ATCA, 36

Arxiu

de Textos Catalans Antics

36

Arxiu de Textos Catalans Antics segueix bàsicament les indicacions metodològiques de Josep Vives i Gatell, Esquemas de metodología, Barcelona 1947, en allò que fa referència a l’edició de textos i les de l’Institut d’Estudis Catalans en la presentació de textos medievals en llengua catalana.

Les abreviatures dels aparats crítics són les suggerides per la «Société Internationale pour l’Étude de la Philosophie Médiévale (SIEPM)», publicades dins el seu «Bulletin», núm. 2 (1960), 142-149 (Abbreviations latines et signes recommandés pour l’apparat critique des éditions de textes médiévaux).

Sigla: atca

Arxiu Arxiu de Textos Catalans Antics

de Textos Catalans Antics

36

Anuari per a l’edició i estudi de textos catalans anteriors al segle xix Directors: Jaume de Puig i Oliver – Jaume Mensa i Valls Secretari: Alexander Fidora Volum publicat a càrrec de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Ateneu Universitari Sant Pacià VOLUM XXXVI 2025 SUMARI Articles Maria Cristina Pascerini, La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus de Nicolás Antonio Alexander Fidora, «Ut vulgariter loquimur». Paraules i locucions catalanes al Pugio fidei de Ramon Martí (ca. 1280) Michele Morandi, Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum.

Edizione Critica e commento Jaume de Puig Oliver, L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi Rodolfo Galdeano Carretero, La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle xvi: l’episcopat de Dimes Loris (1576-1598) Notes Jaume de Puig Oliver, El diploma de Lluís el Piadós a favor del comte de Carcassona, Oliba I (834) Josep Clara, El relleu de Sant Martí Sacosta i el pont nou de la casa Agullana de Girona Mansur S. Boase – Patrick Zutshi, The Mallorcan will of Anselm Turmeda’s godfather Recensions Finestra oberta Taules I. Taula de referències bíbliques i alcoràniques II. Taula d’arxius i de biblioteques III. Taula d’íncipts IV. Taula de filigranes V. Taula de copistes VI. Taula de possessors VIII. Taula d’antropònims i d’obres anònimes

En preparació Series D: Subsidia 7. Inès Padrosa Gorgot, Els incunables de la Biblioteca del Palau de Peralada (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /7).

8. Jaume de Puig, Sadurní Martí, Elisa Varela, Catàleg dels manuscrits de la catedral de Girona. Vol. II. Mss. 21-90 (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /8).

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS ATENEU UNIVERSITARI SANT PACIÀ

BARCELONA 2025

BARCELONA 2025

Adreces: Direcció i intercanvis: Ateneu Universitari Sant Pacià, Diputació, 231. 08007 Barcelona Subscripcions: Institut d’Estudis Catalans, Carme 47. 08001 Barcelona A/e: publicacions@iec.cat / Tel.: 932 701 636 Preu del volum sol (IVA inclòs): 48 €

Arxiu

de Textos Catalans Antics

36

Arxiu de Textos Catalans Antics segueix bàsicament les indicacions metodològiques de Josep Vives i Gatell, Esquemas de metodología, Barcelona 1947, en allò que fa referència a l’edició de textos i les de l’Institut d’Estudis Catalans en la presentació de textos medievals en llengua catalana.

Les abreviatures dels aparats crítics són les suggerides per la «Société Internationale pour l’Étude de la Philosophie Médiévale (SIEPM)», publicades dins el seu «Bulletin», núm. 2 (1960), 142-149 (Abbreviations latines et signes recommandés pour l’apparat critique des éditions de textes médiévaux).

Sigla: atca

Arxiu Arxiu de Textos Catalans Antics

de Textos Catalans Antics

36

Anuari per a l’edició i estudi de textos catalans anteriors al segle xix Directors: Jaume de Puig i Oliver – Jaume Mensa i Valls Secretari: Alexander Fidora Volum publicat a càrrec de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Ateneu Universitari Sant Pacià VOLUM XXXVI 2025 SUMARI Articles Maria Cristina Pascerini, La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus de Nicolás Antonio Alexander Fidora, «Ut vulgariter loquimur». Paraules i locucions catalanes al Pugio fidei de Ramon Martí (ca. 1280) Michele Morandi, Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum.

Edizione Critica e commento Jaume de Puig Oliver, L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi Rodolfo Galdeano Carretero, La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle xvi: l’episcopat de Dimes Loris (1576-1598) Notes Jaume de Puig Oliver, El diploma de Lluís el Piadós a favor del comte de Carcassona, Oliba I (834) Josep Clara, El relleu de Sant Martí Sacosta i el pont nou de la casa Agullana de Girona Mansur S. Boase – Patrick Zutshi, The Mallorcan will of Anselm Turmeda’s godfather Recensions Finestra oberta Taules I. Taula de referències bíbliques i alcoràniques II. Taula d’arxius i de biblioteques III. Taula d’íncipts IV. Taula de filigranes V. Taula de copistes VI. Taula de possessors VIII. Taula d’antropònims i d’obres anònimes

En preparació Series D: Subsidia 7. Inès Padrosa Gorgot, Els incunables de la Biblioteca del Palau de Peralada (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /7).

8. Jaume de Puig, Sadurní Martí, Elisa Varela, Catàleg dels manuscrits de la catedral de Girona. Vol. II. Mss. 21-90 (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /8).

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS ATENEU UNIVERSITARI SANT PACIÀ

BARCELONA 2025

BARCELONA 2025

Adreces: Direcció i intercanvis: Ateneu Universitari Sant Pacià, Diputació, 231. 08007 Barcelona Subscripcions: Institut d’Estudis Catalans, Carme 47. 08001 Barcelona A/e: publicacions@iec.cat / Tel.: 932 701 636 Preu del volum sol (IVA inclòs): 48 €

Arxiu de Textos Catalans Antics

Arxiu

de Textos Catalans Antics

36

BAR­CE­LO­NA 2025

Fundador: Josep Perarnau i Espelt Codirectors: Jaume de Puig (Institut d’Estudis Catalans), Jaume Mensa (Universitat Autònoma de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans).

Secretari: Alexander Fidora (ICREA – Universitat Autònoma de Barcelona).

Consell Editorial: Pere Lluís Font (Institut d’Estudis Catalans), Josep Maria Nadal i Farreras (Institut d’Estudis Catalans), Armand Puig i Tàrrech (Ateneu Universitari Sant Pacià), Teresa Cabré (Institut d’Estudis Catalans), Albert Rossich (Institut d’Estudis Catalans), Joan Torra (Facultat de Teologia de Catalunya – Ateneu Universitari Sant Pacià).

Consell de Redacció: Michel Adroher (Université de Perpignan Via Domitia), Jesús Alturo Perucho (Universitat Autònoma de Barcelona), Irene Capdevila Arrizabalaga (Universitat de Girona), Xavier Casassas (Universität Salzburg), Lluís Cifuentes (Universitat de Barcelona), Roger Friedlein (Ruhr-Universität Bochum), Sebastià Giralt (Universitat Autònoma de Barcelona), Robert D. Hughes (Praga), Sadurní Martí (Universitat de Girona), Tomàs Martínez Romero (Universitat Jaume I), Francesco Santi (SISMEL, Università di Bologna), Barbara Scavizzi (Gubbio), Lourdes Soriano Robles (Universitat de Barcelona), Matthias M. Tischler (ICREA – Universitat Autònoma de Barcelona).

Consell Assessor: Lola Badia (Universitat de Barcelona), Rosanna Cantavella (Universitat de València), John Dagenais (University of California, Los Angeles), Dominique de Courcelles (Centre National de la Recherche Scientifique – École Normale Supérieure), Fulvio Delle Donne (Università degli Studi della Basilicata), Michael McVaugh (University of North Carolina at Chapel Hill), Isabel Müller (Ruhr-Universität Bochum), Joaquim Nadal i Farreras (Universitat de Girona), Michela Pereira (SISMEL), Joan Requesens i Piquer (Manresa).

© dels autors dels articles © Institut d’Estudis Catalans i Ateneu Universitari Sant Pacià, per a aquesta edició Compost per Jordi Ardèvol Imprès a Service Point, FMI, SA Disseny gràfic: Narcís Comadira ISSN (edició impresa): 0211-9811 ISSN (edició electrònica): 2013-9535 Dipòsit legal: B. 25.453-1982

Els continguts de l’Arxiu de Textos Catalans Antics estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

ARTICLES

Maria Cristina Pascerini IULCE – Universidad Autónoma de Madrid La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus de Nicolás Antonio* The entry «Arnaldus Villanovanus» in the Bibliotheca Hispana Vetus

by Nicolás Antonio Resumen: El artículo examina la entrada sobre el médico y teólogo catalán Arnau de Vilanova que figura en el segundo tomo de la Bibliotheca Hispana Vetus del hispalense Nicolás Antonio, y que fue posteriormente aumentada por el valenciano Francisco Pérez Bayer. El estudio analiza en detalle cada uno de los treinta y dos apartados que, desde el 31 hasta el 62 del capítulo I del libro IX, conforman la entrada, y lo hace principalmente de tres maneras. En primer lugar, el ensayo despliega, para todos los apartados, las referencias o citas bibliográficas mencionadas por Nicolás Antonio y por Francisco Pérez Bayer anotando obras y citando lugares de las mismas de forma completa. En segundo lugar, el artículo intenta aclarar o formular hipótesis sobre citas a las que estos bibliógrafos hacen referencia de manera ambigua, acudiendo también a investigaciones recientes. En tercer lugar, el estudio menciona las obras médicas y alquímicas incluidas en la edición de las obras de Arnau de Vilanova (Basilea 1585), que Nicolás Antonio dice tener a la vista, y de las que ofrece la lista completa junto con otras obras de Arnau de las que tiene noticia, como es el caso de las obras teológicas incluidas en dos códices conservados en la Biblioteca Vaticana. Finalmente, el estudio señala las ediciones más recientes, tanto realizadas como en preparación, de las obras de Arnau mencionadas, en las colecciones Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), Arnaldi de Villanova Opera Theologica Omnia (AVOThO), y Arnaldi de Villanova Scripta Spiritualia (AVSS).

Palabras clave: Arnau de Vilanova, medicina, alquimia, teología, Bibliotheca Hispana Vetus, Nicolás Antonio, Francisco Pérez Bayer, Biblioteca Apostólica Vaticana.

Abstract: The article examines the entry on the Catalan doctor and theologian Arnau de Vilanova that appears in the second volume of the Bibliotheca Hispana Vetus by the Sevillian Nicolás Antonio, and which was later expanded by the Valencian Francisco Pérez Bayer. The study analyzes in detail each of the thirty-two sections that, from the 31st to the 62nd ones of chapter I of book IX, make up the entry, and does it mainly in three ways. Firstly, the essay displays, for all sections, the references or bibliographical quotes mentioned by Nicolás Antonio and Francisco Pérez Bayer,

* Este trabajo se ha realizado en el ámbito del Proyecto de Investigación Arnau de Vilanova, entre Medicina y Religión: Manuscritos, Edición y Base de Datos, PID2023-146830NB-I00 (Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades).

Arxiu de Textos Catalans Antics [Institut d’Estudis Catalans / Ateneu Universitari Sant Pacià] DOI: 10.2436/20.3000.01.87 Vol. 36 (2025), p. 7-122

Maria Cristina Pascerini

noting works and citing places in them thoroughly Secondly, the article attempts to clarify or formulate hypotheses about citations to which these bibliographers refer in an ambiguous way, also drawing on recent research. Thirdly, the study mentions the medical and alchemical works included in the edition of the works of Arnau de Vilanova published in Basel in 1585, which Nicolás Antonio says he has in sight, and of which he offers the complete list, together with other works by Arnau that he knows, such as the theological works included in two codices conserved in the Vatican Library. Finally, the study points out the most recent editions, both completed and in preparation, of the mentioned works of Arnau, in tne collections Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), Arnaldi de Villanova Opera Theologica Omnia (AVOThO), and Arnaldi de Villanova Scripta Spiritualia (AVSS).

Keywords: Arnau de Vilanova, medicine, alchemy, theology, Bibliotheca Hispana Vetus, Nicolás Antonio, Francisco Pérez Bayer, Vatican Library.

Introducción El ilustre bibliógrafo hispalense Nicolás Antonio (Sevilla, 1617 – Madrid, 1684), autor de los dos volúmenes, de dos tomos cada uno, titulados Bibliotheca Hispana y Bibliotheca Hispana Vetus, publicó la entrada «Arnaldus Villanovanus» en el segundo tomo del segundo volumen póstumo. Dicha entrada

. El primer volumen en publicarse de la Bibliotheca Hispana de Nicolás Antonio, que incluía a los autores hispanos desde el año 1500 hasta sus días y cronológicamente posteriores a los que figuraron más tarde en el segundo volumen de la obra, salió en Roma en 1672 en dos tomos. El primer tomo incluyó a los autores desde la letra A hasta la letra I: Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana sive Hispanorvm, qvi vsqvam vnqvamve sive Latina sive populari sive alia quavis lingua scripto aliquid consignaverunt notitia, his quae praecesservnt locvpletior et certior brevia elogia, editorum atque ineditorum operum catalogum duabus partibus continens, qvarvm haec ordine qvidem rei posterior, conceptu vero prior duobus tomis de his agit, qvi post annvm secvlarem MD. usque ad praesentem diem floruere, Tomvs Primvs, Romae, ex Officina Nicolai Angeli Tinassii, 1672. El segundo tomo se ocupó de los autores que iban desde la letra L hasta la letra Z: Nicolás Antonio, Bibliothecae Hispanae sive Scriptorvm Hispanae Gentis, Qui ab Anno MD. usque ad praesens tempus monumenta doctrinae suae literis tradiderunt, Tomvs Secvndvs. . El segundo volumen en publicarse de la Bibliotheca de Nicolás Antonio, que incluía a los autores hispanos desde la época del emperador romano Octaviano Augusto hasta el año 1500 y cronológicamente anteriores a los del primer volumen de 1672, salió póstumo en Roma en 1696 en dos tomos. El primer tomo incluyó a los autores desde Octaviano hasta el año 1000: Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, sive Hispanorum, qui usquam unquamve scripto aliquid consignaverunt, notitia. Complectens scriptores omnes qui ab Octaviani Augusti imperio usque ad M. floruerunt, Tomus Primus, Romae, ex Typographia Antonii de Rubeis, 1696. El segundo tomo se ocupó de los autores que iban desde el año 1000 al 1500: Nicolás Antonio, Biblio­ theca Hispana Vetus, sive Hispanorum, qui usquam unquamve scripto aliquid consignaverunt, notitia.

Complectens scriptores omnes qui ab anno M. usque ad MD. floruerunt, Tomus Secundus, Romae, ex Typographia Antonii de Rubeis, 1696. De aquí en adelante, Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus T.2.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

incluye los apartados desde el 31 al 62 del capítulo I del libro IX, y se ocupa de la vida y de la obra de Arnau de Vilanova.

En 1788 la Bibliotheca de Nicolás Antonio fue publicada por el tipógrafo regio Joaquín Ibarra de Madrid.

En esta edición de 1788, el más antiguo volumen de la Bibliotheca Hispana pasó a llamarse Biblioteca Hispana Nova, aunque siguió con la división en dos tomos de los escritores españoles desde el año 1500 al 1684, año del fallecimiento de Nicolás Antonio.

El cambio, el volumen de la Bibliotheca Hispana Vetus mantuvo el mismo título en su parte inicial, además de la división en dos tomos de la anterior edición, y fue revisado por el erudito valenciano Francisco Pérez Bayer (Valencia, 1711-1794). La entrada de Arnau siguió figurando en el segundo de los tomos del volumen, y mantuvo los mismos apartados desde el 31 al 62 del capítulo I del libro IX, aunque con notas añadidas que se irán destacando.

La Bibliotheca Hispana Vetus de 1788 ha tenido una reimpresión facsímil en 1996, cuyo segundo tomo se ha utilizado para el presente trabajo. En el desarrollo del mismo también ha sido tenido en cuenta la versión castellana de 1998 titulada Biblioteca Hispana Antigua.

Apartado 31 En este apartado se formulan suposiciones sobre la fecha de la muerte de Arnau y se menciona la rivalidad entre españoles y franceses a la hora de reivindicarle como propio.

. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus T. 2, 74-79. . Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, sive Hispani Scriptores qui ab Octaviani Augusti Aevo ad annum Christi MD. floruerunt, auctore D. Nicolao Antonio Hispalensi […], curante Francisco Perezio Bayerio, […] qui Et prologum, & Auctoris vitae epitomen, & notulas adiecit, Tomus Secundus ab anno M. ad MD., Matriti, Apud viduam et heredes D. Ioachimi Ibarrae Regii Quondam Typographi, 1788. De aquí en adelante, Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2. . Ibid., 112-119. . Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, sive Hispani Scriptores qui ab Octaviani Augusti Aevo ad annum Christi MD. floruerunt, auctore D. Nicolao Antonio Hispalensi […], curante Francisco Perezio Bayerio, […] Tomus Secundus ab anno M. ad MD., Matriti, Apud viduam et heredes D. Ioachimi Ibarrae Regii Quondam Typographi, MDCCLXXXVIII., Madrid, Visor, 1996. . Nicolás Antonio, Biblioteca Hispana Antigua: o de los escritores españoles que brillaron desde Augusto hasta el año de Cristo de MD, Tomo Segundo desde el año M a MD, Madrid, Fundación Universitaria Española, 1998. De aquí en adelante, Nicolás Antonio, Biblioteca Hispana Antigua T.2. También en esta edición, la entrada de «Arnaldo de Vilanova» ocupa desde el apartado 31 hasta el 62. Ibid., 112-119.

10

Maria Cristina Pascerini

El comienzo del apartado se refiere a ambas cuestiones. En cuanto a la fecha del fallecimiento de Arnau, Nicolás Antonio la sitúa hacia el 12º año del siglo XIV, es decir, hacia el 1312. A continuación recuerda que Arnau es un autor que se contienden franceses y españoles: «Vitam cum morte commutasse anno eiusdem saeculi duodecimo aut circiter, arnaldus villanovanus creditur, quem Galli nobis competunt».

La primera información transmitida en el apartado concierne a las suposiciones sobre el año de la muerte de Arnau. Nicolás Antonio está desarrollando las entradas de los autores del siglo XIV, por lo que queda claro de qué siglo se trata al decir «eiusdem saeculi». Seguramente Nicolás Antonio muestra cierta prudencia a la hora de fijar una fecha, afirmando que se cree que Arnau murió en el año 1312 o en un año cercano, apuntando más bien a una época aproximada que a un año concreto. Más adelante, en otro apartado,10 Nicolás Antonio va a volver sobre la muerte de Arnau, optando una vez más por no fijar dataciones.

La segunda información está relacionada con las controversias entre estudiosos sobre la patria de Arnau, pues Nicolás Antonio evoca la competición que tienen españoles y franceses a la hora de reivindicarle como autor propio: «quem Galli nobis competunt».11 Aunque Nicolás Antonio, como se verá, esté convencido de la hispanidad de Arnau,12 se preocupa en primer lugar de recordar los principales argumentos en favor de la patria francesa, es decir, que en Francia Arnau compuso obras, que fue a París, que muestra estar escribiendo en Francia su obra De regimine sanitatis cuando en el cap. 20 hace referencia a los pescados que allí se consumen, o cuando en el cap. 2 nombra a menudo a las mujeres galas, y que da a entender frecuentemente, en esta obra, que escribe allí: Pro Gallica quidem patria stare videtur, quod ibi operam literis dedit, Parisiis egit & in Gallia se scribere De regimine sanitatis librum eius cap. 20. ostendit: De piscibus (ait) qui sunt in usu in his partibus Galliae. Gallicarum item feminarum saepe meminit eiusdem libri cap. 2. & in Gallis scribere se frequenter significat [nota a al margen: De regim. sanitatis cap. 20].13

. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T.2, 112. . A comienzos del libro noveno, que trata de los autores del siglo XIV, puede leerse: «Bibliothecae Veteris Hispanae Liber Nonus. De scriptoribus decimi quarti saeculi». Ibid., 107.

10. Véase Apartado 38.

11. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T.2, 112.

12. Véase Apartado 32.

13. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T.2, 112.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

11

En particular, Nicolás Antonio cita en este apartado dos capítulos, es decir, el capítulo 20 y el capítulo 2, de la obra De regimine sanitatis, posiblemente de la edición de las obras completas de Basilea de 1585.14 El primero de los capítulos citados, es decir, el 20, es mencionado dos veces en este apartado.

La primera vez con una cita textual: «[…] & in Gallia se scribere De piscibus (ait) qui sunt in usu in his partibus Galliae».15 En efecto, en el De regimine sanitatis liber de la edición de 1585,16 Arnau escribe que va a hablar de los peces que se acostumbra utilizar en ciertas partes de Francia, y en primer lugar de los del mar: «De piscisbus autem, qui sunt in vsu in istis partibus Galliae dicemus, & primo de marinis».17 Admitiendo que Nicolás Antonio haya utilizado esta edición de las obras de Arnau de 1585, hay que notar que ha transcrito «in istis partibus Galliae» como «in his partibus Galliae». Ahora bien, los demostrativos iste e hic tienen en latín significados diferentes, pues el primero indica cercanía a quien escucha, mientras que el segundo indica cercanía a quien habla. El mencionado cambio en la transcripción influye sobre el sentido de la frase: en la de la edición de 1585, es decir «in istis partibus Galliae», Arnau parece indicar zonas de Francia cercanas a quien lee, pero lejanas a quien escribe, mientras que en la frase transcrita por Nicolás Antonio, es decir, «in his partibus Galliae», Arnau parece estar cerca mientras escribe.

La segunda vez que Nicolás Antonio, en este apartado 31, menciona el capítulo 20 de la obra De regimine sanitatis, es en la nota a, que aparece después de afirmar que Arnau «in Gallis scribere se frequenter significat».

En efecto, en el capítulo XX de la mencionada obra, Arnau se ocupa «De Piscibus et eorum usu». Después de explicar que los peces del mar septentrional son mejores para comer, porque allí el mar es más fluctuoso y tempestuoso, aclara que a continuación va a hablar de los peces que se consumen en Francia, y en primer lugar de los del mar: «De piscisbus autem, qui sunt in vsu in istis partibus Galliae dicemus, & primo de marinis»18. Después de citar varias cla-

14. Posiblemente Nicolás Antonio cite aquí la edición del De regimine sanitatis incluida en las obras completas de Arnau impresas en Basilea en 1585 pues, como se verá en apartado 46, tenía a mano esta edición. Arnau de Villanova, Arnaldi Villanovani Philosophi et Medici summi Opera omnia. Cum Nicolai Taurelli Medici & Philosophi in quosdam libros Annotationibus: indice item copiosissimo, Basileae, ex officina Pernea per Conradum Vvaldkirch, 1585. De aquí en adelante, Arnau de Villanova, Opera omnia.

15. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T.2, 112.

16. Arnau de Vilanova, De regimine sanitatis liber, quem Magninus Mediolanensis sibi appropriavit addendo et immutando nonnulla, en Arnau de Villanova, Opera omnia, 657 E788 D. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, De regimine sanitatis liber.

17. Ibid., 727 G. 18. Ibid.

12

Maria Cristina Pascerini

ses de peces y moluscos, Arnau vuelve a mencionar explícitamente a los galos para hablar del consumo de las ostras, a las que ellos solamente tienen por costumbre consumir: «[nota al margen: Ostra] Praeter hos pisces, sunt quidam alij de genere ostreorum, quibus soli Galli vti consueuerunt».19 En cuanto a la cita del capítulo 2 del De regimine sanitatis como capítulo en el que frecuentemente se mencionan las mujeres galas, esta referencia de Nicolás Antonio parece estar equivocada, pues la mención frecuente de mujeres galas corresponde al capítulo 4 de la obra, en el que Arnau cita varias veces las mujeres de Francia por los cuidados que aplican a los recién nacidos: Post casum vmbilici mulieres Gallicae solum saliuam ponere consueuerunt, aliae autem docent ponere cinerem cochlearum, aut plumbi, aut canabis adulti, aut calcanei vituli. [nota al margen: Receptio infantis] Consueuerunt autem mulieres Gallicae, infantem nouissime natum ante omnia ponere supra nudas paleas, & eundem fricare paleis temperata fricatione, ego laudarem paleas non frígidas, sed calidas temperate.20 […] Mulieres Gallicae habent regulam specialem in regimine infantium, quam nolumus praetermittere: dicunt enim pueros nouiter natos debere sinapisari, fasciari & specialiter eorum partes musculosae, deinde fricari cute porcina temperatae asperitatis.21 […] Laudarem vt in primis diebus, partus abstineret a lacte matris, quia mater multum alterata est a partu, & quia lac diu remansit in mamillis & forsan potest esse corruptum, sicut est videre ex propio colore, & substantia: vnde mulieres Gallicae faciunt lac sugere per aliquam mulierem vilem.22 […] Postquam autem duales dentes anteriores inceperunt apparere, alius cibus praeter lac nutricis interdum est propinandus, sint cibi similes substantiae lactis & in vitute parum lacte grossiores, pauca aut nulla indigeant masticatione, cuiusmodi sunt cibaria laudabilia matris ab eadem prius masticata, panis dissolutus in aqua mellis aut aqua carnium laudabilium, aut cibus ex farina frumenti & lacte animalis, sicut mulieres Gallicae facere consueuerunt, aut panis dissolutus in vino lymphato.23

Nicolás Antonio registra que Arnau parece indicar ser provenzal por la dedicatoria «a Roberto rey de Nápoles y conde de la Provenza»24 en su obra titulada De conservanda iuventute, de la que reproduce una cita: «Provincialem quoque se esse innuere videtur, dum ad Robertum Neapolis Regem Pro-

19. Ibid., 728 E. 20. Ibid., 665 A. 21. Ibid., 665 E-F. 22. Ibid., 666 F-G. 23. Ibid., 667 C-D. 24. Nicolás Antonio, Biblioteca Hispana Antigua T.2, 112.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

13

vinciaeque Comitem De conservanda iuventute librum dirigens, qui ex innatae (inquit) fidelitatis devotione pro salute vestra merito semper oro».25 Sin embargo, en la obra De Conservanda iuventute26 que se encuentra en la edición de las obras de 1585, Arnau distingue al dedicatario Roberto como rey de Jerusalén y de Sicilia,27 pero no como rey de Nápoles o conde de la Provenza: Serenissimo ac sapientissimo principi, inclyto domino Roberto, digna Dei prouisione, in Hierusalem, Siciliae regi Illustrissimo, longaeuam & prosperam in sanitate iustitiam, victoriam & pacem omnibus diebus vestris, vitam & salutem aeternam.28

La importancia de estos títulos resulta también de la dedicatoria a Roberto como rey de Jerusalén y de Sicilia que se repite al final de la obra: «Et sic iam finitus est tractatus iste, & completus totus libellus cum laude & benedictione Dei, ad honorem & gloriam perpetui serenissimi Roberti Hierusalem & Siciliae regis illustris, cui subijciantur omnia imperia nationum».29 En cuanto a la devoción proclamada a Roberto, que también figura en la Praefatio de la obra De Conservanda iuventute, no parece vincularse a un origen provenzal de su autor: «Ego licet seruus inutilis, homo sylvester, theoricus ignotus, & practicus rusticanus, qui ex innatae fidelitatis deuotione pro salute vestra, merito semper oro».30 Nicolás Antonio recuerda a varios autores que definen como «provenzal» a Arnau, entre los que figuran Ioannes Villanus (Giovanni Villani), en su Historia Universal (Nuova Cronica), S. Antoninus (Antonino da Firenze o San 25. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 112.

26. Arnau de Vilanova, De conservanda ivventvte et retardanda Senectute, en Arnau de Villanova, Opera omnia, 813 C-838 B. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, De conservanda ivventvte et retardanda Senectute.

27. Después de la paz de Caltabellotta de 19 de agosto de 1302, Carlos II de Anjou se quedó con el título de rey de Sicilia y con el gobierno del territorio peninsular italiano meridional (Regnum Siciliae citra Pharum), en el que Nápoles asumió el rol de capital, mientras que Federico III de Aragón se quedó con el gobierno de la isla de Sicilia (Regnum Siciliae ultra Pharum) y el título de rey de Trinacria (nombre que se debía al trisquel, símbolo de la isla). En 1309 el primogénito Roberto de Anjou heredó de su padre Carlos II, el gobierno del territorio peninsular, el título de rey de Sicilia, y los títulos de rey de Jerusalén y de conde de Provenza y Forcalquier. A partir de 1313 Federico III volvió a las hostilidades con los Anjou, reclamando para sí, desde 1314, el título de rey de Sicilia. Volvió entonces la guerra entre Aragoneses y Anjou, y se creó una situación ambigua, por la que durante muchos decenios existieron contemporáneamente dos reyes de Sicilia. Roberto de Anjou, intentó sin éxito conquistar Sicilia, a la vez que bajo su gobierno Nápoles se convirtió en una ciudad importante desde el punto de vista comercial y cultural.

28. Arnau de Vilanova, De conservanda ivventvte et retardanda Senectute, 813 C-D. 29. Ibid., 838 B. 30. Ibid., 813 F–814 C.

14

Maria Cristina Pascerini

Antonino), en su Historia (Chronicorum opus), y Langius, en su Chronico Citizensi: «Provincialem appellat item Ioannes Villanus, qui eodem saeculo scripsit obiitque, Historiae suae universalis lib. 9 cap. 3. S. Antoninus Historiae tit. 21 cap. 2 § 8. Paulus Langius in Chronico Citizensi cum aliis; […]».31 Según registra Nicolás Antonio, Giovanni Villani, quien escribió y falleció, como Arnau, en el mismo siglo XIV, llama a éste provenzal en el lib. 9 cap. 3 de su Historia universal.

La obra de Giovanni Villani (Florencia, ca. 1280 – 1348) que Nicolás Antonio llama Historia universal tuvo importantes ediciones: en Venecia en 1537;32 en Venecia a instancia de Giunti de Florencia en 1559;33 en Florencia en 1587,34 … y se conoce como Nuova Cronica, título que el mismo autor destaca en la edición de 1587.35 Nicolás Antonio no especifica la edición consultada de la mencionada obra, pero utiliza el título de Historia universal, que parece acercarse al de la edición de 1559, es decir, La prima parte delle Historie vniversali...

En cualquier caso, las noticias que conciernen a Arnau no varían en las distintas ediciones de la obra de Villani, y figuran en todas en el libro 9, titulado «Incomincia il nono libro come lo Imperatore Arrigo fu cononato [coronato] & passo in italia»,36 capítulo 3, que lleva por título «Come nacque in Parigi alcuno errore di fede»,37 en relación al año 1310: Nel detto anno, maestro Arnaldo da uilla nuoua di Proenza grandissimo philosopho in Parigi, questionaua, & annuntiaua per una profetia di Daniello, &

31. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 112.

32. Giovanni Villani, Croniche di messer Giovanni Villani cittadino fiorentino, nelle quali si tratta dell’origine di Firenze, & di tutti e fatti & guerre state fatte da Fiorentini nella Italia, & nelle quali anchora fa mentione dal principio del mondo infino al tempo dell’Autore, di tutte le guerre state per il mondo, cosi de principi christiani fra loro, come de gli infedeli, & de christiani con gli infedeli. Historia nuoua & utile a sapere le cose passate fatte per tutto l’uniuerso, Stampate in Vinetia, per Bartholomeo Zanetti Casterzagense, 1537.

33. Giovanni Villani, La prima parte delle Historie vniversali de svoi tempi di Giouan Villani cittadino fiorentino, Nuouamente ristampata con Tauole necessarie e Postille in margine delle cose notabili, fatte per m. Remigio Fiorentino, In Venetia, Ad instantia de Giunti di Fiorenza, 1559. De aquí en adelante, Villani, La prima parte delle Historie universali.

34. Giovanni Villani, Storia di Giovanni Villani cittadino fiorentino, Nuouamente corretta e alla sua vera lezione ridotta, col riscontro di Testi antichi. Con due Tavole necessarie, l’una de’ Capitoli, e l’altra Delle cose piu notabili, In Fiorenza, Per Filippo, e Iacopo Giunti, e Fratelli. 1587. De aquí en adelante, Villani, Storia di Giovanni Villani.

35. Este título aparece mencionado antes del Prólogo en la edición de 1587: «Qvesto libro si chiama la nvova cronica, nel quale si tratta di piv cose passate, e spezialmente dell’Origine, e cominciamento della Città di Firenze, e poi di tutte le mutazioni, che ha hauute, e haurà per li tempi, cominciato a compilare nelli anni della Incarnazione di Iesu Cristo. MCCC.». Villani, Storia di Giovanni Villani, 1.

36. Villani, La prima parte delle Historie universali, 339.

37. Ibid..

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

15

della Sibilla Eritea, & argomentaua che lo advento d’Antichristo, & persecutione della chiesa dovea essere tra 1300. & 1400. quasi intorno al 76 anno, & di cio fece uno libro, il quale intitulò della speculatione dello aduento d’Antichristo, la qual cosa fu tenuto nuouo errore di fede, & per cio si parti di Parigi per tema dello inquisitore, & perche li altri maestri il faceano perseguitare, & andonne in Cicilia a don Federigo, & poi in suo seruigio morio in mare andando a corte di Papa.38

Como se ha dicho, en el Apartado 31 Nicolás Antonio recuerda que también el dominico Antoninus Florentinus llama provenzal a Arnau.

En efecto, en la Parte Tercera de la obra titulada Chronicorum opus,39 en el título 21, donde se habla de los sumos pontífices «qui fuerunt a Clemente. v. vsque ad Gregorium. xI. exclusiue, …»,40 capítulo II, donde se habla «De confirmatione Henrici imperatoris electi ex industria…»,41 párrafo 8, dedicado a «Leuia Imperatoris contra Italos praelia, & eius mors. iidem. A. C. 1313»,42 Antonino da Firenze (Florencia, 1389-1459) menciona a Arnau con estas palabras: [Nota al margen: Arnoldus de villa noua qnid senserit. vide plures eius errores apud Prateolum] Eodem anno [1310] quídam Arnoldus de villa nova Prouincialis, magnus philosophus, Parisiis dogmatizabat, & per prophetiam Danielis & Sibyllae Erythraeae probare nitebatur aduentum antichristi & persecutionem ecclesiae futuram esse inter.1300. & 1400. domini annum, quasi in.1377. anno, Super qua materia librum edidit, intitulatum de speculatione adventus Antichristi. Sed fuit reprobatus & quasi haereticus reputatus. Unde quia magistri Parisienses tenebant contra eum, timens ipse, ne deueniret ad manus inquisitoris, aufugit inde & profectus est in Siciliam. Qui cum missus fuisset a Friderico rege Siciliae orator ad papam in mari mortuus est. [Nota al margen: Act. I.] Non est vestrum nosse tempora vel momenta, quae pater posuit in sua potestate, ait veritas increata. [Nota al margen: Aug. li. 18. ciu. c. 53. & D. Tho. in 4. q. 43. a. 3.] Unde omnes, qui voluerunt determinatum tempus assignare adventus Antichristi, vel finis mundi, reperti sunt mendaces.43

En la primera nota al margen de este texto, Antonino da Firenze menciona el objeto del párrafo, es decir, lo que Arnau había creído, e invita a mirar sus

38. Ibid., 339-340.

39. Antoninus Florentinus, Divi Antonini Archiepiscopi Florentini, et Doctoris S. Theologiae praestantissimi Chronicorvm [opus]. Tertia Pars, quae ab Innocentio III. Pont. Max. vsque ad Pium II. id est, ab anno Christi 1313. vsque ad annum 1459. res toto fere orbe gestasexponit..., Lugduni, ex officina Ivntarvm, et Pavli Gvittii, 1586. De aquí en adelante, Antoninus Florentinus, Chronicorum opus parte 3.

40. Ibid., 267 D. 41. Ibid., 277 A. 42. Ibid., 283 F. 43. Ibid., 284 C-E.

16

Maria Cristina Pascerini

errores en la obra de Gabriel Prateolus, en romance de Gabriel Du Préau o Dupréau (Marcoussis, 1511 – Péronne, 1588), titulada Elechus alphabeticus.44 En la obra de Prateolus, Arnau figura como autor nº 69 del Liber primus.

Aquí se refieren varias noticias, como por ejemplo su origen en Vila Nova ubicada en tierra catalana, sus herejías, y los que le condenaron por ellas en Tarragona, es decir, el dominico Joan de Llotger y el vicario eclesiástico Jofre de Cruïlles: Arnoldvs a Villa Noua. 69.

Arnoldus a Villa Noua, quae sita est in agro Catellonensi, & qui ibi insignis medicus habebatur, varios multiplicesque libros edidit, multis tamen erroribus scatentes & conspersos, inter quos hi fuere praecipui: [nota al margen: Arnoldi haereses.] 1. Natura humana a Deo verbo assumpta, est aequalis Deo in omnibus bonis suis: adeo ut tanta sit humanitas Christi, quanta est eius diuinitas, & tantundem possit & valeat.

2. Diabolus ingeniose fecit vniversum popolum Christianum a veritate Domini Iesu Christi deuiare: adeo quidem, vt eius fides nihil discrepet ab ea quae daemonum est, sicque totus popolus Christianus ad infernum deducitur.

3. Omnes claustrum incolentes, sunt extra charitatem, & ideo damnantur: falsificantque, quotquot sunt, doctrinam Christi.

4. Omnes Theologi qui Philosophiam immiscuerunt suis operibus, non recte hac in re fecerunt. Damnabat enim omnem prorsus Philosophiam.

5. Medicinae opus gratius atque acceptius est Deo, quam altaris sacrificium: Et quisquis post mortem Missas celebrare facit, charitatis opus non perficit.

6. In altaris sacrificio sacerdos offerens. Nihil Deo offert, nec suam quidem voluntatem.

7. Eleemosynarum largitione, magis Christi repraesentatur & exhibetur passio, quam altaris sacrificio.

8. In Decretis, canonibus, atque constitutionibus Papalibus, nulla subest scientia, sed mera tantum humana sunt opera.

9. Deus nunquam comminatus est peccantibus aeternam damnationem, sed ijs solum qui sunt alijs malo exemplo & offensioni.

10. Anno ab incarnatione Domini millesimo trecentesimo trigesimoquinto, mundi finis futurus est.

Hae sunt Arnoldi haereses, damnatae quidem Trachonae per duos doctissimos & insignes viros, Fr. Ioannem Longiaeum ordinis Praedic. atque Dominum Ganfredum Crudillium, Trachonensis ecclesiae vicarium, sede vacante.45

44. Gabriel Prateolus, De vitiis, sectis, et dogmatibus omnivm haereticorvm, qui ab orbe condito, ad nostra vsque tempora, & veterum & recentium authorum monimentis proditi sunt, elenchus alphabeticus: Cum eorundem hereticorum origine, institutis & temporibus, quibus suis prestigijs mundo imposuerunt, & ecclesiae Dei insultarunt: ex non minus piis et fide dignis, quam claris & ecclesiasticarum rerum scriptoribus, ingenti cum labore carptim collectus, & velut in vnum cortpus ex varijs membris passim & confuse sparsis, compactus: Per Gabrielem Prateolum Marcossium, doctorem Theologum, Coloniae, Apud Geruuinum Calenium, & haeredes Ioannis Quentel, 1569. De aquí en adelante, Prateolus, Elenchus alphabeticus.

45. Ibid., 65-66.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

17

En cuanto al resto de las noticias de Antonino da Firenze sobre Arnau, éstas se remiten en su casi totalidad a lo ya transmitido con anterioridad por Villani,46 menos la reprobación final dirigida contra todos los que intentan predecir la venida del Anticristo, que fundamenta en unas obras puestas en una nota al margen, es decir, los Actos de los Apóstoles (I, 7), la Ciudad de Dios de Agustín de Hipona (Libro XVIII, Capítulo LIII), y la Suma Teológica de Tomás de Aquino (4. q. 43. a. 3.).47 Como se ha señalado, Nicolás Antonio menciona también a Paulus Langius, es decir, el monje benedictino y bibliotecario Paul Lang (Zwickau, hacia 1470 – Bosau, después de 1535), entre los que consideran provenzal a Arnau.

En efecto, en su Chronicon Citizense,48 Langius se ocupa de Arnau, proporcionando las mismas noticias de Villani y Antonino da Firenze sobre su origen provenzal, su fama por ser un gran filósofo, sus enseñanzas en París, su persecución como herético, su huida a Sicilia y su muerte en el mar. Además de la reprobación a sus predicciones, apunta también las informaciones transmitidas al respecto por Giovanni Pico conde de la Mirandola: Arnoldus quoque de villa nova, his temporibus floruit, patria Prouincialis, magnus philosophus. Is Parisiis dogma suum exercuit, & per prophetiam Danielis & Sibyllae Erythraeae probare nitebatur, aduentum Antichristi & persecutionem ecclesiae futuram esse inter MCCC & MCCCC Domini annum, ferme in MCCCLXXVI anno adesse. Super ea re librum edidit, cuius titulus De speculation aduentus Antichristi. Is tamen reprobatus, & quasi haereticus reputatus. Cum magistros Parisienses complurimos aduersarios formidans, ne ipse deueniret ad manus inquisitoris; aufugit inde, & profectus est in Siciliam. Qui cum missus fuisset a rege Siciliae Friderico orator ad papam, in mari mortuus est. Non est vestrum nosse tempora vel momenta quae pater posuit in sua potestate, ait veritas incarnata. Vnde omnes qui voluerunt determinatum tempus assignare aduentus Antichristi, vel finis mundi; reperti sunt mendaces. Huius Arnoldi errorem taxat & ipse sapientissimus Ioannes Picus, comes Mirandulanus libr. 5. contra astrologos capite primo in haec verba. Arnoldus Hispanus, nobilis quidam medicus, sed ad superstitiones paulo minus propensior, ex Astrologiae vanitate plerisque aliis adiectis Antichristi nobis aduentum anno gratiae MCCCXLV comminabatur.

46. El mismo Antonino da Firenze muestra conocer la obra de Giovanni Villani, mencionando su crónica publicada en romance: «Et hic finem facit Ioannes Villanus chronici sui Florentini, quod in vulgari edidit». Antoninus Florentinus, Chronicorum opus parte 3, 477 E. 47. Posiblemente haya un pequeño error de imprenta, y Suma Teológica 4. q. 43 a. 3 esté por Suma Teológica I. q. 43 a. 3 de la Suma Teológica, donde se habla de la misión invisible de la persona divina y se vincula el espíritu de profecía, o el de hacer milagros, al haber recibido del Espíritu Santo este poder.

48. Paulus Langius, Pauli Langii Cygnaei, Monachi Bozavviensis, Chronicon Citizense, de illivs dioeceses gestis, et aliis etiam passim, iuxta eiusdem praesulum annos & successiones digestum, & ab anno Domini DCCCCLXVIII perductum usque ad annum MDXV, en Illustrivm Veterum Scriptorvm, qvi rervm a germanis per mvltas aetates gestarvm Historias vel Annales posteris reliqverunt, Tomus vnus […] Francofvrti, Apud haeredes Andreae Wecheli, 1583, 755-907. De aquí en adelante, Langius, Chronicon Citizense.

18

Maria Cristina Pascerini

Fluxere ab eo tempore anni iam supra centum XLVIII, & nullus adhuc antichristus, nisi quales etiam multi tempore Apostolorum. Haec ille.49

Después de Giovanni Villani, Antonino da Firenze, y Paulus Langius, Nicolás Antonio registra que, en tiempos recientes, Paulus Colomesius, es decir, el erudito Paul Colomiès (La Rochelle, 1638 – Londres, 1692), aun siendo la cuestión del origen de Arnau ambigua, ha expresado su parecer con demasiada contundencia, indicando el pueblo de Vilanova situado en la Francia narbonense como su patria: nuperque Paulus Colomesius vir eruditus, suffragium, in re licet ambigua, nimis animose tulit in Gallia sua Orientali, sive Gallorum qui linguas Orientales calluerunt Vitis [nota b al margen: Pag. 2. Edit. Hagae-comitis MDCLXV], oppidum Villanovanum in Gallia Narbonensi Arnaldo patriam adscribens.50

En efecto, Colomesius, en su obra Gallia orientalis, sive gallorum qui in linguam Hebraeam vel alias orientales excoluerunt vitae,51 se expresa decididamente a favor del origen narbonense de «Arnoldus De Villa-nova», añadiendo noticias sobre su vida extractadas de varios autores: [Nota al margen: Ex variis Authoribus.] Aragonenses, sat scio, Arnoldum Vil­la­novanum Cathaloniae asserere hodieque conantur, sed frustra, cum natus sit in Gallia Narbonensi, in oppido Villanovano Anno Domini 1300. Annum agens fere vigesimum, ad Parisiensem Academiam cum aliis se contulit, hinc post annos decem Monspelium profectus Doctores quosdam Medicos ibi audivit; atque inde in Italiam ad Philosophos Pythagoreos concessit: Ab his in Hispaniam ad Arabes se recepit. Decreverat ad Graecos progredi, verum propter Graeciae bella a proposito destitit. Reversus demum in Galliam medicinam docuit, & in arte Paeonia* [nota al margen:* Sic Paeonios libellos Veterum de Medicina Scripta vocat Rhemnius Fannius sive ut Doctissimus Senex Vinetus in manuscripitis Codd. reperit, Remus Favinus] vitam duxit, vir Graecae linguae peritus, adde & Hebraicae, ut videre est in explanatione libelli Tetragrammaton: Arabicae etiam haud ignarus.

Porro naturae secreta adeo rimatus est, ut altius post aetatem suam nemo ferme penetrarit, unde multa illi scripta tribuuntur, de quibus ώδ΄ έν όνέιροις unquam cogitavit: horum Catalogum leges apud Remaclum Fuschium, Gesnerum, & alios.

Cum autem per aliquot annos in Gallia substitisset, audiens Petrum Aponensem Medicum celeberrimum, Bononiae docentem, ab Inquisitoribus fidei vexatum, ac verens ne propter sua de Antichristi adventu Vaticinia in Monachorum manus veniret, clam aufugit in Siciliam, ubi a Federico Siciliae Rege in magno honore 49. Ibid., 829.

50. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 112.

51. Paulus Colomesius, Gallia orientalis, sive gallorum qui in linguam Hebraeam vel alias orientales excoluerunt vitae: Variis hinc inde praesidiis adornatae, Labore & Studio Pauli Colomesii Rupellensis, Hagae Comitis, Ex Typographia Adriani Vlacq, 1665. De aquí en adelante, Colomesius, Gallia orientalis.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

19

habitus est, tandemque ab eo Romam missus ad Ponteficem sanandum, in mari diem obiit, Genuae secundum quosdam sepultus. Claruit Anno 1340.52

A continuación, Colomesius transcribe lo principal sobre Arnau de dos autores que se han ocupado de él: Mathias (o Matthias) Flaccius (o Flacius) Illyricus (Albona, 1520 – Fráncfort, 1575), conocido también como Francowitz, quien en el Catalogus testium veritatis53 ha escrito sobre Arnau;54 y el jesuita Juan de Mariana (Talavera de la Reina, 1536 – Toledo, 1624), quien en su obra Historia de rebus Hispaniae55 también se ha ocupado de él.56 Sin embargo, Colomesius no se limita a transmitir lo referido, sino que, en una breve nota al margen, critica a Francowitz por considerar hispanum a Arnau: Mathias Francowitzius cognomento Flacius, in Catalogo Testium veritatis p. 799. Edit. primae, Arnoldus de Novavilla Hispanus [nota al margen: Hunc male Hispanum facit Flacius], vir eximie eruditus, Linguarum Hebraicae, Graecae, Arabicae & Latinae, Philosophiae & Theologiae peritissimus, floruit ante annos 300. Recensetur a Papa eiusque Spiritualibus inter Haereticos, quod eorum errores reprehendit. Multa admodum scripsit quorum quaedam adhuc inveniuntur. Balaeus habet ipsius scriptum de Spurcitiis Pseudo Religiosorum. Paulo post. Habuit hic Doctor non paucos Auditores & Sectatores etiam post mortem, praesertim in Hispania, quos Papistae Arnoldistas vovaverunt & tamquam Haereticos persecuti sunt atrocissime.

Johannes Mariana Jesuita Lib 14.c.9. Rerum Hisp. Arnoldus Villanova ut Regi decumbenti adesset, Barcinone venerat, rei medicae ea tempestate peritissimus, majori tamen fama quam laude, quod nobile ingenium, eruditionem maximam, pravis superstitionibus, pravisque de religione opinionibus foedare visus sit. Quo nomine aliquanto post ab Inquisitoribus ignominia notatus est, librique quos magno numero ediderat reprobati. [nota al margen: De Arnoldo Villanovano Lege Tiraquellum in Stupendo Opere de Nobilitate p.

246. Edit. 1579.] Ex humano semine quibusdam in base medicamentis hominis corpus efformasse qui affirmet authorem habeo.57

Nicolás Antonio añade que Colomesius siguió a Symphorianus Campegius, es decir, Symphorien Champier (Lyon, ¿1471? – ¿1539?), quien en su 52. Ibid., 2.

53. Mathias Flacius Illyricus (Francowitz), Catalogus testium veritatis, qui ante nostram aetatem reclamarunt Papae. […] Cum Praefatione Mathiae Flacii Illyrici, qua Operis huius & ratio & usus exponitur, Basileae, per Ioannem Oporinum, Basileae, per Michaelem Martinum Stellam, 1556. De aquí en adelante, Flacius Illyricus (Francowitz), Catalogus testium veritatis.

54. Ibid., 799-801.

55. Juan de Mariana, Historia de rebus Hispaniae, Toleti, Typis Petri Roderici, 1592. De aquí en adelante, Mariana, Historia de rebus Hispaniae.

56. Ibid., 681.

57. Colomesius, Gallia orientalis, 2-3. Después de «Ex humano semine, quibusdam in vase medicamentis hominis corpus efformasse, qui affirmet auctorem habeo», el texto de Maria­ na añade una última frase: «vero an mendacio disputare non est necesse». Mariana, Historia de rebus Hispaniae, 681.

20

Maria Cristina Pascerini

Arnaldi Vita se esforzó, con igual entusiasmo, en fijar el año y lugar de origen de Arnau: In quo Symphorianum Campegium viae ducem secutus fuit, qui in Arnaldi Vita eundem cum Colomesio annum, atque idem oppidum origini eius praescribere non minoribus contendit animis.58

En efecto, Campegius había sido autor de una biografía de Arnau que se había publicado en varias ediciones de las Obras de Arnau (Lyon, 1520; Venecia, 1527; Lyon, 1532; Basilea, 1585) con el título Arnaldi Vita a Domino Symphoriano Campegio Aurato Equite, ac Favergiae Domino, Serenissimi Calabrum et Lothoringorum Ducis Archiatro, edita.59 En tiempos recientes, Sebastià Giralt, en su Arnau de Vilanova en la imprenta renaixentista,60 ha editado y traducido la biografía de Campegius.61 En cuanto al nacimiento de Arnau, Campegius afirmaba, en el primer capítulo del libro, que Arnau era francés, más precisamente de un pueblo llamado Vilanova del territorio de Narbona, y que había nacido en 1300: [Nota al margen: Origo Arnaldi.] Arnaldvs natione Gallus. A Gallia enim Narbonensi, quam Prouinciam nostri appellant, genus vtrinque ducit. Hunc conantur Aragonenses, quos Catalanos Hispani vocant, nos veros Semigothos (nam a Gothis & Alanis Catalani nomen sumserunt) appellamus: ob eius amplissima facinora ad suam traxere nouam Cataloniam: palam non verentes contendere eum Aragonensem, seu, si mauis, Catalanum fuisse. Audiui enim a quibusdam Catalanis, hunc fuisse oriundum a quodam oppido dicto Villa Noua, distante 4. miliaribus a Gyrona ciuitate Cataloniae, & adhuc (vt aiunt) supersunt nonnulli ex eius progenie ditissimi. Sed haec opinio nullos habet autores. Nascitur igitur in prouincia Narbonensi, in oppido quodam appellato Villa Noua, [nota al margen: Quo tempore viuevat Arnaldus] a Christi Natiuitate M.CCC. eo ferme tempore, quo Petrus Aponensis dictus Conciliator, ac Raynmundus Lullius clarebant.62

Sin embargo, Nicolás Antonio cree que tanto Campegius como Colomesius se equivocaron no solo sobre el lugar, sino también sobre la fecha de nacimiento de Arnau, puesto que dicen que éste nació en 1300 y murió en 1340,

58. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 112.

59. Symphorianus Campegius, Arnaldi Vita a Domino Symphoriano Campegio Avrato Eqvite, ac Favergiae Domino, Serenissimi Calabrvm et Lothoringorum Ducis Archiatro, edita., en Arnau de Vilanova, Opera omnia, s.p. De aquí en adelante, Campegius, Arnaldi Vita.

60. Sebastià Giralt i Soler, Arnau de Vilanova en la impremta renaixentista, Manresa, Publicacions de l’Arxiu Històric de les Ciències de la Salut, 2002. De aquí en adelante, Giralt, Arnau de Vilanova en la impremta renaixentista.

61. Ibid., 142-151.

62. Campegius, Arnaldi Vita, s.p.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

21

mientras que, como el mismo Nicolás Antonio va a decir más adelante, para la mayoría de autores resulta claro que en 1312 Arnau ya había fallecido: Vereor tamen ne in natalis loci, aeque ac in natalis anni, designatione uterque a via veri exorbitaverit: qui trecentesimo natum, quadragenario huius saeculi obiisse aiunt: quem evidentissime, ut paulo postea dicemus, constat huiusmet duodecimo ad plures iam abiisse.63

Nicolás Antonio recuerda luego que Ioannes Antonius Lindanus, es decir, Johannes Antonides van der Linden (Enkhuizen, 1609 – Leiden, 1664), en su De scriptis medicis, también define claramente a Arnau como francés, basándose en la Chronologia medicorum de Iustus: «Gallum quoque diserte vocat Ioannes Antonius Lindanus [nota c al margen: De scriptis medicis verbo Arnoldus de Villanova] ex Paschalis Iusti Chronologia medicorum».64 En efecto, van der Linden, en su obra De scriptis medicis libri duo,65 dedica una entrada a «Arnoldus de Villanova»,66 en la que, antes de enumerar sus obras, proporciona algunas noticias de su vida extractadas de la Chronologia medicorum de Iustus, es decir Wolfgang Jobst: «Arnoldvs de Villanova, Gallus, Vixit sub Alberto I. Imperatore. A. C. 1300. Obiit in Mari, Genuae sepultus. Iustus in Chronol. Medic.».67 Sin embargo, en la citada Chronologia medicorum68 de Guolphangus Iustus, es decir, Wolfgang Jobst (Fráncfort, 1521-1575), siendo un error de Nicolás Antonio el llamarle Paschal, la entrada sobre Arnau es más articulada, y tiene en cuenta, en cuanto a su origen, tanto la posibilidad franco-provenzal como la catalana, le indica como médico importante de la época más o menos del monarca Alberto I (1255-1308, rey de los romanos desde 1298), y especifica que enseñó en Montpellier, murió en la mar, y fue sepultado en Génova, aunque otros dicen que nació en este tiempo (en columna figura el año 1300): Arnoldus de uilla noua, Gallus prouincialis, uel (ut aliis placet) Cathalanus, Medicus non vulgaris, circa haec tempora, sub Alberto I. Imperatore. Docuit in

63. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 112.

64. Ibid.

65. Iohannes Antonides van der Linden, De scriptis medicis libri duo. Editio tertia & tertia auctior., Amstelredami, Apud Ioannem Blaev, 1662. De aquí en adelante, van der Linden, De scriptis medicis.

66. Ibid., 56-57.

67. Ibid., 56.

68. Guolphangus Iustus, Chronologia sive temporvm svppvtatio, omnium illustrium Medicorum, tam ueterum, quam recentiorum, in omni linguarum cognitione, a primis artis Medicae inuentoribus & scriptoribus, uusque ad nostram aetatem & seculum. Autore Guolphgango Iusto Francophordiano, Francophorti ad Viadrum, in officina Ioannis Eichorn, 1556. De aquí en adelante, Iustus, Chronologia Medicorum.

22

Maria Cristina Pascerini

monte Pessulano. Obiit in mari, Genuae sepultus, alii dicunt, Arnoldum hoc tempore natum.69

A continuación, Iustus hace seguir la entrada de Maino de Maineri (c. 1290 – c. 1368), conocido como Magninus Mediolanensis, o también como Maynus de Maynis, a quien define como médico famosísimo que reivindica para sí la autoría del libro De regimene sanitatis que se atribuye a Arnau, señalando que fue celebre en la misma época: «Magnus alias Magninus, Mediolanensis, famosissimus Medicus, qui sibi uendicat librum de regimine sanitatis, qui Arnoldo de uilla nova adscribitur. Claruit eodem tempore».70 Finalmente, Nicolás Antonio, comentando lo escrito sobre Arnau por van der Linden en su De scriptis medicis, señala a este autor como poco coherente o confiado de los títulos de las ediciones, puesto que elogia como autor de las Regulae curationis morborum a un Arnaldo Catalano distinto de Arnau, cuando es por todos conocido que es una obra del de Villanova: «ipse tamen parum sibi constans, sive editionum adhaerens titulis, dum Arnoldum Catalanum ab hoc diversum laudat Regularum curationis morborum auctorem: quod opus Villanovani esse nemo ignorat».71 Sin embargo, si bien van der Linden pone en la entrada de «Arnoldvs Catalanvs»,72 y no en la de «Arnoldvs de Villanova»,73 las Regulae universales curationis morborum (Basilea, 1565),74 también las señala como obra de «Arnoldo Catalán o de Villanova» en la entrada de «Georgivs Pictorivs, Villinganus»,75 es decir, Georg Maler Pictorius (Villingen c. 1500 – Bärenthal, 1569), quien fue comentador para la obra: «Regulae universalis curationis morborum, tercentum quadragintaquinque aphorismis per D. Arnoldum Catalanum sive Villanovanum diligenter conscriptae & Pictorii commentarii utilissimis illustratae».76 69. Ibid., 111.

70. Ibid.

71. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 112.

72. van der Linden, De scriptis medicis, 55.

73. Ibid., 56.

74. Georgius Pictorius, Regvlae universales cvrationis morborum, tercentum quadragintaquinque aphorismis per D. Arnoldvm. Catalanvm Philosophum & Medicum, diligenter conscriptae, atque D. Georgii Pictorii Villingani, Ensishemij superioris Alsatiae arhiatri, commentarijs utilissimis illustratae.

Et Evacuandi ratio, per Antonivm Gazionem, Medicum Patavinum brevissima methodo conscripta, eiusdemque D. Georgii Pictorii scholiis diligenter explicata. Praeterea, rervm fortvito evenientium consolationes quatuordecim, omnibus moerore affectis non solum utiles, sed etiam multum necessariae, autore D. Georgio Pictorio Villingano: quibus adnexa sunt L. Annaei Senecae Fortuitorum praesentissima remedia.

Insuper hisce accedunt etiam, Epicyliciarvm qvaestionvm omnijuga rerum scitu dignissimarum ubertate scatentium, libri decem, ex Doctorum penario summa diligentia in unum congesti, & iam recens in lucem editi, eodem D. Georgio Pictorio authore, Basileae, per Henrichvm Petri, 1565. De aquí en adelante, Pictorius, Regvlae universales.

75. van der Linden, De scriptis medicis, 207-208.

76. Ibid., 208.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

23

Apartado 32 En este apartado Nicolás Antonio, basándose en unos autores tan válidos como los anteriores, afirma con decisión el origen hispánico de Arnau: «Hispanum autem nos haud minus idoneis auctoribus Arnaldum asserimus»77.

El primer autor en ser citado es el dominico Durán de San Porciano (SaintPourçain, c. 1270 – Meaux, 1334) En la obra que Nicolás Antonio llama De visione divinae essentiae ante diem iudicii, especificando que fue mostrada al papa Juan XXII, Durán de San Porciano recuerda con qué palabras se avisó al Maestro Arnau, definiéndolo claramente como catalán: Durandus de S. Porciano Dominicus Meldensis Episcopus [nota d al margen: Sant-Marthani in Galliae Christ. tom. 3. Verbo, Meldenses Episc.], anno MCCCXXVI. creatus, libro De visione divinae essentiae ante diem iudicii, quem Ioanni XXII. Papae obtulit: Fuit dictum (inquit) Magistro Arnaldo Catalano, qui volebat praefigere tempus Anti-Christi: Magister Arnalde, si vultis prudenter dicere, adsignetis tantum tempus adventus Christi.78

En efecto, según lo transmitido por los hermanos Scévole (Loudun, 15711650) y Luis (Loudun 1751-1659) Saint-Marthe en su obra Gallia Christiana,79 Durán de San Porciano fue nombrado en 1326 obispo de Meaux: «[nota al margen: S. Pourcain] 74. Dvrandvs de Saint Povrcain Dominicanus, Doctor Parisiensis, qui a nonnullis male confunditur cum Guilelmo Durando Speculatore Mimatensi Episcopo; [nota al margen: 1326] designatur Episcopus 1326.24.Ianuarij ex registro Vaticano, […]».80 Aquí no se mencionan en detalle las obras de Durán de San Porciano, y Nicolás Antonio no especifica el códice o la edición del texto De visione divinae essentiae ante diem iudicii.

Quizás sea posible acercarse a ese texto por las investigaciones de Annaliese Maier (Tübingen, 1905 – Roma, 1971), quien, en su volumen Ausgehendes Mittelalter,81 registra la obra de Durán de San Porciano titulada Libellus de 77. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 112.

78. Ibid., 112.

79. Scaevola Sammarthanus, Ludovicus Sammarthanus, Gallia Christiana, qua series omnivm Archiepiscoporvm, Episcoporvm et Abbatvm Franciae, vicinarvmque ditionvm, ab Origine Ecclesiarum, ad nostra tempora per quatvor tomos dedvcitvr. Et probatur ex antiquae fidei Manuscriptis, Vaticani, Regum, Principum, Tabulariis omnium Galliae Cathedralium & Abbatiarum. Opus Fratrum Gemellorum Scaevolae et Ludovici Sammarthanorum auctum, & primo in lucem editum a Petro Abelio et Nicolao Sammarthanis, Scaevolae filiis, Lvdovici nepotibus, Tomus III, Lvtetiae Parisiorvm, Apud Ioannem Gvignard patrem, 1656. De aquí en adelante, SammarthanusSammarthanus, Gallia Christiana T. 3.

80. Ibid., 702-703.

81. Annaliese Maier, Ausgehendes Mittelalter. Gesammelte Aufsätze zur Geistesgeschichte des 14. Jahrhunderts II, Roma, Edizioni di Storia e Letteratura, 1967. De aquí en adelante, Maier, Ausgehendes Mittelalter.

24

Maria Cristina Pascerini

visione Dei quam habent animae sanctorum ante iudicium generale.82 La Biblioteca Vaticana conserva el Libellus domini Durandi quondam Episcopi meldensi de uisione dei quam habent anime sanctorum ante iudicium generale en el códice Vat.lat.

4006,83 y Maier reproduce, desde el citado códice,84 una trascripción de la cita sobre Arnau: sicut – so geht es dann weiter – fuit dictum magistro Arnaldo Catalano, qui volebat praefigere tempus Antichristi: Magister Arnalde, si vultis prudenter dicere, assignetis tantum tempus adventus Christi et sic distans, quod nos simus omnes mortui et <qui> falsum dixerit, non poterit ab aliquo reprehendi. 85

Maier también señala que el Libellus se reproduce extractado en el tomo XV de los Annales ecclesiastici de Rainaldi,86 y hay que señalar que la primera edición de los Annales ecclesiastici de Odorico Rinaldi, Rainaldi o Raynaldus (Treviso, 1594 – Roma, 1671) apareció en Roma en 1652,87 mientras que la segunda, corregida y mejorada por el autor, se publicó póstuma en Colonia en 169188 y en 1694.89 82. Ibid., 502.

83. Durandus de S. Porciano, Libellus de visione Dei quam habent animae sanctorum ante iudicium generale, en Biblioteca Apostólica Vaticana con Signatura: Vat.lat. 4006, 307r-312r. De aquí en adelante, Durandus de S. Porciano, Libellus de visione Dei. 84. Ibid., 310v.

85. Maier, Ausgehendes Mittelalter, 502.

86. Ibid.

87. Odoricus Raynaldus, Annales Ecclesiastici, Ab Anno MCXCVIII vbi Card. Baronivs desinit, Avctore Odorico Raynaldo Tarvisino Congregationis Oratorii Presbytero. Tomus XV. Romae, Sumptibus Ioannis Casonii, 1652.

88. Odoricus Raynaldus, Annales Ecclesiastici, Ab Anno quo definit Card. Caes. Baronius M.C.XCVIII. usque ad Annum M.D.XXXIV. continuati, Ex Regestis pontificum, et literis auctoritate publica fideque munitis: antiquissimis S. Sedis Apostolicae scriniis, & amplissimis Vaticanae potissimum, aliarumque bibliothecarum archivis confirmati: Imperatorum, regum ac principum diplomatibus, epistolis, & manuscriptis codicibus, aliisque qua publicis qua privatis monumentis: probatissimorum denique & antiquissimorum auctorum, testium saepe ocularium libris ac scriptis copiose illustrati, Auctore Odorico Raynaldo Tarvisino, Congr.

Orator. Presbytero. [...] Tomus XV. Ab Anno M.CCC.V. usque ad Annum M.CCC.XXXV. Hac secunda editione pluribus ab Auctore auctus, & copiosissimo rerum ac materiarum Indice locupletatus. Coloniae Agrippinae, Apud Ioannem Wilhelmum Friessem juniorem, 1691.

89. Odoricus Raynaldus, Annales Ecclesiastici, Ab Anno quo definit Card. Caes. Baronius M.C.XCVIII. usque ad Annum M.D.XXXIV. continuati, Ex Regestis pontificum, et literis auctoritate publica fideque munitis: antiquissimis S. Sedis Apostolicae scriniis, & amplissimis Vaticanae potissimum, aliarumque bibliothecarum archivis confirmati: Imperatorum, regum ac principum diplomatibus, epistolis, & manuscriptis codicibus, aliisque qua publicis qua privatis monumentis: probatissimorum denique & antiquissimorum auctorum, testium saepe ocularium libris ac scriptis copiose illustrati, Auctore Odorico Raynaldo Tarvisino, Congr.

Orator. Presbytero. [...] Tomus XV. Ab Anno M.CCC.V. usque ad Annum M.CCC.XXXV. Hac secunda editione pluribus ab Auctore auctus, & copiosissimo rerum ac materiarum Indice locupletatus. Coloniae Agrippinae, Apud Ioannem Wilhelmvm Friessem juniorem, 1694. De aquí en adelante, Raynaldus, Annales Ecclesiastici T.15 [1694].

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

25

En el tomo XV, año 1310, apartado 39, de los Annales ecclesiastici, Raynaldus señala la huida de Arnau de París y su refugio en la corte del rey Federico de Sicilia. A continuación, añade una referencia a la mención de los errores de Arnau por parte tanto de Nicolás Aymerich en su Directorim Inquisitorum, como de Durán de San Porciano en su Libellus entregado a Juan XXII, del que hace una breve cita en cursiva señalada por Maier, además de apuntar luego una cita de san Antonino sobre la muerte de Arnau y los requerimientos de su libro por parte del papa: 39 [Nota al margen: Arnaldus e Villanova errores disseminat.] Per id tempus Lutetiae foedi errores ab Arnaldo e Villa nova Valentina dioecesi oriundo insigni Physico disseminati, quem Ioannes Villanus [nota b al margen: Io. Vill. l. 9. c. 3.

Ant. 3. p. tit. 21 .c. 2. §. 8.] inter caeteros ait, inepte affirmasse extremi iudicii diem imminere, atque excurrente decimo quarto seculo, anno illius septuagesimo sexto circiter futurum, eaque de re librum, detortis in suam sententiam pluribus Danielis ac sibyllae Erythreae vaticiniis compegisse: in quem cum a censoribus sacrae fidei ex legibus agi coeptum esset, fuga se ad Fridericum Regem Trinacriae proripuisse. Connumerat eius errores Nicolaus Eymericus [nota c al margen: Nicol.

Eym. 2. p. direct. quaest. II.] in directorio, [nota al margen: Extremi iudicii diem inepte ac falso praefigit.] meminitque de eiusdem pseudoprophetia Durandus episcopus Meldensis in suo de visione animarum libello dato Ioanni XXII. irrisumque fuisse a doctis innuit, cum Christus dixerit de iudicii die, neque Filius hominis scit: Fuit, inquit, dictum magistro Arnaldo Catalano, qui volebat praefigere tempus antichristi: Magister Arnalde si vultis prudenter dicere, assignetis tantum tempus adventus Christi. Extat vero in M.S. [nota a al margen: M.S. arc Vat. Avenion.] reperto in archivo palatii Avenionensis anno MDXCIV. gerente legationem Avenionensem Octavio Aquaviva Cardinale ac dein Romam allato fidei orthodoxae formula, quam Arnaldus Villanovanus damnatis adversis erroribus professus est. [nota al margen: Metu inquisitorum in Trinacriam fugit.] His addit S. Antoninus [nota b al margen: Ant. 3 .p. tit. 21 c. 2 §. ult.], [nota al margen: Ex ea rediturus ad Pont. fluctibus perit.] Arnaldum misere in mari periisse: Quia, inquit, magistri Parisienses tenebant contra eum, timens ipse ne deveniret ad manus inquisitoris, aufugit inde, & profectus est in Siciliam; qui cum missus fuisset a Friderico Rege Siciliae orator ad Papam, in mari mortuus est. Non diu quidem ipsum superfuisse docent Clementis literae anno huius seculi duodecimo v.id.martii pontificatus anno septimo Viennae consignatae [nota c al margen: Lib. 7. ep. cur. 17], ad universos orbis praesules datae, quibus ipsum e vivis sublatum dolet: & quantam de illius peritia in re medica opinionem hausisset, indicat. Cum enim Arnaldus Pontifici pollicitus esset librum de re medica a se conscriptum dono ei traditurum, [nota al margen: Clemens illius scripta de re medica conquiri iubet] Clemens audita de ipsius morte fama, Oliverio clerico libri eiusdem investigandi partes injunxit, praesulibusque imperia dedit, ut incussa censurarum religione omnes sive religiosos viros sive laicos, in quorum manus liber devenisset, ad eum Oliverio tradendum adigerent; vel alios, qui apud aliquem latere non ignorarent, ad rem indicandam compellerent. Sed de Arnaldo ut ob rei medicae scientiam conspicuo, ita ob errores fidei notato infamia satis. Infecerat quoque nonulla alia loca haereseos lues, sodomítica pestis, maximeque in urbe ac dioecesi Lingonensi, pullularat: ac propterea duo a Clemente e

26

Maria Cristina Pascerini

Dominicana familia religiosi viri censores creati [nota d al margen: Ib.ep.669] qui in eius sceleris reos animadverterent.90

Nicolás Antonio subraya luego el origen galo de Durán, que nació en el pueblo de Saint Pourçain, o San Porciano, en la diócesis de Auvernia, según transmite Henricus Valesius,91 aunque en realidad se trate de su hermano Hadrianus Valesius, es decir, Adrien de Valois (París, 1607-1692), en su Notitia Galliarum: Fuit autem Durandus hic natus in Galliae oppido Sancto Portiano, vulgo S. Porcain, Arvernensis diocesis, sive Claromontanae, uti docet post alios vir clarissimus Henricus Valesius in Galliarum Notitia [nota e al margen: Pag. 456].

En efecto, Hadrianus Valesius, en su Notitia Galliarum,92 apunta algunas informaciones sobre el pueblo de San Porciano, destacando que Durán fue originario de allí: S. Porciani opidum. Situm est in Dioecesi Arvernorum, pagoque Burbonensi opidum S. Porciani, vulgo S. Porcain, aut Saint Poursain, ita dictum a S. Porciano Abbate, quem regnante Theodorico Chlodovei filio in Arvernorum finibus summa pietate mirisque virtutibus floruisse, docet Gregorius in libri de Vita Sanctorum Patrum capite II. quod de S. Porciano Abbate inscribitur. In quibusdam Martyrologiis haec legimus. In territorio Arvernensi S. Porciani Abbatis & Confessoris. Est autem opidum S. Porciani inter Vernoilum (Verneul) & Varennas, (Varennes) fluvio adsitum Seulo aut Cicaulae, (Siolle) qui III. lapide infra opidum S. Porciani in Elaver effluit: patria Durandi a S. Porciano, Theologi clarissimi, qui saeculo XIV. Floruit.93

La razón por la que Nicolás Antonio subraya el origen galo de Durán de San Porciano es que, si Arnau hubiese sido galo, Durán no lo habría podido ignorar, pues la provincia de Auvergne no está tan alejada de la Provincia [es de suponer, de la provincia Narbonensis, como había mantenido Campegius],94 de donde algunos autores hacen originario a Arnau, hasta el punto que un

90. Ibid., 65-66.

91. Nicolás Antonio apunta por error a Henricus Valesius, en romance Henri Valois (Paris, 1603-1676), hermano mayor de Adrien, y también historiador.

92. Hadrianus Valesius, Hadriani Valesii historiographi regii Notitia Galliarum, ordine litterarum digesta. In qua Situs, Gentes, Opida, Portus, Castella, Vici, Montes, Silvae, Maria, Flumina, Fontes, Lacus, Paludes, Insulae Maritimae & Amnicae, Paeninsulae, Pagi Provinciaeque Galliae illustrantur; locorum antiquitates, varia eorum nomina, vetera ac nova, Episcopatuum ac Monasteriorum origines, aliaque ad Historiam Francicam pertinentia notantur; Geographi & Historici Graeci, Romani ac Nostri explicantur, & emendantur. Parisiis, Apud Fredericum Leonard Typographum Regis, Serenissimi Delphini, & Cleri Gallicani, in vico Jacobeo, 1675. De aquí en adelante, Valesius, Notitia Galliarum.

93. Ibid., 455-456.

94. Campegius, Arnaldi Vita, s.p. Véase Apartado 31.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

27

hombre de la misma época, galo y del Auvergne, pudiese ignorar, de un hombre tan conocido como Arnau, que había nacido en Francia: Quae Arvernorum provincia non ita semota est a Provincia proprie dicta, unde Arnaldum processisse aliis placuit, ut ignotum esse posset de viro famosissimo, in Gallia eum scilicet natum, homini eiusdem aevi, Gallo & Arvernenensi.95

Nicolás Antonio subraya que también Bernardus Lutzenburgus, es decir, Bernard Lutzenburg (Strassen, Luxemburgo ca. 1460 – Colonia, 1535), al que erróneamente hace aequalis, es decir, contemporáneo, de Durán de San Porciano y de Arnau, menciona el origen catalán de Arnau en la entrada «Arnaldus» [en realidad, «Arnoldus»] de su obra Catalogus haereticorum, de la que refiere una breve cita: Bernardus ítem de Lutzemburgo eorundem Durandi & Arnaldi aequalis, in Catalogo haereticorum [nota f al margen: Verbo Arnaldus.]: Arnaldus (ait) de Villanova in partibus Cataloniae magnus medicus, etc.96

El Catalogus haereticorum de Bernard Lutzenburg se publicó por primera vez en Colonia en 1522, y conoció varias ediciones en los años sucesivos hasta la quinta, que salió en Colonia en 1537,97 en cuya entrada «Arnoldus de villanova», registra: Arnoldus de uilla noua in partibus Catelloniae, magnus medicus, edidit multos libros, in quibus erant hominum errores scilicet quod natura humana a deo assumpta, est aequalis deo in omnibus bonis suis: & quod tanta sit humanitas Christi, quantum diuinitas, & tamen possit: & quod diabolus ingeniose fecit totum populum, Christianum deuiare a veritate domini, Iesu Christi: & quod fides quam habet, est talis, qualis uides daemonum, & quod totus populus Christianus ducitur ad infernum. Item quod omnes claustrales sunt extra charitatem & damnantur: & quod omnes falsificant doctrinam Christi, & malefecerunt theologi qui aliquod de philosophia posuerunt in suis opibus, dambando totaliter philosophiam: & quod opus medicinae plus placet deo quam sacrificium altaris: & faciens celebrare missas post mortem, non facit opus charitatis: & quod in sacrificio altaris sacerdos offerens, nihil deo offert, neque etiam uoluntatem: & quod in eleemosyna magis repraesentatur passio Christi, quam sacrificio altaris: & in consultacionibus papalibus non est scientia nisi operum humanorum: & quod 95. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 112.

96. Ibid.

97. Bernardus Lutzenburgus, Catalogvs haereticorum omnium pene, qui ad haec usque tempora passim literarum monumentis proditi sunt. illorum nomina errores, & tempora quib. uixerunt ostendens: quem F. Bernardus Lutzenburgus artium & sacrarum litterarum professor, ordinis Praedicatorii quinque libris conscripsit: in quo & de Lutero & de aliis nuper ortis haereticis multa deprehendes. Editio quinta, nunc ab ipso autore & aucta & recognita. Coloniae, Excudebat Iohannes Kempensis, 1537. De aquí en adelante, Lutzenburgus, Catalogus haereticorum.

28

Maria Cristina Pascerini

nunquam deus comminatus est aeternam damnacionesm peccantibus sed malum exemplum praebentibus & quod anno ab incarnatione domini . 1335 . erit mundi finis totaliter. Istae haereses damnatae sunt Trachonae per fratrem Iohannem de Longio. ordinis praedicatorum, & per dominum Ganfredum de Crudillis uicarium Tarachonensem, sede uacante.98

Nicolás Antonio recuerda luego que lo mismo dice el dominico aragonés Nicolaus Eymericus, es decir, Nicolau Eimeric (Gerona, 1320-1399), quien denunció los errores de Arnau al arzobispo de Tarragona en la parte 2, cuestión 28, de su Directorium inquisitorum, obra que salió en el mismo siglo.99 El Directorium inquisitorum de Nicolaus Eymericus vio la luz al final del siglo xiv.100 En la edición de Venecia de 1595,101 se encuentra, en la citada part. 2. quaest. 28, la referencia al origen catalán de Arnau, junto con la lista de los libros que contienen partes condenadas: Vigesima octaua quaestio est: Libri haereticales, & erronei, per Inquisitores Cataloniae, & Aragoniae, cum praelatis illarum partium condemnati; qui sunt?

1 Ad hanc respondemus, quod tempore domini Clementis Papae quinti, fuit in partibus Cataloniae quidam magnus medicus, uocatus magister Arnaldus de Villanoua, qui de Theologia condidit multos libros, quos tanquam falsos, & erroneos auctoritate Apostolica, licet non de expresso mandato domini nostri Papae frater Ioannes de Longerio ordinis Praedicatorum Inquisitor in partibus antedictis, & Gaufredus Crudillis [nota al margen † Forte Cruylles] Vicarius Ecclesiae Tarraconen. sede vacante, sententialiter condemnarunt. Libri autem condemnati per eos, isti sunt. [...]102

Al final del apartado, Nicolás Antonio menciona la obra De rerum praenotione en relación a Ioannes Picus Mirandolanus, es decir, Giovanni Pico de la Mirandola (Mirandola, 1463 – Florencia, 1494), llamándole fénix de los ingenios, y señalando que falleció en 1493.

98. Ibid., s.p.

99. Nicolás Antonio se refiere al siglo xiv. Puesto que por error Nicolás Antonio considera a Bernard Lutzenburg contemporáneo de Durán de San Porciano y de Arnau, también hace a Nicolás Eymerich contemporáneo suyo.

100. Antiguos códices conservados en la Biblioteca de El Escorial y la Biblioteca Bartolomeu March de la Ciudad de Mallorca demostrarían esta antiguedad. Véase Jaume de Puig i Oliver, «Notes sobre el manuscrit del Directorium inquisitorum de Nicolau Eimeric conservat a la Biblio­teca de El Escorial (MS. N. I. 18)», Arxiu de Textos Catalans Antics, 19 (2000), 525560.

101. Nicolaus Eymericus, Directorivm inqvisitorvm f. Nicolai Eymerici Ordinis Praedicatorum, cvm commentariis Francisci Pegñae Sacrae Theologiae ac Iuris Vtriusque Doctoris. In hac postrema editione itervm emendatvm & auctum, & multis litteris Apostolicis locupletatum.

Accessit haeresum, rerum et verborum multiplex, & copiosissimus Index. Venetiis, Sumptibus Simeonis Vasalini, 1595. De aquí en adelante, Eymericus, Directorium inquisitorum.

102. Ibid., 316 B-C.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

29

Sin embargo, Nicolás Antonio está confundiendo aquí a Giovanni Pico de la Mirándola con su sobrino Giovanni Francesco Pico de la Mirándola (Mirandola, 1469-1533), verdadero autor de la obra De rerum praenotione,103 como correctamente apunta más adelante.104 Nicolás Antonio señala que Giovanni Pico de la Mirandola, en la obra De rerum praenotione, cita a un Arnoldus Hispanus que es el mismo Arnau de Vilanova: Ioannes Picus Mirandulanus, ingeniorum Phoenix, qui anno MCDXCIII vita functus fuit, in De rerum praenotione lib. 5 cap. 10. Arnoldus (inquit) Hispanus ex astrológica vanitate, aliisque compluribus, nobis Anti-Christum comminabatur anno gratiae MCCCXLV. & c. Quibus de nostro agi mox patebit.

En efecto, en el Lib. 5 Cap. 10 de la obra De rerum praenotione, se puede leer: Arnoldus hyspanus ex astrológica uanitate aliisque compluribus nobis Antichristum comminabatur anno gratiae Mcccxlv.105

Apartado 33 Nicolás Antonio expone que casi en la misma época que Pico106 brillaba por su agudeza, ciertamente en el año 1480, se publicó el libro llamado Regimen sanitatis de Arnau, que el bibliógrafo sevillano distingue del libro De regimine sanitatis que ha mencionado anteriormente.107 En este caso, se trataría de la obra hoy conocida como Regimen Sanitatis Salernitanum.

Nicolás Antonio destaca que, en el Regimen sanitatis, Arnau aparece con el gentilicio de Catalán, y afirma haber visto en la Biblioteca Colombina de la Iglesia de Sevilla la citada edición, en la que aparecía el aviso de que la obra salía recién corregida por los doctores de Montpellier, pero sin la anotación del lugar: Fere eodem tempore quo Picus florebat, nempe anno MCDLXXX. editus fuit Arnaldi liber Regimen sanitatis dictus, cum Catalani cognomento: quam quidem editionem vidimus nos in bibliotheca Colonaea Hispalensis Ecclesiae, cum admo103. Ioannes Franciscus Picus Mirandulae, Ioannis Francisci Pici Mirandulae domini et Concordiae Comitis, De rerum praenotione libri novem. Pro veritate religionis, contra superstitiosas vanitates editi, Argentoraci, Ioannes Knoblochus Imprimebat, 1507. De aquí en adelante, Picus Mirandulae, De rerum praenotione.

104. Véase Apartado 58. IV. 105. Picus Mirandulae, De rerum praenotione, s.p.

106. Posiblemente Nicolás Antonio se refiera una vez más a Giovanni Pico de la Mirándola, que en 1486 escribió su conocida Oratio de hominis dignitate.

107. Es decir, el De regimine sanitatis liber. Véase Apartado 31.

30

Maria Cristina Pascerini

nitione, correctam eam noviter exire per Montis-pessulanos doctores; absque tamen loci notatione. 108

Lamentablemente, en la Biblioteca Colombina de Sevilla, la obra Regimen sanitatis se encuentra actualmente desaparecida, aunque queda constancia de que la Biblioteca la tuvo en su poder por su Registrum B, donde figura con colocación 3174 (100.149) y con las siguientes anotaciones: «Regimen sanitatis Salernitanum cum expositione Arnaldi de Vilanova. Opus incipit: Anglorum regi scripsit, desinit: sit com moderamine potus. Expositio íncipit: Iste libellus est editus, desinit: vivit et regnat in secula seculorum amen. Est in 4º. Costó en Sevilla 69 maravedís».109 Estas indicaciones permitirían identificar el Regimen sanitatis citado por Nicolás Antonio con la obra Regimen sanitatis en cuya portada aparece el título Regimen sanitatis cum expositione magistri Arnaldi de Villanova Cathellano noviter impressus,110 y cuyo Incipit refiere el título de Regimen Sanitatis Salernitanum, que es también el título con el que hoy se conoce la obra. En el Incipit aparece además la fecha de 1480 en relación a las correcciones realizadas en Montpellier: Incipit Regimen Sanitatis Salernitanum excellentissimum pro conservatione sanitatis totius humani generis perutilissimum: necnon a magistro Arnaldo de Villa noua Cathellano omnium medicorum viventium gemma utiliter: ac secundum omnium antiquorum medicorum doctrinam veraciter expositum: nouiter correctum ac emendatum per egregissimos ac medicinae artis peritissimos doctores Montispessulani regentes. Anno. M.ccccl.xxx. predicto loco actu moram trahentes.111

Según aparece al final de la obra, ésta se publicó sin fecha en Venecia en la oficina de Bernardino dei Vitali.

En efecto, en Venecia hubo al menos dos ediciones112 del Regimen Sanitatis por el tipógrafo Bernardino dei Vitali, que según Tammaro De Marinis fue activo

108. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 112-113.

109. Informaciones proporcionadas a la autora por los bibliotecarios de la Biblioteca Colom­bina de Sevilla en 2022.

110. Regimen sanitatis cum expositione magistri Arnaldi de Villanova Cathellano noviter impressus / Regimen Sanitatis Salernitanum, Impressum Venetiis, per Bernardinum Venetum de Vitalibus, s.f. De aquí en adelante, Regimen Sanitatis Salernitanum.

111. Ibid.

112. Ambas ediciones realizadas en la imprenta de Bernardino dei Vitali en Venecia, sin fecha, llevan por título de portada Regimen sanitatis cum expositione magistri Arnaldi de Villa nova Cathellano Noviter Impressus, pero una de las dos lleva en la portada, debajo del título, una imagen: un estudioso que habla detrás de un escritorio, y que es acompañado por un joven de pie que le escucha atentamente; fuera de la ventana están la luna y las estrellas.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

31

en la ciudad en distintas épocas entre 1493 y 1539.113 En estas ediciones, tanto el título en la portada, como el Incipit, hacen referencia, con el término casthellano, al origen catalán de Arnau de Vilanova que Nicolás Antonio quiere destacar.

Sin embargo, es necesario tener en cuenta lo que Sebastià Giralt afirma en su obra Arnau de Vilanova en la impremta renaixentista sobre el Regimen Sanitatis Salernitanum, es decir, que su comentario fue erróneamente atribuido a Arnau de Vilanova a causa de las ediciones conjuntas que se hicieron de esta obra y del arnaldiano Regimen sanitatis ad regem Aragonum en Lovaina en la década de 1480.114 En efecto, la edición de Lovaina del volumen Regimen sanitatis salernitanum necnon et magistri Arnoldi de nova villa115 incluye tanto el Regimen sanitatis salernitanum116 como el Liber de conservatione corporis seu de regimine sanitatis.117 Se puede añadir que al final de esta segunda obra, que coincide con el final de todo el volumen, también se menciona la catalanidad de Arnau: «Explicit regimen sanitatis expositum seu ordinatum a magistro Arnoldo de villa nova Cathalono omnium medicorum viventium gemma».118 La mencionada edición de Venecia del Regimen Sanitatis Salernitanum, que incluye únicamente esta obra, y que se publicó en la época en la que Bernardino dei Vitali estuvo activo, podría haberse basado en la edición de Lovaina, y haber añadido en el título, erróneamente, la referencia a Arnau que aparece al final de la segunda obra de la edición flamenca. Quizás esto haya generado en Nicolás Antonio el malentendido que Arnau fuera el autor del Regimen Sanitatis Salernitanum.

En este apartado Nicolás Antonio señala que, igualmente y en el siglo siguiente, es decir, el siglo XVI, resultan, del mismo, es decir, de Arnau, las Regulae universales curationis morborum publicadas con otras obras en Basilea en 1565, según el testimonio de van der Linden en su obra De scriptis medicis en la entrada «Arnoldus Catalanus»:119 «Quemadmodum, & sequenti saeculo eiusdem Regulae universales curationis morborum, cum aliis, Basileae MDLXV, teste Lindano De scriptis medicis in Arnaldo Catalano».120 113. Tammaro De Marinis, «Vitali, Bernardino dei», en Enciclopedia Italiana, Treccani, 1937, https://www.treccani.it/enciclopedia/bernardino-dei-vitali_%28Enciclopedia-Italiana%29/ [07.03.2025]. De aquí en adelante, De Marinis, «Vitali, Bernardino dei».

114. Giralt, Arnau de Vilanova en la impremta renaixentista, 19.

115. Regimen sanitatis salernitanum necnon et magistri Arnoldi de nova villa, Impressus Lovanii in domo magistri Johannis de Westfalia, s.f. De aquí en adelante, Regimen sanitatis salernitanum necnon.

116. Regimen sanitatis salernitanum, en Regimen sanitatis salernitanum necnon, 2r-112r.

117. Arnau de Vilanova, Liber de conservatione corporis seu de regimine sanitatis, en Regimen sanitatis salernitanum necnon, 112v-135v. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, De regimine sanitatis.

118. Ibid., 135v.

119. Véase Apartado 31.

120. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 113.

32

Maria Cristina Pascerini

En efecto, van der Linden registra en la entrada de «Arnoldvs Catalanvs»: Arnoldvs Catalanvs Regulae universales curationis morborum ter centum quadraginta quinque, Georg. Pictorii Villingani, Ensishemii Commentariis illustrati. Evacuandi ratio per Ant. Gazionem brevissima método conscripta, eiusdem G. Pictorii Scholiis diligenter explicata. Praeterea Rerum fortuito evenientium consolationes quatuordecim, autore eodem Pictorio. Insuper his accedunt etiam Epicyclicarum quaestionibus libri decem, eodem Pictorio autore. Basileae, apud Henr. Petri, 1565, in 8.121

El título completo de la obra miscelánea Regvlae vniversales citada por van der Linden, del que Nicolás Antonio no disponía, permite constatar que su autor no es Arnau, aunque aparezca el nombre de Arnoldus Catalanus en relación con los aforismos que se asocian a las reglas.122 Nicolás Antonio subraya luego que, en la misma línea de considerar catalán a Arnau, hay más autores, como Prateolus, en la entrada «Arnoldus» de su Elenchus omnium haereticorum, es decir, su obra Elechus alphabeticus,123 o Abraham Bzovius, en los Annales Ecclesiastici apartado 14 año 1310, aunque cite por error a Villani como autor del asunto,124 o también Spondanus, en su Continuatio de los Annales de Baronio, aunque no esconda que otros autores rechazan el origen catalán de Arnau y le atribuyen origen provenzal, como es el caso de Gesnerus en su Bibliotheca, mientras que Symphorianus Campegius, favorable a la facción gala, se atrevió a decir, en su Arnaldi vita, que ningún autor sostenía esta opinión,125 es decir, el origen catalán de Arnau: Sequuntur Gabriel Prateolus [nota g al margen: In Elencho omn. Haeresum, Verbo Arnaldus.], Abrahamus Bzovius [nota h al margen: In Annal. Eccles. ad ann.

MCCCX. n. 14], quamvis Villanum per errorem rei auctorem laudans, Henricus Spondanus [nota i al margen: In Continuat. Annal. Baronii anno MCCCIX. §. 5.]; ipse tamen non dissimulans alios repugnare & provincialem credere, ut & Gesnerus fecit in Bibliotheca. Et tamen Symphorianus Campegius Gallicis partibus addictus in Vita Arnaldi hanc opinionem nullos habere auctores pronuntiare ausus fuit.126

121. van der Linden, De scriptis medicis, 55-56.

122. Pictorius, Regvlae universales. Véase Apartado 31.

123. Véase Apartado 31.

124. Villani creía que Arnau era provenzal. Véase Apartado 31.

125. En realidad, Campegius escribió que no había autores que sostuvieran las voces de que Arnau era originario de una Villanova, que distaba 4 millas de Gerona, y que allí vivían unos descendientes suyos muy ricos. Véase Apartado 31.

126. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 113.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

33

En efecto, Abrahamus Bzovius, es decir, Abraham Bzowski (Proszowice, 1567 – Roma, 1637), en el tomo XIV de los Annales Ecclesiastici,127 año 1310, apartado 14, afirma el origen catalán de Arnau por el término gente, es decir, por estirpe. En cuanto a los autores mencionados por Bzovius, la referencia a Villani podría reconducirse al año 1310, es decir, a cuando Arnau se encontraba en París, mientras que los otros autores como Prateolus o Eymericus serían la fuente para las demás informaciones, es decir, el origen, la profesión, el ejercicio, y los errores de Arnau: [Nota al margen: XIV. Arnaldi Villanovani haeresiarchae origo et dogmata.

Ioann. Villani lib. 9. c. 3 Prateol. lib. 1. Eymericus in direct. Inquisit. parte II.] In eundem annum Ioannes Villaneus refert, Parisiis vixisse, multasque haereses tum verbo, tum scriptis docuisse Arnaldum Villanouanum, gente Catellanum professione medicum, exercitio Alchimistam, consortio daemonum execrabilem: a quorum doctus praestigiis, ostendebat se posse laminas aereas, in aureas commutare.

Inter errores quos spargebat, hi fuere praecipui.

1. Natura humana a Deo verbo assumpta, est aequalis Deo in omnibus bonis suis, adeo, vt tanta sit humanitas Christi, quanta est eius Diuinitas, & tantumdem possit & valeat.

2. Quamcito anima Christi fuit vnita Divinitati, statim ipsa anima sciuit omnia, quae Deitas scit: quia alias (vt dicebat) non fuisset cum ea vna persona; praecipue quia scire est circumstantia pertinens ad suppositum indiuiduale, & non ad naturam.

3. Diabolus ingeniose fecit vniversum popolum Christianum a veritate Domini Iesu Christi deuiare; adeo quidem, vt eius fides nihil discrepet ab ea quae daemonum est, sicque totus populus Christianus ad infernum deducitur.

4. Qmnes claustrum incolentes, sunt extra charitatem, & ideo damnantur; & quod omnes quotquot sunt religiosi, doctrinam Christi falsificant.

5. Omnes Theologi qui Philosophiam suis operibus immiscuerunt, non recte hac in re fecerunt, omnem enim philosophiam prorsus condemnabat.

6. Reuelatio facta Cyrillo, est pretiosior cunctis sacris scripturis.

7. Opus misericordiae & medicinae, gratius atque acceptius est Deo, quam sacrificium altaris.

8. Quisquis post mortem missas celebrare facit, aut Capellanias ad celebranda sacra instituit, Charitatis opus nos perficit, neque proinde meretur vitam aeternam.

9. Qui in vita sua scit multitudinem indigentium, & maxime amicorum Dei, & congregat, & retinet superflua ad constituendas Capellanias, vt missarum sacrificia post mortem perpetuentur, cadit in aeternam damnationem.

127. Abrahamus Bzovius, Annalivm Ecclesiasticorvm post illvstriss. et reverend. dominvm, D. Caesarem Baronivm, S. R. E. Cardinalem Bibliothecarivm. Tomus XIV. Rerum in Orbe Christiano ab Anno Domini 1300. vsque ad Annum Dom. 1378. Gestarum narrationem complectens.

Avctore R. P. Fr. Abrahamo Bzovio Polono, SS. Theol. Doctore, Ordin. Praedicat. Opus nunc primum in lucem editum. Coloniae Agrippinae, Apud Antonium Boetzerum, 1618. De aquí en adelante, Bzovius, Annalium Ecclesiasticorum, T. 14.

34

Maria Cristina Pascerini

10. In altaris sacrificio Sacerdos offerens, nihil Deo offert, nec suam quidem voluntatem.

11. Eleemosynarum largitione magis repraesentatur & exhibetur Christi passio, quam in sacrificio altaris.

12. In missae oblatione tantum ore, non autem opere Deus collaudatur.

13. In Decretis, Canonibus, atque Constitutionibus Papalibus, nulla subest scientia, sed mera tantum sunt opera humana.

14. Numquam Deus comminatus est peccantibus aeternam damnationem, nisi iis tantum qui sunt aliis malo exemplo & offensioni.

15. Anno ab incarnatione Domini millesimo trecentesimo trigesimo quinto, mundi finis futurus est.128

En cuanto a Henricus Spondanus, es decir, Henri de Sponde (MauléonLicharre, 1568 – Toulouse, 1643), éste habla de Arnau en su Annalium Eminmi Cardinalis Caes. Baronii Continuatio,129 tomo I, año 1309, donde, además del origen catalán de Arnau, también registra otras noticias basándose en autores como Lutzenburg, Prateolus y Eymericus: [Nota al margen: VI. Arnaldi Villanovani errores.] Quod vero mentionem fecimus Arnaldi Villanovani, opportune quae sunt eius hic recensebimus. Fuit is natione Catalanus, seu ut quidam habent ex Provincia, professione medicus, eiusque artis peritissimus habitus; maiori tamen fama quam laude, quos nobile ingenium, eruditionem maximam, pravis superstitionibus pravisque de religione opinionibus foedare visus sit. Quas cum Parisiis [nota t al margen: Villan. lib. 9 cap. 3. Anton. tit. 21. cap. 2. §. 8. in fi.] seminaret, opponentibus se illi Theologis, sibi timens in Siciliam aufugit: unde missus a Friderico Rege ad Summum Pontificem in mari periit. Inter errores quos spargebat [nota u al margen: Lutzemburg. & Prateol. de Hares. Eymer. Direct. Inquis. par. 2. q. II. & I8], humanitatem Christi aequabat in omnibus divinitati: Religiosos damnabat, omnemque philosophiam: opus misericordiae & medicinae acceptius esse Deo dicebat, quam sacrificium altaris; quod etiam, ac Missas pro defunctis penitus reiiciebat: Constitutiones Pontificum nullius valoris esse iactabat: aeternam dannationem iis tantum deberi, qui sunt aliis malo exemplo & offensioni: Christianorum fidem nihil discrepare ab ea quae est daemonum, ac proinde universos Christianos ad infernum deduci: Revelationem factam Cyrillo pretiosiorem esse cuntis sacris Scripturis: mundi finem anno Domini 1335. sive ut alii habent 1345. aut etiam 1376. futurum. Tradunt etiam fuisse alchimistam, & consortio daemonum execrabilem. Fuit autem ab Inquisitoribus aliquando ignominia notatus, ac multi ex libris quos magno

128. Ibid., 153.

129. Henricus Spondanus, Annalivm Eminmi Cardinalis Caes. Baronii Continvatio; ab anno M.C.XCVII. quo is desiit, ad finem M.DC.XL. Per Henricum Spondanum Mauleosolensem Appamiarum in Gallia Narbonensi Episcopum. Tomus I. Lutetiae Parisiorum, Sumptibus Dionysii de la Noüe, via Iacobaea, 1612. De aquí en adelante, Spondanus, Annalium Continvatio, T. 1.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

35

numero edidit reprobati: non [nota x al margen: Vid. Vvadign. n. 13I2.] tamen a Clemente Pontifice, ut nonnulli comminiscuntur, igne damnati.130

En lo que concierne a Conradus Gesnerus, es decir, Conrad Gessner o Gesner (Zurich, 1516-1565), éste, en su Bibliotheca Universalis,131 registra las dos hipótesis sobre el origen de Arnau, es decir la provenzal y la catalana: Arnoldvs de Villa noua natione Gallus Prouincialis, uel ut alij volunt, Catalanus, cum Villa noua sit oppidum distans quatuor miliaribus a Gyrona, ciuitate Cataloniae. Astronomiae studiosissimus fuit, & aliqui eum fuisse asseruerunt: a Frederico rege missus ad Papam ex Sicilia, in mari obiit, Genuae Sepultus, ut quibusdam placet. Plurima uolumina in unaquaque doctrina ex propia excellentia ingenii sine magistro precedente explicuit, & c. Symphorianus Campegius. Arnaldi de Villa nova opera...132

Queda por aclarar que Campegius, en su Arnaldi vita, mantenía que Arnaldo era originario de la Galia narbonense y que, aunque había oído de algunos catalanes que Arnau era originario de cierto pueblo llamado Vilanova que distaba 4 millas de la ciudad catalana de Gerona, y que allí vivían unos descendientes suyos muy ricos, esta opinión no era defendida por ningún autor.133 Como se acaba de ver, dicha opinión fue en cambio recogida más tarde por Gesnerus.

Apartado 34 En este apartado, Nicolás Antonio afirma que los autores españoles más cercanos a su época, están de acuerdo en el origen hispano de Arnau, pero discrepan sobre el lugar exacto: «Recentiores conveniunt nostri, sed inter se divisi».134 En efecto, algunos de ellos defienden que Arnau era originario del reino de Valencia, y más en concreto de la villa llamada Liria: Nicolás Antonio menciona a algunos de ellos: Hyeronimus Paulus, es decir, Jeroni Pau (Barcelona 130. Ibid., 515.

131. Conradus Gesnerus, Bibliotheca Vniversalis, sive Catalogus omnium scriptorum locupletissimus, in tribus linguis, Latina, Graeca, & Hebraica: extantium & non extantium, ueterum & recentiorum in hunc usque diem, doctorum & indoctorum, publicatorum & in Bibliothecis latentium. Opus nouum, & non Bibliothecis tantum publicis priuatisue instituendis necessarium, sed studiosis omnibus cuiuscunque artis aut scientiae ad studia melius formanda utilissimum: authore Conrado Gesnero Tigurino doctore medico. Tigvri apud Christophorvm Froschouerum, 1545. De aquí en adelante, Gesnerus, Bibliotheca Universalis.

132. Ibid., 93r.

133. Véase Apartado 31.

134. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 113.

36

Maria Cristina Pascerini

ca. 1458-1497), que lo dice aun siendo catalán, y Petrus Ioannes Nunnesius, es decir, Pedro Juan Núñez (Valencia, entre 1525 y 1529-1602), «grandes hombres» a los que elogia, aunque apenas siguiéndoles, Gaspar Hescolanus Valentinus, es decir, Gaspar [Joan] Escolano (Valencia, 1560-1619) en su Historia de aquel reino, lib. 3. Cap. 18: Quidam enim e regno Valentiae, & oppido eius Liria oriundum asserunt: Hieronymus scilicet Paulus, quantumvis ipse Catalanus, & Petrus Ioannes Nunnesius, viri magni, quos laudat, vix tamen sequitur, Gaspar Escolanus Valentinus, historiae suae huius regni lib. 3. cap. 18.135

En efecto, Gaspar Escolano, en la parte primera de su obra titulada Decada Primera de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia,136 y más precisamente en el libro tercero, capítulo XVIII, se refiere más bien al origen incierto de Arnau, aunque menciona el origen de Liria planteado por el barcelonés Jeroni Pau y por el valenciano Juan Nuñez, de los que no cita los textos, y manifiesta la más general opinión de tenerle por catalán: Quanto a su nación, no concuerdan los que esciuen su vida. Hieronymo Paulo Barcelones, y nuestro eruditissimo Filosofo Iuan Nuñez le hacen del Reyno de Valencia, y natural de Liria, otros de Francia; y la común opinión le tiene por de Cathaluña.137

Nicolás Antonio registra que, por frecuencia, la opinión sobre el origen de Arnau favorece a los catalanes. Añade que ciertamente en esta provincia existen muchas villas llamadas Villanova, de donde según la tradición Arnau pudo recibir el nombre, y menciona que hay dos de ellas en el condado de Rosellón, una en la Cerdaña, una en Conflent, y que en la propia Cataluña, es decir, en el condado de Barcelona, hay no menos de catorce, según se puede constatar en un lugar de la obra en lengua vernácula catalana de Andreu Bosch (Perpi­ nyà, Rosselló, 1586-1631) sobre los títulos de honor de Catalonia, Rosellón y Cerdaña:

135. Ibid.

136. Gaspar Escolano, Decada Primera de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia. Por el licenciado Gaspar Escolano, Rector de la parrochia de S. Esteuan, Coronista del Rey nuestro señor en el dicho Reyno: y Predicador de la Ciudad y Consejo. Primera Parte dirigida a los tres Estamentos, Eclesiastico, Militar, y Real, y por ellos a los Diputados.

Contiene esta Decada cvriosas generalidades de España, y la Historia de Valencia hasta el Rey Don Pedro hijo del Rey Don Iayme el Conquistador. Con vna descripción del Reyno, historiada de varios sucesos, y relación de los linages y personas eminentes que en el han florecido, y las guerras de las Comunidades, que llamaron Germania, Sierra de Espadan, y Expulsion de los Moriscos. En Valencia, por Pedro Patricio Mey, junto a Sant Martin, 1610. De aquí en adelante, Escolano, Decada Primera de la Historia de Valencia. Primera Parte.

137. Ibid., 616.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

37

Catalanis frequentior favet calculus. Et sunt utique in provincia ista plura oppida Villanova noncupata, unde iuxta consuetudinem nuncupari Arnaldus posset: in Ruscinonensi nempe comitatu duo, in Ceritania unum, in Confluente unum, in Catalonia propia, sive Barcinonensi Comitatu, haud minus quatuordecim, ut videre est apus Andream Boscum in operis Catalanae linguae vernaculi De titulis honoris Cataloniae, Ruscinonis, & Ceritaniae lib. I. cap. 19. 20. & 21.138

En efecto, Andreu Bosch (Perpinyà, Rosselló, 1586-1631), en la obra que lleva por título Summari, index, o epitome dels admirables, nobilissims títols de honor de Cathalunya, Rossello, y Cerdanya,139 detalla las villas denominadas Villanueva mencionadas por Nicolás Antonio: La Ciutat, Castells, Viles, y Llochs de Rossello, son los seguents. […] Vilanoua de la rao. Vilanoua de la ribera.140 […]

Castells, Viles, y Llochs del Comtat de Cerdanya, Barida, y Vall de Ribes […]

Vilanoua de les Caldes.141 […]

Castells, Viles, y Llochs de Conflent, y Capsir Comtat de Cerdanya […] Vilanova.142 […]

Ciutats, Castells, Viles; y Llochs de Cathalunya, o Comtat de Barcelona143 […] vilanova. vilanova altre. vilanova de sagriâ. vilanova de la barcha. vilanova de las avellanes. vilanova de bellpug. vilanova junt lo coll de balaguer. vilanova de font llonga. vilanova de poblet. vilanova junt a la maya. vilanova de la guda. vilanova junt la seu. vilanova agranolles. villanovadesan.144 […]

Nicolás Antonio señala que con dificultad pudo encontrar en toda Galia una localidad con esta denominación, es decir, Vilanova, en la Descripción de la Gallia145 del muy diligente Henricus [por Hadrianus]146 Valesius: «Cum 138. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 113.

139. Andreu Bosch, Svmmari, index, o epitome dels admirables, y nobilissims títols de honor de Cathalunya, Rossello, y Cerdanya. Y de les gracies, privilegis, prerrogatives, preheminencies, llibertats, e immunitats gosan segons les propries, y naturals lleys. Dirigit a la Immaculada Concepcio de Maria Sanctissima Mare de Deu, y Senyora nostra. Compost per lo doctor Andreu Bosch, natural de la Fidelissima Vila de Perpinya, Religios Profes, de la Tercera Regla de Penitencia, del Seraphich Pare Sant Francesch. Ab llicencia, Estampat en la la Fidelissima Vila de Perpinya, per Pere Lacaualleria Estamper, Any 1628. De aquí en adelante, Bosch, Títols de honor de Cathalunya, Rossello, y Cerdanya.

140. Ibid., 81.

141. Ibid., 85-86.

142. Ibid., 89.

143. Ibid., 92.

144. Ibid., 97.

145. El mismo Hadrianus Valesius apunta que su obra es una descripción de las Galias: «Et quoniam haec descriptio Galliarum», Valesius, Notitia Galliarum, XXII. 146. Como ya se ha comentado, Nicolás Antonio apunta por error a Henricus Valesius en lugar de su hermano Hadrianus Valesius, autor de la mencionada Notitia Galliarum.

38

Maria Cristina Pascerini

vix in Gallia tota huiusce appellationis locum invenire in Galliae descriptione diligentissimi viri Henrici Valesii potuerimus».147 Se puede añadir que, en la obra de Valesius, se mencionan algunas Villa Nova148 entre las localidades que empiezan su nombre con Villa.

Apartado 35 En este apartado, Nicolás Antonio afirma que no es algo de poca cuenta el hecho que Arnau dedicara un Regimen sanitatis149 al rey de Aragón, a su aviso Jaume II, que le envió al Papa Clemente V, como pronto150 va a mostrar. No menos importante es que Arnau, abandonando en secreto Paris, se refugiara en la corte del rey Federico de Aragón, hermano del celebrado Jaume, como la sinopsis de su epopeya va a mostrar151 a continuación: Nec minime pertinet quod ad Aragoniae Regem (Iacobum II. intelllego) Regimen quoddam sanitatis direxerit, ab eodemque ad Clementem V. Papam destinatus venerit ut iam notabimus; necnon (quod) & Parisios clam relinquens, non ad alium quam ad Fridericum Aragonensem, laudati Iacobi fratrem confugerit: quod synopsis statim subiiecienda rerum eius gestarum ostendet.152

En cuanto al tema de la fidelidad, Nicolás Antonio afirma que aquello que Arnau manifestó al rey Roberto tampoco es válido hasta el punto de tener que entender su fidelidad considerándole como sometido al rey, sino que hay que entenderla considerándole como cualquiera que tiene obligación con aquel príncipe de quien se ha puesto al servicio: Nec de fidelitate id quod ad Robertum Regem enuntiavit eatenus valet, ut eam intelligere, qua Regi subditus, non vero eam debeamus, qua quilibet ei principi cuius servitio sese dicavit obstrictus est.153

Nicolás Antonio además sostiene que el hecho de que Arnau se acordara de las Galias y de las mujeres de aquel reino, más bien muestra que vivió allí, antes que indicar que nació allí, sobre todo porque Arnau menciona cuestiones

147. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 113.

148. Valesius, Notitia Galliarum, 436-437.

149. Posiblemente Nicolás Antonio se esté refiriendo aquí al Regimen sanitatis ad inclytum Regem Aragunum incluido en las Opera omnia. Véase Apartado 49, XVIII. 150. Véase Apartado 38.

151. Véase Apartados 36-38.

152. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 113.

153. Ibid.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

39

principalmente médicas de Hispania no con menor frecuencia, especialmente en el libro De venenis:154 Meminisse quoque eum Galliarum, atque huius regnis mulierum, indicat potius se ibi degere quam in ea ortum fuisse. Maxime cum de Hispaniae rebus praecipue medicis non minus frecuenter, & in specie in libro De venenis, mentionem faciat.155

Nicolás Antonio añade que a aquellos autores como Gesnerus, Johann Andreas Quenstedt, Caesar Egassius Bulaeus, Spondanus, quienes prefirieron dejar la cuestión del origen de Arnau entre las dos posibilidades, les pareció oportuno examinar ambas sin despreciar ninguna prueba: Plane adduci utrimque non spernenda argumenta visum fuit iis, qui rem in medio relinquere maluerunt [nota k al margen: Gesnerus in Bibliotheca, Quemsted. De patriis illustr. virorum pag. 63. Bulaeus in Hist. Universit. Paris. tom. 4. pag.

120. Spondanus in Annal. continuat. anno MCCCIX. §. 5.].156

En cuanto a Gesnerus, ya se ha apuntado anteriormente lo que éste afirma sobre el origen de Arnau en su Bibliotheca universalis.157 Respecto a Johannes Andrea Quenstedt, es decir, Johann Andreas Quens­ tedt (Quedlinburg, 1617 – Wittenberg, 1688), éste habla de Arnau en su Dia­logus de patriis illustrium doctrina et scriptis virorum:158 [nota al margen: A. C. 1313] De caetero vero natione Gallus Provincialis fuit Arnoldus de Villa Nova, vel ut alii volunt, Catalanus Hispanus, qui plurimos errores fovit in Theologia, vide Cent. Magdeb. Centr. XIII. cap. 5. scripsit speculum Medicinae & alia, quae recenset Con. Gesnerus.159

En lo que concierne a Caesar Egassius Bulaeus, es decir, César Egasse Du Boulay (Saint-Ellier-du-Marne hacia 1610 – Paris, 1678), éste escribe sobre el

154. Véase Apartado 53.

155. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 113.

156. Ibid.

157. Gesnerus, Bibliotheca Universalis, 93r. Véase Apartado 33.

158. Johannis Andrea Quenstedt, Dialogus de Patriis Illustrium doctrina et scriptis Virorum, omnium ordinum ac facultatum, Qui ab initio Mundi per universium terrarum Orbem usque ad annum reparatae Gratiae M.DC. claruerunt; Exhibens simul Plerorumque Doctorum Encomia, praecipua scripta & aetatem; itemque Regionum ac Urbium per Europam, Asiam & Africam descriptiones, Autore Johanne Andrea Quenstedt, SS. Theol. D. Eiusdemque in Acad. Wittebergensi Professore Extraord. Wittebergae, Sumptibus Haeredum D. Tobiae Mevii & Elerdi Schumacheri, Excudebat Michael Wendt, Anno 1654. De aquí en adelante, Quenstedt, Dialogus de patriis illustrium doctrina et scriptis virorum.

159. Ibid., 63.

40

Maria Cristina Pascerini

origen y la vida de Arnau, en su Historia Universitatis Parisiensis,160 lo siguiente: [nota al margen: 1309] Eodem anno M. Arnoldus Villanouanus a Iacobo Rege Arragonum Auenionem iuit ad Clementem, vt de Hierosolymitano Regno cum eo ageret. Is Arnoldus fuit natione Catalanus, seu vt quídam scribunt, Prouincialis, professione Medicus, eiusque artis peritissimus habitus: item & Theologus famosissimus, sed qui ingenio nimis fidens multos errores contra Religionem Christianam sparsit passim, praesertim vero Parisiis & in Aragonia. Sacra Theologiae Parisiensis Facultas aduersus eum decreuit, vt scribunt Villan. lib. 9. c. 3. Antoninus tit. 21. C. 2. quamobrem sibi timens fugit in Siciliam. Ex multis autem eius libris quindecim praecipuos errores in Arragonia condemnarunt F. Ioannes de Leugero Ordinis Praedicatorum Inquisitor & Gaufredus de Crudillis Ecclesiae Tarraconensis Vicarius. In summa, Humanitatem Christi aequabat in omnibus diuinitati, Religiosae vitae profesores, omnemque Philosophiam damnabat, opera misericordiae & medicinae acceptiora dicebat esse Deo, quam sacrificium altaris.

Sed praestat Errorum eius specialem Catalogum referre, provt legitur in Directorio Inquisitorum […].161

En cambio, ya se ha apuntado lo que Spondanus afirma sobre el origen de Arnau en su Annal. continuat. anno MCCCIX.162 Solo hay una pequeña errata, pues Spondanus habla del origen de Arnau en el §. 6., y no en el §. 5.163 Nicolás Antonio afirma la hispanidad de Arnau, y destaca que, evidentemente, a «nuestro Arnau» le ocurrió lo mismo que al barcelonés Raimundo de Peñafort, y que Labbeus, es decir, el jesuita Philippe Labbe (Bourges, 1607 – Paris, 1667), refiere en su Dissertationis philologicae de Scriptoribvs Ecclesiasticis citando a Hendrik van Gent, que le llama provenzal, mientras que fue catalán, siendo pocos los que saben que esto tiene origen de la costumbre de aquel tiempo: Nempe Arnaldo nostro ídem contingit quos San Raymundo de Pennaforti Barcinonensi, de quo haec habet Labbeus in Dissertatione historica De Script.

Eccles. Henricus Gandavensis natione (ait) Provincialem vocat, cum fuerit Catalanus: quod ex illius temporis consuetudine profectum pauci norunt. Haec ille.164 160. Caesar Egassius Bulaeus, Historia Universitatis Parisiensis, […] Autore Caesare Egassio Bvlaeo, Eloquentiae emerito Professore, antiquo Rectore & Scriba eiusdem Vniversitatis.

Tomus Quartus. Ab anno 1300. ad annum 1400. Parisiis, Apud Petrvm de Bresche, Typographum Reginae ordinarium, & Bibliopolam juratum Universitatis Parisiensis; et Iacobvm de Laize-de Bresche, via Iacobea e regione Sancti Benedicti, 1668. De aquí en adelante, Bulaeus, Historia Universitatis Parisiensis, T. 4.

161. Ibid., 120-121.

162. Véase Apartado 33.

163. Se trata del §. 6.: Nota al margen: «VI. Arnaldi Villanovani errores.». Spondanus, Annalium Continvatio, T. 1, 515.

164. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 113.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

41

En efecto, en su su Dissertationis philologicae de Scriptoribvs Ecclesiasticis,165 Labbeus escribe sobre el origen de Raimundo de Peñafort lo siguiente: Henricus Gandauensis cap. 48. Catalogi, natione Prouincialem vocat, cum fuerit Catalanus, quod ex illius temporis consuetudine profectum pauci norunt.166

Llegado al final del Apartado, Nicolás Antonio considera que ya ha hablado suficiente de la patria de Arnau: «Sed de patria satis».167 Apartado 36 Nicolás Antonio destaca que Arnau, quien se distinguió por su mente brillante, no cultivó solo la Filosofía y el arte de la Medicina, a las que se dedicó especialmente, sino también la sagrada Teología, y que fue conocedor de varias lenguas, pues sus obras presentan muestras de doctrina hebraica, árabe y griega.

El bibliógrafo sevillano refiere luego la opinión de que Arnau se ocupó de estas disciplinas en París y en Montpellier, y que se dedicó sobremanera a la investigación de la naturaleza de los arcanos, hasta el punto que en estas cuestiones, según las palabras de Campegius, altius post aetatem suam penetravit nemo,168 es decir, nadie llegaría más lejos después de su época.

También menciona que Arnau viajó mucho por Europa, y vio costumbres y ciudades de mucha gente, sacando gran provecho para el aprendizaje y la enseñanza. Destaca que recorrió Italia, las Galias, y las Hispanias.169 En este lugar, Francisco Pérez Bayer inserta a pie de página, en su reedición de 1788 de la obra de Nicolás Antonio, la nota (I). En esta nota, Pérez Bayer sugiere que Arnau de Vilanova también pudo viajar a África, y, para decirlo, extrae una cita del prólogo a la obra De confectione vinorum, ad Incertum Regem recogida en un códice de la Real Biblioteca de Madrid sin signatura, que transcribe así: Confestim laetitiae meae festum festinans (fortuna) amovit super me Aquilonem, & induxit in Africam ad miseriam ipsam.170 Pérez Bayer afirma que va a volver a hablar del códice.171

165. Philippus Labbeus, Dissertationis philologicae de Scriptoribvs Ecclesiasticis, Quos attigit Eminentiss. S.R.E. Card. Robertvs Bellarminvs, Tomvs Secvndvs, Auctore Phil. Labbe, Parisiis, Apud Sebastianvm Cramoisy, Regis & Reginae Architypographum, via Iacobea, sub Ciconijs, 1660. De aquí en adelante, Labbeus, Dissertationis philologicae de Scriptoribvs Ecclesiasticis.

166. Ibid., 280-281.

167. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 113.

168. Campegius, Arnaldi Vita, s.p.

169. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 113.

170. Ibid. nota (I) 113.

171. Véase nota (I) de Francisco Pérez Bayer del Apartado 48.XI.

42

Maria Cristina Pascerini

Ahora bien, en la Real Biblioteca de Palacio Real de Madrid, de la que Pérez Bayer fue Bibliotecario mayor, se conservan al menos dos obras en las que se incluye el tratado sobre vinos, probablemente apócrifo, aquí atribuido a Arnau.

Por un lado, está el códice manuscrito misceláneo que lleva como título genérico Tratados medicinales y recetas,172 que incluye la obra De vinis conficiendis de Arnau de Vilanova,173 aunque no el tratado De retardanda senectute que, según la nota (I)174 del Apartado 48, debería figurar en el mismo códice.

Por otro lado, está la obra impresa que lleva por título Regimen sanitatis Magnini mediolanensis,175 es decir, de Maino de Maineri, en la que figuran algunas obras de Arnau, es decir, el Tractatus de fleubothomia,176 el Tractatus de uinis,177 y la Epístola de accidentibus senectutis et senii,178 que es una obra de temática en parte parecida a la del tratado De conservanda iuventute, & retardanda senectute que se menciona en la nota (I) de Francisco Pérez Bayer del Apartado 48, pero no está copiada recientemente, como destaca esta nota.

El pasaje mencionado por Pérez Bayer, o lo más parecido a ello, se encuentra en el códice manuscrito misceláneo.179 Según una transcripción a la vista del texto digitalizado: … cum festinamena litura mea festam infestans comovit super me aquilonem et indixit super me africum ac miseria ipsius... En este caso, la

172. Tratados medicinales y recetas [s.f.]. Se encuentra en la Real Biblioteca del Palacio Real de Madrid con Signatura topográfica: II/1521. De aquí en adelante, Tratados medicinales y recetas.

173. Arnau de Vilanova, De compositione uinorum per egregium doctorem magistrum Arnaldum de uillanoua, en Tratados medicinales y recetas, 7r-23v. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, De compositione uinorum.

174. En la nota (I) del Apartado 48.XI, Pérez Bayer especifica que en el mismo códice conservado en la Real Biblioteca de Madrid se encuentran dos obras de Arnau, que llama Tractatus de confectione vinorum; y De retardanda senectute, manifestando que el códice podría ser de mano reciente. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, nota (I) 116.

175. Maino de Maineri, Regimen sanitatis Magnini mediolanensis medici famosissimi attrebacensi episcopo directum. Insuper opusculum de fleubotomia editum a perspicacis ingenii viro magistro Reginaldo de villa noua. Additur quoque astronomia Hyppocratis facile omnium medicorum principis de variis egritudinibus et morbis. Item secreta Hyppocratis. Item Auerrois de venenis. Item quid pro quo appothcariorum nuperrime castigatum accuratissimeque per peritissimum artis medice cultorem magistrum Nicholaum Rabby recognitum. Cum nonnullis in super Auicenne ac plerumque aliorum auctorum in margine cartharum insertis, Lyon, Francois Fradin, c. 1505. [Pie de imprenta tomado de Adams, M 131]. Se encuentra en la Real Biblioteca del Palacio Real de Madrid con Signatura topográfica: I/239. De aquí en adelante, Maineri, Regimen sanitatis Magnini mediolanensis.

176. Arnau de Vilanova, Tractatus de fleubothomia secundum arnaldum de villa nova, en Maineri, Regimen sanitatis Magnini mediolanensis, 86v-89v.

177. Arnau de Vilanova, Tractatus de uinis, en Maineri, Regimen sanitatis Magnini medio­ lanensis, 105v-114r.

178. Arnau de Vilanova, Epistola de accidentibus senectutis et senii, en Maineri, Regimen sanitatis Magnini mediolanensis, 114r-128r.

179. Arnau de Vilanova, De compositione uinorum, 7r.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

43

referencia del texto podría ser al viento Áfrico, y no a África, donde Arnau no habría ido.

Nicolás Antonio, después de afirmar que Arnau recorrió Italia, las Galias, y las Hispanias, completa las noticias sobre los viajes de Arnau afirmando que tuvo también en proyecto ir a Grecia: «Graeciam quoque meditatus».180 Al final de este apartado, recuerda que Arnau elogia con mucha frecuencia a Juan Casamida, su maestro en Medicina, a menudo sin nombrarle, pero de forma explícita en el comienzo del Breviarii practicae.181 En efecto, el Proemio del Breviarium practicae comienza así: «Post obitum, bonae memoriae Magistri Ioan. Casamidae medicinalis scientiae professoris reuerendissimi.d.d.mei, & Magistri specialis».182 Apartado 37 En este apartado, Nicolás Antonio subraya lo extraordinarias que fueron, por un lado, la claridad del estilo singular de Arnau, en medio de barbarie y elocuencia, como éste mismo dice, por otro, la aplicación de la agudeza mental a las cosas mismas en el comentarlas, hasta el punto que rechazaba cualquier otra solicitud de escribir sin defectos y de manera distinta. Tampoco toleraba fácilmente volver sobre lo que había escrito, puesto que trabajaba principalmente con el sentido corto del vidente. Nicolás Antonio afirma que algunos hombres son de esta manera, es decir de ingenio tan presente y con facilidad de alcance que consumen todas las fuerzas como en un primer ímpetu, sin poder añadir nada más si tuviesen que retomar lo que una vez produjeron. Anade luego que los hijos de los médicos, movidos por la fama de Arnau, empezaron a acudir a las Galias donde enseñaba; los cuales, antes que a cualquier otro, también los mismos Galos, afluían como al mercado de su arte.183 Apartado 38 Nicolás Antonio cree que Arnau, después de enseñar, volvió a su patria, entendiendo que ésta era Cataluña, pues ejercía la medicina en Barcelona más o menos en el año octagésimo quinto del siglo ya pasado (1285), en el que Pedro el Grande rey de Aragón y de Sicilia falleció. Al respecto cita en una 180. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 113.

181. Arnau de Vilanova, Breviarium practicae, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1055 A-1438 F. 182. Véase Apartado 51, XXVI. 183. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 113.

44

Maria Cristina Pascerini

nota al margen [nota 1 al margen: «Surita, lib. 4. Cap. 71; Escolanus, Hist.

Valent. lib. 3. Cap. 18»] los documentos históricos relacionados con este rey en los que se dice que Arnau fue llamado a asistirle cuando cayó gravemente enfermo mientras se dirigía a Tarragona.184 En efecto, Jerónimo Zurita, en su obra Los cinco libros primeros de la primera parte de los Anales de la Corona de Aragón,185 registra: [El rey don Pedro] Partio de Barcelona con este proposito a veinte y seis de Octubre: y a cuatro leguas del camino de Tarragona le sobreuino tal enfermedad y dolencia, que sintiendose muy agrauado della, no pudo pasar adelante: y vuo de reparar muy desfallecido en una caseria que llamauan el Espital de Ceruellon: y allí fue de Barcelona el maestro Arnaldo de Vilanova, que era vno de los mas famosos médicos que vuo en sus tiempos; de donde le lleuaron en ombros hasta Villafranca de Panadés, y yua tal que llego con grande trabajo y fatiga.186

En cuanto a Gaspar Escolano, en su Decada primera de la Historia de la Insigne, y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia,187 lleva su crónica hasta el fallecimiento y entierro de Pedro el Grande en el Monasterio Real de Santes Creus: Desmarañado ya con tanta gloria suya, de tantos y tan poderosos enemigos, penso de como echarle la guerra dentro de casa a su sobrino el Rey Don Sancho de Castilla; y para salir con su intención, se puso en camino para Xatiua, a sacar del castillo los dos Infantes de Castilla, y reboluerlos en guerras con el Rey Don Sancho, sobe la pretensión de aquellos Reynos; por vengarse del, de la falta que le hizo a la mayor necesidad. Pero como madrugasse mucho para partirse de Barcelona, diole un romadizo, y a poco se declaró calentura. Por lo qual huuo de parar en Vilafranca de Panades, y desde alli mando partir a su hijo el Infante Don Alfonso con su armada sobre Mallorca, y que le truxessen el gran Medico Arnaldo de Vilanoua, que entonces se hallaua en Barcelona. Agrauaua de cada dia el mal, y como le cogiesse tan cansado de cuerpo y alma por lo passado, rematò con su vida a onze de Nouiembre dia de San Marin; y fue enterrado en el Monasterio de santas Cruzes.188

Efectivamente, en el Monasterio de Santes Creus, situado junto al río Gaià, en el actual Camp de Tarragona, se encuentra la tumba de Pedro el Grande, donde, entre las pequeñas esculturas que rodean el sepulcro, está, en el lado que mira al altar, y a la izquierda de la figura central (derecha, según el obser-

184. Ibid., 114.

185. Jerónimo Zurita, Los cinco libros primeros de la primera parte de los Anales de la Corona de Aragón, Zaragoza, en la casa que fue de Jorge Coci, que ahora es de Pedro Bernuz, 1562. De aquí en adelante, Zurita, Anales de la Corona de Aragón.

186. Ibid., 211r.

187. Escolano, Decada Primera de la Historia de Valencia. Primera Parte. Véase Apartado 34.

188. Ibid., 612-613.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

45

vador), la figura de un médico,189 reconocible por llevar en la mano derecha un matraz o ampolla, y en la izquierda un libro y una pequeña bolsa. Este médico con barba y frente despejada, vestido con prendas elegantes, bien podría ser Arnau de Villanova.

Nicolás Antonio manifiesta que Arnau fue a la Curia Romana, fuera ésta la ciudad de Roma o la de Aviñón, donde tenían su sede los papas de aquella época, y añade que esto lo dejó escrito Ioannes Andreae, es decir, Giovanni d’Andrea (Rifredo, c. 1270 – Bologna, 1348) en sus Additiones ad Speculum Durandi, a las que el bibliógrafo sevillano va a hacer referencia más adelante.190 Transmite Nicolás Antonio que, en el año noveno de su siglo, es decir, en 1309, Arnau fue a ver al papa Clemente V como enviado del rey Jaime de Aragón, para que hablara con él sobre el Reino de Jerusalén, según anota el autor Bulaeus en su Historia Universitatis Parisiensis [nota m al margen: «Tomo 4. Pag. 120»].191 En efecto, Bulaeus, en su Historia Universitatis Parisiensis, escribe: Eodem anno M. Arnoldus Villanouanus a Iacobo Rege Arragonum Auenionem iuit ad Clementem, ut de Hierosolymitano Regno cum eo ageret.192

Nicolás Antonio señala que en París, puesto que Arnau se encontraba allí alrededor del año 1310, Arnau escribió el libelo De iudicii die, deduciendo de las observaciones astrológicas que ese día llegaría en el año septuagésimo sexto de su siglo xiv. Por esta cuestión, y por otras cosas dichas menos rectamente en cuestiones religiosas, aunque tenía fama de gran teólogo, huyendo a escondidas, para no ser obligado a responder a los inquisidores, se refugió en Sicilia donde le acogió el rey Federico, y vivió en su corte, hasta cuando no mucho tiempo después fue enviado por este rey al papa Clemente V, quien entonces permanecía en Aviñón como ministro de culto de las cosas sagradas del tiempo, y murió en la mar. Eso —señala Nicolás Antonio— dicen Giovanni Villani [nota n al margen: donde arriba «Ubi supra»],193 San Antoninus [nota o al margen: donde arriba «Ubi supra»],194 y otros [nota p al margen: «Raynald. t. 15 ad annum MCCCX. Num. 39.195 Bulaeus in Hist. Universit. Paris.196

189. Reconocimiento realizado por la autora de este texto en verano de 2024 durante una visita al Monasterio Real de Santes Creus.

