac 3 (1994), pp. 99-104.

[20] Thomas N. Bisson. The Crisis of the Twelfth Century: Power, Lordship, and the Origins of European Government. Princeton University Press, Princeton, 2009, pp. 499-514, especially p. 511: “So there it is [referring to the ius maletractandi]: the ne plus ultra of bad lordship!

Nowhere else in medieval Europe do we find anyone seeking to legislate as rightfully customary a regime conceded to be unjust.”

[21] Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña vol. 1, part 1. Vidua i hijos de M. Telo, Madrid, 1896, p. 86: “Ibidem eciam constituit inviolabiliter quod si domini suos rusticos male tractaverint, vel sua eis abstulerint, tam ea que sunt in pace et treuga quam alia, nullo modo tenantur Domino Regi in aliquo . . .” See Paul FreedmaN. “The Catalan ‘ius maletractandi”.

In: Freedman, Church, Law and Society in Catalonia, 900-1500. Variorum, Aldershot, 1994, article no. XIII. [22] Cortes, 1:1, p. 147: “Item quod in terris sive locis ubi homines redimi consueverint non transferant domicilia sua ad loca nostra nisi se redimerint.”

[23] Agustí Altisent. “Per a l’història de Senan (1159-1264)”.

Aplec de treballs del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà 3 (1981), pp. 155-195; Paul Freedman. “La condition des paysans dans un village catalan du XIIIe siècle.”

Annales du Midi 94 (1982), pp. 231-24.

[24] Pere Benito i Monclús. “Aux frontières de la servitude: coutume de Cerdagne versus observance de Catalogne

Catalan Historical 6 (Eng).indd 42

Paul Freedman

dans une renonce aux ‘mauvais usage’ et services forcés (1324)” (in press).

[25] Vicens Vives. El gran sindicato remensa, map between pp. 104-105. See also the map of peasant communities for an earlier failed effort to accomplish the same thing, M. Mercè Homs i Brugalas. El sindicat remença de l’any 1448. Ajuntament de Girona, Girona, 2004, p. 16.

[26] Cartulario de Sant Cugat del Vallés, ed. José Rius Serra, vol. 3. CSIC, Barcelona, 1947, pp. 392-393, cited in Benito i Monclús. “Aux frontières”.

[27] Usatges de Barcelona i Commemoracions de Pere Albert, ed. Josep Rovira i Ermengol. Barcino, Barcelona, 1933, pp. 179-181. On Pere Albert see Elisabeth Ferran i Planas. El jurista Pere Albert i les Commemoracions. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2006.

[28] Freedman. “Catalan Lawyers and the Origins of Serfdom”, pp. 313-314 [29] Usatges de Barcelona: El Codi a mitjans segle XII, ed. Joan Bastardas. Fundació Noguera, Bar­celona, 1984, p. 102 (no. 65/69) and p. 150 (no. 117/138).

[30] Lluís To Figueras. “Drets de justicia i masos; hipòtesi sobre els orígens de la pagesia de remença”. Revista d’història medieval 6 (1995), pp. 143-144.

[31] Freedman. Origins of Peasant Servitude, pp. 108-109.

[32] Feliu. La llarga nit feudal, pp. 174-176.

[33] Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón vol. 20. Imprenta del Archivo de la Corona de Aragón, Barcelona, 1861, pp. 27-30.

[34] Examples in Freedman. Origins of Peasant Servitude, pp.

133-134.

[35] Manuel Sánchez Martínez. “Violencia señorial en la Cataluña Vieja: la posible práctica del ‘ius maletractandi’ en el término de Castellfollit (primer tercio del siglo XIV)”. Miscel.lània de textos medievales 8 (1996), pp.

201-229; Freedman. “The Catalan ius maletractandi.”

[36] La formació i expansió del feudalisme catalaà, ed. Jaume Portella i Comas. Col.legi Universitari de Girona, Girona, 1986; El feudalisme comptat i debatut: formació i expansió del feudalisme català, ed. M. Barceló et al.

Universitat de València, Valencia, 2003.

[37] See note 19.

[38] To Figueras. “Servitude et mobilité paysanne”, pp. 847865.

[39] Usatges de Barcelona i Commemoracions de Pere Albert, pp. 174-175, 179-181.

[40] An example of a local peasant revolt in the Maresme in 1391 is described in Coral Cuadrada. El Maresme medieval: Les jurisdiccions baronials de Mataró i Sant Vicenç/ Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X-XIV). Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 1988, pp. 655-657.

[41] Arxiu de la Corona d’Aragó, Registre 1955, fols. 105v - 106r.

[42] Franceisco Monsalvatje. Noticias históricas vol. 13 (Historia de la guerra social de las Remensas). Juan Bonet, Olot, 1906, documents nos. 1,739 and 1,740, pp. 169-175. On Queen Maria see Núria Silleras Fernández. Power, Piety and Patronage in Late Medieval Queenship: Maria de Luna. Palgrave Macmillan, New York, 2008, pp. 109-112.

25/06/13 11:48

Peasant Servitude in Mediaeval Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 43

[43] A more optimistic historical consensus about the 14th century is exemplified by Monique Bourin, Sandro Carocci, François Menant and Lluís To Figueras.

“Les campagnes de la Méditerrané occidentale autour de 1300: tensions destructrices, tensions novatrices”, Annales HSS , July-Sept. 2011, no. 3, pp. 663-704. A nuanced view of the early fourteenth-century crisis on the basis of archaeological evidence from England is given by Christopher dyer. “The Crisis of the Early Fourteenth Century: Some Material Evidence from Britain”. In: Écritures de l’espace social: Mélanges d’histoire médiéval offerts à Monqiue Bourin, ed. L. Feller et al. Publications de la Sorbonne, Paris, 2010, pp. 491-506.

[44] See the essays on various parts of Europe in Agrarian Change and Crisis in Europe, 1200-1500 ed. Harry Kitsikopoulos. Routledge, New York and London, 2012.

[45] Joan de Socarrats. In tractatum Petri Alberti canonicis Barchinonensis de consuetudinibus Cathaloniae inter Dominos et Vasallos. Johannes Gordiola, Barcelona 1551, pp. 503, 507.

[46] Tomàa Mieres. Apparatus super Constitutionibus curiarum generalium Cathaloniae, vol. 2. Sebastianus à Cormellas, Barcelona, 1621, p. 513.

[47] See El sindicat remença de l’any 1448, pp. 45-47.

Biographical Note Paul Freedman earned a PhD in History at the University of California at Berkeley and is a Professor of History at Yale University (USA). His doctoral work focused on medieval Catalonia and how the bishop and canons interacted with the powerful and weak elements of lay society in Vic, north of Barcelona. This resulted in the publication of The Diocese of Vic: Tradition and Regeneration in Medieval Catalonia (1983). He is a specialist in medieval social history, the history of Spain, comparative studies of the peasantry, trade in luxury products and history of cuisine. He has written about the Church, institutions, society and the Catalan peasantry from the 10th to 15th centuries. A Fellow of the Medieval Academy of America, Freedman is also a corresponding fellow of the Real Academia de Buenas Letras de Barcelona and of the History and Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 43

25/06/13 11:48

Catalan Historical 6 (Eng).indd 44

25/06/13 11:48

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 45-60 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.85 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Romanesque mural painting in Catalonia Montserrat Pagès *

Museu Nacional d’Art de Catalunya Received 15 February 2012 · Accepted 20 March 2012

Abstract The Romanesque mural painting in Catalonia which was saved from despoilment and dispersion in 1919, when the Junta de Museus (Board of Museums) of Barcelona embarked upon a major campaign of purchase and removal, is a unique heritage of universal value.

Even though the mural paintings from the Romanesque cathedrals or the great abbeys like Ripoll no longer survive, what has been conserved is quite notable both stylistically and iconographically. The surviving frescoes were mainly inspired by the art of early Christian Rome and that of the Gregorian reform, yet also by Byzantine sources and by Lombard and Germanic styles and prototypes, all translated into highly original programmes of images. The most emblematic works are conserved at the Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), such as the apse from Sant Climent de Taüll, a capolavoro of European Romanesque painting, and the apses from Sant Pere de la Seu d’Urgell and Santa Maria d’Àneu, both boasting outstanding quality, along with the paintings from Sant Joan in Boí, Sant Quirze de Pedret, Sorpe and el Burgal. Together with the frescoes at the Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, the Museu Episcopal de Vic, the Museu d’Art de Girona and the Museu Diocesà d’Urgell, along with the numerous murals and remains of paintings conserved in situ, many of them discovered in recent years, they enable us to envisage the scope of this Catalan Romanesque art. Of these discoveries, perhaps the most noteworthy are the paintings from Sant Vicenç d’Estamariu, as well as the new images on the triumphant arches of Sant Climent de Taüll. This article summarises the most important part of this mural painting heritage as well as the most recent literature on the subject. keywords: Romanesque painting, iconography, style, apse, images, fresco

Even though the interest in Catalan Romanesque painting began with the Renaixença generation in the late 19th century, its fate was decided in the summer of 1919, when the Junta de Museus of Barcelona embarked upon a major campaign to purchase, remove and transfer the Romanesque murals in Sant Quirze de Pedret, Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Maria d’Àneu, Sant Miquel d’Engolasters, Sant Miquel de la Seu d’Urgell, Santa Maria de Ginestarre, Sant Pau d’Esterri de Cardós and Santa Eulàlia d’Estaon to the Barcelona museum. This collection, which features examples of exceedingly high quality, is the only one of its kind; nothing comparable is preserved anywhere else.14 Everything started when the Junta de Museus of Barcelona, through the painter Joan Vallhonrat, who had been sent to Santa Maria de Mur upon the proposal of Josep Puig i Cadafalch, discovered Italian restorers Franco Steffanoni and his helpers Arturo Dalmati and Arturo Cividini removing the paintings. They had been hired by Ignasi * Contact address: Montserrat Pagès. Romanesque Art Collection, MNAC – Museu d’Art de Catalunya. Palau Nacional, Parc de Montjuïc.

08038 Barcelona. Tel. +34 936 220 360/ext. 1089.

E-mail: montserrat.pages@mnac.cat

Catalan Historical 6 (Eng).indd 45

Pollak, an Austrian Jew2 with dual nationality. The recipient of the frescoes was Lluís Plandiura, an industrialist, collector and antiques dealer, who in the end sold the fresco to the Fine Arts Museum in Boston. The inability to legally halt the sale led the Junta de Museus to organise a major campaign to save the other murals. This consisted of purchasing them, having the same Italian restorers who had mastered the technique remove them and then having them transferred to the Barcelona museum. The person who masterminded the operation and was at the helm of it the entire time (1919-1923), a period ridden with difficulties, was Joaquim Folch i Torres, a curator of mediaeval and modern art and museum director, who was acting with the support of the Junta de Museus and Puig i Cadafalch, his teacher.3 The loan to purchase the paintings taken out from the Banca Fàbregas i Recasens was favourably endorsed by its counsellor Pere Coromines. Plandiura agreed to display the transferred to canvas fresco from Mur for the Junta de Museus in order to show the quality of the results, and the Board simultaneously hired Pollak, worked on securing the loan and requested permission from the respective bishops.

Folch i Torres sent Emili Gandia, curator of museums of Barcelona, to monitor the work of the Italians, and he was the one who supervised the removals in Boí and Santa

25/06/13 11:48

46 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Maria de Taüll and actually transported the paintings to Barcelona.4 With the collection of Romanesque paintings thus purchased, the halls of the Museu de la Ciutadella opened to the public in 1924. In 1934, they were moved to their current location in the Palau Nacional, which became the site of the Museu d’Art de Catalunya, the present Museu Nacional d’Art de Catalunya. Shortly thereafter, the two exhibitions held in Paris in the year of the International Exposition (1937), “L’Art Catalan du xe au xve siècle” (Jeu de Paume) and “L’Art Catalan à Paris” (Maisons-Laffitte), proved to be the definitive international catapult for Catalan Romanesque painting.

The main ensembles of paintings The oldest set of Catalan Romanesque murals is the one from Sant Quirze de Pedret, which is conserved at the Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) and the Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Because they are directly related to the masters of San Vincenzo in Galliano, they

Montserrat Pagès

could be considered a Catalan extension of Lombard Romanesque painting. We do not know whether, just as in Berzé-la-Ville with respect to Cluny, Pedret may have informed us about the painting of Ripoll, but even though it cannot be proven, the hypothesis is not so implausible if we bear in mind that the church in Sant Quirze, built in the times of Wilfred I in lands that had just been reconquered, seem to have been built as a cella memoriae of a child just before Ripoll, the pantheon of counts and the cradle of the national lineage, was founded. The date of the Romanesque murals, which were superimposed upon the 10th century wall paintings, is usually cited as the second half of the 11th century; however, both judging from their relationship with Galliano (1007) and for historical reasons, they quite likely date from a little earlier.

The definition of the Pedret style, which boasts exceedingly high quality, can be recognised primarily in the faces of the figures, with eyes that gaze intensely imbued with a profound, powerful and vigorous Byzantine quality.

However, the style is not the only thing that is extraordinary in Pedret; so is the iconographic programme.5 The

Figure 1. The wise virgins in the southern apse of Sant Quirze de Pedret, MNAC (© MNAC – photographers Calveras/Mèrida/Sagristà).

Catalan Historical 6 (Eng).indd 46

25/06/13 11:48

Romanesque mural painting in Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 47

decoration of the three apses and the wall that opens the main one is conserved, although the murals are now split between the Museu Diocesà i Comarcal de Solsona and MNAC. We can note the use of models from early Christian Rome, such as the empty throne occupied only by the Book of Revelation, an image which can be found over the window on the front wall of the apse (which is rectangular in shape), with the adoration of the elders (the Maiestas Domini with the tetramorph, quite faded, is in the vault).

On the south wall, Saint John in Patmos is portrayed6 on a wooden stool in the typical thinker’s pose; his presence, though common in illuminated manuscripts, is quite unusual in murals. Next to him are the four riders of the Apocalypse which correspond to the opening of the first four seals of the Book of Revelation magnificently painted in a Roman manner, three of which survive. Across from them, on the north wall, are the souls of the martyrs ready for the celestial liturgy and the angel lighting incense on the altar, which correspond to the opening of the fifth seal. And on either side are the blessed, led by angels and seraphim. The east wall, where the apse opens, portrays the sacrifice of Abraham and the martyrdom of Saints Quirze and Julita under a Greek border with busts of interspersed saints and blessed running along the upper part of the nave walls.

The Epistle apsidiole depicts the parable of the wise and the fatuous or foolish virgins (Matthew 25:1-13). The prudent ones are crowned and their lamps lit, and they are seated at the table in the house of the Lord, while the foolish ones have been left out with their empty lamps. Next to them is the personification of the Church, a crowned woman seated on a temple. In the vault is a bust of Mary with the Christ Child within a clypeus or medallion, and the evangelist Matthew is seated at his desk on the intrados of the arch.

The remains of a hunting scene can be seen on the faux curtains on the base. The Gospel apsidiole contained a depiction of the mission of the apostles gathered in an assembly around Peter, who was seated on his chair in the middle.

There is also a panther drinking from a spring on the draperies painted on the base, which are rendered with total freedom and mastery of the brushstroke.

In Catalonia, the Pedret style spread far and wide, as can be proven by the vast number of works in which it can be recognised, as well as by the repercussions it had on the painters of subsequent generations. In Romanesque Catalonia, there were other painting styles, many remains of which still survive, such as the style by the Master of Osormort, yet none had the same repercussions or transcendence. Pedret is a clearly Lombard style, which before, during and after its time can be found in Lombardy, its home, in Galliano and Milan, the archbishopric that had such close ties with the papacy and the Empire.7 This, however, does not negate the influence of Roman and Byzantine iconography in Pedret, which clearly exists and is very ancient and prominent.

In Catalonia, the Pedret style reappears in an entire series of churches whose decoration dates from the end

Catalan Historical 6 (Eng).indd 47

Figure 2. Close-up of the seraphim in Santa Maria d’Àneu, MNAC (© MNAC – photographers Calveras/Mèrida/Sagristà).

of the 11th and beginning of the 12th centuries. These churches include Santa Maria d’Àneu (MNAC), Santa Maria de Cap d’Aran (The Cloisters, erroneously cited as being from Tredós), Sant Pere del Burgal (MNAC), Sant Serni de Baiasca (in situ), Sant Pere d’Àger (MNAC) and Sant Lisièr in Coserans (in situ), a total of six groups of paintings from both sides of the Pyrenees and their environs. In all of them, the style of the dogmatic figures is solemn and hieratic, but when the personage depicted has no connotations of ecclesiastical status or sanctity, that liturgical pathos disappears and the body attitude is much more naturalistic. We could mention yet another example discovered recently, the paintings in Sant Vicenç d’Estamariu, which are like a bridge between the “classic” Pedret style and the more expressionistic styles of Orcau and Argolell.

The iconographic programme of Santa Maria d’Àneu,8 which was the centre of one of the districts in the Diocese of Urgell, is unique and grand in scope, mainly because the image is a synthesis of two prophetic visions, Isaiah’s (Isaiah 6:1-3, 6-7), with the purification of the lips of the prophets, and Ezekiel’s, with the incandescent wheels of fire of Yahweh’s chariot (Ezekiel 10:1-22). To represent the fulfilment of the prophecies, the apse vault shows the Virgin Mary with the Christ Child, enthroned as a Maiestas Mariae, in the centre of the Epiphany scene. On the sides are the archangels advocates Michael and Gabriel, which are characteristic of both Lombard and Roman painting. And in the hemicycle is a third archangel, Raphael, facing two presbyters portrayed as donors, one over the other, at the opposite end of the composition. This painting could be dated sometime after 1088, when the temple

25/06/13 11:48

48 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

was returned to the Church of Urgell after having been usurped by Count Artau of Pallars.

The Marian theophany in the vault in Àneu has a very clear stylistic parallel with the paintings of Santa Maria de Cap d’Aran,9 where the wall of the semi-cylinder depicts the Apostolic College, of which only the figure of Saint Paul has survived. This figure, just like the dove of the Holy Spirit on the keystone of the triumphal arch and the Milanese martyrs Gervasius and Protasius on either side, is now held in private collections. On the arch of the presbytery was the Maiestas Domini, only the lower half of which still remains (Museu Maricel in Sitges). The story of these frescoes from Cap d’Aran echoes the fate of some other sets of murals which were sold in pieces to different buyers during the Franco dictatorship.

In the frescoes in Sant Pere del Burgal,10 which are clearly invocative, we can once again find the reference to Galliano in the prophets near the presiding Maiestas Domini, who prostrate themselves in reverence, asking for grace. The apostles are depicted on the apse hemicycle, and with them are John the Baptist with the Agnus Dei and Mary with the chalice, iconography common to and characteristic of Catalan Romanesque painting, which identifies the Virgin as the figure of the Church. This image appears in many other churches in the bishopric of Urgell (Argolell, Ginestarre, Esterri de Cardós, Sant Climent de Taüll, Estaon, Sant Romà de les Bons, Santa Coloma d’Andorra and on the altar of Martinet) and has been interpreted as an adhesion to the ideals of Rome in the dispute between Gregory VII and Berengar of Tours over the real presence of the body of Christ in the Eucharist.11 The decoration in Burgal is notable primarily for the portrait of several members of the founders’ family, the Counts of Pallars Jussà, including Countess Lucia, identified by the remains of an inscription (“...ia ...nmitesa”); she is depicted with a lit candle in her hand over the draperies of the base. Two more portraits, still in situ, have recently been discovered over the pilaster next to the Gospel apse. In them, we can see the faces of a young woman and a young clergyman next to each other, both with red hair, and both closely resembling the Countess.

The presence of these lay figures in such a prominent place enables us to identify them as Lucia’s children and also leads us to believe that across from the Countess’ portrait in the apse, there must have been a portrait of her husband, Count Artau I. The paintings in Burgal, an invocative programme with an Eucharistic meaning, cannot be dissociated from the desire of the family of the Count (who died, excommunicated, for having usurped goods from the Church of Urgell) to return him to the Christian communion. For this reason, they can be dated from just before the time that Ot or Otto, the son of Artau and Lucia and most likely the young clergyman portrayed in Burgal, was bestowed the bishop’s mitre of Urgell between 1095 and 1097.

But there is yet another portrait in Burgal. Above the two we just examined, in situ, in a kind of palimpsest, is a

Catalan Historical 6 (Eng).indd 48

Montserrat Pagès

lady in an attitude of offering with a serious expression on her face. Once again the written and visual sources seem to favour the hypothesis on the identity and dating of the figure. It may be Countess Eslonça, the daughter of Count Martín of Castile and the wife of Count Artau II of Pallars Sobirà, who in around 1111 made a significant donation to the Church to ask that her son Artau, who would later become Artau III of Pallars, be released from captivity in Zaragoza, where he was imprisoned when he tried to conquer the city from the Saracens with the army of King Alphonse the Battler of Aragon. The style of this portrait is similar to other paintings from Urgell from the early 12th century, even in its colouring.

Later paintings from two other churches, Sant Pere d’Àger and Sant Lisièr in Coserans, are in the same style as the paintings of Pedret. The latter,12 one of two cathedrals in the ancient Church city, was consecrated in 1117 by the Bishop of Coserans and the Bishop of Roda, Ramon de Durban. As we shall see below, this is the same prelate who would later consecrate the churches in Taüll, the son of one of the most prestigious families among the Coserans and in Occitania, and perhaps the patron of the painted decorations of Sant Lisièr. The painting from the apse hemicycle remains almost intact (the vault was repainted during the Gothic period). Under arches festooned with decorative and Greek borders from the classical tradition, the College of Apostles and the prophets are depicted between columns. Above them in the peaks between the arches is a series of heads, the martyrs of the Agnus Dei flanked by moving fish, a motif signifying the Eucharist which can also be found in Galliano. And separating the images of the Apostles from the lower part is a cornice of corbels in perspective with female heads between them.

According to John Ottaway, they would be the theological virtues or beatitudes, the children of Jerusalem from the Song of Songs in a kind of wedding court of faith. Below them is yet another figurative register, the Nativity series, which appears not in chronological order but in an exegetic system starting with the Gospels of Matthew and Luke.13 Thus, on the left, after the first vanished scene that might have been the journey of the Magi, the Magi before Herod and the Epiphany are portrayed, and to the right is the Annunciation, the Visitation and the Nativity.

Sant Pere d’Àger, founded by one of the most powerful leaders in the Catalan Reconquest, Arnau Mir de Tost, was the spiritual centre of his extensive domains and directly accountable to Rome. On the semi-cylinder of the church in Àger, just like in Sant Lisièr, where the Apostles14 so similar to the ones in the cathedral of Coserans that by force they must be not only by the same artist but also from around the same date, which, in both cases, leads us to the second decade of the 12th century, prior to 1117.

The paintings in Sant Serni de Baiasca,15 nestled in a hidden away spot today, a small valley that opens into Noguera Pallaresa at the entry of the Vall d’Àneu, were discovered in recent decades and can also be related to the powerful Byzantine style of Pedret. On the vault is a par-

25/06/13 11:48

Romanesque mural painting in Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 49

tially-conserved theophany with angels (which seem to bear the symbols of the evangelists, as we shall later see in Engolasters), archangels and seraphim. The most notable is the head of Saint John, one of the apostles depicted in the apse semi-cylinder, where holy doctors and fathers of the Church, such as Ambrose and probably Augustine, are also prominently portrayed.

An even more recent discovery is the fresco in Sant Vicenç d’Estamariu,16 also in situ, surely the most important find in recent years. Its art, which evinces two related styles, represents a boundary between the highly classical Lombard style of Pedret and the style of its followers in Orcau and Argolell, which is more expressionistic. All of these paintings can be dated from the early decades of the 12th century. Other influences can also be detected in Sant Vicenç de Rus, the handiwork of this other generation of painters as well.

On the apse vault in Estamariu was a Christ in Majesty, the lower half of which still remains, surrounded by the tetramorph and with an angel and archangel on either end. In the semi-cylinder, the apostles appear anchored by the figures of the Virgin Orans, quite frequent in palaeo-Christian and especially Roman iconography, and Saint Paul, the apostle of the Gentiles. And, between the theophany and the apostles is a large, significant frieze made up of what look like waves, with portraits or masks alternating between them and fish facing each other with tiny symbolic animals underneath. It depicts the sea of glass of the Apocalypse, while the heads portray the martyrs of the Agnus Dei, readily identified by the inscription interspersed near each of the heads: “ex / magna / tribv / lacio”, which corresponds to the quotation “Isti sunt qui venerunt ex magna tribulatione et laverunt stolas suas et dealbaverunt eas in sanguine agni” (Revelation 7:14).

That is, they are the host of the saved, the martyrs of the Lamb, the ones who come out of great tribulation and have washed their robes in the blood of the Lamb. For this reason, they are before the throne of God, who will lead them to the springs of living water and wipe away every tear from their eyes (Revelation 7:15-17). The meaning of this frieze, which resembles the sea of glass or crystal which the Book of Revelation says is under the throne of the Lord (Revelation 4:6; 15:2), is related to the eschatological meaning of the theophanic vision of the Second Coming of Christ.

Parallel to this entire pictorial world, other styles also developed in Romanesque Catalonia which represent other artistic and cultural influences. However, they have neither the homogeneity nor the breadth of the Pedret style, and despite their importance, they are sometimes only represented by a single work. One of the most monumental and significant examples, and one that is extremely important artistically, is Sant Pere de la Seu d’Urgell,17 one of the churches in the cathedral complex of Urgell near the cathedral and its cloister. It is a very notable example featuring vast chromatic vividness which evokes French painting, and it has been related to such diverse works as the altar-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 49

frontals in Tavèrnoles, Ix and La Seu d’Urgell, which also boast extraordinary quality. However, the predominant artistic influence in La Seu d’Urgell comes from Rome. The church vault depicts a theopahny whose iconography encompasses and permits two interpretations of the image on the vault, the Ascension and the Second Coming, in a synthesis of vast theological and doctrinal depth based on the Acts of the Apostles (Acts 1:11). The inscription below it, which can still be read, albeit with a bit of difficulty, says: “[...]-do qvae svmpsi membra vehendo / [i]nde re­cressvrvs [i]vdex s [...]”, that is, “...the form I have taken in ascending / whence I shall return as a judge...”,18 reinforces this identification. This synthetic vision, which can also be found on the facades of Notre-Dame de Poitiers and in the cathedral of Angulema, also appears in Sant Julià d’Estavar (in situ, Haute Cerdagne, France) and on the altar-frontal of Martinet (Worcester Museum of Art), which seems to come from the hermitage in Llers, in its district.

The semi-cylinder of the church of Sant Pere de la Seu d’Urgell depicts the Apostolic College with Mary. The apostles are shown in pairs, as if they were engaged in dialogue. The Virgin is next to John, who is portrayed with a veiled hand and a crown in his hand, referring to Revelation 2:10: “Be thou faithful unto death and I will give you a crown of life”. We are only aware of one other similar example provided by Anke Wunderwald19 which appears on the portable altar in Begon from the treasure of Sainte-Foy de Conques, an abbey to which it was donated in 1100 by Bishop Ponç de Ribagorça, a highly influential figure in his day with close ties to Rome and Popes Urban II and Paschal II. The paintings in La Seu d’Urgell can be dated from around the same time, surely during the episcopacy of Saint Otto (1095-1122), whom we already mentioned when discussing Burgal, a figure with close ties to the papacy and the Gregorian Reform, especially to Urban II, whom he accompanied to Rome when the Pope was returning after preaching the Crusade in Clermont (1095).

A different matter entirely are the frescoes in the church of Santa Maria de Mur,20 a pantheon of the Counts of Pallars Jussà, whose history we discussed above. Also very monumental, with rich colouring featuring vivid blues and yellows, and with the figures standing out starkly over a white plaster background, they have been related to French painting and especially to the painting from Roussillon, such as the murals in the Chapel of the Angels in SainteMarie d’Arles in Vallespir (consecrated in 1157), though not with those from Sant Salvador de Casesnoves,21 but also with those from St. Martin de Fenollar, which Pere Ponsich has related to the Viscountess Mahaut de Castellnou, meaning that they must date from prior to 1131.22 The paintings in Mur, however, are older, from the early decades of the 12th century. The stylistic prototypes of these paintings in Roussillon may be Saint-Polycarpe in Rasez and the former Benedictine monastery in Sainte Marie d’Alet in the Aude region. A certain kind of angel with unusual wings can be found in both Mur and in these other two

25/06/13 11:48

50 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Montserrat Pagès

Figure 3. The Virgin Orans and Saint Paul and the “sea of glass”, with the quotation from the Apocalypse in the apse of Sant Vicenç d’Estamariu, in situ (© Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.

Photo: Carles Aymerich).

sites, which also relates them to the paintings in Sainte-Marie de la Clusa, the ones in St. Martin de Fenollar and the severely damaged remains in Sant Quirze de Colera in the Alt Empordà, which have only recently been discovered and are still unpublished. However, except for this primordial relationship, the frescoes in Mur would still be a unicum if the ones in Sant Miquel de Moror,23 a church which depended on the canonic church of Mur, had not been conserved, albeit in a highly fragmented fashion.

This painted decoration in Mur also reflects historical circumstances and very specific expectations, namely the

Catalan Historical 6 (Eng).indd 50

violent death of Count Ramon, most likely in an encounter with his neighbours and enemies, the host or army of Count Artau II of Pallars Sobirà, with whom he was engaged in an ongoing war. This is suggested by the fact that after his death, Bishop Ot of Urgell (repeatedly cited in this paper), who was the son of the Counts of Pallars Sobirà and therefore a cousin of the deceased, made his nephew, the son and heir of the deceased, the new Count Pere Ramon of Pallars Jussà, vow peace and truce. He also made his men take this vow in Catalan, the spoken language, perhaps to ensure that nobody could violate the

25/06/13 11:48

Romanesque mural painting in Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 51

oath and undertake the revenge on his account, claiming that he had not understood the vow.

The painted decoration of the apse of Mur stresses this intention: that justice should be entrusted to the hands of all-powerful God. And this is depicted strikingly in the Maiestas Domini, the absolute Lord of time and history, with his seven torches or golden candelabra hanging from his throne, which are the ones that burn before the Son of Man in the vision from the Book of Revelation (Revelation 1 and 4). The tetramorph is arranged around him with the inscriptions from Sedulius’ Carmen Paschale. Below, on the semi-cylinder, the Apostolic College is the militant Church at the service of the history of the Redemption, with a series on Christ’s childhood depicted on a lower register, as in Sant Lisièr de Coserans. And, highly important in this context, in the windows, the Fratricide and the condemnation of Cain, the killer, are depicted after the offerings of Cain and Abel. That is, the recent history of the Counts of Pallars Jussà fell within universal history, in which only God, the omnipotent judge, may impart justice. This painted decoration in Mur seems to once again be attributed not so much to Ot as to the influence of Bishop Ponç of Roda (1097-1104), a rival of the Bishop of Urgell on territorial disputes who, along with the papal legate, managed to ensure that the church of Mur reported directly to Rome, thus removing it from the ordinary diocesan jurisdiction, which would have been Urgell.

Let us now turn to another series of paintings, the one in the churches in the Vall de Boí, which can be divided into two stages.24 The murals in Sant Joan de Boí25 date from the first stage, which is slightly before the aforementioned

paintings but not before those in La Seu d’Urgell, situating them at around 1100. They are closely connected with the painting style of Aquitaine and the Court of Poitiers. They capture a highly interesting and original iconographic programme26 with a monumental bestiary in the intrados of the arches unheard of in murals, which even includes a sinful man. This syntactic imagery, which also occupied the lower part of the lengthwise walls and represented the universe or created world, contrasts with the imagery of the Holy City, or celestial Jerusalem, on the upper part of the walls. On the side naves at least, an entire series of saints and apostles is depicted either alone on the wall above the columns, or in pairs conversing on the lengthwise walls, all of them flanked by towers. This imagery also included the most prominent and notable image in the series, the Lapidation of Saint Stephen, as well as a monumental minstrelsy scene with three figures, clearly a celebration of joy and praise. It is included in the same pictorial universe as the saints and like them is painted over a background of bands of colour bounded above by a magnificent floral border and below by a zigzagging ribbon. No paintings remain from either the apses, two of which have disappeared, or the central nave, but on the west wall was a rendering of the Final Judgement, the seven-headed dragon of the Apocalypse of which remains, with a hint of the ten horns, as well as the remains of the bosom of Abraham, which represented Paradise, and of Hell. The painted decoration of the south façade of this church also remains, with different polychromy and style, a later work which can clearly be related to the other paintings in the Vall de Boí. There is a theophany centred on the monogram of Christ borne by four angels and an elderly saint on one side of the doorway showing us

Figure 4. Lapidation of Saint Stephen from Sant Joan de Boí, MNAC (© MNAC – photographers Calveras/Mèrida/Sagristà).

Catalan Historical 6 (Eng).indd 51

25/06/13 11:48

52 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

the book that inspires the vision, and other younger ones gathered at the other side.

The second stage of the paintings in the valley can be situated in around 1123, the date when the churches of Sant Climent de Taüll and Santa Maria de Taüll were consecrated by Bishop Ramon de Ribagorça, because of the inscription, which is painted on the column.27 The Maiestas Domini or Christ in Majesty in Sant Climent is an emblematic image of Catalan Romanesque painting, a work of vast artistic quality, polychromy and streamlined technique in which, with a masterful and highly original artfulness, the Lombard tradition is synthesised with the tradition of sculpture from Toulouse, without departing from either the Byzantine or the expressionistic component. As a whole, this yields a highly powerful language. The colour is of exceptional quality in terms of both the pigments used, some of them imported, like cinnabar, derived from mercury, for red, and the skilful technique with which it was applied, which corresponds to what was described in the treatise Diversis artibus written at that time by the monk Theophilus, such as in the application of the blue over a layer of dark grey or veneda, almost black.

The apse of Sant Climent de Taüll is the capolavoro of an entire school of painting that reappears, albeit with its intensity dimmed, not only in the neighbouring church of Santa Maria de Taüll but also in other places: in the Saint Augustine chapel in the cathedral of Roda d’Isàvena, perhaps the version that is stylistically the most similar to Sant Climent, and, in a more distorted fashion, in Santa Eulàlia d’Unha in the Vall d’Aran (old Comenge diocese).

In turn, the Santa Maria style is echoed in different churches on the right bank of the Duero River, in Castile, in the zone conquered by Alphonse the Battler of Aragon (who was married to Urraca of Castile, which is why he reigned over these lands), where the influence of Bishop Ramon of Roda (who consecrated the churches in Taüll) must have been felt: San Baudelio de Berlanga,28 Santa Cruz de Maderuelo and San Miguel de Gormaz.

In the apse of Sant Climent de Taüll a theophany is depicted based on the Apocalypse and other Biblical sources, in which the Maiestas Domini, with the book of life where the inscription refers to his divine nature, “ego svm lvx mvndi”, is surrounded by the symbols of the tetramorph, which is depicted with extraordinary iconographic richness. It seems as if the Lord appears in his chariot, whose wheels bear the symbols of Mark and Luke and the angels that accompany them, as if they had been captured in full motion. On either end of the vault is a seraph and a cherub. On the semi-cylinder is the Apostolic College, with the Virgin with the chalice and Saint John the Evangelist in the centre, the latter a prominent figure showing the book that inspired the vision.

Other emblematic images in Taüll include the hand of God blessing Abel (remains of which are conserved in situ) and the Apocalyptic seven-eyed lamb on the keystones of the triumphal arches. Also noteworthy is the poor Lazarus from the parable in Luke (Luke 16:19-24) depicted by the

Catalan Historical 6 (Eng).indd 52

Montserrat Pagès

gate of the rich man’s house, with a dog licking his open sores, as in the Codex Aureus of Echternach. Right across from this scene is a depiction of the wealthy man’s banquet with an ostentatiously large table, still conserved in situ.29 Unlike the door of Ripoll or the cloisters of Sant Cugat and the cathedral of Girona, where the parable is depicted in four scenes, in Sant Climent only the first two appear. Their eschatological meaning should be considered in relation to the other images that compose the homily painted in the apse, so that together they form a single discourse. Next to poor Lazarus was a portrait of a seated nobleman dressed richly and in a grieving pose, by himself and with his back turned to the theophany. This figure, the grieving nobleman with his back turned on the Revelation, can also be found in Santa Maria de Ginestarre (MNAC) and in Sant Andreu de Baltarga (Museu Diocesà d’Urgell, MDU). Having rejected his identification as Jacob, Epulon or Job, among other reasons because of the remains of an inscription located near it, “...raim” in Baltarga, it has recently been suggested that this is Ephraim,30 the second son of Joseph, born in Egypt, which prophets cited as synonymous with Israel, who is attributed whith the responsibility for the death of Christ (Hosea 12:14). This figure (currently in storage at MNAC) was located across from the Fratricide, a scene recently found in situ, where Cain with an axe in his hand is about to slay his brother Abel, whom he is grasping by the hair. The powerful, vigorous, extraordinarily skilful style is the same as the style found in the apse paintings described above.

And finally, on the wall over the apse in Sant Climent there used to be the figure of men playing the horn or the olifant, one of which is now in MNAC while the other remains in situ. They are the missi Dominici, the envoys of the Lord chosen to herald his triumphal coming. The paintings on the side apse are by a secondary painter whom we know as the Master of the Final Judgement (identified in this scene in Santa Maria de Taüll), which, because of its crudeness, would clearly imply that they were rendered after the 1140 agreement between the Bishops of Urgell and Roda over the possession of several sites, including Taüll, which at the time definitively belonged to Urgell.

The paintings in the Saint Augustine chapel in the cathedral of Roda d’Isàvena, also consecrated by Bishop Ramon of Roda in 1116, are, as mentioned above, the most closely related to the frescoes in Sant Climent, as well as those on the arch in the south apse of Santa Maria de Taüll, which feature an extraordinarily skilfully rendered head of a prophet.

Even though the influence of the school of Sant Climent can be seen in the paintings in this other church in the village of Taüll, Santa Maria parish church, which was also consecrated in 1123, the majority that survive are by other artists. The ones in the chancel are also notable, although they are on a smaller scale. On the vault is a theophany with the Maiestas Mariae which shows the Christ Child at the Adoration of the Magi. Very prominent is the figure of Abel, as well as the archangels and the seraphim on the triumphal arch, shown next to the anthropo-

25/06/13 11:48

Romanesque mural painting in Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 53

Figure 5. Apse of Sant Climent de Taüll, MNAC (© MNAC – photographers Calveras/Mèrida/Sagristà).

zoomorphic symbols of the evangelists. In all of them, one can note a certain classical influence from Lombard painting. The decoration in the nave, which was painted after the church was consecrated, is by yet another artist, freed from the weight of the Byzantine-Lombard heritage and its ancient naturalism, the Master of the Final Judgement, who imitates the great local masters, both the Master of

Catalan Historical 6 (Eng).indd 53

Taüll or Sant Climent de Taüll and the Master of Santa Maria, yet is quite distant in terms of his technique and craft. However, his work is very interesting from the iconographic standpoint, and a considerable number of his paintings still survive.

Some of the paintings in Sant Pere de Sorpe (MNAC and MDU)31 from around 1125-115032 can also somehow

25/06/13 11:48

54 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Montserrat Pagès

Figure 6. The face of Cain in the scene depicting the Fratricide, paintings from Sant Climent de Taüll, in situ (© Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Photo: Carles Aymerich).

be related to Santa Maria de Taüll. In these paintings, three different styles converge: a Lombard style, quite different to that of Pedret and yet very high quality; a more expressionistic style; and a third much more rudimentary style, even in the polychromy. They all date from around the same period, which would indicate that painters from different places had joined forces to complete the commission. So­mething similar holds true in Santa Eulàlia d’Estaon.33 In Sorpe, the best master is the first one, the author of the Annunciation and the Crucifixion, with a lovely Christ that reflects the mezzo-Byzantine style.34 This artist also painted the Crucifixion in Santa Eulàlia d’Estaon (MDU and private collection),35 which is almost identical to the one in Sorpe, where we can note the use of the same patterns, for example. The second master of Sorpe rendered Saints Gervasius and Protasius and the allegorical images on this church’s triumphal arches, including the picture of Mary with the Christ Child between the Church and Synagogue, which has been studied by Hélène Toubert36 (very stylistically similar to the Maiestas Mariae in Santa Maria de Taüll) as well as the Bark of the Church and the banquet of the wealthy man from the parable of Lazarus, which is from a chapel located on the first floor of the belfry. Finally, the third master of Sorpe, the most mediocre one, painted the Eucharistic, theophanic and zodiacal figuration of the arches separating the naves, al-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 54

though the sign of Sagittarius is by one of the other painters. Another interesting image in the church is the one showing young men pouring water from jugs which, according to Joan Ainaud, would be the rivers of Paradise or, according to another hypothesis recently suggested, the fountains of River Jordan; this would mean that the baptism of Christ would have been on the pillar across from the Crucifixion.37 We can expect the restoration of the church planned for this year to shed new light on this important set of paintings.

While the reflection of the Master of Santa Maria de Taüll can be found again in one of the images in Sorpe, the reflection of the Master of the Final Judgement, a distant echo of the Taüll School, as mentioned above, can also be found, more stylised and simplified, in the paintings of Sant Iscle i Santa Victòria church in Surp (MNAC, MDU and The Toledo Museum of Art, Ohio) and in the Arago­ nese churches of Santa Eulalia de Susín and San Esteban de Almazorre.

The style of the Master of Osormort, who must have lived in around the second and third quarter of the 12th century, should be situated alongside these styles, all of which are related to the tradition of Lombard painting to a greater or lesser degree and intensity (and Taüll with the Toulouse school of sculpture as well, as mentioned above).

The Osormort style is characterised by the clear, direct

25/06/13 11:48

Romanesque mural painting in Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 55

and undeniable influence of the painting of Aquitaine, specifically the Poitiers School. The style can be recognised in Catalan paintings especially by the very particular configuration of the faces, which are usually shown in three-quarters view with the oval excessively straight.

In addition to the paintings in Sant Sadurní d’Osormort (Museu Episcopal de Vic, MEV), the catalogue of this style includes the paintings in Sant Martí del Brull (MEV), Sant Joan de Bellcaire (Museu d’Art de Girona and private collection), Santa Maria de Cervià (in situ, recently discovered),38 Sant Miquel de Cruïlles (in situ, with a theme of opposed lions which imitates imperial Byzantine silks), Sant Esteve de Marenyà (in situ), Sant Esteve de Canapost (in situ)39 and Sant Pere de Navata (in situ),40 the last conserved somewhat precariously. The Court of Poitiers style must have been introduced to Catalonia either directly or through its relationship with the Kingdom of Aragon at the time of the negotiation that led to the marriage of Count Ramon Berenguer IV of Barcelona with Peronella of Aragon and the union of the two states, the Principality of Catalonia and the Kingdom of Aragon (1137). This is because this style notably appears in the lower church of San Juan de la Peña, the pantheon of the Kings of Aragon, with the depiction of the patron saints of physicians, Cosmas and Damian, a commission by King Peter I of Aragon and Navarre, who was ill and concerned about his health and that of his sons. According to Elena Alfani, these paintings can be dated from between 1094 and 1104.41 The contacts must have fostered exchanges, as well as journeys by and the hiring of artists.

The frescoes and the round church of Sant Sepulcre d’Olèrdola, which must still be restored, are more difficult to define in terms of both their style, which is archaic or archaizing, and their date. There is a Last Supper and part of a Final Judgement with the blessed ones under arches and a highly particular depiction of Hell. They bear certain stylistic parallelisms with the paintings of the church of Santa Creu in the castle of Calafell.42 A painter working in the valley of Andorra left his mark in the second half of the 12th century; even though he is clearly the heir to the legacy of Pedret, he does not show the same Byzantine pathos or monumental hieratism and is instead highly dynamic. The very characteristic faces of his figures are easily recognisable. He is called the Master of Santa Coloma after the decoration of the church by that name, his most emblematic work and characteristic of his surviving output, which had been conserved in Berlin for many years but was recently purchased by the state of Andorra.43 The key to dating it is 1164, when one of the churches in the group, Sant Romà de les Bons, was consecrated. On the plinth of its apse is the same decorative theme, executed identically as the one covering the altar where the consecration parchment was kept. Other murals by the same artist include the ones in Sant Miquel d’En­ golasters (MNAC) and Sant Cristòfol d’Anyós (whereabouts unknown). In Andorra, we should mention yet another work by two other masters, the Master of La Cortinada

Catalan Historical 6 (Eng).indd 55

and the Master of Sant Joan de Caselles, who also evince the influence of the Lombard style of Pedret.44 Yet another group with a stylistic personality of its own which can also be dated from the second half of the 12th century, in the lands of the Countships of Barcelona and Osona and the Viscountship of Cardona-Osona, is that of the paintings of Sant Salvador de Polinyà (Museu Diocesà de Barcelona and in situ), Santa Maria de Barberà (in situ), Sant Martí Sescorts (MEV) and Sant Vicenç de Cardona (MNAC).45 Their style can be identified by the way the figures are presented, in a three-quarter view and with a curve in the spine that can be quite exaggerated, the round shape of many of the faces except the bearded ones, and hands with abnormally long fingers. There are also compositional and iconographic parallels among the works, such as between the Baptism of the Christ Child in Polinyà and in Barberà, yet this parallel even exists if the subject portrayed is different, such as the Maiestas Mariae in Polinyà and the Traditio legis in Barberà, flanked by a kind of palm tree in the Roman manner. One prominent and extraordinarily original subject in this church, studied by Lily Arad,46 is the depiction of the legend of the invention and exaltation of the Holy Cross by Constantine and Saint Helen. This entire group can be dated from the second half of the 12th century, with a few works closer to the turn of the century.47 The fascinating murals in Sant Martí Sescorts also fall into the same group.

The paintings in Santa Maria de Ginestarre and Sant Pau d’Esterri de Cardós also date from the second half of the 12th century.48 In them, one can glimpse the more distant echo of the influence of the great Lombard masters, just as in the paintings of Sant Romà d’Aineto, which are severely damaged and feature the remains of the bosom of Abraham in the triumphal arch.

The last phase in Catalan Romanesque painting, which corresponds to what is called the art or style of 1200 and represents a new humanism, dates in Catalonia from between the waning years of the reigns of Alphonse the Chaste (1162-1196) and Peter the Catholic (1196-1213).

The most important feature of this style is the strong influence from Byzantine painting at the end of the Komnenos dynasty (1181-1185), which represents a return to ancient naturalism. Even though the contacts with the court in Constantinople were direct and Alphonse I of Catalonia (II of Aragon) sent an ambassador there in 1176 to negotiate the marriage of a Greek princess, apparently this art reached Catalonia mainly via contacts with Sicily and England and via two fundamental works: the so-called Anglo-Catalan Psalter or Golden Psalter of Paris (BNP), dating from 1175-1190, along with the paintings in the chapterhouse in Sigena (MNAC), a monastery founded by Sancha of Castile, the daughter of Alphonse VII the Emperor and the wife of King Alphonse the Chaste of Catalonia, dating from around 1196. Just like the mosaics in the cathedral of Monreale, but here in mural form, the art of Sigena reveals a new humanism, a new way of conceiving and depicting the human figure with vast expressive power, bodies and

25/06/13 11:48

56 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Montserrat Pagès

Map 1. Map showing the location of mural painting complexes in Catalonia. The circle (●) indicates the site where the bulk of the murals are conserved or come from, while the triangle (▲) shows where there are remains or vestiges. Abbreviations: CRBMC = Centre for the Restoration of Property of Catalonia; Md’AG = Art Museum of Girona; MDCS = Diocesan and County Museum of Solsona; MDL = Diocesan and County Museum of Lleida; MDU = Diocesan Museum of Urgell; MEV = Episcopal Museum of Vic; MNAC = National Art Museum of Catalonia. Map rendered by Josep M. Palau i Baduell.

1. Sant Julià d’Estavar (Alta Cerdanya), in situ; 2. Sant Climent de Taüll (Alta Ribagorça), MNAC, in situ; 3. Santa Maria de Taüll (Alta Ribagorça), MNAC; 4. Sant Joan de Boí (Alta Ribagorça), MNAC; 5. Sant Quirze de Colera (Alt Empordà), in situ; 6. Sant Pere de Navata (Alt Empordà), in situ; 7. Sant Tomàs de Fluvià (Alt Empordà), in situ; 8. Sant Pere de Rodes (Alt Empordà), in situ; 9. Sant Sepulcre d’Olèrdola (Alt Penedès), in situ; 10. Sant Miquel de la Seu d’Urgell (Alt Urgell), MNAC; 11. Sant Vicenç d’Estamariu (Alt Urgell), in situ; 12. Santa Eugènia d’Argolell (Alt Urgell), MNAC; 13. Sant Serni de Nagol (Andorra), in situ; 14. Santa Coloma d’Andorra (Andorra), in situ, Govern d’Andorra; 15. Sant Miquel d’Engolasters (Andorra), MNAC; 16. Sant Esteve d’Andorra la Vella (Andorra), MNAC, Museo del Prado, private collections; 17. Sant Cristòfol d’Anyós (Andorra), location unknow; 18. Sant Joan de Caselles (Andorra), in situ; 19. Sant Martí de la Cortinada (Andorra), in situ; 20. Sant Vicenç de Cardona (Bages), MNAC; 21. Sant Andreu de Baltarga (Baixa Cerdanya), MDU; 22. Sant Joan de Bellcaire (Baix Empordà), Md’AG, private collection; 23. Sant Miquel de Cruïlles (Baix Empordà), in situ; 24. Sant Esteve de Marenyà (Baix Empordà), in situ; 25. Sant Esteve de Canapost (Baix Empordà), in situ; 26. Sant Pau de Fontclara (Baix Empordà), in situ; 27. Sant Andreu de Pedrinyà (Baix Empordà), Md’AG, private collections; 28. Sant Ponç de Corbera (Baix Llobregat), in situ; 29. Santa Maria de Sales (Baix Llobregat), in situ; 30. Sant Miquel de Marmellar (Baix Penedès), MNAC; 31. Santa Creu del castell de Calafell (Baix Penedès), in situ; 32. Sant Quirze de Pedret (Berguedà), MNAC, MDCS; 33.

Sant Vicenç de Rus (Berguedà), MDCS; 34. Sant Martí de Puig-reig (Berguedà), in situ; 35. Sant Pau de Casserres (Berguedà), MDCS; 36. Santa

Catalan Historical 6 (Eng).indd 56

25/06/13 11:48

Romanesque mural painting in Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 57

faces shaped with a strongly Byzantine naturalism, with extraordinarily interesting contrasts of light and shadow.

The echo of this art, which must have had a huge impact in Catalonia at the time, can be found in both panel paintings (altar-frontals in Orellà, in situ; Avià, MNAC; Ribesaltes, Abbeg-Stiftung; Baltarga, MNAC; and Rotgers, MEV) and in murals. One notable example of this are the paintings in Sant Martí de Puig-reig (in situ), the severely damaged ones in Sant Pau de Fontclara and especially the ones in Sant Esteve d’Andorra la Vella (MNAC and private collections). The latter, which can be dated from 1216-1120, are very monumental and are also related to the art of Alto Adige and the Salzburg School.49 In addition to the scenes in the apsidiole, especially the acrobatically posed servant who is filling three jugs at a time, the scenes in the main apse also stand out with a series on the Passion of Christ made up of four major scenes: the washing of the feet, the arrest, the flogging and the mocking while wearing the crown of thorns. They represent a new artistic language that stresses the volumetrics of the bodies, the expression on the faces and the relationships between the figures with stunning dramatic power; in short, a new humanism whose character and origin are Byzantine, which will permeate, to differing degrees, much and probably the most significant part of Catalan painting output over the course of the 13th century.

Notes and references [1]

The majority of the mural paintings mentioned appear in Catalunya Romànica, 27 vols., Barcelona 1984-1998, with the bibliography, meaning that in addition to the most generic citations below, we shall only mention the most re-

cent contributions in these notes. Josep Pijoan. Les pintures murals catalanes. Barcelona 1907-1921; Josep Gu­diol i Cunill. Els primitius. Part I. Els pintors i la pintura mural. Barcelona 1927; Gertrude Richert. La pintura medieval en España. Pinturas murales y tablas catalanas. Barcelona 1926; Charles Kuhn. Romanesque Mural Painting of Catalonia. Cambridge, 1930; Rathfon C. Post. A History of Spanish Painting. Cambridge, 1930-1966. 14 vols.; Gertrude Richert. “Les fresques de Tahull”. Gazette des Beaux Arts, no. vi (April-May 1930), pp. 65‑79; Joaquim Folch i Torres. El tresor artístic de Catalunya. Les pintures murals romàniques de Santa Maria de Tahull. Barcelona 1931; Joaquim Folch i Torres. “La peinture murale”. In: La Catalogne à l’époque romane. Paris 1932; Gertrude Richert. “La iconografia del Crist i de la Verge en les pintures murals romàniques del Museu d’Art de Catalunya”.

Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, no. vii (January 1937); Walter S. Cook and Josep Gudiol Ricart. Pintura e imaginería románicas. Madrid 1950, “Ars Hispaniae” coll., no. vi, 2nd ed. 1980; Joaquim Folch i Torres. L’art català. Barcelona 1957; Josep Pijoan and Josep Gudiol Ricart. Les pintures murals romàniques de Catalunya.

Barcelona 1948, “Monumenta Cataloniæ” coll., no. iv; Edgar W. Anthony. Romanesque Frescoes. Princeton 1951; Joan Ainaud de Lasarte. Art romànic. Guia. Barcelona 1973; Marcel Durliat. “L’iconographie d’abside en Catalogne à la fin du xie et dans la première moitié du xiie siècle”. Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa, no. 5 (1974); Santiago Alcolea and Joan Sureda. El romànic català. Pintura. Barcelona 1975; Eduard Carbonell.

L’ornamentació en la pintura romànica catalana. Barcelona 1981; Joan Sureda. La pintura románica en Cataluña.

Madrid 1981; Antoni Pladevall (dir.). Catalunya romà­ nica. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1985-

Maria de Marcèvol (Conflent), in situ; 37. Santa Maria de Riquer (Conflent), in situ; 38. Sant Miquel de Cuixà (Conflent), in situ; 39. Sant Martí de Toralles (Garrotxa), in situ; 40. Santa Maria de Cervià (Gironès), in situ; 41. Sant Pere de Llorà (Gironès), in situ; 42. Sant Pere d’Àger (Noguera), MNAC, MDL; 43. Sant Miquel d’Alòs de Balaguer (Noguera), in situ; 44. Sant Sadurní d’Osormort (Osona), MEV; 45. Sant Martí del Brull (Osona), MEV; 46. Sant Martí Sescorts (Osona), MEV; 47. Catedral de Sant Pere de Vic (Osona), MEV; 48. Sant Pere de Casserres (Osona), private collection; 49. Santa Maria de Mur (Pallars Jussà), Museum of Fine Arts (Boston), MNAC; 50. Sant Miquel de Moror (Pallars Jussà), in situ; 51. Santa Maria del castell d’Orcau (Pallars Jussà), MNAC, in situ; 52. Sant Esteve d’Abella de la Conca (Pallars Jussà), in situ; 53. Santa Maria d’Àneu (Pallars Sobirà), MNAC; 54. Santa Maria de Ginestarre (Pallars Sobirà), MNAC; 55. Sant Pau d’Esterri de Cardós (Pallars Sobirà), MNAC; 56.

Santa Eulàlia d’Estaon (Pallars Sobirà), MNAC, MDU, private collection; 57. Sant Pere del Burgal (Pallars Sobirà), MNAC; 58. Sant Pere d’Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà), MNAC; 59. Sant Serni de Baiasca (Pallars Sobirà), in situ; 60. Sant Pere de Sorpe (Pallars Sobirà), MNAC, MDU, in situ; 61. Sant Romà d’Aineto (Pallars Sobirà), MDU, MNAC; 62. Sant Iscle i Santa Victòria de Surp (Pallars Sobirà), MNAC, MDU, The Toledo Museum of Art (Ohio); 63. Sant Andreu de València d’Àneu (Pallars Sobirà), MDU, private collection (location unknow); 64. Sant Llorenç d’Isavarre (Pallars Sobirà), MDU, MNAC, Toledo Museum of Art (Ohio), Kunstmuseum Basel; 65. Sant Víctor de Dòrria (Ripollès), in situ; 66.

Santa Maria de Ripoll (Ripollès), in situ; 67. Sant Cristòfol de Toses (Ripollès), MNAC, in situ; 68. Sant Salvador de Casesnoves (Rosselló), Musée d’Art et d’Histoire Genève, Abbeg-Stifftung, Centre d’Art Sacré (Ille-sur-Têt), in situ; 69. Santa Maria del Vilar (Rosselló), in situ; 70. Santa Maria de Serrabona (Rosselló), in situ; 71. Sant Genís de Fontanes (Rosselló), in situ; 72. Sant Andreu de Sureda (Rossello), in situ; 73. Sant Pere Desplà (la Selva), in situ; 74. Antiga capella del castell de Montsoriu (la Selva), CRBMC; 75. Santa Maria de Cap d’Aran (Vall d’Aran), The Cloisters, Museu Maricel de Sitges, private collection; 76. Santa Eulàlia d’Unha (Vall d’Aran), in situ; 77. Sant Salvador de Polinyà (Vallès Occidental), MDB, in situ; 78. Santa Maria de Barberà (Vallès Occidental), in situ; 79. Santa Maria de Terrassa (Valles Occidental), in situ; 80. Sant Pere de Terrassa (Vallès Occidental), in situ; 81. Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), Museu de Sant Cugat; 82. Sant Iscle de les Feixes (Vallès Occidental), MNAC; 83. Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars (Vallès Occidental), Museu Cartoixa de Vallparadís; 84. Santa Cecília de Granera (Vallès Oriental), in situ; 85. Santa Maria de Montmeló (Vallès Oriental), in situ; 86. Sant Martí del Fonollar (Vallespir), in situ; 87. Santa Maria d’Arles (Vallespir), in situ; 88. Santa Maria de la Clusa (Vallespir), in situ; 89. Saint-Lizier de Coserans (Coserans, Occitania, France), in situ; 90. SaintPierre d’Ourjout (Coserans, Occitania, France), in situ.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 57

25/06/13 11:48

58 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

1998. 17 vols.; Núria de Dalmases and Antoni José Pi­tarch. Els inicis i l’art romànic. Segles IX-XII. Barcelona 1986; Joan Ainaud de Lasarte. La pintura catalana. La fascinació del Romànic. Geneva and Barcelona 1989; John Ottaway. Entre Adriatique et Atlantique. Saint-Lizier au premier âge féodal. Sant Lisièr 1994; Eduard Carbonell, Mont­serrat Pagès, Jordi Camps and Teresa Marot. Guia.

Art romànic. Barcelona 1997; Xavier Barral (dir.). Pintura antiga i medieval. Barcelona 1998, “Art de Catalunya” coll., no. viii; Milagros Guardia, Jordi Camps and Immaculada Lorés. La descoberta de la pintura mural romànica catalana. La col·lecció de reproduccions del MNAC. Barcelona 1993; Magister Sancta Columba. La pintura romànica del Mestre de Santa Coloma i del seu cercle. Andorra la Vella 2003; Gloria Fernández Somoza.

Pintura románica en el Poitou, Aragón y Cataluña. La itinerancia de un estilo. Murcia 2004; Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana. Barcelona 2005; Milagros Guardia and Carles Mancho (ed.). Les fonts de la pintura romànica, Ars Picta. Temes 1. Barcelona 2008; Montserrat Pagès. La pintura mural romànica de les Valls d’Àneu.

Barcelona 2008; Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana, noves aportacions. Barcelona 2009; Anke Wun­derwald. Die katalanische Wand­malerei in der Diözese Urgell 11.-12. Jahrhundert. Korb 2010.

[2] I would like to express my gratitude to Mireia Berenguer for this information, which was unknown in the historiography until now. Anke Wunderwald and Mireia Berenguer. “Les circumstàncies sobre la venda de les pintures murals de Santa Maria de Mur”. Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, no. 5 (2001), pp. 121-129.

[3] Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica..., op. cit., pp. 9-29.

[4] Joaquim Folch i Torres. “Les pintures murals romàniques al Museu de la Ciutadela. Com s’han arrencat i transportat els frescos romànics”. Gaseta de les Arts, year i, no. 4 (1924), pp. 1-3; Joaquim Folch i Torres. “Las aventuras del arranque y tras­lado de los restos románicos de las iglesias pire­ naicas catalanas (1922-1924)”. Destino, no.

1246, 24 June 1961, pp. 37-39; Joan Ainaud de Lasarte.

“Les col·leccions de pintura romànica del Museu Nacional d’Art de Catalunya”. Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, vol. i, no. 1 (1993), pp. 61-62; Joaquim Folch i Torres, Últims escrits. Edited by Mercè Vidal. Fundació Folch i Torres, Palau de Plegamans 2009.

[5] Betty W. Al-Hamdani. “Los frescos del ábside principal de San Quirce de Pedret”. In: Anuario de Estudios Medievales, Barcelona 1972-1973, pp. 405-461; Agathe Sch­middunser. Die Wandmalereien von St. Quirze de Pedret: das Ikonologische Programm und dessen Einbindung in das historiche Umfeld. Munich 1990; Yves Christe.

“La vision du trône”. In: Yves Christe. L’Apocalypse de Jean. Sens et développements de ses visions synthétiques.

Paris 1996, “Bibliothèque des Cahiers Archéo­logiques” coll., no. xv, pp. 66-71 and 143-144.

[6] Montserrat Pagès, “Sobre els orígens de Pedret i sobre el suposat quart genet de les seves pintures romàniques”.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 58

Montserrat Pagès

Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, no. 7 (2004), pp. 83-90; Montserrat Pagès. Sobre pintura ro­mà­ nica..., op. cit., pp. 67-88.

[7] Marco Rossi. Milano e le origini della pittura romanica lombarda. Milan 2011.

[8] Montserrat Pagès. La pintura mural romànica…, op. cit., pp. 35-61.

[9] Montserrat Pagès. “Es pintures romaniques de Santa Maria de Cap d’Aran”. In: Miscellanèa en aumenatge a Melquíades Calzado de Castro “Damb eth còr Aranés”.

Institut d’Estudis Aranesi, Arròs 2010, pp. 319-335.

[10] Montserrat Pagès. La pintura mural romànica…, op. cit., pp. 63-100.

[11] Anke Wunderwald. Die katalanische..., op. cit., pp.

145-152.

[12] John Ottaway. Entre Adriatique et Atlantique. SaintLizier au premier âge féodal. Sant Lisièr 1994; John Ottaway, “La Vierge, racine de l’Église: l’exemple de Saint-Lizier”. Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, no.

25 (1994), pp. 129-162; John Ottaway, “Entre le Couserans et le Pallars Sobirà: peinture murale et réforme en moyen montagne. État d’une recherche sur les peintures de Saint-Lizier”. In: Vivre en moyen montagne.

Paris 1995, pp. 325-379; Montserrat Pagès. “Sant Pere d’Àger i Saint-Lizier de Coserans en el marc de la pintura catalana d’influència llombarda”. In: Els Comacini i l’arquirectura romànica a Catalunya. Ajuntament de Girona and MNAC, Girona and Barcelona 2010, pp.

151-166; Montserrat Pagès, Sobre pintura romànica catalana, noves aportacions, pp. 167-197.

[13] According to John Ottaway, “La Vierge, racine de l’Église...”, op. cit., pp. 133-134, one can see the influence of Rabanus Maurus and Bruno di Segni.

[14] Montserrat Pagès. “Sant Pere d’Àger i Saint-Lizier de Coserans...”, op. cit., pp. 151-166; Montserrat Pagès, Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., pp. 167-197.

[15] Montserrat Pagès. La pintura mural romànica…, op. cit., pp. 101-114.

[16] Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., pp. 89-118; Montserrat Pagès and Teresa Font i Juanati. “Les pintures de l’antiga església de Sant Vicenç d’Estamariu, iconografia i estil”. In: Albert Villaró (ed.). Sant Vicenç d’Estamariu. Tresor retrobat. Estamariu (at press); Teresa Font i Juanati. “Descripció i aproximació a les pintures de Sant Vicenç d’Estamariu”. Urgellia, no.

17 (2008-2010), pp. 817-833; Pere Rovira i Pons and Teresa Font i Juanati. “Las pinturas murales de Sant Vicenç d’Estamariu. Descubrimiento, conservación e interpretación”. Románico, no. 13 (2011), pp. 22-31.

[17] Anke Wunderwald. “Les peintures murales de Saint-Pierre de la Seu d’Urgell et leur environnement liturgique”. Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxà, no. 34 (2003), pp. 99114; Anke Wunderwald. Die katalanische..., op. cit., pp. 85-133.

[18] Anke Wunderwald. Die katalanische..., op. cit., p. 104, she transcribes the inscription in this way: “/.../ do qvae svmpsi / membra vehendo // [v]nde recr[e] /.../ [i]

25/06/13 11:48

Romanesque mural painting in Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 59

vdex / [san] // /.../ on / vs /.../”, and suggests as a translation: “welche Mitglieder ich durch Auffahrt auserwählt habe” and “woher der Richter neu erschaffen hat”.

[19] Anke Wunderwald. Die katalanische..., op. cit., pp. 118124; Anke Wunderwald. “Les peintures mura­­les...”, op. cit., pp. 99-114.

[20] Josep Goday. “Una iglesia románica policromada. Notas para el estudio de nuestras pinturas murals”. Museum, vol. iv, no. 2 (1914), pp. 45-53; Josep Pijoan. Les pintures murals catalanes. Vol. IV. Barcelona 1921; Montserrat Pagès. “Les pintures de Santa Maria de Mur, seu d’una canònica fundada pels comtes de Pallars Jussà”. In: Rosa Alcoy and Pere Beseran (ed.). El Romànic i el Gòtic desplaçats. Estudis sobre l’exportació i migracions de l’art català medieval. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Barcelona 2007, pp. 19-54; Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., pp.

201-237; Montserrat Pagès. “Estil, icono­grafia i datació de les pintures romàniques de Santa Maria de Mur”. In: Rosa Alcoy and Pere Beseran (ed.). Imatges indiscretes.

Art i devoció a l’edat mitjana (April 2008). Universitat de Barcelona, Barcelona 2011, pp. 15-28.

[21] Janine Wettstein. “Les fresques roussillonnaises de Ca­senoves”. Genava: une revue d’histoire de l’art et d’ar­ chéo­logie, no. 26 (1978), pp. 171-186. Oliver Poisson.

“Rien. Rien. L’église Saint-Sauveur de Casenoves et son décor peint”, De la création á la restauration, travaux offerts à Marcel Durliat, Toulouse, Atelier d’histoire de l’art méridional, 1992, pp. 261-283; Oliver Poisson, “Les peintures murales romanes de Casenoves, fortune d’un décor devenu object (1954-2004)”, H. Palouzié, and B.-H. Papounaud (dir.), Regards sur l’Object roman, [Actes du colloque Fortune de l’Object roman, Saint-Flour, 7-9 October 2004], Arles, Actes Sud, 2005, pp. 91-106.

[22] Joan-Auguste Brutails. “L’église Saint-Martin de Fenouillar”. Bulletin Archéologique du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, no. 4 (1886), pp. 443-449; Pere Ponsich. “Le Maître de Sait-Martin de Fenollar”.

Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, no. 5 (1974), pp.

117-129.

[23] Mary appears upright in a mandorla from which golden lamps like the ones in Mur are hanging (Rev. 1-12:4,5), as the figure of the Church, that is, as the Bride of the Lamb (Rev. 19:8); around her are the remains of what might have been a tetramorph. Directly below is an entire series of tiny human figures, perhaps the martyrs under the altar from the opening of the fifth seal (Rev. 6:9). Montserrat Pagès.

Sobre les pintures romàniques de la cripta de Moror i l’interès de la seva restauració. Unpublished 2003.

[24] Montserrat Pagès. “Sobre la construcció i decoració de les esglésies romàniques de la Vall de Boí”. In: Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., pp.

159-173.

[25] Milagros Guardia. “Pintures murals de Sant Joan de Boí.

Lapidació de Sant Esteve”. In: Prefiguració del MNAC. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona 1992, pp.

139-142, no. 9; Milagros Guardia. “Sant Joan de Boí”. In:

Catalan Historical 6 (Eng).indd 59

Catalunya romànica. Vol. I. Barcelona 1994, pp. 318-323; Milagros Guardia. “Sant Joan de Boí”. In: Catalunya romànica. Vol. XVI, Barcelona 1996, pp. 216-220; Milagros Guardia. Ioculatores et saltator. Las pinturas con escenas de juglaría de Sant Joan de Boí. Universitat Autònoma de Barcelona. Barcelona 2001, no. 5, pp. 11-32; Milagros Guardia and Carles Mancho. “Pedret, Boí, o dels orígens de la pintura mural romànica catalana”. In: Milagros Guardia and Carles Mancho (ed.). Les fonts de la pintura..., pp. 117-159; Clara Payàs and Eduard Riu-Barrera.

“La reproducció de la pintura mural romànica de Sant Joan de Boí”. In: Boí, Burgal, Pedret, Taüll. Imitació o interpretació contemporània de la pintura mural romànica catalana. Barcelona 2000, pp. 31-51. Milagros Guardia.

“Sant Joan de Boí: les pintures retroben el seu lloc”, LAMBARD, Estudis d’art medieval, XXI, 2009-2010 (2010), pp.

149-156.

[26] Montserrat Pagès. “A l’entorn del programa ico­no­gràfic de Sant Joan de Boí, assaig d’inter­pre­tació”. In: Montserrat Pagès. Sobre pintura ro­mà­nica cata­lana..., op. cit., pp.

183-199.

[27] Anke Wunderwald. “Les peintures murales...”, op. cit., pp. 161-203.

[28] Milagros Guardia. San Baudelio de Berlanga, una encrucijada. Barcelona, Girona, Lleida and Tarragona 2011.

[29] Montserrat Pagès, “Noves pintures a Sant Climent de Taüll”. Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, no. 5 (2001), pp. 193-196; Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., pp. 175-182; Mercè Marquès. “Restauració de les pintures murals de Sant Climent de Taüll”. In: Romànic de muntanya: materials, tècniques i colors. Barcelona 2010, pp. 135-149.

[30] Montserrat Pagès. “Sobre la identificació d’una figura aïllada de l’absis de Sant Climent de Taüll”. Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, no. 4 (2000), pp.

105-112; Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., pp. 159-173.

[31] Carles Mancho. “La Anunciación de San Pere de Sorpe, un ejemplo matizado de continuidad”. In: Actas del X Congreso del CEHA: Los clasicismos en el arte Español.

Madrid 1994, pp. 59-66. Carles Mancho. “Les peintures de Sant Pere de Sorpe: prémices d’un ensemble presque ignore”. Revue des Comminges et des Pyrénées Centrales, no. 116 (2000), pp. 545-572.

[32] Montserrat Pagès. La pintura mural romànica…, op. cit., pp. 115-142.

[33] Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., pp. 134-162.

[34] Montserrat Pagès. “La problemàtica dels models en la pintura romànica catalana: la Crucifixió de Sorpe i la d’Estaon”. Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, no. 10 (2009-2010), pp. 35-55.

[35] Montserrat Pagès. “La problemàtica dels models...”, op. cit.

[36] Hélène Toubert. “Une fresque de San Pedro de Sorpe (Catalogne) et le thème iconographique de l’Arbor BonaEcclesia, Arbor Mala-Synagoga”. Cahiers Archéologiques.

Fin de l’Antiquité et Moyen Âge, no. xix (1969), pp. 167-

25/06/13 11:48

60 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

189. The hypothesis, discussed by Carles Mancho. “Les peintures de Sant Pere de Sorpe...”, op. cit., p. 562, is once again defended by Montserrat Pagès. La pintura mural romànica…, op. cit., p. 123.

[37] Lily Arad and Montserrat Pagès. “Sobre les pintures de Sant Pere de Sorpe, noves interpretacions”. Miscel·lània Litúrgica Catalana, no. xiv (2006), pp. 21-60.

[38] M. Teresa Matas, Josep M. Palau and Pere Rovira.

Santa Maria de Cervià de Ter: estudi de les pintures murals del transsepte. Barcelona 2008; Mont­serrat Pagès.

“Les pintures romàniques de Santa Maria de Cervià en relació als senyors de Cervià i la pintura d’Aquitània”.

Matèria, no. 6-7 (2008), pp. 39-62.

[39] M. Teresa Matas, Josep M. Palau and Pere Rovira. El conjunt de pintures murals de l’església de Sant Esteve de Canapost: aproximació a l’estudi iconogràfic. Barcelona 2008.

[40] Gloria Fernández Somoza. Pintura románica en el Poitou..., op. cit., pp. 85-192.

[41] Elena Alfani. “Gli affreschi della chiesa inferiore di San Juan de la Peña (Aragona): una testimonianza di devozione regale”. Arte Cristiana, year xciii, no. 829 (July-August 2005), pp. 245-259.

[42] Xavier Barral. Les pintures murals romàniques d’Olèr­dola, Calafell, Marmellar i Matadars. Barcelona 1980, com­pares some of them with the ones in San Proculo in Naturno, in the Alto Adige.

Montserrat Pagès

[43] Magister Sancta Columba. La pintura románica del Mestre de Santa Coloma i la seva época, Andorra 2003 (exhibition catalog); Henri Pradalier. “Un noveuau peintre romane en Andorre: Le Maître de la Cortinada”. Bulletin de la Société Ariégeoise Sciences, Lletres et Arts, no. XXVII (1972); Montserrat Pagès. Sobre pintura románica catalana…, op. cit., pp. 261-285.

[44] Henri Pradalier. “Le décor roman de Sant Joan de Caselles”. Bulletin de la Société Ariégeoise Sciences, Lletres et Arts, no. XXX (1975).

[45] Montserrat Pagès. “Les pintures de l’atri de Cardona.

Les pintures romàniques i les de la defensa de Girona del setge del rei Felip l’Ardit, de França (1285)”. Urgellia, no.

17 (2011), pp. 835-858.

[46] Lily Arad. Santa Maria de Barberà del Vallès. Fe i poder darrere les imatges sacres. Barberà del Vallès 2011.

[47] Lily Arad. Santa Maria de Barberà..., op. cit., pp. 272-277.

[48] Yves Christe. “À propos des peintures d’Esterri de Cardós et de Sainte-Eulalie d’Estaon”. Les Cahiers de Saint-Mi­chel de Cuxa, no. 14 (1983).

[49] Rosa Alcoy. “Les pintures bizantinitzants de Sant Esteve d’Andorra la Vella en el món europeu del 1200”. Lambard. Estudis d’Art Medieval, no. v (1989-1991), pp. 23-47; Rosa Alcoy and Montserrat Pagès. “Les pintures murals de Sant Esteve d’Andorrra: un cicle pasqual del 1200”.

Quaderns d’Estudis Andorrans, no. 9, pp. 155-186.

Biographical note Montserrat Pagès i Paretas is curator of the Romanesque Collection at the Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). As such, in 1994 and 1995 she worked on designing and executing the new installation in MNAC’s Romanesque Art Room which opened the latter year. This project entailed the transfer and reassembly of the entire collection, including the apses, and the addition of new murals. She is a member of the EMAC research team in the Department of Art History at the Universitat de Barcelona. She is a member of the Societat Cultural Urgel·litana in La Seu d’Urgell and of the Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, a subsidiary of the Institut d’Estudis Catalans, and of the Société Nationale des Antiquaires de France. Her first studies examined the art of the Carolingian period (Les esglésies pre-romàniques a la comarca del Baix Llobregat, 1980 Fundació Güell Prize, Institut d’Estudis Catalans 1983), while her more recent studies have mainly been oriented at Romanesque murals, along with panel paintings, manuscripts and textiles. Her publications include Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat (1992), Sobre pintura romànica catalana (2005), La pintura mural romànica de les Valls d’Àneu (2008), Sobre pintura romànica catalana, noves aportacions (2009) and Pintura mural sagrada i profana, del Romànic al primer Gòtic (2012), all of them issued by Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 60

25/06/13 11:48

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 61-71 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.86 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

The Enlightenment in Catalonia Javier Antón Pelayo

Universitat Autònoma de Barcelona

Abstract This article sketches out a historiographic picture of the Enlightenment in Catalonia: first it analyses the qualities of the concept, how it was adapted to the reality of Catalonia and how it has been interpreted from different vantage points, and secondly it summarises the milestones achieved by this movement according to the most recent literature.

Keywords: Enlightenment, historiography, Catalonia, 18th century

A luminous concept full of ambiguities In the 18th century, the words “Enlightenment” or “to enlighten” were associated with shedding light on something to clarify it, giving rise to understanding as well as to new trends in thinking. Despite this metaphorical clarity, in recent years the field of Catalan philology,1 which regarded the word “Ilustración” (Enlightenment) as more characteristic of the Spanish historiographic tradition, has instead advocated the term “Il·luminisme” as it considers this new term more comparable with the other European names: the Italian Illuminismo, the Portuguese Iluminismo, the English Enlightenment and the German Aufklärung. The new coinage has been hesitantly accepted, but the problem lies not in the choice of word but in its definition, which has been labelled “difficult” by the leading scholars who have analysed how this concept has been applied in Catalonia.

Three avenues of study can be encompassed under the term Enlightenment: first, the cultural and philosophical movement that developed in Europe in the late 17th and entire 18th centuries; secondly, the description of the historical and cultural deeds of the 18th century; and thirdly, the dynamic assessment, still today, of the project of modernity proposed by some authors throughout the 18th century which made universal use of reason.5 The concept of the Enlightenment becomes banalised when it is used in some historical studies on widely divergent topics simply to outline the chronology of their analysis. The expression “Age of the Enlightenment”, similar to the way “the Age of the Renaissance”, “the Age of the Reformation” and “the Age of the Baroque” are used, often acts as a catch-all where issues with little relation to * Contact address: Javier Antón Pelayo. Department of Modern and Contemporary History, Faculty of Philosophy and Letters, Universitat Autònoma de Barcelona. Campus UAB, Edifici B. 08193 Bellaterra. Tel. +34 935 868 163. E-mail: javier.anton@uab.cat

Catalan Historical 6 (Eng).indd 61

the spirit of the philosophy of the century are jumbled together, including demographic evolution, the price of wheat, forest management and attitudes towards death.

It is as if all the individuals and all the social actions during the 18th century were in possession of enlightened principles.

The essentialist debate on the Enlightenment derives from its close ties with the notion of modernity. On the one hand, after the injustice and barbarism wrought by the Holocaust and World War II, the enlightened project was harshly questioned by Theodor Adorno and Max Hor­kheimer in The Dialectic of Enlightenment. According to this theory, enlightened reason, pursuing the mastery of nature, became instrumental reason, that is, one subjugated to scientific and technical principles. The mastery of instrumental reason can lead to perverse consequences (totalitarianism, fanaticism), prompting the alienation of the subject.2 On the other hand, a more positive vein of interpretation – proffered by German philosopher Jürgen Habermas – believes that the Enlightenment is a language or procedure that formulates a rational hope of self-improvement, an unfinished yet still valid moral project, despite its failures and the crisis of the idea of progress.3 Since these two derivatives of the concept shall not be explicitly explored in this article, we must establish the defining features of the Enlightenment movement of the 18th century. The features of this “ideal Enlightenment” come from the experiences that blossomed in France, the Germanic lands and the Anglo-Saxon world.

The Enlightenment placed its trust in human reason, which acts independently and critically against prejudices, rejecting dogmas, principles of authority and tradition in general. This axiom at first pitted the Enlightenment against the Church; however, outside of France, where the philosophes showed themselves to be combative with this institution and even anti-Christian, there were numerous points of contact between churchmen and the ideals of the

25/06/13 11:48

62 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

new culture. The principle of tolerance toward religious intransigence and civil liberty as opposed to despotism guarantee the application of the critical spirit and trust in mankind’s ability to master nature. The main mechanism for executing this mastery over nature stemmed from the useful, pragmatic discoveries yielded from the progress of science. Observation and experimentation were the cornerstones of a scientific methodology that signalled a break with the Scholastic system. To effect this transformation, the spread of education and a reform of teaching methods were considered necessary. The ultimate purpose of this entire procedure was the quest for wellbeing and individual and collective happiness.

Modern ideas were spread through new venues of sociability – academies, societies, salons, clubs, cafés, dis­ cussion groups – devoted to intelligent conversation and the captivating pens of the “men of letters” or philosophes who mastered several different fields of knowledge.

With a desire for cosmopolitanism, the enlightened men tended to their literary interests and the epistolary correspondence with their counterparts in other regions or countries.4 Beyond these descriptive features and the idiosyncrasy of its most characteristic representatives, Immanuel Kant managed to condense the spirit of the Enlightenment in a discreet proposition that promoted individual effort and courage to achieve public autonomy of one’s own understanding and emancipating maturity: “sapere aude!” or “dare to be wise”. Since the individuals participating in this premise were still a minority in Germany at the end of the 18th century, Kant believed that his age was not an enlightened age but an age of Enlightenment.

Therefore, the eminent philosopher situated the Enlightenment in a process aimed at perfecting oneself and growing with the adherence of those who managed to achieve “maturity”.

A Catalan Enlightenment?

Despite the sort of philosophical disrepute that the Enlightenment suffered from in the 1950s, no national historiography from Europe or America has wanted to eliminate it, even if it has been “low-intensity” or sui generis, as it has been described in Catalonia.5 Avoiding the Enlightenment meant questioning the idea of progress and denying the foundations of modernity, an unrenounceable agenda for progressive historiography in many countries, including Spain under the Franco upheaval.

Research on the Enlightenment experienced renewed interest in the 1930s, with the studies by Ernst Cassirer, The Philosophy of the Enlightenment; Carl Becker, The Heavenly City of the Eighteenth-Century Philosophers; Daniel Mornet, Les origines intellectuelles de la Révolution française; and Paul Hazard, The European Mind, 16801715. Generally speaking, these contributions drew from an idealistic conception of history and culture and fol-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 62

Javier Antón Pelayo

lowed the methodology of the traditional history of ideas, which is highly dependent upon philosophy and places a premium on certain authors and works by elevating them to the status of classics. The textualist criterion they apply fosters the enshrinement of certain figures – especially French ones – who act as a synthesis of the spirit of their time or as the advanced minds of their day.6 Gradually, but especially after the 1960s, this unitary vision associated with the Enlightenment, constructed based on the French pattern, witnessed claims of “national Enlightenments”. Despite the fact that he followed Cassirer’s conception, Peter Gay forged bonds between the English colonies in North America and the Enlightenment through figures like Benjamin Franklin and Thomas Jefferson.7 Later, in his monumental Settecento riformatore (1969-1987), Franco Venturi spotlighted the singularities and difficulties that the Enlightenment movement experienced in “peripheral” regions like Italy, Poland, Greece, Hungary, Russia and Spain.

However, since 1954 the Spanish Enlightenment has had an overview written by Jean Sarrailh, L’Espagne éclairée de la seconde moitié du xviiie siècle (1954), which continued in the same vein started by some Hispanists in the 1930s – such as Paul Mérimée, Lois Frances Strong and Luigi Sorrento – who stressed the decisive French influence on the enlightened minority in Spain in the second half of the 18th century. Sarrailh’s work, according to a “Jesuit” critique that Miquel Batllori devoted to it in 1965, was “fundamental” but did not take into account the Spanish literature after 1936, meaning that the works

by Jaume Vicens Vives, Luis Sánchez Agesta, Vicente Rodríguez Casado, Vicente Palacio Atard8 and Batllori himself were ignored. Despite the fact that he was not cited, Batllori had conducted studies on several 18th century scholars, such as Francesc Gustà and Esteban de Arteaga.

The Jesuit historian situated the “birth” of interest in the 18th century in Spain sometime after 1945.

In the late 1950s, under the aegis of Sarrailh’s work and the book by Richard Herr, The Eighteenth Century Revolution in Spain (1958), the first studies were published that drew from the concept of the Enlightenment to refer to the 18th century philosophical and cultural movement in Catalonia and the Catalan-speaking regions. In 1959, Miquel Batllori appealed to the need to have a “comprehensive vision of the philosophical culture of the century of the Enlightenment”.9 Nevertheless, in the 1960s the term began to be used more frequently by historians, philologists and intellectuals in general.

Joan Fuster claimed that the contributions of the “Enlightenment” were important in the formation of the uniqueness of the region of Valencia in his famous essay Nosaltres, el valencians (1962); Manuel Sanchis Guarner devoted the third part of his book Els valencians i la llengua autòctona durant els segles xvi, xvii i xviii (1963) to examining the “emergence” of Catalan during the “Enlightened” period; and in the anthology of texts in his Ideari d’Antoni de Capmany (1965), Emili Giralt described

25/06/13 11:48

The Enlightenment in Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 63

the prominent historian Antoni de Capmany as a “man of the Enlightenment”.

In 1966, Enric Moreu-Rey contributed to consolidating the term with the publication of El pensament il·lustrat a Catalunya. Also relying on a compilation of the most important texts from the Enlightenment in Catalonia and Valencia during the 1800s, he aimed to highlight the significance of this cultural and philosophical movement in the peripheral regions of the Iberian Peninsula and to question the presumed monopoly of the court of Madrid.

From then on, there was a series of contributions of limited scope, such as the ones by Jordi Berrio (1966) on philosophy,10 Joan Mercader (1966) on historians and scholars11 and Ernest Lluch (1967) on the Enlightenment institutions in Girona.12 However, the most important of all were the studies by Antoni Mestre on Gregori Maians (or Mayans): in 1968 he published Ilustración y reforma de la iglesia.

Pensamiento político-religioso de don Gregorio Mayans y Siscar (1699-1781), and two years later he came out with Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del xviii.13 Antoni Mestre situated Maians at the core of the Enlightenment movement in Spain, which, contrary to Sarrailh’s thesis, shifted the beginnings of the Enlightenment back to the first half of the 18th century. The rich, extensive documentation on Maians not only reinforces Valencia as the focal point of the Enlightenment in Spain but also allowed Mestre to sketch a web of varied, extensive cultural contacts, including most prominently the ones that this scholar maintained with Catalonia. These ties and relations were exploited by Catalan historiography during the ensuing decades. Thus, in 1971 Batllori delivered a lecture at the Primer Congreso de Historia del País Valenciano (First History Congress of the Region of Valencia) on “Valencia and Catalonia in the 18th Century: The Catalan Friends of Gregori Maians i Siscar”, in which he traced the scholarly contacts – almost always through letters – with the “men from Cervera”, including the Finestres brothers, Francesc Blanquet, Miquel Gonser, Francesc de Sabater, Francesc Xavier Dorca, Ramon Llàtzer de Dou, Josep de Vega i Sentmenat, Ignasi Ferrer and Antoni Codorniu.14 During the past 40 years, the exhaustive mining of the documentary sources on Maians has enabled us to learn more about many facets of the scholar from Oliva, an undertaking spearheaded by Vicent Peset15 and especially by Mestre,16 which has contributed to creating an image of the Enlightenment in Catalonia with close ties to its counterpart in Valencia.

Figure 1. Antoni de Capmany (Barcelona, 1742-Cádiz, 1813), historian, philologist and politician. Author of the Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792). Portrait by Manuel Ferran (1871).

tinued, mainly developed by men of the Church who upheld the controversial formula of the “Christian Enlightenment”. Secondly, the studies on the Catalan economy in the 18th century from a Marxist perspective got underway, which focused on economic thinking and especially on the historiographic contributions of Antoni de Capmany. The economic vantage point and the study of the Austriacist signs during that century – “rational”, and using “universalising” principles – spurred a nationalistic interpretation of the Catalan Enlightenment.

The historiographic controversies over the Enlightenment During the 1970s and 1980s, studies on the Catalan Enlightenment experienced an interpretative bifurcation.

First, the research inspired by the scholarship of Miquel Batllori and the open perspective of Antoni Mestre con-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 63

Figure 2. Gregori Maians (Oliva, Valencia, 1699-Valencia, 1781), a man of letters and early representative of the Enlightenment in Spain. He exerted significant influence over certain cultural initiatives in Catalonia. Portrait by Joaquim Giner (1755) based on a drawing by Josep Vergara.

25/06/13 11:48

64 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

The “Christian Enlightenment” To Batllori, the relations between the Enlightenment and the Church were one of the core issues in the matter.

In Catalonia, just as in the rest of Spain, along with Italy and Germany, the Enlightenment manifested itself through a synthesis of reason and faith, between the critical spirit and respect for the Christian tradition. Unlike the French philosophers, many of whom were atheists or deists, in Spain the men of letters neither openly questioned the absolutism of the Church and its objectives nor ever went beyond a moderate reformism. The reality that Batllori stated revealed that “if we had to exclude from the history of the Enlightenment all the figures who were not radically rationalist, materialist and at least deist, the history of the Aufklärung would be reduced to very little or limited to the history of the reforms of society and the churches”.17 This statement indicated that in Catalonia the Enlightenment either had to be Christian or could not exist.

For this reason, one of the main avenues of the reformist Catholic Enlightenment during the second half of the 18th century was expressed through the actions of the bishops,18 many of whom have been the subject of monographic studies, including the archbishops of Tarragona Francesc Armanyà,19 Romualdo Mon i Velarde20 and Fèlix Amat;21 the bishops of Barcelona Pedro Díaz Valdés22 and Josep Climent;23 the bishop of Vic Francesc de Veyan;24 and the bishop of Girona Tomàs de Lorenzana.25 These “official” figures were accompanied by a select group of scholarly men of the Church, including Jaume Caresmar,26 Mateu Aimeric, Llucià Gallissà,27 Francesc Xavier Dorca i Parra,28 Jaume Pasqual29 and Fèlix Torres Amat,30 among many others, along with several scholars with profound Catholic convictions, including Maians,31 the source of the bulk of Catalonia’s contributions to the Enlightenment movement.

The Enlightenment, liberal and bourgeois The concept of the “Christian Enlightenment” has been radically questioned from a wide range of ideological positions. Within the field of philosophy, Francisco SánchezBlanco has refuted the existence of an “Enlightenment” – either Christian or secular – in Spain during the reign of Charles III. Sánchez-Blanco believes that trying to counterbalance the denial of progress and the social and political immobility of Spain during Charles’ reign by mentioning a handful of superstitious, apologetic argumentations from Church history – one of Maians’ priority objectives – does not suffice to attain the category of Enlightenment.32 Since this position has openly clashed with the conclusions upheld by Antoni Mestre, overall it has not been very widely accepted by Catalan historiography.

On the other hand, from a Marxist vantage point, Josep Fontana, with the vehemence that characterises his discourse, believes that attributing a sign of “modernity” and “Enlightenment” to figures like Armanyà and Climent, so distant from Kant’s sapere aude, is absurd. He wonders:

Catalan Historical 6 (Eng).indd 64

Javier Antón Pelayo

“What kind of ‘Enlightenment’ is this?” and goes on to add ironically that “if these are our Enlightened men, where would our reactionaries be?”33 With the “Catholic Enlightenment” thus impugned, and all the personalities linked with this sensibility therefore excluded, few representatives remained, which was paradoxical in a place like Catalonia, which seemed to harbour the most important factors – economic and social – to make it the vanguard of the Enlightenment in Spain. Fontana claims that “in the last few decades of the 18th century Catalan society was brimming with ‘Enlightened’ ideas and modernising concerns”.34 Therefore, even though there were only a few participants in the Catalan Enlightenment, they must be sought because they did indeed exist.

The studies on scientific initiatives and economic thinking, with Ernest Lluch at the fore, reassessed figures like Francesc Romà i Rossell, Jaume Caresmar and especially Antoni de Capmany.35 As an economic historian, Capmany has become the most visible icon of the aspirations of the bourgeois Enlightenment closest to liberalism. Nonetheless, the critics have had to be flexible with the contradictions that permeate his oeuvre and his political attitudes.36 The Enlightenment in a nationalistic vein As Maties Ramisa has claimed, the 18th century has traditionally be assessed – by Ferran Soldevila and Pierre Vilar – as a century of “denationalisation” and thus as an uncomfortable period for a certain vein of historiography which noticed how the elites of the Principality had preferred to collaborate with the Bourbon projects, had adopted Spanish as their language and had emigrated to the Court to secure posts and honours. However, in recent years the studies that have focused on the economy, politics and culture have noticed a century with many positive directions.37 The acknowledged economic growth in Catalonia during the 18th century, more or less supported by the Bourbon despotism, clashed with the traditional interpretation which enmeshed the Principality in cultural and political stagnation. This stereotypical vision began to shift with the late works by Ernest Lluch,38 who compiled and interpreted a series of texts (obviously written in Spain) which, with all the caution required by that centralist, uniformising context, defined a country which linked up with the vanquished Austriacism in 1714 and which would become crucial to ushering in the 19th century Renaixença.

Lluch’s thesis has been carried on by subsequent historians – like Joaquim Albareda39 – but it was generally received with scepticism, given that it seemed to present a view that was excessively optimistic in favour of the national cause.

The socio-cultural history of the Enlightenment Since the last decade of the 20th century, the Enlightenment has also benefitted from the shifting perspective

25/06/13 11:48

The Enlightenment in Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 65

brought about by the social history of culture. The studies that analyse education (school networks, learning systems), literacy levels, the people’s degree of familiarity with reading and writing (memoirs and letters) and the production and dissemination of printed materials (books, the press) have served to frame the Enlightenment as a less elitist, more widespread movement encompassing a broader swath of society.40 In fact, back in 1783, the German philosopher Moses Mendelssohn stated that “the Enlightenment of a nation consisted of the total mass of knowledge” and depended upon “its spread through all social echelons”.41 This new range of cultural activities which had previously barely been considered has eliminated the possibility of positing the existence of uncultured social groups and has helped to question the stigma of decline that traditionally affected the modern centuries, including the Enlightenment.

The milestones in the Enlightenment History The theoretical model of enlightened historiography was characterised by the application of rational criticism, the banishment of the recourse to providentialism, an interest in the social and cultural factors that stimulated the material and spiritual progress of a nation, the intention to explain the past for educational purposes, the desire to forge a synthesis between erudition and historical philosophy and the attainment of a polished, appealing narrative model.

The paradigmatic historians of this way of viewing and writing about history are David Hume, Edward Gibbon and Voltaire, although the latter applied himself more in philosophical discourse than in scholarship.

The influence of these historians served to temper the harshness of the scholarly, antiquated method that prevailed in Catalonia and to simulate the historiographic methodology of the two most representative authors in the historiography of the Catalan Enlightenment, Joan Francesc de Masdéu and his Historia crítica de España y de la cultura española (1784-1805), and especially Antoni de Capmany and his Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la ciudad de Barcelona (1779-1792).

While Masdéu addressed new topics, such as the climate, trade, customs, temperament, culture, population, government, agriculture and crafts, that is, civil history, Capmany placed himself at the service of the Barcelona Town Hall and the Board of Trade to uphold the interests of the emerging bourgeois society through the historicaleconomic analysis of the Middle Ages in Catalonia.

However, the shaping of the history of the Enlightenment in Catalonia is closely tied to the genealogy of cri­ ticism. Criticism was the response to the passion of Baroque historiography, which had gotten accustomed to swallowing up the fantasies that adulated peoples’ religious devotion and national vanity. The root of the critical impulse can be found in Church history, particularly

Catalan Historical 6 (Eng).indd 65

Figure 3. Cover of the Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, published in four volumes between 1779 and 1792. This work is the leading exponent of 18th century Catalan historiography and was commissioned to Capmany by the Barcelona Board of Trade. It is a study of the ancient trade and ancient marina of Catalonia.

in the hagiographic revisions that some religious communities, such as the Bollandists and the Maurists, started performing in the 1640s. The spirit that animated these historians was the systematic revision of the claims upheld until then, validating only the ones that could be proven with accredited documents. On the other hand, bibliographic criticism took root in Valencia thanks to the commitment of Manuel Martí and Gregori Maians, who applied a kind of criticism that sought the truth, even if it might harm the sensibilities of the Church or the monarchy. Maians exerted a decisive intellectual influence on the bishops of Barcelona Ascensi Sales and Josep Climent, and on Josep Finestres and the Cervera circle.

In Catalonia, apart from the contribution of the Valencia School, what stood out is the link to the French Archivist School. The application of new documentary techniques to their wealth of archives took shape in a painstaking compilation of diplomas, a vetting of the texts and the publication of the most important documents. The activities of the intellectuals from the Acadèmia dels Desconfiats (Academy of the Untrusting) fall within this vein of action, including Daniel Finestres, Francesc Xavier de Garma and Jaume Caresmar, the Premonstratensian canon and founder of the school of archivists of Bellpuig de les Avellanes. Later, the synthesis between the bibliographic criticism of the Valencia School and the documentary criticism developed in Catalonia in the late 17th century took shape in the “Observaciones sobre los principios elementales de la Historia” (1756) by Josep Francesc de Móra i Catà, Marquis of Llo,

25/06/13 11:48

66 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Javier Antón Pelayo

Figure 4. The building housing the Board of Trade of Barcelona, which created technical schools and chairs aimed at sharing European scientific advances. The outside is neoclassical in style and was built in the last third of the 18th century, while the interior, which is Gothic and dates from the 14th century, is the sea exchange.

the soul behind the Reial Acadèmia de Bones Lletres (Royal Academy of Belles Lettres) of Barcelona.42 Science Research into the history of science and technology dating from the Enlightenment has undergone significant development since the 1980s through the creation of the field of knowledge of the History of Science and the institutionalisation of the subject.43 Generally speaking, there has been no dialogue between research in “the humanities” (history, philosophy and literature) and research in “the sciences” (medicine, physics and chemistry). These independent analyses are the outcome of the bifurcation

that knowledge experienced after 1800, and they tend to impoverish the complexity of “men of letters” who were interested in the sciences and almost always had “amphibious” careers.

One of the characteristics of the Catalan Enlightenment is its strict ties with utilitarianism and with the new experimental science. Since the Universitat de Cervera was weak in the sciences and the Sociedades Económicas de Amigos del País (Economic Societies of Friends of the Country) never gained much ground in Catalonia – during the 18th century, only the ones in Tàrrega (1776) and Tarragona (1786) showed some degree of continuity – the economic dynamism of Catalan society and the initiatives

Figure 5. Gimbernat Hall. Former anatomy amphitheatre of the Royal College of Surgeons of Barcelona.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 66

25/06/13 11:48

The Enlightenment in Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 67

Figure 6. Facade of the Universitat de Cervera. This centre was created by Philip V in 1717 when he decreed the suppression of all the existing universities in Catalonia.

Figure 7. Antoni Gimbernat i Arbós (Cambrils, Tarragona, 1734 Madrid, 1816). Surgeon and professor of anatomy at the Royal College of Surgeons of Barcelona.

promoted by the Bourbon army fostered the creation of new institutions related to science and technology.44 Military needs prompted the creation of the Acadèmia Militar de Matemàtiques (Military Academy of Mathematics, 1720)45 and the Col·legi de Cirurgia (College of Surgery, 1760).46 The Acadèmia Militar de Matemàtiques, spearheaded

by Próspero de Verboom, became the leading training ground of military engineers in Spain, and the Col·legi de Cirurgia, promoted by Pere Virgili, a surgeon trained in Paris and Montpellier, offered students, soldiers and civilians eminently practical training which enabled them to treat the patients at Barcelona’s Hospital de la Santa Creu and to perform dissections. The Col·legi de Cirurgia became a breeding ground for prestigious specialists like Antoni de Gimbernat, who forged close ties with surgeons and anatomists in Europe.

The Junta de Comerç de Barcelona (Barcelona Board of Trade) developed an ambitious programme to spur the economy, which among other initiatives took shape in the creation of schools and chairs aimed at improving technical training and sharing the scientific advances coming from abroad. By the time of the Peninsular War, the Board had launched the Escola de Nàutica (Sailing School, 1769), the Escola de Nobles Arts (School of Fine Arts, 1775), the Escola de Comerç (School of Trade, 1787), the Gabinet de Màquines (Bureau of Machines, 1804), the Escola de Química (School of Chemistry), the Escola de Taquigrafia (School of Stenography, 1805), the Escola de Botànica i Agricultura (School of Botany and Agriculture, 1807) and the Escola de Mecànica (School of Mechanics, 1808).

