27/10/09
14:49:49
C
M
Y
CM
MY
CY
CMY
K
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA
DE LA CIÈNCIA ACTES D’HISTÒRIA I DE LA TÈCNICA
Coberta ACTES.pdf
NOVA ÈPOCA
2009 VOLUM 2 (1)
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA
SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA
FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS NOVA ÈPOCA
2009 VOLUM 2 (1)
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 1
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 2
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 3
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009 IX TROBADA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA GIRONA, 16-19 DE NOVEMBRE DE 2006
Consell de Redacció: Josep Batlló Ortiz (curador) Pasqual Bernat López (curador) Jordi Ferran Boleda Pere Grapí Vilumara Maria Rosa Massa Esteve Carles Puig-Pla Alfons Zarzoso Orellana
Consell directiu de la SCHCT: President: Antoni Roca Rosell Vicepresidenta: Mercè Piqueras Carrasco Secretària: Emma Sallent Del Colombo, Tresorer: Pere Grapí Vilumara Vocals: Francesc X. Barca Salom, Pasqual Bernat López, Àngel Calvo Calvo, Josep M. Camarasa Castillo, Ricard Duran i Pineda, Jordi Ferran Boleda, Pere de la Fuente i Collell, Lluís Garrigós Oltra, Nèstor Herran Corbacho, Àlvar Martínez Vidal, José Pardo Tomàs, Josep Manel Parra Serra, Roser Puig Aguilar, Carles Puig-Pla, Mònica Rius Piniés, Xavier Roqué i Rodríguez, Josep M. Vidal Hernàndez, Alfons Zarzoso Orellana
SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA Filial de l’Institut d’Estudis Catalans
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 4
Aquesta revista és accessible en línia des de la pàgina http://publicacions.iec.cat Disseny gràfic: Maria Casassas © dels autors de les ponències © Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Primera edició: novembre de 2009 Tiratge: 500 exemplars Text revisat lingüísticament per Mercè Rial Compost per Anglofort, SA Carrer del Rosselló, 33. 08029 Barcelona Imprès a Limpergraf, SL Polígon industrial Can Salvatella. Carrer de Mogoda, 29-31. 08210 Barberà del Vallès ISSN: 2013-1666 Dipòsit legal: B. 47.665-2008 Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec comercial, la inclusió total o parcial en bases de dades i la consulta a través de xarxa telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’aquests drets estan sotmeses a les sancions establertes per les lleis.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 5
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009
SUMARI
Presentació ............................................................................................
9
II JORNADA D’HISTÒRIA DE L’ASTRONOMIA I DE LA METEOROLOGIA Marià BAIG I ALEU: Les observacions astronòmiques i meteorològiques de Domènec Badia (Alí Bei) en el seu viatge per terres d’Àfrica i d’Àsia. ......
13
Francesc X. BARCA-SALOM: Ezequiel Calbet i la mesura de l’eclipsi de 1842 .
31
Pasqual BERNAT: Josep Pratdesaba i Portabella: un record en el quarantè aniversari de la seva mort. ......................................................................
53
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH: Plutó. .....................................
59
Paz CARRERAS SEGUÍ: Sèrie de pluja de Maó del 1864 al 1932 gràcies a Joaquim Carreras i Maurici Hernández. ..................................................
71
Josep MARIA CASALS I GUIU: Un català a l’origen dels grans observatoris de Xile: Federico Rutllant Alsina. .............................................................
81
Ricard CASAS: Els asteroides de Josep Comas Solà: ..............................
87
M. Assumpció CATALÀ POCH; Trini CADEFAU SURROCA: L’ensenyança de L’astronomia a L’escola Normal de Mestres de Barcelona a principis del segle XX.............................................................................................
97
Eduard-Josep CHIFRÉ I PETIT: L’astronomia i la meteorologia vistes pel cinema ...................................................................................................
103
Carlos DORCE: Les lleis de Kepler en un tractat astronòmic espanyol del segle XVIII: El Compendio Mathematico de Tomàs Vicenç Tosca (1715)........
115
Anna JIMÉNEZ; Rafel GINEBRA: Els processos de bruixes com a font per a la meteorologia històrica: Dades meteorològiques als processos de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic del s. XVII. .........................................
129
Xavier JUFRE GARCIA: L’astrari de Giovanni di Dondi (1380).......................
149
M. Rosa MASSA ESTEVE: Una aproximació a l’obra d’Aristarc de Samos (ca. 310 aC.-230 aC.) .............................................................................
159
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 6
6
SUMARI
Jordi MAZON BUESO: Meteoròlegs amb cara i ulls: exposició de meteorò legs catalans de tots els temps...............................................................
171
Manuel MORENO; Joan MIRÓ: Josep Estalella i Josep comas: de Girona a Tità.........................................................................................................
183
Agustí NIETO-GALAN: L’astronomia popular al segle XIX: de François Arago a Camille Flammarion ........................................................................
193
Josep M. OLIVER: Josep Comas Solà, va veure l’atmosfera de Tità? ........
209
Carles PUIG-PLA: L’esfera copernicana de l’Abat Joan de Safont (1789-1847) ...........................................................................................
221
Antoni ROCA ROSELL: L’observatori de l’Ebre, una institució singular.........
231
Pedro RUIZ CASTELL: Els eclipsis totals de Sol: un punt d’inflexió en el desenvolupament de l’astronomia i l’astrofísica a l’Espanya de principis del segle XX ..................................................................................................
239
Raimon SUCARRATS RIERA: Un exemple de l’ús de la meteorologia per difondre l’activitat científica: les memòries d’Agustí Yàñez i Girona per a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona a mitjan segle XIX ..........................
255
Carme ZARAGOZA DOMÈNECH; Josep M. FERNÁNDEZ-NOVELL: Velocitat dels coets i elements químics de les estrelles. Física i química o astronomia a secundària? ..........................................................................................
269
IV JORNADA SOBRE LA HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I L’ENSENYAMENT ANTONI QUINTANA MARÍ Francesc X. BARCA-SALOM: Materials per a una història del fred ...............
279
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH: Canvis en el concepte de siste ma solar .................................................................................................
299
Agustí CAMÓS CABECERAN: Els grans científics en català a l’ensenyament secundari. ..............................................................................................
307
Eduard-Josep CHIFRÉ I PETIT: La lluita per la llibertat i la justícia a través del cinema ...................................................................................................
315
Celsa CORTIJO PÉREZ: Projecte Salters – Horners Advanced Physics. Adaptació històrica de l’electromagnetisme ....................................................
323
Magda Isabel GONÇALVES FELICIANO MARQUES: Integração de Tópicos de História das Ciências no Ensino – Estudo de Caso: Energia no Ensino Básico....................................................................................................
329
Pedro M. GONZÁLEZ URBANEJA: Historia de la matemática y dimensión cultural de las matemáticas ...................................................................
339
Pere GRAPÍ VILUMARA: Història de la ciència, ensenyament i les tecnologies de la informació i la comunicació .....................................................
349
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 7
7
SUMARI
Muriel GUEDJ; Sylvain LAUBÉ: Ressources historiques pour l’enseignement: Une etude de cas portant sur la materialite de l’air .................................
361
Muriel GUEDJ; Sylvain LAUBÉ; Pierre SAVATON: Sur l’usage d’outils didactiques a caractere historique pour l’enseignement des sciences ...............
369
Iolanda GUEVARA CASANOVA; M. Rosa MASSA ESTEVE: La història de les matemàtiques dins dels nous currículums de secundària.............................
379
Peter HEERING: The role of historical experiments in science teacher training: experiences and perspectives ........................................................
391
Pierre LAUGINIE: Peser la terre, peser les mondes de la «balance a peser les mondes» de Cavendish (1798) aux repetitions didactiques a l’universite ....................................................................................................
403
Rosa MUÑOZ BELLO: Autores y traductores de libros de texto de química en España, 1788-1845...........................................................................
413
Josep M. NÚÑEZ ESPALLARGAS; Jordi SERVAT SUSAGNE: Estructura i context en una col·lecció de problemes de geometria del segle XVI: les «Demandas» de Juan Pérez de Moya..................................................................
421
Fàtima ROMERO; Carles PUIG-PLA; Maria Rosa MASSA; Iolanda GUEVARA: La trigonometria en els inicis de la matemàtica xinesa. Algunes idees per treballar a l’aula ......................................................................................
431
M. Thomas DE VITTORI: Philosophie des mathématiques et formation des professeurs stagiaires.............................................................................
439
M. Rosa TOMÀS I REIG: El laboratori de física i química de l’institut «Joan Brudieu» de la Seu d’Urgell. Una perspectiva històrica............................
447
Jaume VALENTINES ÁLVAREZ: Estris del segle XXI per a instruments del XIX: La cultura material de la ciència de la universitat a la secundària .............
453
Carme ZARAGOZA DOMÈNECH; Josep M. FERNÁNDEZ-NOVELL: Reconstrucció de la taula periòdica dels elements....................................................
461
José OMAR ZÚÑIGA CARMONA: Efecto de los libros de texto en la imagen que brinda la enseñanza sobe el desarrollo de la ciencia.........................
467
MISCEL·LÀNIA Francesc XAVIER CALVÓ-MONREAL: Escriure la història de la biologia molecular catalana: l’ús de les entrevistes, els articles científics i les cartes.....
477
Jesús V. COBO GÓMEZ: Juan Bautista Juanini (1636-1691) i Joan d’Alòs i Serradora (1617-1695) ...........................................................................
485
Àlvar MARTÍNEZ VIDAL: Entre el centre i la perifèria científica: Santiago Ramón y Cajal i el catalanisme mèdic .................................................................
493
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 8
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 9
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 9-10
PRESENTACIÓ
Amb aquest tercer volum de la revista Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica que teniu a les mans es va fent realitat la continuïtat del projecte iniciat per la SCHCT de tenir una publicació periòdica on es recollissin els treballs generats en el si de les diverses activitats realitzades, que suposen un volum considerable, i altres contribucions. Aquest volum, coordinat per Pasqual Bernat i Josep Batlló, membres del consell de redacció, es nodreix de dos grups principals de treballs. Un primer grup el formen els articles de les comunicacions presentades a la II Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, celebrada el 29 de setembre de 2007 al temple romà de Vic (en trobareu notícia de la seva realització a l’Ictineu, núm. 26: 1-3). Un altre grup el formen els articles de les comunicacions presentades a la quarta edició de la Jornada sobre la Història de la Ciència i l’Ensenyament celebrada a la sala d’actes de la Residència d’Investigadors del CSIC a Barcelona els dies 16 i 17 de novembre de 2007 (vegeu l’Ictineu, núm. 28: 1-3). Clouen el volum articles relacionats amb la IX Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica de Girona, que ja van formar el gruix dels dos volums anteriors de la revista. Les jornades d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia i les d’Història de la Ciència i l’Ensenyament, són dues de les activitats específiques que s’han establert ja amb caràcter regular dintre de la SCHCT. Són fruit de l’existència de grups prou nombrosos i dinàmics dintre la Societat amb interès pels respectius temes que donen nom a les jornades organitzades. Juntament amb els col·loquis i l’escola de primavera formen el gruix de les activitats regulars que la SCHCT realitza. Si aquestes dues últimes són de caràcter més divulgatiu, les dues primeres neixen a partir del nombre elevat de treballs sobre els temes respectius realitzats per membres de la Societat i l’interès que hi ha per
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
10
27/10/09
17:00
Página 10
PRESENTACIÓ
posar-los en comú i discutir-los, aconseguint així un més gran dinamisme de les àrees respectives. I no és estrany que aquestes dues àrees presentin un perfil específic diferenciat. Respecte a l’astronomia i la meteorologia, Catalunya sempre s’ha distingit pel nombre gran d’afec cionats a ambdós temes, només cal veure el nombre present d’associacions existents en ambdós camps. Respecte a la Història de la Ciència i l’Ensenyament, molts dels socis que formem la SCHCT som ensenyants o estem relacionats amb aquest tema. No és, doncs, gens estranya la sensibilitat especial que sempre hem vist a la SCHCT sobre l’ensenyament i la història i les iniciatives i esforços en moltes direccions realitzats per potenciar-lo. En el moment de cloure aquest volum, la SCHCT ja s’està preparant les noves edicions d’ambdues trobades que, alhora, generaran nous articles; però abans ja estem treballant en l’edició de nous volums de la revista dedicats principalment als continguts de la X Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica, que va tenir lloc a Lleida del 13 al 16 de Novembre de 2008. Consell de Redacció
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 11
II JORNADA D’HISTÒRIA DE L’ASTRONOMIA I DE LA METEOROLOGIA
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 12
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 13
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 13-29
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI ) EN EL SEU VIATGE PER TERRES D’ÀFRICA I D’ÀSIA MARIÀ BAIG I ALEU CENTRE D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA (CEHIC), UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.
Paraules clau: Alí Bei, llibres de viatges, meteorologia, Espanya segle XIX The astronomical and meteorological observations preformed by Domènec Badia (Alí Bei) in his travel through Africa and Asia Summary: This communication is about the scientific aspects of the travels of the Catalan expeditionary Domènec Badia, who is widely known as Alí Bei. We discuss the scientific motivations of his journey through Africa and Asia; we state his preparatory work concerning the acquisition of scientific instruments; we present his planning for the astronomical and meteorological observations; and, finally, we discuss the scientific legacy of his work, still partially unpublished. Key words: Alí Bei, travel books, meteorology, Spain nineteenth century
DOI: 10.2436/20.2006.01.89
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
14
27/10/09
17:00
Página 14
MARIÀ BAIG I ALEU
Introducció: Alí Bei, el viatger
El català Domènec Badia i Leblich (Barcelona, 1767 – Damasc, 1819) és un personatge que no deixa ningú indiferent. El fet de poder amagar la seva personalitat sota la disfressa d’un príncep de nom Alí Bei l’abbàssida, d’origen sirià però educat a Europa, de viatge pel món àrab, li obrí les portes d’una civilització llavors encara molt desconeguda. L’edició en francès, l’any 1814, sota el nom d’Alí Bei, de la narració dels seus viatges pel nord d’Àfrica i Àsia realitzats al llarg dels anys 1803 a 1807, obtingué un ressò extraordinari. Hom va apreciar de seguida que es tractava no únicament de literatura de viatges (en el sentit d’una narració d’aventures), sinó de l’obra d’un veritable viatger il·lustrat, interessat per múltiples facetes, incloent-hi la geografia i la meteorologia a més de l’etnografia. La posterior divulgació de la seva veritable identitat —i dels interessos polítics del seu viatge— li valgueren els qualificatius d’espia, agent secret de Godoy, maçó, afrancesat, etc. Encara avui dia la imatge d’un Alí Bei amb llarga barba i vestit d’àrab segueix apareixent periòdicament en articles i reportatges de revistes de divulgació històrica acompanyada, quasi sempre, d’interrogants sobre la seva veritable personalitat i les seves actuacions. Ho podem veure en recents publicacions com «El peregrino Alí Bey, un príncipe abasí español del siglo XIX» (Escribano, 2005), «Alí Bey, un espía español en la Meca» (Aixelà, 2007), «Alí Bey, estampas de una vida de mentira» (Porlan, 2007), llibres sobre els espies catalans (Pastor, 2006) o fins i tot en biografies novel·lades, Alí Bey el Abbassí, un cristiano en La Meca (Mayrata, 1995). Podem llegir repetidament a la literatura que la divulgació del veritable nom d’Alí Bei no es produí fins a l’edició en castellà de la traducció, a partir del francès, del seu llibre de viatges, que fou realitzada a València l’any 1836 (Badia Leblich, 1836), on en el mateix títol de l’obra s’hi explicita Viajes de Alí Bey el Abbassi (Don Domingo Badia y Leblich) por África y Asia durante los años 1803, 1804, 1805, 1806 y 1807. La realitat és, però, que la identitat d’Alí Bei era ja ben coneguda i no només per les notícies que havien aparegut a la premsa europea abans del seu viatge, sinó també a partir d’algunes de les seves edicions. Efectivament, l’editor de la primera edició francesa del 1814 (Alí Bey, 1814), realitzada en tres volums més un atles, afirmava l’autenticitat del seu autor, Alí Bei, i perfilava tota una història sobre la seva vida: ALÍ BEY EL ABBASI est reconnu, en Asie et en Afrique, comme fils d’Othman Bey, prince des Abbassides. Dévoré du besoin d’apprendre, et doué de dispositions heureuses, des sa plus tendre enfance il vint faire ses études en Europe, et y acquit bientôt des connoissances étendues en mathématiques et en philosophie, qu’il appliqua ensuite à la pratique de l’astronomie, de la géographie, de la physique et de l’histoire naturelle.
L’edició de la traducció anglesa dels viatges (Alí Bey, 1816a), mantingué el nom d’Alí Bei com a autor del text, però els editors admetien que havent-se generat dubtes sobre la vertadera personalitat de l’autor, volien garantir l’autenticitat del text:
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 15
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
15
In presenting to the world an English Translation of the Travels of Alí Bey, the Publishers think it right to pledge themselves to the Public that they are laying before it a genuine work. The name and pretensions assumed by Alí Bey may induce some to be inquisitive as to his personal reality. The London Publishers are therefore anxious that there should be no doubt or misconception on this subject.
Per reforçar l’autenticitat dels viatges, els editors afirmaven que coneixien personalment l’autor, ja que l’any 1814 havia estat a Londres per tal de preparar la publicació de la traducció anglesa, però que respectaven la seva decisió personal de mantenir-se en l’anonimat. The Publishers do not feel themselves at liberty either to oppose or to state the personal reasons which have induced the author to write and print his travels under the mane of Alí Bey. As these reasons are personal to the author and his family, it is not necessary lo lay them before the Public; and indeed as he was always known abroad by the name of Alí Bey and by no other, there is no incongruity and very litter impropriety in continuing it.
El mateix any 1816, per tant en vida encara de Domènec Badia, aparegué també l’edició en alemany dels seus viatges (Alí Bey, 1816b). En aquesta edició, però, malgrat mantenir-se el nom d’Alí Bei com el de l’autor del llibre, en el pròleg l’editor desvetlla la veritable personalitat d’Alí Bei, cosa que sembla que ha passat desapercebuda per molts estudiosos posteriors. Concretament, en el primer paràgraf hi llegim: Diese Reise ist eine sonderbare Erscheinung. Der Verfasser nämlich ist nichts weniger als ein Türke, sondern ein Spanier, Namens Don Domingo Badia y Leblich. Die Sache verhält sich damit folgendermaßen.
I, a continuació, l’editor fa un ampli resum sobre els preparatius del viatge de Badia, inclosa la participació del botànic Simón de Rojas Clemente, i de com Badia va adoptar la personalitat d’Alí Bei. La divulgació dels viatges d’Alí Bei
A poc a poc alguns detalls de la vida i la personalitat d’Alí Bei anaren sortint a la llum. L’estudiós Jacques Graberg de Hemso, secretari del rei de Suècia i Noruega, i cònsol al Marroc, en el seu recull de literatura històrica sobre el Magrib (Hemso, 1820), aporta dades correctes sobre la identitat d’Alí Bei però, a més, posa en dubte algunes de les afirmacions que Badia presentava com a testimonis personals. Es tracta d’una qüestió que serà recurrent al llarg dels anys i que ha donat lloc a la formació de diversos corrents crítics sobre la veracitat de la narració dels seus viatges. En particular, Salvador Barberá en la seva introducció
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
16
27/10/09
17:00
Página 16
MARIÀ BAIG I ALEU
a l’edició en castellà del viatge al Marroc (Barberá, 1984) fa una anàlisi que s’ha titllat d’hipercrítica del text de Badia, però una interpretació encara més radical (Lafarga, 1996) proposa acostar-se als Viatges com a pur text literari, no pas com a crònica. Un testimoni de primera mà que, segons afirmava, conegué personalment Domènec Badia a Baiona (Bausset, 1827: 209-227), publicà diverses cartes de la correspondència privada entre el marquès de la Solana, capità general d’Andalusia, i Godoy. Aquest darrer les reproduí poc després a les seves memòries (Godoy, 1837: 75-101), ja que, segons ell mateix afirma, el seu arxiu particular fou destruït durant la Guerra del Francès. El text de Godoy presenta Badia formant part d’una conspiració secreta per annexionar el Marroc a Espanya, projecte avortat al darrer moment pels escrúpols de consciència de Carles IV, i és el que ha condicionat en gran mesura l’opinió més generalitzada sobre Badia i el seu alter ego, Alí Bei. El general Gómez de Arteche, que tingué ocasió de consultar documentació privada conservada per la família del general Castaños, duc de Bailén, matisà algunes de les afirmacions de Godoy (Gómez de Arteche, 1888). El pas més important, però, de cara al coneixement de la vida de Domènec Badia, vingué de la mà de l’erudit i diplomàtic català Eduard Toda i Guell (Reus, 1888-1941), qui aconseguí recuperar part de la documentació original de Domènec Badia, inclosa la seva biblioteca, que havien restat a París en mans dels seus descendents. Veiem com La Vanguardia del dia 10 de desembre de 1889 es feia ressò de la conferència on Eduard Toda presentava els resultats de les seves recerques: En la «Associació catalanista d’excursions científiques» dio anoche el distinguido escritor don Eduardo Toda una conferencia acerca del hallazgo de documentos inéditos de Alí Bey. La primera parte de la disertación del señor Toda estuvo dedicada a explicar la manera como ha podido reunir los documentos personales, las Memorias, dietarios etc., que pertenecieron al célebre viajero. La parte más notable de la conferencia, fue la dedicada a trazar a grandes rasgos la historia de Alí Bey, que hasta ahora se conocía de una manera imperfecta, y que gracias a los documentos hallados ha logrado reconstruir el señor Toda.
L’interès de Toda en la vida i obra de Badia es pot considerar com la culminació d’un procés de recuperació de la seva figura per part de la Renaixença (Bayón del Puerto, 1996), impulsat bàsicament per Víctor Balaguer (Balaguer, 1886). Contràriament al que havia anunciat en diverses ocasions, Eduard Toda no arribà a escriure mai una biografia d’Alí Bei. Els papers que comprà, enquadernats en diversos volums, s’integraren a la seva biblioteca del castell-cartoixa d’Escornalbou i després, a la seva mort, passaren a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB). August Casas redactà la primera biografia «moderna» d’Alí Bei (Casas, 1943) emprant els documents de l’AHCB. Aquesta obra anà més enllà de la ressenya que havia fet Torres Amat
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 17
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
17
en el seu diccionari d’escriptors catalans (Torres Amat, 1836) i fou seguida de diversos estudis (Ezquerra, 1947; Mcgana, 1996; Uxó, 2005). Les successives edicions parcials o totals de l’obra de Badia ha donat lloc també a la redacció dels corresponents estudis introductoris (Goytisolo, 1982; Barberá, 1984; Espinet, 2004), acompanyant les diferents edicions. Recentment, amb motiu de diverses exposicions realitzades a Madrid, València i Barcelona, amb l’edició dels respectius catàlegs, s’han diversificat les visions sobre aquest personatge (Barceló, 1996; Escribano, 2006) i s’ha incidit molt especialment en els aspectes antropològics dels seus viatges (Aixelà, 1996). De totes maneres, els treballs més importants i ben documentats sobre la figura de Domènec Badia són, per una banda, els de Patrícia Almarcegui, que seguint les fonts de la col·lecció Toda de l’AHCB ha emmarcat la figura de Badia dins del procés de progressiu coneixement europeu sobre l’Orient (Almarcegui, 2007). I com a mostra de la riquesa d’aquest fons documental cal veure també l’estudi de Mercè Viladrich sobre una proposta política de Badia per als països àrabs (Viladrich, 2006). A la taula adjunta (Taula 1) hi ha un sumari dels principals esdeveniments en la biografia de Domènec Badia.
Taula 1.
Cronologia històrica de Domènec Badia i Leblich i la seva obra
1767
Neix a Barcelona Domènec, fill de Pere Badia i Caterina Leblich.
1778
La família es trasllada a Vera. Inicia una carrera burocràtica.
1791
Es casa amb Lucía Burruezo.
1794
Neix María i es traslladen a Còrdova. Experiments amb globus.
1799
Es trasllada a Madrid, més a prop de la Cort.
1801
Presenta un projecte de viatge a Godoy.
1802
Viatge a París i Londres acompanyat de Simón de Rojas Clemente.
1803-1807
És Alí Bei, príncep abbàssida, el viatger.
1808-1811
Funcionari afrancesat al servei de Josep I.
1814
Primera edició, en francès, dels Viatges d’Alí Bei.
1816
Edicions anglesa i alemanya dels Viatges.
1817
París, inici d’un nou viatge cap a l’orient.
1818
Mor prop de Damasc.
1836
Edició de la traducció al castellà dels Viatges.
1888-1889
Edició en capítols de la versió catalana dels Viatges (reeditada el 1907).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
18
17:00
Página 18
MARIÀ BAIG I ALEU
Domènec Badia, expedicionari i home de ciència
Malgrat que els aspectes etnogràfics i polítics del seu viatge hagin centrat l’atenció dels estudiosos de la seva obra, hom reconeix que Badia era un home d’àmplia cultura i interessat per les ciències. En el llibre dels seus viatges les notícies sobre observacions, siguin astronòmiques (eclipsis de Sol i de Lluna, mesures de latitud i longitud) com meteorològiques (temperatura, humitat, vent, etc.), hi són àmpliament presents. No obstant això, els aspectes científics del viatge de Badia han estat molt poc estudiats o fins i tot presentats com a pretext o mera cobertura de les seves activitats com a espia i instigador polític a les ordres de Godoy. El projecte original de Badia, redactat el 7 d’abril de 1801, es titula «Plan de un viaje reconociendo todo lo interior de África. Por Don Domingo Badia y Leblich. Enviado por S.M. Católica a dichos Países». Motivat pels recents resultats d’expedicions britàniques i franceses cap a l’Àfrica, com les de Mungo Park, Houghton i Browne, Badia proposa el seu viatge:1 Este es un viaje dando vuelta por todos los países interiores del África, cruzando su centro por regiones casi desconocidas hasta ahora: Entrando por el estrecho de Gibraltar, penetrando hasta encontrar el océano Meridional, volviendo luego a internarse hasta hallar el mar de las Indias, internándose por tercera vez al atravesar el centro de esta parte del Globo y volver a salir al Mediterráneo por Trípoli. Si se echa una ojeada sobre la carta general de África, se verá cuanto excede esta empresa a todas las demás del mismo género practicadas hasta ahora, y por consiguiente, cuanto infinitamente mayores deben ser las ventajas que de ella resulten si tiene un éxito feliz. (AHCB, Ms 161, fol. 48)
Entre els objectius científics del viatge podem llegir, en el mateix document: Desde mi entrada en África, llevaré una observación seguida y constante de las Longitudes y Latitudes, fijando particularmente con la mayor escrupulosidad los principales puntos de reconocimiento, comparando mis resultados con los de los anteriores viajeros y rectificando las operaciones corrigiendo las diferencias que se hallen bien certificadas. Sobre el resultado de estas observaciones y la inspección del terreno formaré los correspondientes mapas o cartas geográficas. Observaré diariamente las variaciones de la brújula y las variaciones atmosféricas con los instrumentos meteorológicos; el estado del cielo, vientos, auroras boreales o australes, trompas y circunstancias locales de fertilidad o aridez, agua, etc. De estas observaciones meteorológicas y astronómicas se formarán tablas explicadas como se ha dicho, siendo muy interesantes las que se harán en el Sahara o Gran Desierto. 1.
En totes les transcripcions dels manuscrits del fons Alí Bey de l’AHCB hem rectificat l’ortografia per facilitar la lectura
dels documents.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 19
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
19
En una carta de Domènec Badia al ministre d’Hisenda Pedro de Cevallos del 22 d’agost de 1801 apareixen detalls del material científic que pensava portar a l’expedició: Los instrumentos que necesito para mis observaciones, son los mencionados en la adjunta lista, los que se dividirán en tres surtidos, llevando conmigo el uno a Marruecos, y remitiendo los otros dos directamente desde Londres a la Costa de Oro sobre el golfo de Guinea y el Zangüebar sobre el mar de la India: En cuyos puntos deberé hallarlos juntamente con los fondos correspondientes a mi segunda y tercera internación. La construcción de estos instrumentos aquí seria más costosa que en Londres con otros inconvenientes de que hablo por experiencia, y principalmente nos causaría el perjuicio de un atraso considerable de tiempo que puede ser de mucha consecuencia. (AHCB, Ms 161, fol. 100)
La llista de material, adjunta al document anterior, especifica els següents instruments: Para el Viaje de África se necesita acopiar los instrumentos siguientes: Cuatro barómetros terrestres; Cuatro barómetros marinos; Ocho termómetros; Cuatro eudiómetros; Cuatro electrómetros atmosféricos; Cuatro higrómetros; Tres telescopios; Tres microscopios; Ocho anteojos; Tres podómetros; Tres sextantes; Tres cronómetros; Seis brújulas; Seis relojes; Seis areómetros; Seis cámaras oscuras; Tres pequeñas máquinas eléctricas; Seis estuches matemáticos; Un surtido de pinceles, colores, papel etc.
Badia volia que tot aquests instruments es compressin a Londres, i en una carta al ministre Pedro de Cevallos de 9 de setembre de 1891, estimava el seu import: Ahora suplico a V.E. se digne resolver lo que juzgue conveniente en cuanto a la compra de instrumentos. Por la experiencia que tengo de otros que compré en Londres he calculado en dos mil duros la compra de los que ahora necesito: Pero si V.E. juzgase preferible que allá se vaya entregando a mi, o a los mismos fabricantes el dinero, conforme vaya resultando de cuentas V.E. puede dictaminarlo como estime más ventajoso, pues para el objeto lo que se necesita es el acopio de instrumentos indicado. (AHCB, Ms 161, fol. 108)
El Ministeri, però, rebutjà la proposta i Badia, en una carta al mateix Godoy amb data de 12 de setembre de 1801, es queixava: Por dictamen del Oficial en cuya Mesa se halla mi expediente, pasé al Sr. Ministro de Estado el oficio cuya copia incluyo, refiriéndome a la lista adjunta presentada. La resolución ha sido, que los instrumentos se construyan aquí por Torre. Jamás hubiera yo imaginado que se hubiese dado tal providencia sobre este punto cuando los franceses mismos cuyas fábricas se hallan tan adelantadas, cuando tratan de ejecutar expediciones análogas a la mía no
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
20
17:00
Página 20
MARIÀ BAIG I ALEU
se desdignan de acudir a las fábricas de Inglaterra. Los inconvenientes (y aun imposibilidad en parte, como puedo justificarlo), el mayor gasto y la enorme dilación que arrastra consigo esta Providencia no se ocultarán a las superiores luces de V.E; Y así me veo precisado a implorar de nuevo su Protección, para que cesando en el Ministerio ya todo obstáculo, se me despache inmediatamente y pueda yo sin perder momento cumplimentar las órdenes de S.M. y las apreciables de V.E. (AHCB, Ms 161, fol. 109)
Els detalls més tècnics sobre les característiques dels instruments demanats els especifica Badia en un document annex i que transcrivim íntegrament en apèndix. En aquest document Badia sembla estar molt ben familiaritzat amb les observacions astronòmiques i meteorològiques. A la biblioteca del comte de Floridablanca, actualment a la seu del Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación, es conserva una traducció, que ha restat inèdita, que Domènec Badia féu del tractat d’higrometria d’Horace Benedict de Saussure (Saussure, 1788). Afegim, només, que en addició a tot aquest instrumental Badia va demanar també la construcció d’uns patrons de mesura i la cessió d’alguns llibres i medicaments: Para el viaje de África deberé llevar de España 3 Varas castellanas de hierro 3 Varas castellanas de madera herradas 3 Pies de Castilla de hierro 3 Pies de Castilla de madera herrada 3 Balanzas pequeñas con sus marcas de a libra Todos estos instrumentos deberán construirse con la más escrupulosa exactitud 3 Ejemplares de los Icones Plantarum2 de Cavanilles, y su Monadelphiae3 6 Libras de Quina, y otros medicamentos menores. San Ildefonso, 23 de Septiembre de 1801 Domingo Badia y Leblich (Rubricada). (AHCB, Ms 161, fol. 125)
L’any següent, 1802, Domènec Badia en companyia del seu ajudant, Simón de Rojas Clemente (Rubio, 1991), realitzarien un viatge a París i Londres, viatge que trobem resumit en un informe, sense data ni signatura, conservat entre els papers d’Alí Bei de l’AHCB: El Hach Alí Bei el Abbássi salió de Madrid el día 12 de Mayo de 1802, dirigiéndose a París donde se puso en relación con los sabios Lalande, Mechain, Desfontaines, Lamark etc. En Agosto del mismo año pasó a Londres donde se puso en relación con los sabios Maskelyne, Sir. J. Banks, Hamilton, Ayton y otros. En Londres hizo Alí Bei el acopio de 2.
Icones et descriptiones plantarum, quae aut sponte in Hispania crescunt, aut in hortis hospitantur, Madrid, 1791.
3.
Monadelphiae classis dissertationes decem, Madrid, 1785-1790.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 21
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
21
instrumentos necesarios a las Observaciones Científicas de sus viajes, y partió de Londres para Cádiz en Abril de 1803 por mar. En este viaje de Europa que hizo Alí Bei acompañado de un sabio naturalista español formó una bella colección de Historia Natural que se halla en el Real Gabinete de esta Corte, y un magnífico Herbario que dicen se depositó en la Biblioteca del Príncipe de la Paz, como también recogió algunos otros efectos que dicen se depositaron en el Real Museo Militar. Igualmente escribió la historia descriptiva del viaje. Partió Alí Bei de Cádiz por Tarifa; y atravesó el Estrecho de Gibraltar, pasó a Tánger, en cuyo puerto entró el día 29 de Junio de 1803, siendo esta la época de su entrada en África. (AHCB, Ms 163, fol. 19) El llegat científic dels viatges d’Alí Bei No repetirem ara els detalls del viatge de Badia, prou coneguts a partir dels seus propis llibres, només volem ressaltar el fet que el projecte inicial de travessa de l’Àfrica central s’hagué de modificar completament arran de la successió dels esdeveniments polítics, i que acabà sent un viatge-peregrinació a la Meca. Badia, però, no deixà de fer les observacions meteorològiques i astronòmiques malgrat les dificultats que anà trobant. En l’edició anglesa (Alí Bey, 1816a) hi ha una taula titulada «Explanation of the Map of the Kingdom of Morocco, constructed by Alí Bey El Abbasi from his own observations and researches» on es detallen aspectes de la manera com es van prendre les mesures de latitud i longitud. En transcrivim unes ratlles: ALÍ BEY determined the longitudes in the annexed table, by alternate observations of the chronometrical differences of the lunar distances to the sun and stars, and of the eclipses of the satellites of Jupiter. The longitudes of Tangier and Fez are also compared with the results obtained from a calculation of two eclipses of the sun, which our traveler observed in those towns: observations which were published in the Conoissance des Tems at Paris and in the Nautical Almanack of the Isla de Leon in Spain. Almost all these observations were made by means of an entire reflecting circle of ten inches diameter, with four verniers, mounted on a stand made in London by Troughton; an achromatic telescope of 2½ feet by Dollond; a chronometer by Brooksbanks, and another by Pennington.
I, en efecte, en l’almanac nàutic de l’observatori de San Fernando de Cadis, situat a l’illa del León, hi podem llegir: ECLIPSE DE SOL EN LOS DIAS 10 Y 11 DE FEBRERO DE 1804 En Fez, casi en el centro de la ciudad, observó Alí-Beik el principio algo dudoso el día 10 a las 21h 25’ 14” tiempo verdadero, y el fin el día 11 a las 0h 20’ 24” muy exacto: la atmósfera estuvo cubierta de nubes hasta la mitad del Eclipse, y la latitud del observatorio era de 34º 6’ 3”.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
22
27/10/09
17:00
Página 22
MARIÀ BAIG I ALEU
En una segona taula de l’edició anglesa (volum II) que fa referència al mapa d’Aràbia, hi llegim: All these observations will be discussed in the Scientific part of the Travels of Alí Bey. They were made with the same instruments which he employed at Morocco, except the chronometer of Brooksbank, which was broken, and that of Pennington, which was stolen at Mina, beyond Mecca. These two accidents prevented Alí Bey from multiplying his observations of longitude on his return from Mecca.
La publicació de la part científica dels viatges d’Alí Bei, repetidament anunciada tant en la versió francesa com en l’anglesa o l’alemanya dels viatges, no arribà mai a sortir a la llum. Entre les memòries conservades a l’AHCB hi ha referències a quaderns de notes no identificats i a pèrdues sofertes durant el mateix viatge: La Colección que hizo en este Imperio de insectos, plantas y otros objetos se perdió por haberse caído en un río los dos cajones que la contenían, pero se salvaron las memorias y las cartas que venían por separado. (AHCB, Ms 163, fol. 1)
Alguns d’aquests quaderns es troben en la col·lecció Badia de l’arxiu Francisco Rodríguez Marín del CSIC,4 d’altres, però, aparentment s’han perdut. Entre els documents de l’AHCB trobem una disposició, altre cop sense data ni signatura, sobre el que s’ha de fer amb els resultats científics de l’expedició: Dispositivo sobre los resultados científicos de la expedición de Ali Bei Disposiciones 1. Enviar a buscar las colecciones de antigüedades, historia natural, y otros objetos que dejó Ali Bei en Egipto en manos del cónsul Dn. Josef Camps y Soler. 2. En una sala del Real Gabinete de Historia Natural u otro paraje público se reunirán a la colección que ya existe en dicho Real Gabinete los mencionados objetos existentes en el Levante, como también la colección de Antiguos y Medallas que quedó empeñada en Munich. El magnífico Herbario que se halla en la Biblioteca del Príncipe de la Paz; los Monetarios y Medallas que están aquí con los papeles; y finalmente todo objeto de colección perteneciente a esta expedición que honra nuestro Nombre y cuyo grupo reunido en un paraje público deberá recordarla a la Posteridad. 3. Habiendo dispuesto S.M. el Emperador de los Franceses y Rey de Italia por su orden comunicada por el Ministerio de Relaciones Exteriores con fecha de 9 de julio 4.
La Biblioteca Central del CSIC a Madrid, on es guarda l’arxiu Marín, es troba tancada per obres des de finals de l’any 2006.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 23
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
23
de 1808, que se ejecuten en París las ediciones francesa y española de los viajes de Ali Bei con las circunstancias que expresa dicha Orden Imperial; parece que nada deberemos añadir sobre ello. (AHCB, Ms 163, fol. 38)
El país que trobà Domènec Badia al seu retorn del viatge, l’any 1807, estava immers en unes circumstàncies molt diferents de quan marxà. Badia mantingué la seva fidelitat a Carles IV i, després, al rei Josep I. La seva reincorporació a les tasques administratives, però, no fou gens fàcil (Mercader, 1960). Els rumors sobre la seva misteriosa personalitat el precedien en qualsevol càrrec que anava a ocupar fins que, finalment, s’exilià a França. Aconseguir l’edició del llibre dels viatges fou una tasca feixuga. Quan, finalment, aparegué l’edició francesa, l’any 1814, Badia pensava en l’edició de la part científica del viatge. Podem llegir en el pròleg de l’editor (Alí Bey, 1814, xvi), referint-se a algunes mancances de detalls que es poden trobar a faltar en la narració d’Alí Bei: Qu’il nous soit permis de faire observer à cet égard que cet ouvrage ne contient que la partie historique descriptive des voyages d’Alí Bey, et que tel objet, qui n’occupe ici que peu de lignes, sera le sujet d’une mémoire dans la partie scientifique, que nous publierons le plus tôt possible. On trouvera dans cette partie de l’ouvrage des discussions sur l’astronomie, la botanique, la géologie, et sur l’histoire, avec des tables et de gravures en tout genre ; on y joindra les analyses des ouvrages de quelques voyageurs qui ont précédé ou suivi Alí Bey dans les mêmes contrées qu’il a visitées. Si l’on eût voulu réunir tous ces éléments, l’ouvrage auroit été hors de la protée de la plus grande partie des lecteurs, qui ne trouvent d’intérêt que dans la partie historique descriptive d’un voyage; la partie scientifique doit donc être réservée pour les savants en général.
Per acabar aquesta comunicació, volem afegir només que esperem que l’estudi sistemàtic del fons Badia de l’AHCB, juntament amb el de la resta de materials ara dispersos en diferents biblioteques i museus, ens permeti reconstruir i valorar en la seva justa mesura la part científica dels viatges d’Alí Bei i així poder arribar a conèixer una mica més alguns aspectes ara per ara poc coneguts de la polièdrica personalitat de Domènec Badia i Leblich. APÈNDIX AHCB Ms. 161 Documentos Originales I. (n. 21) Fol. 111.
«En la Lista de Instrumentos presentada solo expuse sus nombres, sin expresar sus circunstancias, por no molestar la superior atención con especies cuyo pormenor suponía dirigir personalmente: Más viendo la orden dada para su construcción, debo hacer presente lo siguiente.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
24
27/10/09
17:00
Página 24
MARIÀ BAIG I ALEU
1. Los relojes deben ser de bolsillo, 3 de ellos simples y los otros tres de segundos y todos con guardapolvo, encerrados en cajas lisas de metal y sin vidrios. 2. La brújulas deben ser 3 grandes para las observaciones centrales y 3 pequeñas de bolsillo para la planificación de excursiones. 3. Los cronómetros se escogerán entre los del valor de cinco a seis mil reales. 4. Los sextantes estarán montados sobre un sector horizontal, y tendrán dos pies y medio de radio. 5. Los podómetros serán de varilla y no de cordón. 6. Los anteojos serán cuatro grandes formando el tránsito a telescopios y 4 pequeños aunque de bastante alcance y todos acromáticos. 7. Los telescopios se proporcionarán al fondo de inversión pero que no dejen de marcar bien distintamente los satélites de Júpiter y el anillo de Saturno. 8. Los microscopios deberán marcar los 6 globulitos componentes de cada glóbulo integral rojo de nuestra sangre. 9. Los higrómetros deben ser de los inventados por M. de Saussure, el uno de la primera clase para las observaciones centrales, y los otros tres de la segunda clase. Como hace poco tiempo que M. de Saussure nos ha dado estos higrómetros, los pocos que he visto son fabricados en Ginebra, su patria, y no se si en Londres se fabricarán, pero estando yo presente dirigiré su construcción; Los demás higrómetros fabricados anteriormente son inútiles por su insensibilidad y por carecer de puntos fijos de humedad y sequedad para la graduación de sus escalas, por lo cual no siendo comparables resultan enteramente inútiles. 10. Los electrómetros deben ser atmosféricos para medir la electricidad habitual continua, positiva o negativa de la atmósfera según el método inventado últimamente en Ginebra. A los que se les pondrá adherentes a la base del instrumento, una varilla de un pié, sobre un gozne, para fijar la distancia el ojo a la escala circular la que también se formará modificada según el eje óptico, cuyos dos interesantes puntos se han descuidado hasta ahora. 11. Los eudiómetros deben ser uno grande y tres pequeños. 12. Los termómetros deben ser cuatro grandes con las escalas de Reamur y Fahrenheit y cuatro chicos con solo la escala de Reamur; Los tubos y cajas en que se encierran deberán abrirse o ahuecarse de modo que se fuerce un corriente continuo de aire alrededor de la bola, que debe ser bien pequeña, y capilar el tubo; cuya circunstancia veo olvidada en todos los termómetros. El modo de establecer este corriente de aire exigiría mayores explicaciones inoportunas en el momento. 13. Las cámaras oscuras deben ser adaptadas a meter medio cuerpo las tres de ellas, y las otras tres pequeñas.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 25
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
25
14. Los estuches matemáticos serán tres grandes y completos y los otros tres de bolsillo. 15. Llegamos al mayor escollo que es la construcción de los barómetros. A todos ellos se les pondrá la escala pié de París, la que deberá llegar hasta a siete pulgadas desde las 30, sobre el nivel del mercurio en la cubeta, pero no pulgadas iguales, si no corregidas a proporción de la variación de dicho nivel para no tener que hacer la corrección a cada observación, pues además del tiempo que ocupa, expone a mil errores por ser la cubeta de madera. Los barómetros marinos tendrán el tubo capilar más estrecho de calibre y más grueso su vidrio que lo que comúnmente van, pues se trata de viajes terrestres en que los sacudimientos son más bruscos, tanto por el violento movimiento de los camellos, cuanto por los repetidos golpes al cargar y descargar. Sus escalas llegarán a 7 pulgadas, pues de lo contrario no servirían para las observaciones de las encumbradas montañas cuya altura aun ignoramos; pero ¿Cómo pondrán a cubierto este tubo? Mi dirección personal guiará al artista. Además, que su escala debe ser formada con la doble corrección del error producido por la fricción y atracción del tubo capilar que materialmente debe buscarse en cada uno, comparándola con un exacto barómetro terrestre subiendo y bajando a la torre de San Pablo de Londres, al monumento del grande incendio, y a cualquier montaña vecina. Tratándose de que yo haga una serie de operaciones y observaciones cuyos resultados sean eternos e incontestables, es evidente la absoluta necesidad de que todos los instrumentos se construyan o corrijan a mi vista. Desde luego la Providencia de V.E. de que se construyan bajo la inspección de Don Manuel de la Torre, ha sido la más sabia para que quede el Gobierno satisfecho sobre este punto, lo que he celebrado infinito, pero suplico no empiece el acopio de instrumentos hasta llegar yo a Londres, pues nos expondríamos a que me diesen cosas inútiles a mis vastas operaciones y carencia de otras. En mi oficio de 22 de Agosto último expuse a S.E. la precaución de pasar a Inglaterra con varios objetos de primera necesidad, uno de los cuales es la construcción y rectificación de instrumentos: Ahora repito mi súplica y espero se dignará S.E. habilitarme para mi pronta partida. = San. Ildefonso 19 de Septiembre de 1801 = Domingo Badia y Leblich Concuerda con su original Badia (rubricada)»
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
26
27/10/09
17:00
Página 26
MARIÀ BAIG I ALEU
Bibliografia AIXELÀ, Y. (1996), «Lectura etnogràfica d’un viatger». A: MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA, Alí Bei, un pelegrí català per terres de l’Islam, Barcelona, Edicions Proa, 21-34. AIXELÀ, Y. (2007), «Alí Bey, un espía español en la Meca», Historia de Iberia Vieja, 23, 26-31. ALÍ BEY (1814), [Badia Leblich, D.] Voyages d’Alí Bey el Abbassi en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807, (en 3 volums més 1 atles) Paris, P. Didot l’Ainé.
CASAS, A. (1943), Ali-Bey, vida, viajes y aventuras de don Domingo Badía, Barcelona, Luis Miracle, editor. ESCRIBANO, F. (2005), «El peregrino Alí Bey, un príncipe abasí español del siglo XIX», Arbor, 711172, 757-771. ESCRIBANO, F. (2006), «Un aventurero ejemplar: Domingo Badia». A: CÓRDOBA, J. M.; PÉREZ DÍEZ, M. C. (eds.), La aventura española en Oriente (11662006). Viajeros, museos y estudiosos en la historia del redescubrimiento del Oriente Próximo Antiguo, Madrid, Museo Arqueológico Nacional, 123-132.
ALÍ BEY (1816a), [Badia Leblich, D.] Travels of Alí Bey in Morocco, Tripoli, Cyprus, Egypt, Arabia, Syria and Turkey between the years 1803 and 1807, written by Himself, (2 volums), London, Longnam, Hurst, Rees, Ornme and Brown.
ESPINET, F. (2004), «Estudi introductori». A: BADIA, D. (Alí Bei), Viatges d’Alí Bey, edició completa amb tots els viatges, làmines i mapes realitzats pel mateix autor, Barcelona, Llibres de l’Índex.
ALÍ BEY (1816b), [Badia Leblich, D.] Reisen in Afrika und Asien in den Jahren 1803 bis 1807, Weimar, Landes.
EZQUERRA, R. (1947), «Domingo Badia; sus audaces viajes y proyectos», Archivos del Instituto de Estudios Africanos, Madrid, 1, 107-123.
ALMARCEGUI, P. (2007), Alí Bey y los viajeros europeos a Oriente, Barcelona, Edicions Bellaterra, col·lecció Alborán.
GARCÍA PANIZO, C. (2005), «Alí Bey el Abbassi, un occidental en la Meca», Sociedad Geográfica Española, 21, 117-123.
BADIA LEBLICH, D. (1836), Viajes de Alí Bey el Abbassi (Don Domingo Badia y Leblich) por África y Ásia durante los años 1803, 1804, 1805, 1806 y 1807, Valencia, Mallen.
GODOY, M. (1837), Cuenta dada de su vida política por Don Manuel Godoy, príncipe de la Pa; o sean memorias críticas y apologéticas para la historia del reinado del Señor D. Carlos IV de Borbón, tomo IV, Madrid, imprenta de I. Sancha.
BALAGUER, V. (1886), Jornadas de gloria o los españoles en África, Madrid, Librería Española. BARBERÁ, S. (1984), Estudi introductori a l’edició: ALÍ BEY, Viajes por Marruecos, Madrid, Editora Nacional, 8-109. BARCELÓ, J. (1996), «Apunts sobre la vida de Doménech Badía i Leblich». A: MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA, Alí Bei, un pelegrí català per terres de l’Islam, Barcelona, Edicions Proa, 41-60. BAUSSET, L. F. J. de (1827), Mémoires anecdotiques sur l’intérieur du Palais et sur quelques evénemens de l’Empire, Tome Premier, Bruxelles, H. Tarlier. BAYÓN DEL PUERTO, E. (1996), «Alí Bey i la Renaixença». A: MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA, Alí Bei, un pelegrí català per terres de l’Islam, Barcelona, Edicions Proa, 77-96.
GOMEZ DE ARTECHE, J. (1888), Nieblas de la historia patria, Barcelona, Fidel Giró. GOYTISOLO, J. (1982), «Los viajes de Alí Bey», estudi introductori a l’edició de: ALÍ BEY (Domingo Badia), Viajes por Marruecos, Trípoli, Grecia, Egipto, Arabia, Palestina, Siria y Turquía. Palma de Mallorca, col·lecció Terra Incógnita, J. J. de Olañeta, Editor, V-XX, (reedició publicada el 2007 de l’edició original d’editorial Olimpo, Barcelona). HEMSO, J. G. de (1820), Précis de la littérature historique du MOGH’RIB-EL-AKSA, Lyon, imprimerie Ballanche. LAFARGA, F. (1996), «Realidad y ficción en los viajes de Alí-Bey». A: CARMONA FERNÁNDEZ, F.; MARTÍNEZ PÉREZ, A. (eds.), Libros de viaje. Actas
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 27
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
de las Jornadas sobre los libros de viaje en el mundo románico, Universidad de Murcia, 187-196. MAYRATA, R. (1995), Alí Bey el Abbassí, un cristiano en La Meca, Madrid, Planeta, col·lecció Memoria de la Historia. McGANA, M. (1996), «Domingo Badia (Alí Bey) en Marruecos», Espacio Tiempo y Forma, Serie V, Hª Contemporánea, 9, 11-42. MERCADER, J. (1960), Domènec Badia «Alí Bey», un aventurer català al servei de Godoy i de Josep I, Barcelona, Rafael Dalmau editor. PASTOR, D. (2006), Els espies catalans, Barcelona, edicions Proa. PORLAN, A. (2007), «Alí Bey, estampas de una vida de mentira», MUY Historia, Extra Biografías (verano 2007), 28-33. RUBIO, S. (1991), Biografía del sabio naturalista y
27
orientalista valenciano Don Simón de Rojas Clemente y Rubio (1777-1827), Madrid, Samuel Rubio Herrero. SAUSSURE, H. B. (1788), Essais sur l’hygrométrie, Genève, Manget & Co. TORRES AMAT, F. (1836), Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, Barcelona, Imprenta de J. Verdaguer, 71-80. UXÓ, J. (2005), «Alí Bey el Abbasi, un informador español en el mundo árabe», Revista de Historia Militar, año XLIX, 35-57. VILADRICH, M. (2006), «La Constitución de los Pueblos de Occidente. Une proposition inédite du voyageur Alí Bey l’Abbasside pour le Maroc dans l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona», Revue des mondes musulmans et de la Méditerranée, 113-114, 345-383.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 28
28
Figura 1.
MARIÀ BAIG I ALEU
Domènec Badia, caracteritzat d’Alí Bei.
Figura 3.
Figura 2. Portada de la primera edició en francès dels viatges d’Alí Bei.
Signatura original de Domènec Badia (Alí Bei) (AHCB).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 29
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
Figura 4.
Almanac nàutic de l’any 1805 de l’observatori de l’illa de León.
29
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 30
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 31
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 31-51
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842 FRANCESC X. BARCA-SALOM UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA.
Paraules clau: eclipsi, astronomia, navegació, 1842, Ezequiel Calbet Ezequiel Calbet and the measurement of the eclipse of 1842 Summary: On 8 July 1842 an eclipse of Sun was observed in Catalonia. Since this eclipse, European scientists have postulated that the protuberances that surrounded the moon formed part of the Sun. The astronomer Francis Baily travelled to Pavia and the mathematician Llorenç Presas was sent by the University of Barcelona to join François Arago in Perpignan to observe this eclipse. Despite the fact that the Sun was not completely covered in Barcelona, Ezequiel Calbet, professor of the Nautical School, made an observation from the roof of the building housing the Catalan Board of Commerce. This paper presents the results of this eclipse and also those of the eclipses of the moon in 1844 and in 1848. These activities provide evidence that nautical astronomy contributed decisively to the development of astronomy in Catalonia. Key words: eclipse, astronomy, navigation, 1842, Calbet
El 8 de juliol de 1842 hi va haver un eclipsi total de Sol que va ser visible des de Catalunya. Arran d’aquest eclipsi, els científics europeus van postular que les protuberàncies de color rosa i els raigs de llum que envoltaven la Lluna eren part del Sol, i no emissions de l’atmosfera lunar ni il·lusions òptiques. Tant les protuberàncies com la corona havien estat observades en nombroses ocasions, però es pensava que eren degudes a l’atmosfera terrestre o producte de la difracció de la llum sobre l’extrem de la Lluna.
DOI: 10.2436/20.2006.01.90
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
32
17:00
Página 32
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Barcelona quedava fora de la franja fosca d’aquest eclipsi però per molt poc. Potser per això no es té constància que se’n fessin gaires observacions en aquesta ciutat. No obstant això, des del terrat de la Llotja de Barcelona els professors de l’Escola de Nàutica de Barcelona en feren una. En aquesta comunicació presentem els resultats d’aquesta observació tan poc coneguda que va dirigir Ezequiel Calbet, el qual també va continuar aquesta labor amb els eclipsis de Lluna del 1844 i del 1848. Aquestes observacions contribueixen a posar de manifest el paper destacat que l’astronomia nàutica va tenir en la difusió de l’astronomia a Catalunya. L’eclipsi de Sol de 1842
Uns anys abans, el 15 de maig de 1836, hi va haver un eclipsi anular de Sol que va ser observat des de Barcelona per Onofre Novellas (Barca, 2006). En aquella ocasió, l’astrònom anglès Francis Baily va descobrir els punts brillants que apareixien de sobte al voltant de la Lluna en l’instant en què s’estava a punt de cobrir tot el disc solar. Es tractava dels darrers raigs solars que arribaven a l’observador a través de les irregularitats de la Lluna. Eren les famoses perles de Baily que ja havien estat descrites per primer cop per Edmond Halley durant l’eclipsi del 3 de maig de 1715. Per observar l’eclipsi de 1842, Baily es va traslladar a Itàlia.1 Uns anys més tard Camille Flammarion a Astronomía Popular explicava que: Con ocasión del eclipse de que acabamos de hablar, fue cuando los astrónomos fijaron su atención en estas protuberancias que se abalanzan en derredor de la Luna como llamas gigantescas de color rosa ó flor de durazno. La sorpresa que les causó este fenómeno inesperado no les permitió hacer sobre él observaciones precisas. (Flammarion, 1877: 89)
Francis Baily va descriure també la corona solar com una zona blanca d’uns 3 o 4 graus que depenia de la fase del cicle. Si l’activitat era màxima la corona era uniforme, però si era mínima aleshores s’estenia molt a les zones equatorials i molt poc en els pols.2 1.
Gairebé totes les biografies diuen que Francis Baily va viatjar a Pavia per observar l’eclipsi de 1842 llevat de Flam-
marion a la seva Astronomía Popular (Flammarion, 1877: 87). Aquesta dada la recupera Àngel Ferrer Rodríguez a http://www.astrosafor.net/Huygens/2005/56/HistoriaEclipses.htm. 2.
Flammarion recull un fragment de les impressions del mateix Baily: «Estaba yo, dice, ocupado exclusivamente en con-
tar las vibraciones de mi cronómetro, a fin de anotar el instante preciso de la desaparición total sumergido en un silencio profundo, en medio de la muchedumbre que bullía en las calles, en la plaza y en las ventanas de las casas, y cuya atención se hallaba enteramente absorta por el espectáculo que contemplaba; cuando he aquí que, de repente, el último rayo de luz desaparece, y yo me encuentro como ensordecido por una explosión de aplausos y de bravos en que prorrumpió en el mismo instante aquella inmensa muchedumbre. Todas mis fibras se electrizaron y un estremecimiento se apoderó de mí. Miro el Sol, y me hallo en presencia del espectáculo más espléndido que pudiera inventar la imaginación. El astro del día había sido reemplazado por un disco negro como el pez circundado de una gloria brillante, parecida a la que suele adornar la cabeza de la virgen o de los santos.» (Flammarion: 1877: 87)
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 33
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
33
Tot i que el 1842 es va postular que les protuberàncies eren degudes al Sol, va ser en l’eclipsi del 18 de juliol de 1860 que es va poder provar i, a més, també es va poder confirmar que la llum de la corona estava polaritzada radialment. És a dir, que en part era llum difusa.3 Els textos de les impressions del moment de l’observació i els possibles dibuixos són les úniques representacions que es conserven ja que la tècnica de la fotografia encara estava en els seus inicis. Cal tenir en compte que les primeres fotografies astronòmiques amb la Lluna com a objecte van ser realitzades per l’americà John W. Draper. Tanmateix, a l’eclipsi de 1842 hi va haver un intent de fer el primer daguerreotip d’aquest fenomen. Va ser un astrònom austríac anomenat G. A. Majocci qui ho va intentar, però sols va ser capaç de captar l’eclipsi parcialment. No hi va haver, doncs, imatges precises fins a l’eclipsi del 28 de juliol de 1851 des de Konisberg, a Prússia, i van ser fetes per Berkowski, encara que la primera imatge del Sol la van fer Hipolito Fizeau i Lleó Faucault uns anys abans, el 1845. Cap al 1860, la fotografia estava prou avançada i per això es va poder utilitzar en l’eclipsi de 18 de juliol de 1860. Warren de la Rue es va instal·lar en Rivabellosa, prop de Miranda d’Ebre, i juntament amb el catedràtic de química de la Universitat de València, Josep Montserrat, van poder realitzar diverses fotografies. Aquestes imatges van permetre conèixer les peculiaritats de la corona solar, l’existència d’atmosfera solar, la polarització de la llum a la corona i finalment la procedència solar de les brillants protuberàncies que s’observaven. Aquesta va ser la primera descoberta astronòmica deguda a la fotografia i, com que les imatges obtingudes van ser enviades arreu, constituïren el primer material fotogràfic de caràcter científic distribuït pel món (Puig-Pla, 1995: 289). Però abans de veure quins van ser els resultats de l’observació que es va dur a terme a Barcelona val la pena entretenir-se una mica en saber qui era Ezequiel Calbet. Ezequiel Calbet, director de l’Escola de Nàutica de Barcelona
El 1834 hi havia a prop de Barcelona tres escoles de nàutica: Arenys, Mataró i Barcelona. Aquesta darrera havia estat creada el 1769 per la Junta de Comerç i des d’aleshores havia funcionat sense interrupció (Barca, 2003: 47). Però en aquest moment Carles Maristany, que exercia de director des de 1828, havia renunciat al càrrec per motius de salut.4 3.
«Pronto me repuse y volví de mi asombro, aplicando de nuevo la vista al anteojo, después de quitar el lente negro del
ocular. Pero un nuevo espectáculo me esperaba. La corona de rayos, que circulaba el disco lunar, se hallaba interrumpida en tres puntos por inmensas llamas de color púrpura, cuyo diámetro era como de dos minutos. Aparecían tranquilas presentando el mismo aspecto que las nevadas cumbres de los Alpes alumbradas por el Sol poniente.» (Flammarion, 1877: 87) 4.
Carles Maristany era primer pilot de la Carrera d’Índies i alferes de fragata graduat de la Reial Armada. El 3 d’agost de
1828 havia substituït a Manuel Sanz, director des de setembre de 1818, perquè aquest ja era gran, estava malalt i no hi veia bé (circumstàncies que van permetre que Sanz fos jubilat amb les dues terceres parts del sou). Lligall XCV, 4, 12 (AJC-BC). Maristany va ser, doncs, el director de l’Escola de Nàutica des d’octubre de 1828 fins a setembre de 1834, en què va renunciar al càrrec pels motius de salut següents que adduïa el seu metge en un certificat: «Como consecuencia de un fuerte ataque de reumatismo que padeció hace tres años ha quedado sufriendo frecuentes repetidos y fuertes vahídos de
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
34
27/10/09
17:00
Página 34
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Ezequiel Calbet era director de l’Escola de Nàutica de Mataró i va optar per fer oposicions per tal d’esdevenir director de la de Barcelona. Des de maig de 1818 la Junta de Comerç tenia potestat per proveir les places de catedràtic mitjançant oposició. Amb la renúncia de Maristany es va posar en marxa el mecanisme per establir la selecció. Mentre, durant el curs 1834-1835 es va fer càrrec de totes les classes, no sols de les de matemàtiques de primer, sinó també de les de pilotatge de segon curs, Onofre Novellas (Barca, 2005). Les oposicions
A l’inici d’aquell curs la Junta de Comerç va fer públic a les altres Juntes la convocatòria de l’oposició.5 L’edicte precisava que qui guanyés la plaça es comprometia a ensenyar en aquesta Escola segons el text de Gabriel Ciscar i a gaudir solament de la tercera part del sou (que era de 12.800 rals de billó) fins a la mort de Manuel Sanz, que era el beneficiari de les altres dues terceres parts. Al desembre de 1834 es va fer el sorteig entre els opositors que en aquesta ocasió en foren dos: Manuel Casampera, que havia estat deixeble de l’Escola de Nàutica, i Ezequiel Calbet, que era el professor de Nàutica de l’Escola de Mataró. Per la mateixa època la Junta va nomenar com a membres del tribunal, o censors, Manuel Sanz i Onofre Novellas. Sanz es va excusar pel seu estat de salut i perquè un dels opositors era afillat seu. Novellas també va sol·licitar ser exclòs adduint que si no el deixaven presentar-se a l’oposició, tot i fer de director en funcions, perquè no era pilot, tampoc no estava qualificat per jutjar qui havia de ser el nou director.6 La renúncia de Sanz va ser acceptada i en el seu lloc es va nomenar Francesc de Paula Farrutxa, que era el professor de l’Escola d’Arenys, però la de Novellas no ho va ser. També van nomenar com a censors dos pilots més: Jaume Tinto i Pere Julian.7 L’oposició, que va tenir lloc entre els dies 9 i 16 de desembre, va consistir en tres parts. La primera era una lliçó històrica sobre la navegació d’una durada de mitja hora a tres quarts preparada per l’opositor durant una tancada de 24 hores i durant la qual havia de respondre a les objeccions del contrincant. La segona part es tractava d’un examen de navegació teòrica i pràctica, de construcció de cartes esfèriques, de maniobra, etc. Finalment, a la tercera part el contrincant podia preguntar a l’opositor per espai d’una hora i quart sobre temes del curs de Gabriel Ciscar, com aritmètica, geometria, trigonometria plana i esfèrica, cabeza, atolondramiento y zumbidos de oídos, por cuyos motivos su facultativo lo tiene recomendado con precepto, tranquilidad de espíritu, distracción en lo posible del estudio y de todos los demás trabajos mentales que puedan cautivar demasiado su atención». Lligall CVI, 3, 5, Arxiu de la Junta de Comerç. Biblioteca de Catalunya (AJC-BC). 5.
Ho fa públic a les Juntes de Comerç de Saragossa, València, Granada, Burgos, Madrid, Màlaga, Mallorca, Santander,
Sevilla, Canàries, Cadis, Sanlúcar de Barrameda, A Coruña, Bilbao i Sant Sebastià. Lligall CVI, 3, 14 (AJC-BC). 6.
«Si solo el hombre de mar es capaz de obtener aquella plaza, ¿cómo podrá ningún terrestre tener aptitud legal para
desempeñar el cargo de Censor? Y si los censores pueden ser hombres terrestres, ¿no podrán serlo con más razón los obtentores». Carta d’Onofre Novellas a la Junta de Comerç del 3 de novembre de 1834. Lligall CVI, 3, 26 (AJC-BC). 7.
Lligall CVI, 3, 24 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
17:00
Página 35
35
cosmografia i navegació.8 El 16 de desembre, el tribunal va declarar per unanimitat Ezequiel Calbet com a guanyador de l’oposició. El nomenament de Calbet es va endarrerir, però, fins a finals de maig de 1835, quan Novellas, que feia de director i de professor de matemàtiques, va rebre l’ofici on es confirmava la seva incorporació.9 A més, aquell estiu, Calbet també va haver d’absentar-se ja que estava implicat en el projecte de la carretera que havia d’unir Mataró amb el peu del Montseny i havia de fer l’aixecament del plànol corresponent.10 Pocs alumnes i menys instruments Incorporat a les classes, Calbet va haver de fer front a diversos problemes, com la progressiva reducció del nombre d’alumnes matriculats o la manca d’instruments per fer les classes amb prou dignitat. El 8 de febrer de 1849, Ezequiel Calbet explicava en què consistia el reglament d’aquest centre. Feia esment als requeriments per inscriure’s, que eren els que recollia la Reial Ordre de 18 de setembre de 1844 en la qual es deia que els aspirants havien d’examinar-se de les quatre regles de l’aritmètica. Si aprovaven l’examen els donaven una papereta amb la qual havien d’anar a la Comandància de Marina i anotar-se en el llibre d’alumnes. Allí els demanaven la fe de baptisme i els exigien no ser menor de 14 anys ni major de 18. Un cop fet això havien d’anar a l’Escola on el professor prenia nota en un llibre de la seva incorporació. Els ensenyaments es duien a terme en un període de dos anys, passats els quals l’alumne s’havia d’adreçar a la Comandància per aconseguir navegar i així poder en algun moment examinar-se de tercer pilot. Calbet explicava que el llibre de text que es feia servir era el tractat de Gabriel Ciscar, com no podia ser d’altra manera. Durant el primer any s’explicava l’aritmètica, la geometria i la trigonometria rectilínia, mentre que en el segon, s’ensenyava la trigonometria esfèrica, la cosmografia i la navegació. Por disposición especial de la Junta, todos los alumnos al certificar el examen de abono de curso deben presentar al presidente de la Comisión de la misma, una carta esférica, un cálculo de longitud por distancias lunares y un solo observador y otro de latitud por alturas extra-meridianas de Sol y el intervalo de tiempo transcurrido entre ambas observaciones, sin cuyo requisito no son admitidos a examen.11 8.
Lligall CVI, 3, 85 (AJC-BC).
9.
«recibí el oficio de V.S. del 27 del actual con el que se digna manifestarme que D. Ezequiel Calbet pasará a incorpo-
rarse a aquella enseñanza el 1 de junio inmediato. Nada me queda pues que añadir a V.S. que mientras aquella enseñanza ha estado a mi cargo he procurado inculcar a los alumnos las mejores ideas para proseguir sus carreras con aquella dignidad y decoro que caracterizan a los alumnos de los diferentes establecimientos de esta Real Casa». Onofre Novellas a la Junta de Comerç. 31 de maig de 1835. Lligall XCVII, 12, 63. 10.
Carta del 24 de juliol de 1835 del governador de la Província a la Junta de Comerç acompanyada d’un informe de la
Comissió de Carreteres de Mataró. Lligall XCII, 274-276 (AJC-BC). 11.
Lligall CVIII, 2, 22 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
36
17:00
Página 36
FRANCESC X. BARCA-SALOM
A més, els alumnes havien d’assistir a les classes de dibuix especial establertes a la classe de paisatge de manera que en el primer any havien d’aprendre: «Delineación lavado en tinta china de los sólidos incluidos los cuerpos redondos con sujeción a la geometría». A segon curs els continguts eren: «Arenales escarpados, terrenos cultivados, ríos, faros y puertos ideales con perspectiva y plano». Cada dilluns els alumnes rebien una explicació i executaven alguns exercicis de maniobra en grups de sis utilitzant un aparellatge de fragata o el model de nau del qual disposaven a l’Escola. El 1841, Ezequiel Calbet es va queixar de poc alumnat. De fet s’estava en un període d’una gran davallada que s’estendria entre 1840 i 1844 i que es pot atribuir a la complexa situació de la Societat Catalana (Mones, 1987: 69).12 Calbet ho atribuïa, però, al fet que hi havia massa escoles similars a Catalunya sense dotacions ni mitjans, com Tarragona, Mataró i Arenys.13 Des del Ministeri de Marina, el 1843 es va fer un intent de centralitzar a Barcelona si més no els estudis de pilot (és a dir aquest tercer any que els estudiants de Nàutica havien de realitzar un cop fet el viatge de pràctiques), però les altres escoles van rebutjar la proposta i es van oposar a l’intent.14 Un altre problema de Calbet va ser la manca d’instruments per poder fer les seves classes correctament. El 20 de novembre de 1844 va presentar una relació d’instruments necessaris, alguns dels quals la Junta va acceptar de comprar uns mesos més tard.15 Però el 1846 va tornar a insistir sobre la manca d’instruments afirmant que des de feia temps que havia deixat sempre constància que li faltaven no solament aparells que eren necessaris, sinó també alguns de molt indispensables.16 La visita del subsecretari del Ministeri de Marina, José Baldasano, va semblar que obria les portes a rebre ajut del Govern per a la compra d’instruments. La Junta, veient una oportunitat d’aconseguir recursos, va elevar la següent petició: Suplica a V.E. se sirva penetrarse de los limitados recursos de esta corporación y mandar auxiliarla con la cantidad de 1.000 libras esterlinas a que puede calcularse el valor total del telescopio, un péndulo...17
Però fou un miratge, el Govern no els va concedir cap ajut, i al febrer següent Calbet va haver de tornar a demanar que li compressin el telescopi i el pèndol. Finalment, el febrer de 1849
12.
Val a dir que el 1835 hi havia uns 60 matriculats a primer i uns 20 a segon; i el 1841 sols n’hi havia 25 de matriculats
a primer i 8 a segon. Llibre de Matrícula de les escoles gratuïtes de la Junta de Comerç, 1835-1850. JC 205 (AJC-BC). 13.
Lligall CXI, 2, 33 (AJC-BC).
14.
Lligall CXI, 2, 39 (AJC-BC).
15.
Es tractava d’un cercle de reflexió de Borda, un quintant d’esquelet, un octant i un altre d’ordinari, un telescopi, un
pèndol, una agulla azimutal i un teodolit. Lligall CXI, 2, 142 i 145 (AJC-BC). 16.
Ara demanava «un telescopio, un péndulo, un anteojo de pasos y un cuarto de círculo». Lligall CXI, 3, 27 (AJC-BC).
17.
Lligall CXI, 3, 35 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
27/10/09
17:00
Página 37
37
Calbet va aconseguir adquirir un rellotge pèndol a París el qual va viatjar fins a Marsella des d’on havia de venir a Barcelona per via marítima. Per alleugerir la despesa, va demanar a l’intendent de la Província que no li cobrés els drets de duana i la resposta fou negativa, ja que segons la llei també els establiments públics havien de sotmetre’s al pagament d’aquests drets.18 Un dels actes que més prestigi donava a l’Escola eren els exàmens públics on els alumnes més brillants mostraven als assistents el grau d’assoliment dels conceptes. El 1841, però, Calbet va renunciar a fer exàmens públics perquè no hi havia alumnes prou preparats, i així ho va fer saber a la Junta en data 21 de juny.19 En canvi, el 1845 la situació havia canviat i aleshores sí que va tenir lloc aquest esdeveniment. Hi van participar quatre alumnes que van dissertar durant 15 minuts cada un i es van sotmetre a les preguntes durant una hora i quart. La Comissió d’Escoles va considerar l’acte prou satisfactori i va decidir de lliurar a cada alumne un exemplar del llibre de Canellas,20 que resultava més econòmic que la medalla de plata que havia lliurat en altres ocasions.21 L’examen de 1845 va ser l’únic del qual es té constància que organitzés Ezequiel Calbet durant la seva etapa de director. Les taules de logaritmes
El 6 d’abril de 1844, Ezequiel Calbet va presentar a la Junta de Comerç la seva obra Tablas logaritmicas com a única dins del seu camp aleshores a Catalunya i també a Espanya, ja que el seu autor deia haver estat empès per: la idea de ser útil a mis compatriotas, y poder hacer un bien a las ciencias, sin tener necesidad de ser tributarios de los extranjeros, ha sido suficiente para decidirme a ocupar el tiempo destinado a mi descanso.22
Per poder fer aquesta edició, Calbet va haver de superar moltes dificultats, ja que per a la impressió va fer servir una tècnica tipogràfica que no era gaire coneguda. Va utilitzar planxes estereotipades que permetien més facilitat per corregir els errors. L’oferiment del llibre a la Junta de Comerç anava acompanyat d’una petició d’ajuda per poder editar una segona part amb les taules per al càlcul de la longitud i la latitud en la mar. Aquesta institució, com solia fer quan li oferien llibres, va demanar un dictamen a dos professors. En aquest cas van ser Onofre Novellas i Josep Oriol Bernadet, els quals van emetre un informe que, al nostre entendre, no era gaire favorable:
18.
