Catalan Version

Catalan Historical Review

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Número 14

Sumari

2021

Albert Balcells 121 Introducció

Josep Tarrús 123 El megalitisme a Catalunya: una breu síntesi

Josep Maria Salrach 133 La Catalunya carolíngia i la natura pública del gran domini segons els documents judicials dels segles ix i x

Òscar Jané 147 La memòria personal als països de parla catalana (segles xvi-xix)

Estel Marín, Oriol Brugarolas 163 La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania

Lluís Ferran Toledano González 179 El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans

Neus Real 197 Mercè Rodoreda, la narradora catalana més traduïda

211 In memoriam

213 Semblança del nou membre de la Secció Històrico-arqueològica

Institut d’Estudis

Catalans Barcelona • Catalonia

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 121 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088

http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Introducció

Catalan Historical Review continua dedicada a oferir balanços sobre la historiografia de grans temes del passat remot i recent dels Països Catalans en aspectes i èpoques diferents. En el primer dels articles d’aquest número, el lector trobarà una síntesi de l’estat dels coneixements actuals sobre els megàlits a Catalunya, una temàtica que ha experimentat grans transformacions en els darrers quatre decennis gràcies a diverses excavacions que han canviat la datació del fenomen d’aquests monuments prehistòrics al territori català. Aquesta nova cronologia va de l’inici del Neolític mitjà (4.500 aC) fins al començament de l’edat del bronze, vers el 1.800 aC, dos mil·lennis i mig de durada. Al descobriment de nous enterraments de pedra, de més menhirs i cromlecs, s’hi ha afegit el de restes de poblats i el d’una estatuària semblant a la del sud-est francès.

Catalunya carolíngia és un repertori exhaustiu de documents de la Catalunya anterior a l’any mil, una obra monumental acabada recentment. L’article que aquí es presenta ens apropa als conflictes d’aquella societat per mitjà dels documents judicials i observa l’administració dels béns públics, al nord del riu Llobregat, en temps dels primers comtes, que esdevingueren hereditaris a finals del segle ix i arribaren a ser pràcticament independents dels reis de França a partir del darrer terç del segle x.

El tercer article d’aquest número tracta d’una font històrica cada vegada més utilitzada pels investigadors en estudis dels segles xvi al xix: les memòries personals, tant urbanes com rurals, que resulten fonamentals no sols per al coneixement de la vida quotidiana, sinó també per al de l’impacte d’epidèmies, plagues del camp i guerres. Les mentalitats col·lectives es troben reflectides en aquestes memòries personals sovint pensades per a un nucli reduït de lectors. El treball d’elaborar un repertori dels documents d’aquesta mena disponibles en revela una abundància extraordinària a Catalunya en comparació amb altres països europeus.

Un altre article d’aquest número tracta d’un tema cultural de gran interès: tot allò referent a un instrument musical, el piano. Al segle xix, la música només es podia reproduir tocant un instrument, i el més complet per a un intèrpret individual era el piano, que va ocupar a Catalunya un nombre creixent de venedors i constructors així com d’impressors de partitures i de professors, al mateix temps que promovia l’aparició de compositors de relleu internacional. La imatge de la coberta reprodueix la pintura a l’oli de Ramon Casas Dona al piano, de 1898, i ens trasllada a un interior burgès de finals del segle xix amb una intèrpret que cal imaginar recreant les orelles d’un públic que tant pot ser el d’una vetllada familiar o d’amics com una audiència més àmplia.

El penúltim article està dedicat al fenomen del tradicionalisme polític que combaté el liberalisme i que a Catalunya es manifestà igual que en altres països, fins al punt que alguns historiadors han parlat d’una «Internacional Blanca». El fet que Catalunya hagi estat una societat moderna gràcies a la industrialització i al creixement d’una metròpoli com Barcelona ha estat històricament compatible amb la persistència d’un fort moviment aferrat a l’integrisme religiós, contrari als grans canvis dels segles xix i xx i dotat d’una tradició guerrillera. Després d’haver provocat entre 1833 i 1875 tres guerres civils a Catalunya amb els precedents de 1822 i 1827, el carlisme sobrevisqué a les desfetes militars i subsistí més enllà del primer terç del segle xx. Els carlistes catalans que en la Guerra Civil de 1936-1939 fugiren a la zona enemiga de la República formaren un cos militar que es denominà Tercio de Nuestra Señora de Montserrat,que admeté també molts voluntaris que no eren carlins. Aquest cos patí moltes baixes a la batalla de l’Ebre el 1938. Els carlistes figuraven el 1939 entre els vencedors, però el seu paper polític fou molt reduït sota el règim franquista. Acabaren patint una fonda divisió interna i es trobaren en una situació de marginalitat total després de la fi de la dictadura.

El darrer article sintetitza els coneixements actuals sobre la narradora catalana del segle xx que ha vist traduïdes les seves obres a més llengües: Mercè Rodoreda. La seva novel·la més coneguda, La plaça del Diamant, és un gran clàssic contemporani. Estudiar la figura i l’obra d’aquesta escriptora equival a endinsar-nos en la condició femenina de la Catalunya del primer terç del segle xx i de la Guerra Civil de 1936. Mercè Rodoreda feu hereu de la seva propietat intel·lectual l’Institut d’Estudis Catalans i la institució va crear una fundació que porta el seu nom i concedeix anualment premis i ajuts a estudis en qualsevol llengua sobre la narrativa del segle xx i especialment sobre la de Mercè Rodoreda. També organitza activitats en memòria de la narradora a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, on té un jardí dedicat al seu record amb les flors i les plantes que més li agradaven.

En aquest número s’inclouen les notes necrològiques de Jordi Nadal, membre de la Secció, i de Jocelyn Hillgarth, membre corresponent de la nostra Secció, així com la semblança de Joan Ramon, nou membre de la Secció Històrico-Arqueològica

Albert Balcells Editor

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 123-132 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.179 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088

http://revistes.iec.cat/chr/

El megalitisme a Catalunya: una breu síntesi

Josep Tarrús i Galter*

Arqueòleg i exconservador del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles

Rebut 15 gener 2020 · Acceptat 18 octubre 2020

Resum

L’estudi del megalitisme de Catalunya, i en especial del de la Catalunya Sud, ha experimentat grans canvis en les darreres quatre dècades (1980-2020), gràcies a algunes excavacions puntuals de gran repercussió, com la del dolmen dels Reguers de Seró (Artesa de Segre) o la del menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès), tots dos amb gravats inèdits, i també, sobretot, gràcies a les campanyes de llarga durada centrades en territoris concrets com l’Alt Empordà, la zona de Tavertet (Osona) o, més recentment, el Maresme - Baix Vallès. Sense oblidar la gran tasca feta a la zona dolmènica occidental, com a Odèn (Solsonès), ni tampoc les noves excavacions i estudis sobre les cistes neolítiques soterrades del Solsonià (Solsonès), que ara veiem integrades en el megalitisme de Catalunya, un període molt més complex, llarg i variat del que imaginàvem fins als anys setanta del segle xx. En efecte, actualment, la cronologia del megalitisme català s’estén des del Neolític mitjà inicial (4500 aC) fins als inicis de l’edat del bronze (1800 aC), més de 2.500 anys a través de grups culturals neolítics, calcolítics i de l’edat del bronze, units pel costum d’enterrar els morts en tombes pètries més o menys monumentals, que són el seu tret distintiu. I, al costat de les sepultures, aquestes darreres dècades ens han permès conèixer, finalment, alguns dels poblats on vivien els seus constructors, com el de Ca n’Isac (Palau-saverdera, Alt Empordà); s’han descobert nous menhirs i també recintes o cromlecs fets de menhirs o al voltant de menhirs a prop de les zones d’hàbitat; i ha aparegut una nova estatuària megalítica, com la de Ca l’Estrada (Canovelles, Granollers, Vallès Oriental), que ens apropa al món megalític del sud-est francès i alhora enriqueix els registres coneguts en relació amb l’art megalític de les nostres terres, molt centrat fins ara en els gravats esquemàtics antropomorfs i geomètrics d’alguns sepulcres megalítics de l’Alt Empordà, el Rosselló i el Conflent.

Paraules clau: Catalunya Sud, Neolític mitjà - bronze antic, dòlmens, menhirs i art megalític

Els territoris megalítics i els grups cronològics

Aquesta vegada, el territori estudiat serà la Catalunya Sud, des del Pirineu fins a l’Ebre, perquè la part de la Catalunya Nord es va publicar ara fa pocs anys als Annals de l’Institut d’Estudis Gironins.1 Tot i això, hi farem constants referències, ja que entre les poblacions prehistòriques d’aquesta època a banda i banda del Pirineu català les diferències culturals són molt poques i actuen més en el sentit est-oest que en el de nord-sud.

La recerca megalítica a la Catalunya Sud comença a finals del segle xix amb diversos erudits com Lluís Marià Vidal, enginyer i geòleg,2 però pren forma sobretot a principis del segle xx gràcies a estudiosos i arqueòlegs com Agustí Casas,3 Manuel Cazurro,4 Pere Bosch i Gimpera5 i Lluís Pericot6-7 (tots dos professors de la Universitat de Barcelona), Joan Serra i Vilaró8 i Isidre Macau.9 Venen tot seguit Joan Maluquer de Motes,10 Lluís Esteva (mestre a Sant Feliu de Guíxols),11-15 Ricard Batista,16-18 Miquel Cura,19-22 Josep Castany,23-25 Miquel Molist,26-27 Joan B. López,28-30 Josep Tarrús31-33 i molts d’altres que continuaran la recerca fins als nostres dies.34-35

Tanmateix, cal assenyalar que els estudis sobre el vessant nord de l’Albera, a tota la Catalunya Nord,36 i 1 i també els que es refereixen a tot el sud-est de França han estat sempre una inspiració per comprendre millor el nostre megalitisme i situar-lo dins el Mediterrani occidental.37-38

Els territoris megalítics de la Catalunya Sud són molt diversos i no cobreixen pas tot el país (fig. 1). Se’ls troba entre el Pirineu i una mica més enllà dels rius Llobregat i Cardener (afluent del Llobregat),6-7 ben bé fins al Gaià i el Corb (afluent del Segre),18 i 39 que són actualment el límit sud dels sepulcres megalítics catalans, representats per la galeria catalana del Mas Pla de Valldossera i la caixa megalítica de la Cabanyota de Bonany, tots dos al municipi de Querol a l’Alt Camp.40-41 Recordem, però, que si tenim en compte la Pedra Fita de Botarell, amb cassoletes i creus de cristianització medievals, com un possible menhir prehistòric, llavors el límit meridional del megalitisme a Catalunya baixaria fins a la riera d’Alforja, en ple Baix Camp.42

Més enllà, com sabem, comença una àrea inexplicablement buida que s’allarga per tot el País Valencià fins a Múrcia, on s’han identificat diversos dòlmens i menhirs, i és clar, l’Andalusia oriental, on el megalitisme reprèn tota la seva força. No se sap encara quina pot ser la raó d’aquesta manca de dòlmens al sud de Tarragona i València, ja que els grups prehistòrics, des del Neolític final fins a l’edat del bronze inicial, són molt similars als que coneixem a la resta de Catalunya i a la península Ibèrica megalítica.

Actualment hi ha uns 423 sepulcres megalítics segurs a la Catalunya Sud, entre cistes neolítiques amb túmul i veritables dòlmens (no hi comptem, com hem dit, les cistes neolítiques solsonianes), que representarien potser uns dos terços dels que hi havia originàriament, segurament més de 600 tombes per uns 20.000 km2 amb presència megalítica, és a dir, un dolmen cada 35 km2 .

Pel que fa als menhirs, estàtues menhir i esteles, la xifra puja a uns 120, encara que en aquest cas només en podem considerar segurs, prehistòrics, unes poques desenes. Serien aquells que han proporcionat materials arqueològics al seu entorn, estan associats a sepultures megalítiques i formen part de cromlecs o de recintes; o bé, els casos més rars, quan es tracta de menhirs indiscutibles sigui per la seva forma i afaiçonaments o perquè presenten gravats clarament prehistòrics. La resta, les nombroses pedres dretes o pedres fites de Catalunya, aïllades i sense contextos segurs, només les considerem possibles menhirs prehistòrics quan en sabem notícies històriques medievals o modernes d’una certa antiguitat, que no remunten generalment més enllà dels segles ix-x, l’època carolíngia, i que sovint van associades a llegendes locals variades, moltes relacionades amb el dimoni.

Pel que fa a la Catalunya Nord, s’han comptabilitzat36 i 1 uns 116 sepulcres megalítics segurs (potser 150 originalment, si hi afegim un terç més) i només 11 menhirs en una extensió cinc vegades menor que la zona megalítica de la Catalunya Sud. Si ens fixem únicament en els sepulcres megalítics, la seva densitat seria, doncs, molt similar: un dolmen cada 30 km2 .

Aquestes tombes megalítiques es reparteixen en dues zones ben diferenciades: — La zona costanera, a l’est, amb sepulcres de corredor antics amb cambres subcirculars i trapezoïdals (Neolític mitjà i final, 4000-3200 aC), i recents amb cambres rectangulars i galeries catalanes (Neolític final / Calcolític antic, 3200-2700 aC). Recentment, s’hi han descobert dos grans túmuls amb tombes (cistes?) internes a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà) d’aspecte molt antic, un dels quals va proporcionar l’any 2016 ceràmiques Montboló, un micròlit triangular de sílex i diversos enterraments en posició arronsada dins i fora de la cambra funerària.43 —Les serres i els altiplans de l’interior, a l’oest, amb cistes neolítiques amb túmul (Tavertet, Osona, Neolític mitjà inicial, 4500-3900 aC), les cistes neolítiques soterrades del Solsonià (Neolític mitjà ple, 3900-3400 aC) i dòlmens simples i caixes megalítiques (Calcolític recent i edat del bronze inicial, 2700-1800 aC). Durant la darrera part del Neolític final o Calcolític antic (3000-2700 aC) es comencen a bastir les galeries catalanes, la darrera evolució dels sepulcres de corredor locals, a les zones interiors, tant als contraforts del Pirineu com als altiplans centrals.

L’origen del megalitisme de Catalunya sempre ha estat motiu de discussió. Es tracta d’una emergència local a partir de les cistes amb túmul del Neolític mitjà inicial o de les cistes soterrades del Solsonià durant el Neolític mitjà ple dels altiplans interiors; o bé de l’arribada d’influències atlàntiques (sepulcres de corredor) a través del passadís de la Garona fins a l’extrem oriental del Pirineu? O potser el ric món megalític de la part occidental de la península Ibèrica (Portugal, Galícia, Cantàbric), també amb sepulcres de corredor antics, va arribar a Catalunya a través del Pirineu basc i aragonès, tot i l’absència d’aquesta mena de tombes antigues tant a Aragó com a la Catalunya occidental? No tenim encara una resposta segura per a aquestes preguntes que ja es formulaven Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot fa més de cent anys.

En tot cas, recordem que en la concentració megalítica de l’Alt Empordà - Rosselló, a l’Albera, la serra de Rodes i el cap de Creus, la més important de Catalunya, hi ha un gran nombre de sepulcres de corredor antics que no retrobem ni més al nord (Conflent-Vallespir), ni més al sud (Baix Empordà), fora d’algun cas puntual (Puig ses Forques, Calonge), i encara menys entre el Maresme i l’Alt Camp.

La distribució topogràfica dels dòlmens d’aquesta zona fronterera entre l’Alt Empordà i el Rosselló, estudiada recentment, ens revela que se situen sobretot als cims (30,39%) i als vessants de les muntanyes (54,9%), però també a les valls (1,96%) i les planes (12,75%), indrets on haurien sofert el percentatge més gran de destrucció a causa dels conreus. En aquesta mateixa zona, els sepulcres de corredor antics s’orienten indiferentment al sud-est i al sud-oest, mentre que les galeries catalanes més elaborades acostumen a centrar-se al sud-est, al voltant dels 100-150

graus.31-32 i 44

Les tombes megalítiques: fases i tipus variats

Fase I

Les tombes megalítiques més antigues de la Catalunya Sud són les cistes neolítiques amb túmul (4500-4000 aC, grup de Montboló del Neolític mitjà inicial), tipus Tavertet-Vilanera-Caramany, ben datades per C-14 i amb un aixovar ceràmic Montboló.26, 43 i 45 Per a aquesta fase I i per a la següent fase II de les terres interiors amb cistes soterrades del Solsonià (Neolític mitjà ple) s’ha parlat d’un protomegalitisme, però la irrupció dels sepulcres de corredor amb cambra subcircular dins la primera meitat del iv mil·lenni aC, si no són d’abans, s’ha de considerar ja com un veritable megalitisme33 (fig. 2).

Fase II

Aquest és el període de les cistes soterrades sense túmul (o semisoterrades amb túmuls senzills) del Solsonès (40003400 aC, grup solsonià del Neolític mitjà ple) i els territoris veïns (Andorra, Alt Urgell, Segarra, Berguedà, Bages, Moianès) sobre els altiplans centrals i la serra pirinenca.8 i 46 Totes aquestes tombes estan ben datades per C-14 (Costa dels Garrics del Caballol I-II, Pinell de Solsonès)24-25 dins l’espai cronològic esperat del Neolític mitjà ple (4000-3400 aC), tenint en compte els seus aixovars funeraris (fig. 3).

A l’Alt Empordà comencen en aquest moment els sepulcres de corredor antics (amb cambres subcirculars) que situem a la primera meitat del iv mil·lenni aC (grup Chassey del Neolític mitjà ple, 4000-3400 aC): Font del Roure a Espolla, Gutina i Tires Llargues a Sant Climent Sescebes, Estanys II a la Jonquera, Barraca d’en Rabert i Mas Bofill a Palau-saverdera, Llit de la Generala a Roses, etc. També en coneixem algun al Baix Empordà (Puig ses Forques, a Calonge), tal com abans ja hem esmentat32 (fig. 4).

Aquests sepulcres de corredor antics cohabiten amb les cistes neolítiques amb túmul de l’Alt Empordà (Vinya d’en Berta, Pau; Tomba del General, Roses), de cronologia incerta, perquè no posseeixen aixovars funeraris indiscutibles ni datacions per C-14, però que situem per la seva arquitectura entre el Neolític mitjà ple i el Neolític final.32 Cal recordar que al Baix Empordà - Gironès - Selva hi ha un altre grup de cistes neolítiques amb túmul, semblants a les de l’Alt Empordà, que tenim ben datades al Neolític final com demostren les excavacions, l’any 2013, de Xavier Niell a la Roca d’Ivet (Llagostera, Gironès), on va aparèixer un ric aixovar funerari (ceràmica, plaquetes de gres, ganivets de sílex i denes discoidals de variscita) de finals del iv mil·lenni aC.47

No hi ha pas gaires aixovars funeraris relacionables amb el Neolític mitjà ple en aquests sepulcres de corredor antics de l’Alt Empordà (vas ceràmic amb coll al Barranc d’Espolla i copa amb peu buidat a Tires Llargues, escudelles als Estanys II; els micròlits geomètrics de sílex, un trapezoidal i un altre en segment de cercle, a Gutina i Estanys II; denes en barrilet o cilíndriques de variscita a Tires Llargues, Font del Roure i Comes Llobes dels Pils). Sortosament, hi ha dues datacions per C-14 en dos dòlmens d’aquesta classe: els sepulcres de corredor amb cambra subcircular d’Arreganyats (Espolla) i de Tires Llargues (Sant Climent Sescebes), que ens situen perfectament en aquesta franja d’inicis del iv mil·lenni aC.32

Fase III

Els sepulcres de corredor antics amb cambra trapezoidal, curta o llarga, estan documentats a l’Alt Empordà - Rosselló almenys a la segona meitat del iv mil·lenni aC (grups del Neolític final, Veraza i altres, 3400-3000 aC). Són els dòlmens més freqüents a l’Alt Empordà: Coll de Farella a Portbou, Banya de Saus a la Jonquera, Barranc a Espolla, Comes Llobes dels Pils, Solar d’en Gibert a Rabós d’Empordà, Vinya del Rei a Vilajuïga, Vinyes Mortes I a Pau, Sureda I a Palau-saverdera, Creu d’en Cobertella a Roses, etc. N’hi ha també a l’Albera nord, al Rosselló: Coma Estepera i Coll de les Portes a Cervera, Coll de Brau i Coll de la Creu a Banyuls, Cova de l’Alarb de Valmy a Argelers, etc. N’hi ha igualment algun al Baix Empordà: Llobinar, a Fitor (Forallac).32-33

Fase IV

En aquesta fase apareixen els sepulcres de corredor recents o evolucionats de la Catalunya Sud, que tenen la cambra rectangular i el corredor ample, anomenats usualment galeries catalanes. Les tenim documentades a l’Alt Empordà des del final del iv mil·lenni aC fins a l’inici del iii mil·lenni aC (grups del Neolític final, Veraza i d’altres, 3400-2700 aC). A l’Alt Empordà se’n pot seguir l’evolució des de la fase dels sepulcres de corredor amb cambra trapezoidal que donen lloc primer a tipus intermedis amb cambra rectangular i corredor estret amb lloses encara encavalcades (Talaia i Ruïnes a Vilajuïga; Mas de la Mata al Port de la Selva) i posteriorment a les galeries catalanes clàssiques, ja amb els corredors amples i lloses disposades cantell contra cantell (Rocalba i Barraca del Lladre a Agullana, Coll de Madàs I a Cantallops).32-33

Aquestes galeries catalanes, amb plantes en V o en U, són els grans monuments megalítics característics del Baix Empordà i de tota la costa catalana, així com dels altiplans centrals i dels contraforts pirinencs de l’oest de Catalunya: Cova d’en Daina a Romanyà de la Selva i Cementiri dels Moros a Torrent, Baix Empordà; Puig ses Lloses a Folgueroles, Osona; Tomba del Moro de Llanera a Torà, Segarra; Mas Pla de Valldossera a Querol, Alt Camp, etc. (fig. 5). Les retrobem també a la Catalunya Nord, on són igualment els grans monuments megalítics d’aquelles comarques: Na Cristiana a Sant Joan d’Albera, la Balma del Moro a la Roca de l’Albera i Serrat d’en Jacques II a Sant Miquel de Llotes, al Rosselló; Serramitjana al Catllà i Mas de Lluçanes a Tarerac, al Conflent, i Molí de Vent a Bellestar de la Frontera, a la Fenolleda.36 i 1

La presència d’aixovars funeraris del Neolític final hi està ben documentada, tant als sepulcres de corredor antics com a les galeries catalanes: nombroses plaquetes d’esquist, grans làmines i puntes perforants de sageta de sílex, però també un bol decorat amb triangles gravats (tipus Treilles) i vasos del grup de Veraza a la galeria catalana del Cementiri dels Moros (Torrent, Baix Empordà), a més d’un altre bol amb botons i triangles gravats a la galeria catalana de la Tomba del Moro de Llanera (Torà, Segarra).48

Cal lamentar l’absència de datacions per C-14 en sepulcres megalítics que ajudin a fixar cronològicament aquests aixovars funeraris del Neolític final, però coneixem altres sepultures en contextos d’ambient megalític de tipus Veraza o similars que sí que en tenen. Per exemple, la cova dolmen amb corredor megalític del Tossal Gros (Torroella de Montgrí, Baix Empordà), amb un aixovar que inclou també un vas decorat amb triangles gravats, i l’abric

sepulcral del Cau d’en Calvet (Torroella de Montgrí, Baix Empordà), amb un aixovar funerari format per vasos Veraza. Les datacions per C-14 d’aquests jaciments, fetes sobre ossos humans, ens situen aquesta mena d’aixovars funeraris entre el 3400 i el 2700 aC.50 i 49

Fase V

Tot seguit, al llarg del iii mil·lenni aC apareixen els dòlmens simples a Catalunya, amb diversos sistemes d’accés frontal a la cambra funerària: per vestíbul/pou, com el del Salt d’en Peió a Sant Climent Sescebes (fig. 6); per finestra, com el de la Sureda a Morellàs (Vallespir)51 o el de la Cabana d’en Lluís a Noves de Segre (Alt Urgell)52 (fig. 7); per tancament amb un mur, com el dels Estanys III a Sant Climent Sescebes (Alt Empordà),53 i fins i tot per un vestíbul-corredor, com el de la Cabana de la Llosa de Bescaran, a les Valls de Valira (Alt Urgell), excavat entre 2015 i 2016 per Gerard Remolins.

Igualment, apareixen ara les caixes megalítiques amb accés zenital per desplaçament de la coberta (Serrat dels Quadrats, Montan de Tost, Alt Urgell) (fig. 8), que es relacionen primer amb els grups campaniformes del Calcolític recent, 2700-2200 aC, i més tard amb grups de l’edat del bronze antiga (2200-1800 aC).54-60, 33 i 52

En aquestes darreres fases, moltes classes de sepultures alternatives són també utilitzades per a les inhumacions: fosses amb una gran coberta ben treballada (abans conegudes erròniament com a hemidòlmens); tolos com el de Serra de Clarena a Castellfollit del Boix, Bages;61 hipogeus o coves artificials, com el de la Costa de Can Martorell a Dosrius, Maresme,62 i també coves dòlmens, paradòlmens i abrics sepulcrals, així com cavitats naturals.63-65

Els aixovars campaniformes (vasos d’estil Internacional Marítim i Regional Pirinenc, denes tubulars o cilíndriques esfèriques d’or, braçals d’arquer d’esquist, puntes de sílex triangulars amb alerons escairats) són presents tant en els sepulcres de corredor antics i evolucionats (galeries catalanes) com en els dòlmens simples i caixes megalítiques, o a les sepultures alternatives. De fet, aquests són els primers materials ceràmics que van ser determinats i serviren per a afirmar l’antiguitat dels dòlmens a principis del segle xx.

Les datacions per C-14 en relació amb aquests materials campaniformes, eixits de dòlmens o d’hipogeus, no són gaire nombroses, però el darrer decenni ens n’ha fornit tres exemples fiables sobre ossos humans: el dolmen simple amb accés frontal per finestra o llosa rebaixada de Reguers de Seró (Noguera), amb un aixovar funerari exclusivament campaniforme, tipus Epimarítim28 i amb una data C-14 dels voltants del 2700 aC; l’hipogeu amb accés megalític de la Costa de Can Martorell (Dosrius, Maresme), amb un aixovar funerari exclusivament campaniforme pirinenc62 i tres dates C-14 entre 2400 i 2200 aC, i l’hipogeu del Carrer de París (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental), amb un aixovar funerari amb campaniforme marítim i pirinenc66 i dues dates C-14 entre 2700 i 2400 aC.

A més a més, tenim dues altres datacions més per C-14 de tombes que contenen aixovars funeraris situats al Calcolític recent campaniforme: la caixa megalítica de Lo Pou d’Eina (Alta Cerdanya), amb una data C-14 sobre carbons de la cambra al voltant del 2700 aC,36 i el paradolmen del Cau de la Guineu de Sant Mateu de Bages, amb una altra data C-14 sobre ossos humans al voltant del 2600 aC.23

Els aixovars funeraris de l’edat del bronze antiga, i també mitjana i final, són freqüents en tots els tipus de dòlmens catalans i les sepultures alternatives. S’han obtingut algunes datacions C-14 sobre ossos humans d’aquestes fases terminals del megalitisme català. Recordem els casos del tolos de Serra Clarena I (Castellfollit del Boix, Bages), amb un aixovar funerari característic de l’edat del bronze antiga, tipus epicampaniforme61 i una data C-14 al voltant del 2100 aC; del probable dolmen simple amb accés frontal per corredor vestíbul de les Maioles (Rubió, Anoia), amb un aixovar funerari característic de l’edat del bronze antiga34 i tres dates per C-14 al voltant del 1800 aC, i del paradolmen amb accés megalític de Tafania (Ventalló, Alt Empordà), amb un aixovar funerari propi de l’edat del bronze antiga i una data per C-14 al voltant del 1600 aC.64

3. Els morts : pràctiques funeràries i antropologia

És complicat parlar de les pràctiques funeràries associades als dòlmens catalans del sud del Pirineu perquè les restes humanes hi són rares, sobretot en els veritables dòlmens, bastits per damunt del sòl, des dels sepulcres de corredor antics fins a les caixes megalítiques. La seva visibilitat, que ha propiciat freqüents saqueigs i degradacions vandàliques, al costat de l’erosió natural, en són les causes principals. En canvi, la troballa de restes humanes és ben corrent en la majoria de les cistes neolítiques, sobretot en les tombes enterrades (Solsonià, Neolític mitjà ple), però també en les aèries (bastides sobre el terreny) sota grans túmuls, com les de l’àrea de Tavertet del Neolític mitjà inicial. En aquests darrers monuments hi trobem sobretot enterraments individuals o dobles, en posició arronsada, segurament dins una mortalla, en un espai sepulcral buit.26-27 i 24-25

En el cas d’un sepulcre de corredor antic (Pardals a Darnius, Alt Empordà), excavat entre 2003 i 2004,67 hi havia només les restes d’un adult i dos nens, inhumats en posició primària (els únics conservats?). Cal recordar que alguns sepulcres de corredor antics de l’Alt Empordà tenien l’entrada del passadís condemnada (Barranc d’Espolla, Comes Llobes dels Pils, Solar de Gibert), tal com es va comprovar durant la seva excavació a inicis dels anys vuitanta del segle passat. Això fa pensar que, originalment, hi devia haver una forta selecció dels difunts que podien ser admesos dins les cambres funeràries d’aquesta classe de dòlmens, propis del Neolític mitjà ple i final, malgrat que arquitectònicament comptessin amb un corredor per facilitar-ne la reutilització.32-33 i 68

Hi ha diverses galeries catalanes, monuments megalítics més grans i més recents que els anteriors, ja en un Neolític final / Calcolític antic, que ens han proporcionat restes humanes més nombroses, com el Cementiri dels Moros de Torrent (Baix Empordà), amb 100-130 individus; o el Turó de Sant Dalmau a Palol de Revardit (Pla de l’Estany), amb 30-40 individus. A més a més, entre elles hi trobem representades totes les edats i els dos gèneres.69 Al Cementiri des Moros les restes humanes estaven concentrades al fons de la cambra funerària i, quan va ser excavat per Lluís Pericot entre 1940 i 194270 i per Lluís Esteva entre 1945 i 1948,13 s’hi observà una certa selecció dels ossos, en especial dels cranis que s’apilonaven a tocar la capçalera del monument.

El millor exemple d’enterraments més recents en dòlmens simples amb accés per finestra o llosa frontal rebaixada el tenim en el dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Noguera), en un ambient exclusivament campaniforme, és a dir, del Calcolític recent. Allí només s’hi recuperaren les restes de dos individus (els únics conservats?), datats per C-14, com abans ja hem dit, vers el 2700 aC.28 Per contra, en el dolmen simple del mateix tipus del Collet de Su (Ardèvol de Pinós, Solsonès), sense presència campaniforme i, per tant, potser de l’edat del bronze antiga, hi havia divuit cranis al fons de la cambra funerària, dos dels quals havien estat trepanats i un altre tenia una punta de sageta de coure/bronze clavada en un parietal.71-72

A les sepultures alternatives contemporànies de finals del iv i del iii mil·lenni aC també s’hi han descobert restes humanes, sobretot a l’hipogeu del Neolític final / Calcolític antic de l’Estació de l’AVE Sagrera, amb 357 individus inhumats;73 i als hipogeus campaniformes (calcolític recent) de la Costa de Can Martorell (Dosrius, Maresme), amb 200 individus, la majoria dels quals corresponen a un episodi de guerra,62 i del Carrer París (Cerdanyola, Vallès Occidental), amb 40 individus.66 En alguns casos, els individus són alts (1,80 m), amb cranis braquicèfals i planooccipitals, com en el paradolmen de Tafania (Ventalló, Alt Empordà), que pertany ja a l’edat del bronze antiga. Aquest fet evoca l’antiga hipòtesi de l’arribada de noves poblacions nord-pirinenques a Catalunya a finals del iii o a l’inici del ii mil·lenni aC.64 i 74

4. Els hàbitats contemporanis, menhirs i recintes megalítics

Entre els poblats a l’aire lliure contemporanis de les necròpolis megalítiques de la Catalunya Sud, cal destacar el de Ca n’Isach (Palau-saverdera, Alt Empordà), excavat en dues etapes, entre 1987-1994 i 2000-2003 (fig. 9). S’hi han distingit tres fases arquitectòniques i cronològiques: una del Neolític mitjà inicial (grup de Montboló), a la qual pertanyen una cabana rectangular amb forats de pal dins d’una trinxera, situada per sota d’una altra cabana en U del Neolític mitjà ple; una altra del Neolític mitjà ple (grup de Chassey), a la qual pertanyen quatre cabanes en U, adossades de dos en dos, i diversos fogars, forats de pal i sitges, excavades al subsol; i una darrera del Neolític final (grup de Veraza), a la qual pertanyen la versió final d’una gran cabana oval i diversos fogars, un forat suport d’una gran gerra i forats de pal. Aquest poblat Neolític està envoltat de sepulcres de corredor bastits en diverses èpoques, des del Neolític mitjà fins al final. S’han obtingut algunes datacions per C-14 dels diferents nivells arqueològics d’aquest poblat de llarga durada:75-78 — Nivell del Neolític mitjà inicial, a partir de carbons del fogar E-22: UBAR-318 = 5.770+/-170 BP = 4331-4096 aC a 1 sigma. — Nivell del Neolític mitjà ple, a partir de carbons del fogar E-2: UBAR-164 = 5.060+/-100 BP = 3956-3745 aC a 1 sigma. — Nivell del Neolític final, a partir de carbons del fogar E-19: UBAR-316 = 4.490+/-90 BP= 3323-2540 aC a 1 sigma.

Altres assentaments a l’aire lliure de l’Alt Empordà, propers a les necròpolis megalítiques, presenten també fases del Neolític mitjà ple (Chassey) i del Neolític final (Veraza), amb fogars, forats de pal i sitges, però sense cabanes ben definides. Coneixem els del Camí dels Banys de la Mercè (Capmany), excavat l’any 2005, i el de la Serra del Mas Bonet (Vilafant), excavat l’any 2008.79 L’assentament de Riera Masarac (Pont de Molins), excavat l’any 1981, pertany únicament al Neolític final (Veraza)80 i va aportar estructures com ara forats de pal, sitges reomplertes de blocs amb grans gerres i un fogar al coneixement d’aquests hàbitats contemporanis del megalitisme altempordanès.

Hi ha, certament, altres possibles hàbitats a l’aire lliure a Catalunya, més o menys contemporanis i propers a les zones megalítiques, però no és possible de moment establir una relació entre ells i els sepulcres megalítics del seu entorn immediat. Recordem que a la Catalunya megalítica, per damunt del Llobregat-Cardener, a grans trets, coneixem cabanes ovals semienterrades en l’argila, sitges i fogars del Neolític final (Veraza) a la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès), Can Roqueta (Sabadell), Ca l’Estrada (Canovelles, Granollers), Can Vinyalets (Santa Perpetua de Mogoda), al Vallès, o el Camp del Rector (Jorba), a l’Anoia; i també cabanes ovals semblants al Calcolític recent (campaniforme pirinenc), com les del Bosc del Quer (Sant Julià de Vilatorta), a Osona, etc.81-82

Els menhirs i els recintes megalítics de l’Alt Empordà els trobem generalment prop dels poblats neolítics, és a dir, al costat dels assentaments dels constructors dels dòlmens. Els dos recintes megalítics del Mas Baleta III (la Jonquera), formats per alineaments de menhirs i excavats entre 2005 i 2006, són els més destacables de Catalunya (fig. 10). El recinte principal té forma rectangular (7 m × 4,5 m), amb un corredor d’accés (4 m × 1,75 m), acompanyat per un recinte semicircular al costat sud-oest. Estava format en total per 99 petits menhirs amb un menhir central antropomorf més alt i l’orientació del passadís era a 220º sud-oest. La presència d’un nivell, a la base dels men-

hirs, d’època campaniforme d’estil pirinenc, ens permet situar-ne la construcció al Calcolític recent, dins la segona meitat del iii mil·lenni aC. Del recinte més antic, situat al nord-est de l’estructura principal, només en resten divuit petits menhirs que formaven un angle, cosa que ens fa suposar que també es tractava d’un recinte rectangular, però més petit i amb una cronologia del Neolític final / Calcolític antic o del Calcolític recent.83

Un altre monument interessant d’aquesta classe és el dels Estanys II (la Jonquera, Alt Empordà), excavat l’any 1988. Es tractava, en aquest cas, d’un recinte format per un mur de pedra seca semicircular, que inclou un menhir encastat a la seva central, i davant seu una trinxera semicircular amb forats de pal interior, que completava el recinte. L’excavació va proporcionar fragments de vasos llisos, situables entre el Neolític mitjà i el final, a més d’alguna ascla de sílex.84

Finalment, cal esmentar el cromlec del Pla Marsell o de Pins Rosers (Llinars del Vallès, Vallès Oriental), descobert l’any 1879 per Joaquim Mercader i de Belloch, que estava format per un petit recinte circular (9 m de diàmetre) de menhirs, segurament dotze originalment, dels quals en resten només sis, i amb un menhir central més alt. Aquest seria el primer cromlec documentat a Catalunya, tot i que no va ser reconegut com a tal fins als anys noranta del segle passat.85

5. L’art megalític: als hàbitats, tombes, menhirs, abrics i roques a l’aire lliure

L’art megalític a Catalunya era conegut fins al segle xxi per les cobertes i lloses decorades (cassoletes i reguerons, antropomorfs cruciformes o en phi, cercles simples o amb punt, estels i serps) d’alguns dòlmens antics (cistes neolítiques amb túmul i sepulcres de corredor) o recents (dòlmens simples) sobretot de l’àrea de l’Alt Empordà - Rosselló (fig. 11-12), però que també era present en les fases més antigues (Solsonià) del megalitisme dels altiplans i serres occidentals.86

Aquest tipus de gravats han estat trobats en assentaments a l’aire lliure (Ca n’Isach, Palau-saverdera), en cistes neolítiques amb túmul (Vinya d’en Berta, Pau), en sepulcres de corredor (Barranc d’Espolla, Mores Altes I al Port de la Selva i Taula dels Lladres a la Selva de Mar), en dòlmens simples (les Closes, Sant Climent Sescebes), en menhirs (els Palaus, Agullana) i en roques a l’aire lliure (Pedra dels Sacrificis, Capmany) de l’Alt i el Baix Empordà.87-90 i 32 Aquesta classe de gravats són igualment ben coneguts a la Catalunya Nord, en especial al Rosselló i al Conflent, als peus del Canigó.91

Recentment, però, les recerques del primer decenni del segle xxi han revelat nous elements figuratius a l’est i a l’oest de Catalunya que ens han deixat un panorama totalment diferent, molt més ric i variat.92-94 Primer fou l’estàtua menhir de Ca l’Estrada (Canovelles, Granollers, Vallès Oriental), descoberta l’any 2004, associada al grup de la Roergue (Neolític final i Calcolític recent) dels departaments del Tarn i de l’Avairon al sud-est de França;95 després vindrien les tres grans esteles decorades en baix relleu (xebrons i quadrats) que formaven la cambra del dolmen simple de Reguers de Seró (Artesa de Segre, Noguera), descobert l’any 2007;28-30 tot seguit, les sis esteles amb banyes trobades l’any 2008 dins de diverses estructures de la fase Veraza del poblat neolític de la Serra del Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà),96 i finalment, el gran menhir antropomorf del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès), descobert l’any 2009, que duu una T facial amb els ulls enfonsats, esculpida en baix relleu a l’anvers, i diversos signes esquemàtics gravats al revers (doble oval, cercles, serps), com els ja coneguts de l’Alt Empordà - Rosselló.97-98

D’altra banda, pensem que cal començar a posar en relació l’art megalític de Catalunya amb les pintures rupestres contemporànies del Neolític i del Calcolític,99 algunes de les quals les trobem al costat mateix de les necròpolis megalítiques, com seria el cas de l’abric rocós de la Roca de les Orenetes de Céllecs (la Roca del Vallès, Vallès Oriental),100 mentre que d’altres se situen en zones no megalítiques de Catalunya.

Notes i referències

[1] E. Carreras i J. Tarrús. «181 anys de recerca megalítica a la Catalunya Nord (1832-2012)». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 54 (2013), p. 31-154. [2] A. Casas. «Monuments megalítichs de la regió de S. Feliu de Guíxols». Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. ii (1908), p. 543-544. [3] L. M. Vidal. «Más monumentos megalíticos en Cataluña». Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, núm. xvi (1894), p. 279-300. [4] M. Cazurro. Los sepulcros megalíticos de la provincia de Gerona. Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas. Centro de Estudios Históricos, Madrid 1912. [5] P. Bosch i Gimpera. Prehistòria catalana. Editorial Catalana, Barcelona 1919. [6] L. Pericot. La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica. Universitat de Barcelona. Facultat de Filosofia i Lletres, Barcelona 1925. [7] L. Pericot. Los sepulcros megalíticos catalanes y la cultura pirenaica. CSIC. Instituto de Estudios Pirenaicos, Barcelona 1950. [8] J. Serra i Vilaró. La civilització megalítica a Catalunya: Contribució al seu estudi. Museu Arqueològic Diocesà, Solsona 1927. [9] I. Macau. «Nous monuments megalítics de l’Alt Empordà». Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural [Barcelona], vol. xxxiv, núm. 6-9 (1934), p. 249-305. [10] J. Maluquer de Motes. «Notas sobre la cultura pirenaica catalana». Pirineos [Saragossa], núm. 7 (1948), p. 113-127.

[11] L. Esteva. «Sepulcros megalíticos de las Gabarras, I (Gerona)». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 3 (1964). [12] L. Esteva. «Sepulcros megalíticos de las Gabarras, II (Gerona)». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 4 (1965). [13] L. Esteva. «Sepulcros megalíticos de las Gabarras, III (Gerona)». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 5 (1970). [14] L. Esteva. «Sepulcros megalíticos de las Gabarras. Noticias complementarias». Cypsela [Girona],núm. 2 (1978), p. 55-89. [15] L. Esteva. «Sepulcros megalíticos del Alto Ampurdán (Girona)». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 9 (1979). [16] R. Batista. «Sepulcros megalíticos de la comarca del Moyanés». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 1 (1961). [17] R. Batista. «Sepulcros megalíticos de la comarca de Vich». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 2 (1963). [18] R. Batista. «El límite meridional de la cultura megalítica catalana». Ampurias [Barcelona], núm. 28 (1966), p. 201-209. [19] M. Cura i A. Ferran. «Los sepulcros megalíticos de la Sierra de Roda». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 6 (1970). [20] M. Cura i A. Ferran. «Los sepulcros megalíticos de la Vall de Cabó (Alto Urgel, Lérida)». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 7 (1971). [21] M. Cura. «El grup cultural de les cistes neolítiques del Pre-Pirineu català (El “Solsonià”)». Primer Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, 1974. Cypsela [Girona], núm. 1 (1976), p. 49-52. [22] M. Cura i J. Castells. 1977. «Évolution et typologie des mégalithes de Catalogne». A: L’architecture mégalithique: Colloque du 150e anniversaire de la Société Polymatique du Morbihan. Musée Château Gaillard, Vannes 1977, p. 71-97. [23] J. Castany. «Noves aportacions al megalitisme de l’interior de Catalunya». Cota Zero [Vic], núm. 3 (1987), p. 6975. [24] J. Castany. «L’estació neolítica sepulcral de la Costa dels Garrics del Caballol (Pinell, Solsonès)». Tribuna d’Arqueologia 1989-1990 [Barcelona], 1991, p. 53-64. [25] J. Castany. Els megàlits neolítics del Solsonià. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Lleida, 2008. [26] M. Molist, W. Cruells i J. Castells. «L’àrea megalítica de Tavertet». Cota Zero [Vic], núm. 3 (1987), p. 5568. [27] M. Molist i X. Clop. «Los orígenes del megalitismo en Cataluña en el marco de las prácticas funerarias del Neolítico». A: J. Fernández Eraso i J. A. Mujika Alustiza (ed.). Actas del Congreso Internacional sobre Megalitismo y otras manifestaciones funerarias contemporáneas en su contexto social, económico y cultural. Aranzadi, Sant Sebastià 2010, p. 212-224. [28] J. B. López, A. Moya, Ò. Escala i A. Nieto. «La cista tumulària amb esteles esculpides dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Lleida): una aportació insòlita dins de l’art megalític peninsular i europeu». Tribuna d’Arqueologia 2008-2009 [Barcelona], 2010, p. 87-125. [29] J. B. López i A. Moya. Les estàtues-menhirs i el megàlit dels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Noguera). Ajuntament d’Artesa de Segre, Artesa de Segre 2013. [30] J. B. López, A. Moya i P. Martínez. «Els Reguers de Seró (Artesa de Segre, Catalogne): un nouveau mégalithe avec des statues-menhirs anthropomorphes sculptées en réemploi». A: Gabriel Rodríguez i Henri Marchesi (ed.). Statues-menhirs et pierres levées du Néolithique à aujourd’hui: Actes du 3e Colloque international sur la statuaire mégalithique. Saint-Pons-de-Thomières, 12-16 septembre 2012. Direction régionale des affaires culturelles Languedoc-Roussillon: Groupe Archéologique du SaintPonais, Sant Ponç de Tomièiras 2015, p. 381-396. [31] J. Tarrús i J. Chinchilla. Els monuments megalítics. Diputació de Girona, Girona 1992. (Quaderns de la Revista de Girona; 37) [32] J. Tarrús. Poblats, dòlmens i menhirs: Els grups megalítics de l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus. Diputació de Girona, Girona 2002. [33] J. Tarrús. «El megalitismo pleno en Cataluña: de los sepulcros de corredor a los dólmenes simples, entre el iv y iii milenios aC». A: J. Fernández Eraso i J. A. Mujika Alustiza (ed.). Actas del Congreso Internacional sobre Megalitismo…, op. cit., p. 188-211. [34] X. Clop, J. M. Faura et al. «El sepulcre megalític de les Maioles (Rubió, Anoia). Pràctiques funeràries i societat a l’altiplà de Calaf (2000-1600 cal ANE)». Estrat [Igualada], núm. 7 (2002). [35] I. Bassols, D. Daví, R. Lleonart i A. Lou. Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs: El grup megalític del Maresme i el Baix Vallès. Universitat de Barcelona. Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques, Barcelona 2018. (Monografies; 13) [36] J. Abélanet. Itinéraires mégalithiques: Dolmens et rites funéraires en Roussillon et Pyrénées Nord Catalanes. El Trabucaire, Perpinyà 2011. [37] J. Guilaine. Au temps des dolmens. Privat, Tolosa 1998. [38] J. Guilaine. Méditerranée mégalithique: Dolmens, hypogées, sanctuaires. Éditions Archéologie Nouvelle, Lacapelle-Marival 2011. [39] R. Batista, A. Petit, D. Campillo i A. Martín. «La cista dolménica de Plans de Ferran (Argensola, Barcelona)». Ampurias [Barcelona], núm. 41-42 (1979-1980), p. 35-63. [40] J. Maluquer, P. Giró i J. M. Masachs. «Excavaciones en sepulcros megalíticos de Valldosera (Querol, Tarragona)». Excavaciones Arqueológicas en España [Madrid], núm. 20 (1963), p. 1-11. [41] J. Mestres. «El sepulcre megalític de Mas Pla (Valldossera), Querol, Tarragona». Pyrenae [Barcelona], núm. 15-16 (1979-1980), p. 125-142. [42] J. Tarrús i E. Carreras. «El menhir o Pedra Fita de Botarell (Baix Camp)». Butlletí Arqueològic de la Reial So-

cietat Arqueològica Tarraconense [Tarragona], època v, núm. 41 (2019), p. 25-40. [43] D. Codina i F. Pullia. «Intervenció arqueològica a la necròpolis de Vilanera, l’Escala, Alt Empordà, 20162017». A: XIV Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona: Caldes de Malavella, 1-2 juny de 2018. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, Barcelona 2018, p. 88-95. [44] J. O. Font. Els dòlmens catalans en el context de l’Europa occidental: Un acostament des de l’arqueoastronomia. Premi d’Arqueologia Memorial Josep Barberà i Farràs 2007. Societat Catalana d’Arqueologia, Barcelona 2007. [45] A. Vignaud. «La nécropole néolithique du Camp del Ginebre de Caramany (Pyrénées Orientales)». A: Jean Guilaine et al. Tombes, nécropoles, rites funéraires préhistoriques et historiques. École des Hautes Études en Sciences Sociales, Tolosa 1998, p. 19-29. (Seminaires du Centre d’Anthropologie) [46] A. M. Muñoz. La cultura neolítica catalana de los «Sepulcros de Fosa». Universitat de Barcelona. Institut d’Arqueologia i Prehistòria, Barcelona 1965. (Publicaciones Eventuales; 9) [47] X. Niell. «Intervenció arqueològica a la cista de la Roca de l’Ivet (Llagostera, Gironès)». XII Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona: Besalú, 13-14 de juny de 2014. Universitat de Girona, Girona 2014, p. 93-100. [48] J. Tarrús. «Consideracions sobre el Neolític final - Calcolític a Catalunya (2500-1800 aC)». Cypsela [Girona], núm. 5 (1985), p. 45-57. [49] E. Pons. «El Cau d’en Calvet, un enterrament del Neolític». Papers del Montgrí [Torroella de Montgrí], núm. 9 (1991), p. 15-30. [50] I. soriano, J. Soler i N. Soler. «¿La primera orfebrería del nordeste de la Península Ibérica? Nuevas aportaciones a partir de la cuenta áurea de Cau del Tossal Gros (Torroella del Montgrí, Baix Empordà, Girona)». Trabajos de Prehistoria, vol. 69, núm. 1 (2012), p. 149-161. [51] F. Claustre i P. Pons. Le dolmen de la Siureda (Maureillas) et les mégalithes du Roussillon. Groupe de Préhistoire du Vallespir et des Aspres, Ceret 1988. [52] E. Carreras, A. Fàbrega i J. Tarrús. «Els monuments megalítics de Montferrer/Castellbò i de les Valls d’Aguilar (Alt Urgell)», I i II. Interpontes [la Seu d’Urgell], núm. 1 (2010), p. 231-260, i núm. 2 (2012), p. 9-39. [53] E. Carreras i J. Tarrús. «El dolmen dels Estanys III (la Jonquera): excavació i restauració d’un monument megalític a l’Alt Empordà». A: L’Albera, terra de pas, de memòries i d’identitats: Actes del Col·loqui Internacional de Banyuls, 3-4 de maig de 2005. Presses Universitaires de Perpignan, Perpinyà 2006, p. 13-36. [54] J. Padró, M. Cura i J. Abélanet. «Los sepulcros megalíticos de la Cerdanya y el Capcir». Corpus de Sepulcros Megalíticos [Barcelona], núm. 8 (1975). [55] M. Cura. «Origen i evolució del megalitisme a les comarques centrals i occidentals de Catalunya: I. Del Neolític mitjà a l’edat de bronze». Cota Zero [Vic], núm. 3 (1987), p. 76-83. [56] R. Vilardell. «Origen i evolució del megalitisme a les comarques centrals i occidentals de Catalunya: II. L’edat de bronze». Cota Zero [Vic], núm. 3 (1987), p. 84-91. [57] J. Castany, I. Estany i L. Guerrero. «La cambra pirinenca de Santes Masses. Un sepulcre col·lectiu del bronze antic (Pinell, Solsonès)». Monografies d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya [Barcelona], núm. 14 (1993). Barcelona. [58] J. Castany. Excavació arqueològica dels megàlits del Collet del Sàlzer (Odèn, Solsonès). Generalitat de Catalunya. Memòria d’excavació inèdita, 2007. [59] J. Tarrús. «El megalitisme de l’Alt Empordà (Girona): els constructors de dòlmens entre el Neolític Mitjà i el Calcolític a l’Albera, Serra de Roda i Cap de Creus». Cota Zero [Vic], núm. 3 (1987), p. 36-54. [60] J. Tarrús. «Els constructors de megàlits a Catalunya: cistes i dòlmens entre els mil·lennis v-iii cal. AC». Cota Zero [Vic], núm. 18 (2003), p. 54-75. [61] J. Castells, J. Enrich i J. Enrich. «El túmul I de Serra Clarena (Castellfollit del Boix, Bages)». Excavacions Arqueològiques a Catalunya [Barcelona], núm. 4 (1983), p. 55-81. [62] S. Aliaga, O. Mercadal et al. «La Costa de Can Martorell (Dosrius, el Maresme). Mort i violència en una comunitat del litoral català durant el tercer mil·lenni aC». Laietania [Mataró], núm. 14 (2003). [63] L. Esteva, J. Tarrús i E. Fa. «Sepulcro paradolménico de “Pedra sobre altra” (Tossa de Mar, Girona)». Cypsela [Girona], núm. 4 (1982), p. 53-59. [64] A. Bosch, J. Chinchilla, O. Mercadal i J. Tarrús. «El paradolmen de Tafània (Ventalló)». Cypsela [Girona], núm. 10 (1993), p. 33-49. [65] E. Carreras, A. Fàbrega i J. Tarrús. «Els monuments megalítics del marge dret del riu Cardener (Bages)». Pyrenae, núm. 36, vol. 2 (2005), p. 41-85. [En memòria de Miquel Cura i Morera] [66] J. Francès, M. Guàrdia, T. Majó i O. Sala. «L’hipogeu calcolític del carrer París de Cerdanyola del Vallès» Tribuna d’Arqueologia 2006 [Barcelona], 2008, p. 315333. [67] A. Baulenas, A. Colomer i A. Heras. «El dolmen de Pardals (Darnius, Alt Empordà)». VIII Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines: Roses, 6 i 7 d’octubre de 2006. Vol. I. Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural, Barcelona 2006, p. 81-87. [68] J. Tarrús. «Offrandes, libations et épitaphes dans les dolmens du Alt Empordà (Girona) et Catalunya». A: Maïténa Sohn i Jean Vaquer (dir.). Sépultures collectives et mobiliers funéraires de la fin du néolithique en Europe occidentale: Actes de la table ronde internationale «La fin du Néolithique en Europe de l’Ouest: valeurs sociales et identitaires des dotations funéraires (3500-2000 av. n. è.)». Carcassonne, 26-28 setembre 2008. Archives d’Écologie Préhistorique, Tolosa 2012, p. 273-283. [69] L. Esteva i E. Sanz. «El dolmen de Canet d’Adri o de la Mota». Quaderns del CECB [Banyoles: Centre d’Estudis Comarcals], vol. ii (1985), p. 95-116.

[70] L. Pericot. «Exploraciones dolménicas en el Ampurdán». Ampurias [Barcelona], núm. 5 (1943) (separata). [71] P. Bosch i Gimpera. «Sepulcres megalítics dels començos de l’edat del bronze de la comarca de Solsona». Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans 1915-1920 [Barcelona], 1923, p. 527. [72] J. Castany i L. Guerrero. «El megalitisme al Solsonès. Darreres investigacions arqueològiques i antropològiques». Ilerda [Lleida], núm. 47 (1986), p. 9-46. [73] P. Balaguer, P. García, A. Tenza i F. Antequera. «L’hipogeu funerari de la Sagrera (Barcelona). Resultats preliminars». Revista de Ponent [Lleida], núm. 23, p. 7788. [74] O. Mercadal. «Antropología y ritual funerario en la Catalunya del ivº al iiº milenio aC». 1º Congresso de Arqueología Peninsular: Trabalhos de Antropologia e Etnologia [Porto], vol. xxxiii (1993), fasc. 4-3, p. 137-162. [75] J. Tarrús, J. Chinchilla, O. Mercadal i S. Aliaga. «Fases estructurals i cronològiques a l’hàbitat neolític de Ca n’Isach (Palau-saverdera, Alt Empordà)». 1 Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. Rubricatum: Revista del Museu de Gavà, núm. 1 (1996), p. 429-438. [76] J. Tarrús i E. Carreras. «L’adequació per a la visita del poblat neolític de Ca n’Isach. Campanyes 2001-2003 (Palau-saverdera, Alt Empordà)». Tribuna d’Arqueologia 2003-2004 [Barcelona], 2006, p. 67-76. [77] J. Tarrús, S. Aliaga, J. Chinchilla i O. Mercadal. «Ca n’Isach (Palau-saverdera), un poblado neolítico de (V-IV milenio aC) en la zona dolménica del Alt Empordà». A: Del Neolític a l’edat del bronze en el Mediterrani Occidental: Estudis en homenatge a Bernat Martí Oliver. Diputació de València. Servei d’Investigació Prehistòrica, València 2016, p. 249-256. (Treballs Varis; 119). [78] J. Tarrús, S. Aliaga, E. Carreras, J. Chinchilla, O. Mercadal et al. El poblat neolític de Ca n’Isach (Palausaverdera, Alt Empordà): Les excavacions de 1987-1994 i de 2001-2003. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, Girona 2017. (Sèrie Monogràfica; 27) [79] R. Rosillo, A. Palomo, J. Tarrús et al. «Darreres troballes de prehistòria recent a l’Alt Empordà. Dos assentaments a l’aire lliure: la Serra del Mas Bonet (Vilafant) i els Banys de la Mercè (Capmany)». Tribuna d’Arqueologia 2010-2011 [Barcelona], 2013, p. 41-62. [80] J. Tarrús i J. Chinchilla. «El jaciment a l’aire lliure del Neolític Final de Riera Masarac (Pont de Molins, Alt Empordà)». Empúries [Barcelona], núm. 47 (1985), p. 42-69. [81] J. Mestres i J. Tarrús. «Hábitats neolíticos al aire libre en Catalunya». A: De la Méditerranée et d’ailleurs: Mélanges offerts à Jean Guilaine. Tolosa: Archives d’Écologie Préhistorique, 2009, p. 521-532. [82] J. Mestres i J. Tarrús. «Las estructuras de hábitat en Catalunya durante el Neolítico medio: entre el Chassey y los Sepulcres de Fossa». A: Le Chasséen, des Chasséens: Retour sur une culture nationale et ses parallèles, Sepulcres de fossa, Cortaillod, Lagoza: Actes du colloque international tenu à Paris (France) du 18 au 20 novembre 2014. Archives d’Écologie Préhistorique, Tolosa 2016, p. 289-302. [83] J. Tarrús i E. Carreras. «Els recintes megalítics del Mas Baleta III (la Jonquera, Alt Empordà)». Cypsela [Girona], núm. 19 (2012), p. 123-139. [84] J. Tarrús. «El menhir dels Estanys I (la Jonquera)». Empúries [Barcelona], vol. i, núm. 48-50 (1986-1989), p. 346-351. [85] J. Tarrús, E. Carreras, B. Bofarull i P. Gay. «El cromlec de Pins Rosers (Llinars del Vallès, Vallès Oriental)». A: Roches Ornées / Roches Dressées: Actes du colloque en hommage à Jean Abélanet, 24-27 mai 2001. Presses Universitaires de Perpignan. Association Archéologique des Pyrénées Orientales, Perpinyà 2005, p. 151-155. [86] J. Castany. «Gravats en lloses d’estructures funeràries al Solsonès». A: Megalitisme, gravats i cupuliformes: L’imaginari de l’home prehistòric. Actes de la XXXIV Jornada de Treball, Artesa de Segre, 2003. Homenatge a Josep M. Miró Rosinach. Institut Ramon Muntaner. Grup de Recerques de les Terres de Ponent, Lleida 2004, p. 81-96. [87] P. Bosch i Gimpera i J. Colominas. «Gravats esquemàtics a roques de Capmany i a la galeria coberta del Barranc d’Espolla». Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. vi (1931), p. 23-27. [88] L. Esteva i J. Tarrús. «Dolmen del Dr. Pericot (FitorFonteta)». Cypsela [Girona], núm. 4 (1982), p. 45-61. [89] J. Barris. «Insculturas rupestres en el alto Ampurdán». Revista de Arqueología [Madrid], núm. 25 (1983), p. 2227. [90] P. Bueno i R. de Balbín. «Tècniques, extensió geogràfica i cronologia de l’art megalític ibèric. El cas de Catalunya». Cota Zero [Vic], núm. 16 (2000), p. 47-64. [91] J. Abélanet. Les roches gravées nord-catalanes. Centre d’Études Préhistoriques Catalanes, Prada 1990. (Terra Nostra; 5) [92] A. Moya, P. Martínez i J. B. López. «Éssers de pedra. Les estàtues-menhirs i esteles antropomorfes de l’art megalític de Catalunya». Cypsela [Girona], núm. 10 (2010), p. 11-41. [93] J. Tarrús. «Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context». Notes [Mollet del Vallès], núm. 26 (2011), p. 93-102. [94] P. Martínez, J. B. López i A. Moya. «Catalunya, tierra de colosos. Las estatuas-menhires del Neolítico finalCalcolítico catalán: singularidades y vínculos con la estatuaria del Midi francés». A: Gabriel Rodriguez i Henri Marchesi (ed). Statues-menhir et pierres levées..., op. cit., p. 269-284. [95] A. Fortó, P. Martínez i V. Muñoz. «L’estàtua-menhir antropomorfa de Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès Oriental)». Cota Zero [Vic], núm. 20 (2005), p. 17-22. [96] R. Rosillo, J. Tarrús, A. Palomo, A. Bosch i R. García. «Les esteles amb banyes de la serra del Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà) dins de l’art megalític de Catalunya». Cypsela [Girona], núm. 18 (2010), p. 49-59.

[97] P. Martínez. «La estatua-menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès, Vallès Occidental)». Complutum [Madrid], vol. 22, núm. 1 (2011), p. 71-87. [98] J. Bosch. «El menhir del Pla de les Pruneres (Mollet del Vallès, Barcelona)». Excavacions Arqueològiques de Catalunya [Barcelona], núm. 20 (2012), p. 8-36. [99] J. Estrada. «Les pintures rupestres de la Pedra de les Orenetes a Céllecs». Museu [Mataró], núm. 2 (1949), p. 70-73. [100] R. Viñas. «El arte rupestre en Catalunya: estado de la cuestión sobre las manifestaciones pictográficas». A: Aragón / Litoral Mediterráneo: Intercambios culturales durante la Prehistoria. Institución Fernando el Católico, Saragossa 1992, p. 415-434.

Nota biogràfica

Josep Tarrús i Galter (Girona, 1949). Ha estat conservador del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles entre 1976 i 2014. És doctor en prehistòria i història antiga per la Universitat de Barcelona. Com a prehistoriador treballa en els períodes neolític i calcolític de Catalunya, temes sobre els quals ha escrit diversos llibres i nombrosos articles en revistes especialitzades. Ha dirigit excavacions i restauracions de monuments megalítics a l’Alt i el Baix Empordà i en altres comarques de Catalunya. També ha dirigit les excavacions dels poblats del Neolític antic de la Draga (Banyoles) i del Neolític mitjà-final de Ca n’Isach (Palau-saverdera), així com de la cova sepulcral del Neolític antic de l’Avellaner (Cogolls, les Planes d’Hostoles).

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 133-146 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.180 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088

http://revistes.iec.cat/chr/

La Catalunya carolíngia i la natura pública del gran domini segons els documents judicials dels segles ix i x

Josep Maria Salrach*

Institut d’Estudis Catalans

Rebut 26 març 2019 · Acceptat 15 maig 2019

Resum

Amb l’edició, a Catalunya carolíngia, de tots els documents catalans anteriors a l’any mil, la investigació d’aquest període avançarà en molts fronts. L’article ho mostra mitjançant l’estudi dels documents judicials, que permeten conèixer els grups socials i els seus conflictes i observar com els governants, a través de les viles i del control dels béns i drets públics que hi exercien, organitzaven el govern, capturaven l’excedent i creaven el gran domini antecedent de la senyoria.

Paraules clau: vila, béns i drets públics, servitium, fisc, alou, domini, aprisió

La Catalunya carolíngia. Balanç i perspectives

La gran obra d’edició de tots els documents referents a Catalunya anteriors a l’any mil que l’Institut d’Estudis Catalans, a proposta de la Secció Històrico-Arqueològica, el 9 d’abril de 1920 va prendre l’acord de recollir i publicar, ja es pot donar per enllestida. Ramon d’Abadal, a qui se n’encarregà l’execució, va editar el volum ii, que, a causa de diverses vicissituds entre les quals la pèrdua de l’obra a la impremta durant la guerra de 1936-1939, es va endarrerir i per això porta com a data d’edició els anys 19261950. Aquest volum conté els preceptes dels sobirans carolingis donats a favor de catedrals, monestirs i particulars dels comtats catalans.1 Abadal també va enllestir tot sol el volum iii, dedicat als comtats de Pallars i Ribagorça, en dos toms, el primer dels quals és un extens estudi introductori sobre les fonts narratives i diplomàtiques i la història social, econòmica, política i religiosa.2 Aquest volum es va editar aviat, l’any 1955. Després, Ramon d’Abadal, mentre escrivia llibres i articles sobre l’alta edat mitjana, va continuar recollint documents per a la Catalunya carolíngia i els va anar preparant per a l’edició, segons el pla general que ell mateix havia previst.