190. Véase Apartado 41.

191. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 114.

192. Bulaeus, Historia Universitatis Parisiensis, T. 4, 120.

193. Villani, La prima parte delle Historie universali, 339-340. Véase Apartado 31.

194. Antoninus Florentinus, Chronicorum opus, parte 3, 284 C-D. 195. Raynaldus, Annales Ecclesiastici, T. 15 [1694], 65-66. Véase Apartado 32.

196. Bulaeus, Historia Universitatis Parisiensis, T. 4, 120.

46

Maria Cristina Pascerini

loco citato»], sin querer decir otra cosa que un final de la vida natural, es decir, no debido a accidentes. Aunque en este punto se distancia Raynaldus, o quien puso las anotaciones a la gran obra de la continuación de los Annales de Baronio [nota q al margen: donde poco antes «Ubi proxime»], puesto que dice que Arnau murió entre las olas.197 Apartado 39 En el comienzo del breve apartado Nicolás Antonio anota que el mismo papa Clemente [V] recuerda a Arnau sin duda con un elogio especial por una carta que llaman circular [encíclica] distribuida a todos los obispos, en la que, después de avisarles del fallecimiento de Arnau y de su profundo dolor por la pérdida de un hombre tan competente en medicina, ordena, incluso amenazando con el rayo de las censuras a los que lo ocultaran, buscar para sí en cualquier lugar cierto libro de Arnau titulado De re medica que éste le había prometido una vez, y manda entregarlo, una vez encontrado, en mano al clérigo Oliverio, a quien Clemente había encomendado estos asuntos. Nicolás Antonio menciona que Raynaldus vio la carta en el archivo pontificio [nota r al margen: donde poco antes «Ubi proxime»].198 En efecto, Raynaldus menciona la localización de la encíclica en una nota [nota al margen c: «Lib. 7. ep. cur. 17»]199 de sus Annales Ecclesiastici.

Al final de este apartado Nicolás Antonio registra el hallazgo de una observación en la obra sobre los elogios de los hombres ilustres de Giovanni Imperiali, es decir que el cuerpo de Arnau se encuentra en Génova, algo que también refieren otros, entre los que se encuentra Paschalis [por Guolphangus] Iustus con su Chronologia medicorum.200 En lo que concierne a Giovanni Imperiale [o Imperiali], médico de Vicenza, en el Musaeum Historicum et Physicum201 en la sección dedicada a Arnau, se menciona lo siguiente sobre Génova:

197. Veáse nota al margen: «Ex ea [sc. Trinacria] rediturus ad Pont. fluctibus perit». Raynaldus, Annales Ecclesiastici, T. 15 [1694], 66. Véase Apartado 32.

198. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 114.

199. Raynaldus, Annales Ecclesiastici, T. 15 [1694], 66. Véase Apartado 32.

200. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 114.

201. Giovanni Imperiale, Mvsaevm Historicvm et Physicvm Ioannis Imperialis Phil: et Med: Vicentini, In Primo Illustrium literis uirorum imagines ad uiuum expressae continentur. Additjs Elogijs eorundem uitas, et mores notantibus. In Secundo animorum imagines, siue Ingeniorum naturae, differentiae, causae, ac signa physice perpenduntur. Adeo vt artjs. exactissimae loco possit esse, dignoscendi ad quam quisque artem, ad scientiam sit habitis.Venetijs, apud Juntas, 1640. De aquí en adelante, Imperiale, Musaeum Historicum et Physicum.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

47

At ex peregrinationis incommodis aeuo grauis occubuit Genuae, vbi adhuc ipsius marmoreum visitur monumentum.202

En cuanto a Iustus, ya hemos citado su Chronologia medicorum anteriormente.203 Apartado 40 Nicolás Antonio afirma que todos los escritores de todas las épocas que hablan de Arnau reconocen que fue un gran filósofo y un gran médico, pero añaden que fue también un gran teólogo si se exceptúa que aceptó ciertos errores muy graves contra la verdadera teología y los principios fundamentales de la religión, sobre los que escribió no solo Nicolaus Eymericus [nota s al margen: «Directorii part. 2 qu. 11 & quae. 28»], sino también otros [nota t al margen: «Bzovius in Ann. Tomo 14. ad ann. MCCCX n. 14. Bulaeus ubi supra p. 121. Prateolus in Elencho heresum, Verbo Arnaldus»].204 En efecto, Eymericus, en el Directorium inquisitorum, en la part. 2 quaest.

11, escribió lo siguiente: Vndecima quaestio est: Haereses, & errores, & temeritates, & falsitates condemnatae in praedictis partibus Cataloniae & Aragoniae per Inquisitores haereticae prauitatis auctoritate Apostolica, licet non de expresso mandato domini nostri Papae super illis in speciali facto; qui sunt? I Ad hanc respondemus, quod tempore domini Papae Clementis V. fuit in partibus illis quidam magnus medicus, vocatus magister Arnaldus de Villanoua: qui condidit multos libellos, in quibus erant quamplures insertae, & multum periculosae haereses, & errores: quae Tarracone fuerunt condemnatae per fratrem Ioannem de Longerio ordinis Fratrum Praedicatorum, & per dominum Gaufredum de Crudillis [nota al margen † forte Cruylles] Praepositum in Ecclesia Tarraconen. Vicariumque in eadem, sede vacante: & hoc, anno domini MCCCXVII. Errores autem, & haereses a praedictis (vt praedicitur) condemnatae cum magno consilio Theologorum istae erant [...]205

La part. 2. quaest. 28 del Directorium se ha citado anteriormente.206 También los Annales de Bzovius, Tomo 14. ad ann. MCCCX, n. 14, ya se han citado.207

202. Ibid., 10.

203. Véase Apartado 32.

204. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 114.

205. Eymericus, Directorium inquisitorum, 265 C-D. 206. Véase Apartado 32.

207. Véase Apartado 33.

48

Maria Cristina Pascerini

Respecto a Bulaeus, ya se han citado los errores de Arnau mencionados en su Historia Universitatis Parisiensis.208 En lo que concierne a Prateolus, la entrada «Arnaldus» de su Elechus alphabeticus ya se ha citado con anterioridad.209 Sin embargo, añade Nicolás Antonio, por poco no se arrepintió Arnau, quien el rey católico, es decir, el rey Federico, quiso que fuera enviado al papa Clemente, y a quien, después de su desaparición, el mismo pontífice homenajeó, por así decirlo, con signos de laude y honor. Por esto Bzovius apenas pudo esquivar la nota de maledicencia, cuando no temió hablar de Arnau con estas palabras [nota u al margen: donde poco antes «Ubi proxime»]:210 Professione medicum vocans, exercitio alchimistam, consortio daemonum exsecrabilem. Quare autem id? A quorum doctus praestigiis (insit) ostendebat se posse laminas aereas in aureas commutare.211 Nicolás Antonio afirma luego que Juan de Mariana interpretó poco más generosamente a Arnaldo, sin hacer mención de la alquimia al final del libro 19, cap. 9, llamándolo hombre más de fama que de elogio: cum nobile ingenium, eruditionem maximam, pravis superstitionibus, pravique de religione opinionibus foedare visus sit. Quo nomine aliquanto post ab Inquisitoribus ignominia notatus est (Aragonensibus, ut intelligo); librique, quos magno numero ediderat, reprobati. Ex humano semine quibusdamin base medicamentis hominis corpus efformasse qui affirmet, auctorem habeo; vero an mendacio disputare non est necesse.212 En efecto, Juan de Mariana, en su obra Historia de rebus Hispaniae, pero en el libro XIV, capítulo IX, dice: Arnaldus Villanoua vt Regi decumbenti adesset Barcinone venerat, rei medicae ea tempestate peritissimus: maiori tamen fama quam laude: cum nobile ingenium, eruditionem maximam, prauis superstitionibus, prauisque de religione opinionibus foedare visus sit. Quo nomine aliquanto post ab Inquisitoribus ignominia notatus est: librique quos magno numero ediderat reprobati. Ex humano semine, quibusdam in vase medicamentis hominis corpus efformasse, qui affirmet auctorem habeo, vero an mendacio disputare non est necesse.213

Apartado 41 Nicolás Antonio comenta al principio de este apartado que, sobre la verdad del arte química y su efecto, que hombres muy doctos de todas las épocas 208. Véase Apartado 35.

209. Véase Apartado 31.

210. Véase Apartado 41.

211. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 114.

212. Ibid..

213. Mariana, Historia de rebus Hispaniae, 681.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

49

creyeron natural aunque muy raro, en modo alguno debió Bzovius arremeter con un juicio tan agrio y desenfrenado contra Arnau. Añade que, al conocer a Arnau en la curia, el jurisconsulto Giovanni d’Andrea quiso, en las ya citadas214 Additiones ad Speculum Durandi, que fuera señalado con este elogio, después de haber asegurado con equidad la inocencia de su arte química: Plus nostris (ait) diebus habuimus magistrum Arnaldum de Villanova in curia Romana, summum medicum & theologum, de quo scripsi De observatione ieiunii consilium: qui etiam magnus alchimista, virgulas auri, quas faciebat, consentiebat omni probationi submitti.215 En efecto, entre una Addición de la obra titulada Speculum iuris216 de Guliel­ mus Durandus, es decir, Guillaume Durand (Puimisson, c. 1230 – Roma, 1296), se puede leer: Plus: nostris diebus habuimus magistrum Arnaldum de Villanoua in curia Romana summum medicum & theologum, de quo scripsi de obseruat. ieiun. consilium, qui etiam magnus Alchimista virgulas auri, quas faciebat, consentiebat omni probationi submittit.217 Nicolás Antonio añade que en esto, es decir, en su fama de alquimista, le otorgaron credibilidad Oldradus [Oldradus da Ponte], Abbas Panormitanus [Niccolò Tedeschi llamado Panormitano], Baldus [Baldo degli Ubaldi o Baldo da Perugia], Ioannes Platenus, y otros jurisconsultos, según Hermannus Conringius [Hermann Conring] afirma en su De Hermetica & Paracelsica medicina, aportando muchas pruebas de experimentos y autoridades de manera erudita, como es su costumbre, sobre la credibilidad de Arnau y su arte.

En efecto, Conringius escribe en su De Hermetica Aegyptiorum Vetere et Paracelsicorum Nova Medicina:218 Caeterum isthac tempestate duo cumprimis celebritatem nominis utriusque Chemiae peritia consecuti sunt, Arnoldus de Villa Nova & Raimundus Lullius. Et enim ab Arnoldo confectum esse per artem aurum non dubitavit testari pene illi

214. Véase Apartado 38.

215. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 114.

216. Gulielmus Durandus, D. G. Dvrandi Episc. Mimatensis Specvlvm Iuris, cvm Ioan.

Andreae, Baldi, reliqvorvmqve clarissimorvm I. V. doctorum visionibus hactenus addi solitis: Nunc primum variis, & perquam necessariis ad unumquemque titulum adiunctis Additionibus & Qvaestionibvs, supra omnes editions illustratum, que passim e multis veterum Iuriscons. Commentationibus iam olim decerptae, quicquid omnino post Durandi aetatem inde in illa tempora in foro controuersum erat redditum, continent: Avctore Alexandro de Nevo, I. V. D. celeberrimo. Addidimus eiusdem Gul. Durandi Avrevm Repertorivm, omnes omnium & Textuum & Glossarum, tum Decreti, tum Decretalium materias miro artificio complectens, in gratiam Canonistarum. […] Pars Tertia et Quarta, Francofvrti, Sumtibus heredum Andreae Wecheli, & Ioannis Gymnici, 1592. De aquí en adelante, Gulielmus Durandus, Speculum Iuris Pars Tertia et Quarta.

217. Ibid., 486.

218. Hermannus Conringius, De Hermetica Aegyptiorvm Vetere Et Paracelsicorvm Nova Medicina, Helmestadi, Typis Henningi Mvlleri acad. typ. Sumptibus Martini Richteri, 1648.

De aquí en adelante, Conringius, De Hermetica Medicina.

50

Maria Cristina Pascerini

σύγχρονος Ioannes Andreas Iuris Canonici celeberrimus scriptor in Additionibus

ad specul. tit. de criminib. falsi. Cuius fidei hac in re Oldradus, Abbas Panormitanus, Baldus, Ioannes Platenus alijque Iurisconsulti summi crediderunt.219

Apartado 42 En el comienzo de este apartado, Nicolás Antonio se pregunta si realmente hay que prestar credibilidad a la infamia divulgada por Bzovius220 en el siglo en el que ambos viven, es decir, el siglo xvii, sobre el aspecto pseudofilosófico y, sobre todo, criminal y demoníaco de la doctrina de Arnau, que a sus contemporáneos, y entre ellos el Sumo Pontífice, fue desconocido hasta el punto que no mucho tiempo después de su fatídico fallecimiento, como Nicolás Antonio ha señalado,221 su fama, su nombre y sus escritos pudieron ser alabados y aprobados no en coloquios privados, sino en cartas del mismo Papa Clemente enviadas por todo el orbe cristiano, preguntándose si es posible que esto sucediera en favor de un hombre que no tenía óptima fama entre gente con libertad plena de juzgarlo de tal manera.

Nicolás Antonio afirma luego que sin duda Ramon Llull, a quien mencionan todos los teatros químicos,222 no esconde haber tenido a Arnau como maestro, y que dice en algún lugar: Ea (inquit alicubi [nota x al margen: In praefat. artis operat.]) accepi; & habui a serenissimo Rege Roberto (Neapolis) sub secreto sigillo: quae quidem experimenta ipse habuerat a peritissimo Arnoldo de Villanova, qui merito fons scientiae vocari debet, quia in omnibus scientiis prae ceteris hominibus floruit.223 En efecto, en la obra Ars operativa medica,224 se puede leer dentro de un párrafo más amplio: Vnde nota quod iste tractatus in quatuor diuisiones diuiditur: quarum prima & cuarta non fuerunt mihi Raymundo reuelata, ut secunda & tertia, imo ea recepi & habui a serenissimo Rege Roberto sub secreto sigillo, quae quidem experimenta

219. Ibid., 380.

220. Bzovius, Annalium Ecclesiasticorum, T. 14, 153. Véase Apartado 33.

221. Véase Apartado 39.

222. Alusión de Nicolás Antonio a los seis volúmenes del Theatrum chemicum publicados por Lazarus Zetzner y sus herederos en Estrasburgo a largo del siglo xvii. Véase Apartado 55.

223. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

224. Ramon Llull pseudo, Ars operativa medica, en Ioannis de Rupescissa, qui vixit ante CCCXX annos, de consideratione Qvintae Essentiae rerum omnium, opus sane egregium. Accessere Arnaldi de Villanova Epistola de Sanguine humano distillato. Raymundi Lvlli Ars operativa, & alia quaedam. Michaelis Savonarolae libellus optimus de Aqua Vitae, nunc valde correctior quam ante annos LXX editus. Omnia ad selectissimam materiam medicam, & morborum curationem, vitaeque conseruationem mirabiliter facientia. Basileae, Per Conradum Waldkirch, 1597. De aquí en adelante, Ramon Llull pseudo, Ars operativa medica.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

51

ipse habuerat a peritissimo D. Arnaldo de Villanoua, qui merito fons scientiae vocari debet, qua in omnibus scientiis prae caeteris hominibus floruit.225

Nicolás Antonio refiere que Bernardus Trivisanus primero se reía de los libros de Ramon Llull y de Arnau sobre el arte químico, de los que decía [nota y al margen: «Alchimiae, parte I»] que alejaban de la recta vía más que dirigir al objetivo a los lectores deseosos de él («potius a recta via seducere, quam ad scopum dirigere lectores eius cupidos»),226 aunque el mismo Bernardus Trivisanus declaró luego abiertamente [nota z al margen: «Parte II»] haber rectificado varios errores gracias a las enseñanzas de las obras de Ramon Llull, y todavía en mayor medida gracias a las de Arnau.

La primera de las dos citas, que concierne a los desvíos a los que los libros de alquimia pueden llevar por su dificultad, se encuentra en la obra miscelánea de Trevisanus, es decir, Bernardo Trevisan,227 encabezada con el título De Chymico miraculo,228 y más exactamente al final de la Parte I del libro titulado De secretissimo Philosophorum opere Chimico, per naturam & artem elaborando229 llamado sintéticamente De Alchimia en el encabezado de sus páginas: Infinitus est eorum numerus, quos recensere vanum est: & librorum de hac arte conscriptorum ingens habetur copia, sub metaphoricis verbis atque figuris, vt non facile queant intelligi ab alijs, praeterquam a filijs artis, quorum lectura potius a via recta seducit in varios errores, quam ad scopum dirigat, e quorum numero sunt Scotus, Arnaldus, Raymundus, Io. Mechungus, Hortulanus, Veridicus, &c.230

En cuanto a la alusión a los méritos de las obras de Llull y de Arnau, Trevisanus no cita a Llull en la Parte II del mencionado libro De secretissimo Philosophorum opere Chimico, pero aquí se pueden encontrar las siguientes menciones de Arnau como autoridad en alquimia: «& Arnaldum Villanouanum, in Speculo Alchimiae»;231 «Vir iste religiosus habebat excellentissimos libros

225. Ibid., 151.

226. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

227. Davide Dainese, «Trevisan, Bernardo», en Dizionario Biografico degli Italiani, Treccani, 2019, https://www.treccani.it/enciclopedia/bernardo-trevisan_(Dizionario-Biografico)/ [07.03.2025]. Aquí se destacan las incertidumbres que rodean la figura histórica de Trevisanus.

228. Bernardus Trevisanus, De Chymico miracvlo, qvod Lapidem Philosophiae appellant.

Dionys. Zacharivs Gallus de eodem. Auctoritatibus varijs Principum huius artis, Democriti, Gebri, Lvllii, Villanovani, confirmati & illustrati. Per Gerardvm Dornevm. Basileae, Cum Gratia & Priuilegio Caes. Maiest. Ex Officina Haeredum Petri Pernae. Anno 1583. De aquí en adelante, Trevisanus, De Chymico miraculo.

229. Bernardus Trevisanus, De secretissimo Philosophorum opere Chymico, per naturam & artem elaborando, en Trevisanus, De Chymico miraculo, 1-48.

230. Ibid., 5.

231. Ibid., 11.

52

Maria Cristina Pascerini

chimicos, vt sunt Rosarius magnus, Arnaldus de Villanoua»;232 «vt apparet ex… Arnoldo Villanouano»;233 «Adfert Arnaldus Villanouanus: Totum studium tuum intendatur, in digerendo & coquendo mercuriosam substantiam, & pro sua dignitate corpora digna reddet, quae nihil aliud existunt, quam substantia mercuriosa decocta […]».234 Apartado 43 Al comienzo de este apartado Nicolás Antonio afirma que Arnau mereció, por su doctrina de la transformación de los metales, y seguramente por todo aquello relacionado con la medicina, ser considerado doctísimo por todos [nota a al margen: «Zacutus lib. I. Hist. princ. medic. qu. 49.»].235 En efecto, Zacutus Lusitanus, es decir, Abraham Zacuto Lusitano (Lisboa, 1575 – Ámsterdam, 1642), éste menciona a Arnau en su obra De Medicorum Principum Historia,236 en el Libro I, Commentarium a la Quaestio XXXXIX Quod strumae sint contagiosae, recordando que es citado por Fragosus, es decir, Juan Fragoso (Madrid c. 1530 – 1597), y que Thomas a Veiga, es decir, Tomás Rodrigues da Veiga (Évora, c. 1513 – Coimbra, 1593), concuerda en los síntomas: Arnaldus Villanouanus, in ijs quae pertinent ad medicam facultatem, doctissimus, in specul. introduct. medicinal. cap. 88. de rebus contra naturam, sic inquit. vnde omnes illi morbi sunt contagiosi qui corporibus imprimunt ex appoximatione ipsorum ad corpora patientia morbos illos, & hi communiter sunt lepra, scabies, variolae, febres pestilentiales, apostemata venenosa maxime in locis angustis, epidemia, phthysis, baras, & scrophae, &c. Hunc citat & sequitur Ioan.

Fragosus in glos. de apostemat. Quaest. 63. approbat in signis Thomas a Veiga in com. cap. 4. lib. I. de dif. feb. verbo calidiores autem. §. nam tertiana quum

232. Ibid., 13.

233. Ibid., 17.

234. Ibid., 22.

235. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

236. Zacutus Lusitanus, De Medicorvm Principvm Historia, Libri sex. In quibus Medicinales omnes Medicorum Principum Historiae, utili, & compendioso ordine dispositae proponuntur, Paraphrasi, & Commentariis enarrantur, Disputationibus, Dubiis, & Auctoris peculia­ ribus Observationibus illustrantur. Quorum Primus Liber nunc primum in lucem exit. Opus nos solum Philosophis, sed Medicis apprime utile, ac necessarium, & Facundissimam Galeni, a­liorumque Medicorum Principum doctrinam affectantibus jucundissimum. In quo plurima scitu digna, tam ad Theoriam, quam praxim spectantia, ad Galeni mentem, contra Iuniorum opinionem acriter disceptantur. D. Zacvto Lvsitano Medico Avctore, cum Indice Quaestionum, Dubiorum, Lemmatum, Observationum, Rerum & Verborum memorabilium locupletissimo.

Coloniae Agrippinae, Ex officina Iohannis Frederici Stam, habitantis sub signo Spei, 1629. De aquí en adelante, Zacutus Lusitanus, De Medicorum Principum Historia.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

53

habeat calorem multo acriorem, propter defectum tamen lentoris minus contagiosa est quam struma, &c.237

Nicolás Antonio añade que Arnau utilizó los remedios para curar a los enfer­mos con tal distinción y eficacia, que fue considerado por la gente de su época como otro Apolo; y que de esta misma manera habla Joannes Michael Savonarola, autor del siglo xv, es decir, del siglo siguiente al de Arnau, en su libello De arte conficiendi aquam vitae.238 En efecto, Joannes Michael Savonarola, es decir, Giovanni Michele Savonarola (Padua, 1385 – Ferrara, 1468), en el libelo De arte conficiendi aquam vitae239 elogia a Arnau en el capítulo noveno: Haec autem omnia oculis tuae Dignitatis anteponere concepi, cui neque prudentia neque literarum copia defuit, ut sic spectanda uideres iudicares que deinde si ex principiis Alchimiae Hermetis Philosophi, Petri Hispani, Arnoldi de uilla noua, cuius et adhuc tanta extat in opere medicinae experientia, ut alterum Apollinem Medici praedicent.240

Apartado 44 En este apartado Nicolás Antonio rechaza por completo los errores de Arnau en materia teológica, si realmente fueron suyos, y se muestra de la opinión de que fácilmente Arnau hubiese renunciado a ellos, o se hubiese liberado cuidadosamente de la sospecha que en todo caso había sobre él, remitiéndose non con injusticia a la opinión que de él tenía el papa Clemente incluso después de su muerte. A menos que no se demuestre lo contrario, estos errores fueron reprobados y condenados no antes del 1317, según Raynaldus, quien cita a Eymericus en sus Annales para este año en el párrafo 62.241 En efecto, en el tomo XV de los Annales Ecclesiastici, en el apartado 62 del año 1317, Raynaldus escribe: 62. [Nota al margen: Arnald. e Villanov. errores damnati.] Hoc anno cum libri Arnaldi e Villanova varijs contaminati erroribus, quos sparserat, vulgi manibus tererentur, a Joanne Longerio fidei censore & praeposito Tarraconensi, ecclesia illa 237. Ibid., 591.

238. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

239. Michaelis Savonarola, Excellentissimi Medici Michaelis Sauonarolae libellus singularis de arte conficiendi Aquam vitae simplicem & compositam. Et de eiusdem admirabili virtute ad conseruandam sanitatem, & ad diuersas Humani corporis aegritudines curandas, Haganoae, per Valentinum Kobian, 1532. De aquí en adelante, Savonarola, Libellus singularis de arte conficiendi Aquam vitem.

240. Ibid., XXVIIIr. 241. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

54

Maria Cristina Pascerini

suo tum pastore orbata, habitis doctorum coetibus, damnatae hae haereses, ex ejus nefarijs scriptis decerptae: Quod natura humana a Deo assumpta est aequalis Deo in omnibus bonis suis, & quod tam alta sit humanitas in Christo, quantum deitas; & tantum possit. Quamquam cito anima Christi fuit unita divinitati, statim ipsa anima scivit omnia, quae Deus scit: quia alias, ut dicebat, non fuisset cum ea una persona, praecipue, quia scire est circumstantia pertinens ad suppositum individuale, & non ad naturam. Quod in sacrificio missae non laudatur Deus opere, sed solum ore. Proscripti alij ejus errores, quod nimirum universi ecclesiae ordines a Christi fide & a charitate defecissent, quod monachi a salutis via aberrarent, quod eleemosyna sacrificio altaris esset praestantior, quod sacra pro mortuis peragenda non essent, nec instituenda sacerdotia; quod mundus anno MCCCXXXV. desiturus foret: quae accurate Aymericus [nota a al margen: Aymer. 2. p. direct. inq. q. II.] percenset.242

En cuanto a la mención de Eymericus, ésta se refiere a la quaestio II. De propositione, a su articulo «haeretico»,243 de la segunda parte del Directorium Inquisitorum, que especifica las razones para considerar algo como herético, aunque sin hacer ninguna mención específica de Arnau.

En nuestra época, ha sido Jaume Mensa i Valls quien, en un estudio que lleva por título «Confrontació de les tesis condemnades en la sentencia de Tarragona de 1316 amb les obres espirituals d’Arnau de Vilanova»,244 se ha ocupado de la cuestión de la herejía en las tesis de Arnau condenadas en Tarragona el 8 de noviembre de 1316. Después de un cuidadoso análisis, Mensa concluye que, en la mayor parte de los casos, las tesis condenadas no tienen en realidad correspondencia con los textos arnaldianos, y que en la sentencia, poco desarrollada desde el punto de vista jurídico, hay una clara voluntad condenatoria.245 Nicolás Antonio menciona que ciertamente Bonifacio VIII, con odio hacia el rey de los Galos, habría revocado [la condena] y aprobado cierto libro escrito por Arnau, que había sido reprobado y quemado por los teólogos de París.

Esta acusación, que señaló el autor de la Historia Universitatis Parisiensis [nota b al margen: «Tomo 4. p. 40»] estaba entre los puntos principales por los que obispos galos y nobles sometidos a la voluntad del rey Felipe atacaban al mencionado Bonifacio con un juicio público y solemne mantenido en París.246 En efecto, en la Historia Universitatis Parisiensis, Bulaeus menciona, entre las acusaciones que el legista Guillelmus de Plesseiano, es decir, Guillaume de

242. Raynaldus, Annales Ecclesiastici T.15 [1694], 167-168.

243. Véase Eymericus, Directorium inquisitorum, 233 B-236 C. 244. Jaume Mensa i Valls, «Confrontació de les tesis condemnades en la sentencia de Tarragona de 1316 amb les obres espirituals d’Arnau de Vilanova», en Arxiu de Textos Catalans Antics, 30 (2011), 305-334. De aquí en adelante, Mensa, «Confrontació de les tesis condemnades».

245. Ibid., 331-332.

246. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

55

Plaisians pronunció, el 14 de junio de 1303 en París, contra el papa Bonifacio VIII, la de haber revocado la condena y aprobado el libro de Arnau: 8. Item quendam librum compositum per M. Arnaldum de Villa noua Medicum, continentem siue sapientem haeresim, per Episcopum Parisiensem, & per Magistros Theologiae Facultatis Parisiensis reprobatum, damnatum & combustum, & per ipsum Bonifacium publice in pleno Consistorio Cardinalium scilicet reprobatum, condemnatum & combustum postmodum rescriptum idem vitium continuans, reuocauit & etiam approbauit.247

Nicolás Antonio afirma luego que le parece más verdadero que Arnau renunciara en vida solemnemente a sus errores, de lo que Raynaldus mostró una prueba encontrada en Aviñón, en el año 1594.248 Como ya se ha recordado,249 Raynaldus menciona, en sus Annales Ecclesiastici, Tomus XV, un manuscrito encontrado en Aviñón en el año 1594: «M.S. [nota al margen a: M.S. arc Vat. Avenion.] reperto in archivo palatii Avenionensis anno MDXCIV».250 Nicolás Antonio termina el apartado refiriendo que Juan de Mariana prestó atención a ello, [indicando mirar] donde poco antes «Ubi proxime».251 Apartado 45 Al comienzo de este apartado Nicolás Antonio recuerda que Francisco Diago, en el libro 2 de sus historias de la provincia de Aragón, comenta que Petro Maza y Sancho de Besarán, dominicos de esta provincia, escribieron contra los errores de Arnau hacia el año 1400.252 En efecto, Francisco Diago (Viver, 1560 – Valencia, 1615), en el libro 2 de su Historia de la Provincia de Aragón de la Orden de los Predicadores,253 escribe: 247. Bulaeus, Historia Universitatis Parisiensis T. 4, 42.

248. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

249. Véase Apartado 32.

250. Raynaldus, Annales Ecclesiastici T.15 [1694], 66.

251. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

252. Ibid.

253. Francisco Diago, Historia de la Provincia de Aragon de la Orden de Predicadores, desde su origen y principio hasta el año de mil y seyscientos. Diuidida en dos libros. Compvesta por el presentado fray Francisco Diago de la misma Prouincia y Orden, a instancia y con mandatos assi del General de la Religion como del Maestro fray Hieronymo Baptista de la Nuza Prouincial de la Prouincia. Con Índices muy copiosos de todas las personas Illustres de la Historia. Dirigida al Reverendissimo Maestro de la Orden Fray Hyppolito Maria Beccaria de Monte regali.

Impressa por Sebastian de Cormellas en Sancta Catherina martyr de Barcelona, a costa de la Prouincia, 1599. De aquí en adelante, Diago, Historia de la Provincia de Aragón de la Orden de Predicadores.

56

Maria Cristina Pascerini

Este padre [el maestro fray Sancho de Besaran] escriuio contra los errores de Arnaldo de Villanoua, contra los quales auia escrito antes del en el mismo conuento fray Pedro de Maça, como lo dize el maestro Sorio.254

Nicolás Antonio recuerda que [Arnau] también fue desaprobado, como ha comentado arriba,255 después de haber dado noticia desconsideradamente y, según estiman, impíamente, de un singular libelo, por las predicciones astrológicas del día del juicio final. Arnau fue reprobado, según el testimonio de Antonino [nota c al margen: donde arriba «Ubi supra»],256 y considerado casi herético, y con el mismo paso del tiempo fue demostrado culpable del falso y del vano [nota d al margen: «Villanus, & Paulus Langius supra laudati, Raynald. ad an. MCCCX. n. 39. Imperialis in elogio»].257 Ya se ha hablado de los primeros tres autores de la nota, es decir, Villani,258 Paulus Langius,259 y Raynaldus.260 En cuanto a Imperiale [o Imperiali], éste habla de las acusaciones dirigidas a Arnau en Paris en el Musaem Historicum et Physicum: Huius artis existimatione Lutetiae Parisiorum, Arnauldus, Medicinae praxim celeberrima auditorum, ac nationum fere omnium frequentia tradidit. Petrus tamen Aponus acumine scientiae, ac disputationum praestantia, facile caeteris eius aeui omnibus eminebat. Arnaldus Medicinae vsu magis enituit. Inde factum, vt Arnaldus cum magicarum forte reus habitus, se ad Siciliae Regem Federicum perfugij gratia transtulisset, a Summo Pontifice morbo tunc grauissimo laborante, inter omnes Italiae medicos ad sui curationem delectus sit. At ex peregrinationis incommodis aeuo grauis occubuit Genuae, vbi adhuc ipsius marmoreum visitur monumentum. Hunc virum lubentem vltro satis perfunctum asserunt, quod prauo quodam sensu Antichristi horrebat aduentum, quem ex sacris Bibliorum traditionibus, tunc Orbi celerrimum fore praenunciabat.261

Nicolás Antonio destaca que en cualquier caso, en esta arrogancia de querer buscar en el cielo tiempos y mutaciones, Arnau tuvo muchos compañeros, que contemplando los cursos y conjunciones de las estrellas se atrevieron a determinar el final de una época, que Dios reservó a su voluntad. Refieren ejemplos los siguientes autores: Hieronimus Vielmius [nota e al margen: «De sex diebus cond. orbis, lect. 6»]; Martinus Antonius Delrius [nota f al margen:

254. Ibid., 269v.

255. Véase Apartado 38.

256. Antoninus Florentinus, Chronicorum opus parte 3, 284 C-D. Véase Apartado 31.

257. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

258. Villani, La prima parte delle Historie universali, 339-340. Véase Apartado 31.

259. Langius, Chronicon Citizense, 829. Véase Apartado 31.

260. Raynaldus, Annales Ecclesiastici, T. 15 [1694], 65-66. Véase Apartado 32.

261. Imperiale, Musaeum Historicum et Physicum, 10.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

57

«Comm. ad Senecae Octaviam, v. 386.»]; y Thoma Malvenda [nota g al margen: «De Antichristo, lib. 2, cap. 29.»].262 En lo que concierne a Hieronimus Vielmius, es decir, Girolamo Vielmi (Venecia 1519-1582), éste, en su obra De Sex Diebus Conditi Orbis Liber,263 cita en la lectio sexta a los que hicieron predicciones sobre el fin del mundo, llegando también a mencionar a Arnau y a algunos de sus contemporáneos: Et vsque adeo hic rumor & metus subinde homines occupauit, vt Magister Ioannes Parisiensis Dominicanus, anno Domini 1300. Tractatum de Antichristi foras dederit eruditum sane, & accuratum, in quo (absque asseueratione tamen) iudicium in longius tempus proferebat, etenim ad annum 1569. (quem gratias Deo nuperrime absoluimus) sua supputatione (vt mihi quidem uisum est) relegauit. Arnaldus autem de Villanoua Ioannis Sincronus floruit, siquidem anno 1310. interuallum aliquanto breuius contractiusque eidem assignabat. videlicet circiter annum Domini 1326. quemadmodum D. Antoninus tertia parte historiarum titulo 21. c. 2. memoriae prodidit, Sed & legi, Hubertini Minoritae, a Casali, tractatum de septem statibus Ecclesiae, qui Ioanni, Arnaldoque coetaneus ferme fuit, rudem profecto, & indigestam rerum congeriem; […]264

Respecto a Martinus Antonius Delrius, es decir, Martín Antonio Delrío (Amberes, 1551 – Lovaina, 1608), éste en su obra Syntagmatis Tragici Pars vltima, seu Nouus Commentarius in decem Tragoedias, que vulgo Senecae ascribuntur,265 menciona las predicciones de Arnau y a de sus contemporáneos, en el Commentarium in Octaviam para el v. 386: Circa annum 1300. quidam Ioannes Parisiensis ordinis Praedicatorij, cuius liber flammis traditus fuit, mundi finem coniecit in annum 1569. [nota al margen: De his vide D. Antonini 3 p. summ. hist. tit. 21. & seq.] Arnoldus de Villanoua, futurum voluit circa annum 1326. Vbertinus a Casali Franciscanus lib. de septem statibus Ecclesiae, fere in idem tempus cum Arnoldo consensit.266

262. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

263. Hieronymus Vielmius, De Sex Diebus Conditi Orbis Liber, Ad Aloysium Iustinianum, Patritium Venetum, & Coadiutorem Aquileiensem ampliss. Auctore F. Hieronimo Vielmio Veneto, Ordinis Praedic. Sacrae Theol. Doctore, Episcopo Aemoniae, antea Argolicense. [...]

Adiecti sunt praeterea eiusdem Auctoris libri duo de D. Thomae doctrina et scriptis. & Orationes dvae; Altera Apologetica, & reliqua De Optimo Episcopi Mvnere. Venetiis, Apvd Ivntas, 1575. De aquí en adelante, Vielmius, De Sex Diebus Conditi Orbis Liber.

264. Ibid., 79.

265. Martinus Antonius Delrius, Martini Antonii Delrii ex Societate Iesv Syntagmatis Tragici Pars vltima, seu Nouus Commentarius in decem Tragoedias, que vulgo Senecae ascribuntur. Cum Indicibus. Antverpiae, Ex officina Plantiniana, Apud Viduam, & Ioannem Moretum, 1594. De aquí en adelante, Delrius, Syntagmatis Tragici Pars vltima, seu Nouus Commentarius.

266. Ibid., 536.

58

Maria Cristina Pascerini

En cuanto a Thoma Maluenda, es decir, Tomás Maluenda (Xátiva 1565Valencia 1628), éste, en su obra De Antichristo,267 aunque no en el libro 2, cap. 29, sino en el libro 1, cap. 37, refiere los autores que predicen el fin del mundo, donde también figura Arnau: «Arnaldus de Villa noua putauit Antichristum venturum anno Christi 1326, vt S. Antoninus est auctor [nota al margen c: S. Ant 3. P. Hist. Tit. 21. 6. 2. §. 8]».268 Nicolás Antonio recuerda además que no se atribuyó fraude o culpa a san Vicente Ferrer de Valencia en sus confabulaciones, y principalmente en cierta carta enviada al Papa Benedicto XIII, por predecir la llegada y nacimiento del Anticristo ya para su época a partir de los testimonios de las Sagradas Escrituras, de los signos que se habían dado, de las revelaciones que él mismo u otros habían recibido, y de lo del intelecto claramente, como dice san Antonino [nota h al margen: «Histor. 3. parte titul. 23, cap. 8, §. 3»]. Añade que merece la pena consultar a Thoma Maluenda sobre el asunto [nota i al margen: «Eiusdem lib. 2. cap. 30»].269 En lo que concierne a san Vicente Ferrer, en efecto, Antoninus Florentinus en su Chronicorum opus, en el tit. 23, cap. 8 § 3, se refiere a sus palabras sobre el reino de los bienaventurados,270 mientras que en el tit. 23, cap. 8, § 6, se refiere a su espíritu profético.271 Sin embargo, la mención de la sentencia de san Vicente Ferrer sobre el tiempo de la llegada del Anticristo y el fin del mundo, no se encuentra en el libro 2, cap. 30, de la obra De Antichristo de Maluenda, sino en el libro 1, cap.

38272 de esta obra.

Al final del Apartado 45, Nicolás Antonio considera que ya ha llegado el momento de examinar las obras de Arnau.273 Apartado 46 En este apartado Nicolás Antonio afirma que destacan sin duda las obras de Arnau que por primera vez, como es fácil juzgar, se publicaron juntas en folio en Lyon en el año 1504, con la prefación de Thomas Murchius Genuensis, es

267. Thoma Maluenda, De Antichristo libri undecim. F. Thoma Malvenda Setabitano Ordinis Praedicatorum Descriptore. Romae, Apud Carolum Vulliettum, 1604. De aquí en adelante, Maluenda, De Antichristo libri undecim.

268. Ibid., 54.

269. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

270. Antoninus Florentinus, Chronicorum opus parte 3, 657 B-C. 271. Ibid., 660 C-661 D. 272. Maluenda, De Antichristo libri undecim, 55-56.

273. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

59

decir, Tommaso Murchi274 o Morchio275 de Génova, que Gesnerus cita en su Biblioteca hablando de Arnau.276 En efecto, Gesnerus cita de la prefación de Thomas Murchius en su Biblioteca Universalis: [...] Arnaldi de Villa noua opera in re medica, impressa Lugduni anno 1504. in fol. chartis 206. Ex praefatione Thomae Murchij Genuensis medici. «Hic author arcana naturae adeo calluit, ut ueram alchimiam teneret, faceretque laminas aureas non cedentes perfectissimo auro, ut Ioannes Andreas in titulo de falsi crimine attestatur: & Raymundus Lullius in testamento suo affirmat cognouisse se ab illo artem hanc esse ueram. Calluit item uir iste linguam Hebraicam, ut uidere licet in expositione libelli Tetragrammaton, Graecam pariter & Arabicam, ut in multis ab eo translatis operibus apparet. Scripsit multa in philosophia, et theologia, sed plura in medicina. Secreta autem naturae adeo rimatus est, ut altius post aetatem suam penetraverit nemo: multa tamen ascribuntur illi quae nec sua sunt, nec huius authoris sapiunt officinam, ut ex stilo facile deprehendi potest. Enarrat ipse plura opera in libro speculi. Non tamen omnia medicinae illius scripta potui inuenire. Haec autem quae in manu sunt mea scriptorum culpa deprauata, & ipsa uetustate manca, puluere obsita, pro uirili castigaui, & c».277

En la citada edición de Lyon de 1504,278 que es la editio princeps de las obras de Arnau, al encabezamiento y título Hec sunt opera Arnaldi de villa Noua que in hoc volumine continentur, sigue en la misma página el índice de las obras que se incluyen. Después figura la prefación del médico Thomas Murchius Genuensis, curador de la edición, en forma de dedicatoria a Gian Luigi Fieschi il Vecchio (Génova, ¿1441? – ¿1508?): Illustri principi Domino Johanni Ludovico Flisco Comiti: Genuensium Admirato: ac christianissimi Francorum Regis ordis insignibus decorato. Thomas Murchius Genuensis Artium et medicine Doctor. Salutem. Plurimam Dicit.279

274. El apellido «Murchi» es citado por Pio Raina. Véase Pio Raina, «Intorno al cosiddetto Dialogus Creaturarum ed al suo autore (1)», en Giornale storico della Letteratura Italiana, vol. X (2º semestre, 1887), 42-113, 59.

275. El apellido «Morchio» es citado por Angelo Remondini. Véase Angelo Remondini, «La sepoltura del Marchese Ludovico II di Saluzzo», en Giornale Linguistico di Archeologia, Storia e Belle Arti (anno secondo, 1875), 218-224, 221.

276. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

277. Gesnerus, Bibliotheca Universalis, 93r.

278. Arnau de Villanova, Hec sunt opera Arnaldi de villa Noua que in hoc volumine continentur, Lugduni, impressum Anno salutis dominice quarto supra millenarium et quinquagenarium decimoquarto kalendas decembris / per Franciscum fradin artis impressorie magistrum, 1504.

De aquí en adelante, Arnau de Villanova, Hec sunt opera Arnaldi de villa Noua.

279. Ibid., s.p.

60

Maria Cristina Pascerini

En la dedicatoria de Thomas Murchius se encuentra el pasaje citado por Gesnerus, y mencionado por Nicolás Antonio: Omitto que archana nature adeo calluit: vt veram Alchimiam teneret: faceretque Laminas aureas: non cedentes prefectissimo auro: vt Ionannes andreas in titulo de falsi crimine attestatur. Et Raymundus Lullius in testamento suo affirmat cognouisse se ab illo artem hanc esse veram. Calluit item vir iste linguam hebraicam: vt videre licet in expositione libelli Thetagramaton: grecam pariter et arabicam: vt in multis ab eo translatis operibus apparet. Scripsit multa in philosophia: et theologia: sed plura in medicina. Secreta autem nature adeo rimatus est / vt altius post etatem suam penetrauerit nemo: multa tamen ascribuntur illi: que nec sua sunt: nec tamen autoris sapiunt officinam: vt ex stilo facile deprehendi potest. Enarrat ipse plura opera in libro speculi: non tamen omnia medicine illius scripta potui inuenire / Hec autem que in manu sunt mea / scriptorum culpa / deprauata. et ipsa vetustate manca:puluere obsita: pro virili (adiuuante artium et medicine doctore magistro michaele de capella ex gallia) castigaui emendauique.et ad communem vtilitatem ne periculum esset in mora [...].280

El lugar y año, y el impresor de esta edición, se deducen del colofón final: Opus pleclarum magistri Arnaldi de villa Noua impendio nobilis viri Balthasaris de Gabiano civis Astensis / summa cum diligentia Lugduni impressum Anno salutis dominice quarto supra millenarium et quinquagenarium decimoquarto kalendas decembris / per Franciscum fradin, artis impressorie magistrum Regnante christianissimo et inuictissimo Ludovico Duodecimo rege Francorum.281

Nicolás Antonio cita, después de la editio princeps, una edición de las obras de Arnau al parecer publicada en París en 1509, que llevaría puesta la inscripción de obras médicas («Parisiensis editio anni MDIX, cum inscriptione Medicorum operum»), y que se conservaría en la Biblioteca Colombina de la Catedral de Sevilla.282 Sin embargo, podría tratarse de un error, porque no se conoce una edición de las obras de Arnau de París de 1509, mientras existe una edición de Lyon, por el mismo editor, de 1509,283 en la que se añaden algunas obras respecto a la de 1504.

La edición de Lyon de 1509 sí se conserva en la Biblioteca Colombina de la Institución Colombina de Sevilla con signatura SE-IC. Colombina. Sign.

Top.: 118-7-30.

280. Ibid., s.p.

281. Ibid., 398r.

282. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

283. Arnau de Villanova, Hec sunt opera Arnaldi de villa noua nuperrime recognita ac emendata diligentique opere impressa que in hoc volumine continentur, Lugduni, impressum per Franciscum Fradin: anno domini M.ccccc.ix. die vero.xx.mensis Decembris, 1509.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

61

Nicolás Antonio menciona luego la que considera una tercera edición de las obras de Arnau, en Venecia en 1514 en folio, con el título de obras médicas y químicas («sub titulo Medicorum & chimicorum operum»).284 Sin embargo, puede que se trate de la edición de Venecia de 1505,285 y que en algún momento —en la recopilación de los datos o en la redacción de la entrada— haya habido un error de interpretación de la fecha, cambiando el año de impresión («quinto supra millenarium et quingentenarium») por el día de impresión («decimocuarto kal februarias»), pues ambos aparecen en el explicit.

Nicolás Antonio anota posteriormente la que considera la segunda edición de Lyon —puesto que no tiene en cuenta la de 1509—, realizada en 1520286 por el impresor Guilhelmus Huyon, es decir, Guillaume Huyon, activo en Lyon entre 1515 y 1528.287 Sin embargo, Nicolás Antonio tiene en sus manos la última edición de las obras de Arnau, en Basilea en 1585,288 con inscripción parecida, con notas a algunos libros por Hieronymus [por Nicolaus] Taurellus Montbelgardensis (Montbéliard, 1547 – Altdorf bei Nürnberg, 1606), médico y profesor en la Escuela de Altdorf, edición impresa por Petrus Perna, es decir, Pietro Perna (Villa Basilica Lucca, 1519 – Basilea, 1582). El bibliógrafo sevillano va a mencionar en detalle a continuación las obras que forman parte de esta edición.289 Apartado 47 Al comienzo de este apartado Nicolás Antonio precisa que la edición de las obras de Arnau de Basilea de 1585 consta de dos tomos.290 284. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

285. Arnau de Villanova, Hec sunt opera Arnaldi de villa noua nuperrime recognita ac emendata diligentique opere impressa que in hoc uolumine continentur, Opus pleclarum magistri Arnaldi de villa nova. impendio heredum Nobilis viri quondam Domini Octauiani Scoti Ciuis Modoetiensis: summa cum diligentia Venetijs impressum, Anno salutis dominice quinto supra millenarium et quingentenarium decimocuarto kal. Februarias. Per Bonetum Locatellum presbyterum, 1505.

286. Arnau de Villanova, Arnaldi de villa noua medici acutissimi opera nuperrime revisa: vna cum ipsius vita recenter hic apposita. Additus est etiam tractatus de philosophorum lapide intitulatus, Lugduni, impressa in calchographia. M. Guilhelmi Huyon. Anno domini M.cccccxx. die vero. xxi. mensis Aprilis, 1520.

287. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

288. Arnau de Vilanova, Opera omnia. Véase Apartado 31.

289. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

290. Ibid..

62

Maria Cristina Pascerini

A continuación, cita directamente las obras [médicas] de Arnau incluidas en el tomo primero,291 según aquí se mencionan, aunque numerándolas con cifras romanas: I. Speculum introductionum medicinalium.292 En la edición de Basilea de 1585, esta obra aparece con el título seguido por el nombre de Arnau: Specvlvm introdvctionvm medicinalivm Arnaldi de Villa noua, Doctoris clarissimi.293 Juan Antonio Paniagua294 considera ciertamente auténtica de Arnau la obra Speculum medicine,295 y también Lluís García Ballester296 la reconoce como tal.297 La obra ha sido publicada con el título de Speculum medicine298 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Michael R. McVaugh y traducción catalana de la introducción por Maria Toldrà.

II. Aphorismos de ingeniis nocivis, curativis, & praeservativis morborum, speciales partes corporis respicientes.299 En la edición de Basilea de 1585, esta obra aparece con el título: Aphorismi ab Arnaldo de Villa Nova editi de ingeniis nocivis, cvrativis, & praeseruatiuis morborum, speciales corporis partes respicientes.300

291. Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1-1992 E. 292. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 115.

293. Arnau de Vilanova, Specvlvm introdvctionvm medicinalivm, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1-238 B. 294. Juan Antonio Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», en Arxiu de Textos Catalans Antics, 14 (1995). Recoge los contenidos presentados a Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova (1. 1994. Barcelona), 9-22. De aquí en adelante, Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano».

295. Paniagua menciona el Speculum medicine entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Ibid., 20.

296. Lluís García Ballester, «Hacia el establecimiento de un “canon” de las obras médicas de Arnau de Vilanova», en Arxiu de Textos Catalans Antics, 14 (1995). Recoge los contenidos presentados a Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova (1. 1994.

Barcelona), 23-29. De aquí en adelante, García Ballester, «Hacia el establecimiento de un “canon”».

297. Ibid., 28.

298. Arnau de Vilanova, Speculum medicine (AVOMO, vol. XIII) edidit et praefatione et commentariis instruxit Michael R. McVaugh; traducció catalana de l’estudi introductori, Maria Toldrà. Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Fundació Noguera, 2018.

299. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

300. Arnau de Vilanova, Aphorismi de ingeniis, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 237 C-250 G.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

63

Paniagua considera ciertamente auténticos de Arnau los Aphorismi particulares, los Aphorismi de memoria y los Aphorismi extravagantes,301 que han sido publicados dentro del volumen titulado Commentum in quasdam parabolas et alias aphorismorum series: Aphorismi particulares, Aphorismi de memoria, Aphorismi extravagantes302 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Juan A. Paniagua y Pedro Gil-Sotres, con ayuda de L. García Ballester y Eduard Feliu.

Nicolás Antonio apunta que, según señala Taurellus, hay algunos aforismos puestos aquí de otro lugar, y más en concreto de la parte operativa del mismo autor puesta a continuación.303 En efecto, en la edición de Basilea de 1585, Taurellus especifica después del mencionado título lo siguiente: «Doctrina prima, tradens canones aegritudinum membrorum Capitis: & primo Cerebri. Verum nota, quod hic sunt aliqui additi, et tanquam vtiles a parte operatiua dicti Arnaldi extracti».304 III. De parte operativa.305 En la edición de Basilea de 1585, esta obra titulada De Parte Operativa se cita precedida por el nombre de Arnau: Arnaldus de Villa Nova de Parte Operativa.306 Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la obra De parte operativa,307 que ha sido publicada con el mismo título De parte operativa308 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Fernando Salmón y Michael R. McVaugh.

301. Paniagua menciona los Aphorismi particulares, los Aphorismi de memoria y los Aphorismi extravagantes entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

302. Arnau de Vilanova, Commentum in quasdam parabolas et alias aphorismorum series: Aphorismi particulares, Aphorismi de memoria, Aphorismi extravagantes (AVOMO, vol. VI.2) ediderunt et praefationibus et commentariis catalanis hispanisque instruxerunt Juan A. Paniagua et Pedro Gil-Sotres, adiuvantibus Lluís García Ballester et Eduard Feliu. Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1993, 183-236.

303. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

304. Arnau de Vilanova, Opera omnia, 237C. 305. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

306. Arnau de Vilanova, De Parte Operativa, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 251 A-294 A. 307. Paniagua menciona la obra De parte operativa entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

308. Arnau de Vilanova, De parte operativa (AVOMO, vol. VIII) ediderunt et praefatione et commentariis instruxerunt Fernando Salmón et Michael R. McVaugh. Barcelona, Publica­ cions de la Universitat de Barcelona, Fundació Noguera, 2023.

64

Maria Cristina Pascerini

Nicolás Antonio especifica que Conringius, en el mencionado309 capítulo 27 [nota k al margen: «Pag. 383»], advierte que en este libro Arnau, tanto más aficionado a la superstición que conocedor de la naturaleza, atribuyó vínculos mágicos a las fuerzas de la naturaleza.310 En efecto, Conringius, en su obra De Hermetica Medicina, después de citar a Giovanni Francesco Pico della Mirandola sobre Arnau [nota al margen: «li.

9. de rer. praen. c. 5. p. 702»],311 escribe: «Eundem Arnoldum Magicas ligaturas naturae viribus adscripsisse, eoque rerum naturae non fuisse gnarum sed superstitione multa infectum, patet ex libello ejus de parte operatrice».312 IV. De humido radicali, dos tratados.313 En la edición de Basilea de 1585, el primero de estos dos tratados es precedido por el nombre de Arnau: Arnaldvs de Villa Nova de Hvmido Radicali.314 En el segundo, en cambio, solo figura el título: Tractatvs Secundus de Hvmido Radicali.315 Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la obra De humido radicali,316 que ha sido publicada con el título Tractatus de humido radicali317 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Michael R. McVaugh, y prefación y comentarios de Chiara Cresciani y Giovanna Ferrari.

V. De conceptione.318 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De Conceptione es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldvs de Villa Nova de Conceptione.319 309. Véase Apartado 41.

310. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

311. Conringius, De Hermetica Medicina, 382.

312. Ibid., 383.

313. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

314. Arnau de Vilanova, de Hvmido Radicali, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 293 A-302 E. 315. Arnau de Vilanova, Tractatus Secundus de Hvmido Radicali, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 301 E-320 C. 316. Paniagua menciona la obra De humido radicali entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

317. Arnau de Vilanova, Tractatus de humido radicali (AVOMO, vol. V.2) edidit Michael R. McVaugh et praefatione et commentariis instruxerunt Chiara Cresciani et Giovanna Ferrari.

Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, Fundació Noguera, 2010.

318. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

319. Arnau de Vilanova, de Conceptione, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 319 D-322.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

65

Paniagua considera dudosa con presunción de autenticidad de Arnau la obra Compilatio de conceptione.320 VI. De simplicibus.321 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De Simplicibus es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldvs de Villa Nova de Simplicibus.322 Paniagua considera dudosa con presunción de autenticidad de Arnau la obra De simplicibus.323 VII. Antidotarium.324 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Antidotarium es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de Villa Nova Antidotarivm.325 Paniagua considera dudosa con presunción de autenticidad de Arnau la obra Antidotarium,326 mientras que García Ballester la considera inspirada en su pensamiento y/o redactada aprovechando material arnaldiano.327 La publicación de la obra se está preparando con el título Antidotarium328 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición a cargo de A García Mesegosa y Pedro Gil Sotres.

VIII. De phlebotomia.329 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De Phlebotomia es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldvs de Villa Nova de Phlebotomia.330 320. Paniagua menciona la obra Compilatio de conceptione entre las obras de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

321. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

322. Arnau de Vilanova, de Simplicibus, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 323 A-386 B. 323. Paniagua menciona la obra De simplicibus entre las obras de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

324. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

325. Arnau de Vilanova, Antidotarivm, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 385 C494 D. 326. Paniagua menciona el Antidotarium entre las obras de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

327. García Ballester, «Hacia el establecimiento de un “canon”», 27.

328. Arnau de Vilanova, Antidotarium (AVOMO, vol. XII) edición a cargo de A. García Mesegosa y Pedro Gil Sotres. En preparación.

329. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

330. Arnau de Vilanova, de Phlebotomia, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 493 D-496 A.

66

Maria Cristina Pascerini

Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau la obra De phlebotomia.331 Nicolás Antonio señala que la obra De phlebotomia había sido publicada en Lyon junto con otras obras de otros autores en 1517.332 Posiblemente Nicolás Antonio se esté refiriendo aquí a la edición del Regimen sanitatis Magnini Mediolanensis que vio la luz en Lyon en 1517,333 en la que también se publicó el opúsculo de flebothomia de Arnau, aquí llamado «Reginaldo de villa nova», como figura en el primer folio de esta obra de Magninus Mediolanensis, es decir, Maino de Maineri: Regimen sanitatis Magnini mediolanensis medici famosissimi attrebatensi episcopo directum. Insuper opusculum de flebothomia editum a perspicacis ingenij viro Magistro Reginaldo de villa noua. Additur quoque Astronomia Hippocratis facile omnium medicorum principis de variis egritudinibus et morbis. Item secreta Hippocratis. Item Auerrois de venenis. Item quid pro quo apothecariorum nuperrime castigatum accuratissimeque per peritissimum artis medice cultorem Magistrum Nicolaum Rabby recognitum. Cum nonnullis insuper Auicenne: ac plerumque aliorum auctorum in margine cartharum insertis.334

En esta obra, el mencionado opúsculo de flebothomia figura con el título Tractatus de flebothomia secundum arnaldum de villa noua.335 IX. De dotibus [dosibus] theriacalibus.336 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De Dosibus Theriacalibus es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldvs de Villa Nova de dosibvs theriacalibvs.337 331. Paniagua menciona el tratado De phlebotomia entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

332. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

333. Maino de Maineri, Regimen sanitatis Magnini mediolanensis medici famosissimi attrebatensi episcopo directum. Insuper opusculum de flebothomia editum a perspicacis ingenii viro Magistro Reginaldo de villa noua. Additur quoque astronomia Hippocratis facile omnium medicorum principis de uariis egritudinibus et morbis. Item secreta Hippocratis. Item Auerrois de venenis. Item quid pro quo apothecariorum nuperrime castigatum accuratissimeque per peritissimum artis medice cultorem Magistrum Nicholaum Rabby recognitum. Cum nonnullis insuper Auicenne: ac plerumque aliorum auctorum in margine cartharum insertis, Impressum Lugduni, per Jacobum Myt. Anno salutis humane Millesimo quingentesimo decimoseptimo. Die vero sexta mensis februarij, 1517. De aquí en adelante, Maineri, Regimen sanitatis Magnini mediolanensis [1517].

334. Maineri, Regimen sanitatis Magnini mediolanensis [1517], 1r.

335. Ibid., 69v-72r.

336. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

337. Arnau de Vilanova, de Dosibus Theriacalibus, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 495 A-506 E.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

67

Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la obra De dosi tyricalium,338 que ha sido publicada en el volumen titulado De amore heroico; De dosi tyriacalium medicinarum339 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Michael R. McVaugh.

X. Librum aphorismorum De graduationibus medicinarum per artem compositarum.340 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De Graduationibus Medicinarum es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova liber Aphorismorvm, de Gradvationibus Medicinarum per artem compositarum.341 Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la obra Aphorismi de gradibus,342 que ha sido publicada con el título de Aphorismi de gradibus343 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Michael R. McVaugh.

En la edición de 1585, a la obra titulada Liber Aphorismorvm, de Gradvationibus Medicinarum sigue la Secvnda pars sensibilis sev exemplaris dictorum ómnium praecedentium pro Tyronib. continens quinque tabulas vt sequitur.344 Apartado 48 En este apartado Nicolás Antonio sigue mencionando las obras médicas de Arnau según figuran en el primer tomo de la edición de Basilea de 1585.

338. Paniagua menciona la obra De dosi tyricalium entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

339. Arnau de Vilanova, Tractatus de amore heroico; Epistola de dosi tyriacalium medicinarum (AVOMO, vol. III) edidit et praefatione et commentariis anglicis instruxit M. R. McVaugh.

Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 1985, 77-91.

340. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

341. Arnau de Vilanova, Liber aphorismorum de Graduationibus Medicinarum, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 505 E-576 E. 342. Paniagua menciona la obra Aphorismi de gradibus entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

343. Arnau de Vilanova, Aphorismi de gradibus (AVOMO, vol. II) edidit et praefatione et commentariis anglicis et indicibus instruxit Michael R. McVaugh. Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, Fundació Noguera, 1992 (1ª edición, 1975).

344. Arnau de Vilanova, Secvnda pars sensibilis sev exemplaris dictorum ómnium praecedentium pro Tyronib. continens quinque tabulas vt sequitur, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 575 E-582 F.

68

Maria Cristina Pascerini

XI. De vinis.345 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De vinis es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldus de villa nova de vinis.346 Paniagua considera dudoso con sospecha de ser apócrifo de Arnau el Liber de vinis.347 Nicolás Antonio afirma desconocer a qué rey, que se recuerda al comienzo, está dedicada la obra. Cita luego a Conringius que menciona la obra: «Spiritus vini dotes (ait Conringius) [nota l al margen: Dict. cap. 27, pag. 381] per Arnoldum maxime innotuisse primum Europae videntur, si eius est libellus de vinis».348 En efecto, en la obra De Hermetica Medicina de Conringius figura el pasaje «Spiritus vini dotes per Arnoldum maxime innotuisse primum Europae videntur, si ejus est libellus de vinis».349 Francisco Pérez Bayer, después de la cita de Conringius, añade al texto de Nicolás Antonio la nota (I) a pie de página,350 en la que vuelve sobre el Tractatus de confectione vinorum ya mencionado en otra nota anterior.351 Afirma que la obra se encuentra en un códice de la Real Biblioteca de Madrid, añadiendo el comentario «fere nihili», ser apenas de valor. Recuerda que, en el mismo códice, se encuentra la obra De retardanda senectute de la que el «Noster», es decir, Nicolás Antonio, se ocupa poco después en el Apartado 49. Pérez Bayer señala que ambas obras del códice se deben a mano reciente.

Después de citar a Conringius, Nicolás Antonio menciona que la obra De vinis ha sido traducida al alemán por Guillermo Hirnkosen [Hirnkofen], y publicada en Viena en 1532 en 4º, según la Bibliotheca medica.352 En efecto, en la Bibliotheca medica. Siue Catalogvs illorum, qui ex professo artem medicam in hunc vsque annum scriptis illustrarunt353 de Pascal Le Coq, se encuen-

345. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

346. Arnau de Vilanova, De Vinis, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 581F-602F. 347. Paniagua menciona el Liber de vinis entre las obras de atribución dudosa con sospecha de ser apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

348. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

349. Conringius, De Hermetica Medicina, 381.

350. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, nota (I) 116.

351. Véase nota (I) de Francisco Pérez Bayer en el Apartado 36.

352. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

353. Pascal Le Coq, Bibliotheca Medica. Siue Catalogvs illorum, qui ex professo Artem Medicam in hunc vsque annum scriptis illustrarunt: Nempe quid scripserint, vbi, qua forma, quove tempore Scripta excusa, aut Manvscripta habeantur. Admiscentur obiter nonnulla scitu non indigna. Collegit in

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

69

tra información sobre la obra de Arnau en alemán Ain löblicher und nützlicher Tractact: Von Beraitung und brauchung der wein354 en dos entradas: en la entrada «Arnoldvs de Villa nova», donde se dice: «Eius tractat. de preparatione & vsu vinorum, Germanice in 4. Viennae 1532»;355 en la entrada «Gvilelmvs ab Hirnkofen», donde se escribe: «Arnoldi de Villa Noua libellum de vini praeparatione Germanicum fecit».356 XII. De aquis medicinalibus.357 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De aquis medicinalibus es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de Aqvis Medicinalibvs.358 Paniagua considera dudosa con sospecha de ser apócrifa de Arnau la obra De aquis medicinalibus.359 XIII. De conferentibus & nocentibus principalibus membris nostri corporis.360 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De Conferentibus, & Nocen­ tibus principalibus Membris nostri corporis es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de Conferentibvs, et Nocentibus principalibus Membris nostri corporis.361 Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau la obra De conferentibus et nocentibus.362

vsum Medicorum & auxit Paschalis Gallvs Picto Villefanensis. Basileae, Per Conradum Vvaldkirch, 1590. De aquí en adelante, Le Coq, Bibliotheca Medica. Sive Catalogus.

354. Arnau de Vilanova, Ain löblicher und nützlicher Tractact: Von Beraitung und brauchung der wein, Bedrückt im Wienn, durch Hanns Singriener, 1532.

355. Le Coq, Bibliotheca Medica. Sive Catalogus, 36-37.

356. Ibid., 331.

357. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

358. Arnau de Vilanova, De Aqvis Medicinalibvs, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 603 A-612 F. 359. Paniagua menciona el De aquis medicinalibus entre las obras de atribución dudosa con sospecha de ser apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

360. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

361. Arnau de Vilanova, De Conferentibvs et Nocentibvs, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 613 A-620 E. 362. Paniagua menciona el De conferentibus et nocentibus entre las obras seguramente apó­ crifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnal­ diano», 22.

70

Maria Cristina Pascerini

XIV. De ligaturis.363 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De Physicis Ligaturis es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de Physicis Ligatvris, translatvs de Graeco in Latinum.364 Paniagua considera dudosa con sospecha de ser apócrifa de Arnau la Translatio Coste ben Luce De physicis ligaturis.365 Nicolás Antonio especifica que, según se dice al principio de la misma obra, ésta trata «de incantatione, de adiuratione, et colli suspensione», es decir, sobre encantamiento, invocación y suspensión de cuello, y que, según dice, es una epístola traducida del griego.366 Francisco Pérez Bayer añade al texto de Nicolás Antonio la nota (2) a pie de página, en la que apunta que, en la Biblioteca del rey de las Francias T. IV. p. 299, códice 6971, figura la obra: Costa ben Lucae, de physicis ligaturis liber, interprete Arnaldo de Villanova. En su opinión, esto muestra que esta traducción no tiene un origen griego, sino hebreo o árabe.367 En la actualidad, el códice 6971 de la Biblioteca del rey se conserva en la Biblioteca Nacional de Francia como códice con signatura: Latin 6971.

XV. Expositiones visionum, quae fiunt in somniis, ad utilitatem medicorum non modicam.368 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Expositiones visionvm es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova expositiones Visionvm, quae fivnt in somniis, ad vtilitatem Medicorum non modicam.369 Paniagua considera no auténticas de Arnau las Expositiones visionum qui fiunt in somniis, que han sido restituidas a su verdadero autor (Guillelmus de Aragonia).370

363. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

364. Arnau de Vilanova, De Physicis Ligatvris, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 619 F-624 B. 365. Paniagua menciona la Translatio Coste ben Luce De physicis ligaturis entre las obras de atribución dudosa con sospecha de ser apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

366. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

367. Ibid., nota (2) 116.

368. Ibid., 116.

369. Arnau de Vilanova, Expositiones Visionvm, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 623 B-640 C. 370. Paniagua menciona las Expositiones visionum qui fiunt in somniis entre las obras restituidas a sus verdaderos autores, en este caso Guillelmus de Aragonia. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

71

XVI. De diversis intentionibus medicorum.371 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De diversis intentionibus medicorum es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldvs de villa nova de diversis intentionibvs Medicorum.372 Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la obra De intentione medicorum,373 que ha sido publicada con el título Tractatus de intentione medicorum374 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición, prefacio y comentarios al cuidado de Michael R. Vaugh.

Apartado 49 En este apartado Nicolás Antonio sigue con la mención de las obras médicas de Arnau que figuran en el primer tomo de la edición de Basilea de 1585.

XVII. De regimine sanitatis.375 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De regimine sanitatis es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de regimine sanitatis liber, qvem magninvs mediolanensis sibi appropriavit addendo et immutando nonnul­ la.376 Paniagua considera no auténtico de Arnau el Regimen sanitatis, que ha sido restituido a su verdadero autor (Magninus de Mainieri).377 En cambio, Nicolás Antonio especifica que el tal Magninus Mediolanensis, es decir, Maino de Maineri, se atribuyó este libro plagiándolo y habiendo cambiado pocas cosas, según refieren el autor de la Bibliotheca medica, así como 371. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

372. Arnau de Vilanova, De diversis intentionibvs Medicorum, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 639 C-658 E. 373. Paniagua menciona la obra De intentione medicorum entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnal­ diano», 20.

374. Arnau de Vilanova, Tractatus de intentione medicorum (AVOMO, vol. V.1) edidit Michael R. McVaugh et praefatione et commentariis catalanis anglicisque instruxit Michael R. McVaugh. Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, Fundació Noguera, 2000.

375. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

376. Arnau de Vilanova, De regimine sanitatis liber, en Arnau de Villanova, Opera omnia, 657 E-788 D. Véase Apartado 31.

377. Paniagua menciona el Regimen sanitatis entre las obras restituidas a sus verdaderos autores, en este caso Magninus de Mainieri (por Maineri). Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

72

Maria Cristina Pascerini

van der Linden en su obra De scriptis medicis en la entrada «Magnino», y Vincentius Placcius en su obra De libris anonymis & pseudonymis [nota m al margen: «Pag. 222»].378 En efecto, Pascal Le Coq apunta en su Bibliotheca medica: Arnoldvus de Villa nova, natione Gallus, Prouincialis, vel vt alij volunt, Catalanus, scripsit Speculum Medicinae, de humido radicali, de intentionibus diuersis Medicorum, de regimine sanitatis opus, quod Magninus Mediolanensis sibi vendicauit.379

Iohannes Antonides van der Linden, en la entrada «Magninus» de su obra De scriptis medicis, dice: Magninvs, Mediolanensis, Medicus famosissimus. Vixit A. C. 1300. VVolfg.

Iustus in Chronol. Medic.

Regimen Sanitatis, (qui liber Arnoldo de Villa nova ascribitur.).380

También Vincentius Placcius, es decir, Vincent Placcius (Hamburgo 16421699), en su obra De scriptis & scriptoribus anonymis atque pseudonymis syn­tag­ ma,381 apunta: 572 MAGNINUS Mediolanensis vindicavit sibi de regimine sanitatis opus, quod revera est Arnoldi de VILLA NOVA, Cathalani, cui tamen aliqua etiam falso tribui, ex enarratis a se testatur, Valerius Andreae Taxander scriptor.

Hispaniae p. 28. & 29.v. Borellum, sub nomine Arnoldi p. 28. & seq. & Villanovani p. 217. & seqq. Lindanum de script. Medicis pag. 56.57. & 454. edit. ultimae.382

Nicolás Antonio destaca que hay un libro que difiere del De regimine sanitatis, y también más breve, que menciona a continuación.383 XVIII. el llamado Regimen sanitatis, dirigido al Rey de Aragón (es decir, Jau­ me II), como está escrito.384 378. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

379. Le Coq, Bibliotheca Medica. Sive Catalogus, 35.

380. van der Linden, De scriptis medicis, 454.

381. Vincentius Placcius, De scriptis & scriptoribus anonymis atque pseudonymis syntagma vincentii placcii, J.U.L. hamburgensis. In quo Ad sesquimille omnis generis argumenti linguarumque scripta, partim nullis, partim falsis Nominibus praefixis antehac edicta, genuinis suis atque veris auctoribus restituuntur. Hamburgi, Sumptibus Christiani Guthii, 1674. De aquí en adelante, Placcius, De scriptis & scriptoribus.

382. Ibid., 222.

383. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

384. Ibid.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

73

En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Regimen Sanitatis ad inclytvm Regem Aragonum es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova Regimen Sanitatis ad inclytvm Regem Aragonum.385 Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la obra Regimen sanitatis ad regem Aragonum,386 que ha sido publicada con el título de Regimen sanitatis ad regem Aragonum387 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Luis García Ballester y Michael R. McVaugh y estudio introductorio de Pedro Gil-Sotres en colaboración con Juan A. Paniagua y Luis García Ballester.

Nicolás Antonio afirma que o este libro, o el que es citado en breve,388 fue publicado aparte con otros en Venecia por la imprenta de Bernardinus de Vitalibus en MDLXXX en 4º.389 Sin embargo, no hemos podido localizar ninguna edición miscelánea en Venecia en 1580 que incluya el Regimen sanitatis. Hay que considerar, como ya se ha dicho, que Bernardino de Vitalibus fue impresor activo en Venecia entre el 1493 y el 1539,390 de manera que hay que excluir que se trate de una edición por este impresor en esta ciudad en 1580.

Tampoco puede leerse MCDLXXX en lugar de MDLXXX, e identificar la edición con la del Regimen Sanitatis Salernitanum en Venecia por Bernardino de Vitalibus sin fecha de impresión, pero con fecha de revisión de 1480 en el Incipit,391 pues se trata de una edición de esta obra únicamente, y faltarían otras obras que Nicolás Antonio menciona para la edición de 1580.

Nicolás Antonio recuerda a continuación que hay un manuscrito de la obra que se conserva en la Biblioteca Ambrosiana.392 Actualmente, en la Veneranda Biblioteca Ambrosiana de Milán se conservan dos códices del Regimen Sanitatis [Salernitanum]: uno con signatura C 12 sup., que entró en la biblioteca en 1603; otro, que es parte de un volumen misceláneo con signatura T 20 sup. 1. Posiblemente, Nicolás Antonio se refiera al primero, puesto que no habla de una obra conjunta con otras.

385. Arnau de Vilanova, Regimen Sanitatis ad inclytum Regem Aragonum, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 787 D-812 E. 386. Paniagua menciona la obra Regimen sanitatis ad regem Aragonum entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

387. Arnau de Vilanova, Regimen sanitatis ad regem Aragonum (AVOMO, vol. X.1) ediderunt Luis García Ballester et Michael R. McVaugh et praefatione et commentariis catalanis hispanisque instruxerunt Pedro Gil-Sotres adiuvantibus Juan A. Paniagua et L. García Ballester. Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1996.

388. Véase Apartado 49, XX. 389. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

390. De Marinis, «Vitali, Bernardino dei». Véase Apartado 33.

391. Véase Apartado 33.

392. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

74

Maria Cristina Pascerini

Nicolás Antonio afirma haber visto también una versión española de la obra Regimen sanitatis, realizada por Jerónimo de Mondragón a partir de un código latín muy antiguo, y publicada en Barcelona en 1606 en 8º.393 Muy posiblemente, Nicolás Antonio se esté aquí refiriendo a la obra El maravilloso regimiento, i orden de vivir,394 publicada en Barcelona, en la Imprenta de Jaime Cendrat, en 1606.

XIX. De regimine castra sequentium brevissimam lucubrationem.395 En la edición de Basilea de 1585, la breve obra titulada De Regimine castra sequentium es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de Regimine castra sequentium.396 Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la obra Regimen Almarie (De regimine castra sequentium),397 que ha sido publicada con el título de Regimen Almarie (De regimine castra sequentium)398 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Michael R. McVaugh con prefacio y comentarios de Lluís Cifuentes y Michael R. McVaugh.

XX. De conservanda iuventute, & retardanda senectute. Ad Robertum Neapolis Regem.399 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De conservanda ivventvte et retardanda Senectute es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de conservanda ivventvte et retardanda Senectute.400 393. Ibid.

394. Arnau de Vilanova, El Maravilloso regimiento, i orden de vivir, para tener salud, i alargar la vida; que compuso, el doctísimo Medico Arnaldo de Vilanoua, para el serenísimo Rei de Aragon, don Iaime el Segundo: sacado de vn libro latino de mano mui antiguo, traslado del mesmo original del Autor; i puesto en esta lengua, por el Licenciado Hieronymo de Mondragon: porque de tan singular Obra, pueda gozar todo el mundo. En Barcelona, en la Emprenta de Iaime Cendrat, 1606.

395. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

396. Arnau de Vilanova, De regimine castra sequentium, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 811 E-814 C. 397. Paniagua menciona la obra Regimen Almarie (De regimine castra sequentium) entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

398. Arnau de Vilanova, Regimen Almarie (De regimine castra sequentium) (AVOMO, vol.

X.2) ediderunt Michael R. McVaugh et praefatione et commentariis catalanis anglicisque et documentis instruxerunt Lluís Cifuentes et Michael R. McVaugh. Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, Fundació Noguera, 1998.

399. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

400. Arnau de Vilanova, De conservanda ivventvte et retardanda Senectute, en Arnau de Villanova, Opera omnia, 813 C-838 B. Véase Apartado 31.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

75

Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau la obra De conservanda iuventute et retardanda senectute.401 Nicolás Antonio especifica que esta obra se publicó en Venecia junto con el Regimen sanitatis en 1580 en 4º.402 Sin embargo, no hemos podido localizar ninguna edición miscelánea publicada en Venecia en esta fecha que incluya estas dos obras.

Nicolás Antonio añade luego que la obra titulada De conservanda iuventvte, & retardanda senectute fue traducida al italiano, y publicada en el mismo lugar, es decir, en Venecia, por la imprenta de Erasmus Valgrisius en 1550 en 8º.403 En efecto, en 1550 apareció, en Venecia, en la oficina con referencia a Erasmo404 de Vincenzo Valgrisi,405 la obra Dialogi del eccellente Medico M. Giorgio Pittore Villingano, del modo del conseruare la sanita. Nuouamente dalla lingua latina nella uolgar Italiana tradotto. Aggiuntoui un trattato di Arnaldo di Villa nuova, del modo di conseruar la giouentù, & ritardar la uecchiezza.406 Apartado 50 En este apartado, Nicolás Antonio sigue con la mención de las obras médicas de Arnau que figuran en el primer tomo de la edición de Basilea de 1585.

XXI. De bonitate memoriae.407 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De bonitate memoriae es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de bonitate memo­ riae.408 401. Paniagua menciona el De conservanda iuventute et retardanda senectute entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

402. Véase Apartado 49, XVIII. 403. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

404. En el año 1559 la referencia a Erasmo tuvo que suprimirse.

405. Ilaria Andreoli, «Valgrisi, Vincenzo», en Dizionario Biografico degli Italiani, Treccani, 2020, https://www.treccani.it/enciclopedia/vincenzo-valgrisi_(Dizionario-Biografico)/ [07.03.2025]. De aquí en adelante Andreoli, «Valgrisi, Vincenzo».

406. Giorgio Pittore Villingano, Dialogi del eccellente Medico M. Giorgio Pittore Villingano, del modo del conseruare la sanita. Nuouamente dalla lingua latina nella uolgar Italiana tradotto.

Aggiuntoui un trattato di Arnaldo di Villa nuova, del modo di conseruar la giouentù, & ritardar la uecchiezza, in Vinegia, nella Bottega d’Erasmo di Vincenzo Valgrisi, 1550.

407. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

408. Arnau de Vilanova, De bonitate memoriae, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 837 B-838 F.

76

Maria Cristina Pascerini

Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau la obra De bonitate memoriae.409 XXII. De coitu.410 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De coitu es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de coitu.411 Paniagua considera no auténtico de Arnau el Liber de coitu, que ha sido restituido a su verdadero autor (Constantinus Africanus).412 XXIII. Considerationes operis medicinae: o, como dice el autor, Exemplariter de phle­botomia, ad Groscinum Coloniensem.413 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Considerationes operis medicinae es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de Considerationibus Operis Medicinae.414 El Proemio está dedicado a Grossenium [por Gosinum]415 Coloniensem: «Prooemivm ad Grosseinum Coloniensem».416 Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la obra De considerationibus operis medicine,417 que ha sido publicada con el título de Tractatus de consideracionibus operis medicine sive de flebotomía418 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Luke Demaitre, y prefación y comentarios de Pedro Gil-Sostres y Luke Demaitre.

409. Paniagua menciona el De bonitate memoriae entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

410. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

411. Arnau de Vilanova, de coitu, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 839 A-848 E. 412. Paniagua menciona el Liber de coitu entre las obras restituidas a sus verdaderos autores, en este caso Constantinus Africanus. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

413. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

414. Arnau de Vilanova, De Considerationibus Operis Medicinae, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 847 F-912 G. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, De Considerationibus Operis Medicinae.

415. Véase Arnau de Vilanova, Tractatus de consideracionibus operis medicine sive de flebotomia (AVOMO, vol. IV) Edidit Luke Demaitre, Et Praefatione et Commentariis Hispanicis et Anglicis instruxerunt Pedro Gil-Sostres et Luke Demaitre. Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1988, 51. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, Tractatus de consideracionibus operis medicine sive de flebotomia.

416. Arnau de Vilanova, De Considerationibus Operis Medicinae, 847 F. 417. Paniagua menciona la obra De considerationibus operis medicine entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

418. Arnau de Vilanova, Tractatus de consideracionibus operis medicine sive de flebotomia.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

77

XXIV. Medicationis parabolas secundum instinctum veritatis aeternae, quae dicuntur a medicis regulae generales curationis morborum.419 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Medicationis parabolae es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova medicationis parabolae, secvndvm instinctvm veritatis aeternae, quae dicvntvr a medicis Regulae generales curationis morborum.420 Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau las Medicationis parabole,421 y lo mismo mantiene García Ballester.422 La obra ha sido publicada con el título de Medicationis parabole423 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Juan A. Paniagua, Lola Ferre y Eduard Feliu.

Nicolás Antonio añade que las Medicationis parabolae fueron escritas sin duda en honor de Felipe, rey de los galos, según figura en un códice manuscrito véneto que fue de Francesco Petrarca [nota n al margen: «Biblioth. Veneta pag. 56»].424 En efecto, en la Bibliothecae Venetae Manuscriptae publicae et privatae425 de Giacomo Filippo Tomasini (Padua, 1595 – Cittanova, 1655), se mencionan los códices de Arnau que pertenecieron a Petrarca: Codices qui adhuc extant e Bibliotheca Francisci Petrarchae, vt mihi communicauit D. Fortunatus Vlmus Abbas Cassinensis: [...] Parabolae Magistri Arnoldi de Villa Noua, scilicet Regulae Generales curationis morborum factae (vt ipse ait) ad honorem Illustriss. Regis Franciae D. Philippi. Item Canones de Podagra.

Item Abbreuiatio Regiminis acutorum. Tabulae. Item de Conseruanda Sanitate.

419. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

420. Arnau de Vilanova, Medicationis parabolae, secvndvm instinctvm veritatis aeternae, quae dicvntvr a medicis Regulae generales curationis morborum, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 913 A-1038 F. 421. Paniagua menciona la obra Medicationis parabole entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

422. García Ballester, «Hacia el establecimiento de un “canon”», 25.

423. Arnau de Vilanova, Medicationis Parabole (AVOMO, vol. VI.1) edidit et praefatione et commentariis hispanicis instruxit Juan A. Paniagua. Pirqé Arnau de Vilanova ediderunt et praefatione et commentariis hispanicis instruxerunt Lola Ferre et Eduard Feliu. Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1990.

424. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

425. Giacomo Filippo Tomasini, Bibliothecae Venetae Manuscriptae publicae et privatae Quibus diuersi Scriptores hactenus incogniti recensentur. Opera Iacobi Philippi Tomasini Episcopi Aemoniensis. Ad Illustrissimos Literarum Patronos Petrvm et Iacobvm Puteanos Fratres. Vtini, Typis Nicolai Schiratti, 1650. De aquí en adelante, Tomasini, Bibliothecae Venetae Manuscriptae.

78

Maria Cristina Pascerini

Abbreuiatio libri Prognosticorum, vbi & de Crisi. Tractatus Astrologicus pro Medicis.426

XXV. Tabulas quae medicum informant, specialiter, cum ignoratur aegritudo.427 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Tabvlae, quae medicvm informant specialiter, cum ignoratur aegritudo es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova tabvlae, qvae medicvm informant specialiter, cum ignoratur aegritudo.428 Paniagua considera no auténticas de Arnau las Tabule que medicum informant, que han sido restituidas a su verdadero autor (Stephanus Arlandi).429 Lo mismo mantiene García Ballester.430 En la edición de Basilea de 1585, después de la obra titulada Tabulae, se pone este aviso al lector: Ad lectorem.

Ordo noster, quem in Arnaldo edendo, hactenus sumus secuti, iam de Parte Operativa tractatum requirebat: Lapsi autem non tam incuria operarum, quam casu quodam, post Doctrinam Aphorismorvm, non satis attenti, collocavimus. Aequus itaq; Lector aequum ad ista animum afferat, cum in tricis istis Arnaldicis non solum impeditos, sed & dubios saepe haerentes labi nos mirum esse prorsus non possit. Vale.431

Apartado 51 En este apartado Nicolás Antonio sigue con la mención de las obras médicas de Arnau que figuran en el primer tomo de la edición de Basilea de 1585.

XXVI. Breviarium practicae a capite usque ad plantam pedis, cum capitulo generali de urinis, & tractatu de omnibus febribus, peste, empiala, & liparia.432 Nicolás Antonio señala la división en cuatro libros del Breviarium practicae, y que la obra incluye los síntomas, causas y remedios de todas las enfermeda-

426. Ibid., 56.

427. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

428. Arnau de Vilanova, Tabvlae, qvae medicvm informant specialiter, cum ignoratur aegritudo, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1037 F-1048 E. 429. Paniagua menciona el Tabule que medicum informant entre las obras restituidas a sus verdaderos autores, en este caso Stephanus Arlandi. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

430. García Ballester, «Hacia el establecimiento de un “canon”», 25.

431. Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1047 E-1048 E. 432. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

79

des, según el autor dice en el Proemio, alabando a su maestro Juan Casamida y destacando de manera especial sus remedios.433 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Breviarium practicae es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova Breviarivm practicae, a capite vsque ad plantam pedis, cum Capitulo generali de Vrinis, & Tractatu de omnibus Febribus, Peste, Empiala, & Liparia.434 Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau la obra Breviarium practice.435 En la edición de 1585, en el Proemio a la obra figura la siguiente mención de Juan Casamida [identificado con Jacques de Casamida436 o con Giovanni da Casamicciola],437 junto con la división en cuatro libros de la obra y su con­ tenido: Prooemivm. Post obitum, bonae memoriae Magistri Ioan. Casamidae medicinalis scientiae professoris reverendissimi.d.d.mei, & Magistri specialis. Ego quoddam opus in practica medicinae compilare proposui, quod Breuiarium nuncupabo in quatuor libros diuisum, in quo diuino fauente auxilio signa, causas, & curas omnium aegritudinum in humano corpore venientium, prout melius potero, bene assignabo, & ibi tam pro pauperibus, quam pro diuitibus aggregabo curas diuersorum Physicorum, & Magistrorum vtiles, pro aegritudinalibus vniuersis, & specialiter curas mei Magistri in medicina expertissimi, ibi ponam: [...]438

Nicolás Antonio menciona luego la edición de la Praxis medicinalis de Arnau hecha en Lyon en 1586, que cree estar formada por el mencionado Breviarium y otras obras de Arnau.439 La Praxis medicinalis de Arnau fue publicada en Lyon en 1586 en al menos tres ediciones diferentes, una por el librero Antoine Tardif y dos por el librero Jean Stratius.

433. Ibid.

434. Arnau de Vilanova, Breviarivm practicae, a capite vsque ad plantam pedís, cum Capitulo generali de Vrinis, & Tractatu de omnibus Febribus, Peste, Empiala, & Liparia, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1049-1438 F. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, Breviarium practicae.

435. Paniagua menciona el Breviarium practice entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

436. Según Marc Haven [pseudónimo de Emmanuel Lalande], Jacques de Casamida fue un profesor de la Escuela de Medicina de Montpellier en la época en la que Arnau estudió allí. Véase Marc Haven, La vie et les oevres de maître Arnaud de Villeneuve, se vend à Paris chez Chamuel, 1896, 31. De aquí en adelante Haven, La vie et les oevres de maître Arnaud de Villeneuve.

437. Véase Fulvio Delle Donne, «Giovanni da Casamicciola», en Dizionario Biografico degli Italiani, Treccani, 2001, https://www.treccani.it/enciclopedia/giovanni-da-casamicciola_(Dizionario-Biografico)/ [07.03.2025].

438. Arnau de Vilanova, Breviarium practicae, 1055 A-1055 B. 439. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

80

Maria Cristina Pascerini

Al compararse las portadas de las distintas ediciones, se pueden detectar similitudes y diferencias.

La edición de la Praxis medicinalis por Antoine Tardif,440 y una de las publicadas por Jean Stratius,441 coinciden en la portada: ARNALDI VILLANOVANI SVMMI PHILOSOPHI ET MEDICI EXCELLENTISSIMI. PRAXIS MEDICINALIS. Vniuersorum morborum humani corporis, tam internorum quam externorum, curandi viam ac methodum, summa cum doctrina & certa experientia praescribens: Hac vltima editione Doctorum medicorum iudicio a sua Theoria disiuncta, & summo cum studio ac diligentia ab infinitis erroribus ac mendis superiorum editionum repurgata. Cui accesserunt sub finem Tractatus eiusdem aliquot, partim Exoterici, partim Chymici, seorsim adiecti, & nunc recens in eorum ornamentum, CATHENA AVREA ET TESTAMENTVM PHILOSOPHICVM EIVSDEM. Cunctis Philosophis & medicis summopere vtilis ac necessaria. Cum indice tam Tractatuum quarta ab hinc pagina enumeratorum, quam rerum ac materiarum locupletissimo.

La otra edición de la Praxis medicinalis por el librero Jean Stratius,442 difiere algo en la portada: ARNALDI VILLANOVANI SVMMI PHILOSOPHI ET MEDICI EXCELLENTISSIMI. PRAXIS MEDICINALIS. Vniuersorum morborum humani corporis, tam internorum quam externorum, curandi viam ac methodum, summa cum doctrina & certa experientia praescribens: Hac vltima editione Doctorum medicorum iudicio a sua Theoria disiuncta, & summo cum studio ac diligentia non modo ab infinitis erroribus ac mendis superiorum editionum castigata. Verum etiam a censuris quibusdam Ecclesiasticis, sacrosanctae Catholicae Ecclesiae, quibus Basiliensis noua editio plena repurgata. Cunctis Philosophis & medicis summopere vtilis ac necessaria.

Cum indice tam Tractatuum quarta ab hinc pagina enumeratorum, quam rerum ac materiarum locupletissimo.

XXVII. Practicam summariam, seu Regimen.443 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Practica summaria, seu Regimen es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova Practica svmmaria, sev Regimen.444 440. Arnau de Vilanova, Arnaldi Villanovani svmmi philosophi et medici excellentissimi.

Praxis medicinalis, Lvgduni, apvd Antonivm Tardif, 1586.

441. Arnau de Vilanova, Arnaldi Villanovani svmmi philosophi et medici excellentissimi.

Praxis medicinalis, Lvgduni, apvd Ioannem Stratium, 1586.

442. Arnau de Vilanova, Arnaldi Villanovani svmmi philosophi et medici excellentissimi.

Praxis medicinalis, Lvgduni, apvd Ioannem Stratium, 1586.

443. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

444. Arnau de Vilanova, Practica svmmaria, sev Regimen, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1439 A-1452 F.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

81

Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la obra Practica summaria,445 cuya publicación se está preparando en el volumen titulado Practica summaria et Regimen podagre446 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Joseph Ziegler y Sebastià Giralt.

XXVIII. De cautelis medicorum.447 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De cavtelis medicorvm es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de cavtelis medico­ rvm.448 Paniagua considera dudosa con sospecha de ser apócrifa de Arnau la obra De cautelis medicorum.449 XXIX. De modo praeparandi cibos & potus infirmorum in aegritudine acuta.450 Nicolás Antonio destaca que Arnau, al comienzo de la obra, cita a su maestro P. de Mussadi.451 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De modo praeparandi cibos & potvs infirmorvm in aegritudine acuta es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de modo praeparandi cibos & potvs infirmorvm in aegritudine acuta.452 Paniagua considera no auténtica de Arnau la obra De modo preparandi cibos et potus, que ha sido restituida a su verdadero autor (Petrus Musandinus).453

445. Paniagua menciona el texto Practica summaria entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

446. Arnau de Vilanova, Practica summaria et Regimen podagre (AVOMO, vol. IX) edición a cargo de Joseoh Ziegler y Sebastià Giralt. En preparación.

447. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

448. Arnau de Vilanova, De cavtelis medicorvm, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1453 A-1458 D. 449. Paniagua menciona el De cautelis medicorum entre las obras de atribución dudosa con sospecha de ser apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

450. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

451. Ibid.

452. Arnau de Vilanova, De modo praeparandi cibos & potvs infirmorvm in aegritudine acuta, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1457 D-1464 B. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, De modo praeparandi cibos & potus infirmorum in aegritudine acuta.

453. Paniagua menciona el De modo preparandi cibos et potus entre las obras restituidas a sus verdaderos autores, en este caso Petrus Musandinus. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

82

Maria Cristina Pascerini

En cuanto a la cita de Mussadi,454 en la edición de Basilea de 1585, éste se menciona al comienzo de la obra De modo praeparandi cibos & potvs infirmorvm in aegritudine acuta: De cibis praeparandis & potu infirmis, videamus, & quia eorum malitia reprimatur, si quid fuerit in quo infirmus delectetur, secundum Magistrum P. de Mussadi.455

XXX. Compendium regimenti acutorum.456 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Compendium regimenti acutorum es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova compendivm regimenti acvtorvm.457 Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la obra Compendium regimenti acutorum.458 Nicolás Antonio destaca que un manuscrito de la obra se encuentra entre los libros de Francesco Petrarca en Venecia [nota o al margen: «Bibl. Veneta pag. 56»].459 En la Bibliothecae Venetae Manuscriptae publicae et privatae de Giacomo Filippo Tomasini que, como se ha visto,460 registra los manuscritos que pertenecieron a Petrarca, se encuentra la «Abbreuiatio Regiminis acutorum».461 Apartado 52 En este apartado Nicolás Antonio sigue con la mención de las obras médicas de Arnau que figuran en el primer tomo de la edición de Basilea de 1585.

454. Según Marc Haven, P. de Mussadi fue un profesor de la Escuela de Medicina de Montpellier en la época en la que Arnau estudió allí. Véase Haven, La vie et les oevres de maître Arnaud de Villeneuve, 31.

455. Arnau de Vilanova, De modo praeparandi cibos & potus infirmorum in aegritudine acuta, 1457D-E. 456. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

457. Arnau de Vilanova, Compendivm regimenti acvtorvm, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1463 B-1466 G. 458. Paniagua menciona el Compendium regimenti acutorum entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

459. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

460. Véase Apartado 50, XXIV. 461. Tomasini, Bibliothecae Venetae Manuscriptae, 56.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

83

XXXI. Regulas generales de febribus.462 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Regulae generales de febribus es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova Regvlae generales de febribvs.463 Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau la obra Regule generales de febribus.464 XXXII. Regimen sive consilium quartanae.465 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Regimen, sive consilium quartanae es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova regimen, sive consilivm qvartanae.466 Paniagua considera dudosa con presunción de autenticidad de Arnau la obra Regimen sive consilium quartane.467 XXXIII. Consilium sive curationem febris hecticae.468 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Consilium, sive cura febris hecticae es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova consilivm, sive cvra febris hecticae.469 Paniagua considera dudosa con presunción de autenticidad de Arnau la obra Consilium sive cura febris ethice.470

462. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

463. Arnau de Vilanova, Regvlae generales de febribvs, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1467-1490 F. 464. Paniagua menciona las Regule generales de febribus entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

465. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 116.

466. Arnau de Vilanova, Regimen, sive consilivm qvartanae, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1491 A-1498 C. 467. Paniagua menciona el Regimen sive consilium quartane entre las obras de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

468. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

469. Arnau de Vilanova, Consilivm, sive cvra febris hecticae, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1497 C-1500 F. 470. Paniagua menciona el Consilium sive cura febris ethice entre las obras de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

84

Maria Cristina Pascerini

XXXIV. Consilium sive regimem febris podagrae.471 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Consilium, sive regimen podagrae es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova consilivm, sive regimen podagrae.472 Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la obra Regimen de podagra,473 cuya publicación se está preparando en el volumen titulado Practica summaria et Regimen podagre474 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Joseph Ziegler y Sebastià Giralt.

Nicolás Antonio menciona que la obra se publicó junto con otras, es decir, De ligno vitae, De oleo & vino antimonii, De facultatibus gemmarum, corali, & spiritus vini, ac de peste,475 en Estrasburgo por Bernhard Jobin en 1576.

Posiblemente Nicolás Antonio se esté refiriendo a la edición en alemán del Consilium sive regimem febris podagrae que lleva por título Herliche Medicische Tractat vor nie in truck kommen. Von Cur des Podagrams des hocherfarnen alten Medici Arnaldi de Villa Nova. Item vom Holz des Lebens, vom Goldöl, Antimonij öl und Wein. Von den Tugenden der Perlen/Coralllen und Spiritus vini. Von der Pestilenz: und andern nüzlichen materien […], publicada en Strasbourg por Bernhart Jobin en 1576.476 Nicolás Antonio recuerda además que un manuscrito del Consilium sive regimem febris podagrae se encuentra en Venecia entre los libros que fueron de Petrarca [nota p al margen: «Bibl. Veneta, pag. 56»].477 En la Bibliothecae Venetae Manuscriptae publicae et privatae de Giacomo Filippo Tomasini, entre los manuscritos que pertecieron a Petrarca,478 se encuentran los «Canones de Podagra».479

471. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

472. Arnau de Vilanova, Consilivm, sive regimen podagrae, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1501 A-1505 D. 473. Paniagua menciona el Regimen de podagra entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

474. Arnau de Vilanova, Practica summaria et Regimen podagre (AVOMO, vol. IX) edición a cargo de Joseph Ziegler y Sebastià Giralt. En preparación.

475. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

476. Arnau de Vilanova, Herliche Medicische Tractat/vor nie in truck kommen. Von Cur des Podagrams/ des hocherfarnen alten Medici/Arnaldi de Villa Nova. Item vom Holz des Lebens, vom Goldöl, Antimonij öl und Wein. Von den Tugenden der Perlen, Coralllen und Spiritus vini. Von der Pestilenz und andern nüzlichen materien, Strasburg, bei Bernhart Jobin, 1576.

477. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

478. Véase Apartado 50. XXVI. 479. Giacomo Filippo Tomasini, Bibliothecae Venetae Manuscriptae, 1650, 56.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

85

XXXV. De sterilitate tam ex parte viri quam ex parte mulieris.480 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De sterilitate, tam ex parte viri, qvam ex parte mvlieris es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de sterilitate, tam ex parte viri, qvam ex parte mvlieris.481 Paniagua considera no auténtico de Arnau el Tractatus de sterilitate, que ha sido restituido a su verdadero autor (Raimundus de Moleris).482 XXXVI. De signis leprosorum.483 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De signis leprosorum es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de signis leprosorum.484 Paniagua considera dudosa con sospecha de ser apócrifa de Arnau la obra Signa leprosorum.485 XXXVII. De amore heroico.486 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De amore heroico es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de amore heroico.487 Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la obra De amore heroico,488 que ha sido publicada en el volumen titulado De amore heroico; De dosi tyriacalium medicinarum489 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Michael R. McVaugh.

480. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

481. Arnau de Vilanova, De sterilitate, tam ex parte viri, qvam ex parte mvlieris, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1505 D-1522 B. 482. Paniagua menciona el Tractatus de sterilitate entre las obras restituidas a sus verdaderos autores, en este caso Raymundus de Moleris. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

483. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

484. Arnau de Vilanova, De signis leprosorvm, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1521 B-1524 B. 485. Paniagua menciona la obra Signa leprosorum entre las obras de atribución dudosa con sospecha de ser apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

486. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

487. Arnau de Vilanova, De amore heroico, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1523 B-1530 D. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, de amore heroico.

488. Paniagua menciona el texto De amore heroico entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

489. Arnau de Vilanova, Tractatus de amore heroico; Epistola de dosi tyriacalium medicinarum (AVOMO, vol. III) edidit et praefatione et commentariis anglicis instruxit M.R. McVaugh.

Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 1985, 43-54.

86

Maria Cristina Pascerini

Nicolás Antonio destaca que, en esta obra, Arnau, a cierto amigo que le pide su explicación sobre esta clase de amor, define éste como «vehementem et assiduam cogitationem supra rem desideratam, cum confidentia obtinendi delectabile apprehensum ex ea».490 La cita es proviene de la edición de Basilea de 1585: «Dico ergo nullis aliis praeiudicando sententiis, quod amor talis, videlicet qui dicitur heroicus, est vehemens et assidua cogitatio supra rem desideratam, cum confidentia obtinendi delectabile apprehensum ex ea».491 En nuestra época, Jaume Mensa i Valls ha estudiado «El Tractatus de amore heroico i la malaltia d’amor» en su obra Arnau de Vilanova i les teories medievals de l’amor.492 XXXVIII. Remedia contra maleficia.493 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Remedia contra maleficia es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova remedia contra maleficia.494 Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau la obra Remedia contra maleficia.495 Apartado 53 En este apartado Nicolás Antonio sigue con con la mención de las obras médicas de Arnau que figuran en el primer tomo de la edición de Basilea de 1585.

XXXIX. De venenis.496 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De venenis es precedida por el nombre de Arnau: arnaldi de villa nova de venenis.497

490. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

491. Arnau de Vilanova, De amore heroico, 1525 C. 492. Jaume Mensa i Valls, Arnau de Vilanova i les teories medievals de l’amor, XXI Premi Joan Maragall, Barcelona, Fundació Joan Maragall i Editorial Cruïlla, 2012. De aquí en adelante, Mensa, Arnau de Vilanova i les teories medievals de l’amor.

493. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

494. Arnau de Vilanova, Remedia contra maleficia, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1529 D-1532 D. 495. Paniagua menciona el tratado Remedia contra maleficia entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

496. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

497. Arnau de Vilanova, De venenis, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1531 D1562 G.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

87

Paniagua considera dudosa con sospecha de ser apócrifa de Arnau la obra De venenis,498 y García Ballester la considera inspirada en su pensamiento y/o redactada aprovechando material arnaldiano.499 XL. De arte cognoscendi venena, quum quis proponit ea alicui ministrare.500 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De arte cognoscendi venena, cvm qvis proponit ea alicui ministrare es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de arte cognoscendi venena, cvm qvis proponit ea alicui ministrare.501 Paniagua considera dudosa con presunción de autenticidad de Arnau el Libellus de arte cognoscendi venena.502 XLI. Contra calculum.503 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Contra calculum es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova contra calculum.504 Paniagua considera dudosa con presunción de autenticidad de Arnau el Tractatus contra calculum.505 XLII. Regimen curativum & praeservativum contra catarrhum.506 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Regimen cvrativvm, et praeservativvm contra Catarrhum es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova Regimen cvrativvm, et praeservativvm contra Catarrhum.507

498. Paniagua menciona el De venenis entre las obras de atribución dudosa con sospecha de ser apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

499. García Ballester, «Hacia el establecimiento de un “canon”», 27.

500. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

501. Arnau de Vilanova, De arte cognoscendi venena, cvm qvis proponit ea alicui ministrare, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1563 A-1566 E. 502. Paniagua menciona el Libellus de arte cognoscendi venena entre las obras de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

503. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

504. Arnau de Vilanova, Contra calculum, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1565 E-1580 B. 505. Paniagua menciona el Tractatus contra calculum entre las obras de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

506. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

507. Arnau de Vilanova, Regimen cvrativvm, et praeservativvm contra Catarrhum, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1579 B-1590 A.

88

Maria Cristina Pascerini

Paniagua considera dudosa con presunción de autenticidad de Arnau el Regimen contra catarrhum.508 XLIII. De tremore cordis.509 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De tremore cordis es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de tremore cordis.510 Paniagua considera dudosa con presunción de autenticidad de Arnau la obra De tremore cordis.511 XLIV. De epilepsia.512 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De epilepsia es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de epilepsia.513 Paniagua considera dudoso con sospecha de ser apócrifo de Arnau el Tractatus de epilepsia.514 XLV. De esu carnium pro sustentatione ordinis Cartusiensis contra Iacobitas.515 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De esv carnivm, pro svstentatione ordinis Cartvsiensis, contra Iacobitas es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de Esv carnivm, pro svstentatione ordinis Cartvsiensis, contra Iacobitas.516

508. Paniagua menciona el Regimen contra catarrhum entre las obras de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

509. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

510. Arnau de Vilanova, De tremore cordis, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1589 A-1602 E. 511. Paniagua menciona el De tremore cordis entre las obras de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

512. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

513. Arnau de Vilanova, De epilepsia, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1601 E1640 A. 514. Paniagua menciona el Tractatus de epilepsia entre las obras de atribución dudosa con sospecha de ser apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

515. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

516. Arnau de Vilanova, De esv carnivm, pro svstentatione ordinis Cartvsiensis, contra Iacobitas, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1639 A-1644 F.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

89

Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau el De esu carnium,517 que ha sido publicado con el título De esu carnium518 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Dianne Bazell.

Nicolás Antonio aclara que entiende por Iacobitas a los Dominicos que en las Galias son llamados Les Jacobins, afirmando que éstos «cierto mantenían que los estatutos de los Cartujos, que prohibían comer carnes también a los enfermos incluso en necesidad extrema, eran irracionales y contrarios a la ley natural».519 La obra titulada De esu carnium, en la edición de Basilea de 1585, muestra la postura de Arnau en dicha polémica: Quod autem sit falsa, declaratur ex hoc, quia quod ex summa fit charitate, non adimit charitatem: cum ergo regulariter in ordine Cartusiensi carnes denegentur quibuslibet Regulae subiectis, virtute generalis statuti, constat quod non sit in odium proximi, sed solum amore Domini, qui amor iam ad observationem constitutionis illius omnes & singulos obligauit. Ridiculum, & abusiuum est dicere, quod aliquis ad obseruandum statutum omnino esum carnium denegans, se obliget ad illud, nisi amore Dei: sed illa charitas est suprema, quae Deum respicit pro obiecto: ergo falsum erit assentire, vel asserere, quod charitati aduersantur filij praedicti ordinis in denegando carnes languentibus, cum illud faciant constitutioni generali, propter Deum obediendo, & nunquam in odium proximi.520

XLVI. Receptam electuari mirabilis praeservantis ab epidemia, & comportantis mineram omnium virtutum.521 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Recepta electuarii mirabilis praeservantis ab Epidimia, & confortantis mineram omnium virtutum es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova Recepta electvarii mirabilis praeservantis ab Epidimia, & confortantis mineram omnium virtutum.522

517. Paniagua menciona el De esu carnium entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

518. Arnau de Vilanova, De esu carnium (AVOMO, vol. XI) edidit Dianne M. Bazell et praefatione et commentariis catalanis anglicisque instruxit Dianne M. Bazell. Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona, Fundació Noguera, 1999.

519. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

520. Arnau de Vilanova, De esv carnivm, 1639 F-1640 C. 521. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

522. Arnau de Vilanova, Recepta electvarii mirabilis praeservantis ab Epidimia, & confortantis mineram omnium virtutum, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1643 F-1646 E.

90

Maria Cristina Pascerini

Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau la obra Recepta electua­ rii.523 XLVII. De ornatu mulierum.524 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De ornatu mulierum es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de ornatv mvliervm.525 Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau la obra De ornatu mulierum.526 XLVIII. De decoratione.527 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada De decoratione es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova de decoratione.528 Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau la obra De decoratione.529 XLIX. Explicationem super canonem Hippocratis I. Aphorismorum.530 Nicolás Antonio cita a continuación del título de esta obra el comienzo del aforismo de Hipócrates «Vita brevis, ars vero longa & c».531 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Explicatio super can. Vita brevis es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova Explicatio svper can. vita Brevis.532 523. Paniagua menciona el tratado Recepta electuarii entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

524. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

525. Arnau de Vilanova, De ornatv mvliervm, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1645E-1674F. 526. Paniagua menciona el tratado De ornatu mulierum entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

527. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

528. Arnau de Vilanova, De decoratione, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1673 F-1678 B. 529. Paniagua menciona el tratado De decoratione entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

530. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

531. Ibid.

532. Arnau de Vilanova, Explicatio svper can. vita Brevis, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1677B-1722B. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, Explicatio svper can. vita Brevis.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

91

Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la Repetitio super canone Vita brevis,533 mientras García Ballester lo menciona entre las obras dictadas por Arnau, pero redactadas por amanuenses y no revisadas personalmente por él.534 La obra Repetitio super aphorismo Hippocratis “Vita brevis” ha sido publicada en el volumen titulado Expositio super aphorismo Hippocratis “In morbis minus”.

Repetitio super aphorismo Hippocratis “Vita brevis”535 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Michael R. McVaugh, y prefacio y comentarios de Michael R. McVaugh y Fernando Salmón.

En la edición de 1585, la cita extensa del aforismo de Hipócrates sigue el título de la obra de Arnau en el comienzo del texto: Vita breuis, ars vero longa, tempus autem acutum, experimentum fallax, iudicium difficile. Oportet autem non solum seipsum praebere facientem, quae oportet: sed etiam aegrotantem, & praesentes, & ea quae extrinsecus sunt. Hippocr. I. aphorismorum.536

En la edición de 1585, a la obra titulada Explicatio super can. Vita brevis sigue la Tabvla svper vita brevis.537 L. Expositionem super aphorismum Hippocratis.538 Nicolás Antonio cita, a continuación del título de esta obra, el comienzo del aforismo de Hipócrates «In morbis minus periclitantur aegrotantes & c».539 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Expositio super isto aphorismo Hippocr. in Morbis minus es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova Expositio svper isto aphorismo Hippocr. in Morbis minus.540 533. Paniagua menciona la Repetitio super canone Vita brevis entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

534. García Ballester, «Hacia el establecimiento de un “canon”», 28.

535. Arnau de Vilanova, Expositio super aphorismo Hippocratis “In morbis minus” (AVOMO, vol. XIV) edidit et praefatione et commentariis instruxit Michael R. McVaugh. Repetitio super aphorismo Hippocratis “Vita brevis” / edidit Michael R. McVaugh et praefatione et commentariis instruxerunt Michael R. McVaugh et Fernando Salmón. Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Fundació Noguera, 2014, 195-262. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, Repetitio super aphorismo Hippocratis “Vita brevis”, 2014.

536. Arnau de Vilanova, Explicatio svper can. vita Brevis, 1677 B. 537. Arnau de Vilanova, Tabvla svper vita Brevis, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1721-1736.

538. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

539. Ibid.

540. Arnau de Vilanova, Expositio svper isto aphorismo Hippocr. in Morbis minus, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1735 A-1754 G. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, Expositio super isto aphorismo Hippocr. in Morbis minus.

92

Maria Cristina Pascerini

Paniagua considera dudosa con presunción de autenticidad de Arnau la obra Expositio super aphorismo In morbis minus.541 La obra ha sido publicada en el volumen titulado Expositio super aphorismo Hippocratis “In morbis minus”.

Repetitio super aphorismo Hippocratis “Vita brevis”542 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Michael R. McVaugh, y prefación y comentarios de Michael R. McVaugh y Fernando Salmón.

En la edición de 1585, la cita extensa del aforismo de Hipócrates sigue al título de la obra de Arnau en el comienzo del texto: In morbis minus periclitantur aegretantes, quibuscunque propriae naturae, aetatis, habitudinis, temporis, regionis, & horae aegritudo inest magis, quam quibus non propia, secundum aliquid horum inest. Aphorism. 34. parti. 2.543

LI. Commentum super libello de mala complexione diversa, cum texto Galeni.544 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Commentvm svper libello de mala complexione diversa, cvm texto Galeni es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova commentvm svper libello de mala complexione diversa, cvm texto Galeni.545 Paniagua considera ciertamente auténtico de Arnau el Commentum super tractatum Galieni De malitia complexionis diverse,546 mientras García Ballester lo menciona entre las obras dictadas por Arnau, pero redactadas por amanuenses y no revisadas personalmente por él.547 La obra ha sido publicada en el volumen Commentum supra tractatum Galieni de malicia complexionis diverse.

Doctrina Galieni de interioribus548 en la colección Arnaldi de Villanova Opera 541. Paniagua menciona la obra Expositio super aphorismo In morbis minus entre las obras de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

542. Arnau de Vilanova, Expositio super aphorismo Hippocratis “In morbis minus” (AVOMO, vol. XIV) edidit et praefatione et commentariis instruxit Michael R. McVaugh. Repetitio super aphorismo Hippocratis “Vita brevis” / edidit Michael R. McVaugh et praefatione et commentariis instruxerunt Michael R. McVaugh et Fernando Salmón. Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Fundació Noguera, 2014, 57-81. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, Expositio super aphorismo Hippocratis “In morbis minus”, 2014.

543. Arnau de Vilanova, Expositio super isto aphorismo Hippocr. in Morbis minus, 1735 A. 544. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

545. Arnau de Vilanova, Commentvm svper libello de mala complexione diversa, cvm texto Galeni, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1755 A-1848 G. 546. Paniagua menciona el Commentum super tractatum Galieni De malitia complexionis diverse entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 20.

547. García Ballester, «Hacia el establecimiento de un “canon”», 28.

548. Arnau de Vilanova, Commentum super tractatum Galieni de malicia complexionis diverse (AVOMO, vol. XV) ediderunt et praefatione et commentariis hispanicis instruxerunt Luis

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

93

Medica Omnia (AVOMO), con edición al cuidado de Luis García Ballester y Eustaquio Sánchez Salor.

LII. Quaestiones super eodem libro.549 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Quaestiones super eodem libro es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova qvaestiones svper eodem libro.550 Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau la obra Questiones super libello De malitia complexionis diverse.551 Apartado 54 En este apartado Nicolás Antonio termina la mención de las obras médicas de Arnau que figuran en el primer tomo de la edición de Basilea de 1585.

LIII. Commentum super regimen Salernitanum.552 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Commentum super regimen Salernitanum es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova commentvm svper regimen Salernitanvm.553 Paniagua considera seguramente apócrifo de Arnau el Commentum super regimen sanitatis salernitanum.554 Nicolás Antonio identifica el Commentum super regimen Salernitanum con la obra («alias») Medicina salernitana: idest conservandae bonae valetudinis praecepta cum luculenta et succinta Arn. Villanovani in singula capita exegesi, per Ioannem

García Ballester et Eustaquio Sánchez Salor. Doctrina Galieni de interioribus / edidit et praefatione et commentariis anglicis instruxit Richard J. Durling. Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 1985, 147-296.

549. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

550. Arnau de Vilanova, Qvaestiones svper eodem libro, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1849 A-1874 F. 551. Paniagua menciona las Questiones super libello De malitia complexionis diverse entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

552. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

553. Arnau de Vilanova, Commentvm svper regimen Salernitanvm, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1873 F-1992 E. 554. Paniagua menciona el Commentum super regimen sanitatis Salernitanum entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

94

Maria Cristina Pascerini

Curionem primum, deinde per Iacobum Crellium recognita & repurgata,555 citando varias ediciones de ésta.

Según Nicolás Antonio, al parecer la obra apareció en Pisa el año 1484 en 4º, y fue publicada luego en más ocasiones.556 Sin embargo, no hemos podido localizar ninguna obra con el título Commentum super regimen Salernitanum o Medicina salernitana: idest conservandae bonae valetudinis praecepta… publicada en Pisa en 1484.

En cambio, sí hay una edición en 4º. de la obra con título Regimen sanitatis salernitanum necnon et magistri Arnoldi de noua villa feliciter incipit, en Lovaina por el editor Johannes de Westfalia, con fecha aproximada c. 1480 o c. 14841485.557 Nicolás Antonio menciona que ciertamente, entre las ediciones posteriores de la obra, figuran las siguientes: la de Fráncfort apud Egenolphum en 1557;558 la de Fráncfort apud Ioannem Saurium en 1612559 en 12º; la de Fráncfort apud Steinmeierum en 1628560 en 16º; la de Amberes apud Ioannem Withagium en 1562561 en 16º; la de Lyon apud Iohannem Lettout [por Lertout] en 1577562

555. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

556. Ibid.

557. Regimen sanitatis salernitanum necnon [Lovanii]. Véase apartado 33.

558. De Conservanda Bona Valetvdine, Opusculum Scholae Salernitanae, ad Regem Angliae, Germanicis Rhytmis illustratum. Cum Arnoldi Nouicomensis, Medici & Philosophi antiqui, Enarrationibus utilissimis, nouissime recognitis & auctis, per Ioannem Curionem, Item: De ratione uictus salutaris post incisam uenam, Epigramma Anastasij ad Armatum. Victus & cultus ratio, exposita quatuor per singulos menses uersibus, per Ioachimum Camerarium. Delectione meliorum simplicium, ac specierum Medicinlium, Rhytmi uenustissimi Othonis Cremonensis. De moderatione cibi & potus, item somni & uigiliarum, Doctrinae saluberrimae D. Philippi Melanth. De uictus salubris ratione priuatorum, Polybij tractatus, Andernaco Interprete. Cum Priuilegio Imperiali, Francoforti, apud haeredes Christiani Egenolphi, 1557.

559. Medicina Salernitana: Id est, Conservandae Bonae Valetudinis Praecepta, cum lvcvlenta et svccincta Arnoldi Villanouani in singula capitula Exegesi, per Iohannem Cvrionem recognita & repurgata. Nova editio melior, & aliquot Medicis Opusculis (quae sequens pagella exhibet) auctior. Cum Gratia & Privilegio Imper. Francofvrti, excvdebat Ioannes Savrius, Impensis Vincentii Steinmeyeri, 1612.

560. Medicina Salernitana: Id est, Conservandae Bonae Valetudinis Praecepta, cvm lvcvlenta et svccincta Arnoldi Villanouani in singula capita Exegesi, per Iohannem Cvrionem recognita & repurgata. Nova editio melior, & aliquot Medicis Opusculis (quae sequens pagella exhibet) auctior. Cum Gratia & Privilegio Imper. Francofvrti, excvdebat Matthaevs Kempffer, Impensis Vincentii Steinmeyeri, 1628.

561. De Conservanda Bona Valetvdine, opusculum scholae Salernitanae, ad Regem Angliae, Cum Arnoldi Nouicomensis, Medici & Philosophi antiqui Enarrationibus vtilissimis, nouissime recognitis & auctis, per Ioannem Curionem. Reliqua sequens pagella indicabit. Antverpiae, Apud Ioannem VVithagium, sub insigni Falconis, 1562.

562. Conservandae Bonae Valetvdinis Praecepta Longe Salvberrima, Regi Angliae quondam a Doctoribus Scholae Salernitanae versibus conscripta: nunc demum integritati, atque nitori suo restituta.

Cum luculenta et succincta Arnoldi Villanouani, Medici ac Philosophi praestantissimi, in singula capita Exegesi. Per Iohannem Cvrionem Berckensem, celeberrimae Erphordianae Reipub. Medicum

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

95

en 16º; la de París apud Hieronymum de Marnef en 1580563 en 12º. Nicolás Antonio destaca que todas estas ediciones son citadas por Iohannes Antonides van der Linden.564 En efecto, van der Linden, en su obra en su De scriptis medicis, cita las mencionadas ediciones: Enarrationes in de Conservanda bona valetudine Scholae Salernitanae opusculum, per Ioa. Curionem primum, deinde Iac. Crellium recognitae & auctae. Pisis, 1484. in 4. Francof. apud Egenolphum, 1557. apud Io. Saurium, 1612, in 12, apud Vincent. Steinmeyerum, 1628, in 16. Antverpiae, apud Ioa. Withagium, 1562, in 16. Lugduni, apud Io. Lertout, 1577, in 16. Parisiis, apud Hier. de Marnef, 1580, in 12.565

Nicolás Antonio añade otras dos ediciones: la de Montpellier de Franciscus Chovet en 1622566 en 16º; y la de Roterdam, con la reseña de Zachariae Silvius, de Arnoldus Leers en 1657567 en 16º junto con otras obras de tema parecido.568 Nicolás Antonio destaca a continuación que, con el nombre Schola Salernitana, se exalta este libro métrico muy famoso, dedicado por la Schola misma a Roberto, duque de Normandía y heredero del reino de Inglaterra. Aunque el autor había silenciado su nombre, se dice que éste fue Iohannes Mediolanus,

Physicum, nunc denuo, recognita & repurgata. Accesserunt & alia quaedam lectu non indigna, quae sequenti indicantur pagina. Lvgdvni, Apvd Iohannem Lertovt, 1577.

563. De Conservanda Bona Valetvdine, Opusculum Scholae Salernitanae, ad Regem Angliae: Cum Arnoldi Nouicomensis, Medici & Philosophi antiqui Enarrationibus vtilissimis, denuo recognitis & auctis per Ioannem Curionem, & Iaco. Crellium. Cum aliis quibusdam scriptionibus, quae pagina sequens tibi indicavit [Tuendae sanitatis ratio per sex rerum (vt medici vocant) non naturalium ordinem, ex grauiorum medicorum scriptis diligenter congesta, opus futuro medico pernecessarium, nunc lucupletius & fidelius qua mantea editum. Cum indice rerum copisissimo. Authore Georgio Pictorio Villingano, apud Regiam curiam Ensishemij superioris Alsatiae archiatro].

Parisiis, Apud Hieronymum de Marnef, & viduam Gulielmi Cauellat, sub Pelicano, monte D. Hilarij, 1580.

564. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

565. Van der Linden, De scriptis medicis, 57.

566. Medicina Salernitana: Id est, Conservandae Bonae Valetudinis Praecepta, Cum luculenta & succincta Arnoldi Villanovani in singula capita Exegesi, Per Iohannem Cvrionem recognita & repurgata. Nova editio melior, & aliquot Medicis Opusculis auctior. Monspessvli, Apud Franciscum Chouët, 1622.

567. Schola Salernitana, Sive De Conservanda Valetudine Praecepta Metrica. Autore Joanne de Mediolano hactenus ignoti. Cum luculenta et succincta Arnoldi Villanovani in singula Capita Exegesi. Ex recensione Zachariae Sylvii Medici Roterodamensis. Cum eiusdem Praefatione. Nova editio, melior et aliquot Medicis opusculis auctior. Cum Indicibus duobus, altero Capitum, altero Rerum. Roterodami, Ex Officina Arnoldi Leers, 1657.

568. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

96

Maria Cristina Pascerini

según señala Ioannes Georgius Schenkius [por Schenckius] en su Bibliotheca Medica.569 En efecto, Ioannes Georgius Schenkius, es decir, Johann Georg Schenck von Grafenberg (Freiburg im Breisgau, c. 1560 – Hagenau, 1620), en su Biblia Iatrica sive Bibliotheca Medica,570 anota lo siguiente: Ioannis de Mediolano Medici & versificatoris suo tempore celebris, vniversae medicinae Flos, vnanimi Salernitanae Scholae adprobatione ad Anglorum Regem, versibus circiter 1239. conscriptus, numquam hactenus integer publicatus, extat M.S. in biblioteca Schenckiana. Nam quae ex eodem Io. de Mediolano flore, de bona valetudine conseruanda Arnoldus de Villanoua dissumulato auctoris nomine transtulit & commentariis suis enarrauit, atque recentiores nonnulli interpolarunt, vix tertia pars eorum versuum fuerit, quae hactenus desiderantur ad totius operis completionem.571

Nicolás Antonio señala que, más recientemente, por aquel Renatus Moreau —doctor y médico de París muy erudito, que, en su edición de la Schola Salernitana ilustrada con sus propias anotaciones, no solo no niega esta alabanza a Iohannes Mediolanus, sino que intenta defender con sinceridad y prudencia al de Vilanova de la maledicencia de Schenckius— esto es transmitido: que movido por la envidia habría ocultado el verdadero nombre del autor cuando publicó la Schola con anotaciones. Nicolás Antonio apunta el comienzo de esta obra: Anglorum Regi scribit Schola tota Salerni, Si vis incolumen, si vis te reddere sanum, & c.572 En efecto, Renatus Moreau, es decir, René Moreau (Montreuil-Bellay, 1587 – París, 1656), en su edición de la Schola Salernitana,573 más precisamente en la introducción o Prolegomena, comenta sobre lo dicho por Schenckius: Georgius Schenkius in bibliotheca medica notat Arnaldum Villanouanum opus poëticum de bona Valetudine conseruanda commentariis suis enarrauisse, & nomine scholae totius Salernitanae vero auctore dissimulato inscripsisse. [nota 569. Ibid.

570. Ioannes Georgius Schenckius, Biblia Iatrica sive Bibliotheca Medica Macta, Continva­ ta, Consvmmata, Qua velvt favissa, auctorum in Sacra Medicina scriptis cluentium, Reique Medicae Monumentorum, ac Diuitiarum Thesaurus cluditur. Avctore Ioanne Georgio Schenckio a Grauenberg Philiatro, Hagenoensium Alsatiae Poliatro Comitisque Hanoensis Physico Medico. Francofvrti, Typis Ioannis Spiessij, sumptibus vero Antonii Hummij, 1609. De aquí en adelante, Schenckius, Biblia Iatrica sive Bibliotheca Medica.

571. Ibid., 298.

572. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

573. Schola Salernitana, hoc est De Valetvdine Tvenda, opus nova methodo instructvm, infinitis versibus auctum, commentariis Villanouani, Curionis, Crellij & Costansoni Illustratum.

Adiectae svnt Animaduersiones nouae & copiosae Renati Moreav, Doctoris Medici Parisiensis.

Cum Indicibus quatuor Capitum, Quaestionum, Auctorum & rerum memorabilium. Parisiis, Via Iacobea, Sumptibus Thomae Blasii, 1625. De aquí en adelante, Schola Salernitana, hoc est De Valetudine Tuenda.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

97

al margen: Ioannes de Mediolano auctor Scholae Salern.] Auctorem vero libri facit Ioannem de Mediolano Medicum & verificatorem suo tempore insignem qui vniuersum medicinae florem vnanimi Salernitanae Scholae approbatione ad Anglorum regem versibus circiter mille ducentis triginta nouem conscripsit; quorum tertia pars vix ab Arnaldo in lucem emissa sit, integrum autem opus manuscriptum in Bibliotheca Schenckiana asseruetur, [nota al margen: Villanouami excusatio] Iure an iniuria Schenckius Arnaldum reum sistat, mearum non est partium animaduertere, cum de mente & consilio Arnaldi non constet. Credibile tamen est nullo liuore aut inuidentia commotum, sed minime vituperando artificio ductum nomine totius scholae librum euulgasse. Que enim potuisset illi esse liuoris causa in Ioannem de Mediolano qui a ducentis annis obierat? Integrum Villanouano fuit, si quidem inuidia maceratus esset, aut omittere illustrationem operis, aut censuram suam interponere, cum plurima extarent in eo libro quae eius doctrinae aduersarentur: butyrum, caseum, fructus laudat schola Salernit. quae Villanouanus in regimine sanitatis a se conscripto vituperat, velut a salubritate aliena edulia. Facile fuisset homini ingenioso ac docto calumniandi & reprehendendi ansam arripere vel supinitatis atque ignorantiae insimulare cum scholam tum Ioannem de Mediolano si inuidisset.

Sed aliud fuit ei propositum consilium. [nota al margen: Consilium Villanouani] Agebat apud Federicum Arragoniae, Siciliae, Neapolis Regem qui tunc in Sicilia, Apulia & Calabria commorabatur. Quibus in locis celeberrimum erat Academiae Salernitanae nomen, & eius praecepta de conseruanda valetudine apud populares omnes momenti maximi. Gallia & Italia profugus Villanouanus vt nonnullam beneuolentiam atque gloriam sibi apud Regem & eam gentem conciliaret quam iam pridem praedictionibus suis Astrologicis decoxerat; non opus modo proprium de conseruanda sanitate Regi Federico dicauit, sed hoc alterum magnae propter scholae dignitatem auctoritatis notis suis illustrauit: tam vt stricturam doctrinae suae & specimen aliquod exhiberet, quam ne videretur hospes & aduena aliam a schola Salernitana, hoc est ab vsu communi & recepto doctrinam medendique rationem obtinere. Totum vero opus scholae tribuit non Ioanni de Mediolano, quia eo nomine apud populares circumferebatur, & Regi Angliae nomine totius Scholae quam consuluerat, oblatum olim fuisse primus hic scholae versiculus designabat, Anglorum Regi scribit schola tota Salerni. 574

En lo que concierne al texto de la obra De Conservanda Bona Valetudine, liber Scolae Salernitanae, que en la edición de Moreau sigue a la citada introducción, el comienzo es el siguiente: «Anglorum Regi scribit schola tota Salerni: Si vis incolumen, si vis te reddere sanum, […]». 575 Apartado 55 En este apartado empieza la mención de las obras incluidas en el segundo de los dos tomos que componen la edición de las obras de Arnau de Basilea 574. Ibid., 13-15.

575. Ibid., 1.

98

Maria Cristina Pascerini

de 1585. Según Nicolás Antonio, el segundo tomo incluye las obras quími­ cas.576 En la edición de Basilea de 1585, el título Tomus Secundus577 es seguido por el nombre de Arnau y el contenido del tomo, que es aquí definido como «esotérico»: Tomus Secundus Arnaldi de Villa Nova continens exoterica.578 Nicolás Antonio numera las obras de este tomo en números romanos.

[I.] Thesaurum thesaurorum, & rosarium philosophorum, ac omnium secretorum maximum secretum de verissima compositione naturalis philosophiae, qua omne diminutum reducetur ad solificum & lunificum verum.579 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Thesavrvs Thesavrorvm, & Rosarivs Philosophorvm, no es precedida ni seguida por el nombre de Arnau: Thesavrvs Thesavrorvm, & Rosarivs Philosophorvm, ac omnium secretorum maximum secretum, de verissima compositione naturalis Philosophiae, qua omne diminutum reducetur ad solificum, & lunificum verum.580 Paniagua considera seguramente apócrifo de Arnau el Rosarius philosophorum.581 Más recientemente, Antoine Calvet, autor de la obra Les oeuvres alquimiques attribuées à Arnaud de Villeneuve,582 cree dudosa la autoría de Arnau del Rosarius.583 Nicolás Antonio añade que el alemán Adamus de Bodenstein, es decir, Adam von Bodenstein (Kemberg bei Wittenberg, 1528 – Basilea, 1577), hijo de Andreas Rudolff Carolstadius, y médico de Basilea, publicó en forma parafraseada la Isasagoge en el Rosarius chimicus, según dice el autor de la Bibliotheca medica.584 576. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

577. Arnau de Vilanova, Opera omnia, Tomus Secundus, en Arnau de Villanova, Opera omnia, 1993-2072.

578. Ibid., 1993-1994.

579. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T.2, 117.

580. Arnau de Vilanova, Thesavrvs thesavrorvm, & Rosarivs Philosophorvm, ac omnium secretorum maximum secretum, de verissima compositione naturalis Philosophiae, qua omne diminutum reducetur ad solificum, & lunificum verum, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 1993-2028 F. 581. Paniagua menciona el Rosarius philosophorum entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

582. Antoine Calvet, Les oeuvres alquimiques attribuées à Arnaud de Villeneuve. Grand oeuvre, médicine et prophétie au Moyen-Àge. Préface de Sebastià Giralt. Ouvrage publié avec le concours du CNL. Paris, S.É.H.A., Milan Archè, 2011. De aquí en adelante, Calvet, Les oeuvres alquimiques.