The Acadèmia de Ciències Naturals i Arts (Academy of Natural Sciences and Arts) of Barcelona (1770) emerged from the Conferència Fisicomatemàtica Experimental (Experimental Physics-Mathematics Conference, 1764),

which was the outcome of the formalisation of a series of informal talks heavily influenced by the Jesuit Tomàs Cerdà, a professor of mathematics and physics at the Seminari de Nobles in Cordelles and master teacher of the Jesuits until he was expelled in 1767.47 The academy organised lectures in algebra and geometry, statistics and hydrostatics, electricity and magnetism, optics, pneumatics and acoustics, natural history, botany, chemistry and agriculture.48

Catalan Historical 6 (Eng).indd 67

The spread of the spirit of the Enlightenment During the 18th century, the population’s literacy levels matched the utilitarian spirit of the century, and therefore despite the shortcomings of the school system, education was determined by the profit that could be yielded from the skill. For this reason, writing depended heavily on the social structure or professional groups that were the most likely to write on a regular basis, including farmers and craftsmen in guilds. In the city of Girona, around 75% of the latter knew how to write. This means that it does not make much sense to apply literacy parameters that reflect the projects of the 19th century liberal governments to 18th century society.

Nonetheless, the latest studies reveal that more than half the men who lived in the cities were able to read and write, while the levels among women – more uneven – ranged between five and twenty percent. The evolution that can be glimpsed throughout the century of the Enlightenment reflects many individuals’ interest in and desire to become educated.49 In Catalonia, the stigma of illiteracy had rendered an Age of Enlightenment that was not very educational, with little interest in formally educating children when knowledge could be acquired outside the educational structures in a society in which education was not always officially regu-

25/06/13 11:48

68 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

lated. This somewhat uncultured scene has also been the perfect framework for justifying the sluggishness of typography in the Principality, ultimately a kind of industry that lived off not muses but sales. Around mid-century, the production costs were clearly higher in Catalonia than in Venice or Lyon, so books were imported and commercialised with dispatch. Bookshops were fairly well-stocked, but care was clearly taken not to stock books banned by the Inquisition, which, however, did not mean that they did not circulate. We have to assume that the cases opened by the Holy Office against certain daring readers represent a small percentage of the actual numbers.50 Culture, of course, was promoted at the Universitat de Cervera and the Acadèmia de Bones Lletres. The Cervera institution, which was burdened with unpopular patronage but which more importantly had to cope with a severe lack of means, offered modest results, perhaps more than it could but less than was expected of it. Historiography has only interpreted the disappearance of the Universitat de Barcelona and the other universities in Catalonia as punishment from the Bourbon dynasty without considering the decline of these institutions already underway when they were eliminated, and especially without taking into account the fact that this paved the way for the promotion of other institutions more sensitive to the modern sciences and organised with more rational, dynamic structures.

On the other hand, during the entire century the Aca­ dèmia de Bones Lletres pursued the goals of preparing a history of Catalonia and writing a dictionary of the Catalan language, neither of which ultimately materialised. In the second half of the century, the institution languished, with a slow, sputtering pace of work.51 However, the cultural forms of expression were not reduced to finely-bound books published by scholars.

Leaflets and newspapers achieved broader social dissemination because they were read or listened to in the squares, cafés and informal discussions. This printed material, which was often more permeable to the arguments of the new philosophy and to new developments, made a decisive contribution to consolidating a state of public opinion. The Enlightenment stretched further in these spheres.

Language If, as Mendelssohn claimed, “the language of a people is the best indicator of their education, both their culture and their enlightenment”, given that “a language acquires enlightenment through the sciences and culture through social use, poetry and rhetoric”,52 18th century Catalonia was a largely uneducated nation, perhaps with some culture, but with no enlightenment.

In fact, the bureaucrats and military officers of the Bourbon monarchy, the upper Church hierarchy, the aristocracy and the mercantile bourgeoisie used Spanish in their public, official, literary and scientific relations, even though family and private relations with fellow natives tended to be conducted in Catalan. To the contrary, the illiterate or barely

Catalan Historical 6 (Eng).indd 68

Javier Antón Pelayo

literate swaths of the population used Catalan in their oral communication. Therefore, the Enlightenment was expressed in Spanish. During the 18th century, the legislation prescribed this and the educated classes generally accepted it. Catalan was discredited as it was considered the vulgar language, remote from high culture.

Despite this reality, or perhaps because of it, criticisms of the status of the language continued over the course of the century, yet at the same time the first solid instruments that would help to strengthen the position of Catalan in the 19th century were also put into place. The apologias of Antoni de Bastero, Ignasi Ferreres, Baldiri Reixac, Agustí Eura, Bonaventura Serra and Carles Ros were accompanied by tools of memory and linguistic construction, such as the Grammàtica Cathalana, embellida ab dos ortografias (1743)

by Josep Ullastre; the Gramàtica catalana predispositiva per a la més fàcil intel·ligència de l’espanyola i la llatina (ca. 1796)

by Joan Petit; the two-volume Diccionario catalán-castellano-latino (1803-1805) by Joaquim Esteve, Josep Bellvitges and Antoni Juglà; and the Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1813-1815) by Josep Pau Ballot.53

Conclusions After taking stock of the 18th century, Ernest Lluch believed that the century “had not been in vain, and the language survived and headed towards the following century with better prospects. Knowledge of the history and specificity of Catalonia had advanced considerably.”54 This is a rather optimistic deduction, given that more is usually expected of the Age of Enlightenment.

Until the 1960s, the Age of Enlightenment was quite dark. Many shadows were the result of the interpretation of the 18th century ossified by Marcelino Menéndez Pe­layo in his Historia de los heterodoxos españoles (18801882). This polygraph scholar from Santander became the reference and the authoritative voice of the anti-Enlightenment, a current whose roots went back to the very age of the philosophers which largely aimed to act to safeguard the most purist, traditional Catholic spirit. Menéndez Pelayo believed that the 18th century was the “most perverse, mutinous century against God that has ever existed in history”; similarly, Jaume Pontí i Vilaró, a 19th century Dominican specialising in the dialogued literature between priests and peasants, preached to his parishioners against “men of light and Enlightenment”, that is, against the “Voltaires, Rousseaus, Diderots, Condorcets, etc.” who, in his opinion, were individuals living scandalous lives who left writings brimming with lies.55 Alongside this stigma, the lights from the 18th century remained yet to be uncovered. Thanks to rigorous research, in recent decades individuals, institutions, associations, actions and projects have come to light which have revealed the many sparks of a Catalan Enlightenment built upon the genius of a society in unique political circumstances.

25/06/13 11:48

The Enlightenment in Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 69

Notes and references [1] Pep Valsalobre and Albert Rossich. Literatura i cultura catalanes (segles xvii-xviii). Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona 2007, p. 26.

[2] Mateu Cabot. El penós camí de la raó. Theodor W. Adorno i la crítica de la modernitat. Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca 1997; Mateu Soler. “Dialèctica de la Il·lustració. La crisi de la raó des de la perspectiva de la seva degeneració en raó instrumental. Perspectives de superació”.

Taula. Quaderns de Pensament, no. 33-34 (2000), pp. 121128; Neus Campillo. El descrèdit de la modernitat. Universitat de València, Valencia 2001; Gonçal Mayos. La Il·lustració.

Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona 2006, especially the chapter “Què és la Il·lustració?”, pp. 8-43; Dorinda Outram. La Ilustración. Siglo XXI, Mexico 2009, especially the chapter “¿Qué es la Ilustración?”, pp. 9-20.

[3] Ramon Alcoberro Pericay. Subjecte i Il·lustració. Diderot i la construcció del concepte moral. Universitat de Barcelona, Barcelona 2001, pp. 13-19. Doctoral thesis; Aga­pito Maestre. “Estudio preliminar”. In: Agapito Maes­tre (ed.). ¿Qué es Ilustración?. Tecnos, Madrid 1988, pp. xi-xlvii.

[4] Benedetta Cravere. La cultura de la conversación. Siruela, Madrid 2007.

[5] In 1998, the journal Afers: Fulls de recerca i pensament (vol.

13, no. 29) issued a special edition on “The Enlightenment”. Joan Bada discussed “La Il·lus­tració als Països Catalans” (pp. 283-286), Fran­cesc Torralba Rosselló examined “La Il·lustració a Catalunya” (pp. 287-296) and Sebastià Trias Mercant explained “Les claus de la Il·lustració mallorquina” (pp. 297-308). The remaining articles in the special edition addressed partial topics related to the Enlightenment. See, too, Pere Gabriel, Història de la cultura catalana, Edicions 62, Barcelona 1994-1999, 10 vol. (vol. 3 is wholly devoted to the Enlightenment); Santiago Riera i Tuèbols. Una visió de la Il·lustració catalana. Institut d’Estu­dis Catalans, Barcelona 2003.

[6] Mónica Bolufer Peruga. “De la historia de las ideas a las prácticas culturales: reflexiones sobre la historiografía de la Ilustración”. In: Josep Lluís Barona, Javier Moscoso and Juan Pimentel (ed.). La Ilustración y las ciencias. Para una historia de la objetividad. Universitat de València, Valencia 2003, pp. 21-52, especially pp. 22-29.

[7] Peter Gay. The Enlightenment: An Interpretation. The Rise of Modern Paganism. Knopf, New York 1966.

[8] Miquel Batllori. La Il·lustració. Tres i Quatre, Valencia 1997, pp. 57-60.

[9] Miquel Batllori. Balmes i Casanovas. Balmes, Barcelona 1959, p. 18.

[10] Jordi Berrio i Serrano. El pensament filosòfic català.

Bruguera, Barcelona 1966.

[11] Joan Mercader. Historiadors i erudits a Catalunya i a València en el segle xviii. Rafael Dalmau, Barcelona 1966.

[12] Ernest Lluch. “Les institucions de la Il·lustració a Girona”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, no. 18 (1967), pp. 373-376.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 69

[13] Antoni Mestre. Ilustración y reforma de la Iglesia: pensa­ miento político-religioso de don Gregorio Mayans y Siscar (1699-1781). Oliva Town Hall, Valencia 1968; Antoni Mestre. Historia, fueros y actividades políticas: Mayans y la historiografía del siglo xviii. Oliva Town Hall, Valencia 1970.

[14] Miquel Batllori. La Il·lustració, op. cit., pp. 227-257.

[15] Vicent Peset. Gregori Mayans i la cultura de la Il·lustració, Curial, Barcelona 1975.

[16] Antoni Mestre. El mundo intelectual de Mayans. Oliva Town Hall and Caja de Ahorros and Monte de Piedad de Valencia, Valencia 1978; Antoni Mestre. Mayans y la España de la Ilustración. Espasa Calpe, Madrid 1990; Antoni Mestre. Don Gregorio Mayans y Siscar: entre la erudición y la política. Institució Alfons el Magnànim and Diputació de València, Valencia 1999; Antoni Mestre.

Mayans y Siscar y el pensamiento ilustrado español contra el absolutismo. Universidad de León, León 2007; Antoni Mestre. Mayans y la cultura valenciana en la España del siglo xviii. Oliva Town Hall, Valencia 2010.

[17] Miquel Batllori. La Il·lustració, op. cit., p. 114.

[18] Joan Bada. “L’episcopat il·lustrat a la Catalunya de la segona meitat del segle xviii”. In: Joaquim M. Puigvert (ed.). Bisbes, Il·lustració i jansenisme a la Catalunya del segle xviii. Eumo, Vic 2000, pp. 149-168.

[19] Francesc Tort i Mitjans. Biografía histórica de Fran­cisco Armanyá Font, OSA, obispo de Lugo, arzobispo de Tarragona (1718-1803). Imprenta Socitra, Vilanova i la Geltrú 1967.

[20] Josep M. Sabaté Bosch. “Alguns aspectes il·lus­trats del pontificat tarraconense de Mon y Velarde durant el regnat de Carles IV (1804-1808)”. In: Pere Molas (ed.). La España de Carlos IV. Tabapress, Madrid 1991, pp. 239-252.

[21] Ramon Cors i Blay. L’arquebisbe Fèlix Amat (1750-1824) i l’última Il·lustració espanyola. Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona 1992.

[22] Joan Bada. “Don Pedro Díaz de Valdés, obispo de Barcelona (1798-1807). Apuntes biobibliográficos”. Anthologica Annua, no. 19 (1972), pp. 651-574.

[23] Francesc Tort i Mitjans. El obispo de Barcelona Josep Climent i Avinent (1706-1781). Balmes, Barcelona 1978; Andrea J. Smitd. “Piedad e ilustración en relación ar­ mónica. Josep Climent i Avinent, obispo de Barcelona, 1766-1775”. Manuscrits. Revista d’Història Moderna, no.

20 (2002), pp. 91-109.

[24] Valentí Girbau i Tàpies. Església i societat a la Catalunya central. El bisbat de Vic a l’època del bisbe Veyan (17841815). Facultat de Teologia de Catalunya amd Herder, Barcelona 1996; Antoni Pladevall. La Il·lustració a Vic. Les aportacions de Francesc de Veyan i Mola i Llucià Gallissà i Costa. Galerada, Cabrera de Mar 2000.

[25] Josep M. Marquès. “Tomàs de Lorenzana, bisbe de Girona, un funcionari benefactor (1775-1796)”. In: Joaquim M. Puigvert (ed.). Bisbes, Il·lustració..., op. cit., pp. 11-87.

[26] Eduardo Corredera Gutiérrez. El archivo de Ager y Caresmar. Artes Gráficas Romeu, Balaguer 1978.

[27] Antoni Pladevall. La Il·lustració…, op. cit.

[28] Montserrat Jiménez Sureda. “El filòsof amesurat. Les Llums en una capital de corregiment”. In: Ramon Alberch

25/06/13 11:49

70 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

et al. Girona a l’època de la Il·lus­tració. Cercle d’Estudis Històrics i Socials, Girona 2001, pp. 113-186.

[29] Alberto Velasco González. Jaume Pasqual, antiquari i col·leccionista a la Catalunya de la Il·lustració. Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida 2011.

[30] Josep M. Torres i Pladellorens. Fèlix Torres Amat, senador i bisbe. Publicacions de l’Abadia de Mont­serrat, Barcelona 2008.

[31] Antoni Mestre. “¿Hubo católicos ilustrados? El caso de Gregorio Mayans”. Estudis. Revista de Historia Moderna, no. 37 (2011), pp. 347-360.

[32] Francisco Sánchez-Blanco. El absolutismo y las Luces en el reinado de Carlos III. Marcial Pons, Madrid 2002, pp. 345-348.

[33] Josep Fontana. La fi de l’antic Règim i la Il·lus­tració, 1787-1868. In: Pierre Vilar (dir.), Història de Catalunya.

Vol. V. Edicions 62, Barcelona 1988, p. 113; Josep Fontana. “Estudi preliminar”. In: An­toni de Capmany.

Cuestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar. Alta Fulla, Barcelona 1988, pp. 5-15 (the quotation is on p. 11).

[34] Josep Fontana. La fi de l’antic Règim..., op. cit., p. 116.

[35] Ernest Lluch. El pensament econòmic a Catalunya, 17601840: els orígens ideològics del proteccionisme i la presa de consciència de la burgesia catalana. Edicions 62, Barcelona 1973.

[36] Javier Antón Pelayo. “Antoni de Capmany (1743-1813).

Análisis del pasado catalán para un proyecto español”. Obradoiro de Historia Moderna, no. 12 (2003), pp. 11-45; Ramon Grau i Fernández. “Un patriota d’altres temps: Antoni de Capmany i la historiografia racionalista”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, no. 22 (2011), pp. 93-112.

[37] Maties Ramisa. “Les elits catalanes durant la Guerra del Francès”. Revista d’Història Moderna i Contemporània, no. vi (2008), pp. 5-25.

[38] Ernest Lluch. La Catalunya vençuda del segle xviii. Foscors i clarors de la Il·lustració. Edicions 62, Barcelona 1996; Ernest Lluch. L’alternativa catalana (1700-17141740): Ramon de Vilana Perlàs i Juan de Amor Soria: teoria i acció austriacista, Eumo, Vic 2001.

[39] Joaquim Albareda i Salvador. “L’austriacisme i l’alter­ nativa catalanoaragonesa, segons Ernest Lluch”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, no. 12 (2001), pp.

9-26; Joaquim Albareda i Salvador. “El XVIII: un segle sense política?”. In: Jaume Renyer and Enric Pujol (dir.).

Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014. Pòrtic, Barcelona 2007, pp. 71-92.

[40] Mónica Bolufer Peruga. “Desde la periferia. Mujeres de la Ilustración en province”. In: Romà de la Calle (ed.). La Real Academia de Bellas Artes de San Carlos en la Valencia ilustrada. Universitat de València, Valencia 2009, pp. 67-100.

[41] Moses Mendelssohn. “Acerca de la pregunta: ¿a qué se llama ilustrar?”. In: Agapito Maestre (ed.). ¿Qué es Ilustración?, op. cit., pp. 3-7 (the quotation is on p. 5).

[42] Javier Antón Pelayo. “Historiografía de la Il·lus­tració”.

In: Antoni Simon i Tarrés, Diccionari d’his­toriografia ca­ talana. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2003, pp. 648653; Javier Antón Pe­layo. “La historiografía catalana del

Catalan Historical 6 (Eng).indd 70

Javier Antón Pelayo

siglo xviii. Luces y sombras de un proyecto ilustrado y nacional”. Revista de Historia Moderna. Anales de la Universidad de Alicante, no. 18 (1999-2000), pp. 289-309.

[43] Santiago Riera i Tuèbols. Ciència i tècnica a la Il·lus­ tració: Francesc Salvà i Campillo (1751-1828). La Magrana, Barcelona 1985; Santiago Riera i Tuè­bols. Història de la ciència a la Catalunya Moderna. Pagès and Eumo, Lleida and Vic 2003.

[44] Carles Puig Pla. Física, tècnica i Il·lustració a Catalunya.

La cultura de la utilitat: assimilar, divulgar, aprofitar. Uni­ versitat Autònoma de Barcelona, Bar­celona 2006. Doctoral thesis.

[45] Juan Miguel Muñoz Corbalán (ed.). L’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona. El llegat dels enginyers militars. Ministry of Defence, Barcelona 2004.

[46] Manuel Usandizaga. Historia del Real Colegio de Cirugía de Barcelona (1760-1843). Institut Municipal d’Història, Barcelona 1964; Josep Maria Massons. Història del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760-1842). Fundació Uriach 1838, Barcelona 2002.

[47] Agustí Nieto-Galán and Antoni Roca Rosell (coord.).

La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona als segles xviii i xix. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2000.

[48] Pasqual Bernat López. Ciència, tècnica i agricultura a la Catalunya de la Il·lustració (1766-1821). Associació d’His­ tòria Rural de les Comarques Gironines, Girona 2008.

[49] Javier Antón Pelayo. La herencia cultural. Alfabetiza­ción y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1998; Mont­ serrat Ven­t­ura i Munné, Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya Moderna. Mataró, 1750-1800. Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró 1991; Maria Lluïsa Fernández. “L’alfa­­ betització i l’ensenyament de primeres lletres a Terrassa durant el segle xviii”. Revista d’Història Moderna i Contemporània, no. vii (2009), pp. 35-45.

[50] Javier Antón Pelayo. La herencia cultural…, op. cit; Javier Burgos Rincón. Imprenta y cultura del libro en la Barcelona del Setecientos, 1680-1808. Uni­versitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1993. 2 vol. Doctoral thesis; Genaro Lamarca Langa. La cultura del libro en la época de la Ilustración. Valencia, 1740-1808. Edicions Alfons el Magnànim, Valencia 1994.

[51] Mireia Campabadal i Bertran. La Reial Aca­dè­mia de Bones Lletres de Barcelona en el segle xviii. L’interès per la història, la llengua i la literatura cata­lanes. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona and Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2006.

[52] Moses Mendelssohn. “Acerca de la pregunta...”, op. cit., pp. 4-5.

[53] Antoni Ferrando Francés and Miquel Nicolás Amo­rós. Història de la llengua catalana. Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona 2011, pp. 265-302.

[54] Ernest Lluch. La Catalunya vençuda..., op. cit., p. 34.

[55] Jaume Pontí i Vilaró. Segona conversa del Isidro ab lo Sr. Rector sobre l’origen, institució y començament de la confessió sagramental. Valentí Torras, Barcelona 1843, pp. 109-111.

25/06/13 11:49

The Enlightenment in Catalonia Cat. Hist. Rev. 6, 2013 71

Biographical note Javier Antón Pelayo is a Professor of Modern History at the Universitat Autònoma de Barcelona and the director of the journal Manuscrits. Revista d’Història Moderna. His main avenue of research is cultural history, especially the history of written culture (literacy, libraries and correspondence) in the 18th century. He is the author of La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807) (Bellaterra, 1998), La sociabilitat epistolar de la família Burgués de Girona (1799-1803) (Girona, 2005) and numerous articles in research journals.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 71

25/06/13 11:49

Catalan Historical 6 (Eng).indd 72

25/06/13 11:49

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 73-83 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.87 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

The Jocs Florals in Contemporary Catalan Literature * Josep M. Domingo ** Universitat de Lleida

Received 25 January 2012 · Accepted 20 February 2012

Abstract In 1859, the very same stimulus that drove the ambition to create Barcelona’s Eixample (“enlargement”) design by urban planner Cerdà served to “restore” the Jocs Florals in Barcelona, a symbolic complement which quite calculatedly evoked powerful arguments of historical legitimacy which the Catalans of the mid-19th century would harness for their latter-day aims. Under the authority of the Romantic gothic revival, in 1859 the Jocs Florals, were, in fact, a meteoric, sumptuous chapter in the operation known by its own instigators as the “Renaixença” (Renaissance), the diverse communicative movement with which the elites of the day set out to symbolically project and impose themselves. Since then, beyond the literary competition which they primarily are, the Jocs Florals have pola­ rised the intense symbolic, monumentalising and civic activity that ended up shaping the shared code of the culture of Catalanism. At the same time, by vindicating the symbolic and heritage value of the Catalan language, they opened up a space for cultivated literary uses which, after being successively expanded, served as the seed of the contemporary Catalan literary system, independent of the fact that the literary norm that the Jocs Florals promoted soon entered into crisis and that they would be vehemently spurned. However, they remained intact as a civic platform and instrument of agitation and propaganda, as proven by their profuse replication around the Catalan-speaking lands and their infiltration into popular festivities, as well as their militant journeys around Europe and America in the 20th century, after being banned by the Franco regime.

Keywords: Jocs Florals, Barcelona, Romanticism, gothic revival, Catalan literature

The Restoration of the Jocs Florals of Barcelona, 1859 The 1859 restoration of the Jocs Florals of Barcelona, a lite­rary competition which aimed to be a continuation of similar mediaeval competitions, was held with fanfare at the Gothic Saló de Cent in the Town Hall, which had decided to perpetuate them.67 This restoration should be seen as one of the most prominent actions in a calculated strategy of symbolic production by the emerging local elites. In the time of political stability and favourable economic prospects which is still called the Moderate Decade (1843-1854), these elites became the resolute agents of a decisive chapter in the process of imposing the liberal and capitalist order, in the field of symbolic representation as well: the Jocs Florals are a piece of singular value (a piece of high value, in view of their extraordinary legitimising effect) that fit within * This paper has been held through the research project “Renaixença i lite­ ratura, 1854-1898. Institució, respresentacions i identitat” finançat pel Ministerio de Economia y Competitividad, ref. FFI2012-31489. ** Contact address: Josep M. Domingo. Departament de Filologia Catalana, Facultat de Lletres, Universitat de Lleida. Plaça Víctor Siurana 1. 25003 Lleida. Tel. +34 973 003 468. E-mail: jmdomingo@filcat.udl.cat

Catalan Historical 6 (Eng).indd 73

that vast communicative movement around the concept of Renaixença which had just gotten underway then.1 As a formula that carried on and updated the solid modern tradition of literary competitions, the Jocs Florals

Figure 1. Engraving of the seal of the Board of the Barcelona Jocs Florals, 1859 (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona).

25/06/13 11:49

74 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

had never ceased to be present in the mind of writers, scholars and the learned,2 profoundly influenced by mediaeval culture since the onset of Romanticism. Now the Jocs Florals embraced the fashion of the troubadours (one of the most widely disseminated aspects of mediaevalising antiquarianism), which was also fed by scholars (the studies of Sismondi, Jeanrois, Raynouard, Fauriel, Manuel Milà, etc.) and by a literary industry that was extraordinarily active in the dissemination of the products of Walter Scott and his imitators (including Cortada and López Soler). They were also inspired by García Gutiérrez’s El trovador, a perennial hit that was reincarnated with Verdi’s Il trovatore, which premiered at Barcelona’s Liceu opera house in 1854.

In any event, the interest in reviving the Jocs Florals as a fashionable private or public celebration could be seen everywhere. We know that in Catalonia, the initiatives aimed at organising public competitions using the Jocs Florals model or explicitly restoring them with the purpose (as Joan Cortada of the Acadèmia de Bones Lletres of Barcelona said in 1840) of “offering a stimulus to the poets of our century” could be found repeatedly starting in 1834. However, it was not until the stabilisation of the liberal regime during ‘moderantismo’, upon the emergence of a new generation of professionals and publicists on the front lines of the public debate (Jaume Balmes, Antoni de Bofarull, Joan Cortada, Mañé i Flaquer, Víctor Balaguer), as part of that “great unveiling of Catalonia in 1854” that Vicens Vives spoke of, that the project of restoring them found its proper fit and time. At that time, Barcelona (and I cite Fuster Sobrepere) was in the midst of “an experience of wholesale transformation to the industrial economy, and the generation that was raised in this context had to supply itself with the theoretical and political instruments needed to deal with this transformation”, at a time, furthermore (as Fuster Sobrepere continues), in which “the economic expansion seemed unstoppable, and its social consequences necessarily manageable”.3 In other words, at a time when it was possible to recognise the new reality of competition in a “global” setting (in a global setting of liberal triumph), the local elites could not help but notice the deficiency of the conditions with which they had to work (that is, the meagreness of the material and intellectual means which with they were supposed to operate).

The time for the “restoration” of the Jocs Florals came when they believed that it was possible to react to this situation with certainty and were willing to do so. In this context, with the global authority of the gothic revival as well, the Jocs Florals became a suggestive intellectual instrument of representation and monumentalisation; it ceased being a simple craze among scholars and writers and instead became, properly articulated with the concept of “Renaixença” (another conceptual tool activated at that time which was decisive in the Catalans’ self-representation), an instrument of broad consensus in the projection of the elites and collective meaning.

“The restoration of the Jocs Florals,” noted Manuel de Lasarte in 1861, “is the best response we could give to

Catalan Historical 6 (Eng).indd 74

Josep M. Domingo

those who accuse us of being devoted solely to material interests, without thinking about cultivating the arts that uplift the spirit”.4 In short, beyond their prolix anecdote, the Jocs Florals became a prized and pleasing tool to symbolically manage and transform the city, clearly in proper correspondence with the extraordinary metamorphoses that Barcelona’s urban landscape was undergoing throughout the 19th century, now that the walls had been torn down, namely the spectacular Eixample of the city according to the Cerdà Plan, which was approved in 1859 as well, one month after the Jocs Florals were held. As noted in the “Prospectus” of the magazine El Arte (ca. March 1859), a key publication in capturing the representative and monumentalising nature of the 1859 “restoration”, a publication which equally campaigned in favour of the “restoration” of the Jocs Florals and the proper management of the city’s enlargement, “there is still a generation [...] capable by itself of intellectually transforming our land, as it is being materially transformed day by day”. And the proposition closed with a tacit imperative: “We trust this generation”.

The group that “restored” the Jocs Florals rose to this trust, and to this challenge, while also being fully aware that their venture was symbiotically related to the city’s material transformations and to a change in the cultural and political scene. The Jocs Florals were restored (Antoni de Bofarull said in his speech as the secretary of the 1859 event) “ara [...] que nos alenta una nova civilisació; que lo esperit vola libre; que lo desig d’apendre renaix per tot [...]; quan en Catalunya, i especialment en esta ciutat, se veu desplegar cada dia més lo desig de fer regonèixer lo que fou, i, en produccions literàries i en obres públiques, se descobreix lo esforç del literat i de l’artista per a fer reviure noms gloriosos que jeien en lo olvit” (“now [...] that a new civilisations pushes us on; that the spirit may soar free; that the desire to learn may be reborn in everyone [...]; when in Catalonia, and especially in this city, every day we see more fervently the desire to make what it once was recognised, and in literary productions and public works one discovers the effort of the literati and the artists to revive glorious names that had fallen into oblivion”).5 The “new civilisation” which broke free after becoming visible through the Jocs Florals, that is, through romantic antiquarianism, was nothing but an apparent contradiction. In view of the inevitable reproofs of “anachronism” that were immediately levelled against the Jocs Florals, the poet Rubió i Ors, one of the organisers, strove to clarify the event’s meaning as “a memory of glorious pasts”; he said that the “restored” Jocs Florals became “a symbol for the present moment of literary rebirth”.6 He stressed this in the speech he delivered at the event in 1861: the Jocs Florals were not an “unforgivable anachronism” or “a deed that was discordant with the spirit of the times”.7 To the contrary, they were part of an ambitious programme to bring art to the urban and social landscape, to once again burnish collective life and its venues and events; a programme aimed at converting the old constrained, artisan city, which still bore visible traces of the destruction of

25/06/13 11:49

The Jocs Florals in Contemporany Catalan Literature

the Napoleonic invasion or which harboured the living memory of the penuries of the civil war, into the showy, competitive metropolis that the times required. They also accepted their fair share of its idealising or ennobling function, which demanded from artists and intellectuals the Petrarchan slogan displayed on the cover of the magazine El Arte: “Leva di terra in ciel nostr’intelletto”.

Just like the mediaevalising references of the battlemented stone towers which served the spectacular new iron engineering of Craigellachie Bridge in Scotland (Telford, 1815), and the breathtaking gothicist outburst of the new Westminster Palace (Barry and Pugin, 18401852), the Jocs Florals accompanied a social corpus that was poised for administrative order, political efficacy and commercial and productive efficiency – the capitalist productive efficiency which the urban grid of Barcelona’s new Eixample, replicated ad infinitum, so strikingly evoked. Manuel de Lasarte referred to it in 1861: “It is a beautiful spectacle and a wonderful harmony to hear [...] the hum of machines intermingled with the stanzas of poetry, to contemplate a literary movement that is growing alongside the bustle of our industry, things which to some seem incompatible but which are naturally linked to one another”.8 The mediaevalising liturgy of the Jocs Florals, fostered by the incomparable setting in which they were held, the ancient and contemporary literary assets that they showcased, all of it together constituted extremely rich symbolic capital in that it displayed a noble and rich antiquity. It was under the aegis and with the legitimacy of history that contemporary Barcelona residents and Catalans projected their ambitions: history, Antoni de Bofarull said at that time, forged “a genre of superiority which verges on sovereignty”.9 And the Jocs Florals harkened back to that. They were, in short, yet another aspect (yet further conclusive testimony) of that “profound alliance between the ostensible archaism of identity-building and the more undeniable economic and technological modernity” to which AnneMarie Thiesse referred to a few years ago.10 Starting in 1859, the “restored” Jocs Florals were a common space shared by dissimilar people and attitudes as to the civic value of the event: from the caution of Milà, who viewed the Jocs Florals as a mere ceremony of “filial memory” of ancient grandeur and as a unique “refuge” for literary Catalan,11 to Balaguer’s notion of it as a tool for the “idea of restoration of nationality”.12 In short, despite the reservations they aroused in the progressive sectors,13 in their first few decades the Jocs Florals became the veritable heart of literary life, an event with which the entire cultivated literary sphere identified.14 They became a successful formula: in 1863 Josep L. Feu noted, among the subjects that “offered an extraordinary broad field of study”, the phenomenon of the “old-fashioned enthusiasm with which the restoration of the Jocs Florals have been received”.15 It was a formula which all sorts of institutions over the century and the ensuing one reproduced around Catalonia.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 75

Cat. Hist. Rev. 6, 2013 75

Literature and culture of Catalanism Thus endowed with a heavy symbolic load (which included, as Marfany noted, the compensating gesture of the “absolute diglossia that the Catalan bourgeoisie adopted as an essential part of its class ideology, which aimed to guide the Spanish nation under construction”)16 and with the benefit of extraordinary public projection, the Jocs Florals were decisive in making cultivated Catalan literature visible. They ensconced Catalan in the repertoire of distinguished social uses, they become a sphere of basic interaction for writers, an instance of desirable enshrinement (as illustrated, for example, by the otherwise widely divergent cases of Frederic Soler17 and Verdaguer18), a setting to debate the overarching issues (the promotion of certain genres, the conditions of the literary language, the appreciation of the literary heritage) and, in their caution, a reiterated platform to vindicate the culture. And they regularly published a yearbook which eventually became “the backbone of Catalan culture between 1859 and the 1870s”.19 In short, they were a formula whose overall impact marked a boundary of which their contemporaries were even keenly aware: Gaietà Vidal saw them as the “real” and “truthful” representation of “the resurrection of Catalan letters”,20 while Marià Aguiló regarded them as the transformative factor from the humble “cradle” in which the “literary renaissance of the Catalan language” had been slumbering to the “triumphal carriage”.21 Or, more generically, Jaume Collell said that they were the “first stone in the foundations of the new building that we are all constructing together, [the] roots of the lovely tree that has already begun to bear sweet, pleasant fruit”:22 literature, therefore, as the cornerstone of the Renaixença which was gradually taking shape, or as the root that pumps the sap that makes the tree of collective endeavour bear fruit.

Likewise, the Jocs Florals came to guide literary practice primarily addressed at harnessing the Renaixença to forge the great contemporary texts, the modern-day literary monuments that were still lacking. The desire to emulate Mistral’s Mirèio (1859), with the extraordinary resonance it acquired, via Lamartine, was decisive in this sense, as Antoni de Bofarull so eloquently noted at the 1859 festival: the Jocs Florals paved the “way for the singers” and the “hope that their efforts symbolise” so that “by carrying on the cultivation of our language and poetry with perseverance, one day [...] a Catalan Jasmin or Mistral will emerge, whom all of Spain will be delighted to greet”,23 just as France had been so pleased with Mistral’s success.

With this mandate in view, the strictly regulated competition that the Jocs Florals established fostered a dynamic of emulation, the promotion of excellence and social projection which in the matter of a few years became a consolidated frame of action and debate endowed with an aura of transcendence and sublime authenticity precisely in that they were situated beyond the demands of the literary market – and therefore were endowed in inverse proportion

25/06/13 11:49

76 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

with matchless symbolic value. In short, it was a tempting realm for the new generations of writers who viewed the Jocs Florals and the dynamic they fostered as a sufficient, and exclusive, realm of action. That is, the Jocs Florals offered them the possibility of joining what they were being proffered as a living literary system, regardless of how incipient it may have been. Thus emerged what Ramon Panyella identified as the “Catalanist writer of the Renaixença”, a figure that stemmed from the impact of the Jocs Florals “in a small yet highly active sector of the bookish Catalan youth born between the 1840s and mid-1850s”. They perceived the possibility of working as a writer within the strictures of the Renaixença and at its due service according to the linguistic and literary paradigms that sanctioned the Jocs Florals, in which, as “lovers of the things of the land” (according to another of its formulas of self-presentation), they found sufficient justification of the job of writing.24 The La Jove Catalunya society (1868-1875), a forum whose reflection on literature was one of its most vivid facets (and which considered the Jocs Florals an unrenounceable forum), is a telling crystallisation of this: it played an active role in the scene in which the vocations of the great authors of the last third of the century were born: the poet Jacint Verdaguer (1845-1902), the playwright Àngel Guimerà (1845-1924) and the narrator Narcís Oller (1846-1930), all three personally linked to the institution of the Jocs Florals in one way or another.

Broadly speaking, the Jocs Florals generated and nurtured a literary norm under whose aegis striking operations of collective legitimacy first arose, such as those derived from the long poems with which Verdaguer precisely attempted to rise to that demand for the great representative text of the Catalans, which the Renaixença corroborated, in his L’Atlàntida and Canigó. L’Atlàntida won the 1877 Jocs Florals. This ambitious poem, soon acclaimed far and wide, which certified the literary potentialities of contemporary Catalan, was a complex providentialist fable which definitively postulated the prominence (disguised with a redemptive mission) of Spain in the history of the world. In the expansive context characterised by the accumulation of power and capital by a bourgeoisie that was taking stances within the Bourbon Restoration which had just gotten underway, Verdaguer’s poem forged symbolic baggage whose yields, in total harmony with the consensus on the reality of the Renaixença, did not go unnoticed among the economic elite, specifically, two good families, the Lópezes and the Güells, under whose aegis the dense amalgam of power, art and literature with which they sought to reshuffle the order that the revolutionary six years of 1868 to 1885 had upset prospered. Antonio López, then “the chief boss of Spain”, Verdaguer’s patron and the owner of the Transatlàntica shipping company, eager for social legitimisation, received the dedicatory of that poem which precisely “set off” from the Atlantic “in perilous and terrible struggle”25 and, closing a circle which was linked to myth, historical time and the immediate present, integrated the Atlantic fantasy and the very Renai­

Catalan Historical 6 (Eng).indd 76

Josep M. Domingo

xença prominence of the poet Verdaguer into a strategy of achieving dignity for himself and for his shipping com­ panies.

Apparently, Verdaguer’s Atlantic was claimed as the representative artefact with which Joan Güell aimed to gain recognition, specifically, the estate he owned in Barcelona near Pedralbes: the discourse of triumph and imposition which he wanted to be read into it incorporated, for example, the ornamental fountain in which, according to Gaudí’s design, the dragon Ladon, vanquished by Hercules (L’Atlàn­ tida, ii), became the channel from which the water on the coat-of-arms of Catalonia flows permanently, and in permanent lesson.26 Eight years later, the poem Canigó (1885) aimed to correct the Catalanist shortcomings of L’Atlàntida.

Now the unequivocal subject was Catalonia, from which another myth of origin was tested (the forging of a nation in the struggle for the mediaeval reconquest against the Arab invasion), a providential design was postulated (that of becoming a solid spiritual reserve in the face of the risk of secular moral dissolution) and a modern repository was identified (the Catholic Church, in which Verdaguer was a priest, and which supported him in the militant action of re-Christianisation).

Secondly, and in a complementary fashion, the literature of the Jocs Florals devised and protected an imagery of solid community ties: essentialist, pre-capitalist, rural and Arcadian, which was wielded as the counterfoil to the obvious complexity of the world and modern mores, experienced as aggression and fracture. Similarly to the case of Austrian “pre-capitalist” literature, as Claudio Magris has called it (a “pre-capitalist” literature linked to a society that had just been characterised, like Catalonia’s, by conspicuous capitalist economic development),27 the pairal (rural) idylls of Gaietà Vidal, Riera i Bertran and so many other authors ignored a contemporariness defined by the fascination with money, action and change. They ignored, just like Adalbert Stifter’s fictions, the fascinated attention the transformations that capitalism and liberalism had brought about, around which the canonically 18th century narratives of Balzac or Zola were built.

The topical question of the extemporaneousness of the Jocs Florals and the literature that prospered in them should be examined bearing in mind this symbolic productivity, that is, their spectacular usefulness in shaping what Benedict Anderson called an “imagined community”,28 one that was solidly founded thanks to the yields of an incontestable historical and literary capital. In the Jocs Florals and its multiple outliers, all the laws of the poets, folklorists, grammarians, artists, publicists and their peers imparted doctrine and spread information; they forged a literary culture that acted as a sphere of recognition and as solid bond of cohesion. This cohesion, or solidarity (Anderson, again) emanated from the printed letter that was renascent (renaixent) in Catalan – and from the possibility of reading in Catalan in a Renaixentista twist, so eagerly solicited, which the texts of the Jocs Florals delivered.

25/06/13 11:49

The Jocs Florals in Contemporany Catalan Literature

The expansion of the model The reality and full advent of the success of Barcelona’s Jocs Florals (the rising success among the participants and sponsors and the social lustre that distinguished the event) ensconced them as a crucial identificatory exponent of Renaixentisme and as a key instrument in the strategies of spreading Catalanism. In 1868, ten years after their “restoration”, in the magazine Lo Gay Saber (with its flawed title), the critic Josep Roca i Roca proposed to extend Jocs Florals-style events all around Catalonia, as they polarised the core of Catalanist activism and multiplied the production of new poets who could carry on the Renaixença29 – who would become new Tyrtaeuses, the exact role that befell them according to a poem by Torres i Reyató.30 Whether or not these events which reproduced the pattern of Barcelona indeed proliferated largely remains to be studied.

In any case, these nuclei gradually gained ground, especially with the surge of membership in the associations that accompanied the Catalanist congresses (1880 and 1883) and with the founding of the Centre Català (1882). Trusting the mobilising capacity of literature (“the mission of the Catalan poets is to arouse the slumbering”, proclaimed Roca in the aforementioned article), the actions they promoted spotlighted it: the Jocs Florals were thus “the best means of spreading the roots of the tree that yields such fine and flavourful fruit”, the

Cat. Hist. Rev. 6, 2013 77

perfect tool for spreading “our peaceful revolution for all of Catalonia”. Even further, noted Roca: “What we say about Catalonia, we also mean for the kingdoms of Valencia and Mallorca, which like ancient brothers of our Catalonia feel the same blood from our parents coursing through their veins”.31 In reality, Barcelona had never been the only place in the Catalan-speaking world where the literary fashion of troubadourism inspired events similar to the Jocs Florals.

In 1859, a similar competition was also sponsored by the Liceu Valencià in the city of Valencia, driven by the capacities of Marià Aguiló, a Mallorcan educated in Barcelona under the aegis of the teachings of Milà i Rubió, at that time the librarian at the Universitat de València.32 The initiative, in theory scheduled parallel to its Barcelona counterpart, materialised months later (on the ensuing 23rd of October) through a new call for participation (by a literary and artistic academy that had just been created) and thanks to the enthusiasm of the university students who backed Aguiló, including the young Teodor Llorente, Vicent W. Querol and Rafael Ferrer i Bigné, future eminences in Valencia’s early Re­nai­xencisme.

Valencia’s 1859 Jocs Florals had enlisted the support of the Valencia Town Hall, and even though they were successful, they did not continue: simply put, in Valencia the demand for the symbolic Renaixencista capital that the Jocs Florals fostered did not exist at that time. In the recent words of Rafael Roca, not only was Valencian so-

Figure 2. Occitanian and Catalan writers on Montserrat on the 8th of May 1868, on the tenth anniversary of the Barcelona Jocs Florals. Top row, left to right: Celestí Barallat, Vicent W. Querol, unidentified, Pere A. Torres, Josep M. Arnau; middle row, left to right: Conrad Roure, Lluís Roca, Frederic Mistral, Albert de Quintana, Víctor Balaguer, Felip J. Sala, William Bonaparte-Wyse, Rafael Ferrer i Bigné; seated on the ground, left to right: Eduard Vidal i de Valenciano, Loís Romieu, Teodor Llorente, Paul Meyer. At the centre of the group, in a calculated pose, Mistral and Balaguer clasp their hands under the embrace of Quintana (Arxiu-Biblioteca Llorente, Valencia).

Catalan Historical 6 (Eng).indd 77

25/06/13 11:49

78 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

ciety at that time “not quite ready to be reborn”, but also “the followers of the Renaixença were viewed there with suspicion”.33 The interruption of the event in Valencia encouraged the presence of Valencian writers at the Barcelona Jocs Florals in the ensuing years, along with the establishment of personal relationships that proved to be decisive in consolidating the idea of a literary space and a shared heritage between Catalans and Mallorcans. This was made visible not only by the Barcelona Jocs Florals but also by the series of major events and commemorative gatherings that Renaixencisme mobilised during the next two decades, including the tenth Jocs Florals in Barcelona in 1868, which was particularly fêted, the literary event in honour of Jaume I in Valencia in 1876 and the first Latin Festivals called by the Félibrige Academy in Montpellier in 1878.

All of this also served to consolidate the idea of Barcelona as the focal point of Renaixencisme. In fact, the Barcelona Jocs Florals became the spearhead of the model of Valencian literary events which followed the 1859 Jocs Florals: the immediate ones (which were not labelled Jocs Florals) and the ones held between 1879 and 1902 by the Lo Rat Penat society. In the founding speech of this society in 1878, Constantí Llombart precisely called on its members to “imitate” the “generous efforts” of the Catalans and Mallorcans.34 Thanks in large part to their ability to become a sphere of intense personal and intellectual interaction among Catalan, Valencian and Mallorcan writers, there was broad consensus at that time on the value of the Barcelona Jocs Florals and their centrality to the Renaixença, as well as on the very formula of the event. For this reason, beyond all literary considerations, the Jocs Florals fell within the liturgies and strategies of Catalanism. Indeed, its expansion ended up establishing multiple replicas of the Barcelona competition in Lleida, Olot, Girona and more towns, which proved to be decisive in shaping the Catalan literary space.35 Even further, in a laxer sense, the Jocs Florals throughout the 20th century, now rid of their cultish component, were accepted by the public as a genuine civic celebration – and, in consequence, depending on the political and social juncture, as an occasional platform of agit-prop, which was vulnerable to sanctions, persecution and vetoes such as the ones witnessed at the Jocs Florals in Sant Martí del Canigó in 1902, in Toulouse in 192436 and after 1939 in its long journey around America and Europe. Even beyond the reality of the market and the literary debates, this profusion of similar events made it common to identify Catalan literature with the characteristic repertoire of practices that gave rise to the norms and rite of the Jocs Florals – a perfect example of what Bourdieu called the habitus or the “connaissance par corps”.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 78

Josep M. Domingo

The crisis and continuation of the model The Jocs Florals’ early ties to mediaevalising antiquarianism were explained at the beginning of this paper. We have seen how the authority of the poet Rubió i Ors, nicknamed the “Gaiter del Llobregat”, one of the supporters of the early Jocs Florals, was applied to this. Five years later, another of those early supporters, Víctor Balaguer, appealed to the wisdom of a “new muse”, an alternative of form of poetry that he viewed as obsolete: what sense did it make, he asked, to “tornar a les vellures, i els cants ressuscitar / d’una poesia morta que jau dessota terra?” (return to the old ways, and resuscitate the songs / of a dead poetry that is buried underground?). Now that, as he claimed “deserts estan los temples” (the temples are deserted) and that “los déus s’han esquerdat” (the gods have been shattered), poetry must be “estela [...] / que [...] als pobles mostr[a] la via del progress” (the trail [...] / that [...] shows peoples the way of progress); it must thus be “regenerative” and take on “the cause of the people” as its own cause.37 The 1868 revolution and the Sexenni Democràtic (Six Years of Democracy, 1868-1874) precipitated and consolidated this discourse, which would irreparably undermine the validity of the Jocs Florals among progressive writers. At that time, publicists like Pompeu Gener and Pere Estasén and artists like Ramon Martí i Alsina were also warning about and stressing the necessary and unshakeable authority of the new and the modern – the authority of the historically inevitable, according to Adorno’s expression. Thus, ostensibly the ideological agitation around 1868 made the norms of the Jocs Florals and the deployment of Herderian populism on which the Catalanist writer had been built clash with the urgent requirements of a literature that is truly “of this century”. The memoirs of Pompeu Gener vividly recall this episode: on the one hand the “advanced intellectual”, attuned to Frederic Soler and the spaces of popular literature, and on the other those “archaic poets” and rustic enthusiasts of the Jocs Florals “who dreamt about reviving a past that was already dead”,38 a veritable “school of innocent literature” as Balaguer labelled it,39 or simply reactionary literature, as Güell i Mercader labelled it at the time.40 The cartography into which historian Francisco María Tubino categorised contemporary Catalan literature in the late 1870s maintains this antinomy. That is, it confirms the vigour of a conventional (“classical”, Tubino called it) way of envisioning Catalan literature: the one in the Jocs Florals vein.41 Spanning the 1870s and 1880s, critics like Josep Yxart, Joan Sardà and Ramon D. Perés were on the frontlines of a process of modernising the Renaixença which heralded the idea of the “truth” in art and literature while also spreading the desire to uproot all principles of exception and patriotic protectionism for Catalan literature – precisely because it had already attained the “maturity” that the activity of great authors like Narcís Oller, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà and Apel·les Mestres proved. The condescending convention and routine of

25/06/13 11:49

The Jocs Florals in Contemporany Catalan Literature

the Jocs Florals remained visible. In the mi­litant “modernist’ magazine L’Avenç, coherent with the defiant slogan that guided it (“Je dis ce qui est vrai”), a section probably owing to Ramon D. Perés called “Figures i figuretes” (Figures and Figurines, 1883-1884) suggested stripping away the undeserved prestige that, in the writer’s opinion, discredited contemporary Catalan literature. It was clearly prestige that was largely forged by the machine of the Jocs Florals – and not even the patriarch Rubió i Ors or the celebrated Verdaguer epic remained exempt from condemnations.

Therefore, the Jocs Florals had become injurious. In 1884, Perés used the image of the Biblical plague to stress this: the Jocs Florals fell upon Catalan literature “like a swarm of destructive insects [which] have falsified [...] the true concept of the great, universal poetry”.42 This was similar to the vehement article that Yxart devoted to the Jocs Florals in 1891, “La decadencia de los Juegos Florales de Barcelo” (The Decline of the Jocs Florals of Barcelona): yet again, the literature of the Jocs Florals was denounced as “the true plague that dilutes and shrivels Catalan literature”.43 However, in spite of the internal crises, the Jocs Florals carried on because they had successfully shaped a cognitive framework and rituals capable of imbuing the practical cult of Catalan literature with social meaning and value. They may have been the sphere of its officialisation, as part of the Spanish “official nationalism”, as shown by the 1888 event, which was held as part of the Universal Exposition of Barcelona with the presence of the Queen Regent Maria Christina of Austria, the head of the Spanish government, Sagasta, and the Castillian polygraph Marcelino Menéndez Pelayo. And at that point, the Jocs Florals were an unequivocal instrument of the “popular linguistic nationalism” that reflected the “official”.44 Thus, besides the strictly literary considerations (and often despite them), in the last few decades of the 19th century and early 20th century, Catalanism brought the Jocs Florals into its repertoire of uses and symbols, along with excursionism and musical activities. The referential framework would remain Renaixencisme (historicism, Herderian populism) which many believed would be inextricably identified with contemporary Catalan literature by antonomasia, such that the Jocs Florals became a decisive factor in the phenomenon of the long survival of Romanticism in Catalan literature. All of this, I repeat, is apart from literary considerations. When in 1907 the poet Joan Maragall was asked to deliver the speech at the 1908 Jocs Florals, the edition that was supposed to commemorate their 50th anniversary, he decided to undertake a systematic reading of the yearbooks since 1859. Privately, regarding 1860, he noted: “Terribly trivial literary imitations. Not a single verse! All of it horrible!” Below that he noted the “overall impression” that he got from the first four yearbooks (from 1859 to 1862): “Timid provincial literary renaissance or poor imitation of another of a language between fearful literary claims and continuous protests of Spanishism”; in the entire first four years, “there is only one little Mallorcan poem, ‘Enyor-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 79

Cat. Hist. Rev. 6, 2013 79

Figure 3. Ramon Casas, poster for the 1908 Jocs Florals (Biblioteca de Catalunya, Barcelona).

ança’ ([by Maria V.] Penya) and a vast poem [...], Mistral’s message (1862)”.45 However, in his speech the following May, Maragall celebrated the Jocs Florals as a splendid “communion of love of the land and the language which springs forth there” and as a “communion with the past and the future that forges the fatherland”.46 Marià Aguiló and Francesc Matheu after him were two of the masterminds behind that perseverant continuity within Renaixentisme. At the age of nine in 1859 Matheu, one of the great contemporary Catalan editors, had attended the festival restoring the Jocs Florals with his father; he saw the entire literary and civic trajectory linked to them. He won a prize at the Jocs Florals at a young age and became a Master in Gai Saber in 1897. There he ex-

25/06/13 11:49

80 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Josep M. Domingo

Figure 4. Commemoration of the 50th anniversary of the restoration of the Jocs Florals at Barcelona’s Palau de Belles Arts, 3rd of May 1908 (Institut Amatller d’Art Hispànic, Barcelona).

erted effective influence in manoeuvring despite stumbling blocks like the government’s ban, which led the 1902 Barcelona Jocs Florals to be held in Sant Martí del Canigó under the aegis of the Bishop of Perpignan, Juli Carselade, and despite the pomp and circumstance that commemorated the 50th anniversary of the contemporary Jocs Florals in 1908, and despite challenges like the very survival of the Jocs Florals, which resulted in the revamping of its bylaws in 1908.

Still, despite approximations and meaningful contemporisations, for the youth of the nou-cents the Jocs Florals were already irremediably an affair of the past – an affair of the staunch old Renaixenços. This could clearly be demonstrated by the control Matheu exercised over them, with the roster of old glories like Jaume Collell, Narcís Oller and Magí Morera: personages who were by then outside the spotlight. “It is no secret,” noted Eugeni d’Ors in his 1908 Glosari, “that most of our Masters in Gai Saber have not taught the gai saber (gay science) to anyone”.47 Four years later, the conflict between Ors and the Jocs Florals regarding the submission of La Ben Plantada to the com-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 80

petition revived that perception of a “rupture between two generations” (in the words of La Veu de Catalunya),48 the young noucentistes versus the old renaixencistes ensconced in their Jocs Florals fiefdom. This perception was clinched by the Jocs Florals’ refusal to accept the normative reform of Catalan spearheaded and sanctioned by the Institut d’Estudis Catalans in 1913.

In the autumn of 1933, when the Jocs Florals’ isolation and residual air was fully evident in the autonomous Catalonia which had recognised the official use of Catalan,49 an octogenarian Francesc Matheu, in a gesture that was as much capitulation as generous recognition of the authority of and patriotic interest in the continuation of the Jocs Florals, offered grammarian Pompeu Fabra the presidency of the Jocs Florals and finally accepted the norms of the Institut d’Estudis Catalans. In his speech at the 1934 event, Fabra celebrated the “atmosphere of collaboration” and consensus that made it possible to recognise and appreciate the contributions which 65 years of Jocs Florals from 1859 until then had clearly made in defining and gelling the literary language.50

25/06/13 11:49

The Jocs Florals in Contemporany Catalan Literature

Figure 5. Jocs Florals de la Llengua Catalana, 1962 (Santiago de Chile) (Universitat de Barcelona, Biblioteca del Pavelló de la República).

Just like the dictatorship of General Primo de Rivera (1923-1931) before it, the Franco dictatorship (1939-1975) banned the Jocs Florals because it believed that it undermined its strategies for Spanish nationalisation. At that time, in the exceptionalism and emergence of the diaspora in exile, the Jocs Florals got a new lease on life under the deliberately delocalised name of the Jocs Florals de la Llengua Catalana: from 1941 to 1977 different Catalan colonies in exile organised 37 editions of the event, including in Buenos Aires (1941 and 1960), Mexico City (1942, 1957 and 1973), Paris (1948, 1959 and 1965) and Perpignan (1950 and 1964).51 To the young authors of the 1930s, the Jocs Florals were a mere anachronism, and as Agustí Bartra, a member of the younger generation, explained in 1946, they were the routine of “a poor, languishing life”. In contrast, he continued, “in exile, the Jocs Florals have taken on new value and meaning”: “The uprooted spirit of Catalonia” made them an “act of presence and existence”.52 In 1946, too, Rafael Tasis noted: “In a national culture that once again has possibilities for expression – publishing houses, official prizes, theatres, magazines, schools and newspapers – the Jocs Florals will perhaps once again become an anachronism. But in exile it seems impossible to criticise their mission”.53 Indeed, for the colonies of exiles in America and Europe, more than a literary event, the Jocs Florals were a major social event in the articulation of the life of the uprooted, a platform for political protest and even an act with not negligible economic dimensions for the winners, who could win “compensation [...] that was at times

Catalan Historical 6 (Eng).indd 81

Cat. Hist. Rev. 6, 2013 81

providential, which enabled them to move home and became a more decent subtenant”.54 The Jocs Florals were all of this, beyond literature, or beyond the discretion of the literature that they often embraced. In his Quaderns de l’exili 1945, Ferran de Pol spoke about the “phantasmagorical Parnassus of the Floralistes in the Americas”.55 However, over the years, the journeys of the Jocs Florals around Europe and American would give rise to extraordinarily eminent participants, such as Josep Carner, Joan Fuster and Agustí Bartra, not to mention Mercè Rodoreda, a Master in Gai Saber and in 1949 the author of a heartrending work of poetry whose immediate destination was the Jocs Florals.

The Barcelona Town Hall, which had refused to reins­ tate the Jocs Florals upon the centennial of their restoration, revived them in 1971 and continues to sponsor them even today in accordance with the pledge made back in 1859. Now they have metamorphosed into a diverse annual poetry festival. And beyond that, they have become an entertaining venue of unlimited usefulness: a poster I ran into in Barcelona in the spring of 2011 confirmed this: I saw that Jocs Florals had been slipped into a youthful end-of-year celebration of an untimely patronage society (El Bigoti de Nietzsche), with the required ska and rock concerts to close the festival.

Notes and references Josep M. Domingo. “Renaixença: el mot i la idea”. Anuari Verdaguer. Revista d’Estudis Literaris del Segle xix, no. 17 (2009 [2011]), pp. 215-234.

[2] As Albert Rossich has noted. “Els certàmens: de la Gaia Ciència als Jocs Florals”. In: Actes del Tretzè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Uni­ versitat de Girona, 2003. Edited by S. Martí, M. Cabré, F. Feliu, N. Iglésias and D. Prats, Publicacions de l’Abadia de Montserrat and Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona 2006, vol. i, pp. 63-93.

[3] Joan Fuster Sobrepere. Barcelona i l’estat centralista.

Indústria i política a la dècada moderada. Prologue by Josep Fontana. Eumo, Vic 2005, pp. 339-340.

[4] Manel de Lasarte. “Memoria del Sr. Secretari”. In: Jochs Florals de Barcelona en 1861. Llib. de S. Manero, Barcelona 1861, p. 35. See Josep M. Domingo. “Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Literatura, modernització urbana i representació coŀlectiva”. In: Josep M. Domingo (ed.).

Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme. Museu d’Història de Barcelona, Barcelona 2011, pp. 47-53 (and, from the same volume, p. 158).

[5] Jochs Florals de Barcelona en 1859. Llib. de S. Manero, Barcelona 1859, pp. 48-49.

[6] Joaquim Rubió i Ors. “Juegos florales”. El Arte, no. 3 (1v-1859), pp. 4-10 (pp. 9-10). Also in Jocs Florals de Barcelona en 1859. Facsimile edition, documents and testimonials. Prologue and documentation by J. M. Domingo.

[1]

25/06/13 11:49

82 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Punctum, Grup d’Estudi de la Literatura del Vuit-cents and Diputació de Barcelona, Lleida 2009, pp. 267-268.

[7] Joaquim Rubió i Ors. “Discurs”. In: Jochs Florals de Barcelona en 1861. Llib. de S. Manero, Barcelona 1861, pp. 179-180.

[8] Manuel de Lasarte. “Memoria del Sr. Secretari”. In: Jochs Florals..., op. cit., pp. 35-36.

[9] Jochs Florals..., op. cit., p. 30.

[10] Anne-Marie Thiesse. La création des identités nationales. Europe xviiie-xixe siècle. Du Seuil, Paris 2001, pp.

200-201.

[11] Jochs Florals..., op. cit., p. 25: “Amb un entusiasme barrejat d’un poc de tristesa li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam almenys un refugi” [With an enthusiasm mixed with a touch of sadness, here we give this language a festival, we dedicate filial memory to it, we at least save it a refuge] (Speech by the President of the Board).

[12] Víctor Balaguer. “Apuntaments y datos que [...] poden servir [...] pera la historia de la moderna literatura catalana”. Prologue to Víctor Balaguer. Esperansas y recorts.

Poesias [...]. Est. Tip. de J. Jepús, Barcelona 1866, p. 77. The Jocs Florals, he notes later, are the “conseqüència legítima i lògica del despertament històric, polític i literari de Catalunya” [legitimate and logical consequence of Catalonia’s historical, political and literary awakening] (p. 78).

[13] For example, Josep Güell i Mercader. “Apuntes...”, op. cit.

[14] For example, see La Redacció. “La Bandera Catalana”.

La Bandera Catalana, year i, no. 1 (16-i-1875), p. 2.

[15] Josep L. Feu. Datos y apuntes para la historia de la moderna literatura catalana [...]. Est. Tip. de N. Ramírez y C., Barcelona 1865, p. 37. This is a report read to the Acadèmia de Bones Lletres of Barcelona on 13 April 1863.

[16] Josep-Lluís Marfany. “En pro d’una revisió radical de la Renaixença”. In: Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història. Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2003, vol. ii, p. 644.

[17] Conrad Roure. “Sobre’l poeta popular En Frederich Soler (Serafí Pitarra)”. L’Avens, second period, year i, no. 3 (20-iii-1889), pp. 34-37 (p. 36).

[18] Maria Àngels Verdaguer Pajerols. Verdaguer i els Jocs Florals de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona, no date [2004].

[19] Joaquim Molas. “La cultura catalana durant el segle xix”.

In: Joan Salvat and Josep Maria Salrach. Història de Catalunya. Vol. v. Salvat, Barcelona 1979, p. 184.

[20] Gaietà Vidal. “Á mon estimat amich Guillem Fortesa, parlantli del renaixement de las lletras catalanas”. In: Calendari catalá del any 1865 [...]. Collected and published

by F. P. Briz. Llibreteria de Estanislao Roca, Barcelona 1864, p. 68.

[21] Marià Aguiló. “Prologue”. In: Romancer popular de la terra catalana. Llib. d’Àlvar Verdaguer, Barcelona 1893, p. xiv.

[22] Jaume Collell i Bancells. “Cantem massa y parlem poch”. Lo Gay Saber, year i, no. iii (1-iv-1868), p. 17b.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 82

Josep M. Domingo

[23] Jochs Florals..., op. cit., pp. 56-57.

[24] Ramon Panyella. “L’escriptor catalanista de la Renaixença: Francesc P. Briz, el model més pur”. In: L’escriptor i la seva imatge. Contribució a la història dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània. Edited by R. Panyella and J. Marrugat. Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la UAB (GELCC) and L’Avenç, Barcelona 2006, pp. 63 and 68.

[26] Jacint Verdaguer. “En defensa...”, op. cit., p. 279.

[27] Juan José Lahuerta. Antoni Gaudí 1852-1926. Arquitectura, ideología y política. Electa, Madrid 1993, p. 39.

[28] Claudio Magris. Alfabets. Assaigs de literatura. Translated by A. Casassas. Edicions de 1984, Barcelona 2010, pp. 111-124.

[29] Benedict Anderson. Comunitats imaginades. Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme. Edition revised and translated by M. Àngels Giménez. Afers i Universitat de València, Catarroja and Valencia 2005.

[30] Josep Roca i Roca. “Los certàmens”. Lo Gay Saber, first period, no. 16 (15-x-1868), pp. 121-122.

[31] “Amb motiu dels Jocs Florals”. In: Jacint Torres i Reyató. Poesies. Preface by A. Masriera. Barcelona 1926, pp. 262-263.

[32] Josep Roca i Roca. “Los certàmens”, op. cit., p. 122.

[33] Regarding the Jocs Florals in Valencia, see Antoni Igual Úbeda. Història de “Lo Rat-Penat”. Valencia Town Hall, Valencia 1959; Rafael Roca. El valencianisme de la Renaixença. Bromera, Alzira 2011.

[34] Rafael Roca. El valencianisme..., op. cit., pp. 22 and 28.

[35] Rafael Roca. El valencianisme..., op. cit., p. 76.

[36] Els Jocs Florals de Lleida: 1895-1923. Discursos i materials.

Edited by G. Malet. Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida 2009; Margarida Casacuberta and Lluís Rius. Els Jocs Florals d’Olot (1890-1921). Ed. de Batet, Olot 1988; Margarida Casacuberta. Els Jocs Florals de Girona (1902-1935). CCG Edicions and Fundació Valvi, Girona 2010.

[37] Ramon Pinyol i Torrents. “Literatura, ideologia i po­lí­ tica. A través de la història dels Jocs Florals”. In: Josep M. Domingo (ed.). Barcelona i els Jocs..., op. cit., pp. 77-100; Joaquim Molas, “Jocs Florals, 1925”. Prologue to Home­ natge als Jocs Florals de Barcelona. Any lxvii de llur restauració, edició facsímil. Punctum, Grup d’Estudi de la Literatura del Vuit-cents and Diputació de Barcelona, Lleida 2009, pp. vii-xiii.

[38] Víctor Balaguer. “La nova musa”. In: Calendari catalá..., op. cit., pp. 30-32, compiled in Joaquim Molas. Antologia de la poesia romàntica. Edited by R. Pinyol i Torrents.

Edicions 62, Barcelona 1994, pp. 78-80.

[39] Pompeu Gener. Mis antepasados y yo. Apuntes para unas memorias. Edited by J. M. Domingo, text by J. M. Domingo, S. Sarlé. Punctum and Aula Màrius Torres, Lleida 2007, p. 130.

[40] Víctor Balaguer. “Apuntaments y datos...”, op. cit., p. 79.

[41] Josep Güell i Mercader. “Apuntes para un juicio crítico de la moderna literatura catalana. Carta á D. Víctor Balaguer”. El Eco del Centro de Lectura (Reus), year i, no.

25/06/13 11:49

The Jocs Florals in Contemporany Catalan Literature

14 (16-x-1870), pp. 1-4 (a text, as noted, “Escrito en Julio de 1868” [written in July 1868]).

[42] Francisco María Tubino. Historia del renacimiento literario, contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia.

Imprenta y fundición de M. Tello, Madrid 1880, p. 559.

[43] Ramon D. Perés. “Esbossos crítichs. Francesch Matheu”.

L’Avens, year iii, no. 29 (4-v-1884), p. 254.

[44] Josep Yxart. “La decadencia de los Juegos Florales de Barcelona”. La España Regional (Barcelona), 24 October 1891 and 25 November 1891; reproduced in Josep Yxart.

“La decadencia de los Juegos Florales”. Edited by R. Cabré.

Anuari Verdaguer 1993-1994, no. 8 (1995), pp. 255-294.

[45] “Official nationalism” and “popular linguistic nationalism” are categories I have borrowed from Benedict Anderson. Comunitats imaginades, op. cit., p. 132.

[46] Joan Maragall. Agenda 1907, manuscript (Maragall Archive, Biblioteca de Catalunya, Barcelona).

[47] Joan Maragall. “Discurs de gràcies llegit a la festa del cinquantenari dels Jocs Florals (3-v-1908)”. In: Joan Maragall. Obres completes. Vol. I. Selecta, Barcelona 1970, p. 811b.

[48] Eugeni d’Ors. Glosari 1908-1909. Edited and introduced

by X. Pla in conjunction with J. Albertí. Quaderns Crema, Barcelona 2001, p. 134 (note from 19 May 1908).

Cat. Hist. Rev. 6, 2013 83

[49] Roser Matheu. Vida i obra de Francesc Matheu. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1971, p. 128.

[50] According to the Charter of Self-Government of Catalonia ratified in 1931 and approved by the Spanish courts in 1932.

[51] Pompeu Fabra. “Discurs”. In. Jocs Florals de Barcelona.

Any lxxvi de llur restauració. mcmxxxvi. Estampa La Renaixença, Barcelona 1934, pp. 18-29.

[52] Regarding the Jocs Florals de la Llengua Catalana, see Albert Manent. La literatura catalana a l’exili. Curial, Barcelona 1976, pp. 83-90; Josep Faulí. Els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili (1941-1977). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002.

[53] Agustí Bartra. El cant sempre fressa camí... Edited by D. S. Abrams. Barcelona, Barcelona Town Hall 2009, pp. 35 and 37.

[54] Apud Albert Manent. La literatura catalana..., op. cit., p.

86.

[55] Albert Manent. La literatura catalana..., op. cit., p. 85.

[56] Apud Albert Manent. La literatura catalana..., op. cit., p.

83.

Biographical note Josep M. Domingo is a Professor of Catalan Literature at the Universitat de Lleida. He is the author of numerous publications exa­ mining diverse issues in 19th century literature, including Josep Pin i Soler i la novel·la, 1869-1892. El cicle dels Garriga (Barcelona, 1996). He has edited Josep Pin i Soler, Francisco M. Tubino and Pompeu Gener. He and Rosa Cabré are the editors of the “El Vuitcents” collection. He recently published Jocs Florals de Barcelona en 1859. Edició facsímil, documents i testimonis (Lleida, 2009) and Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme (Barcelona, 2011). He curated the commemorative exhibition celebrating the 150th anniversary of the Barcelona Jocs Florals held at the Museu d’Història de Barcelona (2009-2010). He is a member of the Societat Verdaguer. He coordinates the GELIV (18th-Century Literatura Research Group).

Catalan Historical 6 (Eng).indd 83

25/06/13 11:49

Catalan Historical 6 (Eng).indd 84

25/06/13 11:49

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 85-104 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.88 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939 Albert Balcells *

Universitat Autònoma de Barcelona Received 28 September 2011 · Accepted 20 January 2012

Abstract Catalans’ demands for self-government were always attuned to the national emancipation movements in the rest of Europe. This was one way of projecting the movement abroad and seeking strategic models and international support, even though only occasionally and with no lasting ties except Catalonia’s participation in the Congress of European Nationalities starting in 1926. This organisation encompassed the national minorities which were theoretically safeguarded by the League of Nations. The time span of this article ranges from 1885 to 1939. The Irish and Czech national movements were the most influential ones outside the sphere of Marxist ideology. In the 1930s, curiosity about and admiration for the status of the nationalities within the Union of Soviet Socialist Republics was based on an idealised image which the circumstances of the 1936 Spanish Civil War contributed to feeding.

Keywords: nationality, stateless nations, national self-determination, patriotism, Catalonia, Catalanism

From its inception, political Catalanism sought to frame its claims for Catalonia’s self-governance within the framework of the European nationalities without a state of their own. It viewed this as a form of international solidarity, a means of projecting the movement abroad and a way of seeking strategic models, and it embodied the conscious internationalisation of Catalan nationalism. In this article, we shall not examine Catalanism’s relations with other national movements within Spain, such as the Basque and Galician movements; rather we shall limit ourselves to its relations with movements outside the borders of the Spanish state.8 We should distinguish four periods on this subject which reflect the internal evolution of political Catalanism. The first ranges from 1880 to 1901, that is, from the first Catalanist Congress to the first election victory in Barcelona of a Catalanist political party worthy of this name, the Lliga Regionalista de Catalunya (Regionalist League of Catalonia). The second spans from 1901 to 1919. It began with the widespread campaign for Catalan autonomy which came in the wake of World War I and ended in failure by the majority opposition in the Spanish Parliament during the reign of Alphonse XIII. This was also when the first Catalan pro-independence political or* Contact address: Albert Balcells. Departament d’Història Moderna i Contemporània. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B. 08193 Bellaterra, Cerdanyola del Vallès. Tel. +34 935 811 241.

E-mail: albert.balcells@uab.cat

Catalan Historical 6 (Eng).indd 85

ganisation was formed, with Francesc Macià at the helm, which won a striking minority of votes in the elections.

The third period runs from 1919 until 1931, with the change of regime in Spain after the fall of the dictatorship of General Primo de Rivera (1923-1930) and the creation of the first autonomous government of Catalonia, the Generalitat (1931), presided over by Francesc Macià, who achieved the 1932 Charter of Self-Government under Spain’s Second Republic. The fourth period spans from 1931 to 1939 and encompasses the Spanish Civil War from 1936 until 1939. The Franco dictatorship, World War II and the post-war period fall outside the scope of analysis of this article, although they signalled a profound rupture from which Catalonia was just beginning to emerge starting in 1976-1977, after the death of General Francisco Franco.

The first united platform for political Catalanism was the Centre Català (Catalan Centre) founded in 1882 by Valentí Almirall, a federal republican who was disenchanted, like other Catalans, by the failure of Spain’s short-lived First Republic of 1873 and opposed to the return to absorbing centralism through the monarchic restoration of the Bourbons in 1875. Political Catalanism aimed to be a transversal, autonomist – not separatist – movement. It aimed to be organised apart from all the Spanish political parties – both monarchic and republican – and to search for a pragmatic political way without subordinating Catalonia’s autonomy to regime change in Spain, which was called accidentalism in politics. It also

25/06/13 11:49

86 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Albert Balcells

Catalanism, in the late 19th century the influence of the oeuvre of Hippolyte Taine and the French positivist revisionism towards the mark of Jacobinism and the legacy of the French Revolution were considerable.

The fleeting interest in the Hungarian model and the more lasting admiration of the Czech model

Figure 1. Valentí Almirall. His models included the Swiss Confederation and the United States of America, but he accepted the solution of the Catalan claims within a composite monarchy in the style of the Austro-Hungarian Empire.

aimed to overcome the struggle between Catholic fanaticism and anti-clericalism after three civil wars, the Carlist wars. The last one had just ended in Catalonia in 1875 with the military defeat of the anti-liberal traditionalists who had risen up in 1872.

The earliest strands of propaganda from the Centre Català were claims for the official use of Catalan in all situations, especially at schools and in the administration of justice, and the defence of Catalan civil law, which was threatened with extinction by the Castile-based codification of the Spanish Civil Code in 1889. The goal was to develop the consciousness of a collective identity through knowledge of the country’s history, folklore and natural heritage and by encouraging excursionism and choral singing.

The fact that political Catalanism emerged when Catalan literature was already reaching its early degree of maturity and modernity explains the feeling of fraternity that Catalanists felt towards the regionalism emanating from Occitanian literature with the Félibrige. The poet Frederic Mistral was admired and known in Catalonia. The misconception that Limousin – a synonym of Occitanian – was the same language as Catalan or its initial source still persisted. However, the quest for explicitly political nationalist models meant that soon the interest in the Provençal Félibriges waned given their exclusive literary nature. The hegemonic pretensions of the Occitanian writers were rejected in Catalonia, while Mistral’s affiliation with the Ligue de la Patrie Française (League of the French Fatherland) was disconcerting. However, the Catalan press’ attention to regionalism in the French Republic persisted, with a tendency to blow it out of proportion despite its scant political influence. Beyond conservative

Catalan Historical 6 (Eng).indd 86

As noted, there were uniformist, centralist republics like France and federal or confederal monarchies like the Austro-Hungarian Empire and Germany. For this reason, the possibility that the Spanish monarchy could follow a model similar to the composite monarchy was not discarded, as stated in the so-called “Memorial de Greuges” – the Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya (Report in Defence of the Moral and Material Interests of Catalonia) – submitted to King Alphonse XII in 1885 by a broad, heterogeneous set of industrial protectionists, Renaixença literati, jurists defending Catalan law and Catalan politicians critical within the regime.

After the 1866 defeat to Prussia, Austria had recognised Hungary’s national rights in a dual monarchy, which drew the Catalanists’ attention. The autonomist message that the Lliga de Catalunya (League of Catalonia) addressed to the reigning Queen of Spain, Maria Cristina – an Austrian – in 1888 mentioned the example of the Austro-Hungarian Empire. The difference in the importance of Catalonia within the Spanish monarchy compared to the importance of Hungary within the Austro-Hungarian Empire partly invalidated the model, but the Catalanists’ admiration waned less for this reason than for the fact that in Hungary the rights of the Slavic minorities like the Croats and Slovenians and the Romanians of Transylvania were not recognised. What is more, the Hungarian oligarchy’s effective reluctance to implement universal suffrage, introduced in the western part of the empire in 1907, stripped the political regime of Hungary of democratic prestige in the eyes of the Catalans.

They then set their sights on Czech nationalism, which fought for autonomy from Vienna despite opposition from the Germanic minority in Bohemia. The Czech literary and cultural renaissance was similar to the one taking place in Catalonia, and in fact the adoption of the term “nationalism” to identify Catalanism was due to the Czech influence. Likewise, poet Jacint Verdaguer’s relations with Sisigmund Bouska symbolise the literary facet of the parallelism between the Catalan and Czech movements. In 1911, Czech socialism became organised into a party independent of its Austrian counterpart, which would have been inconceivable for Spanish socialism. National sentiment was spread equally among all the social echelons in Bohemia, and this impressed the Catalans.

In 1906, an article which appeared in the Catalanist magazine Joventut signed by Benet R. Barrios declared the author’s admiration of the fact that the Czechs, against all

25/06/13 11:49

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 87

odds, had managed to educate 100,000 children in their language and were successfully resisting Germanisation.

Prague had one Czech and one German university and two public polytechnics for the two communities, while in Spain the government would not allow education in Catalan and refused to create free professorships in Catalan literature, history and law at the state-run University of Barcelona.

Its rationale was that education was not bilingual anywhere, a statement that the Czech example belied, as the Catalanists knew.

The Sokol movement was also admired in Catalonia; it was a gymnastic and cultural organisation which was also patriotic, inter-class and non-partisan. This organisation, which was popular among women and adolescents, had been founded by Miroslav Tyrs and Jindrich Fügner in 1862; there were around 5,000 Slavic Sokols in 1891 and 12,000 by 1907. Before World War I, the Sokols were in charge of the social democratic gymnastic clubs. In Catalonia, regardless of how important the excursionist centres’ role was in spreading national Catalan consciousness, they were a far cry from representing anything as sweeping as the Czech Sokol (“Falcon”) movement. The dissemination of the music by the famous Czech composers like Smetana and Dvorák also served to boost Czech prestige. Until 1914, claims for autonomy prevailed over claims for independence in the Czech national movement, and this enhanced its parallelism with the Catalans’ claims. Between the world wars, with the independence of Czechoslovakia, the Catalanists’ admiration would only grow.1 However, we must now return to the 19th century.

The Irish autonomist and parliamentary model and the Catalans’ message to Parnell in 1886 In 1886, Charles Stewart Parnell seemed to be on the verge of achieving Home Rule for Ireland from the British Parliament through the decision of liberal Prime Minister Gladstone. To the Catalanists who wanted to build a parliamentary party, the Irish model was extremely relevant.

For the more traditional Catholic Catalanists, the importance of Catholicism in the Irish national identity was appealing, just as it was in the Polish movement. For the leftist Catalanists like Josep Narcís Roca i Farreras, the Irish nationalist movement was exemplary because it associated agrarian reform – promoted by the Land League – and popular social interests with the national cause, a factor regarded as basic to the future success of political Catalanism yet which was missing at that time.

The Catalanist newspaper L’Arc de Sant Martí issued an appeal to sign a congratulatory message for Parnell in 1886, and in 1887 it published an extraordinary issue entitled Catalunya a Irlanda (Catalonia to Ireland). A total of 2,886 individuals signed it, which surged to 6,000 by 1887.2 The broad swath of society that they represented is surprising: 272 signatories identified themselves as blue-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 87

Figure 2. Charles Stewart Parnell, the Irish nationalist leader who was sent a message of solidarity and homage from Barcelona.

collar workers, while salaried workers and freelance artisans accounted for 38% of the total.

Ireland’s Home Rule was not approved at that time because of opposition not only from English conservatives and Orange unionists from Ulster but also from certain sectors in the governing liberal party itself. However, interest in Ireland did not wane in Catalonia. Irish nationalism was more deeply rooted and widespread than Catalan nationalism, yet its language, Gaelic, was losing ground to English without a literary renaissance as sweeping as the one taking place in Catalan. Ireland was an economically somewhat underdeveloped country with significant emigration, the opposite of Catalonia, which had developed industry and attracted immigrants.

The message to George, King of the Hellenes, in 1897, and the message to the Finnish people in 1899 In 1897, the King of Greece sent an expedition to aid the Greeks on Crete, who had risen up against Turkish rule.

He found himself isolated by the attitude of the major powers. Thirty-four prominent Catalan intellectuals and politicians signed a manifesto of solidarity with Greek irredemptionism and the message was delivered to the Greek consul in Barcelona. The initiative was promoted by the Unió Catalanista (Catalanist Union). The most

25/06/13 11:49

88 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Figure 3. Flag of the Unió Catalanista featuring Saint George, the patron saint of Catalonia, slaying the dragon portrayed in a Modernista aesthetic.

subversive paragraph of the message said that if Catalonia had a vote in the concert of peoples, it would take Greece’s side because “we know all too well, to our own misfortune, what foreign domination is, to never countenance it again wherever it is, regardless of whether it affects Turks or Christians”. The Orfeó Català and the Catalunya Nova choir closed the event with their singing. Eighteen magazines and 28 Catalanist organisations joined the affair, and several European newspapers reported on it.3 The second Cuban insurrection against Spanish domination had gotten underway in 1895, followed the next year by the first Philippine uprising. At the same time, the atmosphere was tense because of the anarchist bombs that were set off in Barcelona between 1893 and 1896 in a process that culminated with the 1897 execution of five anarchist workers and numerous rulings of prison and banishment. In this context, the Spanish government’s tolerance of Catalanism vanished, and the first repression against it was waged. The Catalanist newspapers La Renaixença and Lo Regionalista were suspended, as was an event put on by the Centre Català of Sabadell on the situation in Crete. Only the federal republicans, led by Vallès i Ribot, declared their solidarity with the Catalanists, stressing their similar objectives.

We should also note the critical vantage point held by the Catalanist spokesmen – just like the majority of feder-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 88

Albert Balcells

al republicans – on the war with Cuba and their reluctance to let themselves be convinced by Spanish obfuscation which was unable to avoid a war with the United States, which ended disastrously for Spain in 1989. One year earlier, in 1897, when the Spanish government granted Cuba autonomy, the Catalanists viewed this as an encouraging precedent for their cause, but it was too late and Cuba’s separation came with American intervention.

Poland, martyred and torn apart by three powers, inspired the sympathy of the Catalanist press, which censured Germany’s Germanisation policy. In the opinion of the Catholic Catalan regionalists, Polish patriotism had the added value of its religious component. However, Poland was too dissimilar to the circumstances in Catalonia to serve as a useful referent.

The message to the Finnish people was the last one that the Unió Catalanista sent in June 1899 to support the cause of a European people prior to the new century. Twenty associations and 15 newspapers belonging to the Unió Catalanista signed it. The message was translated into Finnish by a Swede living in Barcelona so it could be published in the Finnish press, although we do not know whether it actually was.

The Catalan message to the Finnish people in 1899 contained a passage similar to the one sent to the King of Greece: “The Catalans, who live as you do, subjugated under the yoke of foreign domination, who like Finland are different from the state to which we have been chosen to be associated, when we hear your plaints we have shuddered, when we think that your fatherland is also enslaved, that it also lives under the power of a stronger state, always the most barbarous one, never the most advanced.”

Finland had shifted from Swedish to Russian hands in 1809, but it had managed to conserve broad autonomy.

Finnish cultural identity had gained ground during the 19th century over Swedish cultural influence, which had predominated until then. However, in 1899 Tsar Nicholas II deprived the Finnish Diet of its legislative power, dissolved the Finnish army and imposed Russian as the official language. Taking advantage of the Russian Revolution of 1905, upon the defeat to Japan, the Finnish won back their rights lost in 1899 and the Finnish Diet voted on a constitution with a single chamber instead of the one that had existed until then, which was divided into four parts. It also implemented universal suffrage for men, which was extended to women in 1906. Once tsarism recovered from its concessions to the revolutionary movement in 1905, the Finnish were stripped of their freedoms.

With the Bolshevik Revolution in 1917, Finland won its independence, although this was accompanied by a civil war in which the Russian Bolsheviks supported the “Reds” and the Germans the “Whites”, who ultimately won. The 1918 armistice led to Finland’s definitive independence in the midst of harsh rightist repression after three months of civil war. However, in 1919 Finland instated a liberal republican regime which the social democrats started to govern in 1926.

25/06/13 11:49

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 89

The Unió Catalanista sent yet another message of solidarity to the President of the Republic of Transvaal, Kruger, during the Boer War against the English (18991902). This message was presented in November 1900 by delegates from the Unió Catalanista in Paris. The Boers of South Africa did not serve as a model for the Catalanists in the way that the historical European nationalities could, but the Voortrekkers, the descendants of the Dutch, did earn the sympathy of a certain swath of public opinion in Catalonia, as they did in other parts of Europe. British imperialism perceived its isolation and the disapproval emanating from Europe. Its victory came at a much higher cost than it had imagined. Later, some Catalanists stressed Britain’s caution in its dealings on autonomy with the white victors despite the racial segregation that characterised the South African Union, and later the Republic, for many years.

The messages of support to the Irish, the Greeks of Crete, the Finnish people and the Boers did not give rise to formal relations with these movements; rather they were more internal to Catalonia. The attention paid in Catalonia to concurrent national movements was meant to demonstrate that Catalanism was situated within a European context that was associated with modernity more than with the memory of the past.4

Admiration for the bloodless separation of Norway in 1905 Catalanism was poised to become a mass movement before the sweeping victory of the electoral coalition of Solidaritat Catalana (Catalan Solidarity) in 1907, when the bloodless separation of Norway and Sweden, which was far from Catalonia in all senses, took place in 1905.

Norway had belonged to the Kingdom of Sweden since 1815 after having been dependent on Denmark. In fact, it was a dual monarchy. Only the person of the sovereign and foreign policy were shared. Norway had broad autonomy, while its merchant marine and industry were growing apace with the political rights of its citizens, who secured universal male suffrage in 1898, which came to include women in 1907.

The Swedish government tried to get Sweden’s interests to prevail over those of Norway, and in June 1905 the Storting or Parliament of Norway proclaimed its separation from Sweden. Prince Charles of Denmark became the King of Norway, and Sweden did not attempt to regain sovereignty over it utilising weapons. This exceptional Scandinavian example of independence with no war jolted Catalan public opinion, which was already predisposed to feel sympathy towards Norway because the Catalans admired the theatre of Ibsen and Björnson and were familiar with Grieg’s music. The prestige of a small country’s culture abroad, albeit a country so different to Catalonia, with a literary renaissance in the vernacular during the 19th century accompanied by the economic

Catalan Historical 6 (Eng).indd 89

push and development of democracy, served as a point of reflection, even though the context bore no similarity with Catalonia’s.

This time no manifesto of solidarity with the triumphant Norwegians was necessary. In July 1905, Eugeni d’Ors, the intellectual who would become the most influential figure in the new Catalan cultural current which he dubbed Noucentisme, published a paradoxical article entitled “Noruega imperialista” (Imperialist Norway) in the nationalist republican newspaper El Poble Català. At that time, European imperialism had not yet been impugned as it would increasingly be after World War I. Even the Third French Republic, the democratic model for Catalanist leftists, was colonialist and would further boost its overseas holdings with the protectorate of Morocco in 1911.

Some Catalanist intellectuals wanted to articulate Catalan nationalism with imperialism as a form of ideological universalisation. Imperialism was synonymous with political intervention abroad and with overcoming liberal individualism. The goal was to avoid the danger of localism even though Catalanism had always represented Europeanisation more than closure to the outside world.

Norway was merely a pretext for countering the separatist tendencies within Catalanism. As Ors said: “The small peoples whose awareness of a mission to be accomplished makes their spirit grand – Norway, Catalonia – also aspire to Imperialism. All of them work for the Reconstruction of the City, trying to become the heirs to the opulent legacy of Mother Rome.” There was criticism of nationalism as a form of desegregating regionalism, and Eugeni d’Ors ended up blurring the reality by saying that the ideal of Norway was not “a happy Norway but a strong Scandinavia. Norway’s independence is a step towards the reconstruction of Scandinavia [...] Prussia created today’s Germanic Empire; Norway will be the Prussia of the future Scandinavia.”5 Enric Prat de la Riba, who defined Catalan nationalism in his 1906 book La Nacionalitat Catalana (The Catalan Nationality), tried to paint imperialism as the peak of any nationalism. However, the practical translation that he extracted from this concession to the spirit of the times was Catalan interventionism in Spanish politics.6 To this he added the old Iberian ideal, yet in a dysfunctional guise because it was not accompanied by political relations with Portugal in this direction. It was the myth of Iberian unification set forth by Castilian Spain to offset the autonomy of Catalonia, yet without including Portugal because of the unlikely hypothesis that it would join the Iberian federation voluntarily with the guarantee of Catalonia and the Basque Country as autonomous entities. Prat de la Riba ended his book with a paragraph brimming with fantasy in which he momentarily departed from the realism that was perennially his hallmark: “Then it would be the time to work to reunite the Iberian peoples, from Lisbon to the Rhône, within a single state, a single empire; and if the reborn Spanish nationalities were capable of bringing

25/06/13 11:49

90 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

this ideal to fruition, if they were capable of imposing it the way Bismarck’s Prussia imposed the ideal of Germanic imperialism, the new Iberia would be able to be held up to the supreme degree of imperialism: it would be able to actively intervene in the governance of the world with the other world powers; it would be able to extend yet again over barbarous lands and serve the high interests of humanity by guiding the backwards, uncultivated peoples towards civilisation.”

Prat de la Riba became the President of the Provincial Council of Barcelona through Solidaritat Catalana’s election victory in 1907, and seven years later he was elected the founding President of the Mancomunitat de Catalunya, a federation of the four Catalan provincial councils of Barcelona, Girona, Lleida and Tarragona. However, this regional organisation never managed to achieve autonomy for Catalonia. Prat de la Riba died in 1917, and his early death fostered unanimous praise of his figure, which in his lifetime had been criticised by the Catalanist left.

The ideal of an international solidarity of subjugated European nationalities: Domènec Martí i Julià The antithesis between a national freedom movement and imperialism was crystal clear in the eyes of one radical Catalan nationalist, Domènec Martí i Julià, the President of the Unió Catalanista since 1903. This confederation of patriotic organisations founded in 1891 had remained a cross-cutting, apolitical federation which aspired to act as the single matrix for political Catalanism, even though it was in fact marginalised by both the parliamentary left and right within Catalan nationalism. Martí i Julià remained linked to a naturalist and positivist vision of Catalanism, a distant cry from disorienting myths like imperialism. He hailed from republican federalism and vividly sensed the need to link Catalan nationalism to social reforms so that Catalanism could gain a majority base among the people.

Upon the introduction of imperialism into Catalan nationalist theorisation, Martí i Julià said: “Ultra-modern imperialism is nothing other than Nietzschean individualism applied to collective organisms”. Martí i Julià repudiated the irrational vitalism influenced by Nietzsche. By tying nationalism to emancipation, he believed that nationalism was incompatible with imperialism, a myth that he regarded as pathetic when applied to a subjugated nationality such as the Catalans: “Imperialism is a secularised, foolish conception; nationalism is the plenitude of nature”, he declared in the magazine Joventut in February 1905 in response to Eugeni d’Ors. Back in 1901, Martí i Julià had written that the “universal fatherland” was a single fatherland and that it was a step backwards because the law of life was distinction and evolution, not uniformity. In the same article he expressed his anti-imperialism: “We do not want to civilise anyone, or

Catalan Historical 6 (Eng).indd 90

Albert Balcells

more accurately, we do not any people to be enslaved and annihilated, not even the most backwards peoples, through the actions of white barbarians”.7 And in 1906 he further stressed: “True universalism is the kind that does not ask anyone to give up anything [...], the kind that does not accept imperialist actions, not even to universalise; it is the opposite of colonisation, yet the defender of the universal spread of progress and civilisation”. Coherent with this line of thinking, Martí i Julià, a radical Catalan nationalist, was against the Moroccan War aimed at bringing the northern part of this kingdom into the Spanish protectorate.

In January 1914, Martí i Julià stated that the socialisation of wealth was the precondition for the socialisation of the fatherland, and that only in this way can the fatherland be for everyone. In 1915, he declared that without socialism there could be no national emancipation and that without this national emancipation socialism was merely a negation. Martí i Julià believed that nationalists had to be socialists out of patriotism and that socialists had to fight for the emancipation of the oppressed nationalities in order to truly be international. Both had to counter the imperialisms that had unleashed the world war. If socialist internationalism had been unable to prevent the Great War, it was because it was not truly international, rather only inter-state.

Since the Catalanist left had entered into a period of decline after 1914 and the Catalanist right had become hegemonic in the elections in Catalonia, Martí i Julià believed it necessary to turn the Unió Catalanista into a nationalist Catalan social democratic party. His attempt was a wholesale failure. He died in 1917; however, his thinking remained influential. During his lifetime he was a dissenting voice in the wilderness. He was outside of Spanish socialism, which was in the minority in Catalonia and was divorced from Catalanism. Yet Martí i Julià was even further from the majority syndicalism in Catalonia, which was dominated by the anarchosyndicalists, who were equally indifferent to the Catalanist movement.

When a former colleague of Martí i Julià, Manuel Serra i Moret, the founder along with others of the Unió Socialista de Catalunya in 1923, wrote the prologue to the Catalan translation of Marx and Engels’ 1848 Communist Manifesto, he warned that the statement that the proletariat had no fatherland did not mean that they should not have one and that they would not have one in the future.8 Serra i Moret proposed a Catalan socialism that was organisationally independent of the Partido Socialista Obrero Español (Socialist Workers’ Party of Spain, PSOE) and committed to the cause of Catalonia’s autonomy. His ideal was direct Catalan participation in the Socialist International, which would not have been allowed. It was an aspiration for international recognition of the Catalan nationality which would come true, albeit problematically, with the Communist International in 1936.

25/06/13 11:49

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 91

Antoni Rovira i Virgili’s Història dels moviments nacionalistes, 1912-1914 The most notable effort to situate Catalonia’s national claims within the contemporary European context was Història dels moviments nacionalistes (History of the Nationalist Movements), a book by Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), at that time a journalist at the newspaper El Poble Català. He was a republican, leftist Catalan nationalist who would become one of the leading ideologues of this current, with books like Nacionalisme i federalisme (Nationalism and Federalism, 1917).

When it was established in 1991, the University of Ta­rra­ gona was named Universitat Rovira i Virgili after the journalist, a native of that city. The first volume in Rovira i Virgili’s history of nationalist movements was published in 1912 and examined Finland, Poland, Li­thuania, Ukraine, Schleswig, Alsace-Lorraine and Flanders. In the second volume, which came out in 1913, he discussed Bohemia, Slovakia, Trieste and Trentino, Croatia, Hungary and Transylvania. The third volume, published in July 1914, examined Albania, Epirus, Crete, Macedonia, Old Serbia and Armenia as well as the conflicts of interests between Austria, Italy and the Turkish Empire in the Balkans. This last volume ended with the cases of Ireland, the Basque Country and Catalonia, such that the entire international scene he examined ended with a synthesis of Catalanism.

In Spain, only one less comprehensive book appeared on the same topic prior to 1914, the one by the Basque nationalist Luis de Elizalde entitled Paises y razas. Las as­piraciones nacionalistas en diversos pueblos (1913-1914) (Countries and Races: The Nationalist Aspirations of Different Peoples [1913-1914]), which was reissued in 1999. The lack of a work in the Spanish market similar to Rovira i Virgili’s is the reason why it was translated into Spanish by the Barcelona publishing house Minerva in 1919. It was issued in a single volume with a brief update of the events that had transpired until early that year. A second facsimile edition of the Spanish version of Rovira i Virgili’s work appeared in 1980 from the Hacer publishing house. The second edition of the Catalan original was published in Barcelona in 2008 on the initiative of the Base publishing house, this time with an epilogue by Xavier Ferré Trill and with the support of the Generalitat’s Centre of Contemporary History of Catalonia.

In 1912, the author of the prologue of Rovira i Virgili’s book was the jurist, economist and politician Pere Co­romines, the leader of the party to which Rovira belonged at the time, the Unió Federal Nacionalista Republicana (Republican Nationalist Federal Union). Coromines stressed two conclusions from a book that aimed to be descriptive and avoid theorising. The first was that generalising on the criteria that define nationalities had to be avoided, given that each one evolves in its own specific way. The second conclusion was that “the dramatic episode of the nationalities is part of the evolution of the State in Europe”. Coromines noted that there had been a shift from citizens’ rights to nations’ rights.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 91

Figure 4. Antoni Rovira i Virgili, ideologue of Catalan republican nationalism.

The common thread in Rovira’s work, just like in that of Prat de la Riba, was distinguishing between fatherland and state, between a socio-cultural reality and a political structure.

Rovira i Virgili viewed federalism as the solution to the problems of the subjugated nationalities, and he stated that a nationalist movement could become separatist depending on the politics of the dominant state. Certainly before the outbreak of World War I claims for autonomy through parliament and negotiations predominated in Irish and Czech nationalism, which only gave rise to claims for independence with the Great War and in view of the political unfeasibility of autonomy without violence. Until the outbreak of World War I, the future president of the Czech Republic, Professor Masaryk, was an autonomist, not a separatist.

Rovira i Virgili noted that prior to 1914 the Czechs had not been in favour of the disintegration of the Austro-Hungarian Empire because they feared that Bohemia would be absorbed by Germany with the help of the Germanic minority from their country. Therefore, prior to World War I there were already fears of what Hitler went on to impose 25 years later, namely Bohemia and Moravia’s submission and the segregation of Slovakia, deeds leading up to the outbreak of World War II in 1939.

The war of the nations This was the title that Rovira i Virgili gave his book on World War I whose five volumes appeared between 1916 and 1925. Certainly the Great War began with the magnicide in Sarajevo, in a Bosnia that had been in Austrian

25/06/13 11:49

92 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

hands since 1908, a country at the heart of the war of the nationalities and the Balkan states, which had already been at war since 1912. Austria’s invasion of Serbia and Germany’s invasion of neutral Belgium made the leftist Catalanists, steadfast Francophiles, indignant.9 A more complex position was the one that inspired the active neutralism of the Manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa (Manifesto of Friends of the Moral Unity of Europe) written by Eugeni d’Ors and signed by a significant number of Catalan intellectuals of diverse ideologies, from conservatives like Miquel dels Sants Oliver and Ramon Rucabado to leftists like Andreu Nin, Rafael Campalans and Salvat-Papasseit. Published in December 1914, it repudiated the war as a “European civil war” which had to end in a reconciliation of the values of European unity represented by France and Germany rekindled by classical Mediterraneanism. The interplay of freedom with authority, of democracy with the strong intervening state, had to emerge from the war. The French version of the Catalan Manifesto of Friends of the Moral Unity of Europe was published by Romain Rolland in the Journal de Genève on the 9th of January 1915, a fact which made the international headlines. There was an outcry against the manifesto in both France and Germany and in Catalonia itself.10

Figure 5. Marshall Joffre. The Catalan nationalists adopted him as a Catalan hero because he was born in Roussillon. He presided over the Jocs Florals in Barcelona in May 1920.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 92

Albert Balcells

The radical Catalan nationalists wanted to believe that an allied victory would lead to the emancipation of the oppressed European nationalities, while the moderate Catalanist party, which held the presidency of the Mancomunitat de Catalunya, mainly shared the neutralism upheld by the Spanish governments at the time despite the fact that the indiscriminate submarine war declared by Germany was affecting the Spanish merchant marine. Marshall Joffre, the military head of the French army in the Battle of the Marne, was turned into a Catalan hero by Catalanist propaganda because he was from Roussillon. A group of Catalanist intellectuals from a variety of political stripes visited Perpignan in February 1916 to declare their solidarity to the people of Roussillon, located in Northern Catalonia, as part of the French state at war with Germany.11 The error of the nationalist Catalan left was believing that the allied powers were against Alphonse XIII’s reign in Spain and in favour of the country’s democratisation.

Instead, English and French diplomats were against the anti-monarchic agitation in the summer of 1917 in Spain, a kingdom that they believed to be within their sphere of influence, thus rendering it inconceivable for it to take Germany’s side.

Almost 1,000 Catalan volunteers fought with the French Foreign Legion, a figure below the legendary 12,000 that circulated back then yet comparable to the number of Garibaldi Italians, Poles and Czechs, and much higher than the total of 2,500 volunteers from the rest of Spain.

Leaders of the Unió Catalanista created the Comité de Germanor amb els Voluntaris Catalans (Brotherhood Committee with the Catalan Volunteers).12 The most nationalistic cell of those Catalan volunteers considered itself the valid representation of Catalonia at the Paris Peace Conference. The Fourteen Points for Peace set forth by United States President Woodrow Wilson, who had justified the US’s intervention in the war after 1917, seemed to confirm that hope since they included nationalities’ right

Figure 6. Medals for the Catalan volunteers in the French army during World War I.

25/06/13 11:49

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 93

Figure 7. Tomás Garrigue Masaryk, first president Czechoslovakia.

to self-determination. For a moment, Wilson was a popular figure venerated by the Catalanists.

A Catalan national committee was assembled in Paris that aimed to imitate the Czech example. It goal was to gain the allies’ support, but it proved to have no influence.

The Czech success aroused a great deal of interest. Tomás Masaryk had gone into exile in Paris and ultimately secured the support of the allied governments. He became the first President of the Republic of Czechoslovakia.