Mort Ramon d’Abadal el 17 de gener del 1970, l’Institut d’Estudis Catalans encarregà a una comissió formada per Miquel Coll i Alentorn, Josep Maria Font i Rius i Anscari M. Mundó la tasca d’organitzar la continuïtat de l’obra, contactar amb els col·laboradors previstos per Abadal, buscar-ne de nous i modificar el pla en allò que calgués. Es va decidir, per exemple, alleugerir la part dedicada a estudi introductori de cada comtat. Abadal no va poder escriure com hauria volgut el volum i de la collecció, dedicat a exposar l’evolució general dels comtats en els segles ix i x, però hi treballà, amb l’ajut de Jaume Sobrequés. L’any 1986 va veure la llum la primera part d’aquest volum estructurat en cinc capítols, que són fruit de la revisió i adaptació de cinc treballs publicats anteriorment per Abadal, que cobreixen des de l’ocupació musulmana fins a la mort de Lluís el Piadós, el 840.3

Gairebé aturada durant anys, la Catalunya carolíngia va reprendre als anys noranta, sota la direcció d’Anscari M. Mundó i Josep Maria Font i Rius, que van tenir la responsabilitat de tutelar la feina dels curadors dels volums iv, v, vi i vii, i gràcies a l’empenta fonamental de Ramon Ordeig, que va tenir cura de l’edició dels documents vigatans i manresans.4 A poca distància de temps, amb la col·laboració de Ramon Ordeig, un grup de tres medievalistes, el mestre Santiago Sobrequés i els aleshores joves historiadors Sebastià Riera i Manuel Rovira, s’ocupaven de l’edició dels documents de les terres gironines,5 mentre l’historiador rossellonès Pere Ponsich curava, també amb la col·laboració de d’Ordeig, l’edició dels documents de les terres del Rosselló.6 Quant a l’edició de documents, la col·lecció s’acaba amb el volum vii, que aplega els documents del comtat de Barcelona,7 i el viii, on hi ha els documents del comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga,8 ambdós també publicats. El vii ho ha estat a cura d’Ignasi J. Baiges i Pere Puig, i el viii a cura de Ramon Ordeig.

* Adreça de contacte: Josep Maria Salrach. Institut d’Estudis Catalans (IEC), Secció Històrico-Arqueològica. Carme 47. 08001 Barcelona, Catalonia, EU. Tel. +34 932701628. E-mail: sha@iec.cat

Gaspar Feliu i Josep M. Salrach, a qui Anscari M. Mundó (mort el 2013) i Josep Maria Font i Rius (mort el 2018) van demanar de col·laborar en la direcció del volum vii, els van succeir. En aquests moments (novembre del 2021) resta per escriure la segona meitat del volum i, dedicat a la història del període 840-1000, que possiblement també s’acabarà, almenys de redactar, el 2022 o 2023. Amb això s’haurà acabat la col·lecció tal com la va projectar Ramon d’Abadal. S’ha previst, però, afegir-hi un volum ix, en el qual ja es treballa i que sortirà el 2022 o 2023. En aquest volum hi haurà un índex cronològic general dels documents de la col·lecció, les inscripcions epigràfiques del període i els documents que han aparegut amb posterioritat a l’edició dels documents dels comtats corresponents.

Llevat del volum ii, dedicat, com s’ha dit, als preceptes carolingis per a Catalunya, tots o quasi tots de concessió i confirmació de propietats, i molts també de concessió d’exempcions i immunitats, la resta dels volums, dedicats als comtats, contenen una documentació molt heterogènia, però bàsicament patrimonial, quasi tota procedent d’arxius eclesiàstics, amb l’excepció d’alguns d’arxius senyorials entre els quals el comtal, després reial, de Barcelona. En la documentació predominen les vendes entre particulars, seguides de donacions de particulars a institucions eclesiàstiques i de permutes, empenyoraments i contractes agraris. Hi ha també vendes, donacions i permutes de castells, béns i drets fiscals o béns tinguts per dret fiscal o de la potestat, i de vinyes tingudes per complantatio, és a dir, per la donació condicionada de terres per a la plantació de vinyes, que s’expressa amb la fórmula «ad complantandum vinea», i cartes precàries o establiments per a la creació d’explotacions agràries. S’observa també que els empenyoraments, normalment de terres, eren la forma d’obtenció de crèdit més pròpia d’aquesta època.

Després dels documents relatius a transaccions de terres i altres béns arrels, l’altre bloc en ordre d’importància en els volums de la Catalunya carolíngia són les escriptures de caràcter judicial. Hi ha, en primer lloc, les vendes i donacions de béns obtinguts de l’execució de penyores per via judicial arran de préstecs no retornats. Però els documents més representatius de l’Administració de Justícia són les actes de judicis, notícies de plets o equivalents, de les quals n’hi ha un bon nombre. Les definicions, evacuacions o renúncies, que corresponen al que avui en diríem execució de les sentències, són també molt presents. En relació directa amb l’Administració de Justícia es troben també donacions per esmena de faltes o delictes, començant per la traditio de les persones culpables d’homicidi i continuant per les simples composicions per furts i danys. La resolució de conflictes mitjançant acords negociats, amb l’ajut de mediadors o sense, o amb el recurs a l’arbitratge, també és present en la col·lecció. Una de les tipologies documentals més curioses, i molt present en l’obra, són les actes de sessions judicials dedicades a la reparatio d’escriptures perdudes, que es feia mitjançant declaracions de testimonis.

Entre els documents d’aquests volums no hi podien faltar els testaments, que anaven seguits de les adveracions. Les adveracions testamentàries constitueixen un tipus de document propi de la tradició legal visigoda paradoxalment desconegut a la resta del nord peninsular. Es tracta de les actes d’autèntiques sessions judicials en les quals els testimonis presents en el dictat de darreres voluntats declaren sota jurament sobre la veracitat del testament. Aquest judici, com l’anomenen els documents, era l’acte pel qual es feia públic el testament i es formalitzava el mandat judicial als marmessors per executar les disposicions testamentàries. Les adveracions són una petita mostra de l’excepcionalitat de la documentació catalana dels segles ix i x. Com es pot veure, es tracta d’una documentació rica i variada i, a pesar de les pèrdues, excepcionalment abundant en comparació amb altres zones de l’Europa occidental.

Fins al present són molts els historiadors que han investigat sobre la història de Catalunya d’abans de l’any mil, i que, de fet, coneixen força bé la documentació recollida a la Catalunya carolíngia. Historiadors catalans com Ramon d’Abadal, Cebrià Baraut, Anscari M. Mundó, Gaspar Feliu, Ramon Ordeig, Jesús Alturo i Ramon Martí, i no catalans, hispanistes, com Pierre Bonnassie, Michel Zimmermann i Jonathan Jarrett, han dedicat molts esforços a estudiar aquestes escriptures, úniques al món pel nombre i la qualitat de la informació que contenen. Però tots aquests historiadors, i molts d’altres, han hagut de buscar els documents de la seva recerca en molts arxius, i en cartularis, diplomataris i col·leccions documentals diverses i disperses, antigues i modernes, amb lògiques dificultats de localització i consulta. A partir d’ara, la dificultat s’ha acabat perquè tots els investigadors d’arreu del món disposen, en una sola edició, rigorosa i tan completa com avui és possible, feta per historiadors i paleògrafs acreditats, de tota la documentació catalana i per a Catalunya dels segles ix i x. No tenim cap dubte que l’estudi en profunditat dels milers de documents d’aquesta col·lecció permetrà revisar coneixements, matisar i corregir dades i interpretacions, obrir nous fronts de recerca, tornar sobre temàtiques i qüestions que es consideraven esgotades o sense perspectives d’avanç, i qui sap si fins i tot es podrà construir un nou paradigma interpretatiu sobre la societat catalana de mil anys enrere, la seva estructura, el seu funcionament i la seva dinàmica.

No fa gaires anys, quan els volums vii i viii de la Catalunya carolíngia s’estaven preparant per a l’edició, vam poder treballar ja amb la totalitat dels documents de la collecció i preparar un primer estudi global sobre la pràctica de l’Administració de Justícia a Catalunya abans de l’any mil.9 Ens va fascinar aleshores la casuística dels judicis i la panoràmica social que els documents de justícia i resolució de conflictes oferien. Per això, aquest estudi de la justícia està farcit d’estudis de cas: de resums i anàlisis de processos. Ara, en les ratlles que segueixen, també intentarem mostrar la riquesa de la documentació de la Catalunya

carolíngia. Ho farem apropant-nos-hi des d’una perspectiva no gaire estudiada: la naturalesa pública del gran domini.

La naturalesa pública del gran domini

Els dominis de l’alta edat mitjana, com la senyoria que en derivà, tenien una doble naturalesa: patrimonial i pública. Emprem el concepte patrimonial per referir-nos als béns i drets posseïts com a propietat, que són transmissibles per herència en les famílies i per successió en el càrrec, en el cas de l’Església. Aquests béns i drets els exclourem de l’estudi. Per naturalesa pública del domini entenem la condició que el domini tenia per l’origen d’una part dels seus béns i drets en un acte jurídic de la potestat. A aquests béns i drets, que semblen determinants en l’origen del gran domini a Catalunya, dedicarem el present estudi. Ho farem amb la informació que proporcionen els documents de caràcter judicial de la Catalunya carolíngia.

L’adjectiu «públic» de què farem ús en aquest treball procedeix directament de la documentació, en la qual s’empra per a qualificar la persona o agent que, per delegació de la potestat, exerceix funcions i poders sobre el conjunt de la població: l’expressió iudex publicus hi és omnipresent, però també hi és present el reipublicae exactor, per exemple. L’adjectiu «públic» serveix en la documentació dels segles ix i x per a qualificar també la naturalesa de la funció o acció exercida per aquestes persones dotades d’autoritat, com, per exemple, la investigatio publica que poden fer els jutges. Farem ús també d’expressions com «béns i drets públics» i «béns i drets fiscals», indistintament, per a referir-nos a les terres del fisc (fiscum o fisci, en els documents) i als impostos o tributs públics deguts a la potestas regia i als seus agents o beneficiaris. A la Catalunya carolíngia, béns i drets públics o fiscals constituïen la base material de sosteniment de l’autoritat comtal i també, com veurem, episcopal. És ben conegut que a la Catalunya del segle ix la potestas regia corresponia al monarca carolingi que tenia el poder superior (potestas i auctoritas), mentre que les altres potestats, com la dels jutges (potestas iudiciaria), eren poders delegats. Ara bé, durant el segle x, quan el poder comtal esdevingué hereditari, la potestas regia passà, de fet, als comtes, de manera que en un judici de l’any 1018 el mandatari del comte d’Empúries va poder dir que «la potestat que aquí van tenir abans els reis [carolingis] ara la té el comte».10

Per al nostre propòsit d’estudiar la natura pública del gran domini ens basarem en documentació de caire judicial perquè sembla la més adequada per a aquest objectiu. Dividirem l’estudi en tres parts. En la primera, ens fixarem en la terra d’origen públic o fiscal component del gran domini i en els conflictes que específicament hi estaven associats; en la segona, en els homes protagonistes dels conflictes, i en la tercera, en els profits que d’aquesta terra i dels homes que hi vivien i hi treballaven el dominus podia obtenir. Per a cobrir els objectius de la primera i la segona part, ens limitarem a estudiar i treure conclusions d’un reduït grup d’escriptures judicials relatives al domini episcopal de Girona, d’altra banda ben conegudes.11 Per al propòsit de la tercera part, que és el de conèixer les imposicions públiques degudes per la pagesia als domini que hi tinguessin dret, ens servirem de documents de judicis diversos en què aquestes imposicions són ben presents.

La terra

Fa de mal valorar el que va poder representar la invasió musulmana i el domini islàmic a la Península, però és difícil sostreure’s a la idea d’un abans i un després. La gran propietat de l’aristocràcia i de l’Església existent en època visigoda va sobreviure a la invasió musulmana sense canvis? Va continuar i sobreviure sense canvis a la conquesta carolíngia? I, doncs, la implantació del domini islàmic, primer, i del carolingi, després, no l’afectaren? Respectaren els conqueridors, uns i altres, els drets de propietat preexistents o s’autoconsideraren el principi de tot dret?

La nostra hipòtesi és que si una part de la propietat aristocràtica de principis del segle viii va sobreviure, ho va fer amb canvis importants, i que el gruix de la gran propietat, la que aflora en els documents dels segles ix i x, es configura llavors, arran de la nova situació política creada amb la conquesta, primer, i el domini, després, dels carolingis i dels comtes catalans. Els conflictes per la terra que tot seguit examinarem s’entenen millor des d’aquesta perspectiva de canvi i, en un cert sentit, en són una prova.

En època carolíngia, el domini de la seu de Girona estava format per una quarantena de viles i vilars, que eren espais nutricis de comunitats pageses i demarcacions fiscals. Com a espais nutricis podien tenir orígens ancestrals, però com a demarcacions fiscals devien ser d’època carolíngia. Aquest conjunt de viles i vilars, amb la riquesa que el dominus n’extreia, juntament amb altres ingressos d’altres llocs, estava destinat a garantir l’exercici de la funció episcopal a Girona, amb el compliment de les tasques religioses i civils assignades al bisbe i als seus collaboradors. Encara que en aquest domini hi haguessin propietats anteriors, cosa que no sabem, els orígens com a domini corresponen, de fet, a la restauració, si no creació, de Carlemany, i a les ratificacions i ampliacions de Lluís el Piadós i els monarques carolingis posteriors. L’origen el deduïm d’una declaració testifical feta l’any 817, a l’altar de Sant Andreu de Borrassà, en el territori de Besalú, quan vuit testimonis declaren davant d’uns missi imperials, els bisbes Nifridi de Narbona i Cristià de Nimes, i de set jutges sobre un reconeixement de termes fet anys abans,12 segurament entre l’any 785 i el 800. Llavors Ragonfred, un comte palatí, i dos jutges dominicals, en nom de Carlemany, anaren a la vila de Bàscara, a l’Alt Empordà, i allí, amb l’ajut de no menys de set testimonis, coneixedors del terreny, van recórrer els límits d’aquesta vila identificant els senyals de terme («archas et fixorias et vindenates»), i fet això, amb el corresponent jurament testifical, van procedir a investir el bisbe amb la vila.13 Suposem que el mateix ritual de creació, reconeixement i confirmació de ter-

mes i d’investidura es repetí a totes les viles de les terres de Besalú i Empúries que van configurar a partir d’aquest moment fundacional el domini episcopal de Girona. La nostra hipòtesi és que, amb el seu recorregut pels límits, Ragonfred i els jutges dominicals creaven les viles en tant que demarcacions fiscals.

Què és, però, el que donava el monarca carolingi amb aquest acte d’investidura? La resposta no pot ser altra que els béns i drets fiscals de les viles, juntament amb la potestat pública en cadascuna. Així, els bisbes de Girona, beneficiaris de la donació que reis posteriors van ratificar amb preceptes de confirmació de propietats i concessió d’immunitat,14 van passar a ser els governants dels homes del seu domini, als quals jutjaven i exigien les càrregues o imposicions públiques, i, a més, en els fisci o terres fiscals, no privades, imposicions o rendes específiques satisfetes pels pagesos que les cultivaven.

Com es podria esperar de qualsevol senyor en el seu domini, els bisbes no solament es van preocupar de preservar-ne la integritat, sinó d’ampliar-lo i treure’n el màxim rendiment possible. Per fer-ho es van servir dels poders judicials de què havien estat investits. És per això que veiem els bisbes presidint judicis en qüestions relatives a les viles del seu domini els anys 841, 881, 888, 892, 893, 900, 903 i 921.15 Quan les causes concerneixen sens dubte homes i terres del domini, es dirimeixen davant del bisbe i els jutges del seu tribunal. Però quan del que es tracta és de decidir si determinades terres són dins o fora del domini, és a dir, dels termes de les viles episcopals, i els implicats no són homes del bisbe, o no ho són únicament, la composició del tribunal és més complexa: amb el bisbe a la presidència, hi ha comtes i vescomtes que semblen incorporar-se al judici amb els seus propis jutges, i en el grup dels homes bons també hi són presents vassalls comtals al costat de clergues i altres homes del bisbe.

En tots o quasi tots els judicis que aquí examinarem, la qüestió essencial a debat va ser la propietat de la terra. Els mandataris dels bisbes, quan els calgué demostrar el dret dels seus senyors, van invocar i mostrar els preceptes carolingis atorgats a la seu, que eren un títol jurídic superior prevalent. Els particulars acusats de posseir indegudament una terra, una vinya o una explotació van intentar a vegades defensar que n’eren propietaris perquè havien comprat aquests béns. Els jutges, en aquests casos, van examinar les escriptures de compra dels acusats i van reclamar la presència dels autors o testimonis de les vendes sense aconseguir-ho. Van sentenciar llavors que les escriptures no tenien validesa i havien de ser destruïdes, i els perdedors van ser obligats a signar la renúncia als seus suposats drets.16

En altres judicis, la qüestió va ser més complexa perquè, davant l’acusació del mandatari episcopal d’apropiació indeguda, els acusats van argumentar que les terres eren fora dels termes de les viles episcopals, de tal manera que no podien ser del bisbe, argument que va obligar els jutges, en aquests casos, a fer una investigació sobre els termes de les viles i escatir si determinats vilars o explotacions n’eren dins o fora.17 Això es va fer, generalment, prenent declaració a testimonis sobre els límits de les viles, a vegades amb investigacions oculars sobre el terreny, identificant els senyals de terme. És justament en aquests judicis on trobem la presència de comtes i vescomtes i possiblement de jutges dels seus tribunals al costat del bisbe i dels seus jutges. I és que la qüestió no era menor. Pertanyien, per exemple, els vilars d’Abderama i Terradelles de judicis dels anys 841 i 842 a Bàscara i, per tant, al domini episcopal, o no hi pertanyien?18 Els preceptes per a la seu de Girona de Lluís el Piadós, del 834, i de Carles el Calb, del 844, confirmen que la pregunta és pertinent.19 Quan Lluís el Piadós descriu el domini episcopal en el seu precepte es limita a dir que la seu té la vila de Bàscara amb els seus vilars i, en el seus termes, el vilar d’Espolla i un altre. El precepte no ho diu, però el bisbe considerava que els vilars de Terradelles i Abderama eren part de Bàscara i, per tant, seus. Els qui hi vivien o alguns dels qui hi tenien terres i el comte d’Empúries, que en devia voler els drets públics, ho negaven. La disputa potser va ser un dels motius que va inclinar el bisbe a anar a l’encontre de Carles el Calb i demanar-li un nou precepte, el del 844, que ja situa Abderama i Terradelles explícitament dins de Bàscara.

Al nostre entendre, tota aquesta casuística té l’origen en la situació en què es trobaven les viles quan els enviats de Carlemany en van fer investidura a favor de la seu. Com que la zona havia estat front de guerra en diferents moments del segle viii, i zona de pas d’exèrcits expedicionaris, és lògic que al segle ix estigués parcialment deshabitada i amb moltes terres verges que, pel fet de ser-ho, eren de dret terres públiques o fiscals.20 L’objectiu dels bisbes hauria de ser, doncs, establir-hi pagesos que les eixarmessin i esdevinguessin tinents seus, pagadors de rendes i impostos. Des de bon principi, però, els bisbes van topar amb gent originària d’aquestes viles o dels seus voltants o que s’hi van establir. Amb quasi tota seguretat eren aprisiadors que havien tret o treien la terra de l’erm i l’havien portat o la portaven a conreu, o havien plantat vinyes on no n’hi havia, amb l’esperança d’esdevenir-ne propietaris, cosa que així seria si aconseguien retenir la terra durant trenta anys. Com a titulars de tota la terra pública de les viles, erms inclosos, els bisbes eren els únics que hi podien autoritzar legalment les aprisions. Per això, i per tal d’evitar que aprisions clandestines es consolidessin com a propietats particulars, els bisbes van desplegar la seva maquinària judicial.

Les terres en conreu originàriament es trobaven, de ben segur, a les proximitats de les zones on es concentrava el poblament, a l’interior de les viles, mentre que els erms estaven més allunyats, cap als límits de les viles. Allí naixien les noves explotacions, els vilars, que possiblement desbordaven els límits i penetraven en terres de les viles veïnes, que formaven part del domini públic comtal, i també a l’inrevés, aprisions que començaven en els límits de les viles veïnes entraven en terres de la seu. Això explica que en un cert nombre de conflictes, com s’ha dit abans, hi hagi al tribunal, juntament amb el bisbe i els seus

jutges i vassalls, comtes i vescomtes, possiblement jutges comtals i vassalls dels comtes. Amb la seva presència i la dels seus jutges i vassalls en aquests judicis, els comtes s’asseguraven que els límits de les viles es fixessin respectant els seus drets, i potser també protegien aprisiadors als quals haurien autoritzat a fer aprisions a la zona i dels quals obtenien o podien obtenir imposicions i serveis. En aquest sentit, és il·lustratiu un judici del 881 en què s’havia de dilucidar si una aprisió era dins d’Ullà, vila episcopal, o dins de Bitinga, a Bellcaire d’Empordà, que era vila de domini públic, comtal.21 I el mateix passava amb un judici del 888 sobre la localització d’una terra, a Ullà o a Torroella.22 En ambdós judicis, el tribunal va ser presidit pel bisbe de Girona i els comtes d’Empúries.

Què n’esperaven d’aquests processos els bisbes? Sobretot, evitar la creació de propietats privades a l’interior de les viles, i de passada fixar-ne els termes en un sentit, si podia ser, favorable. Desposseir un aprisiador no autoritzat, quan la terra estava en conreu, per posar en el seu lloc un tinent que, a més de satisfer imposicions públiques, pagués segurament rendes dominicals, era un bon negoci. Però ho podia ser també mantenir l’aprisiador a l’aprisió si acceptava reconèixer el bisbe com a propietari i a si mateix com a tinent disposat a satisfer imposicions i rendes. Segurament, aquesta era la forma de resolució que es buscava en els judicis.

Els homes

Aprisiar no era fàcil. Requeria una acumulació prèvia de reserves que no devia estar a l’abast de tots els pagesos. És possible que una part dels qui disputen amb el bisbe ho siguin, de pagesos, però d’altres certament no ho són. Pot ser que ho siguin les dinou persones que van ser portades a judici l’any 921. Havien edificat cases i plantat vinyes en termes de Vilademuls, deien, i no de Bàscara, com afirmava el mandatari del bisbe. Tot era dins el comtat de Besalú, però Bàscara era vila episcopal i Vilademuls, comtal, i per això el comte de Besalú presidia el judici al costat del bisbe i al tribunal hi havia set jutges, un nombre excepcionalment elevat. Tretze testimonis presentats pel mandatari del bisbe van declarar que abans de plantar les vinyes la terra era del bisbe i era dins dels termes de Bàscara, tal com consta en els preceptes reials. Després van precisar amb detall els termes de la vila, van afegir que les vinyes van ser plantades de manera il·legal contra la voluntat dels bisbes i van concloure que la vila de Bàscara amb els seus vilars i termes era del bisbe i, per tant, havia d’estar sotmesa al règim d’explotació acostumat en el domini episcopal: «ad regendum more episcopali».23 Després d’aquesta declaració testifical, les dinou persones encausades van haver de cedir i reconèixer que van edificar les cases i les corts i van plantar les vinyes prop dels límits de la vila, però dins de Bàscara i no de Vilademuls, cosa que implicava, i així ho reconeixen, la renúncia als seus drets i el reconeixement del dret del bisbe a regir aquella terra segons costum.24

Altres oponents dels bisbes en els judicis tenen uns perfils que no semblen encaixar bé en la categoria de simples pagesos. Aquest era el cas d’un tal Pipí, àlies Abderama, d’un judici de cap al 842, que devia aprisiar i fundar una explotació que porta el seu nom («villare Abderama infra terminos de Baschera») i que no va anar a judici sol, sinó acompanyat del mandatari del comte d’Empúries.25 També en aquest cas era fonamental dilucidar si Abderama, el vilar suposadament creat per Pipí, era dins o fora de Bàscara i, per tant, si estava sota la potestat del bisbe o del comte. Ens hi hem referit més amunt. Pipí va perdre el judici i així es va confirmar que Abderama pertanyia a Bàscara.

També era un home important en l’àmbit local un tal Revell, acusat d’apropiar-se il·legalment (invasio) de terres i altres béns del mateix vilar d’Abderama i d’altres vilars de Bàscara en judicis dels anys 892 i 893.26 Revell es defensa amb l’argument d’haver-ne rebut unes en benefici del bisbe, és a dir, sense contraprestacions rendals, i d’haver-ne comprat d’altres, que podrien ser —hipòtesi— aprisions il·legals, però perd els judicis perquè el mandatari del bisbe nega el benefici, i Revell no pot presentar els venedors i testimonis de les vendes.

En un dels judicis, Revell explica que l’explotació que el mandatari li disputa, formada per cases, corts, horts, camps, vinyes, llinars i un molí, la hi va vendre un net de Pipí, el del judici de cinquanta anys enrere, notícia que sembla indicar que els perdedors en els judicis no eren necessàriament expulsats de la terra, sinó que hi restaven en determinades condicions, que potser després no complien, com podria ser el cas. L’argument del benefici i el recurs a escriptures falses emprats per Revell no sembla que es corresponguin amb la imatge d’un simple pagès, i no ho deu ser si tenim present que al judici que ens acabem de referir hi van assistir onze vassalls del comte d’Empúries.27 De fet, aquest Revell, en un plet ulterior, el 893, va admetre que va tallar il·legalment disset figueres de terres del bisbe al vilar d’Abderama, cosa que podria ser perfectament un acte de venjança d’un vassall que se sent maltractat. Si ho admetem, també podríem admetre que senyor i vassall es van reconciliar després, i que el Revell perdedor davant del bisbe en els judicis de Bàscara del 892-893 va ser el mateix Revell que figura al servei del mateix bisbe com a saig i mandatari en judicis d’Ullà del 900 i el 903.28

Els conflictes del prelat de Girona en el seu domini semblen locals, però no ho són. En alguns casos involucren els comtes i els seus vassalls, i d’alguna manera, ni que sigui indirecta, arriben a la cort, com hem vist en el cas de les disputes pels vilars d’Abderama i Terradelles. Tenen relació fins i tot amb els grans conflictes dels anys trenta i quaranta als comtats catalans. A principis dels anys trenta, «homes malèvols» van pertorbar propietats del domini episcopal, segons recorda Lluís el Piadós en el precepte del 834. I el poderós Bernat de Septimània, durant el seu govern en terres gironines (834-844), actuà d’una manera despòtica i arbitrària contra els béns i drets de nobles i prelats fidels al rei. Al bisbe de Girona li va prendre la vila del Far d’Empordà, com recorda Carles el

Calb en el seu precepte del 844,29 i a més, segurament, el terç del teloni i del pasquer de les terres de Girona i Besalú, cosa que també va fer el comte d’Empúries a les seves terres, com veurem tot seguit.

El teloni, un impost que gravava el tràfic mercantil, i el pasquer o pasquarium, un impost sobre la riquesa ramadera, van formar part íntegrament de la dotació o benefici dels comtes en els seus comtats30 fins a l’any 834, quan Guimerà va ser fet bisbe de Girona i Lluís el Piadós li va donar el terç del teloni i del pasquer de les terres de Girona, Empúries, Peralada i Besalú. Llavors, el comte Bernat, que governava en nom del rei els comtats de Girona i Besalú, i el comte Sunyer, que governava els d’Empúries i Peralada, van haver d’acceptar aquesta disposició i fer investidura del terç del teloni i del pasquer dels seus comtats a favor del bisbe.

Feta la investidura, suposem que a contracor, Bernat i Sunyer degueren aprofitar les guerres de finals del regnat de Lluís el Piadós i la mort del monarca el 840 per a revertir aquest terç a favor seu. La situació, però, es devia començar a girar aviat a favor del bisbe, com semblen indicar els judicis de Bàscara, i el retorn del terç del teloni i del pasquer d’Empúries-Peralada que va fer, també en judici, el comte Alaric d’Empúries el 842.31 El redreçament dels drets temporals del bisbe devia culminar el 844 amb el precepte abans citat de Carles el Calb, coincidint amb la captura i l’execució de Bernat de Septimània a Tolosa, per traïdor.

La querella presentada poc després, l’any 850, per un tal Lleó contra el bisbe, aleshores Gotmar, deu ser una derivació d’aquests conflictes entre el prelat gironí i els comtes, sobretot Bernat, la seva família i els seus fidels. Lleó es querella contra el bisbe per haver-li pres, diu, una explotació de Fonteta (cases, corts, terres i vinyes) que el seu pare havia adquirit per aprisió, com altres hispani. El querellant fonamenta, doncs, el seu dret en una rompuda d’erms esdevinguda bastants anys enrere amb permís del rei o del seu representant, el comte, mentre que els drets del bisbe procedeixen de la donació de la vila per Carles el Calb sis anys abans.32 Convençut del seu dret, Lleó va reclamar davant del rei, que va respondre que, si això era així, el bisbe li tornés l’aprisió. I mentre el bisbe escoltava la lectura de la carta del monarca, Lleó reiterava l’acusació. Llavors, els jutges van demanar al mandatari del bisbe una resposta, i aquest digué que la possessió episcopal partia d’un reconeixement judicial (professio) anterior de Lleó mateix en el qual admetia que l’aprisió no l’havia fet el seu pare, sinó una altra persona, i que allò que el seu pare tenia a Fonteta era per benefici del comte Guillem, llavors difunt.33 Mentre el mandatari del bisbe presentava als jutges la professio de Lleó, aquest encara argumentava que l’havia fet forçadament, però, com que no ho podia provar, finalment va haver de reconèixer que els béns en litigi eren del bisbe per precepte reial.34

Lleó pertanyia, s’ha de subratllar, al grup privilegiat dels hispani, fet que li va permetre apel·lar al monarca i anar a judici per denunciar el bisbe. Que, en realitat, la seva família no tingués la terra per aprisió, com ell es veu obligat a reconèixer, sinó per benefici comtal, corrobora la idea que es tracta d’una persona important. I que fos un fidel del comte Guillem, executat per traïdor segurament poc abans del judici, com ho havia estat el seu pare Bernat de Septimània uns anys abans, encaixa amb el que sabem d’aquest comte que va usurpar béns i drets dels bisbes de Girona, grans servidors de la monarquia. Aquesta fidelitat a comtes traïdors pagada amb el benefici podria explicar que Lleó intentés conservar el benefici apel·lant a la condició d’hispà i no a la de beneficiari del comte traïdor i difunt. De tota manera, la lectura seguida dels preceptes carolingis ajuda a comprendre encara millor el que va passar a Fonteta. Aquesta vila va ser presa pel rei al seu enemic, el traïdor Bernat de Septimània, i donada a la seu l’any 844. Fins llavors havia estat, com tantes altres, una vila subjecta a l’autoritat comtal. Els béns i drets públics de Fonteta, s’ha de suposar, havien estat administrats en profit propi per Bernat de Septimània, pel seu fill Guillem i per algun dels seus fidels, potser Lleó mateix. Si Lleó, o el seu pare, era un hispà establert a Fonteta de temps enrere o en temps de Bernat de Septimània, de qui hagués rebut terres en benefici, el pas de Fonteta del fisc comtal a l’episcopal, amb l’actuació dels agents del bisbe prenent possessió del lloc a favor de la nova propietat (invasio, diu Lleó) i, per tant, revocant els beneficis concedits pel senyor anterior, per força havia de generar conflicte. El nou senyor volia disposar de la vila per a ell o per als seus propis vassalls. El problema per a Lleó devia ser que, morts els seus senyors i valedors, no disposava de títols jurídics que l’emparessin, i que pertanyia a una facció política perdedora.

En defensa de la integritat territorial del seu domini, del control sobre els homes que hi vivien i del dret a explotar la terra i el treball segons els convingués, els bisbes van pledejar amb gent de diferent condició social, des de simples pagesos fins a petits senyors. Lleó era un d’aquests. El seu poder li venia de la condició política: era un hispà, una minoria política privilegiada a la qual la monarquia havia orientat cap al servei militar especialitzat a les ordres dels comtes, del qual derivaven beneficis territorials. No era l’únic a l’àrea del domini episcopal. L’any 881 va ser cridat a judici un home de nom Andreu. Presidien el tribunal el bisbe Teuter de Girona i els comtes Delà i Sunyer d’Empúries, acompanyats del vescomte Petroni, i el formaven vuit jutges, uns d’episcopals i uns altres de comtals, segurament. El mandatari del bisbe acusà Andreu, un particular, de tenir a Ullà una explotació agrària que era del bisbe per precepte reial i que ell usurpava argumentant que era una aprisió feta per ell dins dels termes d’una vila dita Bitinga (Bellcaire d’Empordà). Interrogat pels jutges, Andreu va respondre que tenia la propietat legalment per aprisió i precepte reial dins dels límits de la vila Bitinga, com altres hispans. Precepte contra precepte: el tribunal no va tenir més remei que admetre la validesa dels títols possessoris dels dos litigants, i disposar un repartiment de la propietat que tingués en compte la partió

entre viles. Per això els jutges van pujar al Montgrí, lloc del termenal, van mesurar les terres, les van dividir segons la llei dels gots, van ordenar clavar-hi pedres de fita i van assignar una meitat de l’explotació a cadascú: al bisbe la part corresponent a Ullà i a Andreu la de Bitinga.35

El bisbe era el senyor del seu domini, és cert, però, com es veu, la seva senyoria tenia uns límits que la política fixava a través de la justícia, uns límits que el cerimonial romanogot de reconeixement de termes dibuixava sobre el terreny. És clar que no tots els aprisiadors o no tots els hispans aprisiadors eren prou poderosos o disposaven de prou raons per enfrontar-se amb un cert èxit amb el bisbe. És el que li deu passar a un tal Adiscle, promotor d’un judici, l’any 888. També presideixen el tribunal el bisbe Teuter i els comtes Delà i Sunyer, acompanyats del vescomte Petroni i vuit jutges. Adiscle acusa el bisbe d’usurpar una terra de la seva propietat dins del terme de Torroella. El mandatari del bisbe respon que la terra és dins del terme d’Ullà i que és del bisbe, d’acord amb la llei, per llarga possessió, declaracions testificals i preceptes reials, i presenta els documents. A continuació, els jutges pregunten a Adiscle si pot provar l’acusació, i finalment respon que no pot i accepta que la terra es troba dins del terme d’Ullà i que és del bisbe.36 Una acusació com aquesta, que va de baix a dalt en l’escala social, no sembla, però, que la pugui fer un simple pagès.

Per concloure: homes com Pipí, Revell, Lleó, Andreu i Adiscle no són simples pagesos. Són representants d’un grup intermedi, de perfils encara imprecisos, entre la simple pagesia i l’aristocràcia (la dels comtes, bisbes, vescomtes i veguers) que podríem definir com el grup dels hisendats i petits senyors locals, que tenien càrrecs (mandataris, saigs, vassalls) i possiblement beneficis dels grans senyors, i a qui s’autoritzaven, si convenia, les aprisions. Aquests homes, que gestionaven interessos senyorials, tenien també els seus propis interessos, que podien no coincidir amb els dels seus senyors. Segurament volien apropiar-se dels beneficis i fer-los transmissibles per herència. La conflictivitat, doncs, és fàcil d’entendre: per mantenir l’autoritat en el domini, el senyor necessitava no solament que els qui hi feien aprisions sense la seva autorització no se’n sortissin, sinó que els seus agents sobre el terreny depenguessin de la seva persona i, si es feien econòmicament independents, no en dependrien. Aquests homes eren fonamentals en el sistema carolingi de captació i distribució de l’excedent. Però la seva sort estava lligada a la dels seus senyors, i en el sistema carolingi la sort dels poderosos depenia de la instància política: de la distribució de càrrecs i honors. En cada relleu al capdavant d’un càrrec públic, d’un comte al capdavant d’un comtat i d’un bisbe al capdavant d’una diòcesi, hi havia també un relleu de collaboradors i agents. En accedir als càrrecs, comtes i bisbes assumien la gestió d’un conjunt de béns i drets públics: els dominis comtals i episcopals i les imposicions públiques de diòcesis i comtats. I en entrar en possessió dels càrrecs, comtes i bisbes empraven aquests béns i imposicions per premiar fidelitats i pagar serveis assignant beneficis i càrrecs, fet que implicava remodelacions. I, és clar, això només es podia fer desposseint-ne uns per investir-ne uns altres, amb les resistències i els conflictes consegüents. El pas dels comtes de beneficiaris a propietaris, com dèiem abans, durant el segle x no és, doncs, casualitat, sinó un esglaó d’un procés més ampli, el procés de feudalització, que acabarà convertint-ho tot —càrrecs, beneficis i honors— en hereditari.

Com hem vist, a les viles del bisbe de Girona i al seu entorn, hi havia hispani, un grup privilegiat, assimilable per poder i funcions al dels hisendats i petits senyors locals que acabem de dibuixar. Grups d’hispani es van establir en aquestes viles i en altres terres properes després de la incorporació de Girona al domini carolingi, cap a finals del segle viii. Probablement venien de Septimània, on Carlemany els havia establert pocs anys abans, per fer en terres gironines la mateixa funció que feien a Septimània en col·laboració amb els comtes dels quals podien rebre beneficis: reforçar el poblament fent aprisions, organitzar l’administració local, crear xarxes locals de domini i control i assumir tasques de defensa. Per fer tot això, la monarquia els assignava, directament o per mediació dels comtes, terres ermes del fisc que ells aprisiaven, terres que la monarquia els podia després, si calia, donar en propietat. Els hispani tenien un estatut privilegiat que els eximia d’imposicions públiques, els vinculava directament al comte per al servei militar i els donava un marge important d’autonomia en matèria judicial, però per això mateix devien ser un grup no pas fàcil de controlar.

Les imposicions

Les persones, els béns que posseïen i la riquesa que produïen podien ser carregats amb obligacions econòmiques de diferent tipus, volum i intensitat, obligacions que podem convenir a denominar imposicions. A les viles dels segles ix i x, els pagesos satisfeien aquestes obligacions o imposicions en benefici dels seus senyors, que les percebien per la doble naturalesa dels seus dominis. Així, per les terres patrimonials del domini que els pagesos, si feia al cas, posseïen i cultivaven, pagaven rendes dominicals, i per les terres fiscals o d’origen públic que els pagesos, si feia al cas, posseïen i cultivaven o simplement aprofitaven, pagaven imposicions de caràcter públic. També les persones que vivien a les viles, que per definició eren demarcacions fiscals, pagaven imposicions pel simple fet de residir-hi o d’existir i residir-hi. En les ratlles que segueixen ho justificarem, i intentarem precisar una mica més la naturalesa i el contingut de les càrregues públiques.

L’any 875, al Rosselló, s’enfronten en un judici el bisbe d’Elna, representat pel seu mandatari, i un fidel del comte. La causa era la potestat sobre els homes residents a Sant Feliu de la Roca d’Albera («homines commanentes») i la seva terra, que el fidel deia tenir de part del comte i per servir el rei («ad servitium regis exercendo») i que el mandatari del bisbe reclamava per llarga possessió. Els jutges van demanar proves a les parts: al fidel, que demostrés amb testimonis o escriptures que tenia el lloc per benefici

o aprisió del comte, de manera que els homes residents al lloc li haguessin de pagar el regalem servitium («homines loci illius commanentes servitium regis persolvi debeant»), i al mandatari, que aportés proves a favor dels drets del bisbe, si en tenia. El mandatari aconseguí acreditar amb documents els drets episcopals, i el fidel, no; per això, el fidel va haver d’admetre que Sant Feliu de la Roca d’Albera no era del comte, sinó del bisbe, i, per tant, que els residents no estaven obligats a pagar-li (persolvi) el regalem servitium o servitium regis.

37

Fixem-nos-hi: la qüestió central del plet era si els homes de Sant Feliu vivien en un lloc o una vila que era del domini episcopal d’Elna o si aquell lloc formava part del domini públic, en el sentit del conjunt de viles i llocs dependents del comte de Rosselló i dels seus fidels (agents i col·laboradors). Els homes d’aquestes viles o llocs dependents dels comtes estaven sotmesos a unes imposicions amb les quals es finançaven els serveis que els comtes i els seus fidels feien com a agents delegats de la potestat règia. Per això, per referir-se a aquestes imposicions, més que emprar un nom específic propi, se les identifica per la funció o utilitat que feien: retribuir el servei del rei; de fet, retribuir el fidel que el presta («regalem servitium o servitium regis»). Eren, com és fàcil d’imaginar, recursos per al manteniment dels poderosos, petits i grans, tots implicats en el govern, que era segurament la font de la major riquesa, la que mobilitzava més recursos. És clar, quan una vila amb els seus homes era sostreta al domini públic, comtal, per ser lliurada en propietat a un particular o a una institució religiosa, els seus habitants continuaven satisfent les mateixes imposicions, però, com que ja no servien per a finançar els serveis deguts al rei, se’n podrà seguir dient que eren un servitium o per satisfer un servitium, però no un servitium regis, perquè ja no ho era. Naturalment, quan durant el segle x el poder comtal va esdevenir hereditari, el servitium regis es va continuar cobrant a les viles del domini públic o comtal com el que era, el pagament pel servei del rei, perquè els comtes van substituir en tot els reis.

El cèlebre judici de Sant Joan de les Abadesses del 913 corrobora més que no pas desmenteix el que acabem de dir. En tenim la declaració judicial de reconeixement de drets feta pels pagesos de la vall de Sant Joan, en presència dels comtes germans Miró i Sunyer i de dos vescomtes, i davant de set jutges. A petició del mandatari de l’abadessa, i a instància dels jutges, prop de cinc-cents pagesos declaren que les viles i vilars on viuen pertanyen a l’abadessa i a la comunitat, i ho justifiquen per l’acció del comte Guifré el Pelós, que havia arribat a la vall quan estava deserta, l’aprisià amb el seus vilars (expressió que podria indicar que, en realitat, no estava del tot deserta), l’atermenà i en revestí la seva filla, l’abadessa Emma, en nom del rei («per vocem regis»), de manera que tots els homes que ella i les seves successores hi establissin paguessin tot el servitium. I tenint la potestat sobre la vall per l’autoritat indicada, diuen els pagesos, l’abadessa els va establir, a ells i als seus pares, que hi van aixecar els edificis i van portar la terra erma a conreu. Afegeixen que tot ho van fer per benefici de l’abadessa, per això li paguen tot el servitium. 38

A continuació, el mateix dia i davant del mateix tribunal, se celebrà un altre judici. Aquesta vegada les parts oposades eren el poder comtal i l’abacial, formalment enfrontats per la percepció de les càrregues públiques. Davant del tribunal, Oliba, mandatari del comte Miró, que devia ostentar, més que Sunyer, els drets comtals al Ripollès, reclama a Híctor, mandatari de l’abadessa, el pagament del servitium regis, això és, diu, els serveis militars i altre servei reial («hostes vel alium regale servitium»), que els homes de la vall han de satisfer i no satisfan al seu senyor, el comte Miró. Interrogat pels jutges, Híctor respon que no han de pagar cap regale servicium al comte pels vilars. I ho justifica explicant el que ja sabem: que la vall era deserta quan hi arribà el comte Guifré, que en va fer investidura a Emma per manament del rei («per iussionem regis») i que ella hi establí pagesos que hi van construir i rompre erms per a benefici de l’abadessa. Finalment, Oliba va admetre que la seva reclamació era injusta i contra llei, que els vilars eren de Sant Joan i que els pagesos havien de pagar a l’abadessa i no al comte tot el servei: «omnem servicium».39

Eren realment necessaris aquests judicis? L’any 899, el rei Carles el Ximple havia donat un precepte de confirmació de propietats i d’immunitat al monestir, de manera que des de llavors Emma exercia en plenitud la potestat pública a les viles i vilars del domini monacal.40 Això vol dir que hi exercia les funcions pròpies de l’autoritat pública: les fiscals, militars, judicials i de defensa que els comtes exercien en altres llocs. El privilegi excloïa la intervenció de qualsevol altra autoritat als seus dominis. Podria semblar, doncs, que els judicis eren una formalitat innecessària, però la marxa cap a la sobirania comtal, accelerada arran de la mort i la successió hereditària de Guifré el Pelós (897), devia empènyer els fills, que potser ja començaven a disputar per l’herència, a precisar més els drets de cadascú. D’altra banda, si la fundació del monestir i la presa de possessió de la vall havia començat la dècada de 880-890, com sembla, potser convenia ara, quan s’acostava el termini legal dels trenta anys que convertien l’aprisió en propietat, precisar que tot s’havia fet en nom de l’abadessa i de les monges.

Ramon d’Abadal creia que el primer judici es va fer per afermar els drets dominicals o de propietat de Sant Joan sobre les terres i els pagesos, que per això reconeixien que res no era seu i que tot era de les monges i de l’abadessa, a les quals devien el servitium, que, en aquesta interpretació, seria l’equivalent a una renda dominical. I també creia que el segon judici es va fer per afermar l’autoritat de Sant Joan sobre els pagesos, que així escapaven a la jurisdicció comtal per quedar sotmesos a l’abacial. En el primer judici, segons Abadal, s’hauria debatut una qüestió de dret privat, i en el segon, una de dret públic.

És possible que hagi estat així, encara que el segon judici només es refereixi a les càrregues públiques («hostes vel servitium») i no al conjunt de drets de l’abadessa com a

senyora de la vall. De tota manera, s’ha de fer notar que el primer judici fou condició del segon, és a dir, que primer va caldre explicar el procés d’adquisició de drets de Sant Joan sobre les terres i els homes amb les obligacions d’aquests respecte de l’abadessa i la comunitat, per arribar després, a partir d’aquests drets, al segon judici i establir que els pagesos i l’abadessa no devien res al comte. Aquesta interrelació entre els dos judicis fa pensar que la lectura que en fa Abadal, basada en la separació entre públic i privat, no és tan evident com sembla. Pensem-hi.

Els documents diuen que el comte Guifré va arribar a la vall quan era erma i deserta («in eremo vel deserto posita»), expressió que segurament hem de llegir en el sentit de mancada d’autoritat i de propietaris amb drets reconeguts, més que de pobladors. La precisió sobre el caràcter desert de la vall era jurídicament important perquè implicava que no es reconeixia cap dret anterior més que el del rei sobre els erms i deserts que, pel fet de ser-ho, eren del fisc. Quan Guifré arriba a la vall i l’atermena és un comte, que actua com a delegat del rei i pel seu nom i mandat. Pren possessió d’una terra pública, un fiscum, que lliura a la seva filla, l’abadessa, a la qual ell mateix delega, cal suposar-ho, els poders inherents a la potestat pública en aquelles terres, poders que l’abadessa s’encarregarà de confirmar recaptant un precepte l’any 899.

No és segur, més aviat al contrari, que un comte, pel simple fet d’atermenar una terra fiscal, la converteixi en propietat particular, en domini privat. Així doncs, Guifré va traspassar a la seva filla les terres del fisc de la vall de Sant Joan, al Ripollès, i Emma, complint el mandat patern, en va prendre possessió i hi va establir pagesos que, units als que ja hi havia, si feia al cas, van rompre els erms. La naturalesa pública, almenys en el sentit originari, del domini de Sant Joan al Ripollès sembla, doncs, evident. I, per tant, el pagament del servitium a l’abadessa per part dels pagesos per les terres de la vall seria el mateix servitium o càrrega pública que havien de pagar els pagesos de les terres del fisc als comtes i als seus col·laboradors a les viles o llocs del domini públic comtal. En aquest sentit, el servitium del primer judici, que els pagesos confessen deure a l’abadessa, seria el mateix regale servitium i el mateix omnem servitium que el mandatari del comte Miró reconeix que el comte no ha de rebre de Sant Joan perquè correspon cobrar-lo a l’abadessa.

Els documents analitzats permeten defensar, doncs, que hi havia un nexe entre la terra del fisc i el pagament del servitium. Suggereixen també que la terra del fisc, quan passava a mans de l’Església, no perdia o no perdia del tot la naturalesa originària de terra fiscal perquè els qui hi vivien i hi treballaven estaven sotmesos a les mateixes obligacions que els pagesos de les viles comtals. Aflora també la hipòtesi que el servitium que els pagesos pagaven equivalia a una remuneració pels serveis militars (hostes) i altres serveis («alium regale servitium») que el perceptor del servitium, l’abadessa en aquest cas, garantia. Poden altres documents confirmar aquestes hipòtesis o simplement fer avançar una mica més en aquestes línies de recerca?

Vegem-ho. L’any 938, més d’un centenar de persones, habitants del terme d’Artés, al Bages, són portades a judici pel mandatari del bisbe Jordi de Vic (914-947) per fixar, sens dubte, els drets de la seu sobre el lloc. Es tracta, per tant, d’un judici com el de Sant Joan del 913. Presideix el tribunal el comte Sunyer. No coneixem les argumentacions ni les proves aportades per les parts; només en tenim el desenllaç, que resumim. A petició o demanda del mandatari del bisbe, homes i dones d’Artés, caps de casa, declaren que les cases, corts, horts, terres, vinyes, conreus i erms, molins i recs que tenen són de la seu perquè el rei Odó (887-898), a petició del comte Guifré, ho va concedir a la seu de Sant Pere i al bisbe Gotmar (886-899) i a tots els seus successors; d’aquí que hagin de pagar pel servitium o en concepte de servitium a la dita Església i als seus bisbes el que pagaven a reis i comtes.41

És fàcil d’imaginar. Als anys vuitanta del segle ix, quan el comte Guifré el Pelós procedia a l’organització política i eclesiàstica del comtat d’Osona, va atermenar la vall d’Artés a l’entrada del Bages que, pel fet de ser deserta o considerada deserta, era fiscal, i hi establí pobladors que hi van rompre erms en nom seu. I quan a la vall ja hi devia haver vilars i esglésies, Guifré en va fer donació a la seu.42 Poc després, l’any 889, el bisbe, que devia voler confirmar els seus drets sobre el domini de la seu (la vila de Vic, el pagus de Manresa i la vall d’Artés), va demanar i obtenir del rei Odó un precepte de concessió de béns i drets. S’hi precisava que els béns de la seu eren d’origen fiscal («de rebus nostris») i que el servitium i l’obsequium que els habitants del domini pagaven als comtes, des d’aquell moment, els havien de pagar al bisbe Gotmar i als seus successors.43

El servitium va associat a la terra del fisc, en el sentit que es paga per tenir-la, i al conjunt dels homes residents a la vila o vall on hi ha aquesta terra. La identificació de la vila o vall i dels seus termes, amb el reconeixement explícit de qui n’és el propietari o possessor, és fonamental en els judicis perquè a ell pertanyen els drets del fisc en el lloc. Els habitants caps de casa de Vallformosa (Rajadell), també al Bages, una cinquantena de persones portades a judici pel mandatari del comte Borrell que els reclama la vall amb els seus termes, aconsegueixen demostrar que fa més de trenta anys que la tenen en propietat («hodie triginta annos abet et amplius quod possident predicta valle cum suis terminis ad illorum proprio»), és a dir, sense que ningú els reclami res per tenir-la, i per això, perquè els drets públics del comte hi han prescrit, el mandatari ha de renunciar, i el comte reconèixer que els pagesos tenen la vall com a alou franc («S+m Borrellus, comes, qui istum aloudem confirmo ad francum»),44 en el sentit, és clar, d’exempt de càrregues. Que siguin el conjunt de residents els que reconeguin que han de pagar el servitium, o, al contrari, aconsegueixin alliberar-se’n, no vol dir necessàriament que el servitium sigui una obligació col·lectiva. Fixem-nos que els commanentes són identificats pel nom de cada cap de casa, cosa que potser indica que el servitium és una càrrega individual i familiar, en el sentit de satisfeta per cada cap de casa per la terra del fisc que té i

treballa, encara que la compareixença de tots a judici potser indica també el compromís col·lectiu que tothom pagarà el que li correspongui. Ara bé, si el servitium es pagava, com creiem, per la terra del fisc, potser s’ha de fer distinció entre la terra de possessió familiar i la d’ús comunal, totes del fisc. Vegem-ho.

Per l’aprofitament de les herbes de prats i pastures i, en general, dels terrenys fiscals no cultivats, els pagesos o les comunitats pageses pagaven en tots els comtats un tribut específic, el pasquarium, del qual comtes i bisbes eren beneficiaris per disposició dels reis carolingis, i que en dominis d’abadies immunes corresponia cobrar-los als abats, també per disposició dels monarques.45 Atesa l’omnipresència dels erms, sobretot en zones de muntanya, la ramaderia havia de ser molt important en aquella època; per això el pasquarium també ho era i per ell es barallaven comunitats i senyors. En tenim un bon exemple en un plet promogut davant del comte Guifré de Besalú pel bisbe de Girona l’any 950. El promou el «mandatrius et assertor» del bisbe Gotmar contra els veïns commanentes en tretze viles i vilars del comtat de Besalú, al Ripollès (Vilallonga de Ter, Setcases, el Catllar, Tregurà, Junents, la Nou, Abella, Pelencà, Llanars, el Reixac, Frauro, Freixenet i Pujafrancor), perquè reconeguin que per aquestes viles i vilars i el que hi tenen han de pagar a la seu de Girona el servitium, és a dir, el pasquarium, equivalent a la tercera part de porcs i ovelles.46 En resposta, el mandatari dels pagesos argumenta que viles i vilars, i tot el que hi ha, són alodia de la seva potestat, pels quals mai no ha estat costum pagar a la seu el cens que anomenen pasquarium. 47 Malgrat els arguments de la part dels pagesos, el bisbe guanya el plet perquè el tribunal estima que prevalen els preceptes carolingis que mostra la part episcopal.

Del plet examinat es dedueix que el pasquer és un censum equivalent al servitium o que es paga en concepte de servitium, i que nosaltres interpretem com el pagament per un dret d’ús o de servei que els pagesos fan de les pastures del fisc per als seus ramats.48 Com que la base material, justificativa, són les terres fiscals no cultivades obertes a l’aprofitament de la comunitat, resta saber si el pasquer era una càrrega familiar o col·lectiva repartida entre els veïns. En tot cas, sembla clar que era un servitium diferent del que es pagava per les terres de conreu, que sí que era familiar. En tenim un document il·lustratiu.

L’any mil, a la parròquia de Sant Feliu de Lloberes, terme de Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental, es va resoldre un conflicte entre el poderós magnat Gombau de Besora, que havia rebut del comte en benefici o feu viles del Vallès amb els seus béns i drets públics, i una parella de pagesos o petits senyors locals. La disputa versava sobre una vinya que la parella havia plantat en una terra que abans era erma o parcialment erma i que Gombau considerava del fisc i, per tant, subjecta al servitium: «Quia fisci est et fisci servitium debet persolvere.» Gombau amenaçava de confiscar-los la vinya o obligar-los a comprar-la, cosa que els afectats consideraven injusta perquè la terra, deien, no era del fisc, sinó seva i franca, és a dir, exempta d’imposicions. I, finalment, van aconseguir demostrar-ho per mitjà de testimonis: durant més de trenta anys no havien pagat el servitium per la vinya i, per tant, res no havien de pagar («per has triginta annos nullo servicium fiscalem exigentem, et franchitatem obtinet et franchitatem debet adfieri, sicut iuramus in Domino»). 49 Al marge del resultat, allò important d’aquest conflicte és el que es dedueix del costum que els possessors de terres cultivades del fisc havien de pagar servitium per tenir-les, i fer-ho a títol individual o familiar.

Últimes qüestions. En què consistia econòmicament el servitium? Era el servitium tot el que els homes no governants devien a la potestat? Intentarem respondre-hi amb l’ajut de dos darrers judicis. L’any 913 va tenir lloc, davant del comte Gausbert d’Empúries, el vescomte Gotmar i nou jutges, un judici sorprenent, del qual només s’ha conservat la declaració jurada de testimonis, feta dins l’església de Santa Maria de Vilamacolum. Guibert, «assertor et mandatarius» del comte, reclamava als homes de la vila de Mocoron (Vilamacolum), al comtat d’Empúries, el servitium que, segons ell, havien de fer a la ciutat d’Empúries i al comte: «interpellavit istos suprascriptos et istas suprascriptas, quod istum servitium suprascriptum debuissent facere ad Impurias civitate et ad Gauceberto comitè». Però els homes de Vilamacolum van presentar trenta-dos testimonis que van declarar que els de Vilamacolum tenien les seves cases, corts, horts, terres, vinyes, prats, pastures, estanys, pesqueries, garrigues, i tot el que hi havia a la vila íntegrament, des de feia més de trenta anys, d’una manera pacífica, justa i legal, i que després d’això mai van satisfer serveis de guàrdia i vigilància (scubias, guaitas) a la ciutat d’Empúries ni als antecessors del comte Gausbert, ni tampoc van anar mai a la host comtal, ni van fer treballs de restauració de vies o camins (calcinas), ni van donar allotjament als oficials públics (paratas), ni mai els van donar eredes, ni cap cens, tribut o servei («nec nullum censum nec functionem nec tributum nec nullum servitium eis nunquam impenderunt nec fecerunt»), sinó que la vila la tingueren íntegrament amb els seus hereus amb tots els seus límits i termes.50

No hi ha cap dubte que, malgrat que la paraula servitium es pogués emprar per a designar un servei o una obligació fiscal concreta, com per exemple el pasquarium, servitium és el mot que designa el conjunt d’obligacions fiscals de les persones, les famílies i les comunitats. Tampoc no hi ha dubte de la relació d’obligació entre la vila i el servitium com a conjunt d’obligacions fiscals, relació derivada de la condició de la vila com a demarcació fiscal i del fet de ser tota sencera un bé fiscal o de contenir béns fiscals. En el cas examinat sembla clar que tots els béns de la vila eren dels seus habitants, i, per tant, com que a Vilmacolum no hi havia béns públics, res no s’havia de pagar al fisc per la terra pública i, de fet, en trenta anys o més res no s’havia pagat. Una altra cosa eren les imposicions per a les persones. Si algunes de les imposicions del servitium eren d’aquesta naturalesa, cosa que el document no explica, a Vilamacolum tampoc no es pa-

gaven, perquè, en no haver-se cobrat en trenta anys, l’obligació hauria prescrit.

Segons la declaració de testimonis del plet de Vilamacolum, el servitium estava format teòricament per serveis de caràcter militar, treballs en obres públiques, allotjament o ajut als servidors públics i censos o tributs diversos, entre els quals, imaginem, el pasquarium pagat per l’aprofitament dels erms per a pastura. És clar que podem imaginar que els contribuents podien canviar els serveis militars i els treballs públics per prestacions econòmiques, la qual cosa ens porta, per acabar, a intentar apropar-nos al contingut material dels pagaments efectuats al fisc. Què lliuraven, doncs, concretament les persones a la potestat o als seus agents o beneficiaris? Un judici, que ens retornarà al domini de la seu de Girona, potser ens ajudarà a comprendre-ho.

L’any 980, el bisbe de Girona va portar a judici els habitants de la vila de Palaz, que potser era l’actual Palau de Santa Eulàlia o el lloc proper de Palol, al terme de Torroella de Fluvià. Segurament, Palaz era la vila de Palatiolo que la comtessa Riquil·la havia donat com a alou al bisbe de Girona a canvi d’un altre de la vall d’Aro l’any 939.51 En boca d’una comtessa, la paraula alou devia voler dir un domini del qual ella tenia la propietat eminent de caràcter fiscal, i potser també dominical, és a dir, els béns i drets patrimonials i públics de la vila amb les imposicions corresponents. En temps del bisbe Miró Bonfill (970-984), els homes de Palaz, potser aprofitant la crisi provocada per l’entronització d’aquest prelat a Girona,52 van apartar-se de l’obediència a l’autoritat de la seu: «ipsum alodem qui dicitur Palaz evaserunt de dictioni prefate sedis». Atès que la vila era dins del comtat d’Empúries, i com que, en cas de prosperar el refús, Palaz passaria a dependre de l’autoritat comtal, comte i bisbe van presidir, sembla, el judici, del qual només coneixem el resultat. Els homes de Palaz van presentar al seu favor una escriptura, que el tribunal considerà falsíssima, i van perdre el judici. Llavors el bisbe va agrair al comte que hagués fet justícia posant-se al seu costat i, seguint un precepte del Llibre Jutge que aconsella temperar la severitat de la llei envers els vençuts pobres,53 va donar la vila en benefici als seus habitants («ipsum alodem quem de potestate prefate sedis evaserunt, eis beneficiamus»). I va precisar que així, en el futur, no haurien de pagar les rendes dominicals: «ut de ipsas terras taschas non donent, nec de ipsas vineas quartum nec mèdium». Haurien de satisfer, en canvi, els altres serveis i imposicions («functiones et redibitiones»)54 com acostumaven a fer els homes de les altres viles de la seu, cosa que segurament indica que es tracta d’obligacions d’origen fiscal, barrejades potser amb alguna de caràcter religiós. En efecte, el bisbe els mana que paguin les oblias en les octaves de la Nativitat del Senyor, un costat de porc amb l’anca o dos capons, una aimina d’ordi, dues fogasses de pa de blat i una aimina de vi cada any: «oblias quoque in octabas Natalis Domini persolvant aut costolatico unum cum ancha, aut capones ii, et eminas singulas de ordeo, et focatias duas triticeas, et eminas singulas de vino, per singulos annos».55 Qui sap, potser això és el que queda del servitium al domini de la seu de Girona a finals del segle x.

Conclusions o impressions

Aquestes històries van passar fa mil anys. Seria, per tant, temerari pensar que la interpretació que en fem és la correcta sense cap dubte. Només és la que ara i avui ens sembla més probable. Per això la paraula conclusions és tal volta excessiva i seria millor canviar-la per impressions.

En el sistema carolingi, les viles són ensems l’àmbit nutrici, que garanteix la supervivència de les comunitats, i les demarcacions públiques de base on els poderosos exerceixen les funcions de govern que els corresponen i on obtenen l’excedent que els garanteix la posició social que ostenten. Com a demarcacions públiques, l’autoritat sobre les viles correspon a la potestat (el rei carolingi en el segle ix i els comtes en el x), que les dona o assigna als seus delegats o agents, als seus fidels i a l’Església per a l’exercici de la funció pública i la remuneració de serveis i pagament de fidelitats.

Els comtes de l’època del domini carolingi efectiu a Catalunya, és a dir, del segle ix, quan eren nomenats per al càrrec, rebien en benefici les viles que constituïen la dotació comtal i que eren la major part de les existents, és a dir, les que la monarquia no havia prèviament donat o assignat a altres fidels o institucions. Amb les viles de la dotació comtal, els comtes s’asseguraven l’existència, i organitzaven l’administració i govern dels comtats tot remunerant els serveis dels seus agents i fidels, assignant-los viles en benefici. Els beneficiats amb les donacions o assignacions de viles per sota dels comtes eren, doncs, els domini o senyors que hi exercien funcions públiques i treien profit dels béns i dels drets públics que els corresponien. Durant el segle ix, el relleu d’un comte per un altre, sobretot si el primer anterior havia estat destituït o executat per traïdor, originava canvis en la distribució dels beneficis, és a dir, en la possessió i govern de les viles, perquè el nou comte col·locava al capdavant de les viles que podia o que li convenia tots o una part dels seus homes, cosa que generava conflictes, alguns dels quals s’acabaven resolent davant dels tribunals. En tenim testimonis en disputes judicials per viles entre senyors laics i eclesiàstics, res d’estrany si tenim present que la quasi totalitat de la documentació conservada d’aquesta època procedeix d’arxius eclesiàstics.

En les zones de frontera que les autoritats consideraven desertes, les viles es creaven en terres ermes, que volia dir públiques, amb el resultat que tot el terme i el que hi havia o hi arribava o havia estat creat pels pagesos era del fisc. Els pagesos que hi havien arribat i hi havien fet aprisions en nom de la potestat i del seu representant i beneficiari a la zona eren possessors de la terra, però no propietaris. A les viles de l’interior, en canvi, els fisci coexistien amb terres de propietat privada (de pagesos, hisendats i senyors

petits i grans) i, per tant, les possessions i les propietats familiars pageses, segons el cas, coexistien amb béns públics d’ús comú com ara boscos i pastures. Per a uns i altres, domini i pagesos, les viles eren garantia de supervivència; per això, en qualsevol judici en què s’enfrontava una comunitat amb el seu senyor, el primer que es feia era definir els termes de la vila objecte de disputa.