Lligall CXI, 3, 100 (AJC-BC).
19.
Perquè els alumnes «no reúnen en suficiente número las circunstancias de despejo, aplicación…», Lligall CXI, 2, 102
(AJC-BC). 20.
Es tractava de l’obra: CANELLAS, A. (1817), Elementos de Astronomía Náutica, Barcelona, Imp. Agustín Roca, Vol. I i II.
21.
Lligall CXI, 3, 4-13 (AJC-BC).
22.
Lligall CXI, 1, 124 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
38
Página 38
FRANCESC X. BARCA-SALOM
la obra cuya primera parte acaba de publicar estereotipada el Sr. Calbet, es una colección de tablas entresacadas de varios autores de nota así extranjeros como nacionales, la mayor parte copiadas al pie de la letra, porque a nuestro entender son susceptibles de poca o ninguna mejora, y algunas de ellas ligeramente modificadas [...] Con respecto al mérito de las tablas copiadas, solo diremos que se halla reconocido por superior a cuanto sobre el particular se ha publicado hasta hoy día [...] Sentimos vivamente que al transcribir el Sr. Calbet las tablas de los autores que con tanto saber ha escogido para llevar a cabo su colosal empresa no haya podido superarse en todo a la disposición y forma de aquellas.23 Onofre Novellas i Josep Oriol no es manifestaren sobre què havia de fer la Junta respecte al segon volum ja que deien que no tenien prou informació per emetre un judici. No tenim constància que la Junta li oferís cap mena d’ajut. No obstant això, les taules van tenir acceptació ja que se’n van fer tres edicions, la primera de 1843 i les altres dues, de 1847 i 1851. No va ser fins el 1848 que es va publicar aquesta segona part formada per una col·lecció de taules que incloïen les taules de Mendoza Rios de 1809, entre d’altres. La tercera edició, de 1851, Calbet la va fer conjuntament amb Josep Bonet aplegant els dos volums: el primer, titulat Tablas logaritmicas, i el segon, Colección de Tablas para varios usos de la navegación. Aquesta publicació el 1854 fou analitzada per Llorenç Presas per encàrrec de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona per tal de confrontar les taules de Mendoza amb les que s’havien publicat a Londres i a Madrid (Puig-Pla, 2006: 115). Posteriorment Josep Bonet en va fer com a mínim dues edicions més, el 1856 i 1868, que foren pòstumes pel que fa a Ezequiel Calbet. A part d’aquesta tasca de recopilació, Calbet també va intercedir per la traducció al francès de l’obra del baró de Roussin Derrotero de las costas del Brasil i va demanar a la Junta de Comerç un avançament de dos anys del seu sou per poder-ne fer l’edició.24 La Junta sols li va concedir 6.000 rals de billó. L’obra es va publicar el 10 d’octubre de 1844 i Calbet la va oferir a la Junta de Comerç com solia ser habitual.25 El nomenament de Josep Bonet, la dimissió de Calbet
L’agost de 1849 va morir Onofre Novellas, que feia de professor de matemàtiques a primer curs de Nàutica, i per optar a la seva plaça es van presentar tres candidats: Francesc Presas,
23.
Dictamen de 15 de maig de 1844. Lligall CXI, 2, 128 (AJC-BC).
24.
Es tracta de l’obra de ROUSSIN, A. R. (baron et vice-amiral) (1826), Le pilote du Brésil ou description des côtes de
l’Amérique Méridional, París, Imp. Royale. La traducció al castellà va ser feta pel pilot D. Juan Doy i Carbonell i duia el títol de Derrotero de las costas de la América meridional comprendidas entre las islas de Catalina y de Marianhao y entre la misma y el río de la Plata, Barcelona, Imp. A. Albert, 1844. 25.
Lligall CXI, 2, 131-136 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 39
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
39
Pablo Ramon Fornells i Josep Bonet. La plaça significava dividir el sou de Novellas en dos, una part (8.000 rals de billó) aniria a qui ocupés la càtedra de matemàtiques de la Junta i l’altre (6.000 rals de billó), per a aquesta ajudantia de Nàutica. Encara que tots tres complien les condicions demanades, haver cursat Nàutica i dedicarse exclusivament a l’ensenyament de les matemàtiques, el triat va ser Josep Bonet, que exercia de substitut en aquesta Escola des de 1835, i a qui Calbet elogiava: «estoy muy satisfecho de su suficiencia en la parte de Náutica, así como de sus conocimientos de dibujo propio del pilotaje».26 El maig de 1850, Ezequiel Calbet, que ja era des de 1840 tinent de navili, va ser nomenat capità de fragata i se li va conferir la segona comandància del terç naval de Barcelona.27 Aquesta nova destinació el va forçar a deixar la docència i, per això, va presentar la dimissió com a professor després d’exercir com a director per un període d’uns quinze anys, des de juny de 1835 fins a juny de 1850.28 El va succeir Josep Bonet i Viñals (1813-1870), que des d’aleshores es va haver de fer càrrec de tota l’Escola de Nàutica i poc després li va ser atorgada la plaça d’ajudant en propietat, i el 1851, la de catedràtic.29 Entretant, totes les escoles i càtedres de la Junta de Comerç havien passat a constituir l’Escola Industrial Barcelonesa; i l’Escola de Nàutica passà a dependre directament de la Universitat de Barcelona. Després d’esbossar la personalitat i les activitats d’Ezequiel Calbet estem en condicions d’abordar els treballs que aquest professor de Nàutica va dur a terme amb motiu de l’eclipsi de Sol de 1842. L’observació de l’eclipsi de 1842 que va fer Ezequiel Calbet
Uns dies abans que l’eclipsi astronòmic tingués lloc, Ezequiel Calbet es va adreçar a la institució que patrocinava el centre, la Junta de Comerç, per comunicar que hi hauria un eclipsi el 8 de juliol següent i que no seria total per molt poca cosa. Calbet explicava que aquestes observacions tenien una aplicació pràctica en la navegació ja que servien per corregir les taules de la Lluna de les quals es treia profit per situar-se en el mar i determinar de forma més precisa la longitud del punt on estava situat el vaixell. Aquests arguments els utilitzava per deixar constància de la manca d’instruments i per demanar a la Junta que creés una comissió perquè l’acompanyés en l’observació i pogués comprovar que la realitat coincidia amb la previsió. Pel que fa als instruments, explicava que uns amics seus els els cedirien.30
26.
Lligall CXI, 3, 176 (AJC-BC).
27.
Va morir poc després, el 7 d’octubre de 1851 (Elias de Molins, 1889: 353).
28.
Lligall LXVII, 12, 19.
29.
Elias de Molins, 1889: 308.
30.
Ezequiel Calbet al president i vocals de la Junta de Comerç. Barcelona 20 de juny de 1842. Lligall CXI, 2, 105
(AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
40
Página 40
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Calbet adjuntava unes dades sobre la previsió de l’eclipsi per tal que la Junta de Comerç hi donés difusió. Aquestes dades es resumeixen en aquests dos quadres següents:31 Anuncio del Eclipse de Sol visible en esta Ciudad el Día 8 de Julio de 1842 Principio Horas de la mañana
4h 44m 59,9s
Conjunción
5 38 38,7
Medio
5 38 39,9
Fin
6 36 29,7
Dígitos Eclipsados 11,94. El primer contacto se verificará a los 38º hacia la derecha del vértice superior, siendo su altura aparente del centro sobre el horizonte sensible 2º 9’ 33”5 y el azimut verdadero N61º 2’ E Ezequiel Calbet
Anuncio del Eclipse de Sol visible en esta Ciudad el Día 8 de Julio de 1842 Principio Día 7 tiempo verdadero Astronómico Conjunción
16h 44m 59,9s 17 38 38,7
Medio
17 38 39,9
Fin
18 36 29,7
Dígitos Eclipsados 11,94. El primer contacto se verificará a los 38º hacia la derecha del vértice superior, siendo su altura aparente del centro sobre el horizonte sensible 2º 9’ 33”5 y el azimut verdadero N61º 2’ E Ezequiel Calbet
La Junta davant d’aquesta carta va prendre dues decisions. La primera, publicar les dades de la previsió en el Diari de Barcelona;32 i la segona, demanar a la Comissió d’Escoles que assistís a l’observació.33 Un cop passat l’eclipsi, Calbet es va tornar a adreçar a la Junta per fer balanç del que havia estat l’observació. Explicava que havia pogut comptar amb dos telescopis prestats per dos amics seus, Font i Negrevernis,34 dels quals no explica les característiques. A més, també va reunir dos cronòmetres: un del tipus John Arnold núm. 28 i l’altre d’Arnold & Dent núm. 783, dels quals havia determinat, uns dies abans de l’esdeveniment, l’estat absolut i el
31.
Lligall CXI, 2, 107, 108 (AJC-BC).
32.
Diari de Barcelona 26 de juny de 1842, 2.470.
33.
Lligall CXI, 2, 109 (AJC-BC).
34.
No podem afirmar amb certesa de qui es tractava, però pel que fa a Negrevernis, potser es tracti de Mauri Negre-
vernis, que va col·laborar en l’observació de l’eclipsi de 28 de juliol de 1851 des de l’estació d’observació de Montjuïc amb el número d’observador 12 amb telescopi (Puig-Pla, 1995: 297).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
17:00
Página 41
41
moviment diari. Malgrat haver pogut aplegar aquests aparells, Calbet considerava que no n’hi havia prou: pero careciendo dichos telescopios de sus correspondientes Heliómetros para medir las distancias de cuerpos y semidiámetros: sin cuarto de círculo con el cual se pudiese observar la altura del Sol, y sin los demás instrumentos, necesarios para las determinaciones atmosféricas en cada uno de aquellos instantes, la Observación debía ser incompleta; y por lo tanto me decidí a no elegir otro sitio más sólido y seguro que la azotea de la Casa Lonja.35
El terrat de la Llotja de Mar ja havia estat escenari de les mesures de diversos eclipsis, com el parcial de Sol que tingué lloc el 15 de maig de 1836 en el qual hi va ser present Onofre Novellas, si més no al començament.36 En el moment de l’observació, el mateix dia 8 de juliol, Calbet va col·locar el telescopi enfocat cap al disc solar i va encomanar al seu ajudant Josep Bonet que es fes càrrec de l’altre. Pel que feia als cronòmetres, se’n van ocupar Milà de Roca i Maristany així com Subiela i Martorell.37 Els primers van anotar l’hora de les observacions del telescopi on hi havia Bonet, mentre que els segons van fer la mateixa tasca respecte al telescopi on hi havia Calbet. A més, hi havia els membres de la Comissió als quals la Junta havia encarregat d’assistir-hi i alguns altres personatges que Calbet va denominar com a «Facultativos e Inteligentes que a la vez me ofrecieron su cooperación, la cual dejé de utilizar con el mayor sentimiento por la falta de instrumentos indicada».38 Un dels assistents va ser el periodista Josep Nicasi Milà de Roca, redactor de El Papagayo, que va recollir les impressions d’aquesta observació en una columna d’aquest diari satíric. Milà aprofitava per lamentar que aquesta observació hagués estat tan pobra i que sols 35.
Lligall CXI, 2, 111 (AJC-BC).
36.
Onofre Novellas diu en la seva memòria sobre aquest eclipsi que va passar per l’Escola de Nàutica on en el terrat de
la Llotja de Mar es feien els preparatius i com que no li van fer el pes els instruments va marxar cap a l’Acadèmia de Ciències on l’esperaven alumnes per fer l’observació (Barca, 2005: 28). 37.
Les persones que van ajudar Ezequiel Calbet van ser, principalment, el seu ajudant Josep Bonet i alguns alumnes o
exalumnes de l’Escola. Pensem que Milà de la Roca era Josep Nicasi Milà de la Roca (Barcelona, 1807-1883), que a més de periodista, poeta, novel·lista i dramaturg, era pilot nàutic de professió i treballava en el resguard marítim. Tenim dubtes sobre Maristany, en un principi creiem que podria ser el mateix Carles Maristany, director de l’Escola de Nàutica anterior a Calbet, que s’havia jubilat el 1834 per raons de salut, però darrerament ens decantem per creure que es tractava de Josep Maristany, que havia estat alumne de segon curs el 1841. Subiela i Martorell també eren alumnes. En la llista de classe de 1841 hi figura com a alumne de segon Manuel Subiela, procedent de Cartagena, i en la de 1838, Joan Martorell. Matrícula de las Escuelas Gratuitas de la Real Junta de Comercio de Cataluña. JC-205. També es pot trobar a Lligalls XCVIII, 13, 2v i XCVIII, 16, 2 (AJC-BC). 38.
Lligall CXI, 2, 112 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
42
27/10/09
17:00
Página 42
FRANCESC X. BARCA-SALOM
s’haguessin pogut observar les fases de l’eclipsi i que no s’hagués pogut calcular la distància entre els corns o mesurar el diàmetre. Tot això era degut a la manca dels instruments necessaris, com uns bons telescopis, uns cercles, uns quintants i uns sextants: De modo que un sin fin de concurrentes aficionados al estudio de la Astronomía hemos tenido que saciar nuestra curiosidad teniendo que contentarnos con la sencilla observación de las fases a que se refería el cálculo de que hablamos.39
Milà aprofitava per demanar al Govern que ajudés a la Junta de Comerç perquè pogués equipar les seves escoles amb els instruments necessaris per impartir un ensenyament digne. Finalitzava la seva breu crònica felicitant Ezequiel Calbet per l’exactitud dels càlculs, tot i haver-los hagut de fer sense els instruments apropiats. Calbet va redactar un informe recollint els resultats de l’observació. En ell explicava que començaren a realitzar l’observació determinant el moment de l’inici de l’eclipsi, el seu punt mig i el seu final. Respecte al punt del mig van tenir certes dificultats degudes a la manca d’instruments, cosa que els va ocasionar una petita diferència amb les mesures de predicció que havien presentat. En canvi, l’inici i el final els van determinar amb molta precisió. En l’observació van adonar-se d’unes irregularitats en el corn de la dreta: pues habiéndose observado que el vértice o cuerno de la Luna [creiem que hauria de dir Sol] de la derecha no quedaba terminado después de tener oculto el disco del Sol como unos 90º y que la mayor luz de aquel punto permanecía con varias alteraciones al paso que aumentaba el grandor del eclipse y durante algunos minutos, llamé la atención del Sr. Bonet que también lo vio, e igualmente el Sr. Vieta que lo examinó con los dos telescopios, subsistiendo con mas o menos luz hasta que pasada la semi-circunferencia tomó su figura regular; habiendo después observado el Sr. Bonet que al aproximarse el medio del Eclipse, esto es, al hallarse ya cuasi [sic!] todo el disco de la Luna sobre el del Sol, muy cerca del cuerpo esperado tenia el disco de la Luna una especie de seno, de modo que cuasi había dos puntos del limbo de la Luna en contacto con el Sol, y por entre ellos se descubría visible una pequeña porción del cuerpo del Sol; tanto la figura que presentaba en este caso como en el anterior se halla representada en el resultado. Esta irregularidad que con buenos instrumentos pudiera haberse examinado con mucha detención y seguridad, se-
39.
«Hemos tenido el gusto de asistir al observatorio de la Escuela de Náutica de la Nacional Casa Lonja de esta ciudad,
y observar el eclipse de Sol acaecido esta mañana; y al paso que nos ha cabido la mayor satisfacción al ver realizado en todas sus partes el cálculo de la misma efectuado por el digno profesor de aquella cátedra D. Ezequiel Calvet, no hemos podido menos de lamentarnos, al ver la falta de instrumentos astronómicos para poder realizar las observaciones conducentes y obtener las distancias de cuerno a cuerno de aquel astro y menos medir el diámetro...». «Eclipse de Hoy», El Papagayo, hoja volante joco-seria de política, comercio, literatura, costumbres y teatros, 8 de juliol de 1842, 4.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
17:00
Página 43
43
ría un apoyo para que los Sabios Astrónomos y Físicos pudieran sacar las más aproximadas consecuencias sobre la verdadera materia y figura de la Luna.40
El fragment ens indica com estaven interessats en l’observació del corn i com s’adonaren d’unes irregularitats. L’informe ens explica que també hi era present Pere Vieta, que era catedràtic de física de la Junta de Comerç. El que sobta, però, és que no tractessin de donar una interpretació al que havien observat i que deixessin aquesta feina als savis astrònoms i físics. Era com si ja haguessin establert una distinció entre l’astronomia nàutica, més pràctica, i l’astronomia teòrica. Aquest informe es completava amb la taula següent que a causa del dibuix reproduïm també en imatge.41
Amb la recepció d’aquest informe la Junta es va donar per assabentada, així com del fet que no es van poder fer les observacions com es volien, de la manca d’instruments.42 Aquest acord era molt sobri i poc sensible amb l’esforç voluntarista esmerçat pels professors de l’Escola de Nàutica i potser per això uns dies després la mateixa Junta va acordar d’agrair a 40.
Ezequiel Calbet al president i vocals de la Junta de Comerç. Barcelona, 19 de juliol de 1842. Lligall CXI, 2, 113 (AJC-BC).
41.
Lligall CXI, 2, 114 (AJC-BC).
42.
Acord de 18 de juliol de 1842. Lligall CXI, 2, 115 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
44
Página 44
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Calbet l’esforç que havia realitzat per fer l’observació d’aquest eclipsi i per fer-li saber que com a institució era conscient de la manca d’instruments els quals no havia pogut adquirir per no disposar dels mitjans econòmics necessaris.43 Les singularitats observades en l’eclipsi Consistien bàsicament en dues. La primera succeïa quan el Sol estava ocult uns 90º i es tractava que el corn extrem no s’acabava adequadament, sinó que mostrava algunes dents de serra. Calbet ho va representar gràficament en aquest esbós:
Com es pot veure, el corn dret presenta un acabament irregular. Després, quan ja s’havia superat la semicircumferència, la figura va tornar a ser regular i això es va mantenir fins que gairebé tot el disc de la Lluna estava a sobre del Sol. En arribar a aquest punt, en el qual solament era visible una petita porció de Sol, es presentava una mena de sinus de manera que hi havia dos punts del limbe de la Lluna en contacte amb el Sol i entre ells es podia veure una petita porció de Sol. Com indica la segona figura que ampliem aquí:
43.
Acord 1 d’agost de 1842 : «Ha acordado la Junta que se oficie a Calbet manifestándole lo satisfactorio que le ha sido
la exactitud al paso que le es sensible que la falta de suficientes instrumentos al objeto en la escuela por falta de fondos hayan impedido dar más ensanche a las observaciones». Lligall CXI, 2, 116 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
27/10/09
17:00
Página 45
45
Aquesta observació no va tenir només lloc a Barcelona. En altres indrets també es van veure coses semblants. De fet, abans que tingués lloc l’eclipsi, François Arago ho havia vaticinat i havia aconsellat als astrònoms que en fer l’observació prenguessin nota d’aquestes singularitats. Així en els Comptes Rendues de l’Académie des Sciences de 6 de juny de 1842 feia les recomanacions següents: En el moment on l’extrem occidental de la Lluna comença desprendre’s interiorment de l’extrem occidental del Sol, apareix un dentat com una serra. Les dents augmentaven de magnitud i d’espai i el seu nombre disminuïa.. [...] Durant el moviment de l’extrem oriental de la Lluna cap a l’extrem oriental del Sol, els fenòmens es reprodueixen en sentit invers. [...] Aquestes diverses irregularitats ja havien estat percebudes més o menys instintivament pels astrònoms antics. (Arago, 1842)
Arago va centrar l’atenció en aquelles observacions que tenien interès i per això tots aquells que el seguiren van tractar de trobar aquestes dents de serra i deformitats que es creia que serien vistes. August Pignaud i Boisgiraud Ainé, ambdós professors de la Facultat de Ciències de la Universitat de Toulouse, van dur a terme una observació d’aquest eclipsi des de Narbona i van observar quelcom de similar: A 5 hores 42 minuts 54 segons la part visible del Sol no formava més que un creixent, molt prim, els corns del qual devenien més i més afilats. Algunes dentades nombroses, ombres, d’una aparença mòbil, i de les quals era difícil determinar el nombre i l’altura, sobretot en raó de l’agitació ondulatòria que solcava els extrems del creixent, han en aquest moment alterat la regularitat, fins aleshores perfecta, dels seus contorns. [...] L’eclipsi total va acabar a les 5 hores 45 minuts 11 segons; ha durat doncs a Narbona, 1 minut 58 segons. Tan bon punt l’extrem occidental del Sol s’ha lliurat de ser a sota del disc de la Lluna, una viva llum ha sorgit instantàniament, després un creixent molt petit ha reaparegut a la regió nord nord-oest. Noves mossegades, mòbils, estries ben pronunciades es van manifestar, com abans, sobretot cap l’extrem dels corns. A mesura que el creixent augmentava, el nombre d’aquestes dentades esdevenia més restringit i els lligaments negrosos que semblaven unir els dos extrems del creixent havien enterament desaparegut al cap de 20 a 25 segons. (Notice, 1842: 259)
Com es pot veure aquests professors de Toulouse, que van seguir fil per randa les indicacions que havia fet Arago i consegüentment s’havien fixat en les irregularitats dels corns, consideraven que aquestes dents de serra eren degudes a les muntanyes i valls de la Lluna i al fet que la refracció de la llum solar era desigual en travessar l’atmosfera terrestre. Però a
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
46
Página 46
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Calbet i els seus col·laboradors sols els va interessar observar i prendre nota, i si s’esqueia establir modificacions sobre les taules de navegació. Deixaven per als astrònoms les interpretacions dels fenòmens. Altres observacions de Calbet A banda de l’eclipsi de Sol abans esmentat, Calbet des del terrat de la Llotja de Mar va fer també observacions d’eclipsis de Lluna. Així, el 19 de novembre de 1844 va comunicar a la Junta de Comerç que el dia 24 d’aquell mes tindria lloc un eclipsi total de Lluna visible des de Barcelona. Calbet havia fet les prediccions i les oferia a la Junta perquè en donés difusió. Les dades eren les següents:44
Anuncio de las horas a que debe verificarse en esta Ciudad el Eclipse total de Luna el Día 24 del presente mes. Tiempo verdadero. Fases
Horas de tiempo verdadero
Datos del cálculo
Principio
10 h 10 m 52,1s
Mínima distancia de centros
Inmersión
11 h 19 m 04,1s
Movimiento horario sobre la órbita
27m 08,6s
Oposición
12 h 3 m 30,0s
Semidiámetro de la sombra
37’ 53,4”
Medio
12 h 6 m 4,1s
Latitud de la Luna en oposición
10’ 58,3”
Emersión
12 h 53 m 4,1s
Fin
14 h 1 m 16,1s
10’ 49”
Dígitos eclipsados 17,3
Barcelona 19 de noviembre de 1844
Ezequiel Calbet
La Junta, com ja resultava habitual, va passar les dades a la Comissió d’Escoles i va fer publicar els resultats en els diaris.45 El mateix va passar amb motiu de l’eclipsi de Lluna del 19 de març de 1848. Ezequiel Calbet va tornar a enviar l’anunci en el qual expressava els càlculs en hores vertaderes i en temps mitjà. Les dades les resumeix aquesta taula:46
44.
Ezequiel Calbet al president i vocals de la Junta de Comerç. 19 de novembre de 1844. Lligall CXI, 2, 150 (AJC-BC).
45.
Acord de 19 de novembre de 1844. Lligall CXI, 2, 151 (AJC-BC).
46.
Ezequiel Calbet al president i vocals de la Junta de Comerç. 1 de març de 1848. Lligall CXI, 2, 161-163 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 47
47
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
Anuncio del Eclipse de Luna visible en esta Ciudad que debe verificarse el día 19 de marzo de 1848. Expresado en horas de tiempo verdadero y medio Fases
Principio
Horas de tiempo
Horas de tiempo
verdadero
medio
7h 16 m 26,1s
7h 24 m 11,3s
Altura aparente Al principio
luna 14º 20’ 58” Acimut verdadero Sol 76º 48’ 22” E
Inmersión
8h 21 m 50,7s
8h 29 m 35,1s
Altura aparente Al fin
Oposición
9h 11 m 20,4s
9h 19 m 04,2s
luna 45º 55’ 36” Acimut verdadero Sol 19º 56’E
Medio
9h 12 m 44,2s
9h 20 m 28,0s Dígitos Eclipsados contados desde
h
m
s
Emersión
10 03
37,7
Fin
11h 09 m 02,3s
h
10 11
m
s
20,8
11h 16 m 44,6s
el limbo Austral de la Sombra 19, 25
La resposta de la Junta no va ser diferent de les anteriors. Va acordar donar ordre que se’n fes publicitat en els diaris.47 Conclusió
L’observació de l’eclipsi de 1842 que va fer Ezequiel Calbet des de l’Escola de Nàutica de Barcelona presenta un interès menor ja que es va fer en un indret on l’eclipsi no va ser completament total i perquè els observadors no manifestaren gaire preocupació per interpretar les singularitats que hi van detectar. Si m’he decidit a presentar avui aquí aquestes dades és perquè possiblement es tracta de les úniques observacions que es conserven fetes des de la península Ibèrica. En diverses ocasions s’ha justificat això amb l’argument del mal estat del cultiu de l’astronomia. Crec que actualment podem afirmar que no era precisament aquest el cas de Barcelona. La situació de l’astronomia no era òptima però s’havien començat a bastir els fonaments per consolidar-la com a disciplina científica i acadèmica. El fil conductor de l’astronomia nàutica, que tant havia fet per a l’ensenyament d’aquesta disciplina, havia començat a estendre’s cap a aspectes menys pràctics. En aquest sentit, Onofre Novellas impartia una astronomia més teòrica des de 1835 a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i des de 1841, també a la Universitat de Barcelona, Llorenç Presas havia començat a explicar cosmografia i cronologia. 47.
Acord de 9 de març de 1848. Lligall CXI, 2, 164 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
48
27/10/09
17:00
Página 48
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Paradoxalment, aquest entorn bastant favorable no va donar lloc a gaires observacions. Així, doncs, no tenim constància que Novellas en fes cap ni a l’Acadèmia ni a cap altre indret. Presas, en canvi, va aconseguir que la Universitat de Barcelona el comissionés per anar a Perpinyà per col·laborar en l’observació que des d’aquesta ciutat de la Catalunya Nord feia l’astrònom François Arago (Lusa, 1994: 344). La premsa barcelonina tampoc no va fer gaire cas d’aquest eclipsi. És cert que el 26 de juny el Diari de Barcelona va publicar les previsions que havia calculat Calbet, però trobem a faltar el mateix dia de l’eclipsi o el dia següent alguns comentaris sobre aquest esdeveniment astronòmic. Solament la revista satírica El Papagayo, de la qual ja hem parlat, i el diari El Imparcial en feien esment. El primer per reivindicar més instruments i el segon, aprofitava l’eclipsi per comparar-lo amb la situació política de manera que en lloc de Sol i Terra considerava la Llibertat i el Poble com a dos astres. Així, podia afirmar: El Sol y la Libertad son dos astros; el uno visible y el otro no. [...] Pero la Libertad se eclipsa también como el Sol, con diferencia que los eclipses de la primera suelen durar siglos, cuando los del segundo se cuentan por minutos. [...] Si entre la Libertad el pueblo se coloca un mal gobierno, se eclipsará la libertad, pero si entre el mal gobierno y el pueblo se interpone la Libertad se eclipsará el mal gobierno.48
Possiblement el context polític de Barcelona aquell any preocupava més als ciutadans que no pas l’astronomia. Un context que va acabar dramàticament amb el bombardeig de la ciutat el 3 de desembre des del castell de Montjuïc, ordenat pel mateix general Espartero.
48.
«Eclipses políticos», El Imparcial, 8 de juliol de 1842, 1.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
27/10/09
17:00
Página 49
49
Bibliografia ARAGO, F. (1842), «Sur l’eclipse totale de Soleil du 8 de juillet de 1842», Comtes Rendues des Sceances, 6 de juny. BARCA SALOM, F. X. (1996), «La longitud, una coordenada conflictiva». A: I Simposium de Historia de las Técnicas. La construcción Naval y la Navegación, Santander, Centro de Estudios Astilleros de Guarnizo, Universidad de Cantabria, 265-277. BARCA SALOM, F. X. (2002), «Les matemàtiques i la navegació: una estreta col·laboració». A: BATLLÓ ORTIZ, J. et al. (coord.), Actes de les VI Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT, 121-133. BARCA SALOM, F. X. (2003), «Dels càlculs d’estima a l’astronomia nàutica. L’ensenyament de les ciències nàutiques a l’Escola de Nàutica de Barcelona». A: BATLLÓ, J. et al. (coord.) (2003), Actes de les VII Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT, 43-63. BARCA SALOM, F. X. (2005), «Onofre Jaume Novellas i Alavau (Torelló, 1787-Barcelona, 1849). Matemàtiques i astronomia durant la revolució liberal», Col·loquis d’Història de la Ciència i de la Tècnica, núm. 4, Barcelona, SCHCT. BARCA SALOM, F. X. (2006), «Una baula entre la nàutica i l’astronomia: Onofre Jaume Novellas i Alavau (Torelló, 1787-Barcelona, 1849)». A: Actes de la Primera Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, Vic, SCHCT i Agrupació Astronòmica d’Osona, 27-38. ELIAS DE MOLINS, A. (1889), Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX, Barcelona, Imprenta Fidel Giró. FERRER RODRÍGUEZ, À. (2005), «Eclipses históricos en la Península Ibérica», Boletín Huygens, 56
http://www.astrosafor.net/Huygens/2005/56/HistoriaEclipses.htm FLAMMARION, C. (1877), Astronomía Popular, Madrid, Imprenta y librería de Gaspar, editores. LUSA MONFORTE, G. (1994), «Contra los titanes de la rutina. La cuestión de la formación matemática de los ingenieros industriales (Barcelona 18511910)». A: GARMA, S.; FLAMENT, D.; NAVARRO, V., Contra los titanes de la rutina, Madrid, CSIC, 335-365. MONES I PUJOL-BUSQUETS, J. (1987), L’obra educativa de la Junta de Comerç (1769-1851), Barcelona, COCINB. NOTICE SUR L’ECLIPSE TOTALE DE SOLEIL du 8 de Juillet de 1842 observée a Narbonne par MM. Aug. Pinaud et Boisgiraud Ainé, Professeurs de la Faculté de Sciences de Toulouse, Bulletin de la Société des sciences, lettres et arts de Pau, 1842, 257-271. PAULA MARQUEZ, F. de (1861), Memoria sobre el eclipse de Sol de 18 de julio de 1860, Madrid, Imprenta de Fortanet. PUIG-PLA, C. (1995), «L’observació científica i l’enregistrament fotogràfic de l’eclipsi solar del 28 de juliol de 1851: un cas de col·laboració d’institucions barcelonines». A: PUIG-PLA, C. et al. (coord.), Actes de les III Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica als Països Catalans, Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 287-302. PUIG-PLA, C. (2006), «Activitat astronòmica i meteorològica de Llorenç Presas al segle XIX». A: Actes de la Primera Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, Vic, SCHCT i Agrupació Astronòmica d’Osona, 109-126.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 50
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 51
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 51-56
JOSEP PRATDESABA I PORTABELLA: UN RECORD EN QUARANTÈ ANIVERSARI DE LA SEVA MORT PASQUAL BERNAT AGRUPACIÓ ASTRONÒMICA D’OSONA; CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.
Paraules clau: astronomia, Catalunya, meteorologia, Osona, Pratdesaba, segle XX Josep Pratdesaba i Portabella: a remembrance at the forty years of his death Summary: Josep Pratdesaba i Portabella (Vic, 1870 -1967) is a paradigmatic example of the amateur astronomer, who without too many links with the academic world, is capable of developing an important scientific activity. From his own astronomical observatory, he made significant contributions to the study of the planets and the Moon. He was a disciplined weather observer, studying the weather singularity of his home region of Osona. He was also a writer of popular science, he was author of near 200 articles in newspapers and magazines. Key words: astronomy, Catalonia, meteorology, Osona, Pratdesaba, 20th century
La figura de Josep Pratdesaba i Portabella (Vic, 1870-1967) és un exemple paradigmàtic de l’astrònom i meteoròleg afeccionat que, sense massa lligams amb el món acadèmic, és capaç de dur una activitat científica encomiable. Pratdesaba va morir el 1967, ara fa quaranta anys. Serveixi, doncs, aquesta comunicació presentada en aquesta II Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia celebrada a
DOI: 10.2436/20.2006.01.91
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
52
27/10/09
17:00
Página 52
PASQUAL BERNAT
Vic, la ciutat nadiua del nostre protagonista, com a homenatge en el quarantè aniversari de la seva mort. Josep Pratdesaba i Portabella va néixer a Vic el 6 d’agost de 1870. Després dels seus primers estudis, quan tenia entre deu i dotze anys, va assistir a classes de dibuix, i més tard va estudiar francès i comptabilitat. Amb catorze anys els seus pares el van enviar a Barcelona per tal que fes d’aprenent en una botiga de la capital, ja que desitjaven que el seu fill s’encarregués en el futur de la botiga de quincalleria i merceria de la família. Va completar la seva formació aprenent de rellotger a Olot, assistint com a oient a classes de física al Seminari i amb estudis d’enginyeria a Barcelona, abandonats per exigències del negoci familiar. La vocació astronòmica de Pratdesaba es va despertar molt d’hora. El 1885, quan només tenia quinze anys, es va produir una gran pluja d’estels que el degué impressionar de tal forma que ja no va deixar d’interessar-se per l’astronomia. Va ser en aquell moment quan va realitzar les seves primeres lectures astronòmiques, llegint els textos de l’astrònom i divulgador científic Camille Flammarion. Són també d’aquesta època les primeres observacions astronòmiques, realitzades amb uns prismàtics senzills, probablement dels que es venien a la botiga familiar. Després van seguir uns prismàtics més potents, muntats damunt d’un trípode, i més endavant una petita ullera. Pratdesaba, segurament arran de la seva estada a Barcelona durant els estudis d’enginyeria, havia establert relacions amb el nucli d’afeccionats a l’astronomia de la capital catalana. Va fer amistat amb Salvador Raurich (1869-1945) i amb Rafael Patxot (1872-1964), els quals el van orientar en l’adquisició del material adequat per treure millor profit de les seves observacions. Un material que per ser complet requeria un gran esforç econòmic i que no va estar complet fins al 1909, any en el qual el nostre home va estar en condicions de bastir el seu propi observatori, al terrat mateix de casa seva. Aquest observatori estava instal·lat dalt la teulada d’una botiga, anomenada Can Cassa, de la plaça Major de Vic. En la seva construcció van sorgir dificultats derivades de la poca solidesa de l’edifici, per sostenir dalt del teulat tot el pes de l’obra i l’instrumental. Això va fer que l’espai de cabuda de l’observador fos molt reduït. De planta hexagonal, aquesta estança estava coronada per una cúpula giratòria, també de base hexagonal, feta de fusta i recoberta de zenc. Proveït amb un telescopi equatorial doble amb diversos accessoris, Pratdesaba va treure força profit d’aquesta instal·lació. En destaquem alguns dels treballs més notables: el maig de 1910 va obtenir una fotografia del cèlebre cometa Halley; pel març de 1912, una fotografia
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 53
JOSEP PRATDESABA I PORTABELLA: UN RECORD EN EL QUARANTÈ ANIVERSARI DE LA SEVA MORT
53
de la nova estrella D.N. Nova Geminarum; per l’abril següent, fotografies de l’eclipsi parcial de la Lluna, i durant l’oposició del planeta Mart el 1914 va obtenir, en diferents dies d’observació, una sèrie de dibuixos de molta qualitat sobre diferents regions del planeta. L’observatori de Plaça va ser actiu fins al 1916, any en el qual Pratdesaba el va traslladar al carrer de l’Escola. Els seus contactes amb astrònoms afeccionats d’arreu el van portar a ser un dels socis fundadors de la Societat Astronòmica Barcelonesa i a formar part de la Sociedad Astronómica de España i de la Societé Astronomique de France. El 1913 es va casar amb Dolors Riera i Niubó, i el matrimoni es traslladà a viure al carrer de l’Escola. En aquest nou domicili va construir un observatori que més gran i millor condicionat substituïa el que havia bastit a Plaça. La nova instal·lació, que no va estar enllestida fins al 1916, es va construir al terrat, amb dues estances en plantes superposades. La cúpula, de 4,5 metres de diàmetre i feta de ferro, va ser dissenyada pel mateix Pratdesaba. Hi va pintar en cadascun dels dotze fusos horaris un signe del zodíac i a l’anell inferior hi afegí la inscripció «Contemplant les meravelles del cel es veu resplendir l’infinita sabiduria de Déu i l’esperit s’enlaira acostant-se a son Criador». Un dels treballs més destacats que Pratdesaba va realitzar amb aquest nou equipament va ser l’observació i dibuix de la taca solar apareguda l’estiu de 1918 i que fins i tot va causar interferències en els sistemes de radiocomunicació que tot just en aquells moments començaven a prendre volada. Va treballar força en l’observació planetària, participant activament en campanyes d’observació com les realitzades sobre Mart els anys 1939, 1950 i 1954. La feina realitzada a l’observatori es va traduir en un important volum de treballs escrits que es van publicar en diverses revistes especialitzades i en els butlletins de les societats astronò-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
54
27/10/09
17:00
Página 54
PASQUAL BERNAT
miques de Barcelona, España i França. El darrer treball observacional que Pratdesaba va publicar va ser el pas de Mercuri davant del Sol el 7 de novembre de 1960, observat i fotografiat conjuntament amb el seu deixeble Manuel Serinanell (1909-2001). El nostre home tenia aleshores noranta anys. Tota aquesta feina observacional va arribar a tenir el reconeixement de la comunitat científica internacional. En efecte, el 1957 es va fundar a la Gran Bretanya la International Lunar Society amb la finalitat d’estudiar amb detall la superfície lunar. Una de les tasques que es va emprendre va ser l’estudi dels circs o cràters situats a l’horitzó que defineix per a nosaltres el límit visual de la Lluna. Els cràters de les regions centrals es veuen força bé i havien estat ben estudiats, tenint cadascun un nom assignat de feia temps. Els de les zones laterals, a causa de la curvatura del globus lunar, es veuen esbiaixats i deformats, cosa que en dificulta l’estudi, quedant molts d’ells sense nom. Per omplir aquest buit «toponímic» es va pensar en anomenar cadascun d’aquests «accidents geogràfics» amb noms de personatges destacats en l’estudi de l’astronomia. Es va proposar una llista de possibles candidats, entre ells Josep Pratdesaba. La llista es va aprovar i els noms dels diversos candidats es van distribuir entre les diferents formacions lunars. Al nostre home li va tocar un cràter, el cràter Pratdesaba, d’uns cent quilòmetres de diàmetre i situat a l’àrea de l’anomenat mar Austral. Tanmateix, uns quants anys més tard la Unió Internacional d’Astronomia, en disposar d’una nova cartografia lunar molt detallada gràcies a les fotografies realitzades amb satèl·lits, va decidir renovar la nomenclatura dels accidents de la Lluna substituint bona part dels noms ja existents, entre ells el del cràter Pratdesaba. Com era habitual entre els afeccionats a l’astronomia de l’època, Pratdesaba també es va mostrar interessat per la meteorologia. El 1913 va muntar una estació meteorològica al col·legi dels germans maristes de Vic, que a partir de 1914 es va incorporar a la Xarxa pluviomètrica de Catalunya. Amb aquesta estació també va subministrar dades a la Cambra Agrícola Ausetana fins al 1936. El 1917 Josep Pratdesaba va muntar una estació receptora de radiotelegrafia amb la qual captava els senyals horaris tramesos per la Torre Eiffel, així com els butlletins meteorològics que des de diferents punts de la Terra es trametien per al pronòstic del temps. Amb les dades d’aquests butlletins i les que ell i el pare Cazador recollien en les seves respectives estacions es va arribar a intuir que el comportament tèrmic de la Plana de vegades, sobretot a l’hivern, presentava alguna raresa. Això va fer que els dos científics osonencs es posessin en contacte amb el Dr. Eduard Fontserè (1870-1970), de Barcelona, que realitzà un estudi amb globus sonda confirmant el que avui coneixem com a «Anomalia tèrmica de la plana de Vic». Aquesta anomalia consisteix en l’augment de la temperatura de 12 a 14 graus a una altitud de 300 a 400 metres. Avui sabem que aquest fenomen no és una singularitat específica de la plana de Vic, sinó que es tracta d’un fenomen comú en regions de similar estructura orogràfica. Una de les facetes més importants de l’activitat de Pratdesaba va ser la de divulgador científic. Des de molt aviat se’ns mostra com un excel·lent comunicador científic. Va escriure
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 55
JOSEP PRATDESABA I PORTABELLA: UN RECORD EN EL QUARANTÈ ANIVERSARI DE LA SEVA MORT
55
prop de dos-cents articles publicats en nombrosos mitjans, molts d’ells, com els escrits en les sèries «Notes Científiques» o «Mirant al cel», en la premsa comarcal. Eren articles escrits en un llenguatge planer i farcits d’anècdotes que informaven el públic no només d’astronomia, sinó que també parlaven de meteorologia i d’altres temes científics com ara la radiofonia, tecnologia que també apassionava el nostre home. El seu interès per la comunicació científica també el va dur a pronunciar moltes conferències i fins i tot, durant els anys 1935 i 1936, va participar en un programa setmanal sobre astronomia a l’emissora Ràdio Associació de Catalunya. Com a reconeixement públic de la tasca científica duta a terme, el juny del 1948 l’Ajuntament de Vic li va imposar la medalla de plata de la Ciutat. Josep Pratdesaba va morir el vint de gener de 1967, als 96 anys d’edat. Llegava testamentàriament l’observatori a la ciutat de Vic per tal que esdevingués un centre de treball i divulgació obert als afeccionats i al públic en general. Lamentablement, per raons del tot incomprensibles, l’observatori Pratdesaba té actualment un accés restringit, privant la majoria de ciutadans del gaudi d’aquesta part tan important del patrimoni científic i cultural de la ciutat de Vic.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
56
27/10/09
17:00
Página 56
PASQUAL BERNAT
Bibliografia BERNAT, P. (2006), «Científics», Vicgrafies, 4, Centre d’Estudis Socials d’Osona.
OLIVER, Josep M. (1997) Historia de la astronomia amateur en España, Madrid, Equipo Sirius.
SALARICH, M.; VINYOLES, P.; SERINANELL, M. et al. (1960), Els noranta anys de l’il·lustre vigatà Josep Pratdesaba, Vic.
SERINANELL, M (1992) L’observatori Pratdesaba de Vic, Vic, Patronat d’Estudis Osonencs.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 57
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 57-67
PLUTÓ T. CADEFAU SURROCA;1 M. A. CATALÀ POCH2 1
IES PERE BORRELL, PUIGCERDÀ. DEPARTAMENT D’ASTRONOMIA I METEOROLOGIA, UNIVERSITAT DE BARCELONA.
2
Paraules clau: sistema solar, individual (Plutó), planetes nans Plutó Summary: Pluto was discovered in 1930 by Clyde Tombaugh and accepted as Solar System’s ninth planet. In the International Astronomical Union General Assembly held on 24 August 2006 in Prague, Pluto became a dwarf planet with Ceres, Caront and 2003B313 (Eris). We present a collection of the short history of this, now new, dward planet. Key words: Solar System, individual (Pluto), dward planet
Els planetes coneguts no han estat sempre els mateixos, és per aquest motiu que, tot i centrar el nostre estudi en Plutó, no podem deixar de repassar breument un període de temps més ampli per veure com ha evolucionat el coneixement sobre el sistema solar. El descobriment casual d’Urà a la constel·lació de Gèminis per William Herschel el 13 de març de l’any 1781 va marcar una nova etapa prolongant els límits del nostre sistema solar i va trencar amb la idea d’un sistema solar limitat. Actualment se li coneixen 20 satèl·lits, els dos primers, Titània i Oberó, van ser descoberts pel mateix Herschel el 1787; 64 anys més tard, el 1851, Lassell va descobrir Ariel i Umbriel; Kuiper descobrí Miranda l’any 1948; deu satèl·lits més foren descoberts per la Voyager 2 entre els anys 1985 i 1986, i els cinc restants entre l’any 1997 (2) i el 1999 (3). L’any 1977 James Elliot va descobrir els anells d’Urà.
DOI: 10.2436/20.2006.01.92
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
58
27/10/09
17:00
Página 58
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH
L’1 de gener de 1801, Piazzi descobrí Ceres a la constel·lació de Taurus; l’any següent, el 28 de març de 1802, Olbers descobrí Pallas a la constel·lació de Virgo, i els seguiren Juno, Vesta..., astres que venien a omplir el buit que hi havia entre Mart i Júpiter. Tots ells contribuïren, en principi, a augmentar el nombre de planetes. El descobriment de Neptú l’any 1846 (Comas Solà, 1927: 222-223), en principi, va suposar l’èxit de la teoria i el càlcul en la predicció de nous descobriments. Urbain Jean Joseph Leverrier (també Le Verrier) aconsellat per François Arago va estudiar les desviacions observades en la posició d’Urà respecte de l’òrbita calculada, i el 31 d’agost de 1846 anuncià quina seria la posició d’un hipotètic planeta que les justificaria. Johan Gottfried Galle el 5 d’octubre de 1846, per encàrrec de Leverrier, va buscar i trobar el nou planeta, Neptú, a menys d’1º de la posició anunciada. Per altra part, sembla que John Couch Adams va efectuar el mateix càlcul que Leverrier, amb un procediment una mica diferent i donant al planeta una posició una mica diferent, el seu treball no es va conèixer fins després de saber-se del de Leverrier i d’haver-se confirmat la predicció. Segons Leverington (Leverington, 1996: 87-93) Adams es va posar a calcular l’òrbita de l’hipotètic planeta l’any 1843, i el setembre de 1845 en tenia la posició calculada. El mèrit del descobriment de Neptú s’ha atribuït per igual a Leverrier i a Adams; ara bé, un article arran d’uns documents sobre el descobriment (Sheehan et al., 2005) perduts, que van reaparèixer el 1998, analitzen el protagonisme d’Adams en tot el procés. Comenten que Adams no va arribar a presentar tots els càlculs, sinó tan sols una nota sobre la predicció, i afirmen que: «...a Adams no se le puede atribuir el mismo mérito que a Le Verrier en el descubrimiento de Neptuno. Ha de recaer en exclusiva en quien predijo la posición del planeta y convenció a los astrónomos de que diesen con él. El autor de esta hazaña fue Le Verrier». Neptú té vuit satèl·lits, el primer que es va descobrir fou Tritó, l’any 1846 per Lassell; el segon Nereida, descobert tres anys més tard, el 1949, per Kuiper, i els sis restants van ser descoberts l’any 1989 per la Voyager 2. Com a curiositat direm que els arcs dels anells de Neptú van rebre els noms d’Adams, Leverrier, Galle, Lassell i François Arago. L’any 1851 el nombre de planetes en el sistema solar arriba a ser de vint-i-tres per tornar a ser vuit l’any 1852: Ceres, Pallas... passen a ser petits planetes o asteroides. L’any 1930 s’incorpora Plutó i el nombre de planetes del sistema solar és de nou. L’agost de 2006 (IAUC, 2006b) Plutó deixa de ser planeta per ser classificat com a planeta nan: el nombre de planetes del sistema solar torna a ser de vuit. Descobriment de Plutó
Percival Lowell va néixer a Boston el 13 de març de 1855, es graduà a Harvard (Leverington, 1996: 96-99). Estava interessat i era partidari de l’existència dels canals de Mart de Schiparelli, per aquest motiu fundà l’observatori de Flagstaff (Arizona) i es dedicà a estudiar-los i acabà publicant un mapa d’aquests canals. També es dedicà a buscar un planeta més enllà de Neptú, anomenat per ell mateix planeta X. L’any 1905 contractà un ajudant, William Carrington, per analitzar els moviments residuals dels altres planetes i predir la posició d’aquest
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
PLUTÓ
27/10/09
17:00
Página 59
59
possible planeta desconegut, a l’hora que inicià una recerca fotogràfica en les zones properes a l’eclíptica. El 1908 encara no havia obtingut cap resultat, i, per altra part, un altre astrònom, William Pickering, s’afegia a la cursa de la recerca. Lowell decidí calcular ell mateix les desigualtats en el moviment d’Urà, no explicades per les pertorbacions causades per Neptú; acabà els càlculs el 1910 ajudat per Elisabeth Williams, i demanà a Carl Lampland que iniciés una nova recerca fotogràfica. Lowell publicà els resultats de les seves anàlisis el 1915, on predeia que el nou planeta tindria una massa 6,6 vegades la de la Terra i es trobaria a la constel·lació de Gèminis, a una distància de 43 UA. L’any següent Lowell moria d’un atac de cor. La recerca no s’aturà, però fins a l’any 1927 no es va tornar a intensificar. Vesto Melvin Slipher, director successor de Lowell de l’observatori de Flagstaff, va contractar Clyde Tombaugh. Clyde Tombaugh va néixer el 4 de febrer de 1906 a Streater (Illinois). Granger i astrònom amateur, amb peces velles de maquinària s’havia construït un telescopi per mirar el cel. L’any 1928, Tombaugh demanà l’opinió a Flagstaff sobre uns croquis seus de Mart i Júpiter, Slipher quedà impressionat per la precisió del treball i li va oferir una plaça d’ajudant de l’observatori, la qual acceptà. Comença a treballar el 6 d’abril de 1929. Al principi tenia problemes amb la conducció del telescopi i amb les fotografies, que a causa del fred se li clivellaven, si bé un cop resolts començà fotografiant l’àrea de Gèminis i Càncer, però al setembre encara no havia obtingut cap resultat i va decidir fotografiar una àmplia zona al llarg de l’eclíptica. El gener de 1930 ja havia completat tot el zodíac i tornava a ser a la zona de Gèminis. A mitjan febrer comparava les plaques dels dies 21, 23 i 29 de gener, el mètode era el següent: prenia dues fotografies de la mateixa zona però de dates diferents i les superposava simultàniament alternant-les de manera que si un punt lluminós no es trobava al mateix lloc es detectava, i per tant si es desplaçava indicava que no era una estrella. El 18 de febrer en comparar les dues últimes plaques, les dels dies 23 i 29, va trobar un objecte de magnitud 15 que es movia, va buscar l’objecte a la placa del dia 21... i havia trobat el planeta X. Els seus superiors li van demanar prudència i insistiren que se n’assegurés abans de fer pública la troballa. Tres setmanes més tard s’informà del descobriment del nou planeta i va fer-se públic el 13 de març de 1930, just en el 75è aniversari del naixement de Lowell i 149è aniversari del descobriment d’Urà per Herschel. El nou astre rebé el nom de Plutó. El va proposar Venetia Burney, una nena anglesa d’onze anys. El nom fou acceptat perquè era el nom d’un déu de la mitologia i, a més, començava amb les inicials de Percival Lowell, el seu símbol seria ♇. El següent repte era determinar l’òrbita que seguia Plutó. L’observatori havia facilitat poques dades; tot i així, la primera estimació de l’òrbita va ser publicada per Armain Leuschner, Ernest Bower i Fred Whipple de la Universitat de California el 7 d’abril de 1930: li van deduir una distància de 41 UA i una inclinació orbital de 17º, valors molt propers als reals. Però va ser Andrew Crommelin, del Reial Observatori de Bèlgica, qui, basant-se en una fotografia que l’observatori tenia del 27 de gener de 1927 i en la qual es va poder identificar Plutó, va poder calcular amb suficient precisió l’òrbita.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
60
27/10/09
17:00
Página 60
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH
Plutó és molt petit i està lluny, per això és difícil d’observar. Hi ha qui creu que el seu descobriment, igual que el de Neptú, és fruit de l’atzar, i hi ha qui considera que realment era el planeta X que amb tanta cura va predir Lowell. Ara bé, la seva massa és molt més petita de la que ell va calcular i la posició, una mica diferent. Anàlisis posteriors més acurades de l’òrbita d’Urà i Neptú, amb les dades proporcionades per la sonda Voyager 2, han permès obtenir les òrbites d’aquests planetes amb més exactitud, i han demostrat que no hi havia tals discrepàncies: els errors en el cas d’Urà s’atribueixen a errors sistemàtics dels catàlegs utilitzats, i en el cas de Neptú s’havia sobrevalorat la seva massa, que en realitat era una mica més petita. Característiques de Plutó
Plutó és molt petit, el seu diàmetre equatorial és de 2.300 km, aproximadament un 18% del de la Terra (Audouze & Israël, 1985: 10-211; IAUC, 1986a). La seva massa és unes 500 vegades més petita que la de la Terra. La seva densitat, 2,1 g/cm3, està entre la dels planetes terrestres (de 3,9 a 5,5 g/cm3) i la dels planetes gegants (de 0,7 a 1,6 g/cm3). La gravetat de Plutó és 0,06 vegades la de la Terra, i 6,3 vegades menor que la de Mart o Mercuri (0,38 g). La inclinació de l’òrbita de Plutó respecte de l’eclíptica és d’uns 17,2º, molt superior a la de qualsevol planeta del sistema solar. Per altra part, Mercuri té una excentricitat de 0,206, i com a molt per a la resta de planetes no arriba a 0,1, mentre que la de Plutó és de 0,25, la qual cosa provoca que la seva distància al Sol variï entre les 30 UA en el periheli i les 49 UA en l’afeli, i la seva distància mitjana al Sol és d’unes 39,5 UA; això fa que la seva òrbita s’entrecreui amb la de Neptú (distància mitjana 30 UA, afeli 30,3 UA i periheli 29,8 UA). L’òrbita de Plutó va estar entre les d’Urà i Neptú, entre el 7 de febrer de 1979 i l’11 de febrer de 1999. El seu període de rotació és de 6d 9h 17m, i el moviment, d’est a oest. Té un període de revolució de 248 anys. La seva velocitat orbital mitjana és d’uns 4,7 km/s, i en ser la seva òrbita altament excèntrica varia entre uns 3,7 km/s en l’afeli i uns 6,1 km/s en el periheli. Que l’òrbita de Plutó creui la de Neptú fa pensar en la possibilitat que els dos planetes topin, però això és gairebé impossible, ja que l’òrbita de Plutó és molt més inclinada i no hi ha un punt en comú entre les dues òrbites. En el periheli Plutó està per sota de l’òrbita de Neptú aproximadament unes cinc vegades la distància de Mart al Sol, 1,52 UA, i en l’afeli, està per sobre una mica més de la distància entre el Sol i Saturn, 9,5 UA. La distància mínima entre Neptú i Plutó és de 16,7 UA, que és més gran que la distància mínima entre les seves òrbites. Els dos planetes estan en «ressonància estable»: Plutó manté una ressonància del tipus 3:2 amb Neptú, és a dir: per cada dues voltes de Plutó al voltant del Sol, Neptú en dóna 3, la qual cosa implica que aproximadament cada 495 anys les posicions relatives entre els dos planetes siguin les mateixes. El moment en què Neptú coincideix amb Plutó és en l’afeli. Aquestes ressonàncies entre el moviment dels planetes o entre els seus satèl·lits són les que eviten el risc de col·lisions. Des de 1976 (IAUC, 1988; IAUC, 1992) se sap que Plutó està envoltat per una fina capa de metà, i observacions posteriors, del 1992, hi han determinat l’existència de nitrogen i
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
PLUTÓ
27/10/09
17:00
Página 61
61
monòxid de carboni, essent el nitrogen el gas dominant (Owen et al., 1993). L’origen d’aquesta atmosfera és la sublimació del gel de la superfície com a conseqüència del progressiu escalfament que pateix en apropar-se al periheli (l’últim pas va ser el 1989). Això fa que s’observin variacions en l’albedo de Plutó. L’altura d’aquesta atmosfera és de desenes de quilòmetres i només existeix durant algunes dècades al voltant de la data de pas pel periheli. El 1983 la zona de l’equador es veia més fosca, per tant seria una mica més calenta que els pols, la qual cosa indica que el metà gelat no cobriria les regions equatorials sinó que aquestes serien més rocoses, és a dir el metà no estaria uniformement repartit. Satèl·lits
Amb la resolució de 24 d’agost de 2006 de la UAI, Caront deixa de ser satèl·lit de Plutó per tenir la categoria de planeta nan. La seva massa, 1,52·1021 kg, és 1/7 de la de Plutó. Es parla de sistema binari o doble, Plutó-Caront, i el motiu és que el seu baricentre és exterior a Plutó, és a dir, en realitat els dos cossos, Plutó i Caront, es mantenen en òrbita girant plegats al voltant d’aquest punt. Caront va ser descobert casualment per James W. Christy el 2 de juliol de 1978 (CastillaCañamero, 2007: 69-70), sembla que estava observant Plutó quan s’adonà d’una petita protuberància borrosa en la imatge, curiosament se li espatllà l’aparell i demanà un tècnic per reparar-lo. El tècnic demanà a Christy si podia quedar-se mentre revisaven l’aparell i Christy ho aprofità per repassar anteriors imatges del planeta (del 1965 i 1970), i s’adonà que presentaven la mateixa irregularitat. Investigacions posteriors van provar que aquella protuberància borrosa era en realitat, i en aquell moment, un satèl·lit de Plutó. Provisionalment se l’anomenà 1978 P1, posteriorment (IAUC, 1986a) se’l designava satèl·lit de Plutó, Plutó I, i se’l reconeixia amb el nom definitiu de Caront. Caront es troba a uns 19.500 km de Plutó, la seva excentricitat pot considerar-se zero, cosa que vol dir que la seva òrbita seria circular. El seu període orbital és de 6,378 dies i coincideix amb el seu període de rotació, per tant la posició relativa de Plutó i Caront serà sempre la mateixa i sempre es mostraran mútuament la mateixa cara. Les últimes estimacions donen a Caront un diàmetre equatorial de ~1.300 km, una densitat de 1,7 g/cm3, més petita que la de Plutó, o sigui que deu tenir més quantitat de gel i deu ser menys rocós que Plutó (IAUC, 1986b; IAUC, 1987; Buie et al., 2006). Caront és massa petit per poder retenir atmosfera i les possibles molècules que s’evaporen de la superfície es poden escapar cap a l’espai, per això quan observem la superfície de Caront apareix més fosca i apagada. Nix i Hidra foren descoberts el 15 de maig de 2005 per un equip d’astrònoms que observaven Plutó amb el Hubble Space Telescope. Provisionalment se’ls anomenà S/2005 P2 i S/2005 P1, i posteriorment la circular del 21 de juny de 2006 (IAUC, 2006a) de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) designava els satèl·lits com a Plutó II i Plutó III i els reconeixia el nom definitiu de Nix i Hidra, respectivament. Les seves inicials coincideixen amb les de New Horitzons, que és la missió espacial no tripulada de la NASA destinada a
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
62
27/10/09
17:00
Página 62
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH
l’exploració de Plutó, on està previst que arribi el 2015, i el cinturó de Kuiper. Plutó es convertia així en el primer objecte del cinturó de Kuiper conegut amb més d’un satèl·lit. Situats a una distància mitjana de 49.400 km, Nix, i 64.700 km, Hidra, aquests dos satèl·lits són molt més petits que Caront, els seus diàmetres oscil·len entre 60 i 167 km i 45 i 138 km respectivament (Buie et al., 2006). L’excentricitat de l’òrbita d’Hidra, igual que passa amb Caront, es pot considerar zero, mentre que la de Nix és una mica excèntrica, aproximadament 0,005. Els seus períodes són de 24,8 i 38,2 dies. La comparació d’aquests períodes orbitals amb el període orbital de Caront suggereix que el seu moviment orbital mitjà està en ressonància amb Caront, per a Nix 4:1 i per a Hidra 6:1 i, per tant, entre Nix i Hidra, 3:2. Teories sobre l’origen de Plutó
Hi ha diverses hipòtesis sobre l’origen de Plutó (Taylor, 2000: 110), una d’elles pressuposaria que Plutó es va formar a l’interior del sistema solar, però el mecanisme de trasllat a la posició actual és complexa i la composició del planeta ho fa poc probable. Una segona teoria pressuposaria que es va formar a la part exterior del sistema solar, però en aquest cas Plutó resulta ser massa rocós. Una tercera teoria seria que Plutó és un satèl·lit fugitiu de Neptú, encara que és complicat explicar com va poder desprendre’s. M. M. Woolfson (Woolfson, 2002) suposa que Plutó era un satèl·lit natural de Neptú i Tritó inicialment en una òrbita molt excèntrica, i com a resultat d’una col·lisió entre els dos, Tritó va ser capturat per Neptú i Plutó fou llançat a una òrbita heliocèntrica de la qual es va despendre un petit tros, Caront, que gira en òrbita retrògrada al voltant de Plutó. Plutó vist per alguns astrònoms
Si bé és cert que Plutó ha estat el novè planeta del sistema solar durant 66 anys i 164 dies, del 13 de març de 1930 al 24 d’agost de 1996, també ho és que des del seu descobriment sempre ha estat en controvèrsia; en aquests anys, per les seves peculiaritats, hi ha qui ha mostrat cautela a l’hora d’afirmar que Plutó era un planeta. — Camile Flammarion (Flammarion 1963: 329): a l’Astronomie Populaire, edició revisada del 1963, p. 329, es transcriuen les paraules de l’edició original del 1879: El hecho de que Neptuno sea el último planeta que conocemos, no nos de derecho a pensar que más allá no exista otro: creer que todo está descubierto, es un error profundo es como tomar el horizonte por límite del mundo..., las perturbaciones de un planeta se manifiesten de manera sensible. De este planeta incógnito solamente sabemos que, de existir, tiene que ser de magnitud inferior a 12 y tener un movimiento extremadamente lento.
S’hi explica breument el descobriment de Plutó i les característiques d’aquest planeta, es comenta que amb les dades conegudes de Plutó li correspondria una densitat molt elevada (50) i
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
PLUTÓ
27/10/09
17:00
Página 63
63
per altra part es qüestiona que si la seva densitat fos la mateixa que la de la Terra no podria pertorbar el moviment d’Urà i Neptú. Plantejada aquesta contradicció, es considera que només les noves observacions ho podran aclarir. Aquest capítol està revisat per A. Danjon i A. Dollfus. —Josep Comas Solà: a El cielo no s’anomena Plutó, l’edició de l’any 1927 és anterior al seu descobriment, el 1930. A Astronomía (3a ed., del 1933) (Comas Solà 1933: 132-133) explica breument el descobriment i comenta els seus elements orbitals. Escriu que amb Plutó s’acaba el sistema solar, però no pot afirmar-se que defineixi el límit, i poden existir altres planetes més allunyats que només futures observacions poden decidir. —M. Andre Danjon: a l’Astronomie génerale (2a ed., del 1980) (Danjon, 1980), que és una edició revisada de l’original de 1959, no s’anomena Plutó, tot i haver-hi un capítol dedicat al «Moviment des planetes» i un altre a «Lune, Sol planetes et satellites, rotation, fases». —Carl Sagan (Sagan et al., 1966: 173-174): a Los planetas, de 1966, explica breument el descobriment de Plutó i en dóna el seu període, els valors entre els quals oscil·la la seva distància al Sol, i comenta: «Petit, fred i fosc, Plutó és el planeta menys apte per a la vida». —Sir Fred Hoyle (Hoyle, 1967: 273): en el seu llibre Astronomia, escriu: «Un altre planeta, Plutó, està més enllà de l’òrbita de Neptú. Però com ha dit Lytleton, Plutó pot ser un satèl·lit que s’ha escapat de Neptú, en aquest cas no pot considerar-se de cap manera planeta». —Enciclopèdia Ulisses (Enciclopèdia Ulisses, 1982: 138-139) tracta Plutó, juntament amb Neptú, com a «planetes inferits». Informa d’algunes característiques seves i comenta: «...la conclusió més interessant que se segueix d’aquestes dades és que Plutó no pot ésser el planeta que hom cercava: la seva descoberta fou accidental, i quasi no hi ha dubte que ni tan sols és planeta,... sembla, versemblantment, una lluna escapada de Neptú...». —J. Hermann (Hermann, 1983: 103) presenta Plutó com a novè planeta del sistema solar i ens descriu les seves característiques físiques i orbitals conegudes. El volum d’informació és similar a la d’Urà o de Neptú, i notem que l’edició és prèvia a les missions espacials. L’hem inclòs perquè no deixa de ser un prototip. —L’Enciclopèdia Salvat Ciència y Tècnica (Salvat Ciència y Tècnica, 1986: 2.534-2.535), comenta les característiques i el descobriment de Plutó, tot puntualitzant la incertesa del valor de la seva massa i densitat, i de la semblança amb el seu satèl·lit, que indueix a teoritzar sobre un «planeta doble» o «asteroide doble». —La Nova Enciclopèdia Temàtica (Nova Enciclopèdia Temàtica, 1990: 73) planteja: «Plutó, planeta o asteroide?»; i referint-se a Plutó i a Caront ens diu: «... cada cop sigui més evident la tendència a considerar-los com a integrants d’un possible cinturó d’asteroides, de gran òrbita, situat al límit del sistema solar. Així doncs, faltaria descobrir el novè planeta...». —D. Leverington (Leverington, 1996: 96-100): a A history of Astronomy from 1890 to the present, escriu un capítol dedicat als planetes terrestres (Mercuri, Venus, la Terra i Mart), un altre dedicat als gegants gasosos (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú), i en el capítol dedicat als petits cossos del sistema solar hi figura Plutó juntament amb els asteroides, cometes i meteorits.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
64
27/10/09
17:00
Página 64
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH
—David Mc Nab i James Younger (Nab and Younger, 1999: 231-233): a Los planetas (1999), llibre de divulgació, ens parla de Plutó com el novè planeta, del seu descobriment, dels programes espacials previstos i, qualitativament, de les seves característiques més importants. —Stuart Ross Taylor (Taylor, 2000: 108-110): a Nuestro Sistema Solar y su lugar en el Cosmos diferencia dos grups de planetes: Mercuri, Venus, la Terra i Mart; i Júpiter, Saturn, Urà i Neptú; i a Plutó li dóna un tractament a part. Referint-s’hi comenta: «Sovint s’al·ludeix al minúscul Plutó com a novè planeta...». Considera que en un futur ens acostumarem al fet que el sistema solar tingui vuit planetes, i no deu o més. Ens explica les característiques del sistema Plutó-Caront i a l’últim opina sobre les teories existents del seu origen. Com podem classificar Plutó?
Plutó sempre s’ha considerat un astre/cos un xic original i com més se l’ha conegut més ens ha mostrat les seves peculiaritats que són les següents. La seva òrbita té una inclinació de 17º2, mentre que en els altres planetes com a màxim és 7º (Mercuri). O sigui que és altament excèntrica i creua la d’un altre planeta, Neptú. La massa de Caront representa aproximadament una setena part de la de Plutó, mentre que per als planetes del sistema solar la proporció entre satèl·lit i planeta arriba com a màxim a una vuitanta-unena part, que correspon a la Lluna i la Terra; i per altra banda, Caront tindria un període de rotació elevat, de 153 hores. Per grandària, Plutó seria el «planeta» més petit, de fet hi ha satèl·lits amb volums més grans que el seu: la Lluna, de la Terra; Io, Europa, Ganímedes i Calixt, de Júpiter; Tità, de Saturn, i Tritó, de Neptú. Tradicionalment, Mercuri, Venus, la Terra i Mart són planetes més petits i densos i amb atmosferes relativament petites. En canvi, a Júpiter, Saturn, Urà i Neptú se’ls anomena gegants gasosos (encara que seria més correcte anomenar gegants gasosos a Júpiter i Saturn i gegants gelats a Urà i Neptú): tenen grans masses, són poc densos i les seves atmosferes són relativament grans. Plutó, per contra, tot i ser més proper a aquests últims, és més rocós, petit i dens, més semblant als primers, però massa diferent per poder incloure’l entre ells. A l’últim, l’origen de l’atmosfera de Plutó és conseqüència de la sublimació del gel de la superfície, la qual cosa indueix a pensar que Plutó és un cometa gegant, però no pot classificar-se com a tal perquè té satèl·lits i no té coma visible. Sabem que es comporta com un asteroide, ara bé, a la distància del Sol a què es troba, l’acreció és un procés lent i no tan efectiu com a l’interior del sistema solar, ja que els cossos tenen menor densitat i menor velocitat. Per aquest motiu es pensa que Plutó està a mig camí entre els planetes i els cossos menors. Plutó i Ceres
La història de Plutó sembla repetir la de Ceres: si bé tots dos en principi han estat classificats com a planetes, tots dos han canviat la seva condició, són els primers i obren una nova categoria de cossos del sistema solar.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
PLUTÓ
27/10/09
17:00
Página 65
65
A mitjan segle XIX en el llibre Élèments d’Astronomie (Rion, 1851?: 58-59) hi trobem que: «Le système planétaire, qui comprend un orbe de plus de 6,600 millions de lieues (nous ne comprenons pas ici les comètes dont quelques-unes s’éloignent 10 fois plus que Neptune, sans se soustraire à l’influence du Soleil), est composé de 23 planètes: Mercure, Venus, la Terra, Mart, Flora, Vesta, Iris, Hébé, Métis, Astrée, Junon, Cérès, Pallas, Hygie, Parthénope, Clio, Egérie, Irène, Eunomia, Jupiter, Saturne, Uranus et Neptune». S’hi classifica com a planetes inferiors Mercuri i Venus, ja que les seves òrbites es troben entre la Terra i el centre comú, i com a planetes superiors, Mart, Júpiter... i tots els altres planetes, ja que les seves òrbites estan més enllà de l’òrbita terrestre. Quan s’hi explica cada planeta, a continuació de Mart i abans de Júpiter hi situa els planetes telescòpics o planetes que no són visibles a ull nu, en total 15: Flora, Vesta, Iris, Hébé, Métis, Astrée, Junon, Cérès, Pallas, Hygie, Parthénope, Clio, Egérie, Irène, Eunomia, i explica que la descoberta d’aquests omple el buit que hi havia entre les distàncies dels planetes al Sol, ja esmentat per Kepler que considerava que les distàncies estaven en proporcions harmòniques, i entre Mart i Júpiter faltava, deia ell, un acord; per altra part, s’hi apunta la idea d’Olbers que aquests planetes eren fragments d’una massa més considerable trencada per qualsevol causa. Aquests planetes telescòpics són els que posteriorment va ser necessari reclassificar i es van anomenar planetes menors, i concretament asteroides. L’observació, l’augment del seu nombre (actualment són més de 135.000 ) i les característiques comunes van portar a diferenciarlos dels planetes (bàsicament es diferencien per la seva massa i les seves òrbites). Així, durant el segle XX el nostre sistema solar ha estat format pel Sol i el sistema planetari constituït per planetes amb els seus satèl·lits, asteroides o planetes menors i cometes. A part, els planetes s’han classificat en categories descriptives, no definides per la IAU: segons la seva situació, en inferiors o superiors, segons les seves característiques físiques, en terrestres o gegants de gas, i deixen a part Plutó que per les seves característiques no acaba d’encaixar en cap grup. Durant el segle XX el terme planeta englobava els cossos que giren al voltant d’una estrella, reflecteixen la seva llum i són més grans que un asteroide. Aquesta definició es va anar fent ambigua a mesura que s’ampliaven els horitzons del sistema solar. Des de finals del segle XX, i sobretot a principis del segle XXI, constantment es descobreixen nous cossos que formen part del cinturó de Kuiper: Varuna (o objecte núm. 20.000, 28 nov. 2000), Ixion (o objecte núm. 28.978, 22 maig 2001), Quaoar (o objecte núm. 50.000, 4 juny 2002), Sedna (o objecte núm. 90.377, 14 nov 2003), Eris (o objecte núm. 136.199, 29 jul. 2005). Plutó és el primer membre descobert dels cossos que formen part del cinturó transneptunià, o cinturó d’Edgeworth-Kuiper de petits objectes més enllà de Neptú i que guarden certa similitud, no tant dinàmicament, amb el cinturó d’asteroides (o cossos rocosos molt menys màssics que els planetes, es mouen al voltant del Sol en òrbites independents i conegudes, són objectes que poden apropar-se a 0,1 UA de la Terra o arribar més enllà de l’òrbita de Saturn).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
66
27/10/09
17:00
Página 66
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH
El 1999, Brian Marsden, a la circular de la IAU de data 2 de febrer de 1999 (Marsden, 1999) va proposar incloure Plutó, per les seves dimensions i les seves característiques orbitals, a la llista d’asteroides i objectes transneptunians amb el número 10.000, però no va ser acceptat perquè els astrònoms nord-americans volien conservar l’únic planeta descobert per un compatriota seu. Amb el descobriment el 2003 d’Eris (2003 UB313 o Xena), membre del cinturó de Kuiper, més gran que Plutó i amb un satèl·lit reconegut, va revifar la necessitat de tornar a definir o precisar millor el concepte de planeta. Una de les possibilitats era que el nombre de planetes s’anés ampliant amb la incorporació dels nous cossos descoberts. La IAU el 24 d’agost de 2006 (IAUC, 2006b; Anglada-Escudé & Ribas, 2006) acordà majoritàriament desestimar la proposta inicial que es presentava amb la qual Plutó continuava sent planeta i el nombre d’aquests augmentava a 12, i aprovà majoritàriament una nova definició de planeta, la Resolució 5A, en la qual es deia: «Un planeta és un cos celest que: (a) està en òrbita al voltant del Sol, (b) té suficient massa perquè la seva gravetat superi les forces associades a un sòlid rígid de manera que assoleix una forma (gairebé) esfèrica en equilibri hidrostàtic, i (c) que és l’objecte gravitatòriament dominant a l’entorn de la seva òrbita. I un “planeta nan” es diferencia d’un planeta perquè (c) NO és l’objecte gravitatòriament dominant a l’entorn de la seva òrbita, i (d) no és un satèl·lit». La nova definició (Soter, 2007) implica: primer, tenir o no un satèl·lit no qualifica un cos de planeta, hi ha planetes, com Mercuri i Venus, que no tenen satèl·lits, i hi ha objectes del cinturó de Kuiper, com Eris, o alguns asteroides que sí que en tenen. Segon, un planeta no té perquè tenir completament net d’altres cossos l’entorn de la seva òrbita, però ha de ser capaç de desviar-los o absorbir-los o mantenir-los en òrbites particulars amb ressonàncies estables, que dominen la seva òrbita (Júpiter el cinturó d’asteroides, Neptú el cinturó de Kuiper). I tercer, el valor del quocient entre la massa d’un cos i la massa total dels altres objectes de la seva zona orbital, per als planetes del sistema solar oscil·la entre 1.700.000 per a la Terra i 5.100, que correspon a Mart; si els comparem amb la de Ceres, 0,33, o la de Plutó, 0,07, és evident que els planetes estan en una categoria diferent. Conclusions
Per acabar, i com a curiositat, direm que Plutó, predit per Lowell l’any 1915 i descobert per Tombaugh l’any 1930, ha estat planeta durant 76 anys i 164 dies; durant 28 anys i 53 dies Caront ha estat el seu satèl·lit; i durant 64 dies hem tingut Plutó com a novè planeta del sistema solar amb tres satèl·lits reconeguts oficialment amb els noms de Caront, Nix i Hidra. És des del 24 d’agost de 2006 un planeta nan, el número 134.340 (Spahr, 2006), i se’l reconeix com a prototipus d’un nou tipus d’objectes dins la categoria d’objectes transneptunians, o els plutins. Amb el reconeixement de Caront com a planeta nan s’obren noves incògnites... és un sistema de planeta nan doble, el cas de Plutó-Caront?