583. Calvet escribe sobre la autoría del Rosarius: «L’authenticité arnaldienne du Rosarius ne peut être attestée de manière sérieuse». Calvet, Les oeuvres alquimiques, 137.

584. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 117.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

99

En efecto, en la Bibliotheca medica. Siue Catalogvs, al final de la entrada de «Adamus a Bodenstein», Pascal Le Coq escribe: «Isagogen in Arnoldi de Villa noua Rosarium Chymicum paraphrastice traditam».585 Adam von Bodenstein publicó la Isagoge in excellentissimi Philosophi Arnoldi de Villa Nova, Rosarium Chymicum en Basilea en 1559.586 Nicolás Antonio añade luego otras ediciones del Rosarius. La primera es la que aparece, junto con otros escritores recogidos por Guillelmus Gratarolus, en la Verae Alquimiae publicada en Basilea por Henricus Petri en 1561; en esta obra hay otros libros de Arnau, de los que dos figuraran también en el tercer volumen del Theatrum chimicum publicado en Estrasburgo por Lazarus Zetzner en el año 1613. La segunda edición citada es la que aparece en la Nova opera chimica de Arnau, en la que se incluyen el Thesaurum y otras obras, y que fue publicada en Fráncfort por los herederos de Hyeronimus Megiserus en 1602 [por 1603, errata por salto de líneas]: Exstat Rosarium hocce cum Verae alchimiae aliquot Scriptoribus a Guilielmo Gratarolo collectis Basileae apud Henricum Petri MDLXI. in folio, tomo 2. pag.

35. simulque est Novum lumen, de quo mox, p. 60. epistola super alchimia, pag.

65. Lumen luminum p. 67. Practica ex Breviario alchimiae p. 73. e quibus duo posteriores libri exhibentur tertio volumine Theatri chimici Argentorati editi apud Lazarum Zetzenerum MDCXIII. in 8.º Nova opera chimica Arnaldi, videlicet Thesaurum, Lumen novum, Florem florum, & Speculum alchimiae edidit Hieronymus Megiserus Francofurti apud heredes eius MDCII. in 8.º 587

En efecto, la obra Verae Alquimiae fue publicada en Basilea en 1561,588 e incluye, según de indica en su «Brevis Catalogvs contentorum in hoc uolumine», las siguientes obras de Arnau: Rosarius Philosophorum Arnaldi de Villanoua, correctus, &c. 35. Nouum lumen eiusdem uel alterius. 60. Epistola Arnaldi de Villanoua super Alchymiam, ad regem Neapolitanum. 65. Liber Perfecti magisterij, qui Lumen luminum, &c. dicitur, Arnaldi, ex manuscripto. 67. Eiusdem Arnaldi practica, ad quendam Papam. 73.589 585. Le Coq, Bibliotheca Medica. Sive Catalogus, 4.

586. Adamus a Bodenstein, Isagoge in excellentissimi Philosophi Arnoldi de Villa Nova, Rosarium Chymicum, per Adamum a Bodenstein artium & medicinae Doctorem, paraphrastice & magna diligentia tradita. Epistola operi praefixa ad Amplissimos & generosos dominos, dominos Fuggeros, in qua argumenta Alchymiam infirmantia & confirmantia adducuntur, quibus & eam artem esse certissimam demostratur, lapisque uere inuentus ostenditur. Basileae, per Gabrielem Ringysen, anno 1559.

587. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T.2, 117.

588. Verae Alchemiae Artisqve Metallicae, citra Aenigmata, Doctrina, Certvsqve Modus, scriptis tum nouis tum ueteribus nunc primum & fideliter maiori ex parte editis, comprehensus: quorum elenchum a Praefatione reperies. Basileae, per Henricum Petri & Petrum Pernam, 1561. De aquí en adelante, Verae Alchemiae.

589. Ibid., s.p.

100

Maria Cristina Pascerini

En cuanto al tercer volumen del Theatrum chemicum,590 éste se publicó en Estrasburgo por Lazarus Zetzner en el año 1613. En él se incluyen las mencionadas obras Lumen luminum,591 y Practica Magistri Arnaldi de Villanova ad quendam Papam, ex libro dicta, Breviarius librorum Alchemiae.592 En lo que concierne la colección de obras químicas de Arnau titulada Opera chimica,593 ésta salió a la luz en Fráncfort en 1603, y en ella se incluyen las obras Thesaurus Thesaurorum et Rosarius Philosophorum ac omnium secretorum máximum secretum,594 Lumen novum,595 Flos Florum,596 & Speculum Alchymiae.597 Posiblemente, aunque no le cite, Nicolás Antonio recabe estas informaciones de la obra De scriptis medicis de van der Linden: Rosarius Philosophorum, de verissima compositione naturalis philosophiae, qua omne diminutum reducetur ad Solificum, & Lunificum verum. Exstat cum Verae Alchimiae aliquot Scriptoribus, a Gul. Gratarolo collectis. Basileae, apud Henr. Petri, 1561. in fol. pag. 35 tomi II. pag. 35. Ibidem extant eiusdem Novum lumen; pag. 60. Epistola super Alchymia ad Regem Neapolitanum; pag. 65.

Lumen luminum: p. 67. Practica ex Breviario Alchymiae, pag. 73. e quibus duo posteriores libri exhibentur etiam Volumine tertio Theatri Chemici, editi Argentorati apud Lazarum Zetzenerum 1613, in 8.

Speculum Alchymiae. Carmen. Quaestiones tam Essentiales, quam Accidentales. Extant Val. quarto Theatri Chemici, editi Argentorati, apud Laz. Zetznerum, 590. Theatrum chemicvm, praecipvos selectorvm avctorvm tractatvs de chemiae et lapidis philoso­ phici antiqvitate, veritate, jure, praestantia, & operationibus continens: In gratiam verae chemiae, et medicinae Chemicae studiosorum (ut qui uberrimam inde optimorum remediorum messem facere poterunt) congestum, & in tres partes seu volumina digestum; singvlis volvminibvs, svo avctorum et librorvm catalogo primis pagellis: rerum vero & verborum Indice postremis annexo. Volumen tertium. Argentorati, Sumptibus Lazari Zetzneri, 1613. De aquí en adelate Theatrum chemicum V. 3.

591. Arnau de Vilanova, Liber perfecti magisterii, qvi Lvmen Lvminvm nvncupatur et vere, quia in eo dicta obscura Philosophorum in arte Alchemiae optime deteguntur. Vocatur etiam Flos Florum Arnaldi de Villanova, longe correctior & melior hactenus impressis, en Theatrum chemicvm V. 3, 112121.

592. Arnau de Vilanova, Practica Magistri Arnaldi de Villanova ad quendam Papam, ex libro dicta, Breviarius librorum Alchemiae, en Theatrum chemicvm V. 3, 122-128.

593. Arnau de Vilanova, Arnaldi de Villanova, philosophi, medici et chimici excellentissimi, omnia, quae exstant, opera chymica: videlicet, Thesaurus Thesaurorum: seu Rosarius Philosophorum; ac omnium secretorum maximum secretum. Lumen Nouum. Flos florum, & Speculum Alchimiae. Qvibus nimirvm artis hvivs mysteria etiam secretissima, luculenter enondantur, & quam máxima licet, & potest fieri perspicuitate explicantur. Nvnc primvm ita conivnctim edita, opera & impensis, Hieronymi Megiseri, Co. P. Caesarei, & Archidd. Austriae Historiographo. Francofvrti, Typis Ioachimi Bratheringij, 1603. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, Opera chymica.

594. Arnau de Vilanova, Thesaurus Thesaururum et Rosarius philosophorum, en Arnau de Vilanova, Opera chymica, 3-79.

595. Arnau de Vilanova, Novum Lumen, en Arnau de Vilanova, Opera chymica, 7995.

596. Arnau de Vilanova, Flos florum, en Arnau de Vilanova, Opera chymica, 95-114.

597. Arnau de Vilanova, Epistola super Alchimia ad Regem Neapolitanum, en Arnau de Vilanova, Opera chymica, 115-120.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

101

1613, in 8. editum quoque opera Hieron. Megiseri. Francof. apud Haeredes ipsius, 1602, in 8.

Nova Opera Chymica. Videlicet Thesaurus Thesaurorum. Rosarius Philos. Lumen novum. Flos Florum, & Speculum Alchymiae. Edita opera & impensis Hieron. Megiseri. Francof. apud Iohann. Spies, 1603, in 8.598

Nicolás Antonio menciona, al final del apartado, que el manuscrito Thesaurus. Philosophorum se encuentra en Padua en poder de Hector Trevisan sobrino de Nicolás, según afirma Giacomo Filippo Tomasini en su Bibliothecae Patavinae, p. 113.599 En efecto, Tomasini, en su Bibliothecae Patavinae,600 después de celebrar la magnífica biblioteca paduana de Nicolaus Trevisanus legada a su sobrino Hector,601 cita entre sus libros el Thesaurus Philosophorum Arnaldi Villanovae.602 Nicolás Antonio afirma luego querer seguir con la edición que está examinando, es decir, la de Basilea de 1585.603 Apartado 56 En este apartado Nicolás Antonio termina con la mención de las obras de Arnau que figuran en el segundo tomo de la edición de Basilea de 1585, y empieza a citar otras ediciones en las que aparecen obras de Arnau.

II. Novum lumen.

Nicolás Antonio especifica que el «libro llamado Novum lumen, o más bien el segundo del mismo tema sobre la piedra filosofal» («Librum, qui dicitur Novum lumen, sive eiusdem argumenti secundum de lapide philosophorum»), va «dirigido a alguien a quien [el autor] llama padre y señor honorable» («ad quendam directum, quem patrem & dominum reverendum vocat»); también menciona que «[el autor] dice al final no haber visto a otro que no fuera su maestro, a quien no nombra, que aplicara su labor en la debida materia» («aitque 598. van der Linden, De scriptis medicis, 57.

599. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T.2, 117-118.

600. Giacomo Filippo Tomasini, Bibliothecae Patavinae Manvscriptae pvblicae & privatae.

Quibus diuersi Scriptores hactenus incogniti recensentur, ac illustrantur. Studio & Opera Iacobi Philippi Tomasini Sac. Theol. Doct. Pat. & Canonici Secularis S. Georgij in Alga Venetiarum, ad illvstrissimvm & reverendissimvm D. Franciscvm Vitellivm Archiepiscopum Thessalonicensem &c. Pro SS. D. N. Vrbano VIII. & Sede Apostolica apud Sereniss Remp. Venetam Nuntium. Vtini, Tipis Nicolai Schiratti, 1636. De aquí en adelante, Tomasini, Bibliothecae Patavinae Manvscriptae.

601. Ibid., 107.

602. Ibid., 113.

603. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

102

Maria Cristina Pascerini

in fine, se non vidisse alium nisi magistrum suum, quem non nominat qui in debita (inquit) materia opus suum applicaret»).604 En la edición de Basilea de 1585, el libro llamado Novum Lvmen es precedido por el nombre de Arnau: arnaldi de villa nova liber dictvs, novvm Lvmen.605 Paniagua considera seguramente apócrifo de Arnau el Novum Lumen.606 Calvet cree dudosa la autoría de Arnau del Novum Lumen.607 En el Proemio de la edición de Basilea de 1585 figura la siguiente invocación y/o dedicatoria inicial del libro llamado Novum Lvmen: «Pater & Domine reuerende»;608 al final de la misma obra se dice: «Ergo Pater, ne mireris, si in hoc Opere multi errant: quoniam iuro tibi, me nunquam vidisse quenquam, praeter Magistrum meum, qui in debita applicaret materia opus suum, [...]».609 III. Sigilla duodecim pro totidem coelestibus signis.610 Nicolás Antonio aclara que se trata de una obra añadida por Taurellus en la edición de 1585, y afirma que parece tratar de supersticiones.611 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Sigilla es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova sigilla.612 Paniagua considera dudosa con sospecha de ser apócrifa de Arnau la obra De sigillis.613 En la edición de 1585, en la Advertencia al Lector que precede al título, se explica por qué se ha añadido esta obra: Lectori S. Non omnibus operam nostram, in Arnaldi editionem collatam, omnino probatum iri, minime dubitamus: omnibus enim quis vnquam satisfecit?

Sed cum non inepti Lectoris iudicio Arnaldi scripta omnia subiicere voluerimus, neque hoc de Sigillis tractatu, quem non sine rationibus expungere potuissemus, 604. Ibid.

605. Arnau de Vilanova, Novvm Lumem, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 20292036E. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, Novvm Lumen.

606. Paniagua menciona el Novum Lumem entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

607. Calvet escribe sobre la autoría del Novum Lumen: «l’allusion dans le Novum Lumen à un maître, celui de l’auteur, n’ayant pas son pereil dans ce domaine et employant la méthode correcte en vue de transmuter, est un originalité du corpus alquimique pseudo-arnaldien».

Calvet, Les oeuvres alquimiques, 45.

608. Arnau de Vilanova, Novvm Lumem, 2029.

609. Ibid., 2036B-C. 610. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T.2, 118.

611. Ibid.

612. Arnau de Vilanova, Sigilla, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 2037-2042 B. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, Sigilla.

613. Paniagua menciona el De sigillis entre las obras de atribución dudosa con sospecha de ser apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

103

defraudare quendam voluimus: suo quilibet recte & in hoc & in aliis vtatur iudicio. Vale.614

IV. Magisterium, & gaudium, ad inclytum Regem Aragonum, quod quidem est Flos florum, thesaurus omnium incomparabilis, & margarita &c.615 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Flos florum es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova magisterivm et gaudivm, ad inclytvm regem Aragonvm, quod quidem est Flos florum.616 Al título sigue el subtítulo, en el que se explica el contenido de la obra: Thesaurus omnium incomparabilis, & Margarita, in quo reperitur veri compositio & perfectio elixir, tam ad album, quam ad rubeum componendum, videlicet ad Solem & Lunam, sub compendio declaratum.617 Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau el Flos florum.618 También Calvet duda de la autoría arnaldiana de la obra.619 V. Epistola super alchimiam ad Regem Neapolitanum.620 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Epistola super alchimia ad Regem Neapolitanum es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova epistola svper alchimia ad Regem Neapolitanvm.621 Paniagua considera seguramente apócrifa de Arnau la Epistula super alchimia ad regem Neapolitanum.622 Calvet afirma no poder asegurar la autoría arnaldiana.623 614. Arnau de Vilanova, Sigilla, 2037-2038.

615. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

616. Arnau de Vilanova, Flos florum, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 2041 B2050 D. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, Flos florum.

617. Ibid., 2041 B-2042 B. 618. Paniagua menciona el Flos florum entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

619. Calvet escribe sobre la autoría del Flos Florum: «Au xive siècle, les versions du Flos Florum ne sont pas trasmises sous le nom d’Arnaud de Villeneuve […] Son attribution à Arnaud de Villeneuve n’apparaìt que dans de manuscrits du xve siècle, ainsi que la dédicace au roi d’Aragon, Jacques II, cette dernière n’allant jamais sans la mention du médicin catalán. Cette attribution pourrait donc provenir de scribes attachés à la maison d’Aragon, auxquels la dédicace à Jacques II, le roi d’Aragon, serait également liée». Calvet, Les oeuvres alquimiques, 32.

620. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

621. Arnau de Vilanova, Epistola svper alchimia ad Regem Neapolitanvm, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 2049 A [por 2049 E]-2052 F. 622. Paniagua menciona la Epistula super alchimia ad regem Neapolitanum entre las obras seguramente apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 22.

623. Calvet escribe sobre la autoría de la Epistola ad regem Neapolitanum: «Malheureusement, l’absence de témoins datés du XIVe siècle m’engage à éliminer l’hypothèse de l’attribution au médicin catalan». Calvet, Les oeuvres alquimiques, 43.

104

Maria Cristina Pascerini

Nicolás Antonio menciona luego [las obras] que vienen a continuación («Accedunt») en la edición de 1585.624 VI. Capitvla astrologiae.625 Nicolás Antonio apunta también el subtítulo de la obra: De iudiciis imfirmitatum secundum motum planetarum.626 En la edición de Basilea de 1585, la obra titulada Capitula astrologiae es precedida por el nombre de Arnau: Arnaldi de villa nova capitvla astrologiae.627 Sigue luego el subtítulo de la obra: De Ivdiciis Infirmitatvm, secundum motum Planetarum, quantum ad vtilitatem Medicorum non modicam.628 Paniagua considera dudosa con presunción de autenticidad de Arnau la obra Astrologia.629 VII. Nicolás Antonio señala que el Thesaurus sive Rosarium, el Flos florum y dos breves escritos («opuscula») dirigidos a los reyes de Aragón y de Nápoles se publicaron con otros textos en el Artis auriferae, quam Chimiam vocant, edición de Basilea por Conrad Valdkirkium 1610 en 8º.630 En efecto, en el volumen segundo de la obra Artis auriferae, quam chemiam vocant,631 que se compone de tres tomos, figuran las siguientes obras junto al nombre de Arnau: «Arnaldi Rosarium cum figuris. Nouum lumen. Flos Florum ad Regem Aragonum. Epistola super Alchimia ad Regem Neapolitanum».632

624. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

625. Ibid.

626. Ibid.

627. Arnau de Vilanova, Capitvla astrologiae, en Arnau de Vilanova, Opera omnia, 2053-2072E. De aquí en adelante, Arnau de Vilanova, Capitula astrologiae.

628. Ibid., 2053.

629. Paniagua menciona la obra Astrologia entre las obras de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

630. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

631. Artis avriferae, qvam chemiam vocant, Volumen Secundum, qvod continet Morieni Romani scripta de Re Metallica, atque de Occulta summaque antiquorum Medicina, tum alijs Authoribus, quos versa pagina indicat. Basileae, Typis Conradi Waldkirchii, 1610. De aquí en adelante, Artis auriferae, quam chemiam vocant V.2.

632. Ibid., 2.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

105

Apartado 57 En este apartado, Nicolás Antonio afirma que hasta aquí se extienden las ediciones de las obras de Arnau, pero que aparte se le atribuyen también otras, que cita a continuación.633 I. El libro De febribus figura en la obra veneta De febribus a la p. 241.634 En efecto, la obra De febribus opus sane aureum, publicada en Venecia en 1576,635 figura el libro de Arnau: Arnaldi de Villanoua. De febribvs liber.636 II. De sanguine humano epistola ad Iacobum Toletanum.637 Calvet considera no auténtica de Arnau la obra De sanguine humano epistola ad Iacobum Toletanum.638 Nicolás Antonio destaca que Conringius menciona el De sanguine humano epistola ad Iacobum Toletanum en su obra De Hermetica & Paracelsica medicina en el capitulo 27 [nota q al margen: «Pag. 381»].639 En efecto, Conringius escribe en su De Hermetica Medicina: Chemiam illam medicam itidem ab Arnoldo fuisse excultam vel sola Epistola de Sanguine humano ad Iacobum Toletanum perscripta demonstraverit. Refert vero & Raymundus Lullius primam & quartam partem Artis suae operativae acceptam Arnoldo. [nota al margen: «Lull. in Praefat.»] Ea, inquit, accepit & habuit a serenissimo Rege Roberto sub secreto sigillo: quae quidem experimenta ipse habuerat a peritissimo Arnoldo de Villanova: qui merito fons scientiae vocari debet, quia in omnibus scientijs prae caeteris hominibus floruit. Sunt autem illa omnia, ita laudata Raimundo, Chemice parata.640

633. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

634. Ibid.

635. De febribvs opvs sane avrevm, non magis vtile, qvam rei medicae profitentibvs necessarivm: In quo trium sectarum Clarissimi Medici habentur, qui de hac re egerunt; Nempe Graeci, Arabes, atque Latini, quorum nomina versa pagina indicabit. Cum indice, tum capitum, tum rerum accomodatissimo. Cvm privilegiis. Venetiis, Apud Gratiosum Perchacinum, expensis Gasparis Bindoni, 1576. De aquí en adelante, De febribus opus sane aureum.

636. Arnaldi de Villanoua. De febribvs liber, en De febribus opus sane aureum, 240v-254r.

637. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

638. Calvet escribe sobre la autoría del De sanguine humano ad Iacobum Toletanum: «Cependant, je doute qu’Arnaud de Villeneuve ait jamais écrit ce texte». Calvet, Les oeuvres alquimiques, 95.

639. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T.2, 118.

640. Conringius, De Hermetica Medicina, 381.

106

Maria Cristina Pascerini

III. El libro De Anti-Christi adventu, que Nicolás Antonio ha mencionado con anterioridad641 [nota r al margen: «Raynaldus ad an. MCCCX. Num. 39»],642 que quizás alguien crea que se trate del mismo que sigue.643 El Tractatus de tempore adventus Antichristi ha sido publicado en el volumen con el título de Tractatus de tempore adventus Antichristi. Ipsius et aliorum coaeva644 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Theologica Omnia (AVOThO), con edición al cuidado de Josep Perarnau.

Apartado 58 IV. De mysterio cymbalorum.645 La obra se ha publicado con el título de Tractatus de misterio cymbalorum ecclesiae646 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Theo­logica Omnia (AVOThO), con edición al cuidado de Maria Cabré y Jaume Mensa.

Nicolás Antonio cita lo que el conde Giovanni Francesco Pico della Mirandola dice sobre la obra De mysterio cymbalorum [nota s al margen: «Lib. 9. De rerum praenotione cap. 5.»]: Arnoldus Hispanus praeter ea quae de futuro Anti-Christi adventu coniectatus fuerat, revelationen quampiam multarum atque magnarum rerum factam adducit in libro De misterio cymbalorum, & adventu Anti-Christi, ad monachos Scalae Dei, quae centum annos praefixt eventibus. Praeteriere ducenti, nec impletam esse praenuntiationem constat. Hanc magni fecit revelationem Arnoldus, quoniam ab homine illiterato Latino edita stilo fuerat.647

641. Es decir, el libelo con las predicciones astrológicas del día del juicio final que se cita en el Apartado 45.

642. Raynaldus, Annales Ecclesiastici, T. 15 [1694], 65-66. Véase Apartado 32.

643. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

644. Arnau de Vilanova, Tractatus de tempore adventus Antichristi. Ipsius et aliorum scripta coaeva (AVOThO, vol. V) curante Josep Perarnau, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Facultat de Teologia de Catalunya, 2014, 169-276.

645. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

646. Arnau de Vilanova, Tractatus de misterio cymbalorum ecclesiae (AVOThO, vol. VI), curantibus Josep Perarnau, Jaume Mensa et Maria Cabré, adiuvantibus Jordi Bossoms et Marcel Coromines. Tractatus epistolarum christini, curante Barbara Scavizzi, adiuvante Maria Cabré, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Ateneu Universitari Sant Pacià, 2025.

647. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

107

En efecto Giovanni Francesco Pico della Mirandola, en Lib. 9, Cap. 5 de su obra De rerum praenotione, escribe: Nam Arnaldus Hispanus praeter ea quae a se de futuro Antichristi aduentu coniectatus fuerat reuelationem quempiam multarum atque magnarum rerum foetam adducit in libro de misterio cymbalorum & aduentu Antichristi ad monachos Scalae dei / quae centum annos praefixit euentibus: Praeteriere ducenti / nec impletam esse praenunciationem constat. Hanc magni fecit reuelationem Arnaldus quoniam ab homine illitterato latino edita stilo fuerat:648

Nicolás Antonio dice que de ello es evidente que, a su pronóstico sobre la llegada del Anticristo, tanto Arnau, como Vicente Ferrer, fueron inducidos con revelaciones.649 Nicolás Antonio añade que los Padres Carmelitas de Santa María Transpontina en Roma poseen este libro De adventu Anti-Christi, con solo esta inscripción, que es un manuscrito con caracteres bastante antiguos. Empieza así: Constitui super vos auditores, speculatores & c. Pero en este códice, después de la obra mencionada que termina con estas palabras, & altero Augustini De civitate Dei, está puesto separadamente el tratado del mismo [autor] De mysteriis cymbalorum. Empieza así: Qui interrogent. Y responde en ello a una pregunta que le habían hecho, por qué fuera costumbre de la Iglesia Católica en las horas matutinas y vespertinas primero tocar las campanas pequeñas, y luego realmente las grandes. Siguen, en el mismo códice manuscrito, otras obras del mismo autor, según cree Nicolás Antonio, del mismo tema sobre la llegada del Anticristo, es decir: Apologia de versutiis & perversitatibus pseudotheologorum, & religiosorum, ad magistrum Iacobum Albi canonicum Condignensem. Y también otras responsiones a los argumentos y objeciones de los doctores de París que, según cree Nicolás Antonio, nunca se han publicado.650 El códice mencionado por Nicolás Antonio, donde se encuentran las obras arnaldianas De adventu Anti-Christi y De mysteriis cymbalorum, parece coincidir con el ms. III, Varia I, hoy conservado en el Archivio Generale dell’Ordine Carmelitano en Roma.

La obra Apologia de versutiis & perversitatibus pseudotheologorum, & religiosorum está en proyecto de publicación con el título de Apologia de versutiis atque perversitatibus pseudo-theologorum, et religiosorum,651 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Theologica Omnia (AVOThO).

648. Picus Mirandulae, De rerum praenotione, s.p.

649. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

650. Ibid.

651. Arnau de Vilanova, Apologia de versutiis atque perversitatibus pseudo-theologorum, et religiosorum (AVOThO, vol. VIII). En proyecto.

108

Maria Cristina Pascerini

Apartado 59 En este apartado Nicolás Antonio sigue mencionando obras de Arnau de las que tiene noticia.

V. Dialogus De rebus Ecclesiasticis, cum Frederico & Iacobo Regibus Aragoniae & Siciliae.652 Nicolás Antonio señala que el diálogo es citado por Caesar Egasius Bulaeus en su Historia Universitatis Parisiensis volumen 4 [nota t al margen: «Pag. 121»].653 En efecto, Bulaeus, después de referir los errores de Arnau incluidos en el Directorium Inquisitorum, menciona la obra: «Extat eiusdem Arnoldi Dialogus de rebus Ecclesiasticis cum Friderico & Iacobo Regibus Hispaniae & Siciliae».654 VI. De urinis tractatus.655 Paniagua considera dudoso con sospecha de ser apócrifo de Arnau el De urinis.656 Nicolás Antonio destaca que el tratado se va a encontrar en el códice 435. de la biblioteca Thuanea, es decir, que perteneció a Jacques Auguste de Thou (París 1553-1617), y que no es mencionado en ninguna edición, tampoco por van der Linden, según dice Philippus Labbeus en su Bibliotheca manuscripta [nota u al margen: «Parte 4. sect. 6. pag. 50»].657 En efecto, Philippus Labbeus, en su Nova Bibliotheca MSS.,658 publicada en París en 1653, escribe: Arnaldi de Villanoua. Tractatus de Vrinis. Ex códice Thuano 435. in quo & Iordani Rufi Calabri Militis de Cura equorum. Non extat hic libellus in editione Lugdunensi 1520. & Basileensi 1585. in folio omnium operum Arnoldi, neque

652. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

653. Ibid.

654. Bulaeus, Historia Universitatis Parisiensis T. 4, 121.

655. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

656. Paniagua menciona el De urinis entre las obras de atribución dudosa con sospecha de ser apócrifas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

657. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

658. Philippus Labbeus, Philippi Labbei Bitvrici Societatis Iesv Presbyteri, Nova Biblio­ theca MSS. Librorum, sive specimen antiqvarvm lectionvm latinarvm et graecarvm In quatuor partes tributarum, cvm coronide dvplici, poetica et libraria, Ac Supplementis decem. Parisiis, Apud Ioannem Henavlt, via Iacobea, ad insigne S. Raphaelis Angeli, paullo infra Templum S. Benedicti, 1653. De aquí en adelante, Labbeus, Nova Bibliotheca MSS.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

109

vlla eius vel leuis mentio in recitato Indice de scriptis Medicis Ioannis Antonidae Vander-Lynden.659

En un catálogo de la Biblioteca Thuana660 publicado algunos años después de la Bibliotheca de Labbeus, es decir, el Catalogus Bibliothecae Thuanae de 1679,661 que no numera los códices antiguos, figura el siguiente códice de Arnau: Arnoldi de Villanova tractatus de Urinis, & Medicaminis Parabolae. Memoriale Medicaminum, carmine. Jordani Rufi Calabri militis lib. de cura equorum, tempore Friderici II.4º.662

En la actualidad, entre los ejemplares de la Bibliotheca Thuana conservados por la Biblioteca Nacional de Francia, hay un códice663 que comprende las mencionadas obras de Arnau, aunque su Índice no señala el tratado De urinis, sino el De vinis: Arn. de villanoua De vinis Medicationis parabolae Incerti…664

Esto haría pensar en un error de transcripción del título de la obra de Arnau en los catálogos de la Biblioteca Thuana, y que este error se haya ido trasmitiendo en las obras que recababan datos de dichos catálogos.

Nicolás Antonio añade luego haber conocido de otro lugar el tratado De urinis y otro De phlebotomia, publicados junto con otras obras de otros autores en Lyon en 1517.665 Sin embargo, hay que apuntar que en la citada edición del Regimen sanitatis Magnini Mediolanensis de Lyon de 1517, en la que junto con otras obras de otros autores se publicó el opúsculo De flebothomia bajo el título Tractatus

659. Ibid., 50.

660. Valérie Neveu, La bibliothèque de Thou et ses catalogues, Paris, École des chartes, 2022.

661. Petrus et Iacobus Puteani, Catalogvs Bibliothecae Thvanae a Clariss. VV. Petro & Iacobo Pvteanis, ordine alphabetico primum distributus. Tvm Secundum scientias & artes Clariss. Viro Ismaele Bvllialdo digestus. Nvnc vero Editus a Iosepho Qvesnel, Parisino & Biblio­ thecario. Cvm Indice Alphabetico Autorum, Parisii, Impensis Directionis. Prostat in eadem Bibliotheca. Et Apud Dom. Levesqve Directionis Notarium, via S. Severini, 1679. De aquí en adelante, Puteani, Catalogus Bibliothecae Thvanae.

662. Ibid., 443.

663. Se trata del códice BNF Latin 7058.

664. Índice anotado en el folio anterior al folio 1r donde figura el Incipit del tratado De vinis. Códice BNF Latin 7058, s.p.

665. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

110

Maria Cristina Pascerini

de flebothomia secundum arnaldum de villa noua,666 figura el tratado De vinis,667 y no el De urinis.

VII. Testamentum Arnaldi.668 Nicolás Antonio destaca que esta obra quizás química se encuentra en la Bibliotheca Lauredana en Venecia, según afirma Tomasini en su Bibliotheca Veneta [nota x al margen: «Pag. 100»].669 En realidad, Tomasini registra en su Bibliothecae Venetae Manuscriptae que el Testamentum Arnaldi se encuentra en la biblioteca de Alessandro Zilioli (Venecia 1596-1645): «Apud Alexandrum Ziliolvm I.C. Venetum, ac Historicum»,670 y no «Apud Illustriss. Io. Franciscvm Lavredanvm Patritium Venetum».671 Para la biblioteca de Zilioli registra: «Testamentum Magistri Arnoldi de Villa noua. 4».672 VIII. Medicamina.673 Apartado 60 En este apartado Nicolás Antonio sigue mencionando obras de Arnau de las que tiene noticia.

IX. Abbreviatio libri Prognosticorum Hippocratis, ut credimus, ubi & De cri­ si.674 Paniagua considera de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau la Abbreviatio libri prognosticorum.675 Nicolás Antonio destaca que los dos libros, es decir la Abbreviatio libri Prog­nos­ ticorum que cree ser la de Hippocrates, y el De crisis [de Galeno], provenían de 666. Maineri, Regimen sanitatis Magnini mediolanensis [1517], 69v-72r. Véase Apartado 47.VIII. 667. Ibid., 84v-91r.

668. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

669. Ibid.

670. Tomasini, Bibliothecae Venetae Manuscriptae, 99.

671. Ibid., 96.

672. Ibid., 100.

673. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

674. Ibid.

675. Paniagua menciona la Abbreviatio libri prognosticorum entre las obras de atribución dudosa con presunción de autenticidad de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

111

la biblioteca de Franesco Petrarca y que se encontraban donde el abad benedictino Fortunato Olmo cuando Tomasini componía su Bibliotheca Veneta [nota y al margen: «Vide pag. 56»].676 En efecto, en su Bibliothecae Venetae Manuscriptae, Tomasini cita estas dos obras entre los códices provenientes de la biblioteca de Francisco Petrarca y legados a la Biblioteca de S. Marco por el cardenal Bassarione, según le ha informado el abad benedictino Fortunato Olmo.677 Según escribe Giuseppe Valentinelli (Ferrara, 1805 – Villa Estense, 1874) en su Bibliotheca manuscripta ad S. Marci Venetiarum,678 Fortunato Olmo fue veneto y abad en el monasterio de San Giorgio en Venecia: «Auctor [Fortunatus Ulmus], venetus, abbas Cassinensis in monasterio s. Georgii».679 En 1636 recibió el encargo de poner orden entre los papeles del Palacio Ducal de San Marcos en Venecia, antigua sede la Biblioteca Nazionale Marciana.

El mismo Valentinelli, director de la Biblioteca Marciana, menciona, entre los códices de esta biblioteca, el códice con las obras de Arnau proveniente de la biblioteca de Petrarca citado por Tomasini, junto con su signatura: Cod. 23 membr., saec. XIV, a. 390, l. 255 [Z. L. DXXXVIII].

I. Medicationis parabolae secundum instinctum veritatis aeternae, quae dicuntur a medicis regulae generales curationis morborum. Doctrina… de Pergulis ad praeparandum animum ad utiliter operandum. «Omnis medela procedit a summo bono», f. 1-3.

Sub fine: « Expliciunt parabolae magistri Arnaldi de Villanova, factae ad honorem illustriss. regis [Philippi] Franciae».

Eaedem ac codice praecedenti.

II. Canones magistri Arnaldi de podagra. «Conservatio sanitatis in lapsis corporibus, cum hiis quae lapsum corrigunt...», f. 3.

In operibus editis desiderantur.

III. Arnaldi de Villanova, abbreviatio regiminis acutorum. «Nota quod quinque sunt considerationes, penes quas continetur sola utilitas regiminis…», f. 3-4.

In auctoris operibus, fol. 1463-1466.

IV. _ _ tabula. «Non decet medicum in processu medendi per inordinata decurrere, ut qui regimine carens...», f. 4.

V. _ _ liber de conservatione sanitatis, factus a magistro ec. «Prima pars vel consideratio sanitatis conservandae pertinet ad aeris electionem...», f. 4-8.

Prodiit col. 787-812 operis citati nomine: Regimen sanitatis, ad inclytum regem Aragonum.

VI. _ _ de aere aestuoso, electione radicum, carnibus vitandis, potu, regimine somni, f. 8.

676. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

677. Tomasini, Bibliothecae Venetae Manuscriptae, 56.

678. Joseph Valentinelli, Bibliotheca manuscripta ad S. Marci Venetiarum, Codices MSS. Latini, Tomo V, Venetiis, Ex Typographia commercii, 1872. De aquí en adelante, Valentinelli, Bibliotheca manuscripta ad S. Marci Venetiarum T. 5.

679. Ibid., 334.

112

Maria Cristina Pascerini

VII. _ _ abbreviatio libri pronosticorum. «Nunciatum signo futurorum aut significat futurorum morbum in sanis, aut salutem, vel mortem, vel periculum infirmis…», f. 8-10.

VIII. _ _ de iudicio urinae. «Iudicium de urina tali modo sumitur in iudicando.

Nam cum quatuor sint humores...», f. 10.

Arnaldus de Villanova, medicus et alchimista saec. XIV, gymnasio parisiensi, qua haereticus, pulsus, Siciliam ad regem Aragoniae contendit. Avenionem accedens ut Clementem pp. VI infirmum curaret, in itinere a. 1314 occubuit.

IX. Tractatus medicinalis astrologiae, per fratrem Nicolaum de Paganica, compilatus ad laudem et gloriam summae et ineffabilis Trinitatis, ac utilitatem ac profectum medicorum et sanitatem inflrmancium.

X. Tractatus [medicinae astrologicae] de effectibus et propietatibus duodecim signorum. «Qui cursum lunae recte scire voluerit, sciat primitus quoniam sol per signa vadit...», f. 11-12.

XI. Compendium medicinalis astrologiae, a fratre Nicolao de Paganica, compilatum, MCCC. XXX. Opus nuncupat magnae discrecionis et sapientiae viris magistris Rogerio de Manfredonia, Nucio de Esculo et Rainaldo de Adria, medicinalis scientiae professoribus, amicis in Christo carissimis, frater Nicolaus de Paganica, ordinis fratrum Praedicatorum, salutem et ex inspectione coelestium, creatorem ipsorum feliciter contemplari, f. 12-15.

Tractatus, capituli quindecim distributus, cum figuris, agit de figura machinae mundialis, speris, zodiaco eiusque duodecim signis, motu planetarum, proprietatibus naturalibus signorum et planetarum, influentia corporum coelestium in inferiora, ac planetarum in corpora humana, duodecim domorum significatione; coniunctionibus et aspectibus planetarum ad invicem, ec.

De auctore nihil Echardus, nisi quod Tomasinus in biblioth. ven. De codice hoc retulit.

Manu recentiori adduntur f. 15 quaedam rabi Moysis maximi philosophi, de circulis sive coelis, eorumque distantiis per annorum spatia supputandis.

Codicem ms. reipublicae dono dedisse Franciscum Petrarcam asserit Fortunatus Ulmus [nota 1 a pié de página: Tomasini. Bibliothecae venetae ms. Utini, 1650, p. 56].680

Nicolás Antonio menciona luego otras obras de Arnau: X. Interpretatio Avicenae de viribus cordis.681 Paniagua considera ciertamente auténtica de Arnau la Translatio Avicenne De viribus cordis.682

680. Ibid., 91-92.

681. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

682. Paniagua menciona la Translatio Avicenne De viribus cordis entre las obras ciertamente auténticas de Arnau de Vilanova. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 21.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

113

Nicolás Antonio apunta que la obra se encuentra en el cuarto volumen de las obras de Avicena de la edición veneciana de Valgrisi (Officina erasmiana) de 1520.

Sin embargo, no puede haber ninguna edición de las obras de Avicena de Vincenzo Valgrisi de 1520, pues este impresor se trasladó en 1532 de Lyon a Venecia, donde empezó a publicar en 1539, según señala Ilaria Andreoli.683 Sí hay una edición de Avicenna por Valgrisi en Venecia de 1564684 en dos tomos; en el segundo tomo685 figura la traducción del De viribus Cordis686 por Arnau.

XI. Liber De omni genere simplicium medicamentorum, qui Aggregator practicus inscribitur ex Avicena, Serapione, Pandectario, Plateario, &c.687 Nicolás Antonio se sirve claramente de la Bibliotheca medica. Siue Catalogvs de Pascal Le Coq citada poco más adelante, en la que se dice: Arnoldo de Villa noua quidam attribuunt librum de omni genere simplicium medicamentorum, qui Aggregator practicus inscribitur, consarcinatus ex Auicenna, Serapione, Pandectario, Plateario, &c. sed falso, cum in eodem opere Arnoldus de Villa noua citetur.688

Muy probablemente Le Coq se esté refiriendo a la obra hoy conocida como Aggregator practicus de simplicibus, o Herbarius moguntinus, de la que existen antiguas ediciones, y la primera por Peter Schoeffer, en Maguncia en 1484),689 en cuya primera página, poco después del Incipit: «Rogatu plurimorum inopum

683. Ilaria Andreoli, Ex oficina erasmiana. Vincenzo Valgrisi et l’illustration du livre entre Venise et Lyon à la moititié du XVI siècle, Thèse de Doctorat Nouveau Régime, Université Lumière Lyon 2, 2006-03-17. Véase también Andreoli, «Valgrisi, Vincenzo», Apartado 50.

684. Avicenna, Avicennae principis, et philosophi sapientissimi Libri in re medica omnes, qui hactenus ad nos peruenere. Idest Libri Canonis quinque. De viribus Cordis. De remouendis in regimine sanitatis. De sirupo acetoso. Et Cantica. Omnia Nouissime post aliorum omnium operam a Ioanne Paulo Mongio Hydruntino, & Ioanne Costaeo recognita. Venetiis, Apud Vicentium Val­gri­sium, 1564.

685. Avicenna, Avicennae Opervm in re medica Tomus secundus. Id est Liber Canonis qvartvs, cum Ioannis Costaei Laudensis, & Ioannis Pauli Mongij Hydruntini annotationibus. Eivsdem Canonis liber qvintvs, qvi et antidotarivm dicitvr. Libellus de viribus Cordis. Lib. de remouendis nocumentis, quae accidunt in regimine sanitatis. Tractatus de syrupo acetoso. Et Cantica. Omnia nunc diligentissime recognita, & ab erroribus multis expurgata. Venetiis, Apud Vicentium Valgrisium, 1564. De aquí en adelante, Avicenna, Operum in re medica T.2.

686. Ibid., 324-342.

687. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

688. Le Coq, Bibliotheca Medica. Sive Catalogus, 411-412.

689. Herbarius, Maguntie impressus, Anno 1484. De aquí en adelante, Herbarius.

114

Maria Cristina Pascerini

nummorum egentium appotecas refutantium occasione illa, quia necessaria ibidem ad corpus egrum spectantia sunt cara simplicia et composita […]», se menciona a «Arnoldo de noua villa» y a «Avuicenna».690 Nicolás Antonio, afirma sobre la obra que, puesto que el mismo Arnau es mencionado entre otros, con razón Gesnerus excluyó este libro de la lista de las obras verdaderas de Arnau en su Bibliotheca, y del catálogo de escritores De plantis.691 De hecho, Conradus Gesnerus, en su Bibliotheca Universalis, anota: «Quod autem non omnia praescripta opera Arnaldi genuina sint, patet in tractatu de bonitate memoriae. Herbarium quoque constat non esse Arnaldi, quoniam Arnaldus alicubi in eo citatur».692 En cuanto a la obra De plantis, quizás Nicolás Antonio se refiera a aquella en la que, con este título, se añadieron algunas epístolas inéditas de Gesnerus, en Basilea en 1591.693 Nicolás Antonio añade que de esto, es decir, del hecho que en el Aggregator practicus Arnau es mencionado entre otros, el autor de la Bibliotheca medica, es decir, Pascal Le Coq, con una suposición atribuyó aquel libro a un tal Jacopo Dondi (aquí llamado Aggregator Patavinus).694 En efecto en su Bibliotheca medica. Siue Catalogvs, Pascal Le Coq apunta a Dondi, es decir, Jacopo Dondi dell’Orologio (Chioggia, 1293-Padova 1359), como autor de un «liber aggregationis in Medicina», llamándole «Aggregator Patauinus»: Iacobi de Dondis, qui & Aggregator Patauinus cognominatur, liber aggregationis in Medicina, impressus alicubi in Italia. Citatur etiam liber eius de viribus simplicium, & forsan is est qui Arnoldo de Villa noua a quibusdam attribuitur, quem tamen Arnoldi non esse certum est.695

Nicolás Antonio afirma no creer ser otro o distinto [del Aggregator practicus], el libro en 4º que se suele mencionar como De virtutibus hebarum.696

690. Ibid., s.p.

691. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

692. Gesnerus, Bibliotheca Universalis, 93v.

693. De plantis a divis sanctis ve nomen habentibvs. Caput Ex magno volumine de Consensu & dissensu Authorum circa stirpes, desumptum. Iohan. Bavhini Illvstr. Princip. D. Friderici Comitis Vuirtembergici, Montisbelgard. & c. Medici. Additas svnt Conradi Gesneri Medici Clariss. Epistolae hactenus non editae, a Casparo Bavhino Medico & Professore Basiliensi ordinario. Basileae Apud Conrad. Vvaldkirch. 1591.

694. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118.

695. Le Coq, Bibliotheca Medica. Sive Catalogus, 144.

696. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 118-119.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

115

Quizás Nicolás Antonio se refiera aquí a la obra Incipit Tractatus de Virtutibus herbarum publicada en Venecia en 1509,697 cuyo comienzo pone: «Rogatu plurimorum inopum…».

Nicolás Antonio concluye este apartado diciendo que con la misma anotación ha de ser corregida la inscripción que atribuye a Arnau el libro llamado Tesoro de pobres publicado en Barcelona en 1604, que ha de atribuirse a Pedro Hispano o Ioannes Petrus, es decir, Papa Juan.698 Sin embargo, no hemos podido localizar ninguna edición del Tesoro de pobres publicada en Barcelona en 1604.

Paniagua considera no auténtico de Arnau el Tesoro de pobres.699 Apartado 61 Nicolás Antonio añade, a las obras químicas mencionadas en la segunda parte de la edición de Taurellus, [las siguientes obras] de otros lugares.700 I. Lumen luminum.701 Según Calvet, se trataría de la obra Flos florum con otro título.702 II. Practica ex Breviario alquimiae.703 Nicolás Antonio recuerda que éstas dos obras, es decir, el Lumen luminum y la Practica ex Breviario alquimiae, figuran en el [volumen 3º del] Theatrum chemicum, según ya mencionó.704-705

697. Incipit Tractatus de Virtutibus herbarum, Impressum Venetiis, per Ioannem rubeum & Bernardinum fratres Vercellenses, 1509.

698. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

699. Paniagua, «En torno a la problemática del corpus científico arnaldiano», 14.

700. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

701. Ibid.

702. Calvet escribe sobre los distintos títulos del Flos Florum: «Dans deux manuscrits, son titre devient Perfectum magisterium ou Liber perfecti magisterii et dans un autre manuscrit Lumen luminum». Calvet, Les oeuvres alquimiques, 24.

703. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

704. Véase Apartado 55.

705. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

116

Maria Cristina Pascerini

III. Speculum alchimiae, carmen, quaestiones tam essentiales quam accidentales.706 Calvet no cree que el Speculum alchimiae sea una obra auténtica de Arnau;707 también manifiesta sus dudas sobre la autoría arnaldiana de las Quaestiones tam essentiales quam accidentales.708 Nicolás Antonio especifica que éstas obras, es decir, el Speculum alchimiae, el Carmen, y las Quaestiones tam essentiales quam accidentales, se encuentran en el volumen 4º del mismo Theatrum chemicum, y que también las publicaron los apoderados de Megiserus en Fráncfort en 1602 en 8.709 En efecto, en el volumen cuarto del Theatrum chemicum del año 1613,710 figuran las obras Speculum Alchimiae,711 Carmen,712 y Quaestiones tam essentiales quam accidentales.713 Como ya se ha dicho, 714 la obra Speculum Alchimiae, salió a la luz en Fránc­ fort en 1603 en la Opera chimica de Arnau. Es de notar que la mencionada obra aparece después de las obras Thesaurus Thesaurorum seu Rosarius Philosophorum ac omnium secretorum máximum secretum, Lumen novum, y Flos Florum, cambiando el impresor y comenzando de nuevo la numeración.715

706. Ibid.

707. Calvet escribe sobre el Speculum alchimiae: «Ce dialogue n’est que rarement attribué par la tradition manuscrite à Arnaud de Villeneuve». Calvet, Les oeuvres alquimiques, 63.

708. Calvet escribe sobre las Quaestiones tam essentiales quam accidentales: «Cependant l’attribution à maître Guillaume des Quaestiones dans de manuscrits des XVIe et XVIIe siècles, ne laisse pas de faire planer comme une ombre menaçante sur l’hypothèse d’une paternité arnaldienne». Calvet, Les oeuvres alquimiques, 60.

709. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

710. Theatrum chemicvm, praecipvos selectorvm avctorvm tractavs de chemiae et lapidis philosophi­ ci antiqvitate, veritate, jure, praestantia, & operationibus, continens: In gratiam verae chemiae, et medicinae Chemicae studiosorum (ut qui uberrimam inde optimorum remediorum messem facere poterunt) congestum, & in quatuor partes seu volumina digestum; singvlis volvminibvs, svo avctorum et librorvm catalogo primis pagellis: rerum vero & verborum Indice postremis annexo. Volumen quartum. Argentorati, Sumptibus Lazari Zetzneri, 1613. De aquí en adelate Theatrum chemicvm V.4.

711. Arnau de Vilanova, Speculum Alchimiae Arnaldi de Villa Nova, en Theatrum chemicvm V. 4, 584-613.

712. Arnau de Vilanova, Carmen Arnaldi de Villa Nova, en Theatrum chemicvm V. 4, 614-615.

713. Arnau de Vilanova, Incipivnt quaestiones essentiales quam accidentales M. Ar. Ad Bonifacium octavum, en Theatrum chemicvm V. 4, 616-626.

714. Véase Apartado 55.

715. Arnau de Vilanova, Arnaldi de Villanoua, medici et philosophi eccellentissimi, Speculum Alchimiae: qvovidelicet artis chimicae mysteria et iam secretissima, luculenter enodantur, & quam máxima licet & potest fieri, perspicuitate explicantur: Liber, nvnc primvm in lvcem editvs, opera & impensis Hieronymi Megiseri, Co. P. Caesarij, & Archidd. Austriae Historiographi. Francofvrti, Ex Officina Typographica Mattiae Beckeri, 1603, en Arnau de Vilanova, Opera chymica, 1-80 (con nueva numeración después de terminar la anterior con 120).

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

117

IV. De aqua vitae simplici.716 Calvet muestra sus dudas sobre la autoría arnaldiana del De aqua vitae simplici et composita.717 Nicolás Antonio señala el Incipit: In humanum corpus, y también que en Padua hay un manuscrito en folio entre los libros que pertenecieron a Nicolaus Trevisanus, según refiere Giacomo Filippo Tomasini en su Bibliothecae Patavinae [nota z al margen: «In Biblioth. Patav. pag. 113»].718 En efecto, Tomasini, entre los textos de la biblioteca paduana que perteneció a Nicolaus Trevisanus, cita el siguiente: «Arnaldus de Villa noua de Aqua vitae Simplici. In. Humanum corpus. Desin.acquirere victoriam & salutem. f. ch. vet.».719 V. Phoenix.720 Calvet cree que el Phoenix no es una obra de Arnau por los acontecimientos posteriores a él que cita un códice de la Biblioteca Nazionale Marciana de Venecia.721 Nicolás Antonio recuerda que este otro texto, es decir, el Phoenix, se encuentra en el mismo lugar [nota al margen a: «Eodem teste, pag. 110»],722 es decir, la Bibliothecae Patavinae.723 En efecto, Tomasini cita también: «Arnaldi de Villa noua Phenix. 4. ch.».724 VI. Rosa novella.725 Calvet considera que la obra Rosa novella no es de autoría arnaldiana.726

716. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

717. Calvet escribe sobre la autoría el De aqua vitae simplici et composita: «La paternité arnaldienne du De aqua vitae simplici et composita reste donc une question en suspens». Calvet, Les oeuvres alquimiques, 91.

718. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

719. Tomasini, Bibliothecae Patavinae Manuscriptae, 113.

720. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

721. Calvet destaca lo siguiente, sobre los acontecimientos citados en relación al Phoenix en un códice conservado en la Biblioteca Nazionale Marciana de Venecia: «Ces événements se passant près d’un siècle après la mort d’Arnaud de Villeneuve, on ne peut donc le considérer comme une oeuvre alquimique de ce dernier». Calvet, Les oeuvres alquimiques, 52.

722. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

723. Ibid.

724. Tomasini, Bibliothecae Patavinae Manuscriptae, 110.

725. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

726. Calvet mantiene lo siguiente: «Si la Rosa Novella a peu de chance d’être une oeuvre d’Arnaud, il n’en demeure pas moins qu’elle appartient, du point de vue doctrinal, à son corpus alchimique». Calvet, Les oeuvres alquimiques, 63.

118

Maria Cristina Pascerini

Nicolás Antonio indica que el texto se encuentra en el mismo lugar [nota al margen b: «Ibidem»],727 es decir, la Bibliothecae Patavinae.

En efecto, Tomasini menciona: «Rosa nouella Arnaldi de Villa Noua 4. ch.».728 Nicolás Antonio señala luego las Parabolae Arnaldi de Villanova cum commento Didaci Alvarez Chanca, publicada en Sevilla en 1514, que se encuentran en la Biblioteca de Colón de la Catedral de Sevilla, afirmando no saber si se trata de la misma obra ya citada en el número 23,729 aludiendo quizás a las Medicationis parabolae citadas en el número XXIV, por error señalado con 23, del anterior apartado 50.

Actualmente, en la Biblioteca Colombina de la Institución Colombina se encuentra la obra Commentum nouum in parabolis Arnaldi de villa noua ad illustrissimum archorum ducem: editum per egrgium doctorem Didacum aluari chanca: impressum ex mandato predictidomini domini ducis, publicada en Sevilla en 1514,730 con signatura 15-5-9.

Juan A. Paniagua, en un estudio sobre las Medicationis parabolae,731 ha señalado que la edición en Sevilla (Commentum novum in parabolis, del Dr. Chanca, 1514) es una de las numerosas ediciones de la obra que se hicieron en el si­glo XVI.732 Apartado 62 En este último apartado, Nicolás Antonio menciona la obra teológica de Arnau citando dos códices conservados en la Biblioteca Vaticana: el códice Vaticano Ms. 5740, y el códice Vaticano 5732.733 En cuanto al cod. Vat. Ms. 5740, Nicolás Antonio afirma que éste incluye, según el epígrafe, la obra Expositio super Apocalypsi Magistri Arnaldi de

727. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

728. Tomasini, Bibliothecae Patavinae Manuscriptae, 110.

729. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

730. Commentum nouum in parabolis diui Arnaldi de villa noua ad illustrissimum archorum ducem: editum per egrgium doctorem Didacum aluari chanca: impressum ex mandato predictidomini domini ducis. Impressum Hispali per nobilem virum Jacobum cromberger alemanum. Anno salutis christiane. Milesimo quigentesimo decimo quarto.

731. Juan Antonio Paniagua, «Las Medicationis parabolae del Maestro Arnau de Vilanova: consideraciones en torno a la elaboración de su texto crítico», en Dynamis: Acta hispánica ad medicinae scientiarumque historiam illustrandam, 2 (1982), 75-96. De aquí en adelante, Paniagua, «Las Medicationis parabolae del Maestro Arnau de Vilanova».

732. Paniagua, «Las Medicationis parabolae del Maestro Arnau de Vilanova», 75.

733. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

119

Villanova, con Incipit «Pertransibunt plurimi, et multiplex erit scientia & c.».734 Actualmente el códice Ms. 5740 se conserva en la Biblioteca Apostólica Vaticana con signatura Vat. lat. 5740, e incluye las siguientes obras: 1r.-105r: Arnaldus de Villanova, Expositio super Apocalipsim.

La obra Expositio super Apocalypsi ha sido publicada con el título de Expositio super Apocalypsi735 en la colección Arnaldi de Villanova Scripta Spiritualia (AVSS), con edición al cuidado de Ioaquim Carreras i Artau, en colaboración con Olga Marinelli Mercacci y José M. Morató i Thomàs.

Posteriormente, Jaume Mensa i Valls ha retomado la cuestión de la autenticidad de la obra en su estudio «Sobre la suposada paternitat arnaldiana de l’Expositio super Apocalypsi»,736 llegando a la conclusión que el autor de la Expositio super Apocalypsi no es Arnau de Vilanova.737 145r-235r: Martinus Oppaviensis, O.P., Chronicon pontificum et imperatorum.

En el cód. Vat. 5732, Nicolás Antonio dice haber visto, hecha por mano de quien anotó sumariamente el contenido en cada volumen en el primer margen, la siguiente anotación: «Abbatis Ioachini de Psalterio, De concordia vet & novi Testamenti. Arnaldi de Villanova tractatus de semine Scripturarum. De nomine tetragrammato, & Alphabetum scholasticum.

Petrus de Aliaco &c.».738 Actualmente el códice Ms. 5732 se conserva en la Biblioteca Apostólica Vaticana con signatura Vat. lat. 5732, e incluye las siguientes obras: 1r-36r: Ioachim de Fiore, Psalterium decem chordarum.

37r-50r: Ioachim de Fiore, Liber Concordiae Novia ac Veteris Testamenti.

51r-57r: Ioachim de Fiore, Opere spurie e dubbie Expositio Sybillae et Merlini, cum pseudo epistula ad Henricum sextum imperatorem.

57r: Prophetia Sibylla Samia.

734. Ibid.

735. Arnau de Vilanova, Expositio super Apocalypsi (AVSS, vol. 1). Cura et studio Ioachi­ mi Carreras i Artau, cooperantibus Olga Marinelli Mercacci et Iosepho M. Morató i Thomàs, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Bruxelles, Union Académique Internationale, 1971.

736. Jaume Mensa i Valls, «Sobre la suposada paternitat arnaldiana de l’Expositio super Apocalypsi: anàlisi comparativa d’alguns temes comuns a aquesta obra i a les obres polèmiques d’Arnau de Vilanova», en Arxiu de Textos Catalans Antics, 13 (1994). Recoge los contenidos presentados a Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova (1. 1994. Barcelona), 105-205. De aquí en adelante, Mensa, «Sobre la suposada paternitat arnaldiana de l’Expositio super Apocalypsi».

737. Ibid., 205.

738. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

120

Maria Cristina Pascerini

57r-63v: Ioachim de Fiore, Opere spurie e dubbie Liber de oneribus prophetarum.

63v: Verba Merlini.

64r-70v: Ioachim de Fiore, Opere spurie e dubbie Liber de seminibus scripturarum.

71r-75v: Arnaldus de Villanova, Introductio in librum de semine scripturarum qui est de philosophis dormientibus sive de dormientium prophetiis.

La obra Introductio in librum [Ioachim] «De semine scripturarum» ha sido publicada en el volumen Introductio in librum [Ioachim] «De semine scripturarum», «Allocutio super significatione nominis Tetragrammaton»739 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Theologica Omnia (AVOThO), con edición al cuidado de Josep Perarnau.

75v-81v: Arnaldus de Villanova, Allocutio super significatione nominis thetragrammaton, tam in lingua hebrayca quam latina et super declaratione misterii Trinitatis evidentibus rationibus atque signis. 1292, iul. 20.

La obra «Allocutio super significatione nominis Tetragrammaton» ha sido publicada en el volumen Introductio in librum [Ioachim] «De semine scripturarum», «Allocutio super significatione nominis Tetragrammaton»740 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Theologica Omnia (AVOThO), con edición al cuidado de Josep Perarnau.

82r-83r: Cyrillus de Constantinopoli, Opere spurie e dubbie Oraculum angelicum.

83r-89v: Arnaldus de Villanova, Alphabetum catholicorum ad inclitum dominum Regem Aragonum pro filiis erudiendis in elementis catholice fidei.

La obra ha sido publicada en el volumen Alphabetum catholicorum ad inclitum dominum regem Aragonum pro filiis erudiendis in elementis catholicae fidei; Tractatus de prudentia catholicorum scolarium741 en la colección Arnaldi 739. Arnau de Vilanova, Introductio in librum [Ioachim] «De semine scripturarum», «Allocutio super significatione nominis Tetragrammaton» (AVOThO, vol. III) Curante Josep Perarnau.

Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Facultat de Teologia de Catalunya, Scuola Superiore di Studi Medievali e Francescani, 2004, 83-119.

740. Arnau de Vilanova, Introductio in librum [Ioachim] «De semine scripturarum», «Allocutio super significatione nominis Tetragrammaton» (AVOThO, vol. III) Curante Josep Perarnau.

Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Facultat de Teologia de Catalunya, Scuola Superiore di Studi Medievali e Francescani, 2004, 139-181.

741. Arnau de Vilanova, Alphabetum catholicorum ad inclitum dominum regem Aragonum pro filiis erudiendis in elementis catholicae fidei; Tractatus de prudentia catholicorum scolarium (AVOThO, vol. IV). Curante Josep Perarnau, adiuvante Marcel Coromines. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Facultat de Teologia de Catalunya, Scuola Superiore di Studi Medievali e Francescani, 2007, 87-152.

La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus

121

de Villanova Opera Theologica Omnia (AVOThO), con edición al cuidado de Josep Perarnau con ayuda de Marcel Coromines.

89v-92r: Arnaldus de Villanova, Tractatus de prudentia catholicorum scolarium.

La obra ha sido publicada en el volumen Alphabetum catholicorum ad inclitum dominum regem Aragonum pro filiis erudiendis in elementis catholicae fidei; Tractatus de prudentia catholicorum scolarium742 en la colección Arnaldi de Villanova Opera Theologica Omnia (AVOThO), con edición al cuidado de Josep Perarnau con ayuda de Marcel Coromines.

93r-151r: Ioachim de Fiore, Opere spurie e dubbie Commentarius ad Ieremiam.

176v-177r: Ailly, Pierre d’, card., Epilogus supra mappa mundi.

180r-188r: Ailly, Pierre d’, card., Vigintiloquium de concordia astronomice veritatis cum theologia.

188r-199v: Ailly, Pierre d’, card., De concordia astronomice veritatis et narrationis historice.

200r-206r: Ailly, Pierre d’, card., Figurae coeli et notae de coniunctionibus.

206r-218v: Elucidarium astronomice concordie cum theologia et historica veritate.

218v-220r: Ailly, Pierre d’, card., Apologetica defensio astronomice veritatis.

220r-221v: Ailly, Pierre d’, card., Secunda apologetica defensio astronomice veritatis.

221v-226v: Ailly, Pierre d’, card., De concordantia discordantium astronomorum.

226v-234v: Ailly, Pierre d’, card., Tractatus de legibus et sectis contra supersticiosos astronomos.

234v-236v: Ailly, Pierre d’, card., Anni a principio mundi, cum figura inceptio­nis mundi et calculationes de revolucionibus planetarum a principio mundi.

Nicolás Antonio concluye el apartado diciendo que sobre Arnau ya es suficiente.743

742. Arnau de Vilanova, Alphabetum catholicorum ad inclitum dominum regem Aragonum pro filiis erudiendis in elementis catholicae fidei; Tractatus de prudentia catholicorum scolarium (AVOThO, vol. IV). Curante Josep Perarnau, adiuvante Marcel Coromines. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Facultat de Teologia de Catalunya, Scuola Superiore di Studi Medievali e Francescani, 2007, 207-232.

743. Nicolás Antonio, Bibliotheca Hispana Vetus, curante Francisco Perezio Bayerio, T. 2, 119.

122

Maria Cristina Pascerini

Sin embargo, el apartado 62. de la edición de la Bibliotheca Hispana Vetus de 1788 termina con la nota (I) de Francisco Pérez Bayer, quien afirma que en la Biblioteca de El Escorial existen numerosas obras de Arnau que sería inútil exponer singularmente, mientras ninguna de ellas sea publicada.744

744. Ibid., nota (I) 119.

Alexander Fidora ICREA – Universitat Autònoma de Barcelona «Ut vulgariter loquimur».

Paraules i locucions catalanes al Pugio fidei de Ramon Martí (ca. 1280)* «Ut vulgariter loquimur».

Catalan Words and Expressions in Ramon Martí’s Pugio fidei (ca. 1280) Resum: El Pugio fidei de Ramon Martí es considera una obra cabdal de la polèmica antijueva. Una de les seves característiques més destacades és l’ús de fonts àrabs i, en particular, hebrees i aramees que el dominic català cita tant en el seu original com en traducció llatina, proporcionant així versions bilingües dels textos principals que fa servir al seu discurs. Aquestes, però, no són les úniques llengües que apareixen al Pugio. El present article hi identifica i descriu una sèrie de paraules i expressions catalanes que fins ara no s’han estudiat i que resulten rellevants per a la història de la llengua i, sobretot, la paremiologia catalana.

Paraules clau: Proverbis, literatura vernacular, polèmica antijueva, Raimundus Martini.

Abstract: Ramon Martí’s Pugio fidei is a chef d’oeuvre of anti-Jewish polemic. One of its most distinctive features is the use of Arabic and, in particular, Hebrew and Aramaic sources which the Catalan Dominican quotes both in the original as well as in Latin translation, thus providing bilingual versions of his proof texts. However, these are not the only languages that appear in the Pugio. The present article identifies and describes a series of hitherto neglected Catalan words and expressions in the Pugio which are relevant to the history of the Catalan language and, especially, to Catalan paremiology.

Keywords: Proverbs, vernacular literature, anti-Jewish polemic, Raimundus Martini.

Acabat d’escriure al convent de Santa Caterina a Barcelona cap a l’any 1280, el Pugio fidei de Ramon Martí ocupa un lloc destacat en la història de la * Aquesta recerca s’emmarca en el projecte «The Polemic Against the Talmud in Latin Europe between 1240 and 1415», finançat pel MICINN i l’AEI (PID2024-155482NB-I00).

Agraeixo els comentaris i l’ajuda dels meus col·legues Ulisse Cecini, Mario Macías López i Guillem Gavaldà de la Universitat Autònoma de Barcelona així com també del paremiòleg Víctor Pàmies i Riudor.

Arxiu de Textos Catalans Antics [Institut d’Estudis Catalans / Ateneu Universitari Sant Pacià] DOI: 10.2436/20.3000.01.88 Vol. 36 (2025), p. 123-132

124

Alexander Fidora

polèmica cristiano-jueva. Desenvolupant a la perfecció el mètode apologètic emprat per primer cop per Pau Cristià a la Disputa de Barcelona de 1263, Ramon Martí hi argumenta a partir de textos autoritatius de la tradició islàmica i jueva per tal de provar la veritat de la fe cristiana.

L’obra està dividida en tres llibres amb cinc parts en total. El primer llibre estableix els pressupòsits filosòfico-teològics fonamentant-se, en bona mesura, en autors i textos filosòfics de la tradició islàmica, com ara al-Ġazālī o Averroes. El segon i el tercer llibre, que conformen el gruix de l’obra, tracten de qüestions de cristologia, de teologia trinitària i altres continguts de la dogmàtica cristiana que desenvolupen a partir de fonts del Judaisme (i en menor grau de l’Islam). Així doncs, aquests dos llibres conserven i transmeten un nombre ingent de textos de la tradició rabínica que Ramon Martí cita en arameu o hebreu a més d’acompanyar-los de la seva traducció llatina.

El fet de citar fonts rabíniques en llengua original converteix el Pugio fidei en un text d’una gran complexitat lingüística, al mateix temps que fa de Ramon Martí un pioner de l’hebraisme cristià. Fins i tot, s’hi troben textos hebreus altrament perduts, és a dir, que només ens han arribat a través de Ramon Martí. Amb el recurs sistemàtic a la llengua hebrea i aramea Ramon Martí exhibeix la seva gran familiaritat amb la tradició jueva alhora que proporciona una prova poderosa de l’autenticitat de les seves fonts i, per tant, del rigor dels seus arguments. No és d’estranyar que l’estudi d’aquest aspecte tan cabdal de l’apologètica del Pugio fidei hagi estat el focus de l’interès acadèmic en aquesta obra, que s’ha centrat en les cites hebrees i aramees. Amb tot, aquestes cites no són els únics elements no-llatins al Pugio fidei. Com ha remarcat Ryan Szpiech en un article fonamental del 2011, també s’hi troba un nombre de textos en àrab que, tot i ser molt inferior a les cites en arameu

. Vegeu la traducció catalana dels informes hebreu i llatí de la Disputa de 1263: Disputa de Barcelona de 1263 entre Mestre Mossé de Girona i Fra Pau Cristià, introd. Jaume Riera i Sans, trad. Eduard Feliu, Barcelona, Columna 1985. Pere Casanellas està a punt de publicar una edició d’estudi del text hebreu amb una nova traducció catalana. . L’edició de referència de l’obra és Raimundus Martini, Pugio fidei adversus Mauros et Judaeos, ed. Joseph de Voisin, introd. Johann Benedikt Carpzov, Leipzig, Lanckis 1687, reimpressió Farnborough, Gregg 1967. Recentment, Görge K. Hasselhoff ha editat els capítols 1-11 de la distinció I del llibre III: Raimundus Martini, Texte zur Gotteslehre. Pugio fidei I-III, 1-6. Lateinisch – Hebräisch/Aramäisch – Deutsch, ed. i trad. alemanya de Görge K. Hasselhoff, Freiburg i. Br., Herder 2014, i Texte zur Gotteslehre II. Pugio fidei I-III, 7-11. Lateinisch – Hebräisch/Aramäisch/Arabisch – Deutsch, ed. i trad. alemanya de Görge K. Hasselhoff, Freiburg i. Br., Herder 2022. Als dos volums de Hasselhoff, s’ofereix una excel·lent introducció a l’obra i l’status quaestionis de la recerca. . Per a l’status quaestionis, vegeu Ursula Ragacs, «The Forged Midrashim of Raymond Martini – Reconsidered», Henoch, 19 (1997), 59-68. . Per una visió de conjunt de les fonts jueves del Pugio, vegeu Philippe Bobichon, «Quotations, Translations and Uses of Jewish Texts in Ramon Marti’s Pugio Fidei», dins Javier del Barco (ed.), The Late Medieval Hebrew Book in the Western Mediterranean: Hebrew Manuscripts and Incunabula in Context, Leiden, Brill 2015, 266-296.

«Ut vulgariter loquimur». Paraules i locucions catalanes al Pugio fidei

125

i hebreu, és significatiu ja que ens permet corroborar el coneixement que el dominic català tenia també d’aquesta llengua.

Ara bé, com pretenc mostrar al llarg de les pàgines d’aquesta nota, a més de l’arameu/hebreu i de l’àrab, és possible identificar encara un altre substrat lingüístic al Pugio fidei, que no ha estat descrit fins ara, a saber, les paraules i locucions d’origen català. Davant de la gran extensió de l’obra, són poques les pàgines en les quals s’usen el català o locucions que en deriven. Tanmateix, aquests instants contribueixen al nostre coneixement de la història de la llengua catalana durant l’Edat Mitjana. A continuació, s’analitzen les ocurrències de paraules i locucions d’origen català que es troben a les tres parts de l’obra, distingint entre 1) paraules en català, que són explícitament presentades com a vernacles, i 2) refranys populars que Ramon Martí qualifica com a vernacles, sí bé els cita en llatí.

I. Paraules en català al Pugio fidei En aquest primer apartat es presenten i examinen els tres passatges del Pugio en els quals Ramon Martí empra mots catalans, qualificats per ell mateix com a «vulgars» i que li serveixen per afegir unes notes de precisió a les seves traduccions llatines de paraules o construccions hebrees. a) Pugio fidei II-III, 6, § 8, p. 588, fol. 172r: «puja» Al capítol 6 de la distinció II del llibre III del Pugio, Ramon Martí exposa la doctrina cristiana del pecat original, que fou severament criticada pels polemistes jueus. D’entre altres punts, dedica unes línies al perill que el pecat vagi creixent en l’home, tal i com adverteix Gènesi 4,7: «Si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres bé, el pecat aguaita a la porta: ell et desitja, però tu

. Vegeu Ryan Szpiech, «Citas árabes en caracteres hebreos en el Pugio fidei del dominico Ramón Martí: entre la autenticidad y la autoridad», al-Qanṭara, 32/1 (2011), 71-107. . D’ara endavant, se citarà el Pugio fidei indicant primer la divisió interna de l’obra, després la pàgina de l’edició de 1687 i, al final, el foli del manuscrit autògraf de Ramon Martí: París, Bibliothèque Sainte-Geneviève, 1405. Sobre les peculiaritats de la numeració dels folis de l’autògraf, vegeu Philippe Bobichon, «Le manuscrit Latin 1405 de la Bibliothèque Sainte-Geneviève (Paris). Autographe et œuvre d’un converti», dins Görge K. Hasselhoff – Alexander Fidora (eds.), Ramon Martí’s Pugio fidei: Studies and Texts, Santa Coloma de Queralt, Obrador Edèndum 2017, 39-101, en esp. 62-64. . Vegeu Joel E. Rembaum, «Medieval Jewish Criticism of the Christian Doctrine of Original Sin», Association for Jewish Studies Review, 7/8 (1982), 353-382, i, enfocant el debat a Catalunya, José Antonio Fernández López, «Polemismo interreligioso y concepción del pecado original en Ḥasdai Crescas», Anales del Seminario de Historia de la Filosofía, 41/2 (2024), 437-447.

126

Alexander Fidora

l’has de dominar.» En relació amb aquest passatge bíblic, Ramon Martí cita el midraix al llibre de Gènesi, conegut com a Bereixit Rabbah, que recull una dita de rabí Akiva. El text de la dita diu així: «‫עקיבא יה״ר בתחילה נעש כחוט‬ ‫»של בוביא ולבסוף נעשת כקלע זו של ספינה‬, és a dir, al començament el pecat és com el fil d’un cuc de seda, al final, però, com la corda d’un vaixell. A l’edició del Pugio de 1687, la traducció llatina que Ramon Martí ofereix d’aquesta dita apareix així: «Rabi Akiba dixit: Figmentum malum in principio fit velut filum bombycis; in novissimo vero velut funda navis, quae vulgo dicitur piva.» Per tal d’explicar, doncs, l’expressió «funda navis», és a dir, corda o cap de la nau, que correspon a l’hebreu «‫»כקלע זו של ספינה‬, el dominic català introdueix la paraula «piva». Prima facie, aquest mot, qualificat explícitament com a expressió vernacla, pot sobtar ja que no apareix en cap altra font catalana. Tanmateix, aquest impàs es resol consultant l’autògraf del Pugio, el ms.

1405 de la Bibliothèque Sainte-Geneviève de París: aquí, en lloc de «piva», es pot llegir «puia» o «puja» —un terme tècnic documentat al vocabulari nàutic des dels temps de Jaume I i que designa la «corda lligada al car per a tirar la vela cap a la dreta». b) Pugio fidei III-III, 9, § 5, p. 768, fol. 284r: «plançó» El capítol 9 de la distinció III del llibre III del Pugio tracta de la genealogia del Messies. Ramon Martí dedica una part del capítol a provar que el Messies descendeix de la tribu de Judà. Al centre de la seva argumentació es troba de nou el midraix sobre el llibre de Gènesi, tant en la versió abans esmentada com en una versió abreviada que Ramon Martí anomena el «Bereixit qatanah».10 Primer, Ramon Martí cita un passatge de Bereixit Rabbah sobre el conegut vers 49, 10 de Gènesi el qual relaciona la tribu de Judà amb el Messies: «El cep­ tre no serà mai pres de Judà, no mancarà als seus fills el comandament, fins que vindrà aquell a qui pertany i a qui els pobles obeiran.»11 Seguidament, Ramon Martí afegeix una cita del midraix «Bereixit qatanah», el qual, tot comentant el capítol 49 del Gènesi, fa referència a un passatge d’Isaïes 11,1: «Una vara (‫ )חטר‬naixerà de la soca de Jessè [de la tribu de Judà], brotarà un rebrot (‫)נצר‬ . Citat segons la Bíblia Catalana. Traducció Interconfessional (BCI). . Vegeu Vocabulari nàutic, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua 2018, 112.

10. Sobre les diferents versions de Bereixit Rabbah emprades per Ramon Martí, vegeu les introduccions a les edicions del Pugio de Görge K. Hasselhoff, així com, més detalladament, el mateix: «Ramon Martí, Moshe ha-Darshan, and the Midrash Bereshit Rabbah», dins Alexander Fidora – Matthias Lutz-Bachmann (eds.), Christian Readings of Rabbinic Sources in Medieval Polemic, Tübingen, Mohr Siebeck 2024, 139-163.

11. Traducció catalana segons BCI. Sobre la importància d’aquest vers en la polèmica antijueva, vegeu Robert Chazan, «Genesis 49:10 in Thirteenth-Century Christian Missionizing», dins Elisheva Carlebach – Jacob J. Schacter (eds.), New Perspectives on Jewish-Christian Relations: In Honor of David Berger, Leiden, Brill 2012, 93-108.

«Ut vulgariter loquimur». Paraules i locucions catalanes al Pugio fidei

127

de les seves arrels.» Finalment, el dominic català evidencia l’estreta relació entre ambdós passatges, és a dir, Gènesi 49,10 i Isaïes 11,1, servint-se del comentari de Raixí a Isaïes 11,1. Segons aquest comentari, la vara (‫ )חטר‬que neix de la soca de Jessè és la vara del regne, és a dir, el ceptre del qual parla el primer llibre de Moisès, inscrivint així el missatge messiànic de Gènesi 49,10 en la imatge arbòria d’Isaïes 11, 1. El passatge central d’aquest raonament de Raixí és traduït per Ramon Martí de la següent manera: «‫חטר‬, id est sceptrum vel virga regni, ‫ נצר‬autem est planta vel virgultum arboris, quod vulgo dicitur planco.» Com en el passatge comentat més amunt, la paraula catalana (planco) es fa servir per precisar la traducció d’un terme hebreu (‫ = נצר‬rebrot), tot indicant el seu estatus com a mot vernacular. També en aquest cas es pot observar una diferència entre l’edició de 1687 i l’autògraf del Pugio. Així, al manuscrit 1405 de la Bibliothèque Sainte-Geneviève, la paraula s’escriu amb la C caudata, és a dir, «plançó» (o rebrot), tal i com apareix fins avui en moltes traduccions de l’Antic Testament. c) Pugio fidei II, 12, § 4, p. 427, fol. 93v: «dels dies» Al capítol 5 del segon llibre del Pugio, Ramon Martí presenta diversos arguments jueus en contra de la messianitat de Jesucrist. Basant-se en Isaïes 2 i Miquees 4, un d’aquests arguments afirma que en els «darrers temps o dies», és a dir, a l’advent del Messies, regnarà la pau. Ara bé, com que d’ençà de Jesucrist no hi ha hagut pau al món, ans, al contrari, els conflictes només han fet que multiplicar-se, els cristians no tindrien motiu per identificar Jesucrist amb el Messies.

Ramon Martí pretén resoldre aquest argument amb una reflexió de caire filològic que se centra en la forma de l’expressió hebrea «‫»ימים‬, és a dir «dies».

Com fa notar, als textos bíblics al·legats, aquesta expressió va prefixada de la lletra he, la qual indica que es tracta d’uns dies determinats.12 Per tant, l’Antic Testament no estaria parlant dels darrers dies del món en general, sinó dels darrers dies dels jueus en particular, la qual cosa explicaria per què continuen els conflictes al món. En aquest context, Ramon Martí diu el següent: Quod aperte monstratur per hanc litteram ‫ ה‬He quae huic dictioni ‫ ימים‬dierum praeponitur, cum dicitur ‫הימים‬, id est dels dies, ut vulgariter loquimur, quod ideo ‫הא הידיעה‬, id est ‫ ה‬notitiae apud eos vocatur; quia notificat quod dictio cui praeponitur non de ignota re, sed de nota dicatur.

Per tal d’explicar la diferència entre ‫( ימים‬dies) i ‫( הימים‬els dies), val a dir, entre un substantiu indeterminat i un substantiu determinat per l’article defi12. Per a l’article determinat en hebreu, vegeu, entre d’altres, Rudolf Meyer, Gramática de la lengua hebrea, trad. Ángel Sáenz-Badillos, Barcelona, Riopiedras 1989, 138-140.

128

Alexander Fidora

nit, la qual diferència no té un equivalent directe en llatí, Ramon Martí recorre al català o vulgar, com diu el text. Així, explica que ‫הימים‬, que porta l’article determinat, no correspon a l’expressió «d’uns dies», sinó a «dels dies», és a dir, els darrers dies del poble jueu en particular, durant els quals aquests haguessin pogut viure en pau, si haguessin reconegut al Messies.

En comparació amb les ocurrències de paraules catalanes al Pugio analitzades fins ara, aquest cas resulta més complex, ja que Ramon Martí no s’hi limita a evocar una paraula aïllada en català, sinó que s’empara en tot un sintagma en català per tal d’aclarir una construcció gramàtica hebrea que no es deixa representar de manera directa en llatí.

2. Refranys catalans, en llatí La segona categoria d’elements textuals d’origen català al Pugio fidei consisteix de diversos aforismes o refranys que Ramon Martí introdueix com a locucions d’origen vernacle, tot i que els cita en llatí. Se’n presenten i examinen primer els casos on s’ha pogut identificar l’original català; seguidament, es ressenyen dos casos de refranys presumptament catalans no documentats a la paremiologia peninsular.

2.1. Refranys documentats a la paremiologia catalana d) Pugio fidei I, 4, § 4, p. 202, fol. 8v: «quod sciunt tres, scit tota res» Al capítol 4 del primer llibre del Pugio, Ramon Martí es proposa provar la immortalitat de l’ànima i esgrimeix, principalment, dos arguments. El primer reprèn la idea tradicional que la justícia de Déu moltes vegades roman incompleta en aquest món, ja que al llarg de la vida molts pecats queden sense càstig, així com molts actes virtuosos sense reconeixement. Ara bé, com que, per definició, la justícia divina no pot ser imperfecta, cal postular que l’ànima de l’individu perduri més enllà de la seva mort com a objecte de les retribucions merescudes. El segon argument a favor de la immortalitat de l’ànima es fonamenta en una sèrie de casos en els quals, una vegada mort l’individu, l’ànima torna a donar vida al seu cos, d’on se segueix que l’ànima no mor amb el cos. Ramon Martí addueix diversos exemples bíblics al respecte, l’últim i més rellevant dels quals ve a ser la resurrecció de Jesucrist. Com diu Ramon Martí, després de ser crucificat, Jesucrist va aparèixer als apòstols i a molta altra gent. Per consegüent, la seva ànima va tornar al seu cos. És improbable, afegeix el dominic català, que es tracti d’una mentida, ja que «neque mendosa fictio tantae talisque multitudinis aliqua ratione praesentes illius temporis aut subsequentes valuisset latere, ut enim vulgo dicitur, quod sciunt tres, scit tota res.» En altres paraules, una mentida compartida per tanta gent no es podia

«Ut vulgariter loquimur». Paraules i locucions catalanes al Pugio fidei

129

amagar als que eren presents en aquell temps ni a les generacions posteriors, ja que «çò que saben tres, ho sap tota res». Aquest aforisme «vulgar», que en l’autògraf del Pugio es troba en una nota marginal com moltes altres anotacions de l’autor, és ben documentat a la paremiologia catalana i figura, entre d’altres, al recull d’Antoni Bulbena.13 La seva adaptació llatina clarament reflec­teix el substrat lingüístic català, reproduint, fins i tot, l’ús característic del català «res» per «persona». e) Pugio fidei II, 3, § 9, p. 279, fol. 37r: «cauda caprina non est bona cortina» El capítol 3 del segon llibre del Pugio s’ocupa del temps que ha de passar segons el profeta Daniel abans que vingui el Messies. Daniel 9,24 diu així: «Han de passar setanta hebdòmades en la vida del teu poble i de la teva ciutat santa per a posar fi a la infidelitat, cancel·lar el pecat i expiar la culpa; llavors arribarà la bondat eterna, es compliran la visió i la profecia i serà ungit el Sant dels sants.»14 Per a Ramon Martí, el punt més crític d’aquest passatge, en la discussió amb els jueus, no és determinar quants anys equivalen a «setanta hebdòmades» o setmanes d’anys, que serien 490. El problema principal en la controvèrsia cristiano-jueva és, en canvi, determinar l’any a partir del qual s’han de comptar aquests 490 anys que posen data a la vinguda del Messies.

Segons Ramon Martí, els rabins jueus manipulen el terminus a quo del còmput, en tant que modifiquen dates històriques. Així, doncs, canviarien la durada del regne de Cir i altres, tot declarant aquests canvis com a esmenes requerides al text de l’Antic Testament (tiqqun soferim). D’aquesta manera, el còmput de les «setanta hebdòmades» s’iniciaria 35 anys més tard i, per tant, el resultat del càlcul dels 490 anys no coincideix, en el temps, amb la vida de Jesucrist. Amb tot, aquesta maniobra dels jueus i la seva justificació no resisteixen un examen crític, ans la malícia que els motiva és fàcil de desvelar: «Translucet ergo suae [sc. Iudaeorum] nequitiae velamen huiuscemodi, si diligenter inspexeris. Hinc quoque vulgo dicitur quod cauda caprina non est bona cortina.» El refrany «cauda caprina non est bona cortina» tradueix una versió de la locució catalana: «Coha buquina no és bona cortina», que es troba en una col·lecció de proverbis llatins i catalans de finals del segle xiii, és a dir, coetània a Ramon Martí, amb influència àrab.15 La traducció llatina es pot considerar un calc directe del català, amb la sola diferència que en 13. Antoni Tallander (= Antoni Bulbena), Aforismes & proverbis històrics & tradicionals, Barcelona, Isidro Torres [1899?], 112. Per a més informació sobre l’aforisme, vegeu el portal de Víctor Pàmies i Riudor de Paremiologia catalana comparada digital: https://pccd.dites.cat/ [ 25.03.2025].

14. Traducció de la BCI lleugerament adaptada.

15. Vegeu Walter Mettmann, «“Proverbia arabum”. Eine altkatalanische Sprichwörterund Sentenzensammlung», Romanische Forschungen, 101/2-3 (1989), 184-207, aquí 199.

130

Alexander Fidora

català figura una «cua de boc», mentre que la versió llatina es refereix a una «cua de cabra», com fa, també, la versió castellana d’aquest mateix proverbi.16 Val la pena remarcar que Ramon Martí torna a citar el mateix refrany en un altre indret, a saber, en el capítol 4 del llibre II del Pugio, on apareix dos cops amb el mateix sentit que en el cas present, és a dir, per desqualificar les explicacions o justificacions amb les que els jueus pretenen encobrir els seus arguments suposadament esbiaixats.17 2.2. Refranys no identificats f) Pugio fidei II, 3, § 8, p. 275, fol. 35v: «Iudaei [...] si orbum invenirent, frau­dulenter comederent cum ipso ficus» Al mateix capítol 3 del segon llibre del Pugio del nostre punt e), es troba una altra referència a un proverbi en llengua vulgar. El refrany, citat en el context de la suara esmentada manipulació per part dels jueus dels anys del regnat de Cir, diu així: «Caeterum satis videtur quod Iudaei, ut vulgo dicitur, si orbum invenirent, fraudulenter comederent cum ipso ficus.» En la mateixa línia que l’aforisme anterior, aquesta frase insisteix en la malícia dels jueus que, segons Ramon Martí, enganyen fins i tot a un cec. Tot i que els jueus, els orbs i les figues són, cadascú per separat, objecte de molts refranys catalans, no s’ha pogut identificar aquesta locució a la paremiologia tradicional catalana, ni tampoc a la castellana. A més, crida l’atenció que —a diferència dels casos d) i e) i del cas g) exposat a continuació— les característiques fraseològiques del text llatí no evoquen, al menys no de forma tan immediata, un substrat lingüístic català. Amb tot, això no es pot considerar motiu suficient per excloure un original català, avui perdut. g) Pugio fidei II, 4, § 3, p. 313, fol. 45r: «qui daemones vult calcaribus urgere, stricte debet eos primitus cingulare» El darrer refrany qualificat com a «vulgar» al Pugio es troba al capítol 4 del segon llibre, on també apareix, com s’ha vist al punt e), la segona ocurrència

16. Vegeu Diego García de Castro, Refranes que dizen los viejos «Seniloquium», ed. Fer­nando Cantalapiedra – Juan Moreno, València, Publicacions de la Universitat de València 2006, 191-192, així com la Biblioteca fraseológica y paremiológica del Centro Virtual Cervantes: https://cvc.cervantes.es/lengua/biblioteca_fraseologica/r1_cantera/indice.htm [25.03.2025].

17. Cf. Pugio fidei II, 4, § 16, pp. 319-320, fol. 49r: «Si scirent Iudaei, quod vulgo dicitur, cauda caprina non est bona cortina, nequaquam suam impietatem tam insufficienti subornarent velamine [...] cauda caprina, qua sui erroris pudenda cooperiunt, non est bona cortina.»

«Ut vulgariter loquimur». Paraules i locucions catalanes al Pugio fidei

131

de l’aforisme «cauda caprina non est bona cortina». En aquest capítol Ramon Martí pretén provar l’arribada del Messies a partir del ja esmentat vers de Gènesi 49, 10, que diu que el ceptre no serà pres de Judà fins que vingui el Messies. La interpretació d’aquest passatge pels polemistes cristians feia valdre l’argument que, històricament parlant, el poble jueu havia perdut el ceptre, és a dir, el poder i la sobirania, i que això significava que el Messies ja havia vingut. Ara bé, el problema textual que planteja aquest vers és la interpretació del ceptre com a poder reial i sobirania, d’una banda, i del nom Xiló, que figura en l’original hebreu d’aquest passatge, amb el Messies, de l’altra.

La interpretació messianològica d’aquest vers depèn, doncs, de la identificació del ceptre amb la sobirania i de Xiló amb el Messies. Tot i que Ramon Martí està convençut que unes quantes cites de textos rabínics serien suficients per a corroborar el caràcter messianològic de Gen. 49,10, el dominic català s’estén sobre el tema, «quia, ut vulgo dicitur, qui daemones vult calcaribus urgere, stricte debet eos primitus cingulare». Val a dir, cal afegir-hi més arguments, ja que s’ha de lligar bé al diable, és a dir, als seus enemics, si hom vol donar-los les espurnes. Com en el cas anterior, no es coneix cap equivalent català ni tampoc castellà d’aquest refrany. El seu lèxic i les característiques fraseològiques, emperò, avalen un possible origen català. Es pot reconstruir una forma com: «Qui dimonis vol calcigar, primer bé els ha de cinglar.»

Conclusions Les paraules i locucions d’origen català que s’han analitzat en aquesta nota afegeixen un element nou a la dimensió multilingüe del Pugio: queda patent que, a més de l’arameu/hebreu, de l’àrab i del llatí, l’obra també recorre, tot i que en mesura molt inferior, a expressions catalanes.18 Si bé els mots i aforismes catalans es troben al llarg de tota l’obra —tant en nota marginal com al cos del text— es pot observar una concentració del recurs al català en el segon llibre del Pugio, i més concretament en els capítols consecutius 3 i 4, que contenen quatre de les vuit ocurrències d’expressions catalanes que s’han examinat aquí en el seu context.

Com s’ha vist, aquestes expressions compleixen dues funcions diferents: d’una banda, Ramon Martí se serveix de mots específics en català per precisar el sentit de les seves traduccions llatines de textos rabínics, sigui pel que fa a qüestions lèxiques com també gramaticals; aquestes mots, com no pot ser

18. Pel que fa a la fortuna multilingüe del Pugio, val la pena recordar encara que durant l’Edat Mitjana es va fer un intent —molt fragmentari— de traduir l’obra al castellà: vegeu Alexander Fidora – Eulàlia Vernet, «Translating Ramon Martí’s Pugio fidei into Castilian», dins Görge K. Hasselhoff – Alexander Fidora (eds.), Ramon Martí’s Pugio fidei: Studies and Texts, Santa Coloma de Queralt, Obrador Edèndum 2017, 241-259.

132

Alexander Fidora

d’altra manera, apareixen escrits en català;19 de l’altra banda, Ramon Martí invoca la saviesa popular catalana per corroborar els arguments apologètics que desenvolupa; en aquests casos, que solen tenir connotacions clarament polèmiques, el dominic tradueix les locucions proverbials del català al llatí, pensant, tal vegada, en un públic més ampli.

En el seu conjunt, les vuit ocurrències d’expressions d’origen català que s’han analitzat no només ajuden a caracteritzar millor l’obra cabdal de Ramon Martí, sinó que també contribueixen al coneixement de la història de la llengua catalana durant l’Edat Mitjana. En aquest sentit, són d’especial interès els dos refranys que no s’han pogut identificar a la paremiologia catalana i que, molt probablement, ens transmeten proverbis catalans que la tradició escrita i oral no ha conservat.

19. Entre els autors jueus de l’Edat Mitjana era comú l’ús de paraules en vernacle en els seus escrits (els anomenats le‘azim) per tal de copsar millor el contingut semàntic de termes poc usuals o problemàtics, per exemple en els comentaris de Raixí. Aquesta tècnica fou adoptada pels traductors llatins del Talmud al segle xiii. Vegeu: Extractiones de Talmud per ordinem sequentialem, ed. Ulisse Cecini – Óscar de la Cruz Palma, Turnhout, Brepols 2018, i Extractiones de Talmud per ordinem thematicum, ed. Ulisse Cecini – Óscar de la Cruz Palma – Alexander Fidora – Isaac Lampurlanés Farré, Turnhout, Brepols 2021.

Michele Morandi SISMEL – Università di Bologna Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum.

Edizione Critica e commento Peter of Aragon, De Vita, Moribus et Regimine Principum.

A Critical Edition and Commentary Riassunto: Le precedenti edizioni del De Regimine Principum di Pietro d’Aragona, seppure imprescindibili e valide, si basavano sul latino normalizzato dell’unico manoscritto del secolo xviii che tramanda il trattato, presentando una lingua che risultava inevitabilmente distante da quella che poteva aver utilizzato l’autore. Mi propongo dunque di offrire un contributo allo studio di quest’opera attraverso un’edizione critica condotta confrontando la grafia del testo con quella di un altro suo gruppo di testi, le Revelationes, di cui possediamo un manoscritto coevo alla redazione e nato in un contesto culturale e linguistico molto più vicino a quello del suo autore. Questo processo di confronto ha permesso di identificare alcuni fenomeni fonetici e grammaticali peculiari, e attraverso una attenta analisi si è potuto ricostruire una versione del testo che si auspica essere più vicina all’intento originale dell’autore. Assieme all’edizione del trattato, si è voluto corredare questo lavoro con una nota biografica ed un breve commento sul contenuto ed i temi del testo.

Parole chiave: Pietro d’Aragona, Edizione Critica, Speculum Principis, Politica del regno d’Aragona.

Abstract: The previous editions of De Regimine Principum by Peter of Aragon, though essential and valuable, were based on the normalized Latin of the only surviving eighteenth-century manuscript of the treatise, thus presenting a language inevitably distant from what the author himself might have used. I therefore aim to offer a contribution to the study of this work through a critical edition carried out by comparing the orthography of the text with that of another group of his writings, the Revelationes, of which we possess a manuscript contemporary with their composition and produced in a cultural and linguistic context much closer to that of the author. This process of comparison has made it possible to identify certain distinctive phonetic and grammatical features, and through careful analysis, it has been possible to reconstruct a version of the text that is hoped to be closer to the author’s original intent. Alongside the edition of the treatise, this work is accompanied by a biographical note and a brief commentary on the content and themes of the text.

Keywords: Peter of Aragon, Critical Edition, Speculum Principis, Kingdom of Aragon’s politics.

Arxiu de Textos Catalans Antics [Institut d’Estudis Catalans / Ateneu Universitari Sant Pacià] DOI: 10.2436/20.3000.01.89 Vol. 36 (2025), p. 133-193

134

Michele Morandi

1. Profilo biografico di Pietro d’Aragona Pietro nasce nel 1305, ottavo figlio del re d’Aragona Giacomo II e di sua moglie Bianca d’Angiò. Il suo luogo di nascita è probabilmente Barcellona, principale residenza della casa reale nel Trecento; ad ogni modo, in questa città crebbe e fu educato. Nel 1319 suo fratello maggiore Giacomo rinunciò ai diritti di primogenitura per entrare in religione, così che il secondo fratello, Alfonso, fu dichiarato erede al trono. Il padre non mancò però di titolare gli altri suoi figli: Pietro fu insignito della dignità comitale di Ribagorza nel 1322, e poco dopo fu investito anche delle baronie valenciane di Pego e Gandia. Il re offrì successivamente a Pietro la contea di Empúries; ma l’Infante, nel 1334, decise di scambiare questo possedimento con il fratello minore per la contea dei Monti Prades.

L’Infante dimostra fin dalla giovinezza un forte zelo religioso, come ci testimonia una lettera inviata al papa Giovanni XXII nel 1323 dove gli offre i suoi servizi a difesa della Chiesa. Questa sensibilità rimarrà una costante di tutta la sua vita, e troverà la sua massima espressione nelle Revelationes vergate in tarda età.

Poco dopo la morte di Giacomo II (1327) Pietro si occupò dei preparativi per la solenne incoronazione del fratello Alfonso IV a Saragozza (1328). Dopo il banchetto organizzò per lui una festa poetica dove vennero recitati dei componimenti in volgare scritti dallo stesso Pietro sul tema della regalità, e specialmente sulle insegne regali, secondo quando ci racconta il Muntaner.

Questi componimenti non paiono essere stati tramandati, ma possediamo la loro parafrasi nel testo della cronaca. Il tema della regalità, che avrebbe poi ampliato nel suo trattato, era già molto caro all’Infante.

Nel maggio 1331, a Castelló d’Empúries, sposò Jeanne, figlia del conte Gaston de Foix, con la quale condusse una felice vita familiare. Alla morte di Alfonso IV (1336), Pietro divenne consigliere e confidente del nipote, il giovane Pietro IV d’Aragona (III di Catalogna), salito al trono all’età di sedici anni. Sulle terre della sua contea, vicino al mare, il principe fondò un ospedale (8 novembre 1344) che, col tempo, diede origine al paese chiamato Hospitalet de l’Infant (Vandellós).

. Per una disamina più approfondita della questione, cfr. Josep M. Pou i Martí, Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos xiii-xv), Madrid, Editorial Seráfica 1930, 313 e sgg; il documento si trova in Arch. Vat., reg. Vat. 114, part. II, ep. 784, fol. 33v. . Pou i Martí, Visionarios, 310-311; la lettera di risposta del papa si trova in Città del Vaticano, Registri Vaticani 111, ep. 1032, fol. 250r. . Ramon Muntaner, Crònica, ed. a cura di Marina Gustà, Barcelona, Edicions 62 i “La Caixa” 1979, capp. 295-297. . Per cui si rimanda al saggio miscellaneo a cura di Antoni Conejo da Pena, L’infant Pietro d’Aragona i d’Anjou: «molt graciós e savi senyor», Vandellòs – Valls, Cossetània edicions 2015.

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

135

Rimasto vedovo, fece testamento (10 novembre 1358), rinunciò alle sue contee a favore dei figli e due giorni dopo entrò nell’Ordine Francescano nel convento di San Francesco a Barcellona. L’esempio di suo zio Luigi, fratello di sua madre, anch’egli francescano (si tratta di Luigi – o Lodovico – vescovo di Tolosa, che fu proclamato santo già nel 1317) sicuramente poté essergli d’ispirazione. Della devozione di Pietro all’Ordine abbiamo prova fin dal 1342, quando promosse la fondazione del monastero di Gandia e poi dell’ospedale di Coll Balaguer. Poco prima di ritirarsi dal secolo, compose il trattato De vita, moribus et regimine principum. È un momento parecchio impegnato nella vita dell’autore: è in corso la cosiddetta guerra di Castiglia, o guerra dei due Pietri, che scoppia nel settembre del 1356. L’Infante si oppone con decisione a questa guerra, ed è certo interessante notare che il capitolo più lungo, denso e dettagliato del De Regimine Principum (il XXIV) è proprio quello sulla guerra giusta: un tema di scottante attualità. Pietro IV, in risposta alle perplessità dello zio, difende le sue ragioni in una lettera che gli indirizza, e richiede il suo sostegno armato.

L’Infante decide infine di sostenere il nipote, e, nominato luogotenente, dirige le operazioni militari nel regno di Valencia senza grandi entusiasmi: nel 1356, adducendo ragioni di salute (soffriva di gotta) si ritira dagli affari militari e dimora qualche mese a Gandia; dopo un altro periodo di attività, dal luglio 1357 all’ ottobre 1358 rimane nel suo castello di Falset. È in questi momenti che probabilmente si dedica alla stesura dell’opera, e in questo periodo deve anche avere maturato la sua vocazione. Sebbene il trattato sia dedicato a Pietro IV, non è stata trovata alcuna menzione diretta della sua lettura da parte del sovrano, né nella documentazione di Pietro, né negli archivi reali.

Tuttavia, viene menzionata una copia di quest’opera nell’inventario della biblioteca del re Martino I di Sicilia, quindi bisogna comunque supporre una sua circolazione, sebbene ridotta.

Nel 1365 Pietro ha la sua prima rivelazione, come ci racconta il suo confessore Ramon de Sarrià concernente la necessità per il papa di tornare a

. Ferran Valls i Taberner, L’hospital del Coll de Balaguer fundat per l’infant Fra Pere d’Aragó, “Estudios franciscanos”, 39 (1927), 104-110. . Francesco Santi, “La teologia politica catalana nel secolo xiv”, in Conciliarismo, stati nazionali, inizi dell’umanesimo. Atti del XXV Convegno storico internazionale (Todi, 10 ottobre 1988), Spoleto, Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo 1990, 181-211, ed in particolare p. 190 e sgg. . A testimonianza del suo periodo di luogotenente abbiamo numerosi documenti, conservati a Siviglia, Archivo de la Fondación Casa Ducal de Medinaceli, “Prades”, 1.13-191 e 1.15-198. . Jaume Massó Torrents, Inventari dels bens mobles del rey Martí d’Aragó, “Revue Hispanique”, 12 (1905), 413-590.

136

Michele Morandi

Roma. Egli scrisse le sue rivelazioni su svariati quaderni sciolti che venivano consegnati agli interessati.

Si forma così il primo quaternus di Pietro, che viene consegnato agli esaminatori del papa. Le rivelazioni furono accolte favorevolmente e, infatti, nel 1367 Urbano V si trasferì temporaneamente in Italia, conformandosi a quanto preannunciato. Tuttavia, la sede papale rimarrà in Italia poco tempo; lo stesso Urbano V tornerà ad Avignone nel 1370 e lì troverà la morte pochi mesi dopo, dando così credito a quanto profetizzato da Pietro d’Aragona.

Con lo scoppio dello scisma nel 1378, l’Infante si schierò apertamente a favore di Urbano VI, intraprendendo una corrispondenza con vari re e principi per informarli della volontà divina, esortandoli a negare il loro sostegno a Clemente VII. Pietro IV d’Aragona dapprima dichiarò la propria neutralità, in attesa di un chiarimento definitivo della situazione. Il re decise allora di scrivere allo zio, chiedendo di inviargli le sue rivelazioni tramite frate Ramon de Sarrià. Il principe Giovanni (futuro re di Catalogna Giovanni I), d’altro canto, rimase fermo fin dal principio nel suo sostegno al papa avignonese, minimizzando l’importanza delle visioni di Pietro. Il re Pietro IV convocò allora una commissione di eminenti teologi e altre personalità illustri per esaminare le rivelazioni dell’Infante. La commissione si riunì nella cella di Pietro presso il convento di San Francesco a Barcellona. Egli si trovò ad affrontare una forte opposizione da parte del cardinale Bertrand Atgier de Figerac, vescovo di Ostia e appartenente al partito avignonese, che rifiutava le sue rivelazioni relative allo scisma. Di fronte a tali resistenze, Pietro decise di consegnare ai presenti il proprio quaderno contenente le rivelazioni del 1365, a cui aveva aggiunto quelle avute dopo il 1378 e le lettere che aveva scritto ai regnanti a seguito di esse, raccolte in un testo dal titolo Libellus Bartholomei, invitandoli a esprimere un giudizio e a condividere il testo con gli altri notabili che non avevano potuto partecipare alla riunione.10 L’esito dell’inchiesta fu prevedibile: venne riconosciuta la veridicità delle rivelazioni avute nel 1365, che si riferivano ormai ad un papa deceduto e quindi inoffensivo, mentre quelle che l’autore ebbe nel contesto dello Scisma furono considerate false. Di lì a poco i regni iberici avrebbero dichiarato il proprio sostegno a Clemente.

Pietro continuò ad avere visioni, di cui l’ultima è del 1381: l’Infante ricevette l’ordine di recarsi a Roma, e obbedì alla visione, nonostante l’opinione contraria di Pietro IV (che comunque gli fornì infine un salvacondotto). Pietro d’Aragona non rivedrà più la sua terra natale: morirà a Pisa il 20 gennaio del 1382, e fu sepolto nel locale convento francescano. I suoi resti furono trasferiti nel convento di San Francesco di Valencia nel 1391.

. Città del Vaticano, Archivio Apostolico Vaticano, arm. 54, De schismate, vol. 17, ff.

124v-126r.

10. Pou i Martí, Visionarios, 375 e sgg.

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

137

2. Il pensiero di Pietro d’Aragona nel De Regimine Principum 2.1. Le fonti del trattato Le autorità su cui l’Infante si basa per sostenere la sua spiegazione biblica allegorica del Libri dei Re sono Agostino, Gregorio, Isidoro, il Secretum Secretorum, le lettere apostoliche e occasionalmente il diritto canonico e il diritto romano. A differenza del De Regimine Principum di Egidio Colonna, scritto intorno al 1277, Pietro non usa affatto il corpus aristotelico, e l’unica opera che cita credendola di Aristotele è appunto il Secretum Secretorum.11 Egidio Colonna è senza dubbio il modello in materia, e il suo trattato godrà di un successo strepitoso. Egli, romano, generale dell’ordine agostiniano, discepolo di Tommaso a Parigi, dedica la sua opera al futuro Filippo il Bello, di cui è il precettore. Il suo De Regimine Principum, per la parte di gestione politica, si attiene rigorosamente alla dottrina aristotelica ripresa da Tommaso secondo cui lo Stato è una formazione naturale radicata nell’istinto “civico” degli uomini. Sebbene in teoria mostri una certa inclinazione a favore della monarchia elettiva, in pratica aderisce al modello ereditario e autoritario. Tuttavia, si discosta nettamente da Aristotele sulla questione della scelta tra un sovrano che obbedisce alle leggi e uno che le stabilisce rimanendo al di sopra di esse, optando decisamente per il secondo. La stragrande maggioranza delle citazioni bibliche presenti nell’opera di Pietro d’Aragona provengono dai libri dei Re, e ciò è un ulteriore differenza rispetto all’opera di Egidio Colonna, che cita la Bibbia in maniera più omogenea.

Due sono i maggiori riferimenti dottrinali dell’autore, uno dichiarato e l’altro che risulta più nascosto e forse meno consapevole: il primo è l’erudizione religiosa che lo accompagnerà nel suo successivo percorso di vita francescana, e l’altro è l’ideologia secolare, temporale e cavalleresca appartenente al mondo in cui fino a quel momento egli ha sempre vissuto da protagonista.

Questi due mondi corrispondono ai due stili di vita che dovrebbero convivere unendosi nel principe perfetto, secondo la sua teorizzazione: il tipo dell’utopista profeta e quello dell’ideologo, partecipante attivo nelle battaglie quotidiane (cap. IX, De duabus vitis contemplativa et activa). Non deve essere assente in questa teorizzazione un certo slancio identificativo; Pietro, che non regnerà mai nonostante i suoi tentativi di farsi nominare erede del trono, e che dopo la conversione diventerà francescano, incarna certamente con la sua vita un esempio virtuoso di uomo di stato e religioso. Lo stile stesso del trattato è uno specchio della personalità di Pietro, sempre in bilico tra una religiosità spirituale e un impegno nella politica reale.

11. Sul pensiero di Egidio Colonna, cfr. Charles F. Briggs, Peter S. Eardley (cur.) A Companion to Giles of Rome, Leiden, Brill 2016.

138

Michele Morandi

Il fatto che fossero disponibili dei florilegi dove si potevano agilmente trovare il commento e le menzioni dei passaggi scritturali tratti da opere come i Moralia in Iob di Gregorio può far supporre che l’Infante abbia usato una di queste opere come fonte per la stesura del trattato; ma non si può stabilire con certezza se Pietro usi liberamente la Bibbia ed i padri o se ricorra a qualche glossario. La glossa ordinaria, commento letterale della bibbia fissato a partire dal xiii secolo, diventa una delle maggiori risorse di citazioni patristiche; ma è un lavoro di difficile interpretazione per chi non ha avuto una formazione universitaria. Si sa che Pietro si era interessato all’opera del francescano francese Nicolas de Lyre, la Postilla litteralis super totam bibliam di cui cerca di ottenerne una copia il 27 luglio 1358; potrebbe esservisi ispirato, anche se la data in cui si mette alla ricerca di quest’opera, piuttosto tarda, porterebbe ad escludere una eventuale dipendenza diretta.12 Considerando l’andamento di alcuni gruppi di capitoli come I-V o VI-VIII che, dopo aver riportato una citazione biblica relativamente estesa, si soffermano ad analizzarla in ogni sua parte, è possibile pensare che abbia usato le raccolte di concordanze bibliche usate tradizionalmente dai predicatori e commentatori, che elencano la lista alfabetica dei termini suscettibili essere commentati e riprendono tutti i passaggi biblici che usano quella parola. Questa parsimonia nell’uso delle fonti, dove l’Antico Testamento sembra offrire tutte le informazioni di cui ha bisogno sull’origine, lo scopo e la natura dell’istituzione della regalità, ha portato Wilhelm Berges a vedere nell’Infante “un rappresentante particolarmente energico del pensiero teocratico”.13 2.2. Forma del trattato L’opera non è completa, e tradisce una redazione frettolosa. A tratti si trova del materiale non elaborato, come nel capitolo XII sulla unzione, con citazioni tratte dai Libri dei Re e della Genesi e riportate in elenco senza alcun tentativo interpretativo; anche il capitolo XXII, che trascrive una lettera di Clemen­ te IV a Carlo, dà un’impressione di incompletezza.

Il trattato potrebbe essere considerato “circolare”, dato che ogni capitolo potrebbe essere sia il primo che l’ultimo;14 al contrario di Egidio Colonna, Pietro non descrive all’inizio dell’opera i suoi obiettivi o il suo metodo. L’esposizione avviene principalmente per associazioni di idee, ma ciò non significa che egli non avesse un tracciato, una linea da seguire. Certo, mancano rigore 12. Cfr. Alexandra Beauchamp, De l’action à l’écriture: le «De regimine principum» de l’infant Pierre d’Aragon (v. 1357-1358)», “Anuario de Estudios Medievales”, 35/1 (2005), pp. 233-70, in particolare p. 250.

13. Wilhelm Berges, Die Fürstenspiegel des hohen und späten Mittelalters, Stuttgart, Hiersemann 1938.

14. Santi, “La teologia politica”.

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

139

e coerenza, ma il centro dell’opera è facilmente intuibile: si tratta dell’analisi delle virtù personali e morali del re ideale. Sono numerosi i rimandi a capitoli precedenti e l’autore fa spesso riferimento ad una sorta di percorso che ha in mente.15 È possibile che la crisi religiosa che avrebbe portato Pietro di lì a poco ad indossare il saio abbia posto in secondo piano la redazione di quest’opera, che è rimasta quindi non rifinita.

Come i predicatori nei loro sermoni, quasi ogni capitolo è introdotto da una citazione biblica. Segue generalmente con una breve parafrasi della citazione, e poi si cerca di chiarirne il senso morale. Per spiegare come le situazioni rappresentino un tipo di comportamento reale apprezzabile o disprezzabile, l’Infante usa spesso semplici allegorie. Le interpretazioni sono sempre quelle tradizionali, trasmesse dai commentatori biblici, e spesso vengono rinforzate da citazioni patristiche, nella maggior parte dei casi di Agostino e Gregorio.

Pietro talvolta ricorre anche a metafore, come la metafora del corpo politico, (cap. VI), o l’immagine della chiesa madre di tutti i cristiani (cap. XIII); non disprezza proverbi o massime (cap. V: Et proverbialiter dicitur de homine in cujus ore mendacium non est: iste homo verbum habet regis) e usa anche exempla storici, specialmente quelli familiari, come nel capitolo VIII (De principe quod summe debet esse catholicus), uno dei meglio riusciti del trattato. Le descrizioni dei re come eroi militari sono topoi delle cronache reali catalane, e sono necessarie alla mitologia politica aragonese: l’opera di Pietro non si discosta da questa tendenza.16 2.3. Il problema del potere L’Infante è determinato a cercare una risposta alla questione della legittimazione del sovrano, e questo è un problema che gli sta particolarmente a cuore: Pietro, di famiglia reale e pieno di scrupoli religiosi, fa un tentativo di legittimare sé stesso agli occhi di Dio. La sua concezione diverge molto da quella di analoghi trattati coevi, come quello di Francesco Eiximenis. Questi, francescano e in in seguito confessore del re Giovanni (1387-1396), nel Dotzè llibre del crestià dedica una sezione chiamata De regiment de princeps al tema del governo dei principi, in cui sostiene che il potere stesso sembra essere intollerabile agli occhi di Dio, e ogni governante pecchi nel governare (La pigor part de tot lo món, e la pus scelerada e la pus odiosa a Dèu, és la part dels regens, car infinits sen dampnen per les lus grans malvestats);17 tuttavia, sottomettendosi 15. Cap. VI: ut predixii superius; Cap. IX: iuxta materiam nostram; Cap. XVIII: prout superius est depictus; etc.

16. A tal proposito, cfr. Suzanne F. Cawsey, Kingship and Propaganda. Royal Eloquence and the Crown of Aragon c. 1200-1450, Oxford University Press, Oxford 2002, 103-133.

17. Francesc Eiximenis, Dotzè llibre del Crestià. Segona part, volum primer, ed. a cura di C. Wittlin, et alii, Girona, Collegi Universtitari de Girona, 1986. Il passo riportato è a p. 8.

140

Michele Morandi

al potere della Chiesa, il re può evitare l’inferno. Il re doveva dunque essere circondato da predicatori e confessori che lo sostenessero continuamente.18 Sembra essere una costante nel pensiero catalano la difficoltà di giustificare la regalità, vista come qualcosa da riconquistare costantemente, e in apparenza mai completamente raggiungibile.19 In questa sfida nella definizione del potere emergono due modelli: quello divino di Cristo risorto, dispensatore di potere a coloro che sono fedeli, e quello umano di Gesù sofferente, che rappresenta la santità senza alcun potere. Questo conflitto viene risolto mediante la separazione tra re e regalità: il re non possiede il potere, ma ne è il custode. Questo processo attribuisce uno spirito allo stato stesso, un’esistenza che va oltre gli individui, i quali possono quindi essere funzionari del potere senza essere potenti. L’Infante, a differenza di Francesco Eiximenis, non vuole trovare una legittimazione completamente ancorata alla tradizione clericale, ma parte dall’idea di Gesù come modello umano di re. Sebbene il modello apparente del trattato sia Davide, il vero modello è Gesù, con il suo martirio: il re è legittimo perché è pronto a sacrificarsi per il suo popolo. Come Gesù, il re ha ricevuto il potere interamente da Dio e il suo scopo deve essere la liberazione del suo popolo dalla schiavitù, ed il sovrano deve essere disposto a dare anche la vita per questo (cap. XV).

2.4. Un re unto come profeta La caratteristica fondamentale per il principe è il carisma profetico. Per illustrare ciò, Pietro nel capitolo XXXI commenta l’episodio dell’unzione di Davide (1Sam 16, 1-12). Davide e Gesù sono immagini della debole umanità di Dio, figure del re e del profeta attraverso le quali il sangue versato purifica il popolo dai peccati. Il Gesù al quale il re deve assimilarsi è multiforme e mutevole. Gesù è angelo, leone, vitello; mansueto come un vitello di fronte al sacrificio, ma coraggioso come un leone nel sacrificarsi. Il sacrificio porta alla vittoria, che deve essere accolta con umiltà, come il trionfo di Gesù su un asino (capp. II, XIV, XV). Pietro sembra interessarsi di più al movimento e all’instabilità di queste figure che al loro significato individuale distintivo.

Senza contemplazione, il governante trascura il suo compito; eppure, egli raggiungerà la perfezione solo se, al di sopra della contemplazione, non dimenticherà la sua sobria attività e l’azione. Il modello è Mosè che scende dal monte, amico di Dio e allo stesso tempo zelante promotore del benessere del popolo (cap. IX). Il re, dunque deve assumere egli stesso il ruolo di profeta, poiché la perfezione dell’imitazione di Gesù risiede nella profezia. Nel capitolo XVII viene spiegato come il re debba elevarsi tramite la contemplazione

18. Eiximenis, Dotzè llibre del Crestià, 31-34.

19. Santi, “La teologia politica”, 185 e sgg.

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

141

dei misteri celesti. Lo spirito profetico si innalza al di sopra dello status di sacerdote, religioso o laico, ed è la condizione essenziale di ogni sovrano (cap.

XV). Queste idee si uniscono alle attitudini storiografiche dei re catalani.

Nonostante Arnau negli ultimi anni di vita avesse ripensato la legittimità del potere fondandola sul legame tra carità e solidarietà, mettendo da parte il carisma profetico, Pietro non rinuncia a tale concetto, nonostante la crisi che affligge questa nozione nel xiv secolo: in questo periodo, molte profezie si trasformano in strumenti ideologici, e per evitare questa riduzione ideologica, Pietro innova la funzione della profezia, che non serve più a trasmettere un messaggio o a progettare un’azione politica o a dettare al re cosa fare, ma ad aiutare a comprendere chi è il re. Il re deve diventare lo specchio attraverso il quale il popolo legge la sua liberazione.20 Il supremo re e maestro di tutti i re è sceso sulla terra in Cristo per dare l’esempio ai suoi vicari che il suo popolo deve essere salvato dalla morte, anche con il sacrificio volontario dello stesso vicario. Tutti i christi domini dovrebbero sforzarsi non solo di essere degni del loro nome, ma anche di diventare pastores gregis domini, se non vogliono cadere nelle mani di colui che per libera scelta istituì Saul e lo cacciò, perché Saul dimenticò l’origine del suo diritto di governare (cap. XXVIII). L’unzione in effetti eleva il principe al di sopra di tutti, lo rende un vir alter e un angelus Dei (cap. XVII) – ma solo a una condizione: si vita sacre unctioni concordet (cap. XII). Il procedimento dell’unzione del re è quindi un codice di insegnamento su come regnare, e giorno e notte il re deve riflettere sui misteri dell’atto di consacrazione e sul significato etico delle singole cerimonie, affinché la loro legge diventi efficace.

Davide è assunto a modello di principe non per le ragioni per cui lo era nella tradizione ebraica, che lo facevano rientrare nella tipologia messianica, ma piuttosto per la sua umiltà e il suo buon governo, che gli permise di trionfare sui nemici, unito al suo dolore, alla sua afflizione quasi francescana per le sofferenze che i suoi propri trionfi causavano ai nemici.21 I consigli di Pietro al monarca sono dunque un misto di letture bibliche (leggere sempre il vecchio ed il nuovo testamento), la costante consapevolezza della propria fragilità (idea che si rifà all’ umiltà francescana), la continua preghiera a Dio per la concessione dell’illuminazione.22 Il re deve dunque oscillare continuamente tra vita attiva e contemplativa. Tanto in Arnau quanto in Llull, la coesistenza delle virtù della vita attiva e della vita contemplativa era considerata il segno del culmine della perfezione e del tempo escatologico.23 Partendo da un passo di Ezechiele, Pietro delinea i tre modelli del re, e questi modelli si combina20. Santi, “La teologia politica”.

21. Per la figura messianica di Davide cfr. Hugo Gressmann, Der Messias, Göttingen, Vandenhoeck & Ruprecht 1929.

22. Francisco Elías de Tejada, Historia del pensamiento político catalán, Sevilla, Ediciones Montejurra 1964.

23. Santi, “La teologia politica”.

142

Michele Morandi

no: Noè per i prelati, Giobbe per i laici e Daniele per i religiosi perfetti (cap.

XVI): […] si fuerint tres viri isti in medio eius, Noe, Daniel et Iob, ipsi iusticia sua liberabunt animas suas, ait Dominus exercituum. 2Secundum opinionem doctorum in tribus viris istis status seu condicio intelligitur omnium perfectorum et iuste vivencium: prelatorum videlicet et presidencium in Noe; virginum et perfectorum in Daniele; coniugatorum et seculariter vivencium in Iob. Notiamo il carattere combinatorio di questo modo di trattare le metafore politiche e religiose: l’arte combinatoria è uno dei tratti tipici della tradizione mistica catalana. Il re deve appartenere contemporaneamente ai tre ordini senza far parte di nessuno di essi; egli rappresenta quella figura che, superando ogni ordine, porta il suo potere oltre ogni forma di autorità, mostrando la provvisorietà dei poteri inferiori ed estraniandosi così dalla loro dinamica ponendosene al di sopra.

La regalità è strettamente legata a una persona e alla sua capacità di santità, quindi all’imitazione della debolezza di Gesù. Essa esprime il desiderio di unità che non si accontenta di nessuno dei ruoli che la tradizione giuridica ha prodotto. Pertanto, questa aspirazione all’unità si manifesta esteriormente nelle responsabilità militari legate alla missione imperiale (cap. XXIV).

2.5. La visione politica di Pietro d’Aragona Una questione centrale dell’opera è certamente anche la relazione tra l’etico ed il politico, e cioè la linea divisoria tra il giusto e l’ingiusto alla quale deve accomodare i suoi atti il re cristiano. A Pietro interessa conciliare le esigenze di una giustizia disinteressata, intesa nella sua assoluta capacità di rinuncia come era postulata dal sentimento evangelico puro, con la necessità imposta da una pratica di governo che conosceva così da vicino, ovvero l’inganno politico. L’Infante cita a riguardo l’immagine evangelica che suggerisce di essere serpenti e colombe (cap. II), e poi ricorre al Gregorio delle omelie per giustificare la necessità di entrambe. È il tema presente anche nel sirventese che aveva scritto per suo fratello, dove si dice che il governo deve essere effettivo ma anche mite, simbolizzato dai diversi segni regali:24 la giustizia nello scettro e la mano ferma nel pomello della spada. La Cristianità è centrale nel pensiero di Pietro, sia nella sua faccia passiva dell’ordinazione ecumenica dei popoli cristiani che in quella attiva della teoria della guerra. L’unità tra la chiesa e il potere secolare si afferma in termini di mutua ingerenza in stile gregoriano o 24. Cfr. Muntaner, Crònica, cap. 291 e sgg.

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

143

neo-agostiniano, affermando che entrambi i poteri vengono dalla stessa fonte divina, così come i re di Aragona e Castiglia si chiamano entrambi “Re di Spagna”, come anni dopo si esprimerà nella sua Exposició de la visió Cedrus Alta Libani.25 L’Infante, secondo Berges, sostiene una forte centralizzazione dell’impero: corpus regis regnum est (cap. VI).26 Questa formulazione drastica forse non si noterebbe se non si vedesse che l’autore si sforza allo stesso tempo di ignorare l’eleccio populi. Samuele presenta al popolo, si dice, uno che è già stato scelto da Dio (l’Infante conosce solo questa “scelta”), e se il popolo oggi, come allora, acclama e quindi offre questa approvazione al corpus regis, è perché ha motivo in ogni momento di augurare al suo principe una lunga vita, perché esso è il garante della vita del popolo: ipso moriente, non corporali, sed civili morte, prout in multis experiencia docuit, subditi moriuntur (cap. XXI).27 Queste opinioni sulla collaudacio corrispondono all’opinione dell’Infante sulla partecipazione del popolo al regimen. Un aragonese del xiv secolo non può, ovviamente, eliminare il consensus maiorum, di cui discute nel capitolo XXVI, e non vuole nemmeno teoricamente porre le decisioni politiche più importanti sotto l’autorità del solo re. Perciò egli dice: rex non proprio capite nec paucorum, sed multorum, maxime magnorum et potenciorum regni sui suffultus consilio ad bellum peragendum se preparet (cap. XXIV). Ma l’Infante scrive anche un capitolo a parte sulle congregaciones populi, il XIX, e vi afferma che il popolo dovrebbe riunirsi solo se si deve negoziare una questione giusta e onorevole riguardante il bene comune, e soprattutto tempore opportuno. Una formula del genere sostiene una interpretazione davvero elastica dei poteri regi. E ancora: il giuramento del vassallo impone obblighi speciali solo al miles, ma tutti i sudditi devono al re la stessa fedeltà che i vassalli devono al loro signore (cap. IV); e di fatto, ciò comporta un trasferimento dei più importanti doveri vassallatici a tutti i sudditi. I ribelli meritano la pena più severa, in tempo di guerra la pena di morte senza pietà, indipendentemente dal fatto che siano nobili o meno (cap. XXVII). Con tutte queste disposizioni, nuovi doveri etici vengono assegnati anche al re stesso: la lealtà, la giustizia, l’equità, il benessere sociale. La linea guida di ogni azione deve essere il bene comune.

2.6. Il diritto ereditario e la guerra giusta L’Infante sostiene l’idea del diritto ereditario come principio di diritto costituzionale. L’ hereditas regis è perfettamente compatibile con l’hereditas Dei: Dio continua a scegliere le generazioni solo se lo servono veramente. Il naturale

rios.

25. Elías de Tejada, Historia del pensamiento; per la Exposicio, cfr. Pou i Martí, Visiona26. Berges, Die Fürstenspiegel.

27. Berges, Die Fürstenspiegel.

144

Michele Morandi

dominium, cioè quello garantito dal diritto ereditario, assicura così un interesse di tutti: la conservazione del buon diritto antico. Ma la successione costante di generazione in generazione è giustificata solo se l’erede al trono fa la stessa cosa fatta dai virtuosis parentibus. Come l’effetto sacrale della consacrazione dipende dalla condotta morale del consacrato, così il diritto di ereditare dipende dalla virtuositas dell’erede. Il nostro Infante può ricordare con entusiasmo al destinatario le gesta dei suoi grandi predecessori, di Alfonso IV, Giacomo I e così via (cap. VIII). Tocca a Pietro IV, ora, agire iuxta mores patrum: e ricordiamo il momento storico delicato in cui viene redatto questo trattato, quella tanto controversa ed avversata guerra dei due Pietri che porterà l’infante ad abbandonare il suo ruolo di consigliere del nipote ed entrare nell’ordine serafico.

Il capitolo dedicato alla guerra giusta (cap. XXIV) è il più lungo e sentito dell’intero trattato, e appare quasi come il centro della spirale verso cui quest’opera “circolare” converge. Il bacio di pace alla consacrazione, cosa significa, nisi quod inter sacerdocium et regnum concors amicicia et inseparabilis unitas vigeat animorum? Due spade, un solo compito (cap. XIII). Inoltre, quando il consacrante unge le scapole del re in forma di croce, il re diventa un difensore attivo della fede: non contra domesticos fidei, nisi coactus, sed contra ejusdem fidei inimicos bella agat et actus armorum exerceat viriliter et potenter (cap. XII). È proprio la difesa che rimane nell’ambito dei principi fondamentali dello iustum bellum, secondo cui un principe o un re può dichiarare guerra solo causa iusta, e anche questo solo con il consenso del popolo: quod omnes tangit, ab omnibus debet approbari (cap. XXIV); e che il motivo della guerra non sia l’interesse personale, o il profitto. Ora, chi se non i re d’Aragona hanno sposato così vigorosamente la Chiesa e così spesso hanno combattuto justa bella per lei? È il tema del capitolo VIII: reges enim Aragonum in fide et pro fide vicerunt bella... quis unquam fuit rex vel princeps in Aragonia qui non sit pro fide catholica mortuus aut proprio sanguine lotus? Giacomo I non è l’unico a cui si pensa. La spedizione della flotta di Giacomo II, per esempio, contro suo fratello Federico di Sicilia, che egli amava tanto, fu semplicemente pro oboediencia matris ecclesiae. Anche lo stesso Pietro IV, il destinatario del trattato, non aveva forse iniziato in modo promettente con la spedizione in Sardegna a seguire le orme dei suoi antenati? Pro ecclesia cuius negocium agebatur et pro defensione regni tui tibi lucrum erat mori et vivere Christo. Che il re continui così, è l’augurio e la speranza di Pietro.

2.7. Conclusione La visione mistica del potere di Pietro è evidentemente legata alla cultura del suo tempo, ma in esso egli ha tratti di forte originalità, sebbene prosegua il cammino intrapreso da Arnau. Il suo pensiero può sembrare più semplice, ma non perde i risultati raggiunti da Arnau: il potere non può essere giustificato da alcuna razionalità, poiché crea la propria razionalità. L’unico modo

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

145

per il potere di esistere spiritualmente è negarsi in Gesù, e nel potere stesso si intravede la promessa del non-potere.28 3. I testi di Pietro d’Aragona nei Libri de Schismate Per ricostruire la grafia trecentesca si è deciso di fare un confronto con gli altri testi latini redatti da Pietro, cioè le Revelationes. Pochi studiosi hanno trattato i testi profetici di Pietro d’Aragona nell’ultimo secolo. Particolarmente degno di nota è il lavoro di Alfonso Maria de Barcelona, che nel suo gruppo di articoli “El Infante Fray Pedro de Aragó” ha per primo pubblicato alcuni estratti dei documenti contenuti nell’Archivio Vaticano riguardanti le rivelazioni dell’Infante;29 Pou i Martí, nel 1930, ha dedicato al periodo profetico di Pietro d’Aragona un lungo capitolo del suo Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos xiii-xv).30 Precedentemente, alcune lettere presenti nel corpus dell’Archivio Vaticano sono state pubblicate da Odorico Rinaldi e da Luke Wadding.31 Da segnalare è anche un’altra lettera, la cosiddetta “Responsio ad litteram quam misit Bertrandus, Hostiensis cardinalis, olim o. f. m.” che è stata pubblicata da F. Bliemetzrieder.32 Il testo proviene da un manoscritto viennese (Wien, Österreichische Nationalbibliothek, lat. 5064, ff. 26r-27r), e non è presente nel corpus vaticano.

Le rivelazioni di Pietro d’Aragona sono tramandate da codice Città del Vaticano, Archivio Apostolico Vaticano, arm. 54, De schismate, vol. 17 ai fogli 122r-152r. A quanto si sa, questo è l’unico testimone che le conserva. A detta di Michael Seidlmeyer i Libri de Schismate sono “probabilmente la raccolta più interessante e ricca di contenuti tra tutti i fondi tardo-medievali dell’Archivio Vaticano”.33 La loro storia è strettamente legata al mondo iberico: la loro creazione si deve al vescovo e cardinale Martín de Zalba di Pamplona; dopo la sua morte (1403), essi passarono nelle mani di un antipapa spagnolo, Benedetto XIII (Pedro de Luna). Una parte consistente del loro contenuto è rappresentato dalle indagini e ricerche con cui i re di Castiglia e Aragona

28. Santi, “La teologia politica”.

29. Alfonso M. de Barcelona, El Infante Fray Pedro de Aragó, “Estudios francis­canos”, 13 (1914), 210-215; 14 (1915), 205-218; 15 (1915), 58-65.

30. Pou i Martí, Visionarios 308-396.

31. Cesare Baronio – Odorico Rinaldi, Annales Ecclesiastici, vol. 26, ad 1379 cap. 6, 352-353; Luke Wadding, Annales Minorum: seu Trium Ordinum a S. Francisco institutorum, vol.

IX, ad 1380, cap. XVII, 40.