Els homes de les viles devien als domini, és a dir, a la potestat, als seus representants i als seus beneficiaris, el servitium, que era l’equivalent a l’impost i estava format per un conjunt de serveis i pagaments diversos. A partir d’un passat que imaginem unitari, el contingut del servitium devia variar i acomodar-se a les relacions particulars entre senyors i pagesos en cada lloc i al pes major o menor dels fisci en cada vila. En general, el servitium incloïa el deure de fer serveis militars i obres públiques, allotjar els agents públics quan estaven de pas i pagar censos o tributs diversos, entre els quals el pasquer. El pasquer es pagava per l’aprofitament de les herbes de prats i pastures, que es consideraven de la potestat, però dels quals les comunitats tenien dret d’ús. Per les terres del fisc posades en conreu, els pagesos que les posseïen i explotaven pagaven un cens o servitium especial equivalent també a un dret d’ús personal o familiar. Possiblement hi havia altres censos o tributs fiscals que els pagesos caps de casa pagaven per les seves persones i béns. Els serveis militars i altres serveis personals es devien canviar aviat a molts llocs per pagaments fixos, i el mateix degué passar amb els allotjaments. Els censos o imposicions resultants, com altres tributs, es pagaven en productes ramaders i agrícoles.

Quan una comunitat pagesa reivindicava en justícia la seva vila com a alou és perquè no hi reconeixia cap dret de propietat extern o superior al de les pròpies famílies del lloc. Estava negant, de fet, que hi hagués fisci. Fins i tot els boscos i les pastures serien, en aquest cas, de la comunitat de ple dret. No negava, però —no ho podia fer—, que el dominus, com a senyor representant de la potestat, pogués reclamar el servitium, és a dir, serveis, allotjament i altres censos i tributs. Només si no els havia percebut mai o feia més de trenta anys que ningú els havia reclamat, els pagesos n’eren exempts. Ho eren per prescripció. Aleshores sí que la vila era un alou franc.

El que es jugava, doncs, en els judicis que hem examinat no era pas poca cosa. Literalment, era la forma de vida i de supervivència dels uns i dels altres. Que més de cinccents pagesos caps de casa de la vall de Sant Joan compareguin a judici l’any 913 per haver de reconèixer que tot és del monestir de les Abadesses, la terra i el servitium; que més de cent pagesos de la vall d’Artés el 938 també ho hagin de fer amb el mateix resultat, aquí favorable a la seu de Vic, i que els veïns de tretze viles i vilars de l’alta vall de Ribes, a les muntanyes de la serra del Catllar i de la serra Cavallera, al Ripollès, es desplacin l’any 950 a Besalú per a un litigi sobre el pasquer, que perden a favor de la seu de Girona, no és cap formalisme, sinó una qüestió de vital importància. Els béns i drets públics eren decisius, prou bé que ho sabia el comte bisbe Miró Bonfill que, enfrontat l’any 980 als homes de Palau de Santa Eulàlia per la terra i els servitium, i potser també enfrontat a la seva pròpia consciència, escull renunciar a les rendes dominicals, però conservar el servitium o el que ens sembla que era l’equivalent al servitium en aquell moment, a finals del segle x.

No tenim una vara de mesurar per poder fixar des d’un punt de vista econòmic la importància dels béns i drets públics, que tanmateix ho eren molt, d’importants, potser més que les rendes dominicals. Cal, d’altra banda, no oblidar la càrrega simbòlica que béns i drets públics devien tenir com a reconeixement del poder i l’autoritat de la persona o institució que n’era titular o beneficiària.

Quan, al segle x, el poder comtal es va fer hereditari i el comte va substituir el rei, també la possessió i el govern de les viles amb els ingressos fiscals derivats dels seus béns i drets públics va tendir a transmetre’s hereditàriament en mans de les famílies d’agents públics, vassalls o fidels que les havien rebut en benefici de la potestat reial o comtal. Va ser un pas decisiu vers l’estabilització del poder en l’àmbit local; estabilització d’un poder, és clar, del qual derivà el naixement de la noblesa o aristocràcia feudal. Llavors, en el moment en què els béns i drets públics a les viles esdevenen hereditaris i entren en els patrimonis de la nova aristocràcia, deixen de ser públics i es converteixen en una sobrepropietat feudal per sobre de la propietat pagesa allà on n’hi havia.

Notes i referències

[1] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. Vol. II. Els diplomes carolingis a Catalunya. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-1952. 2 toms, 590 p. [Reeditat el 2007] [2] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. Vol. III. Els comtats de Pallars i Ribagorça. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1955. 2 toms, 78* + 554 p. [Reeditat el 2007] [3] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia. Vol. I. El domini carolingi a Catalunya. Primera part. Edició a cura de Jaume Sobrequés. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1986. La segona part d’aquest volum i està en preparació, a cura de Gaspar Feliu i Josep M. Salrach. [4] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia. Vol. IV. Els comtats d’Osona i Manresa. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1999. 3 toms, 1.563 p. [5] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia. Vol. V. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2003. 2 toms, 696 p. [6] Pere Ponsich. Catalunya carolíngia. Vol. VI. Els comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2006. 2 toms, 620 p. [7] Ignasi Baiges i Pere Puig. Catalunya carolíngia. Vol. VII. El comtat de Barcelona. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2019. 3 toms, 1.634 p.

[8] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia. Vol. VIII. Els comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2020. 2 toms, 978 p. [9] Josep M. Salrach. Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil. Eumo, Vic 2013. [10] Eduard Junyent i Anscari M. Mundó. Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1992, doc. 56. [11] En aquestes escriptures es basa un valuós estudi de Ramon Martí, «La integració a l’“alou feudal” de la seu de Girona de les terres beneficiades pel “règim dels hispans”. Els casos de Bàscara i Ullà. Segles IX-XI». Estudi General, núm. 5-6 (1985-1986), p. 49-62. [12] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 7. [13] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 1. [14] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, vol. ii, op. cit., p. 116-151. [15] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia op. cit., doc. 18, 53, 63, 80, 81, 82, 84, 86, 104, 113, 171 i 172. [16] Això va passar en judicis dels anys 892, 893, 900, 903: Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 81, 82, 84, 86, 104 i 113. [17] Els judicis sobre béns situats en aquestes zones i les declaracions de testimonis sobre termes són dels anys 817, 841, 881, 888 i 921: Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 7, 18, 53, 63, 171 i 172. [18] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 18 i 22. [19] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, vol. ii, op. cit., p. 120 i 125. [20] Pierre Bonnassie. La Catalogne du milieu du xe à la fin du xie siècle. Vol. I. Université de Toulouse-Le Mirail, Tolosa 1975, p. 152. [21] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 53. [22] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 63. [23] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 171. [24] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 172. [25] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 22. [26] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 80, 81 i 84. [27] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 84. [28] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 104 i 113. [29] «Villa que vocatur Farus, quam sua voluntate et nulla predicte ecclesie utilitate quondam Bernardus comes quodammodo comutando seu concambiando sepenominate matri ecclesie inreverenter subtraxerat» (Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, op. cit., p. 128). [30] Pierre Bonnassie. La Catalogne…, op. cit., p. 154-155. [31] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 19, 20 i 21. [32] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, vol. ii, op. cit., p. 129. [33] El comte rebel Guillem havia mort a Barcelona l’any 850, ajusticiat per traïdor. [34] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 30. [35] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 53. [36] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 63. [37] Pere Ponsich. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 92. [38] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 119. [39] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 120. [40] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, vol. ii, op. cit., p. 215-217. [41] Les cases, terres, etc. «quod rex Odo per consultum Wifredi comiti condam concessit ad domum Sancti Petri seu etiam ad Gotmare episcopo, qui eo tempore regere videbatur prefatum ecclesiam, vel a cunctos successores eius, unde per dictum servicium impendere deberemus ad dictam ecclesiam eiusque episcopis quod regibus vel comitibus impendebant» (Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 443). [42] Ramon d’Abadal. Els primers comtes catalans. 2a ed. Vicens-Vives, Barcelona 1965, p. 85, 92, 99 i 113. [43] «Habitatores vero locorum illorum servicium et obsequium quod comitibus actenus impendebant, ab hinc jamdicto episcopo impendant ac successoribus ejus» (Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, vol. ii, op. cit., p. 297). [44] Ramon Ordeig. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 1229. [45] Ramon d’Abadal. Catalunya carolíngia, vol. ii, op. cit., pàssim. [46] La petitio del mandatari és que «servitium debent impendere, id est, pascuario, ipsa tercia parte de ovos et porcos» (Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 288). [47] «Unde ego Gaugines, mandatrius, in meis responsis dixi […] alodia quod nos tenemus in nostra potestate unquam non fuimus consueti donare censum quem dicunt pascuario ad domum Sanctae Mariae, caput sedis Gerundensis» (Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 288). [48] Quan, l’any 1013, el comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda volen rescabalar els pagesos de Vilalba, al Vallès, per la venda injusta d’un prat, que suposem d’ús comunal d’aquests pagesos, desfan la venda i els donen el prat perquè el tinguin i el posseeixin per sempre, «sine reddibitionis census et fiscus tributi», expressió potser equivalent al pasquarium dels segles ix i x que mostra com a principis del segle xi encara era costum pagar al fisc pel dret de pastura. Gaspar Feliu i Josep M. Sal-

rach (dir.). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Fundació Noguera, Barcelona 1999, doc. 105. [49] Ignasi J. Baiges i Pere Puig. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 1506. [50] Pere Ponsich. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 143. Desconeixem el sentit fiscal de les paraules «nec eredes nunquam eis dederunt». [51] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 248. [52] Josep M. Salrach. L’assassinat de l’arquebisbe Ató (971) i les lluites pel poder en els orígens de Catalunya. Discurs de recepció de Josep Maria Salrach i Marès com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 30 de maig de 2018. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2018. [53] Liber Judiciorum XII, 1, 1. [54] En els preceptes carolingis d’immunitat, com els que va rebre la seu de Girona, les paraules «functiones et redibitiones» designaven les càrregues i serveis públics, com ja ho designaven als segles v i vi en temps de Cassiodor i Justinià. En aquest sentit, serien l’equivalent al servitium. [55] Santiago Sobrequés, Sebastià Riera i Manuel Rovira. Catalunya carolíngia, op. cit., doc. 460.

Nota biogràfica

Josep Maria Salrach (Llinars del Vallès, 1945) es llicencià (1969) i es doctorà (1974) a la Universitat de Barcelona. Ha exercit la docència a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Especialitzat en història de l’alta edat mitjana, és autor de diversos llibres, entre els quals El procés de feudalització, segles iii-xii (1987), Catalunya a la fi del primer mil·lenni (2004) i Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil (2013).

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 147-161 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.181 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088

http://revistes.iec.cat/chr/

La memòria personal als països de parla catalana (segles xvi-xix)

Òscar Jané

Universitat Autònoma de Barcelona

Rebut 5 maig 2020 · Acceptat 30 octubre 2020

Resum

La tradició escrita del sud d’Europa és quelcom més que una afirmació quan ens apropem als escrits personals de la societat moderna. Són els de tota una societat, benestant en el seu conjunt, però tant urbana com especialment rural, que transcriuen una memòria personal fonamental per entendre’n la vida quotidiana i els fets que, també col·lectivament, van afectar la societat. Catalunya i el conjunt de territoris de parla catalana conserven una quantitat molt important —si ho comparem amb la resta d’Europa— d’escrits de particulars i d’altres que mereixen una atenció especial pel seu contingut i per l’ús que se’n pot fer.

Paraules clau: egodocuments, escrits personals, alfabetització, cultura escrita, dones

En tot moment de crisi, personal o col·lectiva, l’ésser humà ha necessitat expressar allò que més el commou, allò que el revolta. Avui dia, els confinaments provocats per una pandèmia global serien com els estralls deguts a les pestes medievals i modernes. Tanmateix, no sempre tothom ha tingut la possibilitat ni l’accés a difondre allò que el preocupava. Ni tan sols s’ha sabut com fer-ho. I mentre avui dia les xarxes socials semblen exercir allò que ens connecta al món, a l’època moderna, l’accés a la redempció i la comunicació global passava per la religió: crides a les esglésies, proliferació de retaules i sermons apel·latius. No era altra cosa que la fórmula de l’època per a denunciar de manera passiva i activa allò que més alterava la vida quotidiana, ja fossin epidèmies o guerres. Aquells qui, en una època en què aparentment l’alfabetització era molt reduïda, van fer el pas a l’escrit, lluny dels automatismes i fets coneguts per les explicacions oficials, ens aporten una llum diferent sobre les seves vides, sobre el seu entorn. Un entorn basat en la violència quotidiana, en les pors, en l’economia, però sobretot en una vida que es regeix de manera inequívoca, des de l’edat mitjana fins ben bé principis del segle xx, a través del ritme del camp. L’agricultura i el clima són sempre, durant segles, al i el centre de l’univers.

En aquest escrit pretenem parlar de memòries i diaris personals als territoris de parla catalana, als Països Catalans. Arran de la feina de recuperació d’aquests documents des dels anys vuitanta del segle passat i de l’activació del portal www.memoriapersonal.eu, ha quedat palès l’elevat volum d’escrits vinculats a la societat moderna de l’època, especialment de la rural. Escrits personals, dietaris i llibres de família d’àmbit pagès representen pràcticament un 40% del conjunt d’escrits de memòria personal que coneixem gràcies a la base de dades d’aquest portal. La resta són d’àmbit urbà o periurbà. Segons alguns autors, el percentatge podria ser més elevat si, en lloc d’utilitzar el criteri de comptabilitzar els textos, ho féssim dels autors, sovint originaris de masies o cases rurals. En qualsevol cas, l’existència d’aquest corpus documental, el fet que se’n tingui constància i que se l’hagi treballat no és excepcional a Europa, però sí que la xifra és de les més elevades. I, precisament, la proporció de diaris d’origen pagès és força superior a la que trobem en altres àmbits, tant hispànics com europeus, tenint en compte que es tracta de xifres que poden anar augmentant amb els anys, ja que de manera recurrent s’hi incorporen dades de diaris localitzats a l’atzar o en els arxius patrimonials de Catalunya i altres territoris.

Donada i contrastada com veurem, doncs, la importància d’aquesta memòria personal, tant pel contingut com pel tipus de document, a escala europea, aquest text vol contribuir a establir un estat de la qüestió sobre el moment en què ens trobem en el seu coneixement. La idea és entendre fins a quin punt va ser important l’aparició d’aquests documents i per què i de quina manera els historiadors —i altres especialistes d’altres disciplines— han evolucionat en la seva utilització. Existeix un abans i un després pel que fa a la consciència dels autors i autores dels escrits personals, sobre per què i per a qui escriuen, però el que és evident és que són una contribució única, tot i que subjectiva, al coneixement humà i, tal com indicà la historiadora Maria Antònia Martí Escayol, «aquell que contribueix al coneixement està marcant la línia que determina sobreviure o no. I aquest, al cap i la fi, és el gran mèrit d’aquests dietaris».1

Veiem així, doncs, el lloc d’aquesta memòria personal excepcional a escala europea i quan apareixen aquests escrits. Alhora, mirem d’abordar les raons per les quals s’escriu i quins són els destinataris, si n’hi ha. Com tota societat, aquesta difícilment viu d’esquena a la realitat, i tot i que l’objectiu primordial és la supervivència, entenguem-hi alguns efectes de la influència del context polític i social segons els moments. I, finalment, però no menys important, mirarem d’explicar el paper i la veu de les dones en aquest camp dels escrits personals, ja que tot podria indicar que era un món exclusiu per als homes.

Una memòria personal excepcional a escala europea

Existeix i ha existit sempre un gènere en què la persona que escriu se situa al centre de l’«obra», dels esdeveniments i dels pensaments relatats. Aquesta és l’autobiografia, o bé els textos que es recullen en dietaris i escrits personals i que de manera genèrica definim com a «memòria personal». És allò relatiu a la transcripció d’unes vides concretes, del que veuen els ulls de qui escriu, d’un entorn concret, d’unes pors, uns colors, un temps i uns camps que són conreats d’una manera particular. Història i escriptura es donen la mà i captiven el lector sense que, en aquesta ocasió, l’autor hagi cercat voluntàriament la reacció d’uns lectors llunyans. De fet, en un primer nivell, no existeixen o, com a molt, no van més enllà de la família més propera.

Autobiografia, memòria personal, for privé, escriptura del jo, dietarística o memorialística… tothom és conscient de la importància d’aquesta literatura, però també dels límits encara existents. Uns límits marcats per les dificultats terminològiques, idiomàtiques i (inter)disciplinàries. Tot plegat ha donat pas en els darrers anys a una discussió terminològica i conceptual que, al marge del seu ús i de les seves possibilitats reals segons les llengües, ha estat fructífera. Entre d’altres, ha permès acceptar de manera comuna algun concepte general, com ara el cas dels «egodocuments», la qual cosa es veu en la majoria de bases de dades en línia existents. És el cas també de la idea dels «escrits en primera persona» o «memòria personal», que en anglès podria correspondre a les nocions de «First Person Writings», «Personal Memoirs» o «Self-Writings». En qualsevol cas, i per evitar d’entrada qualsevol confusió, aquests escrits se situen en l’àmbit de l’escrit personal i, per tant, es distingeixen clarament d’allò que es coneix com a escrits de correspondència o escrits literaris per a ser publicats.

Si existeix un àmbit que s’erigeix com a eminentment interdisciplinari —o, fins i tot, transdisciplinari—, sense exagerar-ne l’ús per la moda, és precisament el de l’estudi dels escrits personals. I més encara per a l’època moderna (segles xvi-xix). Historiadors, filòlegs, lingüistes i antropòlegs, entre d’altres, han hagut de compartir, ser generosos, aprendre els uns dels altres i fer propostes contínues. I és que, tot i conèixer-ne l’existència, aquest tipus de documentació no ha gaudit sempre de bona fama. Es pot dir que, en l’àmbit europeu, i aquí hi trobaríem una primera coincidència, la recuperació, l’anàlisi i l’ús dels documents en primera persona es fa sobretot a partir de la dècada dels vuitanta del segle xx. El llibre de James S. Amelang acabà de donar un impuls internacional als escrits de memòria personal europeus precisament a partir del cas d’un «autor» català, Miquel Parets, que va descriure la vida quotidiana a Barcelona durant gairebé més de trenta anys (entre 1626 i 1661).2

A Catalunya, els textos personals (dietaris, memòries, notes i diaris, entre d’altres) són coneguts des de fa dècades. De fet, en moltes revistes locals i comarcals, ja des dels segles xix i xx, s’han anat publicant referències a molts d’aquests documents, raó per la qual en el projecte d’inventari de memòria personal s’han pogut recuperar, i d’altres, tot i no retrobar-se, se n’ha indicat l’existència per si un dia apareixen. Tanmateix, sempre han quedat en un àmbit d’erudició local o d’ús minoritari per part dels historiadors. Cal esperar pràcticament als anys vuitanta perquè es recuperin textos ja coneguts i es facin transcripcions en edicions crítiques que veuran la llum. Aquesta exposició pública va atreure l’atenció tant dels historiadors com dels filòlegs, antropòlegs o científics interessats a saber de primera mà realitats esdevingudes a l’època moderna.

A finals dels anys noranta del segle xx, l’àmbit de la «memòria personal» catalana d’època moderna es fa un lloc important entre els historiadors i els filòlegs, entre d’altres, i el seu interès ultrapassa els Pirineus. Un dels impulsors d’aquestes edicions crítiques va ser l’historiador gironí Antoni Simon i Tarrés, que amb els anys va posar en marxa un grup que s’ocuparia d’inventariar el conjunt de memòries, dietaris i diaris coneguts a Catalunya i en el conjunt de territoris de parla catalana. Precisament la presentació pública del projecte, la tardor de 2011 en un congrés a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, va servir per a posar en comú les recerques, l’interès i la importància d’aquestes fonts a escala europea, i situar així el cas català com un dels més significatius per la quantitat i la qualitat dels documents existents.3

Catalunya (amb el Rosselló inclòs), el País Valencià o les Balears són territoris destacats des d’una perspectiva productiva de textos i de documents escrits en primera persona, ja des de finals de l’edat mitjana i durant tota l’època moderna. Els motius són nombrosos, com explicarem més endavant, tot i que Antoni Simon i Xavier Torres van explicar fa anys el perquè pel que fa a Catalunya, destacant alhora la productivitat dels diaris d’àmbit rural (pagès).4

Els espais de recerca i territorials amb els quals Catalunya i el conjunt de territoris dels Països Catalans es poden comparar tenen una lògica cultural. En primer lloc, Itàlia. Els territoris italians presenten un coneixement més antic d’aquest tipus de documentació, en part perquè n’hi ha una quantitat enorme, tot i que sovint lligada a l’àmbit

urbà. La realitat de les repúbliques italianes i altres territoris des de finals de l’època medieval, la seva necessitat de portar els comptes al dia, l’interès per la difusió de la seva realitat quotidiana, van donar lloc a una proliferació d’escrits que es van convertir gairebé en l’origen de la memòria personal europea. Però, com en el cas català, ja des dels anys setanta del segle xx, va emergir un interès cabdal per tot allò que tenia a veure amb l’escriptura del jo, amb les autobiografies de personatges relativament famosos, fins a endinsar-se en l’estudi gairebé antropològic d’autors i autores més desconeguts que expliquen millor que cap document oficial la realitat de tota una època. En aquest sentit, Itàlia és i continua sent un referent per al cas català, en què la tradició escrita és un dels grans motius de l’existència d’aquestes fonts. Com per al cas català, a Itàlia, els estudis portats a terme sobre els escrits de memòria personal destaquen la qüestió de l’alfabetització, el rol de la família, la situació política i cultural del país i les raons de la memòria en general.5

Com no podia ser altrament, la millor manera de valorar realment la importància d’aquestes fonts documentals era —i segueix sent— la posada en l’escena internacional de la recerca duta a terme i del tipus dels documents existents en el cas català, tant per la quantitat com per la qualitat de la documentació coneguda —i trobada—. Així, fins ara, si es compara amb Itàlia, Anglaterra o França, el cas català se situa a un nivell similar, i els resultats (publicacions, transcripcions i usos científics) són sovint molt ben valorats.

Un altre dels espais europeus que més ens interessa a títol comparatiu és, per proximitat física, cultural i idiomàtica, el de França. I per ser més específics, el del món occità, tenint en compte que és on, precisament, se situa la major part dels documents localitzats per a l’època moderna en el cas francès. El fenomen té un lligam directe amb raons culturals, polítiques i, fins i tot, jurídiques. Des de l’àmbit de la recerca acadèmica, és precisament a les universitats del sud de França on ha sorgit ja en les darreres dècades una inquietud sobre el tema: l’origen, els continguts i els autors i autores dels documents. Si bé és cert que, a diferència del cas català, la qüestió idiomàtica ha preocupat menys els investigadors, ja que en bona mesura molts historiadors francesos esquiven els escrits en llengua occitana. Per sort, bona part dels grups formats a la Universitat de Tolosa els componen persones que, com a mínim, poden llegir-la. A principis del segle xxi van tenir lloc dues trobades en relació amb els llibres de memòria personal, una a Carcassona (12 de juny de 2004) i l’altra a Tolosa mateix (18 de febrer de 2005), a les quals vam poder assistir. En aquests dos seminaris es van aplegar historiadors i antropòlegs, entre d’altres, i sobretot, especialistes francesos, italians i catalans. La idea era precisament mirar de fer el punt sobre el coneixement que se’n tenia a cada territori, la feina que s’hi dedicava, l’ús científic i la seva difusió. En aquest sentit, es va poder constatar que, a aquelles altures, Catalunya havia anat produint molts més estudis crítics i transcripcions i que disposava de l’acceptació d’editorials i del món acadèmic, mentre que a França, tot i haver estat pioners en el tema en el si del moviment de l’estudi de les mentalitats, disposaven de menys publicacions. Tanmateix, es va veure clarament que les perspectives eren molt bones per a ells, amb moltes persones del món acadèmic implicades, amb projectes econòmics de recerca concedits i amb la previsió de l’establiment d’una base de dades que, tot i comptar pràcticament amb el mateix nombre de documents que tot Catalunya, gaudiria del suport estatal a l’hora de confeccionar el portal. Aquest ja era un fet major.

Si bé és cert que l’interès per la memòria personal en totes les seves vessants s’ha estès arreu del territori francès, fet que ha permès grans grups de recerca especialitzats en el tema, en la comparativa europea i mundial i en l’aposta per l’estudi de gènere en el camp de l’autobiografia i els escrits personals. França ha fet un pas endavant en la darrera dècada i, en part, gràcies a una bona anàlisi de tot el que s’havia dut a terme al seu voltant. Historiadors com François-Joseph Ruggiu o Sylvie Mouysset, així com l’antropòleg Daniel Fabre, són noms que, entre molts d’altres, cal resseguir per comprendre l’impuls de l’estudi de la memòria personal a França i a Europa, en general. Han estat al capdavant de projectes nacionals i europeus i de publicacions de primer nivell específics sobre el tema, així com curadors de dossiers temàtics en revistes científiques.6

El cas català gaudeix avui dia, doncs, del reconeixement europeu. Alhora, i per acabar amb la comparativa europea i l’abast de la importància d’aquesta font documental, veiem que existeix una recerca similar, sovint metòdica i profunda, amb la posada en marxa de bases de dades, en altres països i territoris: Dinamarca, els Països Baixos, Lituània, Suïssa, Alemanya, Anglaterra, França o Itàlia, entre d’altres.7 I és en la línia de moltes d’aquestes recerques enllaçades i en comú, com en el cas holandès, que hauria de moure’s la recerca catalana, per tal de donar realment visibilitat als seus resultats i de mantenir-se al dia de les línies de recerca internacionals. En tot cas, aquesta comparativa nòrdica, tot i les diferències culturals i les explicacions divergents sobre l’origen i el moment incipient de la redacció dels escrits personals, pot trobar algunes similituds en el cas anglès, com ja ha remarcat James S. Amelang. En canvi, tot i que la quantitat i el gènere dels escrits personals coneguts i escrits a Castella a la mateixa època no semblen tenir el mateix pes que el que coneixem aquí o en altres llocs, valen molt la pena els estudis i les aportacions que, entre d’altres, ha portat a terme Antonio Castillo Gómez, que ha estudiat l’alfabetització, el gènere epistolar o les memòries personals en àmbit conventual, per exemple.8 Així i tot, la qüestió és essencial en indrets com Itàlia i Catalunya, com una aportació cabdal i complementària a la història coneguda fins ara, la més oficial. Tenint en compte la quantitat de documents i arxius patrimonials, tant la història de Catalunya com la del País Valencià o Mallorca i la resta d’illes han aprofundit molt en el seu propi coneixement gràcies a aquestes fonts, sub-

jectives, això sí, però contrastables i úniques en les seves característiques a l’hora de codificar les vicissituds, les pors i les parets mestres de l’època moderna.

L’aparició dels escrits personals

Tot sovint a mans de propietaris privats, en cases particulars o en fons d’arxius, aquests escrits en primera persona són, com hem dit, dietaris, llibres de família, autobiografies, o el que s’ha anomenat també «dietarística» o «memorialística» dins l’àmbit historicoliterari català. Una vegada s’ha anat recuperant l’interès tant pel contingut com per les arrels de la seva raó de ser, aquestes fonts documentals han anat esdevenint un complement ideal de les fonts tradicionals. Es tracta de documents i textos que evoquen preocupacions quotidianes i que situen els escrits en l’àmbit social i col·lectiu de l’autor, ja sigui a pagès o a ciutat, senyorial o religiós, militar o menestral. Aquests escrits aporten, així, una informació única i de primera mà. Són un instrument ideal per als historiadors per retrobar elements que la història oficial no desvetlla, o bé s’hi poden trobar fets i elements desconeguts fins ara, tant en l’àmbit local com de país. Alhora, els filòlegs i els estudiosos de l’època moderna escrita hi retroben una mina en les formes de la llengua: tant en la seva evolució com en la seva qualitat. La microhistòria se situa, gràcies a les memòries personals, al servei d’una història més general, d’una història col·lectiva que la historiografia mira de confeccionar de manera contínua. Això no obsta, però, que, sigui quin sigui el camp d’interès en el qual s’estudien aquests dietaris, la qualitat dels escrits pot variar molt. I, sens dubte, la llengua n’és quelcom essencial: la qualitat de la llengua emprada i la seva escriptura transmetran informació d’una manera més o menys clara; també, la llengua de l’autor, dels seus familiars, dels veïns, del país, hi serà reflectida, tot i que a vegades alguns dels escrits, sovint en funció de l’esfera social, no són redactats en català, sinó en castellà. Sigui com sigui, la llengua es mostra com a tal, en un llenguatge personal i d’època, emergeix i evoluciona, és emprada i modificada, copia formes i estils d’altres àmbits socials i quan canvia ho fa segons el període històric, el territori, els destinataris a qui van adreçats els escrits o la classe social a la qual pertany l’autor.

Les raons de l’existència, del com i el perquè apareix aquesta documentació tan específica i rica com són les memòries personals a Catalunya i al conjunt de territoris catalans són diverses. D’entrada, com hem vist, és evident que no es tracta d’un fet particular i únic a Europa, però d’alguna manera gaudeix d’algunes característiques que l’assimilen a un espai cultural del sud del continent, raó per la qual hem de trobar respostes pròpies.

Intentem, doncs, entendre el perquè de la proliferació de memòries i diaris personals en l’àmbit del Principat durant els segles de l’època moderna. Així, per exemple, per a Amelang, existeixen tres factors principals, que fins i tot li fan definir la cultura catalana dels segles baixmedievals i moderns com una «cultura autobiogràfica», ja que les diferents formes d’escriptura privada no solament eren abundants, sinó que eren conreades per individus d’un ampli espectre social: en primer lloc, destaca un element geocultural, amb una gran intensitat en la circulació d’idees, impresos i tota mena de formes d’expressió cultural; en segon lloc, durant aquest període històric, Barcelona estava integrada en una xarxa de ciutats mediterrànies que van desplegar unes economies mercantils i unes cultures urbanes desenvolupades, fet que explicaria també per què aquests escrits eren més abundants a Florència que no pas a Gènova; en aquest sentit, hi introdueix un darrer factor, el polític, que indica que allà on existia una major participació de les classes mitjanes i populars en la vida cívica i política de la comunitat —com a Barcelona o Florència— proliferen més els escrits com un símil de l’expressió d’un espai de llibertat. L’existència i la culturització de la societat en tot allò que tenia a veure amb les institucions catalanes podrien ser a la base de la participació política de la societat a tots els nivells i de manera diferent, però sempre a través d’una certa expressió pública i privada, on entra de ple el desenvolupament d’aqueta expressió escrita. Antoni Simon, un dels historiadors que més ha treballat el tema, entén aquestes idees, però es pregunta llavors com cal interpretar la gran quantitat de memòries i diaris personals creats en l’àmbit rural.

Els escrits de memòria personal són redactats, en general, en primera persona. Són, per tant, una pràctica individual, o com a molt familiar si passa de generació en generació. La definició de l’autor o autora és, però, més complicada, ja que tot i existir una «autobiografia» urbana, la memòria personal dels territoris catalans destaca per la seva proliferació en l’àmbit rural. És a dir, si bé els primers escrits es troben a l’origen de persones vinculades a gremis urbans —comerciants, notaris o bé estudiants, per exemple—, els segons són més variats i acostumen a vincular-se amb pagesos benestants, nobles rurals o persones del món de l’Església, entre d’altres.

Pel que fa als escrits rurals, per sintetitzar la via tradicional de l’accés a l’escrit, es fa per la via del clergat: el sistema tradicional de transmissió a bona part de Catalunya era l’hereu. És a dir, tot el patrimoni lligat a la terra i la casa anava passant de generació en generació a mans del fill (hereu) o filla (pubilla) majors. Així s’evitava la disgregació del patrimoni. D’aquesta manera, la resta dels germans treballaven també per la consolidació i producció de la casa, però sempre n’hi havia un —sobretot entre la pagesia benestant— que era enviat al seminari a formar-se com a mossèn. Allà aprenia a llegir i a escriure, a més de les bases de la religió. En acabar, solia retornar al nucli familiar i, tot sovint, ensenyava a l’hereu o a d’altres a llegir i fins i tot a escriure. L’objectiu primerenc era utilitari: portar la comptabilitat de la «casa». Una casa que era més important que les famílies que successivament hi anaven vivint. Així doncs, els textos prenen forma al camp, que en definitiva és on rau la majoria de la població, partint de la

necessitat de deixar per escrit números i xifres relacionats amb el comerç i el patrimoni. Aquest tipus d’escrits són majoritaris als segles xv i xvi. Tanmateix, a poc a poc, els escrits prenen forma i els seus autors comencen a descriure el que veuen: l’entorn, fets familiars (naixements, morts, casaments…), i segons la curiositat de l’escrivent és més o menys acurat en els detalls o arriba a transcendir la família. En el rerefons de gran part d’aquests escrits s’entreveu el pes de la tradició escrita en el món català, en què el notari havia estat al centre de la vida quotidiana des de l’època medieval (i fins a l’època més contemporània) i representava un model en si mateix (en la manera d’escriure i de descriure).

Durant molts anys, la majoria dels especialistes catalans en els estudis de memòria personal han insistit en el lligam entre la quantitat de documents existents i la funció de l’hereu, centrant-ne precisament la geolocalització predominant a la Catalunya Vella. Ara bé, si bé és evident la relació en la transmissió de l’escrit, no forçosament és una resposta concloent, ja que tot i que no se’n coneix una quantitat tan important en altres zones, com ara a la Catalunya Nova o més al sud o fins i tot a Ponent i als Pirineus, això no vol dir que no existissin. D’alguna manera, la funció de l’hereu ha assegurat la transmissió dels documents fins pràcticament els nostres dies, evitant-ne així la disgregació patrimonial (dels seus fons i llibres). El fet, però, que no hagin arribat fins als nostres dies de la mateixa manera a la resta de territoris catalans no vol dir que no n’existissin igualment. De fet, els diaris i les memòries conegudes, tot i haver-n’hi menys, així ho indiquen. Hi afegiria també dos altres elements, que valen sobretot per a l’estudi dels documents de memòria personal a Ponent i al Pirineu: la distància i el desconeixement del territori per a molts investigadors els ha fet dedicar-se més a la Catalunya central i septentrional; i conèixer i accedir a molts d’aquests documents encara existents en el si de cases fortes o de particulars és tot sovint complicat. Tot plegat fa pensar que el nombre de documents existents és gran i que, si ho sumem a tots aquells que encara segueixen perduts o en biblioteques particulars o públiques, entremig de protocols notarials o d’altres, per exemple, el recorregut per al projecte i l’aportació d’aquesta documentació a la història dels Països Catalans és fonamental.

Altrament, la individualitat de qui escriu queda palesa en el fet mateix d’escriure. Però, pas a pas, i per entendre si realment aquest «exercici» representa quelcom innat, potser seria interessant emmarcar l’acció mateixa d’escriure en un entorn social, cultural i històric. L’escriptor està sotmès a una sèrie d’elements i criteris inherents a ell mateix, com el fet de moure’s en una societat tribal o posttribal, és a dir, que ha fet el pas a l’escriptura, però que funciona de manera clarament etnocèntrica o sociocèntrica. Les raons de l’escrit es vinculen als lligams socials i d’identitat de l’autor: amb la família, els veïns propers (poble, masos, zona), raons corporatives (militars, classe social, religiosos, etc.), amb qüestions jurídiques o polítiques. Això es pot entreveure si ens fem les preguntes següents: Per què escriu? A qui escriu? Com escriu? Sobre què escriu?… Ara bé, cadascuna d’aquestes qüestions podria agafar un color diferent segons el moment, l’entorn proper i llunyà, la situació social o molts altres inputs que condicionen clarament les raons i els perquès dels escrits, així com les raons de ser del o dels autors.

El món rural català és, en part, un món que comença a alfabetitzar-se a finals del segle xvi. Una societat «moderna», particularment rural i de muntanya, que és permeable a les idees que arriben, als fets polítics i militars, a les notícies escrites que es poden llegir. Els individus aquí són la família sencera, o encara més, la casa. La llengua pren una forma especial i diferent a l’hora de descriure aquell món, i més en els indrets on comparteixen fets quotidians i extraordinaris, tant privats com compartits. El català és la llengua majoritària d’aquests escrits entre els segles xv i xix. Al segle xix, la instrucció escolar fa efecte i el castellà creix en àmbits menys benestants. Els pagesos que escriuen a l’època moderna esdevenen llavors uns actors de creació. Creació del seu pensament, del familiar, d’un món real que els envolta, el seu, que no sempre coincideix amb el que dictaminen els escrits i textos oficials. Són actors i testimonis directes de fets naturals, de fets familiars, de la guerra i la fam… La política hi apareix sovint entre línies, poques vegades de manera explícita, perquè la preocupació principal és la supervivència.

L’evolució dels escrits personals del món pagès està lligada, tal com han recordat diverses vegades Xavier Torres i Antoni Simon, com a mínim a tres factors: el grau de coneixement de l’escrit —per tant, també, de la llengua—, la importància del fet econòmic —la necessitat per al comerç i la comptabilitat familiar— i, finalment, la guerra. Si fem cas del nombre d’escrits, veiem que la majoria es concentren en períodes de gran tensió, de guerra, de desesperació, per molt que després no evoquin els fets. És l’expressió creativa d’una certa opinió col·lectiva de pagesos tocats pels canvis. La «còlera» dels pagesos pren forma en les accions físiques i col·lectives, però també en els escrits, en els càntics compartits. Però, sigui com sigui, l’acció portada a terme per la Generalitat des de finals del segle xvi, amb una campanya «alfabetitzadora» sobre els drets i privilegis catalans arreu del país, es veu traduïda pels coneixements bàsics dels pagesos que apareixen en els escrits. Es tracta d’una cultura política limitada, bàsica, però que revela la reacció del món rural davant l’actitud del rei Felip IV i del comte duc d’Olivares, i posteriorment contra els francesos.

L’extensió dels escrits, tant territorialment com en nombre, al llarg dels segles xvi i sobretot xvii, denota la importància de l’escriptura, però sobretot que es tracta d’un període de veritable mutació cultural. Un art de creació inconscient en els primers temps que toca tota la vida política local, comercial, religiosa i social. Amb aquesta necessitat de voler deixar constància es dona un contacte real entre els pagesos escriptors i la cultura escri-

ta —fins i tot popular—. La idea de l’«alfabetització limitada» se superposa a una multiplicació d’escrits personals i familiars i dona lloc a memòries personals en un sentit clarament ampli i híbrid.9

Per què i per a qui s’escriu?

Els orígens dels estudis autobiogràfics o escrits en primera persona depenen de cada territori o espai historiogràfic o d’una escola filològica. Tanmateix, queda clar que l’interès renovat per aquesta documentació respon a la posada en valor dels sentiments personals, subjectius, únics, que durant molt de temps havien estat infravalorats o menystinguts, precisament per aquestes mateixes raons. La història política i oficial no s’havia pogut permetre el luxe de reconèixer «altres» veus, les de persones anònimes, i fins i tot les de personatges no tan anònims, però que feien nosa a l’hora de construir un discurs oficial. És així com part de la recerca sobre els escrits personals s’havia basat més en l’ús del document com un instrument, gairebé a escala local, que no pas al revés: l’instrument esdevé objecte de recerca per ell mateix i, a banda d’oferir també informació històrica o lingüística (o sobre història natural, o sobre la vida quotidiana, que tant interessa als escriptors de novel·la històrica, etc.) a partir de les referències i les explicacions locals que es poden trobar en el text autobiogràfic. El lector actual és capaç de fer-ne una lectura universal, amb projeccions a un o altre país o espai social. I diem això perquè, precisament, a voltes no es tracta tant d’una evocació política i territorial, sinó de qui escriu i de l’ambient on escriu: un petit comerciant, un pagès, un artesà tenen els mateixos problemes professionals en un lloc i en un altre? Quina implicació poden arribar a tenir en la vida quotidiana que els envolta? Totes aquestes qüestions, fins ara recurrents, comencen a ser contraposades des de fa pocs anys en l’àmbit europeu, fins i tot global.

No obstant això, calen unes lògiques professionals en la recerca; es pot comparar tot allò que sigui comparable i la resta és simple juxtaposició. Per això, l’estudi en comú dels casos d’àmbit especialment hispànic (català, valencià o castellà) i també europeu (italià i francès) té molta raó de ser. La llengua no és un dels fets fonamentals, sinó que també hi trobem raons de tradició escrita, jurídica, familiar, religiosa, econòmica, etc. que en el detall poden fer emergir diferències intangibles a primera vista.

Si fem una mirada en el long terme, els temes que apareixen en els textos escrits en primera persona són molt variats. I tot i les coincidències en els orígens de casos com a llibres de comptes o de corporacions o de cases, en uns llocs com en d’altres, sí que és cert que es poden catalogar «lliurement» alguns temes majors, mirant de mantenir un equilibri entre les diferents disciplines que s’hi han aproximat. Hi ha, en primer lloc, els elements socials i personals, que van de l’íntim a l’entorn més proper, i que inclouen elements de creació interior al voltant de la identitat personal (llengua, societat, religió, parentalitat, etc.). En segon lloc, es troba la visió del món, un món que pot ser tant l’entorn immediat com fins i tot territoris imaginats o mai visitats, transformats en les pàgines de l’escriptor gràcies a un prisma propi i intransferible. Un tercer àmbit temàtic inclou la categoria econòmica i social de l’autor, que ens pot donar més informació sobre qui escriu, on i per què. Finalment —i segurament podríem apuntar uns quants apartats més—, destaca la qüestió del doble gènere, tant pel que fa al sexe de l’autor o autora com a l’estil de l’escrit i a qui va adreçat. I si mirem bé, amb la projecció en el temps d’aquests estudis, ens adonem que existeix una gran interacció entre els temes evocats dins els escrits, tot sovint sense cap voluntat o consciència d’estar-ho fent, i els temes que l’estudiós (historiador, antropòleg…) veu que sobresurten en el text. La mirada de l’observador de l’època sembla quedar sota la voluntat de la mirada de l’observador actual. I és aquí on rau el debat entre el conscient i l’inconscient de l’escriptor, i la voluntat de fer parlar més o menys els documents, o fer-los dir allò per què possiblement no havien estat escrits.

En l’àmbit dels historiadors, la lectura política dels dietaris es contraposa a una visió, segurament més realista, d’una evocació purament i simplement personal, individual, que d’entrada no té res a veure amb la política. La necessitat de saber amb certesa quin era el grau de coneixement dels fets polítics i quines les arrels de certs descontentaments o fins i tot de revoltes a l’època moderna ha dut bona part dels historiadors, sobretot catalans, a voler extreure’n una informació que, tot i que efectivament existeix en part, no havia estat pas escrita amb aquesta voluntat. Així doncs, s’erigeix un dilema entre els objectius dels escrits i el de les recerques. Ara bé, les vivències de les conseqüències d’una guerra, d’una pesta o d’una violació viscuda en primera persona ja són raons prou importants per abocar la persona a escriure. Existeix, doncs, un déclic que fa que l’autor decideixi escriure. I, per mimetisme o no, aquesta «consciència» d’escriure per a algú s’estén a poc a poc. En tenim alguns exemples. Així, Perot de Vilanova indica un títol al seu escrit (edició d’Antoni Simon): Memòries pa sempre. Alhora, en la seva presentació es descriu i fa una mena de discurs curricular: «Yo, Perot de Vilanova, he studiat en Lleyda deu /h/o dotze anys, vuyt de lleys y cànones, y lo restant de grammàtica, y un any de lògica.» Som al segle xvi i, per tant, és prou incipient. També tenim el cas de Joan Guàrdia (edició d’Antoni Pladevall i Antoni Simon), autor d’un dels dietaris més importants redactats durant la Guerra dels Segadors i que començava el seu escrit dient: «En nom de Déu sia y de la Gloriosa y [h]umil Verge Maria jo, Joan Guàrdia de Corcó, fas aquest llibre de paper bla(n)ch per escriure comtas y mos negocis, ço és comensant al primer dia de desembra de l’any 1631.» Per tant, les raons inicials eren sens dubte portar una comptabilitat. La guerra ho trunca tot i, uns anys més tard, el 1655, ja deia: «Comensàran nostras desditxas, nostras desgràcias y finalment nostra total ruïna y

fonch [sic] en esta manera, no pensant-nos-ho nosaltres que de aquex modo se aguesen de aportar los francesos…» Els soldats actuaven amb «desvergonyimén i infàmia». També a mitjan segle xvii, enmig de la Guerra dels Trenta Anys i de la Guerra dels Segadors, el notari perpinyanenc Pere Pasqual evocava clarament els seus motius perquè els seus descendents fugissin d’aquell territori durant el setge de Perpinyà de 1641: «Y així, mos fills, vos prech que vos exímiau y vos abstingueu de habitar en tot Rosselló per ésser per respecte dels soldats pi[t]yors que perros y sclaus y hiretges nos tràctan y per no tenir ca[p] menyar.» Convertia així el seu escrit en un objecte històric i el seu contingut en un argumentari quasi pacifista, únic en un món en què la violència era a l’ordre del dia.

La consciència va anar ampliant-se i els autors entengueren que el que deixaven per escrit era més que una memòria personal o familiar: era un llegat per a un poble que havia patit i que potser patiria una transformació profunda, sobretot arran de la Guerra de Successió. Les memòries d’Honorat de Pallejà, partidari de Felip d’Anjou que va viure personalment la persecució dels inicis de la guerra, són un testimoniatge directe d’un dels bàndols en conflicte. Ho descriu amb un estil viu: «I a l’exir lo Portal de l’Àngel, vérem les vores del camí d’una i altra part, i en particular de la part esquerra, plenes de paisanisme ab ses escopetes al coll. I entre ells, a hi havia alguns cavallers i ciutadans de Barcelona i juristes mesclats, los quals, en vèurer-me, ab grandíssims crits i alarits deien: “Vet allí un membre de la Ciutat, lo traïdor d’en Pallejà!”; altres me deien: “Bugra!”; altres: “Ah, traïdor, com ho pagaràs!”; altres: “Ara te penjarem”, i altres, injúries. I al virrei uns li deien: “gitano”, altres: “traïdor”, altres: “bordegàs”, altres: “Qui és?, que li tiraré!”, altres: “Si no hi ha botxí, jo lo penjaré.” I los que nos deien injúries als dos feien grans crits de “Visca Carlos Tercer!”.» I, des de l’altre bàndol, Manuel Soler i Pujol descrigué el setge i bombardeig que patí Barcelona el 1714, setmanes abans de la seva derrota: [29 de maig de 1714] «Lo estrago no·s pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà. Lo foc de las escopetadas és estat gran y à durat molt.»

En definitiva, es dona una evolució evident i paral·lela als esdeveniments pel que fa a les motivacions de l’escriptura i a qui s’escriu. Sens dubte, tot sovint els escrits queden en l’àmbit privat, però tot i que la vida diària i la subsistència són el tema majoritari, els fets polítics, bèl·lics i climàtics esdevenen cada cop més un dels motors de l’altaveu particular d’aquests autors. Els continguts, qualitatius i quantitatius, són variables i es fa evident la seva heterogeneïtat, la qual cosa permet entendre el perquè dels seus usos segons cada disciplina.

La influència del context polític: societat, guerres i conflictes

Aquests darrers escrits que hem esmentat bé podrien formar part del que Eulàlia Miralles anomenava «guerra de papers», és a dir, dels redactats durant la Guerra dels Segadors. Ara bé, mentre que cap al 1640 la publicística esdevé una prioritat i una activitat de propaganda i influència pública, els escrits personals continuen en un àmbit privat i, de fet, esdevindran una radiografia per a aquells que els llegiran dècades i segles després i no pas en aquell mateix moment. Si més no, la presa de consciència de voler deixar rastre per a generacions posteriors indica un abans i un després en la literatura memorialística o els escrits personals. Aquí, el camp de batalla ja no seran els escrits i les impremtes del moment, sinó les plomes dels historiadors que en faran ús segles després.

Si deixem de banda els segles xix i xx, moment àlgid en la producció de textos autobiogràfics, per a Catalunya, el segle xvii i el principi del xviii representen un període proporcionalment important de textos escrits en primera persona. Sens dubte, coincideix amb un llarg període de conflictes i, a Catalunya, amb uns enfrontaments que referencien clarament l’enemic, a voltes els castellans —per via dels seus «mals» governs— i, de manera molt més clara, els francesos. La intensitat del conflicte és tal que en moltes parts septentrionals del Principat de Catalunya els anys de pau es compten amb els dits d’una mà al llarg de més de setanta anys. I, concretament al Rosselló, al Vallespir, la Cerdanya i altres zones veïnes, la presència francesa serà contínua. D’aquí que, per als historiadors, la utilització d’aquestes fonts privades i subjectives representen una veu diferent, original, davant dels conflictes relatats per una documentació eminentment institucional. Representen una mirada feta des d’allò més íntim, la persona, la família, el mas, el veïnat, a tot allò que estava succeint. És cert que cadascun dels escrits representa un testimoniatge únic i parcial, i per tant cal contrastar-lo amb d’altres si és possible, així com amb tota mena de documentació. Alhora, és possible fer una lectura de la llengua de l’escrit, situant-lo així territorialment, però també socialment; un vocabulari que fa emergir la realitat d’una certa elit local i econòmica que ha estat certament alfabetitzada, tant la urbana com la rural.

Aquest període situa Catalunya a les portes del gran conflicte europeu del segle xviii, la Guerra de Successió d’Espanya. Tanmateix, la violència militar ja es va anar estenent per Catalunya arran de l’aixecament popular del mes de juny de 1640 i la consegüent suma de les institucions catalanes que atorgà un caire revolucionari a la protesta i rebuig de la monarquia d’Espanya. Al conflicte hispanocatalà, s’hi sumà la guerra d’Espanya amb França, que anà més enllà dels Tractats de Westfàlia (1648) i s’allargà fins al Tractat dels Pirineus, ja el 1659. En aquest punt es va certificar una de les grans pors de part de la població i una de les sospites de les autoritats catalanes del Principat: França va annexar-se el Rosselló i altres territoris del nord de Catalunya. Aquest nord havia patit bona part de les conseqüències de la guerra —tant directes com indirectes— i ara seguia sota el jou d’una inestabilitat contínua, d’una violència vertical absoluta i, sobretot, de la por d’atacs o repressions, segons on se situés l’habitant.

La frontera era ara un indret amb una presència massiva de tropes, on el control de la vida quotidiana es feia palès. Així, el conflicte francoespanyol es va allargar, tant en temps de guerra com de pau, en un país que no conegué pràcticament la pau fins al 1714 (sense comptar les repressions i els controls consegüents). I no hi ha res que faci més insuportable la vida a pagès que la inestabilitat, temps en què els camps i la vida familiar sobreviuen o malviuen com poden, entre atacs, malalties o pèrdues degudes també a la climatologia; una inestabilitat que s’estén als habitants urbans, confinats a patir els soldats, els setges, la fam, la misèria… Tot plegat es troba representat, d’una manera o d’una altra, en els escrits personals. Escrits de persones en gran part anònimes a l’època, desconstruint així el mite de la importància d’ésser o no de classe benestant, ja que, davant la misèria o la mort, tots són iguals.

Durant dècades s’ha anomenat aquests escrits «literatura ordinària», tot dient que, més enllà del seu contingut, la font i la forma eren més importants. De fet, aquesta literatura «híbrida», com ha estat ja definida als darrers anys, és senzillament una font d’informació de primera mà en tots els sentits. En el cas català, la major producció de textos coincideix clarament amb els moments més conflictius del món polític i bèl·lic. S’entén així que existeix una relació entre la necessitat d’explicar i un entorn inestable o violent. No vol dir, però, que això tingui una traducció automàtica en els continguts dels escrits. Escriure en temps de guerra, com també esgotar tots els estalvis econòmics per crear un sant o un altre i poder-lo venerar en temps convulsos en un poble petit, és una manera de voler superar el drama viscut. No obstant això, els escrits no són sempre clars i descriptius: poden parlar de fets i elements que, als nostres ulls, poden ser banals (el temps, la família, l’entorn) i no expressar precisament cap opinió directa sobre la guerra o un dirigent o un altre. La proliferació de l’escrit és una resposta en si mateixa. Cal llegir entre línies aquesta literatura emergent. La lectura de certs escrits transmet alhora una visió de la formació collectiva d’individus, de grups concrets, de les seves adscripcions i límits. La guerra i la identitat col·lectiva són dos elements que s’entrellacen amb força en aquest llarg període.10

Amb «veu» de dones

Tot i que la presència de l’autoria literària femenina és prou important i coneguda en l’àmbit de la correspondència, tant aquí com a escala europea, és cert que, si d’entrada analitzem les dades introduïdes al portal www. memoriapersonal.eu, veiem que pràcticament no hi ha dones autores d’aquests escrits. I tanmateix, tot i que la seva autoria és menor, també és significativa. Ja sigui per la moda o per la demanda social que ha anat creixent en els darrers anys, els estudis sobre la història de les dones, els estudis de gènere i les anàlisis sobre la literatura femenina n’han posat en relleu la presència. Tot plegat ha permès entendre’n els «silencis», acotar els àmbits on més han estat presents i el perquè, i també concloure sobre la relació que existeix entre nivell social i econòmic, alfabetització i raons per escriure.

En els territoris de parla catalana, destaquen els estudis que durant anys han portat a terme especialistes —tant dels textos escrits com de la història de les dones— com ara Teresa Vinyoles, Laia de Ahumada, Núria Jornet o Carme Batlle, sovint des de l’època medieval. En els darrers temps, però, ha anat creixent l’interès per l’estudi de les dones a l’època moderna, tant en l’àmbit monàstic com en d’altres. Destaquen, en aquest sentit, els dos dossiers monogràfics publicats el 2013 i el 2019 a les revistes Scripta i Caplletra, respectivament, ambdues vinculades a les universitats de València i Alacant, i que van ser coordinats per una jove investigadora, Verònica Zaragoza, que ha estudiat l’escriptura en femení des de Perpinyà fins a València. Zaragoza va presentar la seva tesi a la Universitat de Girona el 2016, en la qual dona un espai cabdal a l’escriptura femenina no exclusivament literària, sinó basada en l’autobiografia i l’escriptura del jo, i no ha deixat d’endinsar-se en l’obra personal i íntima de moltes autores. Sovint se situen en un àmbit monàstic, la qual cosa mostra una capacitat i un nivell cultural elevat, però destaca també l’interès per la creació, que va més enllà de raons religioses. Tot sovint, aquests escrits demostren que els convents no estan sempre desconnectats de la realitat que els envolta. La imatge de santa Teresa de Jesús ha tingut un pes important en la mirada sobre aquests escrits, però els estudis de Zaragoza, per exemple en relació amb les clarisses de Perpinyà, mostren ben bé una mirada totalment nova. L’antic convent de Santa Clara de la Passió de Perpinyà conserva el llibre de memòries del convent, un manuscrit que, per sort, també està microfilmat a l’Arxiu Departamental de Perpinyà. Així, fins ara, com acostuma a passar amb la majoria de documentació generada als convents femenins, s’havia fet servir només com a crònica. Es tracta, però, d’una font fantàstica d’escrits personals i col·lectius que trasllada els pensaments i les vicissituds del món femení a l’època moderna, en el si del seu temps.

Tot i l’aparent similitud, cal distingir entre «dones escriptores» (una literatura amb un cert públic) i dones que escriuen per a elles soles… Aquesta és la mateixa i obligada distinció que existeix per als homes, però és indispensable tenint en compte la volada de grups de recerca i de treballs que han aparegut precisament en els darrers anys sobre dones que escriuen. Eulàlia Miralles i Verònica Zaragoza van fer el punt sobre els escrits femenins catalans en un text publicat dins el monogràfic dedicat a la dona i l’autobiografia per a la revista francesa Clio el 2012. També, tenint en compte que la gran producció d’escrits personals a Catalunya resideix en el món rural, es podria pensar que les dones hi van tenir poca presència. Ara bé, tot analitzant els monestirs, els comptes de casa i els llibres de casa i de família a mans d’hereus, s’hi entreveu

clarament la presència femenina, ja sigui en la comptabilitat, ja sigui també en la transmissió de la memòria entre escrits d’hereus, tot i que sovint no signen amb el seu nom. En aquest sentit, Jordi Andreu i Daufí, Josep Canela i Maria Àngela Serra van estudiar aquesta qüestió el 1992 per al cas d’una casa noble.

Als territoris de parla catalana, les diverses contribucions dedicades a catalogar i a estudiar els textos femenins d’època moderna han revelat una important producció gestada majoritàriament en l’àmbit conventual. Molts dels especialistes ens diuen que van ser precisament les religioses les que, afavorides pels espais de «llibertat» que els va concedir el claustre, van deixar escrites més obres de diferents gèneres. Escriviren autobiografies per encàrrec, d’altres no, però també biografies, cròniques conventuals, epístoles, literatura mística i, fins i tot, poesia. Amb tot, la dispersió documental i la problemàtica d’accés a aquests materials escrits per dones de l’edat moderna, molts encara manuscrits i custodiats pels arxius dels convents femenins de clausura on van ser creats, han propiciat que aquest camp d’estudi sigui encara incomplet, tal com indiquen Verònica Zaragoza i Mercè Gras, entre d’altres.

Cal, però, veure’n la presència localitzada en certs àmbits. En els darrers anys, com hem indicat de manera general per al conjunt d’estudis de memòria personal, però especialment per a aquells que tenen com a centre d’interès l’escriptura femenina, s’han multiplicat les mirades comparatives amb França, entre d’altres. Sobretot amb aquell espai cultural més similar al català que és el sud de França més occitanitzat. D’aquí venen els números especials de la revista Clio o les mirades comparatives que han ofert els treballs sobretot de Sylvie Mouysset i d’Isabelle Lacoue-Labarthe. L’anàlisi de Mouysset prové d’una anàlisi exhaustiva de la producció de memòries de dones gràcies a un inventari de textos privats que, com a Catalunya, queda pendent de futures troballes. Mouysset destaca la transversalitat de l’origen social d’aquestes dones al llarg de l’època moderna i emfasitza la varietat dels gèneres també per al cas de les dones: diaris, memòries, correspondències, llibres d’amistat, però també llibres de comptes i documents familiars, a més de fulls solts amb receptes de cuina i remeis per a la salut i els animals, entre d’altres. Sigui com sigui, es tracta d’una veritable mirada sobre aquella època amb ulls i veu de dones que, sens dubte, expressen també un pensament històric per als nostres contemporanis. La varietat dels egodocuments, d’aquesta memòria personal, i la de les seves autores, és, més que cap altra font, una porta oberta a poder fer una veritable història de les dones, o, millor dit, una història molt més completa que la que s’ha anat elaborant fins ara. També ho veuen així els estudis més antics i, sobretot, els més recents que ens arriben de l’àmbit anglosaxó. En algun cas, fins i tot, amb una mirada creuada profunda, com demostren els treballs recents de Carme Font Paz.11

L’espai domèstic, «tancat» i de confort, es va convertir en el principal espai físic on les dones podien desencadenar les seves creacions literàries sense restriccions, en contraposició a un àmbit públic, que representava el poder i el coneixement masculins que limitaven greument les seves possibilitats de publicar les obres en format imprès. No obstant això, en molts casos, les dones van poder trencar aquests murs, recreant-ne un de nou o bé aconseguint difondre la seva veu, que encara es pot sentir en els nostres temps.

Conclusions

La memòria personal de l’època moderna és, com ho són els escrits personals d’avui dia, una font i un aparador fantàstic dels esdeveniments i de la vida quotidiana de tota una època. I amb els anys, l’expectació per aquestes fonts ha anat prenent una gran volada, com ho demostra el documental que en el programa «Sense Ficció» la televisió pública catalana va dedicar precisament al projecte de l’Arxiu de la Memòria Personal engegat a la UAB (Josep Rovira, dir., Papers personals, TV3, 2012). L’interès és més gran quan, a més a més, sabem que l’estadística existent sobre aquests documents no és en absolut definitiva, ja que noves descobertes documentals aniran sumant-se a les xifres de l’inventari. Tanmateix, el que sí que sabem és l’indicador que ens proporciona el que sabem fins ara i la magnitud d’aquesta tipologia documental, tant per la quantitat com per l’ús qualitatiu. La presència i existència d’aquestes memòries personals en el món social i cultural català de l’època moderna destaquen al si d’Europa per la seva abundància, però també pel seu perllongament al llarg dels segles, ja que, malgrat alguns alts i baixos, els escrits personals perduren i es mantenen des del segle xv fins al xix, amb un punt àlgid al segle xvii i principis del xviii.

L’especificitat catalana ha pogut ser contraposada i valorada gràcies a l’anivellament europeu, tenint en compte l’enorme nombre de documents existents d’època moderna, i de manera excepcional en el marc del món rural. A més a més, i segurament aquesta és una característica catalana, el fet lingüístic porta a una lectura en conjunt tant amb especialistes de la llengua i de la literatura com amb els historiadors del País Valencià o de les Balears.