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
PLUTÓ
27/10/09
17:00
Página 67
67
Bibliografia ANGLADA-ESCUDÉ, G.; RIBAS, S. J. (2006), Definició de planeta, Universitat de Barcelona, http://www.serviastro.am.ub.es/noticies/definicio_planeta.html. AUDOUZE, J.; ISRAËL, G. (1985), The Cambridge Atlas of Astronomy, Cambridge University Press, Cambridge. BUIE, M. W. et al. (2006), Orbits and Photometry of Pluto’s Satellites: Charon s/2005 P1, and S/2005 P2, Astron. J., 132, 290-298. COMAS SOLÀ, J. (1927), El cielo, Barcelona, Casa editorial Seguí. COMAS SOLÀ, J. (1933), Astronomia, 3a ed., Barcelona, Labor. CASTILLA-CAÑAMERO, G. (2007), El rumor de los planetas, Madrid, Equipo Sirius. DANJON, A. (1980), Astronomie Générale Astronomie Sphérique et éléments de méchanique Celeste, seconde edition, Paris, Librairie Scientifique et Technique Albert Blanchard. ENCICLOPÈDIA ULISSES (1982), «L’Univers», vol. 8, Esplugues (Barcelona), Edicions Ulisses S.A. FLAMMARION, C. (1963), Astronomie Popular, Barcelona, Montaner i Simon S.A. (edició revisada per Flammarion, G. C. i Danjon, A.) HERMANN, J. (1983), Atlas de Astronomía, Madrid, Alianza Editorial, S.A. HOYLE, F. (1967), Astronomía, Barcelona, Destino. IAUC (1986a), International Astronomical Union Circular, Núm. 4.157, de 3-1-1986. IAUC (1986b), International Astronomical Union Circular, Núm. 4.271, de 17-11-1986. IAUC (1987), International Astronomical Union Circular, Núm. 4.303, de 26-1-1987.
IAUC (2006a), International Astronomical Union Circular, Núm. 8.723, de 21-6-2006. IAUC (2006b), General Assembly, International Astronomical Union, 2006 General Assembly: Resolutions 5 and 6, 24 August 2006. LEVERINGTON, D. (1996), A History of Astronomy from 1890 to the present, New York, Springer-Verlag. MARSDEN, B. (1999), Minor Planet Electronic Circulars, MPEC 1999-CO3, de 4 de febrer de 1999, Cambridge, USA, Smithsonian Astrophysical Observatory. NAB, D. Mc.; YOUNGER, J. (1999), Los Planetas, Barcelona, Gedisa S.A. NOVA ENCICLOPÈDIA TEMÀTICA (1990), Barcelona, Grupo Editorial Planeta. OWEN, T. C. et al. (1993), Surface Ices and the Atmospheric Composition of Pluto, Science, 261, 745-748. RION, A. (1851?), Élements d’Astronomie, 2e edition, Paris, Imp. Blondeau. SAGAN, C.; NORTON LEONARD, J.; THE EDITORS OF LIFE (1966), Planetas, New York, Time, Inc. SALVAT CIÈNCIA I TÈCNICA (1986), Vol. 11, Barcelona, Salvat Editores. SHEEHAN, W.; KOLLERSTROM, N.; WAFF, C. B. (2005), «El descubrimiento de Neptuno», Investigación y Ciencia, febrero 2005, 341, 38-45. SOTER, S. (2007), «Definición de Planeta», Investigación y Ciencia, marzo 2007, 366, 6-13. SPAHR, T. B. (2006), Editorial Notice Minor Planet Center 2006-9-7, Minor Planet Electronic Circular 2006-R19.
IAUC (1988), International Astronomical Union Circular, Núm. 4.620, de 1-7-1988.
TAYLOR, S. R. (2000), Nuestro Sistema Solar y su lugar en el Cosmos, Cambridge, Cambridge University Press, edición española.
IAUC (1992), International Astronomical Union Circular, Núm. 5.532, de 30-5-1992.
WOOLFSON, M. (2002), «The Neptune-TritonPluto system», MNRAS, 304, 195-198.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 68
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 69
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 70-78
SÈRIE DE PLUJA DE MAÓ DEL 1864 AL 1932 GRÀCIES A JOAQUIM CARRERAS I MAURICI HERNÁNDEZ PAZ CARRERAS SEGUÍ INSTITUT MENORQUÍ D’ESTUDIS.
Paraules clau: història de la meteorologia a Menorca, test d’homogeneïtat Rainfall in Maó between 1864 and 1932 thanks to the data recorded by Joaquim Carreras and Maurici Hernández Summary: Thanks to Joaquim Carreras Neto between 1864 and 1884 and Maurici Hernández Ponsetí between 1885 and 1932 we have been able to analyse the rainfall volume and frequency in Maó during a period of 70 years. Here we want to present all the data they collected and the instruments they used as well as their life, not just as observers but as pioneers in their field. Key words: history of meteorology in Menorca, homogeneity tests
Gràcies a l’ajut de l’Institut Menorquí d’Estudis, ha estat possible dur a terme el procés de digitalització i tractament de les dades de pluja que van prendre Joaquim Carreras, entre 1864 i 1985, i a continuació Maurici Hernández, del 1885 al 1932. Durant aquests anys no només van anotar dades de temperatures màximes, mínimes, humitat, precipitació, vent o estat del cel, entre d’altres, sinó que va preocupar-se de fer-ne una anàlisi climatològica i de difondre els seus resultats a Menorca, arreu de l’Estat i fins i tot a diferents punts de l’estranger. Amb aquest treball volem deixar constància no només dels resultats obtinguts, sinó també de
DOI: 10.2436/20.2006.01.93
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
70
Página 70
PAZ CARRERAS SEGUÍ
la vida d’aquests dos meteoròlegs, així com de les mesures que prenien i dels instruments que van fer servir. 1. Joaquim Carreras Neto
Joaquim Carreras Neto va néixer a Maó el 7 de setembre de 1827 i morí el 1885. Va ser pilot de la marina mercant i per aquest motiu va viatjar a Amèrica. Amb només 36 anys es va retirar i, segons apareix al cens de Maó del 1866, tornà a Menorca, a viure amb el seu pare, n’Antoni Carreras i Roca, i set dels seus vuit germans grans al carrer Anunciavay número 15 de Maó. Allà va començar a dedicar-se a les seves afeccions: la botànica i la meteorologia. Suposem que concretament el seu interès per la meteorologia venia de la navegació, on el coneixement del temps és molt important. Com hem estudiat en el cas de la pluja, i descriurem en el cas de les altres variables, va prendre dades des de finals de 1863 fins al 1884. No va ser simplement un observador, sinó que també s’interessava per qüestions climàtiques, per això calculava mitjanes de les diferents variables i va estudiar les dades d’altres observadors menorquins com Archivald Remy i el capità Joan Roca Vinent. D’aquest darrer només n’utilitzà la freqüència, però així aconseguí un registre de fins a 47 anys. A més de prendre mesures i fer anàlisis climatològiques, va difondre les seves dades a la premsa diària maonesa i consta en algunes cartes que també les va publicar a l’estranger, concretament al Zeitschrift für Meteorologie, publicat per Hann de Vienn el 1880, o també al butlletí meteorològic francès, tot i que no n’hem aconseguit cap exemplar. 1.1. Documentació
Amb el sobrenom de «Dades Climatològiques», descobrim les mesures que més que mai minuciosament va prendre Joaquim Carreras i que es troben a l’Arxiu Municipal de la biblioteca pública de Maó. Entre aquests documents es troben les seves observacions meteorològiques fetes entre 1863 i 1884. Les dades que pren durant aquest període són les temperatures mínima i màxima, la temperatura a les 9 del matí (de termòmetre sec i humit), la d’evaporació i el punt de rosada. Les dades de baròmetre les pren a les 6, 9, 12, 15, 18 i 21 hores i anota la temperatura del baròmetre per a les 9, 15, 18 i 21 hores. A més a més, també anota el valor de l’aigua evaporada en 24 hores, la humitat i la serenitat a les 9 del matí, les classes de núvols, la pluja acumulada en 24 hores i la direcció i intensitat del vent a les mateixes hores que la pressió, segons sigui fluix, fresc o fort. Al final de cada pàgina mensual també hi anota els
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 71
SÈRIE DE PLUJA DE MAÓ DEL 1864 AL 1932 GRÀCIES A JOAQUIM CARRERAS I MAURICI HERNÁNDEZ
71
meteors com trons, llamps o rosada, i altres observacions relacionades amb la botànica o amb esdeveniments familiars. L’any següent ja fa alguns canvis, pren la temperatura del baròmetre només a les 10 del matí i la humitat la passa a prendre dos cops al dia, a les 9 i a les 15 hores. A més, mesura també la força del vent sobre el decímetre quadrat, que segons especifica més tard, té un màxim de 600 g. El febrer del mateix any substitueix una mesura de la tarda i una del matí per les de la sortida i posta de Sol, respectivament. El 1867 comença a anotar meteors amb regularitat i deixa de fer 6 mesures al dia per ferne quatre de baròmetre, a les 7, 9, 15 i 21 hores, i dues de vent, a les 9 i a les 15 hores. Pel que fa a la continuïtat dins el període d’estudi, és bastant rigorós, només deixa de prendre les mesures de l’evaporació o la condensació per períodes que no superen els 10 o 12 dies. Un fet molt curiós que hem trobat entre els papers de Joaquim Carreras és l’anotació horària de la pluja recollida. És a dir, va apuntar quina quantitat plovia dins cada franja horària, per les 24 hores del dia, des de 1865 fins a 1884. Junt amb els seus fulls meteorològics, trobem altres documents, gràfics i resums tant de les seves dades com de les d’altres menorquins dels quals ell era contemporani. Un exemple d’això és un recull de les observacions de precipitació i fenòmens atmosfèrics extrets del diari del capità Joan Roca Vinent, des de 1776 fins a 1826. Amb les dades de què disposa fa resums i càlculs de valors mitjans d’humitat relativa, pressió, quadrant dominant del vent, mesos més freds o més càlids i estat del cel. 2. Maurici Hernández Ponsetí
Maurici Hernández Ponsetí va néixer el 1859 i morí el 1932 a Maó. Va estudiar farmàcia a Barcelona i fou gran afeccionat a la meteorologia i a l’ornitologia. En acabar els seus estudis va obrir una farmàcia al carrer de s’Arraval de Maó i el 1885 hi instal·là una estació meteorològica al terrat, tot coincidint amb la mort de Joaquim Carreras. La seva farmàcia fou sempre un punt d’informació meteorològica indispensable abans de qualsevol viatge. A més, va ser un dels fundadors de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, primer inspector químic del laboratori municipal, creat l’any 1913, i director de l’Hospital Civil. La importància de Maurici Hernández, no rau només en la presa i anàlisi climatològica de les seves dades, sinó també en la difusió que fa d’elles a Menorca, a la Península i especialment a l’estranger. Des del principi va publicar les seves dades a la Revista de Menorca, on més tard també hi publicà articles de divulgació relacionats amb fenòmens meteorològics extrems com les secades. Des del 1887 les enviava a l’Observatorio Central Meteorológico de Madrid i des de 1888, a la Bureu Météorologique Français. Més tard va entrar en contacte amb la Granja-Escola experimental de Barcelona i esporàdicament també envià les dades a altres observatoris de l’estranger com Copenhagen o Hamburg. Amb això aconseguí col·locar l’estació de Maó dins el mapa meteorològic internacional, fet que s’entén per la posició estratègica de l’illa al bell mig del Mediterrani.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
72
27/10/09
17:00
Página 72
PAZ CARRERAS SEGUÍ
2.1. Dades meteorològiques
A l’Ateneu de Maó podem trobar tots els documents que la família de Maurici Hernández Ponsetí va donar, l’agost de 1971, i que fan referència al camp de la meteorologia. El conjunt de totes les mesures que pren es pot dividir en tres blocs, caracteritzats per un canvi de les variables o de la freqüència amb què les mesurava. Dins el primer bloc trobem les mesures preses rigorosament a partir del gener de 1887. Diàriament anota la pressió a les 9 i a les 15 hores amb una correcció de 8 mm (dades en mm de mercuri), la temperatura màxima i mínima a les 9 i a les 15 hores i el valor mitjà diari (calculat a partir de la màxima i la mínima). Presenta també la direcció i la força del vent avaluada com: calma, brisa o vent a les 9 del matí. La següent mesura que pren és l’estat del cel, igualment a les 9 i a les 15 hores, en aquest cas, s’anota si el cel està descobert, ennuvolat o cobert. La darrera dada és la precipitació acumulada en 24 hores (en mm). Finalment fa algunes anotacions sobre altres meteors, variacions de la direcció del vent, pluja, neu, pedra, gresil, rosada, gebrada, broma, calitja, tempestes, trons, llamps i mànegues. A més, en aquests primers fulls d’observacions trobem al darrere anotacions dels esdeveniments culturals i meteorològics més destacats amb una petita explicació. A partir del mes de setembre del mateix 1887 anota també les dades de psicròmetre donant els resultats de la tensió de vapor i la humitat relativa per a les 9 i les 15 hores. El mes de juliol de 1888 introdueix dues noves dades, l’evaporació i la temperatura màxima al Sol, però el mateix mes d’agost redueix aquestes mesures a només l’evaporació en 24 hores. És de nou el 1889 que pren mesures de la temperatura màxima al Sol i també de la mínima amb reflector per un període curt de temps. El segon bloc comença a partir de gener de 1902, els canvis que fa arrelen en el fet que les mesures del vent són molt més rigoroses, les pren dos cops al dia (a les 9 i a les 15 hores) i apunta la força amb una escala de 0 a 9; a més a més, també mesura la velocitat en quilòmetres recorreguts en 24 hores. Per altra banda modifica les dades de nuvolositat i passa a valorar-ho entre 0 i 10. Més tard, el juliol de 1910, fa un canvi d’horari, i en lloc de prendre les mesures a les 9 i a les 15 hores, les pren a les 8 i a les 16 hores. A partir del gener de 1913 passa a anotar els meteors de manera simbòlica tal i com es prenen avui en dia. Al tercer bloc de mesures trobem que les dades que ara mesura són: la pressió atmosfèrica corregida d’error instrumental i a 0º, a les 8, a les 13 i a les 18 hores; les temperatures extremes a l’ombra, la temperatura del termòmetre sec i humit a les 8, 13 i 18 hores per tal de calcular-ne la humitat; la precipitació acumulada en 24 hores, observacions pluviomètriques; direcció i força del vent igualment a les 8, 13 i 18 hores, els quilòmetres recorreguts en 24 hores i la classe, quantitat i direcció dels núvols. A més, mesura la visibilitat, la temperatura mínima a 0,1 m del terra i l’evaporació. A partir de l’octubre de 1928 apunta també la pressió de vapor i avalua l’estat de la mar en una escala de 0 a 9, però les seves mesures ja són molt irregulars i per exemple alguns
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 73
SÈRIE DE PLUJA DE MAÓ DEL 1864 AL 1932 GRÀCIES A JOAQUIM CARRERAS I MAURICI HERNÁNDEZ
73
mesos no apunta l’estat del mar ni la temperatura mínima a 0,10 m, però segueix totes les altres amb rigorositat fins a l’agost de 1932. 2.2. Anàlisi climatològica
Al llarg de la seva vida, no només es va dedicar a mesurar i transmetre dades meteorològiques, sinó que en va fer una gran quantitat de resums i representacions gràfiques, cada cop per períodes de temps més llargs, ja que la seva pròpia sèrie s’anava ampliant, i sempre considerant les dades de Carreras de les quals sempre disposava. Trobem que fa uns resums i càlculs de mitjanes mensuals, anuals i per intervals de 5 a 30 anys de pressió, temperatures màximes, mínimes, mitjanes, humitat relativa, estat del cel, meteors i precipitació. També fa recompte dels dies de boira, rosada, gebrada, neu, pedra i tempesta. 2.3. Difusió i publicacions
Junt a les seves mesures i estudis sobre la climatologia de Menorca trobem una gran quantitat de documents que ens donen una idea de les publicacions que va fer i dels intercanvis que tenia amb l’estranger. És curiós trobar, per exemple, fulls d’observació mensuals d’Estocolm (juliol de 1888), de la ciutat algeriana de Biskra (juliol de 1889), París, Arkhànguelsk (abans coneguda com Arcàngel) Roma, Cagliari (Sardenya) o Sant Petersburg. El seu interès difusor queda demostrat amb la relació de cartes enviades que guardava i on constava que pretenia dur a terme intercanvis amb ciutats d’Anglaterra, Suècia, Alemanya o Estats Units. Pel que fa a altres observadors menorquins, trobem evidències que ens diuen que en aquell temps s’estaven fent ja mesures al far de l’illa de l’Aire (1891) i dalt el Toro (1889). Pel que fa a les seves publicacions, trobem alguns exemplars com la Troisième Partie Observations météorologiques faites dans les colonies Françaises et a l’etranger (1895), i el butlletí del 1905 de l’Instituto Central Meteorológico, on es troben les dades diàries agrupades per mesos de l’estació de Maó facilitades per Hernández. El que motivava els canvis de variables o de freqüència eren les instruccions per a les observacions que rebia de diferents serveis meteorològics com la Red Meteorológica de Cataluña y Baleares, enviades des de l’Escuela Provincial de Agricultura (Barcelona), pel mes de març de 1903; les decisions del Comité Internacional, preses el mes d’abril de 1913 sobre com s’havien d’enviar els telegrames meteorològics; les Instrucciones para redactar telegramas y radiogramas del Servicio Meteorológico, publicat a Madrid el 1920 des de l’Observatorio Central Meteorológico, o les Intruction pour l’intelligence du bulletin quotidien d’études, de l’Office National Météorologique, de l’any 1923. En tots aquests documents s’explica com s’han de fer les mesures, les correccions corresponents i quins comentaris són rellevants tant en sentit meteorològic com agrícola i sanitari.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
74
27/10/09
17:00
Página 74
PAZ CARRERAS SEGUÍ
A més, s’envien fulls per als resums mensuals i s’explica com s’han d’organitzar les estacions meteorològiques. 2.4. Instruments
En Maurici Hernández, el 8 de febrer de 1902 en una carta a Hermenegildo Gorrias (Barcelona), explica tots els instruments que posseeix i que utilitza diàriament. Segons consta en una altra carta els va rebre quasi tots de l’Observatorio Astronómico de Madrid, on enviava les dades preses des del 1887, i són els següents: un baròmetre Tonnelot de gran cubeta, comparat i corregit amb un de l’Observatorio Astronómico de Madrid i penjat dins la farmàcia (a 43 metres per damunt del nivell del mar); dalt el terrat (4 metres més amunt) i dins un abric de doble persiana i doble sostre hi té un termòmetre de màxima, un de mínima i un psicròmetre August; dalt del mateix terrat i, segons ell, convenientment col·locat, hi té un anemòmetre Robinson, un panell molt sensible, un evaporímetre, un termòmetre de bola ennegrit per la màxima al Sol, un per a la temperatura mínima a l’aire lliure i un pluviòmetre Tonnelot. A més, tenia un altre pluviòmetre de major diàmetre que conduïa l’aigua recollida a l’interior de la farmàcia per anar controlant la precipitació acumulada sense haver de pujar a dalt. En aquell moment, ja feia dos anys que havia demanat a l’Observatorio Astronómico de Madrid un termòmetre de màxima i un de mínima de recanvi, ja que si no havia d’interrompre les mesures amb freqüència quan aquests deixaven de funcionar. Del Resumen de las Observaciones Meteorológicas dels anys 1911 i 1912 publicat per l’Observatorio Central Meteorológico, a Madrid, trobem una descripció dels aparells de Maurici Hernández. Respecte al que havia descrit a la carta, trobem només puntualitzacions sobre la situació dels aparells i s’hi afegeix un termòmetre de mínima per irradiació. En aquest resum hi consta que recentment s’havien produït canvis per l’adquisició de nous instruments i substitució dels vells, però no esmenta quins. A la mateixa publicació, però ara de l’any 1928, hi consta que el pluviòmetre utilitzat en aquest cas és el Hellmann i que també s’utilitza un atmidòmetre Piché, que per les seves anotacions a les mesures ja sabem que l’utilitzava des de 1914. La resta de dades són preses amb els mateixos instruments. 3. La sèrie de pluja
De tot el conjunt de dades de què disposem, les més fiables i que presenten una millor continuïtat són les dades de pluja, per això es va decidir fer-ne la digitalització i estudiar-ne la variabilitat i la freqüència. D’aquesta manera s’aconsegueix allargar la sèrie de pluja de Maó fins a 140 anys. Dins el nostre període d’estudi (1864-1932) trobem algunes llacunes. Una coincideix amb el pas d’un observador a un altre (llacuna del febrer de 1885 al febrer de 1886) i l’altra es troba cap al final de la vida de Maurici Hernández (llacuna de juliol i agost de 1928 i gener de 1930). Ambdues són degudes a la pèrdua dels originals, però en tots dos casos tro-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 75
SÈRIE DE PLUJA DE MAÓ DEL 1864 AL 1932 GRÀCIES A JOAQUIM CARRERAS I MAURICI HERNÁNDEZ
75
bem les mitjanes mensuals als resums que ells mateixos fan o bé al Resumen de Observaciones Meteorológicas dels anys respectius. A part d’aquestes llacunes, el primer i últim any tampoc no ens serveixen ja que estan molt incomplets. Així obtenim una sèrie contínua de 1864 a 1931, és a dir per un període de 68 anys sense interrupció. 3.1. Homogeneïtat
Per tal d’assegurar-nos que tenim una sèrie vàlida, hem de fer una anàlisi de l’homogeneïtat, aquest punt és molt important per no arribar a conclusions errònies sobre l’evolució del clima en comparar els resultats amb dades actuals. Un dels motius que ens fa pensar que pot haver-hi una ruptura de l’homogeneïtat és que les dades que tractem provenen de dos observadors diferents que van tenir els seus respectius pluviòmetres col·locats a Maó, però a dos emplaçaments diferents separats uns 450 metres i quasi a la mateixa distància respecte al mar. L’altre motiu és que en el cas de Joaquim Carreras no sabem quins aparells va fer servir, i en el cas d’Hernández sabem que en va fer servir dos de diferents. Tal i com es fa en climatologia (Almarza et al., 1996) hem oposat a la hipòtesi nul·la d’aleatorietat simple diverses alternatives. Primerament hem oposat la hipòtesi segons la qual la sèrie consta de m intervals estacionaris (test de Von Neumann), després l’existència d’una correlació serial entre les dades (test de ratxes de Thom) i finalment l’existència d’una tendència lineal creixent o decreixent de les dades (test bilateral de tendència de Mann-Kendall). En tots tres casos hem trobat que la sèrie és homogènia amb un nivell de confiança del 95% i que per tant pot ser posteriorment comparada amb dades de precipitació actuals. 3.2. Anàlisi de les dades
A la figura 1 presentem els valors anuals de pluja acumulada pel període 1864-1931, on s’aprecia la variabilitat característica d’aquest fenomen. Per altra banda, si fem una anàlisi amb mitjanes mòbils de cinc anys (figura 2), s’aprecien els cicles característics del clima mediterrani i es pot veure també com entre 1909 i 1913 es produeix una secada, de la qual tota l’illa en rep les conseqüències per les pèrdues que va suposar en les collites. Pel que fa a la freqüència de pluja (dies de precipitació), es veu a la figura 3 que els valors van baixant al llarg del període d’estudi mentre que per la pluja acumulada no es pot apreciar realment una disminució, això implica per tant que les precipitacions van ser més intenses; de totes maneres, estem parlant d’una disminució del 16% i, per tant, els resultats no són significatius. Seguint les recomanacions de l’Organització Meteorològica Mundial, hauríem d’agafar dos períodes de trenta anys, un del 1871 al 1900 i l’altre de 1901 al 1930, dels quals en tenim totes les dades. El valor mitjà de precipitació acumulada se situa per tant en 629,3 i 596,3 l respectivament, valors que difereixen en un 5% i això és degut, en part, a la secada que es va produir dins el segon període.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
76
PAZ CARRERAS SEGUÍ
Any
Figura 1.
Mitjana per 5 anys. Pluja acmulada (mm)
MITJANA MÓBIL DE 5 ANYS
Any Central Figura 2.
Página 76
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 77
SÈRIE DE PLUJA DE MAÓ DEL 1864 AL 1932 GRÀCIES A JOAQUIM CARRERAS I MAURICI HERNÁNDEZ
77
Mitjana per 30 anys. Dies de pluja)
MITJANES PER 30 ANYS FREQÜÈNCIA DE PLUJA
Any Central Figura 3.
4. Conclusions
Joaquim Carreras i Maurici Hernández van ser dos meteoròlegs menorquins que a més de ser observadors minuciosos, van anar més enllà buscant fer una anàlisi climatològica i fent difusió de les seves dades arreu. Aquí hem presentat amb detall totes les mesures que prenien i els instruments que utilitzaven a l’època. Amb les seves publicacions ens podem fer una idea de com es va anar desenvolupant la meteorologia sinòptica en un punt clau del Mediterrani com era Menorca. Finalment, hem comentat breument els resultats que hem obtingut arrel de fer una anàlisi i una homogeneïtzació de les seves dades de precipitació, concloent que durant el període d’estudi les variacions seguien l’evolució normal del clima mediterrani, tot i que es pot detectar una disminució en la freqüència.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
78
27/10/09
17:00
Página 78
PAZ CARRERAS SEGUÍ
Bibliografia ALMARZA MATA, C. et al. (1996), Homogeneidad y variabilidad de los registros históricos de precipitación de España, Serie Monografías, Instituto Nacional de Meteorologia. CARRERAS VERDAGUER, C. (1971), «Maurici Hernández Ponsetí, naturalista menorquí», Randa, 8, 204-214. JAIME, P. (1999), «Test de Mann-Kedall para tendencias». A: JAIME, P. Análisis del régimen hidrológico de los ríos de Panamá y Uruguay, Instituto Nacional del Agua, República Argentina. JANSÀ I CLAR, A. (1979), «Climatología de Menorca». A: VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (dir.), Enciclopèdia de Menorca, Tom I: «Geografia Física», Obra Cultural de Menorca. MARTÍN-VIDE, J. (2006), «Tendencias recientes de la insolación en la España peninsular y Ba-
leares (1971-2000)». A: Actas de la 5º Asamblea Hispanoportuguesa de Geodesia y Geofísica, Sevilla. RODRÍGUEZ BARRERA, R. (1999), Análisis de Series Temporales en Climatología, Barcelona, Edicions Universitat de Barcelona, Textos Docents, 165. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (1998), «Els inicis dels estudis meteorològics a Menorca (17391850)», Territoris, 1, 311-330. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M.; BATLLÓ ORTIZ, J. (2006), «Dos-cents cinquanta anys de mesures meteorològiques a Menorca». A: BERNAT, P. (coord.), Actes de la Primera Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, Vic, Agrupació Astronòmica d’Osona i Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 79
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 79-84
UN CATALÀ A L’ORIGEN DELS GRANS OBSERVATORIS DE XILE: FEDERICO RUTLLANT ALSINA JOSEP MARIA CASALS I GUIU AGRUPACIÓ ASTRONÒMICA D’OSONA.
Paraules clau: observatoris de Xile, Cerro Tololo, La Silla, Federico Rutllant A catalan in the origin of the great observatories in Chile: Federico Rutllant Alsina Summary: This paper aims to bring a notice of the outstanding astronomer Federico Rutllant Alsina, catalan born (Agullana, Alt Empordà, 1904), who was director of the Observatorio Astronómico Nacional de Chile between 1950 and 1963. Because of their negotiations with the US and european astronomers, the Cerro Tololo Interamerican Observatory and the European Observatory at La Silla were built, being the very beginning of the great chilean observatories buit afterwards, as Cerro Pachón or Cerro Paranal. Key words: Chilean observatories, Cerro Tololo, La Silla, Federico Rutllant
Avui dia tota la comunitat astronòmica està satisfeta amb els grans observatoris de Xile, pel gran nombre anual de nits disponibles per a l’observació i per la qualitat del seeing del cel xilè, que permet obtenir uns excel·lents resultats amb telescopis terrestres, resultats que anys enrere hom creia que només es podrien assolir amb telescopis situats fora de l’atmosfera. Qui més, qui menys, gairebé tothom ha sentit a parlar dels observatoris, diguem-ne «americans», de Las Campanas i el seu veí Cerro Manqui, amb els dos telescopis Magallanes de 6,5 m, el precisament
DOI: 10.2436/20.2006.01.94
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
80
27/10/09
17:00
Página 80
JOSEP MARIA CASALS I GUIU
anomenat Observatori Interamericà de Cerro Tololo, amb el telescopi Víctor M. Blanco, de 4 m, i l’adjacent observatori de Cerro Pachón, amb el telescopi Gemini Sud, de 8,1 m. Paral·lelament a aquests, hi ha els observatoris, diguem-ne «europeus», pertanyents a l’ESO (European Southern Observatory), de La Silla, amb el telescopi NTT de 3,5 m, i el de Cerro Paranal, amb els seus quatre esplèndids telescopis VLT, batejats amb els noms d’Antu, Kueyen, Melipal i Yepún (Sol, Lluna, Creu del Sud i Venus en llengua mapuche), de 8,2 m de diàmetre. Aquestes grans instal·lacions són prou conegudes dels professionals i dels aficionats, però el que potser alguns no saben és que la gènesi del primer d’aquests observatoris, l’Observatori Interamericà de Cerro Tololo, també conegut pel seu acrònim en anglès CTIO, es deu a un astrònom xilè, però que era català de naixement, que va ser director de l’Observatorio Astronómico Nacional de Xile, el Dr. Federico Rutllant Alsina. Donar a conèixer la seva figura és l’objectiu d’aquesta breu comunicació, breu per força, perquè la informació que n’he aconseguit és bastant escassa i perquè jo no sóc pas un especialista en la recerca històrica, de manera que ofereixo aquest tema als components de la SCHCT perquè una persona més qualificada que jo el pugui ampliar i desenvolupar millor en un futur pròxim. Crec que la brillant personalitat del Dr. Rutllant prou bé que s’ho mereix. La primera notícia de Federico Rutllant la vaig tenir en preparar dues sessions sobre els observatoris astronòmics de Xile, que vaig fer els dies 21 i 28 de novembre de l’any passat (2006) a la nostra Agrupació Astronòmica d’Osona. En efecte: el nom de Federico Rutllant Alsina apareixia en la informació que vaig trobar sobre l’Observatorio Astronómico Nacional, com al seu director entre 1950 i 1963, i aquest nom i cognoms de seguida em van fer sospitar el seu origen català. La informació trobada deia que s’havia nacionalitzat xilè l’any 1927, però em faltava esbrinar si realment era català de naixement o bé si era fill de pares catalans que ja havia nascut a Xile. Com que això a internet no ho vaig trobar, vaig enviar un correu al Casal Català de Santiago de Xile, demanant si sabien qui era i si me’n podien dir alguna cosa. Només havien passat dos dies que ja rebia la resposta d’un seu nebot, també Federico de nom, que em deia que efectivament el seu oncle i padrí (que per això ell també duia el seu nom) havia nascut a Catalunya, el 26 d’abril de 1904, a Agullana, poble de l’Alt Empordà situat a ponent de la Jonquera. Afegia que la seva casa encara existia a pocs metres de l’església, que eren tres germans i que l’únic que ja va néixer a Xile havia estat el seu pare. Em contestava ell perquè el seu cosí i fill del Dr. Rutllant, Juan Rutllant, en aquells moments no era a Santiago, però que quan tornaria ja em respondria i m’enviaria més informació.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 81
UN CATALÀ A L’ORIGEN DELS GRANS OBSERVATORIS DE XILE: FEDERICO RUTLLANT ALSINA
81
Just quatre dies més tard rebia el segon correu, de Juan Rutllant, amb una llista cronològica de les dates importants en la vida del seu pare, i també una Història de la Universitat de Xile. L’endemà vaig rebre un altre correu seu amb una foto que li havia demanat el dia abans. Em deia que tres anys abans (2003) havien estat a Girona, però suposo que volia dir al poble de les seves arrels. Poc després vaig enviar una carta a l’Ajuntament d’Agullana, explicant aquest fet i demanant si encara a Agullana hi havia familiars seus, o bé si en algun lloc hi havia alguna placa o element commemoratiu del Dr. Rutllant, però malauradament no n’he tingut cap resposta. Qui sap si potser ja no hi queden familiars seus i han perdut del tot la seva memòria. El tema principal, però, és el de la intervenció del Dr. Rutllant en la gènesi dels moderns observatoris astronòmics xilens, i la història és aquesta: Federico Rutllant, era professor de matemàtiques i de física, i tres anys després de nacionalitzar-se xilè, el 1930, ja es va incorporar com a astrònom de secció a l’Observatorio Astronómico Nacional, del qual va ser nomenat director el 1950. L’any 1958, Rutllant va participar a la reunió anual de l’American Astronomical Society, en ocasió de la qual va entrar en contacte amb l’astrònom Gerard P. Kuiper, que aleshores era el director de l’Observatori de Yerkes,1 i amb l’Association of Universities for the Research in Astronomy (AURA) i amb les Universitats de Xicago i de Texas. Durant aquesta visita, Rutllant va explicar a Kuiper les excel·lents condicions del cel de Xile per a l’observació astronòmica i el va invitar a anar a Xile a comprovar-ho. Les explicacions de Rutllant per força havien de ser molt persuasives, perquè Kuiper va anar a Xile l’any següent i de seguida van endegar el procés de col·laboració acadèmica entre la Universitat de Xicago i l’Observatorio Nacional de Xile. Aquesta col·laboració va anar endavant i la cerca d’un lloc adequat va durar tres anys. El lloc escollit va ser el Cerro Tololo, al sud del desert d’Atacama, situat 80 km a l’est de la ciutat de La Serena i a prop del poble de Vicuña, situat entre la serralada dels Andes i la serralada de la costa. Tanmateix, les oficines del CTIO són a La Serena, ciutat situada uns 480 km al nord de Santiago de Xile. Tot això està situat a la Regió IV, de Coquimbo. El nom de la muntanya, en llengua aimara, vol dir «arran de l’abisme». L’observatori compta amb un terreny de 320 km2, la qual cosa equival aproximadament a un cercle de 10,1 km de radi. Les coordenades geogràfiques de Cerro Tololo són: latitud 30º 10’ 10” sud i longitud 70º 48’ oest. L’adjacent Cerro Pachón està situat només 50” més al sud (uns 1,54 km) i 45” més a l’est (uns 1,20 km), i orgànicament els dos observatoris funcionen com un de sol. 1.
Observatori situat a prop del Lake Geneva, 130 km al NO de Xicago. El telescopi Yerkes es va inaugurar el 21 de maig
de 1897 i té una lent de 101 cm, de manera que és el telescopi refractor més gran mai construït, i que supera en 10 cm el diàmetre del telescopi Lick, situat al nord de Califòrnia i inaugurat a principis de 1888. El refractor Yerkes ja no se superarà mai més, perquè d’aleshores ençà, tots els grans telescopis que es construeixen ja són reflectors.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
82
27/10/09
17:00
Página 82
JOSEP MARIA CASALS I GUIU
El clima en aquest lloc és moderat pels corrents d’aire fred que vénen del SO del Pacífic i pel corrent de Humboldt, que va cap al nord des de l’oceà Antàrtic tot seguint la costa de Xile. El cel no hi està afectat per la llum de les ciutats i la proximitat del desert fa que sigui molt transparent, perquè les capes fredes de l’aire oceànic es mouen sense turbulències cap als Andes. El projecte de l’observatori es va acabar el 1962 i el 7 de novembre de 1967 el president de Xile va inaugurar l’observatori amb un primer telescopi d’1,5 m. El 1967 es va signar un conveni entre els presidents Eduardo Frei i Lyndon Johnson, a partir del qual es va construir el telescopi Víctor M. Blanco, batejat amb el nom del segon director de l’observatori. Va ser inaugurat el 1976 i durant vint-i-dos anys va ser el telescopi més gran de tot l’hemisferi sud. A més del telescopi Blanco i del primer ja esmentat d’1,5 m hi ha altres telescopis d’1,3, 1 i 0,9 m, una càmera Curtis-Schmidt, actualment fora de servei, i he trobat escrit que també hi havia un radiotelescopi. L’observatori està gestionat per l’AURA, entitat ja esmentada i que és un consorci d’universitats nord-americanes i llatinoamericanes, en col·laboració amb els National Optical Astronomy Observatories (NOAO) i amb conveni amb la National Science Foundation (NSF). Alguns dels telescopis petits de l’observatori no estan gestionats per l’AURA sinó per un altre consorci anomenat SMARTS. El NOAO també opera l’observatori de Kitt Peak (Tucson, Arizona, EUA) i gestiona la part nord-americana del projecte internacional Gemini. L’Observatori de Cerro Tololo ja és com una rèplica de l’esmentat observatori de Kitt Peak i, de fet, el telescopi Blanco és igual al telescopi Mayall. Com a particularitat es pot esmentar que han fet finestres a la seva cúpula per refredar més de pressa l’ambient i que els astrònoms no treballen a dintre del mateix local per evitar turbulències de l’aire causades per la convecció. Val a dir que el CTIO no era pas el primer observatori nord-americà a Xile, ja que hi ha el precedent de l’observatori de Santa Lucía, posat en marxa per la marina nord-americana l’octubre de 1849, observatori que posteriorment va ser comprat pel govern xilè i que va donar origen o naixement a l’Observatorio Astronómico Nacional. Altres assoliments de Federico Rutllant durant el seu mandat de tretze anys com a director de l’OAN van ser aquests: — Creació del radioobservatori de Maipú l’any 1959, en col·laboració amb la Carnegie Institution. Es tractava d’un sistema d’antenes tipus Karl Jansky i va ser el primer radiotelescopi de Sud-amèrica. Va funcionar durant trenta anys, fins al 1989, i va fer observacions solars, de púlsars, dels núvols de Magalhães i un seguiment de Júpiter durant dos anys. — Creació de l’Estació Astronòmica de Cerro El Roble, que té un astrògraf Maksutov idèntic al més gran del món. — Promoció de la col·laboració científica amb diverses institucions estrangeres, com l’Acadèmia de Ciències de l’URSS, la Carnegie Institution dels EUA i diverses universitats nord-americanes.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 83
UN CATALÀ A L’ORIGEN DELS GRANS OBSERVATORIS DE XILE: FEDERICO RUTLLANT ALSINA
83
— Potser l’actuació més destacada, a part de les anteriorment esmentades, i en la mateixa línia de l’observatori de Cerro Tololo, va ser la seva intervenció en la creació de l’observatori de La Silla, a partir de converses i negociacions amb l’ESO (Observatori Europeu del Sud), consorci creat feia poc per la República Federal Alemanya, França, Holanda, Bèlgica i Suècia. En efecte: l’ESO, l’any 1964 es va decidir per emplaçar el seu observatori a La Silla, anomenat així per la forma de la muntanya, situat uns 150 km al nord de La Serena.
Per acabar, només resta transcriure una taula biogràfica del nostre personatge, tal com me la va enviar el seu fill Juan Rutllant. Principals fites de la vida de Federico Rutllant Alsina
1904
Neix el 26 d’abril al poble d’Agullana, situat al nord de la província de Girona, Catalunya. Fill de Joan (Agullana) i Anna (la Jonquera). 1910 Pas del cometa Halley. 1912 Viatge de la família Rutllant a Xile (Joan, Anna i els seus fills Federico i Emilio. Miguel ja neix a Xile). 1912-1921 Estudis secundaris al Liceo Lastarria i a l’Instituto Nacional. 1922-1926 Estudis universitaris a l’Instituto Pedagógico de la Universitat de Xile. Obté el títol de professor de Matemàtiques i Física. 1924-1927 Ajudant de càtedra de Física del professor Guillermo Ziegler (Instituto Pedagógico). 1925 Professor de Física a l’Escuela de Artes y Oficios y Matemáticas de l’Escuela Militar. Bibliotecari del Círculo de Profesores de Matemáticas y Física que presideix el Dr. Ricardo Poenisch. 1926-1943 Professor de Matemàtiques i Física al Liceo Instituto Nacional. 1927 Es nacionalitza xilè. Examinador de col·legis particulars. 1930 S’incorpora a l’Observatorio Astronómico com a astrònom de Secció. 1932 Cap de Secció. Es trasllada a viure a la Gran Avenida, a l’Observatori. 1937 Examinador de Matemàtiques i Física de Batxillerat. 1940 i 1942 Viatges d’estudi a la República Argentina. Professor d’Àlgebra Superior i Trigonometria de l’Escuela de Ingeniería (Universitat de Xile, 1940). 1942 Membre docent de la Facultat de Ciencias Físicas y Matemáticas de la Universitat de Xile. Professor de l’Escuela de Ingeniería de les càtedres: Àlgebra Superior i Introducció a l’Anàlisi Infinitesimal, Trigonometria Plana i Esfèrica i Geometria Analítica.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
84
1943
1944 1944-1946 1945 1947 1947-1950 1950 1952 1956 1957 1958
1959
1961
1961 1962
1963 1971
27/10/09
17:00
Página 84
JOSEP MARIA CASALS I GUIU
Membre docent de la Facultat de Filosofia i Educació de la Universitat de Xile. Professor de la càtedra de Cosmografia i Astronomia de l’Instituto Pedagógico. Membre de la Unió Astronòmica Internacional. Professor de Cosmografia i Astronomia de l’Escuela de Ingeniería. Invitat pel govern de la Gran Bretanya resideix al Trinity College de Cambridge. Astrofísica. Professors: Sir Arthur S. Eddington i el Dr. H.A. Brück. Fellow de la Royal Astronomical Society. Membre permanent de la Comissió de Radiació i Espectroscopia Solars de la Unió Astronòmica Internacional. Director de l’Escuela de Constructores de la Universitat de Xile en reestructuració. Nomenat director de l’Observatorio Astronómico Nacional (maig). Congrés de la Unió Astronòmica Internacional, Roma. Va recórrer durant sis mesos una vintena d’observatoris europeus. S’inicia la construcció de la nova seu de l’OAN a Cerro Calán. Llançament de l’Sputnik I (4 d’octubre) i II (novembre). Llançament de l’Explorer I (31 de gener) i del Vanguard I (març). Congrés de la Unió Astronòmica Internacional, Moscou. Va recórrer observatoris russos, nord-americans i asiàtics. Es crea la NASA (29 de juliol). Membre de l’American Astronomical Society. Arriba a Xile el Dr. Jürgen Stock, per realitzar un estudi de les condicions de visibilitat astronòmica que prevalen sobre les d’altres països. Segon Congrés d’Astrometria, Cincinnati, Ohio, EUA. Congrés Interamericà d’Astronomia, La Plata Argentina. Elegit per tres anys membre del directori de l’AURA en representació de la Universitat de Xile. És l’únic estranger dels 21 membres que componen aquest directori (març). S’acaba d’instal·lar la càmera Baker-Nunn per fotografiar satèl·lits artificials, proporcionada per la Força Aèria dels EUA (US $ 250.000). Es fa entrega del terreny i construccions de Gran Avenida a la Força Aèria de Xile (febrer). Arriba a Xile el Dr. M. Zverev, sotsdirector de l’Observatorio de Pulkovo, Leningrad, Rússia (setembre). S’acaba la instal·lació dels principals instruments d’observació a Cerro Calán, presenta la renúncia al seu càrrec i s’acull a la jubilació. Mor a l’edat de 67 anys.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 85
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 85-94
ELS ASTEROIDES DE JOSEP COMAS SOLÀ RICARD CASAS AGRUPACIÓ ASTRONÒMICA DE SABADELL.
Paraules clau: asteroide, Josep Comas Solà Asteroids of Josep Comas Solà Summary: Through his life, Josep Comas Solà discovered several astronomical objects; variable and double stars, the atmosphere of Titan, two comets, eleven asteroids... In sixteen months, from March of 2002, members of the Agrupació Astronòmica de Sabadell were able to register all asteroids found by the barcelonian astronomer. A time later, the photometry team of the association determined the rotation period of many of them, being the first to calculate the period of 1102 Pepita. Key words: asteroid, Josep Comas Solà
Introducció
El 20 de març de 1915, Josep Comas Solà descobria el seu primer asteroide, i el primer descobert per un astrònom espanyol, en una placa fotogràfica (figura 1) obtinguda des del seu observatori a Vila Urània (Via Augusta, Barcelona) on hi ha col·locada una placa recordant l’esdeveniment (figura 2). El nom assignat a aquest objecte, a suggeriment del seu descobridor, va ser Hispania, nom que va precedit pel número 804 que li assigna el centre internacional encarregat de coordinar la nomenclatura i les dades d’aquests objectes, el Minor Planet Center. La resta d’asteroides descoberts per Comas van ser: 925 Alphonsina, el
DOI: 10.2436/20.2006.01.95
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
86
27/10/09
17:00
Página 86
RICARD CASAS
13 de gener de 1920, 945 Barcelona, el 3 de febrer de 1921, 986 Amelia, el 19 d’octubre de 1922, 1626 Sadeya, el 10 de gener de 1927, 1117 Reginita, el 24 de maig del mateix any, 1928 Pepita, el 5 de novembre de 1928, 1136 Mercedes, el 30 d’octubre de 1929, 1655 Comas Sola, el 28 de novembre, 1708 Polit, l’1 de desembre del mateix any, i 1188 Gothlandia, el 30 de desembre de 1930. Tots aquests objectes pertanyen a l’anomenat cinturó d’asteroides, les òrbites dels quals es troben entre les dels planetes Mart i Júpiter. La seva brillantor és prou elevada com per poder ser enregistrats amb mitjans amateurs avançats. Així el març de 2002 es va encetar una campanya d’observació entre diversos observadors de l’Observatori de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, la fita de la qual era enregistrar tots els asteroides descoberts per Josep Comas Solà, tasca que era possible realitzar en poc més d’un any. Posteriorment, l’equip de fotometria va decidir contribuir a l’estudi fotomètric d’aquesta selecció d’asteroides a fi de determinar els seus períodes de rotació a partir de les seves variacions d’albedo. Fou un treball realitzat amb col·laboració amb Raoul Berhend de l’Observatori de Genève (Suïssa). Observacions
L’enregistrament dels asteroides es va realitzar entre març de 2002 i juliol de 2003. L’instrument emprat va ser el telescopi de l’observatori de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, un telescopi reflector de 50 cm de diàmetre en la seva configuració Newton, amb una relació focal de f/4 i una càmera CCD ST6 en alguns casos i una FLI CM9 en d’altres. Es van obtenir diverses imatges separades en el temps amb la finalitat que quedés evident el moviment de l’asteroide. Les figures de la 3 a la 13 mostren les imatges dels diferents asteroides que han estat obtingudes per: Antoni Ardanuy, Santiago Casanovas, Ricard Casas, Pedro Féliz, Octavi Guillamon, Ricard Josa, Hilari Pallarès, Jordi Presa, Xavier Puig, Carles Núñez, Òscar Ribera, Jordà Sabaté i Ester Vigil. Les mesures fotomètriques s’estan obtenint amb el mateix instrument amb el qual es van prendre les imatges i que s’ha citat anteriorment i amb els instruments particulars de: Josep Maria Coloma, un telescopi catadiòptric Schmidt-Cassegrain de 20 cm de diàmetre a f/10 i una càmera Starlight MX516, i d’Enric Forné, un telescopi de tipus Newton de 36 cm de diàmetre a f/4 i una càmera Starlight SXV-H9. En tots els casos s’utilitza el filtre fotomètric R de Johnson. A part dels dos observadors assenyalats també han participat en les observacions Luis Miguel García i Hilari Pallarès. L’anàlisi per obtenir les mesures fotomètriques es fa d’una forma estàndard, corregint les imatges pel corrent d’obscuritat i per la resposta del detector i emprant després el càlcul de la magnitud mitjançant el mètode de PSF (Point Source Function) en uns casos i mitjançant el mètode de síntesi d’obertura en d’altres, ambdós integrats en el programa IRIS, un programari gratuït que es pot descarregar des de la plana web http://www.astrosurf.com/buil/.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 87
ELS ASTEROIDES DE JOSEP COMAS SOLÀ
87
Per obtenir la magnitud s’utilitzen diverses estrelles del camp de visió de la càmera, la magnitud de les quals s’obté del catàleg USNO B1.0. A causa del moviment propi de l’asteroide en la seva trajectòria, les estrelles emprades com a referència poden variar d’una sessió a una altra. Les dades, un cop obtingudes, són enviades a Raoul Behrend de l’Observatori de Genève que coordina una campanya de gran abast per a la fotometria d’asteroides (http://obswww.unige.ch/~behrend/page_cou.html). Les diverses corbes de llum dels asteroides poden trobar-se a les següents planes web: 804 Hispania: http://obswww.unige.ch/~behrend/r000804a.png 925 Alphonsina: http://obswww.unige.ch/~behrend/r000925a.png 945 Barcelona: http://obswww.unige.ch/~behrend/r000945a.png 986 Amelia: http://obswww.unige.ch/~behrend/r000986a.png 1102 Pepita: http://obswww.unige.ch/~behrend/r001102e.png 1117 Reginita: http://obswww.unige.ch/~behrend/r001117a.png 1188 Gothlandia: http://obswww.unige.ch/~behrend/r001188e.png 1626 Sadeya: http://obswww.unige.ch/~behrend/r001626a.png Cal assenyalar que les observacions de 1102 Pepita van permetre establir, per primera vegada, el període de rotació d’aquest asteroide. He d’agrair a tots els observadors esmentats en aquest article la seva important tasca, ja que són els veritables artífexs d’aquesta ponència.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
88
27/10/09
17:00
Página 88
RICARD CASAS
Figura 1. Fotografia del descobriment de l’asteroide 804 Hispania presa per Josep Comas Solà el 20 de març de 1915 des de Vila Urània (Via Augusta, Barcelona). L’asteroide està marcat en el costat dret a mitja alçada.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
ELS ASTEROIDES DE JOSEP COMAS SOLÀ
27/10/09
17:00
Página 89
89
Figura 2. Placa col·locada a la façana de la Vila Urània (Via Augusta, Barcelona) en la qual es fa menció del descobriment de l’asteroide 804 Hispania per Josep Comas Solà des d’aquest lloc.
Figura 3. Imatges de 804 Hispania preses el 23 de juliol de 2003 a les 0:29 i a la 1:14 TU (Temps Universal) respectivament.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
90
27/10/09
17:00
Página 90
RICARD CASAS
Figura 4. vament.
Imatges de 925 Alphonsina preses el 15 de juny de 2002 a la 1:37 i a les 2:15 TU respecti-
Figura 5. vament.
Imatges de 945 Barcelona preses el 7 de març de 2002 a les 23:28 i 23:35 TU respecti-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
ELS ASTEROIDES DE JOSEP COMAS SOLÀ
27/10/09
17:00
Página 91
91
Figura 6. Imatges de 986 Amelia preses el 7 de març de 2002 a les 23:21 TU i l’11 de març del mateix any a les 0:19 TU respectivament.
Figura 7. vament.
Imatges de 1102 Pepita preses el 31 de maig de 2002 a les 23:23 i a les 23:37 TU respecti-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
92
27/10/09
17:00
Página 92
RICARD CASAS
Figura 8. Imatges de 1117 Reginita preses els dies 12 i 13 de gener de 2003 a les 22:02 i a les 0:18 TU respectivament.
Figura 9. vament.
Imatges de 1136 Mercedes preses el 14 de juny de 2002 a la 1:20 i a les 2:37 TU respecti-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
ELS ASTEROIDES DE JOSEP COMAS SOLÀ
27/10/09
17:00
Página 93
93
Figura 10. vament.
Imatges de 1188 Gothlandia preses el 13 de gener de 2003 a les 0:10 i a la 1:11 TU respecti-
Figura 11. vament.
Imatges de 1626 Sadeya preses el 14 de juny de 2002 a les 2:57 i a les 3:20 TU respecti-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
94
Figura 12. vament.
27/10/09
17:00
Página 94
RICARD CASAS
Imatges de 1655 Comas Sola preses el 15 de juny de 2002 a la 1:20 i a la 1:51 TU respecti-
Figura 13. Imatges de 1708 Polit preses els dies 22 i 23 de juliol de 2003 a les 23:17 i a les 0:13 TU respectivament.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 95
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 95-100
L’ENSENYANÇA DE L’ASTRONOMIA A L’ESCOLA NORMAL DE MESTRES DE BARCELONA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX M. ASSUMPCIÓ CATALÀ POCH1; TRINI CADEFAU SURROCA2 1
DEPARTAMENT D’ASTRONOMIA I METEOROLOGIA, UNIVERSITAT DE BARCELONA. 2 IES PERE BORRELL, PUIGCERDÀ (GIRONA).
Paraules clau: astronomia, cosmografia, geografia, estudis magisteri Teaching of Astronomy in the Superior School of Teachers of Barcelona at the beginning of XX century Summary: This is a short summary of the chapter about the teaching of Astronomy in the Superior School of Teachers within the study that we are doing about the teaching of Astronomy in Barcelona from 1589 to 1964. Key words: astronomy, cosmography, superior schools in Barcelona
En l’estudi que portem a terme sobre Història de l’Ensenyança de l’Astronomia a Barcelona durant el període que va de 1589 a 1964 dediquem un apartat a l’Escola Normal Superior de Mestres, on des de 1903 l’astronomia, formant part dels programes de geografia, va tenir una certa entitat dins de la Secció de Lletres en incorporar-se com a professor Alejandro de Tudela (Gutiérrez, 1997). Però no és fins al
DOI: 10.2436/20.2006.01.96
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
96
27/10/09
17:00
Página 96
M. ASSUMPCIÓ CATALÀ POCH; TRINI CADEFAU SURROCA
1914 que pel Reial Decret del 30 d’agost, destinat a reformar les escoles normals de Magisteri, s’introdueix l’estudi de la geografia en els quatre cursos de la carrera, passant a ser una assignatura amb càtedra independent (Melcón, 1989). Aquí ens cenyim a l’obra que el pedagog Jaume Poch i Garí (1866-1955), la trajectòria professional del qual ha sigut estudiada per M. Lluïsa Gutiérrez (Gutiérrez, 1999), va publicar l’any 1922 sota el títol Nociones Generales de Geografía (Poch, 1922). En el llibre, destinat a alumnes de primer curs de l’Escola Normal de Magisteri, l’autor té molt presents les consideracions de tipus pedagògic i científic que els mestres hauran de manejar en transmetre els coneixements que s’hi expressen als seus alumnes. A la primera lliçó explica el concepte de geografia distingint entre el punt de vista «etimològic o històric» i el «modern o actual». El sentit etimològic és el que se l’hi ha donat fins aleshores. Quan es refereix al punt de vista modern s’ajusta al nou concepte pedagògic que impera en aquella època (Melcón, 1992). La geografia és un vertader sistema de ciències que tenen per objecte l’estudi de la Terra, i tenint en compte que l’home viu a la Terra, defineix la geografia com la ciència que estudia la Terra en relació amb l’home. D’aquesta definició en resulta que la geografia ha de dirigir els seus estudis i observacions a la Terra i a l’home, prenent així un caràcter dualista, ja que té un doble objecte immediat, per la qual cosa ha de basar els seus estudis en les ciències matemàtiques, físiques, químiques i naturals per una banda, en referir-se a la Terra, i en les ciències antropològiques, sociològiques i històriques per l’altra, en referir-se a l’home. D’acord amb l’esmentada definició la geografia es divideix en: general, aplicada i comparada. Ens fixarem només en la general, que es divideix en natural i humana. La geografia natural comprèn la matemàtica, la física i la biològica. La geografia matemàtica comprèn l’astronòmica, la geodèsica, la corogràfica, la nàutica i la cartogràfica. En el present estudi ens interessa la geografia astronòmica, a la qual és dedicat tot el primer volum de l’obra. El text és un vertader tractat d’astronomia de posició (lliçons de la 2 a la 11) amb una petita incursió a l’astrofísica (lliçons 13, 14 i 15), a la mecànica celeste (lliçó 12) i al còmput del temps (lliçons 16 i 17). A mesura que va desenvolupant les disset lliçons del programa va donant l’etimologia dels termes emprats. Hem comptat trenta termes dels quals dóna l’equivalència en llatí, grec o àrab. També inclou notes biogràfiques de diferents autors citats que ajuden a situar els descobriments que relata: Reich (1854-1910), que féu experiments encaminats a demostrar el moviment de rotació de la Terra mitjançant la caiguda de cossos (lliçó 2); Foucault (18191868), que experimentà el mateix fenomen amb el pèndol (lliçó 2). Cita també Bode (17471826), tot explicant la seva famosa llei de distàncies planetàries (lliçó 7); els Herschel, família d’astrònoms (de 1738 a 1871) dels quals descriu amb detall les activitats de cadascun dels seus membres (lliçó 7); Galileu (1564-1642), Copèrnic (1473-1547), Tycho Brahe (1540-1601) (lliçó 12), etc. En cadascuna de les lliçons proposa treballs pràctics, experiments o problemes a realitzar
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 97
L’ENSENYANÇA DE L’ASTRONOMIA A L’ESCOLA NORMAL DE MESTRES DE BARCELONA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX
97
pels alumnes, segons el tema estudiat, alguns dels quals mereixerien un estudi a part. A tall d’exemple citarem: —L’experiment de Plató per demostrar l’esfericitat de la Terra. —Construcció d’un aparell per demostrar l’aplatament de la Terra. —Proposa diferents mètodes per determinar la meridiana i el pla meridià d’un lloc (altures iguals, ombres iguals, brúixola, etc.). —Per mitjà d’un cos que giri a l’entorn d’un llum demostrar que el moviment de rotació de la Lluna és igual al moviment de translació. —Representar en cartogrames la Lluna, les seves muntanyes i la seva altura comparada amb la de les muntanyes de la Terra.
En el text hi trobem també curiositats, com la classificació dels habitants de la Terra per l’ombra que projecten: «Ascis», habitants de la zona tòrrida que en una o dues èpoques de l’any no projecten ombra el migdia; «Anfiscis», habitants de les zones temperades que projecten l’ombra sempre cap al mateix cantó; «Heteroscis», habitants d’un hemisferi que tenen diferent ombra dels que viuen a l’altre hemisferi; «Periscis», habitants que, vivint dins del casquet esfèric limitat pel cercle polar, l’ombra que projecten descriu un cercle al seu voltant durant una part de l’any que és l’estiu. O la classificació dels habitants de la Terra per la seva situació: «Antecs», habitants de punts oposats, són els que estan situats al mateix meridià però en distints hemisferis, és a dir, un a l’hemisferi nord i l’altre a l’hemisferi sud i a igual distància de l’equador. Tenen les mateixes hores però les estacions oposades. «Periecs», habitants situats al mateix paral·lel però en meridians oposats amb una diferència de longitud de 180º. Tenen les hores oposades però les mateixes estacions. «Antípodes», habitants que es troben en els extrems d’un mateix diàmetre terrestre. Tenen les hores i les estacions oposades. Amb aquestes dues classificacions relaciona la geografia amb l’astronomia de tal forma que permet a partir del globus terrestre passar a la definició i situació dels elements de l’esfera celeste o «esfera armil·lar», com la designa l’autor. En l’apartat de mecànica celeste explica els quatre sistemes del món: de Ptolemeu, de Copèrnic, de Tycho Brahe i dels que en diu «astrònoms moderns» (Galileu, Kepler i Newton), presentant-los tots d’una forma ben intel·ligible. Exposa també les modernes teories d’Einstein de les quals diu: «admirablemente desarrolladas y discutidas por el inglés Carlos Nordman que tanto apasionan a todo el mundo sabio», explicant el problema que presenta l’anomalia del moviment de Mercuri. Són interessants les referències que fa l’autor, en repetides ocasions, a l’Observatori de Marina de San Fernando, a l’Observatori de l’Ebre i a l’Observatori Fabra, a partir de les quals es veu la relació que hi va tenir, sobretot amb aquest últim, que descriu amb detall. Quan escriu el llibre és alcalde de Barcelona el fill del marquès d’Alella, Camil Fabra, que va
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
98
27/10/09
17:00
Página 98
M. ASSUMPCIÓ CATALÀ POCH; TRINI CADEFAU SURROCA
costejar bona part de la construcció de l’Observatori; n’és director Josep Comas i Solà, que prologa el llibre, i en són astrònoms auxiliars Isidre Pòlit i Joaquim Febrer (Fabra, 1957). Al final del text, l’autor dóna una extensa nota bibliogràfica en la qual demostra que està al dia de les investigacions i descobriments de l’època; però s’hi troben a faltar algunes referències dels llibres i revistes que hi cita. Hem intentat pal·liar aquesta falta d’informació, havent aconseguit localitzar algunes d’aquestes obres. Donem entre parèntesis les nostres aportacions, mantenint l’ordre en què apareixen en el text: — Instituto y Observatorio de Marina de San Fernando: colección de Anales del Observato-
rio, fotografías, notas sobre aquel Instituto además de ejemplares de las hojas de la Carta fotográfica del Cielo, que está realizando el Instituto. — Observatorio Astronómico de Madrid: notas. — Observatorio del Ebro: notas de la ilustrada revista científica Ibérica y Viajes científicos. — La Historia de los Cielos, por Robert Stawell Ball, ilustrada por Enrique Leopoldo de Vernueil (Ulrico Hoepli, Milano, 1894. Localització: Universitat Politècnica de Catalunya). — Cartografía Elemental. El Cielo, por el Dr. D. Cayetano Vidal de Valenciano. — Eléments de Cosmographie, par T. J., París. — Relativity by Einstein (Einstein, Albert, 1879-1955, The Principle of relativity..., New York, Dover, 1921. Localització: Universitat de Barcelona, Física i Química). — Lecciones y Lecturas de Geografía General y Descriptiva, por don Angel Bellver y Checa (Imprenta de Martín, Mena y Compañía, San Sebastián, 1917. Localització: Universitat Rovira i Virgili). — El Universo al día, por Cecil G. Dolmage y traducido por Borrás (Versió espanyola de la 3a ed. anglesa per Josep M. Borràs, pròleg de Josep Comas i Solà, Sociedad General de Publicaciones, Barcelona, 1920. Localització: Universitat de Barcelona, Campus Mundet). — Anales del Observatorio del Ebro, Tortosa. — Fundamentos de la Geografía, por Eduardo Moreno López, catedrático del Instituto de Orense (Ensayo de un compendio científico de geografía general para uso de los centros de enseñanza, Anuario de la Exportación, Barcelona, 1918. Localització: Universitat de Girona). — Geografía, por Don Ricardo Beltrán y Rózpide, de la Real Sociedad Geográfica (La Geografía y su enseñanza: estudio especial sobre reformas convenientes en la enseñanza de la Geografía, Imprenta del Patronato de Huérfanos de Intendencia e Intervención Militares, Madrid, 1920. Localització: Universitat de Barcelona, Campus Mundet). — The Kingsway of Geography, by R. Tinch, London. — Iniciación Astronómica, por C. Flammarion. — Lecciones de Cosmografía, por Ch. Briot (o Elementos de astronomía; traducción castellana de Lorenzo Elizaga, Librería de C. Bouret, París, 1887. Localització: Universitat de Barcelona, Campus Mundet).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 99
L’ENSENYANÇA DE L’ASTRONOMIA A L’ESCOLA NORMAL DE MESTRES DE BARCELONA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX
99
— Curso de Geografía, por P. Camena d’Almeida, traducido por Antonio Blázquez y Delga-
do-Aguilera (aquí hem trobat: Curso de Geografía, P. Vidal de la Blanche y P. Camena d’Almeida, adaptado por Antonio Blázquez, Sucesores de Juan Gili, Barcelona, 1919. Localització: Universitat de Barcelona, biblioteca). — Teoría General de las Proyecciones geográficas, por D. Priamo Cebrián y don Antonio los Arcos, publicada por la Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico. — Compendio de Geografía Universal, por los capitanes de Artillería D. Juan y D. Joaquín Izquierdo y Croselles.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
100
27/10/09
17:00
Página 100
M. ASSUMPCIÓ CATALÀ POCH; TRINI CADEFAU SURROCA
Bibliografia FABRA (1957), Cincuenta Aniversario de la Fundación del Observatorio Fabra, Barcelona, Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 63 p. GUTIÉRREZ, M. LL. (1997), «Tradición y Modernidad en la Escuela Normal de Barcelona en torno a la crisis del 98», Monográfico de Revista de Educación, Barcelona, 1997, núm. extra, 77-93. GUTIÉRREZ, M. LL. (1999), «Jaume Poch i Garí un institucionista mataroní». A: La formació professional i les transformacions socials. Actes de les XIV Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans, Mataró, Gràfiques Rotatives, 45-60.
MELCÓN, J. (1989), La enseñanza de la Geografía y el profesorado de las Escuelas Normales (18821915), Barcelona, Universitat de Barcelona, Publicacions, (Col·lecció Geo-crítica, Textos de Apoyo; 10). MELCÓN, J. (1992), La formación del profesorado en España: 1837-1914, Madrid, Centro de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia. POCH, J. (1922), Nociones Generales de Geografía, Vol. 1, Barcelona, Imprenta de Francisco Altés y Alabart.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 101
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 101-112
L’ASTRONOMIA I LA METEOROLOGIA VISTES PEL CINEMA EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT1 1
DEPARTAMENT D’AGRICULTURA, RAMADERIA I PESCA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.
Paraules clau: cinema, pel·lícula, film, documental, astronomia, Galileu Galilei, Giordano Bruno, Copèrnic, eclipsis, viatges espacials, Univers, asteroides, meteorits, meteorologia, climatologia, huracà, tifó, riu, tornado, tempesta, mar, canvi climàtic, ciència, científic, eina didàctica Astronomy and Meteorology through the cinema Summary: I would like to comment in this work the contribution of some films to the knowledge of Astronomy and Meteorology. Several films have been made in Astronomy on different subjects. The ones on the life of Galileo, others about asteroids or meteorites as (Armageddon) and also about the Universe (documentaries on the TV serial Cosmos). Concerning the meteorological phenomena, I would remark some films related to the overflowing of rivers (The River), the inclemency’s of the weather in the sea (The Perfect Storm) or the climatic change (the documentary An inconvenient truth). Such films not only allow us to spend a good time seeing them but also increase our knowledge of Astronomy and Meteorology and, always obeying the current legislation, can be an excellent didactic instrument to teach these subjects. Key words: cinema, film, movie (US), documentary, astronomy, Galileo Galilei, Giordano Bruno, Copérnico, eclipse, space travels, universe, asteroid, meteorite, meteorology, climatology, hurricane, typhoon, river, tornado, storm, sea, climatic change, science, scientist, didactic instrument
DOI: 10.2436/20.2006.01.97
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
102
27/10/09
17:00
Página 102
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
Introducció
Diverses pel·lícules han tractat qüestions relacionades amb l’astronomia i la meteorologia. En aquest treball comentaré diferents aportacions que ha fet el cinema al coneixement de les temàtiques astronòmiques i dels fenòmens meteorològics algunes de les quals poden ser utilitzades, sempre complint amb la legislació, com a suport didàctic per a l’ensenyament d’aquestes matèries. En cada film que comento en aquest assaig assenyalaré algunes temàtiques d’interès, la qual cosa no vol dir que no n’hi hagi d’altres, cal tenir en compte que l’espai d’aquest article és limitat i per tant no s’hi pot incloure tot el que hom voldria. 1. L’astronomia
En el camp de l’astronomia s’han realitzat films sobre temes molt variats com és el cas de la biografia de Galileu, els eclipsis solars, els cometes, els asteroides, els meteorits, l’Univers, etc. En aquest sentit vull destacar les pel·lícules relacionades amb la vida de Galileu Galilei dirigides per Liliana Cavani (1968) i Joseph Losey (1975), respectivament. Quant als eclipsis solars puc assenyalar el film Faraó (Pharaon) de Jerzy Kawalerowicz (1966). En relació amb la ciència-ficció, l’evolució humana i l’excessiva dependència de l’ésser humà respecte a les màquines cal fer referència a la cinta 2001: una odissea de l’espai (2001: A Space Odyssey), realitzada per Stanley Kubrick (1968). Aquesta pel·lícula va tenir una continuació de títol 2010: Odissea dos (2010), dirigida per Peter Hyams (1984). La problemàtica dels cometes, els asteroides i els meteorits ha estat portada a les pantalles cinematogràfiques en moltes ocasions, i dins d’aquest apartat vull esmentar els films Deep Impact, de Mimi Leder (1998) i Armageddon, de Michael Bay. També hi ha hagut excel·lents documentals sobre l’Univers, la sèrie televisiva Cosmos, impulsada per Carl Sagan a principis de la dècada de 1980, n’és un bon exemple.
