CHR_19 by Institut d'Estudis Catalans

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents

Number 19

2026

Foreword

Alfons Fíguls i Alonso

Neolithic exploitation of Cardona salt and the role it played in the trade network between 4200 and 3300 BCE

Sergi Grau Torras

The Cathars and Catalonia: Overview of a dissident Christianity

Anna Riera Mora

Catalan neoclassical sculpture

Carles Sudrià

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

Magí Sunyer Molné

The novelist Narcís Oller: Romantic, realist and modernist

In Memoriam

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

105

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2025

111

Catalan Version

Catalan Historical Review Number 19 / 2026

2026

Albert Balcells

Catalan Historical Review

Institut

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Cob-Catalan Historical Review_19.indd 1

d’Estudis Catalans

Barcelona • Catalonia

06/10/2026 13:08:15

Catalan Historical Review

Catalan Historical Review Number 19 / 2026

Free online access via https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Aims and scope The Catalan Historical Review, the international journal of the Historical-Archaeological Section of the Institut d’Estudis Catalans (IEC), aims to enable the current state of knowledge about the history of the Catalan-speaking lands − Catalonia, the Valencian Land, the Balearic Islands, and other lands related to them − to be known throughout the world. It will achieve this by publishing articles of synthesis dealing with ongoing research into major topics of political, social, economic, legal, literary and artistic history of all periods, from the most ancient to the most recent, on the basis of the literature published in recent years. Copyright Submission of a manuscript to the Catalan Historical Review implies: that the work described has not been published before, including publication on the World Wide Web (except in the form of an abstract or as part of a published lecture, review, or thesis); that it is not under consideration for publication elsewhere; that all co-authors have agreed to its publication. The corresponding author signs for and accepts responsibility for releasing this material and will act on behalf of any and all co-authors regarding the editorial review and publication processes. If an article is accepted for publication in the Catalan Historical Review, the authors (or other copyright holder) must transfer to the journal the copyright, which covers the non-exclusive right to reproduce and distribute the article, including reprints, translations, photographic reproductions, microform, electronic form (offline, online) or any other reproductions of a similar nature. Nevertheless, all articles in the Catalan Historical Review will be available on the internet to any reader at no cost. The journal allows users to freely download, copy, print, distribute, search, and link to the full text of any article, provided the authorship and source of the published article is cited. The copyright owner’s consent does not include copying for new works or resale. In such cases, the specific written permission of the Catalan Historical Review must first be obtained. This work is subject, unless the contrary is indicated in the text or in the graphic material, to an Attribution − Non Commercial − Non-Derivative

Cob-Catalan Historical Review_19.indd 2

Works 3.0 Spain (by-nc-nd) Creative Commons License, the full text of which can be consulted at https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/. You are free to share, copy, distribute and transmit the work provided that the author is credited and re-use of the material is restricted to noncomercial purposes only and that no derivative works are created from the original material.

Disclaimer While the contents of this journal are believed to be true and accurate at the date of its publication, neither the authors and the editors nor the publisher can accept any legal responsibility for any errors or omissions that may be made. The publisher makes no guarantee, expressed or implied, with respect to material contained herein. Subscription information ISSN print edition: 2013-407X ISSN electronic edition: 2013-4088 Legal Deposit: B-14914-2009

E-prints of the articles may be published before distribution of the printed journal. Authors must be aware that, after electronic publication, they cannot withdraw an article or change its content. Any corrections have to be made in an Erratum, which will be hyperlinked to the article. Editorial Office Alfons Tiñena, Journal Manager Josep M. Palau, Assistant Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 629 Fax: +34 932 701 180 E-mail: cathistorical@iec.cat Editorial support Mary Black, Catalan-English translation. Cover illustration

1 issue will appear in 2026. The annual subscription fee (including handling charges) is 40.00 € (VAT not included). Subscription orders should be sent to: Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 636 Fax: +34 932 701 180 E-mail: publicacions@iec.cat Cancellations must be received by 30 September to take effect at the end of the same year. Change of address: allow six weeks for all changes to become effective. All communications should include both old and new addresses (with postal codes) and should be accompanied by a mailing label from a recent issue. Electronic edition An electronic edition of this journal is available at <https://revistes.iec.cat/index.php/CHR>

Replica of the locomotive La Mataró, currently preserved at the Railway Museum of Catalonia in Vilanova i la Geltrú. The Mataró locomotive, popularly known as La Mataró, was the first steam locomotive to operate in the territory of the Iberian Peninsula, specifically running the inaugural journey of the Barcelona–Mataró railway line on October 28, 1848.

GUIDELINES FOR AUTHORS General information Authors are requested to register and submit manuscripts to the journal directly through the journal’s web site. The author is asked to upload the item, and provide associated metadata or indexing information to facilitate online searching and for the journal’s own use. The author may also accompany the manuscript with supplementary files in the form of data sets, research instruments, or source texts that will enrich it while contributing to more open and robust forms of research and scholarship. The author can track the article through the editorial process — and participate in the copy-editing and proofreading of articles accepted for publication — by logging in with the username and password provided. Manuscripts should be prepared in accordance with the journal’s accepted practice, form, and content; they should be checked carefully to avoid the need for corrections in proof. The author should mark where figures and tables are to be inserted. The author vouches that the work has not been published elsewhere and that the manuscript has not been submitted to another journal. A system of double-blind review is to be adopted, which helps editors and the editorial board to make decisions on manuscripts submitted and the same time gives authors an opportunity to improve their work. Format of manuscript Contributions should not exceed 30 printed pages, including tables, maps and figures. Manuscripts (including references, tables, etc.) should be 1½ spaced in standard A4 format. The first page of the manuscript should contain only the following: 1. Title of the article, containing keywords pertaining to the subject matter. No abbreviations should be used in the title. 2. Names (including forenames) of the author and institutional affiliation. 3. An abstract not exceeding 200 words, summarizing the manuscript’s argument and major contribution. 4. Full name and postal address of the author to whom all correspondence is to be sent. Phone, fax, and email address should be included to speed up communication. 5. A list of abbreviations or acronyms used in the article, if they are not explained in the text. 6. A maximum of five keywords. Notes and bibliography Notes in the manuscript should be in the form of footnotes. (Articles published in the Catalan Historical Review appear with endnotes). Footnote numbers may be placed in the text in superscript after the punctuation marks. References and notes in the footer should match the following models: (a) Books: Eugene Genovese. Roll, Jordan, Roll: The World the Slaves Made. Vintage Books, New York 1976. (b) Articles: Kenneth Ledford. “German Lawyers and the State in the Weimar Republic”. Law and History Review, 13 (1995), pp. 317-349.

If the pagination of a periodical is continuous throughout the year, it is not necessary to give the number or season, only the volume and year. Articles that have appeared in electronic journals may be cited, provided access is unrestricted and the URL or DOI is supplied. (c) Chapters in edited books (citation of pages as for articles): Thomas Klug. “Employers’ Strategies in the Detroit Labor Market, 1900-1929” in On the Line: Essays in the History of Auto Work. Ed. Nelson Lichtenstein and Stephen Meyer. University of Illinois Press, Urbana 1989, pp. 41-72. Tables, maps and figures, including photographs Tables, maps and figures must be numbered consecutively in the text with Arabic numerals and submitted separately at the end of the article. Tables may be edited to permit more compact typesetting. The publisher reserves the right to reduce or enlarge figures and tables. The acceptance of colour illustrations is at the publisher’s discretion. Proofs Proofs will be submitted to the author for the correction of printer’s errors. It is essential that author return the corrected proofs as quickly as possible with minimum alterations. Proofreading is the responsibility of the author. Only typesetting errors should be corrected at this stage. The corrected proofs must be returned by the date requested. Biographical details Each author should provide a short biography (maximum 300 words). It should include details of the autor’s affiliation and research activities. Authors are recommended to have the manuscript thoroughly checked and corrected before submission. The editors warmly appreciate the co-operation of authors in preparing papers in a manner that will facilitate the work of editing and publication. For further information, please contact the Editorial Office. Copyright and responsibilities The intellectual property of the articles belongs to the respective authors. At the time of submitting the articles to Catalan Historical Review, authors accept the following terms: — Authors assign to the Institut d’Estudis Catalans the rights of reproduction, public communication (including communication through social networks) and distribution of the articles submitted for publication to Catalan Historical Review, in any form and medium, including digital platforms. The Publications Committee reserves the right to accept or refuse submitted articles and the right to make any editorial changes it deems appropriate. If the suggested changes are accepted by authors, they should resubmit the article with such changes. — Authors answer to the Institut d’Estudis Catalans for the authorship and originality of submitted articles. In other words, authors assure that submitted articles do not contain fragments of works by other authors or fragments

of their own previously published works; that the content of articles is original, and that the copyright of third parties is not infringed upon. Authors accept this responsibility and undertake to hold harmless the Institut d’Estudis Catalans for any loss or damage resulting from non-compliance with this obligation. Furthermore, they should include a statement in articles submitted to the journal regarding their responsibility for the content of the articles. — Authors are responsible for obtaining permission for the reproduction of all graphic material included in articles, and they should moreover ensure that images, videos, etc., have been created with the consent of the individuals appearing in them, and that material belonging to third parties is clearly identified and acknowledged as such within the text. Likewise, authors should provide the respective consents and authorisations to the Institut d’Estudis Catalans when submitting articles. — The Institut d’Estudis Catalans is exempt from any liability arising from the possible infringement of intellectual property rights by authors. In all cases, it undertakes to publish corrections, clarifications, retractions and apologies, if necessary. — Unless otherwise stated in the text or in the graphic material, the contents published in the journal are subject to an Attribution - NonCommercial - NoDerivs 3.0 Spain (by-nc-nd) license from Creative Commons, the full text of which may be consulted at https://creativecom mons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.en. Therefore, the general public is authorised to reproduce, distribute and communicate articles as long as their authorship and publishing entity are acknowledged, and no commercial use is made of them nor derivative work produced from them. — The journal is not responsible for the ideas and opinions expressed by the authors of published articles. Protection of personal data The Institut d’Estudis Catalans (IEC) fulfils the provisions of the General Data Protection Regulation of the European Union (Regulation 2016/679 dated 27 April 2016). In compliance with this regulation, you are hereby informed that by accepting the rules of publication, the authors hereby authorise that their personal data (full name, contact information and affiliation) may be published with the corresponding volume of the Catalan Historical Review. These data will be incorporated into a processing for which the IEC is responsible with the purpose of managing this publication. The authors’ data will only be used to manage the publication of Catalan Historical Review and will not be given to third parties, nor shall transfers be made to third countries or international organisations. Once Catalan Historical Review has been published, these data will be conserved as part of the historical record of authors. The authors may exercise their rights of access, rectification, erasure, objection, restriction of processing and portability by addressing the Institut d’Estudis Catalans in writing (Carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona, Spain) or by sending an email to the address dades.personals@ iec.cat, stating the name of the publication.

INDEXED IN DIALNET · DOAJ · ERIH PLUS · IBZ Online · InDICEs-CSIC · ISOC · LATINDEX · RACO · REDIB · REGESTA IMPERII · SCOPUS

06/10/2026 13:08:15

Catalan Historical Review Number 19 / 2026

Institut d’Estudis Catalans

Catalan Historical Review-19.indb 1

Barcelona • Catalonia

08/10/2026 15:02:54

Catalan Historical Review Free online access via https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Aims and scope The Catalan Historical Review, the international journal of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans (IEC), aims to enable the current state of knowledge about the history of the Catalan-speaking lands − Catalonia, the Valencian Land, the Balearic Islands, and other lands related to them − to be known throughout the world. It will achieve this by publishing articles of synthesis dealing with ongoing research into major topics of political, social, economic, legal, literary and artistic history of all periods, from the most ancient to the most recent, on the basis of the literature published in recent years. Copyright Submission of a manuscript to the Catalan Historical Review implies: that the work described has not been published before, including publication on the World Wide Web (except in the form of an abstract or as part of a published lecture, review, or thesis); that it is not under consideration for publication elsewhere; that all co-authors have agreed to its publication. The corresponding author signs for and accepts responsibility for releasing this material and will act on behalf of any and all co-authors regarding the editorial review and publication processes. If an article is accepted for publication in the Catalan Historical Review, the authors (or other copyright holder) must transfer to the journal the copyright, which covers the non-exclusive right to reproduce and distribute the article, including reprints, translations, photographic reproductions, microform, electronic form (offline, online) or any other reproductions of a similar nature. Nevertheless, all articles in the Catalan Historical Review will be available on the internet to any reader at no cost. The journal allows users to freely download, copy, print, distribute, search, and link to the full text of any article, provided the authorship and source of the published article is cited. The copyright owner’s consent does not include copying for new works or resale. In such cases, the specific written permission of the Catalan Historical Review must first be obtained. This work is subject, unless the contrary is indicated in the text or in the graphic material, to an Attribution − Non Commercial − Non-Derivative Works 3.0 Spain (by-nc-nd) Creative Commons License, the full text of which can be consulted at https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/.

Catalan Historical Review-19.indb 2

You are free to share, copy, distribute and transmit the work provided that the author is credited and re-use of the material is restricted to noncomercial purposes only and that no derivative works are created from the original material.

Editorial Office Alfons Tiñena, Journal Manager Josep M. Palau, Assistant Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 E-08001 Barcelona, Catalonia, EU Tel. +34 932 701 629 Fax: +34 932 701 180 E-mail: cathistorical@iec.cat Editorial support Mary Black, Catalan-English translation. Cover illustration

Electronic edition An electronic edition of this journal is available at <https://revistes.iec.cat/index.php/CHR> E-prints of the articles may be published before distribution of the printed journal. Authors must be aware that, after electronic publication, they cannot withdraw an article or change its content. Any corrections have to be made in an Erratum, which will be hyperlinked to the article.

08/10/2026 15:02:54

Catalan Historical Review Number 19 / 2026

EDITOR-IN-CHIEF* Albert Balcells, Institut d’Estudis Catalans

ASSOCIATE EDITORS* Francesc Fontbona, Institut d’Estudis Catalans Josep Guitart, Universitat Autònoma de Barcelona Tomàs de Montagut, Universitat Pompeu Fabra Ramon Pinyol, Universitat de Vic Antoni Simon, Universitat Autònoma de Barcelona

ADVISORY BOARD* Teresa Abelló, Universitat de Barcelona Josep Amengual, Universidad de Deusto Ferran Arasa, Universitat de València Montserrat Bacardí, Universitat Autòmoma de Barcelona Ignasi J. Baiges, Universitat de Barcelona Carme Barceló, Universitat de València Xavier Barral, Institut d’Estudis Catalans Bonaventura Bassegoda, Universitat Autònoma de Barcelona Maria Carme Belarte, Institut Català d’Arqueologia Clàssica Ernest Belenguer, Universitat de Barcelona Vicenç Beltran, Institut d’Estudis Catalans Joan Bosch, Universitat de Girona Thomas N. Bisson, Harvard University Dolors Bramon, Institut d’Estudis Catalans Josep Capdeferro, Universitat Pompeu Fabra Marià Carbonell, Universitat Autònoma de Barcelona Daniel Casals, Societat Catalana de Llengua i Literatura Rossend Casanova, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics

Jordi Casassas, Universitat de Barcelona Rafael Cornudella, Universitat Autònoma de Barcelona Dominique de Courcelles, Centre National de la Recherche Scientifique Eulàlia Duran, Institut d’Estudis Catalans Romà Escalas, Institut d’Estudis Catalans Vicent Josep Escartí, Universitat de València Georges Fabre, Université de Pau Gaspar Feliu, Universitat de Barcelona Paul Freedman, Yale University Roger Friedlein, Ruhr-Universität Bochum Antoni Furió, Universitat de València Enric Gallén, Universitat de Barcelona Francisco M. Gimeno, Universitat de València Carme Gràcia, Universitat de València Josep Maria Gregori, Universitat Autònoma de Barcelona Christian Guilleré, Université de Savoie Enric Guinot, Universitat de València Albert G. Hauf, Institut d’Estudis Catalans Nikolas Jaspert, Ruhr-Universität Bochum Manuel Jorba, Universitat Autònoma de Barcelona Miljenko Jurković, Sveučilište u Zagrebu Immaculada Lorés, Universitat de Lleida Vicenza Lucherini, Università di Napoli Henry de Lumley, Musée National d’Histoire Naturelle de Paris Tomàs Martínez, Universitat Jaume I Joan Mas, Universitat de les Illes Balears Marc Mayer, Universitat de Barcelona Concepció Mir, Universitat de Lleida Miquel Molist, Universitat Autònoma de Barcelona

Josep Maria Nolla, Universitat de Girona Veronica Orazi, Università di Torino Antoni Pladevall, Institut d’Estudis Catalans Olivier Poisson, Université de Paris Patrici Pojada, Universitat de Perpinyà Damià Pons, Universitat de les Illes Balears Paul Preston, London School of Economics and Political Science Marta Prevosti, Universitat de Barcelona Enric Pujol, Universitat Autònoma de Barcelona Joan Ramon, Universitat d’Alacant Antoni Riera, Universitat de Barcelona Patrizio Rigobon, Università Ca’ Foscari Venècia Rafael Roca, Universitat de València Emili Ros-Fàbregas, Societat Catalana de Musicologia Albert Rossich, Universitat de Girona Flocel Sabaté, Universitat de Lleida Roser Salicrú, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona Josep Maria Salrach, Institut d’Estudis Catalans Carles Santacana, Universitat de Barcelona Anna Sawicka, Uniwersytet Jagiellonski, Kraków Meritxell Simó, Universitat de Barcelona Jaume Sobrequés, Societat Catalana d’Estudis Històrics Narcís Soler, Universitat de Girona Paolo Sommella, Università «La Sapienza» di Roma Joaquim Tremoleda, Universitat Autònoma de Barcelona Eliseu Trenc, Université de Reims Joan Valero, Amics de l’Art Romànic Eduard Vallès, Museu Nacional d’Art de Catalunya Caterina Valriu, Universitat de les Illes Balears Jill R. Webster, University of Toronto Michel Zimmermann, Université de Versailles-Saint-Quentin-en-Yvelines

* Members of the History-Archaeology Section and Presidents of the Institut d’Estudis Catalans’ Affiliated Societies

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review-19.indb 3

08/10/2026 15:02:54

Catalan Historical Review-19.indb 4

08/10/2026 15:02:54

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents Number 19

2026

Albert Balcells

Foreword

Alfons Fíguls i Alonso

Neolithic exploitation of Cardona salt and the role it played in the trade network between 4200 and 3300 BCE

Sergi Grau Torras

The Cathars and Catalonia: Overview of a dissident Christianity

Anna Riera Mora

Catalan neoclassical sculpture

Carles Sudrià

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

Magí Sunyer Molné

The novelist Narcís Oller: Romantic, realist and modernist

In Memoriam

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

105

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2025

111

Catalan Version

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review-19.indb 5

08/10/2026 15:02:54

Catalan Historical Review-19.indb 6

08/10/2026 15:02:54

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 7-8 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Foreword

Issue 19 of the Catalan Historical Review is carrying on the journal’s founding mission of sharing the historiography of the Catalan Lands in all periods and aspects of human activity with the English-speaking world abroad. This is why it contains current reports on a broad range of topics. The journal is open to proposed contributions that fit these features and might spark the most interest in scholars abroad, the main readership of the articles in this annual publication. However, given the current abundance of studies published on a wide range of topics, the Catalan Historical Review is also useful for local readers. We have maintained the original version in Catalan and the English translations to uphold one of the Institut d’Estudis Catalans’ founding missions: to conduct scholarship in Catalan as a sign of our culture’s normalisation. The paper version of this journal is sent free of charge to 254 libraries around the world, 179 of which are at universities; all 74 universities that teach Catalan receive it. It is also sent to 22 national libraries, five libraries at academies, two museums and six Catalanophile associations. These institutions’ shelves bear witness to the international outreach of Catalan historical studies in recent years. The Catalan Historical Review is indexed in ERIH PLUS, DIALNET and DOAJ, as stated on the last page of the journal. There are more electronic consultations than paper copies, but we do believe it is essential to keep the printed version. This international outreach of the historiography of the Catalan-speaking countries contributes to their collective identity and is of keen interest to comparative history researchers in many different topics. The Catalan Historical Review also provides a list of the titles of historical articles and books published during the year by all Institut d’Estudis Catalans sections and affiliates, as well as biographical sketches of new members of the IEC’s HistoryArchaeology Section, who comprise an extensive editorial committee. It also publishes obituaries of the members who have passed during the year. We are pleased to say that we already have the contents of issue 20 planned, which will be a milestone that confirms the Catalan Historical Review’s considerable staying power and solidity. The first article in this year’s issue examines the importance of salt in the expansion of Neolithic exchanges in the future Catalonia, centred in Cardona. The interest of this topic is unquestionable, given the importance of salt not only in conserving food and caring for livestock but also as an instrument of exchange. Surface salt mining in Cardona began in around 4,200 BCE. The second topic addressed in this issue is the Cathar religious dissidence in Catalonia in the late twelfth and early thirteenth centuries. The Cathars extended from the

Catalan Historical Review-19.indb 7

Pyrenees to the mouth of the Ebro River, although there was also a small community of Waldensians in Barcelona. There were fewer Cathars here than in neighbouring Occitanie, and just like their northern neighbours they were also wiped out by persecution. Although he was against the Cathar dissidence that the pope condemned, King Peter II of Aragon and Catalonia had to come to the aid of his allies and vassals in southern France to counter the onrush of Simon de Montafort’s French Crusaders. Peter was defeated and killed in the Battle of Muret in September 1213, which also put an end to the Catalan-Aragonese influence north of the Pyrenees. Another article in this issue examines Catalan neoclassical sculpture. It reached Catalonia via the Catalan pensionaries sent to Rome by the Junta de Comerç (Board of Trade) and the school of the Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, which was created in the Llotja de Mar in the eighteenth century. Serenity, the moral uprightness of the figures and mythological and historical themes from the ancient Greco-Roman world are the hallmarks of a style whose leading Catalan practitioners were Damià Campeny and Antoni Solà, who were on par with the best European neoclassical sculptors between the late eighteenth and early nineteenth centuries. Another important topic examined in this issue is the role that the formation of a modern local financial system and the construction of railways with local capital—as opposed to the foreign capital used to build them in the rest of Spain—played in Catalonia’s industrialisation in the nineteenth century. Railways were essential in the development of the regional and peninsular market, while they also mobilised Catalan savings. They went through many ups and downs, as explained in detail in this article, ending with local banks’ loss of the privilege to issue paper currency in favour of the Banco de España in 1874 and foreign companies’ acquisition of the main railway lines in Catalonia in the late nineteenth century. The image chosen for the cover of this issue is a locomotive, a reproduction from the first railway in Catalonia and Spain that joined Barcelona and Mataró in 1848. It is currently housed in the Railway Museum of Vilanova i la Geltrú. The writer who did the most to usher in the modern Catalan-language novel in the last quarter of the nineteenth century was Narcís Oller. Oller was in touch with Benito Pérez Galdós, who futilely encouraged him to write in Spanish, and Émile Zola, who translated and wrote the prologue to the 1882 Oller novel La papallona (Le Papillon). As the last article in this issue reports, Narcís Oller began his career towards the end of romanticism, adopted realism and even a kind of naturalism and

08/10/2026 15:02:55

8 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

ultimately fit within modernity. He was known internationally and was also the translator of novels by authors like Tolstoy from other languages into Catalan. Oller’s most famous novel, La febre d’or, is based on Barcelona’s stock market boom and the subsequent plummet in share values between 1880 and 1881. This is the backdrop of the fortune and ruin of the main character, a nouveau riche from a modest background. Director Gonzalo Herralde made this book into a film starring Fernando Guillén in 1993. Oller’s memoirs, which were published in 1962, are a useful source for the history of Catalan literature, as is

Catalan Historical Review-19.indb 8

the Narcís Oller document collection conserved at the Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona and his papers, which are deposited at the Biblioteca de Catalunya. This issue concludes with a list of the history publications issued by the Institut d’Estudis Catalans, along with the section that pays tribute to our colleagues that have passed away and biographical sketches of the new members joining the History-Archaeology Section. Albert Balcells Editor

08/10/2026 15:02:55

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 9-24 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.229 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Neolithic exploitation of Cardona salt and the role it played in the trade network between 4200 and 3300 BCE 1 Alfons Fíguls i Alonso *

Institut de Recerques envers la Cultura (IREC) Received 27 December 2024 · Accepted 10 July 2025

Abstract This article analyses the importance of the Vall Salina de Cardona [Cardona Salt Valley] during the Consolidated Middle Neolithic (4200-3300 BCE) as a key site in understanding the economic and social dynamics of the Neolithic communities in inland Catalonia. The study combines an analysis of mining tools (axes, hammers, wedges, pestles) with experimental practices and the use of cartographic and statistical tools to understand how the salt was mined and how this activity conditioned the settlement and organisation of the region. It reveals that the salt was surface-mined using simple yet efficient techniques, and that no single community exercised exclusive control over it but instead it was controlled jointly with the nearby settlements. The Vall Salina was not only a mining hub but also a nucleus of trade and the redistribution of goods, facilitating the circulation of prestige materials and semi-finished goods. This specialisation fostered the advent of regional and supraregional trade networks and was crucial in providing access to exotic and prestige goods, which in turn reinforced social hierarchisation. Finally, the article concludes that the management and mining of Cardona salt played a central role in the economic, social and symbolic development of the Neolithic communities, making it a paradigmatic example of how a natural resource can structure and transform a society. Keywords: Group of Cist Graves or Solsonian Graves, Consolidated Middle Neolithic, salt, Vall Salina de Cardona, Cardona Salt Valley.

Introduction In 1936, V. Gordon Childe coined the concept of the ‘Neolithic Revolution’2 to describe the shift from a predationbased economy (hunters and gatherers) to a productive economy (crop and livestock farming). This shift, which started in the Near East in around 8300 BCE,3 profoundly changed the social, economic and cultural structures of human societies. As Jean Guilaine asserts, these changes are the foundation of our society;4 that is, the Neolithic ushered in a new era for humanity. However, this transition was neither quick nor uniform but a gradual process that lasted millennia5 and required new mental and behavioural conditions to redefine the communities’ relationship with their environs.6 During this period, new ideological manifestations appeared, associated with the need to establish symbolic systems to replace the ones that suited hunter-gatherer societies.7 Food production was associated with social structures, giving rise to hierarchical societies where con* Contact address: Institut de Recerques envers la Cultura (IREC). Parc Cultural de la Muntanya de Sal Carretera de la Mina, 08261 Cardona. Email: alfons.figuls@ireccardona.cat

Catalan Historical Review-19.indb 9

trol over crop and livestock farming techniques was related to the acquisition of power, that is, management of biotic resources.8 In parallel, new needs developed, both primary (like tool creation) and secondary (prestige goods), which further reinforced social differences. The changes that originated in the Near East extended first to neighbouring regions like Cyprus, Crete and Greece.9 The spread to Catalonia was slow and took almost three millennia.10 This delay can be explained by diffusion based on migratory movements,11 where the communities moved not only people but also seeds, domesticated animals, technical knowledge and new social and mental structures.12 The origin of the Neolithic in Catalonia happened gradually, beginning in the coastal and precoastal areas and spreading towards the Pyrenees and the inland plains.13 That is, the territory was not heavily occupied. This system was fully consolidated, both economically and socially, by around 4500 BCE. It is very important to note the particularity of this region 6500 years ago, with three distinct groups14 identified, distinguished by their funerary practices, their economic organisation and the ecosystems they exploited. All three are characterised by the consolidation of a farming economy and the mining

08/10/2026 15:02:55

10 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

of natural resources for both subsistence and manufacturing and personal decoration. The resources exploited include metamorphic rocks for polished tools,15 variscite16 and seashells for ornaments.17 They were part of distribution networks of exogenous materials like jadeite, omphacite, cinerite from Réquista, slate, calcic amphibolite, nephrite and obsidian.18 This study of the Vall Salina de Cardona spans the timeframe of 4200 to 3300 BCE and enables us to explore key aspects like the control, mining and distribution of an extremely valuable strategic resource: salt.

Why is there salt on the surface in Cardona? To understand the settlement of the Catalan Central Depression in the Consolidated Middle Neolithic, it is essential to first analyse the presence of salt in Cardona and the reasons this resource is found on the surface. The Vall Salina de Cardona, located in the centre of Catalonia, is a unique landscape in the northeastern Iberian Peninsula. Measuring 1.3 km², it is located in the Cardona anticline, which extends from southwest to northeast at an altitude that ranges from 391 m to 533 metres. The Salt Mountain is the highest point (Figure 1). This area is bounded by the castle and urban nucleus of Cardona to the north, the Salt Mountain to the south, Bolsegura to the west and the former course of the Cardener River to the east. The saline outcrops formed during geological processes that started in the Lower Cretacean and intensified in the Upper Cretacean, when much of Catalonia was submerged underwater. As the African Plate moved northward 85 million years ago, part of the Tethys Ocean closed, leading to the formation of the Pyrenees 50 million years ago. By the end of the Eocene (37 mya), the basin had turned into an endorheic sea that started to evaporate. As the brine from the seawater concentrated, salts began to precipitate, forming deposits of rock salt (halite), sylvite and carnallite in the Ebro River Valley.19 The fluidity of chlorides gave rise to halokinesis phenomena, creating the Vall Salina’s diapiric nature. According to Jackson and Hudec,20 this diapir is around 300 m tall over an anticline that is 1,900 m tall and 7,000 m wide. The diapiric phenomenon was documented as early as the second century BCE by Cato the Censor, who referred to the Salt Mountain with the famous expression: ‘[…] quantum altres, tantum adscrescit’.21 The landscape of the Vall Salina is the outcome of thousands of years of erosion, a process that has accelerated in the past century due to human activity. The Salt Mountain, initially a stream head,22 has been shaped by the solubility of its materials, which fostered the formation of cavities and dolines (locally called ‘bòfies’) when they collapse. This area is the home to eighteen types of halophytic plants, making it a unique ecosystem.23

Catalan Historical Review-19.indb 10

Alfons Fíguls i Alonso

Methodology and objectives The starting point is the study of the salt mine in the Vall Salina de Cardona, a key site that helps us to understand how this resource was exploited from 4200 to 3300 BCE. After this local analysis, the perspective is broadened to investigate how salt influenced the communities from this period by conditioning their economic and social dynamics and territorial organisation. This approach not only highlights the Vall Salina’s importance as a productive centre but also reveals the crucial role played by salt as an element that structured the development of the Neolithic communities in the region. As mentioned above, the Vall Salina is a site subject to constant transformations and alterations due to both natural factors and human interventions, which makes it much more complicated to study and interpret. We currently do not have a definitive timeline of the site, which means that we have to turn to alternative methods to try to determine when halite began to be mined. To do so, direct data on mining (capital goods) have been studied alongside indirect indicators following the methodology proposed by Olivier Weller.24 The analysis has included a study of the means of production used in the mining activity, while also examining the demographic impact on the region, identified via the population distribution between 5600 and 3300 BCE. Regarding the mining tools, the methodology used focuses on studying their structural features in order to assess their efficiency and productive capacity. This analysis combines a technical perspective—which includes workforce, tools and processes used to mine salt—with a functional perspective, which explores the value added during mining and fashioning to facilitate the exchange of goods. This has been complemented with experimental practices in the Vall Salina and comparisons with the polished stone axes documented in Hallstatt (Austria). The study was performed using the equipment in the IREC Laboratory, such as binocular and trinocular stereomicroscopes, an industrial digital microscope and specific lighting systems.25 A spatial dimension was included in the study by analysing the geographical location of the sites and their relationship with the communities that exploited this resource.26 To perform this analysis, cartographic information was developed and managed using different versions of the QGis programme, with all the maps specifically georeferenced for the project. The statistical analysis was performed with the Past 4.02 programme.27 The objectives of this study are to analyse and understand the different factors that shaped the Group of Cist Graves or Solsonian Graves (4200-3300 BCE).28 The goal is to further explore the strategic role that the Vall Salina de Cardona played during the Consolidated Middle Neolithic. Based on a study of this site, our aim is to understand how the management and mining of salt, an extremely symbolically and economically valuable resource,

08/10/2026 15:02:55

Neolithic exploitation of Cardona salt and the role it played in the trade network between 4200 and 3300 BCE

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 11

Figure 1: (a) Location of the Vall Salina. (b) Halite outcrop. (c) Sylvite outcrop which shows the effects of rain, giving it the appearance of having micro-channels and sharp peaks, like a serrated saw. (d) Former surface salt mine (tall or trenc). (e) The Salt Mountain. (f) Overview of the Vall Salina. In the centre is Sant Onofre hill, which divides the Vall Nord del Salí [Northern Salt Valley] and the Serra de la Sal [Salt Mountain]. (g) Bòfia Gran, the largest doline in the Vall Salina. Map and photographs: Alfons Fíguls.

influenced the social structures and trade dynamics among communities. This resource also enables us to analyse the territorial control and relations of reciprocity and hierarchisation which emerged based on salt use and distribution. The study further aims to research the territorial coexistence of the Group of Cist (Solsonian) Graves and the Group of Pit (Vallesian) Graves,29 stressing the mechanisms of cultural interaction and the delimitation of spac-

Catalan Historical Review-19.indb 11

es that reflect the complex social and symbolic frontiers during this period. In parallel, it examines the Neolithisation process of the Catalan Central Depression, which was marked by regional colonisation from the Pyrenees towards the inland regions. Therefore, this research is designed with the goal of understanding not only the economic and social dynamics of the Consolidated Middle Neolithic in Catalonia but also the interaction between the human communities and

08/10/2026 15:02:56

12 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Alfons Fíguls i Alonso

their environs, with the Vall Salina as a paradigmatic example from this historical period.

Results Settlement and the start of mining Cardona salt The distribution of Old Neolithic sites from 5600 to 4400 BCE and Middle Early Neolithic sites from 4400 to 4200 BCE shows a somewhat depopulated inland Catalonia. However, according to genetic data,30 a north-to-south colonisation process began in 4200 BCE and came to occupy much of the Catalan Central Depression, especially around the Solsonès county and extending towards the Figuerassa mountains (Pyrenees foothills in the Berguedà), the course of the Llobregat River, the precoastal mountains and Pyrenees foothills in the Pallars Sobirà (Figure 2). Initially, there was an important change in the location of the habitats, which occupied a region in the middle and upper mountains from 4400-4200 BCE,31 but when they moved southward they came to occupy areas with a gentler slope where the characteristic ecosystem of these Consolidated Middle Neolithic communities (4200-3300 BCE) supplied the natural resources needed for their subsistence. The territorial organisation centred around two main poles of attraction: the Segre River basin, with a notable concentration of fluvial terraces rich in metamorphic pebbles, and the Cardener River basin, with settlements around the saline outcrops on the surface of the Vall Salina de Cardona. The demographic impact was virtually non-existent between 5600 BCE and 4200 BCE, which is interpreted as a lack of interest in systematically mining the salt. However, there was a shift in this pattern after 4200 BCE, when there was a keen interest in mining Cardona’s halite. An algorithm of the area of influence of the Vall Salina de Cardona has been created, taking the distance of one day’s walk, or 25 km, as the radius. Within this algorithm, we have four absolute dates from the Group of Cist Graves or Solsonian Graves and one from the Group of Pit Graves or Vallesian Graves (Ca l’Oliaire). There is a range from 5080 ± 80 BP in Ca l’Oliaire, which is located 24.3 km away, to 3895 ± 45 BP in Palà de Coma 2, which is located 4.64 km away. The case of Ca l’Oliaire is quite important because lactate and salt residues have been documented in ceramic vessels there.32 We can interpret the data on the colonisation of the region, the absolute dates and especially the information from Ca l’Oliaire as showing that the Vall Salina began to be mined in early periods of the Group of Cist Graves or Solsonian Graves, starting in 4200 BCE. This mining has continued virtually without interruption until today, as evidenced by the archaeological digs conducted in 2007 and 2008.

Catalan Historical Review-19.indb 12

Figure 2: Evolution of the settlement of Catalonia from 5600 to 3300 BCE. The algorithm shows the area of influence within one day’s walk away from the Vall Salina. Until 4200 BCE, there was no clear occupation of the inland region or distribution around the Vall Salina. Maps: Alfons Fíguls.

08/10/2026 15:02:57

Neolithic exploitation of Cardona salt and the role it played in the trade network between 4200 and 3300 BCE

Vall Salina mining during the Consolidated Middle Neolithic (4200-3300 BCE) With a sample of 275 objects documented in the Vall Salina, the relative frequencies of each category are: 123 tools (44.73%), seventeen objects from the distal zone (6.18%), eight objects from the distal and medial zone (2.91%), fifteen objects from the medial zone (5.45%), 22 objects from the medial and proximal zone (8.0%), 39 objects from the proximal zone (14.18%), 19 semi-finished goods (6.91%), fifteen natural resources (5.45%) and seventeen undetermined objects (6.18%). Five types of mining tools have been documented: 1. The majority of the Neolithic mining tools documented correspond to polished stone axes (Figure 3a). They are extraction tools with handles to be used with direct percussion. They are not specialised tools and were repurposed; that is, the stone axes designed for everyday cutting activities were given a new use: they were used to cut salt in Cardona because they were effective and efficient for cutting. The following have been found in the active zone: a. Lentil-shaped fractures that can cover a considerable part of the polished carving surface. b. A large rupture covering around two-thirds of the piece or even the entire piece. This is the outcome of the reactive force caused by stonecutting. It is a clean break, flat or slightly convex, running parallel to the crosswise axis, with half-round sides at an obtuse angle. c. Active surfaces with the addition of different fractures that end up forming a single one. The breakage is not clean; it is concave and ends in an acute angle to be inserted under the upper breakage (ladder shape). d. Block fractures in different shapes, which may be concentrated on either side. e. Chipping has been documented on salt mining fronts (talls or trencs33), the outcome of the percussion work on the halite. 2. Large mining hammers (Figure 3b) with a large striking front that struck the salt violently. They are large mining tools which worked via direct percussion. The following have been found in the active zone: a. Lentil-shaped fractures that may cover a considerable part of the polished carved surface. b. A large rupture covering one-third of a piece. 3. Wedges made from polished stone axes (Figure 3c). There were extraction and transformation tools that worked via indirect percussion. As extraction tools, their purpose was to separate the halite sheets from the intercalated salt and saponite layers. As transformation tools, they were able to cut the extracted blocks, modify them and make them easier to transport.34 They show traces of use in the active zone and at the heel. In the cut, the effects of indirect percussion can be seen via irregular, lentil-shaped fractures

Catalan Historical Review-19.indb 13

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 13

and entire surfaces that are heavily damaged. At the distal end, the effects of direct percussion by the percussors damaging the heel can be observed. 4. Pestles (Figure 3d). They are tools used to transform the salt which show alterations caused by repetitive percussion that left fairly homogeneous and harmonious micro-pitting in the active zone. They may be primary tools and unused axes which were repurposed as pestles. 5. Different stone percussors used to strike the wedges directly. They have concavities resulting from direct percussion or fairly homogeneous and harmonious micro-pitting in the active zone. All the extraction mining tools show visible signs of use by the naked eye, the outcome of repetitively striking these tools on halite outcrops to gradually wear down the salt mineral to obtain a block of it. The microscopic analysis revealed that the cutting of the mining tools is thick and tends to exhibit rounded deformations and many fractures without any pattern resulting from the work with the tools and their mineralogical composition, structural formation or material fatigue.35 All these tools have been documented in saline outcrops, former quarries located in the salt zone (Figure 4). Also in the Vall Salina, on the north slope in the Fangassos plain, axes that show traces of having struck a soft material, such as wood, have been documented. These axes are related to activities that were complementary to salt mining, aimed at building supports and/or ladders to reach the outcrops. In the archaeological digs, neither galleries nor wells prior to 1903, the start of underground mining, have been documented, so the salt valley was surface-mined because the mineral was exposed. This kind of mining does not require extensive technical knowledge like other salt mines documented, such as Duzdagi,36 Hallstatt,37 St Thomas,38 Camp Verde39 and Truquico.40 That is, complex means were not needed to reach the mineral. Different experimental procedures have been performed associated with the detection (with the goal of validating methods of identifying the presence of halite near the surface), extraction (to assess the efficacy of the mining tools), modification (to check the efficacy of transformation tools), transport and preservation of salt blocks.41 The experimental archaeology activities resulted in a terrace model (called talls or trencs). This system is fairly simple yet highly effective, and there is historical proof that it lasted until well into the past century with very few variations.42 This system consisted of removing the sediment covering the salt, which varied in thickness from just a few centimetres to around nine metres. Once the ground was cleared, the salt was mined using terraces. These experiments included the participation of children as workers, because according to Gordon Childe, children were economically useful in these productive economies, unlike in hunter-gatherer societies.43 The ex-

08/10/2026 15:02:57

14 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Alfons Fíguls i Alonso

Figure 3: Mining tools. (a) Repurposed axe. (b) Mining hammers. (c) Stone axes used as wedges. (d) Mortar handles. Photographs: Alfons Fíguls.

Catalan Historical Review-19.indb 14

08/10/2026 15:02:59

Neolithic exploitation of Cardona salt and the role it played in the trade network between 4200 and 3300 BCE

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 15

Figure 4: Heatmap. Map made with QGis with shapefile and MET raster data from the Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Data and map: Alfons Fíguls.

perimental practices have shown the feasibility of production carried out with capital goods made of stone. There is no evidence of any fortification or any points controlling access to the valley during the Consolidated Middle Neolithic, or of communities that had exclusive control over the salt mining from the valley itself. This leads us to interpret that salt mining was communal, that the communities located within one day’s walk from the Vall Salina outcrops were the ones who benefited from this natural resource, and that they were able to use the valley as a redistribution centre. This is confirmed by the significant presence of pestles within a 25-km radius, that is, one day’s walk. Traces of the use of these pestles are related to a repetitive percussion activity that left microimpacts on the active area due to salt-related work, such as the standardisation or grinding of the raw blocks mined in the valley. The Vall Salina was not just a mining centre but also became a marketplace. The presence of materials like nephrite fragments from a primary outcrop, calcic amphibolite pebbles with slots meant to be carved and create picks, as well as semi-finished goods like axe handles, reinforce the fact that the valley’s function went beyond salt mining.

Catalan Historical Review-19.indb 15

This space functioned as a redistribution centre for the communities that mined the halite of Cardona. This management model significantly lowered the costs associated with the exchange of exogenous goods. Assuming that salt mining was a communal activity, the communities located within one day’s walk away from the outcrops benefited from this resource and transformed the valley into a logistics hub. In this sense, the presence of prestige materials and semi-finished goods indicates that the Vall Salina may have played a key role as a centralised exchange point. Comparison of the mining tools in the Vall Salina with those from Hallstatt To gain a better understanding of the Vall Salina in terms of salt mining via stone tools, a comparative exercise with Neolithic mining in Hallstatt (Upper Austria, Austria) and Cardona was performed. There are substantial differences between the mining systems in Hallstatt and Cardona. Hallstatt had a fairly complex mining system because the salt does not lie on the surface as it does in Cardona. Miners had to seek the salt at a certain depth, which required much more complex technical knowledge than in the Vall Salina, which

08/10/2026 15:03:00

16 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

was a surface mining operation because the halite is exposed on the surface. Regarding the stone tools in Hallstatt, there are tools for mineral extraction and others that are complementary to mining activity (to build ladders and/or mining structures). The morphology of the tools is completely different, with the exception of three pieces which somewhat resemble the axes in Cardona (in terms of both morphology and size), whose traces of use indicate that they were used on a relatively soft material, like wood (complementary tools for mining). The mining tools show severe deterioration in the proximal zone (asymmetrical) and a tendency towards rounding, with chips of different sizes and somewhat irregular shapes that affect up to half the piece. The striking edge or active zone shows a uniformly compacted surface as a result of the force of impacts. The usage traces at both sites are quite similar in terms of both the mining tools and the tools used for complementary woodworking activities. The mining tools show clear usage marks that are visible to the naked eye, resulting from repeated percussion on highly compact, hard salt, which gradually eroded the salt mineral until it was block-shaped. At 20x magnification, the cuts from the mining tools appear thick and tend towards rounded deformations and multiple fractures as the result of continuous work. In contrast, the stone axes not used for mining show a thick cut on the distal end and clean, irregular chips, perpendicular marks and a rather harmonious cutting tendency. Origin of the raw materials of the polished stone industry in the Vall Salina The study of the raw materials used to make the tools documented provides extremely important qualitative data, as it allows us to discern whether they are endogenous or exogenous goods and to determine the social cost associated with both the communities that exploited the natural resources and the ones that used them as productive capital goods. The polished stone industry in the Vall Salina is dominated by metamorphic rocks (91%), with a lower presence of sedimentary (7%) and igneous (2%) rocks.44 Several kinds of sedimentary rocks have been identified, like limestone, sandstone and calcarenite, while the metamorphic rocks include hornfels, schist, amphibolite, quartzite and other less frequent types. The igneous rocks are represented by subvolcanic rock, granite, microgranite and others.45 Regarding their provenance, while the sedimentary rocks may originate locally within the Catalan Central Depression, there are no outcrops of metapelitic and igneous rocks in this region. The latter are found in regions like the pre-coastal and coastal mountain ranges (such as Collserola or Montseny), the Axial Pyrenees, the Guilleries Massif and the Prades Mountains, or as pebbles in rivers running down from the Pyrenees.46

Catalan Historical Review-19.indb 16

Alfons Fíguls i Alonso

The analysis of 24 thin sections (measuring 30 µm) of pieces from the Vall Salina and other areas associated with the Group of Cist or Solsonian Graves (like Collserola and the Segre River) has confirmed that all the tools studied were crafted with metapelitic rock, a kind of very fine-grained metamorphic rock of sedimentary origin. This suggests that the Segre River terraces were a possible source for the raw materials of the axes—either finished or semi-finished—used by these communities.47 The influence of salt on the Neolithic communities of Catalonia The communities from the Group of Cist Graves or Solsonian Graves exploited two complementary economic resources: the metamorphic rocks of the Segre River and the halite from Cardona.48 Salt mining led to specialisation in these Neolithic communities in inland Catalonia. The communities located around the Segre River terraces focused on producing polished stone axes meant for both everyday tasks and mining activities. Meantime, the communities living near the Vall Salina focused on mining the Cardona salt (Figure 5). In the late eighteenth century, David Ricardo came up with the concept of comparative advantage; that is, a community specialises in producing a given good when the social cost of producing it is lower than other communities’ social cost of producing the same good.49 In this case, the communities living within one day’s walk away from the Vall Salina clearly specialised in salt mining, while the communities living within one day’s walk away from the Segre River terraces specialised in workshops manufacturing polished stone industry. This salt fostered major regional and supraregional exchanges of economic goods. Axes were an essential capital good for the mining activities in the Vall Salina which could be acquired through salt’s utility value. This substance played a twofold role: first, it was a practical resource for meeting human needs, as shown by the Ca l’Oliaire site; secondly, it possessed intrinsic value as a unit of exchange. This latter feature allowed the communities in the Group of Cist Graves or Solsonian Graves to access prestige goods from middle to long distances away, including variscite necklace beads, jadeite axes, omphacite axes, eclogite axes, calcic amphibolite axes, nephrite axes (actinolite/tremolite), nephrite blocks, Flysch slate axes, cinerite axes from the Réquistanais Mountains in Aveyron, red coral beads, seashells for personal ornamentation and Bédoulien flint from Vaucluse.50 This exchange was possible thanks to the specialisation of the communities in the Group of Cist Graves, who used this dual-purpose resource to acquire prestige goods from redistribution centres located to the north in Andorra and to the south in El Vallès (Bòbila Madurell) (Figure 6). The presence of these prestige and ornamental goods leads to the conjecture that they were part of the way social relations were expressed and symbolised.51 This social

08/10/2026 15:03:00

Neolithic exploitation of Cardona salt and the role it played in the trade network between 4200 and 3300 BCE

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 17

Figure 5: Area of influence (5 km, SET) from the Segre River and the Valira River, area of influence (25 km) from the Segre River and the Valira River. Hubs of sites from the Group of Cist Graves or Solsonian Graves with regard to the Vall Salina. Area of influence one day’s walk from the Vall Salina and the intersection with the Segre River. Map: Alfons Fíguls.

need was met, when the goods were not available, by social exchange;52 that is, each of the elements had a symbolic value, circulated within certain boundaries and was not accessible to all communities.53 And precisely the fact that they were not accessible to everyone leads us to imagine non-egalitarian communities,54 in which only certain members had access to these goods. For example, variscite and polished stone axes made of exogenous materials like eclogite are only found in funerary deposits in certain cists, but not in all of them. And the only unique good from this region capable of attracting these prestige goods is salt, which played an extremely important role in the economic and social development of the Solsonian communities. Another aspect that reveals the spatial distribution of the Group of Cist Graves and the Group of Pit Graves sites is the concept of frontier, which stems from their coexistence in spaces that are adjacent to one another. This geographical coexistence poses scenarios of interaction and spatial delimitation55 which should be further explored in future studies.

Catalan Historical Review-19.indb 17

Discussion The results presented in this article provide more indepth information on key aspects of the mining and redistribution of Cardona salt, as well as the social and economic implications of this resource on the communities of Catalonia in the Consolidated Middle Neolithic. First, the colonisation of the region after 4200 BCE suggests a significant change in settlement strategies, likely motivated by the availability of natural resources like salt and metamorphic rocks. The concentration around the Vall Salina de Cardona and the terraces of the Segre River indicate a geographical organisation around specialised economic hubs. This pattern reinforces the hypothesis that salt mining served as an economic engine driving inter-regional redistribution networks. The analysis of the mining tools reveals a functional adaptation of polished stone axes, which were repurposed for mining. This demonstrates the communities’ capacity for technological innovation by optimising preexisting resources for new purposes. The traces of use observed on these tools, as well as the experimental models conducted,

08/10/2026 15:03:01

18 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Alfons Fíguls i Alonso

Figure 6: Thematic map of linear symbols representing the movements of economic goods during the Consolidated Middle Neolithic in Catalonia. Map expanded from Olivier Weller, Jean Vaquer and Alfons Fíguls. Map and composition: Alfons Fíguls.

show that surface mining in the Vall Salina did not require complex technical knowledge, which facilitated sustainable production based on human labour and simple logistics. Socioeconomically, the results point to the communal organisation of salt mining. The distribution of pestles within the radius of one day’s walk (25 km) reinforces this interpretation, as does the lack of fortifications or exclusive control over the outcrops. This shared mining model may have fostered the standardisation of salt blocks as an economic good, enhancing their added value and facilitating their circulation in regional exchange networks. The comparison with other sites, like Hallstatt, Duzdagi, St Thomas, Camp Verde and Truquico, highlights the differences in the technical complexity and organisation of mining. While Hallstatt, Duzdagi, St Thomas, Camp Verde and Truquico required underground galleries and advanced knowledge, the Vall Salina had a more accessible system, revealing the uniqueness of the Cardona model within the global context of salt. Indeed, among the six mines exploited with stone tools documented to date, only the Vall Salina is a surface mine, even though it is not the only site in the world with halite outcrops on the surface.56

Catalan Historical Review-19.indb 18

Finally, the identification of prestige goods and exogenous materials associated with the Solsonian communities suggests that salt played a key role as a unit of exchange and strategic resource in inter-regional exchange networks. The presence of materials like variscite, jadeite and red coral in settlements associated with the Vall Salina reveals this resource’s economic and symbolic impact on the configuration of social and commercial relations. This study underscores how salt mining not only met basic needs but also structured the regional, economic and social dynamics in the Consolidated Middle Neolithic, positioning the Vall Salina de Cardona as a key factor in understanding this period.

Conclusions The Vall Salina de Cardona is an extremely important archaeological and surface mining site that demonstrates that the settlement of the Pyrenees foothills and the Catalan Central Depression during the Consolidated Middle Neolithic (4200-3300 BCE) was not random but reflected a pattern associated with the use of the existing natural resources in the region. The human communities of the

08/10/2026 15:03:02

Neolithic exploitation of Cardona salt and the role it played in the trade network between 4200 and 3300 BCE

Group of Cist Graves or Solsonian Graves settled where their subsistence could be guaranteed, while also ensuring that they could exploit two complementary natural resources, salt and metamorphic rocks, that enabled them to be part of broader exchange networks. It is important to note that the inland occupation process is clearly expressed in a dynamic of colonising a depopulated region from the north southward towards the Catalan Central Depression, moving into new spaces and ensuring the effective occupation of the territory. Cardona salt, which has been mined from 4200 BCE until today, was crucial in the social and economic dynamics of the communities from the Group of Cist Graves or Solsonian Graves. Salt, which has a fundamental use value, played a key role for the elites of the Consolidated Middle Neolithic,57 who used it to acquire prestige goods and consolidate their status within exchange networks. This site enables us to analyse the transition from communal salt management during the Consolidated Middle Neolithic to control exerted by small groups of elites in the Late Neolithic, which signalled major changes in the social and economic organisation. The salt mining operation chain in the Vall Salina was spatially compartmentalised. The mining activities were conducted within the valley using polished stone tools like axes, wedges and large mining hammers to extract raw salt blocks. These blocks were then transported to the mining communities, where they were transformed using pestles—either primary tools or repurposed axes—to standardise the blocks and turn them into units ready for exchange, or to be ground for subsistence needs, thus consolidating their use in everyday life and exchange networks. The Vall Salina de Cardona perfectly illustrates the importance of salt as a natural resource within the Neolithic, a key period in the history of humanity when the huntergatherer economy was left behind in favour of a productive economy, in which new basic and secondary needs emerged that profoundly transformed the mindset and social structures.58 One example of these secondary needs documented in the same timeframe as salt mining is variscite mining in the mines of Gavà.59 This reflects how the management and use of specific resources became key factors in the social and economic organisation of the period, given that the mining and transformation of variscite only had a single economic purpose: its distribution to other communities that were lacking this prestige good. Variscite mining required incredible technical and practical knowledge in terms of both mining techniques and the organisation of the mining community, in addition to a significant investment in effort to extract the mineral and transform it into necklace beads, which added value in the transformation to yield the final good. This paradigm shift signals the time when human communities ceased depending exclusively on nature and instead tried to control its resources,60 with salt as a prime element in subsistence and an engine of economic and

Catalan Historical Review-19.indb 19

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 19

symbolic dynamics that would define the Neolithic communities from the Group of Cist Graves or Solsonian Graves. We can observe that the communities from the Group of Cist Graves or Solsonian Graves were specialised: some mined Cardona salt and others mined metamorphic rocks to obtain capital goods. Experimental practices have demonstrated that any rock with a sharp edge and a handle is effective in cutting halite strata. This meant specialising in a good that had a relatively low social cost; that is, this specialisation was offset by a circular flow that enabled these communities to meet their needs. This model corresponds to the principle of comparative advantage, which is grounded in the concept of opportunity cost,61 which in turn enables us to determine which economic activities are more efficient for each community. This enabled these communities to develop specialised economies. In short, the Vall Salina was an extraordinarily complex site, given that it combined two fundamental functions: it was simultaneously a surface mine where salt was extracted as a natural resource and a marketplace that served as an exchange and distribution point, making it a key site in both mining and the economic and social dynamics of the surrounding mining communities. The study of the productive processes associated with salt mining in the Vall Salina and the role played by salt in the Neolithic economy leads us to reflect on its multiple purposes as a food resource, prestige good and exchange value. As Godelier noted, salt gains economic and cultural value due to the collective intersubjectivity that legitimises it as an exchange good and a symbol of power and status.62 Furthermore, the Vall Salina served as a marketplace for these short-, medium- and long-distance networks. In around 4500 BCE, the Neolithic had taken root in Catalonia both economically and socially, and Catalan territory had much more extensive, widespread settlement. Several key factors can be identified that define the period between 4200 and 3300 BCE, especially with regard to the control, mining and distribution of a highly valuable resource like Cardona salt or variscite from Gavà. In summary, the economy of this period profoundly affected the way Neolithic societies thought and acted, shaping the social, cultural and geographical structures that characterised this phase of the Consolidated Middle Neolithic in Catalonia, especially around the strategic resource of Cardona salt, one of the oldest halite mines in the world.

Notes and references [1]

This article is part of the Salt Cardonensis research project conducted by the Institut de Recerques envers la Cultura (IREC) since 2018 and the Poblament i explotació salina a l’Alta Ribera Salada (El Solsonès) durant la prehistòria recent (II) project within the general framework of the Projectes quadriennals de recerca en matèria

08/10/2026 15:03:02

20 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[2]

[3]

[4] [5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

d’arqueologia i paleontologia (CLT009/22/000010) of the Generalitat de Catalunya. V. G. Childe, Los orígenes de la civilización, 2nd ed. (Fondo de Cultura Económica, 1998). The original title is Man Makes Himself (1933). In Olivier Aurenche’s opinion, the first-generation Neolithic (8300-6900 BCE) was characterised by rectangular houses, sanctuaries, statues, polished stone tools and crop and livestock farming, in contrast to domesticated plants and animals. O. Aurenche, ‘La néolithisation du Proche-Orient’, in La révolution néolithique dans le monde, ed. by Jean-Paul Demoule, Biblis, 270 (CNRS éditions, 2023), pp. 35-50. J. Guilaine, La seconde naissance de l’homme: le néolithique (Odile Jacob, 2015). O. Aurenche, ‘La néolithisation du Proche-Orient’, in La révolution néolithique dans le monde, ed. by Jean-Paul Demoule, Biblis, 270 (CNRS éditions, 2023), pp. 35-50. J. Guilaine, ‘Origines méditerranéennes: une mer domesticatrice’, in Invention des agricultures, naissance des dieux, ed. by Jean Guilaine (Hazan MuCEM, 2015), pp. 16-37. J. Cauvin, Naissance Des Divinités, Naissance de l’agriculture, 1st ed. (CNRS Éditions, 2013); J. Guilaine, ‘Origines méditerranéennes: une mer domesticatrice’, in Invention des agricultures, naissance des dieux, ed. by Jean Guilaine (Hazan MuCEM, 2015), pp. 16-37; M. Molist, ‘El ritual funerari a la prehistòria: Un exemple de la utilització de les joies’, in Les Joies de La Prehistòria, ed. by Llovera, Xavier; Granados, J.Oriol; Carreté, Josep Maria (curators), Impremta Solber, 1991), pp. 9-15. K. Mazurie de Keroualin, El origen del neolitico en Europa: Agricultores, cazadores y pastores, 1st ed. (Ariel, 2007). J. F. Gibaja Bao, J. J. Ibáñez, and M. Cubas, ‘Un largo recorrido por el Mediterráneo. Última parada, la Península Ibérica.’ Desperta Ferro Arqueol. Hist., 37, 2021, pp. 6-14; K. Mazurie de Keroualin, El origen del neolitico en Europa: Agricultores, cazadores y pastores, 1st ed. (Ariel, 2007). F. X. Oms and A. Martín, ‘Els primers pagesos i ramaders del nord-est de la Península Ibèrica: el Neolític ca. 56002300 cal BC’, in Les valls d’Andorra durant el Neolitic: Un encreuament de caminis al centre dels Pirineus, ed. by Gerard Remolins Zamora and Juan Francisco Gibaja, Monografies del MAC, 2 (Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2018). L. Cavalli-Sforza and F. Cavalli-Sforza, ‘Qui som. Història de la diversitat humana’ (Enciclopèdia Catalana, 1994). J. F. Gibaja Bao, J. J. Ibáñez, and M. Cubas, ‘Un largo recorrido por el Mediterráneo. Última parada, la Península Ibérica.’ Desperta Ferro Arqueol. Hist., 37, 2021, pp. 6-14; J. F. Gibaja Bao, J. J. Ibáñez Estévez, and M. Mozota Holgueras, El neolítico, ¿Qué sabemos de? 128 (CSIC: Catarata, 2021). F. X. Oms and A. Martín, ‘Els primers pagesos i ramaders del nord-est de la Península Ibèrica: el Neolític ca. 5600-

Catalan Historical Review-19.indb 20

Alfons Fíguls i Alonso

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

2300 cal BC’, in Les valls d’Andorra durant el Neolitic: Un encreuament de caminis al centre dels Pirineus, ed. by Gerard Remolins Zamora and Juan Francisco Gibaja, Monografies del MAC, 2 (Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2018), pp. 37-62. At the conference on the Neolithic held from 12-14 October in Solsona and Cardona, it became clear that the idea of a single group with different facets (Vallesian, Solsonian and Empordanès-Chassey) does not actually reflect the historical reality at the time. Three specific groups coexisted between 4500 and 3500 BCE. The first, the Empordanès-Chassey Group, associated with passage graves, was located in northeast Catalonia and spanned from 3900 to 3400 BCE (Aliaga et al., 2017). The second, the Vallesian Group, characterised by pit burials, occupied the coastal mountains and the precoastal depression and lasted longer, from 4500 to 3500 BCE (Oms et al., 2016a, 2016b). Finally, the Solsonian Group, which is particularly important for the purposes of this article, is associated with cist graves and was scattered around the Central Depression, the Pyrenees foothills and the Andorran Pyrenees, with a timeframe spanning from 4200 to 3300 BCE (Fíguls, 2021). This group stands out for its Cardona salt mining and a socioeconomic organisation that combined agriculture and grazing, depending on each community’s location (Fontanals, 2015). A. Fíguls, F. Grandia, and O. Weller, ‘Assaig sobre la sarxa d’intercanvis de recursos naturals, béns semielaborats i béns acabats en roques metamòrfiques i ígnies al “Solsonià”’, ed. by A. M. Borrell et al., Rubricatum, 5, 2012, pp. 223-31; A. Fíguls, F. Grandia, and O. Weller, ‘Estudi de la potencialitat del riu Segre en la cadena operativa de la indústria lítica polida del meolític mitjà’, in 3r Col·loqui d’Arqueologia d’Odèn., ed. by L. Fàbregas A (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 2013), pp. 27-34. F. Borrell and J. Bosch, ‘Las minas de variscita de Gavà (Barcelona) y las redes de circulación en el neolítico’, Rubricatum: Revista Del Museu de Gavà, Actes del Congrés Internacional Xarxes al Neolític. 5 (2012), pp. 315-22. O. Weller, A. Fíguls, and F. Grandia, ‘Première carrière de sel gemme en Europe: Le Vall Salina à Cardona Catalogne, Espagne. Technologie, minéralogie et pétrologie de l’outillage lithique’, in Actes Du Colloque International de Piatra Neamt. Roumanie, ed. by Dumitroaia G. A et al., Bibliotheca Memoriae Antiquitatis, XVII (Muzeu Piatra Neamt, 2007), pp. 115-34. A. Fíguls et al., ‘Taller manufacturer d’indústria lítica polida metamòrfica a Juberri destinada a l’abastiment i a l’intercanvi dins dels canals de distribució nord-sud’, in Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya (Collection: Monografies Del MAC, ed. by G. Remolins and J. Gibaja, 2018, pp. 291-325; J. Vaquer, J. Castany, and A. Martín, ‘Le rôle du silex bédoulien du Vaucluse dans la compréhension de la chronologie et des relations culturelles du Néolithique Moyen Solsonien’, in 3r Col·loqui d’Arqueologia d’Odèn, ed. by L. Fàbregas (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 2013), pp. 35-46.

08/10/2026 15:03:02

Neolithic exploitation of Cardona salt and the role it played in the trade network between 4200 and 3300 BCE

[19]

F. Grandia, ‘Introducció a la geologia de la formació salina de Cardona’, in 1a Trobada Internacional d’Ar queologia envers l’Explotació de la Sal a la Prehistòria i Protohistòria: Cardona, 6-8 December 2003, ed. by A. Fíguls i Alonso and O. Weller, Archaeologia cardonensis, 1 (Institut de Recerques envers la Cultura (IREC), 2007), pp. 19-24. [20] Jackson, M. P. A. and Hudec, M. R., Salt Tectonics: Principles and Practice (Cambridge University Press, 2017). [21] C. Carusi, ‘Il sale nel mondo greco (VI a.C.-III d.C.): Luoghi di produzione, circolazione commerciale, regimi di sfruttamento nel contesto del Mediterraneo antico’, Pragmateiai, 15 (Edipuglia, 2008). [22] F. Cardona and J. Viver, Sota la Sal de Cardona (Espeleo Club de Gràcia, 2002). [23] M. Vendrell, ‘Estudi florístic a l’entorn de la muntanya de sal’, in La Sal, ed. by E. Barrera and A. Serena, Monogràfics (Patronat Municipal de Museus de Cardona, 2001), pp. 101-11; M. Vendrell, ‘Secuencia pai sajística de la Vall Salina de Cardona: de la vegetación potencial a la vegetación actual. Las especies halófitas’, in Seven Millennia of Saltmaking. III Congreso Internacional de Antropología de la Sal / 3rd Internacional Congress on the Anthropology of Salt, ed. by Alberto Plata Montero, Colección Valle Salado de Añana (Pu blicaciones de la Diputación Foral de Álava, 2022), 3.1, 760-81. [24] O. Weller, ‘Los orígenes de la producción de sal: Evidencias, funciones y valor en el neolítico europeo’, Revista de Prehistòria i Antiguitat de la Mediterrania Occidental / Journal of Western Medlterranean Prehistory and Antiquity, 35.1 (2004), pp. 93-116; O. Weller, ‘Primeros elementos de una prehistoria de la sal: De España a Nueva Guinea Indonesia’, in 1a Trobada Internacional d’arqueologia envers l’explotació de la sal a la prehistòria i protohistòria. Cardona, 2003., ed. by A. Fíguls and O. Weller, Archaeologia Cardonensis, 1 (Institut de Recerques envers la Cultura (IREC), 2007), pp. 27-45; O. Weller, ‘First salt making in Europe: A global overview from Neolithic times’, in Archaeology of Salt: Approaching an Invisible Past, ed. by R. Brigand and O. Weller (Sidestone Press, 2015). [25] A Zuzi binocular stereomicroscope with a magnification range of between 7x and 40x, a Kyowa Optical trinocular stereomicroscope with a magnification range of between 7x and 40x, along with a Zuzi video camera with a circular LED lighting system, a Dino-Lite AD4113T-I2V industrial digital microscope with natural light, infrared light (~940nm) and ultraviolet light (~395nm) with a magnification range of between 20x and 200x, and an AmScope LED-6W illuminator. [26] K. C. Chang, Nuevas Perspectivas en Arqueología, 2nd ed. (Alianza Editorial, 1983); Robin Brigand and Olivier Weller, ‘Neo-Eneolithic settlement pattern and salt exploitation in Romanian Moldavia’, Journal of Archaeological Science: Reports, 17 (2018), pp. 68-78, doi: 10.1016/j.jasrep.2017.10.032; E. Gauthier et al., ‘Archae-

Catalan Historical Review-19.indb 21

[27]

[28]

[29]

[30]

[31]

[32]

[33]

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 21

dyn: dynamique spatiale des territoires de la Préhistoire au Moyen âge’, Les cahiers de la MSHE Ledoux, no. 15 (Presses Universitaires de Franche-Comté, 2022). Hammer, O., Harper, D. and Ryan, P., ‘PAST: Paleontological Statistics Software Package for Education and Data Analysis’, Palaeontologia Electronica, 4.1 (2001). In this article, the name Group of Cist Graves or Solsonian Graves is used indistinctly. However, I believe it is more appropriate to say Group of Cist Graves because this name emphasises the unique feature of these communities: their cist-shaped proto-megalithic graves. In contrast, the term ‘Solsonian’, formulated by Miquel Cura Morera in 1976, is more reductionist because it limits the reference to one specific part of a larger region where these communities settled. M. Cura-Morera, ‘El grup cultural de les cistes neolítiques del pre-Pirineu català (“El Solsonià”)’, Cypsela, 1, 1976, pp. 49-52. This case is similar to the Group of Cist Graves or Solsonian Graves. I prefer to use the Group of Pit Graves, as it highlights the unique feature of these communities: their graves. In contrast, the original name ‘Sabadellià’, proposed by Miquel Cura Morera in 1976 and later changed to ‘Vallsesià’, is too reductionist because it is limited to one part of a much broader region where these communities settled. Diego López-Onaindia et al., ‘Biological differences related to cultural variability during the Neolithic in a micro-geographical area of the Iberian Peninsula’, Archaeological and Anthropological Sciences, 10.8 (2018), pp. 1957-69, doi:10.1007/s12520-017-0515-4; Cláudia Gomes et al., ‘Paleogenetic evidence of a Pyrenean Neolithic family: Kinship, physical appearance and biogeography multidisciplinary analysis’, Journal of Archaeological Science, 123 (2020), p. 105226, doi:10.1016/j.jas.2020. 105226. P. Martínez et al., ‘El Juberrià. La primera cultura Pirinenca?’, in III Congrés Internacional d’Història dels Pirineus, ed. by A. Villaró (Centre d’Estudis Històrics i Polítics (CEHiP) Institut d’Estudis Andorrans, 2019), pp. 655-70. A. Martín et al., ‘Ca l’ Oliaire (Berga, Barcelona), un asentamiento neolítico en el umbral del IV milenio con residuos de sal y de productos lácteos’, in Actas del III Congreso del Neolítico en la Península Ibérica: Santander, 5-8 October 2003, ed. by Pablo Arias Cabal, Monografías del Instituto Internacional de Investigaciones Prehistóricas de Cantabria, 1 (presented at the Congreso del Neolítico en la Península Ibérica, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Cantabria, 2005), pp. 175-86; A. Martín et al., ‘Indicios de sal en el yacimiento neolítico de Ca l’Oliaire (Berga, Barcelona)’, in 1a Trobada Internacional d’Arqueologia envers l’Explotació de la Sal a la Prehistòria i Protohistòria: Cardona, 6-8 December 2003, ed. by A. Fíguls i Alonso and O. Weller, Archaeologia cardonensis, 1 (Institut de Recerques envers la Cultura (IREC), 2007), pp. 175-98. In the local parlance, these are known as talls or trencs.

08/10/2026 15:03:02

22 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[34]

[35]

[36]

[37]

A. Fíguls, ‘L’explotació del salí cardoní i l’influx a les comunitats del neolític mig ple establertes en la Depressió Central Catalana, Prepirineu central català i Pirineu andorrà’ (Universitat Autònoma de Barcelona, 2021) <http://hdl.handle.net/10803/671721>; A. Fíguls, ‘Das Vall Salina von Cardona (Katalonien): Abbau anhand mechanischer Methoden während der mittleren Jungsteinzeit 2 in Katalonien (4.200-3.300 v.u.Z.)’, in Tod im Salz: eine archäologische Ermittlung in Persien: Begleitbuch, Katalog und Graphic Novel, ed. by T. Stöllner, A. Aali and N. Bagherpour Kashani, Veröffentlichungen aus dem Deutschen Bergbau-Museum Bochum, No. 246 (Nünnerich-Asmus Verlag, 2020). A. Fíguls, ‘Das Vall Salina von Cardona (Katalonien): Abbau anhand mechanischer Methoden während der mittleren Jungsteinzeit 2 in Katalonien (4.200-3.300 v.u.Z.)’, in Tod im Salz: eine archäologische Ermittlung in Persien: Begleitbuch, Katalog und Graphic Novel, ed. by T. Stöllner, A. Aali and N. Bagherpour Kashani, Veröffentlichungen aus dem Deutschen Bergbau-Museum Bochum, No. 246 (Nünnerich-Asmus Verlag, 2020); A. Fíguls, ‘L’explotació del salí cardoní i l’influx a les comunitats del neolític mig ple establertes en la Depressió Central Catalana, Prepirineu central català i Pirineu andorrà’ (Universitat Autònoma de Barcelona, 2021) <http://hdl.handle.net/10803/671721>; A. Fíguls et al., ‘La primera explotación minera de la sal gema: La Vall Salina de Cardona (Cataluña, España) / The first mining exploitation of rock salt: The “Vall Salina” of Cardona (Catalonia, Spain)’, Chungara, 45.1 (2013), pp. 175-95, doi:10.4067/S0717-73562013000100009; A. Fíguls and O. Weller, ‘La minería de la sal durante el Neolítico medio en la Vall Salina de Cardona (Bages, Catalunya). Tecnología, producción, utillaje lítico y prácticas experimentales’, in Actas del IV Congreso Neolitico Peninsular, 27-30 November 2006, ed. by M. S. Hernández Pérez, J. A. Soler Díaz and J. A. López Padilla (MARQ, Diputacion Provincial de Alicante, 2008), pp. 184-92. Hamon, C., ‘Salt mining tools and techniques from Duzdaği (Nakhchivan, Azerbaijan) in the 5th to 3rd millennium B.C.’, Journal of Field Archaeology, 41.4 (2016), pp. 510-28, doi:10.1080/00934690.2016.1201615; C. Hamon, ‘Salt extraction and processing at Duzdagi (Naxcivan, Azerbaijan): Contribution of the technological analysis of the macrolithic tools’, Vall Salina E-Journal, 1, 2024; C. Marro, V. Bakhshaliyev and S. Sanz, ‘Archaeological investigations on the salt mine of Duzdaği (Nakhchivan, Azerbaïdjan)’, TÜBA-AR, 13, 2010, pp. 229-44. A. Fíguls, K. Kowarik, and H. Reschreiter, ‘Research on the use of Hallstatt’s stone axes: Study of mechanics’, in Mirrors of Salt: Proceedings of the First International Congress on the Anthropology of Salt (Archaeopress Publishing Ltd, 2023), pp. 33-45, doi:10.2307/jj.5329287.7; A. Fíguls and H. Reischreiter, ‘Neolithic in Hallstatt: A special mining place’, Vall Salina E-Journal, 1, 2024; Kingdom of Salt: 7000 Years of Hallstatt, ed. by A. Kern et al. (Published by the Natural History Museum, 2009);

Catalan Historical Review-19.indb 22

Alfons Fíguls i Alonso

[38]

[39]

[40]

[41]

Hallstatt 7000, ed. by A. Kern, Lois Lammerhuber and A. Schwab (Ed. Lammerhuber, 2010). T. Stöllner, ‘St. Thomas und Camp Verde: Steinsalzgruben der Pueblokulturen im Südwesten der USA’, in Tod im Salz: eine archäologische Ermittlung in Persien: Begleitbuch, Katalog und Graphic Novel, ed. by T. Stöllner, A. Aali and N. Bagherpour Kashani, Veröffentlichungen aus dem Deutschen Bergbau-Museum Bochum, No. 246 (Nünnerich-Asmus Verlag, 2020), pp. 89-92; T. Stöllner, ‘Prehistoric rock salt mining and the mines of St. Thomas and Camp Verde in the southwest of the USA’, Vall Salina E-Journal, 1, 2024. N. J. Chabot and T. W. Bostwick, ‘The Verde Salt Mine revisited: Sinagua salt mining and ritual burials’, Journal of Arizona Archaeology, 3.1-2 (2015), pp. 43-60; T. Stöllner, ‘St. Thomas und Camp Verde: Steinsalzgruben der Pueblokulturen im Südwesten der USA’, in Tod im Salz: eine archäologische Ermittlung in Persien: Begleitbuch, Katalog und Graphic Novel, ed. by T. Stöllner, A. Aali and N. Bagherpour Kashani, Veröffentlichungen aus dem Deutschen Bergbau-Museum Bochum, No. 246 (Nünnerich-Asmus Verlag, 2020), pp. 89-92; T. Stöllner, ‘Prehistoric rock salt mining and the mines of St. Thomas and Camp Verde in the southwest of the USA’, Vall Salina E-Journal, 1, 2024. A. M. Salas, ‘Hachas de piedra pulida y enmangadas del territorio del Neuquén’, Relaciones de la Sociedad Argentina de Antropología, 3, 1942, pp. 67-72; I. Lascaray, ‘Estudios prehistoricos en la provincia del Neuquén. Primeros hallazgos en el interior de la mina de sal “Triuquico”’, in Primer Congreso del Area Araucana Argentina, San Martín de los Andes (Neuquén), 18-24 February 1961, 2 vols (Provincia del Neuquén and Junta de Estudios Araucanos, 1963), ii; J. Fernández, ‘Cronología y tecnología de las hachas salineras de Truquico, Neuquén’, Relaciones de la Sociedad Argentina de Antropología, 14.2 (1982); Adán Hajduk et al., ‘Estado de avance de las investigaciones arqueológicas en el noroeste de la Provincia del Neuquén (departamentos Chos Malal y Minas, República Argentina) y su proyección futura’, in Arqueología de Fuego- Patagonia: levantando piedras, desenterrando huesos y develando arcanos. Sextas Jornadas de Arqueología de la Patagonia, Punta Arenas, 24-28 October 2005., ed. by F. Morello, A. Prieto and G. Bahamonde (Ediciones CEQUA, 2007), pp. 467-78; E. E. Bezerra and A. Fíguls, ‘Essay on the exploitation of “lilcochadi” in the mine of Truquico (Chos Malal, Department of Ñorquín, Province of Neuquén, Argentine Republic). Exploitation with lithic tools from the pre-Araucanian period to the Pehuenche period’, Vall Salina E-Journal, 1, 2024. A. Fíguls, ‘L’explotació del salí cardoní i l’influx a les comunitats del neolític mig ple establertes en la Depressió Central Catalana, Prepirineu central català i Pirineu andorrà’ (Universitat Autònoma de Barcelona, 2021) <http://hdl.handle.net/10803/671721>; A. Fíguls et al., ‘El método de producción minera durante el neolítico medio en la “Vall Salina” de Cardona (Cataluña, España).

08/10/2026 15:03:02

Neolithic exploitation of Cardona salt and the role it played in the trade network between 4200 and 3300 BCE

[42]

[43] [44]

[45]

[46]

[47]

[48]

Estudio del utillaje lítico y prácticas experimentales de explotación minera’, in Las salinas y la sal de interior en la historia: economía, medio ambiente y sociedad / Inland Salt Works and Salt History: Economy, Environment and Society, ed. by Nuria Morère (Dykinson, 2008), pp. 73-98; A. Fíguls and O. Weller, ‘La minería de la sal durante el neolítico medio en la Vall Salina de Cardona (Bages, Catalunya). Tecnología, producción, utillaje lítico y prácticas experimentales’, in Actas del IV Congreso Neolitico Peninsular: 27-30 November 2006, ed. by M. S. Hernández Pérez, J. A. Soler Díaz and J. A. López Padilla (MARQ, Diputacion Provincial de Alicante, 2008), pp. 184-92. A. Martínez, ‘L’activitat productora de la sal a la Cardona contemporània (segles xix-xx)’, in La Sal, ed. by E. Barrera and A. Serena (Patronat Municipal de Museus, 2001), pp. 66-75. V. G. Childe, Los orígenes de la civilización, 2nd ed. (Fondo de Cultura Económica, 1998), p. 198. A. Fíguls, ‘The Vall Salina of Cardona: An open-air salt mine and market during the Consolidated Middle Neolithic in Catalonia (4200-3300 BC)’, Vall Salina E-Journal, 1, 2024. A. Fíguls, ‘The Vall Salina of Cardona: An open-air salt mine and market during the Consolidated Middle Neolithic in Catalonia (4200-3300 BC)’, Vall Salina E-Journal, 1, 2024. Centellas Masuet, F. A., Martí i Viudes, M., and Alías, G., Guia de geologia de Collserola: amb itineraris (Consorci Parc de Collserola, 2008); R. Risch and F. Martínez, ‘Dimensiones naturales y sociales de la producción de hachas de piedra en el noreste de la Península Ibérica’, Trabajos de Prehistoria, 65.1 (2008), pp. 47-71; A. Àlvarez and X. Clop, ‘Determinación de la materia prima del utillaje minero de las minas neolíticas de Gavà Barcelona’, Rubricatum: Revista Del Museu de Gavà, 2, 1998, pp. 145-51. J. Aranda and J. Suñé, ‘Estudi petrogràfic de les eines polides del terme municipal de Cardona (Bages)’, in Prehistoric and Protohistoric Workshop. Cardona 6 December 2003, ed. by A. Fíguls A and O. Weller, Archaeologia cardonensis, 2 (Institut de Recerques envers la Cultura, 2007), pp. 119-26; A. Fíguls, F. Grandia and O. Weller, ‘Introducción al estudio de la industria lítica pulimentada del “Solsonià” (4500-3500 BC): Estudio de la materia prima y su origen. La “Vall Salina” de Cardona y la minería de la sal’, in Minerales y rocas en las sociedades de la Prehistoria, ed. by Salvador Domínguez Bella et al. (Grupo de Investigación HUM-440, Universidad de Cádiz, 2010), pp. 199-213; A. Fíguls, F. Grandia and O. Weller, ‘Estudi de la potencialitat del Riu Segre en la cadena operativa de la indústria lítica polida del Neolític mitjà’, in 3r Col·loqui d’Arqueologia d’Odèn., ed. by L. Fàbregas A (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 2013), pp. 27-34. A. Fíguls, F. Grandia, and O. Weller, ‘Estudi de la potencialitat del Riu Segre en la cadena operativa de la indústria lítica polida del Neolític mitjà’, in 3r Col·loqui

Catalan Historical Review-19.indb 23

[49]

[50]

[51] [52] [53] [54]

[55]

[56]

[57]

[58]

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 23

d’Arqueologia d’Odèn., ed. by L. Fàbregas A (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 2013), pp. 27-34. Mankiw, N.G., Rabasco, E. and Moreno Raymundo, G., Principios de economía, 6. Aufl (Ediciones Paraninfo, 2012); Francisco Mochon Morcillo, Economia teoría y política, 5th ed. (McGraw-Hill, 2005); D. Ricardo, Els principis d’economia política i tributació, 1st ed. (Edicions 62, 1984); Juan Tugores Ques, Oscar Mascarilla i Miró and Rocío Bonilla Quijada, Canvi: economia (Vicens Vives, 2005). A. Fíguls et al., ‘Taller manufacturer d’indústria lítica polida metamòrfica a Juberri destinada a l’abastiment i a l’intercanvi dins dels canals de distribució nord-sud’, in Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya (Col·lecció: Monografies Del MAC, ed. by G. Remolins and J. Gibaja, 2018, l, 291-325; O. Weller and A. Fíguls, ‘Die erste Steinsalzgewinnung Europas und der Tauschhandel als Wirtschaftlicher Dynamisierer der Mittleren Jungsteinzeit in Katalonien. Das Vall Salina von Cardona (Katalonien, Spanien)’, Archäologisches Korrespondenzblatt, 43.2 (2013), pp. 159-73; O. Weller and A. Fíguls, ‘Los intercambios a media y larga distancia y el rol de la sal en el Neolítico medio en el altiplano y prepirineo central catalán’, ed. by A. M. Borrell and others, Rubricatum, 5, 2012, pp. 201-11; Olivier Weller and Alfons Fíguls, ‘L’intercanvi com a dinamitzador econòmic del Neolític mitjà a Catalunya i la primera explotació minera de sal gemma d’Europa: La Vall Salina de Cardona (Barcelona)’, Cota Zero, 22, 2007, pp. 101-11. L. Mair, Introducción a La Antropología Social, 8th ed. (Alianza Editorial, 1986). M. Godelier, Economía, Fetichismo y Religión en las Sociedades Primitivas, 1st ed. (Siglo XXI, 2015). M. Godelier, Economía, Fetichismo y Religión en las Sociedades Primitivas, 1st ed. (Siglo XXI, 2015). The introduction refers to the fact that as the Neolithic radiated out from the Middle East, it came with new social and mental structures. Social relations play a mediating role in access to resources. K. Mazurie de Keroualin, El origen del neolitico en Europa: agricultores, cazadores y pastores, 1st ed. (Ariel, 2007). Such as the salt domes and glacial salt flats in the Zagros Mountains (Iran). M. P. A. Jackson and Michael R. Hudec, Salt Tectonics: Principles and Practice (Cambridge University Press, 2017). The spread of knowledge, control over livestock, the distribution of crop yields and the role played by prestige goods and local exchange networks show that Neolithic society was not egalitarian; that is, it is the origin of social inequalities, as noted by Dr Karoline Mazurié de Keroualin. K. Mazurie de Keroualin, El origen del neolitico en Europa: agricultores, cazadores y pastores, 1. ed (Ariel, 2007). Guilaine, ‘Origines méditerranéennes: une mer domesticatrice’; Gibaja Bao, Ibáñez Estévez and Mozota Holgueras, El neolítico; J.P. Demoule, ‘Introduction. La révo-

08/10/2026 15:03:02

24 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[59]

[60]

lution néolithique dans le monde’, in La révolution néolithique dans le monde, ed. by Jean-Paul Demoule, Biblis, 270 (CNRS éditions, 2023), pp. 9-17. F. Borrell and J. Bosch, ‘Las minas de variscita de Gavà (Barcelona) y las redes de circulación en el Neolítico’, Rubricatum: Revista Del Museu de Gavà, Actes del Congrés Internacional Xarxes al Neolític. 5 (2012), pp. 315-22. Childe, Los orígenes de la civilización; Guilaine, La seconde naissance de l’homme.

Alfons Fíguls i Alonso

[61]

[62]

Comparative advantage is a concept associated with specialisation theory coined by David Ricardo in the late nineteenth century. D. Ricardo, Els principis d’economia política i tributació, 1st ed. (Edicions 62, 1984). Maurice Godelier, La producción de grandes hombres: poder y dominación masculina entre los Baruya de Nueva Guinea, 2nd reprint (Akal, 2011); M. Godelier, Economía, Fetichismo y Religión en las Sociedades Primitivas, 1st ed. (Siglo XXI, 2015).

Biographical note Alfons Fíguls i Alonso (Cardona, 1965) is a researcher at the Institut de Recerques envers la Cultura (IREC) in Cardona and a researcher associated with the GRAMPO consolidated research group in the Department of Prehistory, Faculty of Humanities, Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). He has a PhD in Prehistorical Archaeology from the UAB. His main lines of research focus on studying the Middle Neolithic communities living in the Catalan Central Depression and the central Pyrenees foothills, as well as the exploitation of Cardona rock salt during prehistory. This is complemented by experimental archaeology projects, studies on the mechanics of the polished stone industry, spatial archaeology research and analyses of the circular flows of goods during prehistory. He has furthered the study of the stone industry in the Hallstatt Salt Mine (Austria) and the Andorran sites of Feixa del Moro, Carrer Llinàs and Camp del Colomer. He has been a member of the Scientific Committee of the Second International Congress on the Anthropology of Salt (12-16 October 2017, Los Cabos, Mexico) and the Third International Congress on the Anthropology of Salt (12-15 September 2018, Vitoria-Gasteiz, Basque Country, Spain).

Catalan Historical Review-19.indb 24

08/10/2026 15:03:02

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 25-40 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.230 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

The Cathars and Catalonia: Overview of a dissident Christianity Sergi Grau Torras *

Universitat Autònoma de Barcelona Received 26 August 2024 · Accepted 16 November 2024

Abstract This article provides a brief overview of the most salient issues of the dissident Christianity known as Catharism in Catalonia. Catharism is introduced as a Christian religion that emerged in twelfth-century European society; the most representative evidence of its beginnings in Catalonia are presented; the role of King Peter II of Aragon in the Albigensian Crusade against the Cathars is analysed; the main Catalan inquisitions are examined; the hypothesis of a possible community of Waldensians in Barcelona is set forth; and several examples of how the memory of the Cathars is used are provided. Keywords: Cathars, Waldensians, Heresy, Catalonia, Inquisition.

Introduction In recent decades, dissident Christian communities from the Middle Ages, which were lumped together under the umbrella term of Catharism, have received the attention of scholars from all over the world. This interest has sparked new historiographic understandings of their nature, their history and the context in which they appeared. A similar phenomenon has occurred in Catalonia, despite the fact that, unlike in other countries, there has never been a consolidated research group at a university that promoted or earmarked resources to studying the Cathars. The scholarly interpretation that prevails today has shifted considerably since the economist Jordi Ventura published his studies on the Cathars in the 1960s, ushering in a field that was virtually unexplored at that time.1 Since then, names like Mathias Delcor,2 Cebrià Baraut,3 Antoni Dalmau,4 Damian Smith5 and Carles Gascón— despite his repeated, obstinate insistence on attributing me with a vision of Catharism that I have never upheld6— as well as many other experts, have provided a better understanding of this movement in Catalan territory. In addition to studies, compilations have appeared that include the documentary sources on the Cathars in Catalonia that are scattered around different archives and libraries. 7 This entire historiographic renovation has examined a se* Contact address: Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filosofia. Edifici B, Carrer de la Fortuna, E-08193 Bellaterra, Cerdanyola del Vallès, Barcelona, Catalonia, EU. Tel.: +34 935811618. E-mail: sergi.grau@uab.cat

Catalan Historical Review-19.indb 25

ries of factors that can be grouped into five overarching themes in relation to Catalonia: 1) The appearance of Catharism 2) The Albigensian Crusade and King Peter II of Aragon 3) The birth of the Inquisition 4) The Waldensians (of Barcelona) 5) Uses and abuses of the memory of the Cathars The one that has attracted the most attention is the Albigensian Crusade and the Battle of Muret. This episode proved decisive in the history of Catalonia, given that King Peter II of Aragon (I of Catalonia), called Peter the Catholic, died in the famous Battle of Muret in September 1213. His death and the political circumstances at that time thwarted the policy of the counts of Barcelona and kings of Aragon in their bid to establish their dominion over southern France. Instead, when the crusade finished in 1229, this extensive territory came under the rule of the king of France. Finally, the former relinquished his dynastic rights to southern France in the Treaty of Corbeil in 1258, signed by King James I and the king of France, except for the domain of Montpellier and the viscounty of Carlat, which remained under his control. He was also allowed to keep the territories in the countship of Roussillon (which included Vallespir, the Conflent and the Capcir) and half of the Cerdagne, until they finally went to France with the 1659 Treaty of the Pyrenees. In addition to these issues, internationally there are two others of keen interest today, namely the debate on the (dualistic) nature of Catharism and historical decon-

08/10/2026 15:03:02

26 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

structivism, which has more and more defenders, with a revisionism that denies the existence of Cathar communities as organised movements (and the use of the name Catharism) and instead presents this movement as a literary construction from the treatises on theological polemics.8 We shall not address these issues despite their interest because the goal of this article is not to offer a complete literature review or weigh in on these debates but to provide an overview of the current issues regarding Catharism in Catalonia. However, first several brief considerations are in order about what Catharism was and the context in which it appeared.

The Cathars or the Good Men? A series of dissident Christian communities that appeared in western Europe in the twelfth century fall under the name of Catharism. They aimed to revive the old apostolic and preaching life through an allegorical interpretation of the Gospels via their own translations. Their referents include no trace of other heresies, either ideologically or doctrinally. The issue of the Cathars’ connection with other heresies has been the subject of debate among historians, especially after the historiography of the 1950s and 1960s accepted this interpretation. It should be borne in mind that until that time the prevailing image of Catharism was the one conveyed by the Catholic sources that argued against this dissidence, and the picture they paint reflects a historical-literary construction that includes a series of clichés that have repeatedly been reproduced (such as their connection with the Manichaeans, the Gnostics, the Paulicians and the Bogomils).9 But after the 1960s, and especially in the 1990s, a new generation of historians broke away from this representation thanks to the discovery of the first records of the Inquisition, the Cathar treatises and other documents. This new interpretation seeks the reasons why the heresies appeared within European Christianity, especially Catharism, which was characterised by harsh criticism of the Church and its distancing from Gregorian ideals, instead of being an outside or exported phenomenon which originated in eastern Europe.10 These Christian dissidents proclaimed that they were the true Church of God, with its hierarchy and rituals (the most important one was the ritual of laying on of the hands, known as consolamentum).11 The Cathars provided a new answer to the problem of evil through dualism.12 The earliest evidence from the Rhineland region (ca. 1145) is characterised by a rejection of the world and everything arising from it.13 This disdain of the world was couched in terms of dual creations, a good one made by New Testament God, and a bad one made by a foreign God, which the texts indicate they associated with a rebel angel, the devil or the Old Testament God. The problem arose when the creation of the world and matter was attributed to this foreign God, the mastermind behind a

Catalan Historical Review-19.indb 26

Sergi Grau Torras

corruptible, empty creation, which contrasted with another eternal, incorruptible and transcendental creation. This is why unlike the Catholics, who used dualism to distinguish between good and evil in the moral sense, the Cathars’ dualism had an ontological meaning, according to the vision conveyed by a Cathar treatise that was circulating in southern France in approximately 1220. It was also the interpretation accepted by the majority of Cathars.14 Over time, as a consequence of the debates with the theologians, a new and even more metaphysical proposal emerged from a Cathar master from the Italian church of Desenzano, Joan de Lugio, or a disciple of his, which put into writing a new doctrinal corpus with a dualism that contrasts two irreconcilable principles, each of which has its own creation, one good and one evil. This doctrine was partly conserved in the Llibre dels dos principis, the sole evidence of a rational effort to philosophically explain the opposition between the principle of good and the principle of evil based on biblical citations.15 Thus, one of the other main problems is what to call these dualist, dissident Christians, given that theologians tended to associate them with other dualist heresies. We should bear in mind that they called themselves Christians, and among their people they were known as the Good Christians, or the Good Men and Good Women, a more appropriate name for them than Cathars, which was used by their detractors.16 The term ‘Cathar’ comes from the Greek and means ‘pure’. In the ancient world,

Figure 1. New Testament and Cathar ritual, Lyon, Ms. P.A. 36, f. 135.

08/10/2026 15:03:03

The Cathars and Catalonia: Overview of a dissident Christianity

the term referred to a heresy described by Augustine of Hippo which was characterised by hauteur, as it did not allow second marriages out of a love of purity, and its opposition to penitence, following in the footsteps of the Novatian heresy. Therefore, they were disparagingly called Cathars.17 In the mid-twelfth century, the term was revived among a small circle in the Rhineland region to call new heretics that had appeared (those that rejected the world), while elsewhere they were given other names (depending on the region where they appeared: Albigensians, Patarines, Pifles, Weavers, Arians, etc.).18 It should be borne in mind that this term is used very seldom in the records from that period (only in a few theological treatises, several legal sources and some letters). The most widespread term among their detractors was ‘heretic’, which could sow confusion on whether we are referring to the generic category of heretic or the particular name given to the Cathars.

The appearance of Cathars in Catalonia In the traditional image of the Cathars in Catalonia, the romantic view that Catalonia was a land that welcomed the Occitan Cathars fleeing in exile from the persecutions of the Inquisition still prevails. But we should bear in mind that the origin of the Cathars in Catalonia dates from far before the Inquisition, and that this exile is questionable because we know that after the fall of Montsegur (1244), the Cathar hierarchy was housed in Sabarthès until the hierarchy headed to northern Italy.19 Therefore, Catalonia was not the land that welcomed these fleeing Cathars, but from very early on was viewed as another place for the traveling preaching of the Cathars, who always depended on their Occitan counterparts. If we examine the records of the Inquisition, which are the documents that provide the most details, we can situate the presence of Cathar communities in the first half of the thirteenth century. The testimonials of Arnau Bretós de Berga and Joan Ramon d’Albi (or Abia), conserved with copies from the seventeenth century in the Doat Collection at the Bibliothèque Nationale de France, are the main records that shed light on these Cathar communities.20 Arnau’s declaration situates the presence of the Cathars in Catalonia for the first time in the town of Berga in around 1214, and it says that in around 1224 there was a more organized community in the town of Castellbò administered by the Cathar deacon Guillem Clergue, who publicly preached with the consent of viscount Arnau de Castellbò. Several years later, Arnau Bretós situates the preachings of the Cathar deacon Pere de Corona in the castle of Josa, with lord Ramon de Josa, his wife and other members from the region. Later, when he welcomed the consolamentum at Montsegur, he and another deacon embarked on a three-year journey around different cities like Vallporrera, Tarragona, Castellverdú and the Siurana mountains.

Catalan Historical Review-19.indb 27

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 27

Ramon Joan d’Albi, in turn, declared that in the spring of 1225 he accompanied the deacon Pere Corona on a journey from the Pyrenees to Querol, Josa, Cervera, Berga and the Siurana mountains, where they lived for one year in the home of Arnau de Lagentis. He recounted that they often went from there to Lleida to visit different heretics, whose names he did not recall, and they procured many resources from the city. In 1229, they returned to their own lands as a consequence of the Treaty of Paris, which put an end to the Albigensian Crusade. Both testimonies describe the Cathars’ routes in Catalonia. We can check the places they mention against other sources that indicate the presence of heretics in villages like Porrera, La Morera del Montsant, Cornudella, Ulldemolins and Arbolí, and the mountains of Montsant and Siurana, and Prades. Based on their testimonies, we can divide the territory into three areas: the Priorat region, the city of Lleida and the countship of Urgell. In the latter, Catharism was primarily present in the Vall de Castellbò, associated with the dynastic union of the Castellbò and Foix families, which created an extensive territory that waged wars against the bishop of Urgell. The alliance between the two families was forged in the late twelfth century, when Arnau de Castellbò, Count Ramon Roger I de Foix and the latter’s son Roger Bernat II joined forces in the struggles against Count Ermengol VIII d’Urgell and the Church of Urgell over dominion over the revenues in the territory. This hostile context between the Castellbò and Foix families and the Church of Urgell, coupled with the social tensions and the impoverishment of the territory, which was exacerbated by the Gregorian reform and the restitution of Church tithing, are the factors explaining why Catharism took root.21 It should be borne in mind that the Inquisition records that describe these routes appear after the 1230s. There are also other sources that occasionally refer to heresy in Catalonia in the second half of the twelfth and early thirteenth centuries, like councils, constitutions, English chronicles and letters condemning the presence of heretics. One of the most interesting ones is the minutes of the Cathar council held in Sant Fèlix de Caramanh.22 This council, which we shall only discuss briefly due to space limitations, is one of the most controversial events in the history of Catharism. The problem begins with the minutes of the council, given that only one copy published by Guillaume Besse in 1660 survives, which is the transcription of another copy dated Monday 14 August 1232, made on the orders of Pere Isarn, the Cathar bishop of Carcassonne, to leave a record of the council held in 1167. The story becomes even knottier when two other copies of this document situate the transcription from 1223 and 1233. Due to the similarity of the dates, this seems more like confusion than a mistake: Pere Isarn was captured in 1226, so the most likely date of the copy is 1223. While the transmission of the document is fraught, it has other problems as well. For example, there is no other

08/10/2026 15:03:03

28 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

testimony from the period referring to the council, even though it was extremely important in the organisation of the Cathar churches in the West. Furthermore, of all the Cathar dignitaries that appear in it, only two can be checked against other sources from the period. This fraught situation led to a conference held in Nice in 1999 to study and debate the veracity of the document, which some experts even called a historical fraud, an invention from the seventeenth century, even though a critical study of the text does not cast doubt on it being from the earlier period.23 The Cathar bishops Sicard Celler, bishop of Albi; Robert de Spernone, bishop of France; Marco, from the Church of Lombardy; and Bernat Català, bishop of Carcassonne, met in Sant Fèlix, all with their respective councils. The Church of Aran also held a council and chose Ramon de Casalis—probably Ramon de Casaus, as we have claimed elsewhere24—as the bishop of the diocese of Aran, and the representatives of the Church of Toulouse chose Bernat Ramon as their bishop. The territorial boundaries of these two new dioceses, Toulouse and Carcassonne, were also established at this council. Beyond this, what we truly wish to highlight is the possible mention of Tortosa as one of the boundaries of the Cathar diocese of Toulouse, because this bishopric administered a good part of Catalan territory. The document describes the boundaries of the Church of Toulouse as follows: ‘ranging from the bishopric of Rasès, located in southern France, to Lleida, in the direction of Toulouse’ [emphasis added].25 However, the mention of the city of Toulouse in this direction is not coherent because the route from Rasès to Lleida did not head towards Toulouse but in the opposite direction: towards Tortosa. The historian Bernard Hamilton has proposed that the copyist wrote Toulouse instead of Tortosa.26 According to this hypothesis, during the second half of the twelfth century, the Cathars travelled around the cities in the Cathar diocese of Toulouse, which extended towards Lleida as far as Tortosa, while the Cathars in the Cathar diocese of Carcassonne travelled through the northernmost part of Catalan territory. Notice that the text mentions the city of Lleida, where shortly thereafter, in 1173 (although apparently also in 1155), the Church hierarchy issued a condemnation or removal of the heresiarchs or the people they had ordained, which seems to indicate the presence of Cathar preachers travelling around the territory.27 Shortly thereafter, other documents support this hypothesis. Another aspect worth noting is the mention of a Cathar church in the Vall d’Aran, a reference that appears in no other document, as expected, which has also sparked heated debate. The argument that has prevailed to deny its existence is that the copyist confused Aran with Agen, where an important Cathar community is documented.28 However, we know that the Church of Agen was created as a consequence of the Albigensian Crusade years later with the purpose of serving the Cathars who were fleeing

Catalan Historical Review-19.indb 28

Sergi Grau Torras

persecution. Furthermore, a detailed analysis of the context highlights the need to create a diocese in Aran separate from the one in Toulouse, given that the lands of Aran no longer depended on the Count of Toulouse but on the Lord of Comenge, a defender of the dissidents.29 Finally, there are other arguments in favour of the Church of Aran; for example the name of its bishop, Ramon de Casalis, was actually Ramon de Casaus, and this transcription error (li for u) refers to the bishop’s place of origin, the village of Casau in the Vall d’Aran, the provenance of the bishop of the Church of Aran.

The Albigensian Crusade and King Peter II of Aragon In the early thirteenth century, southern France, more specifically Provence—the term appears in the documents as the region’s name—was divided into different countships, viscountcies and seigneuries which lacked a unitary power and were engaged in constant internecine wars. Of all of them, the countship of Ramon VI of Toulouse held primacy over the others, because it was the home to the largest and most important city in the region: Toulouse. However, unfortunately the count was never able to impose steady control over his neighbours, which enabled powers from outside the region to gain a foothold, like the Capet monarchy, the monarchs of France in Paris; the Plantagenet monarchy, the monarchs of England and holders of the Duchy of Aquitaine, centred in Poitiers; and the monarchs of the Crown of Aragon, centred in Barcelona.30 The role of the Crown of Aragon in the Occitan region has been the subject of historiographic debate with different interpretations. The historiography’s more romantic faction has glorified the idea of a Catalan-Occitan state (or empire), in which the Pyrenees were the hub of the counts of Barcelona’s political agenda, an idea that has taken root in the collective imagination. However, the purpose of Catalan-Aragonese policy in southern France—as many others have pointed out—was not to build a state or an empire, a political conception that did not exist in the mindset of the counts of Barcelona; instead, it is more accurate to talk about a patrimonial conception based on marriage strategies and feudal-vassal relations.31 This leads to another issue: political powers like the Catalan-Aragonese, French and English solidified from the mid-eleventh to the late twelfth centuries. However, the same did not happen in the Occitan region, even though there was major cultural and economic progress there. Some historians believe that the crusade and its consequences were the reason it was unable to develop its own political power led by the count of Toulouse, while other authors have stressed the fragile Occitan political structure as the root cause of its failure; the main reasons for this region’s destruction were its numerous seigneu-

08/10/2026 15:03:03

The Cathars and Catalonia: Overview of a dissident Christianity

ries, their leaders’ inability to forge a common front against the enemy and its dependence on foreign powers.32 There are common elements in both these hypotheses that explain the failure to establish Occitan political power in the Middle Ages. In any case, this peculiar political situation was joined by other particularities, like the region’s legal system, which fostered the proliferation of shared seigneuries, and the impoverishment of the petty nobility, who were excluded from the revenues earned from the use of their fiefdoms.33 Moreover, the situation of the Church there was also less than ideal: the imposition of the Gregorian reform had unleashed many criticisms of the Church model and the papal reforms, which explains the proliferation of critical, reform-oriented voices in the Church advocating a return to early Christian life. Many of the church bishops were quite far from adhering to the papal directives. The situation was further aggravated with the sumptuous lives of some bishops, which was harshly criticised by Diego d’Osma and Domènec de Guzman and ultimately discredited the Church’s message. Given this situation, the papacy imposed measures to palliate the situation: it launched the purge of the bishops, legislated harshly against heresy and encouraged the presence of pontifical legates, who played a major role in preaching against the heretics while also prodding the nobility to take measures to stanch the spread of dissidences. This entire situation unleashed heavy tensions in a context in which Cathar preaching had spread far and wide, particularly in the viscountcy of Carcassonne, and the major families in the region defended them in their courts. The conflict broke out on 14 January 1208 with the murder of the pontifical legate Pere de Castellnou by a squire of the house of Toulouse. This crime triggered the papal call to what became known as the Albigensian Crusade (1209-1229), the war that the papacy and the French Crown waged against the dissident nobility in southern France known as faydits, with the pretext of purging the heresy from the territory.34 In the spring of 1209, the crusader army—which was comprised of a motley assortment of troops—started their descent from the north through the Loire River valley to the viscountcy of Carcassonne.35 We should note that experts have highlighted the fact that the conflict was not exactly a north-versussouth war, even though contemporaries perceived it that way, but instead a civil war with contingents mainly from the north but also some Occitan neighbours waging war against each other. Under the pretext of exterminating the heresy, the war highlighted the crusaders’ true intentions: to impose their dominion over this territory and conquer its main town, Toulouse. From the start of the conflict, king Peter never got directly involved, although he participated as a mediator in favour of his Occitan vassals several times. The victories of Simon de Montfort led the king to recognise him as the lord of Carcassonne and Béziers, which explains why Peter left his son James in Montpellier with the intention of

Catalan Historical Review-19.indb 29

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 29

Figure 2. Miniature depicting the expulsion of the inhabitants of Carcassonne in 1209. Manuscript BL Cotton MS Nero E II Grandes Chroniques de France.

having him marry Simon de Montfort’s daughter. While Peter recognised Simon as the legitimate lord of the conquered territory, this strategy was also a way to halt his advance towards Toulouse. Unfortunately, this strategy was not successful, and in late 1212 the crusaders were drawing close to Toulouse. At that time, after his major victory against the Muslims in the famous battle of Las Navas de Tolosa, king Peter shifted his engagement. In January of 1213, he was in the region with his CatalanAragonese troops to hold the council of Lavaur, where he received the vassalage of the main lords of the region: count Ramon VI of Toulouse, Bernat IV of Comenge, Ramon Roger of Foix and Gaston IV, viscount of Béarn. This was an extremely important shift and created what has been called the ‘Greater Crown of Aragon’, the Crown of Aragon’s furthest expansion in the Occitan region.36 Nothing could ultimately prevent the famous Battle of Muret in September 1213 between Peter, with his impressive Catalan-Aragonese army and his vassals’ Occitan troops, who were expected to win, against the crusaders led by Simon de Montfort.37 The battle took place on 12 September 1213 and ended tragically for king Peter, who died from a spear blow. Despite his large stature—he was almost two metres tall—the king was struck so hard that he was most likely dead by the time he hit the ground. The situation had been aggravated by the fact that no enemy had recognised him on the battlefield, or at least this is what a contemporary chronicle of events, the Cançó de la Croada, says.38 The reconstruction of events has highlighted the fact that even though king Peter had exchanged his armour for that of another officer, which was

08/10/2026 15:03:03

30 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

common in this type of battle, his location on the battlefield near the royal standard was not free of risks. The crusaders’ victory encouraged them to keep marching towards Toulouse and waging war in the ensuing years. King Peter’s son, James, was only five years old and secluded in Montpellier, and the interregnum made it unfeasible to keep him away from the Occitan conflict, so over the years he set his sights on Mallorca, Valencia and the Mediterranean. The point we wish to highlight is king Peter and his support for the heretics.39 His death in battle against the crusader army, spiritually led by the Pope, had contributed to placing a taboo on the king’s relationship with his excommunicated subjects and has distorted the memory of the events, because almost all the chronicles tend to omit the king’s involvement with the heresy and instead glorify the image of a Catholic monarch. It is clear that the king was never a heretic; he was a Catholic and demonstrated a consistent interest in Church, as shown by the large number of privileges and donations he gave the institution. He also condemned the heresy more than once and legislated harshly against it. Nonetheless, everything seems to indicate that the king never persecuted the Cathars. Furthermore, when he got involved in the crusade, he took the side of the nobility who had paid him vassalage. This was shocking to the mindset of the time: neither the pope nor the pontifical legates understood it. This highlights the fact that his support for the heretics—or more accurately, the noble vassals who had been excommunicated for defending and protecting the heretics in their territories—reflected the desire to affirm his dominion in this region, which explains why he came out to defend the siege of his vassals, who were dispossessed of their lands. In this light, it is understandable that the king’s death led the chroniclers of the era to conceal the problem of the heresy and glorify the image of an orthodox king, a Catholic king. In the Llibre dels Fets, James I recalled that his father had spent the night before the Battle of Muret revelling with women to such an extent that the next morning he was unable to remain standing at mass, compared to Simon de Montfort who had not slept but spent the entire night praying to minimise the disaster of Muret.40

The birth of the Inquisition The end of the hostilities came with the Treaty of MeauxParis, signed in April 1229 between Louis IX of France, still under the regency of Blanche of Castile because he was fifteen years old, and Count Ramon VII of Toulouse.41 The count swore allegiance to the king of France under very harsh terms. He acknowledged French sovereignty and consented to the occupation of his lands by the French troops. He also swore an oath to the Roman Catholic Church, withdrew his support for his vassals who were at odds with the Church, whom he had to compen-

Catalan Historical Review-19.indb 30

Sergi Grau Torras

Figure 3. The Battle of Muret (Grandes Chroniques de France, BNF, Ms français 2813, fol. 252v.).

sate with monetary indemnifications, and encouraged the struggle against the heresy which materialised with the founding of the University of Toulouse (1229) by preaching Dominican friars and the creation of the Inquisition Tribunal (1232). It should be borne in mind that the peace of Paris did not put a permanent end to the war, because the rebellious noble factions continued to fight and take refuge in their last Cathar lands until 1255, when the Seneschal of Carcassonne conquered Querbús and Niort-deSault. Because of the treaty, there were conversions of both Occitan nobles and their counterparts from the northern part of Catalan territory due to the implications of their participation in the Battle of Muret.42 As this new period was ushered in, the papacy promoted the Inquisition via papal bulls, especially targeted at the Preachers.43 At the same time, theologians and jurists developed a legal framework for the judicial trials against heretics, their reconciliation with the Church and the punishments they deserved. This process also took place in Catalan territory, where four major inquisitions are documented during this period: 1) The inquisition of 1237 in Castellbò 2) The inquisition whose accounts were kept by the vicar Pere Ferrer in Barcelona in 1241 3) The Gósol report from 1250 4) The inquisition of the Mauri brothers in Lleida in 1321. Due to space limitations, we will only highlight a few salient aspects of these inquisitions. The 1237 one in Castellbò highlights the degree to which Catharism had taken root in the territory: we know from a letter that reports on it that the result was 78 charged and two fugitives, who

08/10/2026 15:03:03

The Cathars and Catalonia: Overview of a dissident Christianity

were pursued to mete out the punishment; the people charged included 45 people arrested, eighteen convictions of deceased people and fifteen convictions in abstentia, while two houses were torn down.44 This inquisition should be contextualised within the longstanding tensions between the bishop of Urgell and the count of Foix, who administered the territory, along with the emergence of the first inquisitorial measures with the papal bulls from the 1230s which instated the juridical procedure. Unusually, we are aware of the 1241 inquisition through a brief account book kept by the vicar of Barcelona, Pere Ferrer, who recorded the expenditures and revenues of the vicary.45 We can pinpoint the date of this inquisition from between February 1240 and July 1241. We know that it was run by the clergyman Pere de Trillers on orders from the same bishop, and by the Preachers. What can we say about this inquisition beyond the costs listed in this document? The heretics Arnau de Cardona and Joan were captured. Someone named Pere Domènec, who was at the castle on the orders of the Preachers, also appears; they sent Pere de Trilles to Tortosa to transport heretics, even though he took none. Pere de Trilles also went to the

Figure 4. Saint Dominic and the Albigensians (1491 – 1499) by Pedro Berruguete. Oil on wood panel. Room 057B, Museo del Prado.

Catalan Historical Review-19.indb 31

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 31

Camp de Tarragona to search for a woman called Bona and Bernat de Valls, who were heretics, and he took with him a niece of Ermessenda, a heretic from Tarragona. Likewise, a woman from Vilafranca, in the name and likeness of another named Bona, who was also a heretic, was captured and incarcerated in the castle. The document contains no doctrine, and the only thing we can attempt to analyse are the specific locations where people were arrested: Barcelona, Sant Pere de Ribes, Vilafranca del Penedès, the Llobregat region and the Camp de Tarragona. We see that even though it was held in Barcelona, the majority of people charged came from outside the city. Secondly, with the exception of the Camp de Tarragona—where we have evidence of Cathars even though the names do not match—all the other locations are different than the ones we have seen before. We know from the statements of the Cathar believers Arnau Bretós de Berga and Joan Ramon d’Albi that there were Cathars concentrated in the north (Querol, Josa del Cadí, Castellbò, Berga), around Lleida (Lleida, Cervera), in Tarragona and in the Priorat region (Vall Porrera, Tarragona, Castell Verdú, Prades and the Siurana mountains). The people charged in Barcelona did not seem to be part of this Cathar network, which can be explained by the fact that the Barcelona inquisition focused on other heretics than these Cathars. Might they have been Waldensians? We do not know for certain, but the persecutors believed they were, as we shall see below. In 1250, another inquisition was held in the northern part of the territory: the inquisitor Guillem Clergue conducted a survey to uncover the heretics in Gósol based on the testimony of different people, primarily Maria Pocha.46 The text names the heretics as Good Men—the only mention of this we find in Catalonia—and the doctrine it contains enables us to connect them with the Cathars. It also says that four from Montsià came on Saint Valentine because someone named Soler was ill, and that there were Good Men in Josa, Solsona, Agramunt, Lleida, Sanahuja and the mountains of Prades. Furthermore, it adds that there were few lodgings in Gósol without heretics. Here we once again find Josa, Lleida and Prades, as confirmed by other sources. In addition to these inquisitions, a considerable number of donations of goods confiscated from the heretics are also conserved. In an article published in the journal Studi Storici, we provided a table with all the information compiled on these trials, and we can conclude the following: first, all these expropriations documented in the thirteenth century were a major source of money for the Crown through fines, with total income that exceeded 100,000 sous.47 The peak of this inquisitorial activity came in the 1250s and 1260s, and here there are two factors to take into consideration. The first is the 1258 Treaty of Corbeil, in which king James relinquished his rights over southern France. This contributed to the French authorities initiating inquisitorial trials against the vassals of the former territories of the Crown of Aragon who had some-

08/10/2026 15:03:03

32 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

how been involved with the heresy in the past and were now under the French Crown. This was unquestionably an opportunity to expropriate plenty of resources. One of the cases that generated the most documentation involved Guillem de So and Bernat d’Alió, relatives of the Niort family, one of the great dynasties in the region. Another is the case of Pere de Fenollet, conserved in volume 33 of the Doat Collection. It is of interest not because it explains the Cathar heresy but because it was one of the first lengthy inquisitorial trials documented. It began in 1262 with the accusation of heresy, which caused a major problem of authority over the expropriation of his lands right after the Treaty of Corbeil because of the claim by the widow of one of his sons.48 A second factor worth highlighting is the large volume of expropriations found in the southernmost part of the territory, dovetailing with the Crown’s expansion towards Valencia. This makes it clear that expropriations were part of the process of repopulating the territory. The inquisitorial trials and convictions have not survived; we only have the transfers of goods from the king to the new citizens. Nor do we have enough information to reconstruct these trials; there are studies of northern Catalonia, but the lack of documentation in this part of the territory prevents us from performing a more detailed analysis of the profile of the majority of these heretics, except in occasional cases. The figures documented in these years are as follows: in 1257 there were four cases (all in Lleida), in 1258 there were five, in 1260 there were four more, in 1261 there were two, in 1262 there were twelve—the highest figure—and in 1264 there were two more (the list continues in the ensuing years). Beyond the figures, we can state that although he was a Catholic and condemned the heresy several times, king James also maintained favourable relations with some people accused of heresy, either because remission of the conviction led to an influx of money for the Crown, or because the trials led some wealthy citizens close to the king to complain. This is what must have happened in Lleida in 1257, when James I issued a document pardoning all the guilty parties, both living and dead, and restored the good reputation to the city of Lleida and all its natives, which had been marred because in the past some succumbed to heretical pravity and were found guilty, suspicious, perpetrators, recipients or concealers by the inquisitors of the diocese of Lleida, Berenguer d’Eril, Pere d’Albalat, Ramon de Siscar and Guillem de Barberà.49 This document is extremely interesting inasmuch as no inquisitorial trials by these bishops survive, with the exception of the archbishop of Tarragona, Pere d’Albalat. With this gesture, the king pardoned all the guilty parties, both living and dead, and ordered that their assets and those of their heirs should not be expropriated under any circumstances. The last known inquisition was in the early fourteenth century and tells the story of the wanderings of a small Cathar community that revolved around Guillaume Béli-

Catalan Historical Review-19.indb 32

Sergi Grau Torras

baste. It is found in codex 4030 at the Vatican Library in a fourteenth-century manuscript that includes a copy of the inquisitorial statements by the bishop of Pàmies, Jacme Fournier, who became Pope Benedict XII in Avignon in 1334.50 The records include inquisitions from 1320 to 1324 and a copy of another inquisition of the Cathar believers Joan and Pere Mauri, Mateua and Asperta by the inquisitor Bernat de Puigcercós and Guillem Costain at the former Preachers’ convent in Lleida in the summer of 1323. This inquisition, which was later forwarded to Jacme Fournier, is the longest and richest of the ones that survive in terms of learning not only the history and doctrine of the Cathar believers who followed Guillaume Bélibaste, who lived much of his life in the cities and villages of Catalonia and Valencia, but also the mindset and popular culture of the Middle Ages, which are beautifully rich as a whole 51 The social profile is mainly comprised of Occitan exiles, travelling preachers and artisans plying a variety of trades, and they were rooted in the territory thanks to the social fabric of other Occitans who lived there within a repressive context that led them to practise their religion in hiding. It is worth noting that this community was very small, and at times its historical importance has been overstated.