Notes i referències

[1] Maria Antònia Martí Escayol. «“Esto advertesch per la espariencia dels que vindran”. Dietaris, percepció de desastre i gestió de risc natural». A: Armand Alberola i Jorge Olcina (ed.). Desastre natural, vida cotidiana y religiosidad popular en la España moderna y contemporánea. Publicacions de la Universitat d’Alacant, Alacant 2009, p. 125. [2] Voldríem fer una menció a part de les aportacions de James S. Amelang per la seva influència i la interacció del seu estudi dels escrits personals catalans en un context

europeu: el més important de tots ha estat: James S. Amelang. The Flight of Icarus: Artisan Autobiography in Early Modern Europe. Stanford University Press, Stanford 1998 (n’existeix una traducció al castellà: El vuelo de Ícaro: La autobiografía popular en la Europa moderna. Siglo XXI, Madrid 2003), amb un de previ a «L’artesà com a Ícar. La visió del món d’un assaonador del segle xvii». L’Avenç, núm. 87 (1985), p. 20-25; James S. Amelang i Xavier Torres (ed.). Dietari d’un any de pesta. Eumo, Vic 1989. Aquests treballs estan basats en el dietari de l’assaonador barceloní Miquel Parets, del qual es va començar a fer una transcripció finalment acurada a: M. Rosa Margalef i James S. Amelang et al. (cur.). Crònica: Llibre I/1 de Miquel Parets. Barcino, Barcelona 2011; M. Rosa Margalef (cur.). Crònica: Llibre I/2 de Miquel Parets. Barcino, Barcelona 2017. Vegeu també, entre d’altres: James S. Amelang. «Spanish Autobiography in the Early Modern Era». A: Winfried Schulze (ed.). EgoDokumente: Annäherung an den Menschen in der Geschichte. Akademie Verlag, Berlín 1996, p. 59-71; James S. Amelang. «Cataluña desde Europa: las raíces de una cultura autobiogràfica». Pedralbes, núm. 18/1 (1998), p. 457-462; James S. Amelang. «El mundo mental de Jeroni Pujades». A: Richard L. Kagan i Geoffrey Parker (ed.). España, Europa y el mundo atlántico: Homenaje a John H. Elliott. Marcial Pons i Junta de Castilla y Léon, Madrid 2001, p. 279-298; James S. Amelang. «Autobiografías femeninas». A: Isabel Morant (dir.). Historia de las mujeres en España y América Latina. Vol. II. El mundo moderno. Ed. a cura de Margarita Ortega, Asunción Lavrin i Pilar Pérez Cantó, Cátedra, Madrid 2005, p. 155-168; James S. Amelang. De la autobiografía a los ego-documentos: un fórum abierto. Monogràfic de la revista Cultura Escrita & Sociedad, núm. 1 (2005), p. 15122; James S. Amelang. «El món mental de Jeroni Pujades». A: James S. Amelang, «Gent de la Ribera» i altres assaigs sobre la Barcelona moderna. Eumo, Vic 2008, p. 193-214; James S. Amelang. «A room of one’s own: keeping writings private». A: Jean-Pierre Bardet, Élisabeth Arnoul i François-Joseph Ruggiu (ed.). Les écrits du for privé en Europe, du Moyen Âge à l’époque contemporaine. Presses Universitaires de Bordeaux, Bordeus 2010, p. 175-184; James S. Amelang. «Writing Chains: Slave Autobiography from the Mediterranean to the Atlantic». A: Stefan Hanss and Juliane Schiel (ed.). Mediterranean Slavery Revisited, 500-1800. Chronos Verlag, Zuric, 2014, p. 541-556; James S. Amelang. «L’autobiografia popolare nella Spagna moderna: Osservazioni generali e particolari». A: Giovanni Ciappelli (ed.). Memoria, famiglia, identità tra Italia ed Europa nell’età moderna. Fondazione Bruno Kessler, Trento, 2009, p. 113-130. [3] Del 10 al 12 de novembre de 2011 va tenir lloc el Congrés Internacional «Construcció i projecció de la memòria personal a l’Europa moderna» a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona), organitzat per la Casa Velázquez, l’IEC, la UAB, la UdG, la Universitat de Perpinyà i la Universitat de Tolosa. El programa i material derivat (pòsters, presentacions, publicacions) es pot veure a: <https://memoriapersonal.wordpress.com> (consulta: 5 de març de 2020). [4] Per al cas català, caldria destacar d’entrada les aportacions des de la dècada dels vuitanta del segle xx d’Antoni Simon i Tarrés, que, a banda de moltes edicions temàtiques i per territoris, estudia a fons aquestes fonts documentals i està a l’origen del projecte www.memoriapersonal.eu. Antoni Simon i Tarrés. «Memorias y diarios personales de la Cataluña moderna». Historia Social, núm. 2 (1988), p. 119-134; Antoni Simon i Tarrés (ed.). Cavallers i ciutadans a la Catalunya del Cinc-cents. Curial, Barcelona 1991; Antoni Simon i Tarrés (ed.). Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Curial, Barcelona 1993; Antoni Simon i Tarrés. «Memòries i diaris personals de la Catalunya moderna. Del no-res a la plètora». A: Òscar Jané i Patrice Poujade (ed.). Memòria personal: Construcció i projecció en primera persona a l’època moderna. Casa de Velázquez, Madrid 2015, p. 15-27. En la majoria dels textos editats per Antoni Simon, l’autor explica les raons que, segons ell, afavoreixen la proliferació dels escrits personals a Catalunya entre finals del segle xvi i principis del xviii. Altrament, sobre la importància dels dietaris d’àmbit rural a Catalunya, vegeu l’imprescindible treball de Xavier Torres. Els llibres de família de pagès: Memòries de pagès, memòries de mas (segles xvi-xviii). Biblioteca d’Història Rural, Girona 2000. En aquest sentit, hi hem contribuït tot analitzat i recollint diversos treballs sobre estudis particulars i territorials: Òscar Jané. «Self-Writings and Egodocuments. Personal memoirs in Catalonia (16th-19th centuries)». A: Joan Ramon Resina (ed.). Inscribed Identities: Life Writing as Self-Realization, Routledge, Londres 2019, p. 191-202; Òscar Jané. «Identitat personal i identitats col·lectives en la literatura memorialística». Afers: Fulls de Recerca i Pensament, núm. 77 (2014), p. 87-108; Òscar Jané, Eulàlia Miralles i Ignasi Fernández (ed.). Memòria personal: Una altra manera de llegir la història. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2013, col·l. «Monografies Manuscrits», <http://ddd.uab.cat/record/112458> (consulta: 31 de gener de 2020); Òscar Jané i Patrice Poujade (ed.). Memòria personal…, op. cit. També cal remarcar els treballs d’Eulàlia Miralles, que, a partir d’un estudi sobre Jeroni Pujades, es va endinsar en aquesta literatura: Eulàlia Miralles. Sobre Jeroni Pujades. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2010; Eulàlia Miralles. «La literatura memorialística. La imatge de Barcelona en els segles xvi-xviii». A: Eulàlia Miralles (ed.). Del Cinccents al Setcents: Tres-cents anys de literatura catalana. Vitel·la, Bellcaire d’Empordà 2010, p. 179-221. Cal recordar, però, la importància de treballs incipients i que han donat llum de manera contínua per als territoris de parla catalana: Joan Busquets i dalmau. La Catalunya del Barroc vista des de Girona: La crònica de Jeroni de Real (1626-1683). Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona 1994, 2 v. O, entre d’altres, per a Mallorca: Carme Simó. Catàleg dels noticiaris mallorquins (1372-1810). Societat Arqueològica Lul·liana, Pal-

ma 1990. Més recentment, aquesta mateixa autora ha fet una edició amb un estudi preliminar en què reprèn certes idees respecte del text de Gabriel Nadal i Huguet: Carme Simó. Noticiari de fets memorables de Mallorca (17491828), Lleonard Muntaner, Palma 2018. Per al País Valencià: Francesc almarche Vázquez. Historiografía valenciana: estudio de dietarios, libros de memorias, relaciones, etc. Annals de l’Institut de València, València 1919; Josep Vicent Escartí. «Unes consideracions sobre la dietarística valenciana del segle xvii». Caplletra, núm. 9 (1990), p. 119-127; Josep Vicent Escartí. «Intimitat i “publicitat” a l’àmbit de l’escriptura privada en el segle xvii: el cas de mossèn Aierdi». Estudis Castellonencs, núm. 6 (1994-1995), p. 459-466; Josep Vicent Escartí. Memòria privada: Literatura memorialística valenciana dels segles xv al xviii. Edicions 3i4, València 1998; Josep Vicent Escartí. «Notícia sobre la literatura memorialística al País Valencià, del segle xiv al xix». Manuscrits, núm. 28 (2010), p. 181-205. Per a la Catalunya del Nord, a banda dels estudis que ja anirem evocant d’Antoni Simon o Pep Vila, cal destacar les aportacions de Joan Peytaví i Deixona, historiador i filòleg alhora: Joan Peytaví i Deixona. El manual de 1700 de Jaume Esteve, notari de Perpinyà. Fundació Noguera, Barcelona 2004; Joan Peytaví i Deixona. «Fonts dietarístiques i estratègies matrimonials al camp català modern». A: Jordi Bolòs, Antonieta Jarne i Enric Vicedo (ed.). Família pagesa i economia rural: VII Congrés sobre sistemes agraris, organització social i poder local, Alguaire-Lleida, 21-23 maig 2009. Diputació de Lleida i Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 2010, p. 357-381; Joan Peytaví i Deixona. «Les dietaris catalans, de l’écrit intime à la renaissance d’un pays». A: Sylvie Mouysset, Jean-Pierre Bardet i François-Joseph Ruggiu (dir.). ‘Car c’est moy que je peins’: Écritures de soi, individu et liens sociaux (Europe, xve -xxe siècle). Méridiennes, Tolosa, 2010, p. 53-72; Joan Peytaví i Deixona. «Del fet públic a l’anècdota en clau testamentària. Llengua i noticiari d’un clergue rossellonès, entre Tuïr, Marsella i Compostel·la en els anys 1720». eHumanista/IVITRA, núm. 3 (2013), p. 431-452. Tanmateix, aquests treballs tenen tot el seu valor per al conjunt de Catalunya a l’època moderna per la seva realitat. En aquest sentit, vegeu Joan Peytaví Deixona. «Les sources et la langue de la “mémorialistique”. L’exemple catalan». A: Òscar Jané i Patrice Poujade (ed.). Memòria personal…, op. cit., p. 135-142. Finalment, l’elaboració d’antologies a partir de fonts ja conegudes pels especialistes ha pogut aportar una mica de llum per a un públic més ampli. Aquesta va ser la funció de l’encertat treball d’Enric Pujol amb un estudi introductori d’Òscar Jané: Enric Pujol (ed.). Antologia de memòries i dietaris personals catalans sobre la Guerra de Successió. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica, Barcelona 2014. En un altre registre queden els magnífics treballs de Henry Ettinghausen sobre publicística, tot i que li van obrir la porta a interessar-se pels pensaments i les idees de tota una època. [5] Tenint en compte que a Itàlia és on es coneix un major nombre de documents autobiogràfics i de memòria personal i que és també un dels indrets més primerencs a iniciar-se en aquest gènere, el cas italià és particularment interessant, tot i la concentració d’aquests documents en àmbits urbans. L’interès per aquesta literatura i, per tant, el seu estudi comencen, de fet, força abans que a d’altres llocs d’Europa. Així, destaquem, entre d’altres: Marziano Guglielminetti. Memoria e scrittura: L’autobiografia da Dante a Cellini, Einaudi, Torí 1977; Marziano Guglielminetti. «Per un’antologia degli autobiografi del Settecento». Annali d’Italianistica, núm. 4 (1986), p. 4051; Angelo Cicchetti i Raul Mordenti. «La scrittura dei libri di famiglia». A: Alberto Asor Rosa (dir.). Letteratura italiana. Vol. III. Einaudi, Torí 1984, p. 11171159; Angelo Cicchetti i Raul Mordenti. I libri di famiglia in Italia. Vol. 1. Filologia e Storiografia Letteraria. Edizioni di Storia e Letteratura, Roma 1985; Angelo Cicchetti. «Memoria come rituale e uso dello spazio espressivo nei libri di famiglia». Quaderni di Retorica e Poetica, núm. 2 (1985), p. 19-27; Gianfranco Folena (ed.). «L’autobiografia: il vissuto e il narrato». Quaderni di Retorica e Poetica, núm. 3 (1986); Marilisa Cucculelli. La memoria e l’alfabeto: Il «libro di ricordi» di Rinaldo Cosmi (Ascoli Piceno, 1822-1844). Scriptorium, Torí 1996; Raul Mordenti. Il tempo dei libri di famiglia in Italia. Vol. II. Geografia e storia: In Appendice gli Atti del Seminario nazionale «I libri di famiglia in Italia: quindici anni di ricerche», Roma Tor Vergata, 27-28 giugno 1997. Edizioni di Storia e Letteratura, Roma 2001; Raul Mordenti. «Los libros de familia: incunables del escribir sobre sí mismo». Cultura Escrita & Sociedad, núm. 5 (2007), p. 215-238; Franco D’Intino. L’autobiografia moderna: Storia forme problemi, Bulzoni, Roma 1998; Franco D’Intino. «Il trionfo del risentimento. Breve storia (tendenziosa) delle scritture autobiografiche». A: Alessandro Tinterri i Massimiliano Tortora (ed.). L’ottimismo della volontà: Studi per Giovanni Falaschi. Morlacchi, Perusa, 2011, p. 17-45; Gianluca Genovese. La lettera oltre il genere: Il libro di lettere, dall’Aretino al Doni, e le origini dell’autobiografia moderna. Antenore, Roma i Pàdua, 2009; Lorenzo Tomasin. ‘Scriver la vita’: Lingua e stile nell’autobiografia italiana del Settecento. Cesati, Florència 2009; Giovanni Ciappelli (ed.). Memoria, famiglia, identità tra Italia ed Europa nell’età moderna. Il Mulino, Bolonya, 2009; Giovanni Ciappelli. «Memoria familiare e memoria individuale a Firenze nell’età moderna (diari e libri di famiglia)». Giornale di Storia, núm. 3 (2010), p. 1-14; Giovanni Ciappelli. «Mémoire familiale et mémoire individuelle à Florence d’après journaux et livres de famille de l’époque moderne». A: Sylvie Mouysset, Jean-Pierre Bardet i François-Joseph Ruggiu (dir.). ‘Car c’est moy que je peins’…, op. cit., p. 23-38; Giovanni Ciappelli. Memory, Family, and Self: Tuscan Family Books and Other European Egodocuments (14th-18th Century). Brill, Leiden 2014; Michela Rusi. «Le occorrenze dell’io». A: Òscar Jané i

Patrice Poujade (ed.). Memòria personal…, op. cit., p. 123-134. [6] A França es va despertar un interès destacat per tot allò que tenia a veure amb la història de la vida quotidiana i la història de les mentalitats, la qual cosa es va veure reflectida en diversos treballs: Philippe Lejeune.Le pacte autobiographique. Seuil, París 1996 (1a edició de 1975); Claudine Haroche (ed). Le For intérieur. Presses Universitaires de France, París 1995; Madeleine Foisil. «L’écriture du for privé». A: Philippe Ariès i Georges Duby (dir.). Histoire de la vie privée. Vol. 3. De la Renaissance aux Lumières. Seuil, París 1986, p. 331-369. En les darreres dues dècades, destaca un interès més centrat en les autobiografies, els escrits de dones i els escrits «du for privé» en el seu ús en la recerca històrica. Acostumen a buscar sempre una vessant comparativa; vegeu, per exemple: Nicole Lemaître. «Les livres de raison en France (fin xiiie -xixe siècle)». Testo & Senso, núm. 7 (2006), p. 1-18, <http://testoesenso.it/article/download/281/ pdf_100> (consulta: 5 de desembre de 2019); Isabelle Luciani i Valérie Piétri (ed.). Écriture, récits, trouble(s) de soi: Perspectives històriques, France xvie -xxesiècle. Presses Universitaires de Provence, Ais de Provença 2012. Algunes monografies han intentat fer el punt sobre tot plegat, com, per exemple: Sylvie Mouysset, Jean-Pierre Bardet i François-Joseph Ruggiu (dir.). ‘Car c’est moy que je peins’…, op. cit. Sylvie Mouysset ha destacat força en els darrers anys en impulsar la recerca en aquest àmbit a l’època moderna, i en la voluntat de donar llum als lligams entre les realitats dels àmbits occitans i catalans o bé dels escrits de dones. Destaca el seu llibre: Sylvie Mouysset. Papiers de famille: Introduction à l’étude des livres de raison (France, xve -xixe siècle). Presses Universitaires de Rennes, Rennes 2007. O també, la coordinació de dossiers: Jean-François Courouau i Sylvie Mouysset (coord.). Plumes singulières, écrits de soi (xvie -xviiie siècle). Dossier. Annales du Midi, núm. 270 (2010); Sylvie Mouysset i Isabelle Lacoue-Labarthe (coord.). Écrire au quotidien. Dossier. Clio: Femmes, Genre, Histoire, núm. 35 (2012). També fa anys que autors com Bardet, Ruggiu o Arnoul treballen a fons aquesta qüestió que van poder plasmar en una cronologia més àmplia a: JeanPierre Bardet, Élisabeth Arnoul i François-Joseph Ruggiu (dir.), Les écrits du for privé en Europe…, op. cit.; François-Joseph Ruggiu i Jean-Pierre Bardet (dir.). Les écrits du for privé en France de la fin du Moyen Âge à 1914. Éditions du CTHS, París 2015. Destaca la demostració d’una voluntat comparativa a escala europea, que ha permès situar el cas català enmig de la producció de la «memòria personal» europea i internacional. És el cas de Ruggiu, que, a més a més, és un gran coneixedor de la història anglesa: François-Joseph Ruggiu (ed.). Les usages de l’écrit du for privé (Afriques, Amériques, Asies, Occidents, Orients). Peter Lang, Berna 2013; François-Joseph Ruggiu. «Los escritos del for privé. Un concepto y su internacionalización». A: Òscar Jané i Patrice Poujade (ed.). Memòria personal…, op. cit., p. 29-42. Vegeu també: Michel Cassan (dir.). Écritures de familles, écritures de soi (France-Italie, xvie -xixe siècles). Presses Universitaires de Limoges, Llemotges 2012. També, des del camp de l’antropologia, destaquen els treballs següents: Daniel Fabre (dir.). Par écrit: Ethnologie des écritures quotidiennes. Éditions de la MSH, París 1997; Daniel Fabre. «Le récit de vie et son modèle. Mémoires d’un languedocien ordinaire, Pierre Prion (1687-1759)». Annales du Midi, núm. 270 (2010), p. 197-214. I es poden consultar els col·loquis, projectes i publicacions derivades a <http://ecritsduforprive.huma-num.fr> (consulta: 2 de febrer de 2020), tot i que sembla un xic aturat precisament des del 2014. [7] Un dels projectes més ambiciosos engegats va ser sota els auspicis de l’European Science Foundation a <http:// www.firstpersonwritings.eu/project.htm> (darrera consulta: 2016) i l’empenta de François-Joseph Ruggiu, Sylvie Mouysset i Antonio Castillo, entre d’altres. Ara, malauradament, ja no està en línia. Altrament, vegeu en aquest sentit els projectes existents en línia comparables al català (www.memoriapersonal.eu) i que tot sovint l’enllacen. Per a França, destacava <http://www.ecritsduforprive.fr/accueilbase.htm> (ara no funciona; darrera consulta: 2016), o bé <http://ecritsduforprive.humanum.fr>. Per a Lituània, un projecte incipient a <https:// www.kf.vu.lt/en/projects/legodok> (consulta: febrer de 2017; ara ja no apareix i cal llegir-ne el projecte a <https:// www.kf.vu.lt/en/research/projects/legodok>, consultat el març de 2020), i també el més rudimentari, però no menys interessant <http://www.autopacte.org> creat per Philippe Lejeune (consulta: febrer de 2020). Per als Països Baixos, <http://www.egodocument.net/> (consulta: desembre de 2019), amb una base de dades que arriba fins a principis del segle xx, o bé la Nederlands Dagboekarchief (Dutch Diary Archive), que el 2015 va canviar de nom per incorporar-se al projecte europeu European Network «EDAC: European Diary Archives and Collections», www.edac-eu.eu/ (consulta: gener de 2020). Holanda promou precisament una de les revistes especialitzades sobre la qüestió, l’European Journal of Life Writing (<https://ejlw.eu>). Per a Itàlia, la Ricerca di Libri di Famiglia <http://bilf.uniroma2.it/> (consulta: març de 2020), o bé l’Archivio Diaristico: <https://catalogo.archiviodiari.it> (consulta: novembre de 2019). Per a Alemanya, la base de la universitat de Berlín: <https://www. geschkult.fu-berlin.de/e/jancke-quellenkunde/einleitung/index.html> (consulta: març de 2020), la base sobre testimonis de la Guerra dels Trenta Anys (Mitteldeutsche Selbstzeugnisse der Zeit des Dreißigjährigen Krieges), <http://www.mdsz.thulb.uni-jena.de/sz/index.php> (consulta: febrer de 2020) o la fantàstica base de la Deutsches Tagebucharchiv <https://tagebucharchiv.de> (consulta: 12 de gener de 2020). Per a Suïssa, <https:// wp.unil.ch/egodocuments> (consulta: 30 de gener de 2020). En el cas suís, resulten d’un gran interès els estudis: Danièle Tosato-Rigo. La chronique de Jodocus Jost, miroir du monde d’un paysan bernois au xviie siècle. So-

ciété d’Histoire de la Suisse romande. Lausana 2009, col·l. «Mémoires et Documents d’histoire de la Suisse romande»; Danièle Tosato-Rigo. «Pratiques de l’écrit et histoire par la marge. Autour des “egodocuments” en Suisse romande au xviiie siècle». Revue Suisse d’Art et d’Archéologie, núm. 67 (2010), p. 261-268; Danièle Tosato-Rigo. «Charlotte, Angletine, Catherine…: le journal comme instrument de socialisation à l’ère des salons». Clio: Histoire, Femmes et Sociétés, núm. 35 (2012), p. 191-200. Amb tot, bona part dels estudis sobre egodocuments també s’han dut a terme a la part germànica de Suïssa, tal com es veu analitzant la seva base de dades o treballs com el següent: Sebastian Leutert i Gundrun Piller. «Deutschschweizerische Selbstzeugnisse (1500-1800) als Quellen der Mentalitätgeschichte. Ein Forschungbericht». Schweizerische Zeitschrift für Geschichte, núm. 49 (1999), p. 197-221. En el cas suís, es dona un fet curiós: la interrelació amb el cas anglès, ja que gràcies a alguns estudis vam saber de la presència d’anglesos al país i de la seva influència. Vegeu: Ernest Giddey. «Du Spectator anglais à quelques Spectateurs suisses (1710-1765)». Revue Historique Vaudoise, núm. 71 (1963), p. 81-88; Ernest Giddey. L’Angleterre dans la vie intellectuelle de la Suisse romande au xviiie siècle. Bibliothèque historique vaudoise, Lausana 1974. I és que a Anglaterra existeix una bibliografia abundant, sovint en relació amb àmbits religiosos i amb la dignificació que existeix per tota la història local. Així, breument, destaquen els estudis de James S. Amelang, que no solament s’ha ocupat de temes relacionats amb Castella o Catalunya, i els treballs següents: Elisabeth Bourcier. Les Journaux privés en Angleterre de 1600 à 1660. Publications de la Sorbonne i Imprimerie Nationale, París 1976; Adam Smyth. Autobiography in Early Modern England. Cambridge University Press, Cambridge 2010; Jason Scott-Warren. «Early modern bookkeeping and life-writing revisited: accounting for richard stonley». Past & Present, Supplement, núm. 230 (2016), p. 151-170. [8] A més d’impulsor de múltiples projectes sobre aquest tema, vegeu els treballs d’Antonio Castillo Gómez, entre d’altres: Antonio Castillo Gómez (ed.). La conquista del alfabeto: Escritura y clases populares, Trea, Gijón 2002; Antonio Castillo Gómez. Entre la pluma y la pared: Una historia social de la escritura en los siglos de Oro. Akal, Madrid 2006; Antonio Castillo Gómez. «Ordinary Writing and Scribal Culture in Nineteenth-Century Spain: Memory Books». The European Legacy: Toward New Paradigms, núm. 16/5 (2011), p. 615-631; Antonio Castillo Gómez. «El alfabeto y el calendario. Libros de cuentas y libros de memorias en el Siglo de Oro». A: Òscar Jané i Patrice Poujade (ed.). Memòria personal…, op. cit., p. 43-59. [9] En aquest apartat, valdria la pena reprendre els treballs de James S. Amelang, Xavier Torres i Antoni Simon, així com fer una lectura dels estudis següents: Anna Maria Torrent. «Llengua i poder a Catalunya al segle xvii». Actes del 8è Col·loqui Internacional de llengua i literatura catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Tolosa i Barcelona 1988, p. 29-55; Narcís Iglésias. La llengua del Rosselló, qüestió d’Estat: La integració lingüística del Rosselló a França (1659-1789). Eumo, Vic 1998; Héloïse Hermant. «Les mises en récit du soulèvement des Barretines (1687-1690): construction politique, construction culturelle, construction mémorielle». Cahiers du CRHQ, núm. 4 (2013), 30 p. [10] Sobre la guerra de papers: Eulàlia Miralles. «Els escriptors catalans en una Europa en conflicte: la propaganda política impresa de la Guerra dels Segadors». Caplletra, núm. 52 (primavera 2012), p. 181-205. Alguns dels escrits personals que tenen a veure amb aquest apartat es poden trobar a: Antoni Simon i Tarrés. «Cataluña en el 1640. Revuelta social, revolución política e identidad nacional. Una visión a través de algunos testimonios coetáneos». A: José Alcalá-Zamora i Ernest Belenguer (ed.). Calderón de la Barca y la España del Barroco. Vol. 1. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Madrid 2001, p. 889-912; Antoni Simon i Tarrés (ed.). Cròniques de la Guerra dels Segadors. Curial, Barcelona 2004; Antoni Simon i Tarrés i Pep Vila (ed.). Cròniques del Rosselló: Segles XVI-XVII. Curial, Barcelona 1998; Antoni Simon i Tarrés i Antoni Pladevall i Font (ed.). Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle xvii segons el ‘Diari’ de Joan Guàrdia, pagès de l’Esquirol, i altres testimonis d’Osona. Curial, Barcelona 1986; Antonio Espino López.Cataluña durante el reinado de Carlos II: política y guerra en la frontera catalana, 1679-1697. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1999; Pere Gifre i Xavier Torres (ed.). Fèlix Domènech. Treballs y desditxas que an succeït en lo present Principat de Chatalunya y en particular a nostre bisbat de Gerona (1674-1700). CCG Edicions-Biblioteca d’Història Rural, Girona 2001, p. 53-104; Joaquim Albareda (ed.). Política, religió i vida quotidiana en temps de guerra (17051714): El dietari del Convent de Santa Caterina i les Memòries d’Honorat de Pallejà. Eumo i IUHJVV, Vic 2001; Rafel Ginebra (ed.). Guerra, pau i vida quotidiana en primera persona. Patronat d’Estudis Osonencs, Vic 2005; Joan Peytaví Deixona. «Francisco Vilar, un notari de Ceret al cor de la Guerra dels Segadors». Afers: Fulls de Recerca i Pensament, núm. 22/58 (2007), p. 611-654; Joan Peytaví Deixona. «La quotidianitat i la percepció del Tractat dels Pirineus a la lectura dels dietaris catalans». A: Òscar Jané (ed.). Del tractat dels Pirineus (1659) a l’Europa del segle xxi: Un model en construcció?. Generalitat de Catalunya i Museu d’Història de Catalunya, Barcelona 2010, p. 315-323; Vicent Josep Escartí. «Memòria i poder: Sobre els memorialistes algemesinencs dels segles xvi al xviii». A: Vicent Josep Escartí i Josep Enric Estrela (ed.), Arxius, memòria i literatura. Ajuntament d’Algemesí, Algemesí 2007, p. 111-128; Òscar Jané. Catalunya i França al segle xvii: Identitats, contraidentitats i ideologies a l’època moderna (1640-1700). Afers, Catarroja i Barcelona 2006; Òscar Jané. «L’identité et la guerre dans les livres de raison catalans du xviie

siècle». Annales du Midi, núm. 270 (2010), p. 251-278; Òscar Jané. «El limbo de la violencia en los libros de memoria personal catalanes en la época moderna». A: Vicent Josep Escartí (coord.). Escribir y persistir: Estudios sobre literatura en catalán de la Edad Media a la Renaixença. Vol. 2. Argus-a, Califòrnia i Buenos Aires, 2013, p.1-23; Òscar Jané. «Literatura política i “opinió pública” a la Catalunya en guerra del segle xvii». Caplletra, núm. 57 (2014), p. 135-150. Sobre el conjunt de textos escrits durant la Guerra de Successió, remetem a: Enric Pujol (ed.). Antologia de memòries i dietaris personals catalans…, op. cit. [11] Per a l’època medieval, com dèiem, destaquen: Carme Batlle i Teresa Vinyoles. Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques. Dalmau, Barcelona 2002; Concepción Rodríguez-Parada i Núria JornetBenito. «“Llibre de confraria del roser del any 1489” del monasterio de Santa María de Montesión de Barcelona: un ejemplo de red devocional». Studia Historica: Historia Medieval, núm. 37 (2019), p. 165-185; Núria JornetBenito i Núria Tuset. «Construint la memòria dels feminismes: arxius, biblioteques i centres de documentació. Una mirada al passat, una reflexió per al futur». BiD: Textos Universitaris de Biblioteconomia i Documentació, núm. 36 (2016), <http://hdl.handle.net/2445/113331> (consulta: març de 2020); Jordi Andreu Daufí, Josep Canela i Farré i Maria Àngela Serra i Torrent (dir.). El llibre de comptes com a font per a l’estudi d’un casal noble de mitjan segle xv: Primer llibre memorial començat per la senyora dona Sanxa Ximenis de Foix e de Cabrera e de Navalles. Fundació Noguera, Barcelona 1992. Per a l’àmbit català d’època moderna, vegeu: Eulàlia de Ahumada. Hipòlita Roís de Liori (ca. 1479-1546). Del Orto, Madrid 2004; Eulàlia de Ahumada. «L’escriptura mística femenina. Les autobiografies per encàrrec (s. xvixvii)» Poblet, vol. viii, núm. 16 (2008), p. 48-51; Eulàlia de Ahumada. «Biografías femeninas. Historias de vida dentro de las comunidades religiosas (s. xvii)». Itinerantes: Revista de Historia y Religión, núm. 1 (2011), p. 4155; Eulàlia Miralles i Verònica Zaragoza. «Écrits féminins catalans». Clio: Femmes, Genre, Histoire, núm. 35 (2012), p. 177-190; Eulàlia Miralles. «Mujeres y memoria escrita en la Edad Moderna». A: Vicent Josep Escartí (ed.). Escribir y persistir…, op. cit., p. 99-133; Verònica Zaragoza (coord.). Early Modern Women’s Writing: More Texts and Contexts. Dossier. Caplletra, núm. 67 (2019); Verònica Zaragoza (coord.). L’escriptura en femení a les terres de llengua catalana (segles xvixviii). Dossier. Scripta: Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna / International Journal of Medieval & Modern Literature & Culture, núm. 1 (2013); Verònica Zaragoza. ‘En vers vull desafiar…’: La poesia femenina a l’àmbit català (segles xvi-xviii). Edició crítica. Tesi doctoral. Universitat de Girona, Girona 2016; Verònica Zaragoza. «Perpetuació del passat al convent de Santa Clara de Perpinyà a través del seu llibre de memòries (1549-1842)». A: Òscar Jané, Eulàlia Miralles i Ignasi Fernández (ed.). Memòria personal…, op. cit., p. 35-48; Verònica Zaragoza. «La Guerra de Successió des d’uns ulls de dona: la crema de Vila-real (1706) narrada per sor Maria Teresa de Jesús d’Agramunt». A: Purificació Mascarell (coord.). Memòria de la destrucció: La crema de Xàtiva i altres urbicidis. Publicacions de la Institució Alfons el Magnànim, València 2019, p. 131-157; Verònica Zaragoza i Mercè Gras. «Legitimación póstuma de Hipólita de Rocabertí a través de su escritura: notas sobre su recepción en el siglo xvii». A: M. L. Giordano (ed.). Reforma Católica y disidencia conversa en Barcelona: Diego Pérez de Valdivia y Sor Hipolíta de Jesús (1578-1624). Academia del Hispanismo, Vigo 2020, p. 173-215; Vicent Escartí. «Dones escriptores». Saó, núm. 265 (2002), p. 7; María de los Ángeles Herrero. «Escriptores valencianes dels segles xv al xviii». Saó, núm. 453 (2019). Per al cas castellà, destaquem els treballs d’autors ja coneguts i esmentats: James S. Amelang. «Autobiografías femeninas», op. cit., p. 155-168; Antonio Castillo Gómez (2008), «Dios, el confesor y la monja. La autobiografía espiritual femenina en la España de los siglos xvi y xvii». Syntagma: Revista del Instituto de Historia del Libro y de la Lectura, núm. 2, p. 59-76. Des de l’àmbit francès més proper, amb el qual es poden fer molts paral·lelismes, destaquen els treballs següents: Philippe Lejeune. Le moi des demoiselles: Enquête sur le journal de jeune fille. Seuil, París 1993; Isabelle Lacoue-Labarthe. «Lettres et journaux de femmes. Entre écriture contrainte et affirmation de soi». Tumultes, núm. 36 (2011), p. 113-132; Isabelle Lacoue-Labarthe i Sylvie Mouysset. «De “l’ombre légère” à la “machine à écrire familiale”. L’écriture quotidienne des femmes». Clio: Histoire, Femmes et Sociétés, núm. 35 (2012), p. 7-20; Isabelle Luciani. «De l’espace domestique au récit de soi? Écrits féminins du for privé». Clio: Femmes, Genre, Histoire, núm. 35 (2012), p. 21-44; Isabelle Luciani. «Llevar un “libro de cuenta y razón” en la Provenza moderna (siglos xvi-xviii): escritura doméstica y relato de uno mismo». Manuscrits: Revista d’Història Moderna, núm. 31 (2013), p. 163-203. Pel que fa a Itàlia: Anna Iuso (dir.). Scritture di donne: Uno sguardo europeo. Protagon, Siena 1998; Marina Caffiero (coord.). Donne protagoniste: Autorità femminile nelle minoranze religiose. Dossier. Rivista di Storia del Cristianesimo, núm. 2 (2007), p. 323-429; Marina Caffiero. «Écrire au féminin». Clio: Histoire, Femmes et Sociétés, núm. 35 (2012), p. 163-176; Marina Caffiero. Rubare le anime: Diario di Anna del Monte ebrea romana. Viella, Roma 2008; Marina Caffiero i Manola Venzo (ed.). Scritture di donne: La memoria restituita, Viella, Roma 2007; Gabriella Zarri i Nieves Baranda (ed.). Memoria e comunità femminili: Spagna e Italia, secc. xv-xvii. UNED i Firenze University Press, Florència 2011. Per al món anglosaxó, amb una llarga tradició, vegeu: Elizabeth C. Goldsmith i Dena Goodman (dir.). Going Public: Women and Publishing in Early Modern France. Cornell University Press, Ithaca i Londres 1995; Dena Good-

mann. «Le “Spectateur intérieur”: les journaux de Suzanne Necker». A: Benoît Melançon (ed.). L’invention de l’intimité au Siècle des lumières. Université Paris X-Nanterre, Nanterre 1995, p. 91-116; Paul Salzman (ed.). Early Modern Women’s Writing: An Anthology 15601700. Oxford University Press, Oxford 2000; Elie Botonaki. Seventeenth Century English women’s autobiographical writings: disclosing enclosures. Edwin Mellen Press, Lewinston i Nova York 2004; Autors diversos. «Rethinking Methodologies for Early Modern Women’s Studies». Dossier. Early Modern Women: An Interdisciplinary Journal, núm. 13/1 (2018); Gina Lura Walker. The Invention of Female Biography. Routledge, Londres 2017; Carme Font Paz. Women’s Prophetic Writings in Seventeenth-Century Britain. Routledge, Londres, 2017; Carme Font Paz i Nina Geerdink (ed.). Economic Imperatives for Women’s Writing in Early Modern Europe. Brill, Leiden 2018.

Nota biogràfica

Òscar Jané és Professor Agregat a la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador del Grau d’Humanitats des de 2017. Ha estat Investigador ‘Ramón y Cajal’ a la UAB (2010-2015), Investigador ‘Beatriu de Pinós’ a la Universitat de Barcelona (2008-2010) i Investigador ‘Juan de la Cierva’ a la Universitat Autònoma de Barcelona (2005-2008). Abans va obtenir una beca postdoctoral a la Universitat de Toulouse-Le Mirail (2004-2005).Ha realitzat els seus estudis d’Història a les Universitats de Montpeller i de Toulouse-Le Mirail (1994-1999). És Doctor en Història per les Universitats de Toulouse- Le Mirail i l’Autònoma de Barcelona (2003). Treballa des de fa temps en temes relacionats amb les fronteres, les identitats col·lectives, la història local, els escrits personals i s’interessa a l’arqueologia del conflicte.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 163-177 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.182 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088

http://revistes.iec.cat/chr/

La cultura del piano a Catalunya (1788-1901): dels inicis a la pianomania1

Estel Marín*

Universitat de Barcelona

Oriol Brugarolas**

Universitat de Barcelona

Rebut 21 desembre 2018 · Acceptat 30 juny 2019

Resum

En l’últim quart del segle xix, el piano s’havia convertit en un fenomen cultural, social i comercial de primer ordre i es trobava profundament arrelat en la societat catalana. N’és una prova la intensificació de la producció de pianos i del consum de música per a aquest instrument, la facilitat d’accés al repertori per part del públic català, la consolidació de l’ensenyament pianístic i, finalment, la presència massiva d’aquest instrument en sales de concert, exposicions universals, cafès, ateneus, casinos, teatres i salons privats. El present article aporta noves dades que expliquen el procés d’implantació i de difusió del piano des de la seva arribada a Catalunya l’últim quart del segle xviii fins a final del segle xix, quan es converteix en l’instrument més popular i en la icona cultural de referència, tal com ho evidencia el sorgiment de pianistes de relleu internacional com ara Tintorer, Granados o Albéniz. L’estudi comprèn referències a constructors i venedors de pianos com ara F. Bernareggi i M. Guarro, a comerços de venda de partitures com el de F. España, a intèrprets i professors com J. B. Pujol, a material pedagògic i centres docents de música implicats, així com als espais públics i privats compromesos en la recepció sonora de l’instrument. Aquestes dades confirmen i evidencien l’alt desenvolupament de l’activitat i de la cultura del piano a la Catalunya vuitcentista.

Paraules clau: piano, segle xix, sociabilitat, ensenyament a Catalunya, cultura musical, indústria i comerç del piano

Introducció

Aquesta investigació s’emmarca dins del camp de la història cultural i social de la música. Per aquest motiu, el piano no serà analitzat com un objecte aïllat, sinó en connexió amb els perfils dels intèrprets i del públic, de la recepció dels espectacles musicals, dels canals de distribució d’instruments i partitures, dels avenços industrials i de la premsa. És evident que l’estudi del piano constitueix un aspecte fonamental per a conèixer la vida cultural i social d’un país, atès que permet analitzar les vies de difusió i d’intercanvi de compositors, obres, idees i estils musicals entre aquest i altres països en les diferents xarxes nacionals i internacionals i proporciona informació sobre la classe de públic a la qual va dirigida la música, els repertoris de moda i els canvis que van experimentant amb el pas del temps, així com el material musical en circulació. En definitiva, resulta una eina valuosa per a dibuixar la importància i l’ús social de la música en un context determinat.

Tot i això, una qüestió fonamental com és la d’estudiar el procés d’arrelament del piano a la societat catalana del segle xix només ha estat parcialment investigada pels historiadors de la música i de la cultura. Cal destacar els estudis de Bergadà i Marín referents a l’ensenyament del piano a la segona meitat del segle xix,2 l’aportació de Fukushima3 en relació amb els constructors de pianos barcelonins i amb l’activitat musical de l’últim terç del segle xix, o bé la contribució de Brugarolas4 respecte a la construcció i comerç de pianos en la primera meitat del segle xix, a més de diversos estudis de caràcter biogràfic de pianistes catalans de final del segle xix5 i altres de pertanyents a l’àmbit de la tècnica pianística.6 Significativament, la majoria d’aquests estudis no aprofundeixen en el paper central que va tenir el piano en la connexió entre la música i la societat vuitcentista, ni es pregunten el perquè ni com el piano s’acaba imposant progressivament, al llarg de més d’un segle, d’una manera aclaparadora tant socialment com musical. En definitiva, no es pregunten sobre una qüestió essencial en la història de la música catalana del segle xix: per què el piano fou l’instrument més popular al final d’aquest segle? Quin ha estat el seu procés

d’arrelament en la societat catalana vuitcentista? Qui foren els protagonistes de la institucionalització del piano a Catalunya i quins mestres feren avançar el seu ensenyament i la seva tècnica a Catalunya?

Aquest article dona resposta a aquestes qüestions i aporta la documentació necessària provinent del fons gremial i comercial de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB); del fons de la Junta de Comerç de Barcelona i del fons Gònima de Janer, ambdós de la Biblioteca de Catalunya (BC); dels Archives Nationales de France (ANF), i de la consulta sistemàtica i exhaustiva de les fonts hemerogràfiques, com ara Diario de Barcelona, La Vanguardia, Diario de Gerona de Avisos y Noticias, Diario de Tarragona, La Opinión o La Nueva Lucha, entre altres publicacions periòdiques. Això permetrà posar en relleu una cultura del piano en gran part desconeguda i replantejar la història del piano a Catalunya obrint les portes a una rica realitat musical i cultural a l’entorn de l’instrument rei del segle xix.

Les dates que comprenen el període estudiat estan determinades per la pròpia evolució, difusió i consolidació del piano a Catalunya. L’any 1788 és el de la primera referència documental de què es disposa de compravenda d’un piano a Catalunya. El 1901 marca el punt culminant del procés d’arrelament d’aquest instrument a Catalunya amb la creació de l’Acadèmia Granados i del furor pel piano que s’estava vivint en el tombant del segle xx.

En un context d’expansió general de la música, tal com mostren les dades de comerç i producció instrumental i de partitures a final del segle xviii i al llarg del xix,7 no fou casual que el 1816 sorgís a Barcelona un dels primers diaris especialitzats en música en l’àmbit català i espanyol, que distribuïa peces per a piano i veu de repertori operístic, o que hi hagués activitat de compravenda de pianos a Tarragona a la dècada de 1810. De la mateixa manera, tampoc no ens pot passar per alt que cap a 1826 es comptabilitzessin quinze constructors actius de pianos a Barcelona o que a la dècada de 1830 sorgissin figures com la del pianista i mestre de piano Pere Tintorer. També s’ha de tenir en compte que el 1871 es va crear l’Associació de Pianistes Compositors o bé que la indústria musical més puixant a l’últim quart del segle xix fou la de pianos, amb nombroses medalles guanyades a les exposicions universals. No és una coincidència, doncs, que el piano es convertís en l’instrument més demandat entre l’ensenyament musical o que a la segona meitat del segle xix, en viles com Tortosa, Manresa o Mataró, el piano fos el moble dels espais públics i privats al voltant del qual s’organitzava la vida musical. La suma de tots aquests elements, i d’altres que es detallen més endavant, ens permet comprendre per què al diari La Vanguardia del gener de 1888 es parla de pianomania i com arriben a sorgir pianistes i pedagogs catalans tan coneguts internacionalment com Pujol, Vidiella, Isern o Granados.

Primera etapa: els inicis del piano a Catalunya (1788-1814)

La referència comercial al piano més antiga de què es disposa a Catalunya és de 1788 i la proporciona el Baró de Maldà al seu Calaix de sastre. 8 A partir d’aquesta data, el piano desembarcarà progressivament en poblacions catalanes amb una forta tradició musical. La primera d’aquestes poblacions fou Mataró, on s’ha documentat l’activitat del fuster Jaume Parés en la construcció i venda de pianos a l’última dècada del segle xviii.9 A Girona tenim documentada l’activitat del constructor de pianos i orguener Pedro Figueras10 a inici del segle xix. I a la ciutat de Tarragona, tal com es pot llegir al Diario de Tarragona del 17 de gener de 1810: «En casa Rafael Fontova, en la calle mayor, darán razón de quien tiene un fuerte piano para vender.»11

Al llarg d’aquesta primera etapa s’intensificà la producció i el comerç de pianos, com queda palès en el nombre creixent d’anuncis al Diario de Barcelona referents a la compravenda de pianos i a la venda de partitures per a aquest instrument i en l’augment progressiu de constructors i afinadors de pianos. Aquest fenomen respon a l’increment de la demanda de la burgesia comercial, que acabà per impulsar la transformació de la Ciutat Comtal en un centre industrial emergent, per fomentar el desenvolupament de la vida cultural i artística de les principals ciutats catalanes i conformar el gruix dels aficionats que sovintejaven els concerts, participaven en tertúlies musicals en els salons privats i compraven partitures, instruments i mètodes per a l’aprenentatge musical.

Així, doncs, l’augment de la demanda estimulà tant la importació de pianos estrangers12 com la producció local. Entre 1788 i 1814 es van obrir set tallers especialitzats en la construcció de pianos a Barcelona, un a Mataró i un a Tarragona. A més, les dades d’altres ciutats peninsulars o europees referents al nombre de constructors de pianos actius són molt semblants a les de la ciutat de Barcelona,13 fet que ens permet constatar que Catalunya segueix el solc de l’expansió europea d’aquest instrument i que es correspon amb els interessos d’una societat que té la música, i particularment el piano, com a principal ocupació en l’oci cultural. Els tipus de pianos que sortiren d’aquests tallers locals i tingueren major difusió foren els de taula, de forma rectangular, fàcils de transportar i d’afinar, tot i que s’ha pogut documentar que els constructors suïssos Otter i Kyburz, assentats a Barcelona el 1798, també fabricaren alguns pianos de cua i molts orgues.

En aquests inicis de l’arrelament del piano és remarcable que qui en venia no era només el fabricant, sinó que el creixent interès social per aconseguir-ne un va fer que constructors d’altres instruments, com els guitarrers Manuel Bertran o Valentí Fabrés,14 i altres comerciants no vinculats al món de la música, com el quincaller Josep Surnami,15 volguessin mercadejar amb el piano, atès que el veien com una inversió segura, com un objecte valuós més enllà de la seva funcionalitat. Per guanyar clientela i

despertar la curiositat de possibles compradors, els venedors inserien a la premsa anuncis de compravenda de pianos nous o de segona mà i de construcció local o estrangera, i, ja des de 1794,16 de lloguer de pianos. Aquesta última modalitat comercial permetia l’accés a l’instrument a butxaques menys acabalades i també facilitava, a qui ho volgués i li agradés, canviar sovint de model de piano. En definitiva, s’adaptava millor a la demanda i a les necessitats dels diferents perfils d’aficionats.

En aquest sentit, al voltant de 1800, a Catalunya prosperà un comerç de partitures esperonat per l’increment de la demanda dels aficionats, d’amateurs o de diletants pertanyents a la burgesia, que va permetre difondre amb celeritat un repertori per a piano, bé en qualitat de solista com per exemple l’obra per a piano de Mozart, de Haydn, de Pleyel o de Travería, bé en qualitat d’acompanyant, sobretot de la veu, com els arranjaments per a piano i veu d’algunes àries de les òperes de Piccinni, Anfossi, Cimarosa, Jommelli, Tozzi, Fioravanti i Paisiello que en aquell moment es podien sentir al Teatre de la Santa Creu.17 A banda de copistes i músics, foren sobretot els llibreters (com els barcelonins Tomás Gorchs, Juan Francisco Piferrer i Mateo Echterling)18 els qui distribuïren partitures impreses i manuscrites mitjançant atractives fórmules, com la subscripció o el lloguer de partitures, per augmentar les vendes i atraure un públic potencialment més ampli. En conseqüència, el repertori per a piano reunia peces de música atractiva i de moda —com les adaptacions per a piano de les òperes conegudes— que seguien la tradició de la música que es tocava a les reunions socials de final del segle xviii i inici del xix.

L’ensenyament del piano que es podia fer abans de 1814 era, d’una banda, en l’àmbit religiós i, per tant, en escoles de música vinculades a una església o a una catedral; l’ensenyament anava a càrrec dels capellans.19 Un exemple d’aquest tipus d’ensenyament fou l’escola de música de la catedral de Barcelona, que al voltant de 1800 disposava de pianos per a l’activitat docent. La dirigia el capellà Josep Prats, un músic molt actiu en la participació i l’organització de concerts privats. Tal com es pot llegir en el dietari del Baró de Maldà: «Dia 9 de novembre [de 1797]. […] a vuit hores, ha començada la primera acadèmia de música que fins ara havia estat a casa de mossèn Josep Prats i son germà […] en casa del Sr. notari N. Comelles.»20 El material per a l’aprenentatge del piano que utilitzaven aquestes escoles eren els quaderns miscel·lanis que comprenien peces de diversa tipologia i d’autors diversos.21

D’altra banda, l’ensenyament es podia dur a terme en l’àmbit civil mitjançant classes privades a casa de l’alumne o del mestre, exercides per professors de música tant nacionals com estrangers. El primer d’aquests antecedents és el d’un professor que s’anuncia a la premsa el 1795 al Diario de Barcelona. 22 Això confirma que Catalunya formava part de les rutes culturals i de comerç musical que anaven i venien d’Europa cap a la Península; i els músics, quan s’aturaven a Barcelona, podien oferir tant concerts privats i classes de música com concerts al Teatre de la Santa Creu.

La visita de figures internacionals del món de la música facilità el contacte dels músics d’aquí amb els procediments interpretatius i docents en vigor als principals centres musicals i culturals europeus. Aquetes visites s’inicien en aquest moment i seran una constant fins al tombant del segle xix. El napolità Joseph Pintauro fou un d’aquests músics que arribà a Barcelona com a cantant d’una companyia d’òpera i acabà per establir-s’hi en veure les oportunitats musicals que oferia la ciutat. Hi va poder escriure música religiosa, exercir-hi d’empresari musical, participar-hi en concerts com a pianista acompanyant23 i dedicar-s’hi a l’ensenyament del piano. Gràcies a una anotació del Baró de Maldà sobre ell, és possible fer-se càrrec del tipus de destinataris de l’educació pianística: anava orientada a un públic aficionat de caràcter domèstic, tot sovint del gènere femení; tot plegat molt significatiu del valor que s’atorgava al conreu de la música en aquells anys, és a dir, que era una pràctica ociosa i de farciment.24 Precisament Pintauro és qui ens ha deixat la primera obra pedagògica específica per a l’ensenyament del piano a Catalunya, els Preludij composti dal sigr. Pintauro, per uso dei suoi discepoli, 25 un quadern d’estudi de vuit pàgines manuscrites amb peces pensades per a aficionats que aprenien a tocar el piano. A banda d’aquesta obra, en aquesta primera etapa no s’ha localitzat cap altre material docent específic del piano.

D’una manera tímida, però imparable, el piano va anar estenent-se pels espais públics i privats dels aficionats i professionals de la música. Les primeres notícies de la presència d’aquest instrument en espais de concert públic català com el Teatre de la Santa Creu, o semipúblics com la sala principal del Gremi de Velers (Sala dels Velers), ambdós a Barcelona, són els concerts que la pianista italiana Antonia Bocucci feu el setembre de 1798,26 en què interpretà obres per a piano sol i acompanyà àries d’òpera de Tozzi i de Piccinni; els que la pianista italiana Henriquette Borghese feu al Teatre i a la Sala dels Velers el 1800, i els que Sophie Gail donà el 1802 a la sala principal del Gremi de Velers, en què interpretà unes variacions de Mozart.27

Així mateix, els espais domèstics, com els salons, també van anar incorporant el piano tant per a ús i gaudi privat de la família com per a ús social mitjançant l’organització de concerts. D’aquí que els salons fossin els espais més amplis d’una casa burgesa, plens de cadires, de miralls i d’aranyes, amb els millors mobles i els objectes més valuosos al costat del piano. Aquest és el cas de l’espai musical de què, el 1808, disposava el corredor de canvis Roberto Marning al seu pis del passeig de la Muralla, un saló que donava a la muralla del mar i que contenia els objectes següents: «Un pianoforte de caoba guarnecido de bronce y cubierto con marroquinería carmesí, dos relojes de mesa (uno de bronce y el otro decorado con pequeñas placas de mármol), un tocador de caoba con espejo, 25 sillas y dos canapés traídos de Génova, cuadros con retratos

de la familia del señor y de la señora Marning, […] cuatro candelabros de bronce, una araña pequeña y cortinas de muselina rayadas en blancos para las ventanas de la sala.»28

O bé del pis d’un important comerciant, Onofre Glòria, situat al carrer de la Mercè, en el qual s’han comptabilitzat tres salons i una petita sala, adjacent a la sala principal, amb catorze cadires de fusta amb un petit cantell blanc, un pianoforte usat, dues gàbies d’ocells i un moble daurat. Era un espai no gaire gran, en comparació amb les altres sales de la casa Glòria, però preparat per a reunions que eren obertes al públic en general alhora que podia servir per al recolliment íntim i per a l’estudi de l’aficionat. Per les dimensions de la sala, segurament el piano devia ser de taula. En un context social com aquest, s’entén que la demanda d’ensenyament musical es veiés incrementada perquè calia una formació musical per participar activament en vetllades i concerts, així com per poder dur una pràctica musical de caràcter domèstic i familiar.

La situació d’inestabilitat social, econòmica, política i cultural a què es veié sotmesa Catalunya durant la Guerra del Francès (restà ocupada des del febrer de 1808 fins al maig de 1814) tingué repercussions evidents en el consum musical, en general, i en la fabricació i comerç de pianos, en particular. El Diario de Barcelona ho reflecteix per omissió, ja que són escasses les notícies referents a la música i encara menys abundants les relacionades amb la construcció i el comerç del piano. El nombre de constructors de pianos actius en aquest període de guerra es reduí dràsticament i només s’ha pogut documentar l’activitat de Josep Martí i de Johan Kyburz (el seu company de taller, Francisco Otter, havia mort el 1807), que va romandre a Barcelona fins al 1810, en què es va traslladar a Ciutadella per construir un orgue per encàrrec de l’orde franciscà.

Segona etapa: el piano, un objecte desitjat (1815-1848)

Els rigors de la Guerra del Francès provocaren estralls a tots nivells i una forta inestabilitat política, econòmica i social a Catalunya. Segons Álex Sánchez, al llarg d’aquest període, la població va créixer considerablement, es va potenciar la integració del mercat interior espanyol, es van refer les relacions amb els nous països americans independents i es van introduir les noves formes de producció modernes en la indústria que convertirien Catalunya, amb Barcelona al capdavant, en una de les regions industrials de l’Europa mediterrània més importants a la dècada de 1840.29 Aquest procés comportà la puixança d’una burgesia comercial i industrial, com les famílies Bacardí, Gònima-Janer, Sagnier o Villavechia, entre d’altres, que foren les principals impulsores i consumidores de l’activitat cultural catalana.30 Així mateix, també cal matisar la visió catastrofista que tradicionalment s’ha tingut de la realitat cultural catalana d’aquest període, perquè fou més rica i activa del que podria semblar.31 A partir de 1815, a Catalunya s’incrementà l’activitat musical i, de retruc, la demanda de professors de música. Es multiplicaren els tallers de construcció d’instruments, amb un notable augment del comerç de partitures; sorgiren els primers magatzems de música i es fundaren els primers diaris musicals: el Periódico de Música i La Lira de Apolo, el 1817.32 Tots aquests elements són un reflex clar de l’expansió del mercat musical.

En aquest context, com ja hem avançat, el piano es convertí en un element fonamental de l’oci cultural, en l’instrument amb més presència i visibilitat social, a més de ser el més demandat pels aficionats a la música i el més desitjat. N’és una prova el sorgiment de nous tallers dedicats a la construcció, la reparació i l’afinació de pianos, així com a la importació de pianos estrangers. Si ens atenim a les xifres, a Barcelona es comptabilitzen vint-i-un constructors actius entre 1815 i 1839,33 xifra que s’incrementa fins a vint-i-quatre a la dècada de 1840.34 A la cartografia de la imatge es pot apreciar que gairebé la meitat dels constructors de pianos es concentren al sud-est de l’actual plaça de Sant Jaume, una zona que queda entre dos carrers comercials d’una gran importància com són el carrer dels Escudellers i el carrer de l’Argenteria, i molt a prop d’un dels carrers on habitava la burgesia comercial de Barcelona, el carrer Ample. Així mateix, un gruix important de fàbriques i tallers dedicats a la construcció de pianos es troba a la part baixa del Raval i a la vora del Teatre Principal, una zona industrial ocupada pel sector del tèxtil. Alhora, hi ha un petit grup de constructors —els números 7, 21 i 23— que se situen just al costat del Conservatorio de Música y Declamación del Liceo de S. M. Isabel II. Aquesta proximitat no és fortuïta, sinó que amagava una voluntat comercial. Ser al costat d’una institució musical tan pionera com el Liceu afavoria tenir potencials compradors. Alguns constructors que disposaven de tallers grans, per abaratir costos de manteniment i de compra de material, compartien amb altres constructors l’espai de construcció, com és el cas d’Andrés Puig i Jaume Ribatallada, o els germans Bordas.

S’ha pogut documentar que tant a Figueres com a Girona es donava l’activitat d’un constructor, símptoma que la iniciativa local en la construcció de pianos s’havia consolidat. Aquests fabricants s’organitzaven majoritàriament en petits tallers de producció artesanal, si bé alguns, veient la possibilitat d’ampliar el negoci, transformaren els tallers en petites fàbriques, com ara Urivarrena (que fins i tot introdueix la mecanització en el procés de fabricació), Rafael Gabriel Pons o Lorenzo Munné. Fins i tot, grans fàbriques estrangeres arribaren a acords amb constructors locals, com fou el cas del pacte entre la casa de pianos francesa Boisselot i el constructor barceloní Francisco Bernareggi el 1845,35 que permeté a Boisselot distribuir els pianos francesos en terres catalanes i ampliar i consolidar el seu mercat de vendes.

La competència entre fabricants era molt aferrissada i l’ànsia de poder aconseguir clientela i assegurar-se la ven-

da del producte portarà alguns fabricants a buscar estratègies comercials poc habituals, com ara la del fabricant Bergnes, que, per demostrar que els seus pianos estaven a l’altura de qualsevol altra fàbrica europea, reptà la fàbrica Boisselot a fer una exposició amb pianos Bergnes i Boisselot, perquè els aficionats poguessin comparar el so i la qualitat dels pianos d’ambdues fàbriques.36 Un altre exemple d’estratègia comercial el proporciona el constructor Lorenzo Munné, que, per aconseguir copar més mercat i atreure un públic de marcada estètica romàntica, construí pianos «adornecidos de elegante arquitectura gótica»,37 segurament imitant l’estètica de les il·lustracions «a la catedral» de les cobertes d’alguns llibres (en què la informació es presenta dins un marc de disseny gòtic), inspirada en els manuscrits medievals que es posaren de moda a França en les publicacions de viatges pintorescs durant el Romanticisme.38 Fins i tot, gràcies al Diario de Barcelona s’ha detectat l’activitat de compravenda de pianos estrangers a Girona a la dècada de 1830.39

Igual que en l’etapa anterior, el piano de taula era el tipus que més es comercialitzava i, en menor mesura, el de cua, però a partir de 1819 comença a ser freqüent trobar als anuncis dels diaris la compravenda d’altres models de pianos (piano vertical, pianino, piano armari, piano de cua truncada i piano arpa) que responen, per una banda, a l’interès del piano no solament com a objecte musical, sinó també com a moble, és a dir, com a element del mobiliari burgès, símbol alhora de capacitat econòmica i del bon gust de la família. D’altra banda, respon a un interès comercial, ja que calia proporcionar al client diverses mides, formes de pianos aptes tant per a cases amb salons grans i amplis com per a llars més modestes amb espais més reduïts. Això queda palès en un catàleg de pianos de 1828 en què es pot llegir una àmplia oferta de tipus, formes i preus de piano amb la qual quedaven cobertes les exigències i els desitjos de tota mena de clients.

El model més car, un piano de cua de sis octaves i mitja de caoba amb tres cordes per nota i set registres (fort, fagot, sordina, arpa, bombo, campanetes i platets), costava 4.000 rals de billó; un piano de cost mitjà, com un piano de taula, imitant els models alemanys, de sis octaves, també de caoba, es podia comprar per 2.400 rals de billó, i el piano més barat del catàleg, un piano de taula de cinc octaves i mitja i un registre de fort, tenia un preu de 1.000 rals de billó. Si es tenen en compte alguns costos i sous d’aquests anys (cap a 1831, l’entrada més barata del Teatre de la Santa Creu costava quatre rals de billó; el sou d’un professor de conservatori com ara el Real Conservatorio de Música y Declamación María Cristina de Madrid era d’uns 14.000 rals de billó a l’any i un bon cantant podia cobrar entre 7.000 i 10.000 rals de billó a l’any),40 es comprèn que la compra d’un piano que imitava els models vienesos de moda per 1.000 rals de billó era un objectiu que podia permetre’s i assumir un sector relativament ampli de la societat catalana d’aquells anys. Cal dir que també era un opció de compra la importació de pianos, habitualment més cars que els fabricats a Catalunya i només aptes per a aquells privilegiats que s’ho podien permetre. A banda de complir una funció musical, l’adquisició d’un piano estranger esdevenia tot un símbol de l’exclusivitat cultural i l’estatus econòmic i social que pocs podien assolir, com fou el cas del piano comprat a Viena pel comerciant Baltasar de Bacardí per a la seva residència del carrer de Lledó, cantonada Caçador, de Barcelona.41

Coincidint amb aquesta difusió del piano, cal tenir present que, en aquesta segona etapa, s’intensifica la circulació de partitures en el mercat musical català que permeté l’accés de l’aficionat i el professional a tota mena de repertori pianístic: peces de caràcter (nocturns, balades, romanços…), peces de ball i de saló (fantasies, variacions sobre temes coneguts d’òperes d’autors de moda), mètode i estudis i transcripcions d’obertures i àries d’òpera o de parts d’alguna simfonia. Al mateix temps, la multiplicació d’aquest repertori i la seva especialització en diversos tipus de consum musical i nivell tècnic normalitzaren la pràctica pianística i afavoriren, com és lògic, la venda de pianos.

Els actors principals en el comerç de partitures foren, d’una banda, els llibreters, com ara Manuel Riera i Juan Francisco Piferrer,42 que solien vendre partitures tant impreses com manuscrites,43 prèviament adquirides a l’estranger. Venien les obres que els editors deixaven en dipòsit o venien partitures impreses per ells mateixos o bé fins i tot reimprimien partitures d’autors coetanis coneguts, com ara Ferran Sor, que compraven a l’estranger i que després venien a la seva botiga o les comercialitzaven en quaderns miscel·lanis. D’altra banda, també hi havia els magatzemistes musicals, com Francisco Bernareggi o Francisco España, que regentaven un tipus de botiga en què es podia trobar des d’un instrument musical o una partitura fins a cordes per a instrument, paper pautat i gravats i litografies de músics coneguts. La distribució musical (i editorial, en general) a Catalunya es feia a través d’una eficaç xarxa entre llibreters locals connectats amb Barcelona o llibreters com Ignacio Boix, que tenien llibreria a Tarragona i Barcelona.44 Els anuncis que apareixen al Diario de Barcelona, un diari que tenia difusió arreu de Catalunya, referents a la venda o a la subscripció d’algunes obres musicals indiquen les llibreries de les diferents poblacions catalanes on es podien adquirir: «Se suscribe en la librería de Saurí y compañía, calle de Escudellers; en Reus en la de Sánchez; en Tarragona en la de Puigrubí y en la de Ferrer y Vives; en Figueres en la de Ripoll; en Tortosa en la de Puigrubí; en Cervera en la de Casanovas; en Manresa en la de Abadal; en Lérida en la de Corominas; en Gerona en la de Figaró. En todas las dichas librerías se reparte gratis el prospecto.»45

La necessitat de respondre a nous perfils professionals impulsà noves iniciatives en l’ensenyament musical, en general, i del piano, en particular; alhora, forçà l’expansió d’aquest ensenyament musical en un marc que podríem denominar civil, amb el que això implica d’abandó progressiu dels paràmetres eclesiàstics. La caiguda de l’absolutisme de Ferran VII el 1833 i les mesures desamortitza-

dores, iniciades anteriorment per Godoy el 1798 i culminades pel ministre Mendizábal el 1836, comportaren la ruïna econòmica de l’Església i, per tant, la progressiva desaparició de les capelles de música, que, per un decret de 1842, van quedar reduïdes a la mínima expressió: el mestre de capella, dos escolans, l’organista i un salmista.46

Aquesta nova situació va reduir progressivament el domini de l’Església en l’ensenyament musical i va motivar l’aparició i consolidació d’iniciatives pedagògiques musicals de caràcter privat: professors particulars, acadèmies, escoles de música i conservatoris. Pel que fa a l’ensenyament particular del piano, la premsa d’aquest període ha permès documentar, a diferència de l’etapa anterior, una intensa activitat exercida per professors de perfils molt diversos. En primer lloc, per capellans o excapellans que no exercien a cap capella i que, desposseïts de fonts d’ingressos a causa del procés de secularització, es dedicaren a l’ensenyament particular del piano, com per exemple José Menéndez, que després de treballar en diferents capelles de música catalanes s’estableix a Barcelona com a professor de piano.47 En segon lloc, per pianistes nacionals i estrangers itinerants que s’aturaven a les principals poblacions catalanes, sobretot a Barcelona, i oferien concerts en els teatres públics, concerts privats o bé classes de piano particulars, com per exemple Joaquín Gaztambide, Franz Liszt o Maurice Strakosch. A més, aquesta visita de figures internacionals del món del piano facilità el contacte dels músics i aficionats catalans amb els procediments interpretatius i docents en vigor als principals centres musicals i culturals europeus.48 En tercer lloc, tenim aquells pianistes no itinerants, nacionals o estrangers, que viuen o que es traslladen a viure i fixen la residència a Catalunya per dedicar-se, entre altres ocupacions musicals, a la docència del piano, com el mataroní Jaume Isern, que, després d’haver viscut entre Montpeller i Barcelona, cap a 1821 s’instal·la definitivament a Mataró, on duu a terme una important tasca com a pedagog;49 o com Antonio Nogués, que combinava la tasca de pianista en teatres i societats culturals de Barcelona amb la de docent, o com com tants d’altres que s’anuncien al Diario de Barcelona oferint els seus serveis: «Un joven profesor de piano, canto y composición, desea ocuparse en dar lecciones a las señoritas y señoritos cuyos padres tengan a bien honrarle con su confianza; lo que hará por un precio moderado.»50 L’oferta de professors i la competència per aconseguir alumnes eren prou elevades si tenim en compte l’oferta del professor Antonio Gallard d’afinar els pianos dels aficionats que el contractessin per fer classes a domicili.51

En relació amb les iniciatives privades, també cal situar tot un seguit d’escoles i acadèmies de música i associacions culturals que conformen un panorama ric en oportunitats per accedir a l’estudi del piano. Així doncs, a partir de mitjan dècada de 1830 obriren a Barcelona les primeres acadèmies privades de música, en les quals s’oferia, entre d’altres instruments, l’ensenyament del piano, com l’acadèmia del carrer de Sant Pau, número 92, o l’acadèmia dirigida per Francisco Berini, violí primer del Teatre Principal.52 A Mataró, a partir de 1840 es podia estudiar piano a la recentment creada Escola Municipal de Música, dirigida per Jaume Isern, i a Girona. el compositor i pedagog Joan Carreras i Dagas fundà el 1848 un centre de formació musical anomenat Establecimiento Musical.53

En l’àmbit de l’associacionisme cultural privat de tall burgès, el 1837 sorgí una institució pedagògica, el Liceo Filarmónico Dramático de Montesión, popularment conegut com a Conservatori del Liceu, una associació d’aficionats presidida pel comandant de la Milícia Nacional Manuel Gibert, que preveia la formació musical i teatral dels seus socis.54 L’activitat del Liceu animà la vida musical de la ciutat de Barcelona, la dotà d’estabilitat i es consolidà quan, amb la inauguració del Gran Teatre del Liceu, el 1847, es traslladà de l’antic convent de Montsió al convent dels trinitaris de la Rambla i adoptà definitivament el nom de Reial Conservatori.