1.1. Galileu Galilei
En relació amb la biografia de Galileu Galilei vull parlar de dues pel·lícules: Galileu, de Liliana Cavani (1968), protagonitzada per Cyril Cusaci, amb música d’Ennio Morricone, i La vida de Galileu, de Joseph Losey (1975), amb Topol i John Gielgud en els seus papers principals i basada en una obra de Bertolt Brecht. Sinopsi:
Els dos films basen el seu fil argumental en la vida de Galileu Galilei posant èmfasi en la persecució de què és objecte per part de l’Església. També es fan referències, en aquestes pel·lícules, a altres astrònoms com Copèrnic i Giordano Bruno, així com als ensenyaments d’Aristòtil. Finalment aquestes cintes també posen de manifest els problemes que es podien patir, en l’època de Galileu, per parlar, estudiar o debatre temàtiques que no eren acceptades per l’Església.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 103
L’ASTRONOMIA I LA METEOROLOGIA VISTES PEL CINEMA
103
Temàtiques de les pel·lícules:
—La vida de Galileu Galilei —Aristòtil —Copèrnic —Giordano Bruno —L’ensenyament de l’astronomia en el temps de Galileu —Els instruments astronòmics —Els científics en l’època de Galileu —L’Església i Galileu —Els conflictes entre ciència i religió —La por al coneixement —La figura de Galileu Galilei avui —Bertolt Brecht i Galileu 1.2. Faraó (Pharaon)
Film dirigit per Jerzy Kawalerowicz el 1966 i protagonitzat per Jerzy Zelnik, Barbara Brylska, Eva Kriezew, Krystyna Mikolajewska i Piotr Pawloski. Sinopsi:
La pel·lícula descriu els conflictes pel poder que es donen entre el jove faraó Ramsès XIII i la classe sacerdotal de l’antic Egipte. Quan Ramsès està a punt d’acabar amb el poder dels sacerdots, aquests utilitzen un fenomen de la natura (un eclipsi de Sol) per recuperar el seu domini sobre el poble i derrotar aquell faraó que havia tingut la gosadia de qüestionar el seu poder. Faraó és una cinta polonesa, crítica amb la religió i el poder dels sacerdots, la qual es va realitzar en els anys de la Guerra Freda, quan Polònia es trobava ubicada dins del bloc soviètic. Temàtiques de la pel·lícula:
—Els eclipsis —Egipte en els temps dels faraons —Els faraons —El poder de la classe sacerdotal —El coneixement dels fenòmens de la natura com a eina de poder —La por al desconegut —Els conflictes a l’antic Egipte —La decadència de l’Imperi egipci —Els esclaus —Context polític de la pel·lícula (Guerra Freda)
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
104
27/10/09
17:00
Página 104
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
1.3. 2001: una odissea de l’espai (2001: A Space Odyssey)
Film de Stanley Kubrick realitzat el 1968 amb un guió de Kubrick i d’Arthur C. Clarke. És una pel·lícula protagonitzada per Keir Dullea i Gary Lockwood. La cinta té una banda sonora en la qual destaca la música «Així parlà Zaratrusta», de Richard Strauss, i el «Danubi Blau», de Johann Strauss. Sinopsi:
El film tracta sobre l’evolució de l’espècie humana i dels perills d’una excessiva dependència de l’ésser humà de les màquines, la qual cosa es posa de manifest, en la pel·lícula, per l’enfrontament que es dóna entre l’ordinador, anomenat «Hal», i els tripulants de la nau espacial Discovery. En el seu temps els efectes especials d’aquesta producció van merèixer un òscar i van ser molt rellevants. És una cinta que ens mostra unes bellíssimes imatges de l’univers i amb un final del qual s’han fet, al llarg dels anys, interpretacions molt diverses. D’aquesta pel·lícula se’n va fer una continuació el 1984, dirigida per Peter Hyams, amb el títol 2010: Odissea dos (2010), la qual pretenia explicar, entre altres coses, el final del film de Kubrick. No obstant això, tot i ser una producció distreta, no assoleix, ni de bon tros, la qualitat del film dirigit per Stanley Kubrick. Temàtiques de la pel·lícula:
—L’evolució dels éssers humans —L’origen de l’espècie humana —Els viatges a l’espai —Les naus espacials —Les estacions a l’espai —L’enfrontament home-màquina —Els ordinadors i la informàtica —L’excessiva dependència de les màquines —La ciència-ficció 1.4. Sèrie de televisió Cosmos
Es tracta d’una sèrie de divulgació, emesa per la televisió pública dels EUA, escrita i promoguda per Carl Sagan a principis de la dècada de 1980. Sinopsi:
Producció de tretze capítols de durada, realitzada amb mitjans tècnics innovadors i que tractava, principalment, de temàtiques relacionades amb l’Univers. És una sèrie que s’ha emès per les televisions de molts països amb un gran èxit d’audiència i de crítica.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 105
L’ASTRONOMIA I LA METEOROLOGIA VISTES PEL CINEMA
105
Cal indicar que Cosmos va ser realitzada durant els anys de la Guerra Freda i en ella Carl Sagan avisava dels perills d’una guerra nuclear i fins i tot ja començava a parlar d’un possible canvi climàtic en el nostre planeta. Finalment cal indicar que aquesta sèrie de televisió va contribuir a divulgar els fenòmens relacionats amb l’Univers entre el gran públic. Temàtiques de la sèrie: —L’Univers —L’exploració de l’espai —L’astronomia a principis de la dècada de 1980 —Els astrònoms —La divulgació de les temàtiques relacionades amb l’astronomia —Carl Sagan —Context polític en què es produeix la sèrie (Guerra Freda) —Cosmos i la televisió —Els mitjans tècnics utilitzats per a la realització de la sèrie —Perills d’una guerra nuclear —Canvi climàtic 1.5. Els cometes, els asteroides i els meteorits
Dins d’aquesta temàtica destaquen dues pel·lícules amb un argument similar: Deep Impact, realitzada el 1998 per Mimi Leder i protagonitzada per Robert Duvall, Téa Leoni, Elijah Wood, Vanessa Redgrave, Maximilian Schell i Morgan Freeman, i Armageddon, dirigida el 1998 per Michael Bay, la qual compta amb Bruce Willis, Ben Affleck i Billy Bob Thornton en els seus papers principals. Sinopsi:
Els dos films narren els intents desesperats per destruir un cometa, en el cas de Deep impact, i un gran asteroide, en el cas d’Armageddon, els quals estan a punt de xocar amb la Terra i provocar-hi grans cataclismes i destruccions. Temàtiques de les pel·lícules:
—Els asteroides —Els meteorits —Els cometes —La possible col·lisió de cometes, asteroides i meteorits amb la Terra —Els càlculs astronòmics —Els viatges a l’espai —Els transbordadors espacials
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
106
27/10/09
17:00
Página 106
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
—El cas de l’extinció dels dinosaures —L’exploració de l’Univers 2. La meteorologia
Els fenòmens relacionats amb la meteorologia han estat duts a la gran pantalla en nombroses ocasions. Temàtiques relacionades amb els huracans, els tifons, les tempestes, els tornados i, darrerament, el canvi climàtic han constituït l’argument central de diverses pel·lícules. En el cas dels huracans i tifons tenim el film Huracà sobre l’illa (The hurricane) dirigit per John Ford (1937). Quant a les tempestes, el desbordament dels rius i la pèrdua de collites destaca la cinta El riu (The river), de Mark Rydell (1984). En relació amb els tornados comptem amb la pel·lícula Twister, de Jan de Bont (1996). Les inclemències del temps en el mar han esdevingut l’argument central de diversos films, un dels més representatius d’aquesta temàtica és La tempesta perfecta (The perfect storm), de Wolfgang Petersen (2000). Finalment, el canvi climàtic és un dels temes que darrerament ha preocupat més el cinema, destacant aquí la cinta El dia de demà (The day after tomorrow), de Roland Emmerich (2004), i el documental Una veritat incòmoda (An inconvenient truth), de Davis Guggenheim (2006), amb Al Gore com a protagonista. 2.1. Huracà sobre l’illa (The hurricane)
Pel·lícula dirigida per John Ford l’any 1937, amb un gran repartiment d’actors i actrius entre els quals destaquen Dorothy Lamour, Jon Hall, Mary Astor, Thomas Mitchell i Raymond Massey. Sinopsi:
El governador francès de l’illa de Manacura, ubicada en els mars del Sud, exerceix el poder aplicant les lleis de forma rígida sense tenir en compte els costums i les tradicions dels indígenes. Quan els conflictes entre el governador i els habitants de l’illa es troben en el seu punt més àlgid, un tifó destrueix Manacura. Temàtiques de la pel·lícula:
—Els tifons —El colonialisme —La rigidesa de l’aplicació de les lleis —El racisme —Els prejudicis —Les supersticions —La navegació a vela —Els conflictes entre indígenes i europeus
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 107
L’ASTRONOMIA I LA METEOROLOGIA VISTES PEL CINEMA
107
2.2. El riu (The river)
Cinta dirigida el 1984 per Mark Rydell i protagonitzada per Mel Gibson i Sissy Spacek, amb música de John Williams. Sinopsi:
El film mostra els conflictes existents entre petits ranxers i un gran propietari que els vol prendre les terres per obtenir més aigua i construir una central hidroelèctrica. La pel·lícula també descriu la pèrdua de collites a causa de les inundacions provocades pel desbordament d’un riu, a causa del mal temps, i la problemàtica que aquest fet ocasiona als camperols afectats. Temàtiques de la pel·lícula:
—Enfrontaments entre grans i petits propietaris de la terra —El treball en el camp —El problema de l’aigua —Les tempestes i els seus efectes en els conreus —La pèrdua de collites pel desbordament d’un riu —Els accidents laborals en el camp —Els preus dels productes agrícoles —La unió dels petits ranxers per fer front als grans posseïdors de la terra —La crisi econòmica en el camp —El comportament dels bancs en situacions de penúria econòmica 2.3. Twister
Cinta dirigida per Jan de Bont el 1996 i que compta amb Steven Spielberg entre els seus productors. La pel·lícula va ser protagonitzada per Alan Ruck, Helen Hunt i Bill Paxton i comptava amb uns esplèndids efectes especials. Sinopsi:
L’acció del film està ubicada a Oklahoma i mostra les experiències de dos científics i els seus equips de col·laboradors per aconseguir realitzar estudis dels tornados a fi i efecte de poder predir la seva aparició i evitar així, en la mesura del que sigui possible, els seus efectes destructius. Temàtiques de la pel·lícula:
—Els tornados —Els refugis pels tornados —L’estudi d’aquest fenomen meteorològic —La formació de tornados
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
108
17:00
Página 108
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
—Les pèrdues econòmiques i humanes ocasionades pels tornados —La investigació científica en relació amb aquestes temàtiques —Zones afectades per aquestes problemàtiques —L’abans i el després d’un tornado 2.4. La tempesta perfecta (The perfect storm)
Cinta dirigida per Wolfgang Petersen l’any 2000 amb George Clooney, Mark Wahlberg, Diane Lane i Mary Elizabeth Mastrantonio de protagonistes la qual compta amb unes imatges marítimes espectaculars. Sinopsi:
L’any 1991 a Gloucester (Massachusetts) un vaixell de pesca, l’Andrea Gail, el qual darrerament no ha tingut gaire sort en la seva activitat pesquera, se’n va a pescar a les aigües de Terranova. En el camí de retorn al port de partida, es veu afectat per un huracà i dues tempestes que convergeixen en el mateix punt, és el que s’anomena «la tempesta perfecta». La pel·lícula també mostra diverses escenes de rescat de vaixells esportius dutes a terme per equips de salvament marítim així com d’accidents relacionats amb les activitats pesqueres. Temàtiques de la pel·lícula:
—Les tempestes i els seus efectes en el mar —La seguretat en els vaixells de pesca i esportius —Els accidents en alta mar —Els vaixells de pesquers —L’activitat pesquera —La recerca dels bancs de pesca —Els vaixells esportius —Els naufragis —Els salvaments marítims —La importància de les prediccions meteorològiques en el mar 2.5. El dia de demà (The day after tomorrow)
Film dirigit per Roland Emmerich el 2004 i protagonitzat per Dennis Quaid, Jake Gylenhaal, Ian Holm i Emmy Rossum. Sinopsi:
A causa del canvi climàtic el gel polar es desfà provocant diversos canvis en els corrents marins, la qual cosa ocasiona alteracions en la climatologia del nostre planeta (per exemple es donen nevades a Nova Delhi, tornados a Los Ángeles, temperatures extremes a Nova York, etc.).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 109
L’ASTRONOMIA I LA METEOROLOGIA VISTES PEL CINEMA
109
Temàtiques de la pel·lícula:
—El canvi climàtic —La disminució del gel polar —Els canvis atmosfèrics provocats per l’ésser humà —La incidència de les variacions del clima en la vida a la Terra —Els corrents marins i la seva incidència en la climatologia —L’equilibri tèrmic del planeta —Els científics i el canvi climàtic —Els meteoròlegs i el seu treball —Les glaciacions —Els polítics i el canvi climàtic —Els desplaçaments de població a causa de fenòmens ambientals 2.6. Una veritat incòmoda (An inconvenient truth)
Documental dirigit per Davis Guggenheim l’any 2006 i protagonitzat per Al Gore. Va aconseguir dos Òscars l’any 2006 (documental i cançó). Sinopsi:
En aquesta producció Al Gore comenta les possibles causes del canvi climàtic així com els efectes que pot tenir a nivell ecològic, econòmic i polític ensenyant molts exemples. També proposa dur a terme diverses actuacions per fer-hi front i controlar els seus efectes en el nostre planeta. Per dur a terme la seva exposició Gore utilitza diversos mitjans tècnics que contribueixen al fet que la informació que dóna arribi als espectadors d’una forma molt amena i entenedora. Temàtiques del documental:
—El canvi climàtic, causes i conseqüències —L’escalfament del planeta —Augment del nivell del mar —Les sequeres —Canvis en els nivells de pluviositat —L’economia en relació amb el canvi climàtic —L’emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera —Els polítics i el canvi climàtic —Les poblacions i els canvis en el clima —Actuacions per disminuir els efectes del canvi climàtic —Els debats científics sobre aquesta problemàtica —La figura d’Al Gore
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
110
Página 110
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
3. Altres pel·lícules d’interès 3.1. Astronomia
—2010: Odissea dos (1984) —Apollo 13 (1995) —Contact (1997) —Viatge per l’Univers (The complete Cosmos, 2000) 3.2. Meteorologia
—L’heroi del riu (Steamboat Bill Jr., 1928) —La tempesta blanca (White squal, 1996) —Huracà, categoria 6 (Category 6 day of destructor, 2004) —El guardià (The guardian, 2006)
4. Conclusions En el camp pedagògic el coneixement de temàtiques relacionades amb l’astronomia i la meteorologia es poden treballar molt bé, complint amb la legislació, amb el suport del cinema. El cinema és una eina didàctica que ens dóna suport per a l’estudi i per a un millor coneixement dels fenòmens astronòmics i meteorològics. Els audiovisuals (pel·lícules, documentals, etc.) ens fan gaudir del cinema i al mateix temps ens faciliten l’estudi de temàtiques relacionades amb l’astronomia i la meteorologia. És a dir, ho podem resumir tot en dos mots: gaudir i aprendre.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
L’ASTRONOMIA I LA METEOROLOGIA VISTES PEL CINEMA
Página 111
111
Bibliografia AGUILERA, C.; DIAS, N. (1999), Los actores de los óscar del siglo XX, Barcelona, ed. 2001.
HUESO, Á. L. (1998), El cine y el siglo XX, Barcelo-
CAPARRÓS LERA, J. M. (1997), 100 Películas sobre Historia Contemporánea, Madrid, Alianza.
SCHNEIDER, S. J. (2007), 1001 películas que hay que ver antes de morir, Barcelona, Grijalbo.
CHIFRÉ PETIT, E. J. (2006), «Cinema i medi ambient», Revista del Col·legi de Biòlegs de Catalunya, 6, 18-25.
na, Ariel Historia.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 112
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 113
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 113-125
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO MATHEMATICO DE TOMÀS VICENÇ TOSCA (1715) CARLOS DORCE DEPARTAMENT DE PROBABILITAT, LÒGICA I ESTADÍSTICA, UNIVERSITAT DE BARCELONA.
Paraules clau: Tomàs Vicenç Tosca, Compendio Mathematico, Johannes Kepler, Lleis de Kepler, astronomia espanyola, història de l’astronomia Kepler’s Laws in a XVIIIth Century Spanish Astronomical Treatise: Tomàs V. Tosca’s Compendio Mathematico (1715) Summary: This is an analysis of how Kepler’s first and second laws is explained in one of the most important Spanish astronomical treatises in the XVIIIth century. Key words: Tomàs Vicenç Tosca, Compendio Mathematico, Johannes Kepler, Kepler’s Laws, Spanish Astronomy, History of Astronomy
Tomàs Vicenç Tosca i el seu Compendio Mathematico
La figura de Tomàs Vicenç Tosca (València, 1651-1723) és una de les més importants dins de la història de la ciència de l’Espanya del segle XVIII. La seva formació acadèmica va combinar els seus estudis a la Universitat de València, on el seu pare era doctor en medicina i catedràtic, amb els llibres i instruments científics que li va proporcionar
DOI: 10.2436/20.2006.01.98
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
114
Página 114
CARLOS DORCE
el músic i matemàtic Fèlix Falcó de Belaochaga. Va ser consagrat sacerdot el 1678, i ingressà a la congregació de Sant Felip Neri on a poc a poc va anar ocupant càrrecs cada cop de més responsabilitat i on en el període 1697-1705 (o 1707), va instituir una escola de matemàtiques. La seva afició per l’ensenyament d’aquesta disciplina va néixer a partir de la seva assistència a les tertúlies científiques que tenien lloc a València, i ja el 1693 ell mateix tenia deixebles als quals els n’ensenyava. El País Valencià va ser el marc ideal per a una persona que, com Tosca, estava ple d’inquietuds i ganes de canviar el rumb de la ciència espanyola. A finals del segle XVII van començar a aparèixer personatges, com el comte d’Alcúdia, que van patrocinar trobades culturals on es parlava de temes tan diversos que anaven des de les humanitats fins a l’arquitectura, la perspectiva o la filosofia natural. En aquestes tertúlies hi van participar personatges de la importància de Josep Vicent del Olmo, Josep Ortí Moles i Falcó de Belaochaga. Tomàs Tosca, juntament amb Joan Baptista Corachan (1661-1741) i Baltasar d’Iñigo (1656-1746), va participar activament en la tertúlia que es duia a terme a la gran biblioteca de la casa de Joan Basili Castellví, comte de Cervelló i marquès de Torques (1699). Els tres personatges estaven en el rovell de l’ou de la ciència espanyola i el mateix D’Iñigo va començar una tertúlia a casa seva (1687) amb la ferma intenció d’afermar les bases d’una futura Societat Científica Valenciana. Sota els pseudònims de Philomusus (Tosca), Euphyander (D’Iñigo) i Didascalus (Corachan), l’«Acadèmia» d’aquests novators discutia i tractava temes com la geometria, l’àlgebra, la mecànica, l’arquitectura i la hidràulica i aixecaven actes de tots els seus congressos. Paral·lelament a la carrera del Tosca científic cal considerar la seva no menys important carrera civil. En el període 1717-1720 va ocupar el càrrec de vicerector de la Universitat de València que, en aquell moment, era el càrrec més important d’una institució que havia perdut el patronat i no podia nomenar rector. El seu nom era força important a la ciutat i va participar en diversos projectes d’enginyeria i arquitectura, com el plànol de la ciutat (1704). Les dues obres protagonistes del gran renom de Tosca dins la ciència són el Compendio mathematico (1707-1715) i el Compendium philosophicum (1721). Aquestes dues obres signifiquen la culminació de la contribució científica dels novators valencians (Navarro, 2007). El Compendio mathematico pertany a la moda europea del moment consistent en la publicació de grans enciclopèdiques de caràcter didàctic i la seva repercussió a l’Espanya del segle XVIII va ser notable ja que, després de la seva primera edició, es va reeditar completament tres cops més, a Madrid (1717) i a València (1757 i 1760), a banda d’edicions parcials d’alguns dels seus tractats. L’obra consta de nou volums: Volum I: Volum II: Volum III: Volum IV: Volum V:
Geometria elemental i pràctica i aritmètica. Aritmètica, àlgebra i música. Trigonometria, còniques i maquinària. Estàtica, hidrostàtica, hidrotècnia i hidrometria. Arquitectura civil i militar i artilleria.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 115
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO...
Volum VI: Volum VII: Volum VIII: Volum IX:
115
Òptica, diòptrica i perspectiva. Astronomia. Astronomia pràctica, geografia i nàutica. Gnomònica i astrologia.
En la part estrictament matemàtica, Tosca dóna una introducció didàctica dels llibres I, II, III, IV, XI i XII dels Elements d’Euclides seguint versions «modernes» com eren les del belga Andreas Tacquet (1612-1660) i el francès Claude François Miliet Dechales (1621-1678). El Cursus seu mundus mathematicus de Miliet Dechales és una de les seves obres de referència juntament amb el Traité d’algebre de Michel Rolle (1652-1719) i els Éléments des mathematiques de Jean Prestet (1648-1690). A més, el Compendio inclou innovacions de matemàtics espanyols com són Josep Saragossà (1627-1679), Sebastián Izquierdo (1601-1681), Juan Caramuel (1606-1682) i Antonio Hugo de Omerique (n. 1634). El però de l’obra és que mostra una carència absoluta pel que fa a la geometria analítica de René Descartes (15961650) i als treballs de càlcul infinitesimal prenewtonians. Pel que fa a la part física, Tosca analitza els experiments d’Evangelista Torricelli (1608-1647) i de Blaise Pascal (1623-1662) sobre la gravetat i l’obra de Galileu Galilei (1564-1642) hi és present en diverses ocasions. D’altra banda, les obres de Descartes i les dels italians Bonaventura Cavalieri (1598-1647), Eustachio Divini (1610-1685) i Domenico Guglielmini (1655-1710) també hi són referenciades. Pel que fa al Compendium philosophicum, Tosca el va escriure en llatí per intentar donarli un prestigi dins de la comunitat universitària que el castellà no li oferia. Dels onze tractats dels quals consta, dedica els dos primers a la lògica i la metafísica general i l’últim, a la metafísica especial, mentre que en la resta del tractat ens presenta la filosofia natural. Tosca aborda temes com l’existència del buit, els conceptes de lloc i de temps i la naturalesa de la llum, tots ells des d’un punt de vista renovador. El copernicanisme i les lleis de Kepler a l’Espanya del segle XVII
Espanya té l’honor de ser, juntament amb Anglaterra, un dels únics països a Europa on les teories copernicanes no van trobar el rebuig frontal de la comunitat científica tradicional, si més no de manera teòrica (López, 1979). De fet, i malgrat que no va arribar a portar-se a la pràctica, els estatuts de la Universitat de Salamanca assignaven al segon any de la Càtedra d’Astrologia l’estudi de Copèrnic en cas que els estudiants ho votessin (1561), convertintse així en l’única universitat europea del segle XVI que va dictar una cosa similar. Malgrat la condemna de 1616, un nou intent teòric i que tampoc no va ser portat a les aules van ser les constitucions de la mateixa universitat que obligaven a llegir a Copèrnic (1625). Durant el segle XVII, tant des de la Casa de Contractació de Sevilla com des dels cercles de la cort reial, els astrònoms espanyols van deixar de banda el tradicionalisme i van utilitzar les teories heliocèntriques com una eina pràctica força superior al geocentrisme ptolemaic.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
116
27/10/09
17:00
Página 116
CARLOS DORCE
A Sevilla, els noms de Rodrigo Zamorano (1542-1623), Vasco de Piña i Andrés García Céspedes (m. 1611) són exemples d’aquest ús i tots tres van usar els models copernicans per calcular taules astronòmiques. D’altra banda, des de l’Acadèmia Matemàtica de Madrid, l’il·lustre Juan de Herrera (1530?-1597) frisava per aconseguir el De Revolutionibus en llengua «vulgar» en el moment que es publiqués, i això que ja era posseïdor de dos exemplars en llatí a la seva biblioteca. Un exemple a part és el de Diego de Zúñiga (c. 1536 - c. 1600) qui el 1584 va escriure In Job Commentaria, on defensa que la teoria copernicana, davant de les teories anteriors, explica millor els moviments planetaris, fet que provocaria que la seva obra fos prohibida per la Inquisició el 1616. Un dels personatges més importants de l’astronomia espanyola de mitjan segle XVII va ser el mallorquí Vicent Mut (1614-1687). Mut mantenia correspondència amb astrònoms europeus de la importància de l’italià Giovanni Battista Riccioli (1598-1671) i de l’alemany Athanasius Kircher (1602-1680). La relació amb Riccioli va ser força destacada fins al punt que al final de la seva primera obra astronòmica, el De Sole Alfonsino restituto (1649), avança la molt propera publicació de la gran obra Almagestum Novum (1651) de l’italià. En contrapartida, Riccioli va incloure moltes observacions realitzades per Mut. Tot i així, el que aquí centra el nostre interès és l’aparició de la primera i segona llei de Kepler (1609) en el seu segon tractat: el De Observationes motuum caelestium (1666). La trajectòria del planeta Mart porta Mut a reconèixer que les taules astronòmiques de Kepler (fonamentades en el moviment el·líptic dels planetes) són les més adequades per al càlcul de les seves efemèrides. Admet l’el·lipse per la facilitat que ofereix en els càlculs malgrat el seu propi convenciment que els planetes es mouen girant en moviment circular uniforme. Mut va ser contemporani de Josep Saragossà, al qual va conèixer en un viatge d’aquest a Palma de Mallorca. Saragossà va publicar l’Esphera en común celeste y terráquea (1675) i en ella es va dedicar a anar recollint els corrents astronòmics que circulaven per Europa durant el segle XVII posant especial èmfasi a l’Almagestum Novum de Riccioli. En el llibre II de l’Esphera, Saragossà exposa els diferents sistemes astronòmics anteriors a ell: el de Pitàgores i Ptolemeu amb l’addició de la desena esfera del rei Savi; el de Plató i Porfiri; el dels egipcis, acceptat per Vitrubi, Capella, Macrobius, Beda, Argolius i altres astrònoms; el de Tycho Brahe i Longomontanus; el de Riccioli, i el de Copèrnic (Cotarelo, 1935). Les òrbites el·líptiques de Kepler també són analitzades a l’Esphera i reconeix que aquesta teoria «no produeix mals efectes en el càlcul dels planetes». Malgrat que l’el·lipse queda recollida en aquests dos exemples molt destacats dins de l’astronomia espanyola del segle XVII, el tractament d’aquesta primera llei no és l’actual. Des de la seva publicació el 1609 fins a l’aparició de l’anglès Jeremiah Horrox (1619-1641), que va defensar irrevocablement les teories de Kepler, l’acceptació de les lleis entre els seguidors de Copèrnic no va ser immediata. L’el·lipse donava uns bons resultats en els càlculs d’efemèrides però oferia molts dubtes físics i filosòfics. Una de les variants més populars que hi va haver la va proposar Ismael Boulliaud (1605-1694). Boulliaud no estava d’acord
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 117
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO...
117
amb la segona llei i en la seva Astronomia Philolaica (1645) va suposar que l’el·lipse era una secció d’un con oblic amb un dels seus focus situat sobre el seu eix. Posteriorment, el professor de la Universitat d’Oxford Seth Ward (1617-1689) va rebutjar els cons de Boulliaud i va suposar que el moviment dels planetes per l’el·lipse es produïa amb velocitat angular constant al voltant del segon focus de l’el·lipse. Per tant, si bé la primera llei quedava d’alguna manera acceptada, la segona passava d’explicar la velocitat del planeta a partir de l’àrea recorreguda a ser explicada a partir d’un moviment circular uniforme. Aquesta variant Boulliaud-Ward és precisament la que va adoptar Mut en la seva obra i la que marcaria les posteriors obres astronòmiques espanyoles. El volum VII del Compendio: l’astronomia
El setè volum del Compendio és molt superior a totes les altres obres editades anteriorment a Espanya i constitueix una bona guia de tot el saber astronòmic prenewtonià (Navarro, 2007). Les fonts que va usar Tosca per desenvolupar tota la teoria del volum astronòmic van ser fonamentalment tres: l’Almagestum Novum de Riccioli, l’obra de Miliet Dechales i les taules astronòmiques de Philippe de la Hire (1640-1719). Està dividit en set llibres: Llibre I Llibre II Llibre III Llibre IV Llibre V Llibre VI Llibre VII
Sobre l’esfera del món en comú o dels principis generals de l’Astronomia i la Cosmografia1 Sobre el Sol Sobre la Lluna Sobre els eclipsis del Sol i de la Lluna Sobre les estrelles fixes Sobre els tres planetes superiors: Saturn, Júpiter i Mart Sobre els dos planetes inferiors: Venus i Mercuri
El llibre I es dedica a analitzar la naturalesa i els moviments dels cels i dels astres. El capítol I sobre la regió etèria comença explicant l’ordre de la creació del món seguint el llibre I del Gènesi i, tot seguit, assigna als astres i als cels una matèria i una forma i analitza la naturalesa d’aquesta matèria. Tosca és de l’opinió que tant els cossos celestes com l’èter que omple el cel són incorruptibles, malgrat que algunes de les parts que componen els astres poden ser corruptibles. Les teories filosòfiques continuen a la següent proposició i aquí trobem per primera vegada el nom de Kepler associat a les seves idees: els cels són fluids i es mouen, a l’igual que els astres, d’acord amb el primer impuls rebut de Déu en la seva creació. D’aquesta mateixa opinió és Tosca ja que aquesta opció és la «més probable» i la que s’adapta millor a les Sagrades Escriptures. 1.
Malgrat que el llibre està escrit en castellà, traduiré al català totes les cites que utilitzi.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
118
27/10/09
17:00
Página 118
CARLOS DORCE
El següent punt on apareix el nom de Kepler és a la proposició V: «els Cels i els Estels es mouen per l’impuls rebut del Creador en la seva creació». Tosca cita diverses opinions anteriors com les d’Al-Bitrûjî (m. 1204) i Albert Magne (1206-1280), que van defensar que és Déu qui mou els cels i els astres, o Tomàs d’Aquino (1225-1274), que assignava el moviment a l’acció dels àngels. Tanmateix, l’opinió que més s’adapta un altre cop a les Sagrades Escriptures és la defensada «comunament pels Filòsofs i Matemàtics moderns» entre els quals hi ha Kepler. Tosca envia el lector a l’obra de Dechales per a més detalls. El capítol II parla del sistema del món i en ell explica els sistemes astronòmics ptolemaic, platònic, egipci, copernicà i de Thyco. Com que hi ha diverses opinions respecte el nombre, ordre i moviment dels cels, també hi ha d’haver diferents teories respecte dels sistemes que defineixen el món. Tosca considera que en té prou explicant aquest cinc als quals anomena «principals» i perquè «entenent aquests es té notícia cabal de la resta». Bàsicament, descriu l’ordre en el qual estan disposats els astres. Posteriorment, en el capítol V es dedica a explicar com es produeixen els moviments dels astres segons aquests sistemes. En el cas del sistema copernicà, explica que «aquest sistema explica enginyosament tot el que s’observa en el Cel [...], amb el qual havent-se condemnat aquest sentir [...] per la Sacra Congregació dels Cardenals, es permet expressament com a hipòtesi i suposició: s’ha de tenir per fals [...]». El capítol acaba amb un escoli on diu que hi ha més sistemes i que es pot suposar que qualsevol dels astres és el que està immòbil «malgrat no haver-se d’admetre com a tesi o conclusió assertiva». De fet, «malgrat que amb el moviment de la Terra i l’estabilitat del Sol el sistema copernicà expliqui bé totes les aparences celestes, no s’ha de tenir per vertader». El nom de Kepler no torna a aparèixer fins al capítol VI: De la distància i magnitud dels Cels i dels Estels. Als capítols III i IV, Tosca defineix els elements elementals de la mecànica celeste geocèntrica: cercle de l’equador, eclíptica, horitzons, pols, cercle meridià..., ascensions recta i obliqua... i considera una obliqüitat de l’eclíptica de 23º30’. El capítol V tracta sobre el moviment dels astres i explica el moviment de les esferes segons la hipòtesi d’uns cels sòlids i la d’uns cels fluids: en aquest últim cas detalla els moviments segons el sistema copernicà. Considera un any de 365 dies 5 hores i 49 minuts, una precessió dels equinoccis de 50” per any (1º cada 72 anys). L’aparició de Kepler en aquest sisè capítol va unida a les dimensions del sistema solar. Tosca especifica les distàncies menor i major segons Ptolemeu, al-Fargânî, Longomontanus i Riccioli. Ara bé, «els que admeten el moviment de la Terra donen major distància als [estels] fixos: [Philip von] Lansberg [(1561-1632)] 10 milions, Galileu [(1564-1642)] 13 i Kepler 60. Copèrnic indefinida». El llibre continua analitzant diversos aspectes astronòmics tals com la refracció dels astres o la resolució de diferents problemes de trigonometria esfèrica. En el capítol VII de les diferents comparacions dels astres s’expliquen la longitud i la latitud d’un astre, la seva ascensió, declinació, l’arc semidiürn... El capítol VIII analitza la paral·laxi i la refracció de la llum, és a dir, aquells aspectes que tenen un component important en les observacions astronòmiques. La sortida i la posta dels astres és analitzada al capítol IX mentre que en el capítol X,
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 119
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO...
119
sota el títol De la resolució dels problemes del primer mòbil, s’amaga una sèrie de resolucions de problemes tals com trobar la línia meridiana, l’alçada del pol, l’obliqüitat de l’eclíptica, etcètera. Finalment, en el capítol XI sobre les dotze cases celestes, Tosca explica cinc mètodes diferents per trobar les cases astrològiques. El llibre II porta el títol Del Sol. Com passa en les grans obres astronòmiques, com poden ser l’Almagest de Ptolemeu o el De Revolutionibus de Copèrnic, un cop l’autor ha deixat clar el marc filosòfic en el qual es mou i les relacions trigonomètriques necessàries per calcular qualsevol arc de la volta celeste, els successius llibres comencen a explicar els sistemes geomètrics dels diferents astres. I «havent de tractar sobre els moviments, propietats i aparences dels set planetes, ens és necessari parlar en primer lloc del Sol, no només per ser el Rei dels Astres i la torxa més brillant del Cel [...] sinó perquè els seus moviments compten amb menys irregularitats [...] i s’expliquen amb hipòtesis més fàcils i serveixen, així mateix, de llum per a descobrir els camins [...] per on caminen la resta de planetes i penetrar en els seus complicats laberints». El llibre està dividit en dues parts: una primera sobre la naturalesa i propietats del Sol i de la manera d’observar i determinar els seus moviments i aparences i la segona sobre la desigualtat del moviment anual del Sol i de diverses hipòtesis amb les quals s’explica. El capítol I de la primera part tracta sobre la substància i accidents del Sol i ja en la seva primera proposició, Tosca analitza la substància de la qual està format: el Sol és un foc puríssim. Tosca comença fent una introducció històrica a aquest tema. Diu que en la seva obra Periarchon, Orígenes (c. 185-254) assegura que el Sol i la resta d’astres comptaven amb una «ànima racional» i que, justament per aquest error, el llibre va ser condemnat el segon sínode de Constantinopla (553). Després, els pitagòrics, platònics i estoics li van atribuir una ànima «sensitiva o vegetativa» i van ser seguits per Simplici de Cilícia (c. 530), Avicena (980-1037), Giovanni Pico della Mirandola (1463-1494), Francesco Silvestro di Ferrara (1574-1526), Lucillo Filalteo (1510-1578) i Kepler. Envia el lector al capítol I del llibre III de l’Almagestum Novum de Riccioli si vol saber les referències bibliogràfiques exactes. Com que a aquesta segona opció «també li falta fonament», Tosca conclou que «el Sol no té cap tipus de forma vivent». Per tant: «és un foc puríssim i molt net». Tosca justifica aquesta teoria mitjançant tres proves. La primera es fonamenta a partir de dos textos eclesiàstics. La segona és «l’autoritat de més de 30 Sants Pares», els quals són citats per Christoph Scheiner (1575-1650) en la seva Rosa Ursina sive Sol (c. 1626) i per Riccioli i Athanasius Kircher (1602-1680). Tosca especifica que aquesta mateixa teoria va ser defensada per alguns filòsofs antics els quals cita. Finalment, la tercera prova es fonamenta en la «raó fundada en l’experiència», «perquè en el Sol experimentem les propietats del foc com són la llum i la calor en tant grau que els seus raigs units mitjançant un vidre convex encenen foc, com experimentem cada dia». Cita després el llibre I del Artis magnae lucis et umbrae de Kircher el qual assegura que si es mira el Sol amb «lents grans i perfectes» es veu «com un oceà de foc semblant al metall fos i ardent, amb terribles onades de flames». La conclusió és que el Sol és foc veritable «però més pur que el terrestre» atesa la seva resplendor.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
120
27/10/09
17:00
Página 120
CARLOS DORCE
El llibre segueix demostrant que el Sol és una esfera, la causa i lloc on es formen les taques solars i es dedica a determinar la distància entre el Sol i la Terra: entre 7.074 i 7.580 radis terrestres ja obtinguts per Riccioli (amb la corresponent excentricitat solar corresponent a 253 radis). El capítol III tracta sobre la paral·laxi solar i aquí ens torna a aparèixer el nom de Kepler. A la proposició XIII, explica de quina manera s’han de calcular les taules de la paral·laxi solar segons la forma de les taules calculades per Boulliaud i Kepler. Amb aquestes taules, es converteix l’altura aparent del Sol en l’altura veritable. Tosca continua el capítol amb el càlcul invers i dedica el capítol IV a la refracció solar. El capítol V sobre la magnitud del Sol comença explicant les tres maneres diferents que existeixen per observar el diàmetre aparent del Sol. La tercera d’aquestes formes és la utilitzada per Johann Baptist Cysat (15871657), Tycho Brahe, Scheiner, Riccioli i Kepler. Després de tot un seguit de teoremes, Tosca acaba determinant que les distàncies màxima, mitjana i mínima entre la Terra i el Sol són, respectivament, 7.427, 7.300 i 7.173 radis terrestres i les seves respectives paral·laxis: 27, 28 i 29 segons. També determina que el diàmetre del Sol és de 37 radis terrestres. Aquesta primera part acaba amb un capítol dedicat als moviments del Sol, la durada de l’any i la formació de taules de moviments mitjans. La segona part d’aquest llibre és una guia didàctica sobre els diferents models geomètrics que expliquen el moviment del Sol. El primer capítol explica les hipòtesis amb les quals s’explica la desigualtat del moviment del Sol i, tal i com diu Tosca, «hipòtesi [...] no és una altra cosa que una disposició geomètrica la qual, posada o suposada en el Cel, explica bé els fenòmens d’un Astre». Tosca explica les hipòtesis de l’epicicle-deferent i del cercle equant i els raonaments per trobar l’excentricitat i l’apogeu solar segons Ptolemeu, Dechales i Riccioli. També explica el procediment per calcular la màxima equació solar i la manera per calcular l’equació de qualsevol longitud. En la proposició LVI, Tosca analitza el que diu que és un defecte notable en la Hipòtesi Solar de Ptolemeu. Aquest defecte consisteix en el fet que si bé els models ptolemaics expliquen força bé les discrepàncies entre les longituds mitjanes i veritables del Sol, els seus resultats en el moment de calcular els diàmetres solars quan el Sol està a l’apogeu i al perigeu no són gens bones. De fet, «segons les millors observacions», l’excentricitat solar és de 3.480 unitats de les quals la distància mitjana entre el Sol i la Terra són 100.000, és a dir, el model té una excentricitat de 0,0348. Tot i així, el model calcularia correctament els diàmetres si aquesta excentricitat fos tan sols de 0,0174, la seva meitat. Tosca conclou que «el centre dels moviments mitjans ha de distar del centre de la Terra o del centre dels moviments veritables, el doble del que dista d’aquest centre el del deferent del Sol». A la proposició LVII, la qual porta el títol L’excentricitat del Sol necessàriament s’ha d’admetre bisecada, o partida per la meitat, Tosca atribueix aquest canvi en el valor de l’excentricitat a Kepler, al qual van seguir Giovanni Antonio Magini (1555-1617), Govaert Wendelen (15801667), Boulliaud i Riccioli. Per tal d’adaptar aquesta nova excentricitat al model, Tosca dedica les següents proposicions a parlar de Kepler, el seu model i la seva primera llei.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 121
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO...
121
A la proposició LVIII s’explica la hipòtesi del cercle equant, la qual va ser ideada per Kepler. Tosca comença dient que «Kepler, per compondre la dificultat citada, va introduir un cercle equant en la hipòtesi del Sol, la disposició de la qual és com segueix».
Sigui T el centre de la Terra i el món, centre de l’eclíptica HRV, amb H l’apogeu i V el perigeu. Sigui C tal que CT sigui l’excentricitat del model i E el seu punt mig. Amb aquest punt E com a centre, es descriu el cercle excèntric AOPF amb l’apogeu a A i el perigeu a P. Amb el mateix radi però ara prenent C com a centre, es descriu el cercle excèntric BOMF «el qual serà l’equant», amb l’apogeu a B i el perigeu a M. Es dibuixen les línies NC i SE perpendiculars a HV. Si el Sol està a D, es tracen les línies EDI, CDL (I i L situats sobre l’equant) i TDG (G situat sobre l’eclíptica). A partir d’aquí, Tosca puntualitza que el moviment mitjà del Sol es produeix sobre l’excèntrica BOMF i no sobre AOPE. En aquest cas, mentre el Sol recorre l’arc BL en moviment mitjà, haurà recorregut l’arc AD < BL en moviment real. Tosca demostra la desigualtat AD < BL seguint el següent raonament: siguin arc DA = ∠DEA i arc BL = ∠BCL. Com que ∠BCL és extern al triangle ∠ADC, ha de ser ∠BCL > ∠DEA, intern i oposat (Euclides 32.I) . Tosca explica que la prostafèresi del Sol (angle ∠TDC) és en realitat la suma d’una prostafèresi «física» i d’una altra d’«òptica». La física és «la diferència entre el moviment desigual del Sol en la seva pròpia excèntrica» i l’òptica «la que s’observa respecte de l’eclíptica» (∠TDE). Tosca acaba el capítol dient que «aquí es veu clarament que aquesta hipòtesi és cabal i explica bé la desigualtat del moviment anual del Sol; perquè la prostafèresi total ve a ser la mateixa que la de l’excèntrica simple de Ptolemeu i explica la poca diferència entre els diàmetres aparents del Sol a l’apogeu i al perigeu i això és perquè el Sol en el seu apogeu no està a
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
122
27/10/09
17:00
Página 122
CARLOS DORCE
B sinó en A, més a prop de la Terra; i el Sol en el perigeu no està a M sinó a P, més lluny i, per tant, el diàmetre del Sol no sembla tan petit a l’apogeu ni tan gran al perigeu».
Finalment, és a la següent proposició quan Tosca tracta directament sobre la primera llei de Kepler: s’explica la hipòtesi el·líptica del Sol. Tosca comença explicant que considerar que el Sol es mou sota la hipòtesi excèntrica anterior no és gaire diferent de considerar que es mou per damunt d’una el·lipse on un dels focus és el centre dels moviments mitjans i l’altre, el dels moviments aparents. Explica que Kepler va tenir molts problemes per computar les equacions planetàries segons aquesta hipòtesi però que els astrònoms que el van seguir van «tenir la fortuna de trobar el camí». En aquesta línia, cita a Boulliaud, el comte Blaise François de Pagan (1604-1665) i Giovanni Cassini (1625-1712). Malgrat tot, recalca que les equacions segons aquesta hipòtesi són «amb diferència insensible les mateixes que les de l’excèntrica simple ptolemaica», com que l’el·lipse està introduïda en els altres planetes, Tosca explicarà la hipòtesi: «aquesta hipòtesi el·líptica del Sol consisteix en el fet que aquest planeta es mou per la perifèria d’una el·lipse de manera que el seu moviment és igual respecte d’un dels seus focus, centre del moviment mitjà, i és desigual respecte de l’altre focus on, segons aquesta hipòtesi està la Terra, la qual és centre del moviment desigual, aparent i vertader». Sigui AICO una el·lipse de centre a E i focus F i G de manera que FG sigui tota l’excentricitat del Sol bisecada en E. Siguin IF i IG els radis que descriuen l’el·lipse «segons
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 123
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO...
123
la pràctica del cordill, la qual tinc explicada en diferents Tractats», els quals sumen el mateix que el diàmetre major AC. Els punts I i O són aquells en els quals es formen els angles més grans amb els radis IF i IG i la resta d’angles són menors en el moment en què ens acostem a A: tots aquests angles són les prostafèresis. Així, el Sol es mou per l’el·lipse des de l’apogeu A al perigeu C amb F centre del moviment mitjà i G el lloc de la Terra. Tosca reconeix que amb aquesta hipòtesi s’expliquen molt bé els fenòmens del Sol: 1. El Sol vist des de la Terra semblarà major a C i menor a A. 2. Des de l’apogeu fins a la seva arribada al perigeu, el Sol cada cop estarà més a prop de la Terra G i al seu pas pel punt I estarà en la seva distància mitjana.
Finalment, Tosca recalca que aquesta hipòtesi és equivalent a la de la proposició anterior. El següent teorema «explica de quina manera pot succeir el moviment del Sol per la perifèria de l’el·lipse». El moviment mitjà es produeix al voltant del focus F. Amb F com a centre, Tosca dibuixa una circumferència ALK i descompon el moviment del Sol per l’el·lipse en un de curvilini definit per la circumferència i un de rectilini mitjançant el qual el Sol s’allunya del centre F a mesura que s’allunya de l’apogeu A. A les següents proposicions, Tosca analitza diversos aspectes de la hipòtesi el·líptica com són: «donat el diàmetre major de l’el·lipse solar, la distància dels focus o excentricitat i
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
124
27/10/09
17:00
Página 124
CARLOS DORCE
l’anomalia, trobar el punt de la perifèria el·líptica en la qual es troba el Sol i, per qualssevol punts semblants, descriure l’el·lipse del Sol», «trobar les prostafèresis competents als graus de l’anomalia en aquesta hipòtesi el·líptica» i «en aquesta hipòtesi el·líptica, quan el Sol està en l’extremitat de menor diàmetre, té la distància mitjana de la Terra i allí succeeix la major equació o prostafèresi». Abans de passar al capítol II, Tosca deixa ben clar en una «advertència» que la hipòtesi el·líptica és vàlida tant si s’agafa a les teories geocèntriques com a les heliocèntriques: «Tot el que hem dit de l’el·lipse solar, segons la hipòtesi comuna, que dóna quietud a la Terra i moviment al Sol, es verifica també en la de Copèrnic, la qual dóna quietud al Sol i moviment a la Terra; ja que només es diferencien en què en la teoria circular se suposa que la Terra es mou per la perifèria de l’excèntrica i el Sol està immòbil en el centre dels moviments aparents on la hipòtesi comuna situa la Terra. A l’el·líptica se suposa, segons els copernicans, que la Terra es mou per la perifèria de l’el·lipse i que el Sol està en el focus centre dels moviments vertaders, on la hipòtesi comuna situa la Terra [...]». Amb aquest detall, Tosca tanca les lleis de Kepler i no torna a citar-les en la resta del llibre, ni tan sols quan parla de les hipòtesis dels moviments de la Lluna i dels planetes. Tot i així, Tosca analitza cadascuna de les hipòtesis i teories que explica i va citant a Kepler juntament amb les seves idees, sobretot filosòfiques: «la Lluna no té atmosfera» i «la seva superfície és aspra i composta de grans muntanyes, valls i cavernes», «els estels tenen llum pròpia»... Tosca ha seguit la variant Boulliaud-Ward tal i com va fer Mut i, si tenim en compte el desenvolupament general d’aquest setè volum, és possible afirmar que tot el que coneix de les lleis de Kepler és a través de fonts secundàries. Probablement, Tosca no va llegir mai Kepler. Va aprendre les seves teories via l’Almagestum Novum i les va desenvolupar seguint l’estil enciclopèdic que a l’època imperava. Tot i així, no podem en absolut menysprear la seva obra i no col·locar el seu nom en el lloc de privilegi dins de la història de l’astronomia espanyola.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 125
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO...
125
Bibliografia COTARELO VALLEDOR, A. (1935), «El P. José Zaragoza y la Astronomía de su tiempo». A: Estudios sobre la ciencia española del siglo XVII, Madrid, Asociación Nacional de Historiadores de la Ciencia Española, 65-223.
NET, J.; PARÉS, R. (eds.), La Ciència en la Història dels Països Catalans, vol. II, València, Institut d’Estudis Catalans i Universitat de València, 381411.
LÓPEZ PIÑERO, J. M. (1979), Ciencia y técnica en la sociedad española de los siglos XVI y XVII, Barcelona, Labor universitaria.
NAVARRO BROTONS, V.; RECASENS GALLART, E. (2007), «El cultiu de les disciplines fisicomatemàtiques als anys centrals del segle XVII». A: VERNET, J.; PARÉS, R. (eds.), La Ciència en la Història dels Països Catalans, vol. II, València, Institut d’Estudis Catalans i Universitat de València, 337-380.
LÓPEZ PIÑERO, J. M.; GLICK, T. F.; NAVARRO BROTÓNS, V.; PORTELA MARCO, E. (dirs.) (1983), Diccionario histórico de la ciencia moderna en España, vol. II, Barcelona, Península.
TOSCA, T. V. (1715), Compendio mathematico en que se contienen todas las materias de las Ciencias que tratan de la Cantidad, vol. VII que contiene la Astronomía, València.
NAVARRO BROTONS, V. (1996), «La ciencia en la España del siglo XVII: el cultivo de las disciplinas fí-
WILSON, C. (1968), «Kepler’s Derivation of the Elliptical Path», Isis, 59, núm. 1 (Spring, 1968), 4-25.
DREYER, J. L. (1953), A History of Astronomy from Thales to Kepler, New York, Dover Publications, Inc.
sico-matemáticas». Arbor, 153 (604-605), 197-252. NAVARRO BROTONS, V. (2007), «El moviment novator en les ciències fisicomatemàtiques». A: VER-
WILSON, C. (1974), «Newton and Some Philosophers on Kepler’s “Laws”», Journal of the History of Ideas, 35, núm. 2 (Apr.-Jun., 1974), 231-258.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 126
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 127
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 127-145
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA: DADES METEOROLÒGIQUES ALS PROCESSOS DE L’ARXIU I BIBLIOTECA EPISCOPAL DE VIC DEL S. XVII ANNA JIMÉNEZ1; RAFEL GINEBRA2 1 2
ASSOCIACIÓ CATALANA D’OBSERVADORS METEOROLÓGICS. PATRONAT D’ESTUDIS OSONENCS.
Paraules clau: processos judicials, persecució de bruixes, meteorologia històrica Witch trials as a source of historical meteorology: meteorological data in trials of the 17th century in the Episcopal Archive and Library of Vic Summary: The scarcity or lack of systematic information about meteorology for the centuries covering the Middle Ages means that all meteorological information provided by other historical sources are useful and relevant. There are many sources that have been analysed from this point of view, but in this study we introduce a source that has been ignored until now. It is the trials and, specifically, those trials against supposed witches, focusing our study on all the documents of this type conserved in the Episcopal Archive and Library of Vic. The necessary concision that the communication provides does not enable us to make a detailed analysis of each reference or each meteorological fact recorded, but the essential factor is precisely to compile the references so that they can be taken into account and studied in depth in later work. Key words: trials, persecution of witches, historical meteorology
DOI: 10.2436/20.2006.01.99
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
128
17:00
Página 128
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
L’escassetat o manca d’informació sistemàtica de caràcter meteorològic per als segles de l’edat moderna fa que tota informació meteorològica proporcionada per altres fonts històriques resulti útil i rellevant. Són moltes les fonts que s’han analitzat des d’aquest punt de vista, però en aquest treball volem presentar una font fins ara obviada. Es tracta dels processos judicials i, específicament, els processos contra preteses bruixes, centrant-nos en tots els documents d’aquest tipus que es conserven a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.1 La necessària concisió que requereix una comunicació no ens permetrà fer una anàlisi detallada de cada referència ni de cada fet meteorològic documentat, però creiem que l’essencial és precisament recollir les referències per tal que puguin ser tingudes en compte i aprofundides en ulteriors treballs. Els processos de bruixes com a font historiogràfica
En els processos judicials, i molt especialment en els processos de bruixes, s’ha de ser prudent en atribuir versemblança als testimonis i confessions que s’hi recullen. Cal tenir en compte que en aquests processos moltes confessions són fetes sota tortura o sota amenaça de tortura, i sovint fins i tot un cop les acusades ja han estat condemnades a mort. Aquesta circumstància, i tota l’atmosfera de quasi histèria col·lectiva, plena de supersticions, temors, prejudicis i rancúnies, fa que moltes vegades les acusacions siguin, als ulls actuals, absolutament inversemblants i surrealistes. I tanmateix fins i tot en aquestes circumstàncies s’hi recullen fets i elements que han de ser necessàriament reals, ja sigui pel simple fet que resulten intranscendents en el procés o pel fet que la versemblança de l’acusació requereix que alguns elements siguin reals. La clau rau en el fet que tot i que les declaracions segur que eren forçades i manipulades pels tribunals, aquestes declaracions no podien falsejar les dades en aspectes que la gent havia de conèixer per experiència directa. Les acusacions que es fan a les bruixes van bàsicament en dues línies: per una banda les acusen de participar en aquelarres i adorar el diable, i aquests fets evidentment no són objectivament demostrables i les acusacions es basen només en declaracions i delacions d’altres acusades o testimonis; per una altra banda, però, els tribunals acusen les preteses bruixes de causar fets negatius com morts de persones o d’animals, malalties, o, pel que ens
1.
No és la nostra intenció fer aquí cap estudi sobre el fenomen de la persecució de bruixes i ens remetem a l’abundant
bibliografia sobre el tema. Actualment la principal i més actualitzada síntesi és el catàleg de l’exposició: MIQUEL, M. (coord.); ALCOBERRO, A. et al. (2007), Per bruixa i metzinera: la cacera de Bruixes a Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, DL, 231 p.; a banda d’això, és de referència inel·ludible: PLADEVALL I FONT, A. (1974), Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle XVII, Barcelona, Els comtes de la Vall de Merlès, 78 p. (reeditat el 1986 a Monografies del Montseny (Viladrau), 1, p. 93-165), que tracta alguns dels processos que utilitzem. Altres reculls són, per exemple, ORRIOLS I MONSET, Ll. (1994), Les bruixes segrestades, Barcelona, Rafael Dalmau; GARCIA CARRERA, R. (1987), Caça de bruixes al Vallès, Terrassa, Egara (Monografies Vallesanes; 4); GINEBRA I MOLINS, R. (ed.) (2007), Condemnades per bruixes, Granollers, Museu de Granollers.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 129
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
129
interessa, pedregades i coses semblants. En aquest cas, evidentment, els fets objectius (les malalties, morts o pedregades) han d’existir i ser coneguts, perquè si no l’acusació seria absurda. No se les pot acusar de la mort de tal persona si la persona no ha mort, ni se les pot acusar de tal pedregada de tal dia si aquesta pedregada no ha tingut lloc i si no és notori i comunament conegut que és així, perquè si no la versemblança de l’acusació no seria sostenible. I això és el que permet atorgar-hi valor històric, i assumir el document com una font històrica per a aquests aspectes. Vegem-ho només en un exemple: ...anàrem al rieral que ere devers migdie y les dites Margarida Matheua y na Roura posaren dels ungüents que ellas portaven en l’aygua y totes la batérem ab vergas de sangrinyol, que ab aqueixas deya dita Margarida Matheua que la haviem de batre, y invocàrem lo dimoni y isqué un vapor y lo ayre se ennuvolà, y poch aprés caygué tanta pedregada que se’n portà tots los blats de dit Spinzella, y arribà a Sobrevia y altres parts circumvehines, que feu molt mal.2
Evidentment no hi ha cap element per objectivar la batuda d’aigües però sí que s’ha de considerar objectiu el fet de la tempesta. Només la veracitat de la tempesta donava credibilitat a l’acusació, ja que per ser versemblant l’acusació havia de basar-se en fets admesos i coneguts de manera certa i inqüestionable pels membres del tribunal, pel públic assistent, pels testimonis, com és el cas de la tempesta de Sobrevia... Si els haguessin atribuït tempestes en un lloc i/o moment en què la gent sabia que no havien tingut lloc, l’acusació hauria caigut pel seu propi pes. Els processos de bruixes conservats a l’ABEV
El ric i heterogeni conjunt de fons que es conserven a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, a banda de documents amb referències més o menys tangencials a bruixes o a la bruixeria, conserva un total de sis processos judicials contra persones acusades de bruixeria. Molts d’aquests processos recullen, com a antecedents i com a preteses proves per al judici, notícies i fins i tot còpies d’altres processos, i per tant els sis documents contenen, en tot o en part, tretze processos per bruixeria, que tot i que van de 1373 a 1710 la majoria, onze corresponen al període clàssic de persecució de bruixes del primer quart del segle XVII, concretament als anys 1619-1621. Són aquests: 1. ABEV, Arxiu de la Vegueria de Vic (AVV), processos criminals, 1373. Procés contra Astruga Gainarda, habitant al Mallol. [Cap referència climatològica.] 2. ABEV, AVV, Procés del fisc i el terme de Cabrerès contra les bruixes que hi ha al terme de Cabrerès (1 agost 1619 - 31 agost 1619, 4 juliol 1620 - 14 gener 1621, 21 abril 1621). 2.
Número 7 de la taula de més avall.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
130
17:00
Página 130
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
3. ABEV, AVV, Fisc de la cúria de les baronies de la Mensa Episcopal contra Elisabet Martinas (1619-1620): 3.1. Procés d’Antoni Vila i de Savassona, governador dels termes de Taradell i Viladrau, contra Francesca Trèmol àlies Becada, Maria Joaneta i Antònia Rosquelles (còpia parcial). 3.2. Procés d’Antoni Vila i de Savassona, governador dels termes de Taradell i Viladrau, contra Lluïsa Stranya, viuda, Sperança Marigona, Margarida Puig àlies Cassadora, Margarida Xemenina, Beneta Noguera viuda i Maria Puig y Rosquellas, de la parròquia de Sant Martí de Viladrau (còpia parcial). 3.3. Procés del fisc de la vegueria i batllia de Vic contra Joana Vilara. Part del procés és incorporat com a prova en el procés del fisc contra Valentina Vinyes (còpia parcial). 3.4. Procés del fisc contra Valentina Vinyes, procés incorporat al procés de la cúria de les baronies de la Mensa Episcopal contra Elisabet Martinas. 3.5. Procés contra Elisabet Martinas (1620). 4. ABEV, Arxiu Parroquial d’Avinyó, W/2. Procés davant d’Antoni Vila i de Savassona, senyor i baró dels termes de Savassona, Sau, Tavertet i Serarols, contra Montserrat Quer, Segimona Quer, Marianna Corbera, Francina Solà, Joan Pagès, Margareta Baldà i Jaume Parareda àlies Riba (abans del 3 de gener al 26 abril 1919). 5. ABEV, AVV, Procés contra Mariàngela Boffill, de Manlleu (1706). 6. ABEV, Arxiu de la Cúria Fumada, Procés de Castellterçol:3 6.1. Procés fet a Caldes de Montbui contra Antònia Puig (1619-1620). 6.2. Procés a Granera contra Antònia Salamó (1619-1620). 6.3. Procés a Sabadell contra Guilleuma Ruberta i Joana Sol (1620). 6.4. Procés a Castellterçol contra Elisabet Cerdana i Joana Carrera (1620). Fenòmens documentats i ubicació geogràfica
El fenomen més recurrent que hem trobat descrit és, amb diferència, el de les pedregades, que hi són esmentades de diferent manera: «gran multitud de pedra», «molta pedra», «molt gran pedregada», «pedra ab molta o gran abundància», «calamarsada»... A banda d’això, trons, llamps, diluvis, temporals... Però també cal recollir la «boyra», també esmentada com a «neula», o «fumassa» —que caldria interpretar com una calitja molt espessa que no arriba a boira baixa i que és molt malsana per als animals, plantes i persones. Mereixen un esment especial dos fets com són el torterol o espiral de vent al camp de l’Arcarons (l’Esquirol), que es pot datar amb total precisió el 3 d’agost de 1619, o els esments al diluvi de 1617, que en estar documentat per altres fonts ratifica el valor dels processos de bruixes com a font. 3.
Aquest procés ha estat darrerament editat íntegrament a: GINEBRA I MOLINS, R. (ed.) (2007), Condemnades per bruixes:
Processos judicials al Vallès i al Moianès a principis del segle XVII (introducció històrica d’Agustí Alcoberro), Granollers, Museu de Granollers, 155 p.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 131
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
131
Cal fer notar, en canvi, que no hi ha cap referència a cap fenomen astronòmic. Pel que fa a la distribució geogràfica dels fenòmens, lògicament està molt estretament relacionada amb el lloc on es fa el procés i amb la procedència de les bruixes. Així, els fets documentats tenen lloc a Osona, la Selva, el Bages, i, a partir del procés de Castellterçol, al Vallès Oriental i Occidental i al Baix Llobregat. Quadre sistemàtic de la informació meteorològica dels processos
Dels processos esmentats n’hem extret un total de 32 fragments amb informació meteorològica. En total contenen 124 referències meteorològiques (esments a fets o fenòmens meteorològics). De totes maneres, a moltes de les acusades se les considera culpables d’haver participat en els mateixos fets i moltes d’aquestes 124 referències ens remeten al mateix fenomen meteorològic. Tanmateix, no sempre és fàcil establir si les referències estan relacionades amb un mateix fet perquè un dels inconvenients és que en moltes ocasions la manera en què es descriu el fet i el moment i el lloc on es va produir resulten imprecisos, sobretot pels fets ocorreguts uns quants anys abans. Així, trobem per exemple referències cronològiques com: «alguns quinse anys ha poch més o manco...», «en lo estiu prop passat», «lo any passat als darrés de maix», «en dit temps del sagar ara a fets dos anys poch més o manco», «ha set o vuyt anys, que no’m recorda primament lo temps però recort-me que érem ans de Nadal, un mes o més»... En altres casos les datacions són més concretes com: «lo die de Santa Magdalena y lo endemà del any mil siscents y deset». Sigui com sigui, la repetició de les referències cronològiques i geogràfiques permet refondre les 124 referències en 37 fets o circumstàncies meteorològiques amb un marge d’error bastant petit. Davant la impossibilitat, per motius d’extensió, d’analitzar un per un cada un dels fets, aportem el quadre en què hem sistematitzat totes les notícies. Davant la impossibilitat també d’aportar ni que sigui de forma extractada totes les cites de manera contextualitzada n’aportem, en la taula, la referència documental. En apèndix n’aportem només alguns exemples. Tot i que no totes les referències esmenten exactament tots els mateixos llocs, les coincidències fan versemblant que en realitat es refereixin a un mateix fet meteorològic. De totes maneres hi ha la possibilitat que les referències que a vegades ajuntem com a referents a un sol fet corresponguin realment a més d’un que hagués pogut tenir lloc en àrees properes en un mateix any. L’estiu de 1617 és el més difícil d’establir si les referències responen a un mateix episodi o a més d’un. Les 124 referències extretes dels processos es poden refondre en 37 fets o circumstàncies meteorològiques:
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
132
Núm. Any 1
1603
2
1605
Página 132
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
Mes/ època
estiu
Data Declarant declaració
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)4
Lloc
Circumstància meteorològica
Calders, Artés i Granera
molta pedra (dany tres mil scuts)
Antònia Salomó
26/11/1619
(fa uns 16 anys)
6.2. f. 12-15
Sabadell (i entorn)
Pedra (dany 1000 ducats)
Margarida Mimó
28/01/1620
(l’estiu passat ha fet 14 anys)
6.1. f. 4-6
pedra (danys mil lliures)
Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet 14 anys)
6.1. f. 7-10
pedra per lo present terme de Guilleuma Sabadell y altres parts circunvehines Roberta
2/01/1620
(l’estiu passat ha fet 14 anys)
6.3. f. 20-25
férem caura pedra
Joana Sol
3/01/1620
(estiu passat ha fet 14 anys)
6.3. f. 28-21
feren caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
(quinze anys fa)
6.4. f. 35-39v
[Vallès]
3
1605
?
A la volta de allí férem les serimònias ordinàrias Antònia 27/05/1620 Montserrat batent l’aigua, y de la aigua se isqué Rosquelles una fumassa y poch aprés caygué pedra, que no fou molta cosa
(quinze anys fa)
3.1. f. 2-3v
4
1607
estiu
Castellar
5
16071609
Pedra (danys més de 1000 lliures)
Margarida Mimó
28/01/1620
(l’estiu passat ha fet 12 anys)
6.1. f. 4-6
pedra (dany mil y sinc- centes lliures) Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet 12 anys)
6.1. f. 7-10
Castellar, S’antiga i cap al mar
pedra (danys molt més de sinch sentes lliures)
Guilleuma Roberta
2/01/1620
(l’estiu passat ha fet 12 anys)
6.3. f. 20-25
pedra
Joana Sol
3/01/1620
(l’estiu passat ha fet 12 anys)
6.3. f. 28-21
Prop de Font Samallera
calamarsada. No feu gayra mal
Francina Solà
21/02/1619
1607-1609 (fa deu o dotze anys)
4. f. 72v-75v
Francina Solà
31/01/1619
No consta data però sembla
4. f. 47v-49
pedra i fumassa (el tribunal les hi atribueix, Joan Pagès 1/02/1619 ell no confessa)
poder-se identificar amb
4. f. 51v-53v
Pla Ballador, pedra a Font Samallera, St. Andreu
de Bancells, calamarsada però no feu gaira mal Coll de Querós 6
1608
4.
estiu
Sabadell
Joan Pagès 15/02/1619
férem càurer neulas tant per lo pre- Guilleuma sent terme de Sabadell com per altres Roberta parts circunvehines de Vallers, donant de danys molt més de mil ducats
2/01/1620
la referència que 4. f. el testimoni 17 58-62 atribueix a «fa 10 o 12 anys» (l’estiu passat ha fet 11 anys)
6.3. f. 20-25
Donem com a referència el número de procés segons la llista aportada més amunt, i les pàgines on es troba el frag-
ment. Donem les pàgines d’inici i final de la part del procés que permet identificar la referència de manera contextualitzada (data, declarant, etc.).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 133
133
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
Núm. Any
Data Declarant declaració
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)
férem caura neulas y boyras, que·ns ne aportàrem y destruhírem los fruyts de moltas parts del Vallers
Joana Sol
3/01/1620
(l’estiu passat ha fet 11 anys)
6.3. f. 28-21
caygué tanta pedregada que se’n portà tots los blats de dit Spinzella, y arribà a Sobrevia y altres parts circumvehines, que feu molt mal
Joana Vilar
31/05/1619
fa set o vuit anys (pot ser que es tracti del mateix fet de 1618 tot i que ni l’any ni l’època no coincideixen)
3.3. f. 10-12
Mes/ època
Lloc
Circumstància meteorològica
estiu
[Vallès]
6
1608
7
1611- un mes Espinzella 1612 abans de (Viladrau) Nadal i Sobrevia o més (Seva)
8
1612
9
1612
Les Agudes caygué un gran devassey ab pedra / Montseny
Antònia 27/05/1620 Rosquelles
(vuit anys ha)
3.1. f. 2-3v
Santa Eulàlia pedra. danys sinc centes lliures de Ronsana
Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet 7 anys)
6.1. f. 7-10
10 1612 o estiu 1613
Calders
Elisabet Cerdà
26/02/1620
(l’estiu passat ha fet 6 o 7 anys)
6.4. f. 44-47v
11
1613
La Castanya caygué molta pedra, que feu molt de mal a dita parròquia de la Castanya y llochs circunvehins
Esperança Marigó
12/06/1620
Fa uns set anys
3.2. f. 5-7
12
1613
Sant Sadurní caigué pedra que feu mal a la d’Osormort parròquia de Sant Sadorní y llochs circunvehins
Esperança Marigó
12/06/1620
Fa uns set anys
3.2. f. 5-7
13
1613
Caldes de Montbuí (i entorn)
Gran multitud de pedra
Jaume 31/10/1619 Viusà (testimoni)
6.1. f. 1-1v
Gran multitud de pedra
Francesc 31/10/1619 Regassol (testimoni)
6.1. f. 2v
férem caure boyra y neula donant molts danys que foren sinc centes lliures
Joana Oliver
21/01/1620
(l’estiu passat ha fet 6 anys)
6.2. f. 15v17v
feren caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
(l’estiu passat ha fet 6 anys)
6.4. f. 35-39v
pedra,
Esperança Marigó
12/06/1620
Fa uns set anys
3.2. f. 5-7
férem càurer pedra, poca cosa
Antònia 27/05/1620 Rosquelles
fa sis anys i els arbres tenien ja fulla
3.1. f. 2-3v
14
15
1613
estiu
estiu
estiu
1613- prima1614 vera
Granera
Querós i Susqueda
poca de pedra que feu algun poch de mal y no molt a la heretat de la Payssa
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
134
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
Núm. Any
Mes/ època
16
estiu
17
1614
1615
Página 134
Data Declarant declaració
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)
Lloc
Circumstància meteorològica
Caldes de Montbuí (i entorn)
Gran multitud de pedra
Jaume 31/10/1619 Viusà (testimoni)
6.1. f. 1-1v
Gran multitud de pedra
Francesc 31/10/1619 Regassol (testimoni)
6.1. f. 2v
Molta pedra (més de 1000 escuts de danys)
Margarida Mimó
28/01/1620
6.1. f. 4-6
molta pedra. danys dos mília lliures Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet cinc anys)
6.1. f. 7-10
Palau Solità
férem caure boyra y neula ab la Montserat forma sobredita, ab la qual donàrem Durrius de dany sinch-centes lliures
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet cinc anys)
6.1. f. 7-10
Caldes de Montbui
donàrem de danys, segons lo que jo judico, dos mil scuts
Antònia Salomó
26/11/1619
(l’estiu passat ha fet cinc anys)
6.2. f. 12-15
Caldes, Granera i altres
pedra y neula danys quatre mil scuts entre tota la terra ahont passà y caygué dita pedregada
Joana Oliver
21/01/1620
(estiu passat ha fet cinc anys)
6.2. f. 15v17v
Caldes, Sabadell i altres parts del Vallès
gran multitut de pedra, dany dos mil ducats
Guilleuma Roberta
2/01/1620
(l’estiu passat ha fet cinc anys)
6.3. f. 20-25
Caldes, Palau i altres parts del Vallès
molta pedra, danys de més de mil ducats
Joana Sol
3/01/1620
(l’estiu passat ha fet 5 anys)
6.3. f. 28-21
Caldes
molt gran pedragada (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
(l’estiu passat ha fet 5 anys)
6.4. f. 35-39v
Caldes
pedra
Elisabet Cerdà
26/02/1620
1614? (fa uns cinc anys)
6.4. f. 44-47v
Caldes de Montbui (vinya d’en Regassol)
molta pedra, dany per més de mil scuts
Joana Carrera
27/02/1620
? (fa cinc anys)
6.4. f. 50-53v
férem caure pedra, tot ab la foram sobredita, ab la qual donàrem de dany sinc-centes lliures
Joana Oliver
21/01/1620
6 m. després de trobar el dimoni per primera vegada (que l’estiu passat va fer 5 anys)
6.2. f. 15v-17v
principis Granera
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 135
135
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
Núm. Any
Mes/ època
18
estiu
19
20
21
1615
1615
1616
1617
estiu
estiu
agost
Data Declarant declaració
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)
Lloc
Circumstància meteorològica
Santa Eulàlia de Ronçana
Pedra (danys 1000 lliures)
Margarida Mimó
28/01/1620
(l’estiu passat ha fet 4 anys)
6.1. f. 4-6
pedra, danys mil lliures
Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet 4 anys)
6.1. f. 7-10
Tona (i entorns)
molta pedra
Elisabet Cerdà
26/02/1620
(l’estiu passat ha fet 4 anys)
6.4. f. 44-47v
molta pedra
Joana Carrera
27/02/1620
(l’estiu passat ha fet 4 anys)
6.4. f. 50-53v
pedra, danys mil lliures
Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet tres anys)
6.1. f. 7-10
pedra, dany mil y sinc sentes lliures Antònia Salomó
26/11/1619
(l’estiu passat ha fet 3 anys)
6.2. f. 12-15
pedra, danys mil lliures
Joana Oliver
21/01/1620
(l’estiu passat ) ha fet 3 anys
6.2. f. 15v-17v
pedra dany per més de mil escuts
Elisabet Cerdà
26/02/1620
(l’estiu passat ha fet 3 anys)
6.4. f. 44-47v
pedra ab molta abundàntia
Joana Carrera
27/02/1620
(l’estiu passat ha fet 3 anys)
6.4. f. 50-53v
grans temporals, molta pedra, molts notables danys
Guilleuma Roberta
2/01/1620
(l’estiu passat ha fet 3 anys)
6.3. f. 20-25
pedra molts y notapbles danys
Joana Sol
3/01/1620
(l’estiu passat ) ha fet 3 anys
6.3. f. 28-21
pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
(tres anys fa)
6.4. f. 35-39v
pedra que donà grandíssim dany (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Joana Carrera
19/02/1620
No especifica lloc però és presumible que es refereix al mateix fet
6.4. f. 40-41
Pedra
Elisabet Martí
Caigué pedra
Antònia 27/05/1620 Rosquelles
No especifica data
3.1. f. 2-3v
fayeran caure pedra (la hi atribueixen, ella ho nega)
Elisabet Martí
6/07/1620
No especifica data
3.5. f. 24v-25v
caigué pedra, que feu mal en dita parròchia de Aiguafreda
Esperança Marigó
12/06/1620
«Uns dos anys abans». Seria 1618 però és probable que es refereixi al mateix fet
3.2. f. 5-7
Sant SadurníGallifa/ Vallès
Aiguafreda
3.5. f. 28
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
136
Mes/ Núm. Any època 22
23
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
Lloc
1617 Santa Sau Magdalena (22 juliol) i l’endemà/ estiu després de segar
1617 estiu
Página 136
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)
Circumstància meteorològica
Data Declarant declaració
si donà gran dany a la parròquia de Sau y en altre part
Marianna Corbera
30/01/1619
4. f. 44v-46v
gran pedregada
Francina Solà
31/01/1619
4. f. 47v49
y si caygué pedra (el tribunali la hi atribueix, ell no confessa)
Joan Pagès
1/02/1619
4. f. 51v53v
se alsà una fumassa y aquí mateix lo mal temps y gran padregada
Joan Pagès
15/02/1619
4. f. 58-62
férem caura una gran padregada
Francina Solà
21/02/1619
4. f. 72v75v
Pedra (la hi atribueixen, ell no ho admet).