The Waldensians of Barcelona This overview cannot ignore another heretical group, the Waldensians, due to their implications on the Cathars of Catalonia.52 A rereading of the documents and sources enables us to speculate about a possible Waldensian community in Barcelona in the early thirteenth century, the only one that existed in the territory, which was the subject of much of the repressive offensive carried out in Catalonia at that time.53 There are many events that highlight the Waldensians’ presence in Barcelona and bishop Berenguer de Palou’s interest in pursuing them: the presence of the Poor Catholics led by Durand of Huesca in Barcelona and their ties with the Waldensians (1212); the bishop’s insistence that the Preachers move to the city to combat the heresy (1219); the same bishop’s reconciliation of a Waldensian couple in Barcelona (between 1218 and 1227); and the inquisition that the same bishop spear-

Figure 5. Imposition of hands on a sick man and baptism by immersion in a Bible moralisée. Bibliothèque nationale de France, MS lat. 11560, fol. 1v.

08/10/2026 15:03:04

The Cathars and Catalonia: Overview of a dissident Christianity

headed in Barcelona in 1241. Furthermore, we also believe that the Consultationes—an inquisitorial guide written by the archbishop of Tarragona Pere d’Albalat in the autumn of 1241with the advice of Raymond of Peñafort— was targeted against the Waldensians of Barcelona for all the aforementioned reasons.54 But let us go back to the beginning. In the 1960s, Jordi Ventura reported on a Waldensian who had converted to Catholicism, Durand of Huesca, and founded a new community of Preachers, the Poor Catholics, one of whose cornerstones was preaching and theological debate against the Cathar heresy.55 The figure of Durand of Huesca necessitated a rereading of the traditional sources and a comparison with the latest research. Durand of Huesca was attributed with several treatises against the heresy. The first book attributed to him is the Liber antiheresis, from the last decade of the twelfth century. Two handwritten copies of this treatise still survive. The oldest version is at the Biblioteca Nacional de España. The first text by a Waldensian, it presents his Waldensian ecclesiology model and a reform of the Church based on preaching, with a prologue that includes the oldest Waldensian profession of faith from 1180. The second book, in contrast, is a discussion handbook for preachers whose five chapters contain the main points of debate against the dualist Cathar heresy, as befitted a Catholic theologian.56 Another later version is conserved at the Bibliothèque Nationale de France along with a version from after the early thirteenth century that includes the rewritten content, with some variations, in a single book. Both versions were critically edited by the theologian and scholar KurtVictor Selge in 1967.57 Another work attributed to Durand of Huesca is the Liber contra Manicheos, which was written in around 1224.58 In this case, the author reproduces the anonymous Occitan Cathar treatise mentioned above and wholly refutes it part by part. Both books contain similarities in their approach to the debate against the heresy, but they also have significant differences (for example, Waldensian ecclesiology does not appear in the second book), which may be due to their author’s evolution, or to third parties’ participation in the rewritten content, an issue that requires an in-depth study.59 In any case, the goal of these books was to furnish Waldensian preachers and the Poor Catholic community with the arguments they needed for theological debate against the Cathar heretics.60 By writing it, Durand created a pioneering model of a Catholic community based on preaching, with schools to train preachers who could debate the Cathar dissidents. He is also attributed with writing a prologue and the revision of the Alphabetum in artem sermocinandi by the Parsian theologian and cardinal Petrus de Capua, which is a figurative collection of biblical quotes that Durand dedicated to the bishop of Pavia, Bernard.61 The authors of its study have noted that these distinctiones—revised between 1208 (the year Durand took his first journey to Rome for an audience with Pope Innocent III to get his

Catalan Historical Review-19.indb 33

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 33

Figure 6. Liber Antiheresis ca. 1190 [attributed to Durand of Huesca] BNE, MSS/1114, fol. 1r.

approval for his new community) and 1213 (the year Bernard died)—are used in the Liber contra manicheos (ca. 1220) but not in the Liber antiheresis (ca. 1190). Exploring this issue is interesting inasmuch as the distinctiones were used in the schools to train the preachers, and one has been documented in Elne and perhaps in Barcelona. The Poor Catholics were a community founded after Durand of Huesca, accompanied by Jean of Narbonne, Armengol of Béziers and Bernard of Béziers (all three Waldensians until then), visited Pope Innocent III in late 1208 to submit their reconciliation with the Church and their proposition of faith for the new community.62 At that time, Durand represented the more moderate wing of the Waldensians, far from the more radical ones that emerged after the founder’s death.63 This is why it is not surprising that Durand’s profession of faith before the pope in 1208 included many of his Waldensian ideals of poverty and reform of the rule of the community, while adjusting the elements that were out of line with the Church (a comparison of Waldo’s profession of faith that Durand included in his treatise and his own profession highlight this). Pope Innocent III himself was a staunch defender of the community because he witnessed its im-

08/10/2026 15:03:04

34 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Figure 7. Cathar ritual (ed. L. Clédat, 1968), p. xvi. Ms. Palais des Arts 36, BM. Lyon, fol. 206v.

pact against the heresy through the new model of trained preachers. But less than a year after it was founded, archbishop of Narbonne, Berenguer of Narbonne, along with the bishops of Béziers, Uzès, Nîmes and Carcassonne, wrote to the pope in July 1209 condemning the fact that Durand of Huesca and his community were avoiding the canonical disciplines, corrupted by their ties with the Waldensians and protecting the men fleeing from the monasteries.64 The pope responded immediately and asked them to proceed with the utmost caution in Durand’s reconciliation because of his connections to the Waldensian heresy, yet he also reminded them that the profession of faith demonstrated his reconciliation with the Church. The Poor Catholics’ ties to the Waldensians are also attested to elsewhere: in April 1209, Innocent III wrote to the archbishop of Milan to celebrate that fact that the Poor Catholics had converted more than one hundred Waldensians to Catholicism since they were founded.65 He also reported on his intention to set up schools (at least one had been set up in Elne), although he warned that he should undertake his work cautiously due to the danger of corruption.66 Given this situation, Innocent III also wrote to Durand of Huesca and his colleagues to remind them of their commitment to the faith and order them to avoid contact with the heretics.67 One of the accusations that the bishops levelled against the Poor Catholics was that they had never stopped wearing their Waldensian attire. To correct this, the pope warned any Poor Catholics who had not yet accepted their characteristic footwear not to wear open sandals to avoid confusing them with the Waldensi-

Catalan Historical Review-19.indb 34

Sergi Grau Torras

ans. Likewise, in May 1212, Pope Innocent III ordered Durand of Huesca and Durand of Najac to condemn the excesses of some of those who had reconciled with the Church to the diocesan bishop with a letter he sent to the archbishops of Narbonne and Tarragona. He also wrote to the bishop of Marseille asking him to admit Durand of Huesca and his companions, who had converted from the Waldensian heresy.68 The same letter was sent to the bishops of Barcelona and Huesca as well.69 This Barcelona letter was sent to the city’s bishop, Berenguer de Palou, who had just been appointed that year. This entire condemnation is interesting inasmuch as it provides details on the elements that may have shaped a Waldensian and/or Poor Catholic community in the city of Barcelona. There is documentation of the presence of Waldensian doctrines in the city through the first known reconciliation with the Church of a Waldensian couple performed by the bishop himself.70 We do not know the specific date when the conversion took place, although the mention of Pope Honorius III in the text tells us that it was during his papacy, between 1218 and 1227.71 We wish to highlight this fact because if we look at the four negative formulations in the reconciliation, we find that they are related to the discussion points in the doctrines in Durand’s reconciliation and expressed in the Liber antiheresis. The errors conveyed by the reconciliation are that no sinning priest can officiate at mass and that their words are worthless; that any faithful and fair man, even if he has not been ordained a bishop, can produce the true body of Christ; that anyone who swears commits a mortal sin and cannot be saved without penance; and finally, that kings and other authorities who hang thieves, kill murderers, burn heretics or inflict other corporal punishment commit mortal sins and cannot be saved without penance. All of these issues were at the core of the debate of the Waldensians and Durand’s community. This is interesting because all these testimonies spotlight the presence of Waldensians in Barcelona, the possible presence of the Poor Catholic community in Barcelona since 1212 (recall that they were accused of continuing to wear the Waldensians’ attire) and the fact that the main points of debate between the Waldensians and the Poor Catholics (Durand’s view) were found in Barcelona. The same bishop also directly asked the pope to send the Dominicans to Barcelona to preach, which happened in 1219, when they stayed in houses lent by Pere Grony.72 The Gronys, a prominent family, participated actively in this repression; while Pere Grony had lent the preachers the first houses in Barcelona in 1219, another family member, Jaume Grony, is associated with major inquisitorial affairs in Barcelona twice: he funded much of the inquisition held in Barcelona between February 1240 and July 1241, and he was a witness in the conviction of viscount Arnau de Castellbò and his daughter, Ermessenda de Castellbò, on 2 November 1269 in Santa Caterina convent.73 We know that this inquisition in Barcelona, which ended in July 1241, was most likely the one referred to in

08/10/2026 15:03:04

The Cathars and Catalonia: Overview of a dissident Christianity

the prologue of the Consultationes by Pere d’Albalat and Raymond of Peñafort, the first inquisitorial handbook. According to the prologue, we know that this inquisitorial text emerged on the urging of the chapterhouse when the cathedral was vacant because it wanted to undertake an investigation against heretical pravity in the city of Barcelona; this investigation was started by bishop Berenguer de Palou but left unfinished because of his death, probably on 23 August 1241.74 This inquisition mentions the one for which the vicar Pere Ferrer kept the accounts between February 1240 and July 1241 at the request of the same bishop, which makes total sense because in the Consultationes text ‘beatíssim papa Gregori o qui presideix la Romana Església’ is mentioned. Gregory IX died on 22 August 1241, and the new pope, Celestine IV, was chosen on 25 October, precisely in the full synod in Barcelona, which archbishop Pere d’Albalat attended. The text of the directory does not say whether Pope Gregory was alive or dead, but it is clear that the new pope was not yet known. All of these facts lead us to believe that the inquisitorial directory was published in the autumn of 1241, more specifically in late October or early November, not the next year as has repeatedly been asserted, and that the text was read in Barcelona. This explains why the Waldensians figured so prominently alongside the named heretics. Moreover, a glance at the cities and towns where the emissaries of this 1241 Barcelona inquisition travelled (like Barcelona, Sant Pere de Ribes, Vilafranca del Penedès and the Llobregat region) highlights the fact that, with the exception of Tarragona, they are places that do not match the zones where Cathars were documented at that time (they do not match the travel routes of Arnau Bretós or Joan Ramon). The bishop’s entire offensive points to a possible Waldensian community that was the target of different actions by the bishop perhaps since 1212, and perhaps linked to the Poor Catholics. After the 1241 inquisition, it is also clear that there were no longer Waldensian heretics in Barcelona, which Arnau Godera confirmed when he made a statement before the inquisitors of Toulouse.75

Uses and abuses of the memory of the Cathars This experience of the Waldensians of Barcelona explains Raymond of Peñafort’s predominant use of the term Waldensians to call the Catalan heresy.76 We know from the Vetus vita or Vita anonymi sancti Raymundi that after teaching at the University of Bologna for a brief period, probably between 1218 and 1120, Raymond of Peñafort returned to Barcelona at the request of bishop Berenguer at a time that overlaps with the Waldensian reconciliation.77 His repeated use of the term, not only in the 1241 Consultationes but also in other documents, explains why when the chronicles of the order living in the Santa Caterina convent recount the events of the heresy in Catalo-

Catalan Historical Review-19.indb 35

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 35

nia, they connect them with the Waldensian heretics, even the viscount of Castellbò. This happened within the chronicles and stories of the Preachers, a historiographic tradition that connected all the heretical phenomena in Catalonia with the Waldensians.78 The clearest example of this is the 1237 inquisition, and Francisco Diago was one of the first to make this connection. When he published excerpts of the life of Raymond of Peñafort in the early eighteenth century on the occasion of his canonisation, he did not hesitate to attribute the events of 1237 to the Waldensian or slippered heretics.79 Diago reproduced verbatim the fourteenth-century chronicle of Pere Marsili which recounts the events; even though the chronicle only mentions the term ‘heresy’, when Diago analysed the events he did so under the influence of Raymond of Peñafort (precisely on the occasion of his canonisation) and established their connection with the Waldensians. But Diago was not the only one. Another theologian, Francisco Peña, also made the same connection when he discussed the events in Castellbò in 1237.80 Based on these works, all the religious chronicles of subsequent Dominicans—with just a handful of exceptions—accepted the connection between the Catalan heretics and the Waldensians. This explains the view of heresy in Catalonia espoused by Josep Mercader, a scholar and Dominican prior of Barcelona, in his dissertation written at the Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona in 1764. In the handwritten copy still conserved, the importance of the Waldensians in describing the Catalan heretics (including the Cathars) is clear in his interpretation of events, even though the Waldensians were only a small minority.81 Other ways experts have used history is by developing tourist brands using the name of the Cathars. One of the most noteworthy cases in France is Aude, Pays Cathare, but there are others.82 Here in Catalonia, we have the Consell Regulador del Camí dels Bons Homes [Regulatory Council of the Way of the Good Men] (GR 107), a route that runs from the sanctuary of Queralt to the castle of Montsegur and Foix, going through four Catalan counties: Alt Urgell, El Berguedà, El Solsonès and La Cerdanya. Furthermore, a Cathar Festival has been launched in the Catalan Pyrenees, similar to the one in France, which brings together around a dozen towns in the counties participating in the Camí dels Bons Homes to hold a variety of activities in the summer. Its creation is clearly linked to a tourism model that is successfully striving to revitalise the region’s cultural and historical heritage.83 This situation leads to a final consideration, namely the names of the ‘Cathar’ castles used in tourism today to exploit a series of fortresses located in southern France. It seems strange to talk about ‘Cathar’ castles without clarification. First, we should bear in mind that these castles, most of which lie in ruins today, are fourteenth-century constructions; that is, they date from after the time the Cathars lived there—with the exceptions of Carcassonne (which was remodelled, with all the complications that

08/10/2026 15:03:04

36 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

entails) and Foix (which was saved in extremis). Therefore, these castles, or at least the remains that still survive today, are not ‘Cathar’ and have very little to do with their history. We find something similar in Catalonia, but the situation is more dramatic. The former castles in Gósol and Josa del Cadí, which did house the Cathars, no longer exist, and only a few remains survive hidden amidst the vegetation. We also know that two houses in Castellbò, one of which belonged to someone named Arnau de París, were torn down because they had hosted Cathar preaching. But we also know about other towns in Catalonia—like Lleida, Tortosa, Sant Mateu, Siurana, Cerdanya and Porrera—with documentation of the existence of at least three houses that welcomed Cathars. We should also stress that places like the Queralt sanctuary are original constructions from the fourteenth century, long after the history of the Cathars, just like other sites along the route. This is why we should bear in mind that the presence of the Good Men extended far beyond the sites on this route, which has led to the launch of the European project ‘The Route of the Cathars: A European Culture Route of the Council of Europe, from Occitanie to Valencia, going through Aragon and Catalonia’. This is a route of cities and towns that aims to highlight the historical and cultural heritage of the Cathars, boost tourism and tell their story. Part of the counties of Terra Alta (Horta and Caseres), El Matarranya (Beseit, Cretas, Fuentespalda and Valderrobles) and Els Ports (Morella) are on this route. The presence of some Cathars has been documented in all these cities (and others in the region), even if sometimes just occasionally and rather late. This route is not yet well known, but it has the potential to revalorise the history of these communities in other places around Catalonia. It would be wise to develop a cultural and heritage policy that could organise a transversal route of the Good Men in the territory that included all the sites that are part of their history, not only in the north but also in the southernmost part and the south, including Lleida, Tarragona and Priorat, as the backbone of the routes leading to Valencia.

Sergi Grau Torras

preaching; the particularity of the territory, the disputes among families and the social situation of the territory helped them lay down roots there, and this northern space has attracted the most scholarly attention. However, we know little about the communities in the Priorat region and even less about those in Lleida, even though it was a very important place in the history of Catalan Catharism, likely since the mid-twelfth century, and for Joan Ramon d’Albi. Yet it remained important later, too, in light of the wealth of documentation related to trials against heretics that has survived. In this expansion, the Pyrenees never acted as a border but quite the opposite: they were a crossing place. We should not confuse the spread of the Cathar communities with the more general Occitan migrations, which became regular after the eleventh century, because those Occitans were not necessarily Cathars, as has been claimed at times. It is worth stressing this distinction for all the Occitan communities that settled in the territory. These Cathar believers were a highly varied, heterogeneous group who had different motives, including family ties, social alliances or economic ties, which varied over time. They had a variety of profiles and encompassed everyone from courtly families to merchants, artisans in many different trades and even clergy. We should also highlight the fact that there were places that protected the Cathars (Castellbò and Josa, for example) in the early thirteenth century, even though the Inquisition ultimately ended up wreaking havoc by midcentury. That period marked the start of a major offensive, with many expropriations of the heretics’ assets and their consequent cession to citizens in the lands being repopulated. Unfortunately, the documents on the inquisitorial trials did not survive, but they did occur (the proof is in

Conclusions All of the above makes it clear that Catalan Catharism always depended on its Occitan counterpart. The presence of deacons from the courtly houses of southern France is documented, but not bishops. The Inquisition records reveal a network of accomplices who welcomed traveling (Cathar) preachers into their houses, some of them with the approval of the feudal lords (Josa and Castellbò), where Catharism seems to have taken root in the court, just as it had in Occitan cities. This entire picture we have sketched demonstrates the diversity of Catharism in Catalonia: the northern zone, centred around the viscountcy of Castellbò and Josa, promoted a courtly Catharism that followed in the footsteps of its Occitan counterparts within a strategy of seeking new protected areas for Cathar

Catalan Historical Review-19.indb 36

Figure 8. Image of Pope Innocent III (c. 1219).

08/10/2026 15:03:04

The Cathars and Catalonia: Overview of a dissident Christianity

the cessions of the expropriated property). This entire inquisitorial offensive ended up dismantling these communities until Catharism in Catalonia was revived with the community revolving around Bélibaste in the early fourteenth century. However, the circumstances had changed considerably; there were no longer any feudal lords defending their preaching, and the community lived underground until it was dismantled. They also had a very different social base than the earlier communities, and they lived within a context of repression, which highlights yet another reality of a small Cathar community whose dynamics and specificity have made it one of the most representative and universal Cathar communities in Catalonia.

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 37

[9]

[10]

Notes and references [1]

[2] [3]

[4] [5]

[6]

[7]

[8]

J. Ventura. ‘El catarismo en Cataluña’, Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona, XXVIII (1959-1960), pp. 75-168. M. Delcor. La société cathare en Cerdagne: nobles et bergers du XIIe au XIV siècle. Toulouse, 1980. C. Baraut. ‘La presencia i la repressió del catarisme al bisbat d’Urgell (segles xii-xiii)’, Urgellia, 12 (1994-1995), pp. 487-524; and C. Baraut, ‘Els inicis de la inquisició a Catalunya i les seves actuacions al bisbat d’Urgell (segles xii-xiii)’, Urgellia, 13 (1996-1997), pp. 407-438. A. Dalmau. Els càtars. UOC, 2007. D. J. Smith. Crusade. Heresy and Inquisition in the Lands of the Crown of Aragon, c. 1167-1276. Leiden, Brill Academic Press, 2010. Carles Gascón’s repeated obsession in his publications with attributing to me a view of Catharism which I have never defended with the goal of discrediting me has been the subject of a response in S. Grau. ‘Concerning an Aspect of the Historiography of Catharism’. Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason, 66 (2021), pp. 213-218. Among other issues, not only does he attribute me with ‘hypotheses that are no longer accepted in historical writing on the subject, such as that of [Catharism’s] uninterrupted ancestry dating back to the time of the Apostles’ –which I have never claimed– but he also claims that I adopt ‘the same arguments used by the anti-heretical polemicists in late Antiquity in their treatises refuting the early Christ heresies’, which is absurd because I have devoted articles to analysing precisely how this image is a historical-literary construct more than a reality. S. Grau, E. Berga & S. M. Cingolani. L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: Documents sobre càtars, valdesos i altres heretges (1155-1324). ‘Diplomataris’ Collection 69 and 70. Barcelona: Fundació Noguera 2015. There is currently extensive literature on this issue; I would like to direct the reader to two of the latest publications: A. Sennis (ed.). Cathars in Question. Boydell & Brewer, 2016 and C. Pailhès (Ed.). Sources cathares I. Les textes originaux (Heresis Collection no. 2). Toulouse,

Catalan Historical Review-19.indb 37

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

CIRCAED 2022. Regarding the nature of Catharism, see P. Jimenez. Les Catharismes. Modèles dissidents du christianisme médiéval XIIe-XIIIe siècles. Presses Universitaires de Rennes, 2008. Some historians uphold the Cathars’ ties with the Bogomils based on the dualism of the Paulicians; see B. Hamilton. ‘The origins of the dualist church of Drugunthia’. Eastern Churches Review, 5 (1973), pp. 115-124 and J. Hamilton and B. Hamilton, Christian Dualist Heresies in the Byzantine World, c. 650–c. 1450. Manchester and New York, 1998. The phenomenon of heresy within European Christianity appeared after the year 1000. See R. Morghen. ‘Problèmes sur l’origine de l’hérésie au Moyen Âge’. Revue historique, 236 (1966) pp. 1-16; A. Brenon. ‘Les hérésies de l’An Mil: Nouvelles perspectives sur les origines du catharisme’. In: A. Brenon. Les archipels cathares. Castelnaud la Chapelle, L’Hydre 2003, pp. 31-48. But even the similarity of the rituals of laying on the hands which their Eastern counterparts, the Bogomils, used reflected not so much their influence over the Cathars, as has occasionally been claimed, but a general context of movements that criticised the Church and sought to revive apostolic life, evangelical poverty and the old Christian traditions, including these rituals. Y. Hagma. ‘Le rite d’initiation chrétienne chez les cathares et les bogomiles’. Heresis, 20 (1993), pp. 13-31. Dualism is one of the issues that has sparked the most debate due to its different interpretations. See an overview in P. Jimenez. Les Catharismes…, op. cit., pp. 21-48. Furthermore, the Cathars themselves had different ways of understanding this dualism; see D. Zbíral, ‘Définir les “cathares”: le dualisme dans les registres d’inquisition’. Revue de l’histoire des religions, 2 (2010), pp. 195-210. A. Brenon. ‘La lettre d’Evervin de Steinfeld à Bernard de Clairvaux de 1143: Un document essentiel et méconnu’. In: A. Brenon, Les archipels cathares. Castelnaud la Chapelle, L’Hydre, 2003, pp. 49-67; P. Jiménez. ‘Aux commencements du catharisme: La communauté d’apôtres hérétiques‘ dénoncée par Evervin de Steinfeld en Rhénanie’, Heresis, 35 (2001), pp. 17-44. Edition in C. Thouzellier. Un Traité Cathare inédit du début du XIIIe siècle d’après le ‘Liber contra Manicheos’ de Durand de Huesca. Louvain, 1961. Edition of the treatise in: A. Dondaine (ed.). Un Traité Néo-Manichéen du XIIIe siècle: Le Liber de duobus principiis suivi d’un fragment de Rituel cathare. Istituto Storico Domenicano S. Sabina, Rome, 1939; C. Thouzellier. Livre des deux principes (Liber de duobus principiis). Introduction, texte critique, traduction, notes et index. Cerf, 1973. On the issue of the name, see C. Taylor. ‘Looking for the “Good Men” in the Languedoc: An Alternative to “Cathars’’’ In: A. Sennis (ed). Cathars in Question… op. cit., pp. 242-256. Augustinus Hipponensis, De Haeresibus, XLVI, In: Patrologiae Latinae, Thurnout, Brepols, 1970, vol. 42, coll. 34-35.

08/10/2026 15:03:04

38 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[18]

[19]

[20]

[21]

[22]

[23]

[24] [25]

[26]

[27]

[28]

[29]

[30]

On the appearance of the Cathars in the Rhineland, see U. Brunn. Des contestataires aux ‘cathares’. Discours de réforme et propagande antihérétique dans les pays du Rhin et de la Meuse aant l’Inquisition. Institut Etudes Augustiniennes, 2006. A. Cazenave. ‘Les cathares en Catalogne et Sabarthès d’après les registres d’Inquisition. La Hiérarchie cathare en Sabarthès après Montségur’. Bulletin philologique et historique (jusqu’à 1610) du Comité des travaux historiques et scientifiques, 1 (1969), pp. 387-436. Both declarations are conserved in the Doat Collection of the Bibliothèque Nationale de France and are transcribed in: S. Grau, E. Berga & S. M. Cingolani. L’herètica…, op. cit., vol. 1, pp. 243-247, doc. 119 and pp. 308-314, doc. 152. See C. Gascón. La disidencia cátara y sus bases sociales en la Cataluña de los siglos XII-XIV. (Doctoral thesis). Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED), 2016. Link: <https://tinyurl.com/yp6j9az3>. More recently, C. Gascón. ‘Cátaros en los Pirineos. Movilidades heréticas a través de un espacio fronterizo en construcción (siglos xii-xiv)’. Les Cahiers de Framespa [online], 43 (2023), consulted on 12 August 2024. Edition of the text in: M. Zerner, (dir.), L’histoire du catharisme en discussion. Le ‘concile’ de Saint-Félix (1167). Centre d’Études Médiévales de Nice, Nice, 2001, pp. 275-278. M. Zerner, (dir.). L’histoire… op. cit. A response to the problem of the invention of the text can be found in: M. Aurell (dir.). Les cathares devant l’histoire: Mélanges offerts à Jean Duvernoy. L’Hydre, 2005. S. Grau. Cátaros e Inquisición en los reinos hispánicos (siglos XII-XIV). Cátedra, 2012, pp. 140-144. ‘Quod sicut alii Episcopati diuiduntur ab exitu Redensis usque ad Leridam sicut pergit apud Tolosam [Tortosam], ita Eccl. Tols. hab. in sua potestate et in suo gubernamento’. B. Hamilton. ‘The Cathar council of Saint-Félix reconsidered’. Archivum Fratum Predicatorum, 48 (1978), pp. 23-53. Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya: segles xixiii. Edited by G. Gonzalvo. Barcelona, 1994, pp, 5360, doc. 12 (reconstruction of the text based on the 1925 Valls edition, made before the manuscript disappeared). Y. Dossat. ‘Prétendu évèque cathare du Val d’Aran en 1167’. Bulletin philologique et historique du Comité des travaux historiques et scientifiques (1955-56), pp. 339-47. P. Jiménez. ‘Relire la Charte de Niquinta I: Origine et problématique de la Charte’. Heresis, 22 (1994), pp. 1-26; P. Jiménez. ‘Relire la Charte de Niquinta II: Étude et portée de la charte’. Heresis, 23 (1994), pp. 1-28. See the study by E. Graham-Leigh, The Southern French Nobility and the Albigensian Crusade, Woodbridge, The Boydell Press, 2005. About the counts of Toulouse, see L. Macé, Les comtes de Toulouse et leur entourage, XIIe-XIIIe siècles. Rivaliteés, alliances et jeux de pouvoir, Toulouse, 2000.

Catalan Historical Review-19.indb 38

Sergi Grau Torras

[31]

[32]

[33] [34]

[35]

[36]

[37]

[38] [39]

[40] [41]

[42]

In this regard, see J. M. Salrach. ‘Occitania, la expansión ultrapirenaica, el catarismo, Pedro el Católico y la batalla de Muret’. Indice Historico Espanol, 126 (2013), pp. 143-206; M. Aurell, ‘Autour d’un débat historiographique: L’expansion catalane dans les pays de langue d’Oc au Moyen Age’, Montpellier, la Couronne d’Aragon et les pays de langue d’oc: actes du XIIe Congrès d’histoire de la couronne d’Aragon, Montpellier, 26-29 septembre 1985, Montpellier, Société Archéologique de Montpellier, 1988, vol. 1, pp. 10-41; R. Abadal, ‘À propos de la “domination” de la maison comtale de Barcelone sur le Midi français’, AM, 76-3/4 (1964), pp. 315-345; C. Batlle, ‘Relaciones de Barcelona con Occitania en el siglo XIII’. In: XIIe Congrès de la Couronne d’Aragon, Montpellier, 1985, vol 2, pp. 9-23. P. Bonnassie, ‘L’Occitanie un État manqué?’. In: P. Bonnassie. Les sociétés de l’an mil: un monde entre deux âges, 2001, pp. 483-499. J-L. Biget. ‘Notes sur le système féodal en Languedoc et son ouverture à l’hérésie’. Heresis, 11 (1988), pp. 7-16. A great deal of historiography has been written on the crusade; we refer readers to the classic studies by M. Roquebert. L’Epopée cathare, Coffret 2 volumes: Volume 1, ‘La croisade albigeoise’, Volume 2: ‘L’Inquisition’, Perrin, 2001 (1st edition 1999); and the proceedings of the conference: La Croisade Albigeoise. Actes du Colloque du Centre d’Études Cathares, Carcassonne, 4, 5 et 6 octobre 2002. M. Roquebert (ed.), Carcassonne, Le Centre d’Études Cathares, 2004. On the Trencavels, see H. Débax. La féodalité languedocienne, XI-XIIe siècles. Serments, hommages et fiefs dans le Languedoc des Trencavel. Toulouse, Presses Universitaires du Mirail, 2003. M. Alvira, L. Macé, D. J. Smith, ‘La Grande Couronne d’Aragon du roi Pierre II (1213): une évidence documentaire’, Annales du Midi, 121-265, 2009, pp. 5-22. About the battle, see M. Roquebert, L’Epopée cathare II. Muret ou la dépossession 1213-1216. Perrin, 2006; M. Alvira. El Jueves de Muret. 12 de Septiembre de 1213, Barcelona, 2002. La chanson de la croisade albigeoise. Adaptation de H. Gougaud, Paris, 1989, ‘laisse’ 140. Issue examined in S. Grau. ‘“Lo pus franch rey” Pere el Catòlic i la qüestió de l’heretgia a Catalunya (1196-1213)’, Analecta Sacra Tarraconensia, 87 (2014), pp. 135-190. Llibre dels Fets del rei En Jaume I. Edited by J. Bruguera. Barcino, vol. 2, 1991, § 9. J. Paul. ‘Le traité de Meaux-Paris (avril 1229)’. In: C. Carozzi & H. Taviani-Carozzi (eds.). Faire l’événement au Moyen Âge, Presses Universitaires de Provence, 2007, pp. 139-156. One example is Hug d’Empúries; see P. Benito, ‘La submissió del comte Hug IV d’Empúries i de la noblesa emporitana a l’Església de Girona (1226-1229): una repercussió de la Croada albigesa liderada per Lluís VIII, rei de França, a Catalunya’. In: Església, societat i poder a las terres de parla catalana. Actes del IV Congrés de la

08/10/2026 15:03:04

The Cathars and Catalonia: Overview of a dissident Christianity

[43]

[44] [45]

[46] [47]

[48]

[49] [50]

[51] [52]

[53]

[54]

CCEPC, Vic, 20-21 de febrer de 2004, Barcelona, 2004, pp. 139-154. A great deal has been written on the mediaeval Inquisition; we refer readers to the classic books, H. C. Lea. A History of the Inquisition of the Middle Ages, 3 vols., New York, Harper and Brothers, 1887-1888; H. Maisonneuve. Études sur les origines de l’Inquisition: l’Église et l’État au Moyen Âge. Paris, Librarie Philosophique J. Vrin, 1960. S. Grau, E. Berga & S. M. Cingolani. L’herètica…, op. cit., pp. 232- 233, doc. 111 D. J. Smith, S. M. Cingolani. ‘The 1240-1 Accounts of the Vicar Pere Ferrer and a heretic hunt around Barcelona’. Mitteilungen des Instituts für Österreichische Geschichtsforschung, 124 (2016), pp. 26-52. S. Grau, E. Berga & S. M. Cingolani. L’herètica…, op. cit., vol. 1, pp. 332-335, doc. 171. S. Grau ‘La confiscación de bienes a los herejes en la Corona de Aragón (siglo XIII)’. Studi storici. Rivista trimestrale della Fondazione Gramsci ‘I beni degli eretici: modelli di gestione tra implicazioni politiche e ricadute socio-economiche della repressione nell’Europa medievale (secc. XIII-XIV)’ 62/3 (2021), pp. 587-614. Complete transcription of the entire trial in: S. Grau, E. Berga & S. M. Cingolani. L’herètica…, op. cit., vol. 1, pp. 375-443, doc. 209. Ibid., vol. 1, pp. 357-359, doc. 193. J. Duvernoy. Le Registre d’inquisition de Jacques Fournier (1318-1325). Manuscrit No. Vat: Latin 4030 de la Bibliothèque Vaticane. Toulouse, Privat, 1965, 3 vols. There is a translation into French: J. Duvernoy. Le Registre d’inquisition de Jacques Fournier (Évêque de Pamiers), 1318-1325. Traduit et annoté par Jean Duvernoy. ParisNew York: Mouton, 1978, 3 vols. A new transcription of the removals in relation to the Cathars of Catalonia and Valencia based on the Vatican manuscript, in S. Grau, E. Berga & S. M. Cingolani. L’herètica…, op. cit., vol 2. S. Grau, E. Berga & S. M. Cingolani. L’herètica…, op. cit., vol 2, pp. 685- 715, doc. 269. The Waldensians were known for going barefoot and wearing open sandals which had a very significant characteristic symbolic meaning that was seen as an attack or threat against the Church, to such an extent that they were known as ‘slippered’. During that period, they were known by many different names, like sabatati (çabatati), zabatatos (sabbatatos), inçabatos, dessotulati, xabatenses, ensabatatz and sandaliati. See A. L. Hoose, ‘The Sabatati: The Significance of Early Waldensian Shoes, c. 1184-c. 1300’, Speculum, 91/2 (2016), pp. 356-373; G. Gonnet, ‘Une vexata quaestio: le nom vaudois’, Heresis 26-27 (1996), pp. 77-84. S. Grau. ‘Qui sont les vaudois de la Courounne d’Aragon?’. In: M. Ostorero, S. Parent (ed.) Contester l’inquisition (XIIIe-XVe siècle). Presses Universitaires de Rennes, 2024, pp. 69-80. A lot has been written about this text; we refer readers to our edition, the only one based on all known manu-

Catalan Historical Review-19.indb 39

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 39

[55]

[56]

[57]

[58]

[59]

[60]

[61]

[62]

[63]

[64] [65] [66]

[67]

scripts, including the oldest ones, with the corresponding bibliographic references. S. Grau, S. M. Cingolani & R. Álvarez. ‘El directori inquisitorial de Pere dAlbalat i Ramon de Penyafort: estudi, edició i traducció’, Magnificat Cultura i Literatura Medievals, 9 (2022), pp. 1-40. J. Ventura, ‘La valdesía de Cataluña’, Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona, XXIX, 1961-1962, pp. 275-317. See A. Dondaine, ‘Durand de Huesca et la polémique anti-cathare’, Archivum Fratrum Praedicatorum, 29 (1959), pp. 228-277; C. Thouzellier, ‘Controverses Vaudois-Cathares à la fin du XIIe siècle (d’après le livre II du Liber Antiheresis, ms. Madrid 1114 et les sections correspondantes du ms. BN lat. 13446’. Archives d’Histoire Doctrinal et Littéraire du Moyen Age, 27, 1960 (1961), pp. 137-227. K.-V. Selge. Die ersten Waldenser, mit Edition des Liber Antiheresis des Durandus von Osca, vol. 2: ‘Der Liber antiheresis des Durandus von Osca’, Berlin, De Gruyter, 1967, vol. 2, pp. 3-257. Edition of the treatise in: C. Thouzellier. Une Somme anti-cathare: Le livre contra manicheos de Durand de Huesca. Leuven, Université Catholique de Lovaina, 1964, pp. 66-336. On this matter, see: P. Jiménez, ‘Le “traité cathare anonyme”: un recueil d’autorités à l’usage des prédicateurs cathares?’, Heresis 31 (1999) pp. 73-100. A. L. Hoose. ‘Huesca (c. 1160-1230): A Waldensian Seeking a Remedy to Heresy’. Journal of Religious History, 38/2 (2014), pp. 173-189. M. A. Rouse, R. H. Rouse. ‘The schools and the Waldensians: A new work by Durand of Huesca’. In: Christendom and its Discontents: Exclusion, Persecution and Rebellion, 1000-1500, 1996, pp. 86-111. Regarding the conversion process, see, D. J. Smith, ‘Networking to Orthodoxy: The Case of Durán of Huesca’, Studies in Church History. Subsidia, 14 (2012), pp. 44-54. K-V. Selge, ‘L’aile droite du mouvement vaudois et naissance des Pauvres catholiques et des Pauvres reconciliés’, Cahiers de Fanjeaux, 2 (1967), pp. 227-243. A study on the Waldensian ecclesiology of Durand in: S. del Cura Elena. ‘La potestad de consagrar la Eucaristía en el proceso evolutivo de los valdenses medievales’. Burgense, 24 (1983), pp. 95-191. S. Grau, E. Berga & S. M. Cingolani. L’herètica…, op. cit., vol. 1, 136-138, doc. 48. Ibid., vol. 2, pp. 877-878, doc. 285. The community’s interest in founding study schools was one of its hallmarks. We are aware of this in the Crown of Aragon, although we do not know where they were established. None of the letters sent to the archbishop of Tarragona, to Durand or to the king specify the location of the Poor Catholics’ schools. We are only aware of the community of Elne, established in May 1212. S. Grau, E. Berga & S. M. Cingolani. L’herètica…, op. cit., vol. 1, p. 153-154, doc. 56. Ibid., vol. 1, pp. 139-142, doc. 49.

08/10/2026 15:03:04

40 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[68] [69] [70]

[71]

[72]

[73] [74]

Ibid., vol. 1, pp. 157-158, doc. 61. Ibid., vol. 1, pp. 139-142, doc. 49. There is prior testimony that uses the term ‘Waldensian’: in July 1200, the priest Arnau de Puigverd swore fealty and obedience to the bishop of the diocese of Urgell, Bernat Vilamur, and promised not to help the heretics or the slippered (inçabatatos) by word or by deed: ‘quod vestras sentencias observabo nec sustinebo ereticos sive inçabatatos verbo vel facto’, S. Grau, E. Berga & S. M. Cingolani. L’herètica…, op. cit., vol. 1, p. 92, doc. 21. This is an isolated case which also occurred within the particular context of the feudal wars waged by the count of Foix and viscount Arnau de Castellbò against the bishop of Urgell, a context in which the Cathars flourished more than the Waldensians. Rome, Biblioteca Nazionale, Sessoriano Ms. 15, fols. 68ab; J. Perarnau, ‘Fòrmula d’abjuració d’un matrimoni de valdesos barcelonins’, Arxiu de Textos Catalans Antics, 11, 1992, pp. 331-346. We know about the bishop’s petition via the letter from the pope. T. Ripoll, A. Brémond, Bullarium Ordinis Fratrum Praedicatorum. 8 vols., Rome: H. Mainardi, 1729, vol. 1, p. 8, doc. 9. and p. 14, doc. 27. S. Grau, E. Berga & S. M. Cingolani. L’herètica…, op. cit., L’herètica, vol. 1, pp. 500-503, docs. 242 and 243. The stipulated dates of his death are 23 and 24 August and 1 September 1241 (date on the inscription on the episcopal mausoleum). Of the three, 23 August is the most plausible; see S. Puig, Episcopologio de la sede barcinonense: apuntes para la historia de la iglesia de Barcelona y de sus prelados. Barcelona, Biblioteca Balmes, 1929, p. 198.

Sergi Grau Torras

S. Grau, E. Berga & S. M. Cingolani. L’herètica…, op. cit., vol. 1, pp. 323-324, doc. 160. [76] S. Grau. ‘Ramon de Penyafort i el procediment inquisitorial contra els heretges’. Revista de Dret Històric Català, 13 (2014), pp. 143-176. [77] J. Rius. San Raimundo de Penyafort. Diplomatario, Documentos, Cartas de San Raimundo de Penyafort, de Gregorio IX y de varios autores. Vida antigua, Crónicas, Procesos antiguos. Barcelona, Universitat de Barcelona, 1954, pp. 269-285. [78] On this transmission, see S. Grau. ‘La construcció de la memòria dels càtars i els valdesos a la Corona d’Aragó als segles xvi i xvii’, Revista Catalana de Teologia. ‘Miscel·là nia d’homenatge al prof. Dr. Josep Perarnau i Espelt’ 38 no. 2 (2013), pp. 919-943. [79] F. Diago. Historia de la provincia de Aragón de la Orden de Predicadores: desde su origen y principio hasta el año de mil y seyscientos. Barcelona, S. de Cormellas, 1599, p. 48r-v. [80] F. Peña. Vita S. Raymundi de Peniafort, a vetusto scriptore olim breuiter collecta. Rome, N. Mutij, 1601, pp. 29-30. [81] S. Grau. ‘Una breve disertación sobre los valdenses de Josep Mercader (1764)’. Hispania Sacra, 64 (129), pp. 279-307. [82] On this matter, see: P. Jiménez. ‘Usos y abusos de la historia: la creación del programa Aude, pays cathare. ¿Ejemplo de gestión de patrimonio histórico y cultural?’ Imago temporis. Medium Aevum, 4 (2010), pp. 608-628. [83] See C. del Mármol. ‘Escenificando tradiciones: una aproximación a los usos del pasado cátaro en los Pirineos catalanes’. In: J. Frigolé & F. Roigé (coords.). Globalización y localidad: perspectiva etnográfica. Barcelona, Universitat de Barcelona, 2006, pp. 121-144. [75]

Biographical note Sergi Grau Torras has a bachelor’s in History, a master’s in the History of Science and a PhD in Philosophy (UAB). He wrote his doctoral thesis on Aristotle’s influence on Arnau de Vilanova’s medicine and natural philosophy. His research primarily focuses on medicine, natural philosophy and science during the Middle Ages and Renaissance, as well as mediaeval heresies such as the Cathars and Waldensians. His publications include Els càtars: 50 indrets (Cossetània, 2023), La invenció dels càtars (Angle, 2016), L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó (Fundació Noguera, 2015) and Cátaros e inquisición en los reinos hispánicos (Cátedra, 2012). In 2017, he won the Joaquim Carreras i Artau Philosophy Award from the Institut d’Estudis Catalans for the book Les transformacions d’Aristòtil: Filosofia natural i medicina a Montpeller. El cas d’Arnau de Vilanova (IEC, 2020).

Catalan Historical Review-19.indb 40

08/10/2026 15:03:05

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 41-52 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.231 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Catalan neoclassical sculpture Anna Riera Mora *

Universitat de Barcelona Received 3 February 2025 · Accepted 30 April 2025

Abstract Neoclassical sculpture in Catalonia has been and continues to be scarcely studied, often because it is considered a style ‘imported’ from Rome, which was dismissed as quickly as it became fashionable. This article aims to provide in-depth survey of the conditions in both Barcelona and Rome that fostered the rise in this artistic movement and to highlight how its most important practitioners, Damià Campeny and Antoni Solà, were on par with the great European neoclassical artists. These two sculptors had markedly different careers, but they are both essential in understanding the development of sculpture in Catalonia in the first half of the nineteenth century. Keywords: sculpture, neoclassicism, Escola Gratuïta de Dibuix, Antoni Solà, Damià Campeny, Scuola del Nudo.

Strolling through Rome in 1893 after crossing the bridge near Porta del Popolo, admiring the classical sculptures in private collections or peeking into Antonio Canova’s studio to see what commission he was working on must have prompted culture shock in a young, newly-arrived Damià Campeny. It was no doubt a very different atmosphere than the Barcelona he had just left behind. Indeed, we should recall that in the late eighteenth century, Rome was a small city with no more than 200,000 residents, many of whom were nobility and prelates, always trailed by a long retinue of domestic servants. Furthermore, as the centre of Christianity, it was filled with pilgrims during holy years or on special dates. Carriages choked with mud and cows grazing in the forums were common sights. Still, Rome had never stopped being the Capital of the Arts, a necessary stop for artists and mustsee for European aristocrats on their Grand Tour. It is not always easy to define a style, try to delimit it in time or seek its origins, and I would even say it is unnecessary. What are stylistic changes due to? No doubt to society’s ideological and socioeconomic transformations (which could explain the rise of a social class with the wherewithal to become patrons), as well as fatigue with a given taste, the need for a break, which can lead to a horror vacui or a simplicity and clarity of forms, as happened in the late eighteenth century.1 But let’s take it one step at a time. Let’s go back to Barcelona to meet up with Damià Campeny again. * Contact address: anna.rieramora@gmail.com

Catalan Historical Review-19.indb 41

Barcelona and the Escola Gratuïta de Dibuix [Free Drawing School] In 1775, the Junta de Comerç [Board of Trade]2 established a drawing and engraving school in Barcelona directed by Pere Pasqual Moles. The need to found a school devoted to the three arts (painting, sculpture and architecture) unquestionably stemmed from economic factors and the development of the textile industry. However, if we carefully analyse all the documents from the period,3 we also find that ideas that would lead to an artistic modernisation in the second half of the nineteenth century were latent there from the beginning. The programmes that sculpture students at the school had to take were divided into different categories. They began with human figure drawing: eyes and noses, entire heads and half- and whole-figures, in that order. After passing an exam, the students went on to the plaster modelling classroom, where they were taught the anatomical figure, and only then, after proving what they had learned, could they go on to the life modelling classroom. Throughout the course of this academic training, the students learned by copying engravings and plaster models. We know that the Barcelona school had plaster casts of such famous classical works as the Laocoön, the Apollo Belvedere, the Farnese Hercules and Antinous, alongside reproductions of works by Michelangelo and sculptures by Bernini. We should not forget that these engravings and works, many of which Moles had brought from Paris or arranged to receive from Rome, reached Barcelona be-

08/10/2026 15:03:05

42 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

fore 1780, when the artistic taste was still fed by the last remnants late-Baroque ideas. The Escola Gratuïta de Dibuix soon launched a series of monthly prizes and annual awards to recognise the accomplishments of the best students in each class. Furthermore, in 1789 it started offering triennial prizes for which artists from outside the school could compete, although they were only awarded four times between 1789 and 1808 due to economic and political difficulties. In sculpture, the winners were Francesc Bover, Salvador Garrido and Marià Bover in 1789; Salvador Ros, Pere Quadras and Geroni Roca in 1793; Francesc Martí, Antoni Solà and Josep Morató in 1797; and Joan Reyes, Esteve Faura and Teodor Mur in 1803. The Barcelona school’s curricula, awards, triennial prizes and scholarships to study in Rome (which we will discuss in the next section) are carbon-copies of the rules of all art academies at that time, especially—for obvious reasons—the San Fernando Academy in Madrid.4 This is the programme that Damià Campeny pursued in Barcelona after having worked in Savador Gurri’s workshop in Santa Maria church in Mataró, the city where Campeny had been born in 1771. We shall not extensively analyse the art of Salvador Gurri, but I believe it is worth a brief overview because he and Campeny met up again in Barcelona. Salvador Gurri5 was trained in the workshop of the Vic-based Antoni Real i Vernís—a carver working deep in the Baroque tradition—and completed his training in Barcelona in 1763, when he joined Agustí Mas’s workshop. Influenced by the shift in aesthetic taste dictated by the Madrid academy, Gurri is a ‘transitional’ sculptor whom we should consider more academic than neoclassical, one who was still attached to the guild conception of art, which cost him more than one setback.6 As the only honourable scholar of San Fernando in Barcelona, it is not surprising that Pasqual Pere Moles chose him to be the sculpture studies teacher as soon as the school opened. We do not know the exact date when Damià Campeny entered the Escola Gratuïta de Dibuix. The first information we have on his attendance there are two quarterly prizes from the plaster modelling class that he won in 1787 and 1789. We can deduce that Campeny began to study at the school at the age of fourteen or fifteen, which was normal at that time. In addition to pursuing this programme, he also joined Salvador Gurri’s workshop in Barcelona, where he remained until his master expelled him under murky circumstances. But the problems between the two men did not end there: in 1789 Gurri accused Campeny of having disfigured the relief that another student was working on to submit to a prize, leading the director Pasqual Pere Moles to expel him from the school. He was only readmitted one year later.7

Catalan Historical Review-19.indb 42

Anna Riera Mora

The pensions in Rome As mentioned above, in the mid-eighteenth century the tradition of artistic travel became customary, so painters and sculptors from different countries converged in Rome, the majority of them on journeys and sojourns funded by their monarchies or respective art academies.8 The Escola Gratuïta de Dibuix was no exception. The first attempt to send artists there in 1787 was thwarted, so it was two more years before there were any pensionaries9 in Rome. Thus, in 1789, Francesc Bover won the sculpture prize with a bas-relief on the mythological theme of Medea married to Aegeus, king of Athens, trying to poison Theseus, but he prevents it.10 He and Francesc Rodríguez, who was awarded the pension for painting, headed to Rome in August of the following year and stayed there until 1796. There is more extensive information on the 1795 contest. The sculpture contestants had to take two tests: they had six months to create a ‘thoughtful work’ and then had to do a ‘quick test’ in the academy in front of the teachers. From the documentation, we know that the theme of the latter was The clemency of Scipio and the winner was Damià Campeny. All evidence indicates that the relief Mucius Scaevola putting his hand in the fire, conserved at the San Fernando Academy, was the work he made for the first test. The next call for applications for pensions to go to Rome dates from 1801; it was the last one before the French invasion. The winner for sculpture was Antoni Solà, who had to work on the theme of chaste Susanna along with a basrelief with Aeneas and the Sibyl of Cumae visit the River Styx (Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi).11 We should also mention a sculptor about whom we know very little: Teodor Mur. He studied at the Escola Gratuïta de Dibuix, where he won different prizes in the plaster modelling class between 1800 and 1803. In the general prizes that year, he won third in sculpture, in addition to an extraordinary prize for a bas-relief depicting the Judgement of Paris that he submitted outside the contest. In 1805, he made a copy of Campeny’s Lucretia which impressed the Board so much that they awarded him 100 pesos. In 1807, the Board granted him an extraordinary pension to study in Rome based on his basrelief depicting The family of Niobe punished by Apollo and Diana (Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi). He apparently travelled to Madrid at some point during the war, where we lose track of him until Adolfo de Mingo reported on his career in Toledo in an article in La Tribuna dated 29 October 2017: in 1823 he was the deputy director of the Academia de Santa Isabel, but he had to leave after the Liberal Triennium because he had been the constitutional mayor. Teodor Mur had a daughter, Juana, who married the sculptor Ponciano Ponzano in 1841. Before embarking on their journey, the pensionaries signed obligations to the Junta de Comerç. Campeny’s were: to regularly attend classes at the Roman academy, not to accept personal commissions, to send a plaster or

08/10/2026 15:03:05

Catalan neoclassical sculpture

clay bas-relief figure and six figure drawings made from live models every six months, to return after four years and to live in the city of Barcelona. They were also obligated to meet with the Spanish ambassador to the Holy See as soon they arrived, as he was in charge of paying their pension and keeping watch over them.

The Rome that opened up before Campeny’s eyes Damià Campeny entered the city he had dreamt of from Piazza del Popolo in a post-chaise, after having reached Livorno by boat, where he had had to travel by sea from Genoa, his first destination where he had been unable to disembark because of the battle being waged there. Even though Piazza del Popolo had not yet been urbanised by the architect Valadier, Campeny came from a city hemmed in by walls, so he must have been astonished by its sheer size and openness to other parts of the city. The fact is that Campeny was looking at a city in the midst of a deep economic crisis with unstoppable inflation, a dirty, poor city that still conserved peasant ways of life, with livestock grazing around the basilicas and palaces. The periodic food shortages and cholera epidemics affected the fewer than 200,000 inhabitants living there.12 Yet Rome was nonetheless a prestigious culture hub. The European antiques hub and a huge art market, it welcomed incessant waves of scholars, travellers and artists who admired, copied, learned and also bought and resold. This was the major contradiction of seventeenth-century Rome, the capital of a dissolving state that was in the throes of a critical financial time, yet also a venerated, dreamt-of city. It was the terminus of the journey for the pensionaries, who were finally able to admire the originals of the antique models they were familiar with through engravings and rubbings; attend countless discussions where literati, politicians and artists converged; work as apprentices at one of the more than fifty workshops operating there; and, with any luck, receive a commission for churches or noble palaces. The city was the home of the most celebrated sculptures and reliefs of the period, which were conserved at the Capitoline and the Pio-Clementine Museum and in private collections like the Farnese (which moved to Naples in the late eighteenth century), Albani, Ludovisi and Borghese.

Living and training in Rome Rome had one of the oldest and best organised art centres, the Accademia di San Luca, which provided art training in its Scuola del Nudo. The teachers or ‘directors’ were scholars chosen by the Prince, the top authority, who went to the school three times a week to guide and correct the students. The first Catalan sculptor from this period who studied in the Eternal City was Jaume Folch in 1779 (on a pension

Catalan Historical Review-19.indb 43

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 43

from the Academia de San Fernando in Madrid). His teachers were Andrea Bergondi, Tommasso Righi and Agostino Penna. The latter—whose works range from a late-Baroque academicism to a burgeoning neoclassicism—was also one of the first teachers of Manuel Oliver and Francesc Bover. After 1790, Carlo Albacini and Vincenzo Pacetti served as faculty at the Scuola del Nudo, sculptors who can be considered fully neoclassical and were experts in the restoration of classical works. Their instruction can clearly be seen in the works that Bover and Oliver made when they returned to Barcelona.13 Damià Campeny, and later Antoni Solà, were fortunate enough to learn from three great sculptors: Camilo Pacetti, Vincenzo Camuccini and Antonio Canova. As a result, they are regarded as the great masters of Catalan neoclassicism, and all the works they sent from Rome fall within this style. At the end of every academic semester, the Scuola del Nudo held at contest: the theme was a nude figure in March and drapery in September. The students had one week to make a drawing or a terracotta. In the Accademia di San Luca archive, there is documentary proof that both Manuel Oliver and Francesc Bover, and Campeny, Solà and Teodor Mur won some of these prizes. The Balestra and Clementino prizes that the Accademia di San Luca awarded in alternating years were much more prestigious. The only Catalan sculptor to win one of them was Manuel Oliver with a group that depicted Creusa and Aeneas14 (conserved at the Accademia di San Luca museum), which is predominantly neoclassical, although it still carries over several late-Baroque features like the drapery work around the figure of Aeneas. The workshops of the painters and sculptors from both Rome and elsewhere were in the area running from Piazza del Popolo to Via del Tritone. It was an area with vineyards and few buildings, which is why the upper flats had plenty of light. After arriving in Rome from Venice in 1780, Antonio Canova set up his studio on Via San Giacomo (today Via Canova, near Via del Babuino), and the Danish artist Bertel Thorvaldsen, who was in Rome from 1797 to 1837, opened his on what is today Largo del Tritone. Furthermore, three palaces which would prove important in the lives of the Catalan pensionaries were in this area: Villa Medici, the site of the French school and an important sculpture collection; Villa Malta, a meeting point for the German and Scandinavian community; and the Spanish Palace, the headquarters of the Spanish ambassador to the Holy See. The ambassador lived there, and more than once he had to host and protect members of the Spanish and Catalan artist community in its chambers.15 Antonio Canova and Bertel Thorvaldsen are the most prominent names in neoclassical statuary. Their studios worked at full tilt. There, they conserved and displayed drawings, tracings and plaster casts—testimonials of their artistic progression—and samples of models for successful themes, which were replicated with few or no changes. They worked surrounded by many assistants, with the

08/10/2026 15:03:05

44 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

difference that Canova gave work to the ‘workers’ who helped with his hardest jobs, like preparing marble blocks, while Thorvaldsen welcomed many artists who helped him in exchange for being trained and learning new techniques, which enabled him to have a workshop of his own and accept his own commissions. Regarding style, Canova sought to find ideal beauty and perfection in both his writings and his works. His marbles seem lightweight, and their nuances and particularities are worked down to the last detail. Thorvaldsen’s works, in contrast, are rougher; they do not conceal the fact that marble is a material, and he did not try to turn it into his figures’ smooth skin. Canova died in 1822, when the neoclassical style was still in fashion, while Thorvaldsen survived him for over twenty years, which is why some of his later works slowly shifted into the romantic movement in both their themes and treatment. If we want to compare the Catalan sculptors, Damià Campeny is clearly the closest to Canova’s style, while in later works like Minerva and the Torlonia Ceres, Solà— who initially trained with Canova—infiltrated Thorvaldsen’s circle, which included Pietro Galli, Luigi Bienaime, Cesare Benaglia and Pietro Tenerani. Another important factor to round out the mosaic of artistic activities in Rome which contributed to the Catalan sculptors’ training was the active restoration work being undertaken, especially in the Vatican Museums. According to his biographer, Arrau i Barba,16 Campeny started working in these museums’ restoration workshops thanks to a recommendation from Conti Bazzani.17 We have no documentation to prove it, but we do know that the sculptor Gioachino Falcioni rented Campeny a studio on Via Margutta, and that he regularly attended the discussions organised by ambassador Nicolas de Azara.18 Therefore, Campeny and Falcioni had connections, and the latter had worked on different restorations in the Vatican museums. This all leads us to believe that Campeny quite likely worked on some of them, and this is interesting because in the academies, the students modelled only with terracotta or plaster and did not learn marble because it was a very expensive material, whereas restoring meant direct contact with marble. We know little about the day-to-day lives of the Junta de Comerç pensionaries in Rome. The majority of evidence is the letters they sent to Barcelona complaining about their economic situation, asking for extraordinary aid or extensions and announcing that works had been shipped. There is not much more. The late eighteenth century was a time of penury, which was further aggravated in 1798 when the French entered the city. In a letter to Pere Pau Muntanya dated 15 July 1800, Campeny explains his headaches: ‘Groceries and everything I need to work have been expensive these years, and no matter how frugal I’ve been, I’ve been unable to avoid getting into debt, with the particular misfortune of having lost half a year’s pension that Mr Bover sent me by post, which was stolen. At least that’s what I was told.’19

Catalan Historical Review-19.indb 44

Anna Riera Mora

Politics also played heavily in their hardships. In 1808, Napoleon gave the throne of Spain to his brother Joseph, and since Rome was under French influence at that time, the Spanish ambassador received a decree that compelled everyone earning a salary from the Spanish public treasury to swear their allegiance to the new king. This obligation was conveyed to the pensionaries, who at that time were Damià Campeny, Antoni Celles, Ramon Barba, José Álvarez, Manuel Michel, José Madrazo, José Aparicio, Juan Gómez, Antoni Solà and Francisco Salesa. They all refused and were imprisoned in Castell Sant’Angelo. Antonio Canova—who knew them well and had been their teacher at the Scuola del Nudo—intervened with General Miollis, who petitioned Paris to pardon them. One month went by, during which Canova not only took them food and drink but also launched a subscription to help them, to which Landi, Camuccini and Prince Torlonia contributed. The pardon finally arrived, but the artists lost their pensions. Between 1808 and 1814, the war with France cut off all communication between Madrid, Barcelona and Rome. We have no word from those years on the pensionaries, who likely had no choice but to make a living selling the works they had made.

Damià Campeny’s Roman works While the works Campeny had submitted to the prizes at the Escola Gratuïta de Dibuix had displayed the anatomy or perspective flaws common to a student, no matter how advanced, the first two bas-reliefs—dated from around 1800— that he sent to Barcelona are clear evidence of his progress.20 Maxentius Wounded, a bas-relief painted to resemble a terracotta (Museu Marès), is faithful to Virgil’s story in the Aeneid even down to the tiniest details. It depicts the moment when Maxentius, whose leg is injured, leans against a tree and cries by the corpse of his son, Lausus. Stylistically, the drapery, the anatomy of the nudes and the expressions of grief make it a fine, fully neoclassical bas-relief. We have spoken about the cult of antiquity, but we have not yet mentioned neoclassicism’s preferred themes. This movement captured the Enlightenment’s intention to improve the world through reason, virtue and a new sense of morality; they thus drew from episodes in Greek and Roman history that showed superior conduct, that is, that were exemplum virtutis.21 Getting back to Campeny’s relief, this episode shows the hero Maxentius’ violence and cruelty dissolved in his paternal love for Lausus, which also embodies the ideal of the hero willing to sacrifice himself for the person he loves the most. However, Campeny truly demonstrated his mastery of marblework22 and how he had become fully steeped in the prevailing ideas and tastes in Rome with the relief Diana and her Nymphs Surprised by Actaeon. This time, the theme comes from Ovid’s Metamorphoses: Diana is bathing in a spring with her nymphs when Actaeon, hunting

08/10/2026 15:03:05

Catalan neoclassical sculpture

Figure 1. Damià Campeny, Diana and her Nymphs Surprised by Actaeon. Bas-relief in marble, circa 1799. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona.

in the forest, comes upon them. Enraged that he saw her naked, the goddess transforms him into a stag that ends up being devoured by his own dogs. In his relief, Campeny set the main scene in a cave, where he quite masterfully sculpted the figures’ feet in the water. The delicacy of the female nudes, their intertwined arms and the harmony among the nymphs reflect the influence of some of Canova’s drawings and his groups depicting the Three Graces. Other works that Damià Campeny carved in marble and took with him when he returned to Barcelona include two busts that were copies of ancient works—Eros Centocelle and Talia—and four sculptures depicting Diana, Hymenaeus, Paris and Conjugal Faith.23 All are similar in size and related to the themes of love and marriage, so it has been hypothesised—albeit with no source to confirm it—that they may have been commissioned for a monument that the Junta de Comerç wanted to build on the occasion of the double royal wedding held in the city in 1802. However, there is also documentation about other works that Canova ordered from the Spanish pensionaries in 1804 to decorate the Real Casa del Labrador; these documents mention ‘two works’ by the Catalan sculptor and at one point cites Diana. Therefore, at this point we cannot confirm anything certain about the origin and destination of these four sculptures.24 However, if one work inspired both glowing praise and harsh criticism, it was Lucretia, a plaster sculpture that arrived in Barcelona in 1804 with Campeny’s statement that he was working on another one depicting Cleopatra.

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 45

dents. That same year, Campeny claimed that he was making the plaster model of Cleopatra. Neither of these two plaster sculptures has survived. The marble Lucretia is displayed in Barcelona’s Llotja (which, as we shall discuss below, was commissioned by the Junta de Comerç) and the bronze Cleopatra at the Museu Nacional d’Art de Catalunya. However, not everyone shared Salvador Gurri’s admiration. When it reached Barcelona, Campeny was accused of having copied an ancient work, forcing the sculptor to defend himself while still in. This merely stemmed from the fact that they both depict reclining women, a type of portrait that was in vogue in ancient Rome and became equally fashionable during neoclassicism. So which classical work were his detractors referring to? They are undoubtedly the sculptures of Agrippina conserved at the Capitoline Museum of Rome and the Archaeological Museum of Naples. Interestingly, Canova was also attacked with the same accusations when he presented the models of the portrait of Letizia Ramolino Bonaparte. Campeny carved Lucretia in marble in 1835. When he finished it, several teachers asked him to carve Cleopatra in marble as well, but the Junta de Comerç rejected the proposal, claiming that it was not worth it because it resembled Lucretia too closely. According to an 1840 inventory, the marble Lucretia was installed in the Gran Saló de Juntes and the plaster model along with Cleopatra in the entrance hall. In 1893, the Provincial Council of Barcelona expressed its intention to create a provincial fine arts museum with the collections from the Acadèmia, along with others, to be housed in the Palau de Belles Arts. This is why the Provincial Agriculture, Industry and Commerce Council deposited the sculptural works from the hall in the Llotja there in 1904, including the plaster versions of Lucretia and Cleopatra. When the deposit was rescinded between 1963 and 1980, they were not returned to the Acadèmia because they had disappeared. The bronze casts currently displayed at the Museu Nacional d’Art de Catalunya were likely made in the Bechini

Death as a virtue: Lucretia and Cleopatra If there is one Campeny work that deserves painstaking study, it is Lucretia, one of the best works of Catalan statuary of all times and the most important contribution to Catalan neoclassicism.25 In 1804, Salvador Gurri received the plaster cast of Lucretia, sent by its sculptor from Rome, and ordered it installed in a room at the school to serve as a model for stu-

Catalan Historical Review-19.indb 45

Figure 2. The Dying Lucretia, marble 1835. Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

08/10/2026 15:03:05

46 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

foundry based on the original plaster sculptures in the 1930s, before the Palau Nacional opened.26 Both sculptures focus on the death of their figures, which were morally edifying episodes in the history of Rome, according to neoclassical ideas. Lucretia, the virtuous wife of Collatinus, was raped by Sextus Tarquinius, who managed to take her by threatening to falsely slander her for having committed adultery with a slave. The next day, Lucretia summoned her father and husband, told them the truth and stabbed herself with a dagger to clear her honour. This is also the theme that José Madrazo painted in Rome in 1806. Legend has it that Cleopatra and Marcus Aurelius took refuge in Alexandria during the attack by the troops led by Octavius Augustus. When they realised that everything was lost, Cleopatra took her life with the bite of a venomous asp. She was a woman who preferred death over becoming a prisoner of her enemy. In both cases, suicide became an example of virtue. And in both cases, Campeny captured the moment when life leaves their bodies, their limbs relax and their heads fall slightly to one side. The purity of the forms is joined by the expert drapery work, yielding a whole that exemplifies ideal female beauty.

An important commission: The ambassador’s triumph table In 1804, the Spanish ambassador Antonio Vargas Laguna announced a contest among the pensionaries to create a new triumph table because the one at the palace was a late-Baroque set that did not fit well with the new aesthetic taste. The winner was Damià Campeny, and by 1806 the work was being admired at the palace in Plaça Spagna. The triumph table, or dessert, consists of a group of allegorical figures, candelabra, obelisks, vases and other decorative elements combining bronze, gilding and marble that was used as a centrepiece at important banquets. The documentary sources reveal Rome to be the manufacturing hub that supplied not only the city’s noble families but also the palaces of other peninsular and European states: at least eleven export licenses for triumph tables were granted between 1801 and 1805. We believe that it was a crucial commission in Campeny’s career and notable in Catalan art history for a number of reasons. First, working on a triumph table for the Spanish ambassador, which the city’s elite would admire at banquets and parties, was extremely prestigious for the sculptor. Secondly, it is one of Campeny’s best conserved and documented works. Guattani described it in full detail and regarded it as one of the best Roman works from the period.27 Through him, we know that Antoni Solà helped to shape the figures of the seasons and the months, Giuseppe Boschi was in charge of the metals and Alessandro and Camillo Focardi worked on the marble pieces. Furthermore, years ago I identified two watercolour

Catalan Historical Review-19.indb 46

Anna Riera Mora

drawings conserved at the Museu Nacional de Catalunya as works by Campeny, one of them the drawing that the sculptor must have submitted to the 1804 contest. Thanks to these documents and illustrations, in 1999 the triumph table pieces that had been restored but were stored in boxes at the Galleria Nazionale Di Parma were taken out and displayed for the first time, arranged the way they had been at the ambassador’s palace in an exhibition held by Barcelona’s Museu Marès.28,29 Campeny introduced conceptual innovations in this piece: he replaced obelisks, little temples and classical architecture with allegorical figures surrounded by amphorae and candelabras, all on a slab of marble resting on 32 lions. It was designed to decorate a table with up to seventy place settings. In the centre are the figures of Apollo and Diana, the Sun and the Moon, whose reciprocal influence is the source of the Earth’s fertility. Around them are depictions of the four elements with their attributes: Air with a peacock at its feet, Water draped in seaweed and with an oar, Earth with towers on its head and Fire carrying a flame. On the ends are two other groups of figures: Ceres with three women bringing her gifts and Bacchus surrounded by three male figures also making offerings to him. The outer perimeter of the table is set aside for the personifications of the months of the year and the seasons: Spring has flowers on her head, Summer is carrying wheat, Autumn has harvested grapes and Winter is keeping watch over fire.

Antoni Solà follows in Damià Campeny’s footsteps We know little about Antoni Solà’s time at Barcelona’s Escola Gratuïta de Nobles Arts, but in a late autobiographical document in which he surveyed this period in his life, he said that he did not hold Salvador Gurri in esteem, but did feel attracted to the art of Francesc Bover when he returned from Rome, so much that he spent two years without pay in his workshop to learn how to carve marble by Bover’s side. As stated above, in 1801 he earned a pension to study in Rome. As he was preparing for the journey, he worked on a Pietà for the private chapel of the Graell house, two Nereids for the courtyard of the Llotja and a fountain with Triton Riding a Seahorse for the palace of the Capità General. He reached Rome on 3 May 1803, unaware that he was fated never to return to Barcelona. In Rome, he presented himself to the Spanish ambassador, like all the pensionaries, looked for a studio30 and enrolled in the Scuola del Nudo. In accordance with the obligations he had signed in Barcelona, he had sent three works from Rome by 1808: a copy of the Greek Genius at the Pio-Clementine Museum (the name used at the time for the Eros Centocelle, which, as mentioned above, Campeny also copied), the relief Telemachus on the Island of Calypso and a third unidentified work.

08/10/2026 15:03:05

Catalan neoclassical sculpture

Figure 3. Telemachus on the Island of Calypso, 1806. Reial Acadè mia de Belles Arts de Sant Jordi.

The book The Adventures of Telemachus, Son of Ulysses, had been published by Bishop Fénelon in 1699 and was widely read in the eighteenth and nineteenth centuries. The first chapter recounts how Telemachus, accompanied by Mentor, reached the island of Calypso, who recognised him immediately because of his resemblance to Ulysses and asked him to tell her about his journeys. This is the episode that Solà captured in a relief that is quite different to his Aeneas and the Sibyl of Cumae visit the River Styx in both the drawing of the figures and the delicateness with which he created a sense of depth using just a few gentle planes. Prior to 1807, when the pension was going to finish, Solà asked the Junta de Comerç for an extension and was granted it. However, as mentioned above, because of the country’s difficulties resulting from the French invasion, payment of all the pensions and civil servants’ salaries were ordered cut off on 16 March 1809. There was an interruption in the relations with the artists living abroad until 1814, and we know little to nothing about how they survived.

Years after 1814 and Solà’s private commissions In 1814, Campeny began to think about returning to Barcelona and accepting the school teaching job he had been offered. He was in Barcelona by early 1816, when his path diverges from that of Antoni Solà. Meantime, with communication with Spain restored, Solà sent a Ceres and a portrait of Pius VII to Madrid.31 His plaster Orestes (Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi) reached Barcelona in 1817. It depicts the moment when Orestes, pursued by the Furies for having murdered his mother and lover, takes refuge in the Temple of Apollo in Delphos. It was a theme he had previously used in painting and bas-relief, but Solà depicted it here by sculpting a single figure overtaken with emotion: the hero, fearful and supplicant, addresses the god Apollo, represented by the lyre on the pedestal. With this formidable work,

Catalan Historical Review-19.indb 47

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 47

Figure 4. Orestes Tormented by the Furies, ca. 1810. Reial Acadè mia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.

Solà proved that he had made the most of his anatomy studies and was well familiar with the collections of ancient works conserved in Rome. In particular, we can relate his sculpture with the Niobid Relief at the Villa Albani, which was extremely famous at the time and had been reproduced in numerous publications. In 1813, Manuel Godoy, in exile in Rome with Charles IV and Maria Luisa, acquired the Villa Mattei (currently known as Villa Celimontana) and summoned the Catalan architect Antoni Celles to rebuild it. Celles also served as the archaeologist on the excavations in the gardens. Above the three arches in the main entrance, Solà sculpted reliefs—whose whereabouts are currently unknown— depicting the ‘wheat and grape harvest, the dances of Ceres and Bacchus for the fruits of their labour’.32 Shortly thereafter, a great Spanish art collector, Carlos Miguel Fitz, seventh Duke of Berwick and fourteenth Duke of Alba, commissioned him to make a Meleager (Palacio de Liria, Madrid). The sculpture depicts the hero with the remains of a wild boar that the goddess Artemis had sent against the people of Calydon. Solà yet again demonstrated his mastery of the nude and his familiarity with ancient art: his model is unquestionably the Meleager at the Pio-Clementine Museum despite changes in positions to make the sculpture lighter. Solà must have been quite famous by the time he sculpted the Portrait of the Sons of the King of Westphalia33 in 1823, which we believe may be at Prangins Castle. Portraits of children standing were somewhat popular in the nineteenth century; for example, Thorvaldsen portrayed Giorgina Rusell and Bartolini Elisa Bonaparte and her Daughter. Solà’s work can be connected to Children Playing with a Butterfly (Museu Marès), about which we have little information, although we can regard it as a funerary portrait due to the vacant look in the children’s eyes and the butterfly, which carries the deceased person’s soul. As a brief aside, we should note that just like all neoclassical sculptors, Solà worked on many funerary monuments, including those of Simon Rodríguez Laso (1821,

08/10/2026 15:03:05

48 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Anna Riera Mora

Certosa di Bologna), cardinal Pedro Quevedo Quintana (1835, Cathedral of Ourense) and Manuela Gutiérrez Estrada (1839, Mérida Cathedral, Mexico).34 Antoni Solà maintained a friendly relationship—no doubt forged at the Accademia di San Luca—with prince Sebastián de Bourbon, a patron, collector and somewhat middling artist. He commissioned Solà to make The Slaughter of the Innocents, but he neither paid him nor collected the sculpture. The sculptor’s efforts to get prince Sebastián’s heirs to acquire it were futile, and the work remained in his studio for the rest of his life. After his death, Solà’s nephews requested permission to display the group at the Barcelona academy; they never left it and are still found there today. This work was highly praised by everyone who saw it in Solà’s studio. Salvador Betti highlighted its originality—it is a theme often depicted in painting but never in a colossal sculpture—and its Roman character— it is full of expression: the soldier exudes evil and the woman maternal grief.35

spirit of the times regarding the need to portray and pay homage to the great names in Spanish literature. In 1835, he had displayed the bronze model in his studio, which was visited by artists and scholars who praised the fact that ‘while realistic, it is also full of graceful dignity’. Indeed, with his Cervantes, Solà showed that sculpture could depict themes and figures not remote in time as examples of glory or virtue, and that those figures could be dressed in clothing from their era without sacrificing the plays of folds or highlighting the body’s anatomy. Nonetheless, as soon as it was placed on a pedestal in a public square in Madrid, negative comments about the philosophy of the work began to circulate among Spanish scholars; specifically, Solà’s figure was criticised for evoking the soldier more than the scholar.36 The figure that currently stands in Madrid’s Plaza de les Corts was cast in bronze by the best craftsmen of the day, Hopfgarten and Jollage, while the pedestal was designed by Isidro González Velázquez and decorated with two reliefs by José Piquer.

Two street sculptures: The group Daoíz and Velarde and the Cervantes

Solà’s academic career and speeches

In April 1822, Antoni Solà shipped to Madrid a small model of a group commemorating another episode in the war against the French, the group Daoíz and Velarde— emulating Álvarez Cubero, the author of The Defence of Zaragoza—with the offer to make it in marble. In truth, it was a low point for the sculptor, who was suffering from economic hardships caused by a lack of commissions, which is why he offered to make it quickly. The work was finished by 1831 and he took it to Madrid himself to make sure it was installed properly. Solà depicted the two army captains, Pedro Velarde and Luis Daoíz, who played a prominent role in the May Second Uprising in Madrid in 1808. The two figures’ position and expression give the work a classical feel, even though they are dressed in proper period clothing instead of being nude or wearing Greek tunics (as Álvarez Cubero portrayed the father and son in his group). We should note that this detail is not sufficient to classify the sculpture as romantic, as has often been done. Solà should actually be considered more innovative than his contemporaries because dressing more or less contemporary figures in the ‘Greek style’ was starting to be viewed as an anachronism in Rome at that time. According to the press articles from that period, in Daoíz and Velarde Solà had managed to get their faces to mirror their souls, such that the figures were seen as examples worth emulating: they represented love of the fatherland and how dying for that cause is sweeter than living life for oneself. As soon as he returned from Madrid, Solà started working on the statue of Cervantes, a work he had had in mind which Ferdinand II finally commissioned him to make and defray the costs. It reflected the fashionable

Catalan Historical Review-19.indb 48

Parallel to his career as a sculptor, Antoni Solà also held different posts within the Accademia di San Luca. After 1825, he served as the censor of sculpture many times, a post which required him to participate as a teacher in the sculpture class once a month per quarter, a duty he often shared with D’Este, Tadolini, De Fabris and Thorvaldsen.37 During his time at the Roman academy, Solà inventoried the goods, designed a new uniform for the scholars and drew up reports to improve classroom teaching. He also served on panels for the prestigious Balestra and Clementino prizes and was a member of many committees that discussed art-related matters, as one of the scholars’ prerogatives was to sign off on and approve all the projects and monuments to be built in Rome. For example, Solà shared his opinion on the funerary monument devoted to Canova, the monument in memory of Torquato Tasso by Giuseppe de Fabris, the Torlonia family monument in Saint Pantaleon church and the grave monument of Gregory XVI in Saint Peter’s Basilica by Luigi Amici, just to cite a few. His opinion was often solicited in matters related to architecture. In this field, he made many contributions over the years on San Paolo church, which had to be rebuilt after 1823 due to a fire that devasted it in a single night; whether part of it should be saved or the entire thing should be torn down and rebuilt from scratch was the topic of intense debate. In the early nineteenth century, the debate on the relative benefits of restoring art works gained momentum. The debates revolved around not only the deterioration of paintings and sculptures due to time, but also the potential damage wrought by a poor or excessive restoration. One important part of the debate centred on the value attributed to ‘patina’, as synonymous with ancient, as op-

08/10/2026 15:03:05

Catalan neoclassical sculpture

posed to ‘shiny’, which was equivalent to modern. We should not forget that at that time everything ancient was good, while everything modern reflected the decline of art. In the field of sculpture, the question debated was to what extent sculptures with missing parts should be made whole, as Cavaccepi had already done in the Vatican Museums. Painting restoration benefitted from advances in chemistry. With the power stemming from his post as Rome’s inspector of antiquities and artworks, Vincenzo Camuccini spoke out against the abusive restoration of churches in 1819, upholding the theory that it is better to clean without undertaking major treatments. In 1825, Camuccini himself was supposed to start the restoration of the Last Judgement in the Sistine Chapel, but after cleaning a small area he enlisted the opinion of a group of scholars, including Solà, who concurred with him that the painting had already been restored many times and that each of these treatments had caused more damage than benefits. If it were restored again, this damage—which at the time was concealed by smoke—would be revealed and then a major restoration would be needed, so the fresco would not become more beautiful but instead would be lost. Solà was in favour of ‘conserving and not treating’. These treatments and reports reveal Solà’s fame in Rome, while also portraying him as one of the main players who decided what was good and bad art, that is, who steered the city’s aesthetic taste. The peak of his career was in 1837, when he was appointed president of the Accademia di San Luca, a post he held until 1840. It was an extremely prestigious position and official recognition of his value as a sculptor, as well as his efforts to safeguard art and the avidity with which he dedicated himself to training the next generation of sculptors and painters.38 After 1830, Antoni Solà served as the director of the Spanish pensionaries for years, reporting sometimes to the king, sometimes to the Academia de San Fernando and sometimes to the Junta de Comerç. This job entailed helping them enrol in the Scuola del Nudo and gain admission into private collections, deciding which works they had to copy and correcting them, handling the works that the pensionaries had to ship to Madrid or Barcelona and reporting on their comportment and progress. Vicent Jimeno, Agapito López San Román, Benito Saez, Cèsar Garriot, Sabino Medina, Ponciano Ponzano, Manuel Arbós, Manuel de Mesa, Lluis i Ferran Ferrant and many others were under his aegis. When choosing the works to be copied, Solà’s neoclassical taste shone through: for the painters he chose the Raphael Rooms in the Vatican, and for the sculptors the classical reliefs from the best private collections. In 1833, the Junta de Comerç once again announced a contest for pensions in Rome for the first time since the war. Pelegrí Clavé and Manuel Vilar won, while Francesc Cerdà received an extraordinary prize. Once in Rome, all three reported to Solà, but they had poor relations: Ma-

Catalan Historical Review-19.indb 49

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 49

nuel Vilar openly criticised The Slaughter of the Innocents and the group depicting Daoíz and Velarde. Moreover, he disliked the works he had to copy and had Tenerani correct them, because he trusted his teaching over Solà’s. Unsurprisingly, the aesthetic taste was shifting towards the Romanticism of the Nazarenes. Solà’s speeches at the awards ceremony of the aforementioned Balestra prizes in 1835 and 1838 were still fully steeped in neoclassical philosophy; they were entitled In torno al metodo che usarono gli antichi greci nel servirsi di modelli vivi per le loro belle opere d’arte [On the method the ancient Greeks used to get live models for their artworks] and Sull’espressione nelle opere di Belle Arti [On expression in fine arts works], respectively. The Catalan sculptor believed that the only enduring works are those that appeal to reason, which is only possible with the ‘proper expression’ and ‘beauty of forms’. The Greeks achieved it, and this is why their works were still beloved. The two canons of art, Truth and Beauty, stemmed from the observation of nature and should never be detached from it. The utmost expression of these canons was the Laocoön, ‘one of the most distinguished examples of the sublimeness of art’.

Two lives, two journeys, both forgotten Damià Campeny and Antoni Solà were born nine years apart, but they only died five years apart, in Barcelona and Rome, respectively. The two sculptors had very similar training and débuts, but ultimately their careers took very different paths, which illustrates the stark differences between Barcelona and Rome in the first half of the nineteenth century. We last saw Antoni Solà occupying the prestigious post of president of the Accademia di San Luca, participating in all art-related affairs both in Rome and outside the Pontifical States and working at a steady pace for the king, the Church and private clients. But what became of Damià Campeny when he returned to Barcelona? We find him almost exclusively reduced to his work as a teacher at the Escola de Dibuix, disillusioned and frustrated, according to some biographers. In Barcelona, the scant demand for sculpture from institutions and private clients in the early decades of the nineteenth century was the direct cause of his economic and social situation, but so was the lack of interest in sculpture that predated that situation. Despite the aura of prestige that surrounded him when he returned from Rome, Campeny had to accept commissions that were probably uninteresting to him, such as the Mystery of the Retailers’ Guild. All scholars studying him agree that the works he made in Barcelona in the last forty years of his life are not artistically significant; his truly notable works were from his sojourn in Italy. Barcelona was a far cry from Rome.39 As mentioned above, Damià Campeny arrived in Barcelona in early 1816 to join the Junta de Comerç school,

08/10/2026 15:03:05

50 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

where he taught and carried out different tasks regularly until 1833, when his health began to deteriorate. Nonetheless, he continued working and sculpting until 1844. The first commission he received had little to do with his Roman works. It was a new Easter Week float for the Retailers’ Guild, in which the figures of the Virgin Mary, Mary Magdalene, Saint John, Nicodemus and Joseph of Arimathea surround Christ’s tomb. The materials used are wood for the base, cork for the rock and pine with fabric glued to it for the figures—whose hands and faces were made of glass paste. The base is decorated with gilded plant and animal motifs and eleven reliefs. Two of them, which are rectangular, show the entourage carrying the body of Christ and the Pietà. The other nine depict the Sibyls, prophetesses who predicted the future in classical antiquity, whom Christianity adopted as prophets of the coming of Christ. Easter Week floats have always been a fully Baroque artistic typology, a theatrical glorification of the grief over Christ’s death with the aim of inspiring piety. Campeny, however, created extremely subdued figures; there are no tears or despair but instead more a sense of resignation. Even the tomb and the reliefs were inspired by ancient models. Therefore, we can assert that this is a classical interpretation of a Baroque archetype. The works that Campeny had made in Rome remained in their shipping boxes until they were opened in 1824 and used to decorate the room where the general awards ceremony was held. The Diana, Conjugal Faith, Hymenaeus, Paris, the relief of Diana and the Nymphs, the busts of Talia and Eros Centocelle and two vases alluding to the triumphs of Bacchus and Hercules were unpacked. That may have been when the Junta realised the value of both the artist and these works and offered Campeny a contract: the sculptor would cede them for an annual pension of 450 duros and pledge to make a plaster sculpture every year that would be transferred to marble without any additional cost if the curators liked it. The agreement proceeded, albeit not always punctually. In 1833, as analysed above, the Junta decided that the following year he would render Lucretia in marble instead of making a plaster work. By the time he finished, his health had been so compromised that the Junta decided to waive the requirement for him to turn in an annual work in exchange for two groups: Almogavar Killing a French Knight and Centaur, Nessus and Deianira. Despite the reliefs’ references to the ancient world, specifically the engravings in the book Bassorilievi antichi della Grecia, the Almogavar is considered his first Romantic work. In fact, in around 1835 there was a shift in the artistic taste, alongside major political and social changes. Neoclassical art had developed in a now-vanished world, and there was a palpable need for new ideas. Furthermore, an incipient nationalist awareness was shifting the focus back to the Middle Ages, the birthplace of modern nations, and the period of Catalonia’s splendour and political and economic dominance.

Catalan Historical Review-19.indb 50

Anna Riera Mora

Damià Campeny was always a neoclassical sculptor, but having lived until 1855 he could no longer avoid participating in the new aesthetic trends, even if somewhat reluctantly. The historical theme of his plaster sculpture, a chapter in the war between Peter II, who had the support of the Almogavar troops, and the French, Mallorcans and Genovese, was part of Catalonia’s mediaeval history40 and had been rendered more than once in Renaissance paintings. Even though he had delivered what the board had requested, in 1837 Campeny made Achilles Removing the Arrow, which is reminiscent of the Dying Galatian at the Capitoline Museum. The theme of Achilles was one of the most popular in academic sculpture, as exemplified in The Wounded Achilles which Filippo Albacini carved in 1823 on commission from the Duke of Devonshire. In 1846, the Junta was forced to rescind the contract because it could no longer continue to pay the pension, so it had to accept the conditions set by Campeny: to pay him an indemnification, to give him back the works and to defray the cost of having to put them in boxes again, as well as his expenses for the works he had already begun. We have seen how Antoni Solà enjoyed the recognition of his contemporaries during the 1830 and 1840s. However, his authority and influence as an artist and the director of the pensionaries gradually eroded, and he was relieved of the latter post in 1856. The new directors and censors of the Accademia di San Luca at that time were his former disciples; art, taste, society and customers had changed. Solà died, forgotten in on 10 June 1861. Damià Campeny also spent he last years of his life ill and secluded in Sant Gervasi, where he died on 7 July 1855. Several years earlier, in 1840, the Junta had offered him Plaça de Francesc Rodríguez, but by then Campeny was 69 years old and turned it down. The offer had come too late, and the way had to be left open for the new generations.

A style that merits more in-depth studies We can say that there was a neoclassical school in Catalonia, which was especially important in the fields of sculpture and architecture because of a need for a new aesthetic taste to reflect the new society. The political instability and economic difficulties in Catalonia certainly put a damper on major commissions, although we believe that a more in-depth study of the art from the first few decades of the nineteenth century may provide new data that could further clarify this assertion. This neoclassical school radiated out from the Escola Gratuïta de Dibuix and was fully fed by everything the pensionaries brought back from Rome: sculptures, engravings, drawings and a solid foundation acquired in the Scuola del Nudo classrooms. This style began with Francesc Bover and Manuel Vilar and reached its peak with Campeny and Solà, who trained

08/10/2026 15:03:05

Catalan neoclassical sculpture

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 51

the second generation of neoclassical sculptors, the former in Barcelona and the latter in Rome as the director of the pensionaries. That next generation soon veered towards Romanticism, but that is a story for another day.

Notes and references [1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

A must-read to properly understand the aesthetic of neoclassicism is Rosario Assunto, La antigüedad como futuro. Estudio sobre la estética del neoclasicismo europeo. La Balsa de la Medusa, 1990. This institution guided Catalonia’s commercial and industrial activity and was created in Barcelona in 1758. The Junta had jurisdiction over the entire Principality of Catalonia and focused particularly on the textile industry; it asked the state for a protectionist policy for Catalan manufactured goods, supplied manufacturing and guild regulations and encouraged research into manufacturing methods, crops and other matters through awards and study grants. The documentation on the Junta de Comerç, and therefore everything related to the Escola Gratuita de Dibuix, is conserved in the archive of the Biblioteca de Catalunya, Barcelona. The Academia de San Fernando of Madrid was established in 1752 by Royal Decree. Following its example, the Escuela de Tres Nobles Artes de Sevilla opened in 1759 and the Academia de Bellas Artes de San Carlos de Valencia in 1768. To learn more about Salvador Gurri: M. Fernández Banqué, Salvador Gurri i Coromines (1749-1819), un escultor d’entre segles. Barcelona, Universitat de Barcelona, 2004 [unpublished doctoral thesis]; ‘Noves atribucions de l’escultor Salvador Gurri i Coromines (1749-1819) a l’edifici de la Llotja de Barcelona’, Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 18 (2004), pp. 127-138; and ‘L’escultor Salvador Gurri i Coromines (1749-1819)’, Revista de Catalunya, 206 (2005), pp. 31-57. See, too, E. Asturiol Castelló, ‘Aportacions documentals sobre els orígens, anys de joventut i formació de Salvador Gurri, un escultor acadèmic’, Ausa, 154 (2004), pp. 495-520. L. Rodriguez, ‘Salvador Gurri i Coromines, primer mestre d’escultura de l’Escola Gratuïta de Dibuix’, Actes del XI Congrés d’Història de Barcelona, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2009. For details on these sculptors’ time at the Escola Gratuïta de Dibuix and their years of training in Rome, see: A. Riera Mora, La formació dels escultors catalans: l’ensenyament de l’Escola Gratuïta de Dibuix i els pensionats a Madrid i Roma (1775-1815). Barcelona, 1994 [unpublished doctoral thesis]. Period newspapers are a very useful way to find out which pensionaries lived in Rome. G.A. Guattani in Memorie enciclopediche romane sulle belle arti, antichità. Vol. IV, no date [1809], pp. 145-151 includes a very ex-

Catalan Historical Review-19.indb 51

[9]

[10] [11]

[12] [13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

haustive list. It cites Damià Campeny [author of a Diana and a Hymenaeus] and Antoni Solà [author of a statue of Psyche and portraits]. In 1810, the Almanach aus Rom fur Kunstler und freunde der Bildenden Kunst was published, which also includes the names of Damià Campeny, Antoni Solà, Ramon Barba and José Álvarez among the sculptors lingering in Rome. In that period, ‘pensions’ [scholarships, grants] were offered in Rome, Paris and Madrid, so the winners were called pensionats in Catalan, which is translated in this article as ‘pensionaries’. This is equivalent to the current notion of study grants or scholarships, and grant or scholarship recipients. A vanished bas-relief, proof of which only survives in documents. A study of the themes of the general prizes and the pensions in Rome, as well as the speeches made at the awards ceremonies, are extremely important documents for analysing the artistic taste of a period. In this case, most of the themes are from Greek mythology, which fit neoclassicism’s aesthetic and moralising values. This number had dropped one-half by 1812. The two partnered in the decoration of the Llotja: Francesc Bover sculpted Asia and Europe, while Manuel Vilar made Africa and America, in the main courtyard. The theme given to the contestants was: ‘Creusa approaches Aeneas, who is impatient to fight the Greeks again, and showing him the little Iulus, she asks him to try to defend their own home instead of exposing himself to the danger of death. Virgin’s Aeneid, book 2.’ The following theme was chosen for the quick test: ‘Jupiter sends Mercury to take Priam invisibly to Achilles’s tent’. To understand the city of Rome’s role in art in the late eighteenth and throughout the nineteenth centuries, see: Maestà di Roma da Napoleone all’unità d’Italia, 2 vols. Rome, 2003. J. Arrau I Barba, Necrología de D. Damián Campeny y Estrany (1857) published by the Real Academia de Ciencias y Artes, academic year 1910-1911 (Barcelona, 1911). Domenico Conti Bazzani (1740-1815) was a painter and art dealer in Mantua. In 1770, he moved to Rome and opened a workshop where we know Vincenzo Camuccini and Pietro Benvenutti worked. Nicolas de Azara’s role in culture while he served as the ambassador to Rome has been thoroughly studied in J. Jordan de Urries, ‘La embajada de José Nicolas de Azara y la difusión del gusto neoclásico’ in Roma y España; un crisol de la cultura europea en la Edad Moderna, 2008, vol. II, pp. 951-974. Handwritten letter from Damià Campeny conserved at the Centre de Documentació i Recerca at the Museu Frederic Marès. We are discussing two reliefs because they are the only ones conserved, although from the documentation we know that a third one depicting The People of Israel Suc-

08/10/2026 15:03:05

52 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

coured in the Desert by Moses was also sent, the copy of a Michelangelo work. [21] They referred to the works of Pliny, Titus Livius, Plutarch and Valerius Maximus for the historical episodes. The mythological themes were primarily drawn from the Iliad, the Odyssey, the Aeneid and Ovid’s Metamorphoses. [22] We should note that this is the only marble relief of his sent from Rome. [23] They currently decorate a room in Barcelona’s Cambra de Comerç, housed in the Llotja. [24] See J. Jordan de Urries, ‘La galería de estatuas de la Casa del Labrador en Aranjuez: Antonio Canova y los escultores españoles pensionados en Roma’, in Archivo Español de Arte, vol. 68, no. 269, 1995; A. Riera Mora, La formació dels escultors catalans: l’ensenyament de l’Escola Gratuïta de Dibuix i els pensionats a Madrid i Roma (1775-1815), pp. 739-749. [25] For a detailed description of the work and an analysis of its possible influences, see A. Riera Mora, Reflexos. L’obra de Damià Campeny. Mataró, 2019. [26] A plaster cast of Lucretia is displayed at the Victor Balaguer Museum in Vilanova i la Geltrú. It is a copy made by Amatori Orlandi in 1885 based on an explicit commission from Victor Balaguer, who highly valued Campeny’s art. ROSICH, ‘La Lucrècia de Campeny o la fortalesa de l’heroïna’ in La imatge de l’heroi a l’escultura catalana (1800-1850). Barcelona, 2013, pp. 94-97. [27] Guattani, Memorie enciclopediche romane, sulle belle arti, antichita, ec., Vol. I, 1806, pp. 44-50. [28] To trace their history and read a detailed description, see A. Riera Mora, ‘Ni arcs, ni templets, ni obeliscs ni runes… L’originalitat del triomf de taula de Damià Campeny’, in La taula de l’ambaixador. El triomf de taula de Damià Campeny, Barcelona, 1999, pp. 67-92. The triumph table is currently displayed at the Galleria Nazionale di Parma. [29, 30] We know that he had three studios, one in Piazza dei Maroniti (near Piazza Barberini) another on Via della Frezza and a third on Via dei Pontefici (the last two are near the Mausoleum of Augustus). [31] Both works are owned by the Museo del Prado. The first one is in a very poor state of conservation because it

Anna Riera Mora

[32] [33]

[34]

[35]

[36]

[37]

[38]

[39]

[40]

decorated a garden for years; it is currently on deposit at the Museo de San Telmo in Sant Sebastián. The second one is on deposit at the Museo de Bellas Arts de Asturias in Oviedo. See: L. Azcue Brea, ‘Solà al Museu del Prado’, in Quaderns del Museu Frederic Marès, 18, 2009, pp. 205-227. According to the Diario de Barcelona, 14 January 1820, pp. 107 and 108. The Kingdom of Westfalia, created by Napoleon and very short-lived (1807-1813), was governed by his brother Jérôme. He had three children with Katharina of Württemberg: Jérôme Napoléon Charles, Mathilde and Napoleon Joseph Charles Paul. Find a detailed list in A. Riera Mora, La bellesa ideal. Antoni Solà (1780-1861). Escultor a Roma. Barcelona, 2009. Many articles praising the work were published: Il Tiberino (2 August 1834), L’Ape Italiana (1835), El Artista (1835), the Giornale Arcadico (1838) and La Pallade (1839). It received negative critiques from J. Caveda, Memorias para la historia de la Real Academia de San Fernando…, 1867, p. 52, while Espronceda and Zorrilla wrote satirical verses about it. The connection between Solà and Thorvaldsen was likely closer than between Solà and Canova, not only because Canova died in 1823 but also owing to aesthetic affinities. Thorvaldsen proposed Solà be given the title of San Luca Scholar of Merit, and the two collaborated in decorating the Palazzo Torlonia, for which Antoni Solà sculpted a Minerva and a Ceres (currently at the Galleria Nazionale di Arte Moderna, Rome). See A. Riera Mora, ‘El celo de Antoni Solá en los asuntos de la Academia de San Luca de Roma: ideario estético de un escultor catalán’, in Actas del XIV Congreso Nacional de Historia del Arte, Málaga, 2003, vol. I, pp. 450-489. This is the issue debated in A. Riera Mora, ‘Damià Campeny i Antoni Solà: dues vides, dos camins’, in XI Congres d’Història de Barcelona: la ciutat en xarxa, Barcelona, 2009. Episode taken from R. Cervera, Historia de Cataluña, 1616.

Biographical note Anna Riera Mora holds a PhD in Art History from the Universitat de Barcelona. She studied museography and earned a master’s in Economics and Management of Cultural Assets at the Università degli Studi di Roma Tor Vergata, Rome. She specialises in neoclassical sculpture, a topic on which she has delivered talks at conferences and written numerous articles. She was the curator and catalogue author of the exhibitions La taula de l’ambaixador. El triomf de taula de Damia Campeny (Museu Marès, Barcelona, 1999- Galleria Nazionale di Parma 2000), La bellesa ideal. Antoni Solà (1780-1861). Escultor a Roma (Museu Marès, Barcelona, 2009) and Reflexos. L’obra de Damià Campeny (Museu de Mataró, 2019). She currently lives in London, where she works at the Centre for Languages, Culture and Communication of Imperial College London, where she just organised an exhibition on The Role of Engineering in Times of War: Air-raid Shelters in Barcelona (CLCC, Imperial College London, 2025).

Catalan Historical Review-19.indb 52

08/10/2026 15:03:05

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 53-73 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.232 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia Carles Sudrià *

Centre d’Estudis ‘Jordi Nadal’ Universitat de Barcelona Rebut 10 gener 2025 · Acceptat 20 febrer 2025

Abstract The construction of a railway network and the modernisation of the financial system are fundamental milestones in any process of industrialisation. This was also true in nineteenth-century Catalonia, albeit with certain distinctive features. The most significant was that the entrepreneurial drive—both capital and human resources—originated within Catalonia itself. Catalan entrepreneurs and workers were the main protagonists of this transformation. By the beginning of the twentieth century, however, control of both sectors—railways and banking—had passed into outside hands. This structural weakness has persisted to the present day. Keywords: Industrialization, Railways, Financial System, Catalonia, Modernization.

In memory of and homage to Pere Pascual (Igualada, 1945-2023), beloved colleague and friend The aim of this article is to examine the role that two crucial processes played in Catalonia’s industrialisation in the nineteenth century: the construction of a railway network and the development of a modern financial system. As we will see, the specific features of these processes made Catalonia’s industrialisation unique and distinct.1 This article is divided into six parts. After the introduction, the second and third sections specifically examine the initial development of the new financial system and the railway network. The fourth analyses the rapid growth from 1856 to 1866 and the broader crisis of 1866. The fifth section explores the evolution of the railway and banking sectors in the last quarter of the nineteenth century. The article concludes with reflections on the role both sectors played in the early stages of Catalonia’s industrialisation.

The formation of a new financial system The main role of financial activity within an economy is to connect savers and investors; therefore, it is vital in promoting economic growth. There is a long history of * Contact address: Centre d’Estudis ‘Jordi Nadal’; Universitat de Barcelona, Facultat d’Economia i Empresa, Av. Diagonal, 690 4rt 08034 Barcelona. E.mail: sudria@ateneu.ub.edu

Catalan Historical Review-19.indb 53

research on the link between financial development and industrialisation by both economic historians and development experts.2 A financial system can foster economic growth in three primary ways: by minimising risks and costs for investors; by facilitating the dissemination of innovations through accumulated information; and by providing mechanisms for exchange, such as banknotes, current accounts and transfers. The effective operation and useful design of a financial system are therefore crucial in shaping the economic progress of any country. This was the case in Catalonia, as it was in many other regions. The Catalan financial system before 1840. The dominance of the informal market Before 1840, the Catalan financial market primarily operated through informal channels, relying on personal connections. That is, there were no banks as such but merchants who carried out financial operations, among other activities. By the mid-eighteenth century, the scale and scope of those operations were still quite modest. However, as Catalan trade became more integrated into the global economy—especially through exports of wine and its byproducts to South America, the Caribbean and Northern Europe—financial services became increasingly in demand, and several initiatives began to emerge. In 1777, a group of merchants from Barcelona applied for a permit to establish a Banco de Cambios in the city. This new institution was meant to handle drafts, accept

08/10/2026 15:03:05

54 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

deposits, discount bills and perform all the functions of a typical bank. However, the approval process faced strong opposition from other merchant groups, who argued that the project would create a monopoly benefiting only part of Barcelona’s business community. After weeks of struggle, the proposal was withdrawn. In the following years, other initiatives arose, but none found enough support to succeed. Political instability largely explains why progress toward more modern financial systems was so slow.3 Despite the lack of new developments in the financial market structure, available data indicate a significant rise in the volume of credit extended over the three decades before 1840. Personal relationships remained the primary source of credit for companies when needed. Furthermore, the rise in state indebtedness and the increase in the circulation of public debt securities led to the creation of centres dedicated to trading them: bolsas [stock exchanges]. How this process began in Barcelona remains unclear. Buying and selling securities probably became a specific type of transaction within the broader activities at the Llotja [Exchange] until they eventually received their own designated time and place. What we know for sure is that by 1826, this trend was widespread enough to prompt government regulation. There was strong opposition in Barcelona to the ‘officialisation’ of the stock exchange, especially from the Junta de Comerç [Board of Trade]. As a result, the government decided to regulate only the Madrid Stock Exchange, which was officially recognised in September 1831.4 The Banco de Barcelona and the start of financial modernisation5 The idea of establishing a bank of issue, similar to those in other countries and in Madrid, emerged in the early 1840s. In October 1842, a young banker named Manuel Girona, aged 25, submitted an initial request to the government for authorisation to establish a new bank with the privilege of issuing banknotes. The initiative had to be halted due to political instability and took nearly two years to be resumed. On 1 May 1844, a royal decree approved the bank’s creation and bylaws, and it began operating on 1 September of the same year. The bank was introduced as an entity that provided short-term credit by discounting bills and promissory notes and offering credit for goods as collateral. It accepted deposits and current accounts and issued banknotes. Hence, it was a modern bank of issue like the Banco Español de San Fernando in Madrid6 or the Bank of England, with the unique feature that its activities focused on private trade and industry rather than public financing. Its nominal capital was five million pesetas, but only 25% of it was disbursed. According to Girona, the remaining 75% was held in reserve held by shareholders, who were obligated to provide it to the bank in gold within fifteen days upon the bank directors’ request. The banknotes issued could not exceed twice the nominal capital, and the cash reserves had to be at least one-third.

Catalan Historical Review-19.indb 54

Carles Sudrià

Both banknotes and current accounts could be reimbursed in cash upon the account holder’s request. In its credit activities, the bank could discount bills and promissory notes and other instruments with a guarantee of three ‘reliable signatures’, or just two signatures if the signers were in the Barcelona marketplace and ‘completely trustworthy’. Credit was also granted on goods and products that were ‘safe, movable and easy to sell’. The presence of Banco de Barcelona significantly altered the financial landscape in Catalonia. There are two key factors worth noting. First, the bank facilitated the spread of promissory notes as a means of credit. The ability to rediscount these documents at the bank—through endorsement—made this instrument central to commercial and industrial credit. The second notable innovation was, naturally, banknotes. Besides expanding the system’s overall credit capacity, issuing banknotes made the money supply more adaptable and no longer strictly tied to changes in the balance of payments. The bank went through several phases until 1856. First, it expanded quickly, peaking in 1847. An acute crisis in 1848 marked the onset of a second phase of profound recession, which lasted until 1852. The subsequent rally was characterised by steep growth in current accounts—if not banknotes in circulation—which facilitated an increase in the amount of credit granted and money created. The key event in the bank’s development during those years was the 1848 crisis. Up to that point, the bank had actively extended credit to industrialists and merchants using flexible methods, such as loans secured by guarantees of goods. However, it was also investing significant amounts in speculative deals related to public debt. The directors argued that there was not enough local demand for credit. To support these transactions, the bank quickly increased banknote issuance and the money supply. This expansion started to slow down in early 1847. Initial symptoms appeared in France and England, then quickly spread across Europe. In Madrid, the San Fernando and Isabel II banks watched as most depositors and banknote holders demanded their money back. Soon, they found themselves unable to meet these demands, and the government forced them to merge. During this period, banknotes from both banks circulated at a discount in Madrid for several months. Banco de Barcelona passed this initial test, but it was severely affected by the chaos of the revolutionary wave that started in Paris in February 1848. The panic was worsened by internal problems within the bank. The impact was immediate. Both current account and banknote holders rushed to the bank to withdraw gold. Within a few days, the number of banknotes in circulation dropped from 7.5 million pesetas to just over 3.5 million, and current accounts decreased from 2 million to 750,000 pesetas. The bank survived thanks to its shareholders, who were asked to make an urgent additional contribution of 12.5% (625,000 pesetas), and to some directors who rediscounted bills of exchange held by the bank.

08/10/2026 15:03:05

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 55

The psychological impact of the crisis was very significant. The Spanish government became alarmed and implemented highly restrictive laws. The establishment of new banks was prohibited, and the government unsuccessfully attempted to convert the independent banks of Barcelona and Cádiz into branches of Banco de San Fernando.7 The 1848 crisis also marked a radical shift in how Banco de Barcelona operated. It adopted a much more conservative approach by requiring very strict guarantees for discounting bills and promissory notes, as well as for issuing loans. In terms of liabilities, the crisis immediately halved the amount of money in circulation. The reduction in banknotes continued until 1854, when it had fallen to 17% of its 1847 level. This reduction was partly driven by the restrictive law of 1849, but the bank could have countered this limit by increasing the amount of capital disbursed. Instead, it did the opposite—lowered it—and maintained much higher cash reserves than required by law and its bylaws. The bank’s managers attributed the situation to a lack of credit demand rather than to their own restrictive attitude. Indeed, the market interest rate remained low, showing no signs of unsatisfied demand. This situation once again reversed course in the early 1850s. The financial market became tense, and the interest rate rose from 5% to 6.5% between 1852 and 1854. The demand for means of payment increased until it became clear that bank-created money could not meet daily exchange needs. Furthermore, during those years, the most significant railway companies were founded and began seeking funds. Financial development during those years showed that although the Catalan financial system could provide resources for industry, it was unable to fully finance muchneeded major projects, such as a railway network or a large-scale irrigation scheme. A reform was needed to mobilise the required resources, including those held by numerous small savers.

stock companies by city merchants, many of whom were involved in various businesses. They also became part of the city’s emerging high society. These entities specialised in different activities. Banco de Barcelona and the two discount houses offered shortterm loans and commercial discounts. It is worth noting that discount houses were more likely to offer signaturebased loans, whereas the bank tended to offer collateralsecured loans. That is not surprising, given that the creation of discount houses was advocated precisely because of the bank’s insufficient support for industrialists and small merchants who were not large or solvent enough to have a recognised ‘signature’.8 The second group of entities—credit companies— clearly had a different mission. In fact, the laws regulating them were designed to raise capital for major business projects, with railway construction as a prime example. In Catalonia, the entity that most effectively achieved this goal was Sociedad Catalana General de Crédito (CGC). During those years, CGC was a key component in the credit system that enabled the Catalan railway network to be built. It did this both directly, by investing significant amounts of money in railway shares and overseeing the construction of certain sections, and indirectly, by selling railway shares and bonds to the public. In April 1859, over 70% of the company’s extended credit went to the railway industry; however, it also invested in other businesses, though with less intensity and persistence.9 Crédito Mobiliario and Unión Comercial, in turn, were failed attempts at diversified business banks. Both entities promoted major projects that failed, leading to their ruin. In 1859, an inspector from the Ministry, writing about Crédito Mobiliario, noted that ‘la situación de esta sociedad es poco satisfactoria’ [the situation of this company is unsatisfactory].10 In 1864, the board was dismissed by the shareholders, and the company launched a settlement of accounts that revealed major losses. In this case, the May 1866 crisis, discussed below, hastened an outcome that had been foreseeable years earlier. The rise and fall of Unión Comercial was hardly admirable, either. This company’s main investments, aside from loans, focused on supporting an insurance firm called La Garantía, acquiring a large share of the railway stock from Granollers to Girona and constructing the Albufera Canal in Valencia. In 1859, the Treasury inspection valued the investment at nothing and stated outright that today ‘…it can be asserted that the capital is almost totally lost’.11 Unión Comercial indeed chose to liquidate in late 1859 amid a major scandal.12 Now, let us examine how these banks secured the financing needed for their investments. Overall, the funding came from three similar-sized sources: their own capital, money creation and customer accounts. Credit companies tended to have more of their own capital (53% in the CGC, 61% in Crédito Mobiliario and 62% in Unión Comercial), but money creation and current accounts were much more important for banks involved in dis-

The progressive laws of 1856 In July 1854, the Progressive Party, led by two generals, Espartero and O’Donnell, came to power through a coup d’ètat. After more than ten years of ‘moderate’ rule and stagnation, the institutional framework was drastically changed. Economically, the main changes were introduced by the Railway Law (dated 3 June 1855) and the Laws on Banks of Issue and Credit Companies (both dated 28 January 1856), which had significant impacts on the financial systems of Spain and Catalonia (Table 1). Three new credit companies were immediately established in Barcelona under the new legislation: Sociedad Catalana General de Crédito, Crédito Moviliario Barcelonés and Unión Comercial. The government also approved the creation of two discount houses supervised by the Ministry of Development: Caja Barcelonesa de Descuentos y Préstamos (1855) and Caja Catalana Industrial y Mercantil (1856). These companies were all organised as joint-

Catalan Historical Review-19.indb 55

08/10/2026 15:03:05

56 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Carles Sudrià

Table 1. Catalan banks and credit companies on 31 December 1865 (thousands of pesetas) ASSETS

LIABILITIES

Cash Portfolio Real Other estate

TOTAL

Cash Reserves Banknotes Current Creditors capital accounts

Banc de Barcelona

9.564

14.503

655

3.554

28.275

5.000

Stat. Catalana General de Crèdit

4.524

13.500

378

18.303

36.704

9.000

Crèdit Mobilitari Barcelonés

1.900

415

16.752

19.066

12.000

Crèdit Mercantil

3.081

2.419

21.340

26.839

6.250

Crèdit i Foment

112

3.117

4.907

14.169

4.000

307

Cía. General de Crèdit ‘El Comercio’

1.321

5.024

4.561

11.906

6.250

6.033

1.052

13.373

8.726

124

10.586

17.118

3.753

3.313

7.048

13.496 9.863

1.614

4.043

Caixa Catalana Industrial i Mercantil

4.261

8.594

251

13.126

3.000

450

9.526

150

Caixa Barcelonesa de Descomptes i Préstecs**

3.158

3.430

1.313

7.901

1.000

1.836

4.830

196

Banc de Tarragona*

291

615

599

1.504

1.250

141

237

1.342

625

263

407

1.918

15.615

46.563

48.356

Banc de Reus

206

898

TOTAL

28.437

53.513

7.066 71.815 160.831 48.375

* 31 January 1866 ** 31 January 1864 Source: Gaceta de Madrid, 17-3-1866, respective reports, and AHN-H, bundle 438-2.

counts. As expected, Banco de Barcelona derived a larger proportion of its resources from issuing banknotes, while discount houses relied more on current accounts. However, we should also consider another factor that characterised this financial system during the decade it operated. Most of the aforementioned entities, along with some limited partnerships, issued bearer bonds and short-term securities that the public used as paper money. The issuance of banknotes was legally restricted to Banco de Barcelona, which was granted a monopoly over the entire province by the banking regulations. Nonetheless, by using various names to bypass the law (such as bearer bonds, registered checks and payment orders), these financial assets were widely accepted as legal tender and contributed to that decade’s financial growth. Naturally, Banco de Barcelona vehemently protested this illegal competition, but the government ignored these protests and refused to intervene.13 New financial initiatives emerged in the early 1860s once the difficulties of 1857 to 1859 had been overcome. Three new credit companies and two banks of issue were established: Crédito y Fomento de Barcelona, or ‘El Comercio’, and Crédito Mercantil, both in Barcelona, along with Banco de Reus and Banco de Tarragona. Although their influence on the financial economy prior to 1866 was limited, a glimpse at their activity is interesting. Crédito y Fomento was a limited company engaged in real-estate development that thought it could overcome its lack of financing by adopting the form of a joint-stock credit company. The move proved unfounded, and the company was swept up in the 1866 crisis. It was liquidated in late 1868. ‘El Comercio’ was promoted by the most powerful financier in the city, Manuel Girona—the director of Banco de Barcelona—and his group, but it only

Catalan Historical Review-19.indb 56

lasted a few months. It was authorised to operate in February 1865, but by late 1866 it applied for liquidation, which the government accepted. Crédito Mercantil, founded in 1864, initially had different objectives. It was closely connected to Antonio López, the future Marquise of Comillas, and other successful indianos. In its early years, the company concentrated on commercial discounts, railway financing and real estate speculation. Banco de Reus and Banco de Tarragona, on the other hand, were established by local bankers and merchants who believed that a bank authorised to issue banknotes could enhance access to credit. However, their activities from their opening until 1866 remained quite limited.14 Of course, the joint-stock companies mentioned so far were not the only types of companies involved in banking; there were also mutual banks, banking houses and private bankers under the legal forms of limited partnerships or simple partnerships.15 Mutual banks were limited partnerships where membership granted the right to discount bills and promissory notes endorsed by members. Typically, members contributed nominal capital, usually a fraction—often 50%—of their total equity. To raise funds, these entities accepted current accounts and issued short-term bonds that circulated in the market as currency.16 Some of these institutions grew significantly, notably Crédito Mutuo Fabril y Mercantil, established in 1862 and popularly known as ‘Caixa Vilumara’, which reached capital of one million pesetas around 1864.17 Finally, there were several family banking houses in the form of partnerships or limited partnerships, such as Vidal Quadras Hermanos (1846-1912) and Girona Hermanos, Clavé y Cía. (1839-1867), along with private bankers

08/10/2026 15:03:05

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 57

such as Evarist Arnús (1820–1890), some of whom were highly prestigious. Unfortunately, there is very little information available about these banking houses. Generally, they mainly rediscounted bills or promissory notes at the main banks, bought and sold bills and promissory notes for their own accounts or for clients, and managed bonds and shares on the stock market. They also often traded on the stock exchange on behalf of their clients. Some houses, like Girona, were able to operate as a kind of investment house thanks to their substantial own capital. Overall, there is no doubt that the financial system underwent a significant transformation between 1856 and 1866. Earlier economic growth depended solely on the financial support of Banco de Barcelona and private bankers, but the need for new intermediaries became evident from the activity levels of the entities established under the new legislation. The financial sector undoubtedly expanded, yet it likely did not fulfil the role it could have played in the Catalan economy. Banking historians have developed comparisons to estimate the relative development of the financial sector across countries (Table 2).

balanced economy. All signs indicate that Catalonia lacked the financial services it clearly needed during this early phase of industrialisation. In any case, aside from the shortcomings just discussed, there is no doubt that the Catalan financial sector underwent a true revolution during this period, a radical change that naturally affected the overall economy and cannot be separated from the industrial expansion happening at the same time.