Encara en l’entorn de l’ensenyament del piano, cal fer esment d’institucions educatives no específicament musicals, com és el cas de les Escuelas de Enseñanza para Señoritas, en les quals «se les enseñará lo siguiente: coser toda especie de ropa blanca y demás para el uso doméstico; hacer calceta de todas clases; bordar tanto a la mano como al tambor y en hasta; el catecismo y principios de religión; leer y escribir la lengua francesa»,55 i cal afegir que s’hi impartia una matèria d’adornament: el piano. Per aquest motiu, la dona fou la principal destinatària d’una gran part de la literatura pianística (i no pianística) de la primera meitat del segle xix i li foren dedicades expressament algunes de les obres didàctiques per a piano. D’altra banda, l’instrument s’ensenyà en escoles de primer i de segon ensenyament com la de José Alegret, en les quals s’impartia la matèria de música i de manera optativa el piano, o bé en la que fundà l’Ajuntament de Barcelona el 1837 sota el nom d’Instituto Barcelonés.56

Per dur a terme la tasca docent, els professors necessitaven un material pedagògic especialitzat: mètodes, tractats musicals i quaderns d’estudis.57 La major part d’aquest material en circulació a Catalunya, que es podia aconseguir a les llibreries especialitzades en venda de partitures i als magatzems musicals, era de factura estrangera i elaborat per reconeguts professors de les escoles i els conservatoris més importants d’Europa, com ara els mètodes de Louis Adam, Bernard Viguerie o Francesco Pollini.58 D’altra banda, i en menor mesura, també hi havia disponible material de producció local, català i espanyol, bé confeccionat per músics de renom, com el mètode de Josep Nono, bé per mestres de piano menys coneguts o anònims, com el mètode de piano El arte del fortepiano simplificado y reducido al orden natural, de 1820-1821, d’autor desconegut.59 A partir de 1815 es detecta un increment de circulació de material pedagògic en el mercat musical català. El Diario de Barcelona recull nombroses notícies de venda de mètodes, tractats i quaderns d’estudis de piano que es podien comprar a llibreries i magatzems de música especialitzats. L’assiduïtat d’aquest tipus

de publicacions al Diario de Barcelona és una evidència de la demanda d’obres pedagògiques, tant d’un públic aficionat com d’un de professional, atès que en aquells moments s’intensificava la producció i venda de pianos i de partitures60 i la demanda de professors de piano.

En clara correspondència amb el que s’ha explicat anteriorment, la presència del piano en espais de concert públics i privats també s’anà incrementant respecte a la primera etapa. A partir de 1840, el piano acabà per adquirir i consolidar el perfil públic que el definiria durant la segona meitat del segle xix. És així per la conjunció de diversos factors: el desenvolupament d’una vida musical marcada per un actiu associacionisme burgès,61 la institucionalització dels concerts com a manifestació central de la vida musical urbana, la consolidació del mercat musical (botigues de música, editors i fabricants), l’aparició de premsa musical especialitzada —a la dècada de 1840 l’aficionat es podia subscriure a les llibreries catalanes a les revistes Álbum Musical, El Arpa del Creyente, El Eco de la Ópera Italiana, El Filarmónico, El Termómetro del Teatro Español o El Trovador, entre d’altres.

En definitiva, el piano començà a guanyar un protagonisme central en la vida concertística que es consolidà en l’etapa següent, adquirí una rellevància estètica, social i econòmica fins llavors desconeguda i acabà convertint-se en una mercaderia d’oci cultural de prestigi. En aquest context veurem que el pas per Barcelona de figures de primer nivell com Franz Liszt, Émile Prudent o Sigismund Thalberg fou clau per esperonar l’activitat concertística del piano en espais públics com teatres i cafès i en els espais privats d’associacions musicals com ara la Societat Filharmònica, el Casino Barcelonès o el ja esmentat Liceo Filarmónico Dramático de Montesión, en les quals participaven activament músics com Antoni Llorens, Eusebi Font i Pere Nolasc Llorens.

Així mateix, és significatiu el testimoni de Francisco Bernareggi, un important constructor d’instruments i amo d’un dels magatzems de música més importants de Barcelona de la primera meitat del segle xix, perquè permet fer-se una idea de l’expansió social del piano i copsar la intensitat amb què estava penetrant en les llars catalanes: «El rápido desarrollo que el germen del saber experimenta entre nosotros en todos los ramos de la literatura, se ha extendido felizmente a aquel arte sublime que tan pronto arranca gritos de entusiasmo como lágrimas de ternura, vías de alegría como preces de arrepentimiento y devoción: la música. En efecto, la afición en este arte va cundiendo cada vez más entre nosotros; no hay casa un poco acomodada en que no se encuentre un piano; no hay una reunión particular que no funde una de sus principales diversiones en el canto o en el baile.»62 I és que el desig d’aconseguir un piano es va convertir en realitat per a un sector cada cop més ampli de la societat catalana.

D’altra banda, l’arribada a Barcelona, el 1848, del pianista, pedagog i compositor mallorquí Pere Tintorer marca el final d’una etapa d’expansió de la cultura del piano i l’inici de la consolidació i l’aprofundiment de l’arrelament del piano arreu de Catalunya. Tintorer, format al Conservatori de Madrid i a París, es convertirà en un dels pedagogs i intèrprets més influents a Catalunya, i liderà la renovació de la tècnica de l’instrument en introduir-hi un repertori associat al piano modern conformat al llarg de la segona meitat del segle xix.

Tercera etapa: consolidació de l’arrelament del piano (1848-1901). Un objecte social necessari

A la segona meitat del segle xix tingué lloc una autèntica expansió del mercat musical. El canvi radical que hi va haver en el sistema de producció i comerç, en les aplicacions tecnològiques i industrials i en els hàbits socials durant la segona revolució industrial incidí d’una manera decisiva en tots els àmbits de la música, des de la fabricació i venda d’instruments fins a la indústria i el comerç editorials. En aquest context, i lligat al procés d’industrialització, s’inicià l’enderrocament de les muralles d’algunes de les ciutats més importants de Catalunya, com ara les de Barcelona i Tarragona —en ambdues ciutats iniciat el 1854—, les de Manresa —a partir de 1877— o les de Tortosa —el 1878—, amb l’eixamplament i la modernització consegüents. La ciutat esdevé l’espai bàsic on es definirà la cultura liberal per dos motius: en primer lloc, per la qualitat d’espai social i de difusió dels nous idearis; en segon lloc, perquè és on es despleguen les noves institucions liberals (administratives, governatives) i les polítiques públiques (ensenyament, servei militar).

A Catalunya, Barcelona fou la ciutat que es consolidà progressivament com un centre productiu i comercial de pianos de primer ordre que a final de segle xix aconseguí fer la competència a les grans fàbriques estrangeres, un indicatiu clar que el piano estava guanyant, d’una manera exponencial, més adeptes. Dels vint-i-set63 constructors actius a Barcelona la segona meitat del segle xix, una vintena eren petits tallers i la resta es consoliden progressivament com a fàbriques d’una important capacitat comercial i distribuïdora tant pel territori nacional com a l’estranger. Cal afegir-hi que el tipus de constructors presents en algunes de les viles catalanes, com Vicente Arbona a Tarragona o Francisco Torrent a Cervera, són de caire artesanal i que, a més de vendre els seus pianos, en venien a d’altres constructors i feien tasques de reparació, restauració i afinació.64

Una bona mostra d’aquest interès pel piano i del seu arrelament social és la presència d’aquesta indústria pianística en les exposicions nacionals i universals. En aquestes mostres, la música ocupà un lloc especial en les seccions industrials per la seva particular relació amb la tecnologia. La gradual expansió industrial impulsà l’experimentació i les consegüents transformacions de les tècniques de fabricació d’instruments, en especial d’aquells que requerien aplicacions metal·lúrgiques o tenien un mecanisme complicat com el piano, motiu pel qual no resul-

ta estrany que aquest instrument, en algunes exposicions, fos presentat no amb la resta d’instruments, sinó en la secció dedicada a la maquinària. A la segona meitat del segle xix, aquestes exposicions constituïren un aparador social immillorable per als fabricants de pianos, que hi mostraven les darreres novetats tècniques i industrials aplicades a l’instrument.

A l’Exposición Industrial y Artística de Productos del Principado de Cataluña de 1860 tingueren un reconeixement especial els pianos dels constructors barcelonins Boisselot-Bernareggi y Cía., els de M. Guarro pel mecanisme modern i de gran precisió, i un piano d’E. Daniel que resistia els canvis de temperatura i d’humitat.65 Així mateix, en l’Exposició Universal de París de 1867 obtingueren premis honorífics els pianos de Bernareggi, Plana i Auger. Però fou a partir de l’Exposición General de las Cuatro Provincias de 1871 que els expositors de pianos barcelonins duplicaren la seva presència respecte a les edicions anteriors. La presència d’aquests industrials del piano en les diverses exposicions nacionals i universals no deixarà de créixer. Per exemple, a l’Exposició Universal de Viena de 1873, entre el centenar d’expositors de pianos existents, es concediren tres medalles de bronze: als pianos de Raynard y Masseres (Barcelona), a Hijos de Montano (Madrid) i a Gómez e hijos (València), i rebé una medalla de plata la fàbrica de Bernareggi Gassó y Cía. (Barcelona), que seguia sent la indústria més forta del país en la construcció de pianos.66

Cap a 1880, la fàbrica de Bernareggi disposava d’uns 200 obrers, exportava pianos sobretot a Portugal, les Antilles i Amèrica Central i fabricava mig miler de pianos l’any, una xifra de producció important en territori català i espanyol, però insignificant si es compara amb la de les grans fàbriques franceses com Pleyel o Érard, que en les mateixes dates produïen uns quinze mil pianos l’any, o bé amb la indústria alemanya com ara les fàbriques de pianos Rönisch o Bechstein, que construïen entre seixanta i setanta mil pianos l’any. A més de Bernareggi, fou també important la casa fundada per Juan Chassaigne el 1864, més tard Chassaigne Frères, que cap a 1900 era una de les més importants d’Espanya i havia rebut premis a diverses exposicions nacionals i internacionals —com la medalla de plata a l’Exposició Universal de París de 1900— i els pianos de la qual s’exportaven a França, les Filipines i Amèrica del Sud.67

Així mateix, els pianos d’aquests fabricants barcelonins —majoritàriament verticals, ja que els de taula havien caigut en desús— es distribuïen per tot Catalunya a través dels magatzems de música locals, que sovint eren sucursals o delegacions dels grans magatzems de música barcelonins, com fou el cas del magatzem de música de Juan Ayné, que tenia botiga a Barcelona i a Tarragona; dels comerciants Salas o José Masanet de Girona,68 que distribuïen pianos Bernareggi-Gassó & Cía. i Chassaigne Frères, o de l’establiment de música Parramon, de Ripoll,69 que també subministrava pianos Bernareggi. A més, alguns professors de piano com el tarragoní Francisco Bonet, el reusenc Ramon Vidal o l’afinador Francisco Torrent, de Cervera, exercien d’intermediaris entre els aficionats i les fàbriques de pianos catalanes de més renom, com ara Boisselot-Bernareggi, Guarro o Chassaigne Frères, entre d’altres. De fet, alguns d’aquests magatzems musicals obriren sales —també anomenades salons— de concerts en les quals es donaven a conèixer músics, instruments i repertoris musicals, i, a més, potenciaren la vida musical de les ciutats. Fou el cas de Juan Ayné, que obrí el Salón Ayné a Tarragona a inici de la dècada de 1880, o del Salón Bernareggi-Gassó y Cía. de Barcelona.70

Una altra mostra que el piano estava profundament arrelat a Catalunya és la seva presència i ús en teatres i centres culturals catalans des de Tortosa fins a Puigcerdà passant per Tremp i Manresa. Serà al llarg de la segona meitat del segle xix, en ple creixement econòmic del país arran de la progressiva industrialització, que, d’una banda, les classes benestants aniran articulant al seu voltant i dotant d’espais culturals, intel·lectuals —casinos, escoles, acadèmies— i d’esbarjo —cafès— pobles i ciutats; de l’altra, la classe treballadora i la mitjana també impulsen els seus propis espais de sociabilitat i relació, com ara els ateneus i les cooperatives.71 El piano serà present en tots aquest espais i vertebrarà al seu voltant bona part de l’oci cultural i de la sociabilitat d’aquell moment. Només cal donar una ullada a la premsa catalana per adonar-se de l’abast d’aquest fenomen i de la constància amb què apareixen ressenyades activitats musicals amb piano en tota mena d’espais.

L’Eco de Granollers de l’11 de febrer de 1883 es fa ressò d’una vetllada musical de veu i piano al Casino de Granollers amb motiu de la Candelera. I en la Crónica Mataronesa del 8 de setembre de 1866 es pot llegir: «Hoy tendrá lugar un concierto de piano en el Ateneo Mataronés, por el célebre profesor catalán Juan Miralles.» També el diari El Jueves, de la comarca del Ripollès, es fa ressò d’una festa major a Montesquiu en què la gent es va agrupar al cafè del Feliuet per cantar un vals i unes peces «de los coros del inmortal Clavé que tanta fama han dado a su autor y finalizando con unas peteneras, todo ello acompañdo al piano por el joven Ramon Perramon». Al Diario de Tarragona del 9 de febrer de 1878 s’explica que «el dueño del café del Centro situado en la nueva rambla de San Juan ha adquirido un magnifico piano de cola, lo que no dudamos le agradecerán los concurrentes que podrán oir buenas piezas musicales durante las hores de costumbre». El diari quinzenal La Comarca del Noya de l’11 d’octubre de 1891 informa d’un concert de cambra organitzat per la societat Centre Saturninense de Sant Sadurní d’Anoia en què es tocà un quartet de corda amb piano. En l’edició de tarda del Diario de Tarragona de l’1 de març de 1872 es pot llegir que el jove pianista Adolfo Barroso Zampa actuà a la societat cultural Centro Tarraconense. Al Diario de Tortosa del 12 de maig de 1882 i al setmanari tortosí La Verdad del 25 de setembre de 1881 es deixa clar que tant al Casino de Tortosa com al Círculo de Artesanos de Tortosa programaven concerts i activitats culturals amb el pia-

no com a protagonista. No passa per alt que el dia de la inauguració del Teatre del Casino Ceretano, a Puigcerdà, a l’entreacte, «la señorita Martí se sentó al piano y ejecutó como ella sabe hacerlo una bellísima composición acompañándole con la flauta el inteligente músico de esta villa Sebastián Carol»,72 i que uns anys després, vers el 1890, el pianista Enrique Granados va actuar en aquest mateix teatre.73

Amb aquesta obertura cultural, tot i que la demanda per aprendre piano és present en l’àmbit domèstic de la majoria de famílies burgeses i classes mitjanament acomodades, també s’expandeix considerablement a estaments socials més baixos, gràcies als ateneus i a les associacions populars. Aquesta aspiració social de tocar el piano condueix directament a una necessitat creixent de mestres que en puguin ensenyar i de centres musicals on se’n pugui impartir l’ensenyament. És així com, en aquest darrer període, l’oferta d’ensenyament del piano arriba al punt més àlgid amb la seva institucionalització a través dels conservatoris i de les escoles municipals (el 1847 obre el Conservatorio de Música y Declamación del Liceo de S. M. Isabel II, el 1886 ho fa l’Escuela Municipal de Música de Barcelona74 i pocs anys després, el 1892, s’inaugura l’Escola Municipal de Música de Girona), i la multiplicació de les acadèmies privades a Barcelona, com l’Acadèmia Musical Barcelonesa, l’Acadèmia Nicolau o l’Acadèmia Pujol; o a Tarragona l’acadèmia de piano i cant del pianista Eduardo Amigó,75 o bé l’acadèmia de música de Juan Pastallé a la ciutat de Valls.76

Tanmateix, continua la presència d’espais que, tot i no estar concebuts per a l’educació musical, ensenyen piano i conformen un eix gens menyspreable de socialització artística, com l’Escuela de Ciegos,77 que oferia una formació musical com a sistema d’inclusió a la societat, i l’activitat musical de les associacions musicals privades en què els socis organitzaven concerts de piano. I també es constitueixen entitats pedagògiques de formació musical en les quals l’ensenyament del piano es va introduir posteriorment, com la Societat Filharmònica, a Barcelona (que sorgeix el 1844 amb l’objectiu d’organitzar audicions i en què el 1851 ja s’hi podia estudiar harmonia, composició, solfeig, eloqüència i dibuix), el Conservatori Barcelonès, l’Institut Musical o la Societat Lírico-Dramàtica; així mateix s’inauguren casinos, associacions i centres culturals en què s’ofereixen classes de música i sobretot de piano, com el Centre de Lectura de Reus, l’Obrera Vallense (a Valls), el Círculo Villanovés (a Vilanova i la Geltrú) —actiu a la dècada de 1880— o bé l’Alianza Fraternitat de Sant Sadurní d’Anoia. Tots els espais on aprendre música estaven interrelacionats i aquesta relació s’estableix a través dels mestratges, ja que no es tractava d’espais estancs, sinó permeables. Aquest és el motiu que ajuda a entendre com, per exemple, la separació entre la classe particular i l’ensenyament en una acadèmia no era totalment evident, atès que l’acadèmia de música neix com una continuació de la classe particular. Així, sorgeixen acadèmies dirigides per destacats concertistes, compositors de renom o pianistes virtuosos com Nicolau, Pujol o Granados, on s’ensenya piano i altres matèries.

A Barcelona, per exemple, la majoria d’aquestes escoles de música se situen entre el centre històric de la ciutat medieval i moderna i la zona just per sobre de la plaça de Catalunya. Altrament, l’elevat nombre de professors de piano en relació amb els professors de música generalistes també és una mostra del delit cultural per aquest instrument i de l’activitat docent fora del conservatori.78 Tal com es pot veure a la imatge 2, el perímetre d’activitat de l’ensenyament musical es mou entre dues zones, una de les quals coincideix de ple amb els carrers del centre històric de la ciutat de la Barcelona medieval, és a dir, en el que actualment serien els barris del Raval, el Gòtic, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. Una altra zona és la del nord, just per sobre de la plaça de Catalunya, a dreta i esquerra de l’Eixample. Aquest desplaçament de professors de piano cap a la zona nord té una relació directa amb el desplaçament de la burgesia —el principal client musical— del centre de la ciutat cap a l’Eixample. Tot i això, ja hi ha molts professors que en aquest segon període comencen a fer classes fora d’aquest perímetre i se situen a Sant Gervasi, Sarrià, Gràcia i Sant Andreu de Palomar, que són zones que fins a final del segle xix no van formar part de Barcelona (tinguem en compte que fins al 1897 no es van agregar la majoria de pobles del Pla de Barcelona a la Ciutat Comtal). En canvi, els tallers i les fàbriques dels constructors de pianos es mantenen dins la ciutat emmurallada, igual que altres sectors industrials, i es concentren a la banda del Raval, que continua sent la zona més industrialitzada de la Barcelona antiga.

A nivell professional, és a dir, en els dos conservatoris de Barcelona, les classes de piano eren les més demandades: «Así se ve también que las clases más concurridas, tanto del Conservatorio del Liceo como de la Escuela Municipal de Música, son las de piano, sin contar con que es infinito el número de profesores dedicados a dar lecciones particulares. Antes eran solo una docena, entre los cuales figuraban en primera línea Pujol, Tintorer, Biscarri, Font: hoy los profesores de piano no tienen cuenta.»79

Pel que fa a l’Escola Municipal de Música, el piano ja consta en el primer quadre d’ensenyaments d’aquesta entitat i el 1886 hi ha un nombre molt elevat de professors d’aquest instrument que es postulen per fer docència en aquesta institució mitjançant oposicions. Alhora, també es nomenen professores, en un nivell d’organització força avançat per a l’època. Tot i això, els models conservadors en qüestió de gènere i en les pautes socials foren aquí molt difícils de trencar en comparació amb altres països europeus. Aquesta situació explica per què sortiren de les escoles de música grans pianistes de sexe masculí, mentre que les dones només ocasionalment podien superar l’espai de pianistes aficionades. Eren, generalment, dones amb talents polivalents que alternaven els estudis de piano amb altres activitats. Així, la dona burgesa podia cultivar-se a través de la pintura, la lectura o la música, però en

el domini íntim de la casa i sempre reduïda a la categoria d’amateur, perquè el rol de pianista virtuós estava reservat a l’home. La música que fan les dones és considerada un ornament.

De la mateixa manera que l’oferta d’ensenyament musical és molt variada (des del nivell professional fins a l’amateur), la del perfil de músic també ho és: des d’aquell músic centrat quasi exclusivament en l’activitat de mestre fins a aquell que ha de combinar diverses activitats musicals per a poder subsistir. La majoria dels professors de piano dels dos conservatoris de Barcelona es van formar tant al Conservatoire National de Musique et de Déclamation de París, on els pianistes catalans completaven la formació, com amb les grans figures de la pianística europea, i és per això que l’ensenyament a Barcelona presenta característiques similars a la metodologia de la resta d’Espanya i de l’estranger, ja que els pedagogs s’havien educat a París, on van poder aprendre la tècnica francesa, que era el patró a seguir a l’Europa de la segona meitat del segle xix.

Si fem un breu recorregut de la trajectòria dels pedagogs del piano dels conservatoris de Barcelona, veiem com es formen amb els grans pianistes del moment i com aquest és un dels motius per entendre la penetració de la didàctica pianística dels compositors estrangers a Catalunya. Les baules de la cadena de mestres són Pere Tintorer i Joan Baptista Pujol, ja que la pedagogia pianística a Catalunya avança especialment gràcies a la seva producció material, que mostra l’adquisició de la tècnica pianística d’una manera clara. I continua creixent amb pedagogs tan importants com Pellicer i Vidiella. Aquest últim, per exemple, va dedicar la vida a l’ensenyament del piano i en la seva acadèmia particular va poder formar molts pianistes.80

D’una banda, Pere Tintorer es va formar amb el màxim representant de l’escola pianística espanyola, Pedro Albéniz, i, després de romandre a l’estranger amb els representants del virtuosisme pianístic europeu, torna de Lió el 1848. La citació del Diario de Barcelona del 2 de novembre de 184881 ens corrobora que Tintorer ja hi feia concerts: «En el concierto musical que se dispone para mañana en el gran teatro del Liceo, se presentará a tocar unas variaciones el Sr. D. Pablo Tintorer, pianista catalán, cuyo distinguido mérito artístico es ventajosamente conocido en esta capital y también en diferentes puntos de España y del estrangero, particularmente en Francia, donde ha residido durante muchos años.» Tintorer desenvoluparà les classes de piano al Conservatorio de Música y Declamación del Liceo de S. M. Isabel II de Barcelona el 1849 mentre publica els primers mètodes de piano que seran obres obligatòries a l’entitat, i exercirà la càtedra de piano fins al 1891.

Entre els seus deixebles hi ha un altre músic clau en l’evolució del mestratge de piano a la ciutat, Joan Baptista Pujol. Pujol havia entrat com a alumne d’Adolphe-François Laurent al Conservatoire National de Musique et de Déclamation de París a l’edat de quinze anys82 i és qui representarà l’exemple de la polivalència del músic vuitcentista en compaginar l’ensenyament del piano, la convocatòria de concursos,83 l’activitat com a intèrpret, el debat sobre qüestions estètiques, la composició i el negoci de partitures. Però, sobretot, és l’eix principal de l’escola pianística a Barcelona, ja que amb ell es formen els pedagogs del piano i pianistes Vicent Costa i Nogueras, Carles G. Vidiella, Antoni Nicolau, Isaac Albéniz, Joan Baptista Pellicer, Enric Granados, Carme Matas i Joaquim Canals, entre d’altres.84

Filant més prim, es constaten grups d’alumnes i professors clau que fan avançar i desenvolupar l’ensenyament del piano a Catalunya i que podem distribuir en quatre fases. Com a antecedents, tindríem els mestres que van formar Pere Tintorer, que representen les diferents fonts des de les quals s’origina l’aprenentatge pianístic a la ciutat: l’organista Carles Baguer (1768-1808), home clau en l’enllaç de la música catalana de finals del segle xviii i principi del xix; els professors de solfeig i piano al Real Conservatorio de Música María Cristina de Madrid Ramon Carnicer (1789-1855) i Pedro Albéniz (1795-1855), respectivament, i professors que imparteixen classes a París, com Pierre Zimmermann (1785-1853) i Franz Liszt (1811-1886). Posteriorment, tenim el grup dels deixebles de Pere Tintorer, bona part dels quals són continuadors d’aquest mestratge dins del mateix conservatori (com Josep Còdol, Agustí L. Salvans, Joan Lamote de Grignon) o a l’Escuela Municipal de Música (Joan Baptista Pujol), i d’altres projecten la seva carrera pianística fora del conservatori (Maties Miquel).

La propera fase està constituïda pels alumnes de Joan Baptista Pujol, dels quals distingim aquells que combinen l’ensenyament amb la professió i els que es consagren com a pianistes. Cal posar en relleu que els pianistes que s’especialitzen a l’estranger i encaren la seva vida vers la interpretació de l’instrument no tenen un conjunt d’alumnes important. I al mateix temps s’observa que aquells que trien el camí de la docència són els que han rebut menys formació a l’estranger. Aquest fet reflecteix la imatge del Conservatoire National de Musique et de Déclamation com a conservatori modèlic, ja que sembla ser un condicionant —que no pas una garantia— per als qui volien desenvolupar una carrera com a intèrprets. I un últim grup, que s’endinsa ja al segle xx, el formarien els alumnes dels músics que s’han dedicat a l’ensenyament del piano, és a dir, tota la cadena d’estudiants que tenen com a professors Joan Baptista Pellicer, Carles G. Vidiella, Ricard Viñes i Enric Granados.

La gran demanda al voltant de l’ensenyament del piano a Catalunya segueix diversificant la varietat de tractats pedagògics per aprendre a tocar, per la qual cosa tenim, d’una banda, obres senzilles perquè l’alumne pugui tocar el piano sense fer un aprenentatge metòdic del solfeig ni de la tècnica pianística, i de l’altra, obres que contenen una metodologia rigorosa i que estan destinades als alumnes de conservatori, com el Curso completo de piano de Pere Tintorer. El corpus d’obres que l’alumne de piano practicava no estava comprès únicament per aquests mètodes, i s’ampliava amb altres repertorisque componien els mateixos professors de piano, com per exemple el

Método teórico-práctico dividido en 2 partes op. 104 i els 20 estudios de velocidad, mecanismo y estilo op. 103, de Pere Tintorer, o els Estudios característicos para piano, de Vicent Costa i Nogueras.85 A finals de segle també sorgeixen obres tècniques que s’especialitzen en un aspecte concret de la tècnica i la descripció fisiològica.

La diversificació en la faceta professional del professor de piano també és un element important a tenir en compte, ja que tant participava en concerts i recitals com es dedicava a la interpretació, feia d’empresari, organitzava concursos de piano o impartia classes particulars «a domicili» a les escoles de música semiprivades, o tocava en cafès. Aquesta pluriocupació ja la trobàvem present en les dues èpoques anteriors, atès que era una bona manera de subsistir o d’incrementar els ingressos econòmics. Només decreix en el moment en què la figura de l’intèrpret aconsegueix un cert estatus i ingressos econòmics més alts que li permeten no haver de buscar altres ocupacions paralleles. Tot i això, la queixa per la precarietat dels sous dels mestres de piano és una constant a la premsa d’aquest tercer període. Les ocupacions més comunes que podien fer els mestres de piano eren de pianista de cafè, editor i intèrpret. Al cafè, els mestres no tan sols hi tocaven, sinó que també hi feien classes particulars. Tenim constància de pianistes de renom com Tintorer, Albéniz, Vidiella, Joan Baptista Pujol o Granados que van començar la carrera tocant als cafès. Tinguem present que, entre 1847 i 1862, els cafès representaven l’avantguarda del moviment urbà i que van evolucionar a mesura que l’afició musical dels catalans també ho va fer.

Pel que fa a l’edició de les obres, si fins al segle xix l’autor s’encarregava de negociar-ne la publicació amb l’impressor, ara l’impressor farà alhora d’editor. Aquest editor promociona els intèrprets que li interessa i compra i comercialitza mètodes de professors reconeguts de l’estranger que després distribueix i comercialitza, per a un públic aficionat, sobretot entre les entitats pedagògiques catalanes a través de la xarxa de magatzemistes explicada anteriorment o de llibreters venedors de música a Barcelona, Tarragona, Tortosa, Manresa, Girona, Figueres i Montblanc. Una de les figures que encarna el perfil de mestre i editor és Joan Bapista Pujol, que va fundar l’editorial musical Pujol & Cía., des de la qual va donar a conèixer a Espanya les obres internacionals més prestigioses.

Pel que fa a la interpretació, són moltes les figures destacades que compaginen aquesta faceta amb la pedagògica, dues vessants que es desenvolupen simultàniament o una de les quals preval sobre l’altra. Recordem que l’efectisme de la tècnica virtuosística que es coneixia a Europa des de la dècada de 1830 es continua difonent a Barcelona amb les visites de figures internacionals del món de la interpretació com Liszt, Thalberg o Gottschalk, que fan augmentar cada vegada més el contacte dels músics amb els avenços interpretatius dels principals centres musicals estrangers i esdevenen un fort estímul per a perfeccionar la tècnica, ja que els joves estudiants volen imitar aquest virtuosisme. Aquesta exigència en el camp de la interpretació també provoca una gran evolució de la tècnica i, alhora, la recepció d’aquests músics ajuda a regenerar la cultura musical de la societat burgesa barcelonina al tombant del segle xx. Aquest canvi també està marcat per la creació d’un dels centres més importants a escala pianística a Barcelona, l’Acadèmia Granados, fundada per Enric Granados el 1901 amb l’objectiu de difondre una formació musical completa als pianistes de les futures generacions perquè «indubtablement també el record de la tècnica apresa al costat del mestre Pujol i perfeccionada a França amb De Bériot el ratifica en la responsabilitat de difondre i de vetllar per la correcta formació de les futures generacions de músics».86

És en aquest context de final del segle xix que les iròniques paraules d’un redactor de La Vanguardia, el gener de 1888, mostren les profundes implicacions socials i musicals d’una cultura del piano plenament arrelada: «Me sublevo contra la invasión progresiva de nuestras habitaciones por la pianomanía desde el entresuelo al quinto piso; siete veces he cambiado de residencia y siempre por el mismo motivo, por el piano, por ese vecino insoportable. Los jóvenes desiertan de los salones y no van al baile sino para jugar su partida a las cartas. Todo muere en los salones en donde impera un piano. Conversación, ingenio, alegría, todo! No hay espacio ni tiempo sino para esos benditos pianos.»87

Conclusions

La creixent popularitat del piano al llarg de tot el segle xix a Catalunya es manifesta en els anuncis constants a la premsa de l’època per llogar, comprar o vendre pianos i partitures, en els oferiments de classes de piano particulars o en acadèmies privades, en anuncis d’afinadors, en la creació dels conservatoris i l’edició de mètodes per a piano, en l’activitat editorial, en la seva presència al cafè com a element socialitzador i en articles i crítiques sobre vetllades pianístiques. Al voltant del piano emergeix un dinamisme cultural que traspassa les fronteres de l’àmbit musical i es vertebra arreu de Catalunya a través de l’activitat social d’associacions culturals, casinos, cercles i ateneus; i, a més, a l’entorn del piano es desenvolupa una potent activitat industrial i comercial concretada en la formació d’indústries editorials —alimentada, sobretot, per repertori específic per a piano i arranjaments de peces de moda com ara òperes, sarsueles, havaneres i balls de saló—, fàbriques de piano, acadèmies, conservatoris de música i sales de concert.

Tots aquests elements es desenvolupen al llarg de tres fases. La primera arrenca amb la primera referència sobre el comerç del piano a Catalunya, el 1788 i es tanca quan ho fa la Guerra del Francès, el 1814. En aquest període hi comença a haver una notable demanda de pianos per part de la burgesia, fet que condueix a la intensificació de la producció i del comerç de l’instrument d’una manera progressiva. En el terreny de l’ensenyament, es podia

aprendre tant en l’àmbit religiós, a càrrec de capellans, com en el civil, per compte de professors particulars.

La segona fase va des de 1815 fins a la meitat del segle xix i es caracteritza per una presència del piano que s’estén als espais públics i que adquireix una rellevància social, estètica i econòmica sense precedents. Les cartografies plasmen la presència creixent de constructors de piano i mestres de música que se situen principalment a Barcelona, tot i que també són presents en altres nuclis importants com Mataró o Reus.

La tercera fase parteix del canvi radical en el mecanisme de producció i comerç de l’instrument en la segona revolució industrial, l’aprovació del Concordat de la Santa Seu i la institucionalització del piano al Conservatorio Superior de Música del Liceo de S. M. Isabel II. En aquest període es vertebra una veritable xarxa de professors i alumnes que, encapçalats per Pere Tintorer i Joan Baptista Pujol, es formen a l’estranger i encimbellen la tècnica pianística d’arreu fins a donar noms tan rellevants com Vidiella, Joan Baptista Pellicer, Malats, Viñes o Granados. El període es clou al tombant del segle xx, amb un entusiasme consolidat per la tècnica pianística que comporta una especialització de la figura del pianista i el professor de piano i que coincideix amb el naixement de l’Acadèmia Granados.

Es palpa un fervor social per un instrument musical que alhora és un moble —havia d’estar ornamentat d’acord amb la resta del mobiliari dels espais privats— i una màquina —en evolució constant gràcies a les investigacions dels constructors—. És així com s’entén que la compra d’un piano nou pugui esdevenir un motiu per organitzar una gran vetllada musical o que sigui anunciada en un diari. Només cal llegir la nota del Diario de Tarragona del 3 de març de 1880, en què es detalla l’escena següent, amb el piano com a convidat més desitjat: «El domingo último, al anochecer, en el piso principal de la viuda de don Jaime Bru se estrenó un piano de la acreditada fábrica Raynard y Maseras. […] El pianista fue el joven organista de la parroquia de San Francisco. También el joven señor Gabriel tocó alguna pieza muy bien ejecutada que dejó muy complacida a toda la concurrencia que había en dicha casa.» I és que calia fer saber que es disposava d’un dels objectes socials més sofisticats, preuats i volguts de l’aparador social del segle xix.

Així és com, d’una manera imparable, el piano arrelà en la societat catalana vuitcentista i s’anà transformant al llarg dels anys centrals de la primera meitat del segle xix en un objecte de desig per part de la burgesia comercial i industrial, fins a convertir-se en un objecte social necessari per a la majoria d’aficionats i aficionades a la música al llarg de la segona meitat del segle xix.

Notes i referències

[1] Terme utilitzat en un article del diari La Vanguardia del 19 de gener de 1888 per explicar la dèria i l’obsessió que es tenia per aquest instrument a final del segle xix. [2] Montserrat Bergadà. Les pianistes Catalans à Paris entre 1875 et 1925. Contribution à l’étude des relations musicales entre la France et l’Espagne. Tesi doctoral. Université François Rabelais, Tours 1997; Estel Marín. L’ensenyament del piano a Barcelona: 1850-1901. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2017. [3] Mutsumi Fukushima. El piano en Barcelona entre 1880 y 1936. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona 2008. [4] Oriol Brugarolas. El piano en Barcelona (1790-1849): Construcción, difusión y comercio. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, Barcelona 2015. [5] Mònica Pagès. Acadèmia Granados-Marshall: 100 anys d’escola pianística a Barcelona. Mateu, Barcelona 2000; Miriam Perandones. «Enrique Granados en París: la construcción de un icono español en el ámbito musical internacional». Revista de Musicología, núm. 34 (2011), p. 203-232. [6] Carles Sánchez. Una mirada a l’escola pianística catalana. Escola Superior de Música de Catalunya, Barcelona 2015. [7] Alguns estudis recents mostren que a Espanya i Catalunya, des de final del segle xviii, existia una activitat comercial molt intensa d’instruments i de partitures: Yolanda Acker. Música y danza en el ‘Diario de Madrid’ (1758-1808): noticias, avisos y artículos. Centro de Documentación de Música y Danza del Instituto de las Artes Escénicas y de la Música, Ministerio de Cultura, Madrid 2007; Cristina Bordas. La producción y el comercio de instrumentos musicales en Madrid ca. 1770 – ca. 1870, Universidad de Valladolid, Valladolid 2004; Oriol Brugarolas. «El comercio de partituras en Barcelona entre 1792 y 1834: de Antonio Chueca a Francisco Bernareggi». Anuario Musical, núm. 71 (2016), p. 163-178; Miguel Ángel Marín. «Music-Selling in Boccherini’s Madrid». Early Music, núm. 33 (2005), p. 165-177. [8] «En la vigilia del 11 febrer sem dugué a casa lo Pianofort comprat.» AHCB, ms. A 202 [Rafel d’Amat i de Cortada, Calaix de sastre, II], p. 314. Anys més tard, Maldà escrigué en el seu dietari que el constructor i afinador de l’esmentat piano de taula i d’altres pianos de la Ciutat Comtal era Josep Alsina, actiu a Barcelona des de 1770 fins a 1819. [9] Diario de Barcelona (d’ara endavant DdB), 30 de novembre de 1797, p. 1420. [10] Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (a partir d’ara AHCB), fons de la Junta de Comerç, caixa 40. [11] Diario de Tarragona (d’ara endavant DdT), 17 de gener de 1810, p. 87. [12] La primera referència de què es disposa sobre la importació d’un piano a Barcelona és de 1803. AHCB, Fons municipal, secció Sanitat, XII-4/C-10, 1803. [13] Per exemple, cap a 1800: a Barcelona, amb una població de 100.000 habitants, hi havia actius set constructors; a Madrid, amb una població de 160.000 habitants, n’hi havia deu (6,25 per cada 100.000 habitants); Milà, amb una població de 140.000 habitants, disposava d’onze cons-

tructors de pianos (7,8 per cada 100.000 habitants), i a París, amb una població de 625.000 habitants, se n’han comptabilitzat vint-i-set (quatre per cada 100.000 habitants). [14] DdB, 26 de maig de 1800, p. 591; 2 d’abril de 1803, p. 423. [15] DdB, 7 de setembre de 1804, p. 1155. [16] DdB, 12 de novembre de 1794, p. 1280. [17] Vegeu alguns dels anuncis del DdB que fan referència a la venda de partitures per a piano: 10 de gener de 1799, p. 39; 4 d’abril de 1800, p. 380; 28 de novembre de 1804, p. 1554; 18 de març de 1808, p. 332, entre d’altres. [18] Oriol Brugarolas. «El comercio de partituras…», op. cit., p. 166-167. [19] Aquesta situació no canviarà fins a l’aprovació del Concordat amb la Santa Seu el 1851. Com veurem, a partir d’aquest concordat, els músics pertanyents a les capelles eclesiàstiques havien de ser clergues, fet que va tenir diverses implicacions. D’una banda, l’ensenyament musical, molt lligat en aquesta primera etapa a les capelles musicals, anirà desvinculant-se de l’àmbit de l’Església com a conseqüència tant de la seva pèrdua d’hegemonia com del sorgiment de la nova classe burgesa que buscava organitzar les seves pròpies institucions acadèmiques. Arran de les exigències del Concordat, molts dels músics que fins aleshores havien treballat en l’àmbit religiós abandonin els seus llocs de treball d’una manera sobtada i es vegin obligats a continuar la seva activitat musical en l’àmbit civil com a professors particulars i d’acadèmies o com a músics d’orquestra, entre altres ocupacions. [20] AHCB, Rafael d’Amat i de Cortada (Baró de Maldà), Calaix de sastre, ms. A-212, vol. xii. [21] En relació amb els quaderns miscel·lanis de música, vegeu: Laura Pallàs. Estudi codicològic i catalogació del manuscrit E-VI 293: Un testimoni de la música de tecla a Catalunya a principis del segle xix. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2017; Celestino Yánez. «Música para pianoforte, órgano y clave en dos cuadernos zaragozanos de la primera mitad del siglo xix». Anuario Musical, núm. 62 (2007), p. 291-334. [22] Els mestres de piano s’ofereixen «a ensenyar, no solo el cantar cualquier pieza italiana, sino el tocar la flauta y el fortepiano» i «para dar lecciones de clave o fortepiano a cualquier aficionado que quisiera seguir en tal ejercicio, ofreciendo tocarlo a precio equitativo». Oriol Brugarolas. El piano en Barcelona…, op. cit., p. 342. [23] El Baró de Maldà explica la participació de Pintauro en algun d’aquests concerts privats en què actuava com a acompanyant: «En quan a Cantatrices eran la Señora Jove de la casa, qual també acompañá ab lo clave una ària ab recitativo que cantá lo señor Francisco Mas […] i lo dueto que cantá una noyeta molt currutaca ab Pintauro, músich tenor que fou del teatre.» AHCB, Rafael d’Amat i de Cortada (Baró de Maldà), Calaix de sastre, ms. A-218, vol. xvii, p. 297, 29 de març de 1800. [24] «En casa Girona, en lo carrer dels Archs […] fou prou bona la Acadèmia […] [amb] les árias y duetos de las Cantatrices, que foren la senyoreta de la Casa, filla dels senyors Don Francisco Girona y Donya Mariana, la senyora Estaño, la senyoreta Doña Justa Ansa, la Salucci, còmica del Teatro […]. Me havia olvidat de notár, que lo Mestre de Capella o qui tocaba la Clave o bé el Fortepiano era el senyor Pintaura [Joseph Pintauro], ques pinta per ell sol en cantár, tocár y ensenyar a Madamoiselas.» AHCB, Rafael d’Amat i de Cortada (Baró de Maldà), Calaix de sastre, vol. xxii, p. 169, 22 de febrer de 1801. [25] La partitura es pot trobar a la Biblioteca de Catalunya (BC), fons Carreras Dagas, M 732/30. [26] DdB, 12 de setembre de 1798, p. 1027. [27] En relació amb Henriquette Borghese, vegeu Ddb, 10 d’octubre de 1800, p. 1237. Vegeu DdB, 21 d’octubre de 1802, p. 1294, en relació amb Sophie Gail. [28] Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona (d’ara endavant, AHPNB), Francisco Portell (notari núm. 1142), vol. 42, Inventaris, vol. 34, f. 226-227. [29] Álex Sánchez. «Crisis económica y respuesta empresarial. Los inicios del sistema fabril en la industria algodonera catalana, 1797-1839». Revista de Historia Económica, núm. 8 (2000), p. 485-523. [30] Erasme de Janer va ser un personatge clau en la Societat del Teatre de la Santa Creu des de 1826 fins a mitjan dècada de 1840; Lluís Sagnier fou un dels primers presidents del Conservatori del Liceu de Barcelona, fundat el 1838; Ignasi Villavecchia era un comerciant i industrial, com el seu oncle del mateix nom, i fou un dels impulsors de la construcció del Teatre del Liceu, inaugurat el 1847. [31] El 1815 es va crear una societat de caràcter cientificoliterari anomenada Societat Filosòfica. La societat proposava l’intercanvi intel·lectual entre coetanis de procedència social diversa, donant veu a joves intel·lectuals com ara el futur novel·lista romàntic Ramon López Soler o l’escriptor i economista B. C. Aribau. A més l’activitat editorial en general, abans de 1830, va viure un repunt important amb la traducció al castellà de les obres de Young, Chateaubriand, Byron, Goethe, Schiller i les novel·les de Sophia Lee, Agnes Marie Bennet o Regina Maria Roche. [32] Aquests diaris publicaven obres musicals, generalment reduccions per a piano i veu de les òperes de Rossini, Carnicer, Orlandi i Generali, entre d’altres, que eren les que sonaven amb més freqüència al Teatre de la Santa Creu. [33] José Martí, Goessel, Jaime Ribatallada, Antonio Vergés, José Vila, Pedro Figueras, Lorenzo Munné, Juan Munné, Manuel Vila, Antonio Vila, Andrés Puig, José Cabañeras, José de Urivarrena, Auguste Rideau, Antonio Orfila, Bartolomé Camps, Francisco Puig, Antonio Lladó, Rafael Gabriel Pons, Manuel Bordas i Jerónimo Bordas. Vegeu: Oriol Brugarolas. «Del piano de Joseph Alsina a los pianos de los hermanos Munné: construcción y comercio de pianos en Barcelona de 1788 a la dècada de 1830». Revista de Musicología, vol. xli, núm. 2 (2018), p. 79-110. [34] Antonio Orfila, Bartolomé Camps, Francisco Puig, Antonio Lladó, Rafael Gabriel Pons, Manuel Bordas, Jerónimo Bordas, Lorenzo Munné, Juan Munné, José Vila, F. Bernareggi - L. Boisselot, Jaime Anglada, Adolfo Lerch,

Martín Plana, Miguel Trepat, Cayetano Vilarderbó, Francisco Antiga, Luis Dávila, Llusá, Manuel Rosell, Francisco España, Cayetano Piazza, Evaristo Bergnes i Faugier. Vegeu Oriol Brugarolas. «Del piano de Joseph Alsina…», op. cit., p. 87. [35] DdB, 24 de febrer de 1849, p. 913. [36] DdB, 18 de juliol 1849, p. 3394. [37] DdB, 26 de gener de 1836, p. 208. [38] Vegeu la portada de l’obra de Joan Baptista Roca i Bisbal Gramática musical, dividida en catorce lecciones. Obra utilísima para los que quieran aprender la música. Resumen para los que saben e introducción para todos los métodos. Impremta del llibreter Joaquim Verdaguer, Barcelona 1837. Aquesta publicació destaca per la portada «a la catedral». Biblioteca de Catalunya, M 3902. [39] DdB, 23 de març de 1830, p. 756: «Se halla de venta en Gerona un piano fabricado en París por Ceutlet [sic], con seis registros en forma de lira, seis octavas a tres cuerdas, nuevo y sin defecto alguno.» [40] Octavio Lafourcade. Ramón Carnicer en Madrid, su actividad como músico, gestor y pedagogo en el Madrid de la primera mitad del siglo xix. Tesi doctoral. Universidad Autónoma de Madrid, Madrid 2009, p. 228. [41] AHPNB, Josep Maria Torrent i Sayrols (notari núm. 1199), vol. 16, Manuale Totiusque Instrumentorum 1822-1823. [42] Oriol Brugarolas. «El comercio de partitures…», op. cit., p. 163-178. [43] Almenys fins a 1850, data a partir de la qual es va imposar definitivament la comercialització de l’imprès calcogràfic. [44] La llibreria de Tarragona es trobava al carrer Major, núm. 21, i la de Barcelona, a la baixada de Sant Miquel. Faro del Francolí, 31 de maig, 1845, p. 1. [45] DdB, 22 de febrer de 1828, núm. 53, p. 435. [46] Francesc Cortès. «La música religiosa». A: Xosé Aviñoa (ed.). Història de la música catalana, valenciana i balear. Vol. III. Edicions 62, Barcelona 2000, p. 187-253. [47] DdB, 8 de maig de 1834, p. 1044. [48] Xosé Aviñoa (dir.), Història de la música…, op. cit., p. 12-17. [49] Montserrat Gurrera i Lluch. «Jaume Isern i la seva incidència en l’ensenyament de cecs i de la música al Mataró vuitcentista». Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació, núm. 9-10 (2006-2007), p. 168-192. [50] DdB, 16 d’abril de 1836, p. 861. [51] DdB, 19 de febrer de 1831, p. 399. [52] El 1840, l’Ajuntament de Girona contractà Francisco Berini per fer classes de música a minyons. «La vida musical vuitcentista». A: Xosé Aviñoa (ed.). Història de la música…, op. cit., p. 13-26. [53] Josep Maria Garcia Balda. «Carreras i Dagas i l’educació dels discapacitats». Revista de Girona, núm. 253 (2009), p. 66-70. [54] En l’àmbit espanyol, el centre educatiu de referència en la vida musical fou el Real Conservatorio de Madrid, inaugurat el 2 d’abril de 1831. [55] DdB, 8 de febrer de 1819, p. 310. [56] DdB, 2 de setembre de 1841, p. 3500. [57] Ens referim a «estudis» en el sentit de peces concebudes específicament per a la pràctica de les diverses tècniques i dificultats instrumentals. [58] DdB, 1 de gener de 1823, p. 8. [59] BC, M196. [60] Oriol Brugarolas. «El comercio de partituras…», op. cit., p. 170-174. [61] Que donà lloc, a la dècada de 1840, a institucions com el Conservatori i el Teatre del Liceu, la Societat Filharmònica, el Teatre Nou, el Casino Barcelonès, i a partir de la dècada de 1850 començaren a sorgir a la resta de Catalunya. [62] DdB, 23 de juny de 1838, p. 1399. [63] Lope Alberdi, Agustí Altimira, Francisco Arbona, Poncio Auger, Juan Ayné, Jaime Balbi, Boisselot-Bernareggi / Gassó y Cía., Bartolomé Brusco, Luis Casalí, Cateura y Cía., Charrier y Cía., Chassaigne Frères, Francisco Cicopero, Corominas y Riera, Francisco España, Mariano Guarro Guim, Joan Baptista Pujol y Cía., Adolph Lerch, Ròmul Maristany, Maseras y Raynard, Mayol, Poch y Cía., Ortiz y Cussó, Martí Plana, Manuel Rosell, Miquel Trepat, Cayetano Vilarderbó. Vegeu AHCB, Junta de Comerç, caixa 12. Vegeu també Mutsumi Fukushima. El piano en Barcelona…, p. 74-101. [64] DdT, 4 de febrer de 1874, p. 4. [65] Francisco José Orellana. Reseña completa descriptiva y crítica de la exposición industrial y artística de productos del principado de Cataluña, improvisada en Barcelona, para obsequiar a S. M. la Reina Doña Isabel II y a su Real familia, con motivo de su venida a esta ciudad. Establecimiento tipográfico de Jaime Jepús, Barcelona 1860, p. 51 i 239. [66] Juan José Carreras (ed.). Historia de la música en España e Hispanoamérica: La música en España en el siglo xix. Fondo de Cultura Económica, Madrid 2018, p. 608614. [67] Juan José Carreras (ed.) Historia de la música en España…, p. 610-615. [68] Diario de Gerona, 21 d’octubre de 1894, p. 14; La España Musical, 7 d’octubre de 1869, p. 4. [69] El Ripollés, 1 de juliol de 1881, p. 8. [70] DdT, 19 de març de 1895; La Vanguardia, 25 de novembre de 1881. [71] Santiago Izquierdo. «Els ateneus a Catalunya. Cultura i sociabilitat als segles xix i xx». Catalan Historical Review, núm. 11 (2018), p. 151-162. [72] La Voz del Pirineo: Semanario de Intereses Locales, Noticias y Avisos, 12 de novembre de 1882, p. 3. [73] Entre altres exemples: La Voz del Litoral del 3 de maig de 1885 ressenya que la Societat Cooperativa Mataronesa organitzà una vetllada literariomusical en què «se dio comienzo con las hermanas Moreu, distinguidas profesoras de la sociedad, tocando al piano y a cuatro manos una bella fantasia […]», o que en els salons del Casino Figuerense es va fer un concert per a veu i piano a càrrec del

tenor italià Parodi, tal com es pot llegir a El Eco Ampurdanés del 16 d’abril de 1876. [74] Entre 1847 i 1886 sorgeixen a les principals capitals d’Espanya conservatoris i escoles de música: a Alacant existia des de 1860 una acadèmia musical dirigida per Enrique Guillén; a València tenim el Liceo Valenciano el 1841 (el conservatori arriba l’any 1879); el Conservatorio de Málaga és del 1870, i el 1883 a Oviedo es crea l’Escuela Provincial y Elemental de Música. [75] La Opinión, 27 de febrer de 1885, p. 3. [76] El Progreso Vallense, 22 de novembre de 1896, p. 3. [77] Esther Burgos. Historia de la enseñanza musical para ciegos en España (1830-1938). ONCE, Madrid 2004. [78] Alexandre Galí. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya: 1900-1936. Vol. 12. Fundació Alexandre Galí, Barcelona 1984, p. 36. [79] La Vanguardia, 8 de novembre de 1898, p. 1. [80] Joan Miquel Hernández. L’escola pianística de Carles G. Vidiella. Universitat de Barcelona, Barcelona 2009. [81] Oriol Brugarolas. El piano en Barcelona…, op. cit., p. 369. [82] Paral·lelament a les classes superiors de piano de Zimmermann, hi havia les d’Adolphe-François Laurent (1852-1859). Mentre que el primer va tenir un èxit rotund, les classes de Laurent van ser menys sol·licitades. El 1828, Cherubini tria Laurent com a professor perquè el fet que hagués estat deixeble de Zimmermann assegurava una continuïtat d’ensenyament al Conservatori. Laurent hi fa classes del 1828 al 1862 i les valoracions que en fa són sempre positives. A tall d’exemple, les de 1853 diuen: «Bon élève, exécution remarquable»; «Va très bien. Je demande le Concours.» Vegeu: Arxiu del Conservatoire National de Musique et de Déclamation de París, 1853, Sèrie AJ/37, ANF. [83] Respecte al Concurs Tintorer-Pujol que van organitzar aquests dos mestres, en trobem informació a Montserrat Bergadà. «Les pianistes espagnols aux Conservatoires de Paris au xixe siècle». A: François Lesure (ed.). Échanges musicaux franco-espagnols xviie -xixe siècles. Klincksieck, Saints-Geosmes, 2000, col·l. «Actes des Rencontres de Villecroze», iv, p. 195-233. [84] Altres alumnes: Agustí Quintas, Blai Net, Gibert Camins, Màrius Calado, Lluís Mas, J. Sancho Condis, Maties Miquel, Ricard Viñes, Joaquim Malats, Rachelle, Costa, Picó, F. Viada, L. Bau, Frederic Lliurat, Antoni Camps, i «les Srtes. Guitian Grimaldi Castelaro». Vegeu Estel Marín. L’ensenyament del piano…, op. cit., p. 217-232. [85] Cal destacar, entre altres mètodes, estudis i exercicis de piano: Nuevo mecanismo del piano basado en principios naturales, seguido de dos apéndices, de Joan Baptista Pujol; 25 estudios de mecanismo y estilo op. 100, o els 30 estudios fáciles y progresivos de mecanismo y estilo op. 102, ambdós de Pere Tintorer, i 18 pequeños estudios, d’Antoni Buyé, entre d’altres. Vegeu: Estel Marín. L’ensenyament del piano…, op. cit., p. 264. [86] Mònica Pagès. Acadèmia Granados-Marshall…, op. cit., p. 36. [87] La Vanguardia, 19 de gener de 1888, p. 1.

Notes biogràfiques

Oriol Brugarolas, doctor en història, especialitat d’història de la música, per la Universitat de Barcelona, i llicenciat en piano i solfeig i teoria de la música pel Conservatori Superior de Música del Liceu, és professor associat de la Universitat de Barcelona des de l’any 2013. És membre del grup de recerca «Música, tecnologia i pensament en els segles xix i xx», col·labora amb el projecte de recerca de la Universitat de La RIoja «La música como interpretación en España: historia y recepción (1730-1930) i amb el projecte de recerca del CSIC «El patrimonio musical de la España moderna (siglos xvii-xviii). Com a investigador, s’ha especialitzat en el comerç, producció, consum i difusió musical a Barcelona i Espanya entre 1780 i 1830. Entre les seves publicacions, cal destacar: «La construcción de pianos en Barcelona 1780-1808: los primeros constructores» (Cuadernos de Música Iberoamericana, vol. 21 (2011), p. 83-102); «Recepción y asimilación de la música sinfónica y de cámara de Beethoven en Barcelona (1844-1880)» (a Paulino Capdepón (ed.), Beethoven desde España: estudios interdisciplinares y recepción musical, Valencia, Tirant lo Blanch, 2020, 177-249; «El comercio de partituras en Barcelona entre 1792 y 1834: de Antonio Chueca a Francisco Bernareggi» (Anuario Musical (CSIC), núm. 71 (2016), p. 157-172); «L’ensenyament musical civil privat a Catalunya entre 1792 i 1838. Noves aportacions al seu estudi» (Revista d’Història de l’Educació, vol. XXXII/2 (2018)); «Del piano de Joseph Alsina a los pianos de los hermanos Munné: construcción y comercio de pianos en Barcelona de 1788 a la década de 1830» (Revista de Musicología, núm. XLI/2 (2018)).

Estel Marín, doctora en història i ciències de la música per la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesi L’ensenyament del piano a Barcelona: 1850-1901. Llicenciada en piano pel Conservatori Superior de Música del Liceu i en música de cambra pel Conservatori de Badalona. Diplomada en Magisteri, especialitat de música, per la Universitat de Barcelona. És membre del grup consolidat de recerca «Poció de la Universitat de Barcelona i de la Xarxa d’Innovació Educativa Geografies Literàries 3.0» de la Universitat de València. S’ha dedicat a l’ensenyament del piano i a la docència de la música en centres de règim ordinari. Ha desenvolupat el disseny de programes educatius col·laborant amb grups de recerca com el Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra. Actualment és Cap del Servei de Recerca Educativa del Departament d’Educació. Destaquen les seves publicacions en relació amb l’ensenyament de la música en diferents àmbits: «Imágenes musicales del siglo xx» (Aula de Innovación Educativa, 2012); «Desenvolupar competències ètiques a l’educació musical i corporal. Un estudi empíric als estudis de mestre en educació infantil de la Universitat de Barcelona» (Artseduca, 2012); «La proyección del bienestar desde la mirada de la gestión cultural», (Arte y Bienestar (Publicacions UB), núm. 48-59, 2014).

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 179-195 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.183 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088

http://revistes.iec.cat/chr/

El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans*

Lluís Ferran Toledano González**

Universitat Autònoma de Barcelona

Rebut 3 agost 2020 · Acceptat 20 novembre 2020

Resum

El carlisme català és una de les versions més rellevants de l’antiliberalisme i la contrarevolució europea. En l’article discutim en profunditat sobre la naturalesa tradicional i/o moderna dels moviments socials; la relació entre religió, política i identitat, i l’impacte de les guerres civils en la construcció dels estats nació, l’exercici del poder i de la violència. En un context de fàbriques i obrers, el carlisme construirà la cultura insurreccional guerrillera de més llarga durada a tot Europa i esdevindrà teatre d’operacions de la «internacional blanca».

Paraules clau: carlisme, contrarevolució, guerrilla, guerra civil, catalanisme, internacional blanca

Una llarga guerra civil. Carlisme i contrarevolució a Catalunya, segles xix i xx

La contrarevolució a Espanya adoptà el mot genèric de carlisme, derivat dels noms propis que tenien els pretendents a la Corona. L’estudi del caràcter i de l’evolució del carlisme pot subministrar idees sobre la naturalesa tradicional i/o moderna dels moviments socials, sobre la relació entre política, religió i identitat, sobre l’impacte de les guerres civils en la construcció dels estats nació i sobre l’exercici del poder i la violència. Més que un repàs historiogràfic exhaustiu ens interessa la resposta a aquests reptes. Repensar la modalitat catalana de contrarevolució és una bona ocasió per a dubtar de trajectòries polítiques lineals.

El carlisme representà l’espai de la dreta tradicionalista catòlica i antiliberal, un corrent europeu homologable al miguelisme portuguès, el legitimisme francès i les resistències antiunitàries italianes.1 Cap altre moviment no va ser capaç de ser una alternativa armada durant tant de temps i de rebre un suport social tan rellevant. En la conjuntura de l’entrada de l’exèrcit piemontès a Roma, la Comuna de París i la Primera República Espanyola, el carlisme serà la punta de llança d’una internacional blanca. La candidatura carlista al tron d’Espanya serà l’esperança de les corts exiliades d’arreu d’Europa.

En el text avaluarem cinc grans eixos: primer, el trauma polític viscut amb la revolució liberal pels sectors que opten per l’antiliberalisme; segon, la cultura insurreccional carlista en el cicle de guerres civils; tercer, la relació amb l’Església, el paper del catolicisme polític i la representació de les guerres com a croades; quart, el caràcter del foralisme carlista, i cinquè i darrer, la capacitat per a construir una rica cultura política i aparèixer com una taula de salvació en la convulsa societat de masses.

* El text s’inscriu en el projecte dirigit per la professora Gemma Rubí titulat «La corrupción política en la España contemporánea en perspectiva comparada: bases de datos, cartografía y análisis histórico (1810-2016» (HAR2017- 86545-P), i en les tasques del grup PICEC (Política, institucions i corrupció a l’època contemporània), SGR consolidat (SGR 2017/818) del qual soc responsable. El PICEC és soci fundador de la xarxa temàtica internacional GDRI/CNRS-824 «Politique & Corruption. Histoire et sociologie comparées à l’époque contemporaine». ** Adreça de contacte: Lluís Ferran Toledano González. Departament d’Història Moderna i Contemporània. Facultat de Filosofia i Lletres. Universitat Autònoma de Barcelona. Tel. +34 93 581 1162. E-mail: LluisFerran. Toledano@uab.cat

Els orígens del primer carlisme i el trauma polític de la revolució

El discurs hegemònic existent en la historiografia catalana del suposat paper capdavanter de Catalunya respecte d’Espanya ha evitat una correcta comprensió del primer carlisme. Segons aquest discurs, Catalunya va ser la «fàbrica d’Espanya», però la burgesia es frustrà en no disposar d’eines suficients de control social i d’impuls industrial en un estat agrarista i militarista. En aquest model, Catalunya visqué obsessionada amb la modernització d’Espanya i va confondre els interessos del patriciat dirigent del segle xviii i de la nova burgesia en el poder amb la pluralitat d’interessos existents. Es va agençar la història de Catalunya i d’Espanya en termes de fracassos i de febleses, com a expressió de les angoixes dels industrials i

els polítics a una suposada missió històrica que calia complir, com si Catalunya fos el Piemont d’Espanya. La reivindicació acadèmica de la figura d’Antoni de Capmany establí un cànon que marginava l’existència d’una diversitat de fórmules per a administrar la crisi. Els catalans eren «els holandesos d’Espanya», com deia el 1774 l’escriptor José Cadalso; un retrat similar al proporcionat pels viatgers del Grand Tour, que veien els catalans com a austers negociants i fanàtics en religió. Vet aquí una aparent contradicció entre tradició i modernitat que la historiografia posterior no ha sabut traduir en una comprensió del que estava passant.

La bona marxa dels negocis durant el segle xviii en una societat estamental es va interpretar com un signe positiu de modernització. Alguns sectors benestants van creure que l’esgotament del sistema imperial es podia conjugar amb solucions que estalviessin l’ensurt revolucionari. La creença que la Constitució de Cadis permetia l’extensió dels drets i la participació ciutadana va dur la inquietud política a un grapat d’elits reformistes. La seva conducta s’explica també com a reacció a la revolució silenciosa antifeudal de les classes subalternes amb l’impagament de delmes i altres prestacions, un tipus de resistències sorgides en un clima d’enorme violència social arran del collapse de l’Estat el 1808 i que va dur a la discussió de la legitimitat de l’actuació plebea contra les autoritats i els propietaris pusil·lànimes. Sense copsar el sentit profund de les pors no podrem ubicar la conducta d’aquestes elits reformistes, primer, i més tard reaccionàries.