Jaume Riba
6/03/1619
4. f. 80v-82
Caldes de molta pedra Montbui, casa d’en Regassol, molta pedra Palau, Plegamans
Jaume 31/10/1619 Viusà (testimoni)
6.1. f. 1-1v
Francesc 31/10/1619 Regassol (testimoni)
6.1. f. 2v
Caldes
Pedra (més de 1000 lliures)
Margarida Mimó
28/01/1620
6.1. f. 4-6
Palau Solità
Pedra (danys 1200 lliures)
Margarida Mimó
28/01/1620
(l’estiu passat ha fet dos anys)
6.1. f. 4-6
Palau solità
férem caure pedra, tot ab la forma sobredita, ab la qual donàrem de danys mil scuts
Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet dos anys)
6.1. f. 7-10
Antònia Salomó
26/11/1619
(l’estiu passat ha fet dos anys)
6.2. f. 12-15
férem caure pedra, tot ab la forma Joana sobredita, donant de danys mil ducats Oliver
21/01/1620
(l’estiu ha fet 2 anys)
6.2. f. 15v-17v
Plegamans férem caure pedra donant de dany . més de vuyt centes lliures Caldes
Caldes, pedregada. molts grans danys que Palau, llocs entench són molts milanars veïns i cap a la costa
Guilleuma Roberta
2/01/1620
(l’estiu passat ha fet 2 anys)
6.3. f. 20-25
Caldes, Vallès
férem caura pedra tot en la forma sobradita, tant en lo terme de Caldes com ab altres parts del Vallers, donat molts grans danys
Joana Sol
3/01/1620
(l’estiu passat ha fet 2 anys)
6.3. f. 28-21
[Vallès]
feren caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
(l’estiu passat ha fet 2 anys)
6.4. f. 35-39v
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 137
137
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)
Mes/ Núm. Any època
Lloc
Circumstància meteorològica
Data Declarant declaració
23
[Vallès]
feren caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
6.4. f. 35-39v
[Vallès]
Fer caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Joana Carrera
19/02/1620
No especifica cla- 6.4. rament lloc però f. 40-41 és presumible que es refereix al mateix fet del Vallès
Santa Eulàlia de Ronçana
caure pedra com de fet ne caygué molta en dita paròchia de Santa Eulàlia de Ronsana y altres paròchias circumvehinas
Elisabet Cerdà
26/02/1620
(l’estiu passat ha fet 2 anys)
6.4. f. 44-47v
[Terrassa]
pedras
Elisabet Cerdà
26/02/1620
(dos anys fa)
6.4. f. 44-47v
pedra
Joana Carrera
27/02/1620
(l’estiu passat ha fet 2 anys)
6.4. f. 50-53v
Sant Llorenç Savall
calamarsa menuda
Elisabet Cerdà
26/02/1620
6.4. f. 44-47v
pedra
Joana Carrera
27/02/1620
6.4. f. 50-53v
Caldes de Malavella
allí férem caure boyra y neula, donant de danys algunes mil lliures poch més o manco
Montserat Durrius
15/01/1620
24
25
1617 estiu
1617
1617
estiu
estiu
26
1617
estiu
27
1617
principi d’hivern
nos ajuntàrem (...) en la muntanya més enllà de Sant Sagimon y los dias següents fou aquell gran diluvi que feu tant de mal
Antònia 27/05/1620 Rosquelles
28
1618
abans Espinzella, de segar, Masvidal finals (Viladrau) de maig, i Sobrevia vers les la Serra i dues, Fàbrega passat (Seva) migdia
poch caygué molta pedra en las aratats de Spinsella y Sobravia (el tribunal la hi atribueix però ella no ho reconeix)
Valentina Vinyes (acusada)
(l’estiu passat ha fet dos anys)
6.1. f. 7-10
(quan fou lo 3.1. diluvi en lo prin- f. 2-3v cipi de l’hivern ha fet dos anys)
19/07/1619
3.4. f. 21-21v
caygué molt gran padregada en la Antoni 3/08/1619 mia aratat y del Mas Vidal, Sobravia Espinzella de Terasolla y altras circunveynas, (testimoni) que se’n aportà tot [f. 23] lo splet de blat y altres grans y fruytes
3.4. f. 22v-23
se mogué ten gran temporal que venia Gabriel 3/08/1619 devès Vilalleons y Viladrau que me’n portà Sobrevia la pedra tot lo splet de blat y altres grans (testimoni) y la fruyta y aglans, perquè se’n portava y scapsava los brots dels arbres de tal manera que’m donà molt dany perquè me matà més d
3.4. f. 23
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
138
Página 138
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
Ref. Doc. (procésf.)
Lloc
Circumstància meteorològica
29
Tavertet
férem caura pedra
Segimona Quer
26/01/1619
4. f. 40v
en aqueix temps caygué dita padregada en la parròquia de Tavertet
Marianna Corbera
30/01/1619
4. f. 44v46v
Caygué pedra
Francina Solà
31/01/1619
4. f. 47v49
Caigué pedra (el tribunal la hi atribueix, ell no confessa)
Joan Pagès
1/02/1619
4. f. 51v53v
Determinaren fer caure pedra i neula (les hi atribueixen, ell no ho admet)
Jaume Riba
6/03/1619
4. f. 80v-82
Caure pedra
Margareta Baldà
27/04/1619
4. -84 f. 82v
férem caure pedra ab la forma sobredita, ab la qual donàrem de danys tant en lo terme de Granera com altres parts dos mil lliures
Antònia Salomó
26/11/1619
(juliol passat ha fet un any)
6.2. f. 12-15
férem caure molta pedra, ... que donàrem de danys més de dos mília lliures
Joana Oliver
21/01/1620
(juliol passat ha fet un any)
6.2. f. 15v-17v
Fer caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Joana Carrera
19/02/1620
6.4. f. 40-41
feren caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
6.4. f. 35-39v
pedra, danys més de tres mil scuts
Antònia Salomó
26/11/1619
6.2. f. 12-15
pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Joana Carrera
19/02/1620
6.4. f. 40-41
pedra danys més de dos mil lliures
Montserat Durrius
15/01/1620
6.1. f. 7-10
molta pedra danys dos mília lliures
Joana Oliver
21/01/1620
(principis d’agost 6.2. ha fet un any) f. 15v-17v
pedra ab gran abundàntia,
Elisabet Cerdà
26/02/1620
6.4. f. 44-47v
pedra qui causà molt dany
Joana Carrera
27/02/1620
6.4. f. 50-53v
pedra, danys de més de dos mília lliures
Guilleuma Roberta
2/01/1620
6.2. f. 15v-17v
molt gran pedra, donant molts grans danys
Joana Sol
3/01/1620
6.3. f. 28-21
pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
6.4. f. 35-39v
30
31
1618
1618
1618
juny (estiu)
juliol
Granera
principis L’Ametlla, d’agost / la Garriga, agost Caldes, Palau, Plegamans, Sentmenat, Sabadell
Data Declarant declaració
Expressió de la data del fet meteorològic
Mes/ Núm. Any època
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 139
139
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
Núm. Any
Mes/ època
Lloc
Circumstància meteorològica
Data Declarant declaració
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)
32
1619 quan los Vilalleons blats eren tendres
pedra que se’n portà molts blats a Vilalleons
Antònia 27/05/1620 Rosquelles
3.1. f. 2-3v
33
1619 maig
Pedra (més de 1000 escuts de dany) Mimó
Margarida
28/01/1620
6.1. f. 4-6
férem caure pedra tot ab la forma sobredita ab la qual donàrem de dany alguns mil ducats
Montserat Durrius
15/01/1620
6.1. f. 7-10
se donaren de danys mil scuts
Antònia Salomó
26/11/1619
6.2. f. 12-15
férem caure pedra tot ab la forma Joana sobredita, donant de danys mil lliures Oliver
21/01/1620
6.2. f. 15v-17v
férem càurer pedra ab la forma so- Guilleuma bredita, la qual pedra caygué per lo Va- Roberta llers donant danys més de mil ducats
2/01/1620
6.3. f. 20-25
feren caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
6.4. f. 35-39v
Fer caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Joana Carrera
19/02/1620
6.4. f. 40-41
férem caure pedra, que feu algun dany a Caldas de Monbuy y altres paròchias circumvehinas
Elisabet Cerdà
26/02/1620
6.4. f. 44-47v
férem caure pedra
Joana Carrera
27/02/1620
6.4. f. 50-53v
Torterol localitzat en un camp de pèsols de n’Arcarons, anomenat camp d’en Pere Basses. lo qual turturol se me’n aportà tots los pèsols, que no n’i deixà senyal
Joana Antentes
10/8/1620
2 f. 22v23v
(estiu proppassat) 3.1. f. 2-3v
Caldes de Montbui, Granera i altres parts del Vallès
34
1619 03 d’agost
Santa Maria de corcó
35
1619 estiu
Prop d’Amer caigué pedra, que n’i havia algunas com lo puny
Antònia 27/05/1620 Rosquelles
36
1620 27 juny
Parròquia de Pedregada, que se·n aportà tot lo explet Sta. Maria de moltes cases de la dita paròchia de Corcó de Corcó
Pere Miquel Bach
7/7/1620
37
sense data
El Brull-La Castanya
caigué pedra, que feu mal en dita parròquia y llochs circunvehins
Esperança Marigó
12/06/1620
¿?
3.2. f. 5-7
Brull i Seva
trons y lamps y caygué pedra en las parròquias del Brull y de Seva y feu molt mal a Casademunt y al Prat del Brull
Valentina Vinyes
10/05/1619
¿?
3.4. f. 16-17
2. v f. 9-9
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
140
27/10/09
17:00
Página 140
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
APÈNDIX
Presentem a continuació, només a tall d’exemple, alguns dels passatges amb referències meteorològiques per ajudar a valorar la font. 2. ABEV, AVV, Procés del fisc i el terme de Cabrerès contra les bruixes que hi ha al terme de Cabrerès (1 agost 1619 - 31 agost 1619, 4 juliol 1620 - 14 gener 1621, 21 abril 1621).
[f. 9] ... [referència 2 f. 9-9v] Die martis septima mensis julii anno predicto millesimo sexcentesimo vigesimo, in dicta civitate Vici deposuit et iuravit testis sequens. 5 Honorabilis Petrus Michael \Bach/ agricola heres mansi Bach parrochie Sancti Laurentii de Duobus Montibus termini de Cappraresio Vicensis diocesis etatis ut dixit viginti quinque annorum (...). Et interrogatus super curie preventis et denuntiatis, et dixit: Señor, lo que jo sé y puch dir [f. 9v] en lo que·m interroguen, que la vigília de Sant Pere més prop passat que ere die de diumenge, jo aní al mas Cos que tinch en la paròchia de Corcó per veure quant mal m·i havia fet la pedra que allí caygué lo die abans6 que se·n aportà tot lo explet de moltes cases de la dita paròchia de Corcó, [f. 22v] ... [Referència 2 f. 22v-23v] Die lune decima mensis augusti anno predicto millesimo sexcentesimo vigesimo. Joanna Antentes, uxor Petri Antentes laboratoris loci del Esquirol parochie Beate Marie de Corcó Vicensis diocesis, etatis, ut dixit, quadraginta annorum parum plus vel minus, (...) [f. 23] (...) Et interrogata super curie preventis et denuntiatis, et dixit: Senyor, lo que jo sé y puch dir en lo que vostra mercè me interroga és que lo endemà que Montserrada Torrent, que de present és detinguda en los carcers de Vich a instàntia dels jurats del terme de Cabrerès, \hagué parit/, (...) fonch Àngela Parolera muller de t. Serra àlias Paroler \a la matinada a vèurer la 5.
Al marge, «cop.», probablement de «copiat» ja que aquest testimoni és inclòs en la còpia parcial del procés que es
conserva en la mateixa sèrie de processos. 6.
Hi va la vigília de Sant Pere i la pedregada havia tingut lloc el dia abans, per tant, el 27 de juny de 1620. Afectà el mas
Cos i moltes cases de la parròquia de Santa Maria de Corcó.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 141
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
141
dita Torrenta/ y digué a la dita Torrent, (...), que la Àngela Parolera deie que si ella s’i posava me faria vèurer coses que may pus les hauria vistes (...), y aprés lo endemà7 se mogué un gran terturol8 de vent y jo tenia una gran pila de pèsols arrencats en un camp den Arcarons dit lo camp de’n Pere Basses lo qual turturol se me’n aportà tots los pèsols, que no n’i deixà senyal, (...) lo turturol no tocà de ningú sinó de mi (...) [f. 23v] (...) y lo del turturol jo no·l viu sinó que·u véren los de la casa de Arcarons, qui·u digueren públicament per lo lloch del Squirol. 3. ABEV, AVV, Fisc de la cúria de les baronies de la Mensa Episcopal contra Elisabet Martinas. 3.1. Procés d’Antoni Vila i de Savassona com a governador dels termes de Taradell i Viladrau (per Jerònima, vídua de Carles de Vilademany), contra Francesca Trèmol àlies Becada, Maria Joaneta i Antònia Rosquelles. Part del procés és incorporat com a prova en el procés de la cúria de les baronies de la Mensa Episcopal contra Elisabet Martinas.
[Referència 3.1. f. 2-3v] [f. 2] ... Die vigesima septima mensis maii anno a Nativitate Domini millesimo sexcentesimo vigesimo, in quadam aula sive sala domorum Bartholomei Colomer, lanifici Sancti Genesii de Taradello diocesis Vicensis. ... Y posada dita Antònia Rosquellas assentada en lo banch dels torments tota nua, sols ab uns panyos de tela, fonch per dit magnífich señor assessor exposat a la dita Rosquelles lo següent: Antònia Rosquelles, ja saps que estàs condempnada a tortura perquè digas la veritat si fores tu la que setze anys fa anares en companyia de Francisca Trèmol y Bacada, na Maria Joaneta, na Romeua, na Pentinada, na Riffana, a la volta de Monserrat, y si allí vos aparagué lo dimoni, y digas què fereu en dit lloch. Y per quant dita Antònia Rosquellas no volgué dir la veritat fonch manada abocar en lo banch, y, lligada, fonch manat als ministres de la tortura tirassen la corda, y dita Rosquelles respongué: Senyors, yo·us ho diré tot, senyor. Alguns quinse anys ha poch més o manco que Maria Joaneta y Serrat me ensenyà lo art de Bruxa (...), y al cap de pochs dias nos ne 7.
El part té lloc la matinada de l’1 d’agost, dia de Sant Pere i Sant Feliu (veure f. 2v declaració de Caterina Vilaró, f. 3v de-
claració de Joana Antentes, f. 4v declaració de Montserrada Torrent, l’acusada). L’endemà, dia 2, Àngela Paroler anà a veure la dita Torrent i li digué faria veure a Joanna Antentes coses que no havia vistes mai, «i lo endemà se mogué un gran terturol». El torterol, per tant, hauria tingut lloc el 3 d’agost de 1619. 8.
Torterol, espiral de vent, o de fum.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
142
27/10/09
17:00
Página 142
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
anàrem untadas dels ungüents que na Bacada portava a la volta de Monserrat a una muntanyota en companya de na Masromeua, na Riffana, na Pentinada que han penjadas per bruxas y na Bacada y dita Maria Joaneta y yo, y quant forem en dita Muntanyota nos aparegué lo Satanàs (...), y dit dimoni nos digué y exortà que féssem caure pedra, y axí dita Bacada se tragué dels angüents que aportava y en una aigua que·y ha allí férem les serimònias ordinàrias batent l’aigua, y de la aigua se isqué una fumassa y poch aprés caygué pedra, que no fou molta cosa, (...) y me recorde que quant fou lo diluvi en lo principi del ivern ha fet dos anys nos ajuntàrem (...) en la muntanya més enllà de Sant Sagimon y allí nos isqué lo dimoni molt letjàs, mal fargat, y devant d’ell férem los conjurs ordinaris que se acostuman fer per fer càurer pedra y nos ne tornàrem a casa, y los dias següents fou aquell gran diluvi que feu tant de mal (...) y també me recorda que alguns quatra anys fa que na Robina me digué un dia a la sagrera de Viladrau que ella havia mort un minyó de Gaspar Vila de Viladrau, que li havia tret lo fetge per lo costat y que quant ho feu y eran na Bacada y na Joaneta, y també me digueren na Bacada y na Joaneta que havían neulats los aglans del bosch d’en Vila, y també me recorde que alguns vuyt anys ha poch més o manco que yo, na Verges, na Pentinada, na Robina, na Bacada, na Joaneta, en t. , anàrem a las Hagudas de Monseny y allí en una fonteta que’y ha un poch lluny de Sant Marsal y allí férem los conjurs ordinaris que caygué un gran devassey ab pedra y de qui enfora nos ne tornàrem cada una en casa sua. (...) y també me recorda que altra volta en lo estiu prop passat nos ajuntàrem prop de Mer, que·y érem anadas untadas per los ayres en un pinetar, que·y erem ditas Bacada, Joaneta, na t., en t., y na Bacada tragué dels angüents y férem allí en l’aigua que’y havia los conjurs ordinaris y caigué pedra, que n’i havia algunas com lo puny, y de qui·n fora nos ne tornàrem cada una untadas per los ayres a casa sua, y també me recorde que alguns sis anys fa poc més o manco que los arbres tenian ja fulla, que’ns aplegàrem prop la casa [f. 3v] de Masjoan d’Espinelbes (...), y allí nos untàrem dels angüents aportava na Bacada y per los ayres nos ne anàrem de part de munt de Ozor, y allí trobàrem lo dimoni y lo adorarem y tingué tractes carnals ab nosaltres y dita Bacada se tragué dels angüents y los spargí destrampats ab aygua per los ayres per neular los aglans y de aquí·n fora nos ne anàrem a Carós y a Sosqueda, que’y férem càurer pedra, poca cosa, y de aquí nos ne tornàrem que no’m recorda ahont baxàrem dels núvols, y també me recorde que entany quant los blats eren tendres nos ne anàrem a Vilalleons y en una serrota nos ajuntàrem na Joaneta, na Bacada, na t., na t., en t. , y allí trobàrem lo dimoni qui tingué tracts carnals ab tots nosaltres, y devant d’ell ballàrem y lo adoràrem y després férem los conjurs ordinaris per a fer càurer pedra com defet ne caygué, que se’n portà molts blats a Vilalleons (...), y altre volta me recorda que’ns ajuntàrem en una bassa que li diuen la Llobera, que és de sobre Figarola de Seva, que y érem na Jauma Martina, muller de Jaume Martí de Seva, na Bacada, na Joaneta, na t..., na Jaume Stranya y duas de altres que yo no conexia, que deyan éren [f. 4] de Seva, que anaven com a viudas, y aquí nos untàrem y nos ne anàrem per los ayres fins a Ayguafreda, y allí en un torrent férem los conjurs ordinaris y caigué pedra, y nos ne tornàrem després cada una en sa casa.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 143
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
143
6. ABEV, ACF, Procés de Castellterçol9 6.1. Procés fet a Caldes de Montbui contra Antònia Puig
[referència 6.1. f. 7-10] (...) [f. 7] Die sabbati XVIII mensis januarii anno a Nativitate Domini MDCXX, in dicta villa calidarum fuit processada ad exequendum torturam provisam in persona Monserrate Durrius, sub forma sequentis: (...) [f. 7v] (...) «Monserrada Durrius, ja saps estàs condempnada a mort y a que sies turmentada pera què digues quines persones en ta companyia han usat lo art de bruxeria en los aplechs y ajusts has tinguts ab lo dimoni, y en tot y ha tot vulles dir la veritat y no vulles que tes carns sien macerades, y en tot vulles dir la veritat». E vist no volie dir la veritat fonch manada abocar sobre lo banch de dit turment y fonc manada lligar los braços al revés, mà a colso, dix: «Mare Déu ajudau-me, senyor deslligau-me, senyor deslligau-me qu ejo diré la veritat», e fonch manada tràurer de dit banch, i asseguda sobre una cadira dix: «Senyor, és molta veritat que est estiu passat a fets sinc anys aní jo deposant des de la present vila de Caldes en companyia de Elisabet Rossella en lo Puig de Aguilar del present terme de Caldes de Montbuy, bisbat de Barcelona, ahont y havien moltes bruxes y bruxots (...) y després que hagué tingut tracte ab totes nosaltres nos ne baxàrem a uan aygua que·y ha en lo peu del dit Puig de Aguilar y en presentia mia na Rossella y llansà unes pols de metzines y batérem l’aygua dient «senyor donau-nos pedra seca que caygue sobre lo terme de Caldes», deyem les de Caldes, y les altres dels demés llochs quiscuna lo demanave per los llurs llochs, per la gent y tenien de tema, y encontinent se alsaren grans núvols y tempestats y quiscuna de nosaltres se’n muntà sobre de son dimoni en form ade cabró y jo muntí també sobre del meu, lo qual se deia Hupa, que me’l donà lo senyor la primera vegada lo viu i l’adorí y nos ne muntàrem sobre dels núvols y deyem entre nosaltres y estàvem demanant que caygués pedra com de fet ne caygué molta tant per lo terme de Caldes com altres parts, donant molts grans danys que donàrem de danys dos mília lliures poch mós o manco, i·ns ne baxàrem en terra y allí nos dexà lo dimoni a hont havíem dexada la roba y nos tornàrem a vestir y quiscuna de nosaltres no ne tornàrem a nostres cases. 9.
Aquest procés ha estat darrerament editat íntegrament a: GINEBRA I MOLINS, R. (ed.) (2007), Condemnades per bruixes:
Processos judicials al Vallès i al Moianès a principis del segle XVII (introducció històrica d’Agustí Alcoberro), Granollers, Museu de Granollers, 155 p.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
144
27/10/09
17:00
Página 144
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
(...) [f. 8v] (...) Més dich senyor que és molta veritat que est estiu prop passat a fets dos anys me ajunctí jo testimoni deposant en lo forn d’en Camp de Padrós del present terme de Caldes en companyia de les que tinch anomenades de la present vila de Caldes, (...) [f. 9] (...) y nos ne anàrem a casa den Padró de Pulinyà y parròchia de Sant Menat, y és veritat que jo no puch dir quala de la camarada y entrà pera matar una mula, que li matàrem a dit Padró ab metzines o altrament, y de aquí nos ne anàrem de la matexa manera a Caldes de Malavella, y allí férem caure boyra y neula, donant de danys algunes mil lliures poch més o manco, (...) Més dich, senyor, que est estiu prop passat a fets tres anys me ajuntí jo la deposant en companyia de totes les sobredites a uns plans més enllà de Sant Sadorní del terme de Gallifa, ahont nos aparegué lo dimoni, ballàrem i l’adoràrem y tingué tracte ab nosaltres y férem caure pedra batent una aygua quey ha allí serca, tot ab la forma sobredita, donant de danys mil lliures, ans més que manco, y de aquí nos ne tornàrem a nostres cases. Més dich, senyor, que és molta veritat que en los principis del mes de agost prop passat a fet un any me ajuntí jo deposant ha una serreta entre la Mella10 y la Garriga, en companyia de totes les sobredites, ahont nos aparegué lo dimoni, ballàrem i l’adoràrem y tingué tractes ab nosaltres y férem caure pedra batent una aygua que y ha allí serca, tot ab la forma sobredita, donant de danys més de dos mil lliures, y de aquí nos ne tornàrem a nostres cases. [f. 9v] Encara més dich, senyor, que és molta veritat que en lo mes de maig prop passat me ajunctí jo deposant en companyia de les sobredites y anomenades en Montbuy, ahont nos aparegué lo dimoni ballàrem i l’adoràrem y tingué tracte ab nosaltres y férem caure pedra tot ab la forma sobredita ab la qual donàrem de dany alguns mil ducats poch més o manco. Més dich, senyor, és molta veritat que lo estiu passat a fets catorze anys aní jo deposant en companyia de les que tinch anomenades de Caldes a la riera de Ripoll de bax de un bosch de don Phederich Meca, terme de Sabadell, ahont y eren també les de Sabadell y les demés tinch anomenades, ahont nos aparegué lo dimoni, ballàrem, lo adoràrem y tingué tracte ab nosaltres, y batérem l’aygua y férem caure pedra, tot ab la forma sobredita, donant de danys mil lliures, ans més que manco, y de aquí nos ne tornàrem en nostres cases. Més dich, senyor, és molta veritat que en lo estiu passat a fets dotze anys me ajunctí jo deposant en la riera de Castellar en companyia de totes les sobre anomenades, ahot nos aparegué lo dimoni, ballàrem i l’adoràrem, tingué tingué (sic) tracte ab nosaltres y batérem l’aygua y férem caure pedra, tot ab la forma sobredita, donant dany mil y sinc- centes lliures, poch més o manco, y de aquí nos ne tornàrem a nostres cases.
10.
L’Ametlla del Vallès.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 145
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
145
Encara més dich, senyor, que és molta veritat que est estiu passat a fets sinch anys me ajunctií jo deposant en una serra de Palau en companyia de les sobredites ahont nos aparegué lo dimoni, ballàrem i l’adoràrem y tingué tracte ab nosaltres y férem caure boyra y neula ab la forma sobredita, ab la qual donàrem de dany sinch-centes lliures poch més o manco, y de aquí nos ne tornàrem a nostres cases. Més dich senyor que est estiu passat a fets dos anys me ajuntí jo deposant en companyia de totes les sobredites en la riera de Palau, ahont nos aparegué lo dimoni, ballàrem i l’adoràrem y tingué tracte ab nosaltres y férem caure pedra, tot ab la forma sobredita, ab la qual donàrem de danys mil scuts poch més o manco, y de aquí nos ne tornàrem a nostres cases. Més dich, senyor, que est estiu passat a fets quatre anys me ajuntí jo testimoni deposant en companyia [f. 10] de totes les sobredites en una riera de Santa Eulàlia de Ronsana, ahont nos aparegué lo dimoni, i ballàrem i l’adoràrem y tingué tracte ab nosaltres y férem caure pedra batent l’aygua tot ab la forma sobredita, ab al qual donàrem de danys mil lliures poch més o manco, y de aquí nos ne tornàrem a nostres cases. Més dich, senyor, en descàrrech de ma consientia, que est estiu passat a fets set anys me ajunctí jo deposant en companyia de totes les sobredites en la riera de Santa Eulàlia de Ronsana, prop del molí d’en Comes, ahont nos aparegué lo dimoni devant del qual ballàrem i l’adoràrem, tingué tracte ab nosaltres y batérem l’aygua y férem caure pedra, tot ab la forma sobredita, ab la qual donàrem de danys sinc centes lliures poch més o manco, y de aquí nos ne tornàrem quiscuna de nosaltres en sa casa».
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 146
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 147
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 147-155
L’ASTRARI DE GIOVANNI DI DONDI (1380) XAVIER JUFRE GARCIA AGRUPACIÓ ASTRONÒMICA D’OSONA.
Paraules clau: astrari, Ptolemeu, rellotge astronòmic, Giovanni di Dondi The Astrarium of Giovanni di Dondi Summary: The Astrarium built by Giovanni Di Dondi gives some information on the position in the sky in a Ptolemaic solar system of all planets known at his time (Venus, Mars, Saturn, Mercury, Jupiter, the moon and the sun). The Astrarium clock was completed in 1380. In this work there, appears a computer reproduction in 3D that reproduces its functioning. Key words: astrarium, Ptolemeus, astronomical clock, Giovanni di Dondi
1. L’univers ptolemaic
Ptolemeu descriu el seu model d’Univers al tractat d’astronomia Almagest i a les Taules manuals. Les principals característiques d’aquest model són: —L’Univers és esfèric i es mou com una esfera, girant al voltant d’un eix que passa pels seus pols. —La Terra és esfèrica i situada al centre de l’Univers. —La Terra no gira, es manté aturada, en cas contrari considera que es generarien greus fenòmens atmosfèrics. —La Terra és tan petita enfront la immensitat de l’Univers, que la considera un punt.
DOI: 10.2436/20.2006.01.100
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
148
27/10/09
17:00
Página 148
XAVIER JUFRE GARCIA
—Els planetes coneguts són set i estan ordenats d’aquesta manera: Lluna, Mercuri, Venus, Sol, Mart, Júpiter i Saturn. —El Sol, la Lluna i les estrelles es mouen d’est a oest seguint cercles paral·lels entre ells. —Les estrelles i els planetes ni s’acosten ni s’allunyen de la Terra. L’increment de mida aparent que experimenten per a un observador, es deu a la humitat que desprèn la Terra, i que en deteriora la visibilitat. —Les estrelles del firmament es mantenen fixes i equidistants entre elles. —A l’Univers existeixen dos moviments que poden seguir els astres i els planetes: a) Moviment d’est a oest de l’esfera última de les estrelles fixes, que és circular i uniforme, i les arrossega a totes descrivint cercles paral·lels entre elles. b) Moviment propi de cada un dels planetes (inclosos el Sol i la Lluna), també circular i uniforme, o composició d’ambdós. Ptolemeu aconsegueix crear uns models del moviment dels planetes coneguts i d’unes 1.028 estrelles, on en funció de la data i l’hora s’obté la longitud i la latitud referenciades a l’eclíptica. Longitud eclíptica: Angle horitzontal per referenciar una posició, sobre el pla de l’eclíptica. Latitud eclíptica: Angle vertical per referenciar l’altura d’una posició, situant els 0o en el pla de l’eclíptica. El càlcul realment complex és el de la longitud, la latitud s’obté en funció d’aquest valor. Ptolemeu concep un model de moviments celestes de manera que pugui ser reproduït mecànicament i no sigui tan sols una idea o teoria. Influenciat per Aristòtil, Ptolemeu creu que les trajectòries dels cossos celestes han de poder descriure’s amb moviments circulars uniformes, però un observador situat a la Terra veu que els planetes tenen moviments retrògrads, és a dir, canvien el sentit del seu moviment quan es desplacen pel firmament; a més a més, les seves velocitats tampoc no es mantenen constants. Per poder modelar els moviments dels planetes utilitzant cercles amb velocitat constant, Ptolemeu utilitza una construcció geomètrica composta d’epicicles, deferents i equants (composició de moviments circulars, vegeu figura 8). 2. Epicicles, deferents i equants
Cada planeta es mou recorrent a velocitat constant un epicicle, que és un cercle de petites dimensions. El centre d’aquest epicicle es mou recorrent el perímetre d’un altre cercle anomenat deferent.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 149
L’ASTRARI DE GIOVANNI DI DONDI (1380)
149
El centre d’aquest deferent està desplaçat longitudinalment respecte de l’autèntic centre de la construcció que equival al centre de l’Univers, és a dir, la Terra. Aquest desplaçament és el que s’anomena primera excentricitat. La velocitat angular del centre de l’epicicle recorrent el perímetre del deferent no és constant respecte del centre del deferent, però sí que ho és respecte d’un altre punt anomenat equant. L’equant es troba en posició simètrica (oposada) del centre del deferent respecte de la Terra (centre de l’Univers). Aquesta distància entre la Terra i l’equant és el que s’anomena segona excentricitat. Així doncs, Ptolemeu calcula per a cada planeta: —El radi i la velocitat angular del moviment epicíclic. —El radi del deferent. —La primera excentricitat per situar el centre del deferent. —La segona excentricitat per situar el centre de l’equant. —La velocitat angular del centre de l’epicicle recorrent el perímetre del deferent. —La disposició dels centres seguint l’ordre «Terra-deferent-equant». Existeixen les següents particularitats contemplades en el model de Ptolemeu: —La Lluna té una elongació respecte de l’eclíptica del Sol. —El Sol no té epicicle ni deferent. —Mercuri necessita que el centre real del deferent sigui un punt que gira al voltant d’un cercle, amb centre al deferent convencional. A més a més, la disposició de centres segueix l’ordre «Terra-equant-deferent» (vegeu la figura 8, epicicles, equants i deferents; en vermell es mostra la trajectòria d’un planeta (cercle groc), com una combinació del moviment epicíclic, afectat de la rotació al voltant del perímetre del deferent, i amb velocitat angular referida a l’equant. Un observador situat a la Terra, observarà canvis de velocitat i retrogradacions del planeta). 3. L’Astrari de Giovanni di Dondi
La primera evidència de l’existència d’un rellotge mecànic data de l’any 1335, referida al rellotge construït per Guglielmo Zelandino, instal·lat en una torre de l’església de Sant Gottardo a Milà. Passat poc temps, es construeixen aparells similars a Mòdena (1343), Pàdua (1344) i Monza (1347). El rellotge de Pàdua va ser construït per Jacobbo di Dondi. El seu fill Giovanni va dissenyar l’Astrari, considerat la joia de la mecànica medieval d’Occident. L’Astrari era un rellotge astronòmic, mostrava l’hora en una esfera de 24 particions, i els moviments celestes dels set astres coneguts segons el model ptolemaic (Sol, Lluna, Mercu-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
150
27/10/09
17:00
Página 150
XAVIER JUFRE GARCIA
ri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn). Curiosament, i fet gens habitual, Giovanni va deixar un manuscrit, anomenat Planetarium, on descriu el procés constructiu de l’Astrari, i que ha permès els complicats processos d’interpretació i de reconstrucció d’algunes rèpliques actuals de l’Astrari. Aquest manuscrit també s’acompanya d’un lligall amb instruccions per realitzar nombrosos ajustaments per aconseguir un millor funcionament del rellotge. 4. Història de l’Astrari
Giovanni di Dondi va començar a dissenyar l’Astrari cap al 1365 a Pàdua, i el va acabar el 1380. A causa dels conflictes polítics es desplaça a Pàvia, emportant-se l’Astrari. És en aquesta ciutat on el dóna a conèixer generant l’admiració de la gent. Sembla que l’Astrari necessitava tot sovint de reparacions i ajustaments, i no anava mai gaire bé, i es va mantenir així fins que se’n perd la pista. El 1530, Carles V fou coronat a Bolònia. El governador de Milà, coneixedor de la gran afició que tenia l’emperador pel que fa a tota classe de ginys mecànics, i molt especialment pels rellotges, decideix regalar-li l’Astrari, tot i que aquest feia temps que estava avariat. A partir d’aquest moment se li perd definitivament la pista. 5. Descripció de l’Astrari
L’Astrari era una torre poligonal d’un metre d’alçada aproximadament, on s’hi diferenciaven dos cossos. El cos inferior que ocupava 2/3 parts de l’alçada de l’Astrari, contenia el mecanisme general de rellotgeria i una esfera de rellotge de 24 hores. El cos superior era un prisma de set cares, i cada una d’elles contenia la representació mecànica, amb engranatges independents, del moviment celeste (longitud sobre l’eclíptica) d’un dels astres coneguts. 6. Manera com Giovanni di Dondi reprodueix mecànicament els moviments dels astres, i que es reprodueix a l’animació informàtica tridimensional
Ptolemeu defineix per a cada astre: —Radis dels epicicles i deferents. —Excentricitats dels deferents i equants. —Velocitats angulars dels moviments de rotació de l’astre seguint el perímetre de l’epicicle, i del centre de l’epicicle respecte del punt equant. —Particularitats de la Lluna i Mercuri, excentricitats dels centres dels seus deferents amb moviment giratori. D’aquesta forma exposa les dades necessàries per definir, i poder reproduir mecànicament, el model d’univers que proposa. Giovanni di Dondi respecta les indicacions de Ptolemeu, i reprodueix mecànicament tan bé com sap els moviments que defineix. Per veure amb detall com Giovanni di Dondi im-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
L’ASTRARI DE GIOVANNI DI DONDI (1380)
27/10/09
17:00
Página 151
151
plementa les indicacions de Ptolemeu, al pla mecànic, en el seu Astrari, prenem com a exemple el cas de Mercuri. 1. Situació de la Terra: En una de les set cares de l’Astrari, ubica un punt fix «T», que simbolitza la Terra. 2. Situació de l’equant: Col·loca un disc, excèntric respecte del punt fix «T», obligant-lo a girar respecte del seu centre amb l’ajuda d’un engranatge que l’impulsa per la corona. L’engranatge i el disc equant tenen els diàmetres precisos per aconseguir la velocitat angular de gir de l’equant que Ptolemeu indica. El centre de l’equant és el punt fix «E». 3. Situació del deferent: S’ubica un punt fix «D», que serà el centre del deferent, excèntric respecte de «T» i «E». 4. Barra deferent-epicicle: Mercuri disposa d’un centre real del deferent «DR», que gira al voltant de «D», així doncs, es col·loca un disc a «D», de radi l’excentricitat d’aquest moviment (disc DR). El «disc DR» engrana amb el moviment de l’equant, de manera que, jugant amb els diàmetres dels engranatges, s’aconsegueix que el «disc DR» reprodueixi el gir de «DR» respecte de «D». El centre de l’epicicle «C» s’ha de mantenir a longitud constant del centre «DR», es col·loca la «barra deferent epicicle», que en un extrem té fixat el centre de l’epicicle «C», i en l’altre hi ha una corona que s’abraça al «disc DR». L’epicicle es construirà amb una corona dentada. 5. Barra equant: Solidàriament fixa a l’equant, se situa la «barra equant», que actua com un radi de l’equant, però aquesta barra porta trepat un solc, on s’ubicarà la unió entre el centre de l’epicicle «C» i la «barra deferent epicicle». El centre de l’epicicle «C» serà arrossegat per la «barra equant», lliscant el centre de l’epicicle dins el solc de la «barra equant», ja que els centres de gir de la «barra equant» i de la «barra deferent-epicicle» són diferents. Apareix un moviment relatiu entre peces. 6. Tren d’engranatges: Per aconseguir fer rotar l’epicicle, se situa un tren d’engranatges a sobre de la «barra deferent-epicicle», i un engranatge fix «EF» a sobre del «disc DR». El tren d’engranatges engrana amb l’engranatge fix «EF», d’aquesta manera, en desplaçar-se la «barra deferent-epicicle» arrossegada per la «barra equant», tot el tren d’engranatges pren moviment. Finalment s’engrana el tren d’engranatges amb l’epicicle (que disposa d’una corona dentada), prenent l’epicicle moviment rotatori respecte del seu centre «C». El tren d’engranatges serà tal que transmeti a l’epicicle la velocitat angular que defineix Ptolemeu. Alguns d’aquests engranatges van necessitar ser lleugerament ovalats, segurament amb aquest perfil Giovanni també compensava la dificultat que suposava l’existència d’un centre de deferent excèntric «DR», que provoca que la distància «C»-«DR» no sigui constant. 7. Planeta i indicació de la longitud de l’eclíptica: Se situa un punt en el perímetre de l’epicicle «P», que simbolitza la posició, en aquest cas, de Mercuri.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
152
17:00
Página 152
XAVIER JUFRE GARCIA
Finalment s’instal·la l’«agulla de planeta», peça que consisteix en una barra amb un cap centrat en «T» (no és una unió fixa, permet la rotació com la d’una busca de rellotge), i un solc en el qual s’ubicarà el punt «P», pel qual es podrà desplaçar. El punt «P» arrossegarà tot fent el seu moviment l’«agulla de planeta», que indicarà sobre una corona exterior la longitud del planeta sobre de l’eclíptica. 8. Fixació final de totes les peces: Totes les peces descrites fins aquest moment s’han de fixar de manera que no es desprenguin de la seva posició. Amb aquesta finalitat es col·loquen les «barres de sustentació» en forma de creu. 7. Representació informàtica tridimensional
Com que no pot reproduir-se l’animació sense l’ajuda de l’ordinador, on s’observa el desplaçament del quadrant de Mercuri i el seu funcionament, es presenten imatges d’aquesta animació.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
L’ASTRARI DE GIOVANNI DI DONDI (1380)
27/10/09
17:00
Página 153
153
Bibliografia DORCE, C. (2006), Ptolomeo. El astrónomo de los círculos, Tres Cantos, Nivola libros y ediciones.
KIAULEHN, W. (1959), Los Ángeles de Hierro, Barcelona, Editorial Labor.
GINGERICH, O. (2005), «Astronomía islámica: Investigación y Ciencia», Temas, 41, 40-50.
POULLE, E. (2005), «El Astrario de Giovanni Dondi: Investigación y Ciencia», Temas, 41, 67-71.
GIOVANNI DI DONDI (1380?), Planetarium, reproduccions de làmines en diversos mitjans d’internet.
STRANDH, S. (1982), Máquinas, una historia ilustrada, Madrid, Herman Blume Ediciones.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
154
27/10/09
17:00
Página 154
XAVIER JUFRE GARCIA
Figura 1. Elements que formen l’esfera de Mercuri.
Figures 2 i 3. Reconstrucció de l’Astrari amb una reproducció informàtica de la cara de Mercuri.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
L’ASTRARI DE GIOVANNI DI DONDI (1380)
Página 155
155
Figures 4 i 5. Diferents instants del funcionament de l’Astrari.
Figures 6 i 7. Diferents instants del funcionament de l’Astrari.
DIFERENT
EQUANT EPICICLE
CENTRE TERRA
Figura 8. Representació del sistema d’epicicles, equants i deferents.
BUBLE DE RETROGRADACIÓ DEL PLANETA
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 156
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 157
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 157-167
UNA APROXIMACIÓ A L’OBRA D’ARISTARC DE SAMOS (ca. 310 aC - 230 aC) M. ROSA MASSA ESTEVE CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA, DEPARTAMENT DE MATEMÀTICA APLICADA I, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA.
Paraules clau: Aristarc de Samos, astronomia grega, trigonometria, «Sobre les mides i les distàncies del Sol i la Lluna» An approach to the work of Aristarchus of Samos (ca. 310 BC - 230 BC) Summary: Aristarchus, known as the ancient Copernicus by his heliocentric ideas, was the author of the work: «On the sizes and distances of the Sun and Moon». In this text Aristarchus could be seem as a pioneer of Greek astronomy. He reckoned the sizes of the Sun and the Moon and compared them with the Earth and the distances of these asters to the Earth. After the publication of my Spanish translation of this text (2007), the aim of this paper is to provide some mathematical features deduced from the analysis of the work of Aristarchus. Key words: Aristarchus of Samos, Greek astronomy, trigonometry, «On Sizes and Distances of the Sun and Moon»
Idees astronòmiques abans d’Aristarc
Per situar històricament l’obra d’Aristarc mencionarem algunes idees rellevants de la història de l’astronomia d’aquella època.1 La història 1.
La bibliografia sobre la història de l’astronomia grega és molt extensa. Destaquem com a
obres interessants per proporcionar una visió de conjunt: Dreyer (1953), Berry (1961), Neugebauer (1969), Heath (1981a i 1981b), Tannery (1990 i 1995-96) i Puig Pla (1996).
DOI: 10.2436/20.2006.01.101
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
158
27/10/09
17:00
Página 158
M. ROSA MASSA ESTEVE
de l’astronomia grega probablement va començar ensems amb la història de la filosofia grega, de manera que els primers grans filòsofs van ser també a la vegada els primers astrònoms. Així, podem citar Tales (aprox. 624-547 aC), Pitàgores (aprox. 572-497 aC), Eudoxe (aprox. 408-355 aC) i Aristòtil (aprox. 384-322 aC), entre d’altres.2 Tales, conegut com a astrònom i que va predir i explicar les causes d’un eclipsi3 de Sol, entenia la Lluna i el Sol com discos o cilindres curts que flotaven a l’aigua. Tannery compara aquesta visió del món de Tales amb la que es troba en els papirs egipcis (Tannery, 1990: 74). Algunes idees diferents van ser enunciades per Pitàgores i els seus seguidors, així van reconèixer que la Terra era una esfera i que Venus, l’estel vespertí, era el mateix planeta que Venus, l’estel matutí. El moviment de la Terra així com el del Sol, la Lluna i els planetes al voltant d’un foc central va ser també una teoria atribuïda a un deixeble de Pitàgores, Filolau de Crotona (aprox. 470 aC) (Berry, 1961: 24-25). Posteriorment, Eudoxe va proposar una teoria d’esferes homocèntriques per descriure el moviment dels cossos celestes. Va suposar que la Terra romania immòbil en el centre i que els planetes (incloent-hi el Sol i la Lluna) executaven moviments circulars al voltant d’ella. Eudoxe les va considerar esferes encaixades i concèntriques amb la Terra: tres esferes pel Sol, tres per la Lluna i quatre per cadascun dels altres planetes amb diferents velocitats de rotació i eixos de gir. També va construir un observatori a Cnido, va observar els estels i va escriure un llibre sobre la sortida i la posta de les constel·lacions. Aristòtil, a través dels seus textos que van ser molt influents, va analitzar les realitats observables i va reconstruir la teoria del món integrant en la seva cosmologia moltes idees dels seus predecessors com ara el geocentrisme, el marc estructural de l’Univers de les dues esferes, el principi platònic del moviment circular i uniforme dels cossos celestes i, a més, es va apropiar de la teoria presocràtica dels quatre elements. Va establir les bases del que avui anomenem física antiga i les línies bàsiques de la seva doctrina van ser acceptades com un dogma durant seixanta generacions. Les fonts disponibles respecte als principis de filosofia natural d’Aristòtil són els vuit llibres de Física. Les qüestions astronòmiques es discuteixen sobretot en els quatre llibres del De Caelo i a la Meteorologia. De fet, la pràctica totalitat dels astrònoms grecs, àrabs i cristians van acceptar, de forma implícita o no, les premisses fonamentals de la cosmologia aristotèlica: el caràcter tancat i finit del cosmos, la immobilitat de la Terra en el centre del món i la diferència essencial entre les dues regions: la celeste (supralunar) i la terrestre (sublunar). Aristarc de Samos, que va viure a l’època d’Euclides (aprox. 300 aC) i Arquimedes (287212 aC), va ser una de les rares excepcions que va plantejar idees heliocèntriques de 2.
En la introducció de Heath apareixen també Anaximandre de Milet (aprox. VI aC), Anaxímenes (aprox. VI aC), Xenòfa-
nes (aprox, V aC), Heràclit (aprox. VI aC), Heràclides de Ponto (aprox. IV aC), Plató (aprox. IV aC), etc. (Heath, 1981a: 1-297). 3.
Recentment Bowen i Goldstein (1994) han publicat un article amb comentaris astronòmics sobre els eclipsis solars a
Aristarc, Tales i Heràclit.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 159
UNA APROXIMACIÓ A L’OBRA D’ARISTARC DE SAMOS (ca. 310 aC - 230 aC)
159
l’Univers, com comentarem més endavant. Tanmateix, en la seva obra Sobre les mides i les distàncies del Sol i la Lluna va utilitzar la teoria geocèntrica. Aristarc va ser un dels pioners en escriure una obra que calculava les mides del Sol i la Lluna relacionant-les amb les de la Terra i les distàncies d’ells a la Terra. Aristarc de Samos (ca. 310 - 260 aC)4
Aristarc, que va néixer el 310 aC a l’illa de Samos, va fer les seves observacions astronòmiques al Museu d’Alexandria amb Timocaris d’Alexandria (aprox. III aC) i Aristil·lo (deixeble de Timocaris). No es coneix gairebé res de la seva vida. Les escasses informacions de què es disposa vénen donades per les cites trobades en textos posteriors i per l’obra que ens va deixar. Claudi Ptolemeu (aprox. 85-165), a la seva obra Almagest (150), explica que Aristarc va observar el solstici d’estiu de l’any 280 aC. Ptolemeu, en l’apartat primer del llibre III de la seva obra, descriu també els procediments d’Aristarc per determinar la longitud de l’any solar (Ptolemy, 1984: 137-139). Posteriorment, Nicolàs Copèrnic (1473-1543) a la seva obra De Revolutionibus orbium coelestium libri VI (1543) explica les observacions realitzades per Aristarc a Alexandria. Concretament, en el capítol II del tercer llibre, Copèrnic relata les observacions dels equinoccis i solsticis i cita Aristarc i Timocaris; en el capítol VI d’aquest mateix llibre, torna a descriure els moviments regulars de la precessió dels equinoccis, citant de nou a Aristarc, Timocaris i Aristil·lo;5 finalment, en el capítol XIII del mateix llibre tercer, descriu els càlculs realitzats per diversos astrònoms, entre ells Aristarc, per determinar la magnitud de l’any solar (Copérnico, 1987: 151-154, 162-169 i 183-187). Encara que Aristarc és reconegut com un astrònom, en la seva època va ser anomenat el «matemàtic», i va ser citat com un dels pocs homes que gaudien d’un profund coneixement de totes les branques de la ciència: geometria, astronomia, música... Així Vitruvi (s. I aC) el menciona en aquest sentit en la seva obra De Architectura (35-25 aC): Els que van rebre de la naturalesa tant talent, perspicàcia i memòria, que poden adquirir perfectament la Geometria, l’Astrologia, la Música, i altres disciplines, passen els límits d’arquitectes i es fan Matemàtics; amb el qual poden fàcilment gaudir d’aquestes ciències, participant així del coneixement de moltes altres. Però rares vegades es veuen tals subjectes, com en altres temps ho van ser Aristarc de Samos, Philolao i Architas de Tarento, Apoloni de Perga, Eratóstenes de Cyrene, i Arquimedes i Scopínas de Siracusa: 4.
A part de les biografies clàssiques com la de Sthal (1971) del DSB, Wall (1975) ha publicat un article sobre la historio-
grafia d’Aristarc de Samos. 5.
Recentment Maeyama (1984) i Goldstein & Bowen (1991) han publicat articles on es descriuen les precises observa-
cions dels estels realitzades pels astrònoms Timocaris, Aristil·lo i Aristarc, en el Museu d’Alexandria.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
160
27/10/09
17:00
Página 160
M. ROSA MASSA ESTEVE
els quals van deixar a la posteritat moltes invencions orgàniques i gnomòniques, trobades i explicades per càlcul numèric, i raons naturals.6
Que Aristarc era un geòmetra molt capaç, queda provat en el treball d’astronomia que ens ha llegat. A més, Aristarc és sobretot conegut com l’«antic Copèrnic». Hi ha unanimitat en afirmar que Aristarc va ser dels primers en presentar la hipòtesi heliocèntrica. Arquimedes, contemporani seu, en un passatge de la seva obra Arenari (216 aC) afirma que Aristarc suposava que les esferes de les estrelles i el Sol romanien en l’espai sense moure’s i que la Terra girava al voltant del Sol, Ara bé tu recordes que pel terme món la majoria dels astrònoms designen l’esfera que té per centre el centre de la Terra i per radi la recta compresa entre el centre del Sol i el centre de la Terra, ja que ho hauràs après en les demostracions que escriuen els astrònoms. Tanmateix, Aristarc de Samos ha publicat algunes hipòtesis de les quals es dedueixen pel món dimensions molt més grans que les que acabem de mencionar. Efectivament, suposa que les estrelles fixes i el Sol resten immòbils, que la Terra gira al voltant del Sol sobre una circumferència de cercle, ocupant el Sol el centre d’aquesta trajectòria, i que l’esfera de les fixes, que s’estén al voltant del mateix centre que el Sol, té una mida tal que la raó del cercle sobre el que se suposa que la Terra gira, respecte a la distància de les estrelles fixes és comparable a la raó del centre de l’esfera respecte a la seva superfície. (Archimède, 1971: 135)
En aquest sentit també el cita Plutarc (ca. 46-125) en el seu llibre Obres Morals, més conegut com Moralia 923 A, en un tractat anomenat «Sobre la cara visible de la Lluna»: ...Oh Senyor, senzillament no ens acuseu d’impietat com Cleanthes que va creure que els grecs haurien d’haver presentat una acció per impietat contra Aristarc de Samos, sobre la base que estava desplaçant la Terra de l’Univers, perquè va intentar explicar els fenòmens suposant que els cels estan quiets mentre que la Terra gira al llarg de l’eclíptica i al mateix temps està girant sobre el seu propi eix. (Chermiss & Helmbald, 1957: 55)
6.
«Los que recibieron de la naturaleza tanto talento, perspicacia y memoria, que puedan adquirir perfectamente la
Geometría, Astrología, Música, y demás disciplinas, pasan los límites de architectos, y se hacen Matemáticos; con lo cual pueden fácilmente disputar de estas ciencias, hallándose apercibidos con el conocimiento de otras muchas. Pero raras veces se ven tales sujetos, como en otros tiempos lo fueron Aristarco Samio, Philolao y Architas Tarentinos, Apolonio Pergéo, Eratóstenes Cyreneo, y Archimedes y Scopínas Siracusanos: los cuales dexaron a la posteridad muchas invenciones orgánicas y gnomónicas, halladas y explicadas por cálculo numérico, y razones naturales.» Aquesta descripció es troba en el Capítol I del primer llibre de l’obra De Architectura titulat «De la esencia de la Arquitectura» (Vitruvio, 1787: 8).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
UNA APROXIMACIÓ A L’OBRA D’ARISTARC DE SAMOS (ca. 310 aC - 230 aC)
Página 161
161
Malgrat aquestes referències, Aristarc en la seva obra Sobre les mides i les distàncies del Sol i la Lluna no presenta la hipòtesi heliocèntrica. És probable que aquesta hipòtesi li vingués suggerida en comprovar, en aquesta obra, que el Sol és molt més gran que la Terra i la Lluna i que es troba molt més lluny de la Terra que la Lluna. Sobre les mides i les distàncies del Sol i la Lluna. El text
L’obra Sobre les mides i les distàncies del Sol i la Lluna, segons explica Pappus, es trobava en un recull de textos anomenat Petita Astronomia juntament amb l’Òptica i els Fenòmens d’Euclides, les Sphaericae de Teodosio, Sobre l’esfera en moviment d’Autolico de Pitania i altres (Pappus, 1982: Vol. 2, 369). La col·lecció de textos de la Petita Astronomia constituïa un curs d’introducció a la gran astronomia que, de fet, estava representada per l’obra Almagest de Ptolemeu. Tots aquests textos es trobaven escrits en grec i en àrab. Una traducció del grec a l’àrab la va fer Luqa al-Balabakki que va morir el 912. Més tard, Nasir Al-din Al-Tusi (1201-1274) va fer una recensió de tots els llibres de Petita Astronomia. La primera edició de l’obra va ser una traducció llatina de George Valla el 1448 (amb una segona edició a Venècia el 1498) i, a partir d’aquesta data, es van succeir diverses traduccions, la llatina de Federico Commandino (1572), una edició grega de John Wallis (Oxford, 1688), una edició grecollatina de Fortia d’Urban (París, 1810), seguida per una traducció francesa del mateix autor el 1823 i a Oxford, el 1913, una edició grega amb la traducció anglesa de Thomas Heath. Aquesta és una traducció anglesa realitzada a partir d’un manuscrit grec del Vaticà, del text de Wallis i de la traducció francesa de Fortia d’Urban. L’any 2007 s’ha publicat la primera traducció castellana d’aquest text clàssic del 230 aC. S’ha fet la traducció emprant l’edició llatina de Commandino i l’edició grecoanglesa de Heath. El text grec que apareix en la traducció de Heath ha estat emprat pel professor Joaquín Ritoré per revisar la traducció castellana. Per il·lustrar les proposicions s’han reproduït les figures que apareixen a l’edició llatina de Commandino que, en alguns casos, presenten lletres diferents del text grec publicat per Heath. Per la traducció dels comentaris de Pappus de la seva Col·lecció Matemàtica hem emprat la traducció francesa de Paul ver Eecke de 1982, revisant-la amb el text llatí de Commandino i amb la traducció anglesa de Heath. Els objectius de la traducció són dos: per una banda, aportar un text que pugui ser útil per als investigadors en història de la ciència, per als matemàtics, per als astrònoms i per als amants de la ciència en general i, per altra banda, contribuir a la difusió d’una obra que permetrà conèixer millor la història de l’astronomia. De fet, és una de les poques obres clàssiques que ens ha arribat a nosaltres amb totes les proposicions, il·lustracions i demostracions. Amb aquests objectius in mente hem procurat ser fidels al text però a la vegada ens hem permès algunes llicències per fer-lo més comprensible. Així, per exemple, hem afegit alguns connectors quan el text ho requeria. Per expressar els càlculs hem conservat l’estil retòric
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
162
17:00
Página 162
M. ROSA MASSA ESTEVE
d’Aristarc, però hem afegit a peu de pàgina les operacions corresponents a aquests càlculs. Encara que Aristarc en el text grec no cita les seves fonts, ens ha semblat útil per al lector citar aquelles en les quals, al nostre entendre, podria haver-se basat per al desenvolupament de les demostracions, quasi sempre els Elements d’Euclides. Respecte a l’estil literari, atès que a vegades es podia optar per diverses opcions de traducció, hem triat la que, al nostre entendre, s’aproximava més al lector dels nostres dies, assenyalant a peu de pàgina l’expressió literal original.
Figura 1.
Portada de la traducció castellana.
El llibre que conté la traducció (vegeu la portada a la figura 1) consta d’un pròleg del professor Cándido Martín, director del Secretariat d’Extensió Universitària de la Universitat de Cadis; d’una introducció on analitzo el contingut matemàtic de l’obra; de la meva traducció
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 163
UNA APROXIMACIÓ A L’OBRA D’ARISTARC DE SAMOS (ca. 310 aC - 230 aC)
163
castellana amb notes de l’obra d’Aristarc; de la meva traducció castellana del fragment que tracta de l’obra d’Aristarc de la Col·lecció Matemàtica de Pappus, i d’un facsímil de la traducció llatina de l’obra d’Aristarc de Commandino (1572) que es troba al Real Instituto y Observatorio de la Armada de San Fernando. Contingut de l’obra Sobre les mides i les distàncies del Sol i la Lluna
Una valoració integral d’aquesta obra d’astronomia ha de considerar l’estreta relació que van tenir els inicis de l’astronomia amb els orígens de la trigonometria,7 aspecte, aquest, que contribueix a la seva millor comprensió. En el text, Aristarc es planteja problemes de geometria plana tallant les esferes del Sol i de la Lluna en cercles màxims. Per resoldre els problemes geomètrics, recorre a relacions, considerades avui com a trigonomètriques, entre angles i costats d’un triangle. Els angles els expressa com a fraccions d’angle recte i escriu les raons trigonomètriques com a raons entre els costats dels triangles; així pot determinar les cotes superiors i inferiors del valor que busca. Les proposicions geomètriques que Aristarc empra es troben majoritàriament en els Elements d’Euclides. La teoria de proporcions d’Eudoxe del llibre V dels Elements és utilitzada constantment i les seves propietats d’invertir, alternar, compondre i multiplicar són aplicades tant per a proporcions d’igualtat com de desigualtat. Aristarc es basa també implícitament en altres relacions, que per a nos-altres són trigonomètriques, com si les conegués o les considerés trivials. Aristarc parteix de sis hipòtesis sobre les mides i les distàncies als astres, i a través de divuit proposicions, demostra tres tesis. Les hipòtesis de les quals parteix es poden agrupar en dos blocs: un per a les tres primeres, que són descriptives, i altre per a les tres restants, que són a més quantitatives. El contingut de les tres primeres podríem enunciar-lo així: la primera afirma que la Lluna rep la seva llum del Sol, la segona explica que la Terra representa el centre de l’esfera en la qual es mou la Lluna, i la tercera ens descriu que el cercle màxim que delimita les parts de foscor i claredat en la Lluna està en el camp de visió del nostre ull. Aquestes hipòtesis, doncs, no aporten cap angle, cap mesura, sinó que descriuen les posicions dels astres. Les altres tres hipòtesis proporcionen mesures obtingudes probablement per observació. Així, la quarta implica que quan la Lluna forma angle recte amb el Sol i la Terra, l’angle de visió de la Lluna des de la Terra és de 87º, ja que l’altre angle del triangle rectangle mesura una trentena part (1/30) d’un quadrant (90º), és a dir, 3º; la cinquena ens proporciona la grandària de l’ombra de la Terra, que és dues vegades la Lluna, i la sisena i última ens explica que la Lluna és vista des de la Terra, formant un con, amb un angle de 2º, que és una quinzena part d’un signe del zodíac (30º). 7.
El meu interès per l’obra d’Aristarc prové d’un projecte, del qual sóc la investigadora principal, sobre els orígens de la
trigonometria. Aquest estudi té com a objectiu seleccionar textos històrics per utilitzar a l’aula i així facilitar l’ensenyament de la trigonometria. El marc teòric d’aquest projecte va ser publicat a Massa (2003) i un resum sobre l’obra d’Aristarc i el dossier per a l’ensenyament es troben a Massa (2005).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
164
27/10/09
17:00
Página 164
M. ROSA MASSA ESTEVE
Les tres tesis, que enuncia al principi del llibre, són: la primera, la distància al Sol des de la Terra és més gran que 18 vegades, però més petita que 20 vegades, la distància a la Lluna des de la Terra; la segona, el diàmetre del Sol està en la mateixa raó que el diàmetre de la Lluna, i la tercera, el diàmetre del Sol té respecte al diàmetre de la Terra una raó més gran que la de 19 a 3 però més petita que la de 43 a 6. Aquestes tres tesis les demostra en les proposicions núm. 7, núm. 9 i núm. 15, respectivament. A tall d’exemple, analitzarem la demostració de la proposició núm. 7, que és el pilar d’aquesta obra, ja que les altres dues tesis es basen en el resultat demostrat en aquesta proposició. La proposició núm. 7 afirma que la distància al Sol des de la Terra és més gran que 18 vegades, però més petita que 20 vegades la distància a la Lluna des de la Terra [Aristarco, 2007: 49-53]. Aristarc construeix (vegeu la figura 2) un triangle rectangle amb vèrtexs en els centres de la Terra (B), de la Lluna (C) i del Sol (A) amb angles donats, o sigui coneguts, per observació. Com que la Lluna se’ns mostra partida en dues, l’angle BCA és recte, l’angle ABC és de 87º (per observació) i el CAB és de 3º. De fet, demostra que: 1/18 > sinus 3º = CB : AB > 1/20, sent CB la distància Lluna-Terra, AB la distància Sol-Terra i interpretant aquí la raó de les distàncies com el sinus de l’angle complementari al comprès entre elles.
Figura 2.
Figura corresponent a la proposició núm. 7 (Aristarco, 2007: 109).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
UNA APROXIMACIÓ A L’OBRA D’ARISTARC DE SAMOS (ca. 310 aC - 230 aC)
Página 165
165
Primer demostrarem la primera desigualtat: 1/18 > CB : AB o sigui AB > 18CB. Aristarc empra quatre estratègies matemàtiques en la demostració de la primera desigualtat. Traslladar el problema del triangle Sol-Terra-Lluna a un triangle semblant construint una circumferència adequada; utilitzar, com si fos trivial, la relació entre les tangents (expressió actual) i els angles (tg α : tg β > α : β, amb α, β angles del primer quadrant); emprar la proporció establerta entre els segments que determinen la bisectriu d’un angle d’un triangle i els seus costats i, l’última, aproximar l’arrel de 2 per 7/5. Al final Aristarc trasllada el resultat obtingut en el triangle semblant, al triangle ABC inicial, Sol-Terra-Lluna i conclou que AB > 18 CB. Veiem el desenvolupament de la demostració. Sigui A el centre del Sol; B, el centre de la Terra, i C, el centre de la Lluna quan se’ns mostra partida per la meitat, llavors CB representa la distància a la Lluna des de la Terra i AB representa la distància al Sol des de la Terra. Per la hipòtesi núm. 4, l’angle BAC és 3º, llavors l’angle ABC que mesura l’allunyament de la Lluna al Sol és 87º, ja que BCA és recte. Tot seguit Aristarc dibuixa una circumferència de centre B i radi AB i estudia el problema en BHE (primera estratègia), triangle semblant construït de costats perpendiculars al donat, o sigui que l’angle DBE val 3º. A més completa el quadrat de costats AB, BE amb els costats AF i FE. Sigui doncs l’angle FBE igual a 45º i l’angle GBE la meitat, o sigui 90/4. Fent la raó entre els dos angles GBE i DBE, que val 3, dóna 15 és a 2. Diu Aristarc que (segona estratègia), com que sabem que la raó entre els costats oposats a aquests angles és més gran que la raó entre ells, podem escriure que: GE : HE > (GBE) : (DBE) = 15 : 2. Ara aplicant el Teorema de Pitàgores al triangle isòsceles (BE = FE) format per la meitat del quadrat es compleix que: FB2 = 2 BE2. A continuació aplica proporcions als triangles semblants (tercera estratègia), arribant a la conclusió que FG2 = 2 GE2. L’estratègia que usa tot seguit és utilitzar la raó 50 : 25 = 2 > 49 : 25 (quarta estratègia). Llavors escriu: FG2 : GE2 = 2 > 49 : 25. Traient l’arrel quadrada queda FG : GE > 7 : 5. Component la raó (componendo), FG + GE = FE (Euclides, 1956: 114-115) resulta FE : GE > 12 : 5 = 36 : 15. Però com que abans havia demostrat que GE : HE > 15 : 2, fent el producte de les dues raons (ex aequali), FE : GE amb GE : HE, resulta FE : HE > 36 : 2 = 18 : 1. O sigui que FE > 18 HE, però com que FE = BE llavors BE > 18 HE. Sabem també que BH que és la hipotenusa és més gran que BE que és un catet, llavors BH > 18 HE. Ara escriu aquest resultat en el triangle semblant a aquest, és a dir, la demostració que ha fet en el triangle BHE l’expressa en el triangle ortogonal ABC mitjançant la proporció: BH : HE = AB : CB i conclou que AB > 18 CB. O sigui que la distància al Sol des de la Terra (AB) és més gran que divuit vegades la distància a la Lluna des de la Terra (CB).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
166
27/10/09
17:00
Página 166
M. ROSA MASSA ESTEVE
Per a la segona desigualtat (AB < 20CB), Aristarc treballa també amb el triangle semblant anterior i construeix una nova circumferència prenent la hipotenusa com a diàmetre. Utilitza el costat d’un hexàgon inscrit en la circumferència per relacionar el seu arc de circumferència amb el de la corda determinada pel costat oposat a l’angle de 3º. En aquest cas té en compte que l’angle inscrit val la meitat de l’arc que abasta i així pot establir una proporció de desigualtat entre els arcs de circumferència i les cordes. Destaquem que de nou està suposant certa una relació trigonomètrica entre els angles i els seus sinus (α : β > sin α : sin β, con a, b angles del primer quadrant). Novament trasllada el resultat obtingut en el triangle semblant al triangle ABC inicial, Sol-Terra-Lluna, i conclou que AB < 20 CB. Reflexions finals
El text constitueix una col·lecció coherent de proposicions, amb una descripció correlativa de les idees que vol mostrar, tenint sempre presents els seus objectius, és a dir, calcular les mides i les distàncies dels astres. Les proposicions constitueixen exercicis matemàtics amb operacions entre raons, amb construccions geomètriques singulars que ens mostren la gran qualitat d’Aristarc. És un text ric i ben estructurat i, al nostre entendre, les seves demostracions són impecables pel que fa al rigor. Tanmateix el rigor en el seu raonament no va ser acompanyat d’observacions correctes, així Aristarc va observar un angle de 87º, quan en realitat és quasi de 90º. Pappus, en el seu comentari (que es troba traduït a Aristarco, 2007: 73-76), reivindicant aquesta obra, explica que Aristarc diu que es dedueixen aquestes mides de les seves suposicions, llavors evidentment si fossin unes altres suposicions serien uns altres resultats. A més, l’obra d’Aristarc conté demostracions, com les que hem analitzat, que serveixen per a l’ensenyament de la trigonometria. El text permet remarcar fonamentalment dues idees: l’aplicació de la trigonometria al càlcul de distàncies i el lligam de la trigonometria amb la seva eina base: la geometria. Més de 2.000 anys després, els procediments d’Aristarc segueixen sent en certa manera útils.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
UNA APROXIMACIÓ A L’OBRA D’ARISTARC DE SAMOS (ca. 310 aC - 230 aC)
Página 167
167
Bibliografia ARCHIMÈDE (1971), Des spirales, De l’équilibre des figures planes, L’arénaire, La quadrature de la parabole, trad. de C. Mugler, Paris, Les Belles Lettres.
MAEYAMA, Y. (1984), «Ancient stellar observations: Timocaris, Aristilo, Hipparcus, Ptolemy –the date and accuracies». Centaurus, 27 (3-4), 280-310.
ARISTARCO DE SAMOS (2007), Sobre los tamaños y las distancias del Sol y la Luna, trad. de M. R. Massa-Esteve, Cádiz, Publicaciones de la Universidad de Cádiz.
MASSA-ESTEVE, M. R. (2003), «Aportacions de la història de la matemàtica a l’ensenyament de les matemàtiques», Biaix, 21, 4-9.
BERRY, A. (1961, 1a ed. John Murray, 1898), A Short History of Astronomy, Nova York, Dover. BOWEN, A. C.; GOLDSTEIN, B. R. (1994), «Aristarchus of Samos, Thales and Heraclitus on Solar Eclipses: An Astronomical Commentary on P. Oxy. 53.3710 cols. 2.33-3.19». Physis, 31.3, 689-729. COPÉRNICO, N. (1987), Sobre las revoluciones, trad. de C. Mínguez Pérez, Madrid, Editorial Tecnos S.A. CHERMISS, H.; HELMBALD, W. (1957), Plutarch’s Moralia, Londres, Cambridge-Mass. DREYER, J. L. E. (1953, 1a ed. Cambridge, Cambridge University Press, 1906), A History of Astronomy from Thales to Kepler, Nova York, Dover Publications.
MASSA-ESTEVE, M. R. (2005), «L’Ensenyament de la trigonometria. Aristarc de Samos (310-230 aC)». A: GRAPI, P.; MASSA, M. R. (ed.), Actes de la I Jornada sobre Història de la Ciència i Ensenyament «Antoni Quintana Marí», Barcelona, 95-101. NEUGEBAUER, O. (1969), The Exact Sciences in Antiquity, Nova York, Dover Publications. PAPPUS D’ALEXANDRIE (1982), La Collection Mathématique, 2 vol., trad. de P. V. Eecke, Paris: Librairie Scientifique et Technique Albert Blanchard. PTOLEMY’S (1984), Almagest, trad. de G. J. Toomer, Nova York, Springer-Verlag. PUIG PLA, C. (1996, 1a ed. 1993), El geocentrisme i la física antiga, Barcelona, Edicions UPC.
EUCLIDES (1991-1994-1996), Elementos. Vol. 1, libros I-IV. Int. de Luis Vega. Trad. y notas de M. L. Puertas Castaños, Madrid, Gredos. Vol. 2, libros VIX. Trad. y notas de M. L. Puertas Castaños, Madrid, Gredos. Vol. 3, libros X-XIII. Trad. y notas de M. L. Puertas Castaños, Madrid, Gredos [edició anglesa HEATH, T. L. (ed.) (1956), The Elements, vol. 2, Nova York, Dover].
STHAL, W. H. (1971), «Aristarchus of Samos». A: GILLISPIE, C. C. (ed.), Dictionary of Scientific Biography, Nova York, 246-250.
GOLDSTEIN, B. R.; BOWEN, A. C. (1991), «The introduction of dated observations and precise measurement in Greek astronomy», Arch. Hist. Exact Sci., 43 (2), 93-132.
TANNERY, P. (1995-1996, 1a. ed. Paris, Gauthier-Villars et Cie, 1912-1950), Mémoires Scientifiques, 6 vols., ed. de J. L. Heiberg i H. G. Zeuthen, Paris, Éditions Jacques Gabay.
HEATH, T. L. (1981a, 1a ed. Oxford, Clarendon Press, 1913), Aristarchus of Samos. The Ancient Copernichus, Nova York, Dover Publications.
VITRUVIO (1787), Los diez libros De Architectura de M. Vitruvio Polion, trad. De J. Ortiz Sanz, Madrid, Imprenta Real.
HEATH, T. L. (1981b, 1a ed. Oxford, Clarendon Press, 1921), A History of Greek Mathematics, I-II, Nova York, Dover Publications.
WALL, B. E. (1975), «The Historiography of Aristarchus of Samos», Studies in the History and Philosophy of Science, 6, 201-228.
TANNERY, P. (1990, 2a ed. Paris, Gauthier-Villars et Cie, 1930), Pour l’histoire de la Science Hellène. De Thalès a Empedocle, Paris, Éditions Jacques Gabay.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 168
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 169
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 169-179
METEORÒLEGS AMB CARA I ULLS: EXPOSICIÓ DE METEORÒLEGS CATALANS DE TOTS ELS TEMPS JORDI MAZON BUESO DEPARTAMENT DE FÍSICA APLICADA, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA; ASSOCIACIÓ CATALANA D’OBSERVADORS METEOROLÒGICS.
Paraules clau: Eduard Fontserè, Ramon Jardí, Josep Pons, Francesc Salvà i Campillo, Antoni Martí i Franquès, Rafael Patxot, Benet Viñas, exposició divulgativa The faces of the meteorologists. Exhibition of Catalan meteorologists of all times Summary: The Catalan meteorology has contributed in an important way to the international development of this science along the history. Some of the studious Catalan scientists of the atmosphere are very known, like Eduard Fontserè, but other, in spite of the important developed task they have remained, for diverse motives, forgotten, or do not know themselves well. Introducing the contribution and the figure of the main meteorologists of our country it has been the main goal of the Associació Catalana d’Observadors Meteorològics (ACOM) to promote in year 2006 the recovery and divulging of these characters, while carrying out some small sculptures of theirs bust, making expensive to this scientists. Key words: Eduard Fontserè, Ramon Jardí, Josep Pons, Francesc Salvà i Campillo, Antoni Martí i Franquès, Rafael Patxot, Benet Viñas, divulgative exhibition
L’exposició «Meteoròlegs amb cara i ulls», té un doble objectiu. Per una banda, donar a conèixer els científics de l’atmosfera més importants del país, de qualsevol època, i que han contribuït d’una manera més ferma al desenvolupament de la meteorologia universal, i de
DOI: 10.2436/20.2006.01.102
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
170
17:00
Página 170
JORDI MAZON BUESO
l’altra, realitzar el seu bust, obres originals fetes en fang i d’uns 30 cm d’altura, que donen cara a aquests meteoròlegs, sovint desconeguts. La inauguració d’aquesta exposició va tenir lloc la tardor del 2006 a l’Observatori Meteorològic de Pujalt. A hores d’ara, són set els científics que han desenvolupat una important tasca en aquesta ciència i que tenen el seu bust en aquesta exposició: Martí i Franquès, Salvà i Campillo, Eduard Fontserè, Ramon Jardí, Josep Pons, Benet Viñas i Rafael Patxot. Josep Pons i Girbau (Blanes, 1889 - Reus, 1966)
Josep Pons (imatge 1) fou el fotògraf oficial del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) entre els anys 1921 i 1939. Cap a finals del 1921, l’SMC va crear un centre d’estudi dels núvols per encàrrec de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, promoguda per Rafael Patxot. Josep Pons fou el fotògraf assignat per aquest centre d’estudis, i fotografià de forma sistemàtica el cel de Barcelona i de Catalunya, aconseguint una de les col·leccions de fotografies de núvols més valuoses del món en aquella època. La seva tècnica va crear escola, va ser innovadora. En aquella època, els clixés quedaven totalment cremats en fotografiar núvols. Ell va aconseguir que els núvols quedessin ben contrastats en els clixés de l’època. A més, va innovar un sistema per a la mesura de diferents paràmetres físics a partir de la fotografia dels núvols. Prenia fotografies des de dos punts di-
Imatge 1.