Table 2. Total bank assets and national income, 1860 Total bank assets National income Total bank (millions of pts.) (millions of pts.) assets/national income Catalonia

160

794

20,2

Spain

800

6.501

12,3

Source: Income of Spain: Leandro Prados, El progreso económico de España. Fundación BBVA, Bilbao, 2003, p. 286; income of Catalonia: Alfonso Díez-Minguela; Julio Martínez-Galarraga; Daniel Tirado-Fabregat. Regional inequality in Spain, 1860-2015, Palgrave Macmillan, London, 2018, p. 70; bank assets: Tortella (1973, p. 332) and author.

It is clear that the situation in Catalonia after this significant expansion was better than in Spain as a whole. However, when compared with other countries, the data present a less optimistic picture. According to Cameron and Goldsmith, in around 1860, the ratio of bank assets to national income was 57 in Great Britain, 80 in Scotland, 56 in Switzerland, 40 in Germany, 31 in Belgium and either 11.6 or 19 in France.18 Therefore, only France had a comparable financial structure, and it is well known that bank development in France was quite slow and incomplete. Although these figures are somewhat debatable, as they do not account for the role of entities other than joint-stock companies and other factors, we can infer that even at its best, the relationship between Catalonia’s financial structure and its level of economic development was inadequate. The proportion of savings and investment channelled through banks was much lower than what would be appropriate for its level of production. As mentioned at the start of this section, the functions of the financial sector are crucial to ensure rapid growth and a

Catalan Historical Review-19.indb 57

The railway in Catalonia: Local initiative and financial failure19 The railway is one of the symbols of the Industrial Revolution, perhaps the most recognised one. It was not only a successful invention and an improvement in transport, but it also heralded a fundamental change in the way we humans see ourselves in relation to nature and our interaction with it. Eric Hobsbawm explains this with particular insight: In every respect this was a revolutionary transformation—more revolutionary, in its way, than the rise of the cotton industry because it represented a far more advanced phase of industrialisation and one bearing on the life of the ordinary citizen outside the rather small areas of actual industry. It reached into some of the remotest areas of the countryside and the centres of the greatest cities. It transformed the speed of movement— indeed of human life—from one measured in single miles an hour to one measured in scores of miles per hour… It revealed the possibilities of technical progress as nothing else had done because it was both more advanced than other forms of technical activity and omnipresent… their organisation and management methods were on a scale unparalleled in any other industry. They appeared to be several generations ahead of the rest of the economy, and indeed ‘railway’ became a sort of synonym for ultra-modernity in the 1840s, as ‘atomic’ was to be after the Second World War.20 The first steam train, the Darlington-Stockton line in northern England, began operation in 1825. It was mainly a mining train that continued to use animal power for passenger service until 1833. The Manchester-Liverpool line had opened earlier, on 15 September 1830, marking a significant milestone that is regarded as the starting point of this technology’s rapid global spread. From an economic perspective, railway transport is highly capital-intensive and characterised by significant indivisibilities and economies of scale, along with uncertainty in projected income. These features mean that, within total costs, the portion allocated to amortising the construction and movable stock is much larger than the ongoing costs of raw materials and wages. As a result, the initial investment is much greater than the income ex-

08/10/2026 15:03:05

58 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Carles Sudrià

Table 3. Railway lines in operation (km) Great Britain France Belgium Germany Italy Spain Catalonia 1825

1835

544

141

1845

3.931

875

577

2.143

152

1855 11.744

5.037

1.333

7.826

1.207

440

1865 18.439 13.227

2.285

13.900

4.591 4.756

613

1875 23.365 19.357

3.499

27.970

8.018 5.840

718

1885 26.720 29.839

4.410

37.571 11.003 8.400

1.009

1895 28.986 36.240

4.572

46.500 15.970 10.526

1.127

Source: Pere Pascual, El ferrocarril a Catalunya…, vol. 1, p.17.

pected, requiring many investors to assemble the necessary capital. Additionally, indivisibility implies that the entire investment must be made upfront before achieving the projected economic results. Opening partial or intermediate sections does not generate income proportional to the amount invested. Economies of scale arise from the fact that connecting lines and having an extensive network can boost profits per kilometre. Finally, it is extremely difficult to precisely estimate the revenue of a new railway in advance, as it must account for other transport modes and the increased traffic driven by enhanced comfort and lower railway prices. In short, the railway industry required a very large upfront investment of fixed capital, yet there was significant uncertainty about its profitability. Under these circumstances, one might wonder how railway companies attracted eager investors worldwide. To understand this, it is important to recognise that the railway was one of the major technological and economic revolutions of the nineteenth century. It replaced wagons and stagecoaches, which were slow and costly transport methods that relied on a network of highroads and other roads, which were often scarce and in poor condition in countries like Spain, which also has particularly rugged terrain. It is easy to see why contemporaries linked the clear social benefits

brought by the railway with its profitability and why developers’ optimistic forecasts were readily welcomed by all kinds of investors. The reason many railway companies eventually proved unprofitable was not that the new transport system was not a significant improvement in communication and overall quality of life, but rather that, in many cases, the country’s economic growth did not generate enough demand for transport to justify the huge investment. Spain joined the new transport system late and weakly. As shown in Table 3, most European countries were over fifteen years ahead of Catalonia. After the Mataró-Barcelona line, there were no new lines in the network until the first sections of the Granollers and Martorell lines opened in 1854, six years later. In Catalonia, none of the lines being built in 1860 had reached the country’s borders, and they only covered a total of 350 km. This delay in adopting the new railway system persisted in the following years despite efforts to improve it. By the late 1800s, when most countries completed their basic networks—including Spain and Catalonia—the Spanish railway had just over 10,000 km of lines, and the Catalan network had 1,100 km. This indicated that both Catalonia and Spain, along with Italy, were second-tier countries in railway infrastructure, measured by kilometres of railway per 10,000 inhabitants or per km². Construction and financing of the main lines The construction of the railway network in Catalonia had several unique features. The most important is that the Catalan network was developed by Catalan entrepreneurs and primarily financed with local capital. Funding for the railway networks was driven by international capital flows typical of emerging capitalism, with Great Britain and France as the main sources of funds. Spain aimed to encourage foreign investment to build its railways, which led to the approval of specific laws during the two-year period of progressive reforms, notably the 1855 Railway Law and the Law on Credit Companies from January 1856. Under this legislation, two major Spanish railway companies with French investment were established: Compañía de

Table 4. Length of railway by country (km) 1865

1910 km. per 10,000 inhabitants

km. per km2 of area

4,679

6.3

153.3

40,484

10.2

76.5

61,209

9.5

113.2

84.4

32,184

7.9

147.3

1.8

15.2

18,090

5.3

60.0

3.0

9.4

11,362

5.7

22.6

3.6

19.2

1,127

5.4

35.3

Total km.

km. per 10,000 inhabitants

km. per km of area

Belgium

2,285

4.6

74.9

France

13,227

3.5

24.3

Germany

13,900

3.5

32.7

United Kingdom

18,439

7.6

Italy

4,591

Spain

4,756

Catalonia

613

Total km.

Source: Same as Table 3.

Catalan Historical Review-19.indb 58

08/10/2026 15:03:06

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 59

los Caminos de Hierro del Norte de España (Norte) and Compañía de los Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA). The Norte was led by Parisian financiers Émile and Isaac Péreire, while MZA was supported by the Rothschild family, also based in Paris.21 In Catalonia, first railway experiences were related with the exploitation of a coalfield recently found near Sant Joan de les Abadesses (100 km north of Barcelona). The railway was supposed to connect Sant Joan with the port of Roses, but both the rugged terrain and low ore quality made it unworkable. The first project that actually came to fruition was proposed by Miquel Biada, an indiano from Mataró, and Josep M. Roca, a Catalan merchant living in London. The latter was the real driving force behind the project, attracting the interest of British investors and experts. Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Mataró was founded in 1845, and the line opened in October 1848. The company’s strong performance encouraged new initiatives, but they did not materialise until the severe crisis of 1848 was over. The four other main companies formed between 1850 and 1853 were Camino de Hierro del Norte (BarcelonaGranollers), Camino de Hierro del Centro (BarcelonaMartorell), Ferrocarril de Tarragona a Reus and Ferrocarril de Barcelona a Zaragoza. Only the last one attempted to build a long-distance line from the very beginning. The others did not decide to extend their lines until it became clear that the initial segments could not be profitable enough and the Catalan financial market was more willing to accept the large capital investments needed for the extensions. This shift only happened after the reforms in the financial and railway legal systems during 1855 to 1856 and the influx of French capital into the Spanish network. As a result, major investments were made over a few years, causing significant financial strain. These circumstances help us understand the second characteristic of the railway construction process in Cata-

lonia: that the concessions for the lines were awarded in a highly competitive environment, along with a lack of public subsidies in almost all cases. The network’s growth dynamic, conditioned by the availability of funds, is illustrated in Graph 1. The six-year period from 1859 to 1864 witnessed the highest growth, with almost 500 kilometres of new lines, accounting for 43% of the total. The 1866 crisis effectively halted construction, and only with the Bourbon Restoration did railway investment stabilise until the initially planned lines were completed. The 1,100-km network was almost finished by the 1890s (Map 1). Insufficient income and economic failure By that time, the business scene in the sector had changed significantly from when it first started. The BarcelonaZaragoza railway, heavily burdened by debt, merged with the Zaragoza-Pamplona line to form Ferrocarril de Zaragoza a Pamplona y Barcelona. The Barcelona-Mataró line, which was later extended to Arenys, had to merge with Camí de Ferro del Nord (Granollers) in 1857 to successfully expand to Girona and France. The resulting company ultimately agreed to merge with the Barcelona to Martorell and Tarragona line in 1875, creating Companyia de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia (TBF).22 Having examined the physical development of the network, let us now look at its financial side. Table 5 shows the capital formation process of the leading Catalan companies during the peak construction period from 1845 to 1866. The most striking aspect is the enormous scale of the investments. The figure of nearly 170 million pesetas is impressive, considering that, by comparison, Spain’s budget around the same time—1862 to 1864—was about 650 million pesetas annually, while Catalonia’s gross domestic product in 1860 has been estimated at 730 million pesetas. As we will see in our overall analysis of the mac-

1200

900

1000

800

700

600

400

500

200

400

300 200 100

1845

1850

1855

1860

1865

1870

1875

1880

1885

1890

1895

Annual increase Graphic 1. Length of railway lines in operation in Catalonia (km).

Catalan Historical Review-19.indb 59

08/10/2026 15:03:06

60 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Carles Sudrià

Map 1 . Wide-gauge railway network.

roeconomic impact of the investment boom, it was highly unlikely that such an effort could have been made with the resources available in an economy like Catalonia’s. While the rest of Spain relied on a massive influx of foreign capital, Catalonia relied on the savings accumulated over previous decades and kept in the form of metal coin. Extremely intense investments, mainly for railways, were common in other countries during those years. In fact, large investment waves are a natural part of market economies, often tied to the emergence of cutting-edge technological innovations that the public sees as capable of generating significant profits.23 A second factor to consider is the actual profitability earned by the railway companies and their shareholders. Here, the answer is clear. With the sole exception of the Mataró line, all the Catalan railway companies made profits well below their forecasts.24 This became evident when the Barcelona-Zaragoza line began full operations. The profit over construction costs never reached 3%, so it could barely cover required bond payments, leaving shareholders without dividends. The natural result of this was a sharp drop in the value of railway company shares

Catalan Historical Review-19.indb 60

(Graph 2). The initial investors’ losses were around 80%. However, this did not stop some speculators from earning a fortune by acquiring these securities during times of maximum depreciation, only to resell them when favourable circumstances (such as increased traffic or public subsidies) boosted share prices. The investment boom (1856 to 1866) and the crisis (1866) The railway companies and the new financial institutions created during the reforms over the two-year period were the main players in the Catalan financial market’s impressive expansion from 1856 to 1866. This is clearly shown in Table 6 and Graph 3, which display the amounts invested in trading companies through capital. They demonstrate that after 1857, there was a significant rise in the amounts invested, and this trend continued—with some fluctuations—until 1865 or 1866. The figures also indicate that most of the growth in investment can be attributed to the railways; the construction of this infrastructure was what changed typical investment levels and pushed them to extraordinary heights.

08/10/2026 15:03:06

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 61

Table 5. Disbursement of the shares and bonds of the main Catalan railway companies (thousands of pesetas)

To understand the dynamics of this process, we should bear in mind that most companies spent their capital gradually, with about 20% of the initial disbursement being common. After that, their boards of directors scheduled contribution timelines. This meant that capital requests for established companies were not dictated by the investors’ will or the financial situation. Between 1857 and 1866, 60% of the invested capital was committed in this manner. Despite the amounts mobilised, the Barcelona financial market did not show signs of exhaustion until 1863. The interest rate remained within its usual range of 6% until then. Considering that there were no significant foreign capital inflows and no reason to believe that Catalans’ propensity to save had suddenly increased, this phenomenon must be explained by factors within the financial market itself. In my opinion, the explanation lies in three distinct yet interconnected processes that allowed the invested capital to grow beyond what regular savings could.25 First, a sudden improvement in financial market efficiency resulted from the new legal framework established between 1854 and 1856. The capital raised from people who had held onto their savings, combined with the increased agility of the financial market, meant more capital was available for productive investment. Secondly, these same improvements in the financial system also facilitated the reintroduction of the previously hoarded gold into the monetary flow. We must remember that since the mid-seventeenth century, Catalonia and most of Spain had suffered from almost continuous mili-

Mataró Girona Granollers Tarragona Zaragoza

Total

1847

2,500

1848

2,500

1849

1850

1851

1852

2,400

1853

2,400

1,805

4,205

1854

250

1,200

2,706

2,255

6,411

1855

500

1,125

903

2,255

4,782

1856

500

902

1,240

2,642

1857

250

424

902

2,012

3,588

1858

1,200

2,213

902

19,674

23,989

1859

5,975

4,537

904

15,441

26,857

1860

2,203

4,856

22,930

29,988

1861

3,669

3,058

1,793

7,740

16,259

1862

4,503

6,487

10,990

1863

8,017

7,503

15,520

1864

2,495

5,508

8,003

1865

5,320

223

5,543

19,547

7,815

22,212

29,066

87,537 166,177

49,574 Source: Pere Pascual, Agricultura i industrialització… pp. 242-243.

100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

I II III IV I II III IV I II III IV I II III IV I II III IV I II III IV I II III IV I II III IV I II III IV I II III IV 1857 1858 1859 1860 1861 1862 1863 1864 1865 1866 Ferrocarrils Barcelona-Girona

Ferrocarrils Barcelona-Saragossa

Graph 2. Railway companies’ stock price (% over nominal). Source: Pere Pascual, Agricultura i industrialització… pp. 270-271.

Catalan Historical Review-19.indb 61

08/10/2026 15:03:07

62 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Carles Sudrià

Table 6. Investments made by mercantile companies (millions of pesetas) Industry

Trade Finances Railways Others Total

1842-46

17.5

6.6

2.8

6.7

33.5

1847-51

33.2

6.7

0.1

5.0

6.4

51.4

1852-56

54.3

17.0

27.0

23.2

10.4

132.0

1857-61

40.5

38.2

13.9

113.1

14.3

220.0

1862-66

51.3

39.3

36.7

70.3

19.6

217.1

1842-66

196.8

107.8

80.5

211.6

57.4

654.0

Source: Examination of the companies’ deeds. See Carles Sudrià, ‘Capitalistes i fabricants. El finançament de la industrialització catalana (1815-1866)’, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, vol. 5, pp. 29-40.

tary conflicts, which were especially hazardous in the countryside. With mostly irregular fighting, the combatants lived in the region, menacing lives and production. It is thus understandable that one of the strategies adopted by peasants and small landowners was to hoard as much of their savings as possible in the form of gold and silver coins, which could be easily hidden or transported. This ongoing and widespread insecurity persisted well into the nineteenth century. Only at the end of the First Carlist War in the early 1840s did coin hoarding begin to be converted into remunerated financial assets, such as railway bonds or public debt. The savings accumulated decades earlier were now being converted into productive investment. Lastly, we should take into account the rise in fiduciary circulation. New financial companies were issuing bearer bonds, registered checks, payment orders and other short-term assets that served as banknotes, allowing customers to hold onto gold and silver that would otherwise be circulating. This series of operations helps us understand how the capitalisation process was able to continue until many of the major railway structures were completed and the large foreign deficit stemming from imports of railway materi-

als and industrial machinery was managed. Naturally, savings in the form of gold or silver were not infinitely available, nor were the possibilities of replacing metal coin with paper money. An extraordinary investment process like that one inevitably had to come to an end. This intensive investment process started to hit its limits in 1863. The clearest sign was the sudden rise in interest rates (Graph 4). In the previous year, money could be obtained in the city through promissory notes paying around 6%. In the first half of 1863, the average interest rate rose to 7.4%, and by the second half of the year, it reached 8.1%, the highest level since the end of the Carlist War twenty years earlier. This marked the beginning of a vicious cycle that ultimately led to the May 1866 explosion. The factor that triggered the crisis was that neither railway traffic nor the income generated from it was expected to meet the predicted levels, making it impossible for the companies to offer the promised capital remuneration. By the end of fiscal year 1864, the income of the most important Catalan company, the Barcelona-Zaragoza line, was just over half of the forecasted amount, and its gross profits were only 40% of what had been expected.26 This was insufficient even to pay the interest on its bonds, let alone pay them off. The bonds in circulation had to be converted into others with longer terms and lower rates. However, this solution was severely limited by the condition of the Barcelona financial market, which was unable to absorb more cash. The company was forced to merge with the Zaragoza-Pamplona line, which was in slightly better financial shape, though its profits were lower.27 The other companies faced similar situations. Consequently, construction on the lines still under development immediately came to a halt. The worsening financial conditions had another key player: the Spanish government. The conservative governments in power since 1856 notably increased spending without balancing it with higher revenue. The resulting deficit was covered through loans from the Banco de España or directly from the public via Caja de Depósitos, a

70,0 60,0 50,0 40,0 30,0 20,0 10,0 1841

1846

1851 Other sectors

1856

1861

1866

Railways

Graph 3. Entrepreneurial investment through companies and partnerships (milion pesetas). Source: C. Sudrià and P. Pascual, ‘Financing a Railway mania…’.

Catalan Historical Review-19.indb 62

08/10/2026 15:03:07

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 63

11 10 9 8 7 6 5 1866-II

1866-I

1865-II

1865-I

1864-II

1864-I

1863-II

1863-I

1862-II

1862-I

1861-II

1861-I

1860-II

1860-I

1859-II

1859-I

1858-II

1858-I

1857-II

1857-I

1856-II

1856-I

1855-II

1855-I

1854-II

1854-I

1853-II

1853-I

Graph 4. Interest rate (%). Source: Arxiu Nacional de Catalunya. Llibres dels Corredors Reials de Canvis (compiled by Ll. Castañeda i X. Tafunell).

state-run entity established in 1852 specifically to collect private individuals’ savings for short-term government funding.28 The deposits in the Caja increased from 50 to 250 million pesetas between 1858 and 1860 and then made another leap between 1860 and 1863, reaching 420 million. This was a substantial amount considering that the state’s regular revenues at that time were 500 million pesetas yearly. It is important to note that most of these deposits were payable on demand or callable within six months or a year. As a result, the situation was quite risky for a state with no liquid surpluses but debts to thousands of private individuals who could demand their money at any time or within very short periods. The successive Treasury Ministers after 1863 had to deal with this issue, which was worsening each day. The Barcelona branch of Caja de Depósitos held nearly 30 million euros, more than any other private entity. The Caja alone attracted more private resources than Banco de Barcelona and Sociedad Catalana combined.29 One of the signs of the country’s financial struggles was the large outflow of money overseas. This was more a symptom than the core issue itself, and it did not go unnoticed by the sharpest observers. A few days before the crisis, the British consul in Barcelona, James Baker, made a particularly insightful assessment of the situation: …the ongoing draining of Spanish currency to pay for imports not balanced by exports is gradually impoverishing the country and is the main cause of its significant monetary problems. Additionally, the widespread spirit of excessive stock speculation has recently been intense, leading to substantial losses. The halt in construction of two railway companies, combined with the low earnings of the operating lines, has caused railway shares to decline, further worsened by other Spanish companies’ failure to pay their bonds, which have been sold in much of the city. It is estimated that out of the $100 million

Catalan Historical Review-19.indb 63

invested in Barcelona in various shares and bonds, more than $50 million was in railway shares, and over half of that has been lost since last December.30 In short, we could say the situation had become irreversible by mid-1864. The downturn in the financial market and rising interest rates forced a drastic reduction in investment and the suspension of several railway lines, further worsening the stock market’s decline. This process, in turn, weakened the financial market even more, as most of Barcelona’s credit companies and discount houses held railway shares in their portfolios or used them as loan guarantees. The core issue was their solvency. Catalonia experienced almost two years of near-total financial paralysis. Only industrial and commercial investments, which were less connected to the stock market, followed their own independent course. Any change that would require current account holders to exchange gold or silver coins could have pushed the system into a full-scale crisis. The onset of the crisis and its effects It is widely accepted that the spark that ignited Barcelona’s financial upheaval originated abroad. On 10 May 1866, to the surprise of the public but not those familiar with the market, Overend, Gurney & Co. suspended payments in London. It was the leading discount bank in the British capital, whose prestige only matched that of Bank of England. The main cause of the failure was an overly lenient bill-discounting policy, which resulted in significant losses, especially in dealings with railway contractors.31 The problem might have had a marginal effect in Spain, but it so happened that Overend, Gurney & Co. was one of the main shareholders in the consortium that was negotiating with the Spanish government to create a new national bank that would replace the Banco de España and was a key piece in Minister Alonso Martínez’s financial reform.32

08/10/2026 15:03:07

64 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Under these circumstances, it is not surprising that those studying the crisis have linked the arrival of news from London and the subsequent collapse of Minister Alonso’s plan to the growing panic in Barcelona. However, the connection between the two remains unclear. On the one hand, the price of public debt fell much less during the crisis days than it had the previous week, while on the other, the issues faced by the credit companies, which declared a suspension of payments, also existed earlier and were more closely related to the drop in the value of debt and shares in railway companies than to the London crisis. Finally, analysts contemporary to the events do not mention a possible cause-and-effect link between the suspensions in London and Barcelona. That is, without ruling out the possibility that the upheaval in London triggered it, all signs suggest that Barcelona’s crisis stemmed mainly from internal issues and that the situation had become so fragile that any change, minor or major, could have caused the system to break down. Regardless, on Saturday 12 May, the collective daily liquidation of Barcelona’s discount houses and banking companies resulted in a negative balance for Crédito Mobiliario Barcelonés and a positive balance of 215,000 pesetas for Banco de Barcelona. Following its customary rules, the bank demanded payment and only received 10,000 pesetas in silver, whereupon Crédito Mobiliario declared a suspension of payments. Banco de Barcelona immediately asked the entities from which the discount documents came to cover the debt. The main ones involved were the discount houses, Caja Catalana (90,865 pesetas) and Caja Barcelonesa 73,605 pesetas). On Sunday 13 May, during a very tense session, the managers of these entities refused to shoulder the debt, claiming that once the liquidation was complete, the final creditor could not claim payment from the original document holders.33 The insolvency of Crédito Mobiliario immediately moved into the public domain, and it became clear that when it opened its doors on Monday, all the entities would have to handle huge withdrawal demands. That same Sunday, Sociedad Catalana General de Crédito, the most important credit company in the city, asked the bank for help via a loan of 2.9 million pesetas to cover all the current accounts, guaranteed by the shares in its portfolio and endorsements by private individuals up to one million pesetas more. The bank refused, alleging that the transaction was incompatible with its byelaws, that it could discredit the bank and cause a panic, and that it did not have sufficient cash to supply such a large amount. Sociedad Catalana was thus forced to declare a suspension of payments that same Sunday. As expected, widespread panic broke out on Monday 14 May.34 The bank handled a flood of withdrawal requests without any immediate issues, but after being open to the public for several hours, the discount houses and other companies had to delay payments while waiting for intervention by the authorities. The Council of Ministers

Catalan Historical Review-19.indb 64

Carles Sudrià

convened in Madrid to assess the situation, and the Catalan MPs took measures to ensure effective intervention. The government declared a state of siege: Captain General Fernando Cotoner was given extraordinary powers, and Civil Governor Ignacio Méndez Vigo became the government’s enforcer. The initial decision was to impose a twelve-day general moratorium on payments, with the sole exception being transactions intended to pay salaries. After this first moratorium ended, a second fifteen-day one was approved, after which things appeared to return to normal. The agreements between Banco de Barcelona and various entities, discussed below, led to the replacement of most circulating monetary assets with banknotes. Other bonds were liquidated in the following months, although there were several notable exceptions. In any case, the most severe part of the crisis was overcome by midJune. The resolution of the crisis led to a major restructuring of the entire Barcelona financial system and signalled the de facto end of the situation created by the 1856 laws. In any case, everyone knew that the crisis marked the end of an era. The spread of paper money of all kinds and sources and the introduction of all sorts of securities, with virtually no constraints, had come to a halt. Banco de Barcelona relentlessly tried to eliminate once and for all the circulation of easily convertible ‘paper’ that competed with their banknotes, a battle they had been fighting unsuccessfully since 1856. The crisis now gave them a golden opportunity to enforce a permanent solution. Regarding the discount houses, on 17 May they signed an agreement with Banco de Barcelona under pressure from authorities and public opinion, which effectively led to their disappearance. The agreement stated that the bank would act as the cashier for both entities by rediscounting their portfolios. As an additional guarantee, each discount house was required to deposit one-third of the rediscounted volume in cash and provide endorsements for the remaining two-thirds, signed by approved individuals whom the bank could call upon if needed. Based on this, all payment orders and other monetary instruments issued were immediately withdrawn from circulation. The agreement did not cover current accounts or other bonds with third parties. Caixa Catalana rediscounted 2.4 million pesetas at the bank and Caixa Barcelonesa 1.4 million.35 However, the financial situations of the two houses were very different. Caja Catalana announced it was disbanding in December 1866 and was able to return more than 85% of the invested capital to its shareholders. The directors of Caja Barcelonesa, conversely, had to struggle to collect the 20% capital call that its management had agreed upon. The board of directors was split between members who refused to contribute and those who resisted. The latter attitude might be seen as unsupportive, but everyone in Barcelona knew that any effort to save the company was futile, and the money called for shareholders would be entirely lost. We do not know whether Caja

08/10/2026 15:03:07

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 65

Barcelonesa was officially dissolved, but it is very unlikely that its shareholders received any capital back. The credit companies that declared a suspension of payments on 12 May followed very different pathways. Crédito Mobiliario apparently managed to cash in the banknotes and current accounts in their balance in the ensuing months. It had already returned 50% of it by July 1866. On 10 March 1867, it agreed to dissolve—por haber perdido más de la mitad del capital realizado [because it had lost more than half of its capital]—which was approved by the government on 14 May. In 1879, it returned 30 pesetas to its shareholders for capital paid out. The story of Sociedad Catalana General de Crédito was quite different. After failing to secure enough support from Banco de Barcelona and discount houses on 13 May and being forced to declare a suspension of payments, the situation improved. The easing of the panic allowed negotiations between the company and the bank to resume. On 2 June, Sociedad Catalana submitted a new proposal to the bank board, which was approved with several modifications. The bank agreed to lend 725,000 pesetas to the company (recall it had requested 2.9 million pesetas on 13 May), secured by the discounted portfolio (400,000 pesetas) and ninety-day promissory notes from the company itself, endorsed ‘jointly and solely’ by the management and the company’s board of governance. Additionally, Sociedad Catalana was required to pay the bank its share of the remaining amount from the 12 May liquidation (185,000 pesetas).36 This transaction involved an agreement with the company’s depositors and current account holders, who would exchange their rights for bonds with staggered maturity dates. The bank’s loan could then be used to withdraw mature or soon-to-mature bearer bonds. With these measures—and, it was hoped, with a bit more assistance37—Catalana managed to lift the suspension of payments on 23 June and resume normal operations, even though its main goal was to liquidate pending transactions. In February 1869, shareholders approved a reduction in capital to absorb the cumulative losses from the crisis: the cash value of shares fell by slightly over 40%. Despite some market observers’ beliefs, Sociedad Catalana did not seek dissolution and regained some prominence a few years later. Barcelona’s other credit companies were much less affected by the crisis, essentially because they had no paper money in circulation. Since 1864, Crédito Mercantil had had an agreement with Banco de Barcelona to circulate banknotes in its operations.38 To cope with the crisis, it lowered the amount of credit it offered and gradually replaced current accounts with medium-term bonds. Nonetheless, it experienced hardships in the ensuing years because some real-estate businesses were faring poorly.39 As mentioned above, ‘El Comercio’—promoted by men close to Manuel Girona—began operating in 1865 but decided to liquidate in 1866. The shareholders got back at least 80% of what they had invested. Finally, Crèdit i Foment— the former real estate company that had become a credit

company—decided to consolidate its debt in July 1866 by issuing bonds and gradually selling all its properties to repay them. By mid-1869, it had virtually no creditors and was working solely with its own capital.40 It is clear from all this that Banco de Barcelona provided a crucial service by preventing the panic from deepening, yet it is also clear that it did so with the explicit goal of eliminating the competition it had faced in the marketplace over the previous ten years. In short, the crisis signalled the end of the banking model and financial system in place during the first phase of Catalan industrialisation. Of the eight joint-stock credit companies existing in early 1866, only three survived: Sociedad Catalana, Crédito Mercantil—both profoundly affected—and Banco de Barcelona. The city’s commercial and financial activities entered a period of profound paralysis. In the ensuing years, Banco de Barcelona, master and lord of the marketplace, repeatedly complained about a sclerotic business climate and the impossibility of regaining the credit levels achieved prior to the crisis, even though it had agreed to lower interest rates and commissions.41

Catalan Historical Review-19.indb 65

The Catalan economy in the late nineteenth century: Financial failure and industrial leadership The financial crisis in the second half of the 1860s paved the way for deep-seated changes in the financial and railway sectors. What stood out in the financial sector was the loss of Banco de Barcelona’s privilege to issue banknotes, which it had enjoyed since 1844, after this privilege was forcibly transferred to Banco de España in 1874, coupled with Banco de España’s entry into the Barcelona banking market, where it soon became prominent. The local bank was also transformed, although it was relegated to a secondary position. Regarding the railways, evidence of significantly lower income than initially forecast forced them to seek financial support mechanisms, primarily to eliminate their debt and replace it with new issuances with longer maturities and lower interest rates. Only large entities with ample liquidity could manage these operations. As a result, the Catalan companies that had undertaken the original projects and built the lines had to merge with larger firms, until they were all controlled by the two dominant railway companies in Spain: Compañía de los Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA) and Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España (Norte). Local railway initiatives became nothing more than a memory. Banco de España and private banks in Catalonia after 1874 On 19 March 1874, the provisional government of the Republic—led by General Serrano—granted Banco de España the exclusive right to issue banknotes throughout

08/10/2026 15:03:07

66 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Spain. This meant that the twenty banks that had been issuing banknotes until then lost their privilege, which shifted to Banco de España. The events surrounding the issuance of the decree on 19 March 1874 were truly extraordinary, mainly because of the questionable legitimacy of both the government that issued it and the decree itself.42 On 3 January 1874, after months of disorder and chaos, General Pavía waged a military coup, forcibly dissolving the First Republic. The power vacuum that followed prompted a group of prominent men to suggest that General Francisco Serrano take on the presidency of the government in the name of the Republic and the 1869 Constitution, while Congress remained dissolved. This interim government immediately faced major challenges, including the Carlist uprising and the first Cuban revolt. By early 1874, the situation in the Basque Country and Navarre had become very difficult for the Republic’s government. After several victories, Carlist forces secured their positions and made Estella their provisional capital. That same month, January 1874, the rebels launched a new offensive, leading to the seizure of Portugalete and the siege of Bilbao. The war on the Iberian Peninsula was joined by the ongoing conflict in Cuba, which had been underway since 1868. After the Cry of Yara on 10 October 1868, minor skirmishes escalated into more serious clashes, and the number of casualties among Peninsular soldiers began to rise sharply. These severe conflicts caused a surge in demand for economic resources and created serious problems for the public treasury. Between 1870 and 1873, the state’s annual deficit exceeded 250 million pesetas, prompting it to adopt various strategies to finance the shortfall, mainly through loans negotiated abroad with the Rothschilds and other international bankers. Public debt grew from 7.3 to 11.4 billion during those years. These conditions forced the authorities to take even more controversial decisions, such as signing a rental contract for the Almadén mines with the Rothschilds (1870) and selling the Riotinto mines (1873). Each of these measures came with extremely burdensome terms for the public treasury, which had no choice but to accept them due to its urgent liquidity needs.43 The person appointed to handle this challenge as Minister of the Treasury of the interim government was José Echegaray. Echegaray was a mathematician, university professor and popular author (he was awarded the Nobel Prize in Literature in 1904), who had previously served as Minister of Development and of the Treasury. Echegaray was a prominent liberal who strongly supported liberal policies during his earlier terms. In fact, he was a principal author of the 1869 law that authorised the creation of banks of issue and the issuance of banknotes, which was approved by Parliament but was never implemented. With no way to increase fiscal pressure and no hope of securing credit abroad, the new minister found himself in

Catalan Historical Review-19.indb 66

Carles Sudrià

a very difficult position. Under these circumstances, Echegaray decided to give Banco de España the monopoly on issuing banknotes. In return, Banco de España would help the struggling government with a generous loan under favourable conditions. Echegaray was well aware of the open contradiction between his political principles and a proposal that implied introducing a monetary monopoly, which could develop into a banking monopoly as well in a few years. He tried to justify himself—and the government—in dramatic terms: ‘[under] such critical circumstances, [and] yielding to the requirements of the present reality and the pressing needs of the struggle [in which] the ministry is engaged, in accordance with the Council of Ministers, we propose creating, with the founding of Banco de España and the assistance of the provincial banks, a National Bank […] which can assist the Public Treasury […].44 Otherwise, Echegaray and his companions in the government were fully aware of the importance and transcendence of the decision they were taking: ‘replacing multiple fiduciary circulation with single fiduciary circulation… is an extremely important reform which the future shall judge’. 45 To implement the operation, the government offered the banks that were losing their right to issue banknotes a merger with Banco de España on favourable terms, at least for most of them. However, these terms were less favourable for banks with stronger businesses beyond issuing banknotes, such as Banco de Bilbao, Banco de Santander and the Catalan banks in Barcelona, Reus and Tarragona. After several appeals and lawsuits, these banks decided to remain commercial banks without the right to issue currency. The decision by Banco de Barcelona to reject the merger offer from Banco de España has been widely discussed for decades. There has been talk of the Girona mistake, referring to the bank’s top director, Manuel Girona. The idea is that if Banco de Barcelona had agreed to the merger, the influence of Catalan interests in the ‘new’ Banco de España would have been if not majority then at least significant, and it might have been more advantageous for Catalonia than remaining a commercial bank deprived of that privilege. In any case, the question is hypothetical. One could also speculate that amid the centralist wave, the state would have been unlikely to tolerate an entity as significant as Banco de España operating independently.46 In any case, the survival of Banco de Barcelona (and the banks of Reus and Tarragona) required the establishment of a Banco de España branch in Barcelona in 1874, followed by other branches in Reus and Tarragona (1878), Girona (1884) and Lleida (1886). The Catalan banking structure at the end of the nineteenth century was finalised during the 1880 to 1883 gold rush.47 This significant speculative movement led to the creation of 28 new banks in Catalonia, only eight of which remained by the century’s end. Six of these were in different towns that lent their names to them—Vilanova, Tortosa, Manresa, Valls, Terrassa and Sabadell—while two

08/10/2026 15:03:07

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 67

were located in Barcelona: Banco de Préstamos y Descuentos and Crédito y Docks. By the 1890s, the Catalan banking system consisted of two large institutions in Barcelona: Banco de Barcelona and the Banco de España branch. It also included a relatively dense network in the surrounding counties, comprising the aforementioned local banks and other Banco de España branches, as well as two investment banks—Catalana General de Crédito and Crédito Mercantil—and a wide array of private banking houses. The scene was also shaped by Banco Hispano Colonial, founded by Antonio López in 1876 to issue a large loan to the government to help cover the costs of the first Cuban war. This operation was reversed a year later, and Banco Hispano Colonial shifted its focus to selling public debt and financing various urban development projects in Barcelona. Commercial banks focused on discounts and loans secured by guarantees. Most transactions involved credit backed by securities, while discounts often covered bills and promissory notes. Investment banks, which were less active, mainly financed railways and held shares in businesses managed by their own board members. Private banks primarily provided services such as buying and selling bills, managing securities and handling transfers, as well as accepting deposits and extending credit. Graph 5 illustrates the development of the capital of Catalan commercial banks (excluding Banco Hispano Colonial), highlighting the significant impact of the 1880—1882 speculative bubble and the subsequent prominence of local banks. It is also evident that the decline following the major expansion was exacerbated after 1890. The crisis that began that year—linked to the failure of the City of

London’s Latin American investments—caused some banks created during the boom to finally close. Overall, the trend remained clearly negative until the First World War broke out. The evolution in the total amount of credit granted is equally, if not more, important for our analysis (Graph 6). It is also clear that after the speculative bubble burst, the main trend was a gradual decline in credit demand until the turn of the century. After that, the environment shifted and there was a noticeable recovery, mostly driven by the Barcelona branch of Banco de España amid stagnation in local banking. Just before the Great War, this branch had issued as much credit as all Catalan private banks combined. The reforms introduced by Minister Fernández Villaverde in the early twentieth century freed Banco de España from having to finance the deficit, and this was reflected in its increased engagement with the private sector. However, from the Barcelona perspective, this phenomenon should also be linked to the local banks’ inability to compete with the bank of issue in an expanding market after the 1898 colonial disaster. The loss of colonial markets had a severe impact on certain sectors of the Catalan economy, but it alone cannot explain the differing credit behaviours of Catalan banks and Banco de España. Another immediate result of the loss of the last overseas colonies was the repatriation of invested capital. Although Barcelona banks were unquestionably a prime destination for this capital, the impact on productive investment was weaker in Catalonia than in other regions. While annual investment in new companies was four times higher between 1899 and 1903 than in the previous

100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 18 7 18 4 7 18 5 7 18 6 7 18 7 7 18 8 7 18 9 8 18 0 8 18 1 8 18 2 8 18 3 8 18 4 8 18 5 8 18 6 8 18 7 8 18 8 8 18 9 9 18 0 9 18 1 9 18 2 9 18 3 9 18 4 9 18 5 9 18 6 9 18 7 9 18 8 9 19 9 0 19 0 0 19 1 0 19 2 0 19 3 0 19 4 0 19 5 0 19 6 0 19 7 0 19 8 0 19 9 1 19 0 1 19 1 1 19 2 1 19 3 14

0 Total

Barcelona banks

Local banks

Graph 5. Capital of Catalan banks, 1874-1914 (millions pts.). Source: Pedro Tedde de Lorca and Gabriel Tortella, ‘Censo y balances normalizados de los Bancos privados españoles, 1974-1914’ in La banca española en la Restauración. Dir. Gabriel Tortella. 2 vols. Banco de España, Madrid, vol. II, pp. 211-490.

Catalan Historical Review-19.indb 67

08/10/2026 15:03:07

68 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Carles Sudrià

200 180 160 140 120 100 80 60 40 20

Total

Private banks

13 19

11 19

09 19

07 19

05 19

03 19

01 19

99 18

97 18

95 18

93 18

91 18

89 18

87 18

85 18

83 18

81 18

79 18

77 18

Banco de España

Graph 6. Credit awarded by Calatan banks and by the Barcelona branch of the Banco de España (millions pesetas). Source: Pedro Tedde de Lorca, ‘Agregación regional de las principales magnitudes bancarias, 1974-1914’, in La banca española en la Restauración. Dir. Gabriel Tortella. 2 vols. Banco de España, Madrid, vol. II, pp. 491-525.

five-year period across Spain, in Catalonia it was only 2.5 times higher. In any case, it is noteworthy that a major economic transformation was underway in Catalonia during those fin de siècle years, shifting from a focus on traditional industrial sectors to others such as mechanical construction, cement and electricity. These were capital-intensive industries that required a modern banking system to support their growth. The demand for financial services also increased and diversified. Evidence of a healthy financial market is that foreign banks moved to Barcelona, attracted by the opportunities the city offered. Before the First World War, at least five of these banks had offices there: Crédit Lyonnais, Deutsche Ueberseeische Bank [German Transatlantic Bank], Banco Español del Río de la Plata, Banco di Roma and Banco Hispano Americano. According to contemporary analysts, these banks were highly active and managed much of the foreign trade banking business. The reasons for the decline of banking in Catalonia are some of the most studied topics in Spanish history. Maybe the dispersion of capital in Barcelona partly explains this decline. The number of people needed to gather enough capital for a bank of a certain size was much higher in Catalonia than elsewhere. In fact, during those same years, the electrical sector also struggled to raise significant capital and eventually fell under foreign control. Francesc Cambó and other contemporaries also blame capitalists’ fear of bank investments on the disastrous outcomes of many companies in the sector in previous years: the discount houses that failed in 1866 and numerous banks that collapsed or were liquidated after the

Catalan Historical Review-19.indb 68

1881—1882 boom. Nor can we ignore the harmful impact of Banco de Barcelona’s and its executives’ attitudes on the institution’s downfall. Regardless of the root cause of the decline in the Catalan banking sector, which had thrived at other times, the downturn ultimately proved irreversible.48 The railways: Completion of the last lines and disappearance of the Catalan companies The 1866 financial crisis hit the entire Catalan economy, but it was particularly damaging to railway companies. As discussed above, the overall downturn was precipitated by the low profitability of the lines that were open to the public. Recall that the Zaragoza company—the longest of the Catalan lines—was forced to merge with ZaragozaPamplona in 1867, and the resulting company was ultimately unable to avoid being absorbed by the Norte de España company in 1878. Among the many effects of the crisis, the first was a halt in all construction still underway. It would take almost ten years to complete the connection between Girona and the French border and the stretches between Granollers and Sant Joan de les Abadesses and between Vimbodí and Lleida on the Lleida to Reus and Tarragona line. The most important of these weaknesses was clearly the failure to reach the French border. A connection with the European network was predicted to boost traffic not only on the Girona line but also on lines departing from Barcelona heading south and west. This convergence of interests led to the 1875 merger of the Tarragona-to-Martorell and Barcelona-to-Barcelona line via Figueres and the Barcelona-to-France line via Figueres. The stronger financial

08/10/2026 15:03:07

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 69

muscle of the company resulting from the merger, the Tarragona to Barcelona and France (TBF) railway, and the more promising prospects of the financial market and economy in general made it possible to complete the line as far as Portbou. The railway connection with France opened in January 1878. In the last quarter of the nineteenth century, only one new railway line was established—running from Barcelona to Vilanova and Valls. This completed the eight Catalan railway lines. Built in just two years, a line was initiated by the bourgeoisie of Vilanova, who were concerned about becoming isolated from the rest of the country. Francesc Gumà, the main proponent of the project, aimed to capitalise on the success of this initiative by pushing forward with another plan: direct railway lines from Madrid to Zaragoza and Barcelona. The goal was to provide an alternative route, even if it meant adding nearly 100 kilometres to the total distance. For this reason, the company and its shares were called ‘directes’. Launched in 1881, in the throes of the gold rush, the project’s investors’ interest ended when the collective mania did. The drop in share prices made it increasingly difficult to attract capital. In 1886, the directes declared a suspension of payments, and construction was halted. That same year, the TBF absorbed the company of the directes, and in the ensuing years it completed the stretch reaching Zaragoza, including the Argentera tunnel, which opened in 1890, a feat of railway engineering designed by Eduard Maristany. The next year, 1887, the TBF also absorbed the railway from Barcelona to Vilanova and Valls. The financial burden that the TBF bore during this process could not be supported by the company’s regular income. For several years, the government permitted certain accounting arrangements that allowed resources from outside operations to be distributed as dividends. Ultimately, the company was compelled to halt payment of the interest on its debt. After several rounds of negotiations, the French-Spanish TBF management reached an agreement with MZA under which the company provided MZA with financial facilities and agreed to a future merger. However, fulfilment of the agreement was fraught with conflict. Finally, after a number of internal and external clashes, in 1891 a new agreement was signed that established the terms of the merger, which took place in 1898.49 With this agreement, the last railway company with Catalan capital disappeared, although there was a strong contingent of Catalan shareholders in the Spanish companies, especially MZA.50 The construction of the railway network is a very important milestone in the development of all countries. It is an extraordinarily important infrastructure in terms of both its construction and financing, as well as the impact of its use on the economy as a whole. In this study, we have focused on the construction and financing of the railway network, so we have not aimed to provide a com-

prehensive overview of what this innovation meant for Catalan society. However, from this partial perspective, four features of the process stand out:

Catalan Historical Review-19.indb 69

• The Catalan railway network was an initiative of Catalan businessmen, with Catalan capital and Catalan technicians and workers. • Just like in the rest of Spain, the builders had complete tariff exemptions, so the demand for both fixed and movable materials was met by imports. Thus, it did not serve as a major stimulus for local metal and machinery manufacturers. • The operation of the lines was an unmitigated economic failure, which primarily harmed the early investors, especially the early shareholders, and forced the state to intervene and spend resources in favour of the companies. Furthermore, they offered a lowquality service that was not highly valued by users. • The reason for this failure was ultimately the low use of the network, which stemmed, in turn, from a very low economic density.

Final considerations The pages above have sought to provide an overview— necessarily summary and schematic—of the characteristics of railway development in Catalonia and the parallel coalescence of a modern financial system in the nineteenth century. These are two cruxes of any industrialisation process anywhere. Attracted by the sound pace of industrial development and aware of the weakness and backwardness of Spain as a whole in both sectors, Catalan entrepreneurs decided to rise to the challenge in Catalonia. The creation of a bank of issue is the first step for any country that wants to organise its fiduciary system independently, with control over the money supply and the banking system. Likewise, having a railway transport network was essential in building a broad, well-integrated market that would allow for the specialisation and economies of scale inherent in a manufacturing system. Therefore, the goal was to embark on industrialisation with all the features that characterise an advanced country, except for political independence. In both cases, quite considerable amounts of resources had to be mobilised, more than any other initiative until then. The goals of this huge project were not achieved: overall, the capital requirements exceeded the country’s capacity from both purely the economic and institutional standpoints. The railways failed as a capitalist enterprise and led to the financial ruin of a significant percentage of savers, who remained wary for decades. The right to issue banknotes held by Banco de Barcelona and the banks of Reus and Tarragona was snatched away in an exercise in authoritarian centralism that proved where the real power lay and how it was exercised at will.

08/10/2026 15:03:07

70 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

The economic failure of the railway and the loss of importance of local banking compared to its Spanish counterparts, which were gaining a national dimension, were palpable, costly facts, but they do not imply that the Catalan economy as a whole had ceased being on par with the leading industrialising countries. The industrial development started in the 1830s, with roots that stretch back to long before then, showed extraordinary power in the nineteenth century and wholly transformed Catalonia’s economy and society. The banks’ weakness had clearly negative consequences and may have hindered other important initiatives. Indeed, the railway proved to be very bad business, but it was built after all and did play its role as an essential distributor of Catalonia’s goods within Spain. The industrial transformation of Catalonia and the Basque Country was acknowledged even in the nineteenth century, but the intensity and importance of the two processes were largely disfigured by the fact that both regions belonged to an economically backward state dominated by traditional agriculture. On the other hand, it is important to note that the Industrial Revolution was essentially a regional phenomenon, and that this is the optimal scope of the sources that should be used to study it. Unfortunately, however, the vast majority of sources available are state-wide in scope and often cannot be divided or adapt-

Carles Sudrià

ed to shed light on the reality of the country. It is even more difficult to find reliable indicators on the macroeconomic variables used in the long-term analyses. A group of European researchers has recently revisited this issue by constructing a series of basic regional economic indicators for all of Europe and the entire twentieth century. The results still require further assessments and checks, but they are an invaluable initial approach. Map 2 shows the results on GDP per inhabitant. If we take this variable as an approximate indicator of industrialisation levels, by 1900 Catalonia had reached a privileged position within Europe and was part of the leading group of industrialised regions and urban areas in Europe, the vast majority of which were clustered in northern Europe and Great Britain. Catalonia was a clear exception. It was ranked alongside the industrial regions in the most advanced countries, but not those in countries with a mid-level of development. The case of industrialisation in Catalonia is even more unusual if we bear in mind that two of the factors that favoured early industrialisation in different European regions—namely, political capacity and the availability of natural resources, especially coal—did not apply to Catalonia, where industrialisation was a long process that included endogenous changes and exogenous stimuli and managed to substitute the missing factors (coal) with oth-

Map 2. Bibliothèque Nationale de France Ms. Latin 11560 , fol. 1v. Source: Joan R. Rosés & Nikolaus Wolf, eds. The Economic Development of Europe’s Regions. A Quantitative History since 1900. Rout ledge, 2018.

Catalan Historical Review-19.indb 70

08/10/2026 15:03:07

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 71

ers that were often more costly but efficient enough to maintain competitiveness. Albert Carreras—the top expert in the quantitative study of Catalonia’s industrialisation—summarises this accurately and brilliantly in a recent publication:

de Barcelona (1851-1914)’ in La Bolsa de Barcelona de 1851 a 1930: líneas generales de su evolución. Barcelona, Instituto Municipal de Historia, 1961. The information that follows on Banco de Barcelona comes from Yolanda Blasco-Martel and Carles Sudrià, El Banc de Barcelona (1844-1874). Història d’un Banc d’emissió. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2009 (Spanish Edition, Madrid, LID, 2010) Banco Español de San Fernando had been created in 1829 when the old Banco de San Carlos, which had been failing for many years, was liquidated. It issued banknotes and earmarked most of its resources to financing the state. In 1844, the government authorised the creation of Banco de Isabel II in Madrid, which had close ties to José de Salamanca and Gaspar Remisa. Regarding the ups and downs of the first Spanish banks, see the classic study by Ramón Santillán, Memoria sobre los Bancos Nacional de San Carlos, Español de San Fernando, Isabel II, Nuevo de San Fernando y de España. Madrid, Banco de España, 1982 [1865] and by Gabriel Tortella, Los orígenes del capitalismo en España. Madrid, Tecnos, 1973; and Pedro Tedde, El Banco de San Fernando. Madrid, Alianza/Banco de España, 1999. Regarding the banking laws of this period, see Gabriel Tortella, Los orígenes…, pp. 39-44. Regarding industrialists’ difficulties accessing the credit offered by the bank and the advantages of the new entities, see Revista Industrial, ‘Cajas Mútuas’ (9-5-1858) and ‘Bancos de emisión y descuento’ (13-6-1858). The reports of the Catalana General de Crédito were regularly published in the newspapers. See Diario de Barcelona, 12-2-1857, 25-2-1858, 24-2-1859, 1-3-1860, 28-2-1861, 272-1862, 26-2-1863, 25-2-1864, 23-2-1865 and 1-3-1866. Report on the financial situation of Barcelona in 1859. Archivo Histórico Nacional (Madrid), Hacienda, bundle 429-1 See Suplemento a la Revista Industrial, 27 October 1859. Archivo Histórico Nacional,(Madrid), Hacienda, bundle 429-1 On this case of competition in the issuance of banknotes and their characteristics, see Pere Pascual and Carles Sudrià, ‘Industrialización, desarrollo financiero y oferta monetaria en Barcelona a mediados del siglo XIX’. Investigaciones de Historia Económica, 12 (2008), pp. 45-77. Pere Pascual , ‘El Banco de Reus (1862-1874)’, in La pluralidad de emisión en España, 1844-1874. Eds. Carles Sudrià and Yolanda Blasco-Martel, Fundación BBVA, Bilbao, pp. 523-540; Yolanda Blasco-Martel, ‘El Banco de Tarragona (1864-1874)’, in La pluralidad de emisión en España, 1844-1874. Eds. Carles Sudrià and Yolanda Blasco-Martel, Fundación BBVA, Bilbao, pp. 608-621. Regarding mutual savings banks and their role in the Catalan financial system, see Joan R. Rosés, Banca i indústria a Catalunya, 1844-1874. Unpublished doctoral thesis. Departament d’Història i Institucions Econòmiques, Universitat de Barcelona, 1993.

Catalonia’s success at the turn of the twentieth century accurately reflects the essence of the historical course of the Catalan economy in the contemporary age: having experienced early industrialisation, it was the only place in the Mediterranean prior to the Great War, and even the only of the Latin countries south of Paris and the Alps, with the exception of the Basque Country, which witnessed explosive growth in the last few decades of the nineteenth century. Many contemporaries and current studies of the economic history of Catalonia concur with this diagnosis.51

[5]

[6]

Notes and references [1]

[2]

[3]

[4]

The industrialisation of Catalonia has recently been the subject of a far-reaching, exhaustive analysis that includes the most important data available, along with specific essays for different periods and sectors. This book was used in this article, although detailed citations are omitted to avoid unnecessary repetition. Jordi Nadal, Josep M. Benaul and Carles Sudrià, Atles de la Industrialització de Catalunya, 1750-2010. Barcelona, Vicens Vives, 2012. The classic studies are Rondo Cameron, Banking in the Early Stages of Industrialization. A Study in Comparative Economic History. Oxford, Oxford University Press 1967; Rondo Cameron, ed., Banking and Economic Development. Some Lessons of History. New York, Oxford University Press, 1972; and Raymond Goldsmith, Financial Structure and Development. New Haven, Yale University Press, 1969. See, too, Rondo Cameron, ‘Theoretical Bases of a Comparative Study of the Role of Financial Institutions in the Early Stages of Industrialization’ [1965] in R. Cameron, ed., Financing Industrialization. London, Elgar, 1992, Vol. 1, pp. 1-20; R. G. King and R. Levine, ‘Intermediación financiera y desarrollo económico’, in C. Mayer and X. Vives, La intermediación financiera en la construcción de Europa. Bilbao, Fundación BBV, 1994, pp. 183-228; and especially Ross Levine, ‘Financial Development and Economic Growth: Views and Agenda’, Journal of Economic Literature, vol XXXV, 1997, pp. 688-726. Lluís Castañeda, ‘Sector financer i mercat de capitals al primer terç del segle xix’, in Història Econòmica de la Ca talunya Contemporània. Vol. 3. S. XIX. Indústria, Transports i Finances. Dirs. Jordi Nadal, Jordi Maluquer de Motes, Carles Sudrià and Francesc Cabana. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1991, pp. 339-349. The debate on the regulation of Barcelona’s stock exchange can be traced in Jaime Carrera Pujal, La economía de Cataluña en el siglo XIX. Barcelona, 1961, vol. III, ch. IV. See, too, Josep Fontana, ‘La vieja bolsa

Catalan Historical Review-19.indb 71

[7] [8]

[9]

[10]

[11] [12] [13]

[14]

[15]

08/10/2026 15:03:07

72 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[16] [17]

[18] [19]

[20]

[21]

[22] [23]

[24]

[25]

See information on the operations of the first of these entities in Revista Industrial, 9-5-1858 and 4-8-1858. Information on the history of Catalan banks has been assembled in Francesc Cabana, Bancs de Catalunya. Vol. I in Caixes i Bancs de Catalunya. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1999. Cameron, Banking…pp. 320-321, and Goldsmith, Financial Structure… pp. 208-209. The economic history of the railway in Catalonia was the magnum opus of Pere Pascual Domènech, a former Universitat de Barcelona professor who passed away in February 2023. His exhaustive research on the basic aspects of the construction and operation of the Catalan railways are must-read references on the topic. This article is directly inspired by his contributions. Pere Pascual, ‘Los orígenes del ferrocarril en Cataluña. El ferrocarril de Barcelona a Mataró’. Hacienda Pública Española, 55 (1978), pp. 313-338; Id., ‘Ferrocarril i industrialització a Catalunya’, Recerques, 17 (1985), pp. 43-72; Id., Agricultura i industrialització a la Catalunya del segle xix. Formació i desestructuració d’un sistema econòmic. Crítica. Barcelona, 1990; Id., Los caminos de la era industrial. La construcción y financiación de la Red Ferroviaria Catalana (1843-1898). Edicions Universitat de Barcelona, Barcelona, 1999; and Id., El ferrocarril a Catalunya (18481935). Una història de la seva explotació. 2 vols.; Eumo Editorial, Vic, 2015; Pere Pascual, ‘La gran decepción. La rentabilidad de las acciones de los ferrocarriles catalanes (1849-1943)’, Revista de Historia Industrial, 17 (2000), pp. 11-59. Eric Hobsbawm. Industry and Empire: An Economic History of Britain since 1750. Weidenfeld & Nicolson, London, 1968, p. 89. The literature on the history of the railway in Spain is extensive. We shall cite the most general works, where interested readers can find more specific references. Miguel Artola, dir., Los ferrocarriles en España. 1844-1943. 2 vols. Servicio de Estudios del Banco de España, Madrid, 1978; Francisco Comín, Pablo Martín Aceña, Miguel Muñoz and Javier Vidal Olivares, 150 años de Historia de los Ferrocarriles Españoles. 2 vols. Fundación de los Ferrocarriles Españoles, Madrid, 1998. The ups and downs of the Catalan railway companies can be traced in full detail in Pere Pascual, Los caminos… The classic work on the successive waves of investors and the consequent crises is Charles P. Kindleberger, Manias, Panics and Crashes. A History of Financial Crises. Basic Books, New York, 1978. Pere Pascual, ‘La gran decepción. La rentabilidad de las acciones de los Ferrocarriles…’, Revista de Historia Industrial, 17 (2000), pp. 11-59. This hypothesis may also be applied to the Spanish economy as a whole if the influxes of foreign capital had been lower than what has been thought until now. See Carles Sudrià, ‘Emptying the Coffers: Old Money to Build New Railways, Spain 1850-1874’, European Review of Economic History, 2018, vol. 22, no. 2, pp. 210-232.

Catalan Historical Review-19.indb 72

Carles Sudrià

Pere Pascual, Los caminos,.. pp. 263-264. Pere PASCUAL, Los caminos,.. pp. 265-279. Leopoldo Gonzalo, El Tesoro Público y la Caja General de Depósitos (1852-1868), Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 1981, 453-471; see, too, Manuel Titos, ‘La Caja General de Depósitos (1852-1874)’, Moneda y Crédito 151, 1979. [29] Manuel Navas and Carles Sudrià, ‘La crisi financera de 1866 a Barcelona: una revisió’. Recerques, 55 (2007), pp. 35-72 and pp. 53-54. [30] Public Record Office, Foreign Office 72, 1130 (26-3-1866). [31] About the Overend, Gurney & Cia. crisis, see an incisive analysis in John Clapham, The Bank of England. A History, Cambridge University Press, Cambridge, vol. II, pp. 263-270; and W. T. C. King, History of the London Discount Market. London, Frank Cass, 1936, pp. 238-256. A broader and more detailed but journalistic examination can be found in Geoffrey Elliott, The Mystery of Overend & Gurney. A Financial Scandal in Victorian London. London, Methuen, 2006. [32] In the project submitted to the parliament, the concession of the new bank went to five people, including David Chapman, one of the directors of the London house. Vid. Elliott, The Mystery…pp. 76 and forward. [33] Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Banc de Barcelona (ANC, BB), Junta de Govern, 13 May 1866. [34] This is a summary of a detailed account found in Manuel Navas and Carles Sudrià, ‘La crisi financera…’. [35] ANC, BB, Junta de Govern, 16-5-1866, 17-5-1866, 20-51866 and 22-5-1866. [36] ANC, BB, Junta de Govern, 2-6-1866. [37] Apparently Crèdit Mercantil rediscounted another 400,000 pesetas for Societat Catalana General de Crèdit, which, in turn, were also granted to Banc de Barcelona. See ANC, BB, Junta de Govern, 4-6-1866 [38] ANC, BB, Junta de Govern, 14-11-1864. [39] Martín Rodrigo, ‘La Societat del Crèdit Mercantil (1863-1883)’, in J. Roca, coord. La formació del cinturó industrial de Barcelona. Barcelona, Institut Municipal d’Història/Proa, 1997, pp. 187-188. [40] Cabana, Caixes i bancs…vol. 3, p. 127; and Gaceta de Madrid, 19-08-1869. Sánchez-Albornoz, España hace un siglo…, p. 154, assures that this company was already in liquidation in late 1868. [41] See, for example, ANC, BB, Junta de Govern, 25 February 1867. [42] Lluís Castañeda. ‘The unexpected end of monetary plurality: a premature demise?’, in C. Sudrià and Y. Blasco-Martel (Eds.), The Origins of Modern Banking in Spain. The Role of Monetary Plurality. London, Routledge pp. 155-170. [43] Regarding the operations with the Rothschild house and the financial difficulties of the governments during this period, see: Miguel A. López Morell, Rothschild, una historia de poder e influencia en España. Marcial Pons, Madrid, 2005, ch. 6; and Francisco Comín, Ha cienda y economía en la España contemporánea (1800[26] [27] [28]

08/10/2026 15:03:07

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

[44] [45] [46]

[47]

1936), Madrid, Instituto de Estudios Fiscales, 1988, vol. I, ch. 3. Presentation of the decree of 19/03/1874. Gaceta de Madrid, no. 82, 1874, (23 March), p. 714 Ibid. A detailed discussion of the ‘Girona mistake’ and its implications can be found in Yolanda Blasco-and Carles Sudrià, El Banco de Barcelona. 1874-1920. Decadencia y quiebra. Marcial Pons, Madrid, 2016, pp. 36-41. An account of the evolution of the Catalan financial sector from fiduciary unification to the First World War can be found in X. Tafunell, ‘Banca i mercat de capitals’, in Història Econòmica de la Catalunya Contemporània. Vol. 3, S XIX. Indústria, transports i finances, dirs. J. Nadal; J. Maluquer de Motes; C. Sudrià and F. Cabana, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, pp. 379-421. Carles Sudrià, ‘Banca e industria en Cataluña después del 98’, in Economía y colonias en la España del 98, ed. P. Tedde. Síntesis/Fundación Duques de Soria, 1999, pp. 337-349.

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 73

[48]

[49] [50]

[51]

Francesc Cambó knew volumes about the situation of banking in Catalonia. For the years covered in this article, see Francesc Cambó, ‘La banca catalana’, in El pensament català davant el conflicte europeu. Conferències dels parlamentaris regionalistes, Barcelona, 1915. Pere Pascual, El ferrocarril a Catalunya …Vol. 2, pp. 184-187. The ownership structure of the two main railway companies changed considerably late in the century. Catalan investors had a very prominent presence. In their management, foreign engineers gradually gave way to Spaniards, many of whom were Catalan. See Javier Vidal Olivares and Pedro Pablo Ortúñez, ‘The internationalization of ownership of the Spanish railway companies, 1858-1936’. Business History, Vol. 44, no. 4, Oct. 2002, pp. 29-44. Albert Carreras, L’economia catalana: una visió plurisecular. Inaugural speech as a full member. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2019.

Biographical note Carles Sudrià (Barcelona, 1953). Professor of Economic History at the University of Barcelona (retired). BS and Phd (Economics) Autonomous University of Barcelona. He has published widely on financial history and history of the energy in Spain, and contributed to journals such as Business History, Financial History Review, European Review of Economic History, Revista de Historia Econo mica, Revista de Historia Industrial, El Trimestre Económico.

Catalan Historical Review-19.indb 73

08/10/2026 15:03:07

Catalan Historical Review-19.indb 74

08/10/2026 15:03:07

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 75-88 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.233 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

The novelist Narcís Oller: Romantic, realist and modernist Magí Sunyer Molné *

Universitat Rovira i Virgili Received 6 December 2024 · Accepted 20 March 2025

Abstract The goal of this overview of the literature of Narcís Oller is to underscore the function of the three stages in his literary creation as periods, as opposed to mere influences or setbacks. It will illustrate how the writer’s romantic training, often considered a shortcoming, generated interesting texts that might have been able to steer his narrative in different directions. It will also confirm that his core literary project was realistic: to portray Catalonia’s Restoration society. And after getting past his period of realism, Oller fully embarked on one of pathways forged by the modernist novel: symbolic narrative. Keywords: Narcís Oller, realism, romanticism, modernism.

Distortions and new approaches The assessment of Catalan romantic and realistic literature has shifted substantially in the past thirty years. It should come as no surprise that a culture in which scarce human and economic resources are funnelled into studying and disseminating literature can only vitalise its literary heritage in phases. In the slow cultural revival after Catalonia’s defeat in 1939, the reassessment of nineteenth-century literature did not truly take off in earnest until 1995 and 1996, when five colloquia studying Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, romanticism, Josep Yxart and Narcís Oller were held. Since then, nineteenth-century literature has been the focus of newfound attention thanks to actors like university platforms such as the Study Group on Nineteenth-Century Literature (Grup d’Estudi sobre la Literatura del Vuit-cents, GELIV) and organisations like the Societat Verdaguer, the Societat Narcís Oller, the Biblioteca Víctor Balaguer and the Biblioteca Arús. I do not want to linger on these introductory considerations, but they must be borne in mind to understand why we study and read nineteenth-century writers from a different perspective today, very unlike thirty years ago, when the negative idea—somewhere between ironic and sympathetic—that had prevailed about that period in the early twentieth century still dominated. This neglect of nineteenth-century literature negatively affected the image and fame of Narcís Oller for decades.1 * Contact address: Universitat Rovira i Virgili, Departament de Filologia Catalana. Avinguda de Catalunya, 35, E-43002 Tarragona, Catalonia, EU. Tel.: +34 977558136. E-mail: magi.sunyer@urv.cat

Catalan Historical Review-19.indb 75

The nineteenth-century writers whose prestige has been restored the most in recent years are those who had always enjoyed the most sterling reputations: Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer and Narcís Oller. Along with them, Josep Pin i Soler, Josep Yxart, Teodor Llorente, Víctor Balaguer, Apel·les Mestres, Frederic Soler, Marià Vayreda, Rossend Arús and others have also been studied, reissued and reread. The commemoration of the centennial of Verdaguer’s death became a major phenomenon, and today the conception of this poet as charming but outdated, even during his lifetime—perhaps propagated by ignorance, perhaps deliberately, perhaps due to Catalonia’s deeply-rooted inferiority complex, perhaps because of ideological or aesthetic conditions, or perhaps a bit of everything—no longer stands. Likewise, the image of Àngel Guimerà based solely on the character of Manelic in Terra Baixa and his patriotic poetry has also fallen out of favour. Today we know that Verdaguer, Guimerà and Oller were translated into the great cultural languages of their time; that in his lifetime Guimerà was a playwright whose plays were widely performed and popular in such far-flung locations as Germany, the United States and Argentina; and that his most famous plays were thus adapted to the cinema, where resources like budgets and first-rate actors were poured into them. Even more importantly for today, anyone who has carefully tracked this normalisation process has realised that they are writers who evolved significantly, and that the cliché they were reduced to for decades did not convey a real or full picture of their oeuvres. This is precisely what this article on Narcís Oller aims to do based on the latest scholarly contributions.

08/10/2026 15:03:08

76 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Magí Sunyer Molné

From glory to contempt The novelist Narcís Oller was one of the authors who suffered the most harm from the ‘crisis of the novel’ that Alan Yates studied.2 Two factors converged in this crisis: first, the increasing effulgence of poetry as a genre throughout Europe, stemming from the impact of symbolism, and secondly the desire to pigeonhole him by Noucentisme, a movement with the support of the political powers that had no novelists and prioritised the literary genres cultivated by its writers. Despite the literary value of some noucentista poets, which I shall not discuss here, this convergence ended up harming Catalan literature as a whole at that time, which encompassed a small geographic area and had scant mechanisms to promote it. At that time, French and English literature were also in the throes of the golden age of poetry—or were spearheading it, to be more precise—but the prestige of poetry there did not thwart the production of plays and novels. In fact, it helped them to evolve because the symbolist revolution also extended to these genres, and, indeed, some of the most prominent plays and novels of the twentieth century emerged from its prolonged impact. In the Catalan-language literary sphere, however, the hierarchy of genres that Noucentisme 3 imposed did have major consequences on the cultivation of the novel. In his aforementioned book published half a century ago, Alan Yates studied the brilliant modernist Catalan novel from the early twentieth century and the quasi-desert of the fifteen subsequent years, when novels were scarce and poorly viewed by what we could call ‘official’ culture, even if its official status was precarious. Yates demonstrated that this trend did not begin to shift again until 1925, not exactly due to Carles Riba’s famous lecture, ‘Una generació sense novel·la’ [A Generation without the Novel], which he paraphrased in the title of his study—because Riba was actually justifying his noucentista position in face of this change in sensibility—but more due to the appearance of other voices critical of the absurd dead-end into which the novel had been led, the most popular and incisive of which was Josep Maria de Sagarra.4 All of this has been fairly well known for decades, and there would be no need to repeat it had Narcís Oller not been fully and involuntarily involved: in 1906, the precise year when Noucentisme officially appeared, he published his last novel at the age of sixty, yet he lived 24 more years. To place us in context, we should recall that during modernism in the early years of the twentieth century, Catalan literature digested the impact of symbolism creatively and thus joined modernity after the predominance of realism and naturalism.5 Els sots feréstecs (1901) by Raimon Casellas and Drames rurals (1902) by Víctor Català were the first books that displayed the maturity achieved by symbolic literature early in the first decade of the twentieth century, and they were later joined by texts like Solitud by Víctor Català, Josafat by Prudenci Bertrana and Pilar Prim by Narcís Oller, among others. Individualism

Catalan Historical Review-19.indb 76

Figure 1. Ramon Casas, Portrait of Narcís Oller, pencil and charcoal drawing, c. 1897.

and theories of will, learned from Friedrich Nietzsche and Henrik Ibsen, provided a way out of naturalist determinism, and the language of the novel changed to match the new rules, as I shall discuss below. The virtual absence of novels during the Noucentista period led to a hiatus in the experimentation that had successfully begun in the previous period. After the fifteenyear crisis of the novel and the consequent dearth of local models, Catalan novelists had to look to foreign models to rejoin the modern genre. We should not forget that the period in Catalan culture called Noucentista is precisely when two essential modern novels were written, namely Ulysses (1922) by James Joyce and In Search of Lost Time

08/10/2026 15:03:08

The novelist Narcís Oller: Romantic, realist and modernist

(1913-1927) by Marcel Proust, both marked—though differently—by the long digestion of the symbolist revolution, which was more complex in novels than in poetry. In the second half of the 1920s, Narcís Oller, who had been disdained, mocked and marginalised in the previous period, turned eighty and no longer had anything left to offer as a storyteller. We do not know whether he would have written another novel after Pilar Prim (1906), nor what this hypothetical text would have been like, but there is no doubt that the situation embittered the last two decades of his life, at least until 1928, when his complete works began to be published. However, the fact that the official culture ignored him or considered him a relic of another time who was not fit to serve as an example for young writers does not mean that he agreed with that assessment. His negative reaction to Pompeu Fabra’s grammatical rules, joined by Víctor Català, Apel·les Mestres, Josep Pin i Soler and other wonderful writers, should be viewed as resistance to an imposition that they did not accept, convinced that they were the best Catalan writers of their time. This rejection was framed in terms of linguistic rules, but that actually had little to do with that.6 The conflict has often been analysed from Noucentista standards as a battle between dynamic young writers and outdated old ones, but many in the anti-linguistic rules camp, including Oller, did not see it that way but instead as the imposition of one group of writers over another, because they—Oller, Català, Mestres and Pin—were confident and proud of their literary work, no matter that the others scorned or mocked it. Oller never forgave the Noucentistes and took advantage of any suitable occasion to mercilessly attack them on the pages of his Memòries.7 Enric Cassany mentioned this in the prologue of his memoir: ‘With the Noucentistes, the gap became yawning and the disaffection total’.8 When Oller finally agreed to the linguistic normalisation of his works, he wanted to monitor it and set the rules, as recounted by Emili Guanyavents, whom Oller had entrusted with the revision, in the first volume of the novelist’s complete works: Àdhuc comptant amb la confiança de l’autor, qui me l’oferí sencera en començar jo la meva feina, aquesta (com he dit ara mateix) ha estat contínuament sotmesa a la seva revisió. Declarar això equival a fer saber que totes les modificacions que en la present edició puguin notar-se duen l’aquiescència del nostre eminent novel·lista.9 The older Oller had ‘given in’, perhaps grudgingly, and likely convinced by the evidence of the new rules’ success, but—and this is what I wish to underscore—he maintained control over his work because he was proud of his status as ‘master of the Catalan novel’, a title he was only willing to share with his esteemed and admired Caterina Albert, alias Víctor Català, who reciprocated his esteem and admiration. For this reason, his memoirs, written after he had abandoned the practice of the novel, were presented in the guise of long letters to Català. They repre-

Catalan Historical Review-19.indb 77

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 77

sented a dialogue—Català’s voice occasionally appears in letters in the document annexes—between the giants of contemporary Catalan literature, marginalised but fully convinced of their value and the injustice of the situation. Maurici Serrahima attested to this: ‘They believed in their work, even though the new literary generations had marginalised them almost twenty years earlier’.10 The extremely harsh circumstances that Catalan culture experienced in the twentieth century kept the image of Narcís Oller the writer from being restored. In the postwar years, he was defended by Joan Triadú, his biographer, and Agustí Calvet, ‘Gaziel’, Maurici Serrahima and Maria Aurèlia Capmany,11 his readers and critics, among others; however, the fact that a critic like Gabriel Ferrater, who on other occasions demonstrated the insight and discernment of a good reader, failed to understand Oller’s work, and, in fact, nineteenth-century literature, is telling.12 It reflects an opinion that had been so entrenched for decades that it was hardly debated. After the 1960s, this distorted image began to be reconsidered, thanks especially to the studies by Sergi Beser, Laureà Bonet and Alan Yates.13 The chapters on the history of Catalan literature by Ariel publishing house written by Antònia Tayadella and Enric Cassany and the more recent Enciclopèdia Catalana penned by Cassany have provided balanced, credible summaries of the novelist, and in recent decades they have been joined by a considerable critical bibliography. As Enric Cassany says in the prologue to the novelist’s memoirs, ‘Oller easily belongs in the nineteenth-century canon’.14 Indeed, the current image of Narcís Oller the novelist is substantially different to what prevailed half a century earlier. He does not meet the criteria for being considered a ‘cultural saint’,15 because despite his popularity, he was not the subject of major homages and was never considered a father of the homeland either in his lifetime or after his death. However, in addition to a new fifteen-volume edition of his complete works (including an Àlbum Narcís Oller) introduced by scholarly studies, the Societat Narcís Oller has recently been created, which holds annual workshops on the writer. Moreover, many of his novels are regularly read and studied in secondary school, especially L’Escanyapo bres, La febre d’or, La bogeria and Pilar Prim. La febre d’or and a selection from Contes were included in the Les Millors Obres de la Literatura Catalana collection, which aims to canonise great Catalan writers, and La febre d’or was published in the current Els Imprescindibles collection issued by Proa publishing house; indeed, not including Oller in it would have been unimaginable. Furthermore, there are several Oller literary routes, the toponyms in his novels are being studied16 and in 2011 the exhibition La Febre d’Or. Escenes de la nova burgesia travelled around Catalonia. A good film version of La febre d’or directed by Gonzalo Herralde premiered in 1993, and in 2024 Ibai Abad turned L’Escanyapobres into a western. The novelist might grumble, but with a furtive smile curling his lips. So, let us examine the novels of Narcís Oller from the vantage point of the third decade of the twenty-first century.

08/10/2026 15:03:08

78 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Magí Sunyer Molné

the third volume of La febre d’or appeared, he had published three novels and three books of short stories and was considered, hands down, the best nineteenth-century Catalan novelist. His work was translated into prestigious languages, Émile Zola had taken over the French translation of La Papallona and Oller rubbed shoulders with the top Spanish novelists—including Benito Pérez Galdós, José María de Pereda, Emila Pardo Bazán, Juan Valera and Clarín—who considered him one of their own, even if many of them could not avoid expressing their bafflement by his ‘obsession’ with writing in Catalan. Justly viewed as a realistic storyteller, the part of his oeuvre that reflects other aesthetics of the period when he wrote—always with the aim of becoming a modern novelist—tends to be underrated. Let us now examine the successive or contemporary novelists that he was, without denying the centrality of the aesthetic in which he wrote the majority of his stories, yet equally without neglecting the others in which he persisted or achieved brilliant results.

Figure 2. Promotional poster for La febre d’Or (The Gold Fever), directed by Gonzalo Herralde (1993), based on the novel by Narcís Oller. Source: Film promotional material.

A modern novelist Narcís Oller began to write with the linguistic waffling common to the majority of writers from his period. Until the second half of the 1870s, just like so many others back then, he was sensitive to the diglossic opinion that the right language for Catalans to use in loftier registers was Spanish, and he thus contributed articles and stories to the press in this language. His most ambitious attempt in Spanish was the unfinished novel El pintor Rubio, which, in retrospect, when writing his memoirs, he described as a ‘novelón victorhuguesc’ [Victor-Hugoesque novel] and mercilessly dismissed with ‘oh horror!’.17 He explained that his participation in the discussions of La Renaixença group at the Cafè Espanyol in Plaça Reial and the impact of Guimerà’s and Verdaguer’s success in the 1877 Jocs Florals were what spurred him to decide to write in Catalan. Two years later, he won the Jocs Florals award with ‘Sor Sanxa’ and published his first book of short stories, Croquis del natural. Enric Cassany has claimed that ‘Oller the novelist blossomed brilliantly, and he was soon established’.18 Indeed, thirteen years later, in 1892, by the time

Catalan Historical Review-19.indb 78

Narcís Oller, romantic The writers of Narcís Oller’s generation were trained in the romantic aesthetic: Àngel Guimerà, without question; Jacint Verdaguer, it goes without saying; and even Josep Pin i Soler. To some degree, they all evolved in line with the changing customs that came later: Verdaguer, less so; Guimerà, quite noticeably; and Pin, who lived in France and Belgium in his early adulthood, sooner than the other three. However, the underlying romanticism shone through in the costumbrismo in Pin’s novel trilogy, at least throughout Guimerà’s entire early stage of poetry and plays and almost always in Verdaguer. Rosa Cabré recalls that Narcís Oller the narrator in Spanish fluctuated between cultivating the historical legend, as in ‘Don García de Alcaraz’; costumbrismo, as in ‘La venganza del gitano’; and melodrama, as in El pintor Rubio.19 As we shall discuss below, Oller was identified with realism from his first book in Catalan, yet while he aimed to become a realistic storyteller he unequivocally continued to cultivate romantic literary modes. On this point, a digression is in order. There was a similarity between the literary programme that the literary critics Josep Yxart and Joan Sardà, Oller’s main critic-friends, tried to get the novelist to pursue and the approach of nineteenth-century Catalan literature scholars after the 1970s, when Oller’s work began to be reconsidered. Yxart and Sardà pointed him in the direction of realism because they believed that it was the modern aesthetic of that period, the one that could confer on him the status of a storyteller à la page, and the one that would help to modernise the Catalan novel. Subsequent scholars initially followed the Marxist criticism school of thought, which—as is broadly known—preached the superiority of social realism over the ‘bourgeois’ and individualistic byways of romanticism and its multiple offshoots. To understand these researchers’ starting point, we have to recall that in a highly influential study, Georg Luckacs actually claimed that Walter Scott, whom he praised as a great nov-

08/10/2026 15:03:08

The novelist Narcís Oller: Romantic, realist and modernist

Figure 3. First edition of the novel La Papallona (1882).

elist, had not been romantic because he fulfilled the requirement of portraying the society from a period, albeit centuries earlier; figured the historical-social factor into each individual’s fate; and had run-of-the-mill main characters, not heroic ones.20 Oller’s assessment by Marxist scholars who were young during the 1960s and 1970s sprang from the conviction that—despite the qualms they expressed—his novels were the ones that best fit the goal of portraying Catalan society in the Bourbon Restoration. Just like Yxart and Sardà, though with one century between them, not only did they judge Oller on whether he adapted better or worse to realistic orthodoxy, but they also deemed the romantic stories that the novelist bullheadedly continued to write irrelevant, explaining this away as a ‘flaw’ that he had been carrying like an albatross since his youthful training. Yxart and Sardà were so adamant on this that we assume Oller ultimately became convinced to abandon his romantic ways—though not entirely. Nonetheless, we should note and will examine the fact that the romantic prosaist Narcís Oller did exist and produced texts that were not as wretched as sometimes claimed. One of the few Oller stories set in the past is ‘Sor Sanxa’, which won the 1879 Jocs Florals and was published in the event’s yearbook and later in the compilation Notes de color. Its description as a ‘legend’, the fact that it is set in

Catalan Historical Review-19.indb 79

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 79

the Middle Ages and the use of more archaic language than in his realistic texts seem to relate it to historicist romanticism. It has been documented that the story set to fiction an episode described in Costumbres catalanas en tiempo de Juan I by Salvador Sampere i Miquel. However, the story’s interest lies in the nun breaking the law when she took down the bodies of the people who had been executed, and when she grotesquely identified the location of the execution as Calvary, as well as in the character of the madman, who—just like on other occasions in eighteenth- and nineteenth-century literature—shows superior lucidity and gains a symbolic dimension that gives him a veneer of modernity.21 The conclusion confirms that it is a plea for humanity: ‘els nostres pares han vist encara, en els portals de les viles, caps penjats pel botxí’.22 The critic Felip B. Navarro clearly had contradictory feelings about this story: while he translated it into Spanish and had the translation published, he also expressed serious reservations in his critique of it: ‘Nosaltres havem gosat posar alguns defectes a aquesta obra del Sr. Oller per si alguna influència pot tindre nostra humil opinió en què tan excel·lent escriptor naturalista no se esgarrie cap a les fosques i enganyoses cingles del romanticisme’.23 We should clarify that the word ‘naturalistic’ in this passage means ‘realistic’, not that Oller wrote within Zola’s school. There is no question that there are romantic vestiges in the sentimentalism and melodrama of certain aspects of a novel like La Papallona, from the character of Toneta, a poor orphan girl seduced by a student, which provides plenty of scenes of emotional turmoil, to her unlikely meeting with the seducer on his deathbed that closes the story. It is a sentimentalism that continued to reappear—albeit in an increasingly restrained fashion—in subsequent texts. Perhaps the most spectacular aspect of Oller’s romanticism from the 1880s is his predilection for fantastical situations and actions. It is clear that this was a deviation from realistic fiction, but it was neither an exception nor a coincidence. Sergi Beser found Oller to have ‘a fascination with imaginative creation, although self-censure, stemming from the accepted realistic rules, prevented him from taking the leap to the world of fantasy and mystery’.24 The word ‘self-censure’ is quite interesting here. It indicates that the tendency was part of the narrator’s literary personality, but that he attempted to curb it because he knew that he would not be as celebrated if he veered away from what was expected of him. Beser, however, viewed Oller showing too much restraint in these stories and not fully immersing himself in irrationalism as a limitation, because ‘he cannot accept the reality of the unreal, the validity of mystery and fantasy per se’, according to the Valencian scholar.25 Thus, some of these stories, like ‘La indiscreció’ and ‘Una juguesca’, conclude with a lesson or moral, while others, like ‘Lo radiòmetre’, ends with disappointing gallantry: the explanation of the mystery of a phenomenon that science cannot explain lies in the power of a girl’s eyes. It is a shame that in the most intensely fantastical story in the series, ‘Angoixa’, Oller did not have

08/10/2026 15:03:08

80 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

the literary circumspection to stay in the sphere of irrationality until the end and instead resorted to the standard solution that it was only a dream. In any case, harnessed with more or less skill, and boldly when he plunged wholeheartedly into it, irrationality exerted a powerful attraction on him, and ‘Angoixa’ contains dreamlike scenes worthy of Freudian obsessions. The doctor’s apprentice at the hospital is pulled away by a delusion that leads him to escape by the never-ending staircase and witness chilling, far-fetched scenes: […] per sobre son cap veia cervells i tràquees, cors, pulmons i fetges oberts, les artèries panteixant amb majors o menors intermitències segons la força de la sang que a glops transportaven; els braços i les cames seguien voleiant per l’aire sol·licitant-lo; i a la tos esquerdada dels uns responien els rogalls cavernosos dels agonitzants, els xiscles i plors horrorosos dels altres.26 It is clear that the denouement of a return to the realm controlled by rationality, when the story says that it was only a dream, is disappointing, but ultimately, the entire story is a magnificent fantastical tale. Felip B. Navarro cautiously praised this and other stories of its kind and identified their provenance: ‘they seem to be delightfully crafted trials in the genre to which Offmann and Poe brought such prestige, in which Mr Oller’s wonderful style has managed to add the discreet and perfect pairing between the reality of things and the discomposure of the senses that exists in the physical world’.27 However, other less spectacular stories, like ‘La calavera’ and ‘La sort del senyor Andreu’, maintain the tone and leave the door open to irrationality, while some, like ‘Jo l’he morta?’, cross the line between science and fantasy. We can situate the narrator’s broad treatment of madness within this same shaky terrain. It is one of his recurring themes, tackled with very different approaches, beginning with the aforementioned symbolic character of ‘Sor Sanxa’ and continuing with the ravings of Toneta in La Papallona, who flees with the newborn in her arms as if possessed, while passers-by take her for a madwoman. It also continues with the ‘studies’ L’Escanyapobres and La bogeria and the stories ‘On són els boigs?’ and ‘Viva Espanya!’. Maria Dasca has examined the complexity of this issue, which cannot be reduced merely to a romantic influence except for the forays into the sphere of what reason cannot control; she has claimed that ‘no other novelist of his period was so constantly attracted to madness as he was […] which permeates his literary career from beginning to end’.28 The use of costumbrismo also comes from his romantic training and tends to be underrated compared to realism. From this standpoint, Manuel de Montoliu attributed Oller and Pin i Soler with a ‘heroic effort to overcome the myopic, anecdotal costumbrismo that prevailed at that time’.29 Indeed, Narcís Oller’s attitude toward reality is dynamic, often leaning more towards the future than the

Catalan Historical Review-19.indb 80

Magí Sunyer Molné

past, and this is the underlying thinking that animates his realistic stance. However, he wrote tableaux of customs and costumbrist prose until 1883, the year of publication of Notes de color, a book that signalled a watershed in his dabblings with romantic roots.30 One of the four stories in Croquis del natural, ‘Els que ho miren i els que hi van’, is a tableau of customs. Years later, the author referred to it as a ‘quadret de costums tan infelicet’ [infelicitous little tableau of customs],31 with that—probably false—modesty he sometimes displayed, but it is quite likely that he did not actually think that. It meets all the requirements of the genre, including the reproduction of vernacular language using the direct style. The game implied in the title refers to a gathering of people in a Barcelona flat to watch the Corpus Christi procession, which was once again taking to the streets after the years of the Sexenni Democràtic (Six Years of Democracy, 1868-1874). It is an extraordinarily precise representation of real life, as if the narrator had just eavesdropped and jotted down the conversations. However, the other stories in the first book, as Enric Cassany noted, ‘although they display certain costumbrista features, they are oriented towards a different poetics or, in other words, towards non-costumbrista genres’.32 Symptomatic of this in La Papallona is the contrast between the atmosphere in the first few chapters, which take place on streets of Barcelona’s Raval neighbourhood—resounding with the tools of the trades, where small-town relationships are possible and people are even given nicknames, like the one in the title—and the racket of Barcelona, which had become a big city by the last chapter, as we shall discuss below. In Notes de color, the prose that is most closely related to the tableau of customs is ‘El curandero nou’, which exemplifies the banter of the throngs of people trying to drum up business in city squares. It is such a cliché that the narrator invites readers to seek it in certain parts of the city: ‘If you wish to get to know them, come with me to the Encants, Plaça de Catalunya, the Pla de Palau, the Pla de les Comèdies, or any other busy and open public space in Barcelona’.33 Below is a section in which we examine Oller the realist to see to what extent this initial exercise in costumbrismo was useful for the writer and how he diluted it in his realistic short stories and novels. To summarise the importance of romantic poetry in Narcís Oller’s early works, we can conclude that it was not as insignificant as often suggested, but that Oller began to turn definitively towards realism after Vilaniu. Yet we do wonder—although we cannot solve the mystery—about the possibility that what Oller had dabbled in the 1880s could have connected to the shift that was taking place in the sensibility of modernist literature, with the rising popularity of fantastical literature, which was becoming common in the leading European literature in the 1890s. Would Oller have been anticipating this trend had he continued writing in this style? That did not come to pass; however, as Jordi Castellanos wrote, ‘the romantic roots that Oller ultimately never abandoned can explain many things’.34

08/10/2026 15:03:08

The novelist Narcís Oller: Romantic, realist and modernist

Narcís Oller, realist Joan Sardà hailed Croquis del natural as an outstanding novel: ‘Until now we’ve had lots of peasant and quite a bit of workaday literature: with Oller’s book we have a lady’.35 In his critique of La Papallona, Sardà used the term ‘naturalistic’, which clearly means ‘realistic’, because he clarifies that it is a school whose masters are Honoré de Balzac, Gustave Flaubert and Alphonse Daudet, ‘exaggerated by Zola’.36 The fact that Zola himself wrote the prologue to the French translation of La Papallona, with a letter to the translator Albert Savine, has led to longstanding confusion over Oller’s naturalism, which the French novelist clarified perfectly after praising certain aspects of the novel and then stating that he was displeased with the tear-jerker excesses and the deus ex-machina in the last chapter: J’ai lu, et vous avez écrit vous-même, je crois, qu’il dérivait de nous autres, naturalistes français. Oui pour le cadre peut-être, pour la coupe des scènes, pour la façon de poser les personnages dans un milieu. Mais non, mille fois non, pour l’âme même des oeuvres, pour la conception de la vie. Nous sommes des positivistes et des déterministes, du moins nous prétendons ne tenter sur l’homme que des expériences; et lui, avant tout, il est un conteur que s’émeut de son récit, qui va jusqu’au bout de son attendrissement, quitte à sortir du vrai.37 To avoid dwelling excessively on the confusion over Oller’s naturalism caused by this prologue, I shall merely share Maurici Serrahima’s take on it: ‘he never bought into positivism or deterministic materialism’.38 Rosa Cabré has claimed that Oller the writer ‘embraced the cause of realism no sooner did he decide to write in Catalan’.39 We have just examined the nuances, which in no way contradict the novelist’s core intention to undertake a major realistic project. Yxart, Sardà and Alfonso pointed him in this direction, guided him, applauded him and corrected him so that he could achieve it in private conversations, by letter, in partial readings of his works and in their criticisms of published books. Oller heeded them—almost always. His position on this matter seemed to be to take advice while also exercising his independence as a creator. His Memòries are full of statements about the low value of some of his texts, about how easy it had been for him to write them—as if this were a sign of quality—and about his lack of adroitness, but we should not lend them too much credence. The clearest proof of his conviction about the value of his works was his persistent determination to publish the texts as many times as he could. For example, when he wrote about the stories in Croquis del natural, he was extraordinarily modest. Despite the praise of critics and friends, he wrote: ‘Lo que aplaudien tots plegats, pensava jo, era aquesta intenció, no la traça ni les dots d’escriptor que jo, pobre de mi, hagués pogut demostrar en uns treballs tan insignificants i duts a terme amb tan poca fe i tan lleu esforç’.40 However, he nonetheless prepared an edition of the book for second

Catalan Historical Review-19.indb 81

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 81

release, which never came to fruition; he included all the stories in his Obres completes; and he became irritated any time anyone wrote a negative critique. Alan Yates described Oller’s journey from costumbrist portraits to the attempt to objectively capture individual psychology in terms of certain historical, social and moral forces,41 but he added that at times this journey was frustrated by the inconsistency between an innate romanticism and his attempt to adopt an anti-romantic aesthetic that had perverted the endings of his first two novels. Scholars unanimously conclude that this realism project aimed to provide an analysis of Catalan society at that time. The model perennially cited is Balzac’s Comédie humaine, and indeed, just as in Balzac’s series, characters appear and reappear in different circumstances from Oller’s first novel to La bogeria—which, despite its brevity, spans a superior time arc. While Lluís Oliveras from the first book is only ever mentioned in La febre d’or, the cynical stockbroker Tomàs Llasada, who triumphs at the end of this novel in the turmoil of the stock market crash, appears again with no personality changes in La Papallona. But the most visible example is Josep Rodon, the subject of a celebrated article by Sergi Beser,42 who appears in three novels and features in the epic reflections at the beginning of La febre d’or that summarise more than fifteen years of Catalan history. We have good reason for assuming that if they had not died in the 1890s, when the aesthetic was changing, the literary critics Yxart and Sardà would have helped Oller to shift direction, but it was not meant to be. From the start until La febre d’or, which is when they were able to exert an influence, the agenda they proposed brooked no doubts. Josep Yxart expressed this in his prologue to Notes de color: ‘If one day, in time, you finish a long series of novels in progress, where the life and society of Barcelona of our times were closely depicted…’43 Indeed, Yxart believed that the portrait should have been of Barcelona, more than of Catalonia, as the sole candidate for major Catalan city, and it should have been in a full-length novel.44 While ‘El transplantat’ could have served as the opening, Vilaniu was not exactly part of the project because it featured a medium-sized town, not the big city. However, it did show to what extent the novelist was shedding his romantic past that was hindering full expression of the realistic novel. The ingredients of this underlying romanticism which figured less and less prominently in Oller’s construction of realistic novels are the ones that Zola pointed out in La Papallona: sentimentalism and costumbrismo. We have examined them in Oller’s romantic literary output, but they also figured in his struggle to become realistic. Antònia Tayadella believed that Oller ‘only used certain aspects of urban costumbrist narrative’ from the local tradition.45 Enric Cassany observed that Oller transcended ‘the portrait of customs or the moral discourse about customs to instead examine them dynamically: as signs of historical flow’.46 The novelist’s monogram, a camera

08/10/2026 15:03:08

82 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

printed with the initials ‘N O’, should be interpreted as a statement of intentions in this vein. Alan Yates believed that La Papallona ‘was still a transitional work, in which melodramatic and costumbrist schemas, the vehicles of romantic idealism, interfered with modern realism’s scope of operation’,47 similar to Sergi Beser, who thought that it was connected with costumbrismo, and Antònia Tayadella (1986: 57), who cited the predominance of description over narration.48 On the one hand, as mentioned above, the novel is set in old Barcelona, with a main character who ‘enjoyed getting away from the neighbourhoods with a citified veneer, so he was in his element at the boardinghouse on Carrer d’En Roig.49 Lluís felt at home in a place that reminded him of the village he came from: ‘aquells voltants eren plens de menestraletes eixerides; i quan eixí al balcó de son estatge i va sentir grinyolar les llimes, dringar els martells a les encluses i escapar-se de totes les portes d’aquell carrer d’oficis i botiguetes els sorolls discordants del treball, li semblà que li arribava als sentits una alenada de Ripoll, sa vila nadiua, que el rejovenia i li esponjava el cor’.50 On the other hand, the irruption of the modern city, especially in the last chapter that Laureà Bonet studied,51 transports the reader to a giddy scene of lights, noise and movement. One of the passages that most graphically captures the journey from costumbrismo to realism, that is, from cliché to characters with their own personal psychology, is by Joan Sardà in his critique of La Papallona: Ja no és la virtut, ni el vici, ni l’heroisme, com no és tampoc lo virtuós, lo viciós o l’hèroe el tipo de la literatura de ficció; avui és un virtuós, un viciós, un hèroe, determinats, concrets, inconfundibles, influïts per tota aquesta sèrie de circumstàncies que en la vida real conformen la personalitat de cada individu, i que en la mateixa vida real lo porten en cada moment, en cada situació, a obrar d’una manera determinada i no d’una altra.52 Ultimately, Vilaniu did not satisfy him on this journey. In his critique of it, Sardà surveyed Oller’s output until then as progress towards attaining full realism, although he noted that the novel about Valls was not yet there, nor could it be considered ‘the work of a mature writer, an author who has fully mastered the form, a novelist who has finally found his own way.53 He thought that it was lacking a ‘unity of inspiration’ and ‘proportion among the different trends that simultaneously beckon the author: the psychological trend, the critical trend, the social trend’.54 Due to the shortcomings he found, Sardà called for a fourth and final novel, ‘perhaps La febre d’or’, which ‘afirmarà i arrodonirà una de les personalitats més eminents de la nostra actual literatura’.55 The end of the article is encouraging, but Sardà makes it crystal clear that Oller has not yet reached his goal: ‘Ja quasi som al cim. Amic Oller, un cop de coll i a dalt’56 Josep Yxart concurred with Sardà in an article that began by asserting that Oller viewed the novel as an exact imitation of reality, but then nuanced the statement by saying that art should not be

Catalan Historical Review-19.indb 82

Magí Sunyer Molné

reduced to the sole pleasure of perceiving the match between the copy and the original. Just like Sardà, he noted the novelist’s evolution and pointed to the first part of Vilaniu as his peak thus far, which he said had to be read ‘to convince oneself of how much art and how much poetry can be found not by copying and coldly listing the details of a spectacle seen but by merging them, revealing their intimate life and colouring them on the outside with the most vivid shades of the imagination’.57 In short, Oller had overcome costumbrismo, which copies, to reach realism, which merges the folkloric with political and psychological action, presented seamlessly in the first part of the novel. However, he does not achieve this in the characters of Isabel and Albert, and the need to develop them seriously mars the second part of the story due to Oller’s distaste of writing about the hypothetical adultery.58 Maria Nunes has referred to this as ‘fear of desire’, which turned into panic.59 An overreaction similar to the one found in La Papallona undermines the effect and sets the work offkilter. Like Sardà, Yxart believed that there was reason to hope that Oller would write a fully realistic novel, judging from his successes: ‘such fragments lead me to cherish the idea that in more mature future works, he should aspire to give us both a specific case and a far-reaching study of the society in our country’.60 These comments confront us with the evidence that I mentioned above: Oller had set out to write a fully realistic novel ever since the short story ‘El transplantat’, along with La Papallona, L’Escanyapobres and Vilaniu. However, despite clear progress, both Joan Sardà and Josep Yxart believed that he had not yet fully achieved it; sentimentalism and moralism had held him back. Costumbrismo had been tamed in Vilaniu, even though the novelist proffered long descriptions of the building of human towers and other folkloric material that could easily verge on the tableau of customs. In fact, we should recall that the account of building one of these human towers was actually published outside the novel as an anonymous article on customs, but in Vilaniu it is seamlessly woven into the body of the story. We thus realise to what extent the two prominent critics were pedagogically guiding Oller’s development, though they never concealed their quibbles. La febre d’or is Oller’s greatest work because it achieved a realistic balance. It has all the ingredients. The main character is Barcelona—it is his ‘Barcelona novel’, even though some episodes take place in Paris and Vilaniu—at a time of ebullience when it was becoming a major European capital. The bourgeoisie’s haunts—the Stock Exchange, the Liceu opera house, the opening of Giró’s house, the horse racetrack—provide scenes that nobody would try to connect to costumbrismo, just like Gil Foix family’s Christmas dinner, in which possible ‘folk archetypes’—the obstinate old woman, the paterfamilias, the tacky teenaged girl, the ambitious but unscrupulous young man, the artist—though very skilfully portrayed, are only the starting point for a psychological development that shifts in accordance with events.

08/10/2026 15:03:09

The novelist Narcís Oller: Romantic, realist and modernist

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 83

Gil Foix was not the right character to embody the drama of the financial crisis. Nonetheless, he concurred with Sardà in his admiration of the realistic portrayal of Barcelona: La imaginació reproductora de l’Oller, fresca, inestroncable, animada, arriba en son darrer llibre a sa major potència […] Passa realment per l’obra el cosmorama de Barcelona, extesa al costat de son port, en la part vella, i pels seus alegres i lluminosos contorns. Desfila a la vista del lector lo senyoriu burgès de la Barcelona d’aquells dies, en la Bolsa, en lo Liceu, n les carreres de cavalls, en la inauguració de noves torres, en sos viatges a París per on allarga sa vida en les excursions d’estiu. Aquella és la nostra gent, genuïnament industrial i mercantil, amb sa educació a penes desbastada i sos vernissos d’un cosmopolitisme après en poques hores, tal com la feren seculars tradicions de veïnat autòcton, i tal com la modificaren los temps.62

Figure 4. First edition of La febre d’or (1890).

Joan Sardà could not suppress himself and wrote his critique of the novel after the second volume had been published, before he even had the third. He praised it unreservedly and even claimed that Oller was more a realistic novelist of observation than Émile Zola—recall that Oller published the first volume early to make sure it was released before Zola’s L’argent—and concluded that he had finally achieved the long-awaited goal: En la individualidad de sus tipos y personajes, en la proporcionalidad y correlación del medio social, en la adecuación de la copia con el modelo; en que aquello es Barcelona, realmente Barcelona, sorprendida en su vida, en sus palpitaciones reales, vista por dentro, con sus defectos, sus cualidades, sus preocupaciones, con las estrechezes de su vida de capital pequeña que en un momento dado, embriagada por el vino que mal engulle, se lanza a la vida de gran señor opulentamente adinerado.61 Yxart was less obliging. He concurred in praising the structure of the novel and the perfection of the character sketches—his favourite being Mònica, Gil Foix’s motherin-law—but he reproached it for being a novel about Barcelona customs more than a veritable paean to stock market speculation, which was dwarfed. He also thought that

Catalan Historical Review-19.indb 83

We could say that even with Yxart’s objections, Oller had culminated his apprenticeship as a realistic narrator in this novel by sketching dynamic individual psychologies and action that served the social psychology. He does not avoid moralising at the end,63 but it is attenuated by the thrilling lesson of optimistic capitalism that Bernat Foix taught his daughter-in-law Delfina, which left her startled because she lives in sentiment. In response to Yxart’s objection that Gil Foix was not the best choice as a lens through which to examine the stock market fever and crash because he played such a minor role in it, never did more than participate in a chimera and suffered the consequences without either predicting or understanding the disaster, we could object that ultimately this is the point of view that interested Oller. This is how Jordi Maluquer understood it when he highlighted the financial knowledge Oller demonstrated, which surpasses that of Zola in L’argent, and the Parisian scenes in Montmartre.64 It seems that more realistic novels might have come after this one, but then events intervened. Narcís Oller, modernist Narcís Oller helped to lay the groundwork for modernism and its early development, which was ‘largely gestated in the circles in which he ran as a writer (recall that he had joined L’Avens in 1883 and was one of the participants in the discussion group at the Ateneu also attended by Joan Maragall, Casellas and Massó i Torrents, among others)’.65 The conception of modernism that Eduard Valentí upheld—and he believed that the Oller-Yxart-Sardà team’s actions were a driving force behind it—has subsequently been tempered.66 Joan Lluís Marfany67 set back the onset of the movement one decade, but nonetheless by the early 1890s Oller was clearly aligned with the aforementioned writers and others, like Santiago Rusiñol, as demonstrated, for example, by his participation in the Third Modernist Festival of Sitges. It is true that he expressed an aversion

08/10/2026 15:03:09

84 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

to Decadentism, wrote a parody of Maurice Maeterlinck’s La Intrusa entitled La brusa and expressed antipathy towards the French members of the Decadent movement and Adrià Gual in his memoirs. He was extremely annoyed—overly, in my opinion—by an article about his work that Jaume Brossa published in L’Avenç, which actually praised him, but Oller was very sensitive and found it hard to bear any criticism that did not come from his two close friends. Surely his equation of modernism with Decadentism, no longer accepted, came from his distance from the movement in his memoirs. He did not relate modernism with either Maragall or Casellas, nor especially with Víctor Català, with whom he did feel aligned. Now that we consider modernism a cultural movement more than merely an aesthetic style, we can refer to a modernist Oller in one stage of his journey as a writer. He published four essential books during the period of modernism: the novels La febre d’or, La bogeria and Pilar Prim, and a book of short stories, Figura i paisatge. I said above that I do not believe we should consider the first one a modernist story; however, its main characters are harbingers of the modernist city: the stockbroker Giró leaves a house on Passeig de Gràcia half-built when he flees to America to avoid imprisonment; Delfina wants to buy a ‘modern’ painting at the Sala Parés gallery, if only to get in her uncle’s good graces; and Gil Foix is drawn by Mimí to the cabarets on Montmartre during his jaunt in Paris.68 Nonetheless, La febre d’or is not a modernist novel. It is not part of the new form of narration that was destined to transform narrative writing, the one that Raimon Casellas tested in the immediately ensuing years.69 As Oller himself said, it was widely known that the rest of the 1890s were horrible for him, partly because of the deaths of Josep Yxart in 1895 and Joan Sardà in 1898. In addition to the personal depression prompted by these losses, the conception of narrative was changing, and Oller was aware of it. In a celebrated passage from his memoirs, he takes note of this change: Deu mil dubtes i cabòries s’havien apoderat de mi. El ric vocabulari que vostè, en Ruyra i en Marian Vayreda acabaven d’aportar a la nostra literatura me feia veure la pobresa del meu, i, de més a més, me duien llavors molt encaparrat varis problemes d’estructura que jo no sé si arribava a resoldre reflexionant molt: el de les proporcions de l’obra; el de la relació de valors de les figures; el de l’extensió dels episodis, degut escalonament d’aquestos i llur contrast, matèria a què jo havia anat donant cada jorn més importància fins a constituir en mi una vera mania, des que havia pogut considerar serenament els defecte d’aital gènere que poden senyalar-se en mes novel·les anteriors, i molt més marcadament en La febre d’or i Vilaniu.70 We can detect his awareness of the aesthetic revolution that was taking place around him, as well as his complex for not being a part of it; however, I am convinced that he

Catalan Historical Review-19.indb 84

Magí Sunyer Molné

did not correctly identify the root cause. The problem was not vocabulary. This impression was credited for a long time71 simply because we did not have the tools to objectively measure a text’s linguistic richness, and one does indeed get the sense that these writers’ texts are lexically richer. However, when it became possible to enter the words from Oller’s novels into a computer data analysis programme, this impression was proven erroneous, and the extraordinary lexical richness of Oller’s stories was objectively calibrated.72 This difference that Oller perceived came from a different way of writing stories, a denser narration on the page which conferred qualities on the text verging on what had been considered the reserve of poetry until then. In short, Oller was noticing the difference between the language of the realistic novel and the language that sprang from applying symbolist theories. This is why he saw himself as apart from Marià Vayreda in La punyalada, Joaquim Ruyra in Marines i boscatges and especially his esteemed colleague Víctor Català. Oller confessed that this paralysed him: ‘Una tan gran vacil·lació i una fiscalització tan contínua, meticulosa i, ben mirat, potser tan inútil, no em permetien avançar sinó a pas de tortuga, m’avorrien i em cansaven horriblement per lo molt que anaven allargant-me la lenta i torturadora labor’.73 But he did not give up. Some of his short stories in Figura i paisatge, a book ‘which mixes pure tableaux of impressions with totally innovative stories’,74 were part of his attempt to emerge from the crisis, according to Jordi Castellanos, by dipping into Decadentism and closely following the lessons he had learned in Tolstoy and Turgenev.75 Others verge on the grotesque; the story ‘Natura’ was, in Víctor Català’s words, the prelude to her own Drames rurals.76 The stroke of genius in La bogeria enabled him to complete his portrait of contemporary society by testing other narrative strategies and once again transgressing the bounds of reason from a different perspective.77 Even though concurring with the naturalist influence over Oller’s work is fraught, at the end of La bogeria—which is precisely a novel about determinism—when it seems that Dr Giberga’s fatalistic theories have been confirmed because Daniel Serrallonga does indeed die mad, as he predicted, the narrator’s position is quite eloquent: even when it becomes difficult to contest what seems like evidence, he still resists crediting deterministic theory. Oller refuses to budge even on this point. His last great effort, which unquestionably ensconces him in a preeminent place in modernist narrative, even if he did not identify with modernism, was Pilar Prim. Rosa Cabré has pointed out what two significant characters in Oller’s novels were reading;78 while Albert Merly is reading Schopenhauer and is overtaken by a tedious life that leads him to commit suicide after the terrible events at the end of the novel, Marcial Deberga in Pilar Prim is reading Friedrich Nietzsche’s Aurora. There could be no clearer sign of the change Oller had undergone than German philosopher’s mark on his last novel. Pilar Prim represents the complete antithesis of determinism precisely be-

08/10/2026 15:03:09

The novelist Narcís Oller: Romantic, realist and modernist

cause it is a modernist novel, more specifically a symbolic novel grounded on Nietzsche’s will to power, like so many other modernist novels, especially Víctor Català’s Solitud, which had been published the year before. Like Vilaniu, Pilar Prim was such a problematic novel for Oller that at some point he resisted continuing it. These difficulties in both cases have been explained as consequences of Oller’s hesitancy to deal with the topic of adultery,79even adultery ‘without betraying the husband’ in the last novel.80 In Vilaniu, the novelist did not manage to out-wrest the moralist, and the second part of the novel suffered from the consequences. In Pilar Prim, the writer did manage to muffle the moralist, with unexpected brilliance. Enric Cassany has referred to the character of Pilar as ‘a creature finally independent of her creator’.81 Modernism had overcome scientistic and deterministic theories of naturalism and enshrined vitalist theories about the superiority of the will; in extremis, Xava in the Juli Vallmitajana novel by the same name manages to escape the underworld; Cecília Amat transforms defeat into victory by fleeing triumphantly in Joan Puig i Ferreter’s Aigües encantades; Joan Maragall’s Count Arnau can achieve anything, even become a superman, thanks to his willpower; and most notably the weak, insipid Mila, becomes—to use a term from today—empowered after an extraordinarily trying spiritual process when she reaches the hermitage in Víctor Català’s Solitud, and now strong, she embarks upon her own personal journey. Narcís Oller joined this in his last major effort as a novelist: Pilar Prim, with her apt first name and surname (which mean ‘frail pillar’), grows stronger to the extreme of taking over the running of the factory, and to avoid losing it and Marcial’s love, she decides to live with him without marrying in a decision that must have ruffled Narcís Oller to his core. Unlike in Vilaniu, the novelist did gather himself, and because he may not have had enough willpower on his own to write that brilliant ending, he let himself be led by another great master of Catalan prose of that period, the one who became the trustee of his memoirs, which were not supposed to be made public until decades after Oller died. He himself said this to Víctor Català with complete naturalness: alguna raó tenia jo a l’exposar-li els escrúpols que tant discutírem a casa de vostè, sobre l’efecte que podria produir al públic la vaguetat amb què està descrita al final de Pilar Prim la rendició absoluta de la protagonista, per l’amenaça de la privació, a la unió il·legal amb l’home que li ha robat el cor.82 Indeed, Català’s Solitud and Oller’s Pilar Prim, which may seem so different, are symbolically the same novel: they both describe the harsh process of the women starting from positions of extreme weakness and hardening so much that they ultimately only depend on themselves. The endings are also the same. It is understandable that it was hard for Oller to reach the ending of Pilar Prim and

Catalan Historical Review-19.indb 85

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 85

that he needed his friend’s support. But after so many vacillations, he had written one of the best modernist novels.

Final considerations More than emphasising Narcís Oller’s evolution, this article has sought to stress the different types of narratives that he wrote and to debunk the prejudice about the superiority of one aesthetic over the others. We do not dispute the fact that the core project of Narcís Oller the novelist was associated with realism, yet we do not assume that Oller the romantic is trivial, and we point out that Oller the post-realist may be the most interesting one. Oller the romantic existed because he did not limit himself to a single influence or conditioning factor but produced valuable texts. Over the years, this romanticism gradually receded, and after La febre d’or it was quite diminished, truly a mere influence. But this does not mean that before then, especially in the 1870s and for much of the 1880s, and afterwards occasionally as well, the writer, in full command of his artistic decision-making powers, did not seek pathways other than realism stemming from romanticism. We can wonder whether he would have been able to spearhead the irrationalistic trends that modernism developed had he persisted in this vein. However, we should not speculate about what did not transpire. Oller’s attraction for what escapes logic continued to be channelled in the ensuing decades, especially in short stories, and he managed to craft one of his most perfect stories, the novella La bogeria, without any clear connection to romanticism. Oller’s critics and scholars have often judged him according to what they wish he would have written. His contemporaries wanted him to be fully realistic and were bothered when some aspect of his texts departed from that. Something similar has happened in recent decades. Sergi Beser wanted a more radical Oller in the stories that veer towards irrationality; Jordi Castellanos is even more forceful: ‘This Oller that hovers near dreamlike spaces, that verges on the grotesque, is unquestionably the one who is the closest to current tastes’.83 Oller listened, followed the advice he thought made sense and forged his own way. It may even seem like he belittled of some of his texts, but he actually did not. And the later reader, highly varied and not conditioned by the constraints of literary historiography— the contemporary reader is looking for stories that interest them—can choose whatever they like the best. For today’s reader, Narcís Oller is still a good novelist. To understand that there was a romantic Oller, a realistic one in the middle and a modernist one, we have to let go of the idea that aesthetic changes were associated with a qualitative revolution. Realism is not superior to romanticism, just as Goethe is not superior to Dante or Homer. Another question is the modernity that embracing a given aesthetic can confer on a writer or a culture at a given point in time; however, even that does not truly

08/10/2026 15:03:09

86 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

matter in the fluctuations between rationality and irrationality in nineteenth-century art, unless we analyse them based on prior convictions. Narcís Oller’s decisions at every point in his career confirm his position as a modern writer, above all other considerations, an observation that is not trivial, because his prose boasts extraordinary quality no matter the style.

Magí Sunyer Molné

[12] [13]

Notes and references [1]

[2]

[3]

[4] [5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10] [11]

This study is part of the research of the National Identity and Gender in Catalan Literature group at the Universitat Rovira i Virgili, and the Identities in Catalan Literature Research Group (GRILC) an consolidated research group by (2021 SGR 00150) AGAUR of the Generalitat de Catalunya. I have standardised texts written prestandardisation. Alan Yates. Una generació sense novel·la? La novel·la catalana entre 1900 i 1925. Edicions 62, Barcelona, 1975. I have used the 1984 edition. Josep Murgades. ‘El Noucentisme’. In: Joaquim Molas (dir.). Història de la literatura catalana, 9. Editorial Ariel, Barcelona, 1987, pp. 66-72. Alan Yates. Una generació sense novel·la?, pp. 175-191. Jordi Castellanos. ‘La novel·la simbòlica’. In: Joaquim Molas (dir.), Història de la literatura catalana, 8. Editorial Ariel, Barcelona, 1986, pp. 485-492. See Magí Sunyer. ‘Una reflexió sobre el primer antinormisme’. In: Miquel Àngel Pradilla (ed.), Fabra, encara. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2012, pp. 169-176. These are annotations like the one inserted when explaining the literary tastes of José María de Pereda: ‘he hated the contrived or pretentious phrase, rhetoricism that prevails today in our fatuous, surly Noucentistes. The author of Sotileza would have spoken about them with such distaste!’ (Narcís Oller. Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries. Cossetània edicions, Valls, 2014, p. 66). Enric Cassany. ‘Pròleg’ in Narcís Oller. Memòries, p. 10. On the same page, he writes that Oller had become ‘a kind of castaway’ as a result of the isolation imposed on him when he was writing these books. Emili Guanyavents. ‘Advertiment del corrector’. In: Narcís Oller. La Papallona. L’Escanyapobres. Gustau Gili, editor, Barcelona, 1928. Translation of quote: ‘Even having the author’s trust, which he gave me entirely when I began my work, it (as I’ve just said) has been constantly subject to his review. This means that all the changes that may be found in this edition have been met with the acquiescence of our eminent novelist’. Maurici Serrahima. Dotze mestres. Destino, Barcelona, 1972, p. 48. Joan Triadú. Narcís Oller. Resum biogràfic. Editorial Barcino, Barcelona, 1955; Gaziel. ‘Una època memorable’. In: Narcís Oller. Memòries literàries. Editorial Aedos, Barcelona, 1962, pp. ix-xlviii; Maurici Serrahima.