Czech prisoners and deserters fought as volunteers alongside the Russians during World War I. Masaryk himself went to Russia until the Bolshevik revolution. In 1918, the Czechoslovak legion had to cross all of Siberia in its fight with the Bolsheviks, who had given the order to disarm it.

This ran counter to the agreement reached with the allies before the separate peace with Germany, which stipulated that the Czechs had to move to the French front.

When the armistice came and many European nationalities achieved independence, it also seemed to be the most propitious time for Catalonia to secure a negotiated autonomy from the Spanish government. However, the planned charter of self-government drawn up by the Catalan parliamentarians and the Mancomunitat de Catalunya in Barcelona in January 1919 was rejected by the Spanish Parliament, despite the moderation of the text.13 At the same time, the allies in Paris did not allow the Catalan question onto the agenda of the peace conference.

After this political fracas, a notably harsh class struggle began in industrial Catalonia characterised by the proliferation of social attacks, which had started earlier. In Barcelona, they were the years of the thuggery called pistolerisme. The first Catalan pro-independence political organisation also appeared in 1919, led by MP Francesc Macià; initially it met little success in the elections.14

Catalan Historical 6 (Eng).indd 93

Figure 8. First photograph of the old flag of Estat Català. It is being exhibited by Catalan and North American hikers on Montserrat (1918). It was inspired by the Cuban and American flags and added the blue triangle (humanity) and the republican star above the four stripes of the Catalan flag..

It was succeeded in 1922 by Estat Català (Catalan State), a paramilitary organisation with Macià at the helm. The Catalan pro-independence flag had been designed in late 1918, which added a blue triangle and a solitary star, inspired by the Cuban and US flags, in the middle to the traditional four red horizontal stripes over a golden background.15

The echoes of the Irish uprising The House of Commons voted on Irish Home Rule in 1912, but the veto in the House of Lords set it back two more years while the Orange unionists in Ulster armed themselves to oppose dependence on an autonomous government in Dublin. In 1914, the war served as the justification to postpone Ireland’s autonomy. Sinn Féin’s 1916 Easter Rising in Dublin was put down with executions, imprisonment and banishment. The call for the Irish ranks to fight in Europe only accentuated the malaise. The Catalanists’ trust that an allied victory would favour the subjugated nationalities led it to deplore Sinn Féin’s failed uprising in Dublin in 1916 because it could

25/06/13 11:49

94 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

benefit Germany. However, they also condemned the En­ glish army’s executions. Rovira i Virgili was the mastermind behind this position.

In the 1918 elections at the end of the war, Sinn Féin, until then a minority in the Parliament, landed 73 of the 105 Irish seats in the House of Commons, while the nationalist autonomists only earned six and the unionists 26. The Sinn Féin MPs refused to go to London and instead set up an independent Parliament – the Dáil – in Dublin; they appointed Eamon de Valera President of the Republic of Ireland.16 On the 4th of February 1919, the autonomist Catalan MP Pere Rahola warned the Spanish Courts that Spain’s intransigency against Catalonia’s demands for autonomy could lead to a surge in pro-independence feelings, as in Ireland after the failure of autonomism: “There, the ones who wanted to strike out by themselves won” he said, in allusion to Sinn Féin and the translation of the name (“We Ourselves”) into Spanish.

Great Britain, which was in an uncomfortable position at the peace conference, promised to resolve the Irish question, which could theoretically be regarded as included on President Wilson’s points and had the support of the Irish in the United States. However, when the peace conference ended, the repression began in Ireland with a war of independence that discredited England in the eyes of the radical pro-ally Catalans, who were already quite disappointed because the great victorious powers had refused to include the Catalan question among the issue of the nationalities to be emancipated at the Paris Peace Conference in Versailles.

The event that resonated the most in Catalonia was the death by inanition of Terence MacSwiney, the Lord Mayor of Cork, on the 25th of October 1920 in the English prison where he had been on a hunger strike for 73 days. He was a practising Catholic, and his martyrdom spurred the sympathy of Catalan Catholics, especially after the bishops of Ireland had taken MacSwiney’s side. The President of the Provincial Council of Barcelona, Vallès i Pujals, sent a message to Lloyd George demanding the release of the Lord Mayor of Cork from prison and freedom for Ireland. Similar messages were sent to London by the Unió Catalanista and the Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (Autonomist Centre of Retail and Industry Clerks, CADCI), the largest retail and office workers’ association in Barcelona.

The Mayor of New York City, who had demanded the release of the Lord Mayor of Cork, ordered all the flags in his city to be flown at half-mast. Funerals for MacSwiney were held in many different towns in Catalonia, and several magazine monographs spotlighting Ireland were published.17 Despite conservative Catalan autonomism’s sympathies for the Irish plight, as a model it ran counter to the gradualist, parliamentary model which the Catalanist majority preferred, even though this approach was being blocked by the Spanish monarchy. Ireland’s insurrectional approach only fit with the new pro-independence group

Catalan Historical 6 (Eng).indd 94

Albert Balcells

Estat Català, which had been organised as a paramilitary group in 1922 and was headed by MP Francesc Macià.

When the death of the Lord Mayor of Cork inspire Catalanist sympathies, the fratricidal war among the Irish nationalists had not yet broken out, a civil war between those who accepted the separation of Ulster and some limitations for free Ireland in December 1921 in London and those who did not, including De Valera. The civil war among the Irish caused more deaths than the previous war between the Irish and the English, and even led to the deaths of nationalist leaders the likes of Michael Collins. It lasted until May 1923.

At the same time, the violence of the class struggle in Catalonia did not allow any autonomist front to be reassembled, and the existing political stalemate went far towards facilitating the September 1923 coup d’état in Barcelona by General Miguel Primo Rivera, the Captain General of Catalonia. Catalanism was persecuted and the Mancomunitat de Catalunya liquidated, so insurrectional separatism founds its justification in frustration of the legal pathway towards autonomy.18 Macià, in exile in Paris, conspired against the Spanish dictatorship through donations from Catalans in the Americas – another similarity with Ireland – and prepared an armed expedition that was to cross the Pyrenees.

However, at the same time the more moderate Catalanists, who did not believe in the armed approach, launched paradiplomatic actions at the League of Nations headquartered in Geneva, presenting the case of Catalonia as one of the national minorities whose rights the League of Nations had pledged to defend. The insurrectional tack of the Irish was rejected by this sector.19

About the League of Nations and participation in the Congress of the Nationalities In reality, the case of Catalonia was not about national minorities that belonged to a state dominated by another nationality, such as the Germans in Poland. The rights of these national minorities had to be defended by the League of Nations in order avoid conflicts that could trigger another war. The case of the Catalans was the case of a nationality that had been minoritised in its own, unique territory by a state, Spain, which denied Catalans the right to use their native language in education and the courts. However, the appeal to the League of Nations meant presenting Catalonia as a case similar to the national minorities, one way of internationally projecting the plight of the Catalans. However, the Catalan people were not included among the national minorities protected by the peace treaties.

On the 24th of April 1924, Manuel Massó i Llorens, with the support of eleven other deputies from the group Acció Catalana, left an Appeal in Favour of Catalonia in Geneva addressed to the League of Nations. The need for active propaganda abroad had been defended earlier by

25/06/13 11:49

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 95

Joan Estelrich in March 1920 with his La valoració in­ ternacional de Catalunya (International Assessment of Ca­talonia). Estelrich served Francesc Cambó, the leader of the Lliga Regionalista de Catalunya, had been a minister in the Spanish government in 1918 and 1921, and had recently become a millionaire and patron. During the dictatorship of General Primo de Rivera, the activities of the agents of Catalanism abroad penetrated two international associations outside the League of Nations yet which the League could not ignore: the International Union of Associations for the League of Nations, headquartered in Brussels, and the Congress of European Nationalities, whose mandate was precisely to bring together the national minorities. The latter, set up in 1925, was headquartered in Vienna starting in 1927.20 The opportunities for Joan Estelrich, Lluís Nicolau d’Olwer, Alfons Maseras and other Catalanist agents to engage in paradiplomatic activities rose when Primo de Rivera’s Spain left the League of Nations in early 1926 to protest the denial of his demand to have a permanent seat on its Executive Council. The Catalanists achieved nothing at the International Union of Associations for the League of Nations, but they did succeed at the Congress of European Nationalities, which was presided over by the Baltic-German MP from Estonia, Ewald Ammende. A Catalan delegation attended the second Congress of the Nationalities in 1926. They made it clear that they accepted the Congress’ principles, which were identical to those of the League of Nations even though it seemed somewhat unwilling to enforce their implementation. However, the Catalan delegates also warned that they would not give up Catalonia’s right to self-governance, which went beyond the rights recognised for national minorities. The Catalan jurist Francesc Maspons i Anglasell became the President of the Congress of European Nationalities, which included 40 national groups encompassing 50 million people.21 Catalonia’s presence helped to counter the French propaganda which painted the Congress of Nationalities as an instrument of Germany and Hungary to rectify the borders they had been assigned, which left their own national minorities inside other states.

Germany joined the League of Nations in 1926 with a permanent seat on its Executive Council, and Chancellor Gustav Stresemann’s visit to Spain in May 1929 was greeted with hope by Catalans. However, Weimar Republic Germany did not want to fall out with the government of Primo de Rivera, which had rejoined the League of Nations in 1928 and had the support of French and British diplomacy to prevent the Catalan claims from coming to fruition. The recommendation approved by the League of Nations that states not explicitly covered in the peace treaties should also respect and recognise the rights of national minorities was not a binding resolution, so the Spanish state was able to turn a blind eye toward it.

Of these efforts to project Catalans’ claims abroad, what remain are only useful reflections for situating the Catalan plight within the international legal context, as in the book

Catalan Historical 6 (Eng).indd 95

by Lluís Nicolau d’Olwer, Idees i fets entorn de Paneuropa (Barcelona 1928), and the ones by Joan Estelrich, La qüestió de les minories nacionals i les vies del dret (Barcelona 1929) and La question des minorités et la Catalogne (Lausanne and Geneva 1929), as well as the book by Maspons i Anglasell, Punt de vista català sobre el procediment de protecció de les minories nacionals (Barcelona 1930). After that, Catalanism had its sights set on the rights protected by the international agreements which Spain had signed so it could condemn their noncompliance in Catalonia.

The political shift in Spain in 1931 and the autonomy granted to Catalonia boosted the internal possibilities, which led to a loss of interest in international events despite Catalonia’s presence in the Congress of European Nationalities held in 1933. However, the inoperability of the League of Nations also played a part. The departure of Nazi Germany, the League of Nations’ impotence to stop Japan’s aggression against China – both of them member countries – while Hitler was threatening European stability undermined this international organisation’s authority and credibility. Precisely the issue of the national minorities would be used by Hitler immediately before the outbreak of World War II in the case of Sudetenland.

The insurrectional tack inspired by Ireland and Garibaldi in the 1920s Francesc Macià was in contact in Paris with representatives of the Confederació Nacional del Treball (National Confederation of Labour, CNT), which was operating underground in Catalonia at the time, and with the Secretary General of the persecuted and minuscule Communist Party of Spain, José Bullejos. Macià received funds from the Catalans in the Americas for the expedition he was preparing. However, the money from the Americas was not enough, not even after adding the resources contributed by Macià’s wife, who had inherited a considerable amount of personal assets.

The influence of the Soviet model and the prestige of the Bolshevik Revolution were considerable among the youth in France preparing for the Estat Català venture, including Martí Vilanova, Josep Rovira and Jaume Miravitlles. The list of recommended reading provided to the Estat Català volunteers living in Toulouse was almost entirely communist, and it contained the most famous tracts by Lenin, Bukharin, Trotsky, Stalin, Labriola, Marx, Engels and Sorel.22 However, Macià did not subordinate the emancipation of Catalonia to a social revolution.

In this context, it should come as no surprise that in the autumn of 1926, Macià travelled to Moscow to enlist the aid of the Communist International. There, he managed to meet first with Bukharin and finally with Zinoviev, who shortly thereafter fell into disgrace as the head of government. Andreu Nin, a Catalan who had become a senior functionary in the Red Trade Union International, served as Macià’s interpreter. Zinoviev bid Macià farewell with

25/06/13 11:49

96 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Albert Balcells

Figure 9. Francesc Macià, resting his head on his hands on the far right, on the defendants’ bench of those accused in the Paris trial after their arrest in Prats de Molló.

the words: “Tell the Catalans that we are the most fervent supporters of their independence.”

Despite the fine words and vague promises, Macià returned empty-handed and had to conduct his guerrilla penetration solely with his own resources. The goal was to kindle the latent spirit of revolt among the people with the spark of the expedition of a handful of heroes. Should things go badly, as they did with Sinn Féin’s Easter Rising in 1916, the blood of the martyrs would later pave the way for a broader revolution, as it had in Ireland. This was the perspective of the group from Estat Català.

Macià managed to assemble around 60 anti-Fascist Ga­ribaldi veterans from World War I in exile in France.

The Garibaldi republicans had also devised a similar plan against the Italy of Mussolini, a good friend of Spain’s Primo de Rivera. The Garibaldi tack was also present in the expedition being planned by Macià.24 The operation got underway in November 1926. The French police intercepted the participants at the border crossing at Prats de Molló, and around 100 of them were brought to trial in Paris and immediately expelled from France. The trial became an act of propaganda for Catalan nationalism and Macià, while Ricciotti Garibaldi, the son of the famous driving force behind Italian unification, was arrested as a double agent and the dealings of Mussolini’s agents in France were revealed.25

Catalan Historical 6 (Eng).indd 96

The insurrectional approach had failed, but Macià took a trip to America to rally the support of the Catalans in the American centres.26 The fall of Primo de Rivera in January 1930 opened up other prospects, and Macià decided to bring his group from Estat Català into the Esquerra Republicana de Catalunya (Republican Left of Catalonia, ERC), a federal but not separatist party which, though just formed, roundly won the April 1931 elections, the first ones held in eight years.

Nonetheless, some of Macià’s followers refused to join the party that won the parliamentary majorities in Catalonia during the first half of the 1930s. Their irreducible Catalan nationalism prevented them from making concessions, which they viewed as acts of treason.27 One of these groups was Nosaltres Sols, the literal translation of the Gaelic “Sinn Féin” into Catalan, led by Daniel Cardona.

But we should also take into account the tiny Partit Nacionalista Català (Catalan Nationalist Party), as well as the Estat Català-Partit Proletari (Catalan State-Proletarian Party). The latter adopted a position that was simultaneously Marxist-Leninist and nationalist, and in July 1936 it ended up merging with the socialists and communists in the Partit Socialista Unificat de Catalunya (Unified Socialist Party of Catalonia, PSUC), which had declared itself an adherent of the Communist International since its founding. In the same year, 1936, the other aforementioned na-

25/06/13 11:49

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 97

tionalist groups had joined Estat Català, which ended up being reassembled as an independence party by dissidents from the ERC, who had left this party after the failed Sixth of October uprising in 1934.28 The evolution of Estat Català-Partit Proletari reveals the degree of influence that the Soviet model and communist ideology would attain among retail, office and salaried workers during the 1930s.

The last comparative essay on the Irish case was published in October 1932 by Joan P. Fàbregas, a self-taught economist, and it was entitled Irlanda i Catalunya, pa­ ral·lelisme político-econòmic (Ireland and Catalonia, Political-Economic Parallelism). After comparing the nationalist conceptions of Cosgrave and De Valera, Fàbregas compared the situation of politically independent Ireland with that of a Catalonia that had just attained its charter of self-government, which the author considered insufficient, while he criticised the hegemonic Catalan party, Esquerra Republicana de Catalunya, for having become conciliatory. While Ireland needed to achieve economic independence, Catalonia needed political independence.

Fàbregas lamented the failure of Briand’s pro­ject for European economic union, which he linked to disarmament and peace, and he proposed that the small European nationalities form their own union. Joan P. Fàbregas served as the Minister of the Economy of the government of the Generalitat de Catalunya between September and December 1936 on behalf of the CNT in the midst of the civil war and revolution.

The example of Czechoslovakia The independence of the Czechoslovak Republic with the support of the allies in the autumn of 1918 and the stably democratic and socially reformist nature of the new state after almost 300 years of subjugation reinforced the prestige of the Czech model in Catalonia, a model distinct from Ireland’s Sinn Féin republicanism and from the Soviet model, given its liberal democracy. In his essay Política vol dir pedagogia (Politics Means Pedagogy, 1933), after alluding to Poland under the dictatorship of Pilsudski, the Catalanist social democrat Rafael Campalans said that the enthusiasm towards the new states of the nationalities that used to be oppressed which emerged from the Versailles Treaty had cooled off in view of their subsequent political evolution: “One of them, however, has acquitted itself with full honours: Czechoslovakia”.

Josep Maria Batista i Roca, an ethnographer and excursionist, founded Catalan scouting in 192729 – he had learnt about the British model of the Boy Scouts – and shortly thereafter, in 1930, he created in Barcelona a patriotic youth organisation devoted to physical, intellectual and civic education: Palestra. For the presidency of this organisation, he sought the linguist who had normalised written Catalan, the indispensable base of its survival, Pompeu Fabra. This new association was founded after

Catalan Historical 6 (Eng).indd 97

the fall of General Primo de Rivera and before the proclamation of the Republic. Palestra drew inspiration from the Czech Sokols and sent a representation to Prague led

by Amadeu Serch, Batista i Roca’s right-hand man. Palestra thus participated in the ninth federal festival of the Sokols in July 1932, but it was banned from parading with the Catalan flag due to pressure from Spanish diplomacy.

“This incident served to remind us that Catalonia was still a dominated country, lest we forget it”, wrote Amadeu Serch, who published a leaflet the same year entitled L’exemple de Txecoslovàquia (The Example of Czechoslovakia) with the intention of demonstrating the role played by the Sokols in the formation of a state of collective consciousness that had paved the way for the national emancipation on the occasion of World War I. In 1932, the Sokols had 750,000 active members, the Czech socialist gymnastics organisation had 109,085 more and the Catholic Orel had 110,235. Despite its dynamism, Palestra, which aimed to train Catalan youth in a nonpartisan way, never achieved a anything resembling a size comparable to that of its Czech model.30 Palestra had yet another reference: the Mendigoizals (mountain youth) of the Basque nationalist movement. The youth belonging to the parties at that time of intense, premature politicisation would rob Palestra of much of the base it was targeted at and would frustrate its plans for a national Catalan youth front.

The Soviet model The illusions that the Bolshevik Revolution aroused within the trade union movement in Catalonia and elsewhere in October 1917 were of such a magnitude that the CNT, which was growing quickly, decided to conditionally join the Communist International in late 1919 despite the fact that most of the leaders of that prominent union were anarchosyndicalists.

Imitating its example, and in the zeal to attract the sympathy of the syndicalists from the CNT, Francesc Layret managed to get his party, the Partit Republicà Català (Catalan Republican Party), to join the Third International in September 1920. The agreement of the Partit Republicà Català assembly was never put into practice. However, if there had been real attempts to do so, it would have run into the severe 21 conditions established by Lenin the previous August on joining the new Moscow-led International, which stipulated the total subordination of the parties that joined it and required them to purge all social democratic members. Francesc Layret was murdered on the 30th of November of the same year by thugs from the Sindicat Lliure, the enemy of the CNT, which had also in some ways been combating the Sindicat Lliure.

The Bolsheviks’ association of the emancipation of the nationalities in the Russian Empire with the worker and peasant revolution was an act of adaptation to the chaotic situation that made it easier for the communists to conquer the power based on the Soviets or workers’ councils, but it

25/06/13 11:49

98 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

was also the consequence of the military impotence which obliged Lenin and Trotsky to accept the independence of the nationalities located under the German or Turkish protectorate in March 1918. After the separate peace with Germany and the Austro-Hungarian Empire, the Bolsheviks had to face a three-year civil war which ended up bringing the country to its knees, yet which reinforced the dictatorship of the single party which gradually reconquered lands that they granted the guise of federated states.

Despite all the contradictions, they never lost the sympathies of many in Europe who believed that the revolution that was to spread to the entire continent after the Great War had gotten underway in Russia, an expectation which never came to fruition despite the attempts at revolution in Germany and Hungary immediately after the war. Ángel Pestaña was the only CNT delegate who actually participated in the second Communist International congress held in Moscow in July 1920. He was arrested upon his return. His report against the Soviet regime dated November 1921 was slow in being disseminated, but it pro­ ved to be decisive in the CNT’s official rupture with communism in July 1922, when it learnt about the repression that the anarchists in the Soviet Union were undergoing.31 However, before that another CNT delegation had been sent to the founding congress of the Red Trade Union International in Moscow at a time when it had been forced underground in the midst of repression. The delegation, made up of Andreu Nin, Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Jesús Ibáñez and Gaston Leval, attended the Moscow congress in July 1921. The first three became communists. In Catalonia, the first communist cell took shape within the CNT, not through a split-off with socialism, as in the rest of Spain. Andreu Nin came from a Catalanist republican background. After that he moved to PSOE, where he had upheld Catalonia’s autonomy. Then he joined the CNT. While the remaining delegates returned to Catalonia, Nin was arrested in Germany and decided to go back to Moscow, where he became a leader of the Red Trade Union International. He lived there until his support for Trotsky’s thesis led to his dismissal by Stalin and his expulsion from the USSR in 1930. Nin then returned to Catalonia, where Maurín and others had set up a communist cell which was soon condemned by the small Partido Comunista de España (Communist Party of Spain, PCE). Shortly thereafter he was expelled from the CNT, which was dominated by the anarchists.32 In the 1920s, the prestige of the Soviet Union was so enormous that even the Catalanist social democrats in the Unió Socialista de Catalunya (Socialist Union of Catalonia, USC) accepted it, albeit critically: “We prefer a Georgia enslaved to the Soviet Union over slavery to the bourgeoisie”, they said in Justícia Social, the USC’s magazine. In November 1924, the same publication also claimed: “We esteem the Russian revolution with loyalty and sincerity.

However this loyalty and this sincerity mean that we do not defame it like the bourgeoisie, yet nor do we pay fanatical devotion to it [...] we salute it as an outstanding

Catalan Historical 6 (Eng).indd 98

Albert Balcells

manifestation of the strength of the working class, the first pathway that must be taken to reach the future and fulfil its mission. However, it is not the only pathway, nor perhaps the one that goes the furthest.”

In any event, the communist tactics could lead to mistakes. When the workers’ party had to combat the nationalism of its own national bourgeoisie in fraternity with the workers from other nations, these tactics could be justifiable in relations between parties from two hostile states, but it was very ambiguous in the internal case of a state with one dominant nation and other dominated nations. Even prior to 1917, the Bolsheviks had perennially oppo­sed the organisation of parties of the different nationalities in Russia.33 It was after 1930 that the communist theses on the national emancipation movements spread in Catalonia, especially after the regime change in 1931.34 It should be noted that there was virtual wholesale lack of knowledge about the reality in the Soviet Union. Only a handful of Catalans had travelled to the Union of Soviet Socialist Republics.

These journeys were recounted in a series of articles, some of which gave rise to books such as the ones by the conservative liberals Josep Pla –Viatge a Rússia (Journey to Russia), with the first edition in 1925 and the second in 1990– and Ferran Valls i Taberner –Un viatger català a la Rússia de Stalin (A Catalan Traveller in Stalin’s Russia), articles published in La Veu de Catalunya in 1928 which were assembled in book form in 1985– as well as the book by the centre-left liberal democrat Carles Pi i Sunyer, La Rússia que vaig veure (1931) (The Russia I Saw [1931]) published by the Carles Pi i Sunyer Foundation in 2009, with a second, more definitive version: Com vaig veure Rússia (How I Saw Russia), a set of newspaper articles that appeared in late 1935 and early 1936, also published in book form by the Carles Pi i Sunyer Foundation in 1992.

These travellers generally conveyed their satisfaction with the respect for national rights and their solution within the legal framework of the USSR. Valls i Taberner was a member of the Lliga Regionalista, later called the Lliga Catalana (Catalan League). Upon the Civil War, he had to move to the anti-republican zone and forswore his previous Catalanist political credo which years earlier had pitted him against the Primo de Rivera dictatorship. Pi i Sunyer left Acció Catalana to join the Esquerra Republicana de Catalunya and became the regional minister of the government of the Generalitat de Catalunya in 1933 and Mayor of Barcelona in 1934. He was the author of a book, L’aptitud econòmica de Catalunya (Catalonia’s Economic Aptitude), which became quite influential upon its publication in 1927. He was a member of a Spanish delegation that was invited to visit the USSR in the autumn of 1931 to study the feasibility of forging commercial relations between the two states. Later, between June 1937 and January 1939, Carles Pi i Sunyer was the Regional Minister of Culture and Education for the Generalitat de Catalunya. In exile he served as the Generalitat’s representative in London during World War II. Pi i Sunyer’s 1931 report on the USSR is eminently economic and praises the results of the five-year

25/06/13 11:49

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 99

Figure 10. Andreu Nin, author of a Marxist formula for national emancipation.

plans, the progress of instruction and the morale of austerity. He recognised that the people lived under a dictatorship dominated by Stalin.

In late 1935, Pi i Sunyer wrote: “If the new regime emerged victorious from these difficult times it was because, in recognising peoples’ right to their own personality, it took the support of national sentiment from the counter-revolutionary movements. And today the Ukraine is a republic of 40 million inhabitants federated with the others that make up the Soviet Union [...] one gets the impression that Ukrainian sentiment has been largely satisfied. The Constitution promulgated in 1923 primarily to resolve the problem of the Ukraine and other southern lands states of the Soviet Union is founded upon mutual trust, equality, peaceful coexistence and the cooperation of its peoples. On this point, the constitution was largely inspired by Stalin, who since his youth has been familiar with the reality and the strength of national sentiments.”

Pi i Sunyer also noted that Turkish was the co-official language in Baku along with Russian, and that at schools instruction was provided in each of the eleven mother tongues spoken in the region.

In 1930, Jordi Arquer, who moved in the circles of retail clerks and office workers in favour of radical Catalan nationalism, published El comunisme i la qüestió nacional i colonial (Communism and the National and Colonial Question), a collection of Catalan-language texts by Marx, Lenin, Bukharin and Stalin on the question of nationalities presented as a guide for Catalan Marxists. Arquer had created a group called the Partit Comunista Català (Catalan Communist Party), which joined the Federació Comunista Catalano-Balear (Catalan-Balearic Communist Federation) led by Joaquim Maurín. In 1931, Arquer published the leaflet Los comunistas ante el problema de las nacionalidades (Communists in View of the Problem of the Nation-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 99

alities), where he sketched out a line that others would repeat and try to pursue further, including Maurín himself.

In any event, with the republican regime in Spain there was no further information about the USSR, which remained a looming revolutionary myth.35 In view of the deterioration of the liberal parliamentary systems and the Great Depression, during the first half of the 1930s the USSR appeared to be the society of the future, with huge industrial growth and improvements in the workers’ living conditions. It was an ideal made reality that encouraged revolutionary socialists everywhere and ended up holding appeal even among democrats who were alarmed at the spread of fascism.

When Hitler easily defeated German social democracy, the referent for other European socialists vanished. Not only did the loss of faith in liberal democracy contribute to promoting the Soviet model; rather the USSR also appeared as the power the most consistently ready to stop fascism, especially when the communists adopted the tactic of the popular anti-fascist fronts in France and Spain in 1935, replacing their previous extremist isolation which had so heavily contributed to the rise of the Nazis in Germany.

In Catalonia, where the left was emerging from the repression that came in the wake of the Sixth of October 1934 uprising of the government of the Generalitat, presided over by Lluís Companys, the USSR, through the addition of Stalinism, began to become unquestionable not only among Marxists but also among Socialists, who had viewed it critically in the past – such as Rafael Campalans after his trip in 1933 –36 and even among the republican non-communist left, who had quite successfully allied with the socialist and communist groups in the February 1936 elections in the Front d’Esquerres de Catalunya (Left Front of Catalonia), which was similar to the Frente

25/06/13 11:49

100 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Popular (Popular Front) in the rest of Spain. The fact that the question of the nationalities had been satisfactorily addressed in the Soviet constitution was something even averred by the communists who criticised Stalin, such as Andreu Nin, who was a Trotsky follower until 1935, when he broke with him in the autumn of that year. The fact that Catalonia’s national liberation would only be effective if a communist revolution took place was the core thesis of Joaquim Maurín, who published his writings – in Spanish – in La Batalla, the Barcelona newspaper of the Bloc Obrer i Camperol (Workers’ and Peasants’ Bloc).

The main book on the issue was the one by Andreu Nin, Els moviments d’emancipació nacional (The National Emancipation Movements), published in 1935 by Barcelona’s Proa publishing house, which became a classic. It was reissued by Paris’ Edicions Catalanes in 1970, while a French edition was issued by Paris’ Syros publishing house in 1975 and a Spanish version by Barcelona’s Fontamara in 1977.

With the authority conferred on him from having lived in the USSR and being not an unconditional follower of Soviet communism but a critic of it, Nin presented the USSR, as it was established in 1922, as the perfect solution for the rights of the nations inside it. “The USSR,” wrote Nin, “is the protoplasm of the future Union of Socialist Republics of Europe first, and of the Union of Universal Socialist Republics later. Its doors are open to all the workers’ republics that are established.” This cosmopolitan idealism was his conclusion. Nin never managed to publish the second part, which he had announced, in which he was going to apply his thesis to Catalonia.

The book is basically doctrinaire and theoretical more than socio-political. After declaring that the national movements had a democratic content that the proletariat should uphold without reservations, Nin condemned the fact that the pseudo-internationalist position, which denies nationalities and preaches the establishment of large units, practically advocates the absorption of small nations by large ones and therefore oppression. Since this position, criticised by Nin, was indeed the point of view of a considerable number of socialists and anarchists around him in Catalonia and Spain, there is no denying the interest that his condemnation held back then and still holds today.

However, to Nin, who followed Lenin, the indisputable recognition of separation did not entail propaganda in favour of secession. Separation is not always a gradual deed; rather it should be judged according to the higher interest of the social revolution, an interest that is defined by the communist party in power or in the opposition. Recognition of the right to separation lowers the dangers of disintegration, claimed Nin, and strengthens the required solidarity among the workers of the different nations within a state. The revolutionary workers from the oppressed nationalities have to combat their national bourgeoisie and strengthen their union with the proletariat of the dominant nationality, while the latter have to combat their dominating national bourgeoi-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 100

Albert Balcells

sie in defence of the oppressed nationalities. While the former often occurred, the latter rarely did since it is overly altruistic. Often, and Nin never said this, the socialists and communists from the dominant nation have interpreted what has been none other than the subordination of the oppressed classes from the dominant nationality and their collaboration with national oppression as this required worker solidarity.

Following communist orthodoxy, Nin did not want the workers from the different nationalities within a single state to organise themselves independently. It turns out that first, an integral confederalism has to be part of the political constitution, yet on the other hand, this confederalism should not be applied to the revolutionary party of the proletariat which governs or aspires to govern.

Andreu Nin concludes, “And thus, the Bolshevik party, which has practised consistent nationalitarian politics, has always been an essentially centralised organisation”. In short, the centralism of the party contradicted the federalism of the nationalities, without Nin finding this in any way objectionable. Nin spoke as a more orthodox communist, not as a critic, on such a crucial issue as the nationalities within the Soviet Union, an issue that was even more important to Nin, who had had Catalan national awareness since his republican youth.

The memory of Marxist positions in favour of Catalan self-determination would later be lost. The compilation of texts from 1930 to 1936 edited by Josep Benet in 1974 under the pseudonym of Roger Arnau and published by Paris-based publishing house Edicions Catalanes, entitled Marxisme català i qüestió nacional catalana, 1930-1936 (Ca­talan Marxism and the Catalan National Question, 1930-1936), aimed to show the link between the social and national liberation that had been formulated by the Marxists of Catalonia in those years. The conclusions seemed so obvious that Benet wrote no introductory study which would contextualise and relativise his compilation of texts. The two-volume book had not only historical but also political interest at a time when Marxism was the dominant ideology among the ranks of anti-Francoists.

In the 1930s, the perspective of the Union of Iberian Socialist Republics, a name copied from the Soviet Union, was associated with the communist revolution and the dictatorship of the proletariat, even though it should be noted that the parties which were considered truly communist were the vanguard of the proletariat with the consequent right to hold power. Two vied for this role: the Partit Obrer d’Unificació Marxista (Workers’ Party of Marxist Unification, POUM) established in November 1935 and led by Joaquim Maurín and Andreu Nin, and the Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), formed in July 1936. Later this issue would cause bloodshed in May 1937 in Barcelona, and it would even cost the life of leftist Andreu Nin. The core of the PSUC’s unconditional identification with the USSR can be found in the image of the latter as the leading bastion of anti-fascism worldwide and the only ef-

25/06/13 11:49

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 101

fective support for the Spanish Republic during the Civil War, which it interpreted as a war to defend democracy against fascism in the context of the Communist Inter­ national’s support of popular fronts. In this sense, the POUM’s criticism of Stalin’s purges was condemned as inadmissible disloyalty by the PSUC and the USSR’s consul in Barcelona, Antónov-Ovsèienko. The Trotskyist stigma that the PSUC applied to the POUM, despite the latter’s lack of any ties with Trotsky, projected what in Stalin’s USSR was synonymous with traitor and enemy of true communism.

The PSUC, created not from a split-off from socialism but from the merger of four groups (two of which were socialist), violated the principle of a single party for each state. Alongside the PCE, the PSUC would be a member of the Communist International, which it joined at the moment it was founded, to Moscow’s surprise. This direct affiliation with the Communist International may have been the most eloquent outside recognition of the Catalan nation,37 yet the privilege did not last long. The Komintern was dissolved in 1943 in order to avoid the mistrust of the British and American governments, which were the USSR’s indispensable allies in the war that Hitler had declared in June 1941. The PSUC then lost the direct international recognition it had managed to secure. In exile, the independence of the Catalan communists increasingly became more apparent than real in relation to the PCE, which also depended on Moscow.

Before the republican defeat in 1939, the PSUC contained real Catalanists who, enmeshed in the tragic dealings of the Civil War and trailing behind the Spanish communists, unwittingly found themselves supporting the minimisation of the Generalitat de Catalunya’s real capacity to govern without these sacrifices helping them to win the war. The PSUC lost many of its ranks in immediate exile. There were lifelong social democrats in the Catalan communist party who were uneasy with Stalinism – they called it Bolshevikisation – and were ultimately faced with the unpleasant surprise of the German-Soviet pact in August 1939, the clearest subordination of international communist politics to Russia’s short-term national interests. Stalin showed no qualms about signing the pact with Hitler in World War II and had absolutely no consideration for the fate of Poland. Nor did he respect the sovereignty of Estonia, Latvia, Lithuania and Finland, which were invaded with the goal of regaining all the lands from the former Russian Empire. Since they had capitalist systems, ideologically these countries earned no consideration from Moscow.

But let us go back to 1936. At that time, the Soviet myth was not exclusive to the workers’ movement, with the exception of the anarchists; rather it was one of the characteristics of the popular front in Catalonia. With the Civil War, this vision of the USSR as the only true, effective friend of republican Catalonia became even more prevalent and uncontested. Yet it required ignoring the aggression against and conquest of Georgia (Stalin’s homeland) in 1921 and the fact that Georgia, when it was invaded, had been governed by socialists, not by counter-revolutionaries.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 101

However, certainly the fact that gives an idea of the real extent of Sovietism beyond the communist ranks in Catalonia during the Civil War was a liberal democrat like Rovira i Virgili’s acceptance of the presidency of the Associació Catalana dels Amics de la Unió Soviètica (Catalan Association of Friends of the Soviet Union).38 After the anarchosyndicalists left the government of the Generalitat de Catalunya after the Fets de Maig (Deeds of May) in 1937, the Catalan government was made up of a coalition of the ERC – the party to which Rovira i Virgili belonged – and the PSUC – which aspired to consolidate its recognition by the Communist International as a national, independent party. There was considerable criticism of Stalin from all fronts, criticism that was inadmissible for the only power that was indeed a friend of the Spanish republican cause and of anti-fascist Catalonia.

Failing to respect this taboo would cost the POUM, Andreu Nin’s party, dearly, but it would come at a particularly high price for Nin himself.

In this context, and when the republican defeat became inevitable, Rovira i Virgili made the unavoidable trip to the USSR in November 1938, a journey, just like all of its kind, perfectly orchestrated by the official guides to show the best side of the regime and Soviet society, without any chance to enter into contact with the real society outside the scheduled programme. Rovira wrote a chronicle of his visit in the magazine Meridià and his party’s newspaper, La Humanitat. The instalments appeared until the 14th of January 1939, just twelve days before the fall of Barcelona to Franco’s troops.

Rovira i Virgili believed Stalin’s words when he decla­ red that the Soviet Union was a multinational state whose internal cohesion could be the envy of any national state in the world. He also seemed to believe in the effectiveness of the constitutional right that any of the thirteen Soviet republics could separate whenever they wanted, and he believed in the absence of Russian cultural imperialism.

“Therefore, the example of the USSR proves,” wrote Rovira i Virgili in December 1938, “that it is feasible to give states an authentic, durable and lasting unity without appealing to the procedures of absorption and domination that characterise political centralisation.”

One aspect which inspired Rovira i Virgili’s admiration was the lack of symmetrical uniformity in Soviet federalism.

In addition to republics, the USSR also contained autonomous regions. The number of republics had risen from the four initial ones in 1922 to thirteen before the war in 1939.

There was no standardising symmetry, which must have been quite appealing to a Catalan nationalist like Rovira, even though the disproportionate weight between Russia and the others meant that outside the leader, they all fell into a secondary periphery with the exception of the Ukraine.

Rovira i Virgili could not deny the strength of Moscow’s central power, and he defined the Soviet system as an attenuated federalist regime compared to the American and Swiss federal models. However, Rovira also warned: “In contrast, Soviet federalism gives the federated republics a

25/06/13 11:49

102 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

freedom that the particular states of the federation have nowhere else, and that is the freedom to separate freely from the Union at each state’s will”.39 Under those circumstances, Rovira i Virgili forgot that the Soviet army’s occupation and the exclusive domination of the single party under Stalin’s autocracy rendered the exercise of this right of self-determination until separation of the nations that made up the USSR totally unfeasible. However, he believed that they did not separate because they were satisfied.

Rovira i Virgili did not bear in mind the hundreds of thousands of victims of the Stalinist purges, which even affected many communist party members during the Spanish Civil War. Both the Soviet ambassador to the Spanish Republic, Marcel Rosenberg, and the consul of the USSR to Barcelona, the popular Vladimir Antónov-Ovsèienko, lost their lives in these purges. While censorship prevented these deeds from being publicised, they should not have escaped Rovira i Virgili’s attention as a journalist and wellinformed person. We should also take into account the fact that André Gide had also spread the news about the scandal of the Soviet purges even though he had once been an enthusiastic supporter of Soviet communism.

Living in France in exile, and upon the German-Soviet pact in late August 1939 which unleashed the Nazi invasion of Poland and World War II, Rovira i Virgili was able to express himself with greater freedom after the alliance between the remnants of the ERC and the PSUC had been shattered. At that time, late 1939, articles about Rovira i Virgili’s journey to the USSR that he had left half-written had just appeared in Revista de Catalunya, which was then being published in Paris. Now, of course, his viewpoint was more critical, but the similarities outweigh the differences and the rectifications are barely perceptible. He said, for example, that before Stalin’s about-face – the German-Soviet pact – there had been a trend towards democratisation in the USSR following the pattern of the popular fronts in France and Spain, even though Rovira expressed doubts about the continuity of that democratisation by the time the last articles in the series were being published.

Rovira i Virgili died in Perpignan in 1949. He never witnessed the dissolution of the USSR in 1991, or the decomposition of the state party, or the paralysis of the Soviet army in its efforts to keep the empire together.

The right to self-determination until separation was finally being applied, but only as a result of the fact that the solidity of that power was much lower than everyone had imagined, beginning with its own enemies.40 The Soviet model did not work. However, for a long time, even after de-Stalinisation, the mirage of the Soviet solution to the national question had persisted among Catalan leftists, as if a lack of democracy and political freedom were compatible with a true federal pact among diverse nationalities.41

Catalan Historical 6 (Eng).indd 102

Albert Balcells

Notes and references [1] Amadeu Serch. L’exemple de Txecoslovàquia; la lluita per la independència, els sokols. Barcino, Barcelona 1932.

[2] Jordi Llorens i Vila. Catalanisme i moviments nacionalistes contemporanis (1885-1901). Rafael Dalmau, Barcelona 1988, “Episodis de la Història” Collection, no. 271.

[3] Jordi Llorens i Vila. La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la pre­sidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1992, pp. 326-332.

[4] Josep Burgaya. La formació del catalanisme conservador i els models “nacionals” coetanis. Premsa ca­talanista i moviments nacionalistes contemporanis, 1868-1901. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1999. Unpublished doctoral thesis.

[5] Els modernistes i el nacionalisme cultural (1881-1906).

Prologue and anthology by Vicente Cacho Viu. La Magrana and Provincial Council of Barcelona, Barcelona 1984, “Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català” Collection, no. 3.

[6] Enric Prat de la Riba. La Nacionalitat Catalana. Edition

by Jordi Casassas Ymbert. La Magrana - Diputació de Barcelona, Barcelona 1993, “Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català” Collection, no. 30, p. 77; Obres completes d’Enric Prat de la Riba. Edition by Albert Balcells and Josep M. Ainaud. Institut d’Estudis Catalans and Proa, Barcelona 1998-2000, 3 vol.; Enric Ucelay da Cal. El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. EDHASA, Barcelona 2003.

[7] Domènec Martí i Julià. Per Catalunya. Associa­ció Catalanista de Gràcia, Barcelona 1913; Domè­nec Martí i Julià. Per Catalunya i altres textos. Edition by Jaume Colomer. La Magrana - Diputació de Barcelona, Barcelona 1984, “Biblioteca dels Càssics del Nacionalisme Català” Collection, no. 9, p. 97.

[8] Manifest del partit comunista. Karl Marx i Friedric Engels.

Introduction by Jesús M. Rodés. Prologue by Manuel Serra i Moret and Joan Comorera. Undarius, Barcelona 1976.

[9] David Martínez Fiol. El catalanisme i la Gran Guerra.

La Magrana - Diputació de Barcelona, Barcelona 1988, “Biblioteca dels Càssics del Nacionalisme Català” Collection, no. 21.

[10] Maximiliano Fuentes Codera. El campo de fuerzas europeo en Cataluña. Eugenio d’Ors en los primeros años de la Gran Guerra. Pagès, Lleida 2009. It should be borne in mind that the concept of “European civil war” was later adopted by Ernst Nolte after World War II and totally revised by Enzo Traverso in his book À feu et à sang. De la guerre civil européenne 1914-1945. Stock, Paris 2007.

[11] E. Cortade. Catalunya i la Gran Guerra. Rafael Dalmau, Barcelona 1969, “Episodis de la Història” Collection, no.

125.

[12] David Martínez Fiol. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1991.

25/06/13 11:49

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 103

[13] Albert Balcells. El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya del 1919 i el seu context històric. Parliament of Catalonia, Barcelona 2010. This volume contains versions in both English and Spanish.

[14] Isidre Molas. “Federació Democràtica Nacionalista (19191923)”. Recerques (Barcelona), no. 14 (1983).

[15] Joan Crexell. Origen de la bandera independentista. El Llamp, Barcelona 1984.

[16] Joan Carles Ferrer Pont. Nosaltres Sols. La revolta irlandesa, 1910-1923. Publicacions de l’Abadia de Mont­se­ rrat, Barcelona 2007.

[17] In the prologue to a 32-page leaflet written by Ramon Negre i Balet in early 1921, Irlanda, el Batlle de Cork i Ca­ talunya, Rovira i Virgili said: “Ireland’s main strength lies in the extreme intensity and diffusion of patriotic conviction. The atmosphere in Ireland is saturated with radical nationalism [...] Therefore, let us learn the lesson of the powerful, widespread and deep patriotism from the heroic Ireland of today. Without the prior intensification and diffusion of nationalist feelings, the sacrifices, both individual and collective, would be sterile.”

[18] Josep M. Roig i Rosich. La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1992.

[19] Francesc Cambó, who had disapproved of Macià’s insurrectional venture, wrote a very meaningful paragraph on Ireland’s methods in his most famous essay, Per la concòrdia, written before the fall of Primo de Rivera but published afterward, in 1930: “When agreeing to a pact [with Spain], it would be impossible in Catalonia for the same tragedy to take place as in Ireland when the British government legally went to solve the Irish problem. If this did unfortunately occur, we could only hope that to defend the legally established concord against the Catalan extremists, Catalonia would have patriots with mettle and energy like the ones who have saved Ireland from the perils created by the Irish extremists.” In this paragraph, Cambó postulated his party, the Lliga Regionalista de Catalunya, as the force called upon to oppose a hypothetical intransigence by the pro-independence factions.

[20] Xosé M. Núñez Seixas. Internacionalitzant el nacionalisme: el catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936). Afers, Catarroja 2010.

[21] Albert Balcells. “La Conferència de pau a París (1919).

Catalunya i la Societat de Nacions.” Cata­lunya i els tractats internacionals. Eurocongrés 2000, Barcelona 2003, pp. 89-112.

[22] Ricard Faura. El complot de Prats de Molló. El Llamp, Barcelona 1991, pp. 29-31.

[23] Josep Carner-Ribalta. Memòries. De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló. Viena, Barcelona 2009, pp. 88-107.

[24] Giovanni C. Cattini. El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana. Ara Llibres, Barcelona 2009.

[25] Agustí Colomines. La Catalunya rebel: el procés de Francesc Macià i els protagonistes dels fets de Prats de Molló. Símbol, Barcelona 2003.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 103

[26] Ramon Fabregat. Macià, la seva actuació a l’es­tranger.

Edicions Catalanes de Mèxic and Xaloc, Mexico 1956.

Second edition: Lletra Viva, Barcelona 1978.

[27] Josep Casals and Ramon Arrufat. Catalunya, poble di­ ssortat. Barcelona 1933; Jaume Miravit­lles. Ha traït, Macià? Barcelona 1932.

[28] The government of the Generalitat, presided over by Lluís Companys after the death of Francesc Macià in late 1933, declared itself in rebellion against the government of the Republic on the Sixth of October 1934 when ministers from the Spanish Catholic right joined it, a deed that was interpreted as a serious threat to the Republic, to Catalan autonomy and to the application of the Catalan law on crop contracts that favoured the tenant farmers in a noncollectivistic agrarian reform. That was the first social law voted on by the Catalan Parliament. The Tribunal of Constitutional Guarantees nullified it en masse. The Spanish socialists had threatened to revolt if a right-wing government entered that had not voted on the constitution in 1931. The general strike declared by the socialists proved to be violent. President Companys capitulated after ten hours. The movement was repressed and resulted in the suspension of Catalonia’s autonomy, a backsliding in the social legislation and the trauma that had caused a veritable lead-up to a civil war in Asturias. The destabilisation of the Republic was quite difficult to remedy. However, the military uprising against the legitimate republic on the 18th of July 1936 after the reactivation of the agrarian reform and the re-establishment of Companys’ government and Catalan autonomy was neither justified nor inevitable.

Within the Esquerra Republicana de Catalunya, Lluís Companys’ party, the fraction of Estat Català was blamed for the uprising in 1934 and its failure, such that the majority of its members were required to leave the ERC. In reality, the political responsibility went to the entire party and its allies. This ended the perennial tension existing within the majority Catalan party between those in favour of republican autonomism and those in favour of independence.

[29] Albert Balcells and Genís Samper. L’escoltisme català, 1911-1978. Barcanova, Barcelona 1993.

[30] Lluís Duran. Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939). Afers, Catarroja 2007.

[31] Ángel Pestaña. Trayectoria sindicalista. Prologue by Antonio Elorza. Tebas, Madrid 1974, pp. 441-493.

[32] Pelai Pagès. Andreu Nin: su evolución política (19111937). Zero, Barcelona 1975; Andreu Nin. Socialisme i nacionalisme, 1912-1934: escrits republicans, socialistes i comunistes. Coordinated by Pelai Pagès. La Magrana Diputació de Barcelona, Barcelona 1985, “Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català” Collection, no. 11.

[33] Martí Jordà. El referent nacional del marxisme català, fi del segle XIX-1924. Girona 1997.

[34] Albert Balcells. Marxismo y catalanismo 1930-1936.

Cuadernos Anagrama, Barcelona 1977.

[35] Martí Jordà. Les idees d’emancipació nacional dels partits marxistes catalans (1924-1979). Girona 2000.

25/06/13 11:49

104 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

[36] Albert Balcells. Rafael Campalans, socialisme català.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1985.

[37] Josep Puigsech. Nosaltres, els comunistes catalans. El PSUC i la Internacional Comunista durant la Guerra Civil. Eumo, Vic 2001.

[38] In Rovira i Virgili’s book Defensa de la democràcia, published in 1930, Soviet communism and Italian fascism were framed as the two enemies of liberal democracy, the only authentic, valid system in the author’s opinion. At that point even Rovira i Virgili considered Soviet communism more anti-liberal than Italian fascism. He remarked that democracy consisted not only of the government in concurrence with the majority but also respect for pluralism, peaceful coexistence and the efficient guarantee of individuals’ rights. “Majority absolutism is ultimately a dictatorship,” said Rovira i Virgili. This book, which is still relevant today, was reissued in 2010 by Pòrtic sponsored by the Memorial Democràtic de Catalunya (Democratic Memorial of Catalonia).

[39] Antoni Rovira i Virgili. Viatge a la URSS. Prolo­gue by Joaquim Molas. Edicions 62, Barcelona 1968, “Antologia Catalana” Collection, no. 43, p. 58.

[40] Hélène Carrère d’Encausse. Le gran défi: bolcheviks et nations: 1917-1930. Flammarion, Paros 1987. By the same author: El triunfo de las nacionalidades; el fin del imperio soviético. Rialp, Madrid 1991.

Albert Balcells

[41] The Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (Socialist Party of the National Liberation of the Catalan Lands, PSAN) was formed in 1969 through a Marxist-leaning split-off from the Front Nacional de Catalunya (National Front of Catalonia). It declared that the Soviet Union was a historical landmark in the formation of the nationalities, despite “the existence of obvious Russian imperialism and some genocides”. Document d’es­tudi i de discussió número 1, PSAN, point 32. This judgement is significant, given that the PSAN wanted to distance itself from official communism. What is surprising is the credit given to the federalism of the USSR after the Soviet invasion of Czechoslovakia in May 1968, an invasion condemned even by Italian Euro-communism, a position echoed by Spanish communism. In 1977, Rafael Ribó, from the ranks of the PSUC, admitted that most of the Marxist theses on nationhood had been purely strategic and did not further the dialectic, while it was a subject that had been regarded as outside the revolutionary movement and was treated as such, as if communists had no national identity. The subordination of national emancipation to the socialist revolution had been total.

Prologue to the edition of the essay Stalin, El marxismo y la cuestión nacional, Anagrama, Barcelona 1977.

Biographical note Albert Balcells is a member of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans, where he has served as the President, and he is a Professor Emeritus of Contemporary History at the Autonomous University of Barcelona. He has been awarded the Creu de Sant Jordi (Cross of St. George) from the Generalitat de Catalunya and the Narcís Monturiol Medal for Scholary Merit. His first book was El sindicalisme a Barcelona, 1916-1923 (1965). He is the co-author and editor of the Història de l’Institut d’Estudis Catalans (2003-2006). Around 40 of his titles can be found in the United States Library of Congress. His most recent books include Llocs de memòria dels catalans (2008), which won the Carles Rahola prize from the Prudenci Bertrana Foundation; El pistolerisme. Barcelona 1917-1923 (2009); El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya del 1919 i el seu context històric (2010); and finally Els Estudis Universitaris Catalans, 1903-1985. Per una Universitat Catalana (2011). Albert Balcells is the editor-in-chief of the Catalan Historical Review. He is also the editor and one of the writers for the most recent Historia de Cataluña published in Spanish in Madrid in 2006.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 104

25/06/13 11:49

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 105-110 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

In Memoriam

Jordi Castellanos (1946-2012)* Jordi Castellanos was born in Tagamanent (Vallès Oriental) on the 11th of September 1946 and died in Barcelona on the 19th of October 2012 after suffering from a brain tumour that first appeared on the last day of 2011, whose subsequent evolution was deceptive. He had been a member of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans since 2003.

Educated at the Universitat de Barcelona, where he earned a Bachelor’s in Hispanic Philology in 1970, and privately and simultaneously at the Estudis Universitaris Catalans under the direct tutelage of Dr Joaquim Molas, Jordi Castellanos taught constantly and was known for being honest, generous and efficient. He began his teaching career in academic year 1971-1972 at Durham University and later taught at the Universitat Autònoma de Barcelona starting in academic year 1972-1973. He had actually been at the UAB the previous year, but as a way to bypass the hurdles put up by the Franco regime, some contracts were used to camouflage the professors who had been vetoed or were frowned upon by the regime.9 The Universitat Autònoma de Barcelona was the core and driving force of his intellectual activity, which was justified in a cultural programme that was slowly but surely built upon strong foundations that encompassed teaching, research and dissemination of his work, all of them thoroughly intertwined. The interview in L’Avenç (May 2012) can be regarded as a kind of testimonial recapitulation of his purpose and a leitmotif of his personal arc, in which intellectual and institutional commitment were always tied to political and civic commitment to his country, to a personal contract with the knowledge of the past, an active concern with the present and the construction of the future of Catalonia, with its political personality, its culture and its language. Furthermore, he managed to convey this to his students, one of whom, Just Cortès, has written that in Jordi Castellanos’ classes he came to understand “that

* Text prepared by Manuel Jorba, full member of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans and Full Professor of Catalan Philology at the Universitat Autònoma de Barcelona. E-mail: Manuel.Jorba@uab.cat Photo: Jordi Pareto. Archive of the Institut d’Estudis Catalans.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 105

literature cannot be understood if detached from its historical context. In fact, what seeps out and gives meaning to the literary work is the outside reality, the non-self. In short, in those classes on the Catalan Novel from 1912 to 1939 and the Post-War Novel, and in even larger doses in the doctoral courses, I not only learned literature but also opened my eyes to the world, to the actual reality, and what is even more important, to everything that falls within my range of interests right now: the local history, politics, national identity, culture and literature of this, our poor, stricken land. I would also like to add in passing that thanks to Jordi Castellanos’ tutelage, I was also fortunate enough to learn about the hidden existence of the phantoms that have been the subject of my research for many years: Lluís Capdevila, Amichatis, Manuel Fontdevila, Montero, Paco Madrid, etc.” The quotation goes this far, but I would like to elaborate upon these authors listed at the end: they are not at the peak of the Olympic pantheon of literary lions, as the majority of authors in the bulk of our literature are not, yet as is clear in this quote, and counter to the dyed-in-the-wool anti-academics, they are neither unknown nor ignored in university programmes but instead situated where they should be based on judgement that always strives to be balanced and well-grounded.

What enthusiasm we can find all too often in “discovering” brilliant, neglected or ignored authors, who also, all too often, are neither brilliant, nor neglected nor ignored (besides the fact that if anything is known about them at all, it is, as his former students admit, thanks to professors like Jordi Castellanos)!

His teaching was obviously tied to his published oeuvre, which is extensive, solid and far-ranging, although focused primarily on Modernism and Raimon Casellas.

Owing to Casellas’ importance in literary creation and criticism and in the art of his day, Castellanos devoted his Bachelor’s and doctoral theses to him. The latter was published under the title of Raimon Casellas i el modernisme (Raimon Casellas and Modernisme, 1983), and it won the research prize issued by the Generalitat de Catalunya. He had already taken his doctoral courses at the Universitat Autònoma de Barcelona, including one on the naturalistic novel and Narcís Oller with professor Joaquim Molas.

After that, he would set his sights steadfastly on the novel and other forms of narrative which, as seen in several specific titles, are related to studying the “struggle for modernity” in the 19th century and the early decades of the 20th century. The forerunners of the novel and narrative in general, from Martí Genís i Aguilar and Narcís Oller to Pere Calders, and including Carles Bosch de la Trinxeria, Víctor

25/06/13 11:49

106 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Català, Raimon Casellas and Juli Vall­mitjana, due to the controversy unleashed by Josep M. de Sagarra or all the novels of the 1920s and 1940s, all appear throughout his lengthy list of courses he taught at the Universitat Autònoma de Barcelona (and in Girona). They also appear in lectures and publications, and one important aspect of this latter subject, which he had been more intensely examining in recent years and was supposed to culminate in a Història i crítica de la novel·la a Catalunya (History and Criticism of the Novel in Catalonia), was his acceptance speech upon joining the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans entitled Escriure amb el ritme de la sang.

La represa de la novel·la catalana (1925-1929) (Writing with the Rhythm of Blood: The Revival of the Novel in Catalonia [1925-1929], 2005). Before becoming a member, he had read and published a brief study on Jaume Massó i Torrents, and more recently he had contributed to the research report for the period 1996-2002 and added the website “Imatges i paraules de Pere Calders: una invasió subtil” (Images and Words of Pere Calders: A Subtle Invasion). In a realm that extends beyond narrative and encompasses other genres, he also wrote seminal studies on what he called “the sphere of the sacred” regarding Decadentism, Pre-Raphaelism and Symbolism, which address the topic of pain and death or religious beliefs. And more specifically, he examined the fin de siècle works of Verdaguer and Gaudí in studies that were sometimes promoted by the Verdaguer Society, of which he became a member in 2002.

His passion for literature (for the history of literature and literary theory and criticism) was even visible back in his early years of the Gran Enciclopèdia Catalana and the Diccionari de la literatura catalana and in the courses he taught at the Estudis Universitaris Catalans and the doctoral programme, that is, in the years when he was learning and consolidating what he had learned. During that time, under the direct influence of Joaquim Molas, he wrote outstanding studies for the “Antologia Catalana” collection, with landmarks such as the Guia de la literatura catalana (1973), which, perhaps inadvertently on the part of many of the possible readers, conditioned by the fraudulent style of the academic tradition which was repressed and left unfinished before 1939, redressed the need to provide “an instrument that serves as a guide to the knowledge and reading of Catalan literature produced between 1900 and 1970”, as the prologue says and as Jordi Marrugat reminded us at a lecture delivered recently to the Anglo-Catalan Society.

Within the university, in addition to his two stints (1986-1989 and 1997-1999) as the Chair of the Department of Catalan Philology, he stood out for proposing and supervising collective projects aimed at creating research instruments, such as the TRACES portal (a database on Catalan language and literature created in 1987 and widely used), the Study Group on Contemporary Catalan Literature (GELCC) and numerous research projects in contemporary literature, which recently focused on the history of intellectuals in Catalonia. The latter in-

Catalan Historical 6 (Eng).indd 106

In Memoriam

clude “L’escriptor i la seva imatge” (The Writer and His Image), which sought “to analyse the writer’s process of building a public image as a representation of intellectualism in contemporary Catalonia” and writers’ social projection; “Concepcions i discursos de la Modernitat a la literatura catalana dels segles xix i xx” (Conceptions and Discourses on Modernity in 19th and 20th Century Catalan Literature), which aimed “to examine the concept of ‘modernity’ since its appearance in the 19th century and its subsequent evolution and diversification in Catalan literature” based on the prior establishment of a corpus of materials, mainly made up of theoretical and programmatic articles; and “Cultura i literatura a Catalunya 1939-1959” (Culture and Literature in Catalonia, 1939-1959), who goal was to “gain further knowledge of the culture and literature of exile, of the official culture during the early post-war years, of public culture and literature in Spanish, and of the Catalan-language literature of the period, from the underground and from the conquest of public spaces and mechanisms of reviving the Catalan literary tradition during the immediate post-war years”. All these projects gave rise to symposia, doctoral theses supervised by Castellanos and collective publications, including L’escriptor i la seva imatge: Contribució a la història dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània (2006); La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània (2007); Concepcions i discursos sobre la modernitat en la literatura catalana dels segles xix i xx (2010); and the most recently, Postguerra. Reinventant la tradició literària catalana (2011) and Llegir l’exili (2012), the latter published posthumously.

These books were unlikely to have come to fruition, or bringing them into being would have been much more fraught, without Jordi Castellanos’ contagious dedication and stubbornness. For all of these reasons and more, he earned well-deserved recognition and encouragement, such as the distinction for the Promotion of University Research awarded by the Generalitat de Catalunya for the period 2002-2006 and the Prize for Research Excellence for the aforementioned book L’escriptor i la seva imatge.

In 1998, he was invited to serve as a visiting professor at the British Academy in London, and in May and June 2011 he was invited to spend time at the Centre d’Études Catalans at the Université Paris Sorbonne (Paris IV) as part of the study on “The Invention of Modernism” financed by the Generalitat de Catalunya.

Jordi Castellanos unswervingly stood by the iron-clad principle that it is only with rigorous study and responsible dissemination of literary history that we can cope with specific processes of acculturation and transculturation in our nation, with the neglect of our classics and more generally of the generators of our culture, and with their replacement by referents from conveniently manipulated referents from Castilian literature, with the misrepresented folklorisation of great writers and with the magnification of the noble and necessary literature of consumption, but also with the hyperbolic magnification of the subculture.

25/06/13 11:49

In Memoriam Cat. Hist. Rev. 6, 2013 107

Conviction used to defend solid literary values, a conviction grounded upon knowledge of the history of literature and on the critical, broad-ranging and profound reading of an intellectual (I mean the kind that reads with a pencil in hand) enabled Castellanos to construct and defend a well-founded canonical position and to do away with the reflexive fashions, clan interests, familial vanities and certain marginal values wielded by the need to disguise limitations that went unrecognised by writers who were biased by self-interest, who often managed to tergiversate or erroneously read the literature and show contempt for academic rigour.

A concern with the intellectual’s relationship with his society, with the status of language and culture in this society and with the crisis in the humanities and the consequences of the social belittlement and neglect of literature and the history of literature in education led to studies dating from years back, such as the compilation in the collectively written Història i crítica de la literatura catalana avui (1983) and the more recent compilations Literatura, vides, ciutats (1997) and Intel·lectuals, cultura i poder. Entre el Modernisme i el Noucentisme (1998), along with Quan les torres cauen. Reflexions entorn de la crisi de les Humanitats (the opening lesson in academic year 2002-2003 at the Universitat

Autònoma de Barcelona). It also led to journalistic articles and articles for textbooks and anthologies for schoolchildren and for the public at large, to studies destined for dictionaries or general works, and to exhibitions, such as “Joan Maragall, la paraula il·luminada” (Joan Maragall, The Illuminated Word) , just to cite the most recent one. And this includes personal or collective initiatives along with a range of noteworthy activities, including participation in the creation of the magazine Els Marges, where he was the editor at the outset and later the co-manager for many years. It also led to his contributions to spreading and uplifting the theatre through his efforts at creating instruments like the Aula de Teatre at the Universitat Autònoma, or advising the Teatre Nacional de Catalunya (2004-2009) based on the concerns voiced in 2004 at a debate session on the Catalan theatre repertory entitled Una tradició dolenta, maleïda o ignorada?

He was, therefore, an author, promoter and driving force behind many studies and activities which, we know today, serve as the foundation for many who have received a decisive stimulus from them and many others who will find their drive and impetus in the studies and the example of conduct that he has left us.

Giovanni Lilliu (1914-2012)* Giovanni Lilliu, a corresponding member of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans, was born on the 13th of March 1914 in Barumini, near Cagliari (Sardinia).

He completed his secondary education at the Salesian School of Villa Sora in Frascati, and shortly thereafter he began his studies in the Faculty of Humanities and Philosophy at the University of Rome, where he was a disciple of Ugo Rellini and gradually came to specialise in the study of palaeoethnology and archaeology. He graduated from the University of Rome on the 9th of July 1938 with a study on primitive religion in Sardinia, and he then went on to further his education at the Scuola di Specializzazione di Archeologia in the same Faculty of Humanities and Philosophy, where he earned his doctorate on the 22nd of February 1942 with a thesis on the Punic stelae of Sulcis. He worked as a volunteer assistant in 10

* Text prepared by Joan Sanmartí, full member of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans and professor of Archaeology at the Universitat de Barcelona. E-mail: Sanmarti@ub.edu

Catalan Historical 6 (Eng).indd 107

the Department of Palaeoethnology at the Roman Athenaeum until December 1943.

Upon his return to Sardinia, he became a professor in the Faculty of Humanities and Philosophy at the University of Cagliari, where he remained until he retired in 1984. In that faculty, he taught palaeoethnology, geography, archaeology and the history of religions. In 1955, he founded the Scuola di Specializzazione di Studi Sardi, which he ran for 20 years, and taught classes on Sardinian antiquities. He also held several academic posts, among them dean of the Faculty of Humanities and director of the Istituto di Antichità, Archeologia e Arte. In 1944, he also became an inspector in and later the director of the Soprintendenza alle Antichità della Sardegna, where he actively conducted field research which he had, in fact, begun several years earlier. Noteworthy among these early projects was the excavation of the Nuragic complex of Su Nuraxi in Barumini, which UNESCO declared a human heritage site in 2000. Even though his research always focused on Sardinia and the Nuragic civilisation – he was the leading expert and disseminator of this culture – he also worked on Mallorca, where he excavated the talayotic settlement of Ses Païsses in Artà between 1959 and 1963.

His written oeuvre is also quite extensive. Prominent among his publications are I nuraghi. Torri preistoriche di Sardegna (1962), Sculture della Sardegna nuragica (1966) and La civiltà dei sardi dal Neolitico all’età dei nuraghi, a

25/06/13 11:49

108 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

veritable classic in archaeology literature published in 1963 but reissued and expanded in 1967 and again in 1988, and reprinted yet again in 2003. Veering more towards art history, also worth note is his 1967 Frühe Randkulturen des Mittelmeerraumes. Korsika, Sardinien, Balearen, Iberische Halbinsel, written in conjunction with Hermanfried Schubart; in 1970 it was published under the title of Civilisations anciennes du bassin méditerranéen: Corse, Sardaigne, Baléares, les Ibères for the Albin Michel collection “L’Art dans le Monde”. His publishing activity continued even after his retirement in 1984. In 1999, he published Arte e religione della Sardegna prenuragica, and in 2002 he wrote a last synthesis of Sardinian prehistory entitled La civiltà preistorica e nuragica in Sardegna. He became the director of the journal Studi Sardi in 1955 and of the Bulletino Archeologico Sardo in 1983. A host of other works and a vast number of articles in scholarly and popular journals, encyclopaedias and scholarly gatherings could be added to the list. In 2008, the most important ones were compiled in six volumes entitled Sardegna e il Mediterraneo negli scritti di Giovanni Lilliu, supervised by Alberto Moravetti. However, it is regrettable that his research in Ses Païsses was never the subject of a monographic publication and instead was only shared in the guise of journal articles. They included “Primi scavi del villaggio talaiotico di Ses Paisses (Artá, Maiorca)”, Annali della Facoltà di Lettere dell’Università di Cagliari, no. xxvii (1959), pp. 33-74; “Primi scavi del villaggio talaiotico di Ses Païsses (Artà-Maiorca)”, Rivista dell’Istituto Nazionale d’Archeologia e Storia dell’Arte, no. ix (1960), pp.

5-73; “Cenno sui più recenti scavi del villaggio talaiotico di Ses Païsses ad Artà-Maiorca (Baleari)”, Studi Sardi, no. xviii (1963), pp. 22-52; and “Informe sobre la IV campaña de excavaciones arqueológicas en ses Paises (Artá, Mallorca) de la Misión Italiana”, Noticiario Arqueológico Hispánico, no. 1-3 (1965), pp. 116-130.

A democratic, anti-fascist Catholic, apart from his professional career, Giovanni Lilliu was also very active civically and politically, activities which began in his days as a university student in Rome as a member of Catholic Action and the Federazione Universitaria Cattolica Itali.

Once back in Cagliari, he joined the Christian Democrats.

This led him to occupy several political posts on Sardinia (regional minister between 1969 and 1974; communal councillor of Cagliari between 1975 and 1980), but in the political arena he mainly stood out as a thinker, with a long list of journalistic articles, primarily on Sardinia, in the newspaper La Nuova Sardegna and in Sardegna Autonomia, the monthly newsletter issued by the island’s Regional Council. However, he also published in Italy proper in major publications like Il Giornale d’Italia and Il

Catalan Historical 6 (Eng).indd 108

In Memoriam

Corriere della Sera, and internationally, particularly in Le Monde. After 1994, his political positions evolved towards progressive, central-left thinking and union action.

He was also a staunch defender of Sardinia’s unique cultural identity and the island’s political autonomy. From his position as president of the Istituto Superiore Regionale Etnografico and the Fondazione Sardinia, he earnestly strove to spotlight the value of Sardinian culture, its cultural and natural heritage and the local identity. One good example of this is his contribution of the article “La Sardegna nella matrice mediterranea” at the Second CIEMEN Conference (Cuixà Abbey, 16-22 August 1977) which was entitled Balears-Pitiüses, Còrsega, Sardenya per les reivindicacions nacionals (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978, pp. 5-13). In fact, in his most important political piece of writing, the 2002 book La costante resistenziale sarda, he elaborated upon the thesis that the hallmark of the history of Sardinia is its millennia-old struggle against assimilation by the different occupants of the island, who have preserved highly unique features with extremely ancient roots. His scholarly and civic work earned him broad recognition in Sardinia, Italy and around the world. In 1953, he was named a corresponding member of the Rome branch of the German Archaeology Institute; in 1956, he was made a member of the Istituto di Studi Etruschi, headquartered in Florence; in 1964, he became an honorary member of the Lullyan Archaeology Society of Mallorca; in 1973, he became a corresponding member of the Institut d’Estudis Catalans; and in 1990, he joined the Accademia Nazionale dei Lincei, the oldest academy in the world and Italy’s fo­remost cultural institution. In 1966, he was appointed Commendatore al Merito of the Italian Republic, the highest distinction in Italy. In 2007, the autonomous region of Sardinia bestowed upon him the honorary title of “Sardus Pater”, which since that year has been awarded to people of any nationality who have stood out for their service to Sardinia.

His academic relationship with Catalan archaeology was intense, especially with Professor Miquel Tarradell, a full scholarly member of the IEC, as well as with Guillem Rosselló Bordoy, with whom he supervised the excavations at Ses Païsses, along with other erudite Mallorcans such as Llorenç Garcies. In fact, through his stint in Artà he became interested in the Catalan language, which he understood perfectly, and especially in the poetry of Costa i Llobera.

Giovanni Lilliu died in Cagliari, at his own home, on the 19th of February 2012, one month before turning 98 years old. He has left an extraordinary intellectual legacy, both scholarly and civic and cultural. May he rest in peace in his beloved birthplace of Barumini.

25/06/13 11:49

In Memoriam Cat. Hist. Rev. 6, 2013 109

Manuel Mundó (1923-2012)* Dr Manuel Mundó (Barcelona, 1923-2012), who died last Christmas, entered the school of the monastery of Montserrat at a young age (1932), where his uncle, Antoni Maria Marcet, was the abbot. He took his oaths as a monk at Montserrat and remained there until 1967. The education he received at the monastery was decisive in revealing his vocation as a researcher of late antiquity and the early Middle Ages. This vocation was further confirmed in Rome, where he studied palaeography and diplomacy at the Scuola Vaticana (1949) and earned a doctorate in Church history from the Pontificia Università Gregoriana (1950) and a Bachelor’s in Archaeology from the Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana (1955). He then furthered his education in Paris (1950-1951) and Munich (1954).

In his early days, he taught ancient Church history, Latin palaeography and historical methodology at the Pontificio Ateneo Sant’Anselmo of Rome (1952-1959) and at the monastery of Montserrat (1959-1965).

After leaving the monastery, he went to teach at the Universitat Autònoma de Barcelona (1968), where he landed the Chair in Palaeography and Diplomacy (1981). In pa­ rallel, he served as a professor at the Library School of Barcelona (1974-1981).11 He examination for and earned a position in the state civil service that authorised him to work in archives, libraries and museums, leading him to serve as the archivist at the Arxiu Reial de Barcelona (ACA: 1969-1978). He was also the founder and director of the General Library at the Universitat Autònoma de Barcelona (1978-1983) and the director of the Library of Catalonia (1987-1990).

He was a member of the Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1960), the Instituttet for Sammenlingnende Kulturforskning of Oslo (1961), the Comité International de Paléographie Latine (1975), the Institut d’Es­tudis Catalans (1975), the Société des Antiquaires of France (1980), the Medieval Academy of America (1986) and the Real Academia de la Historia (1992).

The government of Catalonia awarded him the Cross of St George in 2000.

Among Dr Mundó’s written oeuvre, which far surpasses 200 titles, there is a select group of books and a vast number of articles published in scholarly journals in a variety of countries.

* Text prepared by Josep M. Salrach, full member of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans and Professor Mediaeval History at the Universitat Pompeu Fabra. E-mail: josep.salrach@upf.edu Photo: Jordi Pareto. Archive of the Institut d’Estudis Catalans.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 109

In the late 1960s, and this is a personal memory, among us history students at the Universitat de Barcelona who were specialising in mediaeval history, a rumour went round on the research of a historian from Montserrat who was familiar with Visigothic epigraphy and was capable of reading the invisible letters of the 7th century palimpsest and decipher Visigothic slates. We found this extraordinary and intriguing.

Manuel Mundó was a great historian of monasticism and of its origins and expansion. Within Europe, his studies revolved around ancient abbey synods, Saint Benedict and his relics, the age and authenticity of the Rule of St. Benedict and the figure of Cassiodorus. In Spain, he issued a critical edition of the work of the philosopher and travelling monk Baquiari and generally studied Visigothic monasticism.

He was also an expert on the history of Carolingian Catalonia and the age of the countships of Catalonia. This can clearly be seen in his studies on the dates of the documents from this epoch, the 10th century abbots of Sant Cugat, the polyptych of goods and censuses of Vilamajor and the writings of Abbot and Bishop Oliba. Because of his accomplishments, the Institut d’Estudis Catalans commissioned him and Josep Maria Font i Rius to supervise Catalunya carolíngia, a work begun by Ramon d’Abadal. Under his stewardship, which he exercised with precision, volumes iv, v and vi of this collection were published, which examined respectively the countships of Osona and Manresa; Girona, Besalú, Empúries and Peralada; and Rosselló, Conflent, Vallespir and Fenollet.

However, his most important work was in the field of codicology, which he viewed as a discipline that transcended the study of manuscripts as physical items and fully fell within the history of culture. His extensive knowledge of palaeography, the Bible and the writings of the Church Fathers enabled him to make extraordinary strides in identifying lost manuscripts from the Bible and from sacramentaries and martyrologies through simple excerpts conserved as the covers to manuscripts. Likewise, in the field of codicological research, he performed studies on the Isidorian codices of Ripoll and the 10th century codices from Sant Cugat, and on the liturgical manuscripts of Languedoc from the Carolingian period.

Worth special mention is his study of the Bibles of Ripoll, the National Library of Paris and the Vatican. Between 2002 and 2010, he made a two-volume facsimile edition of them accompanied by an extensive third volume (more than 400 pages) which contains Manuel Mundó’s stylistic, historical and iconographic study. This is, without a doubt, his crowning achievement.

Still within the field of codicology, we should mention Mundó’s important contribution to the team study on the Liber iudicum popularis, the Catalan version of the Visigothic legislative code dating from around 1011. Mundó’s hand can clearly be seen in the two volumes published by the Department of Justice and Interior of the Generalitat de Catalunya in 2003 and 2008: he was charged with stud-

25/06/13 11:49

110 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

ying the only manuscript preserved from the Liber in its entirety, fragments of manuscripts from the same code that are still preserved, and the study by Judge Bonsom, of which was the author, and some of the manuscript’s complementary texts.

Finally, as proof of Manuel Mundó’s extraordinary erudition and historical instincts, we must cite the book on the ivory Christ figure of Montserrat. He posited, with proof and arguments that have not yet been refuted, that this is a work of the young Michelangelo.

Catalan Historical 6 (Eng).indd 110

In Memoriam

Seen in retrospect, from the end of the road, the knowledge amassed by Anscari Manuel Mundó, as he was known among historians, was extraordinary. Even more remarkable, he carried this knowledge with modesty, perhaps even humility. This could be seen in his personal dealings, which were open and cordial, and in his intellectual generosity. In our view, this is the teacher and friend we have lost.

25/06/13 11:49

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 111-113 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section Dolors Bramon was born in Banyoles on the 31st of December 1943. She studied in the Faculty of Philosophy and Humanities at the Universitat de Barcelona, where she specialised in Semitic languages. There she was a disciple of Joan Vernet, a member of the Institute, whose obituary she wrote, which was published in issue 5 of this journal, pp. 117-119 / 239-240.

Immediately after earning her Bachelor’s with an Extraordinary Prize (1969), she wrote the vast majority of articles on the Semitic world for the Gran enciclopèdia catalana and supervised the external contributions in this subject.

She is a several-time winner of the Joan Fuster Essay Prize as part of the October Awards in the region of Valencia. She won the first, in 1976, for the collective publication Raons d’identitat del País Valencià (Edicions 3 i 4, 1977). Her contribution, “Una llengua, dues llengües, tres llen­gües”, examines the speech of Valencians of Al-Andalus, or Saracens, as they were known in the Middle Ages. Obviously, this was a dialect of Arabic. Its publication necessitated a change in tactics among those who groundlessly claimed that Valencian was the language that the Mozarabs and Moors of the country must have spoken. The second time (1981), she won the Joan Fuster Essay Prize with the work Contra moros i jueus (Edicions 3 i 4, 1981), in which she studied the discrimination suffered by religious minorities in the Kingdom of Valencia. This book has been translated into Spanish (Península, 1986) and Arabic (Ministry of Culture of Egypt, 2005). In fact, one of her fields of study is still religious minorities in the Crown of Catalonia and Aragon, and she has recently taken an active role in a number of conferences commemorating the expulsion of the Moors who had converted to Christianity.

In 1984, she defended her first doctoral thesis, which sought to compare the Arabic text by Andalusian geographer al-Zuhri with a 14th century Spanish translation. In the words of Dr Vernet, when he proposed Dolors Bramon as a corresponding member of this Institute in 1996, “this is a work showing vast erudition which adds new details to those known to date about the methods used by the mediaeval translators. What is more, it sheds light on certain episodes in our cultural life in the 12th century, along with a series of ethnographic legends and ideas that were in vogue at that time.” As Vernet himself concludes in the prologue

Catalan Historical 6 (Eng).indd 111

to its publication (Ausa, 1991), the author “ingeniously, brilliantly and knowledgeably resolved the difficulties in her research”.

Al-Zuhri’s treatise enables us to identify, for example, the “rabitam de Cascall”, which appears in a donation deed granted by the Count of Barcelona Ramon Berenguer II to the abbot of the monastery of Sant Cugat del Vallès in the year 1097, as the latter-day town of Sant Carles de la Ràpita in El Montsià. The description of it by this Arab writer, who personally visited the fortified hermitage, was the subject of Dolors Bramon’s talk at the conference on fortified hermitages, or ràpites, in 1989, which was later published (ICMA-CEROMDI, 1993).

Her careful study of the texts by Muslim geographers and her knowledge of Catalan toponyms, both major and minor, enabled her to identify the names of the places mentioned by another geographer, al-Idrīsī, in her study published in homage to Emilio García Gómes entitled “Identificación de algunos topónimos de la diócesis de Tortosa citados por al-Idrisi” (El Caire, 1998). She revisited this topic in her welcome speech as a new member of the Institut d’Estudis Catalans, which was entitled Reivindicació catalana del geògraf al-Idrīsī (2012). Some of her studies on toponyms have been compiled into a book published in conjunction with Rosa Lluch Bramon entitled Mots remots. Setze estudis d’història i de toponímia catalana (Girona, Curbet, 2002).

Her second thesis, supervised by Dr Manuel Riu and defended in the Faculty of Geography and History, which also won an Extraordinary Prize (1999), was the response to a commission from the Institut d’Estudis Catalans to continue the Arabic chronicles studied by J. M. Millàs, entitled De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (continuació de l’obra de J. Ma Millàs i Vallicrosa). It was co-published by the Institut d’Estudis Catalans and Eumo in 2000, and a second edition came out two years later. With the study of 494 new fragments added to the 131 exhumed by Millàs, this work marks a turning point in our knowledge of the Islamic past of the lands currently falling within Catalonia, and it is a seminal reference for the early Middle Ages in Catalonia.

Also quite noteworthy are her efforts as a philologist as she studies the loanwords from Arabic in the Hispanic languages, especially Catalan, a field in which she has worked with the Office of Onomastics and the Lexicographic Offices of the IEC, and with Termcat since 2002.

She won the 24th Prize for Linguistic Normalisation granted by the Ateneu Cultural de Girona (2010) for her

25/06/13 11:49

112 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

work on Arabisms. In the field of philology, also worth note is her article “Aglutinación y deglutinación del ar­ tículo en arabismos del castellano y del catalán” published in Vox Romanica (1987).

Dr Bramon has shown herself to be especially prepared to study topics which refer to the political, social and economic history of the Muslims. This can be clearly seen in her numerous invaluable publications on the Islam of AlAndalus and on Mudejars and baptised Moors. She has also efficiently dealt with the history of the mediaeval Jews. Geographically, her research encompasses all the Catalanspeaking lands today with the exception of the town of L’Alguer, or Alghero, on Sardinia.

Another important facet of Dolors Bramon is her extensive work on Islam as a religion. Some of her best-known works include Obertura a l’islam (Fundació Joan Maragall i Cruïlla, 2001 and 2002) and Ser dona i musulmana (Cruïlla, 2007 and 2008), both with prologues by Antoni Matabosch and translated into Spanish, the former with a prologue by Joan Vernet (Crítica, 2002 and 2009) and the latter by Juan José Tamayo (Bellaterra, 2009). We should also mention her work as an Islam expert in the second edition of the Diccionari de la llengua catalana issued by the Institut d’Estudis Catalans (2007), along with her repeated participation in events organised by both Catholic and Muslim religious centres, as well as by secular organisations.

She also served as the supervisor and editor of the book Lluís de Santàngel: un nou home, un nou món (Generalitat Valenciana, 1992), which was issued to accompany the exhibition to commemorate the fifth centennial of the discovery of America. It also has a Spanish-language version published in Seville that same year to accompany the exhibition when it travelled to this city.

She has been a professor in the Department of Semitic Philology at the Universitat de Barcelona since 1987 and at the Institut Superior de Ciències Religioses since 2004.

She has also taught numerous monographic, summer, doctoral and Master’s courses on topics not included in the curricula at a number of universities, foundations and institutions, both foreign and domestic. We should note that her participation has been sought by all the universities in Catalonia, Valencia and the Balearic Islands.

Finally, apart from her devotion to academia in both teaching and research, she has also taken an active, committed role in the intellectual life of the Catalan-speaking lands.

The History-Archaeology Section and the Institut d’Est­u­­ dis Catalans in general needed an expert in the Islamic world, and for this reason we recruited Dolors Bramon to cover one of the vacancies among the full members. She has now joined the IEC’s undertakings.

Jordi Casassas was born in Barcelona in 1948. He studied in the Faculty of Philosophy and Humanities at the Universitat de Barcelona, where he is a full professor of contemporary history and has six avenues of research, the maximum allowed.

He began at the Universitat de Barcelona as a professor in charge of the course in 1974. He became a full professor in 1984 and earned the position of chair in 1990.

He read his doctoral thesis, which earned top distinctions, at the Universitat de Barcelona in 1977. With this thesis, he began an avenue of research that he would later expand and diversify, yet never abandon: the study of the civic involvement of intellectuals in contemporary Catalonia, whom he has called “intellectuals -professionals”, that is, the civil servants of the Catalan regional state. In 1978, he published a summary of his thesis in the journal Recerques, and in 1980 the publishing house Curial issued it under the title of Jaume Bofill i Mates, 1878-1933: l’adscripció social i l’evolució política. The previous year he had published and analysed a seminal text by Bofill i Mates, Prat de la Riba i la cultura catalana, in the prestigious collection “Antologia Catalana” put out by Edicions 62.

In 1983, Jordi Casassas became an enthusiastic advocate of a major enterprise sponsored by the Diputació de Barcelona and published by La Magrana: the “Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català” (Library of the Classics of Catalan Nationalism). He was part of the supervisory committee of the collection, in which he wrote the prologues to and edited three works. Of all the members of the Library’s management council, he was the one who published the most. He was in charge of the 1983 publication of Bofill i Mates’ L’Altra Concòrdia i altres textos; of the book Una política catalana i altres escrits by the same author in 1986; and of a compilation of texts by Francesc Cambó entitled El catalanisme regeneracionista (1990). He also wrote the prologue to and edited Enric Prat de la Riba’s La Nacionalitat Catalana in 1992. In 1993, with 32 titles published by the “Library of the Classics of Catalan Nationalism”, the Diputació de Barcelona lost interest in the collection, a situation which remains intact today. Nonetheless, it is still a major contribution to the history of Catalan political thinking and a critical resource.

In 1986, Jordi Casassas published one of his most important individual books: L’Ateneu Barcelonès. Dels seus orígens als nostres dies. Twenty years later, as the leading expert in the field, he supervised a new collective work on the same institution, the Barcelona Athenaeum, entitled L’Ateneu i Barcelona, un segle i mig d’acció cultural. In 1990, a book of his that is crucial for understanding the past of

Catalan Historical 6 (Eng).indd 112

Maria Teresa Ferrer

25/06/13 11:49

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section Cat. Hist. Rev. 6, 2013 113

Catalanism before its early electoral successes was issued by La Magrana: Entre Escil·la i Caribdis: el catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle xix.

In addition to the aforementioned works, in 1983 he published a compilation of documents about the Primo de Rivera dictatorship with Anthropos publishing house.

With other authors, including Josep Termes, he contributed to the book El nacionalisme com a ideologia. Three years later, he and Termes co-authored the book El futur del catalanisme. Both were published by Proa.

Throughout the 1990s, Jordi Casassas was asked to supervise numerous collective publications, including the eighth volume of Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, a publication of Enciclopèdia Catalana.

Of this entire work, he supervised the part devoted to the period 1900-1930. Another collective book that he planned and supervised was Els intel·lectuals i el poder a Catalunya, 1808-1975: Materials per a un assaig d’història cultural del món català contemporani. Casassas contributed to this book along with twelve other authors; in fact, he had supervised most of their doctoral theses, and the majority of them were part of the extensive circle that revolved around him, namely the Group of Studies on the History of Culture and Intellectuals, GEHCI. This group not only organised regular meetings and debates, but in 1998 it also issued a journal called Cercles, revista d’història cultural, fifteen issues of which have been published to date, each of them increasingly extensive in length. It is published by the Universitat de Barcelona.

Since 1998, Casassas has promoted exchanges and shared history through the Mediterranean Network of Cultural History, which by 2011 had held fourteen working sessions with the participation of Italian, French and Greek historians. The issues examined at these symposia, which always encompass the entire European Mediterranean region in the 19th and 20th centuries, include the clash between democracy and dictatorship, national identity, cultural elites and political modernisation, the role of the press in cultural modernisation and intellectuals and dictatorships.

In 2001, Casassas was asked by the Generalitat to serve as the curator and scriptwriter for the travelling exhibition entitled Catalunya, terra d’acollida, which travelled from Barcelona to Madrid, Valladolid, Santiago de Compostela, Badajoz, Seville and Las Palmas de Gran Canaria.

It was an effort to give a positive, not distorted, image of Catalonia to the rest of Spain, as well as its own citizens.

The show spotlighted an open vision of Catalanism based on recent history. Related to this effort, in 2006 Casassas published the book Cataluña y la España plural. Discursos políticos, a compilation of texts from 1901 to 1991.

In 2003, another extremely important Casassas book was published which stemmed from an exhibition at Barcelona’s Centre de Cultura Contemporània that Casassas oversaw. The book was entitled Josep Tarradellas o la reivindicació de la memòria. That same year, a seminal collective publication was issued which Casassas co-supervised: Diccionari d’historiografia catalana. As a direct

Catalan Historical 6 (Eng).indd 113

outcome of Jordi Casassas’ work in the Tarradellas archive in Poblet, he wrote the prologue to the publication of a resource of enormous value which was issued in two volumes by Dau in 2009: Crònica de la Guerra Civil a Catalunya: Crònica diària de la Generalitat de Catalunya.

Within the dissemination of the Catalan identity abroad, Casassas published Le nationalisme catalan in Paris in 2004, while domestically, the previous year he had been the author of the last part of the last volume of the Història de la Generalitat i dels seus presidents, published by Enciclopèdia Catalana.

In 2004, Casassas received the Ramon Trias Fargas Prize for his book El temps de la nació. Estudis sobre el problema de les identitats.

It should be noted that Jordi Casassas is not only an indefatigable researcher and promoter of collective publications, but he also is highly talented at academic administration. Between 1999 and 2005, he was in charge of the Department of Contemporary History at the Universitat de Barcelona for two consecutive appointments. He dealt with the problems that arose in such an extensive, heterogeneous department both tactfully and effectively.

We should also mention Jordi Casassas’ more recent books. With Francisco Gracia and Josep M. Fullola he wrote the part on the 19th century restoration of the Universitat de Barcelona until 1931 within the book accompanying the exhibition La Universitat de Barcelona. Libertas perfundet omnia luce, which was held in 2008. The following year, another collective publication that he promoted was issued: Les identitats a la Catalunya contemporània. And finally, that same year Afers publishing house issued his individual book that is perhaps the richest in original ideas, a work that is equally the outcome of archival research and interpretative synthesis: La Fàbrica de les Idees: política i cultura a la Catalunya del segle xx. It is a mature work in which Casassas writes not only as a historian but also as an intellectual committed to the problems of his society above and beyond partisanship and prejudices, and instead with an eye on the future of his country.

It would be impossible to list all of Jordi Casassas’ book chapters, scholarly articles and talks at conferences. However, we should not fail to mention two books that combine both research and synthesis which do not fall within his principal avenues of research but which do give an idea of his ability to address the most diverse topics, namely La Companyia Transatlàntica (1987), written with Santiago Riera i Tuèbols, and Història de la Federació Catalana de Caixes d’Estalvi (2008), of which he is the sole author.

With regard to the IEC, Jordi Casassas has participated in some of its most prominent activities. He was one of the writers of the first report on history research in Catalonia and presented lectures at the symposium on “Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània” (2001) and at the symposium entitled “Història de la historiografia catalane” (2003). He has also just completed work on the Història de la Generalitat de Catalunya, published by the IEC. Albert Balcells

25/06/13 11:49

Catalan Historical 6 (Eng).indd 114

25/06/13 11:49

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 115-119 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2012 Publicacions de temàtica històrica editades durant l’any 2012 per l’Institut d’Estudis Catalans

Published by the History and Archeology Section and its Affiliated Societies Publicats per la Secció Històrico-Arqueològica i les seves societats filials

Books Llibres Balcells, Albert. L’Institut d’Estudis Catalans. Una síntesi històrica. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2012. – 214 p. : il.

Crusafont i Sabater, Miquel. Història de la moneda de l’Occitània catalana (s. XI-XIII). Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2012. – 273 p. : il.

Beltran i Pepió, Vicenç. «Don Ferrando», rei «spectant» : la connexió portuguesa del Tirant / Discurs de recepció de Vicenç Beltran i Pepió com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 18 d’octubre de 2012. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2012.

– 40 p.

Bramon i Planas, Dolors. Reivindicació catalana del geò­graf al-Idrīsī / Discurs de recepció de Dolors Bramon i Planas com a membre numerària de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 20 de novembre de 2012. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2012. – 37 p.

León Gómez, Magdalena. El Cançoner C. París, Biblio­ thèque Nationale de France, Fr. 856. Institut d’Estudis Catalans. Edizioni del Galluzzo, Firenze 2012.

– 316 p.

Morales Montoya, Mercè. El Parlament de Catalunya: república, guerra civil i exili. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Històrics ; Editorial Base, Barcelona 2012. – 438 p.

Rifé i Santaló, Jordi. Els Villancets d’Emmanuel Gònima (1712-1792): un model de la transició musical del Barroc al Preclassicisme a la Catalunya del segle xviii. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Musicologia, Barcelona 2012. – 3 vols. (302 p. + 361 p. + 272 p.)

Catalan Historical 6 (Eng).indd 115

Rubió i Lluch, Antoni. Epistolari grec. Volum 4: Anys 1916-1936 / correspondència recollida i anotada per Eusebi Ayensa i Prat; [l’edició d’aquesta obra ha estat a cura de: Josep Massot i Muntaner, membre de l’Institut d’Estudis Catalans] Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2012. (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica ; 90). - 623 p.

Itineraris. Nou estudis sobre cultura al Renaixement / Edició a cura d’Eulàlia Duran i Maria Toldrà. Institut d’Estudis Catalans ; Edicions 3i4, Barcelona 2012.

– 298 p.

I. Duran i Grau, Eulàlia ; Toldrà i Sabaté, Maria «Avís per a navegants»; II. «Abreviacions»; III. Garriga, Carles «Memòria i veritat en Petrarca (Fam. IV, 1)»; IV. Vinyoles i Vidal, Teresa «Les dones protagonistes de la vida quotidiana, de les pràctiques de relació i dels sentiments»; V. Alcoberro i Pericay, Agustí «Poder i societat al Renaixement: Estat modern i identitats nacionals»; VI. Requesens i Piquer, Joan «Una introducció a la profecia política»; VII. Duran i Grau, Eulàlia «L’anticrist en el context de la Reforma (protestant) i de la contrareforma»; VIII. Toldrà i Sabaté, Maria «“Tanta escriptura com se mostra escrita de mà mia”: literatura i activitat professional als manuscrits de Pere Miquel Carbonell»; IX. Lamarca i Morell, Montserrat «La impremta a Catalunya durant el segle xvi»; X. Sán­chez Palacios, Esmeralda «La prosa a la cort dels ducs de Calàbria. València, 1526-1550»; XI. Kovacs, Lenke «El teatre català al Renaixement: món teatral i àmbits de la representació» Journals Revistes Acta Numismàtica. Volum: 41-42. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2012. - 403 p. : il.

I. Villaronga i Garriga, Leandre «Introducció: Records»; II. Sanahuja i Anguera, Xavier «Memòria

25/06/13 11:49

116 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

de les activitats de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics durant l’any 2010»; III. Sanahuja i Anguera, Xavier «Memòria de les activitats de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics durant l’any 2011»; IV. Casanova, Rossend «Una visita al Gabinet de Medalles de la Biblioteca Reial de Bèlgica»; V. Sanahuja i Anguera, Xavier «Aportació de monedes catalanes inèdites al fòrum Numiscat (3)»; VI. Villaronga i Garriga, Leandre «Corrigenda»; VII. Giral Royo, Francesc «Notícia d’un dipòsit monetari fundacional trobat a Ilerda»; VIII. Merino, Antonio «Sobre el topónimo Iltirkesken»; IX. Domínguez Arranz, Almudena ; Aguilera Hernández, Alberto «Caesar Augusta en imágenes: la colección de monedas del Museo de Zaragoza»; X. Amela Valverde, Luis «Sobre la reciente aparición de dos piezas RRC 477/1b de Sexto Pompeyo acuñadas en Hispania»; XI. Amela Valverde, Luis «Sobre unos bronces massaliotas y su relación con Sexto Pompeyo»; XII. Amela Valverde, Luis «Sobre el cuño de A. Hircio encontrado en Extremadura y otros cuños de época sertoriana»; XIII. Piras, Enrico «Monete inedite sardo-bizantine»; XIV. Pérez Sindreu, Francisco de Paula «La moneda hispano-árabe como expresión del mundo islámico en la Península»; XV. Bénézet, Jérôme ; Letho-Duclos, Jean-François ; Schiesser, Philippe «Les monnaies ROD/DA de Louis le Pieux»; XVI. Crusafont i Sabater, Miquel «Comtat d’Urgell: Tipus inèdit de les primeres emissions»; XVII. Crusafont i Sabater, Miquel «La numismàtica i la datació dels Usatges»; XVIII. Pont, Joaquim «Diner variant del comtat de Rodés»; XIX. Crusafont i Sabater, Miquel «Rodenesos, caorcenys i raimondencs: denominacions i dades de circulació monetària al Roergue català entre 11501256»; XX. Cebreiro Ares, Francisco «El conjunto monetal de Cueva Santa (Enguera, València) (s. xiiixvi)»; XXI. Godinho Miranda, J. A. ; Sáez Salgado, J. ; Crusafont i Sabater, Miquel «Escudo de oro valenciano, inédito, muy singular y probablemente de Felipe I (II)»; XXII. Boada Salom, Jaume «Reflexions i conclusions a partir de monedes mallorquines modernes de dues col·leccions privades»; XXIII. Sendra i Ibáñez, Joan Antoni ; Rodrigo Mingarro, José Antonio «Un nou taller de falsificació de billó valencià. Monte Zamora a la Vall d’Uixó (Castelló)»; XXIV. Crusafont i Sabater, Miquel «Els sisens barcelonins falsos de la Guerra dels Segadors»; XXV. Díez Álvarez, Elvira «Les pellofes de la Seu Vella de Lleida, segles xvixviii (I Part): creació l’any 1538 de les primeres pellofes de la Seu Vella de Lleida»; XXVI. Díez Álvarez, Elvira «Les pellofes de la Seu Vella de Lleida, segles xvi-xviii (II Part): Fons documentals de l’Arxiu Capitular de Lleida: encunyacions i funció de les pellofes del Capítol durant el segle xvi-xviii

Catalan Historical 6 (Eng).indd 116

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2012

i xviii»; XXVII. Boada Salom, Jaume «Introducció als gitons porto-riquenys de propietaris procedents de terres de parla catalana»; XXVIII. Casanova, Rossend «Quatre medalles a Francesc Ferrer i Guàrdia: Devreese, Le Roux, CP i Murányi»; XXIX. Casanova, Rossend «El medaller Lorilleux, un testimoni de l’empremta empresarial de Badalona»; XXX. Balaguer i Prunés, Anna M. «Medalles d’or de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya per a Miss Barcelona i per a Miss Catalunya, dins les festes del III Aniversari de la República (1934)»; XXXI. Olano, Jesús «Medalles de Josep Maria Barnadas»; XXXII. Casanova, Rossend «Medalles i targetes postals: el record dins el record»; XXXIII. Crusafont i Sabater, Miquel «Troballes monetàries XXVII»; XXXIV. «Recensions bibliogràfiques»; XXXV. «Pu­ blicacions de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics» Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Volum 23. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Històrics, Barcelona 2012. – 436 p.

I. Izquierdo Ballester, Santiago «El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)»; II. Figueres i Artigues, Josep M. «Presentació. La Revista de Catalunya. Tribuna cultural d’un país»; III. Sobrequés i Callicó, Jaume «Revista de Catalunya.

Aproximació a la seva història»; IV. Rodà de Llanza, Isabel «L’arqueologia i la història antiga en la Revista de Catalunya»; V. Matas Pastor, Joan Josep «La presència de la ciència històrica a la Revista de Catalunya (1924-2011)»; VI. Serra Busquets, Sebastià ; Vives Reus, Antoni «Les Illes Balears a la Revista de Catalunya»; VII. Ferré Trill, Xavier «La Revista de Catalunya i Rovira i Virgili (19241929)»; VIII. Pujol i Casademont, Enric «Ferran Soldevila i la Revista de Catalunya (1924-1939)»; IX. Campillo i Guajardo, Maria «Armand Obiols i la Revista de Catalunya a l’exili»; X. Roca Rosell, Francesc «Idees econòmiques i anàlisis concretes a Revista de Catalunya (1924-1938)»; XI. Fontbona i de Vallescar, Francesc «L’Art i la Revista de Catalunya»; XII. Isarch i Borja, Antoni «“Cròniques catalanes”: crítica i ideologia literària a la Revista de Catalunya»; XIII. Casasús i Guri, Josep M. «Revista de Catalunya. Textos que feren història»; XIV. Manent i Segimon, Albert «Epíleg a les jornades de la Revista de Catalunya»; XV. Serra i Sellarés, Francesc «El setge de Cardona de l’any 1711»; XVI. Grandas Sagarra, Carme «Dos pavellons entre una dictadura»; XVII. Ferré Trill, Xavier «Entre Nosaltres, els valencians (1962) i El cas valencià (1966)»; XVIII. Martín i Berbois, Josep Lluís «Història de la Joventut Nacionalista de Catalunya (1980-2003)»; XIX. Gibert Rebull, Jordi «L’alta edat mitjana a la Catalunya central (segles vi-xi).