Josep Pons Girbau.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 171
METEORÒLEGS AMB CARA I ULLS: EXPOSICIÓ DE METEORÒLEGS CATALANS DE TOTS ELS TEMPS
171
ferents de la ciutat, distants 393 metres, i mesurava les variacions d’altitud de les masses nuvoloses a partir de la seva direcció i la seva velocitat. L’any 1926 havia fet milers de fotografies del cel, i per l’any Polar del 1932, prop de 5.000. Fou l’autor de moltes de les fotografies reproduïdes a l’Atlas Internacional de Núvols, del 1935, que era d’obligada consulta als principals observatoris del món. Els seus clixés van ser escollits per les comissions de directors de Serveis Meteorològics en la tria per establir els quadres de classificacions de núvols amb motiu de l’edició de l’Atlas Internacional de Núvols. Eduard Fontserè i Riba (Barcelona, 1870-1970)
Eduard Fontserè (imatge 2) és sens dubte el meteoròleg més popular i conegut a casa nostra. Es va llicenciar en ciències fisicomatemàtiques l’any 1891, en l’especialitat de meteorologia i sismologia, i es va doctorar el 1894. Una de les primeres activitats que el van reconèixer va ser la de coordinar el Servei Horari que fixava l’hora oficial de la ciutat de Barcelona, tasca que va començar l’any 1891 i que féu durant 67 anys. Però una de les seves accions més importants per a la meteorologia del país fou la de presentar l’any 1894 el projecte d’observatori astronòmic al cim del Tibidabo, que fou acceptat per l’Acadèmia de Ciències el 1895 i posat en pràctica el 1905, construint-hi l’Observatori Fabra, un referent de l’època a nivell europeu.
Imatge 2.
Eduard Fontserè i Riba.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 172
172
JORDI MAZON BUESO
El 1896 va organitzar la Xarxa Pluviomètrica de Catalunya i Balears, vinculada a la Granja Agrícola Experimental de la Diputació de Barcelona, i inicià la publicació d’observacions meteorològiques al butlletí de la Granja. Va presidir la Societat Astronòmica de Barcelona, absorbint la xarxa meteorològica d’aquesta institució a la Granja i arribà a establir 224 estacions a Catalunya. El 1909 fou membre de l’Acadèmia de Ciències, i el 1912, director de la Secció Meteorològica i Sísmica de l’Observatori Fabra. Amb l’ajuda de l’Institut d’Estudis Catalans, el 1913 creà l’Estació Aerològica de Barcelona, embrió del Servei Meteorològic de Catalunya, que fundà el 1921 sota els auspicis de l’Institut i de la Mancomunitat. El 1923 va dirigir la Comissió per a l’Exploració de les Altes Capes de l’Atmosfera, reunida a Londres, i el 1926, la Comissió Permanent de la Xarxa Meteorològica Mundial. El 1929 va muntar l’observatori meteorològic del Turó de l’Home i va organitzar a Barcelona una reunió de la Comissió Internacional per a l’Estudi dels Núvols. A bord del vaixell Xauen constituí la Comissió d’Estudi del Mar a Catalunya. Des del 1942 fou president de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (abans de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques), i des del 1958 hi restà com a president honorari. La seva bibliografia es compon d’uns 180 títols, entre els quals cal destacar Atlas elemental de núvols (1925), La tramuntana empordanesa i el mestral del golf de Sant Jordi (1930), L’anomalia tèrmica de la plana de Vic (1937), Elementos de meteorología (1943) i Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948), entre molts d’altres. Francesc Salvà i Campillo (Barcelona, 1751 - Barcelona, 1828)
Si Eduard Fontserè és considerat el pare de la meteorologia catalana, Salvà i Campillo (imatge 3) n’és l’avi. Metge de formació, en destaquen les seves lluites contra rutines i supersticions, el desenvolupament de la vacuna i, en general, la promoció de la salubritat i la higiene públiques. Com a investigador va destacar en camps tan variats com les experiències sobre navegació aerostàtica (1784), l’invent d’un telègraf elèctric (1791), la previsió de la telegrafia sense fils (1796) i l’estudi de la navegació submarina (1800), entre d’altres A nivell meteorològic, des del 1780 fins al 1827 va fer observacions meteorològiques diàriament des de la seva casa del carrer Petritxol, amb una publicació contínua i diària a la premsa, a través del Diari de Barcelona. Les seves observacions i publicacions en aquest mitjà, sobretot la pressió baromètrica, constitueixen la sèrie instrumental rigorosa més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa. L’interès d’un metge, com ho era Salvà i Campillo, per la meteorologia rau en el fet comú en aquella època de relacionar l’estat de salut de les persones amb les condicions atmosfèriques. Era, per tant, força freqüent que a banda de paràmetres fisiològics, es prenguessin variables atmosfèriques per part de la medicina.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 173
METEORÒLEGS AMB CARA I ULLS: EXPOSICIÓ DE METEORÒLEGS CATALANS DE TOTS ELS TEMPS
Imatge 3.
173
Francesc Salvà i Campillo.
Efectivament, la sèrie de dades de Salvà és molt variada i rigorosa, ja que consta de diverses variables mesurades tres cops al dia: temperatura, pressió, direcció del vent, estat del cel, fenòmens especials (glaçada, llamps, llampecs, terratrèmols, halos, eclipsis, etc.), precipitació i evaporació. Algunes d’elles, com la pressió baromètrica, es va iniciar el 1780, i ha arribat fins als nostres dies mercès a la continuïtat dels deixebles de Salvà i Campillo. Antoni Martí i Franquès (Altafulla, 1750 - Tarragona, 1832) Amb formació de químic (imatge 4), la seva contribució més important al coneixement de l’atmosfera és d’aquest àmbit d’estudi, tot i que també va promoure i desenvolupar la meteorologia des de l’observació bàsica. De família noble, fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, i el conreu de les oliveres. Va organitzar la primera xarxa meteorològica a Catalunya amb l’ajuda dels pagesos que conreaven les seves propietats, de diversos rectors i amics. Estudià amb detall alguns fenòmens meteorològics, com la pedregada de l’any 1878 de la ciutat de Tarragona, amb observacions i anotacions tan curioses com l’existència d’un pèl dins el nucli d’algunes de les pedres caigudes. Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions, principalment sobre l’anàlisi de l’aire. A la seva obra Sobre la cantidad de aire
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
174
27/10/09
17:01
Página 174
JORDI MAZON BUESO
vital que se halla en el aire atmosférico (1790), feia algunes rectificacions a Lavoisier, i donava a conèixer paral·lelament amb el químic francès la concentració d’oxigen en l’aire: 21% en volum. La fama d’aquesta determinació, però, va quedar per a Lavoisier.
Imatge 4.
Antoni Martí i Franquès.
Mossèn Benet Viñas Martorell (Poboleda, 1837 - l’Havana, 1893) És molt possible que Benet Viñas (imatge 5) sigui el meteoròleg més conegut i considerat fora del nostre país, tot i que aquí poca gent sàpiga qui fou. Jesuïta des del 1856, va compaginar la formació religiosa i la científica, mostrant una gran capacitat per la física i les ciències en general. En acabar els seus estudis, a França, va ésser enviat a l’Havana, on fou director del Real Colegio de Belén des de 1870 i fins a la seva mort. I fou en aquesta illa del Carib on va desenvolupar la major activitat científica, en l’estudi dels ciclons tropicals. D’ençà de la seva arribada a Cuba, va adonar-se de la importància científica i social que tenien els ciclons tropicals en aquelles illes del Carib, i es proposà estudiar a fons aquest complex fenomen meteorològic. I certament ho va aconseguir, i amb èxit. L’11 de setembre de 1875 va elaborar la primera predicció de cicló, amb un fort ressò en el món de la navegació d’aquelles terres. Va publicar l’avís als diaris de l’Havana de l’11 de setembre, tot anunciant que el vòrtex era a 550 milles de Cuba. El matí del dia 13 va refermar l’avís als mateixos diaris. Finalment l’huracà va travessar l’Havana la nit del dia 13, d’acord amb la predicció.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 175
METEORÒLEGS AMB CARA I ULLS: EXPOSICIÓ DE METEORÒLEGS CATALANS DE TOTS ELS TEMPS
175
Va inventar i desenvolupar dos aparells, el ciclonoscopi i ciclononefòscop, per detectar els huracans i deduir el moment de l’arribada, a partir de l’observació del tipus de nuvolositat i la direcció del vent, entre d’altres variables meteorològiques. Ambdós aparells van ser guardonats amb diploma i medalla a l’Exposició Universal de Filadelfia del 1876, i van esdevenir dotació imprescindible per a tots els marins al Carib. Però la tasca de Benet Viñas no va quedar aquí. Va enunciar les regles del desplaçament dels ciclons al Carib i va estudiar-lo en una complexa anàlisi tridimensional. Algunes obres seves van ser traduïdes a l’anglès i al francès, i va rebre nombrosos reconeixements pels seus treballs. Va ésser un veritable científic i realitzà importants contribucions tant per al coneixement com per a la predicció dels huracans. Avui dia és encara un referent en l’estudi dels ciclons per als meteoròlegs cubans. Crec que no exageraríem si afirmem que Cuba ha tingut i té el millor sistema d’alerta a la població de ciclons i que és en bona part mercès a Benet Viñas.
Imatge 5.
Mossèn Benet Viñas Martorell.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
176
27/10/09
17:01
Página 176
JORDI MAZON BUESO
Ramon Jardí i Borràs (Tivissa, 1881 - Barcelona, 1972) Físic de formació, i de gran capacitat intel·lectual i pràctica (imatge 6). Es deia que era un «manetes» per a aspectes mecànics. Va ser catedràtic de la Universitat de Barcelona (19301951), professor de l’escola d’Electricitat de la Universitat Industrial (1917) i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts (1914). Va inventar i posar en marxa diversos aparells, entre els quals destaquen la modificació de l’anemògraf d’intensitats Bourdon (Bourdon-Jardí), i la posada en marxa del famós rellotge Billeter. Va ser l’encarregat del laboratori d’aparells, instal·lació telegràfica i receptors de ràdio del Servei Meteorològic de Catalunya. Va intervenir decisivament en el muntatge i l’ajustament de gran part dels aparells de l’Observatori Fabra, del del Turó de l’Home, del de Sant Jeroni de Montserrat i del laboratori de la Universitat de Barcelona. Però és conegut de forma internacional per la invenció del cèlebre pluviògraf d’intensitats, anomenat internacionalment pluviògraf Jardí, els quals van ser fabricats en sèrie per la prestigiosa Richard de París a partir del 1927. Actualment, la major part dels pluviògrafs de les diferents estacions meteorològiques es basen en l’invent de Ramon Jardí.
Imatge 6.
Ramon Jardí Borràs.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 177
METEORÒLEGS AMB CARA I ULLS: EXPOSICIÓ DE METEORÒLEGS CATALANS DE TOTS ELS TEMPS
177
Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols, 1872 - Ginebra, 1964) Rafael Patxot (imatge 7) estrictament no fou un científic, com ho entendríem amb la resta de personatges descrits més amunt. Però la seva dedicació al foment de la ciència catalana va ser decisiva. És considerat el gran mecenes de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX, i així de la ciència. Bibliòfil i escriptor, també fou un home de ciència: astrònom i sobretot meteoròleg. Va iniciar les observacions meteorològiques per la primavera de 1896 al seu observatori de Sant Feliu de Guíxols, l’Observatori Català, i fou el primer català que va mesurar amb precisió la velocitat de la tramuntana mitjançant un anemocinemògraf d’intensitats. Va dotar aquest observatori de Sant Feliu de Guíxols amb molt bons instruments, que posteriorment va cedir al Servei Meteorològic de Catalunya, que els va destinar a l’Observatori de Montserrat. Va crear la coneguda com a Xarxa Patxot, per tal d’estudiar la pluviometria gironina, que amb posterioritat va ampliar a tot Catalunya, Balears i el Rosselló. Va practicar una metodologia de treball recta i meticulosa, prioritzant la qualitat per damunt de la quantitat, publicant així treballs capdavanters, com el seu llibre Meteorologia Catalana. Va reivindicar una franca separació entre la tramuntana i el mestral, i en el seu assaig de pluviometria identifica per primera vegada el màxim pluviomètric del Pallars i de la Ribagorça, fins aleshores no precisat, que va ésser decisiu per a la riquesa hidroelèctrica del país.
Imatge 7.
Rafael Patxot i Jubert.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
178
Página 178
JORDI MAZON BUESO
Com a mecenes, cal ressaltar la creació del centre d’estudi dels núvols, a càrrec de la Fundació Concepció Rabell i Cibils l’any 1921, que tants èxits, fama i prestigi va donar al Servei Meteorològic de Catalunya. L’any 1936 va haver d’exiliar-se a Suïssa, on va lluitar per mantenir una ciència i cultura catalana d’alt nivell.
Imatge 8. Exposició «Meteoròlegs amb cara i ulls» (novembre del 2007).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 179
METEORÒLEGS AMB CARA I ULLS: EXPOSICIÓ DE METEORÒLEGS CATALANS DE TOTS ELS TEMPS
179
Bibliografia ASSOCIACIÓ CATALANA DE METEOROLOGIA (2003), «Investigaciones relativas a la circulación y traslación ciclónica en los huracanes de las Antillas». A: IX Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè, ACAM. BARRIENDOS VALLVÉ, M. (1995), «Meteoròlegs a Catalunya del segle XVIII al XIX», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 39, 167-173.
COLOMER RIBOT, X. (2004), «Rafel Patxot, meteoròleg, astrònom i mecenes», Revista de Girona, 226, 38-45. RAMOS GUADALUPE, L. (2003), Benet Viñas, S.J. Fill il·lustre de Poboleda i figura de la predicció de ciclons a Cuba, Ajuntament de Poboleda.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 180
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 181
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 181-190
JOSEP ESTALELLA I JOSEP COMAS: DE GIRONA A TITÀ MANUEL MORENO;1 JOAN MIRÓ2 1
DEPARTAMENT DE FÍSICA I ENGINYERIA NUCLEAR, ESCOLA POLITÈCNICA SUPERIOR D’ENGINYERIA DE VILANOVA I LA GELTRÚ, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA. manuel.moreno@upc.edu 2 DEPARTAMENT DE QUÍMICA, UNIVERSITAT DE GIRONA. joan.miro@udg.edu
Paraules clau: atmosfera de Tità, Ciencia recreativa, Josep Comas Solà, Josep Estalella Josep Estalella and Josep Comas: from Girona to Titan Summary: During the first two decades of the XX century, in the field of the astronomy and of the popularization of the science, they highlight, among other, two excellent contributions carried out by the astronomer and journalist Josep Comas (1868-1937) and for the scientist and educator Josep Estalella (1879-1938). They are the announcement of the discovery of the atmosphere of Titan (1908), a satellite of Saturn, and the publication of the book Ciencia recreativa (1919), respectively. The centennial of this discovery and the recent arrival of the probe Huygens to this moon, as well as a reading and recent revision of the text of Estalella are good reasons to analyze some aspects of these contributions of both scientists and popularizers of the science whose task has never been sufficiently grateful. Key words: Titan’s atmosphere, Ciencia recreativa, Josep Comas Solà, Josep Estalella
DOI: 10.2436/20.2006.01.103
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
182
27/10/09
17:01
Página 182
MANUEL MORENO; JOAN MIRÓ
1. Introducció
El 1907, l’astrònom català Josep Comas Solà (1868-1937) publicava les observacions dels satèl·lits de Júpiter i de Saturn efectuades entre 1907 i 1908 des de l’Observatori Fabra de Barcelona. Era la primera vegada que es comunicava l’existència d’una atmosfera en un satèl·lit del sistema solar: Tità. El treball apareixia publicat a Astronomische Nachritchen, la revista astronòmica més important del moment. Un descobriment controvertit del qual es compleixen ara cent anys (Moreno, 2007). Atesa la seva transcendència i actualitat amb l’arribada, el gener de 2005, de la sonda Huygens a aquesta lluna, val la pena revisar-ho. El pedagog i científic català Josep Estalella (1879-1938), primer director de l’Institut-Escola de Barcelona, va exercir com a catedràtic de física i química a l’Institut Vell de Girona. Allà preparà el seu conegut llibre de divulgació Ciencia recreativa, publicat l’any 1919. De les 991 experiències proposades, que contenen qüestions variades de matemàtiques, física, química, geografia i construccions i observacions diverses, vint se centren en temes astronòmics: determinació de la meridiana, estimació de l’hora local, construcció i ús de rellotges de sol, identificació de la fase de la Lluna, etc. Es tracta d’un text de divulgació de la ciència molt valuós atesa la sequera crònica en aquest camp. Una iniciativa recent ens ha permès a uns quants professors universitaris efectuar una relectura, en clau actual, d’aquest llibre (Miró, 2007). A continuació presentem algunes reflexions al voltant de Comas i d’Estalella sobre els aspectes mencionats. Un parell de científics i divulgadors catalans a reivindicar. 2. Josep Comas i l’atmosfera de Tità Le 13 août 1907, avec une image très belle et me servant du grossissement de 750 fois, j’ai vu Titan avec les bords très foncés, s’estompant dans l’obscurité du ciel (quelque chose de semblable à ce que’on observe dans le disque de Neptune), tandis que vers la partie centrale, bien plus claire, on voyait deux taches rondes et blanchâtres qui me faisaient l’effet d’une étoile double diffuse. Nous pouvons supposer, légitimement, que cette grande obscurité des bords démontre l’existence d’une atmosphère très absorbante autour de Titan.1
Amb aquesta sensacional conclusió, l’astrònom barceloní Josep Comas Solà (1868-1937) finalitzava el resum de les observacions dels satèl·lits de Júpiter i de Saturn efectuades entre 1907 i 1908 des de l’Observatori Fabra de Barcelona. Era la primera vegada que es comu1.
«El 13 d’agost de 1907, amb una imatge molt bella i fent servir 750 augments, he vist Tità amb els marges molts en-
fosquits, difuminant-se en la foscor del cel (semblant al que s’observa en el disc de Neptú), mentre que en la part central, molt més clara, es veien dues taques rodones i blanquinoses que donaven la impressió d’una estrella doble difusa. Podem suposar, legítimament, que aquesta gran obscuritat dels marges demostra l’existència d’una atmosfera molt absorbent al voltant de Tità.»
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP ESTADELLA I JOSEP COMAS: DE GIRONA A TITÀ
27/10/09
17:01
Página 183
183
nicava l’existència d’una atmosfera en un satèl·lit del sistema solar. El treball, titulat Observations des satellites principaux de Jupiter et de Titan, apareixia publicat en francès a Astronomische Nachritchen, la revista astronòmica més important del moment, editada per l’Observatori de Kiel (Alemanya) (Comas, 1908). Un astre sense atmosfera, com Mercuri o la Lluna, no té l’aspecte mencionat. El seu disc és totalment brillant. L’enfosquiment del seu limbe és indicatiu de l’existència d’atmosfera. No obstant això, en un objecte de dimensió aparent tan petita com Tità resulta difícil de detectar fins i tot amb els millors telescopis terrestres moderns. ¿Va ser tècnicament possible per a Josep Comas veure’l amb el seu telescopi? ¿Concorda la seva descripció amb les possibilitats tècniques observacionals de l’instrument emprat? Les observacions havien estat realitzades des de l’Observatori Fabra de Barcelona, del qual Comas era director des de la seva fundació (1904), amb el telescopi refractor Mailhat de 38 cm. El poder de resolució de l’instrument és de l’ordre d’1 microradià. Tità té una mida de 5.150 km (5.400 km si s’inclou la seva atmosfera). És 1,5 vegades més gran que la Lluna. A l’època de l’observació es trobava a unes 9 UA de distància. El seu diàmetre aparent era de 4 microradiants (menys d’1 segon d’arc). El seu disc apareixia tan petit que 2.200 Titans en filera amb prou feines taparien el disc lunar. És com observar una moneda d’un euro a 6 km de distància. Els detalls més petits que poden distingir-se amb aquest telescopi són de l’ordre de la meitat o una quarta part de la grandària aparent de Tità. Comas treballava molt a prop del límit de resolució del seu telescopi quan va descobrir les taques clares en el centre del disc del satèl·lit i l’enfosquiment del seu limbe. Encara que hagués gaudit de les millors condicions atmosfèriques, no podria haver distingit gaire res més. Cap altre astrònom va arribar a informar sobre una observació semblant. Tampoc Comas va publicar més observacions al respecte. No obstant això, la magnífica òptica del telescopi (de la qual pot donar fe un dels autors d’aquest article (MM) per la seva vinculació a l’Observatori Fabra durant la dècada de 1980), unes condicions atmosfèriques excel·lents (la contaminació lumínica del cel barceloní de principis del segle XX no era, és clar, l’actual), una notable agudesa visual i la seva reconeguda experiència com a observador avalen l’autenticitat dels dibuixos i la conclusió a la qual va arribar Comas. Resulta difícil pensar que els hagués inventat ja que tampoc existien referències d’altres atmosferes de satèl·lits per copiar (Núñez, 2007). A principis del segle XX, moltes de les observacions astronòmiques es realitzaven encara a simple vista. Els observadors reproduïen el que veien a través dels seus telescopis en dibuixos. Un ull humà, ben entrenat, és capaç de capturar moments de claredat en les imatges de les fonts astronòmiques degradades per l’atmosfera terrestre (seeing). En l’article original (Comas, 1908), a més de les observacions de Tità apareixen també dibuixos dels satèl·lits de Júpiter: Ió, Cal·listo i Ganimedes. Els trets principals esbossats es corresponen, raonablement bé, amb la morfologia coneguda actualment d’aquestes llunes. L’observació de detalls en aquests petits discs és perfectament possible perquè cauen dins del poder resolutiu teòric del telescopi refractor de l’Observatori Fabra. Comas suggereix també que
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
184
27/10/09
17:01
Página 184
MANUEL MORENO; JOAN MIRÓ
l’aparença allargada que presenta el disc de Ió és conseqüència de l’enorme gravetat de Júpiter. Una deformació massa petita com per ser visible a simple vista. No obstant això, les regions polars d’aquest satèl·lit són més fosques que la resta de la superfície i, segurament, això seria l’explicació de la deformació del disc observada (Lorenz & Mitton, 2002). Una prova més de l’autenticitat de les observacions de Comas. D’altra banda, avui en dia sabem que Tità presenta variacions estacionals de la seva aparença. Les diferències de brillantor entre algunes parts de la seva superfície i l’enfosquiment del seu limbe estarien, doncs, justificades. Queda per analitzar i aclarir què són les dues taques blanquinoses que Comas comenta haver observat en la part central del disc del satèl·lit (fig. 1).
Figura 1. Superior: Dibuixos originals de les observacions dels satèl·lits principals de Júpiter i de Tità realitzats per Josep Comas el 1907 i publicats el 1908 a Astronomische Nachrichten. Inferior: L’enfosquiment de la perifèria del disc de Tità demostra l’existència de l’atmosfera (Comas, 1908).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP ESTADELLA I JOSEP COMAS: DE GIRONA A TITÀ
27/10/09
17:01
Página 185
185
Des que l’astrònom holandès Christiaan Huygens va descobrir Tità (Huygens, 1698), el segon satèl·lit més gran del sistema solar, per ben poc, i malgrat les especulacions en voga durant el segle XIX sobre la pluralitat dels mons habitats, que tenen com a requisit l’existència d’una atmosfera a l’astre en qüestió, el cert és que cap observació astronòmica no havia confirmat aquesta possibilitat fins al descobriment de Comas. El 1925, el conegut astrònom britànic James H. Jeans es feia ressò d’aquest descobriment. A la nova edició del seu llibre Dynamical Theory of Gases (1904) mencionava explícitament, encara que sense citar la font, que «an atmosphere has been observed on Titan»2 (Jeans, 1925). L’hivern de 1943-1994, l’astrònom germanonord-americà Gerard P. Kuiper aportava l’evidència indiscutible i reproduïble d’una atmosfera al voltant de Tità. Amb el telescopi de 2,08 m de l’Observatori McDonald (Texas) obtenia l’espectre dels deu satèl·lits més grans del sistema solar. L’espectre de Tità destacava de la resta. Contenia bandes d’absorció identificades amb el gas metà. Kuiper publicava els seus resultats en l’article Titan: a Satellite with an Atmosphere. Assenyalava la dificultat de la detecció òptica de l’atmosfera d’un astre de diàmetre inferior a 1 segon d’arc: «In fact, such a thing would seem impossible»3 (Kuiper, 1944). El gener de 2005, la sonda Huygens de la missió internacional Cassini-Huygens se submergia en l’atmosfera de Tità i aterrava en la seva superfície. Allà segueix encara aportant noves dades sobre aquesta peculiar lluna. En la informació sobre la missió (Cassini-Huygens, 2007) es reconeix a Josep Comas com a descobridor de la seva atmosfera. Una paternitat fora de tot dubte que altres autors (Lorenz, 1997; Núñez, 2007; Oliver, 2007) també han confirmat. Què no hauria donat el nostre astrònom per poder estar allí! 3. Josep Estalella i l’astronomia 3.1. Una vida per la raó
Josep Estalella i Graells va néixer a Vilafranca del Penedès el 21 de juny de l’any 1879 i va morir a Barcelona l’any 1938, el dia 20 d’abril. Llicenciat, amb molt bones qualificacions, en ciències fisicoquímiques per la Universitat de Barcelona (1898), va obtenir el títol de doctor el 1902. La memòria del seu doctorat tractava de l’aplicació dels raigs X a la determinació de pesos atòmics, que era una novetat a principis del segle XX. Estalella, que tenia ànima d’enginyer, conservà sempre una inclinació particular per la ciència aplicada i no es va estar d’exercir la pràctica professional quan va poder. Va ser professor auxiliar de la Universitat de Barcelona (i ajudant de l’estació meteorològica de Barcelona entre 1899 i 1901) fins que, l’any 1905, es va presentar a les oposicions a càtedra de Física i Química i va obtenir plaça a Girona. Llavors es va casar amb Joana Aixelà i Mas —que va morir a Cassà de la Selva l’any 1916— amb qui va tenir tres fills. 2.
«Una atmosfera s’ha observat a Tità.»
3.
«De fet, una cosa així sembla impossible.»
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
186
27/10/09
17:01
Página 186
MANUEL MORENO; JOAN MIRÓ
Durant la seva estada a Girona, Estalella, a més de les assignatures que corresponien a la seva especialitat de l’Institut de batxillerat, impartí a Magisteri el que aleshores s’anomenava Nocions de ciències físiques i naturals amb aplicacions a indústria i higiene (1910-1914), exercí també com a bibliotecari de l’Institut (1906-1908) i va ser un dels professors destacats del centre, com recorda E. Mirambell en la història publicada amb motiu dels 150 anys de l’Institut que avui porta el nom d’un dels seus professors, Jaume Vicens Vives. També consta que va organitzar un curset de cosmografia (1909-1910). L’any 1913 va ser nomenat catedràtic numerari dels estudis generals de Física i Química (1913). El Dr. Estalella va saber combinar les classes, les col·laboracions industrials i la feina de laboratori químic amb afeccions de naturalista. Mentre passejava observava la naturalesa —un principi formatiu que tractava d’induir en els seus estudiants— i col·leccionava plantes. Així, publicà diverses notes sobre orquídies i preparà un herbari amb dinou orquídies recollides a la font del Ferro, la vall de Sant Daniel, el Polvorí, les Pedreres, Sarrià de Dalt... No oblidà mai que era un científic. I com a científic va treballar com a assessor i traductor de l’editorial Gustavo Gili (Barcelona), amb la qual va publicar diverses traduccions remarcables, entre elles el manual de química general de Molinari (1914-1915) i el KleiberKaersten de física (1910), que el mateix Estalella va ampliar amb nous capítols dedicats al rendiment de les màquines i a les interferències lluminoses, la polarització de la llum i la doble refracció. Mentre feia les seves classes, Estalella també va donar sortida a la seva inclinació aplicada. A Girona, va col·laborar amb diverses empreses: Construccions metàl·liques i elèctriques, Adroher Hnos., Planas i Flaqué... Va participar en l’electrificació del santuari del Collell, en la construcció de la central del Pasteral i en altres obres. Precisament, en un dels seus articles científics recull un fenomen esdevingut en la inauguració del Pasteral (1908) per il·lustrar l’argumentació de la nova formulació de la teoria del xoc de retrocés que elabora. També va ser membre de la Junta Provincial de Sanitat de Girona (1908) i es va dedicar a fer anàlisis químiques; entre altres, va fer l’anàlisi de les aigües termals de Caldes de Malavella, resultats que no féu públics fins a l’any 1932. No obstant aquesta tendència tan clara en ell i que era molt preuada per les empreses, no va avenir-se a continuar amb Construccions metàl·liques i elèctriques quan la companyia es va traslladar a Barcelona, tot i l’oferta que li van fer (Miró, 2005). 3.2. El pedagog
Cap al final de la seva estada a Girona, l’any 1919, va ser comissionat per la Junta per a l’ampliació d’estudis per visitar liceus del sud de França i del nord d’Itàlia. La Junta va convidar el notable pedagog a incorporar-se a l’Instituto-escuela de Madrid, on es tractava d’introduir nous mètodes educatius i experimentar nous continguts i programes. Estalella va assumir la direcció dels ensenyaments de física i química de l’Instituto-Escuela de Madrid l’octubre de l’any 1919. A Madrid, Estalella va arribar a ser director de l’Instituto-Escuela
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP ESTADELLA I JOSEP COMAS: DE GIRONA A TITÀ
27/10/09
17:01
Página 187
187
durant una part del curs 1921-1922 i va exercir de professor de Física i Química a la «Residencia de señoritas» el curs 1919-1920. Després, va anar a Tarragona, on fou catedràtic de l’Institut de Tarragona (1921-1932). La vida posterior del Dr. Estalella va unida a la renovació republicana i a la història de la política educativa de la Generalitat. El 1931 va ser nomenat membre del Consell de Cultura de la Generalitat, que presidia Josep Serra i Húnter, i el 1932 es convertí en el director de l’Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat de Catalunya: Estalella també va ser president, de 1932 a 1933, de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. En el marc del Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona va intervenir en la preparació dels joves llicenciats que volien dedicar-se a l’ensenyament. La pedagogia va ser una de les línies mestres d’Estalella durant tota la seva vida. La va manifestar amb l’elaboració de textos d’exercicis teòrics i de pràctiques (1914), compendis, manuals i fitxes per ajudar a l’estudi (1912), en articles de divulgació, com el que dedicà a donar consells sobre la instal·lació de parallamps a les masies (1910), i va ser després fonamental en l’orientació de l’Institut-escola. En el seu enfocament pedagògic, l’estudiant era un protagonista actiu que construïa els coneixements amb l’ajut d’un professor que no es limitava a impartir la classe i que confiava en el mètode intuïtiu. Avui, una escola pública de Vilafranca del Penedès porta el seu nom, una escola molt activa situada al centre de la vila, al carrer del Carme núm. 1, i que disposa d’una emissora de ràdio escolar. 3.3. Ciència recreativa
Al costat dels treballs especialitzats i dels textos i les fitxes de suport a l’ensenyament, el seu llibre més celebrat és Ciencia recreativa (1919), un llibre publicat l’any que abandonava Girona i que és evident que el va preparar mentre residia a la ciutat. El llibre és un interessant text de divulgació que insisteix en curiositats i fenòmens científics amb la voluntat d’entretenir... i ensenyar. És un llibre que va ser reeditat diverses vegades fins a l’any 1979 i que no tardarà gaire en ser editat de nou, ara com a facsímil. Tanmateix, els llibres de text més coneguts que va publicar com a autor són posteriors, ja dins la dècada de 1920. El llibre conté alguns exemples aplicats de temes relacionats amb l’astronomia observacional sense instruments específics (20 d’un total de 991 experiències i exercicis, el que representa un pes de l’astronomia del 2%). No tracta de la utilització del telescopi ni de l’estudi de les estrelles o dels fenòmens celestes. Inclou una vintena d’apartats dedicats a la determinació de la línia meridiana i a la construcció del gnòmon (exercicis o experiències 845 a 847), la determinació de l’hora local (848 a 852), la construcció de rellotges de sol (853 a 861) i l’observació de la Lluna (863 i 864), amb la discussió i estudi de temes i conceptes com ara l’any llum, la línia meridiana, la mesura del temps i la naturalesa del nostre calendari. Les activitats proposades es troben dins del capítol III, Cuestiones de Geografía e Historia natural, de l’obra (i comparteixen cartell amb el col·leccionisme de segells i l’olfacte del cargol!).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
188
27/10/09
17:01
Página 188
MANUEL MORENO; JOAN MIRÓ
3.4. Els fenòmens astronòmics periòdics
Per construir el gnòmon Estalella comença per identificar la meridiana mitjançant l’ombra projectada per una peça rectangular de fusta. La construcció combina una vareta vertical amb el traçat del recorregut de la seva ombra projectada pel Sol al llarg del dia i utilitza el compàs per dibuixar la meridiana. La construcció inclou indicacions pràctiques, comentaris sobre la utilitat dels rellotges de sol i descriu com es pot millorar la precisió del gnòmon. Paral·lelament, el text introdueix el concepte de Sol aparent, amb observacions força escaients sobre la durada del dia i de l’any solars, i explica la utilitat de l’equació del temps, que relaciona amb l’ajustament de l’hora del rellotge amb l’hora assenyalada pel gnòmon. També ho aprofita per parlar de l’hora local, de les diferències horàries i dels convenis internacionals que van portar a elegir el meridià de Greenwich per establir un temps universal.
Figura 2.
Esquerra: Portada de l’edició de 1973 del llibre Ciencia recreativa (1919). Dreta: Il·lustració del curiós rellotge
de sol portàtil emprat, segons Estalella, per alguns pastors dels Pirineus i que coneix gràcies a una comunicació del Dr. Fontserè (p. 425).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP ESTADELLA I JOSEP COMAS: DE GIRONA A TITÀ
27/10/09
17:01
Página 189
189
Estalella recorda el paper dels ferrocarrils en la introducció de l’hora oficial («¿Quién prepararía y quién descifraría un horario de ferrocarriles en el que se fueran adoptando las horas locales de las estaciones por las que fuera pasando el tren?») (p. 417) i utilitza la longitud del meridià de la ciutat de Girona per donar un exemple de la diferència entre l’hora local i l’hora oficial. Tot seguit, gairebé com una transformació del gnòmon, Estalella exposa la construcció de rellotges de sol de diversos tipus: cilíndrics, semicilíndrics, casolans, esfèrics, plans horitzontals i plans verticals (com el que cita del Mas Molins, a Viladrau, calculat pel pare Pericas de l’Observatori de l’Ebre). Un dels rellotges de sol que descriu és un model portàtil que utilitzaven els pastors dels Pirineus i que coneix gràcies a una comunicació del Dr. Fontserè (fig. 2). Avui dia, els GPS faciliten la determinació de les coordenades de l’indret on es vol construir un rellotge de sol. Quan Estalella explica la importància de la latitud en la construcció del rellotge de sol utilitza Girona com a exemple. Sense arribar al detall dels manuals de construcció de rellotges de sol, Estalella descriu com construir-los de manera que estiguin adaptats al temps mitjà. El Dr. Estalella també parla en el seu llibre de l’any llum com a mesura de les distàncies astronòmiques i utilitza anècdotes clàssiques, com l’atribuïda a Isop, i comparacions amb les velocitats assolides per vehicles terrestres que considerava més comprensibles per als lectors: «Así puede decirse que la distancia de Barcelona a la frontera francesa es de tres horas y media de tren expreso» (p. 426). Finalment, Estalella, per completar aquesta secció del seu llibre, aprofita una dita popular per comentar un fenomen astronòmic com les fases de la Lluna: «Luna mendax. Es mentirosa la Luna» (p. 427).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
190
27/10/09
17:01
Página 190
MANUEL MORENO; JOAN MIRÓ
Bibliografia CASSINI-HUYGENS MISSION, www.saturn.jpl.nasa. gov/ [consultada l’octubre de 2007]. COMAS SOLA, J. (1908), «Observations des satellites principaux de Jupiter et de Titan», Astronomische Nachrichten, 4290, 289-290. ESTALELLA, J. (1919), Ciencia recreativa, Barcelona: Gustavo Gili, S.A. HUYGENS, C. (1698), The Celestial Worlds Discover’d, London, Printed for T. Childe. JEANS, J. H. (1925), Dynamical Theory of Gases, Cambridge, 348.
LORENZ, R.; MITTON, J. (2002), Lifting Titan’s Veil. Exploring the giant moon of Saturn, Cambridge University Press, 13. MIRÓ, J. (2005), «El doctor Josep Estalella a Girona: fa cent anys», Revista de Girona, 233, 40-43. MIRÓ, J. (coord.) (2007), Ciencia recreativa comentada, Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Ed. Competium. MORENO, M. (2007), «Josep Comas Solà y la atmósfera de Titán», Construye tu TELESCOPIO Star Observer (Enciclopedia coleccionable de 50 fascículos), Barcelona, Planeta de Agostini, 25.
KUIPER, G. P. (1944), «Titan: a Satellite with an Atmosphere», Astrophys. J., 100, 378-383.
NÚÑEZ, J. (2007), Comunicació privada.
LORENZ, R. (1997), «Did Comas Solà discover Titan’s atmosphere?», Astronomy & Geophysics, 38 (3), 16-18.
OLIVER, J. M. (2007), «Va descobrir Comas l’atmosfera de Tità?», en aquestes mateixes Actes de la Segona Jornada d’Història de l’Astronomia i la Meteorologia.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 191
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 191-206
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION AGUSTÍ NIETO-GALAN CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES (CEHIC); UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA (UAB).
Paraules clau: astronomia popular, Flammarion, divulgació científica, observatoris, positivisme, Comte, Arago, ciència i religió, bàlsam social Popular astronomy in the nineteenth century: from François Arago to Camille Flammarion Summary: Through the works of Auguste Comte, François Arago and Camille Flammarion, among others, this paper analyses the role of popular astronomy along the nineteenth century. The popularisation of celestial bodies served different aims: the spread of positivism; the construction of a common place between expert and lay knowledge; it was a tool for the democratisation of knowledge; an intersection between science and literature; a stimulus of new scientific careers; a useful knowledge for amateur scientists; a public space for controversies and rivalries, in which the scientific authority of observations, theories and opinions was often under question; it was a strategy to reinforce religious faith, but also a rational tool in favour of the secularisation; a weapon in the service of anticlericalism; and very often, a social balsam. Key words: popular astronomy, Flammarion, popularisation of science, observatories, positivism, Comte, Arago, science and religion, social balsam
DOI: 10.2436/20.2006.01.104
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
192
27/10/09
17:01
Página 192
AGUSTÍ NIETO-GALAN
1. Introducció
El 1880, Camille Flammarion (1842-1925) publicà amb gran èxit el llibre titulat Astronomie populaire (Flammarion, 1880). Però la seva intenció d’apropar l’astronomia a públics molt amplis havia començat gairebé vint anys abans amb l’aparició de La Pluralité des mondes habités, una obra de joventut de la qual ja en corria la 26a edició, mentre Dieu dans la nature i Les mondes imaginaires et les mondes réels havien superat amb escreix les deu edicions. Des de l’inici de la seva carrera com a divulgador fins aquell any 1880, Flammarion havia venut més de 200.000 còpies dels seus llibres, i dos anys més tard, el 1882, havia de començar a publicar la seva revista L’Astronomie, dedicada també fonamentalment a l’astronomia popular. El cas de Flammarion és un dels més coneguts per la seva repercussió internacional, però és tan sols un exemple més de l’impacte constant de l’astronomia a l’esfera pública de les societats industrials del segle XIX, més enllà de la seva presència més o menys reglada en universitats, observatoris, escoles o acadèmies. Biblioteques especialitzades però també populars contenien àmplies col·leccions de llibres que podríem qualificar d’astronomia «no acadèmica», de textos no dirigits als experts ni als estudiants, sinó a sectors amplis de la població, i que presentaven les meravelles dels cels i de la Terra amb un llenguatge senzill, molt poc matemàtic. Sovintejaven també les observacions telescòpiques, les associacions astronòmiques, els articles a la premsa (sobretot davant d’esdeveniments singulars com els eclipsis o els cometes) i les conferències a escoles i ateneus. De fet, la tradició de l’astronomia popular té també alguns antecedents anteriors al segle XIX que mereixerien ser tinguts en consideració, no tant per discutir sobre els límits o la definició d’aquest gènere —un debat sempre relliscós— sinó per constatar com alguns autors importants del segle XIX s’emmirallaren en treballs anteriors a l’hora d’escriure la seva pròpia astronomia popular. El 1686, Louis Bernard de Fontenelle (1657-1757), el futur secretari perpetu de l’Académie des Sciences de Paris, publicà Entretiens sur la pluralité des mondes, que s’havia de convertir en una de les obres de més èxit a l’esfera pública de la societat europea fins ben entrat el segle XIX (Fontenelle, 1724). En el context de la cultura aristocràtica de la conversa de saló o de les Coffee Houses, i en forma de diàleg entre un filòsof natural cartesià i una dama intel·ligent però profana en aquests temes, Fontenelle explicava els sistemes de Ptolemeu, Copèrnic, Brahe, els planetes, els satèl·lits i les estrelles, mentre discutia la possibilitat que altres mons estiguessin habitats. Si en un principi havia pensat aquell llibre per als reduïts cercles de l’aristocràcia parisenca que podien canviar amb molta facilitat de tema de conversa —de la poesia a la filosofia o a la mateixa astronomia—, els Entretiens de Fontenelle gaudiren de nombroses edicions i traduccions, i obligaren Fontenelle a revisar tant el text com el seu pròleg, on es donaven consells de nivells de lectura en funció de la classe social del corresponent lector: un símptoma clar de l’impacte del llibre. De fet, aquell nou ‘estil’ d’explicar l’astronomia arribà també a l’altre costat del Canal de la Mànega, com ho demostra l’èxit editorial dels Astronomical Dialogues Between a Gentlemen and a Lady (1719) de John Harris, autor del Lexicon technicum (1704-1710), un conegut dic-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 193
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
193
cionari científic del segle XVIII; o de l’obra del constructor d’instruments científics Benjamin Martin, The Young Gentleman and Lady’s Philosophy (1759). A França, autors com PierreLouis de Maupertuis havien de continuar la tradició de Fontenelle, per exemple amb l’obra: Discourse sur les différentes figures des astres (1732), un llibre que, en paraules de la historiadora Mary Terrall, «podia ser llegit per sectors molt més amplis que un article tècnic presentat a l’Acadèmia» (Terrall, 2000). El 1796, Pierre-Simon Laplace (1749-1827) publicà l’Exposition du système du monde, una obra que també podríem considerar de divulgació, de difusió de la seva posterior Mécanique celeste (1805) on aplicava exhaustivament la física newtoniana al sistema solar. Com ha estudiat en profunditat Robert Fox, el programa de Laplace pretenia unificar la física celeste i la terrestre en un sistema de partícules i forces centrals, amb extensió de les lleis de Newton a tot l’Univers —dels astres del cel a les molècules últimes. Es tractaria d’una visió «astronòmica» de la natura, ja que els coneixements i el mètode de treball de la física newtoniana aplicada als astres s’havia d’extrapolar a la resta per aconseguir una explicació mecànica eficaç dels antics fluids imponderables. I tot això explicat d’una manera entenedora a un públic ampli a l’Exposition du système du monde. Laplace pretenia donar a conèixer també la seva pròpia teoria sobre els orígens del sistema solar. En un principi es tractaria d’una nebulosa gegant o vòrtex on els planetes i els satèl·lits hi serien condensats circulant al voltant del Sol, en unes condicions primigènies que haurien marcat posteriorment tota la dinàmica del sistema solar desenvolupat (Fox, 1974; Fox, 1990). L’Exposition du système du monde fou traduït i llegit profusament. La hipòtesi nebular de l’origen del sistema solar era en bona part coherent amb les teories del famós astrònom William Herschel (1738-1822) sobre l’origen de les estrelles, i contribuí al desenvolupament del pensament evolucionista que havia d’impregnar bona part del segle XIX des de perspectives diverses. De fet, feia poc anys que William Herschel havia comprat un exemplar de Astronomy explained upon Sir Isaac Newton’s Principles, una obra de gran èxit escrita per l’inventor escocès James Ferguson (1710-1776). Fontenelle, Laplace, Ferguson o el mateix Herschel, entre d’altres, són exemples significatius de la presència creixent de l’astronomia a l’esfera pública europea de la Il·lustració ençà; una prova fefaent de la importància que els coneixements sobre els orígens, la composició i les lleis que governen l’Univers havien adquirit en una societat on els públics de la ciència tenien un paper cada cop més destacat (Hoskin, 1997). Segurament la discussió sobre els orígens del gènere «astronomia popular» ens portaria a un debat nominalista infructuós. Com en altres debats, no és gens senzill definir històricament els seus límits, i la discussió sobre els orígens acostuma a resultar sovint confusa i infructuosa. No obstant això, davant de l’allau d’obres i d’autors que foren profusament llegits, la pregunta que sorgeix inevitablement és el per què de l’èxit. Quins eren els objectius últims dels autors d’aquestes obres de divulgació dels cels i de la Terra i les reaccions dels lectors? La resposta no és simple. Es tracta un fenomen cultural que malauradament encara
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
194
27/10/09
17:01
Página 194
AGUSTÍ NIETO-GALAN
no ha merescut prou interès per part dels historiadors en general, i dels historiadors de la ciència en particular (North, 1994). Aquí aportarem només algunes explicacions preliminars de la contribució d’alguns dels grans autors de l’astronomia popular del segle XIX. 2. Un ‘deure’ positivista: Auguste Comte
El 1844, Auguste Comte (1789-1857) —el pare de la doctrina positivista de gran influència al llarg del segle XIX— publicà un Traité d’astronomie populaire, que era precisament el pròleg del seu Discourse sur l’esprit positive, aparegut el mateix any. El Traité era el resultat fidel de catorze anys de docència d’un curs públic d’astronomia a l’Ajuntament de París, on les vint-i-quatre lliçons del seu programa s’havien convertit en vint-i-quatre capítols en el llibre (Comte, 1844). Tot considerant els Entretiens sur la pluralité des mondes, de Fontenelle, i l’Exposition du Système du monde, de Laplace, com els seus referents, Comte s’adreçà al lector amb el mateix esperit amb què s’adreçava als seus alumnes (bàsicament treballadors industrials i artesans): amb la intenció de comunicar els coneixements fonamentals sobre els astres, el sistema solar i l’Univers en general, sense comptar necessàriament amb una base matemàtica prèvia; amb la sòlida voluntat de teixir un discurs assequible a tothom. En les seves pròpies paraules: Je m’adresse également ici à tous les esprits, quelle que soit leur préparation scientifique, qui veulent s’élever à une conception vraiment philosophique de l’ensemble de l’astronomie, sans se proposer aucune destination particulière. (Comte, 1844: vi)
Després d’un pròleg on es presentava a grans trets la seva filosofia positiva, Comte desenvolupava el seu curs basat en quatre parts fonamentals: un primer bloc de temes dedicats als moviments dels astres; un segon bloc centrat en la llum, les observacions astronòmiques i els instruments associats; un tercer bloc dedicat a la geometria celeste (distàncies entre astres, descripció de llurs superfícies, forma de la Terra, moviments de rotació i translació, etc.), i una última part dedicada a la mecànica celeste (gravitació, lleis de Newton). La relació entre el programa positivista i la divulgació de l’astronomia venia de lluny. El 1830 Comte fundà una nova associació per a l’ensenyament popular, que òbviament incloïa l’astronomia en el seu programa d’actuacions. El 1836, el segon volum del seu Cours de philosophie positive contenia setze lliçons d’astronomia i de física. L’astronomia era per a Comte l’exemple ideal d’iniciació popular a l’esperit positiu, si era presentada de manera senzilla i amb poques matemàtiques; era, a més, un exemple excel·lent d’invariabilitat de les lleis naturals, i d’història de la seva comprensió —des de les antigues mitologies fins a la física newtoniana. Es tractava d’una estratègia ideal per explicar al públic el procés històric que segons Comte havia experimentat el coneixement humà abans d’arribar a la seva maduresa —els famosos estadis: teològic, metafísic, positiu— (Petit, 1989). Amb aquesta finalitat, Comte escollí precisament l’astronomia, la primera ciència empírica en la seva classificació,
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 195
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
195
ubicada just després de la ciència de màxima abstracció: les matemàtiques, i abans de la física, la química, la biologia i la sociologia o física social. Presentà el curs com un model de divulgació intel·ligent —sage vulgarisation— en el marc del seu programa de divulgació de la filosofia positiva. Criticava així els ‘demagogs’ que, segons ell, distorsionaven i banalitzaven el coneixement científic, els qui presentaven la ciència com un coneixement inaccessible, els qui no sabien veure més enllà de la seva especialització, o els interessats en qüestions complexes però que no eren capaços de comprendre i comunicar elements simples. Calia, segons Comte, una divulgació rigorosa de l’astronomia, progressiva i constant, basada en els textos i els llibres, allunyada de l’estil periodístic, i sempre fonamentada en el coneixement expert. Segurament influït per la seva pròpia experiència personal i les seves dificultats per ser acceptat en els cercles acadèmics professionals, criticava però, sovint, l’exagerat academicisme de la ciència oficial com un dels problemes de la difusió al públic del seu nou esperit positiu (Petit, 1989: 12-13). La seva filosofia positiva havia de comptar necessàriament amb una ciència popular, suposadament més democràtica, de tradició empírica, per oposició a la ciència oficial, aristocràtica i matematitzada, però sense abolir la necessària distància entre l’expert i el profà (Bensaude-Vincent, 1991). En aquest context, l’astronomia popular representa un exemple més dins del seu programa positivista general. L’expert s’havia de convertir en un difusor, un mediador, un comunicador. Era part del seu deure (Petit, 1989: 18). 3. Un projecte republicà: François Arago (1786-1853) Un dels grans competidors de Comte en la difusió de l’astronomia a la França de les dècades centrals del segle XIX fou sens dubte el físic d’origen català François Arago. Arago s’educà a l’École Polytechnique amb mestres de la talla d’Euler, Lagrange i el mateix Laplace, i fou posteriorment professor de geometria descriptiva de la mateixa institució. Conquerí el prestigi científic de París amb les seves contribucions a l’electricitat, el magnetisme i la llum, com a director de l’Observatori Astronòmic de París entre 1813 i 1846, i sobretot com a secretari perpetu de l’Académie des Sciences des de 1830 fins a la seva mort (Daumas, 1943; Chauvet, 1954). Arago tingué a més un paper molt actiu en la política francesa, i des del seu republicanisme contribuí notablement a l’aplicació de reformes educatives que pretenien acostar el coneixement a les classes baixes. Donà ple suport a la llibertat de premsa, i fou un defensor apassionat del progrés científic i tècnic. Coneixem la seva obra completa gràcies a l’edició pòstuma que el químic Jean-Augustin Barral publicà en disset volums entre 1854 i 1862 (Barral, 1854-1862). Curiosament, quatre d’aquests volums estaven destinats a la seva famosa Astronomie populaire, que com en el cas de Comte, eren el resultat dels seus cursos públics, en aquest cas al mateix Observatori Astronòmic de París, on Arago utilitzava els seus instruments òptics per aclarir als estudiants alguns aspectes importants de la lluminositat dels planetes i dels estels (Arago, 1858; Arago, 1867). El curs començava amb una introducció molt simple a la geometria, als ins-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
196
17:01
Página 196
AGUSTÍ NIETO-GALAN
truments científics, i astronòmics en particular, i a l’òptica —matèries de la seva competència científica—, per continuar posteriorment amb la classificació dels moviments dels astres. Després venien els catàlegs de constel·lacions, estrelles simples i múltiples, i nebuloses. Entrava més endavant en una descripció detallada de la Via Làctia, el Sol, els planetes, els satèl·lits, els cometes, els eclipsis; sense oblidar, com era habitual en moltes obres d’astronomia al llarg del segle XIX, la descripció de la Terra, els climes, les estacions i el calendari. De fet, aquells quatre volums desenvolupaven l’estructura inicial del curs d’Arago que constava de disset lliçons amb els temes següents (Arago, 1836): 1. Instruments astronòmics 2. Història de l’astronomia 3. Aspecte del cel, estels i constel·lacions 4. El Sol 5. La Lluna 6. Mercuri, Venus, Mart 7. Júpiter, Saturn, Urà 8. Les lleis de Kepler i l’atracció universal 9. La Terra 10. Les desigualtats entre la Lluna i la Terra 11. Els cometes 12. Els eclipsis 13. Les marees 14. Longitud i latitud 15. L’atmosfera 16. Les estacions 17. El calendari Segons explica l’historiador Mathias Dörries: Des del 1813 [Arago] va impartir unes lliçons d’astronomia que el feren famós immediatament. Sota mandat de la Convenció, els membres del Bureau des longitudes eren els encarregats d’aquest tipus cursos. Arago era un conferenciant brillant que sabia com adreçar-se amb èxit a una determinada audiència, i convertí aquestes lliçons en un esdeveniment social de primera línia que atragué sectors amplis de la societat parisenca, incloses dones, nens i dignataris. Arago va impartir aquestes lliçons més de 30 anys, fins al 1846. (Dörries, 2000: 47)
Segons Maurice Daumas en el seu llibre sobre Arago: «Peu a peu son cours d’astronomie de l’Observatoire acquit une grande réputation, et les meilleurs astronomes vinrent parfois écouter le professeur populaire» (Daumas, 1943: 4).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 197
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
197
Les lliçons d’astronomia popular es convertiren en una pràctica habitual de divulgació científica, com ho demostra el fet que, uns anys més tard, el 1865, en la mateixa línia que Comte i Arago, Camille Flammarion impartís també un curs gratuït d’Astronomie populaire pour l’Association Polytechnique a l’amphithéatre de l’École Turgot, una experiència que el mateix Flammarion comparava amb l’èxit del curs d’Arago amb les paraules següents: ... dès le premier jour, la salle était archipleine, et je fus accueilli par une chaleureuse ovation. Des ouvriers et des apprentis de tous âges s’y pressaient en foule, avec le plus avide désir de s’instruire. Il n’y eut qu’un voix dans la presse pour comparer ce cours à celui d’Arago, si unanimement regretté, et pour célébrer mon triomphe. (Flammarion, 1912: 322)
Els objectius finals d’Arago amb aquella obertura de portes de l’Observatori no diferien gaire dels expressats per Comte. Tot i que Arago aprofità el seu curs d’astronomia popular per introduir algunes novetats —com la fotometria comparada de les intensitats lumíniques de les estrelles o el fenomen de la polarització de la llum—, el seu curs, i a posteriori els quatre volums del seu llibre, tenien una clara vocació divulgativa, una actitud oberta de difusió del coneixement a un públic ampli sense les restriccions habituals dels experts. En el pròleg del primer volum de la seva Astronomie populaire, Arago s’expressava en els termes següents: Je maintiens qu’il est possible d’exposer utilement l’astronomie, sans l’amoindrir, j’ai presque dit sans la dégrader, de manière à rendre les plus hautes conceptions accessibles aux personnes étrangères aux mathématiques. (Arago, 1858: vii)
Arago creia en la divulgació científica —en part per la influència intel·lectual que li exercí Humboldt—, però sobretot per les seves profundes conviccions republicanes de democratització del saber. La seva vocació de divulgador de l’astronomia estava estretament relacionada amb la seva vocació de divulgador científic a l’Académie des Sciences. Es tractava d’una «science militante»; és a dir, a través de la difusió de la ciència s’aconseguiria una major emancipació política i una progressiva democratització de la societat; un clima de debat lliure i obert permetria, segons Arago, avançar envers una societat menys aristocràtica i més meritocràtica, on els millors serien validats per la pròpia esfera pública i no per relacions endogàmiques de poder. L’obertura de les sessions de l’Académie a la premsa li costà un dur enfrontament amb un bon nombre dels seus col·legues —és força conegut el cas de Jean-Baptiste Biot—, que el criticaven per la degradació del saber dels experts que podia significar la versió simplificada de temes de la dificultat conceptual de la teoria ondulatòria de la llum, la química animal o la generació espontània, per citar només alguns dels temes de discussió a l’època (Dörries,
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
198
Página 198
AGUSTÍ NIETO-GALAN
2000). El 1840, el matemàtic italià Giuglielmo Libri publicà un article a la Revue des deux mondes on exposava els arguments contraris a l’obertura de portes de l’Académie. Tot fent-se ressò dels arguments dels oponents d’Arago, Libri creia que les opinions polítiques del públic podrien influir massa en els científics; els periodistes podrien arribar a tenir massa influència; el públic mai no podria comprendre els detalls de l’alta recerca ni el llenguatge matemàtic rigorós; en conseqüència, pensava que calia defensar una ‘República de Lletres’ elitista (Libri, 1840). Malgrat aquestes dificultats Arago havia contribuït al desenvolupament d’una astronomia popular sense pretensió —ans al contrari— de neutralitat política, i havia arribat a audiències molt variades: des de joves i nens que assistien als seus cursos a l’Observatori, fins a astrònoms professionals que s’interessaven per les seves estratègies de comunicació i per les seves aportacions científiques. Des de la seva perspectiva, no es tractava segurament de tancar les portes com reclamava Biot, sinó de deixar que els coneixements sobre astronomia circulessin obertament, sense una separació clara entre experts i profans en la societat francesa de les dècades centrals del segle XIX. 4. Entre la ciència i la literatura: Camille Flammarion
Però tornem ara al 1880, l’annus mirabilis de la publicació de l’Astromomie populaire de Flammarion (Flammarion, 1880). L’obra estava dedicada als genis immortals de Copèrnic, Galileu, Kepler, Newton: «qui ont ouvert a l’humanité les routes de l’infini» i precisament a François Arago: «fondateur de l’astronomie populaire». Flammarion, però, volia la seva astronomia popular diferent de la d’Arago en dos aspectes fonamentals. En primer lloc calia canviar els continguts. Havia passat gairebé mig segle des del curs d’Arago a l’Observatori, i els coneixements i tècniques d’observació i descripció de la Terra i del cel havien variat notablement. Ara comptava amb la fotografia, la fotometria, l’espectroscòpia, d’interès per la composició química i la constitució física dels astres, o l’observació telescòpica d’estrelles dobles i nebuloses, amb la descripció detallada de la superfície dels planetes, o la constitució física del Sol. De fet, a finals del segle XIX el mot «astronomia» no es limitava a l’estudi de l’Univers, sinó que també cobria diversos aspectes de la meteorologia i la geografia (la superfície de la Terra), així com l’estudi científic de l’atmosfera. La vella ciència dels cels havia experimentat una transformació profunda: de l’astronomia de posició a l’astrofísica, és a dir, de l’observació visual de les estrelles i llur consegüent taxonomia a l’estudi de llur física i química (North, 1994: 441). Per altra banda, Flammarion buscava una nova forma literària de comunicar tot aquest corpus de saber, entre la novel·la i el llibre didàctic, entra la bellesa literària i el rigor científic, però no necessàriament com una simplificació del saber dels astrònoms i els científics professionals com bàsicament havia defensat Arago, i també Comte, encara que la retòrica de fer arribar el coneixement dels astres a un públic ampli variava poc en relació als seus precedents (Flammarion, 1880: 4). Amb una sòlida formació en astronomia a l’Observatori
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 199
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
199
de París, Flammarion esdevingué aviat un dels grans divulgadors científics del segle XIX, i l’astronomia ocupà un lloc molt destacat en la seva obra. Recordem per exemple l’èxit de La pluralité des mondes habités (1862), les seves col·laboracions en prestigioses revistes com Cosmos o La Nature, o la fundació posterior de la seva pròpia revista, L’Astronomie que, al voltant del 1900, venia uns 100.000 exemplars. El 1865, l’editorial Hachette inicià el projecte de «Bibliothèque des Merveilles», petits volums a 2 francs per conèixer les meravelles de la natura. El primer número fou encarregat precisament a Flammarion sobre «merveilles célestes». Escrigué el text en un mes, cobrà 1.000 francs sense drets d’autor i se’n tiraren 5.500 exemplars. El 1912 se n’havien venut en les diverses edicions més de 60.000 còpies. L’opinió de l’autor davant d’aquest projecte era contundent: «J’étais enchanté de pouvoir m’amuser à écrire un ouvrage purement littéraire sur un sujet exquis...» (Flammarion, 1912: 304). Reflectia en bona part la seva concepció heterodoxa de la divulgació de l’astronomia i del gènere astronomia popular, on els valors purament literaris hi tenien un pes superior en relació a la tradició heretada d’Arago. De fet, un any més tard, el 1866, Urban Leverrier, el director de l’Observatori de París i successor d’Arago, expulsà Flammarion de l’Observatori Astronòmic de París amb la famosa frase: «Monsieur, vous n’êtes pas savant mais poète» (Bensaude-Vincent, 1989: 94), però el seu èxit editorial no s’aturaria. L’astronomia popular era present a les seves conferències, cursos nocturns, llibres, articles a revistes, diaris, i també a les seves novel·les: Lumen, Urania, Stella. El cas d’Urania, pel seu contingut i per l’existència d’una versió catalana a l’inici del segle XX, il·lustra prou bé aquesta peculiar intersecció entre astronomia i literatura (Flammarion, 1903). El 1888, Rafael Patxot i Jubert (1862-1964) fou enviat a Reims pel seu pare, un ric empresari català. Allà descobrí l’Astronomie populaire de Flammarion, i la seva lectura el captivà de tal manera que ja mai més no havia d’abandonar la seva afecció per l’astronomia (Maluquer, 1994). Patxot fou una de les figures clau en la creació i posterior creixement de la Sociedad Astronómica de Barcelona, fundada el 1910, tant pel que fa a l’instrumental com pel seu projecte de xarxa pluviomètrica catalana, un fet que ens recorda la integració entre astronomia i meteorologia en aquest període. Patxot fou l’autor d’una traducció parcial de l’Urania de Flammarion dins de la col·lecció «Biblioteca Popular de l’Avenç» (Flammarion, 1903). Combinació d’elements autobiogràfics de l’autor amb d’altres aspectes utòpics i feministes, Urania havia estat publicada en francès el 1889 en una edició molt elegant amb noranta-una il·lustracions (Guimerà, Oliver, 2007). Urania representava molt bé aquella combinació de ciència i literatura, tan típica de Flammarion a l’hora de popularitzar l’astronomia, i la traducció de Patxot s’adeia molt bé a aquella col·lecció de l’Avenç per a la difusió del català literari en el tombant de segle. L’Univers es presentava mitjançant les aventures d’un jove (Flammarion) que era transportat als cels per Urània, una bella jove i musa de l’astronomia. En destaquem algun fragment en la versió catalana original de 1903:
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
200
17:01
Página 200
AGUSTÍ NIETO-GALAN
Passant a la vora de la Lluna havia remarcat els paisatges muntanyencs del nostre satèl·lit, els cims radiants de llum, les valls pregones omplertes d’ombra, i hauria volgut aturar-m’hi per a estudiar de més a prop aquest sojorn veí; mes, desdenyant de donarhi tan sols una ullada, Urania se m’enduia d’una volada ràpida vers les regions siderals. (Flammarion, 1903: 15)
Flammarion aprofitava també l’èpica de la seva aventura en el llibre per criticar novament a Leverrier, i per ventilar a l’esfera pública el seu conflicte en relació amb l’astronomia professional. Un cop criticat per ser massa poeta i poc científic, Flammarion responia: Hauria pogut replicar-li amb els exemples d’en Kepler, d’en Galileu, d’en d’Alembert, dels dos Herschel, i d’altres savis il·lustres, qui foren poetes al mateix temps que astrònoms; hauria pogut retreure-li el record del primer director de l’observatori mateix, en Jean Dominique Cassini, qui cantà Urania en versos llatins, italians i francesos; mes els deixebles de l’Observatori no acostumaven pas de replicar la més petita cosa al senador-director. (Flammarion, 1903: 12)
Flammarion havia desenvolupat un nou estil de divulgació, una nova narrativa de ciència popular, plena de metàfores, de personificació dels astres, de narracions imaginàries de viatges siderals. Havia reforçat la idea que l’astronomia transmetia un missatge de pau mitjançant l’espectacle del cel, que permetia extrapolar l’harmonia natural a l’harmonia social davant de les tensions contemporànies de les societats industrials, així com potenciava un conreu més lliure i democràtic de la ciència com a evasió davant dels problemes contemporanis i on els amateurs hi tenien un paper fonamental. Parlava d’una astronomia popular amb una epistemologia pròpia, que considerava molt més que una simple adaptació literària del discurs dels experts i de dignitat equivalent a l’astronomia fisicomatemàtica (Bensaude-Vincent, 1989). Potser la saviesa popular sobre els astres no estava dipositada rígidament en el poble, separada de la saviesa dels experts i dels professionals, sinó que les observacions i les dades astronòmiques circulaven de manera fluida per totes les capes socials. En qualsevol cas, cadascuna en podia fer una apropiació determinada, que definia així la seva personalitat. 5. La pluralitat de mons i el debat ciència-religió
Malgrat la seva sòlida formació científica i el seu treball en astronomia a l’Observatori de París, La Pluralité des mondes habités, publicada en la seva primera edició el 1862, s’havia de convertir en un gran èxit editorial que canviaria per sempre el perfil professional de Flammarion, fascinat per l’astronomia però incòmode amb la rigidesa del treball a l’Observatori i amb les seves discrepàncies amb Leverrier (Flammarion, 1865). Arran de la nombrosa correspondència amb els lectors, en el pròleg de la desena edició de La Pluralité (1868), Flammarion atribuïa el gran èxit del llibre a tres aspectes fonamen-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 201
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
201
tals, tres grans temes objecte de l’interès científic i de la curiositat intel·lectual d’amplis sectors de la societat europea de les darreres dècades del segle XIX: la possibilitat de l’existència d’una raça intel·ligent en altres planetes de l’espai; la universalitat de la vida a la creació sideral; la unitat de les lleis físiques i morals del món sencer. L’aproximació a aquests tres temes es fonamentava en un estudi històric on es descrivien totes les contribucions d’autors del passat sobre la hipòtesi de la pluralitat de mons. Es detallaven a continuació les característiques dels planetes coneguts, la fisiologia dels éssers vius i les característiques generals dels cels, de manera que el llibre esdevenia un tractat divulgatiu d’història natural i d’astronomia, sempre des de la perspectiva del debat de fons sobre la possibilitat de l’existència de vida intel·ligent més enllà de la Terra. Sota el paraigua de la hipòtesi de la pluralitat, el llibre presentava l’astronomia com un corpus de coneixement que podia ser de gran utilitat a l’hora de conciliar ciència i religió, en un context de polarització creixent entre les ciències experimentals d’arrel positivista i la tradició teològica cristiana. Flammarion rebutjava el «materialisme» dels philosophes (Rousseau, Diderot, Voltaire), però també criticava el radicalisme de l’Església. Per Flammarion els científics de l’època no creien en Déu, ni en l’ànima, sinó en combinacions químiques en un Univers només format per força i matèria, mentre l’Església catòlica romania aïllada de la societat amb dogmes de cinc segles d’antiguitat. En conseqüència, la hipòtesi de la pluralitat havia de sintetitzar harmoniosament ciència, filosofia i religió, però sense perdre la confiança positivista en l’observació que es reflecteix clarament en la pràctica astronòmica (Flammarion, 1865: 4). Flammarion pretenia desenvolupar una ‘Religion par la science’, una filosofia positiva amb significatius elements de teologia natural que permetés refutar el materialisme contemporani des de l’equidistància entre l’ateisme i el fanatisme religiós (Flammarion, 1865: ii). El debat i la controvèrsia al voltant d’aquesta qüestió era present arreu d’Europa, com ho mostren per exemple les paraules d’un dels socis fundadors de la Sociedad Astronómica de Barcelona, Jacinto Barrera, qui el 1913 presentava la qüestió de la pluralitat de mons en els termes següents: ... sólo conocemos al Supremo Hacedor por su obra, que es la Naturaleza, y ésta nunca se muestra caprichosa, sino fiel obediente a las leyes fijas e invariables, tanto en el reino mineral como en el orgánico ... Por fin, no nos empeñemos en que nuestro planeta sea una excepción dentro de la armonía general del Universo, porque esto, como ha dicho el ilustre astrónomo Flammarion, equivaldría a considerarnos como esas monstruosidades que no caben en el sistema de tipos naturales. (Barrera, 1913: 135)
Una teologia natural amb influències positivistes que per Flammarion no representava una contradicció, sinó un complement ideal, tal i com reafirmà més endavant a Dieu dans la nature:
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
202
27/10/09
17:01
Página 202
AGUSTÍ NIETO-GALAN
Un observateur attentif peut actuellement apprécier dans la société pensante deux tendances dominantes diamétralement opposées. D’un côté, des chimistes de la nature occupés à traiter et à triturer dans leurs laboratoires les faits matériels de la science moderne, pour en extraire l’essence de la quintessence, et déclarant que la présence de Dieu ne se manifeste jamais dans leurs manipulations. D’un autre côté, des théologiens au milieu des manuscrits poussiéreux des bibliothèques gothiques, feuilletant, compulsant, interrogeant, traduisant, compilant, citant et récitant sans cesse de dogmatiques versets ... Nous avons l’espérance que cette tentative de traiter la question de l’existence de Dieu par la méthode expérimentale servira au progrès de notre époque. (Flammarion, 1869: III, XI-XII)
L’astronomia popular semblava doncs aquí, per Flammarion, un bàlsam eficaç per suavitzar les tensions ciència-religió, i per reforçar l’antiga tradició de la teologia natural, un argument retòric de gran força en moltes obres de divulgació científica que justificaven la utilitat del gènere precisament com una estratègia eficaç de difondre les meravelles de la natura a la societat i, indirectament, reforçar i dignificar el fet de la creació divina. 6. Conclusió
Malgrat les dificultats a l’hora de delimitar tant des d’un punt de vista cronològic com de forma i contingut el gènere ‘astronomia popular’, els exemples exposats aquí són una prova, espero que convincent, de la importància de l’astronomia en l’esfera pública de les societats industrials del segle XIX. Des de la perspectiva dels autors, editorials o públic lector, els interessos i les intencions últimes de llur aproximació al coneixement dels astres era variada i complexa, però també, a partir dels exemples escollits —que representen bona part dels llibres més populars del gènere—, podem extreure’n algunes conclusions generals. Tal com mostra el cas de Comte, l’astronomia popular tingué un paper important en tot l’edifici de les noves ciències positives, i la seva difusió sembla indestriable del seu propi programa. De fet, fins i tot, a finals de segle, el mateix Flammarion recull a Urània la idea d’una sola llei que governa la vida a cada planeta, a cada món: «La vida és produïda i desenrotllada per cada món segons el seu estat orgànic i segons una llei primordial a la qual obeeix la natura entera: la llei del progrés» (Flammarion, 1903: 23). Aquesta és una bona mostra de com el pensament positivista impregnava bona part del gènere. La confiança en l’empirisme —l’observació, els instruments, els observatoris, tan professionals com amateurs—, i la necessitat de divulgar àmpliament els coneixements bàsics sobre l’Univers —més enllà de creences religioses—, esdevenien raons de pes a l’hora d’escriure i publicar sobre astronomia popular, i així competir, segons Flammarion, amb novel·les i literatura frívola («vide et malsaine»), segurament pròximes als estadis teològic i metafísic de Comte. Des de la perspectiva del republicanisme d’Arago, i sense menystenir els elements comuns amb els cursos de Comte, l’astronomia popular estava lligada a una concepció oberta i democràtica del coneixement, a la necessitat d’elevar el nivell cultural de les classes baixes
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 203
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
203
i de contribuir a eliminar les barreres epistemològiques entre els experts i els profans, a aprofundir en les reformes educatives de l’època i a reforçar l’anomenada «science militante». L’astronomia sense matemàtiques esdevenia així un lloc comú del coneixement de la natura, un lloc de trobada de sectors socials allunyats. Una visió que certament alguns qualificarien d’un cert filantropisme ingenu per part d’Arago, però que havia de contribuir a l’obertura progressiva de temples del saber com l’Académie des Sciences o l’Observatori de París a sectors socials cada cop més nombrosos, i a reforçar l’autoritat científica del públic en les darreres dècades del segle XIX. No és per causalitat que l’Astronomie populaire (1880) de Flammarion estava dedicada a Arago, i el mateix Flammarion definia els objectius del gènere uns anys més tard en els termes següents (novament amb el català de Patxot): Cal agafar la flamera a la ma, augmentar el seu esclat, portar-la a la plaça pública, als carrers populosos, fins als carrerons. Tothom es cridat a rebre la llum, tothom ne té set, sobretot els humils, sobretot els desheretats de la fortuna, car aqueixos pensen més, aqueixos son àvids de ciència, mentre que els satisfets del segle no es dubten de la llur ignorància i són gairebé orgullosos de restar-hi. Sí, la llum de l’Astronomia deu esser escampada per tot el món, té de penetrar fins a les masses populars, aclarir les consciències, aixecar els cors. I això serà la missió més bella; serà la seva bona obra. (Flammarion, 1903: 43-44)
Altres autors consideraven que l’astronomia popular podia actuar amb gran eficàcia com a bàlsam social, com a element de dilució de les greus tensions que les revolucions de 1830 i 1848 havien posat en evidència, i que s’havien agreujat la dècada de 1870. Flammarion insistia que l’astronomia podia interessar a totes les classes de la societat; que era un gènere per a totes les condicions, i que des del cel es desdibuixaven les fronteres dels estats nació, i s’experimentava una inesperada comunió amb els altres éssers humans conscients de la nostra insignificança davant de la immensitat de l’Univers. De fet, aquest és un argument clàssic a l’hora d’analitzar les intencions últimes de les obres de divulgació científica al llarg del segle XIX, i sens dubte hi ha bones raons per pensar que algunes lectures d’astronomia, de medicina o d’història natural en un to atractiu, i amb unes bones il·lustracions, apaivagaven el malestar de les classes treballadores i les distreien de lectures polítiques de caràcter revolucionari (Sheets-Pyenson, 1985; Shapin, 1990). De la mateixa manera que l’astronomia popular podia ser un gènere ideal per reforçar l’harmonia social, potser també podia contribuir a llimar diferències entre ciència i religió en un context de gran polarització en les darreres dècades del segle XIX. Si per una banda el darwinisme havia consolidat elements d’incompatibilitat amb la tradició creacionista cristiana, i la religió de la humanitat de Comte i la posterior laïcitat positivista havien agreujat la separació entre autoritat científica i autoritat religiosa, alguns pensaven en l’astronomia popular novament com a bàlsam per salvar aquestes diferències. Ho hem vist clarament en el cas de Flammarion a la Pluralité i a Dieu dans la nature.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
204
27/10/09
17:01
Página 204
AGUSTÍ NIETO-GALAN
No cal oblidar, però, que alguns autors alineats clarament amb l’anticlericalisme d’arrel positivista també escrigueren obres d’astronomia popular. A Espanya és particularment rellevant el cas d’Augusto T. Arcimis (1844-1910), col·laborador de Francisco Giner de los Ríos (1839-1915) i professor d’astronomia i de física de la Institución Libre de Enseñanza (Anduaga, 2005). Els seus llibres d’astronomia popular eren part del seu programa anticlerical i pretenien proporcionar a les classes baixes un coneixement sòlid de la natura sense religió (Arcimis, 1878; Arcimis, 1901). El 1876, Arcimis traduí al castellà la famosa obra de John William Draper History of the Conflict Between Religion and Science (1875), amb pròleg de Nicolas Salmerón, president de la Primera República (Draper, 1876). Aquest programa era, però, contrarestat per projectes com el de la science catholique francesa (Langlois & Laplanche, 1992), o les obres d’astronomia publicades per clergues, on les descripcions rigoroses i amenes de l’Univers es veien com un reforçament a la fe cristiana, com un enriquiment intel·lectual que havia d’evitar precisament qualsevol intent de segregació entre el cel dels cristians i el cel dels científics. Al llarg del segle XIX, l’astronomia popular esdevingué una eina al servei del positivisme, un lloc comú entre el saber dels experts i dels profans, un recurs de democratització del saber, una intersecció entre ciència i literatura, un estímul de vocacions científiques, un conjunt de coneixements de gran utilitat per als científics amateurs, un espai on dirimir controvèrsies i rivalitats, on discutir sobre l’autoritat científica de determinades observacions, teories o opinions, una estratègia de reforçament de la fe, però també una eina racional en favor de la laïcitat, una arma al servei de l’anticlericalisme, i molt sovint un bàlsam social. En una paraula, un enorme espai de cultura científica de gran riquesa i versatilitat, que aquí tan sols hem apuntat amb alguns exemples, i que mereix sens dubte l’interès dels historiadors de cara a futures recerques.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 205
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
205
Bibliografia ANDUAGA, A. (2005), «La regeneración de la astronomía y la meteorología españolas: Augusto Arcimis (1844-1910) y el institucionismo», Asclepio, LVII(2), 109-128. ARAGO, F. (1836), Lessons d’astronomie professées a l’Observatoire Royal par _______ membre de l’Institut. Nouvelle édition, augmentée de ses dernières leçons, avec des nouvelles vues sur les comètes, les aérolites, etc. Acompagnée de 5 planches gravées, Paris, Just Rouvier et E. Le Bouvier. ARAGO, F. (1858), Astronomie populaire par ________ Sécretaire perpétuel de l’Académie des Sciences. Publié d’après son ordre sous la direction de M. J. A. Barral, ancien élève de l’École polytechnique... Livre XVII. Les Comètes. Oeuvre Posthume, Paris, Gide (edició facsímil, Blanchard, Paris, 1986; notes et commentaires de Jean-Claude Falque). ARAGO, F. (1867), Astronomie populaire. Nouvelle édition mise au courant des progrés de la science par M. J. A. Barral. Oeuvre postume, 4 vols., Paris, L. Guérin. ARCIMIS, A. (1878), El telescopio moderno. Edición española arreglada por ______ de la Real Sociedad Astronómica de Londres. Estudios generales sobre las obras del P. Sechi, Proctor, Flammarion, Guillemin y muchos otros, Barcelona, Montaner y Simón. ARCIMIS, A. (1901), Astronomía popular. Descripción general del cielo. Nueva edición de la obra El Telescopio moderno con inclusión de los más modernos descubrimientos por _______ de la Real Sociedad Astronómica de Londres, 2 vols., Barcelona, Montaner y Simón. BARRAL, J. A. (ed.) (1854-1862), Oeuvres de François Arago, 17 vols., Paris, Librairie des Sciences Naturelles. BARRERA, J. (1913), «¿Están habitados los cielos?», Boletin de la Sociedad Astronómica de Barcelona, 27, 132-135.