Catalan Historical Review-19.indb 86

[14] [15]

[16]

[17]

[18] [19] [20] [21]

[22]

[23]

[24]

[25] [26]

Op. cit. Destino, Barcelona, 1972; Maria Aurèlia Capmany. ‘La novel·la en el temps del Modernisme’. In: El temps del Modernisme. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985, pp. 210-228. See the opinion about Oller expressed by Gabriel Ferrater. Sobre literatura. Edicions 62, Barcelona, 1979. See Sergi Beser. ‘La novel·la d’un personatge sense novel·la: el Josep Rodon de Narcís Oller’. Serra d’Or (March 1967), pp. 53-58; Sergi Beser. ‘Les limitacions narratives de Narcís Oller’. In: Actes del Quart Col×loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977, pp. 338-348; Laureano Bonet. Luces de la ciudad. Notas sobre la aparición de la metrópoli capitalista en la narrativa de Narcís Oller, in Literatura, regionalismo y lucha de clases. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 1983; Alan Yates. Narcís Oller. Tradició i talent individual. Curial, Barcelona, 1998. Enric Cassany. ‘Pròleg’. In: Narcís Oller. Memòries, p. 13. See Marijan Dovic and Jón Karl Helgason (eds.). National Poets, Cultural Saints: Canonization and Commemorative Cults of Writers in Europe. Brill, Leiden, 2017. Margarida Aritzeta has written articles on the fictitious onomastics in some of Oller’s novels, most notably Vilaniu and L’Escanyapobres. See, for example, ‘Els topònims de L’Escanyapobres, de Narcís Oller’. Estudis Romànics, v. 39, (2014), pp. 375-391. Narcís Oller. Memòries, p. 37. He added that he did not want to finish it and that ‘thank God it never came to light.’ Enric Cassany. ‘Pròleg’. In: Narcís Oller. Memòries, p. 10. Rosa Cabré. ‘Pròleg’. In: Narcís Oller. Croquis del natural. Cossetània edicions, 2007, p. 18. Georg Luckács. La novel·la històrica. Grijalbo, Barcelona, 1976, p. 34. Magí Sunyer. ‘Pròleg. Notes de color, exercicis d’estil?’ In: Narcís Oller. Notes de color. Cossetània edicions, 2018, pp. 15-18. Narcís Oller. Notes de color, p. 52. Translation of quote: ‘Even today, our parents have seen heads strung up by the hangman at the entryway to villages’. Felip B. Navarro. ‘Notas de color. Cuadros en prosa catalana con un prólogo de J. Yxart por D. Narciso Oller’. Arte y Letras, no. 14 (1883), p. 513. Translation of quote: ‘We have ventured to rectify several flaws in this work by Mr Oller in case our humble opinion can have any influence on such an outstanding naturalistic writer not clinging to any of the dark, deceptive cliffs of romanticism’. Sergi Beser. ‘Les limitacions narratives de Narcís Oller’, p. 347. However, two stories by Oller, ‘El radiòmetre’ and ‘Una sessió espiritista’, were anthologised by Víctor Martínez Gil. Els altres mons a la literatura catalana. Antologia de narrativa fantàstica i especulativa. Galàxia Gutemberg, Cercle de Lectors, 2004. Ibid, p. 335. Narcís Oller. Notes de color, p. 113. Translation of quote: ‘[…] above his head he saw brains and tracheas,

08/10/2026 15:03:09

The novelist Narcís Oller: Romantic, realist and modernist

[27] [28] [29]

[30]

[31] [32]

[33]

[34]

[35] [36] [37] [38] [39] [40]

[41] [42] [43] [44]

[45]

[46] [47]

hearts, lungs and open livers, the arteries pulsing more or less frequently depending on the thrust of the blood that it transported in bursts; the arms and legs continued fluttering in the air, beckoning him; and the crackly coughs of some were answered by the cavernous hoarseness of the dying, the horrifying shrieks and wails of others’. Felip B. Navarro. ‘Notas de color’, p. 110. Maria Dasca. Entenebrats. Literatura catalana i bogeria. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016, pp. 102-103. Manuel de Montoliu , ‘L’obra de Narcís Oller. Estudi crític’. In: Narcís Oller. Obres completes. Gustau Gili, editor, Barcelona, 1928, p. XIX. Magí Sunyer. ‘Costumisme a la narrativa de Narcís Oller’. In: Actes del Col·loqui Narcís Oller. Cossetània edicions, 1999, pp. 131-147. Narcís Oller. Memòries, p. 38. Enric Cassany. El costumisme en la prosa catalana del segle xix. Curial, Barcelona, 1992, p. 226. Translation of quote: ‘may display costumbrist features, but are geared towards another poetics, or more accurately, towards non-costumbrist genres’. Narcís Oller. Notes de color, p. 93. Translation of quote: ‘if you want to get to know it, come with me to the flea markets, Plaça de Catalunya, Pla de Palàcio and Pla de les Comèdies, or to any other busy, bustling part of Barcelona’. Jordi Castellanos. ‘Pròleg. De figures monstruoses i paisatge crepusculars: el Narcís Oller que podria haver estat’. In: Narcís Oller Figura i paisatge. Cossetània edicions, 2011, p. 19. Joan Sardà, ‘Croquis del natural, per D. Narcís Oller i Moragas’. Lo Renaixement (1879), no. 3, p. 165. Joan Sardà. Obres escullides. Sèrie catalana. Llibreria de Francisco Puig y Alfonso, Barcelona, 1914, p. 193. Émile Zola. In: Narcís Oller. La Papallona, p. 42. Maurici Serrahima. Dotze mestres, p. 60. Ibid, p. 9. Narcís Oller. Memòries, p. 42. Translation of quote: ‘What everyone was applauding, I thought, was this intention, not the cleverness of the writer’s talents that poor me may have shown in such insignificant works written with so little faith and such paltry effort’. Alan Yates. ‘Narcís Oller’, p. 187. Sergi Beser. ‘La novel·la d’un personatge sense novel·la’. Josep Yxart. ‘Clau d’aquest llibre’. In: Narcís Oller. Notes de color, p. 37. Oller also sketched a picture of Barcelona in short stories, as highlighted by Margalida Tomàs. ‘Pròleg’. In: Narcís Oller. De tots colors. Cossetània edicions, 2020, p. 20. For an overview of the topic, see Rosa Cabré. La Barcelona de Narcís Oller. Realitat i somni de la ciutat. Epilogue by Carola Duran. Cossetània Edicions, 2004. Antònia Tayadella. ‘Narcís Oller i el naturalisme’. In: Joaquim Molas (dir.). Història de la literatura catalana, VII. Editorial Ariel, Barcelona, 1985, p. 619. Enric Cassany. El costumisme en las prosa catalana del segle xix, p. 226. Alan Yates. Narcís Oller, p. 197.

Catalan Historical Review-19.indb 87

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 87

[48]

[49] [50]

[51] [52]

[53] [54] [55]

[56] [57]

[58]

[59]

[60] [61]

Antònia Tayadella. ‘La papallona, primera novel·la de Narcís Oller’. In: La Renaixença. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986, p. 57. Narcís Oller. La Papallona. Cossetània edicions, 2010, p. 53. Ibid. Translation of quote: ‘that area was full of adept tradesmen, and when he leaned out of the balcony of his room and heard the grating sound of the files, the clanking of the hammers on the anvils and the discordant sounds of toil coming out of all the doors on the street of tradesmen and shops, it was as if a waft of air from Ripoll, his hometown, reached his senses, which rejuvenated him and softened his heart’. Laureano Bonet. Luces de la ciudad. Joan Sardà. Obres escullides. Sèrie catalana. Llibreria de Francisco Puig i Alfonso, Barcelona, 1914, p. 195. Translation of quote: ‘It is no longer virtue, nor vice, nor heroism, just as the archetype of literature is not the virtuous, the vicious or the heroic; today there are specific, concrete, unmistakable virtuous, vicious and heroic characters influenced by that entire set of circumstances that shapes each individual’s personality in real life and leads them to operate one way and not another at every moment, in every situation in real life.’ Ibid, p. 241. Ibid, p. 242. Ibid, p. 240. Translation of quote: ‘would affirm and complete one of the most eminent personalities in Catalan literature today’. Ibid, p. 243. Translation of quote: ‘We’re almost at the top. One final push, Oller, my friend, and you’re there!’ Josep Yxart. El año pasado. Barcelona, Establecimiento Tipográfico-Editorial de Daniel Cortezo y C., 1887, p. 253. Mercè Vidal Tibbits. ‘Del conte a la novel·la: “Isabel de Galceran” i “Vilaniu” de Narcís Oller’. In: Actes del Tercer Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-amèrica. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983, pp. 222-223, which coincides with this assessment: ‘A Vilaniu la immutabilitat de les qualitats d’Isabel treu versemblança a l’obra’ (In Vilaniu the immutability of Isabel’s qualities detract from the realism of the work). Maria Nunes. ‘El boc emissari. Sobre la funció dels personatges romàntics en la literatura realista. A propòsit de Narcís Oller’. Quaderns de Vilaniu, no. 12 (1987), p. 19. Josep Yxart. El año pasado, 1887, p. 263. Joan Sardà. Obras escogidas. Serie castellana, 1. Librería de Francisco Puig i Alfonso, Barcelona, 1914, p. 298. Translation of quote: ‘In the individuality of its archetypes and characters, in the proportionality and correlation of the social milieu, in the copy’s fit with the model; in what is Barcelona, really Barcelona, caught off-guard in its life, its real palpitations, seen from the inside, with all its flaws, qualities and concerns, with the hardships of his life in the small capital at a given point in time, drunken on the wine he inordinately guzzles, he throws himself into the life of a great, opulent, moneyed gentleman.’

08/10/2026 15:03:09

88 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[62]

[63] [64]

[65] [66]

[67] [68] [69]

[70]

Josep Yxart. Obres catalanes. Tip. L’Avenç, Barcelona, 1896, pp. 186-187. Translation of quote: ‘Oller’s reproductive imagination—fresh, irrepressible, animated— reaches its greatest power in his last book […] The cosmorama of Barcelona truly appears in the book, spreading out along its port, its old city and its joyful, light-filled contours. The bourgeoisie of Barcelona back then parade before readers’ eyes, at the Stock Exchange, at the Liceu, at the horse races, at the opening of new houses, on his journeys to Paris, where his life lengthens in summer outings. That is our people, genuinely industrial and mercantile, with their rough-hewn manners and their veneers of a hastily-learned cosmopolitanism, just like their ancient local neighbourly traditions, and as time will change them.’ Josep Maria Domingo. ‘Pròleg. Febre social i vida oculta’. In: Narcís Oller. La febre d’or. Cossetània edicions, p. 20. Jordi Maluquer de Motes. Literatura i economia: la narrativa de Narcís Oller en la intersecció. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 2016. Jordi Castellanos. ‘Pròleg’, p. 7. Eduard Valentí Fiol. El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos. Ariel, Barcelona, 1973. Joan Lluís Marfany. Aspectes del modernisme. Curial, Barcelona, 1979, pp. 18-20. Jordi Maluquer de Motes. ‘Una nit a Montmartre amb Narcís Oller’. L’Avenç, no. 424 (2016), pp. 48-54. Jordi Castellanos. Raimon Casellas i el modernisme, 2. Curial edicions catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983, pp. 177-209. Narcís Oller. Memòries, pp. 202-203. Translation of quote: ‘Ten thousand doubts and qualms had washed over me. The rich vocabulary that you, Ruyra and Marian Vayreda, had just contributed to our literature revealed to me the poverty of mine, and I am then boldly informed about various structural problems that I’m not sure I resolved by deep reflection: the proportions of the work, the relationship of values of the figures, the length of the episodes, their proper staggering and contrast, a matter to which I had attached increasing importance until it became a veritable obsession of mine since I had been able to calmly consider the flaws of the genre which could be found in my previous novels, and much more noticeably in La febre d’or and Vilaniu.’

Magí Sunyer Molné

[71] [72]

[73]

[74]

[75] [76]

[77]

[78] [79] [80] [81] [82]

[83]

Sergi Beser. ‘Les limitacions narrtives de Narcís Oller’. Jordi Ginebra and Pere Navarro. ‘Les limitacions lingüístiques de Narcís Oller’. In: Actes del Col·loqui Narcís Oller. Cossetània edicions, 1999, pp. 89-106. Subsequently, Jordi Ginebra further examined the issue more than once, such as in ‘La riquesa lèxica dels escriptors catalans contemporanis: dades quantitatives’. Els Marges, no. 107 (autumn of 2015), pp. 32-56. Narcís Oller. Memòries, p. 203. Translation of quote: ‘Such great vacillations and constant, meticulous and perhaps futile self-auditing hindered me from advancing other than at a turtle’s pace; they wearied and exhausted me because of how they prolonged my slow, tortured work’. Sandra Cuadrado. ‘Lectura de Figura i paisatge’. In: Actes del Col·loqui Narcís Oller. Cossetània edicions, 1999, p. 232. Jordi Castellanos. ‘Pròleg’. In: Narcís Oller. Figura i paisatge. Some of the stories in Rurals i urbanes and Al llapis i a la ploma, which are somewhat miscellaneous, also date from this period. Montserrat Corretger. ‘Pròleg’. In: Narcís Oller. Rurals i urbanes, Cossetània Edicions, 2009, p. 11, underscores that the stories in the first compilation use ‘literary resources taken from the masters of modernism’. Josep Camps Arbós. ‘Pròleg’. In: Narcís Oller. Al llapis i a la ploma. Cossetània edicions, 2023, p. 21, highlights one story, ‘Un borsista’, from the latter compilation, that revisits the theme after La febre d’or. There is extensive critical literature about his exceptional novel by Sergi Beser, Alan Yates, Maria Dasca and other scholars. Rosa Cabré. ‘Pròleg’. In: Narcís Oller. Pilar Prim. Magí Sunyer. ‘“Trafalgar, 10”. Pilar Prim, de Narcís Oller’. Els Marges, no. 107 (autumn of 2015), pp. 76-92. Alan Yates. Narcís Oller, p. 336. Enric Cassany. ‘Narcís Oller’. In: Història de la literatura catalana. El Vuit-cents. Enciclopèdia Catalana, 2018, p. 552. Narcís Oller. Memòries, p. 212. Translation of quote: ‘I must have been right to tell you about scruples, as we discussed at length at your house, about the possible effect on the audience of the vagueness with which the ending of Pilar Prim is written, the main character’s complete surrender due to the threat of deprivation, of the illegal union with the man who had stolen her heart.’ Jordi Castellanos. ‘Pròleg’, p. 18.

Biographical note Magí Sunyer is the chair of Catalan Literature at the Universitat Rovira i Virgili. His research has focused on modernist and nineteenth-century literature. In the past twenty-five years, he has specialised in the way national mythology and symbols are established via literature, resulting in numerous articles and the books Els mites nacional catalans, Mites per a una nació and Els mites de la República, all published by Eumo Editorial. He has served as the president of the Societat Narcís Oller.

Catalan Historical Review-19.indb 88

08/10/2026 15:03:09

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 89-97 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

In Memoriam

Carme Barceló Torres (1949-2024) In 1975, fifty years ago now, the young professor Carme Barceló Torres arrived in Valencia. She came from Madrid, where she had specialised in Semitic Philology at the Universitat Complutense de Madrid under the tutelage of Arabists like Emilio García Gómez, Elías Terés and Federico Corriente. She was 26 years old at the time, and her first academic posting was at the Universitat de València, which she joined as a professor in the Department of Mediaeval History, directed under the iron hand of Antonio Ubieto Arteta at that time. That same year I also joined the Universitat de València as a bachelor’s degree student in Geography and History. Please forgive the mention of myself, but to keep this act of homage and recognition from turning into a rote litany of objective, sterile information from her biography, each of us must evoke her from our own personal prism, resulting in a colourful, varied kaleidoscope. I was seventeen years old at the time, and Carme was nine years older, a distance that soon shortened, as did the initial distance separating professor from student. But 1975 is primarily known as the year Franco died. It was on 20 November, a day of celebration all over Spain, followed immediately by the transition to democracy. At the time we did not know it would turn out to be so incomplete and disappointing, especially if we bear in mind the high expectations prompted by the dictator’s death and with it the fall of a nefarious regime that ended just the way it had started: with murder. On 27 September 1975, just after the academic year had started, three militants from FRAP and two from ETA were executed in Madrid, Barcelona and Burgos. The faculty, which at that time was called Philosophy and Humanities and encompassed the degrees in philology, philosophy, psychology and geography and history, was a hotbed of politics, ideology and culture, with socially conscious professors and students who were living through transcendent historical times in which a new democratic society was being built. However, this did not mean that strictly academic concerns were shunted aside, as they were also swiftly being rethought. In the Mediaeval History Department, Antonio Ubieto was quickly losing the esteem he had earned in the revamping of historical studies, primarily with his Manual d’Història

Catalan Historical Review-19.indb 89

d’Espanya, which he had published in 1963 with Joan Reglà, José María Jover and Carlos Seco. History was a fashionable specialisation at that time; I remember that there were two hundred of us students in one classroom at the same time, and another two hundred in the evening programme. It was said back then that we students wanted to learn about the past, even about our Valencian past, to understand the present and especially build a better future. There was a speciality better than that one that did not examine the past so much—even though it was a subject of knowledge—as the future, a democratic, free, Valencian, Catalan future that seemed within reach. The updating of historiography was clear in the fields of modern and contemporary history, where the footprint of the students of Vicens Vives, Joan Reglà, Jordi Nadal and Emili Giralt, and later Josep Fontana and Ernest Lluch, were noticeable, all of whom went to the Universitat de València. But in 1975, when Carme Barceló joined the faculty, and even for a few more years after that, Mediaeval History was an exception, a redoubt, not of Francoism but of a reactionary and profoundly anti-Catalanist stance. That same year, 1975, was also when Antonio Ubieto Arteta’s book Orígenes del reino de Valencia was published, which is now turning fifty, like so many other things. Ubieto’s book, which soon became like a bible or the red book of blaverisme—a book held up as a flag and a weapon more than actually read—sought to equip antiCatalanism with arguments, even though this movement was marginal and had rough edges at that time. The problem was that the book also had rough edges from the historiographic standpoint, wilfully minimising the Catalan contribution to the conquest and repopulation of Valencian territory and fallaciously insinuating the existence of a Valencian language spoken by the Valencian Moors prior to the conquest. The claims were so preposterous that even Ubieto’s own disciples and subordinates rebelled. I say subordinates because Carme Barceló, one of the rebels, was not a disciple of the Aragonese mediaevalist but was subordinate to the authority of the chair who directed the department, who was very large and intimidating at that time. It was quite brave for a group of junior professors, including an Arabist from Murcia who had not yet turned thirty, to publicly contest the chair’s infamy, even in the press, no less. I will stop there because a colleague of mine who is also at this event, Mateu Rodrigo, played just as prominent a role in that unheard-of protest, which ended two years later with Ubieto’s transfer to Zaragoza, not before sowing the seed of discord among Valencians. I joined the

08/10/2026 15:03:09

90 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Department of Mediaeval History shortly thereafter, in 1980, where I worked with Carme Barceló for only two years before she moved to the Faculty of Philology. We always remained close friends. Carme Barceló’s arrival in Valencia was providential for the development and maturity of studies on the Muslim past, which is so important in Valencian history. There had been eminent Arabists before her, like Julià Ribera i Tarragó and Ambrosio Huici Miranda, and a positive grassroots admiration for the legacy of Al-Andalus, especially in irrigation and agriculture. This is reflected in the sayings ‘és obra dels moros’ [The Moors made it] and ‘és del temps dels moros’ [It’s from the time of the Moors’], uttered when pondering the grandiosity and perfection of their most venerable historical vestiges, especially hydraulic infrastructures and the rules regulating their use. This contrasts with many scholars’ disinterest, as they preferred the Roman legacy, which they found more select and refined, to the Muslim, which they viewed as more uncouth. Arabic and Islamic studies in the Valencian Country had not gone beyond this level in the mid-1970s, when Carme Barceló arrived, except for the worthy yet insufficient contribution of her fellow philologist Manuel Sanchis Guarner, who was in charge of the Muslim part of the Història del País Valencià published by Edicions 62 at the behest of Joan Fuster, Joan Reglà and Miquel Tarradell, and the earliest contributions by the Frenchman Pierre Guichard, who rekindled historical studies on Al-Andalus, precisely from the Valencian observatory, and the philologist and historian Dolors Bramon, who won the Joan Fuster Essay Prize in 1981 with an unusual book for the time: Contra moros i jueus: formació i estratègia d’unes discriminacions al País Valencià. Guichard (from the history of archaeology) and Barceló (from philology) thoroughly updated studies of the Sharq al-Andalus, first the Muslim and then the Morisco minority in the Valencian Country, and the survival and particularities of the Arabic language spoken in Valencian lands. In just a few years, Arabic and Islamic studies went from zero to infinity, from virtually nil—or

Catalan Historical Review-19.indb 90

In Memoriam

even worse, given the low level of research and the ideological prejudices—to becoming normalised and modernised as a scholarly discipline. And Carme Barceló’s contributions were fundamental to this progression, first in her studies on Arabic documents and inscriptions, poets and poetry and toponomastics, and later in more historical studies on settlement, Berber contributions, the use and abuse of the term ‘Mozarabic’ and women, especially peasant women, in Al-Andalus. Outstanding books among her extensive body of work, organised into five main themes (dialectology and text publication, epigraphy, Arab language and literature, Arabic toponomastics, mediaeval and modern Muslim history), include Minorías islámicas en el País Valenciano. Historia y dialecto, her doctoral thesis published in 1984 with a prologue by Joan Fuster; Toponímia aràbica del País Valencià: alqueries i castells; Noms aràbics de lloc; Un tratado catalán medieval de derecho islámico: el Llibre de la Çuna e Xara dels moros; and the invaluable document collections La escritura árabe en el País Valenciano: inscripciones monumentales, Archivos moriscos: textos árabes de la minoria islàmica valenciana, 1401-1608 and Cancionero morisco. Poesía árabe de los siglos XV y XVI. She published the latter two with her colleague Ana Labarta, a fellow professor of Arabic and Islamic Studies at the Universitat de València with whom she had a long, fertile partnership that materialised in numerous joint publications. Carme Barceló was an affable and profoundly wise woman known for her civic and academic probity, which led her—as recounted above—to confront some powersthat-be within the university at a difficult time when Valencian history was being bastardised even in academic institutions. She was an honorary professor at the Universitat de València and a member of the Institut d’Estudis Catalans at the time she passed away, and she leaves behind an immense body of work and an exemplary career which attests to her personal, civic and academic courage. We remember her with great fondness and deep gratitude. Antoni Furió

08/10/2026 15:03:09

In Memoriam

Thomas N Bisson (1931-2025) Our colleague and friend, professor Thomas Noel Bisson, died on 28 June 2025 at the age of 94. He was a professor of mediaeval history at Harvard University from 1987 until he retired in 2005. He had been a member of the Institut d’Estu dis Catalans since 1987 and had earned honours in Catalonia, most notably the Creu de Sant Jordi (2001) and an honorary doctorate at the Universitat Autonoma de Barcelona (1991). His father, Thomas Arthur Bisson, was an expert in Chinese politics. In 1943, he was the victim of an investigation, was accused of harbouring sympathies with the communists of China and was forced to leave public service and the University of California during the McCarthy era. This had long-term repercussions. Our friend, his son, was always aware of the paranoid/political tendency in US politics, especially in his later years. Thomas Bisson was primarily interested in the political power of both the feudal nobility and the centralised monarchy. His mentor at Princeton University, Joseph Strayer, developed a theory of the Middle Ages as the origin of the modern state. After earning his doctorate in 1958, Bisson also researched institutional history, and his first book, Representative Assemblies in Languedoc (1964), is an example of this constructive ideology of mediaeval politics. That same year it was published, 1964, Bisson visited Catalonia for the first time. He was deeply impressed, and through his initial academic contacts and research, he

Antoni Riera i Melis (1944-2025) Antoni Riera i Melis was born in Sant Llorenç d’Escardassar (Mallorca) on 1 December 1944. He was educated at the Universitat de Barcelona, where he earned his bachelor’s degree in 1970 and his doctorate in 1975 specialising in mediaeval history under the direction of Emilio Sáez. Prior to that, in 1972, he had spent four months at the Istituto Internazionale di Storia Economica Francesc Datini of Prato, where he took the V Corso di Alta Specializzazcione in Storia Economica under the guidance of Federigo Melis, a figure who had a strong

Catalan Historical Review-19.indb 91

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 91

shifted his interest to taxation and violence: the state’s growth and administrative complexity did not run counter of the interests of the lords (as if it were a modernisation programme), but the violence and systematisation of both were the hallmarks of the eleventh to fourteenth centuries. His books on Catalonia examined monetary policy, fiscal administration in the twelfth century, violence against peasants and negotiations between the count-kings and other estates and interests. He counted many Catalan historians among his colleagues and friends, including Drs Manuel Mundo, Manuel Riu i Riu and Enric Ruiz-Domènec. This sketch is on professor Bisson, not myself, but I wanted to end this tribute with a note of personal gratitude. I met Bisson at Berkeley, where he taught between 1967 and 1987. I think I was the first of his many disciples to study the history of Catalonia. I had begun my degree at Berkeley with the idea of studying England, but the professor with whom I was working was not interested in taking me as a student. Bisson gave me a sense of the wealth of the archives of Catalonia and an intellectual interest in its history. I knew neither Catalan or Spanish, but such an appealing picture of the country, culture and network of archives that were so little known abroad attracted me, and my entire life since the 1960s has been shaped by the good fortune of specialising in Catalan history. It is now exactly fifty years since my initial research in Vic, where I arrived just a few months before Franco’s death. Professor Bisson was also in Catalonia, precisely in Barcelona, for a year of research. Everyone interested in comparative mediaeval history of Europe and the history of Catalan society and government feels a sense of obligation and gratitude towards Professor Bisson. For us, his friends, disciples and colleagues, it is both a debt and a source of joy. Paul Freedman

historiographic impact on him. After being appointed assistant professor at the Universitat de Barcelona in 1970, he kept up constant ties with that university and became full professor in 1980, chair in 1986 and emeritus professor between 2015 and 2019. He soon began to collaborate with the Societat Catalana d’Estudis Històrics, and in 1996 he joined the Institut d’Estudis Catalans as a full member of the History-Archaeology Section. His official initiation into the section was on 24 April 1997, presided over by its president Anscari Manuel Mundó, where he delivered the lecture entitled ‘Senyors, monjos i pagesos: alimentació i identitat social als segles xii i xiii’. He tirelessly served the institution: he was a vice-president under president Salvador Giner between 2022 and 2009, representative at the Union Académique Internationale with Josep Guitart from 2006 to 2024 and finally vice-president of the History-

08/10/2026 15:03:09

92 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Archaeology Section under the presidency of Ramon Pinyol from 2018 until his death. His doctoral thesis, which he defended in 1975, was published in 1986 with the title of La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV. I. Las repercusiones arancelarias de la autonoma balear (1298-1311) (CSIC, Madrid- Barcelona, 1986). Therefore, his starting point was questioning the viability of the kingdom of Mallorca within the Crown of Aragon via an economic analysis. The late thirteenth to early fourteenth centuries remained his historiographic comfort zone and the Mediterranean his geographic frame, while he also conducted research that earned him a reputation as a mediaeval economics historian. Given that he embarked on his career as the Franco regime was coming to an end, he chose to push for the modernisation of the discipline through attention to heuristic sources and strong internationalisation, primarily focused on the updates underway by the latest branches of the École des Annales. He thus promoted doctoral theses on social behaviours and problems like aggressiveness and the food supply, while he himself innovated by studying human behaviour within the context of catastrophes like the earthquakes in the fourteenth and fifteenth centuries. Most importantly, his research in trade led him to study food. He was the person on the Iberian Peninsula who did the most to introduce the history of food as a window into society. From this perch, he reviewed all the processes inherent in food systems, from food production, sale and distribution in towns and cities to its consumption, with its inherent inequalities. This enabled him to further our understanding of what is known as the late mediaeval crisis. Economic history in the second half of the twentieth century had been silent about this supposed late mediaeval crisis, which had been explained away by a cyclical interpretation of history that led to inevitable food penury in the late Middle Ages either caused by the decrease in agrarian yields despite rising demographics, following the Malthusian interpretation, or due to the pressure from the lower production rate, as the materialistic school asserted. Either way, the explanations led to a dead-end which was hardly coherent with the documentation available. Against this backdrop, Antoni Riera’s contributions went a long way to clarifying the situation. On the one hand, back in 1991 he was one of the pioneers in showing the production crisis in the thirteenth century, thus contradicting that traditional view of growth and degrowth cycles. But more importantly, he

Catalan Historical Review-19.indb 92

In Memoriam

set out to analyse the food supply of towns and cities, which contributed to situating the supply problems in the inherent tensions in the market and public management, like speculation, hoarding, distribution difficulties and the politics of towns and cities. Antoni Riera undertook these historiographic innovations in conjunction with the Institut d’Estudis Catalans, first by basing his work on the institution’s research projects, and secondly by sharing his main contributions via IEC publications, such as the monographs issued by the History-Archaeology Section. One example is the book Crisis frumentàries, iniciatives privades i polítiques públiques de proveïment a les ciutats catalanes durant la baixa edat mitjana, with texts by him and other authors, and especially the book Els cereals i el pa en els països de llengua catalana a la baixa edat mitjana, published in 2017. The fact that he was able to provide an overview of the late mediaeval economy was reinforced by solid studies on textile production, the avenues and forms of trade, naval construction, fiscal pressure, the organisation of labour, trade corporations and monetary flows. Works like his contribution to The Crown of Aragon, a Singular Mediterranean Empire (Brill, Leiden-Boston, 2017) made him a touchstone in mediaeval economic history in the Crown of Aragon. His extensive, far-reaching body of writing, with nearly 250 titles, was selectively gathered into four compilation volumes between 2019 and 2024. One focused on his studies of the Kingdom of Mallorca (‘Un regne dins en la mar’. Estudis sobre l’economia, la societat i la fiscalitat de Mallorca a la baixa edat mitjana, Pagès editors, Lleida, 2019); another on his contributions to economic and social history (Produir, distribuir, consumir. Estudis d’història econòmica i social sobre els territoris de llengua catalana a l’edat mitjana, Pagès editors, Lleida, 2022); and two on the history of food (Alimentación, Sociedad, cultura y política en el Occidente medieval, Trea, Gijón, 2021; and ‘A cadascú, allò que li pertoca’. Alimentació i identitat social a l’edat mitjana, Pagès editors, Lleida, 2024). His life was devoted to research in mediaeval history, viewed as an engagement with and commitment to the culture and the country. Therefore, it is logical that his work has left a mark both on the university, where he directed eighteen doctoral theses, and on the Institut d’Es tudis Catalans, with which he maintained constant and constantly committed bonds. Flocel Sabaté

08/10/2026 15:03:09

In Memoriam

Josep M. Salrach (1945-2025) Josep M. Salrach i Marès was born into a relatively wealthy, educated family in Llinars del Vallès on 8 December 1945. His father had a small textile industry which went bankrupt in the 1950s, at a time when he was also ill and lost a leg. His death wiped out the family assets. Nonetheless, Josep managed to pursue his elementary baccalaureate on his own, even though his family’s situation prevented him from studying the upper baccalaureate, which he had to leave town to pursue. Fortunately, the sculptor and museologist Frederic Marès, his mother’s uncle, offered to cover his tuition and books, and so at the age of fifteen he was able to go to Barcelona and enrol in night school at the Institut Milà i Fontanals. To cover his other expenses, he found work in the warehouse of a correspondence education company. Despite his lack of time, he passed the degree with outstanding marks, so his great-uncle Marès decided to pay for the rest of his baccalaureate and his university degree in Philosophy and Humanities. During his degree programme, Salrach started working at the Salvat publishing house writing history articles for an encyclopaedic dictionary the publisher was preparing. After earning his bachelor’s degree in 1969, he immediately began his academic career as an assistant professor in the mediaeval history department at the Universitat de Barcelona while he continued working for Salvat. Before he turned thirty, Salvat had assigned him to direct different encyclopaedic works and the Història de Catalunya Salvat, a work that took what was then an innovative approach. As we shall see below, he would go on to direct and coordinate historical works his entire life. His teaching career may not seem very brilliant, but it is known that merit is not always the main principle: Salrach was an assistant professor from 1970 to 1978 and an assistant professor at the Universitat de Barcelona from 1978 to 1993 and again at Universitat Pompeu Fabra from 1993 to 2003. He did not become full professor until 2003, but he was an emeritus professor from his retirement in 2007 until his death. Salrach worked in different areas within the profession of history with delight and success, including both research and teaching and outreach, and he did so based on his solid training, keen intuition when choosing topics and uncommon dedication and skill. Regarding his training, he took advantage of the titbits that could be acquired at a Francoera university, both in the classrooms and often the more interesting ones running around the faculty. His readings of Ferran Soldevila heavily influenced him in his training as a mediaevalist, but the person who guided him towards the

Catalan Historical Review-19.indb 93

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 93

study of the early Middle Ages was Ramon d’Abadal. He also drew on Vicens Vives and Pierre Vilar, who put him in touch with the newer methodological trends more focused on social and economic history. However, Salrach never met any of them except Pierre Vilar many years later. His first direct teacher was Manuel Riu, whose assistant he was and with whom he became close friends. His training soon solidified with a constant relationship with the Université de Toulouse, where Pierre Bonnassie became his mentor and friend and opened the doors for him to delve into the knowledge and treatment of the leading French mediaevalists. He later furthered this with two stays at the Université Paris VII, the first the entire 1987-1988 academic year and the second a semester in academic year 1990-1991. He also interacted regularly with the US historians Thomas Bisson and Paul Freedman. Nonetheless, although that is already plenty, it would not have been much without his personal effort, which always enabled him to gain in-depth, up-to-date knowledge of the historiographic literature and controversies, whose importance and interest for mediaeval Catalan history he always examined. His resulting output is impressive. His first book, El procés de formació nacional de Catalunya (1978), was a resounding success and put him front and centre in Catalan late mediaevalism; in fact, it is still the reference work on the political aspects of Catalonia in the thirteenth and fourteenth centuries. Before he had even published this work, he was already working on the first Història dels Països Catalans, directed by Albert Balcells, for which he and Eulàlia Duran wrote volume I, which spans from the beginning to the Nueva Planta Decree (1980). It was followed by El procés de feudalització, segles iii-xiii, volume II of the Història de Catalunya directed by Pierre Vilar (1993). The next decade, he managed to write an understandable explanation for everyone of the start of Catalonia as a people with Catalunya a la fi del primer mil·leni (2004), and while he did not ignore the political aspects, he stressed the economic and social side. Despite the importance of these works and others I do not have the room to cite, I believe his most impressive book that best shows who Salrach was as a historian and person is La fam al món, published in 2009. In it, while maintaining his usual level of rigour, he went beyond the Middle Ages to reach today and stretched beyond his usually profession of historian by turning a raw description of reality into a protest against oppressors. I cannot discuss his entire plethora of articles and contributions to collectively authored works and his participation in many conferences; I will only say that the most recurring themes in his research are the shift from the ancient world to feudalism and the political, social and economic evolution of the Catalan countships from the French conquest to full independence, with a special emphasis on the forms of land ownership and farming and the social status of farmers. And two themes in particular struck him close to home: Besalú and its countship, and

08/10/2026 15:03:09

94 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

related to that the figure of Miró Bonfill, the Count of Besalú and bishop of Girona, whom he studied his entire life and about whom he wrote many works. Josep M. Salrach was an active organiser, promoter and director of collectively authored works. In addition to the Història de Catalunya Salvat, mentioned above, I will cite just three more works of this kind: his coordination of volume II of the Història: política, societat i cultura dels Països Catalans (1998), a work directed by Borja de Riquer; his contribution to the Història Agrària dels Països Catalans (2004-2008), directed by Emili Giralt, where he coordinated the volume on the Middle Ages and supervised the other volumes; and his direction of Naixement de la nació catalana. Orígens i expansió (2017), for which he wrote a wonderful prologue and a no less impressive epilogue which all historians, aspiring historians and history fans should read. Another important facet and the field where he and I worked together the most and the longest is publishing documents. He and I co-directed Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I (1999), and with the help of Ignasi Bages we co-directed Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV (2010). Shortly before that, in 2007, Josep M. Salrach and I had been elected members of the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans the same day, and it would soon choose us to jointly direct Catalunya Carolíngia, previously co-directed by Anscari Manuel Mundó and Josep M. Font i Rius, whom we succeeded in directing it when age and illness led them to ask the next generation to step in. As directors, with the publication of volume VIII on the countships of Urgell, Cerdagne and Berga by Ramon Ordeig, we had the honour of concluding Ramon d’Abadal’s project that the Institute’s plenary had adopted in 1920: the publication of all the documents on the Catalan countships until the year 1000. It was an undeserved honour, given that we took over direction of the project when it was well underway. But even though Abadal’s project was completed, the project could not yet be considered done: a volume XI Appendix was still needed, which Salrach readied but did not publish; after several contretemps, it will finally be published in 2026. The Introduction also needed to be finished, given that Abadal had only written the first part, until AD 840, which was published under the oversight of Jaume Sobrequés in 1985. To not leave this part of Catalunya Carolíngia incomplete, Salrach and I believed that our job—and duty— as directors of the work morally obligated us to finish the Introduction, even though it was more like a conclusion. Salrach worked on it until his last days, even when he was in hospital; nonetheless, a lot of work remains to be done, but I hope to enlist enough help to complete it. In recent years, Salrach also co-directed a project to publish faents documents for Catalan mediaeval justice with Tomàs de Montagut; they embarked on this project after he had seen many of them while he prepared his

Catalan Historical Review-19.indb 94

In Memoriam

book Justícia i poder a Catalunya abans de l’any 1000 (2013), in which he examines the exercise in justice in its different technical and social aspects. The project, which began in 2012, was financed by the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans and the Department of Justice of the Generalitat de Catalunya; the result is two volumes on Justícia i reparació de conflictes a la Catalunya medieval, the first with documents from the ninth to eleventh centuries, published in 2018, and the second from the twelfth centuries, published in 2024. Salrach excelled as a researcher, but also as a professor, and he was appreciated equally for both. As a teacher, his profound knowledge of the subject was coupled with an incredible ability to convey it and with his empathy, which means that the eyes of people who have studied with him light up when they recall him. Proof of this is the presence of many of his former students at the launch of the second volume of Justícia i poder at the Parliament of Catalonia on 28 November 2024, when the news that he had a terminal illness had already spread. Further proof is the audience that gathered for the tribute to him at the Institut d’Estudis Catalans on 30 January 2025: designed as a gathering of a handful of friends, the requests to attend soon necessitated a change in venue to the largest space in the IEC, the Prat de la Riba hall. This communion with his disciples is most likely due to the fact that he also enjoyed conveying his knowledge and talking with students: he kept teaching a class for senior citizens at the Col·legi de Llicenciats until academic year 2023-2024, and for years he partnered with teaching groups at the Universitat Autònoma de Barcelona. He was also the author or co-author of different textbooks for both baccalaureate and university. Salrach was also a man of profound social and political convictions who was concerned with achieving a fairer society. As he says in the epilogue of Naixement de la nació catalana talking about the transformative movements of society: they should ‘be movements of the people, in the sense that they should go bottom-up more than top-down; they should bear a message of hope for the most disadvantaged and improvement projects for everyone; they should be inclusive and therefore add, not subtract; and they should be democratic to the extent of intransigence, in the sense of celebrating that the power is the people and for the people, and that peoples politically recognised as such should be the ones who decide their future’. And to conclude, in addition to being a wise man in the best sense of the word, Salrach was, more importantly, a good man. I shall borrow the words that his friend Borja de Riquer uttered to close the tribute held for him at the Institut d’Estudis Catalans: ‘Josep Maria Salrach is one of the few people whom nobody can say anything bad about’. This is why he was respected by all schools and chapels and was more than deserving of the title of doyen of Catalan early mediaevalism, as Paul Freedman defined him years ago. Gaspar Feliu

08/10/2026 15:03:09

In Memoriam

Jill Webster obituary (1931-2025) Jill Rosemary Webster was born to a Catholic family in London on 29 September 1931. She worked in Barcelona for two years in the 1950s, an experience that sparked her lifelong interest in Catalan language and culture. She earned a bachelor’s degree in Hispanic Studies at the University of Liverpool in 1962. Two years later, she earned a master’s in Hispanic Languages and Literatures from the University of Nottingham. During her post-graduate studies, she developed an interest in the anarchist movement in Catalonia and interviewed Catalan exiles living in England. Years later, she compiled her interviews in the book Documents per la Història de la FAI and gave the ones that remained unpublished to the Generalitat de Catalunya’s Centre de Història Contemporània. She continued her academic career in Canada, where she shifted the focus of her research to the mediaeval history of the Catalan lands. She earned her doctorate in Spanish at the University of Toronto in 1969 with a thesis on the Franciscan from Girona Francesc Eiximenis. She then began to work as an associate professor at this Canadian university, later as the chair in 1973, as the director of the Centre of Medieval Studies in 1977 and finally as an emeritus professor after she retired in 1995. In the 1970s, Jill Webster bought a flat in Barcelona, where she spent her sabbatical years and summer holidays travelling around the archives of Catalonia, especially those in Girona, Vic and Puigcerdà. She joined the History-Archaeology Section of the Institut d’Estudis Catalans in 1996 and was awarded the Creu de Sant Jordi in 1999. That same year, she was elected president of the American Academy of Research Historians of Medieval Spain. In the last phase of her life, specifically in 2021, she was appointed a member of the Royal Society of Canada, the country’s academy. She recently negotiated an agreement between the Generalitat and the University of Toronto to offer a special programme on Catalan literature at that university. Her research can be grouped into two major themes: Francesc Eiximenis and the mendicant orders. The first line of research revolves around the Franciscan from Girona, Francesc Eiximenis. Her doctoral thesis was a critical edition of part of the Dotzè del Crestia; it was published in two volumes in Girona from 1986-1987 as part of Eiximenis’s Obres completes. She had previous published an anthology of Eiximenis’s unpublished texts in Societat catalana del segle xiv, which was widely read by Catalan mediaevalists. It was published in Catalan in Barcelona in 1967 and in English in Saint Andrew in 1982.

Catalan Historical Review-19.indb 95

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 95

The second line of research focused on the Franciscans and the Carmelites. The Institut d’Estudis Gironins published her Colecció de documents sobre el Convent de Girona in its 1985-1989 yearbook. Shortly thereafter, in 1999, Webster published an important book on the conflicts between the medicant orders and the secular clergy in the city of Valencia entitled Per Deu o per diners. As many of Webster’s books did, this one came with an extensive document appendix that contains items like the arbitration judgement of the Dominican Vicent Ferrer that put an end to the conflict, primarily motivated by the administration’s earnings from the sacraments and the right to burial. Jill Webster was also interested in the Franciscans’ arrival to the Cerdagne, as shown by different articles on the monastery in Puigcerdà, including ‘Els franciscans i la burgesia de Puigcerdà: la història d’una aliança medieval’, published in the journal Anuario de Estudios Medievales in 1996. In this article, she studied the founding of the monastery in 1320, at a time of economic prosperity in the city. The first friars came from Vilafranca de Conflent and were later joined by natives of Puigcerdà. Even though it was located in Catalonia, the community belonged to the Franciscan province of Provence. The Franciscans of Puigcerdà initially shared the monastery with the Brothers of Penitence, who ended up leaving the city. The influx of bequests sparked by the carnage wrought by the Black Death sped up construction on a new Franciscan monastery in the mid-fourteenth century. However, this expansive period would prove fleeting: the debt-laden community began to sell properties and tracts of land from 1380 onwards. The difficulties were heightened by the earthquakes of 1427 to 1428, which damaged the chapel and the monastery. The economic crisis was exacerbated during the modern age, and the Franciscans finally closed the monastery in 1570. Webster’s main work in this line of research is Els Menorets: The Franciscans in the Realms of Aragon from Saint Francis to the Black Death, published in Toronto in 1993 by the Pontifical Institute of Medieval Studies. This work filled the gaps on the Franciscans’ settlement of the Crown of Aragon. Based on vast troves of documentation, Webster reconstructed both the structural history of the order and its evolution in symbiosis with cities’ urban and commercial development. To do the former, she had to research the archives of each monastery in order to find information on the composition of the community and its economic, intellectual, building and public activities. For the latter, she had to draw from royal and city documentation to extract information on the friars’ dependence on royal favour, access to senior roles in the Church and contribution to validating the dynasty. Regarding the second aspect, the relationship between the order and merchants was particularly important in a period when cities were becoming the Crown’s main support. Most of the friars came from merchant families from whom the monasteries received alms and bequests,

08/10/2026 15:03:09

96 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

In Memoriam

while in return they provided spiritual counselling and justified credit transactions with the theory of fair profit. Other issues she examines in the book include control over economic resources generated by shepherding, the tricky balance between evangelical poverty and the pragmatism of everyday life and the care that monasteries provided to poor city-dwellers. The work also analyses the biographies of particularly prominent friars and the Franciscans’ role in the ideological conflict between the papacy and the empire. The final chapter examines the friars’ cultural impact on Catalan society; it analyses their schools, libraries, architectural activity and patronage of painters, as well as their contribution to consolidating the liturgical festivities and the worship of certain saints. The book concludes with a study of some of the personalities associated with the Franciscan order, like Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Francesc Eiximenis and Jofre de Foixà. In addition to the study, the book also contains an extensive index with the names of over one thousand friars and more than fifty sites, making it altogether a definitive masterpiece. It had been prepared for several previous studies, including most notably the one on the sociopolitical actions of the Menorets in the Crown of Aragon until the Black Plague, which was presented at the Sixth Congress of the International Association of Hispanists held in Toronto in 1977. Professor Webster was also interested in the Carmelite order in the Crown of Aragon, another mendicant order which was less successful than the Franciscans. Nonetheless, she compiled a database and has published two books

on them: Carmel in Medieval Catalonia, the Formative Years, published by Brills in 1999, and The Road to Reform, currently in press. Webster became the leading authority on the mendicant orders in the Crown of Aragon and showed that the Franciscans were active in many spheres in Catalan cities: they served as the religious advisors of sovereigns and municipal councils; they took on the responsibility of converting Jews and pursuing heresies; and they acted as witnesses and executors of wills. They had the support of the haute bourgeoisie, who generously paid for their ideological complicity and spiritual counsel, and they earned the sympathy of the lower classes, who enjoyed their daily aid. The best evidence of the social recognition of their important labour was the election of friar Bernat Peregrí as the bishop of Barcelona in 1288. Webster’s research into the mendicant orders also yielded new information on mediaeval Catalan painters and different forms of piety, and her works have spurred international interest in the medicant orders. We should also mention her important contributions to disseminating Catalan mediaeval culture and spirituality in North American universities and academies at a time when these topics were relatively obscure. She was a true mentor for several generations of young Englishspeaking scholars, whom she guided and helped. Her extensive, methodologically solid and thematically original work will stand as a referent for future generations of mediaevalists. May she rest in peace, and as the classics said, sit tibi terra levis. Antoni Riera i Melis

Michel Zimmermann (1937-2026)

de l’Enseignement du Second degré) in geography and history in 1962 and became an assistant in history. That same year, he joined the Lycée Gay-Lussac in Limoges, where he remained until he moved to the Lycée Marcel Roby in Saint-Germain-en-Laye in 1965. He started as a medieval history assistant at the Sorbonne Université in 1967, and when that university split in 1970 he remained affiliated with the Université Paris-1 Panthéon-Sorbonne. In 1971, he joined the Casa de Velázquez of Madrid, although he resided in Barcelona, to embark on his doctoral research. He stayed there until 1974 and became an ‘attaché de recherche’ at the CNRS, where he remained until 1977. That year, he returned to the Université Paris-1, once again as a medieval history assistant, where his career took off: in 1983, he became a ‘maître-assistant’ and in 1986 a ‘maître de conférénces’. He defended his thesis in 1992 at the Université Toulouse-Le Mirail, where he was unanimously awarded top marks. In 1993, he earned the chair in mediaeval history at the Université Versailles / Saint Quentin-en-Yvelines, where he held different posts, most notably vice-rector of students, and there he remained until he retired in 2002.

Michel Zimmermann was born in Villefranche-sur-Saône on 17 December 1937 and died in Paris on 13 March 2026. He has been a core figure in the history of Catalonia’s mediaeval origins who reshaped our picture of it by highlighting culture, even above other factors like politics and economics, which had weighed heavily in preceding interpretations, and focusing his research on rigorous text analyses of early mediaeval documents and books. His academic career exemplifies the lengthy training that characterised French university degrees until the late twentieth century. He went to primary and secondary school in his hometown, and then moved to Lyon in 1954, where he earned his bachelor’s in history in 1959. He achieved the CAPES (Certificat d’Aptitude au Professorat

Catalan Historical Review-19.indb 96

08/10/2026 15:03:10

In Memoriam

In his university career, he was highly appreciated by students, to whom he conveyed his passion for the Early Middle Ages, even in their first years, by sharing its authors, especially Gregory of Tours, and the value and function of culture in shaping society. In 1999, he organised a conference at his university on Auctor et Auctoritas with the explicit aim of grappling with invention et conformisme dans l’ecriture médiévale, which was widely celebrated when it was published in 2001 (École de Chartes, Paris, 2001). Philippe Wolff had suggested that he focus his thesis on the origin of Catalonia, though he warned that it was a difficult endeavour. Zimmerman accepted the challenge and soon appreciated not only the richness of the document sources in the Catalan archives but also the important role that library culture had played in the early mediaeval monasteries and bishoprics. He thus focused on the uses of writing; the importance of books; the evolution of libraries; the connections between culture, education and science; the significance of the written word; the relationship between text and orality; and the connections between law and memory, all of which were contained in Écrire et lire en Catalogne (IXe-XIIe), the title under which it was published in 2003 (Casa de Velázquez, Madrid). A brief compilation of his studies on the origins of Catalonia had previously been published in Catalan in 1989 under the no less explicit title of En els orígens de Catalunya. Emancipació política i afirmació cultural (Edicions 62, Barcelona, 1989). His reflection on the birth of Catalonia culminated in the work he published in 2019, Naissance de la Catalogne (VIIIe-XIIe siècle (Presses Universitaires de Limoges, Limoges). Shortly thereafter, he edited the multi-authored book Le catalan médieval (Brepols, Turnhout, 2023). Outside the academy, he made a powerful contribution to sharing information on Catalonia among the French via two small books, Histoire de la Catalogne and La Catalogne, co-written with his wife Marie-Claire Zimmermann and published in the celebrated ‘Que saisje?’ collection (Presses Universitaires de France, 1997; 1998). The perspective he gained by focusing on texts, documents and writing enabled Michel Zimmermann to properly define expressions that had hitherto been merely descriptive, like ‘Spanish March’, and to capture the evolution towards cultural cohesion—and a cohesive, that is, national, identity—which culminated in the twelfth century, precisely when the set of territories that had comprised the countships of the northeastern Iberian peninsula began to be known under the common choronym of Catalonia.

Catalan Historical Review-19.indb 97

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 97

In 2016, his disciples Pierre Chastang, Patrick Henriet and Claire Soussen edited a collectively authored book in which 26 prominent mediaevalists paid tribute to him with their contributions under a title that played with the notion of authority that Zimmerman himself had promoted in the aforementioned colloquium: Figures de l’autorité médiévale. These Mélanges oferts à Michel Zimmermann also proved to be the ideal occasion to publish the list of more than one hundred titles in his complete bibliography until that date (Publications de la Sorbonne, Paris, 2016, pp. 379-387). As just noted, some of his most prominent works date from after that, which shows the lucidity that lasted his entire professional life. The fact that the colloquium held in Oceja-Puigcerdà in 2016 on La Catalogne dans la peninsule Ibérique: mille ans d’interfaces, influences et dissensions, in which he played a prominent role, was not published until a decade later actually meant that he continued to publish until shortly before his death (‘Le rôle de l’Hispania dans l’émergence de la Catalogne entre les IX et XII siècle’, e-Spania,53, February 2026). Despite his modest, discreet nature, he was also honoured with recognitions, most notably the Palmes Acadèmiques. In 1967, he married the renowned philologist MarieClaire Zimmermann, and they had three children, and now grandchildren. Marie-Claire was born in Brest in 1937 to a Breton family; however, upon the start of the Second World War, the family packed up and settled in the Haute-Cerdagne. The Zimmermans have always kept up these ties, especially during holidays, leading both of them to declare themselves tireless hikers (‘nous étions des marcheurs infatigables’). Michel Zimmermann also readily got involved in the historical promotion of the lands currently known as Catalunya Nord, in France, through both his participation in conferences on the Romanesque in Sant Miquel de Cuixà since the 1970s and his contributions to the journal Études Roussillonnaises, whose review board he joined in 2000. His presence in Catalonia was recognised early on—in 1987 he was one of the five directors of the scholarly gathering held in Barcelona to commemorate the millenary of Hug Capet (Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1991)—and he kept it up until the early decades of the twenty-first century, especially via his participation in activities organised by the research group in mediaeval studies at the Universitat de Lleida. He had been a corresponding member of the Institut d’Estudis Catalans’s History-Archaeology Section since December 1996. Flocel Sabaté

08/10/2026 15:03:10

Catalan Historical Review-19.indb 98

08/10/2026 15:03:10

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 99-104 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section Francesc Cortès i Mir, who was born in Mataró in 1965, is a full professor of Music at the Universitat Autònoma de Barcelona. His university education is joined by his facet as a musician and his dedication to research transfer. Dr Cortès earned a bachelor’s in Geography and History from UNED in 1988 and a doctorate in Art History, in the specific field of Music, from the Universitat Autònoma de Barcelona in 1994 with a thesis on ‘The Musical Nationalism of Felip Pedrell: Els Pirineus, La Celestina and El Comte Arnau’, directed by Dr Francesc Bonastre. His interest in the figure and work of Felip Pedrell has crystallised in invaluable publications both at home and abroad, along with critical editions of his works. In 1995, he was awarded the Emili Pujol Musicology Research Prize from the Institut d’Estudis Ilerdencs, and between 1994 and 2000 he participated in cataloguing the SGAE Historical Archive in Barcelona. His main lines of research are geared at studying Catalan music in the contemporary period, much of which has focused on studying lyrical creation and reviving its musical legacy by publishing operas and zarzuelas by Catalan composers. This musicological facet is enriched by his research into the relationship between Catalan music and literature in the nineteenth century. He wrote the critical edition of the operas La Fattucchiera (1838) by Vicenç Cuyàs and Los Pirineus (1891) by Felip Pedrell, the latter based on a libretto by Víctor Balaguer, and published them at the Instituto Complutense de Ciencias Musicales. Both operas were re-released at the Gran Teatre del Liceu in the 2001 and 2003 seasons, respectively. Similarly, he oversaw the editions and consequent recordings of other Felip Pedrell works, such as La Celestina, which also premièred at the Liceu, and Glosa, the jubilee symphony for soloists, choir and orchestra that Pedrell wrote in 1906 based on a text by Joan Maragall for the opening of the Palau de la Música Catalana in 1908. In 2006, he completed the edition of the Josep Anselm Clavé zarzuela, L’aplec del Remei (1858), which premièred for the second time at the Teatre Nacional de Catalunya. He recently published two symphony compositions by Nicolau Guanyabens, both of them important referents in this genre within Catalonia’s mid-nineteenth century musical heritage, as well as works by Marià Obiols i Tra-

Catalan Historical Review-19.indb 99

mullas, the only Catalan composer who has premièred an opera at Milan’s La Scala. He has published several studies on zarzuelas written in Catalan, a corpus made up of over three hundred works dating from the early nineteenth century to post-1939. He has directed research projects focused on studying the relationships between music and identity in the sociopolitical context of musical nationalism in Catalonia. Regarding the relationship between Catalan literature and music, he wrote a study on the compositional repertoire inspired by the poetry of Jacint Verdaguer, a project he embarked on in 1995 which resulted in the launch of a website where the records of the musical repertoire based on Verdaguer are identified. This project was extended by Llorenç Soldevila to encompass all the poetry by the other Catalan poets of the nineteenth and twentieth centuries that has been set to music. Likewise, he and Joan Recasens published the Càntics of Jacint Verdaguer with Eumo in 2014. He is currently the principal investigator of different research projects and the coordinator of the GRAEMUSC Consolidated Research Group (Grup de Recerca en d’Arts Escèniques i de Les Músiques en les Societats Contemporànies). He is the founder and secretary of the UAB’s Centre de Recerca en Arts Escèniques, created in 2022, where he is in charge of cataloguing and digitalising the Historical Archive of the Societat del Gran Teatre del Liceu, whose contents are accessible on the UAB Humanities Library website (https://www.bib.uab.cat/human/ arxiusocietatliceu/publiques/indexcat.php). The results of his recent years of work have materialised in the publication of the book Societat del Gran Teatre del Liceu. Un recorregut a través del seu arxiu històric. 175 anys (Huygens, 2022). He has also partnered with research groups from the universities of Oviedo, Granada and Complutense and musicology research centres at the universities of Montpellier-Paul Valéry and Reims, the Freie Universität of Berlin, the University of Melbourne, the University of California-Riverside and the Centro di Musica Antica Pietà de’ Turchini (Naples). His list of publications includes an impressive 110 titles, 74 of which are scholarly articles in domestic and international journals (Rivista Italiana di Musicologia, Revue de Musicologie, Acta Musicologica, Anuario Musical, Revista Catalana de Musicologia, Recerca Musicològica, Revista de Catalunya, Diagonal Ibero-American Music Review), as well as many books by prestigious publishers like Oxford University Press, Brepols, Fayard, Gallimard, Argus Edition, Amsterdam University Press and INAEM.

08/10/2026 15:03:10

100 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

He oversaw the publications of Eduard Toldrà’s youthful memories—entitled Impressions Incoherents de la meva vida frívola a Barcelona (Quaderns Crema)—and articles on the opera creations of contemporary composers like Josep Maria Mestres-Quadreny, Joan Guinjoan, Enric Palomar, Agustí Charles and Leonard Balada. To date, he has delivered a total of 107 talks and papers at national and international conferences and is currently a member of the editorial board of several scholarly journals. Regarding knowledge transfer, he is involved in publishing—as both an author and a curator—books for general audiences, including Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear issued by Edicions 62 (2000); the Gran Enciclopèdia de la Música issued by Enciclopèdia Catalana (1999-2003); the Història Crítica de la Música Catalana, which he coordinated with Francesc Bonastre (UAB, 2009), and based on which he published a Història de la música a Catalunya (Base, 2011); and the volume Músicas en tiempos de guerra, published jointly with Ximo Esteve (UAB, 2012). His facet as an educator is evidenced by his long university teaching career in the bachelor’s and master’s in Musicology, along with his direction of many doctoral theses and his visiting professorships at international universities like Melbourne, Reims Champagne-Ardenne, Napoli II and ESMUC. He taught at the latter the first few years after the centre was founded and serves on its board as a representative of Catalan universities.

His work in knowledge transfer also includes his collaboration with different pedagogical programmes, like the ‘Opera oberta’ programme, which offers open live rebroadcasts of operas for university students, as well as radio programmes for Catalunya Música, where he and Victòria Palma prepared the programmes Montserrat, un símbol (2006-2007) and Catalunya, 1714. He has also helped to write the catalogue and sound design for the exhibition ‘Les Musiques de Picasso’ organised by the Musée de la Musique-Philarmonie of Paris (2020); participated in artistic productions like ‘Ballar la veu’ with Perejaume in Folgueroles and Manresa (2011); and issued records with works by Felip Pedrell (Autor label) and Vicenç Cuyàs (Columna Música), and ‘Barcelona i els Jocs Florals 1859’ (MUHBA). He has solid musical training, as all musicologists belonging to the SHA must, which enables him to penetrate the world of research through musical performance. His training includes higher studies in piano, composition, instrumentation and orchestra conducting at the Conservatori Superior Municipal de Música of Barcelona, where he learned from reputed teachers like Carme Undebarrena, Josep Soler and Antoni RosMarbà. Dr Cortès is a corresponding scholar of the Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi and a member of the Societat Verdaguer and the Società Italiana di Musicologia. Josep Maria Gregori i Cifré

Géraldine Mallet has been a professor of Mediaeval Art History at the Université PaulValéry-Montpellier since 1996, first as a Maître de Conférences and since 2011 as a chair. Between 1993 and 1996, she served as a Maître de Conférences at the Université de Pau et des Pays de l’Adour. She earned her doctorate at the Université Toulouse—Jean Jaurès in 1992 with a thesis on ‘Les cloîtres démontés du Roussillon (XIIe-XIVe siècles)’. From 1992 to 1993, she worked at the Museu Nacional d’Art de Catalunya as a conservation assistant, where she undertook the extremely important project of inventorying mediaeval lapidary collections. As a professor at the Université de Montpellier, she has directed or co-directed thirteen doctoral theses, and five more are currently underway. She has shown a very notable commitment to the university through the different positions of responsibility she has taken and still holds. She has been part of the Centre d’Études Médiévales de Mont-

pellier office (2016-2022), with which she has been affiliated since 2011; she has been in charge of the Master’s in History and Art History of the Mediaeval Worlds (West and East) (2014-2019); she is a member of the board of the UFR 3, the Unité de Formation et de Recherche (since 2000); she is one of the co-directors of the Arts de les Presses Universitaires de La Méditerranée collection at the Université Paul-Valéry-Montpellier (since 2022); and since 2008 she has been an assistant curator at the Museu de Còpies (Musée de Moulages) at the Université de Montpellier. Much of her research and corresponding publications are devoted to mediaeval art in Roussillon, her home region. She was born in Senlis in 1962 but moved to Perpignan just a few months later. She has contributed to different volumes of the Catalunya romànica collection on Northern Catalonia and published the book entitled Églises romanes oubliées du Roussillon in 2003. She has participated in many research projects and scientific committees on major mediaeval monumental complexes in both Northern Catalonia and Languedoc, including:

Catalan Historical Review-19.indb 100

– Direction of the research project on Santa Maria abbey in Arles del Tec (1999-2005), where she conducted ar-

08/10/2026 15:03:10

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

chaeological research that unearthed new fragments of stuccoed sculptures, which she then studied in the important symposium and exhibition catalogue directed by Christian Sapin in Poitiers in 2004. – Studies on the monumental corpus of mediaeval sculpture in Languedoc-Roussillon and mediaeval marble sculpture in Roussillon (1999-2011). – The research project on the abbey of Lagrasse in Aude entitled L’abbaye, le bourg, le terroir. Étude archéologique et historique, directed from the Université de Toulouse. – The presidency of the scientific committee on the Abbey of Gellone (Saint-Guilhem-le-Désert, in Hérault) (2009-2020). – Different studies on mediaeval religious establishments in Mediterranean Languedoc and Northern Catalonia as a member of the Centre d’Études Médiévales of Montpellier (since 2011). – Participation in preventive archaeology campaigns in Montpellier to study lapidary fragments and vestiges of convent churches (2015-2019). – Participation in the research programme on L’architecture et ses historiens (2016-2018) directed by Arnaud Timbert at the INHA, Institut Nationale d’Histoire de l’Art. – Participation in the research project on the former cave monastery of Saint-Roman de Beaucaire in the Gard region, directed by the archaeologist Jean-Luc Piat (2018-2022). – Participation in the University of Zagreb programme directed by Miljenko Jurkovic, Croatian Medieval Heritage in European Context: Mobility of Artists and Transfer of Forms, Functions and Ideas (2014-2018). – Member of the Grand Cloître du Musée des Augustins de Toulouse scientific committee since 2012. Mediaeval cloisters in Roussillon have been the core subject of her career since her doctoral thesis, which was published in Perpignan in 2000, and she has become the expert in this topic and in the dispersion and recomposition of some of these cloisters. Thus, she was invited to participate in the international symposium on cloisters held in Tübingen in 1999, published in Regensburg in 2004 under the direction of Peter Klein. She has written several monographic studies on the cloisters of Roussillon, most of them made of marble, like the Dominican one in Collioure, the one in Saint-Génis-des-Fontaines— on which she published a monograph in 2015—and most notably the cloister of Saint-Michel de Cuxa. In the latter, her analysis of the scattered pieces (now assembled in The Cloisters in New York City and in Cuxa, but arbitrarily) led to an in-depth study on the production of capitals, which questioned earlier claims of the purported prefabrication process of the stone pieces. Additionally, she has published different studies on the cloister of Saint-Guilhem-le-Désert, which has also been disassembled and dispersed, in which she created the correspond-

Catalan Historical Review-19.indb 101

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 101

ing catalogue and studied its indisputable ties with antiquity. Her study of the cloisters of Roussillon has inevitably and logically led her to immerse herself in related and collateral yet also vitally important topics, such as: – The funerary function of cloisters: the cemetery cloister of Sant-Jean in Perpignan, the convent cloisters in Perpignan and the cemetery cloisters in Roussillon, the latter in a study published in Cahiers de Fanjeux in 1998. She has also studied funerary reliefs attributed to Ramon de Bianya from a critical perspective. – The disassembly and dispersion of cloisters—or what she calls ‘deported cloisters’ in one study—which has occasionally led her to examine collecting and export processes. – The analysis of the different types of marbles, identified with specific quarries, that were used in mediaeval sculptures and cloisters, an interest which stems from her interest in the materiality of artworks. A logical consequence of this examination of sculptural materials has been her attention to the effects of polychrome in its use in architecture. Her qualification report in 2009 (De Catalogne en Languedoc méditerranéen. Essai sur la production artistique en marbre au Moyen Âge. Décor monumental et mobilier liturgique, IVe-XVe siècles) compiles important research on quarries while also sketching a broad picture, both geographically and temporally, of marble sculpture. She examines two aspects in different publications: the reuse of ancient marble, and liturgical furniture, such as altar tables (including the lobed ones commonly found in the Pyrenees) and partitions. Another almost inevitable topic for someone interested in Romanesque sculpture in Roussillon is the Mestre de Cabestany; Mallet contributed to a monograph on this figure published by Zodiaque in 2000. Later, in 2011, she published a new study on this contemporary historiographic construction from an insightful critical perspective. Her interest in the materiality of artworks has extended to the materials and techniques of Catalan painting in the late mediaeval centuries, leading her to co-direct the book Arts pictureaux en territoires catalans (XIIe-XIVe siècles). Approches matérielles, techniques et comparatives, published in Montpellier in 2015. Géraldine Mallet is the author of three books and the editor or co-author of eight more. One of them contains the results of two of the research projects mentioned above (the Carmelites of Perpignan and the abbey of Saint-Guilhem-le-Désert). She also edited the book paying homage to Yvette Carbonell-Lamothe in 2021 and co-edited the homage to Xavier Barral, Le plaisir de l’art du Moyen Âge. Commande, production et reception de l’oeuvre d’art, published by Picard in 2012. Two other books are co-editions of the results of colloquia on the monuments of Roussillon

08/10/2026 15:03:10

102 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

in which she actively collaborated and promoted, namely the ones on Sant Andreu de Sureda (2020) and the more recent one on Saint-Génis-des-Fontaines. Géraldine Mallet has been and remains committed to her work at the Université de Montpellier as well as to the

mediaeval heritage, especially the mediaeval art of Roussillon, a topic on which she is an indisputable expert, as her career amply proves.

Eulàlia Miralles Jori was born in Barcelona in 1971. She is a tenured professor at the Universitat de València, where she has been teaching and researching since 2012. She was educated at the Universitat de Barcelona and earned her bachelor’s degree in 1994 with the extraordinary bachelor’s award. She went on to earn her doctorate from the same university in 2001 with a thesis written under the tutelage of Eulàlia Duran that was published in 2007 in two volumes as Historia general de Catalunya per Antoni Viladamor, part of the Fundació Noguera’s ‘Textos i Documents’ Collection. The importance and scope of this research has been amply recognised among experts; as Eulàlia Duran said, although Antoni Viladamor’s Història General de Catalunya is unfinished, it is crucial to understanding the Baroque phase of Catalan historiography. Yet at the same time, Eulàlia Miralles’s more than nine-hundred-page study and publication of the work of the former archivist of the Arxiu Reial de Barcelona has become not only a reference in the history of Catalan historiography in the Renaissance and Baroque but also a model for subsequent studies and editions of texts by the great chroniclers of that era. Drawing from her training as both a philologist and historian, Eulàlia Miralles was the first to publish a Catalan chronicle from the modern era with an exhaustive, erudite examination of the handwritten variations of the text published, and with a methodologically unrivalled biographical and historiographical contextualisation. Since those early stages, Eulàlia Miralles’s academic career has been intense and largely international. In her predoctoral and postdoctoral phases, she taught and researched at the universities of Barcelona, Girona and Córdoba and the Universitat Autònoma de Barcelona. After that, with a solid professional career under her belt, she served as a guest researcher or professor at the Universitá di Roma-Tre, Universitá Ca’ Foscari de Venècia, University of Nottingham, Universitat Pompeu Fabra, Universitá degli Studi di Sassari, Universitá degli Studi di Salerno, Universitá degli Studi di Napoli Federico II and others. Currently (in the second half of 2025), she is the Joan Corominas Visiting Chair at the University of Chicago.

Dr Eulàlia Miralles has also had close ties with the Institut d’Estudis Catalans. In 2006, she earned the ‘Ramon d’Alòs Moner’ scholarship within the Sant Jordi awards for a project entitled ‘Jeroni Pujades: obres i estudis crítics’, which was published in 2010 in the monographs of the History-Archaeology Section. Yet most importantly, Eulalia Miralles has been one of Eulàlia Duran’s disciples who has participated the most actively in developing the most important research projects of the History-Archaeology Section. The first is the Repertori de Manuscrits Catalans (1474-1714), which was launched in 1995 and led to the publication of six thick printed volumes. This cataloguing project was later temporally expanded to encompass the entire modern age and has become the consultable online database Manuscrits Catalans de l’Edat Moderna, an essential research tool for any scholar of this period. Likewise, Eulàlia Miralles is currently the director of the Aula Carles Riba, associated with the Universitat de Barcelona and the Institut d’Estudis Catalans. Dr Miralles’s scholarly output is impressive both qualitatively and quantitatively. The list of her scholarly publications (books, book chapters, articles and text editions) exceeds 140 titles. Her individual or collectively written monographs have been published by prestigious houses in the Catalan-speaking lands like Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcino, Empúries, Afers, Tirant lo Blanc and Vitel·la, and in Spain and internationally by Comares, John Benjamins, Cambridge Scholars, Edizioni Ca’ Foscari, Peter Lang and Academia del Hispanismo. Of her recent publications, the two volumes of Poesia de la Guerra dels Segadors (1640-1652) published by Editorial Barcino (2020-2023) are particularly noteworthy. Once again, thanks to her twofold training as a historian and philologist, Eulalia Miralles has made an important, innovative contribution to the history of Catalan culture in the modern age by both editing and philologically and historically analysing fifty poems related to the Reapers’ War, a document corpus that enables us to understand how propaganda and war poetry worked in seventeenth-century Catalonia. Similarly, her scholarly articles have been published in recognised history and history of literature journals like Scripta, eHumanista, Zeitschrifit für Katalanistik, Renaessanceforum, Estudis Romànics, Arxiu de Textos Catalans Antics, Els Marges, Caplletra. Revista Internacional de Filologia, Mirabilia, Manuscrits. Revista d’Història Moderna and Afers. She has also directed the journal Caplletra. Revista Internacional de Filologia (2017-2024) and served as a member of the editorial boards of Quaderni-CAT, Revis-

1_Catala Historical Review 19.indd 102

Immaculada Lorés i Otzet

09/10/2026 8:55:42

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

ta Valenciana de Filologia, Manuscrits. Revista d’Història Moderna, Scripta, Cultura and Itaca. Finally, her side as an academician is complemented by four other facets: 1. She has been involved in managing and advising different institutions. Dr Miralles is a member of the Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana and the Center for Catalan Studies at the University of California (Santa Barbara), and a former member of the Comitè de la Biblioteca de les Lletres Catalanes (2009-2010). 2. She has participated in more than 130 national and international conferences and has delivered around thirty guest lectures at different scholarly institutions, including the University of Colorado Boulder, University of California (Berkeley), Stony Brook University, Universitat d’Alacant, University of Nottingham, Universitat Rovira i Virgili, Universitat de Girona, Universitat de Lleida and Universitat Autònoma de Barcelona.

Jaume Sobrequés i Callicó. Born in Girona on 26 July 1943, he studied history at the Universitat de Barcelona, where he started working as a professor of Mediaeval History in 1966. In 1969, he was the conservator of Barcelona’s Institut Municipal d’Història, and in 1976, he earned the place of chair of the History of Catalonia at the UAB. From 1981 to 1984, he was the director of the Institut Municipal d’Història (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona) and until 1987 the coordinator of Barcelona City Council’s Museum Plan. In 2000, he was appointed director of the Museu d’Història de Catalunya, a position he held until 2008. He was the president of the Societat Catalana d’Estudis Històrics, an affiliate of the Institut d’Estudis Catalans (IEC), from 2006 to 2025, where he had previously served as the secretary in the 1970s under the presidencies of Ramon Aramon and Manuel Mundó. In 2008, he was awarded the Creu de Sant Jordi [Cross of Saint George]. In 2009, he was the rector of the Universitat Catalana d’Estiu, and in 2012, he took over the running of the Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC), a position he has held until now. Outside of academia, he also served the country as a senator (1977 to 1982) and an MP in the Parliament of Catalonia (1988 to 1996). As both a historian and politician, he has always remained faithful to Catalonia as a country and to its language. His thinking in this sphere can be tracked by his extensive activity in Catalonia’s newspapers, where he has published more than 850 articles. Jaume Sobrequés i Callicó’s historical work is unusually broad in scope. He has examined many historical fields

Catalan Historical Review-19.indb 103

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 103

3. She has directed many master’s projects and three doctoral theses. 4 She has participated in many research projects and contracts of the European Union, the Spanish ministry, the Generalitat de Catalunya and the Generalitat Valenciana, as well as different scientific institutions. They total fifty projects and contracts, in nine of which Dr Miralles was the chief investigator. Many of these projects and contracts were directed by members of the Institut d’Estudis Catalans, including Eulàlia Duran, Josep Maria Nadal, Josep Vicent Escartí, Rafael Roca, Albert Rossich and Antoni Simon. Dr Eulàlia Miralles’s stellar academic career, her steadfast commitment to the Catalan language and culture and the suitability of her CV for the ‘History of Catalan Historiography’ profile, make her an ideal candidate for full membership in the Institut d’Estudis Catalans. Antoni Simon

and periods with extraordinary intelligence, which has given him a broad, multidisciplinary perspective. He has published tirelessly, both research and historical overviews. He is the author of 1,015 articles on history, culture and politics; 53 books; 23 collectively authored books; 177 prologues; and 39 scholarly reviews. His research particularly stands out on topics like the end of the Middle Ages in Catalonia; the fifteenth-century Catalan Civil War; pactism in Catalonia; and Hug Roger III, prince of Viana. He has also published on more modern and contemporary history, specifically on American topics, like Catalans in the historical origins of California. He has also examined issues specific to Catalonia, like the Eleventh of September, Antoni Rovira i Virgili, the Statute of Catalonia and the transition to democracy, the Generalitat in exile and its restoration, as well as broader issues like Catalan identity in both the late Middle Ages and the eighteenth century. He has directed essential works like Història de Barcelona (Enciclopèdia Catalana) and oversaw the continuation of Antoni Rovira i Virgili’s Història Nacional de Catalunya from the seventeenth to twentieth centuries (Gran Enciclopedia Vasca). From the CHCC, he directed the group project El fet identitari català al llarg de la història, for which he wrote the volumes on Consolidació i majoria d’edat del fet identitari català, 1410-1714 (2015) and Repressió borbònica i resistència identitària a la Catalunya del segle xviii (2020). From that same perch he also spearheaded and directed the publication of the eight volumes of the Actes del Consell de la Generalitat de Catalunya. Presidència de Francesc Macià, 1931-1932, overseen by Mercè Morales. He was an avid promoter of scholarly activities related to history, like the Espanya contra Catalun-

08/10/2026 15:03:10

104 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

ya symposium, which had major repercussions, and whose proceedings were published in a widely read volume. He has been connected to the IEC from a very young age, and in the last eighteen years he has supervised many projects, sessions and academic symposiums held there. He is the author of two biographies of IEC members, Ramon d’Abadal i de Vinyals and Miquel Coll i Alentorn, and is the author of two chapters in the history of the Generalitat promoted and directed by the History-Archaeology Section: La Diputació del General i la Guerra Civil del segle xv and El restabliment de la Generalitat i el Govern de la Generalitat provisional (1975-1980). He directed the updated Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, which he reinvigorated and recast during his term at the helm.

Catalan Historical Review-19.indb 104

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

Because he is also concerned with spreading the history of Catalonia, he founded the publishing houses Base (1973) and Undarius (1976) to issue historical Catalan works. These two publishing houses’ efforts—especially the former’s—to publish works on the history of Catalonia, many authored by members of the SHA, is itself an accomplishment of the first order, even more so if we bear in mind that the burden was essentially borne by one person. Jaume Sobrequés i Callicó is a brilliant and exceptionally far-seeing historian, which has led him to examine historical issues with a broad stroke, one of his most unique qualities. Marta Prevosti i Monclús

08/10/2026 15:03:10

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 105-109 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2025 Publicacions de temàtica històrica editades durant l’any 2025 per l’Institut d’Estudis Catalans

Published by the History-Archaeology Section and its Affiliated Societies Publicats per la Secció Històrico-Arqueològica i les seves societats filials

Books Llibres Albert Mestres, una indagació dels límits / Edició a cura d’Aïda Ayats i Francesc Foguet. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Llengua i Literatura, Barcelona 2025. – 287 p. I. Ayats, Aïda ; Foguet i Boreu, Francesc «Presentació»; II. Sunyer i Molné, Magí «Albert Mestres, retrat de l’artista»; III. Sunyer i Molné, Magí «Literatura i passat: la història en la literatura catalana romàntica i modernista»; IV. Izquierdo, Oriol «L’home de teatre: esbós de catàleg»; V. Moreno i Domènech, Maria «Trencadís referencial: creació i recreació en el teatre d’Albert Mestres»; VI. Marcillas Piquer, Isabel «Personatges femenins en el teatre d’Albert Mestres: dominació i subalternitat»; VII. Bartolí Masons, Gemma «Construir la ficció poètica i mecanismes dramàtics en l’obra d’Albert Mestres»; VIII. Serra, Clàudia «La presència escènica i la recepció crítica de l’obra teatral d’Albert Mestres»; IX. Cavallé i Busquets, Joan «Brossa, Beckett, Mestres: convergències i divergències»; X. Corral Fullà, Anna ; Mestres i Emilió, Albert «Una dramatúrgia de l’excepció: de l’enginy a l’experimentació. Conversa amb Albert Mestres»; XI. Mestres i Emilió, Albert «El teatre i jo» Baetulo: marques i terrisseries d’àmfores / Edició a cura de Cèsar Carreras, Montserrat Comas i Josep Guitart. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2025. – 200 p. : il. I. Guitart i Duran, Josep «Pròleg»; II. Ferrer i Àlvarez, Conxita ; Padrós Martí, Pepita ; Rigo i Jovells, Antoni ; Vázquez Álvarez, Daniel «La producció d’àmfores, l’envàs i la comercialització de vi al suburbium occidental de Baetulo: els centres terrissers d’Illa Fradera i Can Peixau»; III. Forn Perramon, Clara ; Moreno Expósito, Iñaki «La producció de vi a Baetulo. La vil·la de l’Estrella com a model»; IV. Forn Perramon, Clara ; Moreno Expósito, Iñaki ; Vázquez Álvarez, Daniel «Evidències del conreu de vinya a Baetulo»; V. Comas i

Catalan Historical Review-19.indb 105

Solà, Montserrat ; Carreras Montfort, Cèsar «Catàleg de marques d’àmfora de Badalona»; VI. Geli Mauri, Rut ; Mauri Galí, Guillem ; Martínez Ferreras, Verònica ; Tremoleda i Trilla, Joaquim «La difusió de les àmfores de Baetulo: derelictes i Gallia»; VII. «Bibliografia»; VIII. «Índex alfabètic de marques»; IX. «Índex alfabètic invers de marques»; X. «Índex de figures» Prevosti i Monclús, Marta. Forma Conventus Tarraconensis. 2, Cartografia i paisatge de la Cossetània Oriental, el Baix Penedès ibèric i romà = The cartography and landscape of Eastern Cossetania, the Iberian and Roman Baix Penedès. Institut d’Estudis Catalans; Barcelona 2025. – 172 p. ; il. La sigil·lografia medieval a Catalunya i a l’Europa mediterrània : Estudis comparatius=La sigillographie médiévale en Catalogne et dans l’Europe méditerranéenne : Études comparatives / Xavier Barral Altet (dir.). Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica / Viella, Barcelona / Roma 2025. – 762 p. : il. I. Cabré i Castellví, Teresa «De la numismàtica a la sigil·lografia: la construcció d’un camp de coneixement»; II. Pinyol i Torrents, Ramon «Salutació de la Secció Històrico-Arqueològica»; III. Barral i Altet, Xavier «Introduction au colloque et au présent volume»; IV. Bedos-Rezak, Brigitte Miriam «Crossing Boundaries. Seals and Sealing Practice in the Crown of Catalonia-Aragon»; V. Barral i Altet, Xavier «Evocacions de Ferran de Sagarra i de Siscar (1853-1939) en el context científic, cultural i familiar»; VI. Muntaner i Alsina, Carme «Les col·leccions sigil·logràfiques de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona»; VII. Gudayol Torelló, Anna «Les donacions de Ferran de Sagarra a la Biblioteca de Catalunya»; VIII. López, Gloria «La col·lecció sigil·logràfica de l’Arxiu de la Corona d’Aragó»; IX. Estrada-Rius, Albert ; Clua Mercadal, Maria ; Tapol, Benoît de «La col·lecció sigil· logràfica de Joaquim Cabot i Rovira al Museu Naci-

08/10/2026 15:03:10

106 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

onal d’Art de Catalunya»; X. Escandell i Proust, Isabel «Sceaux du Royaume de Majorque (12761349). Révision et mise à jour du corpus sigillographique»; XI. Teodonno, Chiara «I sigilli catalano-aragonesi dell’Archivio di Stato di Napoli»; XII. Cingolani, Stefano Maria «Corona vs regne. La numeració històrica dels reis de la Corona catalanoaragonesa: cròniques, documents, segells»; XIII. Macé, Laurent ; Alvira, Martin ; Smith, Damian J. «Accession to Power: The First Seals of James I»; XIV. Lucherini, Vinni «Pietro III di CatalognaAragona e i sigilli reali: controllo normativo, ideazione politica e creazione artistica»; XV. Serrano Coll, Marta «L’estel en la sigil·lografia dels reis d’Aragó: problemàtiques interpretatives i metodològiques»; XVI. Puigarnau, Alfons «Ferran de Sagarra, hoy. Teoría y práctica de la ruptura de sellos medievales»; XVII. Montagut Estragués, Tomàs de «Els segells del Mestre Racional (1283-1719)»; XVIII. Pereira García, Irene «Ferran de Sagarra y la Sigillografía catalana: sellos medievales eclesiásticos en la Corona catalano-aragonesa»; XIX. Blan chard, Marianne «Les sceaux des lipsanothèques catalanes des xie-xiie siècles»; XX. Desachy, Matthieu «“Ils me disent noire”: portrait héraldique de Montpellier (xiie-xve siècle)»; XXI. Bestard Cladera, Bartomeu «L’heràldica dels reis de Mallorca sota l’autoritat de la sigil·lografia»; XXII. Cortés Escrivà, Josepa ; Lanusse Alcover, Manuel ; Vercher Lletí, Salvador «Authority and Representation. The Seals of the Municipal Councils in La Ribera del Xúquer (Kingdom of València) in the 14th and 15th Centuries»; XXIII. Tufano, Luigi «Politica, cultura e ideologia monarchica nei sigilli degli ultimi re catalano-aragonesi di Napoli II»; XXIV. Cheynet, Jean-Claude «La sigillographie de l’Empire romain d’Orient, source d’inspiration des États latins»; XXV. Baudin, Arnaud «Les sceaux conventuels cisterciens de l’espace méditerranéen. Esquisse d’un corpus»; XXVI. Takács, Imre «Seals of Sigismund of Luxembourg with Particular Regard to His Imperial Seal and Its Catalan-Aragonese RelationsRelations»; XXVII. Filipović, Emir O. «The Seals of Medieval Bosnia in a Mediterranean and European Context»; XXVIII. Vilain, Ambre «Les sceaux sont-ils des oeuvres d’art?»; XXIX. Mancho, Carles «Sigil·lografia i història de l’art: una reflexió»; XXX. Späth, Markus «Reviving Antiquity? Civic Seals and the Roman Artistic Heritage in the Medieval Western Mediterranean»; XXXI. Simonet, Caroline «Urbs: la référence à Rome dans les légendes des sceaux (xie-xve siècles)»; XXXII. Cervini, Fulvio «Incidere un gotico alternativo. Modelli architettonici (e sguardi all’Europa) nei sigilli italiani del Duecento»; XXXIII. Casanova i Mandri, Rossend «De com els segells de la Corona catalano-aragonesa s’han reproduït en medalles

Catalan Historical Review-19.indb 106

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2025

commemoratives»; XXXIV. Debiais, Vincent «Écrire en cercle. Légendes sigillaires et effet médaillon de l’écriture épigraphique»; XXXV. Blanc- Riehl, Clément «La sigillographie: une science auxiliaire de l’histoire nationale»; XXXVI. Martínez de Aguirre, Javier «Individuo, linaje, comunidad: imagen e identidad en los sellos medievales de Navarra»; XXXVII. Hablot, Laurent «Nouvelles approches sigillographiques: les apports des bases de données»; XXXIX. Kessler, Herbert L. «The Maiestas Domini as Sigillum caelestis regis»; XL. Barral i Altet, Xavier «Un primer tractat de sigil· lografia catalana a mitjans del segle xviii. Edició d’un manuscrit inèdit»; XLI. «Índex dels noms de persones=Index des noms de personnes»; XLII. «Índex dels noms de llocs=Index des noms de lieux»; XLIII. «Els autors=Les auteurs» Valriu i Llinàs, Caterina. A la percaça de les rondalles : El procés de formació d’un corpus de rondalles a la llum de l’epistolari de l’arxiduc Lluís Salvador amb Antoni M. Penya i Pere d’A. Penya (18941897) / Discurs de recepció de Caterina Valriu i Llinàs com a membre de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 25 de setembre de 2025. Institut d’Estudis Catalans. Secció HistòricoArqueològica, Barcelona 2025. – 39 p. Journals Revistes Acta Numismàtica. Volum: 55. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2025. – 354 p. : il. I. Casanova i Mandri, Rossend «La dona i la numismàtica»; II. Crusafont i Sabater, Miquel de «Aurembiaix, la comtessa d’Urgell que va dignificar el català»; III. Casanova i Mandri, Rossend «La medalla Homenatge a Aurembiaix, comtessa d’Urgell, recorda la dona que va batre la primera moneda en català»; IV. Casanova i Mandri, Rossend «La Monnaie de Paris, a la guillotina »; V. Casanova i Mandri, Rossend «En record de Bernat Moll, estudiós de la Menorca islàmica»; VI. Casanova i Mandri, Rossend «En record de Josep Ramisa, empresari i escultor medallista»; VII. Vilà i Casol, Albert «Memòria de les activitats de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics durant l’any 2024»; VIII. Sanahuja i Anguera, Xavier «Biblioteca de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics cedida a la Biblioteca de Catalunya»; IX. Fernández Álvarez, Ana «75è aniversari de la I Exposició Nacional de Numismàtica a Terrassa»; X. Ripollès i Alegre, Pere Pau ; Chevillon, Jean-Albert «Emporion : un hémidrachme postarchaïque inédit “ à la cruche ”»; XI. Amela Valverde, Luis «Les monedes del derelicte de l’illa Pedrosa. Una nota»; XII. Caldés Aquilué, Òscar «El tresoret monetari baiximperial de la

08/10/2026 15:03:10

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2025

vil·la romana de la Carrova (Amposta, Montsià)»; XIII. Francés Vañó, David «La primera moneda coneguda d’’Abd Allāh I Niẓām al-Dawla, senyor d’Alpont (400-421 AH / 1009-1030 dC)»; XIV. Crusafont i Sabater, Miquel de «Buidatge de diplomataris (V): la col·lecció diplomàtica del Penedès»; XV. Sánchez i Signes, Miquel «El croat tipus LMC-179 (‘Botet.179’) de Pere II. Un nou exemplar al depòsit monetari del carrer de la Llibertat de València»; XVI. Batlle i Costa, Josep «Els escudats: cites inèdites d’aquest amonedament de Perpinya emès per Jaume III de Mallorca (1324-1343), vinculades amb l’exportació de mercaderies des de Manresa a França i Països Baixos»; XVII. Vilà i Casol, Albert «Sobre els pirrals de Frederic III de Sicília coronats i una nova variant amb lletra P»; XVIII. Simó i Balagueró, Jordi «Identificats els ‘florins de dos punts’ de Pere III, citats als manuals de mercaderia»; XIX. Boada Salom, Jaume «El tresoret de Cas Quitxero (Mallorca). Context i descripció crítica»; XX. Sanahuja i Anguera, Xavier ; París Figueres, Xavier «Les pugeses locals d’Almenar (Segrià) del segle xiv»; XXI. Vall-Llosera i Tarrés, Jordi «La moneda del regne de Nàpols sota sobirania de la Corona catalanoaragonesa (1421-1423/1436-1516) i de la nova dinastia troncal napolitana (1458-1501). Addenda 4»; XXII. Villaronga, Gabriel «Presentació de la llegenda ‘COM·BARCINO’ per a un dels dobles principats de Ferran II (1479-1516)»; XXIII. Simó i Balagueró, Jordi «Nova variant inèdita i ordenació dels principats dobles del temps del rei Felip I (II de Castella)»; XXIV. Crusafont i Sabater, Miquel de ; «Diner inèdit de Solsona»; XXV. Vilà i Casol, Albert «Un motlle de falsari dels 5 rals de Barcelona de la Guerra dels Segadors»; XXVI. Aguiló, Bernat «Dobler de Mallorca a nom de Carles II, inèdit»; XXVII. Sanahuja i Anguera, Xavier «1718-1720: les primeres emissions de l’Espanya assimilada. Catàleg de tipus i variants»; XXVIII. Crusafont i Sabater, Miquel de «La moneda escolar de l’Escola Pia de Sarrià (Barcelona)»; XXIX. Plantalech i Colomer, Salvador «Les emissions monetàries anarquistes de Puigcerdà i Llívia, Girona (juliol 1936 - abril 1937). Ideologia vs pragmatisme»; XXX. López Vilar, Jordi «Les medalles del santuari de la Bovera (Guimerà, Arxidiòcesi de Tarragona)»; XXXI. Balaguer, Anna M. «Medalla de l’Orfeó Català de Mèxic i d’altres mostres medallístiques dels Catalans d’Amèrica»; XXXII. Antérion, Dominique «Les médailles olympiques & paralympiques de Paris 2024 : d’or, d’argent, de bronze et … de fer»; XXXIII. Riera Rullan, Mateu ; Boada Salom, Jaume ; Vilà i Casol, Albert ; Crusafont i Pairó, Miquel «Tresors i troballes monetàries XXXVIII»; XXXIV. «Recensions bibliogràfiques»; XXXV. «Publicacions de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (pròpies o editades en conveni

Catalan Historical Review-19.indb 107

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 107

amb altres entitats)»; XXXVI. «Indicacions per als autors» Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Volum 36. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Històrics, Barcelona 2025. – 449 p. : il. I. Capdeferro i Pla, Josep «Quatre judicis de contrafacció paccionats a la Catalunya lliurada als reis de França (1642-1647)»; II. Morales Montoya, Mercè «Morts pour la France. Republicans a l’exèrcit francès durant la Segona Guerra Mundial»; III. Molina Javierre, María Pilar «La presència de les dones en l’exili republicà»; IV. Balcells i González, Albert «Montserrat dins l’Espanya franquista»; V. Figueres Artigues, Josep Maria «Pau Casals i Montserrat, una relació musical compartida a Catalunya i a l’exili»; VI. Albalat Queralt, Neus «El Poble Nou del Delta: una anàlisi historicogeogràfica de la colonització del Delta de l’Ebre al segle xx»; VII. Dommel Méndez, Santi «La darrera metamorfosi professional d’un factòtum cultural del Franquisme: Ignacio Agustí Peypoch a l’Espanya dels sixties (1958-1970)»; VIII. Puig Gavarró, Gerard «La historiografia romàntica catalana i la seva influència en els historiadors del segle xx. El cas del rei Pere el Cerimoniós (1319-1387)»; IX. Duran i Solà, Lluís «Manuel Folguera i Duran, sempre de la Unió Catalanista»; X. Oliva Poveda, Mònica «L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i el seu fons documental. Història de Catalunya des d’una entitat cultural»; XI. Nadal i Farreras, Joaquim «Girona 1939: porta de l’exili. Nous testimonis»; XII. Izquierdo Ballester, Santiago ; Velo i Fabregat, Elisabet ; Porta, Frederic J. ; Ferré i Trill, Xavier ; Casals i Martínez, Àngel «Recensions»; XIII. Aurell, Jaume ; Feliu i Montfort, Gaspar ; Costa i Badia, Xavier ; Lluch Bramon, Rosa «Evocacions»; XIV. «Memòria d’activitats de la SCEH 2024»; XV. «Normes per a la presentació d’originals»; Lambard. Estudis d’Art Medieval. Volum 31. Institut d’Estudis Catalans. Amics de l’Art Romànic, Barcelona 2025. – 273 p. : il. I. «Mesa per al curs 2023-2024»; II. Pagès i Paretas, Montserrat «Sant Climent de Taüll. Obra mestra de la pintura romànica»; III. Prat Grau, Núria «Les pintures murals romàniques de Taüll conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya: des de l’arrencament fins a la museïtzació»; IV. Alturo i Perucho, Jesús ; Alaix i Gimbert, Tània «La consueta de la catedral de Lleida i els cultes hagiogràfics»; V. Español i Bertran, Francesca «El monestir de Santa Maria de Lavaix i la seva arquitectura. El paisatge després de la batalla»; VI. Valero i Molina, Joan «Mestres d’imatges i entalladors de retaules: el cas de Jaume Reig (doc. 1426-1463)»; VII. Español i Bertran, Francesca «L’Església de Sant

08/10/2026 15:03:10

108 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Boi de Llobregat i els seus retaules gòtics»; VIII. Cortés Burón, Albert «Els fossars de Santa Maria del Pi. Història i evolució a través de les fonts documentals»; IX. «Memòria del curs 2022-2023»; X. «Memòria del curs 2023-2024»; XI. «Normes de presentació d’originals per a l’edició» Llengua & Literatura. Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura. Volum 35. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Llengua i Literatura, Barcelona 2025. – 226 p. I. Borja i Sanz, Joan «Roc Chabàs i l’arxiu de l’Obra del Cançoner popular de Catalunya»; II. Alturo i Monné, Núria «Mossèn Anton Navarro: traduccions i textos en prosa»; III. MontetesMairal y Laburta, Noemí «Jorge Wagensberg, la revelació del món a través de les paraules»; IV. Panadès Pérez, Laia ; Bernal i Gallén, Elisenda «De la literatura al diccionari: una lectura lexicogràfica de Vida privada»; V. Menéndez Fernández, Claudia Elena «Asturià i català: confrontació lèxica dins el marc del Dictionnaire Étymologique Roman (DÉRom)»; VI. Crespí Riutort, Isabel «Les construccions coordinades en català: classificació actual i propostes de treball»; VII. Beltran i Llavador, Rafael ; Nicolau Perelló, Josep ; Moreta Tusquets, Ignasi ; Ferragud, Carmel ; Beltran i Llavador, Rafael ; Sari, Simone ; Perujo Melgar, Joan M. ; Villalonga, Anna Maria ; Camps i Arbós, Josep ; Llanas i Pont, Manuel ; Ventura Pedrol, Albert ; Isarch i Borja, Antoni; Sanz Datzira, Pep ; Estany Freire, Lara ; Mira Navarro, Irene ; Dasca, Maria ; Camps Casals, Núria ; Ayats, Aïda ; Gomila Pons, Xavier ; Prat i Sabater, Marta ; Ginebra i Serrabou, Jordi ; Rabella i Ribas, Joan Anton ; Nogué Serrano, Neus «Ressenyes i notes crítiques»; VIII. Cunill Sabatés, Guillem ; Alemany Ferrer, Rafael ; Sunyer i Molné, Magí ; Corbella Sambola, Modest ; Cano Mateu, J. Àngel ; Vidal i Huguet, Carme ; Rosselló, Joana «Crònica»; IX. «Sumari = Contents»; X. «Instruccions per als autors» Miscel·lània Litúrgica Catalana. Volum 33. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, Barcelona 2025. – 248 p. : il. I. «Membres de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics»; II. Pagès i Paretas, Montserrat «L’església preromànica de Sant Martí del Forn del Vidre»; III. Tischler, Matthias M. ; Vernet i Pons, Eulàlia «Un nou fragment d’una còpia primerenca de l’Homiliari de Luculenci procedent de Sant Mateu de Bages (Vic, Arxiu i Biblioteca Espiscopal, fragm. XXV/28)»; IV. Rubio Sadia, Juan Pablo «La romanización en las catedrales de Mallorca, Valencia y Cartagena. Los modelos litúrgicos de los breviarios diocesanos»; V. Gudayol Torelló, Anna «Un de-

Catalan Historical Review-19.indb 108

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2025

vocionari catalano-flamenc conservat a Colònia (Kolumba, Hs. König 13): descripció del contingut i edició de les pregàries en català»; VI. Garrigosa i Massana, Joaquim «Aplecs de fragments musicals monòdics a diversos arxius (II): Andorra, Barcelona (ACA, AHCB), Brussel·les (BR), Girona (ACG, ADG, AHG i Col·lecció Vila), Lleida (MDLL), Manresa (ACBG), París (BNF), Reus (AMRE), Sòria (BP), Solsona (ADS) i Tarragona (AHAT)» Revista Catalana de Musicologia. Volum 18. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Musicologia, Barcelona 2025. – 88 p. I. Canela Grau, Montserrat «L’obra musical del mestre de capella Antoni Milà: un clar exemple de funcionalitat i bon ofici»; II. Alturo i Monné, Núria ; Ferruz, Daniel «“Dels quatre vents” d’Eduard Toldrà: rapsòdia clàssica»; III. Daufí i Rodergas, Xavier «L’alta naixença del rei En Jaume by Robert Gerhard. An approach to the concept of cantata»; IV. «Normes de presentació d’originals per a l’edició» Tamid. Volum 20. Institut d’Estudis Catalans. Societat Catalana d’Estudis Hebraics, Barcelona 2025. – 212 p. I. Vidal Palomino, Jordi «La història més antiga d’Israel. Un text inèdit del canonge Pau Termes Ros»; II. Schwarzfuchs, Simon «Nissim Gérondi et les derniers feux de l’école talmudique catalane»; III. Galera i Pedrosa, Andreu «El call de la vida de Cardona i el seu fossar (segles xiv i xv): una proposta per a la seva ubicació»; IV. Llobet i Portella, Josep M. «Les relacions veïnals entre cristians i jueus a Cervera durant els anys 1439-1450»; V. Díaz Martí, Carles «La presa de possessió de la quèstia a les aljames jueves de Falset i Móra (1443)»; VI. Faust, Noam ; Torres-Tamarit, Francesc «Les alternances vocal-zero en hebreu modern: el cas dels compostos prosòdics»; VII. «Recensions»; VIII. «Instruccions resumides per als autors»

Historical publications of the other Sections of the Institut d’Estudis Catalans Publicacions de la resta de l’Institut de temàtica històrica

Books Llibres El patrimoni: conservació, coneixement i difusió : informe de l’Institut d’Estudis Catalans. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2025. – 234 p. : il. I. Cabré i Castellví, Teresa «Prefaci»; II. Pinyol i Torrents, Ramon «Antecedents»; III. Moncusí Ferré, Albert «Del patrimoni a la patrimonialització: la construcció dels objectes patrimonials»; IV. Vélez, Pilar «Els museus d’art catalans, centres de patrimoni i espais socials amb reptes de futur»; V.

08/10/2026 15:03:10

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2025

Alay i Rodríguez, Joan Carles «Valorem el patrimoni?»; VI. Mayer i Olivé, Marc «Unes consideracions inicials»; VII. Salicrú i Lluch, Roser «A l’entorn dels arxius catalans: estructures i gestió del patrimoni documental històric»; VIII. Térmens Graells, Miquel «Perills del patrimoni digital»; IX. Borrell Giró, Mònica «Context i reptes de la gestió de museus»; X. Boya i Busquet, Jusèp «Exposar, exposar-se: reptes i tendències expositives majors als museus contemporanis»; XI. Roca i Rosell, Antoni «Els reptes del patrimoni científic, tècnic i industrial»; XII. Serra i Rotés, Rosa «Colònies industrials a Catalunya. Diversitat, complexitat i reptes»; XIII. Pradell Cara, Trinitat «La tecnologia, part essencial del patrimoni immaterial que cal conservar»; XIV. Roqué Rodríguez, Xavier «Patrimoni científic, recerca històrica i comunicació científica»; XV. Jordi Taltavull, Marta «Recerca en patrimoni científic, tècnic i industrial avui a Menorca»; XVI. Zarzoso Orellana, Alfons ; Simón Castell, Josep «Curar el patrimoni mèdic: un decàleg»; XVII. Nogué i Font, Joan «Paisatge, patrimoni i polítiques públiques»; XVIII. Mármol Cartañá, Camila del «Els camins del patrimoni immaterial: dimensions de la cultura popular i la patrimonialització»; XIX. Valriu Llinàs, Caterina «L’etnopoètica en el context de la societat digital: reformulacions i reptes»; XX. Gregori i Cifré, Josep Maria «El patrimoni musical de Catalunya: antecedents i estat de la qüestió»; XXI. Agulló Díaz, M. del Carmen ; Sureda i Garcia, Bernat «El patrimoni material i immaterial de la història de l’educació» Journals Revistes Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació. Volum 45 (gener-juny 2025). Institut d’Estudis Catalans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2024. – 260 p. : il. I. Comas Rubí, Francisca ; Pozo Andrés, Maria del Mar del «Presència pública i compromís social de la història de l’educació. Passat, present i futur»; II. Depaepe, Marc «What role can the history of education play in the framework of public history? Looking back on 50 years of involvement in educational historiography?»; III. Davila Balsera, Paulí ; Naya Garmendia, Luis M. ; Amunarriz Iruretagoyena, Irati «Zahoríes y derviches en Historia de la Educación en España»; IV. Grosvenor, Ian ; Roberts, Siân «Histories of education and the “unending dialogue”: a reflective account of 21st century historical practice»; V. Otero Urtaza, Eugenio Manuel «Los ideales educativos de los maestros desde una perspectiva histórica y los desa-

Catalan Historical Review-19.indb 109

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 109

fíos del neoliberalismo»; VI. Braster, Sjaak «Artificial intelligence: a new grammar or the end of knowledge? Lessons for historians of education»; VII. González Gómez, Sara ; Merlo, Giordana «Imatge pública de la infància en monedes commemoratives: Any Internacional del Nen (1979)»; VIII. Comas Rubí, Francesca ; Pozo Andrés, Maria del Mar del «Més enllà de l’Acadèmia : el compromís social i cívic dels historiadors de l’educació a Espanya»; IX. Pizzigoni, Francesca Davida «La storia dell’educazione in mostra: forme, impatto sociale e traiettorie future nel caso italiano»; X. Álvarez Domínguez, Pablo ; Chaves Vasconcelos, Maria Celi «Entrevista»; XI. «Informació sobre els autors dels articles=Information about the authors of the articles»; XII. «Normes de presentació d’originals per a l’edició=Presentation regulations of originals for publishing»; XIII. «Drets d’autor i responsabilitats. Protecció de dades personals=Copyright and responsibilities. Protection of personal data» Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació. Volum 46 (juliol-desembre 2025). Institut d’Estudis Catalans. Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, Barcelona 2025. – 192 p. : il. I. González Gómez, Sara ; Cassanyes Roig, Albert «Entre l’ideal i el real: projectes universitaris en clau històrica»; II. Quintano Nieto, Judith «La vigència del projecte Universitat Popular: connectar passat i present»; III. González Gómez, Sara ; Miquel Lara, Avelina «El projecte d’una universitat radiada a Barcelona a inicis del segle»; IV. Fantova Ibáñez, Francesc Xavier «La Universitat Literària de Solsona (1614-1717): funció social i conflicte interuniversitari»; V. Vallés Dalmau, Joaquim ; Serrano Daura, Josep «Els lideratges en la morfogènesi de les universitats històriques del Principat de Catalunya»; VI. Calvo Romero, Sergio «Del paradigma binomial al contexto generalizado de movilización estudiantil en España (1965-1969)»; VII. Escolà i Pons, Marc B. «La historiografia de la Universitat de l’Estudi General de Barcelona»; VIII. Ramis Barceló, Rafael ; Ramis Serra, Pedro «El projecte frustrat d’una càtedra de Predicació a la Universitat de Barcelona (1695)»; IX. Pacelli, Silvia «Veterans mutilats: la representació heroica de la discapacitat en la literatura infantil italiana»; X. «Informació sobre els autors dels articles= Information about the authors of the articles»; XI. «Normes de presentació d’originals per a l’edició= Presentation regulations of originals for publishing»; XII. «Drets d’autor i responsabilitats. Protecció de dades personals=Copyright and responsibilities. Protection of personal data»

08/10/2026 15:03:10

Catalan Historical Review-19.indb 110

08/10/2026 15:03:10

Catalan Historical Review Number 19 / 2026

Catalan Version

Institut d’Estudis Catalans

Catalan Historical Review-19.indb 111

Barcelona • Catalonia

08/10/2026 15:03:11

Catalan Historical Review-19.indb 112

08/10/2026 15:03:11

Catalan Historical Review Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Sumari

2026

Número 19

Albert Balcells

115

Introducció

Alfons Fíguls i Alonso

117

L’explotació neolítica de la sal cardonina i el rol que jugà en la xarxa d’intercanvis entre el 4200 i el 3300 abans de la nostra era (ANE)

Sergi Grau Torras

129

Els càtars i Catalunya: balanç sintètic d’un cristianisme dissident

Anna Riera Mora

143

L’escultura neoclàssica catalana

Carles Sudrià

155

Una revolució industrial particular: bancs i ferrocarrils a la Catalunya del segle xix

Magí Sunyer Molné

173

El novel·lista Narcís Oller, romàntic, realista i modernista

187

In memoriam

197

Semblances dels nous membres de la Secció HistòricoArqueològica

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Catalan Historical Review-19.indb 113

08/10/2026 15:03:11

Catalan Historical Review-19.indb 114

08/10/2026 15:03:11

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 115-116 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Introducció En aquest número 19 de Catalan Historical Review continuem el propòsit inicial de projectar a l’exterior en anglès la historiografia dels Països Catalans durant totes les èpoques i sobre tots els aspectes de l’activitat humana. Per això s’hi ofereixen balanços actuals sobre temes amplis. La revista és oberta a propostes de col·laboració que encaixin en aquestes característiques, que són les que més poden interessar els estudiosos estrangers, que són la majoria dels qui consulten els articles d’aquesta publicació anual. Atesa l’abundància actual dels estudis que s’editen sobre els temes més diversos, Catalan Historical Review resulta útil també als lectors autòctons. Mantenim la versió original en català igual que la traducció anglesa i així donem testimoni d’una de les finalitats fundacionals de l’Institut d’Estudis Catalans: fer ciència en català com a senyal de la normalització de la nostra cultura. La revista s’envia gratuïtament en paper a 254 biblioteques de tot el món, 179 de les quals pertanyen a universitats, i la reben totes les que tenen lectorat de català, que són 74. També s’envia a 22 biblioteques nacionals, cinc biblioteques d’acadèmies, dos museus i sis associacions de catalanòfils. A les prestatgeries d’aquestes entitats resta el testimoni de la difusió internacional dels estudis històrics catalans dels darrers temps. Catalan Historical Review és indexada, entre d’altres, per erih plus, dialnet i doaj, tal com consta a la darrera plana de la revista. Les consultes per via electrònica són més nombroses que les dels exemplars en paper, però considerem necessari mantenir la versió impresa. Aquesta difusió internacional de la producció historiogràfica dels països de llengua catalana contribueix a la de la seva identitat col·lectiva i té un gran interès per als investigadors de la història comparada dels temes més variats. Catalan Historical Review també ofereix una relació dels títols dels articles i llibres de temàtica històrica que publiquen durant l’any totes les seccions i societats filials de l’Institut d’Estudis Catalans, així com les semblances dels membres nous de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, que formen el comitè de redacció ampliat. Es fa igual amb els membres desgraciadament desapareguts durant l’any. Ens satisfà poder dir que ja tenim programat l’índex del número 20, amb el qual s’assolirà una fita que representa una durada considerable i la consolidació de Catalan Historical Review. El primer article d’enguany està dedicat a la importància de la sal en l’expansió dels intercanvis durant el Neolític a la futura Catalunya, partint de Cardona. L’interès del tema és indubtable, atesa la importància de la sal no sols en la conservació dels aliments i en la cura dels ramats, sinó també com a instrument de canvi. L’explotació de la

Catalan Historical Review-19.indb 115

sal a cel obert a Cardona començà pels volts de l’any 4.200 abans de la nostra era. El segon tema tractat és el de la dissidència religiosa dels càtars a Catalunya a finals del segle xii i principis del xiii, des del Pirineu fins a la desembocadura de l’Ebre, alhora que existí una petita comunitat de valdesos a Barcelona. Els càtars foren menys nombrosos que a la veïna Occitània i també varen ser fulminats per la persecució igual que al nord dels Pirineus. El rei Pere II d’Aragó i I de Catalunya, tot i ser contrari a la dissidència càtara condemnada pel papa, hagué d’ajudar els seus aliats i vassalls del sud de França davant l’escomesa dels croats francesos de Simó de Montfort i va ser derrotat i mort a la batalla de Muret el setembre de 1213, fet amb el qual acabà la influència catalanoaragonesa al nord dels Pirineus. Un altre dels articles d’aquest número tracta de l’escultura neoclàssica catalana. Arribà a Catalunya per mitjà de pensionats catalans enviats a Roma per la Junta de Comerç i per l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona amb la seva escola, creada a la Llotja de Mar al segle xviii. Serenitat, exemplaritat moral dels personatges, temàtica mitològica i històrica de l’antiguitat grecoromana són les característiques d’un estil en què destaquen escultors com Damià Campeny i Antoni Solà, que es troben a l’altura dels millors escultors europeus del neoclassicisme entre la darreria del segle xviii i els primers decennis del xix. Un altre gran tema tractat en aquest número és el del paper que jugaren en el procés d’industrialització de Catalunya la formació d’un sistema financer modern i propi juntament, durant el segle xix, amb la construcció de ferrocarrils amb capital autòcton i no estranger com a la resta d’Espanya. Les vies fèrries eren indispensables per a desenvolupar el mercat regional i peninsular alhora que mobilitzaven l’estalvi català. Travessaren cicles favorables i desfavorables, que aquí estan explicats acuradament amb el desenllaç de perdre la banca autòctona el privilegi d’emissió de paper moneda en benefici del Banc d’Espanya el 1874 i l’adquisició dels principals ferrocarrils que travessaven Catalunya per companyies foranes a finals del segle xix. La imatge escollida per la coberta és la d’una locomotora, reproducció de la del primer ferrocarril de Catalunya i d’Espanya que uní el 1848 les poblacions de Barcelona i Mataró. Es troba al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. La novel·la moderna en llengua catalana fou obra sobretot del narrador Narcís Oller al darrer quart del segle xix. Oller estigué en relació amb Benito Pérez Galdós, que l’incità inútilment a escriure en castellà, i amb Émile Zola, que traduí i prologà el 1882 la novel·la d’Oller La pa pallona (Le Papillon). Com s’explica en el darrer article

08/10/2026 15:03:11

116 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

d’aquest número, Narcís Oller començà la seva trajectòria al final del Romanticisme, adoptà el Realisme i fins i tot un cert Naturalisme i s’adaptà finalment al Modernisme. Va tenir projecció internacional i fou alhora traductor al català de novel·les d’altres llengües d’autors com Tolstoi. La novel·la més coneguda de Narcís Oller, La febre d’or, es basa en la pujada de la borsa de Barcelona i la caiguda de les cotitzacions entre 1880 i 1881. Aquest és l’escenari de la fortuna i de la ruïna del protagonista, un nou-ric d’origen modest. Aquesta obra fou portada al cinema el 1993 per Gonzalo Herralde i protagonitzada per Fernando Guillén. Les seves memòries, editades el 1962, són molt

Catalan Historical Review-19.indb 116

útils per a la història de la literatura catalana, igual que el fons documental de Narcís Oller conservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i que els seus papers dipositats a la Biblioteca de Catalunya. Finalment, presentem la relació de publicacions de temàtica històrica editades per l’Institut d’Estudis Catalans i les seccions que dediquen un record als companys que ens han deixat i que informen de les semblances dels nous membres que s’incorporen a la Secció Històrico-Arqueològica. Albert Balcells Editor

08/10/2026 15:03:11

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 117-127 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.234 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

L’explotació neolítica de la sal cardonina i el rol que jugà en la xarxa d’intercanvis entre el 4200 i el 3300 abans de la nostra era (ANE) * Alfons Fíguls i Alonso **

Institut de Recerques envers la Cultura (IREC) Rebut 27 desembre 2024 · Acceptat 10 juliol 2025

Resum L’article analitza la importància de la Vall Salina de Cardona durant el Neolític mitjà ple (4200-3300 aC), considerant-la un jaciment clau per entendre les dinàmiques econòmiques i socials de les comunitats neolítiques de l’interior de Catalunya. L’estudi combina l’anàlisi de les eines mineres (destrals, martells, falques, pilons) amb pràctiques experimentals i l’ús d’eines cartogràfiques i estadístiques per comprendre com s’explotava la sal i com aquesta activitat va condicionar-ne el poblament i l’organització territorial. S’evidencia que l’explotació era a cel obert, amb tècniques senzilles però eficients i sense control exclusiu per part d’una sola comunitat, sinó de manera comunal entre els assentaments propers. La Vall Salina no només era un centre d’extracció, sinó també un nucli d’intercanvi i redistribució de béns, facilitant així la circulació de materials de prestigi i productes semielaborats. Aquesta especialització va afavorir l’aparició de xarxes d’intercanvi regionals i supraregionals i va ser clau per a l’accés a béns exòtics i de prestigi, reforçant la jerarquització social. Finalment, l’article conclou que la gestió i explotació de la sal de Cardona va tenir un paper central en el desenvolupament econòmic, social i simbòlic de les comunitats neolítiques i és un exemple paradigmàtic de com un recurs natural pot estructurar i transformar una societat. Paraules clau: grup de sepulcres en cista o Solsonià, Neolític mitjà ple, sal, Vall Salina de Cardona.