32. Die zwei Minoriten, Prinz Petrus von Aragonien und Kardinal Bertrand Atgerius, zu Beginn des abendlaendischen Schismas, in “Archivum Franciscanum Historicum”, 2 (1909), 441-446.

33. “Wohl die interessanteste und inhaltsreichste Sammlung unter allen spätmittelalterlichen Beständen des Vatikanischen Archivs bewahrt das Armarium 54 in seinen Bänden 14-48 unter dem Titel: Libri de Schismate”. Michael Seidlmayer, Die spanischen “Libri de schismate” des Vatikanischen Archivs, “Spanische Forschungen”, 1 Bd. VIII (1940), 199.

146

Michele Morandi

tentarono di chiarire la situazione che si era venuta a creare con lo scisma del 1378;34 Martín de Zalba annota con passione le dichiarazioni dei vari testimoni e le organizza con cura, sempre difendendo Benedetto XIII. Quello dedicato a Pietro d’Aragona è un piccolo corpus di testi scritti da lui o comunque riferentesi alla sua vicenda; essi sono stati comunemente identificati col titolo generico di Revelationes, ma di fatto sono un gruppo di opere molto eterogeneo. Lo stesso Pietro in diversi passaggi dei suoi testi e anche il suo confessore Ramon de Sarrià definiscono il supporto su cui vennero originariamente diffuse queste rivelazioni un quaternus.35 Possiamo congetturarne il contenuto di una fase di questo quaderno: esso è testimoniato in un indice tramandato nella analisi fatta sulle rivelazioni dalla commissione dei teologi incaricati da re Pietro IV d’Aragona (nel codice dell’Archivio Vaticano ai ff. 131v-137v), parzialmente pubblicata da Pou i Martí.36 Con lo scoppio dello scisma nel 1378, come detto nella nota bibliografica, Pietro si schierò apertamente a favore di Urbano VI, intraprendendo una corrispondenza con vari re e principi per informarli della volontà divina, esortandoli a negare il loro sostegno a Clemente VII, il papa eletto dal partito avignonese. In questo frangente il re Pietro IV, in un primo momento neutrale, decise di convocare una commissione di eminenti teologi e altre personalità illustri per esaminar, tra le altre testimonianze a favore e contro di ciascun papa, le rivelazioni dell’Infante. Il contenuto del quaderno che Pietro consegnò alla commissione viene puntualmente riportato nel passaggio della Examinatio Reuelationum qui sotto trascritto (f. 131v). … Cum idem dominus Infans exposuisset et declarasset et etiam de verbo ad verbum legisset ipsis omnibus sic congregatis visiones et reuelaciones subscriptas contentas in quodam quaterno papirii in dicto nomine tradito continentie subsequentis:

Hic inseruntur Reuelaciones que supra scripta sunt, scilicet: Domini Urbani quinti, que incipit: Anno ab incarnacione domini Mº CCCº LXVº, precepta, reuelaciones et inspiraciones que secuntur facte sunt a domino nostro lhesu christo fratri Petro de Aragonia etc., cum declaracionibus suis usque finem.

Item, alia facta in loco de Lunelo, que incipit: Apres d’açó, sent Pare. ltem, probacio eiusdem fratris Petri, que incipit: Ad probandum quod ego frater Petrus de Aragonia etc.

34. Seidlmayer, Die spanischen.

35. Pietro ci informa dell’esistenza del suo quaternus in vari passaggi, tra cui in particolare nel testo il cui incipit è Ad probandum quod ego frater Petrus de Aragonia ordinis fratrum minorum minimus indignus et peccator, pubblicato da A. M. de Barcelona in “Estudios franciscanos”, 14 (1915), 213-218. Il testo di Ramon de Sarrià è stato pubblicato sempre da A. M. de Barcelona in “Estudios franciscanos”, 13 (1914), 210-215.

36. Pou i Martí, Visionarios, 377-396.

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

147

Item, alie que incipiunt: hec sunt reuelaciones facte michi indigno fratri Petro de Aragonia, que sunt sex.

Item, alia que incipit: Cum secundum Reuelacionem michi indigno factam Barchinone etc Item, alie due, quarum prima incipit: En l’ an de mil CCC LXX. Secunda incipit: L’an dauant dít.

Postea sequitur libellus Bartholomei et incipit prima Reuelacio: Anno domini Mº CCCº LXXIX etc.

Secunda incipit: Anno reuoluto uel quasi.

Postea sequitur alia, que incipit: Scripsi similiter Regi Castelle, et alia: Scripsi duci Gironde.

Alia incipit: L’an present; postea interceditur littera Regis Francie, que incipit: lllustrissime etc.

Pluribus intersertis, que non insero quia superius illa reperies. Sequitur materia ut infra…

Questo dunque era il contenuto del quaderno di Pietro d’Aragona, così come venne analizzato il 3 luglio 1380 dalla commissione di teologi a questo scopo incaricata dal re d’Aragona. Nel codice vaticano ritroviamo, trascritti in ordine abbastanza fedele, tutti i testi sopra menzionati, e anche altri testi inerenti a Pietro d’Aragona che non sono riportati in quest’indice.

4. Il testo 4.1. Il codice del De Regimine Principum Il trattato è oggi conosciuto solamente grazie a una copia realizzata nel xviii secolo da un manoscritto risalente al xiv secolo che al momento è da considerarsi perduto. Un manoscritto trecentesco oggi non più reperibile contenente il De regimine Principum di Pietro d’Aragona fu anche descritto per l’ultima volta nel 1872 da un archivista dell’ex Archivo General de la Administración di Alcalá de Henares, e questa descrizione ricorda molto da vicino alcuni aspetti della copia del xviii secolo che abbiamo a disposizione, tanto da aver fatto supporre a A. Beauchamp che il manoscritto descritto nel 1872 e oggi scomparso sia lo stesso da cui nel Settecento è stata tratta la copia che oggi leggiamo, custodita nella Biblioteca Nazionale di Madrid.37 Il manoscritto di Madrid è un cartaceo di 74 fogli (di cui 70 utili), protetto da una copertina flessibile in pergamena (305 × 215 mm), e contente, oltre 37. Madrid, Biblioteca Nacional de España, MSS/12987; per la tesi di A. Beauchamp, cfr.

Beauchamp, “De l’action”, 237-239. Per la descrizione del codice, cfr. G. F., Descripcion del Códice: “Commentarium sive opusculum in 1. lib. reg. de Vita, moribus, et regimine Principum” compuesto por el infante D. Pedro dé Aragón, hijo del rey D. Jaime el Segundo, “Revista de archivos, bibliotecas y museos”, 2 (1872), pp. 250-252.

148

Michele Morandi

al trattato dell’infante Pietro, vari documenti che aiutano a precisarne l’origine. La trascrizione di due lettere del giugno e dell’agosto 1752 permettono innanzitutto di affermare che il manoscritto medievale da cui è stata tratta la copia era nel xviii secolo di proprietà del collegio dei gesuiti di Ecija, ed era stato offerto quell’anno dal padre José de Hierro, gesuita di Siviglia, professore di retorica e teologia morale, rettore e sovrintendente del collegio gesuita di Ecija, al ministro Don José de Carvajal y Lancaster. Questo ministro di Stato, famoso per la sua politica pacificatrice con l’Inghilterra e l’Italia, è stato anche il primo protettore della real Academia de Bellas Artes de San Fernando di Madrid. Egli stesso bibliofilo e studioso, fu uno dei promotori e dei più attivi animatori del movimento di revisione degli archivi spagnoli e intrattenne a tal titolo una intensa corrispondenza con padre Andrés Marcos Burriel (17191762), direttore tra il 1750 e il 1756 della Commissione di ricerca sugli archivi ecclesiastici spagnoli. Questo storico e canonista gesuita era solito recuperare i più preziosi libri delle biblioteche monastiche ed ecclesiastiche e farli pervenire al ministro. Alla sua morte nel 1762, la sua collezione personale di copie di documenti e antichi volumi fu depositata al Colegio Imperial di Madrid e lo stesso anno su ordine del re entrò nei fondi della biblioteca reale dove furono inventariati come “fondo Burriel”. Tra di essi si trovava la copia del De Regimine Principum, redatta nel 1752, dopo che il collegio di Ecija l’aveva consegnata al ministro Carvajal, come attesta la corrispondenza. Al foglio 8r questo manoscritto riproduce in modo schematico e con inchiostro nero la miniatura dell’originale.

La miniatura del foglio 8r, così come le diverse menzioni della provenienza del codice, hanno fatto pensare che nel 1872 l’autore della descrizione molto simile del manoscritto medievale avesse tra le mani l’originale perduto di cui oggi possediamo la copia. Tuttavia, l’anonimo redattore della descrizione del codice nella Revista de archivos, bibliotecas y museos trascrive l’incipit e l’explicit del manoscritto, corrispondenti alla prefazione e all’ultima parte del capitolo 35. Essi presentano alcune varianti rispetto al codice di cui siamo in possesso, tali per cui non possiamo escludere che si trattasse di un altro manoscritto. È difficile tuttavia esprimersi in maniera definitiva a questo proposito. Non dobbiamo dimenticare che abbiamo notizia di una copia di questo testo anche nella biblioteca del re Martino di Sicilia, il che dunque conferma che questo testo ha avuto una circolazione e quindi è stato copiato più volte.

Trascrivo la descrizione codicologica fatta nel 1872 del manoscritto perduto:38 En el colegio de la Compañía de Jesús de Écija se encontró, entre otros papeles, un precioso manuscrito que parece original. Es un cartapacio de pergamino de á cuartilla de marca, con 64 folios útiles, escrito con bellos caracteres de la letra antigua que se usaba en España en el siglo xiii. Su autor es el infante D. Pedro 38. G. F., “Descripcion”.

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

149

de Aragón, hijo del rey D. Jaime el Segundo, hermano del rey D. Alonso y tio del rey D. Pedro el Cuarto, como consta de su título y dedicatoria que es como se sigue: La primera foja es una preciosa lámina de diversos vivísimos colores, con aquel oro que se admira en semejantes escritos; con cuya pintura están adornados los principios de los capítulos. En el centro de esta primera foja está pintado el rey D. Pedro, sentado en su trono con insignias reales, cetro y globo dorado; y ante él, arrodillado el infante D. Pedro, ofreciéndole el libro que tiene en las manos, con cerquillo y traje monacal azul; señal que compuso y dedicó este libro cuando se retiró, como refiere Zurita, lib. ix de sus Anales, cap. XVIII, á profesar la religión de los Menores en convento de Barcelona. La orla, de los mismos colores y oro, es una finísima miniatura de todo el Apostolado.

Segue una trascrizione della prefazione e delle ultime righe dell’ultimo capitolo che valgono a tutti gli effetti come testimone, per quanto frammentario e non veramente utile alla ricostruzione del testo.

4.2. Edizioni del testo Il testo non ha goduto di alcuna edizione critica fino ad oggi, ma la sua Editio Princeps è stata fatta da Fernando Valls i Taberner nel 1926, nel gruppo di articoli chiamati El tractat “De regimine Principum” de l’Infant Pere d’Aragó”, in “Estudis franciscans”, 37 (1926/1), pp. 432-450 (capp. 1-15), 38 (1926/2), pp. 107-119 (capp. 16-24), pp. 199-209 (capp. 25-35). Successivamente Alexandra Beauchamp, che ha studiato il testo e ha pubblicato un articolo su di esso,39 ne ha presentato nel 2005 una trascrizione.40 Entrambe queste edizioni, seppur meritevoli, non hanno esaurito il lavoro necessario su questo testo, che necessitava ancora di una edizione critica per poterne apprezzare al meglio i contenuti ponendolo nel suo contesto culturale. La lingua in cui il trattato veniva trascritto nel secolo xviii era necessariamente lontana da quella dell’autore: il copista settecentesco è intervenuto sistematicamente a normalizzare laddove ha giudicato aberrante la grafia trecentesca. Da parte nostra abbiamo tentato una operazione di recupero linguistico, per poter riavvicinarci a quella che doveva essere la versione più simile all’originale del De regimine Principum.

4.3. La restituzione della grafia trecentesca Si è dunque deciso di fare un confronto con gli altri testi latini redatti da Pietro, cioè le Revelationes, contenute in un codice dell’Archivio Apostolico

39. Beauchamp, “De l’action”.

40. Disponibile online all’indirizzo https://www.narpan.net/ben/notaderegimine.htm

150

Michele Morandi

Vaticano, Arm. 54, vol. 17 De Schismate. È un codice contemporaneo all’autore e vicino al contesto intellettuale a cui si può supporre egli si riferisse, e abbiamo dunque ritenuto che esso possa offrire una testimonianza di consuetudine linguistica più vicina a quella dell’Infante. In particolare, si è ritenuto opportuno lavorare sui seguenti dubbi grafici: 1) Trattamento del gruppo “ti” davanti a vocale (orationes/oraciones). Nel manoscritto M incontriamo una netta preponderanza (in proporzione circa di 5 a 1) per la resa “ti”; tuttavia, puntualmente nel manoscritto delle Revelationes il copista rende il gruppo “ti” davanti a vocale come “ci”. Considerandolo più vicino all’uso scrittorio del tempo, si è deciso in questa sede di ripristinarlo; 2) Mihi e nihil sono stati restituiti come michi e nichil; 3) Fenomeni di betacismo (debet/devet). Curiosamente, per i primi 20 fogli del manoscritto incontriamo frequentemente fenomeni di betacismo, come abunculus o bobes; ciò potrebbe spiegarsi come una confusione nella lettura del manoscritto trecentesco. Questa confusione non è stata riscontrata nel testo delle Revelationes, e perciò si è deciso di mettere in apparato queste varianti grafiche quando occorrono.

4) Impiego della “e” protetica (species/especies). Fenomeno che in M si verifica talvolta, ma non così sistematicamente da supporre qualcosa di più che l’influenza della lingua madre del copista (con tutta probabilità il catalano o il castigliano), non aliena a questi fenomeni. Nulla di simile troviamo nel codice delle Revelationes.

5) I dittonghi “ae” ed “oe” sono stati semplificati in “e”.

6) Le enclitiche. In M era presente una certa indecisione, e spesso venivano scritte staccate dalla parola a cui si appoggiavano (quidve/quid ve; eritque/erit que). Confrontandone l’impiego nelle Revelationes, si è qui voluto normalizzare la scrittura, unendole alla parola precedente.

7) Gruppo “ze” (celum/zelum). Come si trova in 1, 3 a testo, “celum” è inteso come “zelum”. E sebbene successivamente venga sempre scritto con la z, è stato restituito con la c, per coerenza con l’uso trecentesco che si riscontra nelle Revelationes. Ho deciso di seguire gli usi moderni per quanto riguarda la punteggiatura e l’impiego delle maiuscole e minuscole.

4.4. Gli apparati Ho scelto di munire del testo di un apparato critico molto generoso, segnalando anche le varianti grafiche su cui sono intervenuto secondo i criteri indicati. Sono consapevole che questo è insolito e potrebbe essere ritenuto inadeguato. La mia scelta è dovuta a due ragioni, ovvero all’esiguità del testimoniale di cui disponiamo, cosa che mi ha spinto a documentare in abbondanza il comportamento dei nostri testimoni e il fatto che nel testimone M anche gli usi grafici sembrano incostanti. Sono anche convinto che possa essere

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

151

utile fornire un apparato critico positivo strutturato in questa maniera per permettere a chi lo desiderasse di “ricostruire” il testo così come lo si trova nel manoscritto, e far sì che l’operazione di edizione sia reversibile, essendo consapevole di operare una scelta grafica che di fatto non è tramandata da alcun testimone storico.

L’apparato delle fonti da conto dei luoghi citati e di quelli evocati, nonché di luoghi paralleli, quando rinvenuti. In qualche caso si sono segnalate fonti esplicitamente ricordate a testo, ma che non si è potuto reperire, nonostante il ricorso a banche dati che a proposito degli autori citati dovrebbero essere complete.

4.5. Sigle utilizzate M = Madrid, Biblioteca Nacional de España, MSS/12987 R = G. F., Descripcion del Códice: “Commentarium sive opusculum in 1. lib. reg. de Vita, moribus, et regimine Principum” compuesto por el infante D. Pedro dé Aragón, hijo del rey D. Jaime el Segundo, in “Revista de archivos, bibliotecas y museos” II (1872), pp. 250-252.

Beauchamp = Alexandra Beauchamp, trascrizione del testo disponibile online presso “Narpan. Cultura i literatura de la baixa edat mitjana”, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Barcelona, Universitat de Girona https://www.narpan.net/ben/notaderegimine.htm Valls Taberner = Fernando Valls i Taberner, El tractat “De regimine Principum” de l’Infant Pere d’Aragó”, “Estudis franciscans”, 37 (1926/1), pp. 432450 (chapp. 1-15), 38 (1926/2), pp. 107-119 (chapp. 16-24), pp. 199-209 (chapp. 25-35).

Le parentesi uncinate (< >) indicano una integrazione; le parentesi quadre ([ ]) una espunzione.

L’apparato critico e l’apparato delle fonti, per motivi di impaginazione, sono posizionati dopo il testo latino.

152

Michele Morandi

DE VITA, MORIBUS ET REGIMINE PRINCIPUM Praefacio 1 Excellentissimo ac magnifico principi domino Petro, Dei gracia regi Aragonum, Valencie, Maiorice, Sardinie et Corsice, comitique Barchinonie, Rossilionis et Ceritanie, domino et nepoti meo carissimo. 2Eius humilis abunculus et submissus infans Petrus, ilustrissimi domini Iacobi bone memorie regis Aragonum filius, comes Rippacurcie et Montanearum de Prades, cum reverencia humili semetipsum comentarium sive opusculum in primo libro regum de vita moribus et regimine principum Deo cooperante composui, quod sacre regieque Maiestati duxi humiliter presentandum, emendacioni et correccioni eiusdem illud subiciens et alterius cuiuscumque melius sapientis.

3 Accipiat ergo Maiestas regia ab ingenioli mei penuria munusculum graciosum, et si quid in eo Deo gratum et regie Maiestati acceptum invenerit laudes referat Creatori; Si aliquid minus bene mee imputet parvitati: 4condat siquidem in orreis triticum, paleas autem igne comburat caritatis. Explicit prologus.

INCIPIT TRACTATUS DE VITA, MORIBUS ET REGIMINE PRINCIPUM Cap. I De singularitate et preheminencia principis in moribus et virtutibus Fuit vir unus de Ramathaim sophim de monte Ephraim et nomen eius Elcana. 2In exordio libri huius non inmerito a Spiritu Sancto vir unus scribitur, Elcana nuncupatus, ut manifeste detur intelligi qualis rex vel princeps esse debet qui a Domino constituitur super gentes et regna. 3Vir dicitur a virtute, Elcana celus Dei interpretatur. 4Debet esse ergo rex virtuosus et qui habeat celum Dei. 5Debet esse eciam unus non tantum in Domino sed unus in singularitate morum et precipuitate virtutum ut precipue et singulariter vita, moribus et virtute polleat super omnes sicut alijs preheminet dignitate.

1

Prefacio: 1 Corsice comitique Barchinonie Rossilionis et Ceritanie om. R 2 rippacurcie: ripagorciae R | deo: domino R | regieque: regiae R | alterius: altius R 3 invenerit: inveniat R 4 igne om. R Cap. 1: 2 intelligi corr. Valls Taberner: inteligi M | debet corr. Valls Taberner: devet M 5 polleat: poleat post. corr. M, del. poteat

Prefacio: 4 cfr. Mt 3, 12 Cap. 1: 1 1Sm 1, 1

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

153

Sic vir ille de quo in Daniele habetur: Ecce vir unus vestitus lineis et renes eius accinti auro obrizo et corpus eius quasi chrisolitus et facies eius velut species fulguris et oculi eius ut lampas ardens et brachia eius et que deorsum erant usque ad pedes quasi species eris candentis et vox sermonum eius ut vox multitudinis. 7In figura ista ni falor virtutes et mores que ad regem pertinent et de quibus ipse rex debet esse ornatus mirabiliter continentur: dicit enim quod vir iste vestitus erat lineis, et quid per vestimenta linea melius intelligi potest, quam mundicia cordis et castitatis albedo? 8Ideo rex in illa die qua eius coronacio et sacra inuncio celebratur tunica purpurea alba tantum ad carnem induitur ad denotandum quod sicut apparet exterius albus in veste, ita interius sit mundus in mente.

9 Turpe enim et ignominiosum est regi quod tunica sit alba qua corpus tegitur et consciencia inmunda qua anima decoratur.

10 Continencia carnis summe regem adornat et per meritum castitatis rex qui caste et munde vivit multiplicatur in sobole et munda proles a Domino sibi datur. 11Ideo Agustinus in libro “de Civitate Dei” loquens de gloria castitatis ita ait: habent quippe intus gloriam castitatis testimonium consciencie habent autem coram oculis Dei sui. 12Aristoteles de virtute castitatis scribens ad Alexandrum in libro qui vocatur “Secretum Secretorum”, ita iquit: 13Clemens Imperator, noli te inclinare ad coitum mulierum, quia coitus est quedam proprietas porcorum: que gloria est tibi si exerceas vicium irracionabilium bestiarum et actus brutorum?

14 Crede michi indubitanter quod coitus est destructio corporis et abbreviacio vite, et corrupcio virtutum: legis transgressio et femineos mores generat. Hec ille. Sequitur.

6

Cap. II De benignitate et fortitudine principis 1 Et renes eius accincti auro obrizo. Aurum obrizum aurum est optime coloratum, et in sacra scriptura per aurum charitas designatur; in renibus autem hominis fortitudo consistit. 2Quid est ergo renes accingere auro, nisi fortitudinem temperare cum dulcedine charitatis? 3Habeat ergo rex renes fortitudinis, habeat et aurum charitatis: fortis sit contra malos, vicia et crimina extirpando; erga bonos autem opera exerceat pietatis.

6 species eris: especies aeris M 7 debet corr. Valls Taberner: devet M 8 veste corr. Valls Taberner: beste M 9 ignominiosum corr. Valls Taberner: innominiosum M 12 secretum: secreta M 14 femineos con. Valls Taberner: foeminea M Cap. 2: 1 scriptura: escriptura M

6 Dn 10, 5-6 11 Augustinus Hipponensis, De Civitate Dei, I, 19 13 Rogerus Baco, Secretum secretorum, 13

154

Michele Morandi

Augustinus in libro “de Civitate Dei”: respiciamus Romanos, de quibus precipua laude dictum est parcere subiectis et debellare superbos. 5Gregorius eciam in “Homelijs” dicit quod ideo Deus mandavit Moysi quod in plaustro quo archa Domini vehebatur sculperentur leones et boves, ut Prelati videlicet, sive sint spirituales sive sint temporales, qui legem Domini coram subditis portare debent verbo et exemplo, leones sint et boves: leones in fortitudine, boves in simplicitate. 6Quia, secundum eundem Doctorem, disciplina vel misericordia multum destruitur, si una sine alia teneatur: rex fortis sine mansuetudine et charitate pocius videtur esse tiranus quam rex; nimis mansuetus, aut simplex pro nichilo reputatur: talis enim simplicitas asinina vocatur. 7Ideo volens Dominus noster Iesus Christus de simplicitate ista discipulos precavere, dixit eis: Estote prudentes sicut serpentes et simplices sicut columbe. 8Gregorius in “Homelijs” super hoc verbo ita inquit: qua in re notandum est, quod discipulos suos, nec de columba sine serpente, nec de serpente sine columba, voluit dominus admonere; quatenus et columbe simplicitatem astuciam serpentis accenderet, et serpentis astuciam columbe simplicitas temperaret. Hec ille. Sequitur.

4

Cap. III De condicione et regimine consiliariorum et aliorum officialium principis Et corpus eius quasi chrisolitus. Chrisolitus lapis est, qui quasi aurum fulget et ex se quasdam ardentes scintillas emittit et omne genus serpentinum fugat. 2Corpus regis consiliarij et officiales sui sunt, qui aureo splendore nitescere debent, ut sint erga subditos charitativi et benigni. 3Non debent esse aurei ut libenter recipiant aurum, nec vadant post pecuniam et thesauros, juxta Augustinum, in libro “de Civitate Dei”, sic dicentem: 4neque enim auri vicium est avaricia, sed hominis perverse amantis aurum, justicia derelicta que incomparabiliter auro debuit anteponi. 5Debent eciam venenum serpentinum fugare, videlicet homines malos qui maliciam serpentinam habentes, venenum emittunt.

1

5 boves corr. Valls Taberner: bobes M | simplicitate: simplicitati M simplicitate M | astutiam: astutia M | simplicitas: simplicitatem M

8 simplicitatem:

Cap. 2: 4 Augustinus Hipponensis, De civitate Dei, I, 6 5 cfr. Gregorius I, Homiliae in Ezechielem, IX, 18 7 Mt 10, 16 8 Gregorius I, Homiliae in Evangelia, XXX, 1, 5 Cap. 3: 4 Augustinus Hipponensis, De civitate Dei, XII, 8

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

155

Aristhoteles ad Alexandrum, in eodem libro, docens eum quales debent esse officiales sui, inter cetera, ita inquit: 7aurum et argentum et cetera accidentalia huius mundi, sint contemptibilia apud ipsum, scilicet officialem, et non sit eius propositum, nec intencio nisi in his que conveniunt dignitati et regimini, et quod diligat proximum, et remotum diligat, et amplectetur justos atque justiciam, odio habens iniuriam et ofensam, redens uniquique quod suum est subveniens oppressis, et his qui iniuriam paciuntur, removens penitus omnem iniusticiam, nullam faciens penitus differenciam in personis et gradibus hominum, quos Deus creavit equales. Hec ille. 8Et si hoc Consiliarijs et officialibus pertinere videtur, forcius regi, qui principium et caput est huius corporis, et a quo tamquam a precipuo fonte omnes justicie rivuli dirivantur: proprium enim officium regis est malorum hominum extirpare venenum. 9Ideo in libro Proverbiorum scribitur. rex qui sedet in solio judicij dissipat omne malum intuitu suo, unde sequitur in figura predicta Quod facies eius velut species fulguris et oculi eius ut lampas ardens. 15Debet facies regis speciem fulguris emitere et oculi eius debent ut lampas ardere, ut tanquam alter angelus Domini in veste alba demulceat et terreat in fulguere. 11Unde et Matheus angelum apparuisse in resureccioni Domini describens ait: Erat aspectus eis sicut fulgur et vestimenta eius sicut nix. 12De quo dicit Gregorius in “Homelijs”: In fulgure et enim terror timoris est. In nive autem blandimentum candoris. 13Quia vero omnipotens Deus et blandimentum candoris et terror timoris est: terribilis est pecatoribus et blandus justis. 14Nota beatissime princeps in dictis huius Doctoris, et recordare quod cujus locum tenes imiteris exemplum.

6

Cap. IV De obediencia et fidelitate principi subditorum 1 Sequitur: et brachia eius, et que deorsum erant usque ad pedes, quasi species eris candentis. 2In loco isto per brachia, et que deorsum regis sunt usque ad pedes, tam sublimiores quam inferiores, regis subditi denotantur, quia sicut operacio hominis per brachia et alia membra inferiora exercitatur, operatur, et ostenditur, ita operacio regis per subditos fortificatur, quia cum sit unus sine subditis parum aut nichil potest. 3Gloria enim principis in multitudine et fortitudine subditorum consistit, sed species subditorum fidelium, species debet esse eris

Cap. 3: 7 conveniunt corr. Valls Taberner: conbeniunt M | removens corr. Valls Taberner: remobens M 8 rivuli corr. Valls Taberner: ribuli M 12 fulgure enim: fulgure et enim add.

M

7 Rogerus Baco, Secretum secretorum, III, 13 9 Prv 20, 8 11 Mt 28, 3 12 Gregorius I, Homiliae in Evangelia, XXI 1, 3 13 cfr. Gregorius I, Homiliae in Evangelia, XXI 1, 3

156

Michele Morandi

candentis. 4Es enim candens forte, sonorum et clarum est; tales esse debent fideles regis: fortes per magnanimitatem, sonori per bonam famam, clari et lucentes per fidelitate.

5 Fideles debent esse milites regi suo: militis nomen amitere debet qui principi fidem servare non novit. 6Preciosus lapis et margarita perfulgida est fidei firmitati admixta milicia. 7Quod autem de militibus dico, de alijs subditis regis in gradu suo inteligendum est: omnes enim per fidelitatem tenentur servire et obedire regi Domino suo quia dicit Petrus in Canonica sua: non tantum tenemur bonis et modestis sed eciam discolis.

8 Aristoteles in prima “Epistola, ad Alexandrum” ita inquit: oportet itaque quemlibet regem de necesitate habere duo juvamina sustinencia regnum suum: unum eorum est fortitudo virorum, quibus tuebitur et confortabitur regnum suum, et non habebit hoc nisi quando rector in rectis et dominator in subditis dominatur, et ipsi subditi uniformiter obediunt dominanti.

Cap. V De verbo principis, quod multiplici virtute debet esse fulcitum 1 Sequitur: et vox sermonum eius ut vox multitudinis. Hic videri meo loquitur de multiplici virtute, qua vel quibus verbum regis fulciri debet: 2vox multitudinis vox est Populorum et per Populos aliquando in Scriptura Sacra virtutes intelliguntur. 3Debet esse verbum regis compositum et ordinatum in loquendo, ne mendacia loquatur; scriptum est enim: os quod mentitur occidit animam, et alibi: semper verbum verax precedat te, 4et proverbialiter dicitur de homine in cujus ore mendacium non est: iste homo verbum habet regis. 5Non turpia dicat: corrumpunt bonos mores colloquia prava; non detractoria loquatur, nec libenter audiat detractores, non vaniloqua, non superflua, quia in multiloquio non deest peccatum.

6 Sit verbum regis dulce et humanum in familiari colloquio, sit durum et terribile in correccione et judicio, sit firmum et stabile in promisione et juramento. 7Scriptum est in Psalmo: iuravit Dominus, et non penitebit eum. 8Aristhoteles ad Alexandrum in “Secretum secretorum”: quis te compellit tam frequenter

Cap. 4: 4 es con. Valls Taberner: aest M 8 iuvamina corr. Valls Taberner: iubamina M | confortabitur corr. Valls Taberner: confortavitur M Cap. 5: 7 iuravit: iurabit M 8 secretum: secretis M

Cap. 4: 7 1Pt 2, 18 8 Secretum secretorum, 4 Cap. 5: 3 Sap 1, 11; cfr. Sir 37, 20 5 1Cor 15, 33; Prv 10, 19 7 Ps 110 (109), 4 8 Secretum secretorum, 19

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

157

jurare? Non est faciendum nisi ex magna necesitate; rex vero, nisi multum rogatus et frequenter sit requisitus, non debet jurare. Nescis quod non convenit dignitati, et derogas honori quando juras? Subditorum et servorum est jurare. Hec ille.

Cap. VI De principe quod habeat celum Dei, et de virtute justicie Debet eciam rex, ut predixij superius, celum Dei habere, ut celo Dei armatus ad visibilium et invisibilium inimicorum acies incedat securus. 2Habetur enim in libro “Sapiencie”: accipiat armaturam celus illius. 3Sequitur ibi: Induet pro thorace justiciam, et accipiet pro galea judicium rectum; sumet scutum inexpugnabile equitatem. 4Adverte, illustrissime princeps, quibus armis celus Dei te mirabiliter decorabit: induet te pro thorace justiciam. 5Thorax armatura est, que corpus bellatorum defendit. 6Corpus regis regnum est: sicut enim bellator sine thorace bellum intrare non debet, ita regnum, si justicia careat, diu permanere non potest propter iniusticiam; et enim ut dicit Sapiens: Transfertur regnum de gente in gentem. 7Augustinus in libro “de Civitate Dei”, loquens de justicia, ita inquit: Hoc verissimum esse sine summa justicia Rempublicam regi non posse. 8Et alibi in eodem libro: Remota itaque justicia quid sunt regna nisi magna latrocinia, quia et latrocinia quid sunt nisi et prava regna? 9Ideo Sapiens: Diligite justiciam qui judicatis terram et oculi vestri videant equitatem.

1

Cap. VII De principe quod habeat rectum judicium Ponet eciam super caput tuum pro galea judicium rectum. 2O quam mirabiliter videre meo, in galea qua caput tegitur, rectum judicium figuratur: galea enim armatura capitis est, et est tali modo fabrefacta sive ordinata quod ducens eam super caput armatus per fissuram parvam que in ea est omnia extra videt.

3 Tale vere debet esse principis judicium rectum, rex quippe caput est regni sui. 4Et que est armatura huius capitis nisi judicium? 5Ideo in Psalmo: Deus 1

Cap. 6: 1 visibilium con. Valls Taberner: invisivilium M | invisibilium corr. Valls Taberner: invisivilium M 3 equitatem: aequitate M 6 gentem con. Valls Taberner: gemtem M 8 parva: prava M Cap. 7: 2 parvam corr. Valls Taberner: parbam M 3 quippe corr. Beauchamp: quipe eras. qui prope M

Cap. 6: 1 Sap 5, 18-19 6 cfr. Sir 8, 10 7 Augustinus Hipponensis, De civitate Dei, II, 21 8 Augustinus Hipponensis, De civitate Dei, IV, 4 9 Sap 1, 1 Cap. 7: 5 Ps 72 (71), 1

158

Michele Morandi

judicium tuum regi da. 6Ab isto ergo recto judicio debet ipse rex circumquaque esse armatus, ut non declinet ad dextram, neque ad sinistram: ita exaudeat pauperes, ut divitibus iniusticiam non faciat. 7e dicit in lege: ita pauperibus debitores sumus, ut divitibus iniuriam non faciamus; 8ita defendat subditos ne extraneis injuria inferatur, ita domesticus aut familiares foveat quod propter eorum inordinatum favorem aliorum justicia non ledatur. 9Nullus sit principi in judicio amicus, aut inimicus: omnes recto judicio judicet sicut Deus ab alto eum posuit super omnes. 10Sed in isto judicio parva debet esse fissura, seu vissio, ut rex videat, et clare videat, sapiencia et inteligencia mediante, quid sibi in consilijs et judicijs faciendum aut eligendum quidve respuendum incumbat tamquam vir providus et in omnibus circumspectus, ne eum falsa peritorum garrulacio decipiat, nec perversorum consiliariorum decepcio deviet a tramite veritatis. 11Sit fisura seu vissio ista parva; non parva ut parum intelligat, sed parva ut humiliter sapiat, que licet super consilium intelligat, semper tamen sit subdita consilio. 12In hoc enim magnam ostendit princeps humilitatem: qui cum sit in consilio summus humiliet se subdens consilio; 13 et respiciens Deus hanc humilitatem ex alto, vix permitit eum errare, quia scriptum est: Deus superbis resistit; humilibus autem dat graciam.

Cap. VIII De principe quod summe debet esse Catholicus Proteget eciam te scuto inexpugnabile equitate. 2Scutus vero triangulus est habens tres angulos, et quid per scutum nisi fidem catholicam intelligere possumus? 3Fides enim catholica precipue et fundamentaliter in triangulo sancte et individue Trinitatis consistit, de qua fide dicit Apostolus: In omnibus sumentes scutum Fidei. 4Super omnes virtutes reluceat in principe fides catholica, quia sine fide impossibili est placere Deo. 5Et si alijs principibus hoc pertinere dinoscitur, summe tibi, o fidelissime princeps, qui ex regali Aragonum prosapia exortus refulges.

6 Reges enim Aragonum in hac fide, et pro hac fide vicerunt regna, operati sunt justiciam, adepti sunt repromissiones, opturaverunt ora leonum, extinserunt impetum ignis et fugaverunt aciem gladij, convaluerunt de infirmitate, fortes facti sunt in bello, castra ceperunt exterorum. 7Quis unquam 1

6 dextram corr. Valls Taberner: destram M 10 debet corr. Valls Taberner: devet M Cap. 8: 1 inexpugnabile con. Valls Taberner: inexpugnabili M | equitatem: aequitate M 4 reluceat con. Valls Taberner: relucet M

7 Iustinianus, Codex, 5, 59, 5, 2 13 Iac 4,6 et 1Pt 5,5 Cap. 8: 6 Cfr. Hbr 11, 33

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

159

fuit rex vel princeps in Aragonia qui non sit pro hac fide catholica mortuus, aut proprio sanguine lotus? 8Nonne pater tuus Alphonsus, dive recordacionis Aragonum rex, in adquisicione Sardinie et Corsice regni quam fecit jubente et suadente Mater Ecclesia cum contra ipsius Ecclesie et sue corone rebelles circundatus nobilissimo ac victoriosissimo exercito suo gloriosus apareret in campo, ab inimicis eiectus ab equo et fortiter vulneratus, a terra potenter se exigens tamquam alter Iudas Macabeus, et a suis viriliter ac fideliter relevatus, inimicis devictis et quam pluribus eorum gladio trucidatis, Illo cooperante, qui victoriam dat regibus, gloriam habuit et triumphum? 9rex eciam Iacobus recordacionis eximie, avus tuus Paterque meus, cum pro obediencia sancte Matris Ecclesie fratrem suum Fredericum regem Sicilie in mari capitis Orlandi cum clase potentissima debellando viciset, in ipso bello pedem ipsius regis casu perforavit sagita; et cum sub eadem obediencia castrum Milacij personaliter espugnaset sagita percusus est. 10O inestimabile et admirabile fidei et obediencie bonum! regnum dimisit Sicilie, fratrem quem tenerrime diligebat debelavit et vicit, et proprio corpori quin illum morti exponeret non pepercit. 11De rege Iacobo antiquo, sancte recordacionis abavo tuo, qualiter pro hac fide vulneratus sit bene nosti; audiant qui non norunt. 12Cum in obsidione ville Borriane in adquisicione regni Valencie, quod inter alia regna que a paganorum faucibus abstulit suo imperio subiugavit, ipse rex nocte existeret juxta murum, et custodiens, tamquam bonus Pastor, vigilias noctis supra gregem suum, a sagitta emissa a muro in latus percussus est. 13Gloriosus ille Sanctius Aragonensium rex et martir, cum Agarenos debellaset, et civitatem Osche viriliter obssediset, crudeli sagitta percussus spiritum reddidit Creatori Ildefonsus eius filius, dictus bellator quia multa bella devicerat, in bello Sarracenorum occubuit. 14Sanctius primi regis Iacobi filius, archiepiscopus Toletanus, dum dimicaret cum Agarenis in campo, capite truncato martirium consumavit.

15 Et ne exempla a longe petantur, quid tu pro hac fide feceris, audiamus.

16 Nonne pro Matris Ecclesia et tue corone jurium defensione ac cultu justicie ad regnum tuum Sardinie cum glorioso stolo transfretasti? 17Nonne ibi labores inmensos in tuo corpore pertulisti, et usque ad mortem pervenisti? 18Testimonium peribeo veritati quod audivi ab ore tuo: dum ad eundum ad ipsum regnum te preparares et propter periculum quod inminebat persone tue de ipso viagio faciendo, cum reverencia ut decebat esses a me multipliciter redargutus, viriliter respundisti quod nulomodo quin ire dimiteres, eciam quod scires te inibi moriturum; quinimo pro sancta Matre Ecclesia cuius negocium

8 iubente corr. Valls Taberner: iuvente M | relevatus corr. Valls Taberner: relebatus M 9 avus corr. Valls Taberner: abus M 11 abavo corr. Valls Taberner: avavo M 16 stolo: stollio M 17 pervenisti corr. Valls Taberner: perbenisti M

160

Michele Morandi

agebatur et pro defensione regni tui tibi lucrum erat mori et vivere Christo.

19 Notabile dictum et memorie dignum! Ideo affectu non effectu tamquam alter Ioanes martir effectus es.

20 Persevera persevera, Nepos carissime, in dileccione Fidei orthodoxe, et certa pro ea usque ad mortem, eritque tibi corona in hoc seculo, et gloria in futuro: omnes enim qui Deo placuerunt, in fide placuerunt. 21Sic enim scriptum est per Apostolum ad Hebreos: Fide intelligimus adaptata esse secula verbo Dei. 22Sequitur: fide plurima hostia Abel; fide Enoch translatus est; fide Noe responso accepto; fide qui vocatur Abraham; fide ipsa Sarra sterili; fide obtulit Abraham Isaac; fide Iacob moriens singulos filiorum Ioseph benedixit; fide Ioseph moriens de profeccione filiorum Isrel; fide Moyses natus; fide transierunt mare rubrum; fide muri Ihericho corruerunt; fide Raab meretrix non perijt, et quid aduc dicam? 23Deficiet enim me tempus enarrantem de Gedeon, Barach, Sanson, Iept, David quoque et Samuel et alijs prophetis qui per fidem vicerunt regna etc.

Cap. IX De duabus vitis contemplativa et activa 1 Sequitur: et habuit duas uxores: nomen uni Anna, et nomen secunde Fenenna, fueruntque Fenenne filij, Anne autem non erant liberi. 2In his duabus uxoribus, quarum prima Anna secunda Fenenna vocatur, due vite, videlicet contemplativa et activa, posunt intelligi sub figura. 3Anna sterilis vita contemplativa est que filios non generat carnis, Fenenna vero cum liberis vita activa est et carnalis que in multis negocijs inplicata, multimodam prolem generat incesanter. 4Contemplativa enim vita, ut ait Gregorius “super Ecechielem”, pulcra est sed infecunda, et, cum sit speciosa in animo, dum crescere in silencio apetit, filios non generat; activa vero, dum occupatur in opere, minus videt sed, modo per verbum modo per exemplum, ad imitacionem suam proximus accendit et multos in bone opere filios generat. Hec ille.

5 Has quippe duas mulieres contemplativam videlicet et activam debet rex virtuosus et celum Dei habens sibi in matrimonio assumere, in secreto cubili admitere et in solio regni sui honorifice collocare, ut una a dextris sedeat et altera a sinistris; dextra unius super caput eius et leva alterius amplexetur

18 peribeo: perivio M | scires: escires M | inibi corr. Valls Taberner: inivi M 20 placuerunt con. Valls Taberner: placuerut M Cap. 9: 3 esterilis: sterilis M 5 quippe: quipe M

22 Hbr 11 3, et cfr. 11 4-30 Cap. 9: 1 1Sm 1, 2 4 Gregorius I, Homiliae in Ezechielem, II, 40, 10

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

161

eum. 6Sit rex contemplativus ut Deum timeat, Ecclesiam diligat et eius honorificet sacerdotes, verbum Dei, missam et officium divinum libenter ac devotissime audiat, horas canonicas si et quando libuerit proprio ore dicat, oracioni, leccioni et contemplacioni vaccet, ut juxta Bernardum ad Eugenium: 7 sit ipse unus de habentibus se horis tamen et temporibus opportunis taliter quod ex nimia oracionis protelacione justiciam non pereat, Respublica non ledatur, et subditorum cause non plus debito prorrogentur et ut melius ad utramque vitam tenendam se reddat perniciorem, sumopere caveat ne tempus quod sibi a Domino concessum est ad bene operandum inaniter dilabatur, quia omissione temporis sicut de alijs coram Summo Iudice habent omnes, et precipue super alios constituti, reddere racionem.

8 Ita ut tamquam alter Moyses descendens de monte teneat duas tabulas testimonij et sit facies eius cornuta ut timeant filij Isrel accedere ad eum. 9Moyses qui interpretatur elevatus ab aquis, princeps devotus est qui ab aquis peccati ne intret usque ad animam suam debet penitus elevari. 10Tunc descendit de monte quando, summo mane, divino officio celebrato, ostendit se benigne ad Populum bona regni et utilia subditorum cum consilio tractaturum; sed cum duabus tabulis de monte descendat: per duas enim tabulas in quibus scripta erant decem precepta Dechalogi Deum intelligimus, et proximum tunc devotus rex aut princeps duas tabulas in manu tenere videtur. 11Tunc facies eius ex vissione et contemplacione divina cornuta apparet, et est quando in negocijs peragendis Deum respicit per timorem et proximum per dileccionem; et si hoc faciat et taliter vivat, quis non timebit eum? Quis ausus fuerit appropinquare sibi? 12Iustus formidavit ex reverencia, malus ex timore. 13Ideo scribitur de rege Salomone quod cum descendisset de Gabaon ubi ascenderat ad immolandum Domino, Dominus ibi apparuisset sibi in vissione noctis: ecce vita contemplativa, et venisset Iherusalem et dediset judicium inter illas duas meretrices que de filio mortuo cuius esset contendebant coram rege: ecce activa. 14Quid sequitur? Audivit itaque omnis Isrel judicium quod judicaset rex et timuerunt regem, videntes sapienciam Dei esse in eo ad faciendum judicium.

15 Ortum Samuelis peccatum et mortem filiorum Heli sacerdotis ac missionem arche federis Domino et recuperacionem ipsius, cum non sint speculacionis nostre, cum historia hec magis sacerdocium quam regnum tan-

6 contemplativus corr. Valls Taberner: contemplatibus M 7 caveat corr. Valls Taberner: cabeat M | coram corr. Valls Taberner: coran M 9 intret: intrent M 11 timebit corr. Valls Taberner: timevit M 12 Domino, Dominus: Domino et Dominus M 15 magis con. Valls Taberner: maris M

7 Bernardus Claravallensis (locum non inventus) 8 Cfr. Ex 34, 29 12 Cfr. 1Rg 3, 4-5 13 Cfr. 1Rg 3, 16 14 1Rg, 3, 28

162

Michele Morandi

gere videatur, penitus pertractandam aut exponendam dimitto; sed historiam prosequendo ad Saulis eleccionem, sacri olei untionem et ereccionem eius in regnum et ad alia que subsequntur juxta materiam nostram, aciem mentis me dirigo Deo duce.

Cap. X De regali prosapia principum, et de virtute clemencie Sequitur: erat vir de Beniamin nomine Cys, et erat ei filius vocabulo Saul electus et bonus et non erat vir de filijs Isrel melior illo: ab humero et sursum eminebat super omnem Populum. 2De Beniamin, qui interpretatur filius dierum aut filius virtutum vir nomine Cys nascitur. 3De Cys qui interpretatur durus natus est filius vocabulo Saul electus etc. Saul enim peticio interpretatur. 4Quid aliud hoc loco per Benyamin intelligere possumus nisi iIustris prosapia regum et principum quod ab antiquis et virtuosis parentibus propagata descendit? 5De regali propagacione duricia oritur, videlicet antiqua donacio diucius duratura, que apud nos naturale dominium nuncupatur. 6De naturali dominio peticio nascitur quia fideles et naturales vassalli semper in desiderio et in peticione existunt ut heredem ac dominum habeant naturalem post vitam principis in regimine feliciter sucessurum. 7Et si talis peticio fidelium subditorum exaudiatur a Domino filius et heres in regno nascitur electus et bonus, ita ut non sit vir melior illo in filijs Isrel.

8 Per huius verba possumus clare intelligere quis rex aut princeps si electus sit a Domino melior et perfeccior omnibus esse debet ut ab humero et sursum emineat super omnes: in humeris enim onus portamus. 9Tunc rex aut princeps electus et bonus et a Domino postulatus super omnes eminet ab humero et sursum quando in potencia regiminis defectus subditorum quos malicia non exercet ducit et tolerat pacienter. 10Ideo Isayas loquens de rege et capite nostro qui super humerum suum pondus nostri peccati in ligno crucis paciendo portavit, ita inquit: Parvulus enim natus est nobis et filius datus est nobis et factus est principatus super humerum eius. 11Super humerum dominantis principatus eius a Domino firmatur et regitur quando benigne scit regere populum et omnia subditorum cum clemencia subportare quia licet juxta sapientem justicia et judicium custodiant regem roboratur tamen clemencia tronus eius.

1

Cap. 10: 8 perfectior corr. Valls Taberner: perfeccior M

Cap. 10: 1 1Sm 9, 1-2 10 Is 9, 5 11 Cfr. Pv 20, 28

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

163

Cap. XI De prudencia principis et qualiter est ab eo a Domino postulanda Sed iste Saul, ante regni adepcionem, ante sacri oley unctionem, asinas quas pater suus amiserat cum diligencia perquisiuit ad sciendum an inveniri possent; ad Samuelem hominem Dei venit, quartam partem stateris argenti que in manu pueri eius inventa est obtulit cum panes quos offerret in sitarcijs non haberet. 2Quid est ante sui exaltacionem asinas patris sui, rex diligentissime, querere nisi humilitatem quam Christus Pater et Dominus noster docuit et servavit pro fundamento sui regiminis corde perquirere et veraciter conservare? 3Per asinam quippe, que simplex animal est et super quam humilis rex ad pasionem adveniens sedit, humilitas designatur, quam nisi rex pro fundamento habeat potestas eius diu permanere non potest, quia deponit Deus potentes per potenciam elatos de sede et exaltat humiles. 4Quid est in sistarcijs panem non invenitur nisi per humilitatem proprios deffectus agnoscere et se ipsum de virtutibus vacuus invenire ut discat de virtutibus minime gloriari? 5Immo cum Apostolo dicat: Si gloriari oportet libenter gloriabor in infirmitatibus meis ut inhabitet in me virtus Christi. 6Quid est venire ad hominem Dei nisi pro ipsa humilitati obtinenda, que in principibus et magnis hominibus vix aut raro invenitur, ad oracionem recurrere sanctarum personarum ut quod fragilitas nostra non obtinet oracione donetur? 6Quid est offerre quartam partem stateris argenti inventam in manu pueri nisi a Domino prudenciam postulares? 8Quarta pars stateri argenti quarta virtus est et una ex illis quatuor cardinalibus que prudencia nuncupatur, quam rex ut habeat antequam ad apicem regalis dignitatis ascendat debet a Domino humiliter postulare: periculosum est enim sine prudencia Populos regere.

9 Nil autem infelicius agitur in rebus humanis quam si Deo permitente ille prudencia careat qui dominandi accipit potestatem, que tamen adepta offerat eam Domino recognoscens ipsum donum prudencie non a se ipso nec ab alio, sed ab Illius tantum munere et gracia percepisset qui prudenciam confert parvulis et digne petentibus dat sapienciam affluenter. 10Set quare hac prudencia argentea dicitur? quia tamquam argentum sonora est: prudencia vero possidentem se sonorem facit. 11Ideo de Sanctis Apostolis, quia fuerunt huius prudencie summi possessores, dicitur in Psalmo: In omnem terram exivit sonus eorum. 12Sed quare in manu pueri inventa est? Puer dicitur a puritate. In hoc 1

Cap. 11: 1 in sitarciis: sistarciis M 2 diligentissime: diligenlissime M | servavit corr.

Valls Taberner: servabit M 4 sitarciis: sitartiis M 5 inhabitet corr. Valls Taberner: inhavitet M 8 pericolosum con. Valls Taberner: pricolosum M

Cap. 11: 1 Cfr. 1Sm 9, 3-8 5 2Cor 11, 30 et 12, 9 11 Ps 19 (18), 5

164

Michele Morandi

datur intelligi, quod sine puritate prudencia esse non potest. 13Tunc quarta pars stateris argenti in manu pueri invenitur quando prudencia, que a Domino postulata conceditur, in vite puritate servatur. 14Et quia Saul hec omnia fecit, quam remuneracionem ex hoc consequutus ex subsequentibus demonstratur: sacri enim olei unctionem, populi gubernacionem, spiritum prophetandi meruit a Domino obtinere. 15Ideo post pauca que ibi narrantur, que ad propositum nostrum non multum facere videntur, et per consequens ommitenda causa brevitatis, sequitur: Cap. XII De sacra olei unctione, qua princeps inungitur Tulit autem Samuel lenticulam olei, et effudit super caput eius. 2Quia hujus sacri olei unctionis historiam ad consolacionem tui, o beatissime princeps, Deo adjuvante expositorus sum, illum invoco consolatorem, et salutiferum adjutorem Spiritum unctionis et gracie, qui unxit reges et Prophetas nostros, 3 et a quo unigenitus Dei Filius benedictus homo Christus Iesus unctus est oleo leticie pre participibus suis, qui eciam hunc Saulem primum hebreorum regem unxit lenticula olei per manum Samuelis. 4Non recedat obsecro a memoria tua, nepos Charissime, sed semper cum timore et tremore die nocteque reminiscatur consideracio tua qualiter die coronacionis tue isdem Spiritus Sanctus per Ministros Ecclesie hoc sacro oleo te linivit, ut videas et ponderes equaliter si vita tua sacre unctioni concordet. 5Qui autem hoc oleo unctus est, opportet quod sancte, munde et sobrie vivat. 6Peccata saltem maiora abhorreat et devitet; virtutes amplectetur et diligat, et opera exerceat pietatis.

7 Caput regis oleo ungitur ut sensus corporales ipsius, qui precipue in capite vigent, olei Spiritus sancti liniti gracia, suo pariter serviant Creatori. 10In scapulis regis crux ex oleo imprimitur, ut ipse sit crucis signifer gloriosus.

8 Non contra domesticos fidei, nisi coactus, sed contra ejusdem fidei inimicos bella agat et actus armorum exerceat viriliter et potenter. 9Sit columba portans ramum olive ad Arcam; sit Heliseus effundens in vassibus oleum de lechito; sit Hieu occidens filios Achab in Samaria, et maleficam Iezabelem; sit David devincens in certamine Goliath in funda pastorali, et quinque lapidibus de torrente; sit Iacob effundens oleum super petram, ut videre mereatur scalam 1

13 vite con. Valls Taberner: vita M Cap. 12: 3 recedat corr. Valls Taberner: recedad M | unigenitus: unigenitius M que con. Valls Taberner: noctuque M | equaliter: aequa lanae M

Cap. 12: 1 1Sm 10, 1 9 Cfr: Gn 8, 11; 2Rg 4; 2Rg 9; 1Sm 17; Gn 28, 12 et 18

4 nocte-

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

165

erectam ad Celum, et angelos descendentes et ascendentes per eam, et Dominum innixum scale; que per singula exponere esset longum: aliquid relinquendum est speculacioni tue. 10Sed miser ille rex et plusquam miser filius sceleratus, filius perdicionis et ire, qui hoc sacro oleo ungitur et opera oleo non exercet. 11Melius esset ei si natus non fuisset homo ille.

Cap. XIII De unitate et concordia Ecclesie et principis Sequitur: et deosculatus est eum. Quid per osculum Samuelis aliud intelligi potest, nisi quod inter sacerdocium et regnum concors amicicia et inseparabilis unitas vigeat animorum? 2Ut sicut sunt Discipuli Domini, et Ministri regni illius, sic sit in eis cor unum et anima una, ut secundum Augustinum in libro “de Civitate Dei”: 3sit in eis non amor proprie ac private quodammodo voluntatis, sed comuni, eodem que inmutabili gaudens bono, atque ex multis unum cor faciens vel perfecte concors obediencie caritatis. 4Fulciatur rex oracionibus Ecclesie et potencia regis a malivolis et perversis Ecclesia protegatur. 5Hij ergo duo gladij, quos Divina Providencia in vagina orthodoxe fidei mirabiliter collocavit, de quibus Dominus in cena recumbens, ait: satis est. 6Non promiscuis actibus se conturbent, sed uniti in vinculo dileccionis et pacis, feliciter perseverent.

7 Rex in messe Ecclesie non ponat falcem suam nec in messe regis Ecclesia e converso; 8suficiat sibi in campo Booz spicas colligere post messores, et bucellam panis intingere in aceto ut dimissa a proximiori, juxta legem domus discalciati Booz copuletur. 9Hec est illa Ruth Mohabitis, de cujus utero reges et principes processerunt, et que mater et domina est regum et principum terre; sed quia aliquantulum – utinam non sit! – nimis elongata est a prioribus et dulcioribus amplexis viri sui Domina gencium facta est sub tributo.

10 Hanc, devotissime princeps, honora ut Matrem, ut filiam protege, dilige ut sororem, quam illustres Aragonum reges predecesores tui ditaverunt et ampliaverunt, divicijs, privilegijs, honoribus et gracijs multipliciter decorarunt. 11Non recedat ab ea cor tuum: mater enim tua est, et turpe ac periculosum est filio a Matre discedere, que eum genuit et de cujus lacte pascitur et nutritur. 13Audias super hoc Chrisostomum “super Matheum” dicentem: qui matrem relinquunt ut diligant magis Matrem Ecclesiam, nonne plus est eis centuplum quam mater carnalis? Illa enim ejus carnem peperit corporalem, hec autem animam ejus regeneravit eternam.

1

11 Mt 26, 4 Cap. 13: 1 1Sm 10, 1 3 Augustinus Hipponensis, De civitate Dei, XV, 3 8 Rt 2, 7 et 14; 4, 7 et 13 13 Burgundius Pisanus, Chrysostomus Latinus in Matthaeum (locum non inventus)

166

Michele Morandi

Cap. XIV Qualiter princeps debeat exponere se et sua pro liberacione populi Sequitur: Ecce unxit te Dominus super hereditatem suam in principem et liberabis populum eius de manibus inimicorum eius, qui in circuitu eius sunt. 2Que sit hujus sacre unctionis causa eficiens clare colligitur si subsequencia predictorum diligencius perpendantur. 3Ait enim “ecce unxit te Dominus”: ideo Saul a Domino ungitur super hereditatem Domini, princeps efficitur ut populus Domini de inimicis, qui in circuitu ejus sunt, penitus liberetur. 4Consideret prudencia tua, potentissime princeps, a quo principio tui principatus principium oritur, et a qua protestate tua regalis potencia derivatur. 5Ecce unxit te Dominus: ille videlicet Dominus, in cujus potestate sunt regna et omnia jura regnorum, qui habet scriptum in femore suo rex regum et Dominus Dominancium, quia ipse est Dominus Deus noster, nos autem populus ejus et oves pascue ejus, quia in manu ejus sunt omnes fines terre et altitudines moncium ipse conspicit.

6 Sed super quam hereditatem unxit te in principem Dominus? Super hereditatem suam. Suam dixi, non tuam, ad denotandum: quod suum est regnum, suum est imperium, sua est hereditas, sua est potencia regni tui.

7 Tu baiulus, tu procurator, tu villicus Domini es; ideoque dictum est tibi in Evangelio, et alijs in regimine constitutis: redde racionem villicacionis tue. 8Sed quare tibi a Domino commissa est hec regalis potestas, nisi ut a faucibus inimicorum populum tibi commissum liberes et ab injustis oppressionibus, violencijs et rapinis protegas et defendas, nec permittas a tuis nec ab extraneis, in quantum tibi possibile fuerit, injuste aut indebite molestari? 9Immo eciam per tuicionem et defensionem ipsius populi, si necesse fuerit, morti, et omni periculo te exponas, ad instar illius summi regis et Magistri domini nostri Iesu Christi, qui corpus suum morti tradidit, ut a morte populum liberaret.

10 Ideo in Evangelio Ioannis loquendo de se ipso ait: Ego sum pastor bonus: bonus pastor animam suam ponit pro ovibus suis; mercenarius autem, et qui non est pastor cujus oves non sunt proprie, videt lupum venientem et fugit, quia non pertinet ad eum de ovibus, quoniam mercenarius est. 11O proh dolor quam multi mercenarij hodie!

Pastores vero pauci.

12 Producatur in medio Ecequiel Propheta, et quid de malis pastoribus senciat audiamus. 13Ait enim: Veh pastoribus Isrel, qui pascebant semetipsos! Nonne greges pascuntur a pastoribus lac comedebatis, et lanis operiebamini, et quod crassum 1

Cap. 14: 3 penitus con. Valls Taberner: ponitus M 8 sed con. Valls Taberner: set M 9 immo: imo M

Cap. 14: 1 1Sm 10, 1 10 Io 10 ,11 13 Ez 34, 2-5

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

167

erat occidebatis, quod infirmum fuit non consolidastis, et quod egrotum non sanastis, quod fractum est non alligastis, et quod abjectum est non reduxistis, quod perierat non quesistis; sed cum austeritate imperabatis eis, et cum potencia; et disperse sunt oves mee eo quod non esset pastor, et facte sunt in devoracionem omnium bestiarum agri.

14 Gregorius in “Pastorali” exponens verba Prophete hujus, videlicet in hoc quod ibi dicitur: Quod fractum est non alligastis, et quod abjectum est non reduxistus, ita inquit: 15abjectus enim reducitur cum quisque in culpam lapsus ad statum justicie ex pastoralis sollicitudinis vigore revoccatur, fracturam vero ligamen astringit, cum culpam disciplina deprimit, ne plaga usque ad interitum defluat, si hanc districtionis severitas non coarctat, sed sepe deterius frangitur cum fractura incaute ligatur; ita ut gravius scissuram senciat si hanc inmoderacius ligamenta constringat. 16Unde necese est ut cum peccati vulnus in subditis corrigendo constringitur magna se sollicitudine eciam districtio ipsa moderetur: quatenus sic jura discipline contra delinquentes exerceat, ut pietatis viscera non ammittat.

17 Super verbum autem illud: vos autem cum austeritate imperabatis eis, et cum potencia, idem Doctor in eodem libro sic ait: 18plus enim se suo e diligentes, jactanter se erga subditos erigunt, nec quid agere debeant sed quid valeant attendunt, nichil de subsequenti judicio metuunt; dum improbe de temporali potestate gloriantur libet ut licenter et inlicita faciant, cum et subditorum nemo contradicat. 19Qui ergo et prava studet agere, et tamen ad hec ceteros tacere, ipse sibimet testis est quia plus veritate se appetit diligi quam contra se non vult defendi. Nemo quippe est qui ita vivat ut aliquatenus non delinquat. 20Ille ergo seipso amplius veritatem desiderat amari, qui sibi a nullo vult contra veritatem parci.

20 Aristotheles ad Alexandrum in “Secretum secretorum”: O Alexander, converte ad te animos subditorum, tolle injurias et injusticias ab eis, noli dare hominibus contra te materiam obloquendi. 21Summa igitur prudencia est ut tua reverencia cointret in cordibus subditorum, magis quam dileccio ob timorem.

Cap. XV De tribus signis que in eleccione boni principis a Domino ostenduntur, et pre­cipue de virtute humilitatis Sequitur: et hoc tibi signum quia unxit te Dominus in principem: cum abieris hodie a me invenies duos viros juxta sepulcrum Rachelis in finibus Benyamin in meridie 1

18 auctore: actore M | iactanter: iactantes M 20 secretum: secretis M

15 Gregorius I, Regula Pastoralis, II, 6 18 Gregorius I, Regula pastoralis, II, 8 20 Secretum secretorum, 15 Cap. 15: 1 1Sm 10, 1-8

168

Michele Morandi

salientes magnas foveas, dicentque tibi: invente sunt asine, ad quas jeras perquirendas, et reliqua usque ad illum locum ubi dicitur et descendes ante me in Galgala. 2In approbacione Saulis quod unxerit eum in principem Dominus, tria a Domino sunt sibi signa ostensa que in quolibet rege, ut sit a Domino approbatus, manifestissime requiruntur: 3primum quod inventa sint asine patris sui; secundum quod inveniant eum tres viri, quorum unus portet tres hedos, alius tres panes, alius lagenam vini; tercium et ultimum signum est, quod in grege Prophetarum ipse prophetans in virum alterum sit mutatus. 4In signo invencionis asinarum patris, nil aliud percipere possum nisi virtutem humilitatis, ut superius in perquiscione ipsarum asinarum breviter declaravi: ibi autem me dixisse recolo quod in asina que simplex animal est et super quam humilis rex, ad passionem adveniens sedit, humilitas designabatur. 5Nunc eciam dico quod primum et precipuum signum in principe est quod elegerit eum Dominus si signo humilitatis fuerit insignitus: he sunt asine Patris, que electo principe denunciantur invente; de qua humilitate Dominus in Evangelio dicit: discite a me, quia mitis sum, et humilis corde, et invenietis requiem animabus vestris.

6 Sed qualiter habeatur et habita conservetur humilitas? Quatuor requiruntur, que per ordinem subsequuntur: 7primo Sanctorum Patrum utriusque Testamenti sancta erudicio, que in duobus viris salientibus magnas foveas figuratur; secundo proprie fragilitatis assidua recordacio, que in sepulchro Rachelis optime demonstratur; tercio predecessorum utilis operacio, que in finibus Benjamin declaratur; quarto, et ultimo, divine bonitatis fervens illuminacio, que in meridie denotatur.

8 Si Sanctorum Patrum, qui duo viri sunt aut per charitatem uniti, quia ut dicit Gregorius in “Homelijs”, nisi in duobus charitas esse non potest, aut in duorum testamentorum pagine constituti, magnas foveas salientes videlicet Sanctarum scripturarum declarantes profunda et abscondita tenebrarum producentes in lucem, qui nos de hac humilitate habenda et conservanda erudiunt, dicta compenses, tunc beatissime Princeps videbis et afflues, et mirabitur et dilatabitur cor tuum, et certissime scies quam sit necessarium et utile principi hunc humilitatis lapidem preciossum in circulo sue regalis diadematis aureo collocare. 9Producat filius Sirach de laude humilitatis testimonium suum: ipse enim unus fuit in veteri Testamento de salientibus magnas foveas; ait enim: 10Quanto magnus es humilia te in omnibus, et coram Deo invenies graciam, quia ab humilibus honoratur Deus.

11 De Testamento veteri unum testem produximus; de novo alium producamus, ut sint duo viri, juxta preinsertam figuram, magnas foveas salientes: et

5 Mt 9, 29 8 Cfr. Gregorius I, Homiliae in Ezechielem, IV, 3 10 Sir 3, 20 11 1Pt 5, 6

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

169

quem meliorem producere possumus, quam principem Apostolorum Petrum, de humilitatis preconio sic dicentem: Humiliamini sub potenti manu Dei, ut vos exaltet in tempore vissitacionis? 12Optime dixit exaltet, quia Dominus in Evangelio loquens de ipsa humilitate, dixit: qui se exaltat humiliabitur, et qui se humiliat exaltabitur. 13Audias Isidorum de hac humilitate quantum in sublimiori statu possitis sit necessaria; ait enim: 14In summo honore, summa sit tibi humilitas; non te extollat honor; tanto maiore humilitate sis perspicuus, quanto es magna dignitate preclarus.

15 Si circa sepulchrum Rachelis, ubi requiescunt corpora mortuorum tue fragilitatis condicionem consideres, elacionem effugies, humilitatem sectaberis et in eternum non peccabis, quia licet sis rex et potens et in magna gloria et potencia constitutus, tamquam unum de minimis regni tui te cogitar moriturum. 16Post mortem vero quis eris? Ossa tua in cinerem revertentur et corpus tuum regale, quod hodie gemmis, auro et purpura tegitur, vermibus et putredini fiet esca. 17Si humilitatem predecesorum tuorum ad memoriam revoces, totus eris humilis totusque benignus: ideo olim gentes et regna superbiam et faustum aliorum regum et principum ferre non valentes sub humilitatis et benignitatis jugo hujus regie domus colla submisserunt, eciam gens barbara sua ferocitate relicta huic humilitatis et benignitatis dominio se prostravit.

18 Sed in meridie totum fiat, videlicet in dileccione Dei que ut meridies claritatem emitteret, omnia calefacit, juxta Apostolum dicentem: Omnia vestra in charitate fiant. 19Quia humilitas que in dileccione Dei fundata non est, pocius hypocrisis quam humilitas dici potest.

Cap. XVI De tribus viris in quibus omnis perfeccionis status consistit 1 Tres viri qui in via Saulem inveniunt tres hedos, tres panes, lagenam vini portantes tres viri illi sunt, de quibus Ecechiel Propheta, in prophecia sua loquens ait: si fuerint tres viri isti in medio ejus, Noe, Daniel et Iob, ipsi iusticia sua liberabunt animas suas, ait Dominus exercituum. 2Secundum opinionem Doctorum in tribus viris istis status seu condicio intelligitur omnium perfectorum et juste vivencium: prelatorum videlicet et presidencium in Noe; virginum et perfectorum in Daniele; conjugatorum et seculariter vivencium in Iob. 3Noe autem tres hedos portat, quia, tria peccata, seu tria genera peccatorum in qui-

Cap. 15: 10 es con. Valls Taberner: eso M 18 emitteret: emitteres M

14 Cfr. Isidorus Hispalensis, Synonyma de lamentatione animae peccatricis, II, 85 18 1Cor 16, 14 Cap. 16: 1 Ez 14, 14 3 1Io 2, 16

170

Michele Morandi

bus omnia peccata alia includuntur, de quibus Ioannes in Canonica sua dicit omne quod est in mundo concupiscencia carnis et concupiscencia occulorum et superbia vite, debet prelatus aut presidens in quantum sine offensione Dei et lessione justicie poterit, equanimiter et misericorditer comportare: tunc prelatus tres hedos portat, quando peccata populi pacienter tolerat. 3Tres panes Daniel, in quo intelliguntur perfecti, tres perfecciones evangelice sunt, quas quilibet in statu perfeccionis positus debet et tenetur servare, videlicet, caste vivere, proprium non habere, sub obediencia militare. 4Iob videlicet conjugatus et seculariter vivens lagenam vini portasse describitur; per vinum enim aliquando in sacra Scriptura peccatum intelligitur; in lagena vero observancia mandatorum.

5 Lagena enim vas est in quo vinum inclussum ducitur: quid est ergo in lagena vinum ducere nisi in observancia mandatorum peccata occultare? De quibus Paulus ait: beati quorum remisse sunt iniquitates, et quorum tecta sunt peccata.

6 Sed quare hi viri tres regem inveniunt? Ad denotandum quod rex perfectus et qui a Domino electus dignoscitur virtute omnium perfectorum et omnium juste vivencium debet particeps fieri et perfeccionibus eorum coequari perfeccius, ut sit cum prelatis prelatus, cum perfectis perfectus, cum conjugatis et communiter viventibus observanciam teneat mandatorum.

7 Verecundosum est regi quod aliquis eum in virtutibus superet, qui a nullo se credit per potenciam superari: ideo in libro Sapiencie scribitur melius est sapiencia quam vires et vir prudens magis quam fortis. 8In duobus autem panibus, quos Saul de manu trium virorum illorum accepit nichil aliud intelligere possumus quam vitam et doctrinam Sanctorum: tunc enim de manu eorum duos panes accepimus quando ipsorum doctrina pascimur et vite imitamur exempla.

Cap. XVII De perfeccione principis ad quam debet ascendere postquam fuerit electus a Domino Postquam Saul a tribus viris inventus est et duos panes de manu eorum accepit, ad collem Domini veniens in stacione Philistinorum urbem ingrediens et in medio gregis prophetarum diversa musicorum genera psallencium existens cum insiluisset in eum Spiritus Domini inter prophetantes ipse prophetasset in virum alterum est mutatus. 2Ad collem Domini instacione Philistinorum venire est de peccatis et vicijs, quibus hec vita plena est, ad 1

5 Ps 31, 1 et Rom 4, 7 7 Sap 6, 1 Cap. 17: 1 Cfr. 1Sm 10 3-6.

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

171

virtutum culmina evolare; urbem introire est ad divinorum archana celestia per contemplacionem ascendere. 3Inter grege Prophetarum diversa musicorum genera psallencium et prophetantum prophetare est inter hymnidicos Angelorum Choros, Deum contemplando laudare, et melliflua glorie, que in spe profutura agnoscimus, per contemplacionis donum dulciter pregustare.

4 Si rex aut Princeps ad tantam perfeccionem perveniat Propheta est, et plusquam Propheta, et mutabitur non inmerito in virum alterum, quia de peccatore fit justus, de ignaro propheta, de homine Angelus. 5Quia ergo talis fuit rex et propheta David, angelus Dei meruit nuncupari; dictum autem est ei: sicut enim Angelus Dei sic est Dominus meus rex, ut nec benedictione nec maledictione moveatur. 6Quid in fine omnium predictorum? per Samuelem Sauli conclussum est, et per consequens omni regi aut principi, quem Dominus duxerit eligendum. 7Quando ergo evenerint signa hec omnia tibi fac quecumque invenerint manus tue, quia Deus tecum est.

Cap. XVIII Qualiter Princeps debet proprios defectus agnoscere 1 Sequitur: et descendes ante me in Galgala. Ego quippe descendam ad te ut offeras oblacionem et inmoles victimas pacificas, septem diebus expectabis donec veniam ad te.

2 In exortacione et admonicione Samuelis ut Saul in Galgala ante ipsum descendat, victimas et pacificas Domino inmolet, septem diebus ipsius Samuelis expectet adventum, manifeste datur intelligi quod rex talis et tantus prout superius est depictus post tot donorum et beneficiorum sacra molimina cum nullus sit ita perfectus qui saltem in minimis non incidat, cum scriptum sit: Septies in die cadit justus, proprios defectus assidue et diligenter discuciat per penitenciam, et lamenta frequenter diluat. 3De tantis beneficijs acceptis non in superbia elevetur cor suum, sed laudes inmensas referat Creatori.

4 Septenaria vero, que in Ecclesia militante multa esse videntur, prout sunt septem dona Spiritus Sancti et septem misericordie opera et alia septenariorum carismata, que in predictis septem diebus figurata videntur, de ejusdem Spiritus Sancti munere,a quo cuncta procedere dinoscuntur, se recepisse et habuisse agnoscat. 5Et post pauca que ibi continentur, que nichil aut parum faciunt ad propositum nostrum et in quibus exponendis cum nichil aliud esset quam exposita replicare, inmorandum non est.

Cap. 17:

5 cum: quum M

5 2Sm 14, 17 7 1Sm10, 7 Cap. 18: 1 1Sm 10, 8 2 Pv 24, 16

172

Michele Morandi

Cap. XIX De congregacione Populi facienda per principem loco et tempore opportunis Sequitur: et convocavit Samuel populum ad Dominum in Masphat. 2Convocato populo coram Domino in Masphat et facta eis per Samuelem collacione seu recordacione de beneficijs et gracijs eis, et patribus eorum a Deo collatis, memorata eciam eis ingratitudine eorum qui, relinquentes Deum, regem petierunt, sors per tribus et turmas mittitur, ceciditque super cognacionem Metri et pervenit usque ad Saulem filium Cys. 3Per hec autem verba possumus colligere manifeste quod nisi coram Domino et in Masphat non est populus congregandus: Masphat enim interpretatur “tempus opportunum”.

4 Coram Domino ergo convocetur populus, videlicet, causa justa, communi et honesta precunte, ut sit semper ibi Deus juxta Evangelicum dictum ubi Dominus ait: si fuerint duo vel tres congregati in nomine meo, ibi sum in medio eorum.

5 Sed in Masphat, videlicet, tempore opportuno; non enim omni tempore populus convocandus est. 6Ideo quia Roboam filius Salomonis in convocacione populi, relicto consilio antiquorum et juvenum adherens consilio, non vocavit populum coram Domino, quia non rectam intencionem habuit, nec in Masphat, quia non servavit tempus opportunum, majorem partem regni amissit, que Ieroboam adhesit filio Nabath, qui peccare fecit populum Israël; prout hec tercij libri regum lacius habet historia.

7 Sed dicit quod cecidit sors super cognacionem Metri: Metri enim dulcis vissio interpretatur. 8rex super quem sors Domini descendere dignoscitur tria dulciter videt: Deum, per contemplacionem; seipsum, per humilitatem; subditos, per gubernacionem. 9Divina contemplacio est si dulciter sapit: vera humilitas est, si dulciter novit; recta gubernacio est, si dulciter regit.

1

Cap. XX Quod Princeps non debet esse ambiciosus Sequitur: quesierunt eum, et non est inventus illic, et reliqua. 2rex sanctus et bonus a Domino electus, sacro oleo jam inunctus, ne ad regni fastigium assumatur in domo absconditur; 3a Domino quod absconsus est revelatur, quia consuluerunt Dominum si venturus esset illuc, responditque Dominus: ecce absconditus est domi, et tulerunt eum inde.

1

Cap. 19: 1 1Sm 10,17 2 Cfr. 1Sm 19-21 4 Mt 18, 20 Cap. 20: 1 1Sm 10, 21 3 1Sm 10, 22

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

173

Quare hec omnia facta sunt et quare Magister et Dominus noster Iesus Christus ne rex fieret abscondit se et fugit ab eis? 5Ad verecundiam et confussionem regum et prelatorum dominancium et omnium illorum qui peccato ambicionis infecti, honores et dignitates affectant, qui cum sint multi ex eis indigni, ad digna et sancta se dignos reputant et ad cathedras pastorales seu imperiales regendas inverecundosa fronte se ingerunt, non cogitantes, miseri, quam periculosum sit ad locum meritorum sine meritis ascendere et in cathedra virtutis sine virtutibus sublimari.

6 Sed quando sunt in potestate possiti, quid ambiciosi faciunt? Qualiter pastorale officium regunt Deus scit, mundus agnoscit, et illa opulentissima Civitas bene novit ubi pastores provissi non ad commissarum ovium caulas tendunt, sed ibi commorantes ut ad majora promoveantur, ipsis ovibus in manibus mercenariorum relictis, de lacte ovium impinguantur. 7Summorum Summus hoc eciam non ignorat, cum in presencia sua et oculis suis cernentibus hec omnia fiant. O bone Iesu, quandiu insaciabilem ambiciosorum ingluviem sustinebis? 8Quomodo placet tibi quod tunica tua inconsutilis et texta per totum a tuis fidelibus disuatur et dilanietur, que ab infidelibus crucifixoribus tuis remansit intacta? 9Ploret Iacob, et vissa tunica filij sui dicat: Tunica filij mei est: fera pessima comedit eum; bestia devoravit Ioseph.

10 Audiant adhuc ambiciosi Gregorium in “Pastorali” dicentem: Ne temerare sacra regimina, quisquis his impar est audeat et per concupiscenciam culminis ducatum suscipiat perdicionis. 11Hinc enim pie Iacobus prohibet, dicens: Nolite plures magistri fieri fratres mei. 12Hinc ipse Dei hominumque mediator regnum percipere vitavit in terris qui supernorum quoque Spiritum scienciam sensumque trascendens ante secula regnat in Celis. 13Sequitur post pauca que jam superius declaravi: et ait Samuel ad omnem populum.

4

Cap. XXI De vita boni principis quantum sit populo necessaria Ecce videtis quem elegit Dominus, quoniam non est similis ei in omni populo. Et clamavit cunctus populus, et ait: vivat rex. 2Ostendit Samuel populo regem quem elegerat Dominus, laudibus eum extollens quod non sit similis ei in populo, ut ad diligendum ipsum regem et serviendum ac obediendum sibi populus animetur. 3Et tam pro laudabili testimonio Ecclesie, quam eciam pro laudabili vita 1

9 Gn 37, 33 10 Gregorius I, Regula pastoralis, I, 3 Cap. 21: 1 1Sm 10, 24 4 Ps 55(54), 24

174

Michele Morandi

regis, ut vivat rex populus habeat causam orandi, cum a vita boni principis vita dependeat subditorum, et ipso moriente, non corporali, sed civili morte, prout in multis experiencia docuit, subditi moriuntur. 4Bene ergo de rege aut principe virtuoso, et cui non sit similis ei in populo, clamet et dicat populus: vivat rex, et exaudiat Dominus populum vociferantem et clamantem pro vita regis: in veteri enim, et in novo Testamento non legimus nisi sanctos et justos reges diu regnasse, quia viri sanguinum et dolosi, ut habetur in psalmo, non dimidiabunt dies suos.

5 Ideo Chrisostomus “super Matheum”, de hac materia loquens, ita inquit: hoc autem notandum est, quod quicumque regum placuerunt Deo, diucius regnaverunt et prosperati sunt et inimicos eorum humiliavit eos sub eis, quotquot autem maligne geserunt velociter et a regno et a vita cum amara morte precissi sunt, et humiliavit Deus sub inimicis eorum. Hec ille. 6Sed si aliquando <evenit> ut malus presidens diu vivat, hoc provenit ex peccatis et culpa subditorum, cum scriptum sit in Iob: propter peccata populi regnare facit hypocritam. 7Ille Princeps aut rector, quicumque sit, verus hypocrita est qui sub specie virtutis in regimine subditorum opera impietatis exercet. 8Data per Samuelem lege regni scripta in libro coram Domino licenciatoque populo ut quilibet ad propria remearet.

Cap. XXII De ordinacione domus principis Sequitur: Sed et Saul abijt in domum suam in Gabaath. 2Gabahath interpretatur proclivium temporale: in hoc datur intelligi quod sicut rex eleclus a Domino ad alta conscendit, ita aliquando administrando temporalia et terrena ad ima descendat et ad domum suam vadat, videlicet ad ordinacionem et direccionem domus proprie, ut bene regatur et bene ordinetur aciem sue mentis dirigat prout decet. 3Et quia de ordinacione domus regie agitur epistola Clementis Pape quarti, missa ad regem Carolum, in quantum ad materiam nostram facere videtur ad medium deducatur: 4melius est enim de antiquorum patrum floribus more argumentosse apis melleum liquorem educere, quam de nostris ventorum folijs vana et infructuosa proferre.

5 Ipsa vero epistola juxta nostrum propositum sic se habet: Domum autem sic ordina ut habeas bona latera, viros sapientes, providos et fideles te ex animo diligentes, nec sibi invicem invidentes, sed nec tanta etate necessitudinis vin1

Cap. 21: 6 evenit addidi Cap. 22: 5 tanta con. Beauchamp: tantae M

5 Burgundius Pisanus, Chrysostomus Latinus in Matthaeum (locum non inventus) 6 Cfr. Iob 34, 30 Cap. 22: 1 1Sm 10, 26 5 Epistola Clementis Papae quarti ad Regem Carolum (opus incognitum)

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

175

culo obligatos, ut plures persone numero unicam representent. 6Sint distincta singulorum officia, sciat quisque quid sibi faciendum incumbat, et promiscuis actibus non turbentur. 7Sit in tuo hospicio religiosus aliquis vel miles affabilis et afflictis compaciens, cui specialiter committantur, ut illis quos audire nequiveris aut nolueris, benigne respondeat, et ipsorum peticiones vel verbo tibi referat vel in scriptis assignet, ad quarum expedicionem celerem comodo quo fieri poterit congruencius, per te vel alios previa racione procedas.

8 Sit tibi honesta familia et urbana, que venientes benigne suspiciat, et quos admittere pro temporis qualitate non poterit, sine contumelia, cum honesta excusacione repellat. 9Legatos principum et civitatum pro honore tuo quantum te et eos decebit honores et a tuis jubeas honorari, ut nomen tuum apud extraneos et domesticos clarius et celebrius habeatur. 10Sedeant in domo tua cum tu ipse vacare non poteris omni die juridica aliqui sapientes qui ea que poterunt expediri ibidem expediant, ea que tractum habebunt tibi renuncient ut vel forma expedicionis detur aut ad suos judices remittantur. 11Conquerentes de te vel tuis officialibus pacienter audias, et cicius quam alios illos expedias, ne convicijs affici aut conminacionibus deterreri permittas. 12Si Prelatos de tuo consilio feceris ad tria vel quatuor certa parlamenta veniant annuatim, quibus vadia certa constituas, cum nec ecclesias suas deserere diu debeant, nec in tuo servicio suis stipendijs militare.

13 Nec ommitimus quod circa tue domus expensas vigilancior esse debes, ut aliquam personam maturam habeas, et honestam qui videat et provideat quod ex nimia parcitate tuo quidquam honori depereat, nec ex defectu debite providencie bona tua a garcionibus et gulosis hominibus aut alijs personis turpibus consumantur. 14Nec te pudeat de receptis et expensis certis temporibus racionem audire cum hoc sit tibi perutile, et ad id eciam magnatum hominum provoceris exemplis, et nichilominus racionales habeas non levis opinionis homines; sed explorate fidei et gravitatis exacte. Hec ille.

Cap. XXIII De bono et fideli servicio quod debetur principi per subditos et de ejus tolerancia Sequitur: et abijt cum eo pars exercitus quorum tetigerat Deus corda. Filij autem Belial dixerunt: Num salvare poterit nos iste? Et despexerunt eum, et non attulerunt ei munera; ille vero dissimulabat se audire. 2Qui filij Dei sunt et spiritu Dei aguntur, et quorum corda Deus tangit, in licitis et honestis obtemperant regi suo; qui 1

12 parlamenta: perlamenta M

Cap. 23: 1 1Sm 10, 26-27

176

Michele Morandi

vero contrarium faciunt, filij sunt diaboli et a Domino maledicti. 3Set quia de hac materia in prima parte hujus operis, ubi agitur de fidelitate, et obediencia subditorum, lacius tractatum est, ne dicta repetere videar, hic amplius dicere non intendo.

4 Super illud autem verbum ubi dicitur ille autem disimulabat se audire, unum tantum dico: quod hoc factum est ad doctrinam et erudicionem regum et aliorum dominancium, qui multa aliquando licet male fiant secundum modum, locum et tempus debent sub disimulacione transire, ut videntes non videant et audientes non audiant, maxime ea que tendunt ad propriam ulcionem, cum scriptum sit: Mihi vindictam, et ego retribuam, dicit Dominus. Sequitur.

Cap. XXIV Qualiter princeps debet agere justa bella Et factum est quasi post mensem, ascendit Naas Amonites et pugnare cepit adversus Iabes Galaad. 2Postquam de moribus et virtutibus, quibus rex debet esse ornatus, de sacra unctione et de alijs in superioribus contentis plenius, Deo cooperante, tractatum est, restat ut de sequentibus, in quibus agitur de bellis et gestis bellorum, ad consolacionem tui, o strenuissime princeps, de ipsis bellis, prout Deus dederit, aliquid proferatur. 3Cum deceat regiam majestatem, secundum quod civilia jura canunt, non solum legibus divinis et humanis esse armatam, sed eciam armis temporalibus opportet esse decoratam, ut utroque tempore bellorum et pacis recte valeat gubernare. 4Secundum vero historiam que versatur in manibus, et quam prout cepimus, gracia adjuvante Divina, percurrere exponendo opportet, Naas Amonites civitatem Iabes Galaad que sub filiorum Israël imperio subjacebat, ut eam per vim caperet, expugnare cepit. 5Viri autem Iabes, videntes se in arto possitos, et nisi per dextrorum oculorum exempcionem cum adversario federare non posse ad Saulem in Masphat veniunt, causam coram populo sue necessitatis exponunt, auxilium petunt. 6Quibus auditis populus flevit et Saul cum bobus de agro veniens, et causam fletus populi sciscitans, inspiratus a Domino cum insiluisset in eum spiritus Domini, et magno furore repletus, utrumque bovem concidit in frustra, missitque in omnes terminos Israël per manum nunciorum dicens: “ quicumque non exierit, sequutusque non fuerit Saulem et Samuelem, sic fiet bobus ejus ”. 7Invasit ergo timor Domini populum, et egressi sunt quasi unus vir, et recensuit eos in Becet. 8Sequitur: sic dicetis viris illis, qui sunt in Iabes Galaad: cras erit vobis salus cum incaluerit sol, et reliqua.

1

Cap. 24: 5 exemptionem: exeptionem M

4 Rm 12, 9 Cap. 24: 1-8 Cfr. 1Sm 11, 1-9

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

177

Ex predictis, ni fallor, clare colligitur quod in bellis, ut juste, prudenter et secundum Deum fiant, sex inter alia requiruntur, que inferius per ordinem denotantur. 10Primo quod rex aut princeps, cui indicendi bella a lege divina et humana est attributa potestas, causa justa precunte ad bellum indicendum procedat. 11Secundo quod non proprio capite nec paucorum, sed multorum, maxime magnorum et potenciorum regni sui suffultus consilio ad bellum peragendum se preparet. 12Tercio non vindicta, non avaricia nec alia turpi aut perversa intencione suassus, sed celo Dei accensus, charitate armatus et necessitate coactus bella agat. 13Quarto quod corda fidelium subditorum non crudeli nec aspera coercitione sed mansueta et benigna, nisi horum protervitas hoc exposcat, ad actus bellicos peragendos promoveat seu inducat. 15Quinto quod postquam bellum inceptum fuerit, non morose, non pigre, sed properose et cito que agenda fuerint exequatur. 15Sexto et ultimo quod non in proprijs viribus, nec alienis, sed tantum in Dei auxilio tota mente confidat, et si hec fecerit sine dubio victoriam obtinebit. 16Hec autem omnia breviter dicta sunt ut discurrendo per singula lacius inmoretur.

17 Que causa justa in bellis indicendis ut juste bella agantur necessaria videatur tam racione quam auctoritate fulcitur. 18Racio enim poscit quod ubi major obstructura in altum erigitur, forciori et solidiori fundamento roboretur, ne ex defectu fundamenti domus seu obstructura elevata in altum casum pariat, pariter et ruinam. 19Ideo proverbialiter et sapienter dicitur quod ubi fundamentum non est, super edificari non potest; et in Evangelio Luche, de bene fundata domo, que per inundacionem fluviorum evelli aut moveri non potuit, dicitur: fundata enim erat supra firmam petram. 20Apostolus eciam de hoc fundamento scribens ad Corinthios in prima epistola ita inquit: ut sapiens Architectus fundamentum posui alius autem super edificat, unusquisque autem videat quomodo super edificet. 21Ex predictis manifeste concuditur, quod ubi alcior domus seu obstructura fundatur, firmiori et solidiori indiget fundamento, et cum in rebus humanis nullus sit actus ubi in periculo anime, corporis et bonorum alciori obstructura erigatur in altum quam actus bellorum, et per consequens maius periculum in ruina, racio poscit quod fundamento justicie, quod est preclarissimum et tutissimum fundamentum, debet non inmerito roborari. 22Auctoritas eciam hoc confirmat ut habetur in Decretis, causa 23. q.

2. ubi ait: quod autem queritur quod sit justum bellum; Isidorus “Ethimologiarum”, libro 18, inquit: “Iustum bellum est quod ex edicto geritur de rebus repetendis, aut propulsandorum hostium causa”. Iudex dictus est quia jus dicat popolo, sive quod jure 9

22 Isydorus “Ethimologiarum” lib. 9 add. M

19 Lc 6, 48 et Mt 7, 25 20 1Cor 3, 10 22 Gratianus, Concordia discordantium canonum, XXIII, 2; Isidorus Hispalensis, Etymologiae, XVIII, 2

178

Michele Morandi

disceptet jure autem disceptare est juste judicare, non enim est judex si non est justicia in eo [Isydorus “Ethimologiarum” lib. 9].

23 Quod ad bella utiliter peragenda consilium plurimorum, maxime magnorum et potenciorum regni sit necessarium, et sanctorum et sapiencium dictis, et exemplis antiquorum qui ante nos laudabiliter precesserunt possumus dare et multipliciter edoceri. 24Communis et firma sentencia est, et per dicta Sanctorum atque Doctorum communiter approbata, que dicit: quod omnes tangit, ab omnibus debet approbari. 25Cum ideo bonum aut malum belli non tantum regem, sed eciam Rempublicam regni sui tangere videatur, consequens est quod sine consilio illorum quos negocium tangit et sine auxilio cujus perfici non potest et qui in bonis aut sinistris participantes una cum capite et principe suo portare habent necessario pondus diei et estus bella agere seu incipere non est decens. 26De hoc eciam habemus exemplum in illo sancto et perfecto rege Ecechia, de quo dicitur 2.° “Paralipomenon”: Qui cum audisset venisse Sennacherip, et totum belli impetum verti contra Iherusalem, non proprio nec paucorum adeptus consilio, sed inito cum principibus consilio virisque fortissimis, obturaverunt capita foncium que erant extra urbem, et hec omnium decernente sentencia et congregata multitudine, que erant peragenda complevit, prout hec lacius in ipsa historia continentur. 27Sed quid sequutum fuit propter hoc? Quia, ut dicit Sapiens, ubi multa consilia ibi salus? 28Sequitur in eadem historia: Missit Dominus angelum qui percussit omnem virum robustum et bellatorem et principem exercitus regis Assiriorum, reversusque est cum ignominia in terram suam; cumque ingressus esset domum dei sui, filij qui egressi fuerant de utero eius interfecerunt eum gladio. Salvavitque Dominus Eccechiam et habitatores Iherusalem de manu Sennacherip regis Assiriorum et de manu omnium, et prestitit ei quietem percircuitum. Multi eciam deferebant hostias et sacrijicia Domino in Iherusalem, et munera Ecechie regi Iuda, qui exaltatus est post hec coram cunctis gentibus.

29 Quod non vindicta nec avaricia aut alia intencione sinistra sit procedendum ad bella, sacrorum canonum auctoritatibus ac exemplis eciam declaratur Augustinus “contra Manicheos”, et habetur in “Decretis” 23 causa q. prima “Quid culpatur”; dicit sic: 30quid culpatur in bello? an quia moriuntur quinque morituri ut domentur in pace victuri? hoc reprehendisse timidorum est, non religiosorum. Nocendi cupiditas, ulciscendi crudelitas, implacatus atque implacabilis animus, feritas rebellandi, libido dominandi, et si qua sunt similia, hec sunt que in bellis jure culpantur. Hec ille. 31Quod propter avariciam bellare peccatum sit isdem Augustinus in libro “de verbis Domini” tractatu 19, et habetur in “Decretis”

25 Mt 20, 12 26 Cfr. 2Par 32, 2 27 Pv 24, 6 28 2Par 32, 21-23 30 Gratianus, Concordia discordantium canonum, XXI, 1 31 Gratianus, Concordia discordantium canonum, XXIII, 1

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

179

causa 23, q. prima. “Militare”; dicit sic: 32Militare non est delictum, sed propter predam militare peccatum est, nec Rempublicam gerere peccatum criminosum est; sed ideo agere Rempublicam ut divicias augeas, videtur esse dapnabile. Propterea enim quadam providencia militantibus sunt stipendia constituta, nedum sumptus queritur predo crassetur. 33Holofernes Princeps milicie Assiriorum, ut habetur in libro Iudith, cum intolerabili potencia et ferocitate sua Nabuchodonosor imperio populos et provincias subjugaset et usque ad magnos montes Ange veniens, non recta intencione, sed iniquitate et malicia cordis sui ac superba libidine dominandi accensus contra filios Israël et civitatem Bethulie crudeliter exarsisset, sub gladio femine, que naturaliter vecors est et indocta ad bellum, non sine justo et admirabili Dei judicio, vitam et potestatem amisit.

33 Quod rex aut princeps dulciter et benigne ad actus bellicos peragendos inducere debeat animos subditorum exemplis, et Scriptura docemur. 34Ille medicus inter sapientes et doctos naturalis, prudens et sciolus reputatur, qui in infirmitatibus seu vulneribus curandis, unguentum pocius quam ferrum aut ignem apponit, cumjxta doctissimi Ipocratis documentum in suis “Aphorismis”, prius levioribus et simplicioribus quam gravioribus medicinis sint infirmitates curande. 35Et cum bonus rex aut princeps in curandis infirmitatibus subditorum medicus sit a Domino constitutus dulciter et blande ad ipsorum subditorum infirmitates curandas medicinam et curamen apponat.

36 Et si in omnibus actibus hoc pertineret maxime, et precipue in actibus bellicis hoc pertinere videtur, cum ipse actus bellicus inter cetera summe requirat habere animos pacatissimos bellatorum, quia sine animo pugnare pacato magis obesse quam prodesse videtur. 37Ideo de Alexandro refert Valerius quod cum in potestate duceret exercitum, militem confractum senio, frigore stupefactum respexit ipse sedens in sede sublimi, et appropinquans ei statim descendit, et manibus suis ipsum in sede sua possuit. 38Sequitur: Quid ergo mirum si sub eodem duce militare anhelabant milites, cui militantis incolumitas proprio fastigio charior erat?

39 Quod propero se et cito acta sint bellica peragenda cum manifestum sit probacione non indiget, unum autem dicere non ommitto: quod in omnibus actibus periculosis, prout sunt actus bellorum, debet esse consilium morosum et exequucio properosa, ut quod bene et mature deliberatum fuerit, cito et sine dilacione exequucioni mandetur, cum interdum ipsa dilacio rebus bene ordinatis maturo consilio digestis et necesario faciendis sit enim in merito periculum adlatura. 40Ideo habetur in Ecclesiaste: quodcumque potest manus tua facere, instanter operare; quia nec opus, nec racio, nec sciencia, nec sapiencia erunt apud

32 Cfr. Idt 14 et passim.

37 Cfr. Valerius Maximus, Facta et Dicta Memorabilia, V, 1, 1 38 Valerius Maximus, Facta et Dicta Memorabilia, V, 1, 1 40 Ecl IX, 10

180

Michele Morandi

inferos, quo tu properas; quasi dicat: 41cum omnes quotidie properemus ad mortem, quia aliquando in sacra Scriptura infernus pro morte ponitur, et diem et horam ipsius mortis penitus ignoremus, quodcumque ergo potest facere manus nostra instanter operemur, ut juxta Apostolum: dum tempus habemus, operemur bonum ad omnes, maxime autem ad domesticos fidei.

42 Quod in bellis et in bellorum actibus, non in proprijs viribus nec alienis, sed tantum in Dei auxilio sit penitus confidendum, multorum provocamur exemplis. 43Pharao, rex Aegypti, licet esset multis plagis a Domino flagellatus et sciret filios Israël a potestate sua esse liberatos ex dispensacione divina, cum induratum esset cor ejus, confissus in viribus suis et in potencia regni sui non desiniset persequi Isrelem, exercuentem contra eum Domino manum suam, in marinis est cum curribus et equitibus suis, fluctibus involutus.

44 Unum de proprijs viribus confidentem protulimus, alium inalienis viribus sperantem protinus proferamus. 45Asa quidem, rex Iuda, cum insurrexisset contra eum Baasa rex Isrel, fedus inijt cum rege Syrie Benadab ut juvaret eum.

46 Indignatus valde super hoc Dominus Ananiam prophetam misit ad eum, qui dixit ei: Quia habuisti fiduciam in rege Syrie et non in Domino Deo tuo, idcirco evassit regis Syrie exercitus de manu tua. Nonne Aethiopes et Lybies multo plures erant in quadrigis et equitibus, et multitudine nimia? Quos cum Domino credidisses, tradidit in manu tua; oculi enim Domini contemplantur universam terram, et prebent fortitudinem hijs qui corde perfecto credunt in eum. Stulte igitur egisti, et propter hoc ex presenti tempore contra te bella consurgent. 47Ideo Saul, cujus tractatur historia ne in viribus propijs aut alienis, sed tantum in Dei auxilio fiduciam habere videretur. 48Quid dixit nuncijs qui ad eum venerant? sic dicetis viris illis qui sunt in Iabes Galaad: cras erit vobis salus cum incaluerit sol, non dixit cras erit vobis salus quando nos ibi fuerimus cum exercitu magno quem paratum habemus ad vobis sucurrendum, sed cum incaluerit sol. 49Non de sole isto materiali qui super nos quotidie oritur hoc dixisse credendum est, sed de illo Sole in cujus auxilio et adjutorio sperabat, qui solem suum oriri facit super bonos et malos, de quo Malachias ait: Orietur vobis timentibus nomen meum Sol justicie, qui eciam in signo solis victores fecit Iosue et filios Israël contra quinque reges certantes. 50Scriptum est enim in libro Iosue: Tunc loquutus est Iosue Domino, die qua tradidit Amorreum in conspetu filiorum Israël, dixitque coram eis: Sol contra Gabaon ne movearis, et Luna contra vallem Haylon; steteruntque Sol et Luna donec ulcisceretur se gens de inimicis suis.

51 Et quia Saul hec omnia, que superius declarata sunt, et que ad justum bellum necessaria atque opportuna videntur, Deo inspirante et adjuvante complevit, et regibus et principibus post eum futuris complenda et imitanda reliquit, ab inimicis victoriam consequutus est et in regem acclamante et pos-

41 Gal 6, 10 46 2Par 16, 7-9 48 1Sm 11, 9 49 Mal 3, 20 50 Ios 10, 12-13

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

181

tulante populo coram Domino confirmatus. 52Sequitur enim ibi: et factum est cum venisset dies crastinus constituit Saul populum in tres partes, et ingressus est media castra in vigilia matutina, et percussit Amon usque dum incalesceret dies. 53Sequitur: dixit autem Samuel ad populum: venite, et eamus in Galgala, et innovemus ibi regnum; et perrexit omnis populus in Galgala, et fecerunt ibi Saul regem in Galgala coram Domino et inmolaverunt ibi victimas pacificas coram Domino, et letatus est ibi Saul et cuncti viri Israël nimis. 54Post pauca que subsequuntur et que materie nostre congruere non videntur, sequitur: Cap. XXV De mundicia et puritate principis Filius unius anni erat Saul cum regnare cepisset, et duobus aunis regnavit super Israël. 2Licet cum regnare cepisset Saul secundum veritatem et opinionem Doctorum in virili et perfecta etate esset constitutus, tamen propter bonitatem, humilitatem et innocenciam, que tunc in ipso vigebant, filius unius anni dictus est, ut manifeste detur intelligi quod reges et principes quando regnare incipiunt ita debent esse a peccatis et a vicijs mundi, virtutibus imbuti, moribus preclari, humilitate prefulgidi, continencia et innocencia puri quod unius anni pueri puritati equentur. 3Quid ergo facient illi reges et principes, qui inmunde et luxuriose vivunt? Qui rapinas exercent? Qui injusta bella agunt? Qui leges iniquas condunt? Qui nova indebita vectigalia ponunt? Qui tyrannidem exercent in populis? Qui Deum non timent, Ecclesie non obediunt, nec homines reverentur? Quam racionem in die judicij de potestate eis ab alto commissa reddent Summo regi? 4Quare ad memoriam non reducunt quod regnum transiet et potestas peribit, et licet modo teneant tympanum et citharam et gaudentes ad sonum organi ducant in bonis dies suos tamen in puncto ad inferna descendent? 5Veniet eis sine dubio, et veniet cito, quod Dominus in libro Sapiencie ipsis regibus et principibus male regentibus comminatur dicens: 6Audite ergo reges, et intelligite: discite judices finium terre: prebete aures vos, qui continetis multitudines, et placetis vobis in turbis nacionum, quoniam data est a Domino potestas vobis et virtus ab altissimo, qui interrogabit opera vestra, et cogitaciones vestras scrutabitur. 7Quoniam cum essetis ministri regni illius non recte judicastis, neque custodistis legem justicie, neque secundum voluntatem Dei ambulastis, horrende et cito apparebit vobis quoniam judicium durissimum in hijs qui presunt fiet. 8Exiguo enim conceditur misericordia; potentes autem potenter tormenta pacientur: non enim subtrahet personam cuiusquam Dominus, qui est omnium Dominator, nec 1

Cap. 25: 4 licet con. Valls Taberner: licent M 6 finium con. Valls Taberner: finiunt M

52 1Sm 11,11 53 1Sm 11, 14-15 Cap. 25: 1 1Sm 13, 1 7-8 Sp 6, 2-10

182

Michele Morandi

verebitur magnitudinem cuiusquam Deus, quoniam pussillum et magnum ipse fecit, et equaliter cura est illi de omnibus, forcioribus autem forcior instat cruciacio. Ad vos ergo reges sunt hij sermones mei ut dicatis sapienciam, et non excidatis.

9 De duobus autem annis de quibus hic fit mencio quod regnavit Saul super Israël, de illis tantum intelligendum est, quibus juste rexit populum.

13 Cum Augustinus teneat in libro “de Civitate Dei” quod regnavit Saul 40 annis, Magister vero historiarum 20, in alijs autem annis quibus regnavit, cum esset a Domino reprobatus, pocius fuit tyrannus quam rex. 14Adverte hic, beatissime princeps, quod illi soli autem regum et principum et aliorum bene regencium sunt, et merito coram Domino computati, in quibus inveniuntur juste et recte populos gubernasse. 15In libro enim vivencium nullus invenitur scriptus nisi justus et rectus.Dignum est enim et consonum racioni, quod in ipso libro non aliorum quam justorum et recte vivencium atque regencium tempora scribantur. 13Laborare ergo, nepos charissime, pro posse, et de hoc semper Dominum deprecare, quod sicut optas et bene dum tamen in Domino optes quod tui regiminis tempora dilatentur, quod ipsa tempora non sint vacua, sed bonis operibus plena et per consequens coram Domino computata, ut in libro vite, una cum nomine tuo, esse mereantur conscripta.

Cap. XXVI Qualiter Princeps debet esse sociatus magna et honorabili comitiva Sequitur: et elegit sibi Saul tria millia de Israël. 2In tribus millibus viris electis, quos de populo Israël Saul secum retinuit, intelligere possumus tres status seu condiciones hominum, quos rex inter alios debet secum habere, videlicet homines sapientes et doctos ad consilium, robustos et fortes et in armorum actibus exercitatos ad prelium, aptos et vigentes ingenio attributa et redditus et colleccionem vectigalium. 3Sed hij omnes sunt in millenario constituti, non ut mille sint numero, sed bonitate ac perfeccione milleni, cum in sacra scriptura in millenario numero, qui perfectus numerus est, perfeccio designetur. 4Potest eciam hoc aliter intelligi, videlicet quod rex sit semper, prout esse debet, honorabili comitiva suffultus, ut familiam habeat non tantum numero, sed nobilitate morum et generis copiosam; 5et non solum hoc decet regem, sed eciam primogenitum ejus, cum sit ibi expressum in textu quod de istis 1

Cap. 26: 4 comitiva: comitativa M

Cap. 26: 1 1Sm 13, 2 5 Cfr. 1Sm 13, 2

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

183

tribus millibus viris electis duo millia erant sub Saule et mille sub Ionatha, ejus primogenito.

Cap. XXVII Quod princeps debet multum stare pro ordinacione belli, et eam frangentes fortiter punire De secundo prelio quod habuit Saul cum Philisteis, in quo solus Ionatas cum armigero suo eos devicit miraculose, et de alijs eciam prelijs que habuit cum Moab et filijs Amon et Edom et regibus Sobba et Philisteis, cum de prelijs et causis preliorum jam superius tractatum sit hic aliquid amplius dicere non intendo; unum autem non ommittam: 2habetur enim in historia, ubi agitur de victoria Ionathe, quod cum prohibuisset rex pater suus ut nullus de populo, fuga inimicorum durante ausus esset comedere panem usque ad vesperam et accedisset casus, quod ipse Ionathas ex fatigacione nimia, et famis necessitate compulsus cum virga quam manu tenebat accepiset de favu mellis et comedisset contra patris edictum. 3Pater hoc sciens, non obstante quod talis et tantus filius esset et aliquam excusacionem haberet et tam gloriosam in inimicis fecisset victoriam, filium condepnavit ad mortem, que subsequuta esset nisi fuisset a supplicanti populo pro obtenta victoria liberatus, posteris regibus et principibus optimum relinquens exemplum ut nullo modo substineant quod aliquis cujuscumque status, preheminencie seu dignitatis existat, precipue in bello aut actis bellorum preceptum seu edictum principis aut ducum ejus frangere seu preterire presumat. 4Quod si quis per audaciam aut fatuitatem hoc fecerit, possito quod per inobedientis audaciam seu fortitudinem victoria habeatur, capite plectendus est, cum non solum hoc mereatur inobediente crimen, sed quia, in quantum in eo fuerit, ocasionem dedit quod ordinacione belli fracta bellum vinceretur.

1

Cap. XXVIII De reprobacione principis propter superbie et inobediencie peccatum Multa de virtutibus et moribus, de sacra unctione, et prelijs, et de alijs, que ad boni principis regimen pertinere dinoscuntur, Deo cooperante, prolata sunt: tempus est ergo ut sermonibus finem demus, ne ex prolixitate sermonum tibi, illustrissime princeps, cui opus dirigitur, et alijs legentibus et audientibus, tedium aut fastidium generetur. 2Ideo ad reprobacionem Saulis qualiter fuit a Domino reprobatus et a jure regni perpetuo eiectus, et loco 1

Cap. 27: 1 Cfr. 1Sm 14, 47 2-3 Cfr. 1Sm 14, 26-45

184

Michele Morandi

illius humilis David sublimatus in regnum prosequendo historiam properet sermo meus, ut discant reges et principes et summopere caveant in solio residentes ne sint iste Saul, qui primo fuerat a Deo electus et bonus propter superbiam et inobediencie peccatum cecidit, ipsi superbiendo cadant. 3Iam enim temporibus nostris tres Christianorum reges a regni solio ceciderunt, et aliqui illorum qui remanserunt, nisi Deus aliter provideat, quod dolens refero, propinqui sunt ad occasum, cum videamus eos occulto Dei judicio, ipsorum vel subditorum peccatis exigentibus, ad desolacionem et exterminium quotidie propinquare. 4Tu ergo rex aut princeps quicumque sis, juxta Apostoli consilium, dum stas, videas ne cadas.

5 Cum felix dicatur quem faciunt aliena pericula cautum, cum a peccato Amalech Saulis reprobacio derivetur, ab ipso peccato noster inchoandus est sermo. 6Habetur enim in ipsa historia quam tractando discurrimus et discurrendo tractamus quod cum Samuel ex precepto Domini precepisset Sauli quod pro peccato, quod fecerat Amalech contra Israël quando restitit ei in via cum ascenderet de Aegipto, percuteret ipsum Amalech et demoliret universa eius,non parcens eis, nec concupiscens ex eis aliquid interficeretque omnem hominem, virum et mulierem, parvulum et lactentem, et omnia animalia eius; 7fecissetque Saul omnia que preceperat ei Dominus, nisi quod ipse una cum populo pepercit Agag regi Amalech et tam de gregibus quam de alijs que optima et pulchra erant in Amalech contra preceptum Domini reservabit.

8 Quid propter hujus mandati transgressionem et inobedienciam sequutum est? Sequitur: Factum est autem verbum Domini ad Samuelem dicens: penitet me quod constituerim Saul regem quia deliquit me, et verba mea opere non implevit . 9Hic perpendere potest regalis consideracio quantum displicibile Deo est peccatum principis, cum in delecione universe carnis per aquas diluvij et in dejeccione seu reprobacione regis per peccatum inobediencie ab ore Domini unum idemque sit verbum prolatum, videlicet penitet me. 10Quid in ipsa universa carnis delecione dixit ad Noe Dominus? Delebo, inquit, hominem, quem creavi, a facie terre, ab homine usque ad animancia, a reptili usque ad volucres celi: penitet enim me fecisse eos. 11Quid ad Samuelem dixit quando regem per inobedienciam reprobavit: Penitet me quod constituerim Saul regem, quasi dicat Dominus: tantum unius regis hominis, quem super omnem carnem dominatorem constitui inobedienciam reprobo, quantum omnium carnalium inobedienciam reprobavi.

12 Ad hoc facere videtur quod Gregorius in libro “Moralium” dicit: neque frus-

Cap. 28: 9 deletione con. Valls Taberner: dilectione M 12 aes: es M

Cap. 28: 4 1Cor 10, 12 6-7 Cfr. 1Sm 15, 2-9 8 1Sm 15, 10 10 Gn 6, 7 12 Gregorius I, Moralia, XXV, 16

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

185

tra per semetipsum Dominus es numulariorum, fudit et cathedras vendencium, columbas evertit: Nimirum significans quia per Magistros quidem vitam judicat plebium? Sed per semetipsum facta examinat Magistrorum. Hec ille.

13 Non minus punitum fuit peccatum David quando populum numeravit, et cujus pena peccati multi de populo ceciderunt, quia peccatum ipsius populi, qui in ipso David Christum negaverunt dicentes: Non est nobis pars in Domo David, nec hereditas cum filio Esay. 14Nec peccata Manasse non minus computata sunt apud Dominum, quia suorum subditorum peccata, quia licet populus Iuda et Ierusalem peccatis suis exigentibus in captivitatem Babylonicam sit deductus, tamen specialiter propter peccata Manasse regis Iuda ex testimonio Prophetarum legitur captivatus. 15Similiter per contrarium virtuti principis subditorum virtutes cequari non possunt: ideo dictum est de illo sancto et virtuoso rege David: Tu unus pro decem millibus computaris.

Cap. XXIX Quod princeps propter victoriam ab inimicis obtentam non debet se in superbiam elevare 1 Accumulans autem Saul mala malis, addensque peccata peccatis, victoria obtenta de Amalech in superbiam elevatus juxta morem gencium, ut Magister historiarum refert, in monte Carmeli fornicem triumphalem erexit ubi holocaustum de inicijs predarum, que attulerat ex Amalech, Domino offerebat.

2 Caveant ergo reges et principes, quod si victoriam ab inimicis obtineant non propter hoc in superbiam eleventur, sed ex recepto munere ante Deum humiliores fiant, recognoscentes ab Illo victoriam habuisse qui juste bellantibus, non superbientibus, post laboriosos agones victoriam tribuit et triumphum, cum, juxta Gregorium, per ministerium Angelorum, qui ad custodiam et regimen gencium et provinciarum deputati sunt, solum in bellis victoria habeatur. 3Ait enim sic in libre “Moralium”: Nam sublimes spiritus eisdem gentibus principantes nequaquam pro injuste judicantes examinant; cumque uniuscujusque gentis vel culpa vel justicia ad superne curie consilium ducitur ejusdem sentis prepossitus, vel obtinuisse in certamine vel non obtinuisse perhibetur; quorum tamen omnium una victoria est sui super se opificis voluntas summa. Hec ille.

4 Et cum de hujus fornicis triumphalis ereccione et victimarum oblacione de Amalech reservatis iratus esset Dominus missit Samuelem ad Saul, qui cum voces gregum quos Saul offerebat audisset et Saulis inobedienciam pro-

Cap. 29: 6 conspicit: conserpicit M

13 2Sm 20, 1 15 2Sm 18, 3 Cap. 29: 3 Gregorius I, Moralia, XVII, 12

186

Michele Morandi

prijs prospexisset oculis, post pauca que ibi sequuntur dixit Samuel ad Saul: 5 Sine me, et indicabo tibi que loquutus sit Dominus ad me nocte. Dixitque ei: loquere.

Et ait Samuel: Nonne cum parvulus esses in oculis tuis caput in tribubus Israël factus es? Unxitque te in regem Dominus super Israël? 6Cum parvulum in oculis suis, videlicet in consideracione propria, se conspicit, rex magnus apud Dominum factus est; quia quanto humilius in sua propria fragilitate se conspicit, tanto alcius magnus efficitur apud Deum. 7De hoc Gregorius in libre “Moralium” ita inquit: Miro enim omnipotentis Dei judicio intus foveam dejeccionis invenit qui foris se in culmine potestatis extollit, apostate quippe angelo similis eficitur dum homo hominibus esse similis dedignatur.

8 Sic Saul post humilitatis meritum in tumorem superbie culmen potestatis exercuit; per humilitatem quippe prelatus est, per superbiam reprobatus, Domino attestante qui ait: Nonne cum esses parvulus in oculis tuis caput te constitui in tribubus Israël? 9Et ne in verbis inmorer diucius facta per Samuelem recordacione Sauli de peccato Amalech, et eius inobediencia ibi ubi dicitur: Missit te Dominus in via et ait: Vade interfice peccatores Amalec. 10Facta eciam per Saulem excusacione de peccato in hoc primi parentis typum gerentem sicut in modo peccandi ita in excusacione peccati ibi ubi dicitur et ait Saul ad Samuelem. Immo audivi vocem Domini et ambulavi in viam per quam misit me Dominus. 11Post pauca que sequuntur, quid sequitur?

Cap. XXX De pena sequuta in principe propter abjeccionem sermonis Domini Pro eo ergo quod abjecisti sermonem Domini abjecit te Dominus ne sis rex. 2Quando magnitudinem peccati considero de pena que pro peccato subsequuta est, licet magna videatur, admirandi materiam non assummo, quia sermo Dei abicitur rex et in perpetuum regno privatur; et quid mirum? 3Tria enim a Domino si bene consideres sunt ab inicio creata, et ordinata principia, videlicet primus angelus, primus homo, et primus rex; et omnes hij sermonem Domini abjecerunt.

4 Qualis autem sit sermo Domini, ibi habes in textu ubi ait: Numquid vult Dominus holocausta et victimas, et non pocius ut obediatur voci Domini? Melior est enim obediencia quam victima, et auscultare magis quam offerre ad ipse arietum. Quo1

Cap. 30: 2 et: ad M 4 obediatur corr. Valls Taberner: hobediatur M

5 1Sm 15, 16-17 7 Gregorius I, Moralia, XXVI, 26 9 1Sm 15, 18 10 1 Sm 15, 20 Cap. 30: 1 1Sm 15, 23 4 1Sm 15, 22-23

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

187

niam quasi peccatum ariolandi est repugnare, et quasi celus idolatrie nolle adquiescere.

5 Hunc sermonem Domini, quando primus Angelus superbiendo adjecit, tunc vero quando juxta Isaiam dixit in corde suo: In Celum conscendam, super astra Celi exaltabo solium meum, sedebo in Monte testamenti in lateribus Aquilonis. Similis ero Altissimo. 6Sed quia sermonem Domini abjecit, qualiter de solio regni sui abjectus sit audias ipsum Isaiam dicentem: Verum tamen ad inferum detraheris in profundum laci. 7Audias eciam super hoc in “Apocalipsi” Ioannem: factum est prelium magnum in celo, Michel et Angeli eius preliabantur cum dracone. Sequitur: et projectus est ille draco magnus serpens antiquus, qui vocatur Diabolus et Sathanas, qui seducit universum orbem, et projectus est in terram. 8De abjeccione primi Angeli aliquid audivimus. De abjeccione primi hominis, quia abjecit per inobedienciam sermonem Domini aliquid audiamus.

9 Habetur enim in libro “Genesis”: Ade vero, dixit Dominus: quia audisti vocem uxoris tue et comedisti de ligno ex quo preceperam tibi ne comederes, maledicta terra in opere tuo; in laboribus comedes ex ea cunctis diebus vite tue, spinas et tribulos germinabit tibi, et comedes herbas terre. In sudore vultus tui vesceris pane tuo, donec revertaris in terram de qua sumptus es, quia pulvis es et in pulverem reverteris.

10 De abjeccione vero tercij, videlicet primi regis, superius dictum est, ubi dicitur: pro eo ergo, quod abjecisti sermonem Domini abiecit te Dominus ne sis rex. 11Hij ergo tres in superbia tumescentes a primeve condicionis sublimate abjecti sunt, quia a se ipsis per inobedienciam Dominum projecerunt, primus de celo, secundus de generali creaturarum dominio. Tercius de regno, in quo humilis David per humilitatis fastigium fuit a Domino sublimatus.

Cap. XXXI De laude civitatis Bethlem et partus Virginis, et qualiter princeps ad eam debet accedere humiliter et devote De rege reprobato Saule, quia jam de eo multa diximus, recedat deinde nostri sermonis stilus et ad juvenem David, quem Dominus juxta cor suum invenit ipso duce recto tramite dirigatur. 2Sequitur enim post pauca que superius continentur, que causa brevitatis dimitto, dixitque Dominus ad Samuelem: usquequo tu luges Saul, cum ego proiecerim eum ne regnet super Israël? Imple cornu tuum oleo et veni, ut mittam te ad Esay Bethlememitem, providi enim michi in filijs ejus regem. 3Et ait Samuel: Quomodo vadam? Audiet enim Saul et interficiet me. Et ait Dominus: Vitulum de armento tolles in manu tua et dices: ad inmolandum Domino 1

Cap. 31: 3 vituli con. Valls Taberner: intuli M

5 Is 14, 12-14 6 Is 14, 15 7 Ap 12, 7 et 9 9 Gn 3, 17-19 Cap. 31: 2-3 1Sm 16, 1 et 13

188

Michele Morandi

Deo veni, et reliqua usque ad illum locum ubi dicitur, et ait Dominus surge et unge eum videlicet David ipse est enim. Tulit igitur Samuel cornu olei et unxit eum in medio fratrum ejus. 4Ad regem et prophetam futurum, non sine magno et occulto misterio, cum oblacione vituli sub dissimulacione a Domino Samuel mititur, ut manifeste per hoc detur intelligi quod de regis futuri femore ille erat verus vitulus nasciturus sub nostre carnis propagacione occulta, qui pro expiacione populi extra castra offerendus erat Deo Patri, et ex cujus asperso sanguine a peccatis populus mundaretur. 5Ad sanctam venit eciam Samuel Bethleemiticam civitatem ut ibi regem humillimum jungat, ubi profecto erat ipsa humilitas nascitura.

6 O beata civitas summi regis Bethleem ephrata ubi rex humilis ungitur, ubi rex humilis nascitur, ubi humilis Mater Deum parit et hominem! 7O reges superbi, o principes superbie fastu elati, venite ad tantum spectaculum, currite ad tantum humilitatis exemplum: videte Matrem et Puerum et stella duce ad modum trium Magorum regem Angelorum adorantes in cunabulis vagientem. 8Humilliamini sub potenti manu Dei ut vos exaltet in tempore vissitacionis.

Cap. XXXII Quod princeps summe caveat ficticiam seu dissimulacionem Sanctificans Samuel Isay et filios ejus et ad sacrificium eos advocans ut in regem ungeret, quem Dominus elegisset cum electum a Domino penitus ignorasset incipiens a primogenito nomine Eliab responsum accepit a Domino, dicens ei: ne respicias vultum ejus, neque altitudinem stature ejus quoniam abjeci eum, nec juxta intuitum hominis judico homo, enim videt ea que patent Dominus: autem intuetur cor . 2Bene Eliab juxta sui sermonis interpretacionem meretur a Domino reprobari: Elyab enim interpretatur vana absconsio, videlicet homo vanus sed absconditus. 3Vanitas quippe que interius in corde hominis est, sed exterius se abscondit sub falsa dissimulacione, digna unctione non est sed merito a Domino reprobanda. Ideo multum debent precavere reges et principes quod nec in dictis, nec in actibus suis dissimulacionem aut ficticiam habeant seu ostendant, ne mereantur a Domino reprobari; sed sicut sunt clari genere, sint clari verbo et operacione.

1

7 superbi o principes: superbio principes M | fastu: faustu M Cap. 32: 1 advocans corr. Valls Taberner: ad vocans M

8 1Pt 5, 6 Cap. 32: 1 Cfr. 1Sm 16, 5-6

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

189

Cap. XXXIII Quod princeps non debet gaudere in vanis, et inhonestibus urbanitatibus nec eis uti in persona sua Adductus est secundus nomine Aminadab et similiter a Domino reprobatus. 2Aminadab interpretatur populus meus spontaneus vel populus meus urbanus.

In scriptura enim sacra aliquando per populos peccatores accipimus. 3Quis est ergo iste Aminadab populus spontaneus aut populus urbanus, nisi ille peccator qui gratis et spontanee peccata exercet, aut qui urbanitates fatuas et inhonestas peccatorum sectatur? 4Iste talis peccator execracione pocius quam consecracione dignus est, et ideo non mirum si a Domino reprobatus. 5Multum est verecundossum et monstruosum in principe et in alio quocumque in dignitate existente si de vanis et inonestis urbanitatibus gaudeat, maxime si eis in propria persona utatur, cum sit possitus sicut signum ad sagittam in exemplum et speculum subditorum. 6Ideo Gregorius de dominantibus dicit quod tot mortibus digni sunt quot mala exempla ad subditos transmisserunt.

7 Tercius videlicet Samma adducitur et similiter a Domino reprobatur. Samma interpretatur perdicio; ille vere perdicio dicitur et nomen perdicionis adquirit, qui se ipsum per peccatum et alios per malum regimen perdit. 8Ideo et ejus nomine et operacione dicitur quod juste a Domino reprobetur, omnibus eciam alijs filijs Isay reprobatis a Domino et ejectis, quorum in textu nomina non habentur. 9Ad David ipsius Esay filium benedictio et eleccio divina pervenit.

1

Cap. XXXIV Quod princeps non debet esse vindicativus Parvulus David eligitur: parvulus a Domino approbatur; de deserto ad domum patris ducitur, de pastu ovium ad regnum sublimatur, ut manifeste detur intelligi quod iste erat ille dignus pastor, mox rex futurus, qui non tantum Isreliticum populum in sancte gubernacionis pascuis regendo reficeret, sed eciam totam Ecclesiam Dei que in deserto penitencie fundata est psalmorum pabulo docendo saciaret. 2Rufus eciam aspicitur et pulchritudinis aspectu decoratur: in rufedine enim intelligitur quod in circumcissorum sanguinem multum erat pro Domino effusurus. 3In faciei vero pulchritudine clemencia denotatur, que in eo tantum emicuit quod numquam de inimico fideli 1

Cap. 33: 1 1Sm 16, 8 6 Cfr. Gregorius I, Regula pastoralis, IV 7 1Sm 16, 9

190

Michele Morandi

vindictam desideravit aut mortem, sanctum et pium regibus et principibus relinquens exemplum, ut libenter effundant pro Domino sanguinem infidelium; 4fidelium autem nec mortem nec vindictam si fieri potest desiderent inimicorum, si fieri potest, dixi conformans me verbo Apostoli dicentis: si fieri potest cum omnibus hominibus pacem habentes.

Cap. XXXV (caput trigesimum quintum et ultimum) De unctione et laudibus David 1 A Domino eciam Samueli ostenditur dicens: surge et unge eum, ipse est enim.

Ipse est enim qui reget populum meum Isrel; ipse est enim qui virum spurium Goliath Degeth in funda pastorali devincet; ipse est enim qui gentes et regna adversancia Isreli faciet tributaria et suo Domino subjugabit; ipse est enim de quo cantabunt mulieres in choro Saul occidit mille et David decem millia; 3ipse est enim qui licet sciret Saulem jam a Domino reprobatum, et posset, si vellet, occidere eum, cum Dominus bis dedisset eum in manus suas, nollens tamen in Christum Domini ponere manum suam misericordia motus inimico pepercit. 4Ipse est enim qui cum annunciatum esset sibi quod Saul et Ionathas et multi de filijs Isrel in montibus Gelboe per incircumcisorum manus gladio cecidissent non tantum nuncium ipsam mortem nunciantem et de morte Saulis se gloriantem occidi fecit, sed eciam de morte inimici lacrimatus est super montes Gelboe ubi ceciderant fortes Isrel maledictionem imponens quod nec pluvia, nec ros caderent super eos. 5Ipse est enim qui cum Rechab et Baana servi Isboset, filij Saul ipsius Isboseth caput, quem prodicionaliter occiderant, tamquam inimici caput sibi pro magno encenio detulissent, videns prodicionem et iniquitatem eorum, pracepit pueris suis ut ipsos proditores gladio trucidarent.

6 O beate vir, et vere beate, qui nondum Evangelium legerat et perfeccionis Evangelice factus est imitator; qui pro persequentibus et calupniantibus eum, oravit ad Dominum, et in morte inimici contristatus est, ideo in medio fratrum ejus unctionis graciam meruit a Domino obtinere. De quo per os ipsius Sanctus Spiritus ait: Inveni David servum meum; oleo sancto meo unxi eum, manus enim mea auxiliabitur ei.

2

Cap. 35: 2 cantabunt: cantabant M Taberner: scirent M

Cap. 34: 4 Rm 12, 18 Cap. 35: 1 1Sm 16, 12 6 Ps 89 (88), 21-22

3 licet con. Valls Taberner: licent M | sciret con. Valls

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

191

7

Placeat Deo, beatissime princeps et nepos carissime, quod sicut Dominus noster Iesus Christus huic regi in dignitate te similem fecit, ita consimilem te faciat in perfeccione virtutum multiplici, in inimicorumque gloria triumphali, et cum ipso et alijs in celo cum Christo regnantibus peremniter gloriari, qui tibi parare dignetur ipse Dei filius benedictus, qui cum Patre et Spiritu Sancto vivit et regnat Deus per infinita secula seculorum. Amen.

Finis.

7 deo: domino R | te: se R | coelo: coelis R | peremniter: praeminenter R | qui: quod R | parare: praestare R

192

Michele Morandi

Bibliografia Alfonso Maria de Barcelona, El Infante Fray Pedro de Aragó, “Estudios Franciscanos”, 13 (1914) pp. 210-215; 15 (1915) pp. 205-218; 15 (1915) pp. 58-65.

C. Baronio – O. Rainaldi. Annales Ecclesiastici, XXVI, Bar-le-Duc – Paris – Friburg, 1883 A. Beauchamp, De l’action à l’écriture: le «De regimine principum» de l’infant Pierre d’Aragon (V. 1357-1358), in “Anuario de Estudios Medievales”, 35/1 (2005), pp. 233-70.

W. Berges, Die Fürstenspiegel des hohen und späten Mittelalters, Stuttgart, Monumenta Germaniae Historica Schriften 1952.

F. Bliemetzrieder, Die zwei Minoriten, Prinz Petrus von Aragonien und Kardinal Bertrand Atgerius, zu Beginn des abendlaendischen Schismas, in “Archivum Franciscanum Historicum”, 2 (1909), pp. 441-446.

S. F. Cawsey, Kingship and Propaganda. Royal Eloquence and the Crown of Aragon c. 1200-1450, Oxford, Oxford University Press 2002.

G. F., Descripcion del Códice: “Commentarium sive opusculum in 1. lib. Reg. de Vita, moribus, et regimine Principum” compuesto por el infante D. Pedro dé Aragón, hijo del rey D. Jaime el Segundo, in “Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos”, 2 (1872), pp. 250-252.

C. Fairbank Briggs, P. S. Eardley (cur.) A Companion to Giles of Rome, Leiden, Brill 2016.

Ramon Muntaner, Crònica, ed. a cura di Marina Gustà, Barcelona, Edicions 62 i “La Caixa” 1979.

H. Gressmann, Der Messias, Göttingen, Vandenhoeck & Ruprecht 1929.

J. Massó Torrents, Inventari dels bens mobles del rey Martí d’Aragó, in “Revue Hispanique”, 12 (1905), pp. 413-590.

J. M. Pou i Martí, Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos xiii-xv), Ma­drid, Editorial Seráfica 1930.

F. Santi, La teologia politica catalana nel secolo xiv, in Conciliarismo, stati nazionali, inizi dell’umanesimo. Atti del XXV Convegno Storico Internazionale (Todi, 10 ottobre 1988), Spoleto, CISAM 1990, pp. 181-211.

M. Seidlmayer, Die Anfänge des großen abendländischen Schismas: Studien zur Kirchenpolitik insbesondere der spanischen Staaten und zu den geistigen Kämpfen der Zeit, Münster, Spanische Forschungen der Görresgesellschaft / 2 (5) 1940.

F. Valls i Taberner, L’hospital del Coli de Balaguer fundat per l’infant Fra Pere d’Aragó, in “Estudios Franciscanos”, 39 (1927), pp. 104-110.

—, El tractat “De Regimine Principum” de l’Infant Pere d’Aragó” in Id., Manuel J. Peláez, José Calvo González (edd.), Literatura jurídica, Barcelona, Promociones Publicaciones Universitarias 1986.