BENSAUDE-VINCENT, B. (1989), «Camile Flammarion: prestige de la science populaire», Romantisme, 65, 93-104. BENSAUDE-VINCENT, B. (1991), «L’astronomie populaire, priorité philosophique et projet politique», Revue de Synthèse (Auguste Comte. Politique et Sciences), 112, 49-60. CHAUVET, H. (1954), François Arago et son temps, Perpignan, Ed. des amis de F. Arago. COMTE, A. (1844), Traité d’Astronomie populaire ou exposition systématique de toutes les notions de philosophie astronomique, soit scientifiques, soit logiques, qui doivent devenir universalement familières, Paris, Carilian-Goeury et Dalmont. DAUMAS, M. (1943), Arago, Paris, Gallimard. DÖRRIES, M. (2000), «The public face of Science: François Arago». A: BATLLÓ, J. et al. (eds.), V Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT, 43-54. DRAPER, J. W. (1876), Historia de los conflictos entre la religión y la ciencia, (traducción de Augusto T. Arcimis), Madrid, Imp. Aribau y Cia. DRAPER, J. W. (1987), Historia de los conflictos entre la religión y la ciencia, (introducció de Diego Núñez), Barcelona, Alta Fulla. FLAMMARION, C. (1865), La Pluralité des mondes habités. Étude où l’on expose les conditions d’habitabilité des Terres celestes, discutées au point de vue de l’astronomie, de la physiologie et de la philosophie naturelle, par Ancien élève-astronome à l’Observatoire impériale de Paris. Professeur d’astronomie, redacteurs du Cosmos, membre de plusieurs sociétés savantes, etc., 5è édition, Paris, Didier. FLAMMARION, C. (1869), Dieu dans la nature, 5è édition, Paris, Didier. FLAMMARION, C. (1880), Astronomie populaire. Description générale du ciel. Illustrée de 360 figu-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
206
27/10/09
17:01
Página 206
AGUSTÍ NIETO-GALAN
res en chromolithographie, Paris, C. Marpon et E. Flammarion.
principaux astronomes français et étrangers. 1er année 1882, Paris, Guathier-Villars.
FLAMMARION, C. (1903), Urania (traducció de Rafel Patxot i Jubert), Barcelona, Biblioteca Popular de l’Avenç.
LANGLOIS, C.; LAPLANCHE, F. (dirs.) (1992), La science catholique. L’Encyclopédie theólogique de Migne (1844-1873) entre apologétique et vulgarisation, Paris, CERF.
FLAMMARION, C. (1912), Mémoires historiques et philosophiques d’un astronome, Paris, Ernest Flammarion. FONTENELLE, B. (1724), Entretiens sur la pluralité des mondes (7è édition), Paris, M. Brunet. FOX, R. (1974), «The Rise and Fall of Laplacian physics», Historical studies in the physical sciences, 4, 89-136. FOX, R. (1990), «Laplacian Physics». A: OLBY, R. C. et al. (eds.), Companion to the History of Modern Science, London, Routledge, 278-294. GUIMERÀ, D.; OLIVER, J. M. (coords.) (2007), Urania. Camille Flammarion (1889), (versión en castellano (1890) Francisco Gutiérrez; versión en catalán (1903) Rafael Patxot), Sabadell, Agrupació Astronòmica de Sabadell.
LIBRI, G. (1840), «Lettres à un Américain sur l’état des sciences en France», Revue des Deux Mondes, 21, 798-818; 22, 532-544; 23, 410-423. MALUQUER SOSTRES, J. (1994), Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic, Barcelona, Pòrtic. NORTH, J. (1994), The Fontana History of Astronomy, London, Fontana Press. PATXOT JUBERT, R. (1952) Adéu a Catalunya. Guaitant enrera, Genève, edició privada. PETIT, A. (1989), «La diffusion des savoirs comme devoir positive», Romantisme, 65, 7-25. SHAPIN, S. (1990), «Science and the public». A: OLBY, R. C. et al (eds.), Companion of the History of Modern Science, London, Routletge, 990-1007.
HOSKIN, M. (1997), The Cambridge Illustrated History of Astronomy, Cambridge University Press, Cambridge.
SHEETS-PYENSON, S. (1985), «Popular Science periodicals in Paris and London: The emergence of a low scientific culture, 1820-1875», Annals of Science, 42, 549-572.
L’Astronomie (1883), Revue d’astronomie populaire, de météorologie et de physique du globe. Exposant les progrés de la science pendant l’année, publié par C. Flammarion, avec le concours des
TERRALL, M. (2000), «Natural philosophy for fashionable readers». A: FRASCA-SPADA, M.; JARDINE, N. (eds.), Books and the Sciences in History, Cambridge, Cambridge University Press, 239-254.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 207
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 207-218
JOSEP COMAS SOLÀ, VA VEURE L’ATMOSFERA DE TITÀ? JOSEP M. OLIVER AGRUPACIÓ ASTRONÒMICA DE SABADELL.
Paraules clau: Comas Solà, Gerard P. Kuiper, Observatori Fabra, Damian Peach, telescopi refractor, satèl·lits Júpiter, Tità Did Josep Comas Solà see Titan’s atmosphere? Summary: In 1907 Josep Comas Solà, director of the Fabra Observatory in Barcelona, announced that he had seen a darkening on Saturn’s satellite Titan which made him think that this celestial body had an atmosphere. If this is so, he would be the discoverer of Titan’s atmosphere. We analyse Comas’ experience in planetary observation, the instrumental characteristics and the conditions of Titan, in order to verify whether Comas could actually observe the atmosphere. We can only conclude that he could. Key words: Comas Solà, Gerard P. Kuiper, Fabra Observatory, Damian Peach, refractor telescope, Júpiter satellits, Titan
Josep Comas Solà (Barcelona, 1868-1937) (figura 1) va ser nomenat director de l’Observatori Fabra de Barcelona quan es va inaugurar, càrrec que va mantenir fins a la seva mort, el 1937. S’ha dit d’ell moltes vegades que va ser un astrònom dotat d’una gran experiència en l’observació visual en moltes especialitats. Realment, es va formar en l’astronomia des de molt jove com a aficionat, fent nombroses observacions de tota mena d’astres des de casa seva amb un senzill telescopi refractor Bardou d’11 cm d’obertura. Una vegada llicenciat en físiques i matemàtiques va treballar un temps a l’observatori privat d’en Rafael Patxot, a Sant Feliu de Guíxols,
DOI: 10.2436/20.2006.01.105
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
208
27/10/09
17:01
Página 208
JOSEP M. OLIVER
Figura 1. Josep Comas Solà.
amb un telescopi de 22 cm. Després va instal·lar a casa seva («Villa Urània») un altre telescopi, de 16 cm, Grubb; era l’any 1899. Finalment va disposar del telescopi de l’Observatori Fabra, un Mailhat de 38 cm d’obertura. Tots aquests telescopis eren de tipus refractor. Tità, satèl·lit de Saturn
El 1908, Comas va enviar una comunicació a la revista Astronomischer Nachrichten (Kiel, Alemanya), que aleshores era l’òrgan de la central mundial de comunicats astronòmics. A la comunicació donava compte de diverses observacions dels satèl·lits de Júpiter fetes amb el telescopi de l’Observatori Fabra, a més d’una observació de Tità feta el 13 d’agost de 1907, ara ha fet cent anys (figura 2).
Figura 2. Dibuixos de Comas sobre els satèl·lits de Júpiter i sobre Tità, de Saturn (l’últim), publicats per Astronomischer Nachrichten el 1908.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
JOSEP COMAS SOLÀ, VA VEURE L’ATMOSFERA DE TITÀ?
17:01
Página 209
209
Al text que acompanyava els dibuixos deia, sobre Tità, el següent: «Tità. El 13 d’agost de 1907, amb una imatge molt bona i utilitzant 750 augments, he vist Tità amb uns contorns molt foscos, difuminant-se amb l’obscuritat del cel (quelcom semblant al què s’observa en el disc de Neptú), mentre que cap a la part central és força més clar, veient-s’hi dues taques rodones i blanquinoses que em fan l’efecte d’una estrella doble difusa. Podem suposar, legítimament, que aquesta gran obscuritat dels contorns demostra l’existència d’una atmosfera molt absorbent a l’entorn de Tità». Comas va ser el primer a dir-ho. En ocasions posteriors, ho repeteix. Comas, quan ho explica, fa l’analogia amb els planetes gegants, que sabia força bé que tenen grans atmosferes. La llum reflectida pel planeta ha de travessar un gruix més gran d’atmosfera en els contorns que en el centre, i és per això que els contorns es veuen més foscos. La deducció és correcta. Hi va haver qui se’l va creure i qui no. Més aviat van ser majoria els que no li van fer cas. Hi havia qui no es creia que amb el telescopi de 38 cm hagués pogut veure l’enfosquiment del contorn de Tità, atesa la minúscula mida aparent del satèl·lit. Que se sàpiga, ningú no en va fer cap comprovació, possiblement perquè en aquella època no es va donar importància a la idea que Tità tingués atmosfera i, a més, perquè no era possible fer una comprovació sense un bon telescopi i sense molta experiència. Realment, eren molt pocs els astrònoms que, abans de l’era digital, podien reunir les condicions adequades per observar visualment el disc de Tità. I els que ho haurien pogut fer (com Lowell, Pickering, Antoniadi...), van dedicar atenció alguna vegada als satèl·lits de Júpiter, però no sembla que es preocupessin del de Saturn. Barnard, amb el telescopi de 92 cm de l’Observatori Lick (Estats Units), va dir en certa ocasió sobre Tità que «és rar que es pugui distingir clarament el disc». Només hi ha constància d’observacions fetes a l’Observatori Pic du Midi (França) que, de fet, durant molts anys va ser un dels pocs observatoris del món especialitzats en observació planetària. Amb el refractor de 60 cm, Lyot va observar Tità a la dècada de 1940, i després ho van fer Camichel i Dollfus, destacant-hi el contorn molt fosc i zones clares a l’interior, perfectament concordants amb Comas (figura 3).
Figura 3.
Dibuixos de Tità fets a l’Observatori Pic du Midi.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 210
210
Figura 4.
JOSEP M. OLIVER
Gerard P. Kuiper.
El 1944, l’americà Gerard P. Kuiper (figura 4), amb el telescopi reflector de 2 m d’obertura de l’Observatori McDonald, va obtenir per primera vegada espectres dels satèl·lits de Júpiter, dels principals de Saturn, de Tritó i de Plutó. L’espectre de Tità va ser l’únic que va mostrar clarament la presència gasosa, amb línies d’absorció corresponents al metà. Kuiper ja era reconegut com a gran especialista en planetària; no en va se’l considera l’instaurador de la moderna física planetària. Kuiper va escriure a The Astrophysical Journal: «Tità és l’únic satèl·lit del sistema solar que té una atmosfera que es pot detectar amb els mitjans utilitzats». De fet, Kuiper ja sabia que s’havia detectat visualment atmosfera a Tità, però sembla que no va poder esbrinar qui ho havia dit. De tota manera, ell mateix va escriure: «És difícil de creure que simples observacions visuals hagin pogut evidenciar la presència d’atmosfera sobre objectes de menys d’1” de diàmetre; de fet, això sembla impossible». A molts llocs llegireu que el descobridor de l’atmosfera de Tità va ser Kuiper el 1944. Uns pocs —sobretot espanyols i francesos—, diem que va ser Comas el 1907. És possible comprovar si Comas va descobrir l’atmosfera de Tità?
Anem a comprovar si amb la simple observació visual podia veure l’enfosquiment dins un disc de 0,83” de diàmetre aparent, que és la mida que li proporcionava el telescopi de l’Observatori Fabra. Per veure els detalls més petits dins dels discs planetaris (o de satèl·lits, és igual) calen unes certes condicions: 1. Màxim contrast relatiu de la imatge. 2. Absència de turbulència (almenys durant períodes de temps suficients per percebre els detalls; poden ser només segons i, fins i tot, dècimes de segon). 3. Bona qualitat instrumental. 4. Experiència per part de l’observador.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP COMAS SOLÀ, VA VEURE L’ATMOSFERA DE TITÀ?
27/10/09
17:01
Página 211
211
Els punts 1 i 3 estan relacionats. Dels diferents tipus de telescopis, els refractors són els que proporcionen més contrast. Comas, doncs, treballava amb el telescopi adequat. Les condicions de l’Observatori Fabra, tècnicament, també són bones ja que no pateix turbulència local (ocasionada per les instal·lacions mateixes) i, segons quina sigui la situació meteorològica, també poden haver-hi nits de baixa turbulència d’origen atmosfèric. El punt 4 en Comas el tenia més que superat. Havien passat dinou anys des que va començar amb el seu refractor d’11 cm. Analitzant observacions seves sobre detalls planetaris (Mart i Júpiter) es pot comprovar fàcilment, comparant-les amb imatges actuals, que amb la seva vista era capaç d’arribar al límit de les possibilitats dels telescopis. El poder resolutiu
S’anomena poder resolutiu la capacitat que té un telescopi per diferenciar dos punts contrastats al màxim i molt propers entre si. Es mesura en segons d’arc i es basa en el desdoblament de dues estrelles teòriques d’igual magnitud mitjana (ni molt brillants ni molt febles). És molt coneguda pels interessats en instrumental la taula que relaciona el poder resolutiu amb les obertures dels telescopis i que van popularitzar Couder i Danjon (figura 5). Aquesta mesura es refereix al punt on es produeix la tangència entre els discs de difracció de les dues estrelles (figura 6). Observeu que, tot i aquest límit, un observador pot ser capaç de determinar que es tracta d’un sistema estel·lar doble encara que les dues estrelles estiguin força per sota d’aquest límit. Quan Comas va estrenar el telescopi de l’Observatori Fabra, el 1904, no li va faltar temps per fer proves. El novembre del mateix any va publicar a la revista francesa L’Astronomie una
Figura 5. Taula publicada per Couder i Danjon relacionant l’obertura dels telescopis amb la capacitat que tenen per discernir dos punts estel·lars molt propers entre si. S’ha afegit la resolució teòrica d’un telescopi de 38 cm d’obertura, que és de 0,32” (32 centèsimes de segon d’arc).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
212
Figura 6.
17:01
Página 212
JOSEP M. OLIVER
Tangència als discs de difracció de dues estrelles.
Figura 7. Resultats de mesures micromètriques fetes el 1904 sobre estrelles dobles amb el telescopi de l’Observatori Fabra.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP COMAS SOLÀ, VA VEURE L’ATMOSFERA DE TITÀ?
27/10/09
17:01
Página 213
213
nota amb el resultat d’observacions d’estrelles dobles fetes amb la finalitat de comprovar el telescopi (figura 7). Més endavant publicaria altres resultats similars. El que ens interessa d’aquesta taula és que les estrelles que diu veure tangents (Struve 2777, Delta d’Equuleus, Petit Cheval), o sia, en el límit de resolució neta, estan separades per 0,30”. La parella compleix amb el requisit de tenir les dues components de magnituds similars (4,5 i 5,0, en aquest cas); per tant, són un bon test que ens diu que el telescopi complia els paràmetres teòrics de qualitat, quant a resolució i contrast. D’acord amb el que s’ha dit abans, això permet veure dobles més tancades, però sense separar-ne els discs de difracció (0,23”, 0,22”...). Si estiguéssim parlant de mesurar estrelles dobles, ens quedaríem aquí. Però ara tractem d’observacions planetàries, on els detalls tenen molt poc contrast, i, en aquest cas, el factor principal que hi intervé és l’experiència de l’observador. Fem un experiment amb Mart que ens permetrà examinar Comas quan era jove. Amb el seu telescopi d’11 cm va dibuixar un planisferi de Mart resumint les observacions que va fer durant les temporades de 1890, 1892 i 1894, el qual ens pot donar una idea de fins a quina resolució assolia amb aquell telescopi... i amb la seva vista. Com que es tracta d’una recopilació d’observacions és el que avui dia en diem una «suma d’imatges», que proporciona resultats molt millors que les observacions individuals (figura 8). Prenem com a base un diàmetre aparent de 23”. L’oposició de Mart de 1892 va ser perihèlica, o sia la més favorable de les tres, amb el planeta de 24,8” de diàmetre aparent. A les altres dues va mesurar 19,1” i 21,5”, respectivament, però estava més alt sobre l’horitzó i, per tant, totes tres oposicions tenien un grau de dificultat semblant.
Figura 8. Planisferi de Mart dibuixat per Comas comparat amb una imatge moderna. S’hi identifiquen molts detalls i s’indiquen les mesures angulars d’alguns d’ells.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 214
214
JOSEP M. OLIVER
Prenent mides dins el planisferi, veiem que hi ha detalls de menys d’1 segon d’arc, perfectament identificables a la fotografia moderna que hi ha inserida, i, per tant, reals. Cal tenir en compte que el telescopi era el Bardou d’11 cm, el poder resolutiu teòric del qual és d’1,1” d’acord amb la taula que hem vist abans (aplicada a estrelles). Podem concloure, doncs, que Comas veia detalls planetaris situats per sota del límit de resolució estel·lar, tot i el seu baix contrast. Sens dubte això era gràcies a la seva experiència, tot i que llavors encara era jove, i al fet de provar de veure els mateixos detalls moltes vegades (o sia, d’utilitzar la tècnica de la «suma d’imatges»). Satèl·lits de Júpiter
El 19 d’octubre de 1904 (l’endemà del dia de l’oposició) signava des de l’Observatori Fabra unes observacions dels satèl·lits de Júpiter que repetiria en ocasions futures (figura 9). Pot sorprendre a molts que Comas veiés detalls superficials als satèl·lits de Júpiter atesa la seva petita mida, i pot sorprendre que veiés Ió ovalat. De fet, no era el primer en dibuixar Ió ovalat. Pickering ja havia dit que veia aquest satèl·lit ovalat, atribuint-ho a un problema d’astigmatisme instrumental. Comas li discuteix (mai no es quedava curt si creia que havia de discutir l’opinió dels més prestigiosos astrònoms del món), dient que si fos astigmatisme
Figura 9.
Satèl·lits de Júpiter dibuixats per Comas amb el telescopi de l’Observatori Fabra.
veuria ovalats tots quatre satèl·lits, i només n’hi veia un. Partint d’això emet la hipòtesi que, com que Ió és molt proper a Júpiter, la seva forma podria ser un efecte de marea. És possible, teòricament, que Comas hi veiés detalls superficials?
En el moment de les observacions, els diàmetres dels satèl·lits eren: Ió = 1,26”; Europa = 1,09”; Ganimedes = 1,86”; Cal·listo = 1,67”. Hem quedat que el poder resolutiu del telescopi és de 0,32”, però que es poden veure detalls més petits. Per tant, és evident que podia veure els discs dels satèl·lits amb facilitat. Cal tenir en compte que, en observacions planetàries, quan es dibuixen detalls situats al límit de percepció no es pot pretendre que les formes siguin absolutament fidedignes.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP COMAS SOLÀ, VA VEURE L’ATMOSFERA DE TITÀ?
27/10/09
17:01
Página 215
215
L’observador pren nota d’allò que «li sembla veure», ja que està en el límit. Moltes vegades ja és important el sol fet de veure-hi alguna cosa, tot i que no se sigui capaç d’assegurar-ne ni la forma ni les mides. Tots els observadors visuals amb experiència en són perfectament conscients, i per això ningú no s’estranya que, per exemple, uns mateixos detalls de Mart els vegem dibuixats de diverses maneres, quan sabem que en la realitat no s’han alterat. A les observacions de 1904, veiem que dibuixa unes ombres centrals a Ió i a Europa. Si acluqueu molt els ulls mirant aquestes imatges, la vostra nineta es diafragmarà i perdreu resolució. La barra prima d’Ió i el triangle fosc d’Europa se us deformaran, però hi seguireu veient aquestes ombres. L’ombra vertical d’Ió, esborronada, ocupa aproximadament una cinquena part del diàmetre. Traduït a segons d’arc, són 0,25”. Estaria una mica per sota del límit teòric estel·lar del telescopi (0,32”), però ja hem demostrat que Comas era capaç de detectar detalls d’aquesta dificultat, tot i el seu poc contrast. Podem suposar que va veure un detall borrós vertical i que el va dibuixar sens dubte massa prim. La taca triangular d’Europa és un terç del diàmetre del disc; són 0,3”, límit teòric del telescopi. Ganimedes i Cal·listo són els satèl·lits més grans. Hi dibuixa diverses ombres, més o menys imprecises, i gairebé sempre hi dibuixa una zona polar clara. Avui sabem quin aspecte tenen els satèl·lits de Júpiter. Les sondes espacials els han fotografiat de prop (figura 10).
Figura 10. Comparació dels quatre dibuixos de Comas amb imatges modernes de la sonda Voyager (segona fila). La fila de baix ens mostra les mateixes imatges de la sonda després d’aplicar-hi un desenfocament gaussià.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 216
216
JOSEP M. OLIVER
Sabem que Ió no és ovalat, però podem deduir que un efecte òptic pot donar aquesta sensació per causa de mostrar les zones laterals més clares que la part central. Quan es treballa en els límits, l’ull humà tendeix a amplificar qualsevol àrea clara. També succeeix en fotografia: si es volen captar els detalls foscos, els clars queden saturats i apareixen més grans. Un exemple prou conegut dels observadors de Mart són els seus casquets blancs: tothom tendeix a dibuixar-los més grans del que són. Algú podria dir que si Comas va dibuixar repetides vegades Ió, no tenia perquè veure sempre la franja fosca central, ja que el satèl·lit rotaria. Això no és del tot cert. Ió té la rotació sincronitzada i, per tant, sempre ensenya la mateixa cara a Júpiter. Observant Ió quan és proper a les seves màximes elongacions (que és quan es veu millor ja que la resplendor de Júpiter no molesta), sempre mostra el mateix aspecte vist des de la Terra. Una cara estant a l’est i l’altra estant a l’oest. Als altres tres satèl·lits, Comas hi va dibuixar ombres més o menys indefinides i casquets clars. A Europa hi dibuixa el triangle fosc; podria ser l’ombra fosca que hi ha a la dreta de la imatge de la Voyager. Cal tenir en compte la rotació. La semblança de Ganimedes és extraordinària. Cal·listo és el que té menys contrastos. La sèrie de baix són les mateixes imatges de la Voyager a les quals hem aplicat un desenfocament gaussià per fer-les més semblants a l’aspecte sempre borrós que ofereixen les imatges dels telescopis. No veieu Ió ovalat? Damian Peach
Damian Peach és considerat un dels millors astrofotògrafs del món. És ajudant de director de les seccions de Júpiter i Saturn de la British Astronomical Association i membre de la nord-americana ALPO (Association of Lunar and Planetary Observers). És anglès, però de tant en tant agafa els seus estris i se’n va una temporada a les illes Barbados a prendre fotos. Ho fa amb un Celestron-14 (catadiòptric de 35 cm d’obertura). Està especialitzat en l’obtenció d’imatges planetàries amb tècniques digitals (CCD i webcam), emprant el sistema d’integració de múltiples imatges. L’any passat (2006), Peach es va despenjar fotografiant Ió i Ganimedes amb una videocàmera Phillips Thoucam Pro i sumant les imatges. Cosa insòlita, ja que ningú no es dedica a aquests astres a causa de la seva dificultat. A la figura 11 es poden veure les imatges de Peach comparades amb els dibuixos de Comas. Així, doncs, Comas podia veure l’enfosquiment del disc de Tità?
El 18 de setembre de 1907, Saturn estava en oposició amb unes condicions relativament favorables: 44º sobre l’horitzó. La distància a la Terra era de 1.286 milions de km. Ell va fer l’observació el 13 d’agost, però la diferència de distàncies és menyspreable. Aleshores el diàmetre aparent de Tità era de 0,83”. És evident que podia veure l’enfosquiment del contorn i, per tant, deduir que Tità té atmosfera.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP COMAS SOLÀ, VA VEURE L’ATMOSFERA DE TITÀ?
27/10/09
17:01
Página 217
217
Figura 11. Imatges d’Ió i de Ganimedes obtingudes per Damian Peach el 2006 comparades amb els dibuixos de Comas.
Agraïments
Al Dr. Josep Maria Codina, director de l’Observatori Fabra, per la informació aportada. A Damian Peach i a Jesús R. Sánchez per autoritzar l’ús de les seves imatges. A Stéphane Lecomte pel seu magnífic estudi sobre les observacions de Tità publicat a L’Astronomie, juny 2005.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
218
27/10/09
17:01
Página 218
JOSEP M. OLIVER
Bibliografia COMAS SOLÀ, J. (1908), «Observations des satellites de Jupiter et de Titan», Astronomischer Nachrichten, 179, 289-290. DANJON, A.; COUDER, A. (1979), Lunettes et télescopes, Paris, Librairie Scientifique et Technique A. Blanchard, 23-28.
OLIVER, J. M. (2007), «Josep Comas Solà, observador visual», A: Ciclo de conferencias. Curso 2006-2007, Sabadell, Agrupació Astronòmica de Sabadell, 385-403.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 219
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 219-227
L’ESFERA COPERNICANA DE L’ABAT JOAN DE SAFONT (1789-1847) CARLES PUIG-PLA CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA.
Paraules clau: astronomia, esfera copernicana, Joan de Safont, Sant Pau del Camp, Barcelona al segle XIX The copernican sphere of abbot Joan de Safont (1789-1847) Summary: Joan de Safont, benedictine monk and last abbot of Barcelona’s monastery of Sant Pau del Camp, founded a class of speculative and practical physics in the school of Sant Pau del Camp. He organized a mechanical and physical cabinet with abundant apparatus constructed by craftsmen from Barcelona. His inerest in astronomy led him to construct sun clocks and invent a copernican sphere at the beginning of the decade of 1830. It was a very ingenious device, articulated and equipped with mechanisms so that with a crank it was able to move the planets, satellites and comets of the Solar System in his orbits. Francesc Arau, a capable machinist, was the person in charge of the practical construction of the sphere. Key words: Astronomy, Copernican Sphere, Joan de Safont, Sant Pau del Camp, Barcelona in the XIXth century
Introducció
El monjo benedictí Joan de Safont (1789-1847), darrer abat del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, va fundar al Col·legi de Sant Pau una «classe de física especulativa i pràctica» i va muntar i organitzar un gabinet mecànic i físic amb abundants aparells construïts per
DOI: 10.2436/20.2006.01.106
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
220
17:01
Página 220
CARLES PUIG-PLA
artesans de Barcelona. El seu interès per l’astronomia el va dur no només a construir rellotges de sol, sinó també a dissenyar una esfera copernicana que va tenir un gran ressò a la ciutat. Va ser aquest un artilugi molt enginyós, tot ell articulat i dotat de mecanismes de rodes sens fi de tal manera que mitjançant una manovella s’aconseguia fer moure els astres del sistema solar en les seves òrbites, incloent-hi satèl·lits i cometes. La realització pràctica del projecte de Safont va córrer a càrrec del maquinista barceloní Francesc Arau i Santponç. Podem arribar a copsar com era aquesta esfera i què se’n va fer posteriorment gràcies a diversos testimonis que la van veure funcionar, en particular Joaquim Balcells i Josep Estalella, a més, és clar, del mateix Safont.1 Joan de Safont, el darrer abat de Sant Pau del Camp
Joan de Safont (Çafont o Zafont)2 va néixer a Besalú el 15 de juliol de 1789.3 De jove va ingressar de monjo al monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès. L’any 1806, amb 17 anys, va entrar al Reial i Pontifici Col·legi que la Congregació Claustral Tarraconense tenia al costat del monestir de Sant Pau del Camp a Barcelona per fer el seu noviciat i estudis eclesiàstics, com havia fet el seu germà Ignasi. El col·legi va ser requisat per les tropes franceses el 1808. Durant la Guerra del Francès, Safont va guiar combois de queviures per socórrer els assetjats de Girona. L’any 1814, Safont, que ja havia professat, va esdevenir professor del col·legi de Sant Pau. Gràcies a les seves diligències, el col·legi va reobrir de nou el mes d’octubre de 1814.4 El 1816 va ser nomenat catedràtic de filosofia del col·legi i tres anys després, el 1819, es va llicenciar en teologia i va ser nomenat definidor de la Congregació, és a dir membre del consell definitori per al govern i disciplina de l’orde benedictí. El monestir i el col·legi van ser dissolts durant el Trienni Liberal. El 22 de gener de 1824 el col·legi va reobrir-se però la normalitat no es va poder restablir fins al començament del 1828, quan els monjos van retornar al monestir i els novicis i estudiants, al col·legi. Aquell mateix any, Joan de Safont va ser secretari d’estudis i sota la seva direcció pedagògica el col·legi va seguir funcionant fins al 1833. Comptava, llavors, amb 1.
Aquest treball està vinculat al projecte de recerca «Ingeniería y cultura científica en Cataluña y España (1720-2000)»
(HUM2007-62222/HIST). L’article reflecteix la informació sobre Safont que l’autor va elaborar a la seva tesi doctoral (Puig Pla, 2006). 2.
Respecte a la inicial del cognom de Joan de Safont, al llibre parroquial on és inscrit apareix com a Çafont que és com
s’hi refereix, per exemple, Joan Carreres (Carreres, 1990: 35-43). D’altra banda, ell mateix signava com a Zafont, i així el designa el seu primer biògraf, el que fou deixeble seu Joan Illas i Vidal, el qual va llegir un elogi de Safont el dia 31 de desembre de 1848 a la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona (Illas, 1849). Hem mantingut la grafia Safont, utilitzada majoritàriament pels autors del llibre commemoratiu del II centenari del seu naixement abans esmentat. 3.
Safont va ser batejat el dia 17 i, per això, de vegades apareix aquesta data com la del seu naixement.
4.
Safont era monjo de Sant Cugat i no va ser fins l’any 1816, segons sembla, que va ser destinat al monestir de Sant Pau
de Camp de Barcelona (Pozo, 1990: 29).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
L’ESFERA COPERNICANA DE L’ABAT JOAN DE SAFONT (1789-1847)
17:01
Página 221
221
només dos catedràtics de filosofia i teologia i setze estudiants i el 1834 es va tancar. L’edifici es volia destinar a col·legi públic i Safont, que continuava allà, va esforçar-se per crear un gabinet de mecànica i física i un museu d’autors grecollatins (format per estàtues, bustos i baixos relleus) per a ús dels estudiants (Carreres, 1990: 37). L’any 1834 va ser elegit abat del monestir de Sant Pau del Camp i de Sant Pere de la Portella (Pladevall, 1990: 17-22). Tanmateix, amb només tres monjos, el monestir de Sant Pau va ser finalment clausurat el 1835. Safont va ser, doncs, el seu darrer abat. Safont va ser membre de diverses acadèmies. Se sap que ja el 1828 era soci corresponent de la Real Academia de la Historia a Madrid (Carreres, 1990: 36) i que l’any 1835 va ingressar a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona on, cinc anys més tard (12/V/1840), va llegir una Memoria de la genealogía de los condes de Besalú (Pozo, 1990: 29 i 61-80).5 El 4 de novembre de 1835 va ser elegit membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona. En aquesta institució fou secretari (6/XI/1839) i director (10/XI/1841) de la Secció de Ciències Fisicomatemàtiques i també conservador del gabinet de la mateixa secció (22/X/1846). A l’inici del curs 1835-1836 es va establir a l’Acadèmia de Ciències la càtedra de física que aquest abat il·lustrat dirigia al col·legi de Sant Pau (Real Academia de Ciencias y Artes, 1909-1910: 74-75). A més, va ser proposat com a professor per substituir Joan Agell a l’Escola de Física Experimental quan, l’abril de 1836, Agell va haver de plegar per anar a Madrid. L’any 1836, en establir-se els Estudis Generals a Barcelona, Safont va impartir classes de filosofia moral i fonaments de religió. Va ser una de les personalitats de l’època que impulsaren el retorn de la Universitat a Barcelona. Amb la recuperació definitiva de la Universitat el 1842, va formar part del claustre de professors i va obtenir el batxillerat en Filosofia, la càtedra de Lògica i el doctorat en Teologia i en Lletres. Durant les revoltes de 1842 a Barcelona, Safont va actuar de mitjancer i va presidir la junta consultiva de ciutadans per poder buscar una sortida negociada amb els militars que van assetjar Barcelona a les darreries d’aquell any. Tanmateix, com és sabut, Espartero va bombardejar la ciutat. Després de l’aixecament armat del general Prim (27/V/1843), Safont va formar part de la Junta Suprema que reunia tota l’oposició que volia democratitzar les estructures polítiques de l’Estat. Entre 1843 i 1845 va editar uns almanacs on divulgava dades històriques, culturals, geogràfiques i antropològiques relacionades amb la pagesia, el costumari i la medicina popular (Carreres, 1990: 38-39). En particular, en el seu Almanaque religioso, civil, histórico, geográfico, físico y agrícola per a l’any 1845, publicat el 1844, explicava què era i com funcionava el parallamps i feia una descripció dels descobriments en el camp de l’electricitat des de Von Guericke a Franklin; 5.
La part del manuscrit que es conserva a l’Acadèmia de Bones Lletres i la seva transcripció feta per Montserrat del Pozo
i de Ferrer es troba a Amics de Besalú (1990: 61-80).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
222
27/10/09
17:01
Página 222
CARLES PUIG-PLA
també s’ocupava al Almanaque del vapor i feia esment de Blasco de Garay i de com va fer aplicació del vapor a la navegació l’any 1543 per moure un vaixell a la rada de Barcelona (Pozo, 1990: 30). El Comissionat Regi, encarregat de reorganitzar la Universitat, va nomenar Safont professor de psicologia, ideologia i lògica i va esdevenir propietari d’aquesta càtedra —per Reial ordre de 27/IV/1846— deu mesos abans de morir (Illas, 1849: 17). Va morir el 22 de febrer de 1847 als 57 anys d’edat. Joaquim Balcells va llegir l’elogi de Safont a l’Acadèmia de Ciències el 22 de març de 1849 (Real Academia de Ciencias y Artes, 1909-1910: 76). El gabinet de física de Sant Pau
Al col·legi de Sant Pau del Camp, Safont va fundar una «classe de física especulativa i pràctica» i va muntar i organitzar un gabinet mecànic i físic, que ocupava diverses sales amb abundants aparells construïts per artesans de Barcelona. Segons l’esmentat elogi de Safont que va fer Joaquim Balcells, aquest gabinet de física, on no hi havia cap instrument vingut de l’estranger, presentava l’aspecte següent (Real Academia de Ciencias y Artes, 1909-1910: 80-81): Veíanse en un aposento la máquina eléctrica, el electróforo, los electrómetros y baterías eléctricas bajo formas curiosas, con las cuales demostraba a sus discípulos los fenómenos que pasan en la región del rayo. En otro aposento se hubiera encontrado la máquina neumática, los barómetros, gasómetros y demás aparatos con que se demuestra la influencia que ejerce la atmósfera en la vida de los animales, en la nutrición de las plantas y en la oxidación de los metales. En otra sala se veía brillar un surtido completo de reflectores, de lentes y de prismas destinados a demostrar las propiedades curiosas del lumínico […].
Balcells afirmava que Safont era un acèrrim defensor del sistema d’ondulacions de Descartes i que, per això, no s’havia oblidat dels aparells de difracció i d’interferències «que son los que más favorecen a la teoría de las ondulaciones tantas veces ensalzada y tantas caída en el olvido». Entre els aparells del gabinet hi figurava una locomotiva, «una màquina de vapor que arrossegava el seu tren i funcionava davant dels alumnes bocabadats» (Estalella, 1911: 181). Safont va disposar, doncs, d’un model de màquina de tren moguda pel vapor (un ferrocarril en miniatura) abans que la primera línia de ferrocarril s’establís a la Península entre Barcelona i Mataró el 1848 (Carreres, 1990: 37). [...] pasados los primeros salones, presentaba a la admiración de los curiosos una locomotiva o sea maquinita de vapor de alta presión, que había hecho construir igual que los demás aparatos, por artistas barceloneses, la cual hacía recorrer por un ferrocarril
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
L’ESFERA COPERNICANA DE L’ABAT JOAN DE SAFONT (1789-1847)
17:01
Página 223
223
circular, divirtiéndose mucho en hacerle dar circunvalaciones a la vista de sus alumnos y de los curiosos de su mayor confianza […]. (Real Academia de Ciencias y Artes, 19091910: 80-81) Safont i l’astronomia. L’esfera copernicana D’altra banda, el seu interès per l’astronomia l’havia dut a construir rellotges de sol, com algun que encara es conserva a Noguer de Segueró i que data del 1832 (Pozo, 1990: 72), però, i sobretot, Safont va gaudir de molt de renom arrel de fer construir i pagar les despeses d’una esfera copernicana, tota ella articulada i dotada de mecanismes de rodes sens fi de tal manera que mitjançant una manovella s’aconseguia fer moure els astres del sistema solar en les seves òrbites, incloent-hi satèl·lits i cometes. Va ser una obra molt enginyosa, la construcció de la qual va requerir molt de temps i va constituir una novetat mecànica que presentava, a més, la utilitat addicional de servir com a eina didàctica per a l’ensenyament de l’astronomia. Aquest personatge singular, arran de la construcció d’aquesta esfera va publicar, l’any 1835, un petit opuscle: Nueva esfera copernicana con las órbitas elípticas. En ell mostra una mentalitat oberta envers l’Univers, una visió que el feia capaç d’admetre l’existència d’altres planetes, els quals podien ser habitats per criatures d’altres espècies: Sería en el día casi una temeridad el dudar, que las estrellas fijas son otros tantos soles rodeados como el nuestro de una hermosa y tal vez aún más brillante comitiva de planetas [...]. Si cada una de ellas es centro de su sistema ¿cuántos millones y millones de planetas y cometas no estarán corriendo por esos inconcebibles espacios? (Zafont, 1835: 3)
Feia seves idees que atribuïa al cardenal de Cusa i als jesuïtes P. Castel i P. Hervás, quan parlava de «la sospecha nada absurda ni ridícula [...] de que cada planeta y cometa es habitado de criaturas, si bien que de diferente especie en cada uno de ellos», o quan deia: «no le neguéis [al Creador] la libertad de haber repartido por espacios (cuyos términos la criatura nunca hallará ni conocerá) innumerables mundos de habitantes inteligencias» (Zafont, 1835: 4-5). Interessat per l’astronomia i l’ensenyament Safont va voler trobar la manera de dissenyar una màquina que imités els moviments dels cossos celestes i servís per superar les dificultats inherents a l’estudi dels astres. Volia eliminar el desànim que, segons ell, es produïa si l’aprenentatge es feia amb «el dèbil recurs de figures» o bé amb les esferes conegudes usades fins aleshores que ell creia que «no podien avivar mai la fantasia per no presentar els moviments pràctics dels astres». Safont mateix indicava quin era el seu objectiu: no buscaba la formación de una máquina en que se representase un solo movimiento de los planetas, y cometas sino el modo con que caminan en sus giros naturales, esto es en órbitas elípticas según descubrió Keplero, y éstas que se figurasen reales y visibles, y no ideales como lo han hecho algunos maquinistas.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
224
17:01
Página 224
CARLES PUIG-PLA
El monjo desitjava que es poguessin observar distintament el periheli i l’afeli dels planetes, «la major celeritat en el primer i la menor en el segon, els seus ascensos i descensos per entendre la causa de no anar-se’n per la tangent en el seu afeli, ni de caure en el Sol en el periheli». També volia que es reflectís el diferent pas pel Zodíac per tal de veure clar els seus trànsits pel mateix, que no es confongués amb l’horitzó, per la qual cosa calia que la màquina estigués una mica inclinada. També pretenia que els planetes majors tinguessin moviment de rotació i que tots els satèl·lits giressin al voltant d’ells. L’any 1828 va sentir parlar de l’arribada d’un nou sistema planetari amb moviment que s’havia fet a París que ell pensava que funcionaria segons les lleis de Kepler, però en veure’l es va adonar que: adolecía también ésta de los demás defectos que las demás de que tenía yo noticia, y que las aventajaba muy poco para poder explicar, o hacer a lo menos palpables los más principales fenómenos por carecer de órbitas visibles, ni ser éstas elípticas, y también por no tener la debida inclinación, sino una posición perpendicular.
Safont també va observar que de tots els planetes majors, només la Terra tenia moviment sobre el seu eix i que, de tots els satèl·lits, cap, tret de la Lluna, girava entorn del corresponent planeta i que «no se figuraba ni siquiera una sola órbita de algún cometa para entender en cuanto se pueda los rarísimos giros de estos cuerpos». El projecte de Safont presentava moltes dificultats per a la seva realització pràctica perquè no tenia cap model similar en què basar-se. L’any 1832 va parlar amb el maquinista de Barcelona Francesc Arau i Santponç, a qui li va donar a conèixer els seus propòsits. Després d’alguns mesos Arau va assegurar-li que ja havia aconseguit idear i traçar un pla per poder realitzar l’esfera copernicana i els mecanismes corresponents. Arau la va començar a construir al claustre del Reial Col·legi de Sant Pau fins a aconseguir acabar-la.6 Podem copsar com era aquesta esfera a través de les descripcions de tres testimonis: Joaquim Balcells, Josep Estalella i el mateix Safont. Balcells parlava de l’esfera en aquests termes: Un hermoso y sólido montante de caoba maciza con preciosos adornos, constituía la base del complicado mecanismo de manubrio que se comunicaba a centenares de ruedas y cilindros dentados, que repartían simultáneamente la acción impulsiva a todas las masas esféricas de la copernicana con una exactitud tal en la colocación de los ejes, que no se percibía el menor desnivel ni roce a pesar de tanta complicación.
6.
Francesc Arau no podia disposar d’un taller adequat per fer l’esfera. Safont ho va reflectir a la seva publicació quan,
referint-se a Arau, deia: «a pesar de que su escasa fortuna, y numerosa familia no le permiten tener un taller correspondiente a su extraordinario ingenio para las artes» (Zafont, 1835: 11).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
L’ESFERA COPERNICANA DE L’ABAT JOAN DE SAFONT (1789-1847)
17:01
Página 225
225
Veíase en el centro una grande esfera metálica dorada al fuego dar circunvalaciones sólo alrededor de su eje, que representaba al Sol. Veíanse cerca recorrer sus respectivas órbitas ínferos Mercurio y Venus, en seguida la Tierra con su satélite la Luna, y luego a mayor distancia los planetas súperos por su orden, Marte, Júpiter con sus cuatro satélites, Saturno con su anillo y siete satélites y en fin todas las demás masas planetarias conformadas todas en marfil de proporcionada magnitud. Veíanse algunas órbitas elípticas muy excéntricas que las recorrían esferas con prolongaciones figurando a los cometas… Todo este sistema de masas movibles y de mecanismos estaba comprendido dentro de un enjaulado de anillos, que representaban los círculos máximos y menores de la esfera armilar con una extensa gasa de seda transparente, que tenía pegadas en forma de lentejuelas de plata de diversas magnitudes, todas las constelaciones y estrellas visibles desde el Sirius, Aldebarán, Corazón de León, Espiga, etc., hasta las pequeñísimas que se ven en la Vía Láctea y demás nebulosas. (Real Academia de Ciencias y Artes, 1909-1910: 83-84)
Josep Estalella que va poder veure l’esfera copernicana de Safont a començaments del segle XX, la descrivia així (Estalella, 1911: 182): [...] dividida en dos hemisferios, de tela metálica sobre armazón de madera, y de 1,70 m. de diámetro, encerraba, encarriladas en órbitas de latón, las esferas de latón y de marfil representativas del Sol, Mercurio, Venus, Tierra con su satélite, Marte, Júpiter con cuatro satélites, Saturno con satélites y anillo, y en los confines, rozando casi la tela metálica del cielo, y acompañado de dos satélites, Herschell: no se llamaba aún Urano ni se había descubierto Neptuno. Y al girar el manubrio y rechinar los engranajes, sobre el conjunto de órbitas planetarias corrían, por carriles elípticos y arrastrados por cadenas sin fin, dos cometas, uno directo y otro retrógrado.
Safont va explicar també què s’havia aconseguit amb la màquina realitzada per Arau sota la seva direcció (Zafont, 1835: 11): [...] se explican con ella prácticamente todos los movimientos insinuados, venciendo lo que no se había vencido aún [...]. Las direcciones, estaciones y retrogradaciones; las distancias y velocidades proporcionadas de los planetas con sus ascensos y descensos, girando sobre sí mismos y alrededor del sol, que está puesto en uno de los focos de la elíptica, igualmente los distintos puntos en que tienen mayor o menor celeridad, tanto éstos como los cometas, por ser las órbitas visibles y elípticas, aparecen tan claros al primer golpe de vista, que por poco que se haya saludado la astronomía, se pueden fácilmente conocer el orden y movimiento general de esta gran máquina del Universo [...].
En la seva publicació sobre l’esfera copernicana, Safont comentava les lleis de Kepler i donava dades de tots els planetes (inclòs Herschel, com s’anomenava llavors a Urà); feia consideracions sobre les revolucions i òrbites dels cometes i sobre la ignorància que al llarg
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
226
17:01
Página 226
CARLES PUIG-PLA
de la història havia estat associada a l’aparició de cometes o a la producció d’eclipsis (posava exemples relacionats amb els antics grecs, l’Imperi romà, el Perú dels inques o la Xina del segle XVIII); contraposava aquestes pors amb la utilitat de l’estudi dels eclipsis per al coneixement (determinar longituds o datar fets històrics). Les vicissituds posteriors de l’esfera copernicana
A l’època de la desamortització, aquest eclesiàstic il·lustrat va evitar la crema de Sant Pau del Camp, però no el desmantellament del col·legi ni l’exclaustració dels monjos. L’esfera copernicana va ser desmuntada i amagada a les seves habitacions privades i va anar a parar al Seminari de Girona on el rector, Pere Colomer, que més tard seria bisbe de Vic, va fer-hi gravar uns dístics laudatoris de Safont (Carreres, 1990: 37). A començaments del segle XX, el Dr. Fontserè, coneixedor que l’esfera copernicana havia estat al Seminari de Girona, li encarregà a Josep Estalella de seguir-ne la pista fins a trobarla. Estalella va trobar la màquina de Safont a l’esmentat Seminari i, a més, s’assabentà, gràcies al secretari d’aquella institució, Francesc Perramon, que la màquina havia anat a parar a la vila natal de l’abat Safont, Besalú; a mitjan segle XIX, el Dr. Noguer, llavors vicerector del Seminari de Girona, va demanar a la família de Safont l’esfera, en dipòsit, per aprofitar-la per a l’ensenyament. La màquina, però, estava desmuntada i, per això, un seminarista —un ordenant anomenat Guitart— que coneixia l’ofici de rellotger va reconstruir el mecanisme l’any 1864. Quan el Seminari va haver de marxar del seu local, l’any 1873, l’esfera va tornar a ser desmuntada i l’any 1876, en retornar de nou, el Dr. Mundet i el Dr. Perramon van tornar a muntar-la (Estalella, 1911: 183). El 1911 la màquina es trobava lleugerament deteriorada tot i que Estalella considerava que no seria difícil recompondre-la. Estava desada a la sala de física i història natural, en una vitrina octogonal al sostre de la qual, en un tauler, es podien llegir els dístics laudatoris que hi va fer inscriure Pere Colomer. Conclusions
En la història de l’ensenyament de la física i de l’astronomia a Catalunya a la primera meitat del segle XIX, l’abat Joan de Safont ocupa un paper destacat a causa de les classes que va impartir a diverses institucions barcelonines (Col·legi de Sant Pau del Camp, Acadèmia de Ciències, Escola de Física experimental...). Des del punt de vista de la mecànica i la física, l’aconseguiment més remarcable és l’establiment d’un ric gabinet de física a Sant Pau. En relació amb l’astronomia, l’aportació més reeixida de Safont va ser l’esfera copernicana que va idear, i que va construir Francesc Arau sota la seva direcció. Amb aquesta esfera de grans dimensions (1,70 m de diàmetre) s’aconseguia reproduir els moviments planetaris seguint òrbites el·líptiques mitjançant un sofisticat mecanisme d’engranatges.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
L’ESFERA COPERNICANA DE L’ABAT JOAN DE SAFONT (1789-1847)
17:01
Página 227
227
Bibliografia AMICS DE BESALÚ (ed.) (1990), Commemoració II centenari del naixement de l’abat Safont, Besalú, Fundació “La Caixa”, Ajuntament de Besalú, Patronat Eiximenis. CARRERES, J. (1990), «Joan de Çafont i de Ferrer». A: AMICS DE BESALÚ (ed.) (1990), Commemoració II centenari del naixement de l’abat Safont, Besalú, Fundació “La Caixa”, Ajuntament de Besalú, Patronat Eiximenis. ESTALELLA, J. (1911), «La Esfera copernicana de Fray Zafont», Boletín de la Sociedad Astronómica de Barcelona, any II, 9, abril 1911, 181-183. ILLAS Y VIDAL, J. (1849), Elogio del venerable abad electo de San Pablo, Juan de Zafont y de Ferrer leído en sesión pública de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País, el 31 de diciembre, Barcelona, Imp. de Agustín Gaspar. PLADEVALL, A. (1990), «Joan de Safont i de Ferrer, monjo i abat». A: AMICS DE BESALÚ (ed.) (1990), Commemoració II centenari del naixement de l’abat Safont, Besalú, Fundació “La Caixa”, Ajuntament de Besalú, Patronat Eiximenis.
POZO, M. del (1990), «Commemoració del 200è aniversari del naixement de l’abat Joan de Safont i de Ferrer, 1789-1989. Besalú, 16 de juliol del 1989». A: AMICS DE BESALÚ (ed.) (1990), Commemoració II centenari del naixement de l’abat Safont, Besalú, Fundació “La Caixa”, Ajuntament de Besalú, Patronat Eiximenis. PUIG PLA, C. (2006), Física, Tècnica i Il·lustració a Catalunya. La cultura de la utilitat: assimilar, divulgar, aprofitar, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona [tesi doctoral]. REAL ACADEMIA DE CIENCIAS Y ARTES (19091910), Nómina del personal académico, Barcelona, López Robert. ZAFONT, J. de (1835), Nueva esfera copernicana con las órbitas elípticas. Inventada y trabajada por el artista barcelonés Don Francisco Arau y Sanpons, bajo la direccion y á expensas de Don Fray Juan de Zafont y de Ferrer, Barcelona, en la oficina de Don Juan Francisco Piferrer, impresor de S.M.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 228
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 229
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 229-235
L’OBSERVATORI DE L’EBRE, UNA INSTITUCIÓ SINGULAR ANTONI ROCA ROSELL DEPARTAMENT DE MATEMÀTICA APLICADA I CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA.
Paraules clau: geofísica, astronomia, història de les institucions científiques a Catalunya, la Companyia de Jesús i la ciència The Ebro Observatory, an extraordinary institution Summary: The Ebro Observatory was set up in 1904 in Roquetes, in the south of Catalonia, at the Ebro river. The Observatory was linked to the College of the Jesuits, that was then in Tortosa. The extraordinary features of the history of the Observatory explain its continuity, but also a number of difficult circumstances. This communication presents some reflections after the publication of a book celebrating the centenary of the centre. Keys words: Geophysics, Astronomy, history of scientific institutions in Catalonia, the Society of Jesus and science
La redacció d’una història de l’Observatori de l’Ebre, conjuntament amb Manuel García Doncel, que ha aparegut el novembre de 2007, ens ha donat oportunitat d’analitzar les característiques d’aquesta institució científica centenària i treure’n algunes conclusions (García Doncel & Roca Rosell, 2007). En el procés de reflexió hi han participat diferents membres de l’Observatori de l’Ebre, com ara Josep Oriol Cardús i Luis Felipe Alberca, antics directors del centre, o el director actual, Miquel Torta. També he tingut oportunitat de discutir sobre
DOI: 10.2436/20.2006.01.107
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
230
27/10/09
17:01
Página 230
ANTONI ROCA ROSELL
aquesta qüestió amb Josep Batlló, inicialment implicat en la preparació del llibre. Batlló, geofísic i historiador de la ciència, ha treballat durant dos períodes a l’Observatori i és probablement la persona que coneix millor la seva instrumentació, tenint en compte que la pot situar en el context de la instrumentació geofísica espanyola, de la qual ha publicat dos interessantíssims catàlegs (Batlló, 2004; Batlló, 2005). La singularitat de l’Observatori de l’Ebre s’inicià, en certa manera, amb la seva fundació. Durant el segle XIX, foren creats diversos observatoris vinculats a la Companyia de Jesús (Udías, 2003), en tots els casos vinculats a un dels seus col·legis. També fou així a l’Observatori de l’Ebre, perquè sorgí d’una iniciativa del Col·legi Màxim de la província jesuítica d’Aragó, llavors situat a Tortosa. De tota manera, la iniciativa no partí del rector del col·legi o d’un dels seus professors, sinó de Ricard Cirera, un dels seus alumnes avançats. Cirera havia tornat de Filipines, on fou enviat per substituir el pare Martín Juan, encarregat de l’elaboració del mapa magnètic de les illes. Juan pertanyia a l’Observatori de Manila, una iniciativa de Frederic Faura, que era professor del col·legi de Manila. Cirera acomplí la seva tasca i el 1893 va aparèixer la publicació corresponent. Tot indica que Cirera no tenia una formació científica específica, però la suplí amb coneixements adquirits sobre el terreny. Tornant a Tortosa, proposà la creació de l’Observatori per contribuir a la formació dels jesuïtes que anessin a les missions, on hi havia diversos observatoris com el de Manila. La proposta de Cirera fou ben acollida pel Provincial de la Companyia i va poder estudiar l’orientació del centre viatjant per diversos observatoris del món. D’aquesta manera, Cirera arribà a la conclusió que feia falta un centre especialitzat en l’estudi de les relacions entre el Sol i la Terra, particularment a través del magnetisme. El projecte anà desenvolupant-se i passà de ser una estació magnètica a un observatori complet, amb una secció d’estudis del Sol (fotografia de les taques, estudis de l’espectre solar), una secció meteorològica, amb mesuraments de l’electricitat atmosfèrica, però també dels corrents tel·lúrics, i una secció sísmica. L’emplaçament de l’Observatori fou aconsellat per Josep Joaquim Lànderer, un científic amateur resident a Tortosa. Lànderer, un autodidacta, era un geòleg i astrònom de reconeguda experiència a Espanya i a Europa (Gozalo & Navarro, 1995). A la seva casa de Tortosa, disposava d’una magnífica biblioteca, amb revistes internacionals, i diversos laboratoris. Innocent Paulí i, poc després, Jaume Ferran tingueren a la seva disposició aquests recursos i això va fer possible la seva carrera científica i tècnica. Recordem que Ferran i Paulí es troben entre els introductors de la telefonia a Espanya, publicaren el 1879 un manual de fotografia que representa una fita en la història moderna d’aquesta tècnica i el 1884 descobriren la primera vacuna artificial aplicada en humans, contra el còlera. L’activitat d’aquest grup va ser qualificada, pel metge Giné i Partagas, com la «Facultat de Ciències de Tortosa» (Tió, 2007). Cirera també pertanyia a aquesta «facultat» i es beneficià dels recursos i dels consells de Lànderer. En relativament poc temps, l’Observatori va ser una realitat. El setembre de 1904 va ser inaugurat «privadament», perquè encara no estaven a punt totes les seccions, però hi assistiren moltes persones, tant del món científic com de les comarques de l’Ebre. L’any següent,
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
L’OBSERVATORI DE L’EBRE, UNA INSTITUCIÓ SINGULAR
27/10/09
17:01
Página 231
231
tingué lloc la inauguració oficial, amb motiu de l’eclipsi total de Sol del 30 d’agost de 1905. L’Observatori s’havia construït dins de la zona de totalitat de l’eclipsi, de manera que es podria observar des de les seves instal·lacions, circumstància molt excepcional. Amb motiu de l’eclipsi, moltes delegacions d’arreu del món instal·laren les seves estacions a Espanya, i un bon nombre a l’Observatori de l’Ebre. Tot i que l’observació patí de dificultats meteorològiques, la ressenya de les observacions constituí la primera memòria de l’Observatori, essent la seva presentació oficial a la comunitat científica internacional. Aquesta publicació complementà la presentació dels primers resultats de l’Observatori, que Cirera portà a terme en reunions internacionals a París i Oxford el 1907. Aquestes intervencions foren acollides amb gran satisfacció i, en realitat, consolidaven el prestigi de l’Observatori, un prestigi que el centre ha sabut mantenir fins als nostres dies. Poc després de l’Observatori, al Col·legi Màxim de Tortosa sorgiren dos projectes científics més: un Laboratori Químic i un Laboratori Biològic. Ambdós estaven pensats per reforçar l’activitat de la Facultat de Filosofia del Col·legi i per prestar serveis tècnics i científics a l’exterior. D’altra banda, aquesta Facultat de Filosofia es traslladà a un nou edifici al costat de l’Observatori. D’aquesta manera, a Tortosa (de fet hauríem de dir a Roquetes) havia sorgit un complex científic «d’importància», com se’l denominà llavors. Potser per enfortir aquesta concentració científica, Cirera promogué la publicació d’una revista d’alta divulgació científica, Ibérica, que aparegué el 1914. El procés pot semblar que estava en el seu punt àlgid, quan començà a fer aigües. D’una banda, la divisió del col·legi, en dues instal·lacions a un quilòmetre i mig de distància, començà a crear conflictes i recels, per part dels que temien que els científics estiguessin adquirint tanta rellevància. D’altra banda, la província considerà el trasllat del Col·legi a un altre indret, justament per fer front als problemes d’espai. Es decidí el trasllat a Sarrià i s’inicià un procés pel qual el 1917 la Facultat de Filosofia ja no estava a Roquetes i, pocs anys després, també abandonà el lloc la redacció d’Ibérica. La soledat de l’Observatori representava un obstacle molt seriós des del punt de vista de la Companyia de Jesús: les regulacions de l’orde consideraven l’atorgament d’un sou als membres que es dediquessin a l’ensenyament, però no als altres. Això representa que, a partir de 1917, els jesuïtes que treballaven a l’Observatori tingueren greus dificultats de manteniment personal, situació que s’ha mantingut fins als nostres dies. L’existència d’un observatori lluny d’un col·legi no estava prevista. No sabem si aquesta situació força singular fou la responsable del relleu en la direcció del centre el 1919. Ricard Cirera feia temps que demanava ser rellevat i a final d’aquell any Lluís Rodés tornà a Roquetes després d’un periple de formació científica a diversos països del món, principalment als Estats Units. Rodés continuà la tasca de Cirera, consolidant el funcionament regular de l’Observatori i mantenint o augmentant la seva presència a la comunitat científica internacional (Mas Solench, 2002). Val a dir que poques institucions científiques catalanes o espanyoles estaven tan arrelades en l’escena internacional com l’Observatori. Rodés també aprofundí la seva projecció sobre el públic a Catalunya. La seva
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
232
27/10/09
17:01
Página 232
ANTONI ROCA ROSELL
conferència al Palau de la Música, «Harmonies del firmament», va ser acompanyada per una projecció d’imatges i acompanyament d’orgue i tingué un gran ressò. Amb l’adveniment de la República, l’Observatori passà per un tràngol important. Com és sabut, el 1932, l’aprovació de la Constitució comportava a la pràctica l’expulsió de la Companyia de Jesús. Una sèrie de directius de l’Instituto Geográfico van viatjar a Roquetes, acompanyats pel director del Servei Meteorològic de Catalunya, Eduard Fontserè. Hagueren de renunciar a fer-se càrrec de l’Observatori, perquè des de 1912 era un patronat, presidit pel bisbe de Tortosa i, per tant, no pertanyia legalment a la Companyia. La continuïtat del centre quedà assegurada perquè, a més, s’autoritzà a Rodés i als altres membres de l’orde que continuessin portant l’Observatori (tot i ser més de quatre, segons que sembla el nombre màxim admès, excepte que fos autoritzat expressament). El cert, però, és que tingué més dificultats econòmiques, a causa del retard en el cobrament de les subvencions de l’Estat. De tota manera, podem observar la continuïtat de les activitats del centre i del seu director, tant a Catalunya i Espanya com a l’estranger. L’esclat de la guerra civil espanyola (1936-1939) commogué, com és natural, la vida de l’Observatori, que va ser visitat per patrulles de la FAI des dels primers dies. Rodés, tal com es reflecteix en el seu diari, afrontà amb valentia aquestes visites que, per descomptat, partien de l’hostilitat envers l’Església. Rodés explicà la funció científica internacional de l’Observatori i no s’amagà de la seva condició de sacerdot. Fou respectat per la seva disconformitat amb l’aixecament militar, tal com ho reflecteix el seu diari, on afirma que el mal que els militars volien evitar —l’ascens del comunisme— amb la rebel·lió no havien fet més que agreujar-lo. El centre continuà funcionant, tot i que alguns dels seus membres, com Antoni Romañá, llavors vicedirector, es traslladaren a Barcelona, on fou professor de l’Acadèmia Lauria, una entitat que encobria l’escola dels jesuïtes. Altres membres de l’Observatori marxaren de Catalunya per anar al bàndol franquista. Rodés acudí als congressos internacionals de París (1937) i Estocolm (1938) i tornà sempre a Catalunya, tot i que en una ocasió els dirigents de la Companyia li suggeriren que no ho fes. Com se sap, el curs de la guerra portà el front a l’Ebre. L’Observatori s’hi trobà just al mig, però no arribà a ser seriosament afectat pels combats. L’abril de 1938, mentre Rodés estava a Barcelona, un escamot de soldats del Ministeri d’Hisenda de la República procediren al desmantellament de l’Observatori, sense que el seu director n’hagués estat informat. Rodés trobà dificultats per tornar, però finalment ho va fer i es trobà el centre buit i malmès a causa de la precipitació del desallotjament. Tornà a Barcelona on tractà inútilment d’aclarir els fets, però pocs dies després, dins el mateix mes d’abril, l’Observatori passà a les mans de les tropes franquistes. Amb elles arribà el pare jesuïta Enric de Rafael, que es féu càrrec provisionalment de l’Observatori. El mes de maig, Romañá en fou nomenat director (Cardús, 1995) i Rodés, després del tràngol passat, anà a reposar a casa d’uns amics a Mallorca, on morí al cap de pocs dies, el juny de 1939. Poc després, Romañá recuperà l’instrumental de l’Observatori al Castell de Peralada i s’inicià la reconstrucció del centre, tot i que una part important s’havia malmès.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
L’OBSERVATORI DE L’EBRE, UNA INSTITUCIÓ SINGULAR
27/10/09
17:01
Página 233
233
L’Observatori participà en l’estructuració del sistema científic del franquisme. En particular, Romañá fou un dels membres fundadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), una institució amb la qual ha estat vinculat fins al present. A més, aconseguí fons del programa de reconstrucció de les «regions devastades» per reparar les instal·lacions de l’Observatori. En pocs mesos, tornava a estar en funcionament. Val a dir que era una entitat prou singular dins del CSIC i, en general, dins la comunitat científica espanyola. Els altres observatoris oficials tenien una orientació molt diferent. Tenint en compte el desenvolupament de la guerra mundial, les relacions exteriors tardaren a normalitzar-se. En acabar la guerra, Romañá aconseguí que Espanya no fos expulsada de les organitzacions a les quals pertanyia i l’any 1948 participà en la represa de la Unió Astronòmica Internacional en el seu congrés de Zúric. Recordem que l’any 1945 el govern espanyol va ser expulsat de les Nacions Unides i no seria fins al 1953 que signà un acord amb els Estats Units i el Vaticà, cosa que donà lloc a la seva admissió a les Nacions Unides el 1955. L’Observatori va participar el mateix 1948 a Oslo a la represa de l’Unió Internacional de Geodèsia i Geofísica i, més tard, el 1954, a la formació de l’Associació Internacional de Geomagnetisme i Aeronomia. La integració a la comunitat científica internacional ens explica que l’Observatori participés en la preparació de l’Any Geofísic Internacional, previst per a 1957-1958. En funció d’aquest esdeveniment, el 1955 l’Observatori creà una nova secció, la ionosfèrica, a partir de la instal·lació d’un sondejador, finançat pel Ministeri de l’Aire. Fou el primer sondejador a la península Ibèrica. El 1956 l’Observatori organitzà a Barcelona i Roquetes una de les reunions preparatòries de la comissió internacional de l’Any Geofísic. Es dóna el cas que en el curs d’aquesta reunió la delegació soviètica anuncià que l’octubre de 1957, en la inauguració de l’Any Geofísic, llançaria un satèl·lit artificial. S’ha de tenir present que la Unió Soviètica no s’havia incorporat a l’organització fins l’any anterior, a la reunió de Roma. A més, era la primera delegació oficial d’aquell país que entrava a Espanya després de la guerra civil. El 1970, Romañá abandonà la direcció de l’Observatori i fou substituït per Josep Oriol Cardús, que feia anys que ja era qui portava l’Observatori. Aquell any se signà un acord perquè l’Observatori fos un centre coordinat del CSIC i s’establí un altre acord de col·laboració amb la Universitat de Barcelona. En el nou edifici de la Facultat de Ciències a la Diagonal, l’Observatori disposà d’uns locals on traslladà una part de la seva biblioteca. Al mateix temps, els membres de l’Observatori es feren càrrec d’explicar geomagnetisme i ionosfera dins l’assignatura de geofísica. Tot plegat representa que l’Observatori volia iniciar una nova etapa com a centre de recerca del CSIC i amb una vinculació estreta amb la Universitat. Amb el restabliment de la Generalitat, l’Observatori establí acords de col·laboració amb els diferents departaments, principalment el de Política Territorial. En pocs anys, aconseguí situar-se en la nova escena política i científica, tot i que subsistien les limitacions de finançament. Cardús deixà la direcció el 1985 i fou succeït per Luis Felipe Alberca. L’Observatori cada cop era més requerit en projectes espanyols i internacionals, però els seus recursos
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
234
27/10/09
17:01
Página 234
ANTONI ROCA ROSELL
humans i materials no hi arribaven. La Companyia de Jesús ja no el considerava com a prioritat i, en aquest sentit, deixà d’haver-hi relleu en el personal. El 1987, gràcies a la primera convocatòria que obrí el CSIC, s’incorporà Alícia García, la primera investigadora de plantilla que no pertanyia a la Companyia. Val a dir que molts seglars hi havien col·laborat anteriorment com a personal tècnic i auxiliar o com a becaris. La Llei de Reforma Universitària de 1983 comportà l’establiment dels departaments com a unitats fonamentals a nivell universitari. En aquest procés, la vinculació de l’Observatori amb la Universitat de Barcelona s’anà desdibuixant, de manera que el 1990 es trencà, amb el retorn de la biblioteca a Roquetes. La mateixa llei propicià la creació d’universitats privades i a Catalunya l’Església promogué la Universitat Ramon Llull, dins de la qual l’Observatori s’incorporà com a Institut Universitari, on es reconegué el doctorat en Geofísica a partir de 1994. La situació de l’Observatori continuava declinant, de manera que el 1998 la Companyia va establir un termini final. La mobilització a les organitzacions científiques catalanes, espanyoles i internacionals va ser molt important. El mateix passà amb diferents instàncies polítiques que, finalment, afavoriren una solució sobre la base de la formació d’un patronat amb institucions disposades a assegurar la continuïtat del centre. Aquest patronat es reuní el 2000, amb representants del CSIC, l’Instituto Geográfico, els departaments de Política Territorial, de Medi Ambient i de Recerca de la Generalitat, la Diputació de Tarragona i els ajuntaments de Tortosa i Roquetes, junt amb la Universitat Ramon Llull i la Companyia de Jesús. Aquest patronat és el que regeix actualment l’Observatori. El 2001, Joan Miquel Torta en fou nomenat director, el primer que no pertanyia a la Companyia. Conclusió
L’Observatori de l’Ebre ha estat una institució singular durant un segle. Nasqué com una iniciativa personal que fou recolzada per la Companyia de Jesús. Fou un observatori adjunt al Col·legi Màxim de Tortosa, però aquest col·legi fou traslladat a Sarrià el 1917. L’Observatori aconseguí continuar gràcies al suport de les institucions i, sobretot, a la força de la dedicació dels seus membres. La guerra civil representà una aturada momentània de les seves activitats, però l’orientació nacionalcatòlica del règim de Franco situà el centre en la política científica del nou règim. De tota manera, el centre ha anat sobrevivint al canvi de situacions polítiques i socials. Finalment, la seva continuïtat ha estat possible gràcies al compromís de les institucions, que han vist en l’Observatori una gran potenciabilitat de recerca. També hi ha contribuït el fet que l’Observatori de l’Ebre hagi estat sempre una entitat arrelada a la realitat del seu entorn, d’on provenen molts dels investigadors que avui hi treballen, d’on prové gran part del suport que rep.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
L’OBSERVATORI DE L’EBRE, UNA INSTITUCIÓ SINGULAR
27/10/09
17:01
Página 235
235
Bibliografia BATLLÓ ORTIZ, J. (2004), Catálogo – inventario, de sismógrafos antiguos españoles, Madrid, Dirección General del Instituto Geográfico Nacional. BATLLÓ ORTIZ, J. (2005), Catálogo inventario de magnetómetros españoles, Madrid, Centro Nacional de Información Geogràfica.
GOZALO, R.; NAVARRO BROTONS, V. (1995), «Josep Joaquim Lànderer i Climent. València, 1841Tortosa, 1922». A: CAMARASA, J. M.; ROCA ROSELL, A. (dirs.), Ciència i Tècnica als Països Catalans: una aproximació biogràfica als darrers 150 anys, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, volum 1, 459-492.