25/06/13 11:49

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2012 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 117

Estudi històric i arqueològic de la conca mitjana del riu Llobregat»; XX. «Recensions»; XXI. «Cròniques» Lambard. Estudis d’art medieval. Volum 22. Institut d’Estudis Catalans. Amics de l’Art Romànic, Barcelona 2011. – 270 p. : il.

I. «Amics de l’Art Romànic: mesa per al curs 20102011»; II. Velasco González, Alberto «L’exposició retrospectiva de Barcelona de 1867 i els seus inicis del col·leccionisme de pintura gòtica a Catalunya»; III. Fuente Bermúdez, Vicente de la «Del altar a la vitrina. El coleccionismo del arte románico»; IV. Sánchez Sauleda, Sebastià «Col· leccionisme, art i reminiscències medievals: Charles Deering i el palau Maricel de Sitges»; V. Graupera i Graupera, Joaquim «Col·leccionisme privat i patrimoni local. La fundació del Museu de Mataró (1894)»; VI. Fité i Llevot, Francesc «Puig i Cadafalch i la primera intervenció a Sant Pere d’Àger (1922-1923)»; VII. Español i Bertran, Francesca «L’art al servei de Jaume II: els mausoleus dinàstics i el claustre de Santes Creus portaveus àulics»; VIII. Martín i Ros, Rosa Maria «Les capes del cardenal Albornoz i del bisbe Bellera: una mateixa lectura iconogràfica per a dos moments del brodat anglès del segle xiv»; IX. «Memòria del curs 2010-2011» Miscel·lània litúrgica catalana. Volum 20. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, Barcelona 2012. – 382 p. : il.

I. «Membres de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics»; II. Juncosa i Ginestà, Isabel «In memoriam Dr. Joan Bellavista i Ramon»; III. Altés i Aguiló, Francesc Xavier «Un Homiliari i una col·lecció homilètica carolingis, copiats a l’entorn de l’any 900 (Vic, Arx. Cap., ms. 60, i Arx. Episc., frag. XXIII/27)»; IV. Alturo i Perucho, Jesús «Fragment d’un homiliari amb dos sermons de Màxim de Torí (s. XII-XIII) (Guissona, Arx. Mun., frag. s/n)»; V. Gros i Pujol, Miquel dels Sants «El Sacramentari II de Gellona (Montpellier, Bib. Mun., ms. 18)»; VI. Rubio Sadia, Juan Pablo «Alleluia non meremur in perenne psallere. Notas sobre la evolución del oficio aleluyático de septuagésima en Cataluña y el Languedoc»; VII. Ordeig i Mata, Ramon «Dades sobre el clergat urgellès que introduí la litúrgia catalanonarbonesa al bisbat de Palència en el segle XI»; VIII. Pagès i Paretas, Montserrat «Un saltiri de Guillem II per a Monreale? sobre els orígens del Saltiri Anglocatalà de París »; IX. Sureda i Jubany, Marc «Litúrgia i cultura en una canònica medieval catalana: un inventari de la biblioteca de Santa Maria de Besalú (1429)»; X. Arad, Lily «An absent presence: Jerusalem in Montserrat»

Catalan Historical 6 (Eng).indd 117

Historical publications of the other Sections of the Institut d’Estudis Catalans Publicacions de la resta de l’Institut de temàtica històrica

Journals Revistes Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Volum 4 (2011) Nova època. Editor en cap: Carles Puig-Pla; editors del present volum: Francesc Xavier Barca Salom i Jordi Ferran Boleda ; Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona 2011. – 160 p. : il.

I. Neswald, Elizabeth «Francis Gano Benedict’s Reports of visits to foreign laboratories and the Carnegie Nutrition Laboratory»; II. Sánchez Miñana, Jesús ; Sánchez Ruiz, Carlos «Sobre la difusión del teléfono de Bell en sus comienzos (1876-1877)»; III. Ares, Jairo ; Aibar, Eduard «The evolution of P2P networks for file exchange: the interaction between social controversy and technical change»; IV. Ni­ ko­lantonakis, Konstantinos «Examen des traités Sur la section du cylindre et Sur la section du cône de Sérénos d’Antinoé à la lumière de la tradition de l’optique géométrique ancienne»; V. Romero Vall­ honesta, M. Fàtima «The “rule of quantity” in Spanish Algebras of the 16th century. Possible sources»; VI. Zarzoso Orellana, Alfons ; Simón Castell, Josep «Representacions visuals en ciència. Més que il·lustracions, imatges carregades de significat»; VII. López, Agustín «Primavera visual: una història de ciència i art»; VIII. Barrett, Katy «La demostració de la longitud i el “llunàtic” de la longitud a Rake’s Progress de Hogarth»; IX. Hopwood, Nick «La política dels models»; X. Pranghofer, Sebastian «Identitat abans de nàixer? Imatges de nonat en l’època moderna»; XI. Marcaida, José Ramón «L’au del paradís en la cultura visual moderna»; XII. Puig Tàrrech, Roser «Joan Vernet Ginés»; XIII. Hahn, Ellen L. «Roger Hahn (París, 1932-Nova York, 2011)» Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació.

Volum 19 (gener-juny 2012). Institut d’Estudis Catalans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2012. – 212 p.

I. Vilanou i Torrano, Conrad ; Collelldemont Pujadas, Eulàlia «Per un patrimoni conceptual de J. J. Rousseau»; II. García i Farrero, Jordi «Els passeigs de Rousseau: solitud, rememoració i herborització»; III. Vilafranca i Manguán, Isabel «La filosofía de la educación de Rousseau: el naturalismo eudamonista»; IV. Gómez Mundó, Anna ; Carreño i Aguilar, Antonieta «La trampa de Rousseau. O com es pot saltar del convencionalisme al civisme»; V. Hofstetter, Rita «Rousseau, le Copernic de la pédagogie? Un héritage revendiqué et controversé

25/06/13 11:49

118 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

au sein même de l’Institut Rousseau (1912-2012)»; VI. Vilanou i Torrano, Conrad ; Collelldemont Pujadas, Eulàlia «Presència de Rousseau a Catalunya: entre el mite i la realitat»; VII. Barca i Salom, Francesc Xavier «El Testament acadèmic de Josep Oriol Bernadet (1811-1860)»; VIII. «Informació sobre els autors dels articles» Journal of Catalan Intellectual History = Revista d’història de la filosofia catalana. Volum 2. Issue 3/4 (2012). Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Filosofia ; Huygens, Barcelona 2012. – 192 p.

I. «Foreword»; II. Cattini, Giovanni C. «Democracy and Dictatorship among the Catalan Intelligentsia: the Matteotti Affair and the Reflections of Francesc Cambó»; III. Pujol i Casademont, Enric «Jaume Miravitlles and Marxism: a Twentieth-Century Voyage»; IV. Gómez-Soler, Sílvia «Josep Lluís Blasco, politician and philosopher»; V. Luque Martín, Víctor J. «The philosophy of Josep Lluís Blasco.

The transcendental view»; VI. Esplugues, Miquel d’ «A Text by Capuchin friar Miquel d’Esplugues on the irreverent Cristòfor de Domènech (18791927)»; VII. Alcolea Banegas, Josep «Josep Lluís Blasco Estellés (1940-2003)»; VIII. Monserrat i Molas, Josep «Carles Rahola, Breviari de Ciutadania. La pena de mort a Girona [Edition and prologue by Josep-Maria Terricabras], Girona: CCG Edicions i Fundació Valvi, 2009»; IX. Cabó, Joan «Josep-Maria Terricabras (ed.), El pensament d’Eugeni d’Ors, Girona, Documenta Universitaria, 2010»; X. Cuscó i Clarasó, Joan «Josep Ma. Terricabras (ed.), La filosofia d’Eduard Nicol. Girona: Documenta Universitaria, 2010»; XI. Vilajosana, Josep Maria «Ramon Martí d’Eixalà and the Nineteenth-Century Catalan Philosophical and Legal School»; XIII. Roviró Alemany, Ignasi «English liberalism in Catalonia at the beginning of the nineteenth century: Manuel Casamada i Comella»; XIV. Carcasó i Díaz, Jordi «The Influence of French aesthetics on Francesc Mirabent»; XV. Pagallo, Giulio F. «Frederic Riu and Kant’s Critique: Hegel in the Mirror World»; XVI. Carner i Puig-Oriol, Josep ; Maragall, Jordi «Two texts about Jaume Serra Hunter (1878-1943)»; XVII. Jaume Rodríguez, Andrés L. «Sebastià Trias Mercant (19332008)»; XVIII. Torres, Vicent «Jaume Serra Hunter, Escrits sobre la història de la filosofia catalana, Barcelona: Publicacions de la Facultat de FilosofiaUniversitat Ramon Llull, 2011»; XIX. Jaume i Font, Honorat Pere Coromines, La mort austera, Barcelona: A contravent, 2010

Catalan Historical 6 (Eng).indd 118

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2012

Books Llibres XX Jornades d’història de l’educació. Cohesió social i educació. Andorra, novembre 2012. Institut d’Estudis Catalans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2012. – 565 p.

I. «Societat d’Història de l’Educació: presentació»; II. Mach i Buch, Àngels «Societat Andorrana de Ciències: presentació»; III. Bastida i Obiols, Daniel «Universitat d’Andorra: presentació»; IV. Carbonell i Sebarroja, Jaume «La cohesió social en algunes pedagogies innovadores del s. xx»; V. Simó Gil, Núria «Cohesió social i educació social. Una anàlisi conceptual històrica en dues revistes pedagògiques catalanes: Temps d’Educació i Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa»; VI. Soler i Mata, Joan «Joventut, immigració, consciència de classe i cohesió social. Una lectura pedagògica de l’obra escrita d’Alfonso Carlos Comín»; VII. Feu i Gelis, Jordi ; Casademont Falguera, Xavier «Polítiques educatives per fer front a la segregació esoclar: el repartiment equitatiu d’alumnes amb necessitats educatives especials (Olot, 20002012)»; VIII. Pascual Barrio, Belén ; Amer Fernández, Joan «Debats entorn de la política educativa a partir de la Llei General d’Educació (LGE, 1970)»; IX. Monés i Pujol-Busquets, Jordi «Reflexions sobre diferències i coincidències dels projectes pedagògics d’Alexandre Galí i Joaquin Xirau, en el context de l’època que van viure»; X. Tornafoch Yuste, Xavier «Els Valors cívics en els textos escolars dels anys trenta a l’Estat Espanyol: L’Enciclopèdia cíclico pedagógica i El libro de España. Una anàlisi comparativa (1939-1975)»; XI. Baylac Ferrer, Alà «L’ensenyament de la llengua i la cultura catalanes com a eina de dobre integració a Catalunya Nord»; XIII. Sala Font, Lídia ; Simón Rovira, Marta «Escola rural: renovació, democratització i igualtat d’oportunitats. L’anàlisi de les transformacions de l’escola rural des de la revista Cuadernos de Pedagogía (1975-1995)»; XIV. Nadal Espinasa, Maria ; Palomar Briansó, Anna ; Puig Llobet, Marta ; Valls Cassi, Clara «Cultura gitana i cohesió social a Can Tunis (Barcelona) al final del segle xx: l’experiència educativa de Xavó Xaví a través dels protagonistes»; XV. Gelabert Gual, Llorenç ; Motilla Salas, Xavier «Identitat i cohesió social en l’obra musical per a l’escola de Baltasar Bibiloni i Llabrés (1936-)»; XVI. Sampé Compte, Marc ; Martín Casabona, Noemí «El naixement de les comunitats d’aprenentatge com a experiència de cohesió i transformació social»; XVII. Carrillo Flores, Isabel ; Collell­ demont Pujadas, Eulàlia «El Grup Escolar Lluís Vives de Barcelona. les representacions infantils de la Guerra Civil com a expressió de valors»; XVIII.

25/06/13 11:49

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2012 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 119

Verdugo Martí, Vicenta «Les primeres dones de la Universitat de Va­lència»; XIX. Escrivà Moscardó, Cristina «Els Instituts Obrers del Front Popular, Sabadell-Barcelona»; XX. Comas Rubí, Xisca ; Motilla Salas, Xavier ; Sureda i Garcia, Bernat ; Gené González, Rosa ; Llabrés Benejam, Maria ; Picornell Rodríguez, M. Immaculada «La representació gràfica de cohesió social en la premsa forana de Mallorca»; XXI. Pie Balaguer, Asun ; Planella i Ribera, Jordi «Anàlisi sociohistòrica de la diversitat funcional: militància i participació en les polítiques socials»; XXII. Flores Opimi, Míriam «La participació ciutadana en un context de risc social: el barri de Campclar de Tarragona»; XXIII. Siles, Gregorio ; Mondéjar Torra, Eduard ; García Yeste, Carme «Les dones a l’avantguarda de les reivindicacions socials i educatives a la Barcelona del canvi de segle (1891-1910)»; XXIV. Robles Sanjuán, Victoria «Asociacionismo político para la reeducación de la ciudadanía. El colectivo Lanbroa de Bizkaia (1975- )»; XXV. Sanfeliu Gimeno, Llum «Les agrupacions femenines republicanes. Formació en dret i participació ciutadana duran la Segona República a València»; XXVI. Fullana i Puigserver, Pere «Càritas Diocesana de Mallorca: acció, formació i cohesió social a Mallorca en una conjuntura de canvi (1961-1975)»; XXVII. Marquès i Sureda, Salomó ; Roquet Llovera, Enric «Els inicis de l’Instituto Nacional de Enseñanza Media a Andorra»; XXVIII. Monné i Bellmunt, Alexandra «Història de l’evolució de l’educació a Andorra del 1985 al 2011»; XXIX. Casalprim Ramonet, Montserrat ; Mandicó, Rosa Maria «L’ensenyament superior a Andorra»; XXX. Almarcha París, Míriam «Els sistemes educatius a Andorra: garantia o dèficit d’integració? realitat i perspectives»; XXXI. Camprubí, Mossèn Josep M. «El “Sant Ermengol” al Roc de Sant Pere... Una institució educativa senyera al servei del poble andorrà»; XXXII. Rossell, Mossèn Ramon «Aina, néixer per créixer»; XXXIII. Riberaygua Montagut, Anna ; Fonolleda Riberay­gua, Marta «La construcció de l’Escola Andorrana»; XXXIV. Alay Coll, Ona «Records de l’Es­cola Andorrana»; XXXV. Mateu Pi, Meritxell «Diari d’una mestra andorrana de les escoles franceses d’Andorra: 19381974»; XXXVI. Pérez, Judith ; Calvo, Roser «40 anys de formació andorrana»; XXXVII. Comas Rubí, Xisca ; Motilla Salas, Xavier ; Sureda i Garcia,

Catalan Historical 6 (Eng).indd 119

Bernat «Els Repertoris fotogràfics per a una història de l’educació a les Illes Balears»; XXXVIII. Payà Rico, Andrés «Obrint finestres. Les possibilitats de la xarxa per a la didàctica del patrimoni educatiu»: XXXIX. Grana Gil, Isabel «La historia de la educación en los nuevos planes de estudio»; XL. Laudo Castillo, Xavier ; Vilanou i Torrano, Conrad «La Història intel·lectual i conceptual en la historiografia educativa: vers una anàlisi discursiva del pensament pedagògic (dialèctics, sintètics, vitalistes i cibernètics)» Massot i Muntaner, Josep. Frederic Clascar i Sanou, semblança biogràfica: conferència pronunciada davant el Ple per Josep Massot i Muntaner el dia 27 de febrer de 2012. Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica, Barcelona 2012.– 18 p.

Mestres, Josep M. Cent anys de correcció de textos i normalització a l’Institut d’Estudis Catalans (19072007). Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2012.

– 185 p.

Puig i Oliver, Jaume de ; Perarnau Espelt, Josep ; Avenoza, Gemma ; Soriano, Lourdes ; Clausell Ná­ cher, Carme ; Gispert-Saüch, Pilar ; Guixeras, David ; Izquierdo Molinas, Eva ; Martí, Sadurní ; Renedo, Xavier ; Rojas Fernández, Raquel. Catàleg dels manuscrits de les obres de Francesc Eiximenis, OFM, conservats en biblioteques públiques. Facultat de Teologia de Catalunya ; Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2012. – 1088 p.

Bosch i Rodoreda, Andreu. El lèxic alguerès de l’agricultura i la ramaderia entre els segles xvii i xviii.

Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica, Barcelona 2012. – 290 p. : CD Martines, Josep. El valencià del segle xix. El lèxic: l’aportació del Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa. Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica, Barcelona 2012. – 426 p.

Torres Faus, Francesc ; Rosselló i Verger, Vicenç M. Jeroni Munyós i la frontera valenciana amb Castella (1565-1566): cartografia i geohistòria / edició de Vicent Olmos. Institut d’Estudis Catalans ; Universitat de València, Barcelona 2012. – 240 p. : il.

25/06/13 11:49

Catalan Historical 6 (Eng).indd 120

25/06/13 11:49

Catalan Historical Review Number 6 / 2013

Catalan Version

Institut dâ&#x20AC;&#x2122;Estudis Catalans

Catalan Historical 6 (Cat).indd 121

Barcelona â&#x20AC;˘ Catalonia

25/06/13 11:58

Catalan Historical 6 (Cat).indd 122

25/06/13 11:58

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Sumari

2013

Número 6

Albert Balcells

125

Introducció

Gemma Hernández i Mauro S. Hernández

129

Art rupestre a l’arc mediterrani de la península Ibèrica. Del Cogul a Kyoto

Paul Freedman

147

Servitud pagesa a la Catalunya medieval

Montserrat Pagès

157

La pintura mural romànica de Catalunya, avui

Javier Antón Pelayo

169

La Il·lustració a Catalunya

Josep M. Domingo

179

Els Jocs Florals en la literatura catalana contemporània

Albert Balcells

189

El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa, entre 1885 i 1939

207

In Memoriam

213

Semblança dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical 6 (Cat).indd 123

25/06/13 11:58

Catalan Historical 6 (Cat).indd 124

25/06/13 11:58

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 125-127 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Introducció

Desentranyar el sentit de les pintures rupestres prehis­ tòriques continuarà ocupant els investigadors. El que és clar és que aquelles obres que continuen fascinant-nos han variat la nostra concepció dels homes primitius que les realitzaren. L’admiració pel geni demostrat dins el marc duríssim d’aquella cultura de caçadors i recol·lectors, dels quals ens separen molts milers d’anys, no sols provoca el nostre respecte, sinó que ha transformat la nostra visió de la història de la humanitat i de nosaltres mateixos.

D’aquesta manera, fins i tot la prehistòria no deixa de ser en certa manera història contemporània en el sentit que ens interpel·la, que és la nostra història. Però també cal reconèixer que si no s’hagués produït prèviament un canvi mental en el qual la teoria evolucionista del darwinisme tingué molt a veure, no s’hauria valorat la pintura rupestre. Màgia i art constituïen aleshores una sola cosa, fins al punt que, en certa manera, resulta un anacronisme parlar d’art rupestre. Aquí s’ofereix l’estat de les descobertes i dels estudis sobre la pintura rupestre als territoris de l’est peninsular, els actuals de Catalunya i el País Valencià. El balanç que s’ofereix demostra l’interès d’aquest important conjunt d’obres.

La pintura romànica catalana va sobreviure al Pirineu i en alguns altres indrets quan havia desaparegut dels temples d’altres zones i constitueix una de les riqueses ar­ queològiques més valuoses del patrimoni de Catalunya.

Fins i tot algunes de les obres més famoses d’aquell art formen part del conjunt d’imatges que conformen l’imaginari de la memòria col·lectiva en ser representatives de l’època del naixement de Catalunya. Aquí es dóna una visió de conjunt dels estudis efectuats des del començament del segle xx d’aquelles obres, aleshores redescobertes. En la seva revaloració tingueren un paper rellevant els investigadors de l’Institut d’Estudis Catalans i del seu cercle, començant per Josep Pijoan, el primer secretari de l’IEC. El Museu Nacional d’Art de Catalunya, situat al parc de Montjuïc de Barcelona, posseeix una de les col·leccions més importants del món de pintura romànica, a més d’oferir la mostra més àmplia d’art català de tots els temps.

Un altre article d’aquest número tracta dels pagesos adscrits a la terra, els remences, a la Catalunya Vella, la part nord-oriental del Principat. La Corona estava interessada a reduir els poders de la noblesa, però la posició dels monarques va ser fluctuant pel que fa a la qüestió remença. Tan aviat semblaven disposats a afavorir l’afranquiment dels pagesos de remença fent-se pagar per aquests una forta suma a canvi de la intervenció de la Corona com s’inclinaven a favor dels senyors de remences per assegurar la votació per aquests d’un subsidi a les Corts de Catalunya, on els pagesos no eren representats,

Catalan Historical 6 (Cat).indd 125

igual que passava arreu d’Europa. La raó, no cal buscar-la únicament en la vacil·lació davant el millor postor des del punt de vista d’uns monarques amb poc patrimoni reial i molt necessitats de recursos per a les seves ambicioses guerres. La monarquia, que es volia autoritària, tenia unes bases feudals de les quals difícilment podia deslligar-se.

No era una portadora ineludible de progrés social i polític com alguns historiadors han volgut creure.

Després de la posició oscil·lant d’Alfons el Magnànim amb la sentència de 1455, que era favorable als remences però que mai no va ser aplicada, el seu successor Joan II tingué el suport dels remences durant la Guerra Civil catalana iniciada el 1461, però els abandonà en signar la Pau de Pedralbes de 1472. Ferran II, successor de Joan II, declarà inconstitucional la suspensió dels mals usos per la sentència d’Alfons el Magnànim de 1455. Per això hi hagué la segona revolta remença el 1482. Fou derrotada en camp obert, però la resistència pagesa subsistí a la mun­ tanya i per això es pogué imposar la sentència arbitral de Ferran II de 1486, que abolia els mals usos, l’adscripció a la terra i el dret dels senyors a maltractar els pagesos, però mantenia el règim senyorial i les seves càrregues, encara que restaven fixades i limitades. Cada mas hagué de pagar seixanta sous per al seu afranquiment. Les institucions parlamentàries catalanes havien estat utilitzades pels senyors de pagesos de remença per a legislar en el sentit de mantenir-los sotmesos. Però les llibertats que aquelles mateixes institucions encarnaven eren incompatibles amb l’adscripció a la terra de gran part de la pagesia de la Catalunya Vella, tal com ho mostra l’article que publiquem. El seu autor remarca que la revolta remença catalana fou un cas excepcional a l’Europa del trànsit dels temps medievals als moderns en aconseguir els pagesos una solució emancipadora encara que compatible amb la subsistència del règim senyorial. La pagesia remença disposava d’un sector moderat i benestant, partidari de la negociació —el sector que finalment s’imposà—, i d’un sector radical i pobre, partidari de la redempció sense indemnització i de la subversió del règim senyorial. El desenllaç del conflicte no respongué a les aspiracions d’aquest segon sector, sinó a les del primer.

Passem a l’edat moderna. Es pot parlar d’I·lustració als països de parla catalana en el segle xviii? Si s’hi aplica rígidament el patró francès, la resposta pot ser negativa. Però igual s’hauria de dir de tota la resta d’Europa. Seria absurd negar allò que comparteixen l’Illuminismo, l’Enli­ghten­ ment, l’Aufklärung i la Ilustración amb l’enciclo­pedisme francès, constituint un corrent divers però alhora amb elements comuns. Resta, però, ben clar que gairebé enlloc no s’ajustà a les característiques del que representà a Fran-

25/06/13 11:58

126 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

ça el Segle de les Llums, que precedí la Revolució de 1789.

Més aviat l’exemple francès, malgrat la seva enorme in­ fluència, fou atípic a l’Europa que començava a creure en la raó i el progrés alhora que potenciava els mètodes experimentals i promovia la divulgació dels coneixements amb una determinació mai vista abans. La resposta que es dóna aquí a la qüestió abans enunciada permet matisar-ne una d’afirmativa sense exagerar les proporcions del fenomen de la Il·lustració a les terres de parla catalana.

Entre els il·lustrats catalans —com també d’Espanya—, el deisme, l’agnosticisme i l’ateisme no apareixen de manera constatable i les figures més representatives serien classificades avui com a catòlics liberals, aleshores titllats de jansenistes pels eclesiàstics més tradicionalistes. Volien depurar el catolicisme d’unes devocions externes que consideraven properes a la superstició. Aprovaren l’ex­pulsió dels jesuïtes. La Il·lustració a Catalunya, més moderada que l’anglesa i menys irreverent que la francesa, presenta més punts de similitud amb l’alemanya. De tota manera, els volums de l’Encyclopédie francesa es trobaven a la biblioteca de la Junta de Comerç de Barcelona, la institució burgesa creadora de les primeres escoles tècniques del país. Aquella obra enciclopèdica dirigida per Diderot també era present a l’Acadèmia Militar de Barcelona. En qualsevol cas, no sembla que els canvis es limitessin al progrés de la medicina, de la biologia, de la física i de la historiografia, un progrés en el qual participaren minories cultes de les terres de parla catalana, que aleshores publicaven només en espanyol. Les noves idees morals i polítiques no eren desconegudes abans que tinguessin lloc els esforços per aplicar-les per part del liberalisme autòcton a partir de la guerra contra Napoleó. Aquell liberalisme no fou un simple mimetisme de les idees i principis de l’ocupant estranger al qual combatia. Ho demostra el fet que persistí reforçat el 1820 dins un marc continental hostil, i és que es partia dels gèrmens escampats al segle xviii.

El penúltim article estudia els Jocs Florals de Barcelona, que representaren a partir de 1859 la projecció social i el reconeixement públic del que estaven fent els creadors literaris en llengua catalana per convertir la llengua que parlava el poble en un idioma literari modern. Així, la llengua catalana recuperava el prestigi que havia tingut segles abans. Festa cultural burgesa, formalment apolítica, aquell concurs literari no podia eludir les implicacions polítiques pel que fa a la identitat col·lectiva, a la qual contribuí, com es va veure quan el catalanisme cultural començà a anar acompanyat de la voluntat catalana d’autogovern a finals del segle xix.

Aquell certamen literari era ple de reminiscències medievals que recordaven els precedents de Tolosa de Llenguadoc i de Barcelona del segle xiv. Es tracta d’una característica general del Romanticisme europeu, que aquí durà més. Però gairebé tothom era conscient de la seva modernitat, com ho podia ser el Parlament britànic dins un edifici neogòtic del segle xix. Els Jocs Florals de Barcelona se celebraven el maig i tenien un lema que indicava la temàtica dels tres premis ordinaris de poesia que es con-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 126

Introducció

cedien: patria, fides, amor. Un jurat de set mantenidors, diferents cada any, concedia l’Englantina d’or a la millor poesia de tema patriòtic, històric o tradicional, la Viola de plata a la millor composició de tema religiós o moral i la Flor natural a la millor poesia de tema lliure, sovint amorós. El premiat amb la Flor natural escollia la reina de la festa. Existia, a més, la Copa Artística per al millor text en prosa i també altres premis. Quan un literat havia arribat a obtenir els tres premis ordinaris, rebia el títol de mestre en gai saber i passava a incorporar-se a un veritable quadre d’honor de les lletres catalanes. Els discursos dels presidents dels successius Jocs Florals, publicats amb les composicions premiades, constitueixen una excel·lent representació de l’evolució ideològica al llarg de set decennis. Vers 1914 la festa estava perdent el seu prestigi anterior en els cercles literaris més innovadors.

En canvi, recuperaria el prestigi durant l’exili, en temps de la dictadura franquista, com a testimoni de la vitalitat de la literatura en llengua catalana, que els vencedors de 1939 volien liquidar.

La imatge de la coberta d’aquest número de Catalan Historical Review mostra el cartell del pintor Ramon Casas per a les festes del cinquantenari dels Jocs Florals, celebrades el maig de 1909. S’ha superposat al cartell l’escut dels Jocs Florals de Barcelona. L’exemple dels de Barcelona va ser seguit en altres poblacions. A partir de 1879 es van celebrar els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València, festa organitzada per la societat Lo Rat Penat. També se celebraren els Jocs Florals de Mallorca. Però als Jocs Florals de Barcelona es presentaren literats valencians i balears i hi guanyaren premis, de manera que el certamen contribuí poderosament a la consciència d’unitat lingüística i cultural de les terres de parla catalana en les seves diferents variants.

L’objecte del darrer article d’aquest número consisteix a resseguir la identificació dels grups polítics catalanistes amb altres moviments similars de països europeus nacionalment sotmesos i aspirants a l’autogovern, tal com els contemplaren els catalans contemporanis. La recerca de referències exteriors coetànies demostrava que l’au­ to­ nomisme català no era una raresa fora del seu temps i del context modern, alhora que la solidarització amb aquells moviments d’emancipació nacional permetia la projecció exterior de les aspiracions catalanes. Tot i cercar com a argument unes arrels històriques, el moviment catalanista era un moviment modernitzador i europeista. Com a tal no podia deixar d’interessar-se —i molt— per qualsevol fenomen que a Europa guardés alguna similitud amb ell.

El propòsit de situar el cas català dins el marc europeu contemporani ens ha portat a aquest recorregut fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, immediatament després del final de la Guerra Civil espanyola, que significà per a Catalunya la supressió del modest grau d’autogovern assolit el 1932. Per a reconèixer la importància d’aquesta temàtica només cal recordar que els plets de les nacionalitats europees governades per estats de nacionalitat aliena van ser en gran part el detonant de la Primera

25/06/13 11:58

Introducció Cat. Hist. Rev. 6, 2013 127

Guerra Mundial, sense deixar de jugar també un paper important en l’esclat de la segona.

A més de la relació de llibres i revistes de temàtica històrica publicats per l’Institut d’Estudis Catalans durant l’any 2012, s’inclouen les notes necrològiques de Jordi Castellanos, especialista en història de la literatura del segle xx, i Manuel Mundó, expresident de la Secció His­ tòrico-Arqueològica de 1995 fins a 1998, així com la de

Catalan Historical 6 (Cat).indd 127

Giovanni Lilliu, membre corresponent de la Secció des del 1973 i especialista en arqueologia sarda.

Finalment, es presenten les semblances de Dolors Bramon i Jordi Casassas, nous membres numeraris de la Secció Històrico-Arqueològica.

Albert Balcells Editor

25/06/13 11:58

Catalan Historical 6 (Cat).indd 128

25/06/13 11:58

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 129-146 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.89 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Art rupestre a l’arc mediterrani de la península Ibèrica. Del Cogul a Kyoto Gemma Hernández*

Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya

GemaHrnádziMauro S. Hernández ** Universitat d’Alacant

Rebut 16 octubre 2012 · Acceptat 20 novembre 2012

Resum La Roca dels Moros del Cogul és el primer conjunt de pintures prehistòriques documentat a Catalunya i va ser des del moment del seu descobriment, l’any 1908, un referent de l’art prehistòric peninsular; la seva existència adquirí un ressò internacional equiparable a l’assolit pels bisons d’Altamira. La història de la Roca dels Moros del Cogul és la història de l’art rupestre prehistòric del vessant oriental de la península Ibèrica.

A partir d’aquest conjunt, es fa una síntesi dels resultats de la investigació sobre l’art rupestre postpaleolític a l’arc mediterrani de la península Ibèrica durant més de cent anys, sense oblidar els esforços realitzats des de les administracions per avançar en la conservació i protecció d’aquest tipus de jaciments arqueològics, cosa que va fer possible la inclusió de l’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Paraules clau: pintura rupestre, art rupestre, art llevantí, art esquemàtic, art macroesquemàtic, gravats, Epipaleolític, Mesolític, Neolític, edat del coure, calcolític, gestió, inventari, Patrimoni Mundial, UNESCO

«Per mica versat que se sigui en els estudis arqueològics, desseguida s’endevina que la composició abans descrita pertany a una època llunyana y a una civilisació rudimentaria si’s vol, emperò quasi desconeguda de nosaltres… Emperò si podem senyalar les pintures de Cogul com una fita lluminosa en la proto-historia catalana.»

1 Ceferí Rocafort1 L’any 1908 es descobria a Lleida un excepcional conjunt d’art rupestre. Noranta anys més tard, la UNESCO incorpora a la seva llista del Patrimoni Mundial l’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica, en el qual s’inclouen 757 conjunts amb pintures en coves, abrics, balmes, cingles i roques aïllades de les actuals comunitats autònomes d’Andalusia, Aragó, Catalunya, Castella-la Manxa, Múrcia i València. * Adreça de contacte: Gemma Hernández. Servei d’Arqueologia i Paleontologia, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Serveis Territorials a Barcelona. Carrer Muntaner 221. 08036 Barcelona. Tel. + 34 93 363 28 70. E-mail: ghernandezh@gencat.cat ** Adreça de contacte: Mauro S. Hernández. Departament de Prehistòria, Arqueologia, Història Antiga, Filologia Grega i Filologia Llatina, Àrea de Prehistòria, Universitat d’Alacant. Apartat de Correus 99 E. 03080 Alacant.

Tel. +34 965 903 403. E-mail: mauro.hernandez@ua.es

Catalan Historical 6 (Cat).indd 129

Tradicionalment, hom considera que la primera notícia sobre l’existència de manifestacions artístiques en aquest ampli territori es remunta a 1868. Aquell any, M. de Góngora reprodueix les pintures de la Cueva de los Letreros (Vélez-Rubio, Almeria), juntament amb les de Fuencaliente, a Ciudad Real, que identifica com «una escriptura prehistòrica enterament nova i desconeguda».2 No obstant això, la primera troballa té lloc a Catalunya, malgrat que trigaria anys a ser valorada correctament en ser confosa també amb un tipus d’escriptura.3 Efectivament, en una memòria que Fèlix Torres Amat va remetre el 1830 a la Real Academia de la Historia dóna compte de l’existència d’uns gravats, acompanyats d’uns dibuixos, «a uns 200 passos del mas del Llort, en una penya que hi ha a la falda de la muntanya prop de la vall del Lladre».4 Anys més tard serien citats i reproduïts en posició invertida per E. Hübner a la seva obra Monumenta linguae ibericae, destacant la semblança d’aquests dibuixos, que continua considerant gravats, amb els motius pintats de Fuenca­ liente. La mateixa opinió mantindria M. Gómez Moreno el 1909, per al qual «expressen conceptes simples, coordinats o no, però de cap manera paraules i encara menys sons». El manuscrit de Torres Amat, dipositat a la Real Academia de la Historia, seria consultat per S. Vilaseca.

Va localitzar aquests pretesos gravats i va comprovar que

25/06/13 11:58

130 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

es tractava de pintures: va calcar-les i descriure-les amb tot detall.5 Es tracta del conjunt actualment conegut com el Portell de les Lletres (Montblanc, Tarragona).

Atès el que hem dit anteriorment, podem mantenir que la Roca dels Moros del Cogul és el primer conjunt de pintures rupestres registrat a Catalunya, que es va convertir des del mateix moment del seu descobriment l’any 1908 en un referent de l’art prehistòric peninsular, equiparable al renom assolit pels bisons d’Altamira. La història de la Roca dels Moros del Cogul és la història de l’art rupestre prehistòric del vessant oriental de la península Ibèrica. Les opinions sobre la seva iconografia, cronologia, conservació i difusió han orientat el camí pel qual ha transitat la investigació sobre l’art rupestre postpaleolític durant més de cent anys. Actualment, quan les localitzacions d’art rupestre a Catalunya s’apropen al centenar, el Cogul continua mantenint la seva hegemonia en la bibliografia sobre el tema.

El Cogul, paradigma de l’art rupestre postpaleolític peninsular A la Roca dels Moros del Cogul es registra la presència de figures humanes i d’animals pertanyents als actualment denominats arts llevantí i esquemàtic, així com inscrip­ cions ibèriques i romanes. L’art llevantí es caracteritza pel seu naturalisme i l’acurada execució dels motius, en els quals les figures d’animals i humanes, de vegades aïllades i d’altres associades formant escenes de contingut divers, esdevenen protagonistes. A l’art esquemàtic, en canvi, animals i figures humanes es redueixen a les seves línies bàsiques —simples traços per a indicar el cap, el tronc i les extremitats— a la vegada que abunden els motius abstractes. Les diferències són també detectables des del punt de vista tècnic, ja que al traç de vores ben definides de la pintura llevantina s’oposa l’irregular i gairebé no perfilat —traç bavós— de l’esquemàtica. Descobriments posteriors han permès identificar a la façana oriental de la península Ibèrica diversos horitzons artístics pintats o gravats, el registre actual dels quals s’aproxima a uns 1.500 jaciments, molts inèdits o parcialment publicats. La presència de caràcters ibèrics i romans i la seva distribució a la roca impliquen necessariàment que els seus autors coneixien —i van respectar— l’existència de les pintures. La Roca dels Moros del Cogul és, sens dubte, el paradigma dels ara considerats santuaris compartits.

Els diferents calcs reflecteixen, així mateix, la pròpia evolució de les tècniques de reproducció de l’art rupestre prehistòric. Les primeres còpies es realitzen a mà alçada i acostumen a seleccionar els motius. La primera la van portar a terme Ceferí Rocafort i Juli Soler, fent servir dos colors en la litografia, publicada al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, la qual cosa constitueix una novetat en l’art acabat de descobrir, com ho és també la diferent intensitat en el farciment d’alguns motius o la cla­redat en la superposició de dos cabrums. El mateix any, H. Bre-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 130

Gemma Hernández i Mauro S. Hernández

uil publica un nou calc, realitzat per Luis Izquierdo, també en dos colors. Són diverses les diferències entre ambdós calcs, ja que el de Breuil incorpora noves imatges i escenes, corregeix la mida i les proporcions i en precisa la situació. En un calc posterior es modificaria alguna de les figures amb l’objecte de secundar la seva proposta cronològica de l’art llevantí.6 No obstant això, els seus dibuixos són «més airosos, millor fets, on es veu la mà d’artista d’aquest prehistoriador, però no més reals».7 S’introdueix, així mateix, el costum de fragmentar el fris pintat en panells, fet que permetia reproduir millor alguns detalls. En el calc de J. Cabré també s’utilitzen de manera arbitrària els colors negre i vermell, s’indiquen amb claredat les superposicions i s’introdueixen modificacions en la forma i posició d’algunes figures.8 Una nova còpia, feta per F. Font, sota la direcció de J. Colominas i P. Bosch Gimpera, tanca una etapa de les reproduccions del Cogul, totes de gran interès patrimonial i historiogràfic, encara que presenten notables mancances.

En tots aquests calcs —fidels testimonis d’una època— s’ignoren alguns motius, potser d’una manera interessada, com és el cas de les inscripcions ibèriques i en llatí, o es modifiquen algunes figures per secundar les diferents propostes cronològiques.

L’estudi de M. Almagro Basch significa una ruptura amb la tradició anterior. A més d’un calc general, reproduït a bona mida en un desplegable, inclou dues làmines —homes i bòvids de l’esquerra del fris i l’anomenada dansa fàl·lica— malgrat que aquestes imatges en color han estat considerades molt deficients i valorades com una pèssima reproducció per algun autor,9 opinió que no compartim en tractar-se de les millors d’aquells temps. Almagro introdueix una altra novetat que trigaria uns quants anys a generalitzar-se.

Es tracta de la identificació de cada motiu amb un número per facilitar-ne la descripció.

Caldrà esperar tres dècades per tenir una nova visió del conjunt. El 1985, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya —dins el marc del projecte Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya dirigit per J. Castells— encarrega la documentació exhaustiva del conjunt a l’equip format per A. Alonso, E. Sarrià i R. Viñas i es porta a terme un nou calc, a escala 1:1. La revisió crítica dels calcs existents i la nova documentació efectuada van donar com a resultat tota una sèrie de correccions i el descobriment de diversos motius, principalment gravats, desconeguts fins aleshores. En total, es van comptabilitzar 42 figures pintades i 260 gravats sobre la roca. Entre les novetats aportades, citarem superposicions i repintats (vermell sobre negre), una nova interpretació de les espècies faunístiques representades, detalls més ben estudiats (cornamentes de bòvids lliriformes, accessoris d’algunes dones com ara penjolls o una vara, comprovació que la representació de l’antílop eland, segons H. Breuil, és un cèrvid i que la polèmica figura del bisó respon més a la d’un senglar) i noves figures pintades. Aquesta nova imatge del Cogul, publicada per primera vegada el 1987, tindria una àmplia difusió en incorporar-se a l’exposició itinerant organitzada en ocasió de la inclusió a la llista del Patrimoni Mun­

25/06/13 11:58

Art rupestre a l’arc mediterrani de la península Ibèrica. Del Cogul a Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 131

dial i en editar-se un pòster en color per commemorar el centenari del seu descobriment.10 El Cogul reflecteix, possiblement com cap altre jaciment, el deteriorament dels nostres conjunts d’art rupestre i, també, les preocupacions per la seva conservació i difusió. Des del mateix moment del seu descobriment, s’insisteix en la dificultat per a observar-ne les imatges, i és freqüent recórrer a l’aigua i a un drap per a mullar i fregar la paret i revifar els colors de les pintures, que amb prou feines destacaven a causa de la rugositat i el color de la roca.11 Així mateix, es detecta una preocupació primerenca per la seva conservació. En efecte, després de la notícia de la troballa, l’Institut d’Estudis Catalans encarregà a C. Rocafort, L. M. Vidal i J. Soler que, a més dels treballs que consideressin necessaris, estudiessin les mesures per a «preservar-les de tot perill de destrucció», i es va intentar comprar la cova, alhora que es va construir un mur de pedra amb la porta corresponent per a protegir les pintures.

Les pintures rupestres de la Roca dels Moros del Cogul —malgrat els anys passats des del seu descobriment— no havien estat mai objecte d’una neteja o intervenció directa de conservació. És dins el marc de l’esmentat projecte Corpus de Pintures Rupestres que el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya inicia i encarrega diversos estudis sobre l’estat de conservació del conjunt i les seves altera­ cions, i elabora un protocol d’actuació.12 El setembre del 2008 es va iniciar la campanya de neteja i recuperació de la lectura del panell pintat, dins el marc del gran projecte del centre d’interpretació del conjunt. Actualment, aquesta vasta empresa —que va incloure el canvi de traçat del camí de l’Albagés al Cogul, un estudi d’inundabilitat, el pla executiu de l’edifici, l’expropiació dels terrenys, el projecte de tancament, etc.— ha finalitzat i queda pendent exclusivament la finalització del programa museogràfic, a càrrec del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Per la novetat que representa la intervenció directa en un panell pintat, dedicarem unes línies al treball realitzat per Eudald Guillamet amb la col·laboració de Laura Ballester.

Efectivament, i des de la seva documentació, el 1985, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya valorava la necessitat d’efectuar una intervenció de neteja —i si era necessari de consolidació o restauració— en el conjunt, per tal de millorar la lectura del panell pintat. El bon estat de la roca de suport de les pintures i l’experiència en abrics similars (de Catalunya i de la Valltorta, a Castelló de la Plana, per citar exemples del llevant mediterrani) que tampoc es veien a causa de la brutícia i on els resultats de les neteges van ser molt eficaços van donar certeses a l’Administració de l’èxit de la intervenció i el Servei d’Arqueologia va encarregar la realització de proves per a avaluar la possibilitat d’eliminar la pel·lícula de brutícia.

L’objectiu era la conservació de les pintures. El dipòsit superficial que les oculta és un factor de desenvolupament de microorganismes que poden interactuar amb la roca i provocar reaccions geobiològiques, amb les consegüents patologies d’alteració de la superfície. D’altra banda, l’ex-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 131

periència demostrava que les neteges sempre aporten nous elements per a l’estudi arqueològic dels conjunts: noves figures, complement de traços, determinació de tècniques pictòriques, etc.

Com a criteri indiscutible, en aquest tipus d’operacions de neteja sempre se segueix el de la mínima intervenció.

Només s’actua quan és possible fer-ho sense posar en risc les pintures o el suport. Es tracta de respectar els materials originals i la seva evolució en el transcurs del temps, recuperant al mateix temps la unitat estètica del conjunt.

En el cas del Cogul, les proves de neteja fetes el 2000 van demostrar que la pel·lícula de brutícia era completament soluble i que les pintures estaven perfectament fixades per l’evolució natural de la roca. L’any 2008, les zones que havien estat netejades no presentaven cap mena de variació. Tots aquests elements van induir a la neteja del 2008 per a la recuperació del conjunt. El resultat, tal com es pot comprovar, ha superat de molt les expectatives inicials. El conjunt torna a ser visible i ha recuperat totalment la seva lectura estètica normal, sense efectes falsejats per l’aplicació d’aigua i els tractaments informàtics de la imatge, que el poden fer visible però que mai reproduiran el to natural de les pintures i l’interès del context.

La desviació de la carretera, el replantejament de les tanques i la construcció del nou centre d’interpretació ajudaran a conservar el conjunt i a donar-li una difusió correcta.

Fent un resum del diagnòstic inicial, les pintures acusaven les conseqüències d’haver estat mullades, rentades i fregades amb tota mena de líquids des del seu descobriment, fet que va ocasionar la formació d’una pel·lícula de brutícia que va arribar a tapar-les completament. No hi havia, però, signes de vandalisme importants, excepció feta d’alguns cops sobre la cabra negra, en dues de les figures femenines i en la cérvola vermella de la mateixa zona. Les alteracions es concentraven al sostre i al costat sud de la cavitat i la zona de les pintures no presentava modificacions greus. En les fissures de l’escena de la dansa, les infiltracions d’aigua havien provocat lleugeres cristal·litzacions de carbonats a les vores. A la visera i a la zona de damunt de les pintures esquemàtiques, l’acció biològica havia format una crosta negra i descamacions.

La metodologia emprada en la intervenció de les pintures rupestres del Cogul no es va apartar de l’aplicada en altres abrics de característiques similars. Es va eliminar la pel·lícula de brutícia que cobria les pintures evitant en tot moment modificar les característiques morfològiques de la roca: amb pinzells suaus es va suprimir la pols superfi­ cial, que va ser solubilitzada aplicant aigua embotellada de baixa concentració en sals mitjançant compreses de paper absorbent. Les sals insolubles, sobretot carbonats, formades per precipitació a les vores de les fissures de l’escena de la dansa han donat uns lleugers vels blancs que no s’han retirat, ja que són insolubles en aigua i estan molt incrustats a la roca.

El resultat d’aquesta operació va ser completament satisfactori: la intervenció de neteja va recuperar la visió de

25/06/13 11:58

132 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

tot el conjunt i els tons naturals tant de la roca com dels pigments. En netejar les figures de les cabres i de la parella de dones de color fosc de la banda esquerra de la dansa, es va veure que una sèrie de petits cops d’origen antròpic, amagats sota la brutícia, es feien evidents. El to blanc de la roca fresca d’aquests cops provocava una alteració en la correcta lectura estètica de les figures. Per a atenuar aquest efecte, es van retocar lleugerament amb aquarel·les els punts blancs, apropant-los al to de la pàtina dels voltants.

Aquesta intervenció, a més de ser completament reversible, es va limitar a les zones d’alteració i mai no ha arribat al nivell de la pintura o de la pàtina.

El Cogul i l’art llevantí El Cogul va aportar una informació excepcional sobre les tècniques emprades en l’execució de l’art llevantí, tradi­ cionalment relacionat amb la pintura, que aquí empra diferents tonalitats de vermell i negre. El gravat era extraordinari i, fins i tot, es dubtava de la seva existència.

J. Cabré va cridar l’atenció sobre els fins gravats que delimiten el contorn d’algunes figures pintades, com també passava a Calapatà. M. Almagro, a més de compartir la proposta de J. Cabré, assenyala la presència de noves representacions d’animals, fetes amb gravats de traç fi, raó per la qual «l’edat antiga és inqüestionable». A. Alonso i G. Grimal no inclouen aquests zoomorfs gravats, però sí la presència de «moltes incisions d’època incerta, però òbviament posteriors». El descobriment dels gravats considerats llevantins del Barranc Fondo (Castellot, Terol) i de diversos conjunts amb fins gravats a Castelló, considerats finipaleolítics, alguns dels quals recorden un dels zoomorfs publicats per M. Almagro Basch, fa necessària la revisió dels del Cogul.13 En l’estudi de l’art llevantí, s’ha assenyalat «una constant i una rutina» centenària que té les seves arrels en la lectura iconogràfica de les imatges. També en aquesta qüestió, el Cogul és un referent excepcional. Les diferents lectures d’alguns motius van condicionar les propostes cronològiques inicials. És el cas de la presència d’un bisó, d’un ant i de dos cabrums que, per les banyes amb nusos, es van identificar com a Ibex alpinus. A partir d’aquestes preteses imatges, H. Breuil va datar l’art llevantí al Paleolític. En la seva primera reproducció, el zoomorf que descriu com un ant es podria identificar com un cérvol i el pretès bisó recordava un brau, encara que en l’article de l’Anthropologie modificà el calc perquè s’assemblés a un bisó. Aquesta identificació, que H. Breuil sempre mantindria, és rebutjada per tots els investigadors que el consideren, no sense certes reserves, un toro o un senglar. D’altra banda, L. M. Vidal assenyala que la forma de les banyes dels cabrums es podria explicar per la rugositat de la roca.

A partir de l’estudi de M. Almagro es descarta, com també havia fet E. Hernández Pacheco en la seva monografia sobre les Coves de l’Aranya (1924), la presència d’aquests animals de fauna freda en l’art llevantí, encara que algun

Catalan Historical 6 (Cat).indd 132

Gemma Hernández i Mauro S. Hernández

autor, com Blanc, insistís que «les Elans, le Chamois, le Saiga et les Bisons de Cogul sont certains».14 També en l’estudi dels contextos per a donar suport a les propostes cronològiques, el Cogul marcaria l’inici d’un camí que arriba fins a l’actualitat. En efecte, Ramon Huguet, rector del Cogul i descobridor de les pintures, va recollir a la vora de l’abric diverses eines de sílex que va mostrar als primers visitants. En un principi, van ser identificades com a magdalenianes o del Capsià superior, a partir de tres mitges llunes que, avui perdudes, van ser dibuixades anys després per J. Colominas i P. Bosch Gimpera, que van recollir altres peces al voltant del Cogul, algunes de les quals consideren neolítiques i les comparen amb les recollides a les coves i planells del Barranc de la Valltorta. La proposta cronològica paleolítica per a les indústries lítiques registrades als voltants dels abrics seria reiterada per H. Breuil per a altres conjunts, entre els quals hi ha Cantos de la Visera (Iecla, Múrcia), on assenyala la presència de fulles solutrianes, o Mola Remígia (Ares del Maestrat, Castelló de la Plana). No obstant això, H. Breuil va recollir fragments ceràmics en les excavacions que va portar a terme en aquest últim jaciment. M. Almagro recupera els materials del Cogul dipositats al Museu Arqueològic de Barcelona per a concloure que corresponien al Mesolític. Els seus autors eren els «caçadors que van perdurar molt de temps amb el seu gènere de vida, fins i tot quan altres pobles desenvolupaven cultura neolítica». F. J. Fortea descarta definitivament la relació d’aquestes indústries localitzades a l’entorn dels abrics pintats amb el Paleolític i, fins i tot, amb l’Epipaleolític per a insistir sobre la seva pertinença al Neolític i, fonamentalment, a l’Eneolític i al bronze. En relació amb el Cogul, els seus materials són considerats «propis de l’última decantació epipaleolítica en un moment àmpliament ceràmic».15 Sobre la lectura iconogràfica i iconològica de l’art llevantí, una qüestió amb prou feines abordada, el Cogul s’ha convertit en un referent per la reiterada reproducció d’algunes de les seves imatges i escenes. En una primera anàlisi convé assenyalar que al Cogul no es constata la presència d’arquers, si s’exceptuen els motius esquemàtics, ni d’animals ferits, utilitzats tradicionalment per a associar l’art llevantí amb els caçadors de l’Epipaleolític/Mesolític o amb aquestes poblacions en via de neolitització. El vestit de les dones, que suggereix la presència de teles, i les argolles que sembla que porten als braços remeten, en opinió de F. Jordà, a moments neolítics o posteriors.

Les imatges més conegudes del Cogul corresponen a una «escena» composta per diverses representacions femenines i un home nu. Es tracta d’una característica escena acumulativa en la qual, com ja va assenyalar M. Almagro, les dones es representen —i van ser pintades— per parelles, evitant les superposicions. F. Jordà també va insistir en el procés d’execució, assenyalant l’existència de dues escenes: una reflecteix una tauromàquia i l’altra, formada per quatre parelles de dones al voltant de la figura masculina itifàl·lica, correspon a una festa en honor

25/06/13 11:58

Art rupestre a l’arc mediterrani de la península Ibèrica. Del Cogul a Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 133

de l’esperit fecundador.16 Les diferents «lectures» sobre el procés de construcció de l’escena i de la resta de les imatges de l’abric haurien d’impulsar una profunda revisió de tot el conjunt, utilitzant la metodologia contrastada en altres jaciments. La interessant proposta de M. Almagro és, sens dubte, millorable malgrat el seu interès.

Sobre el seu significat, H. Breuil la identifica com una escena de la vida social d’aquells temps antics i la relaciona amb una dansa de dones al voltant d’un home, semblant a la que practiquen les poblacions primitives. En canvi, per a I. del Pa i P. Wernet, en el seu estudi sobre la vestimenta a Alpera i el Cogul, es tractaria de l’homenatge de la tribu a un personatge masculí destacat. J. de Morgan reitera el tema de la dansa de dones, que en la seva opinió evoca un culte a Príap. Alhora, relaciona les representacions femenines amb els cretencs, fet que el portaria a rebutjar la cronologia paleolítica imperant en aquells anys per a situar aquestes pintures del Cogul al Neolític o, fins i tot, més tard, cronologia que seria defensada per F. Jordà.

El Cogul i l’art esquemàtic Al Cogul, l’art esquemàtic es troba excepcionalment ben representat, tot i el reduït nombre d’imatges, totes de gran interès en el registre d’aquesta manifestació artística àmpliament distribuïda per tota la península Ibèrica.

Però no és l’únic conjunt a Catalunya amb aquest tipus de representacions, ja que, des de la pionera troballa del conjunt ara conegut com el Portell de les Lletres, són molts els jaciments en què es documenten motius esquemàtics. Els dos volums del Corpus de pintures rupestres publicats per la Generalitat de Catalunya i alguns articles de síntesi —des dels clàssics de S. Vilaseca fins als més recents d’A. Alonso, A. Grimal, E. Sarrià i R. Vinyes, entre d’altres— testifiquen la importància d’aquests conjunts i la diversitat dels seus motius.

Com ja va passar en les primeres troballes del sud peninsular —Cueva de los Letreros i Fuencaliente—, aquestes imatges del Cogul s’associen a jeroglífics o antigues escriptures, i és per aquest motiu que la tradició popular lliga les pintures rupestres amb una inscripció jeroglífica, que podria ser ibèrica. En el cas del Cogul, cal tenir en compte que la presència d’inscripcions ibèriques i romanes va influir molt probablement de manera important en la primera explicació del jaciment. No obstant això, des d’un primer moment H. Breuil fa referència a tres figures vermelles, esquemàtiques, que representen la caça d’un cérvol mitjançant «un dibuix que no té res d’artístich», que es poden incloure entre els dibuixos esquemàtics «prohohistórichs y pertanyents, ademés, á totes els époques bàrbares». En la seva descripció, dubta si el caçador que assetja un cérvol, identificat per la seva ramificada cornamenta, porta arc o escut i punyal. J. Cabré es decanta per escut i punyal, mentre que per a M. Almagro es tracta d’arc i fletxa. A. Alonso i A. Grimal ofereixen un nou calc

Catalan Historical 6 (Cat).indd 133

en què els braços de l’antropomorf sostenen el que sembla un petit arc i una fletxa desplaçada cap a l’extrem supe­ rior amb eixamplament central que evoca la forma d’una espasa. Tanmateix consideren que la identificació com un guerrer portador d’escut i espasa és insostenible ac­ tualment. La qüestió no és intranscendent, ja que té indubtables repercussions cronològiques.17 No ens atrevim a pronunciar-nos per una opció o per una altra, de manera que advoquem per un reestudi d’aquests motius, junt amb alguns altres antropomorfs que podrien incloure’s en l’art esquemàtic malgrat que s’han identificat com a llevantins. És el cas d’un antropomorf masculí sobre un dels bòvids i, fins i tot, de l’associat al bisó/bòvid/ senglar. La neteja recent de l’abric, sens dubte, aportarà nova informació sobre les característiques d’aquestes i d’altres figures d’aquest conjunt.

El Cogul i les inscripcions ibèriques i romanes18 L’existència d’inscripcions ibèriques gravades a les parets del Cogul no pot ser ignorada en el debat sobre el caràcter del jaciment ni, fins i tot, de la mateixa cronologia de les seves pintures.

Les observacions de M. Almagro sobre l’autenticitat i la dispersió espacial dels caràcters són d’un interès extraordinari. Proposa una lectura que ha estat acceptada pels lingüistes amb algunes variants. Assenyala la lectura parcial dels caràcters ibèrics per part de M. Gómez Moreno, amb una referència a Ildirda que li sembla evident. Les inscripcions llatines, les data entre els segles ii i i aC, i assenyala l’interès del text secvndio votvm fecit, que «assegura sense cap mena de dubte que encara per a algunes persones en època romana el lloc tenia relació amb cultes màgics, el més probable relacionats amb la dansa fàl·lica».

L’existència d’inscripcions ibèriques en altres conjunts amb art rupestre19 confirmaria la perdurabilitat d’aquests llocs com a centres d’activitats socials. A partir d’aquestes dades es podria reflexionar sobre la pervivència durant diversos mil·lennis —si s’accepten les cronologies proposades per a l’art llevantí i l’esquemàtic— d’aquests llocs, dels quals el Cogul és el millor exemple.

Fins aquí part del discurs que s’obrí amb el descobriment del conjunt de la Roca dels Moros del Cogul, a les Garrigues. Però, cent anys més tard, on som? En els paràgrafs següents intentarem fer un estat de la qüestió de la hipòtesi interpretativa.

L’art paleolític Noves troballes han incrementat el registre d’art paleolític. A la comarca de la Safor, a l’excepcional conjunt d’art moble de la Cova del Parpalló (Gandia, València), s’ha incorporat el descobriment de gravats rupestres a la mateixa cova i a la Cova de les Meravelles, al mateix terme munici-

25/06/13 11:58

134 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

pal.20 A Castelló de la Plana, s’han descobert set localitats amb fins gravats incisos de zoomorfs i motius geomètrics —l’Abric d’en Melià (la Serra d’en Galceran), Gentisclar (la Serratella), la Belladona, Mas de la Vall i la Marfullada II (Ares del Maestrat), Mas de Serra Amposta (Culla) i Cova de Bovalar—, per als quals s’ha proposat una adscripció al Magdalenià final o a l’Epipaleolític microlaminar, englobant-los sota la denominació d’art finipaleolític.

Aquestes imatges s’han utilitzat per a elevar la cronologia inicial de l’art llevantí. Per als seus descobridors, la distribució espacial a les terres de Castelló i l’absència de figures humanes i d’escenes de caràcter llevantí permetrien plantejar la hipòtesi de la continuïtat de les manifestacions rupestres paleolítiques durant l’Holocè antic, encara que en la seva opinió l’acostament cronològic no implica necessàriament una vinculació directa entre aquests motius finipaleolítics i els llevantins, «ja que cada horitzó es defineix per convencions estilístiques, temàtiques i maneres de composició i distribució espacial diferents».

L’art macroesquemàtic El descobriment de l’art macroesquemàtic va constituir durant un període un profund revulsiu en l’estudi de l’art rupestre de l’Espanya mediterrània, independentment de la posició que s’adoptés sobre la seva cronologia i el seu significat.

Malgrat el temps transcorregut i la continuïtat de les prospeccions, no s’ha incrementat el registre inicial integrat per divuit abrics agrupats en deu conjunts, ni s’ha ampliat la seva distribució espacial a les terres alacantines delimitades per les serres d’Aitana, Benicadell i Mariola i el mar, encara que s’ha proposat una àrea perifèrica d’«influència macroesquemàtica». Tampoc no s’ha modificat la proposta cronològica, basada en la posició estratigràfica de les pintures en alguns abrics i la identificació d’un art moble cardial.

En la seva variant rupestre, l’art macroesquemàtic es caracteritza per la seva ubicació en abrics poc profunds, la utilització de pintura densa de color vermell fosc i, en especial, per una temàtica exclusiva, de grans dimensions i amb un inqüestionable caràcter simbòlic, mentre que l’art moble remet a una iconografia semblant a les decoracions ceràmiques del Neolític antic.

A la zona que al moment oportú es va denominar «territori macroesquemàtic» no es coneixen noves troballes d’art rupestre, llevat que es relacionin amb aquest horitzó artístic alguns dels motius de l’Abric I del Barranc del Bosquet (Moixent, València) que ja es van incloure en l’«estil Pla de Petracos»,21 denominació que es va proposar que substituís la d’art macroesquemàtic i que encara manté algun investigador. Aquest interessant conjunt es localitza a la perifèria immediata del territori al·ludit, on també hi ha la Cova de la Sarsa (Bocairent, València), de la qual es van publicar les ceràmiques amb motius macroesquemàtics22 a les quals se n’han afegit altres amb posterio-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 134

Gemma Hernández i Mauro S. Hernández

ritat,23 alhora que es va incorporar un nou jaciment al registre inicial —Abric de la Falguera (Alcoi)—, si es con­sidera macroesquemàtic un petit fragment ceràmic imprès no cardial amb un antropomorf envoltat de serpentiformes/ ziga-zagues.24 La distribució espacial dels abrics amb art rupestre revela un decidit i ben planificat control del territori i una acurada selecció dels llocs. Es prefereixen els abrics de dimensions reduïdes i d’escassa profunditat, en alguns dels quals un mateix motiu o l’associació de diversos, com passa al Pla de Petracos, ocupa tota la superfície disponible.

En els més grans, es pinta al centre de la paret de l’abric —Abric IV del Barranc de Benialí i Abric II de la Sarga—, en la seva part més significativa o destacada —Barranc de l’Infern— i, excepcionalment, en les superfícies més regulars, com passa a l’Abric I de la Sarga. Es trien, així mateix, els abrics situats a les parts mitjanes i altes del llit del barranc o de les parets rocoses, procurant que almenys durant algunes hores els raigs solars incideixin en les pintures o, si més no, en l’abric. Tots permeten un cert control visual sobre l’entorn, tot i que en algun cas no sigui excessivament ampli, per bé que no n’hi ha cap que presenti una posició amagada.

Tampoc s’han afegit nous temes als proposats en el seu dia: antropomorfs, serpentiformes, barres i punts gruixuts, al costat d’altres motius entre els quals, no sense certes dificultats, s’ha identificat una dona acèfala i el cap d’un toro.25 En relació amb els antropomorfs rupestres, els orants constitueixen les imatges més conegudes, malgrat el seu nombre reduït, ja que només se n’han identificat tres figures —Pla de Petracos, la Sarga i Barranc de l’Infern—, precisament en els jaciments amb un millor control visual i amb la possibilitat d’una major concentració de persones davant d’ells. Aquests orants comparteixen alguns convencionalismes —braços aixecats amb indicació dels dits i caps de contorn circular—, mentre que, en el tractament de les cames, sempre doblegades cap amunt, i del propi tronc són notables les diferències. També són destacables en els serpentiformes, tant en el seu desenvolupament i posició com en la pròpia composició, que en algun cas sembla suggerir la presència d’un antropomorf, com els motius serpentiformes de l’Abric I de la Sarga, que recorden una forma clarament antropomorfa de l’Abric II d’aquest conjunt. En relació amb les representacions mobles, els orants són exclusius de la Cova de l’Or, mentre que la resta d’antropomorfs són presents, si bé en escàs nombre, en les decoracions ceràmiques de l’Or, la Sarsa i la Falguera, on els antropomorfs en X i doble Y també s’associen amb l’art esquemàtic.26 La cronologia de l’art macroesquemàtic és inqüestionable. És prellevantí, segons demostren les superposicions directes de l’Abric I de la Sarga i les indirectes de l’Abric IV del Barranc de Benialí,27 que pràcticament tothom accepta a partir d’unes fotografies discutibles.28 El suport moble, sempre en ceràmiques impreses —cardials i d’instrument—, permet datar-lo al Neolític antic, a partir del 6700 BP (5600 cal BC) amb un límit màxim de fins al 5500

25/06/13 11:58

Art rupestre a l’arc mediterrani de la península Ibèrica. Del Cogul a Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 135

BP (4358-4332 cal BC), mentre que a la Cova de l’Or apareixen les primeres ceràmiques esgrafiades. Tanmateix alguns investigadors, com Aparicio, propugnen una cronologia eneolítica o, si més no, la perdurabilitat d’alguns dels seus temes en les ceràmiques del Neolític avançat de Malta i d’Itàlia.

L’execució posterior de les pintures llevantines sobre les macroesquemàtiques de la Sarga demostraria que eren conegudes, i aquestes superposicions s’explicarien com la voluntat d’eliminar els referents simbòlics anteriors o per a mantenir el caràcter simbòlic del lloc respectant unes imatges que anaven perdent sentit en la nova societat que s’havia format, però que encara conservaven una certa vigència o, si més no, la continuïtat del lloc com a santuari, per la qual cosa no s’anul·len els motius anteriors, com passa en l’espectacular panell de l’Abric II amb antropomorfs, entre els quals el «bruixot», i serpentiformes horitzontals i verticals, ocupen de manera exclusiva la part central, com una gran fornícula, mentre que les escenes llevantines s’ubiquen en els extrems del mateix abric, a uns quants metres de distància. No és menys significativa la distribució dels cérvols a l’Abric I del mateix jaciment, que no es col·loquen sobre les parts més significatives de l’orant, com podrien ser els braços i el cap, o sobre les terminacions radials dels serpentiformes.

Les imatges macroesquemàtiques, per les seves característiques i posició en els abrics, tenen un evident caràcter simbòlic que es pot fer extensiu també a les representacions mobles. En el cas de les rupestres, la seva mida, el gruix del traç i el color vermell intens, que sovint contrasta amb el groc ocre de la roca de suport, permeten que les pintures es puguin veure des d’una certa distància, que en el cas del Pla de Petracos és des del llit del riu, com succeeix amb un dels antropomorfs del Barranc de l’Infern. En els conjunts amb antropomorfs, les pintures poden ser contemplades a la vegada i sense dificultat per més de mig centenar de persones. També es constata una selecció dels llocs on ubicar les pintures, que en els abrics petits ocupen la pràctica totalitat de la superfície i en els més grans la part central o la més visible. Dos exemples són significatius en aquest sentit.

Al Pla de Petracos s’aprofiten els petits abrics de parets de color groguenc, oberts al gris de la roca, a manera de fornícules, entre els quals en destaca un de central, i en el punt més elevat, distribuint-se dos abrics a una banda i un altre al costat contrari, encara que és possible que als voltants d’aquest últim n’hi hagués un altre si tenim en compte les restes de pintura vermella que afloren en alguns punts de la paret, totalment concrecionada.

Aquest caràcter d’espai organitzat que simula un retaule és reforçat per l’existència d’una gran pedra de cares superior i laterals planes, l’única d’aquestes característiques al lloc, que des del llit del barranc sembla formar un eix amb l’abric central mentre que els altres abrics, amb pintures o sense, es distribueixen a banda i banda. També els orants geminats del Barranc de l’Infern se situen a l’inte­ rior d’un abric obert al seu torn dins d’un altre a manera d’un gran arc en una paret imponent. Finalment, a l’Abric

Catalan Historical 6 (Cat).indd 135

II de la Sarga, la gran figura humana amb banyes i els serpentiformes verticals i horitzontals, al costat d’altres antropomorfs més petits i menys complexos, ocupen l’espai central i més visible.

La mateixa consideració de santuari han de tenir els jaciments amb art moble macroesquemàtic, encara que també fossin utilitzats com a lloc d’hàbitat i, excepcionalment, d’enterraments humans, segons la documentació proporcionada per la Sarsa. La Cova de l’Or és, sense cap dubte, un exemple fora de sèrie. Per la seva situació en els vessants del Benicadell i a 650 metres d’altitud sobre el mar, domina visualment el territori macroesquemàtic. Les seves ceràmiques amb decoració simbòlica sembla que no van ser utilitzades en la preparació d’aliments i molts dels recipients són de mida petita, tenen nanses asimètriques per a ser penjats i conserven restes d’ocre a l’interior. Es tracta d’un lloc ocupat per un grup humà privilegiat que se significa pel seu excepcional registre arqueològic, en el qual, a més de les ceràmiques simbòliques, destaca l’abundància i la diversitat dels ornaments personals.

El tema de l’orant es relaciona amb les més antigues imatges del Neolític mediterrani, en què es consideren representacions femenines, de deesses o sacerdotesses. A les imatges rupestres macroesquemàtiques no s’indica el sexe, tot i que podria interpretar-se com a femenina la de l’Abric VIII del Pla de Petracos, mentre que una de les figures geminades del Barranc de l’Infern ha estat considerada dona per A. Beltrán, en atenció a la seva mida. Les cames obertes i doblegades cap amunt s’associen tradicionalment a imatges femenines. En les representacions mobles, l’únic exemplar complet és femení tenint en compte la impressió de natis de la petxina del Cardium edule entre les cames, a manera de sexe. Aquestes imatges femenines se solen relacionar amb la fertilitat de terres i persones.

Alguns serpentiformes semblen respondre a un significat idèntic, especialment aquells que sorgeixen de diversos motius geomètrics tancats que podrien simular la llavor, mentre que la tija, representada pels traços sinuosos verticals, es remata amb dits que evoquen els orants.

A partir de les consideracions anteriors, és indubtable que l’art macroesquemàtic constitueix un horitzó artístic amb característiques pròpies, de cronologia neolítica i amb un fort contingut simbòlic relacionat amb rituals de tipus agrícola. Tanmateix s’ha considerat una «tendència local» de l’art esquemàtic, opinió que només sembla recolzar-se en els antropomorfs en X, Y i doble Y, tipològicament similars en ambdues manifestacions artístiques, encara que a nivell tècnic hi ha diferències significatives, tant en el tipus de traç i densitat de la pintura com en el color, que són més acusades entre els serpentiformes i les ziga-zagues de les dues manifestacions.

En els darrers anys, alguns motius en ziga-zaga paral·lels i de desenvolupament vertical en abrics de la conca del Xúquer s’han relacionat amb l’art macroesquemàtic, igual que ja es va fer amb anterioritat per a un antropomorf envoltat de ziga-zaga de l’Abric Roser (Millars, València) i més re-

25/06/13 11:58

136 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

centment per a una composició similar a l’abric de Los Gineses (Bicorb, València). En algun cas, aquestes ziga-zagues sovint identificades com a esquemàtiques es troben infraposades a motius llevantins, com succeeix a la Cova de l’Aranya (Bicorb, València), al Barranc de la Palla (Tormos, Alacant) i a l’abric del Tío Modesto (Henarejos, Conca).

Sobre la relació serpentiformes/ziga-zaga i motius llevantins de la Cueva de la Vieja (Alpera, Albacete) i a Marmalo IV (Villar del Humo, Conca), hi ha diferents versions dels seus calcs i descripcions. A Cantos de la Visera (Iecla, Múrcia), les superposicions proposades per A. Beltrán i F. J. Fortea han estat rebutjades. Els seus motius geomètrics es consideren ara esquemàtics, tot i que també s’han relacionat amb l’art paleolític.

Aquests motius geomètrics i les figures humanes que s’hi associen constitueixen a la conca del Xúquer un conjunt d’art prehistòric singular, que no pot identificar-se com a art esquemàtic tradicional i, en canvi, per la seva tipologia i execució, s’assembla a l’art macroesquemàtic del nucli alacantí. D’aquesta manera pren sentit la inclusió de les pintures del Barranc del Bosquet (Moixent, València) en l’art macroesquemàtic i la reinterpretació d’alguns dels motius de Beniatjar, abans considerats esquemàtics i que ara haurien de reinterpretar-se en el camí de les noves troballes, que per les seves característiques i posició entre ambdós territoris marcarien el sentit d’aquesta difusió reafirmat per la presència de ceràmiques impreses cardials a La Cocina i, fins i tot, a la mateixa Cova de l’Aranya.

Davant d’aquestes evidències, hom va proposar am­ pliar el tradicional territori macroesquemàtic, o bé crear un territori d’influència macroesquemàtica, per tal d’in­ clou­re-hi aquests abrics que correspondrien a una fase d’expansió en què s’ha perdut —o transformat— part del con­tingut simbòlic, encara que mantingui les seves característiques formals. Caldria ara plantejar-se si té entitat per a identificar-lo com un horitzó artístic independent i rebre, per tant, una denominació que no estaria exempta de polèmica, o utilitzar les existents afegint-li un adjectiu que l’identifiqui. En aquest sentit, de vegades s’associa a un art esquemàtic antic, encara no ben definit i que en aquest cas incorpora motius, composicions i tècniques que no es troben en aquests abrics i sí, en canvi, en l’art esquemàtic tradicional, concepte que es podria mantenir per a associar-lo a les noves creences relacionades amb l’enterrament col·lectiu. Més correcte seria relacionar-lo amb l’art macroesquemàtic. No sembla convenient ampliar el nucli central d’aquest darrer, que té unitat dins el territori macroesquemàtic alacantí, ni tampoc proposar una nova denominació, sempre objecte de polèmica, com si es tractés d’un horitzó artístic independent, almenys fins que es procedeixi al seu estudi. Podria considerar-se com una segona fase de l’art macroesquemàtic que necessàriament no descartés la contemporaneïtat entre alguns abrics alacantins i els de la conca del Xúquer a València i Conca i potser també en altres llocs on aquests serpentiformes apareixen infraposats a l’art esquemàtic. Quan es

Catalan Historical 6 (Cat).indd 136

Gemma Hernández i Mauro S. Hernández

publiquin i s’estudiïn en profunditat aquests abrics s’estarà en condicions de resoldre’n la filiació i de proposar-ne la denominació. Ara per ara, només es pot constatar la seva presència, la seva cronologia prellevantina, almenys en molts dels abrics, i la seva relació formal amb l’art macroesquemàtic.

L’art llevantí En aquests anys, el descobriment de nous jaciments i el reestudi d’altres han significat un notable impuls per al coneixement de l’art llevantí, encara que moltes de les qüestions que es van plantejar ara fa un segle amb la publicació de l’extraordinari conjunt del Cogul són lluny d’estar resoltes. És el cas de la seva distribució espacial, les seves característiques tècniques i iconogràfiques, la seva cronologia, el seu significat i, fins i tot, el de la seva pròpia denominació.

D’una manera reiterada, s’insisteix en l’equívoc del seu nom, que evidentment no es correspon a la seva distribució espacial actual, com tampoc ho eren les troballes ini­ cials a Terol i a Lleida, en no ubicar-se al llevant geogràfic de la península Ibèrica, tret que s’utilitzés aquest terme com a contraposició al Cantàbric, en identificar H. Breuil com a paleolítiques les manifestacions artístiques de tots dos territoris. S’han proposat altres noms que no han aconseguit obtenir el corresponent consens, de manera que es manté el terme d’art llevantí, tot i que «és no només ambigu, sinó perillosament erroni», en paraules de Beltrán. En aquest sentit, convé recordar que en la reunió de Barbastre (Osca) es va acordar mantenir «el terme d’art llevantí com un concepte convencional que és encara útil per a definir el conjunt pictòric al qual s’aplica i per a facilitar l’entesa entre els investigadors», segons recorda Baldellou. Per la seva part, E. Ripoll preferia anomenar-lo «fàcies llevantina de l’art postpaleolític».29 En totes les comunitats autònomes s’ha incrementat el nombre d’abrics amb art llevantí, encara que lamentablement no es disposa d’un registre actualitzat a partir de les documentacions fetes per a l’expedient de la UNESCO, la relació nominal del qual es va publicar al catàleg de l’exposició «Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica» i al qual M. Creu Berrocal va incorporar algunes troballes posteriors. En principi, no s’ha ampliat el territori proposat, encara que per a alguns nuclis de Jaén, com els de la Sierra del Quesada —Cueva del Encajero i abrics d’El Arroyo de Tíscar i de Manolo Vallejo— i els d’Aldeaquemada —Tabla de Pochico i Prado del Azogue—, ubicats a la perifèria del territori, es dubti de l’adscripció llevantina per les especials característiques dels seus motius, com també passa amb algunes troballes aïllades de Castella-la Manxa.

En canvi, s’han descobert nous conjunts i abrics aïllats als tradicionals «nuclis llevantins» que, establerts a partir de diferents criteris —geogràfics, iconogràfics i estilístics—, no sempre ben explícits i amb algunes contradic­

25/06/13 11:58

Art rupestre a l’arc mediterrani de la península Ibèrica. Del Cogul a Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 137

cions internes, varien en nombre.30 Segons seva distribució per les conques dels rius Segura, Xúquer, Túria i Ebre, J. Martínez García ha proposat una jerarquització inicial dels grups amb pintures llevantines en quatre categories, sobre les quals convindria insistir en un futur pròxim, en funció de la seva agrupació espacial i de la seva importància quantitativa en el registre, incloent en la Categoria 1 els nuclis del Maestrat (Castelló i sud d’Aragó) i de la conca mitjana alta del Segura (Múrcia, Albacete i Jaén); en la Categoria 2 els nuclis d’Albarrasí, conca alta del Xúquer, zona central valenciana i nord d’Alacant; en la Categoria 3 la perifèria nord (conjunts catalans i riu Vero) i la perifèria sud (comarca de Los Vélez i Quesada), i en la Categoria 4 els «abrics intermedis entre els anteriors, normalment aïllats, encara que poden respondre a buits en la investigació».31 L’art llevantí analitzat des de la perspectiva de l’arqueologia del paisatge ha generat en els últims anys diverses aportacions d’un gran interès, si bé diferents quant a l’àmbit geogràfic, la metodologia i els resultats. El treball de M. Cruz Berrocal inclou tot el territori valencià al qual s’aplica un enfocament experimental a partir de l’anàlisi de diverses variables geogràfiques i arqueologicoculturals i la utilització de diverses fonts d’informació amb un nivell distint de precisió, entre les quals l’expedient presentat a la UNESCO, el CPRL —Corpus de Pintura Rupestre Levantina del CSIC / Arxiu Gil Carlés— i un reduït treball de camp. Per la seva banda, S. Fairén32 centra el seu estudi en les comarques centremeridionals valencianes i en una anàlisi integral del territori —en el qual són presents les tres manifestacions artístiques postpaleolítiques, els jaciments d’hàbitat i les coves d’enterrament—, per concloure que les tres mostren una semblant «ocupació simbòlica de l’espai que respon a unes necessitats molt concretes: manteniment del cerimonial intergrupal, així com un progressiu increment de la territorialitat a mesura que avança la seqüència neolítica (amb abrics destinats al control de moviment i dels recursos i reunions intergrupals en un àmbit local)».

En aquesta dècada s’han descobert nous conjunts de pintures rupestres a la pràctica totalitat del «territori llevantí», amb l’excepció de la comarca de Los Vélez, que, en algun cas, aporten nous temes o permeten reinterpretar la seva tradicional iconografia, en la qual l’abundància d’animals i les escenes de caça amb arc s’han convertit en un tòpic. Són, però, extraordinàriament variades. Entre les més noves —i també més discutibles— caldria citar les de caça mitjançant apedregada, la captura d’un cérvol viu de Muriecho L o l’ús de bumerangs, que a partir de l’excepcional conjunt de la Cueva del Chopo (Obón, Terol) s’ha identificat en altres abrics de Terol, Alacant, Múrcia i Albacete. En relació amb altres temes, es podrien citar les escenes d’enfrontaments humans, les representacions femenines i masculines, la d’una dona al costat d’un cadàver masculí a l’Abric Centelles, la troballa d’un nou arbre a la Sarga o la distribució espacial d’alguns animals, com els senglars i els bòvids, que hauria de continuar amb la resta de

Catalan Historical 6 (Cat).indd 137

representacions d’animals. En aquest mateix sentit, és de gran interès el reestudi de la figura humana en la línia dels duts a terme per I. Domingo Sanz o d’alguns objectes com les puntes de fletxa. Les aportacions més singulars són, sens dubte, les relacionades amb la composició i l’estructuració interna de les escenes, de les quals constitueixen un exemple excepcional a seguir els estudis fets a la Cova dels Cavalls (Tírig, Castelló de la Plana), que destaca en el conjunt de la Valltorta.

D’altra banda, s’ha fet la revisió d’alguns dels jaciments clàssics mitjançant la realització de nous calcs i/o el reestudi dels antics amb el suport de la fotografia analògica i digital, que en algun cas ha comportat la identificació de nous motius o la correcció d’altres. Entre els publicats en aquesta dècada, destaquen els conjunts de Cova dels Cavalls, Mas d’en Josep i la Saltadora (Valltorta), Cinto de les Lletres, Val del Charco del Agua Amarga, Cañaica del Calar i la Sarga. A Catalunya, cal destacar l’Abric I de la Serra de la Pietat, a Ulldecona (Tarragona).

El debat sobre la cronologia de l’art llevantí s’ha intensificat a l’última dècada, en la qual els investigadors s’han alineat entre els que defensen una cronologia epipaleolítica, reivindicada fins i tot en els propis títols dels seus articles, i els que s’inclinen per la neolítica, seguint una discussió que remunta a dècades anteriors. D’altra banda, s’ha intentat la datació absoluta d’algunes pintures amb un resultat desigual. En algun cas, s’ha comprovat, després de les analítiques corresponents, l’absència de matèria orgànica, com passa amb les pintures negres de la Saltadora en tractar-se d’òxid de manganès. A l’Abric del Tío Modesto (Henarejos, Conca), es daten capes d’oxalats entre 5320-5010 cal BC i 4800-4610 cal BC,33 datacions que convindria mantenir en una reserva prudent fins que es constati la validesa del mètode i s’indiquin amb precisió les capes datades. Les proves iniciades a Ulldecona (Montsià), en dos moments distants en el temps i amb laboratoris diversos, han resultat també fallides fins ara.

Per als partidaris de l’Epipaleolític/Mesolític, la iconografia constitueix l’argument de suport, encara que mai s’expliciti d’una manera clara, i per a alguns sembla existir una relació de continuïtat amb l’art finipaleolític, sobre la qual s’ha insistit a partir del descobriment dels extremament prims gravats incisos de Terol i Castelló, en especial els del Barranc Fondo. Entre aquest grup d’investigadors, es mantenen algunes discrepàncies significatives, ja que mentre que per als uns l’art llevantí enfonsa les seves arrels en el vell art paleolític, d’altres accepten l’«existència d’una evolució clara, iniciada en l’art mobiliari gravat/ pintat del magdalenià final-epimagdalenià i els conjunts a l’aire lliure gravats/pintats que van usar les mateixes tècniques gràfiques en els períodes epipaleolítics-mesolítics i els desenvolupats en els primers processos de neolitització en territoris llevantins».34 Aquesta relació d’una certa continuïtat amb l’art paleolític, concretada en les plaquetes del Parpalló, també va ser plantejada per R. Vinyes al congrés sobre art llevantí de Múrcia. Per la seva banda, A. Alonso continua mantenint que el llevantí és un art de

25/06/13 11:58

138 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

caçadors que cronològicament tindria el seu inici en un moment imprecís, que hipotèticament situa al vuitè mil· lenni i les seves etapes finals, per les superposicions de la Sarga, al llarg del cinquè mil·lenni en dates sense calibrar.

També insisteix en aquesta cronologia epipaleolítica M. A. Mateo, que d’una manera reiterada rebutja els arguments d’una cronologia neolítica, sense indicar el moment ni les motivacions que expliquin la seva aparició en un període no precisat de l’Epipaleolític, encara que recentment plantegi que no va existir una ruptura amb la tradició artística paleolítica, amb la qual fa anys va relacionar els motius geomètrics de Cantos de Visera (Iecla, Múrcia) i que ha reiterat recentment en no «descartar una possible filiació paleolítica per als traços en ziga-zagues, les retícules i possiblement les figures camallargues, per a les quals no tenim paral·lels en tot l’art postpaleolític» i que també s’han considerat esquemàtiques. Per a A. Beltrán, és un «art postpaleolític i preneolític, sense perjudici de les seves vinculacions amb les fases finals paleolítiques i amb les inicials del Neolític i fins i tot de l’Eneolític».35 La proposta d’una cronologia postepipaleolítica que ja va formular F. Jordà Cerdà a partir de la seva heterodoxa «lectura» de la iconografia seria corroborada per F. J. Fortea amb la identificació de l’art lineal-geomètric i per les noves troballes d’art rupestre i moble a Alacant als anys vuitanta del segle passat, coincidint amb un millor coneixement de l’Epipaleolític i el Neolític regionals. El «model dual» de neolitització trobaria en l’art, si més no a les terres valencianes i aragoneses, nous arguments en la seva formulació, en associar en aquell moment l’art llevantí amb els «epipaleolítics en via de neolitització» i el macroesquemàtic amb els «neolítics purs». En els últims vint anys han sorgit diferents propostes que, acceptant una cronologia neolítica, la matisen, la modifiquen o la rebutgen, segons una diferent valoració del procés de neolitització de les poblacions mesolítiques locals. P. Utrilla relaciona l’art llevantí amb els «neolítics aculturats de tradició epipaleolítica», encara que no descarta «que pogués existir un art llevantí en l’Epipaleolític geomètric, i fins i tot en època anterior». Sobre aquestes mateixes qüestions insisteix V. Baldellou a partir de l’anàlisi de la distribució de l’art postpaleolític a Aragó, en el qual l’art llevantí es relaciona a Terol amb jaciments epipaleolítics i una neolitització tardana. Aquest possible origen epipaleolític i el seu ple desenvolupament en el Neolític és compartit per altres investigadors, encara que sempre desvinculant-ne l’origen de l’art paleolític.

A l’extrem contrari i després d’una detinguda anàlisi dels contextos, l’art llevantí s’ha anat desvinculat del Neolític antic i dels epipaleolítics en via de neolitització o aculturats en proposar-se una cronologia postcardial amb posterioritat al primer quart del sisè mil·lenni BP. Des de fa més de vint anys s’insisteix en la seva cronologia neolítica, a partir dels arguments estratigràfics, tipològics i d’art moble que es van indicar, sobre els quals s’han plantejat diverses crítiques, tot i que es tractava d’una hipòtesi que en formular-se era aplicable al «territori llevan-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 138

Gemma Hernández i Mauro S. Hernández

tí» alacantí i que ara podem estendre, almenys, a les terres entre el Segura i el Xúquer. En aquest sentit, caldria citar les superposicions de la Sarga, que són inqüestionables com gairebé tothom sembla acceptar; alguns elements iconogràfics, entre els quals les polseres, també presents al Cogul, que no es poden rebutjar, com s’ha suggerit, per una deficient interpretació dels calcs; les puntes de fletxa, i la presència d’un arbre en l’art moble de la Sarsa que recorda els dos pintats a la Sarga. Els rigorosos estudis sobre l’Epipaleolític i el Neolític regionals i sobre l’arqueologia del paisatge neolític constitueixen importants aporta­ cions a la contextualització de les ma­nifestacions simbòliques postpaleolítiques de la façana oriental de la península Ibèrica que, en el cas de l’art llevantí, progressivament l’han anat allunyant del començament del Neolític per a situar-lo a l’època en què el dualisme cultural ja havia desaparegut. Ja no narra el procés de neolitització, com es va suggerir al moment oportú. Ara caldria atribuir a les seves imatges «un menor contingut narratiu i un major contingut simbòlic, potser religiós, com s’ha postulat diverses vegades. Potser descrivien la seva forma de vida ideal, o van poder servir d’indicador territorial, senyal de pas o ruta d’emigració, lloc de trobada, mitjà per a intercanvi d’informació, com a pràctica relacionada amb la consolidació de xarxes socials i de matrimoni, o com a santuari».36 També s’han fet diverses lectures antropològiques, lligades al totemisme i al xamanisme, de moltes de les escenes llevantines, insistint en el seu contingut simbòlic amb interpretacions que, tot i els riscos que implica aquest tipus d’anàlisi, obren noves perspectives en l’estudi d’aquesta manifestació artística que, pel naturalisme de les figures i l’abundància i diversitat d’escenes, permet formular diferents hipòtesis sobre el seu significat.

L’art esquemàtic En els darrers anys, el nombre de jaciments amb art esquemàtic a l’arc mediterrani s’ha incrementat fins al punt de superar àmpliament el mig miler. Molts romanen inèdits i d’alguns altres només se n’han publicat algunes imatges, gairebé sempre les més completes i ben conservades. Una millor contextualització va permetent una nova lectura sobre la seva cronologia i significat a partir de noves propostes sobre la seva distribució espacial a diverses escales.

També, com ja passava amb l’art llevantí, la distribució espacial de l’art esquemàtic rupestre és irregular, amb significatives concentracions d’abrics en algunes zones, tradicionalment agrupades a les conques dels rius, i l’absència o escassetat en d’altres, en les quals sovint se citen troballes de motius aïllats, gairebé sempre simples barres i taques que es consideren esquemàtiques, encara que moltes són d’execució recent o, si més no, no prehistòriques.

En aquests últims anys, únicament Catalunya ha realitzat sistemàticament la documentació dels conjunts i són

25/06/13 11:58

Art rupestre a l’arc mediterrani de la península Ibèrica. Del Cogul a Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 139

moltes les comunitats que no han fet els corresponents inventaris, de manera que no disposem ni tan sols d’una simple relació de l’art esquemàtic en l’arc mediterrani. En canvi, s’han publicat conjunts aïllats d’un interès extraordinari, alguns dels quals en espais fins ara buits o amb uns pocs abrics, corroborant així la necessitat de prosseguir les prospeccions sistemàtiques tant als territoris ben coneguts com en altres de nous. La relació de nous abrics és àmplia, encara que lamentablement no es disposa de la publicació dels corresponents corpora actualitzats, ja que molts, com els de Catalunya o els de la província d’Alacant, es remunten a l’última dècada del segle passat. En altres comunitats, com és el cas d’Aragó i Múrcia, només es disposa del seu percentatge en relació amb l’art llevantí.

Pràcticament no s’ha variat el repertori dels motius ja coneguts, que es descriuen seguint la tipologia de P. Acosta que, quaranta anys després, necessita una profunda revisió. S’ha modificat, en canvi, la distribució espacial de la pràctica totalitat de motius, generalitzant-se arreu del territori la presència dels geomètrics més simples i d’alguns antropomorfs, mentre que d’altres es concentren en determinades zones i s’amplia l’àrea de distribució d’alguns, entre els quals destaquen els motius simbòlics.

El «sistema simbòlic esquemàtic» de J. Martínez García,37 amb els seus tres nivells analítics —escala macro (espai geogràfic), mitjana (abrics) i micro (panells)—, ha tingut una àmplia repercussió en els estudis de l’art esquemàtic regional, en especial els referits a la distribució espacial i als tipus d’abrics i, en menor mesura, a les tres categories de panells —ambigu, horitzontal i vertical—.

La influència dels primers es pot rastrejar en els treballs sobre la Comunitat Valenciana en els quals la seva proposta de distribució espacial adquireix un protagonisme excepcional.

La cronologia de l’art esquemàtic semblava resolta a finals del mil·lenni passat, ja que la identificació d’una sèrie d’objectes mobles —ceràmiques i ídols d’os— d’Andalusia i de la Comunitat Valenciana permetia datar-lo entre el Neolític antic i l’Eneolític, sense descartar la seva perdurabilitat durant l’edat del bronze.

En aquests últims anys, s’ha pogut precisar la cronologia de l’art esquemàtic i plantejar, no sense unes certes discrepàncies, la seva relació amb els arts macroesquemàtic i llevantí, amb els quals comparteix territori, des de noves perspectives, a partir d’un millor coneixement de les seqüències regionals, d’una relectura de la distribució espacial a diverses escales dels abrics i dels seus motius, i del significatiu increment del nombre i la varietat del seu art moble —els anomenats paral·lels mobles—. En aquest últim aspecte, cal destacar el descobriment de nous conjunts que se sumen als registrats fa més de vint anys i, en especial, de més d’un centenar de còdols amb restes de pintura vermella a la Cueva de Chaves (Bastarás, Osca), en què s’han identificat motius geomètrics —creus, feixos de línies, barres, feixos convergents a manera d’estel·liformes, punts, cercles— i tres variants d’antropomorfs, un dels quals de tipus orant i els altres de cap triangular i en phi,

Catalan Historical 6 (Cat).indd 139

en el que, sens dubte, constitueix una de les troballes arqueològiques de més interès dels últims anys per la seva singularitat i precisa cronologia del Neolític antic, fet que corroboraria l’origen neolític de l’art esquemàtic segons Utrilla i Baldellou. D’altra banda, es disposa d’extraordinaris corpora de ceràmiques neolítiques amb decoració simbòlica similar a molts dels motius que apareixen pintats a les parets dels abrics, fet que ha permès datar-los amb una certa precisió cronològica, encara que la llarga pervivència d’alguns hagi generat diferents propostes i no poques discussions. És el cas dels estel·liformes, els ramiformes i alguns tipus humans, que es registren des del Neolític antic fins a l’edat del bronze, mentre que altres, com els oculats i les figures bitriangulars, són exclusius de l’Eneolític.

La distribució espacial de les pintures rupestres esquemàtiques i la seva relació amb la resta de manifestacions artístiques postpaleolítiques, amb les quals sovint comparteix territori, abric i, fins i tot, un panell, ha estat objecte d’una especial atenció en els darrers anys. Si bé uns quants temes —antropomorfs en Y, Y invertida, doble Y i X— són similars als de l’art esquemàtic, se’n diferencien pel tipus de traç i el color de la pintura i, especialment, per la resta de motius macroesquemàtics, tant en tipologia com en mida. És inqüestionable que hi ha un art esquemàtic moble durant el Neolític antic, com ho testifiquen les decora­ cions ceràmiques impreses —cardials i d’instrument— i els còdols pintats de Chaves. És més difícil precisar si, sobre bases segures, existeixen pintures rupestres esquemàtiques d’aquest moment, que explicarien l’existència d’un art esquemàtic antic, contemporani de l’art macroesquemàtic o immediatament posterior, encara en el Neolític antic, i també de l’art llevantí en algunes zones, a jutjar per les superposicions esquemàtiques sobre llevantines i —menys nombroses— de llevantines sobre esquemàtiques. Entre els motius esquemàtics del registre moble, caldria citar els estel·liformes, els ramiformes, els antropomorfs en Y, doble Y i en X, i diversos motius geomètrics a partir de diferents combinacions de barres. De tots ells, n’hi ha exemples rupestres en aquests territoris, al llarg de l’arc mediterrani. Actualment, es constata una acceptació unànime de l’origen al Neolític antic per a l’art esquemàtic, que a Osca s’associa als neolítics purs, mentre que a la Comunitat Valenciana s’ha identificat un art esquemàtic antic que caldrà caracteritzar en un futur a mesura que es publiquin els nous conjunts descoberts a les terres valencianes i es precisi millor el que en altres oca­ sions hem relacionat amb l’art d’«expansió» o d’«influèn­cia» macroesquemàtica. És cert que altres temes esquemàtics en el registre moble del Neolític antic —estel·liformes/soliformes i ramiformes— no es troben en l’art macroesquemàtic, per la qual cosa necessàriament han de relacionar-se amb l’art esquemàtic, tot i que no es disposi d’una sòlida documentació que permeti una adscripció segura al Neolític antic dels soliformes i els ramiformes rupestres, alguns dels quals, per la seva associació amb altres motius,

25/06/13 11:58

140 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

són més tardans, fet que d’altra banda també corroboraria el registre moble del Neolític final i l’Eneolític.

El conjunt de motius que podrien integrar aquest art esquemàtic antic estaria format per barres, ziga-zagues horitzontals i verticals, figures humanes en X, Y, Y invertida i doble X i estel·liformes —soliformes i ramiformes—.

Aquests mateixos motius, o almenys alguns, es mantenen en moments posteriors, de manera que a hores d’ara és impossible incloure un determinat abric o motiu en una fase o en una altra. En aquest sentit, adquireixen un interès especial els antropomorfs de la Cova de la Sarsa, a la paret propera al doble enterrament neolític, que es po­ drien associar a la pròpia ocupació de la cova durant el Neolític antic. Els motius zoomorfs s’incorporen en moments postcardials, llevat que els dos fragments amb decoració impresa d’instrument de la Cova de l’Or, amb cabrúm, bòvid i cèrvid, que en el seu moment es van associar amb l’art llevantí, es considerin ara esquemàtics, com han plantejat alguns investigadors. És esquemàtic, sens dubte, l’altre fragment de la mateixa cova, ara amb tres zoomorfs —cabrums o cèrvids— incomplets.

També és inqüestionable la perdurabilitat de l’art esquemàtic fins al Calcolític i, amb certes reserves i en algunes zones, fins a l’edat del bronze. Els ídols són les úniques imatges que d’una manera segura permeten identificar un moment del Neolític final / Calcolític en l’art esquemàtic, ja que per la resta de motius la seva presència podria rastrejar-se en diversos moments del Neolític, almenys en el seu vessant moble. Per a les terres meridionals de l’arc mediterrani, compreses entre les conques del Segura i el Xúquer, es disposa d’un actualitzat registre de motius rupestres i mobles tradicionalment considerats ídols, entre els quals els oculats són els més abundants i de més àmplia dispersió, tot i que també es registren, segons les tipolo­ gies tradicionals, els bitriangulars, els ancoriformes, plaques i halters, si bé la identificació d’alguns sigui, si més no, discutible. Entre les troballes més interessants d’aquesta dècada, es podrien citar les que amplien l’àrea inicial de dispersió dels oculats, com els pintats a l’Abrigo de los Oculados (Henarejos, Conca), que en recorden un altre de Cantos de la Visera, i el moble sobre os de la Cueva de Las Mulatillas (Villagordo del Cabriel, València). Caldria, així mateix, esmentar dos excepcionals peces recuperades en les excavacions de la Glorieta de Sant Vicent, a Llorca (Múrcia). Una d’elles, que formava part de l’aixovar d’un enterrament individual en fossa datat el 4075 ± 30 BP, correspon a una escàpula d’animal amb decoració pintada en vermell de dos ulls amb pupil·la i punts al seu voltant.

L’altre, ara sense context, és un petit objecte de forma triangular en pedra calcària en una de les cares del qual es va pintar en negre un ramiforme amb dos cercles a manera d’ulls a l’extrem superior que recorda el rupestre de l’Abric de l’Esperit Sant de València.38 Acceptat el seu origen neolític i la seva presència, com a mínim, fins al Calcolític, sembla que es tracta d’un mateix horitzó artístic al qual es van incorporant noves imatges, se’n modifiquen algunes i es genera una distribució espa-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 140

Gemma Hernández i Mauro S. Hernández

cial diferent, tant a nivell territorial com als propis abrics i panells. En aquest sentit, adquireixen un interès especial les propostes d’anàlisi interna dels panells de J. Martínez García en distingir entre «panell ambigu», que es correspon a moments inicials —cardials i epicardials—, i «panell vertical», les imatges del qual s’agrupen en unes línies verticals, que s’identifica amb desigualtats socials i que se situaria al Neolític final / Calcolític.

També s’han fet diverses propostes sobre el significat de les pintures llevantines, insistint en el seu contingut religiós relacionat, com l’art llevantí, amb el xamanisme i el totemisme o amb un contingut arqueoastronòmic en el cas de les pintures del Barranc de Biern, a Tarragona.

Els gravats rupestres Una assignatura pendent per part de totes les comunitats autònomes que van signar l’expedient sobre l’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica per a la seva inclusió a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO és la documentació, estudi i inclusió, si fa al cas, dels jaciments amb gravats rupestres. Actualment, cap de les nostres comunitats ha portat a terme —o si més no, no s’han divulgat— els corresponents inventaris de jaciments amb gravats rupestres, sobre els quals en els últims anys s’observa un cert interès, tot i que no generalitzat, per la seva catalogació i estudi.

Tècnicament, es constata un predomini absolut dels gravats realitzats amb la tècnica del picat, en general continu, en el qual els punts de percussió formen solcs de diferent profunditat, amplada i secció, i excepcionalment discontinu, amb els punts de percussió gruixuts, aïllats i sovint poc profunds. La majoria d’aquest tipus de gravats es localitza a l’aire lliure, aprofitant afloraments rocosos i pedres soltes, i es troben afectats per tota mena d’agents naturals —pluja, neu, calamarsa, vent...— i colonitzats per líquens i fongs, i molts d’ells presenten un deficient estat de conservació, per la qual cosa moltes formacions naturals s’han identificat com a gravats. Sovint és difícil precisar, a partir dels senyals dels punts de percussió, el tipus d’instrument utilitzat en la seva execució i l’existència d’abrasió, que sembla constatar-se en alguns.