Un testimoni de la diversitat dels camins de la modernització va ser Ramon Llàtzer de Dou (1742-1832). Mestre de dirigents i d’escriptors del primer carlisme, com ara Bartomeu Torrabadella i Vicenç Pou, va ser un jurista de prestigi, autor d’una de les obres més importants sobre el dret públic i rector de la Universitat de Cervera. Aquest centre jugà un rol principal en la formació de les elits i en la defensa del dret particular, vinculat a la transmissió de la propietat. Dou va ser a Cadis el primer president de les corts constituents i un dels portaveus dels interessos del patriciat integrat per la baixa noblesa, dels negociants de productes agraris i manufacturats per al mercat nordeuropeu, americà i peninsular i també del sector eclesiàstic, involucrat en l’economia de les famílies. L’èxit de l’economia agrària catalana s’adjudicava a la generalització de la institució de l’hereu i al cens emfitèutic, i per això Dou va proposar-ne l’extensió a l’Espanya peninsular com una solució a la crisi estructural.2

Dou pertanyia a un patriciat que navegava entre l’ordenació estamental i la valoració de la riquesa com a categoria de distinció. Era partidari del model polític i econòmic anglès, basat en la influència dels propietaris en el parlament, i de promulgar noves lleis d’economia política. Es decantava també pel model holandès, que criticava la despesa excessiva, el luxe i l’oci fora de control, uns vicis que tindrien efectes negatius sobre la corrupció de les formes polítiques. En una paraula, preconitzava una via d’accés al capitalisme sense els ensurts de les revolucions americana o francesa. Es tractava d’una ètica catòlica capitalista orientada per un màxim control del canvi polític, fent participar l’Església en el nou marc de reformes econòmiques. Allò que per al liberalisme eren supervivències feudals, per als tradicionalistes eren institucions que asseguraven una modalitat serena de canvi.

No obstant això, fastiguejat pels conflictes interns de la Universitat i de la radicalització del liberalisme polític a Barcelona, s’alineà finalment amb les posicions obertament reaccionàries. Dou i altres com ell van representar una estratègia precoç de moderació i d’acomodació política. Una cosa similar passarà amb l’influent escriptor eclesiàstic Jaume Balmes, als anys quaranta del segle xix, quan s’adonà del conflictiu caràcter de classe de la industrialització abans que ho fes Juan Donoso Cortés, alarmat pel contingut social de les revolucions de 1848. La dinàmica històrica catalana ha comportat un cert decalatge respecte de l’espanyola. Sense això és difícil comprendre com el carlisme català seguí una temporalitat diferent de la del carlisme basc i madrileny. El 1846, el 1860, el 1869 i el 1872, el carlisme català serà l’avantguarda del carlisme armat de tot Espanya, mentre que el 1840 o el 1875 la guerra s’esgotà al Principat català seguint uns ritmes propis als viscuts al Maestrat i al nord basconavarrès.

La separació rotunda entre liberalisme econòmic i polític mai no és fàcil, encara que els carlins seran sempre enemics del parlamentarisme liberal. En canvi, respecte del liberalisme econòmic, seran contraris a la primera onada de desamortitzacions i al trastorn de l’abolició del règim senyorial. Uns anys més tard, allò fonamental serà la defensa de la propietat burgesa. L’acceptació tàcita del Concordat de 1851, que sancionava la pau entre l’Església i l’Estat liberal, arranjarà aquest canvi. A finals del segle xix, el polític republicà federal Valentí Almirall va qualificar metafòricament la direcció social del carlisme d’«aristòcrates d’espardenya».3

Les primeres manifestacions armades antiliberals, com la revolta reialista de 1822-1823, l’aixecament malcontent de 1827 o la Primera Guerra Carlina entre 1833 i 1840, s’han entès més en clau del malestar econòmic i de la coerció, i menys des de la cosmovisió política i ideològica dels protagonistes. El nostre dèficit acadèmic en història política i cultural ens ha dut a ser incapaços de trobar les motivacions ideològiques, la religiositat, la identitat política, el monarquisme i la visió del món que podien compartir o no les bases i la direcció carlistes. La supervivència econòmica era motiu suficient per a explicar una reiterada adhesió a la causa? Com fou possible que Catalunya, paradigma de la modernitat, manifestés tan d’hora un suport social apreciable a l’absolutisme?

Durant els anys setanta del segle xx, els historiadors Josep Fontana i Jaume Torras van situar la conducta de les classes benestants en la lògica de les transformacions capitalistes. La comprensió del reialisme i del carlisme depenia d’un model interpretatiu de la revolució liberal que tenia com a víctimes els sectors populars pagesos i artesans i que fugia dels antics discursos liberals sobre un

món prepolític, fanàtic i manipulat per l’Església. Eren uns historiadors influïts pel Primitive Rebels d’Eric J. Hobsbawm i en part per això l’estudi dels moviments reialistes va patir un tomb apreciable.

Les dades que Josep Fontana trobà en estudiar la hisenda en la crisi de l’Antic Règim el van dur a pensar en l’impacte negatiu que la política fiscal liberal havia tingut en comarques de conreu especialitzat i abocades al mercat. Pel que fa a les recerques de Jaume Torras sobre els malcontents i la revolta reialista de 1822 i 1823, la conducta dels sectors populars no s’explicava pel suport al vell ordre feudal, sinó pel fet de canalitzar la frustració contra una modalitat concreta de canvi: una experiència que accentuà el deteriorament de les condicions de vida per culpa de l’agressiva política fiscal, els preus agraris baixos i la crisi de la indústria domèstica, i un daltabaix que feia entenedora la percepció social dels antagonismes més enllà de la dicotomia absolutisme i liberalisme, i que permeté establir la hipòtesi, encara avui no explicada, que l’aspiració a establir una monarquia paternal pogués aplegar suports significatius.

Al seu torn, Josep Fontana plantejà dues hipòtesis importants. La primera partia de la distinció entre els sectors dirigents i les bases camperoles, arrenglerades contra un enemic comú, mentre que la segona identificava el territori carlista amb un país en fallida, empobrit respecte de la prosperitat general del Set-cents. Aquestes tesis van tenir continuïtat amb Ramon Arnabat, en un estudi sobre el moviment reialista durant el Trienni Liberal (1820-1823), alhora que Pere Anguera situà el suport popular al primer carlisme en el desgast social de pagesos i artesans: la població passava gana i fer-se guerriller era una manera de guanyar-se la vida, en un medi en què el malestar contra el clergat s’havia escampat molt.4

Als darrers anys s’han definit dues línies interpretatives més. La defensada per Manuel Santirso ha posat l’accent en la dimensió política i els interessos econòmics de l’absolutisme, sense perdre de vista la connexió íntima entre guerra i revolució. L’enquadrament violent i vertical en partides i batallons li va permetre qüestionar el suport sincer al carlisme. Una altra línia és la de la historiadora Núria Sauch sobre el carlisme sud-català. Aquesta autora es va centrar en un teatre d’operacions particular, el de les terres de l’Ebre i el Maestrat, en una recerca que abraçava quasi quaranta anys i que recomponia la lògica dels conflictes senyorials i l’impacte dels canvis institucionals en els poders locals. Un estudi inspirat en els plantejaments del seu mestre, l’historiador Jesús Millán. Per a ells, l’èxit de les carlinades no es podria sostenir sense el suport de les clienteles a les iniciatives de les elits locals.5

D’altra banda, l’escriptor carlí més prolífic, que publicà el 1843 l’obra més reeixida del primer tradicionalisme carlista, Las leyes fundamentales de la monarquía española, va ser el frare mercedari barceloní Magí Ferrer (17921853). L’autor va defensar una arquitectura política estamental en què tinguessin cabuda els propietaris privilegiats que no fossin nobles. Es tractava de donar respectabilitat política als hisendats i que tinguessin representació en les futures Corts, que poguessin conservar l’ascendent en el poder local i reduïssin al mínim els efectes negatius dels trastorns polítics.6 Una posició que no estava gaire allunyada de les respostes catalanes a la Consulta al País del 1809 ni de les idees del principal teòric carlista de la segona meitat de segle xix, el valencià Antoni Aparisi i Guijarro. Aquesta classe es definirà ben aviat en termes econòmics com a «hisendats» —fossin antics nobles vinguts a menys o «aristocràcia d’espardenya»—, sense caure en els perills de la sobirania nacional i la participació popular.

Desconeixem els trets ideològics de la contrarevolució catalana més enllà de la reivindicació clàssica del tron i de l’altar. Erròniament, la historiografia ha pensat que l’ambigüitat de l’ideari carlista era volgudament poc explícit. El problema sempre ha estat saber què hi ha al darrere de la trilogia «Déu, Pàtria i Rei», amb l’afegitó de «Furs». No s’ha fet una anàlisi sistemàtica dels textos ni dels autors, ni dels agitadors i propagandistes. Malgrat que molts eren deutors dels esquemes elaborats a França i Itàlia, caldria explorar la lògica de les cultures nacionals contrarevolucionàries, inclosa la catalana.

La més llarga guerra civil europea i la cultura insurreccional carlista catalana

La narrativa carlista ens dona una llarga successió d’episodis que inclouen la Guerra del Francès (1808-1814), l’aixecament reialista de 1822 i 1823, la Revolta dels Malcontents el 1827, la Primera Guerra Carlista (1833-1840), la Guerra dels Matiners —considerada la segona— entre 1846 i 1849, el tímid aixecament de partides de 1855, el frustrat cop d’estat a Sant Carles de la Ràpita el 1860, al costat d’un nou, però més ferm aixecament l’estiu el 1869 i la Tercera Guerra Carlina entre 1872 i 1875. Així es configura una cultura partisana de la violència que hauria d’incorporar el suport de cabdills exiliats el 1861 a Francesc II de les Dues Sicílies, i la intervenció com a zuaus en la defensa de Roma el 1870, en un dels cicles de guerres civils més llargs d’Europa, comparable al de Colòmbia i el Riu de la Plata. Tot plegat en un clima d’excepcionalitat política, de rebuig a l’autoritat, de revoltes contra les quintes i reclutament obligatori amb possibilitat de redempció amb diners.7

Un testimoni de les tensions entre autoritats militars i població va ser el del general liberal Antonio Seoane. Capità general interí de Catalunya entre 1841 i 1842 i senador per Múrcia el 1843, llançà una catilinària contra la revolta de Barcelona de novembre de 1842. En el seu discurs com a senador uní el caràcter rebel dels catalans amb l’existència de centres manufacturers en el si dels quals havien prosperat idees radicals. Afirmà que calia «sagnar» Barcelona, com si fos un malalt, traslladar la seva indústria fora de la ciutat i localitzar les duanes a l’Ebre. A parer

seu, sentir parlar d’independència era molt pitjor que si s’hagués proclamat Don Carles i l’absolutisme. Vet aquí, doncs, un prohom del partit progressista que s’anticiparà quasi un segle a aquella altra frase pronunciada el 1935 pel polític dretà José Calvo Sotelo, de preferir abans una Espanya «roja que rota».8

L’exèrcit liberal serà el portaveu de l’Estat en un moment de col·lapse institucional i de crisi de legitimitat. Les guerres civils no van fer més que eixamplar la malfiança entre les tropes regulars i les milícies liberals locals. En un context de manca de llibertat d’impremta, de suspensió de les garanties constitucionals i de fallida de la hisenda, l’exèrcit aparegué com la cara més lletja de la nació, el darrer baluard de l’Administració per a cobrar impostos o per a forçar el reclutament. Amb una manca autèntica de divisió de poders, un estat i una administració a la defensiva, quin va ser l’impacte, en termes de nacionalització política, de les guerres civils?

A Catalunya i el País Valencià, el cabdillatge formava part d’una rica cultura insurreccional. Com passà a l’Amèrica Llatina,9 la figura del cabdill forjat en la guerra contra Napoleó va persistir com a part del mite del poble aixecat en armes que reforçava els discursos d’unanimitat. En canvi, a posteriori, els caudillos van ser objecte de la crítica respectable que els imputava el retard en la modernització i la manca d’estabilitat institucional, quan no el foment de l’anarquia popular i la tirania. A Catalunya, la idealització no durà gaire, sobretot quan, durant la Guerra dels Matiners, la premsa liberal va estigmatitzar els excessos del cabdillatge.

L’assumpte del crani de Charles d’Espagnac, conegut com a Comte d’Espanya, és indicatiu dels estereotips sobre els cabdills. No es tractava d’un cap popular, sinó de la màxima autoritat militar carlina que acabà essent assassinada el 1839 pels seus companys amb l’excusa del seu cesarisme. L’opinió pública liberal el descriví com un dèspota que afusellava presoners i cremava poblacions. Amb aquests precedents, el crani podia servir d’estudi als frenòlegs per a definir el tipus de salvatge meridional. Un cop trobada la calavera pels metges Josep Soler i Marià Cubí, fou relacionada amb la dels araucans. El trabucaire català muntanyès quedava homologat al criminal brigant italià i als indis salvatges americans. Una psicopatologia social del reaccionari enemic del progrés i unes imatges que més tard foren utilitzades contra Francesc Savalls, un altre cabdill carlí, denominat «el terror de la muntanya».10

El 1808 va néixer una cultura insurreccional que tenia com a epicentre la partida guerrillera conduïda per cabdills. Els caps de bandes foren vehicles de politització i de modernització política, i de cap manera se’ls pot considerar una anomalia. Els pretendents carlistes al tron espanyol van haver de mobilitzar recursos humans contra el règim liberal, amb un tipus de combatents que en nom del rei exercien el poder com a xarxa descentralitzada. Els historiadors no han analitzat a fons les repercussions d’aquesta arquitectura de poder i de lleialtats. Les direccions legitimistes conspiraren a través del pronunciament militar, esperant el suport d’alguna caserna i deixant a les partides la funció auxiliar de control de la ruralia. El seu fracàs i la conversió en guerra civil han eclipsat el propòsit original. Les partides aixecades i disperses, una vegada exhaurits els diners, van començar a coaccionar els contribuents. Unes pràctiques que els feien posar en entredit com a garantia d’ordre i que havien de ser determinants en l’obtenció de suports.

Una mirada acurada al que va passar entre 1846 i 1875, inici i final de les guerres segona i tercera, serveix per a copsar el sentit d’aquesta cultura insurreccional. El primer que sorprèn és que la Guerra dels Matiners va ser un parèntesi en la memòria carlina. Pocs autors en van parlar durant els anys daurats de la publicitat tradicionalista, ni tan sols el 1933, quan se’n commemorà el centenari. El que hi predominava era un discurs de tall liberal que definia els matiners com un grapat de trabucaires. Aquesta guerra presentà notes singulars. Va tenir un menor suport de l’Església i dels grans propietaris, tal vegada per la participació d’artesans, treballadors del tèxtil i de la petita pagesia, afectats per la crisi econòmica i per les mesures del Govern central en matèria de reclutament i contribucions.11 Els darrers mesos de guerra, el gener de 1849, aparegué un manifest signat per un grup de pagesos de la Garriga que denunciava la disbauxa de les partides, la qual afavoria l’amenaça «comunista» al camp. Qualificatiu fals, però que identificava el carlisme amb el bandolerisme polític.12

La violència comesa durant la tercera carlinada serà objecte de denúncia per part de l’opinió pública liberal. La ridiculització del capellà trabucaire, les notícies de destrucció de vies del ferrocarril i de línies del telègraf, la crema de registres civils o la tala d’arbres de la llibertat servien per a evitar que la radicalització de la Primera República dugués al camp de la reacció les classes catòliques i conservadores. L’èxit del bàndol liberal en aquesta guerra d’imatges va ser total. Arribats aquí, fins a quin punt la construcció de l’Estat liberal quedà condicionada per les guerres civils? Les partides obriren experiències de sobirania que posaren a prova la fortalesa o la feblesa de l’Estat, en la mesura que la sobirania, el poder, no és un únic atribut de l’Estat, sinó una qualitat existent en diversos grups i instàncies de la societat. Si convenim que les partides i els cabdills suplantaren l’autoritat política i posaren en dificultat l’obra de la unitat nacional fragmentant el poder, l’impacte sobre els processos de nacionalització resta fora de dubte.

Contra un model massa lineal d’uns cabdills i llurs clienteles que entorpien la inevitable centralització de l’Estat, les guerres civils van ser processos inherents a la construcció dels estats nació. Arreu, el monopoli legítim de la força i del poder fiscal va ser qüestionat. Si concebem les partides com a dispositius de poder, útils per a orientar, modelar i controlar les conductes, conclourem que els cabdills intervingueren com a agents nacionalitzadors en múltiples direccions. Cabdills com ara Joan Castells, Benet Tristany, Ramon Cabrera o Francesc Savalls represen-

taren un tipus d’autoritat tradicional i carismàtica que canalitzava la protesta armada dels hisendats i la base social popular catòlica. Representava un model de relacions socials vertical empeltat en el territori, que complementava altres formes d’enquadrament militar regular. Els bons caps de bandes formaven part d’una estructura d’intercanvis. Oferien una ràpida promoció social perquè sense compensació era difícil imposar deferència i obediència a l’autoritat. Maldaven per disputar a l’Administració liberal l’exercici del monopoli de la violència, practicant el segrest d’alcaldes i de primers contribuents, bloquejant el comerç de les poblacions i afusellant, si calia, l’autoritat adversària. Les partides posseïen un contingut fortament identitari, perquè s’era d’un cabdill i no d’un altre. En resum, un tipus de cultura que creà una fossa amb l’Estat, percebuda negativament per sectors de la població no necessàriament carlins.13

El 1875 es visqué la crisi definitiva d’aquesta cultura insurreccional, en un país cansat i desencisat. El monarquisme carlista va acabar afeblit per la pèrdua de sacralitat del seu pretendent en veure’s danyada la seva imatge pública i privada, talment com li havia passat a la reina Isabel II. Aquest fet enfortirà una imatge cesarista allunyada dels sectors catòlics intransigents i durà finalment a l’escissió integrista del 1888.14 El rei carlista fou incapaç d’administrar l’exercici del poder i la fragmentació de la sobirania.

L’univers carlí no solament estava conformat pels grans teatres d’operacions —el català, el valencià, el basconavarrès— i pels subjectius espais bèl·lics que permetien reconèixer la guerra viscuda de cadascú, sinó que ho estava per dos espais més. D’una banda, el paper de la frontera nord-catalana, i de l’altra, l’espai cortesà carlista, ja fos a l’exili o com a cort itinerant, un paper que no hauria estat possible sense el suport dels legitimistes locals o sense els interessos dels grangers de proveir-se de mà d’obra barata, tant se valia si eren carlins o joves pròfugs i desertors de l’exèrcit. La protecció de les Valls d’Andorra jugarà un paper preeminent durant la primera meitat de segle xix, mentre que en la tercera guerra romandrà com un símbol tradicionalista, una mena de santuari incontaminat sota la sobirania del bisbe d’Urgell Josep Caixal. L’estudi d’aquests espais revela que van tenir un paper important durant la preparació i en el decurs dels conflictes, més que no pas en la posterior experiència d’exili. Els carlins nord-catalans predominaven a la Salanca, el Vallespir, l’Alta Cerdanya i al llarg del riu Tec. En canvi, la ciutat de Perpinyà fou majoritàriament republicana tot i ser el centre conspiratiu principal. Prop de la frontera es reclutaren partides, es negociaren emprèstits, es compraren armes i equipaments, s’habilitaren hospitals i impremtes i es formaren colònies catalanes del sud a Perpinyà i a Ceret.

Un altre problema el constituiran l’emigració i el refugi carlista per tot França. El nombre d’exiliats no té una relació directa amb el gruix dels contingents perquè les circumstàncies militars, el grau de violència i el desànim van dur a l’indult milers d’homes abans d’internar-se al país veí. El còmput de combatents tampoc no quantifica tot el personal que va passar per les partides i els batallons. El nombre de refugiats registrats per Ramon Arnabat pertanyents a la revolta reialista va ser de 2.200 homes el 1823, d’una força total de 13.000; amb l’entrada de Ramon Cabrera el juliol de 1840 es registra la xifra de 12.000 homes internats, respecte d’una força màxima de 20.000; el 1849, en acabar la Guerra dels Matiners, 2.500 es van poder acollir a l’indult, una part notable en relació amb els 8.000 totals que reuní. Finalment, segons les xifres que he recollit de la darrera carlinada, el 1876 vivien internats a França 3.000 homes d’un gruix de 12.000 combatents, el màxim que sostenia la logística carlista. El carlí va viure permanentment un doble exili, tant si vivia al seu domicili com si estava patint privacions a l’estranger. En la mesura que la seva visió del món s’alimentava de la lluita escatològica entre el bé i el mal, el carlista fou víctima de la devaluació de la seva pròpia societat i patí com ningú la death catholic nation.

15

La cort carlina ocupà un lloc estimable en la cultura carlista gràcies al fet de poder compartir un vincle emocional amb les vicissituds de la família proscrita; un tipus d’informacions periodístiques nodrides per les visites d’exiliats i conspiradors al nucli dur de la causa. La cort carlina era un dispositiu de poder itinerant, integrat per un nombre reduït de membres en comparació amb les dinasties regnants. Agrupava la família reial, la Casa i el Govern, format al seu temps pels secretaris polític i militar i l’ajudant de camp, i auxiliat de vegades per algun consell extraordinari. L’imaginari carlista al llarg del segle xix i xx reunirà les grans capitals europees, les residències ocasionals de París i Londres i els palaus i castells de les famílies legitimistes que practicaven una solidaritat monàrquica transnacional. La geografia carlina es va repartir per Bourges, Viareggio, Graz, Trieste i Frohsdorf i el famós palau de Loredan a Venècia, on s’exhibien els salons de banderes i les estances privades en magnífics reportatges a la revista El Estandarte Real, entre 1890 i 1891, i en l’àlbum monogràfic editat pel Fomento de la Prensa Tradicionalista el 1907, ambdós impresos a Barcelona. Al seu costat, el daurat exili londinenc del general carlista tortosí Ramon Cabrera va centrar l’atenció del públic durant uns anys en la mesura que havia arribat a ser el símbol petri de la fe popular carlina, poc subordinada a les giragonses i les intrigues cortesanes.

La guerra com a croada. La relació entre política i religió en el carlisme

Catalunya fou un camp de proves dels conflictes entre el projecte liberal i l’eclesial, sotmesa a la revolució liberal, el pontificat de Pius IX i el procés de reconquesta catòlica. Una societat fracturada per les desigualtats socials, tot i que esdevindrà un «taller de sants» i un laboratori confessional del nou catolicisme espanyol. No obstant això, ens equivoquem si apliquem un model rígid de canvi social

segons el qual, a més modernitat, més secularització, o a major racionalitat, menor presència del sagrat. El carlisme no plantejava un retorn al passat, sinó una apropiació de la modernitat. No era tant una reacció com un producte d’una modernitat que es vivia aliena. No era tant un procés de secularització com d’afebliment del paper de la religió com a vincle social.

A finals del segle xviii, a diferència del discurs espanyol de defensa estricta de la monarquia catòlica, els grups dirigents catalans miraren d’articular l’ideal d’imperi comercial amb el catòlic. Ara bé, davant les amenaces a l’ordre conservador de famílies i propietats, la resposta de l’Església va ser molt reactiva. La jerarquia catalana va ser més sensible que la resta de l’episcopat durant la vigència del Tribunal de la Inquisició com a eina de control ideològic, en la instrucció de 12 de desembre de 1812. L’Església va sortir molt perjudicada per les mesures governamentals destinades a eixugar el crònic dèficit públic i a obtenir ingressos per pagar les guerres en els territoris peninsulars i d’ultramar. En resultà afectada no solament pel que fa al senyoriu jurisdiccional, sinó també socialment i econòmicament. Entre 1820 i 1840, el clergat secular va ser menys absolutista que el regular, el de les ciutats menys que el del camp, i el parroquial menys que el patrimonial. L’adscripció majoritària de l’Església catalana va ser reialista, primer, i carlista, després.16 Pel que fa a la segona meitat del segle, la major part de la jerarquia restà a l’expectativa, mentre que el clergat parroquial s’adherí al bloc carlí i es polititzà en sentit ultramuntà.

L’Església va ser la institució que més malparada en va quedar. Va perdre tres quartes parts dels ingressos amb la supressió de delmes, primícies, lluïsmes i censals, un complet daltabaix provocat per les desamortitzacions dels béns religiosos i la supressió de monestirs i corporacions, que va dur al camp de la reacció la major part dels bisbes catalans. En efecte, sí que hi havia una minoria d’eclesiàstics que eren liberals, però en les conjuntures revolucionàries l’Església catalana s’inclinà del costat absolutista i carlista. Durant la revolta reialista de 1822, només els bisbes de Barcelona i de Girona no van ser absolutistes, però a partir de 1837, durant la primera guerra, tan sols el de la capital catalana restà fidel als liberals. Fins i tot el papa Gregori XVI nomenà subdelegat apostòlic a Catalunya Bartomeu Torrabadella, que havia estat canonge de Barcelona, canceller de la Universitat de Cervera i deixeble de Ramon Llàtzer de Dou, un dirigent molt destacat i baula de la trama existent entre el rei de Sardenya, Carles Albert I, i el carlisme català en la compra d’armes i el finançament de la guerra.

Amb la consolidació de la societat burgesa es modelà la relació entre política i religió. Els eclesiàstics no tan sols es van dedicar a impedir l’avenç de la cultura liberal, sinó que es van lliurar a la rectificació de la governança, de manera que la societat civil catòlica determinés les decisions d’ordre polític i moral. Amb aquest propòsit, un dels escriptors de més renom, Jaume Balmes, apostà pel matrimoni entre el pretendent carlí comte de Montemolín i la reina liberal Isabel II. L’operació havia de permetre el marginament del joc polític de l’ala progressista del liberalisme, deixar enrere les divisions de la guerra civil, acceptar que era impossible la restauració de l’ordre anterior i transigir amb l’esperit de l’època. Una carta de navegació adreçada no solament a la burgesia moderada catalana, sinó també als carlins d’ordre.17

Jaume Balmes intervingué en l’abdicació de Carles Maria Isidre i probablement va escriure des de París el manifest que va adreçar el nou pretendent als espanyols el mes de maig de 1845. Encara que la implicació directa de Balmes en el carlisme fos efímera, va ser reivindicada pels tradicionalistes. També és significativa de la mena de prioritats que van tenir els conservadors catalans. A diferència dels homòlegs espanyols, capaços de bastir ponts amb els progressistes, els catalans reduïren el seu constitucionalisme i defensaren la unitat religiosa, que era el que cohesionava la dreta catalana pel cantó del carlisme. Mentre que el bloc de poder a Madrid incloïa les dues branques del liberalisme, a Catalunya l’aspiració era unificar la dreta catòlica, perquè ben aviat la religió va ser la solució per conjurar els reptes de la societat industrial i per això calia transformar-la en un instrument modern i eficaç.

Els eclesiàstics catalans que van abraçar la causa de Don Carles van exercir un paper clau en la construcció de l’aparell propagandístic, en l’impuls i la direcció d’un potent sector vaticanista i en la renovació de les formes de mobilització dels catòlics. La nòmina de personalitats és molt llarga. Sobresurten els noms de Josep Caixal i Estradé, fundador amb el pare Antoni Maria Claret de la Llibreria Religiosa, futur bisbe d’Urgell i vicari general castrense dels exèrcits carlins a tot Espanya; de Francesc Palau i Quer, fundador excarmelita de l’Escola de la Virtut el 1851, inspirador del clima escatològic carlí; del jove Fèlix Sardà i Salvany, fundador de la Biblioteca Popular el 1870 i de l’Apostolat de la Premsa, i autor d’un best seller posterior, El liberalismo es pecado (1884); del sacerdot Josep Maria Escolà i Cugat, fundador el 1862 de l’Acadèmia Mariana de Lleida, al costat de seglars prominents com ara Ramon Vinader, Lluís Maria de Llauder i Josep Maria Carulla. No oblidem tampoc les simpaties carlistes del cardenal Isidre Gomà, un dels primats que amb més contundència donà suport al cop d’estat contra la legalitat republicana el mes de juliol de 1936.18

Aquest sector participà, als anys seixanta del segle xix, en la reconquesta social catòlica, en la primera guerra cultural contra el lliurepensament a través de la «bona premsa», en les acadèmies i joventuts catòliques, en els aplecs, en els pelegrinatges i en el teatre popular. El carlisme s’empeltà del sector ultramuntà dels neocatòlics seguidors de Juan Donoso Cortés. El seu èxit fou tan gran que, tot i derrotats a la darrera carlinada, en la resposta dels bisbes catalans del 1881 a l’enquesta del nunci apostòlic es ratificà la identitat entre tradicionalisme i defensa de la religió. El bon catòlic era el carlista.

La defensa del papa Pius IX va ocupar l’agenda política dels governs europeus mentre era viscuda pels fidels com una tràgica crisi de civilització. La veneració dels catòlics a la causa de Pius IX va desfermar el culte a la personalitat, una veritable «papolatria», en què el pontífex era presentat com el continuador del martiri dels primers cristians. Els catòlics van tenir el terreny adobat per fer creure que l’aixecament carlista d’abril de 1872 era l’inici d’una croada. La creació en territori català d’un batalló de zuaus pontificis, una milícia ultramuntana nodrida per legitimistes d’arreu d’Europa, materialitzà l’existència d’una internacional blanca catolicomonàrquica que veia en Carles VII de Borbó el príncep catòlic que alliberaria Espanya i Roma.19

L’argumentari escatològic i profètic carlí permet assenyalar el tipus de solucions donades a les grans clivelles que afectaven la societat. Per als antiliberals, el temps estava condicionat per la Providència, que emprava esdeveniments traumàtics —les revolucions— com a banc de proves i expiació dels pecats. El liberalisme era una baula més de la llarga cadena d’atemptats de l’Home contra Déu. La catàstrofe només podia evitar-se amb el retorn de la civilització catòlica. La utopia carlista era un primer esglaó d’una restauració providencialista prèvia al regnat social de Crist. Aquesta és la posició defensada per l’autor més influent del carlisme català finisecular, Lluís Maria de Llauder, i guarda relació amb el reviscolament profètic posterior a la Revolució de 1868. La lluita del Bé contra el Mal, ells o nosaltres, el tot o res, explicaria l’alt grau de violència en els territoris on més dura era la pugna amb els republicans federals. No és estrany que un agent del pretendent li aconsellés que «si se retarda el levantamiento perderemos muchos, que se pasan a la Internacional».20

Provincialisme i furs. L’encaix entre Catalunya i Espanya

Grégoire Wyrouboff era un cristal·lògraf nat a Moscou, deixeble d’August Comte i defensor del positivisme a França. Recollí en una obreta les notes de viatge que va fer el 1874 pel nord d’Espanya i la vall de l’Ebre. Volia passar pel filtre de la seva ment científica l’enrevessada situació d’Espanya. Ni la defensa de la religió ni la del rei eren motius suficients per explicar la persistència del carlisme, i situà el problema en la manca de sintonia amb l’Estat per part de Biscaia, Navarra i Catalunya. La centralització política no havia triomfat ni sota la monarquia ni amb la República. En canvi, Espanya estava preparada per al règim federatiu perquè el país era plural quant a la llengua, els hàbits, les tradicions i les condicions geogràfiques i industrials: «L’Espagne est une unité factice qui ne correspond à aucune réalité effective. De l’Andalousie à la Catalogne, de la Castille à la Biscaye, il y a au moins autant de différence que de l’Italie à la France, de la Belgique à la Hollande, de la Bohème à la Hongrie.» Hi havia almenys tanta diferència entre les regions espanyoles com entre alguns estats europeus. Per a qualsevol govern, observava Wyrouboff, seria difícil sostenir «sous la même loi» societats amb tradicions polítiques tan oposades.21

Proposem tres fases en l’evolució de les identificacions polítiques del carlisme català: la que cercava una monarquia de províncies, la que s’oposava a l’obra centralitzadora de l’estat liberal i la que viurà l’hegemonia del catalanisme a principis del segle xx. Per a penetrar en la cosmovisió dels primers carlins emprarem el mot provincialisme, un terme que defineix les demandes d’atenció als interessos provincials —relatius al Principat de Catalunya— fetes públiques al tombant dels segles xviii i xix per membres de la classe dirigent catalana. Es prenia la província com a subjecte de decisió i de representació política, amb una concepció de la sobirania i de la nació més propera a la distribució territorial del poder que no pas a la distribució funcional de l’Estat.

Un dels primers objectius del provincialisme era obtenir representació i interlocució amb la Corona. Aquesta demanda va aparèixer en les convocatòries de Corts de 1760 i 1789, durant el procés constituent i d’aplicació del text gadità i en el transcurs de l’Estatut Reial i la redacció de la Constitució de 1837. En aquelles sessions, de manera idèntica a allò que visqueren els diputats americans entre 1810 i 1813, fou habitual que s’haguessin de disculpar a l’hora de tractar de problemes provincials per no ser titllats d’egoistes en no centrar-se en els interessos generals de la nació. El mot provincialista, doncs, tingué connotacions pejoratives.

El provincialisme polític carlista podia sintonitzar amb la voluntat històrica de la classe dirigent catalana que Espanya esdevingués una monarquia catòlica i comercial composta de províncies, preocupada per la recuperació i preservació constitucional (foral) i menys per la revolució constitucional. Les regles d’obediència i deferència amb el monarca feien inimaginable que peticions així es poguessin fer per iniciativa pròpia i al marge dels canals establerts, llevat dels moments d’excepcionalitat política com el que es va obrir arran del buit de poder esdevingut l’estiu de 1808. El provincialisme va ser ideològicament transversal, assumit també per sectors liberals, tal com ens ha ensenyat Jordi Roca. Un liberalisme com el moderat barceloní, preocupat per articular la nació liberal espanyola a partir de la cultura constitucional catalana de drets i llibertats, i que legitimà l’any 1820 la Diputació Provincial de Catalunya.22 Durant tots aquests anys, el ventall de propostes del provincialisme va incloure l’obertura de cossos de Cort provincials, la defensa del dret català vigent, el retorn de les lleis i constitucions pròpies o el prohibicionisme comercial. El liberalisme radical i democràtic compartí elements d’aquesta cultura en les bullangues dels anys trenta i quaranta i en els intents de demolició de la Ciutadella de Barcelona.

Formaven part d’aquesta cultura provincialista les respostes catalanes de 1809 a la Consulta al País i l’informe final redactat per Antoni de Capmany, que defensà la modernitat de les institucions perdudes feia un segle. També

les instruccions de la Junta Superior de Catalunya, redactades el 1810 pel jurista i posterior diputat Felip Aner d’Esteve i en què es demanà el manteniment dels furs i els drets que els catalans havien tingut en temps dels Àustries, reivindicació que havia fet poc abans a Baiona el diputat afrancesat Josep Garriga. Anys després, el 1836, el portaveu del grup progressista a les Corts, Domingo Marià Vila, proposà l’extensió del règim foral basc i navarrès a tot Espanya.

És un error valorar el foralisme carlí a partir del silenci dels dos primers pretendents carlins a la Corona, o bé pel judici negatiu que en farà la cultura catalanista a principi del segle xx. Es tractava d’un foralisme preocupat per la preservació de la foralitat existent, com ara el dret particular, i per l’oposició a la introducció de nous sistemes fiscals i de reclutament. I per a fer-ho tenien a disposició l’arsenal jurídic de les antigues constitucions i costums. Quan l’historiador Pere Anguera es preguntà si havia existit un protonacionalisme carlí català, la resposta que va donar va ser negativa. I pensem que va tenir raó, però només en una part del problema. La proclama de Benet de Plandolit-Targarona signada des dels Pirineus Orientals l’octubre de 1834, es referia vagament a la promesa del rei de «guardar los antiguos privilegios de este Principado», però es tractava de la preservació de lleis encara vigents i no suprimides el 1714. Malgrat els rumors o els intents d’activar aquest retorn, la resposta de la direcció carlina propera al rei sempre va ser negativa. Ho serà quan el 1836 Carlos Cruz Mayor, ministre d’Estat, refusi taxativament el restabliment dels furs, o quan el 1848 Manuel Cubells, íntim del comte de Montemolín, s’oposi al projecte de diputació de Tomàs Bertran i Soler.23

Fins al 1869, el carlisme fou refractari a tocar l’arquitectura política que els Borbons havien imposat al segle xviii. Una altra cosa és que en el si del carlisme existís una lectura crítica del procés de centralització desenvolupat per la dinastia. Sectors de l’absolutisme reformista volien preservar el dret foral, que corria perill de naufragar amb el «derecho patrio» il·lustrat i la codificació liberal. En aquest clima, un militar francès apuntà, en fer-se ressò de l’aixecament malcontent de 1827: «Il ne faut pas chercher la cause de cette guerre ailleurs que dans le caractère national des Catalans, qui tiennent à leur législation.»24 És a dir, en la seva cultura constitucional.

D’altres van anar més enllà, com ara el mercedari Magí Ferrer en l’obra esmentada anteriorment Las leyes fundamentales… Per a aquest autor, defensar l’absolutisme no tenia per què voler dir defensar un rei dèspota i tirà. Com a bon escolàstic, considerava que el rei absolut no podia regnar absolutament. L’autor va treure a col·lació la restauració de les lleis fonamentals i de les antigues llibertats, tot desaprovant la política del primer Borbó i assegurant que si Felip V hagués mantingut els furs, la influència de les antigues jerarquies —noblesa, Església i propietat— hauria posat fre a les doctrines filosòfiques.

Magí Ferrer proposà l’establiment de corts provincials amb lleis i fiscalitat pròpies, just després de la derrota carlista i de l’aplicació el 1841 de la Llei Paccionada a Navarra. És simptomàtic que situés el debat en les coordenades provincialistes. Sota el pretext que a Espanya tots havíem de ser espanyols —escrivia Magí Ferrer—, es proclama que «antes que provincianos, somos españoles». Els liberals prevenien que el provincialisme faria perillar o trencar «el vínculo de la unidad monárquica, o según el estilo republicano, de la unidad constitucional».25 En tot cas, el provincialisme carlista no era una improvisació, i la qüestió foral no era un tema menor tot i l’al·lèrgia de la direcció carlina. Tampoc ho serà el provincialisme liberal basc en la defensa de la seva foralitat.

Una vegada destronada la reina liberal Isabel II el setembre de 1868, s’inicià una nova fase. Enrere quedaven dècades d’expansió de l’Estat i s’obria un temps en el qual les demandes de descentralització o de sobirania compartida eren transversals en la política catalana. La fórmula carlista serà doble: la d’una Espanya composta per províncies forals seguint el model basconavarrès, i la de la devolució dels furs als territoris de l’antiga Corona d’Aragó. La Carta-Manifiesto adreçada per Don Carles al seu germà, Alfons de Borbó, datada a París el 30 de juny de 1869 i redactada per l’escriptor Antoni Aparisi i Guijarro, és el text programàtic més influent del carlisme finisecular. El document feia constar que el poble espanyol havia estimat sempre la descentralització i que la voluntat del rei no era la de rebaixar els furs bascos, sinó que la resta de províncies s’igualessin a aquelles quant al règim interior, bo i adaptant-les. Aquesta va ser la manifestació més clara del canvi de rumb de l’autoritat carlina fins a l’inici de la guerra. El manifest no era un reconeixement explícit de la foralitat catalana, sinó que perseverava en el discurs de la monarquia de províncies.

Cometríem un error si penséssim que el foralisme carlí català va anar sempre a remolc de la iniciativa del pretendent. No es pot reduir el foralisme als documents regis i a la defensa de la foralitat basca i navarresa. Aquests anys van viure l’eclosió de la qüestió foral catalana per mitjà de manifestos electorals i discursos parlamentaris, en les conferències dels cercles, en llibres de to històric i en opuscles de format popular. Una de les primeres manifestacions explícitament foralistes va ser la del jove advocat i periodista ultracatòlic Lluís Maria de Llauder, en l’al·locució als electors del districte de Vic el mes de gener de 1869; anterior, per tant, a la Carta-Manifiesto de Don Carles. Es tractava de recuperar els furs fent-los compatibles amb la vida moderna. Amb ells es frenaria la centralització, es moralitzaria l’Administració i se suprimirien les quintes (reclutament d’un de cada cinc joves per sorteig). En altres articles insistí que els furs no tan sols rectificaven el procés centralitzador, sinó que eren una alternativa catòlica al federalisme republicà. Qüestió rellevant si volem entendre la gramàtica política dels protagonistes, més enllà del judici que podem fer els historiadors. La rivalitat entre foralistes i federals durant el Sexenni es reproduirà amb els catalanistes durant la Restauració.

Aquells anys aparegué una literatura de caràcter jurídic i històric dedicada a evocar la religiositat dels catalans i la bondat de les seves institucions parlamentàries. Ens referim a obres com les de l’advocat gironí Narcís Blanch, les del canonge de Barcelona Mateu Bruguera o l’opuscle anònim i en català titulat Los catalans y sos furs: Llibre editat per un fill de la terra, escrit en un llenguatge col·loquial per atreure’s un públic popular. Les al·lusions als furs van sortir a la llum en discursos parlamentaris com el de l’advocat i diputat carlí per Girona Emili Sicars, que el 27 de maig de 1871 feu responsable la dinastia borbònica personificada en Felip V de la pèrdua dels furs i dels problemes que comportava que magistrats, fiscals i jutges de primera instància no coneguessin la llengua catalana ni les lleis particulars. O, el 3 gener de 1869, en el discurs de Joan Mestre i Tudela, antic alcalde de Lleida i futur vicepresident de la diputació carlina, en la inauguració del cercle catolicomonàrquic de la seva ciutat, un dels primers de Catalunya que s’adherí a la causa. En la intervenció dirà que el reclutament i el sistema fiscal, les quintes i els consums (impostos sobre aliments de consum general), eren resultat de la política liberal que els furs aconseguirien eliminar.

Entre el 8 d’abril i el 16 de juliol de 1872, data de l’aparició de les primeres partides i de la proclama de devolució foral de Don Carles, van sortir a la premsa notícies espigolades dels crits de grups carlins a les entrades i sortides dels pobles. Sense ànims de ser exhaustius, la llista de les consignes contenia visques als furs catalans, a Don Carles i a la religió i crides a expulsar el rei estranger Amadeu de Savoia confoses amb visques a Espanya. Tenim constància que el primer de maig la partida del Guerxo de Ratera ho va fer a Agramunt, i el 30 de maig, la partida de Francesc Savalls a Sarrià de Ter; un dia més tard, la partida del Quico de Constantí al Vendrell; l’1 de juliol, la de Camats a Vilanova de Meià, i el 22 de juny a Santa Pau ho va fer l’exdiputat per Torroella de Montgrí Joan Vidal de Llobatera, que un any abans havia fet un discurs als electors del seu districte respectuós amb els furs. De nord a sud i a ponent, el foralisme va ser exhibit en rituals d’afirmació política i difós arreu abans de ser publicada la proclama a la premsa de Barcelona i de Madrid a finals de juliol i principi d’agost de 1872.

El document de devolució foral del mes de juliol tenia dues parts. La primera era una declaració d’intencions que remetia a la Carta-Manifiesto i que s’adreçava als catalans, aragonesos i valencians, per aquest ordre, fent-los saber que Don Carles retornava el que el seu avantpassat Felip V havia esborrat, en premi a la fidelitat. L’estiu de 1872 s’havia fracassat en l’intent d’aixecament al nord basconavarrès, mentre que l’únic territori on la insurrecció persistia era Catalunya. Aquesta és una de tantes evidències que palesa que el carlisme català no va ser perifèric en la història general del carlisme. La segona part del document és una important selecció dels principals furs catalans centrats en el compromís amb la unitat catòlica, la sobirania fiscal de la Diputació General i de les Corts catalanes, la supressió de quintes, l’atenció al règim municipal i la fesomia jurídica del país. Ja no es tractava només de mantenir el dret català o de trobar una acomodació provincial, sinó de recuperar i adaptar l’antic règim foral català en el marc d’una monarquia catòlica composta. De seguida, des de Tarragona escrivien el 29 d’octubre al diari carlí de Madrid La Esperanza dient que els joves es presentaven «en demanda de fusiles para combatir en favor de los fueros de Cataluña» i que, a diferència dels catòlics liberals, no es podien invocar les tradicions pàtries si no es defensaven els furs.

No tota la direcció carlina espanyola estigué d’acord amb el pas fet pel pretendent. El cap d’estat major carlí Hermenegildo Díaz de Cevallos, agent destacat a Catalunya Nord, pensà que es tractava d’un greu error que podia esborrar el que havia fet la dinastia per la unitat administrativa d’Espanya. La premsa liberal de Madrid, com ara La Época, advertia que el foralisme s’apropava perillosament al federalisme republicà i que així destruïa l’obra dels Reis Catòlics tot calant foc a la unitat nacional. Fins i tot el corresponsal a Madrid del Diario de Barcelona distingia la positiva descentralització administrativa del que era el trencament de la unitat nacional, que suposaria tenir tants governs com províncies té un mateix estat.

Diferent va ser l’acollida de la premsa republicana federal, tant a Barcelona com a Madrid. Durant els mesos d’estiu de 1872 i la segona meitat de 1874, la premsa liberal i republicana de Barcelona debatrà de la mà de periodistes i historiadors la validesa i el sentit d’aquest foralisme. La relació amb el republicanisme no s’esgota aquí. En una carta de Vic a La Esperanza, el 20 d’agost de 1872, l’autor es congratulava que tot Catalunya, des que Don Carles havia de tornar els furs, havia esdevingut republicana. Els furs «no son cosa más que una República muy bien ordenada a la libertad verdadera y al alivio positivo del pobre y menesteroso». La República dels furs era la República de Déu, un model en què el catolicisme enfortia la lectura tradicionalista, que no pas cesarista, del carlisme.

L’establiment, l’hivern de 1874, d’una diputació a Sant Joan de les Abadesses va ser fruit d’un conjunt de condicions. El carlisme català vivia una crisi de creixement, amb victòries militars, però amb greus problemes de governança. Des de finals de 1873 eren habituals les anades i vingudes de comissions de polítics i grans propietaris a la caserna reial. Malgrat la decisió del rei el maig de 1874 de crear una Diputació de Catalunya, l’operació tan sols tenia un caràcter administratiu i, per tant, insuficient. Novament les pressions catalanes van ser vistes en sentit negatiu. Dos dies més tard que l’infant Alfons de Borbó rebés en audiència a Solsona una comissió de carlins en demanda d’una sortida política al Principat, escriví en termes severs al seu germà. Li comunicà que un grup de propietaris volia una junta de govern per nomenar autoritats locals i recaptar tributs, «y todo no es más que para trabajar a la Independencia de Cataluña. Lo que los catalanes desean, bajo la palabra Fueros, es declararse independien-

tes de España. Esto me consta por varios conductos, y esto es lo que siempre yo preveía y de lo cual no dudé nunca». La visió imperial i uniformista d’Alfons tenia adeptes. Un agent carlí a la frontera, Josep Maria Galí, escrigué al secretari militar de Don Carles, Guillermo Estrada, dient-li que els carlins exigien massa, «casi la omnipotencia y la inmortalidad», i que calia contenir «las tendencias antiautoritarias» dels furs26 .

Les pressions de les juntes de propietaris reunides a Olot i a Vic forçaren el pretendent a expedir un decret a Estella, el 26 de juliol de 1874, en què s’establia una Diputació de Guerra. L’1 d’octubre es feu pública la decisió per part del veterà general Rafael Tristany, que s’instal·là a Sant Joan de les Abadesses un mes després i estengué la seva actuació fins al setge de la Seu d’Urgell el mes d’agost de 1875. Els primers dies d’octubre se celebraren actes solemnes a Olot, la Seu d’Urgell i Vic, que entenien la Diputació en el camí de la devolució foral. Aquest era el sentit de diversos articles a la premsa carlina, on es cridava al martiri pel rei, la religió i les llibertats catalanes. D’alt valor simbòlic va ser l’exposició pública a Olot del retrat de Don Carles guarnit amb inscripcions com «Fora quintes», «Visca la Unitat Catòlica» i «Visca el Rei Don Carles VII», «restaurador de los fueros de Cataluña». La Diputació fou dirigida per setze consellers, prohoms del carlisme polític i electoral anterior. Tingué competències administratives i de representació política, el control de la fiscalitat i de la justícia —una audiència territorial—, d’ordre públic amb el retorn dels Mossos d’Esquadra, i la gestió dels hospitals i les comunicacions. Tot i l’escarni de la premsa de Madrid, l’experiència va ser ben real. El mes de febrer de 1875, el militar liberal Arsenio Martínez Campos, aleshores capità general de Catalunya, informava dels contactes a la frontera entre carlins i republicans federals, una aliança consistent a concedir els furs i «una autonomía administrativa, con aumento de jornales y disminución de horas de trabajo, con objeto de ganarse la causa obrera».27

El carlisme polític català fins a l’adveniment de la societat de masses, 1868-1936

Els historiadors han comès l’error de veure el carlisme de finals de segle com un actor secundari de la política. El coneixement sobre el monarquisme continua essent una incògnita, tot i que Catalunya va ser un país tant republicà com monàrquic. Tampoc no s’ha valorat prou la rica i extensa sociabilitat catòlica. El conflicte entre lliurepensadors i catòlics va ser una clivella de llarga durada a tot Europa. Entre 1869 i 1872 o entre 1876 i 1888, la sociabilitat catòlica tindrà en els carlins un actor protagonista. L’acció catòlica serà el seu àmbit d’actuació, encara que li restarà projecció en els nous espais de la societat de masses. Amb la consolidació de la Restauració el 1876, el carlisme viurà un compàs d’espera. La derrota militar fou també política, en la mesura que la imatge pública del rei quedà malparada per les desavinences amb els eclesiàstics i dessacralitzada pels escàndols familiars i sexuals.28 Quedaven enrere uns anys plens d’anuncis apocalíptics. Segons una visió del temps escatològica, calia esperar l’arribada dels nous símptomes d’esgotament del sistema liberal. És el que va pensar Lluís Maria de Llauder, quan era cap de la Junta Regional Carlista catalana, davant l’ensulsiada colonial a Cuba i les Filipines el 1898.

El partit carlí continuarà acaparant les tribunes d’acció i de propaganda fins a l’escissió integrista de 1888. Serà aleshores i no abans quan perdé part del personal que el 1868 apostà per Don Carles. I va ser el 1890, en ser nomenat delegat del rei a Espanya el marquès de Cerralbo, quan es reconstruirà el partit segons un model que reproduïa el de l’Associació Catolicomonàrquica de 1870: juntes, premsa i centres de sociabilitat. És un error presentar el carlisme de fi de segle com un carlisme «nou», perquè els fonaments de la modernització del partit, de la sociabilitat i de la cultura política es van fundar en el Sexenni Democràtic. Com també és un error pensar que el personal nouvingut el 1868 va utilitzar-lo com a paraigua contrarevolucionari, i que una vegada derrotat el va llençar.29

La crisi final del règim isabelí va revifar una causa que semblava morta. El carlisme era una etiqueta política sense organització, una «comunió monarquicoreligiosa», tal com la definí Josep Maria Carulla,30 amb un pretendent poc conegut. En molt poc temps es va construir una alternativa política moderna d’un pes enorme en la societat catalana. Ocupà l’espai electoral de la dreta i quasi monopolitzà la causa catòlica tenint com a rerefons l’ofensiva anticlerical. Més enllà de la caricatura del pagès analfabet prepolític, la direcció carlina la duien joves advocats urbans que vestien levita. Fins i tot la primera partida en sortir a campanya la nit del 7 al 8 d’abril de 1872 ho va fer des del pla barceloní.

Antics alcaldes neocatòlics de Lleida, Vic, Girona, Tortosa, Olot o Balaguer es van adherir a la «nova» causa carlina. A partir de 1868, i més en concret de 1870, va tenir lloc una veritable mudança de les seves estructures polítiques. Es dotarà de nombrosos centres de sociabilitat i de comitès de notables amb la missió d’assaltar les institucions per mitjà del combat electoral, la propaganda i, si esqueia, el cop d’estat. Era un model de partit modern en el context europeu i comparable en densitat al republicà, més avançat que els residus del moderat i del liberal progressista del Govern; un disseny que va comptar amb el protagonisme del veterà cabdill Ramon Cabrera, poc abans de la seva dimissió, prenent com a model el partit tory anglès.31

El carlisme català no responia al tipus ideal de partit. L’estructura dirigent fa pensar en una confederació de notables, encara que no ho era en puritat, com tampoc de transició al partit de masses. Tal vegada fou el primer assaig de partit de quadres de Catalunya, que durant la Restauració evolucionà cap a una organització més complexa, amb una rica base social i territorial, esforçada a conrear una alteritat comunitària a la societat liberal. No

hi va haver una correlació entre l’arrelament i l’escassa representació en les institucions parlamentàries, entre altres motius perquè no podien controlar tots els ressorts de la corrupció electoral.

L’estructura de la comunió fou piramidal, amb una junta central per a tot Espanya i juntes provincials, de districte i locals. Entre 1870 i 1872 es van constituir com a mínim 166 juntes a tot Catalunya —89 de les quals pertanyien a la província de Girona—, mentre que a Espanya se’n crearen 902. La gran penetració gironina desmenteix que les juntes fossin poc representatives. Quan el carlisme es reorganitzà el 1892 sota la direcció del marquès de Cerralbo i de Lluís Maria de Llauder, s’assolí a Espanya el miler de juntes i a Catalunya, 197. Aquestes xifres es mantingueren fins que van quedar desballestades per la repressió del Govern de 1899 i 1900. Des de la seva creació, van tenir un rol clau en l’establiment local del partit, en les convocatòries electorals i en la defensa jurídica dels candidats. A diferència de la Restauració, alguns partidaris ho seran també de les clandestines juntes d’armament que preparaven el cop de força. Vist en perspectiva, el model fou similar en les dues èpoques, tot i que en la Restauració existiren juntes regionals que coordinaven tota la resta.

El concepte de cultura política pot ser útil per a aprofundir en la gramàtica del carlisme: què pensaven i sobretot com vivien la identificació amb un projecte polític. Entenem la cultura política com aquell àmbit que analitza les actituds, les creences i els valors compartits pels individus que formen un grup. La historiografia no ha insistit prou en els significats culturals i discursius que els carlins atorgaven a la política. D’uns anys ençà, sabem que van construir un ric repertori de símbols i de vocabulari, amb una memòria i un calendari commemoratiu, i un panteó alternatiu a l’arquetip d’heroi romàntic liberal. Entre 1869 i 1872 es renovaren els patrons polítics i simbòlics del rei i la seva família i s’adoptaren moderns instruments de propaganda. Al símbol masculí de la boina s’hi afegí el femení de la margarida, la secció femenina del tradicionalisme carlí. En aquest moment apareixen publicades galeries de veterans il·lustres, que amalgamaren el martiri catòlic amb el carlista. Operació que es perllongarà durant la Restauració i que culminarà el 1896 amb la celebració de la festa anual dels màrtirs de la tradició cada 10 de març.

El 1868 es construí una representació del pretendent segons l’arquetip viril de cavaller catòlic, bon pare de família i paternal amb els seus súbdits. És ara quan prenen interès les peregrinacions als espais de memòria de l’exili, com el narrat per l’escriptor Josep Maria Carulla. Els viatges a palaus i «santuaris» com el de la capella de Sant Carles a l’església catedral de Sant Just, a Trieste, que anticipen les peregrinacions al palau de Loredan a Venècia a finals de segle. Són anys de renovació en el llenguatge polític, de l’ús del mot pejoratiu sipai per a designar els voluntaris liberals locals, equiparats als voluntaris indígenes al servei dels anglesos a l’Índia. La cultura política carlina contenia tota una concepció del món, una Weltanschauung que es materialitzà en el consum popular de capses de mistos, jocs de cartes, etiquetes de vins i de licors, ventalls decorats i targetes de visita amb els retrats dels reis, al costat d’estampes amb les imatges del Sagrat Cor de Jesús i de la Immaculada Concepció.

Les festes commemoratives de la Catalunya de la postguerra de 1876 són un test d’aquesta cultura política, perquè no van tenir el mateix tarannà en tots els escenaris. A Catalunya van predominar les festes liberals i republicanes en record dels morts i de les defenses dels pobles, com ara a Igualada, Collformic, Caldes de Montbui o Puigcerdà, mentre que a Andalusia, Cartagena i el País Valencià, prevalgué el record de la revolució cantonal. Al començament del segle xx canviarà i l’experiència emocional i el carlisme recuperarà per a ús polític llocs de culte com ara a Butsènit i Montserrat el 1907, i s’organitzaran aplecs en memòria de les víctimes de Montalegre de 1910 i de Vinyoles d’Orís de 1912. Alguns responien a un calendari local, com l’aplec de llarga tradició dels Tres Roures al Bages. D’altres exhibien una gran capacitat de mobilització combinant el calendari local amb el nacional, com succeí en l’apropiació, el 1908, de les festes del centenari de la Guerra del Francès i de les batalles del Bruc del 1808 a Manresa i a Igualada. Una altra prova de força serà la Peregrinació de la Lleialtat, que el 1913 traslladà les restes de Rafael Tristany des de Lorda fins a Ardèvol.

Un important instrument de modernització política foren els centres de sociabilitat, el cercle o casino carlista. A la Catalunya del Sexenni Democràtic n’hi havia vint-ivuit, tot i ser habitual que en una ciutat petita els homes i les famílies carlistes anessin al cercle catòlic a manca d’un de carlí, vint-i-sis a tot el país. Una pràctica que igualment els alineava com a rivals polítics locals. El 1892, el nombre de cercles era de quaranta-dos, i quatre anys més tard la xifra augmentà a un centenar, una tercera part del total espanyol. Els centres facilitaven la projecció comunitària, una mena de mirall interclassista i de base popular, com va demostrar Jordi Canal amb els papers del cercle carlí d’Olot, entre 1889 i 1900, on destacaven els artesans i els obrers, els treballadors del camp, els petits comerciants i els propietaris de pagès.32 En el si dels cercles es feia teatre i cant coral, hi havia lloc per als discursos polítics i zones d’esbarjo per a prendre cafè i licors, i sales de lectura i de billar. Activitats que s’afegiran anys més tard a l’assistència a banquets i vetllades literàries, classes nocturnes i tasques de beneficència.

Catalunya va gaudir del màxim nombre de juntes i cercles i fou capdavantera en la modernització del carlisme, tal vegada perquè era la societat més avançada i la que tenia la densitat associativa més alta de tot Espanya. El País Valencià va ser el segon territori a tenir un major nombre de juntes i cercles, tant en el Sexenni com en la Restauració, per sobre del País Basc i Navarra, on pesava més la sociabilitat informal. Tampoc no fou una novetat l’existència de juntes als barris barcelonins que havien estat municipis independents, perquè abans de l’annexió a la ciutat, durant el Sexenni, ja en tenien les localitats de Gràcia, Sants i Hostafrancs. Els elements de relativa continuï-

tat no ens han d’amagar la irrupció de noves modalitats organitzatives i de propaganda, pròpies de l’adveniment de la societat de masses, com foren les joventuts carlines a Barcelona el 1896 o a Manresa el 1903, i de dones, les «margarides», el 1919.

Pel que fa a la propaganda, a la Catalunya del Sexenni es publicaren trenta-cinc periòdics, mentre que entre 1876 i 1915 n’aparegueren noranta-nou, alguns de temporals, per evitar les suspensions. Les dades palesen una riquíssima societat civil i una no menys densa vida política local, que facilità l’existència de subcultures polítiques a Manresa, Olot, Vic, Igualada, Berga, Figueres, Tortosa o Mataró. Un altre indicador va ser la forta presència electoral, en concret en la legislatura de 1871 i 1872, en què aconseguí tretze actes, a curta distància de les quinze republicanes i de les catorze del partit del Govern. El nombre total d’escons, sumats als carlins escollits en les candidatures catòliques de 1869 i 1870, serà de disset, una quantitat estimable si tenim en compte que entre 1890 i 1923, també amb sufragi universal, el nombre d’escons obtinguts serà de vint.

Lluís Maria de Llauder,33 que havia estat redactor del diari barceloní La Convicción (1870-1873), fundador i director d’El Correo Catalán entre 1878 i 1899, participà durant els primers anys de la Restauració al costat de Manuel de Llanza, duc de Solferino, en la renovació del repertori de mobilització i en les peregrinacions nacionals i internacionals. Dirigiren de nou la Joventut Catòlica i l’Associació de Catòlics. Era evident, però, que el control de la sociabilitat catòlica no era suficient en la disputa d’hegemonies. L’atenció per les campanyes de signatures per la unitat catòlica es desplaçarà cap a les de l’oposició a la codificació civil i d’atenció als interessos catalans. Els anys vuitanta i noranta aparegué un teixit d’entitats catalanistes i de sectors econòmics polititzats en què el carlisme no es trobà còmode. En les campanyes contra el Codi civil participaran juristes carlins, com Emili Sicars, però havien perdut la iniciativa política. Encara que es demostrés que l’interès pels furs no era una raresa històrica, sinó un instrument d’anàlisi del present, l’estudi més rigorós fou escrit a l’època per dos autors aliens al carlisme com Josep Coroleu i Josep Pella i Forgas.

Els carlins tenien por de ser engolits per la creixent presència del catalanisme. Del desdeny inicial es va passar a la basarda per un nou competidor. A finals de segle hi hagueren diversos senyals d’inquietud, com ho palesa el document redactat el 1897 per la minoria carlista a les Corts, conegut com a Acta de Loredan. Calia abominar del separatisme. Aquest concepte era una arma de doble tall. Per al carlisme, insistir en el seu distanciament respecte del separatisme era útil tant de portes endins, en un moment de forta nacionalització espanyola, com de portes enfora, per marcar distàncies amb el catalanisme i altres provincialismes extrems. En tot cas, per a Llauder i per a molts carlins catalans, no es podia ser un bon carlí sense ser un bon espanyol. El centralisme era resultat del liberalisme parlamentari, no pas de Felip V ni de la dinastia borbònica. Una posició distant de la catalanista, que maldava per trobar el seu espai i no ser confosa amb la intransigència catòlica. Com podia ser que els liberals, que havien destruït els furs bascos, ara volguessin ser regionalistes?

La historiografia ha comparat l’itinerari de tres figures del carlisme finisecular i llur relació amb el catalanisme: l’esmentat Lluís Maria de Llauder, l’escriptor i pintor Marià Vayreda i el pedagog Joan Bardina,34 i certament no s’han d’establir connexions mecàniques entre foralisme i catalanisme. Ara bé, en la mesura que avançava el conflicte provocat pels processos de nacionalització espanyols, d’una banda, i la mobilització regionalista, de l’altra, el catalanisme va afectar totes les cultures polítiques. És raonable pensar que el foralisme carlí i integrista va ser un de tants substrats de la dreta catòlica que formaren part de la família catalanista. Al costat aparegué un espanyolisme carlí renuent a parlar de furs i combatiu amb el catalanisme. Les trajectòries van ser intricades perquè la rivalitat es donà a l’interior de tots els processos de nacionalització i en tots els nacionalismes, inclòs l’espanyolista. Les preguntes clau a respondre són: per què va ser tan difícil mantenir el doble patriotisme i per què les lectures d’aquest eren divergents, a Madrid i a Barcelona? No deu ser que una part de la historiografia veu com a natural i teleològica la constitució d’Espanya, sense esquerdes, com a estat nació?

Encara resta molt per conèixer bé les tradicions polítiques locals i no només uns pocs, tot i que valuosos, itineraris personals. Existeixen casos com el del capellà i periodista Gaietà Soler, que criticà Enric Prat de la Riba i el seu «liberalisme pràctic catalanista» perquè aquest patriotisme erosionava els fonaments religiosos. Ara bé, aquest itinerari és desmentit per la figura de qui va ser alcalde de Manresa el 1904, sota una candidatura catolicoregionalista, l’antic integrista Pere Armengou i Manso, perquè, com ha dit la historiadora Gemma Rubí, la política local era determinant. El carlisme va ser satèl·lit del catalanisme precisament en una ciutat, Manresa, que era el segon baluard de la Lliga Regionalista a Catalunya. A la ciutat de Vic, l’historiador Xavier Tornafoch descobrí que destacats integristes, com ara Manuel Moret i Joan Vilanova, deixaren el partit per fer-se catalanistes. De fet, s’ha considerat que l’integrisme evolucionà cap al regionalisme i que, mercès al seu foralisme, va esdevenir un apèndix de la dreta catalanista. En canvi, carlins i catalanistes pugnaren per un espai comú.35

Joan Bardina confirmaria el clixé, massa esquemàtic, del pas del carlisme al catalanisme de la Lliga Regionalista. Tal vegada és el cas més notable pel que tenen de valor els seus escrits, entre d’altres, Catalunya autònoma (1899) i Catalunya i els carlins (1900). L’autor insistí en l’oposició al separatisme i en el caràcter confederal espanyol, però també en el fet que Catalunya era la pàtria i la nació, i que Catalunya era tant nació com Portugal. La nòmina de casos podria ser més àmplia. L’economista lleidatà Joan Bergós va ser promotor de les Bases de Manresa, fundador de l’Associació Cultural Catalanista i conreador

dels Jocs Florals. Manuel Roger de Llúria, principal dirigent carlista de Lleida, deixarà la comunió i es vincularà a l’òrbita catalanista. Tal vegada el camí traçat pel carlisme mollerussenc serà representatiu d’aquest model, per bé que a poc a poc s’inserí en les dinàmiques catalanistes, com ara la festa de la llengua catalana el 1916, l’Acadèmia Montserratina i els Pomells de Joventut el 1920.