Introducció El 1936, V. Gordon Childe va encunyar el concepte «Revolució neolítica»1 per descriure el pas d’una economia depredadora (basada en la caça i la recol·lecció) a una economia productora (agricultura i ramaderia). Aquest canvi, iniciat al Pròxim Orient cap al 8300 ANE,2 va transformar profundament les estructures socials, econòmiques i culturals de les societats humanes. Com afirma Jean Guilaine, aquests canvis constitueixen la base de la nostra societat:3 amb el Neolític s’inicia una nova era de la humanitat. No obstant això, aquesta transició no va ser ràpida ni uniforme, sinó un procés gradual que va durar mil·lennis4 i que requerí noves condicions mentals i conductuals per redefinir la relació de les comunitats amb el seu entorn.5 Durant aquest període sorgeixen noves manifestacions ideològiques associades a la necessitat d’establir sistemes * Aquest article forma part del projecte de recerca Salt Cardonensis Project que porta a terme l’Institut de Recerques envers la Cultura (IREC) des del 2018 i del projecte Poblament i explotació salina a l’Alta Ribera Salada (Solsonès) durant la prehistòria recent (II), en el marc general dels projectes quadriennals de recerca en matèria d’arqueologia i paleontologia (CLT009/22/000010) de la Generalitat de Catalunya. ** Adreça de contacte: Institut de Recerques envers la Cultura (IREC). Parc Cultural de la Muntanya de Sal. Carretera de la Mina, s. n., 08261 Cardona. E-mail: alfons.figuls@ireccardona.cat

Catalan Historical Review-19.indb 117

simbòlics que substituïssin els de les societats caçadores i recol·lectores.6 La producció d’aliments es va vincular a les estructures socials, que van donar lloc a societats jerarquitzades en què el control de les tècniques agrícoles i ramaderes es relacionava amb l’adquisició de poder, és a dir, amb la gestió dels recursos biòtics.7 Paral·lelament, es van desenvolupar noves necessitats, tant primàries (com la creació d’eines) com secundàries (béns de prestigi), que reforçaven les diferències socials. Els canvis originats al Pròxim Orient es van expandir, primer, cap a les àrees més properes com ara Xipre, Creta i Grècia.8 No va ser una expansió ràpida: a Catalunya va trigar gairebé tres mil·lennis.9 Aquest retard s’explica per una difusió basada en moviments migratoris10 en què no només es traslladaven persones, sinó també llavors i animals domesticats, amb la difusió de coneixements tècnics i noves estructures socials i mentals.11 A Catalunya, l’origen del Neolític s’estableix gradualment, començant a les zones costaneres i prelitorals i expandint-se cap als Pirineus i les planes de l’interior,12 és a dir, no hi ha una ocupació generalitzada del territori català. Cap al 4500 ANE, aquest sistema està plenament consolidat econòmicament i socialment. És molt important remarcar la particularitat d’aquest territori fa 6.500 anys: s’hi identifiquen tres grups13 diferenciats segons les pràc-

08/10/2026 15:03:11

118 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

tiques funeràries, l’organització econòmica i els ecosistemes explotats. Tots tres es caracteritzen per la consolidació d’una economia agropecuària i l’explotació de recursos materials tant per a la subsistència com per a la manufactura i l’adorn personal. Els recursos explotats inclouen roques metamòrfiques per a eines polides,14 variscita15 i petxines per a ornaments.16 Van formar part de les xarxes de distribució de matèries exògenes com la jadeïta, l’omfacita, la cinerita de Requistar, l’esquist pissarrenc, l’amfibolita càlcica, la nefrita i l’obsidiana.17 És en el marc cronològic del 4200 al 3300 ANE que s’emmarca aquest article, que es centra en l’estudi de la Vall Salina de Cardona. Aquest jaciment permet explorar aspectes clau com el control, l’explotació i la distribució d’un recurs estratègic de gran valor: la sal.

Per què hi ha sal en superfície a Cardona? Per comprendre el poblament del Neolític mitjà ple a la Depressió Central catalana és fonamental analitzar primer l’origen de la presència de sal a Cardona i les raons per les quals aquest recurs es troba a la superfície. La Vall Salina de Cardona, situada al centre de Catalunya, és un paisatge singular al nord-est de la península Ibèrica. Amb una extensió d’1,3 km², s’emmarca en l’anticlinal de Cardona, que s’estén de sud-oest a nord-est, amb una altitud que oscil·la entre els 391 m i els 533 m, i on destaca la Muntanya de Sal com a punt més alt. Aquest espai està delimitat pel castell i el nucli urbà de Cardona al nord, la Serra de la Sal al sud, Bolsegura a l’oest i l’antic curs del riu Cardener a l’est. Els afloraments salins es van formar durant processos geològics iniciats al Cretaci inferior i intensificats durant el Cretaci superior, quan gran part de Catalunya estava submergida sota el mar. Amb el moviment de la placa africana cap al nord, fa 85 milions d’anys, es va tancar part de l’oceà de Tetis, fet que va provocar la formació dels Pirineus fa 50 milions d’anys. A finals de l’Eocè (37 Ma), la conca es va convertir en un mar endorreic que va començar a evaporar-se. A mesura que la salmorra de l’aigua marina es concentrava, va començar la precipitació de sals formant dipòsits d’halita, silvinita i carnal·lita a la Conca de l’Ebre.18 La fluïdesa dels clorurs va donar lloc a fenòmens d’halocinesi tot formant el diapir que constitueix la Vall Salina. Segons Jackson i Hudec,19 aquest diapir tenia uns 300 m d’altura sobre un anticlinal de 1.900 m d’altura i 7.000 m d’amplada. El fenomen diapíric ja havia estat documentat al segle ii ANE per Cató el Censor, que va referir-se a la Muntanya de Sal amb la famosa expressió «[...] quantum altres, tantum adscrescit».20 El paisatge de la Vall Salina és el resultat de milions d’anys d’erosió, un procés que s’ha intensificat durant l’últim segle per l’activitat humana. La Muntanya de Sal, inicialment una capçalera de torrent,21 ha estat modelada per la solubilitat dels seus materials, que ha afavorit la for-

Catalan Historical Review-19.indb 118

Alfons Fíguls i Alonso

mació de cavitats i dolines (bòfies) en enfonsar-se. Aquest espai alberga divuit tipus de plantes halòfites que constitueixen un ecosistema únic.22

Metodologia i objectius El punt de patida és l’estudi de la mina de sal de la Vall Salina de Cardona, un jaciment clau que permet entendre l’explotació d’aquest recurs des del 4200 al 3300 ANE. A partir d’aquesta anàlisi local, s’amplia la perspectiva per investigar com la sal va influir en les comunitats d’aquest període condicionant-ne les dinàmiques econòmiques, socials i d’organització territorial. Aquest enfocament no només destaca la importància de la Vall Salina com a centre productiu, sinó que també revela el paper central de la sal com a element estructurador en el desenvolupament de les comunitats neolítiques de la regió. Tal com s’ha esmentat anteriorment, la Vall Salina és un paratge sotmès a constants transformacions i alteracions, tant per factors naturals com per intervencions humanes, fet que en complica enormement l’estudi i la interpretació. Actualment, no disposem d’una cronologia absoluta del jaciment, cosa que exigeix recórrer a mètodes alternatius per intentar determinar l’inici de l’explotació de l’halita. Per això s’han estudiat dades directes sobre l’explotació (els béns de capital) i indicadors indirectes seguint la metodologia proposada per Olivier Weller.23 D’una banda, l’anàlisi ha inclòs l’estudi dels mitjans de producció emprats en l’activitat minera i, de l’altra, l’impacte demogràfic en el territori, identificat a través de la distribució de la població entre el 5600 i el 3300 ANE. Pel que fa a les eines mineres, s’ha aplicat una metodologia centrada en l’estudi de les seves característiques estructurals per avaluar-ne l’eficiència i la capacitat productiva. Aquesta anàlisi combina una perspectiva tècnica —‌que inclou la força de treball, les eines i els processos emprats en l’extracció de sal— amb una perspectiva funcional, que explora el valor afegit aportat durant l’extrac ció i afaiçonament per facilitar l’intercanvi de béns. Això s’ha complementat amb pràctiques experimentals a la Vall Salina i amb la comparació de destrals de pedra polida documentades a Hallstatt (Àustria). L’estudi s’ha fet utilitzant l’equipament del laboratori de l’IREC, com ara estereomicroscopis binoculars i trinoculars, un microscopi digital industrial i sistemes d’il·luminació específics.24 S’ha integrat una dimensió espacial a l’estudi analitzant la ubicació geogràfica dels jaciments i la seva relació amb les comunitats que van explotar aquest recurs.25 Per dur a terme aquesta anàlisi, s’ha elaborat i gestionat informació cartogràfica utilitzant diverses versions del programari QGis, amb tots els mapes georeferenciats específicament per al projecte. A més, l’anàlisi estadística s’ha dut a terme amb el programa Past 4.02.26

08/10/2026 15:03:11

L’explotació neolítica de la sal cardonina i el rol que jugà en la xarxa d’intercanvis entre el 4200 i el 3300 abans de la nostra era (ANE)

Els objectius d’aquest estudi s’orienten a analitzar i comprendre els diversos factors que van configurar el grup de sepulcres en cista o Solsonià27 (4200-3300 ANE). Es vol aprofundir en el paper estratègic que va jugar la Vall Salina de Cardona durant el Neolític mitjà ple. A partir de l’estudi d’aquest jaciment, es pretén entendre com la gestió i explotació de la sal, un recurs d’un gran valor simbòlic i econòmic, van influir en les estructures socials i en les dinàmiques d’intercanvi entre comunitats. Aquest recurs també permet analitzar el control territorial i les relacions de reciprocitat i jerarquització que van sorgir a partir de la seva distribució i ús. A més, l’estudi pretén investigar la coexistència territorial entre el grup de sepulcres en cista (Solsonià) i el grup de sepulcres en fossa (Vallesià)28 posant èmfasi en els mecanismes d’interacció cultural i en la delimitació d’espais que reflecteixen la complexitat de les fronteres socials i simbòliques d’aquest període. Paral·lelament, s’examina el procés de neolitització a la Depressió Central catalana, marcat per una colonització del territori des dels Pirineus cap a l’interior. Aquesta recerca, per tant, s’articula al voltant de la voluntat de comprendre no només les dinàmiques econòmiques i socials del Neolític mitjà ple a Catalunya, sinó també la interacció entre les comunitats humanes i el seu entorn, amb la Vall Salina com a exemple paradigmàtic d’aquest període històric.

Resultats El poblament i l’inici de l’explotació de la sal cardonina La distribució dels jaciments del Neolític antic del 5600 al 4400 ANE i del Neolític mitjà inicial del 4400 al 4200 ANE mostra un interior de Catalunya força despoblat, però a partir del 4200 ANE s’inicià un procés de colonització des del nord cap al sud, segons les dades genètiques,29 i s’ocupà bona part de la Depressió Central catalana, sobretot centrada a la comarca del Solsonès, que es va estendre cap al serrat de la Figuerassa (Prepirineu del Berguedà), el curs del Llobregat, la Serralada Prelitoral i el Prepirineu del Pallars Sobirà. D’entrada, hi ha un important canvi en la situació dels hàbitats del 4400-4200 ANE que ocupaven un territori situat a mitjana i alta muntanya:30 quan es van traslladar cap al sud van ocupar zones amb un gradient més baix, on l’ecosistema característic d’aquestes comunitats del Neolític mitjà ple (4200-3300 ANE) oferia els recursos naturals necessaris per a la subsistència. S’observa una organització territorial estructurada al voltant de dos pols d’atracció principals: la conca del Segre, amb una destacada concentració a les terrasses fluvials riques en còdols metamòrfics, i la conca del Cardener, amb assentaments al voltant dels afloraments salins en superfície de la Vall Salina de Cardona. Pel que fa a l’impacte demogràfic entre el 5600 ANE i el 4200 ANE, és gairebé nul, fet que s’interpreta com un des

Catalan Historical Review-19.indb 119

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 119

interès per a l’explotació sistematitzada de la sal; en canvi, a partir del 4200 ANE, hi ha un gir de patró i un gran interès per l’explotació de l’halita cardonina. S’ha traçat un algoritme de l’àrea d’influència de la Vall Salina de Cardona prenent com a radi la distància d’una jornada de camí, és a dir, 25 km. Dins d’aquest algoritme trobem quatre datacions absolutes pertanyents al grup de sepulcres en cista o Solsonià i una de pertanyent al grup de sepulcres en fossa o Vallesià (Ca l’Oliaire). Hi ha una forquilla que va del 5080 ± 80 BP de Ca l’Oliaire, que es troba a 24,30 km, al 3895 ± 45 BP de Palà de Coma 2, que es troba a 4,64 km. El cas de Ca l’Oliaire és força important perquè s’hi van documentar residus làctics i de sal en recipients ceràmics.31 Amb les dades sobre la colonització del territori, les datacions absolutes i, especialment, les aportacions de Ca l’Oliaire, es pot interpretar que l’explotació de la Vall Salina es va iniciar amb el grup dels sepulcres en cista o Solsonià, en èpoques primerenques, aproximadament a partir del 4200 ANE. Aquesta explotació s’ha mantingut gairebé de manera ininterrompuda fins a l’actualitat, tal com van evidenciar les intervencions arqueològiques dels anys 2007 i 2008. L’explotació de la Vall Salina durant el Neolític mitjà ple (4200-3300 ANE) Sobre una mostra de 275 efectius documentats a la Vall Salina, les freqüències relatives de cada categoria són: 123 eines (44,73 %), 17 efectius de la zona distal (6,18 %), 8 efectius de la zona distal i medial (2,91 %), 15 efectius de la zona medial (5,45 %), 22 efectius de la zona medial i zona proximal (8,00 %), 39 efectius de la zona proximal (14,18 %), 19 efectius de béns semielaborats (6,91 %), 15 recursos naturals (5,45 %) i 17 efectius indeterminats (6,18 %). S’han documentat cinc tipus d’eines mineres: 1) La majoria de les eines mineres neolítiques documentades corresponen a destrals de pedra polida (fig. 3a). Són eines de treball emmanegades per a percussió directa. Són eines d’extracció. No són utensilis especialitzats, són eines reutilitzades. És a dir, a les destrals de pedra concebudes per a activitats de tall quotidianes se’ls donà una nova funcionalitat, ja que eren eficaces i eficients per tallar i foren emprades per a tallar la sal de Cardona. En la zona activa, s’aprecien: a. Trencaments de forma lenticular que poden abastar una part considerable de la superfície polida del tall. b. Una gran ruptura que abasta unes dues terceres parts de la peça, o fins i tot tota. És resultat de la força de reacció que genera el treball que trenca la pedra. És una ruptura neta, plana o lleugerament convexa i paral·lela a l’eix transversal, amb els costats en forma de mitja canya en angle obtús. c. Superfícies actives on hi ha una addició de diversos trencaments que acaben formant-ne un de sol. La ruptura no és neta, té forma còncava

08/10/2026 15:03:11

120 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

acabada en angle agut per inserir-se per sota del trencament superior (forma d’escala). d. Ruptures en bloc amb formes diverses; poden concentrar-se tant en una cara com en l’altra. e. S’han documentat esclats en els fronts d’explotació de sal (talls o trencs)32 que són el resultat del treball de percussió sobre l’halita. 2) Uns grans martells miners (fig. 3b) amb un gran front de xoc que van percudir amb una gran violència sobre la sal. Són grans eines d’extracció. El seu treball és de percussió directa. En la zona activa s’aprecien: a. Trencaments de forma lenticular que poden abastar una part considerable de la superfície polida del tall. b. Una gran ruptura que abasta una tercera part d’una peça. 3) Falques a partir de destrals de pedra polida (fig. 3c). Eren eines d’extracció i transformació que treballaven per percussió indirecta. Com a eines d’extracció, tenien com a finalitat separar les làmines d’halita de les intercalacions de les capes de làmines de sal i làmines de saponita. Com a eines de transformació, podien tallar els blocs extrets, modificar-los i facilitar-ne el transport.33 Presenten traces d’ús en la zona activa i en el taló. En el tall s’aprecien els efectes de la percussió indirecta amb escrostonaments irregulars de formes lenticulars i, fins i tot, tota la superfície molt malmesa. En la part distal s’aprecien els efectes de la percussió directa dels percussors malmetent el taló. 4) Els pilons (fig. 3d) són eines destinades a la transformació de la sal. Presenten alteracions que es produeixen pel treball de percussió repetitiva que produeix microimpactes bastant homogenis i harmònics a la zona activa. Poden ser eines primàries i de destrals inutilitzades que es reconverteixen en pilons. 5) Percussors de pedra diversos destinats a percudir directament sobre les falques. Presenten concavitats que són resultat del seu treball de percussió directa o bé microimpactes bastant homogenis i harmònics a la zona activa. Totes les eines mineres d’extracció presenten unes restes d’ús visibles a ull nu, fruit de la percussió repetitiva d’aquestes eines sobre els afloraments d’halita per anar desgastant progressivament el mineral de sal fins a aconseguir-ne un bloc. En l’anàlisi amb el microscopi es nota que el tall de les eines mineres és gruixut i tendeix a deformacions arrodonides i a una gran multitud de fractures sense cap patró com a conseqüència del treball de les eines i de la seva composició mineralògica, la seva formació estructural i la pròpia fatiga del material.34 Totes aquestes eines han estat documentades en afloraments salins, antics talls o trencs, situats a la zona del Salí. També dins de la Vall Salina, al vessant nord, a la plana dels Fangassos, s’han documentat destrals que presenten

Catalan Historical Review-19.indb 120

Alfons Fíguls i Alonso

traces d’ús d’haver percudit sobre un material tou com pot ser la fusta. Aquestes destrals estan relacionades amb activitats complementàries de la mineria per tal de construir elements de suport i/o escales per accedir als afloraments. En les intervencions arqueològiques no s’han documentat ni galeries ni pous anteriors al 1903, inici de l’explotació subterrània; per tant, l’explotació de la vall salada es va fer a cel obert, ja que el mineral aflora a la superfície. És una explotació que no va necessitar grans coneixements tècnics com en les altres mines de sal documentades, com ara els casos de Duzdagi,35 Hallstatt,36 St. Thomas,37 Campo Verde38 i Truquico.39 No hi havia necessitat d’accedir al mineral amb mitjans complexos. S’han executat diversos procediments experimentals associats a la detecció (amb l’objectiu de validar mètodes per identificar la presència d’halita prop de la superfície), l’extracció (per a avaluar l’eficàcia d’eines d’extracció), la modificació (per a contrastar l’eficàcia d’eines per a la transformació), el trasllat i la preservació dels blocs de sal.40 Les activitats d’arqueologia experimental donen com a resultat un model de terrasses (talls o trencs). Aquest sistema és força senzill, però molt efectiu, i tenim constància històrica que va durar fins ben entrat el segle passat amb molt poques variacions.41 Aquest sistema consistia a retirar els sediments que cobrien la sal, uns sediments amb unes potències que varien entre uns escassos centímetres i els nou metres. Un cop el terreny net, es procedia a l’extrac ció de la sal mitjançant bancades o terrasses. Aquests experiments van incloure la participació de nens com a treballadors; per a Gordon Childe, en aquestes economies productores, els nens són econòmicament útils, tot al contrari que en les societats caçadores-recol· lectores.42 Les pràctiques experimentals han demostrat la viabilitat de la producció duta a terme amb els béns de capital de pedra. Durant el Neolític mitjà ple no s’ha documentat cap fortificació ni cap punt de control en l’accés a la vall ni cap comunitat que controlés exclusivament l’explotació de la sal des de la pròpia vall. Això porta a interpretar que l’explotació de sal va ser comunal: les comunitats que es trobaven a un dia de marxa dels afloraments a la Vall Salina són les que es van beneficiar d’aquest recurs natural i, també, les que van poder utilitzar la vall com a centre redistribuïdor. I ho confirma la gran presència de pilons en un radi de 25 km, és a dir, a un dia de marxa. Les traces d’ús d’aquests pilons estan relacionades amb una activitat de percussió repetitiva que deixa uns microimpactes en la zona activa per un treball relacionat amb la feina amb la sal. És a dir, amb l’estandardització o l’esmicolament dels blocs en brut extrets a la vall. La Vall Salina no es va limitar a ser un simple centre miner, sinó que va esdevenir un mercat. La presència de materials com ara fragments de nefrita d’aflorament primari, còdols d’amfibolita càlcica amb solcs disposats per tallar-los i elaborar destraletes, així com de béns semielaborats com per exemple esbossos de destrals, reforça aquesta funció més enllà de l’extracció de sal.

08/10/2026 15:03:11

L’explotació neolítica de la sal cardonina i el rol que jugà en la xarxa d’intercanvis entre el 4200 i el 3300 abans de la nostra era (ANE)

Aquest espai va funcionar com un centre de redistribució per a les comunitats que explotaven l’halita cardonina. Aquest model de gestió reduïa significativament els costos associats a l’intercanvi de béns exògens. Suposant que l’explotació de la sal fos una activitat comunal, les comunitats situades a una jornada de marxa dels afloraments es van beneficiar d’aquest recurs i van transformar la vall en un nucli logístic. En aquest sentit, la presència de materials de prestigi i de productes semielaborats indica que la Vall Salina podria exercir un paper clau com a punt centralitzat d’intercanvis. Comparació de les eines mineres de la Vall Salina amb les de Hallstatt Per comprendre una mica millor la Vall Salina respecte a l’explotació de la sal mitjançant eines de pedra, s’ha fet un exercici comparatiu de la mineria neolítica de Hallstatt (Alta Àustria) i la de Cardona. Pel que fa al sistema d’explotació, hi ha diferències substancials entre Hallstatt i Cardona. Hallstatt és un sistema d’explotació força complex perquè la sal no aflora a la superfície com en el cas de Cardona. S’ha d’anar a buscar la sal a certa profunditat, raó per la qual requereix uns coneixements tècnics molt més complexos que en el cas de la Vall Salina, que és una explotació a cel obert perquè l’halita aflora a la superfície. Respecte a les eines de pedra a Hallstatt, s’observa que hi ha unes eines dedicades a l’extracció del mineral i unes altres que són eines complementàries per a l’activitat minera (per construir escales i/o estructures mineres). La morfologia de les eines és completament diferent, a excepció de tres peces que presenten una certa similitud amb les destrals de Cardona (tant a nivell morfològic com de mides) i que les traces d’ús apunten que han treballat sobre un element relativament tou com és la fusta (eines complementàries a la mineria). Les eines mineres de pedra presenten un gran deteriorament a la zona proximal (asimètrics) i tendència arrodonida, amb escrostonaments de diverses mides i forma força irregular, afectant fins a la meitat de la peça. Al front d’atac o zona activa presenten una superfície compactada uniforme com a conseqüència de la força rebuda pels impactes. Les traces d’ús d’ambdós jaciments són molt similars, tant pel que fa a les eines d’activitats mineres com a les d’activitats complementàries de treball sobre fusta. Les eines mineres mostren marques d’ús evidents a simple vista, resultat de la repetida percussió sobre una sal molt compacta i d’una gran duresa per anar erosionant progressivament el mineral de sal fins a aconseguir-ne un bloc. A 20×, es pot apreciar que el tall de les eines mineres és gruixut i tendeix a deformacions arrodonides i a múltiples fractures com a conseqüència del treball continu. En canvi, a la zona distal de les destrals de pedra no mineres, hi ha un tall gruixut, s’hi poden observar solcs nets i irregulars i marques perpendiculars, i la tendència de tall és força harmònica.

Catalan Historical Review-19.indb 121

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 121

Origen de la matèria primera de la indústria lítica polida de la Vall Salina L’estudi de la matèria primera de les eines documentades proporciona dades qualitatives d’una gran rellevància, ja que permet discernir si es tracta de béns endògens o exògens i valorar el cost social associat tant a les comunitats que exploten els recursos naturals com a les que utilitzen aquests béns com a capital productiu. La indústria lítica polida de la Vall Salina està dominada per roques metamòrfiques (91 %), amb una menor presència de roques sedimentàries (7 %) i ígnies (2 %).43 Entre les roques sedimentàries, s’han identificat varietats com calcàries, marès, gres i calcarenites, mentre que les metamòrfiques inclouen cornianes, esquists, amfibolites, quarsites i altres tipus menys freqüents. Les roques ígnies estan representades per subvolcàniques, granits i microgranits, entre d’altres.44 Pel que fa a la procedència, mentre que les roques sedimentàries podrien tenir un origen local dins la Depressió Central catalana, les metapelítiques i les ígnies no presenten afloraments en aquesta regió. Aquestes darreres es troben en zones com les serralades Prelitoral i Litoral (per exemple, a Collserola o al Montseny), el Pirineu axial, les Guilleries i la serra de Prades, o com a còdols en formacions fluvials derivades dels Pirineus.45 L’anàlisi de 24 làmines primes (seccions de 30 µm) de peces de la Vall Salina i altres zones vinculades al grup dels sepulcres en cista o Solsonià (com Collserola i el Segre) ha confirmat que totes les eines estudiades estan confeccionades amb roca metapelítica, una roca metamòrfica d’origen sedimentari de gra molt fi. Aquestes dades suggereixen que les terrasses del riu Segre són una possible àrea font per a la matèria primera de les destrals, elaborades o semielaborades, utilitzades per aquestes comunitats.46 La influència de la sal en les comunitats neolítiques de Catalunya Les comunitats del grup de sepulcres en cista o Solsonià van gestionar l’explotació de dos recursos econòmics complementaris: les roques metamòrfiques del riu Segre i l’halita procedent de Cardona.47 L’extracció de la sal va generar un procés d’especialització en aquestes comunitats neolítiques de l’interior de Catalunya. Les comunitats establertes al voltant de les terrasses fluvials del riu Segre es van centrar en la producció de destrals de pedra polida destinades tant a tasques quotidianes com a activitats mineres. Mentrestant, les comunitats properes a la Vall Salina es van focalitzar en l’explotació de la sal de Cardona. David Ricardo, a finals del segle xviii, va concebre el concepte d’avantatge comparativa, és a dir, que una comunitat s’especialitza en la producció d’un determinat bé quan el cost social de la seva producció és menor que el que tenen altres comunitats per a la producció del mateix bé.48 En aquest cas, és evident l’especialització de les comunitats d’un dia de marxa de la Vall Salina (mineria de sal) i de les comunitats d’un dia de marxa de les terrasses del Segre (tallers manufacturers d’indústria de pedra polida).

08/10/2026 15:03:11

122 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Aquesta sal va afavorir un important intercanvi regional i supraregional de béns econòmics. Les destrals eren un bé de capital indispensable per a les activitats mineres a la Vall Salina, i es podien adquirir mitjançant el valor útil de la sal. Aquesta substància tenia un doble rol: d’una banda, representava un recurs pràctic per a satisfer les necessitats humanes, tal com ho demostra el jaciment de Ca l’Oliaire; de l’altra, posseïa un valor intrínsec com a unitat de canvi. Aquesta darrera característica va permetre a les comunitats del grup de sepulcres en cista o Solsonià accedir a béns de prestigi provinents de la mitjana i llarga distància. Entre aquests béns s’incloïen grans de collaret de variscita, destrals de jadeïta, destrals d’omfacita, destrals d’eclogita, destrals d’amfibolites càlciques, destrals de nefrites (actinolita/tremolita), blocs de nefrita, destrals de pissarra flysch, destrals de cinerita de Requistar (Avairon), grans de corall vermell, petxines marines per a ornaments personals i sílex de la Bedola (Valclusa).49 Aquest intercanvi va ser possible gràcies a l’especialització de les comunitats del grup de sepulcres en cista que, mitjançant aquest recurs amb doble funcionalitat, van aconseguir accedir a béns de prestigi provinents dels centres de redistribució situats a Andorra, al nord, i al Vallès (Bòbila Madurell), al sud. La presència d’aquests béns de prestigi i d’ornament exògens fa pensar que formen part de la manera amb què s’expressen i simbolitzen les relacions socials.50 Aquesta necessitat social es satisfà, quan no es disposa, mitjançant l’intercanvi social,51 és a dir, cadascun d’aquests elements té un valor simbòlic, circula en un determinat territori i no és accessible a totes les comunitats.52 I, precisament, el fet que no siguin accessibles a tothom porta a pensar en unes comunitats no igualitàries53 a les quals només tenen accés uns membres determinats. Per exemple, només hi ha presència de variscita i de destrals polides d’origen exogen, com poden ser les d’eclogita, en alguns dipòsits funeraris d’algunes cistes, no en totes. I l’únic bé diferencial d’aquest territori que és capaç de captar aquest tipus de béns és la sal, un producte que tingué un rol molt important respecte al desenvolupament econòmic i social de les comunitats del Solsonià. Un altre aspecte que posa de manifest la distribució espacial dels jaciments dels grups de sepulcres en cista i el grup de sepulcres en fossa és el concepte de frontera, resultat de la convivència en espais limítrofs. Aquesta coexistència territorial planteja escenaris d’interacció i delimitació d’espais54 en els quals caldrà aprofundir en futurs treballs.

Discussió Els resultats presentats permeten aprofundir en diversos aspectes clau de l’explotació i la redistribució de la sal cardonina, així com en les implicacions socials i econòmiques que aquest recurs va tenir en les comunitats del Neolític mitjà ple a Catalunya.

Catalan Historical Review-19.indb 122

Alfons Fíguls i Alonso

En primer lloc, la colonització del territori a partir del 4200 ANE suggereix un canvi significatiu en les estratègies d’assentament, probablement motivat per la disponibilitat de recursos naturals com la sal i les roques metamòrfiques. La concentració al voltant de la Vall Salina de Cardona i les terrasses del Segre indica una organització territorial al voltant de pols econòmics especialitzats. Aquest patró reforça la hipòtesi que l’explotació de la sal va actuar com a motor econòmic, impulsant el desenvolupament de xarxes interregionals de redistribució. L’anàlisi de les eines mineres revela una adaptació funcional de destrals de pedra polida, reutilitzades amb finalitats extractives. Aquesta reutilització demostra la capacitat d’innovació tecnològica de les comunitats, optimitzant recursos preexistents per a noves funcions. Les traces d’ús observades en aquestes eines, així com els models experimentals realitzats, mostren que l’explotació a cel obert de la Vall Salina no requeria coneixements tècnics complexos, fet que facilitava una producció sostenible basada en el treball humà i una logística senzilla. En l’àmbit socioeconòmic, els resultats apunten a una organització comunal de l’explotació de la sal. La distribució de pilons en un radi d’un dia de marxa (25 km) reforça aquesta interpretació, així com la manca de fortificacions o de control exclusiu sobre els afloraments. Aquest model d’explotació compartida podria haver afavorit l’estandardització dels blocs de sal com a bé econòmic, incrementant-ne el valor afegit i facilitant-ne la circulació en xarxes d’intercanvi regionals. La comparació amb altres jaciments, com Hallstatt, Duzdagi, St. Thomas, Campo Verde i Truquico destaca les diferències en la complexitat tècnica i l’organització de l’explotació minera. Mentre que Hallstatt, Duzdagi, St. Thomas, Campo Verde i Truquico requerien galeries subterrànies i coneixements avançats, la Vall Salina va mantenir un sistema més accessible. Això posa de manifest la singularitat del model cardoní dins el context salí mundial, ja que, de les sis mines explotades amb eines de pedra documentades fins ara, només la Vall Salina és una mina a cel obert, malgrat no ser l’únic cas al món d’afloraments d’halita a la superfície.55 Finalment, la identificació de béns de prestigi i materials exògens vinculats a les comunitats del Solsonià suggereix que la sal va tenir un paper central com a unitat de canvi i recurs estratègic en xarxes interregionals d’intercanvi. La presència de materials com variscita, jadeïta o corall vermell en assentaments vinculats a la Vall Salina evidencia l’impacte econòmic i simbòlic d’aquest recurs en la configuració de relacions socials i comercials. Aquest estudi subratlla com l’explotació de la sal no només va satisfer necessitats bàsiques, sinó que també va estructurar les dinàmiques territorials, econòmiques i socials del Neolític mitjà ple, fet que posiciona la Vall Salina de Cardona com un element clau en la comprensió d’aquest període.

08/10/2026 15:03:11

L’explotació neolítica de la sal cardonina i el rol que jugà en la xarxa d’intercanvis entre el 4200 i el 3300 abans de la nostra era (ANE)

Conclusions La Vall Salina de Cardona és un jaciment arqueològic i miner a cel obert d’una gran rellevància. Aquest espai demostra que el poblament del Prepirineu i la Depressió Central catalana durant el Neolític mitjà ple (4200-3300 ANE) no va ser aleatori, sinó que respon a un patró vinculat a l’aprofitament dels recursos naturals existents a la regió. Les comunitats humanes del grup de sepulcres en cista o Solsonià es van establir on tenien la subsistència garantida i, alhora, podien explotar dos recursos naturals complementaris, la sal i les roques metamòrfiques, que els van permetre formar part d’unes xarxes d’intercanvis més àmplies. És important remarcar que el procés d’ocupació del territori interior es manifesta clarament en una dinàmica de colonització d’un territori despoblat des del nord cap a la Depressió Central catalana, establint-se en nous espais i assegurant una ocupació efectiva del territori. La sal cardonina, en explotació des del 4200 ANE fins a l’actualitat, fou clau en les dinàmiques socials i econòmiques de les comunitats del grup de sepulcres en cista o Solsonià. La sal és un valor útil fonamental: va tenir un paper central per a les elits del Neolític mitjà ple,56 que la van emprar per a adquirir béns de prestigi i consolidar el seu estatus dins les xarxes d’intercanvi. Aquest jaciment permet analitzar la transició d’una gestió comunal de la sal durant el Neolític mitjà ple a un control exercit per unes reduïdes elits a partir del Neolític final, fet que revela importants canvis en l’organització social i econòmica. La cadena operativa minera de l’explotació de sal de la Vall Salina es trobava espacialment compartimentada. Les activitats d’extracció es duien a terme dins de la vall mitjançant l’ús d’eines de pedra polida com ara destrals, tascons i grans martells miners, amb les quals s’extreien blocs de sal en brut. Aquests blocs eren posteriorment transportats a les comunitats mineres, on es transformaven. Aquesta transformació es feia amb pilons, que podien ser eines primàries o destrals reconvertides, per estandarditzar els blocs i convertir-los en unitats preparades per a l’intercanvi o bé per esmicolar-los en funció de necessitats de subsistència, consolidant-ne així l’ús en la vida quotidiana i en les xarxes d’intercanvi. La Vall Salina de Cardona il·lustra perfectament la importància de la sal com a recurs natural en el context del Neolític, un període clau en la història de la humanitat, marcat per deixar de fonamentar-se en una economia depredadora per passar a una de productora, en què sorgeixen noves necessitats bàsiques i secundàries que transformen profundament la mentalitat i les estructures socials.57 Un exemple d’aquestes necessitats secundàries documentades en el mateix context cronològic que l’explotació de la sal cardonina és l’explotació de la variscita de les mines de Gavà,58 que reflecteix com la gestió i l’aprofitament de recursos específics esdevenen elements centrals en l’organització social i econòmica de l’època, perquè l’explotació i transformació de la variscita només té una única finalitat econòmica: la seva distribució a altres comunitats manca-

Catalan Historical Review-19.indb 123

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 123

des d’aquest bé de prestigi. L’explotació de la variscita requereix un coneixement tècnic i pràctic molt destacat, tant pel que fa a les tècniques mineres com a l’organització de la comunitat minera, a més d’una inversió significativa d’esforç per extreure el mineral i transformar-lo en grans de collaret: amb la transformació per aconseguir el bé final se li està afegint valor. Aquest canvi de paradigma marca el moment en què les comunitats humanes deixen de dependre exclusivament de la natura per intentar controlar-ne els recursos,59 destacant la sal com a element essencial per a la subsistència i com a motor de dinàmiques econòmiques i simbòliques que definiren les comunitats neolítiques del grup de sepulcres en cista o Solsonià. Cal destacar que entre les comunitats del grup de sepulcres en cista o Solsonià es pot observar que es van especialitzar entre les que van explotar la sal cardonina i les que van explotar les roques metamòrfiques per obtenir béns de capital. Les pràctiques experimentals han demostrat que qualsevol pedra amb un tall esmolat i emmanegat és eficaç per a tallar els estrats d’halita. Això significa especialitzar-se en un bé que tingui un cost social relativament més baix, és a dir, aquesta especialització queda compensada amb un flux circular que permet aconseguir satisfer les necessitats d’aquestes comunitats. Aquest model correspon al principi de l’avantatge comparatiu que es fonamenta en el concepte de cost d’oportunitat,60 que permet determinar quines activitats econòmiques són més eficients per a cada comunitat. Això va permetre que aquestes comunitats desenvolupessin una economia especialitzada. En definitiva, la Vall Salina és un jaciment d’una gran complexitat, ja que combina dues funcions fonamentals: és alhora una mina a cel obert, on s’extreu la sal com a recurs natural, i un mercat, que actua com a punt d’intercanvi i distribució, consolidant-se com un espai clau tant per a l’explotació com per a les dinàmiques econòmiques i socials de les comunitats mineres circumdants. L’estudi dels processos productius associats a l’explotació de la Vall Salina i el rol de la sal en l’economia neolítica porten a reflexionar sobre la seva múltiple funció com a recurs alimentari, com a element de prestigi i valor d’intercanvi. La sal, tal com assenyala Godelier, adquireix valor econòmic i cultural per la intersubjectivitat col·lectiva que la legitima com a bé d’intercanvi i com a símbol de poder i estatus.61 A més, la Vall Salina va actuar com a mercat d’aquestes xarxes de curta, mitjana i llarga distància. Cap al 4500 ANE, el Neolític està completament consolidat tant econòmicament com socialment a Catalunya, i el territori català presenta una ocupació molt més extensa i generalitzada. En el període comprès entre el 4200 i el 3300 ANE es poden identificar diversos aspectes clau que defineixen aquesta etapa, especialment en relació amb el control, l’explotació i la distribució de recursos d’alt valor com són la sal cardonina o la variscita de Gavà. En síntesi, l’economia d’aquesta etapa condicionava profundament la manera de pensar i d’actuar de les societats neolítiques i donava forma a les estructures socials, cultu-

08/10/2026 15:03:11

124 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Alfons Fíguls i Alonso

rals i territorials que caracteritzaven aquesta fase del Neolític mitjà ple a Catalunya, especialment al voltant del recurs estratègic que representava la sal cardonina, una de les explotacions d’halita més antigues del món.

Notes i referències [1]

[2]

[3] [4] [5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12] [13]

V. G. Childe. Los orígenes de la civilización. 2a ed. Fondo de Cultura Económica, Mèxic 1998. La versió original es titula Man Makes Himself (1933). Per a Olivier Aurenche, el Neolític de primera generació (8300-6900 ANE) es caracteritza per cases rectangulars, santuaris, estàtues, eines de pedra polida i una agricultura i ramaderia contrastades per plantes i animals domèstics. O. Aurenche. «La néolithisation du Proche-Orient». A: J.-P. Demoule (ed.). La révolution néolithique dans le monde. CNRS, París 2023, p. 35-50, col·l. «Biblis», 270. J. Guilaine. La seconde naissance de l’homme: le néoli thique. Odile Jacob, París 2015. O. Aurenche. «La néolithisation…», op. cit. J. Guilaine. «Origines méditerranéennes: une mer domesticatrice». A: J. Guilaine (ed.). Invention des agricul tures, naissance des dieux. Hazan Mucem, Marsella 2015, p. 16-37. J. Cauvin. Naissance des divinités, naissance de l’agricul ture. 1a ed. CNRS, París 2013; J. Guilaine. «Origines méditerranéennes…», op. cit.; M. Molist. «El ritual funerari a la prehistòria: un exemple de la utilització de les joies». A: Les joies de la prehistòria. Govern d’Andorra. Andorra la Vella, 1991, p. 9-15. K. Mazurié de Keroualin. El origen del Neolítico en Europa: Agricultores, cazadores y pastores. 1. ed. Ariel, Barcelona 2007. J. F. Gibaja Bao, J. J. Ibáñez i M. Cubas. «Un largo recorrido por el Mediterráneo. Última parada, la Península Ibérica». Desperta Ferro: Arqueología e Historia, núm. 37 (2021), p. 6-14; K. Mazurié de Keroualin. El origen del Neolítico…, op. cit. F. X. Oms i A. Martín. «Els primers pagesos i ramaders del nord-est de la península Ibèrica: el Neolític ca. 56002300 cal BC». A: G. Remolins Zamora i J. Francisco Gibaja (ed.). Les valls d’Andorra durant el Neolític: un encreuament de camins al centre dels Pirineus. Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona 2018, p. 37-62, col·l. «Monografies del MAC», 2. L. Cavalli-Sforza i F. Cavalli-Sforza. Qui som: His tòria de la diversitat humana. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1994. J. F. Gibaja Bao, J. J. Ibáñez i M. Cubas. «Un largo recorrido por el Mediterráneo…», op. cit.; J. F. Gibaja Bao, J. J. Ibáñez i M. Mozota. El Neolítico. CSIC i Catarata, Barcelona 2021, col·l. «¿Qué sabemos de?», 128. F. X. Oms i A. Martín. «Els primers pagesos i ramaders…», op. cit. En el congrés sobre el Neolític mitjà celebrat els dies 12, 13 i 14 d’octubre de 2023 a Solsona i Cardona, quedà ben

Catalan Historical Review-19.indb 124

[14]

[15]

[16]

[17]

palès que la idea d’un únic grup amb diverses fàcies (Vallesià, Solsonià i Empordanès-Chassey) no respon a la realitat històrica del moment. Entre el 4500 i el 3500 ANE van conviure tres grups específics. En primer lloc, el Grup Empordanès-Chassey, associat als sepulcres de corredor, es localitza al nord-est de Catalunya i presenta una cronologia que abasta des del 3900 fins al 3400 ANE (Aliaga et al., 2017). En segon lloc, el Grup Vallesià, caracteritzat pels enterraments en fosses, ocupa la Serralada Litoral i la Depressió Prelitoral, amb una cronologia més àmplia que s’estén del 4500 al 3500 ANE (F. X. Oms, A. Martín, X. Esteve i J. F. Gibaja, 2016a i 2016b). Finalment, el Grup Solsonià, que té una rellevància especial per a aquest article, s’associa als sepulcres en cista i es distribueix per la Depressió Central, el Prepirineu i el Pirineu andorrà, amb una cronologia compresa entre el 4200 i el 3300 ANE (A. Fíguls. L’explotació del salí cardoní i l’influx a les comu nitats del Neolític mig ple establertes en la Depressió Cen tral Catalana, Prepirineu Central català i Pirineu andor rà, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2021, en línia a <http://hdl.handle.net/10803/671721>). Aquest grup destaca per l’explotació minera de la sal a Cardona, així com per una organització socioeconòmica que combina l’agricultura i el pasturatge segons la ubicació de cada comunitat (M. Fontanals-Coll, 2015). A. Fíguls, F. Grandia i O. Weller. «Assaig sobre la xarxa d’intercanvis de recursos naturals, béns semielaborats i béns acabats en roques metamòrfiques i ígnies al “solsonià”». Rubricatum: Revista del Museu de Gavà, núm. 5 (2012), p. 223-231; A. Fíguls, F. Grandia i O. Weller. «Estudi de la potencialitat del riu Segre en la cadena operativa de la indústria lítica polida del Neolític mitjà». A: L. Fàbregas (ed.). 3r Col·loqui d’Arqueologia d’Odèn. Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Solsona 2013, p. 27-34. F. Borrell i J. Bosch. «Las minas de variscita de Gavà (Barcelona) y las redes de circulación en el Neolítico». Ru bricatum: Revista del Museu de Gavà, núm. 5 (2012). Actes del Congrés Internacional Xarxes al Neolític, p. 315-322. O. Weller, A. Fíguls i F. Grandia. «Première carrière de sel gemme en Europe: le “Vall Salina” à Cardona (Catalogne, Espagne). Technologie, minéralogie et pétrologie de l’outillage lithique». A: G. A. Dumitroaia et al. Actes du Colloque International de Piatra Neamt (Roumanie). Muzeu Piatra Neamt, Piatra Neamt 2007, p. 115-134, col·l. «Bibliotheca Memoriae Antiquitatis», núm. xvii. A. Fíguls et al. «Taller manufacturer d’indústria lítica polida metamòrfica a Juberri destinada a l’abastiment i a l’intercanvi dins dels canals de distribució nord-sud». A: G. Remolins i J. Gibaja (coord.). Les valls d’Andorra du rant el Neolític: un encreuament de camins al centre dels Pirineus. Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona 2018, p. 291-325, col·l. «Monografies del MAC», 2; J. Vaquer, J. Castany i A. Martín. «Le rôle du silex bédoulien du Vaucluse dans la compréhension de la chronologie et des relations culturelles du Néolithique Moyen Solsonien». A: L. Fàbregas (ed.). 3r Col·loqui d’Arqueo logia…, op. cit., p. 35-46.

08/10/2026 15:03:11

L’explotació neolítica de la sal cardonina i el rol que jugà en la xarxa d’intercanvis entre el 4200 i el 3300 abans de la nostra era (ANE)

[18]

[19]

[20]

[21] [22]

[23]

[24]

[25]

F. Grandia. «Introducció a la geologia de la formació salina de Cardona». A: A. Fíguls i O. Weller (ed.). 1a Trobada Internacional d’Arqueologia envers l’Explotació de la Sal a la Prehistòria i Protohistòria: Cardona, 6-8 de desembre del 2003. IREC, Cardona 2007, p. 19-24, col·l. «Archaeologia Cardonensis», 1. M. P. A. Jackson i M. R. Hudec. Salt Tectonics: Princi ples and Practice. Cambridge University Press, Cambridge 2017. C. Carusi. Il sale nel mondo greco (vi a.C.-iii d.C.): Luo ghi di produzione, circolazione commerciale, regimi di sfruttamento nel contesto del Mediterraneo antico. Edipuglia, Santo Spirito 2008, col·l. «Pragmateiai», 15. F. Cardona i J. Viver. Sota la sal de Cardona. Espeleo Club de Gràcia, Barcelona 2002. M. Vendrell. «Estudi florístic a l’entorn de la muntanya de sal». A: E. Barrera i A. Serena (ed.). La sal. Patronat Municipal de Museus de Cardona, Cardona 2001, p. 101-111, col·l. «Monogràfics», 1; M. Vendrell. «Secuencia paisajística de la Vall Salina de Cardona: de la vegetación potencial a la vegetación actual. Las especies halófitas». A: A. Plata Montero. Seven Millennia of Saltmaking. III Congreso Internacional de Antropología de la Sal. 3rd Internacional Congress on The Anthropo logy Of Salt. Publicaciones de la Diputación Foral de Álava, Àlaba 2022, p. 760-781, col·l. «Valle Salado de Añana», 3.1. O. Weller. «Los orígenes de la producción de sal: evidencias, funciones y valor en el Neolítico europeo». Re vista de Prehistòria i Antiguitat de la Mediterrània Occi dental / Journal Of Western Mediterranean Prehistory and Antiquity, núm. 35.1 (2004), p. 93-116; O. Weller. «Primeros elementos de una prehistoria de la sal: De España a Nueva Guinea Indonesia». A: A. Fíguls i O. Weller (ed.). 1a Trobada Internacional d’Arqueologia…, op. cit., p. 27-45; O. Weller. «First Salt Making in Europe: A Global Overview from Neolithic Times». A: R. Brigand i O. Weller. Archaeology of Salt: Approaching an Invisible Past. Sidestone Press, Leiden 2015. Un estereomicroscopi binocular Zuzi amb un interval d’augments entre 7× i 40×, un estereomicroscopi trinocular Kyowa Optical amb un interval d’augments entre 7× i 40×, juntament amb una videocàmera Zuzi, amb un sistema d’il·luminació led circular, un microscopi digital industrial Dino-Lite AD4113T-I2V amb llum natural, llum infraroja (~940 nm) i llum ultraviolada (~395 nm) amb un interval d’augments entre 20× i 200× i un il· luminador AmScope LED-6W. K. C. Chang. Nuevas perspectivas en arqueología. 2a ed. Alianza, Madrid 1983; R. Brigand i O. Weller. «NeoEneolithic Settlement Pattern and Salt Exploitation in Romanian Moldavia». Journal of Archaeological Science: Reports, núm. 17 (2018), p. 68-78; E. Gauthier et al. Archaedyn: dynamique spatiale des territoires de la Préhistoire au Moyen Âge. Presses Universitaires de Franche-Comté, Besançon 2022, col·l. «Les Cahiers de la MSHE Ledoux», 15.

Catalan Historical Review-19.indb 125

[26]

[27]

[28]

[29]

[30]

[31]

[32] [33]

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 125

O. Hammer, D. Harper i P. Ryan. «PAST: Paleontological Statistics Software Package for Education and Data Analysis». Palaeontologia Electronica, núm. 4.1 (2001). En aquest article s’utilitza de manera indistinta la denominació grup de sepulcres en cista i Solsonià. Tanmateix, penso que és més adequat l’ús de grup de sepulcres en cista, ja que aquesta nomenclatura posa èmfasi en el tret distintiu d’aquestes comunitats: les sepultures protomegalítiques en forma de cista. En canvi, la proposta de Solsonià, formulada per Miquel Cura Morera el 1976, resulta més reduccionista, ja que limita la referència a una part concreta del territori global on es van establir aquestes comunitats. M. Cura Morera. «El grup cultural de les cistes neolítiques del Pre-Pirineu català (“el Solsonià”)». Cypsela, 1 (1976), p. 49-52. És un cas similar al del grup de sepulcres en cista o Solsonià. Prefereixo utilitzar el terme Grup de Sepulcres en fossa, ja que posa en relleu el tret distintiu d’aquestes comunitats: les sepultures. En canvi, la denominació original de Sabadellià, proposada per Miquel Cura Morera el 1976 i posteriorment transformada en Vallsesià, resulta massa reduccionista, ja que es limita a una part d’un territori molt més ampli on aquestes comunitats es van establir. D. López-Onaindia et al. «Biological Differences Related to Cultural Variability during the Neolithic in a Micro-Geographical Area of the Iberian Peninsula». Archaeological and Anthropological Sciences, núm.10.8 (2018), p. 1957-1969; C. Gomes et al. «Paleogenetic Evidence of a Pyrenean Neolithic Family: Kinship, Physical Appearance and Biogeography Multidisciplinary Analysis». Journal of Archaeological Science, núm. 123 (2020), p. 105-226. P. Martínez et al. «El Juberrià. La primera cultura pirinenca?». A: A. Villaró (ed.). III Congrés Internacional d’Història dels Pirineus. Centre d’Estudis Històrics i Polítics i Institut d’Estudis Andorrans, Andorra la Vella 2019, p. 655-670. A. Martín et al. «Ca l’Oliaire (Berga, Barcelona), un asentamiento neolítico en el umbral del iv milenio con residuos de sal y de productos lácteos». A: P. Arias Cabal (ed.). Actas del III Congreso del Neolítico en la Penín sula Ibérica: Santander, 5 a 8 de octubre de 2003. Servicio de Publicaciones de la Universidad de Cantabria, Santander 2005, p. 175-186, col·l. «Monografías del Instituto Internacional de Investigaciones Prehistóricas de Cantabria», 1; A. Martín et al. «Indicios de sal en el yacimiento neolítico de Ca l’Oliaire (Berga, Barcelona)». A: A. Fíguls i O. Weller (ed.). 1a Trobada Internacional d’Arqueologia…, op. cit., p. 175-198. En l’argot local, es coneix com a talls o trencs. A. Fíguls. L’explotació del salí…, op. cit.; A. Fíguls. «Das Vall Salina von Cardona (Katalonien): Abbau anhand mechanischer Methoden während der mittleren Jungsteinzeit 2 in Katalonien (4.200-3.300 v.u.Z.)». A: T. Stöllner, A. Aali i N. Bagherpour Kashani. Tod im Salz: eine archäologische Ermittlung in Persien: Begleit

08/10/2026 15:03:11

126 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[34]

[35]

[36]

[37]

[38]

[39]

buch, Katalog und Graphic Novel. Nünnerich-Asmus Verlag, 2020, col·l. «Veröffentlichungen aus dem Deutschen Bergbau-Museum Bochum», 246. A. Fíguls. «Das Vall Salina von Cardona…», op. cit.; A. Fíguls. L’explotació del salí…, op. cit.; A. Fíguls et al. «La primera explotación minera de la sal gema: la “Vall Salina” de Cardona (Cataluña, España) / The First Mining Exploitation of Rock Salt: The “Vall Salina” of Cardona (Catalonia, Spain)» Chungara, núm. 45.1 (2013), p. 175195; A. Fíguls i O. Weller. «La minería de la sal durante el Neolítico medio en la Vall Salina de Cardona (Bages, Catalunya). Tecnología, producción, utillaje lítico y prácticas experimentales». A: M. S. Hernández Pérez, J. A. Soler Díaz i J. A. López Padilla. Actas del IV Congreso Neolítico Peninsular: 27-30 de noviembre de 2006. Diputació Provincial d’Alacant, Alacant 2008, p. 184-192. C. Hamon. «Salt Mining Tools and Techniques from Duzdaği (Nakhchivan, Azerbaijan) in the 5th to 3rd Millennium B. C.». Journal of Field Archaeology, núm. 41.4 (2016), p. 510-528; C. Hamon. «Salt Extraction and Processing at Duzdagi (Naxcivan, Azerbaijan): Contribution of the Technological Analysis of the Macrolithic Tools». Vall Salina E-Journal, núm. 1 (2024); C. Marro, V. Bakhshaliyev i S. Sanz, «Archaeological Investigations on the Salt Mine of Duzdaği (Nakhchivan, Azerbaïdjan)». Tüba-Ar, núm. 13 (2010), p. 229-244. A. Fíguls, K. Kowarik i H. Reschreiter. «Research on the Use of Hallstatt’s Stone Axes: Study of Mechanics». A: M. Alexianu et al. Mirrors of Salt: Proceedings of the First International Congress on the Anthropology of Salt. Archaeopress Publishing, Summertown 2023, p. 33-45; A. Fíguls i H. Reischreiter. «Neolithic in Hallstatt: A Special Mining Place». Vall Salina E-Journal, núm. 1 (2024); A. Kern et al. Kingdom of Salt: 7000 Years of Hallstatt. Published by the Natural History Museum, Viena 2009; A. Kern, L. Lammerhuber i A. Schwab. Hallstatt 7000. Lammerhuber, Viena 2010. T. Stöllner. «St. Thomas und Camp Verde: Steinsalzgruben der Pueblokulturen im Südwesten der USA». A: T. Stöllner, A. Aali i N. Bagherpour Kashani. Tod im Salz…, op. cit., p. 89-92; T. Stöllner. «Prehistoric Rock Salt Mining and the Mines of St. Thomas and Camp Verde in the Southwest of the USA». Vall Salina E-Journal, núm. 1 (2024). N. J. Chabot i T. W. Bostwick. «The Verde Salt Mine Revisited: Sinagua Salt Mining and Ritual Burials». Journal of Arizona Archaeology, núm. 3.1-2 (2015), p. 43-60; T. Stöllner. «St. Thomas und Camp Verde…», op. cit.; T. Stöllner. «Prehistoric Rock Salt Mining…», op. cit. A. M. Salas. «Hachas de piedra pulida y enmangadas del territorio del Neuquén». Relaciones de la Sociedad Argentina de Antropología, núm. 3 (1942), p. 67-72; I. Lascaray. «Estudios prehistóricos en la Provincia del Neuquén. Primeros hallazgos en el interior de la mina de sal Truquico». A: Primer Congreso del Área Araucana Ar gentina, realizado en San Martín de los Andes (Neuquén)

Catalan Historical Review-19.indb 126

Alfons Fíguls i Alonso

[40]

[41]

[42] [43]

[44] [45]

[46]

del 18 al 24 de febrero de 1961. Provincia del Neuquén y Junta de Estudios Araucanos, Neuquén 1963, vol. 2; J. Fernández. ‘Cronología y tecnología de las hachas salineras de Truquico, Neuquén». Relaciones de la Sociedad Argentina de Antropología, 14.2 (1982); A. Hajduk et al. «Estado de avance de las investigaciones arqueológicas en el noroeste de la Provincia del Neuquén (departamentos Chos Malal y Minas, República Argentina) y su proyección futura». A: F. Morello, A. Prieto i G. Bahamonde. Arqueología de Fuego-Patagonia: levantando piedras, desenterrando huesos y develando arcanos. Sextas Jornadas de Arqueología de la Patagonia, Punta Arenas, 24 al 28 de Octubre de 2005. Ediciones CEQUA, Punta Arenas 2007, p. 467-478; E. E. Bezerra i A. Fíguls. «Essay on the Exploitation of “lilcochadi” in the Mine of Truquico (Chos Malal, Department of Ñorquín, Province of Neuquén, Argentine Republic). Exploitation with Lithic Tools from the Pre-Araucanian Period to the Pehuenche Period». Vall Salina E-Journal, núm. 1 (2024). A. Fíguls. L’explotació del salí…, op. cit.; A. Fíguls et al. «El método de producción minera durante el Neolítico medio en la “Vall Salina” de Cardona (Cataluña, España). Estudio del utillaje lítico y prácticas experimentales de explotación minera» A: N. Morère. Las salinas y la sal de interior en la historia: economía, medio ambiente y so ciedad / Inland salt works and salt history: economy, envi ronment and society. Dykinson, Madrid 2008, p. 73-98; A. Fíguls i O. Weller. «La minería de la sal…», op. cit. A. Martínez. «L’activitat productora de la sal a la Cardona contemporània (segles xix-xx)». A: E. Barrera i A. Serena (ed.). La sal, op. cit., p. 66-75. V. G. Childe. Los orígenes..., op. cit., p. 198. A. Fíguls. «The Vall Salina of Cardona: An Open-Air Salt Mine and Market during the Consolidated Middle Neolithic in Catalonia (4200-3300 BC)». Vall Salina EJournal, núm. 1 (2024). Ibídem. F. A. Centellas Masuet, M. Martí i Viudes i G. Alías. Guia de geologia de Collserola: amb itineraris. Consorci Parc de Collserola, Barcelona 2008; R. Risch i F. Martínez. «Dimensiones naturales y sociales de la producción de hachas de piedra en el noreste de la Península Ibérica». Trabajos de Prehistoria, núm. 65.1 (2008), p. 47-71; A. Àlvarez i X. Clop. «Determinación de la materia prima del utillaje minero de las minas neolíticas de Gavà, Barcelona». Rubricatum: Revista del Mu seu de Gavà, núm. 2 (1998), p. 145-151. J. Aranda i J. Suñé. «Estudi petrogràfic de les eines polides del terme municipal de Cardona (Bages)». A: A. Fíguls i O. Weller. Prehistoric and Protohistoric Works hop. Cardona 6 de desembre del 2003, Institut de Recerques envers la Cultura, Cardona 2007, p. 119-126, col·l. «Archaeologia Cardonensis», 2; A. Fíguls, F. Grandia i O. Weller. «Introducción al estudio de la industria lítica pulimentada del “Solsonià” (4500-3500 BC): Estudio de la materia prima y su origen. La “Vall Salina” de Cardona y la minería de la sal». A: S. Domínguez Be-

08/10/2026 15:03:12

L’explotació neolítica de la sal cardonina i el rol que jugà en la xarxa d’intercanvis entre el 4200 i el 3300 abans de la nostra era (ANE)

[47] [48]

[49]

[50] [51]

lla et al. Minerales y rocas en las sociedades de la Prehis toria. Grupo de Investigación HUM-440, Universidad de Cádiz, Cadis 2010, p. 199-213; A. Fíguls, F. Grandia i O. Weller. «Estudi de la potencialitat…», op. cit. A. Fíguls, F. Grandia i O. Weller. «Estudi de la potencialitat…», op. cit. N. G. Mankiw, E. Rabasco i G. Moreno Raymundo. Principios de economía. Ediciones Paraninfo, Santa Fe 2012; F. Mochón Morcillo. Economía: teoría y políti ca. 5. ed. McGraw-Hill, Madrid 2005; D. Ricardo. Els principis d’economia política i tributació. 1. ed. Edicions 62, Barcelona 1984; J. Tugores Ques, O. Mascarilla i Miró i R. Bonilla Quijada. Canvi: economia. Vicens Vives, Barcelona 2005. A. Fíguls et al. «Taller manufacturer d’indústria lítica…», op. cit.; O. Weller i A. Fíguls, «Die Erste Steinsalzgewinnung Europas Und Der Tauschhandel Als Wirtschaftlicher Dynamisierer Der Mittleren Jungsteinzeit in Katalonien. Das Vall Salina von Cardona (Katalonien, Spanien)». Archäologisches Korrespondenzblatt, núm. 43.2 (2013), p. 159-173; O. Weller i A. Fíguls. «Los intercambios a media y larga distancia y el rol de la sal en el Neolítico medio en el altiplano y Prepirineo central catalán». Rubricatum: Revista del Museu de Gavà, núm. 5 (2012), p. 201-211; O. Weller i A. Fíguls. «L’intercanvi com a dinamitzador econòmic del Neolític mitjà a Catalunya i la primera explotació minera de sal gemma d’Europa: la Vall Salina de Cardona (Barcelona)». Cota Zero, núm. 22 (2007), p. 101-111. L. Mair, Introducción a la antropología social. 8a ed. Alianza, Madrid 1986. M. Godelier. Economía, fetichismo y religión en las so ciedades primitivas. 1a ed. Siglo XXI, Madrid 2015.

[52] [53]

[54]

[55]

[56]

[57]

[58] [59] [60]

[61]

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 127

Ibídem. A la introducció, es feia referència al fet que l’expansió del Neolític des de l’Orient Mitjà va acompanyada de noves estructures socials i mentals. Les relacions socials exercirien un paper mediador en l’accés als recursos. Vegeu K. Mazurié de Keroualin. El origen del Neolítico…, op. cit. Per exemple, els doms salins i les glaceres salines de la serralada del Zagros (Iran). Vegeu M. P. A. Jackson i M. R. Hudec. Salt Tectonics, op. cit. La difusió dels coneixements, del control dels ramats i de les pastures, la distribució dels fruits dels conreus i el rol que hi jugaren els béns de prestigi i les pròpies xarxes d’intercanvi mostren que la societat neolítica no fou igualitària, és a dir, que és a l’origen de les desigualtats socials tal com apunta en el seu treball la Dra. Karoline Mazurié de Keroualin. Vegeu K. Mazurié de Keroualin. El origen del Neolítico…, op. cit. J. Guilaine. «Origines méditerranéennes…», op. cit.; J. F. Gibaja Bao, J. J. Ibáñez i M. Mozota. El Neolítico, op. cit.; J.-P. Demoule. «Introduction. La révolution néolithique dans le monde». A: J.-P. Demoule (ed.). La révolution néolithique…, op. cit., p. 9-17. F. Borrell i J. Bosch. «Las minas de variscita…», op. cit. V. G. Childe. Los orígenes..., op. cit.; J. Guilaine. La se conde naissance..., op. cit. L’avantatge comparatiu és un concepte associat a la teoria d’especialització feta per David Ricardo a finals del segle xix. Vegeu D. Ricardo. Els principis d’economia…, op. cit. Maurice Godelier. La producción de grandes hombres: Poder y dominación masculina entre los Baruya de Nueva Guinea, 2a reimp., Akal, Madrid 2011; M. Godelier. Economía, fetichismo…, op. cit.

Nota biogràfica Alfons Fíguls i Alonso (Cardona, 1965) és investigador de l’Institut de Recerques envers la Cultura (IREC) de Cardona i investigador associat del grup de recerca consolidat GRAMPO del Departament de Prehistòria de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). És doctor en arqueologia prehistòrica per la UAB. Les seves principals línies de recerca se centren en l’estudi de les comunitats del Neolític mitjà establertes a la Depressió Central i al Prepirineu central català, així com en l’explotació de la sal gemma cardonina durant la prehistòria. Aquesta tasca ha estat complementada amb projectes d’arqueologia experimental, estudis sobre la mecànica de la indústria lítica polida, investigacions d’arqueologia espacial i anàlisis sobre els fluxos circulars de béns durant la prehistòria. Ha aprofundit en l’estudi de la indústria lítica de la mina de sal de Hallstatt (Àustria) i dels jaciments andorrans de la Feixa del Moro, Carrer Llinàs i Camp del Colomer. Ha format part de la Comissió Científica del II International Congress on the Anthropology of Salt (12-16 d’octubre de 2017, Los Cabos, Mèxic) i del III International Congress on the Anthropology of Salt (12-15 de setembre de 2018, Vitòria-Gasteiz, País Basc).

Catalan Historical Review-19.indb 127

08/10/2026 15:03:12

Catalan Historical Review-19.indb 128

08/10/2026 15:03:12

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 129-142 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.235 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Els càtars i Catalunya: balanç sintètic d’un cristianisme dissident Sergi Grau Torras *

Universitat Autònoma de Barcelona Rebut 26 agost 2024 · Acceptat 16 novembre 2024

Resum Aquest article constitueix un balanç breu i sintètic de les qüestions més destacades del cristianisme dissident conegut com a catarisme a Catalunya: s’introdueix el catarisme com una religió cristiana que neix al si de la societat europea del segle xii, es presenten els testimonis més representatius dels seus inicis a Catalunya, s’analitza el paper del rei Pere II d’Aragó en la croada contra els albigesos, es refereixen les principals inquisicions catalanes, es planteja la hipòtesi d’una possible comunitat de valdesos a Barcelona i, finalment, es donen alguns exemples de l’ús de la memòria dels càtars. Paraules clau: càtars, valdesos, heretgia, Catalunya, Inquisició.

Introducció Durant les últimes dècades, les comunitats cristianes dissidents de l’edat mitjana, que es designen sota el nom de catarisme, han rebut l’atenció d’especialistes d’arreu del món. Aquest interès ha propiciat una renovació historiogràfica que ha portat a una nova comprensió de la seva naturalesa, la seva història i el context en el qual va aparèixer aquest fenomen. A Catalunya també es va donar un moviment similar, malgrat que, a diferència d’altres països, mai no hi ha hagut un grup de recerca consolidat a les universitats que en potenciï l’estudi i hi dediqui recursos. La interpretació acadèmica que avui dia preval ha canviat molt des que als anys seixanta l’economista Jordi Ventura va publicar els seus treballs sobre els càtars, inaugurant un camp d’estudi que, en aquell moment, encara estava gairebé tot per explorar. 1 Des de llavors, noms com Maties Delcor,2 Cebrià Baraut,3 Antoni Dalmau,4 Damian Smith5 o Carles Gascón —‌malgrat la seva reiterada obstinació a atribuir-me una visió del catarisme que mai he defensat—,6 així com molts altres especialistes, han aportat una major comprensió d’aquest moviment en territori català. A banda dels estudis, també han aparegut recopilacions que inclouen l’edició de les fonts documentals vinculades als càtars a Catalunya que resta dispersa en diversos arxius i biblioteques.7 Tota aquesta renovació historiogràfica ha tractat una sèrie d’aspectes * Adreça de contacte: Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filosofia. Edifici B. Carrer de la Fortuna, E-08193 Bellaterra, Cerdanyola del Vallès, Barcelona, Catalonia, EU. Tel.: +34935811618. E-mail: sergi.grau@uab.cat

Catalan Historical Review-19.indb 129

que, en relació amb Catalunya, podem agrupar en cinc grans temes: 1) L’aparició del catarisme. 2) La croada contra els albigesos i el rei Pere II d’Aragó. 3) El naixement de la Inquisició. 4) Els valdesos (de Barcelona). 5) Usos i abusos de la memòria dels càtars. De tots, el que més atenció ha atret és el de la croada contra els albigesos i la batalla de Muret. Aquest episodi va ser decisiu per a la història de Catalunya, ja que el rei Pere II d’Aragó (I de Catalunya), dit el Catòlic, va morir en la famosa batalla de Muret el setembre de 1213. La seva mort i les circumstàncies polítiques del moment van impedir continuar amb la política dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó per establir el seu domini al sud de França. Quan la croada va finalitzar, el 1229, aquest extens territori va quedar sota domini del rei de França. Finalment, pel Tractat de Corbeil de 1258, signat entre el rei Jaume I i el rei de França, el rei català renunciava als seus drets dinàstics del sud de França, excepte a la senyoria de Montpeller i el vescomtat de Carlat, que quedaven sota els seus dominis. També hi quedaven els territoris del comtat de Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya fins que van passar definitivament a França amb el Tractat dels Pirineus de 1659. A banda d’aquestes qüestions, en l’àmbit internacional n’hi ha dues que avui també són de gran interès, com per exemple el debat sobre la pròpia naturalesa (dualista) del catarisme o el desconstructivisme històric, que cada vegada té més defensors, amb un revisionisme que nega l’exis-

08/10/2026 15:03:12

130 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

tència de les comunitats càtares com a moviments organitzats (i l’ús del nom de catarisme) i presenta aquest moviment com una construcció literària dels tractats de polèmica teològica.8 No abordarem aquestes qüestions malgrat el seu interès perquè l’objectiu de l’article no és el de fer un estat de la qüestió ni entrar en aquests debats, sinó més aviat proporcionar un balanç sintètic de les problemàtiques actuals del catarisme a Catalunya. Tanmateix, abans és necessari fer unes breus consideracions sobre què és el catarisme i en quin context apareix.

Els càtars o els bons homes? Sota el nom de catarisme englobem un conjunt de comunitats cristianes dissidents que van aparèixer al segle xii a l’Europa occidental. La seva proposta pretenia recuperar l’antiga vida apostòlica i predicadora a partir d’una lectura al·legòrica dels Evangelis, que feien a partir de les seves pròpies traduccions. En els seus referents no trobem cap rastre d’altres heretgies, ni ideològicament ni doctrinalment. La qüestió del vincle dels càtars amb altres heretgies ha sigut objecte de discussió entre historiadors, especialment quan la historiografia dels anys cinquanta i seixanta del segle xx va assumir aquesta interpretació. Cal tenir present que fins llavors la imatge del catarisme que imperava era la que transmetien les fonts catòliques que van polemitzar contra aquesta dissidència i la visió que proporcionen respon a una construcció historicoliterària que inclou una sèrie de tòpics que s’han reproduït de forma recurrent (per exemple, el vincle amb els maniqueus, els gnòstics, els paulicians o els bogomils).9 Però a partir dels anys seixanta, i especialment als noranta, una nova generació d’historiadors s’allunya d’aquesta representació gràcies al descobriment dels primers registres inquisitorials, els tractats càtars i altres documents. Aquesta nova lectura busca les causes de l’aparició de l’heretgia, i especialment del catarisme, en el si de la cristiandat europea, caracteritzada per una forta crítica a l’Església i el seu allunyament dels ideals gregorians, i no com un fenomen extern o exportat que situa el seu origen a l’Europa oriental.10 Aquests cristians dissidents van proclamar ser la veritable Església de Déu, amb la seva jerarquia i els seus rituals (el més important és el ritual d’imposició de mans, conegut com a consolamentum).11 Els càtars van oferir una nova resposta al problema del mal a partir del dualisme.12 Els primers testimonis de la regió de Renània (c. 1145) es caracteritzen per un rebuig del món i de tot allò que se’n deriva.13 Aquest menyspreu del món es va plantejar en termes de creacions duals, una de bona feta pel Déu del Nou Testament i una de dolenta feta per un Déu estrany, i en funció dels textos l’associaven a un àngel rebel, el diable o el Déu de l’Antic Testament. El problema venia quan atribuïen la creació del món i de la matèria a aquest Déu estrany, artífex d’una creació corruptible i buida, que es diferenciava d’una altra creació eterna, incorruptible i transcendental. Per això, el seu dualisme te-

Catalan Historical Review-19.indb 130

Sergi Grau Torras

nia un sentit ontològic, a diferència dels catòlics que utilitzaven el dualisme per distingir el bé i el mal en el sentit moral. Aquesta és la visió que transmet un tractat càtar que circulava pel sud de França cap al 1220 i era la interpretació majoritària entre els càtars.14 Amb el temps, i com a conseqüència de les discussions contra els teòlegs, va sorgir una nova proposta encara més metafísica de la mà d’un mestre càtar de l’Església italiana de Desenzano, Joan de Lugio, o un deixeble seu, que va posar per escrit un nou corpus doctrinal amb un dualisme que confrontava dos principis irreconciliables entre si dels quals es derivaven sengles creacions, una de bona i una de dolenta. Aquesta doctrina es conserva parcialment al Llibre dels dos principis, l’únic testimoni que ofereix un esforç racional per explicar filosòficament l’oposició entre el principi del bé i el del mal a partir de les citacions bíbliques.15 A partir d’aquí, un dels altres problemes principals era com anomenar aquests cristians dissidents dualistes, ja que la tendència dels teòlegs va ser la d’associar-los amb altres heretgies dualistes. Hem de tenir present que ells es feien dir cristians, i que entre la població foren coneguts com els bons cristians, o els bons homes i les bones dones, un terme més adient per anomenar-los que el de càtars, que fou emprat pels seus detractors.16 El terme càtar prové del grec i significa ‘pur’. A l’antiguitat, el terme designava una heretgia descrita per Agustí d’Hipona que es caracteritzava per la supèrbia, per no admetre les segones núpcies per amor a la puresa i per l’oposició a la penitència, seguint les traces de l’heretge Novacià, i per això van ser anomenats despectivament càtars.17 A mitjan segle xii, el terme fou recuperat per un cercle reduït de la zona de Renània per a designar uns nous heretges que havien aparegut (aquells que rebutjaven el món), mentre que a altres llocs foren etiquetats amb altres noms (en funció de la regió on van aparèixer: albigesos, patarins, pifles, teixidors, arrians, etc.).18 Cal tenir present, a més, que aquest terme s’utilitza molt poc en els registres de l’època (només en alguns tractats teològics, algunes fonts jurídiques i algunes epístoles). El terme més difós entre els seus detractors fou el d’heretge, cosa que pot generar confusió sobre si hom es refereix a la categoria genèrica d’heretge o bé a la forma particular d’anomenar els càtars.

L’aparició dels càtars a Catalunya En la imatge tradicional dels càtars a Catalunya encara impera una visió romàntica segons la qual Catalunya era una terra d’acollida dels càtars occitans que fugien de les persecucions inquisitorials cap a l’exili. Però hem de tenir present que, d’entrada, cal situar l’origen dels càtars a Catalunya molt abans de l’inici de la Inquisició i que, a més, aquest exili és qüestionable perquè sabem que, després de la caiguda de Montsegur (1244), l’espai que va albergar la jerarquia càtara va ser el Sabartés, fins que la jerarquia va partir cap al nord d’Itàlia.19 Per tant, Catalunya no va ser una terra d’acollida d’aquests càtars, sinó que, des de ben

08/10/2026 15:03:12

Els càtars i Catalunya: balanç sintètic d’un cristianisme dissident

aviat, ja es contemplava com un espai d’extensió de les predicacions itinerants dels càtars, sempre dependents dels seus homòlegs occitans. Si ens atenim als registres inquisitorials, que són els documents que més detall proporcionen, podem situar la presència de comunitats càtares a Catalunya durant la primera meitat del segle xiii. Els testimonis d’Arnau de Bretós de Berga i Joan Ramon d’Albi (o Abia), conservats en còpies del segle xvii al fons Doat de la Biblioteca Nacional de França, són els principals registres per conèixer aquestes comunitats càtares.20 La declaració d’Arnau situa per primera vegada la presència dels càtars a Catalunya cap al 1214 a la vila de Berga i explica que al voltant de 1224 hi havia una comunitat més organitzada a la vila de Castellbò, administrada pel diaca càtar Guillem Clergue, el qual predicava públicament amb el consentiment del vescomte Arnau de Castellbò. Pocs anys després, Arnau de Bretós situa les predicacions del diaca càtar Pere de Corona al castell de Josa, amb el senyor Ramon de Josa, la seva dona i altres membres de la regió. Posteriorment, quan havia rebut el consolamentum a Montsegur, va iniciar un viatge de tres anys amb un altre diaca per diverses ciutats catalanes com ara Vall Porrera, Tarragona, Castell Verdú i les muntanyes de Siurana. Pel que fa a Ramon Joan d’Albi, declara que a la primavera de 1225 va acompanyar el diaca Pere de Corona en un viatge que va sortir dels Pirineus. Van anar a Querol, Josa, Cervera, Berga i les muntanyes de Siurana, on van residir un any a casa d’Arnau de Lagentis. D’allà, explica que anaven sovint a Lleida per visitar diverses persones heretges, de les quals no recorda el nom, i obtenien abundants recursos de la ciutat. L’any 1229 va retornar a les seves terres com a conseqüència del Tractat de París, que posava fi a la croada contra els albigesos. Tots dos testimonis descriuen les rutes dels càtars a Catalunya. Els indrets que mencionen, els podem contrastar puntualment amb altres fonts que indiquen la presència d’heretges en viles com Porrera, la Morera de Montsant, Cornudella, Ulldemolins, Arbolí, les muntanyes de Montsant i les de Siurana, i també Prades. A partir dels seus testimonis podem distribuir el territori en tres espais: la regió del Priorat, la ciutat de Lleida i el comtat d’Urgell. En aquest darrer, el catarisme va tenir presència sobretot a la vall de Castellbò, vinculada amb la unió dinàstica de la família dels Castellbò i la dels Foix, la qual va configurar un extens territori que va destacar per les seves guerres contra el bisbe d’Urgell. Les aliances entre ambdues famílies s’estableixen a finals del segle xii, quan Arnau de Castellbò participa amb el comte Ramon Roger I de Foix, juntament amb el seu fill Roger Bernat II, en les lluites pel domini de les rendes del territori contra el comte Ermengol VIII d’Urgell i l’Església d’Urgell. Aquest context hostil dels Castellbò i els Foix contra l’Església d’Urgell, la tensió social i l’empobriment del territori, que es va agreujar amb la reforma gregoriana i la restitució dels delmes a l’Església, són factors que expliquen l’arrelament del catarisme.21

Catalan Historical Review-19.indb 131

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 131

Cal tenir en consideració que els registres inquisitorials que detallen aquestes rutes apareixen a partir dels anys trenta del segle xiii. També disposem d’altres fonts que, de forma puntual, ens remeten a l’heretgia durant la segona meitat del segle xii i principis del segle xiii a Catalunya, com ara concilis, constitucions, cròniques angleses, cartes denunciant la presència d’heretges, etc. Una de les més interessants són les actes del cèlebre concili càtar de Sant Fèlix de Caramanh.22 Aquest concili, del qual per qüestions d’espai només mencionarem algun detall, és un dels esdeveniments més polèmics dins de la història del catarisme. El problema comença amb les actes, ja que només es conserven en una còpia publicada l’any 1660 per Guillaume Besse i que transcriu una altra còpia, del dilluns 14 d’agost de l’any 1232, feta per encàrrec de Pere Isarn, el bisbe càtar de Carcassona, per deixar constància del concili que va tenir lloc l’any 1167. La història es complica encara més quan dues altres còpies d’aquest document situen l’any de la transcripció com el 1223 l’una i el 1233 l’altra. Per la similitud de les dates, sembla una confusió més que no pas una errada, ja que si tenim present que Pere Isarn fou capturat el 1226, la data més probable de la còpia és la de 1223. Si la transmissió del document ja és complexa, cal afegir-hi altres problemes; per exemple, no hi ha cap altre testimoni de l’època que faci referència al concili, a pesar de tenir una gran transcendència en l’organització de les esglésies càtares d’Occident. A més, de tots els dignataris càtars que hi apareixen, només dos es poden contrastar puntualment amb altres fonts de l’època. La complexa situació va portar a la celebració d’un congrés a Niça l’any 1999 per estudiar i debatre la veracitat del document, fins al punt que alguns especialistes el titllaren de fals històric, és a dir, una invenció del segle xvii, malgrat que l’estudi crític del text no posa en dubte que sigui de l’època.23 A Sant Fèlix s’hi van reunir els bisbes càtars Sicard Celler, bisbe d’Albi; Robert de Spernone, bisbe de França; Marco, de l’Església de Llombardia, i Bernat Català, bisbe de Carcassona, tots amb els seus respectius consells. També hi havia el consell de l’Església d’Aran, que va escollir Ramon de Casalis —‌probablement, com hem defensat en altres ocasions, Ramon de Casaus—24 com a bisbe de la diòcesi d’Aran, i els representants de l’Església de Tolosa, que escolliren Bernat Ramon com a bisbe. En el concili també es van establir els límits territorials d’aquestes dues noves diòcesis, la de Tolosa i la de Carcassona. Més enllà de les qüestions que se’n deriven, el que ens interessa destacar és la possible menció de Tortosa com un dels límits de la diòcesi càtara de Tolosa, perquè aquest bisbat administrava bona part del territori català. El document descriu els límits de l’Església de Tolosa afirmant que «van des del bisbat del Rasès, situat al sud de França, fins a Lleida, en direcció a Tolosa».25 Tanmateix, la menció de la ciutat del Llenguadoc en aquesta direcció no té coherència en el text perquè la ruta del Rasès fins a Lleida no continua en direcció a Tolosa, sinó al contrari, cap a Tortosa; això és el que va proposar l’historiador Ber-

08/10/2026 15:03:12

132 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

nard Hamilton, que el copista hauria escrit Tolosa en lloc de Tortosa.26 Segons aquesta hipòtesi, durant la segona meitat del segle xii, els càtars recorrien les ciutats de la diòcesi càtara de Tolosa, que s’estenia cap a Lleida i fins a Tortosa, mentre que els càtars de la diòcesi càtara de Carcassona ho feien per la part més septentrional del territori català. Fixem-nos que al text ja hi apareix la ciutat de Lleida, on poc després, el 1173 (tot i que sembla que també ja el 1155), la jerarquia eclesiàstica hi promulga una condemna o deposició dels heresiarques i les ordenacions fetes per ells, cosa que sembla indicar la presència de predicadors càtars itinerants al territori.27 Poc després, altres documents secunden aquesta hipòtesi. Un altre aspecte que ens interessa destacar és la menció d’una Església càtara de la Vall d’Aran, una referència que, com es podia esperar, tampoc apareix en cap altre document, cosa que també ha portat a una intensa discussió. L’argument que ha imperat per negar-ne l’existència és argüir que el copista confon Aran amb Agen, on sí que hi ha documentada una comunitat càtara important.28 Tanmateix, sabem que l’Església d’Agen fou creada com a conseqüència de la croada contra els albigesos anys després, amb l’objectiu d’atendre els càtars que fugien de les persecucions. A més, una anàlisi detallada del context posa en relleu la necessitat de creació d’una diòcesi d’Aran al marge de Tolosa, ja que les terres d’Aran no depenien del comte de Tolosa, sinó del senyor de Comenge, defensor de la dissidència.29 Finalment, hi ha altres arguments a favor de l’Església d’Aran i és que el nom del seu bisbe, Ramon de Casalis, fos en realitat Ramon de Casaus, i que aquest error de transcripció (‒li‒ per ‒u‒) fes referència al lloc d’origen del bisbe, el poble de Casau de la Vall d’Aran, el lloc de procedència del bisbe de l’Església d’Aran.

La croada contra els albigesos i el rei Pere II d’Aragó A principis del segle xiii, el sud de França, o, més ben dit, la Provença —‌el terme que apareix als documents per anomenar la regió—, era un territori dividit en diferents comtats, vescomtats i senyories que, sense un poder unitari, es feien la guerra els uns als altres. El comte Ramon VI de Tolosa és el que tenia una major primacia sobre la resta, perquè albergava el centre més gran i important de la regió: Tolosa. Però, malauradament, el comte mai no va poder imposar un control ferm sobre els seus veïns i aquesta situació va permetre l’accés de poders forans a la regió, com la monarquia dels Capets, reis de França amb seu a París; la monarquia dels Plantagenet, reis d’Anglaterra i titulars del ducat d’Aquitània amb centre a Poitiers, o els reis de la Corona d’Aragó, amb seu a Barcelona.30 El paper de la Corona d’Aragó a la regió occitana ha sigut objecte de debat historiogràfic amb interpretacions que disten entre elles. Una part de la historiografia més romàntica ha exaltat la idea d’Estat (o Imperi) catalanooccità que tenia els Pirineus com a eix vertebrador del pro-

Catalan Historical Review-19.indb 132

Sergi Grau Torras

grama polític dels comtes de Barcelona, una idea que ha arrelat fort en l’imaginari. Però la finalitat de la política catalanoaragonesa al sud de França —‌com ja han destacat diversos autors— no era la construcció d’un estat o un imperi, ja que aquesta és una concepció política que no trobem ni a l’època ni en la mentalitat dels comtes de Barcelona, sinó que és més adient parlar d’una concepció patrimonial a partir d’estratègies matrimonials i relacions feudovassallàtiques.31 Això ens porta a una altra qüestió i és que des de mitjan segle xi fins a finals del xii es van consolidar poders polítics com el catalanoaragonès, el francès o l’anglès. Però, en canvi, a la regió occitana, tot i existir un important progrés cultural i econòmic, això no va passar. Per a alguns historiadors, la croada i les seves conseqüències van ser la causa que no es pogués desenvolupar un poder polític propi liderat pel comte de Tolosa, mentre que altres autors, en canvi, han posat més èmfasi en la fràgil estructura política occitana com la causa del seu fracàs; els seus nombrosos senyorius, la incapacitat dels dirigents d’establir un front comú contra l’enemic i la dependència d’aquesta regió de les potències estrangeres van ser les causes principals de la seva destrucció.32 En totes dues hipòtesis hi ha elements en comú que expliquen el fracàs de la constitució d’un poder polític occità a l’edat mitjana. En qualsevol cas, a aquesta peculiar situació política, cal sumar-hi altres particularitats, com el sistema jurídic de la regió, que propiciava la proliferació de les senyories compartides, i l’empobriment de la petita noblesa, que quedava exclosa de les rendes de l’explotació dels feus.33 A més, la situació de l’Església en aquest indret tampoc era ideal; la imposició de la reforma gregoriana havia desencadenat l’aparició de veus molt crítiques amb el model d’Església i les reformes papals, cosa que explica la proliferació de veus crítiques i reformistes que plantegen un retorn a la vida cristiana primitiva. Una gran part dels bisbes estaven molt allunyats de les directrius papals. La situació s’agreujava amb la vida sumptuosa d’alguns bisbes, tan criticada per Dídac d’Osma i Domènec de Guzman, que era motiu de descrèdit del missatge de l’Església. El papat va impulsar mesures per pal·liar aquesta situació: va iniciar una purga dels bisbes, va legislar severament contra l’heretgia i va incentivar la presència dels legats pontificis, els quals duien a terme una tasca molt destacada en la predicació contra els heretges, alhora que pressionaven els nobles perquè prenguessin mesures contra l’expansió de les dissidències. Tota aquesta situació va desencadenar fortes tensions en un context en què les predicacions càtares s’havien estès arreu, molt especialment al vescomtat de Carcassona, i les grans famílies de la regió les defensaven a les seves corts. El conflicte va esclatar el 14 de gener de 1208 amb l’assassinat del legat pontifici Pere de Castellnou a mans d’un escuder de la casa de Tolosa. Aquest crim fou el desencadenant de la crida papal a la croada, coneguda com la croada contra els albigesos (1209-1229), la guerra que el papat i la Corona francesa van dur a terme contra els nobles dissidents del

08/10/2026 15:03:12

Els càtars i Catalunya: balanç sintètic d’un cristianisme dissident

sud de França, coneguts com a faydits, amb el pretext d’eliminar l’heretgia del territori.34 A la primavera de 1209, l’exèrcit croat —‌que reunia un contingent molt variat— va iniciar la seva ruta descendent del nord per la conca del riu Loira fins al vescomtat de Carcassona.35 Val a dir que els especialistes han posat en relleu que el conflicte no va ser pròpiament una guerra del nord contra el sud, encara que els contemporanis així ho percebessin, sinó més aviat una guerra civil amb contingents majoritàriament del nord, però també amb veïns occitans que es feien la guerra els uns als altres. Sota el pretext d’exterminar l’heretgia, la guerra va descobrir les veritables intencions dels croats, que eren la d’imposar el seu domini sobre aquest territori i conquerir la plaça principal: Tolosa. Des de l’inici del conflicte, el rei Pere mai no s’hi va implicar directament, tot i participar en diverses ocasions com a mediador a favor del seus vassalls occitans. Les victòries de Simó de Montfort van portar el rei a reconèixer-lo com a senyor de Carcassona i Besiers, cosa que explica que deixés com a penyora el seu fill Jaume a Montpeller amb la intenció de contraure matrimoni amb la filla de Simó de Montfort. Si, d’una banda, el reconeixia com a senyor legítim del territori conquerit, de l’altra també era una forma d’aturar el seu avanç cap a Tolosa. Malauradament, aquesta estratègia no va reeixir i a finals de 1212 els croats estaven molt a prop de la ciutat llenguadociana. En aquest moment, el rei Pere va canviar la seva implicació després de la gran victòria que va tenir contra els musulmans en la famosa batalla de Las Navas de Tolosa. El gener de 1213, el rei Pere es trobava a la regió amb les tropes catalanoaragoneses per celebrar el Concili de Lavaur, on va rebre el vassallatge dels principals senyors de la regió: el comte Ramon VI de Tolosa, Bernat IV de Comenge, Ramon Roger I de Foix i Gastó IV, vescomte de Bearn. Aquest fet va ser de gran transcendència i va constituir el que s’ha denominat la Gran Corona d’Aragó, el moment de màxima expansió de la Corona catalanoaragonesa a la regió occitana.36 Res no va poder impedir la famosa batalla campal de Muret, entre el rei Pere, amb el seu imponent exèrcit catalanoaragonès, i les tropes occitanes dels seus vassalls, amb pronòstics clarament favorables, i els croats liderats per Simó de Montfort.37 La batalla va tenir lloc el 12 de setembre de 1213 i va tenir un tràgic final per al rei Pere, que va morir pel cop d’una llança. Malgrat la seva gran constitució, de gairebé dos metres d’alçada, el rei va ser abatut amb contundència, de tal manera que, molt probablement, va caure a terra ja moribund. La situació s’havia agreujat pel fet que cap enemic no el va reconèixer en la batalla, almenys així ho reflecteix la crònica contemporània dels fets, la Cançó de la croada.38 La reconstrucció dels fets ha posat en relleu que malgrat haver-se canviat l’armadura per la d’un altre oficial, una cosa comuna en aquest tipus de batalles, la seva posició al camp de batalla no estava exempta de risc, en situar-se a prop de l’estendard reial. La victòria dels croats els va encoratjar a continuar el seu avanç cap a Tolosa i mantenir la guerra durant els anys següents. El fet que el fill del rei difunt, l’infant

Catalan Historical Review-19.indb 133

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 133

Jaume, de només cinc anys d’edat, estigués reclòs a Montpeller i la situació d’interregne van fer inviable el seu allunyament del conflicte occità i amb els anys va dirigir la mirada cap a Mallorca, València i la Mediterrània. La qüestió que ens interessa destacar és la del rei Pere i el seu suport als heretges.39 La seva mort en una batalla contra l’exèrcit croat, liderat espiritualment pel papa, ha contribuït a marcar un tabú sobre la relació del rei amb els seus súbdits, excomunicats, i ha promogut una memòria tergiversada dels fets, perquè gairebé totes les cròniques que ho rememoren tendeixen a ometre el paper del rei davant l’heretgia i exalten la imatge d’un monarca catòlic. Queda clar que el rei mai no va ser un heretge; era de confessió catòlica i el seu interès cap a la institució eclesiàstica fou constant, tal com demostra el gran nombre de privilegis i donacions que va fer en favor seu. També va condemnar l’heretgia més d’una vegada i va legislar-hi severament. Però, malgrat això, tot sembla indicar que el rei no va dur a terme cap persecució contra els càtars. A més, quan es va involucrar en la croada, va prendre partit a favor dels nobles que li havien rendit vassallatge, fet va provocar un xoc en la mentalitat de l’època, perquè ni el papa ni els legats pontificis entenien aquest fet. Això significa que el seu suport als heretges —‌o, més ben dit, als nobles vassalls que havien sigut excomunicats per defensar i protegir heretges als seus territoris— respon a la voluntat d’afirmar el seu domini en aquesta regió, cosa que explica que sortís en defensa del setge que rebien els seus vassalls, que eren desposseïts de les seves terres. Davant d’aquesta situació és comprensible que la mort del rei portés els cronistes de l’època a l’ocultació del problema de l’heretgia i a exaltar la imatge d’un rei ortodox, un rei catòlic. Jaume I, per minimitzar el desastre de Muret, recordava al Llibre dels fets que el seu pare havia passat la nit prèvia de la batalla de Muret festejant amb dones, de tal manera que al matí no podia ni mantenir-se dempeus a la missa, enfront de Simó de Montfort que, sense dormir, havia passat tota la nit resant.40

El naixement de la Inquisició La fi de les hostilitats va arribar amb el Tractat de MeauxParís, signat l’abril de 1229 entre Lluís IX de França, encara sota la regència de Blanca de Castella i d’Anglaterra perquè tenia quinze anys, i el comte Ramon VII de Tolosa.41 El comte va sotmetre’s al rei de França amb unes clàusules molt dures. Reconeixia la sobirania francesa i consentia l’ocupació de les seves terres per les tropes franceses. També va prestar fidelitat a l’Església romana, va abandonar el suport a la causa dels seus vassalls enfrontats a l’Església, a la qual simultàniament havia de compensar amb indemnitzacions econòmiques, i va potenciar la lluita contra l’heretgia que es va materialitzar amb la fundació de la Universitat de Tolosa (1229) a mans dels frares predicadors —‌dominics— i amb la creació del Tribunal de la Inquisició (1232). Cal tenir present que la Pau

08/10/2026 15:03:12

134 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

de París no va posar fi definitivament a la guerra, ja que les faccions dels nobles rebels van continuar lluitant i recloent en les seves terres els últims càtars fins al 1255, moment en què el senescal de Carcassona va conquerir el Querbús i Niort-de-Sault. A causa del tractat, hi va haver conversions de nobles no només occitans, sinó també del nord del territori català per les implicacions que havia tingut la seva participació a la batalla de Muret.42 En aquesta nova etapa, el papat va promoure la Inquisició, encomanada especialment als predicadors,43 a partir de butlles. Al mateix temps, teòlegs i juristes van desenvolupar un marc jurídic on encabir el procés judicial contra l’heretge, la seva reconciliació i els càstigs que li pertocaven. De forma anàloga, aquest procés també es dona en territori català, on tenim documentades quatre grans inquisicions durant aquest període: 1) La inquisició de 1237 a Castellbò. 2) La inquisició comptabilitzada pel veguer Pere Ferrer de Barcelona de 1241. 3) L’informe de Gósol de 1250. 4) La inquisició de Lleida de 1321 dels germans Mauri. Per qüestions d’espai, només en destacarem alguns aspectes rellevants. La inquisició de 1237 a Castellbò posa en relleu el grau d’implantació del catarisme al territori: el resultat, que coneixem per una carta que en dona notícia, va ser de setanta-vuit inculpats i dos fugitius, als quals es buscava per emetre la condemna; entre aquests inculpats hi va haver quaranta-cinc persones detingudes, divuit condemnes a persones difuntes i quinze condemnes en contumàcia, i també van ser derruïdes dues cases.44 Cal contextualitzar aquesta inquisició dins el marc de les tensions que venien de lluny entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, administrador del territori, i el sorgiment de les primeres mesures inquisitorials amb les butlles dels anys trenta del segle xiii que instauren el procediment jurídic. La inquisició de 1241, la coneixem de forma atípica a través d’un breu llibret de comptes del veguer de Barcelona, Pere Ferrer, que registrava les despeses i els ingressos de la vegueria.45 Podem situar aquesta inquisició entre febrer de 1240 i juliol de 1241. Sabem que fou gestionada pel clergue Pere de Trillers, per encàrrec del bisbe, i pels predicadors. Què en podem dir d’aquesta inquisició més enllà del cost que consta en el document? Es captura els heretges Arnau de Cardona i Joan. També hi apareix un Pere Domènec que va estar al castell per ordre dels predicadors, que van enviar a Tortosa Pere de Trilles perquè portés heretges, tot i que no en va portar cap. Pere de Trilles també va anar al Camp de Tarragona per cercar una dona, a qui deien Bona, i Bernat de Valls, que eren heretges, i es va endur amb ell una neboda d’Ermessenda, heretge de Tarragona. Cal destacar també una dona de Vilafranca que va ser capturada i encarcerada al castell, en nom i semblança d’una altra, que es deia igualment Bona i que també era heretge. El document no proporciona cap element doctrinal i l’única cosa que podem mirar d’analitzar són els indrets

Catalan Historical Review-19.indb 134

Sergi Grau Torras

específics on es van fer les detencions: Barcelona, Sant Pere de Ribes, Vilafranca del Penedès, la zona del Llobregat i el Camp de Tarragona. El que podem constatar en primer lloc és que, tot i fer-se a Barcelona, la majoria d’inculpats venen de fora de la ciutat. En segon lloc, exceptuant el Camp de Tarragona —‌on trobem testimonis de càtars malgrat que no hi ha una coincidència amb els noms—, tots els altres indrets són espais diferents dels que hem vist anteriorment. Sabem, per les declaracions dels creients càtars Arnau Bretós de Berga i Ramon Joan d’Albi, que hi havia càtars concentrats al nord (Querol, Josa de Cadí, Castellbò, Berga), al voltant de Lleida (Lleida, Cervera), a Tarragona i a la regió del Priorat (Vall Porrera, Tarragona, Castell Verdú, Prades i les muntanyes de Siurana). Sembla que els inculpats de Barcelona no formen part d’aquesta xarxa de càtars, cosa que es podria explicar pel fet que la Inquisició de Barcelona estigués centrada en altres heretges que no fossin aquests càtars. Podrien ser valdesos? No ho sabem amb certesa, però els perseguidors així ho creuen, cosa que veurem posteriorment. El 1250 trobem la Inquisició al nord del territori: l’inquisidor Guillem Clergue va dur a terme una enquesta per a conèixer els heretges de Gósol, i ho va fer a partir del testimoni de diverses persones, principalment de Maria Pocha.46 El text anomena els heretges bons homes —‌l’únic cas a Catalunya en què trobem aquesta referència— i els elements doctrinals que s’hi exposen permeten establir el vincle amb els càtars. També diu que en van venir quatre del Montsià el dia de Sant Valentí perquè un tal Soler estava malalt i que d’aquells bons homes n’hi havia a Josa, Solsona, Agramunt, Lleida, Sanaüja i a les muntanyes de Prades. A més, afegeix que pocs albergs hi havia a Gósol que no tinguessin heretges. En aquest cas, tornem a trobar Josa, Lleida i Prades, espais que es confirmen per altres fonts. A banda d’aquestes inquisicions, també es conserva un nombre considerable de donacions de béns confiscats als heretges. En un article publicat a la revista Studi Storici hem elaborat una taula amb tota la informació recopilada sobre aquests processos, i podem concloure el següent: en primer lloc, constatem que totes les expropiacions que tenim documentades al segle xiii van constituir una entrada important de diners per a la Corona a través de multes, amb uns ingressos totals que superen els 100.000 sous.47 Durant la dècada dels anys cinquanta i seixanta hi va haver el punt àlgid d’aquesta activitat inquisitorial. Aquí hi ha dos elements a tenir en consideració. Primer, el Tractat de Corbeil de 1258, pel qual el rei Jaume va renunciar als seus drets sobre el sud de França. Això va contribuir al fet que les autoritats franceses iniciessin processos inquisitorials contra els vassalls dels antics territoris de la Corona d’Aragó, que ara formaven part de la Corona francesa, i que havien estat implicats d’una manera o d’una altra amb l’heretgia en temps passats. Això va ser, sens dubte, una oportunitat per expropiar recursos abundants. Un dels casos que més documentació ha generat fou el de Guillem de So i Bernat d’Alió, aquest darrer emparentat

08/10/2026 15:03:12

Els càtars i Catalunya: balanç sintètic d’un cristianisme dissident

amb els Niort, una de les grans dinasties del territori. Però també ho és el de Pere de Fenollet, conservat al volum 33 del fons Doat. El seu interès no ve donat tant pel que explica de l’heretgia càtara, sinó perquè és un dels primers processos inquisitorials llargs que tenim documentats, que s’inicia el 1262 amb una acusació d’heretgia i que implica un problema de competències important justament després del Tractat de Corbeil, per l’expropiació de les seves terres, a causa de la reclamació de la vídua d’un dels seus fills.48 Un segon aspecte a destacar és que un gran volum d’expropiacions el trobem a la part més meridional del territori, coincidint amb l’expansió de la Corona cap a València. Amb això queda palès que les expropiacions formen part d’un procés de repoblació del territori. No conservem els processos inquisitorials ni les condemnes, només les cessions de béns del rei a nous ciutadans. Tampoc tenim gaires dades més per reconstruir aquests processos. En el cas del nord de Catalunya sí que n’hi ha estudis, però pel que fa a aquesta part del territori, el buit documental no permet establir una anàlisi més detallada sobre el perfil de la majoria d’aquests heretges, excepte algun cas puntual. Les xifres documentades durant aquests anys són: el 1257 n’hi ha quatre casos (tots a Lleida), el 1258 n’hi ha cinc, el 1260 n’hi ha quatre més, el 1261 n’hi ha dos, el 1262 n’hi ha dotze —‌la xifra més alta— i el 1264 n’hi ha dos més (la llista continua per als anys següents). Més enllà de les xifres, podem constatar com el rei Jaume, tot i que fou catòlic i va condemnar l’heretgia en diverses ocasions, també va mantenir una relació favorable amb alguns acusats d’heretgia, perquè la remissió de la condemna es convertia en una entrada de diners per a la Corona o perquè els processos comportaven la queixa d’alguns ciutadans adinerats propers al rei. Això és el que degué passar l’any 1257 a Lleida quan Jaume I va emetre un document per perdonar tots els culpables, vius i difunts, i tornar a la ciutat i a tots els seus naturals la bona fama, tocada perquè en temps passats alguns van caure en l’herètica pravitat i van ser trobats culpables, sospitosos, fautors, receptors o ocultadors pels inquisidors de la diòcesi de Lleida Berenguer d’Erill, Pere d’Albalat, Ramon de Siscar i Guillem de Barberà.49 Aquest document és molt interessant en la mesura que no conservem cap procés inquisitorial d’aquests bisbes, a excepció dels de l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Albalat. Amb aquest gest, el rei perdonava tots els culpables, vius i difunts, i ordenava que de cap manera els seus béns i els dels seus hereus fossin expropiats. L’última inquisició coneguda ens situa ja a principis del segle xiv i és la que ens detalla les peripècies d’una petita comunitat càtara que gira al voltant de Guillem Belibasta. Es troba al còdex 4030 de la Biblioteca Vaticana, un manuscrit del segle xiv que inclou la còpia de les declaracions inquisitorials del bisbe de Pàmies Jacme Fournier, que esdevindria el 1334 el papa Benet XII, amb seu a Avinyó.50 En el seu registre inclou inquisicions des de 1320 fins a 1324 i la còpia d’una altra inquisició feta als creients

Catalan Historical Review-19.indb 135

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 135

càtars Joan i Pere Mauri, Mateua i Asperta per l’inquisidor Bernat de Puigcercós i Guillem Costa l’estiu de 1323 a l’antic convent dels predicadors de Lleida. Aquesta inquisició, que després fou tramesa a Jacme Fournier, és la més llarga i rica de totes aquelles de les quals disposem per conèixer no només la història i la doctrina dels creients càtars que van estar al costat de Guillem Belibasta, que va viure gran part de la seva vida entre ciutats i viles de Catalunya i València, sinó també a l’univers de la mentalitat i de la cultura popular de l’edat mitjana que, en el seu conjunt, són d’una bellíssima riquesa.51 Aquest grup és format majoritàriament per exiliats occitans, pastors itinerants i artesans que practicaven diversos oficis i que van arrelar al territori gràcies al teixit social d’altres occitans que ja hi vivien, tot plegat caracteritzat per un context repressiu que feia que visquessin la seva religiositat en clandestinitat. Val a dir que aquesta comunitat fou molt reduïda i que de vegades se n’ha exagerat la transcendència històrica.

Els valdesos de Barcelona En aquesta síntesi no podem deixar de banda un altre grup herètic per les implicacions que va tenir amb els càtars a Catalunya: els valdesos.52 Una relectura dels documents i les fonts ens permet especular sobre una possible comunitat valdesa a principis del segle xiii a la ciutat de Barcelona, l’única que va existir al territori i que fou objecte d’una gran part de l’ofensiva repressiva que es va dur a terme a Catalunya durant aquests anys.53 Hi ha diversos fets que posen en relleu la presència de valdesos a Barcelona i l’interès del bisbe Berenguer de Palou a perseguir-los: la presència dels pobres catòlics liderada per Duran d’Osca a Barcelona i els seus vincles amb els valdesos (1212); la insistència del bisbe perquè els predicadors s’instal·lessin a la ciutat per combatre l’heretgia (1219); la reconciliació que va dur a terme el mateix bisbe d’un matrimoni de valdesos a Barcelona (entre 1218 i 1227), i la inquisició que el prelat va impulsar a la Ciutat Comtal el 1241. A més, també creiem que les Consultationes —‌una guia inquisitorial elaborada a la tardor de 1241 per l’arquebisbe de Tarragona Pere d’Albalat amb el consell de Ramon de Penyafort— estaven dirigides contra els valdesos de Barcelona per totes les raons que hem esmentat.54 Comencem des del principi. Jordi Ventura, als anys seixanta, ja es feia ressò d’un valdès convertit al catolicisme, Duran d’Osca, que va fundar una nova comunitat de predicadors, els pobres catòlics, que tenia com un dels seus pilars la predicació i la discussió teològica contra l’heretgia càtara.55 La figura de Duran d’Osca requeriria una relectura de les fonts tradicionals i posar en comú les últimes aportacions. A Duran d’Osca se li atribueixen diversos tractats contra l’heretgia. El primer llibre que se li atribueix és el Liber antiheresis, de l’última dècada del segle xii. D’aquest tractat, se’n conserven dues còpies manuscrites. La versió més antiga és a la Biblioteca Nacional d’Espanya i

08/10/2026 15:03:12

136 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

inclou dos llibres: el primer, escrit per un valdès, presenta el seu model d’eclesiologia valdesa i una reforma de l’Església basada en la predicació, amb un pròleg que inclou la professió de fe més antiga de Valdès de 1180; el segon llibre, en canvi, és un manual de discussió per a predicadors que concentra en cinc capítols els punts principals del debat contra l’heretgia dualista càtara, propi d’un teòleg catòlic.56 Se’n conserva una altra versió posterior, de principis del segle xiii, que inclou el contingut refós en un sol llibre i amb algunes variacions a la Biblioteca Nacional de França; totes dues versions van ser editades críticament pel teòleg i estudiós Kurt-Victor Selge el 1967.57 Una altra obra que se li atribueix és el Liber contra Ma nicheos, escrit al voltant de 1224.58 En aquest cas, l’autor reprodueix el tractat càtar anònim occità que hem mencionat anteriorment i el refuta íntegrament part per part. Tots dos llibres contenen similituds en l’apropament a la discussió contra l’heretgia, però també algunes diferències significatives (per exemple, l’eclesiologia valdesa no hi és a la segona obra) que poden ser degudes a l’evolució del seu autor o a la participació de tercers que refonen contingut, cosa que requereix un estudi aprofundit.59 En qualsevol cas, aquests llibres tenien l’objectiu de fornir als predicadors valdesos, i als de la comunitat dels pobres catòlics, els arguments necessaris per a la discussió teològica contra els heretges càtars.60 Amb això, Duran crea un model de comunitat catòlica pionera basada en la predicació i amb escoles per formar predicadors que polemitzin amb els dissidents càtars. Això de banda, també se li atribueix un pròleg i la revisió de l’Alphabetum in artem sermocinandi del teòleg parisenc i cardenal Pere de Càpua, que és una col·lecció figurativa de citacions bíbliques que Duran va dedicar al bisbe de Pavia, Bernat.61 Els autors del seu estudi han fet notar que aquestes distinctiones —‌revisades entre 1208 (any en què Duran fa el seu primer viatge a Roma per veure el papa Innocenci III perquè els donés el vistiplau de la seva nova comunitat) i 1213 (any de la mort de Bernat de Pavia)— són utilitzades en el Liber contra manicheos (c. 1220), però no, en canvi, en el Liber antiheresis (c. 1190). Explorar aquesta qüestió és interessant en la mesura que les distinctiones són utilitzades a les escoles per a la formació de predicadors i en tenim una de documentada a Elna, i potser una altra a Barcelona. Els pobres catòlics són una comunitat que neix després que Duran d’Osca, acompanyat de Joan de Narbona, Ermengol de Besiers i Bernat de Besiers (tots quatre valdesos fins llavors), visités a finals de 1208 el papa Innocenci III, a qui va presentar la seva reconciliació amb l’Església i la seva proposició de fe de la nova comunitat.62 En aquest moment, Duran representa una ala més moderada dels valdesos, allunyant-se dels més radicals que van sorgir després de la mort del fundador.63 Per això no és estrany que en la professió de fe que va fer Duran davant del papa el 1208 inclogués una gran part dels seus ideals valdesos de pobresa i de reforma de la regla de la comunitat, però ajustant tots aquells elements de discòrdia amb l’Església

Catalan Historical Review-19.indb 136

Sergi Grau Torras

(una comparació de la professió de fe de Valdès que inclou Duran en el seu tractat i la seva professió així ho posen en relleu). El papa Inocenci III mateix va ser un gran defensor de la seva comunitat, perquè veia l’impacte que tenia en contra de l’heretgia a partir d’un nou model de predicadors formats. Però no havia passat ni mig any des de la seva fundació que, el juliol de 1209, l’arquebisbe Berenguer de Narbona, juntament amb els bisbes de Besiers, Usès, Nimes i Carcassona, va escriure al papa per denunciar que Duran d’Osca i la seva comunitat eludien les disciplines canòniques, estaven corromputs pels seus vincles amb els valdesos i protegien els religiosos que fugien dels monestirs.64 El papa els va respondre immediatament i els instava a procedir amb la màxima cautela en la reconciliació de Duran per les seves complicitats amb l’heretgia valdesa, però alhora els recordava que la professió de fe en demostrava la reconciliació. Els vincles dels pobres catòlics amb els valdesos també els tenim testimoniats en altres indrets: l’abril de 1209, Innocenci III va escriure a l’arquebisbe de Milà per alegrar-se que, des de la seva fundació fins llavors, els pobres catòlics haguessin convertit més d’un centenar de valdesos al catolicisme.65 També l’informava de la seva intenció de constituir escoles d’estudi (n’havien constituït almenys una a Elna), tot i que l’advertia que observés el seu treball amb les degudes cauteles perquè existia el perill de la corrupció.66 Davant d’aquesta situació, Innocenci III també va escriure a Duran d’Osca i als seus col·legues per recordar-los el seu compromís amb la fe, i els va ordenar que evitessin el contacte amb els heretges.67 Una de les acusacions que els bisbes feien als pobres catòlics era que no havien deixat mai la vestimenta dels valdesos. Per corregir-ho, el papa va advertir-los que aquells que es trobessin entre els pobres catòlics que encara no haguessin acceptat el seu calçat característic, no havien de tenir el costum de portar sandàlies obertes, per no ser confosos amb els valdesos. Així mateix, el maig de 1212, el papa Innocenci III va ordenar a Duran d’Osca i Duran de Najac que denunciessin al bisbe diocesà els excessos de certs reconciliats amb l’Església amb una carta que va enviar a l’arquebisbe de Narbona i al de Tarragona. També va escriure al bisbe de Marsella demanant-li que admetés Duran d’Osca i els seus companys, convertits de l’heretgia valdesa.68 La mateixa carta fou enviada també als bisbes de Barcelona i d’Osca.69 Aquesta carta de Barcelona fou enviada al bisbe de la ciutat, Berenguer de Palou, que justament fou nomenat bisbe aquell mateix any. Tota aquesta denúncia és interessant en la mesura que ens dona detalls dels elements que poden configurar una comunitat de valdesos i/o de pobres catòlics a la ciutat de Barcelona. Tenim documentada la presència de les doctrines valdeses a la ciutat a través de la primera reconciliació coneguda d’un matrimoni de valdesos feta pel bisbe mateix.70 No sabem la data concreta en què va succeir la conversió, per bé que per la menció del papa Honori III en el text sabem que se situa en un

08/10/2026 15:03:12

Els càtars i Catalunya: balanç sintètic d’un cristianisme dissident

moment del seu pontificat, entre 1218 i 1227.71 Ens interessa destacar aquest fet perquè, si mirem les cinc formulacions negatives de la reconciliació, constatem que estan en relació amb els punts de discussió de les doctrines professades per Duran en la seva reconciliació i també expressades al Liber antiheresis. Els errors que transmet la reconciliació són que cap sacerdot pecador pot oficiar missa i que les seves paraules no serveixen de res; que qualsevol fidel i home just, malgrat que no hagi estat ordenat per un bisbe, pot produir el veritable cos de Crist; que qualsevol persona que jura peca mortalment i no es podrà salvar sense penitència, i finalment, que els reis i altres potestats pequen mortalment i tampoc no es podran salvar sense penitència si pengen lladres, maten homicides, cremen heretges o infligeixen altres penes corporals. Tots aquests aspectes són al centre del debat dels valdesos i la comunitat de Duran. Això és interessant en la mesura que tots aquests testimonis posen en relleu la presència de valdesos a Barcelona, la possible presència de la comunitat dels pobres catòlics a la mateixa ciutat des de 1212 (recordem que se’ls acusava de no haver deixat mai la vestimenta dels valdesos) i que els punts principals dels debats entre valdesos i pobres catòlics (i la visió de Duran) són presents a la Ciutat Comtal. El mateix bisbe també va demanar directament al papa la instauració dels dominics a Barcelona, cosa que es va materialitzar el 1219, per predicar en unes cases cedides per Pere Grony.72 La família de prohoms dels Grony va participar activament en aquesta activitat repressiva; si Pere Grony havia cedit les primeres cases de Barcelona als predicadors el 1219, un altre membre de la família, Jaume Grony, el trobem vinculat amb afers inquisitorials importants en dues ocasions, finançant gran part de la inquisició feta a Barcelona entre el febrer de 1240 i el juliol de 1241 i com a testimoni de la condemna del vescomte Arnau de Castellbò i de la seva filla, Ermessenda de Castellbò, que es va dur a terme el 2 de novembre de 1269 des del convent de Santa Caterina.73 Sabem que aquesta inquisició de Barcelona que finalitza el juliol de 1241 va ser —‌amb una gran probabilitat— la inquisició a què fa referència el pròleg de les Consultatio nes de Pere d’Albalat i Ramon de Penyafort, el primer manual inquisitorial. Segons el pròleg, sabem que aquest text inquisitorial sorgeix per voluntat del capítol quan la seu estava vacant perquè volia portar a terme la investigació contra la pravitat herètica a la ciutat de Barcelona, iniciada pel bisbe Berenguer de Palou, però que a causa de la seva mort —‌q ue molt probablement va succeir el 23 d’agost de 1241— va quedar inconclusa.74 Aquesta inquisició fa referència a la comptabilitzada pel veguer Pere Ferrer entre febrer de 1240 i juliol de 1241 a instàncies del bisbe. Això té tot el sentit perquè en el text de les Consul tationes hi trobem mencionat el «beatíssim papa Gregori o qui presideix la Romana Església». Gregori IX va morir el 22 d’agost de 1241 i el nou papa, Celestí IV, fou elegit el 25 d’octubre, justament en ple sínode de Barcelona, que va comptar amb la presència de l’arquebisbe Pere d’Alba-

Catalan Historical Review-19.indb 137

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 137

lat. El text del directori no diu que el papa Gregori fos viu ni mort, però queda clar que no se sap encara qui era el nou papa. Tots aquests fets ens porten a pensar que la publicació del directori inquisitorial va tenir lloc aquella tardor de 1241, i més concretament a finals d’octubre o primers de novembre, i no l’any següent, com s’ha afirmat reiteradament, i que el text fou llegit a Barcelona. Això explica que els valdesos hi tinguin una gran preeminència al costat dels anomenats heretges. A més, una ullada a les ciutats i als pobles on es desplacen els emissaris d’aquesta inquisició de Barcelona de 1241 (Sant Pere de Ribes, Vilafranca del Penedès o la zona del Llobregat) posa en relleu que, a excepció de Tarragona, són indrets que no coincideixen amb les zones on tenim documentats càtars en aquell precís moment (no són les rutes dels viatges d’Arnau Bretós o de Joan Ramon). Tota aquesta ofensiva del bisbe demostra una possible comunitat de valdesos que, possiblement des de 1212 i qui sap si vinculada amb els pobres catòlics, va ser objecte de diverses accions per part del bisbe. A partir de la inquisició de 1241, també queda palès que en aquest moment ja no hi ha heretges valdesos a Barcelona, cosa que també confirmava Arnau Godera quan declarava davant dels inquisidors tolosans.75

Usos i abusos de la memòria dels càtars Aquesta experiència dels valdesos a Barcelona explica l’ús preponderant del terme valdès per part de Ramon de Penyafort per a designar l’heretgia catalana.76 Sabem per la Vetus vita o Vita anonymi sancti Raymundi que Ramon de Penyafort, després d’exercir la docència durant un breu període de temps a la Universitat de Bolonya, probablement entre 1218 i 1220, va retornar a Barcelona a instàncies del bisbe Berenguer, moment que coincideix amb la reconciliació valdesa.77 El seu ús reiterat del terme, no només en les Consultationes de 1241, sinó també en altres documents, explica el fet que, quan els cronistes de l’orde instal·lats al convent de Santa Caterina recorden els fets de l’heretgia a Catalunya, els vinculin amb els heretges valdesos, inclús els del vescomtat de Castellbò. Així es desenvolupa en el marc de les cròniques i històries dels predicadors una tradició historiogràfica que va relacionar tots els fenòmens de l’heretgia del territori català amb els valdesos.78 L’exemple més clar és el de la inquisició de 1237. Un dels primers a fer-ho és el cronista Francisco Diago. Quan a principis del segle xviii va editar fragments de la vida de Ramon de Penyafort amb motiu de la seva canonització, no va vacil·lar a lligar els esdeveniments de 1237 amb els heretges valdesos o ensabatats.79 Diago reprodueix literalment la crònica de Pere Marsili del segle xiv que recorda els fets; tot i que la crònica menciona el terme d’heretgia, quan Diago analitza els fets ho fa sota la influència de Ramon de Penyafort i estableix el seu vincle amb els valdesos. Però Diago no va ser l’únic. Un altre teòleg, Francisco Peña, va establir el mateix vincle quan comentava els fets de Castellbò de 1237.80 A partir d’aquestes obres, totes les

08/10/2026 15:03:12

138 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

cròniques religioses posteriors dels dominics —‌amb molt poques excepcions— van assumir el vincle dels heretges catalans amb els valdesos. Això explica la visió de l’heretgia a Catalunya que ofereix Josep Mercader, acadèmic i prior dels dominics de Barcelona, quan el 1764 fa una dissertació a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que conservem manuscrita, on el pes dels valdesos per descriure els heretges catalans (inclús els càtars) queda palesa en la seva interpretació dels fets, malgrat que la presència dels valdesos va ser molt minoritària.81 Un altre ús de la història que ha rebut l’atenció d’especialistes és el desenvolupament de marques turístiques sota el nom dels càtars. Un dels casos més destacats a França és el d’«Aude, país càtar», però n’hi ha d’altres.82 Aquí tenim el cas del Consell Regulador del Camí dels Bons Homes, que va néixer amb la voluntat de dinamitzar el que coneixem avui dia com el Camí dels Bons Homes (GR 107), una ruta que va des del santuari de Queralt fins al castell de Montsegur i Foix, passant per quatre comarques catalanes: l’Alt Urgell, el Berguedà, el Solsonès i la Cerdanya. A més, de forma similar a com ha passat a França, s’ha constituït el Festival Càtar del Pirineu català, que agrupa una desena dels municipis de les comarques que participen en el Camí dels Bons Homes i fan activitats molt variades a l’estiu. La seva creació no la podem desvincular d’un model turístic que revitalitza el patrimoni cultural i històric de la regió, cosa que ha sigut un encert.83 Aquesta situació ens porta a una última consideració, i és la denominació dels castells «càtars» amb la qual el turisme d’avui dia explota una sèrie de fortaleses ubicades al sud de França. Es fa estrany parlar dels castells «càtars» sense fer un aclariment. D’entrada, cal tenir present que aquests castells que avui perduren majoritàriament en runes a França són construccions del segle xiv, és a dir, d’una època posterior a la que van viure els càtars —‌a excepció de Carcassona (que fou remodelat amb tota la problemàtica que això comporta) i Foix (que fou salvat in ex tremis)—. Aquests castells, per tant, no són càtars i tenen molt poc a veure amb la seva història, almenys les restes que perduren. A Catalunya ens trobem amb algun cas similar, però la situació és més dramàtica. Els antics castells de Gósol i Josa de Cadí, que van albergar els càtars, ja no existeixen i només en perduren algunes restes amagades sota la vegetació. També sabem que a Castellbò foren derruïdes dues cases per haver albergat predicacions càtares, una de les quals pertanyia a un tal Arnau de París. Però també sabem d’altres pobles de Catalunya on hi havia cases, com Lleida, Tortosa, Sant Mateu, Siurana, Cerdanya i Porrera, on tenim documentada l’existència d’un mínim de tres cases que van rebre càtars. A més, cal destacar que espais com el santuari de Queralt són una construcció originària també del segle xiv, molt allunyada de la història dels càtars, igual com passa amb altres indrets de la ruta. Per això cal recordar que la presència dels bons homes s’estén molt més enllà dels indrets que configuren aquesta ruta. Aquesta realitat ha portat a impulsar el projecte europeu «Els Camins dels Càtars: un Itinerari Cultural Eu-

Catalan Historical Review-19.indb 138

Sergi Grau Torras

ropeu del Consell d’Europa, des d’Occitània fins a València passant per l’Aragó i Catalunya», una ruta de ciutats i pobles que pretén posar en valor tot un patrimoni històric i cultural dels càtars, dinamitzar-ne el turisme i explicar-ne la història. En formen part les comarques de la Terra Alta (Horta i Caseres), el Matarranya (amb Beseit, Queretes, Fondespatla i Vall-de-roures) i els Ports (Morella). A totes aquestes ciutats (i d’altres de la regió) hi tenim documentada la presència d’alguns càtars, encara que de forma puntual i més tardana. Un itinerari encara poc conegut, però amb el potencial de revalorar la història d’aquestes comunitats en altres indrets de Catalunya. Seria un gran encert desenvolupar una política cultural i patrimonial que pogués estructurar una ruta transversal dels bons homes al territori que inclogués tots els indrets que formen part de las seva història, no només els del nord, sinó també els de la part més meridional i el sud, incloent-hi Lleida, Tarragona o el Priorat com a eix vertebrador d’aquestes rutes cap a València.