Els gravats incisos presenten una gran diversitat tècnica i formal. A més dels fusiformes, dels quals no s’ha incrementat el registre en aquesta última dècada, es constata la presència d’uns gravats prims i superficials, molts dels quals només perceptibles amb llum rasant, de vegades aïllats i altres vegades molt junts a manera de raspat superficial.

En un percentatge elevat, els gravats picats corresponen a èpoques històriques, si tenim en compte els temes representats, especialment els motius cruciformes i les figures d’animals, encara que de vegades aquestes creus s’hagin relacionat amb antropomorfs esquemàtics de cronologia prehistòrica. Les anàlisis sobre la tipologia d’aquests motius cruciformes, la seva ubicació i els seus

25/06/13 11:58

Art rupestre a l’arc mediterrani de la península Ibèrica. Del Cogul a Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 141

paral·lels en objectes mobles i en grafits murals han permès datar-los a partir de l’edat mitjana a Aragó, a Castelló de la Plana i a Catalunya, tot i que d’altres del Principat es consideren prehistòrics i es relacionen amb l’art esquemàtic. Alguns d’aquests gravats, per la seva temàtica o proximitat a jaciments arqueològics, es consideren ibèrics, per la presència de cavalls i genets, o prehistòrics, del Neolític i l’Eneolític, per la seva relació formal amb la pintura esquemàtica o ja de l’edat del bronze, en la qual, per la seva ubicació, es daten, entre d’altres, els del Cerro del Cuchillo (Almansa, Albacete) i els de Monte Arabí (Iecla, Múrcia), les cassoletes i canalons dels quals semblen respondre a rituals relacionats amb l’aigua i la fertilitat de la terra. Tanmateix no totes les cassoletes i canalons tenen la mateixa cronologia i significat, tot i que en la seva majoria acumulin l’aigua de la pluja. La majoria d’aquestes cassoletes són artificials, però també són abundants les naturals —els anomenats caps d’olla a Múrcia—, que els pastors i caçadors sovint amplien o transformen perquè hi beguin els animals.

Són també històrics els gravats incisos molt prims que representen punyals de fulla triangular, estrelles, escaquers i jocs o feixos de línies, semblants als grafits murals en construccions medievals i modernes, en què es repeteixen amb una certa freqüència els mateixos temes.

Tretze anys després de Kyoto.

Estat de la qüestió El 2 de desembre de 1998, la UNESCO, en la reunió celebrada a Kyoto, va incloure l’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica en la seva llista del Patrimoni Mundial. Culminava aleshores un llarg procés en el qual tècnics especialistes de sis comunitats autònomes —Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa, Catalunya, Múrcia i València— havien elaborat un document modèlic en el qual s’incloïen tots els jaciments amb art rupestre coneguts fins en aquell moment. L’origen de la proposta era l’art llevantí, que ja a mitjan segle xx era considerat el testimoni més viu de totes les manifestacions que ens van llegar les poblacions prehistòriques europees. També s’hi van incorporar conjunts amb altres manifestacions artístiques que compartien amb l’art llevantí un mateix territori i, fins i tot, un mateix abric i panell.

A suggeriment de la UNESCO, i per decisió conjunta de les sis comunitats autònomes, es va crear el Consell d’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica —CARAMPI— que, segons es recull en la seva acta de constitució,39 s’encarregaria del seguiment de la declaració de Patrimoni Mundial, de l’actualització de l’inventari, de la proposta de models d’intervenció en documentació, protecció, conservació, senyalització i difusió de l’art rupestre, de l’elaboració d’informes i de l’organització de reunions de caràcter tècnic i/o científic. Així mateix, el Consell proposà l’edició d’una revista —Panel— que, sense oblidar la investigació, s’ocupés de la protecció, conser-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 141

vació i difusió de l’art rupestre. Aquesta revista —la primera en l’àmbit hispà dedicada al tema— responia a l’esperit del Consell i generava múltiples expectatives aviat avortades, ja que només se n’ha editat un volum. En aquest primer i, de moment, únic número (un de segon espera veure la llum properament) s’informa de la gestió i dels últims descobriments d’art rupestre en cada un dels territoris autonòmics i de l’exposició que, amb caràcter itinerant, difondria amb un èxit extraordinari els conjunts més significatius. S’hi incloïen, així mateix, diversos estudis monogràfics, recensions de publicacions i la bibliografia sobre l’art rupestre en aquest àmbit territorial entre el 1997 —data de tancament del document— i el 2000.

Amb anterioritat, l’any 1997, es va endegar el projecte d’una exposició conjunta que va ser organitzada per a donar a conèixer la candidatura a la llista del Patrimoni Mundial.40 Intentant reproduir el contingut de l’expe­ dient presentat per les sis comunitats, es van muntar divuit panells cada un dels quals es va dedicar de manera monogràfica a un conjunt —tres de cada comunitat— més cinc panells que incorporaven uns breus apunts sobre el significat de les pintures, els seus trets essencials, la distribució geogràfica dels conjunts, els altres llocs del món inclosos en la llista del Patrimoni Mundial i una reflexió sobre el futur.41 L’exposició s’acompanya d’un catàleg en el qual cada comunitat autònoma va afegir un capítol donant informació sobre el seu art rupestre i el seu model de gestió. A Catalunya, amb motiu de la presentació de l’exposició a Girona i a la Vall d’Aran, es va organitzar un concurs literari per a estudiants de sis a setze anys sota el motiu «Explica’ns un conte. Fes història», que va donar lloc a un llibre emotiu i original.42 L’aportació més important d’aquests últims anys és, sens dubte, la incorporació d’una nova i ben formada generació d’investigadors que han iniciat nous camins en l’estudi de l’art prehistòric a l’Espanya mediterrània ampliant, matisant o corregint algunes de les opinions fortament arrelades durant dècades en la nostra literatura científica. S’han obert nous camins en tot el procés d’investigació, tant en la prospecció —sens dubte afavorida pel significatiu increment del nombre d’investigadors i el desenvolupament de l’anomenada arqueologia de gestió—, el calc i la reproducció com en el seu propi estudi a diversos nivells. Els avenços tecnològics en fotografia i informàtica —i la seva «democratització» amb l’abaratiment dels preus— han permès la progressiva substitució del calc directe o amb bastidor —aquest últim només utilitzat en el nostre àmbit— pel calc digital, que convé seguir perfeccionant, en especial en la seva posterior reproducció. D’altra banda, la qualitat tècnica de les publicacions ha millorat sensiblement la reproducció de les imatges. S’han aplicat, així mateix, noves metodologies i analítiques en l’estudi del color i del suport.

En l’àmbit de l’estudi dels conjunts i abrics, destaquen les aportacions metodològiques a escales «micro» —anàlisi de les irregularitats del suport i de la seva relació amb les imatges— i «meso», amb l’estudi de la composició dels

25/06/13 11:58

142 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

panells. Es disposa, així mateix, de diversos catàlegs d’art rupestre a pràcticament totes les comunitats autònomes i de diverses —i sovint contradictòries— propostes de contextualització de les manifestacions artístiques. Finalment, l’interès generalitzat per l’arqueologia del territori i del paisatge, gràcies als avenços en els sistemes d’informació geogràfica, ha permès abordar des de noves perspectives i sobre bases més objectives l’entorn dels conjunts amb art rupestre amb resultats no sempre coincidents.

Al registre de 757 localitats que el 1998 es van incloure a la llista del Patrimoni Mundial, s’hi ha incorporat en aquests tretze últims anys un nombre no ben precisat d’abrics —cosa que ens situaria possiblement en més de 1.500 llocs—, uns pocs dels quals s’han publicat extensament, tot i que d’alguns només se n’ha indicat la presència i que la majoria romanen inèdits.43 Així, a Catalunya, per citar un exemple, en menys d’una dècada s’han descobert i documentat quaranta-tres noves estacions d’art rupestre i dos conjunts amb gravats.

Incidint novament en temes tan importants com la intervenció directa en els abrics i la millora en la lectura dels panells pintats, i centrant-nos a Catalunya, cal assenyalar que, vist l’èxit de les intervencions al Cogul i a Ulldecona, l’any 2010 el Servei d’Arqueologia va decidir intervenir d’una manera important en el jaciment de Cabrafeixet (el Perelló, Baix Ebre), ja que algunes de les seves figures semblaven haver estat objecte d’agressions. L’actuació va ocupar dos exercicis pressupostaris. El 2010 es va substituir el tancament existent —que permetia arribar a les figures amb facilitat— per un de nou allunyat de la paret pintada, molt més efectiu i respectuós amb l’entorn. El 2011 es va portar a terme la neteja del conjunt.

Les pintures de Cabrafeixet van ser reconegudes com a prehistòriques el 1922, durant la segona expedició efec­ tuada a la zona per l’equip de P. Bosch Gimpera i J. M. Colominas, de l’Institut d’Estudis Catalans, i durant l’any 1988 foren objecte d’una documentació exhaustiva, dins el Projecte Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya. Les figures s’agrupen en tres zones i en el moment de la seva documentació s’hi van comptabilitzar un total de tretze representacions, encara que algunes no eren clarament identificables. Sembla clar, també, que algunes de les petites concavitats immediates haurien estat pintades, ja que es conserven restes de pintura que per les seves propor­ cions són impossibles d’identificar.

La intervenció va abastar el conjunt en la seva totalitat, i les novetats es van donar en el primer grup de pintures. Es partia, en principi, d’una escena composta per sis representacions que corresponen a tres cabrums, una cérvola, un arquer i restes de pigment. Els colors de les figures va del castany —vermellós fosc— al vermell. Tota la part superior d’aquest primer grup de pintures donava a la roca una forta coloració vermella que, a priori, semblava pigment. La intervenció de neteja va posar al descobert part del cos del cabrum conservat a més altura i —a la part dreta inferior del panell— les cames del darrere d’un animal, una possible figura humana i el cap d’un altre animal.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 142

Gemma Hernández i Mauro S. Hernández

Realment espectacular és també la recuperació de part de l’arquer: s’ha fet visible tot l’avantbraç esquerre, des del colze fins a la mà, de la qual s’observen nítidament els dits, així com tota la corda de l’arc que sustenta.

Amb la mateixa fortuna es va actuar el 2010 en la recuperació de les pintures de l’Abric IV d’Ermites de la Serra de la Pietat (Ulldecona, Montsià). Les parets laterals de la cavitat eren totalment recobertes amb grafits, mentre que la part central i més profunda presentava una pel·lícula de color gris fosc i negre originada per motius antròpics i naturals, fet que donava una imatge intolerable de brutícia, deixadesa i desconsideració a l’abric. Pel que fa a l’eliminació dels grafits, la neteja va ser un èxit i pràcticament es van eliminar tots.

La intervenció al panell de les pintures va tenir un tractament especial que va permetre recuperar quatre figures: dues cabres, el cap d’una de tercera i una línia en ziga-zaga. Actualment, aquestes figures són visibles des del peu de l’abric per a qualsevol tipus de visitant. Un altre dels objectius de la intervenció era el d’identificar la substància de color ocre que recobria part de la paret esquerra. Va ser delimitada en la seva extensió i es va confirmar la presència de pintura sobre d’aquesta capa. Ara s’està analitzant per intentar confirmar si es tracta d’una preparació de la paret prèvia a ser pintats els motius i avançar en la seva datació.

Per acabar de dibuixar les actuacions més importants dutes a terme a Catalunya en aquests últims anys —un cop assenyalada la documentació de nous conjunts, les tasques de neteja i intervenció directa i la troballa de nous motius i els tancaments—, hem de fer referència al congrés «Datant l’art rupestre».

Dins el marc de les celebracions del desè aniversari de la inclusió per part de la UNESCO de l’art rupestre de l’arc mediterrani a la península Ibèrica en la llista del Patrimoni Mundial (Kyoto, 1998), el Servei d’Arqueologia i Pa­ leontologia de la Generalitat de Catalunya va celebrar el Congrés «Datant l’art rupestre: l’arc mediterrani peninsular entre l’absolut i el relatiu» per tal d’exposar i debatre al voltant dels avenços relatius a datacions d’aquesta mena de manifestacions i jaciments (plantejaments teòrics, mètodes, resultats, etc.). La trobada científica va tenir lloc els dies 17, 18 i 19 de juny de 2009 i va assolir la participació de cent tres investigadors, tant d’aquí com vinguts de diversos punts peninsulars, europeus i de l’altre costat de l’Atlàntic.44 No ens estenem sobre el contingut de les diverses ponències i el debat perquè la publicació de les actes per part del Departament de Cultura és imminent.

Han passat més de cent anys des de l’extraordinari descobriment del jaciment de la Roca dels Moros del Cogul que va permetre identificar els arts llevantí i esquemàtic i les primeres inscripcions rupestres ibèriques. L’interès que va despertar aquella troballa va marcar l’inici d’un camí que, amb les seves llums i ombres, arriba fins a l’actualitat i que afecta tots els conjunts amb art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica. El Cogul va ser pioner en el seu estudi. També ho va ser en la conservació

25/06/13 11:58

Art rupestre a l’arc mediterrani de la península Ibèrica. Del Cogul a Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 143

i difusió. Ara ha de continuar indicant el camí en l’estudi, ja que algunes de les qüestions que romanen fosques, o en penombra, possiblement trobaran resposta en una «relectura» de les seves imatges. També ha de marcar la ruta a seguir en els treballs de conservació i difusió de l’art rupestre, en els quals Catalunya —ja des de l’interès de l’Institut d’Estudis Catalans el llunyà 1908 per l’art rupestre i recollit el plançó pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat, amb l’excel·lent treball de documentació iniciat fa ja més de dues dècades i els més recents treballs de neteja dels conjunts de la Vall de la Coma (l’Albi), Segarulls (Olèrdola), Abrics de la Serra de la Pietat (Ulldecona) o Cabrafeixet (el Perelló) dins el marc del projecte Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya, únic a la Península— va iniciar un camí que, amb una fortuna desigual, han continuat totes les comunitats autònomes.45

Notes i referències [1] C. Rocafort. «Les pintures rupestres de Cogul». Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (Barcelona), XVIII, núm. 158 (1908), p. 65-73.

[2] M. Góngora y Martínez. Antigüedades prehistóricas de Andalucía. Imprenta C. Moro, Madrid 1868.

[3] Per a més informació sobre la història de les troballes a Catalunya, vegeu R. Viñas i J. Castells. «Art prehistòric, art rupestre. Les primeres manifestacions artístiques». A: Xavier Barral i Altet (dir.). Art de Catalunya = Ars Cataloniae. Vol. 8. Pintura antiga i medieval.

L’Isard, Barcelona 1997-1999, p. 12-37.

[4] Agraïm al professor Juan Manuel Abascal la consulta del manuscrit sobre el qual prepara la seva publicació.

[5] S. Vilaseca. «Las pinturas rupestres naturalistas y esquemáticas de Mas del Llort en Rojals (provincia de Tarragona)». Archivo Español de Arqueología (Madrid), núm. xxiii (1944), p. 371-383.

[6] H. Breuil i J. Cabré. «Les peintures rupestres du bassin inférieur de l’Ebre. II. Les fresques à l’aire libre de Cogul.

Province de Lérida (Catalogne)». L’Anthropologie (París), núm. xx (1909), p. 1-21.

[7] M. Almagro Basch. El covacha con pinturas rupestres de Cogul (Lérida). Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 1952.

[8] J. Cabré. El arte rupestre en España. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid 1915.

[9] A. Alonso Tejada i A. Grimal Navarro. L’art rupestre del Cogul. Primeres imatges humanes a Catalunya. Pagès editors, Lleida 2007.

[10] El calc, realitzat el 1985, ha estat publicat per R. Viñas, E. Sarrià i A. Alonso. «Noves dades sobre el conjunt rupestre de la Roca dels Moros (Cogul, les Garrigues, Lleida)». A: Tribuna d’Arqueologia 1986-1987. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona 1987, p. 31-39. També a Art de Catalunya = Ars Cataloniae, p. 12-37; Art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica. Catàleg d’exposició. Textos de Gemma

Catalan Historical 6 (Cat).indd 143

Hernández Herrero. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1999.

[11] M. Herrera i Ges. «¡¡Al Cogul¡¡». Butlletí del Centre Excursionista de Lleyda (Lleida), núm. 10 (1908), p. 1-10.

[12] El 1994 es va autoritzar el projecte «Estudio alterológico de la arenisca soporte de las pinturas y grabados de la Roca dels Moros de El Cogul», realitzat i publicat per C. Sancho, J. L. Peña, M. P. Mata i J. R. González, i el 2001 es va encarregar el treball «Estudio Roca dels Moros de Cogul: condiciones y factores de conservación y estabilidad» a E. Guillamet i P. Vidal. Sobre metodologia de la restauració, vegeu: E. Guillamet. «La conservation de la peinture rupestre au Levant espagnol». A: L’Art avant l’histoire. SFIIC, París 2002. E. Guillamet. «Intervencions de conservació-restauració en pintura rupestre». Cota Zero (Barcelona), núm. 16 (2000); J. Hernández i Castells.

«Conservació i protecció dels conjunts amb pintures rupestres a l’aire lliure». Cota Zero (Barcelona), núm. 16 (2000), p. 120-132.

[13] Sobre els gravats del Cogul, vegeu: J. Cabré. El arte rupestre..., op. cit., p. 135; M. Almagro Basch. El covacha..., op. cit., p. 28; A. Alonso Tejada i A. Grimal Navarro. L’art rupestre del Cogul, op. cit., p. 40; R. Mar­tínez, P. Guillem i V. Villaverde. «Grabados rupestres de estilo paleolítico en el norte de Castellón». A: Balbín Behrmann, Rodrigo (coord.). Arte prehistórico al aire libre en el sur de Europa.

Junta de Castilla y León, Salamanca 2009, p. 225-236; P. Utrilla i V. Villaverde. Los grabados levantinos del Barranco Hondo. Castellote (Teruel). Gobierno de Aragón, Saragossa 2004.

[14] Sobre la lectura iconogràfica de les imatges, vegeu: M. Almagro Basch. El covacha..., op. cit., p. 57; J. Cabré. El arte rupestre..., op. cit., p. 175; A. Alonso Tejada i A. Grimal Navarro. L’art rupestre del Cogul, op. cit., p. 36-37; E. Hernández Pacheco. «Las pinturas prehistóricas de Las Cuevas de la Araña (Valencia). Evolución del arte rupestre en España». Memoria de la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas (Madrid), núm. 34 (1924).

[15] H. Breuil. «Les pintures quaternàries de la Roca del Cogul». Butlletí del Centre Excursionista de Lleyda, any i, núm. 10 (1908); H. Breuil i J. Cabré. «Les peintures rupestres...», op. cit., p. 20; H. Obermaier. (1925): «El Hombre Fósil». Memoria de la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas (Madrid), núm. 9 (1916), p. 243 i s. Segona edició: Madrid 1925; P. Bosch Gimpera i J. Colominas. «Pintures rupestres de la Roca dels Moros de Cogul». A: Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. vii, 1921-1926. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1931, p. 3-27; M. Almagro Basch. El cova­ cha..., op. cit., p. 42; F. J. Fortea. «Algunas aportaciones a los problemas del Arte Levantino». Zephyrus (Salamanca), núm. xxv (1974), p. 225-257.

[16] Sobre les diferents lectures de l’«escena» del Cogul, vegeu: F. Jordà i Cerdà. «La sociedad en el arte rupestre levantino». Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia (València), núm. 11 (1975), p. 159-184; H. Breuil.

25/06/13 11:58

144 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

«Les pintures quaternàries...», op. cit., p. 12-13; I. del Pan i P. Wernert. Interpretación de un adorno en las figuras humanas masculinas de Alpera y Cogul. Ensayo de etnografía comparada. Tipografía de Fontanet, Madrid 1915, p. 1-11; J. de Morgan. L’humanité préhistorique. Esquisse de préhistoire générale. Renaissance du livre, París 1921, p. 261.

[17] C. Rocafort. «Les pintures rupestres de Cogul». La Veu de Catalunya (Barcelona), 10 d’abril de 1908, p. 3; C. Rocafort. «Les pintures rupestres de Cogul». Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, any xviii, núm. 158 (1908), p. 65; C. Rocafort. «Cogul», a Francesc Carreras Candi (dir.), Geografia general de Ca­ talunya. Provincia de Lleyda. Martín, Barcelona 1909, p. 329-332; H. Breuil. «Les pintures quaternàries...», op. cit., p. 10-13.

[18] Per a més informació, vegeu: G. Fabre, M. Mayer i I. Rodà. Inscriptions romaines de Catalogne, II, Lérida.

Barcelone (sauf Barcino), París 1985.

[19] R. Viñas i M. J. Conde. «Elementos ibéricos en el arte rupestre del Maestrazgo (Castellón)». A: Actas del XIX Congreso Nacional de Arqueología. Ponencias y comunicaciones (Castellón, 1987). Vol. II. Secretaría General de los Congresos Arqueológicos Nacionales, Saragossa 1989, p. 285-295.

[20] A. Beltrán. Mito, misterio y sacralidad. Biblioteca Aragonesa de Cultura, Saragossa 2002.

[21] J. Aparicio, A. Beltrán i J. Boronat. Nuevas pinturas rupestres en la Comunidad Valenciana. Academia de Cultura de Valencia, València 1988, col·l. «Sèrie Arqueològica», núm. 13, 129 p.

[22] B. Martí Oliver i M. S. Hernández Pérez. El Neolític valencià. Art rupestre i cultura material. Diputació de València, València 1988.

[23] G. Pérez Botí. «La Cova de la Sarsa (Bocairent, Valencia). La decoración figurada de su cerámica neolítica.

Una aproximación cronocultural». Recerques del Museu d’Alcoi, núm. 10 (2001).

[24] B. Martí i J. Juan-Cabanillas. «La decoració de les ceràmiques neolítiques i la seua relació amb les pintures rupestres dels Abrics de la Sarga». A: M. S. Hernández i J. M. Segura (coord.), La Sarga. Arte rupestre y territorio. Ajuntament d’Alcoi i CAM, Alcoi 2002, p. 147-170; P. Torregrosa i M. F. Galiana. «El arte esquemático del Levante peninsular: una aproximación a su dimen­ sión temporal». Millars (Universitat Jaume I, Castelló de la Plana), vol. xxiv (2001), p. 153-198.

[25] M. S. Hernández Pérez. «Las imágenes en el Arte macroesquemático». A: Trinidad Tortosa i Juan Antonio Santos Velasco. Arqueología e iconografía: indagar en las imágenes. L’Erma di Bretschneider, Roma 2003, p. 4158.

[26] P. Torregrosa i M. F. Galiana. «El arte esquemático del Levante...», op. cit., p. 185.

[27] M. S. Hernández Pérez, P. Ferrer i E. Català. L’art macroesquemàtic. L’albor d’una nova cultura. Centre d’Es­ tudis Contestans, Cocentaina 1994; M. S. Hernández Pé­

Catalan Historical 6 (Cat).indd 144

Gemma Hernández i Mauro S. Hernández

rez, P. Ferrer i E. Català. Arte Rupestre en Alicante. Fun­ dación Banco Exterior, Alacant 1988. 311 p.

[28] M. A. Mateo Saura. «La cronología neolítica del arte levantino, ¿realidad o deseo?». Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló (Castelló de la Plana), núm. 26 (2008), p. 7-27.

[29] Sobre aquestes qüestions, vegeu: A. Beltrán. «Cronología del Arte Levantino. Cuestiones críticas». A: Cronología del Arte Levantino. Real Academia de Cultura Valenciana, València 1999, p. 7-35; V. Baldellou. «Cuestiones en torno a las pinturas rupestres post-paleolíticas en Aragón». BARA, núm. 2 (1999), p. 67-86; E. Ripoll Perelló. «El debate sobre la cronología del arte levantino».

Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, núm.

22 (2001), p. 267-280.

[30] M. Cruz Berrocal. «Los sistemas de Arte Rupestre en entornos locales». A: Mauro Severo Hernández Pérez i Jorge A. Soler Díaz. Actas del Congreso de Arte Rupestre en la España Mediterránea. Alicante, 25-28 de octubre de 2004. Instituto Juan Gil-Albert i CAM, Alacant 2005, p. 161-168; J. L. Royo i J. A. Benavente, Val del Charco del Agua Amarga (Alcañiz, Teruel). Un modelo para la protección y difusión del Arte Rupestre Aragonés. Ajuntament d’Alcanyís i Gobierno de Aragón, Alcanyís 1999.

[31] J. Martínez García. «Pintura rupestre postpaleolítica en Andalucía. Estado actual y perspectivas de futuro». A: Mauro Severo Hernández Pérez i Jorge A. Soler Díaz.

Actas del Congreso de Arte Rupestre..., op. cit., p. 251-275; J. Martínez García. «Andalucía Oriental y la periferia sur del Arte Rupestre Levantino». A: Pintura rupestre levantina en Andalucía. Catálogo. Sevilla 2005, p. 8-35.

[32] S. Fairén Jiménez. El paisaje de la neolitización. Arte rupestre, poblamiento y mundo funerario en las comarcas centro-meridionales valencianas. Universitat d’Alacant, Alacant 2006.

[33] J. F. Ruiz, M. Mas, A. Hernanz, M. W. Rowe, K. L. Steelman i J. M. Gavira. «First radiocarbon dating of oxolate crust over spanish prehistoric rock art». INORA, núm. 46 (2006), p. 1-5.

[34] Carmen Olaria situa el moment inicial en el seu Epipa­ leolític microlaminar II, que data entre el 12000-9000 BP, concretant posteriorment que seria entre el 10000-9000 BP quan s’iniciaría l’art llevantí amb algunes figures de la Valltorta i Gasulla, a Castelló, i Monje I i II, a Múrcia, amb la qual cosa, sorprenentment, apareixeria en dos nuclis aïllats i distants. Vegeu C. Olaria. «Las representa­ ciones grabadas en el contexto territorial del Arte Paleolítico final i postpaleolítico del Mediterráneo peninsular».

Kalathos, núm. 24-25 (2005-2006), p. 85-104; C. Olaria.

Un passeig per la Prehistòria. Guia de l’art rupestre llevantí de Castelló. Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2007.

[35] Sobre els arguments de la cronologia de l’Epipaleolític/ Mesolític, vegeu: J. Aparicio i G. Morote. «Yacimientos arqueológicos y datación del A.R.L.». A: Cronología del Arte..., op. cit., p. 77-184; M. A. Mateo Saura. «La llamada fase pre-levantina y la cronología del arte rupes-

25/06/13 11:58

Art rupestre a l’arc mediterrani de la península Ibèrica. Del Cogul a Kyoto Cat. Hist. Rev. 6, 2013 145

tre levantino. Una revisión crítica». Trabajos de Prehistoria, núm. 59.1 (2002), p. 49-64; M. A. Mateo Saura. «En la controversia de la cronología del arte rupestre levantino». Cuadernos de Arte Rupestre, núm. 2 (2005), p. 127156; M. A. Mateo Saura. «La cronología neolítica...», op. cit., p. 7-27; A. Alonso Tejada i A. Grimal Nava­ rro. «El Arte Levantino: una manifestación prehistórica del epipaleolítico peninsular». A: Cronología del Arte..., op. cit., p. 43-46; A. Beltrán. «Cronología del Arte Levantino...», op. cit.

[36] Sobre cronología i entorns neolítics, vegeu P. Utrilla.

El Arte Rupestre en Aragón. Caja de Ahorros de la Inmaculada de Aragón, Saragossa 2000, p. 77-80; P. Utrilla.

«Arte Rupestre en Aragón. 100 años después de Calapatá». A: Mauro Severo Hernández Pérez i Jorge A. Soler Díaz. Actas del Congreso de Arte Rupestre..., op. cit., p. 341-377; V. Baldellou. «Cuestiones en torno a las pinturas...», op. cit.; V. Baldellou i P. Utrilla. «Arte rupestre y cultura material en Aragón: presencias y ausencias, convergen­cias y divergencias». Bolskan, núm. 16 (1999), p. 21-27; R. Martínez Valle i P. M. Guillem Calatayud. «Arte rupestre de l’Alt Maestrat: las cuencas de la Valltorta y de la Rambla Carbonera». A: Mauro Severo Hernández Pérez i Jorge A. Soler Díaz. Actas del Congreso de Arte Rupestre..., op. cit., p. 71-88; R. Martínez Valle i V. Villaverde Bonilla (ed.). La Cova dels Cavalls en el Barranc de la Valltorta. Museu de la Vall­torta, Tírig 2002; M. S. Hernández Pérez i B. Martí Oliver. «El arte rupestre de la fachada mediterránea: entre la tradición epipaleolítica y la expansión neolítica».

Zephyrus, núm. 52-53 (2000-2001), p. 241-261; M. S. Hernández Pérez. «Del Alto Segura al Turia. Arte Rupestre postpaleolítico en el Arco Mediterráneo». A: Mauro Severo Hernández Pérez i Jorge A. Soler Díaz. Actas del Congreso de Arte Rupestre..., op. cit., p. 45-70; B. Martí Oliver. «El arte rupestre levantino y la imagen del modo de vida cazador: entre lo narrativo y lo simbólico». A: Trinidad Tortosa i Juan Antonio Santos Velasco, Arqueología e iconografía..., op. cit., p. 41-71.

[37] J. Martínez García. «Compartir el tiempo y el espacio: pinturas rupestres postpaleolíticas del levante peninsular».

A: R. Martínez Valle (coord.). Arte rupestre en la Comunidad Valenciana. Generalitat Valenciana, València 2006, p. 179-193. J. Martínez García. «La pintura rupestre esquemàtica com a estratègia d’ocupació del territori».

Cota Zero, núm. 16 (2000), p. 65-87; J. Martínez García.

«Pintura rupestre esquemática: el panel, espacio social».

Trabajos de Prehistoria, núm. 59.1 (2002), p. 65-87.

[38] Sobre la perdurabilitat de l’art esquemàtic fins al Calcolític i, amb certes reserves i en algunes zones, fins a l’edat del bronze, vegeu: G. García Atiénzar. «Occupazione e sfruttamento del territorio nel Neolitico: l’alto e medio bacino del fiume Serpis (Alicante, Spagna)». Bullettino di Paletnologia Italiana, núm. 96 (2005-2007), p. 17-36; M. S. Hernández Pérez. «Arte esquemático en la fachada oriental de la Península Ibérica». Zephyrus, núm. lix (2006), p. 199-214; J. Martínez García. «Pintura ru-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 145

pestre esquemática...», op. cit.

[39] Vélez-Rubio (Almeria), 27 de novembre de 1998.

[40] Comissariada per J. Castells, director del Projecte Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya (CPRC). Per tal de fer més àgil la itinerància, se’n van fer dues versions, una en castellà i una altra bilingüe castellà-català.

[41] L’exposició es completava amb uns monitors on es podia consultar la base de dades de tots els jaciments inclosos a l’expedient. Catalunya va ampliar l’exposició amb tres panells nous en què s’exposaven tots els conjunts amb art rupestre inclosos a la llista del Patrimoni Mundial segons la divisió geogràfica utilitzada per a la seva documentació i inclusió al Corpus: La vall del Segre, Àrea Central i Meridional i Terres de l’Ebre. La mostra, dissenyada per l’empresa Calidoscopi, va ini­ ciar el seu recorregut al Museo de Jaén el 22 d’abril de 1999 i va ser exhibida en el transcurs de més de dos anys en unes trenta poblacions. Amb motiu dels actes commemoratius del centenari de l’entrada en la bibliografia del conjunt de pintures del Cogul, l’any 2008 va iniciar un nou recorregut a Catalunya.

[42] Explica’ns un conte, fes història. Concurs literari per a escolars de 6 a 16 anys. Condà-mos un conde. Hè istoria. Concors literari entà escolars de 6 a 16 ans. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 2008.

[43] En el cas de Catalunya, la incorporació i documentació de nous conjunts ha seguit el calendari següent: 2002.

Dos conjunts: Abric de la Figuera/Lleonàs (Torres de Segre) i Abric de la Diva (les Avellanes); 2006. Set conjunts: Solà de l’Ànima (Coll de Nargó), Abric del Britus III, Abric del Britus IV, Abric de la Daixa, Abric de la Baridana III i Abric del Mas de l’Arlequí (Montblanc), i Abric del Biern (Vilanova de Prades); 2008. Trenta-un conjunts de les muntanyes de Prades, Montsant i Llaberia: Barranc de la Vall I, II, III, IV i V (Capçanes), Barranc de la Parellada I, II, III i IV (Capçanes), Abrics Barranc de l’Àguila I, II i III (la Morera de Montsant), Abrics del Barranc de Cavaloca I i II (Cabacés), Abrics I, II i III del Grau dels Masets (Cornudella de Montsant), Abric del Grau del Tallat (Cornudella de Montsant), Abric del Coll de la Vaca (Cornudella de Montsant), Abric dels Covetes (Cornudella de Montsant), Abrics I, II, III, IV i V del Barranc de Fontscaldes (Cornudella de Montsant), Abric de la Trona (Cornudella de Montsant), Abric del Mas de la Noguera (Cornudella de Montsant), Abric del Racó del Carletes (Cornudella de Montsant), Abric del Gran de l’Esteve (Cornudella de Montsant) i Balmes de l’Esqui­ rola I i II (Cornudella de Montsant); 2009. Pintures rupestres de dos nous conjunts: la Cova de l’Arç (Cubells, Noguera) i la Cova Negra de Tragó (Os de Balaguer, Noguera); 2010. Abric dels Porxos (Fígols, Berguedà). També s’han documentat dos conjunts amb gravats a Cubells (Noguera): la Cova de l’Arç i el Coll de Xera.

[44] Cal destacar la participació d’institucions científiques internacionals de primer nivell com la Texas A&M University (Pro Marwa M. Rowe) o el Centre Nacional de Prehistòria (Catherine Creta), així com també les ponències

25/06/13 11:58

146 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

de les universitats d’Oviedo (Marc de la Rajola), Alacant, Alcalá de Henares (Rodrigo Balbín, Primitiva Bé), Castella-la Manxa (Juan F. Ruiz), UNED (Antonio Hernanz) i altres institucions com el Govern d’Aragó-Laboratori LAIBC (Ramiro Alloza, Vicenç Baldellou), el Centre d’Investigació i Anàlisi de l’Institut Andalús del Patrimoni Històric (Julián Martínez) i el mateix Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya (Gem­ ma Hernández).

[45] Aquest treball inclou en la seva redacció part del que va ser publicat a l’article de Mauro S. Hernández Pérez. «Arte

Gemma Hernández i Mauro S. Hernández

Rupestre Postpaleolítico en el Arco Mediterráneo de la Península Ibérica. Balance de 10 años de descubrimientos y estudios». A: El arte rupestre del Arco Mediterráneo de la Península Ibérica, 10 años en la Lista del Patrimonio Mundial de la UNESCO, Actas IV Congreso. Generalitat Valenciana, València 2009, que fou realitzat dins el marc del Projecte d’Investigació HAR 2009-13723: «VIII-IV milenios cal. BC: Arte rupestre, doblamiento y cambio cultural entre las cuencas de los ríos Júcar y Segura», finançat per la DGICTYT del Ministeri de Ciència i Tecnologia.

Notes Biogràfiques Gemma Hernández Herrero és arqueòloga. Del 1981 al 2005 treballa al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya en aspectes d’inventari, documentació i protecció del patrimoni arqueològic. Des del 1987, part de la seva activitat laboral s’ha centrat en el projecte Corpus de Pintures Rupestres de Catalunya i ha publicat diversos treballs sobre el tema. Com a representant de Catalunya, va formar part de l’equip redactor de l’expedient per a la inclusió a la llista del Patrimoni Mundial de l’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica. A partir del 2005, dirigeix l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Direcció General del Patrimoni Cultural i del 2008 a finals del 2010 el Servei d’Arqueologia i Paleontologia, des d’on dóna un nou impuls al Projecte Corpus amb la realització de noves campanyes de documentació, obres de tancament, inici d’analítiques i programes de datació, celebració del centenari del Cogul i realització de congressos i publicacions, entre d’altres.

Mauro S. Hernández Pérez és catedràtic de Prehistòria a la Universitat d’Alacant. Ha estudiat l’art rupestre de l’arxipèlag canari, on va confeccionar el Corpus dels gravats rupestres, i de l’ex-Sàhara espanyol. Des del 1980 ha centrat les investigacions en la prehistòria recent del País Valencià i Albacete i en la catalogació i estudi de l’art rupestre al País Valencià i a Castella-la Manxa i dels seus paral·lels mobles, dels quals ha donat compte en nombroses monografies i en articles i reunions estatals i internacionals. Actualment és també professor del màster universitari en arqueologia professional i gestió del patrimoni. Una part d’aquest estudi s’ha dut a terme dins el marc del projecte de recerca 2009-13723 HAR «VIII-VI mil·lennis cal. BC. Art rupestre, poblament i canvi cultural entre les conques dels rius Xúquer i Segura», finançat per la DGICTYT dels Ministeris de Ciència i Tecnologia i Economia.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 146

25/06/13 11:58

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 147-156 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.90 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Servitud pagesa a la Catalunya medieval Paul Freedman *

Universitat de Yale Rebut 24 març 2012 · Acceptat 20 maig 2012

Resum L’article presenta una visió del serfs baixmedievals a la Catalunya Vella, coneguts com a remences, que eren pagesos lligats a la terra que ocupaven i al seu senyor, els quals s’havien de redimir de la servitud per tal d’obtenir la llibertat i moure’s a un altre territori. També estaven subjectes a uns pagaments considerats degradants anomenats mals usos. Els temes principals d’aquest article són l’origen d’aquesta condició, les raons per les quals només afectava una part del Principat de Catalunya i els orígens de la revolta remença de 1462-1486.

Paraules clau: remença, serf, Catalunya Vella, pagesos, senyors, tinença de la terra

La peculiar naturalesa de la servitud catalana De 1462 a 1472 i novament de 1484 a 1486 els serfs de la Catalunya Vella (els territoris que es troben a l’est del riu Llobregat) es van rebel·lar contra els seus amos. Les seves demandes es van centrar en el que s’havien convertit en els llaços consuetudinaris amb els senyors, els quals els mantenien legalment privats de llibertat, subordinats no tan sols pel fet de ser pagesos i pel fet de pagar rendes a l’amo. Una de les queixes principals era l’obligació de pagar una redempció per tal de dissoldre el vincle que tenien amb l’amo si volien abandonar l’habitatge i ser considerats lliures. Aquesta obligació representava un llaç servil a la terra que conreaven i una dependència personal cap al senyor que es transmetia hereditàriament. Si un pagès o un dels seus fills desitjava canviar de senyor o traslladar-se a un altre lloc, primer havia de pagar la manumissió al senyor. Aquesta suma, de vegades substancial, que en llatí s’anomenava redimentia, va donar nom a una categoria particular de pagesos coneguts com a homines de remença —una barreja de llatí i català—, i en català modern com a remences (en singular, remença).12 La prolongada revolta de finals del segle xv es coneix com a Guerra dels Remences. És un esdeveniment fonamental de la història catalana, així com també de l’europea, perquè representa un exemple rar d’insurrecció camperola contínua i, en última instància, reeixida. La Sentència arbi-

* Adreça de contacte: Paul Freedman. Department of History, Yale University. 320 York Street, P.O. Box 208324, New Haven, CT 06520-8324. Tel. (203) 432-1399. E-mail: paul.freedman@yale.edu

Catalan Historical 6 (Cat).indd 147

tral de Guadalupe, un decret reial expedit pel rei Ferran II l’any 1486, va abolir la majoria d’imposicions senyorials opressives.2 En efecte, la servitud va acabar i, a canvi, s’havia de pagar una compensació econòmica als senyors els fons de la qual havien de ser recaptats per les comunitats pageses. A més de la multa de redempció, els pagaments tradi­ cionals i excessius ara abolits incloïen exigències senyorials ocasionades per la mort d’un pagès sense hereu mascle (eixorquia), l’adulteri de la dona (cugucia), la mort sense un testament vàlid (intestia), mals produïts pel foc (arsia) i una multa per casament (ferma d’espoli). Aquestes exaccions constituïen uns drets senyorials coneguts conjuntament com a mals usos i és indicatiu de la seva representació legal i social el fet que, d’una banda, es poguessin considerar consuetudinaris (sancionats pel temps i pel lloc), i d’una altra banda, violacions de la conducta ètica normal (essencialment «dolents» per naturalesa).

Abans de la Sentència arbitral de Guadalupe, els senyors mantenien altres drets opressius sobre els pagesos que no eren lliures. El més significatiu, juntament amb els mals usos, era que els senyors podien maltractar els pagesos sense cap interferència del rei o de les corts reials.

L’anomenat ius maletractandi era també un privilegi legal i clarament injust i potser més flagrant que els mals usos.

També va ser abolit pel decret de 1486 que va acabar amb la Guerra Civil catalana. És important emfatitzar no solament la varietat d’exaccions que requeien sobre els remences, sinó també que la seva subordinació era transmesa als hereus i als altres descendents i només podia ser trencada per manumissió.

L’experiència catalana va ser única, com ja hem dit, pel fet que els pagesos serfs van ser capaços d’aconseguir, per mitjà de la insurrecció, una abolició oficial de la servitud.

25/06/13 11:58

148 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Arreu les revoltes pageses van ser reprimides brutalment i completa, com a Hongria el 1515 o a Alemanya el 1525, o van ser sufocades tot i que aconseguiren alleugerir les imposicions, com a Anglaterra després de la fracassada revolta de 1381. Així, Catalunya no va ser gens excepcional en el fet de tenir una revolta pagesa enmig de l’agitació social tumultuosa que hi va haver després de la pesta negra de 1348, la qual va matar una part substancial de la població. El que va ser realment inusual és la persistència camperola durant més d’un segle (les reivindicacions començaren a agafar forma a la dècada de 1380) i el reeiximent final.

Catalunya compartia amb gairebé la resta d’Europa un sistema de cultiu de la terra i un ordre social segons els quals el treball pagès enriquia una elit dominant de nobles, clergues, mandataris i, amb el temps, els nivells més alts de la burgesia urbana. A tot el continent, un gran grup de pagesos treballaven la terra tant per a la pròpia subsistència com per al benefici dels senyors. Només hi havia unes poques regions geogràficament remotes on el control dels espais rurals no era exercit per una elit militar, eclesiàstica o comercial.3 El territori que més tard seria Suïssa estava format per confederacions de pagesos lliures. Altres àrees privilegiades amb llibertat eren Dithmarschen, al nord d’Alemanya, i el sud de Dinamarca, i en alguns aspectes Andorra, que sota dues jurisdiccions, la del bisbe d’Urgell i la del comte de Foix, era capaç de maniobrar entre les dues.4 Però a la major part d’Europa, en el període comprès entre 1200 i 1500, hi havia pocs pagesos que no depenguessin d’alguna mena d’extracció senyorial del seu treball o de les seves possessions.

Al segle xiii, el camp de la Catalunya Vella estava dividit en mansos, unitats de cultiu que s’assemblen conceptualment al mas o masia actuals, però que també eren unitats de control dels senyors, els fonaments del que s’anomena «feudalisme» o «règim senyorial».5 És característic d’aquesta època l’enorme importància de l’agricultura com a font de riquesa fins i tot en comparació amb altres formes de comerç i indústria a Barcelona o amb altres formes de comerç o de manufactura. Els ingressos agrícoles estaven en mans d’una aristocràcia els drets de la qual s’estenien més enllà de llogar la terra als pagesos, ja que incloïen un control jurisdiccional. Encara que els governants de Catalunya tendien a ser prou poderosos en comparació amb altres zones d’Europa, no eren els únics que controlaven la llei o la força militar. El panorama de castells que encara domina Catalunya és un llegat d’una era en què el domini aristocràtic del territori era exercit per la intimidació militar i per la competència entre els membres de la classe alta privilegiada.

Amb la fragmentació de l’autoritat política, els senyors van exercir sobre els pagesos drets que combinaven el que consideraríem lloguer i impostos, esborrant la diferència entre autoritat púbica i propietat privada. Els senyors obtenien ingressos dels pagesos de tres maneres bàsiques: treball, productes i diners. L’obligació del pagès envers el senyor era una forma de lloguer, però anava molt més en-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 148

Paul Freedman

llà de la moderna noció de terratinent i arrendatari. El pagès estava obligat a treballar les propietats del senyor uns determinats dies a l’any (una obligació més característica de zones del nord d’Europa com Anglaterra que no pas de Catalunya). El més habitual era que el pagès hagués de pagar un percentatge del que cultivava. Això podia ser tant com la meitat del blat i/o del vi i diverses quantitats d’altres productes agrícoles com ara aviram, porcs o ous. Els acords habituals incloïen un pagament conegut com a tasca, que consistia en una onzena part del producte, i també un suplement d’un dissetè conegut com a braciaticum, però la part del senyor podia ser molt més alta en parcel· les de producció intensiva com les vinyes. S’hi han d’afegir els percentatges extres com el delme, que es pagava a l’Església. El pagès estava tan lligat a aquest sistema de mercat que també se li podien exigir diners per diversos pagaments com els que simbolitzaven el control del senyor (census) o els mateixos abonaments de redempció. A més, hi havia diverses formes de monopoli senyorial que in­ cloïen prohibicions d’activitats (com la caça) o el requisit que el blat fos mòlt al molí del senyor (a canvi d’una quota) o que el pa es cogués al forn del senyor (també a canvi d’una suma).

La presència de tants tipus diferents de drets i el fet que mai no es van estandarditzar significava que els senyors podien inventar-se noves exaccions. Així, les fonts parlen de toltes et forcies, que són pagaments que s’exigien o es cobraven sense cap raó legítima o fins i tot pseudolegítima, simplement per la força coercitiva. Aquí el poder arbitrari desbordava.

Atesa la natura onerosa del règim senyorial, sorgeix la pregunta següent: què distingia els remences dels pagesos lliures? En termes generals, la càrrega del règim senyorial va caure sobre tots els camperols, però era més opressiva per als remences.6 Això no vol dir, però, que els remences fossin sempre els més pobres, ni que no tinguessin control sobre les seves vides. Al nord-est de Catalunya, per exemple, el sistema remença era molt generalitzat i una proporció més gran de pagesos estava més subjecta a un estatus servil que en d’altres llocs, però n’hi havia que tenien extenses propietats i mitjans econòmics considerables malgrat que la seva situació legal era humil.7 La conservació de molts documents de redempció d’aquesta zona demostra tant la força del sistema remença com la capacitat dels pagesos d’adquirir mobilitat dins del territori.8 El règim senyorial i la societat feudal, dels quals van ser el motor econòmic, tendiren a transferir la riquesa de la mà d’obra dels camperols als projectes de l’elit, però per descomptat que no va ser l’únic sistema econòmic en la història del món que treballà en benefici d’una minoria privile­ giada. Això va permetre un cert grau de mobilitat social ascendent i de fortuna individual, especialment dins el clima econòmic expansiu dels segles xii al xiv.9 Els pagesos van tenir oportunitats per al seu propi benefici, com el control directe sobre la terra —de la qual els amos eren generalment propietaris absents—, la dificultat de l’aplicació d’aquelles quotes complicades que van afectar cada mas o

25/06/13 11:58

Servitud pagesa a la Catalunya medieval Cat. Hist. Rev. 6, 2013 149

cada pagès de manera diferent, o la necessitat d’ingressos dels senyors per a sostenir les despeses militars i quotidianes, tot sovint ruïnoses. Particularment, a les zones properes a Barcelona i a d’altres ciutats pròsperes, la terra es podia convertir en una inversió i no tan sols en una font d’ingressos senyorials. Hi havia formes de tinença en què els pagesos podien obtenir un control efectiu sobre la subdivisió d’una terra cada vegada més valuosa. El propietari aristòcrata obtenia un ingrés estable, mentre que l’arrendatari emprenedor podia quedar-se amb els guanys de la divisió i la inflació de la propietat característica de les terres rurals pròximes a les ciutats i encara d’antigues propietats rurals destinades a l’assentament suburbà o neourbà. Això fou especialment característic del territorium als voltants de Barcelona i a la zona del Vallès.10 Així, doncs, hi havia pagesos rics, ciutadans i fins i tot nobles els avantpassats dels quals havien estat simples engranatges de la maquinària senyorial. Malgrat la ideologia jeràrquica, era una societat amb una quantitat considerable de dinamisme social. No obstant això, l’organització de la societat i de l’economia estava dissenyada per a esprémer la majoria rural. Els opressius drets senyorials feien quelcom més que transferir diners dels pagesos a la noblesa: servien per a identificar una classe de camperols no lliures com a serfs.

La servitud —de la qual els remences catalans només són un exemple— era una forma de tinença agrícola en què els pagesos cultivaven una terra arrendada a un superior, i era un sistema econòmic i social conegut a moltes altres parts d’Europa.11 No tots els pagesos eren serfs, però tots els serfs eren pagesos. La servitud no era el mateix que l’esclavitud perquè els serfs podien casar-se i ocupaven peces de terra determinades en lloc de ser distribuïts segons la voluntat del senyor, com es feia amb els esclaus.12 Fermament lligats a unes porcions de terra que cultivaven per a llur subsistència, els serfs no eren lliures en el sentit que se’ls impedia sortir de la propietat, a diferència dels esclaus, que eren tinguts com una mena d’eina vivent.

Els serfs, per tant, no eren lliures i, com els esclaus, la seva descendència tampoc no ho era, però mantenien una certa autonomia i personalitat jurídica. Es podrien considerar un ordre inferior de la humanitat, però, a diferència dels esclaus, van formar matrimonis vàlids i mantenien la propietat de la terra i dels béns mobles, inclosos els animals.

L’ambigüitat de la seva condició social significava que la línia entre els serfs i les persones lliures no era clara, mentre que l’esclavitud, que implicava la submissió total d’una persona a una altra, era relativament senzilla i fàcilment identificable. Els sarraïns capturats per treballar a les salines d’Eivissa o els tàrtars comprats com a esclaus domèstics a Barcelona eren propietats vivents, i com que eren estrangers no era difícil, d’acord amb els costums de l’època, de definir i aplicar la seva subordinació. No fou tan clar en el cas dels remences, els quals no tan sols eren cristians (i, per tant, posseïen una igualtat intrínseca amb els seus amos), sinó que també eren catalans.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 149

Arreu de l’Europa medieval hi havia signes o indicis de servitud: pagaments i obligacions que determinaven si s’era lliure o s’era serf. Els mals usos i el ius maletractandi tenien aquesta funció a Catalunya, de manera que els homines de remença eren serfs, identificats com a tals per la redempció, un signe clau de la subordinació. L’abolició de la redempció i d’altres costums simbòlicament significatius els feia legalment lliures. Catalunya no era diferent pel fet que un nombre considerable dels seus pagesos eren serfs, sinó perquè es tenia el sentiment que la servitud violava els bons usos i la llibertat dels catalans o, almenys, tendia a anar-hi en contra. Això no va ser només una preo­cupació dels intel·lectuals, ja que no solament hi ha rastres de l’opinió dels camperols afectats, sinó que també hi ha la sensació que els mateixos senyors se sentien de vegades incòmodes amb els mals usos. L’any 1240, Bernat de Clariana va alliberar els seus pagesos a Pallejà (just a l’est del Llobregat, prop de Molins de Rei) de l’eixorquia, la cugucia i la intestia pel bé de la seva ànima i no pas per cap tipus de compensació monetària, ja que tenia por de les penalitats que podria patir a l’altra vida com a conseqüència de les ferides que havia infligit als pagesos.13 Com es va implantar la servitud a Catalunya, que havia estat creada per camperols lliures en el seu període formatiu en els segles ix i x? Per què la servitud pagesa sembla que només afecta la Catalunya Vella —els territoris governats pels comtes cristians en l’era postcarolíngia— i no les regions més al sud i a l’oest conquerides als musulmans al segle xii? Per què era la servitud a Catalunya tan significativa en termes de nombre de pagesos afectats i el manteniment de l’economia va caure quan era inexistent o no gaire generalitzada en organitzacions polítiques i regions veïnes com el Llenguadoc, València, Aragó o la Provença?

I per què els pagesos van reeixir a destruir l’aparell legal de la servitud al segle xv? Aquestes són qüestions fonamentals relacionades amb la història de la societat catalana en la transició de l’edat mitjana al món modern.

Malgrat la seva importància, la guerra dels camperols no va ser objecte de gaire atenció fins a l’obra de Jaume Vicens Vives en els anys 1940 i 1950 i la de Santiago Sobrequés i Vidal i Jaume Sobrequés i Callicó poc després.14 Això és així en part a causa del fet que la Guerra dels Remences es va trobar amb una guerra civil més general, que va veure la Generalitat de les Corts catalanes enfrontada contra el rei.

El monarca era un aliat dels pagesos, per bé que més tard la memòria històrica catalana veu els governants Trastàmara (una dinastia castellana) com a desastrosos per a Catalunya. És difícil extreure un sol «bàndol» català d’aquest conflicte, ja que es tracta d’una guerra civil.

El fet que Catalunya, amb les seves tradicions de llibertat i de progrés comercial, fos un país amb una forma de servitud dura i duradora a l’edat mitjana no ha estat fàcil d’incorporar a la història oficial o romàntica. El 1986 es va commemorar el 500è aniversari de la Sentència arbitral de Guadalupe com una fita de l’amor català per la llibertat, però també hi va haver cerimònies oficials el 2009 per a commemorar el 650è aniversari de la Generalitat, que ha-

25/06/13 11:58

150 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

via encapçalat l’oposició al rei i als remences. Tant els remences com la Generalitat medieval s’han assimilat a la identitat catalana moderna, però tot el segle xv és una època difícil des del punt de vista de la inspiració tardana.

Els esdeveniments de 1462-1486, en particular, no se solen commemorar en la memòria històrica, ja que es consideren capítols del procés de destrucció de la prosperitat i la independència de Catalunya, un procés que continuà en el període de dominació castellana. És interessant veure que els primers estudis de la servitud a Catalunya van ser fets per gent de fora. Vladimir Piskorski va escriure un tractat curt sobre els mals usos publicat el 1899 dins el context de la història recent de la servitud de Rússia, i l’historiador del dret Eduardo de Hinojosa va analitzar l’evolució de la servitud catalana en termes del que ara sembla una mirada enrere excessivament llarga relacionant-la amb les institucions i les lleis imperials romanes.15 Hi ha una situació que explica que un enfocament en els mals usos i en la seva abolició el 1486 oculti la veritable dinàmica de la subordinació dels pagesos. La guerra civil no va acabar l’arrendament als camperols o l’extracció de la riquesa dels terratinents. En el context del llarg feudalisme —la dominació aristocràtica del camp— i els seus complicats mètodes de control, la condició servil potser no és tan important. La imposició del règim senyorial es remunta al segle xi, potser abans, i aquest regim perdura fins ben entrada l’era moderna.16 De fet, la història dels remences és part de la història del règim agrari feudal, però la seva condició servil era important en si mateixa. La subordinació legal dels pagesos era un vehicle per a l’explotació econòmica i, a més, les condicions de la servitud catalana tenien un nombre de característiques inusuals que distingeixen la seva història dins dels fenòmens d’explotació senyorial del paisatge rural a escala europea.

Servitud i senyoriu L’aspecte en què l’experiència catalana s’assembla més a un model comú europeu (encara que no universal) és la imposició d’un control aristocràtic a les classes baixes. El tret més característic de l’organització social medieval és que la noblesa tenia el poder no tan sols com a resultat de la riquesa, sinó per la seva independència política i militar del govern dels reis. Els grans i fins i tot els petits magnats posseïen poders que associem a l’autoritat pública de l’Estat: la capacitat de fer la guerra, de recaptar impostos, de jutjar crims i litigis i d’exigir càstigs. Així mateix, en diversos moments i llocs regularen el comerç i encunyaren moneda. Un aspecte d’aquesta jurisdicció essencialment privada i dividida és que controlaven els pagesos del treball dels quals depenien, un control que s’exercia no solament en el sentit econòmic (tal com es podria dir que els amos de les fàbriques «controlaven» els seus treballadors en l’era industrial), sinó també legalment, mantenint els po-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 150

Paul Freedman

ders de l’Estat, així com la capacitat de decidir arbitràriament el que convenia als seus interessos.

El fracàs del govern centralitzat convencionalment era vist pels historiadors com una característica del segle xi, que els erudits francesos van anomenar «conjuntura» o «mutació».17 Catalunya és un clar exemple d’aquest canvi social dramàtic al voltant de l’any 1000, com es demostra en l’estudi monumental de Pierre Bonnassie. Els comtes catalans tenien un poder inusual fins a l’any 1020, en què la seva posició fou desestabilitzada a favor d’una dominació aristocràtica per una combinació de factors: l’entrada d’or musulmà mitjançant el pagament de tributs, la successió de governants dèbils i la usurpació de grans senyors que construïen castells, desobeïen la justícia reial, guerrejaven entre ells i exercien la seva autoritat sobre els pagesos.18 D’alguna manera, per tant, l’origen dels remences, una classe de pagesos sotmesos, s’ha de buscar en l’era de la dominació aristocràtica.

El problema d’aquesta visió és que exagera en considerar el segle xi com un punt d’inflexió del qual depenen tots els desenvolupaments posteriors, minimitzant la diversitat d’esdeveniments i de llocs. Perquè si la reafir­ mació aristocràtica del segle xi va ser un fenomen àm­ pliament difós, no ho va ser en l’experiència particular catalana. La servitud dels remences fou una mica diferent d’altres àrees que mai no van experimentar la servitud (Normandia) o en les quals fou menys comuna o dura (Llenguadoc), o on estigué estesa però organitzada per uns altres principis (Anglaterra). Ja al segle xii trobem queixes que els pagesos feien al rei en relació amb l’opressió dels senyors i dels batlles reials, els quals exi­ gien rescats pels pagesos, els terroritzaven, s’apoderaven de les seves propietats i els forçaven a sotmetre’s a les exaccions.19 L’existència d’aquestes queixes i la seva forma oficial (conservada a l’arxiu, encara que probablement no van tenir mai resposta) demostren que aquestes imposicions eren vistes com a abusives i no eren acceptades com a drets dels senyors sobre els tinents.

En quin moment es va reconèixer legalment la pràctica habitual de violència senyorial? Hi ha una diferència significativa entre les incursions i les depredacions il·lícites i l’exercici d’una repressió sancionada institucionalment, malgrat que la pobra víctima no en notés la diferència.

També és un element significatiu de la servitud catalana que aquesta havia de rebre reconeixement dels comtes, renaixents en el seu poder després de l’any 1060, però ocupats en una sèrie de lluites i compromisos amb la noblesa.

A moltes parts d’Europa, el poder de l’aristocràcia militar s’exercia sobre la mà d’obra agrària, però no era institu­ cionalitzat a tot arreu, i Catalunya fou un exemple inusualment gràfic de violència privada i dels nobles contra els camperols sancionada per l’Estat.20 En aquest sentit, dues fites importants són el reconeixement reial del ius maletractandi senyorial en les Corts de Cervera de 1202 i la constitució de les Corts de Barcelona de 1283, coneguda amb els mots inicials «En les terres o llocs», que definia els pagaments de redempció com l’ele-

25/06/13 11:58

Servitud pagesa a la Catalunya medieval Cat. Hist. Rev. 6, 2013 151

ment més significatiu de la subordinació pagesa. En ambdós casos, el rei es va veure obligat a acceptar limitacions en el seu poder. La constitució de 1202 prohibeix als tinents pagesos dels magnats de denunciar maltractaments a les Corts reials. Això no indica que el maltractament estigués justificat moralment, però la llei no permetia cap contesta i així va ser entès pels juristes com l’atorgament d’un dret que eximia els senyors dels recursos legals normals.21 Les Corts de Barcelona de 1283 van requerir als tinents de finques senyorials que paguessin una multa de redempció si volien traslladar-se a terres reials. Això autoritzava el dret senyorial a percebre un pagament de manumissió i, en efecte, el rei renunciava a la possibilitat d’establir nous tinents, independentment d’on vinguessin. La constitució de 1283 va anar més enllà de la de 1202 en distingir els diferents graus de senyoriu basats en el territori. S’hi refereix com «la terra o els llocs on els camperols [homines] estan acostumats a fer els pagaments de redempció».22 En aquella època, la distinció territorial es basava en el riu Llobregat, que marcava una separació aproximada entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova.

De fet, hi hagué algunes famílies remences més enllà del Llobregat, en regions com el Penedès o la Conca de Barberà, i hi havia molts camperols lliures a l’est i al nord d’aquesta suposada línia divisòria.23 El riu va servir per a explicar l’aparent anomalia de les condicions de llibertat entre els pagesos catalans i també com a exemple de les diferents lleis que s’aplicaven dins de Catalunya, d’altra banda entesa com un territori amb una llei pública única.

La idea d’una terra de llibertat enfront d’una terra de servitud té l’origen en la conquesta catalana dels territoris que havien estat musulmans, que va començar amb la caiguda de Tarragona el 1118 i va culminar amb la captura de Lleida i Tortosa i les seves zones d’influència els anys 1148-1149. Es van oferir als pobladors cristians privilegis que els eximien de les diverses formes arbitràries d’exacció, i la concessió freqüent de les franqueses va afectar els nous territoris de manera desproporcionada. Una mostra d’aquest èxit va ser que en determinades zones de la Catalunya Vella, especialment les més properes a la frontera nord, els senyors es van veure obligats a concedir cartes semblants per tal d’evitar que els pagesos marxessin a zones properes a la recerca de millors condicions i induir-los a poblar assentaments acabats de fortificar.24 La Catalunya Vella es veia cada cop més com el territori de la servitud i el mapa de les organitzacions pageses que participaren en la compensació per la supressió dels drets opressius del senyor l’any 1488 mostra que aquesta distinció s’havia convertit en una realitat.25 Els orígens d’aquesta distinció es remunten al principi del segle xiii. El Llobregat era el límit entre el Penedès (que es va beneficiar dels privilegis concedits a Vilafranca) i la resta del comtat de Barcelona.26 El 1215, el monestir de Sant Llorenç del Munt va afirmar que un tal Ramon Fabre era el seu servent, una afirmació que ell va negar. L’abat va dir que tots els seus tinents d’«aquest costat» del Llobregat

Catalan Historical 6 (Cat).indd 151

(citra Lupricatum) eren serfs. Mentre Sant Llorenç del Munt perdia aquesta impugnació, el Llobregat esdevenia una frontera reconeguda oficialment a la segona meitat del segle xiii. El jurista Pere Albert, autor del que es va convertir en la declaració oficial dels costums feudals, diu que la Catalunya Vella consisteix en el bisbat de Girona, la majoria de la diòcesi de Vic i la part de la diòcesi de Barcelona que s’estén a l’est del Llobregat. Aquí els vassalls (homes solius) que no són cavallers estan tan lligats als amos que els seus fills no poden marxar de la terra ni casar-se sense el permís del senyor. Per obtenir la llibertat, han de pagar una multa de redempció. A l’oest del Llobregat, ni cavallers ni pagesos es veuen limitats en aquest sentit.27 Els estudiosos del dret dels segles xiv i xv insistien en aquesta distinció i van inventar-ne una explicació històrica: Carlemany havia demanat als catalans que ajudessin els seus exèrcits a alliberar-se de la dominació àrab. Alguns homes valents (els avantpassats dels nobles de la Catalunya Vella) van respondre a aquesta crida, però molts habitants no ho va fer. Carlemany va arribar al Llobregat i va ordenar que els cristians que no s’havien presentat a ajudar-lo en la conquesta fossin sotmesos a servitud, i específicament als mals usos. Aquest mite històric era una manera de reconèixer la contradicció entre els mals usos i els ensenyaments bàsics de la llei catalana i fins i tot de la llei divina, que sostenien que els cristians no havien de sotmetre altres cristians. La servitud dels remences era un càstig lícit pels pecats d’un passat llunyà però autoritari.

La llegenda també explica el Llobregat com la frontera entre la servitud de la Catalunya Vella en els antics territoris carolingis i la llibertat de les regions conquerides pels catalans al segle xii.28 A l’època de Bertran de Ceva, Joan de Socarrats i altres juristes baixmedievals, els mals usos en general i no només la redempció s’havien convertit en els signes de servitud i en el fonament del suposat càstig per la covardia dels avantpassats dels remences. A diferència del pagament de redempció, que sempre s’havia aplicat exclusivament als serfs, l’eixorquia i la intestia havien estat pagades per homes lliures, fins i tot pels nobles.29 La separació cada cop més gran tant de concepte com econòmica entre les formes de jurar fidelitat de cavallers i pagesos va significar que algunes obligacions havien esdevingut honorables i d’altres deshonorables. El propòsit de recollir els mals usos i el ius maletractandi era indicar bastant gràficament la subordinació d’un segment de la pagesia i la seva dependència als capricis del senyor. Aquests pagaments eren de naturalesa arbitrària i contrastaven amb els bons usos ordinaris de Catalunya per mostrar el poder dels senyors i restringir, almenys en teoria, la capacitat dels camperols afectats per tal que no busquessin suport forà en el rei o en altres senyors alternatius.

Els drets de les poblacions eren definits per l’exempció d’aquestes taxes.30 Els privilegis concedits als pobladors de la Catalunya Nova, així com a les poblacions del nord prop de la discutida frontera amb França, convertiren la immunitat als mals usos en una atracció per a la immigra-

25/06/13 11:58

152 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

ció. Hi havia, doncs, una geografia de la servitud que marcava no solament la diferència entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella, sinó també la identificació de llocs privilegiats a través de les franqueses a les viles i altres establiments afavorits. Al final del segle xii i començament del xiii, quan es va definir la servitud i els qui hi estaven subjectes, a les formes d’exempció de la servitud se’ls va donar un caràcter complementari. Tanmateix el mapa de l’exempció no era estàtic. Els habitants de Sant Celoni, al Vallès Oriental, van haver de lluitar contra els cavallers de l’Hospital que repetidament durant el segle xiii i principi del xiv reclamaven que, com a propietaris i titulars de la jurisdicció, tenien dret a imposar els mals usos. El fet que els vilatans guanyessin mostra el seu poder i la seva habilitat, però que els hospitalers poguessin fer pressió contra les seves reclamacions amb proves documentals impecables és també revelador en una direcció diferent.31 La rellevància dels mals usos no era merament simbòlica o instituïda per la conveniència dels legisladors. Tot i que els gravàmens sobre l’herència o l’adulteri no podien, per la seva naturalesa, constituir exaccions senyorials rutinàries, representaven sancions importants que significaven, generalment, la confiscació d’un terç dels béns mobles (mobiliari i bestiar). El dret senyorial de la intestia semblaria fàcil d’evitar amb la redacció del testament, però els senyors van ser capaços d’impedir la creació d’aquests documents i fins i tot van poder demanar la multa no tan sols als pagesos homes que van morir en aquesta condició, sinó també a les vídues. L’eixorquia, és a dir, la mort sense un hereu home, també es podia definir com a beneficiosa (des del punt de vista del senyor) per tal com afectava qualsevol propietat sense un fill mascle de dotze anys d’edat o més com a successor.32 En un col·loqui entre camperols i senyors l’any 1463, els nobles van respondre les queixes dels pagesos sobre els mals usos al·legant que no eren gaire rendibles.33 Per contra, els documents usuals de disputes sobre aquests drets suggereixen que eren una font d’ingressos considerable.34 Respecte al ius maletractandi es pot pensar que es tractava d’un extrem merament teòric dels privilegis senyo­ rials, però els senyors el van aplicar i fou objecte de queixes i litigis, com en un cas relacionat amb terres i pagesos prop de Castellfollit a principis del segle xiv o com en una opinió legal respecte a un cas concret a la comarca de la Segarra, que fou discutit pels juristes, els quals van trobar que la llei era odiosa, però vàlida.35

Orígens dels remences A un nivell bàsic és evident que, a Catalunya, la servitud es va originar en relació amb el triomf del senyoriu aristocràtic, que s’ha denominat feudalisme. A partir de l’esmentada i magnífica síntesi de Pierre Bonnassie feta als anys 1970 i durant les dècades següents, el poder militar i econòmic de la noblesa terratinent s’ha vist com l’impuls de la naturalesa de la societat catalana i l’exportació de

Catalan Historical 6 (Cat).indd 152

Paul Freedman

moltes de les seves institucions a València i a les illes Balears.36 El segle xi, més concretament els anys 1020-1060, identificats per Bonnassie, va ser el moment clau en què el poder comtal centralitzat fou desafiat i els nobles s’atribuïren castells, tributs, jurisdicció i exèrcits privats.

Es va concedir a l’elit militar l’oportunitat d’extorsionar els pagesos, la feina dels quals sostenia la seva cara vida.

Els trastorns del segle xi van debilitar la força política dels comtes i van eliminar la protecció que l’autoritat pública atorgava als camperols. Fins i tot quan es van restablir el poder i la jurisdicció comtals, l’hegemonia arbitrària senyorial i l’opressió dels batlles reials més poderosos i altres administradors van degradar la situació dels pagesos, les denúncies de maltractament dels quals han sobreviscut en querimoniae commovedores, memoràndums d’abusos especialment comuns al segle xii que eren presentats als comtes però que, en vista del silenci, no degueren ser considerats.37 Podem veure el creixement de la servitud a través dels documents en virtut dels quals els camperols paguen per la seva llibertat, o cartes que els fan entrar en una relació de dependència, o d’altres en què reconeixen que aquest vincle ja existeix. Els primers documents de redempció daten de mitjan i finals del segle xii. Al voltant de l’any 1200 aquests tres tipus de documents esdevingueren molt comuns en gran part de la Catalunya Vella, especialment a les diòcesis de Girona i Vic: 1) Cartes en què els pagesos es comprometien a residir en una propietat concreta i reconeixien la seva obligació de pagar la manumissió per traslladar-se a un altre lloc; 2) Aquelles en què es proclamen ells mateixos com a «pertinença» del senyor en els seus cossos, les seves possessions i els seus descendents, però no van acompanyades de cap menció explícita dels mals usos que no sigui la redempció; 3) El pagès paga una multa de manumissió i és alliberat pel senyor. Normalment, l’exremença ràpidament entra en una altra tinença servil a través d’un document del tipus 1.

La difusió d’aquests documents i la seva evolució en forma de registres formularis durant el segle xiii semblen haver establert el que podríem considerar un sistema remença. El pagament de les multes de redempció no significava necessàriament la degradació del pagès a una posició d’indefensió respecte al senyor. En molts casos, aquests pagaments servien per a incrementar els ingressos senyorials i no per a ser una forma de control, part de la dinàmica d’un sistema d’explotació agrària i de recerca de fonts d’ingressos per part dels propietaris.38 El segle xiii va veure la construcció de les institucions de la servitud pagesa i l’elaboració de la seva estructura legal. Ambdues realitats van lligades, però la darrera és més que una mera justificació de la primera. En les Commemoracions, el jurista Pere Albert definia les característiques de l’estatus servil, i a l’època en què les escrigué els documents demostren evidències de qui era i qui no era serf.39 L’obligació dels mals usos, en particular el pagament de redempció, va definir, segons la teoria legal, la natura servil d’algunes tinences pageses. A més, el ius maletractandi va servir com un tipus d’emblema de l’eli-

25/06/13 11:58

Servitud pagesa a la Catalunya medieval Cat. Hist. Rev. 6, 2013 153

minació per als remences de les proteccions legals normals consagrades en la llei catalana. Els documents pels quals els pagesos entraven en servitud, si reconeixem que tal vincle existia, o pels quals en sortien, definien d’una manera pràctica una classe de gent subjecta a un control més gran per part del senyor del que haurien tingut en els acords ante­ riors de tinença de terra a Catalunya. Si la reafirmació de l’aristocràcia al segle xi fou el primer pas per a l’explotació i l’organització de la pagesia, les definicions pacífiques codificades legalment del segle xiii en representen un de segon, i en la meva opinió crucial, en l’establiment dels remences.

Clarament, hi ha una etapa posterior en la qual el sistema remença esdevindrà discutit i es donà una crisi del règim senyorial que culminà amb les guerres de 1462-1486.

A partir de la dècada de 1380, l’agitació camperola contra les formes d’explotació del règim senyorial va pertorbar la vida al camp i va induir els reis a intentar alleugerir, d’una manera inconsistent però urgent, el que es reconeix com un conjunt de pràctiques sobre els pagesos que anaven en contra dels costums catalans en comparació amb tots els altres membres de la nació.40 L’any 1388, el rei Joan I va ordenar al seu arxiver que cerqués un document que demostrés que «el temps de la servitud ja havia passat», cosa que implicava que si els camperols havien estat sotmesos com a conseqüència de la seva incapacitat per ajudar els exèrcits alliberadors de Carlemany (com argumentaven els legisladors), no es tractava d’un càstig que se suposava que s’infligia per sempre, sinó que tenia una durada limitada.41 A principis del segle xiv, la reina Maria de Luna va intentar, sense èxit, intervenir amb el seu parent, el papa Benet XIII, per abolir els mals usos a les terres que pertanyien a l’Església.42 Les raons de les revoltes camperoles tenen alguna cosa a veure amb la crisi econòmica i demogràfica del segle xiv, accentuades, si no causades, per la pesta negra de 1348 i els brots successius de pesta que van afectar l’economia europea i que amb el temps van tenir un efecte en particular a Catalunya. El problema és en l’expressió «amb el temps». El segle xiv, amb les seves fams i guerres, no fou, però, un període de decadència uniforme.43 La pesta negra, encara que fos un cataclisme, no pot ser assenyalada com la causa directa de tot el desenvolupament del segle i mig següent. No obstant això, hi ha un fenomen europeu comú en resposta a la disminució de la població com a conseqüència de l’epidèmia, segons el qual els pagesos supervivents, per les lleis del mercat de l’oferta i la demanda, haurien disposat de millors condicions atesa la reducció de la mà d’obra. En la mesura que no van obtenir millors condicions d’explotació de la terra, el ressentiment contra la intransigència senyorial va crear un seguit de manifestacions violentes i insurreccions.44 Podem veure el conflicte a Catalunya no tan sols a través dels incidents de la resistència camperola, sinó també en els textos dels juristes que intentaven explicar la servitud catalana. Els juristes citaven repetidament el ius maletractandi promulgat a Cervera el 1202 i la necessitat de redempció codificada a Barcelona el 1283. De vegades

Catalan Historical 6 (Cat).indd 153

reconeixien que els mals usos i especialment el dret de facto dels senyors de maltractar arbitràriament els serfs violaven les normes de la llei catalana i també els preceptes de la llei romana i fins i tot de la divina (cristiana).

Joan de Socarrats, que escriví durant la guerra civil, admetia que la intestia i l’eixorquia eren «oneroses i odioses», però tanmateix permeses. Afirmava que era possible que la llei natural fos derogada per institucions i regles humanes.45 No tots els seus col·legues n’estaven tan segurs. Quan escrivia sobre el dret de maltractar, Tomàs Mieres negava, a la dècada de 1440, que una legislació així pogués considerar-se vàlida, pel fet que violava principis bàsics de la llei divina.46 Fou per respondre a aquestes preocupacions que es desen­voluparen els orígens llegendaris dels remences en la història de la conquesta de Carlemany. Els pagesos eren maltractats, sens dubte, i sovint es violaven els drets normals dels catalans, però la seva opressió estava justificada històricament per un acte de covardia o traïció que hauria estat digne de la mort dels seus avantpassats. Hi ha tota mena de violacions lícites de la llei natural i divina, com l’empresonament o l’esclavitud, i són justificades en la base de crims comesos o de captura en batalla (la raó clàssica per al captiveri).

L’efecte del mite històric dels orígens de la servitud catalana situaria els remences fora de la nació catalana. És impossible mesurar-ne el grau de convenciment, però se’n conserva una resposta per part dels pagesos, o almenys a través de les formulacions dels seus advocats en la vigília i durant la guerra civil. Els anys 1448 i 1449, el rei Alfons IV va permetre als remences escollir representants per formar un sindicat que havia de recaptar diners dels pagesos per comprar els drets dels senyors sobre els seus cossos (això és, els drets de tenir-los com a serfs). El pròleg d’un registre de les reunions per a reivindicar la llibertat, a les quals van assistir uns vint mil pagesos, ofereix una declaració tant religiosa com històrica de la injustícia d’imposar la servitud als catalans cristians.47 Crist, en sacrificar-se, va alliberar la humanitat de la servitud del dimoni i va restaurar la seva llibertat original perduda per la caiguda d’Adam (una idea derivada del papa Gregori I). Els serfs no eren descendents de covards o traïdors cristians en el moment de l’alliberament del domini de l’islam, sinó més aviat descendents de musulmans que no s’havien convertit inicialment al cristianisme. Els mals usos se suposava que no s’havien d’imposar mai als cristians i de fet tots els habitants de la Catalunya Vella feia molt temps que eren cristians. La perpetuació dels mals usos per aplicar-los als catalans cristians era una violació de la llei natural i divina i també de la raó històrica per la qual s’havien inventat els costums opressius que se suposava que s’havien d’aplicar als musulmans recalcitrants.

El que és extraordinari d’aquest document, igual que en les negociacions de pagesos i senyors durant la revolta, és l’habilitat dels pagesos per emmarcar les queixes i contradir les justificacions dels senyors i els seus apologistes al·

25/06/13 11:58

154 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

legant que eren pràctiques manifestament injustes. Aquest document no es pot considerar un monument a les teories modernes dels drets humans; s’aplica específicament als remences com a cristians i com a membres de la comunitat política catalana més que no pas a la humanitat en un sentit universal. No obstant això, la defensa de la llibertat natural com la condició bàsica de la humanitat apareix aquí no simplement com una teoria apresa de la natura i com un tipus de llei, sinó com una cosa entesa i defensada per la gent corrent.

La imposició de la servitud a Catalunya pot ser el resultat d’esdeveniments contingents més que no pas un procés inevitable amb un únic inici. Es relaciona amb el poder d’una aristocràcia militar amb terres que caracteritzava gran part d’Europa, però que tingué formes diferents en cada lloc, i també dins la mateixa Catalunya. L’aspecte més inusual de l’experiència catalana és l’abolició oficial de la servitud amb la sentència de 1486. Com a rerefons també trobem una sèrie d’esdeveniments que inclouen els monarques i el patrimoni, les ciutats i els pagesos catalans.

Darrere dels esdeveniments, tanmateix, hi ha un concepte de llei, drets i costums que demostren el poder de les idees per donar forma a la societat i la capacitat de la gent més enllà dels cercles erudits del poder d’estar involucrats en aquest procés.

Notes i referències El terme homines de redemptione es troba per primer cop en un text del començament del segle xiv de l’erudit jurista Bertran de Ceva, editat per Paul Freedman. «Catalan Lawyers and the Origins of Serfdom». Mediaeval Studies, núm. 48 (1986), p. 313-314. Redemptio i les seves variants es troben molt abans, ja al segle xii, però es refereixen a la gent afectada com a homines (homes) o homines proprii (homes que pertanyen a un senyor).

[2] La resolució de 1486 fou precedida per una suspensió dels mals usos per part del rei Alfons IV el 1457, que es promulgà el 1458. Tingué efectes permanents en algunes jurisdiccions, com els territoris de les fundacions caritatives (l’Almoina) de la catedral de Girona. Rosa Lluch Bramon. Els remences: la senyoria de l’almoina de Girona als segles xiv i xv. Girona 2005, p. 389-408.

[3] Marc Bloch. Feudal Society, trad. L. A. Manyon. University of Chicago Press, Chicago 1961, 2 v.; Georges Duby.

The Early Growth of the European Economy: Warriors and Peasants from the Seventh to the Twelfth Century, trad. Howard B. Clarke. Weidenfeld and Nicholson, Londres 1974. El règim senyorial a Catalunya està resumit a Josep Maria Salrach. «Orígens i transformacions de la senyoria a Catalunya (segles ix-xiii)». Revista d’Història Medieval, núm. 8 (1997), p. 22-56.

[4] Thomas A. Brady. Turning Swiss: Cities and Empire, 1450-1550. Cambridge University Press, Cambridge 1985; William L. Urban. Dithmarschen: A Medieval Peasant Republic. Edward Mellen Press, Lewinston (NY) 1991; Ro-

[1]

Catalan Historical 6 (Cat).indd 154

Paul Freedman

land Viader. L’Andorre du ixe au xive siècle: Montagne, féodalité et communautés. Presses Universitaires du Mirail, Tolosa de Llenguadoc 2003.

[5] Sobre el feudalisme català en relació amb la societat agrària, Flocel Sabaté. La feudalización de la sociedad catalana. Universidad de Granada, Granada 2007. Sobre el mas a l’era de les revoltes remences, Rosa Lluch Bramon. «De nuevo sobre los mansos bajomedievales catalanes». A: La Corona de Aragón en el centro de su historia, 1208-1458.

Aspectos económicos y sociales. Grupo CEMA, Saragossa 2010, p. 89-108. Sobre l’establiment del mas, Víctor Fa­ rías Zurita. El mas i la vila a la Catalunya medieval: els fonaments d’una societat senyorialitzada (segles xi-xiv).

Universitat de València, València 2009.

[6] Gaspar Feliu. La llarga nit feudal: mil anys de pugna entre senyors i pagesos. Universitat de València, València 2010, p. 169-181.

[7] Lluís To Figueras. «Servitude et mobilité paysanne: les origines de la “remença” catalane». Mélanges de l’École Française de Rome. Moyen Âge, vol. 112, núm. 2 (2000), p. 827-865.

[8] Rosa Lluch Bramon. Els remences..., op. cit., p. 357-362.

[9] Sobre l’exemple de dos pagesos, Miquel Sánchez González. «Romeu de Galliners i Guillem de Noguera, dos pagesos enriquits al Vallès dels segles xiii-xiv». Estudis Històrics de l’Arxiu de Protocols, núm. 21 (2003), p. 7-28.

[10] Pere Benito i Monclús. Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (segles xi-xiii). CSIC, Barcelona 2003; Mercè Aventín i Puig. La societat rural a Catalunya en temps feudals. Columna, Barcelona 1996; Jaume Vilaginés. «Senyors i pagesos: Les relacions so­ cials i la seva expressió en l’espai de Mollet durant la plena edat mitjana (segles xii i xiii)». A: Jaume Vilaginés.

La gent i el paisatge. Estudis sobre el Vallès medieval. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2006, p. 117-130.

[11] Les varietats de servitud europea són estudiades en una col·lecció d’articles a Mélanges de l’École Française de Rome. Moyen Âge, vol. 112, núm. 2 (2000), titulada «La servitude dans les pays de la Méditerranée occidentale chrétienne au xiie siècle et au-delà: Déclinante ou renouvelée?» (p. 633-1085); i a Forms of Servitude in Northern and Central Europe: Decline, Resistance and Expansion, ed. Paul Freedman i Monique Bourin. Brepols, Turnhout 2005.

[12] Sobre la servitud en contraposició a l’esclavatge, vegeu un conjunt d’articles en el mateix volum de Mélanges citat a la nota 11: «Les formes de la servitude: esclavages et servages de la fin de l’Antiquité au monde moderne» (p.

493-631).

[13] Biblioteca de Catalunya, Arxiu, Reg. 27725, pergamí 17 GF: «...pro salute anime mee ne in futurum valeat penam sustinere pro iniuriis subditis meis illatis...».

[14] Jaume Vicens Vives. Historia de los remensas (en el siglo xv). Imprenta Clarasó, Barcelona 1945; Jaume Vicens Vives. Juan II de Aragón, 1398-1479: Monarquía y revolución en la España del siglo xv. Teide, Barcelona 1953

25/06/13 11:58

Servitud pagesa a la Catalunya medieval Cat. Hist. Rev. 6, 2013 155

(nova edició: Urgoiti, Pamplona 2003); Jaume Vicens Vives. El gran sindicato remensa. CSIC, Madrid 1954; Jaume Vicens Vives. Els Trastàmares. Teide, Barcelona 1956; Santiago Sobrequés i Vidal i Jaume Sobrequés i Callicó. La guerra civil catalana del segle xv. Edicions 62, Barcelona 1972. Vegeu també recentment Antoni Riera Melis. «La Diputació del General de Catalunya, 1412-1444. El desenvolupament d’una administració autonòmica medieval en un context conflictiu». Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, núm. 29 (2008), p. 153249; Miquel Freixa. Francesc de Verntallat, cabdill dels remences. Base, Barcelona 2010; Alan Ryder. The Wreck of Catalonia: Civil War in the Fifteenth Century. Oxford University Press, Oxford 2007.

[15] Vladimir Piskorski. El problema de la significación y del origen de los seis «mals usos» en Cataluña, trad. Julia Rodríguez Danilevsky. Universitat de Barcelona, Facultat de Dret, Barcelona 1929 (publicat en rus a Kíev el 1899); Eduardo de Hinojosa. El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media. Suárez, Madrid 1905 (nova edició: Urgoiti, Pamplona 2003).

[16] Sobre el suposat origen dels remences al segle xi, Pierre Bonnassie. La Catalogne du milieu du xe à la fin du xie siècle: croissance et mutations d’une société. Vol. 2. Tolosa de Llenguadoc 1976, p. 809-828. Sobre les condicions agràries tant abans del segle xi com després de l’edat mitjana, Gaspar Feliu. La llarga nit feudal..., p. 93-109 i 195-328.

[17] La importància dels canvis de l’any 1000 com un punt d’inflexió històric fou qüestionada per Dominique Bar­ thélemy. «La mutation feudal, a-t-elle eu lieu?». Annales E.-S.-C., núm. 47 (1992), p. 767-775, i encara més aprofundida a La mutation de l’an mil, a-t-elle eu lieu? Servage et chevalerie dans la France des x au xi siècles. Fayard, París 1997.

[18] Pierre Bonnassie. La Catalogne du milieu..., p. 541-646.

El paradigma de la violència feudal és discutit a Gaspar Feliu. La llarga nit feudal..., p. 111-131.

[19] Thomas N. Bisson. Tormented Voices: Power, Crisis, and Humanity in Rural Catalonia, 1140-1200. Harvard University Press, Cambridge (Mass.) 1998; Blanca Garí.

«Las querimoniae feudales en la documentación catalana del siglo xiii (1131-1178)». Medievalia, núm. 5 (1985), p. 7-49; Pere Benito i Monclús. «Els “clamores” de Sant Cugat contra el fill del Gran Senescal i altres episodis de terrorisme nobiliari (1161-1162)». Anuario de Estudios Medievales, núm. 30, 2 (2000), p. 851-885; Víctor Farías Zurita. «Una querimonia desconeguda procedent de l’antic arxiu de Sant Cugat del Vallès (ca. 1160-1162)».

Guasac, núm. 3 (1994), p. 99-104.

[20] Thomas N. Bisson. The Crisis of the Twelfth Century: Power, Lordship, and the Origins of European Government. Princeton University Press, Princeton 2009, p. 499514, esp. p. 511: «So there it is [referint-se al ius maletractandi]: the ne plus ultra of bad lordship! Nowhere else in medieval Europe do we find anyone seeking to legislate as rightfully customary a regime conceded to be unjust.»

Catalan Historical 6 (Cat).indd 155

[21] Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña. Vol. 1, part 1. Viuda e hijos de M. Telo, Madrid 1896, p. 86: «Ibidem eciam constituit inviolabiliter quod si domini suos rusticos male tractaverint, vel sua eis abstulerint, tam ea que sunt in pace et treuga quam alia, nullo modo tenantur Domino Regi in aliquo...»

Vegeu Paul Freedman. «The Catalan “ius maletractandi”».

A: Paul Freedman. Church, Law and Society in Catalonia, 900-1500. Variorum, Aldershot 1994, article núm. xiii.

[22] Cortes de los antiguos..., p. 147: «Item quod in terris sive locis ubi homines redimi consueverint non transferant domicilia sua ad loca nostra nisi se redimerint.»

[23] Agustí Altisent. «Per a la història de Senan (1159-1264)».

Aplec de Treballs del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, núm. 3 (1981), p. 155-195; Paul Freedman. «La condition des paysans dans un village catalan du xiiie siècle». Annales du Midi, núm. 94 (1982), p. 231-244.

[24] Pere Benito i Monclús. «Aux frontières de la servitude: coutume de Cerdagne versus observance de Catalogne dans une renonce aux “mauvais usages” et services forcés (1324)». En premsa.

[25] Jaume Vicens Vives. El gran sindicato..., mapa entre les pàgines 104 i 105. Vegeu també el mapa de les comunitats pageses en un intent anterior fracassat per acomplir el mateix objectiu a M. Mercè Homs i Brugalas. El sindicat remença de l’any 1448. Ajuntament de Girona, Girona 2004, p. 16.

[26] Cartulario de Sant Cugat del Vallés, ed. Josep Rius Serra.

Vol. 3. CSIC, Barcelona 1947, p. 392-393, citat a Pere Benito i Monclús. «Aux frontières…».

[27] Usatges de Barcelona i Commemoracions de Pere Albert, ed. Josep Rovira i Ermengol. Barcino, Barcelona 1933, p. 179-181. Sobre Pere Albert, vegeu Elisabet Ferran i Planas. El jurista Pere Albert i les Commemoracions.

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2006.

[28] Paul Freedman. «Catalan Lawyers...», p. 313-314.

[29] Usatges de Barcelona: El Codi a mitjan segle xii, ed. Joan Bastardas. Fundació Noguera, Barcelona 1984, p. 102 (núm. 65-69) i 150 (núm. 117-138).

[30] Lluís To Figueras. «Drets de justícia i masos; hipòtesi sobre els orígens de la pagesia de remença». Revista d’Història Medieval, núm. 6 (1995), p. 143-144.

[31] Paul Freedman. Origins of Peasant Servitude in Medieval Catalonia. Cambridge University Press, Cambridge 1991, p. 108-109.

[32] Gaspar Feliu. La llarga nit feudal..., p. 174-176.

[33] Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón. Vol. 20. Imprenta del Archivo de la Corona de Aragón, Barcelona 1861, p. 27-30.

[34] Exemples a Paul Freedman. Origins..., p. 133-134.

[35] Manuel Sánchez Martínez. «Violencia señorial en la Cataluña Vieja: la posible práctica del “ius maletractandi” en el término de Castellfollit (primer tercio del siglo xiv)». Miscel·lània de Textos Medievals, núm. 8 (1996), p. 201-229; Paul Freedman. «The Catalan...».

[36] La formació i expansió del feudalisme catalaà, ed. Jaume Portella i Comas. Col·legi Universitari de Girona, Girona

25/06/13 11:58

156 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

1986; El feudalisme comptat i debatut: formació i expansió del feudalisme català, ed. M. Barceló et al. Universitat de València, Valencia 2003.

[37] Vegeu la nota 15.

[38] Lluís To Figueras. «Servitude et mobilité paysanne...», p. 847-865.

[39] Usatges de Barcelona i Commemoracions..., p. 174-175 i 179-181.

[40] Un exemple de revolta pagesa al Maresme l’any 1391 és descrit a Coral Cuadrada. El Maresme medieval: Les jurisdiccions baronials de Mataró i Sant Vicenç/Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles x-xiv). Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró 1988, p. 655-657.

[41] Arxiu de la Corona d’Aragó, Registre 1955, fol. 105v-106r.

[42] Francesc Monsalvatje. Noticias históricas. Vol. 13. Historia de la guerra social de las Remensas. Juan Bonet, Olot 1906, documents núm. 1739 i 1740, p. 169-175. Sobre la reina Maria, vegeu Núria Silleras Fernández. Power, Piety, and Patronage in Late Medieval Queenship: Maria de Luna. Palgrave. Macmillan, Nova York 2008, p. 109112.

[43] Un consens històric més optimista del segle xiv és exemplificat a Monique Bourin, Sandro Carocci, François

Paul Freedman

Menant i Lluís To Figueras. «Les campagnes de la Méditerranée occidentale autour de 1300: tensions destructrices, tensions novatrices». Annales HSS , núm. 3 (juliol-setembre 2011), p. 663-704. Una visió matisada dels inicis de la crisi del segle xiv basada en evidències arqueològiques d’Anglaterra es pot trobar a Christopher Dyer. «The Crisis of the Early Fourteenth Century: Some Material Evidence from Britain». A: Écritures de l’espace social: Mélanges d’histoire médiévale offerts à Monqiue Bourin, ed. L. Feller et al. Publications de la Sorbonne, París 2010, p. 491-506.

[44] Vegeu els treballs sobre diverses parts d’Europa a Agra­ rian Change and Crisis in Europe, 1200-1500, ed. Harry Kitsikopoulos. Routledge, Nova York i Londres 2012.

[45] Joan de Socarrats. In tractatum Petri Alberti canonicis Barchinonensis de consuetudinibus Cathaloniae inter Dominos et Vasallos. Johannes Gordiola, Barcelona 1551, p. 503 i 507.

[46] Tomàs Mieres. Apparatus super Constitutionibus curiarum generalium Cathaloniae. Vol. 2. Sebastianus a Cormellas, Barcelona 1621, p. 513.

[47] Vegeu M. Mercè Homs i Brugalas. El sindicat remença..., p. 45-47.

Nota biogràfica Paul Freedman es va doctorar en història a la Universitat de Califòrnia a Berkeley i és professor d’història a la Universitat de Yale (EUA). El seu treball doctoral es va centrar en la Catalunya medieval i com el bisbe i els canonges van interactuar amb els elements poderosos i febles de la societat laica de Vic. Això va donar lloc a la publicació de La diòcesi de Vic: Tradició i regeneració a la Catalunya medieval (1983). És especialista en història social medieval, història d’Espanya, estudis comparatius dels camperols, el comerç de productes de luxe i la història de la cuina. Ha escrit sobre l’Església, les institucions, la societat i la pagesia catalanes dels segles x al xv. És membre de l’Acadèmia Medieval d’Amèrica i també de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 156

25/06/13 11:58

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 157-167 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.91 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

La pintura mural romànica de Catalunya, avui Montserrat Pagès *

Museu Nacional d’Art de Catalunya Rebut 15 febrer 2012 · Acceptat 20 març 2012

Resum La pintura mural romànica de Catalunya, que se salvà de l’espoli i la dispersió el 1919, quan la Junta de Museus de Barcelona endegà una magna campanya de compra, arrencament i trasllat al museu, és un patrimoni únic de valor universal, de gran qualitat i extensió.

Tot i que no ens ha pervingut la de les catedrals romàniques, ni la de les grans abadies com Ripoll, el que es conserva és molt notable, tant estilísticament com des del punt de vista de la iconografia, inspirada sobretot en la de la Roma paleocristiana i de la reforma gregoriana, però amb altres aportacions del món bizantí, del món llombard i del món germànic, traduïdes en programes d’imatges molt originals. A les obres emblemàtiques conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), com l’absis de Sant Climent de Taüll, capolavoro de la pintura romànica europea, o el de Sant Pere de la Seu d’Urgell i el de Santa Maria d’Àneu, de notabilíssima qualitat tots dos, les pintures de Sant Joan de Boí, una part de les de Sant Quirze de Pedret i d’altres, s’hi han de sumar les del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, les del Museu Episcopal de Vic, les del Museu d’Art de Girona i les del Museu Diocesà d’Urgell i, a més, nombrosos murals i testimonis pictòrics conservats in situ, molts dels quals descoberts en la restauració de monuments efectuada als darrers anys. D’aquestes troballes, sobresurten les pintures de Sant Vicenç d’Estamariu i, també, noves imatges als arcs triomfals de Sant Climent de Taüll, amb les quals es pot completar millor la lectura del seu programa iconogràfic. En aquest article es recull el més important d’aquest patrimoni mural pictòric, així com les darreres aportacions de la crítica i la bibliografia més recent.

Paraules clau: pintura romànica, iconografia, estil, absis, imatges, fresc

Per bé que la revaloració de la pintura romànica catalana començà amb la generació de la Renaixença a finals del segle xix, el moment en què es decidí la seva sort fou l’estiu del 1919, quan la Junta de Museus de Barcelona endegà una magna campanya de salvament, amb la compra, arrencament i trasllat al museu de Barcelona de les pintures murals romàniques de Sant Quirze de Pedret, Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Maria d’Àneu, Sant Miquel d’Engolasters, Sant Miquel de la Seu d’Urgell, Santa Maria de Ginestarre, Sant Pau d’Esterri de Cardós i Santa Eulàlia d’Estaon. Aquesta col·lecció, amb exemplars de notable qualitat, és única en el seu gènere; enlloc no se’n conserva cap de semblant.13 Tot havia començat quan la Junta de Museus de Barcelona, a través del pintor Joan Vallhonrat, enviat a Santa Maria de Mur a proposta de Josep Puig i Cadafalch, descobrí que hi havia uns restauradors italians, Franco Steffanoni i els seus ajudants, Arturo Dalmati i Arturo Cividini, que estaven arrencant les pintures. Havien estat contractats per Ignasi Pollak, un jueu austríac amb doble nacio-

* Adreça de contacte: Montserrat Pagès. Col·lecció d’Art Romànic, MNAC – Museu d’Art de Catalunya. Palau Nacional, Parc de Montjuïc. 08038 Barcelona. Tel. +34 936 220 360 /ext. 1089. E-mail: montserrat.pages@mnac.cat

Catalan Historical 6 (Cat).indd 157

nalitat.2 El destinatari dels frescos era Lluís Plandiura, industrial, col·leccionista i comerciant d’antiguitats. El fet de no poder impedir la venda amb cap llei comminà la Junta de Museus a impulsar una magna campanya per al salvament de les altres pintures murals. Consistia a adquirir-les, fer-les arrencar pels mateixos restauradors italians que en dominaven la tècnica i portar-les al museu de Barcelona. La persona que ideà l’operació i hi estigué al capdavant tot el temps (1919-1923), ple de dificultats, fou Joaquim Folch i Torres, conservador d’art medieval i modern i director del museu, que actuà amb el suport de la Junta de Museus i de Puig i Cadafalch mateix, el seu mestre.3 El préstec per a la compra de les pintures sol· licitat a la Banca Fàbregas i Recasens fou informat favorablement per Pere Coromines. Plandiura s’avingué a mostrar les pintures de Mur traspassades per demostrar la qualitat del resultat i la Junta, al mateix temps, contractava Pollak, gestionava l’obtenció del crèdit per a la compra i en tramitava el permís dels bisbats respectius. Folch i Torres, per controlar de prop la feina dels italians, hi envià Emili Gandia, conservador dels museus de Barcelona. I fou aquest qui supervisà els arrencaments de Boí i de Santa Maria de Taüll i qui dugué les pintures a Barcelona.4 Les sales del Museu de la Ciutadella, amb la col·lecció de les pintures romàniques així adquirida, s’obriren al públic el

25/06/13 11:58

158 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

1924. El 1934 es traslladaren a l’emplaçament actual, el Palau Nacional, convertit en la seu del Museu d’Art de Catalunya, que s’havia d’inaugurar el 7 d’octubre, cosa que no fou possible a causa dels Fets d’Octubre. Al cap de poc, les dues exposicions fetes a París l’any de l’Exposició Internacional (1937), «L’Art Catalan du xe au xve siècle» (Jeu de Paume) i «L’Art Catalan à Paris» (Maisons-Laffitte), foren la catapulta internacional definitiva de la pintura romànica catalana.

Els conjunts pictòrics principals Conservat entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, el conjunt de pintura mural romànica catalana més antic dels preservats és el de Sant Quirze de Pedret. En tant que està relacionat directament amb els mestres de San Vincenzo, a Galliano, constitueix un capítol o apèndix de la pintura romànica llombarda. No sabem si, com Berzé-laVille respecte de Cluny, Pedret podria informar de l’art pictòric de Ripoll, però, per bé que indemostrable, la hipòtesi no és gens forassenyada si hom té en compte que l’església de Sant Quirze, bastida en temps del comte Guifré I en terrenys tot just repoblats, sembla haver estat bastida com a cella memoriae d’un infant, just abans de la fundació de Ripoll, el panteó dels comtes, bressol del llinatge nacional. La cronologia dels murals romànics, que se superposaren als del presbiteri del segle x, se sol situar dins la segona meitat del segle xi, però tant per la relació amb Galliano (1007) com per qüestions històriques, és molt probable que s’hagi de situar abans.

La definició de l’estil de Pedret, de gran qualitat, es reconeix sobretot als rostres de les figures, amb ulls de mirada d’una gran intensitat, impregnats d’un bizantinisme pregon, potent i vigorós.