F. Elías de Tejada, Historia del pensamiento político catalán, Sevilla, Ediciones Montejurra, 1964.

Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum

193

L. Wadding, Annales Minorum: seu Trium Ordinum a S. Francisco institutorum, IX, Romae 1734.

Sitografia Chris L. Nighman, Chrysostomus Latinus in Matthaeum Online (CLIMO).

Project https://climo-project.wlu.ca/ Alexandra Beauchamp, De Regimine Principum, Narpan. Cultura i literatura de la baixa edat mitjana, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Barcelona, Universitat de Girona. https://www.narpan.net/ben/notaderegimine.htm

Jaume de Puig Oliver Institut d’Estudis Catalans L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda.

Edició i estudi The unpublished Epistle by Anselm Turmeda. Edition and Study Resum: Edició i primer estudi d’una Epistola inèdita d’Anselm Turmeda, recollida al ms. 77 (a. 1446-1467), f. 141ra-144rb de la Biblioteca Municipal de Bad Windsheim, adreçada l’any 1418 a un seu amic i company d’estudis, franciscà, instant-lo a convertir-se a l’islamisme amb un segut d’arguments basats en una interpretació islamitzant de textos de la Bíblia.

Paraules clau: Religió, cristianisme, islamisme, Escriptura, conversió.

Abstract: Edition and first study of an unpublished Epistle by Anselm Turmeda, collected in ms. 77 (y. 1446-1467), f. 141ra-144rb from the City Library of Bad Windsheim, addressed in 1418 to a friend and fellow student, a Franciscan, urging him to convert to Islamism with a series of arguments based on an Islamizing interpretation of Bible texts.

Keywords: Religion, Christianity, Islamism, Scripture, conversion.

El catàleg dels manuscrits de la Historische Stadtbibliothek de Bad Windsheim conté la notícia de l’existència d’una Epistola en llatí d’Anselm Turmeda; l’obreta es adreçada a un frare franciscà, amic de Turmeda, i aquest l’insta a convertir-se a l’islam; immediatament després de l’Epistola hi ha una resposta de Ramon Astruc de Cortielles, en la qual ataca amb vehemència els punts de vista de Turmeda. D’aquesta troballa n’hem parlat en un altre lloc.

Els estudis de Mikel de Epalza entorn de Turmeda i la seva edició de la Tuhfa del 1971, treball fet a consciència, seguint el rastre del mallorquí per . Cf. Erich Stahleder, Die Handschriften der Augustinereremiten und Weltgeistlichen in der ehemaligen Reichsstadt Windsheim (Quellen und Forschungen zur Geschichte des Bistums und Hochstifts Würzburg, Band XV), Würzburg 1963, f. 141ra-144rb. . Ib., f. 144ra-157va. Per a Cortielles, cf. Jaume de Puig Oliver, Eimeric i Raimon Astruc de Cortielles. Noves dades a propòsit de la controvèrsia mariana entorn de 1395, dins «Annals de l’Institut d’Estudis Gironins», XXV-I (1979-1980), 309-331. . Cf. «ATCA», 35 (2023-2024), 307-308. . Cf. Miguel de Epalza, La Tuhfa, autobiografía y polémica islámica contra el Cristianismo de Abdallah al-Taryuman (fray Anselmo Turmeda), dins «Atti della Accademia Nazionale dei Lincei.

Arxiu de Textos Catalans Antics [Institut d’Estudis Catalans / Ateneu Universitari Sant Pacià] DOI: 10.2436/20.3000.01.90 Vol. 36 (2025), p. 195-248

196

Jaume de Puig Oliver

tot el Mediterrani islàmic, van posar ordre en allò que es podia saber científicament sobre el «cas» Turmeda. L’aparició d’un altre escrit, ara en llatí, en el qual Turmeda defensa l’islam i convida un seu amic cristià a convertir-s’hi constitueix una novetat que remou, encara que només sigui suaument, el status quaestionis aconseguit pels treballs d’Epalza.

El pla d’actuació que pensem empendre sobre aquests inèdits consistirà en una primera edició a) de l’Epistola turmediana, b) de l’escrit de Cortielles, c) l’estudi del ms. de Bad Windsheim, i d) les conclusions que se’n derivin. Són quatre moments només idealment diferents i successius; llur implementació dependrà de factors aleatoris.

Punts de partida La primera dada rellevant de la nova situació és que l’inèdit de Turmeda, malgrat el seu caràcter obertament proislàmic i a diferència de la Tuhfa, es transmet en un manuscrit occidental, sobre el qual avui només retindrem la dada que possiblement fou elaborat en cercles eclesiàstics de Lió. El fet que, provinent de França, el ms. hagi anat a parar a la Baixa Baviera obre interrogants específics, aparcats avui a favor de la urgència de divulgar l’inèdit de Turmeda.

Que l’Epistola s’hagi transmès en país cristià juntament amb la resposta de Cortielles és una segona dada rellevant. Un (primer?, únic?) canal de transmissió del nou escrit de Turmeda s’ha constituït en funció de la resposta que li dedica Cortielles, un lul·lista combatiu, amb la qual cosa la problemàtica dels dos inèdits es tenyeix de color català típic. No podem estar segurs a priori que la còpia de l’Epistola turmediana de Bad Windsheim sigui única. Un dels propòsits de la nostra edició rau a divulgar-ne ràpidament el text per a facilitar la identificació d’altres possibles testimonis, complets o fragmentaris, i, per tant, d’altres possibles canals de transmissió.

La resposta de Cortielles a l’Epistola documenta la recepció a l’Occident d’un escrit de Turmeda en pro de l’islam, i és la tercera dada rellevant. Les recerques d’Epalza sobre la Tuhfa van ésser negatives pel que fa a la recepció d’aquella obra en país cristià. Els textos de Bad Windsheim, doncs, proporcionen un contrapès a la influència nul·la de la Tuhfa a Occident. Al mateix temps, gràcies a la resposta de Cortielles, la polèmica cristiano-aràbiga dels Anno ccclxviii 1971. Serie Ottava. Memorie Classe di Scienze morali, storiche e filologiche.

Volume XV (1971)» Roma, Accademia Nazionale dei Lincei 1971, 522 p.; Autobiografia i atac als partidaris de la creu per Anselm Turmeda. Introducció de Míkel de Epalza i traducció de Míkel de Epalza i Ignasi Riera, Barcelona, Curial 1978, 175 p.; reed. dins «Biblioteca d’Escriptors Mallorquins», Palma de Mallorca 2005, amb la introducció molt abreviada. . Com el lector ja sap, Lió és una ciutat altrament relacionada amb Turmeda, perquè allí es va publicar la versió francesa de la Disputa de l’Ase.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

197

països catalans s’enriqueix amb dos testimonis escrits probablement excepcio­ nals.

Crida l’atenció que l’Epistola sigui diferent de la Tuhfa en molts aspectes.

Per començar, i des del punt de vista formal, la Tuhfa és un tractat i en canvi l’Epistola és una «littera seu epistola», un escrit privat. Hi ha d’altres diferències, sense que això vulgui dir que siguin textos contradictoris; en part es complementen entre ells, en part tenen diferències que obren perspectives noves sobre la gènesi dels dos escrits.

Aquestes diferències i algun cap-i-punta deixat en suspens per Epalza acon­ sellen centrar avui la nostra atenció en l’estudi de les relacions entre l’Epistola i la Tuhfa.

Abans, però, cal fer referència a un altre text. És la Littera cuidam apostate Ordinis fratrum Minorum, prius vocato frater Andreas, postea vero, factus sarracenus, uocabatur Abadalla o Epistola ad Abdalla de Pere Marsili, recentment exhumada, i encara poc coneguda. Pere Marsili, l’autor del Liber gestarum de Jaume I, no coneix el destinatari de la seva lletra, només sap que era mallorquí, franciscà, sacerdot, que es deia Andreu i que radicava a Bugia. En va tenir esment gràcies a un Joan “hispalensis”, conegut de l’ex franciscà Andreu («familiaris tibi»), el qual, anant de Bugia a Mallorca («ad partes istas») i per consell del mateix fra Andreu («tuo consilio»), feia arribar a Marsili «frequentes litteras et prolixos sermones». Marsili creu que l’ex franciscà es convertí a l’islamisme per por («resumpto fidei scuto quod timore, ut extimo, abiecisti») i l’exhorta prolixament a convertir-se, apel·lant sobretot a la seva consciència, al record de la seva vida anterior, a la dignitat que ostentava dins l’Església. Presenta amb les llums més rutilants la seva època de frare cristià ple de mèrits, intercessor pels altres davant Déu, oblidat dels béns mundans, àvid dels divins, posat a l’escaló més alt i escollit de la jerarquia eclesiàstica —el sacerdoci—, lloat de tothom. I recalca amb llums tètriques l’estat on és ara: company de lladres i pirates, cobejador de béns aliens, menyspreador de l’obediència i de la pobresa, negador públic de la fe cristiana, depravador de l’Escriptura, expositor tortuós de la veritat evangèlica, perseguidor del nom sagrat de Jesucrist, etc. Marsili és home de blanc i negre, tancat, extrem. Però això, quan concreta com s’ho ha de fer Andreu per tornar a la fe cristiana, a Marsili només se li acut de proposar-li l’abjuració pública de la seva fe islàmica i, en conseqüència, el martiri ras i curt a mans dels sarraïns. Esmentem l’escrit de Marsili —repetim, encara poc conegut en el seu context— ni que sigui en forma esquemàtica, pels punts de contacte i de contrast que presenta amb les circumstàncies concorrents en l’Epistola de Turmeda. . Cf. infra, línia 45. . Antoni Biosca Bas, La carta contra el converso mallorquín Abdalá: una obra inèdita de Pere Marsili, dins «Frate Francesco, rivista di cultura francescana», 88.2 (2012), 384, 399; Petri Marsilii Opera Omnia. Liber Gestorum. Epistola ad Abadalla, Tournhout, Brepols 2015 (CCCM 273), 447-457.

198

Jaume de Puig Oliver

Estructura de l’Epistola turmediana Línies 1-42: Introducció biogràfica i narració de la conversió de Turmeda a l’islam.

Línies 43-68: Declaració de la intenció de l’escrit: que l’amic destinatari de l’Epistola es converteixi a la religió islàmica.

Línies 69-95: L’existència de Déu i la creació d’Adam i Eva. Línies 9-115: Discussió sobre el pecat original i la seva transmissió.

Línies 116-149: Déu va perdonar el pecat d’Adam, com va perdonar els pecats de David.

Línies 150-172: No era necessari per redimir el pecat d’Adam que algú hagués de morir.

Línies 173-234: Discussió sobre l’existència dels llimbs.

Línies 235-262: Els set segells de la ignorància.

Línies 263-282: Discussió sobre la Trinitat.

Línies 283-313: Discussió sobre la divinitat de Crist.

Línies 314-353: Discussió sobre el baptisme i la salvació.

Línies 354-388: Discussió sobre l’Eucaristia.

Línies 389-424: Discussió sobre la Penitència.

Línies 425-461: Discussió sobre el matrimoni.

Línies 462-476: La religió jueva.

Línies 477-565: La religió cristiana.

Línies 566-593: La religió islàmica.

Línies 594-655: Aclariments particulars sobre els plaers corporals del paradís, l’estatut de Crist dins l’islam, la identificació del si d’Abraham amb una de les millors estades del paradís, les incongruències de la concepció evangèlica del si d’Abraham, la traducció malèvola de l’Alcorà que circula entre els cristians.

Línies 656-685: La revelació corànica és la definitiva.

Línies 686-715: Llista dels cristians convertits a l’islamisme, als quals Turmeda ha fet grans elogis del destinatari de l’Epistola.

Línies 716-720: Comiat i data.

Elements de cronologia i datació L’Epistola de Turmeda al seu corresponent té data precisa: 23 d’agost del 1418. Per tant, l’escriu dos anys abans de la Tuhfa (1420) i poc després d’haver escrit la Disputa de l’Ase (1417 o 1418). És un període, doncs, literàriament fecund en la vida de Turmeda.

L’Epistola fa referència a l’estada de Turmeda a Bolònia, ja coneguda per la Tuhfa, on presumiblement va estudiar des dels 24 als 35 anys d’edat. Aquesta etapa dels seus estudis a Bolonya no s’ha pogut documentar amb actes universitaris administratius o d’altra naturalesa, i ha fet pensar a Epalza que pot ésser

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

199

dubtosa; l’Epistola la corrobora amb un obiter dictum: «post meum recessum a padue civitate, capitulo completo generali, vos versus angliam, ego autem versus bononiam iter arripui». Tenint en compte el temps que es necessitava per assolir el magisteri in sacra pagina, Epalza calculava que Turmeda hauria estudiat teologia durant sis anys, hauria «llegit» teologia durant tres anys més i acabaria el seu currículum universitari «llegint» la Bíblia, abans d’obtenir el magisteri;10 l’Epistola suggereix que és aleshores quan comença el procés de la seva conversió a l’islam.

Destinatari L’Epistola s’adreça a un amic de l’autor, framenor com ell, amb el qual diu que havia coincidit al capítol general de l’orde celebrat a Pàdua. Aquesta dada és nova, car en la Tuhfa no es diu res de Pàdua. Fins avui hi ha consens —almenys tàcit— que el viatge de Turmeda cap a Tunis per a incorporar-se a l’islam es va produir entre 1386 i 1390. Així el capítol general de l’ordre franciscà celebrat a Pàdua hauria d’ésser anterior a l’any 1386.11 En quina qualitat hi van assistir Turmeda i el seu interlocutor? Com que això no s’ha pogut esbrinar,12 ens abstenim de formular hipòtesis. L’Epistola turmediana dona a entendre que els dos frares havien tingut i mantenien bona amistat.

Turmeda es dirigeix al seu interlocutor amb paraules tan afectuoses13 que fa pensar que l’amistat mútua havia d’haver sorgit molt abans de la trobada puntual del 1384 a Pàdua. Avui potser s’aclarirà parcialment qui era l’amic franciscà de Turmeda.

El caràcter afectuós de l’Epistola lliga bé amb el fet que es tracta d’un escrit estrictament personal; tant és així que el mateix Turmeda intima al seu inter-

. Epalza, 14-15; Autobiografia i atac, 61. . Infra, línies 3-5.

10. Epalza, 16.

11. Hi ha constància que n’hi va haver un el 1384. Devem la informació a Mansur Boase, que ens ha assenyalat la tesi doctoral de Louise Bordua, defensada el 1991, Aspects of franciscan patronage of the arts in the Veneto, on a les pàgines 35-37 es documenta un Capítol general dels franciscans celebrat a Pàdua el juny del 1384.

12. Consultats els principals arxivers de l’ordre franciscà, és unànime la constatació que no hi ha documentació dels capítols de l’orde anteriors al segle xv. S’imposa, doncs, menar recerques a Pàdua.

13. Línia 2: «... mi karissime socie et amice»; línies 43-44: «... amice socieque mi karissime, cum te intime diligam et in visceribus caritatis te habeam»; línia 62: «... frater mi karissime et peramande»; línies 96, 150, 235, 477, 634: «... frater karissime»; línies 113, 173, 336, 354: «... frater mi karissime»; línies 162, 239, 411, 500, 563, 622, 644, 656: «... frater mi»; línia 314: «... frater mi dilectissime»; línia 389: «... mi peramande frater»; línia 633: «... frater karissime, quem vt meipsum diligo»; línia 636-637: «... karissime mi frater»; línies 663-664: «... frater mi peramande»; línia 716; «... mi frater dilectissime».

200

Jaume de Puig Oliver

locutor que se’l quedi per ell i que no el mostri a ningú, ni als seus millors amics.14 Què va fer de l’Epistola el seu destinatari no se sap, el cas és que va caure de seguida en mans lul·listes.15 D’altra banda, al bell començament de l’Epistola hi ha unes paraules de Turmeda no gens enigmàtiques: «Mei intellectus ingeniique subtilitas, ut me in hoc laudem, ad statum quem vos, mi karissime socie et amice, reprehenditis, licet bonum sit, me adduxerunt».16 Això significa que el franciscà amic i interlocutor de Turmeda hi ha estat en contacte per a reprendre’l a causa del seu estat (= la conversió a l’islam), i l’Epistola és el rescripte a la reprensió de l’amic. D’aquest frare, del qual en l’Epistola no es consigna com se diu, ni d’on és, ni perquè de Pàdua anava a Anglaterra,17 la mateixa Epistola aclareix de bon principi que estava en desacord amb la decisió de Turmeda de convertirse a l’islam. A l’Epistola no hi ha més precisions. Resta la dada que al cap de trenta anys d’haver-se trobat a Pàdua i d’uns vint-i-cinc d’haver-se convertit, Turmeda reivindica prop del seu amic la seva decisió de passar a l’islam, bo i vantant-se’n, i el convida a fer com ell.

En aquest punt, la Tuhfa ofereix unes dades que complementen les dades de l’Epistola sobre l’amic de Turmeda. Aquí és indispensable reproduir el començament de la segona part del relat històric amb què Turmeda obre la Tuhfa: Durant el seu regnat,18 succeí un dia que, essent jo alcaid de la duana marítima i intèrpret, arribà un vaixell musulmà carregat de mercaderies. Un cop ancorat a la Marsa,19 dues naus sicilianes el van escometre i capturar immediatament, un cop els musulmans, amb el seu capità, van haver fugit. D’aquesta forma els cristians van apoderar-se de les seves mercaderies i riqueses. Aleshores el nostre sobirà, Abû Fâris ordenà al cap de la duana i als seus ajudants que sortissin a la Goleta i que tractessin amb els cristians sobre el rescat dels bens dels musulmans. Hi arribaren

14. Cf. línies 45-47.

15. Es conjectura la rapidesa del viatge de l’Epistola cap a cercles lul·listes per la resposta de Cortielles. Segons les dades que se’n tenen, el 1395 Cortielles era canonge d’Elna, després ho fou de Vic. La resposta de Cortielles ha d’ésser forçosament posterior al 1418, qui sap si de l’inici dels 1420, quan Cortielles podia tenir entre 55 i 65 anys. Si la data de la mort de Turmeda s’havia de situar entre el 1424 i el 1430, com proposa Epalza, 24, la resposta de Cortielles no hauria d’ésser posterior, perquè el seu escrit suposa Turmeda viu; avui ja no es dubta que Turmeda no va cessar mai de tenir contactes amb i influència en el mon cristià occidental. El que no sabem per ara és si va conèixer la resposta dels lul·listes. Si ja no era que la Tuhfa ho seria.

16. Infra, línies 1-3.

17. Aquest obiter dictum pot fer pensar que l’amic de Turmeda era originari d’Anglaterra, però l’Epistola només diu que hi va, com diu que Turmeda tornava a Bolonya, sense voler dir que era italià.

18. Parla d’Abû Fâris (1394-1433), fill i successor d’Abu al-Abbad Ahmad (1370-1394); davant aquest últim, segons la Tuhfa, Turmeda va fer la professió de fe musulmana.

19. Cf. Epalza, Tuhfa, 222, nota 3; mapa II, p. 185.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

201

i demanaren el salconduit (l’intèrpret era amb ells). Donaren el salconduit, pujà als vaixells l’intèrpret i parlà amb ells sobre el rescat. Discutien i discutien i no acabaven de posar-se d’acord.

Venia en aquest vaixell un sacerdot de molta autoritat a Sicília, amb el qual jo havia tingut abans una forta amistat, ja que havíem estudiat junts. Havia sentit parlar de la meva conversió a l’islam, cosa que havia lamentat molt. Venia en aquest vaixell per tal de proposar-me que tornés a la religió cristiana, tot comptant amb l’amistat que hi havia entre nosaltres.

Quan es trobà amb l’intèrpret que havia pujat al vaixell, li preguntà: –Quin es el tu nom?

–‘Alî.

–‘Alî, agafa aquest escrit i porta’l a l’alcaid Abdallah, el vostre alcaid del mar a la duana. Aquí tens un dinar. Quan m’hagis fet a mans la resposta, et donarem un altre dinar.

Va agafar el dinar i l’escrit, se’n va anar a la Goleta i va donar notícia de tot el que li havien dit al cap de la duana. Seguidament, li va explicar la conversa amb el sacerdot i li mostrà l’escrit que li havia lliurat i el dinar amb què l’havia pagat. El cap de la duana va prendre l’escrit i el va fer traduir per un comerciant genovès. Després va enviar l’original i la traducció al nostre sobirà Abû Fâris, que el va llegir i em feu cridar.

Un cop a la seva presència em va dir: –‘Abdallah: ha arribat per mar aquest escrit. Llegeix-lo i informa’ns-en.

Vaig llegir-lo i em vaig posar a riure. Aleshores ell em preguntà: –Què és el que et fa riure?

–Que Déu us protegeixi —vaig respondre—. Aquest escrit m’ha estat enviat de part d’un sacerdot que va ésser un dels meus bons amics. Us el traduiré ara mateix Vaig seure al seu costat i li vaig traduir a l’àrab. Després vaig presentar-li la traducció i ell la va llegir. Digué aleshores al seu germà Mulei Ismâ’’îl: –Per Déu, que no s’ha deixat ni una lletra.

–Senyor —vaig preguntar-li—, com us n’heu adonat?

–Per un altre text de traducció que ens han fet els genovesos —em va fer. I va seguir: –Abdallah, què penses contestar a aquest sacerdot?

–Senyor, ja sabeu què penso i què soc. Vaig fer professió de fe musulmana lliurement, en la veritable religió. No vull respondre res a tot això que em suggereix aquest sacerdot.

–Ja sabem —em respongué el sultà— la sinceritat de la teva conversió a l’islam i no en dubtem gens ni mica. Però la guerra es una traïció. Escriu-li en la teva resposta que ordeni al cap del vaixell que arribi a un acord amb els mercaders musulmans i que ho faci a preu baix. Li dius: «Quan estigueu d’acord amb els musulmans sobre el preu convingut, sortiré amb el taxador a fi de pesar la mercaderia. Després m’escaparé amb vosaltres, de nit».

Ho vaig fer tot segons aquest comandament i vaig enviar la resposta al sacerdot. Ell va posar-se molt content i els comerciants rebaixaren el preu del rescat a favor dels musulmans. Sortí el taxador, però jo no vaig sortir amb ell. El sacerdot va perdre tota esperança i se n’anà amb el vaixell.

El text del seu escrit feia així:

202

Jaume de Puig Oliver

Salutació del teu germà Fransis,20 prevere. Et faig saber que he vingut a aquestes terres per tu; per endur-te’m cap a Sicília. Actualment estic amb el senyor de Sicília, de forma que jo nomeno i destitueixo, concedeixo i prohibeixo, i porto tots els afers del seu regne. Escolta’m i vine amb mi amb la benedicció de Déu. No tinguis por de perdre fortuna, honors o altres bens qualssevol. Tinc diners i honors a bastament i i faré per tu les coses que vulguis. No et deixis enganyar per res d’aquest mon, perquè tot en ell és moridor. La vida és curta i Déu és a l’encalç. Tem Déu i torna cap a Ell. Surt de les tenebres islàmiques devers la llum cristiana i confessa que Déu és el tercer de tres en la seva sobirania, i que no hi ha mitjà de separar allò que Déu va unir per a Ell mateix. Ja sé que tu coneixes tot això millor que no pas jo, però t’ho recordo perquè el record ajuda els qui creuen que Déu és tri. Desperta, doncs, del son de la negligència.

Contesta aquesta carta i torna cap a mi. Els qui son com tu no tenen necessitat de mestre. Salutacions.21

El destinatari de l’Epistola de Turmeda, doncs, hauria estat un amic, antic company d’estudis, desconcertat per la conversió del mallorquí; en una data anterior a l’agost del 1418, ara com ara imprecisable, l’amic aprofita —o provoca?— un episodi de cors per fer-li arribar una carta apremiant-lo perquè retorni a la fe cristiana i se’n vagi amb ell a Sicília, on l’amic té vara alta en el govern del regne, i li assegura una bona situació. Qui era aquest amic? Les dades de l’Epistola i de la Tuhfa encaixen bé si identifiquem el franciscà antic amic de Turmeda i el sacerdot sicilià del vaixell de cors. Turmeda i el seu amic haurien pogut ésser companys d’estudis a Mallorca, a Montblanc, a Lleida i/o a Bolonya, en tots quatre llocs o en algun d’ells. El 1384 l’amic franciscà participa en el capítol de Pàdua, possiblement com a definidor, i és enviat a Anglaterra, qui sap si amb una missió relacionada amb els problemes del Cisma aleshores vigent. Això denotaria una posició sòlida en el mon franciscà.

Després, en temps de Martí l’Humà, de Martí el Jove, de Ferran d’Antequera, del Magnànim o de tots quatre sobirans fa carrera política a Sicília, on esdevé factòtum del regne, tal com es defineix ell mateix en l’Epistola d’apremi a Turmeda.22 En el seu tenor actual, la lletra traduïda literatòriament pels 20. Epalza, 240, nota 3, remarca que Fransis en àrab significa Francesc. En els mss. hi ha variants que signifiquen “franciscà”.

21. Tuhfa, 232-242; Autobiografia i atac, 113-116.

22. En la Tuhfa Turmeda afirma que, presa la decisió de convertir-se a l’islam, de Bolonya passa a Mallorca, on sojorna sis mesos. D’allí passa a Sicília, on n’hi sojorna cinc més. És una dada que ella sola no autoritza cap hipòtesi sobre possibles contactes entre Turmeda i el seu amic a Sicília, si aquest ja hi era i hi actuava. En tot cas l’Epistola no hi fa cap al·lusió. El “senyor de Sicília” al qual fa al·lusió el prevere Francis s’hauria d’identificar d’acord amb la datació de la lletra. Si se situa devers 1418, com proposarem ara mateix, aleshores el prevere seria la mà dreta dels virreis Antoni de Cardona i de Luna, baró de Maldà i Maldanell (?-1438) i de Domènec Ram (?-1445), bisbe d’Osca (1410), compromissari de Casp (1412), virrei de Sicília (14161419), bisbe de Lleida (1419-1435), diputat de la Generalitat de Catalunya (1428-1431), cardenal del títol dels sants Joan i Pau (1426), arquebisbe de Tarragona (1434) i bisbe de Porto (1443). El virregnat de Cardona i Ram fou triennal, de 1416 a 1419. D’altra banda dels sis

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

203

genovesos i de viva veu per Turmeda davant el soldà s’ha esllavissat dins la Tuhfa acolorida amb expressions coràniques, de manera que és difícil acceptarla com el tenor autèntic estricte de la missiva del franciscà. Però fora de les reminiscències coràniques, conté expressions que l’Epistola reprendrà intencionadament per a buidar-ne el sentit cristià, girant-lo en sentit islàmic. Els trets d’ironia de l’Epistola que decoren la resposta de Turmeda al requeriment del seu antic amic avalen les nostres propostes.

Ni l’Epistola ni la Tuhfa no aclareixen d’on era el franciscà interlocutor de Turmeda. Com que per ara no se sap quan i on van començar a estudiar plegats, tant podria ésser considerat italià, com sicilià, com català. Ara bé, mentre no aparegui cap més testimoni manuscrit o imprès de l’Epistola ni s’enriqueixin els dossiers actuals, l’innominat sacerdot destinatari de l’escrit de Turmeda ha d’ésser considerat responsable del fet que els lul·listes en tinguessin coneixement en una data ara com ara imprecisa, entre 1418 i 1430 a tot estirar. Tant la lletra-apremi del franciscà a Turmeda com la resposta de Turmeda al seu antic amic franciscà són escrits privats, ja ho hem dit, no destinats al públic. El primer es coneix perquè Turmeda l’insereix a la Tuhfa, el segon perquè el destinatari —o qui?— el passa als lul·listes, aquests l’ataquen i algú insereix tots dos escrits al ms. de Bad Windsheim. L’amic franciscà de Turmeda era lul·lista?

En el cas que hagués estat català o mallorquí, no seria inversemblant. En el cas que hagués estat italià, del nord o del sud, tampoc no causaria estranyesa.23 El desenllaç del seu apremi i la decepció conseqüent explicarien prou bé que l’Epistola fos posada a mans d’un grup considerat preparat per a polemitzar amb els musulmans. Avui no podem avançar resultats que en tot cas s’obtindran de l’anàlisi de la resposta de Cortielles, però tot fa pensar en una connexió entre el destinatari de l’Epistola turmediana i el lul·lisme català. En el pla d’acció que hem esbossat més amunt no hi entra l’escorcoll dels arxius sicilians ni de l’Arxiu Reial de Catalunya a la recerca de la identitat de l’amic de Turmeda, ni tampoc una recerca a fons sobre punts calents del lul·lisme en territoris no estudiats en el cèlebre article de Josep Perarnau sobre la irradiació del lul·lisme a Europa a partir dels mss. lul·lians de Munic.24 Els inèdits de Bad Windsheim

mesos passats a Mallorca —essent encara franciscà?— i dels cinc passats a Sicília no n’hi ha cap més notícia que les que dona la Tuhfa .

23. Sobre Gènova com a centre d’irradiació lul·liana, no cal insistir. Sobre manuscrits enviats pel mateix Llull al rei Frederic de Sicília, cf. Josep Perarnau, Els manuscrits lul·lians medievals de la «Bayerische Staatsbibliothek» de Munic. I. Volums amb textos catalans, Barcelona 1982, 33; Indicacions esparses sobre el lul·lisme a Itàlia abans de 1450, dins «ATCA», 5 (1986), 297, nota 4; sobre manuscrits lul·lians enviats a ermitans de Sicília, Íd., o. c. a la nota següent, 138 i nota 44. Sobre l’existència a Pàdua de cercles interessats en Llull abans de l’arribada de Joan Bulons a la ciutat, cf. Íd., ib., 156-157. A Bolonya l’interès per les obres de Llull es documenta al principi del segle xv: Íd., ib., 146.

24. Cf. Josep Perarnau, Consideracions diacròniques entorn dels manuscrits medievals de la «Bayerische Staatsbibliothek» de Munic, dins «ATCA», 2 (1984), 123-169.

204

Jaume de Puig Oliver

obren camps d’estudi que els anys a venir podran donar un cert joc; ara fora prematur entrar-hi.25 Mentrestant les dades que avui es poden manejar apunten cap al fet que l’Epistola és la resposta a la lletra que el franciscà innominat, amic de joventut de Turmeda, li fa arribar a Tunis, intimant-lo que deixi la religió mahometana i torni a la cristiana.26 Avui renunciem a esbrinar quan es produí la incursió dels corsaris cristians de Sicília, ni la personalitat del «sacerdot» que anava a Tunis a gestionar el retorn de Turmeda. No és agosarat pensar que la iniciativa de la gestió de l’amic i la carta que fa arribar a Turmeda no es poden separar massa en el temps de la redacció de l’Epistola (1418). Per ara retindrem el fet que l’Epistola és el primer acte dels escrits pro-islàmics de Turmeda, i la Tuhfa en seria la culminació. I la lletra del franciscà amic pot ésser considerada el detonant de tots dos escrits de Turmeda a favor de l’islam.

Com i quan Turmeda fa arribar l’Epistola al seu antic amic? Si mai es documentava un atac de corsaris sicilians a la Marsa durant els anys que Turmeda era l’alcaid Abdallah, la qüestió quedaria automàticament encarrilada. En funció d’aquesta dada, es podria calcular aleshores el lapse de temps transcorregut entre la gestió del sacerdot sicilià i la redacció de l’Epistola. Mentre la dada segueixi oculta, el moment més versemblant per a situar la seqüència dels fets és quan a Tunis es negociava entre musulmans i cristians el preu de les mercaderies del vaixell atacat. Això situaria la missiva del franciscà, l’atac corsari i la resposta de Turmeda a l’estiu del 1418. Això explicaria també la brevetat relativa de l’Epistola, el seu caràcter estrictament confidencial i que el sacerdot sicilià perdés tota esperança, en rebre de Turmeda una fin de non 25. Tots els estudiosos de Turmeda han remarcat els forats negres de la seva biobibliografia: Va estudiar a París? Del periple Bolonya-Mallorca-Sicília ja s’ha dit que no se’n sap res en concret. Es desconeixen les profecies de Turmeda a favor de Jaume d’Urgell, no són abundants els detalls de la seva relació amb el virrei Roger de Montcada (1402), ni amb Aicart de Mur, governador de Cerdenya (1413), ni amb Ferran I (ca. 1414), ni els contactes amb l’ardiaca de Niebla. A través de qui la Disputa de l’Ase arriba i és impresa a Lió? El degotall de documents sobre la seva persona és molt escàs, tant escàs en detalls com els que fan referència als seus entorns mallorquí, franciscà i bolonyès. Al capdavall, sobre l’entorn tunisià de Turmeda cal refiar-se únicament de la Tuhfa.

26. M. de Riquer, Història de la Literatura Catalana, II, 269-270, feia observar que l’episodi narrat a la Tuhfa s’esdevé en ple regnat d’Abû Fâris, per tant després del 1394. Riquer es preguntava si el guiatge o salconduit que el 16 de novembre del 1402 Roger de Montcada, virrei de Mallorca, estenia a favor de Fra Anselm Turmeda, apòstata, descobert per Mn. Antoni Pons a l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca i editat per Elvir Sans, Fra Anselm Turmeda en 1402, dins «Homenatge a Rubió i Lluch», III, 405-408, no era el document que va portar a Tunis el clergue de Sicília. No és versemblant. El clegue de Sicília actua amb plens poders d’un altre virrei, i el document que va fer arribar a Turmeda era el que aquet insereix a la Tuhfa: l’apremi perquè se’n tornés amb ell a Sicília, amb totes les salvetats. Epalza, 20-21, d’una manera encertada, posa en relació el guiatge del virrei de Mallorca amb la mediació dels mercaders mallorquins peticionaris i destinataris de les Cobles de la divisió del regne de Mallorques (1398), on Turmeda al·ludia al temor dels càstigs que li podien sobrevenir com impediment per a tornar al cristianisme.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

205

recevoir. Tindríem aleshores una seqüència temporal precisa: primavera-estiu del 1418: lletra del franciscà – 1418 agost 23: Epistola responsiva de Turmeda – 1420: Tuhfa. La conjectura és versemblant, sense cap més font indiciària objectiva, per ara, ni cap en contra.

La conversió de Turmeda segons l’Epistola Un dels elements nous aportats per l’Epistola és la diferència entre l’autorelat de la conversió de Turmeda en aquesta i en la Tuhfa. En la Tuhfa la conversió es produeix a Bolonya de manera més aviat fulminant. Allí hi ha un personatge clau: el frare professor de teologia de Turmeda que un dia li revela, ocasionalment i en secret, que el Paraclet promès per Jesús a l’evangeli de Joan és el profeta Mahoma, i li intima la conversió a l’islam com a religió vertadera. L’Epistola, en canvi, obvia l’element del Paraclet i situa la crisi en els dubtes que maregen Turmeda quan llegeix certs textos bíblics. Això ajuda —no assegura— a situar històricament l’inici del procés de conversió en el moment final de la carrera universitària de Turmeda, quan emprèn el lectorat bíblic. D’una manera inequívoca, i fent abstracció que la conversió es produeix a Bolonya, l’Epistola no té cap punt de contacte amb el relat de la Tuhfa, en la qual l’autoritat del professor bolonyès és decisiva, se centra en l’argument del Paraclet i la conversió és més aviat ràpida. L’Epistola descriu la conversió com un procés interior, primer sense intervenció externa de ningú, més aviat laboriós: «Post enim multos animi labores intra me altercando ...».27 I hi afegeix una reflexió absent a la Tuhfa. Enmig de dubtes a propòsit de la interpretació o de la coherència dels textos bíblics, Turmeda constata que són interpretats de forma diferent per uns (jueus) i altres (cristians). Turmeda es creu prou informat sobre el contingut doctrinal de les religions jueva i cristiana, i sembla insinuar que aviat va tenir clar quina era la millor de les dues, versemblantment la cristiana. En canvi, ignora l’islam. I és per a estudiar l’islam que decideix anar a Tunis. La conversió, doncs, no ha estat decidida encara abans del viatge a Tunis, i no es deu a la injunció del frare professor Nicolau Martel/Mirtil/Martello/Martí, de Bolonya, ni a la força de l’argument del Paraclet.28 Turmeda parteix d’uns dubtes preocupants, d’un debat amb si mateix i del desig d’estudiar la religió islàmica.

Això no obstant, a l’Epistola hi apareix també una figura que, com en la Tuhfa, té un paper mediador en la conversió de Turmeda. No serà un cristià savi, professor d’una universitat prestigiosa, que no es converteix a l’islamisme per covardia o per comoditat. Vet-aquí ara un jueu de procedència hispana, que Turmeda coneix a Tunis, i que és un partidari decidit de l’islamisme i s’hi 27. Infra, línies 21-23.

28. Per a la qüestió del Paraclet i de la profecia evangèlica sobre la vinguda de Mahoma, cf. Epalza, 34-36.

206

Jaume de Puig Oliver

ha converit. El jueu i Turmeda, un cop s’han fet amics, debaten científicament sobre quina de les tres religions és superior a les altres dues, i el jueu l’obliga a reconèixer que és la musulmana. Aleshores la conversió de Turmeda es precipita, de manera lògica i lliure, sense cap dels elements escenogràfics narrats a la Tuhfa.

En aquest aspecte el contrast entre l’Epistola i la Tuhfa és estrident. En aquesta Turmeda va a Tunis decidit a fer pública la seva conversió a l’islam, que ja sembla decidida, mentre que en l’Epistola el viatge és motivat per la decisió d’informar-se in situ sobre la tercera de les «religions del llibre». Que en l’Epistola Turmeda esmenti la intervenció d’un jueu en el seu estudi de la religió mahometana és un altre element intrigant. En la Tuhfa, escrita per a musulmans, és un savi cristià qui encamina Turmeda cap a l’islam, amb la qual cosa el cristianisme entra en desfalc. En l’Epistola, escrita per a un cristià, la reivindicació del rol d’un jueu, al cap de vint anys dels pogroms del 1398, és un element provocador? I, al capdavall, com s’ha d’entendre la història de la conversió de Turmeda?

Epalza ja havia demostrat que el relat de la conversió de la Tuhfa s’havia construït sobre la pauta del hadit referent a la conversió d’Abdallâh ben Salâm, jueu medinès, en temps de Mahoma.29 El relat sobri i personalitzat de l’Epistola semblaria més versemblant. Les dues versions del relat de la conversió de Turmeda persegueixen propòsits pràctics i destinataris diferents. En l’Epistola Turmeda accentua davant el seu amic els elements intel·lectuals que l’han empès a convertir-se, ja des del bon començament: «Mei intellectus ingeniique subtilitas, ut me in hoc laudem, ad statum quem vos, mi karissime socie et amice, reprehenditis, licet bonum sit, me adduxerunt».30 Turmeda descriu la seva conversió com una crisi intel·lectual, un procés de dubtes i de discussió científica primer amb ell mateix, després amb un jueu convertit a l’islam.

La conversió de Turmeda és el resultat d’uns dubtes sobre la credibilitat dels textos escripturístics i d’una anàlisi comparativa de legibus, descrita com una disputa escolàstica (per agumenta concludens, scientifice), que finalment es decantarà a favor de la superioritat de la llei musulmana.

La Tuhfa, en canvi, dirigida al públic musulmà, emfatitzarà la conversió de Turmeda com un fet important dins l’islam mateix, i la situa en paral·lel a una conversió històrica en la qual va intervenir el mateix Profeta. Turmeda s’hi presenta com un creient prestigiós, perfectament integrat en la tradició islàmica. El relat és en clau musulmana estricta, una mica simplista,31 mentre 29. Epalza, 28-29; Autobiografia i atac, 45-47.

30. Infra, línies 1-3.

31. L’observació és d’Epalza, 31, a propòsit de l’argument del Paràclit, central en la Tuhfa: «Hay que reconocer que el relato de la conversión es un poco simplista. Hasta varios eruditos musulmanes me lo han manifesfado también. El planteamiento de la discusión sobre el texto es absurdo en la Europa medieval. Probablemente hubo otras motivaciones para justificar el paso ...»; Autobiografia i atac, 48-51. L’Epistola ha vingut a confirmar la intuïció fina d’Epalza.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

207

que l’Epistola és un rescripte, una exhortació al seu interlocutor cristià perquè es converteixi; els arguments no poden venir de la tradició musulmana. Turmeda buscarà una argumentació adaptada al seu corresponent cristià. Això explica també les diferències entre els relats de la conversió en l’Epistola i en la Tuhfa.

Sincer envers Déu Diferents per raó dels seus destinataris, els dos escrits es complementen.

Les seves diferències no alteren el punt central inamovible: la conversió de Turmeda a l’islam fou un acte lliure, personal, responsable i definitiu.

Un dels mèrits més remarcables de l’obra d’Epalza sobre la Tuhfa és haver acabat de dissipar els elements espuris que s’havien orquestrat per a explicar la inexplicable conversió de Turmeda, alguns religiosos (el celibat, el Paraclet, decadència de l’Església), altres no religiosos (racionalisme, lleugeresa de caràcter i vol·lubilitat, esperit d’aventura, exili polític, fugida d’una possible acusació de judaitzar).32 Cap d’aquests elements no deixava d’ésser una hipòtesi gratuïta o una projecció prejudicial, i per això ara es poden qualificar d’es­puris. Epalza exigia arguments positius per a concedir credibilitat a qual­sevol de les motivacions invocades, i no n’hi ha. Tampoc no seria honest explicar el cas d’altres conversions —anteriors, contemporànies i posteriors a Turmeda— invocant causes genèriques, estandarditzades, hostils als conversos i tranquil·litzadores per als qui les formulen. Contra aquesta tendència dels components del grup del qual el convers se separa, mobilitzant el grup per a l’autodefensa, Epalza remarcava que la conversió religiosa és el resultat d’una evolució interior i d’una elecció lliure i personal, que només pot explicar —i valorar— el seu protagonista, al marge de les reaccions que susciti. Creiem que l’edició de la Tuhfa ara fa més de cinquanta anys i avui l’edició de l’Epistola li donen tota la raó, malgrat els problemes que queden sense explicar de forma totalment satisfactòria.

En aquesta temàtica dels conversos l’Epistola conté una altra novetat, la importància del qual el lector apreciarà pel seu compte. És la llista de nou conversos, contemporanis i coneguts de Turmeda, que hi ha al final de l’escrit.33 Set són frares: 2 franciscans, 2 dominicans, 1 benedictí, 2 agustinians.

Tres són antics mestres en teologia. Hi ha un florentí, doctor en quiscun dret, i un expert en ciències de nom Ricard, que, pel nom, podria ésser un europeu meridional, del centre o de més cap al nord. Dos són de la província de Sant Jaume, és a dir, gallecs, un altre és toledà, un altre hispanus. També hi ha un 32. Epalza coronava i superava uns primers intents de Josep M. Pou i Martí, dins Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos xiii-xv), Vich 1930, 453-454. Pou ja coneix i utilitza la Tuhfa com a font històrica, però segueix pensant en la corrupció moral, l’escepticisme i la incredulitat general de Turmeda com causes de la seva conversió.

33. Línies 686-712.

208

Jaume de Puig Oliver

Pere Ferrer, franciscà del convent de Barcelona, “optimus theologus”. Crida l’atenció l’olim frater Petrus ordinis predicatorum, abat de Santa Maria de Colònia, que disposava d’una renta anyal de 15.000 florins i ho va deixar tot, passant-se a l’islamisme.

Turmeda subratlla, i així tanca en rodó l’Epistola, que tots els de la llista eren mestres en l’escriptura cristiana; escrutant-la a fons, van abandonar el cristianisme i es van convertir en bons musulmans.34 És a dir, van fer un procés semblant, si no el mateix, al d’ell. Turmeda també comunica al seu amic que tots els de la llista el saluden, i que tots el valoren pels grans elogis que els n’ha fet. Deu voler dir que també esperen que es converteixi ...

No podem escometre ací la feinada d’intentar esbrinar la identitat d’aquests nou cristians de qualitat convertits a l’islam. Remarcarem que Turmeda no fa cap al·lusió al fenomen recurrent dels cristians renegats d’origen grec, italià, francès i catalano-aragonès que no van faltar mai als regnes i principats del nord d’Àfrica;35 ell presenta la llista d’uns cristians savis, gairebé tots ex-frares i experts en matèria religiosa, dels quals afirma que s’han convertit i ara són bons musulmans. És una tria intencionada, un argument ad hominem per al franciscà amic, també expert i savi.

Sorprèn el nombre elevat de religiosos conversos —coneguts i contemporanis seus— que Turmeda pot esmentar. Vol dir que en un moment històric no massa dilatat (finals del s. xiv – principi del s. xv) les conversions de cristians qualificats a l’islamisme es van intensificar? Això explicaria, en part almenys, els esforços dels reis i papes de l’època per a contrarestar la tendència.36 La llista també és remarcable perquè suposa lligams de contacte entre aquest grup de conversos. No solament es coneixen, també són solidaris en 34. Infra, línies 713-715.

35. És molt especial el cas de Joan Navarro, per altre nom apel·lat Hilel, renegat resident a Tunis els mateixos anys que Turmeda. Just el 1418, actuava a Tunis contra la dinastia hafsî com espia i agitador d’Alfons el Magnànim, i aquest li prometia devers 1425 salconduit i salvetat: ACA, Canc., reg. 2691, f. 155; Joaquín Miret i Sans, Vida de fray Anselmo Turmeda, dins «Revue Hispanique», XXIV (1911), 261-296, espec. 292-294, on edita del document de l’ACA. 36. Eubel recull almenys tres butlles d’aquesta matèria: Bullarium franciscanum, VII, Roma 1904, p. 74, 218, 378. La darrera és la butlla Pium misericordis de Benet XIII, del 22 de setembre del 1412, en la qual se suposa que Turmeda s’ha adreçat al papa suplicant-li el perdó de la seva apostasia i el papa la li atorga i li dona salvetat si tornava al seu país. La butlla té el n. 1107 en l’obra fou d’Eubel, i també fou publicada per Pou i Martí, dins «Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona» XIV (1914), 467-469, reeditada després dins Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos xiii-xv), Vich 1930, 457-458. El 23 de setembre del 1423 el rei Alfons IV atorgava a fra Anselm Turmeda un salconduit per a retornar als seus dominis amb plena llibertat per a negociar-hi: ACA, Canc., reg. 2691, 2672, f. 138v., document publicat per Marian Aguiló y Fuster, Cançoneret d’obretes vulgars o Cançoner de les obretes en nostra lengua materna mes divulgades durant los segles xiv, xv e xvi [Barcelona], 1873, al final de les Cobles de la diuisio del Regne de Mallorques, sense indicació de font; reproduït per A. Calvet, Fray Anselmo Turmeda, heterodoxo español, Barcelona 1914, 41; i per Pou i Martí, o. c., 459, nota 1.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

209

matèria de proselitisme: tots saluden per endavant el possible nou convers.

Al mateix temps, no tenim cap raó per pensar que el floret de conversos de la llista de Turmeda no visquin tots a Tunis ni que hi visquin malament. El Pere Ferrer barceloní és tresorer del rei de Tunis, l’olim frater Dyago ordinis predicatorum, nacione hispanus, és el cap del taller del sabó, nomenat pel rei. Creiem que la informació de Turmeda sobre els seus coneguts conversos reclama un altre camp d’estudi: la política de Tunis en aquesta època en relació amb els cristians, assenyaladament amb els del Mediterrani occidental. Com el lector pot endevinar, no voldríem referir-nos a les relacions econòmiques,37 ans, sense relegar-les, a totes les relacions polítiques i socials, incloses evidentment les religioses. Fins ara potser no hi havia hagut motius per a plantejar una pregunta òbvia: Perquè Turmeda va a Tunis, precisament a Tunis, a estudiar l’islam i a convertir-s’hi? El final de l’Epistola, amb la llista dels conversos, no deixa cap mes opció que obrir-la.

Potser ara també és el moment de recuperar el relat de la Tuhfa sobre la forma de governar del príncep que va servir Turmeda a Tunis, Abu Fâris ‘Abd al-’Aziz, les reformes que va introduir i els abusos que atallà.38 Turmeda ofereix dades econòmiques precioses sobre el Tunis del seu temps, emmarcades, això sí, en un panegíric del sobirà hafsí per la rectitud del seu govern, les seves fundacions piadoses (llocs d’oració, fonts, cisternes, biblioteca, hospital, fàbrica de sabó, supressió d’impostos contraris a la llei musulmana), l’ajut continu als habitants d’al-Àndalus, als musulmans captius i als moriscs expulsats. És un quadre de santedat musulmana i de rectitud administrativa, fàcilment con37. Per a una bibliografia succinta, cf. Le comte Louis de Mas Latrie, Traités de paix et de commerce et documents divers concernant les relations des chrétiens avec les arabes de l’Afrique septentrionale au moyen age, recueillis par ordre de l’empereur et publiés avec une introduction historique, I-II, París 1866, 342 i 399 p. [reprint Burt Franklin, New York, I-II, s. a.]; Relations et commerce de l’Afrique Septentrionale ou Magreb avec les nations chrétiennes au Moyen Âge, París, Firmin Didot 1886, 432-436, 476-478; Supplément, París 1872; Klüpfel, Die äussere politik Alfonsos III von Aragonien, Berlin-Leipzig 1911-1912, esp. cap. XI i l’apèndix de documents; Andrés Giménez Soler, Episodios de la historia de las relaciones entre la Corona de Aragón y Túnez, dins «Institut d’Estudis Catalans. Anuari», 1907, 195-224; Documentos de Túnez, originales o traducidos, del Archivo de la Corona de Aragón, dins «Institut d’Estudis Catalans. Anuari», 1909-1910, 210; El comercio en tierra de infieles durante la edad media, dins «Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona», V (1909-1910), 171-199, 287-298, 521-524; Francesco Cerone, Alcuni documenti sulla seconda spedizione di Alfonso V contro l’isola Gerba, dins «Institut d’Estudis Catalans. Anuari», 1909-1910, 51-89; Alfonso il Magnanimo ed Abu Omar Othman, dins «Archivo Storico per la Sicilia orientale», 1912-1913; Andreu Ivars, Dos creuades valenciano-mallorquines a les Còstes de Berberia 1397-13499, València 1921, 174 p., on publica 130 documents dels anys 1397-1403; Isidro de las Cagigas, Un traité de paix entre le roi Pierre IV d’Aragon et le sultan de Tunis Abu Ishak II (1360), dins «Hesperis», XIX (1934), 65-77; R. Brunschwig, Documents inédits sur les relations entre la Couronne d’Aragon et la Berbérie orientale au xive siècle, dins «Annales de l’Institut d’Études Orientales», II (1936), 235-265 [tiratge a part: Paris, Larose 1936, 1-31]; R. Brunschwig, La Berbérie orientale sous les Hafsides, Paris 1941, 440 ss.; L. Dufourcq, L’Espagne catalane et le Maghrib aux xiiie et xive siècles, Paris 1966, amb la bibliografia que s’hi cita.

38. Tuhfa, 244-256; Autobiografia i atac, 116-122.

210

Jaume de Puig Oliver

trastable amb la turbulència político-religiosa d’Europa durant la temporada del gran cisma d’Occident. És ben possible que Turmeda i els seus companys eclesiàstics renegats fessin cap a Tunis atrets per un cert prestigi dels hàfsides?

Fugien d’una situació eclesiàstica anòmala —el Cisma— que tenia aires de fossilitzar-se? El cas de l’abat que renunciava a 15.000 florins anyals de renta i es convertia a l’islam és simptomàtic.39 I la pregunta de seguida en genera d’altres. Els conversos de Tunis formaven un grup, amb algun corifeu? Seria possible conèixer la cadència de les conversions? Hi va haver conversions en grup? Les conversions foren processos individuals o n’hi va haver d’influïdes per conversions anteriors? Contestar aquestes preguntes i d’altres de semblants només serà possible, sense poder imaginar per endavant en quina mesura, després d’escorcolls pacients i a la menuda en fonts occidentals i orientals per a trobar informació sobre la identitat dels components de la llista, i després d’estudis sistemàtics, com ja hem insinuat, sobre les relacions humanes de tot tipus entre les dues ribes del Mediterrani occidental.40 Qüestions doctrinals L’Epistola té, repetim-ho, un estructura adaptada a la finalitat que persegueix: la conversió del seu destinatari. En els tres primers capítols del text tal com l’hem dividit, Turmeda explica la seva conversió com un procés de clarificació de quina és la millor de les tres religions del llibre i proposa al seu amic d’emprendre el mateix camí. És un procés de relectura del fet religiós universal —les tres religions del llibre—, de superació dels esquemes mentals vehiculats per la tradició cristiana en la qual han estat educats l’autor i el destinatari de l’Epistola, un procés d’adquisició de conceptes i sensibilitats noves. Els qui van observar en Turmeda una certa disposició a l’aventura, una atracció del desconegut, no anaven tan errats com això. L’Epistola corroboraria que en l’aspecte de l’aventura intel·lectual la disposició se li va activar a fons, en un procés de dubtes, curiositats i audàcies, portat fins a l’extrem del canvi de religió. En aquest procés, que no depassa mai el marc religiós, hi pesen elements racionals crítics. No tenint cap detall de les discussions a Tunis entre el jueu hispànic i Turmeda, és impossible saber quins eren els elements de

39. Són documentats divisions i conflictes greus per culpa del Cisma entre franciscans de Mallorca: E. K. Aguiló, Fra Anselm Turmeda. Apéndice, dins «Museo Balear», II (1885), 220221; «Archivum Franciscanum Historicum», 17 (1924), 165ss; Pere Sanahuja, o. c., 171. En l’obra catalana de Turmeda la preocupació pel Cisma és recurrent.

40. Quan Turmeda parla de la fundació de l’hospital de Tunis el mateix any que ell escrivia la Tuhfa (823/1420), i remarca que cap dels sobirans d’Àfrica no ho havia fet abans, val la pena preguntar-se si aquesta fundació no fou induïda per altres fundacions de la mateixa època en països cristians, per exemple a la Barcelona de la primeria del segle xv.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

211

discussió en aquella etapa. Però sabem que el mètode era l’anàlisi racional, la polèmica científica. I és el que continuarà Turmeda a l’Epistola, amb un mètode elaborat en funció del destinatari: una lectura racional dels textos de l’Escriptura judeo-cristiana sobre l’existència de Déu, la creació de l’home, el pecat d’Adam, la salvació i els seus canals. Els capítols IV-VI de l’Epistola intenten proporcionar al seu destinatari un instrument hermenèutic que li faci donar el pas desitjat. Tots tres capítols podrien haver estat escrits per un autor no necessàriament musulmà, ni tan sols necessàriament religiós; Turmeda fa gala del seu coneixement del text bíblic i de la seva habilitat d’interpretar-lo de forma aparentment neutra, en un pla merament racional. Constitueixen una mena de preambula fidei a l’inrevés, acompanyats, això sí, amb un aparat de cites bíbliques que fa feredat. Turmeda encara la interpretació cristiana dels textos bíblics amb la manera com són vistos des de la perspectiva islàmica, i conclou que, llegit des d’aquesta, el text bíblic és més conforme a la racionalitat. Es tracta, doncs, d’un racionalisme de caràcter religiós. L’islam integra el text bíblic —llegit des de l’Alcorà— d’una manera racional, superior a com ho fa el cristianisme.

1. Existència de Déu Són poques les línies consagrades a l’existència de Déu (69-85). Si hi ha criatures, hi ha Creador. L’ésser de Déu, considerat com a principi i fi de les coses, no implica contradicció. La manera com l’Escriptura parla de Déu no s’ha de prendre al peu de la lletra, és purament pedagògica i adaptada a les intel·ligències més elementals. No hi ha res en aquest paràgraf que un creient cristià pugui rebutjar, oi més que Turmeda el decora amb set textos inapel· lables de l’Antic Testament.

2. Pecat original i economia salvífica L’islam admet un profetisme anterior a Mahoma, d’Adam a Jesús, però no té el concepte cristià d’una economia salvífica, d’una història de la salvació, amb les seves etapes. Per això l’islam rebutja del tot la idea d’un pecat original que pugui haver afectat tots els descendents d’Adam. El relat bíblic d’Adam i Eva al paradís, interpretat per Rom 5,12, i exposat després pels teòlegs cristians (Agustí et alii), és el primer acte d’aquesta història, la caiguda; el segon és l’elecció d’un poble al qual és revelat el Déu únic i veritable, del qual naixerà l’Ungit de Déu; el tercer acte és la història de Jesús, Messies promès, ungit de Deú i actor dels fets històrics salvífics centrals: passió, mort i resurrecció, amb els quals es consuma el redreç de l’home caigut, que participarà en aquest nou estat mitjançant la fe i els sagraments cristians centrals: baptisme i eucaristia.

212

Jaume de Puig Oliver

En les línies 86-172, Turmeda reinterpreta els relats bíblics per a fer-los compatibles amb la visió islàmica contrària a la història cristiana de la fe.

Adam i Eva, immortals abans de llur pecat, foren castigats a morir com a pena de llur culpa. Però aquesta mort és la mort natural, no la mort d’una condemna eterna a causa d’aquell pecat original. I és absurd pensar que els homes que moren havent contret aquell pecat original es condemnen si, a) no reben la circumcisió que els fa membres del poble escollit, o b) no reben el baptisme, que esborra aquell pecat.

Turmeda retreu que hi ha consens entre jueus i musulmans sobre el fet que Déu va perdonar el pecat d’Adam mentre encara vivia. Així entén Turmeda que no hi ha pecat original ni transmissió del mateix, ni és necessària la intervenció d’un redemptor i encara menys si havia d’ésser el Fill de Déu, cosa impossible en l’estricte monoteïsme islàmic.

Per a demostrar que Déu podia perdonar el pecat d’Adam, retreu el perdó concedit als dos grans pecats de David, l’adulteri i l’homicidi. El mateix Déu fou ofès per Adam i David, el mateix Déu els perdonà tots dos. Seria absurd admetre que Déu va perdonar David —així ho diu l’Escriptura— i en canvi no perdonà Adam, més encara: tant hauria odiat el pecat d’Adam que l’hauria sotmès a condemna a ell i a tota la seva descendència? I perquè hauria condemnat Adam, creat meravellosament del fang, i no David, home com els altres?

I posat el cas que hagués estat necessari que algú més noble que Adam morís per tal d’alliberar Adam de la seva culpa, Déu podia haver enviat un àngel en carn humana a fer aquest servei. I posat que hagués estat impossible redreçar l’estat de coses introduït pel pecat d’Adam sense que Déu enviés al mon el seu Fill, no hauria estat millor que l’hagués degollat Herodes abans de fer-li passar l’horror de la passió? Turmeda sabia aplicar el mètode de la reducció progressiva d’unes idees a l’absurd.

Com anirem veient, cada pas que dona Turmeda, cada reducció a l’absurd de la interpretació cristiana de la Bíblia, és guiada soterradament per la fe islàmica.41 Rebutjat el fet central del cristianisme —Encarnació, Resurrecció i missió dels apòstols— també queda obsoleta l’hermenèutica de la història que en dimana, i això facilita i imposa una altra lectura dels textos bíblics, la lectura des d’una posició que pot semblar inequívocament racional.

La diatriba contra el pecat d’Adam com a pecat original és necessària en la polèmica cristiano-aràbiga per la mateixa concepció islàmica de la profecia.

D’Adam fins a Jesús, passant per Noè, Abraham, Isaac, Jacob, Josep, Moisès, David, Salomó, Natan, Gaad, Samuel, els quatre profetes majors i els dotze menors, Déu ha anat parlant a la humanitat mitjançant els seus enviats i a través d’ells ha anat obrant tota mena de prodigis. Aquests testimonis de Déu, en virtut del pecat d’Adam, haurien d’haver estat condemnats pel

41. És l’Alcorà qui ensenya que Déu va perdonar el seu pecat a Adam: Q. XX. 120/122; II,35/37.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

213

Déu que se’ls apareixia, que els parlava cara a cara, que els feia fer prodigis admirables fins al punt que alguns ressuscitaven morts? Les línies 173-230 ataquen un dels dotze articles del Credo cristià: «Davallà als inferns». Amb aquest article, la fe cristiana expressa la universalitat de la redempció de Crist, que s’estén a tota la humanitat subjugada pel pecat, des d’Adam fins al darrer home que viurà al mon. La davallada als inferns —Xeol, Hades, Tàrtar, llimbs de l’infern o com se n’hagi de dir, té més d’una lectura possible. Posada entre dues afirmacions històriques —«patí sota el poder de Ponç Pilat / resuscità al tercer dia»— es pot entendre històricament, i és així com la polèmica islàmica ho retreu als cristians: Crist s’emporta de l’infern, que també és anomenat el si d’Abraham, les ànimes de tots els descendents d’Adam que van esperar la vinguda del Messies. Rebutjada la Resurrecció, l’islam troba absurd el compàs d’espera que representa l’estada dels més grans profetes al si d’Abraham fins a l’adveniment de Crist, i tota la teoria dels llimbs. Com podien ésser privats de la visió de Déu, un cop morts, els sants que l’havien vist en vida? Quin jutge hauria estat Déu jutjant-los així?

Aquesta part s’acaba amb una afirmació diàfana: «Naturalis enim inteligentia hoc abhorret et improbat».42 3. Els set segells de la ignorància El capítol VII fa de transició entre els capítols anteriors i els dedicats a impugnar en detall les veritats i ritus fonamentals dels cristianisme: Trinitat, divinitat de Jesucrist, baptisme, eucaristia, confessió i matrimoni. Turmeda ha exposat la possibilitat d’entendre la Bíblia d’una altra manera com l’entenen els cristians, una manera racional, que evita caure en interpretacions absurdes com les que ell tematitza. Ara potser es desvelen, perquè es concreten, les «cogitaciones torquentes» (línia 8), les «altercacions» (línia 21) de l’esperit de Turmeda abans de la seva conversió. I potser es desvela també el sentit de l’allau de textos bíblics citats —i no pas incorrectament des del punt dse vista textual— al llarg de tota l’Epistola. Els textos bíblics han d’ésser coherents i no han d’oferir dificultats, ans solucions. Per tant, s’han de llegir de manera racio­ nal. El que obsti a una tal lectura —l’òptica de la dogmàtica cristiana— és absurd i rebutjable.

Fa l’efecte que Turmeda queda satisfet amb l’exemplificació que ha donat de com és interpretable l’Escriptura al marge del dogma cristià: la seva (= la dels musulmans) és, en tot cas, una interpretació racional i sàvia. No ho diu taxativament així, però en dir que aquesta nova manera d’entendre és «clausa non credenti» (línia 236) i constitueix un segell de la «ignorantia» d’aquest, (línies 237, 257-258) la conclusió s’imposa sola. En conseqüència, el capítol 42. Línia 221.

214

Jaume de Puig Oliver

VII és una crida a sortir de les set ignoràncies que afecten el no creient: sobre l’ésser de Déu —unitat versus trinitat—, sobre l’ésser de Crist —impossibilitat d’una associació—, sobre l’ésser de Maria, sobre l’Escriptura, sobre l’escatologia, sobre el Profeta Mahoma i sobre la seva llei, l’única salutífera.

Cal, doncs, sortir de la ignorància i el primer pas és una lectura crítica —racio­ nal— de l’Escriptura. Per això Turmeda remarca taxativament que la quarta de les ignoràncies és la ignorància sobre la manera d’interpretar l’Escriptura.

El retret d’aquesta ignorància s’emplaça després de l’evocació dels dogmes cristians sobre la trinitat, l’Encarnació i la mariologia. Turmeda insinua subtilment que l’Escriptura, de la qual els cristians extreuen els tres dogmes, es pot i s’ha d’interpretar d’una altra manera i aleshores els dogmes cristians cauen com un castell de cartes. L’arrenglerament de tants textos escripturístics que figuren a l’Epistola per a acompanyar una interpretació no cristiana de la Bíblia indica també de quina manera va anar el procés de la conversió de Turmeda. Arran d’unes lectures de l’Escriptura que el deixen perplex, Turmeda busca primer en el judaisme, després en l’islamisme el desllorigador de la qüestió religiosa. En aquest aspecte, és simptomàtic que abans de la seva conversió discuteixi a Tunis amb un jueu que fa el mateix itinerari i que el convenç en discussió oberta. Tant el jueu com el cristià han trobat bones raons per encaminar-se cap a l’islam.

La sisena de les ignoràncies imputades a l’amic franciscà conté l’únic paràgraf exprés de l’Epistola referent a Mahoma com a Profeta i enviat de Déu. A parer nostre és simptomàtic que Turmeda situï la ignorància sobre Mahoma i la seva obra immediatament després de les referències als tres dogmes fonamentals del cristianisme i a la manera com cal interpretar l’Escriptura. L’Epistola no ho diu, perquè intenta moure’s en un pla racional («Mei intellectus ingeniique subtilitas ...»), però és evident que l’hermenèutica escripturística turmediana depèn del dogma islàmic, que resitua les dues grans religions anteriors en una perspectiva de convergència cap a l’islam. L’ensenyament veritable de Déu és la revelació a Mahoma. La ignorància d’aquesta revelació, finalment, és denunciada per Turmeda com la causa de la mala intel·ligència de l’Escriptura per part dels cristians.

4. Trinitat en Déu En la Tuhfa Turmeda només parlarà de la Trinitat per afirmar que segons els cristians «ningú no pot entrar en el paradís si no té aquesta fe»,43 i la deriva tot seguit cap a la qüestió de la divinitat de Jesús, per a bescantar-la. L’Epistola, en canvi, partint de la tesi cristiana que la fe en la Trinitat és indispensable per a la salvació dels homes, retreu que, si era així, Déu hauria enganyat Moisès i 43. Tuhfa, 318; Autobiografia i atac, 134.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

215

els altres profetes en revelar-se com a Déu únic. Tots van ensenyar la unicitat absoluta de Déu, no la trinitat de persones, i encara menys van ensenyar que la segona persona de la Trinitat és Déu i home fins a la fi dels temps.

5. Divinitat de Jesús Que Jesús no era Déu Turmeda ho sosté amb textos bíblics, molts menys dels que seran citats en el capítol corresponent de la Tuhfa. Amb aquesta l’Epistola només hi té quatre contactes textuals. Totes dues obres citen Mt 26,38 («Tritis est anima mea usque ad mortem») per a rebatre que la tristesa i la por són incompatibles amb la naturalesa de Déu; i citen també Lc 4,24 («Amen amen dico vobis, quia nemo proheta acceptus est in patria sua») per remarcar que Jesús s’autoproclamava profeta, no Déu. No hi podia faltar Mt 27,46 (= Mc 15,34): «Deus meus, Deus meus, ut quid dereliquisti me?», que en la Tuhfa Turmeda presentarà com una falsificació i una interpolació directament contrària a Déu.

Turmeda, per la seva banda, llegeix els textos joànics (Jo 20,17: «Vado ad patrem meum et patrem vestrum, Deum meum et Deum vestrum») en els quals el cristianisme detecta una filiació i una relació diferent entre el Pare de Jesús i el dels deixebles, en clau purament igualitària, segons el dogma islàmic de la separació absoluta entre Déu i l’home. Per tant, insisteix que Jesús es proclama home com els seus deixebles. I reprèn també l’argument de la Tuhfa quan assimila els miracles de Jesús als obrats pel profeta Eliseu.

Però en aquest punt l’Epistola conté un matís remarcable. Lluny de comparar els miracles de Moisès, Elies i Eliseu amb els de Jesús per concloure que eren equivalents —si no superiors— els primers, l’Epistola ataca l’equilibri de la cristologia clàssica. Aquesta, forta en la fórmula calcedoniana, ensenya que els actes de tenir fam i set44 o de pregar Déu45 que els evangelis atribueixen a Jesús, aquest els feia o patia com a home, mentre que els miracles els obrava en tant que Déu. Turmeda ataca aquesta distinció teològica clàssica, dient que quan els profetes obradors de miracles tenien por o estaven tan deprimits que demanaven a Déu morir,46 es podria dir també que això els passava perquè eren homes; però quan guarien lepres,47 feien surar el ferro sobre l’aigua48 o ressuscitaven morts49 es podria dir que ho feien en qualitat de déus. Si els seus miracles i els de Jesús eren equivalents, també ho havia d’ésser la causa. O tots Déu i home o cap. Etc. 44. Jo 19, 28.

45. Lc 22, 39-46.

46. 1Re 19, 3-4.

47. 2Re 5.

48. 2Re 6, 4-7 49. 1Re 17, 17-24.

216

Jaume de Puig Oliver

6. El baptisme i l’infern Són poques les línies que dedica Turmeda en l’Epistola al sagrament del baptisme, si les comparem amb les de la Tuhfa, que fa una descripció prolixa del ritus. L’argument de fons —que el baptisme no és necessari per a la salvació— és idèntic en totes dues obres. La Tuhfa dona com argument que Adam, Noè, Abraham, Moisès i tots els profetes no foren batejats i en canvi són al paradís. L’Epistola aplica l’argument als apòstols i al pobre Llàtzer que segons l’evangeli fou portat al si d’Abraham sense ésser batejat.

En aquest punt comença citant bé Lc 16,23 («... cum esset in tormentis vidit Abraham [el text lucà continua: a longe et Lazarum in sinu eius», text omès per Turmeda]) i afegeix de collita pròpia «in paradiso», mots no lucans, exponents de la mentalitat islàmica. Turmeda estava convençut que el seu afegit era correcte, àdhuc evangèlic, i aleshores inicia la diatriba contra els teòlegs cristians que situen Abraham als llimbs fins a la resurrecció de Crist i la «davallada als inferns». Es parteix del fet que és impossible que Abraham fos al paradís i als llimbs al mateix instant. Si Abraham i Llàtzer eren a l’infern, no tindria cap sentit la petició del ric epuló demanant aigua —Turmeda sap que a l’infern no hi ha aigua—; a més a més Abraham diria mentida quan diu que el trànsit d’una banda a l’altra l’impedeix el «chaos magnum firmatum inter nos et vos», Lc 16,26. Si no s’admet que Abraham era al paradís i només allí, tota la narració és inverosímil i Crist quedaria acusat d’ésser mentider.

7. L’Eucaristia Pel que fa a l’Eucaristia, l’Epistola i la Tuhfa coincideixen, si no mot per mot, sí en els conceptes. Turmeda rebat que cada partícula d’una hòstia consagrada contingui el cos de Jesús tal com era la nit de la Cena, veritablement i no fictícia, de forma substancial i no accidental. L’argument antieucarístic és racional: El contingut no pot ésser més gran que el continent. A més, multiplicades les partícules, s’hauria de multiplicar el cos de Jesús, i no hi hauria un Jesús, sinó múltiples Jesús. I refuta l’argument o exemple del mirall donat pels cristians: de la mateixa manera que un mirall pot contenir edificis més grans que el mirall, i fins i tot els fragments del mirall, quan es trenca, segueixen reflectint allò que és més gran que cada fragment, etc. I aquí Turmeda, com repetirà en la Tuhfa, remarca que el reflex del mirall és un accident, mentre que la doctrina cristiana de l’eucaristia ensenya la presència substancial de Jesús en el pa consagrat i en cadascun dels seus fragments. En la Tuhfa, a més, Turmeda esmenta el relat de Mateu de la institució de l’Eucaristia i fa notar que en l’evangeli de Joan de l’Eucaristia no se’n diu res; i això el porta a una altra tesi clàssica de l’islam: la falsedat i la contradicció dels relats evangèlics.

L’Epistola, en canvi, obvia aquest aspecte i recomana al destinatari que ponderi la qüestió des d’un punt de vista racional. L’Eucaristia, en relació amb la mort

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

217

de Jesús, és un derivat de l’Encarnació, i aquesta és innecessària per al musulmà. Sense repetir el que dirà en la Tuhfa,50 però tenint la idea molt present, Turmeda s’esplaia davant l’amic sobre la importància de la paraula creadora del Déu únic, que amb un fiat ha creat el mon. La creació per la paraula és real i no ho és cap més paraula, s’entén l’eucarística, cosa que Turmeda es limita a suggerir. I no hi ha més presència de Déu en les criatures que la del fet d’ésser llur principi, com el número Un, que és principi de tots els altres i és en tots els altres, mentre que tots els altres no són en ell.

8. La confessió També hi ha coincidències entre la Tuhfa i l’Epistola en matèria de la confessió dels pecats. I en canvi hi ha una diferència major: la Tuhfa destesta la confessió del pecats, l’Epistola comença fent-ne un elogi, si es fa com s’ha de fer, no, ben entès, com ho fan els cristians. Perdonar els pecats pertany a Déu i Déu no comparteix res («no s’associa») amb ningú. Tuhfa i Epistola neguen que un home pugui perdonar els pecats d’un altre home, totes dues citen Mt 15, 14 i Lc 6, 39, al·leguen que no hi ha precepte de Jesús sobre la confessió a un altre home i que Maria, els apòstols i els deixebles no es confessaven amb Jesús (Tuhfa), ni els patriarques ni els profetes no es van confessar mai amb ningú (Epistola).

9. El matrimoni El tractament del matrimoni només és en part idèntic en els dos escrits turmedians. Tots dos escrits invoquen la Torà, que permet casar-se amb tantes dones com un home pugui sostenir. I són recordats els casos de David i Salomó; el primer va tenir cent dones, el segon mil. I aquí s’acaben les coincidències. Dirigint-se a un cristià, l’Epistola afirma que el matrimoni és un sagrament aprovat per Déu i exemplificat en Adam i Eva: una sola voluntat en dos individus. La Tuhfa, per la seva banda, atribueix al «profeta» Pau la prohibició de la poligàmia i el mandat que el sacerdot s’ha de casar ab una verge no desflorada. L’Epistola obvia aquestes inexactituds i, en canvi, defensant que, a diferència de David i Salomó, Mahoma en va tenir prou amb onze esposes, cita 1Cor 7,9, el text en el qual Pau, partidari i compromès amb el celibat per zel apostòlic, autoritza el matrimoni.

Si la Tuhfa es limita a dir que en matèria matrimonial els cristians no compleixen el mandat diví, l’Epistola presenta una llarga diatriba contra el

50. Tuhfa 348; Autobiografia i atac, 141: «... quan el sacerdot recita certes paraules sobre un tros de pa en aquell moment el pa es transforma i es converteix en el cos de Jesús».

218

Jaume de Puig Oliver

celibat eclesiàstic. Certament, Déu prohibeix l’adulteri, però els clergues cristians, obligats a servar la castedat, cauen en mals pitjors: seducció, adulteri, incest, homosexualitat... I això no afecta només el clergat secular, també els regulars hi cauen, cosa que Turmeda recorda al seu amic: ho saps bé.

10. Les tres lleis Després del repàs i refutació de les principals doctrines cristianes, Turmeda escomet el tema de les tres lleis, el punt de partida que l’havia de dur a la conversió a l’islam, capítols XV-XVII. Per dissort nostra, Turmeda no detalla els seus dubtes ni les discussions amb el jueu de Tunis sobre la valoració de les tres religions del llibre. Va de dret al gra i exposa les conviccions d’un musulmà corrent sobre les tres religions. El judaisme és valorat positivament com a religió monoteista, però és rebutjat amb severitat perquè els jueus opinen que Jesús és fill adulterí de Maria i diuen de Jesús tot el contrari del que l’Alcorà afirma sobre ell.

El cristianisme, en canvi, no és pròpiament una llei. Es basa en els evangelis, que consten d’uns relats sobre la infància de Jesús, després hi ha un gran silenci fins a la represa de la narració, de manera que dels trenta-tres anys que va viure Jesús amb prou feines se’n coneixen alguns dels primers i els dos o tres darrers, i encara «molt confusament». Turmeda s’entreté a enumerar totes les contradiccions que els musulmans carreguen en contra de la veracitat dels evangelis. El punt de partida és simple: Només poden explicar bé una biografia els testimonis oculars directes; ara bé, cap dels evangelistes no ho va ésser i, a més a més, van estampar coses inconvenients, que no s’adiuen amb la dignitat del profeta que fou Jesús.

Pel que fa a la llei islàmica, tots els elogis són pocs. És una veritable llei, que mana i prohibeix, promet bens al qui fa el be i a l’inrevés. Turmeda elogia la circumcisió, la purificació menstrual femenina tal com la tracta l’islam i les ablucions que precedeixen l’oració, probablement com a mesures higièniques encertades. Els musulmans preguen cinc vegades al dia i amb economia de paraules, perquè Déu no escolta pas de més bon grat els qui parlen molt.

D’altra banda un allau de terminologia cristiana recalca que els musulmans han de practicar tots els manaments de la llei de Déu, les obres de misericòrdia, l’amor al proïsme, pagar delmes i primícies; tenen un dret clar, obert i distingit. En una paraula, es la millor de les tres religions del llibre. Amb la particularitat que els cristians disposen d’una traducció de l’Alcorà que no té res a veure amb l’Alcorà veritable, el dels musulmans. La traducció cristiana de l’Alcorà, segons Turmeda, fa riure per la seva fatuïtat i manca de rigor. En canvi la lectura de l’Alcorà autèntic convenç del seu caràcter diví i perfecte, acosta a Déu, ensenya a fer el bé i evitar el mal i promet l’infern als qui no l’observen.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

219

En aquesta apologia Turmeda hi estampa una nota personal. En criticar la traducció cristiana de l’Alcorà, diu que ell l’havia llegit molt quan era a Mallorca. Entenem que es refereix a l’estada prèvia al viatge a Sicília i a Tunis d’abans de la conversió. El detall reafirma que és a Tunis on Turmeda, a través dels debats amb el jueu convers, accedeix a un coneixement de l’Alcorà i de l’islam que fins aleshores no havia tingut, i aquest coneixement és un altre element que li obre les portes de la conversió.

11. Objeccions cristianes Un darrer capítol de caràcter doctrinal és dedicat a desfer objeccions que els cristians presenten contra la llei corànica. La principal es la concepció de l’altre mon tal com l’entenen els mahometans: els sarraïns mengen, beuen i fan l’amor a l’altra vida! En realitat, Turmeda se’n surt com pot, al·legant Mt 26,29 i Sl 149,5, és a dir tornant la pilota al camp de l’objector i desafiantlo a interpretar uns textos bíblics que semblen no estar en desacord amb les perspectives escatològiques de l’islam.

I tot seguit evoca la doctrina corànica sobre Jesús i Maria, extremament positiva: Jesús és profeta, va fer miracles i la seva mare fou verge abans del part, en el part i després del part, fòrmula cristiana cent per cent. Aquesta evocació irènica, que subratlla elements comuns de la fe cristiana i de l’islàmica sobre Jesús, Turmeda la intercala abans d’atacar per segona vegada la qüestió del «si d’Abraham» i la qüestió dels llimbs. No ens entretindrem ara a detallar la diatriba, on conflueixen com a leitmotive islàmics rectors les contradiccions evangèliques, la concepció tan diferent del paradís, el rebuig de l’article cristià «davallà als inferns» i una interpretació versemblantment racional dels textos bíblics.

12. A tall de conclusions Ja hem remarcat més amunt que l’Epistola és un escrit personal, no pensat per a un públic ni cristià ni mahometà. S’adreça a un bon amic cristià de Turmeda, que és ben tractat en la missiva i és animat a convertir-se a l’islam.

El caràcter personal i afectuós de l’Epistola conviu amb l’esforç de Turmeda per a trobar arguments que puguin convèncer el seu amic per a convertir-se.

En aquest sentit l’Epistola no s’assembla gens a la Tuhfa. Turmeda s’esforça per situar-se en un terreny conegut del seu interlocutor, suposadament comú.

Sobta el nombre elevat de citacions escripturístiques escampades a cada pàgina, en general literals i correctes. Turmeda hi demostra una bona memòria, que li permet parlar amb el llenguatge del seu amic cristià, bo i donant, això sí, un sentit diferent a cada citació. El sentit és dictat per la fe islàmica subjacent, que el cristià pot flairar de seguida, però l’abundància de citacions bíbli-

220

Jaume de Puig Oliver

ques constitueix un bombardeig continu, una multiplicació de provocacions de caràcter hermenèutic, destinada a somoure els hàbits mentals i psicològics de l’amic, rebuts a través de l’educació i l’estudi en país cristià.

Qui ha professat una fe —jueva, critiana o musulmana— només té una manera d’apropar-se a qualsevol de les altres dues religions del llibre: apropars’hi racionalment, mirant d’entendre i garbellar bé el que diu cada revelació.

Una mirada crítica i, per tant, inevitablement polèmica. Això no obstant, la polèmica té matisos, segons el context. Diríem que la Tuhfa i l’Epistola tenen temperatura polèmica diversa, ja donada per la mateixa forma literària. En l’Epistola Turmeda es mostra tant dialogant com pot ésser-ho un propagandista que parla a un amic, tots dos parapetats en les seves conviccions. Turmeda no insulta, ni blasma més enllà de l’indispensable. A part de demostrar perícia en el maneig dels textos bíblics, constantment recorre a la racionalitat. Un cert tarannà racionalista aplicat a l’anàlisi dels dogmes de les dues primeres religions del llibre, sobretot a la religió cristiana, li faciliten un ús a voltes evident, a voltes més soterrat, de la ironia. És una ironia que intenta explotar les possibilitats que ofereix una Escriptura coneguda pels dos interlocutors, en ordre a obtenir la finalitat de l’Epistola: la conversió de l’amic. En la Tuhfa la ironia desapareixerà i serà substituïda per l’atac directe sense compliments, i l’insult.

No hi ha elements pròpiament filosòfics en l’Epistola: ni autoritats, ni reflexions, ni textos explícits. L’única reminiscència escolàstica que s’hi rastreja és una al·lusió fugaç a les idees “de potentia absoluta” i “de potentia ordinata” en Déu,51 distinció cara a la reflexió filosòfico-teològica del segle xiv. I diem que és fugaç, perquè Turmeda la rebutja com a recurs reflexiu purament humà,52 que res no autoritza, segons la mentalitat musulmana, a projectar en un Déu absolutament transcendent i intangible. L’Epistola, doncs, és un al·legat de tipus teològic, purament religiós, entre dos teòlegs, centrat en el debat de quina de les tres religions del llibre és la millor. Turmeda fa servir un llenguatge que el seu interlocutor entén perfectament, amb expressions típiques de la teologia del seu temps, rebatent textos bíblics d’exhortació a la conversió ... a la religió corànica!

En aquest punt concret no hi ha discrepàncies entre l’Epistola i la Tuhfa: la conversió de Turmeda a l’islam fou sincera. L’Epistola ajuda a comprendre la seva gènesi molt millor que la Tuhfa. En un moment determinat, ja al final dels seus estudis, Turmeda se sent interpel·lat per un problema de fenomenologia religiosa: no hi ha només una revelació de Déu als homes, n’hi ha tres.

Turmeda en coneix dues, ignora la tercera. L’examen d’aquesta canviarà la seva vida. En el procés d’informació i canvi hi tenen un paper crucial la racionalitat (subtilitas, cogitatio, ruminatio, arguere, concludere) i un cert estrès personal davant les decisions a prendre. Amb la conversió Turmeda supera la crisi intel·

51. Infra, línies 116-117.

52. Infra, línies 117-123.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

221

lectual i moral que se li planteja en topar amb aquells textos del llibre més escèptic del mon (el Qohèlet) que posen en qüestió el destí immortal de l’home, contrastant amb tots els altres textos bíblics que l’afirmen. És per aquesta escletxa que Turmeda capta el problema de la fiabilitat de les religions del llibre. Coneixem l’inici de l’enquesta: Turmeda avorria l’islamisme. I el resultat: la conversió. L’itinerari entre els dos extrems queda indicat: interrogacions personals, discussió amb el jueu islamitzat, lectura de l’Alcorà, contactes amb altres cristians contemporanis convertits. Només l’Epistola ens permet accedir i encara indirectament a alguns dels elements que van pesar en la conversió de Turmeda. I diem indirectament perquè l’Epistola no reflecteix el procés viu de la islamització del seu autor, sinó la reflexió que en fa ell al cap de molts anys per incitar un amic seu a donar el mateix pas.

Els qui van idear un Turmeda racionalista de tipus escèptic en matèria religiosa es van equivocar de mig a mig. Tenien una idea molt vaga de l’islam, potser exactament la mateixa que tenia Turmeda abans d’estudiar-lo. Turmeda mai no va deixar de creure: va canviar de religió, perquè al capdavall l’islam és una religió, una llei, tan preceptiva com ho pugi ésser qualsevol altra de les dues religions del llibre. En cap dels seus escrits no hi ha traces de l’escepticisme que se li va atribuir. El que cal buscar-hi, i ben legítimament, són els rellents que li van quedar a l’esperit com a conseqüència de la crisi religiosa que va experimentar i que va resoldre amb la conversió a l’islam. L’Epistola ofereix una base per a detectar-ne algun. Turmeda hi apareix com qui ja està de tornada de la seva vida cristiana anterior. Per això sap manejar les armes dels cristians, afegint-hi alguns suplements d’ironia...

Problemes oberts A la llum de l’Epistola, el problema que es va plantejar Epalza sobre l’autenticitat de la Tuhfa es referma.53 No pas en el sentit de suposar que la Tuhfa no sigui de Turmeda, sinó en el de remarcar que són molt probables intervencions posteriors en un text primitiu de Turmeda. Àdhuc admetent que Turmeda sap fer servir registres adaptats als destinataris en cada escrit, àdhuc constatant que no hi ha discrepàncies de fons i sí moltes coincidències fins i tot textuals en els dos escrits, el lector experimenta un canvi d’atmosfera en passar de l’un a l’altre.

Epalza remarca que la primera part de la Tuhfa, la històrica, ha estat citada per Al-Ta’âlibî pel que fa a la conversió de Turmeda i per Al-Zarkađî pel que fa a les dades històriques que forneix. Per això la seva atribució a Turmeda no presenta inconvenients. La part doctrinal de la Tuhfa, en canvi, presenta

53. Epalza exposa els seus dubtes en el c. III, p. 43-47; en el c. VII, p. 90-91; en el c. IX, per totum; i en el c. XII, p. 166-168.

222

Jaume de Puig Oliver

indicis d’haver estat reelaborada i sembla constar de dues parts diferents, la darrera amb índex propi. És en aquesta tercera part on Epalza detectava errors i desconeixement dels textos bíblics, de conceptes teològics i dels sagraments cristians principals, errors i desconeixement estranys, gairebé incomprensibles en un ex franciscà. Altres errors de detall induïen Epalza a concloure que la tercera part de la Tuhfa fou escrita després de la mort de Turmeda, possiblement per un morisc espanyol del segle XVII, i possiblement partint d’una part polèmica de la Tuhfa original, que hauria estat augmentada i reformada per un musulmà. Si no calia retardar dos segles la composició de la tercera part de la Tuhfa, i si es volia mantenir l’autoria turmediana de tot el text, aleshores seria imprescindible pensar que Turmeda hauria confiat la part polèmica a un lletrat musulmà, el qual seria el responsable de les inexactituds d’aquesta part.

Creiem que l’edició de l’Epistola pot ajudar a reestructurar el debat sobre l’autoria de la Tuhfa. D’antuvi caldrà procedir a clarificar en l’Epistola totes les influències textuals coràniques directes i/o indirectes, i quina influència poden haver tingut en l’estructuració de la discussió. En un segon moment caldrà comparar text bíblic per text bíblic en els dos escrits turmedians, elencar els que són citats en les dues obres i ponderar com hi són interpretats. També caldrà estudiar a part els textos bíblics citats només a la Tuhfa i els que només són citats a l’Epistola, esbrinant els problemes que plantegen, en ordre a ponderar si es poden considerar d’autoria turmediana.

El mateix caldrà fer amb cada un dels temes teològics tractats en els dos escrits, completant l’esbòs que n’hem fet aquí.

Algunes de les incorreccions o errors de tipus teològic que es poden assenyalar en els dos escrits turmedians, abans d’atribuir-los a un tercer o de suposar que Turmeda els tergiversa, caldria veure també en quins ambients cristians podien tenir circulació, al marge de les facultats universitàries. Hi ha una teologia de suburbi que mai no és tinguda en compte quan s’estudia la teologia medieval. En el cas de Turmeda, alguns corrents extra-oficials poden explicar les seves temences a l’esguard de les autoritats eclesiàstiques. No ocultarem que ens inclinem a considerar la conversió de Turmeda com un acte sincer i basat en arguments que van pesar en el seu ànim. Per això no seríem massa partidaris de buscar fora de l’islam els motius que el van dur a convertir-se. Però també és convenient llevar els escrúpols que neixen quan un autor s’expressa a propòsit d’una mateixa matèria en termes diferents. Sospesar semblances i diferències pot esdevenir una font de coneixements nous, i és en aquesta perspectiva que s’han de situar els estudis del futur sobre l’Epistola, aquest inèdit turmedià que avui tot just treu el cap en el món de l’erudició.

L’edició de l’Epistola que ara es presenta és, doncs, en certa manera instrumental, per no dir provisional. Hem intentat d’assegurar un text correcte i una primera ecdòtica mínima. Però cal esperar anàlisis més aprofundides, amb el concurs d’especialistes en les matèries implicades, per a penetrar en l’entranya viva del text. Aquesta és la condició indispensable perquè l’Epistola serveixi per a comprendre millor la Tuhfa i les etapes de la seva composició.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

223

D’altra banda, quedarà obert el problema de com entendre la Disputa de l’ase a la llum de l’Epistola. Deixant a part el plagi que sustenta la Disputa, la ironia final sobre l’Encarnació emparenta d’alguna manera el dos escrits. Veritable «deus ex machina», l’Encarnació —en la qual Turmeda no creu i que no és present en la seva font— és l’únic recurs a l’abast dels cristians que defensen la dignitat de l’home i la seva superioritat sobre els animals. Turmeda no creu en l’Encarnació, o tant li és. Tampoc no creu en la Bíblia com hi creuen els cristians i, en canvi, en l’Epistola la utilitza per defensar la fe islàmica. Potser encara no s’ha fet un estudi definitiu de tota l’argumentació de la Disputa contra la dignitat de l’home, a la llum de la fe islàmica i deixant de banda la facècia. Si per un cristià la invocació de l’Encarnació és un argument irrebatible a favor de la dignitat humana, per a un musulmà és l’absurd més gran de tots i el més perillós: una blasfèmia.

Controvertit, pragmàtic i satíric, Turmeda demostra que sap jugar en camp contrari. No és un doble joc, ni una hipocresia. Turmeda-Abdalà, amarat de cultura cristiana, l’exhibeix davant els cristians, s’hi recrea de manera lúdica, exposant llurs defallences i contradiccions. L’argument de l’Encarnació és ambivalent: bo per als cristians, absurd per als musulmans; als primers els convenç de la superioritat de l’home sobre els animals; als segons els convenç de la fe absurda dels cristians. La Disputa és una gran ironia anticristiana: Turmeda hi soscava dissimuladament la confiança dels cristians en les seves creences, en els seus dirigents i en llur tremp moral.

La nostra edició Disposant d’un sol manuscrit, l’aparat crític es reduirà a prendre nota d’alguna lliçó dubtosa i eventualment d’alguna frase mal transmesa o d’interpretació críptica. El text ha estat transcrit ad litteram. Només hem normalitzat la y del text en ii en el genitiu singular o en el nominatiu plural de la segona declinació llatina i en altres pocs casos adients.

L’aparat de fonts no inclourà fonts aràbigues que ens són desconegudes.

Queden, doncs, per estudiar les fonts islàmiques de l’Epistola.

En l’aparat de notes donarem prioritat a assenyalar les semblances i diferències més aparents entre l’Epistola i la Tuhfa, sense entrar a fons en l’estudi de cada cas, per les raons ja expressades.

224

Jaume de Puig Oliver

Anselm Turmeda EPISTOLA 1

5

10

15

20

[I] |f. 141ra| Mei intellectus ingeniique subtilitas, ut me in hoc laudem, ad statum quem vos, mi karissime socie et amice, reprehenditis, licet bonum sit, me adduxerunt. Nam post meum recessum a Padue civitate capitulo completo generali, vos versus Angliam, ego autem versus Bononiam iter arripui et compleui, vbi paucis postquam applicui diebus elapsis, libros perlegens sapientis illud mihi occurrit: «Quis scit si anime filiorum adam ascendant sursum et anime iumentorum descendant deorsum?». Tunc cogitaciones mee dissipate sunt torquentes cor meum. Tunc cepi inter me dicere: Et si talis tantusque sapiens in hoc hesitat, quis de hoc certus potest esse? Tunc enim die ac nocte cogitans et scripturam ruminans inter me arguebam et pro et contra concludebam; et cepi cogitare de legibus iudayca, christiana et arabica, cum quelibet istarum asserat se aliis esse meliorem.

Judeus enim totam sacram scripturam et prophetas ad suum propositum et legis sue fauorem glosat et intelligit. Christianus similiter eandem sacram scripturam vetusque testamentum et prophetas ad suum propositum adducit et glosat; ea enim et eadem verba predicti diuersimode glosarunt et quilibet dictorum affirmat et firmiter credit et non dubitat quod ipse sequitur veritatem et socius e contrario mendacium et errorem.

7-8 Coh 3,21 1-13 El punt de partida del procés que portarà Turmeda a l’islam és un dubte referent a quina és la millor de les tres religions del llibre. L’adducció d’un text excèptic cent per cent del llibre del Qohèlet és l’esquer amb el qual intenta inocular el dubte en el seu interlocutor.

14-20 Turmeda exposarà més endavant, línies 469-474, que les diferències d’interpretació de l’escriptura comuna a jueus i cristians (AT) s’originen en la persona de Crist. I que les diferències entre cristians i sarraïns tenen el mateix origen, perquè els sarraïns creuen en Crist profeta, però no tal com el presenten els evangelis. Al llindar de l’Epistola el tema de la falsificació dels evangelis, fonamental en la polèmica àrabo-musulmana, és deliberadament ocultat sota una aparent discussió sobre les tres religions del llibre.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

Post enim multos animi labores intra me altercando, visum est mihi et clare que istarum est melior puriorque ac sancior. Cumque ab ipsis cunabulis dictas perlegerim et sufficienter intellexerim, tunc restabat arabica quam simpliciter ignorabam, vilipendebam et abhor­ rebam. Diuina autem prouidencia me adiuuante proposui Tunicii ciuitatem ire, que prouincie Africe continet principatum.

[II] In qua inueni quendam legis iudayce peritum doctorem multarumque linguarum summum et sapientem interpretem, cum quo nouas amicicias copulaui. Erat namque nacione hyspanus cum quo multociens ac frequencius de legibus conferens, dixit mihi: – O frater Alcelme, non est lex verior in mundo ac sancior ista sacra lege benedicti prophete Machometi: deserens enim iudaycam legem effectus fueram sarracenus.

Cui ego contradicens, ipse per multa et clara argumenta concludens dictum suum fore verum demostrabat et me pluries scientifice vincebat.

Vltimo vero diuina operante gratia legem sacram veramque beati diuinique prohete Machometi recepi sacram circumcisionem, et Abadalla qui seruus Dei interpretatur vocatus seu nominatus sum. Tunc enim ante omnia et per omnia linguam arabicam didici ab eodem, astronomieque scienciam ita didici et memorie tradidi quod intra duos annos doctor factus sum in eadem.

[III] Vnde, amice socieque mi karissime, cum te intime diligam et in visceribus caritatis te habeam, volo te ammonere et exhortari in Domino ne velis literam seu epistolam meam vilipendere aut alicui

225

25

30

35

40

45

37-38 Manca un verb per al primer o per al segon complement directe de la frase.

21-24 Se subentén que la llei cristiana és superior a la jueva.

27-33 La narració del que passa a Tunis entre l’arribada de Turmeda i la seva incorporació a l’islam no té cap punt de contacte amb la de la Tuhfa. Ací Turmeda només parla d’un personatge, el jueu hispànic amb el qual entaula la discussió sobre quina de les tres religions del llibre és la millor i és també el seu professor de llengua aràbica. No hi intervenen ni Yûsuf el metge, ni el soldà, ni els mercaders cristians testimonis de la professió de fe corànica de Turmeda, com en la Tuhfa.

41-42 Al final de la Disputa de l’Ase, Turmeda es vantava del seu saber astrològic, del qual no es parla a la Tuhfa. Cf. Marçal Olivar, Anselm Turmeda. Disputa de l’Ase, Barcelona, E. N. C. 1928, 177.

226

50

55

60

65

Jaume de Puig Oliver

ostendere quantumcumque amicus tuus sit, cum multi amici ad tempus tantum sunt. Quare in ipsa omnia que iuuante me diuina |f. 141rb| clementia cogitaui, pertractaui et ruminaui antequam in me fieret hec mutatio dextere excelsi tibi notifico, exoptans quod si te plantem et verba mea te irrigent Deus incrementum dabit salutare.

Lege igitur et perlege eam et aperiendo tue mentis oculos inspice hec tue anime salutaria. Lege enim ipsam frequenter, nihil nocet; prouidere autem potest taliter in te racionabiliter ymaginando pro et contra tecum met concludendo vt educere valeas mel de petra oleumque de saxo durissimo. Petra namque potest dici consuetudo que ab infancia vsque ad senectam es secutus. Saxumque durissimum verba patris tui et matris in puericia, predicationes auditas ab adolescencia, libros perlectos in christiana scientia; nihil enim scis, nihilque sentis quam legem euuangelicam. Non ergo scis legem ei contrariam et ideo nihil tibi illucescit. Perquire ergo legem ei contrariam. Tunc enim veritas clarificabitur, cum opposita iuxta se posita magis elucescunt.

Cum enim dies tui, frater mi karissime et peramande, breues sint et uita hec fragilis noscatur, omnibus inimica ne mors subito te perueniat, ad salutis eterne remedium recurrendum est. O mi frater peramande, periculum est in mora. Stude, perquire, pete ut tibi detur, pulsa ut tibi aperiatur hoc secretum secretorum archanumque negocium, perquire principium ut ex ipso elucescat tibi finis. Et si finis bonus est, ipsum quoque bonum est.

50 Cf. 1Co 3,6-7 54-55 Dt 32,13 65-66 Cf. Mt 7,7; Lc 11,9 47-49 La conversió de l’Epistola és un procés crític intel·lectual personal, sense mestre que alliçoni. Ni un molt de la profecia relativa al Paraclet.

52-55 El racionalisme de l’Epistola, no és un racionalisme de tipus modern, renyit amb el concepte d’una revelació religiosa. Ni és tampoc un racionalisme de tipus averroista, postulador d’una doble veritat. És el racionalisme que defineix l’actitut crítica dels musulmans davant les veritats cristianes que no accepten, i el fan servir per a atacar-les.

55-61 Assimilant el procés de conversió a un procés d’ampliació d’horitzons mentals, Turmeda aplica el seu racionalisme a un estudi comparatiu de les tres religions del llibre.

62-63 Cf. la lletra del sacerdot sicilià: “La vida és curta...”: Tuhfa, 242; Autobiografia i atac, 115.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

[IV] Incipe ergo a principio. Deus namque omni esse hunicum est principium; ergo Deus est, cum eius non esse implicet contradictionem.

Creature sunt, ergo et creator. Si non creator, ergo nec creature erunt. Sed creature sunt, ergo et creatot. Est namque alpha et o, id est, principium et finis. Ab ipso enim principium habuit omnis creatura, celum et terram et omnia que in eis sunt. In principio Deus creauit cuncta et vidit que fecerat et erant valde bona. Creauit hominem ad ymaginem et similitudinem suam.

Ergo Ade similitudo Dei similitudo est? Absit: qui ad ymaginem Ade est, Deus non est. Non enim dicendum est Deum habere oculos, aures vel linguam; manus aut pedes Deum habere prophanum est credere et absurdum. Videt enim Deus sine oculis: Oculi Domini super iustos. Audit sine auribus: Audiuit Dominus et misertus est mei. Loquitur sine lingua: Que procedunt de labiis meis non faciam irrita. Sine manibus operatur: Opera manuum tuarum sunt celi. Omnia enim predicta propter instruccionem et intellectus hominis grossitudinem scripta sunt. Nisi enim de Deo vt de homine loqueretur scriptura, non posset humana natura capere sermonem. Per similitudines ergo et in exemplum scripta.

[V] Creauit ergo Deus Adam ad sui similitudinem et Euam matrem cunctorum viuencium similem sibi, ex costa quam de ipso tulerat Deus creauit.

Precepit eis ne ex ligno comederent et transgressi sunt preceptum Dei. Precipiens namque dixit: In quacumque hora comederitis, morte moriemini.

Comederunt ergo et mortui non sunt, ymo post trangressum multos et plures uixerunt per annos. Ergo Dei dictum falsum fuit? Absit.

Intelligendum enim est moriemini, id est, mortales eritis. Nam primum immortales ut dii erant, peccauerunt et puniti fuerunt. Expulsi enim de paradiso in terra exules manserunt, in sudore vultus sui comedit Adam panem suum et cum sudore peperit Eua filios et sub viri potestate fuit.

227 70

75

80

85

90

95

94 Adam ms. Abraham

72 Ap 1,8 73-74 Sl 145,6; Gn 1,31 75 Gn 1,26 79 Sl 33,16 80 Sl 29,11 81 Sl 88,35 81-82 Gn 1,1; Sl 101,26 86-87 Gn 3,20 87 Gn 2,22 89 Gn 2,17 92 Gn 2,17 94 Gn 3,19 95 Gn 3,16 69-75 En la Tuhfa no hi ha tematització de l’existència de Déu ni pròpiament de la creació, dogmes comuns en el cristianisme i en l’islamisme, i per això Turmeda, recollint-los, no cita l’Alcorà, sinó el Gènesi.

65-85 «No hi ha res que se li assembli»: Tuhfa, 324; Autobiografia i atac, 135.

Contra possibles interpretacions esbiaxades del monoteïsme islàmic (durant segles els cristians han qualificat els mahometans com a pagans), Turmeda aclareix davant el seu interlocutor un concepte depurat de la idea del Déu transcendent.

86-90 Cf. Tuhfa, 334-336 i 458, i Autobiografia i atac, 137-138 i 166.

228

100

105

110

115

120

Jaume de Puig Oliver

O frater karissime, quid oportebat, que necessitas fuit ut propter Ade delictum cuncti homines in dampnationem deuenirent? |f. 141va| Aut non potuerat Deus parcere ei sine quod facerent tot solempnitates: Filium suum, si fas est dicere, in mundum mittere in peccati carnis similitudinem, legi subditum, ut circumcideretur, ploraret et esuriret, fructum in siti querens et non inueniens et maledicens aruit, sitiret dicens Sicio, vapularet, sputo spueretur, flagello flagellaretur corona spinarum in derisum coronaretur, vltimo vero cum magno vituperio et opprobrio morte turpissima scilicet latronum traderetur, crucifigeretur, eius caro clauis perforaretur, lanceaque latus aperiretur? Numquid Deus Ade parcere poterat sine quod totum hoc eueniret? Certe sic.

Aut manus eius abreuiate erant ut saluare nequiret? Absit. Cuncta enim potest vult, cum posse et velle conuertantur in Deo. Ergo, si potuit, voluit, et si voluit, fecit, quia omnia quecumque voluit fecit. Et sic credunt iudei pariter et sarraceni quod Deus sibi pepercit adhuc eo viuente.

Ymagina ergo attente, frater mi karissime, et oculos tue mentis aperiens hec omnia tecum solus cogita, perscrutare et in teipso rumina.

De illo autem quod dicunt doctores, scilicet quod de potencia absoluta hoc facere potuit, de potencia autem ordinata minime, ne cures, non enim cadunt tales distinctiones in Deo, distinctiones autem hominum sunt, homines inueniunt ad palliandum eorum falsas opiniones. Quis enim ordinat vnam poneri et absoluit aliam?

Nonne homines? Certe. Tales enim distinctiones in mundi regibus cadunt et principibus, quia sub lege sunt, Deus autem sub lege non

99 fas ms. vas 109 Entre potest i vult mancaria quod o quae.

102 Jn 19,28 105-106 Jn 19,34 108 Is 59,1 109 Alcorà 19,88-92 110 Sl 113B,3 111-112 Cf. Alcorà 2,37; 20,122 96-107 El dogma cristià del pecat original és ignorat pels musulmans, i així, perdonat Adam i no transmès el seu pecat, els dogmes de l’Encarnació i la redempció esdevenen sobrers.

108-110 La conversió dels atributs en Déu és doctrina clàssica en la teologia medieval. L’expressió «si potuit, voluit, et si voluit, fecit» prové dels arguments de l’escola escotista sobre la immaculada concepció de Maria.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

est. Dauid enim rex et propheta adulterium et homicidium perpetrauit. Asserens autem se peccasse a propheta meruit audire: Et Dominus transtulit a te peccatum tuum. Pepercit enim sibi Deus duo magna peccata, adulterium namque et homicidium. Aut alius fuit qui Ade precepit ne ex ligno comederet et alius qui Dauid per manum Moysi ne adulterium aut homicidium perpetraret, aut Adam contra peccauit? Dauid autem contra alium peccat? Absit. Ambo enim contra vnum et eundem Deum sua peccata comiserunt. Millesies enim in die decem legis Dei precepta transgrediuntur. Deus autem misericors, in qua hora ingemuerit peccator, omnium iniquitatum eius non recordabatur. Adam autem contra Deum delictum commisit. Dauid vero contra Deum peccauit. Aut Deus Dauid dilexit transferendo ab ipso peccatum suum, ymmo duo magna peccata, adulterium scilicet et homicidium pepercit? Adam autem odio habuit propter quod parcere ei noluit, et non solum ipsum ymo et cunctam eius sobolem, hoc est, ab ipso descendentes dampnacioni subiugauit? Absit. Ambo enim a Deo creati sunt, et Adam magis et miraculose quam Dauid creatus est, quia Dauid a patre genitus et a matre conceptus est, Adam autem sine patre et matre creatus est. Cum adulterii homicidiique peccatum que Dauid contra Deum commisit quodlibet eorum maius sit pecatum gule in quod Adam incidit ab uxore decepto (sic). Et Dauid scientifice et non ignoranter predicta peregit. Adam autem semper sue volens uxori condescendere assensu peccatum tale peregit.

Sed poteris dicere: pecatum Ade non solum gule, ymo et inobediencie fuit. Dico tibi quod sic semper, delictum Dauid inobediencie fuit; quare quia Ade precepit ne ex fructu comederet, ipse eciam ne et cet.

Ceterum, frater karissime, si necessitas fuit vt propter Ade delictum aliquem mori ut Adam a tali delicto liberaretur, poterat Deus mittere aliquem angelum in carne moriendum pro Ade redempcione, ut seruus a seruo nobiliori se redimeretur, cum natura angelica nobi-

229

125

130

135

140

145

150

124-125 2Sa 12,13 123-149 La discussió sobre el perdó que Déu va atorgar al pecat d’Adam, i la comparació amb el perdó del pecat de David no té paral·lel en el Tuhfa, on tampoc no hi ha al·lusió a l’adulteri de David.

150-172 L’economia salvífica cristiana —creació, pecat original, redempció— es formula al NT com una història, una successió de fets. L’especulació sobre la necessitat d’una redempció i les seves condicions és una teoria teològica, i Turmeda potser tenia present ací alguna obra com és ara el Cur Deus homo de sant Anselm. Com sigui, la discussió se situa en un camp netament cristià: Turmeda acumula raons per demostrar

230 155

160

165

170

175

Jaume de Puig Oliver

lior sit humana. Aut non poterat hoc Deus |f. 141vb| facere? Absit.

Nunquid alicuius se superioris timebat reprehensionem? Quis enim ab hoc eum prohibere poterat, quem timebat, quem verebatur? Quid sibi molestum erat Ade parcere? Cunctis enim potenciis sua dampnatur pocius? In dictione enim sua cuncta sunt posita et non est qui possit resistere voluntati sue. Flagellat et saluat, deducit ad inferos et reducit, et non est qui effugiat manum suam, sicut vult ita fit, dixit et facta sunt, mandauit et creata sunt.

Ceterum, frater mi, ponatur casus quod necessitas homnium (sic) horum cadat in Deo, et quod impossible erat aliter res se habere quam suum Filium, si fas est dicere, mittere in mundum ut seruus redimeretur, et morti eum tradere vt tale peccatum ablueretur. Poterat velle hoc fieri sub Herode rege, quando magi Iherusalem venientes Christum perquirebant, dicente eis Herode: Cum inueneritis, renuntiate me, et non dedisset eis responsum in sompniis ne redirent ad ipsum, quia tunc Herodes occidisset eum iugulando aut aliter ipsum perimendo; et non opportuisset eum omnia alia improperia et vituperia cum flagellis sustinuisse, cum vltimum terribilium sit mors, et Deus propicius sit et non crudelis.

[VI] Ceterum, frater mi karissime, quomodo est verisimile quod sanctus Noe cui dixit Dominus: Inueni enim te iustum coram me ex omnibus gentibus, et dixit de eo commendans eum prophete: Si Noe, Job et Daniel starent coram me, non parcam populo huic, in signum magne nobilitatis et reuerencie istorum trium apud eum. Et quod eciam

161 Post sunt seq in rubrica C cancell 172 Post crudelis seq in rubrica C cancell

158-159 Est 13,9 159-160 Tb 13,2 160-161 Sl 32 (33),9 167-168 Mt 2,8 168 Mt 2,12 174-175 Gn 7,1 ad sensum 175-176 Ez 14,14 i 20: Cf. Jr 13,14; Jo 4,11 que des d’un punt de vista religiós tant la idea d’una economia com la de la necessitat d’una Encarnació del Fill de Déu és incongruent amb la idea d’un Déu misericordiós, propici i no cruel. El perdó de Déu a Adam és implícit en la idea musulmana de la successió d’enviats o profetes, cadena que comença justament en Adam i arriba en Jesús abans de consumar-se en Mahoma. Tots aquests enviats de Déu foren sants, com tot seguit detallarà Turmeda.

164 Cf. supra, lín. 109.

173-206 En l’Alcorà la successió dels enviats o profetes està relacionada amb el bon govern dels pobles: els profetes son reformadors de la res publica. En la llista de profetes antics que presenta Turmeda, després d’haver aclarit la justificació d’Adam, no n’hi ha cap que no sigui bíblic —és remarcable l’omissió d’Ismael— i que no hagi

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

Abraham, qui amicus Dei appellatus est, et Deo credidit et reputatum est illi ad iustitiam, et cui promisit cresce et multiplica semen tuum sicut stellas celi et arenam maris que pre multitudine enumerari non possunt; et cui locutus est ad hostium tabernaculi pronunctians (sic) sibi nativitatem Ysaac; qui Deo obediens non pepercit Ysaac filio suo, sed voluit ipsum offerre in holocaustum Domino sicut preceperat sibi. Et Iacob eciam patriarcha, cui Dominus in Bethel apparuit et rectum fecit iter suum et scalam et angelos ascendentes et descendentes sibi monstrauit et cum eo locutus est usque ad mane, et facie ad faciem vidit eum et salua facta est anima eius, et sibi mutauit nomen: et amplius non vocabis Iacob sed Israel erit nomen tuum, id est, uidens Deum. Et Ioseph cui in sompnis predixit benedictionem terre Egipti, et solem et lunam, id est patrem et matrem, et xi stellas, id est, xi fratres adorare eum super terram, et eum liberauit de morte et gratiam dedit ei in conspectu pharaonis.

Et eciam Moyses, cui aparuit in rubo, et illum misit ad pharaonem et per manum eius fecit prodigia et portenta in terra Egipti; per que prodigia liberauit populum Israel de manu pharaonis et diuisit sibi mare faciens stare aquas quasi in utro, reuoluens super inimicos eius mare; qui percussit petram et fluxerunt aque, et ad preces eius pluit populo manna de celo et panem angelorum dedit eis. Ad cuius eciam preces terra absorbuit Datan et Abiron. Cui dedit eciam duas tabulas testimonii, cui Deus loquebatur facie ad faciem, sicut amicus solet ad amicum. Et sanctus Dauid rex et propheta, et sanctus Salomon, cui dominus in visione apparuit et qui templum eius mirifice construxit et placibilia holocausta in eo Deo obtulit. Et Natan, Gaad, Samuel, Ysayas, Jeremias, Ezachias (sic), Daniel et alii minores prophete, omnes isti sancti et benedicti a Domino quibus Deus loquebatur et per ora eorum ventura pronuntiabat |f. 142ra| et ad preces quorumdam eorum mortuos suscitabat, fuerunt dampnati et in obscuritate limbi

231

180

185

190

195

200

205

178-179 Gn 15,6; Rom 4,3 179-180 Gn 22,17 182 Gn 21,12 i 16 185 Gn 28,12 186-187 Gn 32,30 187-188 Gn 32,28 189-190 Gn 37,9 196 Ex 17,6 197 Sl 77,24; Jo 6,31 198 Cf. Nm 16,31-32 199-200 Ex 33,11 estat just, interlocutor o amic de Déu, que hagi fet miracles, que hi hagi parlat cara a cara, que hagi ressuscitat morts, que hagi parlat per boca de Déu o que li hagi erigit un temple sumptuós. Res de tot això a la Tuhfa. Turmeda té l’habilitat de parlar del profetes anteriors a Mahoma, vantant llur santedat com ho faria qualsevol musulmà, mesclant-hi però textos de l’AT que l’amic interlocutor coneixia tan bé com ell, aquí d’acord amb una visió islamitzant de la Bíblia.

206-214 En la Tuhfa, 310, Autobiografia i atac, 132, és introduït indirectament, a propòsit del baptisme, el tema de l’estat de patriarques i profetes un cop

232

210

215

220

225

230

Jaume de Puig Oliver

inferni positi, Dei uisione priuati, qui viuendo Deum videbant et eis loquebatur, aliquibus in sompniis, aliquibus angelo mediante, aliquibus autem facie ad faciem? Quomodo ergo, frater mi karissime, est verisimile hoc? Certe mortalis homo hoc non faceret suis amicis, quanto minus Deus qui summe bonus, pius et misericors est, iustus et prestabilis super maliciam, a quo omne datum optimum et omne donum perfectum est. Considera ergo, frater mi karissime, et hoc tecum cogita, rumina et vide si hoc tibi iustum videtur aut a iusto iudice procedisse. Certe non. Apprehende enim hoc in statera rationabilis iudicii et inuenies hoc non sic fuisse, ymo post eorum obitum tramite recto in celum ascenderunt et in paradiso collocati fuerunt.

Ne ergo putes Deum ita esse crudelem quod per tot milia annorum usque ad Christi aduentum tot et tales sancti patres et benedicti prophete in inferno permiserit moram trahere tam prolixam.

Naturalis enim intelligentia hoc abhorret et improbat. Inquid enim Dauid: non dabis sanctum tuum videre corruptionem. Et mortuo diuite descendit in infernum, Lazaro autem mortuo portatus est ab angelo in sinum Abrahe, vt Christus benedictus testatur in euuangelio. Aut Lazarus non fuit conceptus in peccato originali, aut non fuit fidelis Adam, aut melior sancior fuit supradictis? Absit. Quare ergo non iuit in lymbum inferni. Ymo quia fuit pauper spiritu et paupertatem pacienter portabat per angelos portatus est in paradisum. Ergo, frater mi quem intime diligo, si pauper Lazarus propter pauca tanta meruit, quanto meriti habebunt patriarche Abraham, Ysaac, Jacob ceterique prophete benedicti? Nonne plus? Certe sic in Maiorica, et in hoc nullus ratione vtente dicet contrarium. Numquam enim Christus benedictus in euuangelio dixit sanctos predictos patres in lymbo descendere.

212-213 Jm 1,17 222 Sl 15,10 223-224 Lc 16,22 227 Mt 5,3 228 Lc 16,22 traspassats. Turmeda el desplega en l’Epistola en clau —oculta— de la falsificació evangèlica.

215-232 La raó és ací invocada per a desestabilitzar l’article de fe cristià «davallà als inferns», tocat només indirectament a la Tuhfa. Al mateix temps, el text de Lluc corroboraria en el cas d’Abraham —és al Paradís, com tots els altres profetes sants (infra, línies 320-326)— la visió musulmana del profetisme anterior a Mahoma, oposat a l’ economia salvífica implícita en l’article de fe. No deixa d’esser remarcable l’esment de Mallorca, signe del que ja se sap per altres fonts: Turmeda va trencar amb la religió cristiana, no amb les seves arrels.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

[VII] Scrutare ergo, frater karissime, totum hoc et videbis clare quod hec mira sunt clausa non credenti. Solue ergo viriliter sigilla tue ignorancie et aperietur tibi liber mandatorum Dei, hoc est liber sacri Alcorani.

Ignoras enim, frater mi, Dei esse sicut est, iungens in eo quod non est, dicendo ipsum factum fuisse hominem.

Ignoras Christi esse sicut est, dando ipsum fore Deum, cum ipse Deus non sit.

Ignoras virginis Marie esse, dicendo ipsam matrem esse Dei, cum non sit. Deum habere matrem dicere absurdum est et hereticum.

Ignoras sacram scripturam, aliter ipsam intelligendo quam intelligi debeat.

Ignoras uiam vite angustam, anhelans post mortem viam latam et spaciosam.

Ignoras benedictum Machometum Dei fore prophetam, dicente Dauid: Deus ab austro veniet et sanctus de monte Pharan. Mons est Pharan tantum vno miliari distans a sacra ciuitate Meche, vbi benedictus Machometus ducebat vitam solitariam. Deinde de dicto monte descendens viam Domini docuit veraciter sicut est, reuelante sibi angelo.

Ignoras etiam suam legem sine qua impossibile est aliquem sal­ uari.

Hec enim septem ignorancie septem sigilla sunt quibus cor tuum est sigillatum. Surge ergo a sompno ignorancie, vt valeas dicere: Ego dormoui (sic) et soporatus sum, et exsurrexi quoniam Deus suscepit me. Et possis etiam dicere: Vnum scio quia cum cecus essem modo video. Quod parare tibi dignetur ille solus qui vnus est et preter ipsum non est alius Deus etc.

[VIII] De trinitate autem nichil credas personarum. Si enim tantum periculum esset non cre-|f. 142rb|-denti trinitatem personarum in Deo esse, vt doctrina christiana fatetur, quod nisi ipsam quisque fideliter firmiterque crediderit saluus esse non poterit, ergo Deus

251 Sacra ms. sagra

237 Ba 4,1 250 Ha 3,3 258-259 Sl 3,6 260 Jn 9,25 264-266 Cf. Tuhfa, 318; Autobiografia i atac, 134.

233 235

240

245

250

255

260

265

234

270

275

280

285

290

Jaume de Puig Oliver

decepit Moysen et ceteros prophetas dicendo: Audi, Israel, Dominus Deus tuus vnus est. Si enim non poterant saluari nisi trinitatem credendo, debebat Deus Moysi dicere: Audi, Moyses, et attende, et sic dic, sic predica populo huic: Dominus Deus tuus vnus est unitate essentie, trinus autem trinitate personarum: Persona Patris, persona Filii, personaque Spiritus Sancti, et est necessarium ad eorum salutem et incarnationem 2e persone fideliter credant. Est ergo fides recta vt credant et confiteantur quatenus 2ª persona Deus est et homo erit in fine temporum, Deus ex substantia Patris genitus ante secula, et homo ex substantia matris in seculo natus. Nunquam enim auditum fuit a seculo quod Abraham, Ysaac et Iacob, Moyses aliique prophete maiores aut minores aliquid dixerint de trinitate, nunquam locuti fuerunt nisi de Dei vnitate.

Loquebatur enim Deus per ora prohetarum: Dicatis populo huic: Ego sum Deus tuus, et non est alius Deus preter me. Occidam et viuere faciam, percutiam et sanabo, et non est qui de manu mea possit eruere.

[IX] Christus autem benedictus nunquam filium Dei se dicit; non enim se dicebat nisi filium hominis. Orabat enim, ieiunabat, circumcisionem recepit, ad Dominum clamabat: Quare dereliquisti me? Tristis fuit anima eius usque ad mortem. Deum enim dominum inuocabat, Deum deprecabatur vt si potest fieri calix mortis ab eo transeat, et in manus Dei commendabat spiritum suum. Quomodo ergo potest dici Christum fuisse Deum? Certe non. Ipse enim de ipso dicit: Nemo propheta acceptus in patria sua. Summus enim prophetarum fuit, quia propheta magnus surrexit in nobis. Patrem enim vocabat Deum et hoc per creationem, sicut et isto modo erat Deus pater discipulorum et aliorum hominum. Iuxta illud: Et pater qui videt in abscondito reddet

286 Deum ms. Deus

267-268 Dt 6,4 280-282 Ex 20,2; Sl 49,7; Dt 32,39 285 Mt 27,45; Mc 15,34 285-286 Mt 26,3; Mc 14,34 287 Mt 26,39; Mc 14,35 287-288 Lc 23,46 289-290 Lc 4,24 291 Lc 7,16 293-294 Mt 6,6

267-279 La refutació del dogma de la Trinitat i subsidiàriament de l’Encarnació amb arguments bíblics és una exemplificació de la quarta ignorància que afecta l’interlocutor de Turmeda: supra línies 245-246.

283-286 Cf. Tuhfa, 346, 390; Autobiografia i atac, 140, 151.

286-288 Cf. Tuhfa, 324; Autobiografia i atac, 135.

288-290 Cf. Tuhfa, 328; Autobiografia i atac, 136.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

tibi. Et cum oratis dicite: Pater noster etc. Et illud: Vado ad patrem meum et patrem vestrum, Deum meum et Deum vestrum. Absit ergo, frater mi karissime, Deum fuisse hominem, creatorem fuisse creaturam; Deus enim vnus est, ipse fecit nos et non ipsi nos.

Hic enim propheta declarat vnitatem Dei in hoc quod dicit: Ipse fecit nos. Et hic negat trinitatem personarum cum dicit: Et non ipsi nos.

De illo autem quod dicunt doctores quod Christus in quantum homo sitiebat, flebat, Deum deprecabatur etc., et in quantum Deus super aquas ambulabat et mortuos suscitabat et alia miracula faciebat, hoc dicunt ad affirmandam eorum falsam opinionem esse veram, scilicet quod Christus Deus fuit et homo. Etiam si volumus possumus et nos dicere de prohetis sanctis et perfectis, et dicemus quod Helyas Deus fuit et homo, et quod in quatum homo minas Iezabel regine timebat et ad regis manum formidabat et sub iunipero esuriens mortem petebat, et in quantum Deus mortuum suscitabat. Et similiter Helyseus in quantum Deus lepram Naaman curabat, ferrum super aquam natare contra naturam faciebat, filium vidue a mortuis suscitabat et alia multa mirabilia faciebat; ergo dictum eorum si valeat, in Christo nimirum valebit, cum de similibus idem iudicium sit.

[X] De baptismo autem, frater mi dilectissime, quod ad salua­ tionem valeat, hoc dicere absurdum est. Nam multi et quasi infiniti sine baptismo salui sunt. Quis enim baptizauit Petrum aut |f. 142va| Andream, fratrem eius, et alios Christi apostolos? Quis baptizauit

235 295

300

305

310

315

308 Post sub seq inimperio cancell

294 Lc 11,2; Mt 6,9 294-295 Jn 20,17 297 Sl 99,3 298-300 Sl 99,3 308-309 1Re 19,4 294-295 Cf. Tuhfa, 390, 438; Autobiografia i atac, 150, 160.

305-313 Cf. Tuhfa, 340; Autobiografia i atac, 139.

314-317 Cf. Tuhfa, 310; Autobiografia i atac, 132. Per a refutar que molts sants venerats en el cristianisme se salvaren sense el baptisme, en la Tuhfa es fa esment d’Abraham, Isaac, Jacob, Moisès i tots els altres profetes. Astutament, en l’Epistola els noms dels patriarques i profetes són substituïts pels noms dels primers apòstols de Jesucrist, dels quals enlloc no consta que foren batejats. Però cf. infra, línies 340346.

317-326 Sobre la concepció cristiana de l’infern no hi ha diatriba a la Tuhfa. El tema evangèlic de Llàtzer ha sortit supra, línies 221-234, quan Turmeda rebutjava la doctrina del pecat original, i tornarà a sortir més endavant, infra, línies 625-629. La

236

320

325

330

335

340

345

Jaume de Puig Oliver

illum Lazarum mendicum quem Christus dixit fuisse portatum ab angelis in sinum Abrae? Et de diuite dicit quod cum esset in tormentis vidit Abraham in paradiso et petiit ut a Lazaro refrigeretur lingua eius per guttam aque, et multa verba inter ipsos fuisse. Diues loquebatur et aliqua petebat, et pater noster Abraham ei respondebat et petita negabat. Quomodo ergo, frater karissime quem diligo pura mente, hoc est verisimile, quod pater noster Abraham fuerit in paradiso, cum doctores christiani omnes ipsum asserant fuisse in lymbo inferni usque ad ascensionem Christi?

[XI] De inferno: nunquam poterat anima Abrahe in vno et eodem momento uel instanti in inferno et in paradiso esse. Si enim Abraham in inferno erat et Lazarus cum eo erat, frustra ergo petebat diues aquam frigidam cum in inferno non habeatur talis aqua, et falsum dixisset Abraham dicendo quod inter nos et vos chaos magnum est, aut Christus falsum dixit. Absit. Si autem in paradiso erat, falsum dicunt doctores ipsum asserendo in lymbo inferni esse. Et sic credatur firmiter quod talis falsitas ex doctoribus est, quia Christus benedictus verax est, et mendacium in eo non est.

Attende ergo, frater mi karissime, ad hoc et clausis corporeis occulis, mentis oculos aperi, vide, respice cum eis cogitando et videbis clare quod falsum est sanctos patres pro peccato primi parentis nostri in infernum fuisse, sed e contrario credas ipsos in celum ascendisse.

Et tale dictum credas esse falsum et hereticum. Sed ad propositum veniamus. Quis baptizauit Abraham et alios patriarchas Dei sanctos, quis Ysaiam, quis Ieremiam et alios prophetas, qui omnes salui sunt et in paradiso collocati? Et si dicatur quod illud quod facit nunc baptismus tunc illis faciebat circumcisio, quid dicetur ergo de Adam et filiis eius, et Noe filiisque eius, qui nec circumcisionem receperunt nec baptismum, et gloriam Dei possederunt? In toto hoc cogita, frater mi, et auribus percipe verba oris mei que sunt eterne salutis. Ydyota

333 credatur ms. credat

318-319 Lc 16,22 319-320 Lc 16,23 320-321 Lc 16,24 331-332 Lc 16,26 347 Sl 53,4 Tuhfa també passa per alt aquest text lucà. Ara Turmeda el retreu, com ja havia fet abans, per impugnar l’existència dels llimbs i per rebatre que Abraham era al paradís tot i no haver estat batejat, amb la qual cosa la necessitat del baptisme per a la salvació (línies 314-315) queda obliterada.

338-346 Cf. Tuhfa, 310; Autobiografia i atac, 132.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

enim non es, sapiens es, sed huius mundi sapientia que apud Deum stul­ ta est. Volo autem te sapientem fore sapientia futuri et eterni seculi, que te ducet ad uitam quam non sequitur mors, et ad gaudium quod non sequitur tristitia, et eris tanquam lignum quod plantatum est secus decursus aquarum et fructum dabis in tempore suo. Quod parare dignetur ille qui solus est vnus pater, cum non sit alius Deus.

[XII] De Eucaristia, frater mi karissime, quid est dicere quod credatur corpus Christi contineri sub qualibet hostie particula quan­tumcumque parua quantum erat in nocte cene, triginta trium annorum, sine diminutione dimensionis, longitudinis, latitudinis ac profunditatis?; etiam si in mille milia diuideretur talis hostia partes, oportet credere ibi esse totum corpus Christi vere et non ficte. Hoc enim erroneum est et absurdum, nam naturalis ratio hoc abhorret et improbat. Inpossibile enim est contentum maiorem fore continente, et illud quod christiani palliant, scilicet de speculo: magnam rem videri in frusto paruo speculi, et quod si in multis partibus frangatur, vna et eadem res in illis partibus perfecta et integra videtur, hoc non tangit propositum. Nam totum hoc accidentaliter prouenit, et illa que videntur in speculo accidentia sunt. Christiani autem |f. 142vb| credunt corpus Christi realiter et non accidentaliter in hostia esse.

Unum est dicere accidentaliter, aliud est dicere essentialiter. Non enim potest corpus Christi accidens esse, cum substantia sit. Illa autem que videntur in speculo sunt accidentia et non substantia.

Considera enim hec omnia, frater mi karissime, et in rationis statera pondera. Quid enim oportebat carnem humanam assumere Filium mittendo et quid Filium oportebat corpus suum et sanguinem dimittere, nec dicere fiat et factum esse, cum solo verbo maiora horum fecerit? Nam cuncta que in celo sunt et in terra necessitate hac dictione fiat facta sunt, vt cum dixit fiat lux facta est lux, quoniam ipse dixit et facta sunt, ipse mandauit et creata sunt. Confido in tue subtilitatis arbitrio quod intelliges vere hec sapiens. Volo enim te sapere que Dei sunt non que hominum. Surge ergo a sompno qui dormis et illuminabit te Deus; surge a sompno ignorancie et illuminabit te Deus lumine vere sciencie, non mundi false, que apud eum stultitia est. Vitare autem

237

350

355

360

365

370

375

380

348-349 1Co 1,20 351-352 Sl 1,3 375-376 Alcorà, 3,47; 6,73; 19,35 376 Gn 1,3 376-377 Sl 32,9 378-379 Mt 16,23; Mc 8,33 379 Ef 5,14 381 1Co 1,18

238

385

390

395

400

405

410

Jaume de Puig Oliver

pessima que subruunt mentes vagas illo te adiuuante qui vnus est et ab ipso omnia, sicut ab vno qui est principium numeri omnes numeri deriuantur et habent originem et ipse in omni numero est, ullus autem numerorum in ipso est, et sic est Deus. Ymagina, frater mi karissime, in hoc exemplo numeri, quia archanum est, nolo enim propter breuitatem me ostendere in superius dicta declaratione. Tue enim discretioni et subtilitati dimitto.

[XIII] De confessione autem, mi peramande frater, hoc sencias quod proficua est et salubris facta prout decet. Iuxta illud: Ore autem confessio fit ad salutem, non sicut christiani faciunt. Confitetur enim homo peccator homini peccatori. Confessor enim medicus est animarum.

Quomodo ergo poterit medicus aliquem curare de illa infirmitate de qua ipse egrotatur et non potest se ipsum curare? Dicitur enim sibi: Medice, cura te ipsum. Medicus enim veridicus egritudinum tem­poralium et spiritualium est Deus. Reuela ergo sibi tuam egritudinem et curabit te. Sed dices: quomodo sibi reuelabo, quia ipse autem Deus abscondita nescit? Absit. Omnia scit et etiam futura sibi presencia sunt. Sed vult audire a te vt curet te. Bonum enim est confiteri Domino Deo. In abscondito confessio est fienda iuxta illud: Delictum meum cognitum tibi feci et iniustitiam meam non abscondi.