Conclusions Amb tot això queda palès que el catarisme català sempre va dependre de l’occità. Tenim documentada la presència de diaques que provenen de les cases cortesanes del sud de França, i no en tenim cap bisbe documentat. A partir dels registres inquisitorials és evident l’existència d’una xarxa de complicitats que acull a les seves cases els predicadors itinerants (càtars), alguns dels quals amb el beneplàcit dels senyors feudals (Josa i Castellbò), on sembla que el catarisme havia arrelat a la cort de la mateixa manera que ho havia fet en ciutats occitanes. En tot aquest panorama que hem presentat es mostra la diversitat del catarisme a Catalunya: la zona del nord, amb centre al vescomtat de Castellbò i Josa, dinamitza un catarisme cortesà que segueix el solc deixat pels seus homònims occitans dins d’una estratègia de buscar nous espais protegits per a les predicacions càtares; la particularitat del territori, les disputes entre les famílies i la situació social del territori en facilitarà la implantació. Aquest espai és el que ha atret més l’atenció dels estudiosos. En canvi, sabem poc de les comunitats de l’àrea del Priorat i encara menys de les de Lleida, per bé que fou un indret primordial en la història del catarisme català, probablement des de mitjan segle xii, i és un espai important per a Joan Ramon d’Albi. Però temps després, encara ho era, ja que ha perdurat una copiosa documentació relacionada amb processos contra heretges. En aquesta expansió, els Pirineus mai no van exercir com a frontera, sinó, al contrari, com un espai transversal. No hem de confondre aquesta expansió de les comunitats càtares amb les migracions més generals d’occitans que des del segle xi van ser constants; aquests occitans no necessàriament havien de ser càtars, com en alguna ocasió s’ha assenyalat. Val la pena insistir en la distinció de totes les comunitats d’occitans que s’instal·len al territori.

08/10/2026 15:03:12

Els càtars i Catalunya: balanç sintètic d’un cristianisme dissident

Aquests creients càtars són un grup heterogeni molt variat que tenen motius diferents; poden ser lligams familiars, aliances socials, vincles econòmics, etc., i varien al llarg del temps. És un perfil molt variat i inclou des de membres de famílies cortesanes fins a comerciants, artesans d’oficis molt diferents o fins i tot clergues. També hem de destacar que a principis del segle xiii hi ha espais que protegeixen els càtars (Castellbò i Josa en són un exemple), tot i que finalment la Inquisició acabarà fent estralls a mitjan segle. A partir de llavors trobem una gran ofensiva, amb un bon nombre d’expropiacions de béns a heretges i la consegüent cessió a ciutadans com a terres de repoblació. Malauradament, no disposem dels processos inquisitorials, però hi van ser (en són la prova les cessions d’expropiacions). Tota aquesta ofensiva inquisitorial va acabar per desarticular aquestes comunitats, fins que a principis del segle xiv el catarisme a Catalunya viurà un rebrot amb la comunitat que gira al voltant de Belibasta. El context és molt diferent a l’anterior: ja no hi ha senyors feudals que defensin les predicacions i la comunitat viurà en clandestinitat fins que serà desarticulada. Aquesta comunitat té una base social molt diferent de les de les etapes anteriors i viu en un context repressiu, cosa que evidencia una altra realitat d’una petita comunitat càtara que, per la seva dinàmica i casuística, s’ha convertit en una de les més representatives i universals del catarisme a Catalunya.

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 139

[7]

[8]

[9]

[10]

Notes i referències [1]

[2] [3]

[4] [5]

[6]

J. Ventura. «El catarismo en Cataluña». Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona, núm. xxviii (1959-1960), p. 75-168. M. Delcor. La société cathare en Cerdagne: Nobles et bergers du xiie au xive siècle. Du Midi, Tolosa 1980. C. Baraut. «La presència i la repressió del catarisme al bisbat d’Urgell (segles xii-xiii)». Urgellia, núm. 12 (1994-1995), p. 487-524; C. Baraut, «Els inicis de la Inquisició a Catalunya i les seves actuacions al bisbat d’Urgell (segles xii-xiii)». Urgellia, núm. 13 (1996-1997), p. 407-438. A. Dalmau. Els càtars. UOC, Barcelona 2007. D. J. Smith. Crusade. Heresy and Inquisition in the lands of the Crown of Aragon, c. 1167-1276. Brill Academic Press, Leiden 2010. La reiterada obstinació de Carles Gascón a atribuir-me en les seves publicacions una visió del catarisme que mai no he defensat amb l’objectiu de desacreditar-me ha sigut objecte de resposta a S. Grau. «Concerning an Aspect of the Historiography of Catharism». Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason, núm. 66 (2021), p. 213-218. Entre aquestes qüestions, no només m’atribueix «hypotheses that are no longer accepted in historical writing on the subject, such as that of [Catharism’s] uninterrupted ancestry dating back to the time of the Apostles» —‌cosa que mai he defen-

Catalan Historical Review-19.indb 139

[11]

[12]

[13]

sat—, sinó també que «hace suyos los mismos argumentos ideológicos que ya utilizaron los polemistas antiheréticos de la Antigüedad tardía en sus tratados de refutación contra las primeras herejías cristianas», cosa que és delirant perquè justament he dedicat articles a analitzar com aquesta imatge és un constructe historicoliterari més que una realitat. S. Grau, E. Berga i S. M. Cingolani. L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó. Documents sobre càtars, valdesos i altres heretges (1155-1324). Fundació Noguera, Barcelona 2015, col·l. «Diplomataris», 69 i 70. Actualment hi ha una gran bibliografia sobre aquesta qüestió; remetem el lector a dues de les darreres publicacions: A. Sennis (ed.). Cathars in Question. Boydell & Brewer, Londres 2016; Sources cathares I. Les textes origi naux. Tolosa, CIRCAED 2022, col·l. «Heresis», 2. En relació amb la naturalesa del catarisme, vegeu P. Jiménez. Les Catharismes. Modèles dissidents du christianisme médiéval xiie-xiiie siècles. Presses Universitaires de Rennes, Rennes 2008. Alguns historiadors defensen el vincle dels càtars amb els bogomils a partir del dualisme dels paulicians; vegeu B. Hamilton. «The origins of the dualist church of Drugunthia». Eastern Churches Review, núm. 5 (1973), p. 115-124; J. Hamilton i B. Hamilton. Christian Dualist Heresies in the Byzantine World, c. 650 ‒ c. 1450. Manchester University Press, Manchester i Nova York, 1998. El fenomen de l’aparició de l’heretgia en el si de la cristiandat europea se situa a partir de l’any mil. Vegeu R. Morghen. «Problèmes sur l’origine de l’hérésie au Moyen Âge». Revue Historique, núm. 236 (1966) p. 1-16; A. Brenon. «Les hérésies de l’An Mil: Nouvelles perspectives sur les origines du catharisme». A: A. Brenon. Les archipels cathares. L’Hydre, Castelnòu e la Capèle 2003, p. 31-48. Però fins i tot la similitud dels rituals d’imposició de mans que fan servir tots els seus homòlegs orientals, els bogomils, no respon a la influència d’aquests sobre els càtars, com s’ha defensat algunes vegades, sinó més aviat a un context generalitzat de moviments que critiquen l’Església i pretenen recuperar la vida apostòlica, la pobresa evangèlica i les antigues tradicions cristianes, entre les quals es troben aquests rituals. Y. Hagma. «Le rite d’initiation chrétienne chez les cathares et les bogomiles». Heresis, núm. 20 (1993), p. 13-31. El dualisme és una de les altres qüestions que més discussió ha generat per les diferents interpretacions que se’n deriven. Vegeu-ne una síntesi a P. Jiménez. Les Catharis mes…, op. cit., p. 21-48. A més, entre els càtars també hi ha diferents formes d’entendre aquest dualisme; vegeu: D. Zbíral. «Définir les “cathares”: le dualisme dans les registres d’inquisition», Revue de l’Histoire des Religions, núm. 2 (2010), p. 195-210. A. Brenon. «La lettre d’Evervin de Steinfeld à Bernard de Clairvaux de 1143: Un document essentiel et méconnu». A: A. Brenon. Les archipels…, 2003, p. 49-67; P. Jiménez. «Aux commencements du catharisme: La

08/10/2026 15:03:12

140 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]

[20]

[21]

[22]

[23]

[24] [25]

communauté d’apôtres hérétiques dénoncée par Evervin de Steinfeld en Rhénanie», Heresis, núm. 35 (2001), p. 17-44. Edició a C. Thouzellier. Un traité cathare inédit du début du xiiie siècle d’après le ‘Liber contra Manicheos’ de Durand de Huesca. Université de Louvain, Lovaina, 1961. Edició del tractat a: A. Dondaine (ed.). Un traité néomanichéen du xiiie siècle. Le ‘Liber de duobus principiis’ suivi d’un fragment de rituel cathare. Istituto storico domenicano S. Sabina, Roma 1939; C. Thouzellier. Livre des deux principes (Liber de duobus principiis). Introducció, text crític, traducció, notes i índex. París, Cerf 1973. Sobre la problemàtica del nom, vegeu C. Taylor. «Looking for the “Good Men” in the Languedoc: An Alternative to “Cathars”?» A: A. Sennis (ed). Cathars in ques tion, op. cit, p. 242-256. Augustinus Hipponensis, De Haeresibus, XLVI. A: Pa trologiae Latinae, Thurnout, Brepols 1970, vol. 42, col. 34-35. Sobre l’aparició dels càtars a Renània, vegeu: U. Brunn. Des contestataires aux “cathares”. Discours de réforme et propagande antihérétique dans les pays du Rhin et de la Meuse avant l’Inquisition. Institut d’Études Augustiniennes, Brepols 2006. A. Cazenave. «Les cathares en Catalogne et Sabarthès d’après les registres d’Inquisition. La Hiérarchie cathare en Sabarthès après Montségur». Bulletin Philologique et Historique (jusqu’à 1610) du Comité des Travaux Histori ques et Scientifiques, núm. 1 (1969), p. 387-436. Totes dues declaracions es conserven al Fons Doat de la Biblioteca Nacional de França i es troben transcrites a: S. Grau, E. Berga i S. M. Cingolani. L’herètica..., op. cit., vol. 1, p. 243–247, doc. 119, i p. 308–314, doc. 152. Vegeu C. Gascón. La disidencia cátara y sus bases sociales en la Cataluña de los siglos xii-xiv. Tesi doctoral. Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED), 2016. Disponible en línia: <https://tinyurl.com/yp6j9az3>, consulta: 21 juliol 2025. Més recentment, C. Gascón. «Cátaros en los Pirineos. Movilidades heréticas a través de un espacio fronterizo en construcción (siglos xii-xiv)». Les Cahiers de Framespa [en línia], núm. 43 (2023). Disponible en línia: <https://journals.openedition.org/framespa/>, consulta: 12 agost 2024. Edició del text a M. Zerner (dir.). L’histoire du catharis me en discussion. Le «concile» de Saint-Félix (1167). Centre d’études médiévales de Nice, Niça 2001, p. 275-278. M. Zerner (dir.). L’histoire... op. cit. La resposta al problema de la invenció del text a: M. Aurell (dir.). Les cat hares devant l’histoire. Mélanges offerts à Jean Duvernoy. L’Hydre, Castelnòu e la Capèle 2005. S. Grau. Cátaros e Inquisición en los reinos hispánicos (siglos xii-xiv). Cátedra, Madrid 2012, p. 140-144. «Quod sicut alii Episcopati diuiduntur ab exitu Redensis usque ad Leridam sicut pergit apud Tolosam [Tortosam], ita Eccl. Tols. hab. in sua potestate et in suo gubernamento.»

Catalan Historical Review-19.indb 140

Sergi Grau Torras

[26]

B. Hamilton. «The cathar council of Saint-Félix reconsidered». Archivum Fratum Predicatorum, núm. 48 (1978), p. 23-53. [27] Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya: segles xixiii. Edició a cura de G. Gonzalvo. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1994, p. 53-60, doc. 12 (reconstrucció del text a partir de l’edició de Valls de 1925, feta abans de la desaparició del manuscrit). [28] Y. Dossat. «Prétendu évèque cathare du Val d’Aran en 1167». Bulletin Philologique et Historique du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques (1955-1956), p. 339-347. [29] P. Jiménez. «Relire la Charte de Niquinta I: Origine et problématique de la Charte». Heresis, núm. 22 (1994), p. 1-26; P. Jiménez. «Relire la Charte de Niquinta II: Étude et portée de la charte». Heresis, núm. 23 (1994), p. 1-28. [30] Vegeu E. Graham-Leigh. The Southern French Nobility and the Albigensian Crusade. The Boydell Press, Woodbridge 2005. Sobre els comtes de Tolosa, vegeu L. Macé. Les comtes de Toulouse et leur entourage, xiie-xiiie siècles. Rivalités, alliances et jeux de pouvoir. Privat, Tolosa 2000. [31] Vegeu, en aquest respecte, J. M. Salrach. «Occitania, la expansión ultrapirenaica, el catarismo, Pedro el Católico y la batalla de Muret». Índice Histórico Español, núm. 126 (2013), p. 143-206; M. Aurell, «Autour d’un débat historiographique: L’expansion catalane dans les pays de langue d’Oc au Moyen Âge». A: Montpellier, la Couronne d’Aragon et les pays de langue d’oc: Actes du XIIe Congrès d’histoire de la Couronne d’Aragon, Montpellier, 26-29 septembre 1985. Vol. 1. Société archéologique de Montpellier, Montpeller 1988, p. 10-41; R. Abadal, «À propos de la “domination” de la maison comtale de Barcelone sur le Midi français». Annales du Midi, vol. 76, núm. 3/4 (1964), p. 315-345; C. Batlle, «Relaciones de Barcelona con Occitania en el siglo xiii». A: XIIe Congrès de la Cou ronne d’Aragon. Vol. 2. Société archéologique de Montpellier, Montpeller, 1985, p. 9-23. [32] P. Bonnassie. «L’Occitanie, un État manqué?». A: P. Bonnassie. Les sociétés de l’an mil: Un monde entre deux âges. De Boeck University, Brussel·les 2001, p. 483-499. [33] J-L. Biget. «Notes sur le système féodal en Languedoc et son ouverture à l’hérésie». Heresis, núm. 11 (1988), p. 7-16. [34] Hi ha una gran producció historiogràfica sobre la croada; remetem el lector als estudis clàssics de M. Roquebert. L’Epopée cathare. Vol. I.1. La croisade albigeoise. Vol. I.2. L’Inquisition, Perrin, París 2001 (1a ed. 1999), i a les actes del congrés: M. Roquebert (ed.). La Croisade Albigeoi se. Actes du Colloque du Centre d’Études Cathares, Car cassonne, 4, 5 et 6 octobre 2002. Centre d’études cathares, Carcassona 2004. [35] Sobre els Trencavel, vegeu H. Débax. La féodalité lan guedocienne, xi-xiie siècles. Serments, hommages et fiefs dans le Languedoc des Trencavel. Presses universitaires du Mirail, Tolosa 2003. [36] M. Alvira, L. Macé i D. J. Smith. «La Grande Couronne d’Aragon du roi Pierre II (1213): une évidence documentaire». Annales du Midi, núm. 265 (2009), p. 5-22.

08/10/2026 15:03:13

Els càtars i Catalunya: balanç sintètic d’un cristianisme dissident

[37]

[38] [39]

[40] [41]

[42]

[43]

[44] [45]

[46] [47]

[48]

[49] [50]

Sobre la batalla, vegeu M. Roquebert. L’Épopée cathare. Vol. II. Muret ou la dépossession 1213-1216. Perrin, París 2006; M. Alvira. El Jueves de Muret. 12 de Septiembre de 1213. Universitat de Barcelona, Barcelona 2002. La chanson de la croisade albigeoise. Adaptació de H. Gougaud. Librairie Générale, París 1989. Qüestió tractada a S. Grau. «“Lo pus franch rey” Pere el Catòlic i la qüestió de l’heretgia a Catalunya (11961213)». Analecta Sacra Tarraconensia, núm. 87 (2014), p. 135-190. Llibre dels Fets del rei En Jaume I. Vol. 2. Ed. a cura de J. Bruguera. Barcino, Barcelona 1991, § 9. J. Paul. «Le traité de Meaux-Paris (avril 1229)». A: C. Carozzi i H. Taviani-Carozzi (ed.). Faire l’événement au Moyen Âge, Presses universitaires de Provence, Ais de Provença 2007, p. 139-156. N’és un exemple Hug d’Empúries; vegeu, P. Benito, «La submissió del comte Hug IV d’Empúries i de la noblesa emporitana a l’Església de Girona (1226-1229): una repercussió de la croada albigesa liderada per Lluís VIII, rei de França, a Catalunya». A: Església, societat i poder a les terres de parla catalana. Actes del IV Congrés de la CCEPC, Vic, 20-21 de febrer de 2004. Cossetània, Barcelona 2004, p. 139-154. Sobre la inquisició medieval hi ha una gran producció escrita; remetem els lectors als llibres clàssics: H. C. Lea. A History of the Inquisition of the Middle Ages. Harper and Brothers, Nova York 1887-1888, 3 v.; H. Maisonneuve. Études sur les origines de l’Inquisition. L’Église et l’État au Moyen Âge. Librarie Philosophique J. Vrin, París 1960. S. Grau, E. Berga i S. M. Cingolani. L’herètica..., op. cit., p. 232- 233, doc. 111. D. J. Smith i S. M. Cingolani. «The 1240-1 Accounts of the Vicar Pere Ferrer and a heretic hunt around Barcelona». Mitteilungen des Instituts für Österreichische Geschichtsforschung, núm. 124 (2016), p. 26-52. S. Grau, E. Berga i S. M. Cingolani. L’herètica..., op. cit., vol. 1, p. 332–335, doc. 171. S. Grau «La confiscación de bienes a los herejes en la Corona de Aragón (siglo xiii)». Studi Storici. Rivista Tri mestrale della Fondazione Gramsci, núm. 62/3 (2021), «I beni degli eretici: modelli di gestione tra implicazioni politiche e ricadute socio-economiche della repressione nell’Europa medievale (secc. xiii-xiv)», p. 587-614. Transcripció completa de tot el procés a S. Grau, E. Berga i S. M. Cingolani. L’herètica..., op. cit., vol. 1, p. 375-443, doc. 209. Ídem, doc. 193. J. Duvernoy. Le Registre d’inquisition de Jacques Four nier (1318-1325). Manuscrit No. Vat: Latin 4030 de la Bi bliothèque Vaticane. Privat, Tolosa 1965, 3 v. Hi ha traducció al francès: J. Duvernoy. Le Registre d’inquisition de Jacques Fournier (Évêque de Pamiers), 1318-1325. Traduït i anotat per Jean Duvernoy. Mouton, París i Nova York 1978, 3 v. Una nova transcripció de les deposicions que estan en relació amb els càtars de Catalunya i

Catalan Historical Review-19.indb 141

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 141

[51] [52]

[53]

[54]

[55]

[56]

[57]

[58]

[59]

[60]

[61]

de València a partir del manuscrit del Vaticà a S. Grau, E. Berga i S. M. Cingolani. L’herètica..., op. cit., vol 2. S. Grau, E. Berga i S. M. Cingolani. L’herètica..., op. cit., vol. 2, p. 685-715, doc. 269. Els valdesos es van caracteritzar per deixar d’anar descalços i dur unes sandàlies obertes que van tenir una significació simbòlica i característica molt especial que es va veure com un atac o amenaça a l’Església, fins al punt que per aquesta raó foren coneguts com a ensabatats. A l’època, foren coneguts amb una gran diversitat de noms com: sabatati (çabatati), zabatatos (sabbatatos), inçabatos, des sotulati, xabatenses, ensabatatz o sandaliati. Vegeu, en aquest respecte, A. L. Hoose. «The Sabatati: The Significance of Early Waldensian Shoes, c. 1184 ‒ c. 1300», Spe culum, núm. 91/2 (2016), p. 356-373; G. Gonnet. «Une vexata quaestio: le nom vaudois». Heresis, p. 26-27 (1996). S. Grau. «Qui sont les vaudois de la Courounne d’Aragon?». A: M. Ostorero i S. Parent (ed.). Contester l’in quisition (xiiie-xve siècle). Presses universitaires de Rennes, Rennes 2024, p. 69-80. S’ha escrit molt sobre aquest text; remetem el lector a l’edició que n’hem fet, que és l’única a partir de tots els manuscrits coneguts, inclosos els més antics, amb les referències bibliogràfiques al respecte: S. Grau, S. M. Cingolani i R. Álvarez. «El directori inquisitorial de Pere d’Albalat i Ramon de Penyafort: estudi, edició i traducció». Magnificat: Cultura i Literatura Medievals, núm. 9 (2022), p. 1-40. J. Ventura. «La valdesía de Cataluña». Boletín de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona, núm. xxix (1961-1962), p. 275-317. Vegeu A. Dondaine. «Durand de Huesca et la polémique anti-cathare». Archivum Fratrum Praedicatorum, núm. 29 (1959), p. 228-277; C. Thouzellier. «Controverses Vaudois-Cathares à la fin du xiie siècle (d’après le livre ii du Liber Antiheresis, ms. Madrid 1114 et les sections correspondantes du ms. BN lat. 13446». Archives d’Histoire Doctrinal et Littéraire du Moyen Âge, núm. 27 (1960-1961), p. 137-227. K.-V. Selge. Die ersten Waldenser, mit Edition des Liber Antiheresis des Durandus von Osca. Vol. 2. Der Liber an tiheresis des Durandus von Osca. De Gruyter, Berlín 1967, p. 3-257. Edició del tractat a: C. Thouzellier. Une Somme anticathare. Le livre contra manicheos de Durand de Huesca. Université catholique de Louvain, Lovaina 1964, p. 66-336. Sobre aquesta qüestió, vegeu: P. Jiménez. «Le “traité cathare anonyme”: un recueil d’autorités à l’usage des prédicateurs cathares?». Heresis, núm. 31 (1999), p. 73-100. A. L. Hoose. «Durán of Huesca (c. 1160-1230): A Waldensian Seeking a Remedy to Heresy». Journal of Reli gious History, núm. 38/2 (2014), p. 173-189. M. A. Rouse i R. H. Rouse. «The schools and the Waldensians: a new work by Durand of Huesca». A: Chris tendom and its discontents: exclusion, persecution and re bellion, 1000-1500. Cambridge University Press, Cambridge 1996, p. 86-111.

08/10/2026 15:03:13

142 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[62]

[63]

[64] [65] [66]

[67] [68] [69] [70]

[71]

[72]

Sobre el procés de conversió, vegeu, D. J. Smith. «Networking to Orthodoxy: The Case of Durán of Huesca». Studies in Church History. Subsidia, núm. 14 (2012), p. 44-54. K-V. Selge. «L’aile droite du mouvement vaudois et naissance des Pauvres catholiques et des Pauvres reconciliés». Cahiers de Fanjeaux, núm. 2 (1967), p. 227-243. Un estudi sobre l’eclesiologia valdesa de Duran, a S. del Cura Elena. «La potestad de consagrar la Eucaristía en el proceso evolutivo de los valdenses medievales». Bur gense, núm. 24 (1983), p. 95-191. S. Grau, E. Berga i S. M. Cingolani. L’herètica..., op. cit., vol. 1, p. 136-138, doc. 48. Ídem, vol. 2, p. 877-878, doc. 285. L’interès de la comunitat a fundar escoles d’estudi era un dels seus trets característics. Tenim constància d’aquesta voluntat a la Corona d’Aragó, per bé que desconeixem els llocs on van establir-se. Cap de les cartes adreçades a l’arquebisbe de Tarragona, a Duran o al rei no especifica la ubicació de les escoles dels pobres catòlics. Només tenim constància de la comunitat d’Elna, establerta el maig del 1212. Ídem, vol. 1, p. 153-154, doc. 56. Ídem, p. 139-142, doc. 49. Ídem, p. 157-158, doc. 61. Ídem, p. 139-142, doc. 49. Hi ha un testimoni previ que utilitza el terme valdesos: el juliol del 1200, el sacerdot Arnau de Puigverd jura lleialtat i obediència envers el bisbe de la diòcesi d’Urgell, Bernat Vilamur, i promet no ajudar els heretges ni els ensabatats (inçabatatos) per paraula o acte: «quod vestras sentencias observabo nec sustinebo ereticos sive inçabatatos verbo vel facto». Ídem, p. 92, doc. 21. Aquest és un cas aïllat que, a més, se situa en el context particular de les guerres feudals del comte de Foix i del vescomte Arnau de Castellbò contra el bisbe d’Urgell, un context en què els càtars van trobar un marc més favorable per estendre’s que els valdesos. Roma, Biblioteca Nacional, Sessoriano, ms. 15, fol. 68ab; J. Perarnau. «Fórmula d’abjuració d’un matrimoni de valdesos barcelonins». Arxiu de Textos Catalans An tics, núm. 11 (1992), p. 331-346. Sabem de la petició del bisbe a través de la carta del papa. T. Ripoll i A. Brémond. Bullarium Ordinis Fratrum

Sergi Grau Torras

[73] [74]

[75] [76]

[77]

[78]

[79]

[80] [81]

[82]

[83]

Praedicatorum. Vol. 1. H. Mainardi, Roma 1729, p. 8, doc. 9, i p. 14, doc. 27. S. Grau, E. Berga i S. M. Cingolani. L’herètica..., op. cit., vol. 1, p. 500-503, doc. 242 i 243. Les dates de la seva mort que s’han estipulat són el 23 i 24 d’agost i l’1 de setembre de 1241 (data de la inscripció del mausoleu episcopal). De totes, la del 23 d’agost és la més plausible; vegeu S. Puig. Episcopologio de la sede barcino nense: Apuntes para la historia de la iglesia de Barcelona y de sus prelados. Biblioteca Balmes, Barcelona 1929, p. 198. S. Grau, E. Berga i S. M. Cingolani. L’herètica..., op. cit., vol. 1, p. 323-324, doc. 160. S. Grau. «Ramon de Penyafort i el procediment inquisitorial contra els heretges». Revista de Dret Històric Cata là, núm. 13 (2014), p. 143-176. J. Rius. San Raimundo de Penyafort. Diplomatario, docu mentos, cartas de San Raimundo de Penyafort, de Grego rio IX y de varios autores. Vida antigua, Crónicas, Proce sos antiguos. Universitat de Barcelona, Barcelona 1954, p. 269-285. Sobre aquesta transmissió, vegeu S. Grau. «La construcció de la memòria dels càtars i els valdesos a la Corona d’Aragó als segles xvi i xvii». Revista Catalana de Teolo gia. Miscel·lània d’homenatge al prof. Dr. Josep Perarnau i Espelt, vol. 38, núm. 2 (2013), p. 919-943. F. Diago. Historia de la Provincia de Aragón de la Orden de Predicadores: Desde su origen y principio hasta el año de mil y seyscientos. S. de Cormellas, Barcelona 1599, doc. 48r-v. F. Peña. Vita S. Raymundi de Peniafort, a vetusto scrip tore olim breuiter collecta. N. Mutij, Roma 1601, p. 29-30. S. Grau. «Una breve disertación sobre los valdenses de Josep Mercader (1764)». Hispania Sacra, núm. 64 (129), p. 279-307. Sobre aquesta qüestió, vegeu: P. Jiménez. «Usos y abusos de la historia: la creación del programa Aude, pays catha re. ¿Ejemplo de gestión de patrimonio histórico y cultural?». Imago Temporis. Medium Aevum, núm. 4 (2010), p. 608-628. Vegeu C. del Mármol. «Escenificando tradiciones: una aproximación a los usos del pasado cátaro en los Pirineos catalanes». A: J. Frigolé i F. Roigé (coord.). Globaliza ción y localidad: Perspectiva etnográfica. Universitat de Barcelona, Barcelona 2006, p. 121-144.

Nota biogràfica Sergi Grau Torras és llicenciat en història, màster en història de la ciència i doctor en filosofia (UAB). Ha llegit la tesi de doctorat sobre la influència d’Aristòtil en la medicina i la filosofia natural d’Arnau de Vilanova. La seva recerca s’ocupa preferentment de la medicina, la filosofia natural i la ciència durant l’edat mitjana i el Renaixement, així com també de les heretgies medievals, com ara la dels càtars i els valdesos. Entre les seves publicacions destaquen: Els càtars: 50 indrets (Cossetània, 2023), La invenció dels càtars (Angle, 2016), L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó (Fundació Noguera, 2015) i Cátaros e inquisición en los reinos hispánicos (Cátedra, 2012). El 2017 va rebre el Premi de Filosofia Joaquim Carreras i Artau de l’Institut d’Estudis Catalans pel llibre Les transformacions d’Aristòtil: filosofia natural i medicina a Montpeller. El cas d’Arnau de Vilanova (IEC, 2020).

Catalan Historical Review-19.indb 142

08/10/2026 15:03:13

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 143-154 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.236 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

L’escultura neoclàssica catalana Anna Riera Mora *

Universitat de Barcelona Rebut 3 febrer 2025 · Acceptat 30 abril 2025

Resum L’escultura neoclàssica a Catalunya ha estat, i segueix estant, poc estudiada. Sovint perquè es considera un estil «importat» des de Roma, que tan aviat es posa de moda com ràpidament és descartat. En aquest article volem repassar a fons les condicions que tant a Barcelona com a Roma afavoriren l’auge d’aquest moviment artístic, així com posar en relleu que els seus protagonistes més importants, Damià Campeny i Antoni Solà, estan a l’altura dels grans artistes neoclàssics europeus. Són dos escultors amb una trajectòria diversa, però ambdós imprescindibles per comprendre el desenvolupament de l’escultura a Catalunya a la primera meitat del segle xix. Paraules clau: escultura, Neoclassicisme, Escola Gratuïta de Dibuix, Antoni Solà, Damià Campeny, Scuola del Nudo.

Passejar per Roma el 1793 després d’haver travessat la Porta del Popolo, admirar les escultures clàssiques de col· leccions privades o fer un cop d’ull a l’estudi d’Antoni Canova per veure en quin encàrrec està treballant, devia ser un xoc cultural per al jove Damià Campeny, acabat d’arribar. Ben segur, un ambient molt diferent de la Barcelona que havia deixat enrere. I això que hem de recordar que Roma és, a finals del segle xviii, una ciutat petita que no arriba als 200.000 habitants, una gran part dels quals són nobles i prelats, seguits sempre d’una llarga cort d’ajudants domèstics. A més, com a centre de la cristiandat, els anys sants o en dates especials, s’omple de pelegrins. Els carros encallats al fang i les vaques pasturant als fòrums són un espectacle ben habitual. Així i tot, Roma no ha deixat de ser la capital de les arts, sojorn necessari per als artistes i meta obligada per a l’aristocràcia europea que completa el Grand Tour. Definir un estil, intentar acotar-lo en el temps o buscar-ne l’origen, no és fàcil, i fins i tot diria que és innecessari. A què es deuen els canvis estilístics? Sens dubte, a transformacions ideològiques i socioeconòmiques (que poden explicar l’auge d’una classe social que farà de mecenes), però també a un cansament del gust, a la necessitat d’una ruptura, que pot derivar cap a un horror vacui o cap a una senzillesa i claredat de formes, com va passar a finals del segle xviii.1 Anem pas a pas. Retrobem-nos amb Damià Campeny a Barcelona.

* Adreça de contacte: anna.rieramora@gmail.com

Catalan Historical Review-19.indb 143

Barcelona i l’Escola Gratuïta de Dibuix L’any 1775, la Junta de Comerç2 estableix a Barcelona una escola de dibuix i gravat dirigida per Pasqual Pere Moles. La necessitat de fundar una escola dedicada a les tres arts (pintura, escultura i arquitectura) responia, sens dubte, a factors econòmics i de desenvolupament de la indústria tèxtil, però analitzant bé tots els documents de l’època3 podem afirmar també que des d’un principi hi són latents les idees que portaran a una renovació artística a la segona meitat del segle xix. A l’escola, els estudis que havien de seguir els alumes d’escultura es reglaven en diferents classes. Es començava pel dibuix de la figura humana —‌ulls i nassos, caps sencers, mitges figures i figures senceres, en aquest ordre—. Superat un examen, l’alumne passava a la sala del model de guix, on s’ensenyava la figura anatòmica i, posteriorment, demostrats els avenços, passava a la sala del model natural. En el decurs d’aquest recorregut acadèmic, els estudiants aprenien copiant gravats i models de guix. Sabem que l’escola de Barcelona comptava amb guixos d’obres de l’antiguitat clàssica tan conegudes como el Laocoont, l’Apol·lo de Belvedere, l’Hèrcules Farnese o l’Antínous, al costat de reproduccions d’obres de Miquel Àngel i d’escultures de Bernini. No oblidem que aquests gravats i obres, molts portats per Moles des de París o tramesos des de Roma, arribaren a Barcelona abans del 1780, quan el gust artístic encara es nodria de residus de les idees tardobarroques. Aviat l’Escola Gratuïta de Dibuix va instaurar una sèrie de premis mensuals i gratificacions anuals per reconèixer els mèrits dels millors estudiants de cada una de les clas-

08/10/2026 15:03:13

144 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

ses. A més a més, a partir de 1789 es convocaren uns premis triennals als quals es podien presentar artistes de fora de l’Escola. En realitat, a causa de dificultats econòmiques i polítiques, entre 1789 i 1808 es van atorgar només quatre cops. Pel que es refereix a l’escultura, els premiats van ser Francesc Bover, Salvador Garrido i Marià Bover el 1789; Salvador Ros, Pere Quadras i Jeroni Roca el 1793; Francesc Martí, Antoni Solà i Josep Morató el 1797; Joan Reyes, Esteve Faura i Teodor Mur el 1803. Els plans d’estudi de l’escola barcelonina, les gratificacions, els premis triennals i els ajuts per anar a estudiar a Roma (tema del qual parlem a l’apartat següent) són una còpia del reglament de totes les acadèmies d’art de l’època, especialment —‌per motius obvis— de l’Academia de San Fernando de Madrid.4 Aquests són els estudis que Damià Campeny emprèn a Barcelona després d’haver treballat al taller que Salvador Gurri tenia a l’església de Santa Maria a Mataró, la ciutat on Campeny va néixer el 1771. No ens detindrem a analitzar l’art de Salvador Gurri, però, com que ell i Campeny es retrobaran a Barcelona, crec necessari dedicar-li dues línies. Salvador Gurri5 es va formar al taller del vigatà Antoni Real i Vernis —‌un tallista immers en la tradició barroca— i va completar la seva formació a la capital catalana a partir de l’any 1763, quan s’incorporà al taller d’Agustí Mas. Tot recollint els canvis del gust estètic dictats des de l’acadèmia madrilenya, Gurri és un escultor «de transició» a qui hem de considerar més un escultor acadèmic que no pas neoclàssic, un escultor encara lligat a la concepció gremial de l’art, el que li va ocasionar més d’un daltabaix.6 Essent l’únic acadèmic de mèrit de San Fernando de la ciutat, no és d’estranyar que Pasqual Pere Moles el triés com a mestre dels estudis d’escultura a l’escola tot just acabada d’obrir. No coneixem la data exacte de l’ingrés de Damià Campeny a l’Escola Gratuïta de Dibuix. Les primeres notícies que tenim del seu pas per les aules són dos premis trimestrals de la classe de model del guix, guanyats els anys 1787 i 1789. En podem deduir que Campeny va començar a estudiar a l’escola a l’edat de catorze o quinze anys, quelcom normal a l’època. A més de seguir aquests estudis, també a Barcelona va entrar al taller de Salvador Gurri, on va exercir fins que el mestre l’en va expulsar arran d’un episodi poc clar. Els problemes entre tots dos no van acabar aquí: l’any 1789 va ser acusat per Gurri d’haver fet malbé el relleu que un altre estudiant estava treballant per presentar-se a un premi, motiu pel qual el director Pasqual Pere Moles va decidir expulsar-lo de l’escola i només el va readmetre un any més tard.7

Les pensions a Roma Com ja hem comentat, a mitjan segle xviii es consolida la consuetud del viatge artístic; per això a Roma hi conflui-

Catalan Historical Review-19.indb 144

Anna Riera Mora

ran pintors i escultors provinents de diferents països, la majoria amb viatges i estades costejats per les monarquies o les respectives acadèmies d’art.8 L’Escola Gratuïta de Dibuix no n’és una excepció. El primer intent d’enviar-hi artistes, el 1787, va acabar en no-res, de manera que hem d’esperar dos anys més per parlar de pensionats9 a Roma. Així, el 1789 guanyà el premi per l’escultura Francesc Bover, amb un baix relleu de temàtica mitològica: «Medea casada amb Egeu, rei d’Atenes, intenta enverinar Teseu, però aquest aconsegueix evitar-ho.»10 Conjuntament amb Francesc Rodríguez, pensionat per la pintura, marxen cap a Roma l’agost de l’any següent i hi sojornen fins al 1796. Del concurs de 1795 en tenim més dades. Els concursants per l’escultura havien de fer dues proves: tenien sis mesos per treballar una «obra de pensat» i després havien de fer una «prova ràpida» a l’acadèmia, davant dels professors. Per la documentació sabem que el tema d’aquesta segona va ser «La continència d’Escipió» i el guanyador, Damià Campeny. Tot indica que el relleu Muzio Scevola posant la mà al foc conservat a l’Academia de San Fernando va ser l’obra de la seva primera prova. La següent convocatòria de pensions a Roma data de 1801 i va ser l’última abans de la invasió francesa. El guanyador per l’escultura fou Antoni Solà, que va haver de treballar el tema de «la casta Susanna» i el baix relleu Enees i la Sibil·la de Cumes visiten l’Estix (Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi).11 Hem de mencionar un escultor del qual tenim poquíssimes noticies, Teodor Mur. Va estudiar a l’Escola Gratuïta de Dibuix, en la qual guanyà diversos premis en la classe de model de guix entre 1800 i 1803. En els premis generals d’aquest any va obtenir el de la tercera classe d’escultura, a més d’un premi extraordinari per un baix relleu presentat fora de concurs que representava el Judici de Paris. El 1805 va fer una còpia de la Lucrècia de Campeny que la Junta valorà tant que el gratificà amb 100 pesos. El 1807, gràcies al baix relleu La família de Níobe cas tigada per Apol·lo i Diana (Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi), la Junta li va concedir una pensió extraordinària per anar a estudiar a Roma. Sembla que en algun moment durant la guerra va viatjar a Madrid, on es perdien les seves passes fins que Adolfo de Mingo Lorente, en un article a La Tribuna del 29 d’octubre de 2017, recull la seva trajectòria a Toledo: el 1823 era tinent director de l’Academia de Santa Isabel, però va haver de plegar al final del Trienni Liberal perquè havia estat alcalde constitucional. Teodor Mur tenia una filla, Juana, que es va casar el 1841 amb l’escultor Ponciano Ponzano. Abans d’emprendre el viatge, els pensionats signaven unes obligacions cap a la Junta de Comerç. En el cas de Campeny, eren: assistir regularment a les classes de l’acadèmia romana, no acceptar encàrrecs personals, enviar cada sis mesos una figura en guix o fang i cada any un baix relleu i sis figures dibuixades del natural, tornar passats quatre anys i establir-se a la ciutat de Barcelona. També tenien l’obligació de saludar l’ambaixador espanyol da-

08/10/2026 15:03:13

L’escultura neoclàssica catalana

vant la Santa Seu tot just arribaven, perquè era el responsable de pagar-los la pensió i de vetllar per ells.

La Roma que s’obre davant els ulls de Campeny Damià Campeny va entrar a la somiada ciutat per la Piazza del Popolo en un cotxe de posta, després d’haver arribat en un vaixell a Liorna, on havia hagut de viatjar per mar des de Gènova, ciutat de destí en la qual no havia pogut desembarcar a causa de la batalla que s’hi estava lliurant. Malgrat que la plaça encara no havia estat urbanitzada per l’arquitecte Valadier, a Campeny, procedent d’una ciutat encaixonada entre muralles, el devia sorprendre per la seva amplitud i obertura cap a diferents punts urbans. La veritat és que el nostre escultor es troba davant una ciutat en una profunda crisi econòmica i una inflació imparable, una urbs bruta i pobra que conservava formes d’activitat camperola i ramadera al voltant de les basíliques i palaus. Els períodes de carestia d’aliments i epidèmies de còlera afectaven els menys de 200.000 habitants que tenia.12 Així i tot, Roma conservava el prestigi religiós i d’irradiació cultural. Centre europeu d’antiquaris i gran mercat artístic, no deixava de rebre erudits, viatgers i artistes que admiraven, copiaven, aprenien i també compraven i revenien. Aquesta era la gran contradicció de la Roma del Vuit-cents, capital d’un estat en dissolució que travessava un moment financer crític i, a la vegada, ciutat venerada i somiada. Final de viatge per als pensionats que finalment podien admirar-hi els models antics originals que ja coneixien a través de gravats i calcs; assistir a les nombroses tertúlies en les quals confluïen literats, polítics i artistes; exercitar-se com a aprenents en algun dels més de cinquanta tallers que hi havia oberts, i amb molta sort rebre algun encàrrec per a esglésies o palaus nobles. La ciutat era seu de les escultures i els relleus més celebres de l’època, conservats als Museus Capitolí i Pius-Clementí i a les col· leccions privades Farnese (traslladada a Nàpols a finals del xviii), Albani, Ludovisi i Borghese.

Viure i formar-se a Roma Roma comptava amb un dels centres artístics més antics i millor organitzats, l’Accademia di San Luca, que proporcionava ensenyament artístic a la seva Scuola del Nudo. Els mestres o «directors» eren acadèmics triats pel príncep, la màxima autoritat, que assistien tres cops per setmana a l’escola per dirigir i corregir els alumnes. El primer escultor català d’aquesta època que trobem estudiant a la Ciutat Eterna el 1779, Jaume Folch (pensionat per l’Academia de San Fernando de Madrid), va tenir com a mestres Andrea Bergondi, Tommaso Righi i Agostino Penna. Aquest últim —‌l’obra del qual oscil·la entre un academicisme tardobarroc i un incipient Neoclassicis-

Catalan Historical Review-19.indb 145

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 145

me— serà també un dels primers professors de Manuel Oliver i Francesc Bover. A partir de 1790 ocupen la càtedra de professors a la Scuola del Nudo Carlo Albacini i Vincenzo Pacetti, escultors que ja podem considerar plenament neoclàssics, i, a més, experts en restauració d’obres clàssiques. Sens dubte, el seu mestratge es reflecteix en les obres que Bover i Oliver van fer en tornar a Barcelona.13 Damià Campeny, i més tard Antoni Solà, van tenir la sort de poder aprofitar els ensenyaments de tres grans escultors: Camilo Pacetti, Vincenzo Camuccini i Antonio Canova. Per això, són els considerats grans mestres del Neoclassicisme català i a aquest estil pertanyen totes les obres que van enviar des de Roma. La Scuola del Nudo convocava al final de cada semestre acadèmic un concurs: al març, el tema era una figura nua, i al setembre, el drapejat. Els alumnes tenien una setmana per fer un dibuix o una terracota. A l’arxiu de l’Accademia di San Luca queda evidència documental del fet que tant Manuel Oliver i Francesc Bover com Campeny, Solà i Teodor Mur van guanyar alguns d’aquests premis. Molt més prestigiosos eren els premis que l’Accademia di San Luca convocava a anys alterns, el Balestra i el Clementino. L’únic dels nostres escultors que va guanyar un d’aquests premis va ser Manuel Oliver amb un grup que representa Creusa i Enees. 14 El caràcter dominant d’aquesta obra (conservada al museu de l’Accademia di San Luca) és neoclàssic, però encara presenta algun tret tardobarroc, com pot ser el treball del drapejat entorn de la figura d’Enees. Els tallers de pintors i escultors, romans o no, es trobaven a la zona que va de la Piazza del Popolo a la Via del Tritone. Aquesta era una zona de vinyes i poques edificacions, motiu pel qual els estudis dels pisos superiors gaudien de molta llum. Arribat a Roma procedent de Venècia el 1780, Antonio Canova va tenir l’estudi a Via San Giacomo (en l’actualitat, Via Antonio Canova, a prop de Via del Babuino) i el danès Bertel Thorvaldsen, a Roma de 1797 a 1837, el va obrir a l’actual Largo del Tritone. A més, en aquesta àrea s’aixequen tres palaus que van ser importants en la vida dels nostres pensionats: Vil·la Mèdici, seu de l’escola francesa i d’una important col·lecció d’escultura; Vil·la Malta, punt de trobada de la comunitat alemanya i nòrdica, i a l’últim, el Palau d’Espanya, seu de l’ambaixada espanyola davant la Santa Seu, on sojornava l’ambaixador, que en més d’una ocasió va haver d’acollir i protegir a les seves habitacions algun membre de la comunitat d’artistes espanyols i catalans.15 Antoni Canova i Bertel Thorvaldsen són els grans noms de l’estatuària neoclàssica. Els seus tallers funcionaven a tota marxa. S’hi conservaven i s’hi exposaven dibuixos, calcs i guixos —‌testimonis de la seva progressió artística— i mostraris de models, ja que, si un tema tenia sortida, es replicava amb pocs canvis o amb cap. Treballaven envoltats d’un gran nombre d’ajudants, amb la diferència que Canova donava feina a «treballadors» que l’ajudaven en les feines més dures com ara preparar els blocs de marbre, mentre que Thorvaldsen col·locava

08/10/2026 15:03:13

146 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

molts artistes que l’ajudaven i que al mateix temps es formaven i aprenien noves tècniques, fet que els permetia obrir taller i assumir encàrrecs propis. Pel que fa a l’estil, Canova, tant en els seus escrits com en les seves obres, s’afanyava a la recerca de la bellesa ideal i de la perfecció. Els seus marbres semblaven lleugers, treballats fins a l’últim detall els matisos i les particularitats. En canvi, les obres de Thorvaldsen eren més rugoses, no amagaven que el marbre és un material, no volia transformar-lo en la pell llisa de les seves figures. Canova va morir el 1822, quan encara estava en voga l’estil neoclàssic, mentre que Thorvaldsen el va sobreviure més de vint anys, motiu pel qual algunes de les seves últimes obres, en tema i tractament, s’endinsen lentament en el moviment romàntic. Si volem establir una comparació amb els escultors catalans, sens dubte Damià Campeny s’acosta molt a l’estètica canoviana, mentre que Solà —‌format a l’inici amb el mestre venecià—, en obres més tardanes com la Minerva i la Ceres Torlonia, es filtrà al cercle de Thorvaldsen, del qual formaven part Pietro Galli, Luigi Bienaimé, Cesare Benaglia i Pietro Tenerani. Un altre aspecte important per completar el mosaic de les activitats artístiques a Roma que van servir per a formar-se als escultors catalans és l’enorme activitat de restauració que es duia a terme, especialment, als museus vaticans. Segons el seu biògraf, Arrau i Barba,16 Campeny va entrar a treballar als tallers de restauració d’aquests museus gràcies a la recomanació de Conti Bazzani.17 No tenim cap documentació que ho ratifiqui, però sí que sabem que l’escultor Gioacchino Falcioni va llogar un estudi a Campeny a Via Margutta i, a més, que era un assidu a les tertúlies que organitzava l’ambaixador Nicolás de Azara.18 Campeny i Falcioni tenien, doncs, lligams, i aquest últim havia treballat en diverses restauracions als museus vaticans. Tot plegat, ens fa pensar que la intervenció de Campeny en alguna és quelcom ben plausible. I això és interessant perquè a les acadèmies es modelava només amb terracota o guix, no s’aprenia amb marbre, ja que era un material molt car, mentre que restaurar volia dir entrar en contacte directe amb el marbre. Tenim poques notícies de la vida quotidiana dels pensionats de la Junta de Comerç a Roma. La majoria són cartes que adrecen a Barcelona queixant-se de la situació econòmica, demanant ajuts extraordinaris o pròrrogues i anunciant la tramesa d’algunes obres. Poc més. Els últims anys del segle xviii van ser anys de penúries, agreujades el 1798 quan els francesos van entrar a la ciutat. En una carta adreçada a Pere Pau Muntanya el 15 de juliol de 1800, el nostre escultor explica així els seus maldecaps: Han estat tan cars els queviures aquests anys i tot el necessari per treballar, que per més economia que he tingut, no he pogut deixar de contraure alguns deutes particularment amb l’infortuni d’haver perdut mig any de la pensió, que el Sr. Bover va donar a un correu per a mi, i que va ser atracat, així almenys m’ha estat dit.19

Catalan Historical Review-19.indb 146

Anna Riera Mora

La política també va tenir un pes important en la seva difícil situació. El 1808 Napoleó va concedir el tron d’Espanya al seu germà Josep i, com que Roma estava en aquell moment sota la influència francesa, l’ambaixador espanyol va rebre un decret que obligava a jurar lleialtat al nou rei a tots aquells que cobraven un sou de l’erari espanyol. Aquesta obligació va ser tramesa als pensionats, que en aquell moment eren Damià Campeny, Antoni Cellers, Ramón Barba, José Álvarez, Manuel Michel, José de Madrazo, José Aparicio, Juan Gómez, Antoni Solà i Francisco Salesa. Tots ells s’hi varen negar i van ser engarjolats al castell de Sant’Angelo. Antoni Canova —‌que els coneixia bé i havia estat el seu mestre a la Scuola del Nudo— va intervenir davant del general Miollis, que va demanar el perdó a París. Va passar un mes durant el qual Canova no només els portava menjar i beure, sinó que va obrir una subscripció per ajudar-los en la qual van participar Landi, Camuccini i el príncep Torlonia. Finalment va arribar la gràcia, però els artistes van perdre la pensió. Entre 1808 i 1814, la guerra amb Franca va tallar totes les comunicacions entre Madrid, Barcelona i Roma. D’aquest anys, no tenim cap notícia dels pensionats, que segurament no van tenir més remei que malviure venent-se les obres que tenien treballades.

La producció romana de Damià Campeny Si les obres que Campeny havia presentat als premis de l’Escola Gratuïta de Dibuix presentaven defectes en l’anatomia o la perspectiva, propis d’un estudiant per molt avantatjat que fos, els primers dos baix relleus —‌datats aproximadament el 1800— que envia a Barcelona són proves evidents dels seus avenços.20 Mezenci ferit, baix relleu de guix pintat perquè sembli una terracota (Museu Marès) és fidel fins i tot en els petits detalls al relat de l’Eneida de Virgili. Representa el moment en què Mezenci, ferit a la cama, es repenja en un arbre i plora davant del cadàver del seu fill, Lausus. Des d’un punt de vista estilístic, el drapejat, l’anatomia dels nusos i les expressions de dolor ens permeten parlar d’un baix relleu de qualitat i plenament neoclàssic. Hem parlat del culte a l’antiguitat, però encara no hem fet referència a les temàtiques predilectes del Neoclassicisme. Aquest moviment recull la intenció dels il·lustrats de millorar el món a través de la raó, la virtut i un nou sentiment de moralitat; per això es busquen episodis de la història de Grècia i Roma que mostrin conductes superiors, que siguin exemplum virtutis.21 Tornant al relleu de Campeny, aquest episodi ens mostra la violència i crueltat de l’heroi Mezenci dissoltes davant l’amor filial de Lausus. A la vegada, aquest encarna l’ideal de l’heroi disposat a sacrificar-se per la persona que més s’estima. Ara bé, és amb el relleu Diana i les nimfes sorpreses al bany per Acteó que Campeny demostra el seu domini del treball del marbre,22 així com d’haver-se impregnat total-

08/10/2026 15:03:13

L’escultura neoclàssica catalana

ment de les idees i els gustos imperants a Roma. Aquest cop, el tema forma part de les Metamorfosis d’Ovidi: Diana s’està banyant en un brollador amb les nimfes quan apareix Acteó, que està caçant al bosc. La deessa, enfurismada perquè l’ha vist nua, el transforma en un cérvol que acaba devorat pels seus propis gossos. Al seu relleu, Campeny ha col·locat l’escena principal a dins d’una cova on, amb una gran mestria, esculpeix els peus de les figures dins l’aigua. La delicadesa dels nus femenins, el joc dels braços entrellaçats i l’harmonia entre les nimfes reflecteixen la influència d’alguns dibuixos de Canova i dels seus grups de les Tres Gràcies. Altres obres que Damià Campeny va treballar en marbre i va portar amb ell quan va tornar a Barcelona van ser dos bustos còpies d’obres antigues —‌Eros de Centocelle i Talia— i quatre escultures: Diana, Himeneu, Paris i la Fe Conjugal.23 De mides semblants i relacionades totes amb el tema de l’amor i el matrimoni, s’ha hipotetitzat —‌sense cap font que ho confirmi— que podrien haver estat encarregades per a un monument que la Junta de Comerç volia aixecar amb motiu de la celebració de les dobles noces reials a la ciutat el 1802. Això no obstant, també existeix documentació sobre algunes obres que Canova va demanar el 1804 als pensionats espanyols per ornar la Casa del Labrador; en aquests documents es parla de «dues obres» de l’escultor català i en un moment es cita una Diana. Així, doncs, de moment no podem afirmar res del cert sobre l’origen i destí d’aquestes quatre escultures.24 Ara bé, si una obra va aixecar per un costat grans lloances i per un altre grans crítiques va ser la Lucrècia, escultura en guix que arriba a Barcelona el 1804 amb la declaració de Campeny d’estar treballant un altre guix que representava Cleòpatra.

La mort com a virtut: Lucrècia i Cleòpatra Si una obra de Campeny mereix un estudi acurat, aquesta es la Lucrècia, una de les millors obres de l’estatuària catalana de tots els temps i la gran aportació al Neoclassicisme català.25 El 1804 Salvador Gurri va rebre el guix de la Lucrècia enviat pel seu artífex des de Roma i va manar que es col· loqués en una sala de l’escola perquè servís de model als estudiants. Aquest mateix any, Campeny assegurava que estava fent el model en guix de Cleòpatra. Cap d’aquests dos guixos es conserva actualment. A la Casa Llotja de Barcelona s’exhibeix la Lucrècia en marbre (que, com veurem més endavant, va ser un encàrrec de la Junta) i al Museu Nacional d’Art de Catalunya, la Cleòpatra en bronze. L’admiració de Salvador Gurri no va ser compartida per tothom. En arribar a Barcelona es va acusar Campeny d’haver copiat una obra de l’antiguitat i l’escultor va haver de defensar-se des de Roma. Tot això simplement perquè ambdues són figures femenines sedents, un tipus de retrat en voga a la Roma antiga i que es va posar de moda durant

Catalan Historical Review-19.indb 147

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 147

el Neoclassicisme. A quines obres clàssiques es referien els seus detractors? Sens dubte, a les Agripines conservades als Museus Capitolins de Roma i al Museu Arqueològic de Nàpols. Curiosament, també Canova va ser atacat amb els mateixos comentaris quan va presentar els models del retrat de Letizia Ramolino Bonaparte. Campeny va passar al marbre la Lucrècia l’any 1835. Quan la va haver acabada, alguns professors van demanar que també traduís al marbre la Cleòpatra, però la Junta va rebutjar la proposta adduint que no valia la pena perquè s’assemblava massa a la primera. Segons un inventari de 1840, la Lucrècia en marbre es va emplaçar al Gran Saló de Juntes i el model en guix, conjuntament amb el de Cleòpatra, al saló de l’entrada. L’any 1893, la Diputació Provincial de Barcelona va manifestar la voluntat de crear un museu provincial de belles arts amb el fons, entre d’altres, de l’Acadèmia que s’instal·laria al Palau de Belles Arts. És per això que el 1904 el Consell Provincial d’Agricultura, Indústria i Comerç va cedir en dipòsit les obres escultòriques del saló de la Casa Llotja, entre les quals els guixos de Lucrècia i Cleòpatra. Quan es va aixecar el dipòsit entre els anys 1963 i 1980, no van retornar a l’acadèmia perquè havien desaparegut. Segurament a la dècada de 1930, abans de la inauguració del Palau Nacional, a la foneria Bechini es van fer, a partir dels guixos originals, les foses en bronze que actualment s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya.26 Ambdues escultures concentren en la mort de les protagonistes episodis moralment edificants de la història de Roma, tot seguint les idees neoclàssiques. Lucrècia, virtuosa dona de Col·latí, va ser forçada per Sext Tarquini qui, sota l’amenaça de calumniar-la falsament d’haver comès adulteri amb un esclau, va aconseguir fer-la seva. L’endemà, Lucrècia va cridar el seu pare i el seu marit, els va explicar la veritat i es va clavar un punyal per netejar el seu honor. És el tema que també José de Madrazo va pintar a Roma el 1806. La llegenda explica que Cleòpatra i Marc Aureli es van refugiar a Alexandria davant l’atac de les tropes capitanejades per Octavi August. En el moment que va veure que tot estava perdut, Cleòpatra es va treure la vida fent-se mossegar per un àspid. És una dona que prefereix la mort abans de caure presonera en mans de l’enemic. En tots dos casos, el suïcidi és exemple de virtut. I en tots dos casos, Campeny ha captat el moment en què la vida abandona el cos, els membres es relaxen i el cap s’inclina suaument cap a un costat. A la puresa de les formes se suma un expert treball del drapejat per obtenir un conjunt que representa la bellesa femenina ideal.

Un encàrrec cabdal: el centre de taula de l’ambaixador L’any 1804, l’ambaixador espanyol Antonio Vargas Laguna va convocar un concurs entre els pensionats per a l’elaboració d’un nou centre de taula, ja que el que es conser-

08/10/2026 15:03:13

148 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

vava al palau era un conjunt tardobarroc que s’adeia poc amb el nou gust estètic. El guanyador va ser Damià Campeny i el 1806 l’obra podia ser ja admirada al palau de la Piazza di Spagna. Un centre de taula, o dessert, consisteix en un grup de figures al·legòriques, canelobres, obeliscs, gerros i altres elements decoratius que, combinant bronze, daurats i marbres, s’utilitzava per adornar el centre de les taules en ocasió de banquets importants. Les fonts documentals presenten Roma com a centre productor que abastia no només les famílies nobles de la ciutat, sinó també palaus d’altres estats peninsulars i europeus. Entre 1801 i 1805 es van concedir, pel cap baix, onze llicencies d’exportació de centres de taula. Considerem que és un encàrrec cabdal en la trajectòria de Campeny i notable per a la història de l’art català per diferents motius. En primer lloc, treballar un centre de taula per a l’ambaixador espanyol, que l’elit de la ciutat podria admirar en ocasió de banquets i festes, suposava un prestigi gran per a l’autor. En segon lloc, perquè és una de les obres de Campeny millor conservades i documentades. Guattani el descriu amb tot detall i el considera una de les millors obres romanes del moment.27 Gràcies a ell sabem que Antoni Solà va ajudar a modelar les figures de les estacions i els mesos, Giuseppe Boschi es va encarregar dels metalls i Alessandro i Camillo Focardi van treballar els marbres. A més a més, ja fa anys que vaig identificar dos dibuixos aquarel·lats conservats al Museu Nacional de Catalunya com a obres de Campeny i un d’ells com el dibuix que l’escultor devia presentar al concurs de 1804. Gràcies a aquests documents i il·lustracions, l’any 1999 es van treure les peces del centre de taula que estaven restaurades, però guardades en caixes a la Galleria Nazionale Di Parma, i se’l va poder mostrar per primer cop parat tal com es muntava al palau de l’ambaixador en una exposició que es va fer al Museu Marès de Barcelona.28,29 Campeny va introduir-hi innovacions conceptuals: va substituir obeliscs, templets i arquitectures clàssiques per figures al·legòriques envoltades d’àmfores i canelobres. Tot sobre una peça de marbre que es recolza sobre trentados lleons. Estava pensat per decorar una taula de fins a setanta coberts. Al mig hi ha les figures d’Apol·lo i Diana, el Sol i la Lluna a la influència recíproca dels quals devem la fecunditat de la terra. Al seu voltant hi ha les representacions dels quatre elements amb els seus atributs: l’Aire —‌amb un paó a la falda—, l’Aigua —‌coberta d’algues i amb un rem—, la Terra —‌amb torres al cap— i el Foc —‌portador de la flama—. Als extrems, dos grups més de figures: Ceres amb tres dones que li porten dons i Bacus envoltant de tres figures masculines que també li fan ofrenes. El perímetre exterior de la taula està reservat a les personificacions dels mesos de l’any i de les estacions: la Primavera du flors al cap, l’Estiu porta espigues, la Tardor ha recollit el raïm i l’Hivern vigila el foc.

Catalan Historical Review-19.indb 148

Anna Riera Mora

Antoni Solà segueix les petjades de Damià Campeny Tenim poques notícies del pas d’Antoni Solà per l’Escola Gratuïta de Nobles Arts a Barcelona, però en un document autobiogràfic tardà, quan repassa aquest període de la seva vida, explica que no gaudí de cap estimació per Salvador Gurri i, en canvi, es va sentir atret per l’art de Francesc Bover quan aquest va tornar de Roma, tant que va estar-se al seu taller dos anys sense cobrar, només per aprendre a treballar el marbre al seu costat. Com hem explicat més amunt, el 1801 guanyà la pensió per anar a estudiar a Roma. Mentre es preparava per al viatge, treballà una Pietat per a la capella privada de la Casa Graell, les dues Nereides del pati de Llotja i una font amb Tritó sobre un cavall marí per al Palau del Capità General. Va arribar a Roma el 3 de maig de 1803 sense saber que el seu destí era no tornar mai més a Barcelona. A Roma, com tots els pensionats, es presentà a l’ambaixador espanyol, buscà un estudi i es matriculà a la Scuola del Nudo. D’acord amb les obligacions que havia signat a Barcelona, envià tres obres des de Roma abans de 1808: una còpia del Geni grec del Museu Pius-Clementí (nom que es donava llavors a l’Eros Centocelle que com hem vist també va copiar Campeny), el relleu Telèmac a l’illa de Calipso i una tercera obra no identificada. El 1699 s’havia publicat el llibre Les aventures de Te lèmac, fill d’Ulisses, obra del sacerdot Fénelon, que va tenir una gran difusió als segles xviii i xix. Al capítol primer narra que Telèmac, acompanyat de Mèntor, va arribar a l’illa de Calipso, que el va reconèixer de seguida per les semblances amb Ulisses i li demanà que li expliqués els seus viatges. Aquest és l’episodi que ha recollit Solà en un relleu molt diferent ja del d’Enees i la Sibil·la Cumas visiten l’Estix sigui pel dibuix de les figures, sigui per la delicadesa amb què crea profunditat utilitzant uns pocs plans no violents. Abans de l’any 1807, quan se li acabava la pensió, Solà va demanar una pròrroga a la Junta de Comerç, que la hi va concedir. Ara bé, com ja hem vist, a causa de les dificultats que travessava el país com a conseqüència de la invasió francesa, per ordre del 16 de març de 1809 es tallà el pagament de totes les pensions i sous dels funcionaris. Les relacions amb els artistes que eren a l’estranger van quedar interrompudes fins al 1814 i molt poc o res sabem de com van sobreviure.

Anys posteriors a 1814 i encàrrecs privats per a Solà Campeny el 1814 començà a plantejar-se tornar a Barcelona i acceptar la plaça de mestre a l’escola que se li havia ofert. A inicis de 1816 era ja a la capital catalana i aquí el seu camí se separà del d’Antoni Solà. Mentrestant, establertes de nou les comunicacions amb la Península, Solà va enviar a Madrid una Ceres i un

08/10/2026 15:03:13

L’escultura neoclàssica catalana

retrat de Pius VII.30 El 1817 arribà a Barcelona l’Orestes, guix (Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi). Representa el moment en què Orestes, perseguit per les Erínies per haver assassinat la seva mare i el seu amant, es refugia al temple d’Apol·lo a Delfos. Era un tema que anteriorment s’havia tractat en pintura i baix relleu, però Solà el representa esculpint una única figura plena d’emotivitat; l’heroi, temorós i suplicant, s’adreça al déu Apol·lo, representat per la lira del pedestal. Amb aquesta formidable obra, Solà demostra haver aprofitat bé els estudis d’anatomia i conèixer a fons les obres de l’antiguitat conservades a Roma. En particular, podem relacionar la seva escultura amb el baix relleu de les Niòbides de Vil·la Albani, que a l’època va gaudir d’una gran fama i va ser reproduït en nombroses publicacions. L’any 1813, Manuel Godoy, exiliat a Roma amb Carles IV i Maria Lluïsa, adquirí la Vil·la Mattei (actualment coneguda com a Vil·la Celimontana) i per reconstruir-la va cridar l’arquitecte català Antoni Cellers, que, a més, va exercir d’arqueòleg a les excavacions que es van dur a terme als jardins. Per damunt dels tres arcs de l’entrada principal, Solà va esculpir uns relleus —‌avui desapareguts— que representaven «la collita del blat i del vi, i les danses de Ceres i Baco pels fruits de llurs treballs».31 Poc després, un espanyol gran col·leccionista d’art, Carlos Miguel Fitz, setè duc de Berwick i catorzè d’Alba, li encarregà un Melèagre (Palau de Llíria, Madrid). L’escultura representa l’heroi amb les despulles del porc senglar que la deessa Àrtemis havia enviat contra el poble de Calidó. Un cop més, Solà demostra la seva mestria en el treball del nu i els seus coneixements de l’art antic: malgrat alguns canvis en la posició, destinats a conferir una major lleugeresa a l’escultura, el seu model és sens dubte el Me lèagre del Museu Pius-Clementí. La fama de Solà ja devia ser gran quan el 1823 esculpí el Retrat dels fills del rei de Westfàlia,32 que creiem que podria ser al castell de Prangins. Els retrats dels nens dempeus van tenir un cert èxit al segle xix; així, per exemple, Thorvaldsen va retratar Giorgina Rusell i Bartolini Elisa Bonaparte i la seva filla. L’obra de Solà es pot relacionar amb Nens ju gant amb una papallona de 1839 (Museu Marès), grup del qual no tenim cap notícia, però que podem considerar un retrat funerari per la mirada absent dels nens i el detall de la papallona, que s’endú l’ànima del difunt. Només com a breu incís hem d’apuntar que Solà, com tots els escultors neoclàssics, va treballar molts monuments funeraris, entre els quals el de Simón Rodríguez Laso (1821, cartoixa de Bolonya), el del cardenal Pedro Quevedo Quintano (1835, catedral d’Ourense) i el de Manuela Gutiérrez de Estrada (1839, catedral de Mérida, Mèxic).33 Antoni Solà va mantenir una certa amistat —‌segurament forjada en el si de l’Accademia di San Luca— amb l’infant Sebastià de Borbó, mecenes, col·leccionista i un no gaire bon artista. El Borbó li va encarregar La matança dels Innocents, però no la va pagar ni retirar mai. Els esforços de l’escultor perquè l’adquirissin els hereus de Don Sebastián van ser infructuosos i l’obra va romandre per

Catalan Historical Review-19.indb 149

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 149

sempre al seu estudi. Després de la seva mort, el nebots de Solà van demanar permís per exposar el grup a l’acadèmia de Barcelona, d’on ja no va sortir i on es troba actualment. Aquesta obra va ser molt lloada per tots els que la van poder veure a l’estudi de Solà. Salvador Betti en posà en relleu l’originalitat —‌és un tema que s’havia tractat sovint a la pintura, però mai en una escultura colossal— i la romanitat —‌és plena d’expressió; el soldat traspua maldat, i la dona, dolor matern.34

Dues escultures al carrer: el grup de Daoíz i Velarde i el Cervantes L’abril de 1822, emulant Álvarez Cubero, autor de la De fensa de Saragossa, Antoni Solà va enviar a Madrid un petit model d’un grup remembrant un altre episodi de la guerra contra els francesos, el grup de Daoíz i Velarde, i s’oferí a fer-lo en marbre. En realitat, és un mal moment per al nostre escultor, que viu una difícil situació econòmica ja que no té cap encàrrec, raó per la qual s’ofereix a fer-lo ràpidament. El 1831 l’obra estava acabada i ell mateix la va dur a Madrid per estar segur que es col·locaria correctament. Solà va representar dos capitans de l’exèrcit, Pedro Velarde i Luis Daoíz, que van tenir un paper destacat en l’aixecament del Dos de Maig de 1808 a Madrid. La posició i expressió dels dos personatges donen un caràcter clàssic a l’obra, malgrat que tots dos van vestits amb roba pròpia de l’època i no nus o amb túniques gregues (com sí que va retratar Álvarez Cubero el pare i fill del seu grup). Cal especificar que amb aquest detall no n’hi ha prou per qualificar de romàntica l’escultura, com sovint s’ha fet. En realitat, hem de valorar Solà com un artista més innovador que els seus contemporanis, ja que en aquells temps, a Roma, vestir personatges més o menys contemporanis «a la grega» començava a considerar-se un anacronisme. Segons els articles de la premsa del moment, al Daoíz i Velarde, el nostre escultor va aconseguir que les cares emmirallessin l’ànima, de manera que els personatges es veuen com un exemple a seguir: representen l’amor per la pàtria i com el fet de morir per ella és més dolç que viure per a un mateix. Tot just tornat de Madrid, Solà es posà a treballar en l’estàtua de Cervantes, obra que ja tenia pensada i que finalment li encarregà i pagà Ferran VII. Amb ella, seguí l’esperit en voga a l’època de la necessitat de retratar i homenatjar els grans noms de la literatura espanyola. L’any 1835 ja havia exposat el model en bronze al seu estudi, que va ser visitat per artistes i erudits que hi van admirar que «tot fos veritat i, al mateix temps, ple de graciosa dignitat», i és que Solà posà de manifest amb el seu Cervantes que l’escultura podia tractar temes o personatges no llunyans en el temps com a exemples de glòria o virtut, i també vestir aquests personatges amb roba pròpia de l’època sense per això renunciar al joc de plecs o a remarcar l’anatomia del cos.

08/10/2026 15:03:13

150 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

En canvi, en col·locar-se sobre un pedestal en una plaça pública de Madrid, entre els erudits espanyols van circular comentaris negatius sobre la filosofia de l’obra, és a dir, es criticava que la figura de Solà evoqués més el soldat que l’erudit.35 La figura que actualment s’aixeca a la plaça de les Corts de Madrid va ser fosa en bronze pels millors artífexs del moment, Hopfgarten i Jollage, mentre que el pedestal va ser dissenyat per Isidro González Velázquez i decorat amb dos relleus de José Piquer.

La carrera acadèmica de Solà i els seus discursos Paral·lelament a la seva carrera com a escultor, Antoni Solà va ocupar diferents càrrecs en el si de l’Accademia di San Luca. A partir de 1825 va ser censor d’escultura nombroses vegades, càrrec que l’obligava a participar un cop al mes per trimestre com a professor a la classe d’escultura, deure que sovint compartí amb D’Este, Tadolini, De Fabris i Thorvaldsen.36 Durant el seu pas per l’acadèmia romana, Solà en va inventariar els béns, va dissenyar un nou uniforme per als acadèmics i va redactar informes per millorar l’ensenyament a les aules. A més, va formar part dels jurats del prestigiosos premis Balestra i Clementino i de nombroses comissions en les quals es discutien assumptes lligats a l’art, ja que era prerrogativa dels acadèmics signar l’aprovació de tots els projectes i monuments que es volguessin aixecar a Roma. Així, Solà va donar el seu parer sobre el monument funerari dedicat a Canova, el monument a la memòria de Torquato Tasso de Giuseppe De Fabris, el de la família Torlonia a l’església de Sant Pantaleó, o el monument sepulcral de Gregori XVI a la basílica de Sant Pere —‌obra de Luigi Amici—, només per citar-ne alguns. Sovint se li va demanar l’opinió també en assumptes relacionats amb l’arquitectura. En aquest camp, diverses van ser les seves aportacions en el decurs dels anys en relació amb l’església de Sant Pau, que va haver de reedificar-se a partir de 1823, després d’un incendi que la devastà en una sola nit i que va ser objecte d’un gran debat sobre la necessitat de salvar-ne una part o enderrocar-la i aixecar-la de nou. A inicis del segle xix va prendre vida el debat sobre el major o menor benefici que es pot obtenir de les restauracions d’obres d’art. Es discutí no només sobre el deteriorament que el temps pot causar en pintures i escultures, sinó també sobre els danys que pot causar una restauració mal feta o excessiva. Sens dubte, juga un paper important en el debat el valor que s’atribueix a la «pàtina» com a sinònim d’antic i oposat a «brillantor», que equival a modern. No oblidem que en aquell moment tot el que era antic era bo, mentre que allò modern reflectia la decadència de l’art. En l’àmbit de l’escultura, la qüestió debatuda era fins a quin punt era oportú o no integrar les escultures, com fins aleshores havia fet Cavaccepi als Museus Vaticans.

Catalan Historical Review-19.indb 150

Anna Riera Mora

La restauració de la pintura farà ús dels avenços de la química. S’alçà la veu de Vincenzo Camuccini que, amb el poder que li atorgava el càrrec d’inspector de les antiguitats i obres d’art de Roma, protestà el 1819 contra l’abusiva restauració de les esglésies, defensant la teoria que és millor netejar sense grans intervencions. El 1825, Camuccini mateix havia d’iniciar la restauració del Judici Final de la Capella Sixtina, i després de netejar-ne una petit part es va demanar l’opinió d’un grup d’acadèmics, entre els quals Solà, que va estar d’acord amb la consideració que la pintura havia ja estat restaurada molts cops i que cada una d’aquestes intervencions havia causat més danys que beneficis. Si ara es restaurava sortirien a la llum aquests danys, que de moment quedaven amagats pel fum, i llavors caldria dur a terme una gran restauració, amb la qual cosa el fresc no guanyaria bellesa, sinó que en perdria. Solà era partidari de «conservar i no intervenir». Aquestes intervencions i informes posen de manifest, per un costat, la gran fama de què gaudia Solà a Roma, i, per un altre, ens el retraten com un dels protagonistes que decidien quin era l’art bo i quin el dolent, és a dir, que guiaven el gust estètic de la ciutat. La culminació de la seva carrera va arribar el 1837 quan va ser nomenat president de l’Accademia di San Luca, rang que ocupà fins al 1840. Era un càrrec molt important i un reconeixement oficial de la seva vàlua com a escultor, però també de la seva tasca a favor de la salvaguarda de l’art i del zel amb què es dedicava a la formació de les noves generacions d’escultors i pintors.37 A partir de 1830, Antoni Solà va ser durant anys director dels pensionats espanyols, tant se val si depenien del rei, de l’Academia de San Fernando o de la Junta de Comerç. Aquest treball implicava ajudar-los a matricular-se a la Scuola del Nudo i a ser admesos en col·leccions privades, decidir quines obres havien de copiar i corregir-les, trametre les obres que els pensionats havien d’enviar a Madrid o Barcelona i informar del seu comportament i progressos. Sota les seves directrius van estar Vicente Jimeno, Agapito López de San Román, Benito Sáez, Cèsar Garriot, Sabino de Medina, Ponciano Ponzano, Manuel Arbós, Manuel de Mesa, Lluís i Ferran Ferrant, entre molts d’altres. En la tria de les obres que els feia copiar es manifesta també el gust neoclàssic del nostre escultor: per als pintors, les estances de Rafael al Vaticà; per als escultors, els relleus clàssics de les millors col·leccions privades. L’any 1833, la Junta de Comerç va tornar a convocar —‌per primer cop després de la guerra— oposicions per a pensions a Roma. Les van guanyar Pelegrí Clavé i Manuel Vilar, i va resultar premiat extraordinàriament Francesc Cerdà. Un cop a Roma, tots tres es van posar a disposició de Solà, però les relacions entre ells van ser dolentes: Manuel Vilar va criticar obertament la Degollació dels Inno cents i el grup de Daoíz i Velarde, no li agradava cap de les obres que li feia copiar i se les feia corregir per Tenerani perquè confiava més en el seu ensenyament que en el de Solà. No és d’estranyar, el gust estètic estava girant cap al Romanticisme dels natzarens.

08/10/2026 15:03:13

L’escultura neoclàssica catalana

Encara plenament amarats de la filosofia neoclàssica són els seus discursos en la cerimònia de distribució dels citats premis Balestra els anys 1835 i 1838, titulats, respectivament, In torno al metodo che usarono gli antichi greci nel servirsi di modelli vivi per le loro belle opere d’arte i Sull’espressione nelle opere di Belle Arti. L’escultor català considera que les úniques obres perdurables són aquelles que apel·len a la raó, la qual cosa és possible només amb la «justa expressió» i la «bellesa de les formes». Els grecs ho van aconseguir, raó per la qual les seves obres encara entusiasmen. De l’observació de la natura van derivar els dos cànons de l’art, que cal no deslligar mai: la Veritat i la Bellesa. La màxima representació d’aquests cànons és el Laocoont, «un dels exemples més insignes de la sublimació de l’art».

Dues vides, dos camins, un mateix oblit Nou anys separen la data de naixement de Damià Campeny de la d’Antoni Solà; només cinc les respectives morts a Barcelona i a Roma. Tots dos escultors tingueren una formació i un debut molt similars, però una trajectòria artística ben diferent. Aquesta diferència il·lustra com eren de diverses Barcelona i Roma a la primera meitat del segle xix. Acabem de deixar Antoni Solà ocupant el prestigiós càrrec de president de l’Accademia di San Luca, intervenint en tots els assumptes relacionats amb l’art a la ciutat de Roma i també a fora dels Estats Pontificis, i treballant a bon ritme per al rei, per a l’Església i per a comitents privats. En canvi, què va ser de Damià Campeny un cop tornat a Barcelona? Ens el trobem reduït quasi exclusivament a la seva feina de professor de l’Escola de Dibuix i, segons alguns biògrafs, desil·lusionat i frustrat. A Barcelona, l’escassa demanda escultòrica per part d’institucions i particulars a les primeres dècades del segle xix era causa directa de la situació econòmica i social, però també d’un desinterès per l’escultura que ja venia d’abans. Campeny, tot i l’aura de prestigi que l’envoltava quan tornà de Roma, hagué d’acceptar encàrrecs segurament poc interessants per a ell, com el Misteri del gremi de revene dors. Tots els seus estudiosos coincideixen a afirmar que l’obra feta a Barcelona en els quaranta anys finals de la seva vida no és artísticament significativa; les seves obres veritablement notables van ser les derivades del seu sojorn a Itàlia. Barcelona era lluny d’assemblar-se a Roma.38 Com hem mencionat més amunt, Damià Campeny va arribar a Barcelona a inicis de 1816 per incorporar-se a l’escola de la Junta de Comerç, on va exercir l’ensenyament i va dur a terme diferents tasques de manera regular fins al 1833, quan la seva salut va començar a deteriorar- se. Així i tot, va seguir treballant i esculpint algunes obres fins al 1844. El primer encàrrec que rebé tenia poc a veure amb les obres romanes. Es tractava d’un nou pas de Setmana Santa per al Gremi de Revenedors, en el qual les figures de la Verge, Maria Magdalena, sant Joan, Nicodem i Josep

Catalan Historical Review-19.indb 151

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 151

d’Arimatea envolten el sepulcre de Crist. Per començar, els materials utilitzats són fusta per a la base, suro per al roc, fusta de pi revestida amb teles encolades per a les figures —‌que tenen les mans i els rostres de pasta vítria—. La base està decorada amb motius vegetals i animals daurats i onze relleus. Dos d’ells, rectangulars, mostren la comitiva que porta el cos de Crist i la Pietat. Els altres nou representen les sibil·les, profetesses que a l’antiguitat clàssica predeien el futur i que el cristianisme va assimilar com a profetes de la vinguda de Crist. Els passos de Setmana Santa han estat sempre una tipologia artística plenament barroca, una teatral exaltació del dolor per la mort de Crist amb la finalitat d’esperonar la pietat. En canvi, Campeny treballa unes figures molt contingudes: no hi ha llàgrimes ni desesperació, més aviat resignació. Fins i tot el sarcòfag i els relleus s’inspiren en models de l’antiguitat. Per tot això podem afirmar que tenim al davant una interpretació clàssica d’un arquetip barroc. Les obres que Campeny havia dut de Roma van romandre en les mateixes caixes del viatge fins que el 1824 es van obrir i utilitzar per adornar el saló on es celebrà la cerimònia dels premis generals. Intactes es van treure la Diana, la Fe Conjugal, Himeneu, Paris, el relleu de Diana i les nim fes, els bustos de Talia i Eros Centocelle i dos gerros al· lusius als triomfs de Bacus i Hèrcules. Potser va ser llavors que la Junta es va adonar de la vàlua de l’artista i d’aquestes obres i va proposar un contracte a l’escultor: Campeny les cedia per una pensió anual de 450 duros i es comprometia a treballar cada any una escultura en guix que, si era de bon grat dels comissaris, passaria al marbre sense cost afegit. Va anar complint l’acord, si bé no sempre amb puntualitat. El 1833, com ja hem analitzat, es va decidir que l’any següent, en lloc d’una obra de guix, passés la Lucrècia al marbre. Un cop acabada, la seva salut se’n va ressentir tant que la Junta va decidir dispensar-lo de l’entrega de l’obra anual a canvi de dos grups: Almogàver matant un cavaller francès i Centaure, Nessos i Deianira. Malgrat les referències a relleus de l’antiguitat i, en concret, a gravats del llibre Bassorilievi antichi della Gre cia, l’Almogàver es considera la seva primera obra romàntica. De fet, cap al 1835 hi va haver un canvi en el gust artístic, de la mateixa manera que es van viure canvis polítics i socials importants. L’art neoclàssic s’havia desenvolupat lligat a un món ja desaparegut i es notava la necessitat d’introduir noves idees. A més, una consciència nacionalista incipient girava la vista cap a l’edat mitjana, bressol de les nacions modernes i, a Catalunya, període d’esplendor i de domini polític i econòmic. Damià Campeny sempre va ser un escultor neoclàssic, però, havent viscut fins al 1855, no va poder defugir de prendre part, ni que fos d’esquitllada, dels nous corrents estètics. El tema històric del seu guix, un capítol de la guerra entre Pere II, que comptava amb el suport de les tropes almogàvers, i els francesos, mallorquins i genovesos forma part de la història medieval de Catalunya39 i el

08/10/2026 15:03:13

152 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

veurem recollit més d’un cop a la pintura de la Renaixença. Malgrat que ja havia complert el que havia acordat amb la Junta, l’any 1837 Campeny va esculpir l’Aquil·les arren cant-se la sageta, que fàcilment ens recorda el Gàlata mo ribund dels Museus Capitolins. El tema d’Aquil·les va ser un dels més populars de l’escultura acadèmica. N’és un exemple l’Aquil·les ferit que Filippo Albacini va treballar el 1823 per comissió del duc de Devonshire. L’any 1846, la Junta es va veure obligada a rescindir el contracte, ja que no li podia seguir pagant la pensió. Va haver d’acceptar les condicions que posava Campeny: cobrar una indemnització, que se li restituïssin les obres i que se li paguessin les despeses originades per tornar-les a col·locar a les caixes, així com el que havia gastat per les que tenia començades. Hem vist que, durant les dècades de 1830 i 1840, Antoni Solà va gaudir d’un ampli reconeixement entre els seus contemporanis. A poc a poc, però, va anar perdent autoritat i influència com a artista i com a director de pensionats, càrrec del qual va ser rellevat el 1856. Els nous directors i censors de l’Accademia di San Luca eren, en aquell moment, exdeixebles seus: l’art, el gust, la societat i els comitents havien canviat. Solà morí oblidat el 10 de juny de 1861. També Damià Campeny passà els últims anys de la seva vida malalt i reclòs a Sant Gervasi, on va morir el 7 de juliol de 1855. Uns anys abans, el 1840, la Junta li havia ofert la plaça de Francesc Rodríguez, però Campeny tenia ja seixanta-nou anys i la refusà. L’oferta havia arribat tard, calia deixar el camp obert a les noves generacions.

Anna Riera Mora

Notes i referències [1]

[2]

[3]

[4]

[5]

Un estil que mereix més estudis i més aprofundits Podem afirmar que va existir una escola neoclàssica a Catalunya, especialment important en els camps escultòric i arquitectònic, resultat d’una necessitat de canvi en el gust estètic i reflex de la nova societat. És cert que la situació de desestabilitat política i dificultats econòmiques de Catalunya no va propiciar encàrrecs de gaire importància, encara que creiem que un estudi més aprofundit de l’art de les primeres dècades del segle xix podria aportar dades noves per puntualitzar millor aquesta afirmació. Una escola neoclàssica que té el punt d’irradiació a l’Escola Gratuïta de Dibuix i que s’alimenta de tot el que els pensionats porten de Roma: obres, gravats, dibuixos i una bona base apresa a les aules de la Scuola del Nudo. Un estil que comença amb Francesc Bover i Manuel Vilar i que troba el seu zenit amb Campeny i Solà, els quals, a Barcelona el primer i a Roma el segon com a director de pensionats, formaren la segona generació d’escultors neoclàssics que aviat es decantarien cap al Romanticisme. Però aquesta és una altra història.

Catalan Historical Review-19.indb 152

[6]

[7]

[8]

Per entendre bé l’estètica del Neoclassicisme, és imprescindible l’obra següent: R. Assunto. La antigüedad como futuro. Estudio sobre la estética del Neoclasicismo euro peo. Machado Libros, Madrid 1990, col·l. «La Balsa de la Medusa». Institució rectora de l’activitat comercial i industrial catalana, creada a Barcelona el 1758. La Junta tenia jurisdicció damunt tot el Principat de Catalunya i s’esmerçà principalment en la millora de la indústria tèxtil; reclamà de l’Estat una política proteccionista per a les manufactures catalanes, donà reglaments de fabricació i de gremis i encoratjà la investigació de mètodes de manufactura, conreu, etc., amb premis i borses d’estudi. La documentació de la Junta de Comerç, i per tant tota la relacionada amb l’Escola Gratuïta de Dibuix, es conserva a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona. L’Academia de San Fernando de Madrid es va establir el 1752 per Reial Decret. Seguint el seu exemple, el 1759 va obrir les portes l’Escuela de Tres Nobles Artes de Sevilla i el 1768 l’Academia de Bellas Artes de San Carlos de Valencia. Per conèixer més sobre Salvador Gurri: M. Fernández Banqué. Salvador Gurri i Coromines (1749-1819), un escultor d’entre segles. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona, Barcelona 2004; M. Fernández Banqué. «Noves atribucions de l’escultor Salvador Gurri i Coromines (1749-1819) a l’edifici de la Llotja de Barcelona». Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, núm. 18 (2004), p. 127-138; M. Fernández Banqué. «L’escultor Salvador Gurri i Coromines (17491819)». Revista de Catalunya, núm. 206 (2005), p. 31-57; E. Asturiol Castelló. «Aportacions documentals sobre els orígens, anys de joventut i formació de Salvador Gurri, un escultor acadèmic». Ausa, núm. 154 (2004), p. 495-520. Ll. Rodríguez. «Salvador Gurri i Coromines, primer mestre d’escultura de l’Escola Gratuïta de Dibuix». A: Actes del XI Congrés d’Història de Barcelona. Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 2009. Per resseguir amb detall el pas d’aquests escultors per l’Escola Gratuïta de Dibuix i els seus anys de formació a Roma, vegeu: A. Riera Mora. La formació dels escultors catalans: l’ensenyament de l’Escola Gratuïta de Dibuix i els pensionats a Madrid i Roma (1775-1815). Tesi doctoral inèdita. Barcelona 1994. Per saber quins pensionats vivien a Roma és molt útil consultar els diaris de l’època. Giuseppe Antonio Guattani en fa una llista molt exhaustiva; vegeu G. A. Guattani. Memorie enciclopediche romane sulle belle arti, anti chità. Tom IV, Salomoni, Roma s. d. [1809], p. 145-151. Cita Damià Campeny [autor d’una Diana i d’un Hime neu] i Antoni Solà [autor d’una estàtua de Psique i de retrats]. L’any 1810 es publica l’Almanach aus Rom fur Kunstler und freunde der Bildenden Kunst que també recull els noms de Damià Campeny, Antoni Solà, Ramon

08/10/2026 15:03:13

L’escultura neoclàssica catalana

[9]

[10] [11]

[12] [13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19] [20]

[21]

[22]

Barba i José Álvarez entre els escultors que demoren a Roma. A l’època es convocaven «pensions» a Roma, París o Madrid, de manera que als guanyadors se’ls anomenava «pensionats». Seria l’equivalent als actuals termes «borsa d’estudi» i «borsistes o becaris». Nosaltres seguirem utilitzant els termes propis de l’època. Baix relleu desaparegut del qual només tenim constància documental. Els papers sobre els temes del premis generals i de les pensions a Roma, així com els discursos que es feien en les cerimònies de distribució, són documents molt importants per analitzar el gust artístic d’una època. En el nostre cas, són temes de mitologia grega que s’adiuen als valors estètics i moralitzants del Neoclassicisme. Aquest nombre s’havia reduït a la meitat el 1812 Tots dos van col·laborar en la decoració de la Casa Llotja de Barcelona: Francesc Bover és l’autor de l’Àsia i l’Euro pa i Manuel Vilar de l’Àfrica i l’Amèrica que es troben al pati principal. El tema que es va donar als concursants va ser: «A Enees impacient per tornar a combatre amb els grecs, se li presenta Creusa i ensenyant-li el petit Juno, li prega de triar defensar la pròpia casa en lloc d’exposar-se al perill de la mort. Eneida de Virgili, llibre 2.» Per la prova ràpida es va triar «Júpiter envia Mercuri a portar Príam invisible a la tenda d’Aquil·les.» Per comprendre el paper artístic de la ciutat de Roma a finals del segle xviii i al llarg del xix, consulteu: Maestà di Roma. Da Napoleone all’unità d’Italia. Electa, Roma 2003. 2 v. J. Arrau i Barba. «Necrología de D. Damián Campeny y Estrany» (1857). A: Real Academia de Ciencias y Artes, año académico de 1910 a 1911. Barcelona 1911. Domenico Conti Bazzani (1740-1815) va ser un pintor i mercader d’art de Màntua. El 1770 es va instal·lar a Roma i va obrir un taller en el qual sabem del cert que hi van treballar Vincenzo Camuccini i Pietro Benvenuti. El paper cultural de Nicolas de Azara mentre va ser ambaixador a Roma està ben estudiat a J. Jordán de Urríes. «La embajada de José Nicolás de Azara y la difusión del gusto neoclásico». A: Roma y España; un crisol de la cultura europea en la Edad Moderna. Vol. II. Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior, Madrid 2008, p. 951-974. Carta manuscrita de Damià Campeny conservada al Centre de Documentació i Recerca del Museu Frederic Marès. Parlem de dos relleus perquè són els únics conservats, encara que per la documentació sabem que va enviar-ne un de tercer que representava El poble d’Israel socorregut al desert per Moisès, còpia d’una obra de Miquel Àngel. Es recorre a les obres de Plini, Tit Livi, Plutarc i Valeri Màxim per als episodis històrics. Els temes mitològics s’extreuen principalment de la Ilíada, l’Odissea, l’Eneida i les Metamosfosis d’Ovidi. Cal remarcar que aquest és l’únic dels seus relleus fet en marbre enviats des de Roma.

Catalan Historical Review-19.indb 153

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 153

[23] [24]

[25]

[26]

[27] [28]

[29]

[30]

[31] [32]

[33]

[34]

[35]

[36]

Decoren actualment un saló de la Cambra de Comerç de Barcelona, a la Casa Llotja. Vegeu J. Jordán de Urríes. «La galería de estatuas de la Casa del Labrador en Aranjuez: Antonio Canova y los escultores españoles pensionados en Roma». Archivo Es pañol de Arte, tom 68, núm. 269 (1995); A. Riera Mora. La formació dels escultors…, op. cit., p. 739-749. Per una descripció detallada de l’obra i una anàlisi de les possibles influències, vegeu A. Riera Mora. Reflexos. L’obra de Damià Campeny. Museu de Mataró, Mataró 2019. Al Museu Victor Balaguer de Vilanova i la Geltrú s’exposa un guix de Lucrècia, còpia feta per Amatori Orlandi el 1885 a partir d’un encàrrec explícit de Víctor Balaguer, qui valorava molt l’art de Campeny. M. Rosich. «La Lucrècia de Campeny o la fortalesa de l’heroïna». A: La imatge de l’heroi a l’escultura catalana (1800-1850). Gracmon, Barcelona 2013, p. 94-97. G. A. Guattani. Memorie enciclopediche…, op. cit., tom I, 1806, p. 44-50. Per resseguir-ne la història i tenir-ne una descripció detallada, consulteu A. Riera Mora. «Ni arcs, ni templets, ni obeliscs ni runes… L’originalitat del triomf de taula de Damià Campeny». Quaderns del Museu Frederic Ma rès, núm. 3, La taula de l’ambaixador. El triomf de taula de Damià Campeny (1999), p. 67-92. Actualment, el centre de taula es pot admirar a la Galleria Nazionale di Parma. Sabem que va tenir tres estudis: un a la Piazza dei Maroniti ( a prop de Piazza Barberini) un altre a Via della Frezza i l’últim a Via dei Pontefici (aquests dos, a prop del Mausoleu d’August). Ambdues obres són propietat del Museu del Prado. La primera, en un estat de conservació molt dolent per haver estat anys decorant un jardí, actualment en dipòsit al Museu San Telmo a Sant Sebastià. La segona en dipòsit al Museu de Belles Arts d’Astúries, a Oviedo. Vegeu L. Azcue Brea. «Solà al Museu del Prado». Quaderns del Museu Frederic Marès, núm. 18 (2009), p. 205-227. Segons Diario de Barcelona, 14 de gener de 1820, p. 107 i 108. El regne de Westfàlia, creat per Napoleó i de curta durada (1807-1813) va ser governat pel seu germà Jeroni. Va tenir tres fills amb Caterina de Württemberg: Jeroni Napoleó Caes, Matilde i Napoleó Josep Carles Pau. Vegeu-ne la llista detallada a: A. Riera Mora. La bellesa ideal. Antoni Solà (1780-1861). Escultor a Roma. Museu Marès, Barcelona 2009. Van publicar-se molts articles lloant l’obra a: Il Tiberino (2 d’agost de 1834), L’Ape Italiana (1835), El Artista (1835), el Giornale Arcadico (1838) i La Pallade (1839). Va rebre crítiques negatives de J. Caveda, Memorias para la historia de la Real Academia de San Fernando…, Imprenta de M. Tello, Madrid 1867, p. 52. Espronceda i Zorrilla li dedicaren versos satírics. Segurament, els lligams entre Solà i Thorvaldsen van ser més estrets que amb Canova. No només perquè el vene-

08/10/2026 15:03:14

154 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[37]

cià morí el 1823, sinó també per afinats estètiques. Thorvaldsen va proposar Solà per al títol d’acadèmic de mèrit de San Luca i tots dos van col·laborar en la decoració del Palau Torlonia, pel qual Antoni Solà esculpí una Minerva i una Ceres (actualment a la Galleria Nazionale di Arte Moderna, Roma). Vegeu A. Riera Mora. «El celo de Antoni Solá en los asuntos de la Academia de San Luca de Roma: ideario es-

Anna Riera Mora

[38]

[39]

tético de un escultor catalán». A: Actas del XIV Congreso Nacional de Historia del Arte. Vol. I. Diputación de Málaga. Màlaga 2003, p. 450- 489. Aquest és el tema debatut a A. Riera Mora. «Damià Campeny i Antoni Solà: dues vides, dos camins». A: XI Congres d’Història de Barcelona: la ciutat en xarxa. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Barcelona 2009. Episodi tret de R. Cervera, Historia de Cataluña, 1616.

Nota biogràfica Anna Riera Mora és doctora en història de l’art per la Universitat de Barcelona. Ha cursat estudis sobre museografia i el màster «Economia i Gestió de Béns Culturals» a la Universitat di Tor Vergata, Roma. Està especialitzada en escultura neoclàssica, tema sobre el qual ha presentat ponències a diversos congressos i ha escrit nombrosos articles. Va ser comissària i autora dels catàlegs de les exposicions «La taula de l’ambaixador. El triomf de taula de Damià Campeny» (Museu Marès, Barcelona, 1999 ‒ Galleria Nazionale di Parma 2000), «La bellesa ideal. Antoni Solà (1780-1861). Escultor a Roma» (Museu Marès, Barcelona, 2009) i «Reflexos. L’obra de Damià Campeny» (Museu de Mataró, 2019). Actualment viu a Londres, on treballa al Centre de Llengües, Cultures i Comunicació de l’Imperial College London, on acaba d’organitzar una exposició sobre «The role of Enginnering in Timrs of War: Air-rais shelters in Barcelona» (CLCC, Imperial College London, 2025).

Catalan Historical Review-19.indb 154

08/10/2026 15:03:14

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 155-171 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.237 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Una revolució industrial particular: bancs i ferrocarrils a la Catalunya del segle xix Carles Sudrià *

Centre d’Estudis «Jordi Nadal» Universitat de Barcelona Rebut 10 gener 2025 · Acceptat 20 febrer 2025

Resum La construcció d’una xarxa ferroviària i la modernització del sistema financer són fites bàsiques de qualsevol procés d’industrialització. També ho foren a la Catalunya del segle xix, bé que amb certes peculiaritats. La més significativa fou que en ambdós sectors l’empenta emprenedora —els recursos, els homes— va sorgir de Catalunya mateix; i catalans foren els empresaris i els treballadors que la van protagonitzar. A començament del segle xx, però, el control dels dos sectors —els ferrocarrils i la banca— havia passat a mans foranes. Una debilitat que havia de perdurar fins avui. Paraules clau: industrialització, ferrocarrils, sistema financer, Catalunya, modernització.

Proemi L’objectiu d’aquest article és presentar al públic interessat una aproximació al paper que van jugar dos processos de la màxima rellevància dins el marc de la industrialització catalana del segle xix: la construcció dels ferrocarrils i la formació d’un sistema financer modern. Com tindrem ocasió de veure, les característiques peculiars que van donar-se en aquests processos són les que al seu torn van conferir a la industrialització de Catalunya un caràcter propi i diferenciat.1 El treball s’estructura en sis apartats. Després d’aquestes paraules de presentació, el segon i tercer apartats estan dedicats a l’estudi específic del desenvolupament del nou sistema financer i de la xarxa ferroviària, mentre que el quart se centra en l’anàlisi del gran creixement de la dècada 18561866 i a la crisi general d’aquest darrer any. La cinquena secció estudia l’evolució dels sectors ferroviari i bancari en el darrer quart del segle xix. Finalment, tanquen l’article, a tall de cloenda, unes reflexions sobre el paper dels dos sectors en la primera fase de la industrialització catalana.

La formació d’un nou sistema financer La funció essencial de l’activitat financera dins d’una economia és facilitar la connexió entre estalviadors i inver* Adreça de contacte: Centre d’Estudis ‘Jordi Nadal’; Universitat de Barcelona, Facultat d’Economia i Empresa, Av. Diagonal, 690 4rt 08034 Barcelona. E.mail: sudria@ateneu.ub.edu

Catalan Historical Review-19.indb 155

sors, i, per això mateix, és una peça fonamental de l’engranatge que impulsa el creixement econòmic. Les relacions entre desenvolupament financer i industrialització compten amb una llarga tradició d’estudis per part tant d’historiadors econòmics com d’experts en desenvolupament.2 El sistema financer pot tenir efectes positius sobre el creixement per tres vies: reduint els riscos i costos que tot inversor ha d’assumir; facilitant la difusió d’innovacions gràcies a la informació prèviament acumulada, i, finalment, oferint mitjans per a facilitar els intercanvis (bitllets, comptes corrents, transferències, etc.) Queda clar que el funcionament més o menys correcte d’un sistema financer i l’adequació de la seva estructura a les necessitats de la societat pot influir de forma decisiva en l’evolució econòmica. No ens ha d’estranyar, doncs, que, en el cas català, com en tants d’altres, hi hagi una estreta relació entre l’expansió econòmica i industrial i el desenvolupament d’un sistema financer modern. El sistema financer català abans del Banc de Barcelona: el predomini del mercat informal El mercat financer català anterior a 1840 funcionava essencialment sobre la base de les relacions personals de caràcter informal entre els interessats. No hi havia entitats bancàries com a tals. A la segona meitat del segle xviii, el desenvolupament mercantil va posar de manifest la conveniència de disposar d’un sistema més articulat. Aquesta constatació va dur un grup de comerciants barcelonins a sol·licitar el 1777 el necessari permís per instal·lar a Barcelona un «banco de cambios». La nova entitat es proposava

08/10/2026 15:03:14

156 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

fer girs, acceptar dipòsits, descomptar lletres i fer totes les operacions de banca ordinàries. El procés d’aprovació topà amb l’aferrissada oposició d’altres grups de comerciants, que denunciaven el nou projecte per monopolista. Després de setmanes d’estira-i-arronses, la proposta es va retirar i el sector financer va continuar actuant de la manera tradicional.3 Aquesta situació d’un relatiu endarreriment bancari no va canviar gaire en el primer terç del segle xix. L’extrema inestabilitat política explica en bona part que l’avenç cap a sistemes més moderns de finançament fos tan tímid. Tanmateix, les xifres disponibles suggereixen un increment molt notable del volum de crèdit concedit, encara que no sembla que hi hagués un avenç decisiu cap a un mercat financer plenament articulat. Els indicis disponibles pel que fa a la indústria assenyalen la persistència de les relacions personals com a origen del crèdit a les empreses, quan aquest era necessari. Havien canviat els instruments, però no l’àmbit ni els mecanismes de la intermediació financera. L’endeutament cada cop més gran de l’Estat i la corresponent proliferació de títols de deute públic van impulsar l’aparició de centres específics per a la seva compra-venda: les borses. No coneixem bé la gènesi d’aquest procés per al cas de Barcelona. Segurament, les compres i vendes de títols van anar adquirint especificitat dins les transaccions de tota mena que es feien a la Llotja fins a configurar un temps i un espai propis. El que sí que sabem, en tot cas, és que el 1826 el fenomen era prou important per impulsar el Govern a mirar de regular-lo. A Barcelona va haver-hi una forta oposició a l’«oficialització» de la borsa, especialment per part de la Junta de Comerç. El Govern va decidir, d’antuvi, limitar la regulació a la Borsa de Madrid, que va ser reconeguda oficialment el setembre de 1831.4 El Banc de Barcelona i els inicis de la modernització financera5 La idea de crear un banc emissor de moneda semblant als que existien a d’altres països i també a Madrid va sorgir a l’inici de la dècada de 1840. L’octubre de 1842, el jove banquer Manuel Girona (25 anys) va presentar una primera instància al Govern, però la iniciativa es va haver de paralitzar com a conseqüència de la inestabilitat política. Es trigà gairebé dos anys a reprendre els tràmits. El primer de maig de 1844, un reial decret aprovava la creació del Banc de Barcelona i els seus estatuts. Les operacions es van iniciar el primer de setembre del mateix any. El banc es presentava com a entitat dedicada a la provisió de crèdit a curt termini, mitjançant el descompte de lletres i pagarés i el crèdit sobre mercaderies. Acceptava dipòsits i comptes corrents i emetia bitllets. Es tractava, doncs, d’un banc emissor modern, com el Banco Español de San Fernando, de Madrid,6 o el Banc d’Anglaterra, amb la particularitat que les seves activitats anirien adreçades al comerç i a la indústria privats i no al finançament públic. El capital nominal va ser de cinc milions de pessetes, però només se’n va desembossar un vint-i-cinc per cent. En opinió de Girona, la resta era una reserva en mans dels

Catalan Historical Review-19.indb 156

Carles Sudrià

accionistes que estaven obligats a aportar-la en cas de necessitat en un termini de quinze dies. L’emissió de bitllets podia assolir un màxim del doble del capital nominal i l’encaix —‌és a dir, el metàl·lic en reserva— havia de situar-se com a mínim en un terç. Tant els bitllets com els comptes corrents serien reemborsables a la vista en metàl· lic a voluntat del tenidor. En la seva activitat creditícia, el banc podia descomptar lletres, pagarés i altres efectes amb la garantia de tres «firmes solvents» o de dues firmes si eren de la plaça de Barcelona i «de la major confiança». També s’admetien crèdits sobre béns i productes «segurs, mòbils i de fàcil venda». La presència del Banc de Barcelona va alterar profundament el panorama financer català. Cal destacar-ne dos elements fonamentals. En primer lloc, l’actuació del banc va obrir la porta a la generalització del pagaré com a mecanisme de crèdit. Va ser la possibilitat de redescomptar aquesta mena de documents al banc —‌mitjançant endós— el que va convertir aquest instrument en l’eix del crèdit comercial i industrial. La segona gran innovació van ser, naturalment, els bitllets. A més de fer augmentar la capacitat global de crèdit del sistema, l’emissió de bitllets flexibilitzava l’oferta monetària, que ja no estaria estrictament sotmesa a les fluctuacions de la balança de pagaments amb l’exterior. El banc va passar fins al 1856 per diverses fases. Una de primera, de ràpida expansió, va culminar el 1847 i la va seguir una segona fase de profunda recessió que va durar fins al 1852. La represa posterior es va caracteritzar per un creixement molt intens dels comptes corrents —‌no dels bitllets en circulació— que va facilitar un increment del crèdit concedit i del diner creat. L’episodi determinant de l’evolució del banc en aquests anys fou la crisi de 1848. Fins a aquell moment, el banc s’havia mostrat molt actiu en la concessió de crèdit als industrials i comerciants amb fórmules força flexibles, com el préstec amb garantia de mercaderies. Això no obstant, va invertir quantitats considerables en operacions especulatives relacionades amb el deute públic amb l’argument de la manca de demanda local de crèdit. Per finançar les seves operacions, el banc va incrementar ràpidament l’emissió de bitllets i la creació de diner. Aquesta conjuntura econòmica expansiva va començar a canviar a principis de 1847. Els problemes s’havien iniciat a França i Anglaterra i van estendre’s ràpidament per tot Europa. A Madrid, els bancs de San Fernando i d’Isabel II van veure com els tenidors de bitllets sol·licitaven el reembossament en metàl·lic. Van quedar, aviat, molt compromesos i van veure’s obligats a fusionar-se. A Madrid va haver-hi, de fet, circulació forçosa de bitllets durant una colla de mesos. El Banc de Barcelona va superar bé aquesta primera prova, però va veure’s afectat de ple per la crisi que va seguir l’onada revolucionària iniciada a París el febrer de 1848. El pànic va venir magnificat, a més, per problemes interns del propi banc. L’efecte va ser immediat. Tant els comptecorrentistes com els tenidors de bitllets van pre-

08/10/2026 15:03:14

Una revolució industrial particular: bancs i ferrocarrils a la Catalunya del segle xix

sentar-se al banc per obtenir diner en metàl·lic. En pocs dies els bitllets en circulació van passar de 7,5 milions de pessetes a poc més de 3,5 milions i els comptes corrents, de dos milions a 750.000 pessetes. El banc va poder superar la situació demanant als seus accionistes un desembossament addicional del 12,5 per cent (625.000 pessetes). L’efecte psicològic de la crisi va ser molt gran. El Govern espanyol, esverat, va dictar lleis extremament restrictives. Es va prohibir la constitució de nous bancs i fins i tot es va pensar a convertir els bancs de Barcelona i de Cadis en sucursals del Banco de San Fernando.7 Per al Banc de Barcelona, la crisi de 1848 va comportar un canvi radical en la seva forma de treballar. Va adoptar una estratègia molt més conservadora, tot exigint garanties molt estrictes tant per al descompte de lletres i pagarés com per als préstecs. Pel que fa al passiu, la crisi va significar una reducció immediata a la meitat del diner creat. La reducció en els bitllets en circulació va continuar fins a arribar el 1854 a un disset per cent dels que circulaven el 1847. Aquesta reducció va venir en part imposada per la restrictiva llei de 1849, però el banc hauria pogut compensar aquesta limitació augmentant el capital desembossat. Va fer tot el contrari, reduir-lo, i a més va mantenir un encaix molt superior al que exigien la llei i els estatuts. Els directius del banc atribuïen la situació a la manca de demanda de crèdit i no pas a una actitud gasiva de l’entitat, i el fet és que el tipus d’interès de la plaça es va mantenir baix, sense donar mostres de l’existència d’una demanda insatisfeta. La conjuntura va tornar a revertir-se els primers anys cinquanta i aquest cop sí que va ocasionar tensió en el mercat financer. El tipus d’interès va elevar-se del 5 al 6,5 per cent. La demanda de mitjans de pagament va augmentar fins a fer evident que l’oferta de diner del banc resultava del tot insuficient. Els agents actius van ser aquest cop els ferrocarrils. El 1850 es va constituir la companyia del Nord, que havia de construir la línia Barcelona-Granollers, i el 1852, les companyies de Barcelona-Saragossa i del Centre (Barcelona-Martorell). L’evolució financera d’aquests anys deixava clar que, si bé el sistema financer català tal com funcionava podia aportar recursos per a la formació del capital industrial, no podia finançar les grans operacions destinades a la construcció d’una xarxa ferroviària com la que necessitava el Principat. Era necessària una reforma que permetés mobilitzar tots els recursos disponibles, àdhuc els que una munió de petits estalviadors mantenien atresorats. Les lleis de 1856 El marc institucional d’actuació econòmica va tornar a canviar radicalment com a conseqüència de l’arribada al poder del partit progressista, dirigit per Espartero i O’Donnell, el juliol de 1854. Els elements fonamentals del canvi van ser la Llei de ferrocarrils (del 3 de juny de 1855) i les de bancs d’emissió i de societats de crèdit (ambdues del 28 de gener de 1856). Aquesta renovació legislativa va tenir conseqüències molt notables en el sistema financer català (taula 1). El 1856 també es van crear, a l’empara de

Catalan Historical Review-19.indb 157

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 157

la nova legislació, tres societats de crèdit: la Sociedad Catalana General de Crédito, el Crédito Mobiliario Barcelonés i la Unión Comercial. D’altra banda, el nou règim polític va autoritzar la fundació com a societats anònimes ordinàries sota la tutela del Ministeri de Foment de dues companyies de gir i banca: la Caja Barcelonesa de Descuentos y Préstamos (1855) i la Caja Catalana Industrial y Mercantil (1856). Els grups impulsors d’aquestes societats estaven integrats essencialment per comerciants de la plaça. Algunes vegades, les mateixes persones havien promogut col· lectivament altres companyies i, en tots els casos, estaven vinculades a activitats econòmiques no financeres. Les entitats sorgides del nou marc institucional van desenvolupar activitats molt diferenciades. El Banc de Barcelona i les dues caixes es dedicaven al préstec a curt termini i al descompte comercial. Val la pena destacar que les caixes tendien en major propensió al préstec sobre firmes, mentre que el Banc tendia amb més intensitat al préstec amb garantia de valors. No és gens sorprenent. Justament, la defensa de la creació de les caixes era la manca de suport del banc als industrials i petits comerciants que no tenien prou dimensió o solvència per tenir-hi la «firma» reconeguda.8 Un segon grup d’entitats —‌les societats de crèdit— tenien clarament una altra vocació. De fet, la legislació sota la qual actuaven havia estat dissenyada per aplegar recursos per a grans iniciatives empresarials, de les quals la construcció de ferrocarrils era l’exemple paradigmàtic. En el cas català, l’entitat que va complir més fidelment amb aquest objectiu va ser la Catalana General de Crèdit. La Catalana va ser, en aquests anys, una peça fonamental en l’engranatge de crèdit que va fer possible la construcció de la xarxa catalana de ferrocarrils. Ho va ser de forma directa, en invertir quantitats molt considerables en valors ferroviaris i fer-se càrrec de la construcció d’alguns trams, i de forma indirecta, amb la tasca de col· locació entre el públic d’accions i obligacions de ferrocarrils. L’abril de 1859, la Catalana tenia abocat al negoci ferroviari més del setanta per cent del crèdit concedit. Val a dir que l’entitat va intervenir també en altres negocis, tot i que amb menor intensitat i persistència.9 El Crèdit Mobiliari i la Unió Comercial, pel seu costat, constitueixen intents fallits de bancs de negocis diversificats. Ambdues entitats van impulsar projectes de gran volada que no van prosperar i les van dur a la ruïna. El 1859, l’inspector del Ministeri ja assenyalava, amb referència al Crèdit Mobiliari, que «la situación de esta sociedad es poco satisfactoria».10 El 1864, la junta general va destituir la directiva i va iniciar un procés d’aclariment de comptes que va conduir a l’aflorament de notables pèrdues. En aquest cas, la crisi de maig de 1866, de la qual parlarem després, va precipitar un final que es veia venir. El cas de la Unió Comercial tampoc no és exemplar. Les principals inversions d’aquesta societat, a banda dels préstecs, van anar dirigides a la promoció d’una companyia d’assegurances, La Garantía, a l’adquisició d’un pa-

08/10/2026 15:03:14

158 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

quet considerable d’accions del ferrocarril de Granollers a Girona i a la construcció del Canal de l’Albufera de València. El 1859, la inspecció d’Hisenda no atorgava cap valor a la inversió feta i afirmava sense embuts que «hoy puede asegurase que lo tiene [el capital] perdido casi por completo».11 La Unió Comercial va decidir efectivament liquidar a finals de 1859 enmig d’un notable escàndol.12 Fem atenció ara a les vies per les quals aquestes entitats bancàries van aconseguir el finançament necessari per a les seves inversions. Globalment considerat, el finançament va tenir tres orígens similars en magnitud: el capital propi de les entitats, la creació de diner i els comptes de clients. A les societats de crèdit predominaven els recursos propis (53 per cent a la Catalana, 61 per cent al Crèdit Mobiliari i 62 per cent a la Unió Comercial); a les entitats dedicades al descompte, en canvi, la creació de diner i els comptes corrents eren molt més importants. Com era d’esperar, el Banc de Barcelona obtenia més recursos, proporcionalment, de l’emissió de bitllets, i les caixes, més dels comptes corrents. Hem de tenir present, però, un element addicional que va caracteritzar aquest sistema financer durant la dècada en què va estar vigent. La majoria de les entitats esmentades i també algunes de caràcter comanditari van emetre valors al portador i a curt termini que van ser utilitzats pel públic com a paper moneda. L’emissió de bitllets estava legalment restringida al Banc de Barcelona, al qual la normativa bancària va atorgar el monopoli per a tota la província. Però el fet és que, amb denominacions diverses per burlar la llei (obligacions al portador, talons registrats, ordres de pagament), aquests actius monetaris van jugar un paper molt rellevant en l’expansió financera de la dècada. Naturalment, el Banc de Barcelona va protestar iradament per aquesta competència il·legal, però el Govern va decidir ignorar les protestes sense intervenir-hi.13 En els primers anys 1860, un cop superades les dificultats del període 1857-1859, van sorgir noves iniciatives en l’àmbit financer, la incidència de les quals en l’economia financera abans de 1866 va ser, però, molt limitada. Així, van aparèixer tres noves societats de crèdit i dos bancs d’emissió. El Crédito y Fomento de Barcelona, El Comercio i el Crédito Mercantil. El primer era una antiga societat comanditària dedicada a la promoció immobiliària que va pensar que amb l’estatut de societat de crèdit podria superar els seus problemes de manca de finançament. La crisi de 1866 la va abocar a una situació insostenible i va liquidar a finals de 1868. El Comercio va ser impulsat pel financer més poderós de la ciutat, Manuel Girona —‌director del Banc de Barcelona—, i el seu grup, però va durar només uns mesos. Va ser autoritzat a actuar el febrer de 1865 i a finals de 1866 va sol·licitar la liquidació, que va ser acceptada pel Govern. El Crèdit Mercantil, creat el 1864, va començar amb altres pretensions. Estretament lligat a Antonio López, el futur marquès de Comillas, i participat per altres indianos (enriquits a Cuba) ben coneguts, es va dedicar en aquests primers anys al descompte comercial, al finançament ferroviari i a l’especu-

Catalan Historical Review-19.indb 158

Carles Sudrià

lació immobiliària. Els bancs de Reus i de Tarragona, per la seva banda, van crear-se a iniciativa de banquers i comerciants locals que pensaven que un banc autoritzat a emetre bitllets podria millorar les disponibilitats de crèdit. La seva activitat en els anys que van des de la seva fundació fins al 1866 va ser molt modesta.14 Naturalment, les societats anònimes que acabem d’esmentar no eren les úniques empreses que es dedicaven a les activitats bancàries. Hi havia, almenys, tres tipus més d’entitats: les caixes mútues, les societats hipotecàries i les cases de banca particulars.15 Les caixes mútues eren societats de caràcter comanditari en les quals la consideració de soci conferia el dret a presentar a descompte lletres o pagarés avalats per la firma pròpia. En general, el soci participava amb un capital nominal que era com a màxim una fracció —‌sovint el cinquanta per cent— del seu patrimoni. Per finançar-se, la mútua acceptava comptes corrents i emetia obligacions a curt termini que circulaven per la plaça com a moneda.16 Algunes d’aquestes entitats van arribar a tenir unes dimensions considerables. La més destacada fou el Crédito Mutuo Fabril y Mercantil, creat el 1862 i denominat popularment «Caixa Vilumara».17 El darrer tipus d’entitat bancària a considerar el constituïen els que podem anomenar banquers particulars. Aquí caldria incloure cases de banca en forma de societats col·lectives o comanditàries i banquers que exercien a títol personal. En aquest àmbit hi hauria des de societats familiars (com Vidal Quadras Hermanos o Girona Hermanos, Clavé y Cía.) fins a banquers particulars com Evarist Arnús (1820-1890) o Josep Gil i Serra (1815-1877). Malauradament, la informació disponible sobre aquestes cases de banca és gairebé inexistent. En general, sembla que la seva dedicació principal era la compra-venda de lletres i pagarés i la gestió de valors mobiliaris a borsa, més que no pas el proveïment de crèdit. Compraven i venien lletres i pagarés, que sovint redescomptaven a les societats bancàries, i actuaven a borsa per compte de clients. En alguns casos, com el dels Girona, un notable patrimoni propi els permetia actuar com una mena de societat d’inversió i de col·locació d’emissions. En conjunt, no hi ha dubte que la transformació del sistema financer a la dècada 1856-1866 va ser espectacular. L’expansió econòmica anterior s’havia fet amb l’únic suport financer del Banc de Barcelona i dels banquers particulars. La necessitat de nous intermediaris al mercat financer va quedar palesa pel nivell d’activitat que molt aviat van aconseguir les entitats creades a l’empara de la legislació progressista. L’expansió del sector financer va ser sens dubte molt considerable, però això no vol dir que arribés a jugar el paper que li corresponia dins l’economia catalana. Els historiadors de la banca han establert algunes relacions per mirar d’estimar el grau de desenvolupament relatiu del sector financer. La més significativa és la que compara els actius bancaris totals amb la renda nacional. Hom pot observar que la situació catalana era, després de la gran expansió, millor que la d’Espanya en el seu con-

08/10/2026 15:03:14

Una revolució industrial particular: bancs i ferrocarrils a la Catalunya del segle xix

junt. En canvi, si la comparació la fem amb altres països, el càlcul resulta molt menys optimista. Segons Cameron i Goldsmith, cap al 1860, la relació entre actius bancaris i renda nacional era de 57 a la Gran Bretanya, 80 a Escòcia, 56 a Suïssa, 40 a Alemanya, 31 a Bèlgica, i 11,6 o 19 a França.18 Només en aquest darrer cas, doncs, hom pot parlar d’una estructura financera comparable, i és ben sabut que el desenvolupament bancari francès va ser molt precari. Tot i que es tracta d’aproximacions molt discutibles, ja que, entre d’altres coses, no tenen en compte el paper de les entitats que no eren societats anònimes, hom pot deduir que ni en aquests moments d’eufòria va haver-hi una relació adequada entre l’estructura financera i el nivell de desenvolupament econòmic de Catalunya. La part de l’estalvi i la inversió que passava per les entitats bancàries era molt menor del que hauria correspost al nivell de producció del Principat. Com hem assenyalat en iniciar aquest capítol, les funcions del sector financer són essencials per a assegurar un creixement intens i equilibrat d’una economia. Tot sembla indicar que, en aquesta primera fase de la industrialització, Catalunya no va poder comptar amb el nivell de serveis financers que, segurament, necessitava. En tot cas, i al marge de les mancances que acabem d’esmentar, del que no hi ha dubte és que el sector financer català va experimentar en aquest període una autèntica revolució, un canvi radical que, com és natural, havia d’afectar la dinàmica de l’economia en el seu conjunt i és indestriable de l’expansió industrial d’aquests anys.