Però no és només l’estil allò que és extraordinari a Pedret; el programa iconogràfic també ho és.5 Es conserva la decoració dels tres absis i de la paret en què s’obre el central, repartida entre el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i el MNAC. S’hi observa l’ús de models de la Roma paleocristiana, com el tron buit, ocupat només pel Llibre de la Revelació, imatge que es troba sobre la finestra absidal, a la paret frontal de l’absis (que és de planta rectangular), amb l’adoració dels ancians (la Maiestas Domini amb el tetramorf, tot molt esborrat, és a la volta). A la paret sud, en un escambell i amb el posat típic del pensador, s’hi representa sant Joan a Patmos,6 la presència del qual, habitual en la il·luminació de manuscrits, és molt infreqüent en pintura mural. Al seu costat hi ha els genets de l’Apocalipsi, amb tres de conservats, a la manera romana, magnífics, que corresponen a l’obertura dels quatre primers segells del llibre. I enfront, a la paret nord, hi apareixen les ànimes dels màrtirs preparades per al banquet celestial i l’àngel que encensa l’altar, corresponents a l’obertura del cinquè i el sisè segell. I, en una banda i en l’altra, els benaurats, aconduïts per àngels i serafins. A la paret oriental, on

Catalan Historical 6 (Cat).indd 158

Montserrat Pagès

s’obre l’absis a la nau, sota d’una greca amb bustos de sants i benaurats intercalats que recorre la part superior dels murs de la nau, es representa el sacrifici d’Abraham i el martiri dels sants Quirze i Julita.

A l’absidiola de l’epístola, hi ha la paràbola de les deu verges, les prudents i les fàtues o folles (Mt 25,1-13), les prudents coronades, amb les llànties enceses i assegudes a la taula dins la casa de l’Espòs, el qual barra el pas a les folles, que amb les llànties buides s’han quedat a fora. Al costat d’aquestes, hi ha la personificació de l’Església, com a dona coronada i asseguda sobre un temple. A la volta, dins un clipeus o medalló, el bust de Maria amb l’Infant i a l’intradós de l’arc l’evangelista Mateu assegut al seu escriptori. Als cortinatges fingits del sòcol, hi ha restes d’un cicle cinegètic. A l’absidiola de l’evangeli, hi havia representada la missió dels apòstols, reunits en assemblea entorn de Pere, assegut en càtedra enmig de tots ells; i als cortinatges pintats del sòcol, fets amb gran soltesa i domini del pinzell, es veu una pantera que s’abeura en una deu.

A Catalunya, l’estil de Pedret tingué una gran irradiació, com es demostra pel gran nombre d’obres en què es reconeix i, també, per la repercussió que tingué en els pintors de les generacions posteriors. A la Catalunya romànica, hi hagué altres estils pictòrics dels quals resten testimonis abundants, com el del mestre d’Osormort, però cap de tanta repercussió ni de tanta transcendència. D’altra banda, és un estil clarament llombard, que abans, durant i després es retroba a la Llombardia, el seu lloc d’origen, a Galliano i a Milà, la ciutat arquebisbal tan relacionada amb el papat i amb l’Imperi.7 Això no nega la influència de la iconografia romana a Pedret, que hi és, i molt antiga i rellevant, però l’estil de Pedret és clarament llombard.

A Catalunya, l’estil de Pedret reapareix en tot un seguit d’esglésies la decoració de les quals se situa molt a la fi del segle xi i a principis del xii. Són les de Santa Maria d’Àneu (MNAC), Santa Maria de Cap d’Aran (The Cloisters, dites erròniament de Tredòs), Sant Pere del Burgal (MNAC), Sant Serni de Baiasca (in situ), Sant Pere d’Àger (MNAC) i Sant Lisièr de Coserans (in situ), un total de sis conjunts pictòrics del Pirineu o de la seva proximitat, a un vessant i a l’altre. En tots ells, l’estil de les figures dogmàtiques és solemne i hieràtic, però quan el personatge representat no té connotacions de santedat o eclesials està mancat d’aquell pathos litúrgic i pot revestir molts altres matisos. I es pot parlar encara d’un altre exemple descobert recentment, el de les pintures de Sant Vicenç d’Estamariu, que són com una frontissa entre l’estil «clàssic» de Pedret i el més expressionista d’Orcau i Argolell.

El programa iconogràfic de Santa Maria d’Àneu,8 que era centre d’una de les demarcacions de la diòcesi d’Urgell, és singular i d’una gran envergadura. Sobretot perquè la imatge que sintetitza la visió d’Isaïes (Is 6,1-3,6-7), de la qual es presenta la purificació dels llavis dels profetes, amb la d’Ezequiel, de la qual es plasmen les rodes de foc incandescent de la carrossa de Jahvè (Ez 10,1-22), la de la promesa profètica, és presidida per l’acompliment de la profecia, que es representa a la volta absidal, on hi ha la Verge

25/06/13 11:58

La pintura mural romànica de Catalunya, avui Cat. Hist. Rev. 6, 2013 159

Maria amb l’Infant, o Maiestas Mariae, com a centre de l’Epifania. Als marges, hi apareixen els arcàngels advocats Miquel i Gabriel, característics de la pintura llombarda i també de la romana. I a l’hemicicle hi ha un tercer arcàngel, Rafael, enfront de dos preveres representats com a donants, l’un sobre l’altre, a l’extrem oposat de la composició.

Aquest conjunt pictòric s’ha de datar a partir del 1088, quan el temple, que havia estat usurpat pel comte Artau de Pallars, retornà a l’Església d’Urgell.

La teofania mariana de la volta d’Àneu té un paral·lel molt clar del mateix estil en les pintures de Santa Maria de Cap d’Aran,9 on al mur del semicilindre hi havia el col·legi apostòlic, del qual es conserva la figura de sant Pau, de la dreta de la finestra central. Aquesta figura, com el colom de l’Esperit Sant de la clau de l’arc triomfal i els màrtirs milanesos Gervasi i Protasi que hi havia a banda i banda, es conserven en col·leccions privades. A l’arc del presbiteri, hi havia la Maiestas Domini, de la qual es conserva la meitat inferior (Museu Maricel de Sitges). La història d’aquests frescos de Cap d’Aran il·lustra també la d’alguns altres conjunts de pintura mural que durant el franquisme foren venuts a bocins a diferents compradors.

Als frescos de Sant Pere del Burgal,10 de caràcter clarament invocatori, trobem de nou la referència a Galliano, en els profetes que, prop de la Maiestas Domini que presideix, es prostren en reverència, per implorar-ne la gràcia. A l’hemicicle absidal, hi ha representats els apòstols i, juntament amb ells, Joan el Baptista amb l’anyell i Maria amb el calze, en una iconografia pròpia i característica de la pintura romànica catalana, que assimila així la figura de la Verge a la de l’Església. Apareix en moltes altres esglésies del bisbat d’Urgell (Argolell, Ginestarre, Esterri de Cardós, Sant Climent de Taüll, Estaon, Sant Romà de les Bons, Santa Coloma d’Andorra i a l’altar de Martinet) i ha estat interpretada com una adhesió als ideals de Roma en la disputa entre Gregori VII i Berenguer de Tours sobre la presència real del cos de Crist en l’eucaristia.11 La decoració del Burgal és notable sobretot pel retrat de diversos membres del llinatge dels fundadors, la família dels comtes de Pallars Jussà, com el de la comtessa Llúcia, identificada per les restes d’una inscripció («...ia ...nmitesa»), que amb una espelma encesa a la mà és representada sobre els cortinatges del sòcol. Dos retrats més, in situ, han estat descoberts recentment vora l’absis, situats sobre la pilastra del costat de l’evangeli.

S’hi veu el rostre d’una dona jove i el d’un jove clergue, l’un al costat de l’altra i tots dos amb els cabells vermells, molt semblants a la comtessa. La presència d’aquests personatges que no són sants en un lloc tan destacat permet identificar-los amb els fills de Llúcia i, alhora, fa suposar que a l’absis, enfront del retrat de la comtessa, hi devia haver el del seu espòs, el comte Artau I. Les pintures del Burgal, un programa invocatiu de significat eucarístic, no poden deslligar-se de la voluntat de la família del comte (mort en excomunió per haver usurpat béns a l’Església d’Urgell), que volia retornar-lo a la comunió cristiana. Per aquesta raó han de situar-se just abans del

Catalan Historical 6 (Cat).indd 159

moment en què Ot, fill d’Artau i Llúcia (segurament el jove clergue representat al Burgal), assolí la mitra d’Urgell, entre el 1095 i el 1097.

Però al Burgal hi ha encara un altre retrat. A sobre dels dos que acabem d’examinar, in situ, en una mena de palimpsest, hi fou pintat el d’una dama en actitud oferent i expressió greu. Altre cop les fonts escrites i les pictòriques semblen afavorir la hipòtesi d’identificació del personatge i de datació. Podria tractar-se de la comtessa Eslonça, filla del comte Martí de Castella i esposa del comte Artau II de Pallars Sobirà, la qual, vers el 1111, féu donacions importants a l’Església per demanar que el seu fill Artau, que més tard seria Artau III de Pallars, fos alliberat del seu captiveri a Saragossa, on caigué pres quan, al costat d’Alfons el Bataller d’Aragó, intentava conquerir la ciutat als sarraïns. L’estil d’aquest retrat és més afí, fins i tot en coloració, a altres pintures urgelleses de principi del segle xii.

Del mateix estil de Pedret són les pintures més tardanes i molt similars de dues altres esglésies, la de Sant Pere d’Àger i la de Sant Lisièr de Coserans. Aquesta darrera,12 una de les dues catedrals de l’antiga ciutat episcopal, fou consagrada el 1117 pel bisbe de Coserans i pel de Roda, Ramon de Durban, el mateix prelat que, com veurem, després consagrà les esglésies de Taüll, fill d’una de les famílies més prestigioses del Coserans i d’Occitània i tal volta mecenes de la decoració pictòrica de Sant Lisièr. Es conserva la pintura de l’hemicicle absidal (la volta fou repintada en època gòtica) on, sota uns arcs decorats amb sanefes i greques de tradició clàssica, entre columnes, es representa un col·legi d’apòstols i profetes. A sobre, als carcanyols entre els arcs, hi apareixen un seguit de testes, les dels màrtirs de l’Anyell, flanquejades per peixos en moviment, tema de significat eucarístic també present a Galliano. I per separar el registre dels apòstols de l’inferior hi ha una cornisa de mènsules en perspectiva amb testes femenines entremig, les quals, segons John Ottaway, se­ rien virtuts teologals o beatituds, filles de la Jerusalem del Càntic dels Càntics, en una mena de cort de noces de la fe.

A sota encara hi ha un altre registre figurat, amb el cicle de la Nativitat, que hi figura no pas en ordre cronològic, ans en un sistema exegètic a partir dels evangelis de Mateu i de Lluc.13 Així, a l’esquerra, després d’una primera escena perduda que podria ser el viatge dels Mags, hi ha els Mags davant d’Herodes i l’Epifania, i a la dreta l’Anunciació, la Visitació i la Nativitat.

Sant Pere d’Àger, fundada per un dels cabdills més poderosos de la Reconquesta, Arnau Mir de Tost, fou el centre espiritual dels seus extensos dominis i subjectada directament a Roma. Al semicilindre de l’església d’Àger, com a Sant Lisièr, hi havia també parelles d’apòstols, 14 tan semblants als de la catedral de Coserans que, per força, han de ser no solament d’una mateixa mà, sinó també d’una cronologia similar que, en ambdós casos, ens porta al segon decenni del segle xii, abans del 1117.

Les pintures de Sant Serni de Baiasca,15 situada en un lloc avui recòndit, una petita vall que aflueix a la Noguera Pallaresa a l’entrada de la vall d’Àneu, són descoberta dels

25/06/13 11:58

160 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

darrers decennis i relacionables amb l’estil bizantí i poderós de Pedret. A la volta, hi havia una teofania, parcialment conservada, amb àngels (que sembla que duien els símbols dels evangelistes, com trobarem després a Engolasters), arcàngels i serafins. Notable és el cap de sant Joan, un dels apòstols representats al semicilindre absidal, on a més apareixen plasmats de forma molt notable alguns sants doctors i pares de l’Església com Ambròs i, probablement, Agustí.

Una descoberta encara més recent és la dels murals de Sant Vicenç d’Estamariu,16 també in situ, segurament la més important dels darrers anys. El seu art, que evidencia dos estils relacionats, representa una frontissa entre l’estil llombard de Pedret, molt clàssic, i el dels seus seguidors d’Orcau i Argolell, més expressionista. La cronologia de totes aquestes pintures se situa en el primer terç del segle xi. A Sant Vicenç de Rus, que també seria de la mà d’aquesta altra generació de pintors, s’hi destrien, a més, altres influències.

A la volta absidal d’Estamariu, hi havia el Crist en majestat, conservat de meitat en avall, voltat pel tetramorf i amb un àngel i un arcàngel als extrems, i al semicilindre els apòstols, centrats per les figures de la Verge orans, molt freqüent en iconografia paleocristiana i especialment romana, i de sant Pau, l’apòstol dels gentils. I, entre la teofania i els apòstols, hi ha un fris de gran envergadura i significació, format per una mena d’ones entre les quals apareixen alternats uns retrats o màscares sota els quals hi ha peixos afrontats i petits animals simbòlics. Representa el mar de cristall de l’Apocalipsi i les testes són les dels màrtirs de l’Anyell, ben identificats per la inscripció que hi ha desglossada prop de cadascuna de les testes: «ex / magna / tribv / lacio», que correspon a la citació «Isti sunt qui venerunt ex magna tribulatione et laverunt stolas suas et dealbaverunt eas in sanguine agni» (Ap 7,14). És a dir, són la multitud de salvats, els màrtirs de l’Anyell, els qui vénen de la gran tribulació i han blanquejat els seus vestits amb la sang de l’Anyell. Per això es troben davant el setial de Déu, que els conduirà a les fonts d’aigua viva i eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls (Ap 7,15-17). La significació d’aquest fris, que s’assimila al mar de vidre o de glaç que segons el llibre de l’Apocalipsi hi ha sota el tron del Senyor (Ap 4,6; 15,2), es rela­ ciona amb el sentit escatològic de la visió teofànica de la Segona Vinguda de Crist.

Paral·lelament a tot aquest món pictòric, a la Catalunya romànica s’hi desenvolupaven també altres estils que representen altres influències artístiques i culturals. No tenen, però, ni l’homogeneïtat ni l’amplitud de l’estil de Pedret i de vegades, tot i la seva importància, són representats per una obra sola. Un dels exemples més monumentals i significatius, d’una gran envergadura artística, és el de Sant Pere de la Seu d’Urgell,17 una de les esglésies del conjunt catedralici d’Urgell, vora la catedral i el seu claustre. És un exemple molt notable i d’una gran vivacitat cromàtica, que evoca la pintura francesa, i s’hi han relacionat obres tan diverses com els frontals de Tavèrnoles, d’Ix i de

Catalan Historical 6 (Cat).indd 160

Montserrat Pagès

la Seu d’Urgell, també d’una gran qualitat. Tanmateix a la Seu d’Urgell la influència artística predominant és la de Roma. A la volta de l’església es representa una teofania la iconografia de la qual inclou i permet dues lectures de la imatge de la volta, perquè, en una síntesi de gran profunditat teològica i doctrinal basada en els Actes dels Apòstols (Ac 1,11), a més de l’Ascensió s’hi representa la Segona Parusia. La inscripció que hi ha a sota, la qual, bé que amb una certa dificultat, encara es pot llegir: «[...]-do qvae svmpsi membra vehendo / [i]nde recressvrvs [i]vdex s [...]», és a dir, «...la forma que he pres en ascendir / d’allà en tornaré com a jutge...»,18 referma aquesta identificació. Aquesta visió sintètica, que es retroba a les façanes de Notre-Dame de Poitiers i de la catedral d’Angulema, apareix també a Sant Julià d’Estavar (in situ, Alta Cerdanya, França) i al frontal de Martinet (Worcester Museum of Art), que sembla que prové de l’ermita de Llers, del seu terme.

Al semicilindre de l’església de Sant Pere de la Seu d’Urgell, hi apareix el col·legi apostòlic amb Maria. Els apòstols hi figuren de dos en dos i com si estiguessin en diàleg.

La Verge és al costat de Joan, representada amb la mà velada i una corona a la mà, amb referència a Apocalipsi 2,10: «Sigues fidel fins a la mort i et donaré la corona de la vida.» Només en coneixem un altre exemple semblant que ha aportat Anke Wunderwald:19 el que apareix a l’altar portàtil de Begon, del tresor de Santa Fe de Conques, abadia a la qual fou donat el 1100 pel bisbe Ponç de Ribagorça, personatge molt influent a la seva època i molt vinculat a Roma i als papes Urbà II i Pasqual II. Les pintures de la Seu d’Urgell s’han de datar en el mateix moment històric, segurament en temps de l’episcopat de sant Ot (10951122), a qui ja ens hem referit en parlar del Burgal, personatge molt lligat al papat i a la reforma, sobretot a Urbà II, a qui acompanyà a Roma quan el pontífex retornava després de predicar la croada a Clarmont (1095).

Ben diferents són les pintures de l’església de Santa Maria de Mur,20 panteó dels comtes de Pallars Jussà, a la història de les quals ens hem referit més amunt. També molt monumentals i de ric cromatisme, amb uns blaus i uns grocs molt vius, i la figuració destacada sobre un fons blanc de calç, s’han relacionat amb la pintura francesa i sobretot amb la rossellonesa, com els murals de la capella dels Àngels de Santa Maria d’Arles, al Vallespir (consagrada el 1157), no pas amb els de Sant Salvador de Casesnoves,21 però també amb els de Sant Martí de Fonollar, que Pere Ponsich relacionà amb la vescomtessa Mahaud de Castellnou, per la qual cosa han de ser anteriors al 1131.22 Els de Mur, però, són més antics, dels primers decennis del segle xii. Els prototips estilístics d’aquests conjunts rossellonesos podrien ser Sant Policarp de Rasés i l’antiga abadia benedictina de Santa Maria d’Alet, a la regió de l’Aude, llocs on apareix un cert tipus d’àngel amb unes ales ben particulars que es troba tant a Mur com en tots aquests conjunts, amb els quals es relacionen també les pintures de Santa Maria de la Clusa, les de Sant Martí de Fonollar i les restes molt malmeses de Sant Quirze de Colera, a l’Alt Empordà, re-

25/06/13 11:58

La pintura mural romànica de Catalunya, avui Cat. Hist. Rev. 6, 2013 161

centment descobertes i encara inèdites. Però, a part aquesta relació primordial, les pintures de Mur encara serien un unicum si no s’haguessin conservat, per bé que molt fragmentàriament, les de Sant Miquel de Moror,23 església que depenia de la canònica de Mur. Aquesta decoració pictòrica de Mur també respon a unes circumstàncies històriques i a unes expectatives molt concretes: la mort violenta del comte Ramon, probablement en un encontre amb els seus veïns i enemics, la host o exèrcit del comte Artau II de Pallars Sobirà, amb qui estava en guerra permanent. Ho suggereix el fet que, després d’aquesta mort, el bisbe Ot d’Urgell (repetidament citat en aquestes pàgines), que era fill dels comtes de Pallars Sobirà i, per tant, cosí del difunt, féu jurar la pau i treva al seu nebot, fill i hereu del finat, el nou comte Pere Ramon, i la féu jurar també als homes d’aquest i, a més, en català, la llengua parlada, possiblement per assegurar-se que ningú, adduint que no sabia el que jurava, pogués violar el jurament i emprendre la revenja pel seu compte.

La decoració pictòrica de l’absis de Mur insisteix en aquesta intenció: que la justícia s’ha de deixar en les mans de Déu totpoderós. I això es manifesta en la forma imponent en què es plasma la Maiestas Domini, senyor absolut del temps i de la història, amb les set torxes o lampadaris d’or que pengen del seu tron, que són les que cremen davant del de l’Anònim en la visió del llibre de l’Apocalipsi (Ap 1 i 4). Té els quatre vivents al seu entorn, amb sengles inscripcions del Carmen Paschale de Seduli. A sota, al semicilindre, el col·legi apostòlic és l’Església militant al servei de la història de la Redempció, amb el cicle de la Infància que es representa com a fonament d’aquest registre, com a Sant Lisièr de Coserans. I, molt important també en aquest context, a les finestres, després de les ofrenes de Caín i Abel, hi ha plasmat el Fratricidi i la condemna de Caín, el fratricida. És a dir, que la història recent dels comtes de Pallars Jussà s’inscrivia en la història universal, en la qual només Déu, jutge omnipotent, imparteix justícia. Aquesta decoració pictòrica de Mur sembla que ha de ser atribuïda, més que a Ot, a la influència del bisbe Ponç de Roda (1097-1104), rival de l’urgellenc per qüestions territorials, el qual, juntament amb el legat papal, obtingué que l’església de Mur depengués directament de Roma, tot sostraient-la així de la jurisdicció diocesana ordinària, que era la d’Urgell.

Entrarem ara en un altre bloc pictòric, el de les esglé­ sies de la vall de Boí, en què es destrien dues etapes.24 La primera, de cronologia una mica anterior a les darreres pintures citades, però no pas a les de la Seu d’Urgell, i que se situa vers el 1100, és la dels murals de Sant Joan de Boí,25 amb força parentiu amb la pintura d’Aquitània i de la cort de Poitiers. S’hi plasmà un programa iconogràfic molt interessant i molt original,26 amb un bestiari monumental als intradossos dels arcs, insòlit en pintura mural, que inclou fins i tot un home pecador. Aquest registre sintàctic, que ocupava també la part baixa dels murs longitudinals i que representaria l’univers o món creat, es contraposava al de la ciutat santa, una mena de

Catalan Historical 6 (Cat).indd 161

Jerusalem celestial, a la part alta dels murs, on, a les naus laterals si més no, apareix tot un seguit de sants i d’apòstols representats o bé sols sobre les columnes o bé en parelles i conversant sobre els murs longitudinals, tots flanquejats per torres. Aquest registre encloïa també la imatge més destacada del conjunt i la més notable, la Lapidació de Sant Esteve, i, així mateix, una escena monumental de joglaria, clarament una celebració de joia i de lloança, amb tres personatges, que és inclosa en el mateix univers pictòric dels sants i, com aquests, pintada sobre un fons de bandes de color i delimitada a dalt per una sanefa floral magnífica i a baix per una cinta plegada en ziga-zaga. No conservem pintures ni dels absis, dos d’ells desapareguts, ni de la nau central, però a la paret occidental hi havia el Judici Final, del qual ens ha pervingut el drac apocalíptic de set caps, amb una menció a les deu banyes, així com restes del si d’Abraham, que representava el Paradís, i de l’Infern. També es conserva la decoració pictòrica de la façana de migdia d’aquesta església, amb policromia i estil diferents, obra posterior i clarament relacionable amb les altres pintures de la vall de Boí. Hi ha una teofania centrada en el crismó, portat per quatre àngels i a banda i banda del portal un sant ancià que ens mostra el llibre que inspira la visió i uns altres de més joves que s’hi apleguen a sota.

La segona etapa pictòrica de la vall se situa vers el 1123, data de la consagració de les esglésies de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll pel bisbe Ramon de Ribagorça, perquè la primera, pintada a la columna,27 remet a la pròpia decoració pictòrica de l’església i la de Santa Maria hi està relacionada.

La Maiestas Domini o Crist en majestat de Sant Climent és la imatge emblemàtica de la pintura romànica catalana, obra d’una gran qualitat plàstica, de policromia i de tècnica depurada d’execució, en la qual, amb un art magistral i molt original, se sintetitza amb una gran llibertat la tradició llombarda amb la de l’escultura tolosana, sense defugir ni el component bizantí ni l’expressionista, tot configurant un llenguatge molt potent. El color és d’una gran qualitat, tant pels pigments que s’hi empraren, algun d’importació com el cinabri per al vermell, derivat del mercuri, com per la tècnica d’aplicació molt sàvia, que correspon a la descrita en el tractat coetani Diversis artibus del monjo Teòfil, per exemple en l’aplicació del blau sobre una capa de gris fosc o veneda, quasi negre.

L’absis de Sant Climent de Taüll és el capolavoro de tota una escola pictòrica que reapareix, bé que atenuada la seva intensitat, no sols a l’església veïna de Santa Maria de Taüll, sinó també en altres llocs: a la capella de Sant Agustí de la catedral de Roda d’Isàvena, potser la versió més afí a Sant Climent estilísticament, i, més distorsionada, a Santa Eulàlia d’Unha, a la Vall d’Aran (diòcesi de Comenge). Al seu torn, l’estil de Santa Maria es retroba en distintes esglésies de la dreta del Duero, a Castella, a la zona conquerida per Alfons el Bataller d’Aragó (casat amb Urraca de Castella, raó per la qual dominava aquests territoris), on es devia sentir la influència del bisbe Ramon de Roda (que

25/06/13 11:58

162 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

consagrà les esglésies de Taüll): San Baudel de Berlanga,28 Santa Cruz de Maderuelo i San Miguel de Gormaz.

A l’absis de Sant Climent de Taüll es representa una teofania basada en l’Apocalipsi i en altres fonts bíbliques, en què la Maiestas Domini, amb el llibre de la vida on la inscripció al·ludeix al seu caràcter diví —«ego svm lvx mvndi»—, és envoltada pels símbols del tetramorf, que es representen amb una gran riquesa iconogràfica, de manera que sembla que el Senyor s’aparegui en la seva carrossa, a les rodes de la qual hi ha els símbols de Marc i de Lluc i els àngels que els acompanyen, com si s’atansessin en ple moviment. Als dos extrems de la volta hi ha un serafí i un querubí. Al semicilindre es presenta el col·legi apostòlic, centrat per la Verge amb el calze i per Joan l’Evangelista, el qual, amb un gran protagonisme, mostra el llibre que inspira la visió.

Altres imatges emblemàtiques de Taüll són la mà de Déu, que beneïa Abel (restes conservades in situ), i l’Anyell apocalíptic de set ulls, a les claus dels dos arcs triomfals. I també és notable el pobre Llàtzer de la paràbola de Lluc (Lc 16,19-24), representat vora la porta ferrada de la casa del ric, amb un gos que li llepa les nafres, com al Còdex Aureus d’Echternach. In situ es conserva, just enfront d’aquesta escena, la del banquet del ric, amb una taula parada ostentosament gran.29 Al contrari del que passa a la portalada de Ripoll o als claustres de Sant Cugat i de la catedral de Girona, en què la paràbola es representa en quatre escenes, a Sant Climent hi apareixen només les dues primeres. El seu sentit escatològic s’ha de posar en relació amb el de les altres imatges que componien l’homilia pictòrica absidal, de manera que amb elles confegien un sol discurs. Al costat del pobre Llàtzer, hi havia el retrat d’un noble assegut, vestit ricament i en posat afligit, tot sol i girat d’esquena a la teofania. Aquesta figura, la del noble afligit girat d’esquena a la Revelació, es troba també a Santa Maria de Ginestarre (MNAC) i a Sant Andreu de Baltarga (Museu Diocesà d’Urgell, MDU). Descartada la seva identificació amb Jacob, Epuló i Job, entre d’altres motius per les restes d’una inscripció situada vora seu —«...raim»—, recentment s’ha proposat que sigui Efraïm,30 el segon fill de Josep, nascut a Egipte, que en els profetes és citat com a sinònim d’Israel, i a qui es fa responsable de la mort de Crist (Os 12,14). Aquesta figura (actualment a la reserva del MNAC) estava situada enfront del Fratricidi, escena retrobada in situ recentment, on Caín, amb una destral a la mà, està a punt d’occir el seu germà Abel, a qui té agafat pels cabells. L’estil, potent i vigorós i de molta qualitat, és el mateix de les altres pintures absidals descrites.

I, per acabar, al capcer o mur de sobre l’absis de Sant Climent, hi havia les figures d’uns homes tocant el corn o l’olifant. Es conserven l’una al MNAC i l’altra in situ. Són els missi Dominici, els missatgers del Senyor, destinats a proclamar la seva vinguda triomfal. Les pintures de l’absis lateral són obra d’un pintor secundari a qui coneixem com a mestre del Judici Final (identificat en aquesta escena de Santa Maria de Taüll), la qual cosa implicaria segu-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 162

Montserrat Pagès

rament una elaboració posterior a la concòrdia de 1140 entre els bisbats d’Urgell i de Roda per la possessió de diversos llocs entre els quals Taüll, que aleshores pervingué definitivament a Urgell.

Les pintures de la capella de Sant Agustí de la catedral de Roda d’Isàvena, consagrada també pel bisbe Ramon de Roda el 1116, són, com hem dit, les que més estretament es relacionen amb les de Sant Climent, i també les de l’arc de l’absis meridional de Santa Maria de Taüll, amb el cap d’un profeta d’una notable qualitat.

En aquesta altra església del poble de Taüll, la parròquia de Santa Maria, consagrada també el 1123, tot i la influència pictòrica, d’escola, del mestre de Sant Climent, la majoria de les pintures que s’hi conserven són d’unes altres mans. Les de la capçalera, bé que en menor escala, són també notables. A la volta, hi ha una teofania amb la Maiestas Mariae que presenta el Nen a l’adoració dels Mags.

Molt notable és la figura d’Abel, com les dels arcàngels i els serafins de l’arc triomfal, presentats al costat dels símbols antropozoomorfs dels evangelistes; en tots ells s’observa una certa influència clàssica de la pintura llombarda.

A la nau, la decoració, pintada després de la consagració, és d’una altra mà, deslliurada del pes de l’herència bizantinollombarda i del seu naturalisme antic, la del mestre del Judici Final, que imita els grans mestres del lloc, tant el de Taüll o de Sant Climent de Taüll com el de Santa Maria, però a molta distància tècnica i d’ofici. Tanmateix és molt interessant des del punt de vista iconogràfic i l’extensió de pintura conservada és considerable.

Relacionable en un cert sentit amb Santa Maria de Taüll és una part del conjunt pictòric de Sant Pere de Sorpe (MNAC i MDU),31 de vers 1125-1150,32 on conflueixen tres estils diferents: un de llombard, ben diferent del de Pedret i tanmateix de gran qualitat; un de més expressionista, i un de tercer força més rudimentari, fins i tot en la policromia. Són coetanis, cosa que indicaria que pintors de procedències diverses s’hi haurien aplegat per acomplir l’encàrrec. Una cosa semblant s’esdevé a Santa Eulà­ lia d’Estaon.33 A Sorpe, el millor és el primer, autor de l’Anunciació i de la Crucifixió, amb un bellíssim Crist que respon al tipus mezzobizantí.34 Aquest artista pintà també la Crucifixió de Santa Eulàlia d’Estaon (MDU i col·lecció privada),35 quasi idèntica a la de Sorpe, la qual cosa ha permès constatar, per exemple, l’ús dels mateixos patrons.

El segon mestre de Sorpe és autor dels sants Gervasi i Protasi i de les imatges al·legòriques dels arcs triomfals d’aquesta església, entre les quals la de Maria amb l’Infant entre l’Església i la Sinagoga, estudiada per Hélène Tou­bert,36 molt semblant estilísticament a la Maiestas Mariae de Santa Maria de Taüll, i també la de la barca de l’Església i del banquet del ric de la paràbola de Llàtzer, que prové d’una capella situada al pis de la torre campanar. Finalment, el tercer mestre de Sorpe, el més mediocre, pintà la figuració eucarística, teofànica i zodiacal dels arcs de separació de les naus, on tanmateix el signe de Sagitari és de la mà d’un dels altres pintors. Una altra imatge interessant de l’església és la d’uns joves que aboquen un doll d’aigua

25/06/13 11:58

La pintura mural romànica de Catalunya, avui Cat. Hist. Rev. 6, 2013 163

d’unes gerres que, segons Joan Ainaud, serien els rius del Paradís, i segons una altra hipòtesi presentada recentment, les fonts del Jordà, la qual cosa implicaria que al pilar enfront de la Crucifixió hi hauria el Baptisme de Crist.37 És d’esperar que la restauració de l’església prevista per a enguany pugui aportar nova llum sobre aquest conjunt pictòric tan destacat.

Si el reflex del mestre de Santa Maria de Taüll es retroba en una de les imatges de Sorpe, el del mestre del Judici Final, ressò llunyà, com hem dit, de l’escola de Taüll, al seu torn es retroba, més estilitzat i simplificat, en les pintures de Sant Iscle i Santa Victòria de Surp (MNAC, MDU i Art Museum of Toledo, Ohio) i en les aragoneses de Santa Eulàlia de Susín i San Esteban de Almazorre.

Al costat d’aquests estils, tots els quals i en major o menor grau i intensitat es relacionen amb la tradició de la pintura llombarda (i Taüll també amb l’escola d’escultura tolosana, com s’ha dit), cal situar el del mestre d’Osormort, la cronologia del qual se sol centrar entre el segon i el tercer quart del segle xii. L’estil d’Osormort es caracteritza per la influència clara, directa, innegable de la pintura d’Aquitània, concretament de la de l’escola de Poitiers.

L’estil en les obres catalanes es reconeix sobretot per la manera molt particular de configurar els rostres, presentats generalment de tres quarts i amb l’oval exageradament recte.

A més de les pintures de Sant Sadurní d’Osormort (Museu Episcopal de Vic, MEV), el catàleg de l’estil del seu nom inclou les de Sant Martí del Brull (MEV), Sant Joan de Bellcaire (Museu d’Art de Girona i col·lecció particular), Santa Maria de Cervià (in situ)38 —descoberta recentment—, Sant Miquel de Cruïlles (in situ) —amb un tema de lleons afrontats que imita les sedes imperials bizantines—, Sant Esteve de Marenyà (in situ), Sant Esteve de Canapost (in situ)39 i Sant Pere de Navata (in situ),40 els darrers conjunts conservats d’una manera força precària.

La introducció de l’estil de la cort de Poitiers a Catalunya hauria pogut produir-se o bé directament o bé per la relació amb el regne d’Aragó, això en el moment de la nego­ ciació que conduí a l’enllaç del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona amb Peronella d’Aragó i a la unió dels dos estats, el principat de Catalunya i el regne d’Aragó (1137).

Perquè a l’església inferior de Sant Joan de la Penya, panteó dels reis d’Aragó, hi apareix aquest estil, notabilíssim, amb la representació dels sants metges Cosme i Damià, encàrrec del rei Pere I d’Aragó i de Navarra, malalt i preocupat per la seva salut i la dels seus fills, pintures datables, segons Elena Alfani, entre el 1094 i el 1104. 41 Els contactes haurien propiciat els intercanvis, així com el viatge i el contracte d’artistes.

Més difícils de definir, tant en l’estil, arcaic o arcaïtzant, com en la cronologia, són les pintures de l’església rodona del Sant Sepulcre d’Olèrdola, que encara s’han de restaurar i acabar d’alliberar. Hi ha un Sant Sopar i part d’un Judici Final amb els benaurats sota uns arcs i un infern també molt particular. Té certs paral·lelismes estilístics amb les pintures de Santa Creu del castell de Calafell.42

Catalan Historical 6 (Cat).indd 163

A la segona meitat del xii, a la vall d’Andorra, hi deixà la seva empremta un pintor que, tot i mostrar-se hereu del llegat de Pedret, no mostra aquell pathos bizantí ni la seva rigidesa monumental i, contràriament, és molt dinàmic.

El rostre de les seves figures, molt característic, es reconeix fàcilment. És el mestre de Santa Coloma, dit així a partir de la decoració d’aquesta església, l’obra més emblemàtica i característica de la seva producció que ens ha pervingut, conservada durant molts anys a Berlín i adquirida recentment per l’Estat andorrà (i restes in situ). La clau per a la datació és la data del 1164 en què es consagrà una de les esglésies del grup, la de Sant Romà de les Bons, al sòcol de l’absis de la qual hi ha el mateix tema decoratiu, i executat de manera idèntica, que el que recobreix la mesa de l’altar on hi havia el pergamí de consagració. Altres murals de la mateixa mà són els de Sant Miquel d’Engolasters (MNAC) i Sant Cristòfol d’Anyós (de parador desconegut). A Andorra, cal esmentar encara el treball de dos altres mestres, el de la Cortinada43 i el de Sant Joan de Caselles, que evidencien també la influència de l’estil llombard de Pedret.44 Un altre bloc amb personalitat estilística pròpia i datable també a la segona meitat del segle xii, en terres dels comtats de Barcelona i d’Osona i del vescomtat de Cardona-Osona, és el de les pintures de Sant Salvador de Polinyà (Museu Diocesà de Barcelona i in situ), Santa Maria de Barberà (in situ), Sant Martí Sescorts i Sant Vicenç de Cardona (MNAC).45 Identifica el seu estil la manera de presentar els personatges, de tres quarts i amb un encorbament de les espatlles a vegades molt exagerat, l’oval rodó de molts dels rostres, excepte els barbats, i mans amb dits anormalment llargs. Entre les obres, també hi ha paral·lels compositius i iconogràfics, com ara entre el Bateig de l’Infant de Polinyà i el de Barberà, però n’hi ha fins i tot si el tema representat és diferent, per exemple entre la Maiestas Mariae de Polinyà i la Traditio legis de Barberà, flanquejades per una mena de palmeres a la manera romana.

Un tema destacat i molt singular d’aquesta església, estudiat per Lily Arad,46 és la representació de la llegenda de la invenció i exaltació de la creu per Constantí i santa Elena.

La cronologia de tot aquest bloc se situa a la segona meitat del segle xii, amb alguna obra prop del canvi de centúria.47 S’adscriuen al mateix grup els murals tan interessants de Sant Martí Sescorts.

A la segona meitat del segle xii es daten també les pintures de Santa Maria de Ginestarre i les de Sant Pau d’Esterri de Cardós,48 en les quals s’entreveu el ressò, més o menys proper o llunyà, de la influència dels grans mestres llombards. I, encara, les de Sant Romà d’Aineto, molt malmeses, amb restes del si d’Abraham a l’arc triomfal.

La darrera fase de la pintura romànica catalana, que correspon al que s’anomena art o estil de l’any 1200 i que representa un nou humanisme, a Catalunya se situa entre els darrers anys del regnat d’Alfons el Cast i els de Pere el Catòlic (1196-1213). El més destacat d’aquest estil és la forta influència de la pintura bizantina dels darrers temps de la dinastia dels Comnè (1181-1185), que representa un

25/06/13 11:58

164 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

retorn al naturalisme antic. Tot i que els contactes amb la cort de Constantinoble eren directes i que Alfons I de Catalunya (II d’Aragó) hi envià una ambaixada el 1176 per negociar el matrimoni d’una princesa grega, sembla que aquest art arribà a Catalunya principalment a través dels contactes amb Sicília i Anglaterra i de dues obres fonamentals, l’anomenat saltiri anglocatalà o saltiri auri de París (BNP), de 1175-1190, i les pintures de la sala capitular de Sixena (MNAC), monestir fundat per Sança de Castella, filla d’Alfons VII l’Emperador i muller del rei Alfons el Cast de Catalunya, datades vers el 1196. A la manera dels mosaics de la catedral de Monreale, però en pintura mural, l’art de Sixena constitueix, com aquests, un nou humanisme, una nova manera de concebre i de representar la figura humana, d’una gran força plàstica, amb cossos i rostres modelats amb un naturalisme fortament bizantinitzant, de contrastos de llums i ombres i d’un gran interès. El ressò d’aquest art, que devia causar un gran impacte a la Catalunya de l’època, es troba tant en pintura sobre taula (frontals d’Orellà, in situ; d’Avià, MNAC; de Ribesaltes, Fundació Abbeg; de Baltarga, MNAC; de Rotgers, MEV) com en pintura mural. En són una mostra notable les pintures de Sant Martí de Puig-reig (in situ), les molt malmeses de Sant Pau de Fontclara i sobretot les de Sant Esteve d’Andorra la Vella (MNAC i col·leccions particulars). Aquestes, datables entre els anys 1216-1220, són molt monumentals i es relacionen també amb l’art de l’Alto Adige i de l’escola de Salzburg.49 A més de les escenes de l’absidiol, sobretot el coper que, amb posat acrobàtic, omple tres gerres alhora, destaquen les escenes de l’absis principal, amb un cicle de la passió de Crist format per quatre grans escenes: el Lavatori, l’Arrest, la Flagel·lació i els Improperis o coronació d’espines. Representen un nou llenguatge artístic que posa èmfasi en la volumetria dels cossos, en l’expressió dels rostres i en la relació que s’estableix entre els personatges, d’una gran força dramàtica; un nou humanisme, en definitiva, de caràcter i origen bizantinitzant, que impregnarà, bé que en diferents graus, una gran part, probablement la més significativa, de la producció pictòrica catalana del segle xiii.

Notes i referències [1] Josep Pijoan. Les pintures murals catalanes. Barcelona 1907-1921; Josep Gudiol i Cunill. Els primitius. Primera part. Els pintors i la pintura mural. Barcelona 1927; Gertrude Richert. La pintura medieval en España. Pinturas murales y tablas catalanas. Barcelona 1926; Charles Kuhn. Romanesque mural painting of Catalonia. Cambridge 1930; Rathfon Ch. Post. A History of Spanish Painting. Cambridge 1930-1966. 14 v.; Gertrude Ri­chert.

«Les fresques de Tahull». Gazette des Beaux Arts, núm. vi (abril-maig 1930), p. 65‑79; Joaquim Folch i Torres. El tresor artístic de Catalunya. Les pintures murals romàniques de Santa Maria de Tahull. Barcelona 1931; Joaquim Folch i Torres. «La peinture murale». A: La Catalogne à

Catalan Historical 6 (Cat).indd 164

Montserrat Pagès

l’époque romane. París 1932; Gertrude Richert. «La iconografia del Crist i de la Verge en les pintures murals romàniques del Museu d’Art de Catalunya». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. vii (gener 1937); Walter S. Cook i Josep Gudiol Ricart. Pintura e imaginería románicas. Madrid 1950, col·l. «Ars Hispaniae», núm. vi, 2a ed. 1980; Joaquim Folch i Torres. L’art català. Barcelona 1957; Josep Pijoan i Josep Gudiol Ricart. Les pintures murals romàniques de Catalunya. Barcelona 1948, col·l. «Monumenta Cataloniæ», núm. iv; Edgar W. Anthony. Romanesque frescoes. Princeton 1951; Joan Ainaud de Lasarte. Art romànic. Guia. Barcelona 1973; Marcel Durliat. «L’iconographie d’abside en Catalogne à la fin du xie et dans la première moitié du xiie siècle». Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa, núm. 5 (1974); Santiago Alcolea i Joan Sureda. El romànic català. Pintura. Barcelona 1975; Eduard Carbonell. L’ornamentació en la pintura romànica catalana. Barcelona 1981; Joan Sureda. La pintura románica en Cataluña. Madrid 1981; Antoni Pladevall (dir.). Catalunya romànica. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1985-1998. 17 v.; Núria de Dalmases i Antoni José Pitarch. Els inicis i l’art romànic. Segles ix-xii. Barcelona 1986; Joan Ainaud de Lasarte. La pintura catalana. La fascinació del Romànic.

Ginebra i Barcelona 1989; John Ottaway. Entre Adriatique et Atlantique. Saint-Lizier au premier âge féodal. Sant Lisièr 1994; Eduard Carbonell, Montserrat Pagès, Jordi Camps i Teresa Marot. Guia. Art romànic. Barcelona 1997; Xavier Barral (dir.). Pintura antiga i medieval.

Barcelona 1998, col·l. «Art de Catalunya», núm. viii; Milagros Guardia, Jordi Camps i Immaculada Lorés. La descoberta de la pintura mural romànica catalana. La col· lecció de reproduccions del MNAC. Barcelona 1993; Magister Sancta Columba. La pintura romànica del Mestre de Santa Coloma i del seu cercle. Andorra la Vella 2003; Gloria Fernández Somoza. Pintura románica en el Poitou, Aragón y Cataluña. La itinerancia de un estilo. Múrcia 2004; Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana. Barcelona 2005; Milagros Guardia i Carles Mancho (ed.). Les fonts de la pintura romànica, Ars Picta. Temes 1.

Barcelona 2008; Montserrat Pagès. La pintura mural romànica de les Valls d’Àneu. Barcelona 2008; Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana, noves aportacions. Barcelona 2009; Anke Wunderwald. Die katalanische Wandmalerei in der Diözede Urgell 11.-12. Jahrhundert.

Korb 2010.

[2] Agreixo aquesta informació inèdita a Mireia Berenguer.

Anke Wunderwald i Mireia Berenguer. «Les circumstàncies sobre la venda de les pintures murals de Santa Maria de Mur». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. 5 (2001), p. 121-129.

[3] Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica..., op. cit., p. 9-29.

[4] Joaquim Folch i Torres. «Les pintures murals romàniques al Museu de la Ciutadela. Com s’han arrencat i transportat els frescos romànics». Gaseta de les Arts, any i, núm.

4 (1924), p. 1-3; Joaquim Folch i Torres. «Las aventuras

25/06/13 11:58

La pintura mural romànica de Catalunya, avui Cat. Hist. Rev. 6, 2013 165

del arranque y traslado de los restos románicos de las iglesias pirenaicas catalanas (1922-1924)». Destino, núm 1246, 24 de juny de 1961, p. 37-39; Joan Ainaud de Lasarte.

«Les col·leccions de pintura romànica del Museu Nacional d’Art de Catalunya». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, vol. i, núm. 1 (1993), p. 61-62; Joaquim Folch i Torres, Últims escrits. Ed. a cura de Mercè Vidal. Fundació Folch i Torres, Palau de Plegamans 2009.

[5] Betty W. Al-Hamdani. «Los frescos del ábside principal de San Quirce de Pedret». A: Anuario de Estudios Medievales, Barcelona 1972-1973, p. 405-461; Agathe Schmiddunser. Die Wandmalereien von St. Quirze de Pedret: das Ikonologische Programm und dessen Einbindung in das historiche Umfeld. Munic 1990; Yves Christe. «La vision du trône». A: Yves Christe. L’Apocalypse de Jean. Sens et développements de ses visions synthétiques. París 1996, col·l.

«Bibliothèque des Cahiers Archéologiques», núm. xv, p. 66-71 i 143-144.

[6] Montserrat Pagès, «Sobre els orígens de Pedret i sobre el suposat quart genet de les seves pintures romàniques».

Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. 7 (2004), p. 83-90; Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica..., op. cit., p. 67-88.

[7] Marco Rossi. Milano e le origini della pittura romanica lombarda. Milà 2011.

[8] Montserrat Pagès. La pintura mural romànica…, op. cit., p. 35-61.

[9] Montserrat Pagès. «Es pintures romaniques de Santa Maria de Cap d’Aran». A: Miscellanèa en aumenatge a Melquíades Calzado de Castro «Damb eth còr Aranés».

Institut d’Estudis Aranesi, Arròs 2010, p. 319-335.

[10] Montserrat Pagès. La pintura mural romànica…, op. cit., p. 63-100.

[11] Anke Wunderwald. Die katalanische..., op. cit., p. 85133.

[12] John Ottaway. Entre Adriatique et Atlantique. SaintLizier au premier âge féodal. Sant Lisièr 1994; John Ottaway, «La Vierge, racine de l’Église: l’exemple de SaintLizier». Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, núm. 25 (1994), p. 129-162; John Ottaway, «Entre le Couserans et le Pallars Sobirà: peinture murale et réforme en moyen montagne. État d’une recherche sur les peintures de Saint-Lizier». A: Vivre en moyen montagne. París 1995, p.

325-379; Montserrat Pagès. «Sant Pere d’Àger i SaintLizier de Coserans en el marc de la pintura catalana d’influència llombarda». A: Els Comacini i l’arquirectura romànica a Catalunya. Ajuntament de Girona i MNAC, Girona i Barcelona 2010, p. 151-166; Montserrat Pagès, Sobre pintura romànica catalana, noves aportacions. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2009, p. 167-197.

[13] Segons John Ottaway, «La Vierge, racine de l’Église...», op. cit., p. 133-134, que hi veu la influència de Raban Maur i de Bru de Segni.

[14] Montserrat Pagès. «Sant Pere d’Àger i Saint-Lizier de Coserans...», op. cit., p. 151-166; Montserrat Pagès, Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., p. 167-197.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 165

[15] Montserrat Pagès. La pintura mural romànica…, op. cit., p. 101-114.

[16] Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., p. 89-118; Montserrat Pagès i Teresa Font i Juanati. «Les pintures de l’antiga església de Sant Vicenç d’Estamariu, iconografia i estil». A: Albert Villaró (ed.).

Sant Vicenç d’Estamariu. Tresor retrobat. Estamariu (en premsa); Teresa Font i Juanati. «Descripció i aproximació a les pintures de Sant Vicenç d’Estamariu». Urgellia, núm. 17 (2008-2010), p. 817-833; Pere Rovira i Pons i Teresa Font i Juanati. «Las pinturas murales de Sant Vicenç d’Estamariu. Descubrimiento, conservación e interpretación». Románico, núm. 13 (2011), p. 22-31.

[17] Anke Wunderwald. «Les peintures murales de SaintPierre de la Seu d’Urgell et leur environnement liturgique». Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxà, núm. 34 (2003), p. 99-114; Anke Wunderwald. Die katalanis­ che..., op. cit., p. 85-133.

[18] Anke Wunderwald. Die katalanische..., op. cit., p. 104, transcriu la inscripció així: «/.../ do qvae svmpsi / membra vehendo // [v]nde recr[e] /.../ [i]vdex / [san] // /.../ on / vs /.../», i proposa com a traducció: «welche Mitglieder ich durch Auffahrt auserwählt habe» i «woher der Richter neu erschaffen hat».

[19] Anke Wunderwald. Die katalanische..., op. cit., p. 118124; Anke Wunderwald. «Les peintures murales...», op. cit., p. 99-114.

[20] Josep Goday. «Una iglesia románica policromada. Notas para el estudio de nuestras pinturas murales». Museum, vol. iv, núm. 2 (1914), p. 45-53; Josep Pijoan. Les pintures murals catalanes. Vol. IV. Barcelona 1921; Montserrat Pagès. «Les pintures de Santa Maria de Mur, seu d’una canònica fundada pels comtes de Pallars Jussà». A: Rosa Alcoy i Pere Beseran (ed.). El Romànic i el Gòtic desplaçats. Estudis sobre l’exportació i migracions de l’art català medieval. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2007, p. 19-54; Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., p. 201237; Montserrat Pagès. «Estil, iconografia i datació de les pintures romàniques de Santa Maria de Mur». A: Rosa Alcoy i Pere Beseran (ed.). Imatges indiscretes. Art i devoció a l’edat mitjana (abril del 2008). Universitat de Barcelona, Barcelona 2011, p. 15-28.

[21] Janine Wettstein. «Les fresques roussillonnaises de Casenoves». Genava: une revue d’histoire de l’art et d’archéologie, núm. 26 (1978), p. 171-186.

[22] Joan-Auguste Brutails. «L’église Saint-Martin de Fe­ nouillar». Bulletin Archéologique du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, núm. 4 (1886), p. 443-449; Pere Ponsich. «Le Maître de Sait-Martin de Fenollar». Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, núm. 5 (1974), p. 117-129.

[23] Maria apareix dreta dins una màndorla de la qual pengen lampadaris d’or com els de Mur (Ap. 1-12,4,5), com a figura de l’Església, és a dir, com a Esposa de l’Anyell (Ap. 19,8); al seu voltant, hi ha restes que podrien ser d’un tetramorf.

A sota, tot un seguit de petits personatges, potser els màrtirs sota l’altar, de l’obertura del cinquè segell (Ap. 6,9). Mont-

25/06/13 11:58

166 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

serrat Pagès. Sobre les pintures romàniques de la cripta de Moror i l’interès de la seva restauració. Inèdit, 2003.

[24] Montserrat Pagès. «Sobre la construcció i decoració de les esglésies romàniques de la Vall de Boí». A: Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., p. 159173.

[25] Milagros Guardia. «Pintures murals de Sant Joan de Boí. Lapidació de Sant Esteve». A: Prefiguració del MNAC. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona 1992, p. 139-142, n. 9; Milagros Guardia. «Sant Joan de Boí».

A: Catalunya romànica. Vol. I. Barcelona 1994, p. 318323; Milagros Guardia. «Sant Joan de Boí». A: Catalunya romànica. Vol. XVI, Barcelona 1996, p. 216-220; Milagros Guardia. Ioculatores et saltator. Las pinturas con escenas de juglaría de Sant Joan de Boí. Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2001, n. 5, p. 11-32; Milagros Guardia i Carles Mancho. «Pedret, Boí, o dels orígens de la pintura mural romànica catalana». A: Milagros Guardia i Carles Mancho (ed.). Les fonts de la pintura..., p. 117-159; Clara Payàs i Eduard Riu-Barrera.

«La reproducció de la pintura mural romànica de Sant Joan de Boí». A: Boí, Burgal, Pedret, Taüll. Imitació o interpretació contemporània de la pintura mural romànica catalana. Barcelona 2000, p. 31-51.

[26] Montserrat Pagès. «A l’entorn del programa iconogràfic de Sant Joan de Boí, assaig d’interpretació». A: Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., p. 183-199.

[27] Anke Wunderwald. «Les peintures murales...», op. cit., p. 161-203.

[28] Milagros Guardia. San Baudelio de Berlanga, una encrucijada. Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona 2011.

[29] Montserrat Pagès, «Noves pintures a Sant Climent de Taüll». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya», núm. 5 (2001), p. 193-196; Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., p. 175-182; Mercè Marquès. «Restauració de les pintures murals de Sant Climent de Taüll». A: Romànic de muntanya: materials, tècniques i colors. Barcelona 2010, p. 135-149.

[30] Montserrat Pagès. «Sobre la identificació d’una figura aïllada de l’absis de Sant Climent de Taüll». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. 4 (2000), p. 105-112; Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., p. 159-173.

[31] Carles Mancho. «La Anunciación de San Pere de Sorpe, un ejemplo matizado de continuidad». A: Actas del X Congreso del CEHA: Los clasicismos en el arte español.

Madrid 1994, p. 59-66. Carles Mancho. «Les peintures de Sant Pere de Sorpe: prémices d’un ensemble presque ignoré». Revue des Comminges et des Pyrénées Centrales, núm. 116 (2000), p. 545-572.

[32] Montserrat Pagès. La pintura mural romànica…, op. cit., p. 115-142.

[33] Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., p. 134-162.

[34] Montserrat Pagès. «La problemàtica dels models en la pintura romànica catalana: la Crucifixió de Sorpe i la d’Es-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 166

Montserrat Pagès

taon». Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. 10 (2009-2010), p. 35-55.

[35] Montserrat Pagès. «La problemàtica dels models...», op. cit.

[36] Hélène Toubert. «Une fresque de San Pedro de Sorpe (Catalogne) et le thème iconographique de l’Arbor BonaEcclesia, Arbor Mala-Synagoga». Cahiers Archéologiques.

Fin de l’Antiquité et Moyen Âge, núm. xix (1969), p. 167189. La hipòtesi, discutida per Carles Mancho. «Les peintures de Sant Pere de Sorpe...», op. cit., p. 562, és defensada de nou per Montserrat Pagès. La pintura mural romànica…, op. cit., p. 123.

[37] Lily Arad i Montserrat Pagès. «Sobre les pintures de Sant Pere de Sorpe, noves interpretacions». Miscel·lània Litúrgica Catalana, núm. xiv (2006), p. 21-60.

[38] M. Teresa Matas, Josep M. Palau i Pere Rovira. Santa Maria de Cervià de Ter: estudi de les pintures murals del transsepte. Barcelona 2008; Montserrat Pagès. «Les pintures romàniques de Santa Maria de Cervià en relació als senyors de Cervià i la pintura d’Aquitània». Matèria, núm. 6-7 (2008), p. 39-62.

[39] M. Teresa Matas, Josep M. Palau i Pere Rovira. El conjunt de pintures murals de l’església de Sant Esteve de Canapost: aproximació a l’estudi iconogràfic. Barcelona 2008.

[40] Gloria Fernández Somoza. Pintura románica en el Poitou..., op. cit., p. 85-192.

[41] Elena Alfani. «Gli affreschi della chiesa inferiore di San Juan de la Peña (Aragona): una testimonianza di devo­ zione regale». Arte Cristiana, any xciii, núm. 829 (juliolagost 2005), p. 245-259.

[42] Xavier Barral. Les pintures murals romàniques d’Olèrdola, Calafell, Marmellar i Matadars. Barcelona 1980, n’ha comparat una part amb les de Sant Pròcul de Naturns, a l’Alto Adige, i pensa que les altres són més tardanes.

[43] Henri Pradalier. «Un nouveau peintre romane en Andorre: Le Maître de La Cortinada». Bulletin de la Société Ariégeoise Sciences, Llettres et Arts, núm. xxvii (1972); Montserrat Pagès. Sobre pintura romànica catalana..., op. cit., p. 261-285.

[44] Henri Pradalier. «Le décor roman de Sant Joan de Caselles». Bulletin de la Société Ariégeoise Sciences, Lettres et Arts, núm. xxx (1975).

[45] Montserrat Pagès. «Les pintures de l’atri de Cardona.

Les pintures romàniques i les de la defensa de Girona del setge del rei Felip l’Ardit, de França (1285)». Urgellia, núm. 17 (2011), p. 835-858.

[46] Lily Arad. Santa Maria de Barberà del Vallès. Fe i poder darrere les imatges sacres. Barberà del Vallès 2011.

[47] Lily Arad. Santa Maria de Barberà..., op. cit., p. 272-277.

[48] Yves Christe. «À propos des peintures d’Esterri de Cardós et de Sainte-Eulalie d’Estaon». Les Cahiers de SaintMichel de Cuxa, núm. 14 (1983).

[49] Rosa Alcoy. «Les pintures bizantinitzants de Sant Esteve d’Andorra la Vella en el món europeu del 1200». Lambard.

Estudis d’Art Medieval, núm. v (1989-1991), p. 23-47; Rosa Alcoy i Montserrat Pagès. «Les pintures murals de Sant Esteve d’Andorrra: un cicle pasqual del 1200». Quaderns d’Estudis Andorrans, núm. 9 (2009-2011), p. 155-186.

25/06/13 11:58

La pintura mural romànica de Catalunya, avui Cat. Hist. Rev. 6, 2013 167

Nota biogràfica Montserrat Pagès i Paretas és conservadora de la col·lecció de Romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i com a tal, en 1994 i 1995, treballà en l’elaboració i execució de la nova instal·lació de la sala d’art romànic del MNAC inaugurada aquest darrer any, que comportà el trasllat i nou muntatge de tota la col·lecció, inclosos els absis, i la incorporació de noves pintures murals. Forma part de l’equip de recerca EMAC del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. És membre numerari de la Societat Cultural Urgel·litana, de la Seu d’Urgell; de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i «associée correspondante étrangère» de l’acadèmia Société Nationale des Antiquaires de France. Els seus primers estudis versen sobre l’art d’època carolíngia (Les esglésies pre-romàniques a la comarca del Baix Llobregat, Premi Fundació Güell 1980, Institut d’Estudis Catalans 1983) i els darrers s’han orientat sobretot a l’estudi de la pintura mural romànica, bé que sense oblidar la pintura sobre taula, els manuscrits i els teixits. Ha publicat, entre d’altres obres, Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat (1992), Sobre pintura romànica catalana (2005), La pintura mural romànica de les Valls d’Àneu (2008), Sobre pintura romànica catalana, noves aportacions (2009) i Pintura mural sagrada i profana, del Romànic al primer Gòtic (2012), tots editats per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 167

25/06/13 11:58

Catalan Historical 6 (Cat).indd 168

25/06/13 11:58

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 169-177 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.92 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

La Il·lustració a Catalunya Javier Antón Pelayo *

Universitat Autònoma de Barcelona

Resum Aquest article traça una panoràmica historiogràfica de la Il·lustració a Catalunya: en primer lloc, analitza les qualitats del concepte, com es va adaptar a la realitat catalana i com ha estat interpretat des de diferents àmbits; i, en segon lloc, s’exposen de forma sumària les fites que va assolir aquest moviment segons la bibliografia més recent.

Paraules clau: Il·lustració, historiografia, Catalunya, segle xviii

Un concepte lluminós ple d’ambigüitats Al segle xviii, els vocables «il·lustració» o «il·lustrar» s’associaven al fet de donar llum per a aclarir alguna cosa, a donar llum a l’enteniment i, també, a les noves tendències del pensament. Malgrat aquesta metafòrica claror, en els darrers anys, des del camp filològic català,1 davant el mot Il·lustració, considerat més característic de la tradició historiogràfica hispànica, s’ha reivindicat el terme «Il·lu­mi­nisme» en considerar-lo més equiparable amb les denominacions europees: Illuminismo italià, Iluminismo portuguès, Enlightenment anglès o Aufklä­rung alemany. La nova proposta ha tingut una discreta acollida, però la problemàtica no rau tant en la tria del terme com en la seva definició, «difícil», segons han manifestat els principals estudiosos que han analitzat l’aplicació d’aquest concepte en l’àmbit català.4 Sota el terme Il·lustració poden trobar aixopluc tres línies d’estudi: en primer lloc, el moviment cultural i filosòfic que es desenvolupà a Europa a finals del segle xvii i durant el segle xviii; en segon lloc, la descripció dels fets històrics i culturals d’una època, el set-cents; i, en tercer lloc, la valoració dinàmica, fins a l’actualitat, del projecte de modernitat que, fent ús universal de la raó, van proposar alguns autors al llarg del segle xviii.

El concepte Il·lustració es banalitza quan és utilitzat en alguns treballs històrics sobre temes de naturalesa molt variada per fixar simplement la cronologia de la seva anàlisi. L’expressió «època de la Il·lustració», de manera semblant a com s’acostuma a fer servir «època del Renaixement», «època de la Reforma» o «època del Barroc», sovint actua com a calaix on es poden encabir qüestions poc relacionades amb l’esperit de la filosofia del segle com, per exemple, * Adreça de contacte: Javier Antón Pelayo. Departament d’Història Moderna i Contemporània, Facultat de Filosofia i Lletres, Universitat Autònoma de Barcelona. Campus UAB, Edifici B. 08193 Bellaterra. Tel. +34 935 868 163. E-mail: javier.anton@uab.cat

Catalan Historical 6 (Cat).indd 169

l’evolució demogràfica, el preu del blat, la gestió dels boscos o les actituds davant la mort. És com si tots els individus i totes les accions socials desenvolupades durant el segle xviii estiguessin en possessió de principis il·lus­trats.

El debat essencialista sobre la Il·lustració deriva del seu estret vincle amb la noció de modernitat. D’una banda, després de la desraó i la barbàrie que provocà l’holocaust i la Segona Guerra Mundial, el projecte il·lustrat va ser severament qüestionat per Theodor Adorno i Max Hork­ heimer a La dialèctica de la Il·lustració. Segons aquesta teoria, la raó il·lustrada, perseguint el domini de la naturalesa, va esdevenir raó instrumental, és a dir, sotmesa als principis científics i tècnics. El domini de la raó instrumental pot comportar conseqüències perverses (totalitarisme, fanatisme), tot provocant l’alienació del subjecte.2 D’altra banda, una línia interpretativa més positiva —abanderada pel filòsof alemany Jürgen Habermas— considera que la Il·lustració és un llenguatge o un procediment que formula una esperança racional d’autosuperació, un projecte moral no conclòs, però encara vigent, malgrat els seus fracassos i la crisi de la idea de progrés.3 Com que aquestes dues derivades del concepte no seran desenvolupades explícitament en aquest article, cal establir els elements definidors del moviment il·lustrat en el segle xviii. Els trets d’aquesta «Il·lustració ideal» provenen de les experiències que van florir a França, als territoris germànics i a l’àmbit anglosaxó.

La Il·lustració diposita la seva confiança en la raó humana, que actua autònomament i crítica contra els prejudicis, rebutjant els dogmes, els principis d’autoritat i la tradició en general. Aquest axioma, en primera instància, hauria d’indisposar la Il·lustració amb l’Església, però fora de França, on els philosophes es van mostrar combatius amb la institució i, fins i tot, anticristians, hi va haver nombrosos punts de contacte entre els eclesiàstics i els ideals de la nova cultura. El principi de tolerància davant la intransigència religiosa i el de llibertat civil davant el despotisme són els que donen garantia a l’aplicació de

25/06/13 11:58

170 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

l’esperit crític i confiança en la capacitat de l’home per a dominar la naturalesa. El mecanisme principal per executar aquest domini sobre la naturalesa es basa en els descobriments útils i pragmàtics que proporciona el progrés de la ciència. L’observació i l’experimentació configuren una metodologia científica que trenca amb el sistema escolàstic. Per dur a terme aquesta transformació es consideraren necessàries una extensió de l’educació i una reforma dels mètodes d’ensenyament. La finalitat ulterior de tot aquest procediment era la recerca del benestar i de la felicitat individual i col·lectiva.

Les modernes idees van divulgar-se mitjançant nous espais de sociabilitat —acadèmies, societats, salons, clubs, cafès, tertúlies— entregats a la conversa enginyosa i a les plomes captivadores d’uns «homes de lletres» o philoso­ phes que dominaven diversos camps del coneixement.

Amb una voluntat cosmopolita, els il·lustrats tenien cura dels seus interessos literaris i de la correspondència epistolar que mantenien amb els seus homònims d’altres regions o països.4 Més enllà d’aquests trets descriptius i de la idiosincràsia dels seus representants més característics, Immanuel Kant va aconseguir condensar l’esperit de la Il·lustració en una discreta proposició que impel·leix a l’esforç individual i al coratge per a assolir l’autonomia pública del propi enteniment i la maduresa emancipadora: sapere aude!, és a dir, atreveix-te a pensar! Com que, a l’Alemanya de finals del set-cents, encara eren una minoria els qui participaven d’aquestes premisses, Kant considerava que la seva època no era una època il·lustrada, sinó una època d’Il·lustració.

Per tant, l’eminent filòsof situava la Il·lustració en un procés encaminat a perfeccionar-se i a créixer amb l’adhesió d’aquells que aconseguirien assolir la «majoria d’edat».

Una Il·lustració catalana?

Malgrat el cert descrèdit filosòfic que ha patit la Il·lustració des dels anys cinquanta del segle xx, cap historiografia nacional d’Europa ni d’Amèrica ha volgut prescindir del seu concurs, encara que aquella hagi estat de «baixa intensitat» o sui generis, com ha estat qualificada a Catalunya.5 Evitar la Il·lustració representava qüestionar la idea de progrés i refusar els fonaments de la modernitat, un programa irrenunciable per a la historiografia progressista de molts països, entre els quals sobresortia l’Espanya sotmesa a la desraó franquista.

Els estudis sobre la Il·lustració van experimentar un renovat interès a la dècada del 1930, amb els treballs d’Ernst Cassirer, The Philosophy of the Enlightment; Carl Becker, The Heavenly City of the Eighteenth-Century Philoso­phers; Daniel Mornet, Les origines intellectuelles de la Ré­volution française, i Paul Hazard, The European Mind, 1680-1715.

Aquestes contribucions, en línies generals, par­ ticipaven d’una concepció idealista de la història i de la cultura i seguien la metodologia de la tradicional història de les idees, molt dependent de la filosofia, que privilegia certs autors i

Catalan Historical 6 (Cat).indd 170

Javier Antón Pelayo

determinades obres elevant-los a la categoria de clàssics.

El criteri textualista que apliquen afavoreix el protagonisme d’algunes figures —sobretot franceses— que actuen com a síntesis de l’esperit del seu temps o com a ments avançades a la seva època.6 Progressivament, però sobretot a partir dels anys seixanta del segle xx, aquest plantejament unitari associat a la Il· lustració, construït a partir de la pauta francesa, va assistir a la reivindicació d’«il·lustracions nacionals». D’aquesta manera, Peter Gay, tot i seguir una concepció cassireriana, estableix un vincle entre les colònies angleses d’Amèrica del Nord i la Il·lustració a través de figures com Benjamin Franklin i Thomas Jefferson.7 Posteriorment, Franco Venturi, en el seu monumental Settecento riformatore (1969-1987), va posar en valor les singularitats i les dificultats que va experimentar el moviment il·lustrat en territoris «perifèrics» com Itàlia, Polònia, Grècia, Hongria, Rússia o Espanya.

La Il·lustració espanyola, però, des del 1954 ja disposava de l’obra de síntesi de Jean Sarrailh, L’Espagne éclairée de la seconde moitié du xviiie siècle (1954), que continuava la línia iniciada per alguns hispanistes dels anys trenta —com Paul Mérimée, Lois Frances Strong o Luigi Sorrento— que destacaven la decisiva influència francesa en la minoria il·lustrada de l’Espanya de la segona meitat del segle xviii. L’obra de Sarrailh, segons expressava una «je­ suítica» crítica que Miquel Batllori li dedicà el 1965, va ser «fonamental», però no va tenir en consideració la bibliografia espanyola posterior al 1936, amb la qual cosa van quedar menystinguts els treballs de Jaume Vicens Vives, Luis Sánchez Agesta, Vicente Rodríguez Casado, Vicente Palacio Atard8 i Batllori mateix, el qual, malgrat no citar-se, havia fet estudis sobre alguns erudits del segle xviii, com Francesc Gustà i Esteban de Arteaga. L’historiador jesuïta situava el «naixement» de l’interès pel segle xviii espanyol a partir del 1945.

A finals de la dècada dels cinquanta del segle xx, a l’abric de l’obra de Sarrailh i de la de Richard Herr, The Eighteenth Century Revolution in Spain (1958), van veure la llum els primers estudis que feien servir el concepte d’Il·lustració per referir-se al moviment filosòfic i cultural del set-cents a Catalunya i a l’àrea de parla catalana. El 1959, Miquel Batllori apel·lava a la necessitat de disposar d’una «visió completa de la cultura filosòfica en el segle de la il·lustració».9 Malgrat això, és durant la dècada del seixanta quan el terme és utilitzat pels historiadors, els filòlegs i els intel·lectuals en general de manera més sovintejada.

Joan Fuster va considerar rellevants les aportacions de la «Il·lustració» en la formació de la idiosincràsia del País Valencià en el seu conegut assaig Nosaltres, el valencians (1962); Manuel Sanchis Guarner dedicà la tercera part de la seva obra Els valencians i la llengua autòctona durant els segles xvi, xvii i xviii (1963) a tractar el «desensonyament» del català durant el període «il·lustrat», i Emili Giralt, en l’antologia de textos que configuren l’Ideari d’Antoni de Capmany (1965), qualificà aquest insigne his­toria­dor d’«home de la Il·lustració». El 1966, Enric Moreu-Rey va contribuir a consolidar el terme amb la publicació d’El

25/06/13 11:58

La Il·lustració a Catalunya Cat. Hist. Rev. 6, 2013 171

pensament il·lustrat a Catalunya, en què, recolzant-se també en un recull de textos dels principals il·lustrats de Catalunya i València durant el set-cents, perseguia reivindicar la significació d’aquest moviment cultural i filosòfic a la perifèria peninsular i qüestionar el presumpte monopoli exercit des de la cort de Madrid. A partir d’aleshores es van succeir algunes contribucions d’abast limitat, com les de Jordi Berrio (1966) sobre la filosofia,10 Joan Mercader (1966) sobre els historiadors i els erudits11 i Ernest Lluch (1967) sobre les institucions il·lustrades gironines,12 però el més significatiu van ser les recerques d’Antoni Mestre sobre Gregori Maians: el 1968 va publicar Ilustración y reforma de la iglesia. Pensamiento político-religioso de don Gregorio Mayans y Siscar (1699-1781), i dos anys més tard, Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del xviii.13 Antoni Mestre va situar Maians al centre del moviment il·lustrat espanyol, la qual cosa va comportar, en oposició a la tesi de Sarrailh, retrotreure els inicis de la Il· lustració a la primera meitat del segle xviii. La rica i extensa documentació maiansiana, a més de reforçar el focus il·lustrat valencià, va permetre dibuixar una xarxa de contactes culturals variats i extensos, entre els quals sobresurten els que l’erudit va mantenir amb Catalunya.

Aquests vincles i aquestes relacions van ser explotats per la historiografia catalana durant les dècades següents.

Així, el 1971, Batllori va dictar una conferència al Primer Congreso de Historia del País Valenciano sobre «València i Catalunya al segle xviii: els amics catalans de Gregori Maians i Siscar», en què es resseguien els contactes erudits —quasi sempre a través de la comunicació epistolar— amb els «homes de Cervera», entre els quals sobresurten els germans Finestres, Francesc Blanquet, Miquel Gonser, Francesc de Sabater, Francesc Xavier Dorca, Ramon Llàtzer de Dou, Josep de Vega i Sentmenat, Ignasi Ferrer i Antoni Codorniu.14 Durant els darrers quaranta anys, l’explotació exhaustiva del fons documental maiansià ha permès aprofundir en moltes facetes de l’erudit d’Oliva, una tasca liderada per Vicent Peset15 i, sobretot, per Mestre,16 la qual cosa ha contribuït a generar una imatge de la Il·lustració catalana força gregària amb la valenciana.

Les polèmiques historiogràfiques sobre la Il·lustració Durant els anys setanta i vuitanta, els estudis sobre la Il· lustració catalana van experimentar una bifurcació interpretativa. D’una banda, van continuar les recerques inspirades en el mestratge de Miquel Batllori i la perspectiva oberta per Antoni Mestre, majorment desenvolupades per eclesiàstics que defensaven la controvertida fórmula de la «Il·lustració cristiana», i, d’altra banda, es van iniciar les recerques sobre l’economia catalana del segle xviii des d’una òptica marxista, les quals van focalitzar la seva atenció en el pensament econòmic i, de manera particular, en

Catalan Historical 6 (Cat).indd 171

l’aportació historiogràfica d’Antoni de Capmany. El punt de vista econòmic i la recerca d’indicis austriacistes durant aquell segle —«racional» i de principis «universalitzadors»— han esperonat una interpretació nacionalista de la Il·lustració catalana.

La «Il·lustració cristiana» Per a Batllori, les relacions entre Il·lustració i Església constitueixen un dels problemes centrals de la qüestió. A Catalunya —igual que a la resta d’Espanya, Itàlia o Alemanya—, la Il·lustració es va manifestar a partir d’una síntesi entre la raó i la fe, entre la voluntat crítica i el respecte a la tradició cristiana. A diferència dels filòsofs francesos, molts dels quals eren ateus o deistes, aquí els homes de lletres no van qüestionar de manera oberta ni l’absolutisme ni l’Església i els objectius que perseguien no ultrapassaven un reformisme moderat. La realitat que expressava Batllori posava de manifest que «si havíem d’excloure de la història de la Il·lustració tots els personatges que no fossin radicalment racionalistes, materialistes i, almenys, deistes, la història de l’Aufklärung quedava reduïda a ben poca cosa, o limitada a la història de les reformes de la societat i de les esglésies».17 Aquest advertiment venia a indicar que la Il·lustració, a Catalunya, o havia de ser cristiana o no podia ser. És per això que una de les principals vies de la Il·lus­ tració catòlica reformista durant la segona meitat del segle xviii es va expressar a través de l’acció dels bisbes,18 bona part dels quals han estat objecte d’estudis monogràfics: els arquebisbes de Tarragona Francesc Armanyà,19 Romualdo Mon i Velarde20 i Fèlix Amat;21 els bisbes de Barcelona Pedro Díaz Valdés22 i Josep Climent;23 el bisbe de Vic Francesc de Veyan,24 i el bisbe de Girona Tomàs de Lorenzana.25 Aquestes figures «oficials» van estar acompanyades per un selecte grup d’eclesiàstics erudits —com Jaume Caresmar,26 Mateu Aimeric, Llucià Gallissà,27 Francesc Xa­ vier Dorca i Parra,28 Jaume Pasqual29 i Fèlix Torres Amat,30 entre molts altres— i alguns homes de lletres de profunda convicció catòlica —com Maians—,31 els quals van constituir el gruix de l’aportació de l’àmbit català al moviment de la Il·lustració.

La Il·lustració, liberal i burgesa El concepte d’«Il·lustració cristiana» ha estat radicalment qüestionat des de posicions ideològiques diverses. Dins l’àmbit filosòfic, Francisco Sánchez-Blanco ha rebatut l’existència d’una «il·lustració» —cristiana o laica— a Espanya durant el regnat de Carles III. Sánchez-Blanco considera que pretendre compensar la negació de progrés i l’immobilisme social i polític amb l’esmena de quatre argumentacions supersticioses i apologètiques de la història eclesiàstica —un dels objectius prioritaris de Maians— no pot ser motiu suficient per a aconseguir la categoria il· lustrada.32 Com que aquest plantejament s’ha enfrontat obertament a les conclusions que sosté Antoni Mestre, en general no ha estat gaire ben acollit per la historiografia catalana.

25/06/13 11:58

172 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

D’altra banda, des d’una òptica marxista, Josep Fontana, amb la vehemència que caracteritza el seu discurs, considera absurd atribuir un indici de «modernitat» i d’«il·lus­ tració» a personatges com Armanyà o Climent, tan allunyats del sapere aude kantià, i es pregunta: «Quina mena d’“il·lustració” és aquesta?», per afegir, irònicament, que «si aquests són els nostres il·lustrats, on serien els nostres reaccionaris?».33 Impugnada la «il·lustració catòlica» i, per tant, excloses totes les personalitats vinculades amb aquesta sensibilitat, en quedaven pocs representants, la qual cosa resultava paradoxal en un context com Catalunya, que semblava atresorar els principals elements —els econòmics i els socials— per esdevenir l’avantguarda de la Il·lustració espanyola.

Fontana afirma que «la societat catalana de les darreres dècades del segle xviii és plena d’idees “il·lustrades” i de preocupacions modernitzadores».34 Per tant, encara que la nòmina d’il·lustrats fos petita, se n’havien de buscar perquè havien de ser-hi.

Els treballs sobre les iniciatives científiques i el pensament econòmic, amb Ernest Lluch al capdavant, van revalorar figures com Francesc Romà i Rossell, Jaume Caresmar i, sobretot, Antoni de Capmany.35 Capmany, en tant que historiador de l’economia, ha esdevingut la icona més visible de les aspiracions de la Il·lustració burgesa més propera al liberalisme. Tot i així, la crítica ha hagut de ser flexible amb les contradiccions que planen sobre la seva obra i les seves actituds polítiques.36 La Il·lustració en clau nacionalista Com ha afirmat Maties Ramisa, el set-cents havia estat tradicionalment valorat —per Ferran Soldevila o Pierre Vilar— com un segle de «desnacionalització» i, per aquesta raó, un període incòmode per a certa historiografia que veia com les elits del Principat havien preferit col·laborar amb els projectes borbònics, havien adoptat el castellà com a llengua i havien emigrat a la cort per poder aconseguir càrrecs i honors. Durant els darrers anys, però, els treballs que han focalitzat el seu interès en l’economia, la política i la cultura han intuït una centúria amb uns indicis més positius.37 El reconegut creixement econòmic català del segle xviii, més o menys secundat pel despotisme borbònic, s’enfrontava a la tradicional interpretació que situava el Principat en un marasme cultural i polític. Aquesta visió estereotipada va començar a modificar-se amb els darrers treballs d’Ernest Lluch,38 que va reunir i reinterpretar una sèrie de textos (escrits, evidentment, en castellà) que, amb tota la prudència que exigia aquell context centralista i uniformitzador, van definir un projecte de país que enllaçava amb l’austriacisme vençut el 1714 i que resultaria clau per a impulsar la Renaixença del segle xix. La tesi de Lluch ha tingut continuadors —com Joaquim Albareda—,39 però, en general, en el seu moment va ser rebuda amb escepticisme, atès que semblava presentar un quadre excessivament optimista per a la causa nacional.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 172

Javier Antón Pelayo

La història sociocultural de la Il·lustració Des de l’última dècada del segle xx, la Il·lustració també s’ha beneficiat del canvi de perspectiva introduït per la història social de la cultura. Els estudis que analitzen l’ensenyament (xarxes escolars, sistemes d’aprenentatge), els nivells d’alfabetització, el grau de familiaritat de la població amb la lectura i l’escriptura (llibres de memòries i epistolaris) i la producció i la difusió de mate­ rials impresos (llibres, premsa) han servit per a valorar les Llums com un moviment menys elitista, més difús i d’un abast social més ample.40 De fet, ja el 1783, el filòsof alemany Moses Mendelssohn considerava que «la Il· lustració d’una nació consistia en la massa total de coneixements» i depenia «de la seva extensió per tots els nivells socials».41 Aquest nou ventall d’activitats culturals que abans gairebé no eren considerades ha esborrat la possibilitat de plantejar l’existència de grups socials sense cultura i ha ajudat a qüestionar l’estigma de la decadència que tradicionalment afectava els segles moderns, inclosa la Il·lus­tració.

Les fites de la Il·lustració La història El model teòric de la historiografia il·lustrada es caracteritza per l’aplicació de la crítica racional, la proscripció del recurs providencialista, l’interès pels aspectes socials i culturals que van estimular el progrés material i espiritual d’una nació, la intenció d’explicar el passat amb una finalitat educadora, la voluntat de construir una síntesi entre erudició i filosofia històrica i la consecució d’un model narratiu polit i atraient. Els historiadors paradigmàtics d’aquesta manera d’entendre i d’escriure la història són David Hume, Edward Gibbon i Voltaire, tot i que el francès s’aplicà més en el discurs filosòfic que en la tasca erudita.

La influència d’aquests historiadors va servir per a temperar l’aspror del mètode erudit i antiquat que dominava Catalunya i per a estimular la metodologia historiogràfica dels dos autors més representatius de la historiografia de la Il·lustració catalana, Joan Francesc de Masdéu i la seva Historia crítica de España y de la cultura española (17841805) i, sobretot, Antoni de Capmany i les seves Memo­ rias históricas sobre la marina, comercio y artes de la ciudad de Barcelona (1779-1792). Si Masdéu aborda nous temes, com ara el clima, el comerç, els costums, el temperament, la cultura, la població, el govern, l’agricultura o l’artesania, és a dir, la història civil, Capmany es posa al servei de l’Ajuntament de Barcelona i de la Junta de Comerç per defensar els interessos de l’emergent societat burgesa a través de l’anàlisi historicoeconòmica de l’època medieval de Catalunya.

La formació de la història il·lustrada en l’àmbit català, però, està també molt vinculada a la genealogia del criticisme. El criticisme fou la resposta a l’apassionament de la historiografia barroca, que s’havia acostumat a engolir

25/06/13 11:58

La Il·lustració a Catalunya Cat. Hist. Rev. 6, 2013 173

les fantasies que afalagaven la devoció religiosa i la vanitat nacional dels pobles. L’origen de l’impuls crític es troba en la història eclesiàstica i, particularment, en les revisions hagiogràfiques que algunes comunitats religioses, com els bol·landistes i els maurins, portaren a terme des de la dècada dels quaranta del segle xvii. L’esperit que animà aquests historiadors fou la revisió sistemàtica de les afirmacions mantingudes fins llavors, validant només les que es podien demostrar amb documents acreditats. D’altra banda, el criticisme bibliogràfic arrelà amb força a València gràcies al compromís de Manuel Martí i Gregori Maians, els quals van aplicar una crítica que perseguia la veritat, encara que aquesta ferís les sensibilitats de l’Església o de la monarquia. Maians va exercir una influència intel·lectual decisiva en els bisbes de Barcelona, Ascensi Sales i Josep Climent, i en Josep Finestres i el cercle cerverí.

A Catalunya, a més de l’aportació de l’escola valenciana, destacà la vinculació a l’escola arxivística francesa.

L’aplicació de les noves tècniques documentals a la riquesa dels seus arxius es concretava en una acurada recopilació dels diplomes, la depuració dels textos i la publicació dels principals documents. En aquesta línia d’actuació s’inscriví l’activitat dels intel·lectuals de l’Acadèmia dels Desconfiats, Daniel Finestres, Francesc Xavier de Garma i Jaume Caresmar, canonge premostratenc fundador de l’escola d’arxivers de Bellpuig de les Avellanes. Posteriorment, la síntesi entre el criticisme bibliogràfic de l’escola valenciana i el criticisme documental desenvolupat a Catalunya des de finals del segle xvii es va concretar en les «Observaciones sobre los principios elementales de la Historia» (1756) de Josep Francesc de Móra i Catà, marquès de Llo, ànima de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.42 La ciència La recerca sobre la història de la ciència i la tècnica del pe­ríode de la Il·lustració ha experimentat un desenvolupament significatiu des dels anys vuitanta del segle xx a partir de la creació d’una àrea de coneixement d’història de la ciència i de la institucionalització de la matèria.43 En general, el diàleg entre la investigació de «lletres» (històrica, filosòfica i literària) i la investigació de «ciències» (mèdica, física i química) ha estat nul. Aquestes anàlisis autònomes són el resultat de la bifurcació que experimentà el coneixement a partir del 1800 i tendeixen a empobrir la complexitat d’uns «homes de lletres» interessats en les ciències i, en qualsevol cas, gairebé sempre amb trajectòries amfíbies.

Una de les característiques de la Il·lustració catalana és el seu estret vincle amb l’utilitarisme i amb la nova ciència experimental. Com que la Universitat de Cervera va ser molt parca en matèria científica i les Societats Econòmiques d’Amics del País no van aconseguir gaire implantació a Catalunya —durant el segle xviii, únicament van gaudir d’una certa continuïtat les de Tàrrega (1776) i Tarragona (1786)—, el dinamisme econòmic de la societat

Catalan Historical 6 (Cat).indd 173

catalana i les iniciatives promogudes per l’exèrcit borbònic van afavorir la creació de noves institucions relacionades amb la ciència i la tècnica.44 Les necessitats militars van promoure l’Acadèmia Militar de Matemàtiques (1720)45 i el Col·legi de Cirurgia (1760).46 L’Acadèmia Militar de Matemàtiques, impulsada per Próspero de Verboom, es va convertir en el principal centre per a la formació d’enginyers militars d’Espanya, i el Col·legi de Cirurgia, impulsat per Pere Virgili, cirurgià format a París i a Montpeller, va oferir als estudiants, militars i civils, un ensenyament eminentment pràctic que permetia tractar els malalts de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i realitzar disseccions. El Col·legi va esdevenir una pedrera de prestigiosos especialistes, com Antoni de Gimbernat, que va establir estretes relacions amb cirurgians i anatomistes d’Europa.

La Junta de Comerç de Barcelona (1758) va desenvolupar un ambiciós programa per a impulsar l’economia, el qual, entre d’altres aspectes, es concretà en la creació d’escoles i càtedres destinades a millorar la formació tècnica i a donar a conèixer els avenços científics que arribaven de l’estranger. Fins a la Guerra del Francès, la Junta va posar en funcionament l’Escola de Nàutica (1769), l’Escola de Nobles Arts (1775), l’Escola de Comerç (1787), el Gabinet de Màquines (1804), l’Escola de Química i l’Escola de Taquigrafia (1805), l’Escola de Botànica i Agricultura (1807) i l’Escola de Mecànica (1808).

L’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1770) té el seu origen en la Conferència Fisicomatemàtica Experimental (1764), que era el resultat de la formalització d’una tertúlia molt influenciada pel jesuïta Tomàs Cerdà, professor de matemàtiques i física al Seminari de Nobles de Cordelles i mestre d’ensenyament dels jesuïtes fins a la seva expulsió el 1767.47 L’Acadèmia va establir conferències d’àlgebra i geometria, d’estàtica i hidrostàtica, d’electricitat i magnetisme, d’òptica, de pneumàtica i acústica, d’història natural, de botànica, de química i d’agricultura.48 La difusió de l’esperit il·lustrat Durant el segle xviii, els nivells d’alfabetització de la població també s’ajustaven a l’esperit utilitarista del segle i, per tant, l’aprenentatge, tot i les mancances de la xarxa escolar, estava condicionat pel profit que es podia extreure d’aquella habilitat. És per això que el recurs gràfic depenia molt de l’estructura social o dels grups professionals més proclius a fer un ús habitual de l’escriptura, entre els quals s’han d’incloure els pagesos i els artesans agremiats. A la ciutat de Girona, un 75 % d’aquests darrers sabia escriure.

Això significa que no té gaire sentit aplicar a la societat del set-cents paràmetres alfabètics que responen als projectes dels governs liberals del segle xix.

Tot i així, les darreres recerques posen de manifest que més de la meitat dels homes que vivien a les ciutats tenien coneixements en la lectura i en l’escriptura, mentre que el nivell de les dones —més desigual— variava entre el cinc i el vint per cent. L’evolució que s’intueix al llarg del segle

25/06/13 11:58

174 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

«il·lustrat» respon a l’interès i a la voluntat de molts individus per instruir-se.49 L’estigma de l’analfabetisme havia dibuixat a Catalunya un Segle de les Llums poc educador, amb un escàs interès per l’escolarització de la mainada, quan, en una societat en què els aprenentatges no sempre estaven reglats, els coneixements es podien adquirir al marge de les estructures docents. Aquest panorama poc lletrat també ha estat el marc ideal per a justificar l’escàs dinamisme de la tipografia del Principat, en última instància una modalitat d’indústria que no vivia de les muses, sinó de les vendes. Vers mitjan centúria, els costos de producció eren clarament més alts a Catalunya que a Venècia o a Lió, per la qual cosa els llibres eren importats i comercialitzats amb bon despatx. Les llibreries estaven força assortides, però, evidentment, es cuidaven de no tenir llibres prohibits per la Inquisició, la qual cosa no significa que no circulessin. Hem de suposar que les causes que va obrir el Sant Ofici contra alguns atrevits lectors representen un percentatge petit de la realitat.50 La cultura, per descomptat, es va impulsar a la Universitat de Cervera i a l’Acadèmia de Bones Lletres. El centre cerverí, que ha hagut de carregar amb un impopular patronatge, però, sobretot, que va haver de fer front a una desoladora carència de mitjans, va oferir uns resultats discrets, potser més del que podia, però menys del que s’esperava. La historiografia únicament ha interpretat la desaparició de la Universitat de Barcelona i dels altres centres universitaris de Catalunya com un càstig de la dinastia borbònica, sense considerar la situació decadent d’aquestes institucions quan van ser suprimides i, sobretot, sense tenir en consideració que això va permetre impulsar altres institucions, sensibles a les ciències modernes i organitzades amb estructures més racionals i dinàmiques.

D’altra banda, l’Acadèmia de Bones Lletres, que va perseguir durant tota la centúria els objectius de preparar una història de Catalunya i redactar un diccionari de la llengua catalana, no en va aconseguir materialitzar cap. A la segona part del segle, la institució va tenir una trajectòria lànguida, amb un ritme de treball lent i discontinu.51 Però les formes culturals no es reduïen als llibres ben enquadernats que editaven els acadèmics. Els fullets i els diaris aconseguien una difusió social més amplia, perquè eren llegits o escoltats a les places, als cafès i a les tertúlies.

Aquest material, sovint més permeable als arguments de la nova filosofia i a les novetats, va contribuir decisivament a consolidar un estat d’opinió pública. És en aquests camps on la Il·lustració encara disposa de més recorregut.

La llengua Si, com afirmava Mendelssohn, «l’idioma d’un poble és el millor indicador de la seva educació, tant de la seva cultura com de la seva Il·lustració», atès que «una llengua adquireix Il·lustració per mitjà de les ciències i adquireix cultura a través de l’ús social, la poesia i la retòrica»,52 la Catalunya del segle xviii va ser una nació poc educada, potser amb una certa cultura, però sense cap il·lustració.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 174

Javier Antón Pelayo

En efecte, els buròcrates i els militars de la monarquia borbònica, l’alta jerarquia eclesiàstica, l’aristocràcia i la burgesia mercantil utilitzaven el castellà en les seves manifestacions públiques, oficials, literàries i científiques, malgrat que en les relacions familiars i privades amb els naturals del país acostumaven a fer ús del català. Per contra, la població poc o gens lletrada feia servir el català en la comunicació oral. La Il·lustració, per tant, s’expressà en castellà. Durant el set-cents, la legislació així ho va prescriure i els homes de lletres, en general, així ho van assumir. El català va ser desacreditat en considerar-lo un idioma vulgar, allunyat de l’alta cultura.

Malgrat aquesta realitat —o potser per això—, durant la centúria van continuar les denúncies contra la situació de la llengua, però, alhora, es van concretar o projectar els primers instruments sòlids que col·laborarien a enfortir la posició del català en el segle xix. Les apologies d’Antoni de Bastero, Ignasi Ferreres, Baldiri Reixac, Agustí Eura, Bonaventura Serra i Carles Ros van anar acompanyades d’eines de record i d’eines de construcció lingüística com la Grammàtica Cathalana, embellida ab dos ortografias (1743) de Josep Ullastre; la Gramàtica catalana predispositiva per a la més fàcil intel·ligència de l’espanyola i la llatina (c. 1796), de Joan Petit; el Diccionario catalán-castellano-latino (18031805), en dos volums, de Joaquim Esteve, Josep Bellvitges i Antoni Juglà, i la Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1813-1815) de Josep Pau Ballot.53

Conclusions Ernest Lluch, després de fer balanç del saldo que havia deixat el set-cents, considerava que el segle «no havia passat en va i la llengua pròpia havia sobreviscut i sortia cap al segle següent amb més bons ànims. El coneixement de la història i de l’especificitat catalana havien avançat prou».54 Es tracta d’una deducció força optimista, atès que, en general, sempre s’espera més del segle de la Il·lustració.

Fins a la dècada del 1960, el Segle de les Llums va ser força fosc. Moltes tenebres eren el resultat de la interpretació que sobre el segle xviii va ossificar Marcelino Menéndez Pelayo a la seva Historia de los heterodoxos españoles (1880-1882). El polígraf de Santander es va erigir en el pòsit i en la veu autoritzada de la antiil·lustració, un corrent que enfonsava les seves arrels en la pròpia època dels filòsofs i que, en bona mesura, pretenia actuar com a salvaguarda de l’esperit catòlic més purista i tradicional.

Menéndez Pelayo considerava que el set-cents va ser el segle «més pervers i amotinat contra Déu que va haver-hi en la història» i, de manera semblant, Jaume Pontí i Vilaró, un dominic del segle xix especialitzat en la producció de literatura dialogada entre rectors i pagesos, alliçonava els seus parroquians contra els «homes de llums i de illustració», és a dir, contra els «Volter, Rossó, Diderot, Condorcet, etc.», els quals, segons la seva opinió, havien estat individus de vida escandalosa que van deixar uns escrits plens de mentides.55

25/06/13 11:58

La Il·lustració a Catalunya Cat. Hist. Rev. 6, 2013 175

Juntament amb aquest estigma, les llums del segle xviii estaven per descobrir. A les últimes dècades, gràcies a la recerca rigorosa, han pres forma persones, institucions, vincles, accions i projectes que han posat al descobert força centelleigs d’una Il·lustració catalana construïda a partir del geni d’una societat en unes circumstàncies polítiques singulars.

Notes i referències [1] Pep Valsalobre i Albert Rossich. Literatura i cultura catalanes (segles xvii-xviii). Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona 2007, p. 26.

[2] Mateu Cabot. El penós camí de la raó. Theodor W. Adorno i la crítica de la modernitat. Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca 1997; Mateu Soler. «Dialèctica de la Il·lustració. La crisi de la raó des de la perspectiva de la seva degeneració en raó instrumental. Perspectives de superació». Taula. Quaderns de Pensament, núm. 33-34 (2000), p. 121-128; Neus Campillo. El descrèdit de la modernitat. Universitat de València, València 2001; Gonçal Mayos. La Il·lustració. Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona 2006, especialment el capítol «Què és la Il· lustració?», p. 8-43; Dorinda Outram. La Ilustración. Siglo XXI, Mèxic 2009, especialment el capítol «¿Qué es la Ilustración?», p. 9-20.

[3] Ramon Alcoberro Pericay. Subjecte i Il·lustració. Diderot i la construcció del concepte moral. Universitat de Bar­ celona, Barcelona 2001, p. 13-19. Tesi doctoral; Agapito Maestre. «Estudio preliminar». A: Agapito Maestre (ed.). ¿Qué es Ilustración?. Tecnos, Madrid 1988, p. xi-xlvii.

[4] Benedetta Cravere. La cultura de la conversación. Siruela, Madrid 2007.

[5] El 1998, la revista Afers: Fulls de recerca i pensament (vol.

13, núm. 29) va dedicar un dossier a «La Il·lustració».

Joan Bada en realitza una aproximació, «La Il·lustració als Països Catalans» (p. 283-286); Francesc Torralba Rosselló tracta de «La Il·lustració a Catalunya» (p. 287-296), i Sebastià Trias Mercant traça «Les claus de la Il·lustració mallorquina» (p. 297-308). La resta d’articles que formen el dossier aborden temes parcials de la Il·lustració. Vegeu, també, Pere Gabriel, Història de la cultura catalana, Edicions 62, Barcelona 1994-1999, 10 v. (el vol. 3 està dedicat íntegrament a la Il·lustració); Santiago Riera i Tuèbols. Una visió de la Il·lustració catalana. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2003.

[6] Mónica Bolufer Peruga. «De la historia de las ideas a las prácticas culturales: reflexiones sobre la historiografía de la Ilustración». A: Josep Lluís Barona, Javier Moscoso i Juan Pimentel (ed.). La Ilustración y las ciencias.

Para una historia de la objetividad. Universitat de València, València 2003, p. 21-52, especialment les p. 22-29.

[7] Peter Gay. The Enlightenment: An interpretation. The rise of Modern paganism. Knopf, Nova York 1966.

[8] Miquel Batllori. La Il·lustració. Tres i Quatre, València 1997, p. 57-60.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 175

[9] Miquel Batllori. Balmes i Casanovas. Balmes, Barcelona 1959, p. 18.

[10] Jordi Berrio i Serrano. El pensament filosòfic català.

Bruguera, Barcelona 1966.

[11] Joan Mercader. Historiadors i erudits a Catalunya i a València en el segle xviii. Rafael Dalmau, Barcelona 1966.

[12] Ernest Lluch. «Les institucions de la Il·lustració a Girona». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 18 (1967), p. 373-376.

[13] Antoni Mestre. Ilustración y reforma de la Iglesia: pensamiento político-religioso de don Gregorio Mayans y Siscar (1699-1781). Ajuntament d’Oliva, València 1968; Antoni Mestre. Historia, fueros y actividades políticas: Mayans y la historiografía del siglo xviii. Ajuntament d’Oliva, València 1970.

[14] Miquel Batllori. La Il·lustració, op. cit., p. 227-257.

[15] Vicent Peset. Gregori Mayans i la cultura de la Il·lus­tra­ ció. Curial, Barcelona 1975.

[16] Antoni Mestre. El mundo intelectual de Mayans. Ajuntament d’Oliva i Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, València 1978; Antoni Mestre. Mayans y la España de la Ilustración. Espasa Calpe, Madrid 1990; Antoni Mestre. Don Gregorio Mayans y Siscar: entre la erudición y la política. Institució Alfons el Magnànim i Diputació de València, València 1999; Antoni Mestre.

Mayans y Siscar y el pensamiento ilustrado español contra el absolutismo. Universidad de León, Lleó 2007; Antoni Mestre. Mayans y la cultura valenciana en la España del siglo xviii. Ajuntament d’Oliva, València 2010.

[17] Miquel Batllori. La Il·lustració, op. cit., p. 114.

[18] Joan Bada. «L’episcopat il·lustrat a la Catalunya de la segona meitat del segle xviii». A: Joaquim M. Puigvert (ed.). Bisbes, Il·lustració i jansenisme a la Catalunya del segle xviii. Eumo, Vic 2000, p. 149-168.

[19] Francesc Tort i Mitjans. Biografía histórica de Francisco Armanyá Font, OSA, obispo de Lugo, arzobispo de Ta­ rragona (1718-1803). Impremta Socitra, Vilanova i la Geltrú 1967.

[20] Josep M. Sabaté Bosch. «Alguns aspectes il·lustrats del pontificat tarraconense de Mon y Velarde durant el regnat de Carles IV (1804-1808)». A: Pere Molas (ed.). La España de Carlos IV. Tabapress, Madrid 1991, p. 239-252.

[21] Ramon Corts i Blay. L’arquebisbe Fèlix Amat (17501824) i l’última Il·lustració espanyola. Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona 1992.

[22] Joan Bada. «Don Pedro Díaz de Valdés, obispo de Barcelona (1798-1807). Apuntes biobibliográficos». Anthologica Annua, núm. 19 (1972), p. 651-574.