En tot cas, els historiadors no haurien de confondre aquests processos viscuts entre les bases i alguns joves dirigents amb la posició oficial dels pretendents i del personal més proper. La malfiança sobre l’abast del provincialisme, del foralisme i del regionalisme tradicionalista continuarà sent una constant en la jerarquia, qüestions que s’agreujaren en el context explosiu de la societat de masses. El duc de Solferino tenia 52 anys quan assumí ser cap regional de la comunió.36 Ho serà entre 1910 i 1915, i entre 1917 i 1919, representant la línia oficial propera electoralment i socialment a la Lliga. El desplaçament tàctic per situar-se en el camp de la Lliga Regionalista fou una qüestió de supervivència política. Les clivelles internes no van quedar afectades tan sols per l’apropament al regionalisme, sinó per dos factors més. Un era l’augment extraordinari de la conflictivitat social, com ara la vaga general de 1902 o la Setmana Tràgica el 1909. L’altre depenia de les variables locals i de les polítiques d’aliances, que feien escollir catalanistes o dinàstics, i fins i tot republicans, com a companys de viatge electoral. Aquestes maniobres incomodaren la junta regional i acabaren amb l’expulsió de dirigents lleidatans el 1913 i amb la dissolució per desobediència de les juntes del districte de Berga i Manresa el 1917.

La participació carlina en la coalició Solidaritat Catalana (1907-1909), al costat de catalanistes i republicans i després d’una forta repressió centralista i militarista, va suposar un baló d’oxigen per l’obtenció de sis diputats. També segellà un dels moments de relació més estreta amb el catalanisme. Un dels artífexs va ser Miquel Junyent, director d’El Correo Catalán entre 1903 i 1933, que dirigia el partit a la província de Barcelona i que va ser cap regional entre 1915 i 1917 i entre 1919 i 1923. Simptomàticament, el 1916, el marquès de Cerralbo l’aconsellà de no dependre gaire de la Lliga Regionalista, per liberal i per «su dudoso españolismo». Quan encara cuejava la victòria de Solidaritat Catalana, el senador duc de Solferino rebé una resposta aïrada del general José López Domínguez, en sessió del 21 de febrer de 1908. Segons el militar, la idea que Catalunya era un estat autònom i Espanya una confederació d’estats, «para nosotros, para los verdaderos patriotas, para los hombres constitucionales y parlamentarios, eso equivale a ser antiespañol».37

El 1930, la Lliga Regionalista recuperà el control de la Diputació de Barcelona i preparà la reconstitució de la Mancomunitat. En sentir-se bandejat, el carlisme redactà un estatut d’autonomia, la qual cosa implicava un canvi tàctic i jurídic important. El text defensava la plena autonomia de Catalunya per mitjà d’una lliure federació, l’oficialitat de la llengua catalana, el concert econòmic i un «sufragi universal orgànic». Més tard, quan es proclamà la Generalitat republicana i es discutí l’estatut d’autonomia, s’apostà pel vot afirmatiu tot i les reserves respecte a la redacció i la disconformitat en matèria religiosa. Per al sector regionalista, representat per Tomàs Caylà, l’estatut de 1932 no satisfeia l’ideal d’una confederació ibèrica i fins i tot era insuficient perquè no preveia exèrcit propi. Caylà va ser el darrer cap regional abans de l’esclat de la Guerra Civil. En el passat havia dirigit el setmanari de Valls Joventut, on havia publicat la promesa de Carles VII de retornar els furs. Caylà sentia un sincer espanyolisme i rebutjava el separatisme, però tot i això un sector apreciable del carlisme feu una lectura negativa de l’apropament històric a la Lliga i aspirà a defensar una Espanya uniforme.

Dalmacio Iglesias va ser un dels caps contraris al regionalisme, perquè per a ell la prioritat era esdevenir l’alternativa d’ordre de la dreta catalana. Tots els carlins volien això, però el projecte d’Iglesias abordava la qüestió social des d’una òptica espanyolista. Calia fer front d’una manera enèrgica als republicans d’Alejandro Lerroux amb una política social més autònoma respecte de l’Església. La política de masses causava impacte als carrers de Barcelona i un sector del carlisme veié l’oportunitat d’utilitzar la cultura de la violència dels joves carlins contra la impetuositat anticlerical lerrouxista, mentre que per al sector oficial la solució passava per instaurar el paternalisme social catòlic i regionalista. A Sant Feliu de Llobregat hi va haver cinc morts en la topada entre carlins i republicans el 28 de maig de 1912, que cal sumar als dos morts a Granollers el 13 d’agost. Per a les joves generacions no servien les velles receptes, com ho sancionà el fracàs de l’alçament a Badalona el 1900, que tancà el cicle insurreccional carlí.

El 1907, Joan Maria Roma va formar uns grups de defensa amb el nom de «requetès». Tres anys més tard, sota la direcció del polític i militar valencià Joaquim Llorens, es transformaran en una formació paramilitar, força de xoc i escola de joves, la primera a l’Espanya del segle xx, comparable als Camelots du Roi d’Action Française. El duc de Solferino tenia, a més, l’oposició de setmanaris com La Trinchera (1912-1919), que provocava picabaralles amb el El Correo Catalán i regalava als lectors pistoles Browning i màusers; un tipus de carlisme que va créixer al pla de Barcelona a redós del ressorgiment de nombrosos cercles integrats per treballadors i dependents de classe mitjana i baixa arribats amb l’onada migratòria.

El sector carlí anti-Lliga enfortí lligams amb grups d’extrema dreta en l’ambient posterior a la Gran Guerra. A finals de 1918 i principis de 1919 augmentà la tensió als carrers entre catalanistes radicals i espanyolistes extrems. Al bell mig hi cuetejava la qüestió de l’aprovació del projecte d’estatut d’autonomia. Davant de l’«órdago separatista» es formarà la Liga Patriótica Española, integrada per carlins, policies de paisà, militars, funcionaris, fanàtics del club de futbol RCD Español i exlerrouxistes, colze a colze amb la Unión Monárquica Nacional d’Alfons Sala. Una amalgama que serví de pedrera posterior al feixisme. La irrupció de la vaga de la Canadenca del 1919

constituí una fita en la solidaritat de classes, però eclipsà la resta de conflictes. En aquest context sorgiren els Sindicats Lliures.

Formalment, els Sindicats Lliures —o Corporació General de Treballadors— es formaran en una reunió a l’Ateneu Obrer Legitimista de Barcelona l’octubre de 1919. La seva primera seu fou el Círcol Central Tradicionalista de Barcelona. En la trobada intervingueren carlins destacats, regidors i periodistes, com ara Miquel Junyent, però qui encapçalà el projecte fou el carlista Ramon Sales, antic membre del sindicat mercantil de la CNT. Els Lliures ompliren el buit del fracàs del sindicalisme catòlic i arraconaren qualsevol referència al carlisme. Eren associacions formades amb exclusius objectius professionals i econòmics.38 L’origen va tenir a veure amb les dificultats de domini dels carrers per part de Capitania General i del Govern Civil, màxims representants de l’Estat. Tal vegada és un reduccionisme considerar-los un sindicat groc i braç executor dels fabricants, però les autoritats no sabien ben bé com controlar el teixit social. D’aquí el protagonisme de figures com Bartolomé Roselló, comandant de la guarnició militar, i els lligams del sindicat, segons els períodes, amb la patronal i amb el Govern Civil. Fou una onada de violència transversal en què s’enfrontaren pistolers de la policia i de la patronal, membres del sometent i dels Lliures, tots contra la CNT, i que acabà amb la vida del sindicalista Salvador Seguí i l’advocat Francesc Layret, entre molts altres.39

En el fons es tractava d’un tipus de violència comuna a tot Europa com a resposta a la crisi del liberalisme parlamentari i del perill revolucionari. S’havia acabat l’època dels cabdills i s’obria l’era de la banalització de la violència. Segons xifres del propi sindicat publicades per Colin M. Winston, els Lliures assoliren a Catalunya el 1929 els 120.000 afiliats, en un context favorable i de forta repressió anticonfederal. El 1936, donant suport al cop d’estat antirepublicà, els carlins tenien a Catalunya un contingent teòric de 18.160 requetès. Un personal amb el qual es nodrí després la unitat militar de xoc del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat.40

Notes i referències

[1] Una de les primeres aproximacions a un marc europeu meridional de la contrarevolució a Josep Maria Fradera, Jesús Millan i Ramon Garrabou. Carlisme i moviments absolutistes. Eumo, Vic 1994. Algunes referències bàsiques sobre la contrarevolució europea a François Lebrun i Roger Dupuy. Les résistances a la Révolution. Imago, París 1987; Jean-Clément Martin (dir.). La Contre-Révolution en Europe, xviiie -xixe siècles: Réalités politiques et sociales, réssonances culturelles et idéologiques. PUR, Rennes 2001; Jean-Clément Martin (ed.). Dictionnaire de la Contre-révolution: xviii-xx siècles. Perrin, París 2011; Eugenio DiRienzo (ed.). Nazione e Controrivoluzione nell’Europa contemporanea, 1799-1848. Guerini e Associati, Milà 2004; Simon Sarlin. Le légitimisme en armes: Histoire d’une mobilisation internationale contre l’unité italienne. École Française de Rome, Roma 2013; Carmine Pinto. La guerre per il Mezzogiorno: Italiani, borbonici e briganti, 1860-1870. Laterza, Roma 2019; Maria de Fátima Sa i Melo Ferreira. Rebeldes e Insubmissos. Resistências Populares ao Liberalismo (1834-1844). Ediçôes Afrontamento, Porto 2002. [2] Sobre Dou, vegeu M. Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano. «Representación política y modernidades múltiples. Los diputados catalanes en las Cortes de Cádiz (1810-1814)». Historia Constitucional, núm. 19 (2018), p. 159-176, i Lluís Ferran Toledano. «Modernidades múltiples: los proyectos económicos de Ramón Lázaro de Dou y Bassols y los cambios en los circuitos de opinión erudita (1742-1832)». A: Jesús Astigarraga i Javier Usoz (ed.). L’économie politique et la sphère publique dans le débat des lumières. Instituto internacional Xabier Maria de Munibe de Estudios del Siglo XVIII i Casa de Velázquez, Madrid 2012, p. 187-210. Pedro Rújula i Javier R. Solans (ed.). El desafío de la revolución: Reaccionarios, antiliberales y contrarrevolucionarios (siglos xviii y xix). Comares, Granada 2017. [3] Valentí Almirall (A. Z., pseudònim). El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña. Barcelona, 1878. L’escrit formava part d’un discurs llegit a l’Ateneu Lliure de Catalunya. Aquest sector era compost de grans o mitjans propietaris de pagès que, fruit de l’acumulació capitalista provinent del cens emfitèutic, havien constituït la classe benestant del món rural, els hisendats. Vegeu, entre d’altres, Rosa Congost. «De pagesos a hisendats, reflexions sobre l’anàlisi dels grups socials dominants: la regió de Girona (1788-1840)». Recerques, núm. 35 (1997), p. 52-72. Sobre el paper d’aquest sector en el carlisme, Lluís Ferran Toledano. La muntanya insurgent: La tercera guerra carlina a Catalunya, 1872-1875. Quaderns del Cercle d’Estudis Històrics i Socials, Girona 2004. [4] Jaume Torras. Liberalismo y rebeldía campesina, 18201823. Ariel, Barcelona 1976; Josep Fontana. «Crisi camperola i revolta carlina». Recerques, núm. 10 (1980), p. 7-16; Ramon Arnabat. Visca el Rei i la Religió! La primera guerra civil de la Catalunya contemporània. Pagès, Lleida 2006; Pere Anguera. Déu, rei i fam: El primer carlisme a Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1995. [5] Manuel Santirso. Revolució liberal i guerra civil a Catalunya. Pagès, Lleida 1999; Núria Sauch. Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat: La formació d’un país carlista (1808-1844), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2004; Jesús Millán. «Per una història social del carlisme. Una reflexió sobre els problemes de l’anàlisi històrica del moviment carlí». A: C. Mir (ed.). Carlins i integristes: Lleida segles xix i xx, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 1993, p. 13-50. [6] Jesús Millán. «El absolutismo en la época de los propietarios. La alternativa antiliberal de Magí Ferrer». A: Emi-

lio La Parra i Germán Ramírez (coord.). El primer liberalismo: España y Europa, una perspectiva comparada. Biblioteca Valenciana Foro de Debate, València 2003, p. 155-184. Des de l’antropologia: Ignasi Terradas. El Cavaller de Vidrà: De l’ordre i el desordre conservadors a la muntanya catalana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1987. [7] Jordi Canal. «Guerres civiles en Europe au xixe siècle, guerre civile européenne et internationale blanche». A: Jean-Paul Zuñiga (dir.). Pratiques du transnational: Terrains, preuves, limites. CRH-EHSS, París 2011, p. 5777; Carmine Pinto. «Guerras europeas, conflictos civiles, proyectos nacionales. Una interpretación de las restauraciones napolitanas (1799-1866)». Pasado y Presente, núm. 13 (2014), p. 112-113; Pedro Rújula. «Las guerras civiles contrarrevolucionarias europeas en el siglo xix». Amnis (en línia), 2015; Alfonso Iglesias i Xosé R. Veiga. «Servicio militar, ejército y guerras: la nación bèllica». A: Justo Beramendi et al., La nación omnipresente: Procesos de nacionalización en la España contemporània. Comares, Granada 2020, p. 91-111. [8] Diario de Sesiones de Cortes. Senado. Madrid, 8 de maig de 1843. Seoane fins i tot afirmava que havia sentit aquestes veus en seu parlamentària per part d’algun diputat: «Independencia de Cataluña. Esto es peor que si se hubiese proclamado a D. Carlos, que si se hubiese proclamado el Estatuto o el absolutismo, porque al fin bajo cualquiera de estas formas de gobierno, la Cataluña estaría unida a España, formaría un cuerpo y no debilitaría su poder», p. 331. Li respongué el senador Albert Felip de Baldrich, marquès de Vallgornera. [9] Federica Morelli. «Entre el antiguo y el nuevo régimen. La historia política hispanoamericana del siglo xix». Historia Crítica [Bogotá], núm. 33 (2007), p. 122-155. [10] Una obra de l’època que reflexiona des de l’òptica del liberalisme moderat català: Joan Mañé i Joaquim Mola. Historia del bandolerismo y la camorra en la Italia meridional, con las biografías de los guerrilleros catalanes Borges y Tristany. Salvador Manero, Barcelona 1864; Francesc Roca. «Les aventures i desventures del crani del Comte d’Espanya. Paradigma d’una època?». A: Daniel Montañà i Josep Rafart (coord.). Estat carlista: tradició i furs. Centre d’Estudis d’Avià, Avià 2014, p. 95-106. [11] Robert Vallverdú. La Guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849): Una crisi econòmica i una revolta popular. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002. [12] Montañesos [la Garriga], 25 de gener de 1849. 8 p. [13] Vegeu Lluís Ferran Toledano. «El caudillaje carlista y la política de partides». Ayer, núm. 38 (2000), p. 91-113; Lluís Ferran Toledano. «Los Borbones en crisis: guerra de representaciones y bandolerismo político en la Europa meridional, 1860-1876». A: Renata de Lorenzo i Rosana Gutiérrez (ed.). Las monarquías de la Europa meridional ante el desafío de la modernidad (siglos xix y xx). Prensas de la Universidad de Zaragoza, Saragossa 2020, p. 237-258. [14] Imprescindible Casimir Martí i Joan Bonet. L’integrisme a Catalunya: Les grans polèmiques, 1881-1888. Vicens-Vives, Barcelona 1990. D’interès els treballs de Joseba Louzao. Soldados de la fe o amantes del progreso: Catolicismo y modernidad en Vizcaya (1890-1923). Genueve, Logronyo 2011. [15] Lluís Ferran Toledano. «Refugio militar y santuario político: El exilio carlista en los Pirineos Orientales franceses, 1868-1877». A: Julio Hernández i Domingo L. González. Exilios en la Europa Mediterránea. Universidade de Santiago de Compostela, Santiago de Compostel·la 2010, p. 131-160; Ramon Arnabat. «Els exilis el segle xix: l’exili continu (liberals, carlistes, republicans, socialistes, anarquistes)». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. xx (2009), p. 137167. [16] Gaspar Feliu. La clerecia catalana durant el Trienni Liberal. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1972. Una visió general del segle a Antoni Moliner. Episcopado y secularización en la España del siglo xix. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2016. [17] Josep M. Fradera. Jaume Balmes: Els fonaments racionals d’una política catòlica. Eumo, Vic 1996. [18] Solange Hibbs. Iglesia, prensa y sociedad en España (1868-1904). Institut Joan Gil-Albert, Alacant 1995; Antoni Moliner. Fèlix Sardà i Salvany y el integrismo en la Restauración. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 2000. [19] Lluís Ferran Toledano. «La papolatria catalana: la formació d’una identitat política en temps de guerra i revolució, 1860-1878». A: Ramon Arnabat i Antoni Gavaldà (ed.). Recorreguts pel liberalisme i el carlisme: Homenatge al doctor Pere Anguera. Afers, Catarroja 2012, p. 489-501. Per al seguiment de la relació entre carlisme i religió en la llarga durada, Lluís Ferran Toledano. «Religió, monarquia i canvi polític a la Catalunya del segle xix». A: Jaume Dantí (coord.). El tron i l’altar: Política i religió a la Catalunya contemporània. Viena, Barcelona 2019, p. 13-62. [20] Document des de Baiona sobre la inquietud del carlisme gironí. Eustaquio Díaz de Rada, 2 de març de 1872. BRAH, Fons Antonio Pirala, 9/6866. [21] Grégoire Wyrouboff. Une promenade sur le théâtre de la guerre civile en Espagne. Versalles 1874, p. 16. [22] Entre d’altres treballs, vegeu Jordi Roca. «La cultura constitucional del Trienni i el discurs sobre el ciutadà liberal». Cercles: Revista d’Història Cultural, núm. 11 (2008), p. 60-76. [23] Pere Anguera. El carlisme a Catalunya, 1827-1936. Empúries, Barcelona 1999. [24] Révélations d’un militaire français sur les «agraviados» d’Espagne où sont dévoilées les veritables causes de l’Insurrection de la Catalogne en 1827. Levavasseur, París 1829, p. 36. [25] Magí Ferrer. Las leyes fundamentales de la monarquía española, según fueron antiguamente y según convienen

que sean en la época actual. Tom 2. Imp. de Pablo Riera, Barcelona 1843, p. 210. [26] Carta des de Ro, Sallagosa (Alta Cerdanya), el 10 d’agost de 1874, de Josep Maria Galí a Guillermo Estrada, a Pau. BRAH, Fons Antonio Pirala, 9/6869. Vegeu Lluís Ferran Toledano. Carlins i catalanisme: La defensa dels furs catalans i de la religió a la darrera carlinada, 1868-1875. Farell, Manresa 2002. [27] Carta del capità general al ministre de la Guerra, a Barcelona, 29 de febrer de 1875. Archivo General Militar de Madrid (Servicio Histórico Militar), Madrid, 2a secció, 4a divisió, lligall 87. [28] Lluís Ferran Toledano. «El crucifijo y el baile. El trasvase de sacralidad entre el trono y la comunidad política en la familia real carlista, 1868-1876». Pasado y Memoria: Revista de Historia Contemporánea, núm. 14 (2015), p. 79-108. [29] Aspectes desenvolupats en el meu llibre: Lluís Ferran Toledano. Entre el sermó i el trabuc: El carlisme català contra la revolució setembrina (1868-1872). Pagès, Lleida 2001. Una visió general del trànsit al carlisme a Begoña Urigüen. Orígenes y evolución de la derecha española: el neo-catolicismo, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid 1986. Sobre el suposat carlisme «nou» en un llibre d’altra banda important sobre el carlisme català finisecular, vegeu Jordi Canal. El carlisme català dins l’Espanya de la Restauració. Eumo, Vic 1998. [30] Terme extensament emprat per l’escriptor igualadí Josep Maria Carulla en la biografia oficial de l’antic director de La Esperanza: Biografía de D Pedro de la Hoz, Imp. de La Esperanza, Madrid 1866. [31] Conxa Rodríguez. Los exilios de Ramón Cabrera. Prensas de la Universidad de Zaragoza, Saragossa 2019. Un bon complement a Pedro Rújula. Ramón Cabrera: La senda del Tigre. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Zaragoza, Aragón y Rioja, Saragossa 1996; Pedro Rújula. Contrarrevolución: Realismo y carlismo en Aragón y el Maestrazgo, 1820-1840. Prensas de la Universidad de Zaragoza, Saragossa 1998. [32] Jordi Canal. «Els militants carlins a la fi del segle xix. Una aproximació a la base social del carlisme». A: Josep M. Solé i Sabaté (dir.). El carlisme i la seva base social. Llibres de l’Índex, Barcelona 1992, p. 227-255. [33] Sobre el personatge, vegeu Jordi Canal. «Veure el món des d’una òptica carlina: l’obra publicística de Lluís M. de Llauder». A: Jordi Canal. El carlisme català dins l’Espanya…, op. cit., p. 251-293; una anàlisi periodística i parlamentària a Josep Albert Planes i Lluís Ferran Toledano. «Lluís Maria de Llauder i de Dalmases». A: Borja de Riquer (dir.). Els parlamentaris de Catalunya: Diccionari biogràfic (1868-1939), 2021, p. 1-20 (en línia). [34] Jordi Canal. «¿En busca del precedente perdido? Tríptico sobre las complejas relaciones entre carlismo y catalanismo a finales del siglo xix». Historia y Política, núm. 14 (2005), p. 45-84. [35] Gemma Rubí. Entre el vot i la recomanació: Partits, mobilització electoral i canvi polític a Manresa (1899-1923). Angle, Manresa 1995. L’autora també treballà la figura del metge catalanista Oleguer Miró, que participà en les tertúlies carlistes del Sexenni a Barcelona i després va ser fundador de la Lliga Regional de Manresa; Xavier Tornafoch. Catalanisme, carlisme i republicanisme a Vic 1899-1909: Política i classes socials.Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002; Joaquim Capdevila. Tàrrega (1898-1923): economia, política i imaginari. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2008. Aquest autor va analitzar el carlisme des d’una òptica cultural, sociològica i antropològica molt enriquidora. [36] Una anàlisi del duc de Solferino a Josep Albert Planes i Lluís Ferran Toledano. «Manuel de Llanza i Pignatelli». A: Borja de Riquer (dir.). Els parlamentaris de Catalunya…, op. cit., p. 1-15 (en línia); Joan Torrents. «El jaumisme català. Partit, ideari i sociabilitat (1909-1931)». A: Daniel Montañà i Josep Rafart (coord.). L’herència catalanista del carlisme. Centre d’Estudis d’Avià, Avià 2019, p. 175-199. [37] Isidre Molas. Els senadors carlins de Catalunya (19011923). Institut de Ciències Polítiques i Socials, Barcelona 2009. [38] Sobre els Sindicats Lliures, el clàssic de Colin M. Winston. La clase trababajadora y la derecha en España (19001936). Cátedra, Madrid 1989. L’autor acabava de publicar «The Proletarian Carlist Road to Fascim: Sindicalismo Libre». Journal of Contemporary History, vol. 17, tom 4 (1982), p. 557-585; Xavier Casals. «Auge y declive del “partido militar” de Barcelona (1989-1936)», a Iberic@l: Revue d’Études Ibériques et Ibéro-américaines, núm. 4 (2013), p. 163-180; Soledad Bengoechea. Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1994; Mònica Segura. Justícia y caridad: Orígenes sociales y políticos de los Sindicatos Libres de Barcelona (1912-1919), tesi de doctorat inèdita codirigida per Eduardo González i Giovanni Cattini. Universitat de Barcelona, Barcelona 2019. [39] Una anàlisi del fenomen a: Albert Balcells. El pistolerisme: Barcelona (1917-1923). Pòrtic, Barcelona 2009; Eduardo González. La razón de la fuerza: Orden público, subversión y violència política en la España de la Restauración (1875-1917). Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid 1998; Julio Aróstegui. «La tradición militar del carlismo y el orígen del Requeté». Aportes: Revista de Historia Contemporánea, núm. 8 (1988), p. 3-23. [40] Vegeu Robert Vallverdú. El carlisme català durant la Segona República espanyola (1931-1936): Anàlisi d’una política estructural. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2008; Javier Ugarte. La nueva Covadonga insurgente: Orígenes sociales y culturales de la sublevación de 1936 en Navarra y el País Vasco. Biblioteca Nueva, Madrid 1998.

Nota biogràfica

Lluís Ferran Toledano Gonzàlez és professor agregat de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 2004 i ha impartit docència en seminaris d’una dotzena d’universitats espanyoles i europees. És autor de treballs científics sobre la història del carlisme i del catolicisme polític, la construcció de memòries nacionals, la història parlamentària i els discursos de la corrupció. Ha format part d’una desena de projectes competitius i actualment dirigeix el grup de recerca SGR PICEC (Política, Institucions i Corrupció a l’Època Contemporània).

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 197-210 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona DOI: 10.2436/20.1000.01.184 · ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088

http://revistes.iec.cat/chr/

Mercè Rodoreda, la narradora catalana més traduïda

Neus Real*

Universitat Autònoma de Barcelona

Rebut 31 gener 2020 · Acceptat 15 juny 2020

Resum

Mercè Rodoreda és l’autora més traduïda de la literatura catalana. La plaça del Diamant, traslladada a trenta-set llengües i objecte de desenes de traduccions, la situa davant de narradors tan internacionals com Jaume Cabré o Albert Sánchez Piñol. Aquesta novel·la simbòlica sobre la condició humana, entronitzada per la crítica i molt valorada per públics diversos, és especialment representativa del talent, l’ambició i la trajectòria literàries de l’autora i es pot considerar, per la seva altíssima qualitat, un gran clàssic del segle xx.

Paraules clau: literatura catalana, traducció, narrativa, Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant

Introducció

Mercè Rodoreda (1908-1983) és una de les personalitats essencials de les lletres catalanes contemporànies i un nom de primer ordre en la literatura occidental.1 Encara que va excel·lir en la novel·la i el conte, va conrear pràcticament tots els altres gèneres (poesia, teatre, prosa, literatura infantil, periodisme i assaig), a més de dedicar-se temporalment a la pintura.2 La primera etapa de la seva producció es va desplegar entre 1931 i 1938 en una Barcelona que va veure restituïda la Generalitat de Catalunya en el marc de la Segona República Espanyola (1931-1939). La segona etapa, encara que es va estendre fins a la mort de l’autora el 1983, es va desenvolupar fonamentalment durant la llarga i dura postguerra imposada amb la dictadura franquista (1939-1975) un cop acabada la Guerra Civil espanyola (1936-1939).

En aquesta segona etapa, i a causa del resultat de la confrontació bèl·lica, Rodoreda va viure exiliada a França i Suïssa al llarg de quatre dècades. Entre 1939 i 1954, installada a París, Llemotges, Bordeus i, novament, París; entre 1954 i principis dels setanta, a Ginebra, tot i que va viatjar sovint per fer petites estades a Barcelona des que va poder. Finalment establerta al poblet empordanès de Romanyà de la Selva, on va començar a estar-se a partir de 1972, Rodoreda va ser testimoni de la mort del dictador i de la Transició espanyola (1975-1982), durant la qual es va reinstaurar la monarquia que havia estat destituïda amb la legalitat republicana (la monarquia borbònica vigent avui). El 1983, en el marc de la democràcia espanyola actual, un càncer de fetge s’enduia una escriptora que, plenament consagrada com a tal, el 1980 havia estat la primera dona a obtenir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, instituït en plena represa cultural malgrat el franquisme, el 1969, per Òmnium Cultural.3

Quan, en el context d’aquesta represa, Edicions 62 li va proposar publicar les seves obres completes, Mercè Rodoreda va rebutjar tots els títols de joventut menys Aloma (1938), amb què havia guanyat la distinció més important de la literatura catalana dels anys vint i trenta —el Premi Joan Crexells— i amb què ja havia obtingut un ampli reconeixement del públic i de la crítica.4 Aloma havia constituït la fita novel·lística final de la recerca literària de la primera etapa de la producció de Rodoreda: la d’una veu distintiva, que l’escriptora havia buscat mitjançant la pràctica simultània de la narrativa psicològica i de la seva paròdia.5 Decidida a recuperar-la per la importància que havia tingut en la seva carrera (la considerava la seva primer novel·la de debò),6 Rodoreda va reescriure’n el text de dalt a baix amb l’experiència i l’ofici demostrats a Vint-idos contes (1958), Premi Víctor Català; La plaça del Diamant (1962); El carrer de les Camèlies (1966), Premi Crítica Serra d’Or, Premi Sant Jordi i Premi Ramon Llull; Jardí vora el mar (1967) i La meva Cristina i altres contes (1967), Premi Crítica Serra d’Or. I això tan sols en la dècada prodigiosa —com ha estat anomenada en els estudis rodoredians—7 que la segona edició d’Aloma (1969) havia de tancar. Cal dir que, alhora, l’escriptora preparava La mort i la primavera (inèdita fins després del seu traspàs, igual que Isabel i Maria) i Mirall trencat (1974), dues novel·les que, distingides respectivament amb el Premi Crítica Ser-

* Adreça de contacte: Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura, i de les Ciències Socials. Edifici G5. Campus UAB. Universitat Autònoma de Barcelona. 08193 Bellaterra - Cerdanyola del Vallès. E-mail: neus. real@uab.cat. ORCID: https://orcid.org/0000-0001-9049-4726.

ra d’Or i el Premi Lletra d’Or, resulten paradigmàtiques de la línia creativa que, formalment més decantada cap a la fantasia o el realisme, caracteritza l’etapa rodorediana de postguerra: la narrativa simbòlica. En aquesta línia i des del relat breu, la prosa poètica o la mateixa novel·la, aviat apareixerien Semblava de seda i altres contes (1978); Viatges i flors (1980), Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana, Premi Crítica Serra d’Or de prosa i Premi Crítica Serra d’Or de narrativa, i Quanta, quanta guerra… (1980), Premi Crítica Serra d’Or de novel·la.8

L’any 2015, una de les principals investigadores de la producció de Mercè Rodoreda subratllava la rellevància i l’actualitat de qui descrivia com la novel·lista més apreciada i més traslladada a altres llengües de la literatura catalana.9 Aquesta és una afirmació que les dades objectives avalen, però, a banda de les quantificacions, cal remarcar que la projecció internacional de l’escriptora no és sinó la conseqüència lògica i previsible de l’altíssima qualitat literària de la seva obra, consensuada per la crítica sense excepció.10 En especial, la conseqüència lògica i previsible d’una narrativa tan universal com profundament arrelada en l’especificitat de l’entorn d’on procedia, una cultura amb la qual Rodoreda es va comprometre profundament mitjançant l’escriptura en català. L’autora mai no va concebre cap més possibilitat, perquè estava convençuda que triar la llengua materna com a llengua literària, dominar-la en termes d’instrument de treball i fer-ne un ús efectiu per confegir una literatura equiparable a les literatures europees de referència, constituïa l’opció política més radical que un escriptor podia prendre tant a la Catalunya republicana dels anys trenta com a la Catalunya reprimida i sotmesa pel franquisme o a la que es va configurar a cavall dels anys setanta i vuitanta del segle xx.

L’objectiu de Mercè Rodoreda sempre va ser esdevenir una bona escriptora i contribuir, precisament com a tal, al present i al futur del país. Fins i tot durant la pitjor època de l’exili, en què va haver de cosir camises a preu fet per sobreviure, es va refermar en la seva ambició professional, en l’opció lingüística que entenia que el compromís polític comportava per a un autor català i en la creença que s’havia de treballar individualment, per damunt de qualsevol altra militància o acció, per aconseguir fer una aportació de qualitat —literària, en el seu cas— que superés el pas del temps i els condicionants històrics.11 Rodoreda aspirava a fer una aportació que projectés la cultura catalana enllà de les fronteres i la situés on la volia veure: al costat de les cultures d’abast mundial. Per aconseguir-ho, es va posar a treballar de valent des que es va decidir a posar fil a l’agulla de la seva vocació l’any 1931. La plaça del Diamant, tres dècades més tard, havia de proporcionar la prova evident que Mercè Rodoreda se n’havia sortit amb escreix i s’havia convertit, ja, en una de les grans figures literàries del segle xx.

Les traduccions de l’obra de Rodoreda

Les obres de Mercè Rodoreda han suscitat interès, des de sempre i poc després d’haver sortit en català, en altres contextos lingüístics i culturals. L’Aloma de 1938, per exemple, havia estat immediatament traslladada al castellà per María Luz Morales, però no es va poder editar a causa del resultat de la Guerra Civil; la versió espanyola de l’obra de 1969, per contra, va veure la llum prou aviat, el 1971.12 Al seu torn, la primera novel·la que Rodoreda va publicar en la postguerra, La plaça del Diamant, va ser ràpidament traduïda a l’espanyol, l’anglès, el francès, l’italià i el polonès. Entre 1965 i 1970 se’n feien les primeres versions en unes llengües en què el text tornaria a sortir, almenys, una segona vegada. La primera traducció espanyola de la novel·la va ser la d’Enrique Sordo a Edhasa, del 1965, recuperada per Orbis i pel Círculo de Lectores als anys vuitanta.13 La primera versió anglesa va ser la d’Eda O’Shiel, apareguda a Londres el 1967, a la qual va seguir anys més tard la de David H. Rosenthal (publicada per diverses editorials, inicialment als Estats Units); força més recent és la de Peter Bush.14 La primera traducció francesa de la novel·la, fragmentària, va anar a càrrec de Pierre Verdaguer i la va acollir el 1967 la revista Europe en un monogràfic sobre la literatura catalana; la segona, completa i reimpresa diverses vegades al llarg dels anys, la va signar el 1971 Bernat Lesfargues, en col·laboració amb Verdaguer, a l’editorial Gallimard.15 Entre les traduccions italianes, la pionera va ser la de Giuseppe Cintioli el 1970, a la qual van succeir les d’Anna Maria Saludes i Amat el 1990 i la de Giuseppe Tavani el 2008, tot un èxit de vendes.16 Pel que fa al polonès, el 1970 la primera traducció de l’obra va anar a càrrec de Zofia Chądzyńska, igualment responsable de la que va aparèixer el 2014.17

Més que la qüestió de la rapidesa en el trasllat, tanmateix, compta el fet que a principis de l’any 2020 es pot afirmar que bona part de l’obra de Mercè Rodoreda ja ha estat traduïda. El conjunt de la seva narrativa ho ha estat sense excepció, acompanyat d’alguns títols d’altres gèneres. De vegades, la traducció ha estat parcial (només s’han traduït un o alguns contes d’un recull, certs capítols d’una novella, un fragment d’un epistolari, alguna producció poètica…), i la majoria de textos s’han traslladat a un nombre bastant inferior al total d’idiomes en què es pot llegir algun escrit de l’autora. L’any 2015, aquest total el constituïen trenta-tres llengües.18 Actualment, el resultat de creuar les dades que aporten la Fundació Mercè Rodoreda (FMR) i l’Institut Ramon Llull (IRL) ja arriba als trentavuit idiomes; és a dir, cinc llengües més en cinc anys.

Segons la informació de la FMR, que incorpora només la primera edició de les traduccions de les obres, per bé que n’inclou les versions de diferents traductors, l’espanyol és la principal llengua de destinació del trasllat dels textos de l’escriptora, amb trenta títols traduïts. El segueixen l’italià i l’anglès, amb disset; en el segon cas, amb tretze traduccions als Estats Units i quatre al Regne Unit. Encara en l’espai d’un nombre superior a la desena hi ha el francès, amb dot-

ze, i l’alemany, amb onze. Després venen el neerlandès, amb nou; el polonès, amb set; el portuguès, amb sis —quatre a Portugal i dues al Brasil—; el búlgar, el romanès i el suec, amb quatre cadascun (dotze en total); l’èuscar, l’hebreu, l’hindi, el noruec, el txec i el xinès, amb tres per cap (divui en total); l’àrab, el croat, l’eslovac, l’eslovè, l’hongarès i el rus, amb dues en cada cas (dotze, doncs), i, finalment, l’aranès, el danès, l’estonià, el finès, el gallec, el grec, l’islandès, el japonès, el lituà, el macedoni, el sard, el serbi, el turc i el vietnamita, amb una (catorze, en conjunt).19

D’acord amb les dades de l’IRL, a tots aquests idiomes s’hi ha d’afegir l’albanès, en què des del 2018 ja es pot llegir La plaça del Diamant. 20 I existeixen, paral·lelament, algunes altres traduccions que no conté la pestanya Traduccions del web de la FMR, com ocorre amb la versió hongaresa d’El carrer de les Camèlies, presentada a Budapest el novembre del 2019.21 Les xifres de l’IRL, de fet, incrementen considerablement el còmput de 166 traduccions deduïbles de la informació de la FMR, perquè el seu còmput final és de 205: quaranta-nou a l’espanyol; vint-itres a l’alemany; dinou a l’anglès; disset a l’italià; catorze al francès; deu al neerlandès; vuit al portuguès; cinc a l’hebreu, l’hongarès i el suec (quinze en total); quatre al búlgar i el romanès (vuit en total); tres a l’hindi, el noruec, el polonès i el xinès (dotze en total); dues al croat, l’eslovè, el grec, l’èuscar, el rus, el serbi i el txec (catorze en total), i una a l’albanès, l’àrab, l’aranès, el danès, l’eslovac, l’estonià, el finès, el gallec, l’islandès, el japonès, el lituà, el macedoni, el sard, el turc i el vietnamita (quinze en total).

Com es pot veure, hi ha divergències entre les dues institucions; específicament, en les traduccions a l’albanès, l’alemany, l’anglès, l’àrab, l’espanyol, l’eslovac, l’èuscar, el francès, l’hebreu, l’hongarès, el grec, el polonès, el portuguès, el serbi, el suec i el txec. Aquestes divergències semblen explicar-se bàsicament per dues raons: diferències de criteri i d’informació. A banda del que ja s’ha anotat a propòsit de l’albanès i l’hongarès, els casos de l’àrab, el polonès i el serbi en proporcionen mostres il·lustratives. En àrab, a la FMR es consignen dues traduccions perquè, a causa de la seva funció de dipositària de tota la documentació relativa a Mercè Rodoreda i la seva obra, n’hi ha una d’inèdita, mentre que l’IRL només compta, lògicament, els textos publicats (la traducció a l’àrab de La plaça del Diamant).22 En polonès, la FMR anota quatre traduccions més perquè, als trasllats en volum, hi suma els de contes i fragments de novel·les o epistolaris apareguts en revistes, que l’IRL no inclou, segurament perquè, atès que s’ocupa de tots els autors catalans i no únicament de Rodoreda, ho té més difícil per recollir tots aquests materials.23 En serbi, en canvi, al costat de la traducció de La plaça del Diamant, l’IRL consigna la d’El carrer de les Camèlies, 24 de què, sorprenentment, no dona notícia el web de la FMR (un problema que, siguin quins siguin els motius pels quals s’ha produït, caldria solucionar).25 En espanyol, anglès i francès, l’IRL comptabilitza més volums perquè, en lloc del criteri que aplica la FMR de restringir les referències a primeres edicions i traductors diferents, incorpora diverses versions d’una mateixa traducció; i això ocorre, és clar, amb més d’un títol de l’escriptora, amb La plaça del Diamant al capdavant.26

Quan hi ha coincidència numèrica entre els recomptes de les dues entitats, a més, no sempre es consignen les mateixes traduccions. En búlgar, posem per cas, tant la FMR com l’IRL comptabilitzen quatre trasllats, però dels quatre només se’n corresponen tres: els dos de La plaça del Diamant, del 1986 i el 2012, i el de Mirall trencat, del 1993; mentre que la FMR hi afegeix la traducció conjunta dels contes «La Salamandra» i «La meva Cristina» a Iberijska fantastika, del 1982, l’IRL anota la d’El carrer de les Camèlies del 2013. Això vol dir que en total, per tant, existeixen cinc traduccions al búlgar de l’obra de Mercè Rodoreda, en lloc de quatre.27

La narradora catalana més traduïda de tots els temps

Les discrepàncies informatives entre la FMR i l’IRL sobre el nombre de traduccions dels textos rodoredians en dificulten considerablement una comptabilització fiable, ja que cal contrastar-ne les referències una per una. La fusió i la comparació general de les dades que aporten les dues institucions permeten, no obstant això, provar-hi una aproximació. Almenys pel que fa a la prosa, que és la modalitat literària en què Mercè Rodoreda ha estat més traduïda en volum. La taula 1 assaja aquesta aproximació amb l’objectiu de proporcionar una idea global de l’abast de la projecció internacional de l’autora.28

Aquest nombre de traduccions, tot i no incloure la poesia i el teatre, i fins i tot amb la previsible reducció que caldria aplicar-hi pel fet que s’hi compten versions repetides d’una mateixa traducció, converteix Mercè Rodoreda, amb diferència, en el nom de ploma català més traduït de tots els temps. D’acord amb les dades de l’IRL, l’escriptora se situa davant de qualsevol altre autor la producció del qual s’ha traslladat a altres llengües. Entre els noms destacats en aquest sentit, hi ha Salvador Espriu, el narrador i dramaturg contemporani de Rodoreda, sobretot conegut posteriorment com a poeta, amb 151 traduccions; Ramon Llull, l’autor medieval més universal del país, creador de la prosa catalana, amb 148; Jacint Verdaguer, el gran poeta romàntic, amb 116; Josep Pla, destacat prosista, coetani de l’escriptora com Espriu, amb 105; Jaume Cabré, un dels narradors catalans vius amb més projecció internacional en l’actualitat, amb 103; Andreu Martín, autor de novel·la negra i literatura juvenil, entre altres gèneres, amb 99; Quim Monzó, el popular contista català que ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, amb 93; Patricia Geis, il·lustradora i escriptora de literatura infantil, amb 82; Baltasar Porcel, periodista i narrador, amb 80, i deu autors més que en tenen, cadascun, entre 72 i 49.29 La taula 2 en fa el rànquing i n’indica el nombre de traduccions tot incorporant les dates de naixement i mort per facilitar-ne la contextualització.30

Taula 1. Traduccions de l’obra en prosa de Mercè Rodoreda

Títol

[La noieta daurada i altres contes] [conte] «Imatges d’infantesa» [prosa autobiogràfica] «Un cafè» [conte] Isabel i Maria [novel·la] Cartes a l’Anna Murià [prosa epistolar] Viatges i flors [prosa poètica] Quanta, quanta guerra… [novel·la] Jardí vora el mar [novel·la] Aloma [novel·la] Semblava de seda [conte] La mort i la primavera [novel·la]

Vint-i-dos contes [conte]

Traduccions Llengües de destinació 1 1 (espanyol) 1 1 (espanyol) 2 1 (polonès) 2 2 (espanyol, italià) 3 (2 + 1f) 3 (espanyol, italià, polonès) 7 (4 + 3f) 6 (alemany, anglès, espanyol, francès, italià, rus) 8 (7 + 1f) 7 (anglès, alemany, espanyol, francès, hebreu, italià, portuguès) 8 6 (alemany, eslovac, espanyol, hebreu, italià, neerlandès) 10 (9 + 1f) 7 (alemany, espanyol, francès, italià, neerlandès, txec, suec) 11 (3 + 7f + 1c) 8 (anglès, espanyol, èuscar, francès, hindi, polonès, romanès, xinès) 12 (10 + 2f) 8 (alemany, anglès, espanyol, francès, italià, neerlandès, polonès, portuguès) 16 (2 + 13f + 1c) 10 (alemany, anglès, espanyol, èuscar, hindi, italià, neerlandès, polonès, romanès, xinès) El carrer de les Camèlies [novel·la] 20 10 (anglès, búlgar, espanyol, francès, hongarès, italià, neerlandès, serbi, suec, xinès) La meva Cristina i altres contes [conte] 28 (7 + 20f + 1c) 15 (alemany, anglès, búlgar, croat, espanyol, eslovac, èuscar, francès, hindi, hongarès, neerlandès, polonès, romanès, txec, xinès)

Mirall trencat [novel·la] 30 (29 + 1f) 18 (alemany, anglès, búlgar, croat, eslovac, eslovè, espanyol, èuscar, francès, hebreu, hindi, hongarès, italià, neerlandès, noruec, portuguès, romanès, suec)

La plaça del Diamant [novel·la] 76 (73 + 3f) 37 (albanès, alemany, anglès, àrab, aranès, búlgar, croat, danès, eslovè, espanyol, estonià, èuscar, finès, francès, gallec, grec, hebreu, hindi, hongarès, islandès, italià, japonès, macedoni, lituà, neerlandès, noruec, polonès, portuguès, romanès, rus, sard, serbi, suec, turc, txec, vietnamita, xinès)

Total 235 (182 + 50f + 3c) 38 (albanès, alemany, anglès, àrab, aranès, búlgar, croat, danès, eslovac, eslovè, espanyol, estonià, èuscar, finès, francès, gallec, grec, hebreu, hindi, hongarès, islandès, italià, macedoni, japonès, lituà, neerlandès, noruec, polonès, portuguès, romanès, rus, sard, serbi, suec, turc, txec, vietnamita, xinès)

Nota: f significa fragment; c significa compilació Fonts: FMR i TRAC. <https://www.llull.cat/catala/recursos/trac_traduccions_home.cfm>; <http://www.mercerodoreda.cat/traduccions> (consulta: 9 gener 2020).

Significativament, la llista està integrada per una abassegadora majoria de representants de les lletres contemporànies, entre els quals predominen els autors (els homes) i, pel que fa als gèneres literaris, la balança es decanta notòriament cap a la prosa i, més en concret, cap a la narrativa. Llull és l’únic que no pertany al període més recent que comprenen els segles xix, xx i xxi, hi ha aproximadament un terç d’escriptores i tan sols Espriu i Verdaguer, d’una banda, i Guimerà, de l’altra, poden ser-hi considerats exponents destacats de la poesia i el teatre, respectivament, mentre que només Llull i Pla són, si més no des d’una perspectiva tradicional, prosistes més que no pas contistes i novel·listes. De manera encara més rellevant en relació amb el tema central d’aquest article, Mercè Rodoreda, l’obra de la qual se situa de ple en el segle de l’arribada de l’home a la Lluna, ocupa el primer lloc des de tots aquests punts de vista: és la primera tant de les escriptores com del conjunt, i tant entre els prosistes —Llull inclòs— com entre els narradors. L’acompanyen per sexe en el rànquing, força per darrere, quatre autores de literatura infantil i juvenil (Geis, Navarro, Sabaté i Martí, en la novena, la catorzena, la divuitena i la dinovena posició, respectivament) i una sola autora de narrativa per a adults (Riera, en la tretzena). Pel que fa a la globalitat, amb almenys una quarta part de traduccions més que el segon, el seu nom se situa en solitari molt per davant dels poetes, dramaturgs, prosistes i narradors catalans de tota mena —amb producció per a tota mena de públic— que gaudeixen d’una destacada fama internacional. I deixa a una considerable distància personalitats tan conegudes a l’estranger com Espriu, Llull, Verdaguer, Pla i, ja amb referència als novellistes i els contistes, Cabré, Martín o Monzó.

Si en lloc dels autors l’atenció es posa en els títols que han estat més traduïts, Mercè Rodoreda s’erigeix, també,

Taula 2. Els vint noms de ploma més traduïts de la literatura catalana

Rànquing Autors 1 Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) 2 Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) Traduccions

205

151

3 Ramon Llull (Palma, 1232-1315) 148 4 Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) 116 5 Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) 105 6 Jaume Cabré (Barcelona, 1947) 103 7 Andreu Martín (Barcelona, 1949) 99 8 Quim Monzó (Barcelona, 1952) 93 9 Patricia Geis (Barcelona, 1966) 82 10 Baltasar Porcel (Andratx, 1937 - Barcelona, 2009) 80 11 Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003) 72 12 Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) 69 13-14 Carme Riera (Palma, 1948) 64 13-14 Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) 64 15 Àngels Navarro Simon (Barcelona, 1958) 63 16 Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) 62 17-18 Manuel de Pedrolo (Tàrrega, 1918 - Barcelona, 1990) 52 17-18 Jaume Copons (Barcelona, 1966) 52 19 Teresa Sabaté Rodié (Alguaire, ?) 51 20 Meritxell Martí (Sabadell, 1972) 49 Font: TRAC. <https://www.llull.cat/catala/recursos/trac_ traduccions_autors.cfm (consulta: 15 gener 2020).

en l’autora del llibre més traslladat a altres llengües de tots els temps en superar Albert Sánchez Piñol. Aquest narrador de fama dilatadíssima fora del territori nostrat, per bé que compta, únicament (un adverbi que s’ha d’entendre pel contrast de les seves xifres amb les de Rodoreda), amb seixanta-quatre traduccions de la seva producció, ha estat girat en gairebé tantes llengües com ella —inclosa alguna en què no es pot llegir cap text seu, com el coreà— gràcies a l’èxit de la novel·la La pell freda (2002), accessible en trenta-dos idiomes i objecte de trenta-set traduccions.31 Ni tan sols aquest best seller d’un autor en actiu portat al cinema el 2017 s’aproxima a La plaça del Diamant, les espectaculars cotes de la qual assoleixen les trenta-set llengües i excedeixen la cinquantena de traduccions.32 Malgrat quedar-se un idioma per darrere dels trenta-vuit a què ha estat traduïda la seva autora (només hi falta l’eslovac, en què hi ha disponibles Jardí vora el mar i Mirall trencat, però no la novel·la de 1962), resulta inqüestionable que, tant si es consideren només les traduccions de les obres de Mercè Rodoreda com si es tenen en compte les de totes les obres de la literatura catalana des dels seus orígens fins avui, cal coronar La plaça del Diamant com a reina indiscutible de les traduccions del català a altres idiomes.33 La taula 3 ho fa evident. I exposa, alhora, el pes de la novel·la, el gènere exclusivament representat en la primera dotzena de files, amb relació a la difusió internacional de les lletres catalanes:34

Taula 3. Les dotze obres més traduïdes de la literatura catalana

Rànquing Títols Autors Traduccions 1 La plaça del Diamant (1962) Mercè Rodoreda (1908-1983) 73 2 La pell freda (2002) Albert Sánchez Piñol (1965) 37

3 Mirall trencat (1974) Mercè Rodoreda 30

4 Bearn o la sala de les nines (1961) Llorenç Villalonga (1987-1980) 28

5 Jo confesso (2011) Jaume Cabré (1947) 26 6 El violí d’Auschwitz (1994) Maria Àngels Anglada (1930-1999) 25 7 Les veus del Pamano (2004) Jaume Cabré 23 8-9 Camí de sirga (1988) Jesús Moncada (1941-2005) 20 8-9 Pandora al Congo (2005) Albert Sánchez Piñol 20 10 Pedra de tartera (1985) Maria Barbal (1949) 18 11 La magnitud de la tragèdia (1989) Quim Monzó (1952) 16 12 Tirant lo Blanc (1490) Joanot Martorell (1413?-1465) 7 Font: TRAC. <https://www.llull.cat/catala/recursos/trac_ traduccions_llibres.cfm (consulta: 15 gener 2020).

Rodoreda, com es pot veure, és un dels tres únics noms repetits en aquesta classificació. El fet que ho sigui al costat d’Albert Sánchez Piñol i Jaume Cabré no és menystenible, perquè les possibilitats de promoció de l’autora, traspassada el 1983, resulten força més limitades: Sánchez Piñol i Cabré poden anar —i van habitualment— a fer lectures o presentacions en fires i trobades internacionals. Això dona un relleu especial tant a la presència de Mercè Rodoreda en aquest rànquing d’obres més traduïdes com al primer i el tercer llocs que hi ocupen La plaça del Diamant i Mirall trencat. La llista, de fet, també hauria de contenir El carrer de les Camèlies, atès que, amb vint traduccions íntegres, aquesta novel·la se situaria entre les deu primeres, al costat de Camí de sirga i Pandora al Congo i per davant de Pedra de tartera, La magnitud de la tragèdia i Tirant lo Blanch. 35 Que les tres obres integralment més traduïdes de Mercè Rodoreda pertanyin al gènere novellístic, igual que les deu restants, té òbvies raons de mercat,

un dels motius pels quals Rodoreda va optar per dedicar-se a la novel·la des dels inicis de la seva trajectòria, sense que això li resti cap mèrit, ans al contrari.36 Però si aquest rànquing de textos inclogués la narrativa breu en les seves diverses formes de publicació, hi haurien d’entrar, encara, alguns relats de Vint-i-dos contes i La meva Cristina i altres contes, que han estat objecte de trasllat a nombroses llengües, entre les quals l’hindi i el xinès, desenes de cops. Malgrat que els dos reculls han estat traduïts complets poques vegades, el coneixement internacional de la contística rodorediana, per les facilitats d’edició en revistes i antologies que en vehicula la brevetat, tampoc no és un factor irrellevant. Fins i tot sense aquest avantatge pràctic, La plaça del Diamant els segueix quedant molt lluny, tanmateix.

Avui dia no són cap misteri les raons per les quals la novel·la de 1962 ha tingut un ressò tan gran arreu del mon i es manté, dècades després de la seva aparició, com l’obra que ha orbitat exponencialment Mercè Rodoreda i la literatura catalana fins a cultures i indrets tan llunyans físicament i culturalment com Islàndia, el Japó, Israel o el Vietnam. Els estudis rodoredians han desglossat a bastament els mèrits d’una obra que desclou la vida d’una noia del barri menestral barceloní de Gràcia des de la seva joventut, situable en els anys vint del segle xx, fins a una dècada i escaig després d’iniciar-se la llarga postguerra imposada pel franquisme.37 Es tracta d’una novel·la molt localitzada històricament i geogràficament i que, per tant, podria semblar, d’entrada, massa local per esdevenir interessant. Res més distant de la realitat. La història d’una jove Natàlia progressivament convertida en Colometa en virtut de la seva relació amb Quimet i retornada a la seva identitat a poc a poc mitjançant un segon matrimoni amb Antoni (l’home que la salva de matar els seus fills i suïcidar-se), presenta una complexitat de nivells narratius i una riquesa simbòlica gràcies a la qual el relat sobre l’existència d’un personatge de les classes populars i aparentment gens extraordinari esdevé un relat sobre la condició humana. Un relat que toca l’ànima de qualsevol lector perquè s’equipara, en profunditat, a l’obra de William Faulkner, James Joyce o Virginia Woolf.38 O si es vol, perquè cal posar-la costat per costat, més concretament, de novel·les coetànies de la talla de The Catcher in the Rye (1951), de J. D. Salinger; The Golden Notebook, de Doris Lessing (1962), o Cien años de soledad (1967), de Gabriel García Márquez.39 Encara que, a diferència dels seus autors, Mercè Rodoreda mai no guanyés el Premi Nobel de Literatura, resulta inqüestionable que La plaça del Diamant és un dels grans clàssics de la literatura occidental de la segona meitat del segle xx. 40

La plaça del Diamant, novel·la de la condició humana

La plaça del Diamant és la història d’una incomprensió. La incomprensió d’una dona davant d’un món que no entén i que li causa un sofriment creixent fins que no és capaç d’assumir la realitat amb els seus clarobscurs. Cadascun dels elements de la novel·la condueix al mateix nucli: el desconcert dolorós i incrementat davant d’una vida que va portant tristeses, cansament i lletjors, fins a arribar a la tragèdia que suposen la guerra i les seves conseqüències. S’imposa la supervivència, assentada en una imprescindible cuirassa (fer-se la pell de suro i el cor de gel, en mots de la protagonista) per no sentir i poder suportar tot el que s’esdevé. Quan sembla que ja no hi ha cap altra sortida que la mort, la millora de les condicions materials permet anar sortint a poc a poc de l’abisme i iniciar un lent camí de tornada cap al jo (una mena de retorn a casa), no pas sense passar pel retraïment, la negació i la por. Amb la presa de consciència plena del que s’ha viscut i l’explosió de la violència continguda que en suposa el reconeixement, la reconciliació és, finalment, possible. Ressorgeix així la capacitat de percebre el present, i de contemplar el futur, amb il·lusió, amb una gratitud infinita cap a la Vida en la seva multiplicitat de cares, formes i dimensions. Consciència i gratitud —la comprensió profunda de l’existència— possibiliten una veu autoritzada per explicar-se, per relatar el passat que ha pastat l’avui. Per això és Natàlia, des de la maduresa, qui narra la història de Colometa, una història que és i no és la pròpia.41

La protagonista de La plaça del Diamant és una noia senzilla, sense cap tret remarcable exceptuant la innocència. Es tracta d’una dona que, com tantes altres, festeja, es casa, té fills, treballa i, sobretot, viu el drama de la guerra i pateix la dura postguerra que la segueix. Tot just en el primer capítol de la novel·la, la jove Natàlia coneix el qui serà el seu primer marit en el ball de l’envelat de la plaça del Diamant —l’espai simbòlic de la Vida amb majúscula i, per tant, també contenidor de la Mort— i és rebatejada per ell. Aquesta primera designació de Natàlia com a Colometa marca l’inici de la metamorfosi, i de la història, del personatge, perquè el nom fa la identitat (perquè els mots generen, il·luminen i determinen la realitat). Així neix la protagonista de la novel·la, creació magistral de Mercè Rodoreda que originalment li va donar títol.42 I que no ha deixat de seduir el públic en qualitat d’epicentre d’una narració d’abast universal, d’un drama en el sentit clàssic, d’una novel·la que parteix d’uns fets concrets, però que els transcendeix i els eleva a categoria per posar sobre la taula, literàriament, qüestions tan essencials per a la humanitat com la pèrdua, la violència, la identitat, la sexualitat, l’amor, la culpa, el dolor, l’alegria, l’amistat o la desesperació. Per això, La plaça del Diamant agrada a qualsevol tipus de lector.

La prodigiosa imbricació dels plans referencial i simbòlic que constitueix el text resulta del teixit de diversos fils fàcilment identificables amb unes realitats política, geogràfica, demogràfica, religiosa, etc., el traspàs a la ficció de les quals està dotat de funcions significatives que van molt més enllà de la remissió a l’àmbit d’allò que resulta factualment identificable. Per això, La plaça del Diamant, per bé que es pot llegir com una novel·la històrica sobre la

Segona República, la Guerra Civil i la postguerra sota el franquisme, com un relat sobre Gràcia i Barcelona, com un retaule dels habitants del barri i de la ciutat en un cert lapse de temps, com un mosaic d’actituds davant la vida, com una narració psicològica, com un text existencialista o com un periple d’aprenentatge (un Bildungsroman), entre altres possibilitats, no és cap d’aquestes coses. No exclusivament, perquè cadascun dels components específics s’hi ramifica en un bosc carregat de sentits amplificats i complementaris que supera els límits de qualsevol d’aquestes modalitats i converteix l’obra en una novel·la sobre la condició humana.

«Una novel·la són paraules», va repetir Mercè Rodoreda, dues vegades, al pròleg de Mirall trencat. 43 El Verb és tant l’origen de la creació del món com la matèria de la literatura, capaç d’insuflar vida a les figures que l’habiten. Articulada en un discurs únic i singular que s’emporta el lector cap a les seves profunditats per vies extraordinàriament complexes i subtils, per bé que dissimulades sota l’aparença de la senzillesa, La plaça del Diamant esdevé una obra sobre la humanitat i el destí que la colpeix, des de l’inici de la seva existència, en la tradició literària occidental —una obra feta de mots que, com la protagonista explicita al final, diuen molt més que no podria semblar d’entrada, modelada com està per un llenguatge que expandeix exponencialment els seus camps de significació.44

La plaça del Diamant es pot dividir en dues parts clarament diferenciades. La primera correspon a trenta-dos capítols i es focalitza en la relació entre Colometa i Quimet. Cobreix els deu anys i mig que van aproximadament des del 1928 fins al final de la Guerra Civil espanyola, i la poblen tots els personatges de l’obra: a banda dels dos protagonistes, hi ha Julieta, amiga de Colometa; el pastisser per a qui Colometa treballa; la senyora Enriqueta, una segona mare per a la noia; Pere, el seu primer xicot; Mateu, amic de Quimet; Griselda, la seva parella; Cintet, un altre amic de Quimet; la mare de Quimet; el pare de Colometa i la seva segona dona; els fills de Quimet i Colometa —Antoni i Rita—; l’adroguer de sota casa seva; els senyors (als quals serveix més endavant); l’adroguer de les veces, que també es diu Antoni, i, en especial, els coloms del colomar que Quimet munta al terrat del pis on viuen, del qual s’acaben fent amos. La segona part, per contra, ocupa només disset capítols (poc més de la meitat que la primera, per tant) i se centra en la supervivència de Colometa després de la guerra gràcies a l’ajut de l’adroguer de les veces. Abasta els dotze anys i mig que van des de l’inici de la postguerra fins al 1951, aproximadament, i en desapareixen molts personatges; majoritàriament, a causa de la confrontació bèl·lica.45

La relació entre el temps de la història i el nombre de capítols, d’una banda, i el nombre de personatges, de l’altra, evidencien formalment la importància, dins de la narració, de la part inicial, constituïda pel festeig i el matrimoni de Quimet i Colometa; amb dues crisis importants que acceleren el deteriorament d’una relació i d’uns personatges que els objectes, les petites històries i els esdeveniments polítics, carregats de simbologia, tematitzen. Quan des de la comprensió adquirida Natàlia desplega aquesta seva joventut davant un destinatari implícit amb una fórmula deutora del discurs oral, selecciona significativament i recorda parcialment, amb la subjectivitat, la fragmentarietat i la complementarietat de conscient i inconscient característiques de la novel·la occidental del segle xx, els moments i els elements cabdals d’aquesta joventut, definitivament closa al final de la guerra. Els procediments tècnics es combinen en una trama que no deixa de girar en cap moment entorn de Colometa i la seva trajectòria vital; així s’expliquen el caràcter cíclic de la narració, el paper de la narradora com a artífex del relat (el què i el com de la història concreta), el llenguatge, la focalització, el temps, l’espai, el mode de representació del discurs, els símbols… El conjunt de tot plegat, perfectament travat, reverteix en un flux narratiu amb un efecte instantani en el lector, que entra en el joc de la novel·la des de la primera pàgina plenament convençut de la seva versemblança, de la seva «veritat». Aquest flux narratiu es regeix pel principi d’economia literària (tots els components de l’obra estan al servei del tema i res no hi resulta ni sobrer ni excessiu) i opta pel predomini de la descripció.46 Perquè trobar el to precís, sobri i net de sentimentalisme, un savoir faire en què Rodoreda va excel·lir —sobretot en una narrativa que, pels temes que s’hi enclouen, podria incórrer fàcilment en el melodrama—, suposa mostrar en lloc d’explicitar i, amb un sòlid domini del llenguatge, aconseguir fer veure al lector tot allò que s’amaga sota l’argument estricte.47 A La plaça del Diamant, com si es tractés d’un iceberg, el que queda submergit és molt més del que hi ha a la superfície, i arriba a uns nivells abismals. En la primera part, la selecció dels fets per part de la veu narrativa configura de manera brillant la relació que s’estableix entre Quimet i Colometa. Una relació fonamentada en l’atracció sexual i, doncs, culpable, que cal expiar i que exigeix un sacrifici.48 Precisament per la seva naturalesa, aquesta relació recolza en el domini, l’autoritat, l’egoisme i la consciència d’ell, contrapuntat amb l’acatament, la submissió, la servitud i la ingenuïtat d’ella. Fins al final de l’obra, després del casament de Rita amb Vicenç (a qui la noia, clavada al seu pare, farà gruar igual que en Quimet va fer amb la seva mare), la protagonista no s’adona realment de com el seu primer marit i ella es van estimar, de quant i de quina manera la va estimar ell i de com ella li va correspondre. Hi ha una omissió molt significativa, en aquest sentit, en el text. La paraula amor no surt ni una sola vegada, en aquests capítols en els quals o bé no hi ha moments de felicitat i compenetració entre els dos personatges o bé, quan hi són, presenten un altíssim grau d’ambigüitat. Per exemple, en l’episodi de les relacions sexuals, durant les quals en Quimet fa veure les estrelles a Colometa —una finíssima i elegant ironia en la seva polisèmia—.49 Es va perfilant progressivament, de fet, una degradació que es manifesta externament en l’aspecte físic de Colometa (al capítol ix, per exemple) i en el seu cansament intern, així com en el distanciament creixent de la

parella. Aviat, aquest distanciament s’agreuja amb la situació política (ell hi participa activament mentre que ella assumeix en solitud les responsabilitats familiars), i culmina amb el sacrifici suprem: la mort de Quimet, simultània a la mort del darrer colom. La novel·la segueix un procés alhora ascendent i descendent —puja en tensió narrativa, fins a arribar al seu clímax argumental i simbòlic, i «s’enfonsa» temàticament i metafòricament, fins a l’extrem de la desesperació de la protagonista— per representar la baixada als inferns de Colometa.50 La forma es posa al servei del sentit, dos aspectes indestriables en les grans obres literàries.