El ferrocarril a Catalunya: iniciativa pròpia i fracàs financer19 El ferrocarril és un dels símbols de la revolució industrial, potser el més reconegut. No fou només un giny amb èxit i una millora en el mode de transport. Va significar un canvi fonamental en la manera en què l’home es veia a si mateix en relació amb la naturalesa i en la interacció que hi mantenia. Eric Hobsbawm ho explica amb una agudesa especial: En tots el sentits, [el ferrocarril] fou una transformació revolucionària, més revolucionària —‌a la seva manera— que el sorgiment de la indústria cotonera, perquè representava una fase de la industrialització molt més avançada que afectava la vida del ciutadà comú més enllà de les petites àrees que acollien la nova indústria. El ferrocarril arribava a algunes de les regions més remotes de les zones rurals i als centres de les ciutats més grans… Transformà la velocitat del moviment —‌de fet, de la vida humana—, que passà de mesurar-se en fraccions de quilòmetre per hora a fer-ho en desenes de quilòmetres per hora. Va mostrar les possibilitats del progrés tecnològic com res no ho havia fet fins llavors, perquè fou alhora més avançada que altres activitats tecnològiques i omnipresent… L’organització i els mètodes de gestió que emprava no tenien precedent. Sem-

Catalan Historical Review-19.indb 159

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 159

blava estar diverses generacions més endavant que la resta de l’economia i, de fet, «ferrocarril» va esdevenir sinònim d’ultramodernitat en els anys 1840 com «atòmic» ho va ser després de la Segona Guerra Mundial.20 El primer ferrocarril a vapor, la línia Darlington-Stockton, al nord d’Anglaterra, va entrar en funcionament el 1825. Era un ferrocarril essencialment miner que va seguir utilitzant la tracció a sang per al servei de passatgers fins al 1833. Mesos abans —‌el 15 de setembre de 1830— s’havia inaugurat la línia Manchester-Liverpool, considerada el punt de partida de la rapidíssima expansió d’aquesta innovació per tot el món. Des del punt de vista econòmic, l’activitat de transport ferroviari es caracteritza per ser molt intensiva en capital, per mostrar fortes indivisibilitats i economies d’escala i per la incertesa en la previsió d’ingressos. La primera d’aquestes característiques implica que dins els costos totals és molt més gran la part corresponent a l’amortització de la construcció i del material mòbil que no pas la que prové del consum corrent de primeres matèries i dels salaris. En conseqüència, la inversió prèvia és molt important en relació amb els ingressos a obtenir. Això comporta la necessitat de recórrer a un gran nombre d’inversors per aconseguir el capital necessari. A més, la indivisibilitat implica que cal fer tota la inversió abans d’obtenir els resultats econòmics previstos. L’obertura de trams parcials o intermedis no aporta ingressos proporcionals a la inversió realitzada. Les economies d’escala deriven del fet que la connexió entre línies i l’existència d’una xarxa àmplia pot fer augmentar el rendiment per quilòmetre. Finalment, cal tenir present que el càlcul previ dels ingressos d’un nou ferrocarril és extraordinàriament difícil. Hom ha de tenir en compte no només el tràfic que ja es porta a terme per altres mitjans, sinó també el nou tràfic que la major comoditat i economia del ferrocarril pugui aportar. En definitiva, el ferrocarril era un negoci que exigia un muntant molt elevat d’inversió prèvia en capital fix i que presentava una incertesa elevada pel que fa a la seva rendibilitat. En aquestes circumstàncies hom pot preguntar-se com és que les empreses ferroviàries van trobar a tot el món una gran acollida per part dels inversors. Hem de tenir en compte, per entendre-ho, que el ferrocarril va ser una de les grans revolucions tècniques i econòmiques del segle passat. Venia a substituir les carretes i les diligències, un sistema de transport extremament lent i car, i que, en països com Espanya, depenia d’una xarxa de carreteres i camins escassa i en mal estat i d’una orografia especialment adversa. És fàcil de comprendre que els contemporanis associessin la manifesta millora social que el ferrocarril significava amb la seva rendibilitat, i que les previsions optimistes dels promotors fossin fàcilment acceptades per tota mena d’inversors. La raó per la qual, finalment, moltes companyies ferroviàries van resultar ben poc rendibles no va ser pas que el nou sistema de transport no signifiqués una millora notabilíssima en les comunicacions i en el benestar general, sinó que en molts

08/10/2026 15:03:14

160 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

casos el desenvolupament econòmic del país no va proporcionar prou demanda de transport per compensar les grans inversions fetes. La incorporació d’Espanya al nou sistema de transport fou tardana i dèbil. Com es pot veure a la taula 3, la gran majoria dels països europeus duien més de quinze anys d’avançada a Catalunya, i encara cal recordar que després de la del Mataró-Barcelona, no va haver-hi cap nova incorporació a la xarxa fins a l’obertura dels primers trams de les línies de Granollers i Martorell, que va tenir lloc el 1854, sis anys més tard. El 1860, a Catalunya, cap de les línies en construcció no havia arribat als límits del Principat i en total feien només 350 km. Aquest retard en l’adopció de la novetat ferroviària no va superar-se els anys següents malgrat els esforços que s’hi van esmerçar. A finals del segle xix, quan la xarxa bàsica estava ja completada a la majoria de països i també a Espanya i Catalunya, el ferrocarril espanyol comptava amb poc més de 10.000 km. de línies, i el català, amb 1.100 km. Això significava que Catalunya, i també Espanya, se situaven, juntament amb Itàlia, en un segon grup pel que fa a la dotació d’infraestructura ferroviària, mesurada en termes de quilòmetres de xarxa per 10.000 habitants o per quilòmetre quadrat. Construcció i finançament de les principals línies Pel que fa a Catalunya, la construcció de la xarxa ferroviària va tenir diverses peculiaritats. La primera i més significativa és que la xarxa catalana es va construir a iniciativa d’emprenedors catalans i va ser finançada essencialment per capitals autòctons. El finançament de les xarxes ferroviàries va ser el primer objecte dels moviments internacionals de capital característics del capitalisme emergent, amb la Gran Bretanya i França com a principals proveïdors de fons. En el cas espanyol, va ser justament la voluntat de facilitar l’entrada de capital estranger per a la construcció dels ferrocarrils el que va donar lloc a una legislació específica aprovada els anys del bienni progressista i conformada per la Llei de ferrocarrils de 1855 i la Llei de societats de crèdit, del gener de 1856. A l’empara d’aquesta legislació es van crear les dues grans companyies ferroviàries espanyoles de capital francès: la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España (Norte) i la Compañía de los Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante (MZA). La primera, impulsada pels financers parisencs Émile i Isaac Pereire, i la segona per la casa Rothschild, també de París.21 A Catalunya, les coses van anar altrament des del primer moment. Aquí, els primers projectes van estar relacionats amb l’explotació de la conca carbonífera de Sant Joan de les Abadesses i la possible comercialització del mineral via Roses, però ni les dificultats orogràfiques ni la qualitat del mineral ho feien realista. El primer projecte que arribaria a bon port seria el proposat per Miquel Biada, indiano mataroní, i Josep M. Roca, comerciant català resident a Londres. Aquest darrer fou l’autèntic factòtum del projecte, en el qual va interessar capitalistes i tècnics

Catalan Historical Review-19.indb 160

Carles Sudrià

britànics. La constitució de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Mataró va tenir lloc el 1845 i la línia es va inaugurar l’octubre de 1848. Els bons resultats que va obtenir aquesta empresa van impulsar noves iniciatives, però no es van concretar fins que va quedar superada la forta crisi de 1848. Entre 1850 i 1853 es van crear les altres quatre companyies principals: la del Camí de Ferro del Nord (Barcelona-Granollers), la del Camí de Ferro del Centre (Barcelona-Martorell), la del Ferrocarril de Tarragona a Reus i la del ferrocarril de Barcelona a Saragossa. Com es pot veure, només aquesta darrera plantejava de bon començament la voluntat de fer una línia de llarg recorregut. Les altres no van adoptar la decisió d’allargar les seves línies fins que va quedar clar que els primers trams no podien oferir rendibilitat suficient i fins que el mercat financer català es va mostrar més ben disposat a acceptar les enormes demandes de capital que les prolongacions significaven. Això només es va produir després de la renovació ja citada del marc legal del sistema financer i ferroviari de 1855-1856 i de l’arribada dels capitals francesos destinats a la xarxa espanyola. En conseqüència, les grans inversions es van concentrar en pocs anys i van provocar una tensió financera excepcional. Aquestes circumstàncies ajuden a entendre la segona característica del procés de construcció del ferrocarril català: el fet que la concessió de les línies es fes en un entorn extremament competitiu, la qual cosa va dur de bracet en gairebé tots els casos la renúncia a les subvencions públiques. La dinàmica de creixement de la xarxa, condicionada per la disponibilitat de fons, pot observar-se al gràfic 1. El sexenni 1859-1864 va ser el període d’un major increment, amb prop de 500 km de nous trams, que representaven el 43 per cent del total. La crisi de 1866 comportà la pràctica paralització de les tasques de construcció. Només amb la Restauració borbònica el flux d’inversió en el ferrocarril s’estabilitzà fins a la conclusió de les línies inicialment previstes. La xarxa de 1.100 km quedà pràcticament completa a la dècada de 1890. Rendiments insuficients i fallida econòmica En aquells moments, el panorama empresarial del sector havia canviat força respecte al punt de partida. El ferrocarril de Barcelona a Saragossa, greument afectat pels deutes, es fusionà amb el de Saragossa a Pamplona per constituir el Ferrocarril de Saragossa a Pamplona i Barcelona. El Ferrocarril de Barcelona a Mataró, i després a Arenys, es va haver de fusionar el 1857 amb el Camí de Ferro del Nord (Granollers) per abordar amb garanties la prolongació fins a Girona i França, i finalment —‌e l 1875— la societat resultant acordà la fusió amb la de Barcelona a Martorell i Tarragona per constituir la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF).22 Vist el desenvolupament físic de la xarxa, cal que fem ara una aproximació als aspectes financers. La taula 5 mostra el procés d’aportació de capitals de les principals

08/10/2026 15:03:14

Una revolució industrial particular: bancs i ferrocarrils a la Catalunya del segle xix

companyies catalanes durant el període 1845-1866, el de màxima activitat constructora. L’element que apareix com a més rellevant és la pròpia magnitud del moviment inversor. Els prop de 170 milions de pessetes prenen rellevància si tenim en compte, a tall comparatiu, que el pressupost de l’Estat espanyol per als mateixos anys 18621864 era d’uns 650 milions anuals i que el producte interior brut català per a 1860 s’ha estimat en 730 milions de pessetes. Com tindrem ocasió de veure més endavant en analitzar globalment l’impacte macroeconòmic del boom inversor, era del tot inversemblant que un esforç d’aquesta magnitud es fes amb els recursos corrents d’una economia com la catalana. Si a la resta d’Espanya la fórmula fou l’entrada massiva de capital estranger, a Catalunya fou el recurs a l’estalvi acumulat els decennis anteriors i mantingut en forma de moneda metàl·lica. Moviments inversors de gran intensitat protagonitzats pel ferrocarril no foren de cap manera excepcionals aquests mateixos anys en altres països. De fet, el comportament de la inversió en forma de grans onades és una característica pròpia de les economies de mercat que sovint apareix relacionada amb el sorgiment d’innovacions tecnològiques d’impacte que són percebudes pel públic com a generadores potencials de grans beneficis.23 Un segon element que cal tenir en compte és, precisament, la rendibilitat que van obtenir les companyies ferroviàries i els seus accionistes. En aquest sentit, la resposta no ofereix dubte. Amb l’única excepció del ferrocarril de Mataró, totes les companyies ferroviàries catalanes van obtenir uns rendiments molt inferiors als previstos.24 Això va quedar palès en el moment en què la línia Barcelona-Saragossa va entrar en funcionament en la seva totalitat. El rendiment sobre el cost de construcció no arribava al tres per cent i, per tant, tot just cobria els forçosos pagaments de les obligacions, tot deixant els accionistes sense remuneració. L’efecte natural d’aquesta constatació fou una caiguda intensíssima del valor de les accions de les companyies ferroviàries (gràfic 2). La pèrdua soferta pels inversors inicials en ferrocarrils fou pròxima al vuitanta per cent. Això no exclou —‌és clar— que hi hagués especuladors que s’enriquissin adquirint aquests títols en els moments de màxima depreciació per revendre’ls quan circumstàncies favorables (augment del tràfic, ajudes públiques) feien millorar les cotitzacions. El boom inversor (1856-1866) i la crisi (1866) Les companyies ferroviàries i les noves entitats financeres sorgides de les reformes del bienni progressista van ser les grans protagonistes de l’expansió extraordinària que va experimentar el mercat financer català a la dècada de 1856-1866. El fenomen queda plenament reflectit en la taula 6 i el gràfic 3, que mostren els muntants invertits mitjançant els capitals de les societats mercantils. Hom pot observar que a partir de 1857 es va produir un increment substancial de les quantitats invertides i que aquesta situació va persistir, amb fluctuacions, fins als anys 1865-

Catalan Historical Review-19.indb 161

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 161

1966. Les xifres indiquen també que la major responsabilitat en l’increment de la inversió s’ha d’atribuir als ferrocarrils. Va ser la construcció d’aquestes infraestructures la que va alterar el muntant inversor habitual i el va situar en cotes extraordinàries. Per entendre la dinàmica d’aquest procés, cal que tinguem en compte que la majoria de les companyies feien efectiu el seu capital de forma ajornada, de manera que després del desembossament inicial (el vint per cent era habitual) eren els consells d’administració de les societats els que establien el calendari de les aportacions. Això vol dir que les demandes de capital per a les empreses ja constituïdes es produïen al marge de la voluntat de l’inversor o de quina fos la conjuntura financera. Els anys 1857-1866, el seixanta per cent del capital invertit ho va ser d’aquesta forma forçada. Malgrat les magnituds mobilitzades, el mercat financer barceloní no va donar senyals d’esgotament fins al 1863. El tipus d’interès es va mantenir fins llavors dins la seva banda habitual del sis per cent. Si tenim present que no va haver-hi entrades significatives de capital estranger i que no hi ha raons per a pensar en un sobtat augment de la propensió dels catalans a l’estalvi, caldrà cercar l’explicació del fenomen en el si del mercat financer. L’explicació rau, a parer meu, en tres processos diferents, però simultanis, que van permetre dedicar a la inversió capitals estalviats en períodes previs i que restaven atresorats.25 Un primer moviment en aquest sentit el van protagonitzar les mateixes societats financeres creades entre 1854 i 1856. Els capitals que van captar entre persones que tenien els seus estalvis atresorats i l’agilització del mercat financer derivada de la seva pròpia actuació van fer que hi hagués més capitals disponibles per a la inversió productiva. En segon lloc, cal prestar atenció a l’augment de la circulació fiduciària que va significar l’emissió per part de les noves societats d’obligacions a la vista, talons registrats, ordres de pagament i, en general, actius a curt termini que feien la funció de bitllets de banc i permetien estalviar or i plata altrament emprats en la circulació. Finalment, el tercer gran moviment de mobilització de recursos atresorats va ser la col·locació massiva a partir de 1862 d’obligacions a llarg termini entre petits estalviadors, pagesos i menestrals, entre d’altres. Aquest conjunt d’operacions ajuden a entendre que el procés de capitalització pogués continuar fins a completar bona part de les grans construccions ferroviàries i es pogués fer front, al mateix temps, a l’important dèficit exterior que derivava de la importació de material ferroviari i de maquinària industrial. Com és natural, la disponibilitat d’estalvis atresorats en forma d’or o plata no era infinita. Ni ho eren les possibilitats de substituir moneda metàl· lica per paper moneda. Inevitablement, un procés d’inversió extraordinària d’aquesta mena havia de trobar la seva fi. Aquest procés intensiu d’inversió va començar a topar amb els seus límits el 1863. L’indici més immediat el dona el sobtat increment del tipus d’interès (gràfic 4). L’any an-

08/10/2026 15:03:14

162 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

terior es trobava diner mitjançant pagarés a la ciutat a l’entorn del sis per cent. El primer semestre de 1863, el tipus d’interès mitjà havia pujat ja al 7,4 i durant el segon semestre va arribar al 8,1 per cent, un nivell que no s’havia assolit des de la fi de la guerra carlina, vint anys enrere. Començava un cicle infernal que acabaria en esclat el maig de 1866. L’element desencadenant de la crisi va ser la constatació que ni el tràfic ferroviari ni els ingressos que se’n derivaven assolirien el nivells que s’havien previst i que les companyies de cap manera podrien oferir la remuneració del capital que havien promès. La companyia més important entre les catalanes, la de Barcelona a Saragossa, constatava en finalitzar l’exercici de 1864 que els ingressos eren poc més de la meitat dels previstos i que els beneficis bruts arribaven tot just al quaranta per cent del que s’esperava.26 Això no permetia ni tan sols fer front als interessos de les obligacions i molt menys encara a la seva amortització. Resultava del tot forçosa una conversió de les obligacions en circulació per unes altres amb terminis més llargs i quotes inferiors. Aquesta sortida, però, va veure’s greument dificultada per la situació del mercat financer barceloní mateix, incapaç d’absorbir més paper. La companyia es va veure impel·lida a fusionar-se amb la de Saragossa a Pamplona, que tenia una situació financera una mica millor, encara que pitjors rendiments.27 Les altres companyies presentaven situacions similars. En aquelles línies encara en construcció, la situació va derivar de seguida cap a la paralització de les obres. L’empitjorament de les condicions financeres va tenir un altre protagonista molt rellevant: l’Estat espanyol. Els governs conservadors que van exercir el poder des de 1856 van augmentar notablement la despesa sense fer-ho paral·lelament amb els ingressos. El dèficit consegüent es va anar cobrint mitjançant crèdits del Banc d’Espanya o directament del públic a través de la Caja de Depósitos. Aquesta entitat estatal s’havia constituït el 1852 amb la finalitat, justament, de recollir estalvi de particulars per a invertir-lo en el finançament a curt termini del Govern.28 Els dipòsits a la Caja van passar de 50 a 250 milions de pessetes entre 1858 i 1860 i encara van fer un segon salt entre 1860 i 1863 fins a assolir els 420 milions. Es tractava d’una quantitat enorme si tenim en compte que els ingressos ordinaris de l’Estat eren en aquells anys de 500 milions de pessetes anuals. Cal tenir present que el gruix principal d’aquests dipòsits el constituïen imposicions reintegrables a la vista o exigibles a sis mesos o a un any. La situació era, doncs, molt perillosa, amb un Estat que no disposava d’excedents líquids, però que devia diners a milers de particulars que podien reclamar-los en qualsevol moment o en terminis molt curts. Des de 1863, els successius ministres d’Hisenda es van haver d’enfrontar a aquest problema que s’agreujava dia a dia. La sucursal a Barcelona de la Caja de Depósitos acreditava gairebé trenta milions de pessetes, més que no pas cap altra entitat privada. Per si sola, la Caja oficial recollia més recursos de particulars que el Banc de Barcelona i la Societat Catalana junts.29

Catalan Historical Review-19.indb 162

Carles Sudrià

Una de les expressions de les dificultats financeres del país era la sortida massiva de moneda cap a l’estranger. Es tractava més d’un símptoma que no pas d’un problema en si mateix que no escapava als observadors més perspicaços. Pocs dies abans de la crisi, el cònsol britànic a Barcelona, James Baker, feia una diagnosi especialment aguda de la situació: […] el drenatge constant de moneda espanyola, en pagament d’unes importacions que no troben contrapartida en les exportacions, està empobrint gradualment el país i és la causa de grans dificultats pecuniàries… I cal referir-se també a l’esperit d’exagerada especulació en valors que ha regnat darrerament amb una enorme magnitud…[ha] ocasionat grans pèrdues. La interrupció de les obres de dues companyies ferroviàries, afegida als baixos rendiments de les línies en explotació, ha causat una depreciació dels valors ferroviaris encara augmentada pel no pagament per part d’altres companyies espanyoles dels cupons de les seves obligacions col·locades en gran part a la ciutat… i es calcula que dels cent milions de dòlars [duros] que se sap que s’han invertit a Barcelona en tota mena d’accions i d’obligacions, per sobre de cinquanta milions ho estaven en valors ferroviaris i més de la meitat s’han perdut des del passat desembre…30 En definitiva, pot afirmar-se que a partir de mitjan 1864 la situació era irreversible. L’enrariment del mercat financer i l’elevació dels tipus d’interès van imposar una reducció radical de les inversions i la paralització de diverses línies ferroviàries, agreujant la caiguda de la borsa. Aquest procés va debilitar encara més el mercat financer, ja que la majoria de les societats de crèdit i de les caixes de gir i banca tenien valors ferroviaris en cartera o com a garantia dels préstecs concedits. La seva solvència estava en qüestió. Catalunya va patir una paralització financera gairebé total durant dos anys. Només les inversions industrials i comercials, menys vinculades al mercat borsari, van seguir un camí propi. Qualsevol alteració que impel·lís els tenidors de moneda fiduciària i els comptecorrentistes a cercar moneda d’or o de plata abocaria el sistema a una crisi general. L’esclat de la crisi i els seus efectes Hom ha suposat que l’espurna que va fer saltar el polvorí financer barceloní va venir de fora. El 10 de maig de 1866, enmig de l’astorament del públic, però no dels coneixedors profunds del mercat, suspenia pagaments a Londres la casa Overend, Gurney & Co. Es tractava de la més important banca de descompte de la capital britànica, que gaudia d’un prestigi només comparable al del Banc d’Anglaterra. La raó última de la fallida era una política excessivament permissiva en el descompte de paper que havia comportat pèrdues notables, especialment en operacions relacionades amb contractistes ferroviaris.31 El problema, vist des d’Espanya, podria haver tingut un efecte marginal, però es donava el fet que Overend, Gur-

08/10/2026 15:03:14

Una revolució industrial particular: bancs i ferrocarrils a la Catalunya del segle xix

ney & Co. era un dels principals participants en el consorci que negociava amb el Govern espanyol la creació d’un nou banc nacional que havia de venir a substituir al Banc d’Espanya i que era peça fonamental del pla de redreçament financer del ministre Alonso Martínez.32 En aquestes circumstàncies no ha d’estranyar que els estudiosos de la crisi hagin relacionat l’arribada de les notícies de Londres i el consegüent esfondrament del pla del ministre Alonso amb el descabdellament del pànic a Barcelona. Aquesta relació, però, no és pas del tot clara. D’una banda, la davallada de la cotització del deute va ser molt menor en els dies de la crisi que no pas la setmana anterior i, d’una altra, els problemes de les societats de crèdit que farien suspensió de pagaments també venien d’abans i estaven més relacionats amb la caiguda de les cotitzacions del deute i dels valors de ferrocarrils que amb la crisi de Londres. Finalment, els analistes contemporanis no fan referència a una possible relació de causa a efecte entre les suspensions de Londres i les barcelonines. O sigui, que sense deixar de banda la possibilitat que la notícia del daltabaix londinenc vingués a precipitar les coses, tot sembla indicar que l’esclat de la crisi barcelonina va tenir a veure essencialment amb problemes interns i que la situació havia arribat a un nivell tal de fragilitat que qualsevol alteració propera o llunyana hauria provocat l’esfondrament del sistema. Fos com fos, el fet és que el dissabte dia 12 de maig la liquidació col·lectiva que feien diàriament les societats de crèdit i les caixes de gir i banca barcelonines va resultar en un saldo contrari per al Crèdit Mobiliari Barcelonès i a favor del Banc de Barcelona de 43.000 duros (215.000 ptes.). El banc, seguint la norma habitual, en va reclamar el cobrament i només va obtenir 2.000 duros en plata. El Crèdit es va declarar en suspensió de pagaments. Immediatament, el banc va sol·licitar a les entitats de les quals procedien els documents descomptats que es fessin càrrec del deute. Les principals implicades eren les caixes, la Catalana (18.173 duros) i la Barcelonesa (14.721 duros). El diumenge 13, en una sessió molt tensa, els directius d’aquestes entitats van refusar fer-se càrrec del dèbit al· legant que, un cop feta la liquidació, el creditor final no podia reclamar el cobrament als tenidors inicials dels documents.33 La insolvència del Crèdit va ser de seguida de domini públic i es va fer evident que, en obrir portes el dilluns, totes les entitats haurien d’afrontar grans demandes de reintegrament. El mateix diumenge, la Societat Catalana General de Crèdit, la més important de la ciutat, va acudir al banc en demanda d’ajut. Sol·licitava la concessió d’un crèdit de 580.000 duros per cobrir la totalitat dels comptes corrents, amb la garantia dels valors de la seva cartera i d’avals de persones particulars per un import de 200.000 duros. El banc va refusar la proposició al·legant que l’operació no era compatible amb els seus estatuts, que podia desacreditar el banc arrossegant-lo a un pànic i que no tenia prou metàl·lic per atendre una quantitat tan elevada.

Catalan Historical Review-19.indb 163

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 163

La Societat Catalana va veure’s així abocada a declarar-se en suspensió de pagaments aquell mateix dia. Com era d’esperar, el dilluns 14 es va desfermar un pànic de caràcter general.34 El banc va fer front a l’allau de reclamacions de reintegrament sense problemes aparents, però les caixes i les altres societats —‌després d’unes hores obertes al públic— van haver d’ajornar pagaments a l’espera de la intervenció de les autoritats. El Consell de Ministres es va reunir a Madrid per estudiar la situació i els diputats catalans a la cort van fer gestions per assegurar una intervenció eficaç. El Govern va decretar l’estat de setge: el capità general, Fernando Cotoner, va disposar de poders extraordinaris i el governador civil, Ignacio Méndez Vigo, es va convertir en el braç interventor del Govern. La primera providència fou establir una moratòria general de pagaments de dotze dies, amb l’única excepció de les operacions destinades al pagament de salaris. En finir la primera, s’acordà una segona moratòria de quinze dies, després de la qual sembla que les coses van anar tornant a la normalitat. Els convenis entre el Banc de Barcelona i diverses entitats dels quals parlarem tot seguit van aconseguir que la gran majoria dels actius monetaris en circulació fossin substituïts per bitllets del banc. Altres obligacions van anar liquidant-se els mesos següents, tot i que va haver-hi algunes excepcions notables. En tot cas, la fase aguda de la crisi havia quedat superada a mitjan juny. La resolució de la crisi va comportar una profunda reestructuració del sistema financer barceloní i la fi de fac to de la situació creada per les lleis de 1856. Tothom era conscient, en qualsevol cas, que la crisi posava punt final a una etapa. La proliferació de paper moneda de tota mena i procedència i la introducció al mercat de valors gairebé sense límit havia arribat a la fi. El Banc de Barcelona va actuar en tot moment amb la voluntat d’eliminar d’una vegada la circulació de «papers» convertibles a la vista que competien amb els seus bitllets, un objectiu pel qual havia lluitat sense èxit des del 1856. La crisi li oferia ara una oportunitat d’or per forçar una solució definitiva. Pel que fa a les caixes, sota pressió de les autoritats i de l’opinió pública, van signar el 17 de maig un acord amb el Banc de Barcelona que pràcticament n’implicava la desaparició. L’acord estipulava que el banc es convertiria en caixer de les dues entitats mitjançant el redescompte de les seves carteres. Com a garantia addicional, cada caixa havia de dipositar un terç del volum redescomptat en efectiu i per als dos terços restants havia d’aportar avals de firmes de persones acreditades que el banc executaria si ho necessitava. Sobre aquesta base, es procediria de forma immediata a retirar de la circulació totes les ordres de pagament i altres instruments monetaris que tinguessin emesos. L’acord no s’aplicava ni als comptes corrents ni a d’altres obligacions amb tercers. La Caixa Catalana va redescomptar al Banc 475.856 duros, i la Caixa Barcelonesa, 273.300 duros.35 La seva situació patrimonial devia ser, però, molt diferent. La Caixa Catalana es va declarar en liquidació el desembre de 1866 i va poder retornar als seus accionistes més

08/10/2026 15:03:14

164 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

del 85 per cent del capital invertit. La Caixa Barcelonesa, en canvi, va trobar moltes dificultats per fer efectiu el dividend passiu del vint per cent acordat per la direcció. La junta directiva va haver de denunciar davant els tribunals molts dels seus socis que es van negar a aportar uns diners que sabien del tot perduts. No sabem si la Caixa Barcelonesa va arribar a liquidar formalment, però és poc probable que els accionistes recuperessin res del seu capital. Les dues societats de crèdit que van fer suspensió de pagaments el 12 de maig van seguir camins ben diferents. Pel que sembla, el Crèdit Mobiliari Barcelonès va aconseguir anar fent efectius els mesos següents els bitllets i comptes corrents que figuraven al seu balanç. El juliol de 1866 ja havia retornat el 50 % dels imports. El 10 de març de 1867 va acordar la seva dissolució —‌«por haber perdido más de la mitad del capital realizado»—, que fou aprovada pel Govern el 14 de maig següent. El 1879 encara retornava sis duros als seus accionistes a compte del capital desembossat. La història de la Societat Catalana General de Crèdit va ser tota una altra. Després de no poder obtenir ajut suficient del Banc i de les caixes el mateix dia 13 i veure’s forçada a declarar-se en suspensió de pagaments, la situació es va reconduir. La progressiva atenuació del pànic va permetre una represa de les negociacions entre la Societat i el Banc. El 2 de juny, la Catalana presentava una nova proposta d’acord a la junta del Banc de Barcelona, que era aprovada amb algunes modificacions. El préstec seria de 145.000 duros (recordem que el 13 de maig havien sol· licitat 580.000 duros) amb garantia de la cartera d’efectes descomptats (80.000 duros) i de pagarés a noranta dies de la pròpia societat endossats «juntos y a solas» pels membres de la direcció i de la Junta de Govern. A més, la Catalana havia de pagar al Banc la part que li corresponia del que va quedar pendent en la liquidació del 12 de maig (37.000 duros).36 Aquesta operació va anar acompanyada d’un acord amb dipositants i comptecorrentistes de la societat, que s’avingueren a bescanviar els seus drets per obligacions amb venciment esglaonat. El préstec del Banc va poder-se dedicar així a retirar de la circulació les obligacions al portador ja vençudes o de venciment imminent. Amb aquestes operacions i segurament amb algun altre ajut,37 la Catalana va aixecar la suspensió de pagaments el 23 de juny i va tornar a operar amb normalitat, tot i que amb la finalitat principal d’anar liquidant les operacions pendents. El febrer de 1869, els accionistes van aprovar una reducció de capital per tal d’absorbir les pèrdues sofertes durant la crisi: el valor efectiu de l’acció es va reduir en poc més d’un quaranta per cent. Malgrat el que pensaven alguns dels comentaristes de la plaça, la Catalana no va demanar la dissolució i va poder recuperar un cert protagonisme al cap d’uns anys. Les altres societats de crèdit barcelonines van veure’s molt menys afectades per la crisi, essencialment perquè no tenien paper moneda en circulació. El Crèdit Mercantil tenia un acord amb el Banc de Barcelona des de 1864 pel qual feia circular els bitllets del banc en les seves ope-

Catalan Historical Review-19.indb 164

Carles Sudrià

racions.38 Per a fer front a la crisi va reduir l’oferta de crèdit i va anar substituint comptes corrents per obligacions a mitjà termini. Malgrat això, va passar per moments difícils els anys següents com a conseqüència de la mala marxa d’alguns negocis immobiliaris.39 El Comercio, com ja s’ha dit, havia començat les operacions el 1865 i estava impulsat per homes molt pròxims a Manuel Girona i, per tant, al Banc de Barcelona. Va decidir liquidar el 1866 i va obtenir l’autorització per fer-ho el maig de 1867. Els accionistes van recuperar, com a mínim, el vuitanta per cent del que hi havien invertit. Finalment, el Crèdit i Foment —‌l’antiga societat immobiliària reconvertida en societat de crèdit— va decidir el juliol de 1866 la consolidació del seu deute mitjançant una emissió d’obligacions i la progressiva venda de totes les seves propietats per reembossar-les. A mitjan 1869 no tenia pràcticament creditors i treballava tan sols amb el capital propi.40 Queda clar, de tot el que hem dit fins ara, que el Banc de Barcelona va prestar un servei decisiu per evitar que el pànic fos més profund del que va ser, però també resulta evident que ho va fer amb la finalitat expressa d’eliminar de la plaça la competència que havia hagut de patir durant els deu anys anteriors. En definitiva, la crisi va significar el final del model de banca i de sistema financer que havia protagonitzat la primera fase de la industrialització catalana. De les vuit societats anònimes de crèdit existents al començament de 1866, només en van sobreviure tres: la Catalana General i el Crèdit Mercantil —‌ambdues profundament afectades— i el Banc de Barcelona. L’activitat comercial i financera de la ciutat va entrar en un període de profunda paralització. Els anys següents, el Banc de Barcelona mateix, amo i senyor de la plaça, es va queixar contínuament de l’atonia dels negocis i la impossibilitat de recuperar els nivells de crèdit assolits abans de la crisi, malgrat haver acordat rebaixes de tipus i de comissions.41

L’economia catalana a les acaballes del segle xix: fracàs financer i lideratge industrial La crisi financera de la segona meitat dels anys 1860 va obrir la porta a canvis de fons en l’àmbit dels sectors financer i ferroviari. En el sector financer destaca la pèrdua del privilegi d’emissió de bitllets que tenia el Banc de Barcelona des del 1844, que fou transferit per força al Banc d’Espanya el 1874, i la introducció d’aquesta entitat en el mercat bancari barceloní en el qual aviat tingué una posició molt destacada. La banca autòctona també es transformà, tot i que restà en una posició secundària. Pel que fa als ferrocarrils, l’evidència d’uns rendiments molt menors dels previstos en els plans inicials va obligar a cercar mecanismes de suport financer, essencialment per retirar el deute vigent i substituir-lo per noves emissions amb terminis més llargs i quotes menors. Aquestes operacions només les podien fer entitats de grans dimensions i prou liquiditat. D’aquesta manera, les companyies

08/10/2026 15:03:14

Una revolució industrial particular: bancs i ferrocarrils a la Catalunya del segle xix

catalanes que havien endegat els projectes originals i construït les línies van haver de fusionar-se amb altres companyies més grans fins que totes van quedar a mans de les dues companyies hegemòniques a Espanya, MZA i Norte. De la iniciativa ferroviària autòctona, només en quedà el record. La banca privada a Catalunya després de 1874 El 19 de març de 1874, el Govern provisional de la República —‌que presidia el general Serrano— va decretar el monopoli de l’emissió de bitllets a tot el territori espanyol i el va concedir al Banc d’Espanya. Això volia dir que els vint bancs emissors existents perdien la facultat d’emetre bitllets, que passava al Banc d’Espanya. Les circumstàncies que van envoltar la promulgació del Decret del 19 de març de 1874 van ser realment extraordinàries.42 En primer lloc, per la precària legitimitat del Govern que el va adoptar, i en segon lloc, per la situació d’extrema necessitat en què es trobava l’Executiu. El Govern llavors en exercici s’havia format després de la dissolució efectiva de la Primera República, imposada pel general Pavía el 3 de gener d’aquell mateix any. Davant el buit de poder que es va produir, un grup de notables va proposar al general Francisco Serrano fer-se càrrec de la presidència del poder executiu en nom de la República i de la Constitució de 1869, però actuant sota la llei marcial i després d’haver dissolt les Corts. Aquest Govern va haver de fer front de manera immediata a enormes dificultats, molt especialment a l’aixecament carlista i a la primera revolta cubana. A inicis de 1874, la situació al País Basc i Navarra s’havia tornat molt negativa per al Govern de la República. Després d’aconseguir diverses victòries, les forces del pretendent havien consolidat les seves posicions, tot establint a Estella la seva capital provisional. El mateix gener de 1874, els rebels van llançar una nova ofensiva que va portar a la presa de Portugalete i al setge de Bilbao. A la guerra a la Península, calia afegir-hi el conflicte armat que hi havia a Cuba des de 1868. Després del Crit de Yara, l’etapa de les escaramusses puntuals havia donat pas a enfrontaments de més força en els quals les baixes entre els soldats peninsulars començaven a ser molt nombroses. Aquests greus conflictes bèl·lics convergien en una demanda creixent de recursos econòmics i en els consegüents problemes de la Hisenda pública per fer-los front. Entre 1870 i 1873, el dèficit anual de l’Estat havia augmentat fins a superar els 250 milions de pessetes i, per finançar-lo, va caldre recórrer a estratègies de tota mena, especialment a emprèstits negociats a l’exterior amb intermediació dels Rothschild i altres banquers internacionals. El deute públic en circulació va passar en aquells anys de 7.300 a 11.400 milions. Aquestes circumstàncies van empènyer les autoritats a dur a terme altres operacions encara més controvertides, com la signatura d’un contracte d’arrendament de les mines d’Almadén a la mateixa casa Rothschild (1870) o la venda de les mines de Riotinto (1873). Tots i cadascun d’aquests expedients es van rematar en condicions molt oneroses per a l’erari pú-

Catalan Historical Review-19.indb 165

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 165

blic, forçat a acceptar davant les necessitats urgents de liquiditat.43 En vista de tot això, no resulta sorprenent que el nou Govern provisional es trobés davant d’una situació econòmica realment angoixant. Exhaurida la possibilitat de seguir augmentant la pressió fiscal i desapareguda tota esperança de trobar crèdit a l’exterior, el marge de maniobra era molt limitat. L’home que hauria de fer front a aquest repte com a ministre d’Hisenda no era cap altre que José Echegaray, que ja havia exercit funcions ministerials en governs previs a la proclamació de la República, tant com a titular de Foment com d’Hisenda. En aquella primera etapa ministerial, Echegaray havia donat bona prova en diverses ocasions del seu credo liberal. És per això que resulta creïble la seva afirmació que van ser factors ineludibles de força major els que el van obligar a decretar la circulació única de bitllets. L’exposició de motius del Decret del 19 de març de 1874 al·ludia a l’abatiment del crèdit i a les despeses ocasionades per la guerra, i assenyalava que era «en tan críticas circunstancias [y] cediendo a las exigencias de la realidad presente y a las apremiantes necesidades de la lucha [que] el ministro que suscribe, de acuerdo con el Consejo de Ministros, se propone crear bajo la base del Banco de España y con el auxilio de los bancos de provincias, un Banco Nacional […] que venga en ayuda de la Hacienda pública».44 La peremptorietat de les circumstàncies no ocultava als ulls del ministre la importància i les conseqüències de la decisió que adoptava: «Sustituir la circulación fiduciaria múltiple [por] la circulación fiduciaria única […] es una reforma trascendental que el porvenir juzgará».45 Per tal de tirar endavant l’operació, el Govern oferia als bancs que perdien el dret d’emissió una fusió amb el Banc d’Espanya en condicions que resultaven favorables per a la majoria de les entitats. No ho era tant per a aquells bancs que mantenien una activitat més intensa al marge de la pròpia emissió de bitllets. Aquest era el cas dels bancs de Bilbao i de Santander i dels bancs catalans, és a dir, els de Barcelona, Reus i Tarragona. Després de diversos recursos i processos, els bancs citats van decidir seguir com a bancs comercials sense dret d’emissió.46 La decisió del Banc de Barcelona de refusar l’oferta de fusió del Banc d’Espanya ha estat molt discutida. S’ha parlat de l’«error Girona» —‌amb referència al principal director del banc, Manuel Girona— per referir-se a la idea que si el Banc de Barcelona hagués accedit a la fusió, el pes dels interessos catalans al banc emissor espanyol haurien estat si no majoritaris, sí molt significatius, i que —‌d’alguna manera— hauria estat més profitós per a Catalunya que no pas la permanència del banc sense privilegi emissor. La qüestió és en tot cas hipotètica. Hom podria també pensar que, en plena onada centralista, difícilment l’Estat hauria tolerat el funcionament autònom d’una entitat de la rellevància del Banc d’Espanya.47 En tot cas, la continuïtat del Banc de Barcelona (i dels de Reus i Tarragona) va implicar la instal·lació a la capital de Catalunya d’una sucursal del Banc d’Espanya el mateix 1874, i posterior-

08/10/2026 15:03:14

166 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

ment, també a Reus i Tarragona (1878), Girona (1884) i Lleida (1886). L’estructura bancària catalana que va arribar fins a finals de segle es va completar durant la Febre d’Or de 1880-1883.48 Aquell formidable moviment especulatiu va donar peu a la creació a Catalunya de 28 nous bancs, dels quals només vuit van sobreviure fins a finals de segle. D’aquests últims, sis estaven establerts en diferents localitats que els donaven el nom: Vilanova, Tortosa, Manresa, Valls, Terrassa i Sabadell; i dos més a Barcelona: el Banc de Préstecs i Descomptes i el Crèdit i Docks. Així, doncs, a la dècada de 1890 el sistema bancari català estava format per dues grans entitats barcelonines —‌el Banc de Barcelona i la sucursal del Banc d’Espanya—, una xarxa comarcal bastant densa formada pels bancs locals abans esmentats i les altres sucursals del Banc d’Espanya, dos bancs d’inversions —‌la Catalana General de Crèdit i el Crèdit Mercantil— i un nombrós grup de cases de banca particulars. El panorama es completava amb el Banc Hispano Colonial creat per Antonio López el 1876, per fer-se càrrec d’una gran operació de préstec al Govern per a fer front als costos de la primera guerra cubana. Un any després, l’operació es va desfer i el Banc Hispano Colonial va passar a dedicar els seus recursos a la col·locació de deute públic i al finançament de diversos projectes urbanístics de la ciutat de Barcelona. Els bancs comercials dedicaven els seus esforços al descompte i als préstecs sobre garanties. De fet, l’operació àmpliament majoritària era el crèdit sobre valors, mentre que els descomptes incloïen lletres i sovint pagarés. Els bancs d’inversions, poc actius, es dedicaven al finançament dels ferrocarrils i mantenien participacions en negocis desenvolupats pels seus mateixos consellers. La banca particular, per la seva banda, oferia essencialment serveis bancaris: compra i venda de lletres, gestió de valors, transferències, etc., amb poca dedicació al dipòsit i al crèdit. El gràfic 5 mostra l’evolució del capital de la banca comercial catalana (exclòs el Banc Hispano Colonial). S’observa l’enorme impacte de la bombolla especulativa de 1880-1882 i que només després d’ella obté alguna rellevància, sempre molt modesta, la banca local. Així mateix, queda clar que la caiguda posterior de la gran expansió es va agreujar notablement després de 1890. La crisi iniciada aquell any —‌vinculada a la fallida de les inversions llatinoamericanes de la City de Londres— va fer desaparèixer alguns dels bancs creats en els moments d’eufòria i que encara resistien. En tot cas, la tendència va seguir sent inequívocament negativa fins al moment mateix de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Tant o més significativa resulta per a la nostra anàlisi l’evolució del crèdit total concedit (gràfic 6). Sembla clar, també en aquest cas, que un cop desinflada la bombolla especulativa, la tendència imperant va ser un progressiu debilitament de la demanda de crèdit, que va perdurar fins als anys del canvi de segle. A partir d’aquest moment, la conjuntura canvia i s’observa una decidida recuperació, però protagonitzada pràcticament en exclusiva per la su-

Catalan Historical Review-19.indb 166

Carles Sudrià

cursal barcelonina del Banc d’Espanya davant l’estancament de la banca autòctona. A la vespra de l’esclat de la Gran Guerra, la sucursal tenia concedit tant crèdit com tota la banca privada catalana. Les reformes introduïdes pel ministre Fernández Villaverde els primers anys del segle van alliberar el Banc d’Espanya de la servitud del finançament del dèficit, i això es va reflectir en un increment de la seva dedicació al sector privat. Vist des de Barcelona, però, el fenomen ha d’associar-se també a la incapacitat de la banca autòctona de competir amb el banc emissor en un mercat expansiu després del desastre colonial de 1898. La pèrdua dels mercats colonials va impactar durament sobre alguns sectors de l’economia catalana, però no explica per si mateixa el comportament divergent de la banca catalana i del Banc d’Espanya pel que fa a la concessió de crèdit. Una altra conseqüència immediata de la pèrdua de les darreres colònies ultramarines va ser la repatriació de capitals fins llavors allà invertits. Malgrat que els bancs barcelonins van ser sens dubte una de les primeres destinacions d’aquests capitals, els efectes sobre la inversió productiva van ser més febles a Catalunya que en altres regions. Mentre que en el conjunt d’Espanya la inversió anual en noves societats va ser quatre cops més alta entre 1899 i 1903 que en el quinquenni anterior, a Catalunya tan sols es va multiplicar per 2,5. En qualsevol cas, cal destacar que durant aquests anys de canvi de segle s’estava produint al Principat una important transformació econòmica de la qual ja no eren protagonistes els sectors clàssics de la industrialització, sinó d’altres com les construccions mecàniques, el ciment o l’electricitat. Sectors intensius en capital que necessitaven un sistema bancari modern per assegurar-se el propi desenvolupament. La demanda de serveis financers augmentava i es diversificava. Bona prova de l’existència d’un mercat financer atractiu la trobem en l’establiment a Barcelona de bancs forans atrets per les possibilitats que oferia la ciutat. Abans de començar la guerra —‌el 1914— almenys cinc tenien oficines a la ciutat: el Crédit Lyonnais, el Banc Alemany Transatlàntic, el Banc Espanyol del Rio de la Plata, el Banc de Roma i el Banc Hispano Americano. Segons els analistes contemporanis, aquestes entitats eren molt actives i canalitzaven bona part del negoci bancari relacionat amb el comerç exterior. Les raons de la decadència de la banca a Catalunya és un dels temes més atesos per la historiografia. Potser en té alguna responsabilitat el fet de la dispersió de capitals que s’hi donava. El nombre de persones necessari per aconseguir el capital adequat per a un banc de certes dimensions era molt més elevat a Catalunya que en altres zones. De fet, les dificultats per congregar grans capitals també es van donar en aquests mateixos anys en el sector elèctric, que va quedar finalment en mans estrangeres. Cambó i altres contemporanis atribueixen també el temor dels capitalistes cap a les inversions bancàries als desastrosos resultats de moltes societats del sector en anys anteriors: les

08/10/2026 15:03:14

Una revolució industrial particular: bancs i ferrocarrils a la Catalunya del segle xix

caixes de descompte caigudes el 1866 i els nombrosos bancs fallits i liquidats després del boom de 1881-1882. Tampoc no s’ha de descartar l’efecte perniciós que va poder tenir l’actitud del Banc de Barcelona i dels seus directius en l’anquilosament de la institució. Sigui quina sigui la raó última de la decadència de la, en un altre moment, puixant banca catalana, el fet és que es va demostrar irreversible.49 El ferrocarril: acabament de les darreres línies i desaparició de les companyies catalanes La crisi financera de 1866 va colpejar tota l’economia catalana, però va fer-ho de manera especial sobre les companyies ferroviàries. Com ja hem vist, va ser la constatació de l’ínfim rendiment que proporcionaven les línies que s’anaven obrint al públic el que va precipitar el daltabaix general. Recordem que la companyia de Saragossa —‌la de més llargària entre les catalanes— ja es veié forçada a fusionar-se amb la Saragossa-Pamplona el 1867 i que —‌finalment— la companyia resultant tampoc no pogué evitar l’absorció per la companyia del Nord d’Espanya el 1878. Entre d’altres, el primer efecte de la crisi va ser el de paralitzar les obres que encara estaven en marxa. Es trigà gairebé deu anys a completar la connexió entre Girona i la frontera francesa, i els trams de Granollers a Sant Joan de les Abadesses i entre Vimbodí i Lleida de la línia de Lleida a Reus i Tarragona. La més important d’aquestes mancances era, sens dubte, l’arribada a la frontera francesa. Hom preveia que la connexió amb la xarxa europea faria augmentar el tràfic no tan sols de la línia de Girona, sinó també de les que sortien de Barcelona cap al sud i cap a l’oest. Aquesta convergència d’interessos va portar a la fusió de les línies de Tarragona a Martorell i Barcelona i de Barcelona a França per Figueres, feta efectiva el 1875. El major múscul financer de la nova companyia resultant de la fusió, el ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França (TBF), i les millors perspectives del mercat financer i econòmiques en general van fer possible completar la línia fins a Portbou. La connexió ferroviària amb França s’inaugurà el gener de 1878. En el darrer quart del segle xix només es va emprendre una línia nova, la de Barcelona a Vilanova i Valls, que completava el 8 ferroviari català. Aquesta línia —‌enllestida en només dos anys— va ser promoguda per la burgesia vilanovina, temorosa de quedar desconnectada de la resta del país. Francesc Gumà, impulsor de la línia, va voler aprofitar l’èxit de la iniciativa per llançar un altre projecte: els ferrocarrils directes de Madrid a Saragossa i a Barcelona. Es tractava d’oferir una ruta ferroviària alternativa a la ja existent tot guanyant gairebé cent quilòmetres en el trajecte complet. Engegat el 1881, en plena Febre d’Or, l’interès dels inversors en el projecte finà quan ho feu la fal·lera col·lectiva. La caiguda de la cotització de les accions anava fent cada cop més difícil la captació de capital. El 1886, els directes van declarar-se en suspensió de pagaments i les obres quedaren aturades. El mateix any, la TBF va absorbir la

Catalan Historical Review-19.indb 167

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 167

companyia dels directes i els anys següents completà el tram fins a Saragossa, inclòs el túnel de l’Argentera, inaugurat el 1890, una fita de l’enginyeria ferroviària a escala europea, obra d’Eduard Maristany. El projecte de connexió directa amb Madrid fou, en canvi, desestimat. L’any següent, el 1887, la TBF va absorbir també el ferrocarril de Barcelona a Vilanova i Valls. L’esforç financer assumit per la TBF en aquest procés no es podia mantenir amb els ingressos regulars de la companyia. Durant alguns anys, el Govern va admetre determinats arranjaments comptables que van fer possible repartir com a dividends recursos aliens a l’explotació. Finalment, la companyia va veure’s obligada a suspendre el pagament dels interessos del deute. Després de diverses gestions, la direcció de TBF va arribar a un acord amb MZA pel qual la companyia francoespanyola concedia facilitats financeres a MZA i acordaven una futura fusió. L’execució del conveni fou molt conflictiva. Finalment, i després de no pocs enfrontaments interns i externs, el 1891 se signà un nou acord que va establir els termes de la fusió, que tindria lloc el 1898.50 Amb aquest acord desapareixia la darrera companyia ferroviària de capital català, tot i que hi hagué una forta presència d’accionistes catalans a les companyies d’àmbit espanyol, especialment a MZA.51 La construcció de la xarxa ferroviària va ser una fita molt destacada en el procés de desenvolupament de tots els països. Es tractava d’una infraestructura importantíssima tant pel que fa a la construcció i finançament com per l’impacte que la seva utilització tindrà en el conjunt de l’economia. En aquest treball ens hem centrat en la construcció de la xarxa i en el seu finançament i, per tant, no pretenem oferir una visió completa del que va significar aquesta innovació per a la societat catalana. Des d’aquesta perspectiva parcial, destaquen quatre característiques del procés: • La xarxa ferroviària catalana es va construir a iniciativa d’empresaris catalans, amb capitals també catalans i tècnics i treballadors del país. • Com a la resta d’Espanya, els constructors van gaudir d’exempció aranzelària total i, en conseqüència, la demanda de material tant fix com mòbil es va satisfer mitjançant importacions sense significar un estímul destacable per als productors locals de ferro i de maquinària. • L’explotació de les línies va resultar un fracàs econòmic sense pal·liatius, que va perjudicar sobretot els inversors de primera hora, especialment els primers accionistes, va obligar l’Estat a intervenir i a esmerçar recursos en favor de les companyies i va resultar un servei de baixa qualitat, poc valorat pels usuaris. • En darrer terme, la raó d’aquest fracàs va ser un baix nivell d’utilització de la xarxa derivat, al seu torn, d’una densitat econòmica també molt baixa.

08/10/2026 15:03:14

168 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Consideracions finals Les pàgines precedents han volgut explicar de forma inevitablement resumida i esquemàtica les característiques que va tenir a Catalunya el desenvolupament del ferrocarril i la paral·lela configuració d’un sistema financer modern durant el segle xix. Es tracta de dos dels eixos essencials en qualsevol procés d’industrialització de qualsevol territori. Els emprenedors catalans, engrescats per la bona marxa que mantenia el desenvolupament pròpiament industrial i en vista de la feblesa i l’endarreriment que mostrava el conjunt d’Espanya en ambdós sectors, van decidir encarar ells mateixos el repte des de Catalunya. L’erecció d’un banc emissor era el primer pas per a qualsevol país que volgués organitzar el seu sistema fiduciari de forma independent, amb control sobre l’oferta monetària i sobre el sistema bancari. D’altra banda, disposar d’una xarxa de transport ferroviari era un element indispensable per construir un mercat ampli i ben integrat que permetés l’especialització i les economies d’escala pròpies d’un sistema fabril. Es tractava, doncs, d’afrontar el procés d’industrialització amb tots els elements que el caracteritzaven en qualsevol país avançat, tret de la independència política. En ambdós casos es tractava de mobilitzar recursos en quantitats molt considerables, com cap altra iniciativa havia exigit fins en aquell moment. Els objectius d’aquest magne projecte no es van poder assolir: en conjunt, les exigències de capital van depassar la capacitat del país tant des del punt de vista purament econòmic com en l’institucional. Els ferrocarrils van fracassar com a negoci capitalista i van arruïnar un significatiu percentatge d’estalviadors, que van quedar escarmentats per a dècades. El dret d’emissió de bitllets que detenien el Banc de Barcelona i els de Reus i Tarragona va ser arrabassat en un exercici de centralisme autoritari que demostrà on residia l’autèntic poder i com s’exercia quan calia. El fracàs econòmic del ferrocarril i la pèrdua de protagonisme de la banca autòctona respecte a les entitats espanyoles que estaven adquirint una dimensió nacional són realitats palpables i costoses, però no impliquen que l’economia catalana en el seu conjunt hagués renunciat a estar entre els països capdavanters de la industrialització. El desenvolupament industrial iniciat els anys 1830, però amb arrels molt anteriors, va mostrar —‌durant el segle xix— una força extraordinària que va transformar del tot l’economia i la societat catalanes. La feblesa bancària va tenir de segur conseqüències negatives i va dificultar i potser impedir algunes iniciatives importants. El ferrocarril va resultar, efectivament, un molt mal negoci, però va ser construït i va fer el seu paper com a distribuïdor essencial dels productes del Principat a l’interior d’Espanya. La transformació industrial de Catalunya i del País Basc va ser ja reconeguda el mateix segle xix, però la intensitat i la importància dels dos processos va quedar en bona part desfigurada per la pertinença de les dues regions a un estat econòmicament endarrerit dominat per

Catalan Historical Review-19.indb 168

Carles Sudrià

l’agricultura tradicional. D’altra banda cal tenir present que la revolució industrial fou essencialment un fenomen de caràcter regional i que aquest seria l’abast òptim de les fonts per al seu estudi. Malauradament, però, la gran majoria de les fonts disponibles tenen abast estatal i sovint no poden ser fraccionades o adaptades per aproximar-nos a la realitat del país. Més difícil resulta encara obtenir indicadors fiables de les variables macroeconòmiques que s’utilitzen en les anàlisis a llarg termini. Recentment, un grup d’investigadors europeus ha revisat la qüestió tot construint una sèrie d’indicadors econòmics bàsics de caràcter regional per a tot Europa i per tot el segle xx. Els resultats necessiten encara noves avaluacions i contrastos, però constitueixen una primera aproximació extremament valuosa. El mapa 2 mostra els resultats obtinguts pel que fa al PIB per habitant. Si prenem aquesta variable com a indicador aproximat del nivell d’industrialització, Catalunya hauria assolit el 1900 una posició de privilegi en l’àmbit europeu. Se situaria en el primer grup de regions i àrees urbanes industrialitzades d’Europa, la gran majoria de les quals s’aplegaven al nord del continent i a la Gran Bretanya. Catalunya apareix com una clara excepció. Se situa en un nivell inferior al de les regions industrials dels països més avançats, però no pas dels països de desenvolupament mitjà. El cas de la industrialització de Catalunya resulta encara més insòlit si tenim en compte que dos dels factors que van afavorir la industrialització precoç de diversos territoris europeus, la capitalitat política i la disponibilitat de recursos naturals, especialment el carbó, no s’hi donaven. A Catalunya, la industrialització fou un llarg procés que va integrar canvis endògens i estímuls exteriors i va poder substituir els factors que mancaven (carbó) per altres sovint més costosos, però prou eficients per mantenir la competitivitat. Albert Carreras —‌el màxim expert en l’estudi quantitatiu de la industrialització catalana— ho ha sintetitzat de forma precisa i brillant en un treball recent: Aquest èxit català en la frontissa entre el segle xix i el segle xx reflecteix acuradament l’essència de la trajectòria històrica de l’economia catalana en l’època contemporània: haver experimentat una industrialització precoç i única a la Mediterrània anterior a la Gran Guerra, i fins i tot única als països de llengua llatina, al sud de París i dels Alps, amb l’excepció del País Basc, que va tenir un creixement explosiu en els darrers decennis del segle xix. En aquest diagnòstic hi coincideixen molts contemporanis i també els estudiosos actuals de la història econòmica de Catalunya.52

Notes i referències [1]

El procés d’industrialització de Catalunya ha estat recentment l’objecte d’una anàlisi exhaustiva de gran abast que inclou la principal informació quantitativa disponible i assaigs específics per als diversos períodes i sectors.

08/10/2026 15:03:15

Una revolució industrial particular: bancs i ferrocarrils a la Catalunya del segle xix

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

Aquesta obra ha estat emprada en aquest article tot i que no se’n fa una citació detallada per evitar repeticions inútils. Jordi Nadal, Josep M. Benaul i Carles Sudrià. At les de la industrialització de Catalunya, 1750-2010. Vicens Vives, Barcelona 2012. Els estudis clàssics són els de Rondo Cameron. Banking in the Early Stages of Industrialization. A Study in Com parative Economic History. Oxford University Press, Oxford 1967; Rondo Cameron (ed.). Banking and Econo mic Development. Some Lessons of History. Oxford University Press, Nova York 1972; Raymond Goldsmith. Financial Structure and Development. Yale University Press, New Haven 1969. Vegeu també Rondo Cameron. «Theoretical Bases of a Comparative Study of the Role of Financial Institutions en the Early Stages of Industrialization» [1965]. A: Rondo Cameron (ed.). Fi nancing Industrialization. Elgar, Londres 1992, vol. 1, p. 1-20; Robert G. King i Ross Levine, «Intermediación financiera y desarrollo económico». A: Colin Mayer i Xavier Vives. La intermediación financiera en la construc ción de Europa. Fundación BBV, Bilbao 1994, p. 183-228; i, especialment, Ross Levine. «Financial Development and Economic Growth: Views and Agenda». Journal of Economic Literature, vol. xxxv (1997), p. 688-726. Lluís Castañeda. «Sector financer i mercat de capitals al primer terç del segle xix». A: Història econòmica de la Catalunya contemporània. Vol. 3. Segle XIX. Indústria, Transports i Finances. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1991, p. 339-349. El debat sobre la regulació de la borsa barcelonina es pot seguir a Jaime Carrera Pujal. La economía de Cata luña en el siglo xix. Barcelona, 1961, vol. iii, cap. iv. Vegeu Josep Fontana. «La vieja bolsa de Barcelona (18511914)». A: La Bolsa de Barcelona de 1851 a 1930: líneas generales de su evolución. Institut Municipal d’Història, Barcelona 1961. Les informacions que segueixen sobre el Banc de Barcelona procedeixen de Yolanda Blasco-Martel i Carles Sudrià. El Banc de Barcelona (1844-1874). Història d’un banc d’emissió. Generalitat de Catalunya, Barcelona 2009. El Banco Español de San Fernando havia estat creat el 1829 en liquidar-se el vell Banco de San Carlos, en fallida des de feia molts anys. Emetia bitllets i dedicava la major part dels seus recursos a finançar l’Estat. El 1844, el Govern va autoritzar la creació a Madrid del Banco de Isabel II, estretament vinculat a José de Salamanca i a Gaspar Remisa. Sobre les vicissituds dels primers bancs espanyols, cal consultar l’estudi clàssic de Ramón Santillán. Memoria sobre los bancos Nacional de San Carlos, Es pañol de San Fernando, Isabel II, Nuevo de San Fernando y de España. Banco de España, Madrid 1982 [1865], i els de Gabriel Tortella, Los orígenes del capitalismo en Es paña. Tecnos, Madrid 1973, i Pedro Tedde. El Banco de San Fernando. Alianza i Banco de España, Madrid 1999. Sobre la legislació bancària d’aquest període, vegeu Gabriel Tortella, Los orígenes…, op. cit., p. 39-44.

Catalan Historical Review-19.indb 169

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 169

[8]

[9]

[10] [11] [12] [13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18] [19]

Sobre les dificultats dels industrials per accedir al crèdit que oferia el banc i els avantatges que havien de portar les noves entitats, vegeu, per exemple, la Revista Industrial, «Cajas Mutuas» (9 maig 1858) i «Bancos de emisión y descuento» (13 juny 1858). Les memòries de la Catalana es publicaven habitualment a la premsa. Vegeu Diario de Barcelona: 12 febrer 1857, 25 febrer 1858, 24 febrer 1859, 1 març 1860, 28 febrer 1861, 27 febrer 1862, 26 febrer 1863, 25 febrer 1864, 23 febrer 1865 i 1 març 1866. Archivo Histórico Nacional, Hacienda, lligall 429-1. Ibídem. Vegeu Suplemento a la Revista Industrial, 27 d’octubre de 1859. Sobre aquest cas de competència en l’emissió de bitllets i les seves característiques, vegeu Pere Pascual i Carles Sudrià. «Industrialización, desarrollo financiero y oferta monetaria en Barcelona a mediados del siglo xix». Investi gaciones de Historia Económica, núm. 12 (2008), p. 45-77. Pere Pascual. «El Banco de Reus (1862-1874)». A: Carles Sudrià i Yolanda Blasco-Martel (ed.). La pluralidad de emisión en España, 1844-1874. Fundación BBVA, Bilbao p. 523-540; Yolanda Blasco-Martel. «El Banco de Tarragona (1864-1874)». A: Carles Sudrià i Yolanda Blasco-Martel (ed.). La pluralidad…, op. cit., p. 608-621. Sobre les caixes mútues i el seu paper en el sistema financer català, vegeu Joan R. Rosés, Banca i indústria a Cata lunya, 1844-1874. Treball de doctorat inèdit. Universitat de Barcelona, Departament d’Història i Institucions Econòmiques, 1993. Vegeu informació sobre el funcionament de la primera d’aquestes entitats a Revista Industrial, 9 maig 1858 i 4 agost 1858. Sobre els bancs catalans a l’època, cal consultar Francesc Cabana, Caixes i bancs de Catalunya. Vol. 3 i 4. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1999. Rondo Cameron. Banking in the Early…, op. cit., p. 303; Raymond Goldsmith. Financial Structure…, p. 208-209. La història econòmica del ferrocarril a Catalunya ha estat la magna obra de Pere Pascual Domènech, catedràtic que fou de la Universitat de Barcelona, que ens va deixar el febrer de 2023. Les seves recerques exhaustives sobre els aspectes bàsics de la construcció i explotació del ferrocarrils catalans constitueixen una referència indefugible sobre el tema. Aquestes pàgines s’inspiren directament en les seves aportacions. Pere Pascual. «Los orígenes del ferrocarril en Cataluña. El ferrocarril de Barcelona a Mataró». Hacienda Pública Española, núm. 55 (1978), p. 313-338; Pere Pascual. «Ferrocarril i industrialització a Catalunya», Recerques, núm. 17 (1985), p. 43-72; Pere Pascual. Agricultura i industrialització a la Catalunya del segle xix. Formació i desestructuració d’un sistema econòmic. Crítica. Barcelona, 1990; Pere Pascual. Los caminos de la era industrial. La construc ción y financiación de la Red Ferroviaria Catalana (18431898). Edicions Universitat de Barcelona, Barcelona 1999; Pere Pascual. El ferrocarril a Catalunya (1848-

08/10/2026 15:03:15

170 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[20]

[21]

[22]

[23]

[24]

[25]

[26] [27] [28]

[29]

[30] [31]

[32]

[33]

1935). Una història de la seva explotació. Eumo Editorial, Vic 2015, 2 v. Eric Hobsbawm. Industry and Empire; An economic his tory of Britain since 1750. Weidenfeld & Nicolson, Londres 1968, p. 89. La bibliografia sobre la historia del ferrocarril a Espanya és extensíssima. Citarem les obres més generals, on el lector interessat trobarà referències més específiques. Miguel Artola (dir.), Los ferrocarriles en España. 18441943. Servicio de Estudios del Banco de España, Madrid 1978, 2 v.; Francisco Comín, Pablo Martín Aceña, Miguel Muñoz i Javier Vidal Olivares. 150 años de histo ria de los ferrocarriles españoles. Fundación de los Ferrocarriles Españoles, Madrid 1998, 2 v. Les vicissituds de les companyies ferroviàries catalanes poden seguir-se amb tot detall a Pere Pascual. Los cami nos…, op. cit. L’obra clàssica sobre les onades inversores i les crisis consegüents és la de Charles P. Kindleberger. Manías, Pa nics and Crashes. A History of Financial Crises. Basic Books, Nova York, 1978. Pere Pascual. «La gran decepción. La rentabilidad de las acciones de los ferrocarriles catalanes (1849-1943)». Re vista de Historia Industrial, núm. 17 (2000), p. 11-59 Aquesta hipòtesi podria aplicar-se també al conjunt de l’economia espanyola si les entrades de capital estranger haguessin estat inferiors al que fins ara es pensava. Vegeu Carles Sudrià. «Emptying the Coffers: Old Money to Build New Railways, Spain 1850-1874». European Review of Economic History, vol. 22, núm. 2 (2018), p. 210-232. Pere Pascual. Los caminos…, op. cit., p. 263-264. Pere Pascual. Los caminos…, op. cit., p. 265-279. Leopoldo Gonzalo, El Tesoro Público y la Caja General de Depósitos (1852-1868), Instituto de Estudios Fiscales, Madrid 1981, p. 453-471. Vegeu també Manuel Titos. «La Caja General de Depósitos (1852-1874)», Moneda y Crédito, núm. 151 (1979)Manuel Navas i Carles Sudrià. «La crisi financera de 1866 a Barcelona: una revisió». Recerques, núm. 55 (2007), p. 35-72, esp. p. 53-54. Public Record Office, Foreign Office 72, 1130 (26-31866). Sobre la crisi d’Overend, Gurney & Cia., vegeu-ne una anàlisi incisiva a John Clapham. The Bank of England. A History. Vol. II. Cambridge University Press, Cambridge 1944, p. 263-270; W. T. C. King. History of the London Discount Market. Frank Cass, Londres 1936, p. 238-256. Una aproximació més àmplia i detallada, però també més periodística, a Geoffrey Elliott. The Mystery of Overend & Gurney. A Financial Scandal in Victorian London. Methuen, Londres 2006. En el projecte presentat a les Corts, la concessió del nou banc es feia a cinc persones, entre les quals David Chapman, un dels directors de la casa londinenca. Veg. Geoffrey Elliott. The Mystery…, op. cit., p. 76 i seg. Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Banc de Barcelona (ANC, BB), Junta de Govern, 13 de maig de 1866.

Catalan Historical Review-19.indb 170

Carles Sudrià

[34] [35] [36] [37]

[38] [39]

[40]

[41] [42]

[43]

[44]

[45]

[46] [47]

[48]

[49]

Resumeixo aquí el que es presenta detallat a Manuel Navas i Carles Sudrià. «La crisi financera…», op. cit. ANC, ABB, Junta de Govern, 16, 17, 20 i 22 de maig de 1866. ANC, BB, Junta de Govern, 2 de juny de 1866. Sembla que el Crèdit Mercantil va redescomptar a la Catalana 80.000 duros més que, al seu torn, van ser cedits també al Banc de Barcelona. Veg. ANC, BB, Junta de Govern, 4 de juny de 1866. ANC, BB, Junta de Govern, 14 de novembre de 1864. Martín Rodrigo. «La Societat del Crèdit Mercantil (1863-1883)». A: Joan Roca (coord.). La formació del cinturó industrial de Barcelona. Institut Municipal d’Història i Proa, Barcelona, 1997, p. 187-188. Francesc Cabana, Caixes i bancs…, vol. 3, p. 127; i Gace ta de Madrid, 19-08-1869. Claudio Sánchez-Albornoz, España hace un siglo…, p. 154, assegura que aquesta societat ja estava en liquidació a finals de 1868. Vegeu, per exemple, ANC, BB, Junta de Govern, 25 de febrer de 1867. Lluís Castañeda. «La instauración del monopolio de emisión y la absorción de los bancos de emisión provinciales por el Banco de España». A: Carles Sudrià i Yolanda Blasco-Martel (ed.). La pluralidad…, op. cit., p. 641-656. Sobre les operacions amb la casa Rothschild i les dificultats financeres dels governs del Sexenni, es poden consultar: Miguel A. López Morell. Rothschild una historia de poder e influencia en España. Marcial Pons, Madrid 2005, cap. 6; Francisco Comín, Hacienda y economía en la España contemporána (1800-1936). Instituto de Estudios Fiscales, Madrid 1988, vol. i, cap. 3. «[…] en unes circumstàncies tan crítiques i cedint a les exigències de la realitat present i a les necessitats urgents de la lluita que el ministre que subscriu, d’acord amb el Consell de Ministres, es proposa crear sota la base del Banc d’Espanya i amb l’auxili dels bancs de províncies, un Banc Nacional (…) que ajudi la Hisenda pública». «Substituir la circulació fiduciària múltiple per la circulació fiduciària única […] és una reforma transcendental que l’esdevenidor jutjarà». Gaceta de Madrid, núm. 82, 23 de març de 1874, p. 714. Lluís Castañeda. «La instauración del monopolio…», op. cit. Una discussió detallada de l’«error Girona» i les seves implicacions a Yolanda Blasco-Martel i Carles Sudrià, El Banco de Barcelona. 1874-1920. Decadencia y quiebra. Marcial Pons, Madrid 2016, p. 36-41. Sobre l’evolució del sector financer català des de la unificació fiduciària fins a la Primera Guerra Mundial cal consultar Xavier Tafunell. «Banca i mercat de capitals». A: Història econòmica…, p. 379-421. Carles Sudrià. «Banca e industria en Cataluña después del 98». A: Pedro Tedde (ed.). Economía y colonias en la España del 98. Síntesis/ Fundación Duques de Soria, Soria 1999, p. 337-349. Francesc Cambó fou un excel·lent coneixedor de la realitat bancària de Catalunya. Per als anys que s’estudien en

08/10/2026 15:03:15

Una revolució industrial particular: bancs i ferrocarrils a la Catalunya del segle xix

[50] [51]

aquest paper, consulteu: Francesc Cambó. «La banca catalana». A: El pensament català davant el conflicte europeu. Conferències dels parlamentaris regionalistes, Barcelona, 1915. Pere Pascual. El ferrocarril a Catalunya…, op. cit., vol. 2, p. 184-187. L’estructura de propietat de les dues principals companyies ferroviàries va canviar força en els anys de final de segle. Inversors catalans hi van tenir una presència molt

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 171

[52]

destacada. Pel que fa a la gestió, els enginyers estrangers van anar deixant lloc als espanyols, molts dels quals eren catalans. Veg. Javier Vidal Olivares i Pedro Pablo Ortúñez. «The internationalization of ownership of the Spanish railway companies, 1858-1936». Business His tory, vol. 44, núm. 4 (octubre 2002), p. 29-44. Albert Carreras. L’economia catalana: una visió pluri secular. Discurs de recepció com a membre numerari. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2019.

Nota biogràfica Carles Sudria (Barcelona, 1953). Catedràtic jubilat d’història econòmica de la Universitat de Barcelona. Llicenciat i doctor en economia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat nombrosos treballs sobre història financera i història de l’energia a Espanya, i ha col·laborat en revistes com Business History, Financial History Review, European Re view of Economic History, Revista de Historia Económica, Revista de Historia Industrial i El Trimestre Económico, entre d’altres.

Catalan Historical Review-19.indb 171

08/10/2026 15:03:15

Catalan Historical Review-19.indb 172

08/10/2026 15:03:15

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 173-185 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.238 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

El novel·lista Narcís Oller, romàntic, realista i modernista * Magí Sunyer Molné **

Universitat Rovira i Virgili Rebut 6 desembre 2024 · Acceptat 20 març 2025

Resum La voluntat d’aquest article global sobre la narrativa de Narcís Oller és subratllar la funció, com a etapes i no com a simples influències o rèmores, dels tres estadis de la seva creació literària. Podem observar que la formació romàntica de l’escriptor, molt sovint considerada un defecte, va generar textos interessants que haurien pogut orientar la seva narrativa d’una manera diferent. També podem confirmar que el seu projecte literari central era realista: el retrat de la societat catalana de la Restauració. Encara, superat l’estadi del realisme, Oller es va incorporar de ple a un dels camins empresos per la novel·la modernista: la narrativa simbòlica. Paraules clau: Narcís Oller, realisme, Romanticisme, Modernisme.

Distorsions i reenfocaments La valoració de la literatura catalana romàntica i realista s’ha modificat de manera substancial els últims trenta anys. No pot sorprendre gaire que una cultura en què els recursos humans i econòmics que es dediquen a l’estudi i a la divulgació de les lletres són molt escassos funcioni per fases en la vitalització del patrimoni literari. En la lenta represa cultural posterior a la derrota catalana de l’any 1939, la revisió de la literatura del segle xix no es va començar a activar amb determinació fins als anys 1995 i 1996, quan es van celebrar cinc col·loquis dedicats a estudiar Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, el Romanticisme, Josep Yxart i Narcís Oller. D’aleshores ençà, les lletres del segle xix han rebut una atenció anteriorment inusual per l’acció, entre d’altres, de plataformes universitàries com el Grup d’Estudi sobre la Literatura del Vuit-cents (GELIV) i d’entitats com la Societat Verdaguer, la Societat Narcís Oller, la Biblioteca Víctor Balaguer i la Biblioteca Arús. No em vull estendre sobre aquestes consideracions introductòries, però cal tenir-les en compte per comprendre que avui enfoquem l’estudi i la lectura dels escriptors vuitcentistes des d’una altra perspectiva, molt diferent de la de trenta anys enrere, quan encara dominava la idea negativa, entre irònica i compassiva, que sobre el període * Aquest estudi forma part de la investigació del grup Identitat Nacional i de Gènere a la Literatura Catalana, de la Universitat Rovira i Virgili, i del Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana (GRILC), consolidat (2021 SGR 00150), de l’AGAUR de la Generalitat de Catalunya. He normalitzat els textos prenormatius. ** Adreça de contacte: Universitat Rovira i Virgili, Departament de Filologia Catalana. Avinguda de Catalunya, 35, E-43002 Tarragona, Catalonia, EU. Tel.: +34 977558136. E-mail: magi.sunyer@urv.cat

Catalan Historical Review-19.indb 173

s’havia imposat al començament del segle xx. Aquest des enfocament noucentista va afectar durant dècades la imatge i la fama de Narcís Oller. Els escriptors vuitcentistes més represtigiats en els últims anys han estat els que sempre havien gaudit de més reputació: Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer i Narcís Oller. Al seu costat, Josep Pin i Soler, Josep Yxart, Teodor Llorente, Víctor Balaguer, Apel·les Mestres, Frederic Soler, Marià Vayreda, Rossend Arús i d’altres han estat estudiats, reeditats i rellegits. La commemoració del centenari de la mort de Verdaguer es va convertir en un fenomen massiu i avui ja no té crèdit aquella concepció del poeta com un escriptor entranyable però anacrònic ja en el seu temps, propagada potser per ignorància, potser de manera interessada, potser pel complex d’inferioritat tan arrelat en el context català, potser per condicionaments ideològics o estètics. O una mica de tot. També ha caducat la imatge d’Àngel Guimerà focalitzada en el Manelic de Ter ra baixa i les poesies patriòtiques. Avui sabem que Verdaguer, Guimerà i Oller van ser escriptors traduïts a les grans llengües de cultura de l’època; que, en vida, Guimerà fou un dramaturg molt representat i popular en indrets tan allunyats els uns dels altres com Alemanya, els Estats Units d’Amèrica i l’Argentina, i que per aquesta raó les seves obres més conegudes es van adaptar al cinema amb abundància de recursos —‌pressupostos, actors i actrius de primer nivell—. Més encara i més important per a l’actualitat: qui hagi seguit amb atenció aquest procés de normalització s’ha adonat que són escriptors que van evolucionar d’una manera important i que el clixé a què durant dècades se’ls havia reduït no transmetia una imatge real o completa de la seva obra. Precisament això és el que, a

08/10/2026 15:03:15

174 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

partir de les darreres aportacions, es vol examinar en aquest article dedicat a Narcís Oller.

De la glòria al menysteniment El novel·lista Narcís Oller va ser un dels més perjudicats per l’anomenada «crisi de la novel·la» que va estudiar Alan Yates.1 En aquesta crisi van confluir dos factors: d’una part, l’època de brillantor de la poesia com a gènere a tot Europa, derivada de l’impacte del simbolisme, i, de l’altra, la voluntat d’imposició com a grup del Noucentisme, moviment amb el suport del poder polític que no comptava amb novel·listes i que va prioritzar els gèneres literaris que conreaven els seus escriptors. Aquesta confluència, tot i la vàlua literària d’alguns dels poetes noucentistes, que aquí no es discuteix, va acabar perjudicant el conjunt de la literatura catalana d’aquella època, d’àmbit restringit i amb pocs mecanismes de promoció. Les lletres franceses i angleses d’aquell mateix temps també vivien aquest període d’or de la poesia —‌siguem més precisos, el protagonitzaven—, però el prestigi de la poesia no perjudicava la producció teatral i novel·lística. Si de cas, la feia evolucionar, perquè la revolució simbolista també va operar sobre aquests gèneres i del seu prolongat impacte van sorgir algunes de les peces dramàtiques i novel·lístiques més destacades del segle xx. En el nostre àmbit literari, en canvi, la jerarquització de gèneres que va imposar el Noucentisme2 sí que va afectar de manera nuclear el conreu de la novel· la. Ara fa mig segle, en el llibre esmentat a la nota 1, Alan Yates va estudiar la brillant i moderna novel·lística modernista dels deu primers anys de centúria i el quasi desert dels quinze anys següents en què les novel·les van ser escasses i mal considerades des de la cultura que podem anomenar oficial, ni que l’oficialitat fos precària. Yates va demostrar que no fou fins a l’any 1925 que es va començar a capgirar la tendència, no ben bé gràcies a la famosa conferència de Carles Riba que va parafrasejar en el títol del seu estudi —‌perquè Riba, en realitat, hi va justificar la posició noucentista davant el canvi de sensibilitat—, sinó per l’aparició d’altres veus crítiques davant l’absurd atzucac a què la novel·la havia estat conduïda, la més popular i incisiva de les quals fou la de Josep Maria de Sagarra.3 Tot això és prou conegut des de fa dècades i no caldria repetir-ho si no fos perquè Narcís Oller hi va estar plenament i involuntàriament implicat: l’any 1906, just l’any d’aparició oficial del Noucentisme, va publicar la seva última novel·la a l’edat de seixanta anys i en va viure vint-i-quatre més. Per situar-nos en context, convé recordar que durant el Modernisme, en els primers deu anys de segle, la narrativa catalana va digerir l’impacte del simbolisme d’una manera creativa i així es va incorporar a la modernitat posterior al predomini del realisme i el naturalisme.4 Els sots feréstecs (1901), de Raimon Casellas, i Drames rurals (1902), de Víctor Català, van ser els primers llibres que van constatar la maduresa assolida per la narrativa simbòlica a principis de la primera dècada de segle xx, i s’hi

Catalan Historical Review-19.indb 174

Magí Sunyer Molné

van sumar textos de la dimensió de Solitud, de Víctor Català; Josafat, de Prudenci Bertrana, i Pilar Prim, de Narcís Oller, entre d’altres. L’individualisme i les teories de la voluntat, apreses en Friedrich Nietzsche i Henrik Ibsen, proporcionaven una via de sortida del determinisme naturalista; el llenguatge de la narració, després hi insistiré, canviava d’acord amb les noves exigències. El quasi buit narratiu de l’època noucentista va provocar que s’interrompés l’experimentació iniciada amb tant d’èxit en l’etapa anterior. Després dels quinze anys de crisi novel·lística, per reincorporar-se a la modernitat del gènere, a falta de models propis, els novel·listes en van haver de buscar d’estrangers. No oblidem que el període que en la cultura catalana anomenem noucentista és aquell en què es van escriure les dues novel·les cabdals de la modernitat, Ulisses (1922), de James Joyce, i A la recerca del temps per dut (1913-1927), de Marcel Proust, totes dues marcades, de manera molt diferent, per la llarga digestió de la revolució simbolista, més complexa en la novel·la que en la poesia. A la segona meitat dels anys vint, Narcís Oller, que en el període previ havia estat menyspreat, escarnit i arraconat, complia vuitanta anys i ja no tenia res de nou per oferir com a narrador. No sabrem mai si hauria escrit cap altra novel·la després de Pilar Prim (1906) ni quin caràcter hauria pogut tenir aquesta hipotètica continuació, però és segur que la situació li va amargar les dues dècades finals de la vida, com a mínim fins al 1928 en què es van començar a publicar les seves obres completes. Tanmateix, que la cultura oficial l’ignorés o el considerés un producte d’un altre temps que ja no podia servir d’exemple als joves no significa que ell hi estigués d’acord. La seva reacció negativa davant la normativa fabriana, com la de Víctor Català, Apel· les Mestres, Josep Pin i Soler i altres magnífics escriptors, s’ha d’entendre com la resistència a una imposició que ells, convençuts que eren els millor escriptors catalans de l’època, no acceptaven. El rebuig es manifestava en termes de normativa lingüística, però en realitat hi tenia poc a veure.5 El conflicte sovint s’ha analitzat, des de condicionaments noucentistes, com una batalla entre joves dinàmics i vells caducs, però bona part dels antinormistes, entre els quals Oller, no ho veien així, sinó com la imposició d’un grup sobre els altres escriptors, perquè ells, Oller, Català, Mestres, Pin estaven segurs i orgullosos de la seva obra literària, per molt que els altres la menystinguessin o l’escarnissin. Oller no va perdonar els noucentistes i va aprofitar les ocasions que va considerar convenients per atacar-los sense clemència a les pàgines de les Memòries.6 S’hi ha referit Enric Cassany en el pròleg d’aquest llibre de records: «Amb els noucentistes, la distància es va fer abismal i la desafecció total.»7 Quan finalment Oller va consentir en la normativització de les seves obres, va voler controlar-la i marcar les seves regles, tal com ho explicitava Emili Guanyavents, a qui s’havia confiat l’empresa de revisió, en el primer volum de les obres completes del novel·lista: Àdhuc comptant amb la confiança de l’autor, qui me l’oferí sencera en començar jo la meva feina, aquesta

08/10/2026 15:03:15

El novel·lista Narcís Oller, romàntic, realista i modernista

(com he dit ara mateix) ha estat contínuament sotmesa a la seva revisió. Declarar això equival a fer saber que totes les modificacions que en la present edició puguin notar-se duen l’aquiescència del nostre eminent novel· lista.8 L’Oller vell havia «cedit», potser a contracor, segurament convençut per l’evidència del triomf de la nova normativa, però, i això és el que vull subratllar, va mantenir el control sobre la seva obra perquè estava orgullós de la seva categoria com a «mestre de la novel·la catalana», títol que només estava disposat a compartir amb la seva estimada i admirada —‌l’estimació i l’admiració eren mútues— Caterina Albert, àlies Víctor Català. Per aquesta raó, les seves memòries, escrites quan ja havia abandonat la pràctica de la novel·la, es van presentar en forma de llargues cartes a la narradora de l’Escala. Representen un diàleg —‌la veu de Víctor Català se’ns ofereix ocasionalment en cartes dels apèndixs documentals— entre els gegants de la narrativa catalana contemporània, arraconats, però amb ple convenciment de la seva vàlua i de la injustícia que la situació suposava. Maurici Serrahima en donava fe: «Creia en la seva obra, tot i que feia prop de vint anys que les noves generacions literàries l’havien anat arraconant.»9 Les duríssimes circumstàncies que va viure la cultura catalana durant el segle xx no van permetre el redreçament de la imatge del narrador Narcís Oller. En la postguerra, entre d’altres, Joan Triadú en funció de biògraf i Agustí Calvet, «Gaziel», Maurici Serrahima i Maria Aurèlia Capmany10 de lectors i crítics el van defensar, però resulta significativa la incomprensió d’un crític com Gabriel Ferrater, que en altres ocasions va demostrar la penetració i la sagacitat del bon lector, davant l’obra d’Oller i, encara més, de la narrativa vuitcentista.11 És reflex d’una opinió que, de tan instal·lada que estava des de feia dècades, gairebé ni es discutia. A partir dels anys setanta, aquesta imatge deformada es va començar a reconsiderar, sobretot gràcies als estudis de Sergi Beser, Laureà Bonet i Alan Yates.12 Els capítols corresponents de les històries de la literatura catalana de l’editorial Ariel, escrits per Antònia Tayadella i Enric Cassany, i la més recent d’Enciclopèdia Catalana, a càrrec de Cassany, han proporcionat síntesis equilibrades i solvents sobre el novel·lista i en les últimes dècades s’hi ha afegit una bibliografia crítica considerable. Tal com afirma Enric Cassany en el pròleg esmentat a les memòries del novel·lista, «Oller està còmodament instal·lat en el cànon vuitcentista».13 En efecte, la imatge actual del narrador Narcís Oller és substancialment diferent de la que dominava mig segle enrere. No reuneix les condicions per ser considerat un «sant cultural»,14 perquè ni en vida ni en el moment de la mort, malgrat la seva popularitat, no va ser objecte d’homenatges multitudinaris i mai no se’l va considerar un pare de la pàtria. Tanmateix, en els últims temps, a més d’una nova edició de les obres completes en quinze volums (entre els quals, un Àlbum Narcís Oller) presentats amb estudis científics previs, s’ha constituït una Societat Narcís Oller que cada any organitza jornades

Catalan Historical Review-19.indb 175

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 175

sobre l’escriptor, una bona part de les novel·les es llegeixen i s’estudien de manera regular als instituts —‌sobretot, L’Escanyapobres, La febre d’or, La bogeria i Pilar Prim—; en la col·lecció amb voluntat canonitzadora «Les Millors Obres de la Literatura Catalana» es van incloure La febre d’or i una selecció de Contes, i en l’actual «Els Imprescindibles» de l’editorial Proa, s’ha publicat La febre d’or i no s’hauria entès que no hi figurés Oller; hi ha unes quantes rutes literàries Oller; s’estudia la toponímia en les seves novel·les;15 el 2011 va itinerar per Catalunya l’exposició «La Febre d’Or. Escenes de la nova burgesia»; si el 1993 es va estrenar una bona versió cinematogràfica de La febre d’or, dirigida per Gonzalo Herralde, el 2024 Ibai Abad ha convertit L’Escanyapobres en un western. El novel·lista potser remugaria, però somriuria per sota el nas. Examinem la narrativa de Narcís Oller des de la perspectiva de la tercera dècada del segle xxi.

Un novel·lista modern Narcís Oller va començar a escriure amb unes vacil· lacions habituals en la majoria d’escriptors del seu temps. Fins a la segona meitat dels anys setanta del segle xix, com tantes altres persones cultes de la seva època, va ser sensible a l’opinió diglòssica que la llengua adequada per ser utilitzada pels catalans en registres elevats era l’espanyol, i per això va col·laborar a la premsa amb articles i relats en aquest idioma. El seu intent més ambiciós en castellà fou la novel·la inacabada «El pintor Rubio», que, des de la llunyania del temps de redacció de les memòries qualificava com a novelón victorhuguesc i sentenciava sense compassió: «oh horror!».16 Ell mateix explicava que l’assistència a la tertúlia del grup de La Renaixença al Cafè Espanyol de la plaça Reial i l’impacte que li van produir els èxits de Guimerà i Verdaguer als Jocs Florals de 1877 foren els ressorts que el van fer decidir a escriure en català. Dos anys després ja va guanyar un premi als Jocs Florals amb «Sor Sanxa» i va publicar el primer llibre de contes, Croquis del natural. Enric Cassany ha pogut afirmar que «la desclosa del novel·lista Oller havia estat rutilant i el seu assentament rapidíssim».17 En efecte, tretze anys després, el 1892 en què va aparèixer el tercer volum de La fe bre d’or, havia publicat tres novel·les i tres reculls de contes i era considerat, sense oposició, el millor novel·lista de la literatura catalana vuitcentista. La seva obra es traduïa a llengües prestigioses, Émile Zola havia apadrinat la traducció francesa de La Papallona i Oller es relacionava amb els millors novel·listes espanyols —‌Benito Pérez Galdós, José María de Pereda, Emilia Pardo Bazán, Juan Valera, Clarín—, que el consideraven un entre ells, ni que molts no poguessin evitar d’expressar l’estranyesa davant la seva «obsessió» per escriure en català. Conceptuat sobretot, amb justícia, com un narrador realista, s’ha tendit a menysvalorar la part de la seva obra que respon a les altres estètiques de l’època en què va escriure, sempre des de la voluntat d’esdevenir un novel·

08/10/2026 15:03:15

176 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

lista modern. Examinem els novel·listes successius o simultanis que en ell hi va haver, sense negar la centralitat de l’estètica en què va escriure la majoria dels seus relats, però també sense menystenir les altres en què va demostrar una persistència o va aconseguir uns resultats brillants. Narcís Oller, romàntic Els escriptors de la generació de Narcís Oller es van formar en l’estètica romàntica: Àngel Guimerà, sens dubte; Jacint Verdaguer, no caldria dir-ho; també Josep Pin i Soler. En una mesura o en una altra, tots van evolucionar d’acord amb els canvis de gustos que se succeïen: Verdaguer, menys; Guimerà, de manera molt notòria; Pin, que va viure la joventut i la primera maduresa en el context cultural francès i belga, abans que els altres tres. Tanmateix, el Romanticisme de base aflorava en el costumisme present en la trilogia novel·lística de Pin, com a mínim en tota la primera etapa de la poesia i el teatre guimeranians, gairebé sempre en Verdaguer. Rosa Cabré recorda que el narrador Narcís Oller en llengua castellana basculava entre el conreu de la llegenda històrica —‌«Don García de Alcaraz»—, el costumisme —‌«La venganza del gitano»— i el fulletó —‌«El pintor Rubio»—.18 Des del seu primer llibre en català, després ho veurem, s’identifica Oller amb el realisme, però, alhora que Oller tenia el propòsit d’esdevenir un narrador realista, persistia en el conreu de modalitats literàries inequívocament romàntiques. En aquest punt, convé fer una puntualització que constitueix un parèntesi. Es va produir una coincidència entre el programa literari que els crítics literaris Josep Yxart i Joan Sardà, els grans crítics amics d’Oller, van procurar que el novel·lista acomplís i el plantejament dels estudiosos de la literatura catalana del Vuit-cents a partir dels anys setanta del segle xx, quan es va començar a revisar l’obra del vallenc Oller. Yxart i Sardà l’encaminaven en la direcció del realisme perquè consideraven que era l’estètica moderna en aquella època la que li podia proporcionar una condició de narrador à la page i la que convenia per posar al dia la novel·la catalana. Els estudiosos posteriors, en un inici, seguien les orientacions de la crítica marxista, la qual és prou sabut que preconitzava la superioritat del realisme social contra les desviacions «burgeses» i individualistes del Romanticisme i les seves múltiples derivacions. Per entendre el punt de partida d’aquests investigadors, recordem que, en un estudi de gran repercussió, Georg Luckács va arribar a afirmar que Walter Scott, que elogiava com a gran novel·lista, no havia estat romàntic perquè complia el requisit de retratar la societat d’una època, ni que fos la de segles enrere, configurava l’element historicosocial en el destí de cada individu i presentava uns protagonistes mitjans, no heroics.19 La valoració d’Oller per part dels estudiosos marxistes que eren joves en els anys seixanta i setanta del segle xx provenia del convenciment que —‌malgrat les reticències que expressaven— les seves novel·les eren les que acomplien millor el propòsit de retratar la societat catalana de la Restauració borbònica.