[23] Francesc Tort i Mitjans. El obispo de Barcelona Josep Climent i Avinent (1706-1781). Balmes, Barcelona 1978; Andrea J. Smitd. «Piedad e ilustración en relación armónica. Josep Climent i Avinent, obispo de Barcelona, 1766-1775». Manuscrits. Revista d’Història Moderna, núm. 20 (2002), p. 91-109.

[24] Valentí Girbau i Tàpies. Església i societat a la Catalunya central. El bisbat de Vic a l’època del bisbe Veyan (1784-1815). Facultat de Teologia de Catalunya i Herder,

25/06/13 11:58

176 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Barcelona 1996; Antoni Pladevall. La Il·lustració a Vic. Les aportacions de Francesc de Veyan i Mola i Llucià Gallissà i Costa. Galerada, Cabrera de Mar 2000.

[25] Josep M. Marquès. «Tomàs de Lorenzana, bisbe de Girona, un funcionari benefactor (1775-1796)». A: Joaquim M. Puigvert (ed.). Bisbes, Il·lustració..., op. cit., p. 11-87.

[26] Eduardo Corredera Gutiérrez. El archivo de Ager y Caresmar. Artes Gráficas Romeu, Balaguer 1978.

[27] Antoni Pladevall. La Il·lustració…, op. cit.

[28] Montserrat Jiménez Sureda. «El filòsof amesurat. Les Llums en una capital de corregiment». A: Ramon Alberch et al. Girona a l’època de la Il·lustració. Cercle d’Estudis Històrics i Socials, Girona 2001, p. 113-186.

[29] Alberto Velasco González. Jaume Pasqual, antiquari i col·leccionista a la Catalunya de la Il·lustració. Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida 2011.

[30] Josep M. Torres i Pladellorens. Fèlix Torres Amat, senador i bisbe. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2008.

[31] Antoni Mestre. «¿Hubo católicos ilustrados? El caso de Gregorio Mayans». Estudis. Revista de Historia Moderna, núm. 37 (2011), p. 347-360.

[32] Francisco Sánchez-Blanco. El absolutismo y las Luces en el reinado de Carlos III. Marcial Pons, Madrid 2002, p. 345-348.

[33] Josep Fontana. La fi de l’Antic Règim i la Il·lustració, 1787-1868. A: Pierre Vilar (dir.), Història de Catalunya.

Vol. V. Edicions 62, Barcelona 1988, p. 113; Josep Fontana. «Estudi preliminar». A: Antoni de Capmany. Cues­ tiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar. Alta Fulla, Barcelona 1988, p. 5-15 (la citació, a la p. 11).

[34] Josep Fontana. La fi de l’Antic Règim..., op. cit., p. 116.

[35] Ernest Lluch. El pensament econòmic a Catalunya, 1760-1840: els orígens ideològics del proteccionisme i la presa de consciència de la burgesia catalana. Edicions 62, Barcelona 1973.

[36] Javier Antón Pelayo. «Antoni de Capmany (17431813). Análisis del pasado catalán para un proyecto español». Obradoiro de Historia Moderna, núm. 12 (2003), p. 11-45; Ramon Grau i Fernández. «Un patriota d’altres temps: Antoni de Capmany i la historiografia racionalista». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 22 (2011), p. 93-112.

[37] Maties Ramisa. «Les elits catalanes durant la Guerra del Francès». Revista d’Història Moderna i Contemporània, núm. vi (2008), p. 5-25.

[38] Ernest Lluch. La Catalunya vençuda del segle xviii. Foscors i clarors de la Il·lustració. Edicions 62, Barcelona 1996; Ernest Lluch. L’alternativa catalana (1700-17141740): Ramon de Vilana Perlas i Juan de Amor Soria: teoria i acció austriacista. Eumo, Vic 2001.

[39] Joaquim Albareda i Salvador. «L’austriacisme i l’alternativa catalanoaragonesa, segons Ernest Lluch». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 12 (2001), p. 9-26; Joaquim Albareda i Salvador. «El xviii: un segle sense política?». A: Jaume Renyer i Enric

Catalan Historical 6 (Cat).indd 176

Javier Antón Pelayo

Pujol (dir.). Pensament polític als Països Catalans, 17142014. Pòrtic, Barcelona 2007, p. 71-92.

[40] Mónica Bolufer Peruga. «Desde la periferia. Mujeres de la Ilustración en province». A: Romà de la Calle (ed.). La Real Academia de Bellas Artes de San Carlos en la Valencia ilustrada. Universitat de València, València 2009, p. 67-100.

[41] Moses Mendelssohn. «Acerca de la pregunta: ¿a qué se llama ilustrar?». A: Agapito Maestre (ed.). ¿Qué es Ilustración?, op. cit., p. 3-7 (la citació, a la p. 5).

[42] Javier Antón Pelayo. «Historiografía de la Il·lustració».

A: Antoni Simon i Tarrés (dir.). Diccionari d’historiografia catalana. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2003, p.

648-653; Javier Antón Pelayo. «La historiografía catalana del siglo xviii. Luces y sombras de un proyecto ilustrado y nacional». Revista de Historia Moderna. Anales de la Universidad de Alicante, núm. 18 (1999-2000), p. 289-309.

[43] Santiago Riera i Tuèbols. Ciència i tècnica a la Il·lus­ tració: Francesc Salvà i Campillo (1751-1828). La Magrana, Barcelona 1985; Santiago Riera i Tuèbols. Història de la ciència a la Catalunya Moderna. Pagès i Eumo, Lleida i Vic 2003.

[44] Carles Puig Pla. Física, tècnica i Il·lustració a Catalunya.

La cultura de la utilitat: assimilar, divulgar, aprofitar. Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2006. Tesi doc­ toral.

[45] Juan Miguel Muñoz Corbalán (ed.). L’Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona. El llegat dels enginyers militars. Ministeri de Defensa, Barcelona 2004.

[46] Manuel Usandizaga. Historia del Real Colegio de Cirugía de Barcelona (1760-1843). Institut Municipal d’Història, Barcelona 1964; Josep Maria Massons. Història del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1760-1842). Fundació Uriach 1838, Barcelona 2002.

[47] Agustí Nieto-Galán i Antoni Roca Rosell (coord.). La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona als segles xviii i xix. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2000.

[48] Pasqual Bernat López. Ciència, tècnica i agricultura a la Catalunya de la Il·lustració (1766-1821). Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, Girona 2008.

[49] Javier Antón Pelayo. La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1998; Montserrat Ventura i Munné. Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya Moderna. Mataró, 1750-1800. Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró 1991; Maria Lluïsa Fernández. «L’alfabetització i l’ensenyament de primeres lletres a Terrassa durant el segle xviii». Revista d’Història Moderna i Contemporània, núm. vii (2009), p. 35-45.

[50] Javier Antón Pelayo. La herencia cultural…, op. cit; Javier Burgos Rincón. Imprenta y cultura del libro en la Barcelona del Setecientos, 1680-1808. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1993. 2 v. Tesi doctoral; Genaro Lamarca Langa. La cultura del libro en la época de la Ilustración. Valencia, 1740-1808. Edicions Alfons el Magnànim, València 1994.

[51] Mireia Campabadal i Bertran. La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en el segle xviii. L’interès per la

25/06/13 11:58

La Il·lustració a Catalunya Cat. Hist. Rev. 6, 2013 177

història, la llengua i la literatura catalanes. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2006.

[52] Moses Mendelssohn. «Acerca de la pregunta...», op. cit., p. 4-5.

[53] Antoni Ferrando Francés i Miquel Nicolás Amorós.

Història de la llengua catalana. Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona 2011, p. 265-302.

[54] Ernest Lluch. La Catalunya vençuda..., op. cit., p. 34.

[55] Jaume Pontí i Vilaró. Segona conversa del Isidro ab lo Sr. Rector sobre l’origen, institució y començament de la confessió sagramental. Valentí Torras, Barcelona 1843, p. 109-111.

Nota biogràfica Javier Antón Pelayo. Professor d’història moderna a la Universitat Autònoma de Barcelona i director de Manuscrits. Revista d’Història Moderna. La seva principal línia de recerca és la historia cultural; de manera particular, la història de la cultura escrita (alfabetització, biblioteques i correspondència) durant el segle xviii. És autor de La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807) (Bellaterra, 1998), de La sociabilitat epistolar de la família Burgués de Girona (1799-1803) (Girona, 2005) i de diversos articles en revistes d’investigació.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 177

25/06/13 11:58

Catalan Historical 6 (Cat).indd 178

25/06/13 11:58

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 179-187 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.93 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Els Jocs Florals en la literatura catalana contemporània Josep M. Domingo * Universitat de Lleida

Rebut 25 gener 2012 · Acceptat 20 febrer 2012

Resum El 1859, el mateix estímul que impulsa l’ambició del pla de l’Eixample barceloní de l’urbanista Cerdà serveix per a la «restauració» dels Jocs Florals de Barcelona, un seu complement simbòlic que, ben calculadament, feia memòria dels poderosos arguments de legitimitat històrica que els catalans de mitjan segle xix podien esgrimir per als seus afanys presents. Sota l’autoritat del gothic revival romàntic, els Jocs eren, de fet, en el punt de 1859, un capítol estel·lar i sumptuós de l’operació anomenada «renaixença» pels seus mateixos protagonistes, la diversa operació comunicativa amb què les elits del moment proposaven de projectar-se i d’imposar-se en el pla simbòlic. A partir d’aleshores, el Jocs Florals, més enllà del certamen literari que són en primera instància, polaritzaren la intensa activitat simbòlica, monumentalitzadora i cívica que acabarà configurant el codi compartit de la cultura del catalanisme. Alhora, en vindicar el valor simbòlic i patrimonial de la llengua catalana, obriren un espai per als usos literaris cultes que, successivament eixamplat, fou el germen del sistema literari català contemporani. Això amb independència que la norma literària que els Jocs promovien entrés aviat en crisi i que, per tant, poguessin ser severament desautoritzats. Es van mantenir indemnes, però, com a plataforma cívica i com a instrument d’agitació i propaganda, com ho prova la seva profusa rèplica arreu del territori catalanoparlant i la seva infiltració en els usos festius populars. O també, ja en el segle xx, prohibits pel règim del general Franco, la seva militant itinerància per Europa i Amèrica.

Paraules clau: Jocs Florals, Barcelona, Romanticisme, gothic revival, literatura catalana

La restauració dels Jocs Florals de Barcelona, 1859 L’episodi de la restauració, el 1859, dels Jocs Florals de Barcelona, una convocatòria literària que es volia continuadora dels certàmens medievals, celebrada amb tota solemnitat al Saló de Cent gòtic de l’Ajuntament de la ciutat, que havia decidit de patrocinar-los a perpetuïtat, cal veure’l com una de les accions estel·lars d’una calculada estratègia de producció simbòlica de les elits locals emergents. D’unes elits que, en la conjuntura d’estabilitat política i de perspectives econòmiques favorables que segueix a l’anomenada Dècada Moderada (1843-1854), esdevenien agents resoluts d’un capítol decisiu en el procés d’imposició de l’ordre liberal i capitalista, també en el camp de la representació simbòlica: els Jocs constituïen una peça de valor singular (una peça d’alt valor, en vista del seu extraordinari rendiment legitimador) a encaixar dins aquella vasta operació comunicativa, tot just encetada, entorn del concepte de renaixença.15

* Adreça de contacte: Josep M. Domingo. Departament de Filologia Catalana, Facultat de Lletres, Universitat de Lleida. Plaça Víctor Siurana 1. 25003 Lleida. Tel. +34 973 003 468. E-mail: jmdomingo@filcat.udl.cat El present treball ha estat realitzat en el marc del projecte «Renaixença i literatura, 1854-1898. Institució, representacions i identitat» finançat pel Ministerio de Economía y Competitividad, ref. FFI 2012-31489.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 179

Com a fórmula que continuava i renovava la sòlida tradició moderna dels certàmens literaris,2 els Jocs Florals no havien deixat d’estar en la ment d’escriptors, estudiosos i erudits, profundament suggestionats per la cultura me­ dieval d’ençà de la imposició del Romanticisme. Ara acollia els Jocs la moda del trobadorisme (un dels aspectes més divulgats de l’antiquarisme medievalitzant), nodrida alhora des del front erudit (les recerques de Sismondi, Jeanrois, Raynouard, Fauriel, Manuel Milà, etc.) i des d’una indústria literària extraordinàriament activa en la difusió dels productes de Walter Scott i els seus imitadors (entre els quals Cortada i López Soler). I també amb El trovador de García Gutiérrez, èxit de llarga durada que es reencarnava amb Il trovatore de Verdi, estrenat al Liceu barceloní el 1854.

En qualsevol cas, l’interès a recuperar els Jocs com a celebració privada o pública en voga es va manifestar arreu.

Sabem que a Catalunya, des del 1834, es repeteixen les iniciatives d’organitzar certàmens públics sota el model jocfloralesc o, explícitament, de restaurar els Jocs amb l’objecte (deia Joan Cortada, el 1840, a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona) d’«oferir un estímul als poetes del nostre segle». No és, però, fins a l’estabilització del règim liberal durant el moderantisme, arran de l’emergència d’una nova generació de professionals i publicistes en primera línia del debat públic (Jaume Balmes, Antoni de Bo-

25/06/13 11:58

180 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

farull, Joan Cortada, Mañé i Flaquer, Víctor Balaguer), dins el marc, doncs, d’aquell «gran desvetllament de Catalunya en 1854» de que parlà Vicens Vives, que el projecte de restaurar-los troba encaix i moment propici. Barcelona vivia aleshores (cito Fuster Sobrepere) «una experiència completa de transformació a l’economia industrial, i la generació que es va socialitzar en aquest context va haver de proveir-se de l’instrumental teòric i polític necessari per fer front a aquesta transformació». En un moment, a més (continua Fuster Sobrepere), en què «l’expansió econòmica semblava imparable, i les seves conseqüències socials necessàriament abordables».3 Dit altrament: en un moment en què era possible de reconèixer la nova realitat de competència en un entorn «global» (en un entorn global de triomf liberal), les elits locals no podien sinó constatar la feblesa de les condicions amb què hi concorrien (és a dir, la migradesa dels mitjans materials i intel·lectuals amb què comptaven per operar-hi). És quan creuen que resulta possible de reaccionar-hi amb garanties i es disposen a fer-ho, que arriba l’hora de la «restauració» dels Jocs.

Perquè els Jocs Florals esdevenen, en aquest context, amb l’autoritat també global del gothic revival, un suggestiu instrument intel·lectual de representació i de monumentalització —deixen de ser una simple dèria d’erudits i escriptors per esdevenir, convenientment articulats amb el concepte de «renaixença» (una altra eina conceptual activada aleshores decisiva en l’autorepresentació dels catalans), un instrument d’ampli consens de projecció de les elits i de significació col·lectiva.

«La restauració dels Jocs Florals», observava el 1861 Manuel de Lasarte, «és la millor resposta que podríem donar a los qui nos acusaren d’estar dedicats únicament als interessos materials, sens pensar en cultivar les arts que eleven l’esperit».4 Els Jocs esdevenen, en definitiva, més enllà de la seva prolixa anècdota, un instrument apreciat i avinent de gestió, i de transformació, de la ciutat en el pla simbòlic. En adequada correspondència, és clar, amb les extraordinàries metamorfosis que experimentaria el paisatge urbà barceloní al llarg del vuit-cents: un cop aterrades les muralles, l’espectacular eixample de la ciutat segons el Pla Cerdà que s’aprovava aquell mateix 1859, un mes després de la celebració dels Jocs. Tal com constatava el «Prospecto» de la revista El Arte (c. març de 1859), una publicació clau per a copsar aquesta naturalesa representativa i monumentalitzadora de la «restauració» de 1859, una publicació que indistintament feia campanya a favor de la «restauració» dels Jocs i de la gestió correcta del pla d’eixample de la ciutat, «existe ya una generación [...] capaz por sí sola de transformar intelectualmente nuestro suelo, como materialmente se va de día en día transformando». I la proposició es tancava amb un imperatiu tàcit: «En esta generación confiamos».

L’equip que «restaurava» els Jocs responia a aquesta confiança, i a aquest repte, tot tenint també plena consciència que la seva aventura estava en relació simbiòtica amb les transformacions materials de la ciutat i amb un canvi d’escena cultural i política. Els Jocs es restauraven (deia Antoni

Catalan Historical 6 (Cat).indd 180

Josep M. Domingo

de Bofarull en el seu discurs com a secretari dels Jocs de 1859) «ara [...] que nos alenta una nova civilisació; que lo esperit vola libre; que lo desig d’apendre renaix per tot [...]; quan en Catalunya, i especialment en esta ciutat, se veu desplegar cada dia més lo desig de fer regonèixer lo que fou, i, en produccions literàries i en obres públiques, se descobreix lo esforç del literat i de l’artista per a fer reviure noms gloriosos que jeien en lo olvit».5 Que aquella «nova civilització» que irrompia triés de fer-se visible a través d’uns Jocs Florals, és a dir, a través de l’antiquarisme romàntic, no era sinó una contradicció aparent. Davant dels inevitables retrets d’«anacronisme» que immediatament foren llançats contra els Jocs, el poeta Rubió i Ors, un dels organitzadors, va mirar de precisar-ne el sentit: essent «un recuerdo de glorias pasadas», deia, els Jocs «restaurats» esdevenien «un símbolo para el presente de renacimiento literario».6 Va insistir-hi en el discurs que va pronunciar al certamen de 1861: els Jocs no eren un «indisculpable anacronisme» ni «un fet que se trobàs en discordància amb lo esperit del temps».7 S’integraven, al contrari, en un programa ambiciós d’artització del paisatge urbà i social, de repristinació de la vida col· lectiva i dels seus escenaris i efemèrides; un programa destinat a convertir la vella ciutat constreta i menestral, que encara conservava rastres visibles dels estralls de la invasió napoleònica o que tenia memòria viva de les penúries de la guerra civil, en la metròpoli lluïda i competitiva que els temps exigien. Assumien la quota corresponent de la funció idealitzadora, és a dir, sublimadora, que exigia a artistes i intel·lectuals el lema petrarquià que exhibia la portada de la revista El Arte: «Leva di terra in ciel nostr’intelletto».

Semblantment a l’adherència medievalitzant de les torres de pedra emmerletades que serven l’espectacular i novíssima enginyeria del ferro del pont de Craigellachie, a Escòcia (Telford, 1815), o a l’enlluernador esclat goticista del nou Palau de Westminster (Barry i Pugin, 1840-1852), els Jocs Florals acompanyaven un cos social que es dis­ posava a l’ordre administratiu, a l’eficàcia política i a l’eficiència comercial i productiva —l’eficiència productiva capitalista de què la quadrícula urbana del nou eixample barceloní, seriada fins a l’infinit, és tan rotundament evocativa. Manuel de Lasarte s’hi referia el 1861: «És un bell espectacle i una magnífica harmonia oir [...] entremesclat lo remor de les màquines amb los cants de la poesia, contemplar un moviment literari que va creixent al costat de la gran animació de nostra indústria, coses per alguns incompatibles, però que s’enllacen naturalment».8 La litúrgia medievalitzant dels Jocs, potenciada pel marc incomparable que els acollia, el capital literari antic i contemporani que posaven en valor, tot plegat constituïa un capital simbòlic d’altíssim rendiment en la mesura que exhibia una noble i rica antiguitat. Era sota la tutela i amb la legitimitat de la història que els barcelonins i els catalans contemporanis projectaven les seves ambicions: la història, deia aleshores Antoni de Bofarull, fornia «un gènero de superioritat que ratlla en soberania».9 I els Jocs en feien memòria.

25/06/13 11:58

Els Jocs Florals en la literatura catalana contemporània Cat. Hist. Rev. 6, 2013 181

Eren, en definitiva, un aspecte més (són un testimoni concloent més) d’aquella «alliance profonde entre l’archaïsme ostensible de la construction identitaire et la plus indéniable modernité économique et technologique» a què es referia fa uns anys Anne-Marie Thiesse.10 A partir de 1859, els Jocs Florals «restaurats» són un espai comú al qual concorren persones i actituds, respecte del valor cívic del certamen, dissemblants: des de la cautela de Milà, que s’avé a uns Jocs com a mera cerimònia de «filial record» d’antigues grandeses i com a «refugi» únic per al català literari,11 fins a la noció que en té Balaguer d’eina per a la «idea de restauració de nacionalitat».12 En fi, els Jocs, malgrat les reserves que susciten en sectors progressistes,13 esdevenen, durant les seves dues primeres dècades, el veritable centre de la vida literària, una instància amb què, simplement, és identificat l’àmbit literari culte sencer.14 Esdevenen una fórmula d’èxit: Josep L. Feu indicava el 1863, entre els temes que «ofrecerían un anchísimo campo al estudio», el fenomen del «desusado entu­ siasmo con que ha sido recibida la restauración de los Juegos florales».15 Una fórmula que tota mena d’institucions, al llarg del segle, i del segle següent, reprodueixen arreu del territori.

Literatura i cultura del catalanisme Dotats, doncs, d’una alta concentració simbòlica (i tot incloent-hi, ha puntualitzat Marfany, el gest compensador de «la diglòssia absoluta que la burgesia catalana adoptava com a part essencial de la seva ideologia de classe que volia ser rectora de la nació espanyola en construcció»)16 i amb el benefici d’una extraordinària projecció pública, els Jocs són decisius a l’hora de fer visible la literatura catalana culta. La ubiquen en el repertori dels usos socials distingits, esdevenen un àmbit de relació bàsic per als escriptors, una instància de consagració cobejada (com ho il·lustren, per exemple, els casos, altrament tan diversos, de Frederic Soler17 o de Verdaguer18), un marc per al debat de grans qüestions (la promoció de determinats gèneres, les condicions de la llengua literària, l’apreciació del patrimoni literari) i, en la seva prudència, una reiterada plataforma vindicativa. I publiquen amb regularitat un anuari que a la llarga es constitueix en «l’espina dorsal de la cultura catalana entre el 1859 i els anys 70».19 Va ser, en fi, una fórmula l’impacte de la qual, per tot plegat, marcava una frontera de què ja eren ben conscients els contemporanis: Gaietà Vidal els veia com la representació «real» i «veritable» de «la resurrecció de les lletres catalanes»,20 mentre que Marià Aguiló els considerava el factor transformador de l’humil «bressol» en què dormia el «renaixement literari de la llengua catalana» en «carro triomfal».21 O, més genèricament, Jaume Collell deia que eren la «primera pedra dels fonaments del nou edifici que anem tots aixecant, [les] arrels de l’hermós arbre que ja comença a donar fruits dolços i xamosos»:22 la literatura, doncs, com a carreu bàsic de la Renaixença que s’anava construint, o

Catalan Historical 6 (Cat).indd 181

com a arrel que bombava la saba que feia fruitar l’arbre de la tasca col·lectiva.

En correspondència, els Jocs assumien unes funcions rectores de la pràctica literària bàsicament adreçades a fornir a la Renaixença aquells grans textos contemporanis, aquells monuments literaris actuals de què encara es trobava mancada. L’afany d’emulació de la Mirèio de Mistral (1859), amb l’extraordinari ressò adquirit, via Lamartine, resultava, en aquest aspecte, decisiu, com havia consignat ben eloqüentment Antoni de Bofarull a la festa de 1859: els Jocs obrien «pas als cantors» i a «l’esperança que sos esforços simbolisen» per tal que «prosseguint amb constància en lo cultiu de nostre idioma i de nostra poesia, surti algun dia [...] un Jasmin o un Mistral català, a qui l’Espanya entera s’alegre de conèixer»,23 talment França s’havia complagut amb l’èxit de Mistral.

Amb aquest mandat a la vista, la competició estrictament regulada que establiren els Jocs fomentà una dinàmica d’emulació, de promoció de l’excel·lència i de projecció social que, en pocs anys, es constituí en un marc d’acció i de debat consolidat, dotat d’una aura de transcendència i de sublim autenticitat precisament en la mesura que se situava al marge de les exigències del mercat literari —i, doncs, en proporció inversa, d’un imbatible valor simbòlic. D’un àmbit, en definitiva, abellidor per a les noves promocions d’escriptors, que veuran en els Jocs i en la dinàmica que fonamenten un àmbit suficient, i exclusiu, d’acció. És a dir, la possibilitat d’integració en allò que se’ls oferia ja com un sistema literari viu, per incipient que fos. Prenia forma, així, allò que Ramon Panyella ha identificat com l’«escriptor catalanista de la Renaixença», una figura que resulta de l’impacte dels Jocs «en un sector, petit però molt actiu, de la joventut lletraferida catalana nascuda entre els anys quaranta i mitjan dels cinquanta» que percep la possibilitat de realitzar la feina d’escriptor dins el marc estricte de la Renaixença i al seu estricte servei, segons els paradigmes lingüístics i literaris que san­ cionen els Jocs i que en la seva condició d’«aimant de les coses de la terra» (segons una altra seva fórmula d’autopresentació) troba prou justificació a la tasca d’escriure.24 La societat La Jove Catalunya (1868-1875), un fòrum que té en la reflexió sobre la literatura un dels seus fronts més vius (i que considera els Jocs Florals una plataforma irrenunciable), n’és una cristal·lització significativa: exerceix un actiu protagonisme en l’escenari en què neixen les vocacions dels grans autors que ocuparan el darrer terç de segle: el poeta Jacint Verdaguer (1845-1902), el dramaturg Àngel Guimerà (1845-1924) i el narrador Narcís Oller (1846-1930), tots tres vinculats personalment en una mesura o altra a la institució dels Jocs Florals.

Grosso modo, els Jocs Florals generen i emparen una norma literària a recer de la qual, en primer lloc, es donaran unes rotundes operacions de legitimació col· lectiva. Per exemple, les derivades dels llargs poemes amb què Verdaguer assaja precisament de donar resposta a aquella demanda del gran text representatiu dels catalans i que en corroborés la renaixença: L’Atlàntida i el

25/06/13 11:58

182 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Canigó. L’Atlàntida, premiat als Jocs de 1877, l’ambiciós poema de seguida aclamat arreu que certificava les vir­ tualitats literàries del català contemporani, era una complexa faula providencialista que en definitiva postulava el protagonisme (trufat de vocació redemptora) d’Espanya en la història del món. En el context expansiu i d’acumulació de poder i de capital d’una burgesia que prenia posicions dins el marc de la Restauració borbònica acabada d’encetar, el poema de Verdaguer fornia un equipatge simbòlic el rendiment del qual, en plena sintonia amb el consens sobre la realitat de la renaixença, no va passar desapercebut a l’elit econòmica. En concret, a les dues good families, els López i els Güell, a redós de les quals prosperà la densa amalgama de poder, d’art i de literatura amb què miraren de refundar l’ordre que el Sexenni revolucionari de 1868 a 1885 havia malmès. Antonio López, aleshores «la primera bossa d’Espanya»,25 mecenes de Verdaguer i propietari de la companyia Transatlàntica, àvid de legitimació social, rebia la dedicatòria d’aquell poema precisament «arrencat» de l’Atlàntic «en lluita perillosa i terrible»26 i, tancant un cercle amb què es vinculava mite, temps històric i present immediat, integrava la fantasia atlàntica i el mateix protagonisme renaixencista del poeta Verdaguer en una estratègia de dignificació personal i dels seus negocis na­viliers.

Semblantment, el concurs del Verdaguer atlàntic era reclamat per a l’utillatge representatiu amb què volia ser reconegut Joan Güell; en concret, el de la finca que posseïa a Barcelona, vora Pedralbes: el discurs de triomf i d’imposició que volia que s’hi llegís incorporava, per exemple, la font ornamental en què, segons projecte de Gaudí, el drac Ladó vençut per Hèrcules (L’Atlàntida, ii) esdevé la canella d’on raja permanentment, i en permanent lliçó, l’aigua que irriga l’escut de Catalunya.27 Vuit anys després, el poema Canigó (1885) mirava de corregir els dèficits catalanistes de L’Atlàntida. Ara el subjecte inequívoc era Catalunya, de la qual també s’assajava un mite d’origen (la forja de la nació en la lluita de la reconquesta medieval contra la invasió àrab), es postulava un designi providencial (el d’esdevenir sòlida reserva espiritual enfront del risc de dissolució moral secular) i s’identificava un dipositari actual (l’Església catòlica, de què Verdaguer era sacerdot, i els qui li donaven suport, en acció militant de recristianització).

En segon lloc, i de manera complementària, la literatura dels Jocs elabora i protegeix un imaginari de sòlids vincles comunitaris, essencialista, precapitalista, rural i arcàdic, que és esgrimit com a contrapès de l’evident complexitat del món i d’uns usos moderns experimentats com a agressió i fractura. Semblantment al cas de la literatura «precapitalista» austríaca que ha glossat Claudio Magris (una literatura «precapitalista» vinculada a una societat tot just caracteritzada, com la catalana, per un conspicu desenvolupament econòmic capitalista),28 els idil·lis pairals de Gaietà Vidal, de Riera i Bertran i de tants altres ignoren una contemporaneïtat definida per la fascinació pels diners, per l’acció i pel canvi —ignoren, com les fic­

Catalan Historical 6 (Cat).indd 182

Josep M. Domingo

cions d’Adalbert Stifter, la fascinada atenció a les transformacions que han comportat el capitalisme i el liberalisme, sobre la qual es dreça la narrativa canònicament vuitcentista de Balzac a Zola.

La qüestió tòpica de l’extemporaneïtat dels Jocs i de la literatura que hi prospera hauria de ser atesa tenint en compte aquesta productivitat simbòlica. És a dir, el seu espectacular rendiment a l’hora de configurar allò que Benedict Anderson anomenà una «comunitat imaginada»,29 sòlidament fonamentada gràcies als beneficis d’un incontestable capital històric i literari: als Jocs i als seus múltiples ravals tota llei de poetes, folkloristes, gramàtics, artistes, publicistes, etc. imparteixen doctrina i difonen in­formació: forgen una cultura literària que actua d’instància de reconeixement i de sòlid vincle de cohesió. Una cohesió, o una solidaritat (torno a Anderson), emanada de la lletra impresa renaixent en català —de la possibilitat de llegir en català en clau renaixencista, tan afanyosament sol·licitada, que els textos jocfloralescos oferien.

L’expansió del model La realitat i la plena aparença de l’èxit dels Jocs de Barcelona (l’èxit creixent de participants i de patrocinadors i el lluïment social que distingia el certamen) van naturalitzar-los com a exponent identificatiu irrenunciable del renaixencisme i com a instrument clau per a les estratègies de difusió del catalanisme. El 1868, a deu anys de la seva «restauració», a la revista (de títol inequívoc) Lo Gay Saber, el crític Josep Roca i Roca proposava l’extensió, arreu del territori, de certàmens jocfloralescos que polaritzessin nuclis d’activisme catalanista i que multipliquessin la producció de nous poetes portadors de la bona nova de la Renaixença30 —que fessin de nous tirteus, el paper que exactament els pertocava, segons precisa un poema de Torres i Reyató.31 Resta en gran part per estudiar l’efectiva proliferació de certàmens que reproduïren el patró dels de Barcelona.

En qualsevol cas, aquests nuclis s’anaren consolidant sobretot amb l’eclosió associacionista que acompanyà els congressos catalanistes (1880 i 1883) i la fundació del Centre Català (1882). Confiats en l’acció mobilitzadora de la literatura («la missió dels poetes catalans és la de despertar als adormits», proclamava Roca a l’article esmentat), les accions que patrocinaven hi prestaven una atenció preferent: els Jocs eren, així, «lo medi millor per estendre les arrels de l’arbre que tan bons fruits dóna i tan assaonats pot donar-los», eren l’eina perfecta per estendre «nostra pacífica revolució per tot Catalunya». I també més enllà, puntualitzava Roca: «Lo que diem de Catalunya, ho referim també als reialmes de València i Mallorca, que com antics germans del nostre de Catalunya senten córrer dintre ses venes la mateixa sang de nostres pares».32 En realitat, Barcelona no havia estat l’únic lloc, en l’espai catalanoparlant, on la moda literària del trobadorisme impulsava uns Jocs Florals. El mateix 1859, a la ciutat de

25/06/13 11:58

Els Jocs Florals en la literatura catalana contemporània Cat. Hist. Rev. 6, 2013 183

València, també n’havien estat convocats uns pel Liceu Valencià, impulsats per les capacitats de Marià Aguiló, mallorquí format a Barcelona a recer dels mestratges de Milà i Rubió, aleshores bibliotecari a la Universitat de València.33 La iniciativa, en principi programada en paral·lel a la de Barcelona, es materialitzava mesos després (el 23 d’octubre següent) a través d’una nova convocatòria (d’una Acadèmia Literària i Artística acabada de crear) i gràcies a l’entusiasme d’uns universitaris que secundaven Aguiló: uns joves Teodor Llorente, Vicent W. Querol i Rafael Ferrer i Bigné, futurs homes forts del primer renaixencisme valencià. Aquests Jocs valencians del 1859 havien obtingut la protecció de l’Ajuntament de València, i per bé que es desenvoluparen amb èxit, no tingueren continuïtat: simplement, a València, la demanda del capital simbòlic renaixencista que els Jocs afavorien aleshores no existia.

En mots recents de Rafael Roca, no sols la societat valenciana estava en aquell moment «ben poc predisposada a renàixer», sinó que, a més, «els seguidors de la Renaixença [hi] eren tinguts sota sospita».34 La interrupció del certamen valencià va propiciar la presència, als anys següents, dels escriptors valencians als Jocs barcelonins i l’establiment d’unes relacions personals decisives a l’hora de consolidar la idea d’un espai literari i d’un patrimoni compartits amb catalans i mallorquins.

Ho escenificava, a més dels Jocs barcelonins, la sèrie de grans certàmens i aplecs commemoratius que mobilitzaren el renaixencisme durant les dues dècades següents: la desena festa dels Jocs Florals de Barcelona, el 1868, espe­ cialment commemorada; el certamen literari en honor de Jaume I, a València, el 1876, i les primeres Festes Llatines que convocava l’Acadèmia del Felibritge, a Montpeller, el 1878. Tot plegat també consolidava la idea de Barcelona com a focus del renaixentisme. De fet, els Jocs barcelonins esdevingueren al capdavall el model dels certàmens literaris valencians que seguien els Jocs de 1859: els immediats (desproveïts de l’etiqueta jocfloralesca) i els que de 1879 a 1902 organitzà la societat Lo Rat Penat: en el discurs fundacional de la societat, el 1878, Constantí Llombart cridava exactament a «imitar» els «esforços generosos» de catalans i mallorquins.35 Gràcies en gran part a aquesta seva capacitat d’esdevenir un àmbit d’intensa relació personal i intel·lectual entre escriptors catalans, valencians i mallorquins, el consens coetani sobre el valor i la centralitat renaixencista dels Jocs Florals de Barcelona, i també sobre la fórmula mateixa del certamen, fou, en qualsevol cas, ampli. Per això quedaren integrats, més enllà de tota consideració literària, en les litúrgies i estratègies del catalanisme, l’expansió del qual, en efecte, anà fixant múltiples rèpliques del certamen barceloní, decisives en la configuració de l’espai literari català: a Lleida, a Olot, a Girona, etc.36 O, encara, en un sentit més lax, al llarg del segle xx, ja despresos del component cultista, els Jocs eren assumits per la festa pública com a celebració cívica genuïna —i, en conseqüència, segons la conjuntura politicosocial, com a ocasional plataforma d’agit-prop vulnerable a san-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 183

cions, persecucions i vetos com els que dugueren els Jocs a Sant Martí del Canigó el 1902, a Tolosa de Llenguadoc el 1924,37 o, després de 1939, a una llarga itinerància americana i europea. També més enllà de l’actualitat del mercat i del debat literaris, una tal profusió jocfloralesca habituà a la identificació de la literatura catalana amb el característic repertori de pràctiques a què donaren lloc les normes i el ritu dels Jocs Florals —en un perfecte exemple d’allò que Bourdieu anomenà l’habitus, o la «connaissance par corps».

La crisi i la continuïtat del model La vinculació fundacional del Jocs Florals amb l’antiquarisme medievalitzant ja va caldre explicar-la de bon començament. Hem vist com s’hi aplicava l’autoritat del poeta Rubió i Ors, el «Gaiter del Llobregat», un dels mantenidors d’aquells primers Jocs. Cinc anys després, un altre d’aquells primers mantenidors, Víctor Balaguer, apel· lava a la conveniència d’una «nova musa» alternativa a unes modalitats de poesia que ell veia obsoletes: quin sentit tenia, es demanava, de «tornar a les vellures, i els cants ressuscitar / d’una poesia morta que jau dessota terra?».

Ara que, segons constata, «deserts estan los temples» i que «los déus s’han esquerdat», la poesia cal que sigui «estela [...] / que [...] als pobles mostr[a] la via del progrés»; li cal ésser, doncs, «regenerativa» i tenir per causa pròpia «la del poble».38 La Revolució del 1868 i el Sexenni Democràtic (18681874) precipiten i consoliden aquest discurs, que minarà irreparablement el crèdit dels Jocs entre els escriptors progressistes. Publicistes com Pompeu Gener o Pere Estasén o artistes com Ramon Martí i Alsina també avisen i insisteixen aleshores en l’autoritat necessària i imbatible del nou i del modern —l’autoritat de l’històricament ineludible, segons l’expressió d’Adorno. Així, és d’una manera ostensible que l’agitació ideològica a l’entorn de 1868 confronta la norma jocfloralesca i el desplegament del populisme herderià, sobre els quals s’ha construït l’escriptor catalanista, amb els requeriments urgents d’una literatura que sigui veritablement «del segle». Les memòries de Pompeu Gener recorden amb vivacitat l’episodi: d’una banda, els «intel· lectuals avançats», propers a Frederic Soler i als espais de la literatura popular; de l’altra, aquells «poetes arcaics» i rústecs entusiastes dels Jocs Florals «que soñaban en resucitar un pasado ya muerto».39 Tota una «escola de literatura innocent», reblarà Balaguer.40 O simplement reaccionària, apreciava aleshores Güell i Mercader.41 La cartografia que a finals dels anys 1870 l’historiador Francisco María Tubino dreça de la literatura catalana contemporània manté aquesta antinòmia. És a dir, confirma el vigor d’una manera convencional («clàssica», diu Tubino) de concebre la literatura catalana: la conformada per la norma jocfloralesca.42 A cavall dels setanta i els vuitanta, crítics com Josep Yxart, Joan Sardà o Ramon D. Perés són en primera línia d’un procés de mo-

25/06/13 11:58

184 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

dernització de la Renaixença que abandera la idea de la «veritat» en l’art i la literatura i alhora difon la consigna de desterrar tot principi d’excepció i de proteccionisme patriòtics per a la literatura catalana —precisament perquè ja ha adquirit la «majoria d’edat» que l’activitat de grans autors com Narcís Oller, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Apel·les Mestres evidencia. La convenció i la rutina condescendents dels Jocs continuen al punt de mira. A la revista «modernista» militant L’Avenç, coherent amb el lema desafiant que la presidia («Je dis ce qui est vrai»), una secció probablement deguda a Ramon D. Perés, «Figures i figuretes» (1883-1884), es proposava de desemmascarar els prestigis immerescuts que, a parer del redactor, desacreditaven la literatura catalana contemporània. Eren, és clar, uns prestigis en gran part forjats per la màquina jocfloralesca —de la denúncia dels quals no restaven exempts ni el patriarca Rubió i Ors ni el tan celebrat Verdaguer èpic.

Els Jocs, doncs, havien esdevingut nocius. Perés se servia el 1884 de la imatge de la plaga bíblica per insistir-hi: els certàmens queien sobre la literatura catalana «com un eixam d’insectes destructors [que] han falsejat [...] lo verdader concepte de la gran, de la universal poesia».43 Semblantment Yxart en l’article rotund que els dedica el 1891, «La decadencia de los Juegos Florales de Barcelona»: un altre cop la literatura de certamen era denunciada com la «verdadera plaga que extenua i marceix la literatura catalana».44 Tanmateix, i a desgrat de crisis internes, els Jocs tenien la seva continuïtat perquè havien reeixit a configurar un marc cognitiu i uns rituals susceptibles de donar sentit i valor social a la pràctica culta de la literatura catalana. Podien ser l’àmbit de la seva oficialització, integrats dins del «nacionalisme oficial» espanyol, com mostrà bé la convocatòria de 1888, dins el marc de l’Exposició Universal de Barcelona, amb la presència de la reina regent Maria Cristina d’Àustria, del cap del Govern espanyol Sagasta i del polígraf Marcelino Menéndez Pelayo. I eren alhora, els Jocs, un inequívoc instrument del «nacionalisme lingüístic popular» que responia a l’«oficial».45 Així, al marge de consideracions estrictament literà­ ries (i sovint a desgrat seu), a les darreres dècades del segle xix i primeres del xx el catalanisme incorporarà els Jocs Florals al seu repertori d’usos i símbols, al costat de l’excursionisme o de les activitats musicals. El marc referencial seguirà essent el d’un renaixencisme (l’historicisme, el populisme herderià) que, per a molts, identificarà indefectiblement, per antonomàsia, la literatura catalana contemporània —de tal manera que els Jocs, doncs, esdevindran un factor decisiu del fenomen de la llarga durada del Romanticisme en la literatura catalana. Tot plegat a banda, reitero, d’altres consideracions literàries.

Quan el 1907 el poeta Joan Maragall rep l’encàrrec de pronunciar un discurs a la festa dels Jocs de 1908, la que n’havia de commemorar el cinquantenari, decideix emprendre la lectura sistemàtica dels anuaris d’ençà de 1859. Privadament, a propòsit del de 1860, anota: «Imi-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 184

Josep M. Domingo

tacions literàries terriblement trivials. Ni un vers! Tot horrible». Més avall apunta la «impressió sintètica» que li produeix el conjunt dels quatre primers anuaris (del de 1859 al de 1862): «Renaixement tímid literari provincià o imitació pobre d’altri d’una llengua entre recels polítics contestats amb contínues protestes d’espanyolisme»; en el conjunt dels quatre anys, «només hi ha una poesieta mallorquina, “Enyorança” ([de Maria V.] Penya), i una poesiassa [...], el missatge de Mistral (1862)».46 Ara bé, al discurs que pronuncia el maig següent Maragall celebra els Jocs com a esplèndida «comunió d’amor a la terra i a la llengua que en brolla», com a «comunió amb el passat i l’avenir que fa la pàtria».47 Marià Aguiló i després Francesc Matheu varen ser dos dels principals artífexs d’aquella perseverant continuïtat dins del renaixencisme. Matheu, un dels grans editors catalans contemporanis, que havia assistit, a nou anys, acompanyant el pare, a la festa de restauració de 1859, veurà tota la seva trajectòria literària i cívica vinculada als Jocs.

Hi és premiat de ben jove i hi obté el mestratge en Gai Saber el 1897. Hi exerceix un ascendent eficaç a maniobrar davant d’inconvenients com la prohibició governativa que el 1902 duu els Jocs de Barcelona a Sant Martí del Canigó, acollits pel bisbe de Perpinyà Juli Carselade. O davant dels grans fastos que commemoraven els cinquanta anys dels Jocs contemporanis, el 1908. O davant de reptes com la mateixa pervivència dels Jocs, de què en resulta la renovació d’estatuts també el 1908.

Amb tot, malgrat aproximacions i contemporitzacions significades, per als joves del nou-cents els Jocs eren ja, irremissiblement, un afer del passat —un afer de vells renaixenços irredempts, segons significava prou el control que hi exercia Matheu, amb el concurs de velles glòries com Jaume Collell, Narcís Oller o Magí Morera: personatges, aleshores, ja fora de focus. «No és un secret», consignava Eugeni d’Ors al seu Glosari de 1908, «que la major part dels nostres Mestres en Gai Saber no han ensenyat el gai saber a ningú.»48 Quatre anys més tard, el conflicte creat entre Ors i els Jocs arran de la presentació a concurs de La Ben Plantada reiterava aquella percepció de «ruptura entre dues generacions» (en expressió de La Veu de Catalunya),49 la dels joves noucentistes davant dels vells renaixencistes encastellats en el seu feu jocfloralesc. Percepció reblada a propòsit de la resistència dels Jocs a acceptar la reforma normativa del català impulsada i sancionada el 1913 per l’Institut d’Estudis Catalans.

A la tardor de 1933, quan l’aïllament i el caire residual dels Jocs resultaven de plena evidència, en la Catalunya autònoma que tenia reconegut l’ús oficial del català,50 un octogenari Francesc Matheu, en un gest que tenia tant de claudicació com de generós reconeixement d’autoritat i d’interès patriòtic en la continuïtat de la institució jocfloralesca, oferia al gramàtic Pompeu Fabra la presidència dels Jocs i hi acceptava, finalment, la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. En el discurs dels Jocs de 1934, Fabra celebrava l’«ambient de col·laboració» i de consens que feia possible de reconèixer i apreciar els rèdits que,

25/06/13 11:58

Els Jocs Florals en la literatura catalana contemporània Cat. Hist. Rev. 6, 2013 185

des de 1859 fins aleshores, setanta-cinc anys de Jocs Florals havien en definitiva produït per a la definició i la fixació de la llengua literària.51 Com abans la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1931), la del general Franco (1939-1975) prohibí els Jocs, perquè els considerà dissolvents de les seves estratègies de nacionalització espanyola. Aleshores, en l’excepcionalitat i l’emergència de la diàspora de l’exili, els Jocs, sota la denominació, deliberadament deslocalitzada, de Jocs Florals de la Llengua Catalana, adquiriren una nova vida: de 1941 a 1977 diverses colònies de catalans a l’exili organitzaren trenta-set convocatòries del certamen: a Buenos Aires (1941 i 1960), a la ciutat de Mèxic (1942, 1957 i 1973), a París (1948, 1959 i 1965), a Perpinyà (1950 i 1964), etc.52 Per als joves autors dels anys trenta, els Jocs representaven un mer anacronisme i, explicava el 1946 Agustí Bartra, un d’aquells joves, la rutina d’«una vida pobra i migrada». En canvi, continuava, «a l’exili, els Jocs Florals prenen nou valor i significació»: «El desterrat esperit de Catalunya» hi feia «acte de presència i existència».53 També el 1946, Rafael Tasis puntualitzava: «En una cultura nacional que torni a tenir possibilitats d’expressió —editorials, premis oficials, teatres, revistes, escoles i diaris—, els Jocs seran de nou, potser, un anacronisme. Però a l’exili no sembla pas que pugui criticar-se llur comès».54 En efecte, per a les colònies d’exiliats d’Amèrica i d’Europa, els Jocs eren, més enllà de la literatura, alhora un esdeveniment social decisiu en l’articulació de la vida de desterrats, una plataforma de denúncia política i fins un acte de dimensió econòmica no pas negligible per a segons quin guardonat, que podia rebre «una compensació [...] de vegades providencial, que permetia canviar d’habitació i esdevenir un rellogat més digne».55 Eren tot això, els Jocs, més enllà de la literatura, o al marge de la discreció de la literatura que sovint acollien: als Quaderns de l’exili, el 1945, Ferran de Pol parlava del «Parnàs fantasmagòric de floralistes de les Amèriques».56 Al llarg dels anys, però, la itinerància dels Jocs arreu d’Europa i d’Amèrica donaria ocasió a participacions d’alt valor, com les de Josep Carner, Joan Fuster o Agustí Bartra.

O a les de la narradora Mercè Rodoreda, Mestra en Gai Saber el 1949, autora d’una colpidora obra poètica que va tenir en els Jocs la seva immediata destinació.

L’Ajuntament de Barcelona, que havia refusat de reprendre els Jocs Florals arran del centenari de la restauració, els recuperava el 1971, i segueix emparant-los segons el compromís adquirit el 1859. Fins ara mateix, metamorfosats en una variada festa anual de la poesia. I, més enllà, esdevinguts una marca lúdica d’extensa usabilitat —un cartell amb què topo a Barcelona, a la primavera de 2011, m’ho confirma: hi veig que uns Jocs Florals s’esquitllen en la celebració juvenil de final de curs d’una societat de patronatge intempestiu (El Bigoti de Nietzsche), amb l’ska i el rock preceptius del final de festa.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 185

Notes i referències Josep M. Domingo. «Renaixença: el mot i la idea». Anuari Verdaguer. Revista d’Estudis Literaris del Segle xix, núm. 17 (2009 [2011]), p. 215-234.

[2] Segons ha notat Albert Rossich. «Els certàmens: de la Gaia Ciència als Jocs Florals». A: Actes del Tretzè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Girona, 2003. Ed. a cura de S. Martí, M. Cabré, F. Feliu, N. Iglésias i D. Prats. Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona 2006, vol. i, p. 63-93.

[3] Joan Fuster Sobrepere. Barcelona i l’estat centralista.

Indústria i política a la dècada moderada. Pròleg de Josep Fontana. Eumo, Vic 2005, p. 339-340.

[4] Manel de Lasarte. «Memoria del Sr. Secretari». A: Jochs Florals de Barcelona en 1861. Llib. de S. Manero, Barcelona 1861, p. 35. Vegeu Josep M. Domingo. «Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Literatura, modernització urbana i representació coŀlectiva». A: Josep M. Domingo (ed.).

Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme. Museu d’Història de Barcelona, Barcelona 2011, p. 47-53 (i, del mateix volum, p. 158).

[5] Jochs Florals de Barcelona en 1859. Llib. de S. Manero, Barcelona 1859, p. 48-49.

[6] Joaquim Rubió i Ors. «Juegos florales». El Arte, núm. 3 (1-V-1859), p. 4-10 (p. 9-10). També a Jocs Florals de Barcelona en 1859. Edició facsímil, documents i testimonis. Pròleg i documentació a cura de J. M. Domingo.

Punctum, Grup d’Estudi de la Literatura del Vuit-cents i Diputació de Barcelona, Lleida 2009, p. 267-268.

[7] Joaquim Rubió i Ors. «Discurs». A: Jochs Florals de Barcelona en 1861. Llib. de S. Manero, Barcelona 1861, p. 179180.

[8] Manuel de Lasarte. «Memoria del Sr. Secretari». A: Jochs Florals..., op. cit., p. 35-36.

[9] Jochs Florals..., op. cit., p. 30.

[10] Anne-Marie Thiesse. La création des identités nationales.

Europe xviiie-xixe siècle. Du Seuil, París 2001, p. 200-201.

[11] Jochs Florals..., op. cit., p. 25: «Amb un entusiasme barrejat d’un poc de tristesa li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam almenys un refugi» (Discurs del Senyor President del Consistori).

[12] Víctor Balaguer. «Apuntaments y datos que [...] poden servir [...] pera la historia de la moderna literatura catalana». Pròleg a Víctor Balaguer. Esperansas y recorts. Poesias [...]. Est. Tip. de J. Jepús, Barcelona 1866, p. 77. Els Jocs, indica després, són «conseqüència legítima i lògica del despertament històric, polític i literari de Catalunya» (p. 78).

[13] Per exemple, Josep Güell i Mercader. «Apuntes...», op. cit.

[14] Per exemple, vegeu La Redacció. «La Bandera Catalana».

La Bandera Catalana, any i, núm. 1 (16-i-1875), p. 2.

[15] Josep L. Feu. Datos y apuntes para la historia de la moderna literatura catalana [...]. Est. Tip. de N. Ramírez y C., Barcelona 1865, p. 37. Es tracta d’una memòria llegida a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 13-iv-1863.

[1]

25/06/13 11:58

186 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

[16] Josep-Lluís Marfany. «En pro d’una revisió radical de la Renaixença». A: Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història. Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2003, vol. ii, p. 644.

[17] Conrad Roure. «Sobre’l poeta popular En Frederich Soler (Serafí Pitarra)». L’Avens, segona època, any i, núm. 3 (20-iii-1889), p. 34-37 (p. 36).

[18] Maria Àngels Verdaguer Pajerols. Verdaguer i els Jocs Florals de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, Barcelona s. d. [2004].

[19] Joaquim Molas. «La cultura catalana durant el segle xix».

A: Joan Salvat i Josep Maria Salrach. Història de Catalunya. Vol. v. Salvat, Barcelona 1979, p. 184.

[20] Gaietà Vidal. «Á mon estimat amich Guillem Fortesa, parlantli del renaixement de las lletras catalanas». A: Calendari catalá del any 1865 [...]. Col·leccionat i publicat per F. P. Briz. Llibreteria de Estanislao Roca, Barcelona 1864, p. 68.

[21] Marià Aguiló. «Pròleg». A: Romancer popular de la terra catalana. Llib. d’Àlvar Verdaguer, Barcelona 1893, p. xiv.

[22] Jaume Collell i Bancells. «Cantem massa y parlem poch». Lo Gay Saber, any i, núm. iii (1-iv-1868), p. 17b.

[23] Jochs Florals..., op. cit., p. 56-57.

[24] Ramon Panyella. «L’escriptor catalanista de la Renaixença: Francesc P. Briz, el model més pur». A: L’escriptor i la seva imatge. Contribució a la història dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània. Ed. a cura de R. Panyella i J. Marrugat. Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la UAB (GELCC) i L’Avenç, Barcelona 2006, p. 63 i 68.

[25] És expressió de Verdaguer mateix: Jacint Verdaguer.

«En defensa pròpia». A: Jacint Verdaguer. Prosa. A cura de J. Molas i I. Cònsul. Proa, Barcelona 2003, p. 301.

[26] Jacint Verdaguer. «En defensa...», op. cit., p. 279.

[27] Juan José Lahuerta. Antoni Gaudí 1852-1926. Arquitectura, ideología y política. Electa, Madrid 1993, p. 39.

[28] Claudio Magris. Alfabets. Assaigs de literatura. Trad. d’A. Casassas. Edicions de 1984, Barcelona 2010, p. 111-124.

[29] Benedict Anderson. Comunitats imaginades. Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme. Edició revisada i trad. de M. Àngels Giménez. Afers i Universitat de València, Catarroja i València 2005.

[30] Josep Roca i Roca. «Los certàmens». Lo Gay Saber, 1a època, núm. 16 (15-x-1868), p. 121-122.

[31] «Amb motiu dels Jocs Florals». A: Jacint Torres i Reyató. Poesies. Proemi d’A. Masriera. Barcelona 1926, p. 262263.

[32] Josep Roca i Roca. «Los certàmens», op. cit., p. 122.

[33] Sobre els Jocs Florals valencians, vegeu Antoni Igual Úbeda. Història de «Lo Rat-Penat». Ajuntament de València, València 1959; Rafael Roca. El valencianisme de la Renaixença. Bromera, Alzira 2011.

[34] Rafael Roca. El valencianisme..., op. cit., p. 22 i 28.

[35] Rafael Roca. El valencianisme..., op. cit., p. 76.

[36] Els Jocs Florals de Lleida: 1895-1923. Discursos i mate­ rials. Ed. a cura de G. Malet. Edicions de la Universitat de Lleida, Lleida 2009; Margarida Casacuberta i Lluís

Catalan Historical 6 (Cat).indd 186

Josep M. Domingo

Rius. Els Jocs Florals d’Olot (1890-1921). Ed. de Batet, Olot 1988; Margarida Casacuberta. Els Jocs Florals de Girona (1902-1935). CCG Edicions i Fundació Valvi, Girona 2010.

[37] Ramon Pinyol i Torrents. «Literatura, ideologia i política. A través de la història dels Jocs Florals». A: Josep M. Domingo (ed.). Barcelona i els Jocs..., op. cit., p. 77100; Joaquim Molas, «Jocs Florals, 1925». Pròleg a Homenatge als Jocs Florals de Barcelona. Any lxvii de llur restauració, edició facsímil. Punctum, Grup d’Estudi de la Literatura del Vuit-cents i Diputació de Barcelona, Lleida 2009, p. vii-xiii.

[38] Víctor Balaguer. «La nova musa». A: Calendari catalá..., op. cit., p. 30-32, recollit a Joaquim Molas. Antologia de la poesia romàntica. Ed. a cura de R. Pinyol i Torrents.

Edicions 62, Barcelona 1994, p. 78-80.

[39] Pompeu Gener. Mis antepasados y yo. Apuntes para unas memorias. Ed. a cura de J. M. Domingo, text a cura de J. M. Domingo i S. Sarlé. Punctum i Aula Màrius Torres, Lleida 2007, p. 130.

[40] Víctor Balaguer. «Apuntaments y datos...», op. cit., p. 79.

[41] Josep Güell i Mercader. «Apuntes para un juicio crítico de la moderna literatura catalana. Carta á D. Víctor Balaguer». El Eco del Centro de Lectura (Reus), any i, núm. 14 (16-x-1870), p. 1-4 (un text, segons hi consta, «Escrito en Julio de 1868»).

[42] Francisco María Tubino. Historia del renacimiento literario, contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia.

Imprenta y fundición de M. Tello, Madrid 1880, p. 559.

[43] Ramon D. Perés. «Esbossos crítichs. Francesch Matheu».

L’Avens, any iii, núm. 29 (4-v-1884), p. 254.

[44] Josep Yxart. «La decadencia de los Juegos Florales de Barcelona». La España Regional (Barcelona), 24-x-1891 i 25-xi-1891; reproduït a Josep Yxart. «La decadencia de los Juegos Florales». Ed. a cura de R. Cabré. Anuari Verdaguer 1993-1994, núm. 8 (1995), p. 255-294.

[45] «Nacionalisme oficial» i «nacionalisme lingüístic popular» són categories que manllevo de Benedict Anderson.

Comunitats imaginades, op. cit., p. 132.

[46] Joan Maragall. Agenda 1907, manuscrit (Arxiu Maragall, Biblioteca de Catalunya, Barcelona).

[47] Joan Maragall. «Discurs de gràcies llegit a la festa del cinquantenari dels Jocs Florals (3-v-1908)». A: Joan Maragall. Obres completes. Vol. I. Selecta, Barcelona 1970, p. 811b.

[48] Eugeni d’Ors. Glosari 1908-1909. Ed. i presentació de X. Pla amb la coŀ·laboració de J. Albertí. Quaderns Crema, Barcelona 2001, p. 134 (glosa del 19-v-1908).

[49] Roser Matheu. Vida i obra de Francesc Matheu. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1971, p. 128.

[50] En virtut de l’Estatut ratificat el 1931 i aprovat per les Corts espanyoles el 1932.

[51] Pompeu Fabra. «Discurs». A. Jocs Florals de Barcelona.

Any lxxvi de llur restauració. mcmxxxvi. Estampa La Renaixença, Barcelona 1934, p. 18-29.

[52] Sobre els Jocs Florals de la Llengua Catalana, vegeu Albert Manent. La literatura catalana a l’exili. Curial, Bar-

25/06/13 11:58

Els Jocs Florals en la literatura catalana contemporània Cat. Hist. Rev. 6, 2013 187

celona 1976, p. 83-90; Josep Faulí. Els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili (1941-1977). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002.

[53] Agustí Bartra. El cant sempre fressa camí... Ed. a cura de D. S. Abrams. Ajuntament de Barcelona, Barcelona 2009, p. 35 i 37.

[54] Apud Albert Manent. La literatura catalana..., op. cit., p. 86.

[55] Albert Manent. La literatura catalana..., op. cit., p. 85.

[56] Apud Albert Manent. La literatura catalana..., op. cit., p. 83.

Nota biogràfica Josep M. Domingo és professor de literatura catalana a la Universitat de Lleida. És autor de treballs dedicats a qüestions diverses de la literatura del segle xix, entre els quals Josep Pin i Soler i la novel·la, 1869-1892. El cicle dels Garriga (Barcelona, 1996). Ha editat Josep Pin i Soler, Francisco M. Tubino i Pompeu Gener. És editor, amb Rosa Cabré, de la coŀ·lecció «El Vuit-cents». Darrerament ha publicat Jocs Florals de Barcelona en 1859. Edició facsímil, documents i testimonis (Lleida, 2009) i Barcelona i els Jocs Florals, 1859. Modernització i romanticisme (Barcelona, 2011). Va comissariar l’exposició commemorativa dels 150 anys de la restauració dels Jocs Florals de Barcelona del Museu d’Història de Barcelona (2009-2010). És membre de la Societat Verdaguer. Coordina el Grup d’Estudi de la Literatura del Vuit-cents (GELIV).

Catalan Historical 6 (Cat).indd 187

25/06/13 11:58

Catalan Historical 6 (Cat).indd 188

25/06/13 11:58

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 189-205 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.94 · ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa, entre 1885 i 1939 Albert Balcells *

Universitat Autònoma de Barcelona Rebut 28 setembre 2011 · Acceptat 20 gener 2012

Resum La reivindicació de l’autogovern dels catalans sempre estigué atenta al panorama dels moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa. Fou una forma de projecció exterior, de recerca de models estratègics i de solidaritat internacional, encara que només de forma puntual i sense vincles permanents, llevat de la participació catalana al Congrés de les Nacionalitats Europees a partir de 1926. Aquesta organització aplegava minories nacionals, teòricament salvaguardades per la Societat de Nacions. Els límits cronològics d’aquest article van de 1880 a 1939. Els casos dels moviments nacionals irlandès i txec foren els més influents fora del camp ideològic marxista. Als anys trenta del segle xx, la curiositat i l’admiració per la situació de les nacionalitats dins la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques es basà en una imatge idealitzada, que les circumstàncies de la Guerra Civil espanyola de 1936 contribuïren a alimentar.

Paraules clau: nacionalitat, nacions sense Estat, autodeterminació nacional, patriotisme, Catalunya, catalanisme

El catalanisme polític cercà des del principi emmarcar la reivindicació de l’autogovern de Catalunya dins el panorama de les nacionalitats europees sense estat propi. Hi veia una forma de solidaritat internacional i alhora de projecció exterior del propi moviment, i també una manera de cercar models d’estratègia. Es tractava de la internacionalització conscient del nacionalisme català. En aquest article no es parlarà de les relacions del catalanisme amb altres moviments nacionals dins Espanya, com el basc i el gallec , sinó que ens limitarem a les mantingudes amb els moviments exteriors a les fronteres de l’Estat espanyol.6 Quatre períodes cal distingir en aquesta temàtica, d’acord amb l’evolució interna del catalanisme polític. El primer va de 1880 a 1901, és a dir, del primer Congrés Catalanista a la primera victòria electoral a Barcelona d’un partit polític catalanista digne d’aquest nom, la Lliga Regionalista de Catalunya. El segon s’estén de 1901 a 1919. Aquest darrer començà amb la gran campanya autonomista catalana que seguí la Primera Guerra Mundial i que acabà en un fracàs per l’oposició majoritària del Parlament espanyol en temps del regnat d’Alfons XIII, i que també va ser el moment en què va néixer la primera organització política independentista catalana, liderada per Francesc Macià, * Adreça de contacte: Albert Balcells. Departament d’Història Moderna i Contemporània. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B. 08193 Bellaterra, Cerdanyola del Vallès. Tel. +34 935 811 241.

E-mail: albert.balcells@uab.cat

Catalan Historical 6 (Cat).indd 189

que electoralment va ser molt minoritària. El tercer pe­ ríode va de 1919 a 1931, amb el canvi de règim a Espanya després de la caiguda de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) i amb la creació del primer govern autònom de Catalunya, la Generalitat (1931), presidit per Francesc Macià, que aconseguí l’Estatut d’autonomia de 1932 sota la Segona República espanyola. El quart període va de 1931 a 1939 i comprèn la Guerra Civil espanyola de 1936 a 1939. La dictadura franquista, la Segona Guerra Mundial i la seva postguerra resten fora del camp d’anàlisi d’aquest article i representen una ruptura profunda de la qual Catalunya tot just començaria a sortir a partir de 1976-1977, després de la mort del general Francisco Franco.

La primera plataforma unitària del catalanisme polític fou el Centre Català, fundat el 1882 per Valentí Almirall, un republicà federal decebut, com altres catalans, pel fracàs de l’efímera Primera República espanyola de 1873 i oposat a la recuperació del centralisme absorbent per part de la Restauració monàrquica dels Borbons el 1875. El catalanisme polític volia ser un moviment autonomista —no separatista— i alhora volia ser transversal. Volia organitzar-se al marge de tots els partits polítics espanyols —monàrquics i republicans— i cercar una via política possibilista, sense subordinar l’autonomia de Catalunya a un canvi de règim a Espanya, i això es denominava accidentalisme en matèria de règim polític. També volia superar la lluita entre l’integrisme catòlic i l’anticlericalisme després de les tres guerres civils que havien estat les guer-

25/06/13 11:58

190 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

res carlistes. La darrera tot just havia finalitzat a Catalunya el 1875 amb la desfeta militar dels tradicionalistes antiliberals que s’havien aixecat en armes el 1872.

Els primers eixos de la propaganda del Centre Català foren la reivindicació de l’ús oficial de la llengua catalana en totes les instàncies, especialment a l’escola i a l’Administració de justícia, i la defensa del dret civil català amenaçat d’extinció per la codificació sobre base castellana en el Codi civil espanyol de 1889. Es proposava desenvolupar la consciència de la identitat col·lectiva per mitjà del coneixement de la història, el folklore i el patrimoni natural del país i també a partir de l’excursionisme i del cant coral.

El fet que el catalanisme polític es plantegés quan la literatura catalana assolia ja un primer grau de maduresa i de modernitat explica el sentiment de fraternitat que els catalanistes sentien vers el regionalisme que respirava la literatura occitana amb els felibres. El poeta Frederic Mistral era admirat i conegut a Catalunya. Fins i tot persistiria l’error de creure que el llemosí —sinònim de la llengua d’oc— era la mateixa llengua que la catalana o el seu tronc inicial. Però la cerca de models nacionalistes explícitament polítics féu que aviat decaigués l’interès pels felibres provençals, atès el seu caràcter exclusivament literari, i foren rebutjades a Catalunya les preten­ sions hegemòniques dels escriptors en llengua d’oc, alhora que desconcertà l’afiliació de Mistral a la Lliga de la Pàtria Francesa. Es mantingué, però, l’atenció de la premsa catalanista envers el regionalisme a la República Francesa amb tendència a sobrevalorar-lo, malgrat la seva poca incidència política. Damunt el catalanisme conservador fou molt considerable, a finals del segle xix, la influència de l’obra d’Hippolyte Taine i del revisionisme positivista francès envers l’empremta del jacobinisme i el llegat de la Revolució Francesa.

L’efímer interès pel model hongarès i l’admiració més duradora pel model txec Com destacava Valentí Almirall, hi havia repúbliques uniformistes i centralistes com la francesa i monarquies federals o confederals com l’austrohongaresa i l’alemanya. Per això no es descartava la possibilitat que la monarquia espanyola pogués seguir un model semblant de monarquia composta, com deia el Memorial de Greuges —Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya—, presentat al rei Alfons XII el 1885 per un conjunt heterogeni i ample de proteccionistes industrials, literats de la Renaixença, juristes defensors del dret català i alguns polítics catalans crítics dins del règim.

Després de la desfeta de 1866 davant Prússia, Àustria havia reconegut els drets nacionals d’Hongria en una monarquia dual, que cridà l’atenció dels catalanistes. El missatge autonomista que la Lliga de Catalunya adreçà el 1888 a la reina regent d’Espanya, Maria Cristina —aus­ tríaca—, esmentava l’exemple austrohongarès. La diferència de pes de Catalunya dins la monarquia espanyola

Catalan Historical 6 (Cat).indd 190

Albert Balcells

en comparació amb el d’Hongria dins l’Imperi austríac invalidava en part el model, però més que per això l’admiració dels catalanistes es reduí pel fet que a Hongria no es reconeixien els drets de les minories eslaves com la croata i l’eslovena o la romanesa de Transsilvània. A més, la resistència eficaç de l’oligarquia hongaresa a la implantació del sufragi universal, introduït a la part occidental de l’Imperi l’any 1907, no donava prestigi democràtic al règim polític d’ Hongria als ulls dels catalans.

Aleshores es fixaren en el nacionalisme txec, que pugnava per una autonomia de Viena malgrat l’oposició de la minoria germànica de Bohèmia. La renaixença literària i cultural txeca era similar a la catalana i fins i tot l’adopció del terme «nacionalisme» per a identificar el catalanisme es degué a la influència txeca. Les relacions del poeta Jacint Verdaguer amb Sisigmund Bouska simbolitzen el component literari del paral·lelisme entre el moviment català i el txec. El 1911, el socialisme txec s’organitzà com a partit independent de l’austríac, cosa inconcebible en el cas del socialisme espanyol. El sentiment nacional s’estenia per igual a totes les classes socials dins Bohèmia i això impressionava els catalanistes.

El 1906, un article aparegut a la revista catalanista Joventut, signat per Benet R. Barrios, declarava l’admiració de l’autor pel fet que els txecs, contra totes les dificultats que se’ls oposaven, havien arribat a escolaritzar cent mil nens en la seva llengua i estaven resistint amb èxit la germanització. Praga tenia una universitat txeca i una altra de germànica i dos politècnics públics per a les dues comunitats, mentre que a Espanya el Govern no acceptava l’ensenyament en català i es negava a la creació de càtedres lliures de Literatura, Història i Dret catalans a la Universitat estatal de Barcelona amb l’argument que enlloc l’ensenyament no era bilingüe, una afirmació que l’exemple txec desmentia, com sabien els catalanistes.

Era admirat a Catalunya el moviment Sokol, organització gimnàstica i cultural, alhora patriòtica, interclassista i independent dels partits. Aquesta organització, estesa a les dones i als adolescents, havia estat fundada el 1862 per Miroslav Tyrs i Jindrich Fügner i sumava uns cinc mil Sokols eslaus l’any 1891 i dotze mil el 1907. Abans de la Primera Guerra Mundial, els Sokols es trobaren amb la competència dels clubs gimnàstics socialdemòcrates. A Catalunya, per importants que fossin els centres excursionistes en la difusió de la consciència nacional catalana, estaven molt lluny de representar quelcom de l’envergadura del moviment Sokol (falcó) txec. La difusió de la música de compositors txecs tan famosos com Smetana i Dvorák incrementava el prestigi txec. Fins al 1914 predominà l’autonomisme sobre l’independentisme dins el moviment nacional txec i això incrementava el paral·lelisme amb el català. En el període d’entreguerres, amb la independència de Txecoslovàquia, creixeria l’admiració dels catalanistes.1 Però ara cal tornar al segle xix.

25/06/13 11:58

El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa, entre 1885 i 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 191

El model autonomista i parlamentari irlandès i el missatge català a Parnell l’any 1886 El 1886, Charles Stewart Parnell semblava estar a punt d’aconseguir del parlament britànic un Home Rule per a Irlanda per decisió del primer ministre liberal Gladstone.

Per als catalanistes que volien constituir un partit parlamentari, l’irlandès era un model molt vàlid. Per als catalanistes catòlics més tradicionalistes, resultava atractiu el pes de la identitat catòlica en la identitat nacional irlandesa, igual que en la polonesa. Per als catalanistes d’esquerra —com Josep Narcís Roca i Farreras—, el moviment na­ cionalista irlandès era un exemple perquè associava la reforma agrària —propugnada per la Land Ligue— i els interessos socials populars a la causa nacional, un element considerat bàsic per al triomf futur del catalanisme polític i que li mancava en aquell moment.

El periòdic catalanista L’Arc de Sant Martí féu una crida a signar un missatge de felicitació a Parnell l’any 1886 i el 1887 publicà un número extraordinari titulat Catalunya a Irlanda. Foren 2.886 les adhesions individuals, que arribaren a les 6.000 el 1887.2 Sorprèn l’ampli ventall so­ cial que representaven: 272 signants s’identificaven com a obrers i la suma dels treballadors assalariats i els artesans autònoms arribava al 38 % del total.

El Home Rule per a Irlanda no s’aprovà aleshores a causa de l’oposició no sols dels conservadors anglesos i dels orangistes unionistes de l’Ulster, sinó fins i tot per l’oposició d’una part del mateix partit liberal en el govern. Però l’interès pel cas irlandès no va decaure a Catalunya. El nacionalisme irlandès era més arrelat i estès que el català, però, en canvi, la llengua pròpia, el gaèlic, retrocedia davant l’anglès sense una renaixença literària de l’envergadura de la que tenia lloc amb la llengua catalana. Irlanda era un país poc desenvolupat econòmicament i d’emigració, al revés que Catalunya, que comptava amb una indústria desenvolupada i atreia immigrants.

El missatge a Jordi I, rei dels hel·lens, de 1897 i el missatge als finlandesos de 1899 El 1897, el rei de Grècia va enviar una expedició d’ajuda als grecs de Creta, aixecats contra el domini turc. Es trobà aïllat per l’actitud de les grans potències. Trenta-quatre destacades personalitats intel·lectuals i polítiques catalanistes van signar un manifest de solidaritat amb l’irredemptisme grec i el missatge va ser entregat al cònsol de Grècia a Barcelona. La iniciativa va ser promoguda per la Unió Catalanista. El paràgraf més subversiu del missatge deia que, si Catalunya tingués vot en el concert dels pobles, es posaria al costat dels grecs perquè «massa ha tingut de saber, per desgràcia nostra, lo que és una dominació extranya, pera no aburrir-la sempre més y a tot arreu ahont sia, tant si ve de turchs com de cristians». L’Orfeó Català i la coral Catalunya Nova clogueren l’acte amb els

Catalan Historical 6 (Cat).indd 191

seus cants. Divuit periòdics i vint-i-vuit entitats catalanistes s’adheriren a l’acte. Alguns diaris europeus donaren notícia del fet.3 El 1895 havia començat la segona insurrecció cubana contra la dominació espanyola, seguida l’any següent per la primera revolta filipina. Al mateix temps, l’ambient estava crispat per les bombes anarquistes que esclataren a Barcelona entre 1893 i 1896 en un procés que culminà el 1897 amb l’execució de cinc obrers anarquistes i nombroses penes de presó i de desterrament. En aquest context desaparegué la tolerància del Govern espanyol envers el catalanisme i es desencadenà la primera repressió contra aquest. Els periòdics catalanistes La Renaixença i Lo Re­ gionalista van ser suspesos, com també ho fou un acte del Centre Català de Sabadell sobre el cas de Creta. Només els federals republicans, que encapçalava Vallès i Ribot, declararen la seva solidaritat amb els catalanistes, insistint en la similitud d’objectius entre ells i els catalanistes.

Cal afegir el punt de vista crític que tenien els portaveus catalanistes —igual que la major part dels republicans federals— en relació amb la Guerra de Cuba i la resistència a deixar-se portar per l’ofuscació espanyolista que no va saber evitar la guerra amb els Estats Units, que acabà desastrosament per a Espanya el 1898. Un any abans, el 1897, quan el Govern espanyol concedí a Cuba una autonomia, els catalanistes hi van veure un precedent encoratjador per a la seva causa, però era massa tard i la separació de Cuba arribà de la mà de la intervenció nord-americana.

La Polònia màrtir i trossejada entre tres potències desvetllava la simpatia de la premsa catalanista, que censurava la política alemanya de germanització. Per als regionalistes catòlics catalans, el patriotisme polonès tenia el valor afegit del seu ingredient religiós. Però el cas polonès era massa allunyat de les circumstàncies catalanes per a subministrar una referència útil.

El missatge als finlandesos va ser el darrer que la Unió Catalanista adreçà el juny de 1899 per a donar suport a la causa d’un poble europeu abans del canvi de segle. Vint associacions i quinze periòdics adherits a la Unió Catalanista el van subscriure. El missatge va ser traduït al finès per un suec resident a Barcelona per a ser publicat a la premsa finlandesa, fet que desconeixem si efectivament es va produir.

El missatge català de 1899 als finlandesos contenia un passatge similar al que s’havia adreçat al rei de Grècia: «Els catalans, que també vivim com vosaltres sotmesos al jou d’una dominació extranya, que igual que Finlàndia som diferents del estat à quin nos ha tocat anar adscrits, al sentir vostres planys nos havem extremit; al pensar que també vostra pàtria es esclava, que també viu baix lo poder del més fort, lo més barbre sempre, may lo més avansat.»

Finlàndia havia passat de mans de Suècia a les de Rússia el 1809, però havia conservat una amplíssima autonomia.

La identitat cultural finlandesa s’havia anat afermant al llarg del segle xix enfront de la influència cultural sueca, fins aleshores predominant. Però el 1899 el tsar Nicolau II privà la dieta finlandesa del poder legislatiu, dissolgué

25/06/13 11:58

192 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

l’Exèrcit finlandès i imposà el rus com a llengua oficial.

Aprofitant la Revolució Russa de 1905, arran de la desfeta davant el Japó, els finlandesos recuperaren les llibertats perdudes el 1899 i la dieta votà una constitució amb una cambra única en lloc de l’existent, que estava dividida en quatre estaments. També implantaren el sufragi universal masculí, estès a les dones el 1906. Un cop refet el tsarisme de les concessions al moviment revolucionari de 1905, les llibertats finlandeses van ser transgredides. Amb la revolució bolxevic de 1917 arribà la independència de Finlàndia, però acompanyada d’una guerra civil en la qual els bolxevics russos donaren suport als «rojos» i els alemanys als «blancs», que foren els vencedors. L’armistici de 1918 comportà la independència definitiva de Finlàndia enmig d’una dura repressió dretana després dels tres mesos de guerra civil. Però el 1919 el país es donà un règim republicà liberal en què els socialdemòcrates arribarien al govern el 1926.

La Unió Catalanista adreçà un altre missatge de solidaritat al president de la República del Transvaal, Kruger, durant la guerra dels bòers contra els anglesos (18991902). Aquest missatge fou presentat el novembre de 1900 pels delegats de la Unió Catalanista a París. Els bòers del sud d’Àfrica no servien de model als catalanistes com els podien servir les nacionalitats històriques europees, però els voortrekkers, descendents d’holandesos, van merèixer la simpatia d’un sector d’opinió a Catalunya com a altres llocs d’Europa. L’imperialisme britànic percebé el seu aïllament i la desaprovació europea. La victòria li resultà molt més costosa del que havia previst. Més tard, alguns catalanistes destacarien la prudència britànica del tracte autonomista prestat als vençuts blancs, malgrat la segregació racial que caracteritzaria per molt de temps la Unió Sud-africana, més tard República.

Els missatges de suport a irlandesos, grecs de Creta, finlandesos i bòers no donaren lloc a unes relacions formals amb aquests moviments, sinó que es formularen en clau interna catalana. L’atenció que es prestava a Catalunya als moviments nacionals coetanis estava destinada a demostrar que el catalanisme se situava en un context europeu que s’associava a la modernitat més que no pas al record del passat.4

L’admiració per la separació incruenta de Noruega el 1905 El catalanisme ja estava a punt de convertir-se en un moviment de masses abans de la gran victòria de la coalició electoral de la Solidaritat Catalana el 1907 quan es produí molt lluny de Catalunya, en tots els sentits, la separació incruenta de Noruega i Suècia el 1905. Noruega pertanyia des del 1815 al rei de Suècia, després d’haver estat dependent de Dinamarca. Es tractava en realitat d’una monarquia dual. Només la persona del sobirà i la política exte­ rior eren comunes. Noruega gaudia d’una amplíssima autonomia, alhora que la seva marina mercant i la seva

Catalan Historical 6 (Cat).indd 192

Albert Balcells

indústria creixien al mateix temps que progressaven els drets polítics dels seus ciutadans, que el 1898 aconseguien el sufragi universal, estès a les dones el 1907.

El Govern suec tractà de fer prevaler els interessos de Suècia per damunt dels noruecs i el juny de 1905 l’Storting o parlament de Noruega proclamà la separació de Suècia.

El príncep Carles de Dinamarca esdevingué rei de Noruega, sense que Suècia intentés recuperar-ne el domini per les armes. Aquest exemple escandinau tan excepcional d’independència sense guerra colpí l’opinió catalana, que ja estava predisposada a la simpatia envers Noruega perquè admirava el teatre d’Ibsen i de Björnson i coneixia la música de Grieg. El prestigi cultural exterior d’un país petit, encara que tan diferent de Catalunya, amb una renaixença de la literatura en la llengua popular durant el segle xix, acompanyada de l’empenta econòmica i del desenvolupament democràtic, constituïren un punt de reflexió encara que el marc no tingués cap similitud amb el de Catalunya.

Aquesta vegada no calgué cap manifest de solidaritat amb els noruecs triomfants. Eugeni d’Ors, l’intel·lectual que seria el més influent del nou corrent cultural català que ell batejà com a Noucentisme, va publicar el juliol de 1905 al diari nacionalista republicà El Poble Català un article paradoxal titulat «Noruega imperialista». En aquell temps, l’imperialisme europeu no s’havia vist impugnat com ho va ser cada vegada més a partir de la Primera Guerra Mundial.

Fins i tot la III República Francesa, model democràtic de l’esquerra catalanista, era colonialista i encara havia d’incrementar els seus dominis amb el protectorat del Marroc el 1911.

Alguns intel·lectuals catalanistes volien articular el na­ cionalisme català amb l’imperialisme com a forma d’universalització ideològica. L’imperialisme era sinònim d’intervenció política exterior i de superació de l’individualisme liberal. Es volia evitar el perill del localisme, encara que el catalanisme sempre havia representat europeïtzació i no tancament. Noruega era només un pretext per a contrarestar les tendències separatistes dins del catalanisme. Deia Ors: «Els petits pobles als qui la consciència d’una missió a cumplir fa l’ànima gran —Noruega, Catalunya— aspiren també a l’Imperialisme. Tots treballen per la Reconstrucció de la Ciutat, intentant fer-se hereus del patrimoni opulentíssim de la Mare Roma.» Hi havia una crítica del nacionalisme com a regionalisme disgregador. I Eugeni d’Ors acabava de desenfocar la realitat dient que l’ideal de Noruega no era «una Noruega feliç sinó una Escandinàvia forta. La independència de Noruega és un pas per a la reconstrucció de l’Escandinàvia […] Prússia va crear l’actual Imperi germànic; Noruega serà la Prússia de la futura Escandinàvia».5 Enric Prat de la Riba, el definidor del nacionalisme català amb el seu llibre de 1906, La Nacionalitat Catalana, intentà integrar l’imperialisme com a fase de plenitud de qualsevol nacionalisme. Però la traducció pràctica que extreia d’aquesta concessió a l’esperit del temps era l’intervencionisme catalanista en la política espanyola,6 tot afegint-hi el vell ideal iberista, però de forma inoperant

25/06/13 11:58

El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa, entre 1885 i 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 193

perquè no anava acompanyat de relacions polítiques amb Portugal en aquesta direcció. Era el mite d’una unificació ibèrica proposat a l’Espanya castellana per a compensar l’autonomia de Catalunya, però sense comptar en realitat amb Portugal, encara que sobre la base d’una hipòtesi improbable que aquest s’integraria voluntàriament en una federació ibèrica amb la garantia de Catalunya i el País Basc com a entitats autònomes. Prat de la Riba acabava el seu llibre amb un paràgraf ple de fantasia, en el qual s’allunyava per un moment del realisme que sempre el caracteritzà: «Allavors serà hora de treballar per reunir els pobles ibèrics, de Lisboa al Roine, dintre d’un sol Estat, d’un sol Imperi; i si les nacionalitats espanyoles renaixentes saben fer triomfar aquest ideal, saben imposar-lo com la Prússia d’en Bismarck va imposar l’ideal de l’imperialisme germànic, podrà la nova Ibèria enlairar-se al grau suprem de l’imperialisme: podrà intervenir activament en el govern del món amb les altres potències mundials, podrà altra vegada expansionar-se sobre les terres barbres i servir els alts interessos de la humanitat guiant cap a la civilització els pobles endarrerits i incultes.»

Prat de la Riba esdevingué president de la Diputació provincial de Barcelona en virtut de la victòria electoral de la Solidaritat Catalana el 1907 i, set anys després, fou elegit president fundador de la Mancomunitat de Catalunya, federació de les quatre diputacions catalanes de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Però aquest organisme regional no arribà a assolir per a Catalunya un estatut d’autonomia. Prat de la Riba morí el 1917 i la seva desaparició prematura afavoriria la unanimitat de l’elogi de la seva figura, que en vida havia rebut les crítiques de l’esquerra catalanista.

L’ideal d’una solidaritat internacional de nacionalitats europees sotmeses: Domènec Martí i Julià L’antítesi existent entre un moviment nacional d’alliberament i l’imperialisme continuava sent molt clara als ulls d’un nacionalista català radical com Domènec Martí i Julià, el president de la Unió Catalanista des del 1903.

Aquesta confederació d’entitats patriòtiques, fundada el 1891, havia quedat com a federació apolítica transversal i aspirava a jugar el paper d’instància matriu unitària del catalanisme polític, encara que es trobava de fet marginada tant per la dreta com l’esquerra parlamentàries del nacionalisme català. Martí i Julià continuava vinculat a una visió naturalista i positivista del catalanisme, lluny de mites desorientadors com el de l’imperialisme. Procedia del federalisme republicà i experimentava vivament la necessitat de vincular el nacionalisme català amb el reformisme social, per tal que el catalanisme guanyés una base popular majoritària.

Davant la introducció de l’imperialisme dins la teorització nacionalista catalana, Martí i Julià deia: «L’imperialisme moderníssim no és altre que l’individualisme nietz-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 193

schenià aplicat als organismes col·lectius.» Martí i Julià repudiava el vitalisme irracional influït per Nietzsche. Lligant nacionalisme i emancipació, considerava incompatible el nacionalisme amb l’imperialisme, mite que li semblava patètic en ser aplicat a una nacionalitat sotmesa com la catalana: «L’imperialisme és una concepció manicomial exclaustrada; el nacionalisme és la vida plena de la naturalesa», declarava a la revista Joventut el febrer de 1905, en resposta a Eugeni d’Ors. Martí i Julià ja havia escrit el 1901 que la «pàtria universal» era una pàtria única i resultava una regressió perquè la llei de la vida era la diferenciació i l’evolució no uniformista. Al mateix article ja havia expressat el seu antiimperialisme: «No volem que se civilitzi ningú, o, millor dit, que s’esclavitzi i anorreï cap poble, ni als pobles més endarrerits, per l’acció dels barbres blancs.»7 I insistia el 1906: «El veritable universalisme és el que no exigeix renúncies a ningú [...] el que no acepta accions imperialistes ni per a universalitzar; el contrari de la colonització, però defensor de l’escampament universal del progrés i de la civilització.» Coherent amb aquest pensament, Martí i Julià, nacionalista català radical, era contrari a la Guerra del Marroc per a sotmetre el nord d’aquell regne al protectorat espanyol.

El gener de 1914, Martí i Julià declarava que la socialització de la riquesa era la condició de la socialització de la pàtria i que només així la pàtria seria de tots. El 1915 afirmava que sense socialisme no hi podria haver emancipació na­ cional i que sense aquesta emancipació nacional el socialisme era només una negació. Martí i Julià considerava que els nacionalistes havien de ser socialistes per patriotisme i que els socialistes havien de lluitar per l’emancipació de les nacionalitats oprimides per a ser veritablement internacionals. Els uns i els altres havien d’anar contra els imperialismes que havien desencadenat la guerra mundial.

Si l’internacionalisme socialista no havia estat capaç d’impedir la Gran Guerra era perquè no era veritablement internacionalista, sinó només interestatalista.

Com que a partir de 1914 l’esquerra catalanista havia entrat en un període de retrocés i la dreta catalanista havia esdevingut electoralment hegemònica a Catalunya, Martí i Julià considerava necessari convertir la Unió Catalanista en un partit socialdemòcrata nacionalista català. Fracassà completament en l’intent. Morí el 1917. Però el seu pensament tingué influència posterior. En el seu moment va ser una veu clamant en el desert. Era aliè al socialisme espanyol, molt minoritari a Catalunya i que estava divorciat del catalanisme. Martí i Julià encara estava més lluny del sindicalisme majoritari de Catalunya, dominat pels anarcosindicalistes, igualment indiferents envers el moviment catalanista.

Quan un antic col·laborador de Martí i Julià, Manuel Serra i Moret, fundador amb altres de la Unió Socialista de Catalunya el 1923, va prologar, l’any 1930, la traducció al català del Manifest Comunista de Marx i Engels de 1848, va advertir que l’afirmació que els proletaris no tenen pàtria no vol dir que no n’hagin de tenir i que no l’arribin a tenir.8 Serra i Moret proposava un socialisme català orga-

25/06/13 11:58

194 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

nitzativament autònom del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i compromès amb la causa de l’autonomia de Catalunya. El seu ideal era la participació catalana directa a la Internacional Socialista, cosa que aquesta no hauria admès. Era una aspiració al reconeixement internacional de la nacionalitat catalana que el 1936 tindria una realització, encara que problemàtica, en relació amb la Internacional Comunista.

La Història dels moviments nacionalistes d’Antoni Rovira i Virgili, 1912-1914 L’esforç més notable per a situar les reivindicacions na­ cionals catalanes en el context contemporani europeu va ser la Història dels moviments nacionalistes, obra d’Antoni Rovira i Virgili (1882-1949). Era aleshores periodista del diari El Poble Català. Ell era nacionalista català republicà i d’esquerra i esdevindria un dels principals ideòlegs d’aquest corrent amb llibres com Nacionalisme i federalisme (1917). La Universitat de Tarragona, quan es constituí el 1991, prengué el nom de Rovira i Virgili, natural d’aquella ciutat. El primer volum de la història dels moviments nacionalistes de Rovira i Virgili es publicà el 1912 i estava dedicat a Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes. Al segon volum, aparegut el 1913, parlava de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània. El tercer volum, publicat el juliol de 1914, tractava d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, la Vella Sèrbia i Armènia i dels conflictes d’interessos entre Àustria, Itàlia i l’Imperi turc als Balcans. Aquest darrer volum acaba amb els casos d’Irlanda, Bascònia i Catalunya, de manera que tota la panoràmica internacional que presentava acabava amb una síntesi del catalanisme.

A l’Estat espanyol només aparegué, abans de 1914, un altre llibre, menys complet, sobre la mateixa problemàtica, el del nacionalista basc Luis de Elizalde: Países y razas.

Las aspiraciones nacionalistas en diversos pueblos (19131914), reeditat el 1999. La manca d’una obra similar a la de Rovira i Virgili al mercat espanyol explica la seva traducció al castellà per l’editorial barcelonina Minerva el 1919, en un sol volum i amb una breu actualització dels fets fins a principis d’aquell any. Una segona edició facsímil de la versió castellana de l’obra de Rovira i Virgili aparegué el 1980 a càrrec de l’editorial Hacer. La segona edició catalana es publicà el 2008 a Barcelona per iniciativa de l’editorial Base, amb un epíleg de Xavier Ferré Trill i amb el suport del Centre d’Història Contemporània de Catalunya de la Generalitat.

El 1912, el prologuista de l’obra de Rovira i Virgili fou el jurista, economista i polític Pere Coromines, líder del partit en què militava aleshores Rovira: la Unió Federal Nacionalista Republicana. Coromines destacava dues conclusions d’una obra que volia ser descriptiva i sense teorització. La primera era que calia evitar generalitzar criteris de definició de les nacionalitats, atès que cada una evolu-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 194

Albert Balcells

cionava de manera específica. La segona conclusió era que «l’episodi dramàtic de les nacionalitats forma part de l’evolució de l’Estat a Europa». Coromines advertia que s’havia passat dels drets del ciutadà als drets de les na­ cions. El fil conductor del treball de Rovira, com del de Prat de la Riba, era la distinció entre pàtria i estat, entre una realitat sociocultural i una estructura política.

Rovira i Virgili veia en el federalisme la solució dels problemes de les nacionalitats sotmeses i afirmava que depèn de la política de l’estat dominador que un moviment nacionalista esdevingui separatista. I certament abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial encara predominava en el nacionalisme irlandès i en el txec un autonomisme per via parlamentària i negociada, que només donà pas a l’independentisme amb la Gran Guerra i davant la inviabilitat política d’una autonomia sense violència. Fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el futur president de la República de Txecoslovàquia, el professor Masaryk, era autonomista i no separatista.

Rovira i Virgili observava que abans de 1914 els txecs no estaven interessats en la desintegració de l’Imperi austrohongarès perquè temien l’absorció de Bohèmia per Alemanya amb l’ajut de la minoria germànica del seu país.

Abans, per tant, de la Primera Guerra Mundial ja es podia témer allò que Hitler imposaria vint-i-cinc anys més tard, la submissió de Bohèmia i Moràvia i la segregació d’Eslovàquia, fets preliminars del desencadenament de la Segona Guerra Mundial el 1939.

La guerra de les nacions Aquest fou el títol que Rovira i Virgili donà al seu llibre sobre la Primera Guerra Mundial, els cinc volums del qual aparegueren entre 1916 i 1925. Certament la Gran Guerra va començar arran del magnicidi de Sarajevo, en una Bòsnia en mans d’Àustria des de 1908, un país situat al centre de la pugna de les nacionalitats i els estats balcànics, que ja estaven en guerra des de 1912. La invasió de Sèrbia per Àustria i de la Bèlgica neutral per Alemanya indignaren els catalanistes d’esquerra, que es manifestaren francòfils decidits.9 Una posició més complexa va ser la que inspirà el neutralisme actiu del Manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa, redactat per Eugeni d’Ors i subscrit per un nombre significatiu d’intel·lectuals catalanistes d’ideologia molt diversa, des de conservadors com Miquel dels Sants Oliver o Ramon Rucabado fins a esquerrans com Andreu Nin, Rafael Campalans o Salvat-Papasseit. Publicat el desembre de 1914, repudiava la guerra com a «guerra civil europea», de la qual calia que sortís una conciliació dels valors que representaven França i Alemanya per a una unitat europea regenerada pel mediterranisme clàssic. De la guerra havia de sorgir la conjugació de la llibertat amb l’autoritat, de la democràcia amb l’Estat fort i interventor. La versió francesa del manifest català dels Amics de la Unitat Moral d’Europa va ser publicada per Romain

25/06/13 11:58

El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa, entre 1885 i 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 195

Rolland al Journal de Genève el 9 de gener de 1915, un fet que li donà relleu internacional. El manifest va ser combatut tant des de França com des d’Alemanya, i també dins de Catalunya.10 Els nacionalistes radicals catalans van voler creure que una victòria dels aliats comportaria l’emancipació de les nacionalitats europees oprimides, mentre que el partit catalanista moderat, que tenia la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, compartí majoritàriament el neutralisme que mantingueren els governs espanyols del període malgrat que la guerra submarina indiscriminada, declarada per Alemanya, afectà la marina mercant espanyola. El mariscal Joffre, el cap militar de l’Exèrcit francès a la batalla del Marne, va ser convertit per la propaganda catalanista en un heroi català perquè era rossellonès. Un grup d’intel·lectuals catalanistes de diverses orientacions polítiques visità Perpinyà el febrer de 1916 per a testimoniar als rossellonesos, a la Catalunya Nord, la seva solidaritat en la mesura que formaven part de l’Estat francès en guerra amb Alemanya.11 L’error de l’esquerra nacionalista catalana va ser creure que les potències aliades eren contràries a l’Espanya d’Alfons XIII i partidàries de la democratització del país, mentre que la diplomàcia anglesa i francesa estigué en contra de l’agitació antimonàrquica de l’estiu de 1917 a Espanya, un regne al qual consideraven dins la seva àrea d’influència i fora de tota possibilitat d’anar al costat d’Alemanya.

A la legió estrangera de França lluitaren gairebé un miler de voluntaris catalans, una xifra inferior a la llegendària que circulà aleshores de dotze mil, però comparable a la dels italians garibaldins, a la dels polonesos i a la dels txecs i molt alta dins el total de dos mil cinc-cents voluntaris procedents de tot l’Estat espanyol. Dirigents de la Unió Catalanista van crear el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans.12 El nucli més nacionalista d’aquells voluntaris va considerar-se la representació vàlida de Catalunya a l’hora de la conferència de pau a París. Els catorze punts del president nord-americà Wilson, que havien justificat la intervenció dels Estats Units a la guerra a partir de 1917, semblaven confirmar aquelles esperances en la mesura que incloïen el dret d’autodeterminació de les nacionalitats. Wilson va ser per un instant una figura popular i venerada pels catalanistes.

A París es va formar un comitè nacional català que volia imitar l’exemple txec per assolir el suport dels aliats, però no tingué cap influència. L’èxit txec desvetllà molt d’interès. Tomás Masaryk s’havia exiliat a París i aconseguí finalment el suport dels governs aliats. Fou el primer president de la República de Txecoslovàquia. Presoners i desertors txecs lluitaren com a voluntaris al costat dels russos durant la Primera Guerra Mundial. Allí anà Masaryk fins a la revolució bolxevic. El 1918, la legió txecoslovaca hagué de travessar tot Sibèria en lluita amb els bolxevics que havien donat l’ordre de desarmar-la. Això anava en contra de l’acord pactat amb els aliats abans de la pau per separat amb Alemanya, segons el qual els txecs s’havien de traslladar al front francès.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 195

Quan es produí l’armistici i moltes nacionalitats europees obtingueren la independència, semblava que havia arribat el moment més propici perquè Catalunya aconseguís del Govern espanyol una autonomia negociada. Però el projecte d’estatut d’autonomia elaborat pels parlamentaris catalans i la Mancomunitat de Catalunya a Barcelona el gener de 1919 va ser rebutjat al parlament espanyol, malgrat la moderació del text.13 Al mateix temps, a París, la qüestió catalana no va ser admesa pels aliats vencedors a l’ordre del dia de la conferència de pau.

A continuació d’aquest fracàs polític començava a la Catalunya industrial una lluita de classes molt dura amb la proliferació d’atemptats socials, que s’havien iniciat abans. Foren, a Barcelona, els anys del pistolerisme.

També apareixia, el 1919, la primera organització política independentista catalana, liderada pel diputat Francesc Macià, que inicialment tingué poc èxit electoral.14 La succeiria Estat Català el 1922, amb Macià de màxim dirigent i amb una estructura paramilitar. A finals de 1918 s’havia inventat la bandera independentista catalana, que, a les quatre barres roges horitzontals sobre fons daurat de la bandera catalana tradicional, hi afegí el triangle blau i l’estel solitari al mig, inspirada en la cubana i la nord-ame­ ricana.15

La ressonància de la revolta irlandesa La Cambra dels Comuns votà el Home Rule irlandès el 1912, però el veto suspensiu de la Cambra dels Lords encara l’endarrerí dos anys mentre els orangistes unionistes de l’Ulster s’armaven per a oposar-se a dependre d’un govern autònom de Dublín. El 1914, la guerra serví de justificant per a ajornar l’autonomia d’Irlanda. La revolta del Sinn Féin la Pasqua de 1916 a Dublín va ser esclafada amb afusellaments, empresonaments i desterraments. La crida a files dels irlandesos per a lluitar a Europa accentuà el malestar. La confiança dels catalanistes que la victòria aliada afavoriria les nacionalitats sotmeses portà a deplorar la fracassada revolta dels sinnfeiners a Dublín el 1916 perquè podia beneficiar Alemanya. Però també van condemnar els afusellaments per part de l’Exèrcit anglès.

Aquesta posició va ser formulada per Rovira i Virgili.

A les eleccions de 1918, al final de la guerra, el Sinn Féin, fins aleshores parlamentàriament minoritari, aconseguí setanta-tres dels cent cinc escons irlandesos a la Cambra dels Comuns, mentre que els autonomistes nacionalistes només en treien sis i els unionistes, vint-i-sis. Els diputats del Sinn Féin refusaren anar a Londres i es consti­ tuïren en parlament independent —Dáil— a Dublín, i nomenaren Eamon de Valera president de la República d’Irlanda.16 El 4 de febrer de 1919, el diputat català autonomista Pere Rahola advertia a les Corts de Madrid que la intransigència espanyola en contra de la demanda d’au­ tonomia de Catalunya hi podia conduir al predomini de l’independentisme com a Irlanda, després del fracàs de l’autonomisme: «Allí han ganado los que quieren ir solos»,

25/06/13 11:58

196 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

en al·lusió al Sinn Féin i a la traducció del terme al castellà. La Gran Bretanya, col·locada en una posició incòmoda a la conferència de pau, prometé que resoldria la qüestió irlandesa, que teòricament podia considerar-se inclosa en els punts del president Wilson i tenia el suport dels irlandesos dels Estats Units. Però quan acabà la conferència de pau, començà la repressió a Irlanda amb una guerra d’independència que desacreditava Anglaterra als ulls dels catalanistes radicals aliadòfils, que ja estaven prou decebuts perquè les grans potències vencedores havien rebutjat incloure la qüestió catalana entre les de les nacionalitats a emancipar en la conferència de Versalles.