Et sequitur: Dixi: confitebor aduersus me iniusticiam Domino et tu remisisti impietatem peccati mei. Nemo enim dimitit peccata nisi solus Deus. Confessor homo dicit tibi: Misereatur tui operis Deus, et dimittat omnia peccata tua et perducat te ad uitam eternam. Et bene dicit?; quia si non potest dimittere peccata sua quomodo dimittet tua? Deus autem dicit: tibi dimitto peccata tua, intra in gaudium domini tui. Numquid confessor homo potest sic tibi dicere? Absit. Cecus enim est et dux cecorum, ambo in foveam tu et ipse cadunt, etc., quia si cecus ceco ducatum prestat ambo in foveam cadunt.

Cogita ergo, frater mi karissime, et in hoc animaduerte: Expecto enim tuum exitum de Egipto, expecto enim te liberari de pharaonis manu, ut consumato naturali cursu ingredi merearis Ierusalem civitatem celestem.

Perquire, frater mi, euuangelia que sunt Christi Ihesu benedicti vita.

404 cadunt corr pro cadent expunct

390-391 Rm 10,10 395 Lc 4,23 401 Sl 31,5 402-403 Sl 31,5 403 Mc 2,7 407 Mt 25,21.23 408-410 Mt 15,14; Lc 6,39 413 He 12,22; Ap 21,2

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

239

Non enim in ea inuenies quod precepit confessionem homini fieri. Cui enim est magis fides adhibenda, Christo Ihesu benedicto aut Jacobo dicenti: Confitemini alterutrum peccata vestra? Certe Ihesu benedicto.

Si enim facienda sic fuisset, Christus de ipsa non tacuisset. Dicas, mi karissime frater: Cui confitebantur apostoli, cui patriarche, cui prophete sancti et benedicti? Numquid Deo? Certe sic. Pre-|f. 143ra|cinite Domino in confessione, dicit scriptura; non enim dicit «precinite sacerdoti». Det tibi Deus, frater mi karissime, cor intelligens, vt intelligas et intelligendo opere compleas, qui est benedictus in secula seculorum. Amen.

415

[XIV] De matrimonio autem hoc sencias quod est Dei sacramentum a Deo approbatum et hominibus; mundus enim eo mediante populatur; non enim dicit Deus Ade et Eue: seruate castitatem; neque dicit: tenete virginitatem; sed quid dicit? Crescite et multiplicamini. Et videns Adam Euam prophetans ait: propter hanc dimittet homo patrem et matrem et adherebit uxori sue et erunt duo in carne vna. Duo enim debent esse: Vnum in voluntate, duo autem numero. Lex mosaica: quantum potest homo prouidere de uictu et uestitu et aliis necessariis, tot potest ducere uxores. Dauid enim nonaginta ix habuit, et Vrie accepta vxore centenarium numerum compleuit. Salomon autem mille habuit, quia trecente erant regine et septingente concubine, he enim peccuniis empte, et totum in mosayca lege licitum est; aut lex Moysi non fuit Dei? Absit. Machometus autem xi habere contentus fuit; melius est enim nubere quam vri. In hoc autem errauerunt clerici: credentes enim bonum facere, malum autem peregerunt, eligentes magis castitatem quam matrimonium, nescientes quod qui sue vxori tantum adheret, aliam non concupiscens, castus est, preceptum Dei implet. Sed ipsi nolentes a maris littore fugere, in maris profundum submersi sunt. Aut clerici dii sunt? Absit. Omnia enim que ad generationem pertinent vt ceteri habent homines: concupiscunt, desiderant, volunt et possunt. Quanta enim mala commitunt, quantas mulieres seducunt, quantas errare faciunt, a luxuria autem fugere non possunt, adulterium agunt et, quod peius est, incestum committunt, et, quod pessimum est, in id quod contra naturam est multociens

425

425 Ante De in rubrica C cancell

417 Jm 5,16 420-421 Sl 146,7 428-429 Gn 1,28 429-430 Gn 2,24 438 1Co 7,9 428-430 Cf. Tuhfa, 442; Autobiografia i atac, 162.

420

430

435

440

445

240 450

455

460

465

470

475

480

Jaume de Puig Oliver

cadunt. Numquid enim melius esset eis nubere? Certe sic. Non enim clerici seculares soli prohibuerunt nubere, ymo etiam et regulares: Bernhardus, Benedictus, Augustinus, Franciscus et Dominicus suisque sequacibus prohibuerunt, et male; tamquam enim bene facientes, malum perpetrauerunt. De istis autem prophetans Paulus scribens Tymotheo dixit: In nouissimis temporibus discedent quidam a fide, attendentes spiritibus erroris et demonum doctrinis, in ypocrisi loquencium mendacium et cauteriatam habencium conscienciam prohibencium nubere. Ergo isti male fecerunt. Cogita quid tibi scribo; non enim me credo non verum dixisse, et firmiter credo hoc te non latere. Lux vera que illuminat omnem hominem venientem in hunc mundum, quam tenebre comprehendere non possunt, cor tuum illuminet, taliter quod ipsam agnoscas fore vnum solum Deum, nihil adiungens sue sancte diuinitati.

[XV] De legibus autem tres sunt, sicut scis: Judayca, euuangelica et Arabica, que sarracenorum est. Multum enim inter se diferunt.

Judei autem firmiter credunt quod non est lex aliqua verior eorum lege, et quod nullus potest saluari nisi per eam. Christiani hoc idem dicunt de sua. Sarraceni autem similiter asserunt de eorum lege. Ego autem dico quod lex judaica bona et sancta fuit, et iudei bene et optime de divinitate Dei et vnitate et essentia credunt, sed totum nihil eis valet, propter hoc quod in Christum Ihesum benedictum horribiliter pecant, dicentes ipsum in peccato conceptum et natum fuisse, matrem eius benedictam diffamantes; dicunt enim eam adulterium commisisse et ex ipso adulterio Christum conceptum fuisse, et multa alia vilia inproperia, que narrare abhorreo nec |f. 143rb| scribere valeo. Dicunt et affirmant legem eorum esse sanctam, ipsi autem mali sunt, et nisi hoc de Ihesu benedicto et eius gloriosa matre dicerent, in eorum lege saluarentur, sed quia hoc dicunt damnati sunt.

[XVI] Euuangelica autem, frater karissime, proprie lex non est.

Lex enim est que prohibet aliqua fieri, et precipit alia non fieri, vt est dicere: talia et talia facies, et talia et talia non facies; et qui fecerit tale factum punietur tali modo, et qui fecerit sic, tale habebit premium.

Euuangelia autem non sic sunt: nichil enim aliud sunt euuangelia

452 bene corr pro male expunct 478 non ms. om

454-456 1Tm 4,1-3 458-459 Jn 1,9 459 Jn 1,5

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

quam vita Christi usque ad ascensionem in celum, quiquid fecit, quidquid dixit, quitquid sibi euenit, et de hoc locuntur euuangelia et multum confuse. Triginta quidem tribus annis quos vixit Christus xii compleuit annos cum mater inuenit eum in templo cum doctoribus de lege disputantem, post tacentem, nil dicunt de operibus suis seu factis, preterquam de natiuitatis eius die, Luce 2º capitulo, de angelis cantantibus gloria in excelsis deo etc. Et de die circumcisionis domini et de tribus orientis regibus et de purificatione sue benedicte matris, et post hoc tacent, et de hoc perhibent testimonium 4or euuangelia: Matheus scilicet, Marcus, Lucas et Iohannes; et sicut est, frater mi karissime, testis perfectus et bonus de visu perhibere testimonium, tunc enim sine suspicione est eius testimonium. Si autem est de auditu, suspiciosum est eius testimonium. Matheus ergo qui de Christi humanitate facit testimonium, quomodo potest illud facere cum ipse nesciat Ihesum nec vmquam vidit eum, nisi quando Ihesus iam sue etatis xxxiiis compleuerat annos, et sedens in theloneo per ipsum fuit vocatus? Quomodo ergo potest credi suum testimonium? Certe dubitandum est multum in ipso.

Preterea, frater mi, si attendas in primo capitulo sui euuangelii vbi dicit Liber generationis Ihesu Christi filii Dauid etc., inuenies ipsum mendacem et falsa dicentem. Nam illa generacio non est Ihesu Christi, sed Joseph. Ad hoc autem quod sit generacio Ihesu Christi requiritur quod dicat: talis genuit talem, et talis talem, et talis genuit Ioseph, Ioseph autem genuit Ihesum; tunc est generatio Ihesu Christi. Ad minus dixisset: talis autem genuit Mariam, Maria autem peperit Christum, ad minus esset suum testimonium coloratum. Sed dicit: talis autem genuit Ioseph virum Marie de qua natus est Ihesus qui vocatur Christus. Stude ergo, mi frater karissime, et attende ad hoc et alia dicta sua, quia volens omnia tibi per ordinem clare notificare non sufficeret atramentum. Subtilis enim es ingenio, vt bene nosco.

Deus in te compleat quod tibi deest, qui est vnus et non alius preter ipsum Deus.

Quod prius de Matheo, dico de Marcho; nunquam vidit Christum.

A Petro enim post Christi ascensionem baptizatus est. Et hoc idem

499 Post ipso seq in rubrica C cancell 513 Post Deus seq in rubrica C cancell

485 Lc 2,46 488 Lc 2,14 501 Mt 1,1 508-509 Mt 1,16

241

485

490

495

500

505

510

515

242

520

525

530

535

540

545

550

Jaume de Puig Oliver

dico de Luca, Pauli discipulo, vt Ieronimus testatur; nunquam vidit Christum. Omnes isti tres per auditum perhibuerunt testimonium et concordantur quod in nocte passionis inueniens Christus discipulos dormientes dixit: dormite iam et requiescite, et abiit et orauit, et ueniens inuenit eos dormientes. Dum nil locuntur nisi de tribus annis et quinque diebus; et de vite residuo, scilicet xxx annis preter quinque dies nil dicunt nil narrant, sic quod christiani nesciunt quid in predictis annis fecerit aut quomodo; erant enim oculi eorum grauati, et nil dixit eis. Iterum orat 3º et veniens dixit: Non potuistis una hora vigilare mecum, etc. |f. 143va| Quomodo, frater mi karissime, possunt de hoc perhibere testimonium euuangeliste? Sed poteris dicere: per auditum, quia Petrus dixit eis. Volo hoc tibi ostendere. Sed si sic fuerit, non potuit eis dicere quod Christus ter orauit, quia Christus non eos excitauit, nec bis, quia secunda vice non eos excitauit, erant enim oculi eorum grauati. Quomodo ergo perhibet testimonium quod Christus secundario venerit? Certe falsum hoc videtur, cum eis nihil dixerit.

Si enim perquirere volueris, frater, euuangelia, inuenies in eis multa mendacia et videbis quod in multis passibus dicti 4or euuangeliste menciuntur, dicentes Christum multa dixisse que non dixit, juxta illud dictum Petro: Ecce Sathanas expetiuit vos vt cribaret sicut triticum; ego autem rogaui pro te vt non deficiat fides tua; postmodum vero ipsum Petrus ter negauit. Vbi ergo fuit fides sua? Aut Deus noluit preces Christi exaudire? Absit. Si enim Christus pro ipso orasset, fides sua non defecisset, quia immediate ipsum Deus exaudisset; sed Christus nunquam pro dicta causa orauit. Erroneum est enim et hereticum hoc dicere, quod Christus pro aliquo sancto orauerit et a Deo non fuerit exauditus, ymo Deus contrarium sue orationi fecerit. Hoc autem, frater mi, prophanum est et absurdum.

Item alibi Iohannes interrogatus si propheta erat, negauit se pro­phe­ tam esse. Christus autem non solum prophetam ymo plus quam prophetam ipsum Iohannem esse dixit. Si ergo Christus verum dixit, Iohannes mentitus fuit. Et si Iohannes verum dixit, Christus mentitus fuit, quod absit. Sed credendum est quod Christus hoc nunquam dixit de Iohanne. Et alibi: Signa autem eos qui crediderint hec sequentur: In nomine meo demonia ejicient, linguis lo[quentur] no[uis], ser[pentes] tol[lent] etc.;

518-519 Mc 14,37 520 Mt 26,40; Mc 14,37 523 Mt 26,43; Mc 14,40 524-525 Mt 26,40; Mc 16,37 529-530 Mt 26,43; Mc 14,40 535-536 Lc 22,31-32 545 Mt 11,9; Lc 7,26 549-550 Mc 16,17

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

ergo nullus credidit vnquam, nisi qui demonia eiecit et alia que sequuntur in dicta auctoritate peregit, et cum nullus sit homo in mundo qui demonia eiciat aut alia signa faciat, ergo in mundo nullus credens homo est, et hoc est falsum, aut dicemus quod Christus falsum dixit, quod absit. Si dicemus quod euuangeliste falsum dixerunt, dicemus Christum hoc dixisse, quia Christus nunquam talia dixit.

Et alibi: Tanto tempore vobiscum sum etc., Phylippe qui videt me videt et patrem meum. Sed Phylippus non videbat nisi humanitatem in Christo; ergo videndo Filii humanitatem videbat Patris deitatem? Contra illud: Nemo Deum vidit vnquam. Johannes ergo preter humanus erat?

Absurdum est hoc dicere. Sed euuangeliste mentiti fuerunt quod Christus dixerit hoc.

Infinita, frater mi, si perquirere volueris et intra te cogitaueris men­ dacia inuenies, que causa breuitatis dimitto et tue subtilitati re­lin­quo etc.

[XVII] De Arabica lege. Arabica autem lex merito et proprie potest dici lex, quia infinita quasi precipit fieri et totidem fieri prohibet, promittens bona facientibus premium, e contrario male facientibus depremium. Circumcisionem fieri precipit et de purificatione menstruorum quomodo fieri debeat optime loquitur. De ablucione corporum pro oratione facienda similiter loquitur et distincte. Quinque enim orationes in die precipit fieri et in oratione modicum loqui.

Non enim credunt quod in multiloquio sint magis a Deo exauditi.

Decimas et primicias dare, ecclesias facere, esurientes pascere, sitientibus potum tribuere, infirmos visitare, captiuos redimere, mortuos pauperes ex eorum bonis sepelire, nudos cooperire, litigia fugere, mendacium euitare, veritatem dicere, proximos et seipsos diligere, et alia que restant |f. 143vb| nouem Dei precepta obseruare. Loquitur de matrimonio et repudio et eorum querimoniis, de litigiis et iuditiis multum distincte, et de omnibus que ad legem pertinent loquitur aperte. Qui Deum aut aliquem prohetam blasphemauerit, sine aliqua misericordia morte morietur. Breuiter loquendo, sarraceni multum bene et reuerenter ipsam legem seruant, quam Alcoranum appellant, quod interpretatur diuiso boni a malo. Non enim ille Alcoranus quem christiani tenent est iste quem sarraceni habent. Alcoranus

557-558 Jn 14,9 560 Jn 1,18 Alcorà 2,221-242; 65,1-7 570-571 Cf. Alcorà 4,43; 5,6 584-585 Cf. infra, línies 649-655.

243

555

560

565

570

575

580

585

569-570 Cf. Alcorà 2,222 578-579 Cf.

244

590

595

600

605

610

615

Jaume de Puig Oliver

enim Machometi quem in libraria habetis nichil habet facere cum isto nostro. Nam in vestro multe fabule scripte sunt et multe derisiones ibi posite et fatuitates, et quasi omnia ibi posita risu sunt digna. Legi enim ipsum multociens Maioricis existens. Istum autem nostrum Alcoranum si legeretis, aperte cognosceretis quod diuinus est, opus perfectum est; facit enim legentem ad Deum conuertere, mundum relinquere et bona faciendo, mala euitando, et ipsum non seruantibus infernum et penam promittit.

[XVIII] Sed forte dices: – Nonne Alcoranus dicit quod sarraceni comedent, bibent et uxores habebunt in paradiso?

Concedo tibi et hoc non debet a te reprehendi, cum Christus benedictus hoc idem discipulis in euuangeliis promittat. Inquit Ihesus benedictus: Amen dico vobis quod non bibam de genimine vitis huius usque dum illud bibam nouum vobiscum in regno Dei. Attende, frater mi karissime, quod hec dictio huius pronomen est demonstratiuum.

Non enim potest aliter glosari. Et alibi: Ego dispono vobis sicut disposuit pater meus in regnum, ut edatis et bibatis supra mensam meam in regno meo. Non potest intelligi quod in regno huius mundi, quia Ihesus benedictus dicit ibidem aperte: regnm meum non est de hoc mundo. Ergo non debet hoc in Alcorano reprehendi, cum Ihesus benedictus non tantum dixit illud ibi comedere et bibere, sed etiam super mensam, vt illud fiat magis ordinate.

De uxoribus vero inquit psalmus: Exultabunt sancti in gloria, letabuntur in cubilibus suis.

Ponitur enim in Alcorano Christum summum esse prophetam, leprosos mundasse, cecos illuminasse, mortuos resuscitasse et multa alia miracula Dei virtute fecisse. Matrem suam virginem ante partum, in partu et post partum fuisse, et multa alia nobilia et laude digna ibi sunt posita in decus et reuerenciam Christi Ihesu benedicti et eius benedicte glorioseque matris; que causa breuitatis dimitto.

Ponitur eciam in nostro vero Alcorano quod sancti et benedicti prophete et patriarche post eorum obitum in paradisum ab angelis

600 Post bibam seq illud cancell 608 Post ordinate seq in rubrica C cancell

599-600 Mt 26, 29 602-604 Lc 22, 29-30 605 Jn 18, 36 609-610 Sl 149, 5 611-612 Cf. Alcorà 2,87-253; 3,49-55; 5,110 613-615 Cf. Alcorà 19,16-40; 21,91 617ss Cf. Alcorà 16,120-122; 29,14-27

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

deductos fuisse et non in lymbo descendisse, et quod sinus Abrahe est de nobilioribus paradisi mansionibus, cum in paradiso mansiones multe sint, et hoc est veritas.

Et si tue mentis oculos, frater mi, aperies hoc tibi clarum erit, cum secundum euuangelium diues aquam frigidam petiit, et in inferno talis aqua non est, vt tibi superius dixi. In paradiso autem talis aqua est: Aque enim que super celum sunt laudant nomen Domini. Et secudum euuangelium Abraham diuiti dixerit de Lazaro loquendo, nunc autem hic consolatur, tu vero cruciaris. Certe enim in lymbo aliquam consolacionem esse absurdum est. Qui enim in lymbo sunt in tenebris sunt, Dei priuati visione. Et si sinus Abrahe in lymbo esset, non cantaret ecclesia in funeribus illud: Suscipiat te Christus qui creauit te et in sinum Abrahe angeli deducant te, cum non sit officium angelorum |f. 144ra| animas deducere in infernum, sed dyabolorum.

Cogita ergo in hoc, frater karissime, quem vt meipsum diligo, et aperietur tibi archanum ab illo qui aperit et nemo claudit, et rumina illud euuangelii dictum: quod in monte Thabor videretur Moysen et Helyam cum illo Ihesu benedicto loquentes. Dic mihi, karissime mi frater, si in inferno aut in lymbo, qui de inferni mansionibus est, Moyses et Helyas erant, vt doctores asserunt christiani, quomodo exierunt et in montem dictum ascenderunt cum benedicto Ihesu loquentes ante Christi ad inferos descensum, cum ipsi met doctores asserant nullum sanctorum patrum de inferno exisse nisi pot passionem Christi benedicti et eius ad inferos descensum, vt ecclesia testatur, inferni claustra penetrans, suos captivos redimens etc.

Rogo te, frater mi karissime, quatinus in hoc cogitare velis vt vtrum dicti benedicti prophete in corpore sine anima, aut in anima sine corpore, aut in corpore et anima in dicto monte fuerint, et in hoc cogitando et pro et contra arguendo videbis mirabilia, quod tibi prestare dignetur ille qui viuus est et preter ipsum non est alius Deus.

Nec attendas, frater mi karissime, ad Alcoranum quem habetis.

Ille enim tholetanus sic studiose scripsit, posuit et ordinauit vt christiani ipsum legentes ipsum abhorrerent et negligerent, sciens quod si

245 620

625

630

635

640

645

650

620-621 Jn 14,2 625 Sl 148,4-5 627 Lc 16,25 630-631 Antífona de les absoltes de l’Ofici de difunts In paradisum. 643 Tercera estrofa de l’Himne de Vespres de la Festa de l’Ascensió.

634 Ap 3,7 643 Cf. Lc 4,19 620 Cf. Alcorà 55,46-78 650-651 Es refereix a la traducció de Marc de Toledo, encarregada per l’arquebisbe Roderic i l’ardiaca de la catedral de Toledo, Maurici, i enllestida devers 1209,

246

655

Jaume de Puig Oliver

ad litteram sicut nos habemus illum translatasset, multi et quasi pro maiori parte omnes christiani christianam doctrinam relinquentes sarraceni efficerentur. Non ergo adhibenda est fides vestro Alcorano, sed nostro, qui verus, sanctus est, preceptum Dei est.

[XIX] Cogita ergo, frater mi, et animaduerte in hoc, et non trahat te voluntas. Videtur enim tibi durum relinquere legem in qua natus

per a la qual cf. M. T. d’Alverny, Deux traductions latines du Coran au Moyen Age, dins «Archives d’histoire doctrinale et littéraire du Moyen Age», 16 (1947-1948), 113; G. Vadja – M. T. d’Alverny, Marc de Tolède traducteur d’Ibn Tûmart, dins «Al Andalus» 16 (1951), 259-307; 17 (1952), 1-56; José Martínez Gázquez, Trois traductions médiévales latines du Coran: Pierre le Vénérable-Robert de Ketton, Marc de Tolède et Jean de Segobia, dins «Revue des Études Latines», 80 (2003), 223-236. La traducció de Marc de Toledo és independent de l’auspiciada per Pere el Venerable, abat de Cluny, duta a terme probablement a Tarazona entre 1142 i 1143 per Robert de Ketton i editada críticament per José Martínez Gázquez i Fernando González Muñoz, Madrid, CSIC 2022. Marc de Toledo i els seus patrocinadors ignoren aquesta primera traducció de l’Alcorà al llatí i decideixen emprendre la llur per raons pastorals. Davant els fidels cristians que viuen entre musulmans, l’islam es dreça com una religió d’èxit, que en poc temps ha conquerit tots els pobles des de la Índia fins al Mediterrà, esborrant i/o subjugant el cristianisme de molts pobles orientals. La traducció toledana té per finalitat posar en mans dels cristians que viuen en una Hispània mig islamitzada un instrument de refutació i atac contra les doctrines islàmiques. És, doncs, una traducció feta des de la intolerància militant. En el pròleg hi ha una semblança biogràfica de Mahoma que ha pogut ésser qualificada com «remplie de topiques humiliantes envers le prophète et l’islamisme» (Martínez Gázquez). Es pot consultar a http://libros.csic.es/product_info.php?productsid=1064. Una tercera traducció medieval, la del cardenal Joan de Segovia, gran figura del Concili de Basilea (1432), ignora al seu torn la de Marc de Toledo, però obre una panoràmica totalment nova en les traduccions medievals de l’Alcorà. Joan de Segovia fa una crítica radical de la manera com els cristians escometen la discussió —perquè la discussió és inevitable— amb els musulmans. Fins al cap de cinc-cent anys de la propagació de l’islam, els cristians no es van decidir a conèixer-lo millor, per tal de poder discutir-hi i refutar-lo de manera efectiva. És aleshores quan Pere el Venerable pren la iniciativa de fer traduir l’Alcorà.

Joan de Segovia l’examina i en fa una crítica radical: és una traducció retòrica i inexacta des del punt de vista doctrinal. I aleshores decideix d’emprendre la seva pròpia traducció, que serà la tercera i, amb l’ajut de l’alfaquí de Segòvia, Iça Gidelli —que no podia ni escoltar la traducció kettoniana—, serà trilingüe: aràbica, llatina i castellana —enllestida el 1456 i, per tant, treballada en plena embestida dels turcs contra Constantinoble—. Lamentablement aquesta obra no s’ha transmès, o no se’n coneix encara cap exemplar.

L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi

es, vereris enim hoc facere et hoc est quia angusta est via que ducit ad uitam et pauci transeunt per eam. Caue ergo ne verecundia huius mundi transitoria te a via vite reducat. Hora enim est iam a sompno te surgere. Nam scrutator alme cordium infirma sciens virium ad se reuersos exhibet remisssionis gratiam. Querenti enim dabitur et pulsanti aperietur.

Ecce nunc tempus aceptabile, ecce nunc dies salutis. Crede ergo, frater mi peramande, quod non est lex in mundo tam vera, tam sancta, tam immaculata quanta est arabica, cum iudei non credant fore veros Ihesum prophetam nec Machometum, eos abhorrentes et diffamantes.

Christiani autem omnes prophetas recipiunt, preter prophetam benedictum Machometum, ymo ipsum abhorrent in eorum detrimentum et dampnationem. Sarraceni autem non faciunt sic, ymo omnes prophetas recipiunt, colunt et venerantur, et super omnes Ihesum benedictum et suam gloriosam benedictam matrem laudant, glorificant et venerantur, asserentes ipsum in corpore in celum ascendisse et in fine mundi descendere et in terra iudicare gentes.

Et ne dicas: – Quando fuerunt sarraceni aut vnde venerunt?

Noui sunt, nouisssimi sunt in mundo, ne eos respuas, frater mi.

Nouissimi enim in mundo fuerunt, in introitu paradisi primi erunt, iuxta illud quando de eis prophetans ille Ihesus benedictus dixit: Erunt nouisimi, hoc est sarraceni, primi et primi, hoc est iudei, nouissimi. Efficiaris ergo, frater mi, nouissimus, ut in introitu paradisi sis primus. Intra, benedicte domine mi, cur foris stas?, intra in gaudium domini tui, in nostram congregacionem sarracenicam sectam et puram, ut a iusto iudice post vite presentis cursum merearis audire: Veni, benedicte patris mei, percipe (f. 144rb) regnum quod tibi paratum est ab origine mundi, ibi uiuendo per infinita seculorum secula Amen.

247

660

665

670

675

680

685

[XX] Salutant te omnes fratres nostri reuerendissimi ad veram fidem Dei conuersi, quia eis de te magnas protuli laudes.

Primus enim est dominus Adoramen, olym magister Iohannes de Columbria, sacre theologie doctor.

672 ipsum corr pro ipsiim

658-659 Mt 7,14 660-661 Rm 13,11 661 Himne Scrutator alme cordium: Cf. U. Chevalier, Repertorium Hymnologicum, t. IV, Louvain 1912, n. 40865, p.

319. 662 Mt 7,7-8; Lc 11,9-10 663 2Co 6,2 672 Cf. Alcorà 4,158 679-680 Mt 19,30; 20,16; Mc 10,31; Lc 13,30 681-682 Mt 25, 21,23 684685 Mt 25,34 686 Tt 3,15

248 690

695

700

705

710

715

Jaume de Puig Oliver

Dominus Pharaag, olym frater Gundisaluius ordinis minorum prouincie sancti Iacobi, sacre theologie magister.

Dominus Andalla, olim Perosinus de Florentia, vtriusque iuris doctor eximius.

Dominus Andellnach, olim frater Ricaldus ordinis heremitarum, in omni scientia expertus et maxime in astronomia.

Dominus Ioseph, olim frater Petrus ordinis predicatorum, abbas Sancte Marie de Colonia, qui quindecim milia florenorum in anno habebat et totum hoc relinquendo sarracenus effectus est bonus et sanctus.

Dominus Bulcasim, olim frater Paulinus ordinis sancti Benedicti, sacre theologie magister.

Dominus Mansor, olim frater Petrus Ferreri ordinis minorum conuentus Barchinona, optimus theologus, nunc autem thesaurarius domini regis Tunicii.

Dominus Andalla, olim frater Rodigas de Tholeto, ordinis sancti Augustini, nunc autem magister scolarum. Docet enim pueros sanctum Alcoranum.

Dominus Rodoen, olim frater Dyago, ordinis predicatorum, nacione hyspanus, nunc autem dominus domus saponi pro domino Tunicii rege.

Omnes isti doctores in scriptura christiana fuerunt, qui ipsam bene scrutantes et ruminantes illam relinquentes sarraceni effecti sunt multum boni.

Vale, mi frater dilectissime, in eo qui est vnus et preter ipsum non est alius Deus.

Datum Tuniii, 23 augusti anni 1418. Per tuum vbique totum alcaydum Andallanum, olim fratrem Anselmum Turmeda, ordinis tui professorem.

690-694 A l’altura d’aquestes línies, al marge i en rúbrica, nota: «Nomina doctorum | ad sarracenos | conuersorum | apostate a | fide christiana».

708 Rodoen: nom islàmic corrent. A un agutzil major del rei de Granada, de nom Ro­doan ben Abdallà, el rei Pere III li escriu el 5 d’abril del 1336: Madrid, RAH, Col·lecció Salazar, A-3, f. 58.

Rodolfo Galdeano Carretero Universitat de Girona La teologia de la saviesa DIVINA a la Barcelona del segle XVI: l’EPISCOPAT de Dimes Loris (1576-1598)* The Theology of Divine Wisdom in Barcelona’s sixteenth-century: the episcopate of Dimes Loris (1576-1598) Resum: L’article analitza la dimensió teològica del bisbe Dimes Loris, el seu paper en la promoció d’una teologia pròpia a la diòcesi barcelonina que anomenem «de la saviesa divina» pel seu interès en combatre la ignorància dels creients. Fonamentada en el cristocentrisme teològic de fra Luis de León i l’acció pastoral de Diego Pérez de Valdivia, el bisbe va a impulsar, amb l’objectiu de promure aquesta teologia de reforma, la impressió a Barcelona d’obres tan transcendentals com les de santa Teresa, de De los nombres de Cristo de fra Luis de León així com altres textos teològics entre els que destaquem els dels membres de l’escola agustina de Salamanca arribats a Barcelona els últims anys del segle xvi a fi d’implementar la reforma de l’orde. Aquests últims títols conformaren entorn la idea de la desigualtat de les ànimes una teologia d’arrel luisiana que obrí el camí a una renovada ponderació dels justos i del seu paper en la societat.

Paraules clau: Teologia de la saviesa, Dimes Loris, Luis de León, Diego Pérez de Valdivia, Onofre Manescal.

Abstract: The article analyzes the theological dimension of Bishop Dimes Loris, his role in promoting a theology of his own in the diocese of Barcelona that we call «of divine wisdom» due to his interest in combating the ignorance of believers. Based on the theological Christocentrism of Friar Luis de León and the pastoral action of Diego Pérez de Valdivia, the bishop will promote, with the aim of promoting this theology of reform, the printing in Barcelona of such transcendental works as those of Saint Teresa, of De los nombres de Cristo by Friar Luis de León as well as other theological texts among which we highlight those of the members of the Augustinian school of Salamanca who arrived in Barcelona in the last years of the 16th century in order to implement the reform of the order. These last titles formed around the idea of ​​the inequality of souls a theology of Luisian roots that opened the way to a renewed consideration of the just and their role in society.

Keywords: Theology of Wisdom, Dimes Loris, Luis de León, Diego Pérez de Valdivia, Onofre Manescal. * Aquest article s’inscriu en el projecte de recerca «Razón de estado y renovación católica en la Cataluña moderna (siglos xvi-xviii). La huella italiana», Ministerio de Ciencia e Innovación del Gobierno de España, referència PID 2022-140935NB-I00.

Arxiu de Textos Catalans Antics [Institut d’Estudis Catalans / Ateneu Universitari Sant Pacià] DOI: 10.2436/20.3000.01.91 Vol. 36 (2025), p. 249-270

250

Rodolfo Galdeano Carretero

A començaments del segle xvii, el catedràtic de Teologia de la Universitat de Barcelona, Onofre Manescal (1569-70 – d. 1611), cridava l’atenció sobre la qualitat dels teòlegs del Principat. Ell, que es doctorà en filosofia a la Ciutat Comtal i posteriorment en Teologia a la Universitat d’Alcalà de Henares, on assistí a les classes de Suárez i també fou professor durant sis mesos, podia parlar amb coneixement de causa; podia criticar la vanitat dels professors de la Complutense i la destresa de «los de acá que por bien que madruguen los que vinieren han de madrugar mucho para que nos rindamos». Encara que el paràgraf és més extens, la cita basta per mostrar la irritació que li provocava aquesta qüestió sobretot perquè la biografia de Manescal s’inscriu en el llarg pontificat del bisbe de Barcelona Joan Dimes Loris (1576-1598), període durant el qual coincidiren a Barcelona —o en tingueren relació directa amb la diòcesi— teòlegs de l’alçada de l’andalús Diego Pérez de Valdivia (lo pare Peris) (1510-1589), deixeble destacat de san Juan de Ávila que des de la seva arribada a Barcelona l’any 1578 fou mà dreta del bisbe Loris; el jesuïta reusenc Pere Gil (1550-1622), confessor dels virreis de Catalunya i dels bisbes barcelonins, que, amb una biografia transversal, després de la mort de Valdivia, fou el nou home de confiança del bisbe; Andreu Capella, bisbe d’Urgell, antic jesuïta i caputxí, autor d’importants obres teològiques; el frare dominic . Vegeu la cita completa a Rodolfo Galdeano Carretero, «Un historiador conegut, un teòleg oblidat. Onofre Manescal (1569/1570 – d. 1611)», dins L’art de narrar les imatges. Escrits en homenatge a Joaquim Garriga i Riera, editat per Joan Bosch Ballbona, Barcelona, Memoria Artium, 2021, 328-329. . Vicente de Peralta, «El doctor Pérez de Valdivia, escritor místico del siglo xvi», Estudios Franciscanos 27 (1921), 177-225; J. M. Madurell Marimon, «Diego Pérez de Valdivia en Barcelona (1580-1589)», Analecta Sacra Tarraconensia, XXX (1958), 343-371; Crónica de los capuchinos de Cataluña, BUB, ms. 987, vol. I, 292-301; Juan Esquerda Bifet, «Un mariólogo catedrático de la Universidad de Barcelona. Diego Pérez de Valdivia», Estudios Marianos, 33 (1969), 279-303; «Diego Pérez de Valdivia, discípulo de San Juan de Ávila», Anthológica Annua, 19 (1972), 557-585; «Estudio preliminar. Diego Pérez de Valdivia, maestro de espiritua­ lidad en el siglo xvi», dins Diego Pérez de Valdivia, Aviso de gente recogida, Salamanca, UPS, 1977; Maria Laura Giordano, «Cuando los católicos eran paulinos. Diego Pérez de Valdivia e Hipólita de Jesús en Barcelona (1578-1624)», dins Reforma católica y disidencia conversa. Diego Pérez de Valdivia e Hipólita de Jesús en Barcelona (1578-1624), editat per M. L. Giordano, Vigo, Academia de Hispanismo, 2020, 33-106; «“Hijos de Dios” y linaje de rey: deconstrucción de la ideología de la limpieza de sangre en un semón inédito de Diego Pérez de Valdivia (c. 1580?)», Rex Publica. Revista de Historia de las ideas políticas https://dx.doi.og/10.5209/rpub.72842 [07.02.2024]; Jon Arrizabalaga y Maria Laura Giordano, «Cristianismo paulino en Huarte de San Juan: meritocracia y linaje en el examen de ingenios para las ciencias (Baeza 1575, 1594)», Hispania Sacra, LXXII, 146 (julio-diciembre 2020), 363-375; Antonio Cañizares Llovera, «Teología de la predicación en el Siglo xvi Español: “De sacra ratione concionandi”», Revista Española de Teología, 48/1(1988), 15-51. . Rodolfo Galdeano Carretero, «Estudi preliminar», a Pere Gil, Història moral de Cathalunya: llibre segon de la Història cathalana, Barcelona, IEC, 2017. . Dictionaire de spiritualité ascetique et mystique, doctrine et histoire, Paris, II Beuchesnes, 118119 [article de Joseph de Guibert, S.I.]; Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, Barcelona, Claret, vol. I, 1998, 419 [article d’Enric Moliné i Coll].

La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle XVI

251

Jaume Rebullosa, predicador de gran profunditat i traductor al castellà de Giovanni Botero; Joan Lluís Vileta, catedràtic vitalici i regent de la càtedra de l’art i doctrina de Ramon Llull que acompanyà el bisbe Guillem Cassador al concili de Trento; o el mateix Manescal, un teòleg influent a la Barcelona del període, avui pràcticament oblidat malgrat que va ser traduït al francès i, probablement, a l’italià.

Encara que Manescal no esmenti expressament Dimes Loris, durant els anys del seu ministeri es desenvolupà a la diòcesi barcelonina una teologia que, promoguda en bona part pel bisbe i allunyada de les prestigioses universitats castellanes i del zel inquisitorial de les seves diòcesis, tingué personalitat pròpia o, si més no, una orientació teològica i pastoral ben definida. Els escassos estudis sobre Dimes Loris coincideixen a assenyalar els seus esforços per l’aplicació rigorosa de les directrius tridentines, però el dibuix d’un prelat ple del vigor reformador dels anys immediatament posteriors a Trento que convocà cinc sínodes, promogué la canonització de sant Ramon de Penyafort i de sant Oleguer, mantingué una relació personal amb Carles Borromeo, renovà el santoral barceloní, féu les preceptives visites a les parròquies de la diòcesi amb gran zel o erigí el seminari barceloní, no esgota la seva figura. . Ivette Roig Pepa, «Obediència política i religiosa als sermons de Jaume Rebullosa O.P..

(1614-1616)», dins El món d’Ignasi de Loiola. Religió, cultura i societat als segles xvi i xvii. Actes del IX Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Manresa i Barcelona, 19-22 de desembre de 2022, coord. per Jaume Dantí i Riu; Xavier Gil Pujol; Ida Mauro; Diego Sola, Barcelona, UB, 2023,107-124. Xavier Torres i Ricard Expósito, «Els sermons de Sant Jordi de la Diputació de Catalunya: literatura i religió cívica», dins Literatura en la Guerra de los Treinta Años, Sònia Boadas (ed.), Vigo, Academia del Hispanismo, 2012, 129-150. . Josep Maria Madurell Marimón, «Luis Juan Vileta», Analecta Sacra Tarraconensia, XXXVII (1964), 19-76; Antonio Fernández Luzón, La Universidad de Barcelona en el siglo xvi, Barcelona, UB, 2005; Rodolfo Galdeano Carretero, «Estudi preliminar», a Pere Gil, Història moral de Cathalunya: llibre segon de la Història cathalana, Barcelona, IEC, 2017. . Gonzalo Díaz Díaz, Hombres y documentos de la filosofía española, Madrid, CSIC, 1995, vol. V, 103-104; Joan Roig Gironella, «Onofre Manescal y sus escritos de oración, de discer­ ni­mien­to de espíritus», Manresa 48 (1976), 189, 349-357; Luis González Fernández, «Honofre Manescal y su Miscellánea de tres tratados», dins Compostellana Aurea. Actas del VIII coloquio de la AISO, Santiago de Compostela, Universidad de Santiago de Compostela / AISO, 2011, 294-310; Rodolfo Galdeano Carretero, «Un historiador conegut»; «El retablo mayor de la Iglesia parroquial de Sant Miquel de Castelltallat (d. 1613) y el triunfo de la Iglesia: lectura iconográfica y teológica», Hispania Sacra 76 (154), 1062. https://doi.org/10.3989/ hs.2024.1062 [07.02.2025] . Abans d‘ocupar la seu barcelonina, Joan Dimes Loris es doctorà en ambdós drets, exercí com a sacerdot a Barcelona, fou arxipreste de Santa Maria de Mataró i abat de Sant Feliu de Girona. Pel Dietari de Jaume Ramon Vila, sabem que acompanyà el futur rei Felip II durant el seu viatge iniciat l‘any 1548 a través d‘Itàlia, Alemanya i els Països Baixos, vegeu Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), ms. B-100, f. 167. El dia 11 d‘octubre de 1572 prengué possessió del bisbat d‘Urgell, càrrec que ocupà fins l‘11 de setembre de 1576, quan passà a regir la diòcesi de Barcelona. Home del rei, fou regent del Consell d‘Aragó fins a l‘any 1574 i canceller de Catalunya. Durant el seu pontificat promogué la canonització de sant Ramon de Penyafort i de sant Oleguer; celebrà 5 sínodes; introduí el missal tridentí; fomentà

252

Rodolfo Galdeano Carretero

En aquest article pretenem oferir la imatge d’un Dimes Loris teòleg que, com és conegut, ponderà la teologia de Diego Pérez de Valdivia com a vector directriu de l’orientació pastoral de la diòcesi; però que, com veurem, també entroncà la línia afectiva, eclesial i paulina del teòleg andalús, amb el cristocentrisme teològic de fra Luis de León. A través d’un sermó que Onofre Manescal dirigí al sínode barceloní examinem aquesta singular mixtura teològica que anomenem de la saviesa divina perquè en la seva dimensió pràctica bastí l’enteniment, la potència de l’ànima que contempla i pondera segons la tradicional exposició aristotèlica-tomista. Per això, l’edició de textos orientats al foment d’aquesta capacitat fou essencial i, des d’aquest sentit, interpretem, com el lector comprovarà, la participació activa del bisbe Loris en la impressió a Barcelona de les obres de santa Teresa, de De los nombres de Cristo de fra Luis de León i els tractats del cercle d’agustins castellans que arribaren a la ciutat durant els anys vuitanta, deutors del «estilo nuevo de reforma» del catedràtic salmantí.

El sermó de Manescal davant el sínode L’homilia que Onofre Manescal predicà el 1592, o més probablement el 1597, davant el sínode diocesà presidit per Dimes Loris mostra les línies mestres de la teologia pastoral de la diòcesi barcelonina.10 A partir del tema bíblic de Mateu 5 Vos estis sal terrae, en referència els prelats i els rectors, exposa la la fundació de noves cases religioses; amplià notablement el palau episcopal de Barcelona; renovà el santoral; contribuí a la reforma de les ordes religioses; i propulsà l‘erecció del seminari. Morí el 8 d‘agost de 1598 i fou enterrat a la catedral de Barcelona, a la capella de sant Pacià —a qui tenia una especial devoció— i de sant Francesc Xavier. Per a la seva biografia, vegeu Francesc Diago, Historia de los victoriosissimos antiguos Condes de Barcelona, Barcelona, Sebastián de Cormellas, 1603, lib. 3, 314-316; Mateu Aimeric, Nomina et Acta Episcoporum Barcinonensium, Barcelona, Joan Nadal, 1760, 411-415; Àngel Fàbrega, la vida quotidiana a la catedral de Barcelona en declinar el Renaixement: any 1580, Barcelona, Arxiu Capitular de la S. E. catedral basílica de Barcelona, 1978; Xavier Torres Sans, «La ciutat dels sants: Barcelona i la historiografia de la Contrareforma», dins Barcelona quaderns d’història, 20 (2014), 77-104; Mercedes López-Mayán, «Libros para la reforma religiosa: los manuscritos redescubiertos de Joan Dimes Loris, obispo de Barcelona (1576-1598)», dins Miscellanea Bibliothecae Apostolicae Vaticanae, XXII, Città del Vaticano 2016, 473-497. . Segundo Folgado Florez, OSA, Cristocentrismo teológico en Fr. Luis de León, El Escorial, Real Monasterio de El Escorial, 1968, 11.

10. L’homilia està inclosa a Onofre Manescal, Conciones octo De Sanctissimo Eucharistiae Sacramento, Barcelona, Gabriel Graell et Geraldo Dotil, 1602, 288-302. Per a les convo­catòries del sínode barceloní en aquest període, vegeu José Luis Betrán, «Entre el orden y el desorden: el clero diocesano barcelonés de la Contrarreforma (1564-1700)», Studia Historica: Historia Moderna, 40 (1) (2018), 185-232 https://doi.org/10.14201/shhmo2018401185232 [06.01.2025]. El cànon I del Decretum de reformatione de la XXIV sessió del Concili de Trento establia que els metropolitans convoquessin cada tres anys els concilis provincials, mentre que els sínodes diocesans s’havien de celebrar cada any.

La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle XVI

253

seva utilitat perquè tots els membres de l’església arribin a ser fills de Déu. El teòleg barceloní comença el sermó reconeixent els pastors de Laban (Gn 28) amb els eclesiàstics que han d’esperar Raquel: el prelat per treure l’aigua del pou: la doctrina a fi de fer-la arribar a totes les ovelles dels respectius ramats: els creients. Raquel també significa ovella que, com la Verge: l’Església, veu el principi —«videns principium»—; és a dir, Crist «de quo dicitur Apocaly. primo Ego sum Alpha, et Omega principium et finis». Encara que Manescal no desenvolupa el sentit de la cita, la posició de Raquel i Maria (el bisbe i l’Església) envers Crist ens mena al cristocentrisme de la Carta als Colossencs 1, 15-18 i la teologia de fra Luis de León exposada en De los nombres de Cristo (nom «Jesús») en què Crist figura com a principi i fi de la creació, Verb creador alhora que Salvador, on la criatura devia retornar.11 Després que Déu creés el món amb la major varietat de coses formà l’home «ad sui imaginem et similitudinem», acte que ubica en «campo damasceno vel ut alii volunt in Hebron»12 on configurà l’home amb «tot ornamentorum generibus exornavit tantis virtutibus condecoravit ut inter omnes creaturas sub lunae concavo constitutas principem tenuerit locum». El resultat és la creació d’un món perfectament ordenat en què ratio subjecta erat Deo, voluntas obtemperabat rationi, potentiae superiores erant subordinatae potentiae superiori, appetitus sensitivi subjiciebantur appetitu rationali, corpus obediens erat animae ac tandem caro ad natum spiritui erat subiecta.13

El pecat trencà aquesta unió perfecta quan, després que Déu traslladés l’home a l’Edèn, l’enteniment es va sumir «in maximis ignorantiae tenebris».

Si abans de la caiguda la criatura podia arribar al coneixement natural i sobrenatural, després del pecat neix ignorant necessitat de l’auxili de Déu fins i tot per conèixer les coses naturals. És per això que per alliberar l’home de l’infern

11. En altres sermons Manescal recorre a la mateixa cita, però ho fa amb un altre sentit: per subratllar el paper de Crist com a redemptor i la redempció, un dels grans temes del teòleg barceloní, i en relació a l’Eucaristia. Per a la semblança amb l’obra del catedràtic salmantí, veg., fray Luis de León, De los nombres de Cristo, Madrid, RAE, 2023, 45 (lib. I, Pimpollo) i 464 (lib.

III, Jesús). Per a una exegesi de la teologia luisiana en relació a De los nombres de Cristo, veg., Folgado Florez, Cristocentrismo, 82. Reproduïm la cita de la Carta als Colossencs 1, 15-18: «Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat per ell totes les coses, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons i sobiranies, potències i autoritats. Tot ha estat creat per ell i destinat a ell. Ell existeix abans de tot, i tot es manté unit gràcies a ell. Ell és també el cap del cos, que és l’Església. Ell és l’origen, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer» (Biblia Catalana Interconfessional).

12. En la teologia de la conjuntura s’acostumava a fonamentar la Creació en l’autoritat de Flavi Josep el que obligava a explicar l’acte en dos moments: el primer, anterior al Paradís, fa referència la naturalesa divina de Crist; i, el segon, a la naturalesa humana.

13. Onofre Manescal, Conciones octo, 288v-289.

254

Rodolfo Galdeano Carretero

i del pecat, actuant com a metge expert d’acord amb la seva misericòrdia i bondat, Déu dotà l’Església de prelats i rectors (la sal de la terra). Aquests dispensen saviesa i llum a fi de retornar a la saviesa divina, a la llum de la gràcia divina14 —«lux divinae gratiae contra militam et caecitatem»—, de manera que s’erigeixen en cooperadors de Déu a fi de combatre la malaltia de la ignorància, causa i efecte del pecat: Deus quae sua est in nos benignitas dedit in Ecclesia Praelatos et Rectores qui essent sal sapientiae adversus ignorantiam; lux divinae gratiae contra militam et caecitatem; lucerna ardens adversas libidinem et civitas refugii adversus appetitus irascibilis imbecilitatem. Vos estis sal terrae, vos estis lux mundi, vos estis civitas refugii.15

Manescal compara els prelats amb els querubins —l’etimologia dels quals, recorda, significa plens de ciència— i amb Ananies que exposa com a exemple de pare espiritual el qual li va retornar la vista a sant Pau. Utilitza aquests models per certificar que la seva funció, a més de clamar els pecats, el vicis i explicar la llei evangèlica, és treure l’home de la ignorància i proporcionar la màxima saviesa. Tot citant les cartes de l’apòstol, el teòleg barceloní admet que la font de la veritable saviesa és la vida virtuosa que els rectors han de portar unint paraula i obres d’acord el testimoni de Jesús. És per aquesta causa que Crist va anomenar «sal» als doctors, prelats i rectors de l’església els quals han de sobresortir per raó del seu exemple a fi d’engendrar fills espirituals per a Crist —«filios spirituales Christo procreabimus». El teòleg barceloní distingeix entre els prelats que només cuiden el seu interès d’aquells que són sants i útils per a la salvació de tots els creients —el mirall dels quals és sant Pau—, 14. Reproduïm el fragment: «Ubi omnipotens Deus mundus hunc, maxima rerum varietate refertum tanquam regiam domum in hominis domicilium constituit, tandem hominem ad sui imaginem et similitudinem in campo Damasceno vet ut alii volunt in Hebron, efformavit indeque eum in paradisum transtulit, quem tot ornamentorum generibus exornavit tantis virtutibus condecoravit ut inter omnes creaturas sub lunae concavo constitutas principem tenuerit locum. Nam ut silentio involvamus, quae ad corporis miram compositionem spectabant et quae ad animae immortalitatem pertinebant, innumera fuere bona quibus eius animum illustravit etenim eius mentem omni scientiarum genere condecoratam esse voluit eius voluntatem maximis virtutibus perpolivit ac eius animam gratia et iustitia originalli ornavit», cfr., Onofre Manescal, Conciones octo, 288v-289. Oferim la traducció: «Quan el Déu omnipotent va crear aquest món, ple de la més gran varietat de coses, com una casa reial destinada a ser la casa de l’home, finalment va formar l’home a imatge i semblança seva en el camp de Damasc, o, segons altres, a Hebron. Després el va traslladar al paradís, adornant-lo amb tota classe d’ornaments i dotant-lo de tantes virtuts que va ocupar el lloc de príncep entre totes les criatures situades sota la volta de la lluna. Per no parlar de la sorprenent manera com va ser compost i del que concerneix la immortalitat de la seva ànima, van ser innombrables els béns amb què Déu il·luminà el seu esperit. En efecte, va voler que la seva ment estigués adornada amb tota mena de coneixements, va perfeccionar la seva voluntat amb les més grans virtuts i va embellir la seva ànima amb la gràcia i la justícia original».

15. Onofre Manescal, Conciones octo, 289v.

La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle XVI

255

que són suaus amb els pobres i humils, però aspres amb els superbs i amb els que persisteixen en el mal camí.

L’homilia acaba amb l’exhortació a la confessió freqüent, amb una petita glossa de la vida de Dimes Loris en què el teòleg barceloní destaca la seva presència a la cort de Madrid com a conseller del rei;16 i amb una efusiva lloança del personatge a qui reconeix totes les qualitats enunciades i defineix com a «vere sal qui liquescit et consumitur ut suo fungatur munere et cunctis saporem et suavitatem tribuat».17 Però més enllà que el sermó esdevingui finalment el panegíric del bisbe, el més significatiu és el fet que l’homilia s’oficià al si del sínode, qüestió que dona carta de naturalesa als dos vectors teològics que determinaven la teologia de la diòcesi barcelonina: el sostrat cristocèntric en la línia de la teologia de fra Luis de León i l’acció pastoral de Diego Pérez de Valdivia —de qui, d’altra banda, Manescal es declarava deixeble en una de les seves obres.18 En l’obra cabdal de Diego Pérez de Valdivia, De sacra ratione concionandi (Barcelona, 1588), que ha estat qualificada com «el mejor tratado teológicopastoral de la predicación del siglo XVI español»,19 identifiquem les línies mestres d’aquesta teologia pastoral que glossem en l’evangelització universal, l’activitat dels predicadors com el resultat de l’acció conjunta de Déu i de l’home i la utilitat eminentment pràctica de la teologia, dels prelats i dels rectors, per a que tots els fidels arribin a la salvació; i, sobretot, com Diego Pérez subratlla en la dedicatòria al bisbe Loris, en l’especial atenció que els predicadors devien prestar al conreu del propi enteniment a fi d’adquirir la saviesa per exercir-la sobre tots els estats de persones.20 16. Onofre Manescal, Conciones octo, 301v. De l’ascedència del bisbe Loris a la cort dona compte el fet que Rodrigo de Castro, pocs dies després de prendre possessió de l’arquebisbat de Sevilla, viatjà a Barcelona (19/01/1582) per jurar fidelitat a l’autoritat reial davant el bisbe Loris, segons consta en el ms. 9/3678 de la Real Academia de la Historia de Madrid, h.126127, https://bibliotecavirtualmadrid.comunidad.madrid/bvmadrid_publicacion/es/consulta/ registro.do?id=478102 [19/01/2021] 17. Onofre Manescal, Conciones octo, 301v.

18. Onofre Manescal, Tratado de la oración mental dividido en cinco libros, Barcelona, Hono­ fre Anglada, 1607, 544.

19. Antonio Cañizares Llovera, «Teología de la predicación», 51.

20. La influència teològica de Diego Pérez a Barcelona i, en general, a Catalunya és coneguda (Juan Esquerda Bifet, «Un mariólogo catedrático», 279-303; Crónica de los capuchinos, 278v); de fet, tots els seus llibres es van imprimir per primer cop en les premses barcelonines, on també es van reeditar nombroses vegades i gairebé sempre amb dedicatòria al bisbe Loris. En la primera obra, Camino y puerta de la oración mental (Barcelona, Iayme Cendrat, 1583), Diego Pérez li reconeixia el seu deute: «a quien tanto debo, viniendo yo a esta tierra ignoto y extranjero».

El cas d’aquest tractat és significatiu, perquè al marge de la seva gran difusió —fou reeditat a Barcelona els anys 1584, 1586 i 1588— s’imprimí amb l’aprovació dels teòlegs més importants i influents del Principat, un fet inusual si considerem la gran quantitat d’eclesiàstics que van intervenir-hi: fra Ramon Pasqual del monestir de predicadors; fra José Ramos, prior del convent de Sant Agustí; Hierònim Roca, rector del col·legi de Betlem; José Villegas, lector en teologia de la Companyia de Jesús; i Lluís Joan Vileta, doctor en teologia i canonge de la seu. Tanmateix,

256

Rodolfo Galdeano Carretero

Es tractava, en definitiva, que els predicadors elaboressin una teologia amb personalitat pròpia. L’exemple de Onofre Manescal és especialment significatiu. El teòleg barceloní conformà una teologia molt particular i heteròclita, orientada vers l’apostolat més intens i directe; en les seves obres s’entrecreuen, entre altres, elements tan diversos com la doctrina de l’oració mental afectiva de Pérez de Valdivia i de santa Teresa, l’ascetisme franciscà, el suarisme, l’aferrament teològic a la Companyia de Jesús però no de forma exclusiva, les profecies de sant Vicenç Ferrer i el misticisme cristocèntric de santa Gertrudis.

O el del dominic Tomás de Trujillo, superior del convent mercedari de Madrid que el 1563 deixà la Mercè per ingressar en l’orde de predicadors a Barcelona.

A la Ciutat Comtal publicà tres edicions de sermons dedicades al bisbe Loris incloses en les Miserias del hombre y de los varios sucesos de su vida (Barcelona, Pau Malo, 1597);21 una obra organitzada per als predicadors als quals disposava de «una tabla de la Sagrada Escriptura, con unos breves avisos que les sirvan de elenchos para hazer los sermones que quisieren predicar», però també pensada per a les persones de qualsevol estat a les quals, en un pròleg particular al lector, es dirigia en la confiança de que «te agradará su lectura». El resultat és la conformació d’una teologia amable i extraordinàriament útil que no naufragava en inútils disquisicions escolàstiques: ¡O[h]! quantas curiosidades (dize un grave auctor) más curiosas que necessarias se tratan en las escuelas: como si la materia puede estar sin forma; o si el todo se distingue de sus partes; si está Dios en algún predicamento; si muchos ángeles son de una misma especie; de la esencia y número de los cielos, unos ponen un cielo solamente, otros siete, otros ocho, otros ponen tantos como días ay en el año, otros del número y cantidad de las estrellas. En estos y otros semejantes laberyntos se desvanecen muchos hombres [...] No eran de este modo las preguntas que hazía Cristo a los doctores en el templo ni movía estas questiones entre los phariseos y la reedició de 1588 incorpora unes addicions que foren censurades per Luis Prado, vicerector del col·legi de Betlem; per Joan de Salas, lector en teologia de la Companyia de Jesús; i pel mateix bisbe de Barcelona, Joan Dimes Loris. Com Diego Pérez detalla en la «prefacion breve en las addiciones, y correctiones que a este libro de la oración se hazen» de l’edició de 1588, l’obra era fruit d’un encàrrec —hem de pensar que de Dimes Loris: «no es pues de maravillar que un pobrezillo como yo lleno de tantas faltas de todas maneras, y tan ocupado en tantos exercicios, aunque piadosos, y que tanta prissa me dieron a scrivir este libro de la oración». Podem suposar, doncs, que el llibre sortia a la llum amb l’objectiu de convertir-se en una obra d’autoritat per a l’ús de «qualquier christiano», com declara el dominic Ramon Pasqual en la seva aprovació. És per això que dominics, agustins, jesuïtes, el membre més eminent de l’escola lul·lista i el bisbe de Barcelona confluïren amb el propòsit de crear un ampli consens envers la teologia pastoral de Diego Pérez de Valdivia; tant és així que podem llegir el catàleg de les seves obres en aquest sentit, incloent-hi les adreçades específicament al guiatge espiritual de les beates.

21. Malgrat que l’obra participa del gènere de miseria hominis, d’àmplia tradició des de l’edat mitjana, no és un llibre de devoció i tampoc incita a la imitació de Crist. Té més a veure amb una guia íntima en la línia del Memorial de la vida cristiana de fra Luis de Granada o amb altres classes de textos de perfecció moral i d’autoconeixement com els espills de la vida humana.

La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle XVI

257

escribas, sino de cosas importantíssimas y muy essenciales; agora se mueven questiones inútiles e impertinentes.22

Aquesta teologia amb caràcter propi devia servir, per a que els fidels, «conexent lo nostre enteniment la gravedad y amargura del peccat [...], sapien ben confessar» —així ho declarava el dominic Salvador Ponç en la dedicatòria a Dimes Loris del seu tractat sobre la penitència intitulat Exposició sobre el psalm miserere mei Deus de David (Barcelona, Jaume Cendrat, 1592); per la conversió del pecat com Jaume Cendrat, l’impressor responsable de bona part d’aquestes obres, assenyalava en la dedicatòria al bisbe que obre el Libro de la Verdad —un autèntic best seller de l’època en què un home convençut de posseir-lo tot i trobar-se en un paradís ensopega amb la Veritat que li demostra el seu error—: «es justo que se dedique y offrezca a quien la Verdad tanto ama y favorece y a quien tanto le preocupa»; o per ensenyar «a sos súbdits no sols lo que han de saber y creure, però encara lo que han de obrar y fugir: la sciencia quant el enteniment, la doctrina quan a la voluntat y obres», segons l’exposició del bisbe de Tortosa, Gaspar Punter, en la Doctrina christiana, i instrucció breu, fàcil y útil pera ensenyarla (Barcelona, Jaume Cendrat, 1595) —una obra impresa a Barcelona però dirigida als clergues de la diòcesi tortosina que mostra l’abast de l’autoritat del bisbe Loris.

Tradició i renovació Aquesta nova teologia pastoral de reforma es desenvolupà en una espiritualitat molt marcada per la tradicional superioritat de la vida contemplativa respecte la vida activa,23 qüestió que dificultava el paper dels pastors en el progrés espiritual del llec. Si bé el just comptava amb manuals de moral pràctica o de summes de casos consciència que alliberaven llur consciència; que coneixia els límits confessionals de la seva condició, estat i ofici, a través, sense anar més lluny, de les preguntes que el confessor li inquiria durant la confessió, li mancava una literatura teològica que satisfés llurs ànsies d’ascensió espiritual. La teologia es reduïa a les pesades summes escolàstiques, els llibres de moral teòrica-pràctica heretats de l’època medieval, de mística, d’ascètica, els comentaris bíblics destinats quasi en exclusiva pel consum dels clergues o les obres relacionades amb la Devotio moderna que oferien un model de salvació massa sofert i exigent.24 22. Tomás de Trujillo, Miserias del hombre y de los varios successos de su vida, Barcelona, Pablo Malo, 1597, 25r.

23. Hannah Arendt, La condición humana, Barcelona, Barcelona, Paidós, 2005 [1958].

24. Per a l’excés d’erudició de la casuística medieval i la pèrdua de contacte amb els fets de la vida quotidiana, vegeu Pierre Michaud-Quantin, Sommes de casuistique et manuels de confession au moyen âge (xii-xvi siècles), Louvain, Nauwelaerts, 1962. Per a les tensions entre la vella esco-

258

Rodolfo Galdeano Carretero

A partir de la segona meitat del segle xvi s’observa un canvi de tendència en la forma de fer teologia encaminada a apropar els fidels vers models més mundans i pròxims. En aquest sentit, l’obra del bisbe d’Urgell Andreu Capella, Libro de la oración en que se ponen consideraciones sobre los Evangelios de todos los domingos del año y algunas fiestas principales (Lleida, Pedro de Robles y Juan de Villanueva, 1572), és paradigmàtica. D’acord amb un plantejament nou, sense precedents en la teologia cristiana, Capella, un teòleg de primera línia que tingué una estreta relació amb el bisbe Loris i amb la seva mà dreta, el jesuïta Pere Gil,25 considerà la vida dels sants i els evangelis com a base de la meditació en lloc dels misteris de la vida de Crist com s’acostumava a fer fins aleshores. L’obra tingué un immediat èxit editorial amb la traducció al llatí, el francès i l’italià i amb les nombroses reedicions —des de la prínceps fins l’any 1587 se’n comptabilitzen fins a sis.26 Tanmateix, els relleus en els inventaris de les biblioteques barcelonines apunten en la mateixa direcció: l’escassa presència d’obres d’ascètica cristocèntrica, a excepció del Kempis; la mancança de sermons en les llibreries dels no eclesiàstics, sobretot en l’últim quart del segle; i, per contra, l’abundància de vides exemplars de l’Antic Testament, de manuals de moral pràctica o de summes de casos consciència.27 Canvis que es palesen en el Memorial de manaments (Barcelona, Raphael Nogués, 1598), el compendi per a ús dels confessors que poc abans de morir el bisbe Loris signà, però que fou responsabilitat del jesuïta Pere Gil.28 En l’obra es recomanava la consulta d’autors del segle xvi com la Summa sive Aurea Armilla inscribitur de Bartolomeo Fumo; el Manual de làstica i el nou humanisme cristià, vegeu Luis Gómez Canseco, El humanismo después de 1600: Pedro de Valencia, Sevilla, Universidad de Sevilla, 1993, Primera Parte. Per a les exigències de la personalitat ascètica-mística de la devotio moderna, vegeu Melquíades Andrés, Historia de la mística de la Edad de Oro en España y América, Madrid, BAC, 1994. Per al desenvolupament d’una nova teologia lligada a la casuística, vegeu Bernard Quilliet, L’acharnement théologique. Histoire de la grâce en Occident iiie-xxie siècle, Paris, Fayard, 2007, chapitre XV. 25. Per a la relació entre els dos personatges, veg., Ignacio Vila Despujol, La Compañía de Jesús en Barcelona en el siglo xvi. El Colegio de Nuestra Señora de Belén, Madrid, UPC, 2010, 780; Rodolfo Galdeano Carretero, «De la perfecció cristiana a l’església dels justos. Política i religió en la Barcelona del bisbe Joan Dimes Loris (1576-1598)», dins El món d’Ignasi de Loiola.

Religió, cultura i societat als segles xvi i xvii. Actes del IX Congrés d’Història Moderna de Catalunya.

Manresa i Barcelona, 19-22 de desembre de 2022, Jaume Dantí i Riu, Xavier Gil Pujol, Ida Mauro i Diego Sola (coord.), Barcelona, UB, 2023, 701-702. Com Dimes Loris, Capella era un home del rei que després de l’assistència a les Corts de Montsó de 1585 fou comissionat per emprendre la reforma de l’orde benedictí a Cartalunya, vegeu Ernest Zaragoza i Pascual, «Documentos inéditos referentes a la reforma monástica de Cataluña durante la segunda mitad del siglo XVI (1555-1600)», Studia Monástica, XIX (1977), 93-109.

26. Dictionnaire de Spiritualité ascétique et mystique. Doctrine et histoire, Paris, Beuchesnes, 1953, tome II, 118-119 [article de Joseph de Guibert] 27. Manuel Peña Díaz, El laberinto de los libros. Historia cultural de la Barcelona del Quinientos, Madrid, Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 1997, 335-404.

28. Charles Sommervogel, Bibliothèque de la Compagnie de Jésus, Bruxelles-Paris, 18901932, vol. III, col. 1414.

La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle XVI

259

confessores et penitentes de Martín Azpilcueta; la Summula peccatorum de Cajetan (Tommaso de Vio, m. el 1534); la Summa Summarum del dominicà Sylvestre Mazzolini de Prierio; el Tratado de casos de conciencia del franciscà Antonio de Córdoba; la Summa Sacramentorum Eclessiae de Francisco de Vitoria; la Breve instruction de como se a de administrar el sacramento de la penitencia de Bartolomé de Medina; les directrius del Concili de Trento i dels Concilis Provincials de Tarragona; el Catecisme romà; el Flos Sanctorum; comentaris dels evangelis i sermonaris; i, per últim, «algun llibre espiritual de Fray Luis de Granada, en especial lo que se intitula Memorial del cristiano y altres semblants que cada dia se imprimen molt bons».

Aquest canvi de tendència es palesa en els títols editats a Barcelona durant el pontificat de Dimes Loris. Sabem que el bisbe controlà amb gran zel les edicions de la impremta barcelonina,29 així és que no és estrany que bona part d’aquestes obres atengueren especialment l’enteniment. Com a manifestació de l’intel·lecte, l’enteniment podia participar dels gèneres més esparsos, de manera que la majoria d’aquests llibres, molts d’ells editats en 8º per facilitar l’ús en comptes dels incòmodes in folio dels tractats tradicionals, corresponen a gèneres teològics ben diversos: vides de sants; llibres d’edificació i consol espiritual; d’autoconeixement; de filosofia moral; d’exercicis espirituals i d’ora­ ció per a tots els estats; obres poètiques; comentaris de sentències d’autors de l’Antiguitat que incitaven la virtut; miralls de perfecció; taules teològiques; tresors d’històries variades; exposicions sobre els salms; tractats de confessió; llibres doctrinals o guies espirituals.30 Textos que pretenien canviar la vida dels menesters de tots els estats i que competien amb els llibres profans, però també amb l’arrelada tradició d’una literatura de devoció i ascètica d’arrel cris29. Xevi Camprubí, «La llei de la impremta a la Catalunya moderna (1568-1723)», Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 53, 2014, 91-122.

30. Una concisa relació dels gèneres d’aquesta nova teologia evidència l’orientació dels seus interessos: les nombrossísimes edicions del Flos sanctorum de Alonso de Villegas «en que se contienen exposiciones literales, dotrinas morales, documentos espirituales, avisos y exemplos provechosos para todos estados»; els volums d’edificació i de consol espiritual que adquirien la forma medieval de miralls, com les cinc parts de l’obra de Juan de Dueñas (ofm), El espejo de consolación de tristes (Barcelona, Jaime Galvan, 1580); la reedició en 8º —la princeps s’edità in folio— del volum de Pedro de Medina, Libro de la verdad (Barcelona, Cendrat, 1584), dirigida a Dimes Loris, una obra d’autoconeixement en què el diàleg entre l’home i la veritat es converteix en lliçó que «enseña cómo se conoscerá el hombre a sí mismo, y cómo conoscerá a Dios su hacedor y criador»; els comentaris de sentències d’autors de l’Antiguitat que incitaven la virtut, com el de Juan Marsal, Tesoro de virtudes (Barcelona, Sanson Arbus, 1576); els textos de filosofia moral destinats als predicadors, com el de Juan Torres, Primera parte de la philosophia moral (Barcelona, Sebastià de Cormellas, 1598); els tractats d’introspecció, com el de Tomás de Trujillo, Miserias del hombre y de los varios sucesos de su vida (Barcelona, Pablo Malo, 1597); les exposicions sobre els salms, com la del dominic Salvador Pons, Exposició soble el psalm Miserere mi deus de David (Barcelona, Cendrat, 1592); o les guies espirituals com la del franciscà Cristóbal Moreno, Claridad de simples (Barcelona, Gabriel Graells y Giraldo Dotil, 1597). Per a aquestes edicions, vegeu l’exemplar treball de Montserrat Lamarca, La impremta a Barcelona (15011600), Barcelona, Biblioteca de Catalunya – Departament de Cultura, 2015.

260

Rodolfo Galdeano Carretero

tocèntrica dirigida a moure la voluntat. El cert és que des de la seva completa disparitat de gèneres i continguts, aquests volums, encara que continuaven examinant el grau de perfecció espiritual de cadascun dels estaments, consideraven la vida espiritual del laic d’acord amb el seu estat i condició; i, de fet, conformaven una nova teologia que, a diferència de la literatura teològica anterior, obria la porta al progrés i perfecció espiritual del llec anunciant l’humanisme devot de sant Francesc de Sales.

Així doncs, des de la perspectiva de la teologia de la saviesa, l’aprovació de les obres de santa Teresa del benedictí Juan de Lerma, prior del Monestir de Santa Pau de Barcelona, a petició del bisbe Loris, adquireix sentit.31 Recordem la singularitat d’aquesta impressió que es produí l’any 1588 pocs mesos després de la princeps de Salamanca i que conté la coneguda defensa de fra Luis de León a favor de la santa en un ambient gens favorable a l’oració mental.32 El benedictí ofereix un discurs paulí i cristocèntric en què parafrasejant sense citar 1Co 2,6 —la saviesa del món i la saviesa cristiana— assenyala que Crist comunica els misteris i els sagraments altíssims als humils en al·lusió a santa Teresa; però que, en canvi, aquests es resisteixen als superbs «y llenos de satisfacción de sí mismos» com ensenya «la sabiduría encarnada» de Crist. Juan de Lerma segueix el passatge paulí per assegurar que el Senyor «las más veces escoge lo flaco y enfermo para triunfar de lo sano y fuerte, en declaración de sus grandezas y maravillas y soberano poder, y para eterna memoria de esta singular mujer». Aquest discurs de la plenitud de la força en la fragilitat i la feblesa, que molt sovint el trobem en relació a santa Teresa, és el mateix que amb anterioritat, l’any 1583, Diego Pérez plantejava en la dedicatòria al bisbe Loris del Camino y puerta de la oración mental: Sant Pablo dixo que eligió Dios nuestro Señor lo stulto, lo ignoble y despreciado deste mundo y lo que no es nada para hazer con ello grandes obras, para que la gloria toda se dé a Iesu Christo nuestro Señor en cuya virtud, con cosas baxas, se hazen grandes effectos.

Una completa identitat amb els pressupòsits de Diego Pérez que el benedictí remata assenyalant la utilitat de l’obra —una altra de les línies teològiques-pastorals del teòleg andalús—, car l’edició devia servir de común utilidad de todos los fieles de cualquier estado y condición que sean, que esto es la grandeza de esta doctrina y en que más se convence ser de Dios siendo 31. Jaume Cedrat – Gabriel Lloberas, Libros de la madre Teresa, Barcelona, 1588. Per a aquesta edició, vegeu Gabriel Beltran, «Las obras de santa Teresa de Jesús publicadas en Barcelona (1588-1961)», Monte Carmelo, 72 (1964), 223-268. Per a l’edició de fra Luis de León de les obres de santa Teresa, vegeu Rafael Lazcano, «Fray Luis de León, editor y biógrafo de Teresa de Jesús (1515-1582)», Analecta Agustiniana, LXXVIII (2015), 79-116.

32. Marcel Bataillon, Erasmo y España. Estudios sobre la historia espiritual del siglo xvi, México, Fondo de Cultura Económica, 1995 [1950].

La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle XVI

261

para todos, me parece debajo de otro más acertado parecer se debe imprimir y que en ello se hará notable servicio a nuestro Señor y a esta insigne ciudad y principado de Cataluña y a toda la república cristiana.

L’escola agustina de fra Luis de León a Barcelona Si fem atenció a aquest mateix any 1588 en què el prior del Monestir de Sant Pau de Barcelona aprovà les obres de Santa Teresa, de les vint-i-quatre edicions que s’imprimiren en les premses barcelonines dinou corresponen a obres teològiques i d’aquestes més d’una quarta part pertanyen a les promogudes per Dimes Loris: els dos volums de l’edició de les obres de santa Teresa ja esmentats, tres tractats de Diego Pérez de Valdivia que formen part del programa teològic-pastoral de la diòcesi; i les obres dels agustins castellans que durant els anys vuitanta arribaren a la Ciutat Comtal, el Elenchus commentarii in Pentateuchum Hieronymi ab Oleastro (Barcelona, Iacobi Cendrat, 1588) d’Antonio Acevedo (1534-1590) i El libro de la conversión de la Madalena (Barcelona, Hubert Gotard, 1588) de Pedro Malón de Chaide (1530-1589), que ara centren la nostra atenció.

El Elecnhus suposava una novadora forma d’exposició car es tracta d’una taula o índex distribuït al compàs de les festivitats religioses en què els predicadors podien consultar les cites bíbliques i els comentaris d’Acevedo a les erudites glosses al Pentateuc del teòleg portuguès Jerónimo de Oleastro (o Azambuja, m. 1563), un dels més ferms defensors de la presència real de la sang de Crist a la missa al Concili de Trento. L’obra sortí a la llum amb l’aprovació del provincial de l’orde agustí, Gaspar Saona; del també agustí Pedro Malón de Chaide; del prior del convent carmelita de Barcelona, fra Josep Serrano; i del bisbe Loris. Les paràfrasis de Acevedo conformen un text adreçat als predicadors, com es pot suposar pel subtítol —«seu potius eorum quae ab auctore acute et prudenter in hoc libro considerantur singulis Evangeliis quae per annum decantantur et praedicantur tam de tempore quam de sanctis acurata acommodatio omnis verbi divini concionatoribus utilissima»—, però útil, també, per al conjunt dels creients segons s’indica en el pròleg als lectors: «Evangeliis ad communem omnium utilitatem accomodarem».

El propòsit de l’agustí era posar en sentit literal i espiritual, en la justa interpretació evangèlica, tot allò que de forma velada l’Antic Testament anuncia i que els comentaris obscurs d’Oleastro exposaven. Encara que d’antuvi l’opció del llatí pot sobtar en una teologia que apostava tan decididament per la comprensió s’explica per la seva paradoxa: per la necessitat d’allunyar els predicadors dels repertoris de sermons i d’una teologia escrita en vulgar que es copiava indiscriminadament —com Manescal explica en el pròleg als lectors del seu sermonari—. L’aposta per l’ús d’un llatí senzill i clar, que podia ser entès pels clergues mitjanament instruïts, es considerava el remei d’aquesta situació. En aquest sentit, l’elenc era extraordinàriament fructífer perquè

262

Rodolfo Galdeano Carretero

posa­va a l’abast la teologia més elevada alhora que facilitava la consulta d’un repertori pràctic d’idees de gran profunditat que, per la seva concisió, el predicador podia portar «en la alforja o manga».33 Així ho interpretà el cavaller Francesc Calça, autor d’unes conegudes il·lustracions del Principat intitulades De Catalonia liber primus (Barcelona, J. Cendrat, 1588), personatge molt proper a l’espiritualitat de la Companyia de Jesús, a Pere Gil i al bisbe Loris que apareix freqüentment en els paratextos de les edicions d’aquesta nova teologia.34 Calça donava compte de la utilitat i els avantatges de les taules en dos poemes llatins que reprodueixen el to retòric acostumat d’aquestes peces; declarava que ell mateix ja les usava i esperava que altres seguiren per aquest camí, el qual, advertia, donarà molt d’aire —«copia aeris erit»— a fi d’entendre el sentit de les promeses que s’anunciaven a les Escriptures; un llibre convenient, de fàcil consulta i profit, de forma que acabava invitant l’ús. Per la seva part, Acevedo confirma aquest benefici que identificava amb la mateixa voluntat del bisbe sota la protecció i empara del qual, després d’anys de total mutisme, d’ardus estudis i treballs, posava la impressió del volum i del qual rebé grans benediccions.35 La dedicatòria de Acevedo té més sentit si entenem que l’agustí arribà a Barcelona a fi d’implementar la reforma de l’orde per manament del bisbe Andreu Capella36 formant part del grup d’agustins castellans que, com Pedro Malón de Chaide o Gaspar i Jerónimo Saona, es trobaren a la Ciutat Comtal en aquests últims anys vuitanta amb unes biografies en bona part sincròniques: durant els seus anys de formació coincidiren amb fra Luis de León a Salamanca; van ser traslladats quasi coetàniament de la província castellana a l’aragonesa 33. La cita pertany a l’advertència de l’autor al lector inserta en l’obra del franciscà Alfonso de Sanzoles, Epitome sive compendium conceptuum omnium Evangeliorium, Medina del Campo, Iacobus a Canto, 1592. Tant aquest volum com altres taules o elencs de Sanzoles confeccionats a partir dels tractats de fra Luis de Granada i de fra Diego de Estella destaquen per l’interès en la confecció de llibres de fàcil consulta i maneig.

34. Francesc Calça (1519-1603) es relacionà a Paris amb Jeroni Domènec (m. 1601), membre de la primera generació de jesuïtes. Mentre estudiava a Paris va fer els Exercicis Espirituals; aquests vincles amb la Companyia de Jesús es prolongarien durant els quatre anys de formació per les universitats europees on freqüentà els cercles d’estudiants de l’orde. Ja a Barcelona, Calça fou un dels deu professors de l’Estudi General que el 1555 van signar una carta de suport a la Companyia arran de la publicació l’any 1554 d’un decret contrari a l’orde per part de la facultat de teologia de la Universitat de París. Per a tots aquests episodis i l’afinitat amb Pere Gil i el bisbe Loris, vegeu Rodolfo Galdeano Carretero, «Estudi preliminar», XXXIV, nota 74.

35. Acevedo ho exposa així en la dedicatòria al bisbe: «Si haec tuo nomine inscripta in lucem edere constituam, in explicanda consilii mei ratione, neminem sum arbitratus, ita mihi iniquum futurum, quin illi, ubi intelligeret, quem ego virum iis edendis mihi patronum delegissem, facili me hoc ipsum meum consilium probarem».

36. Acevedo exercí al bisbat d’Urgell sota les ordres del bisbe Capella a qui, amb anterioritat, ja conegué quan tots dos coincidiren a València, a la Cartoixa de Porta Coeli, durant la visita de l’agustí a Esteban de Salazar, vegeu la introducció a l’obra de Antonio Acevedo, Catecismo de los misterios de la fe, Barcelona, J. Cendrat, 1589.

La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle XVI

263

a fi d’implementar la reforma; des de la seva arribada a Barcelona exerciren càrrecs d’importància al Convent de Sant Agustí; i, per últim, després de molts anys de silenci van publicar les seves obres sota la protecció i el benefici del bisbe Loris.37 En la integració d’aquest grup d’agustins castellans a la vida eclesiàstica de la ciutat el bisbe tingué un paper destacat perquè, com a home del rei, aplanà les reticències que despertaren en el convent de sant Agustí la reforma tridentina amb la incorporació de frares forans.38 Una qüestió que de forma velada es recull en la dedicatòria d’Acevedo quan aquest apel·la a la protecció del bisbe enfront de les enveges que provocaven la glòria i la fama foranes: «eorum praesidio muniti invidorum calumnias expellere, istis alienae gloriae et famae contemptoribus frenos iniicere, audaciam coercere et continere possimus».

L’altra obra, el Libro de la conversión de la Madalena de fra Pedro Malón de Chaide,39 un dels grans textos espirituals del segle traduït a l’alemany (1604) i el francès (1619), aprofundí en la relació entre la predestinació i el lliure albir a partir del paradigma de la pecadora de Lc 7,36; un exemple extraordinàriament humà i proper als fidels de qualsevol estat i condició a fi de tocar una qüestió tan important com la reacció de les criatures davant la caiguda i el pecat. Escrita probablement entre 1578 i 1583 durant l’estada de Malón de Chaide a Osca, es publicà amb l’aprovació de la mateixa nòmina de teòlegs que col·laboraren en el llibre d’Acevedo amb l’obligada substitució de l’autor per Jerónimo Saona, nebot de Gaspar Saona, mestre i catedràtic en teologia de l’Orde de sant Agustí; i per exprés desig del bisbe Loris, segons Malón de Chaide declara en el pròleg als lectors: Así yo, temiendo esto que digo, había dejado a un rincón estos papeles que de la gloriosa Madalena había escrito a petición de una señora religiosa y como cosa dina de olvido se han dormido muchos años en mi escritorio, sin hacer de ellos otra cuenta que la que se suele hacer de ratos perdidos. Sucedió que, sin pensallo, vinieron a manos de mi prelado; violos y leyolos y mandome que los sacase en

37. Joseph Massot, Compendio historial de los hermitaños de nuestro padre San Agustín, del Principado de Cataluña, Barcelona, Juan Solís, 1669, 74-78, 287; Gregorio de Santiago Vela, Ensayo de una biblioteca ibero-americana de la orden de San Agustín, Madrid, 1913, I, 13-14; V, 1920, 91-106; El Escorial, 1925, VII, 447-451.

38. Carlos Alonso, La reforma tridentina en la provincia agustina de la Corona de Aragón 1568-1586, Valladolid, Estudio Agustiniano, 1984.

39. Per a la biografia de Malón de Chaide, vegeu Isidro de la Viuda, «Pedro Malón de Echaide», Revista Agustiniana, 33 (1992), 939-993. De la biografia de l’agustí destaquem que com Dimes Loris o Andreu Capella, Malón de Chaide també fou un personatge molt proper al rei. La mostra més evident és que a les Corts de Montsó de 1585 el monarca li lliurà un plànol i mil lliures per a la fundació del convent de Nuestra Señora de Loreto a Osca, vegeu Ricardo Panigua Miguel, «El convento San Agustín de Huesca», Archivo Agustiniano 105 (2021), 232-233. Per a un estudi de l’obra, vegeu Ignacio Arellano, Jordi Aladro i Carlos Mata Induráin, «Introducción», Fray Pedro Malón de Chaide, Libro de la conversión de la Madalena, New York, Idea, 2014, 11-86.

264

Rodolfo Galdeano Carretero

público. Obedecí, porque tenía obligación, y aventuré todo lo que podría perder con los censores de quien he hablado. Harto será si con los prudentes no pierdo, que de los demás bien me consolaré.

En un altre moment del pròleg Malón de Chaide torna a al·ludir a l’interès del bisbe —«por espreso mandato de mi prelado he habido de hacer imprimir este librillo»—40 que, per sobre dels censors, volia que arribés a la impremta. Interès que s’explica per la coincidència amb els plantejaments pastorals exposats en el sermó de Onofre Manescal: la idea de que per arribar a l’amor de Déu cal el «cor», però també «la ciencia del entendimiento»; que l’home peca per ignorància; la universalitat de la salvació; o la concepció de la conversió com un retorn que Malón de Chaide planteja mitjançant la teologia de la llum del Gènesi: Hase Dios en la conversión de un alma de la manera que se hubo en la creación del mundo. Lo primero que entonces hizo fue criar la luz. Dijo el Señor: «Hágase la luz», y luego fue hecha. Así para criar o reengendrar de pecadores hijos de gracia lo primero que hace es alumbrallos, dalle conocimiento de Dios y de sus pecados. [...] Tú, Señor, enciendes y alumbras mi vela, porque de tu soberana luz se ceba la que pusiste en nuestros entendimientos.41

Llum divina que enllumena progressivament la pecadora desfent «aquellas tinieblas de su entendimiento», de forma que «comienza a pensar en su mal estado, en la mala vida pasada, y avergonzarse y afrentarse de sí misma. [...]

Comienza a entrar en cuentas consigo».42 En aquest procés l’acció conjunta de Déu i la criatura es presenta a partir de l’evolució psicològica o moral de la Magdalena, des de l’estat de pecador fins al goig de la gràcia passant per l’estat de penitent, la pecadora transita per un procés d’individuació confessional del qual s’ha assenyalat el seu caràcter quasi novel·lesc.43 D’acord amb aquest transcurs destinat a la instrucció dels llecs, Malón de Chaide reconeix la forma arbitrària en què moltes vegades Déu escull certes ànimes, però adopta sobre el lliure albir la posició de fra Luis de León i de la teologia jesuítica considerant la llibertat de les criatures: Déu permet que el pecador es condemni a si mateix, alhora que invita «con los llamamientos generales y favores ordinarios». Així, la salvació o el blasme es troben «en nuestro mano el hacellas»,44

40. Citem per l’edició Pedro Malón de Chaide, La conversión de la Madalena, New York, Idea, edición de Ignacio Arellano, Jordi Aladro y Carlos Mata Induráin, 2014, 111 i 115.

41. Pedro Malón de Chaide, La conversión, 295.

42. Idem, 305.

43. Gregorio de Santiago Vela, Ensayo de una Biblioteca Ibero-Americana de la Orden de San Agustín, Madrid, Imp. del Asilo de Huérfanos, 1920, V, 103; Juan Luis Alborg, «Fray Pedro Malón de Chaide», Historia de la Literatura Española, Madrid, Gredos, 1981, 1, 892-896.

44. Pedro Malón de Chaide, La conversión, 426 i 291.

La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle XVI

265

a l’abast de les ànimes que considera d’una única i sola espècie, però que es distingeixen entre elles perquè no són d’igual virtut. De l’ànima depèn «ser mala o buena»,45 idea que s’exemplifica amb la desigual resposta dels apòstols a la paraula del Senyor, amb la paràbola del sembrador que depèn on caigui la llavor germinarà o no, o amb el símil de la serp que després de ser tocada per la gràcia de Déu tanca l’orella, al contrari que la Magdalena la qual «en abriéndole la oreja, luego se fue tras su Dios y Señor».46 Fra Luis de León reconegué en el llibre tercer de De los nombres de Cristo (nom «Cordero») que «las almas de los hombres, aunque sean de una especie todas, pero son más perfectas en sí y en su substancia unas que otras». D’acord amb aquesta raó, cada ànima va destinada «para el cuerpo que la naturaleza le da», perquè «como el artífice que encierra en oro alguna piedra preciosa la conforma a su engaste, ansí Dios labra las ánimas y los cuerpos de manera que sean conformes». L’agustí enuncia aquesta idea després de ponderar la virtut de la gràcia eficaç transferida als homes per la redempció i considerar la particularitat dels cossos «según sus composturas y formas differentes, y según la templança differente de sus humores». Així, la teoria clàssica dels humors corporals (còlera, sang, malenconia, flegma) justificaria, «por aquella parte que mira a los cuerpos», les diferències entre les ànimes que s’uneixen a tota mena de cossos formant un «ñudo natural y suave el del alma y el del cuerpo»;47 una fusió visible pels sentits car la diversitat de perfecció es mostra en la pluralitat de cossos que informen.

Sant Tomàs formulà la noció de desigualtat de les ànimes48 de manera imprecisa, de forma que els teòlegs no es posaren d’acord sobre el sentit de les seves paraules encara que majoritàriament optaren per la idea de paritat.

El llibre tercer de De los nombres de Cristo no consta en l’edició prínceps de 1583, així és que la segona edició, la que sortí dels tallers de Matias Gast a Salamanca l’any 1585, es considera la primera completa de l’obra, volum que Malón de Chaide manejava. Després d’aquestes dues segueix l’edició de Barcelona impresa per Pedro Malo el 1587, en 8º i en paper de baixa qualitat per a l’ús del comú, que conté tres emissions diferents per a Jerònim Genovés, Joan Manescal i Francesc Trinxer.49 La publicació barcelonina reprodueix íntegrament el text de la segona edició, però no fou supervisada per l’autor, 45. Idem, 282.

46. Idem, 328.

47. Fray Luis de León, De los nombres de Cristo, Madrid, RAE, 2023, 400-401.

48. Otis H. Green, España y la tradición occidental. El espíritu castellano en la literatura desde “El Cid” hasta Calderón, Madrid, Editorial Gredos, 1969, II, 299-300; José Vega, «Dios, el hombre y Jesucristo en Cervantes (I)», Estudio Agustiniano. Revista del Estudio Teológico Agusti­ niano de Valladolid, 2006, 475-516; Marcelino Gutiérrez, Fr. Luis de León y la filosofía española del siglo xvi, Librería de Gregorio del Amo, Madrid, 1891, cap. V; Arbrey F. G. Bell, Luis de León. Un estudio del Renacimiento español, Araluce, Barcelona, 1927, 295.

49. Javier San José Lera, «Estudio», Fray Luis de León, De los nombres de Cristo, Madrid, RAE, 2023, 620-621.

266

Rodolfo Galdeano Carretero

de manera que acostuma a passar desapercebuda entre els especialistes que, en canvi, valoren l’edició de Salamanca de Guillelmo Foquel. L’estampació de Malo es distingeix perquè, a més de repetir la llicència de la prínceps atorgada pel jesuïta doctor Ramírez, incorpora, per manament del bisbe Loris, l’aprovació del jesuïta Luis Prado i la del mateix bisbe de Barcelona.

Ens interessa especialment la teologia de la desigualtat de les ànimes introduïda en el llibre tercer de De los nombres de Cristo perquè aporta arguments d’importants implicacions socials i polítiques. Fra Luis de León concebé una doctrina política basada en la justícia de la desigualtat,50 de forma que la representació del cos com a retrat de l’ànima s’addueix a aquesta concepció atorgant al just —al lliure de pecat després d’haver retornat a la gràcia mitjançant l’administració dels sagraments— una dignitat que legitimava la seva posició en la societat. Com veurem a continuació, en altres obres editades a Barcelona responsabilitat dels membres de l’escola agustina de fra Luis de León i promogudes pel bisbe Loris, s’utilitzà aquesta teologia de la desigualtat. Això ens fa pensar que la impressió de Pedro Malo de De los nombres de Cristo mostra no només la predilecció del bisbe Loris per una teologia útil per al desenvolupament espiritual del creient, allunyada de les estèrils disputes escolàstiques, sinó també la voluntat de privilegiar la idea d’una església encapçalada pels homes més condignes de la societat.

Els Discursos predicables i la Hyerarchía celestial y terrena Dues obres signades per l’agustí Jeroni Saona i editades a Barcelona deu anys més tard que la Conversión de la Madalena, els Discursos predicables literales y morales de la Sagrada Escritura, y questiones positivas y scolásticas sobre qual fue más amado del Señor, sant Pedro o sant Ion Evangelista (Barcelona, Joan Anello, 1598) i la Hyerarchía celestial y terrena, y símbolo de los nueve estados de la Iglesia militante con los nueve choros de ángeles de la triunphante (Barcelona, Gabriel Graells y Giraldo Dotil, 1598) reproduïren la teologia de la desigualtat. Però abans d’abordar la forma com la gràcia ordena i relaciona el món en aquests llibres cal esmentar els problemes d’autoria que presenten aquests tractats perquè encara que Jeroni Saona figura com l’autor, tot sembla indicar que, en realitat, fou l’adaptador d’uns textos que Malón de Chaide confeccionà i dels quals ell

50. María Martín Gómez, «La doctrina política de fray Luis de León en su Tratado sobre la ley», Cuadernos salmantinos de filosofía, 37, 2010, 43-74. Aquesta justícia de la desigualtat no s’ha de confondre amb la naturalesa igualitària del «cos místic» de tots els batejats, coneguda metàfora d’origen paulí que fra Luis de León va defensar al llarg de la seva vida a fi de reaccionar contra les polítiques racistes del seu temps, veg., F. G. Bell, Luis de León, cap. XII; Francisco Javier Perea Siller, «La lengua como filtro: un estudio sobre imagenería racista en el siglo xvi», dins Lenguaje, literatura y Cognición, María Luisa Calero Vaquera i María Ángeles Hermosilla Álvarez (eds.), Córdoba, Publicaciones Universidad de Córdoba, 2012, 117-140.

La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle XVI

267

mateix donà notícies en La conversión de la Madalena.51 En tot cas, sigui d’una manera o de l’altra, els dubtes refermen el consens teològic d’aquest grup de frares agustins arribats de Castella entorn la teologia de fra Luis de León i la seva coincidència amb els plantejaments del bisbe Loris.

Consens espiritual que en el cas dels Discursos predicables es realitza a partir de la glossa dels salms, tant en prosa com en vers, seguint l’estela del catedràtic de Salamanca, car, com es declara en el pròleg al lector: «no parece mal, ni creo parecerá a los que leyendo un psalmo explicado con la doctrina, le leyeren luego en verso». I que, en tot cas, contrarestava la nefasta influència de «los libros perniciosos y profanos», així és que el volum es presentava com un «librillo» útil que «ha de andar en muchas manos y ser tratado de ingenios de quien ni ha leído cátedras ni oido metafísica, ni sabe la diferencia que hay de ente a uno». L’obra és una llarga dissertació respecte «qual fue más amado del Señor, sant Pedro o sant Ioan Evangelista», identificats amb la vida activa de Marta: sant Pere i amb la vida contemplativa de Maria de Betània: sant Joan.

Finalment es conclou que són vies diferents, però plenament concordants perquè mentre sant Joan busca l’amor de Déu en un mateix, sant Pere el busca en els altres, en l’exercici de la caritat. Ens importa la consideració de l’home com una planta divina i celestial que «del cielo le ha de venir el humor y fuerça para sus operaciones» i la consideració de que cada regne de la natura participa en grau diferent de la gràcia divina: els ens inanimats per llur semblança amb la bondat divina,52 els animals servint els homes53 i en l’ànima dels justos es troba l’amor i el «conocimiento verdadero» de Déu. D’acord a aquest propòsit es configura una cosmovisió natural i espiritual que va de la imperfecció a la perfecció segons el grau de gràcia donat per Déu: Pues si miramos que Dios en las cosas espirituales procede como en las naturales, hallaremos que procede de lo menos perfecto a lo más y primero quando vos

51. Javier Clemente Hernández, El legado oculto de Pedro Malón de Chaide, Madrid, Editorial Revista Agustiniana, 1999; Fidel Sebastián Mediavilla, «Ortografía de Malón de Chaide y autoría de las obras firmadas por Jerónimo de Saona», Revista Agustiniana, 50 (2009), 677-710; Jorge Aladro Font, «Malón de Chaide y Jerónimo de Saona. ¿Una deuda o un plagio?», Revista Agustiniana, 37 (1996), 723-745.

52. «aunque Dios se halle en todas las cosas por essencia, por potencia y por presencia, no en todas de un mesmo humor sino en unas por participación y semejança de su bondad, como en la piedra y en las cosas insensibles y estas cosas no son Dios, pero habita en ellas alguna cosa de Dios, no tienen su substancia sino la semejança de su divina bondad y ansí no habita en ellas la plenitud de su divinidad ni está allí Dios. También está en las almas de los iustos, por amor y conocimiento verdadero, y por su gracia, pero no corporalmente sino mediante el effecto desta gracia. Ni según su plenitud, sino según algunos effectos que tienen término y tasa», cfr.

Discursos predicables, 263.

53. «Todos los animales / al servicio del hombre reservados. / En esto son yguales, / que miran derrocados, / a la tierra, do acaban sus cuidados. / Solo al hombre, que el suelo / desprecia, le dio el rostro, y cuello altivo, / conque contempla el Cielo, / que·s su solar nativo, / do trasplantado, que de siempre vivo», cfr. Idem, 16.

268

Rodolfo Galdeano Carretero

sembráys vuestro pan, sale en hierba, después va creciendo y haze caña y espiga, y el grano está en leche, y lo último es endurecerse y madurar, de suerte que lo más perfecto fue lo postrero. Así haze en las cosas spirituales que primero instituyó lo menos perfecto, que fue el casamiento y, después, lo perfecto que fue el estado de castidad.

I que també es manifesta en la concepció d’un món en què Déu està en totes les coses de desigual manera d’acord el símil de la llavor que cau al terra: Porque se vea qué brevas y qué trigo dessea Dios en el alma y la esterilidad de la tierra empanada por su mano y su doctrina y regada con la lluvia de su abundantíssima y pura sangre y su esterilidad y ruín año y quan mal rinde los frutos, dize luego. Desmedrose la semilla de la santidad por aver caydo en salitral y seca tierra de celestial humor del cielo, acabose el sancto para consigo y conmigo y el recto y con igualdad para con su próximo apenas se hallara (como si dixera) un hombre virtuoso y justo.54

D’aquesta manera es crea un model antropològic i teològic que confirma la identitat confessional del just la qual es manifesta, per exemple, en la consideració de la fama com un do de Déu que l’home no pot rebutjar —«quien desprecia su fama es vil como una fiera y peor que los infieles»;55 la proporcionalitat de la gracia «conforme al officio que encomienda»;56 o el judici del pecat com una oportunitat pel just a fi d’assolir un major grau de gràcia i de confiança en el perdó de Déu.

Per la seva part, l’edició de la Hyerarchía celestial, realitzada també en 8º, s’obre amb uns versos en català signats per Hosies March en què utilitzant com a símbol de l’ànima l’àliga que aixeca decidida el vol fins arribar a Déu —metàfora que també figura en els Discursos predicables—, l’autor expressa la singularitat d’aquells que amb major gravetat —els de major gràcia— són capaços de pujar fins l’últim cor dels àngels: «Y el qué·s de major pes, seguint tal guia, / porà del món la més humil persona, / pujar a la més alta hierarchia». Tanmateix, les estrofes de l’influent cavaller Joaquim Setantí, prohom molt lligat als òrgans de govern de la Ciutat Comtal, alaben l’autor per posar matèria tan elevada «a más entendimiento y lengua humana», de forma que «aquí lo más difícil nos allana / Saona y el impíreo cielo inclina / con mano poderosa y avezina/ el alta cumbre en nuestra tierra ufana».57 Malgrat que el tema del llibre es pugui prestar a arguments vaporosos, no apareixen intricades disquisicions teològiques més enllà d’establir la connexió 54. Idem, 85.

55. Idem, 251.

56. Idem, 241.

57. Tanmateix, l’edició de la Hyerarchia celestial no inclou l’aprovació del bisbe Loris perquè les censures estan signades invariablement els dos últims mesos de l’any 1598 quan el prelat ja era mort —traspassà l’agost del 1598.

La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle XVI

269

dels nou cors dels àngels amb els ordes seglars de l’església militant, la distribució de les tres tríades angèliques amb la Trinitat o la correspondència de les jerarquies superiors amb les inferiors.58 El text no s’aparta del cristocentrisme que caracteritza la teologia de fra Luis de León i tampoc no hi ha interès a humanitzar els esperits celestials en la línia del Llibre dels àngels de Francesc Eiximenis —obra que, dit de passada, Dimes Loris posseïa.59 Podem dir que la matèria angèlica és un medi per exposar la relació entre Déu i les criatures seguint l’estructura jeràrquica dels àngels segons la concepció teològica del Pseude Areopagita, de manera que el text esdevé pur angelisme en declarar la correspondència entre els àngels i els homes. Aquesta relació se situa dins d’una esfera60 en què les jerarquies humanes s’ordenen segons la raó de gràcia que disposa i dona sentit a tot el conjunt: quanto más alta es una orden tanto más gracia se les dio para que obrassen porque se les dio conforme a la naturaleza de cada uno y assí a los más nobles y supremos les dio más noble, más suprema gracia; por esto, los buenos obrando con más supremo principio y ayudados de su más noble naturaleza merecieron más gloria porque hizieron acto más illustre y noble.61

És per això que els àngels de major dignitat, els serafins, són els que es troben més propers a Déu, de la mateixa forma que, entre els homes, els «privados» són «los que tienen el sello del rey».62 L’analogia angèlica legitima la posició social del just, l’honra heretada, que es trasllada al poder polític quan l’autor equipara el Sanedrí, depositari de la saviesa divina mitjançant el govern dels Jutges, amb el govern municipal de la ciutat de Barcelona: los Sanhedrín que eran setenta juezes ordinarios de los quales se elegían otros para cosas más menudas, que parece (y quiçá salió de aquí) un acertado govierno de Cathalunya que ay un Consejo Supremo en la ciudad que llaman ellos de a Ciento para las cosas gravíssimas y destos hazen otro de a treynta para cosas más

58. René Roques, L’univers dionysien. Structure hiérarchique du monde selon le Pseudo-Denys, Paris, Ed. du Cerf, 1983; Rodolfo Galdeano Carretero, El ángel y el valido. Angelología política en la Monarquía hispánica (1589-1635), Girona, Documenta Universitaria, 2021.

59. Aquest preciós manuscrit que es conserva a la BPEB (ms. 400) passà, junt a la llibreria del bisbe, a la biblioteca del Col·legi de Betlem, veg., Eulàlia Duran, Repertori de manuscrits catalans (1474-1620), Barcelona, IEC, 2000, vol. II.1, 47-49; Jaume de Puig, et al., Catàleg dels manuscrits de les obres de Francesc Eiximenis, OFM, conservats en biblioteques públiques. Volum I: Descripció dels manuscrits, Barcelona, IEC – Facultat de Teologia de Catalunya, 2012, 376-382..

60. «para cerrar el círculo que las mesmas criaturas hazen partiendo y emanando dél y bolviendo como a su fin y descanso al mesmo Dios. Él es el principio de donde parten y el fin para donde van y el punto donde quietan y reposan, y la esphera natural y centro donde sosiegan.

Para él y por amor de sí mesmo y porque en él descanssen hizo el Señor todo el mundo», cf, Hyerarchía celestial, 368-369.

61. Idem, 29-30.

62. Idem, 30.

270

Rodolfo Galdeano Carretero

menudas, y otros de a ocho personas para otras provisiones [...] exemplar y modelo de govierno para las demás repúblicas del mundo.63

En un altre treball apuntàvem que la substitució de Diego Pérez pel jesuï­ ta Pere Gil com a nou home de confiança del bisbe Loris suposà un viratge confessional a la diòcesi. El relleu comportà la substitució en la consideració de l’oració afectiva i de recolliment, d’acord a la proposta de Diego Pérez, per l’obligada ponderació de l’oració reglada pròpia de l’espiritualitat ignasiana; canvi que afavoria l’ús meditat i dirigit de l’oració dins l’Església en un procés que hem intitulat «de la perfecció cristiana a l’Església dels justos». Ara, quan aquest article finalitza, afegim un nou element d’anàlisi perquè la teologia de la saviesa així com la teologia de la desigualtat de les ànimes de l’escola agustina en entrar en contacte amb l’antropologia jesuítica del Col·legi de Betlem de Barcelona generà noves versions ideològiques que, de moment, esperen l’oportunitat d’un altre estudi.

63. Idem, 333.

NOTES

Jaume de Puig Oliver Institut d’Estudis Catalans El diploma de Lluís el Piadós a favor del comte de Carcassona, Oliba I (834) Sigles ADPO = Archives Départamentales des Pyrénnées Orientales ADG = Arxiu Diocesà de Girona CatCar II = Ramon d’Abadal i de Vinyals, Catalunya Carolíngia. Volum II. Els diplomes carolingis a Catalunya. Primera Part, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans 1926-1950; Segona Part, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans 1952 (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica. II. Publicat a despeses de la Institució Patxot), 1-301 p. [Introducció. Textos.

Preceptes per a esglésies, catedrals i monestirs], 302-590 p [Textos. Preceptes per a particulars. Addicions i correccions. Mapes. Índexs]. Reedició facsímil: I. E. C. (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica LXXV/1 i LXXVV/2), Barcelona 2009.

CatCar V = Catalunya Carolíngia, obra fundada per R. d’Abadal i de Vinyals i dirigida per Josep M. Font i Rius i Anscari Mundó, vol. V, Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada. Primera i Segona Part, a cura de Santiago Sobrequés i Vidal, Sebastià Riera i Viader, i Manuel Rovira i Solà, revisat i completat per Ramon Ordeig i Mata, Barcelona, I. E. C. 2003 (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica LXI), 1-344 [docs, 1-386], i 345-696 p. [docs. 387-630 + VII falsos]. Mapes. Índex.

CR = Catalunya Romànica, 27 vols., Barcelona, Enciclopèdia Catalana 19841998.

IEC = Institut d’Estudis Catalans LFM = Francisco Miquel Rosell, Liber Feudorum Maior. Cartulario real que se conserva en el Archivo de la Corona de Aragón. Reconstitución y edición, 2 vols., Barcelona, CSIC 1945-1947, 535 + XVII làm. i 605 + XV làm.

MH = Petrus de Marca, Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, hoc est, geographica et historica descriptio Cataloniae, Ruscinonis et circumjacentium populorum, Parisiis, apud Franciscum Muguet MDCLXXXVIII, 1490 cols.

Monsalvatje = F. Monsalvatje, Noticias Históricas, 26 volums, OlotGirona 1889-1919.

Ordeig, Dotalies = Ramon Ordeig i Mata, Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles ix-xii), vol. I Primera part (doc. 1-66), Vic 1993; vol. I Segona part (doc. 67-120), Vic 1994; vol. II Primera part (doc. 121-191), Vic 1996; vol. II Segona part (doc. 192-276), Vic 1997; vol. III Primera Arxiu de Textos Catalans Antics [Institut d’Estudis Catalans / Ateneu Universitari Sant Pacià] DOI: 10.2436/20.3000.01.92 Vol. 36 (2025), p. 273-281

274

Jaume de Puig Oliver

part (doc. 277-377), Vic 2001; vol. III Segona part (doc. 378-432), Vic 2002; vol. IV Estudi, Vic 2004.

RAH = Real Academia de la Historia, Madrid VL = Jaime Villanueva, Viage literario a las iglesias de España, XXII vols., Madrid 1803-1852.

El 1949 Ramon d’Abadal i de Vinyals donava a conèixer i publicava el precepte de Lluís el Piadós a favor del comte de Carcassona, Oliba, per la seva fidelitat en temps de torbacions. Aquest comte Oliba (I) fou el pare d’un altre Oliba (II), també comte de Carcassona i cosí germà de Guifred el Pilós, fill aquest darrer de Sunifred I, germà d’Oliba (I) i comte d’Urgell-Cerdanya, Barcelona-Girona i Narbona. En el camí per a establir definitivament l’ascendència del Pilós —el seu avi fou Bel·ló, comte de Carcassona abans del 812, i el seu pare fou Sunifred I, el germà, repetim-ho, de l’esmentat Oliba (I)—, la troballa del precepte de Lluís el Piadós a favor d’Oliba (I) ajudava Abadal a dissenyar la trajectòria de la família comtal carcassonesa: amb alts i baixos i mitjançant una fidelitat constant al llinatge de Carlemany, els descendents de Bel·ló arribaren a tenir govern des de Tolosa a l’Empordà, passant per l’Urgellet, la Cerdanya i el Conflent, on radicava l’alou pairal.

El precepte de Lluís el Piadós només s’ha conservat en còpia moderna de J. Villanueva. No deixa d’ésser sorprenent que un precepte carolingi a favor d’una autoritat carcassonesa no s’hagi conservat en arxius del Migdia francès.

Villanueva dona pistes clares de la qualitat i de la ubicació del document: «Ex autogr. in arch. monasterii S. Petri Bisuld». Fins abans de la Guerra del Francès, doncs, es conservava l’original del precepte al monestir de Sant Pere de Besalú. Per Besalú hi van passar abans de Villanueva els esbirros literaris de Marca i de l’ES i és ben estrany que el diploma no hagués estat detectat per cap d’ells. Més tard, ai las, el document s’ha esfumat. Monsalvatje i Séquestra ja no el coneixen, de manera que la còpia de VL és un unicum excepcional.

Devem també a Villanueva la transcripció del precepte del rei Odó, del juny de 889, a favor d’uns particulars, conservat a Sant Pere de Besalú i de l’original del qual només ha arribat fins avui el fragment final, ara a l’ADG. És un document que va anar a parar a Sant Pere amb un paquet d’altres escriptures, unes referents a esdeveniments tràgics de la família comtal besaluenca, altres referents a béns adquirits pel monestir després de la seva fundació. En canvi el precepte de 834 documenta personatges i béns del Llen­guadoc, prop de Carcassona, que mai no formaren part del patrimoni del cenobi besaluenc. Crida, doncs, l’atenció que s’hagi conservat a l’arxiu de Sant Pere de Besalú. Oi més tenint en compte que Sant Pere de Besalú no és fundat fins al darrer quart del segle x, de manera que la incorporació del precepte carolingi de 834 a l’arxiu del monestir no s’hauria pogut produir fins després de gairebé cent cinquanta anys de la seva escriptura, i el de 899 gairebé un segle després.

El diploma de Lluís el Piadós a favor del comte de Carcassona, OLIBA I

275

Les escriptures més antigues guardades a l’arxiu de Besalú que no tenen res a veure amb el monestir de Sant Pere són quatre: 1) 834 octubre 19 Quierzy

RAH, Colección Villanueva, 9/4562, f. 20rv.

Precepte de Lluís el Piadós a favor del comte de Carcassona, Oliba I, per la seva fidelitat en temps de torbacions.

2) 889 juny

ADG, Sant Pere de Besalú, perg. 1

Precepte del rei Odó, donat a precs dels interessats, el prevere Guifré i els seus germans Sindilà i Envolat, confirmant-los el lloc de Palou [d’Orfes] amb els apendicis del riu, que llur avi extirpà en el pagus de Besalú, i altres béns comprats en el vilar Cacaiaci i en la vall de Mieres, en el comtat de Besalú, el vilar de Guixeres [a Sant Miquel de Campmajor] i un altre vilar que extirparen Recosind i Obtat, concedint-los els béns fiscals en la vila de Parets i en el vilar Cacaiaci; i atorgant-los la immunitat sobre tots aquests béns, si es mantenien fidels.

3) 947 febrer 19

ADPO, H 261, fol. 1r-2r

Acta de consagració de l’església de Sant Julià de Ribelles.

4) 969 gener 8

Monsalvatje, XI, 215-216

Cessió que fan Gaurí i els seus fills Francemir i Oriol a Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona, de dos alous, situat l’un a la parròquia de Santa Maria de Fares, en el lloc de Roset [Sant Ferriol], que afronta amb les vil·les de Fares i Meixella, amb el riu Juïnyell i amb Ortós; i l’altre a Sant Martí de Palol [Dosquers].

. Una aproximació als documents 2)-4), on es detalla llur tradició arxivística i llur provinença besaluenca, es pot veure en el nostre treball Cartorals de Besalú, dins «Arxiu de Textos Catalans Antics», 35 (2023-2024), 156-157, 158-159 i 161. Del document 1) les dades arxivístiques són donades infra, en la nostra reedició. . És el pergamí més antic de l’ADG. . Còpia feta devers 1636 pel notari Josep Gostar: ADPO, H 261, fol. 1r-2r: «Donation de certaines pieces de terre faite par [espai en blanc] en faveur de l’Eglise parroisialle de Saint Julien de Ribelles du 12 des kalendes de Mars de la 12e année de Louis fils de Charles et de l’Incarnation du Seigneur 944. Extraite de l’archive des Benedictins de Besalu pour Monsieur Pierre Fontanella, docteur en civil, citoyen noble de Barcelone, greffier en chef de la Viguerie et Baillage de Besalu». . Monsalvatje qualifica el document com una venda. Faltant el pergamí i vistos certs antecedents, sospitem que Gaurí era un dels conxorxats amb Adalbert i Sunifred contra el comte Guifré (cf. infra, nota següent), i que el document constata una simple transferència de béns.

276

Jaume de Puig Oliver

D’aquest recompte, limitat i no exhaustiu, en traurem algunes conclusions.

La primera és que es tracta d’escriptures que tenen a veure amb la història de la casa comtal besaluenca, justament en moments ben anteriors a la fundació del monestir de Sant Pere.

Pel que fa al document 1), ja ho advertia Abadal, només podia haver arribat a mans de la família comtal de Besalú i s’hi va conservar a causa del parentiu familiar troncal del beneficiat comte Oliba I de Carcassona amb la casa comtal d’Urgell-Cerdanya i, a partir del 844 —després de la rebel·lió de Bernat de Septimània—, amb la casa de Barcelona i Girona-Besalú.

Pel que fa als documents 2) al 4), formen part d’un conjunt d’escriptures referents a béns que van anar a parar a la família comtal de Besalú com a conseqüència de la liquidació de la rebel·lió d’Adalbert, Sunifred i altres nobles contra el comte de Guifré de Besalú, estudiada per J. M. Salrach, historiador i amic ben enyorador. Altres escriptures sobre el mateix assumpte es conserven als arxius eclesiàstics de Girona.

Pel que fa al document 3), referent a l’església de Ribelles, cal fer algunes precisions. L’església de Sant Julià de Ribelles fou consagrada el 18 de febrer del 947, després que els germans Seguer, Amell i Acfred, aquest darrer levita, la dotessin amb terres, vinyes, llibres i ornaments litúrgics: CatCar V-i, n.

272, p. 250-252. És possible que Seguer sigui el vescomte esmentat l’any 921 en dos malls públics que no tenen res a veure amb Ribelles: CatCar V-i, n. 171-172, p. 176-179; i és recordat encara com a donador en un document de l’any 1000: CatCar V-ii, n. 624, p. 528. Entre l’any 947 i el 998, l’església de Sant Julià ha passat al domini del comte de Besalú. Se sap, efectivament, que entre aquestes dues dates hi ha hagut un moment —per ara no directament documentat— que l’església i altres alous que el comte de Besalú té a Ribelles han passat a l’església de Sant Genís i Sant Miquel de Besalú, nom de la futura canònica de Santa Maria de Besalú. El 26 de març de l’any 1000, l’abat de Santa Maria arrodoneix les possessions de Ribelles permutant amb el comte uns alous que la canònica té a Besalú amb uns altres alous comtals situats a les vil·les de Preses, Esparc, Tredòs i Ribelles. Segons Josep Gostar,

. Josep M. Salrach, El bisbe-comte Miró Bonfill i la seva obra de fundació i dotació de monestirs, dins «II Col·loqui d’Història del Monaquisme Català. Sant Joan de les Abadesses 1970» (Poblet), vol. II, Abadia de Poblet 1974, 57-81; El comte Guifré de Besalú i la revolta de 957.

Contribució a l’estudi de la noblesa catalana del segle x, dins «II Assemblea d’Estudis sobre el comtat de Besalú. Actes», Olot 1973, 3-36; El Procés de formació nacional de Catalunya, Barcelona 1978; El comte-bisbe Miró Bonfill i la fundació i dotació de Sant Pere de Besalú (977-9788), dins «Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca. Annals 1989», 21-26; L’assassinat de l’arquebisbe Ató (971) i les lluites pel poder en els orígens de Catalunya, Barcelona, IEC – Secció Històrico Arqueológica 2018, 7-16. . Tant el papa Gregori V, en una butlla de l’abril del 998, com el comte de Besalú, Bernat, en escriptura del 28 de març del 999, la hi confirmen: CatCar V-ii, n. 604, p. 514-516; n. 613, p. 519-521. . CatCar V-ii, n. 622, p. 525-526, i CatCar V-ii, n. 622, p. 528-529.

El diploma de Lluís el Piadós a favor del comte de Carcassona, OLIBA I

277

notari de Cotlliure que transcriu l’acta de consagració de l’església de Ribelles, corroborat en aquet punt per Olzinelles, el document original era a l’arxiu del monestir de Sant Pere, per bé que quan l’acta fou redactada (947) el monestir ni tan sols no existia, i per bé que el document no té res a veure amb el monestir, sinó que més aviat tindria relació amb la canònica de Santa Maria.

La raó per la qual l’acta de consagració de l’església de Ribelles fou incorporada a l’arxiu de Sant Pere només es pot explicar a través del paper jugat en la qüestió per la casa comtal de Besalú. Quan el comte de Besalú es fa amo de l’església de Ribelles, en data per ara no documentada, l’acta de consagració passa al seu poder. A dreta llei, si, com s’ha vist, Ribelles fou [donada i] confirmada a la canònica de Santa Maria de Besalú, hauria estat natural que l’escriptura de consagració de l’església també hagués fet el mateix camí. Però l’escriptura no hi va anar a parar. No podria ésser ningú més que el comte de Besalú qui, en una data tampoc no documentada per ara, hagi retingut i destinat aquest document al cenobi benedictí de Sant Pere.

Resumint: Al principi ens hem preguntat com podia ésser que VL trobés el precepte de 834 a Sant Pere de Besalú, i acabem de constatar l’estranyesa que també hi figurés l’acta de consagració de l’església de Ribelles (947).

Tornem ara un moment als documents 2) i 4). Aquestes dues escriptures documenten, amb altres que probablement no han estat mai a cap arxiu de Besalú, les conseqüències de la rebel·lió contra Guifré de Besalú, protagonitzada pel canonge Adalbert.

Personatge conspicu, fill de Raifred, nebot d’un prevere Sunifred i oncle d’un tal Oliba, assisteix a la consagració i dotació de les esglésies de Santa Maria del castell de Finestres (a. 947), de Santa Coloma de Fitor (a. 949), de Santa Coloma de Farners (a. 951);10 a l’elecció de l’abat d’Amer del 9 de novembre del 954;11 al mall de comte d’Empúries i del seu fill el bisbe d’Elna sobre les pesqueres de l’estany de Castelló;12 a la publicació del testament

. La còpia moderna de Gostar fou editada per B. Alart, Cartulaire Roussillonais, doc. vii, p. 16-18, reproduïda per Monsalvatje, IV, ap. xviii, 228-231, i per CR, iv, 129 i encara per Ordeig, Dotalies I, n. 59, 142-144. Olzinelles va veure l’any 1827 i va copiar l’original conservat a Sant Pere de Besalú i l’inserí en les seves Notas de varios archivos de la congregación, volum dipositat el 1889 a l’Arxiu Episcopal de Vic i desaparegut el 1936. Per sort Eudald Raguer l’havia extractat el 1842 i n’havia enviat l’inventari a Pròsper de Bofarull, inventari que fou publicat per Antoni Elías de Molins en el Dccionario biográfico de escritores y artistas catalanes del siglo xix, vol. II, 257-262. En dóna notícia completa Ramon Ordeig i Mata, La visita de Roc d’Olzinelles als monestirs benedictins del bisbat de Girona l’any 1827, dins «Annals de l’Institut d’Estudis Gironins», LIV (2013), 453-484, amb la referència a l’acta de consagració de Ribelles a la p. 469. . Cf. CatCar II-ii, nº xxxix, p. 387-390; CatCar V-i, nº 329, p. 298-299, ex A. 10. Cf. CatCar V-i, n. 274, p. 252-254; n. 279, p. 258-259; n. 291, p. 270-272; 11. Cf. CatCar V-i, n. 287, p. 265-266.

12. Cf. MH, ap. xciv, cols. 874-875; CatCar II-i, Sant Pere de Rodes, n. III, p. 232-234; CatCar V-ii, n. 391, p. 351-353.

278

Jaume de Puig Oliver

sacramental de Guadamir.13 Finalment subscriu el reconeixement del comtebisbe Miró fet als habitants de Palau de Santa Eulàlia.14 En un moment que no es pot precisar, Adalbert es constituí rebel al comte Guifré, de Besalú, l’expulsà de Besalú, el perseguí amb l’ajut de parents i altres enemics del comte, com és ara els germans Wigila, prevere, i Trasoad (CatCar V-ii, n. 457, p.

418-420), i finalment el mataren, entre el setembre del 957 i el gener del 958, data en la qual els marmessors del comte procedien a l’execució de les seves darreres voluntats.15 Seguidament Adalbert fugí, anant possiblement a una o altra peregrinació, no sense fer hereu dels seus béns, si moria a l’autoexili, l’oncle Sunifred i, mort aquest, la Seu de Girona. El germà del comte difunt (Guifré), també Sunifred de nom, reconquerí el castell de Besalú, prengué el govern del comtat i confiscà judicialment els béns d’Adalbert i dels altres rebels transgressors. Adalbert consta mort el setembre del 958.16 Fou Ramon d’Abadal qui proposà d’identificar-lo amb el canonge de Girona homònim que el 944 rebia un precepte del rei Lluís concedint la immunitat als bens que ell i els seus germans posseïen als comtats de Besalú i Girona (CatCat II-ii, 387390) i assistia als actes públics acabats d’esmentar, i/o amb l’Adalbert que, en un moment posterior al 953, discutia a l’abat de Sant Pere de Roda la propie­ tat de l’estany de Castelló, consignada en un precepte del rei Lluís d’aquell any 953. Com sigui, el paquet dels béns Adalbert-Sunifred foren llegats pel comte de Besalú Sunifred al seu germà, després també comte, Miró, i, a més, futur bisbe de Girona. Una part dels béns van anar a parar a la Seu de Girona,17 com ja preveia Adalbert —i aquesta disposició és el que permet d’hipotitzar que n’era clergue (canonge?), una altra part al monestir de Banyoles18 i una altra part al monestir de Sant Pere.19 Amb aquest recorregut hem arribat al punt que considerem decisiu per a respondre a les perplexitats inicials. És el comte-bisbe Miró qui actua en una cruïlla històrica que permet lligar tots els caps. És ell qui funda Sant Pere i el dota (977), és ell qui liquida la rebel·lió d’Adalbert confiscant i repartint els bens dels facciosos, és ell encara el qui l’any 981 és tramès pel papa Benet VII als arquebisbes i bisbes perquè els faci conèixer les resolucions del concili reunit a Sant Pere de Roma sota la presidència del papa i de l’emperador Odó; en aquest concili es va prohibir que cap bisbe no pogués acceptar recompenses per l’administració de l’orde sagrat. Tornant de Roma, Miró va repartir les actes conciliars almenys a les esglésies veïnes del seu entorn: Pro-

13. Cf. CatCar V-ii, n. 435, p. 386-389.

14. Cf. CatCar V-ii, n. 460, p. 421-422.

15. Cf. CatCar VI-i, n. 342, p. 309-310.

16. Cf. CatCar V-i, n. 329, p. 298-299.

17. Cf. CatCar V-i, nº 329, p. 298-299; CatCar V-i, nº 386, p. 344; CatCar V-ii, nº 388, p. 349-350.

18. Cf. MH, ap. cxxvi, cols. 923-924; CatCar V-ii, n. 457, p. 418-420.

19. Cf. CatCar V-ii, n. 394, p. 353-354; CatCar V-ii, n. 441, p. 393-396.

El diploma de Lluís el Piadós a favor del comte de Carcassona, OLIBA I

279

vença, Occitània, qui sap si Aragó. Fou durant aquest viatge que el precepte de 834, si encara no havia arribat a Besalú, va caure a les seves mans? O el document ja havia fet cap a la família comtal per una via anterior? En tot cas, de qui millor hauria pogut partir la iniciativa de fer-lo guardar a Sant Pere sinó del seu fundador? Pensem que si s’ha de donar nom a algú de la família comtal besaluenca que s’hagi pogut interessar personalment pel document remot del 834, conservat a Occitània o a Catalunya, aquest és probablement el comte-bisbe Miró.

Els quatre documents esmentats es configuren així com el nucli d’un possible arxiu incipient de la casa comtal de Besalú dipositat al monestir benedictí de Sant Pere, fundació de la família. Aquest assaig d’arxiu o dipòsit documental, en canvi, no s’hauria consolidat. En un moment impossible de precisar, el comte de Besalú constitueix el seu propi fons d’arxiu. Això sembla indiscutible, perquè, quan al principi del segle xii el rei d’Aragó s’empara del comtat, s’apodera també d’un fons documental comtal. Dels documents del que gosem anomenar arxiu comtal besaluenc conservats ara a l’ACA i dels 23 documents del comtat de Besalú copiats al Liber Feudorum Maior no n’hi ha cap d’anterior al segle xi.20 Segurament per la relativa exigüitat del fons documental de Besalú no es va fer còpia a l’Arxiu Reial d’un Liber Feudorum Bisulduni,21 com sí que se’n va fer un del Liber Feudorum Ceritaniae. La publicació recent del pergamins de l’ACA del temps comtal, des de Ramon Borrell a Ramon Berenguer IV confirma la parvetat dels documents de Besalú que van poder passar a l’Arxiu Reial el 1111, data de la incorporació del comtat a la corona.

El document del 834 conservat al fons VL de la RAH no fou editat per Abadal en Els diplomes carolingis i només ha estat publicat parcialment en el volum VII de Catalunya carolíngia. El tornem a publicar sencer ací no per cridar l’atenció sobre el seu valor històric —avantatjadament conegut—, sinó per plantejar que la seva presència entre la documentació de Sant Pere de Besalú s’explica per l’interès que durant la segona meitat del segle x la família titular d’aquell cèlebre comtat va mostrar al seu esguard. D’alguna certa manera es va apoderar de l’original, o va valorar un document que ja posseïa i va decidir conservar-lo en lloc adient, al costat d’altres documents que també eren interessants per a la història de la família. Tant si això obeïa al designi de formar 20. En rigor, el precepte de Carlemany de l’onze d’abril del 871 pel qual l’emperador confirma les possessions del monestir de Sant Aniol d’Aguja, amb la basílica de Sant Llorenç del Mont, figura a l’arxiu reial en còpia figurada del segle xii i és possible que aquesta còpia provingui de l’axiu comtal de Besalú (CatCar II-i, Sant Aniol d’Aguges, p. 176-178). Però els compiladors del LFM sabien molt bé que l’original del precepte era al monestir de Sant Llorenç de Sous o del Mont, d’on hauria pogut ésser copiat pel comte o pel rei. Cf. LFM, II, n. 514, p. 27.

21. Cf. LFM, II, n. 496-518, p. 5-32. Cf. també Josep-Maria Salrach, Els documents de Besalú a l’Arxiu Comtal de Barcelona i els misteris del darrer comte de Besalú (segles xi-xii), dins «Quaderns de les Assemblees d’Estudis», 1 (2004), 7-28.

280

Jaume de Puig Oliver

un dipòsit documental a Sant Pere com si era un fet purament circumstancial, resta el fet que un(s) comte(s) de Besalú es va(n) sentir interpel·lat(s) pel privilegi carolingi de 834 i el va(n) dipositar en una fundació de la família.

La nostra edició 834 octubre 19, Quierzy-sur-Oise O. Perdut, vist i copiat per VL a l’arxiu de Sant Pere de Besalú.

A. Còpia del segle xixin: J. Villanueva, Collectio documentorum ad Ecclesiasticam Hispaniae Historiam pertinentium. Tomus I, dins RAH, Colección Villanueva, 9/4562, f. 20rv. a. Ramon d’Abadal i de Vinyals, Un diplôme inconnu de Louis le Pieux pour le comte Oliba de Carcassonne, dins «Annales du Midi», LXI (1949), 345-357. b. CatCar VII-i, n. 12, p. 181 (edició parcial). α. Ramon d’Abadal i de Vinyals, Un diplôme inconnu de Louis le Pieux pour le comte Oliba de Carcassonne, dins «Annales du Midi», LXI (1949), 345-357; β. Id., Els primers comtes catalans, Barcelona 1961, 19-22.

In nomine Domini Dei et Salvatoris nostri Jhesu Christi. Hludovvicus divina propitiante clementia Imperator Augustus.

Omnibus fidelibus sanctae Dei Ecclesiae et nostris, presentibus scilicet et futuris, notum esse volumus quod Beringarius, fidelis Comes noster, pro quodam fidele nostro Oliba comiti fidele nostro nostrae suggessit serenitati ut quia ille fidem suam in perturbationis tempore fideliter et inviolabiliter circa partes nostras conservare studuit, aliquod remunerationis debitum ei contulissemus.

Eius suggestioni, quia iustum est et rationi conuenientem (sic) esse perspeximus, annuere placuit, et quasdam villas iuris nostri, quae sunt in pago Carcasense, et vocantur Virzilianus et Montilionis cum terminis et adiecencis, vel etiam cum omnibus presenti tempore ad se pertinentibus uel aspicientibus, memorato Olibae fideli Comiti nostro in proprium concedere et de nostro iure in ius ac potestatem ipsius sollemni more transferre.

Proinde hanc nostrae auctoritatis conscriptionem firmitatis gratia fieri, et memorato Olibae Comiti fideli nostro dare decrevimus; per quam precipimus atque iubemus ut ab hodierno die et deinceps memoratae villae quae, sicut dictum est, Viszilianus (sic) et Montilionis vocantur, cum omni integritate et cum terminis et omnibus adiecenciis suis in iure ac potestate ipsius consistant quamdiu ille nobis fidelis extiterit; ita videlicet ut quicquid de eisdem, uel | in eisdem villis iure proprietario facere decreverit, liberam et firmissimam in omnibus habeat potestatem faciendi.

El diploma de Lluís el Piadós a favor del comte de Carcassona, OLIBA I

281

Et ut haec nostrae donationis atque largitionis auctoritas inviolabilem et inconvulsam obtineat firmitatem, manu propria sub[ter] eam firmavimus et anuli nostri [impressi]one adsignari iussimus.

Signum Hludouvici serenissimi Imperatoris.

Hirminmarus notarius ad vicem Vgonis recognovi et §§.

Data xiiii kalendas Novembris anno Christo propitio xxi Imperii domini Hludouvici piissimi Augusti Indictione xii.

Actum Carisiaco palatio regio In dei nomine feliciter Amen.

Inscripció de VL: 834 Ludovici Pii imperatoris decretum pro Olibano co-| -mite.

In marg: Ex autogr. in arch. monasterii S. Petri Bisuld.

Foli de paper de 206 x 294, escrit per les dues cares, amb 8 verjures i filigrana «Almirall», que es veu a l’inrevés. Caixa d’escriptura: 145 × 280. De dalt a baix es distingeixen dos secs de plegat tabel·liònic formant una caixa de 98 mm.; l’escriptura respecta el plegat esquerre i depassa totalment el plegat dret, estenent-se per aquell cantó fins al marge físic del foli. Al recto hi ha 28 línies escrites, al verso n’hi ha 14. El copista s’ha estudiat a imitar/copiar l’anagrama de la signatura del rei franc.