En la segona part, la trama s’accelera i el procés que segueix la narració s’inverteix estructuralment: els fets de la història esdevenen progressivament menys dramàtics i, per tant, la tensió narrativa descendeix, al mateix temps que el personatge central va sortint del pou i, doncs, inicia el seu camí ascendent fins a assolir un cel figurat. Un cel que, amb el retorn a l’origen de l’existència de Colometa (la plaça del Diamant), l’alliberament finalment possible d’aquest passat gràcies a la seva comprensió i «expulsió» (el crit) i la pèrdua definitiva de la innocència (el coneixement) i, per tant, amb el renaixement definitiu de Natàlia, acabarà sent literal en les darreres línies del relat. Abans d’aquest final, abans d’entendre a fons el regal que suposa l’existència, amb l’experiència del sofriment i el dolor, però també de l’amor, «la senyora dels coloms», com l’anomena la gent, es limita a sobreviure, primer, i a mitificar, després, la seva vida anterior, tot negant-se a acceptar la realitat del moment (fugint-ne, de fet).51 Malgrat que les coses li comencen a anar bé després que l’adroguer de les veces li doni feina, i externament esdevinguda la senyora Natàlia amb el casament posterior, el personatge només muda superficialment la pell de Colometa; però com que la vida de Colometa en realitat ja s’ha acabat, són els fills els qui passen a primer pla. Fins que la seva mare perd la por, s’enfronta a la veritat i aconsegueix entendre tot el que ha viscut; en especial, la seva relació amb Quimet i amb el marit actual, Antoni. Les noces de Rita en són el detonant. El viatge efectiu i intern que aquella nit fa la protagonista li permet ressorgir de les cendres de Colometa i reprendre, ara de debò, la seva vida. A l’abraçada feliç i emocionada que fa al seu home dins del llit, la segueix un son profund del qual es desperta renovada, en un migdia ple de sol en què, després de la pluja i la foscor anteriors, s’imposen la llum, el cel blau i l’alegria. Literalment i simbòlicament. No pas en va, com va subratllar Mercè Rodoreda, la darrera paraula de la novel·la és contents. 52

La importància de La plaça del Diamant en l’obra de Mercè Rodoreda

La plaça del Diamant és una obra important dins de la trajectòria de Mercè Rodoreda per diferents motius, entre els quals ressalten la representativitat, el moment de redacció i edició, la recepció crítica i l’acollida del públic. Vegem-ho punt per punt.

El títol de 1962 és un clar exponent de la producció de l’autora perquè fa evident una de les màximes que la presideixen, consistent en la convicció que la literatura no és cap broma.53 Tampoc no va ser mai una broma, per a Rodoreda, la cultura, amb la qual es va comprometre profundament mitjançant l’exercici de la seva vocació i la manera en què la va desplegar, d’una coherència subratllada ja fa anys.54 Les virtuts, el talent i el nivell d’exigència de l’escriptora, el treball sostingut que va dur a terme a fi de trobar els canals més apropiats per al seu art i l’objectiu d’aportar una obra rellevant a Catalunya (i, per tant, al món) —l’ambició literària que la va caracteritzar, en definitiva—, van revertir en un text, La plaça del Diamant, que demostra la seriositat amb què Rodoreda es prenia tant la creació literària com la contribució cultural que podia suposar. Un text que evidenciava magníficament la comprensió rodorediana de l’essència arbitrària i convencional de la modalitat novel·lística i la seva capacitat per representar la Vida en tots els seus aspectes; inclosos els intangibles o invisibles, molt sovint més importants que les seves contraparts. Amb la seva doble llavor en Candide (1759), de Voltaire, i «Tarda al cinema», de Vint-i-dos contes, sobre el teló de fons de la Bíblia i la Divina Comèdia, 55 La plaça del Diamant exemplifica, també, la intertextualitat característica de la producció de Mercè Rodoreda, els vasos comunicants que sempre s’hi estableixen en relació amb la pròpia escriptura i amb una tradició literària i cultural, catalana i universal, a la qual l’autora sempre es va sentir pertànyer, de què es va alimentar i que va voler enriquir amb literatura de la màxima qualitat. La novel·la prova de manera radical, així mateix, la importància del llenguatge i dels seus usos literaris per assolir els resultats buscats en termes d’expressió, precisió, amplitud i pluralitat significatives, per aconseguir uns efectes assentats en l’emoció profunda i autèntica que generen les petites i grans veritats de l’existència.

El llibre de 1962, paral·lelament, constitueix la primera novel·la que Mercè Rodoreda va publicar en la postguerra. Per bé que ja havia donat al públic el recull de relats de 1958, La plaça del Diamant tenia una altra dimensió.56 Donava continuïtat a la novel·lística dels anys trenta i prefigurava els grans títols posteriors. Rodoreda va escriure la història de Colometa, de bon principi, amb la finalitat de restablir l’estima per aquells qui van lluitar a la Guerra Civil amb les millors intencions, tot recreant-ne la part humana i bondadosa des del rebuig del maniqueisme reduccionista.57 La va redactar d’una tirada, en un procés febril durant el qual sempre va sentir que estava escrivint una gran obra.58 Un cop enllestida, la va presentar al Premi Sant Jordi, i —ha estat repetit en incomptables ocasions— no el va guanyar. No obstant això (també és prou sabut), gràcies a l’escriptor, crític i assagista Joan Fuster, el membre del jurat que va parlar-ne amb Joan Sales, de Club Editor, la novel·la sortiria aviat a la llum.59

Als anys seixanta, com havia ocorregut en els anys

trenta amb Aloma, La plaça del Diamant va fer que la crítica col·loqués Mercè Rodoreda a primera fila dels novellistes catalans del moment, i que l’acabés entronitzant literàriament. Almenys en els inicis de la seva recepció, però, la novel·la es va veure afectada per una incomprensió a causa de tres problemes bàsics: l’equiparació de Colometa a un personatge taujà, la seva identificació amb l’autora i la lectura predominantment testimonial de l’obra. Rodoreda, irritada i decebuda, va defensar Colometa tot argumentant que innocència no és sinònim de beneiteria, i que la capacitat de fer allò que cal quan cal és una mostra d’intel·ligència superior a la de figures novellístiques tan valorades com Anna Karènina. També va aclarir explícitament, a la inversa del flaubertià «Madame Bovary, c’est moi», que Colometa no era ella. I que si hagués volgut parlar sobretot d’història no s’hauria decidit per la ficció, sinó pel gènere documental pertinent.60 El temps, com era d’esperar, ha acabat posant les coses al seu lloc, i avui dia queden lluny aquestes limitacions hermenèutiques en la interpretació d’un text protagonitzat, en paraules d’Obiols, per una reina.61 Una reina que no es pot confondre amb Rodoreda. Una reina que és molt més que una de les víctimes de la Guerra Civil; la vida de la qual, precisament per això, fa temps que forma part del cànon literari català.62

A més del reconeixement acadèmic, La plaça del Diamant s’ha convertit en una obra de referència per a lectors molt diversos. La novel·la va experimentar una àmplia acceptació ja als anys seixanta, un fenomen poc habitual que s’ha mantingut fins a l’actualitat i la clau del qual són les constel·lacions significatives del text i, doncs, la seva capacitat d’oferir a cadascú allò que l’interpel·la i el mou.63 Tanmateix, la situació política va retardar una mica l’èxit de vendes de la història de Colometa.64 Quan els lectors en van iniciar el procés de descobriment, però, no va tenir aturador. L’abril de 1964 se’n feia una segona edició, i el 1965 i el 1966 van sortir la tercera i la quarta.65 L’any 2000 s’anava per la que feia cinquanta-quatre. L’accessibilitat simultània de l’obra en la col·lecció general de l’editorial no va impedir que el 2016 la sèrie Club Editor Jove la publiqués per vint-i-sisena vegada. Part d’aquest èxit es deu a l’interès que La plaça del Diamant ha suscitat en el món del cinema, la televisió, el teatre i la cultura en general. Encara en vida de Rodoreda, Francesc Betriu va dirigir-ne la pel·lícula (1982) i la sèrie (1983), protagonitzades per Sílvia Munt i Lluís Homar. Ja traspassada l’autora, se n’han fet nombroses adaptacions teatrals i s’ha parlat de l’obra en exposicions, clubs de lectura i conferències de divulgació.66

La plaça del Diamant emociona i admira els públics més humils i els més cultes, els més pròxims i els més remots, perquè, com qualsevol clàssic, mai no acaba de dir el que ha de dir.67 Pensant en el conjunt de la seva literatura, Mercè Rodoreda tenia la sensació que aquesta novel·la seria la que perduraria.68 Molts altres textos seus han resultat igualment perdurables i, tanmateix, La plaça del Diamant roman la seva obra més coneguda dins i fora de Catalunya. L’autora n’estava cofoia, d’aquest abast internacional que ja va poder constatar abans de morir: «Em fa contenta pensar que entre tants milers de lectors com ha tingut i continua tenint n’hi ha molts que no havien llegit mai res en català i que és llegint-la que han descobert que la nostra era una llengua civilitzada, culta, important. Em fa contenta així mateix pensar que aquesta novel·la senzilla i humana ha dut el nom de la plaça del Diamant de la vila de Gràcia i amb ell el de Catalunya a tants països llunyans.»69 Fins on arribaran en el futur gràcies a la narradora catalana més traduïda, més universal, és una incògnita que només el temps resoldrà.

Notes i referències

[1] La bibliografia sobre el tema té una extensió que fa impossible citar-la completa. Les cerques al Catàleg Collectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) i a Traces, la base de dades de llengua i literatura de la Universitat Autònoma de Barcelona, aboquen un total de 1.282 referències, xifres que justifiquen les síntesis ordenades dels materials publicats (Maria Isidra Mencos. Mercè Rodoreda: una bibliografia crítica (1963-2001). Fundació Mercè Rodoreda i Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2002; Kathleen McNerney. Mercè Rodoreda: una bibliografia crítica (2002-2011). Fundació Mercè Rodoreda i Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2017) i el fet que la Fundació Mercè Rodoreda (FMR, <http:// www.mercerodoreda.cat/la-fundacio>), dipositària del llegat de l’escriptora a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC, <https://www.iec.cat/institucio/>), al qual va deixar en herència els seus drets, hagi concedit un ajut, el 2019, a Benjamí Heras Pino pel treball «Mercè Rodoreda: bibliografia (2012-2018)» (<http://www.mercerodoreda.cat/ premis-i-ajuts>). Kathleen McNerney. Mercè Rodoreda…, op. cit., conté el fruit d’un treball de doctorat (Judith Sánchez Gordaliza. Recepción y difusión internacionales de Mercè Rodoreda: obra original, crítica y traducción. Facultat de Ciències Humanes, Traducció i Documentació. Universitat de Vic, Vic 2008; <https:// core.ac.uk/download/pdf/50523902.pdf>) que aporta moltes dades d’interès, però que requereixen actualització. El 2016, la FMR també va atorgar un ajut a Amaranta Sbardella pel treball «Mercè Rodoreda: El mirall trencat de la traducció», no publicat. [2] Per a una visió de la trajectòria i les activitats de l’escriptora: Carme Arnau. Introducció a la narrativa de Mercè Rodoreda. Edicions 62, Barcelona 1979; Maria Campillo. «El tiempo histórico de Mercè Rodoreda». A: Mercè Rodoreda, una poética de la memoria. FMR i IEC, Barcelona 2002, p. 18-37. Per a una panoràmica de l’obra literària i plàstica: <http://www.mercerodoreda.cat/obra>. Per als textos i pintures rodoredians: Mercè Rodoreda. Agonia de llum: La poesia secreta de Mercè Rodoreda. A cura d’Abraham Mohino i Balet. Angle, Barcelona 2002; Narrativa completa. IEC, Edicions 62 i FMR, Barcelona

2008, 2 v.; El torrent de les flors. 3 i 4, València 2012; Obra de joventut: Novel·les, narracions, periodisme. IEC, Edicions 62 i FMR, Barcelona 2015; Cartes de guerra i d’exili (1934-1960). FMR i IEC, Barcelona 2015; Obra plàstica. FMR i IEC, Barcelona 2016. [3] Entitat creada el 1961 per defensar els drets i les llibertats catalanes i promoure l’educació i la cultura (<https:// www.omnium.cat/ca/presentacio/>). [4] Maria Campillo. Escriptors catalans i compromís antifeixista. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1994; Margarida Casacuberta. «Gènesi i primera adjudicació del Premi Crexells. Notes sobre cultura i novel·la en el tombant dels anys vint als trenta». Els Marges, núm. 52 (març 1995), p. 19-42. [5] Neus Real. Mercè Rodoreda: l’obra de preguerra. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2005; Roser Porta, Mercè Rodoreda i l’humor. FMR i IEC, Barcelona 2007. [6] Mercè Rodoreda: Entrevistes. A cura d’Abraham Mohino i Balet. FMR i IEC, Barcelona 2013, p. 56. [7] Maria Campillo. «Mercè Rodoreda: la construcció de la veu narrativa». A: Actes del I Simposi Internacional de Narrativa Breu. A cura de V. Alonso, A. Bernal i C. Gregori. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1998, p. 323-354. [8] Carme Arnau. «Mercè Rodoreda». A: Joaquim Molas (dir.). Història de la literatura catalana. Vol. XI. Part moderna. Ariel, Barcelona 1988, p. 157-190. [9] Carme Arnau. «Introducció». A: Mercè Rodoreda. Cartes de guerra…, op. cit. [10] Vegeu, per exemple, la desena de contribucions que integren Mercè Rodoreda i els clàssics. A cura de Jordi Pujol Pardell i Meritxell Talavera Muntané.Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2013. [11] L’autora va formular aquestes idees en ocasions prou conegudes (La cultura catalana en el primer exili (19391940): Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics. A cura de Maria Campillo i Francesc Vilanova. Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, Barcelona 2000, p. 149; Mercè Rodoreda. Cartes a l’Anna Murià 1939-1956. Edicions de l’Eixample, Barcelona 1991, p. 62, 80-81 i 104-105; Cartes de guerra… , op. cit., p. 164). [12] Mercè Rodoreda: Entrevistes, op. cit., p. 105; Mercè Rodoreda. Aloma. Trad. de J. F. Vidal Jové. Al-Borak, Madrid 1971. [13] Mercè Rodoreda. La Plaza del Diamante. Trad. d’Enrique Sordo Lamadrid. Edhasa, Barcelona 1965; La Plaza del Diamante. Trad. d’Enrique Sordo Lamadrid. Orbis, Barcelona 1987; La Plaza del Diamante. Trad. d’Enrique Sordo Lamadrid. Pròleg de Gabriel García Márquez. Dibuixos d’Albert Ràfols Casamada. Círculo de Lectores, Barcelona 1989. Totes les informacions sobre les traduccions de l’obra de l’autora que conté aquest article procedeixen de la pestanya «Traduccions» del lloc web de la FMR (<http://www.mercerodoreda.cat/traduccionsi>) i de la base de dades TRAC, sobre els autors catalans i els trasllats de la seva producció (<https://www.llull.cat/catala/recursos/trac_traduccions_home.cfm>), que pertany a l’Institut Ramon Llull (IRL, <https://www.llull. cat/catala/quisom/quisom.cfm>), entitat encarregada de la projecció internacional de la cultura catalana. Les consultes s’hi han fet entre l’abril i el desembre del 2019, però s’han revisat el gener del 2020 per garantir-ne l’actualitat. Ocasionalment, s’ha recorregut al catàleg de la Biblioteca de Catalunya (<https://cataleg.bnc.cat/>) a fi de proporcionar les referències exactes. [14] Mercè Rodoreda. The Pigeon Girl. Trad. d’Eda O’Shiel. André Deutsch, Londres 1967; The Time of the Doves. Trad. de David H. Rosenthal. Taplinger, Nova York 1981; Arrow, Londres 1986; Graywolf Press, Saint Paul 1986; In Diamond Square. Trad. de Peter Bush. Virago, Londres 2013. [15] Mercè Rodoreda. «Littérature catalane. La Place du Diamant». Trad. de Pierre Verdaguer. Europe: Revue Mensuelle (desembre 1967), p. 127-132; La Place du Diamant. Trad. de Bernard Lesfargues amb la col·laboració de Pierre Verdaguer. Gallimard, París 1971, novament publicada el 1999 i el 2006, per bé que amb cobertes diferents. [16] Mercè Rodoreda. La Piazza del Diamante. Trad. de Giuseppe Cintioli. Arnoldo Mondadori, Milà 1970; La piazza del Diamante. Trad. d’Anna Maria Saludes i Amat. Bollati Boringhieri, Torí 1990; La Piazza del Diamante. Trad. de Giuseppe Tavani. La nuova Frontiera, Roma 2008. Per a l’èxit d’aquesta darrera, vegeu M. S. «La traducció italiana de La plaça del Diamant: 40.000 exemplars venuts en un any». Vilaweb, 19 de desembre de 2009 (<https://www. vilaweb.cat/noticia/3669554/20091219/traduccio-italiana-placa-diamant-40000-exemplars-venuts-any.html>). [17] Mercè Rodoreda. Diamentowy plac. Trad. de Zofia Chądzyńska. Czytelnik, Varsòvia 1970; Mercè Rodoreda, Diamentowy Plac. Trad. de Zofia Chądzyńska. Wydawnictwo Pascal, Bielsko-Biala 2014. [18] Judith Sánchez Gordaliza. «Obres de Mercè Rodoreda». A: Kathleen McNerney. Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 153-172. [19] Vegeu el mapa i el gràfic que hi ha a la primera pàgina de la pestanya «Traduccions» de la FMR (<http://www. mercerodoreda.cat/traduccions>). [20] Mercè Rodoreda. Shesi i Diamantit. Trad. de Bashkim Shehu. Botimet IDK, Tirana 2018. [21] Mercè Rodoreda. Kisgalamb és Cecília. Trad. de Dóra Bakucz. Harmattan Kiadó, Budapest 2019. La FMR és qui autoritza les traduccions, motiu pel qual xoca que no hi constin aquestes dues. Potser es tracta d’una qüestió tècnica (retards en l’actualització de la informació o problemes de localització en la navegació pel web?), però caldria resoldre la situació al més aviat possible. [22] Mercè Rodoreda. Sahat al-mas [La plaça del Diamant]. Mirthi: Rudurida; taryama wa taqdi:m, Talaat Shahin. Al-Hai’a al-Misriyya al-’Amma li al-Kitab, Al-Qahira 1996, i Al-ibra al-mandhuma [«Fil a l’agulla»]. Taryamat Ramez Haddad. 2008. Document inèdit.

[23] Al costat de les dues traduccions al polonès de La plaça del Diamant (vegeu la nota 17) i de Mercè Rodoreda. Platek bialej pelargonii. Wybór opowiadan [Una fulla de gerani blanc. Selecció de contes]. Trad. de Barbara Luczak. Ksiegarnia Akademicka, Cracòvia 2008 (que inclou «Gallines de Guinea», «El mirall», «Carnaval», «Cop de lluna», «Mort de Lisa Sperling», «La gallina», «La sala de les nines», «El riu i la barca», «El senyor i la Lluna», «La salamandra», «Una fulla de gerani blanc», «La meva Cristina», «Nit i boira», «Paràlisi», «Semblava de seda» i «Un cafè»), la FMR anota «Wojna i milosc. Mercè Rodoreda: Listy do Anny Murià [Cartes a l’Anna Murià]» (fragment). Trad. de Katarzyna Wilk. Dekada Literacka, núm. 21 (1993), p. 4-5; «Kawa [Un cafè]». Trad. de Barbara Luczak. Czas Kultury (Poznan), núm. 3 (1996); «Smierci wiosna [La Mort i la primavera]» (fragments). Trad. de Barbara Luczak. Literatura na Swiecie, núm. 7-8 (2000), p. 278-296; [«La gallina», «La sala de les nines», «El riu i la barca», «El senyor i la lluna», «La salamandra», «Una fulla de gerani blanc» i «La meva Cristina»]. Trad. de Barbara Luczak. Literatura na Swiecie, núm. 5-6 (2003). [24] Mercè Rodoreda. Diamantski [La plaça del Diamant]. Trad. de Sílvia Monros-Stojakovic. Alfa Narodna Knjiga, Belgrad 1998; Ulica Kamelija [El carrer de les Camèlies]. Trad. d’Igor Marojevic. Laguna, Belgrad 2009. [25] Vegeu la nota 21. [26] En espanyol, per donar-ne un exemple, es compta sis vegades la traducció que Enrique Sordo Lamadrid en va publicar a Edhasa (1965; 1980; 1983, 3a reimpressió; 1984; 1990 i 1992). Aquesta opció de l’IRL potser s’explica perquè els volums tenen ISBN i cobertes diferents; probablement, però, no hi ha canvis en el text, cosa que en un estudi precís i exacte del conjunt complet de les traduccions de les obres de Rodoreda faria recomanable comptar una sola traducció publicada en diverses colleccions o ocasions.Aquesta precisió, exactitud i completesa ultrapassen de molt els objectius panoràmics del present article, ja que reclamarien una tasca ingent tant de localització de textos —per exemple, els poemes i adaptacions teatrals fetes a l’estranger (Joaquim Mallafrè. «Les traduccions de l’obra de Mercè Rodoreda». A: Congrés internacional Mercè Rodoreda: Actes. A cura de Joaquim Molas. Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, IEC i FMR, Barcelona 2010, p. 69-81)— com de comprovació efectiva de cadascuna de les referències de la FMR i l’IRL a fi d’establir, com tot just s’anunciava, quines versions d’una mateixa traducció caldria comptabilitzar i quines no. [27] Mercè Rodoreda. Iberijska fantastika. Christo G. Danov, Plóvdiv 1982. Trad. de Maia Guenova Corbadzijska (inclou «La Salamandra» i «La meva Cristina»); Plostad Diamant [La plaça del Diamant]. Trad. de Maia Guenova Corbadzijska. Narodna Kultura, Sofia 1986; Scupeno ogledalo [Mirall trencat]. Trad. de Maia Guenova Corbadzijska. Gal-iko, Sofia 1993; Ploshtad diamant: Roman [La plaça del Diamant]. Trad. de Maia Guenova. Ciela, Sofia 2012; [El carrer de les Camèlies]. Trad. de Maia Guenova. Ciela, Sofia 2013. La transcripció del cognom de la traductora no és homogènia al web de la FMR, però sens dubte es tracta de la mateixa persona. [28] La taula no proporciona una suma definitiva ni tan sols de totes les traduccions de les obres en prosa de Rodoreda fins al 2019 (una tasca que queda pendent), perquè, com s’ha indicat abans (vegeu la nota 26), això requeriria una investigació molt més dilatada que la que fonamenta aquest treball. La primera columna inclou, per ordre de menys traduïts a més traduïts, els títols rodoredians no poètics ni dramàtics que han estat objecte de trasllat, cadascun seguit de la seva identificació genèrica entre claudàtors (només s’hi incorpora una subclassificació en el cas de la prosa —epistolar, autobiogràfica o poètica— per diferenciar el grau de literarietat dels textos, que en constitueix un aspecte significatiu); «Imatges d’infantesa» i «Un cafè», d’una banda, i el recull de relats infantils, de l’altra (els tres primers títols), hi apareixen o bé a part o entre claudàtors perquè no es van publicar en volum en vida de l’autora (Mercè Rodoreda. Un cafè i altres narracions. A cura de Carme Arnau. FMR i IEC, Barcelona 1999; La noieta daurada i altres contes. Il·lustracions d’Aurora Altisern. Pròleg de Marta Pessarrodona. RqueR, Barcelona 2005). A la segona columna s’indica el nombre de vegades que ha estat traduït cada text, tot especificant, a sota i entre parèntesis, quantes traduccions són íntegres (primera xifra) i quantes n’hi ha de parcials (segona xifra, darrere del signe d’addició i seguida de la lletra f per indicar-ne la fragmentarietat); en els reculls de contes, s’hi afegeix una tercera xifra seguida de la lletra c de compilació per marcar que tots els relats breus de l’obra en qüestió s’han traduït en un llibre que reuneix un conjunt més extens de la contística de Rodoreda. La tercera columna computa el total de llengües de destinació de cada obra i consigna, entre parèntesis i per ordre alfabètic, quines són aquestes llengües; si no hi ha coincidència numèrica entre les traduccions i els idiomes de destinació és que hi ha més d’una traducció a una mateixa llengua. La darrera fila de la taula fa el còmput complet dels trasllats i anota els idiomes entre parèntesis per mostrar-ne la diversitat. [29] A l’IRL consten 205 traduccions d’obres de Rodoreda, en lloc de les 235 de la taula 1, perquè encara que se n’hi comptabilitzen algunes que no són al web de la FMR i diferents versions d’una mateixa traducció, n’hi manquen de fragmentàries, com s’ha explicat abans. Atès que el rànquing es fa a partir de la informació de TRAC, s’ha optat per no alterar la xifra de l’escriptora per no distorsionar els resultats que ofereix aquesta font en relació amb les traduccions de la producció del conjunt dels autors catalans. [30] Aquesta informació és pública i es troba fàcilment a la xarxa; la sola excepció n’és el cas d’una escriptora viva de literatura infantil, Teresa Sabaté, l’any de naixement de la qual no he localitzat. [31] Segons algunes fonts, La pell freda hauria estat traduïda a trenta-set idiomes (Jordi Nopca. «Quina literatura cata-

lana es llegeix al món?». Ara, 20 d’abril de 2014; <https:// www.ara.cat/cultura/Quina-literatura-Quatre-curiositats-conegudes_0_1123687682.html>), un error probablement fruit del fet que, encara que a TRAC se n’hi atribueixen només trenta-dos, la cerca en aquesta base de dades dona, d’entrada, trenta-set resultats, corresponents a les trenta-set traduccions de què hi ha constància a l’IRL, incloses les diferents versions d’una mateixa traducció en una mateixa llengua. La informació que hi ha sobre Sánchez Piñol i La pell freda a Visat, la revista en línia del Comitè de Traduccions del PEN català (<http:// www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/esp/llibres-traduits/200/0/-/albert-sanchez-pinol.html>), coincideix amb la de l’IRL. [32] Tot i que a la taula 1 se n’anoten setanta-sis, cal reiterar la necessitat de comptabilitzar-les exactament en un treball que vagi més enllà d’una aproximació general. [33] Hi ha diversos treballs, de caire molt variat, sobre les traduccions de l’obra. Entre d’altres, Marta Marín-Dòmine. El travessament significant a ‘La plaça del Diamant’: Anàlisi de la recepció i de les traduccions angleses. Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació, Bellaterra 1997; Sameer Rawal. Translating Mercè Rodoreda to Hindi. Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona Facultat de Traducció i Interpretació, Bellaterra 2005; Annamaria Annicchiarico. «Da Colometa a Colombetta: ancora una traduzione de La plaça del Diamant di Mercè Rodoreda». Rivista Italiana di Studi Catalani, núm. 1 (2011), p. 91-101; Xavier Montoliu Pauli. «Traduir a quatre mans o entre dues veus». XXIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya: Tots per a un i un per a tots: les traduccions a quatre, sis o més mans. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Barcelona 2017, p. 63-69. També s’han fet reculls o estudis de l’acollida de la producció rodorediana en alguns països, com ara Katharina Dobler, Magrit Klinger-Clavijo, Beat Mazenauer, Hans-Martin Gauger i Maria Blosom (trad.). «Ressenyes de Rodoreda a Alemanya». Visat, núm. 3 (abril 2007) (<http://www.visat.cat/traduccionsliteratura-catalana/cat/ressenyes/71/10//0//merce-rodoreda.html>); Kathleen McNerney. «La recepció de l’obra de Mercè Rodoreda als Estats Units». A: Congrés internacional Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 11-22. El 2018, així mateix, la FMR va concedir un ajut a «Les comparacions fraseològiques en La plaça del Diamant i les seves traduccions», de Pedro Ivorra, que no costa que hagi vist la llum pública. [34] Respectem la xifra de traduccions de La plaça del Diamant dels Llibres més traduïts de TRAC pels mateixos motius que hem respectat la xifra de traduccions de Rodoreda en el rànquing d’autors (vegeu la nota 29). [35] No hi ha indicis clars dels motius pels quals aquesta novel·la no hi surt. Una possibilitat és que, a causa dels objectius de difusió de la cultura catalana de l’IRL, i com que Rodoreda ja hi apareix prou, s’hagi preferit fer visibles altres títols, com Pedra de tartera (d’una escriptora viva amb una producció no tancada) i el que es pot considerar el Quixot català, abans que no pas tornar a subratllar la importància de Rodoreda. La inclusió de l’única novel·la de Monzó no quadra amb aquesta explicació, si no és que s’ha considerat pertinent promocionar-lo més enllà de la seva personalitat destacada en el camp de la narrativa breu. [36] Neus Real. Mercè Rodoreda…, op. cit. [37] La investigadora que el 2013 obtenia un ajut de la FMR amb «La plaça del Diamant: edició genètica. Escriptura i estil» està acabant una tesi doctoral consistent en l’edició crítica de la novel·la; alguns avançaments se’n poden llegir a Meritxell Talavera i Muntané. «Variants d’estil en el procés d’escriptura de La plaça del Diamant». A: La filologia d’autor en els estudis literaris: Textos catalans dels segles xix i xx. A cura de Joaquim Molas. Aula Màrius Torres i Pagès, Lleida 2013, p. 165-189; «Notícia de l’expedient de censura de La plaça del Diamant». A: La literatura catalana contemporània: intertextos, influències i relacions. Societat Catalana de Llengua i Literatura i Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona 2013, p. 239-256. A banda d’aquests estudis i dels que se citen en la consideració següent, entre la diversa bibliografia sobre el llibre es poden anotar Josep Miquel Sobré. L’artifici de ‘La plaça del Diamant’: un estudi lingüístic. Ariel i Institut d’Estudis Hel·lènics. Departament de Filologia Catalana, Barcelona 1973; Loreto Busquets, «El mite de la culpa a La plaça del Diamant». A: Actes del Quart Colloqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1985, p. 303-319; María A. Roca. Construzioni simboliche nel romanzo di Mercè Rodoreda, ‘La plaça del Diamant’. Università degli studi di Sassari, Sàsser 1986; Jane White Alberch i Patrícia V. Lunn. «La plaça del Diamant i la narració de la consciència». A: Homenatge a Josep Roca-Pons. Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Indiana University, Barcelona 1991, p. 9-22; Colleen P. Culleton. «Daedalus’s Wings: The Effects of Temporal Distance in La plaça del Diamant». Catalan Review, vol, xvi, núm. 1-2 (2002), p. 103-119; Pere Rosselló Bover. «Els anys de La plaça del Diamant (el context novel·lístic català de l’inici dels anys 60)». A: Germà Colón, T. Martínez Romero i Maria Pilar Perea (ed.). La cultura catalana en projecció de futur: Homenatge a Josep Massot i Muntaner. Publicacions de la Universitat Jaume I, Castelló de la Plana 2004, p. 439-458; Marie-Claire Zimmermann. Écrire au féminin en Catalogne: ‘La plaça del Diamant’, de Mercè Rodoreda. CRIIA (Université Paris-X-Nanterre), París 2005; Carme Arnau. «La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. La fosca i la llum: una poètica de la mirada». A: Congrés internacional Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 165-188; Maria Barbal. «La plaça del Diamant, un univers xifrat». A: Una novel·la són paraules: Vint invitacions a la lectura en ocasió del centenari de Mercè Rodoreda 1908-2008. Institució de les Lletres Catalanes, IEC i FMR, Barcelona 2010, p. 149-160; Kathryn Everly, «Masculinity, War and Marriage in La plaça del Diamant by Mercè Rodoreda». Anales de la Literatura Española

Contemporánea, vol. 37, nota 1 (2012), p. 63-84; Carles Miralles. «“En el forat de la mort”. La catàbasi o baixada al món dels morts de la Colometa». A: Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània. A cura de Jordi Malé i Eulàlia Miralles. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2007, p. 179188; Montserrat Lunati. «El cos entre néixer, desnéixer i morir a Mercè Rodoreda, Maria-Mercè Marçal i Imma Monsó». Catalan Review, vol. xxx (2016), p. 131-146; Maryellen Bieder. «Living the War, Writing the War: Poetic Figuration in Mercè Rodoreda’s La plaça del Diamant». A: Maryellen Bieder i Roberta Johnson. Spanish Women Writers and Spain’s Civil War. Routledge, Londres 2017, p. 35-51; Carlos Jérez-Farrán. «La discreta apostasía religiosa en La plaza del Diamante de Mercè Rodoreda». Bulletin of Hispanic Studies, vol. 94, núm. 10 (2017), p. 1081-1100. [38] Aquestes tres puntes de llança de la novel·la contemporània van constituir referents declarats de Rodoreda (Mercè Rodoreda: Entrevistes, op. cit.), i l’autora hi ha estat relacionada en treballs que han obtingut ajuts de la FMR (Sílvia Aldavert i Sílvia Fornells. Mercè Rodoreda i el viatge pel temps. Anàlisi comparativa amb les obres de Virginia Woolf i James Joyce, 2007; Jordi Marrugat Domènech. Les relacions entre l’obra narrativa de Mercè Rodoreda i l’obra narrativa de William Faulkner, 2013) i en la bibliografia publicada (entre d’altres, Carme Arnau. «La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: la creació d’un personatge». Revista del Col·legi, núm. 130 (novembre 2008), p. 11-21). [39] Totes tres han estat traduïdes al català: J. D. Salinger. El vigilant en el camp de sègol. Trad. d’Ernest Riera Arbussà i Josep M. Fonalleras. Empúries, Barcelona 2001; Doris Lessing. El quadern daurat. Trad. de Víctor Compta. Edicions 62, Barcelona 2001; Gabriel García Márquez. Cent anys de solitud. Trad. d’Avel·lí Artís-Gener. Edhasa, Barcelona 1970. [40] Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant (1962). 26a ed. Club Editor, Barcelona 1982. Tot esperant l’edició crítica, el lector pot anar a qualsevol de les edicions de la novel·la a disposició. [41] Encara que la transformació de la protagonista tingui un caràcter progressiu (de Natàlia a Colometa i de Colometa a Natàlia), la diferenciació nominal narradora/personatge és crucial per distingir les dues instàncies, separades, del discurs. Així s’argumenta en un estudi essencial que explora les capes de sentit de l’obra tot detallant la pluralitat de funcions dels elements més realistes: Maria Campillo. «La plaça del Diamant. El substrat històric en una narració de vida». Els Marges, núm. 70 (setembre 2002), p. 5-23. [42] La constatació que Colometa és una magnífica peça d’orfebreria prolifera en la bibliografia, i constitueix l’eix central de Carme Arnau. «La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: la creació d’un personatge», op. cit., en què es ressegueixen la construcció i la recepció de la protagonista en relació amb els temes de la identitat i la metamorfosi. El títol primigeni, Colometa, apareix en les cartes de l’escriptor i crític Armand Obiols (Armand Obiols. Cartes a Mercè Rodoreda. Pròleg d’Anna Maria Saludes i Amat. La Mirada, Sabadell 2010) i de l’editor Joan Sales (Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes completes (19601983). A cura de Montserrat Casals. Club Editor, Barcelona 2008). Rodoreda, encara que al final va cedir a les raons comercials, s’havia decidit per Colometa perquè estava convençuda que el text imposava el seu propi nom, i per això inicialment es va mostrar contrària a canviar-lo. [43] Mercè Rodoreda. «Pròleg». A: Mirall trencat (1974). Edicions 62, Barcelona 1984, p. 13-33. [44] Maria Campillo. «Fonts i usos bíblics en la narrativa de Mercè Rodoreda». A Congrés internacional Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 43-68. [45] La seva desaparició es produeix mitjançant un repertori de les maneres de morir que la Guerra Civil va comportar, desglossat a Maria Campillo. «La plaça del Diamant. El substrat històric…», op. cit. [46] B. Tomasevskij. «Temàtica». A: Enric Sullà (ed.). Poètica de la narració. Empúries, Barcelona 1985, p. 11-46; Marina Gustà, «Els tons de la pell. Notes sobre els estils rodoredians». A Congrés internacional Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 83-94. Rodoreda va fer explícit que en escriure no feia res gratuït, sinó que ho pensava i calculava tot (Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 576). [47] En termes de l’escriptora: «Jo no puc dir sense que soni fals: “La Colometa estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. Tampoc no li puc fer dir directament “jo estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. He de trobar una fórmula més rica, més expressiva, més detallada; no he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està. […] És a dir, el personatge d’una novel·la pot saber què veu i què li passa, l’autor no. D’aquesta manera, el lector sent una veritat o, si es vol, més veritat. Tota novella és convencional. La gràcia consisteix a fer que no ho sembli. No he escrit mai res de tan alambinat com La plaça del Diamant. Res de menys real, de més rebuscat. La sensació de cosa viva la dona la naturalitat, la claredat d’estil» (Mercè Rodoreda. «Pròleg». A: Mirall trencat, op. cit., p. 33). [48] Maria Campillo. «Fonts i usos bíblics…», op. cit., p. 5157. En aquest estudi i en l’article sobre el substrat històric de la novel·la, Campillo proporciona consideracions més detallades sobre qüestions clau que aquí s’han de simplificar per raons d’espai. [49] Maria Campillo. «Fonts i usos bíblics…», op. cit., p. 52. [50] Carles Miralles. «“En el forat de la mort”…», op. cit. [51] Maria Campillo. «La plaça del Diamant. El substrat històric…», op. cit., p. 7-8, nota 9. [52] Mercè Rodoreda. «Pròleg». A: La plaça del Diamant, op. cit., p. 7-12. [53] Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 575. L’autora es refereix a la novel·la, però l’afirmació resulta perfectament extrapolable.

[54] Maria Campillo. «La Rodoreda que Rodoreda refusà». Avui, 20 d’abril de 1983, suplement «Cultura», p. iii. [55] Mercè Rodoreda. «Pròleg». A: La plaça del Diamant, op. cit. [56] Jaume Aulet. «Mercè Rodoreda i els seus Vint-i-dos contes. Ni més ni menys». A Actes del I Simposi…, op. cit., p. 457-471. [57] Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 120121. [58] El 1979, l’autora recordava: «És curiós que quan vaig escriure la Plaça sempre vaig tenir la sensació que feia una cosa bona. […] Sensació que no he tornat a tenir amb cap de les altres novel·les» (Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 780). Per al procés d’escriptura, vegeu Meritxell Talavera. «Sobre la gènesi de La plaça del Diamant». A: Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant. Club Editor Jove, Barcelona 2016, p. 287-299; Carme Arnau. «La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: la creació d’un personatge», op. cit.; Armand Obiols. Cartes a…, op. cit., p. 221-253, on es pot llegir que aquesta novella és «una veritable obra mestra» (p. 223). [59] Entre la presentació al premi el 1960 i l’edició el 1962, Rodoreda va revisar el manuscrit. Les impressions d’Obiols i Sales hi van ajudar, però el mestratge literari subjacent a La plaça del Diamant només se li pot atribuir a ella (Meritxell Talavera. «Sobre la gènesi…», op. cit., p. 290-294), cosa que desmenteix aquella bibliografia en què s’ha insinuat la coautoria d’Obiols en la literatura rodorediana. [60] Tot plegat es troba resumit i explicat a Maria Campillo, «La plaça del Diamant. El substrat històric…», op. cit., p. 5-6; Carme Arnau, «La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda: la creació d’un personatge», op. cit., p. 13-15. L’any 2014, la FMR va concedir un ajut a Trinidad Escudero per «La recepció crítica i la divulgació de ‘La plaça del Diamant’ de Mercè Rodoreda», un treball plantejat per aprofundir en la qüestió que no consta que s’hagi publicat. [61] Armand Obiols. Cartes a…, op. cit., p. 360. [62] Cosa que explica que hagi esdevingut una de les lectures obligatòries de secundària, amb l’augment consegüent de difusió i vendes. En el marc de les col·leccions de suport a docents i estudiants se situa Neus Carbonell. «La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda». Empúries, Barcelona 1994. [63] En mots de Rodoreda, «tothom hi troba el que vol. Com em deia no sé qui —l’Obiols— és una novel·la per agradar a una portera i a un doctor en filosofia» (Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 166). [64] Sales se’n lamentava amb motiu de les bones crítiques epistolars de J. Ferrater Mora i J. Agelet i Garriga: «La premsa fa el silenci als llibres catalans. […]. I el silenci de la premsa perjudica. D’ençà que a Nova York hi ha vaga de diaris […] diu que les entrades als teatres han baixat verticalment. Cal pensar que la literatura catalana viu en “vaga de diaris” des de l’any 1939. El miracle és com ha sobreviscut. […]. La plaça del Diamant hauria hagut d’exhaurir la seva primera edició de 2.000 exemplars en pocs mesos» (Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 166-167). [65] Meritxell Talavera. «Sobre la gènesi…», op. cit., p. 298. [66] M. Montserrat Castillo. «La plaça del Diamant. Una conversa amb Francesc Betriu». Serra d’Or, núm. 272 (maig 1982), p. 49-51; «Una exposició recrea l’atmosfera i l’olor a 4 novel·les de Mercè Rodoreda». El Punt Avui, 25 de març de 2008; <https://bibliotecadelescala.blogspot. com/2008/04/la-plaa-del-diamant-de-merc-rodoreda. html>; «Taula rodona. Les adaptacions de La plaça del Diamant». A: Congrés internacional Mercè Rodoreda…, op. cit., p. 189-204; <http://www.bibgirona.cat/biblioteca/ santa-cristina-aro/agenda/64396-cineforum-la-placa-deldiamant> i <https://hospici.cat/detall_curs/1800/els7-magnifics-grans-escriptors-catalans-del-segle-xx-cicle>. [67] Italo Calvino. Per què llegir els clàssics. Trad. de Teresa Muñoz Lloret. Edicions 62, Barcelona 1991. [68] Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes…, op. cit., p. 31. [69] Mercè Rodoreda. «Pròleg». A: La plaça del Diamant, op. cit., p. 8.

Nota biogràfica

Neus Real (Barcelona, 1968), doctora en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), és professora agregada de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB. Autora d’un centenar de publicacions, en destaquen llibres com El Club Femení i d’Esports de Barcelona, plataforma d’acció cultural (1998), Mercè Rodoreda: L’obra de preguerra (2005), Les novel·listes dels anys trenta: Obra narrativa i recepció crítica (2006), Dona i esport a la Catalunya dels anys trenta (2009) o Aurora Bertrana (2017).

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 211-212 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088

http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

In memoriam

Jocelyn Hillgarth (1929-2020)*

Jocelyn Hillgarth va nàixer a la ciutat de Londres el 22 de febrer de 1929 i allà mateix va morir el mes d’abril de 2020. Va seguir els estudis universitaris a la Universitat de Cambridge, on es va doctorar el 1957. Després d’uns anys d’investigador a les universitats de Londres i de Princeton, va començar la carrera docent, primer a Texas i després a la Universitat de Harvard i al Boston College. Des del 1977, i fins a la seua jubilació el 1995, impartí el seu magisteri com a catedràtic d’història a l’Institut Pontifici d’Estudis Medievals i a la Universitat de Toronto.

La vida científica del jove Hillgarth comença el 1957 amb l’edició crítica del Prognosticum de sant Julià de Toledo, considerat el primer tractat d’escatologia cristiana. Aquest mateix any publica un extens article basat en aquesta edició —de fet, la seua tesi doctoral— a l’Analecta Sacra Tarraconensia, revista en la qual col·laborarà posteriorment diverses vegades. Al marge d’altres treballs sobre la figura del sant, com ara l’edició de les Opera al Corpus Christianorum. Serie Latina el 1976, Julià de Toledo fou el personatge que l’impulsà a consagrar una part important de la seua investigació a la cultura visigòtica a la península Ibèrica i a les relacions dels visigots amb l’Església. Fruit d’aquesta recerca són les pàgines dedicades a la conversió dels visigots, a la influència del poder en la historiografia del moment o a la presència visigòtica a Europa. Christianity and Paganism (1986) és, probablement, el volum més representatiu d’aquesta temàtica.

Hillgarth també ha estat reconegut internacionalment per les seues contribucions al coneixement de la Corona d’Aragó i el regne de Castella entre els segles xiii i xv. El llibre The Spanish Kingdoms, publicat a Oxford, en dos volums, entre 1976 i 1978, i immediatament traduït a l’espanyol, bé que ho avala.

No cal dir que una part important de les publicacions de Hillgarth ha estat centrada en l’estudi de la cultura de Mallorca, i molt especialment en la figura de Ramon Llull. Les pàgines que redactà sobre el primer lul·lisme parisenc i Tomàs Le Myèsier són de referència obligada, com també, en un altre àmbit cultural, Readers and Books in Majorca, 2 vol., París 1991.

Gràcies al rigor de les seues aportacions, el professor Hillgarth ha merescut el reconeixement de nombroses institucions acadèmiques. Ben aviat, el 1969, ja era magister de la Schola Lullistica, i posteriorment corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1974) i de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (1977), i membre de la Medieval Academy of America (1979) i de la British Academy (1995). El 1996 fou elegit membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans, dins la Secció Històrico-Arqueològica. Durant els anys noranta del segle passat i els primers del nou mil·lenni, rebé guardons importants, com ara el Premi «Serra d’Or» de Recerca (1993), el Premi Catalònia de l’IEC (1994) o el Premi Ramon Llull a les Lletres (2001). A més a més, el fet que una part representativa dels seus llibres haja estat escrita o traduïda a la nostra llengua mostra ben clarament l’interès dels lectors catalans per les seues aportacions, destacadíssimes: Ramon Llull i el naixement del lul·lisme (1998, or. 1971), El problema d’un imperi mediterrani català: 12291327 (1984, or. 1975) o el Diplomatari lul·lià: documents relatius a Ramon Llull i a la seva família (Barcelona 2001), entre d’altres.

La relació del professor Hillgarth amb les terres catalanes, i especialment amb les mallorquines, és, doncs, més que evident. Es tracta d’una relació de llarga durada. A la dècada dels anys trenta del segle xx, Allan Hillgarth, pare de Jocelyn, militar, diplomàtic i cònsol a les Balears durant la Guerra d’Espanya, adquirí en propietat la finca Son Torrella, a Santa Maria del Camí, que esdevingué residència de la família durant llargues temporades. No és debades que el 2008 fes donació de la seua biblioteca a la Universitat de les Illes Balears, ni que, en justa correspondència, s’hi celebraren el 2010 unes jornades dedicades a ell i a un altre gran lul·lista, Anthony Bonner, organitzades per la Càtedra Ramon Llull d’aquesta Universitat.

Vaja, doncs, aquesta breu semblança en homenatge a la figura d’aquest erudit, catalanòfil i mallorquí de sentiment i d’adopció.

Jordi Nadal i Oller (1929-2020)*

El 8 de desembre de 2020 va morir als noranta-un anys d’edat l’historiador Jordi Nadal i Oller. Va ser elegit el 1978 membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica, i va passar a supernumerari el 1993. Especialista en història econòmica i singularment en la demogràfica i en la de la industrialització, era el darrer deixeble directe de Jaume Vicens Vives i ha estat continuador de la renovació de la historiografia que aquell havia iniciat. Revisà i millorà el famós Manual de historia económica de España que Vicens havia publicat. Fill de Cassà de la Selva, prop de la ciutat de Girona, Jordi Nadal es doctorà per la Universitat de Barcelona l’any 1957 amb una tesi sobre la recuperació de la població catalana entre 1553 i 1717. Fou lector a la Universitat de Liverpool el 1958-1959. Professor d’història econòmica de la Universitat de Barcelona fins al 1967, passà a la Universitat de València el 1968-1969 i es traslladà a la Universitat Autònoma de Barcelona, on professà de 1970 a 1980, per a tornar novament a la Universitat de Barcelona el 1981 fins a la jubilació. Presidí l’Associació de Demografia Històrica de 1983 a 1991 i l’Associació Espanyola d’Història Econòmica de 1994 a 1997. Amb Emili Giralt estudià la immigració des del regne de França a Catalunya en els segles xvi i xvii. A més dels seus articles innovadors, de les ponències presentades a congressos espanyols i internacionals i de les nombroses tesis doctorals que dirigí, els seus llibres més coneguts són: La población española, siglos xvi a xx ( 1966); Los comienzos de la industrialización española (1970); El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913 (1975); Història de la Caixa de Pensions (1981); Catalunya, la fàbrica d’Espanya, 1833-1936 (1985), llibre de l’exposició realitzada a l’antic mercat barceloní del Born amb la col·laboració de Jordi Maluquer de Motes; La debilidad de la industria química española en el siglo xix, un problema de demanda (1986); Sant Martí de Provençals, pulmó industrial de Barcelona: 1847-1992 (1992); Moler, tejer, fundir: Estudios de historia econòmica (1992); Immigració i redreç demogràfic: Els francesos a la Catalunya dels segles xvi i xvii (2000); España en su cenit, 1516-1598: Un ensayo de interpretación (2001); La Hispano-Suiza: esplendor y ruina de una empresa legendaria (2019). Jordi Nadal dirigí obres col·lectives de la importància de la Història econòmica de la Catalunya contemporània en sis volums (1988-1994), l’Atlas de la industrialización en España, 1750-2000 (2003) i l’Atles de la industrialització a Catalunya, 1750- 2010 (2012). El 1992 fundà i dirigí la Revista de Historia Industrial. Ha estat actiu i entregat a la seva passió investigadora i divulgadora fins al darrer moment, com indica el seu llibre sobre la famosa fàbrica d’automòbils HispanoSuiza. Tenia la Medalla Narcís Monturiol (1983) i la Creu de Sant Jordi (1997). El 2004 rebé el premi nacional Pascual Madoz d’investigació social i econòmica. Fou doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra l’any 2010 i per la Universitat de Girona el 2013. No és possible escriure sobre temes d’història demogràfica o industrial d’Espanya o de Catalunya sense consultar les obres de Jordi Nadal i les dels seus deixebles directes, que han continuat en els camps més diversos la seva tasca renovadora, en què el factor humà ocupa el seu lloc, condicionat però no determinat pels factors econòmics.

CATALAN HISTORICAL REVIEW, 14: 213-214 (2021) Institut d’Estudis Catalans, Barcelona ISSN (print): 2013-407X · e-ISSN: 2013-4088

http://revistes.iec.cat/index.php/CHR

Semblança del nou membre de la Secció Històrico-Arqueològica

Joan Ramon i Torres (Eivissa, 1956) va cursar estudis de primària a l’escola de Sa Graduada i de batxillerat a l’Institut Santa Maria d’Eivissa. Ben aviat, qui sap si per mor de les converses escoltades en el si de la seva família de mariners en què es plantejaven misteris, com ara quants d’anys podien tenir i qui hauria fet aquelles velles àmfores que amb les xarxes treien sovent del fons de la mar, se li va despertar l’interès per l’estudi del món antic i la prehistòria.

Això va fer que el 1975 es matriculés a la delegació a Palma de la Universitat de Barcelona (UB), però es va adonar ben aviat que allí el pla d’estudis era insuficient per a assolir el grau d’especialització necessari, raó per la qual el 1976 va traslladar l’expedient a la seu de Barcelona de la UB, on va acabar els estudis l’any 1979.

En aquesta universitat, va seguir els cursos impartits per grans figures de l’arqueologia catalana, com J. Maluquer, P. Palol i, sobretot, M. Tarradell, que ja havia conegut a Eivissa quan elaborava l’Eivissa cartaginesa amb Matilde Font, la seva esposa. La relació amb Tarradell es va mantenir i aprofundir amb el pas dels anys. Va ser el director de la memòria de llicenciatura i, més tard, també de la tesi doctoral de Joan Ramon, però, a banda d’aquesta relació acadèmica —Joan Ramon s’ha considerat sempre un deixeble de Tarradell—, entre ells dos hi va haver sempre una relació de cordial amistat.

Durant l’etapa d’estudiant, va complementar la seva formació amb nombrosos treballs de camp a Catalunya, on va participar en excavacions d’establiments ibèrics com ara la Penya del Moro o el Puig Castellet; a Tunísia, on va participar en el programa internacional promogut per la UNESCO a Cartago, i també a Eivissa, on va fer diferents intervencions d’urgència, sobretot a la zona industrial púnica que voreja la ciutat històrica.

Joan Ramon va ser un investigador precoç, ja que va publicar alguns articles abans d’acabar la carrera. La seva memòria de llicenciatura sobre les àmfores púniques d’Eivissa va ser publicada molt ràpidament, l’any 1981, i es va convertir ben aviat en un llibre de referència per als investigadors de la Mediterrània occidental, que disposaven per primera vegada d’elements sòlids per a la identificació i datació d’aquests materials. Pràcticament a la vegada, va publicar un altre estudi que situava i aclaria les mateixes qüestions en un àmbit més general de les produccions amfòriques púniques. Aquests estudis van ser uns instruments essencials per als investigadors que tractaven el comerç protohistòric a la península Ibèrica.

A partir de finals dels anys vuitanta va ingressar com a tècnic superior al Consell Insular d’Eivissa i Formentera (CIEiF), on va haver de desenvolupar molt de treball administratiu. Aquest estatus de funcionari, tanmateix, li va permetre un contacte complet i de primera mà amb tota la realitat arqueològica de les dues illes. Fruit d’aquesta tasca, va publicar el volum titulat Els monuments antics de les Illes Pitiüses, que, malgrat el pas dels anys, segueix sent una obra de referència. A més, va portar a terme treballs de prospecció i sobretot d’excavació en diferents jaciments eivissencs, com Ses Païsses de Cala d’Hort, un hàbitat rural púnic i romà (l’únic fins ara extensament excavat); el santuari Es Culleram, que va reinterpretar; el santuari del cap des Llibrell, a la costa nord-est de l’illa, i l’assentament fenici arcaic de Sa Caleta, l’únic de la seva naturalesa completament excavat a tota la Mediterrània occidental, així com treballs a la ciutat d’Eivissa mateix, tant a Dalt Vila com al barri industrial i als sectors de necròpolis conservats al peu del puig des Molins. Tots aquests treballs han permès aprofundir de manera decisiva el coneixement sobre el passat d’Eivissa, sobretot —però no exclusivament— en el període púnic.

El que acabem de dir no ha de fer pensar que Joan Ramon hagi limitat la seva activitat al marc reduït de les Pitiüses. Ben al contrari, el seu prestigi com a investigador ha fet que fos cridat a col·laborar en treballs de recerca a llocs molt diversos, en particular a Andalusia (Cadis, Màlaga, Huelva), a Ceuta, a Tunísia (i ha participat en el decurs de deu anys en el projecte catalanotunisià d’Althiburos amb el Departament de Prehistòria i Arqueologia de la UB, al qual segueix estretament vinculat) i també darrerament a les Balears. Aquesta activitat ha generat una extensa bibliografia de més de cent obres en llengües molt diferents i publicades en sèries i revistes d’alt nivell. Tot això, d’altra banda, li ha atorgat una visió global de les problemàtiques de la protohistòria de la Mediterrània occidental que ha donat peu a la publicació de diversos treballs de síntesi.

Paral·lelament a aquesta activitat, pocs anys després d’acabar la carrera i instal·lat a l’illa, on els recursos i l’ambient científic no eren gaire favorables, va trobar el temps suficient per a elaborar la tesi doctoral, titulada Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo central y occidental, un treball monumental, fet en solitari i sense cap mena de suport econòmic o institucional, malgrat que implicava llargues estades a Sardenya, Sicília i Tunísia. El resultat és el llibre d’arqueologia (publicat precisament per la Universitat de Barcelona) més citat entre els que han estat publicats a l’Estat espanyol, un veritable clàssic de l’arqueologia mediterrània, com ja va preveure el doctor Joan Sanmartí, membre d’aquesta casa, en una ressenya publicada poc després de la seva aparició.

Els reconeixements a l’obra científica de Joan Ramon han estat molts i diversos (ha estat membre de comitès científics nacionals i internacionals; ha estat convidat a oferir nombroses ponències i ha estat avaluador de l’AGAUR, de l’ICREA i de diverses sèries i revistes científiques especialitzades). Un de molt assenyalat va ser la concessió de la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (2004) per part de la Generalitat de Catalunya.

És molt important destacar que tota l’obra d’aquest científic de prestigi internacional s’ha fet sense poder ocupar mai una plaça d’investigador, tot i tenir l’habilitació de l’Estat espanyol com a professor d’universitats, però, això sí, ha participat en activitats acadèmiques bàsicament com a professor convidat i ha hagut de dedicar una part important del seu temps a tasques administratives i de gestió. Tot això és un mèrit afegit a la seva trajectòria que cal valorar en la justa mesura. Per la raó esmentada, el doctor Joan Ramon no ha pogut ser mai oficialment investigador (i encara menys director) de projectes de recerca en règim competitiu ni tampoc dels grups de recerca consolidats reconeguts per l’AGAUR (dels quals, paradoxalment, i com s’ha dit, sí que ha estat avaluador, per compte de l’AGAUR). És ben lamentable que la posició administrativa pesi més, en aquest sistema burocratitzat que vivim, que el currículum demostrat amb publicacions i citacions. Però així són les coses, encara que afortunadament no sigui el cas de la nostra institució.

Vull assenyalar, finalment, que el doctor Ramon ha estat un investigador fidel a la llengua i la cultura del país, i compromès amb els fets en la seva continuïtat. Ja el 1978 va publicar un dels seus primers treballs al número 1 de Fonaments, revista fundada per M. Tarradell, i després el van seguir molts d’altres.

Miquel Molist

Catalan Historical Review

Number 14 / 2021

GUIDELINES FOR AUTHORS

General information

Authors are requested to register and submit manuscripts to the journal directly through the journal’s web site. The author is asked to upload the item, and provide associated metadata or indexing information to facilitate online searching and for the journal’s own use. The author may also accompany the manuscript with supplementary files in the form of data sets, research instruments, or source texts that will enrich it while contributing to more open and robust forms of research and scholarship. The author can track the article through the editorial process — and participate in the copy-editing and proofreading of articles accepted for publication — by logging in with the username and password provided. Manuscripts should be prepared in accordance with the journal’s accepted practice, form, and content; they should be checked carefully to avoid the need for corrections in proof. The author should mark where figures and tables are to be inserted. The author vouches that the work has not been published elsewhere and that the manuscript has not been submitted to another journal. A system of double-blind review is to be adopted, which helps editors and the editorial board to make decisions on manuscripts submitted and the same time gives authors an opportunity to improve their work.

Format of manuscript

Contributions should not exceed 30 printed pages, including tables, maps and figures. Manuscripts (including references, tables, etc.) should be 1½ spaced in standard A4 format. The first page of the manuscript should contain only the following: 1. Title of the article, containing keywords pertaining to the subject matter. No abbreviations should be used in the title. 2. Names (including forenames) of the author and institutional affiliation. 3. An abstract not exceeding 200 words, summarizing the manuscript’s argument and major contribution. 4. Full name and postal address of the author to whom all correspondence is to be sent. Phone, fax, and email address should be included to speed up communication. 5. A list of abbreviations or acronyms used in the article, if they are not explained in the text. 6. A maximum of five keywords.

Notes and bibliography

Notes in the manuscript should be in the form of footnotes. (Articles published in the Catalan Historical Review appear with endnotes). Footnote numbers may be placed in the text in superscript after the punctuation marks. References and notes in the footer should match the following models: (a) Books: Eugene Genovese. Roll, Jordan, Roll:

The World the Slaves Made. Vintage Books,

New York 1976. (b) Articles: Kenneth Ledford. “German Lawyers and the State in the Weimar Republic”. Law and History Review, 13 (1995), pp. 317-349.

If the pagination of a periodical is continuous throughout the year, it is not necessary to give the number or season, only the volume and year.

Articles that have appeared in electronic journals may be cited, provided access is unrestricted and the URL or DOI is supplied. (c) Chapters in edited books (citation of pages as for articles): Thomas Klug. “Employers’ Strategies in the Detroit Labor Market, 1900-1929” in On the Line: Essays in the History of Auto

Work. Ed. Nelson Lichtenstein and Stephen

Meyer. University of Illinois Press, Urbana 1989, pp. 41-72.

Tables, maps and figures, including photographs

Tables, maps and figures must be numbered consecutively in the text with Arabic numerals and submitted separately at the end of the article. Tables may be edited to permit more compact typesetting. The publisher reserves the right to reduce or enlarge figures and tables. The acceptance of colour illustrations is at the publisher’s discretion.

Proofs

Proofs will be submitted to the author for the correction of printer’s errors. It is essential that author return the corrected proofs as quickly as possible with minimum alterations. Proofreading is the responsibility of the author. Only typesetting errors should be corrected at this stage. The corrected proofs must be returned by the date requested.

Biographical details

Each author should provide a short biography (maximum 300 words). It should include details of the autor’s affiliation and research activities.

Authors are recommended to have the manuscript thoroughly checked and corrected before submission. The editors warmly appreciate the co-operation of authors in preparing papers in a manner that will facilitate the work of editing and publication. For further information, please contact the Editorial Office.

Copyright and responsibilities

The authors hold the copyright to their articles. When the authors submit their articles to Catalan Historical Review for possible publication, they accept the following terms: — The authors give Institut d’Estudis Catalans the right to reproduce, publicly communicate and distribute the articles submitted to be published in Catalan Historical Review. — The authors confirm to Institut d’Estudis Catalans their authorship and the originality of the articles submitted. — It is the authors’ responsibility to secure any permits needed to reproduce all of the graphic materials included in their articles. — The Institut d’Estudis Catalans is exempt from any responsibility stemming from the authors’ potential violation of intellectual property rights. — Unless indicated otherwise in the text or graphic material, the contents published in the journal are subjected to an Attribution –

NonCommercial – NoDerivatives 3.0 Spain license (by-nc-nd) from Creative Commons, the complete text of which can be viewed at http://creativecommons.org/licenses/by-ncnd/3.0/es/deed.ca. Therefore, the public at large is authorised to reproduce, distribute and share the article as long as they attribute the authorship and the publisher and make no commercial use or derivative work from it. — The Catalan Historical Review accepts no responsibility for the ideas and opinions expressed by the authors of the articles published.

Protection of personal data

The Institut d’Estudis Catalans (IEC) fulfils the provisions of the General Data Protection Regulation of the European Union (Regulation 2016/679 dated 27 April 2016). In compliance with this regulation, you are hereby informed that by accepting the rules of publication, the authors hereby authorise that their personal data (full name, contact information and affiliation) may be published with the corresponding volume of the Catalan Historical Review. These data will be incorporated into a processing for which the IEC is responsible with the purpose of managing this publication. The authors’ data will only be used to manage the publication of Catalan Historical Review and will not be given to third parties, nor shall transfers be made to third countries or international organisations. Once Catalan Historical Review has been published, these data will be conserved as part of the historical record of authors. The authors may exercise their rights of access, rectification, erasure, objection, restriction of processing and portability by addressing the Institut d’Estudis Catalans in writing (Carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona, Spain) or by sending an email to the address dades.personals@ iec.cat, stating the name of the publication.

INDEXED IN

DIALNET · DOAJ · ERIH PLUS · IBZ Online · InDICEs-CSIC · ISOC · LATINDEX · RACO · REDIB · REGESTA IMPERII · SCOPUS

Catalan Historical Review

Institut d’Estudis Catalans, Barcelona

Number 14

Contents

2021

Albert Balcells 7 Foreword

Josep Tarrús 9 Megalithism in Catalonia: A brief overview

Josep Maria Salrach 21 “Catalunya carolíngia” and the public nature of the great domain according to legal documents from the 9th and 10th centuries

Oscar Jané 35 The personal memoir in the Catalan lands (16th-19th centuries)

Estel Marin, Oriol Brugarolas 51 The culture of the piano in Catalonia (1788 -1901): On the emergence of pianomania

Lluís Ferran Toledano Gonzàlez 69 Antiliberal political tradicionalism: the Catalan Carlist

Neus Real 89 Mercè Rodoreda, the most translated author in Catalan fiction

105 In memoriam

107 Biographical sketches of the new members of the History-Archaeology Section

109 Historical publications of the Institut d’Estudis Catalans during 2019 Catalan Version

117 Catalan Version

Institut d’Estudis

Catalans Barcelona • Catalonia