El fet que més ressonància tingué a Catalunya va ser la mort per inanició del batlle de Cork, Terence MacSwiney, el 25 d’octubre de 1920, a la presó anglesa on ell s’havia declarat en vaga de fam durant setanta-tres dies. Era un catòlic practicant i el seu martiri desvetllà la simpatia dels mitjans catòlics catalanistes, sobretot després que els bisbes d’Irlanda s’haguessin solidaritzat amb MacSwiney. El president de la Diputació de Barcelona, Vallès i Pujals, envià un missatge a Lloyd George demanant l’excarceració del batlle de Cork i la llibertat d’Irlanda. Missatges semblants enviaren a Londres la Unió Catalanista i el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), la més gran associació dels treballadors dels comerços i les oficines de Barcelona.

El batlle de Nova York, que havia demanat la llibertat de MacSwiney, ordenà que a la ciutat nord-americana les banderes onegessin a mig pal. A diverses poblacions de Catalunya es van celebrar funerals pel batlle de Cork i es publicaren números monogràfics de revistes dedicats a Irlanda.17 Malgrat les simpaties pel cas d’Irlanda per part de l’autonomisme català conservador, aquell era un model contrari a la via parlamentària i gradualista que el partit catalanista majoritari assumia, encara que aquesta proposta, de moment, es trobava bloquejada dins la monarquia espanyola. La via insurreccional irlandesa només lligava amb el nou grup independentista Estat Català, organitzat paramilitarment el 1922 i encapçalat pel diputat Francesc Macià.

Quan la mort del batlle de Cork commogué l’opinió catalanista encara no havia esclatat la guerra fratricida entre els mateixos nacionalistes irlandesos. Fou una guerra civil entre els qui acceptaren a Londres, el desembre de 1921, la separació de l’Ulster i algunes limitacions per a la Irlanda lliure i els qui no les acceptaven, com De Valera. La guerra civil entre irlandesos causà més morts que l’anterior angloirlandesa, fins i tot va acabar amb la vida de dirigents nacionalistes de la categoria de Michael Collins i durà fins al maig de 1923.

Al mateix temps, la violència de la lluita de classes a Catalunya no permetia refer cap front autonomista i el bloqueig polític existent facilità extraordinàriament el cop d’estat a Barcelona del general Miguel Primo Rivera, capità general de Catalunya, el setembre de 1923. El catalanisme fou perseguit i la Mancomunitat de Catalunya fou liquidada, de manera que el separatisme insurreccional es trobà justificat per la frustració de la via legal autonomista.18

Catalan Historical 6 (Cat).indd 196

Albert Balcells

Macià, exiliat a París, conspirà contra la dictadura espanyola comptant amb donatius dels catalans d’Amèrica —una altra similitud amb l’exemple irlandès— i preparà una expedició armada que havia de travessar els Pirineus.

Però, al mateix temps, els catalanistes més moderats, que no creien en la via armada, posaren en marxa una acció paradiplomàtica al voltant de la Societat de Nacions amb seu a Ginebra, presentant el cas de Catalunya com el d’una de les minories nacionals els drets de les quals la Societat de Nacions s’havia compromès a defensar. La via insurreccional irlandesa era rebutjada per aquest sector.19

Al voltant de la Societat de Nacions i la participació al Congrés de les Nacionalitats Europees En realitat, el cas català no corresponia al de les minories nacionals. Aquestes eren les que pertanyien a un estat dominat per una altra nacionalitat, per exemple el cas dels alemanys a Polònia. Els drets d’aquestes minories nacionals havien de ser defensats per la Societat de Nacions per tal d’evitar conflictes que poguessin ser causa d’una altra guerra. El cas dels catalans era el d’una nacionalitat minoritzada en el seu propi i únic territori per un Estat, l’espanyol, que negava el dret de la llengua dels naturals al seu ensenyament i al seu ús davant dels tribunals. L’apel·lació a la Societat de Nacions comportava, però, presentar el cas català com a similar al de les minories nacionals i era una manera de projectar internacionalment el plet català. Però el poble català no estava inclòs entre les minories nacionals protegides pels tractats de pau.

El 24 d’abril de 1924, Manuel Massó i Llorens, amb el suport d’onze diputats més del grup Acció Catalana, dipositava a Ginebra una Apel·lació a favor de Catalunya, adreçada a la Societat de Nacions. La necessitat d’una activa propaganda a l’estranger ja havia estat defensada per Joan Estelrich, el març de 1920, amb La valoració internacional de Catalunya. Estelrich estava al servei de Francesc Cambó, que era dirigent de la Lliga Regionalista de Catalunya, havia estat ministre del Govern espanyol el 1918 i el 1921 i havia esdevingut feia poc milionari i mecenes. Durant la dictadura del general Primo de Rivera, l’activitat d’aquests agents del catalanisme a l’exterior penetrava a dues associacions internacionals que eren externes a la Societat de Nacions, però que aquesta no podia ignorar: la Unió Internacional de les Associacions per a la Societat de Nacions, amb seu a Brussel·les, i el Congrés de les Nacionalitats Europees, que precisament agrupava les minories nacionals. Aquesta segona, constituïda el 1925, tingué la seu a Viena a partir del 1927.20 Les possibilitats de l’activitat paradiplomàtica de Joan Estelrich, Lluís Nicolau d’Olwer, Alfons Maseras i altres agents catalanistes s’incrementaren quan l’Espanya de Primo de Rivera abandonà la Societat de Nacions a començament de 1926 com a protesta en no ser atesa la seva demanda d’ocupar un lloc fix al seu consell executiu. Els

25/06/13 11:58

El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa, entre 1885 i 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 197

catalanistes no aconseguiren res a la Unió Internacional d’Associacions per a la Societat de Nacions, però sí al Congrés de Nacionalitats Europees, que estava presidit pel baltoalemany i diputat d’Estònia Ewald Ammende.

Una delegació catalana assistí al segon Congrés de les Nacionalitats el 1926. Deixaren clar que acceptaven els principis del congrés, que eren idèntics als de la Societat de Nacions, encara que aquesta, a la pràctica, es mostrava poc disposada a imposar-ne l’aplicació. Però els delegats catalans també advertiren que no renunciaven al dret d’autogovern de Catalunya, que anava més lluny que els drets reconeguts a les minories nacionals. El jurista Francesc Maspons i Anglasell esdevingué president del Congrés de les Nacionalitats Europees, al qual pertanyien quaranta grups nacionals que sumaven cinquanta milions de persones.21 La presència catalana podia desmentir la propaganda francesa, que presentava el Congrés de les Nacionalitats com un instrument d’Alemanya i Hongria per a rectificar les fronteres que se’ls havien assignat i que deixaven minories nacionals pròpies dins d’altres estats.

Alemanya ingressà el 1926 a la Societat de Nacions amb un lloc permanent al seu consell executiu, i la visita del canceller Gustav Stresemann a Espanya el maig de 1929 fou saludada amb esperança pels catalans. Però l’Alemanya de la República de Weimar no volia indisposar-se amb el Govern de Primo de Rivera, que havia reingressat a la Societat de Nacions el 1928 i tenia el suport de la diplomàcia francesa i britànica per a impedir que prosperessin les reclamacions catalanes. La recomanació aprovada per la Societat de Nacions que els estats no compresos explícitament en els tractats de pau respectessin també i reconeguessin els drets de les minories nacionals no era una resolució imperativa i l’Estat espanyol pogué fer-se el sord.

D’aquestes gestions per projectar exteriorment les reivindicacions catalanes restaren només reflexions útils per a situar el plet català en el context jurídic internacional com el llibre de Lluís Nicolau d’Olwer, Idees i fets entorn de Paneuropa (Barcelona 1928), els de Joan Estelrich, La qüestió de les minories nacionals i les vies del dret (Barcelona 1929) i La question des minorités et la Catalogne (Lausana i Ginebra 1929), i el de Maspons i Anglasell, Punt de vista català sobre el procediment de protecció de les minories nacionals (Barcelona 1930). Des d’aleshores el catalanisme tingué posats els ulls en els drets emparats pels acords internacionals als quals s’adhereix Espanya. Així podria denunciar el seu incompliment en el cas de Catalunya.

El canvi polític de 1931 a Espanya i l’autonomia concedida a Catalunya van incrementar unes possibilitats interiors que feren perdre interès per l’activitat internacional tot i la presència catalana al Congrés de les Nacionalitats Europees celebrat el 1933. Però també hi contribuí la inoperància de la Societat de Nacions. La sortida de l’Alemanya nazi, la impotència de la Societat de Nacions per aturar l’agressió del Japó contra la Xina —tots dos membres seus— alhora que Hitler amenaçava l’estabilitat europea, soscavaren l’autoritat i la credibilitat d’aquell organisme internacional. Precisament la qüestió de les minories na-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 197

cionals seria instrumentalitzada per Hitler immediatament abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial en el cas dels Sudets.

La via insurreccional d’inspiració irlandesa i garibaldina als anys vint Francesc Macià estava en contacte a París amb representants de la CNT, clandestina en aquell moment a Catalunya, i amb el secretari general del perseguit i minúscul Partit Comunista d’Espanya, José Bullejos. Macià rebé diners dels catalans d’Amèrica per a l’expedició que preparava. Però els diners procedents d’Amèrica no eren sufi­ cients ni sumant-hi els recursos aportats per l’esposa de Macià, que havia heretat un patrimoni personal considerable.

La influència del model soviètic i el prestigi de la revolució bolxevic eren notables entre alguns dels joves que es preparaven a França per a l’aventura d’Estat Català com era el cas de Martí Vilanova, Josep Rovira i Jaume Miravitlles. La llista de llibres de lectura recomanats als voluntaris d’Estat Català que residien a Tolosa de Llenguadoc era gairebé tota comunista i anava plena dels opuscles més famosos de Lenin, Bukharin, Trotski, Stalin, Labriola, Marx, Engels i Sorel.22 Macià, no obstant això, no subordinava l’emancipació de Catalunya a una revolució social.

En aquest context no resulta tan estrany que, a la tardor de 1925, Macià anés a Moscou per demanar ajut a la Internacional Comunista, on s’arribà a entrevistar primer amb Bukharin i finalment amb Zinoviev, que poc després cauria en desgràcia com a cap del govern. Hi actuà com a intèrpret Andreu Nin, un català que s’havia convertit en alt funcionari de la Internacional Sindical Roja.23 Zinoviev s’acomiadà de Macià dient-li: «Digui als catalans que els partidaris més fervents de llur independència som nosaltres.»

Malgrat les bones paraules i les vagues promeses, Macià tornà amb les mans buides i va haver de portar a terme la seva penetració guerrillera únicament amb els seus recursos. Es tractava de galvanitzar l’esperit latent de revolta de la població amb l’espurna de l’expedició d’un grapat d’herois. En cas que tot sortís malament, com a la revolta de Pasqua del Sinn Féin el 1916, la sang dels màrtirs prepararia més tard un futur revolucionari més ample, com havia passat a Irlanda. Aquest era el punt de vista del grup d’Estat Català.

Macià arribà a comptar amb una seixantena de veterans garibaldins de la Primera Guerra Mundial, exiliats a França i antifeixistes. Els republicans garibaldins també havien formulat un projecte semblant contra la Itàlia de Mussolini, bona amiga de l’Espanya de Primo de Rivera.

La via garibaldina també era present en l’expedició projectada per Macià.24 L’operació es posà en marxa el novembre de 1926. La policia francesa interceptà el pas als expedicionaris al poble fronterer de Prats de Molló i un centenar foren jutjats a París i immediatament expulsats

25/06/13 11:58

198 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

de França. El judici esdevingué un acte de propaganda del nacionalisme català i de Macià, mentre que Ricciotti Garibaldi, fill del famós impulsor de la unificació italiana, era denunciat com a agent doble i es desemmascaraven les maniobres dels agents de Mussolini a França.25 La via insurreccional havia fracassat, però Macià va fer un viatge a Amèrica per a refer el suport dels catalans dels centres americans.26 La caiguda de Primo de Rivera el gener de 1930 obrí altres perspectives i Macià decidí integrar el seu grup d’Estat Català dins Esquerra Republicana de Catalunya, partit que era federal però no separatista i que, tot just constituït, guanyà rotundament les eleccions d’abril de 1931, les primeres que se celebraven en vuit anys.

Malgrat tot, una part dels seguidors de Macià rebutjà integrar-se al partit que va aconseguir les majories parlamentàries a Catalunya durant la primera meitat dels anys trenta. El seu nacionalisme català irreductible els impedia fer concessions, que fins i tot alguns consideraren una traïció.27 Un d’aquests grups va ser el de Nosaltres Sols, traducció literal de Sinn Féin. Era encapçalat per Daniel Cardona. Però també cal tenir en compte el minúscul Partit Nacionalista Català, així com Estat Català-Partit Proletari. Aquest últim adoptà una posició alhora marxista-leninista i nacionalista i el juliol de 1936 acabà fusionant-se amb socialistes i comunistes dins el Partit Socialista Unificat de Catalunya, que es declarà adherit des del començament a la Internacional Comunista. El maig del mateix any, els altres grups nacionalistes abans esmentats havien entrat a Estat Català, que s’acabava de constituir de nou com a partit independentista, per part de dissidents d’ERC, que havien deixat aquest partit després de la revolta fracassada del Sis d’Octubre de 1934.28 L’evolució d’Estat Català-Partit Proletari indica la influència que el model soviètic i la ideologia comunista anaren conquerint durant els anys trenta entre la dependència mercantil, els oficinistes i els tècnics assalariats.

El darrer assaig comparatiu amb el cas irlandès, el va publicar l’octubre de 1932 Joan P. Fàbregas, un economista autodidacte, i es titula Irlanda i Catalunya, paral·lelisme político-econòmic. Fàbregas, després de contrastar les concepcions nacionalistes de Cosgrave i de De Valera, compara la situació de la Irlanda políticament independent amb la d’una Catalunya que acabava d’aconseguir un estatut d’autonomia, que l’autor considerava insuficient, alhora que criticava el partit hegemònic català, Esquerra Republicana de Catalunya, a causa d’haver-se fet possibilista.

Si Irlanda necessitava aconseguir la independència econòmica, Catalunya necessitava la independència política.

Fàbregas lamentava el fracàs del projecte Briand d’unió econòmica europea, que ell vinculava al desarmament i a la pau, i proposava que les petites nacionalitats europees en fessin una pel seu compte. Joan P. Fàbregas seria conseller d’Economia del Govern de la Generalitat de Catalunya entre setembre i desembre de 1936, en representació de la CNT, en plena guerra civil i revolució.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 198

Albert Balcells

L’exemple de Txecoslovàquia La independència de la República de Txecoslovàquia, amb el suport dels aliats, la tardor de 1918, i el caràcter establement democràtic i socialment reformista del nou estat després de gairebé tres-cents anys de sotmetiment, reforçaren el prestigi del model txec a Catalunya, un model diferent del republicanisme sinnfeiner irlandès i també del soviètic, atesa la seva condició democràtica liberal.

El socialdemòcrata catalanista Rafael Campalans, al seu assaig Política vol dir pedagogia (1933), després de fer una al·lusió a Polònia sota la dictadura de Pilsudski, deia que l’entusiasme envers els nous estats de les nacionalitats abans oprimides i sorgits del tractat de Versalles s’havia refredat davant la seva posterior evolució política: «Un d’ells, però, s’ha salvat fins ara amb tots els honors: Txecoslovàquia.»

Josep Maria Batista i Roca, etnògraf i excursionista, fundà el 1927 l’escoltisme català29 —havia conegut el model britànic dels Boy Scouts—, i pocs anys després, el 1930, va crear a Barcelona una organització patriòtica de joventut, dedicada a l’educació física, intel·lectual i cívica: Palestra. Per a la presidència cercà el lingüista que havia normativitzat la llengua catalana escrita, base indispensable per a la seva supervivència, Pompeu Fabra. Aquesta fundació tenia lloc després de la caiguda del general Primo de Rivera i abans de la proclamació de la República. Palestra s’inspirava en els Sokols txecs i envià a Praga una representació, encapçalada per Amadeu Serch, mà dreta de Batista i Roca. Palestra participà així a la novena festa federal dels Sokols el juliol de 1932, però li impediren desfilar amb la bandera catalana per pressions de la diplomàcia espanyola. «El cas era recordar-nos, perquè no ho oblidéssim, que Catalunya era encara un país dominat», escrivia Amadeu Serch, que, el mateix any, publicà un opuscle, L’exemple de Txecoslovàquia, amb la intenció de demostrar el paper jugat pels Sokols en la formació d’un estat de consciència col·lectiva que havia preparat l’emancipació nacional en ocasió de la Primera Guerra Mundial.

El 1932, els Sokols tenien 750.000 membres actius, l’organització gimnàstica socialista txeca en tenia 109.085 més i la catòlica Orel, 110.235. Palestra, que volia formar la joventut catalana amb independència dels partits, no aconseguí, malgrat el seu dinamisme, unes dimensions comparables, ni de lluny, a la del seu model txec.30 Palestra comptava també amb una altra referència: la dels mendigoizales (joves muntanyesos) del moviment nacionalista basc. Les joventuts dels partits, en aquells temps de politització intensa i prematura, restaren a Palestra bona part de la base a la qual s’adreçava i frustraren el seu projecte de front nacional de la joventut catalana.

El model soviètic Les il·lusions que la revolució bolxevic d’octubre de 1917 desvetllà dins del moviment obrer a Catalunya com a

25/06/13 11:58

El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa, entre 1885 i 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 199

molts altres llocs van ser de tal magnitud que la CNT, que es trobava en ple creixement, decidí adherir-se condicionalment a la Internacional Comunista a finals de 1919, malgrat que la major part dels dirigents d’aquella central sindical predominant aleshores a Catalunya eren anarcosindicalistes.

Imitant el seu exemple i en un afany d’atreure’s la simpatia dels sindicalistes de la CNT, Francesc Layret aconseguí que el seu partit, el Partit Republicà Català, s’adherís a la Tercera Internacional el setembre de 1920. L’acord de l’assemblea del Partit Republicà Català mai no es va portar a la pràctica. Però si hagués intentat fer-ho, hauria topat amb les severes vint-i-una condicions establertes per Lenin l’agost anterior per a ingressar a la nova Internacional dirigida des de Moscou amb una subordinació total dels partits que s’hi adherissin i que els obligaven a depurar tots els quadres socialdemòcrates. Francesc Layret fou assassinat el 30 de novembre del mateix any per pistolers del Sindicat Lliure, enemic de la CNT, la qual venia també combatent a trets el Sindicat Lliure.

L’associació pels bolxevics de l’emancipació de les na­ cionalitats de l’Imperi rus amb la revolució obrera i camperola va ser un acte d’adaptació a la situació caòtica que facilità als comunistes la conquesta del poder a partir dels soviets o consells obrers, però també va ser conseqüència de la impotència militar que, el març de 1918, obligà Lenin i Trotski a acceptar la independència de nacionalitats col·locades sota protectorat germànic o turc. Després de la pau per separat amb Alemanya i l’Imperi austrohongarès, els bolxevics hagueren de fer front a una guerra civil de tres anys que acabà d’arruïnar el país, però que refermà la dictadura del partit únic alhora que anaven reconquerint territoris als quals concedien la forma d’estats federats.

Malgrat totes les contradiccions, no perderen la simpatia de molts dels qui a Europa consideraven que a Rússia havia començat la revolució que s’havia d’estendre per tot el continent després de la Gran Guerra, una expectativa que no es va fer realitat malgrat els intents revolucionaris portats a terme immediatament després de la guerra a Alemanya i a Hongria. Ángel Pestaña fou l’únic delegat de la CNT que arribà a participar en el segon congrés de la Internacional Comunista, celebrat a Moscou el juliol de 1920. Va ser detingut quan tornava. El seu informe contra el règim soviètic, datat el novembre de 1921, trigà a ser conegut. Aquest informe va ser decisiu per al trencament de la CNT amb el comunisme el juliol de 1922, en conèixer-se la repressió de què eren objecte els anarquistes a la Unió Soviètica.31 Abans d’això, però, havia estat enviada al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja a Moscou una altra delegació de la CNT, en un moment en què es trobava sotmesa a la clandestinitat, en plena repressió. La delegació, composta per Andreu Nin, Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Jesús Ibáñez i Gaston Leval, assistí al congrés de Moscou el juliol de 1921. Els tres primers esdevindrien comunistes. A Catalunya, el primer nucli comunista es formà dins la CNT i no per una escissió del socialisme com a la

Catalan Historical 6 (Cat).indd 199

resta d’Espanya. Andreu Nin procedia del republicanisme catalanista. Després havia passat al PSOE, on havia defensat l’autonomia de Catalunya. A continuació havia in­ gressat a la CNT. Mentre la resta dels delegats tornaven a Catalunya, Nin fou detingut a Alemanya i decidí tornar a Moscou, on esdevingué un quadre dirigent de la Internacional Sindical Roja. Allí visqué fins que el seu suport a les tesis de Trotski li valgué la destitució per Stalin i la seva expulsió de l’URSS el 1930. Nin tornà aleshores a Catalunya, on Maurín i altres havien constituït un nucli comunista, que fou molt aviat condemnat pel petit Partit Comunista d’Espanya, i poc després va ser expulsat de la CNT, dominada pels anarquistes.32 Als anys vint, el prestigi de la Unió Soviètica era tan gran que fins i tot l’acceptaven, per bé que críticament, els socialdemòcrates catalanistes de la Unió Socialista de Catalunya: «Preferim una Geòrgia esclava del Soviet abans que esclava de la burgesia», deien a Justícia Social, la revista de la USC. I, el novembre de 1924, la mateixa publicació també havia dit: «Nosaltres estimem la revolució russa amb lleialtat i sinceritat. Però aquesta lleialtat i aquesta sinceritat fa que no la difamem com els burgesos, però tampoc l’encensem en una fanàtica devoció […] la saludem com una esplèndida manifestació de la força obrera, el primer camí que ha de traçar per arribar a l’esdevenidor i complir la seva obra. Això sí, no l’únic camí, ni potser el que portarà més lluny.»

En qualsevol cas, les consignes comunistes podien generar equívocs. Que el partit obrer havia de combatre el nacionalisme de la seva pròpia burgesia nacional en fraternitat amb els obrers de les altres nacions, podia ser justificable en les relacions entre partits de dos estats hostils, però resultava una consigna molt ambigua en el cas intern d’un estat amb una nació dominant i altres de dominades. Ja abans de 1917, els bolxevics s’havien oposat sempre a l’organització de partits de les distintes nacionalitats a Rússia.33 Fou a partir de 1930 que les tesis comunistes sobre els moviments d’emancipació nacional es difongueren a Catalunya, i sobretot després del canvi de règim de 1931.34 Cal advertir que el desconeixement de la realitat soviètica era gairebé total. Només es comptava amb uns pocs viatges de catalans a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, explicats en sèries d’articles que en algun cas donaven lloc a llibres com els dels liberals conservadors Josep Pla —Viatge a Rússia, primera edició de 1925, segona de 1990— i Ferran Valls i Taberner —Un viatger català a la Rússia de Stalin, articles publicats a La Veu de Catalunya el 1928 i editats en llibre el 1985— o el del demòcrata liberal de centreesquerra Carles Pi i Sunyer, La Rússia que vaig veure (1931), editat per la Fundació Carles Pi i Sunyer el 2009, amb una segona versió més definitiva: Com vaig veure Rússia, conjunt d’articles de diari, apareguts a finals de 1935 i començament de 1936, editats també en forma de llibre per la Fundació Carles Pi i Sunyer el 1992.

Aquests viatgers transmeteren, en general, la satisfacció pel respecte als drets nacionals i la seva solució dins

25/06/13 11:58

200 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

el marc jurídic de l’URSS. Valls i Taberner formava part de la Lliga Regionalista, després Lliga Catalana. Arran de la Guerra Civil, va haver de passar a la zona antirepublicana i abjurà el seu anterior credo polític catalanista, que l’havia enfrontat anys abans amb la dictadura de Primo de Rivera. Pi i Sunyer passà d’Acció Catalana a Esquerra Republicana de Catalunya i esdevingué conseller del Govern de la Generalitat el 1933 i alcalde de Barcelona el 1934. Era autor d’un llibre, L’aptitud econòmica de Catalunya, que exercí una notable influència a partir de la seva publicació el 1927. Formà part d’una delegació espanyola que fou convidada, la tardor de 1931, a visitar l’URSS per tal d’estudiar la conveniència d’establir relacions comercials entre els dos estats. Més tard, entre juny de 1937 i gener de 1939, Carles Pi i Sunyer seria conseller de Cultura i Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. A l’exili actuà com a representant de la Generalitat a Londres durant la Segona Guerra Mundial. El reportatge de Pi i Sunyer sobre l’URSS el 1931 és eminentment econòmic i valora positivament el resultat dels plans quinquennals, el progrés de la instrucció i la moral de l’austeritat. Reconeix que la població viu sota una dictadura, dominada per Stalin.

A finals de 1935, Pi i Sunyer escrivia: «Si el nou règim sortí victoriós d’aquells temps difícils fou perquè, reconeixent el dret dels pobles a la pròpia personalitat, va treure als moviments contrarevolucionaris el suport del sentiment nacional. I, avui, Ucraïna és una república de quaranta milions d’habitants, federada amb les altres que constitueixen la Unió Soviètica [...] hom treu la impressió que el sentiment ucraïnià ha estat en bona part satisfet.

Fou principalment per a resoldre el problema d’Ucraïna i d’altres terres del Sud que es promulgà la Constitució de 1923, segons la qual la Unió Soviètica està fonamentada en la confiança mútua, la igualtat, la coexistència pacífica i la col·laboració dels pobles. Constitució inspirada en aquest punt en gran part per Stalin, que des de la seva joventut havia pogut conèixer la realitat i la força dels sentiments nacionals.» També remarcava Pi i Sunyer que a Bakú el turc era llengua oficial com el rus i que a les escoles la instrucció es donava en cada una de les onze llengües maternes que es parlaven a la zona.

Jordi Arquer, que es movia en els cercles dels dependents de comerç i els oficinistes favorables al nacionalisme català radical, va publicar el 1930 El comunisme i la qüestió nacional i colonial, una col·lecció de textos en versió catalana de Marx, Lenin, Bukharin i Stalin sobre la qüestió de les nacionalitats, presentada com a orientació per als marxistes catalans. Arquer havia creat un grup denominat Partit Comunista Català, que s’integrà a la Federació Comunista Catalano-Balear dirigida per Joaquim Maurín. El 1931, Arquer publicava el fullet Los comunistas ante el problema de las nacionalidades (1931), on s’esbossava una línia que altres repetirien i tractarien d’aprofundir com ho faria el mateix Maurín.

De tota manera, amb el règim republicà a Espanya no hi va haver una més gran informació sobre l’URSS, que

Catalan Historical 6 (Cat).indd 200

Albert Balcells

continuava sent un gran mite revolucionari.35 Davant el deteriorament dels sistemes liberalparlamentaris i de la gran depressió, l’URSS apareixia, durant la primera meitat dels anys trenta del segle xx, com la societat del futur, amb un gran creixement industrial i una millora de les condicions de vida dels treballadors. Un ideal fet realitat que encoratjava els socialistes revolucionaris d’arreu i que acabà exercint el seu atractiu fins i tot entre els demòcrates alarmats per la difusió del feixisme.

Quan Hitler enfonsà sense dificultat la socialdemocràcia alemanya, desaparegué un referent per als altres socialistes europeus. No sols la pèrdua de la fe en la democràcia liberal va contribuir a promoure el model soviètic, sinó que l’URSS aparegué com la potència més decidida a aturar el feixisme, sobretot quan els comunistes adoptaren la tàctica dels fronts populars antifeixistes a França i a Espanya el 1935, en substitució del seu anterior aïllament extremista, que tant havia contribuït a la pujada dels nazis a Alemanya.

A Catalunya, on les esquerres sortien de la repressió posterior a la revolta del Sis d’Octubre de 1934 del Govern de la Generalitat, presidida per Lluís Companys, l’URSS, i per afegiment l’estalinisme, començaren a esdevenir inqüestionables, no sols entre els marxistes sinó també entre els so­ cialistes, que abans l’havien vist críticament —com Rafael Campalans arran del seu viatge el 1933—,36 i fins i tot entre les esquerres republicanes no comunistes, que s’havien aliat amb èxit notori amb els grups socialistes i comunistes a les eleccions de febrer de 1936 en el Front d’Esquerres de Catalunya, similar al Front Popular a la resta d’Espanya. Que s’havia resolt satisfactòriament la qüestió de les nacionalitats en la constitució soviètica era quelcom que fins i tot afirmaven els comunistes que criticaven Stalin, com Andreu Nin, que fins al 1935 fou seguidor de Trotski, amb qui trencà a la tardor d’aquell any. Que l’alliberament nacional de Catalunya només seria efectiu si es produïa una revolució comunista era la tesi nuclear de Joaquim Maurín, que publicava els seus escrits —en castellà— a La Batalla, el periòdic del Bloc Obrer i Camperol a Barcelona.

El principal llibre sobre el tema va ser el d’Andreu Nin, Els moviments d’emancipació nacional, editat el 1935 per Proa a Barcelona i esdevingut un clàssic. Compta amb una reedició per Edicions Catalanes de París el 1970, l’edició en francès per Syros a París de 1975 i una versió en castellà, editada per Fontamara a Barcelona el 1977. Amb l’autoritat que li donava haver viscut a l’URSS i no ser un seguidor incondicional del comunisme soviètic, sinó un de crític, Nin presentava l’URSS, tal com s’havia constituït el 1922, com la solució perfecta dels drets nacionals al seu interior.

«La URSS —escrivia Andreu Nin— és el protoplasma de la futura Unió de Repúbliques Socialistes d’Europa primer, de la Unió Universal de Repúbliques Socialistes després.

Les seves portes són obertes a totes les Repúbliques obreres que es vagin constituint.» Aquest idealisme cosmopolita era la conclusió. Nin no arribà a publicar-ne una segona part, que havia anunciat, amb l’aplicació de les seves tesis a Catalunya.

25/06/13 11:58

El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa, entre 1885 i 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 201

L’obra és bàsicament doctrinal i teòrica i no pas sociopolítica. Després de declarar que els moviments nacionals tenen un contingut democràtic que el proletariat ha de sostenir sense reserves, Nin denunciava que la posició pseudointernacionalista, que nega el fet nacional i preconitza la constitució de grans unitats, sosté pràcticament l’absorció de les petites nacions per les grans i, per tant, l’opressió. Com que aquesta posició, criticada per Nin, era efectivament el punt de vista d’un nombre considerable de socialistes i d’anarquistes del seu entorn català i espanyol, no es pot negar l’interès que la seva denúncia tenia aleshores i té encara avui.

Però, per a Nin, que seguia Lenin, el reconeixement indiscutible a la separació no comporta la propaganda a favor de la secessió. La separació no sempre és un fet progressiu, sinó que s’ha de judicar en funció de l’interès superior de la revolució social, un interès que és definit pel partit comunista en el poder o en l’oposició. La reconeixença del dret de separació fa disminuir els perills de disgregació —diu Nin— i aferma la solidaritat indispensable entre els treballadors de les diverses nacions que integren un estat. Els obrers revolucionaris de les nacionalitats oprimides han de combatre la seva burgesia nacional i afermar la seva unió amb el proletariat de la nacionalitat dominant i aquests darrers han de combatre la seva burgesia nacional dominadora en defensa de les nacionalitats oprimides. Si el primer punt era sovint un fet, el segon no solia acomplir-se, ja que resultava massa altruista. Sovint —i això no ho diu Nin— els socialistes i els comunistes de la nació dominadora han interpretat com a obligada solidaritat obrera el que no ha estat sinó la subordinació de les classes oprimides de les nacionalitats dominades i la seva col·laboració amb l’opressió nacional.

Nin, seguint l’ortodòxia comunista, no vol que els obrers de les diverses nacionalitats d’un mateix estat s’organitzin independentment. Resulta que, per un costat, s’ha d’aplicar un confederalisme integral en la constitució política, però, en canvi, no s’ha d’aplicar al partit revolucionari del proletariat que governa o que aspira a governar. Andreu Nin conclou: «I així, el partit bolxevic, que ha practicat una política nacionalitària conseqüent, sempre ha estat una organització essencialment centralitzada.» En definitiva, el centralisme del partit estava en contradicció amb el federalisme de les nacionalitats, sense que Nin hi tingués res a objectar.

Nin parlava com el comunista més ortodox, no com un de crític, en una qüestió cabdal com la de les nacionalitats a la Unió Soviètica, una qüestió que encara era més important per a Nin, que tenia consciència nacional catalana des de la seva joventut republicana.

El record de les posicions marxistes a favor de l’autodeterminació catalana es perdria més tard. El recull de textos de 1930 a 1936 editat el 1974 per Josep Benet amb el pseudònim Roger Arnau a Edicions Catalanes de París amb el títol Marxisme català i qüestió nacional catalana, 19301936 pretenia mostrar el lligam entre alliberament social i nacional que havien formulat els marxistes d’aquella època a Catalunya. Les conclusions semblaven tan òbvies que

Catalan Historical 6 (Cat).indd 201

Benet no va escriure cap estudi introductori que contextualitzés i relativitzés el seu recull de textos. El llibre, en dos volums, no tenia només un interès històric, sinó també polític, en un moment en què el marxisme era la ideologia dominant de l’antifranquisme.

Als anys trenta del segle xx, la perspectiva d’una Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques, denominació calcada de la de la Unió Soviètica, era associada a la revolució comunista i a la dictadura del proletariat, encara que calia decidir quin dels partits que es consideraven autènticament comunistes era l’avantguarda del proletariat amb el consegüent dret a tenir el poder. Dos es disputaven aquest rol: per un costat, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), constituït el novembre de 1935 i dirigit per Joaquim Maurín i Andreu Nin, i per un altre costat el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), format el juliol de 1936. Més endavant, aquesta qüestió costaria sang, el maig de 1937 a Barcelona, i fins i tot costaria la vida a l’esquerranista Andreu Nin. L’eix de la identificació incondicional del PSUC amb l’URSS es trobava en la imatge d’aquesta com a principal baluard antifeixista a nivell mundial i com a únic suport efectiu de la República espanyola durant la Guerra Civil, interpretada com a guerra en defensa de la democràcia contra el feixisme, en el context de la línia de la Interna­ cional Comunista en favor dels fronts populars. En aquest sentit, les crítiques del POUM a les purgues de Stalin eren condemnades com una deslleialtat inadmissible pel PSUC i pel cònsol de l’URSS a Barcelona, Antónov-Ovsèienko.

L’estigma de trotskista que el PSUC aplicà al POUM, tot i la manca de vinculació d’aquest partit amb Trotski, projectava allò que a l’URSS de Stalin era sinònim de traïdor i enemic del veritable comunisme.

El PSUC, nascut, no d’una escissió del socialisme, sinó de la fusió de quatre grups (dos dels quals socialistes), trencava el principi d’un sol partit per a cada estat. Al costat del PCE, el PSUC seria membre de la Internacional Comunista, a la qual s’adherí en el moment mateix de la seva fundació, amb sorpresa de Moscou. Aquesta afiliació directa a la Internacional Comunista podia ser el reconeixement exterior més eloqüent de la nació catalana.37 Poc duraria el privilegi. La Komintern es dissoldria el 1943 per tal d’evitar els recels dels governs britànic i nord-americà, que eren els aliats imprescindibles de l’URSS en la guerra que li havia declarat Hitler el juny de 1941. El PSUC perdé aleshores el reconeixement internacional directe que havia obtingut. A l’exili, la independència dels comunistes catalans es faria cada vegada més aparent que real en relació amb el PCE, també dependent de Moscou.

Abans de la desfeta republicana de 1939, al PSUC hi havia catalanistes autèntics que, embolicats en les peripècies tràgiques de la Guerra Civil i a remolc dels comunistes espanyols, es trobaren donant suport a la minimització de la capacitat real de govern de la Generalitat de Catalunya, sense que aquests sacrificis servissin per a guanyar la guerra. El PSUC perdé en l’immediat exili bona part dels seus quadres. Al partit comunistitzat cata-

25/06/13 11:58

202 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

là hi havia socialdemòcrates de tota la vida, malavinguts amb l’estalinisme —en deien la bolxevització—, que al final els va donar la desagradable sorpresa del pacte germanosoviètic d’agost de 1939, la més clara subordinació de la política internacional comunista als interessos nacionals russos a curt termini. Stalin no havia tingut cap escrúpol pel fet de desencadenar amb el pacte amb Hitler la Segona Guerra Mundial i no tenia la més mínima consideració per la sort de Polònia ni respectava la sobirania d’Estònia, Letònia, Lituània i Finlàndia, envaïdes amb el propòsit de recuperar tots els territoris de l’antic Imperi rus. Pel fet de tenir sistemes capitalistes, aquests països no mereixien ideològicament cap consideració per part de Moscou.

Però cal tornar enrere. El 1936, el mite soviètic no era privatiu del moviment obrer, amb excepció dels anarquistes, sinó que era una de les característiques del frontpopulisme català. Amb la Guerra Civil, aquesta visió de l’URSS com l’única amiga veritable i efectiva de la Catalunya republicana encara es féu més present i incontestable. Es volia ignorar i oblidar l’agressió i conquesta el 1921 de Geòrgia (pàtria del mateix Stalin), i això que Geòrgia, quan havia estat envaïda, estava governada per socialistes i no per contrarevolucionaris.

Però segurament la dada que dóna idea de l’extensió que arribà a tenir el sovietisme més enllà dels rengles comunistes a la Catalunya de la Guerra Civil fou l’acceptació per part d’un demòcrata liberal com Rovira i Virgili de la presidència de l’Associació Catalana dels Amics de la Unió Soviètica.38 Després de la sortida dels anarcosindicalistes del Govern de la Generalitat de Catalunya arran dels Fets de Maig de 1937, el Govern català va estar format per una coalició d’ERC —el partit al qual pertanyia Rovira i Virgili— i el PSUC —que aspirava a consolidar el seu reconeixement per la Internacional Comunista com a partit nacional i independent—. La crítica contra Stalin era considerada per tothom una crítica inadmissible a l’única potència efectivament amiga de la causa republicana espanyola i de la Catalunya antifeixista. No respectar aquest tabú costaria molt car al POUM, el partit d’Andreu Nin, i sobretot a ell mateix.

En aquest context i quan la desfeta republicana era inevitable, Rovira i Virgili féu l’ineludible viatge a l’URSS el novembre de 1938, un viatge, com tots els de la mateixa classe, perfectament dirigit pels guies oficials per a oferir la millor cara del règim i de la societat soviètica, sense possibilitat d’entrar en contacte amb la societat real fora del programa fixat. Rovira va escriure una crònica de la visita a la revista Meridià i al diari del seu partit, La Humanitat.

La crònica anà sortint fins al 14 de gener de 1939, quan només mancaven dotze dies per a la caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes.

Rovira i Virgili creia en les paraules de Stalin, que havia declarat que la Unió Soviètica era un estat multinacional que per la seva cohesió interna podia ser l’enveja de qualsevol estat nacional del món. També semblava creure en

Catalan Historical 6 (Cat).indd 202

Albert Balcells

l’efectivitat del dret constitucional de qualsevol de les tretze repúbliques soviètiques a separar-se’n quan volguessin i creia també en la manca d’imperialisme cultural rus.

«L’exemple de la URSS prova doncs», escrivia Rovira i Virgili el desembre de 1938, «que és factible de donar als Estats una unitat autèntica, resistent i duradora, sense apel·lar als procediments d’absorció i de dominació que caracteritzen l’unitarisme.»

Un aspecte que provocava l’admiració de Rovira i Virgili era la manca d’uniformitat simètrica del federalisme soviètic. A més de repúbliques, l’URSS contenia regions autònomes. Les repúbliques havien passat de les quatre inicials de 1922 a tretze abans de la guerra de 1939. No hi havia simetria uniformitzadora, cosa que havia d’agradar per força a un nacionalista català, com Rovira, tot i que la desproporció de pes entre Rússia i la resta feia que, fora de la primera, tot esdevingués perifèria secundària llevat d’Ucraïna.

Rovira i Virgili no podia negar la força del poder central de Moscou, i definia el sistema soviètic com un règim de federalisme atenuat en comparació amb els models federals nord-americà i suís. Ara bé, Rovira advertia: «En canvi, el federalisme soviètic dóna a les Repúbliques federades una llibertat que no tenen a cap altre lloc els Estats particulars de la federació, i és la de separar-se lliurement de la Unió per la voluntat de cadascuna.»39 En aquelles circumstàncies, Rovira i Virgili oblidava que l’ocupació per l’Exèrcit soviètic i el domini exclusiu del partit únic sota l’autocràcia de Stalin feien del tot inviable l’exercici d’aquest dret d’autodeterminació fins a la separació per part de les nacions que componien l’URSS. Però es considerava que si no ho feien era perquè estaven satisfetes.

Rovira i Virgili no tenia en compte els centenars de milers de víctimes de les purgues estalinistes que fins i tot afectaren molts quadres comunistes durant la Guerra Civil espanyola. En aquestes purgues perderen la vida tant l’ambaixador soviètic davant la República Espanyola, Marcel Rosenberg, com el cònsol de l’URSS a Barcelona, el popular Vladímir Antónov-Ovsèienko. Si la censura impedia la divulgació d’aquests fets, no se li haurien d’haver escapat a Rovira i Virgili, atesa la seva condició de periodista i de persona ben informada. Cal no oblidar que André Gide havia esbombat, a més, l’escàndol de les purgues estalinistes després d’haver estat un entusiasta del comunisme soviètic.

Rovira i Virgili, un cop exiliat a França i després del pacte germanosoviètic de finals d’agost de 1939, que desencadenà la invasió nazi de Polònia i la Segona Guerra Mundial, es podia expressar amb major llibertat, un cop trencada del tot l’aliança entre el que quedava d’ERC i el que quedava del PSUC. Aleshores, a finals de 1939, Rovira i Virgili acabaria de publicar a la Revista de Catalunya, que en aquell moment era editada a París, els articles que ja tenia mig escrits sobre el seu viatge a l’URSS. Ara, per descomptat, el seu punt de vista era més crític, però les continuïtats eren superiors a les diferències. La rectificació era gairebé perceptible. Deia, per exemple, que, abans d’aquell gir de

25/06/13 11:58

El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa, entre 1885 i 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 203

cent vuitanta graus de Stalin —el pacte germanosoviètic—, hi havia hagut una tendència a la democratització a l’URSS sota la consigna dels fronts populars a França i a Espanya, encara que Rovira expressava dubtes sobre la continuïtat d’aquella democratització en el moment de l’aparició dels darrers articles de la sèrie.

Rovira i Virgili moriria el 1949 a Perpinyà. No va arribar a conèixer la dissolució de l’URSS el 1991, ni la descomposició del partit estat, ni la paràlisi de l’Exèrcit soviètic per a mantenir l’Imperi. Aleshores sí que es va aplicar el dret d’autodeterminació fins a la separació, però com a conseqüència del fet que la solidesa d’aquella potència era molt menor de la que tots havien imaginat, començant pels seus mateixos enemics.40 El model soviètic no servia.

Però durant molt de temps, fins i tot després de la desestalinització, havia perviscut el miratge de la solució soviètica de la qüestió nacional entre les esquerres catalanes, com si la manca de democràcia i de llibertat política fossin compatibles amb un autèntic pacte federal entre diverses nacionalitats.41

Notes i referències [1] Amadeu Serch. L’exemple de Txecoslovàquia; la lluita per la independència, els sokols. Barcino, Barcelona 1932.

[2] Jordi Llorens i Vila. Catalanisme i moviments nacionalistes contemporanis (1885-1901). Rafael Dalmau, Barcelona 1988, col·l. «Episodis de la Història», núm. 271.

[3] Jordi Llorens i Vila. La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1992, p. 326-332.

[4] Josep Burgaya. La formació del catalanisme conservador i els models «nacionals» coetanis. Premsa catalanista i mo­ viments nacionalistes contemporanis, 1868-1901. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1999. Tesi doctoral inèdita.

[5] Els modernistes i el nacionalisme cultural (1881-1906). Prò­ leg i antologia a cura de Vicente Cacho Viu. La Magrana i Diputació de Barcelona, Barcelona 1984, col·l. «Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català», núm. 3.

[6] Enric Prat de la Riba. La Nacionalitat Catalana. Ed. a cura de Jordi Casassas Ymbert. La Magrana i Diputació de Barcelona, Barcelona 1993, col·l. «Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català», núm. 30, p. 77; Obres completes d’Enric Prat de la Riba. Edició a cura d’Albert Balcells i Josep M. Ainaud. Institut d’Estudis Catalans i Proa, Barcelona 1998-2000, 3 v.; Enric Ucelay da Cal. El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. EDHASA, Barcelona 2003.

[7] Domènec Martí i Julià. Per Catalunya. Associació Catalanista de Gràcia, Barcelona 1913; Domènec Martí i Julià. Per Catalunya i altres textos. Edició a cura de Jaume Colomer. La Magrana i Diputació de Barcelona, Barcelona 1984, col·l. «Biblioteca dels Càssics del Nacionalisme Català», núm. 9, p. 97.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 203

Manifest del partit comunista. Karl Marx i Friedric Engels.

Presentació de Jesús M. Rodés. Pròleg de Manuel Serra i Moret i Joan Comorera. Undarius, Barcelona 1976.

[9] David Martínez Fiol. El catalanisme i la Gran Guerra.

La Magrana i Diputació de Barcelona, Barcelona 1988, col·l. «Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català», núm. 21.

[10] Maximiliano Fuentes Codera. El campo de fuerzas europeo en Cataluña. Eugenio d’Ors en los primeros años de la Gran Guerra. Pagès, Lleida 2009. Cal recordar que el concepte de «guerra civil europea» seria adoptat per Ernst Nolte després de la Segona Guerra Mundial i renovat totalment per Enzo Traverso al seu llibre À feu et à sang. De la guerre civil européenne 1914-1945. Stock, París 2007.

[11] E. Cortade. Catalunya i la Gran Guerra. Rafael Dalmau, Barcelona 1969, col·l. «Episodis de la Història», núm.

125.

[12] David Martínez Fiol. Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1991.

[13] Albert Balcells. El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya del 1919 i el seu context històric.

Parlament de Catalunya, Barcelona 2010. Conté versions en anglès i en espanyol.

[14] Isidre Molas. «Federació Democràtica Nacionalista (1919-1923)». Recerques (Barcelona), núm. 14 (1983).

[15] Joan Crexell. Origen de la bandera independentista. El Llamp, Barcelona 1984.

[16] Joan Carles Ferrer Pont. Nosaltres Sols. La revolta irlandesa, 1910-1923. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2007.

[17] Al pròleg d’un fullet de 32 pàgines, escrit per Ramon Negre i Balet a començaments de 1921, Irlanda, el Batlle de Cork i Catalunya, deia Rovira i Virgili: «La gran força d’Irlanda està en la intensitat i la difusió extremes de la convicció patriòtica. L’ambient irlandès està saturat de nacionalisme radical [...] Aprenguem, doncs, de la Irlanda heroica d’avui, la lliçó del fortíssim, general i pregon patriotisme. Sense la intensificació i la difusió prèvies del sentiment nacionalista, els sacrificis, individuals o col· lectius serien estèrils.»

[18] Josep M. Roig i Rosich. La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural. Publica­ cions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1992.

[19] Francesc Cambó, que havia desaprovat l’aventura insurreccional de Macià, va escriure un paràgraf ben significatiu sobre la via irlandesa al seu assaig més famós, Per la concòrdia, escrit abans de la caiguda de Primo de Rivera, però editat després, el 1930: «Seria possible que a Cata­ lunya, en el moment de pactar-se una avinença [amb Espanya], es produís la mateixa tragèdia d’Irlanda quan el govern britànic anà, lleialment, a la solució del problema irlandès. Si vingués, per desgràcia, aquest cas, cal desitjar que Catalunya, per defensar contra els extremistes catalans la concòrdia lleialment establerta, tingués patriotes de tremp i energia com els que han salvat Irlanda dels perills que li crearen els extremistes irlandesos.» En aquest [8]

25/06/13 11:58

204 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

paràgraf, Cambó postula el seu partit, la Lliga Regionalista de Catalunya, com la força cridada a oposar-se a una hipotètica intransigència dels independentistes.

[20] Xosé M. Núñez Seixas. Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936). Afers, Catarroja 2010.

[21] Albert Balcells. «La Conferència de pau a París (1919).

Catalunya i la Societat de Nacions.» Catalunya i els tractats internacionals. Eurocongrés 2000, Barcelona 2003, p. 89-112.

[22] Ricard Faura. El complot de Prats de Molló. El Llamp, Barcelona 1991, p. 29-31.

[23] Josep Carner-Ribalta. Memòries. De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló. Viena, Barcelona 2009, p. 88-107.

[24] Giovanni C. Cattini. El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana. Ara Llibres, Barcelona 2009.

[25] Agustí Colomines. La Catalunya rebel: el procés de Francesc Macià i els protagonistes dels fets de Prats de Molló.

Símbol, Barcelona 2003.

[26] Ramon Fabregat. Macià, la seva actuació a l’estranger.

Edicions Catalanes de Mèxic i Xaloc, Mèxic 1956. Segona edició: Lletra Viva, Barcelona 1978.

[27] Josep Casals i Ramon Arrufat. Catalunya, poble dissortat. Barcelona 1933; Jaume Miravitlles. Ha traït, Macià? Barcelona 1932.

[28] El Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, després de la mort de Francesc Macià a finals de 1933, es va declarar en rebel·lia, el Sis d’Octubre de 1934, contra el Govern de la República quan hi entraren ministres de la dreta catòlica espanyola, fet que era interpretat com un perill greu per a la República, per a l’autonomia catalana i per a l’aplicació de la llei catalana de contractes de conreu que afavoria els pagesos parcers en una reforma agrària no col·lectivista. Era la primera llei social votada pel parlament català. El Tribunal de Garanties Constitucionals l’havia anul·lat en bloc. Els socialistes espanyols venien amenaçant d’aixecar-se si entrava al Govern una dreta que no havia votat la Constitució de 1931. La vaga general declarada pels socialistes fou violenta. El president Companys va capitular al cap de deu hores. El moviment va ser reprimit i comportà la suspensió de l’autonomia de Catalunya, un retrocés de la legislació social i el trauma que a Astúries s’havia produït un veritable assaig de guerra civil. La desestabilització de la República resultà molt difícil de reparar. Però no va estar ni justificat ni fou inevitable l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 contra un govern legítim republicà, després de la reactivació de la reforma agrària i del restabliment del Govern Companys i de l’autonomia catalana. Dins Esquerra Republicana de Catalunya, el partit de Lluís Companys, la responsabilitat de la revolta de 1934 i del seu fracàs es descarregà damunt la fracció d’Estat Català, de manera que la major part dels militants d’aquesta es veieren obligats a deixar ERC. En realitat, la responsabilitat política era de tot el partit i dels seus aliats. Així finalitzà la

Catalan Historical 6 (Cat).indd 204

Albert Balcells

tensió existent dins el partit majoritari català des de la seva fundació entre els qui procedien de l’autonomisme republicà i els qui venien de l’independentisme.

[29] Albert Balcells i Genís Samper. L’escoltisme català, 1911-1978. Barcanova, Barcelona 1993.

[30] Lluís Duran. Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939). Afers, Catarroja 2007.

[31] Ángel Pestaña. Trayectoria sindicalista. Pròleg d’Antonio Elorza. Tebas, Madrid 1974, p. 441-493.

[32] Pelai Pagès. Andreu Nin: su evolución política (19111937). Zero, Barcelona 1975; Andreu Nin. Socialisme i nacionalisme, 1912-1934: escrits republicans, socialistes i comunistes. A cura de Pelai Pagès. La Magrana i Diputació de Barcelona, Barcelona 1985, col·l. «Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català», núm. 11.

[33] Martí Jordà. El referent nacional del marxisme català, fi del segle xix-1924. Girona 1997.

[34] Albert Balcells. Marxismo y catalanismo 1930-1936.

Cuadernos Anagrama, Barcelona 1977.

[35] Martí Jordà. Les idees d’emancipació nacional dels partits marxistes catalans (1924-1979). Girona 2000.

[36] Albert Balcells. Rafael Campalans, socialisme català.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1985.

[37] Josep Puigsech. Nosaltres, els comunistes catalans. El PSUC i la Internacional Comunista durant la Guerra Civil. Eumo, Vic 2001.

[38] Al llibre de Rovira i Virgili Defensa de la democràcia, editat el 1930, el comunisme soviètic i el feixisme italià apareixen com els dos enemics de la democràcia liberal, l’única autèntica i vàlida per a l’autor. Fins i tot Rovira i Virgili considerava aleshores el comunisme soviètic més antiliberal que el feixisme italià. Remarcava que la democràcia no consisteix només en el govern d’acord amb la majoria, sinó també en el respecte al pluralisme, en la convivència i en la garantia eficient dels drets dels individus. «L’absolutisme majoritari és, en el fons, una dictadura», diu Rovira i Virgili. Aquest llibre, que conserva ac­ tualitat, ha estat reeditat el 2010 per Pòrtic a càrrec del Memorial Democràtic de Catalunya.

[39] Antoni Rovira i Virgili. Viatge a la URSS. Pròleg de Joaquim Molas. Edicions 62, Barcelona 1968, col·l. «Antologia Catalana», núm. 43, p. 58.

[40] Hélène Carrère d’Encausse. Le gran défi: bolcheviks et nations: 1917-1930. Flammarion, París 1987. De la mateixa autora: El triunfo de las nacionalidades: el fin del imperio soviético. Rialp, Madrid 1991.

[41] El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), format el 1969 arran d’una escissió marxistitzant del Front Nacional de Catalunya, declarava que la Unió Soviètica era una fita històrica en la formació de les nacionalitats en curs, malgrat «l’existència d’un evident imperialisme rus i d’alguns genocidis». Document d’estudi i de discussió número 1, PSAN, punt 32. Resulta significatiu aquest judici, atès que el PSAN volia distanciar-se del comunisme oficial. Sorprèn el crèdit atorgat al federalisme de l’URSS després de la invasió soviética de Txecoslovàquia el maig de 1968, una invasió

25/06/13 11:58

El catalanisme i els moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa, entre 1885 i 1939 Cat. Hist. Rev. 6, 2013 205

condemnada fins i tot per l’eurocomunisme italià, posició que va ser seguida pel comunisme espanyol. Rafael Ribó, l’any 1977, des dels rengles del PSUC, reconeixia que la major part de les tesis marxistes del fet nacional havien estat purament estratègiques i no se n’havia fet un aprofundiment dialèctic, alhora que era un tema que s’ha-

via considerat extern al moviment revolucionari, i havia estat tractat com a tal, com si els comunistes no tinguessin identitat nacional. La subordinació de l’emancipació nacional a la revolució socialista havia estat total. Pròleg a l’edició de l’assaig de Stalin, El marxismo y la cuestión nacional, Anagrama, Barcelona 1977.

Nota biogràfica Albert Balcells és membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual ha estat president, i és catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Univeristat Autònoma de Barcelona. Té la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic. El seu primer llibre va ser El sindicalisme a Barcelona, 1916-1923 (1965). És coautor i director de la Història de l’Institut d’Estudis Catalans (2003-2006). Una quarantena de títols seus figuren a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Els seus darrers llibres són Llocs de memòria dels catalans (2008), que rebé el Premi Carles Rahola de la Fundació Prudenci Bertrana; El pistolerisme. Barcelona 1917-1923 (2009); El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya del 1919 i el seu context històric (2010), i, finalment, Els Estudis Universitaris Catalans, 1903-1985. Per una Universitat Catalana (2011).

Albert Balcells dirigeix Catalan Historical Review. També és director i un dels redactors de la més recent Historia de Cataluña publicada en espanyol i a Madrid el 2006.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 205

25/06/13 11:58

Catalan Historical 6 (Cat).indd 206

25/06/13 11:58

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 207-211 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

In Memoriam

Jordi Castellanos i Vila (1946-2012)* Jordi Castellanos i Vila nasqué a Tagamanent (Vallès Oriental) l’11 de setembre de 1946 i morí a Barcelona el 19 d’octubre de 2012, afectat d’un tumor cerebral d’evolució enganyosa que se li havia manifestat el darrer dia del 2011.

Fou membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans d’ençà de 2003.

Format a la Universitat de Barcelona, en què es llicencià en Filologia Hispànica el 1970, i particularment i simultàniament als Estudis Universitaris Catalans sota el mestratge directe del doctor Joaquim Molas, Jordi Castellanos ha fet docència continuada, reconegudament honesta, generosa i eficient, el curs 1971-1972 a la Durham University i després, a partir del curs 1972-1973, a la Universitat Autònoma de Barcelona. Nominalment ja hi era el curs anterior, perquè per burlar els entrebancs el franquisme alguns contractes servien per a camuflar els de professors vetats o mal vistos.7 La Universitat Autònoma de Barcelona ha estat el centre i motor de la seva activitat intel·lectual, justificada en un programa cultural de construcció progressiva, decidida i ben armada que abasta el vessant docent, l’investigador i el d’alta divulgació de la seva obra, ben entrelligats.

L’entrevista de L’Avenç (maig de 2012) pot ser considerada una mena de recapitulació testamentària de la seva proposta, i fil conductor per al coneixement de la seva trajectòria personal, en què el compromís intel·lectual i institucional va anar lligat sempre al compromís polític i cívic amb el seu país; a un contracte personal amb el coneixement del passat, la preocupació activa pel present i la construcció del futur de Catalunya, amb la seva personalitat política, amb la seva cultura i amb la seva llengua. I així ho havia transmès als seus alumnes, un dels quals, Just Cortès, ha escrit que va comprendre a les seves classes «que la literatura no pot entendre’s deslligada del seu context històric. I que és la realitat que hi ha al defora, el no jo, allò que traspua i dóna raó de ser a l’obra literària.

«En definitiva: en aquelles classes de Novel·la catalana de 1912 a 1939 i de Novel·la de postguerra, i encara molt més i a grans dosis en les assignatures del Doctorat, vaig aprendre no sols literatura, sinó que vaig obrir els ulls al món, a la realitat veritable i, el que és més important, a tot

* Text preparat per Manuel Jorba i Jorba, membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona.

E-mail: Manuel.Jorba@uab.cat

Catalan Historical 6 (Cat).indd 207

el que a hores d’ara conforma el meu cercle d’interessos: la història autòctona, la política, la identitat nacional, la cultura i la literatura d’aquesta nostra, pobra, dissortada terra. Amb l’afegit, dit sigui de passada, que gràcies al mestratge d’en Jordi Castellanos vaig poder arribar a conèixer, també, l’existència ignota dels fantasmes que durant molt de temps han estat el meu objecte de recerca: en Lluís Capdevila, l’Amichatis, en Manuel Fontdevila, en Montero, el Paco Madrid, etc.»

Fins aquí la citació, de la qual remarco aquests autors del final, que no són als cims més alts de l’Olimp, com no hi són la majoria dels autors que constitueixen el gruix de qualsevol literatura, i que, com queda aquí palès i en contra dels antiacadèmics d’ofici, no són ni desconeguts ni obviats en els programes universitaris, ans situats on els correspon per una valoració que sempre vol ser equànime i fonamentada. Quina afició ho hi ha, massa sovint, a «descobrir» autors genials, menystinguts o ignorats, que també massa sovint no són ni genials, ni menystinguts ni ignorats (amagant que si se’n sap alguna cosa és, com reconeix els seu exalumne, gràcies a professors com Jordi Castellanos)!

La seva docència va anar lligada òbviament a l’obra publicada, extensa, sòlida i, sense deixar de ser transversal, centrada de primer en l’estudi del Modernisme i de Raimon Casellas, un autor al qual va dedicar, pel que significava en la creació literària i en la crítica literària i en l’artística del seu temps, la seva tesi de llicenciatura i la de doctorat, publicada sota el títol Raimon Casellas i el modernisme (1983), la qual rebé el premi de recerca 1984 de la Generalitat de Catalunya. Els cursos de doctorat ja els havia fet a la Universitat Autònoma de Barcelona, entre els quals un sobre la novel·la naturalista i Narcís Oller amb el professor Joaquim Molas.

D’aleshores ençà fixaria continuadament l’atenció en la novel·la i altres formes de narrativa que, com consta en algun títol concret, es relacionen amb l’estudi de «la lluita per la modernitat» al segle xix i primers decennis del xx.

Els avatars de la novel·la i de la narrativa en general, de Martí Genís i Aguilar i Narcís Oller a Pere Calders, passant per Carles Bosch de la Trinxeria, Víctor Català, Raimon Casellas o Juli Vallmitjana, per la polèmica atiada per Josep M. de Sagarra o per tota la novel·la dels anys vint i trenta, apareixen regularment al seu llarg currículum de cursos fets a la Universitat Autònoma de Barcelona (i a Girona), de ponències, de conferències i de publicacions. I un aspecte important d’aquest darrer tema, en què ha estat treballant encara més intensament els últims anys, i que havia de culminar en una Història i crítica de la novel·

25/06/13 11:58

208 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

la a Catalunya, va ser el del seu discurs d’ingrés a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, titulat Escriure amb el ritme de la sang. La represa de la novel·la catalana (1925-1929) (2005). Abans de ser-ne membre hi havia llegit i publicat un breu estudi sobre Jaume Massó i Torrents, i més recentment havia col·la­borat en l’informe per a la recerca del període 1996-2002 i hi havia incorporat la pàgina web «Imatges i paraules de Pere Calders: una invasió subtil». Encara, en un àmbit que desborda la narrativa i abasta altres gèneres, són de destacar els seus estudis sobre el que anomena «l’esfera del sagrat», a propòsit del Decadentisme, el Prerafaelitisme i el Simbolisme, i els que aborden el tema del dolor i la mort o les creences religioses. I més en concret l’obra finisecular de Verdaguer i de Gaudí, en estudis estimulats alguna vegada per la Societat Verdaguer, a la qual pentangué d’ençà de 2002.

La seva passió per la literatura (per la història de la literatura i la teoria i la crítica literàries) era visible ja als primers anys de la Gran Enciclopèdia Catalana i del Diccionari de la literatura catalana i en els dels cursos dels Estudis Universitaris Catalans i els de doctorat, és a dir, els anys d’aprenentatge i de consolidació de l’aprenentatge, en què ja va fer, marcat de prop per Joaquim Molas, estudis d’una gran qualitat per a la col·lecció «Antologia Catalana», i amb fites com la Guia de la literatura catalana (1973), que, potser inconscientment per part de molts dels possibles receptors condicionats pel tall dolós de la tradició acadèmica tot just represa i embastada abans del 1939, cobria, com diu al pròleg i ens recorda Jordi Marrugat en una conferència feta recentment a l’Anglo-Catalan Society, la necessitat de proporcionar «un instrument que serveixi d’orientació en el coneixement i en la lectura de la literatura catalana produïda entre 1900 i 1970».

Dintre la Universitat, sense oblidar la direcció, en dues etapes (1986-1989 i 1997-1999), del Departament de Filologia Catalana, ha destacat en la proposta i l’execució directora de projectes col·lectius per a la creació d’instruments de recerca, com el portal traces (base de dades de llengua i literatura catalanes creada el 1987 i molt consultada), del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània (GELCC), i de diversos projectes de recerca en literatura contemporània, centrats els darrers anys en la història dels intel·lectuals a Catalunya: «L’escriptor i la seva imatge», «per analitzar el procés de construcció de la imatge pública de l’escriptor com a representació de la intel· lectualitat a la Catalunya contemporània», i la seva projecció social; «Concepcions i discursos de la Modernitat a la literatura catalana dels segles xix i xx», «per treballar sobre el concepte de “modernitat” des de la seva aparició el segle xix i la seva evolució i diversificació posterior en la literatura catalana» a partir de l’establiment previ d’un corpus de materials, bàsicament format per articles teòrics i programàtics; i «Cultura i literatura a Catalunya 1939-1959», per «aprofundir en el coneixement de la cultura i la literatura d’exili, en el de la cultura oficial durant els primers anys de la postguerra, en el de la cultura i la li-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 208

In Memoriam

teratura públiques, en llengua castellana, i en el de la literatura en llengua catalana durant el període, des de la clandestinitat i des de la conquesta d’espais públics i de mecanismes de recuperació de la tradició literària catalana durant els anys de la immediata postguerra. Tots els projectes han donat lloc a simposis, a tesis doctorals dirigides per ell i a publicacions col·lectives com L’escriptor i la seva imatge: Contribució a la història dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània (2006); La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània (2007); Concepcions i discursos sobre la modernitat en la literatura catalana dels segles xix i xx (2010); i els darrers, Postguerra. Reinventant la tradició literària catalana (2011) i Llegir l’exili (2012), aquest de publicació ja pòstuma. Ben segur que cap d’aquests llibres no hauria arribat a bon port, o hi hauria arribat amb més dificultats, sense la seva dedicació contagiosa, o sense la seva tossuderia. Per tot això i més, foren reconeixements i estímuls més que merescuts la distinció per a la Promoció de la Recerca Universitària que li fou atorgada per la Generalitat de Catalunya per al període 2002-2006 i el Premi d’Excel· lència Investigadora pel llibre ja esmentat L’escriptor i la seva imatge. El 1998 fou Visiting Professor convidat per la British Academy de Londres, i el maig i el juny de 2011 féu una estada, per invitació, al Centre d’Études Catalanes de l’Université París Sorbonne (París IV), dins el marc de la investigació sobre «La invenció del Modernisme» finançada per la Generalitat de Catalunya.

Jordi Castellanos s’atenia al principi indefugible que és amb l’estudi rigorós i la divulgació responsable de la història literària que es pot plantar cara als processos d’aculturació o de transculturació concretats, en el nostre àmbit nacional, en l’oblit dels nostres clàssics i, en general, dels nostres generadors de cultura, i en llur substitució per referents de la literatura castellana convenientment manipulada, en la folklorització deturpadora de grans escriptors i en la magnificació de la noble i necessària literatura de consum, però també en la magnificació hiperbòlica de la subcultura.

La convicció posada en la defensa dels valors literaris sòlids, convicció arrelada en el coneixement de la història de la literatura i en la lectura crítica, àmplia i profunda pròpia de l’intel·lectual (vull dir d’aquell qui llegeix amb un llapis a la mà), li ha permès construir i defensar una aposta canònica fonamentada, i d’obviar les modes reflexes, els interessos de clan, les vanitats paternofilials i certs valors marginals esgrimits per la necessitat de dissimular unes limitacions no reconegudes per escriptors interessadament esbiaixats, que sovint arriben a tergiversar o a mal llegir la bibliografia i a menysprear el rigor acadèmic.

La preocupació per la relació de l’intel·lectual amb la seva societat, per la situació que hi té la llengua i la cultura i per la crisi de les humanitats i les conseqüències del desprestigi social i de la preterició de la literatura i de la història de la literatura en l’ensenyament desemboca en estudis d’anys enrere com el recollit al col·lectiu Història i crítica de la literatura catalana avui (1983) o com els

25/06/13 11:58

In Memoriam Cat. Hist. Rev. 6, 2013 209

més recents recollits a Literatura, vides, ciutats (1997) i a Intel·lectuals, cultura i poder. Entre el Modernisme i el Noucentisme (1998), o com Quan les torres cauen. Reflexions entorn de la crisi de les Humanitats (lliçó inaugural del curs acadèmic 2002-2003 de la Universitat Autònoma de Barcelona), així com en articles periodístics i en edicions i antologies escolars i per a tots els públics, en estudis inclosos en diccionaris o en obres generals i en exposicions com, per citar només la darrera, «Joan Maragall, la paraula il·luminada». I s’inclouen aquí iniciatives personals o col·lectives i activitats diverses no pas menors, com la participació en la creació de la revista Els Marges, de la qual ha estat redactor des del primer mo-

ment, i posteriorment i molts anys codirector, i la seva aportació a la difusió del teatre i a la seva dignificació, contribuint a crear instruments com l’Aula de Teatre de la Universitat Autònoma, o assessorant el Teatre Nacional de Catalunya (2004-2009), partint de les preocupa­ cions plantejades, el 2004, en unes jornades de debat sobre el repertori teatral català, sota el títol Una tradició dolenta, maleïda o ignorada?

Ha estat, doncs, autor, promotor i animador de moltíssimes recerques i activitats que són a la base, així ho entenem, de moltes que n’han rebut l’estímul decisiu i de moltes més que encara tindran el motor i l’impuls en els estudis i en l’exemple de conducta que ens ha deixat

Giovanni Lilliu (1914-2012)* Giovanni Lilliu, membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va néixer el 13 de març de 1914 a Barumini, prop de Càller (Sardenya). Va completar l’ensenyament secundari a l’escola salesiana Villa Sora, a Frascati, i poc després va començar els estudis a la Facultat de Lletres i Filosofia de la Universitat de Roma, on va ser deixeble d’Ugo Rellini i es va anar especialitzant en l’estudi de la paleoetnologia i l’arqueologia. S’hi va graduar el 9 de juliol de 1938, amb un treball sobre la religió primitiva de Sardenya, i va seguir els seus estudis a la Scuola di Specializzazione di Archeologia de la mateixa Facultat de Lletres i Filosofia, on es va doctorar amb una tesi sobre les esteles púniques de Sulcis el 22 de febrer de 1942. Fins al desembre de 1943 va ser ajudant voluntari a la càtedra de Paleoetnologia de l’Ateneo Romano.8 Retornat a Sardenya, va ser professor de la Facultat de Lletres i Filosofia de la Universitat de Càller, on va romandre fins a la seva jubilació l’any 1984 i on va ensenyar pa­ leoetnologia, geografia, arqueologia i història de les reli­ gions. El 1955 hi va fundar la Scuola di Specializzazione di Studi Sardi, que va dirigir durant vint anys i on va ser professor ordinari d’antiguitats sardes. També va tenir diversos càrrecs acadèmics: degà de la Facultat de Lletres, director de l’Istituto di Antichità, Archeologia e Arte, entre altres. Des del 1944 era també inspector, i després director, de la Soprintendenza alle Antichità della Sardegna, des d’on va dur a terme una intensa activitat de recerca de camp, que de fet ja havia començat uns anys abans. Entre aquests treballs cal destacar especialment l’excavació del complex nuràgic de Su Nuraxi, a Barumini, jaciment que va ser declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO l’any 2000. Tot i que la seva activitat de recerca es va cen* Text preparat per Joan Sanmartí i Greco, membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i catedràtic d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. E-mail: Sanmarti@ub.edu

Catalan Historical 6 (Cat).indd 209

trar sempre a Sardenya i en l’estudi de la civilització nuràgica —en va ser el més gran coneixedor i divulgador—, també va treballar a Mallorca, on va excavar el poblat ta­ laiòtic de Ses Païsses, a Artà, entre el 1959 i el 1963.

La seva obra escrita és molt extensa. Cal destacar-ne I nuraghi. Torri preistoriche di Sardegna (1962), Sculture della Sardegna nuragica (1966) i, sobretot, la seva gran síntesi La civiltà dei sardi dal Neolitico all’età dei nuraghi, un veritable clàssic de la literatura arqueològica, publicat el 1963, però reeditat i ampliat el 1967 i el 1988 i encara reimprès el 2003. Amb una vessant més pròxima a la història de l’art, també cal esmentar la seva Frühe Randkulturen des Mittelmeerraumes. Korsika, Sardinien, Balearen, Iberische Halbinsel, del 1967, escrita en col·laboració amb Hermanfried Schubart, i que l’any 1970 va ser publicada amb el títol Civilisations anciennes du bassin méditerranéen: Corse, Sardaigne, Baléares, les Ibères, per a la col·lecció d’Albin Michel «L’Art dans le Monde». Aquesta activitat va continuar més enllà de la seva jubilació, l’any 1984.

Així, el 1999 publicava Arte e religione della Sardegna prenuragica, i el 2002 encara va redactar una darrera síntesi de prehistòria sarda titulada La civiltà preistorica e nuragica in Sardegna. Des del 1955 va ser director de la revista Studi Sardi i des del 1983 del Bulletino Archeologico Sardo.

S’hi podrien afegir moltes altres obres i un gran nombre d’articles en revistes científiques i de divulgació, enciclopèdies, reunions científiques, etc. Els més importants han estat reunits l’any 2008 en sis volums titulats Sardegna e il Mediterraneo negli scritti di Giovanni Lilliu, a cura d’Alberto Moravetti. S’ha de lamentar tanmateix que el seu treball a Ses Païsses no fos mai objecte d’una publicació monogràfica i que només s’hagi donat a conèixer en forma d’articles a revistes diverses: «Primi scavi del villaggio talaiotico di Ses Paisses (Artà, Maiorca)», Annali della Facoltà di Lettere dell’Università di Cagliari, núm. xxvii (1959), p. 33-74; «Primi scavi del villaggio talaiotico di Ses Païsses (Artà-Maiorca)», Rivista dell’Istituto Nazionale d’Ar­

25/06/13 11:58

210 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

cheo­logia e Storia dell’Arte, núm. ix (1960), p. 5-73; «Cenno sui più recenti scavi del villaggio talaiotico di Ses Païsses ad Artà-Maiorca (Baleari)», Studi Sardi, núm. xviii (1963), p. 22-52; «Informe sobre la IV campaña de excavaciones arqueológicas en ses Paises (Artá, Mallorca) de la Misión Italiana», Noticiario Arqueológico Hispánico, núm. 1-3 (1965), p. 116-130.

Catòlic democràtic i antifeixista, a banda de la carrera professional Giovanni Lilliu també va tenir una activitat cívica i política considerable, iniciada en els seus anys d’estudiant universitari a Roma, a les files de l’Acció Catòlica i de la Federazione Universitaria Cattolica Italiana.

Un cop retornat a Càller, va militar a la Democràcia Cristiana. Això el va conduir a ocupar alguns càrrecs polítics a Sardenya (conseller regional entre el 1969 i el 1974; conseller comunal de Càller entre el 1975 i el 1980), però en l’àmbit polític ha destacat bàsicament com a pensador, amb una intensa activitat periodística, desenvolupada sobretot en l’àmbit sard, al diari La Nuova Sardegna i a Sardegna Autonomia, noticiari mensual del Consell Regional de l’illa, però també en l’italià, en publicacions de la importància d’Il Giornale d’Italia o i Il Corriere della Sera, i a escala internacional, en particular a Le Monde. Des del 1994, les seves posicions polítiques van evolucionar vers el pensament progressista de centreesquerra i l’acció sindicalista. Va ser, a més, un defensor decidit de la identitat cultural pròpia de Sardenya i de l’autonomia política de l’illa. Des de la presidència de l’Istituto Superiore Regionale Etnografico i la de la Fondazione Sardinia ha portat a terme una intensa tasca de posada en valor de la cultura, el patrimoni cultural i natural i la identitat autònoma dels sards. N’és un bon exemple la seva participació amb l’article «La Sardegna nella matrice mediterranea» a les Segones Jornades del CIEMEN (Abadia de Cuixà, 16-22 d’agost de 1977), que tenien per títol Balears-Pitiüses, Còrsega, Sardenya per les reivindicacions nacionals (Bar-

In Memoriam

celona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978, p. 5-13). De fet, en el seu escrit polític més important —el llibre La costante resistenziale sarda, de l’any 2002— desenvolupa la tesi que el tret fonamental de la història de Sardenya és la lluita mil·lenària contra l’assimilació per part dels diferents ocupants de l’illa, que n’hauria preservat uns trets peculiars d’arrels molt antigues.

La seva obra científica i cívica va obtenir un ampli reconeixement a Sardenya, a Itàlia i a escala internacional. Així, l’any 1953 va ser nomenat membre corresponent de la secció de Roma de l’Institut Arqueològic Alemany; el 1956, membre de l’Istituto di Studi Etruschi, amb seu a Florència; el 1964, membre honorífic de la Societat Arqueològica Lul· liana de Mallorca; el 1973, membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans, i el 1990 membre de l’Accademia Nazionale dei Lincei, l’acadèmia més antiga del món i màxima institució cultural italiana. El 1966 va ser nomenat commendatore al merito de la República italiana, la més alta distinció de l’Estat italià. El 2007 va rebre de la regió autònoma de Sardenya el títol honorífic de «Sardus Pater», que s’atorga, precisament des d’aquell any, a persones de qualsevol nacionalitat que s’han distingit pel seu servei a Sardenya. La seva relació acadèmica amb l’arqueologia catalana fou intensa, en particular amb el professor Miquel Tarradell, acadèmic numerari de l’IEC, i també amb Guillem Rosselló Bordoy, amb qui dirigí els treballs de Ses Païsses, i amb altres erudits mallorquins, com Llorenç Garcies. De fet, arran de la seva estada a Artà es va interessar per la llengua catalana —que comprenia perfectament— i en particular per la poesia de Costa i Llobera.

Giovanni Lilliu va morir a Càller, a casa seva, el 19 de febrer de 2012, un mes abans de fer els noranta-vuit anys.

Ha deixat un llegat intel·lectual extraordinari, tant d’ordre científic com cívic i cultural. Que descansi en pau al seu estimat poble natal de Barumini.

Manuel Mundó i Marcet (1923-2012)* El doctor Mundó (Barcelona, 1923-2012), que va morir el dia de Nadal passat, ingressà de jovenet a l’escola del monestir de Montserrat (1932), on era abat el seu oncle Antoni Maria Marcet. A Montserrat professà com a monjo i hi restà fins a l’any 1967. La formació rebuda al monestir va ser decisiva per a desvetllar la seva vocació d’investigador de l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana. Vocació que s’afermà a Roma, on estudià paleografia i diplomàtica a l’Escola Superior Vaticana (1949), es doctorà en història eclesiàstica per la Universitat Pontifícia Gregoriana (1950) i es llicencià 9

* Text preparat per Josep M. Salrach i Marés, membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i catedràtic d’Història Medieval a la Universitat Pompeu Fabra. E-mail: josep.salrach@upf.edu

Catalan Historical 6 (Cat).indd 210

en arqueologia per l’Institut Pontifici d’Arqueologia Cris­ tiana (1955). Amplià estudis a París (1950-1951) i a Munic (1954).

En aquesta primera etapa, ensenyà història eclesiàstica antiga, paleografia llatina i metodologia històrica a la Pontifícia Universitat Anselmiana de Roma (1952-1959) i també al monestir de Montserrat (1959-1965).

Havent deixat el monestir, va passar a exercir la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona (1968), on va guanyar la càtedra de Paleografia i Diplomàtica (1981).

Paral·lelament, va ser professor de l’Escola de Biblioteconomia de Barcelona (1974-1981).

Membre per oposició del cos estatal de facultatius d’arxius, biblioteques i museus, va ser arxiver de l’Arxiu Reial

25/06/13 11:58

In Memoriam Cat. Hist. Rev. 6, 2013 211

de Barcelona (l’ACA: 1969-1978), fundador i director de la Biblioteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona (1978-1983) i director de la Biblioteca de Catalunya (1987-1990).

Era membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1960), de l’Instituttet for Sammenlingnende Kulturforskning d’Oslo (1961), del Comité International de Paléographie Latine (1975), de l’Institut d’Estudis Catalans (1975), de la Société des Antiquaires de France (1980), de la Medieval Academy of America (1986) i de la Real Academia de la Historia (1992).

Estava en possessió de la Creu de Sant Jordi (2000).

En l’obra escrita del doctor Mundó, que supera àmpliament els dos-cents títols, hi ha un grup selecte de llibres, i un gran nombre d’articles publicats en revistes especialitzades de diferents països.

A finals dels anys seixanta, i això és un record personal, entre els estudiants d’història de la Universitat de Barcelona que ens especialitzàvem en història medieval circulaven notícies sobre les recerques d’un historiador sortit de Montserrat que estava familiaritzat amb l’epigrafia visigòtica i que era capaç de llegir la lletra invisible de palimpsests del segle vii i de desxifrar pissarres visigòtiques. Ens semblava extraordinari, fascinant.

Manuel Mundó era un gran historiador del monaquisme, dels orígens i l’expansió del monacat. Aquí, dins el marc europeu, se situen els seus estudis sobre antics sínodes abacials, sobre sant Benet i les seves relíquies, l’antiguitat i l’autenticitat de la regla benedictina i la figura de Cassiodor; i dins el marc hispànic, l’edició crítica de l’obra del monjo filòsof i viatger Baquiari i, en general, els estudis sobre el monaquisme visigòtic.

També era un expert en història de la Catalunya carolíngia i comtal. Ho palesen les recerques sobre la cronologia dels documents d’aquesta època, els abats de Sant Cugat del segle x, el políptic de béns i censos de Vilamajor i els escrits de l’abat i bisbe Oliba. Pels seus mèrits, l’Institut li encarregà, juntament amb Josep Maria Font i Rius, la direcció de Catalunya carolíngia, l’obra fundada per Ramon d’Abadal.

Sota la seva direcció, que exercí amb indubtable rigor, es van publicar els volums iv, v i vi d’aquesta col·lecció, dedicats als comtats d’Osona i Manresa; Girona, Besalú, Empúries i Peralada, i Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet, respectivament.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 211

Això no obstant, el més important ho portà a terme en el terreny de la codicologia, que entenia com una disciplina que transcendia l’estudi dels manuscrits com a objectes físics i s’integrava plenament en la història de la cultura. El gran coneixement de la paleografia, la Bíblia i els escrits dels Pares de l’Església li va permetre desenvolupar una tasca extraordinària d’identificació de manuscrits perduts de la Bíblia i de sacramentaris i martirologis, a través de simples retalls conservats com a cobertes de manuscrits.

També, en el pla de la recerca codicològica, se situen els estudis sobre els còdexs isidorians de Ripoll i del segle x de Sant Cugat, i sobre els manuscrits litúrgics llenguadocians d’època carolíngia.

Mereix una referència especial l’estudi de les Bíblies de Ripoll, la de la Biblioteca Nacional de París i la del Vaticà.

Entre 2002 i 2010 se’n va fer una edició facsímil en dos volums acompanyats d’un de tercer molt extens (més de quatre-centes pàgines) que conté l’estudi estilístic, històric i iconogràfic fet per Manuel Mundó. Segurament és la seva obra principal.

Encara en el pla de la codicologia, hem d’esmentar la important contribució al treball d’investigació en equip sobre el Liber iudicum popularis, la versió catalana del codi legislatiu visigòtic, de cap a l’any 1011. En els dos volums editats pel Departament de Justícia i Interior de la Generalitat de Catalunya els anys 2003 i 2008 s’observa bé l’aportació de Mundó: s’encarregà de l’estudi de l’únic manuscrit conservat sencer del Liber, dels fragments de manuscrits del mateix codi conservats, de l’estudi del jutge Bonsom que en fou l’autor i d’alguns dels textos complementaris del manuscrit.

Finalment, i com a mostra de l’extraordinària erudició i l’olfacte d’historiador de Manuel Mundó, s’ha d’esmentar el llibre sobre el santcrist d’ivori de Montserrat. Hi sosté, amb proves i arguments que no han estat desmentits, que es tracta d’una obra de joventut de Miquel Àngel.

Vist ara, des del final del camí, els coneixements d’Anscari Manuel Mundó, com se’l coneixia entre els historiadors, eren extraordinaris, i, el que és més destacable, ho portava amb modèstia, quasi diria amb humilitat. Es notava en el tracte personal, obert i cordial, i en la generositat intel·lectual. Aquest era, al nostre entendre, el mestre i amic que hem perdut.

25/06/13 11:58

Catalan Historical 6 (Cat).indd 212

25/06/13 11:58

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 6: 213-216 (2013) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN: 2013-407X http://revistes.iec.cat/chr/

Semblança dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

Dolors Bramon i Planas va néixer a Banyoles el 31 de desembre de 1943. Estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i s’especialitzà en llengües semítiques, on fou deixebla de Joan Vernet, membre de l’Institut, del qual ella ma­teixa redactà la necrològica publicada en el vol. 5 d’aquesta revista, p. 117-119 / 239-240.

Tot just llicenciada amb Premi Extraordinari (1969), fou redactora de la gran majoria d’articles sobre el món semític a la Gran enciclopèdia catalana i coordinà les col· laboracions externes dins d’aquest àmbit.

Ha obtingut dues vegades el Premi d’Assaig Joan Fuster dels Premis Octubre del País Valencià. La primera, el 1976, amb el treball col·lectiu Raons d’identitat del País Valencià (Edicions 3 i 4, 1977). La seva aportació, «Una llengua, dues llengües, tres llengües», tracta de la parla dels andalusins valencians —o sarraïns, tal com eren coneguts a l’edat mitjana—: un dialecte de l’àrab, evidentment! La seva publicació obligà a un canvi de tàctica dels qui defensaven —sense raó— que el valencià era la llengua que haurien parlat els mossàrabs i els moros del país. La segona vegada (1981), el va guanyar amb l’obra Contra moros i jueus (Edicions 3 i 4, 1981), on estudia les discriminacions sofertes per les minories religioses al regne de València. Ha estat traduïda al castellà (Península, 1986) i a l’àrab (Ministeri de Cultura d’Egipte, 2005). De fet, un dels seus camps d’estudi són encara les minories religioses a la Corona catalanoaragonesa i recentment ha pres part activa en els diversos congressos de commemoració de l’expulsió dels moriscos que s’han celebrat.

L’any 1984 defensà la seva primera tesi doctoral destinada a comparar el text àrab del geògraf andalusí al-Zuhri amb una traducció castellana del segle xiv. En paraules del doctor Vernet quan proposà Dolors Bramon com a membre corresponent d’aquest Institut, l’any 1996, «es tracta d’una obra de gran erudició i que aporta nous detalls als fins llavors coneguts sobre els mètodes utilitzats pels traductors medievals. A més, dóna a conèixer determinats episodis de la nostra vida cultural del segle xii i una sèrie de llegendes i idees etnològiques llavors en voga». Tal com Vernet mateix va concloure en el pròleg a la seva publicació (Ausa, 1991), l’autora «va resoldre amb enginy, geni i saber les dificultats de la seva recerca».

El tractat d’al-Zuhri permeté identificar, per exemple, la «rabitam de Cascall», que apareix en una escriptura de donació atorgada pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III a l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, l’any 1097, com la localitat actual de Sant Carles de la Ràpita, al Montsià. La descripció que en féu aquest escriptor àrab, que visità personalment la ràpita, fou el tema de la

Catalan Historical 6 (Cat).indd 213

ponència que Dolors Bramon presentà al congrés sobre les ràpites de 1989, que es publicà més tard (ICMA-CEROMDI, 1993). L’estudi atent dels textos dels geògrafs musulmans i el coneixement que té de la toponímia catalana, major i menor, li ha permès identificar els noms de lloc esmentats per un altre geògraf, al-Idrīsī, en el treball publicat a l’homenatge a Emilio García Gómes, titulat «Identificación de algunos topónimos de la diócesis de Tortosa citados por al-Idrisi» (el Caire, 1998), tema reprès en el seu discurs de recepció a l’Institut d’Estudis Catalans, titulat Reivindicació catalana del geògraf al-Idrīsī (2012). Alguns dels seus treballs sobre toponímia han estat recollits en el llibre editat en col·laboració amb Rosa Lluch Bramon, Mots remots. Setze estudis d’història i de toponímia catalana (Girona, Curbet, 2002).

De fet, la seva segona tesi, dirigida pel doctor Manuel Riu i defensada a la Facultat de Geografia i Història també amb Premi Extraordinari (1999), fou la resposta a un encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans: la continuació de les cròniques àrabs estudiades per J. M. Millàs i que, amb el títol De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (continuació de l’obra de J. Ma Millàs i Vallicrosa), fou coeditada per l’Institut d’Estudis Catalans i Eumo l’any 2000 i en segona edició dos anys després. Amb l’estudi de 494 nous fragments a afegir als 131 exhumats per Millàs, aquesta obra marca un abans i un després en el coneixement del passat islàmic de les terres que avui configuren Catalunya i resulta de consulta obligada per al període altmedieval català.

Ha estat també molt notable la seva tasca com a filòloga en l’estudi dels manlleus de l’àrab en les llengües hispàniques, sobretot en el català, camp en el qual col·labora amb l’Oficina d’Onomàstica i amb les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC i amb el Termcat des de l’any 2002. Pel seu treball sobre arabismes ha rebut el XXIV Premi a la Normalització Lingüística concedit per l’Ateneu Cultural de Girona (2010). En el camp de la filologia, cal destacar també el seu article «Aglutinación y deglutinación del artículo en arabismos del castellano y del catalán», publicat a Vox Romanica (1987).

La doctora Bramon ha demostrat estar especialment preparada per a l’estudi dels temes que fan referència a la història política, social i econòmica dels musulmans. Així ho palesen les seves nombroses i valuoses publicacions sobre l’islam andalusí i sobre mudèjars i moriscos. També s’ha ocupat eficientment de la història dels jueus medievals. Territorialment, la seva recerca abasta totes les terres avui de llengua catalana, llevat de l’Alguer.

Una altra vessant important de Dolors Bramon és el seu ampli treball sobre l’islam com a religió. Són molt conegu-

25/06/13 11:58

214 Cat. Hist. Rev. 6, 2013

Semblança dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

des, entre altres, les seves obres Obertura a l’islam (Fundació Joan Maragall i Cruïlla, 2001 i 2002) i Ser dona i musulmana (Cruïlla, 2007 i 2008), ambdues prologades per Antoni Matabosch i traduïdes al castellà, amb pròleg de Joan Vernet, la primera (Crítica, 2002 i 2009), i del teòleg Juan José Tamayo, la segona (Bellaterra, 2009). Cal assenyalar també el seu treball com a experta en l’islam en la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (2007) i la seva reiterada participació en actes organitzats tant per centres religiosos catòlics i musulmans com per entitats laiques.

També ha estat la directora i editora del llibre Lluís de Santàngel: un nou home, un nou món (Generalitat Valenciana, 1992), que es va fer per acompanyar l’exposició commemorativa del cinquè centenari del descobriment d’Amèrica i que tingué una versió en castellà, publicada a Sevilla el mateix any, per acompanyar la mateixa exposició traslladada a aquesta ciutat.

Des de 1987 és professora titular del Departament de Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona, i de l’Insti-

tut Superior de Ciències Religioses des de l’any 2004, i ha fet nombrosos cursos —monogràfics, d’estiu, de doctorat i de màster— sobre temes no previstos en els plans d’estudi en diverses universitats, fundacions i institucions nacionals i estrangeres. És de remarcar que la seva participació ha estat sol·licitada per totes les universitats catalanes i valencianes i per la de les Illes Balears.

Destaco, finalment, que, al marge de la seva dedicació a la universitat en els àmbits d’ensenyament i de recerca, ha pres part activa i compromesa en la vida intel·lectual dels Països Catalans.

La Secció Històrico-Arqueològica i, en general, l’Institut d’Estudis Catalans necessitaven una persona especialista en el món islàmic i per això vam pensar en Dolors Bramon per tal de cobrir una de les vacants de membres numeraris, i ja s’ha incorporat a les tasques de l’IEC.

Jordi Casassas i Ymbert va néixer el 1948 a Barcelona. Estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, on és catedràtic d’Història Contemporània i té sis trams de recerca, que és el nombre màxim que es pot aconseguir. Va començar a la Universitat de Barcelona com a professor encarregat de curs el 1974. Esdevingué professor titular el 1984 i accedí a la condició de catedràtic el 1990.

Va presentar la seva tesi doctoral el 1977 a la Universitat de Barcelona amb la màxima qualificació. Amb aquesta tesi començava una línia d’investigació que ampliaria i diversificaria en el futur, però que ja no abandonaria: l’estudi de la implicació cívica dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània, d’aquells que ell ha denominat «intel·lectuals-professionals», els civil servants d’un Estat regional català. El 1978 ja va oferir un resum de la seva tesi a la revista Recerques i el 1980 Curial va editar-la amb el títol Jaume Bofill i Mates, 1878-1933: l’adscripció social i l’evolució política.

L’any anterior havia publicat i analitzat a la prestigiosa col· lecció «Antologia Catalana» d’Edicions 62 un text cabdal de Bofill i Mates: Prat de la Riba i la cultura catalana.

El 1983, Jordi Casassas va ser un animador entusiasta d’una gran empresa, patrocinada per la Diputació de Barcelona i editada per La Magrana: la «Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català». Formà part del comitè directiu de la col·lecció, en la qual prologà i edità tres obres.

Fou qui hi va publicar més dels membres del consell directiu de la «Biblioteca». Així, tingué cura de l’edició, el 1983, de L’Altra Concòrdia i altres textos de Bofill i Mates; del llibre Una política catalana i altres escrits, del mateix autor, l’any 1986; d’un recull de textos de Francesc Cambó amb el títol El catalanisme regeneracionista (1990), i, finalment, prologà i edità La Nacionalitat Catalana d’Enric Prat de la Riba el 1992. El 1993, amb trenta-dos títols pu-

blicats per la «Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català», la Diputació de Barcelona deixà d’interessar-se per la col·lecció, que restà interrompuda. Avui continua sent una contribució cabdal a la història del pensament polític català i és de consulta obligada.

El 1986, Jordi Casassas publicà un dels seus llibres individuals més importants: L’Ateneu Barcelonès. Dels seus orígens als nostres dies. Vint anys més tard dirigiria, com a màxim especialista en el tema, una nova obra col·lectiva sobre la institució: L’Ateneu i Barcelona, un segle i mig d’acció cultural.

El 1990 apareix un llibre seu que resulta fonamental per entendre el passat del catalanisme abans dels seus primers èxits electorals: Entre Escil·la i Caribdis: el catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle xix.

Fou editat per La Magrana.

Al marge de les obres ja esmentades, el 1983 publicà a l’editorial Anthropos un recull documental sobre la dictadura de Primo de Rivera. Amb altres autors, com Josep Termes, contribuí al llibre El nacionalisme com a ideologia.

Tres anys després fou coautor amb Termes de l’obra El futur del catalanisme. Tots dos llibres foren editats per Proa.

Al llarg dels anys noranta, Jordi Casassas fou requerit per a dirigir diverses obres col·lectives com ara el volum vuitè d’Història, política, societat i cultura dels Països Catalans, una publicació d’Enciclopèdia Catalana. D’aquesta obra, en dirigí la part dedicada al període 1900-1930. Un altre llibre col·lectiu que programà i dirigí fou Els intel·lectuals i el poder a Catalunya, 1808-1975: Materials per a un assaig d’història cultural del món català contemporani. En aquesta obra, Casassas apareixia al costat de dotze autors més, a la major part dels quals els havia dirigit la tesi doctoral i que formen part de l’extens nucli que gira al seu entorn: el Grup d’Estu-

Catalan Historical 6 (Cat).indd 214

Maria Teresa Ferrer

25/06/13 11:58

Semblança dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica Cat. Hist. Rev. 6, 2013 215

dis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals, GEHCI. Aquest grup no sols organitza trobades regulars i debats, sinó que el 1998 donà lloc a l’aparició d’una revista que ja ha publicat quinze números, cada vegada més extensos, i que es diu Cercles, revista d’història cultural. L’edita la Universitat de Barcelona.

Des del 1998, Casassas ha promogut l’intercanvi i la his­ tòria comparada per mitjà de la Xarxa Mediterrània d’Història Cultural amb catorze sessions de treball celebrades fins al 2011 amb la participació d’historiadors italians, francesos i grecs. En aquests simposis, sempre referits a la globalitat de l’àrea mediterrània europea durant els segles xix i xx, s’han tractat temes com ara la confrontació entre democràcia i dictadura, la identitat nacional, les elits culturals i la modernització política, el paper de la premsa en la modernització cultural i els intel·lectuals i les dictadures, entre d’altres.

El 2001, Casassas és requerit per la Generalitat de Catalunya com a comissari i guionista de l’exposició itinerant Catalunya, terra d’acollida, que sortí de Barcelona cap a Madrid, Valladolid, Santiago de Compostel·la, Badajoz, Sevilla i Las Palmas de Gran Canaria, en un esforç per a donar una imatge positiva i no deformada de Catalunya a la resta d’Espanya i també als ciutadans del Principat. Hi és ben present l’aposta per una visió oberta del catalanisme, basada en la història recent. Relacionat amb aquest esforç, el 2006 publica el llibre Cataluña y la España plural. Discursos políticos, que recull textos del 1901 al 1991.

El 2003 apareix un altre llibre seu de gran interès, que fou resultat d’una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona de la qual Casassas va ser responsable. Ens referim a Josep Tarradellas o la reivindicació de la memòria. Aquest mateix any apareix una obra col·lectiva de gran transcendència i de la qual ell és codirector: el Diccionari d’historiografia catalana. Molt relacionat amb el treball de Jordi Casassas a l’arxiu Tarradellas de Poblet és el fet que hagi prologat l’edició d’una font de gran valor, apareguda en dos volums: Crònica de la Guerra Civil a Catalunya: Crònica diària de la Generalitat de Catalunya, editada per Dau el 2009.

Si dins la difusió exterior de la identitat catalana Casassas publicà a París l’any 2004 Le nationalisme catalan, a l’interior, l’any abans havia estat l’autor de la darrera part de l’últim volum de la Història de la Generalitat i dels seus presidents, publicada per Enciclopèdia Catalana.

Catalan Historical 6 (Cat).indd 215

El 2004, Casassas rep el Premi Ramon Trias Fargas pel seu llibre El temps de la nació. Estudis sobre el problema de les identitats.

Cal remarcar que Jordi Casassas no sols és un investigador infatigable i un promotor d’obres col·lectives, sinó que també té dots eminents per a la gestió acadèmica. Entre el anys 1999 i 2005, amb dos mandats consecutius, va dirigir el Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Amb tacte i eficàcia donà resposta als problemes que es plantejaven en un departament tan extens i heterogeni com aquell.

Cal fer esment dels darrers llibres de Jordi Casassas.

Amb Francisco Gracia i Josep M. Fullola escrigué la part dedicada a la restauració vuitcentista de la Universitat de Barcelona fins al 1931, dins el llibre de l’exposició La Universitat de Barcelona. Libertas perfundet omnia luce, que tingué lloc el 2008. L’any següent sortí a la llum un altre dels llibres col·lectius promoguts per ell: Les identitats a la Catalunya contemporània. I finalment l’editorial Afers publicà el mateix any el seu llibre individual potser més ric en idees originals, una obra que és a la vegada fruit de la recerca d’arxiu i de la síntesi interpretativa: La Fàbrica de les Idees: política i cultura a la Catalunya del segle xx. És una obra de maduresa en la qual Casassas exerceix no sols d’historiador, sinó d’intel·lectual compromès amb els problemes de la seva societat per sobre de partidismes i prejudicis i preocupat pel futur del seu país.

Seria inacabable esmentar tots els capítols de llibres, articles científics i ponències de congressos de Jordi Casassas.

Però no voldríem oblidar dos llibres, alhora de recerca i síntesi, que no formen part de les seves línies predominants d’investigació i que donen idea de la seva capacitat per abor­ dar els temes més diversos: La Companyia Transatlàntica (1987), escrit amb Santiago Riera i Tuèbols, i la Història de la Federació Catalana de Caixes d’Estalvi (2008), de la qual és autor únic.

Pel que fa a l’IEC, convé recordar que Jordi Casassas ha participat en activitats rellevants de l’Institut. Així, fou un dels redactors del primer report de la recerca en història a Catalunya i presentà sengles ponències al simposi sobre «Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània» (2001) i al dedicat a «Història de la historiografia catalana» (2003).

També acaba de col·laborar en la Història de la Generalitat de Catalunya, editada per l’Institut.

Albert Balcells

25/06/13 11:58

Catalan Historical 6 (Cat).indd 216

25/06/13 11:58

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents Number 6

2013

Albert Balcells

7

Gemma Hernández, and Mauro S. Hernández

11

Rock art of the Mediterranean basin on the Iberian Peninsula. From El Cogul to Kyoto

Paul Freedman

33

Peasant Servitude in Mediaeval Catalonia

Montserrat Pagès

45

Romanesque mural painting in Catalonia

Javier Antón Pelayo

61

The Enlightenment in Catalonia

Josep M. Domingo

73

The Jocs Florals in Contemporary Catalan Literature

Albert Balcells

85

Catalanism and national emancipation movements in the rest of Europe between 1885 and 1939

Foreword

In Memoriam

111

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

115

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2012

121

Catalan Version

Catalan Historical Review Number 6 / 2013

2013

105

Catalan Historical Review

Catalan Historical Review

Institut

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Cob Catalan Historical 6.indd 1

6

d’Estudis Catalans

Barcelona • Catalonia

20/06/13 10:38