La data i el títol donats per Villanueva —o per un altre transcriptor del document— i posats dalt de tot del marge superior del recto del foli estan separats del cos del document per un espai de 40 mm.

Al recto, cap al marge superior dret i sota el títol del document, hi ha el número de foli escrit en llapis de color vermell: «20». Al marge inferior esquerre, hi ha el timbre, també de color vermell, de la RAH: «(Al centre) Biblioteca (al voltant) Real Academia | de la Historia».

Hi ha també un senyal de nota consistent en dues línies paral·leles inclinades posades al marge esquerre del foli, sobre la línia en la qual s’assenyala la causa del decret: la fidelitat del premiat a l’emperador en temps de torbacions.

La signatura arxivística que donava Abadal (12-19-4-65) és una —n’hi ha d’altres— de les que ha tingut el lligall on va trobar el document del 834.

Més ençà en el temps, la RAH ha foliat tot el contingut de cada lligall i ha unificat el conjunt dels papers Villanueva amb la signatura nova transcrita més amunt.

Josep Clara Universitat de Girona El relleu de Sant Martí Sacosta i el pont nou de la casa Agullana de GironA La pujada de Sant Domènec, és a dir, el carrer que comunica la plaça de l’Oli i el que va ser convent de Sant Domènec, és un dels indrets característics de la Girona vella. Hi conflueixen la casa dels Agullana, un arc incomparable, un encreuament d’escales i la façana de Sant Martí Sacosta. Pintors i fotògrafs de tota mena han divulgat aquest escenari com un dels més vigorosos de la ciutat. A Josep Pla va impressionar-lo: “El Palau del Vescomtat té un arc ample i meravellós que travessàvem a peu pla deixant a la dreta l’esglaonada lluent i daurada —amb una mica d’herba en el junt de les pedres— sobre la qual hi ha emplaçada l’església del Seminari, abans dels Jesuïtes”.

En aquest paper ressalto la personalitat de dos professionals de les arts, els quals van contribuir a bastir el paisatge d’aquesta part ciutadana: l’escultor Onofre Fuster i el mestre de cases Felip Regí.

Onofre Fuster i el relleu de Sant Martí A la façana de l’església que fou dels jesuïtes i abans canònica augustiniana, coneguda també com Sant Martí Sacosta, hi destaca la figura a mig relleu del soldat romà, sant titular de l’edifici, muntat a cavall i tallant la meitat de la seva capa per oferir-ne evangèlicament un tros al pobre que apareix arraulit darrere de l’animal, d’acord amb la coneguda llegenda.

L’autor del contracte d’aquesta obra és, justament, Onofre Fuster, el qual va demostrar el seu ofici amb la col·laboració d’un picapedrer gironí del barri de Pedret. La capitulació subscrita per obrar-la fou signada el dia 1 de juny de 1616, davant el notari Joan Riurans, de Girona, a iniciativa de la família Agullana, que era la gran protectora dels jesuïtes (document I). El mecenes, en aquest cas, fou Jaume d’Agullana, que entre altres posseïa els títols d’ardiaca

. Josep Pla, Girona, un llibre de records, Barcelona, Destino, 1976, 58. La denominació de palau del Vescomtat és equivocada, com fa notar el treball de Pelai Negre citat a la nota 17. . Els jesuïtes van establir-se a Girona el 1581, sota la protecció dels Agullana. Vegeu Joan Busquets i Dalmau, La Catalunya del barroc vista des de Girona. La crònica de Jeroni de Real (1626-1683), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, 595-57, i Antoni Borràs i Feliu, “Orígens del Col·legi de Sant Martí, de la Companyia de Jesús, a Girona (1551-1583). Documentació de l’Arxiu General de l’orde a Roma”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXIX (1987), 179-193.

Arxiu de Textos Catalans Antics [Institut d’Estudis Catalans / Ateneu Universitari Sant Pacià] DOI: 10.2436/20.3000.01.93 Vol. 36 (2025), p. 283-290

284

Josep Clara

major de la Seu de Girona i reial canceller de sa majestat. A l’hora del contracte, va estar representat per tres procuradors: Martí d’Agullana (olim Sanz de Latrás, cap de línia secundària d’un llinatge aragonès, que el 1604 s’havia casat amb Lionor d’Agullana), l’home que va impulsar el pont nou que dona a les escales que porten a Sant Martí; pel doctor en drets Francesc Codina i el mercader Josep Cerdà.

Onofre Fuster es va comprometre a realitzar l’obra en el termini de tres mesos, i el preu estipulat fou de 110 lliures barceloneses, les quals havia de rebre en tres pagues iguals: la primera en el moment de la signatura del contracte, la segona quan l’obra estigués a mig fer, i la darrera quan fos acabada.

El primer pacte de la capitulació especificava prou bé quina era la tasca concreta a executar, els detalls de l’escena que reporta la llegenda, i l’acabament d’acord amb el bon art.

La realització del relleu esdevé una peça més del conjunt monumental de la façana barroca, amb columnes i escuts, construïda durant aquells mateixos anys, a manera de retaule. És contemporània de la que va aixecar-se a l’església de Sant Feliu de Girona, en la qual també van intervenir-hi Llàtzer Cisterna i el mestre de cases Felip Regí, del qual parlarem més endavant.

El nom de l’escultor Onofre Fuster, actiu durant la primera meitat del segle xvii, és citat en algun estudi sobre el barroc català, però les seves realitzacions no són gaire conegudes. Fou l’autor dels relleus en alabastre que ornamentaven el retaule major de l’església de Sant Joan Baptista de Valls. En el contracte d’aquells era anomenat “honorable Honoffre Fuster, escultor de la ciutat de Tortosa”. El treball —realitzat el 1617 o 1618— és pràcticament l’únic esmentat pels tractadistes. En aquest sentit, Cèsar Martinell va poder escriure que “és de doldre que no es coneguin altres obres d’aquest artista, probablement important en el seu temps, que degué tenir una producció valuosa, quan se’l cridà des d’una població llunyana per a un obra d’aquesta importància”.

. Per a la família dels Agullana, cal seguir Martí de Riquer, Quinze generacions d’una família catalana, Barcelona, Planeta 1979, 128-254. . Josep Clara, “La façana principal de la col·legiata de Sant Feliu de Girona”, El barroc català. Actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987, Barcelona, Quaderns Crema 1989, 161-174. . Cèsar Martinell, Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, I, Barcelona, Alpha, 1959, 117. Trobareu una breu notícia de l’escultor al Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, dirigit per J. F. Ràfols, vol I, Barcelona, Millà 1951, 441. No és esmentat, en canvi, per Joan-Ramon Triadó, Història de l’art català. Volum V. L’època del barroc. s. XVII-XVIII, Barcelona, Edicions 62, 1984. Tampoc no és conegut de Gemma Domènech i Casadevall, Els oficis de la construcció a Girona, 1419-1833, Girona, Institut d’Estudis Gironins 2001.

Vaig parlar d’ell, a Punt-Diari, el 19 de maig de 1982, 4: “Onofre Fuster, escultor barroc a Girona”.

El relleu de Sant Martí Sacosta i el pont nou de la casa Agullana

285

Una recerca duta a terme als protocols notarials de l’Arxiu Històric de Girona i als llibres de la Taula de Canvi, guardats a l’Arxiu Municipal de la mateixa ciutat, ens ha fornit unes quantes dades sobre l’obra i la personalitat d’aquest escultor, que va tenir també una etapa gironina, ja que va residir a la ciutat de l’Onyar, si més no entre els anys 1612 i 1616.

A través dels llibres manuals de la Taula de Canvi, es poden seguir els diversos pagaments que l’escultor va rebre de Jaume Cerdà, mercader de Girona, representant de Jaume d’Agullana, la qual cosa certifica la realització del treball encomanat. L’escultor, tanmateix, no va ser l’únic autor real de la comanda, ja que va intervenir-hi el picapedrer Llàtzer Cisterna, que l’ajudà a picar i a gravar les figures esmentades. Per aquesta feina, Fuster va recompensar-lo amb 25 lliures.

La documentació de la Taula de Canvi permet d’ampliar la producció escultòrica de mestre Onofre Fuster. La seva intervenció va centrar-se en dues esglésies. Foren unes imatges per a l’altar del convent de sant Francesc d’Assís de Girona i unes altres per a l’església parroquial del municipi de Sant Gregori.

El dia 9 de febrer de 1612, Pau Casanovas, botiguer de teles i síndic del monestir de sant Francesc d’Assís, va pagar, per mitjà de la Taula de Canvi, 200 lliures a Antoni Moret, fuster imaginaire de Girona, a compte de la primera paga del preu fet per la fàbrica del retaule de l’altar major del convent dels framenors, i alhora 30 lliures a Onofre Fuster a bon compte de les figures de dit retaule. El mateix síndic, el dia 5 de setembre de 1613, va abonar 30 lliures a Onofre Fuster a compliment de les 60 promeses.

De la notícia anterior s’infereix que el retaule major del convent dels franciscans va ser obrat per dos artistes: el nostre Onofre Fuster, executor de la talla de les figures, i Antoni Moret, encarregat de la tasca més pròpia de la professió de fuster.10 Segons el canonge Barraquer, que recolza les seves afirmacions en les de Villanueva, “era grandioso este retablo, y por más que Villanueva lo califica de “altar del tiempo del buen gusto”, distinguíase por su exagerado barroquismo pródigo en curvas y volutas. En el orden o piso bajo, además de la mesa, gradas y sagrario formado de curvas, tenia una portezuela a cada lado. En el primer alto un gran nicho central con tres grandes columnas . Sobre aquesta institució, Lluís Marquès i Carbó, La Taula de canvi i comuns dipòsits de la ciutat de Girona, Barcelona, Impremta de S. Rosàs, 1935. . Arxiu Municipal de Girona [= AMG], Manual de la Taula de Canvi, 1616 i 1618. . Membre d’una dinastia de picapedrers i escultors, molt activa a Girona durant els segles xvi-xvii. . Cisterna va rebre 10 lliures el 27 de juliol de 1616, i 13 més el 29 d’agost del mateix any, a compliment de les 25 pel preu de picar i gravar la dita imatge de sant Martí (AMG, Manual de la Taula de Canvi, 1616, dies esmentats).

10. Antoni Moret, el 1617, va realitzar un retaule per a l’església de Sant Romà de Lloret (Arxiu Històric de Girona, notaria 3ª de Girona, vol 522). Per a altres detalls, el llibre de Gemma Domènech i Casadevall, citat, 187-188.

286

Josep Clara

a cada lado, guarnecidas de hojas y guirnaldas, conteniendo el nicho la imagen del Patriarca de Asís, y dos otros santos los intercolumnios. El segundo alto solo constaba del grande y adornado nicho del centro con la Purísima”.

Aquest retaule, després de la desamortització de Mendizábal, va ser instal·lat a l’església de Tossa.11 Pel que fa a l’església de Sant Gregori, el 28 de març de 1613, Miquel Simon i Baldiri Sauví (a) Ros, obrers de la parròquia i pagesos del dit lloc, ingressaren 60 lliures al compte d’Onofre Fuster, a compliment de les cinc figures “de bultos” que ja havien estat fetes i lliurades.12 L’escultor Onofre Fuster, com s’ha dit, no era de Girona. La concòrdia i capitulació reportada a l’apèndix expressa que era “habitant en Gerona”. Era simplement un passavolant. Però en terres del bisbat de Girona hi tenia un familiar, i aquest podia atreure’l i facilitar-li contactes interessants. Era un germà capellà, beneficiat de la parròquia de Foixà. Es deia Josep Fuster, i en diverses ocasions Onofre va prestar-li diners. El 7 d’agost de 1614 li havia satisfet 10 lliures i, el 15 de setembre del mateix any, va pagar a Salvador Jutglar, mercader de Girona, 50 lliures “per lo cambi que lo dia de air ha fet a mossèn Joseph Fuster, prevere, son germà per la Roma”.13 En un registre diocesà consta que Josep Fuster, prevere de Tortosa, el 4 de març de 1609, va prendre possessió de la rectoria de Marenyà.14 Felip Regí i el pont nou dels Agullana Originari de la diòcesi de Tula, del regne de França, l’esmentat Felip Regí, mestre de cases i picapedrer, va ser un dels noms importants en la Girona del primer terç del segle xvii. Ell va comprometre’s a tirar endavant les obres del col·legi dels jesuïtes instal·lat a Sant Martí Sacosta. En efecte, Felip Regí, el 18 de gener de 1610, va cobrar 85 lliures del pare Antoni Clar, rector de Sant Martí Sacosta, a bon compte del que li devien per la fàbrica de l’església de dit col·legi. D’altra banda, el 10 de maig del mateix any va rebre 16 lliures del pare Josep Seguer, de la companyia de Jesús, a bon compte de la pedra picada que havia fet per a l’església del col·legi. Més: el 29 de març de 1616, Regí va rebre 20 lliures i 15 sous de mà del pare Garau Sorís, de la companyia religio­ 11. Cayetano Barraquer, Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo xix, I, Barcelona, Imp. de Francisco J. Altés y Alabart 1906, 512. El mateix autor, en una altra avinentesa, precisa que el retaule “fue comprado por una subscripción de tosenses en 1839 o 1840, en cuya ocasión aún no estaba del todo acabado, y sin pintar ni dorar. Se le colocó en la parroquia de Tossa, donde aún hoy (1910) continúa, bien que por los años 1842 o 43 fue pintado y dorado” (Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo xix, III, Barcelona, Imp. de Francisco J. Altés 1915, 540).

12. AMG, Manual de la Taula de Canvi, 1613, dia esmentat.

13. AMG, Manual de la Taula de Canvi, 1614, dies esmentats.

14. Arxiu Diocesà de Girona, Notularum, G-105, foli 155.

El relleu de Sant Martí Sacosta i el pont nou de la casa Agullana

287

sa esmentada, per tantes n’havia pagat a mestre Antoni, mestre de cases, per tot allò que se li devia del temps que havia treballat en dit col·legi i 5 lliures per “lo scalaborn i part del quadrejar de la pedra on ha d·estar esculpit Sant Martí”. I més encara: el 4 de febrer de 1620, Francesc Codina, doctor en drets, i Josep Cerdà, mercader, marmessors del testament de Jaume d’Agullana, van pagar 50 lliures a Felip Regí, a bon compte de les 146 lliures i 26 sous, restades a deure a compliment de tota la pedra picada de l’enfront de l’església i porteria del col·legi i de l’escala, carrer i portal, així com de qualsevol altre pertret posat en dita església i col·legi.15 D’altra banda, Felip Regí va intervenir en obres promogudes pel veí convent del Carme. El 26 d’octubre de 1623 va rebre del prior Àngel Monclús, 40 lliures “per la primera paga del preu fet del campanar y sobre claustre del dit monestir”. El dia 1 d’abril de 1624 en va rebre 60 més i el 22 de maig del mateix any, 100 lliures. Abans d’aquestes actuacions, el 1604, els obrers de l’església de Sant Martí Vell li havien pagat 50 lliures, a bon compte del preu fet de la fàbrica de l’obra de dita església, presa a fer ensems amb el picapedrer Pere Bosch.16 Pel que fa a la casa o palau de la família Agullana,17 el 5 d’octubre de 1631, Felip Regí —davant el mateix notari Joan Riurans— va signar la capitulació amb Martí d’Agullana per fabricar el pont nou i altres obres complementàries de la casa i l’indret (document II). Una traça lliurada per Martí d’Agullana guiava la tasca a fer-hi. Per aquesta actuació hom va prometre-li un total de 120 lliures en tres terminis. De fet, Regí va rebre 190 lliures entre el dia 11 de juny i el 31 d’octubre de 1631.18 Val a dir que el permís per construir el pont nou havia estat sol·licitat el 1623, però l’oposició del convent de Predicadors i altres personatges propers va endarrerir-ne el començament amb una colla de plets.

15. Totes aquestes notícies provenen dels manuals de la Taula de Canvi, de dits anys 1610 i 1616.

16. AMG, Manual de la Taula de Canvi, dies esmentats.

17. Sobre aquesta edificació, vegeu també Pelai Negre i Pastell, “Antigues cases senyorials gironines”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXIV (1978), 162-167.

18. Martí de Riquer, citat, 227-228.

288

Josep Clara

Documents I 1 juny 1616 Capitulació i concòrdia per esculpir la figura de sant Martí al frontispici de la façana de Sant Martí Sacosta.

Arxiu Històric de Girona, Joan Riurans, notaria 3a de Giro­na, vol. 520.

En nom de Nostre Senyor Déu sia. Amén.

De y sobre les coses baix scrites per y entre lo noble y magnífich senyor don Martín de Agullana, en Gerona populat, de hàbit de Sant Jaume de la Spasa, misser Francesch Cudina, doctor en drets, y Joseph Cerdà, mercader, ciutadans de Gerona, procuradors generals ab libera y general admistratió del molt il·lustre senyor Jaume de Agullana, en drets doctor, del consell de sa majestat y son real canceller en lo principat de Catalunya, ardiaca major y canonge de la Seu de Gerona, constituïts ab acte rebut en poder del notari públich baix scrit, a sinch de agost de l·any mil sis·cents y nou, en dit nom, de una part, y Onofre Fuster, sculptor habitant en Gerona, de part altre, és stada feta y firmada la capitalatió y concòrdia ab ls capítols y pactes següents.

Primo, han pactat y concordat, que dit Onofre Fuster, per al frontispici de la portalada de la iglésia del col·legi de Sant Martí ça Costa de Gerona, de la companyia de Jesús, hage de fer una figura de Sant Martí, posat a cavall ab un pobre derrera que pren un pany de la capa del sant en aquella pedra, de llargària de nou palms y mig y amplària de nou pams o poch manco, que és en lo pati del dit col·legi de Sant Martí, que sie de mig relleu, de altura de un pam o poch més, ab un arbre o part de arbres en lo camper que serà demont del cap del pobre perquè no stiga rònech, axí com stà en un model·lo que ell ha fet de terra, dexant·la molt ben cincelada, y brunyida, y enllustrada, y acabada ab perfectió, tot lo que serà de pedre, conforme lo art demana, dins tres mesos propvinents e immediatament següents, del die present en avant comptadors, de tal manera que encontinent se pose a obrar dita figura y en aquella hage de treballar fins acabar·la si podrà més prest. Ítem, han pactat, etc., y dits senyors procuradors de dit senyor canceller, en dit nom, convenen y prometen donar y pagar a dit Fuster, per la dita obra de dita figura, cent y vint lliures moneda barcelonesa en tres iguals pagas: la primera és, a saber, are de present, la segona quant dita obra serà mig feta, y la tercera quant donarà dita obra acabada ab tot complement, encara que sia abans de dits tres mesos.

Quamquidem capitulationem et concordiam [...]

Actum Gerunde, prima junii MDCXVI.

El relleu de Sant Martí Sacosta i el pont nou de la casa Agullana

289

II 5 octubre 1631 Capitulació per fabricar el pont de la casa Agullana.

Arxiu Històric de Girona, Joan Riurans notaria 3a de Girona, vol. 572.

En nom de Nostre Senyor Déu sia. Amén.

De y sobre las cosas baix scritas per y entre lo senyor don Martín de Agullana, en Gerona populat, de una part, y Phelip Regí, picapadrer y mestre de cases de Gerona, de part altre, se ha feta y firmada la capitulació y concòrdia ab los pactes baix scrits y següents.

Primerament, és capitulat y concordat entre dites parts e lo dit mestre Phelip Regí convé y promet a dit senyor don Martín fer y fabricar, en la obra del pont que de present fabrica en sa casa, en la present ciutat de Gerona, la bóveda primera, ço és, comensant baix als carcanyols fent·la entralligada y dobla per dessobre, ab unes faxes de sinch en sinch palms de rayoles de cap sobre los forments dels archs, arrimada a les parets, y sobre dites voltes assentar unes jerres de cantell, olles o lo que se li donarà per dit senyor don Martín per axí descansen les voltes de caps, y posarà dita obra a nivell per de sobre apunt de enrraiolar y aya de enrrejolar de sobre de la rayola valenciana, ço és, mitadados, conforme se li donarà la traça y haja de juntar·la per dessota ab junta prima que·s vejen totes les rayoles passant per baix y haja de dexar les parts iguals de sota lo pont enblanquinades de morter y haja de fer un caragol que de baxe de dit pont als aposentos de sota la casa nova, cobrint·lo de escata posant·la ab morter molt ben enmorterada al recó la escata. Ítem, és capitulat etc., lo dit mestre Phelip Regí haje, com bé promet, de mudar lo portal de la quadra de las porchos o balcó gran que vinga a dret del que·s farà fent·hi lo revolt de rayoles de derrera bombat ab taulero y haje de tapar lo lloch del portal y enblanquinar lo que estiga bé. Ítem, etc., lo dit mestre Regí haja de apuntalar lo sostre al costat de la ximenea y encavallar la paret perquè se puga fer un portal de tenor següent.

Primo, que aquella vinga a tenir, per la part de dins y fora, sis palms de ampla y deu y tres quarts de alsada ab que vinga cap y alt y la linda ha de esser tota de una pessa y que prenga tota la gruxa de la paret y que tinga a més de dos palms de gruxa y més si fer se porà y no menos ultra de la gruxa de la paret fent que dit portal aporte ligadors per dintre y fora, ço és, goleta per la part de la ximanea y galze per engastar·se lo baix de les portes fent y comportint tres grahons dins la gruxa de les parts a flor de part de dintre de la quadra o galeria, y los demés grahons restaran hajan de esser a la part de la instàntia de la ximanea ab son escorçinat, ço és, un bosell, y que los ligados del portal de la part de la escala que puja a la escala de la companya haje de fer un peu

290

Josep Clara

dret o duella a la finestra que vuy serveix del balcó, no levant lo pilar rodó que sustenta la cantonada contra la galeria. Ítem és pactat etc., lo dit mestre Phelip Regí haja de fer la bóveda o volta del dit pont a la alçada y proportió serà menester, ço és, si podrà que tinga lo que té la instàntia de amplària tinga de alsada de peu dret, y aquí haja de comensar la volta segons la traça y forma que per dit senyor don Martín li serà donada, la qual volta haja de fer bombada, de rayola dobla, enfaxada arran de les parets, ab rayoles fins per desota y enblanquides de paleta de cals y guix, y al nivell de dita volta haja de fer un entallament de guix a proportió segons la instàntia, y aja de emblanquinar les parets de dit pont, com dalt està dit, de guix y cals, y finalment, dexar tota dita obra a perfectió y acabada conforme estava en dita trassa. Ítem, és pactat etc., lo dit mestre Regí haja de picar un sàcol de pedra, de quatre palms a tot quadro final y sinch de alsada, desobre la cara de la terra y, demunt d·ell, una bolastadona de pedra tallantada, la qual haja de assentar allí ahont se li assenyalarà y fer·ne altre del mateix tenor y proportió, y assentar·la també allí ahont se li assenyalarà y haja de empedrar lo tros de la plassa falta per empedrar. Ítem, és pactat que dit mestre Phelip Regí haja de assentar las armes y basses y gornitió d·ellas y enlluir las parets, conforme la traça ha feta mestre Matheu de Barcelona, de vermell y blanch, y ultra ha de assentar los dos balcons, portes d·ells y demés finestres ab los golfos, entenent emperò que dit mestre Regí, de totes les sobre dites coses, ha de donar la pedra a punt y sols pagar los jornals als mestres y manobres treballaran en dita obra y la soldada de un fadrí de Barcelona per a treballar en dita obra, al qual dit senyor don Martín haja de fer la despesa. Ítem, és pactat etc., lo dit sor don Martín de Agullana convé y promet donar y pagar a dit mestre Phelip Regí, per lo preu fet de dita obra, pedres, mans de mestre de manobres, cent y vint liures moneda barcelonesa ab tres iguals pagas, ço és, quaranta liures al mig de dita obra y las restants quaranta acabada y perficionada que sia la dita obra, a coneguda de dos mestres elegidors per dit sor don Martín, la qual obra dit mestre Regí no puga dexar que no sia acabada del tot. Ítem, és pactat etc., lo dit sor don Martín convé y promet donar y liurar a dit mestre Regí tot lo pertret necessari per dita obra, a gastos y despesas suas y no de dit Regí.

Et ideo nos dicte partes laudantes promitimus parti attendere et complere predicta [...]

Actum Gerunde, quinto octubris MCXXXI. Testes Magnificus Josephus Cerdà, civis honoratus Gerunde, et Joannes Mateu, magister domorum civis Barchinone.

Mansur S. Boase – Patrick Zutshi University of Cambridge The Mallorcan will of Anselm Turmeda’s godfather The appearance of Anselm Turmeda’s name in a 1375 will from Mallorca was first made known by Estanislau Aguiló in 1885, announcing the discovery by his father, the Mallorcan writer Tomàs Aguiló i Forteza (1812-1884) who found it among the protocols of the 14th century notary Mateu Salcet.

This was the earliest manuscript evidence that the well-known Franciscan friar, Catalan poet and Muslim convert Anselm Turmeda was a native of Mallorca, as well as being the earliest manuscript containing Anselm Turmeda’s name.

Turmeda is important as an author in three languages, Catalan, Latin and Arabic. He also read Hebrew and was a student of both natural sciences and theology in Lleida and Bologna respectively, and is a syncretic figure seeking truth in each of Christianity, Judaism and Islam.

Aguiló had ingeniously deduced from this will that Turmeda must have been born in Mallorca between 1350 and 1360. This is because in the will, dated 5th October 1375, we find that Pere Silvestre (Petrus Silvestris), a citizen of Mallorca (civis Maiorice), makes a bequest of 20 solidi to his godson (filiolo meo) Anselm Turmeda, a Franciscan (ordinis fratrum minorum), to pray to God for his soul (ut oret Deum pro anima mea). As his godfather, Silvestre would likely have been present at Turmeda’s birth, which is consistent with Turmeda’s own claim to have been born in Mallorca. In Turmeda’s Cobles de la divisio del Reyna de Mallorques written in 1398, the Lady representing the Island of

. D. Estanislao K. Aguiló (1885), Fra Anselm Turmeda: apuntes bio-bibliográficos, Palma: Viuda é Hijos de Gelabert. . While Turmeda himself had confirmed his own Mallorcan origins in both Catalan and Arabic writings, at the time Aguiló was writing an alternative legend had taken hold that Turmeda was an apostate friar from Montblanc in Catalonia who had abjured his own apostasy and died a martyr in Muslim lands. For more about this legend, see A. Calvet (1914), Fray Anselmo Turmeda: Heterodoxo español, Barcelona, and Roger Boase, “The Legend of Fray Turmeda’s Martyrdom”, an unpublished conference paper in 2022 and Ch. 3 of the forthcoming book cited in the next footnote. . The rediscovery that Turmeda wrote in Latin is very recent. See Jaume de Puig Oliver (2023-2024), Finestra oberta: II. Textos desconeguts d’Anselm Turmeda i de Raimon Astruc de Cortielles, in “ATCA”, 35 (2023-2024), 307-308, and Jaume de Puig Oliver’s articles in the present volume. For a more detailed biography of Turmeda, see Calvet, ibid., and Roger Boase, A Franciscan Convert to Islam: The Story of Anselm Turmeda or Abdallah at-Tarjuman c.

1353 – c. 1432, currently in preparation.

Arxiu de Textos Catalans Antics [Institut d’Estudis Catalans / Ateneu Universitari Sant Pacià] DOI: 10.2436/20.3000.01.94 Vol. 36 (2025), p. 291-297

292

Mansur S. Boase – Patrick Zutshi

Mallorca addresses the narrator as her dear son (“Frare Antelm, ó fil car…”).

In the Disputa del Ase (1417-1418), one of the rabbits recognises the narratorauthor describing him as from the Catalan nation, born in the city of Mallorca (“de nació catalana, nascut a la ciutat de Mallorca”). Finally, Turmeda’s Tuhfa (1423) written in Arabic includes an autobiographical section in which Turmeda writes: “Let it be known (may God have mercy upon you) that I am a native of the city of Mallorca (may God restore it to Islam)”.

Having established beyond doubt Turmeda’s place of birth, Aguiló estimates the date of birth using the fact that in 1375 Turmeda is already a member of the Order of St. Francis. Therefore, Turmeda is likely to have been at least fourteen, which was the minimum age at which one could take an oath under canon law and thus join a religious order. Since he was not asked to say masses, Turmeda was not yet a priest, so likely not yet 25. Aguiló’s deductions can be further refined thanks to the discovery of Epalza (1971) that Turmeda was ordained as a deacon in the Seu, the great Cathedral of Mallorca’s capital, on 4th June, 1379 by Mallorca’s bishop Pere Cima. As the minimum age for ordination as a deacon was 25, Turmeda must have been born before 4th June, 1354.

This chronology also agrees with Turmeda’s autobiography in Arabic: “When I was six years old, [my father] sent me to be instructed by a priest.

After two years studying the Gospel with him, I knew half of it by heart. Then for six years, I studied the languages of the Gospel and Logic. Afterwards, I left my country and went to the city of Lérida in Catalonia. (…) There for six years, I studied the Natural Sciences and Astrology. Then I proceeded to study . See Anselm Turmeda (1987), Llibre de bons amonestaments i altres obres, Palma de Mallorca: Moll p. 121. . See Anselm Turmeda (2013), Disputa de l’ase, adapt. Mestres & Marfany, Barcelona: Editorial Barcino, p. 38, which is a Catalan reconstruction of Turmeda’s original text which was lost in the 16th century after being banned by the Inquisition, but survived in a 1544 French translation. . For an English translation, see Roger Boase (1997), Autobiography of a Muslim Convert: Anselm Turmeda (c. 1353 – c. 1430), “Al-Masaq”, 9, 45-98, p. 60. Turmeda is using for his Muslim audience the traditional Islamic formula for formerly Muslim kingdoms as Mallorca was under Muslim rule from 903 until its conquest in 1229 by James I of Aragon. See also the critical edition and translation of this work from Arabic into Spanish by Mikel de Epalza (1971), La Tuhfa, Roma: Accademia Nazionale dei Lincei, (1994) 2nd ed. . Gratian (1140), Decretum, Causa 22 q.5 Canon 15, p. 887 has the rubric Pueri ante annos quatordecim non cogantur iurare or “Boys less than fourteen years old are not compelled to take an oath.” This age under canon law was inherited from the same age at which boys were considered to have legal agency under Roman law. There must have been exceptions, however, for example the Franciscan philosopher and theologian Peter John Olivi who is thought to have been born c. 1248 and entered the Franciscan Order aged 12 in 1260. . Mikel de Epalza (1971) ibid. p. 12. . Gratian (1140), Decretum, Distinctio 77, Canon 6, p. 273 stipulates Episcopus benedictionem diaconatus minoribus quam viginte quinque annorum penitus non committat, or “A bishop must not ordain anyone under the age of 25 as a deacon”.

The Mallorcan will of Anselm Turmeda’s godfather

293

the Gospel and its languages for four years. After that I went to the city of Bologna.”10 Adding up the years, Turmeda must have completed his study of the studium naturalium or natural sciences at the University of Lleida aged 20, during which he must have become interested in the Order of St. Francis and subsequently joined a Franciscan convent for four years. Pere Silvestre’s will must therefore have been written when Turmeda was already 20, so Turmeda was certainly born before October 1355, and likely before 1354. While Turmeda neglects to mention to his Muslim audience his joining the Franciscan Order nor his subsequent ordination as a deacon, this event in Mallorca must have taken place at the end of his four years studying the Gospel and its languages, between the ages of 21 and 25, and directly before the continuation of his studies in theology in Bologna. Therefore, Turmeda must have only recently turned 25 when he was ordained, narrowing his birthdate to late 1353 or early 1354.

Since Aguiló intimated that Turmeda’s godfather Pere Silvestre was a member of the weaver’s guild, scholars assumed this information was found in the will. However, the will remained unpublished and its location unknown, so scholars have never been able to confirm this.11 In fact, the will contains no reference to Pere Silvestre being a weaver. If true, Aguiló or his father must have discovered this from another source. We believe this document to be of great historical interest as the earliest known manuscript containing the name Anselm Turmeda. He is mentioned alongside Pere Silvestre’s other legatees and beneficiaries.

Pere Silvestre’s will survives in the archives of the Cathedral of Mallorca, known as La Seu, in the books of protocols of the notary Mateu Salcet. Salcet’s protocols are especially valuable for containing in their blank pages in the front and back of each volume brief accounts of events of that year, offering a revealing Mallorcan perspective on events near and far from 1372 to 1408.

The Salcet chronicles, as these are known, were discovered by Jaime Villa­ nueva (1766-1824), published posthumously in 1851, and later transcribed in full by Tomàs Aguiló (1870-1873).12

10. Roger Boase (1997), ibid. pp. 60-61. Turmeda’s education before becoming a Franciscan therefore encompassed all seven liberal arts of the trivium (the verbal arts of grammar, logic and rhetoric) and the quadrivium (the scientific arts of arithmetic, geometry, music and astronomy). The rabbit in Anselm Turmeda (2013), Disputa del Ase, ibid. p. 38 describes him as learned in all kinds of knowledge and especially in astrology (“un home molt savi en totes les ciènces, sobretot en astrologia”).

11. Mikel de Epalza (1965), “Nuevas aportaciones a la biograpfía de Fray Anselmo Turmeda”, Analecta Sacra Tarraconensia, 38, 87-158, p. 89. http://www.icatm.net/bibliotecabalmes/ sites/default/files/public/analecta/AST_38.1/AST_38_1_87.pdf (Accessed 29/07/2025) 12. Jaime Villanueva (1851), Viage literario a las iglesias de España, Viage a Mallorca, Madrid: Imprenta de la Real Academia de la Historia, 218-247; Tomàs Aguiló, “Noticiari de Salcet”, Almanaque de las Islas Baleares (1870), 25-44; (1872), 57-80; (1873), 53-69. Published in installments each year in the Almanac of the Daily Palma newspaper, the reason for the

294

Mansur S. Boase – Patrick Zutshi

Here follows Pere Silvestre’s will drawn up by the notary Mateu Salcet in 1375, including the bequest to his godson Anselm Turmeda:13 Quinta die mensis octobris anno a nativitate domini 1375 In Dei nomine, Ego Petrus Silvest’14 civis Maiorice sanus per Dei gratiam mente et corpore in meoque bono et pleno sensu existens ac firma loquela et memoria integra mente facio condo et ordino ut sequitur testamentum in quo eligo manumissores meos et huius mei testamenti exequtores15 sine tamen verum dampno et rerum suarum periculo seu detrimento videlicet Bartholomeum Marti16 civem Maiorice et dominam Johannam uxorem Nicholai Silvest’ fratris mei quondam quos rogo et eis plenam do et confero potestatem quod si me mori contigerit antequam aliud michi condere liceat testamentum ipsi petant exhigant dividant et exsequantur de bonis meis hanc meam ultimam voluntatem, prout inferius scriptum invenerint ac etiam ordinatum.

In primis et ante omnia volo et mando quod omnia debita mea solvantur et in iure plenarie restituantur de bonis meis si et prout probari [f.57r] poterint testibus instructis vel aliis legitimis documentis, aut quod concipi poterit fides veri.

Et eligo sepulturam meam in cimiterio fratrum predicatorum Maiorice, ordinis Sancti Dominici, in tumulo meo. Accipio namque de bonis meis pro anima mea et sepultura Quinquaginta libras Regalium Maioricorum minutorum de quibus volo et mando dictam meam sepulturam fieri bene et honorifice notitie dictorum manumissorum meorum. Et volo quod habeatur et ematur unus pannus de bocarammo17 afferendus cum ipso meo corpore ad gap in 1871 was because the state had confiscated the ecclesiastical archives, including the manuscripts containing Salcet’s chronicles which Aguiló was patiently transcribing. These were subsequently returned, so allowing him to complete his work in 1872-1873.

13. This document was found in the archives of the Seu or Cathedral of Palma de Mallor­ ca, the Arxiu Capitular de Mallorca (ACM), PN-14724, f. 56v-58, with sincerest thanks and appreciation to the Cathedral archivist Esperanza Munar.

14. The extension of this abbreviation is problematic. As a patronym, it should be in the genitive Silvestris. However, when the name is written more fully below, it appears twice as Silvestre (the vernacular form), twice as Silvest’, while in the final signature it is Silvestris. We have therefore not attempted to extend the abbreviation.

15. The meanings of manumissores and executores seem almost inter-changeable, but as common in legal documents, this duplicity of language serves the purpose of being all-encompassing and leaving nothing out.

16. This is likely the notary and scribe Bartomeu Martí, son of Berenguer Martí from Inca.

See A. Planas Rosselló (2017), Los notarios mallorquines del siglo xiv, in “MRAMEGH”, 27, 47-103, p. 76.

17. This is a type of cloth, likely a fine Uzbek linen originally from Bukhara and imported via Italy. We see for example this type of cloth mentioned in 1315 in the inventory of the Cathedral of Chartres. For alternative spellings such as bocaranum (1199) and sources, see Megan Mary Smales Tiddeman (2016), Money Talks: Anglo-Norman, Italian and English language contact

The Mallorcan will of Anselm Turmeda’s godfather

295

ecclesiasticam sepulturam et ex tunc tradendus dictis fratribus ut inde faciant quicquid velint.

Deinde lego Rectori ecclesie Sancte Crucis iure suo parrochiali quinque solidos.18 Item lego pro missis celebrandis in dicta ecclesia fratrum predicatorum viginti solidos. Item lego pro missis celebrandis in dicta ecclesia Sancte Crucis alios viginti solidos. Item lego pro missis celebrandis in ecclesia fratrum minorum et in ecclesia Beate Marie de Carmelo unicuique ipsorum locorum decem solidos. Item lego pro missis celebrandis in ecclesiis Sancte Clare, Sancte Margarite, Sancte Marie Magdalene, Sancti Salvatoris et Sancti Spiritus unicuique ipsorum locorum singulos quinque solidos. Item lego unicuique hospitalium Civitatis Maiorice singulos duos solidos. Item lego amore Dei operi ecclesie Sedis Maiorice quinque solidos. Item lego amore Dei dominabus Tertie Regule duos solidos. Item lego amore Dei Laurentie consobrine mee existenti in domo dicte Tertie Regule primagenite Guillermi Fran fusterii quondam decem solidos. Item lego Mariane uxori dicti Guillermi Fran viginti solidos. Item lego fratri Gabrieli Fran ordinis Sancti Francisci filio dicti Guillermi Fran amore Dei decem solidos.

Item lego domine Elitsendi uxori Bartholomei iudicis Quator libros dicte monete. Item lego Francesque uxori Benedicti Michaelis duas libras. Item lego Johanne uxori Anthonii Cervere viginti solidos. Item lego fratri Ancelm Turmeda dicti ordinis fratrum minorum filiolo meo ut oret Deum pro anima mea viginti solidos.19 Item lego unicuique dictorum meorum manumissorum pro honere et labore huius manumissorie singulos viginti solidos. Item lego

in medieval merchant documents, c. 1200 – c. 1450, Vol. II (Doctoral dissertation, Aberystwyth University), 23-26. http://hdl.handle.net/2160/6a2ed39e-68e7-4eb6-bdb5-c08658ee4a92 (Accessed 29/07/2025) 18. The first of the many churches mentioned in the will is the Església Santa Creu, whose foundation stone was laid in 1335, but which was not completed before 1371 when its bell was installed. This church is where Turmeda’s possible uncle Gabriel Alenyà in a will dated 24th September, 1359 and drawn up by Mallorcan notary Pere de Cumba asks to be buried, while bequeathing a house close to the cemetery of Santa Creu to his sister Joan Turmeda, whom we believe was Turmeda’s mother. The full will was published online as a blog comment by Gabriel Aleñar Serra on 13th March, 2025: http://vencamp.blogspot.com/2025/03/cuando-sorprende-encontrar-casualmente.html (Accessed 29/07/2025).

19. The bequest to Anselm Turmeda that immortalises this will. It has been the subject of some debate whether Anselm was in fact born Antelm, but because “c” and “t” are not distinguishable from each other in the manuscript hand, we are no closer to a definitive answer. See Gabriel Ensenyat Pujol (2018), No sólo Turmeda. Franciscanos mallorquines e Islam, in “Franciscanos en la Edad Media: memoria, cultura y promoción artística”, ed. David Chao Castro, Isabel González, & Fernando López Alsina, Alessandria: Edizioni dell’Orso, 267-284, p. 268. Antelm was one of the names of Saint Erasmus, sometimes known as Telmo or Elmo, a bishop of Formia in Campagna, Italy (d. c. 303), who was persecuted and tortured by the Emperor Diocletian, and who was regarded as a patron saint of sailors. Ensenyat Pujol suggests that Turmeda might have changed his name to the more intellectual-sounding name Anselm after the 11th century theologian Anselm of Canterbury.

296

Mansur S. Boase – Patrick Zutshi

Petro Massoti marinario filio Gabrielis Massoti nepo-[f. 57v]-tis mei duas libras.

Totum vero residuum dictarum Quinquaginta librarum facta dicta mea sepultura et solutis legatis supradictis detur et distribuatur amore Dei tam in missis celebrandis pro anima mea et captivis christianis redimendis a manibus paganorum et puellis maritandis, quam in aliis piis causis notitie et cognitioni dictorum manumissorum meorum.20 Solutis vero omnibus et singulis suppradictis in omnibus aliis bonis meis mobilibus et immobilibus ac se moventibus et iuribus meis universis michi ubique competentibus et compenturis quoquomodo instituo et facio michi heredem meum universalem prenominatum Silvestrem nepotem meum sive Nebot filium Nicholai Silvestre quondam fratris mei verum sindicus prenominatus michi heres erit vel non erit et obierit quandocumque sine liberis legitimis substituo sibi et in heredem instituo dictam dominam Johannam matrem dicti prenominati uxoremque dicti Nicholai Silvestre quondam fratris mei de tota vita sua dumtaxat.

Et si dicta Johanna heres mea non erit vel erit et obierit quandocumque, substituo sibi et in heredem instituo dominum nostrum Jesum Christum et animam meam ob cuius reverentiam et honorem volo et mando quod omnia bona hereditatis mee distribuantur et dentur amore Dei, per dictum Bartholomeum Marti manumissorem meum et ipso premortuo pro manumissoribus dictorum Bartholomei et Johanne cognate mee, manumissorum meorum in locis et causis piis, ad notitiam et discretionem eorundem. Revocans et anul­ lans ex certa scientia omnia alia testamenta, codicillos et alias quascumque ultimas voluntates per me hucusque factas et ordinatas in posse cuiuscumque necnon et sub quacumque expressione verborum vel forma consistant.

Quam me presente cuiuscumque prioris ultime voluntatis preter hoc meum testamentum, quod assero fieri ultimum velle meum et meam ultimam voluntatem, quam volo valere iure testament, que si non valet valebit ut iure testamenti, saltem valeat et eam valere volo iure codicillorum aut alio quovis iure ultime [f.58r] voluntatis quo melius valere poterit perpetuo et tenere.

Actum est hoc Maiorice quinta die mensis octobris anno a nativitate domini 1375. Sig+num Petri Silvestris predicti qui hoc meum testamentum laudo, condo et firmo.

20. We find a very similar formula for charitable deeds, to be accomplished using any surplus remaining from a bequest, in the 1354 draft will of King Pere IV of Aragon who wills for any remainder of the 30,000 pounds he assigns to be used for the sake of the souls of his ancestors and his own, for redeeming captives, for marrying orphans and for other pious causes (“ob salutem animarum parentum nostrorum et nostre, pro captivis redimendis, orffanis mari­tandis et aliis piis causis”). See S. Cingolani (2020), Primer Testamento del Rey Pedro El Ceremonioso. (I) Edición, in “Aragón en la Edad Media”, 30, 71-119, p. 85.

The Mallorcan will of Anselm Turmeda’s godfather

297

Testes huius testamenti vocati sunt et rogati Michel Bertrandi Boterius, Petrus Davidis, Benemore Buarsus Riera, Petrus Ferrarii, Nicholaus de Casis Junior,21 Petrus Remonelli et Matheus Salzet,22 notarius infrascriptus.

21. Nicholaus de Casis Junior could be the son of the notary Nicolau de Cases, a writer in 1345 and a notary whose protocols can be found in the Arxiu del Regne de Mallorca (ARM) from 1347 until 1391. See A. Planas Rosselló (2017), ibid., p. 63.

22. The seventh of the seven witnesses, seven as required by Roman law, is the notary Mateu Salcet himself. Salcet’s second son Vicente Salcet became a doctor in law and would go on to be one of the six jurats of the city of Mallorca in 1425. See A. Campaner y Fuertes (1881), Cronicon Mayoricense, p. 199.

RECENSIONS Tània Alaix i Gimbert, La canònica de Santa Maria de Vilabertran en els seus orígens: estudi i diplomatari (969-1108), Barcelona, Fundació Noguera (Diplomataris, 87), 2024, 729 p.

Al capdavall, Vilabertran haurà tingut sort. Una gran part del seu arxiu fou salvat abans de la guerra a la Biblioteca de Catalunya; dels pergamins moderns —molt castigats per fongs i altres xacres— n’hi ha una bona col·lecció a l’Arxiu Diocesà de Girona, esperant qui els salvi de l’oblit i la incúria; el monestir fou estudiat per M. Golobardes en una monografia (1949) útil al seu temps, avui revellida; Josep M. Marquès regestà els primers 983 documents de l’abadia (s. x-xiii) i n’oferí un esbós històric dels dos primers segles, succint i encara no superat en les seves línies essencials.

Finalment és arribada l’hora de la veritat: l’edició responsable dels textos.

Tània Alaix s’ha decantat per la documentació primitiva de Vilabertran, la dels 139 primers anys, que comprenen la segona meitat del segle x, tot el segle xi i tot just els vuit anys inicials del segle xii. A desgrat que el període de temps seleccionat pot semblar escarransit, un factor justifica de sobres la selecció: l’abundància dels documents. Quatre-cents documents (exactament 398) referents a una institució eclesiàstica per a un arc de temps alt-medieval inferior a cent-cinquanta anys és un número més que respectable de documents.

Atesos el precedents —assenyaladament l’esbòs històric de J. M. Marquès—, Tània Alaix ha optat per oferir una edició que compleixi tres criteris bàsics: «Exactitud paleogràfica, rigor filològic i claredat expositiva i interpretativa» (p. 14). La decisió de deixar per a d’altres l’estudi d’aquells aspectes de la documentació només abordables després de la fixació de les fonts és una decisió encertada, que va de tronc amb el sentit de la col·lecció dels diplomataris de la Fundació Noguera. Els diplomataris són fonts històriques de primera mà i els criteris de llur edició han de complir tots els requeriments d’un treball rigorós, de manera que idealment no s’hagin de tornar a reprendre mai més i puguin així constituir una base estable per als estudis dels especialistes. És el regal que Tània Alaix fa a l’investigador català en relació amb Vilabertran i el moviment canonical a Catalunya.

No obstant el propòsit declarat de l’autora de limitar-se a «fixar bé les fonts» (ib.), l’obra comença amb una Aproximació als orígens històrics i culturals de Santa Maria de Vilabertran. En número de pàgines, les dues terceres parts d’aquesta Aproximació és dedicada a l’anàlisi dels documents: els del segle x i els del segle xi fins a l’any 1069, de manera complexiva; a partir del 1069, l’anàlisi de la documentació es fa a la menuda, any per any, mes per mes i dia per dia, fins al 1108; per raó de la sobreabundància documental esmentada aquesta anàlisi ocupa 70 pàgines de l’Aproximació.

Fins al 1069 Vilabertran és una església més aviat petita que va passant per les vicissituds fluctuants del seu temps, a les quals ens referirem tot d’una; després del 28 d’abril del 1069, és clara l’existència d’una comunitat de clergues, presidits per Pere Rigall i propietaris de llur pròpia església, ja definitivament afranquida de qualsevol domini o servitud externa. I és aleshores que comença la seva ascensió fulgurant, adequadament reflectida en la massa documental.

Hi ha, doncs, un primer període de penúria documental relativa, del 969 al 1069.

Durant aquests cent anys, Santa Maria és una església petita de propietat particular,

300

recensions

situació regular de les esglésies abans de la reforma gregoriana. En aquest període primitiu, la documentació referent a Vilabertran es troba barrejada amb la de la família que en té la propietat, entenent aquí per família un arbre parental ample, i amb la documentació de les altres famílies que entren en relació documental amb la primera.

La trentena llarga de documents d’aquesta primera etapa permet fer el seguiment d’algunes branques familiars arrelades al que avui anomenem Alt Empordà just en el moment de la revolució feudal. El seguiment és puntual, però en algun aspecte molt precís. El 974 els primers donadors coneguts de Vilabertran, Guinedella Bonadona i el seu fill Jofre, donen —retornen?— a l’esglesiola de Santa Maria els delmes i primícies de Vilabertran i Vilatenim, expoliats a l’església abans d’aquella data, perquè els donadors confessen que ells els tenien per successió paterna o per compra. Si el 9 de març del 1069 Bernat Bernat, Bernat Jofre i Jofre Bastó, descendents de Guinedella i Jofre, cedeixen la propietat de l’església de Santa Maria de Vilabertran amb els delmes i primícies, és que ells o uns predecessors seus els havien pres de nou, tal com assenyalava J. M. Marquès. L’episodi és un símptoma de les maneres de fer dominants durant aquel període anàrquic.

Per entendre l’ascensió de Vilabertran, puntualment detallada per Tània Alaix en l’escandall exhaustiu que fa de la documentació, cal tenir en compte tres factors: durant la major part del segle xi, assenyaladament els anys centrals, el comtat d’Em­ púries va estar en pau amb l’exterior i en un grau de seguretat interna que afavorí l’ac­tivitat econòmica i el desenvolupament demogràfic, com ho demostren la fundació de Sant Miquel de Fluvià (1045) i la consagració de Santa Maria de Castelló (1064), esdeveniments que van congregar el més granat de les autoritats eclesiàstiques i seculars. El segon factor és la proclamació de la reforma gregoriana a Girona en el concili de 1068. El tercer factor és la personalitat de Pere Rigall.

El fenomen de la reforma gregoriana té més d’un cap per lligar. Si a l’Europa central la lluita dita «de les investidures» es caracteritza sobretot per haver provocat un dels xocs més violents de l’època altmedieval entre el papat i l’imperi, als comtats del nord de Catalunya més aviat s’hi troba un altre ambient: el comtat de Besalú col·labora en tot i per tot a la reforma. L’enemic declarat d’aquell moviment a la Catalunya Vella fou la màxima autoritat eclesiàstica d’aleshores, l’arquebisbe de Narbona, clergue simoníac i exponent de tots els retrets que aleshores es podien fer al clergat. El concili de Girona es resumeix en tres capítols: reforma de la vida clerical, amb la supressió del concubinat i de la simonia; final de la propietat particular (senyorial) de les esglésies; establiment de la pau i treva de Déu.

Les dificultats que es presentaren per a fer efectiva la reforma demostren al mateix temps la seva necessitat i la seva envergadura. I ja és ben sabut que l’Església pren decisions després de pensar-s’hi bé i quan el terreny és abonat. La reforma gregoria­ na flotava en els aires del temps molt abans que Gregori VII li donés el senyal de marxa. A la Catalunya Vella l’exponent auctòcton més clar de la necessitat i àdhuc de la urgència d’una reforma social profunda són les assemblees de Pau i Treva, perquè l’anarquia feudal tenia com a conseqüència atuir l’activitat econòmica i pertorbar les seguretats jurídiques mínimes. La importància fonamental del moviment de Pau i Treva a Catalunya queda demostrada en el fet que les constitucions emanades d’aquelles assemblees es van integrar a l’ordenament jurídic de Catalunya des dels Usatges i les primeres Corts, i van continuar tenint-hi vigència fins al Decret de Nova Planta.

La figura de Pere Rigall és el tercer factor que explica l’arrencada de Vilabertran.

Tània Alaix excel·leix en l’estudi de la família Rigall i de Pere Rigall en particular. A

recensions

301

través d’una anàlisi minuciosa de la documentació, malgrat l’enravenament de les fórmules jurídiques, Alaix posa en relleu una figura d’altura i capacitats innegables, provinent d’una família benestant, culte, emprenedor, influent, administrador hàbil, amb fama posterior de sant. Pere Rigall, quan apareix en la documentació vilabertranenca, és un home que no va mai sol, lidera un grup de clergues, es mou entre grups oposats i de sensibilitats divergents, troba obstacles potents i aquests el refermen en el seu propòsit. Es podria establir un paral·lel llunyà entre Pere Rigall i Ignasi de Loiola. Els ideals de Pere Rigall s’adeqüen a les aspiracions més difoses del seu temps: recuperació del Sant Sepulcre, establiment de comunitats de clergues reformats i reformadors, espiritualitat intensa en una línia agustiniana passada per la mística de sant Bernat.

Al nord del que avui és l’anomenada demarcació de Girona hi ha d’altres centres reformadors: Lladó, Sant Joan de les Abadesses. Tània Alaix detalla les bones relacions de Pere Rigall amb Lladó i les pèssimes amb Sant Joan de les Abadesses per culpa —gelosia?— del bisbe de Vic, que l’en va expulsar, quan Rigall es proposava d’implantar els seus ideals en aquella canònica històrica. Victòries i desfetes forgen caràcters i a Pere Rigall no li van faltar ni les unes ni les altres.

El punt clau de la florida de Vilabertran és la relació de la comunitat de Pere Rigall amb el programa reformista promulgat a Girona el 1068 pel cardenal Hug Càndid, flanquejat per l’abat de Sant Ponç de Tomeres, Frotard, un home de temperament més aviat agressiu, capaç de suscitar enemistats tenaces. Josep M. Marquès va suggerir que el «Branuinus» que signa documents de Vilabertran entre 1069 i 1085, «podria haver estat el mentor foraster de l’empordanès fundador de la canònica de Santa Maria».

Tània Alaix no es pronuncia sobre la suggerència de Marquès. Caldria esbrinar amb peu de rei si el «Branuinus» de Marquès és un «mentor foraster» de la reforma gregoriana. Vista, després d’una enquesta sumària, la presència de pocs «Branuins» en la documentació gironina del període, i vista l’escriptura de donació que el prevere Branuí fa a Vilabertran del mas on habita a la parròquia de Llers, comtat de Besalú, l’agost del 1093, ens inclinaríem per desvirtuar, de moment, la hipòtesi de Marquès i mantenir amb Tània Alaix que almenys un Branuí pot ésser considerat co·laborador de Pere Rigall, i ell mateix o qui sap si un altre és certament benefactor de Vilabertran, no un reformista estranger. La qual cosa no implica desvincular Pere Rigall de les resolucions del concili de Girona de 1068, ans al contrari; la seva vinculació personal hi queda reforçada. N’hi hauria prou per a demostrar-ho la presència de Rigall en l’acte solemne de corroboració de la fundació de la canònica augstiniana de Lladó (1089), celebrada pels cardenals i legats Gualter, bisbe d’Albano, Radulf, Berenguer, abat de la Grassa, i Umbert, cardenal prevere. La fundació l’havien feta el bisbe Berenguer i els canonges de Girona, prèvia evacuació de l’església feta pel magnat Adalbert, la seva esposa Alamburga i llurs fills.

La primícia de l’estudi sobre la personalitat del reformador Pere Rigall consisteix en l’atenció que Tània Alaix consagra Rigall com a home de cultura del seu temps.

Alaix identifica els documents que Pere Rigall va redactar manu propria i n’estudia els trets estilístics característics: escriptura, llatinitat, etc., bo i poderant-ne les qualitats.

Alaix continua així, i no és estrany, l’atenció dedicada ja fa temps a la micropaleografia per Jesús Alturo, amb resultats excel·lents, que van obrint un panorama progressivament enriquit sobre l’escriptura més antiga en terres catalanes, amb el rerefons d’estudis acurats sobre les tendències desenvolupades en les escoles i els caps de brot de les escrivanies. Aquest estudi és paral·lel al de l’evolució dels formularis dels documents segons els progressos de la ciència jurídica i les pràctiques notarials.

302

recensions

Un darrer capítol de l’Aproximació és consagrat a l’estudi de la primitiva comunitat de Vilabertran. Xocarà amb la nostra idea de la llibertat personal la constatació que la canònica era formada en —gran?— part per oblats, és a dir, per fills que llurs pares destinaven a la vida religiosa. L’oblació comportava un dot, generalment una propietat, i per aquesta via la canònica acreixia progressivament el seu patrimoni. La progressió no era sempre automàtica; sovint els béns arribaven a la canònica després de la mort d’usufructuaris previstos en la donació. A part dels oblats de les famílies, hi havia ingressos voluntaris a la comunitat, amb els béns de què disposava el postulant, generalment un clergue. Alguns d’aquests ingressos voluntaris es degueren a conflictes i ruptures dins l’estament monacal o clerical. Les canòniques que seguien l’estela de la reforma gregoriana, bo i tenint adversaris, eren segurament atractives per a persones que cercaven en la renovació de la vida religiosa un sentit esvelt del seu pas per la terra. Explorant els documents de Vilabertran amb rigor crític, Tània Alaix dreça una llista d’una cinquantena de noms que es poden considerar membres de la comunitat, sense excloure errors per excés o per defecte. La llista serà útil per a ésser tinguda en compte en estudis posteriors, sobretot quan d’algun d’aquests noms es trobi documentació en altres fons.

Tània Alaix, doncs, i els altres estudiosos que investiguen i editen textos dels fons catalans eclesiàstics o civils, es drecen en el panorama internacional d’avui com una generació que ha omplert decisivament el buit que hi havia a Catalunya en l’aspecte de l’edició d’aquests textos; les nacions del nostre entorn en les quals ens complau d’emmirallar-nos ja ens havien passat al davant fa un o dos segles, i val a dir que sense la clarividència i el suport de la Fundació Noguera la distància temporal s’hauria ampliat perillosament. Com que encara hi ha feina per estona, en comptes d’una felicitació, altrament merescuda, voldríem saber estampar aquí un prec: que continuïn els estudis, les edicions i el suport exemplar de la Fundació Noguera a un objectiu que la primera generació del catalanisme polític es va proposar com a tasca regeneradora de la vida pública catalana: l’autoconeixement real, rigorós, inapel·lable i estimulant.

I que el prec és gairebé una exigència moral ho demostren les capacitats dels investigadors de la talla de Tània Alaix, que van posant pedres bàsiques en la construcció de l’erudició europea moderna.

Jaume de Puig Oliver Institut d’Estudis Catalans Elvis Mallorquí Garcia, Beguins a Girona. Orígens, persecució i aniquilació d’un grup herètic durant les Corts de 1321, Girona, Diputació de Girona, 2025 (Col·lecció Fran­ cesc Eiximenis, 19), 386 p.

Només el títol d’aquesta obra ja obre la curiositat. El fenomen dels beguins catalans ha estat estudiat a casa nostra en relació amb la gran controvèrsia sobre la fidelitat a l’evangeli inaugurada amb el programa franciscà, com una qüestió essencialment eclesiàstica i referent a la reforma de l’Església, reforma que es planteja de manera cíclica. L’esment en el títol del llibre de les Corts del 1321 canvia de sobte el plantejament. Qui diu Cort diu estaments, diu rei i govern, diu societat. La problemàtica dels beguins guanya extensió.

Som lluny, doncs, dels estudis de Pou i Martí i de tots els qui van apropar-se de puntetes a un problema sobre el qual no es coneixia documentació fiable. La proble-

recensions

303

màtica entorn dels beguins va fer un salt endavant quan Josep Perarnau va edi­tar l’Alia informatio beginorum d’Arnau de Vilanova. En aquell text d’un autor altrament il·lustre s’hi reflectia una manera alternativa d’entendre el mon i, en tant que moviment contestari i marginat, l’estudi dels beguins es tornava, en paraules del mateix Perarnau, “llépol”. Les estades precursores de Perarnau a l’ADG van servir per a desvetllar l’atenció dels estudiosos sobre personatges i xarxes de beguins que ara començarem a conèixer de debò gràcies a l’obra d’Elvis Mallorquí.

El fenomen beguí va tenir més gruix a Occitània i a Provença que a Catalunya, i Mallorquí té en compte els resultats dels darrers congressos dedicats als beguins, del 1999 al 2015, a Narbona, Friburg i Assís. No obstant que a Catalunya la densitat del grup dels beguins no és comparable a la que va obtenir al Migdia de França, a Girona es dona el cas que la documentació sobre els beguins és abundant, tant als arxius eclesiàstics com als civils. Si els primers permeten constatar la persecució, els segons permeten dreçar uns mapes extensos de les relacions familiars, econòmiques, socials i ideològiques dels perseguits.

El llibre s’estructura de manera lògica. Un primer capítol és dedicat a entendre com i perquè Girona serà una plaça amb representació beguina, amb un factor essencial: el creixement econòmic i les relacions comercials amb el Migdia de França. Això marca el beguinisme gironí i català amb un senyal identificador potent: la figura i l’obra de Pèire Joan, dit també Pere Joan Oliu o d’Oliu, la influència del qual sobre els beguins, gironins inclosos, és decisiva.

Després hi ha un bloc de tres capítols dedicats a un dels dos protagonistes principals de tot el llibre: Duran de Baldac. La documentació gironina permet rastrejar la història de la família Duran amb una precisió i una riquesa de dades fora de tota ponderació; al mateix temps i inevitablement, atesa l’abundància de material, es dibuixa un segle xiii gironí molt dinàmic en l’aspecte econòmic: agricultura, comerç, inversions immobiliàries, activitat bancària. La família Duran de Baldac sembla posseïda d’una força ascendent que farà més que lamentable la seva caiguda. Mentre la família Duran s’enriqueix i campa airosament en el panorama econòmic de Girona, els eclesiàstics gironins, bisbe i dominicans, posen en marxa el tribunal inquisitorial que, seguint les directrius de la Cúria avinyonesa regida per Joan XXII, declara la guerra als espirituals, als franciscans rebels, als beguins, als profetes de la fi del món i a d’altres suspectes d’heterodòxia. El tercer capítol d’aquest bloc es consagra al procés, la condemna, l’execució de Pere Duran de Baldac, trobat culpable del crim d’heretgia, i la confiscació dels seus béns.

Amb el cinquè capítol comença l’estudi del segon protagonista del llibre: el notari Guillem des Quer, un altre enquestat i processat com heretge que se salva literalment de la crema, perquè l’han de deixar anar, i és una peça central en la reconstrucció de l’enteixinat del món beguí del Mediterrani occidental. Guillem des Quer va cridar poderosament l’atenció de Perarnau com a nòdol d’una xarxa de contactes i complicitats beguines estesa per Catalunya i amb lligams a França, Itàlia, Mallorca i Sicília.

A partir del llibre de Mallorquí, Guillem des Quer es projecta en l’horitzó ideològic i polític de Catalunya com una figura clau del seu temps. Ell fa el lligam entre el món beguí de Girona i el que queda a principis del segle xiv dels grups que seguien les directives espirituals d’Arnau de Vilanova, grups que al llarg del mateix segle conflui­ rien amb grups lul·listes organitzats, reformistes, essencialment laics, que van donar la batalla a la inquisició amb resultats positius al països catalans: València, Barcelona.

Llàstima que els resulats van ésser parcials i temporals.

304

recensions

El tercer personatge del llibre d’Elvis Mallorquí omplena el darrer capítol, on s’exposa la sort o dissort del tàndem format per la vídua i la filla de Pere Duran de Baldac, Cecília Medir (la Duranda) i Bonanata, després de la confiscació dels béns de llur marit i pare. És difícil de trobar estudis d’aquesta temàtica que prossegueixin la investigació un cop s’arriba al resultat tràgic de la foguera. L’horror d’aquest càstig sembla que paralitza els investigadors en aquest punt, i rarament n’estudien les seqüències. En alguns casos, la manca de documentació pot justificar la parada, cosa que no s’esdevé en el cas del beguins gironins, i això permet a Mallorquí de corroborar la terra cremada que produïa un procés inquisitorial amb condemna en tot l’àmbit de la família afectada.

El rei, mentrestat, i com aquell qui no fa res, treu d’antuvi un profit econòmic de les confiscacions i encara un profit polític del procés inquisitorial amb final tràgic en el marc de les Corts convocades a Girona el 1321. A la Corona d’Aragó la inquisició és oficial, i els seus actes, conduïts per jutges amb facultats delegades pel papa, són intimidatoris. El monarca intervé en els processos com a part beneficiària de les confiscacions i con a garant de la llibertat d’actuació dels inquisidors; aquestes dues característiques li confereixen un suplement de força política, perquè tot el que té relació amb la jurisdicció papal delegada s’escapa en principi de qualsevol intent de control civil i, en aquest sentit, el paper del rei en processos inquisitorials no pot ésser debatut en Cort.

Tenim, doncs, al davant, una obra d’estructura harmònica, ben concebuda i equilibrada, un llibre per durar. Quan s’entra en el detall de la informació, comencen de saltar altres sorpreses. Primer l’abundància d’arxius (23) i fons bibliogràfics consultats; en segon lloc la quantitat ingent de notícies fornides pels arxius gironins; per últim —però no per acabar— la perícia i els recursos metodològics amb què Mallorquí ha sabut organitzar la selecció que ha fet dels materials en presència. Entre tota la documentació manejada, el protagonisme recau en la gironina, per causa, i el lector veurà amb sorpresa que un investigador disposat a no deixar res per verd als arxius gironins té un camp per córrer pràcticament interminable. El detall de la informació combinada pot arribar a la micrografia de la vida quotidiana, fins i tot al detall de la por, de la moral o de la falta de moral que hi ha darrera de les operacions escripturades davant notari. A més a més, tothom està interrelacionat. La vida de la gent, a través de l’escrit, surt de l’anonimat, fins i tot de la clandestinitat, i posa davant l’historiador el problema de com tractar metodològicament una documentació que, quan és intel·ligentment cridada a il·luminar la vida social, és capaç d’emetre llums intenses, gràvides de totes les passions, astúcies, pors, crueltats, imprevisions i equivocacions de la vida humana, un feix de vida en brut que evoca el que tenim permanentment davant el ulls, si els obrim.

L’autor ha estat conscient que el doll de documentació acumulat en el llibre s’havia de saber presentar bé al lector. Per això ha incorporat mapes (p. 22-23, 42, 46, 166), arbres genealògics (p. 38, 101, 151 i 177), taules (p. 54, 72, 86-88, 90, 93, 121122, 130-131, 158-160, 161-163 i 169) i fotografies (p. 55, 67, 84, 94, 106, 110, 112, 126, 152, 157, 171 i 185). Amb aquestes crosses gràfiques el fil de la història del beguins gironins es pot seguir amb comoditat a través d’un relat que s’assembla en tot a una novel·la menys en el fet que és fatalment real. Un apèndix de 358 documents extrets dels arxius, la majoria en regest, altres en edició completa o selectiva, ocupant més d’una tercera part del llibre, constitueix la garantia de la veracitat d’allò que llegim. És particularment encertada la tria de les fotos. No hi ha iconografia de la Girona medieval o és poc abundant; en presentar les fotos de llocs relacionats amb els perso-

recensions

305

natges de l’obra, Mallorquí ha triat les fotos més antigues que n’han subsistit; si no són, ai las, fotos medievals, són les que poden evocar millor l’ambient del llibre. En els llibres savis i erudits, plens de notes a peu de pàgina, gràfics i figures, el recurs a la il·lustració reforça la informació que es transmet de forma potent.

La millor forma de felicitar l’autor podria ésser demanar-li que continuï investigant i publicant amb el tremp que hi esmerça.

Jaume de Puig Oliver Institut d’Estudis Catalans Josep Torné Cubells o. cist. (†) – Josep Capdevila Soldevila, Catàleg dels pergamins medievals de la Basílica dels Sants Just i Pastor de Barcelona 1173-1500. Pròleg de J. M. Martí i Bonet, Arxiu Diocesà de Barcelona, 2023, 479 p.

Segons la portada, el catàleg s’inscriu en una col·lecció intitulada Monografies de les set parròquies antigues de Barcelona / 1, amb un subtítol o sub-col·lecció: Parròquies històriques de Barcelona 1. De manera que l’ADB comença a publicar monografies, en aquest cas un catàleg, d’una de les parròquies medievals de la ciutat. Les notícies que fins ara han circulat sobre la conservació dels arxius de les venerables parròquies del barri gòtic de Barcelona eren més aviat preocupants. L’inici de les dues col·leccions al·ludides és una ventada fresca: es treballa sobre aquests arxius i els primers resultats són sobre la taula.

En la introducció els autors expliquen la composició històrica de l’arxiu de la basílica dels “sants xiquets”: arxiu parroquial pròpiament dit, documentació de la Comunitat de beneficiats, documentació de la Junta d’Obra del temple, de les Confraries amb personalitat jurídica pròpia i fons adventicis (fons Duran i Cabo-Nadal).

De tots aquests fons es van separar 734 pergamins per a formar una sèrie arxivística unitària ordenada cronològicament, amb independència i sense indicació de l’origen de cada peça. Aquí es cataloguen 358 dels dits pergamins (s. xii-xiv). Per sort els 446 pergamins d’una altra sèrie documental d’excepció, el fons Gualbes, no foren barrejats en la sèrie arxivística unitària i cronològica, i així aquell fons, provinent de Bellesguard (finca adquirida pels Gualbes i llegada a Sant Just arran de la guerra de Successió), es pot consultar profitosament a part. Aquí s’editen 259 regests del fons Gualbes (1262-1500). Però no podem fer-nos massa il·lusions. Un volum setcentista d’un beneficiat anònim (Regesta Bellesguard), confeccionat amb motiu del plet que es va entaular a propòsit de l’herència Gualbes, porta el regest de la documentació quan tot just acabava d’entrar a Sant Just i permet constatar que “una porció molt considerable” dels pergamins Gualbes s’ha perdut, molts a causa de la “miseriosa incúria de la dura postguerra civil ... la deixadesa dels responsables de la Parròquia i la seva escassa consciència del seu valor cultural, les sostraccions descontrolades, la precarietat econòmica”; per acabar-ho d’adobar, la fuita d’aigües del 1961 “va amarar gairebé tota la documentació en pergamí, malmetent-la de manera greu i infestant-la de fongs”.

En fi: el que ha passat a Sant Just no és un fet excepcional, més aviat és la tònica dels arxius eclesiàstics ben fornits ... quan s’han escapat de la crema.

La desgràcia del 1961 fou la batallada d’alarma per a posar fi a una situació que ja l’any 1919 el vicari mn. Josep Ribas i Ribot, amb l’ajut de Miquel Àngel Codina i Farré, havien començat a redreçar. L’ànima de la reestructuració de tot l’arxiu fou el

306

recensions

senyor Lluís Cabo i Delclòs, qualificat pels autors com l’“autèntic fundador de l’actual arxiu” (1961-1991). La cinquantena de treballs sobre l’arxiu que va elaborar aquest benemèrit barceloní forma part del fons adventici Cabo-Nadal, ara també integrat a l’arxiu de la basílica. A més, Cabo Delclòs va salvar els pergamins afectats per l’estrall del 1916, assecant-los i tractant-los amb remeis tan simples com eficaços. La tasca ingent i voluntària de Cabo Delclòs va propiciar, entre altres coses, que hi hagi hagut servei d’arxiu a Sant Just des del 1991, quan Cabo el va deixar, fins a l’actualitat, a mans de voluntaris els noms dels quals són consignats perquè els estudiosos els puguem agrair el servei inestimable que fan a la comunitat científica.

Com el lector pot imaginar fàcilment, la documentació de Sant Just és la normal de l’època: compres, vendes, àpoques, establiments emfitèutics, sentències, arbitris, testaments, clàusules testamentàries, dotacions de beneficis i causes pies, és a dir la documentació de tot el que gira entorn la vida d’una parròquia, en aquest cas urbana i barcelonina. Excepcionalment hom hi troba alguna lletra reial, pregons d’encant públic, concessions d’indulgències, lletres de relíquies autèntiques ...

El catàleg informa sobre la data i lloc d’expedició del document, el regest, la transcripció de l’escatocol, les llengües emprades en el document, les mides i l’estat de conservació del pergamí, la tradició documental i les referències bibliogràfiques o arxivístiques oportunes. Després de la catalogació de cada peça hi ha la llista de tots els antropònims que figuren al document —amb indicacions de parentiu, professió, condició social— i de tots els topònims que hi són esmentats. En la sèrie Gualbes els índexs de noms no són exhaustius i es limiten als més importants.

Malgrat aquestes limitacions, d’alguna manera pal·liades pels índexs del final del volum, el catàleg és un instrument indispensable per a tothom que s’interessi per la història baix-medieval de la ciutat de Barcelona. Si mai es publicava una obra semblant referent a l’arxiu del Pi, la història de la ciutat hi guanyaria en proporció geomètrica, en poder fer recerques creuades. Per desgràcia no es pot dir el mateix de Santa Maria del Mar, que va perdre l’arxiu —potser no del tot, ja s’aclarirà— el 1936.

Pel que fa a les altres parròquies barcelonines, s’esperen amb fiances els catàlegs o les notícies sobre la documentació que conserven.

Josep Torné Cubells i Maria Carme Cabo Nadal afegeixen un apèndix o annex, consistent en el catàleg dels 18 llibres de cor manuscrits (7 en pergamí, 11 en paper) i de 8 impresos de la mateixa matèria, llibres, ja es veu, per a ús de la comunitat de preveres. Un altre annex, a càrrec de Josep Torné i d’Anna Suárez González, detalla el contingut de cinc bifolis medievals amb contingut litúrgic, sobre els quals ja havien treballat en un article publicat el 2020 a la Miscel·lània Litúrgica Catalana.

Intuïm que l’aglomeració de tots el pergamins de Sant Just en la sèrie única ara vigent fou una decisió presa el segon decenni del segle xx pel vicari mn. Josep Ribas i Ribot. Aquesta decisió obeïa a una pràctica que s’havia estabilitzat des del segle xix, quan els eclesiàstics començaren a ordenar els materials arxivístics que no havien estat secularitzats pels desamortitzadors, i és bona i dolenta. Bona en el sentit que el bon vicari es va preocupar de tenir cura dels elements més venerables de l’arxiu parroquial que servia. Però la mesura trencava la unitat de les sèries arxivístiques naturals de l’arxiu: parròquia, comunitat de preveres, Obra, confraries, etc., i en aquest sentit era dolenta, perquè l’estudiós d’avui haurà d’endevinar cas per cas la provinença del pergamí, si no li ajuden els dorsos. Les dislocacions que, com les de Sant Just, han sofert molts arxiu de Catalunya després de la Desamortització ja no són reparables. Si hi afegim la incúria, la devastació dels agents naturals, l’avarícia i la misèria humanes,

recensions

307

els arxius catalans afectats per l’afany secularista han quedat afectats de més pena que glòria. Però havent-ho perpetrat així entre tots, l’única fugida endavant possible és la salvació del que queda mitjançant les polítiques adequades i la publicació de catàlegs com el que ara tenim la satisfacció de presentar. Perquè aneu a saber què pot passar encara.

Jaume de Puig Oliver Institut d’Estudis Catalans Marinela Garcia Sempere, Antoni Mas i Miralles, Joan M. Perujo Melgar (ed.), Flos Sanctorum o Vides dels Sants Pares. Legenda aurea en català. 6 volums, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2022-2025, 1831 pp. Col·lecció Textos i Estudis de Cultura Catalana, 250-251, 261, 264, 266 i 268.

En el lapse brevíssim d’un any van aparèixer a Catalunya dues edicions de la traducció catalana medieval de la Legenda aurea (LA) del dominicà Jaume de Varazze.

Eren dues edicions paral·leles, sense contacte de l’una amb l’altra, que perseguien objectius programàtics diferents: la primera, Llegenda àuria, obra del P. Nolasc del Molar, caputxí d’Olot (1976); la segona, Vides de sants rosselloneses, feta sota el guiatge i l’autoritat de Joan Coromines (1977). Com tothom sap, l’edició de Molar es basava quasi exclusivament sobre el manuscrit de Vic (V), mentre l’edició Coromines donava fonamentalment el text de París (P).

Els sis volums de l’equip Garcia Sempere, Mas i Miralles i Perujo Melgar, apareixen cinquanta anys mal comptats després de l’eclosió del 1976 i 1977. En el primer dels volums publicats s’hi exposa un estat de la qüestió referent a la Legenda aurea, a la seva difusió en manuscrits, edicions i traduccions, i a les característiques de la traducció catalana, estat de la qüestió fins avui no assajat per ningú. Direm de bell antuvi —i després intentarem justificar— perquè en reputem interessants i fermes les conclusions.

De fet, l’edició novella es basa prudentment en el manuscrit de l’Escorial (E), i en aquest aspecte no és tan diferent de les dues edicions anteriors. En canvi, els editors han disposat d’uns instruments de treball inexistents fa cinquanta anys, i per aquesta raó han pogut entrar a fons en molts problemes que ni Molar ni Coromines no podien flairar.

Els estudis històrics i filològics menats arreu sobre la Legenda Aurea han aclarit que el seu text fou un text obert: ja en vida de l’autor s’hi van introduir modificacions, i la seva amplíssima difusió arreu comportà que s’hi afegissin i se n’excloguessin capítols i seccions. Sobre la base d’un text que ben aviat es bifurca en dues tradicions vinculades amb l’autor (LA1, LA2), la Legenda Aurea adquireix vida pròpia a mesura que arrela en sòls locals i específicament quan entra en la voràgine de les traduccions.

Els autors donen algunes pinzellades sobre les traduccions castellanes, portugueses i occitanes abans d’estudiar les catalanes, representades per cinc testimonis principals: P (BnF, ms. esp. 44), B (BUB, ms. 713), E (Escorial, ms. N-III-5), V (Vic, ABE, ms. 174), M (RAH, ms. 88, conegut fa relativament poc), diversos fragments i vuit edicions entre 1490/96 i 1575. Limitant-se als mss., els autors remarquen que s’han estudiat poc, que els estudiosos han tendit a pensar que els cinc manuscrits deriven d’una sola traducció amb dues branques (PB i EV), que hi ha un arquetip comú a les

308

recensions

traduccions occitana i catalana, que en tots els testimonis de la traducció catalana hi ha llacunes; però tots presenten canvis respecte del text llatí (canvis en l’ordenació de capítols, addicions, supressions, substitucions, repeticions, extensions). Bo i tenint en compte que ja en els manuscrits del text llatí hi ha capítols que deriven de la combinació de fonts diverses, és normal que els traductors accedissin també en cada capítol a més d’una font. La qual cosa imposa l’estudi detallat de cada manuscrit. A causa de l’antiguitat d’E, de les diferències notables amb P, de la seva relació amb V i amb les impressions posteriors, i també per la claredat i riquesa de la seva llengua, els autors s’han decantat cap a l’estudi a la menuda d’aquest testimoni, fins avui encara molt poc analitzat.

E, doncs, és estudiat a fons: enquadernació, cos del volum, textos preliminars, taula. Del text els autors n’assenyalen els pocs accidents de l’ordenació de capítols, els sants que hi falten i els qui hi són afegits, les llacunes, els afegits aliens a la LA, etc., en una llista llarga i probablement exhaustiva d’accidents. Després ve una anàlisi detallada de les variants de 37 textos triats entre els 52 primers capítols de la LA. Els autors arriben a la conclusió que la traducció catalana de la LA deriva d’un arquetip comú que es bifurca en dues branques: PBM i EV + l’incunable de 1494 (i), amb la particularitat que les diferències entre els mss. són més importants que no s’havia pensat, fins al punt d’encendre la sospita d’estar, en alguns capítols, davant dues traduccions. Però també llurs relacions plurals i creuades desdibuixen l’especificitat de les dues branques PB i EVi, amb M que des de PB bascula sovint cap a EVi, i V que ara i adés s’acosta més a P que a E. Al capdavall, sembla que la traducció catalana hauria estat treballada sobre un model híbrid entre LA1 i LA2, amb preponderància de LA1 i no sense canvis puntuals, en els manuscrits, respecte de LA. La proximitat a LA1 de la traducció catalana en confirmaria l’antiguitat.

Aquestes dades situen la redacció d’E en el moment que la substitució del llatí pel romanç ja s’ha fet irreversible a tot l’occident europeu. Malgrat les reticències eclesiàstiques de principi sobre les traduccions de la Bíblia a les llengües vulgars, les traduccions d’obres religioses prenen una volada creixent, tant per raons pastorals —eficàcia de la predicació— com per exigència d’un públic —classe dirigent, classe mercantil, classe professional— que ha donat l’esquena al llatí i que s’identifica com a grup entorn dels elements nacionals que el configuren, inclosa la llengua. Un estudi lingüístic grafemàtic, morfològic i lèxic molt detallat ajuda a situar la redacció d’E dins la primera meitat del segle xiv i, molt probablement, “en un lloc del territori catalanoparlant del nord, pròxim als Pirineus ... en algun scriptorium monacal ... els copistes del qual són conscients que viuen ja en un context d’aparició de noves estructures socials i de creació de nous marcs identitaris” (p. 112), sense especificar a quina banda de les muntanyes es podria situar la traducció. Aquest estudi inicial del volum I-1 es completa al darrer volum de l’edició (III-2), on els editors ofereixen una cloenda amb més exemples que aprofundeixen en el model llatí subjacent, la relació de la traducció catalana amb els manuscrits occitans, particularment el ms. A (BnF, ms. fr.

9759), i un llarg apartat sobre la traducció catalana que compila les dades ja aportades i les completa amb més exemples. Finalment, tanca el volum una bibliografia, i tres apèndixs amb un glossari i índexs antroponímic i toponímic, respectivament.

Repassant les referències bibliogràfiques donades pels autors (vol. I-1: p. 113-121 i vol. III-2: p. 277-281), hom palpa la distància que separa l’obra que comentem de les edicions del 1976 i 1977. Els treballs (1995-2012) i l’edició de Paolo Maggioni de la LA (1998, 2 vols.) han estat decisius per a conèixer bé el text llatí. El fet és que

recensions

309

dels 129 títols bibliogràfics de les llistes dels vols. 1 (2022) i 6 (2025), 99 són estudis publicats de l’any 1980 ençà, i no es refereixen exclusivament a la LA i a la seva difusió, sinó també al fenomen de les traduccions medievals al vulgar, a la circulació de les vides de sants durant l’edat mitjana, als llegendaris hagiogràfics, passionaris i a la poesia religiosa del període. Els resultats d’aquesta eclosió d’estudis han aplanat el camí de treballs com el de Marinela Garcia Sempere, Antoni Mas i Miralles, i Joan M. Perujo Melgar que comentem, bo i essent conscients els autors que el treball tot just ha començat. No dubtem que l’anàlisi i la publicació del ms. E obre un període nou en l’estudi de la traducció catalana de la LA, i la insereix en el moviment de la recerca actual sobre l’obra de Varazze i la seva difusió.

No dubtem, d’altra banda, que la investigació acurada sobre el text de la LA catalana tal com es transmet en els diferents manuscrits, presos en conjunt, pot donar sorpreses encara a propòsit del o dels models d’on prové, dels patrocinadors de la traducció, dels seus usuaris reals i/o pressentits, i del lloc que va ocupar la lectura de la LA en la Catalunya medieval i renaixentista. Els canvis lingüístics d’un ms. a un altre, dels mss. a les edicions, i de les edicions entre elles donen tanta informació sobre els autors dels canvis com dels lectors a qui són destinats. I així la LA adquireix un potencial d’informació que la situa en un lloc privilegiat de la recerca en catalanística.

Saludem, doncs, el treball dels autors i els encoratgem a prosseguir-lo amb l’aptesa que hi han aplicat.

Jaume de Puig Oliver Institut d’Estudis Catalans Lourdes Soriano Robles Universitat de Barcelona Francesc Eiximenis: en homenatge. Edició coordinada per Josep Serrano Daura (Mis­ cel·lània 4), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans / Societat Catalana d’Estudis Jurídics, 2020, 404 p.

Francesc Eiximenis és un dels autors més rellevants i influents de la literatura catalana medieval, però continua essent, en molts aspectes, un escriptor poc conegut i insuficientment explorat. Prova d’això és que, tot i els diversos estudis rigorosos que se n’han fet, encara no tenim una edició crítica completa de Lo Crestià, l’obra monumental del gironí. Sort que, els darrers anys, l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona s’ha encarregat de promoure l’edició de les Obres de Francesc Eiximenis (OFE), coeditades per la Universitat i la Diputació de Girona.

En aquesta mateixa línia, amb la voluntat d’avançar en els estudis sobre el franciscà, la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, amb el suport de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona i de la Diputació de Barcelona, ret homenatge al menoret en un volum miscel·lani que pretén abordar la seua figura des de diverses disciplines. L’edició coordinada per Josep Serrano Daura reuneix deu aportacions d’historiadors i filòlegs, que ofereixen una aproximació polièdrica i interdisciplinària al pensament i a l’obra d’Eiximenis. És cert que el volum s’obri sense una introducció extensa que delimite amb precisió els objectius del recull ni que justifique la raó de l’enfocament transversal adoptat. Aquesta absència, però, queda compensada

310

recensions

per les aportacions dels diferents autors que, des de les seues respectives perspectives, fan palesa la pertinència i fecunditat d’aquesta mirada interdisciplinària. Així, per les més de quatre-centes pàgines que conformen el volum, els especialistes analitzen aspectes tan diversos com l’angelologia, el paper dels jueus, l’ètica econòmica, el dret, el poder reial, el saber o els procediments jurídics, tot partint dels exemples que ofereixen els principals textos d’Eiximenis: Lo Crestià, el Llibre dels àngels i el Llibre de les dones.

La primera aportació mostra les interseccions entre espiritualitat, poder i govern al segle xiv. Eduard Juncosa, en «Francesc Eiximenis i el poder reial: entre la teoria i la praxi», analitza el Dotzè del Crestià com a clau per entendre el pensament polític d’Eiximenis i la seua influència efectiva sobre la monarquia catalanoaragonesa.

Juncosa, amb nombrosos exemples textuals, mostra com Eiximenis articula una teoria del poder basada en una doble font: la voluntat divina i l’elecció del poble. El poder polític, segons Eiximenis, és fruit de la pietat divina, esdevé necessari per contenir el mal i garantir la pau i la justícia, però al seu torn aquest poder deriva d’un pacte entre el poble i el regidor i ha de sotmetre’s a unes condicions morals i pràctiques molt clares. Juncosa ressalta la distinció eiximeniana entre príncep i tirà, així com la insistència en el consell, la moderació i la justícia com a virtuts imprescindibles del bon governant. Aporta també exemples documentals —com les cartes del menoret al rei Martí o al duc de Girona— que evidencien la relació directa del franciscà amb el poder reial i la seua intervenció activa en afers polítics.

Aquest vincle entre pensament polític i acció institucional obri pas als estudis que aborden amb més profunditat l’univers jurídic eiximenià, tot i que no es presenten en l’ordre que ara comentarem. Carles Tormo signa «Eiximenis i el dret, a propòsit de les noves ciutats cristianes», una aproximació que analitza fins a quin punt el pensament urbanístic i jurídic d’Eiximenis, especialment el Dotzè del Crestià, pot haver influït en la configuració física i legal de les ciutats de nova fundació, especialment les d’Amèrica. En contrastar la teoria eiximeniana amb la realitat de les ciutats indianes, Tormo acaba qüestionant si realment podem parlar d’una influència directa d’Eiximenis en l’urbanisme americà o si es tracta d’una hipòtesi massa especulativa. La conclusió, prudent i ben fonamentada, és que la connexió és probable, però insuficientment documentada. A partir d’un ampli ventall de fonts i exemples, Tormo mostra la desídia del menoret envers allò jurídic i demostra que Eiximenis és un teòric idealista però amb una preocupació pràctica per les ciutats del seu temps. El treball combina amb encert història del dret, urbanisme i pensament polític i convida a reobrir el debat sobre la recepció eiximeniana fora del seu context immediat.

Els articles de David Guixeras i Rogerio R. Tostes aprofundeixen també en el pen­ sament jurídic d’Eiximenis, concretament en el saber jurídic i en els procediments judicials, respectivament. En «Consideracions sobre els procediments judicials en el Regiment de la cosa pública de Francesc Eiximenis», Guixeras ofereix una anàlisi meticulosa dels capítols 27-32 del Regiment de la cosa pública, centrant-se especialment en el capítol 28, dedicat a les formes de «justícia espatxada». És ben sabut que el RCP pren com a estructura de base el Communiloquium de Joan de Gal·les, però Guixeras posa èmfasi en la reflexió original i crítica que Eiximenis introdueix als darrers capítols, sobre l’excés de juristes i la burocratització de la justícia i recupera un Eiximenis crític amb l’expertocràcia jurídica, defensor d’un dret que no es desentenga de la realitat quotidiana de la comunitat. Per la seua banda, en l’article «“Que multiplicació de juristes... posa en lo cor dels hòmens gran terror”. Francesc Eiximenis diante do saber

recensions

311

do jurídico, um ensaio», Tostes reflexiona sobre la relació entre el franciscà i el saber jurídic, inserint-la en el marc de les tensions intel·lectuals entre teologia i dret civil a la baixa edat mitjana. L’autor es qüestiona com concep el menoret el paper de la ciència jurídica en la configuració d’una societat justa, i la conclusió és coherent amb el que també assenyala Tormo: Eiximenis refusa el monopoli hermenèutic del jurista, en critica l’arrogància i el distanciament de la realitat quotidiana i construeix un model alternatiu de ciutadania i poder basat en la pedagogia cívica, la moral cristiana i el compromís comunitari.

D’altra banda, el volum també aporta una mirada suggeridora sobre el pensament econòmic d’Eiximenis a través de dues contribucions que en revelen la dimensió política, jurídica i moral. En la primera, «Francesc Eiximenis e Jaume Callís. Il diritto della moneta nella Corona aragonese», Paolo Evangelisti exposa la teoria política i jurídica de la moneda en el Dotzè del Crestià i la posa en diàleg amb les concepcions de Jaume Callís. Eiximenis no concep la moneda només com un objecte econòmic o un símbol de sobirania reial, sinó com una institució política que pertany a la comunitat cívica: el seu valor constitueix un bé comú que transcendeix fins i tot el poder del rei.

Per això qui falsifica la moneda atempta contra la fe pública i mereix la màxima pena, incloent-hi —i ací rau la seua originalitat— el mateix monarca. S’inverteix així el model jurídic clàssic: el delicte no és una traïció al rei, sinó a la comunitat. La segona contribució és la de Chiara Mancinelli, «Com la dona deu bé governar sa casa: anàlisi de l’ètica econòmica de Francesc Eiximenis en obres de diferent temàtica». L’autora hi examina la reflexió econòmica d’Eiximenis en el Llibre de les dones, el Tractat de la usura i el Dotzè del Crestià: el franciscà desenvolupa una visió sofisticada sobre l’economia, entesa com una dimensió moral i comunitària. Mancinelli destaca que Eiximenis proposa una «ètica econòmica», en què les pràctiques materials es jutgen segons la contribució que fan al bé comú i a l’ordre cristià. Un exemple clau és l’anàlisi que presenta del capítol 91 del Llibre de les dones, que estableix una analogia entre la correcta gestió domèstica i el bon govern de la ciutat. Així, Mancinelli posa de manifest com Francesc Eiximenis combina la doctrina franciscana amb una comprensió pràctica de les necessitats econòmiques de la societat medieval. Se subratlla, de nou, el caràcter pràctic del discurs eiximenià.

Hi ha dos treballs que podem situar en la reflexió sobre la gènesi d’algunes obres eixemenianes. «“Un framenor, una dama i un “devot tractat”: aproximació a la gènesi i la datació del Llibre de les dones, de Francesc Eiximenis» ofereix una aportació fonamental per a la comprensió contextual d’aquesta obra moral i pedagògica. El treball d’Eva Izquierdo posa llum sobre la vida de Sança Eiximenis d’Arenós, comtessa de Prades, a qui va dedicat el Llibre de les dones. La reconstrucció de la trajectòria vital de Sança, mitjançant fonts notarials i documentació d’arxiu inèdita, es connecta amb la intencionalitat i datació de l’obra i la dedicatòria es presenta, llavors, com una clau fonamental d’interpretació. Per la seua banda, Xavier Renedo tracta de recórrer el camí eiximenià des de l’escriptura i l’èxit del Dotzè del Crestià fins a la publicació del Llibre dels àngels. Renedo exposa les diferències substancials entre les dues edicions del Dotzè, tant en volum com en enfocament ideològic, i assenyala que la versió de 1391 reflecteix una evolució doctrinal significativa en el pensament d’Eiximenis. De fet, aquesta segona edició estableix un pont amb el Llibre dels àngels i per això Renedo en proposa una lectura en paral·lel. L’estudi, exhaustiu i detallat, examina des de la in­fluèn­cia dels textos del franciscà en esdeveniments històrics com els pogroms de 1391 o la revolta de les Germanies fins als vaticinis polítics i profètics del menoret.

312

recensions

Precisament al Llibre dels àngels dedica l’atenció Sadurní Martí. «Sant Miquel i els àngels custodis en el Llibre dels àngels de Francesc Eiximenis» defineix l’obra del franciscà com una eina d’educació espiritual i una aportació fonamental a la història del pensament religiós de la Corona d’Aragó. Martí se centra en el paper de sant Miquel i els àngels custodis, en contextualitza el paper en la tradició cristiana, i evidencia que Eiximenis fa una operació intel·ligent d’adaptació doctrinal: pren els continguts escolàstics complexos —sobretot bonaventurians— i els reelabora en clau divulgativa.

L’article, a més, reconstrueix amb precisió el diàleg entre Eiximenis i Pere d’Artés, destinatari del llibre, i relaciona el culte a sant Miquel amb el context religiós valencià. D’aquesta manera, Martí posa en relleu el paper d’Eiximenis com a transmissor, en llengua vulgar, d’unes tradicions doctrinals i devocionals que esdevindran universals. Paral·lelament, Marco Pedretti analitza la representació dels jueus al Primer del Crestià. Tot i que s’ha considerat que l’obra no és un tractat adversus Judaeos, Pedretti demostra que el judaisme n’és un eix temàtic fonamental, no només en la tercera part, dedicada a la superioritat del cristianisme, sinó al llarg de tota l’obra, en una retòrica que s’adreça al judaisme com a alteritat històrica i teològica. Amb exemples concrets (com els capítols 4 i 117-124), Pedretti mostra com Eiximenis atribueix la “malícia jueva” a factors naturals, històrics i astrològics, tot integrant creences populars i doctrines escolàstiques.

En conjunt, el volum que tenim a les mans constitueix una aportació significativa als estudis eiximenians en la mesura que obri noves vies per a comprendre la dimensió pragmàtica i política del pensament d’Eiximenis. Els treballs recollits reflecteixen la riquesa d’un pensament que, arrelat en el context polític, religiós i cultural de la baixa edat mitjana, planteja qüestions d’abast universal. Aquesta miscel·lània, doncs, no sols és un mer homenatge acadèmic, sinó també un estímul per a futurs estudis que contribuïsquen a completar, interpretar i divulgar amb major profunditat l’obra d’un autor fonamental per a entendre la cultura política i religiosa de la Corona d’Aragó.

Maria Saiz-Raimundo Universitat de València Alain Chartier, La Belle Dame sans Merci (requesta d’amor de madama sens mercè). Tra­ ducció catalana del segle xv de Francesc Oliver. Edició crítica de Marta Mar­fany (Els Nostres Clàssics, Autors Medievals, 41), Barcelona, Barcino, 2024, 358 p.

Si bé l’honor de ser considerada una obra fundacional en les literatures romàniques és més simbòlic que real, perquè les flors sempre neixen en terra fèrtil, pocs textos exemplifiquen millor les arrels de la fonda tradició literària francesa de com ho fa aquest que tenim a les mans. La Belle Dame sans Merci, d’Alain Chartier (1385/13951430), tingué un impacte meteòric en els ambients literaris del moment i suscità ràpidament una onada de continuacions i imitacions que s’acollien a la novetat, meitat raresa, meitat innovació sobre els codis poètics cortesos de principis del segle xv.

No és estrany, doncs, que a la dècada de 1450, només uns anys després de la seva redacció (1424), la trobem traduïda al català, si tenim en compte la força de la penetració de la literatura francesa en les corts catalanes començada en època de Pere III, que passa per la tríada de Guillaume de Machaut, Oton de Grandson i Alain Chartier

recensions

313

i les noves rimades en la poesia, però també per l’entrada d’altres obres en prosa de caràcter divers.

En aquest sentit, hem d’agrair a l’editora del text, Marta Marfany, la feina i el rigor d’acostar-nos la traducció catalana medieval acompanyada d’uns interessantíssims materials interpretatius. Ja a la “Presentació” que obre el llibre, Marfany destaca la importància de la cultura francesa a les corts catalanes tardomedievals i posa en valor l’arribada de novetats en l’àmbit de la poesia i la música, amb una actualització de diferents estudis que s’han ocupat de la recepció i l’adaptació de models francesos per part dels poetes catalans, fins a l’època del Magnànim i de Carles de Viana.

Seguidament, a les cent pàgines de la seva “Introducció”, Marfany ofereix al lector un discurs sòlid al voltant de l’obra i la seva traducció catalana, dividit en tres grans seccions. En la primera, “Alain Chartier i La Belle Dame sans Merci” (p. 13-35), l’editora ordena les dades conegudes al voltant de la figura de l’autor, la seva influència a la Corona d’Aragó i la recepció europea del cicle de La Belle Dame sans Merci. La presentació breu del perfil cultural i biogràfic de Chartier té la virtut de situar-lo, en etapa de joventut, en relació amb el context aragonès. Sobretot, per la hipòtesi plausible que es trobés al servei de Violant d’Aragó, filla de Violant de Bar i Joan I, entre 1409 i 1414, període en què la infanta estigué casada amb Lluís II d’Anjou.

L’esbós biogràfic de Chartier, que contextualitza les seves funcions polítiques al servei de Carles VII de França i fa especial èmfasi en la producció artística, no és una mera presentació: està farcit de dades significatives per a la interpretació literària i històrica del personatge i resulta d’un gran valor per prefigurar la magnitud intel· lectual del poeta que el lector trobarà un centenar de pàgines enllà. L’apartat dedicat a la difusió del text a la Corona d’Aragó, un aspecte que forçosament l’editora reprendrà a l’hora de discutir certs aspectes de la traducció, fa referència a la influència del conjunt d’obres en francès de Chartier sobre autors com el Marquès de Santillana, Pere Torroella i, en menor mesura, Ausiàs March i Romeu Llull, a partir de la detecció d’intertexualitats i mencions explícites que en fan els poetes.

Per últim, l’apartat referent a la recepció europea de La Belle Dame sans Merci conté una síntesi bibliogràfica dels estudis clàssics sobre l’obra i un subapartat dedicat a les traduccions a l’anglès i a l’italià. És aquesta darrera que interessa especialment a Marfany, per l’originalitat de canvi en el marc narratiu del poema, però sobretot per la hipòtesi de contaminació segons la qual el traductor italià hauria utilitzat la versió catalana per ajudar-se a l’hora de traslladar el text des del francès, amb préstecs continuats, explicats en aquest punt de la “Introducció” i destacats després en l’aparat crític de l’edició.

A la segona secció de la “Introducció”, “La traducció catalana de La Belle Dame sans Merci” (p. 35-99), Marfany s’ocupa pròpiament de la traducció catalana, la seva gènesi i la fortuna que tingué entre els poetes contemporanis. El primer apartat, “Autoria, datació i difusió” pretén desbrossar assumpcions problemàtiques vinculades a la figura del traductor, algunes tan antigues com els còdexs mateixos que transmeten l’obra.

El manuscrit K (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 10), de forma poc versemblant, n’atribueix l’autoria a Ausiàs March; J (Paris, Bibliothèque nationale de France, ms. esp. 225) i N (Barcelona, Biblioteca de l’Ateneu, ms. 1)¸ en canvi, assenyalen un Francesc Oliver, que la bibliografia havia associat amb un Oliver màrtir d’amor esmentat per Pere Torroella al Razonamiento en defensión de las donas i Mossèn Avinyó en un poema també recollit al manuscrit J. Encara hi podríem afegir —ho feu Martí de Riquer— referències a aquest suposat mateix Oliver en tres textos més: l’anònim

314

recensions

castellà Triste deleitación, L’ànima d’Oliver, de Francesc Moner, que té un ull posat sobre La Belle Dame sans Merci, i la Regoneixença e moral consideració contra les persuasions, vicis e forces d’amor de Franscesc Carròs Pardo de la Casta.

L’intent de relacionar l’Oliver màrtir d’amor amb el Francesc Oliver traductor de La Belle Dame sans Merci, bé que suggeridor per la (in)feliç coincidència amb l’obra de Chartier, es basa en referències purament literàries i és un xic perdedor. Marfany hi posa remei a través de les dades d’arxiu, que perfilen millor el personatge real, proper al príncep de Viana, i que no casen amb les que la crítica ha pogut espigolar del personatge literari. Marfany l’encerta en proporcionar un nou enfocament: cal separar l’Oliver màrtir d’amor del fra Francesc Oliver o Francesc Oliver a qui les rúbriques de N i J atribueixen la traducció: d’una banda, Oliver era un cognom corrent a l’època, i podria ser que estiguéssim confonent dues persones diferents; de l’altra, no és estrany que Moner recordés La Belle Dame sans Merci quan escrivia la història de l’Oliver suïcida, ja que el poema de Chartier era un text famós que explicava justament la dissortada fi d’un enamorat rebutjat per la dama que estimava.

Encara en matèria de context, Marfany resol la discussió sobre la datació de la traducció a partir del poema “V” d’Antoni Vallmanya, que obrí el certamen poètic conegut amb el nom de la “joia de la desconeixença” de 1457. El poema, que manté una relació intertextual amb la traducció catalana, deixa pocs dubtes sobre el coneixement que en tenia Vallmanya, i doncs potser també el públic, i per tant havia de ser anterior a aquesta data. L’editora hi afegeix altres possibles coneixedors de la traducció, com Romeu Llull i el poeta castellà Juan de Tapia. En aquest punt, hom s’arrisca a topar amb el problema de la difusió del text en francès, que podia ser utilitzat directament pels poetes sense necessitat de passar per la traducció. L’argumentació de Marfany, però, deixa pocs dubtes i apuntala un altre aspecte controvertit per a la historiografia del text.

L’apartat “La traducció: vers, llenguatge i memòria literària” és una fina anàlisi formal de la versió catalana que valoritza enormement la feina del traductor, obligat a actuar amb un bon nombre de constriccions mètriques. Des d’un punt de vista metodològic, el desglossament dels procediments de traducció, juntament amb el rimari de la versió catalana, resulten d’un interès alt per a l’estudi de la poesia catalana medieval.

Per un altre cantó, el repertori interessantíssim d’exemples aportats per Marfany mostren la minuciositat de la ploma de Francesc Oliver. Només una dada bastarà: el 90 % dels mots rima del poema són innovació del traductor. Més important encara, gairebé totes aquestes innovacions en posició de rima estan àmpliament documentades en els poetes del segle xv. La clau de tot plegat la dona Marfany ja a la “Presentació”: “Chartier sintetitza la tradició cortesa: el traductor només podia apropiar-se el text de manera efectiva acomodant-lo a la versió local d’aquest codi poètic” (p. 11). En aquest sentit, menció a banda mereixen les pàgines dedicades a l’estudi de les possibles influències literàries del traductor. Francesc Oliver, sens dubte coneixedor de la tradició catalana de poesia lírica amorosa d’arrel trobadoresca, fa ús d’una fecunda memòria literària que Marfany cartografia i posa en relació amb altres poetes del moment, com ara Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Romeu Llull, Pere Torroella, Bernat Hug de Rocabertí, els dos Masdovelles o Antoni Vallmanya, per citar-ne només un grapat.

Quant a la llengua de la traducció, el text reflecteix un bon nombre de pràctiques i de tècniques per complir amb les exigències formals del vers. L’anàlisi de Marfany destaca, entre d’altres, el manteniment d’algunes formes arcaiques, poc habituals o fins i tot certes solucions que semblen directament gal·licismes, l’alternança del passat

recensions

315

perifràstic amb la forma sintètica, l’ús de perífrasis o l’alteració dels modes verbals indicatiu i subjuntiu, per bé que algunes d’aquestes subtileses no siguin exclusives de les traduccions en vers i es trobin, també, en traduccions en prosa; més aviat, apunten a un banc de recursos lingüístics i mètrics força generalitzat entre poetes i traductors de l’època que remeten a un perfil cultural avesat a les lletres però que difícilment ajuden a una identificació personal.

Per últim, la tercera secció de la “Introducció” està dedicada a la descripció dels testimonis, la justificació de l’establiment del text i els criteris d’edició (p. 99-111).

L’edició (p. 113-315) presenta, de manera sinòptica, la traducció catalana acarada amb l’original francès, cosa que permet al lector descobrir l’operació intel·lectual del traductor i entendre, gràcies a les explicacions de l’editora, les seves tries morfològiques, lèxiques i sintàctiques. Com en l’edició de Riquer de 1983, la base del text de Marfany és el manuscrit J referenciat més amunt, amb algunes esmenes més de les que ja hi introduí Riquer i un aparat negatiu de lliçons rebutjades dels altres quatre manuscrits coneguts que transmeten l’obra. Quant al text francès, Marfany reprodueix l’edició de Laidlaw de 1974 i consigna, a més, lectures dels manuscrits no considerats per Laidlaw però que poden aclarir aspectes del text català.

L’aparat crític es completa amb les notes lingüístiques i culturals: un esforç meticulós per exposar el text i il·luminar-lo a partir de l’original francès i de la tradició literària del moment, amb referències a altres poetes dels entorns culturals de finals del xiv i el xv. Heus ací un desplegament d’erudició que, conjugat amb les explicacions de la “Introducció”, dimensionen l’alçada poètica d’Alain Chartier i el seu traductor català.

Segueixen l’edició tres accessoris. A l’“Annex” (p. 317-325), el lector hi trobarà un llistat dels manuscrits que contenen l’obra en francès d’Alain Chartier, acompanyat d’una succinta reflexió sobre la filiació del text català amb el seu model, difícil de determinar pels problemes d’ordenació existents ja en la tradició manuscrita francesa.

A continuació, Marfany ofereix una extensa bibliografia (p. 327-343) i un glossari de mots poc o gens documentats en català, gal·licismes, calcs del francès i occitanismes (p. 345-347), degudament comentats a les notes del text.

En síntesi, i ja per acabar, saludem la decisió de Barcino de publicar traduccions catalanes medievals, pel seu triple valor cultural, literari i lingüístic. Molt en especial, quan el text en qüestió és una de les obres mestres de la poesia francesa medieval, tractat amb el rigor històric i filològic de Marfany i introduït per una eficaç sistematització de les dades de recerca conegudes. Una tasca valuosa per se que s’afegeix a les aportacions precedents d’Amadeu Pagès i de Martí de Riquer i que, de retruc, es troba al servei de la comprensió del ric milieu poètic català del segle xv.

Albert Tomàs Université de Lille Rafael Ramis Barceló, Pedro Ramis Serra, Estudios sobre la Universidad de Tarragona (1572-1717), Madrid, Dykinson, 2022, 188 p. http://hdl.handle.net.10016/35178 Rafael Ramis Barceló, Pedro Ramis Serra, La Universidad de Vic (1599-1717), Madrid, Dykinson, 2022, 307 p. http://hdl.handle.net.10016/35891

316

recensions

Rafael Ramis Barceló, Pedro Ramis Serra, La Universidad de Barcelona en el siglo xvii, Madrid, Dykinson, 2023, 483 p. http://hdl.handle.net.10016/38328 La col·lecció de publicacions de l’Instituto Figuerola de la Universidad Carlos III de Madrid, dedicat a la història de les Universitats, ha arribat amb el darrer volum esmentat en la capçalera d’aquesta recensió al número setanta-quatre. L’enhorabona, doncs, als responsables d’aquest projecte de recerca i editorial, perquè poden exhibir un èxit sense precedents: en vint-i-cinc anys han publicat quasi setanta-cinc monografies! D’aquestes, l’equip format pels doctors Rafael Ramis i Pedro Ramis, fill i pare, en signen dotze (en només set anys). Per esmentar-ne algunes, a més de les recensionades tot seguit, diguem que n’hi ha de dedicades a la Universitat de Lleida, la Universitat de Barcelona, la Universitat de Tortosa i la Universitat de Girona, sempre en època moderna (segles xvi-xviii. El terminus ad quem no pot ser altre que la data del tancament de les universitats catalanes per part de Felip V). La nostra més sentida enhorabona també als doctors Ramis, pare i fill, per aquest treball tan esponerós.

Anem, doncs, a descriure sumàriament el contingut de cada llibre. Comencem pel volum intitulat Estudios sobre la Universidad de Tarragona (1572-1717). Després d’un capítol introductori, La Universidad de Tarragona en su contexto (p. 17-27), dedicat a presentar les fonts, el context general de les universitats catalanes, l’estructura de la Universitat de Tarragona i la seva singularitat, trobem tres capítols de caràcter més anàlitic: Orígenes y primera etapa de la Universidad de Tarragona (1572-1624) (p. 28-87); Ápocas de la Universidad de Tarragona (1595-1605) (p. 88-135); i Actas de la Universidad de Tarragona (1673-1689) (p. 136-167). Completen el llibre, l’Epíleg (169-171), diversos apèndixs dedicats a sistematitzar la informació sobre professors, graduats i personal de la Universitat (p. 173-182) i la bibliografia (p. 183-188). La singularitat de la Universitat de Tarragona rau en el fet que és l’única universitat-seminari de la Corona d’Aragó; fou erigida per l’arquebisbe per a la formació del clergat. Ja de bon començament (p. 13) els autors afirmen que «[l]a falta de documentación impide una reconstrucción total de dicha sede»; i en consonància amb aquesta constatació el llibre es presenta simplement ja en el mateix títol com un conjunt d’«estudios». La informació, però, que aquests estudis ofereixen és realment destacada, extreta principalment dels privilegis, documents de constitució, estatuts i altres documents normatius i dels Llibre d’àpoques de l’antiga Universitat literària de Tarragona i Llibre d’actes de la Universitat literària de Tarragona, conservats a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, dels quals a més de regests els autors ofereixen transcripció de fragments rellevants. Es tracta d’una aportació valuosa per a la recuperació de la memòria d’un centre universitari del país.

En el segon volum, La Universidad de Vic (1599-1717), els autors estudien la història de la Universitat de Vic, des de la seva fundació després del Concili de Trento fins al seu tancament, l’any 1717 amb la cèdula de Felip V que n’ordenava el tancament. Després de la introducció (p. 13-15), un Estudio preliminar (p. 17-46) analitza la situació econòmica, social i cultural de Vic, compara les característiques de la universitat vigatana amb les de les altres universitats catalanes, descriu el funcionament de la institució, sistematitza els perfils del professors i n’ofereix un elenc minuciós.

El model universitari de Vic és semblant al de les altres universitats de la Catalunya vella (Barcelona i Girona) i es caracteritza per: «1) la colaboración constante entre el Municipio, el obispo y las órdenes religiosas; 2) el rígido tomismo, detractor de los jesuitas; y 3) el peso del cabildo catedralicio en la vida universitaria» (p. 45). Els

recensions

317

recursos econòmics de Vic, però, eren menors. Complementa l’Estudio preliminar, una detallada bibliografia (p. 47-50), de la qual creiem de justícia remarcar la importància de dues monografies: la de Josep Gudiol i Cunill, La Universitat Literària de Vich, Vic, Balmesiana, 1924; i sobretot la de Ramon Rial i Carbonell, L’ensenyament superior a la Catalunya Central entre els segles xvii i xix: de la Universitat Literària de Vic (1599-1717) al Seminari Conciliar de Vic (1749-1868), Barcelona, Facultat de Teologia de Catalunya, 2003. Precisament, els autors reconeixen que «el libro de Ramon Rial cubre muy bien toda la historia de la Universidad, con un buen manejo de fuentes, y un estudio ordenado y riguroso […] [N]uestra intención es completar aquellos aspectos que trató en menor medida (una transcripción de las matrículas, los grados y una prosopografía de profesores, así como también una crónica de la vida académica» (p. 20).

El cos pròpiament dit del llibre és format per la Crónica de la Universidad de Vic (1599-1717) (51-252) extreta (amb regests i sovint amb transcripcions dels fragments més il·lustratius) bàsicament de les fonts següents: Llibre d’Acords (vols. 10-33), de l’Arxiu Municipal de Vic; Llibre d’Actes de la Universitat de Vic, 1702-1714; i Llibre del Col·legi de Jurisprudència de la Universitat de Vic, aquests dos darrers conservats a l’Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona. Aquesta crònica permet de resseguir cronològicament i detallada la vida de la Universitat, les Ordenacions, els nomenaments de professors, els actes, etc.

Arrodoneixen la monografia cinc apèndixs: el primer (p. 253-254) fa la llista de professors i graduats del col·legi de jurisprudència; el segon (p. 254-294) transcriu el Llibre de matriculats de l’Estudi General de la ciutat de Vic, de 1641, conservat a l’Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona; el tercer (p. 294-304) és una prosografia dels catedràtics, lectors i personal de la Universitat; el quart (p. 304-307) la llista de graduats (batxillers i doctors). Finalment, el cinquè és format per unes taules, ordenades per anys i disciplines acadèmiques, dels professors.

Finalment, el darrer volum, La Universidad de Barcelona en el siglo xvii, constitueix la monografia més extensa. En un estudi anterior, Las Ordenaciones de la Universidad de Barcelona de 1638, Madrid, Dykinson, 2019, els autors ja varen estudiar la diguem-ne arquitectura legal de la Universitat en el segle xvii, raó per la qual la monografia que ara presentem es podrà centrar sobretot en la vida universitària. L’estructura del llibre és molt semblant a l’anterior. Després d’una Introducción (p. 13-15), de caràcter metodològic, trobem un extens Estudio preliminar (p. 17-144), que dóna raó de les fonts primàries i secundàries utilitzades, reconstrueix el marc cronològic, analitza la singularitat de la Universitat i els seus trets distintius, les autoritats, el professorat i la resta de personal. És de destacar l’extensa prosopografia (p. 35-127) de rectors, vicerectors, catedràtics, lectors, substituts i examinadors. El capítol acaba amb una reflexió per a cadascuna de les facultats (Arts i Filosofia, Teologia, Dret i Medicina). A diferència del segle xvi, molt ben documentat, el segle xvii no disposa de les fonts que permetrien un estudi en profunditat. A l’hora de valorar el funcionament de la Universitat, els autors es distancien sigui de les opinions més aviat entusiastes, com la de Marcelino Menéndez y Pelayo, sigui de les més negatives, com la de Jacint Corbella, i es mostren partidaris d’un «moderado optimismo» (p. 139). En les Facultats d’Arts, de Filosofia i de Teologia la pluralitat del Renaixement va deixar pas a un panorama monocrom dominat pel tomisme. La Facultat de Medicina gaudia de fama pròpia i competia amb

. Només consultable en l’edició digital: https://doi.org/10.21950/BKB2SN.

318

recensions

altres facultats d’àmbit hispànic. Hi predominava un galenisme sovint incompatible amb les novetats que arribaven d’Europa. La Facultat de Dret fou el centre de formació i d’ensenyament del dret català. Conclouen (p. 143): «La Universidad de Barcelona, en el Barroco, fue un raro caleidoscopio de humanismo latino, medicina galénica, ius commune leído desde la práctica catalana, y de tomismo a ultranza. Para algunos, puede resultar difícil conciliar estos vectores, presentes en la Universidad, que era el reflejo de la Ciudad Condal, comercial, aristócrata y levítica. Después de la experiencia cervariense, que supuso el fin ideológico de la Cataluña tradicional, la Universidad que retornó a Barcelona poco o nada tenía que ver con la que se había transferido en 1717». I tot seguit, la Bibliografía (p. 145-155).

El segon capítol, és a dir, en el cos del llibre pròpiament dit, La Universidad de Barcelona (1595-1714), a partir de la documentación muncipal (p. 157-478), els autors reconstrueixen la vida de la Universitat a partir de les úniques fonts conservades (que, repetim-ho, no són les pròpies de la Universitat, com podrien ser els llibres de matricu­ lats o les àpoques), ans les indirectes o municipals, en una cronologia que abraça més d’un segle, a partir sobretot dels Registres de Deliberacions, del Registres d’Ordenacions, i del Dietari de l’antic consell barceloní, conservats tots ells a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB). Aquest cronicó factici presenta al lector, de manera molt ordenada, els diversos actes de la vida universitària: convocatòries d’oposicions, nomenaments, pagaments. Complementen el llibre dos apèndixs, el primer dels quals, Documento sobre las oposiciones de 1638 hasta 1706 (p. 479-481) [AHCB, 1.B.II-218, Registre de Delibera­cions (1708-1709), fols. 578ss], transcriu una deliberació del dia 5 de juliol de 1707, sobre les oposicions a les càtedres de Gramàtica, Aritmètica, Matemàtica, Llengua Hebrea i Grega, des de 1638 fins a 1706, amb indicació del nom dels opositors i la seva titulació.

El segon apèndix (p. 482-483) és una llista del personal no acadèmic de la Universitat. * * * Felicitem els doctors Rafael i Pedro Ramis (i les institucions que els han donat suport) per aquestes aportacions a la història de les universitats catalanes (del Principat). Se sumen a les altres monografies ja publicades pels mateixos autors en la mateixa col·lecció dedicades a la Universitat de Lleida, la Universitat de Girona, la Universitat de Tortosa i a les Ordenacions de la Universitat de Barcelona de 1638. En pocs anys i gràcies a la recerca de només dos investigadors s’ha enriquit notablement el coneixement sobre les universitats catalanes en època moderna. Són certament moltes les virtuts d’aquests estudis, però en volem destacar una: l’anàlisi diferencial de cada universitat. El domini que els autors posseeixen del funcionament del conjunt de les universitats els permet identificar les característiques singulars de cada universitat.

Diguem per acabar aquesta recensió que a) els volums es poden consultar i descarregar gratuïtament en format digital —raó per la qual els autors no han elaborat taules finals d’antropònims, fons manuscrits, etc., perquè els arxius en format PDF faciliten enormement qualsevol cerca—, i b) aquesta recerca s’emmarca en el context d’un programa de recerca institucional finançat per l’Agencia Estatal de Investigación: PID2020-117974GB-I00/AEI/10.13039/501100011033.

Jaume Mensa i Valls Universitat Autònoma de Barcelona Institut d’Estudis Catalans

Finestra oberta V NOVES ADQUISICIONS DE MANUSCRITS A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA La possibilitat de disposar d’un pressupost coherent ha permès de continuar una política d’adquisicions que permet posar a l’abast dels investigadors catalans documents fins ara desconeguts en relació amb la nostra cultura. La Biblioteca de Catalunya ha pogut així adquirir recentment alguns manuscrits de gran interès, tres relacionats amb la noblesa valenciana i un altre relacionat estretament amb un manuscrit català. El primer i el segon van ser adquirits a un llibreter de Sevilla després d’haver estat localitzats a través del seu catàleg en línia; el tercer prové d’una subhasta a Madrid; i pel quart s’havia demanat permís d’exportació a la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació i la Biblioteca de Catalunya va dur a terme gestions per poder-lo adquirir.

1. Testament de Joan Jeroni d’Almúnia (BC, ms. 10018) La llibreria Amor Librorum de Sevilla va posar a la venda al seu catàleg en línia un volum manuscrit descrit com a “Testamento de Joannes Hieronymus Almunia et Donna Ysabel de Almunia, conjuges”. Tot i que el títol atorgat pel venedor fos el de “testament”, el document que s’oferia era una mica més complex. Es tractava, de fet, d’un conjunt de documents destinats a assegurar el traspàs dels béns del matrimoni format per Joan Jeroni d’Almúnia, tercer baró de Xeraco, i la seva segona muller, Isabel de Pròixida, filla del marquès d’Almenara, al seu nebot, Gaspar Bernat d’Almúnia, traspàs que havia d’efectuar-se amb una sèrie de condicions. Joan Jeroni s’havia casat el 1509 en primeres núpcies amb Caterina Díeç de Castellví, però el matrimoni va durar poc: al cap de només quatre anys, el 1514, el matrimoni s’havia separat, i la Caterina havia iniciat una relació extramatrimonial amb Joan de Borja, tercer duc de Gandia, de la qual naixeria un fill, Joan Cristòfor. Passarien quinze anys abans que Joan Jeroni es tornés a casar, aquesta vegada amb Isabel de Pròixida de Milà, de la noble família valenciana procedent de Nàpols que comptava entre els seus membres l’escriptor Gilabert de Pròixida i, probablement, el cortesà Lluís del Milà. Com veiem, estem parlant aquí de famílies de la més alta noblesa valenciana de l’època: el pare d’Isabel, Gaspar de Pròixida,

. Sobre la relació entre Caterina Díeç de Castellví i Joan de Borja, veieu https://elsborja. cat/blog/na-castellvina/.

320

FINESTRA OBERTA

havia estat la primera opció de matrimoni de Lucrècia Borja, abans que el seu pare decidís casar-la per raó d’aliances amb un membre de la família Sforza, de Milà, i mentre la família Almúnia disputava amb els Borja qüestions de territori a l’entorn de Gandia.

Joan Jeroni d’Almúnia era l’hereu del senyoriu i de les terres de la dinastia, però en no tenir descendència els passà, en vida, al seu nebot Gaspar Bernat d’Almúnia, fill del seu germà Eiximèn, ja traspassat. El volum que s’ofereix recull els diferents documents en què es plasma aquest traspàs. Està datat del 1550, el mateix any en què la família Borja engrandí el seu ducat amb les terres, justament, del senyoriu dels Almúnia, i autentificat pels mateixos notaris que ratificaren l’annexió, Lluís Valleriola i Jeroni Llobera. És molt possible, per tant, que el document estigui estretament relacionat amb els moviments a l’entorn de l’eixamplament del poder dels Borja.

Es tracta d’un volum in folio en pergamí, escrit en tinta negra però amb les rúbriques i inicials de frase en tinta vermella, en una escriptura rodona molt ben formada, de mà d’un copista expert. Les autenticacions autògrafes dels notaris, precedides pel signe notarial, estan escrites, respectivament, una en cursiva i lletra itàlica i l’altra en lletra rodona. Cada document s’inicia amb una elaborada caplletra de cintes. El text va precedit per l’escut dels Almúnia sobremuntat d’una cimera de la qual surten unes fulles d’acant, tot ell miniat en or. Està escrit en català, amb els protocols i escatocols en llatí. El volum està protegit per una enquadernació coetània en pell girada sobre ànima de fusta, amb restes de tanques metàl·liques; al pla anterior s’aprecia inscrit el nom Almúnia. Es troba en molt bon estat de conservació. El volum havia pertangut a un personatge de noblesa valenciana instal·lat a Sevilla, Antonio Almunia de Próxita y de León (Valencia, 20.12.1896 – Sevilla, 27.08.1972), setè marquès d’Almúnia, descendent indirecte per tant dels personatges que protagonitzen el document.

2. Martí de Viciana, Libro segundo de la crónica de la Ciudad de Valencia (BC, ms. 10004) La biblioteca del setè marquès d’Almúnia conservava igualment un manuscrit del llibre segon de la crònica de Martí de Viciana (1502-1582). Recordem que, en l’article dedicat l’any passat a les adquisicions de la Biblioteca de Catalunya, s’anunciava l’ingrés d’una altra còpia manuscrita del mateix llibre, que havia gaudit d’una àmplia difusió.

La crònica de Viciana, que intenta posar al dia els coneixements extrets de les obres historiogràfiques anteriors, està estructurada en quatre llibres, el segon dels quals està dedicat a la història de les famílies nobles valencianes. . Vegeu les p. 31-42 de la introducció de Joan Iborra a la seva edició de Martí de Vicia­na, Libro segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino (València: Publicacions de la Universitat de València, 2013) (Fonts Històriques Valencianes 8). Per a l’estudi

FINESTRA OBERTA

321

La família Almúnia és justament una de les que apareixen descrites a la crònica i per tant no és estrany que volguessin posseir-ne una còpia. La difusió i conservació d’aquests llibres ha estat molt diversa: fins ara no s’ha trobat cap volum manuscrit ni imprès del primer, mentre del segon, per mor del seu tema —que interessava a nombrosos llinatges— se n’han conservat diverses còpies manuscrites i impreses. La seva fortuna, emperò, ha estat complicada: només cal dir que els exemplars impresos de les edicions anteriors al segle xviii que es coneixen (Biblioteca Nacional de España R/15447 i R/16145; Biblioteca Històrica de la Universitat de València R-1-113 i R-1-116) estan compostos, en part, a partir de l’aplegament de fragments de diverses edicions o impressions i no n’hi ha cap de completa. En el millor dels casos les edicions queden escapçades al voltant del full 50, un fet extraordinàriament rar que mai no s’ha acabat d’aclarir. D’aquí la importància de les còpies manuscrites.

Se’n conserven moltes, però la immensa majoria són relativament tardanes, ja que les fins ara conegudes daten pràcticament totes del segle xviii. Fins ara només se’n coneixien tres, totes datables al segle xvii, una a la Biblioteca nacio­

pròpiament bibliogràfic, vegeu també el text manuscrit de Francesc Xavier Borrull enquadernat a continuació d’un dels exemplars impresos conservat a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València i reproduït a l’edició de València: Sociedad Valenciana de bibliófilos, 1881. . BNE, R/16145 - Còpia digital en línea <http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000014108> (consulta 21 de setembre de 2024). . BHUV, R-1-113, inclou a la fi el text de l’erudit valencià Francesc Xavier Borrull «Discurso sobre las diferentes ediciones, que se han hecho de la segunda Parte de la Crónica de la ciudad i Reino de Valencia compuesta por Martín de Viciana», 1820 (22 folis manuscrits). . Iborra diferencia quatre edicions (o impressions): la primera, 56 fulls en lletra gòtica, duu una portada datada el 1564 (però per mencions internes seria probablement del 1569 o posterior); la segona, 50 fulls també en lletra gòtica, no està datada (però seria probablement del 1575); la tercera consistiria en un quadern de 8 fulls en lletra gòtica numerats 17-24, intercalat en un exemplar de la 1a edició en substitució de l’original (entre 1568 i 1578); la darrera i quarta és un fragment de 28 f. en lletra rodona, numerats 57-82 i seguits per 2 fulls sense numerar que inclouen una amb taula de llinatges (d’entre finals del segle xvii i principis del segle xviii). Tenint en compte la complexitat, una còpia en línia completa de cadascun dels exemplars conservats seria desitjable per a un millor estudi de l’obra i la seva transmissió. . Comptant l’adquirit l’any passat, se’n coneixen actualment 19 còpies manuscrites íntegres o gairebé íntegres: Barcelona, BC, ms. 3482 (s. xviii) i ms. 10003 (s. xvii); CRAI-UB, ms. 1389 (s. xviii); Londres, British Library, ms. 10242 (any 1786), ms. Egerton 409 (còpia de l’edició de València: Joan Navarro, 1564) i ms. Egerton 410 (s. xvii); Madrid, BNE, ms. 1374 (s. xvii), ms. 2760 (s. xviii), ms. 9978 (s. xviii), ms. 10128 (s. xviii) i ms. 10130 (s. xviii); Fundación Lázaro Galdiano, ms. 421 (s. xviii, no citat per Iborra); Real Academia de la Historia, Ms. 9-166 (s. xviii); París, BnF, ms. Espagnol 408 (s. xviii, Iborra el cita pel número de notícia del catàleg de Morel-Fatio, 501); Tortosa, Arxiu Capitular (òlim Biblioteca del Seminari Diocesà de l’Assumpció), ms. s.n.; València, Biblioteca Universitària, ms. 2390 (s. xviii) i ms.

2391 (s. xix); Biblioteca Valenciana, Fons Bas Carbonell, ms. 671 (s. xviii); Biblioteca Serrano Morales, ms. 3491 (s. xviii). A aquestes cal afegir-ne tres de fragmentàries: Madrid, BNE, MSS/3390 (fragment de la família Cervelló) i ms. 11592 (fragments dels liminars) i Saragossa, Biblioteca universitària, ms. 305 (fragment corresponent al Tratado de armas).

322

FINESTRA OBERTA

nal d’Espanya (MSS/1374), una altra a la British Library (ms. Egerton 410), i l’adquirida l’any passat per la Biblioteca de Catalunya (ms. 10003).

La còpia que sortí a la venda a Sevilla i que ingressà darrerament a la Biblioteca, s’inscriu entre les més antigues conservades, ja que per la seva escriptura i disposició duu al segle xvii, i per tant seria un dels manuscrits més antics que se’n coneix. Duu una paginació d’època a l’angle superior extern de cada pàgina, i els títols principals centrats. Darrera de cada entrada hi ha un espai en blanc destinat a acollir l’escut, que no es va arribar a dibuixar. Està protegit per una enquadernació en pergamí coetània del segle xvii-xviii amb tanques de botó; al llom duu inscrit a tinta el nom de l’autor “Viciana”, i al pla anterior de la coberta, amb lletra del segle xviii, el títol “Viziana Familias del Reyno | de Valencia | 2 parte”. Al contraplà anterior hi ha un exlibris heràldic imprès d’Antonio Almunia de Próxita y de León, amb la divisa “Vostra virtud de mos mèrits lo guardó”. Es troba en molt bon estat de conservació. El volum havia pertangut, com el manuscrit que hem descrit a l’apartat anterior, al noble valencià Antonio Almunia de Próxita y de León, setè marquès d’Almúnia. La família Almúnia és justament una de les que apareixen descrites en el volum; es tracta, per tant d’una còpia molt probablement conservada en mans de la família que la va fer copiar o adquirir des del moment de la seva còpia o poc més tardanament.