Catalan Historical Review-19.indb 176

Magí Sunyer Molné

Ells, com Yxart i Sardà, amb una diferència d’aproximadament un segle, no tan sols judicaven Oller en la mesura que s’adaptés millor o pitjor a l’ortodòxia realista, sinó que estaven d’acord amb la sentència de la inoportunitat de les narracions romàntiques que el novel·lista s’havia entestat a continuar escrivint i ho explicaven com un «defecte» que procedia del llast que arrossegava des de la seva formació juvenil. Tant van insistir Yxart i Sardà en el tema que finalment, hem de pensar que convençut, Oller va abandonar —‌no del tot— els procediments romàntics. Tot i això, constatem-ho i examinem-ho; el prosista romàntic Narcís Oller va existir i va produir uns textos no tan menyspreables com s’ha volgut fer veure. Una de les poques narracions d’Oller situades en temps pretèrits és «Sor Sanxa», premiada en els Jocs Florals de 1879, publicada a l’anuari del certamen i, posteriorment, integrada en el recull Notes de color. La caracterització com a «llegenda», l’ambientació en l’edat mitjana i la utilització d’un llenguatge més arcaïtzant que el dels textos realistes sembla que la relacionen amb el Romanticisme historicista. Està documentat que hi ficcionalitzava un episodi descrit a Costumbres catalanas en tiempo de Juan I, de Salvador Sanpere i Miquel. Tanmateix, l’interès de la narració rau en la transgressió de la llei per part de la monja en despenjar els cossos dels executats; en la identificació, en clau grotesca, de l’indret d’execució amb el calvari, i en el personatge del boig, que, com en tantes altres ocasions en la literatura vuitcentista i noucentista, revela una lucidesa superior i adquireix una dimensió simbòlica que li confereix una pàtina de modernitat.20 La conclusió confirma que es tracta d’un al·legat humanitarista: «els nostres pares han vist encara, en els portals de les viles, caps penjats pel botxí».21 El crític Felip B. Navarro va incórrer en una manifesta contradicció respecte a aquest conte perquè, alhora que el va traduir al castellà i va fer publicar la traducció, manifestava unes serioses reserves en la crítica que li va dedicar: «Nosaltres havem gosat posar alguns defectes a aquesta obra del Sr. Oller per si alguna influència pot tindre nostra humil opinió en què tan excel·lent escriptor naturalista no se esgarrie cap a les fosques i enganyoses cingles del romanticisme».22 Cal aclarir que, en aquest passatge, la paraula «naturalista» no significa que formi part de l’escola d’Émile Zola, sinó «realista». No sembla gaire dubtosa l’empremta romàntica en el sentimentalisme i en el caràcter fulletonesc d’aspectes d’una novel·la com La Papallona —‌des del personatge de la Toneta, una pobra òrfena seduïda per un estudiant, que proporciona abundants escenes de trasbals emocional, fins a la inversemblant trobada amb el seductor en el llit de mort amb què es clou la narració—. És un sentimentalisme que no va deixar de reaparèixer, cada vegada de manera més controlada, en textos posteriors. L’aspecte potser més espectacular del Romanticisme de l’Oller dels anys vuitanta és la insistència a presentar situacions i accions fantàstiques. Resulta evident que per aquesta banda es deslligava de la ficció realista i que no es tractava d’una excepció ni d’una casualitat. Sergi Beser va

08/10/2026 15:03:15

El novel·lista Narcís Oller, romàntic, realista i modernista

enregistrar en Oller «una fascinació per la creació imaginativa a la qual l’autocensura, procedent de l’acceptada normativa realista, impedia de saltar al món de la fantasia i del misteri».23 Resulta molt interessant el mot «autocensura». Indica que la tendència formava part de la personalitat literària del narrador, el qual procurava limitar-la perquè sabia que no li ho aplaudirien en la mesura que s’apartava del que se n’esperava. Contràriament, Beser va considerar una limitació que Oller demostrés massa contenció en aquests relats i no s’immergís de ple en l’irracionalisme, segons l’estudiós valencià perquè «no pot acceptar la realitat de l’irreal, la vigència com a tal del misteri i de la fantasia».24 És així que alguns d’aquests contes, com «La indiscreció» i «Una juguesca», es resolen en un alliçonament o en una moralització i d’altres, com «Lo radiòmetre», en una decebedora galanteria: s’hi conclou que l’explicació del misteri d’un fenomen que s’escapa a la ciència rau en la potència dels ulls d’una noia. És una llàstima que en el més intensament fantàstic de la sèrie, «Angoixa», Oller no tingués la prudència literària de mantenir- se en l’esfera de la irracionalitat fins al final i recorregués a la vulgar conclusió que es tractava només d’un somni. De tota manera, amb més o menys traça o agosarament quan s’hi immergia, la irracionalitat l’atreia de manera poderosa i «Angoixa» conté escenes oníriques dignes de les obsessions freudianes. L’aprenent de metge, a l’hospital, és arrossegat per un deliri que el condueix a escapar per escales que no s’acaben mai i a presenciar escenes esgarrifoses i increïbles: […] per sobre son cap veia cervells i tràquees, cors, pulmons i fetges oberts, les artèries panteixant amb majors o menors intermitències segons la força de la sang que a glops transportaven; els braços i les cames seguien voleiant per l’aire sol·licitant-lo; i a la tos esquerdada dels uns responien els rogalls cavernosos dels agonitzants, els xiscles i plors horrorosos dels altres.25 És evident que la resolució amb el retorn al terreny controlat per la racionalitat, quan explica que només es tractava d’un somni, decep, però, final a banda, tot el conte funciona com una magnífica ficció fantàstica. Felip B. Navarro va fer equilibris per lloar aquest i altres contes d’aquesta mena i va identificar-ne la procedència: «parecen ser ensayos deliciosamente realizados en el género que tanto nombre dio a Offmann i a Poe y en el que el se ñor Oller ha sabido introducir por maravilloso estilo el discreto y exacto maridaje que existe en el mundo físico entre la realidad de las cosas y la perturbación de los sentidos».26 Menys espectaculars, altres contes, com «La calavera» i «La sort del senyor Andreu», mantenen el to i deixen oberta la porta de la irracionalitat. Alguns, com «Jo l’he morta?», transiten per les fronteres entre la ciència i la fantasia. En aquest mateix terreny incert podem situar l’ampli tractament que el narrador fa de la bogeria. És un dels seus tòpics recurrents, abordat des de plantejaments molt

Catalan Historical Review-19.indb 177

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 177

distants, que comença amb l’esmentat personatge simbòlic de «Sor Sanxa» i continua amb el desvari de la Toneta de La Papallona, que fuig esperitada amb el nadó als braços i a qui els vianants prenen per una boja, amb els «estudis» L’Escanyapobres i La bogeria i els contes d’«On són els boigs?» i «Viva Espanya!». Maria Dasca ha examinat la complexitat de la qüestió, no reduïble a la influència romàntica si no és per la penetració en l’esfera d’allò que la raó no sap controlar, i ha afirmat que «cap altre novel·lista de la seva època no se sentí atret de manera tan constant com ell per l’embogiment […] que travessa de principi a fi la seva trajectòria literària».27 L’ús del costumisme també prové de la formació romàntica. Es tendeix a menysvalorar-lo en relació amb el realisme. Des d’aquest punt de vista, Manuel de Montoliu atribuïa a Oller i a Pin i Soler l’«heroic esforç de superació del costumisme miop i anecdòtic que imperava en aquella època».28 En efecte, l’actitud de Narcís Oller davant la realitat és dinàmica, es manifesta en nombroses ocasions com a més partidari del futur que del passat, i aquest és el pensament de fons que anima la seva posició realista. Tanmateix, va escriure quadres de costums i prosa costumista fins al 1883, any de la publicació de Notes de color, llibre que marca una frontera en els seus assajos de procedència romàntica.29 Un dels quatre relats de Croquis del natural, «Els que ho miren i els que hi van», és un quadre de costums. Amb aquella modèstia, segurament falsa, que de vegades exhibia, al cap dels anys, el narrador s’hi va referir com un «quadret de costums tan infelicet»,30 però és molt probable que no ho pensés. Compleix amb tots els requisits del gènere, entre els quals la reproducció del llenguatge popular a través de l’estil directe. El joc que indica el títol fa referència a la reunió d’unes persones en un pis barceloní per veure passar la processó de Corpus, de nou als carrers després dels anys del Sexenni Democràtic. Com a representació del natural, és d’una extrema precisió, com si el narrador s’hagués limitat a escoltar i anotar unes converses. Tanmateix, les altres narracions del primer llibre, tal com ha indicat Enric Cassany, «si bé presenten trets costumistes, s’orienten cap a una altra poètica o, dit altrament, cap a gèneres no costumistes».31 A La Papallona resulta simptomàtic el contrast entre l’ambient dels primers capítols, que transcorren en carrers del Raval en què ressonen les eines dels oficis i on són possibles unes relacions com les de les poblacions petites, que fins i tot afavoreixen l’aparició de renoms, com el que dona títol a la novel·la, i el traüt de la Barcelona, que es converteix en gran urbs del darrer capítol, a què després ens referirem. A Notes de color, la prosa més directament emparentada amb el quadre de costums és «El curandero nou», que tipifica un xerraire dels molts que procuraven fer negoci a les places de la ciutat. És tant un clixé que el narrador convida els lectors a trobar-lo en uns determinats indrets ciutadans: «si el volen conèixer vinguin amb mi als encants, a la plaça de Catalunya, al pla de Palàcio o al de les Comèdies, o bé a algun altre punt de Barcelona concorregut i desembarassat».32 Tot seguit obrirem apar-

08/10/2026 15:03:15

178 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

tat per a examinar l’Oller realista i podrem comprovar fins a quin punt aquest exercici inicial en el costumisme fou útil al narrador i de quina manera el va diluir en els contes i les novel·les realistes. Com a balanç de la rellevància de la poètica romàntica en la primera obra de Narcís Oller, es pot concloure que no fou tan insignificant com s’ha acostumat a indicar però que, a partir de Vilaniu, la seva aposta pel realisme ja és decidida. Ens queda el dubte, que no podem resoldre, sobre la possibilitat que la intensificació dels elements fantàstics en els anys noranta hagués pogut connectar amb el gir que es va produir en la sensibilitat de la narrativa modernista que en els vuitanta en què Oller s’hi assajava ja eren habituals en les principals literatures europees. Això no es va esdevenir. Tanmateix, com va escriure Jordi Castellanos, el «pòsit romàntic que Oller no acaba d’abandonar mai ens pot explicar moltes coses».33 Narcís Oller, realista Joan Sardà va saludar com una novetat destacada Croquis del natural: «Fins ara teníem molta literatura pagesa i bastanta de menestrala: amb lo llibre d’en Oller ne tenim de senyora.»34 Ell mateix, en la crítica de La Papallona, li aplica el terme «naturalista» amb què és evident que es refereix a «realista», perquè aclareix que es tracta de l’escola que té per mestres Honoré de Balzac, Gustave Flaubert i Alphonse Daudet «exagerada per en Zola».35 La circumstància que fos precisament Zola qui prologués, amb una carta al traductor Albert Savine, la traducció al francès de La Papallona ha provocat una perllongada confusió sobre el naturalisme d’Oller que el novel·lista francès va aclarir perfectament després de fer l’elogi d’uns aspectes de la novel·la i de manifestar que no li plaïen ni els excessos lacrimògens ni el deus ex-machina del darrer capítol: J’ai lu, et vous avez écrit vous-même, je crois, qu’il dérivait de nous autres, naturalistes français. Oui pour le cadre peut-être, pour la coupe des scènes, pour la façon de poser les personnages dans un milieu. Mais non, mille fois non, pour l’âme même des œuvres, pour la conception de la vie. Nous sommes des positivistes et des déterministes, du moins nous prétendons ne tenter sur l’homme que des expériences; et lui, avant tout, il est un conteur que s’émeut de son récit, qui va jusqu’au bout de son attendrissement, quitte à sortir du vrai.36 Per no insistir en la confusió que aquest pròleg ha provocat respecte al naturalisme d’Oller, em limitaré a reproduir el punt de vista de Maurici Serrahima: «mai no va compartir el positivisme i el materialisme determinista».37 Rosa Cabré ha afirmat que el narrador Oller «va abraçar la causa del realisme des del moment que va decidir d’ésser un escriptor en català».38 Acabem de veure els matisos que cal introduir-hi, que no contradiuen la intenció central del novel·lista de dur a terme un gran projecte realista. Yxart, Sardà, Alfonso l’encaminaven en aquesta direcció, el guiaven, l’aplaudien, el corregien per tal que ho

Catalan Historical Review-19.indb 178

Magí Sunyer Molné

aconseguís, en converses privades, per carta, en lectures parcials de les obres i en les crítiques dels llibres publicats. Oller els feia cas gairebé —‌només gairebé— sempre. La seva posició en aquest assumpte sembla que era seguir els consells i, alhora, exercir la independència del creador. Les Memòries estan plenes de declaracions seves sobre el poc valor d’alguns dels seus textos, sobre el poc que li havia costat escriure’ls —‌com si això fos una indicació de qualitat—, sobre les seves escasses disposicions, però n’hem de fer poc cas. La demostració més clara de la convicció que tenia sobre el preu de la seva obra és la seva persistència a publicar els textos tantes vegades com podia. Per exemple, quan escrivia sobre els contes de Cro quis del natural, es presentava com a extraordinàriament modest. Davant els elogis de crítics i amics, anotava: «Lo que aplaudien tots plegats, pensava jo, era aquesta intenció, no la traça ni les dots d’escriptor que jo, pobre de mi, hagués pogut demostrar en uns treballs tan insignificants i duts a terme amb tan poca fe i tan lleu esforç».39 Tanmateix, preparava una edició del llibre per a una segona edició que no va arribar a bon port, va incloure tots els contes en les Obres completes i només cal veure de quina manera s’irritava cada vegada que algú li feia una crítica negativa. Alan Yates va descriure el camí que Oller va seguir des del retrat costumista fins a l’intent de representar objectivament la psicologia individual en funció de determinades forces històriques, socials i morals,40 però afegia que aquesta voluntat de vegades es veia frustrada per la discordança entre un Romanticisme innat i l’intent d’adoptar una estètica antiromàntica que havia desgavellat els finals de les dues primeres novel·les. Hi ha unanimitat entre els estudiosos en la conclusió que aquest projecte realista pretenia proporcionar una anàlisi de la societat catalana del seu temps. El model que sempre se cita és la Comédie humaine de Balzac, i, en efecte, com en el cicle balzaquià, des de la primera novel·la fins a La bogeria —‌que, malgrat la brevetat, abraça un arc temporal superior— apareixen i reapareixen uns personatges en circumstàncies diferents. Si el Lluís Oliveras de la primera novel·la només és al·ludit a La febre d’or, el cínic borsista Tomàs Llasada, que triomfa al final d’aquesta novel·la en el batibull del crac, ja s’hi dedica i ja té el mateix caràcter a La Papallona. L’exemple més destacat és el Josep Rodon, a qui Sergi Beser va dedicar un cèlebre article,41 present en tres novel·les i que protagonitza unes reflexions èpiques que resumeixen més de quinze anys de la història catalana al començament de La febre d’or. Tenim indicis per suposar que, si no haguessin mort als anys noranta, quan l’estètica canviava, els crítics literaris Yxart i Sardà l’haurien ajudat a redreçar el rumb, però això no es va poder esdevenir. Des dels inicis fins a La fe bre d’or, que és quan hi van poder intervenir, la programació que proposaven no oferia dubtes. L’expressava Josep Yxart al pròleg de Notes de color: «Si un dia, amb el temps, acabés una llarga sèrie de novel·les en projecte, on resultés fotografiada de cap a cap la vida i la societat barcelonesa dels nostres temps…»42 En efecte, per a Yxart, el

08/10/2026 15:03:15

El novel·lista Narcís Oller, romàntic, realista i modernista

retrat, més que de Catalunya, havia de ser de Barcelona com a única candidata a gran ciutat catalana i s’havia de realitzar en la novel·la llarga.43 Si «El transplantat» en podia constituir l’anunci, Vilaniu no formava ben bé part del projecte perquè la protagonista era una vila mitjana i no la gran ciutat. Sí que servia per a comprovar fins a quin punt el novel·lista s’anava desfent de la càrrega romàntica que entorpia la plena realització de la novel·la realista. Els ingredients d’aquest Romanticisme de base que cada vegada van pesar menys en la construcció de la novel· la realista d’Oller són els que Zola va assenyalar a La Pa pallona: sentimentalisme i costumisme. Els hem examinat en la producció literària de l’Oller romàntic, però també actuen en el que malda per esdevenir realista. Antònia Tayadella va considerar que, de la tradició pròpia, a Oller «només li foren útils certs aspectes de la narrativa costumista urbana». 44 Enric Cassany va observar que Oller transcendeix «el retrat de costums o el discurs moral sobre els costums per examinar-los en un sentit dinàmic: com a signes del flux històric».45 El monograma del novel· lista, una càmera fotogràfica amb les inicials N O impreses, s’ha de llegir com una declaració d’intencions en aquesta línia. Alan Yates va considerar que La Papallona «era, encara, una obra de transició, en la qual esquemes fulletonescos i costumistes, vehicles de l’idealisme romàntic, interferien en el radi d’operació del realisme modern»,46 en sintonia amb Sergi Beser, que pensava que connecta amb el costumisme, i Antònia Tayadella, que es referia al predomini de l’element descriptiu per sobre del narratiu.47 D’una banda, abans ho apuntava, l’ambient de la Barcelona antiga, amb un protagonista que «gaudia allunyant-se dels barris de vernís ciutadà i, així que va raure a la dispesa del carrer d’En Roig, s’hi trobà com el peix a l’aigua».48 El Lluís se sent a gust en un indret que li recorda el poble d’on prové: […] aquells voltants eren plens de menestraletes eixerides; i quan eixí al balcó de son estatge i va sentir grinyolar les llimes, dringar els martells a les encluses i escapar-se de totes les portes d’aquell carrer d’oficis i botiguetes els sorolls discordants del treball, li semblà que li arribava als sentits una alenada de Ripoll, sa vila nadiua, que el rejovenia i li esponjava el cor.49 D’altra banda, la irrupció de la ciutat moderna, sobretot en el darrer capítol que va estudiar Laureà Bonet,50 que ja transporta el lector cap a un escenari marejador de llums, sorolls i moviment. Una de les plasmacions més gràfiques del camí seguit des del costumisme fins al realisme, o sigui, del clixé fins al personatge amb psicologia personal, és la de Joan Sardà, a la crítica de La Papallona: Ja no és la virtut, ni el vici, ni l’heroisme, com no és tampoc lo virtuós, lo viciós o l’hèroe el tipo de la literatura de ficció; avui és un virtuós, un viciós, un hèroe, determinats, concrets, inconfundibles, influïts per tota

Catalan Historical Review-19.indb 179

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 179

aquesta sèrie de circumstàncies que en la vida real conformen la personalitat de cada individu, i que en la mateixa vida real lo porten en cada moment, en cada situació, a obrar d’una manera determinada i no d’una altra.51 En aquest recorregut, Vilaniu no el va acabar de satisfer. En la crítica que li va dedicar, repassava la producció d’Oller fins a aquell moment com un progrés cap al ple assoliment realista, tot i que avisava que el punt d’arribada encara no és la novel·la de Valls, ni que ja es pogués considerar «l’obra de l’escriptor madur, del literat ja en lo ple domini de la forma, del novel·lista que ha trobat ja sa direcció definitiva».52 Pensava que li faltava «unitat d’inspiració» i «proporció entre les diferentes tendències que simultàneament sol·liciten a l’autor, la tendència psicològica, la tendència crítica, la tendència social».53 Per les mancances que hi observava, Sardà reclamava la novel·la definitiva, «potser La febre d’or», que «afirmarà i arrodonirà una de les personalitats més eminents de la nostra actual literatura».54 El final de l’article era encoratjador, però deixava ben clar que aquell no era el punt d’arribada: «Ja quasi som al cim. Amic Oller, un cop de coll i a dalt!»55 Hi coincideix de ple Josep Yxart en un article en què, després d’afirmar que Oller entenia la novel·la com la imitació exacta de la realitat, matisava que mai no s’ha de reduir l’art al plaer únic de percebre la correspondència entre la còpia i l’original. Com Sardà, remarcava l’evolució del novel·lista i assenyalava com a punt culminant fins a aquell moment la primera part de Vilaniu, que deia que cal llegir «para convencerse de cuanto arte y cuanta poesía se puede hallar, no copiando y enumerando fríamente los pormenores de un espectáculo visto, sino fundiéndolos, poniendo al descubierto su vida íntima, y coloreándolos por fuera con los más vivos matices de la imaginación».56 En definitiva, Oller supera el costumisme, que copia, amb el realisme, que fon, tal com es presenten indestriables en la primera part de la novel·la l’acció folklòrica, la política i la psicològica. És en els personatges d’Isabel i Albert que no ho aconsegueix i la necessitat de desenvolupar-los perjudica greument la segona part del relat57 per la repugnància a tractar un hipotètic adulteri. Maria Nunes s’hi ha referit com a «por al desig», que es converteix en pànic.58 Una desproporció semblant a la que es produeix a La Pa pallona desballesta l’efecte i desequilibra l’obra. Com Sardà, Yxart creia que, a partir dels encerts del novel·lista, tenia arguments per esperar que elaborés l’obra plenament realista: «...tales fragmentos me encariñan con la idea de que debe aspirar en sus obras siguientes, más maduradas, a darnos junto a un caso concreto, un estudio vasto de la sociedad presente en nuestro país».59 Aquestes precisions ens situen davant una evidència que abans apuntava: Oller tenia la voluntat d’escriure una novel·la plenament realista, ja des de la narració breu El transplantat, passant per La Papallona, L’Escanyapobres i Vilaniu, però, malgrat uns progressos evidents, a criteri de Joan Sardà i Josep Yxart, fins llavors no ho havia acon-

08/10/2026 15:03:15

180 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

seguit del tot. El sentimentalisme i el moralisme ho havien impedit. A Vilaniu, el costumisme ja havia estat domesticat, malgrat que el novel·lista afrontés llargues descripcions de la construcció de castells humans i altre material folklòric que podia arrossegar amb facilitat cap al quadre de costums. Recordem que l’enlairament d’una d’aquestes torres humanes va arribar a publicar-se a banda de la novel·la com a article de costums autònom, però a Vilaniu queda perfectament integrat en el cos del relat. Adonem-nos fins a quin punt els dos grans crítics con duïen, pedagògicament, l’evolució d’Oller, sense dissimular-ne en cap moment els desacords. En l’assoliment de l’equilibri realista, La febre d’or és la peça major. Reuneix tots els ingredients. La protagonista és Barcelona —‌és la novel·la de Barcelona, ni que episòdicament també transcorri a París i a Vilaniu— en un moment d’ebullició que l’acosta a la condició de gran capital europea. Els escenaris de la burgesia —‌la Borsa, el Liceu, la inauguració del xalet d’en Giró, l’Hipòdrom— proporcionen escenes que ja ningú no té temptacions de relacionar amb el costumisme, de la mateixa manera que el dinar de Nadal dels Gil Foix, en què els possibles «tipus» —‌la vella repatània, el pater familias, la noia adolescent una mica cursi, el jove ambiciós sense escrúpols, l’artista—, molt ben presentats, només són el punt de partida per a un desenvolupament psicològic sotmès a canvis d’acord amb els esdeveniments. Joan Sardà no va tenir espera i va escriure la crítica de la novel·la quan se’n va publicar el segon volum, sense conèixer el tercer. En va fer un elogi sense objeccions, fins i tot arribava a afirmar que Oller era més novel·lista d’observació, realista, que Émile Zola —‌recordem que Oller va publicar el primer volum de manera precipitada perquè aparegués abans que L’argent— i concloïa que, per fi, havia assolit l’objectiu esperat: En la individualidad de sus tipos y personajes, en la proporcionalidad y correlación del medio social, en la adecuación de la copia con el modelo; en que aquello es Barcelona, realmente Barcelona, sorprendida en su vida, en sus palpitaciones reales, vista por dentro, con sus defectos, sus cualidades, sus preocupaciones, con las estrecheces de su vida de capital pequeña que en un momento dado, embriagada por el vino que mal engulle, se lanza a la vida de gran señor opulentamente adinerado.60 Yxart va ser menys complaent. Coincidia en l’encomi de l’estructura de la novel·la, en la perfecció del dibuix dels personatges, entre els quals preferia la senyora Mònica, sogra de Gil Foix, però li retreia que havia resultat més una novel·la de costums barcelonins que el veritable poema de la gran especulació, que hi queda empetitida. També pensava que Gil Foix no era un personatge adequat per encarnar el drama de la crisi financera. Tot i això, coincidia amb Sardà en l’admiració pel retrat realista de Barcelona:

Catalan Historical Review-19.indb 180

Magí Sunyer Molné

La imaginació reproductora de l’Oller, fresca, inestroncable, animada, arriba en son darrer llibre a sa major potència […] Passa realment per l’obra el cosmorama de Barcelona, estesa al costat de son port, en la part vella, i pels seus alegres i lluminosos contorns. Desfila a la vista del lector lo senyoriu burgès de la Barcelona d’aquells dies, en la Bolsa, en lo Liceu, en les carreres de cavalls, en la inauguració de noves torres, en sos viatges a París per on allarga sa vida en les excursions d’estiu. Aquella és la nostra gent, genuïnament industrial i mercantil, amb sa educació a penes desbastada i sos vernissos d’un cosmopolitisme après en poques hores, tal com la feren seculars tradicions de veïnat autòcton, i tal com la modificaren los temps.61 Podem considerar que, ni que fos amb les objeccions d’Yxart, en aquesta novel·la Oller havia culminat el seu aprenentatge de narrador realista amb el dibuix d’unes psicologies individuals dinàmiques i d’una acció al servei de la psicologia social. No hi evita la moralització final,62 tot i que queda atenuada per l’abrandada lliçó de capitalisme optimista impartida per Bernat Foix a la seva neboda Delfina, que en queda esgarrifada perquè ella viu en el sentiment. A l’objecció d’Yxart que Gil Foix no era la millor opció per examinar la trama de la febre i del crac de la borsa perquè hi representava un paper menor i no va passar de participar en una il·lusió i de patir-ne les conseqüències sense preveure ni entendre el desastre, es podria oposar que, al cap i a la fi, aquest punt de vista és el que interessava Oller. Així ho ha entès Jordi Maluquer, que ha posat l’accent en els coneixements financers que hi demostra Oller, superiors als de Zola a L’argent, i en les escenes parisenques de Montmartre.63 Semblava que a partir d’aquí podien venir unes quantes novel·les realistes més, però, just després, els esdeveniments es van precipitar. Narcís Oller modernista Narcís Oller va participar en la preparació i el primer desenvolupament del Modernisme: «...gestat en gran part en els cercles en els quals es movia ell com a escriptor (cal recordar que s’havia incorporat a L’Avens el 1883, i que és un dels tertulians de la penya de l’Ateneu on assisteixen Joan Maragall, Casellas i Massó i Torrents, entre altres)».64 La concepció del Modernisme que va defensar Eduard Valentí —‌recordem que considerava que l’acció de l’equip Oller-Yxart-Sardà ja n’era un motor— amb posterioritat s’ha matisat.65 Joan Lluís Marfany66 va endarrerir una dècada l’eclosió del moviment, però, així i tot, a inicis dels anys noranta resulta evident la sintonia d’Oller amb els escriptors esmentats i amb d’altres, com Santiago Rusiñol, que es demostra, per exemple, amb la seva participació en la Tercera Festa Modernista de Sitges. És cert que va manifestar aversió al decadentisme, que va escriure una paròdia de La Intrusa de Maurice Maeterlinck amb el títol La brusa i que a les memòries expressa antipatia cap als decadentistes francesos i cap a Adrià Gual. Es va molestar molt —‌de manera exagerada, dei-

08/10/2026 15:03:15

El novel·lista Narcís Oller, romàntic, realista i modernista

xeu-m’ho dir— per un article sobre la seva obra que Jaume Brossa va publicar a L’Avenç i que, en realitat, era elogiós, però Oller era molt sentit i suportava malament la crítica si no provenia dels seus dos grans amics. Segurament que de la identificació del Modernisme amb el decadentisme, avui superada, prové la distància que va marcar respecte del moviment en les seves memòries. No relacionava el Modernisme ni amb Maragall ni amb Casellas ni, molt menys, amb Víctor Català, amb els quals sí que se sentia en sintonia. Avui que considerem el Modernisme un moviment cultural i no un únic corrent estètic, podem referir-nos a un Oller modernista en una etapa del seu itinerari com a escriptor. En temps del Modernisme va publicar quatre llibres fonamentals: tres novel·les —‌La febre d’or, La bogeria i Pilar Prim— i un llibre de narracions, Figura i paisatge. Acabo d’explicar que no crec que hàgim de considerar la primera com a part de la narrativa modernista. Tot i això, els seus protagonistes anuncien la ciutat modernista: el borsista Giró deixa a mig construir una casa al passeig de Gràcia quan fuig cap a Amèrica per evitar la presó; Delfina vol comprar un quadre «modern» a la Sala Parés, ni que només sigui per fer-se valorar pel seu oncle; en l’anada a París, Gil Foix és arrossegat per la Mimí als cabarets de Montmartre.67 Malgrat això, La febre d’or no és una novel·la modernista. No forma part de la nova manera de narrar que estava destinada a transformar l’escriptura narrativa, aquella que assajava Raimon Casellas en els anys immediatament posteriors.68 És prou sabut, ell mateix ho explica, que la resta dels anys noranta van ser molt dolents per a Narcís Oller. Hi van contribuir la mort de Josep Yxart el 1995 i la de Joan Sardà el 1898. A més de la depressió personal provocada per aquestes pèrdues, la concepció de la narrativa canviava i ell n’era conscient. En un cèlebre passatge de les seves memòries, enregistra aquest canvi: Deu mil dubtes i cabòries s’havien apoderat de mi. El ric vocabulari que vostè, en Ruyra i en Marian Vayreda acabaven d’aportar a la nostra literatura me feia veure la pobresa del meu, i, de més a més, me duien llavors molt encaparrat varis problemes d’estructura que jo no sé si arribava a resoldre reflexionant molt: el de les proporcions de l’obra; el de la relació de valors de les figures; el de l’extensió dels episodis, degut escalonament d’aquestos i llur contrast, matèria a què jo havia anat donant cada jorn més importància fins a constituir en mi una vera mania, des que havia pogut considerar serenament els defecte d’aital gènere que poden senyalar-se en mes novel·les anteriors, i molt més marcadament en La febre d’or i Vilaniu.69 Podem observar la consciència de la revolució estètica que es produïa i el complex de no formar-ne part; tanmateix, estic convençut que no identificava correctament què el provocava. El problema no era de vocabulari. Si durant molt de temps es va donar crèdit a aquesta impres-

Catalan Historical Review-19.indb 181

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 181

sió,70 fou perquè no teníem eines per mesurar de manera objectiva la riquesa lingüística d’un text i, en efecte, fa la sensació que els textos d’aquests narradors siguin més rics en lèxic. Quan es van poder introduir els mots de les novel·les d’Oller en un programa informàtic d’anàlisi de dades, es va comprovar que no passava de ser una sensació i es va calibrar la gran riquesa lèxica de la narrativa olleriana.71 Aquesta diferència que Oller percebia provenia d’una manera diferent d’escriure la narrativa, d’una densificació de la pàgina de la narració que l’acostava a les qualitats que fins llavors se suposava que eren pròpies de la poesia. En definitiva, Oller notava la diferència entre el llenguatge de la novel·la realista i el que va sorgir com a conseqüència de l’aplicació de les teories simbolistes. Per aquesta raó, ell es veia en una banda diferent de la del Marià Vayreda de La punyalada, del Joaquim Ruyra de Mari nes i boscatges i, sobretot, de Víctor Català, la seva estimada interlocutora. Oller confessa que això el paralitzava: «Una tan gran vacil·lació i una fiscalització tan contínua, meticulosa i, ben mirat, potser tan inútil, no em permetien avançar sinó a pas de tortuga, m’avorrien i em cansaven horriblement per lo molt que anaven allargant-me la lenta i torturadora labor.»72 Però no es va donar per vençut. Algunes de les narracions curtes de Figura i paisatge, un llibre on «es barregen els purs quadres d’impressions amb contes totalment innovadors»,73 formen part de l’intent de sortir de la crisi, segons Jordi Castellanos, amb aproximacions al decadentisme i seguint de prop les lliçons que aprenia en Tolstoi i Turgenev;74 d’altres subratllen el grotesc, i el conte «Natura», en paraules de l’escriptora, preludia els Drames rurals de Víctor Català.75 El cop de geni de La bogeria li permetia completar el retrat de la societat contemporània, assajar altres estratègies narratives i reincidir, des d’una perspectiva diferent, en la transgressió dels límits de la raó.76 Si és ben problemàtic adherir-se a la influència naturalista sobre l’obra d’Oller, en el final de La bogeria, que és precisament una novel·la sobre el determinisme, quan sembla que les teories fatalistes del metge Giberga s’han confirmat perquè, en efecte, tal com ell havia predit, Daniel Serrallonga mor boig, la posició del narrador és ben eloqüent perquè, fins i tot quan més difícil és contestar el que sembla una evidència, es resisteix a donar crèdit a la teoria determinista. Ni en aquest punt Oller no cedeix. L’últim gran esforç, el que el situa sense cap mena de dubte en un lloc preeminent de la narrativa modernista, ni que ell no ho identifiqués amb el Modernisme, va ser Pilar Prim. Rosa Cabré ha posat l’accent en dues lectures de personatges significatius de les novel·les d’Oller.77 Mentre que l’Albert Merly de Vilaniu llegeix Schopenhauer i s’encomana d’un tedi vital que el condueix, després dels terribles esdeveniments del final de la novel·la, al suïcidi, el Marcial Deberga de Pilar Prim llegeix Aurora de Friedrich Nietzsche. L’empremta del filòsof alemany en la darrera novel·la d’Oller no pot ser més indicativa del canvi que s’ha operat. Pilar Prim representa la contradicció absoluta del determinisme. Precisament perquè és una

08/10/2026 15:03:15

182 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

novel·la modernista, més en concret, una novel·la simbòlica fonamentada en la força de la voluntat nietzscheana. Com tantes altres novel·les modernistes, però, sobretot, com Solitud, de Víctor Català, que s’havia publicat l’any abans. Tal com s’havia esdevingut amb Vilaniu, Pilar Prim fou una novel·la problemàtica per a Oller, que, a partir d’un moment, també es va resistir a ser continuada. Aquestes dificultats s’han explicat, en un cas i en l’altre, com a conseqüències de les prevencions d’Oller a l’hora de tractar el tema de l’adulteri,78 en el cas de la darrera novel·la, fins i tot l’adulteri «sense traïció al marit».79 A Vi laniu, el novel·lista no es va saber imposar al moralista i la segona part de la novel·la en va patir les conseqüències. A Pilar Prim, amb una brillantor insospitada, l’escriptor va superar el moralista. Enric Cassany s’ha referit al personatge com «una criatura finalment independent del seu creador».80 El Modernisme havia liquidat les teories cientifistes, deterministes, del naturalisme i hi havia imposat les teories vitalistes sobre la superioritat de la voluntat: la Xava de la novel·la homònima de Juli Vallmitjana aconsegueix, in extremis, escapar dels baixos fons; Cecília Amat, d’Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter, transforma una derrota en victòria, en fugida triomfant; el comte Arnau de Joan Maragall pot arribar a aconseguir qualsevol cosa, fins i tot esdevenir superhome, gràcies a la voluntat; i, sobretot, la Mila feble i despersonalitzada quan arriba a l’ermita de Solitud, de Víctor Català, per dir-ho amb una paraula d’avui, s’empodera després d’un duríssim procés espiritual i, forta, emprèn el seu camí personal. Narcís Oller s’hi incorpora en el seu últim gran esforç com a novel·lista i la Pilar Prim que responia al seu nom i al seu cognom es reforça fins a l’extrem d’agafar la direcció de la fàbrica i, per no perdre-la i no perdre tampoc l’amor de Marcial, decideix viure-hi sense casar-s’hi, en una decisió que devia trasbalsar fins al fons l’home Narcís Oller. El novel·lista, al revés del que havia passat a Vilaniu, s’hi va imposar, i com que potser no hauria tingut prou voluntat per escriure aquell final brillant, es va deixar conduir per l’altre gran mestre de la prosa catalana de l’època, la que esdevindria la confident a qui anaven adreçades les memòries que no havien de ser públiques fins dècades després de la mort d’Oller. Ell mateix ho comenta a Víctor Català amb tota la naturalitat: […] alguna raó tenia jo a l’exposar-li els escrúpols que tant discutírem a casa de vostè, sobre l’efecte que podria produir al públic la vaguetat amb què està descrita al final de Pilar Prim la rendició absoluta de la protagonista, per l’amenaça de la privació, a la unió il·legal amb l’home que li ha robat el cor.81 En efecte, Solitud i Pilar Prim, que semblen tan diferents, simbòlicament són la mateixa novel·la: el dur procés d’enfortiment, fins al punt en què només depèn d’ella mateixa, d’una dona que partia d’una posició d’extrema feblesa. El final també és el mateix. És pot comprendre que a Oller li costés arribar-hi i que necessités el suport de

Catalan Historical Review-19.indb 182

Magí Sunyer Molné

la seva amiga. Després de tantes vacil·lacions, havia escrit una de les millors novel·les modernistes.

Darreres consideracions En aquest article s’ha volgut posar l’accent, més que en l’evolució de Narcís Oller, en els diferents tipus de narrativa que va escriure i s’ha volgut eliminar el prejudici sobre la superioritat d’una estètica sobre les altres entre les que va practicar. No es discuteix que el projecte central del novel·lista Narcís Oller va associat al realisme, però tampoc no es dona per fet que l’Oller romàntic sigui residual i es fa notar que l’Oller posterior al realisme possiblement és el més interessant. L’Oller romàntic existeix perquè no es limita a una simple influència o a un mer condicionament, sinó que va produir uns textos valuosos. Amb el pas dels anys, tendeix a desaparèixer i a partir de La febre d’or queda molt esmorteït, ara sí en condició d’influència. Això no obsta perquè abans, sobretot en els darrers anys setanta i durant bona part de la dècada dels vuitanta, i després ocasionalment també, l’escriptor, en ple ús de la seva decisió artística, busqués altres camins diferents del realista, derivats del Romanticisme. Podríem plantejar-nos que, si hagués persistit en aquesta línia, hauria pogut encapçalar les tendències irracionalistes que va desenvolupar el Modernisme, però no cal especular sobre el que no es va esdevenir. L’atracció que sentia Oller per allò que s’escapa de la lògica es va continuar canalitzant en els decennis següents, sobretot en la narrativa curta, i va arribar a generar un dels relats més perfectes del narrador, la novel·la breu La bogeria, ja sense relació evident amb el Romanticisme. Sovint els crítics i els estudiosos d’Oller l’han judicat en funció d’allò que ells haurien volgut que escrigués. Els coetanis volien que fos plenament realista i els molestava quan, en algun aspecte, se n’apartava; una cosa semblant ha passat en les últimes dècades. Sergi Beser hauria volgut un Oller més radical en els contes que deriven cap a la irracionalitat; Jordi Castellanos és encara més contundent: «Indubtablement, aquest Oller que frega els espai onírics, que s’acosta al grotesc, és el que trobem més pròxim als gustos actuals.»82 Oller escoltava, seguia els consells que trobava adequats i seguia el seu propi camí, fins i tot podia semblar que desconsiderava algun dels seus textos, però en realitat no ho feia. I el lector posterior, molt variat i no sotmès a condicionaments d’historiografia literària —‌el lector no coetani busca unes narracions que li interessin—, pot triar allò que més li plagui. Per al lector actual, Narcís Oller continua essent un bon novel·lista. Per comprendre que va existir un Oller romàntic, un de central realista i un de modernista hem d’abandonar la idea que els canvis d’estètica van associats a una evolució qualitativa. El realisme no és superior al Romanticisme de la mateixa manera que Goethe no és superior al Dant o a Homer. Una altra cosa és la modernitat que l’assumpció d’una estètica o d’una altra pugui conferir a un escriptor o

08/10/2026 15:03:16

El novel·lista Narcís Oller, romàntic, realista i modernista

a una cultura en un moment determinat, però, en les oscil· lacions entre la racionalitat i la irracionalitat en l’art del segle xix, ni això no acaba de ser realment important, si no és que ho analitzem des d’un convenciment previ. Les decisions de Narcís Oller en cada moment de la seva trajectòria confirmen, sobre totes les altres consideracions, la seva posició d’escriptor modern. Una observació que no és marginal, perquè, en qualsevol estil, la seva prosa és d’una gran qualitat.

Notes i referències [1]

[2]

[3] [4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9] [10]

[11] [12]

Alan Yates. Una generació sense novel·la? La novel·la ca talana entre 1900 i 1925. Edicions 62, Barcelona 1975. Utilitzo l’edició de 1984. Josep Murgades. «El Noucentisme». A: Joaquim Molas (dir.). Història de la literatura catalana. Vol. 9. Ariel, Barcelona 1987, p. 66-72. Alan Yates. Una generació sense novel·la?, op. cit., p. 175-191. Jordi Castellanos. «La novel·la simbòlica». A: Joaquim Molas (dir.). Història de la literatura catalana. Vol. 8. Ariel, Barcelona 1986, p. 485-492. Vegeu Magí Sunyer. «Una reflexió sobre el primer antinormisme». A: Miquel Àngel Pradilla (ed.). Fabra, enca ra. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2012, p. 169-176. Són anotacions com la que insereix quan explica els gustos literaris de José María de Pereda: «...odiava la frase rebuscada o pretensiosa, retoricisme que avui tant impera en la dels fatus i eixuts noucentistes nostres. Amb quin fàstic hauria parlat d’ells l’autor de Sotileza!» (Narcís Oller. Memòries. Història de mos llibres i relacions lite ràries. Cossetània, Valls 2014, p. 66). Enric Cassany. «Pròleg». A: Narcís Oller. Memòries. Història…, op. cit., p. 10. En la mateixa pàgina, constata que, com a conseqüència de l’aïllament a què fou sotmès, quan redactava aquests llibres, Oller havia esdevingut «una mena de nàufrag». Emili Guanyavents. «Advertiment del corrector». A: Narcís Oller. La Papallona. L’Escanyapobres. Gustau Gili, Barcelona 1928. Maurici Serrahima. Dotze mestres. Destino, Barcelona 1972, p. 48. Joan Triadú. Narcís Oller. Resum biogràfic. Barcino, Barcelona, 1955; Gaziel. «Una època memorable». A: Narcís Oller. Memòries literàries. Aedos, Barcelona 1962, p. ixxlviii; Maurici Serrahima. Dotze mestres, op. cit.; Maria Aurèlia Capmany. «La novel·la en el temps del Modernisme». A: El temps del Modernisme. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1985, p. 210-228. Vegeu l’opinió sobre Oller que expressa Gabriel Ferrater. Sobre literatura. Edicions 62, Barcelona 1979. Vegeu Sergi Beser. «La novel·la d’un personatge sense novel·la: el Josep Rodon de Narcís Oller». Serra d’Or (març 1967), p. 53-58; Sergi Beser. «Les limitacions narratives de Narcís Oller». A: Actes del Quart Col·loqui In

Catalan Historical Review-19.indb 183

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 183

[13] [14]

[15]

[16]

[17] [18] [19] [20]

[21] [22]

[23]

[24] [25] [26] [27]

[28]

[29]

[30] [31] [32] [33]

ternacional de Llengua i Literatura Catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1977, p. 338-348; Laureano Bonet. «Luces de la ciudad. Notas sobre la aparición de la metrópoli capitalista en la narrativa de Narcís Oller». A: Literatura, regionalismo y lucha de clases. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 1983; Alan Yates. Narcís Oller. Tradició i talent individual. Curial, Barcelona 1998. Enric Cassany. «Pròleg», op. cit., p. 13. Vegeu Marijan Dovic i Jón Karl Helgason (ed.). Natio nal Poets, Cultural Saints: Canonization and Commemo rative Cults of Writers in Europe. Brill, Leiden 2017. Margarida Aritzeta ha dedicat articles a l’onomàstica de ficció d’unes quantes novel·les ollerianes, de manera destacada Vilaniu i L’Escanyapobres. Vegeu, per exemple, Margarida Aritzeta. «Els topònims de L’Escanyapo bres, de Narcís Oller». Estudis Romànics, vol. 39 (2014), p. 375-391. Narcís Oller. Memòries. Història…, op. cit., p. 37. Afegia que no el va voler acabar i que «gràcies a Déu, no ha vist la llum». Enric Cassany. «Pròleg», op. cit., p. 10. Rosa Cabré. «Pròleg». A: Narcís Oller. Croquis del na tural. Cossetània, Barcelona 2007, p. 18. Georg Luckács. La novel·la històrica. Grijalbo, Barcelona 1976, p. 34. Magí Sunyer. «Pròleg. Notes de color, exercicis d’estil?». A: Narcís Oller. Notes de color. Cossetània, Barcelona 2018, p. 15-18. Narcís Oller. Notes de color, op. cit., p. 52. Felip B. Navarro. «Notas de color. Cuadros en prosa catalana con un prólogo de J. Yxart por D. Narciso Oller». Arte y Letras, núm. 14 (1883), p. 513. Sergi Beser. «Les limitacions narratives…», op. cit., p. 347. Tanmateix, dos relats d’Oller, «El radiòmetre» i «Una sessió espiritista», han estat inclosos a Víctor Martínez Gil. Els altres mons a la literatura catalana. Anto logia de narrativa fantàstica i especulativa. Galàxia Gutenberg, Cercle de Lectors, Barcelona 2004. Sergi Beser. «Les limitacions narratives…», op. cit., p. 335. Narcís Oller. Notes de color, op. cit., p. 113. Felip B. Navarro. «Notas de color», op. cit., p. 110. Maria Dasca. Entenebrats. Literatura catalana i bogeria. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2016, p. 102-103. Manuel de Montoliu, «L’obra de Narcís Oller. Estudi crític». A: Narcís Oller. Obres completes. Gustau Gili, Barcelona 1928, p. XIX. Magí Sunyer. «Costumisme a la narrativa de Narcís Oller». A: Actes del Col·loqui Narcís Oller. Cossetània, Barcelona 1999, p. 131-147. Narcís Oller. Memòries. Història…, op. cit., p. 38. Enric Cassany. El costumisme en la prosa catalana del segle xix. Curial, Barcelona 1992, p. 226. Narcís Oller. Notes de color, op. cit., p. 93. Jordi Castellanos. «Pròleg. De figures monstruoses i paisatge crepusculars: el Narcís Oller que podria haver

08/10/2026 15:03:16

184 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

[34] [35] [36] [37] [38] [39] [40] [41] [42] [43]

[44]

[45] [46] [47]

[48] [49] [50] [51] [52] [53] [54] [55] [56] [57]

[58]

[59] [60]

estat». A: Narcís Oller Figura i paisatge. Cossetània, Barcelona 2011, p. 19. Joan Sardà, «Croquis del natural, per D. Narcís Oller i Moragas». Lo Renaixement, núm. 3 (1879), p. 165. Joan Sardà. Obres escullides. Sèrie catalana. Llibreria de Francisco Puig y Alfonso, Barcelona 1914, p. 193. Émile Zola. A: Narcís Oller. La Papallona, op. cit., p. 42. Maurici Serrahima. Dotze mestres, op. cit., p. 60. Ídem, p. 9. Narcís Oller. Memòries. Història…, op. cit., p. 42. Alan Yates. Narcís Oller, op. cit., p. 187. Sergi Beser. «La novel·la d’un personatge sense novel· la...», op. cit. Josep Yxart. «Clau d’aquest llibre». A: Narcís Oller. Notes de color, op. cit., p. 37. Oller també dibuixava la imatge de Barcelona a través de les narracions curtes, tal com es destaca a: Margalida Tomàs. «Pròleg». A: Narcís Oller. De tots colors. Cossetània, Barcelona 2020, p. 20. Per a una perspectiva global del tema, vegeu Rosa Cabré. La Barcelona de Narcís Oller. Realitat i somni de la ciutat. Epíleg de Carola Duran. Cossetània, Barcelona 2004. Antònia Tayadella. «Narcís Oller i el naturalisme». A: Joaquim Molas (dir.). Història de la literatura catalana. Vol. 7. Ariel, Barcelona 1985, p. 619. Enric Cassany. El costumisme en la prosa…, op. cit., p. 226. Alan Yates. Narcís Oller, op. cit., p. 197. Antònia Tayadella. «La Papallona, primera novel·la de Narcís Oller». A: La Renaixença. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1986, p. 57. Narcís Oller. La Papallona. Cossetània, Barcelona 2010, p. 53. Ibídem. Laureano Bonet. «Luces de la Ciudad», op. cit. Joan Sardà. Obres escullides, op. cit., p. 195. Ídem, p. 241. Ídem, p. 242. Ídem, p. 240. Ídem, p. 243. Josep Yxart. El año pasado. Establecimiento TipográficoEditorial de Daniel Cortezo y C., Barcelona 1887, p. 253. Mercè Vidal Tibbits. «Del conte a la novel·la: “Isabel de Galceran” i “Vilaniu” de Narcís Oller». A: Actes del Tercer Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-amèrica. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, p. 222-223; coincideix en aquesta valoració: «A Vilaniu la immutabilitat de les qualitats d’Isabel treu versemblança a l’obra.» Maria Nunes. «El boc emissari. Sobre la funció dels personatges romàntics en la literatura realista. A propòsit de Narcís Oller”. Quaderns de Vilaniu, núm.12 (1987), p. 19. Josep Yxart. El año pasado, op. cit., p. 263. Joan Sardà. Obras escogidas. Librería de Francisco Puig i Alfonso, Barcelona 1914, p. 298. col·l. «Serie castellana», 1.

Catalan Historical Review-19.indb 184

Magí Sunyer Molné

[61] [62]

[63]

[64] [65]

[66] [67] [68]

[69] [70] [71]

[72] [73] [74] [75]

[76]

[77] [78] [79] [80]

[81] [82]

Josep Yxart. Obres catalanes. Tip. L’Avenç, Barcelona 1896, p. 186-187. Josep Maria Domingo. «Pròleg. Febre social i vida oculta». A: Narcís Oller. La febre d’or. Cossetània, 2012, Barcelona, p. 20. Jordi Maluquer de Motes. Literatura i economia: la narrativa de Narcís Oller en la intersecció. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Barcelona 2016. Jordi Castellanos. «Pròleg…», op. cit., p. 7. Eduard Valentí Fiol. El primer Modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos. Ariel, Barcelona 1973. Joan Lluís Marfany. Aspectes del Modernisme. Curial, Barcelona 1979, p. 18-20. Jordi Maluquer de Motes. «Una nit a Montmartre amb Narcís Oller». L’Avenç, núm. 424 (2016), p. 48-54. Jordi Castellanos. Raimon Casellas i el Modernisme. Vol. 2. Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, p. 177-209. Narcís Oller. Memòries. Història…, op. cit., p. 202-203. Sergi Beser. «Les limitacions narratives…», op. cit. Jordi Ginebra i Pere Navarro. «Les limitacions lingüístiques de Narcís Oller». A: Actes del Col·loqui…, op. cit., p. 89-106. Posteriorment, Ginebra ha aprofundit en el tema en més d’una ocasió, per exemple, a Jordi Ginebra. «La riquesa lèxica dels escriptors catalans contemporanis: dades quantitatives». Els Marges, núm. 107 (tardor 2015), p. 32-56. Narcís Oller. Memòries. Història…, op. cit., p. 203. Sandra Cuadrado. «Lectura de Figura i paisatge». A: Actes del Col·loqui…, op. cit., p. 232. Jordi Castellanos. «Pròleg…», op. cit. Alguns dels contes de Rurals i urbanes i d’Al llapis i a la ploma, de caràcter miscel·lani, també són d’aquesta època. Montserrat Corretger. «Pròleg». A: Narcís Oller. Rurals i urbanes, Cossetània, Barcelona 2009, p. 11; subratlla que en narracions del primer recull s’utilitzen «recursos literaris extrets dels mestres del Modernisme». Josep Camps i Arbós. «Pròleg». A: Narcís Oller. Al lla pis i a la ploma. Cossetània, Barcelona 2023, p. 21; destaca el conte «Un borsista», del darrer aplec, que, després de La febre d’or, reincideix en el tema. Disposem de molta bibliografia crítica, de Sergi Beser, d’Alan Yates, de Maria Dasca i d’altres estudiosos, sobre aquesta novel·la excepcional. Rosa Cabré. «Pròleg». A: Narcís Oller. Pilar Prim. Valls: Cossetània Edicions, 2014, pp. 7–32. Magí Sunyer. «“Trafalgar, 10”. Pilar Prim, de Narcís Oller». Els Marges, núm. 107 (tardor 2015), p. 76-92. Alan Yates. Narcís Oller, op. cit., p. 336. Enric Cassany. «Narcís Oller». A: Història de la literatu ra catalana. El Vuit-cents. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2018, p. 552. Narcís Oller. Memòries. Història…, op. cit., p. 212. Jordi Castellanos. «Pròleg…», op. cit., p. 18.

08/10/2026 15:03:16

El novel·lista Narcís Oller, romàntic, realista i modernista

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 185

Nota biogràfica Magí Sunyer és catedràtic de literatura catalana de la Universitat Rovira i Virgili. La seva investigació s’ha centrat en la literatura modernista i en la del segle xix. En el darrer quart de segle, s’ha especialitzat en l’establiment de la mitologia i la simbologia nacionals a través de la literatura. N’han resultat, a més de nombrosos articles, els llibres Els mites nacional catalans, Mites per a una nació i Els mites de la República, tots publicats per Eumo editorial. Ha estat president de la Societat Narcís Oller.

Catalan Historical Review-19.indb 185

08/10/2026 15:03:16

Catalan Historical Review-19.indb 186

08/10/2026 15:03:16

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 187-195 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

In memoriam

Carme Barceló (1949-2024) El 1975, ara fa cinquanta anys, va arribar a València la jove professora Carme Barceló Torres. Venia de Madrid, on s’havia especialitzat en filologia semítica a la Universitat Complutense sota el mestratge, entre d’altres, dels arabistes Emilio García Gómez, Elías Terés i Federico Corriente. Tenia aleshores 26 anys i la seua primera destinació acadèmica va ser la Universitat de València, a la qual s’incorporà com a professora del Departament d’Història Medieval, dirigit aleshores amb mà fèrria per Antonio Ubieto Arteta. Just aquell mateix any 1975 era quan m’incorporava jo també a la Universitat de València, com a estudiant de la llicenciatura de geografia i història. Em perdonaran l’al· lusió personal, però per evitar que aquest acte d’homenatge i reconeixement es convertesca en una repetició de dades objectives i asèptiques de la seua biografia, cal que cadascú l’evoquem des del nostre prisma personal i el resultat en siga un calidoscopi colorit i variat. Jo tenia aleshores 17 anys i Carme nou més, una distància que aviat s’escurçaria, com també la que inicialment separava la professora de l’estudiant. Però 1975 va ser sobretot l’any de la mort de Franco. El 20 de novembre, dia de festa grossa a tot Espanya, on de seguida s’inicià un procés de transició a la democràcia que aleshores encara no sabíem que ens resultaria tan incomplet i decebedor, sobretot si tenim en compte les grans expectatives que havia generat la mort del dictador i, amb ella, la caiguda d’un règim nefand que acabava com havia nascut: matant. El 27 de setembre de 1975, a penes iniciat el curs acadèmic, eren executats a Madrid, Barcelona i Burgos, tres militant del FRAP i dos d’ETA. A la Facultat, que es deia encara de Filosofia i Lletres i englobava les titulacions de filologia, filosofia, psicologia i geografia i història, es vivia una gran efervescència política, ideològica i cultural, conscients professors i alumnes que es vivien moments històrics i transcendents, de construcció d’una nova societat democràtica, però no per això es deixaven en segon terme les preocupacions més estrictament acadèmiques, també en procés d’accelerada renovació. Al Departament d’Història Medieval, Antonio Ubieto perdia també acceleradament el crèdit que s’havia guanyat en la renovació dels estudis històrics amb, sobretot, el manual d’història d’Espanya que havia publicat el 1963 juntament amb Joan Reglà, José María Jover i Carlos Seco. Història era aleshores una especialitat de moda. Jo recorde que érem dos-cents estudiants, tots en una aula, en el curs del matí, i altres dos-cents en el curs de la vesprada. Els estudiants, es deia aleshores, volíem conèixer el

Catalan Historical Review-19.indb 187

passat, inclòs el passat dels valencians, per a entendre el present i, sobretot, per a construir un futur millor. Hi havia una especialitat millor que aquella, que no et parlava tant del passat, tot i ser el seu objecte de coneixement, com del futur. D’un futur lliure i democràtic, valencià, català, que es veia ja a tocar. La renovació historiogràfica era evident a les àrees d’història moderna i d’història contemporània, on es notava la petjada dels alumnes de Vicens Vives, Joan Reglà, Jordi Nadal, Emili Giralt i, més tard, Josep Fontana i Ernest Lluch, que passaren tots per la Universitat de València. Però història medieval era el 1975, l’any que s’hi incorporà Carme Barceló, i ho continuaria sent encara uns pocs anys més, una excepció, un reducte, no diré del franquisme, però sí d’un posicionament reaccionari i profundament anticatalanista. 1975 va ser també l’any en què va veure la llum el llibre Orígenes del reino de Valencia, d’Antonio Ubieto Arteta, del qual, com de tantes altres coses, fa enguany cinquanta anys. El llibre d’Ubieto, de seguida convertit en la bíblia o el llibre roig del blaverisme, un llibre més enarborat com a bandera i com a arma que llegit, tractava de donar arguments a l’anticatalanisme, que no passava aleshores de ser molt residual i groller. El problema era que el llibre era també groller des d’un punt de vista historiogràfic, entestat a minimitzar l’aportació catalana a la conquesta i la repoblació del territori valencià i a insinuar de forma fal·laciosa l’existència d’una llengua valenciana anterior a la conquesta, que ja parlaven els moros valencians. L’operació era tan grollera que fins i tot es revoltaren els mateixos deixebles i subordinats d’Ubieto. Dic subordinats, perquè Carme Barceló, una de les que es revoltaren, no era deixebla del medievalista aragonès, però sí subordinada a l’autoritat del catedràtic director del departament, que aleshores era molt gran i intimidatòria. Es necessita molt de valor perquè un grup de joves pene nes —‌professors no numeraris—, entre els quals una arabista murciana que encara no havia fet els trenta anys, contestassen públicament i en la premsa la infàmia del catedràtic. Un company meu, Mateu Rodrigo, també present en aquest acte, va ser igualment protagonista d’aquella insòlita protesta, que acabaria dos anys després amb el trasllat d’Ubieto a Saragossa, no sense haver contribuït a sembrar entre els valencians el germen de la discòrdia. Jo em vaig incorporar poc després, el 1980, al Departament d’Història Medieval, on vaig coincidir només dos anys amb Carme Barceló, abans que ella es traslladara a la Facultat de Filologia, i mantindríem sempre una estreta amistat.

08/10/2026 15:03:16

188 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

In memoriam

L’arribada de Carme Barceló a València va ser providencial per al desenvolupament i la maduresa dels estudis sobre el passat musulmà, tan important en la història valenciana. Hi havia hagut abans arabistes eminents, com Julià Ribera i Tarragó i Ambrosio Huici Miranda, i també una positiva admiració popular pel llegat andalusí, sobretot en matèria de séquies i d’agricultura, com bé reflecteix la dita «és obra dels moros» o «és del temps dels moros» per a ponderar la grandiositat i perfecció dels vestigis històrics més venerables, en particular les infraestructures hidràuliques i les normes que en regulaven l’ús, i que contrasta amb la desafecció de molts erudits, que preferien l’herència romana, més selecta i refinada al seu parer, a la musulmana, més rústega. Els estudis àrabs i islàmics al País Valencià no havien superat aquest nivell a mitjan anys setanta, quan arribà Carme Barceló, si exceptuem la benemèrita, però insuficient, aportació del també filòleg Manuel Sanchis Guarner, que s’ocupà de la part musulmana de la Història del País Valencià publicada per Edicions 62 a instàncies de Joan Fuster, Joan Reglà i Miquel Tarradell, o les primeres contribucions del francès Pierre Guichard, el refundador dels estudis històrics sobre alÀndalus, a partir precisament de l’observatori valencià, i de la filòloga i historiadora Dolors Bramon, que el 1981 guanyà el Premi Joan Fuster d’assaig amb un llibre insòlit a l’època: Contra moros i jueus: formació i estratègia d’unes discriminacions al País Valencià. Guichard, des de la història i l’arqueologia, i Barceló, des de la filologia, renovaren de dalt a baix els estudis sobre el Xarq al-Andalus, la minoria, musulmana primer i després morisca al País Valencià, i la pervivència i les particularitats de la llengua àrab parlada a terres valencianes. En pocs anys, els estudis àrabs i islàmics passaren del zero a l’infinit, del pràcticament no-res —‌o pitjor encara, donat el baix nivell de la recerca i els prejudicis ideològics— a normalitzar-se i modernitzar-se com a disciplina científica. I en aquesta progressió, la contribució de Carme

Barceló ha estat fonamental, primer amb els seus treballs sobre documents i inscripcions àrabs, sobre poetes i poesia i sobre toponomàstica i, de seguida, amb estudis de naturalesa més històrica sobre poblament, l’aportació berber, l’ús i abús del terme «mossàrab» i les dones, en particular les pageses, a al-Àndalus. De la seua extensa producció, estructurada en cinc gran blocs (dialectologia i edició de textos, epigrafia, llengua i literatura àrabs, toponomàstica aràbiga, història musulmana medieval i moderna), destaquen els llibres Minorías islámicas en el País Valenciano. Historia y dialecto, la seva tesi doctoral, publicada el 1984 amb pròleg de Joan Fuster; Toponímia aràbica del País Valencià: alqueries i castells; Noms arà bics de lloc; Un tratado catalán medieval de derecho is lámico: el ‘Llibre de la Çuna e Xara’ dels moros; i les valuosíssimes col·leccions documentals La escritura árabe en el País Valenciano: inscripciones monumentales, Archivos moriscos: textos árabes de la minoria islàmica valenciana, 1401-1608 i Cancionero morisco. Poesía árabe de los siglos xv y xvi, els dos últims amb la seva col·lega Ana Labarta, també catedràtica d’estudis àrabs i islàmics a la Universitat de València i amb qui mantingué una llarga i fecunda col·laboració, materialitzada en nombroses publicacions conjuntes. Carme Barceló, una dona afable i d’una profunda saviesa, de reconeguda probitat cívica i acadèmica, que la portà, com he dit, a enfrontar-se a alguns poders fàctics dins la mateixa Universitat, en uns temps difícils en què la història valenciana estava sent embastardida fins i tot des d’instàncies acadèmiques, era professora honorària de la Universitat de València i membre de l’Institut d’Estudis Catalans en el moment en què morí. Deixa darrere seu una obra immensa i una trajectòria exemplar que testimoniegen el seu coratge personal, cívic i acadèmic. La recordem amb gran afecte i un enorme agraïment.

Thomas N. Bisson (1931-2025)

tot en els seus darrers anys, de la tendència paranoicopolítica en la política americana. Thomas N. Bisson va interessar-se sobretot per la puixança política, tant de la noblesa feudal com de la monarquia centralitzada. El seu mestre a la Princeton University, Joseph Strayer, va desenvolupar una teoria de l’edat mitjana com a origen de l’Estat modern. Després de rebre el doctorat el 1958, Bisson també va treballar sobre història institucional i el seu primer llibre, Assemblies and Re presentation in Languedoc in the Thirteenth Century (1964), és un exemple d’aquesta ideologia constructiva de la política medieval. Aquest mateix any, 1964, va ser la primera vegada que Bisson va visitar Catalunya. Va quedar-ne molt impressionat i, a través dels seus primers contactes acadèmics i treballs d’investigació, va optar per ocupar-se de la fiscali-

El nostre col·lega i amic professor Thomas Noel Bisson va morir el 28 de juny passat a l’edat de noranta-quatre anys. Va ser professor d’història medieval a la Harvard University des de 1987 fins a jubilar-se el 2005. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1987, també tenia distincions de Catalunya, sobretot la Creu de Sant Jordi (2001) i el doctorat honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona (1991). El seu pare, Thomas Arthur Bisson, era un expert en la política de la Xina. El 1943 va ser víctima d’una investigació i acusat de simpatia pels comunistes de la Xina. Va haver de deixar el servei públic i després la Universitat de Califòrnia a l’època de McCarthy. Sempre hi havia una ressonància. El nostre amic era sempre conscient, sobre-

Catalan Historical Review-19.indb 188

Antoni Furió

08/10/2026 15:03:16

In memoriam

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 189

tat i la violència: que el creixement i la complexitat administrativa estatal no anava contra els interessos dels senyors (com si fos un programa de modernització), però que la violència i la sistematització del govern caracteritzaven els segles xi a xiv. Els seus llibres sobre Catalunya tractaven de la política monetària, l’administració fiscal al segle xii, la violència contra els pagesos i les negociacions entre els comtes reis i altres estaments i interessos. Tenia molts col·legues i amistats entre els historiadors catalans, tals com els doctors Manuel Mundó, Manuel Riu i Riu i José Enrique Ruiz-Doménec. Voldria completar aquesta semblança amb unes línies de gratitud personal. Vaig conèixer el professor Bissin a Berkeley, on ensenyava, entre 1967 i 1987. Crec que jo era el primer dels seus molts deixebles estudiants de la història de Catalunya. Jo començava la carrera a Berkeley amb la idea d’estudiar a Anglaterra, però el professor amb qui pensava treballar no tenia interès a acceptar-me com a es-

tudiant. Bisson em va mostrar la riquesa arxivística de Catalunya i l’interès intel·lectual de la seva historia. No sabia ni català ni castellà, però la visió tan atractiva d’un país, una cultura i una xarxa d’arxius poc coneguts a l’estranger em va atreure i tota la meva vida des d’aquests moments del anys setanta ha estat formada per la gran fortuna de dedicar-me a la història catalana. Ara fa cinquanta anys exactament des de les meves primeres investigacions a Vic, on vaig arribar pocs mesos abans de la mort de Franco. El professor Bisson també era a Catalunya, precisament a Barcelona, per dur a terme un any d’investigació. Tots els qui ens interessem per la història medieval comparativa d’Europa i la història de la societat i del Govern català tenim un sentiment d’obligació i agraïment pel professor Bisson. Per a nosaltres, els seus amics, deixebles i col·legues, és un deute i també una felicitat. Paul Freedman

Antoni Riera i Melis (1944-2025)

bilitat del Regne de Mallorca dins de la Corona d’Aragó a partir de l’anàlisi econòmica. La sortida del segle xiii i inici del segle xiv es mantindrà com la seva zona de confort historiogràfic i la Mediterrània configurarà el seu marc geogràfic, alhora que les recerques portades a terme el consolidaven com a historiador de l’economia medieval. Amb un inici professional coincident amb la sortida del franquisme, optà per fomentar una renovació de la disciplina basada en l’atenció a les fonts heurístiques i en una forta internacionalització, centrada sobretot en la renovació portada a terme per les darreres branques de l’École des Annales. Per això va fomentar tesis doctorals sobre comportaments i problemàtiques socials com l’agressivitat o l’abastament alimentari, mentre que ell mateix innovava en estudiar el comportament humà en el context de catàstrofes com els terratrèmols dels segles xiv i xv. Sobretot, les seves recerques sobre el comerç el menaren cap a l’estudi de l’alimentació. Ell va ser el gran introductor, a la península Ibèrica, de la història de l’alimentació, entesa com un finestral des del qual estudiar la societat. Des d’aquesta posició, va revisar tots els processos inherents als sistemes alimentaris, des de la producció, el comerç i la distribució a les viles i ciutats fins al consum, amb la desigualtat inherent. Això li va permetre innovar en la comprensió de l’anomenada crisi baixmedieval. La història econòmica de la segona meitat del segle xx s’havia encallat entorn de la pretesa crisi baixmedieval, explicada des d’una interpretació cíclica de la història que abocaria la baixa edat mitjana a una inevitable penúria alimentària, ja sigui pel decreixement dels rendiments agraris contraposats a una demografia creixent sota interpretació malthusiana, ja sigui per la pressió de la taxa de sostracció de la producció, com pretenia matisar l’escola materialista. D’una manera i de l’altra, les explicacions abocaven a un atzucac poc coherent amb el contrast do-

Antoni Riera i Melis va néixer a Sant Llorenç des Cardassar (Mallorca) l’1 de desembre de 1944. Es formà a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1970 i, especialitzat en història medieval, i obtingué el doctorat el 1975 sota la direcció d’Emilio Sáez. Prèviament, el 1972, efectuà una estada de quatre mesos a l’Istituto Internazionale di Storia Economica Francesco Datini de Prato, on seguí el V Corso di Alta Specializzazione in Storia Economica sota el guiatge de Federigo Melis, figura de qui mantingué un fort impacte historiogràfic. Designat el 1970 professor ajudant a la Universitat de Barcelona, hi mantingué una permanent vinculació, passant a ser professor titular el 1980, catedràtic el 1986 i emèrit entre 2015 i 2019. Ben aviat col·laborà amb la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i el 1996 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica. El 24 d’abril de 1997 tingué lloc l’acte de recepció, presidit pel president de la secció, Anscari Manuel Mundó, en el qual impartí la conferència «Senyors, monjos i pagesos: alimentació i identitat social als segles xii i xiii». Mantingué una permanent tasca de servei a la institució: vicepresident sota la presidència de Salvador Giner, entre 2002 i 2009; representant, junt amb Josep Guitart, a la Union Académique Internationale des de 2006 fins a 2024, i finalment, vicepresident de la Secció HistòricoArqueològica des de 2018 fins a la seva mort, sota la presidència de Ramon Pinyol. La seva tesi doctoral, defensada el 1975, es va publicar el 1986, sota el títol La Corona de Aragón y el Reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo xiv. I. Las repercu siones arancelarias de la autonomía balear (1298-1311) (Madrid- Barcelona, CSIC, 1986). El punt de partida d’Antoni Riera es situava, doncs, a posar en qüestió la via-

Catalan Historical Review-19.indb 189

08/10/2026 15:03:16

190 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

cumental. En aquest escenari, les aportacions d’Antoni Riera foren altament clarificadores. D’una banda, va ser dels pioners, ja el 1991, a mostrar les crisis de producció al segle xiii, contradient la tradicional visió de cicles de creixement i de decreixement. I de l’altra, d’una manera destacada, es va ocupar d’analitzar l’abastament a les viles i ciutats, cosa que va contribuir a situar els problemes de subministrament en les tensions pròpies del mercat i la gestió pública, com l’especulació, l’acaparament, les dificultats de distribució o el funcionament polític de les viles i ciutats. Antoni Riera portà a terme aquestes innovacions historiogràfiques de la mà de l’Institut d’Estudis Catalans. D’una banda, en sustentar els seus treballs en projectes de recerca de la institució. I de l’altra, en donar a conèixer les seves principals aportacions mitjançant publicacions de l’IEC, com ara les monografies de la Secció Històrico-Arqueològica. Aquest és el cas, el 2013, de l’obra col·lectiva Crisis frumentàries, iniciatives privades i polítiques públi ques de proveïment a les ciutats catalanes durant la baixa edat mitjana i, de manera ben destacada, del llibre Els ce reals i el pa en els països de llengua catalana a la baixa edat mitjana, publicat el 2017. L’assoliment d’una visió de conjunt sobre l’economia baixmedieval es reforçava mitjançant sòlides recerques sobre la producció tèxtil, les vies i formes del comerç, la construcció naval, la pressió fiscal, l’organització del treball, les corporacions d’ofici o el flux monetari. Treballs

Josep M. Salrach (1945-2025) Josep M. Salrach i Marès va néixer el 8 de desembre de 1945 a Llinars del Vallès en una família relativament acomodada i culta. El seu pare tenia una petita indústria tèxtil que va fer fallida als anys cinquanta, en un moment en què a més a més estava malalt i va perdre una cama. La fallida es va emportar el patrimoni familiar. Tot i això, en Josep M. va aconseguir fer per lliure el batxillerat elemental, però la situació econòmica de la família no li permetia estudiar el batxillerat superior, que necessàriament havia de fer fora del poble. Per sort, l’escultor i museòleg Frederic Marès, oncle de la seva mare, es va oferir a fer-se càrrec de la matrícula i els llibres i així pogué marxar a Barcelona amb 15 anys i matricular-se en un grup nocturn a l’institut Milà i Fontanals; per a la resta de despeses, va trobar feina al magatzem d’una empresa d’ensenyament per correspondència. Tot i el poc temps de què disposava, va superar el curs amb molt bones notes, de manera que el besoncle Marès es va decidir a pagar-li la resta del batxillerat i la carrera de filosofia i lletres. Durant la carrera, Salrach va entrar a treballar a l’editorial Salvat com a redactor d’articles d’història destinats a un diccionari enciclopèdic que l’editorial preparava. Llicenciat el 1969, el mateix any començà la seva carrera aca-

Catalan Historical Review-19.indb 190

In memoriam

com la seva contribució a l’obra col·lectiva The Crown of Aragon, a Singular Mediterranean Empire (Leiden-Boston, Brill, 2017) el consolidaren com un referent en la història de l’economia medieval a la Corona d’Aragó. L’extensa obra dispersa, que s’apropa als 250 títols, ha estat recollida entre 2019 i 2024, de manera selectiva, en quatre volums recopilatoris: un de centrat en les seves recerques sobre el Regne de Mallorca (‘Un regne dins en la mar’. Es tudis sobre l’economia, la societat i la fiscalitat de Mallorca a la baixa edat mitjana, Lleida, Pagès editors, 2019); un recull sobre la seva aportació en història econòmica i social (Produir, distribuir, consumir. Estudis d’història eco nòmica i social sobre els territoris de llengua catalana a l’edat mitjana, Lleida, Pagès editors, 2022), i dos sobre història de l’alimentació (Alimentación, sociedad, cultura y política en el Occidente medieval, Gijón, Trea, 2021, i ‘A cadascú, allò que li pertoca’. Alimentació i identitat social a l’edat mitjana, Lleida, Pagès editors, 2024). La seva ha estat en realitat una vida dedicada a la recerca en història medieval, entesa com una implicació i un compromís vers la cultura i al país. És ben coherent, doncs, que la seva activitat deixi petja, d’una banda, en la universitat, on resten aportacions com la direcció de divuit tesis doctorals, i, de l’altra, en l’Institut d’Estudis Catalans, amb el qual va mantenir una vinculació constant i permanentment compromesa. Flocel Sabaté (Institut d’Estudis Catalans i Universitat de Lleida)

dèmica com a professor ajudant al Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, mentre continuava treballant a l’editorial Salvat, que abans de complir els 30 anys li va encomanar la direcció de diverses obres enciclopèdiques i de la Història de Catalunya Sal vat, una obra que en aquell moment representà un plantejament innovador. Com veurem més endavant, la direcció i coordinació d’obres històriques l’acompanyà tota la vida. Pel que fa a la seva carrera docent, pot no semblar gaire brillant, però ja és prou sabut que el mèrit no sempre n’és el determinant principal; Salrach va ser professor ajudant de 1970 a 1978 i professor adjunt de 1978 a 1993 a la Universitat de Barcelona, i encara de 1993 a 2003 a la Universitat Pompeu Fabra; no va accedir a la càtedra fins a l’any 2003, però va ser professor emèrit des de la seva jubilació l’any 2007 fins a la seva mort. Salrach exercí amb delit i èxit les diverses facetes de l’ofici d’historiador, tant la investigació com la docència i la divulgació, i ho feu basant-se en una preparació sòlida, una gran intuïció en la tria dels temes i una dedicació i capacitat de treball poc comunes. Pel que fa a la preparació, va aprofitar les beceroles adquiribles a la Universitat franquista, tant a les aules com les sovint més interessants que corrien pels claustres. En la seva formació com a me-

08/10/2026 15:03:16

In memoriam

dievalista hi va influir molt la lectura de Ferran Soldevila, però qui va decantar la seva dedicació cap a l’estudi de l’alta edat mitjana fou Ramon d’Abadal. També pouà en Vicens Vives i Pierre Vilar, que el posaren en contacte amb els nous corrents metodològics, més centrats en la història social i econòmica. Salrach, però, no en conegué personalment cap, fora de Pierre Vilar anys més tard. El seu primer mestre directe va ser Manuel Riu, de qui era ajudant i amb qui contragué una gran amistat. La seva formació es va consolidar aviat amb una relació constant amb la Universitat de Tolosa, on Pierre Bonnassie es convertí en el seu mentor i amic i li obrí les portes al coneixement i tracte dels principals medievalistes francesos. Després consolidà aquest bagatge amb dues estades a la Universitat París VII, la primera de tot un curs l’any 1987-1988, i la segona d’un quadrimestre el curs 19901991. També va mantenir una relació constant amb els historiadors nord-americans Thomas Bisson i Paul Freedman. Tot això, essent molt, no hauria estat gran cosa sense el seu esforç personal, que li permeté tenir sempre un coneixement profund i al dia de la bibliografia i de les polèmiques historiogràfiques, de les qual examinava sempre la pertinença i l’interès per a la història medieval catalana. La collita resultant ha estat magnífica; el seu primer llibre, El procés de formació nacional de Catalunya (1978), va tenir un gran èxit i el va posar a primera fila de l’altmedievalisme català; de fet, encara avui és l’obra de referència sobre els aspectes polítics de la Catalunya dels segles viii i ix. Encara no s’havia publicat aquesta obra que ja estava treballant en la primera Història dels Països Cata lans, dirigida per Albert Balcells, per a la qual va escriure amb Eulàlia Duran el volum i, que abasta des dels inicis fins a la Nova Planta (1980). Seguí El procés de feudalitza ció, segles iii-xiii, volum ii de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar (1993). La dècada següent, amb Catalunya a la fi del primer mil·lenni (2004), va aconseguir una explicació entenedora per a tothom dels inicis de Catalunya com a poble i, sense defugir els aspectes polítics, va posar l’èmfasi en els aspectes econòmics i socials. Tot i la importància d’aquestes obres i d’altres que no tinc espai per esmentar, per a mi el seu llibre més impressionant i el que ens permet conèixer millor Salrach com a historiador i com a persona és La fam al món, publicat l’any 2009; sense perdre gens de rigor, hi sobrepassa l’època medieval per arribar fins als nostres dies i va més enllà de l’ofici estricte d’historiador en convertir la crua descripció de la realitat en un clam de denúncia contra els opressors. No puc parlar de la multitud d’articles, participacions en congressos i col·laboracions en obres col·lectives; diré només que els temes més recurrents de la seva investigació són el pas del món antic al feudalisme: l’evolució política, social i econòmica dels comtats catalans des de la conquesta franca fins a la plena independència, amb un especial èmfasi en les formes de propietat i de conreu i l’estatus social dels conreadors. I encara dos temes con-

Catalan Historical Review-19.indb 191

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 191

crets que tenia molt a cor: Besalú i el seu comtat i, relacionat amb aquest, la figura de Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, que el va encisar tota la vida i a qui va dedicar nombrosos treballs. Josep M. Salrach va ser també un gran organitzador, animador i director d’obres col·lectives: a més de la Histò ria de Catalunya Salvat, a la qual ja m’he referit, en citaré només tres més: la coordinació del volum ii de la Història: política, societat i cultura dels Països Catalans (1998), obra dirigida per Borja de Riquer; la seva tasca a la Història Agrària dels Països Catalans (2004-2008), dirigida Emili Giralt, on va ser el coordinador del volum dedicat a l’edat mitjana i supervisà la resta de volums, i la direcció de Nai xement de la nació catalana. Orígens i expansió (2017), per a la qual va escriure un magnífic pròleg i un no menys magnífic epíleg que tots els historiadors, aspirants a historiadors i afeccionats a la història haurien de llegir. Una altra faceta important i que va ser el camp en què vam col·laborar més i més llargament és l’edició de documents. Vàrem codirigir Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I (1999) i, amb l’ajut d’Ignasi Bages, Els pergamins de l’Ar xiu Comtal de Barcelona de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV (2010). Pocs anys abans, l’any 2007, Josep M. Salrach i jo havíem estat elegits el mateix dia membres de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, que aviat ens nomenà adjunts a la direcció de la Catalunya Carolíngia, que compartien Anscari Manuel Mundó i Josep M. Font i Rius, a qui succeírem en la direcció quan l’edat i la malaltia els van fer demanar el relleu. Com a directors, amb la publicació del volum viii, corresponent als comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga, a càrrec de Ramon Ordeig, vàrem tenir l’honor d’acabar el projecte de Ramon d’Abadal que el ple de l’Institut havia fet seu l’any 1920: la publicació de tots els documents dels comtats catalans fins a l’any 1000. Honor immerescut, atès que ens vam fer càrrec de la direcció quan la feina estava molt avançada. Però si bé el projecte d’Abadal s’havia completat, l’obra no es podia donar per acabada: feia falta un volum ix d’apèndix que Salrach va veure enllestit, però no publicat; després de diversos entrebancs sortirà l’any 2026. I també calia completar la introducció, de la qual Abadal només va poder redactar una primera part, fins a l’any 840, que va ser publicada a cura de Jaume Sobrequés l’any 1985. Per no deixar coixa en aquest punt la Catalu nya Carolíngia, Salrach i jo vam creure que el nostre càrrec-càrrega de directors de l’obra ens obligava moralment a acabar la introducció, que serà més aviat una conclusió. Salrach hi va treballar fins als últims dies, fins i tot des de l’hospital; queda encara, però, molta feina, però espero trobar prou ajuts per a poder-la completar. Els darrers anys, Salrach va dirigir també, amb Tomàs de Montagut, un projecte de publicació de documents faents per a la justícia catalana medieval; s’hi va embarcar després d’haver-ne vist molts per a la preparació del seu llibre Justícia i poder a Catalunya abans de l’any 1000

08/10/2026 15:03:16

192 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

In memoriam

(2013) en què examina l’exercici de la justícia en els seus diferents aspectes tècnics i socials. El projecte, començat l’any 2012, va ser finançat per la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya; el resultat han estat dos volums sobre Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya medieval, el primer amb documents dels segles ix a l’xi, publicat l’any 2018, i el segon, del segle xii i publicat el 2024. Salrach va excel·lir com a investigador, però també com a professor, i apreciava per igual les dues comeses. Com a docent unia el seu profund coneixement de la matèria amb una gran capacitat de transmissió i empatia que fa que a les persones que han passat per les seves classes se’ls il·luminin els ulls quan el recorden; en deixa constància la presència de molts exalumnes en la presentació del segon volum de Justícia i poder al Parlament de Catalunya el 28 de novembre de 2024, quan ja havia corregut la notícia que la seva malaltia era terminal; en l’homenatge del 30 de gener de 2025 a l’Institut d’Estudis Catalans, pensat com una reunió d’uns pocs amics, aviat les demandes per assistir-hi van obligar a traslladar l’acte a la sala Prat de la Riba, la principal i de major cabuda de l’Institut. Aquesta comunió amb els deixebles es devia segurament al fet que ell també s’ho passava bé transmetent el coneixement i dialogant amb els alumnes: fins al curs 2023-2024 va mantenir un curs per a gent gran al Col·legi

de Llicenciats i d’anys col·laborava amb grups de didàctica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser també autor o coautor de diversos manuals, tant de batxillerat com universitaris. Salrach era també un home de profundes conviccions socials i polítiques, preocupat per l’aconseguiment d’una societat més justa. Com diu a l’epíleg de Naixement de la nació catalana parlant dels moviments transformadors de la societat: convé «que siguin moviments del poble, en el sentit que vagin més de baix a dalt que de dalt a baix; que siguin portadors d’un missatge d’esperança per als més desfavorits i de projectes de millora per al conjunt; que siguin inclusius i que per tant sumin i no restin, i que siguin democràtics fins a la intransigència, en el sentit de fer bandera que el poder és del poble i per al poble, i que és el poble que es reconeix políticament com a tal i el qui ha de decidir el seu futur». I acabo: Salrach, a més d’un gran savi en el millor sentit de la paraula, era sobretot un home bo; manllevo les paraules amb què el seu amic Borja de Riquer va cloure l’homenatge que se li va dedicar a l’Institut d’Estudis Catalans: «Josep Maria Salrach és una de les poques persones de les quals ningú no en pot dir mal.» Per això era respectat per totes les escoles i capelles i mereixia amb escreix el títol de degà de l’altmedievalisme català, com el va definir fa anys Paul Freedman. Gaspar Feliu

Jill Rosemary Webster (1931-2025)

tora del Centre d’Estudis Medievals des del 1989 i, finalment, com a emèrita des del 1995. En la dècada de 1970, Jill Webster es va comprar un apartament a Barcelona, on va passar els anys sabàtics i les vacances estivals, viatjant pels arxius de Catalunya, especialment pels de Girona, Vic i Puigcerdà. Va ingressar a la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 1996 i va rebre la Creu de Sant Jordi el 1999. Aquell mateix any va ser elegida presidenta de l’American Academy of Historians on Medieval Spain. En la darrera fase de la seva vida, el 2021, va ser nomenada membre de la Royal Society of Canada, l’acadèmia del país. Recentment havia negociat un acord entre la Generalitat i la Universitat de Toronto per a la realització d’un programa especial en aquella universitat sobre literatura catalana. La seva recerca es pot agrupar en dos grans apartats temàtics: Francesc Eiximenis i els ordes mendicants. La primera línia de recerca va girar entorn del franciscà gironí Francesc Eiximenis. La seva tesi doctoral va consistir —‌com ja s’ha exposat— en l’edició crítica d’una part del Dotzè del Crestià; va ser publicada en dos volums a Girona, durant el bienni 1986-1987, dintre de les Obres com pletes d’Eiximenis. Prèviament ja havia editat una antologia de textos inèdits d’Eiximenis sobre la societat catalana del segle xiv, que va tenir una important difusió entre els

Jill Rosemary Webster va néixer a Londres, en el si d’una família catòlica, el 29 de setembre de 1931. Durant la dècada de 1950, va treballar dos anys a Barcelona; aquesta experiència li va despertar l’interès per la llengua i la cultura catalanes, que mantindria al llarg de la seva vida. Es va llicenciar en estudis hispànics a la Universitat de Liverpool el 1962. Dos anys després, el 1964, va obtenir un màster en llengües i literatures hispàniques a la Universitat de Nottingham. Durant els estudis de postgrau, es va interessar pel moviment anarquista a Catalunya i va entrevistar activistes catalans exiliats a Anglaterra. Anys després va compilar les principals entrevistes al llibre Do cuments per la història de la FAI i va entregar les que havien quedat inèdites al Centre d’Història Contemporània de les Generalitat de Catalunya. Va continuar la seva carrera acadèmica al Canadà, on va canviar la temàtica de la seva recerca, optant per la història medieval dels Països Catalans. Va obtenir el doctorat en espanyol a la Universitat de Toronto, el 1969, amb una tesi sobre el franciscà gironí Francesc Eiximenis. Des d’aleshores va desenvolupar l’activitat acadèmica en aquesta universitat canadenca com a professora associada des del 1973, com a catedràtica des del 1977, com a direc-

Catalan Historical Review-19.indb 192

08/10/2026 15:03:16

In memoriam

medievalistes catalans; l’obra s’havia publicat en català, a Barcelona, el 1967, i en anglès, a Sant Andrew, el 1982. La segona línia de recerca es va centrar en els franciscans i els carmelites. L’Institut d’Estudis Gironins li va editar en el seu anuari la Col·lecció de documents sobre el convent de Girona, durant els anys 1985-1989. Poc després, el 1999, va publicar un llibre important sobre els conflictes entre l’orde mendicant i el clergat secular a la ciutat de València titulat Per Déu o per diners. L’obra, com sol ser usual en els llibres de la professora Webster, conté un extens apèndix documental que recull, entre altres peces, la sentència arbitral del dominicà Vicent Ferrer per posar fi a la pugna, motivada sobretot pel guanys que generaven l’administració dels sagraments i el dret d’enterrament. Jill Webster es va interessar també per l’arribada dels franciscans a la Cerdanya, com ho demostren diversos articles sobre el convent de Puigcerdà, entre els quals destaca «Els franciscans i la burgesia de Puigcerdà: la història d’una aliança medieval», publicat a la revista Anuario de Estudios Medievales el 1996. En aquest article estudia la fundació del convent, el 1320, en una època de prosperitat econòmica de la ciutat; els primers frares vingueren de Vilafranca de Conflent, als quals s’uniren alguns nadius de Puigcerdà. La comunitat, tot i estar radicada a Catalunya, va pertànyer a la província franciscana de Provença. Inicialment, els franciscans compartiren, a Puigcerdà, el convent amb els frares del sac, que acabaren abandonant la ciutat. L’allau de llegats testamentaris provocada per la mortaldat de la Pesta Negra va accelerar, a mitjan segle xiv, les obres del nou convent franciscà. Aquesta època expansiva va ser, emperò, efímera: des del 1380, la comunitat, carregada de deutes, va començar a vendre immobles i censals. Les dificultats es recruaren arran dels terratrèmols de 1427-1428, que provocaren danys a la capella i al convent. La crisi econòmica es va accentuar durant l’època moderna i els franciscans clausuraren el convent el 1570. La seva obra principal en aquesta línia d’investigació és, emperò, Els menorets: the franscicans in the Realsm of Aragon fron Saint Francis to the Black Deat, publicat a Toronto el 1993 pel Pontifical Institute of Medieval Studies. Aquesta obra ha emplenat el buit que existia referent a la implantació del franciscanisme a la Corona d’Aragó. La professora Webster hi reconstrueix, sobre una base documental ingent, tant la història estructural de l’orde com la seva evolució en simbiosi amb el desenvolupaments urbà i comercial de les ciutats. Per aconseguir la primera finalitat, l’autora ha hagut d’investigar en els arxius de cada convent per tal d’obtenir informació sobre la composició de la comunitat i sobre la seva activitat econòmica, intel·lectual, constructiva i pública. Per a la segona finalitat, ha hagut d’extreure de la documentació reial i urbana la informació relativa a la dependència dels frares del favor reial, al seu accés a alts càrrecs eclesiàstics i a la seva contribució a la validació de la dinastia. Pel que fa a aquest segon aspecte, és especialment rellevant la relació

Catalan Historical Review-19.indb 193

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 193

entre l’orde i el col·lectiu mercantil en una època en què les ciutats esdevingueren el principal suport de la Corona. Els frares provenien bàsicament de famílies de mercaders, de les quals els convents rebien almoines i llegats testamentaris i a les quals assessoraven espiritualment i justificaven les seves operacions creditícies amb la teoria del lucre just. Altres temes de què també tracta el llibre són: el control dels recursos econòmics generats per l’activitat pastoral, el difícil equilibri entre la pobresa evangèlica i el pragmatisme de la vida quotidiana, així com l’activitat assistencial desenvolupada pels convents envers els pobres urbans. A l’obra també s’analitzen les biografies de frares que tingueren especial relleu i el paper dels franciscans en la pugna ideològica entre el papat i l’Imperi. El capítol final està dedicat a l’impacte cultural dels frares en la societat catalana, i n’analitza les escoles, les biblioteques, l’activitat arquitectònica, el patrocini pictòric, així com la seva contribució a la consolidació de les festivitats litúrgiques i del culte a determinats sants. L’obra es clou amb l’estudi d’algunes personalitats relacionades amb el franciscanisme, com Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Francesc Eiximenis i Jofre de Foixà. El llibre, a més de l’estudi, conté un extens índex amb més de mil noms de frares i de més de cinquanta localitats. Es tracta, doncs, d’una obra magistral i definitiva. Aquesta obra havia estat preparada per alguns estudis previs, entre els quals sobresurt el dedicat a l’actuació sociopolítica dels menorets a la Corona d’Aragó fins a la Pesta Negra, que va ser presentat al Sisè Congrés de l’Associació Internacional d’Hispanistes, celebrat a Toronto el 1977. La professora Webster s’ha interessant també per l’orde dels carmelites a la Corona d’Aragó, un orde mendicant que va tenir menys èxits que el franciscà i sobre el qual ha compilat una base de dades i ha publicat dos llibres: Carmel in Medieval Catalonia, the Formative Years, editat per Brills el 1999, i The Road to Reform, que està en premsa. La professora Webster s’ha convertit en la principal autoritat sobre els ordes mendicants a la Corona d’Aragó; ha demostrat que els franciscans actuaren a les ciutats catalanes en camps molt diversos: exerciren com a assessors religiosos de sobirans i de consells municipals, assumiren la tasca de convertir els jueus i de perseguir l’heretgia, i actuaren com a testimonis i marmessors testamentaris. Gaudiren del suport de l’alta burgesia, que en va pagar generosament la complicitat ideològica i l’assessorament espiritual; comptaren amb la simpatia de les classes baixes, que gaudiren de la seva ajuda diària. El millor testimoni del reconeixement social de la seva important tasca va ser l’elecció del frare Bernat Peregrí com a bisbe de Barcelona el 1288. Les recerques de la professora Webster sobre els mendicants han proporcionat, a més, informació inèdita sobre els pintors catalans medievals i sobre les formes de pietat. Les seves obres han esperonat l’interès internacionals pels ordes mendicants.

08/10/2026 15:03:16

194 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

In memoriam

No podem oblidar tampoc la seva decisiva contribució a la difusió de la cultura i l’espiritualitat medievals catalanes a les universitats i a les acadèmies d’Amèrica del Nord en una època en què aquests temes eren encara poc coneguts. Ha estat una autèntica mestra per a diverses generacions d’estudiosos joves anglosaxons, als quals ha orientat

i ajudat. La seva obra, extensa, metodològicament ferma i temàticament original, romandrà com a referent per a les futures generacions de medievalistes. Descansi en pau i, com deien els clàssics, «Sit tibi terra levis».

Michel Zimmermann (1937-2026)

médiévale, de fort ressò en ser publicat el 2001 (École de Chartes, París, 2001). Philippe Wolff li havia proposat de centrar la seva tesi d’estat en l’origen de Catalunya, advertint-li que es tractava d’un propòsit difícil. Ell entomà el repte i de seguida aprecià no sols la riquesa de les fonts documentals en els arxius catalans, sinó també la significació que la cultura librària havia exercit en els monestirs i els bisbats altmedievals. Per això es fixà en els usos de l’escriptura, la importància dels llibres, l’evolució de les biblioteques, els vincles entre cultura, educació i ciència, la significació de la paraula escrita, la relació entre text i oralitat i els vincles entre llei i memòria, és a dir, en definitiva, Écrire et lire en Catalogne (ixe-xiie), l’explícit títol amb què va ser publicada el 2003 (Casa de Velázquez, Madrid). Un petit recull dels seus estudis sobre l’origen de Catalunya ja havia estat publicat el 1989 en català sota un títol no menys explícit: En els orígens de Catalunya. Emancipació política i afir mació cultural (Edicions 62, Barcelona, 1989). La seva reflexió sobre el naixement de Catalunya culmina en l’obra publicada el 2019, Naissance de la Catalogne (viiie-xiie siècle (Presses Universitaires de Limoges, Llemotges). Poc després va dirigir l’obra col·lectiva Le catalan médieval (Brepols, Turnhout, 2023). A nivell divulgatiu havia contribuït poderosament a donar a conèixer Catalunya entre els francesos mitjançant dos petits llibres: Histoire de la Catalogne i La Catalogne, escrits juntament amb la seva esposa, Marie-Claire Zimmermann, i publicats a la cèlebre col·lecció «Que sais-je?» (Presses Universitaires de France, 1997; 1998). La perspectiva assolida focalitzant els textos i centrant-se en els documents i l’escriptura ha permès a Michel Zimmermann definir adequadament expressions que en realitat eren merament descriptives, com «marca hispànica», i copsar una evolució vers la cohesió cultural —‌i identitària, és a dir, nacional— que culmina en el segle xii, just quan el conjunt dels territoris que havien configurat els comtats del nord-est peninsular són percebuts sota el corònim comú de Catalunya. El 2016 els seus deixebles Pierre Chastang, Patrick Henriet i Claire Soussen van dirigir una obra col·lectiva en què vint-i-sis destacats medievalistes li retien homenatge amb les seves contribucions, sota un títol que jugava la noció d’autoritat que el mateix Zimmermann havia promogut en l’esmentat col·loqui: Figures de l’autorité médiévale. Aquests Mélanges offerts à Michel Zimmer mann eren l’ocasió idònia per a publicar-hi la llista de més

Va néixer a Villefranche-sur-Saône, al departament del Roine, el 17 de desembre de 1937 i ha mort a Paris el 13 de març de 2026. Ha estat una figura central en la història dels orígens medievals de Catalunya, que va renovar posant en relleu el pes de la cultura, fins i tot per davant d’altres factors, com els polítics i econòmics, que havien pesat en interpretacions precedents, i centrant la recerca en l’anàlisi rigorosa dels textos, és a dir, documents i llibres altmedievals. El seu recorregut acadèmic retrata la llarga formació que caracteritzava la carrera universitària francesa fins a finals del segle xx. Va cursar els estudis de primària i secundària a la seva vila natal, per endegar, el 1954, els estudis universitaris a Lió, on va obtenir la llicenciatura en història el 1959. El 1962 assolí el CAPES («Certificat d’Aptitude au Professorat de l’Enseignement du second degré») en geografia i història i l’agregació en història. El mateix 1962 es va incorporar al liceu Gay-Lussac de Llemotges, on restà fins a traslladar-se, el 1965, al liceu Marcel Roby de Saint-Germain-en-Laye. El 1967 va passar a la Universitat Sorbona com a assistent d’història medieval, i el 1970, en dividir-se la universitat, quedà adscrit a la Universitat Paris-1 Panthéon-Sorbonne. El 1971 s’incorporà a la Casa de Velázquez de Madrid, però amb residència a Barcelona, per endegar les seves recerques doctorals. La seva estada es perllongà fins al 1974, en què passa a ser at taché de recherche al CNRS i on resta fins al 1977. Aquest any tornà a la Universitat Paris-1, de nou com a assistent d’història medieval, i s’hi va anar consolidant: el 1983 passà a ser maître-assistant i el 1986 va assolir la posició de maître de conférences. El 1992 va defensar la seva tesi de doctorat a la Universitat de Toulouse - Le Mirail, on obtingué la màxima qualificació per unanimitat. El 1993 guanyà la càtedra d’història medieval a la Universitat de Versailles / Saint Quentin-en-Yvelines, on va exercir diversos càrrecs, com destacadament el vicerectorat d’estudiantat. Hi restà fins a la seva jubilació el 2002. En la seva carrera universitària va ser molt apreciat pels seus estudiants, als quals ja en els primers cursos transmetia una passió per l’alta edat mitjana a través de conèixer els seus autors, entre els quals subratllava el pes de Gregori de Tours i el valor i la funció de la cultura en l’articulació social. El 1999 congregà a la seva universitat un congrés sobre «Auctor et Auctoritas» sota l’explícita voluntat de copsar la invention et conformisme dans l’ecriture

Catalan Historical Review-19.indb 194

Antoni Riera i Melis

08/10/2026 15:03:16

In memoriam

d’un centenar de títols que configuren la seva bibliografia completa fins a aquella data (Publications de la Sorbonne, París, 2016, p. 379-387). Com acabem d’indicar, algunes de les seves obres més destacades són posteriors, cosa que mostra la lucidesa que l’ha acompanyat En realitat, el fet que el col·loqui celebrat a Oceja-Puigcerdà el 2016 sobre La Catalogne dans la peninsule Ibérique: mille ans d’inter faces, influences et dissensions, en què hi va jugar un destacat paper, no s’hagi publicat fins una dècada després, ha propiciat que les seves publicacions hagin tingut continuïtat fins ben poc abans de la seva desaparició («Le rôle de l’Hispania dans l’émergence de la Catalogne entre les ixe et xiie siècles», e-Spania, 53, febrer 2026). Tot i el seu tarannà discret i modest, havia estat objecte de reconeixements, com destacadament les Palmes Acadèmiques. El 1967 es casà amb la reconeguda filòloga Marie- Claire Zimmermann, amb qui ha tingut tres fills, els quals els han aportat nets. Marie-Claire havia nascut, també el 1937, a Brest, en el si d’una família bretona, la qual, però, coincidint amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, es va traslladar i assentar a l’Alta Cerdanya. Els Zimmermann sempre han mantingut aquest vincle, especialment en pe-

Catalan Historical Review-19.indb 195

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 195

ríodes de vacances que han propiciat que ell definís ambdós com a incansables excursionistes («nous étions des marcheurs infatigables»). Alhora, Michel Zimmermann no dubtà a implicar-se de ple en la promoció històrica de les terres actualment conegudes com a Catalunya Nord, ja sigui amb les seves participacions, des dels anys 70 del segle xx, a les jornades romàniques de Sant Miquel de Cuixà, o mitjançant la seva intervenció a la revista Études Roussillonnaises, i l’any 2000 s’integrà en el seu comitè de lectura. La seva presència a Catalunya ha estat reconeguda des de ben aviat —‌el 1987 és un dels cinc directors de la trobada científica celebrada a Barcelona arran del mil· lenari d’Hug Capet (Catalunya i França meridional a l’en torn de l’any mil, Generalitat de Catalunya, 1991)— i s’ha mantingut en les primeres dècades del segle xxi sobretot a través de la participació en activitats organitzades pel Grup de recerca en estudis medievals de la Universitat de Lleida. Era membre corresponent de la Secció HistòricoArqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans des del desembre de 1996. Flocel Sabaté

08/10/2026 15:03:16

Catalan Historical Review-19.indb 196

08/10/2026 15:03:16

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 19: 197-201 (2026) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088 https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica Francesc Cortès i Mir, nascut a Mataró el 1965, és catedràtic d’Universitat, de l’àrea de música, a la Universitat Autònoma de Barcelona. A la seva formació universitària cal ajuntar-hi la faceta musical i, alhora, la dedicació a la transferència de la recerca. El Dr. Cortès es llicencià en geografia i història per la UNED el 1988 i es doctorà en història de l’art, en l’àrea de música, a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1994, amb una tesi sobre «El nacionalisme musical de Felip Pedrell: Els Pirineus, La Celestina i El Comte Arnau», que dirigí el Dr. Francesc Bonastre. El seu interès per la figura i l’obra de Felip Pedrell ha cristal·litzat en valuoses publicacions, nacionals i internacionals, acompanyades d’edicions crítiques de les seves obres. El 1995 li fou atorgat el Premi d’Investigació Musicològica Emili Pujol, convocat per l’Institut d’Estudis Ilerdencs, i entre 1994 i 2000 va participar en la catalogació de l’Arxiu Històric de la seu de la SGAE a Barcelona. Les seves principals línies de recerca les ha orientat vers l’estudi de la música catalana de l’època contemporània, una part ben important del qual l’ha centrat en l’estudi de la creació lírica i en la recuperació del seu patrimoni musical, mitjançant l’edició d’òperes i sarsueles de compositors catalans; una faceta musicològica que es veu enriquida per les recerques que duu a terme sobre l’estudi de les relacions entre la música i la literatura catalanes del segle xix. Ha fet l’edició crítica, i les ha publicat a l’Instituto Complutense de Ciencias Musicales, de les òperes La Fattucchie ra (1838), de Vicenç Cuyàs, i Los Pirineus (1891), de Felip Pedrell, aquesta darrera sobre un llibret de Víctor Balaguer; ambdues òperes van ser reestrenades al Gran Teatre del Liceu durant les temporades de 2001 i 2003, respectivament. En aquesta mateixa vessant, ha tingut cura de les edicions i consegüents enregistraments d’altres obres de Felip Pedrell com La Celestina, estrenada també al Liceu, i la Glosa, la simfonia jubilar per a solistes, cor i orquestra que Pedrell escriví el 1906 sobre un text de Joan Maragall per a la inauguració del Palau de la Música Catalana el 1908. El 2016 enllestí l’edició de la sarsuela L’Aplec del Remei (1858), de Josep Anselm Clavé, que es reestrenà al Teatre Nacional de Catalunya. Recentment ha publicat dues composicions simfòniques de Nicolau Guanyabens que constitueixen destacats referents d’aquest gènere dins del patrimoni musical català de mitjan segle xix i obres Marià Obiols i Tramullas, l’únic compositor català que estrenà una òpera al teatre de La Scala de Milà. Ha publicat diversos estudis sobre les sarsueles escrites en català, un corpus integrat per més de 300 obres que daten des de principis del segle xix fins a després de 1939.

Catalan Historical Review-19.indb 197

Ha dirigit projectes de recerca enfocats a l’estudi de les relacions entre la música i la identitat en el context sociopolític del nacionalisme musical a Catalunya. Pel que fa a les relacions entre la literatura catalana i la música, cal destacar el seu estudi sobre el repertori compositiu inspirat en l’obra poètica de Jacint Verdaguer, un treball que endegà el 1995 i del qual en va resultar la posada en marxa d’una pàgina web que permet identificar els registres del repertori musical verdaguerià. Aquest treball el va ampliar amb Llorenç Soldevila, a fi de fer-lo extensiu a l’obra poètica musicada de la resta de poetes catalans dels segles xix i xx. D’altra banda, i conjuntament amb Joan Recasens, va publicar a Eumo el 2014 els Càntics de Jacint Verdaguer. Actualment, és investigador principal de diversos projectes de recerca i coordinador del Grup de Recerca Consolidat GRAE-MUSC (Grup de Recerca en d’Arts Escèniques i de les Músiques en les Societats Contemporànies) i fundador i secretari del Centre de Recerca en Arts Escèniques de la UAB, creat l’any 2022, mitjançant el qual es fa càrrec de la catalogació i digitalització de l’Arxiu Històric de la Societat del Gran Teatre del Liceu, els continguts del qual són accessibles des del web <https://www.bib.uab. cat/human/arxiusocietatliceu/publiques/indexcat.php> de la Biblioteca d’Humanitats de la UAB. El fruit d’aquests darrers anys de treball s’ha materialitzat en l’edició del llibre Societat del Gran Teatre del Liceu. Un recorregut a tra vés del seu arxiu històric. 175 anys (Ed. Huygens, 2022). D’altra banda, ha col·laborat amb grups de recerca de les universitat d’Oviedo, Granada, Complutense, i amb els centres de recerca musicològica de les universitats de Montpeller-Paul Valéry, Reims, Freie de Berlín, University of Melbourne, University of California-Riverside i el Centro di Musica Antica Pietà de’ Turchini (Nàpols). Pel que fa al seu catàleg de publicacions, presenta un generós registre de 110 títols, 74 dels quals corresponen a articles científics en revistes nacionals i internacionals (Ri vista Italiana di Musicologia, Revue de Musicologie, Acta Musicologica, Anuario Musical, Revista Catalana de Musi cologia, Recerca Musicològica, Revista de Catalunya, Dia gonal Ibero-American Music Review) i nombrosos llibres en segells editorials de prestigi com Oxford University Press, Brepols, Fayard, Gallimard, Argus Edition, Amsterdam University Press o l’INAEM, entre d’altres. Ha tingut cura de l’edició de les memòries de joventut d’Eduard Toldrà —‌Impressions incoherents de la meva vida frívola a Barcelona (Quaderns Crema)— i d’articles sobre la creació operística de compositors contemporanis com Josep Maria Mestres-Quadreny, Joan Guinjoan, Enric Palomar,

08/10/2026 15:03:16

198 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

Agustí Charles i Lleonard Balada, entre d’altres. A hores d’ara ha presentat un total de 107 ponències i comunicacions a congressos nacionals i internacionals i forma part del consell editorial de diverses revistes científiques. En la vessant relativa a la transferència, cal esmentar la seva implicació en l’edició, en qualitat d’autor i curador, de diverses obres de divulgació científica com la Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear d’Edicions 62 (2000), la Gran Enciclopèdia de la Música d’Enciclopèdia Catalana (1999-2003), la Història Crítica de la Música Catalana, que coordinà amb Francesc Bonastre (UAB, 2009), a partir de la qual publicà una Història de la música a Catalunya (Base, 2011), o el volum Músicas en tiempos de guerra que publicà conjuntament amb Ximo Esteve (UAB, 2012). La seva vessant docent i pedagògica es fa palesa a través d’una llarga trajectòria docent tant en el món acadèmic de l’àmbit universitari, en el grau i el màster de musicologia, en la direcció de nombroses tesis doctorals, així com en les estades docents que ha dut a terme en universitats internacionals com les de Melbourne, Reims ChampagneArdenne i Napoli II, com també a l’ESMUC, on va exercir la docència els primers anys de la fundació del centre i del Patronat del qual forma part en representació de les universitats catalanes. La transferència en aquest àmbit s’ha traduït en la seva col·laboració en diversos programes pedagògics, com el

programa «Opera oberta», que oferia retransmissions en format obert i en directe d’òperes per a estudiants universitaris, com també en programes radiofònics per a Catalunya Música, on preparà conjuntament amb Victòria Palma els programes «Montserrat, un símbol» (2006-2007) i «Catalunya, 1714». També ha col·laborat en la redacció del catàleg i el disseny sonor de l’exposició «Les Musiques de Picasso», organitzada pel Musée de la Musique-Philarmonie de París (2020), en produccions artístiques com «Ballar la veu» amb Perejaume (2011) a Folgueroles i Manresa, en l’edició d’enregistraments amb obres de Felip Pedrell (segell Autor), Vicenç Cuyàs (Columna Música) i «Barcelona i els Jocs Florals 1859» (MUHBA). Tal com escau als musicòlegs membres de la SHA, posseeix una sòlida formació musical que li permet penetrar en el món de la recerca des de la interpretació musical. En aquest sentit, la seva formació abasta els estudis superiors de piano, composició, instrumentació i direcció d’orquestra al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, de la mà de reputats mestres com Carme Undebarrena, Josep Soler o Antoni Ros-Marbà. El Dr. Cortès és acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i membre de la Societat Verdaguer i de la Società Italiana di Musicologia. Josep Maria Gregori i Cifré

Géraldine Mallet és professora d’història de l’art medieval a la Universitat de Montpeller Paul Valéry des del 1996, primer com a Maître de Conférences i des del 2011 com a catedràtica. Entre 1993 i 1996 havia sigut Maître de Conférences a la Universitat de Pau et des Pays de l’Adour. Es va doctorar a la Universitat de Toulouse – Jean Jaurès el 1992 amb una tesi sobre «Les cloîtres démontés du Roussillon (xiie-xive siècles)». Precisament aquell mateix any 1992 i fins al 1993 va treballar al Museu Nacional d’Art de Catalunya com a adjunta de conservació, on va fer una tasca molt important d’inventari de fons lapidaris medievals. Com a professora de la Universitat de Montpeller, ha dirigit o codirigit tretze tesis doctorals i cinc més que estan en curs. Ha demostrat un compromís molt destacat amb la universitat, per les diferents tasques de responsabilitat que ha anat assumint i encara desenvolupa. Ha format part de l’oficina del Centre d’Études Médiévales de Montpellier (2016-2022), del qual és membre des del 2011; ha sigut responsable del màster d’història i història de l’art dels mons medievals (Occident i Orient) (20142019); és membre del Consell de la UFR 3, la Unité de Formation et de Recherche (des del 2000), i és corresponsable de la col·lecció «Arts de les Presses universitaires de la Méditerranée», de la Universitat de Montpeller Paul Valéry (des del 2022). Així mateix, des del 2008, és conservadora adjunta al Museu de Còpies (Musée de moulages) de la Universitat de Montpeller.

Una part molt important de la seva recerca i de les corresponents publicacions està dedicada a l’art medieval rossellonès, la seva terra. Ella va néixer a Senlis el 1962, però al cap de pocs mesos ja va residir a Perpinyà. Ha participat en els diferents volums de la col·lecció Catalunya romànica dedicats a la Catalunya Nord i va publicar el 2003 el llibre Églises romanes oubliées du Roussillon. Ha participat en nombrosos projectes de recerca i comitès científics relatius a grans conjunts monumentals medievals de la Catalunya del Nord, però també del Llenguadoc, entre els quals destaquen:

Catalan Historical Review-19.indb 198

– La direcció del projecte de recerca sobre l’abadia de Santa Maria d’Arles (1999-2005), en el qual es van dur a terme recerques arqueològiques que van treure a la llum, entre altres novetats, fragments d’escultura en estuc que ella mateixa va estudiar en l’important simposi i catàleg d’exposició dirigits per Christian Sapin a Poitiers el 2004. – El Corpus monumental de l’escultura medieval del Llenguadoc-Rosselló, les recerques sobre l’escultura medieval en marbre al Rosselló (1999-2011). – El projecte de recerca sobre l’abadia de la Grassa, a l’Aude: L’abbaye, le bourg, le terroir. Étude archéologi que et historique, dirigit de la Universitat de Tolosa. – La presidència del comitè científic sobre l’abadia de Sant Guilhèm dhau Desèrt, a l’Erau (2009-2020).

08/10/2026 15:03:17

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

– Com a membre del Centre d’Études médiévales de Montpellier, ha dut a terme diversos treballs sobre els establiments religiosos medievals del Llenguadoc mediterrani i la Catalunya del Nord (des del 2011). – Ha participat en campanyes d’arqueologia preventiva de Montpeller, en l’estudi de fragments lapidaris i de vestigis d’esglésies conventuals (2015-2019). – Ha format part del programa de recerca dirigit per Arnaud Timbert, de l’INHA, l’Institut Nationale d’Histoire de l’Art, sobre «L’architecture et ses historiens» (2016-2018). – Ha participat en el projecte de recerca sobre l’antiga abadia rupestre de Saint-Roman de Bellcaire, al Gard, dirigit per l’arqueòleg Jean-Luc Piat (2018-2022). – També va formar part del programa de la Universitat de Zagreb, dirigit per Miljenko Jurkovic, «Croatian Medieval Heritage in European Context: Mobility of Artists and Transfer of Forms, Functions and Ideas» (2014-2018). – Des del 2023, és membre de la comissió científica Grand Cloître du Musée des Augustins de Tolosa. Des de la seva tesi doctoral, publicada el 2000 a Perpinyà, els claustres medievals rossellonesos han sigut el principal nucli de la seva trajectòria i ha esdevingut la persona de referència en aquest tema i en aquesta realitat de dispersió i recomposició que alguns presenten. És així que va ser convidada a participar en el simposi internacional sobre claustres celebrat el 1999 a Tübingen i publicat a Ratisbona el 2004, sota la direcció de Peter Klein. Ha dedicat diversos estudis monogràfics a claustres rossellonesos, la major part fets en marbre, com el dominicà de Cotlliure, el de Sant Genís de Fontanes —‌del qual va publicar una monografia el 2015— o, de manera més destacada, el de Sant Miquel de Cuixà. En aquest darrer cas, l’anàlisi de les peces disperses (ara muntades al museu The Cloisters de Nova York i a Cuixà, però de manera arbitrària) l’ha portat a un estudi aprofundit sobre la producció dels capitells, tot qüestionant un suposat procés de prefabricació de les peces a la pedrera que havia estat defensat amb anterioritat. A més a més, també ha publicat diversos treballs sobre el claustre, també desmuntat i dispers, de Saint Guilhèm dau Desèrt, havent-ne fet el corresponent catàleg i estudiant-ne també els vincles indiscutibles amb l’antiguitat. L’estudi dels claustres rossellonesos l’ha conduït de manera inevitable i lògica a endinsar-se en temes més o menys propers i col·laterals, però d’una gran importància. En destaquem tres: – N’és un la funció funerària dels claustres: el claustre cementiri de Sant Joan de Perpinyà, els claustres dels convents de Perpinyà o el treball sobre els claustres cementiri del Rosselló publicat als Cahiers de Fanjeaux el 1998. Així mateix, ha estudiat els relleus funeraris atribuïts a Ramon de Bianya des d’una perspectiva crítica. – La realitat del desmuntatge i dispersió dels claustres

Catalan Historical Review-19.indb 199

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 199

—‌o el que ella anomena en un treball els «claustres deportats»— l’ha conduïda a tractar puntualment aspectes del col·leccionisme i dels processos d’exportació. – Un altre tema de gran transcendència que ha desenvolupat i que deriva del seu interès per la materialitat de les obres d’art és l’anàlisi dels diferents tipus de marbres utilitzats en l’escultura medieval i en els claustres, tipus de marbres que s’identifiquen amb pedreres concretes. I una conseqüència lògica d’aquesta mirada sobre els materials de l’escultura ha estat també l’atenció als efectes de policromia en la seva utilització, també en l’arquitectura. La seva memòria d’habilitació, del 2009 (De Catalogne en Languedoc méditerranéen. Essai sur la production ar tistique en marbre au Moyen Âge. Décor monumental et mobilier liturgique, ive-xve siècles), recull una recerca important precisament sobre les pedreres, alhora que dibuixa un panorama ampli tant des del punt de vista territorial com cronològic de l’escultura en marbre. Hi ha dos aspectes que tracta en diverses publicacions: d’una banda, la reutilització de marbres antics i, de l’altra, el mobiliari litúrgic, com són les taules d’altar (entre les quals les de lòbuls, ben presents als Pirineus) o els cancells. Un altre tema quasi inevitable per a algú que s’ocupa de l’escultura romànica rossellonesa és el Mestre de Cabestany, sobre el qual va participar en la monografia col·lectiva publicada per Zodiaque el 2000. Més endavant, el 2011, va publicar un nou estudi sobre aquesta construcció historiogràfica contemporània des d’una fina mirada crítica. El seu interès per la materialitat de les obres d’art l’ha estès als materials i les tècniques de la pintura catalana dels segles baixmedievals, amb la codirecció del llibre Arts pictureaux en territoires catalans (xiie-xive siècles). Ap proches matérielles, techniques et comparatives, publicat a Montpeller el 2015. Géraldine Mallet és autora de tres llibres i editora o coeditora de vuit llibres més. Uns són la publicació dels resultats dels projectes de recerca als quals ja ens hem referit (els carmelites de Perpinyà o l’abadia de Saint Guilhèm dau Desèrt). També ha editat el llibre d’homenatge a Yvette Carbonell-Lamothe, el 2021, i va coeditar el d’homenatge a Xavier Barral, Le plaisir de l’art du Moyen Âge. Commande, production et reception de l’oeuvre d’art, publicat a l’editorial Picard el 2012. Dos llibres més són coedicions de resultats de col·loquis sobre monuments rossellonesos, en els quals ha col·laborat activament i els quals ha promogut, com els de Sant Andreu de Sureda (2020) o el més recent de Sant Genís de Fontanes. Géraldine Mallet ha mantingut i manté un compromís permanent amb la seva feina a la Universitat de Montpeller, però també amb el patrimoni medieval i, de manera molt destacada, amb l’art medieval rossellonès, del qual és un referent indiscutible, i la seva trajectòria ho demostra amb escreix. Immaculada Lorés i Otzet

08/10/2026 15:03:17

200 Cat. Hist. Rev. 19, 2026

Nascuda a Barcelona el 1971, Eulàlia Miralles Jori és professora titular de la Universitat de València, en la qual exerceix docència i investigació des de l’any 2012. Formada a la Universitat de Barcelona, es llicencià el 1994 amb premi extraordinari de llicenciatura i es doctorà per la mateixa Universitat l’any 2001 amb una tesi doctoral que, duta a terme sota el mestratge d’Eulàlia Duran, va ser publicada el 2007 en dos volums a la col·lecció «Textos i Documents» de la Fundació Noguera amb el títol Història general de Catalunya per Antoni Viladamor. La rellevància i l’envergadura d’aquesta recerca ha estat prou reconeguda entre els especialistes, ja que, tal com va remarcar Eulàlia Duran, encara que inacabada, la Història general de Catalunya d’Antoni Viladamor és una obra clau per entendre la fase barroca de la historiografia catalana. Però, alhora, aquest estudi i edició de més de noucentes pàgines de l’obra de qui fou arxiver de l’Arxiu Reial de Barcelona s’ha convertit no solament en un treball de referència per al coneixement de la historia de la historiografia catalana del Renaixement i del Barroc, sinó també en un model per a recerques i edicions posteriors dels textos dels grans cronistes d’aquesta etapa. Emprant la seva doble formació de filòloga i d’historiadora, Eulàlia Miralles va ser la primera a editar una crònica catalana de l’edat moderna amb un aparat erudit exhaustiu sobre les variants manuscrites del text i amb una contextualització biogràfica i historiogràfica metodològicament modèlica. D’ençà aquestes primeres passes, la trajectòria acadèmica d’Eulalia Miralles ha sigut ben intensa i amb una forta projecció internacional. En la fase predoctoral i postdoctoral va desenvolupar la seva tasca docent i investigadora a les universitats de Barcelona, Girona, Còrdova i Autònoma de Barcelona. Després, ja consolidada professionalment, ha estat investigadora o professora convidada a la Universitá di Roma-Tre, Universitá Ca’ Foscari de Venècia, University of Nottingham, Universitat Pompeu Fabra, Universitá degli Studi di Sassari, Università degli Studi di Salerno i Universitá degli Studi di Napoli Federico II, entre d’altres. Actualment (segon semestre del 2025) ocupa la Visiting Chair Joan Corominas de la University of Chicago. Altrament, cal remarcar que la doctora Eulàlia Miralles ha tingut importants vincles amb l’Institut d’Estudis Catalans. Així, l’any 2006 obtingué la borsa d’estudi «Ramon d’Alòs-Moner» dels Premis de Sant Jordi per un projecte sobre Jeroni Pujades: obres i estudis crítics, el qual va ser publicat l’any 2010 a les «Monografies de la Secció Històrico-Arqueològica». Però, sobretot, Eulalia Miralles ha estat una de les deixebles d’Eulàlia Duran que ha participat més destacadament en la confecció d’un dels projectes d’investigació més rellevants de la Secció Històrico-Arqueològica: el Repertori de Manuscrits Catalans (14741714) que, iniciat el 1995, va donar peu a la publicació de sis gruixuts volums impresos. Un projecte de catalogació que després s’amplià cronològicament per a tota l’època moderna i que s’ha reconvertit en la base de dades consultable en línia Manuscrits Catalans de l’ Edat Moderna,

Catalan Historical Review-19.indb 200

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

eina de recerca bàsica per a qualsevol estudiós d’aquest període. Així mateix, Eulàlia Miralles és actualment directora de l’Aula Carles Riba, vinculada a la Universitat de Barcelona i a l’Institut d’Estudis Catalans. Tant quantitativament com qualitativa la producció científica de la doctora Miralles gaudeix d’un alt nivell. La llista dels seus treballs científics (llibres, capítols de llibre, articles i edicions de textos) supera els cent-quaranta títols. Les monografies individuals o col·lectives han estat publicades en editorials prestigioses de l’àmbit dels Països Catalans com són les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcino, Empúries, Afers, Tirant lo Blanc o Vitel·la, i també d’àmbit hispànic i internacional: Comares, John Benjamins, Cambridge Scholars, Edizioni Ca’ Foscari, Peter Lang o Academia del Hispanismo. Entre les seves publicacions recents mereixen un comentari particular els dos volums de Versos per vèncer. Poesia de la Guerra dels Segadors (1640-1652), publicats per Barcino (2020-2023). De nou, a partir de la seva doble formació com a historiadora i com a filòloga, Eulalia Miralles ha fet una aportació important i innovadora per a la història de la cultura catalana de l’època moderna en editar i, alhora, analitzar filològicament i històrica cinquanta peces poètiques relacionades amb la Guerra dels Segadors, un corpus documental que ens permet entendre com funcionava la propaganda i la poesia de guerra a la Catalunya del segle xvii. Semblantment, la seva producció científica en forma d’articles ha estat publicada en revistes ben reconegudes de temàtica històrica i d’història de la literatura com són Scripta, eHumanista, Zeitschrifit für Katalanistik, Renaes sanceforum, Estudis Romànics, Arxiu de Textos Catalans Antics, Els Marges, Caplletra. Revista Internacional de Fi lologia, Mirabilia, Manuscrits. Revista d’Història Moderna o Afers, entre altres. Així mateix ha dirigit la revista Cap lletra. Revista Internacional de Filologia (durant el període 2017-2024) i ha format part del consell de redacció de Quaderni-CAT, Revista Valenciana de Filologia, Manus crits. Revista d’Història Moderna, Scripta, Cultura i Ítaca. Finalment, el seu perfil acadèmic es completa amb quatre altres vessants: 1. La seva implicació en la gestió i assessorament de diverses institucions. La doctora Miralles és membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, del Center for Catalan Studies de la University of California (Santa Barbara), i també va formar part (anys 2009-2010) del Comitè de la Biblioteca de les Lletres Catalanes. 2. La seva participació en més de cent trenta congressos de caràcter nacional i internacional, així com en unes trenta conferències, invitada per diverses institucions científiques: University of Colorado Boulder, University of Califòrnia (Berkeley), Stony Brook University, Universitat d’Alacant, University of Nottingham, Universitat Rovira i Virgili, Universitat de Girona, Universitat de Lleida o Universitat Autònoma de Barcelona. entre d’altres.

08/10/2026 15:03:17

Semblances dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

3. La direcció de diversos treballs de màster i de tres tesis doctorals. 4. La participació en nombrosos projectes i contractes de recerca europeus, del Govern d’Espanya, de la Generalitat de Catalunya, de la Generalitat Valenciana i de diverses institucions científiques. Es tracta d’un total de cinquanta projectes i contractes, dels quals la doctora Miralles ha sigut investigadora responsable en nou. Molts altres d’aquests projectes i contractes han estat dirigits per membres que formen part de l’Institut d’Estudis Catalans: Eulàlia

Jaume Sobrequés i Callicó, nat a Girona el 26 de juliol de 1943, va estudiar història a la Universitat de Barcelona, on fou professor d’història medieval des del 1966. El 1969 fou conservador de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona. El 1976 guanyà la plaça de catedràtic d’història de Catalunya a la UAB. Del 1981 al 1984 fou director de l’Institut Municipal d’Història (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona) i fins al 1987 coordinador del Pla de Museus de l’Ajuntament de Barcelona. El 2000 fou nomenat director del Museu d’Història de Catalunya, càrrec que va ocupar fins al 2008. Del 2006 al 2025 ha estat president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Ja n’havia estat secretari als anys setanta del segle xx, sota la presidència de Ramon Aramon i de Manuel Mundó. El 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi. El 2009 fou rector de la Universitat Catalana d’Estiu. El 2012 va assumir la direcció del Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC), càrrec que ocupa en l’actualitat. Cal remarcar que també ha servit el país com a senador (de 1977 a 1982) i com a diputat al Parlament de Catalunya (de 1988 a 1996). Tant com a historiador com en l’àmbit polític ha restat sempre fidel al país i a la llengua. El seu pensament en aquest camp es pot resseguir a través de la seva àmplia activitat en la premsa periòdica de Catalunya, on compta amb la publicació de més de 850 articles. La labor historiogràfica de Jaume Sobrequés i Callicó és d’un abast fora del comú. Ha tractat amb gran intel·ligència molts camps de la història i de períodes ben diversos, cosa que l’ha dotat d’una visió àmplia i d’una gran transversalitat. Ha publicat de forma incansable tant obres de recerca com de síntesi històrica. És autor de 1.015 articles d’història, cultura i política, 53 llibres en solitari, 23 llibres col·lectius, 177 pròlegs i 39 ressenyes científiques. Destaca la seva recerca sobre temes de la fi de l’edat mitjana a Catalunya, com la Guerra Civil Catalana del segle xv, el pactisme a Catalunya, Hug Roger III i el Princep de Viana; d’història moderna i contemporània, sobre temes americans, com els catalans en els orígens històrics de Califòrnia, o temes de Catalunya, com l’Onze de Setembre, Antoni Rovira i Virgili, l’Estatut de Catalunya i la Transició, la Generalitat a l’exili i el seu restabliment, i temes transversals com la identitat catalana tant a la baixa edat mitjana com al segle xviii, i un llarg etcètera.

Catalan Historical Review-19.indb 201

Cat. Hist. Rev. 19, 2026 201

Duran, Josep Maria Nadal, Josep Vicent Escartí, Rafael Roca, Albert Rossich o Antoni Simon. Aquesta notabilíssima trajectòria científica, el compromís decidit de la doctora Eulàlia Miralles amb la llengua i la cultura catalanes, així com l’adequació del seu currículum al perfil «Història de la historiografia catalana», la fan una candidata idònia per ocupar una plaça de membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Antoni Simon

Ha dirigit obres fonamentals, com la Història de Barcelona (Enciclopèdia Catalana) o la continuació de la Història Na cional de Catalunya d’Antoni Rovira i Virgili, del segle xvii al xx (Gran Enciclopedia Vasca). Des del CHCC ha dirigit el projecte col·lectiu sobre «El fet identitari català al llarg de la història», dins del qual ha redactat els volums sobre Consoli dació i majoria d’edat del fet identitari català, 1410-1714 (2015) i Repressió borbònica i resistència identitària a la Ca talunya del segle xviii (2020). També des del CHCC ha impulsat i dirigit l’edició, a cura de Mercè Morales, dels vuit volums de les Actes del Consell de la Generalitat de Catalu nya. Presidència de Francesc Macià, 1931-1932. Ha estat un gran promotor d’activitats acadèmiques sobre història, com el simposi «Espanya contra Catalunya», de gran repercussió i que es va editar en un volum d’àmplia difusió. Des de molt jove ha tingut una vinculació constant amb l’IEC. En destaca, els darrers divuit anys, la direcció d’una pila de projectes, sessions i simposis acadèmics que han tingut com a escenari l’IEC. És autor de dues semblances de membres de l’IEC: Ramon d’Abadal i de Vinyals i Miquel Coll i Alentorn. És autor de dos capítols de la Història de la Generalitat promoguda i dirigida des de la Secció Històrico-Arqueològica: La Diputació del Gene ral i la Guerra Civil del segle xv i El restabliment de la Ge neralitat i el Govern de la Generalitat provisional (19751980). Ha dirigit durant dinou anys la revista Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, actualitzada, revigoritzada i requalificada durant el seu mandat. Cal destacar també que, preocupat per la divulgació de la història de Catalunya, va fundar les editorials Base (1973) i Undarius (1976), per tal d’editar obres històriques catalanes. La labor de publicació de llibres sobre història de Catalunya feta a través d’aquestes dues editorials, especialment de la primera, de la qual són autors múltiples membres de la SHA, és per si sola de primera magnitud, més si pensem que és obra fonamental d’una sola persona. Jaume Sobrequés i Callicó és un historiador brillant i d’una clarividència excepcional, fet que l’ha dut a un tractament de la problemàtica històrica de gran transversalitat, una de les seves qualitats més singulars. Marta Prevosti i Monclús

08/10/2026 15:03:17

Catalan Historical Review-19.indb 202

08/10/2026 15:03:17

Catalan Historical Review

Catalan Historical Review Number 19 / 2026

Free online access via https://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Cob-Catalan Historical Review_19.indd 2

INDEXED IN DIALNET · DOAJ · ERIH PLUS · IBZ Online · InDICEs-CSIC · ISOC · LATINDEX · RACO · REDIB · REGESTA IMPERII · SCOPUS

06/10/2026 13:08:15

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Contents

Number 19

2026

Foreword

Alfons Fíguls i Alonso

Neolithic exploitation of Cardona salt and the role it played in the trade network between 4200 and 3300 BCE

Sergi Grau Torras

The Cathars and Catalonia: Overview of a dissident Christianity

Anna Riera Mora

Catalan neoclassical sculpture

Carles Sudrià

A particular industrial revolution: Banks and railways in nineteenth-century Catalonia

Magí Sunyer Molné

The novelist Narcís Oller: Romantic, realist and modernist

In Memoriam

Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

105

Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2025

111

Catalan Version

Catalan Historical Review Number 19 / 2026

2026

Albert Balcells

Catalan Historical Review

Institut

Institut d’Estudis Catalans Barcelona • Catalonia

Cob-Catalan Historical Review_19.indd 1

d’Estudis Catalans

Barcelona • Catalonia

06/10/2026 13:08:15