Continguts f. 1rv: Censura de Miquel de Carrança, provincial dels carmelites f. 2r: Sonet d’Onofre Almudèvar f. 3r-4r: Endreça a Carles de Borja, duc de Gandia [f. 4v en blanc] f. 5r: Sonet al duc de Gandia f. 5v: Sonet al duc de Gandia f. 6r-7v: Prolo (sic) del Autor al Letor f. 8r: “Antes de proseguir en la obra se ha de tratar de la ínclita casa de Borja…” [f. 8v en blanc] f. 9r-12v: “De la origen y sucesso de la ýnclita familia de Borja” [f. 11 en blanc] f. 12v-15r: “De la familia de Pinós” f. 15v-23r: Segueixen els Borja f. 23r-25r: “Del marquesado de Lombay” f. 25v-26r: “Del marquesado de Navarrés” [f. 26v en blanc] f. 27r-29r: “Prólogo del autor en el tratado de las armas y en todo el libro de la cavalleria, con el qual se escusa el autor y da intelligencia muy cumplida de toda la obra [f. 29v en blanc] f. 30r-39v: “Tratado de las armas e ynsignias militares” [f. 39v en blanc] f. 40r: “Comiença el libro de todas las familias militares de la ciudad y reyno de Valencia, en el proceso de las quales llevaremos el orden que prome-

FINESTRA OBERTA

323

timos en el prólogo contenido a catorçe ojas deste libro, según los apellidos de sus linajes por el A.B.C. Y aunque no embargante que todos de la cavallería son iguales, aya de unos a otros alguna diferencia en sangre o estados, no por esso anteponemos unos a otros en una mesma letra, sinó que los assentaremos por orden de quien primero se tomó la historia.” [f. 40v en blanc] f. 41r-45v: “De la familia de Aguilar” f. 45r-46v: “De la familia de Torres” f. 47r: “De la familia de Ayala” f. 47v-50r: “ De la familia de Assagra” f. 50v-51v: “De la familia de Anglesola” f. 52r: “De la familia de Alegre” f. 52v: “De la familia de Arbuxech” f. 53r: “De la família de Arziniega” f. 53v: “De la familia de Agramunt” f. 54r: “De la família de Azlor” f. 54v-55v: “De la familia de Aldana” f. 56r: “De la familia de Aragonés, de Puch Moltó” f. 56v: “De la familia de Alegre” f. 56v-57r: “De la familia de Alabiano” f. 57v-58r: “De la familia de Alzamora” f. 58v-59r: “De la familia de Albicu” f. 59v-65v: “De la familia de Aguiló” f. 65v-67r: “De la familia de Romeu” f. 67r-70v: “De la familia de Codinats” [f. 70r en blanc] f. 71r-72r: “De la familia de Arrufat” f. 72v-73r: “De la real y esclarecida genealogía de Aragón del excelentíssimo Don Hernando de Aragón, duque de Calaorra” f. 73v-76r: “Del excelentísimo don Alonso de Aragón” f. 76v-77r: “De la familia de Andrés” f. 77v-78r: “De la familia de Antist” f. 78v: “De la familia de Añón” f. 79r-80r: “De la familia de Artés” f. 80r-80v: “De la familia de Armengol” f. 81rv: “De la familia de Almúnia” f. 81v-82r: “De la familia de Artacho” f. 82v: “De la familia de Alabaña” f. 83r: “De la familia de Avellaneda” f. 83v: “De la familia de Ávila” f. 84r: “De otra familia de Ávila” f. 84v-87r: “De la familia de Aragón” f. 87r: “De la familia de Barberà” [f. 87v en blanc] f. 88r: “De la familia de Baeza” [f. 88v en blanc] f. 89r: “De la familia de Berenguer” f. 89v: “De la familia de Brihuega” [f. 90r en blanc]

324

FINESTRA OBERTA

f. 90v-91r: “De la familia de Bas” f. 91v-92r: “De la familia de Beaumont” f. 92v: “De la familia de Bonastre” f. 93r: “De la familia de Bonyvern” f. 93v-94r: “De la familia de Blanes” f. 94v: “De la familia de Burgoñó” f. 95r-95v: “De la familia de Bou” f. 96r-96v: “De la familia de Bellvís” [f. 97r en blanc] f. 97v: “De la familia de Beneyto” f. 98r: “De otra familia de Beneyto” f. 98v-99r: “De la familia de Brusca y Despuch” f. 99v: “De la familia de Bernat” f. 100r: “De la familia de Bonig” f. 100v: “De la familia de Bosch” f. 101r: “De la familia de Bataller” f. 101v: “De la familia de Blay o Blau” f. 102r: “De la familia de Bodí” f. 102v-108r: “De la familia de Boÿl o Buÿl” f. 108v-110v: “De la familia de Cardona” [f. 111r en blanc] f. 111v-114v: “De la familia de Càrdenes” [f. 115r en blanc] f. 115v-118v: “De la familia de Coloma” f. 119r-119v: “De la familia de Crespí” [f. 120r en blanc] f. 121v-122v: “De la familia de Castellví” f. 123r-123v: “De la familia de Cucalló” f. 124r-124v: “De la familia de Claramunt” [f. 125r en blanc] f. 125v: “De la familia de Castelló” f. 126r: “De la familia de Cascant” f. 126v-128r: “De la familia de Corella” f. 128v: “De la familia de Caro” f. 129r-129v: “De la familia de Cruïlles” f. 130r: “De la familia de Castillo” f. 130v: “De la familia de Çaera” f. 131r-132v: “De la familia de Servellon” f. 133r-133v: “De la familia de Castellblanc” f. 134r-134v: “De la familia de Cobarruvias” [f. 135r en blanc] f. 135v: “De la familia de Desprats” f. 136r: “De la familia de Domènech” f. 136v: “De la familia de Despens y de Cubells” f. 137r-137v: “De la familia de Dias” [f. 138r en blanc] f. 138v-139r: “De la familia de Delvado” f. 139v: “De la familia de Exarch” f. 140r-141r: “De la familia de Esplugues” f. 141v-144r: “De la familia de Escrivà” f. 144v-145v: “De la familia de Fenollet”

FINESTRA OBERTA

f. 146r-147r: “De la familia de Ferrandis de Mesa” f. 147r: “De la familia de Gómez de Villamayor” f. 147v: “De la familia de Gazón” f. 148r: “De la familia de Grillet” [f. 148v en blanc] f. 149r: “De la familia de Yrles” f. 149v-150r: “De la familia de Ynse de Sant Juan” f. 150v: “De la familia de Lucerga” f. 151r: “De la familia de Llanos” f. 151v: “Dela familia de Miralles” f. 152r-153r: “De la familia de Monsoriu” f. 153v-154v: “De la familia de Martínez de Vera” f. 155r: “De la familia de Miró” f. 155v: “De la familia de Mataredona” f. 156r: “De la familia de Marcilla” f. 156v-157r: “De la familia de Moreno” f. 157v-158r: “De la familia de Ortís” f. 158v: “De la familia de Pallarés de Aragón” f. 159r-159v: “De la familia de Roýs de Cascant” f. 160r: “De la familia de Ruís de Assín” f. 161v-163v: “De la familia de Roxas y Sandoval” [f. 164r en blanc] f. 164v: “De la familia de Roís” f. 165r: “De la familia de Ros” f. 165r-165v: “De la familia de Rull” f. 165v: “De la familia de Rosell” f. 166r-167r: “De la familia de Sans” [f. 167v en blanc] f. 168r-168v: “De la familia de Sotto” [f. 169r en blanc] f. 169v: “De la familia de Suosola” f. 170r: “De la familia de Sarrià” f. 170v-171r: “De la familia de Serna” f. 171r: “De la familia de San Ramon” f. 171v-172r: “De la familia de Seva” f. 172v: “De la familia de Siurana” f. 173r-173v: “De la familia de Santàngel” f. 174r: “De la familia de Tàrrega” f. 174v-175v: “De la familia de Tallada” f. 175v-176r: “De la familia de Tamarit” f. 176v: “De la familia de Tonda” f. 177r: “De la familia de Velasco” f. 177v: “De la familia de Urumbella” f. 178r: “De la familia de Ubart” f. 178v: “De la familia de Venrell” f. 179r-180v: “De la familia de Vives “ f. 181r: “De la familia de Valdà” f. 181v-182r: “De la familia de Zaydia”

325

326

FINESTRA OBERTA

f. 182v: “Aquí se acaba la segunda parte de la corónica de todos los linajes militares de la ciudad y reyno de Valencia…” f. 283r-285r: “Tabla de todos los linajes militares que se contienen en esta segunda parte de la corónica de Valencia por el orden del A.B.C.” [f. 285v en blanc] 3. Trobas de don Jayme Febrer, cavallero, en que trata de los linages y escudos de armas de los que asistieron al señor rey don Jayme en la conquista de la ciudad y reyno de Valencia (BC, ms 10039) Les Trobes de Jaume Febrer descriuen, en un llarg poema en vers, els diferents blasons de la noblesa que participar en la conquesta de València per Jaume I. La primera notícia sobre l’existència d’aquesta obra apareix publicada en la biobibliografia Escritores del Reino de Valencia, de Vicent Ximeno. L’erudit valencià afirma que va conèixer aquesta obra gràcies a la troballa feta, a final del segle xvii, per Onofre Esquerdo, qui, a més, hauria traduït l’obra al castellà. Inicialment, les Trobes tingueren una bona acollida perquè recuperaven la història del regne de València, especialment la de les seves classes dirigents, encara que des del principi es qüestionà la seva autenticitat. La versió catalana fou impresa a València el 1796. El manuscrit que ens ocupa, però, reprodueix la versió castellana (“del lemosín al castellano”) de Tomás Izquierdo, del 1782, segons indica a la pàgina de títol (Trobas de don Jayme Febrer, cavallero, en que trata de los linages y escudos de armas de los que asistieron al señor rey don Jayme en la conquista de la ciudad y reyno de Valencia, y fueron heredados por su nobleza y valor.

Traducidas del lemosín al castellano, con las notes correspondientes, por Don Thomás Izquierdo y Guerrero, natural de Alicante. Año de 1782). La menció d’Izquierdo sembla que permetria identificar el volum amb una traducció manuscrita en vers castellà de les Trobes que, segons Just Pastor Fuster, es trobava a principis del segle xix en possessió de l’historiador i jurista Francesc Xavier Borrull, que posseïa ja diverses còpies de l’obra en català “Además de estos ejemplares, posee también el sr. Borrull otro de muy buena letra, escrito a mediados del siglo pasado, y una traducción en verso castellano, hecha según denota en el . Vicente Ximeno, Escritores del reyno de Valencia, cronológicamente ordenados desde el año MCCXXXVIII ... hasta el MDCCXLVIII (Valencia: Oficina de Joseph Esteban Dolz, 17471749). . La primera persona que va posar en dubte l’autenticitat del text com a obra medieval va ser Bartomeu Ribelles, Observaciones histórico-críticas a las trobas intituladas de Mosén Jayme Febrer (Valencia: Imprenta de Joseph de Orga, 1804). Altres estudiosos han argumentat també la seva falsedat, particularment Manel de Montoliu, “Trobes de Jaume Febrer”, Revue Hispanique, 27 (1912), p. 285-389; vegeu un resum dels defensors i detractors de l’autoria de Febrer a Jaume Riera i Sans, “Falsos dels segles xiii, xiv i xv”, en: Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993), p.

425-491 (p. 463-467, atribueix l’obra al dominicà Josep Teixidor i Trilles).

FINESTRA OBERTA

327

frontis por el Doctor Tomás Izquierdo y Guerrero, ciudadano de Alicante y vecino de la corte”.

Sembla que de la biblioteca de Borrull el llibre passà a l’extraordinària col· lecció de manuscrits de Sir Thomas Phillips, molt probablement a través del llibreter Thomas Thorpe,10 segons es dedueix del catàleg imprès pel mateix col· leccionista.11 El llibre fou conservat primerament al seu domini de Middle Hill; a un dels fulls de guarda hi ha un segell de la col·lecció, un lleó rampant sobre la frase “Sir T.P. / Middle Hill”, seguit del número de registre (“2477”), que apareix també en una etiqueta a la base del llom. Després de la mort del col·leccionista, el 1872, els més de 60.000 volums de la seva biblioteca van anar sortint a diferents subhastes entre finals del segle xix i principis del segle xx. Es probablement en una d’elles que el volum va ser adquirit pel llibreter i bibliòfil Joan Lluís Gili, l’exlibris imprès del qual figura al contraplà anterior del volum.12 Es tracta d’una còpia molt acurada, que ocupa 310 fulls de 220 x 145 mm, escrita en tinta negra amb una lletra cal·ligràfica. Els fulls van emmarcats per un filet vermell, i el títol de noblesa i les inicials de cada vers estan escrits igualment en tinta vermella. L’índex de noms que precedeix l’inici de les Trobes està distribuït en dues columnes. A la part superior de cada pàgina hi ha un espai destinat a acollir el blasó, que finalment no es va realitzar. El llibre està protegit per una enquadernació acurada en pell valenciana marbrejada de verd, amb ferros daurats als entrenervis del llom; els plans van emmarcats per una lleugera sanefa daurada, i una altra sanefa orna els cantells. Duu el títol “Trobas de Mosen Febrer” estampat al llom en lletres daurades sobre un teixell granat. Les guardes són de paper d’aigües marbrejat, i els talls estan acolorits en blau, imitant el marbrejat. El volum es troba en un estat de conservació excel·lent.

La taula de contingut llista 570 cognoms de nobles que suposadament varen acompanyar Jaume I en la conquesta de València, ordenats alfabètica . Justo Pastor Fuster, Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días, con adiciones y enmiendas a la de D. Vicente Ximeno (Valencia: Imprenta y Librería de D. José Ximeno, 1827-1830), vol. I, p. 4.

10. El 1836, Thorpe va efectuar una gran venda de manuscrits a Phillips. Al verso del full de guarda anterior “Old sale nº 41”; al llom etiqueta de paper amb la menció “41”, que a priori correspondrien a aquesta venda (Catalogue of upwards of fourteen hundred manuscripts, upon vellum and paper, collected in this and other countries, forming, it is presumed, the most important and interesting collection ever offered for sale, particularly rich in English, Irish and Scottish History, from the Conquest to the present time. ... Now offered at the prices affixed to each article, by Thomas Thorpe, No. 38, Bedford Street, Covent Garden (London: Thorpe, 1836).

11. “2477, Trobas de Jayme de Febrer”, Catalogus librorum Manuscriptorum in Bibliotheca D. Thomae Phillipps ([Middle-Hill]: Typis Medio-Montanis, 1837), p. 29. En el catàleg de Phillips figura una altra còpia de les Trobes, versemblantment en català, adquirida a través del llibreter John Cochrane (p. 73: “4512, Trobes de Mosen Jayme Febrer, a Spanish troubadour poet, 4o, ch., s. xvii”).

12. Als fulls de guarda hi ha diverses numeracions en tinta (“Nº 12”, “70 n.”, “69”), i en llapis (“D/VII”, “LES (96)”), de finals del segle xviii o del segle xix, que no s’han arribat a iden­tificar.

328

FINESTRA OBERTA

ment. Cada llinatge té una estrofa dedicada, majoritàriament d’onze versos hendecasíl·labs. La relació va precedida per un seguit de cobles o “trobes” dedicades als primes comtes i reis d’Aragó (“Garcia Ximénez”, “Sancho Mitarra”, “Ýñigo Arista”, “Ramiro, rey de Aragón”, “Don Pedro Primero”, “Alfonso Primero”) i als comtats que depenien de la corona (“Condado de Apsburg”, “Condado de Besalú”, “Condado de Provenza”, “Condado de Tolosa”, “Condado de Rosellón”, “Condado de Foix”, “Condado de Cerdeña”, “Condado de Bearne”, “Urgel primero”, “Urgel segundo”, “Urgel tercero”), més una cobla dedicada a Montpeller i dues a València. El nombre de cobles difereix lleugerament de les de la primera edició de València, 1796, que inclou dues cobles dedicades a Ramiro II y Guifré.13 Continguts f. 2-7v: “Ýndice de las familias, condados y reynados”. f. 9-15v: “Al lector”. [Comença:] “Todas las cosas tienen en el mundo su tiempo, es inerrable sentencia del Espíritu Santo: Omnia tempus habent”.

[Acaba:] “Y por estas Trobas (de hallarse tan duras) | bien se pueden dar muchos hallazgos”. f. 16-16v: “Dedicatoria”. [Comença:] “Señor: | Ynfante excelente, por hazeros memoria, | recordaros quiero (como coronista)”. [Acaba:] “y el tener afición, halla el modo y cómo, | y así lo he juntado por mi vanagloria”. f. 17-21: “Prólogo”. [Comença:] “Estando en Valencia en el albergue que tengo | junto a San Estevan, entrasteis un día”. [Acaba:] “para que sepáis por qué las pusieron, | por qué las tomaron y cómo las usaron. | Fin del prólogo” f. 22-32 [24-34]: [Trobes]. Primera rúbrica: “García Ximénez”. [Comença:] “García Ximénez, el primer caudillo | de Sobrarbe fue, que eligió la gente”.

[Acaba:] (“Valencia”): “La maña y valor con que ha trabajado | y así ganó el nombre de Conquistador”. f. [34v-309] [Primera rúbrica de llinatge:] “Alpicat” (corregit de “Alpicad”).

[Comença:] “El ala colorada sobre el campo dorado | y un pelotón de oro en el campo de azul”. [Acaba:] (“Yepes”): “que en Burgos está y que él ha dejado | a su hijo menor, a quien havéis armado./ Fin”.

4. Jacobus de Cessolis, Libro de los esquaques (BC, ms. 10005) El De ludo scachorum del dominicà nord-italià Jacopo da Cessole [Jacobus de Cessolis], escrit probablement a finals del segle XIII, és un tractat sobre

13. La distribució de cognoms en ordre alfabètic seria: A 70 cognoms, B 42, C 82, D 20, E 22, F 23, G 15, H 2, J 3, L 20, M 66, N 4, O 11, P 40, R 28, S 39, T 22, V 32, U 2 i Y 3.

FINESTRA OBERTA

329

els escacs que aprofita les explicacions sobre les figures i moviments del joc per a fer una descripció global sobre el regiment de la societat i les relacions entre les diferents classes i estaments que la componen. Cessolis il·lustra les explicacions amb més d’un centenar d’exemples, històries facecioses de la vida comuna o extrets de la literatura clàssica, que fan la seva lectura particularment amena. Els llibres sobre escacs desperten l’interès de múltiples estudiosos, tant de textos científics com de jocs o d’història política o literària. Una de les col·leccions més assenyalades de la Biblioteca de Catalunya és justament una col·lecció històrica de llibres d’escacs, donada el 1940 pels hereus de l’editor i col·leccionista Josep Paluzie.

L’obra de Cessolis tingué una gran difusió: es conserven més de 250 manuscrits en llatí, i se’n varen fer traduccions a diverses llengües. Es conserven dues versions medievals en català; sembla que la primera (Madrid, Biblio­ teca Nacional, ms. 921) hauria estat traduïda entre 1350 i 1385,14 mentre que la segona dataria de finals del segle xiv; d’aquesta darrera es coneixen quatre còpies medievals (dues de senceres: Biblioteca Apostòlica Vaticana, Vat. lat.

4801 i Carpentras, Biblioteca Inguimbertina, ms. 952; i dues d’incompletes: Barcelona, Arxiu de la Corona d’Aragó, ms. Sant Cugat 41, f. xiii-lv i Girona, Arxiu Capitular, ms. 57, f. i-xxxvi), a més d’una còpia moderna de mà d’Antoni de Bastero (Barcelona, CRAI-Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ms. 239), i ha estat objecte d’una edició crítica.15 De la versió castellana, que segons la bibliografia hauria estat establerta a partir d’una versió catalana, es coneixien fins ara només dues còpies senceres corresponents a dues versions, ambdues inèdites i del segle xv (Madrid, Biblioteca Nacional, RES/299 i Biblioteca del Duque de Alba, ms. 80, f. 173-245).16 La Biblioteca de Catalunya va poder adquirir a llibres del Tirant una nova còpia que vindria a fonamentar la hipòtesi del lligam entre la versió catalana i la castellana. En la versió llatina, un dels exemples (al capítol VIII del tercer tractat) inclou una frase en italià, la llengua de l’autor. En moltes còpies manuscrites fetes fora de l’àrea italiana aquesta particularitat s’ha anat adaptant a la llengua de

14. Jaume Riera i Sans, “El Cessulis, un llibre oblidat”, Revista de Llibreria Antiquària, 5 (1985), p. 9-13.

15. Jaume de Cèssulis, Libre de les costumes dels hòmens e dels oficis dels nobles sobre lo joc dels escachs, estudi i edició d’Alexandre Bataller Català (Biblioteca Sanchis Guarner, 89) (València – Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018).

16. Les versions catalanes l’obra de Cessolis han estat objecte d’estudi de la tesi doctoral del seu editor, Alexandre Bataller, dirigida per Albert Hauf: Les traduccions catalanes del “Liber de moribus hominum et de officiis nobilium super ludum scachorum” de Jacobus de Cessulis (València: Universitat de València, 2009). A Bataller es deu també un estudi sobre les versions castellanes: “Les traduccions castellanes del Liber de moribus de Jacobus de Cesulis”, en: Actas del VIII Congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (Santander: Consejeria de Cultura del Gobierno de Cantabria, 2000), vol. I, p. 337-352. Per a l’edició del text català vegeu la nota anterior.

330

FINESTRA OBERTA

la zona on es copiava el text (francès, català, castellà...); en la còpia adquirida recentment aquest fragment està escrita clarament en català (“[...] en el cabo de aquella estava escrito en llengua de catalán asý: ‘Aqueste es lo testament de Juan Cabaça, que asý matex por altre se desfaça sea maçegat con aquesta maça’”, f. 32va). Això fa pensar en dues possibilitats diferents: o bé el model de la traducció era un manuscrit llatí copiat a les terres catalanes de la Corona d’Aragó, i que per tant va adaptar aquest fragment en vulgar al català, o bé es tracta d’una traducció del català al castellà.

El volum presenta unes característiques codicològiques singulars. La còpia està feta clarament per una mà professional de filiació castellana. Sembla que el comanditari tenia interès a què s’anés ràpid, perquè hi ha tot un seguit d’indicis (els canvis en la mesura de les columnes, el diferent nombre de línies...) que permeten anar seguint força bé l’inici i el final de les sessions de còpia —i això és realment rar. La puntuació igualment està molt ben definida, i pot ser interessant per fer una comparació amb la que es troba en els manuscrits catalans de la mateixa època. Té l’interès afegit de dur un colofó datat de 1430 segons l’era hispànica (“Aquí se acaba el tratado que se llama de las costunbres de los omnes e de los ofiçios de los nobles sobre el juego del axedrés. Gracias sean dadas al sennor Dios, amén. Era de mill ccccxxx”) que equivaldria en el calendari gregorià a 1392. Això el faria molt proper a la data de l’original de la traducció catalana, estimada segons la bibliografia abans de 1385. Tenint en compte que, en aquella època, la datació segons l’era hispànica només conti­­ nuava vigent al regne de Navarra, es podria inferir que el manuscrit va ser copiat en aquella zona, o a la franja superior del regne d’Aragó, veïna al de Navarra; un estudi lingüístic pot ajudar a determinar-ho millor.

El còdex està escrit sobre paper, a dues columnes que, com ja s’ha comentat, són molt irregulars: el nombre de línies oscil·la entre les 32 i les 45, mentre que l’amplada de les columnes, pautada a la mina de plom (de vegades s’aprecien les traces de punxons) pot anar dels 53 als 61 mm. El text usa un conjunt de signes de puntuació complex, de quatre tipus diferents (punt, punt volat, dos punts i punt i coma), no sempre de forma regular. També duu alguna esmena i diversos afegits marginals coetanis, així com algunes proves de ploma posterior (a destacar les que es troben als marges dels fulls xi i xxi (“El dottor Bernardo[?] Bera pbro”), i al f. xxvii. El text és escrit en tinta sèpia, i en les primeres i darreres línies de cada pàgina en ocasions el copista ha aprofitat per allargar les astes superiors o inferiors d’algunes lletres (l, h / g, q, p...). Els títols dels capítols no es van arribar a rubricar mai (només el primer capítol del primer tractat). Per a descriure el contingut del manuscrit hem fet servir, entre parèntesis quadrats, la llista de capítols que es troba a l’inici de cada tractat. El mateix copista va afegir també una senzilla ornamentació en vermell (la rúbrica inicial, algunes de les caplletres inicials de paràgraf, els calderons que inicien la llista de capítols als fulls xviiv i xxxiii); en ocasions, la lletra inicial de paràgraf s’ha deixat en blanc, i només hi ha la lletra d’espera.

El cos de l’obra està protegit per una senzilla enquadernació en holandesa del

FINESTRA OBERTA

331

segle xviii, amb cobertes de cartró folrades amb paper de guarda i un llom de pell marró, en el que figura un teixell en pell granat amb els títol estampat en lletres daurades (“Juego del aljed”); els talls estan pintats de vermell per protegir-lo dels insectes. L’única indicació d’antics posseïdors és una etiqueta en paper amb una signatura topogràfica (“Nº 49”) de mà del segle xviii. Com acostuma a succeir en molts documents, els marges varen ser guillotinats quan es va reenquadernat al Set-cents, amb pèrdua parcial de la numeració al marge superior; també data, probablement, d’aquell moment una restauració al marge del primer full, que no afecta el text. Al f. x, hi ha un sec a la zona del pautat vertical. Presenta també alguna taca de tinta vermella que no coincideix amb la decoració, i les habituals marques d’ús. Però en general es troba en un estat de conservació molt bo.

Contingut f. ir: “Aquí comiença el libro de los esquaques que se trata de las costunbres de los omes e de los ofiçios de los nobles. El qual conpuso frey Jacobe de Cesolis de la orden de los pedricadores [sic] E lo traxo a fin por gracia de aquel de quien desciende toda dádiva buena e perfecta”: [Preàmbul] “Munchas veses fuy rogado e requerido ansý por frayles de nuestra orden... / ... Onde es a saber que esta obra es partida en quatro tractados” f. ir: “El primer tractado fabla de la causa inventiva de este juego”. [A continuació, llista dels tres capítols]. f. ir-iv: “Capítulo primero, so qual rey aqueste juego fue fallado”. f. iv-iir: [Capítulo segundo, quien fue el fallador deste juego]. f. iir-iiir: [Capítulo tercero, de tres causas por qué fue fallado este juego de los esquaques]. f. iiir: “Tratado segundo, de las formas de los esquaques de los nobles”. [A continuació llista dels quatre capítols] f. iiir-vv: [Capítulo primero, de la forma del rey e de la reyna e de las sus costunbres].17 f. vv-viiiv: [Capítulo segundo, de la forma de los alfiles e de los sus ofiçios e costunbres].18 f. ixr-xiiir: [Capítulo tercero, de los cavalleros e del ofiçio e de las costunbres dellos]. f. xiiir-xviiv: [Capítulo quarto, de la forma de los roques e del ofiçio e de las sus costunbres].

17. El contingut d’aquest capítol no es correspon amb el títol indicat a la llista inicial del tractat. En realitat, aquest capítol tracta només del rei.

18. El contingut d’aquest capítol tampoc no es correspon amb el títol indicat a la llista inicial del tractat. En aquesta ocasió, el capítol tracta de la reina.

332

FINESTRA OBERTA

f. xviiv: “Tratado tercero. De la forma e ofiçios de los populares” [A continuació, llista dels vuit capítols] f. xviiv-xixr: [Capítulo primero, de la agricultura]. f. xixr-xxr: [Capítulo segundo, de los obreros ferreros]. f. xxr-xxiiiv: [Capítulo terçero, de los lanificos]. f. xxiiiv-xxvir: [Capítulo quarto, de los mercadores]. f. xxvir-xxviiir: [Capítulo quinto, de los físicos e surgianos]. f. xxviiir-xxixv: [Capítulo sexto, de los taverneros e mesoneros]. f. xxixv-xxxir: [Capítulo séptimo, de las guardas de la cibdat e de los oficiales del común e de los portasgueros (sense espai per la caplletra al lloc corresponent del text)]. f. xxxir-xxxiiiv: [Capítulo octavo, de los desgastadores, ribaldos, luxuriosos e troteros]. f. xxxiiiv: “Síguese el quarto tratado del movimiento e del andar de los juegos el qual contiene ocho capítulos” [A continuació, llista dels vuit capítols] F. xxxiiiv-xxxvr: [El primer capítulo es del axedrés en general]. f. xxxvv-xxxviiv: [El segundo, de cómo ha de andar el rey]. f. xxxviiv-xxxviiiv: [El terçero capítulo, de commo ha de andar la reyna]. f. xxxviiiv-xxxixv: [Capítulo quarto, de commo han de andar los alfiles]. f. xxxixv-xlr: [El quinto capítulo, de commo han de andar los cavalleros]. f. xlv-xlir: [Capítulo sexto, de commo han de andar los roques]. f. xlir-xliir: [El sétimo capítulo, de commo han de andar los peones]. f. xliir-xliiiv: [Capítulo octavo, del conpendio abreviado de todo lo sobredicho]. f. xliiiv: [Colofó] “Aqueste tractado, a honor e gasajado de los nobles e mayormente de los que han plaser de jugar en el axedrés, conpuse yo, fray Jacobo de Çesulis, de la orden de los frayles pedricadores, e lo traxe a fin por gracia de aquel de quien deçiende toda dádiva buena e perfecta. Gloria sea a Dios en los siglos de los siglos, amen”. [A sota, després d’un espai en blanc i en lletra més petita] “Aquí se acaba el tratado que se llama de las costunbres de los omnes e de los ofiçios de los nobles sobre el juego del axedrés. Gracias sean dadas al sennor Dios, amén”. “Era de mill ccccxxx” [1392].

[En l’espai en blanc immediatament abans del colofó, en lletra del segle xviii] “Aquí se acaba el tratado que se llama de las costumbres de los omes y de los oficios de los nobles sobre el juego de el axedrez”.

Anna Gudayol Biblioteca de Catalunya Sadurní Martí Universitat de Girona

FINESTRA OBERTA

333

VI Manucrits moderns de la Crònica de SANT Joan de la Penya a) Fons Traggia El fons Traggia de la Real Academia de la Historia conté en còpia del segle xviii una llarga història universal en català que va de la primera població d’Espanya a càrrec del Túbal bíblic fins a la mort i enterrament de Pere el Catòlic a Sixena. Aquest text es troba al volum setè del papers Traggia i ara té la signatura 09 05225. Per dissort, els folis d’aquesta part del volum no són numerats, llevat dels del final; aquesta mancança fa difícil el maneig del text.

El títol és: De la Poblacio de Espanya e perque hac nom axi. Arriba fins a l’enterrament de Pere I a Sixena. F. []–[149].

El text és precedit d’una nota de Traggia que diu així: «Esta copia se ha sacado dictandola yo i escribiendo el P. Agustin Pueyo de s. Francisco de Paula, natural de Xativa, del codigo del R. P. Matheo de Gusman Lector de Theologia de la Iglesia de Zaragoza quien lo hubo del espolio de un Eclesiastico de Zaragoza a quien asistio en su muerte.

«Es un tomo en folio i tiene 2 partes la 1ª comprende la Historia que se copia en 30 foxas que concluye refirendo la muerte de D. Alonso acaecida en “Barcelona 11º kalendas de febrer en lany de nostre senyor 1335 e fo soterrat en lo monestir dels menors de la dita Ciudat et puis fon tresladat en lo monestir dels menors de la Ciudat de Lerida. Michael Marcus vocatur qui scripsit.

Quis scripsit scribat cum Domino sempre vivat. Detur pro pena gloria Dei eterna. Amen Deo gratias.”

«La 2ª parte es una narracion poetica de los sucesos memorables des de la creacion en 25 fojas i media. Esta poesia llega hasta D. Joan i es castellana ia en 8as i son mas de 300 octavas, escepto la ultima que es cuartilla i dice: Aqui concluyendo finco la rodilla = besando la tierra como natural = delante sugrande poderio real = De aqueste alto rei de Leon i Castilla.

«El que hizo la copia no parece que sabia mucho el lemosin segun los yerros».

Es tracta indubtablement de la Crònica de Sant Joan de la Penya en la seva versió catalana. Es comprova tot d’una, d’acord amb l’índex dels capítols, que és el següent: “De la Poblacio de Espanya e perque hac nom axi”.

Inc.: «Segons que auem lest en molts libres lo primer que pobla en Spanya hac nom tubal de lo qual exi la generació dels Ibers ...»

2º Don vengren los Gots.

Et per zo que dagam molt tractar e pus verdaderament e brev per tal que sia plus plasent ...

334

...

FINESTRA OBERTA

3º Com preseren Espanya et poblaren ella.

Naquesta illa de stancia abitaban aquestes nacions gots vesegots encregots

4º De les crueltats que les sarraïns fecheren als cristians que romaneren.

Et feta la dita persecucio o conquista los cristians que de la batalla o persecuçió pogueren scapar ...

5º De la edificació dela Iglesia de Sant Joan de la penya.

En aquest temps hou sant hom apellat Johan hermita habitava en una valma sots huna gran rocha en la qual lo dit hermita feu una Iglesia ...

6º Del rei Garcia Ximenas.

E per la habitació de aquests sants homes totes les cristians avien gran devoció ...

7º Del rei Fortun Garcia.

Apres mort lo dit rei garcia enech regna apres el lo rei fertun garcia en lany de nostre senyor 903 ...

8º Del compte Galindo.

Apres mort aquest compte fo compte en arago son fill galindo lo qual feu fer un castell lo qual ha nom athares et pobla moltes villes e llochs ...

9º Del rei Sancho garcia et de sos fets.

Apres mort aquest rei fertun garcia regnà en pampalona lo rei Sancho garcia et en vida sua mori en arago lo compte galindo ...

10º Del rei Ximeno garcia que mori sens ereu.

Apres aquest rei regna eximen garcia ab son fill en garcia del qual recomptament altre non trobam ...

11º Del rei Garcia enech et de sos feyts.

Et mort lo dit rei enech arista succey en lo dit regne son fill garcia enech et regna ab la dita dona toda mara sua ...

12º Del miracle com nasch lo rei sancio et com fo rei et de sos fets.

E sobot lo dit rei romas la reina dona enecha sa muller e vn dia per gran desaventura pasant la dita reina per la vall daybar, aguait de moros donanli salt ...

13º Del rei garcia et dels seus fets.

E mort lo dit rei Sancho abarca romas rei i hereu seu en la terra son fill garcia e per tal com devia entrar en batalla 14º Del rei sancho et de sos feits.

Apres mort del damunt dit rei garcia succey en son regne Sancho son fill lo qual pres per muller la filla del compte Sancho de Castilla ...

15º Con finà que no hac compte en arago.

Tro azi parlar dels fets dels reis de navarre et dels comtes derago ensenyar 16º De la partició dels regnes de navarra et darago.

Mort lo dit emperador e lo dit depertiment deles terres acabalment perduit senyorea lo dit rei Remiro en lo regne darago ...

FINESTRA OBERTA

335

17º Del rei Sancho et de sos fets.

Mort lo dit rei Remiro regna son fill Sancho lo qual apres fo enomenat Sancho remirez mas hans que digan res de sos fets recontaren e qual manera fo rei de navarre ...

18º Del rei en Pere et de sos fets et de la preso dosca.

Et feta la honor de la dita sepultura les gentes del dit regne levaren rei enpere damunt dit pridie nonas Junii en aquest matex any ...

19º Del rei anfos et de sos fets et de la preso de Zaragoza et de calatayud et de daroqua.

Apres mort aquest rei enpere soccey en lo regne son germà enomenat anfós e hac per muller la reina de quastella dona urraca de la qual fil ni fila no procrea ...

20º Com los aragoneses tragueren del monestir Remiro lo monge.

E lo dit rei nanfos mort o perdut, aragoneses ab licencia apostoliqual tragueren lo monge en Remirro del monestir de tomeres e levarenlo rei ...

21º Com fina la generació mascolina dels reis darago.

E hi fem fu fine als reis darago et per tal car lo dit endefalliment de hereu mascle pervench compte de barcelona per aiustament matrimonial ...

22º Del comenzament dels comptes de barcelona.

Ara tractem del comencament del linatge dels Comptes de barcelona. En lo temps antichs fou un cavaller ...

23º Del Comte Guifre com hacha ell als seus lo comptat de barcelona.

Mort lo dit compte los franceses sen menaren pres son fill En Guifre ...

24. Del compte Mir. Mort lo dit compte Guifre succei apres del son fill en mir lo qual el mir regi lo dit Comtat sabiament ...

25. Del Compte Sifre.

Mort lo dit Compte Mir remanseren del tres fills lo hu hac nom Sifre e aquest fo primogènit ...

26. Del Compte Borrell.

E mort lo dit comta Sifre no romananet del nengun fill succeí apres en lo dit comptat de barcelona son cosin german en Borrell compte de Urgell ...

27. Del Compte Borrell.

E mort lo dit compte Borrell succei a ell en lo comtat de barcelona et aboborrell (sic) et en lo comptat de urgel nargmengou fills seus ...

28. Del Compte Belenguer.

E mort lo dit compte Ramon Borrell remas hereu universal en lo dit comptat de barcelona belenguer fill seu ...

29. Del Comtpe R. Belenguer e de sos fets.

E mort lo dit compte Berenguer romanseren dell tres fills damut nomenats ...

30. Del Compte Ramon Berenguer.

Mort lo dit Ramon Berenguer vell regnà son fill Berenguer lo qual fo baro noble et molt ardit en armes ...

336 sa.

FINESTRA OBERTA

31. Del Compte Remon Belenguer et com hac lo Comptat de Prohen-

E mort lo dit rei belenguer cap de stopa los nobles varons de Catalunya elegeren per compte el rei berenguer fill seu ...

32. Del Compte Remon Belenguer e com lo regne darago fo aiustat al comptat de barcelona per matrimoni.

Mort lo dit rei Berenguer regnà son fill Remon Berenguer desús dit lo qual fo molt noble varo de grant proheza et de gran saber ...

33. Del Rei Amfos et de sos fets.

Mort lo dit compte e princep Ramon belenguer fo rei darago et compte de barcelona son fill namfos ...

34. Del Rei Namfos.

Aquest rei namfos procrea de sa muller tres fills zo es saber emperò que apres sucey en lo regne darago et en los comptats de barcelona, de bisaldú, de Cerdanya de roselló et de pallars ...

35. Del Rei Enpere et de sos fets.

Mort lo dit rei namfos regna apres en lo regne darago et en los comptats ya desus singularment nomenats son fill en Pere lo Catòlic ...

Exp.: «... E mori lo dit Rei en lany de nostre senyor 1214 e fou sobolit en lo monestir de sigena lo qual sa mara na sancia avia edificat».

36. Del Rei en Jacme et de sos fets et de la preso de mallorca et de Valencia (aquí s’estronca el ms.)

L’edició de la Crònica de Sant Joan de la Penya publicada el 1961 per Amadeu-J. Soberanas Lleó conté xli capítols, contra els 36 de la còpia de Traggia.

Aquesta, doncs, és una còpia on falten almenys set capítols o la capitulació és diferent. I això és incongruent amb el fet que Traggia, en citar el colofó del ms., revela que el seu exemplar de la Crònica acabava amb l’enterrament d’Alfons el Benigne. Pot ésser, doncs, que la diferència del número de capítols no impliqui pèrdua de text, qüestió ací no esbrinada. Aquesta és la part escrita per o sota el control directe de Pere III-IV, a la qual foren afegits més tard els capítols dedicats al Ceremoniós i a Joan I, publicats en l’edició de Soberanas.

Per tant a) o Traggia i Pueyo no van acabar llur treball, b) o el que falta de la còpia està trastocat en algun altre lloc del fons Traggia que per ara no hem sabut identificar, c) o ha anat a parar en algun altre fons, sigui de la mateixa RAH, sigui d’una altra institució.

Estem segurs que l’antígraf de la còpia de Tragia era antic. Ho delata la forma del colofó, amb el nom del copista Marcus. Però els capítols afegits de Pere III i de Joan I el situarien en ple segle xv, com el ms. 212 de la BU de València, que arriba fins a Martí I. Pel que fa a la qualitat del «llemosí», que Traggia creu tocada d’errors, caldria compulsar tot el text amb el dels altres testimonis de la tradició.

Aquest treball revelaria altres accidents de la còpia Traggia, que ara no tenim intenció d’escometre. Entre d’altres raons perquè és raonable sospitar

FINESTRA OBERTA

337

que el tros de la còpia que falta pot aparèixer en el fons Traggia o en algun altre dels conjunts documentals moderns concentrats a la RAH. b) Fons Velázquez, marqués de Valdeflores (1722-1772) Amadeu-J. Soberanas donava també notícia que en el t. xxiii del fons Luis José Velázquez, marqués de Valdeflores, de la RAH hi havia còpia moderna de la Crònica de Sant Joan de la Penya. Consultat dit fons, la còpia no hi apareix, ni en altres toms, també consultats, del mateix fons. No fora estrany que la Crònica hagués emigrat del fons Valdeflores a una altra banda. Això ho podrà aclarir un ulterior treball de camp als fons plens de sorpreses de la RAH. Jaume de Puig Oliver Institut d’Estudis Catalans

TAULES I. Taula de referències bíbliques i alcoràniques En les citacions de llibres, capítols i versets bíblics, les sigles i l’ordre dels llibres són preses de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI), Barcelona 1994, xiv-xvi. En les citacions genèriques d’un llibre bíblic es prescindeix de les sigles.

Bíblia Antic Testament Gènesi Gn 1,1 127 Gn 1,26 227 Gn 1,28 239 Gn 1,3 237 Gn 1,31 227 Gn 2,17 227 Gn 2,22 227 Gn 2,24 239 Gn 3,16 227 Gn 3,17-19 187 Gn 3,19 227 Gn 3,20 227 Gn 4,7 125 Gn 6,7 184 Gn 7,1 ad sensum 230 Gn 8,11 164 Gn 15,6 231 Gn 21,12 i 16 231 Gn 22,17 231 Gn 28 253 Gn 28,12 164, 231 Gn 28,18 164 Gn 32,28 231 Gn 32,30 231 Gn 37,33 173 Gn 37,9 231 Gn 49,10 126-127, 131 Èxode Ex 17,6 231 Ex 20,2 234

Ex 33,11 231 Ex 34,29 161 Nombres Nm 16,31-32 231 Deuteronomi Dt 6,4 234 Dt 32,13 226 Dt 32,39 234 Josuè Js 10,12-13 180 Primer llibre de Samuel 1Sa 1,1 152 1Sa 1,2 160 1Sa 1,3-4 215 1Sa 9,1-2 162 1Sa 9,3-8 163 1Sa 10,1 164, 165, 166 1Sa 10,1-8 167 1Sa 10,17 172 1Sa 10,21 172 1Sa 10,22 172 1Sa 10,24 173 1Sa 10,26 174 1Sa 10,26-27 175 1Sa 10,7 171 1Sa 10,8 171 1Sa 11,1-9 176 1Sa 11,9 180 1Sa 11,11 181 1Sa 11,14-15 181 1Sa 13,1 181

340 1Sa 13,2 182 1Sa 14,26-45 184 1Sa 14,47 183 1Sa 15,2-9 184 1Sa 15,10 184 1Sa 15,16-17 186 1Sa 15,18 186 1Sa 15,20 186 1Sa 15,22-23 186 1Sa 16,1 187 1Sa 16,1-12 140 1Sa 16,5-6 188 1Sa 16,8 189 1Sa 16,9 189 1Sa 16,12 190 1Sa 16,13 187 1Sa 17 164 1Sa 19-21 172

taules

Ez 34,2-5 166 Jonàs Jo 4,11 230 Miquees Mi 4 127 Habacuc Ha 3,3 233 Malaquies Ml 3,20 180 Salms Sl 1,3 237 Sl 3,6 233 Sl 15,10 232 Sl 19(18),5 163 Sl 29,11 227 Sl 31,1 170 Sl 31,5 238 Sl 32(33),9 230 Sl 32,9 237 Sl 33,16 227 Sl 49,7 234 Sl 53,4 236 Sl 55(54),24 173 Sl 72(71),1 157 Sl 77,24 231 Sl 88,35 227 Sl 89(88),21-22 190 Sl 99,3 235 Sl 101,26 227 Sl 110(109),4 156 Sl 113B,3 228 Sl 145,6 227 Sl 146,7 239 Sl 148,4-5 245 Sl 149,5 244

Segon llibre de Samuel 2Sa 12,13 229 2Sa 14,17 171 2Sa 18,3 185 2Sa 20,1 185 Primer llibre de Reis 1Re 3,4-5 161 1Re 3,16 161 1Re 3,28 161 1Re 17,17-24 215 Segon llibre de Reis 2Re 4 164 2Re 9 164 2Re 19,4 235 Isaïes Is 2 127 Is 9,5 162 Is 11, 1 126-127 Is 14,12-14 187 Is 14,15 187 Is 59,1 228 Jeremies Jr 13,14 230 Ezequiel Ez 14,14 169 Ez 14,14 i 20 230

Job Jb 34,30 174 Proverbis Pr 10,19 156 Pr 20,8 155 Pr 20,28 162 Pr 24,16 171

341

taules

Pr 24,6 178 Rut Rt 2,7 165 Rt 2,14 165 Rt 4,7 165 Rt 4,13 165 Cohèlet (Eclesiastès) Coh 3,21 224 Coh 9,10 179 Ester Est 13,9 230 Daniel Dn 9,24 129 Dn 10,5-6 153 Segon llibre de les Cròniques 2Cr 16,7-9 180 2Cr 32,2 178 2Cr 32,21-23 178 Judit Jdt 14 179 Tobit Tb 13,2 230 Saviesa Sv 1,1 157 Sv 1,11 156 Sv 5,18-19 157 Sv 6,1 170 Sv 6,2-10 181 Siràcida (Eclesiàstic) Sir 3,20 168 Sir 8,10 157 Sir 37,20 156 Baruc Ba 4,1 233

Nou Testament Evangeli segons Mateu Mt 1,1 241 Mt 1,16 241 Mt 2,12 230 Mt 2,8 230 Mt 3,12 152 Mt 5,3 232 Mt 6,6 234 Mt 6,9 235 Mt 7,7 226 Mt 7,7-8 247 Mt 7,14 246 Mt 7,25 177 Mt 9,29 168 Mt 10,16 154 Mt 11,9 242 Mt 15,14 217, 238 Mt 16,23 237 Mt 18,20 172 Mt 19,30 247 Mt 20,12 178 Mt 20,16 247 Mt 25,21.23 238, 247 Mt 25,34 247 Mt 26,3 234 Mt 26,4 165 Mt 26,29 244 Mt 26,38 215 Mt 26,39 234 Mt 26,40 242 Mt 26,43 242 Mt 27,45 234 Mt 27,46 215 Mt 28,3 155 Evangeli segons Marc Mc 2,7 238 Mc 8,33 237 Mc 10,31 247 Mc 14,34 234 Mc 14,35 234 Mc 14,37 242 Mc 14,40 242 Mc 15,34 215, Mc 16,17 242 Mc 16,37 242 Evangeli segons Lluc Lc 2,14 241

342 Lc 2,46 241 Lc 4,19 245 Lc 4,23 238 Lc 4,24 215, 234 Lc 6,39 238 Lc 6,48 177 Lc 7,16 234 Lc 7,26 242 Lc 7,36 263 Lc 9,39 217 Lc 11,2 235 Lc 11,9 226 Lc 11,9-10 247 Lc 13,30 247 Lc 16,22 232, 236 Lc 16,23 216, 236 Lc 16,24 236 Lc 16,25 245 Lc 16,26 236 Lc 22,29-30 244 Lc 22,31-32 242 Lc 22,39-46 215 Lc 23,46 234 Evangeli segons Joan Jn 1,18 243 Jn 1,5 240 Jn 1,9 240 Jn 6,31 231 Jn 9,25 233 Jn 10,11 166 Jn 14,2 245 Jn 14,9 243 Jn 18,36 244 Jn 19,28 215, 228 Jn 19,34 228 Jn 20,17 215, 235 Fets o Actes dels Apòstols Act 1,7 15, 17 Carta als Romans Rm 4,3 231 Rm 4,7 170 Rm 5,12 211 Rm 10,10 238 Rm 12,18 190 Rm 12,9 176 Rm 13,11 247

taules

Primera carta als Corintis 1Co 1,18 237 1Co 1,20 237 1Co 2,6 260 1Co 3,6-7 226 1Co 3,10 177 1Co 7,9 239 1Co 10,12 184 1Co 15,33 156 1Co 16,14 169 Segona carta als Corintis 2Co 6,2 247 2Co 11,30 163 2Co 12,9 163 Carta als Gàlates Ga 6,10 180 Carta als Efesis Ef 5,14 237 Primera carta a Timoteu 1Tm 4,1-3 240 Carta a Titus Tt 3,15 247 Carta als Hebreus He 11,3 160 He 11,4-30 160 He 11,33 158 He 12,22 238 Carta de Jaume Jm 1,17 232 Jm 4,6 137, 158 Jm 5,16 239 Primera carta de Pere 1Pe 2,18 137, 156 1Pe 5,5 137, 158 1Pe 5,6 137, 168, 188 Primera carta de Joan 1Jn 2,16 169

343

taules

Apocalipsi Ap 1,8 227 Ap 3,7 245 Ap 12,7 187 Ap 12,9 187 Ap 21,2 238

Alcorà Alcorà 2, 35-37 212, 228 Alcorà 2, 87-253 244 Alcorà 2, 221-242 243 Alcorà 3, 47 237

Alcorà 3, 49-55 244 Alcorà 4, 43 243 Alcorà 4, 158 247 Alcorà 5, 6 243 Alcorà 5, 110 244 Alcorà 6, 73 237 Alcorà 16, 120-122 2444 Alcorà 19, 16-40 244 Alcorà 19, 35 237 Alcorà 19, 88-92 228 Alcorà 20, 120-122 212, 228 Alcorà 21, 91 244 Alcorà 29, 14-27 244 Alcorà 55, 46-78 245 Alcorà 65, 1-7 243

II. Taula d’arxius i de biblioteques Alcalá de Henares Archivo General de la Administración 147 Avinyó Palau dels Papes 55 Bad Windesheim Historische Stadtbibliothek, ms. 77 195 Barcelona Arxiu de la Basílica dels Sants Just i Pastor, pergamins Pergamins 305-307 Fons Cabo-Nadal 305, 306 Fons Duran 305, Fons Gualbes 305, 306 Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) Ms. Sant Cugat 41, f. xiii-lv 329 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona Dietari de l’antic consell barceloní 318 Registres d’Ordenacions 318 Registres de Deliberacions 318 Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona Libre de matriculats de l’Estudi Generl de la ciutat de Vic (1641) 317 Biblioteca de l’Ateneu, ms, 1 313 Biblioteca de Catalunya Ms. 10 313 Ms. 10005 329-332

Biblioteca de la Universitat de Barcelona (BUB) Ms. 239 329 Ms. 713 307-308 Ms. 987, vol. I, f. 278v Biblioteca Pública Episcopal del Seminari (BPEB) Ms. 400 Carpentras Bibliothèque Inguimbertine, ms. 952 329 Ecija Col·legi dels jesuïtes 148-149 Girona AC, ms. 57, f. i-xxxvi 329 Madrid Biblioteca Nacional de España Ms. Res. 299 329 MSS/12987 146-148; 150 Biblioteca de la Casa de Alba Colegio Imperial 148 Ms. 80, f. 173-245 329 Real Academia de la Historia Ms. 88 307-308 Real Biblioteca 41-42, 68 II/1521 42

344

taules

Milà Veneranda Biblioteca Ambrosiana 73 C 12 sup. 73 T 20 sup. 1 73 Palma de Mallorca Arxiu Capitular de Mallorca (ACM), PN14724, f. 56v-58 294 Biblioteca Bartomeu March 28 París Bibliothèque nationale de France 70, 109 Latin 6971 70 Latin 7058 109 Ms. esp. 44 307-38 Ms. esp. 225 313 Biblioteca Thuana o Thuanea 108, 109 Bibliothèque Sainte-Geneviève, ms. 1405 125-127 Roma Archivio Apostolico Vaticano Arm. 54, De schismate, vol. 17 145, 149, 150 Archivio Generale dell’Ordine Carmelitano Ms. III, Varia I Biblioteca Apostolica Vaticana 7-8, 24, 118-119 Vat. lat. 4006 24

Vat. lat. 4801 329 Vat. lat. 5732 118-119 Vat. lat. 5740 118-119 San Lorenzo del Escorial Biblioteca del Escorial 28 Ms. N-III-5 307-308 Sevilla Biblioteca Colombina 29-30, 60, 118 Venècia Biblioteca de Alessandro Zilioli 110 Biblioteca Lauredana 110 Biblioteca Nazionale Marciana 111, 117 Z. L. DXXXVIII 111 Vic ABE Ms. 174 Arxiu Municipal Llibre d’Acords 317 Llibre d’Actes de la Universitat de Vic 317 Llibre del Col·legi de Jurisprudència de la ciutat de Vic 317 Viena Österreichische Nationalbibliothek, lat.

5064 145

III. Taula d’íncipits Anglorum Regi scribit Schola tota Salerni 96-97 In Dei nomine, Ego Petrus Silvest’ civis Maiorice 294 In humanum corpus 117 Mei intellectus ingeniique subtilitas, ut me in hoc laudem 224 Pertransibunt plurimi, et multiplex erit scientia 119 Rogatu plurimorum inopum 113, 115

IV. Taula de filigranes Almirall 281

V. Taula de copistes Mateu Salcet 294

taules

345

VI. Taula de possessors Olmo, Fortunato 111 Padres Carmelitas de Santa Maria Transpontina en Roma 107

Petrarca, Francesco 77, 82, 84, 111 Trevisan, Ettore 101

VII. Taula d’antropònims i d’0bres anònimes A Abadal i de Vinyals, Ramon d’ 273, 274, 276, 278, 279, 280, 281 Abbas Panormitanus, v. Tedeschi, Niccolò Panormitano Abdalla 197 Abdallah, v. Taryuman Abiron 231 Abraham 198, 212, 213, 216, 219, 231, 232, 233, 235, 236, 245 Abû al-Abbad Ahmad 200 Abû Fâris ‘Abd al-‘Aziz 200, 201, 204, 209 Abu Ishak II 209 Abu Omar Othman 209 Acevedo, Antonio 249, 260-262, 269 Acfred 276 Acquaviva, Octavio 25 Adalbert 275, 276, 277, 278, 301 Adam 198, 211, 212, 213, 216, 217, 227, 228, 229, 230, 231, 236, 239 Adams 42 Adoramen 247 Agramunt, família 323 Aguilar, família 323 Aguiló, Estanislau K. 210, 291, 292, 293 Aguiló i Forteza, Tomàs 291, 293, 294 Aguiló i Fuster, Marian 208 Aguiló, família 323 Aguiló, Tomàs 291, 293-4 Agullana, casa 283, 287 Agullana, els 283, 284, 286 Agullana, Jaume d’ 283, 285, 287, 288 Agullana, Lionor d’ 284 Agullana, Martí d’ 284, 287, 288, 289, 290 Agustí d’Hipona, sant 15, 17, 137, 139, 240 Agustín de Hipona, v. Agustí d’Hipona, sant Ailly, Pierre d’ 121

Aimeric, Mateu 255 Akiva 126 Alabaña, família 323 Alabiano, família 323 Aladro Font, Jordi 263, 264, 267 Alaix i Gimbert, Tània 299, 300, 301, 302 Alamburga 301 Alart, Bernat 277 Alba, duc d’ 329 Albert I d’Alemanya 21 Albertus I, v. Albert I d’Alemanya Albicu, família 323 Alborg, Juan Luis 264 Alcelmus, v. Turmeda, Anselm Aldana, família 323 Alegre, família 323 Aleñar Serra, Gabriel 295 Alenyà, Gabriel 295 Alfons d’Aragó, rei, v. Alfons IV d’Aragó Alfons III rei d’Aragó 44, 209 Alfons III-IV, el Benigne 333, 336 Alfons IV d’Aragó, rei 134, 144, 149 Alfons IV el Magnànim, rei 202, 208, 313 Alfonso I, rei 328, 335, 336 Alfonso V, v. Alfons IV Alfonso, infante, v. Alfons III d’Aragó al-Ġazâlî 124 Alî 201 Almenara, marquès d’ 319 Almirall 281 Almudèvar, Onofre 322 Almunia de Próxita y de León, Antonio 320, 322 Almúnia, Eiximèn d’ 320 Almúnia, família 320, 321, 323 Almúnia, Gaspar, Bernat d’ 319, 320 Almúnia, Joan Jeroni d’ 319, 320 Almúnia, marquès d’ 320 Almúnia, Ysabel d’ 319 Alonso, Carlos 262 Alonso, v. Alfons

346

taules

Al-Ta’âlibî 221 Altés i Alabart, J. 286 Altés, F. J. 286 Alturo, Jesús 301 Alvarez Chanca, Didacus, v. Álvarez Chanca, Diego Álvarez Chanca, Diego 118 Alverny, M. T. d’ 246 Alzamora, família 323 Al-Zarkadî 221 Amell 276 Amfós, v. Alfons Ananies 254 Anastasius 94 Andalla 248 Andellnach 248 Andernach, Johann Winter von 94 Andernacus, v. Andernach, Johann Winter von Andreas, frater 197 Andreoli, Ilaria 75, 113 Andrés, família 323 Andrés, Melquíades 258 Andreu, sant 235 Anello, Joan, impressor 266 Anfós, v. Alfons Anglesola, família 323 Anjou, Lluís II d’ 313 Añón, família 323 Anselm of Canterbury, v. Anselm, sant Anselm, sant 229, 295 Antequera, Ferran d’, v. Ferran I Antichristus 15, 17, 23-24, 29, 56, 58, 107 Anti-Christus, v. Antichristus Anticristo, v. Antichristus Antist, família 323 Antoní de Florència 13-15, 17-18, 25, 45, 56, 58 Antoni, mestre de cases 287 Antonino da Firenze, v. Antoní de Florència Antoninus Florentinus, v. Antoní de Florència Antonio, Nicolás 7-15, 17-23, 26-32, 3543, 45-96, 98-119, 121 Aquaviva, Octavius, v. Acquaviva, Octavio Aragón, Alonso de 323 Aragón, família de 323 Aragón, Hernando de 323 Aragonès de Puch Moltó, família 323 Arbus, Sanson 259 Arbuxech, família 323 Arellano, Ignacio 263, 264 Arendt, Hannan 257

Arenós, v. Eiximenis d’Arenós Aristòtil 137 Armatus 94 Armengol, família 323 Armengou, comte d’Urgell 335 Arnaldus de Nova Villa, v. Arnau de Vila­ nova Arnaldus de Villa Nova, v. Arnau de Vila­ nova Arnaldus Hispanus, v. Arnau de Vilanova Arnaldus Villanovanus, v. Arnau de Vilanova Arnau de Vilanova 7-36, 38-122, 141, 144 Arnoldus Catalanus, v. Arnau de Vilanova Arnoldus de Novavilla, v. Arnau de Vilanova Arnoldus de Villa Nova, v. Arnau de Vila­ nova Arnoldus de Villanova, v. Arnau de Vilanova Arnoldus Hispanus, v. Arnau de Vilanova Arnoldus Novicomensis 94-95 Arrigo, imperatore, v. Enric VII del Sacre Imperi Romanogermànic Arrizabalaga, Jon 250 Arrufat, família 323 Artacho, família 323 Artés, família 323 Artés, Pere d’ 312 Arziniega, família 323 Assagra, família 323 Astruc de Cortielles, Raimon, v. Cortielles, Ramon Astruc Augustinus, v. Agustí, sant Augusto, v. Octaviano Augusto Aurelius Augustinus, v. Agustí d’Hipona, sant Avellaneda, família 323 Averroes 124 Averroes, v. Averrois Averrois 42, 66 Avicena, v. Avicenna Avicenna 42, 66, 112-114 Avila, família 323 Avinyó, mossèn 313 Ayala, família 323 Azlor, família 323 Azpilcueta, Martín 259 B Balaeus 19 Baldo da Perugia, v. Ubaldi, Baldo degli Baldus, v. Ubaldi, Baldo degli Balthasar de Gabiano 60

taules

Bar, v. Violant de Bar Barberà, família 323 Baronio, Cesare 24, 32, 34, 46 Baronius, Caesar, v. Baronio, Cesare Barraquer, C. 285, 286 Bas Carbonell, fons 321 Bas, família 324 Bastero, Antoni de 329 Bastó, Jofre 300 Bataillon, Marcel 260 Bataller Català, Alexandre 329 Bataller, família 324 Bauhin, Gaspard 114 Bauhin, Johann 114 Bauhinus, Casparus, v. Bauhin, Gaspard Bauhinus, Ioannes, v. Bauhin, Johann Bazell, Diane M. 89 Beaumont, família 324 Beccaria, Hyppolito Maria, v. Beccaria, Ippolito Maria Beccaria, Ippolito Maria 55 Becker, Matthaeus 116 Beckerus, Mattias, v. Becker, Matthaeus Bel·ló 274 Bell, Arbrey F. G. 265, 266 Bellarmino, Roberto 41 Bellarminus, Robertus, v. Bellarmino, Roberto Bellvís, família 324 Beltran, Gabriel 260 Benedicto XIII, v. Benet XIII, Petrus Luna Benedictus, sanctus, v. Benet, sant Benedictus, v. Benet, sant Benet VIII, papa 278 Benet XIII (Pere de Luna) 58, 145, 208 Benet, sant 40, 240 Beneyto, família 324 Bera, Bernardo 330 Bereixit qatanah 126 Bereixit Rabbah 126 Berenguer Ramon, comte de Barcelona 335, 336 Berenguer, abat de la Grassa 301 Berenguer, bisbe de Girona 301 Berenguer, família 323 Beringarius, comes 280 Bernardinus, Ioannes Rubei frater 115 Bernardus, v. Bernat, sant Bernat de Septimània 276 Bernat, Bernat 300 Bernat, comte de Besalú 276 Bernat, família 324 Bernat, Jofre 300

347

Bernat, sant 240, 301 Bernuz, Pedro 44 Bertrand Atgier de Figerac, cardenal 136 Bertrandi Boterius, Michel 297 Bessarione, Basilio, cardenal 111 Betrán, José Luis 252 Bindoni, Gaspar, v. Bindoni, Gasparo Bindoni, Gasparo 105 Biosca Bas, Antoni 197 Blaeu, Ioannes, v. Blaeu, Joan Blaeu, Joan 21 Blanca d’Anjou, reina 134 Blanes, família 324 Blasius, Thomas 96 Blay o Blau, família 324 Boadas, Sònia 251 Boase, Mansur S. 199, 291 Boase, Roger 291-293 Bobichon, Philippe 124, 125 Bodenstein Carolstadius, Andreas Rudolff 98 Bodenstein, Adam von 98-99 Bodenstein, Adamus a, v. Bodenstein, Adam von Bodenstein, Adamus de, v. Bodenstein, Adam von Bodí, família 324 Boetzerus, Antonius, v. Bötzer, Anton Bofarull, Pròsper de 277 Bonastre, família 324 Bonifaci VIII, papa 54-55, 116 Bonifacio VIII, papa, v. Bonifaci VIII, papa Bonifacius, v. Bonifaci VIII, papa Bonig, família 324 Bonyvern, família 324 Bordua, Louise 199 Borel, Pierre 72 Borellus, v. Borel, Pierre Borja, Carles de 322 Borja, els 320, 322 Borja, Joan Cristòfor de 319 Borja, Lucrècia 320 Borràs i Feliu, Antoni 283 Borrell, comte d’Urgell i de Barcelona, v.

Ramon Borrell Borromeo, Carles 251 Borrull, Francesc Xavier 321, 326, 327 Bosch Ballbona, Joan 250 Bosch, Andreu 36-37 Bosch, família 324 Bossoms, Jordi 106 Boter, Mique Bertran 297 Boterius, v. Boter

348

taules

Botero, Giovanni 251 Bötzer, Anton 33 Bou, família 324 Boulliau, Ismaël 109 Boÿl o Buÿl, família 324 Branuí 301 Branuinus, v. Branuí Brathering, Joachim 100 Bratheringius, Ioachimus, v. Brathering, Joachim Bresche, Petrus, v. Bresche, Pierre de Bresche, Pierre de 40 Brihuega, família 323 Brunschwig, R. 209 Brusca y Despuch, família 324 Buarsus Riera, Benemore 297 Bulaeus, Caesar, v. Egasse Du Bulay, César Bulbena, Antoni 129 Bulcasim 248 Bullialdus, Ismael, v. Boulliau, Ismaël Bulons, Joan 203 Burgoñó, família 324 Burriel, Andrés Marcos 148 Busquets i Dalmau, Joan 283 Bzovius, Abrahamus, v. Bzowski, Abraham Bzowski, Abraham 32-33, 47-50 C Cabaça, Jan 330 Cabo i Delclòs, Lluís 306 Cabo Nadal, Maria Carme 306 Cabo-Nadal, fons 305, 306 Cabré, Maria 106 Çaera, família 324 Cagigas, Isidro de las 209 Cajetan (Tommaso de Vio) 259 Calaorra, duc de 323 Calça, Francesc 262 Calenius, Geruuinus, v. Calenius, Gerwin Calenius, Gerwin 16 Calero Vaquera, María Luisa 266 Callís, Jaume 311 Calvet, Agustí 208, 291 Calvet, Antoine, v. Calvet, Antoni Calvet, Antoni 98, 102-103, 105, 115-117, 291 Camerarius, Ioachimus 94 Campaner i Fuertes, A. 297 Campegius, Symphorianus, v. Champier, Symphorien Camprubí, Xevi 259

Càndid, card. Hug 301 Cañizares Llovera, Antonio 250, 260 Cantalapiedra, Fernando 130 Capdevila Soldevila, Josep 305 Capella, Andreu 250, 262, 263 Càrdenes, família 324 Cardona i de Luna, Antoni de 202 Cardona, família 324 Carlebach, Elisheva 126 Carlemany 279 Carles II d’Anjou 13 Carles III, rei de França 275 Carles VII, rei de França 313 Carlos II de Anjou, v. Carles II d’Anjou Caro, família 324 Carolus, v. Carles Carpzov, Johann Benedikt 124 Carrança, Miquel de 322 Carreras i Artau, Joaquim 119 Carròs Pardo de la Casta, Francesc, 314 Carvajal i Lancaster, José, ministre 148 Casanellas, Pere 124 Casanovas, Pau 285 Cascant, família 324 Cases, Nicolau de 297 Casis Junior, Nicholaus de 297 Casis, Nicolau 297 Casis, Nicolau de, v. Casis Junior Casoni, Giovanni 24 Casonius, Ioannes, v. Casoni, Giovanni Cassador, Guillem 251 Castellblanc, família 324 Castelló, família 324 Castellví, família 324 Castillo, família 324 Castro, David Chao 295 Castro, Rodrigo de 255 Cavellat, Guillaume vidua 95 Cavellat, Gulielmi vidua, v. Cavellat, Guillaume vidua Cecini, Ulisse 123, 132 Cedrus alta Libani 143 Cendrat, Jaume, impressor 74, 255, 257, 259, 260, 261, 262, 285 Cerdà, Josep 284, 287, 290 Cerone, Francesco 209 Cervelló, família 321 Cervera, Anthonius, v. Cervera, Antoni Cervera, Antoni 295 Cervera, Johanna 295 Cesolis, v. Cessole Cessole, Jacopo da 328, 329, 331 Cessolis, Jacobus de, v. Cessole

349

taules

Cessulis, v. Cessole Champier, Symphorien 19-20, 26, 32, 35, 41 Chamuel 79 Chao Castreo, David 295 Charles, v. Carles Chartier, Alain 312, 313, 314, 315 Chazan, Robert 126 Chouët, Franciscus, v. Chouët, François Chouët, François 95 Chovet, Franciscus, v. Chouët, François Christus, v. Iesus Cristus Christus, v. Crist Chrystus, v. Crist Cifuentes, Lluis 74 Cima, Pere 292 Cingolani, S. 296 Cingolani, Stefano 296 Ciril de Constantinoble 120 Cisterna, Llàtzer 284, 285 Clar, Antoni 286 Clara, Josep 283, 284 Claramunt, família 324 Clemens V, papa, v. Climent V, papa Clement VII, antipapa 136, 146 Clemente, papa, v. Climent Clemente Hernández, Javier 267 Climent IV, papa 138 Climent V, papa 15, 25, 28, 35, 38, 40, 4548, 50, 53, 112 Coci, Jorge 44 Codina i Farré, Miquel Àngel 305 Codina, Francesc 284, 287, 288 Codinats, família 323 Coloma, família 324 Colomesius, Paulus, v. Colomiès, Paul Colomiès, Paul 18, 19, 20 Columbria, Johannes de 247 Conring, Hermann 49, 64, 68, 105 Conringius, Hermannus, v. Conring, Hermann Constantinus Africanus 76 Córdoba, Antonio de 259 Corella, família 324 Cormellas, Sebastià de 55 Cormellas, Sebastià de, impressor 252, 259 Cormellas, Sebastian de, v. Cormellas, Sebas­ tià de Coromines, Joan 307 Coromines, Marcel 106, 120-121 Cortielles, Ramon Astruc de 195, 196, 200, 291 Coshrane, John 327

Costa ben Luca 70 Costaeus, Ioannes, v. Costeo, Giovanni Costeo, Giovanni 113 Covarrubias, família 324 Cramoisy, Sebastianus, v. Cramoisy, Sébastien Cramoisy, Sébastien 41 Crell, Jacob 94-96 Crellius, Iacobus, v. Crell, Jacob Cresciani, Chiara 64 Crespí, família 324 Crist 198, 213, 214, 224, 232, 233, 234, 235, 236, 237, 238, 239, 240, 241, 242, 243, 244, 281 Cristo, v. Iesus Christus Cromberger, Jacobus 118 Crònica de Sant Joan de la Penya 333, 336, 337 Crudiliis, V. Cruïlles Cruïlles, família 324 Cruïlles, Jofre de 16, 28, 40, 47 Cruylles, v. Cruïlles Cucalló, família 324 Cudina, v. Codina Cumba, Pere de 295 Curio, Ioannes, v. Curio, Johannes Curio, Johannes 93-96 Cyrillus 33-34 Cyrillus de Constantinopoli, v. Ciril de Constantinoble D Dainese, Davide 51 Daniel 14-15, 17, 25, 230, 231 Daniello, profeta, v. Daniel Dantí, Jaume 251, 258 Datan 231 Dauid, v. David David 198, 212, 217, 229, 231, 232, 239, 241 David, Pere 297 Davidis, Petrus 297 Davidis, v. David De la Cruz, Óscar 132 De la Viuda, Isidro 263 De Marinis, Tammaro 30-31, 73 De Voisin, Joseph 124 Del Barco, Javier 124 Delle Donne, Fulvio 79 Delrío, Martín Antonio 56-57 Delrius, Martinus Antonius, v. Delrío, Martín Antonio

350

taules

Delvado, família 324 Demaitre, Luke 76 Democritus 51 Despens i Cubells, família 324 Desprats, família 324 Diago, Francesc 55, 252 Dias, família 324 Díaz Díaz, Gonzalo 251 Didot, Firmin 209 Díeç de Castellví, Caterina 320 Dioclecià 295 Diocletian, v. Dioclecià Dionysus Zacharius Gallus 51 Domènec, Jerònim 262 Domènec, sant 240 Domènech i Casadevall, Gemma 284, 285 Domènech, família 324 Dominicus, v. Domènec, sant Dondi dell’Orologio, Jacopo 114 Dondis Aggregator Patavinus, Iacobus de, v.

Dondi dell’Orologio, Jacopo Dorn, Gerhard 51 Dorneus, Gerardus, v. Dorn, Gerhard Dotil, Giraldo, impressor 252, 259, 266 Du Préau, Gabriel, v. Prateolus, Gabriel Dueñas, Juan de 259 Dufourcq, L. 209 Dupréau, Gabriel, v. Prateolus, Gabriel Dupuy, Jacques 77, 109 Dupuy, Pierre 77, 109 Duran, Bonanata 304 Duran, Eulàlia 269 Duran, fons 305 Duran de Baldac 303, 304 Durán de San Porciano 23, 25-28 Durand, Guillaume 45, 49 Duranda, v. Medir, Cecília Durandus, v. Durand, Guillaume Durandus a S. Porciano, meldensis episcopus, v. Durán de San Porciano Durling, Richard J. 93 Dyago, frater O. P. 248 Dykinson, edit. 315-317 E Echardus 112 Egasius Bulaeus, Cesar, v. Égasse Du Bulay, César Égasse Du Bulay, César 39-40, 45, 47-48, 54-55, 108 Egassius Bulaeus, Cesar, v. Égasse Du Bulay,

César Egenolff, Christian hereus de 94-95 Egenolphi, Christiani haeredes, v. Egenolff, Christian hereus de Egidi Colonna 138 Eichorn, Ioannes, v. Eichorn, Johann Eichorn, Johann 21 Eimeric, Nicolau 25, 28, 33-34, 47, 5354, 195 Eiximenis d’Arenós, Sança 311 Eiximenis, Francesc 139, 140, 269, 309, 310, 311, 312 Elías de Molins, Antoni 277 Elies 215, 235, 245 Eliseu 215, 235 Elitzsenda, 295 Elmo 295 Elyseus v. Eliseu Enech Arista 334 Enecha 334 Enric VI, emperador 119 Enric VII, emperador 14-15 Ensenyat Pujol, Gabriel 295 Envolat 275 Epalza, Míkel de 195, 196, 197, 198, 199, 200, 202, 204, 205, 206, 207, 221, 222, 292-293 Erasmus, saint, v. Erasmus, sant Erasmus, sant 295 Escolano, Gaspar 36, 44 Escolanus, Caspar, v. Escolano, Gaspar Escrivà, família 324 Esplugues, família 324 Esquerda Bifet, Juan 250, 255 Esquerdo, Onofre 326 Esteban Dolz, Joseph 326 Estella, Diego de 262 Eua, v. Eva Eubel, Conrad 208 Eva 198, 211, 212, 217, 227, 239 Evangelisti, Paolo 311 Exarch, família 324 Expósito, Ricard 251 Extractiones de Talmud 132 Ezachias, v. Ezequies Ezequies, 231 F Fàbrega, Àngel 252 Febrer, Jaume 326, 327 Federico de Aragón, v. Frederic III d’Aragó

351

taules

Federico de Sicilia, v. Frederic III d’Aragó Federico III de Aragón, v. Frederic III d’Aragó Federicus, rex Siciliae, v. Frederic III d’Aragó Federicus, rex Trinacriae, v. Frederic III d’Ara­ gó Federigo, v. Frederic III d’Aragó Felip el Bell, rei 137 Felip II 251 Felip IV de França, rei 54, 77, 111 Felip V, rei 316 Felip, sant 243 Feliu, Eduard 63, 77, 124 Fenollet, família 324 Fernández López, José Antonio 125 Fernández Luzón, Antonio 251 Ferran I, rei 202, 204 Ferrandis de Mesa, família 325 Ferrari, Giovanna 64 Ferrarii, Petrus 297 Ferrarius, v. Ferrer Ferre, Lola 77 Ferrer, Pere 208, 209, 297 Ferreri, frater Petrus O. M. 248 Fidora, Alexander 125, 126, 131, 132 Fieschi, Gian Luigi il Vecchio 59 Flaccius Illyricus, Mathias, v. Flacius Illyricus, Mathias Flacius Illyricus, Mathias 19 Flavi Josep 253 Folgado Florez, Segundo 252, 253 Font i Rius, Josep M. 273 Fontanella, Pere 275 Foquel, Guillelmo, impressor 266 Fortun Garcia 334 Fradin, Franciscus, v. Fradin, François Fradin, François 42, 59-60 Fradin, Francois, v. Fradin, François Fragoso, Juan 52 Fragosus, Ioannes, v. Fragoso, Juan Fran, Gabriel, fra 295 Fran, Guillem 295 Fran, Guillermus, v. Fran, Guillem Fran, Laurentia 295 Fran, Mariana 295 Francemir 275 Francesc d’Assís, sant 37, 240 Francesc de Sales, sant 260 Francesc Xavier, sant 252 Francesc, sant, v. Francesc d’Assís Francesca, 295 Franciscus, v. Francesc d’Assís, sant Francowitz, v. Flacius Illyricus, Mathias

Franklin, Burt 209 Fransis 202 Frederic II, emperador 109 Frederic III d’Aragó 13, 15, 17-18, 25, 34, 38, 45, 48, 56, 97, 108, 111-112, 144 Frederic III de Sicília, rei, v. Frederic III d’A­ra­gó Fridericus Aragonensis, v. Frederic III d’Aragó Fridericus II, v. Frederic II, emperador Fridericus, rex, v. Frederic III d’Aragó Friessem, Ioannes Wilhelmus, v. Friessem, Johann Wilhelm Friessem, Johann Wilhelm 24 Frochauer, Christoph 35 Froschoverus, Christophorus, v. Frochauer, Christoph Frotard, abad de Tomeres 301 Fugger 99 Fumo, Bartolomeo 258 Fuster, Josep 286 Fuster, Just Pastor 326, 327 Fuster, Onofre 283, 284, 285, 286, 288 G Gaad 212, 231 Gal·les, Joan de 310 Galdeano Carretero, Rodolfo 258, 262, 269 Galdiano, Lázaro 321 Galenus 52, 92, 110 Galindo, comte 334 Galván, Jaime, impressor 259 Gandia, duc de 322 Garcia, rei 334 García Ballester, Lluís 62-63, 65, 73, 77-78, 87, 91-93 García de Castro, Diego 130 Garcia Enech 334 García Mesegosa, Antonio 65 Garcia Sempere, Marinela 307, 309 García Ximenex/as, rei 328, 334 Garriga i Riera, Joaquim 250 Gast, Matís, impressor 265 Gaufredus Crudillius, v. Cruïlles, Jofre de Gaurí 275 Gavaldà, Guillem 123 Gazio, Antonio 22, 32 Gazius, Antonius, v. Gazio, Antonio Gazón, família 325 Geber 51 Genovès, Jerònim 265

352

taules

Gertrudis, santa 256 Gesnerus, Conradus, v. Gessner, Conrad Gessner, Conrad 18, 32, 35, 39, 59-60, 114 Gidelli, Iça 246 Gil, Pere 250, 251, 258, 262, 270 Gil Pujol, Xavier 251, 258 Gil Sotres, Pedro 63, 65, 73 Gili, Joan Lluís 327 Giménez Soler, Andrés 209 Giordano, Maria Laura 250 Giovanni d’Andrea 45, 49-50, 59 Giovanni da Casamicciola, v. Juan Casamida Giovanni Rosso 115 Giralt i Soler Sebatià, v. Giralt, Sebastià Giralt, Sebastià 20, 31, 81, 84 Girona, duc de 310 Giunti 15, 46, 57 Giunti, Filippo 14 Giunti, Iacopo 14 Giustinian, Alvise 57 Golobardes, M. 299 Gómez Canseco, Luis 258 Gómez de Villamayor, família 325 González Fernández, Luis 251 González Muñoz 246 González, Isabel 295 Gosinus Coloniensis 76 Gostar, Josep 275, 276, 277 Gotard, Hubert, impressor 261 Gracià 292 Graell (o Graells), Gabriel, impressor 252, 259, 266 Granada, Luis de 256, 259, 262 Gracià 292 Grandson, Oton de 312 Gratian, v. Gracià Green, Otis H. 265 Gregori el Gran 137, 138, 139, 142 Gregori V, papa 276 Gregori VII 300 Gregori XI, papa 15 Gregorius XI v. Gregori XI Grillet, família 325 Grossenius Coloniensis, v. Gosinus Colonien­ sis Guadamir 278 Gualbes, fons 305, 306 Gualter, card. legat 301 Gudayol, Anna 332 Gudiol i Cunill, Josep 317 Guibert, Joseph de 250, 258 Guifré, comte de Besalú 275, 276, 277, 278

Guifré, prevere 275 Guifre, v. Guifred Guifred el Pilós 274, 328, 335 Guignard, Ioannes, v. Guignard, Jean Guignard, Jean 23 Guilielmus Gratarolus 99-100 Guillaume de Plaisians 54-55 Guillaume, maître 116 Guillelmus de Aragonia 70 Guillelmus de Pleisseiano, v. Guillaume de Plaisians Guinedella, Bonadona 300 Guittius, Paulus 15 Guixeras, David 310 Gulielmus Durandus, episcopus mimatensis, v. Durand, Guillaume Gundisaluius 247 Gusman, Matheo de 333 Guth, Christian 72 Guthius, Christian, v. Guth, Christian Gutiérrez, Marcelino 265 Gymnich, Johann 49 Gymnicus, Ioannes, v. Gymnich, Johann H Hasselhoff, Görge K. 124, 125, 126, 131 Hauf, Albert 329 Haven, Marc, v. Lalande, Emmanuel Helyas, v. Elies Henault, Ioannes, v. Henault, Jean Henault, Jean 108 Hendrick van Gent 40 Henricus Gandavensis, v. Hendrick van Gent Henricus sextus, v. Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic Henricus, imperator, v. Enric VII del Sacre Imperi Romanogermànic Hermes, philosophus 53 Hermosilla Álvarez, María Ángeles 266 Herodes 212, 230 Hescolanus, Gaspar, v. Escolano, Gaspar Hieronymo de Mondragón, v. Jerónimo de Mondragón Hierro, José de, jesuïta 148 Hilel 208 Hipòcrates 42, 66, 90-92, 110 Hirminmarus, notarius 282 Hirnkofen, Guillermo, v. Hirnkofen, Wilhelm von Hirnkofen, Wilhelm von 68-69 Hludovvicus, v. Lluís

353

taules

Hortulanus 51 Hubertinus a Casali, v. Ubertí de Casale Humm, Anton 96 Hummius, Antonius, v. Humm, Anton Huyon, Guilhelmus, v. Huyon, Guillaume Huyon, Guillaume 61 Hyeronimus Paulus, v. Jeroni Pau Hyppocrates, v. Hipòcrates I Iacobus Albi, canonge 107 Iacobus II, rex Aragoniae, v. Jaume II d’Aragó Iacobus II, rex Arragonum, v. Jaume II d’Aragó Iacobus Toletanus 105 Iacobus, v. Jaume sant Iayme el Conquistador, v. Jaume I d’Aragó Ibarra, Ioachimus, v. Ibarra, Joaquín Ibarra, Joaquín 9 Ibn Tûmart 246 Iborra, Joan 320, 321 Ieremias v. Jeremies Iesu Cristo, v. Iesus Christus Iesus Christus 9, 14-16, 20, 23-25, 27, 3334, 40, 54, 58 Iezabel 235 Ihesus, v. Jesús Imperiale, Giovanni 46, 56 Imperiali, Giovanni, v. Imperiale, Giovanni Innocenci III, papa 15 Innocentius III, v. Innocenci III Ioachim de Fiore, v. Joaquim de Fiore Ioannes Andreae, v. Giovanni d’Andrea Ioannes Casamida, v. Juan Casamida Ioannes de Leugero, v. Joan de Llotger Ioannes de Longerio, v. Joan de Llotger Ioannes de Longio, v. Joan de Llotger Ioannes de Mediolano 95-97 Ioannes de Rupescissa 50 Ioannes Longiaeus, v. Joan de Llotger Ioannes Mediolanus, v. Ioannes de Mediolano Ioannes Parisiensis 57 Ioannes Petrus, v. Ioannes XXI, papa Ioannes Platenus 49-50 Ioannes Rubeus, v. Giovanni Rosso Ioannes XXI, papa 115 Ioseph, dominus 248 Ioseph, v. Josep Isaac 212, 231, 232, 234, 235 Isaïes 231, 236

Isidor de Sevilla 137 Ismâ’’îl, Muley 20 Ismael 230 Israel 231 Iuntae, v. Giunti Iustinianus, Aloysius, v. Giustinian, Alvise Iustus, Guolphangus, v. Jobst, Wolfgang Ivars, Andreu 209 Izquierdo y Guerrero, Tomás 326, 327 Izquierdo, Eva 311 J Jacob 212, 231, 232, 234, 235, 236 Jacques de Casamida, v. Juan Casamida James I, v. Jaume I Jaume d’Urgell 204 Jaume I d’Aragó, rei 36, 126, 134, 144, 197, 292, 326, 327, 336 Jaume II d’Aragó, rei 38, 40, 45, 72, 74, 103-104, 108, 134, 144, 149 Jaume II de Aragón, v. Jaume II d’Aragó Jaume, sant 247 Jayme, v. Jaume Jeremies 231, 236 Jeroni Pau 35-36 Jerónimo de Mondragón 74 Jesucrist 127-129, 213, 216, 296 Jesús 205, 211, 212, 214, 215, 216, 217, 218, 219, 238, 230, 239, 240, 241, 244, 247 Jesus Christus, v. Jesucrist Jesús, Hipólita de 250 Joan “hispalensis” 197 Joan Baptista, sant 242 Joan de Llotger 16, 28, 40, 47, 53 Joan de Segòvia 246 Joan I d’Aragó, rei 136, 139, 313, 333, 336 Joan Oliu, Pèire/Pere 303 Joan XXII, papa 23, 25, 134, 303 Joan, evangelista 205, 216, 241, 243, 267 Joana de Foix, comtessa d’Empúries 134 Joaquim de Fiore 119-121 Job 230 Jobin, Bernhardt 84 Jobst, Wolfgang 21-22, 46-47, 72 Jofre, fill de Bonadona Guinedella 300 Johan, ermità 334 Johanna 294, 295, 296 José de Hierro, jesuïta del col·legi d’Écija 148

354

taules

Josep 212, 231 Josep, sant 241 Juan Casamida 43, 79 Juan de Ávila, sant 250 Juan XXII, papa, v. Joan XXII, papa Juncosa, Eduard 310 Juntas, v. Giunti Jutge, Bartomeu 295 Jutglar, Salvador 286 K Kempen, Johann 27 Kempensis, Iohannes, v. Kempen, Johann Kempis 258 Ketton, Robert de 246 Klüpfel 209 Knobloch, Johann 29 Knoblochus, Ioannes, v. Knobloch, Johann Kobian, Valentin 53 Kobian, Valentinus, v. Kobian, Valentin L La Noue, Denis de 34 La Noüe, Dionysius de, v. La Noue, Denis de La Nuza, Hieronymo Baptista de, v. Lanuza, Jerónimo Bautista Labbe, Philippe 40-41, 108-109 Labbeus, v. Labbe, Philippe Labbeus, Philippus, v. Labbe, Philippe Lacavalleria, Pere 37 Laidlaw 315 Laize de Bresche, Iacobus, v. Laize de Bresche, Jacques de Laize de Bresche, Jacques de 40 Lalande, Emmanuel 79, 82 Lamarca, Montserrat 259 Lampurlanés Farré, Isaac 132 Lang, Paul 14, 17-18, 56 Langius, Paulus, v. Lang, Paul Lanuza, Jerónimo Bautista 55 Las ordenaciones de la Universidad de Barcelona de 1638 317 Lauredanus, Franciscus, v. Loredan, Francesco Laurentia 295 Lazarus, v. Llàtzer Lazcano, Rafael 260 Le Coq, Pascal 68-69, 72, 99, 113-114

Leers, Arnoldus, v. Leers, Arnout 95 León, Luis de 249, 252, 253, 255, 260-269 Léonard, Frédéric 26 Leonard, Fredericus, v. Léonard, Frédéric Lerma, Juan de 260 Lertout, Jean 94-95 Lindanus, Ioannes Antonius, v. Linden, Johan­ nes Antonides van der Linden, Johannes Antonides van der 21-22, 31-32, 72, 95, 100-101, 108-109 Llanos, família 325 Llàtzer 216, 232, 235, 236, 245 Lloberas, Gabriel 260 Llovera, Jeroni 320 Lluc, sant 241, 242 Lluís I el Piadós 273, 274, 275, 280, 281 Lluís IV, rei de França 275, 278 Lluís, bisbe de Tolosa, sant 135 Llull, Ramon 203, 251 Llull, Romeu 313, 314 Locatelli, Boneto 61 Locatellus, Bonetus, v. Locatelli, Boneto Loiola, Ignasi de 301 Lombay, marquesat de 322 López Alsina, Fernando 295 López-Mayán, Mercedes 252 Loredan, Francesco 110 Loris, Joan Dimes 249-252, 255-270 Louis, v. Lluís Lucerga, família 325 Lucius Annaeus Seneca 22 Ludovico II di Saluzzo 59 Lutz-Bachmann, Matthias 126 Lutzenburg, Bernard 27-28, 34 Lutzenburgus, Bernardus, v. Lutzenburg, Ber­ nard M Machaut, Guillaume de 312 Machometus, v. Mahoma Macías López, Mario 123 Madurell Marimon, J. M. 250, 251 Maggioni, Paolo 307 Magnànim, el, v. Alfons IV Magninus Mediolanensis, v. Maineri, Maino Mahoma 205, 206, 211, 214, 217, 225, 230, 231, 233, 239, 244, 246, 247 Maier, Annelise 23-25 Maineri, Maino de 11, 22, 42, 66, 71-72, 109-110 Maler Pictorius, Georg, v. Pictorius, Georg

taules

Mallorquí Garcia, Elvis 302, 303, 304, 305 Malo, Pau, impressor 256, 257, 259 Malo, Pedro, impressor 265, 266 Malón de Chaide, Pedro 261-267 Maluenda, Thoma, v. Maluenda, Tomás Maluenda, Tomás 57-58 Mancinelli, Chiara 311 Manescal, Joan, impressor 265 Manescal, Onofre 249-256, 261, 264 Mansor 248 Maragall, Joan 86 Marc de Toledo 246 Marc, sant 241 Marca, Petrus de 273, 274 March, Ausiàs 313, 314 March, Hosies 268 Marcilla, família 325 Marcus, Michael 333, 336 Marfany, Marta 312, 313, 314, 315 Maria 214, 216, 217, 218, 219, 228, 233, 241, 253 Maria de Betània 267 Mariana, 295 Mariana, Juan de 19, 48, 55 Marinelli Mercaci, Olga 119 Marnef, Hieronymus de, v. Marnef, Jérôme de Marnef, Jérôme de 95 Marquès i Carbó, Lluís 285 Marquès Planagumà, Josep Maria 299, 300, 301 Marsal, Juan 259 Marsili, Pere 197 Marta, santa 267 Martel, Nicolau 205 Martello, v. Martel Martí el Jove, rei, v. Martí I Martí I 202, 310, 336 Martí i Bonet, J. M. 305 Martí I de Sicília, rei 135, 148 Martí l’Humà, rei 202, 310 Martí, Bartholomeus, v. Martí, Bartomeu Martí, Bartomeu 294, 296 Martí, Berenguer 294, 296 Martí, Elitsendi 296 Marti, Sadurní 312, 332 Martí, v. Martel Martín Gómez, María 266 Martinell, Cèsar 284 Martínez de Vera, família 325 Martínez Gázquez, José 246 Martinus Oppaviensis 119 Mas i Miralles, Antoni 307, 309

355

Mas Latrie 209 Masdovelles, els 314 Massot, Gabriel 296 Massot, Josep 263 Massot, Pere 296 Massot, Petrus, v. Massot, Pere Massoti, v. Massot Mata Induráin, Carlos 263, 264 Mataredona, família 325 Mateu, Joan 290 Mateu, sant 216, 241 Matheu, v. Mateu Mauro, Ida 251, 258 Maynus de Maynis, v. Maineri, Maino Mazzolini de Prierio, Sylvestre 259 McVaugh, Michael R. 62-64, 67, 71, 73-74, 85, 91-92 Mechungus, Ioannes 51 Medina, Bartolomé de 259 Medina, Pedro de 259 Medir, Cecília 304 Megiser, Hieronymus 101 Megiser, hereus de Hieronymus 99, 100101, 116 Megiseri, Hieronymi heredes, v. Megiser, hereus de Hieronymus Melancthon, Philippus 94 Melanth., v. Melancthon Mendizábal 286 Menéndez y Pelayo, Marcelino 317 Mensa i Valls, Jaume 54, 86, 106, 119, 318 Merlinus 119-120 Mestres i Marfany 292 Mettmann, Walter 129 Mevius, Tobias, hereus de 39 Mey, Pedro Patricio 36 Meyer, Rudolf 127 Michael, Benedictus 295 Michael, Francesca 295 Michaud-Quantin, Pierre 257 Milà, Lluís del 319 Miquel, Benet 295 Miquel Rosell, Francisco 273 Mir, comte de Barcelona 335 Miralles, família 325 Miret i Sans, Joaquim 208 Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona 275, 276, 278, 279 Miró, família 325 Mirtil, v. Martel Moisès 212, 214, 215, 216, 229, 231, 234, 235, 239, 245

356

taules

Molar, Nolasc del 307 Moliné i Coll, Enric 250 Monclús, Àngel 287 Moner, Francesc 314 Mongiò, Giovanni Paolo 113 Mongius, Ioannis Paulus, v. Mongiò, Giovanni Paolo Monsalvatje, F. 273, 274, 277 Monsoriu, família 325 Montcada, Roger de 204 Montoliu, Manel de 326 Morató i Thomàs, José M. 119 Morchio, Tommaso, v. Murchi, Tommaso Moreau, Renatus 96-97 Moreno, Cristóbal 259 Moreno, família 325 Moreno, Juan 130 Moret, Antoni 285 Moretus, Joannes 57 Morienus Romanus 104 Moyses 112 Muguet, Franciscus 273 Müller, Henning 49 Mullerus, Henningus, v. Müller, Henning Munar, Esperanza 294 Mundó, Anscari 273 Mur, Aicart de 204 Murchi, Tommaso 58-60, Murchius, Thomas, v. Murchi, Tommaso Myt, Jacobus, v. Myt, Jacques Myt, Jacques 66 N Nadal, Joan, impressor 252 Namfos, v. Alfonso Natan 212, 231 Navarrés, marquesat de 322 Navarro, Joan 208, 321 Negre i Pastell, Pelai 283,287 Neveu, Valérie 109 Nevo, Alexander de, v. Nievo, Alessandro Nicholaus, magister, v. Nicolaus, magister Nicolás Aymeric, v. Eimeric, Nicolau Nicolau de Lira, Postilla litteralis super totam bibliam 138 Nicolau Eimeric 25, 28, 33-34, 47, 53-54 Nicolaus Aymericus, v. Eimeric, Nicolau Nicolaus de Paganica 112 Nicolaus Eymericus, v. Eimeric, Nicolau Nicolaus, magister 42, 66 Niebla, ardiaca de 204

Nievo, Alessandro 49 Noè 212, 216, 230, 236 Nogués, Raphael, impressor 258 Nucius de Esculo 112 Nuñez Iuan, v. Núñez, Pedro Juan Núñez, Pedro Juan 36 Nunnesius, Petrus Ioannes, v. Núñez, Pedro Juan O Obtat 275 Octaviano, v. Octaviano Augusto Octaviano Augusto 8-9 Octavianus Augustus, v. Octaviano Augusto Odó, rei de França 274, 275 Oldradus, v. Oldradus da Ponte Oldradus da Ponte 49-50 Oleastro, Jerónimo (Azambuja) 261 Oleguer, sant 251 Oliba 277 Oliba I, comte de Carcassona 273, 274, 275, 276, 280 Oliba II, comte de Carcassona 274 Oliu, d’ v. Joan Oliu, Pèire/Pere Olivar, Marçal 225 Oliver 314 Oliver, clergue 25, 28, 46 Oliver, Francesc 312, 313, 314 Oliverio, clérigo, v. Oliver, clergue Oliverius, clericus, v. Oliver, clergue Olivi, Peter John 292 Olmo, Fortunato 77, 111-112 Olzinelles, Roc d’ 277 Oporinus, Ioannes, v. Oporinus, Johann Oporinus, Johann 19 Ordeig i Mata, Ramon 273, 277 Orga, Joseph de 326 Oriol 275 Ortís, família 325 Otho Cremonensis 94 P P. de Mussadi, v. Petrus Musandinus Pacià, sant 252 Pagès, Amadeu 315 Pallarés de Aragón, família 325 Paluzie, Josep 329 Pàmies i Riudor, Víctor 123, 129 Pandectarius 113

357

taules

Paniagua Miguel, Ricardo 263 Paniagua, Juan Antonio 62-71, 73-79, 8193, 98, 102-104, 108, 110, 112, 115 Pascerini, Maria Cristina 7ss Pasqual, Ramon 255, 256 Patxot 273 Pau Cristià 124 Pau, sant 240, 242, 254, 260 Paula, Francisco de 333 Paulinus frater O. P. 248 Paulus, v. Pau, sant Pedretti, Marco 312 Pedro de Maça, v. Pedro Maza Pedro el Grande, v. Pere III d’Aragó Pedro Hispano, v. Ioannes XXI, papa Pedro I, rei 328, 335 Pedro III de Aragón, rey, v. Pere III d’Aragó, rei Pedro Maza 55-56 Peña Díaz, Manuel 258 Peralta, Vicente de 250 Perarnau, Josep 106, 120-121, 203, 303 Percacino, Grazioso 105 Perchacinus, Gratiosus, v. Percacino, Grazioso Pere el Venerable 246 Pere III d’Aragó, rei 36, 43-44 Pere I-II el Catòlic 333, 336 Pere III-IV, rei 209, 248, 296, 336 Pere IV d’Aragó, rei 134, 135, 136, 144, 146, 149, 296 Pere, sant 235, 241, 242, 267 Perea Siller, Francisco Javier 266 Pérez Bayer, Francisco 7-11, 13-14, 18, 2023, 27, 30-32, 35, 37-43, 45-96, 98-99, 101-119, 121-122 Pérez de Valdivia, Diego (lo pare Peris) 249, 250, 252, 255, 256, 260-261, 270 Perezius Bayerius, Franciscus, v. Pérez Bayer, Francisco Perna, Petrus, v. Perna, Pietro Perna, Pietro 51, 61, 99 Perosinus de Florentia 248 Perujo Melgar, Joan M. 307, 309 Petrarca, Francesco 77, 82, 84, 111-112 Petri, Heinrich 32, 99-100 Petri, Henrichus, v. Petri, Heinrich Petrus Aponensis, v. Pietro d’Abano Petrus Aponus, v. Pietro d’Abano Petrus Hispanus 53 Petrus Musandinus 81-82 Petrus, frater O. P. 248 Petrus, v. Pere, sant

Pharaag 247 Phillipps, sir Thomas 327 Pico della Mirandola, Giovanni 17, 28-29, 64, 106-107 Pictorius, Georg 22, 32, 75, 95 Pictorius, v. Pictorius, Georg Pictorius Villiganus, Georg, v. Pictorius, Georg Picus Mirandolanus, Ioannes, v. Pico della Mirandola, Giovanni Picus Mirandolanus, Ioannes Franciscus, v.

Pico della Mirandola, Giovanni Pierre IV, v. Pere IV, rei Pietro d’Abano 18, 20, 56 Pinós, família 322 Pittore Villingano, Giorgio, v. Pictorius, Georg Pius II, papa 15 Pla, Josep 283 Placcius, Vincent 72 Placcius, Vincentius, v. Placcius, Vincent Planas Rosselló, Antonio 294, 297 Plantin, Christophe viuda de 57 Platearius 113 Polybius 94 Ponç Pilat 213 Pons, Antoni 20 Pons, Salvador 259 Pou i Martí, Josep Maria 207, 208, 302 Prades, comtessa de, v. Eiximenis d’Arenós, Sança Prado, Luis del 256, 266 Prateolus, Gabriel 16, 32-34, 47-48 Pròixida, Gilabert de 319 Pròixida de Milà, Isabel de 319 Pseudo Areopagita 269 Pseudo Ramon Llull 50 Pueyo, Agustín 333, 336 Puig Oliver, Jaume de 28, 195, 291, 302, 305, 307, 309, 337 Punter, Gaspar 257 Puteanus, Iacobus, v. Dupuy, Jacques Puteanus, Petrus, v. Dupuy, Pierre Q Quenstedt, Johann Andreas 39 Quentel, Ioannes, v. Quentel, Johann Quentel, Johann 16 Quer, Guillem des 303 Quesnel, Iosephus 109 Quilliet, Bernard 258

358

taules

R Radulf, legat 301 Ràfols, J. F. 284 Ragacs, Úrsula 124 Raguer, Eudald 277 Raifred 277 Raimundo de Peñafort, v. Ramon de Penya­ fort Raimundus de Moleris 85 Raina, Pio 59 Rainaldi, Odorico 24-25, 45-46, 53-56, 106 Rainaldus de Adria 112 Raixí 127, 132 Ram, Domènec 202 Ramírez, doctor 266 Ramiro (I), rei 328, 334 Ramiro II, rei 328, 335 Ramis Barceló, Rafael 315, 316, 318 Ramis Serra, Pedro 315, 316, 318 Ramon Berenguer I, comte de Barcelona 345 Ramon Berenguer II, comte de Barcelona 336 Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona 279, 336 Ramon Borrell, comte de Barcelona 279, 335 Ramon de Penyafort, sant 40-41, 251 Ramon de Sarrià, confessor de Pere d’Aragó 135, 136, 146 Ramon Llull 20, 49-51, 59-60, 105, 141 Ramon Martí 123-132 Ramos, José 255 Raquel 253 Raymundus de Moleris 85 Raymundus de Pennaforti, v. Ramon de Penya­fort Raymundus Lullius, v. Ramon Llull Raynaldus, Odoricus, v. Rainaldi, Odorico Real, Geroni de 283 Rebullosa, Jaume 251 Recosind 275 Regí, Felip 283, 284, 286, 287, 289, 290 Reginaldus de Villa Nova, v. Arnau de Vila­ nova Remaclus Fuschius 18 Rembaum, Joel E. 125 Remiro, v. Ramiro Remondini, Angelo 59 Remonelli, Pere 297 Remonelli, Petrus 297

Remus Favinus 18 Renedo, Xavier 311 Rhemnius Fannius 18 Rial i Carbonell, Ramon 317 Ribas i Ribot, Josep 305, 306 Ribelles, Bartomeu 326 Ricard 207 Richter, Martin 49 Richterus, Martinus, v. Richter, Martin Riera Buarsus, Benemore 297 Riera i Sans, Jaume 124, 326 Riera i Viader, Sebastià 273 Riera, Ignasi 196 Rigall, família 300 Rigall, Pere 299, 300 Rinaldi, Odorico, v. Rainaldi, Odorico Ringysen, Gabriel 99 Riquer, Martí de 204, 284, 287, 313, 315 Riurans, Joan 283, 287, 288, 289 Robert, rei de Nàpols 12-13, 38, 50, 74, 100, 103-105 Roberto de Anjou, v. Robert, rei de Nàpols Roberto, duque de Normandía 95 Roberto, rey de Jerusalén y de Sicilia, v.

Robert, rei de Nàpols Roberto, rey de Nápoles, v. Robert, rei de Nàpols Robertus, Hierusalem et Siciliae rex, v.

Robert, rei de Nàpols Robertus, Neapolis rex, v. Robert, rei de Nàpols Robles, Pedro de, impressor 258 Roca, Hierònim 255 Rocabertí, Bernat Hug d’ 314 Rodericus, Petrus 19 Rodigas de Tholeto, O. S, A. 248 Rodoan ben Abdallà 248 Rodoen 248 Rodrigues da Veiga, Tomás 52 Rogerius de Manfredonia 112 Roig Gironella, Joan 251 Roig Pepa, Ivette 251 Roís, família 325 Romeu, família 323 Roques, René 269 Ros, família 325 Rosàs, S. 285 Rosell, família 325 Rovira i Solà, Manuel 273 Roxas y Sandoval, família 325 Roýs de Cascant, família 325 Rubeis, Antonius de 8 Rubió i Lluch 204

taules

Ruffo, Giordano 108-109 Rufus, Iordanus, v. Ruffo, Giordano Ruís de Assín, família 325 Rull, família 324 S Sáenz-Badillos, Ángel 127 Saint-Marthani, v. Saint-Marthe, Luis de, i Saint-Marthe, Scévole de Saint-Marthe, Abel de 23 Saint-Marthe, Luis de 23 Saint-Marthe, Nicolas de 23 Saint-Marthe, Pierre de 23 Saint-Marthe, Scévole de 23 Saiz Raimundo, Maria 312 Salas, Joan de 256 Salazar [y Castro] 248 Salazar, Esteban de 262 Salcet, Mateu (Salzet, Matheus) 291, 293294, 297 Salcet, Vicente 297 Salmón, Fernando 63, 91, 92 Salomó 212, 217, 231, 239 Salrach, Josep Maria 276, 279 Salzet, v. Salcet Sammarthanus, Abelius, v. Saint-Marthe, Abel de Sammarthanus, Ludovicus, v. Saint-Marthe, Luis de Sammarthanus, Nicolaus, v. Saint-Marthe, Ni­colas de Sammarthanus, Petrus, v. Saint-Marthe, Pierre de Sammarthanus, Scevola, v. Saint-Marthe, Scé­ vole de Samuel 212, 231 San Antonino, v. Antoní de Florència San José Lera, Javier 265 San Juan, Huarte de 250 San Ramon, família 325 Sanahuja, Pere 210 Sánchez Salor, Eustaquio 93 Sancho Abarca 334 Sancho de Besarán 55-56 Sancho Garcia 334 Sancho Mitarra, rei 328 Sancho Remirez 335 Sancho, comte de Castella 334 Sancho, rei 334 Sans, Elvir 204 Sans, família 325

359

Sant Jordi, Jordi de 314 Santàngel, família 325 Santiago Vela, Gregorio de 263 Santillana, marquès de 313 Sanz de Latràs 284 Sanzoles, Alfonso de 262 Saona, Gaspar 261, 263 Saona, Jeroni 262-263, 266-268 Sarrià, família 325 Satanàs 242 Sathanas, v. Satanàs Saubí, Baldiri 286 Saur, Johannes 94-95 Saurius, Ioannes, v. Saur, Johannes Savonarola, Giovanni Michele 50, 53 Savonarola, Joannes Michael, v. Savonarola, Giovanni Michele Savonarola, Michael, v. Savonarola, Giovanni Michele Scavizzi, Barbara 106 Schacter, Jacob J. 126 Schenck, Johann Georg 96-97 Schenckius, Ioannes Georgius, v. Schenck, Johann Georg Schenkius, Ioannes Georgius, v. Schenck, Johann Georg Schiratti, Nicolaus, v. Schiratti, Nicolò Schiratti, Nicolò 77, 101 Schoeffer, Peter 113 Schumacher, Elerd 39 Scoti, Ottaviano 51, 61 Scotus, Michael 51 Scotus, Octavianus, civis Modoetensis, v. Sco­ ti, Ottaviano Sebastián Mediavilla, Fidel 267 Secretum Secretorum 137 Seguer 276 Seguer, Josep 286 Seneca 57 Séquestra 274 Serapio 113 Serna, família 325 Serrano, Josep 261 Serrano Daura, Josep 308 Serrano Morales 321 Servellón, família 324 Setantí, Joaquim 268 Seva, família 325 Sforza, família 320 Sibil·la 119 Sibil·la Eritrea 15, 17, 25 Sibil·la Samia 119 Sibilla Eritea, v. Sibil·la Eritrea

360

taules

Sifre, v. Xifre Silvest, v. Silvestre Silvester, Petrus, v. Silvestre, Pere Silvester, v. Silvestre Silvestre 296 Silvestre, Nichoalus 294, 296 Silvestre, Pere 291, 293, 294, 296 Silvestris, Johanna 294, 296 Silvestris, Nebot 296 Silvestris, Nicholaus 294, 296 Silvestris, Petrus 291, 293-294, 296 Silvius, Zacharia 95 Simon, Miquel 286 Sindilà 275 Singriener, Hanns, v. Singriener, Johann 69 Singriener, Johann Siurana, família 325 Soberanas Lleó, A.-J. 336, 337 Sobrequés i Vidal, Santiago 273 Sola, Diego 251, 258 Sommervogel, Charles 258 Soriano Robles, Lourdes 309 Sorio, maestro 56 Sorís, Guerau 286 Sotto, família 325 Spies, Iohannes, v. Spiess, Johann Spiess, Johann 96, 101 Spiessius, Ioannes, v. Spiess, Johann Spondanus, Henricus, v. Sponde, Henri de Sponde, Henri de 32, 34, 39-40 Stahleder, Erich 195 Stam, Iohannes Fredericus 52 Steinmeierus, Vincentius, v. Steinmeyer, Vincent Steinmeyer, Vincent 94-95 Stella, Michael Martin 19 Stella, Michael Martinus, v. Stella, Michael Mar­tin Stephanus Arlandi 78 Stratius, Jean 79-80 Suárez 250 Suárez González, Anna 306 Sunifred 275, 276, 278 Sunifred I, comte d’Urgell-Cerdanya, Bar­ce­ lona-Girona i Narbona 274 Sunifred, prevere 277 Sunifrred, comte de Besalú 278 Suosola, família 325 Surita, v. Zurita, Jerónimo Sybilla, v. Sibil·la Sybilla Samia, v. Sibil·la Samia Szpiech, Ryan 124-125

T Tallada, família 325 Tallander, Antoni 129 Tamarit, família 325 Tapia, Juan de 314 Tardif, Antoine 79-80 Tàrrega, família 325 Taryuman, Abadallah al 195, 201 Taurellus, Nicolaus 61, 63, 102, 115 Taxander, Valerius Andrea 72 Tedeschi, Niccolò Panormitano 49-50 Teixidor i Trilles, Josep 326 Telmo 295 Teresa de Jesús, santa 249, 252, 256, 260261 Thomas de Aquino 15, 17 Thorpe, Thomas 327 Thou, Jacques Auguste de 108 Tiddeman, Megan Mary Smales 294, 295 Tinassi, Nicolò Angelo 8 Tinassius, Nicolaus Angelus, v. Tinassi, Nicolò Angelo Tiraquellus, v. Tiraquellus, Andreas Tiraquellus, Andreas 19 Toldrà, Maria 62 Tomàs d’Aquino 137 Tomás de Aquino, v. Thomas de Aquino Tomàs, Albert 315 Tomasini, Giacomo Filippo 77, 82, 84, 101, 110-112, 117-118 Tomasini, Iacobus Philippus, v. Tomasini, Giacomo Filippo Tomasinus, v. Tomasini, Giacomo Filippo Tonda, família 325 Tormo, Carles 310, 311 Torné Cubells, Josep, O. cist. 305, 396 Torres, família 323 Torres, Juan 259 Torres, Xavier 251, 252 Torroella, Pere 313, 314 Tostes, Rogerio R. 310, 311 Traggia 333, 336 Trasoad 278 Trevisan, Bernardo 51 Trevisan, Ettore 101 Trevisan, Niccolò 101, 117 Trevisanus, Bernardus, v. Trevisan, Bernardo Trevisanus, Hector, v. Trevisan, Ettore Trevisanus, Nicolaus, v. Trevisan, Niccolò Triadó, Joan-Ramon 284 Trinxer, Francesc, impressor 265 Triste deleitación 314

361

taules

Trivisanus, Bernardus, v. Trevisan, Bernardo Trujillo, Tomás de 262-263 Túbal 333 Turmeda, Anselm 195, 196, 198, 199, 200, 202, 203, 204, 205, 206, 207, 208, 209, 210, 211, 212, 213, 214, 215, 216, 218, 219, 220, 221, 222, 223, 224, 225, 226, 227, 229, 230, 231, 232, 234, 235, 236, 248, 291-295, 297 Turmeda, Joan 295 U Ubaldi, Baldo degli 49-50 Ubart, família 325 Ubertí de Casale 57 Ubertinus a Casali, v. Ubertí de Casale Ulmus, Fortunatus, v. Olmo, Fortunato Umbert, card. 301 Urbà V, papa 136 Urbà VI, papa 146 Urgell, Jaume d’, v. Jaume d’Urgell Uries 239 Urraca 335 Urumbella, família 325 V Vadja, G. 246 Valdà, família 325 Valdeflores, marqués de 337 Valentinelli, Giuseppe 111 Valentinelli, Joseph, v. Valentinelli, Giusep­pe Valesius, Hadrianus, v. Valois, Adrien de Valesius, Henricus, v. Valois, Henri de Valgrisi, Vincenzo 75, 113 Valgrisius, v. Valgrisi, Vincenzo Valleriola, Lluís 320 Vallmanya, Antoni 314 Valois, Adrien de 26, 37-38 Valois, Henri de 26, 37 Varazze, Jaume de 307, 309 Vasalini, Simone 28 Vasalinus, Simeon, v. Vasalini, Simone Veciana, família 324 Vega, José 265 Veiga, Thomas a, v. Rodrigues da Veiga, Tomás Veláquez, José Lukis 337 Velasco, família 325 Venrell, família 325

Veridicus 51 Vernet, Eulàlia 131 Vgo 281 Viana, Carles de 313, 314 Vicenç Ferrer, sant 58, 107, 256 Vicente Ferrer, v. Vicenç Ferrer Viciana, Martí de 320 Vielmi, Girolamo 56-57 Vielmius, Hieronimus, v. Vielmi, Girolamo Vila Despujol, Ignacio 258 Vila, Jaume Ramon 251 Vilanova, Arnau de 303 Vileta, Lluís Joan (Joan Lluís) 251, 255 Villani, Giovanni 13-14, 17-18, 25, 32-33, 45, 56 Villanueva, Jaime 274, 280, 281, 285, 293 Villanueva, Juan de 258 Villanus, Ioannes, v. Villani, Giovanni Villegas, Alonso de 259 Villegas, José 255 Violant d’Aragó 313 Violant de Bar 313 Vitali, Bernardino dei 30-31, 73 Vitalibus, Bernardinus de, v. Vitali, Bernardino dei Vitelli, Francesco 101 Vitellius, Franciscus, v. Vitelli, Francesco Vitoria, Francisco de 259 Vives, família 325 Vlacq, Adriaan 18 Vlacq, Adrianus, v. Vlacq, Adriaan Vrias, v. Uries Vullietti, Carlo 58 Vulliettus, Carolus, v. Vullietti, Carlo Vvadign, v. Wadding, Luke Vvaldkirch, v. Waldkirch, Konrad von W Wadding, Luke 35 Waldkirch, Conradus, v. Waldkirch, Konrad von Waldkirch, Konrad von 11, 50, 69, 104, 114 Wechel, André 17, 49 Wechelus, Andreas, v. Wechel, André Wendt, Michael 39 Westfalen, Johannes van 31, 94 Westfalia, Johannes de, v. Westfalen, Johannes van Wigila 278 Withagius, Joannes 94-95

362

taules

X Xifre (II), comte de Barcelona 334 Xiló 131 Ximeno Garcia 334 Ximeno, José 327 Ximeno, Vicent 326, 327 Y Ýñigo Arista, rei 328 Ynse de Sant Juan, família 325 Yrles, família 325 Ysaac, v. Isaac Ysaias, v. Isaïes Ysayas, v. Isaïes Yusúf, metge 225

Z Zacuto Lusitano, Abraham 52 Zacutus Lusitanus, v. Zacuto Lusitano, Abra­ ham Zalba, Martín, cardenal de Pamplona 145, 146 Zanetti Casterzagense, Bartholomeo 14 Zaragoza i Pascual, Ernest 258 Zaydia, família 325 Zetzner, Lazarus 50, 99-100, 116 Zetznerus, Lazarus, v. Zetzner, Lazarus Ziegler, Joseph 81, 84 Zilioli, Alessandro 110 Ziliolus, Alexander, v. Zilioli, Alessandro Zurita, Jerónimo 44 Zutshi, Patrick 291

TAULA GENERAL

Articles Maria Cristina Pascerini, La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus de Nicolás Antonio . . . . . . . . .

Alexander Fidora, «Ut vulgariter loquimur». Paraules i locu­ cions catalanes al Pugio fidei de Ramon Martí (ca. 1280) . . . . .

Michele Morandi, Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum. Edizione Critica e commento . . . . . . . . . . . . . . . .

Jaume de Puig Oliver, L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda.

Edició i estudi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Rodolfo Galdeano Carretero, La teologia de la saviesa divina a la Bar­celona del segle xvi: l’episcopat de Dimes Loris (15761598) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

7-122 123-132 133-193 195-248 249-270

Notes Jaume de Puig Oliver, El diploma de Lluís el Piadós a favor del comte de Carcassona, Oliba I (834) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Josep Clara, El relleu de Sant Martí Sacosta i el pont nou de la casa Agullana de Girona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Mansur S. Boase – Patrick Zutshi, The Mallorcan will of Anselm Turmeda’s godfather . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

273-281 283-290 291-297

Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Finestra oberta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

299-318 319-337

Taules I. Taula de referències bíbliques i alcoràniques . . . . . . . . .

II. Taula d’arxius i de biblioteques . . . . . . . . . . . . . . . . . .

III. Taula d’íncipts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

IV. Taula de filigranes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

V. Taula de copistes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

VI. Taula de possessors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

VIII. Taula d’antropònims i d’obres anònimes . . . . . . . . . . .

339-343 343-344 344 344 344 345 345-362

Corpus scriptorum Cataloniae Series A: Scriptores: Edició crítica d’obres d’autors catalans o anònimes, en qualsevol idioma, amb atenció especial a les obres en llatí.

Avotho = Arnaldi de Villanova, Opera Theologica Omnia Avotho, vol. II. Josep Alanyà, Diplomatarium Arnaldi de Villanova, Barcelona 2022, 453 p.

Avotho, vol. III. Josep Perarnau, Introductio in librum de semine scripturarum. Allocutio super significatione nominis Tetragrammaton, Barcelona 2004, 209 p.

Avotho, vol. IV. Josep Perarnau – Marcel Coromines, Alphabetum catholicorum ad inclitum dominum regem Aragonum pro filiis erudiendis in elementis catholicae fidei. Tractatus de prudentia catholicorum scolarium, Barcelona 2007, 253 p.

Avotho, vol. V. Josep Perarnau, Tractatus de tempore adventus Antichristi. Ipsius et aliorum scripta coaeva, Barcelona 2014, 435 p.

Avotho, vol. VI. cur. Josep Perarnau – Jaume Mensa – Maria Cabré, adiuv. Jordi Bossoms i Marcel Coromines, Tractatus de mysterio cymbalorum ecclesiae; cur. Barbara Scavizzi, adiuv. Maria Cabré, Tractatus epistolarum christini ad principes catholicos et praecones, Barcelona 2025, 328 p.

Avotho, vol. X. Pietro Filippini, Denuntiationes Massilienses. Carpina­tio poetriae theologi deviantis, Ernesto Dezza, Gladius iugulans thomatistas, Bar­ce­ lona 2025, 261 p.

Avotho, vol. XII. Jaume Mensa, Antidotum contra venenum efusum per fratrem Martinum de Ateca, praedicatorem. Praesentatio facta Burdegaliae, Barcelona 2023, 256 p.

Avotho, vol. XIV. Jaume Mensa i Valls, Interpretatio de visionibus in somniis dominorum Iacobi secundi, regis Aragonum, et Friderici tertii, regis Siciliae, eius fratris, Barcelona 2019, 189 p.

En preparació: AVOThO, vol. VII. Jaume Mensa i Valls – Maria Cabré, Philosophia catholica et divina et epistolae nuncupatoriae Fora de col·lecció: Arnaldi de Villanova Scripta Spiritualia I, Joaquim Carreras Artau, O. Marinelli, J. M. Morató, Arnaldi de Villanova Expositio super Apocalipsi, Barcelona-Brussel·les, IEC – UAI 1971, XXIV + 304 p.

Arnaldi de Villanova Scripta Spiritualia II, I. Nadal, D. Benetos Arnaldi de Villanova Tractatus octo in graecum sermonem versi (Petropolitanus graecus, 113), Barcelona, IEC – UAI 2002, 446 p.

Actes de la I Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova, Bar­ celona, Institut d’Estudis Catalans (Treballs de la Secció de Filosofia i Ciències Socials), Barcelona 1995, 303 p.

Actes de la “II Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova”, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans (Treballs de la Secció de Filosofia i Cièn­ cies Socials, XXX), 2005, 527 p.

«Actes de la III Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova», dins «Actes de la “III Trobada Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova”», ed. A cura de Josep Perarnau, Barcelona, IEC – Facultat de Teologia de Cata­lunya 2014, 497 p.

La difusió de l’obra d’Arnau de Vilanova. IV Trobada Internacional d’estudis sobre Arnau de Vilanova, IEC (Treballs de la Secció de Filosofia i Ciències Socials), vol. LV, Barcelona 2022, 368 p.

En preparació: 1. Jaume de Puig Oliver, Documents del primer president de la Generalitat de Catalunya, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona (1359-1362), (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series B: Scriptores /1).

2. Turmeda-Cortielles, Polèmica arabo-cristiana: Lletra de l’amic franciscà a Anselm Turmeda. Epistola de fra Anselm Turmeda a l’amic franciscà. Resposta de Ramon Astruc de Cortielles a l’Epistola. (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series B: Scriptores /2).

Series B: Scripta: Edició de documents referents a autors, esdeveniments, matèries o institucions, procedents d’un mateix o de diversos fons documentals, compresos els d’aquells indrets on hi ha hagut presència històrica dels catalans.

1 Jaume de Puig Oliver – Josep Maria Marquès i Planagumà, Lletres del bisbe de Girona. Segle XIV. Volum I. Bernat de Vilamarí, Pere d’Urrea, Gastó de Montcada, Arnau de Mont-rodon (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series B: Scripta /1). Barcelona 2007, 752 p.

2 Josep Perarnau i Espelt, Beguins de Vilafranca del Penedès davant el tribunal d’inquisició (1345-1346). De captaires a banquers? (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series B: Scripta /2) Barcelona – Roma (en col·laboració amb l’Istituto Storico per il Medio Evo) 2010, 208 p.

En preparació: 3. Jaume de Puig Oliver, Lletres del bisbe de Girona. Segle XIV. Volum II (621-1096). Berenguer de Cruïlles I (1348-1355), Barcelona, IEC– AUSP (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series B: Scripta/3).

4. Elvis Mallorquí – Jaume de Puig Oliver, Documents relatius a la Inquisició del temps dels bisbes de Girona Pere de Rocabertí (1318-1342), Pere d’Urrea (1325-1328), Arnau de Mont-rodon (1335-1349) i Berenguer de Cruïlles (1348-1362) (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series B: Scripta /4).

Series C: Versiones: Edició crítica d’obres de qualsevol autor o anònimes traduïdes en català i de les traduccions d’obres d’autors catalans del període contemplat en d’altres llengües.

S’integra dins aquesta sèrie el Corpus Biblicum Catalanicum: edició crítica de les traduccions bíbliques catalanes fins a l’any 1900.

3. Bíblia del segle XIV. Èxode. Levític, a cura de Jaume Riera i Sans, Pere Casanellas i Bassols i Armand Puig i Tàrrech, Barcelona 2004, cxl + 248 [496] p.

6. Bíblia del segle XIV. Primer i segon llibre dels Reis, a cura de Jordi Bruguera i Talleda, Pere Casanellas i Núria Calafell i Sala, Barcelona 2011, 590 p.

9. Bíblia del segle XIV. Primer llibre dels Paralipòmens, a cura de Jaume de Puig i Oliver, Pere Casanellas, Pere Bescós i Núria Calafell, Barcelona 2021, 444 p.

38. Lo Nou Testament. Traducció de Josep Melcior Prat, a cura d’Antoni Coll i Casals, Pere Casanellas i Bassols, Pau Alegre i Nadal, Carme Capó i Fuster, Albert Rossich, Barcelona 2008, 433 p.

En preparació: Compendi historial de la Bíblia.

Series D: Subsidia: Edició de repertoris, inventaris de biblioteques o d’altres elements i catàlegs de manuscrits, d’edicions i de fons arxivístics, de bibliografies i de facsímils d’obres ra­res, interessants per al període contemplat en el projecte.

1. Josep Torné i Cubells, Catàleg dels pergamins de l’actual arxiu de Poblet (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /1), Barcelona 2010, 325 p.

2. Jaume de Puig et al., Catàleg dels manuscrits de les obres de Francesc Eiximenis, OFM, conservats en biblioteques públiques. Vol. I. Descripció dels manuscrits

(Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /2), Barcelona, IEC 2012, 1.088 p.

3. Jaume Mensa, Antoni Andreu, mestre escotista. Balanç d’un segle d’estudis (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /3), Barcelona, IEC 2017, 134 p.

4. Jaume de Puig et al., Catàleg dels manuscrits de les obres de Francesc Eiximenis, OFM, conservats en biblioteques públiques. Vol. II. Addenda i taules (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /4), Barcelona, IEC 2022, 245 p.

5. Jaume de Puig, Sadurní Martí, Elisa Varela, Catàleg dels manuscrit de la catedral de Girona. Vol. I. Mss. 1-20 (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /5), Barcelona, IEC 2023, 539 p.

6. Josep-Sebastià Pons, La literatura catalana al Rosselló als segles XVII i XVIII, traducció d’Enric Prat i notes i edició de Pep Vila (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /6), Barcelona 2025, 419 p.

En preparació: 7. Inès Padrosa Gorgot, Els incunables de la Biblioteca del Palau de Peralada (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /7).

8. Jaume de Puig, Sadurní Martí, Elisa Varela, Catàleg dels manuscrits de la catedral de Girona. Vol. II. Mss. 21-90 (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /8).

Arxiu

de Textos Catalans Antics

36

Arxiu de Textos Catalans Antics segueix bàsicament les indicacions metodològiques de Josep Vives i Gatell, Esquemas de metodología, Barcelona 1947, en allò que fa referència a l’edició de textos i les de l’Institut d’Estudis Catalans en la presentació de textos medievals en llengua catalana.

Les abreviatures dels aparats crítics són les suggerides per la «Société Internationale pour l’Étude de la Philosophie Médiévale (SIEPM)», publicades dins el seu «Bulletin», núm. 2 (1960), 142-149 (Abbreviations latines et signes recommandés pour l’apparat critique des éditions de textes médiévaux).

Sigla: atca

Arxiu Arxiu de Textos Catalans Antics

de Textos Catalans Antics

36

Anuari per a l’edició i estudi de textos catalans anteriors al segle xix Directors: Jaume de Puig i Oliver – Jaume Mensa i Valls Secretari: Alexander Fidora Volum publicat a càrrec de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Ateneu Universitari Sant Pacià VOLUM XXXVI 2025 SUMARI Articles Maria Cristina Pascerini, La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus de Nicolás Antonio Alexander Fidora, «Ut vulgariter loquimur». Paraules i locucions catalanes al Pugio fidei de Ramon Martí (ca. 1280) Michele Morandi, Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum.

Edizione Critica e commento Jaume de Puig Oliver, L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi Rodolfo Galdeano Carretero, La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle xvi: l’episcopat de Dimes Loris (1576-1598) Notes Jaume de Puig Oliver, El diploma de Lluís el Piadós a favor del comte de Carcassona, Oliba I (834) Josep Clara, El relleu de Sant Martí Sacosta i el pont nou de la casa Agullana de Girona Mansur S. Boase – Patrick Zutshi, The Mallorcan will of Anselm Turmeda’s godfather Recensions Finestra oberta Taules I. Taula de referències bíbliques i alcoràniques II. Taula d’arxius i de biblioteques III. Taula d’íncipts IV. Taula de filigranes V. Taula de copistes VI. Taula de possessors VIII. Taula d’antropònims i d’obres anònimes

En preparació Series D: Subsidia 7. Inès Padrosa Gorgot, Els incunables de la Biblioteca del Palau de Peralada (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /7).

8. Jaume de Puig, Sadurní Martí, Elisa Varela, Catàleg dels manuscrits de la catedral de Girona. Vol. II. Mss. 21-90 (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /8).

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS ATENEU UNIVERSITARI SANT PACIÀ

BARCELONA 2025

BARCELONA 2025

Adreces: Direcció i intercanvis: Ateneu Universitari Sant Pacià, Diputació, 231. 08007 Barcelona Subscripcions: Institut d’Estudis Catalans, Carme 47. 08001 Barcelona A/e: publicacions@iec.cat / Tel.: 932 701 636 Preu del volum sol (IVA inclòs): 48 €

Arxiu

de Textos Catalans Antics

36

Arxiu de Textos Catalans Antics segueix bàsicament les indicacions metodològiques de Josep Vives i Gatell, Esquemas de metodología, Barcelona 1947, en allò que fa referència a l’edició de textos i les de l’Institut d’Estudis Catalans en la presentació de textos medievals en llengua catalana.

Les abreviatures dels aparats crítics són les suggerides per la «Société Internationale pour l’Étude de la Philosophie Médiévale (SIEPM)», publicades dins el seu «Bulletin», núm. 2 (1960), 142-149 (Abbreviations latines et signes recommandés pour l’apparat critique des éditions de textes médiévaux).

Sigla: atca

Arxiu Arxiu de Textos Catalans Antics

de Textos Catalans Antics

36

Anuari per a l’edició i estudi de textos catalans anteriors al segle xix Directors: Jaume de Puig i Oliver – Jaume Mensa i Valls Secretari: Alexander Fidora Volum publicat a càrrec de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Ateneu Universitari Sant Pacià VOLUM XXXVI 2025 SUMARI Articles Maria Cristina Pascerini, La entrada «Arnaldus Villanovanus» en la Bibliotheca Hispana Vetus de Nicolás Antonio Alexander Fidora, «Ut vulgariter loquimur». Paraules i locucions catalanes al Pugio fidei de Ramon Martí (ca. 1280) Michele Morandi, Pietro d’Aragona, De Vita, Moribus et Regimine Principum.

Edizione Critica e commento Jaume de Puig Oliver, L’Epistola inèdita d’Anselm Turmeda. Edició i estudi Rodolfo Galdeano Carretero, La teologia de la saviesa divina a la Barcelona del segle xvi: l’episcopat de Dimes Loris (1576-1598) Notes Jaume de Puig Oliver, El diploma de Lluís el Piadós a favor del comte de Carcassona, Oliba I (834) Josep Clara, El relleu de Sant Martí Sacosta i el pont nou de la casa Agullana de Girona Mansur S. Boase – Patrick Zutshi, The Mallorcan will of Anselm Turmeda’s godfather Recensions Finestra oberta Taules I. Taula de referències bíbliques i alcoràniques II. Taula d’arxius i de biblioteques III. Taula d’íncipts IV. Taula de filigranes V. Taula de copistes VI. Taula de possessors VIII. Taula d’antropònims i d’obres anònimes

En preparació Series D: Subsidia 7. Inès Padrosa Gorgot, Els incunables de la Biblioteca del Palau de Peralada (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /7).

8. Jaume de Puig, Sadurní Martí, Elisa Varela, Catàleg dels manuscrits de la catedral de Girona. Vol. II. Mss. 21-90 (Corpus Scriptorum Cataloniae. Series D: Subsidia /8).

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS ATENEU UNIVERSITARI SANT PACIÀ

BARCELONA 2025

BARCELONA 2025

Adreces: Direcció i intercanvis: Ateneu Universitari Sant Pacià, Diputació, 231. 08007 Barcelona Subscripcions: Institut d’Estudis Catalans, Carme 47. 08001 Barcelona A/e: publicacions@iec.cat / Tel.: 932 701 636 Preu del volum sol (IVA inclòs): 48 €