CARDÚS, J. O. (1983), Contribuciones científicas para conmemorar el 75 aniversario del Observatorio del Ebro, Roquetes, Observatorio del Ebro (Publicaciones del Observatorio del Ebro. Memoria; 14). CARDÚS, J. O. (1995), «Antoni Romañá i Pujó, S. J., Física còsmica i Geofísica». A: CAMARASA, J. M.; ROCA ROSELL, A. (dirs.), Ciència i Tècnica als Països Catalans: una aproximació biogràfica als darrers 150 anys, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 1.403-1.441. GARCÍA DONCEL, M.; ROCA ROSELL, A. (2007), Observatori de l’Ebre. Cent anys d’història (19042004), Roquetes, Tarragona, Observatori de l’Ebre, Edicions el Mèdol.
MAS I SOLENCH, J. M. (2002), Lluis Rodés i Campderà: Director de l’Observatori de l’Ebre, Santa Maria de Farners, Ajuntament. PUIG, I. (1927), El Observatorio del Ebro: idea general sobre el mismo, Tortosa, Imp. Moderna del Ebro, Algueró y Baiges. TIÓ SAULEDA, S. (2007), «Ferran i Paulí: la Instantaneidad en Fotografia», Quaderns d’Història de l’Enginyeria, vol. VIII, 51-340. UDÍAS, A. (2003), Searching the Heavens and the Earth: The History of Jesuit Observatories, Dordrecht, etc., Kluwer Academic Publishers.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 236
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 237
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 237-252
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL: UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I L’ASTROFÍSICA A L’ESPANYA DE PRINCIPIS DEL SEGLE XX PEDRO RUIZ CASTELL DEPARTAMENT DE FILOSOFIA I CEHIC, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.
Paraules clau: astronomia, astrofísica, eclipsis totals de Sol, Espanya, segle XIX, segle XX Total solar eclipses: a turning point in the development of astronomy and astrophysics in early twentieth century spain Summary: The total solar eclipse of 28 May 1900 was a turning point for astronomy in Spain. The visit of foreign astronomical expeditions to Spain encouraged Spanish astronomers to move from observational activities, mainly devoted to positional astronomy, into the application of new astrophysical techniques. In opposition to what happened in the late nineteenth century, and as the study of the total solar eclipse expeditions of 1900 shows, an important part of the research programmes pursued and astronomical instruments employed by Spanish astronomers were similar to those of countries such as Great Britain and France. As a consequence, this total solar eclipse not only raised interest in astronomy and astrophysics in Spain, but also led to the inclusion of Spanish scholars into an international astronomical and astrophysical community immersed itself in a process of re-organisation. Keywords: astronomy, astrophysics, solar eclipses, Spain, nineteenth century, twentieth century En record de Vicent L. Salavert Fabiani
DOI: 10.2436/20.2006.01.108
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
238
27/10/09
17:01
Página 238
PEDRO RUIZ CASTELL
Introducció
Fa dos anys, a la I Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, es presentà una comunicació on s’exposaren alguns aspectes relacionats amb la visita dels astrònoms a Mallorca amb motiu de l’eclipsi total de Sol del 30 d’agost de 1905 (March & Batlló, 2006). Aquest eclipsi va ser, de fet, un d’una sèrie de tres eclipsis totals de Sol que recorregueren la península Ibèrica els anys 1900, 1905 i 1912 i que tingueren una enorme repercussió tant des del punt de vista polític, social i cultural com pel que es referí al desenvolupament de l’activitat astronòmica a Espanya. Aquesta presentació, en particular, tractarà l’efecte que el primer d’ells, el del 28 de maig de 1900, va tenir de cara a la consolidació en el territori espanyol d’una tradició d’investigació amb les noves tècniques astrofísiques, transformant aquest fenomen astronòmic en el punt d’inflexió a partir del qual la recerca d’aquesta disciplina al país va prendre un important impuls. De tots és ben conegut que, cap a la meitat del segle XIX, l’astronomia va ser objecte d’una revolució de la mà de noves tècniques, com ara la fotografia o l’espectroscòpia (North, 2001). El terme «astrofísica», encunyat pel nord-americà George Ellery Hale (1868-1938), va ser el majoritàriament emprat per definir els programes d’investigació astronòmica desenvolupats amb aquestes noves tècniques, tot i que alguns autors prefereixen parlar de «cosmoquímica» per tal de descriure’ls (Gingerich, 1976), ja que el que permetia l’aplicació de tècniques com les espectroscòpiques era indagar al voltant de la composició química dels astres —principalment del Sol, l’estel més pròxim a la Terra. Així doncs, en aquest nou context, cada eclipsi total de Sol es va transformar en una oportunitat única per obtenir informació al voltant de la natura del Sol. De fet, les dècades dels anys 1860 i 1870 van caracteritzar-se per l’observació metòdica i sistemàtica d’aquests espectaculars i singulars fenòmens astronòmics amb l’ús de les noves tècniques espectroscòpiques i fotogràfiques (Pang, 2002; Meadows, 1970). Tal i com s’ha comentat, el punt d’inflexió de l’activitat astronòmica a Espanya va ser l’eclipsi total de Sol del 28 de maig de 1900, que igual que el del 30 d’agost de 1905 fou crucial per al desenvolupament de l’astronomia i l’astrofísica al país. Més encara, l’èxit científic, polític i social d’aquest primer eclipsi va agilitar un nombre important de noves iniciatives científiques que es plantejaren aprofitant la proximitat en el temps de l’eclipsi de 1905, com la construcció de l’observatori astronòmic i meteorològic Fabra a Barcelona, finalitzat el 1904, o la dels observatoris jesuïtes de Cartuja i Ebro, inaugurats a Granada el 1902 i a Roquetes el 1904, respectivament. L’astronomia a Espanya al segle XIX
Cap a la meitat del segle XIX, les tasques dels astrònoms de la major part dels observatoris de tot el món, incloent els de San Fernando i Madrid, es dividien principalment entre aplicacions pràctiques, com els treballs relacionats amb la navegació i la cartografia, i la confirmació de la mecànica celeste mitjançant observacions meridianes i el càlcul d’efemèrides. El des-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 239
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
239
envolupament de l’astrofísica durant la segona meitat del segle XIX, llavors, va estar motivat en gran mesura per l’activitat d’astrònoms amateurs, tal i com exemplifiquen les observacions sistemàtiques de les taques solars per part de l’amateur britànic Richard Christopher Carrington (1826-1875) al seu observatori privat (Meadows, 1970). De fet, l’aplicació de la tecnologia que, a partir de la dècada de 1860, va permetre indagar al voltant de la natura física i química dels estels i els planetes, va ser possible gràcies als recursos econòmics i a la llibertat de rics amateurs principalment britànics i nord-americans que, com Warren de la Rue (1815-1889), Isaac Roberts (1829-1904), Henry Draper (1837-1882) i Andrew Ainslie Common (1841-1903), estaven en condicions de prendre els riscos necessaris d’una recerca que, amb càmeres fotogràfiques i espectroscopis apuntant cap al cel, semblava originàriament merament experimental i especulativa (Chapman, 1998; Lankford, 1981). A Espanya, la situació era prou especial, perquè la comunitat astronòmica d’aquells anys era molt limitada i estava pràcticament monopolitzada per la Marina, tal i com ho demostren les dificultats existents per equipar i dotar de personal una institució oficial com l’Observatori de Madrid, refundat el 1851 (Ten & Moya, 1988; Gil y Zárate, 1855). A banda de les observacions dels eclipsis de 1860 i 1870, visibles des de territori espanyol i on la gran majoria dels astrònoms locals que participaren de les observacions treballaren com a assistents d’alguns dels més importants científics que viatjaren fins a Espanya per tal d’estudiar aquests fenòmens astronòmics, durant les últimes dècades del segle XIX només hi ha constància d’activitats astronòmiques una mica notables per part d’alguns amateurs, com les iniciades a la dècada de 1870 per Josep Joaquim Lànderer (1841-1922) (Gozalo Gutiérrez & Navarro Brotons, 1995; Navarro Brotons & Gozalo Gutiérrez, 1996; López Piñero & Navarro Brotons, 1995: 411-558). Les contribucions d’aquests aficionats foren principalment observacions solars, lunars i planetàries realitzades visualment. Posteriorment destacarien noves iniciatives com la de l’industrial català Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), qui va fundar el 1894 l’Observatori Català a Sant Feliu de Guíxols. Va ser precisament en aquest observatori, equipat amb un telescopi refractor equatorial Mailhat doble (visual i fotogràfic) —amb una obertura de vint-i-dos centímetres—, al qual s’havia adjuntat un espectrògraf, on Josep Comas i Solà (1868-1937) va treballar durant uns anys i realitzà diferents observacions planetàries i un catàleg de cent cinquanta-sis estrelles binàries. Des del punt de vista institucional, la situació era encara més preocupant. De fet, tot i que a la dècada de 1860 l’Observatori de Madrid començà un rudimentari programa d’observacions sistemàtiques de les taques solars, no va ser fins que Richard Carrington (18261875) visità l’observatori al gener de 1870 que es va plantejar l’ús d’un mètode de projecció. Aquest nou programa d’observacions es va implantar definitivament el 1875 i va durar fins al 1897, proporcionant més de quatre mil dibuixos i una ingent quantitat de dades. Però l’aplicació de tècniques fotogràfiques a aquestes observacions, així com l’intent per realitzar estudis espectroscòpics de les prominències solars, no foren satisfactoris, principalment com a conseqüència de les limitacions d’instrumental (Eclipse, 1905).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
240
27/10/09
17:01
Página 240
PEDRO RUIZ CASTELL
En l’àmbit internacional, la resolució de les controvèrsies relacionades amb les línies espectrals solars durant les dècades de 1880 i 1890 havia consolidat l’astrofísica com una disciplina pròpia, afavorint un treball sistemàtic en física solar cada vegada més generalitzat per part dels astrònoms professionals. De fet, l’astrofísica es convertiria gradualment en domini d’aquests professionals, tal i com exemplifiquen l’aparició el 1895 de la revista Astrophysical Journal i la fundació de noves institucions com l’Observatori de Yerkes i l’Observatori Solar de Mount Wilson, creats el 1897 i el 1904, respectivament. El panorama havia canviat i l’astronomia a Espanya es quedava un pas per darrere en comparació amb el que ocorria als Estats Units d’Amèrica i als països més desenvolupats d’Europa. L’impacte social de l’eclipsi total de 1900
L’eclipsi total de Sol del 28 de maig de 1900 va fer explotar la passió pels eclipsis a Espanya. Un bon exemple és l’èxit que tingueren els combois organitzats per diverses companyies de ferrocarrils que, a uns preus raonables (tot i que també existiren trens de luxe), van permetre el desplaçament de multitud d’homes i dones fins a la zona de totalitat amb motiu dels eclipsis de 1900 i 1905 per tal de participar de l’observació de l’eclipsi —una iniciativa sense precedents ni a Europa ni als Estats Units d’Amèrica— (Ruiz Castell, 2007). A més, la visita de reconeguts astrònoms va tenir un gran impacte a la societat espanyola, ja que va ser detallada a quasi la totalitat dels diaris d’àmbit local, regional i nacional durant els mesos previs i posteriors als eclipsis. Tal i com va reconèixer el prestigiós astrònom i divulgador científic Cammille Flammarion (1842-1925) amb motiu de la seva visita a Elx per tal d’observar l’eclipsi de 1900, durant diverses setmanes tot Espanya, sense diferència de classe social, i al contrari del que succeí amb motiu del de 1860, va ocupar-se d’aquest fenomen (Flammarion, 1900: 297). Un bon exemple el trobem amb l’aglutinació d’unes cinc mil persones de les classes socials menys afavorides que acudiren al Campo de las Vistillas a Madrid el 28 de maig de 1900 per tal d’observar l’eclipsi (Eclipse, 1900a; Eclipse 1900b). Per la seva banda, l’hostatge dels astrònoms estrangers es va convertir en un privilegi i un signe de distinció per a les classes socials més elevades, tot i que aquests aspectes també eren ben coberts per la premsa. De fet, tal i com Eduard Fontserè (1870-1970) va assenyalar a l’any 1900, l’atenció que despertà l’eclipsi d’aquest any va ser el senyal que afavorí la creació d’un grup compacte de gent interessada en la recerca astronòmica i astrofísica a Espanya, enfortint el desenvolupament d’aquestes disciplines al país (Fontserè, 1900a). L’atenció que la societat espanyola va prestar a l’eclipsi de 1900 va ser, en gran mesura, conseqüència de l’interès que el tema va despertar als diferents diaris, la gran majoria dels quals escrigueren entusiàsticament al voltant d’aquest eclipsi, prenent un paper molt destacat en el desenvolupament de l’astronomia i l’astrofísica a l’Espanya de principis del segle XX. Més encara, els diaris pròxims a les reivindicacions i la retòrica regeneracionista aprofitaren l’ocasió per demanar una major inversió del Govern en el desenvolupament científic del país. Va ser així com, gràcies a la premsa i a les diferents estratègies de popularització de la ciència
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 241
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
241
d’aquells anys i, en particular, amb motiu d’aquest eclipsi, l’astronomia va adquirir un estatus més i més notable a la societat espanyola. D’aquesta manera, les facilitats i els recursos que proporcionà el Govern espanyol a les expedicions estrangeres que visitaren el territori amb motiu de l’eclipsi pretenien projectar una imatge de modernitat que hauria de ser de gran valor de cara a l’intent d’incorporació d’Espanya a l’elit dels països europeus modernitzats (Ministerio, 1905). De fet, alguns diaris van plasmar al paper la sensació que, amb motiu de l’eclipsi, es produí un canvi favorable en l’opinió a l’estranger al voltant del país (Después, 1900). Però aquesta estratègia en l’àmbit de la política internacional havia d’anar acompanyada també d’una actuació en l’àmbit nacional, de manera que els astrònoms espanyols aprofitaren aquest discurs per tal de reclamar més suport i instrumental que els permetria competir amb les tasques a realitzar per part dels astrònoms de les expedicions estrangeres. L’eclipsi de 1900: expedicions espanyoles
En efecte, els astrònoms espanyols apel·laren, a l’hora de reclamar un major interès i més inversions en els recursos necessaris per dur a bon terme les investigacions en astrofísica, a conceptes com l’orgull i l’obligació nacionals. Per exemple, l’astrònom Vicente Ventosa —com a director interí de l’Observatori Astronòmic de Madrid— es dirigí al Govern espanyol demanant més diners per tal d’adquirir l’equipament necessari per observar en condicions l’eclipsi total de Sol de 1900 en els següents termes (Ventosa, 1902): En mi comunicación al señor Ministro de Fomento, después de exponerle el estado actual de la cuestión y el conflicto de honra que para España podía sobrevenir si el fatal acontecimiento llegaba sin estar convenientemente preparado el Observatorio para el estudio del fenómeno que, con tanto interés por parte de los hombres de ciencia, y curiosidad por la del público en general, se esperaba, le hacía ver, no sólo la urgencia de obtener los fondos necesarios para la adquisición de los instrumentos más indispensables (…), sino también (...) lo indispensable, á mi juicio, de que uno de los astrónomos pasara también á otros países (donde por parte de sabios eminentes se nos daban toda clase de facilidades) á ejercitarse durante una temporada en el manejo de los instrumentos y procedimientos de fotografía y espectroscopia celestes, nuevos para nosotros, de manera que él á su vez instruyese á sus compañeros con la antelación suficiente en prácticas tan útiles como necesarias.
La imatge que hauria de donar l’activitat científica d’un país com Espanya estava íntimament vinculada a una institució de referència com l’Observatori Astronòmic de Madrid. No és d’estranyar, per tant, que els responsables d’aquesta institució reclamessin del Govern un major suport atesa la falta d’instruments per realitzar observacions astrofísiques i de personal qualificat per operar-los. Però la reacció de l’Administració no arribaria fins molt més
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
242
27/10/09
17:01
Página 242
PEDRO RUIZ CASTELL
tard. De fet, cap al setembre de 1899, amb Francisco Íñiguez (1853-1922) com a nou director, l’Observatori no havia rebut encara cap resposta oficial a l’informe enviat per Ventosa set mesos abans. Malgrat la incertesa d’aquells mesos, els responsables de l’Observatori de Madrid desenvoluparen un programa observacional, probablement molt conscients de la lentitud de la burocràcia i els problemes que aquest retard plantejaria a l’organització de l’expedició. Així, el pla d’observacions es va donar per finalitzat el setembre de 1899, moment en el qual es contactà amb diferents constructors d’instruments per tal d’encomanar-los diferents instruments per emprar-los en l’observació de l’eclipsi i ser posteriorment instal·lats a l’Observatori. Finalment, el Govern va fer efectius els fons necessaris per a l’adquisició dels instruments i l’enviament d’una expedició oficial d’aquest Observatori mitjançant una Reial Ordre publicada el 10 d’octubre de 1899 (Ministerio, 1899a; Ministerio, 1899b). Durant els mesos previs a l’eclipsi, la gran majoria dels instruments comissionats, com el teodolit i el cercle meridià construïts per A. Salmoiraghi, arribaren a l’Observatori i foren testats pels astrònoms (Vela y Herranz, 1906). Els telescopis equatorials encarregats al constructor Howard Grubb, però, arribaren a Madrid massa tard i hagueren de ser provats a Plasència. Pitjor encara va ser el cas del telescopi equatorial fotogràfic d’aquesta mateixa casa: les caixes que contenien les seves parts foren enviades directament a Plasència, on els astrònoms de l’Observatori de Madrid es trobaven quan l’instrument arribà a l’estació de tren de la capital de l’Estat espanyol (Observatorio Astronómico, 1900). De fet, Howard Grubb envià el seu fill Rudolph Grubb uns dies abans que l’expedició de la Royal Society de Dublín (Irlanda), a la qual s’integraven, arribés a Espanya per tal d’ajudar els astrònoms espanyols en la instal·lació dels diferents instruments adquirits (Observatorio Astronómico, 1900). El programa d’observacions d’aquesta comissió de l’Observatori Astronòmic de Madrid es va dividir en tres parts: la determinació dels moments de contacte de l’eclipsi, l’obtenció de fotografies durant diferents fases de l’eclipsi —incloent la corona solar i les proximitats del Sol durant la totalitat— i les mesures espectromètriques per obtenir la longitud d’ona de la línia verda de l’espectre de la corona (Observatorio Astronómico, 1900). D’entre els resultats més destacats destaquen les tres fotografies preses amb una càmera de distància focal llarga i les dues obtingudes amb una altra de distància focal curta, que mostraven aspectes com que la corona solar era observable encara amb el disc solar visible o que les seves extensions arribaven fins a tres diàmetres solars (Astronomical, 1900-1901). Finalment, i segons sembla, existia una quarta part d’aquest programa observacional, liderat per l’astrònom assistent Gonzalo Reig y Soler i dedicada a l’estudi de la rotació de la corona solar durant l’eclipsi amb l’espectroscopi de l’equatorial visual construït per Grubb, que va ser retirada de l’informe final pel director de l’Observatori a la vista dels resultats obtinguts. Tal i com Ventosa va manifestar al voltant d’aquesta omissió (Ventosa, 1902):
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 243
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
243
Sensible es que problema tan importante no haya sido mencionado por V. E. [el director del Observatorio Astronómico de Madrid, Francisco Íñiguez], puesto que indudablemente incluído de antemano estaba en el plan de observaciones, según de las palabras del Sr. Reig se desprende: quizás á semejante olvido contribuyó la circunstancia de haber sido el observador poco afortunado en su tentativa, como con laudable ingenuidad el mismo Sr. Reig confiesa, por las defectuosas condiciones en que para observar sé hallaba, al aire libre, y sin tienda que le resguardase y protegiese contra los torrentes de luz en que, aún durante la la [sic] totalidad del eclipse, necesariamente tenía que hallarse envuelto. Y no podía ser de otra manera, tratándose de observación tan delicada, que, hasta observadores de la talla de Mr. Deslandres, con su larga experiencia y habilidad, con un programa bien definido y con instrumentos expresamente y sin mezquindad preparados para tal fin, no han logrado todavía hacerla con resultados positivos, como no ha vacilado en confesarlo el mismo Deslandres, creyendo, con razón, que en referir lo ocurrido no había para él el menor desdoro. Pero sin esta meditada preparación, y sin los medios materiales necesarios, por grandes que fuesen la buena voluntad y el habitual esmero del observador, paréceme una locura el haberla intentado. El misteri del coroni Abans d’aprofundir en els problemes que va plantejar Ventosa als resultats de l’observació de l’expedició que l’Observatori Astronòmic de Madrid va enviar a Plasència el 1900, centrem-nos en l’estudi de la línia verda de la corona solar, un dels principals objectius d’aquesta expedició. Aquesta línia havia sigut observada per primera vegada en la part verda de l’espectre de la corona de forma independent pels astrònoms americans Charles Augustus Young (1834-1908) i William Harkness (1837-1903) durant l’eclipsi de 1869. Tot i que cada una de les línies espectrals de la fotosfera i la cromosfera estava associada a un element químic present en la Terra, aquesta línia coronal no corresponia a cap material que pogués ser reproduït al laboratori. Un any més tard, durant un altre eclipsi total de Sol, Young va reafirmar-se en l’observació d’aquesta línia i la va identificar amb la línia del ferro, la 1474 del catàleg de Kirchhoff (1474 K), amb una longitud d’ona de 5317 Å. Però, per què només era visible una del centenar de línies del ferro a l’espectre solar i a unes altures tan grans? Els eclipsis d’anys posteriors van servir per observar altres línies que no podien identificar-se satisfactòriament i que es pensava que podrien tenir alguna cosa a veure amb aquesta línia verda, que no va poder tornar a ser mesurada fins a l’eclipsi del 17 de maig de 1882, quan diferents astrònoms ubicats al Caire (Egipte) la confirmaren com la línia 1475 del catàleg de Kirchhoff. El 1898 la línia tornà a ser mesurada per Norman Lockyer i William Wallace Campbell (1862-1938), que van determinar que la longitud d’ona de la línia era de 5303 Å (Campbell, 1899; Langley, 1901; Evershed, 1901). Això va propiciar la teoria que la misteriosa línia verda era deguda a una substància desconeguda a la Terra, «molt més lleu-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
244
27/10/09
17:01
Página 244
PEDRO RUIZ CASTELL
gera que qualsevol altra substància terrestre coneguda», que es denominà coroni. Durant els anys següents, diferents astrònoms provaren d’obtenir millors determinacions de la freqüència d’aquesta línia coronal. De fet, un gran nombre d’astrònoms estrangers inclogueren als seus programes d’observacions per a l’eclipsi de 1900 la determinació d’aquesta línia. Malauradament, els resultats foren desil·lusionants. Adolph Raoul Gautier (1854-1931), director de l’Observatori de Ginebra, no va poder mesurar la línia. El mateix els va passar a altres notables personatges com Lockyer, De la Baume Pluvinel i Deslandres des de les seves ubicacions al territori espanyol. Més nombrós va ser el nombre d’astrònoms que ni tan sols la visualitzaren ni la registraren a les plaques fotogràfiques. El mètode emprat el 1900 per De la Baume Pluvinel per tal d’observar la línia del coroni amb un espectroscopi de sis prismes (Eclipse, 1900c) va ser el mateix que l’utilitzat per l’expedició de l’Observatori de Madrid. El problema, segons l’astrònom francès, va ser que els sis prismes debilitaren excessivament la llum, de manera que no va poder obtenir la desitjada imatge de la línia verda. La solució al problema per part dels astrònoms espanyols va ser realitzar l’observació amb només tres prismes. Les mesures micromètriques van ser encar-regades a l’assistent Victoriano Fernández Ascarza, qui va realitzar les observacions que haurien de ser comparades amb les posicions de referència que havia determinat junt a Octaviano Romeo i Ignacio Tarazona (1859-1924) el mateix matí de l’eclipsi (Fernández Ascarza, 1901a; Fernández Ascarza, 1901b). Fernández Ascarza observà, però, una línia verda difusa, motiu pel qual va realitzar dues mesures de cada costat per tal de calcular el seu valor mitjà, que, en aplicar la fórmula d’interpolació de Gibbs donava una longitud d’ona per a aquesta línia de 5297,3 Å. Aquest resultat, obtingut emprant els valors de longituds d’ona determinats per Anders Jonas Ångström, va ser posteriorment corregit amb els valors de Henry Augustus Rowland (1848-1901), donant com a resultat definitiu un nou valor de 5298,7 Å. Els resultats d’aquestes observacions foren àmpliament celebrats pel director de l’Observatori Astronòmic de Madrid a la publicació del seu informe Observaciones del Eclipse Total de Sol del 28 de Mayo de 1900. De fet, les dades van atraure l’atenció de diferents revistes internacionals com Astronomische Nachrichten i el Journal of the British Astronomical Association (Astronomical, 1900-1901). Però no tots els membres de l’Observatori de Madrid estaven satisfets amb aquests resultats. Per exemple, Ventosa opinava que des del primer moment havia estat un error proposar a un assistent sense experiència prèvia en estudis espectroscopis com a responsable d’aquestes observacions —les primeres observacions que realitzà daten de tres mesos abans de l’eclipsi— (Ventosa, 1902: 79-97). Més encara, la interpretació dels seus resultats és una bona mostra de la falta d’habilitats que encara demostraven els astrònoms espanyols en relació amb les investigacions astrofísiques. Uns problemes que derivaven tant de la falta de pràctica com de la seva formació teòrica. De fet, les lectures de l’escala micromètrica de què disposaven i que realitzà Fernández Ascarza durant les seves observacions implicaven que una variació en una unitat durant la lectura d’aquesta escala derivava en un error d’una deumilionèsima part de metre —és a dir, l’error per a la
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 245
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
245
longitud d’ona, expressada en àngstroms (1 Å = 10–10 m = 10–7 mm), seria de 0,5 × 10–7 = 500 Å. Més encara, el mesurament de la línia verda havia sigut realitzada utilitzant un mètode tangencial. Però, tal i com recalcava Ventosa: com es podia mesurar una línia difusa, que per definició no té vores, per aquest mètode? L’opinió de Ventosa quedava clara en aquestes declaracions (Ventosa, 1902: 91, 96): Basta, por otra parte, ver el esmero con que los señores Lockyer y Campbell hicieron sus observaciones, los medios de que dispusieron y la minuciosidad extremada con que llevaron sus cálculos, para que no sorprenda la concordancia notable que en los resultados alcanzaron. ¿Cómo, después de esto y de la indiscutible autoridad que aquellos señores en la Ciencia tienen, se ha atrevido el señor Ascarza á enmendarles la plana, publicando su primer resultado (que más tarde, afinando un poco los números, tuvo que corregir) como definitivamente exacto? … ¿La raya verde era tal raya que se destacaba perfectamente sobre el espectro contínuo de la atmósfera solar, y era susceptible de medida, según la opinión del Sr. Ascarza, admitida por V.E.; ó era una banda ancha, de límites confusos y mal definidos, y de muy difícil realización cualquier medida micrométrica que de su posición se intentase, como advirtió el Sr. Romeo, de acuerdo con lo que vieron los observadores extranjeros?
Però Ventosa no va ser l’únic que expressà els seus dubtes al voltant dels resultats d’aquestes observacions. Per exemple, Fontserè va descriure aquests resultats com a assajos espectroscòpics (Fontserè, 1900b), mentre que Octaviano Romeo, qui posseïa una àmplia experiència en estudis espectroscòpics —que havia realitzat a l’Observatori jesuïta de Manila (Filipines)—, estava convençut de la inutilitat d’aquestes mesures d’una línia verda que havia observat, amb el mateix instrumental, mal definida i de límits incerts. Una de les raons que impulsaren l’aparició de resultats com aquests publicats al voltant de la línia verda de la corona solar, estava íntimament relacionada amb la necessitat dels astrònoms espanyols de donar publicitat a les seves investigacions per tal d’incorporar-se a la comunitat científica internacional i, de pas, projectar una imatge de modernitat del país de cara a l’exterior, legitimar la seva activitat i promoure la disciplina. Però l’obsessió d’alguns dels més importants representants institucionals de l’astronomia espanyola per obtenir conclusions rellevants no sempre eren compatibles amb el que podríem definir com a bona praxi del científic, tal i com el següent text, escrit en relació a les fotografies obtingudes per l’expedició de l’Observatori de Madrid a Plasència, posa de manifest (Ventosa, 1902: 77-78): las fotografías de la corona resultaron excelentes, si bien no contuvieran tantos pormenores como deseaba V. E., que intentó retocarlas; propósito de que traté de disuadirle, pareciéndome que en las observaciones y en los cálculos debe guardarse la más es-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
246
17:01
Página 246
PEDRO RUIZ CASTELL
crupulosa fidelidad, si sus resultados han de contribuir al progreso de la Ciencia, y merecer confianza á las personas que quieran utilizarlos.
Tot i que les denúncies que s’han exemplificat fins aquí tenien un component important d’enemistat personal, el cert és que aquestes tensions, com les viscudes entre el director de l’Observatori de Madrid i el seu primer astrònom, són un bon exemple de com els relats oficials no sempre ens donen una imatge real del que és el progrés de la ciència, on aspectes com la publicació de resultats rellevants té un paper primordial. La recerca astronòmica dels de dins i els de fora
Amb tot, l’eclipsi del 28 de maig de 1900 va suposar un estímul crucial per al desenvolupament de l’astronomia al país, per aprendre de les noves tècniques aplicades a les investigacions més avançades i per participar dels debats científics del moment. Més encara, els astrònoms espanyols empraren l’oportunitat que els brindà l’eclipsi de 1900 per promocionar els seus treballs tant entre la societat espanyola, tal i com exemplifiquen els diferents treballs populars que es publicaren amb motiu de l’eclipsi, com entre la comunitat científica internacional. Un bon exemple de la publicitat que tingueren en l’àmbit internacional els estudis dels astrònoms espanyols el trobem en els treballs descriptius previs als eclipsis de 1900 i 1905, que foren rebuts per la gran majoria dels centres astronòmics d’arreu el món, com els d’Antonio Tarazona (1843-1906) (Tarazona y Blanch, 1899; Tarazona y Blanch, 1904) i Lànderer (Touchet, 1902: 518-528; Lànderer, 1902; Lànderer, 1903a; Lànderer, 1903b) o els d’institucions com l’Instituto Geográfico y Estadístico (Dirección del Instituto Geográfico y Estadístico, 1905). Va ser així com els científics espanyols es guanyaren, gradualment, el respecte dels seus col·legues estrangers (Chambers, 1901-1902). De fet, i amb motiu dels eclipsis de Sol de 1900 i 1905, els astrònoms espanyols es beneficiaren de les seves interaccions amb els astrònoms estrangers per tal que aquests darrers presentessin en el seu nom els resultats de les seves observacions en diferents acadèmies i societats internacionals (Comas i Solà, 1905; Cirera, 1905). Aquesta aparició en la comunitat científica internacional va realitzar-se principalment a través dels cercles francesos, amb unes estructures ben establertes que van ser emprades pels astrònoms espanyols per promocionar-se des del punt de vista científic i social tant a l’estranger com al seu país d’origen. De totes maneres, tot i que potser la qualitat dels treballs i sobretot dels resultats dels astrònoms locals comparats amb els dels estrangers amb ocasió de l’eclipsi de 1900 no són comparables, el cert és que els projectes desenvolupats i l’instrumental utilitzat indiquen que, efectivament, aquest esdeveniment va marcar un punt d’inflexió en el desenvolupament de l’astronomia i l’astrofísica a Espanya. Per exemple, l’Observatori de San Fernando envià a Elx una expedició liderada pel seu director, Juan Viniegra, que va incorporar un espectroscopi de dos prismes per obtenir dues fotografies de l’espectre de la corona (Fontserè, 1900b: 420). Per la seva banda, Comas i Solà va observar l’eclipsi amb una càmera prismà-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 247
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
247
tica annexada a un telescopi de 55 mm d’obertura i una càmera fotogràfica de 110 mm d’obertura, tots dos muntats equatorialment (Comas i Solà, 1900). Tot i que va obtenir dues fotografies de la corona amb nombroses línies, Comas i Solà no disposava d’un instrument apropiat per mesurar l’espectre. Però les seves fotografies foren suficients per tal d’elucubrar al voltant de les protuberàncies de la corona solar i, a partir de les seves observacions de les línies de l’espectre, concloure que el calci estava present a una capa divuit mil quilòmetres per damunt de la fotosfera (Fontserè, 1900b: 420). Prestem atenció, però, a les diverses expedicions britàniques, coordinades pel Joint Permanent Eclipse Committee, que van formar la Royal Society i la Royal Astronomical Society, que foren enviades a llocs com Ovar (Portugal), Alger (Algèria) i Santa Pola (Espanya). L’expedició a aquesta última localitat va estar liderada pel director del Solar Physics Observatory, Joseph Norman Lockyer (1836-1920), que va compartir el camp de treball amb l’expedició enviada per la Royal Society d’Edimburg, sota la direcció de l’astrònom reial Ralph Copeland (1837-1905) (Molina García & Oriola Lafuente, 2000). Per altra banda, també hi hagué una important representació d’astrònoms francesos que visitaren Espanya amb motiu de l’eclipsi de 1900, com la procedent de l’Observatori de Meudon dirigida per Alexandre Deslandres (1853-1948). Però el que resulta més interessant, més enllà de la descripció detallada de l’activitat dels components d’aquestes expedicions (Ruiz Castell, 2008), és la comparació dels instruments emprats en les seves observacions i els programes de recerca desenvolupats per part dels astrònoms espanyols i dels estrangers. Des del punt de vista institucional, el més rellevant de l’eclipsi de 1900, més enllà de l’èxit que suposà l’organització en si mateixa de les expedicions, va ser la renovació dels instruments de centres com l’Observatori de Madrid. De fet, els dos telescopis Stenheil de 4½ polzades (114 mil·límetres) adquirits per a l’observació de l’eclipsi de 1860 van ser substituïts per un nou telescopi doble (visual i fotogràfic) de Grubb. Aquest instrument va ser fonamental per tal de plantejar un programa d’observacions similar als de la resta d’expedicions europees, interessades en l’estudi de la corona i de l’espectre solars. El primer d’aquests objectius va realitzar-se fotogràficament, tant per l’expedició de l’Observatori de Madrid com per les procedents de les universitats de Montpelier i Toulouse, el Solar Physics Observatory i les comissions irlandesa i escocesa. Així doncs, mentre que els astrònoms espanyols utilitzaren dues càmeres de 200 i 160 mil·límetres d’obertura annexades al telescopi equatorial de Grubb, els francesos empraren una càmera de 160 mil·límetres d’obertura, els anglesos una de 150 mil·límetres i els escocesos una de 100 mil·límetres amb els seus respectius telescopis. Per altra banda, l’intent d’estudiar la rotació de la corona solar amb un espectroscopi adjuntat a la visual del telescopi equatorial Grubb, tot i que no va produir resultats satisfactoris, va ser molt original tenint en compte el secret amb què expedicions com la de l’Observatori de Meudon abordaren aquesta feina. El que sí que posa de manifest el fracàs científic dels espanyols en aquest programa observacional, però, és la diferència existent du-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
248
27/10/09
17:01
Página 248
PEDRO RUIZ CASTELL
rant aquells anys si comparem la formació i les habilitats dels astrònoms locals amb els estrangers. Aquestes mancances són encara més clares si prestem atenció a l’intent dels astrònoms espanyols de mesurar la línia verda de l’espectre visualment —al contrari del que un gran nombre d’expedicions tractà de fer fotografiant aquest espectre, com les comissions irlandesa i escocesa o la de l’Observatori de Meudon, la de les universitats de Montpelier i Toulouse i la del Solar Physics Observatory. De fet, tot i que el seu programa d’observacions era molt més modest que el de l’Observatori de Madrid, l’Observatori de San Fernando va mirar de fotografiar l’espectre de la corona amb un espectroscopi de dos prismes. Però la falta de qualitat dels resultats obtinguts amb aquest programa posen de manifest la distància entre la comunitat d’astrònoms local i l’estrangera en relació amb la seva capacitat per tirar endavant aquest tipus de projectes, en aquells moments de recerca puntera. Més encara, si estudiem les observacions de l’Observatori de Madrid, l’astrònom amateur Octaviano Romeo, un dels millors especialistes espanyols en espectroscòpia, va criticar la falta de càmeres prismàtiques, prismes de quars i espectroscopis fotogràfics per tal d’estudiar aquest espectre de forma adequada. Aquest personatge, a més, reforça la idea que l’impuls i l’interès per les noves tècniques astrofísiques no només se circumscrivien a un reduït nombre d’astrònoms professionals, sinó també als amateurs. Tal va ser el cas de Lànderer, qui va estudiar el 1900 des d’Elx la polarització de la llum de la corona solar mitjançant un fotopolarímetre Cornu i un telescopi de 100 mil·límetres d’obertura, un mètode d’observació que va ser copiat i posteriorment millorat per l’astrònom francès Georges Meslin (1862-1918) amb ocasió de l’eclipsi total de Sol de 1905 (Lànderer, 1900; Meslin, 1905). Conclusions
Així doncs, tot i que les diferències eren notables en la seva formació, els astrònoms espanyols tractaren d’emular les investigacions dels més prestigiosos científics estrangers amb motiu de l’eclipsi de 1900, impulsant d’aquesta forma i en gran manera a Espanya el desenvolupament de nous programes d’investigació en astrofísica a partir d’aquell moment. Un impuls que va catapultar la comunitat astronòmica espanyola, posicionant-la a la mateixa altura de la comunitat científica internacional cinc anys després, amb motiu de l’eclipsi total de Sol del 30 d’agost de 1905. De fet, l’eclipsi de 1900 va suposar l’estímul per a la consolidació d’un procés que, tal i com posa de manifest la institucionalització de l’astronomia al país de la mà de les noves institucions creades durant aquells anys, com l’Observatori de l’Ebre, l’Observatori de la Cartuja i l’Observatori Fabra, va tenir importantíssimes conseqüències de cara al desenvolupament de l’astronomia i l’astrofísica a l’Espanya del segle XX. En definitiva, l’eclipsi de 1900 va encetar un nou període per als estudis d’astrofísica a Espanya que va permetre als astrònoms contribuir de forma regular a diferents projectes i participar de les decisions de la comunitat científica internacional, en un moment clau en què l’assentament de les noves tècniques astrofísiques obligaren a plantejar noves col·laboracions científiques supranacionals i a reorganitzar la comunitat astronò-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 249
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
249
mica, exemplificades en diferents iniciatives com la creació el 1904 de la International Union for Cooperation in Solar Research. En definitiva, mentre que el desenvolupament de l’astrofísica a l’Espanya de la segona meitat del segle XIX va ser molt reduït, va ser l’èxit científic i sobretot polític i social de l’eclipsi de 1900 (i posteriorment del de 1905) el que va possibilitar, de la mà d’una nova comunitat d’astrònoms molt heterogènia —que incloïa professionals, amateurs, jesuïtes, etc.—, l’adquisició de nous instruments i l’aplicació de noves tècniques d’investigació que donaren un impuls vital a l’astronomia, i particularment a l’astrofísica, al país.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
250
27/10/09
17:01
Página 250
PEDRO RUIZ CASTELL
Bibliografia AGUILAR, A. (1860), «Mesures prises en Espagne pour l’observation de la prochaine éclipse totale de soleil», Comptes Rendus, 50, 483-484. ASTRONOMICAL (1900-1901), «Astronomical publications: Spanish observations of the eclipse of May 28», Journal of the British Astronomical Association, 11, 127. CAMPBELL, W. W. (1899), «The wave-length of the green coronal line and other data resulting from an attempt to determine the law of rotation of the solar corona», Astrophysical Journal, 10, 186-192. CHAMBERS, G. F. (1901-1902), «The total eclipse of the Sun of 1905», Journal of the British Astronomical Association, 12, 280-281. CHAPMAN, A. (1998), The Victorian Amateur Astronomer: Independent Astronomical Research in Britain 1820-1920, Chichester, Praxis. CIRERA, R. (1905), «Observations magnétiques de l’Observatoire de l’Ebre à l’occasion de l’éclipse de Soleil du 30 aôut 1905», Comptes Rendus, 141, 1.270-1.271. COMAS I SOLÀ, J. (1900), «El eclipse de Sol del 28 mayo 1900», Astronomische Nachrichten, 153, 85-88. COMAS I SOLÀ, J. (1905), «Observations sur l’eclipse totale du Soleil du 30 aôut 1905», Comptes Rendus, 141, 616-618. DESPUÉS (1900), «Después del eclipse», El Heraldo de Madrid, 30 May 1900, [año 11, nº 3487], 1. DIRECCIÓN DEL INSTITUTO GEOGRÁFICO Y ESTADÍSTICO (1905), Coordenadas geográficas de puntos comprendidos en la zona de la totalidad del eclipse de sol de 30 de agosto de 1905, Madrid, Instituto Geográfico y Estadístico.
ECLIPSE (1900c), «L’Éclipse de soleil du 28 Mai 1900: Observations de M. de la Baume Pluvinel, à Elche», Bulletin de la Société Astronomique de France, 14, 331-332. ECLIPSE (1905), «El eclipse total de Sol de este mes», El Mundo Científico, 7, 527-534. EVERSHED, J. (1901), «Wave-length determinations and general results obtained from detailed examination of spectra photographed at the solar eclipse of January 22, 1898», Proceedings of the Royal Society of London, 68, 6-9. FERNÁNDEZ ASCARZA, V. (1901a), «Eclipse total de sol de 1900. Nota sobre la longitud de onda de la raya verde (1474K), del espectro de la corona solar», Revista General de Marina, [April 1901], 1-15. FERNÁNDEZ ASCARZA, V. (1901b), «Nota sobre la longitud de onda de la raya verde (1474 K) del espectro de la corona solar», Astronomische Nachrichten, 155, 23-24. FLAMMARION, C. (1900), «L’Éclipse totale de soleil», Bulletin de la Société Astronomique de France, 14, 289-297. FONTSERÈ, E. (1900a), «Eclipse total de 28 de mayo de 1900», El Mundo Científico, 2, 403-410. FONTSERÈ, E. (1900b), «Resultados generales del eclipse de Sol de 28 de Mayo de 1900», El Mundo Científico, 2, 419-422. GIL Y ZÁRATE, A. (1855), De la instrucción pública en España. Tomo III, Madrid, Imprenta del Colegio de Sordo-Mudos.
ECLIPSE (1900a), «El eclipse de Sol», El Heraldo de Madrid, 28 May 1900, [año 11, nº 3485].
GINGERICH, O. (1976), «The development of astronomical theory and practice from the 17th to the 20th century», Vistas in Astronomy [BEER, A. (ed.)], 20, 1-9.
ECLIPSE (1900b), «El Eclipse», El Imparcial, 29 May 1900, 1.
GOZALO GUTIÉRREZ, R.; NAVARRO BROTONS, V. (1995), «Josep Joaquim Lànderer i Climent (Valèn-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 251
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
251
cia, 1841 - Tortosa, 1922). La recerca fora del món acadèmic: astronomia i geologia». A: CAMARASSA, J. M.; ROCA, A. (dirs.), Ciència i Tècnica als Països Catalans. Una aproximació biogràfica, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 457-493.
MEADOWS, A. J. (1970), Early Solar Physics, Oxford, Pergamon.
LÀNDERER, J. J. (1900), «Sur la proportion de lumière polarisée de la couronne solaire», Comptes Rendus, 130, 1.524-1.525.
MINISTERIO (1899a), «Ministerio de Hacienda. Reales Decretos», Gaceta de Madrid, 14 Octubre 1899 [Año 238; num. 287; Tomo IV], 149.
LÀNDERER, J. J. (1902), «L’Éclipse totale de soleil des 29-30 août 1905», Astronomische Nachrichten, 159, 125-128.
MINISTERIO (1899b), «Ministerio de Fomento. Real
LÀNDERER, J. J. (1903a), «L’Éclipse totale de Soleil du 30 août 1905 au nord de l’Afrique», Bulletin de la Société Astronomique de France, 17, 374-376; i «L’Éclipse totale de Soleil du 30 août 1905», Bulletin de la Société Astronomique de France, 17, 405-408.
MINISTERIO (1905), «Ministerio de Hacienda. Real Orden», Gaceta de Madrid, 11 May 1905 [num. 131], 554.
LÀNDERER, J. J. (1903b), «L’Éclipse totale de Soleil des 29-30 août 1905 (Deuxième note)», Astronomische Nachrichten, 160, 309-312. LANGLEY, S. P. (1901), «The new spectrum», Philosophical Magazine, 2, 119-130. LANKFORD, J. (1981), «Amateurs and astrophysics: a neglected aspect in the development of a scientific speciality», Social Studies of Science, 11, 275-303. LÓPEZ ARROYO, M. (2004), El Real Observatorio Astronómico de Madrid (1785-1975), Madrid, Dirección General del Instituto Geográfico Nacional. LÓPEZ PIÑERO, J. M.; NAVARRO BROTONS, V. (1995), Història de la Ciència al País Valencià, València, edicions Alfons el Magnànim. MARCH NOGUERA, J.; BATLLÓ ORTIZ, J. (2006), «La llarga preparació dels viatges dels astrònoms i científics a Mallorca amb motiu de l’eclipsi total de Sol del 30 d’agost de 1905». A: BERNAT, P. (coord.), Actes de la Primera Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, Vic, Agrupació Astronòmica d’Osona i Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.
MESLIN, G. (1905), «Sur l’eclipse du 30 août 1905 et sur la polarisation de la couronne solaire», Comptes Rendus, 141, 493-496.
Decreto», Gaceta de Madrid, 8 Novembre 1899 [Año 238, num. 312, Tomo IV], 477.
MOLINA GARCÍA, V. J.; ORIOLA LAFUENTE, E. P. (2000), Historia del eclipse total de sol del 28 de mayo de 1900 observado desde Santa Pola, Santa Pola, Ajuntament de Santa Pola. NAVARRO BROTONS, V.; GOZALO GUTIÉRREZ, R. (1996), «Entre “amateurs” i professionals: l’obra astronòmica de Josep Joaquim Lànderer i Climent (1841-1922)». A: PUIG-PLA, C. et al. (coords.), Actes de les III Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica als Països Catalans, Barcelona, SCHCT, 303-312. NORTH, J. (2001), Historia Fontana de la astronomía y la cosmología, México, Fondo de Cultura Económica. OBSERVATORIO ASTRONÓMICO Y METEOROLÓGICO DE MADRID [ÍÑIGUEZ, F.] (1900), Observaciones del eclipse total de sol del 28 de Mayo de 1900 verificadas en Plasencia por la Comisión Oficial, Madrid, Sucesores de Rivadeneyra. PANG, A. S.-K. (2002), Empire and the Sun, Stanford, Stanford University Press. PUIG, I. (1927), El Observatorio del Ebro, Tortosa, Imprenta Moderna del Ebro de Algueró y Baiges. RECENT (1861-1862), «Recent publications», Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 22, 22.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
252
27/10/09
17:01
Página 252
PEDRO RUIZ CASTELL
RUIZ CASTELL, P. (2007), «Astronomía, turismo y comercio: Los eclipses de sol de 1900 y 1905 en España». A: HERRÁN, N. et al. (eds.), Synergia: Primer Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia de la Ciencia, Madrid, CSIC.
ESTEBAN PIÑEIRO, M. et al. (coords.), Estudios sobre la Historia de la Ciencia y de la Técnica. Actas del IV Congreso de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas, Valladolid, Junta de Castilla y León, 469-484.
RUIZ CASTELL, P. (2008), Astronomy and astrophysics in Spain (1850-1914), Newcastle, Cambridge Scholar Publishing.
TOUCHET, E. (1902), «Société Astronomique de France», Bulletin de la Société Astronomique de France, 16, 518-528.
TARAZONA Y BLANCH, A. (1899), Memoria sobre el eclipse total de sol del día 28 de Mayo de 1900, Madrid, Observatorio de Madrid.
VELA Y HERRANZ, A. (1906), Estudio del teodolito y del anteojo de pasos Salmoiraghi y determinación de la latitud de la hora en las estaciones de Plasencia y Burgos, Madrid, Imprenta de la Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico.
TARAZONA Y BLANCH, A. (1904), Memoria sobre el eclipse total de sol del día 30 de agosto de 1905, Madrid, Bailly-Bailliere e hijos. TEN, A. E.; MOYA CARCEL, T. (1988), «La formación de un astrónomo en la España del siglo XIX». A:
VENTOSA, V. (1902), Memoria del primer astrónomo del Observatorio de Madrid al director del mismo establecimiento. 1899-1900, Madrid.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 253
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 253-265
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA: LES MEMÒRIES D’AGUSTÍ YÀÑEZ I GIRONA PER A L’ACADÈMIA DE CIÈNCIES DE BARCELONA A MITJAN SEGLE XIX RAIMON SUCARRATS RIERA CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA (CEHIC), UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.
Paraules clau: Agustí Yàñez, història de la meteorologia, història de la ciència, Barcelona al segle XIX, difusió de la ciència An Example of Using Meteorology as a Way to Divulge Scientific Activity: The Memories of Agustí Yàñez for Barcelona’s Sciences Academy in the Middle of the XIXth Century Summary: Agustí Yàñez (1789-1857) was one of the most important and influential Catalan scientists in the first half of the XIXth century. He was the Natural History’s professor in the Pharmacy College and in different chairs of Barcelona’s University. He was also an active member of different institutions, wrote textbooks on Natural History and presented interesting memories about Chemistry, Mineralogy, Palaeontology and Meteorology to the Academy of Sciences. In the field of Meteorology, Yàñez wrote more than ten memories and many of them were published in the Bulletin of the Academy of Sciences between 1840 and 1841. In those memories, he described Barcelona’s climate and studied the effects of meteorological agents in living beings. But, above all, Yàñez tried to make meteorology popular among population and used it as a way to divulge the scientific method. Key words: Agustí Yàñez, History of Meteorology, History of Science, Barcelona in XIXth century, Science divulgation
DOI: 10.2436/20.2006.01.109
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
254
17:01
Página 254
RAIMON SUCARRATS RIERA
Breu introducció al perfil històric d’Agustí Yàñez
La importància d’Agustí Yàñez en la Barcelona científica de la primera meitat del segle XIX ha fet que sigui un personatge prou estudiat i que d’ell se’n puguin trobar força estudis biogràfics més o menys extensos que s’inicien amb la publicació de la memòria llegida a la sessió fúnebre que li dedicà l’Acadèmia de Ciències l’any de la seva mort (Llobet i Vall-llosera, 1861). Dels estudis exhaustius dedicats a Yàñez, en destacaríem dues tesis doctorals. La primera descriu, des de la perspectiva de la història de la farmàcia, la seva vida i obra (Ras, 1979). La segona i més recent aprofundeix en la seva tasca d’ensenyament de la història natural a través dels llibres de text que escriví, estudia el context d’aquesta activitat docent i s’introdueix en la seva tasca de difusió científica a la Barcelona del XIX, incloent-hi els seus estudis en meteorologia (Sucarrats, 2006). Yàñez va néixer el 1789 i morí el 1857. La seva formació es va dirigir als estudis de les ciències de la naturalesa i experimentals que es feien a Barcelona en aquells moments, sobretot en els àmbits en què més destacà posteriorment: la química i la botànica. Els seus estudis de farmàcia els inicià com a macip en la farmàcia del seu pare el 1798; continuaren el 1815 en el recent format Col·legi de Farmàcia de Sant Victorià, i culminaren el 1816 quan assolí el doctorat. La seva tasca professional va estar lligada, per un costat, a regentar la farmàcia del carrer Escudillers, que heretà del seu pare el 1817. Per un altre costat, Yàñez desenvolupà una important carrera acadèmica, fonamentalment com a catedràtic d’història natural del Col·legi de Farmàcia de Sant Victorià (des de 1816 a 1843), i com a catedràtic de botànica aplicada i matèria farmacèutica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, des de principis de la dècada de 1840 fins a la seva mort. D’aquesta facultat n’arribà a ser degà, i de la restaurada Universitat de Barcelona, rector en comissió. Però en el marc de la convulsa situació política, social i acadèmica d’aquestes dècades, Yàñez també fou, en diferents moments i universitats, catedràtic de mineralogia i zoologia, de matèria farmacèutica o de matemàtiques, física experimental, nocions de química i de geografia fisicomatemàtica. Hi va haver períodes en els quals, per diferents circumstàncies, exercí de catedràtic a tres càtedres diferents de manera simultània. A part d’això que hem dit fins ara, Yàñez fou membre actiu de moltes institucions barcelonines de caràcter científic. Només destacarem el seu important paper a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), de la qual va ser diverses vegades president i director de la Secció d’Història Natural, entre altres càrrecs, i on va presentar un bon nombre de memòries, de les quals es conserven la major part en forma manuscrita en l’arxiu d’aquesta institució. Yàñez fou un personatge important en la societat científica barcelonina, però no ho fou menys en l’aspecte professional, social o econòmic. Destaca la seva vessant política. Polític liberal, va ostentar diferents càrrecs públics, entre els quals es troben el de diputat provincial i segon alcalde de Barcelona, fins i tot en funcions de primer alcalde en
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 255
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA
255
circumstàncies força conflictives. La seva vessant política repercutí en l’acadèmica, ja que les idees liberals el van portar a ser impurificat i consegüentment apartat de la seva càtedra en el període que va de 1824 a 1830, coincidint amb la dècada ominosa i l’arribada al poder del més recalcitrant absolutisme. Tanmateix, en altres moments d’auge liberal, la seva figura s’engrandí i va poder accedir a les cotes de prestigi acadèmic i social que ja hem descrit. La seva obra escrita es concreta fonamentalment en un bon grapat de memòries manuscrites que es conserven a la RACAB. La seva temàtica canvia des de les aplicacions de la química en els tints i la mineralogia de la primera època (de 1815 a 1820), a les de caràcter més paleontològic, molt interessants i precursores d’aquesta ciència a Barcelona, de principis de la dècada de 1820. Posteriorment, la temàtica es diversifica i es combinen temes de zoologia, geologia, botànica o, fins i tot, lèxic científic. I, òbviament, les de meteorologia que aquí ens ocupen. Dins la seva obra publicada, trobem les dues edicions del seu llibre de text Lecciones de historia natural. La primera, de 1820, és considerada el primer llibre d’història natural original escrit en llengua espanyola, i l’altra, de mitjan dècada de 1840, és més completa i extensa, i va ser publicada en tres volums. Una altra obra molt interessant és un diccionari d’història natural amb clara influència buffoniana anomenat Dios y sus obras, i també escriví diferents articles a revistes de tema farmacèutic i al butlletí de la RACAB. L’obra meteorològica de Yàñez
Les aportacions de Yàñez a la meteorologia es recullen fonamentalment en una sèrie de memòries que va llegir a l’Acadèmia de Ciències entre 1835 i 1849. En les primeres vuit memòries, des de juny de 1835 fins a febrer de 1839, es caracteritza el clima barceloní i s’analitza la seva temperatura. En l’estudi termomètric que va fer en la memòria que llegí el juny de 1835, Yàñez publicà les dades que s’havien recollit a la ciutat des de 1780 a 1834 i especificà que les dels primers 45 anys pertanyien a Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) i es trobaven anotades en unes taules a l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia, abans Acadèmia Mèdico-Pràctica. Les dades dels deu últims anys pertanyien a la casa de Brusi i havien estat publicades al diari de la ciutat, controlades pel mateix Salvà i, posteriorment, per Pere Vieta. També n’hi havia d’obtingudes pel mateix Yàñez. La memòria d’octubre de 1841 parlava exhaustivament de les diferències entre la calor sensible i termomètrica. Totes aquestes memòries van ser recollides al butlletí de l’Acadèmia de Ciències Naturals, entre el seu segon volum i el dotzè, en dates que van de 1840 a 1841. Aquest fet demostra que Yàñez i els acadèmics consideraven que la meteorologia era una disciplina de prou entitat com per atraure el públic cap a la ciència i, al mateix temps, de prou nivell científic com per poderse publicar en un butlletí d’una Acadèmia de Ciències. També hi havia, segurament, un desig d’emmirallar-se en figures de molt prestigi internacional i de gran transcendència en la difusió de la ciència com François Arago, que també dedicaren part dels seus estudis a la
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
256
27/10/09
17:01
Página 256
RAIMON SUCARRATS RIERA
meteorologia (Dörries, 2000). L’obra meteorològica de Yàñez es completà el 1848 i el 1849 amb dues memòries més que no van ser recollides en cap llibre ni butlletí i que eren un compendi de les anteriors. Aquestes memòries contenen dades molt interessants sobre la climatologia de Barcelona en el segle XIX. Evidentment, la seva comparació amb les dades actuals presenta el problema dels diferents mètodes de captació, però no deixen de tenir una gran importància en la història de la meteorologia. Al final de la segona de les memòries hi ha tres taules on es recullen els màxims i mínims de temperatura anual i el dia de l’any en el qual la temperatura mitjana diària ha arribat a ser la mateixa que la mitjana anual. La lectura d’algunes de les afirmacions que Yàñez fa en aquestes memòries fa pensar que ell intentà fomentar l’estudi del temps meteorològic i de la meteorologia i climatologia en general com a eina interessant per a altres ciències, i també com a manera eficaç de transmetre a la població un coneixement científic entenedor i proper. Yàñez concebia l’activitat científica com el raonament i la deducció a partir de la recollida exhaustiva i constant de dades empíriques. Aquesta idea es recull en un lema que es troba en aquestes memòries meteorològiques i que es repeteix en la seva obra: Recojamos datos sin cesar, multipliquemos nuestras observaciones … Nuestros sucesores, más adelantados que nosotros, podrán coordinar los hechos, elevarse al conocimiento de sus causas, y deducir consecuencias que no nos hallamos
en estado de apreciar. (Yàñez, 1840a) Aquells anys del primer terç del segle XIX foren excepcionalment freds, Yàñez ho comprovà en les dades que posseïa i es planyia de no tenir prou mitjans d’observació ni coneixements per deduir el perquè d’aquests fenòmens, ja que la seva previsió podria fer un gran bé a la humanitat: Es de desear que se generalicen estas observaciones, se repitan todos los años, y se comparen unas con otras, tomando en cuenta los cambios de humedad y sequedad, estado eléctrico, presión atmosférica y demás variaciones que puedan influir en la vegetación. De estas observaciones resultarían muchos datos no menos interesantes para los adelantos de la fisiología vegetal que para los progresos de la agricultura, y de igual trascendencia a favor de la economía pública que de la doméstica. (Yàñez, 1840b)
Una completa descripció de la necessitat de recopilar quantes més dades millor la trobem en la quarta memòria, de 22 de novembre de 1837, en el fragment que ara transcriurem. En el programa de Yàñez la ciència no detura mai el seu progrés. La humanitat inventa causes sobrenaturals a allò que no pot comprendre, però això no és res més que un recurs, fruit del
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 257
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA
257
desconeixement. En realitat, a la naturalesa no hi ha res de casual i arribarà el moment en què les dades que la ciència aporta donaran la resposta. Fins aleshores, només cal repetir les observacions. Vegem com ho exposa: Después de un invierno frío y de una primavera extraordinariamente rigurosa no era de esperar por cierto una temperatura elevada y sostenida durante el trimestre estival. Sería hacer un agravio a la ilustración de este Cuerpo, el suponer que fue casual el fenómeno de que se trata. Nada hay casual en la naturaleza, todo está regido por leyes fijas y constantes. El orgullo del hombre se manifiesta indiferente al observar los efectos procedentes de causas conocidas cuyo influjo se puede medir con exactitud, y atribuye al acaso los hechos cuyas causas se ignoran del todo o en parte y no pueden por lo mismo sujetarse a cálculo. En los siglos remotos pasaron como inspirados en la divinidad los que predecían los eclipses de sol y de la luna y los demás fenómenos celestes dependientes del movimiento de los astros: al contrario, calculadas en la actualidad las fuerzas de que estos se originan y su respectiva influencia, no nos produce ninguna impresión el anuncio anticipado y detallado de tales acontecimientos. Si se llegasen a conocer todas las causas que influyen en los cambios atmosféricos, en términos que se pudiesen calcular con exactitud sus diversas combinaciones, se pronosticarían las lluvias y los vientos, el calor y el frío, el grado de humedad y de sequedad, las nieves, los granizos y los demás meteoros. ... . Pero, ¿llegará el hombre algún día a conocer todas las causas de los mencionados efectos, hasta poder predecirlos con la misma exactitud que los eclipses, la salida y la puesta de los astros? Difícil es responder categóricamente a esta pregunta; sin embargo, no deja de ser positivo que el medio que puede encaminar a dicho fin, es el de recoger diariamente nuevos datos, multiplicar sin cesar las observaciones, y dejar este cuidado para nuestros sucesores que estarán más adelantados que nosotros. Y aún cuando no se consiga jamás este fin, no hay duda que reportaremos muchas utilidades de la repetición de semejantes observaciones. (Yàñez, 1840d)
En altres llocs de les seves memòries, Yàñez exposà la possibilitat de predir el temps atmosfèric, però desistí davant la multitud de factors dels quals depèn i la incapacitat de la ciència en l’estat en què es trobava i amb les dades que es posseïen. La necessitat d’acumular el màxim nombre de dades possible portà Yàñez a demanar a l’Acadèmia que esmercés més esforços i recursos en l’estudi de la meteorologia. Les variades referències a aquest tema que trobem a les memòries toparen amb les penúries econòmiques pròpies de l’època que frenaren qualsevol iniciativa de desenvolupament de la ciència en el nostre país. Al llarg de les vuit memòries que apareixen en el butlletí de l’Acadèmia de Ciències, Yàñez va anar desgranant les característiques meteorològiques de la ciutat i les aplicacions que
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
258
27/10/09
17:01
Página 258
RAIMON SUCARRATS RIERA
es podien extreure d’aquestes dades. En primer lloc, convé dir que Yàñez opinava que el clima no canviava i que en un futur, i mitjançant les dades que s’havien de recollir de forma exhaustiva, es podria predir amb força exactitud. Aquesta és una forma coherent de creure en el paper de la investigació, que feia possible treure les dades que permetrien deduir els canvis climàtics que cíclicament es produïen. Aquest fet seria de gran interès per a moltes ciències. Però, quines utilitats atorgava Yàñez a la meteorologia? Vegem-ho amb les seves pròpies paraules: Discurriendo bajo las mismas bases, es muy fácil determinar el temple respectivo de cualquier día, mes, estación o año. Esta determinación es muy conveniente por sus aplicaciones científicas, higiénicas, económicas y agrícolas; pero sólo bajo este último punto se me permitirán ciertas reflexiones. (Yàñez, 1840a)
Així doncs, Yàñez considerava convenient l’estudi de la meteorologia, i necessària la inversió en aparells per estudiar-la, per diferents motius. En primer lloc, trobem el motiu purament científic, en la línia romàntica de considerar el coneixement científic com a interessant per si mateix. En segon lloc, trobem la vessant higiènica. Aquesta necessitat de l’estudi meteorològic per determinar possibles causes de malalties epidèmiques va ser un dels motius de l’interès del metge Francesc Salvà en recollir dades meteorològiques a finals del segle XVIII i inicis del XIX. L’ús d’altres ciències per al desenvolupament de la medicina ja estava present en el discurs programàtic que va pronunciar el metge Jaume Bonells el 1779 i que es va publicar el 1780 amb el títol Discurso inaugural sobre la utilidad y necesidad de las academias de medicina práctica. En aquest discurs, Bonells, pertanyent a una generació anterior a Salvà, afirmava que els metges havien d’investigar la constitució meteorològica de la zona on vivien, observant el fred i la calor, la sequedat i la humitat de cada estació, els vents que hi dominaven, amb la seva durada, alternança i força, i l’estat i mutacions de l’atmosfera. Per això es feia imprescindible realitzar acurades observacions meteorològiques (Martínez & Pardo, 2000). En tercer lloc, en la defensa de les utilitats de la meteorologia per part de Yàñez, hi trobem els motius econòmics. L’estudi i previsió de les condicions meteorològiques podia resultar positiu per a qualsevol activitat humana, tant industrial com comercial. En últim lloc, Yàñez ressaltava la importància d’aquest estudi en l’agricultura, i és en aquest apartat on ell, catedràtic d’història natural, dirigia les seves principals anàlisis. En la primera de les memòries de 1835, valorava de manera molt interessant la relació entre els diferents fenòmens atmosfèrics i els òrgans de la vegetació com les fulles o els fruits. Més endavant, explicava la terrible influència del fred en la vegetació i els animals. Entre altres coses deia: El frío o disminución excesiva del calórico es el grande enemigo de la vida: si no pasa de ciertos límites, o aunque algo mayor se verifica en los meses de diciembre y enero,
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 259
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA
259
no causa daño a nuestra vegetación: si es muy excesivo en dichos meses, o es tardío en marzo o abril, particularmente después de días muy benignos, causa daños incalculables, la pérdida de cosechas enteras, y a veces las de algunos años consecutivos respecto de las plantas perennes. (Yàñez, 1840a)
L’observació dels efectes dels excepcionalment freds hiverns de principis de la dècada de 1830 en garrofers, llimoners, tarongers, oliveres i altres espècies vegetals, tan recents en la memòria de la població, servien a Yàñez de formidable exemple per a les seves afirmacions. Les dades relatives a la influència de la climatologia en espècies concretes d’éssers vius, tant animals com vegetals, es repeteixen a les diferents memòries. Yàñez relacionava els canvis climàtics amb processos com la germinació i la floració de les plantes, l’endarreriment de les collites, l’aparició o mort d’aus migratòries, la possibilitat de plagues d’insectes, etc. Precisament a la tercera de les memòries, de 30 de juny de 1837, hi ha una detallada descripció de l’aparició de diferents aus migratòries a la ciutat, així com d’insectes. Arran d’aquestes observacions, Yàñez demostrava una consciència ecològica clara en relacionar la presència o absència d’organismes en el medi amb les condicions climàtiques a les quals havien estat sotmesos: Comparando todos estos hechos con el movimiento de la temperatura expuesto anteriormente, nos confirmaremos más y más en que las variaciones del calor atmosférico ejercen un poderoso influjo en el nacimiento, desarrollo y vida de los seres orgánicos, y que es conveniente estudiar todos los años esta mutua relación, sobre todo si se acompaña este estudio con la observación de las demás causas cuya acción se complica con la del calórico. (Yàñez, 1840c)
Però Yàñez quedava sorprès per les respostes sovint erràtiques de les espècies vegetals davant els canvis en les condicions atmosfèriques. Ell intentava trobar-hi lleis que les expliquessin de forma clara i no ho aconseguia. La manca de prou dades tornava a ser l’explicació a aquest fet, i la seva recollida exhaustiva, la solució. Yàñez era conscient que els seus coneixements no li permetien entendre les reaccions de la naturalesa davant el clima, però sempre confià en què la ciència podria donar la resposta adient als problemes que es plantejaven. Un altre dels aspectes que Yàñez tractà en les seves memòries sobre meteorologia i que als barcelonins pot interessar especialment, és quin era el clima de la nostra ciutat en aquella època i com estava canviant. Ja des de les primeres memòries posava les bases dels diferents factors que hi podien influir i parlava de la situació geogràfica de la ciutat. Aquesta visió es completava a la memòria de 1841. En la primera de les memòries, de juny de 1835, comentava la posició de la ciutat al costat del mar, el fet que Montjuïc protegia la ciutat de les «exhalaciones de los pantanos y estanques del otro lado, que perjudicarían a su salubri-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
260
27/10/09
17:01
Página 260
RAIMON SUCARRATS RIERA
dad, al paso que enfriarían su atmósfera», la circumstància que tenia Barcelona d’estar oberta al SO i el fet que això permetia el pas de vents frescos en els mesos calorosos, o la circumstància d’estar envoltada de muntanyes que la protegien dels vents freds del nord que baixaven pels «desfiladeros del Llobregat y del Besós». Això el portava a afirmar: «De todo resulta comprobada la benignidad de nuestro clima y la opinión que bajo este respecto disfruta nuestra ciudad en toda Europa». A vegades, fins i tot recorregué a circumstàncies globals o astronòmiques per explicar l’especial clima de Barcelona o les seves oscil·lacions. Yàñez féu servir l’estudi del cas concret de la nostra ciutat com a pretext per criticar tots aquells que creien que el clima s’havia modificat en el temps. A l’època era força normal pensar que el clima s’estava refredant per moments. Ell no participava d’aquesta visió i dedicà part de la setena memòria de 21 de novembre de 1838 a donar la seva versió. Amb aquest motiu aportà proves que anaven des de la comparació estadística de les dades i la referència a qüestions metodològiques a referències a refranys populars o a fragments dels textos bíblics. Com a exemple d’aquestes últimes, parla de quan l’apòstol Pere, en plena Pasqua i en un clima més suau que el nostre, s’escalfava al foc perquè feia fred mentre esperava a veure què havia passat amb Jesús. Una mostra del tarannà de Yàñez, contrari a les especulacions populars, el trobem quan rebutja les opinions que relacionen el temps atmosfèric al fet que la Pasqua sigui baixa o alta, indicant que el temps atmosfèric no pot dependre d’una tradició d’origen jueu. Potser on es veu més clara aquesta relació entre la meteorologia i l’interès de la gent, que Yàñez volia potenciar, és a la memòria que es titula Sobre las diferencias entre el calor sensible y el termométrico, que es va llegir 25 d’octubre de 1841. Sobre aquest tema, tan de moda avui en dia en els programes televisius sobre el temps, Yàñez explicava que moltes vegades el valor que donava el termòmetre no es corresponia amb les sensacions que tenia el poble sobre el fred i la calor. Alguns en donaven la culpa al termòmetre, a la seva col·locació, o fins i tot al govern local que no volia donar valors extrems de temperatura per no espantar el poble. Yàñez inicia la memòria proposant-se trobar una explicació a aquest fet. Comenta que ja feia uns trenta anys que havia començat les seves investigacions sobre aquest tema, que havia pres mesures, les havia comparat amb les dels diaris i les que li proporcionava el seu estat corporal, i tot i els seus esforços havia arribat a molt poques conclusions. Centenares de observaciones me han manifestado que con un mismo grado del termómetro se pueden experimentar sensaciones ingratas de calor o frío, u otras agradable de temple suave, según las circunstancias; en una palabra, que el calor sensible difiere con frecuencia del termométrico. (Yàñez, 1841e)
I aquí comença una molt interessant disquisició sobre el perquè d’aquest fet. Segons ell cada persona té un grau de sensibilitat: els robusts són més resistents, els fluixos, menys; els que tenen ocupacions més actives noten menys els canvis que els sedentaris; els joves de-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 261
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA
261
tecten més les temperatures altes que les baixes, a l’inrevés que els vells; els nens, les dones i els homes que es dediquen a l’estudi són més impressionables. També influeixen força la salut i la malaltia, i el dejú. Fins i tot el no haver dormit al llarg de la nit. Una veritable aproximació a la cultura i els sabers populars. Yàñez no deixà de banda, tampoc en aquest cas, els aspectes metodològics, ja que també afirmà que hi influïa molt el fet que els termòmetres estiguessin en un lloc fix, normalment a l’abric de les influències del temps atmosfèric, mentre que això no era així en les persones, que tenien una mobilitat que les exposava a diferents condicions. Tampoc no oblidà aspectes que podríem considerar més científics o clarament pertanyents a la ciència de la meteorologia. És el cas de la influència de la sequedat o la humitat de l’aire: Por falta de higrómetro no he verificado observaciones sobre este particular con toda la exactitud que deseaba; y al que quiera practicarlas con precisión no puedo menos de aconsejar que empiece proveyéndose del citado instrumento. (Yàñez, 1841e)
Ell deia que la humitat pertorbava la transpiració i això causava fatiga i incomoditat en totes les circumstàncies. També parlà de la combinació entre humitat i pressió atmosfèrica. L’increment d’humitat anava combinat amb una disminució de la pressió atmosfèrica i viceversa. No deixava de banda la influència de l’estat de calma o agitació de l’aire. Parlà de l’efecte potenciador del fred que fa el vent i, en canvi, de l’efecte suavitzador de la calor. També féu un repàs de l’efecte dels diferents vents de Catalunya: tramuntana, fred a l’hivern, fresc i sec a l’estiu; gregal, fred a la primavera, paral·lel a la costa, productor de boires i perjudicador de les collites; llevant, humit i temperat a totes les estacions; xaloc, que a l’hivern és semblant al llevant i a l’estiu fa pujar molt la calor sensible; migjorn, humit i temperat, no massa comú; llebeig o garbí, molt freqüent a la primavera, poc humit i fresc; ponent, calent a l’estiu i temperat a l’hivern, sempre sec; mestral o segarrenc, sec i fred a l’hivern, fresc a l’estiu. Un complet repàs de la rosa dels vents que complementava amb exemples concrets de les diferents èpoques de l’any. També indicà la importància de l’estat elèctric de l’atmosfera i donà a aquest factor la responsabilitat de la xafogor anterior a una tempesta: El estado eléctrico de la atmósfera influye también en la producción del efecto que se trata. Y a la verdad, un fluido tan universalmente esparcido, que a veces está desequilibrado y otras pasa con violencia a restablecer el equilibrio, que causa en la atmósfera fenómenos tan prodigiosos, que encuentra en nuestro cuerpo órganos más o menos conductores, no puede dejar de causarnos impresiones que se compliquen con las del calor. A pesar de ser esto muy plausible en teoría, no puedo presentar observaciones directas y precisas en su comprobación. (Yàñez, 1841e)
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
262
27/10/09
17:01
Página 262
RAIMON SUCARRATS RIERA
També considerava que influïa l’efecte subjectiu de comparar amb temperatures anteriors. Això feia que una temperatura que a l’hivern ens semblaria calenta, a l’estiu ens pogués donar una sensació de fred. Per acabar, les conclusions del seu discurs: 1.- Jamás debemos juzgar de la temperatura atmosférica por la sola consideración de las impresiones de calor o frío que nosotros recibimos. 2.- Las causas que contribuyen a establecer las diferencias entre el calor sensible y el termométrico son muchas, unas relativas al estado de nuestro cuerpo, otras correspondientes a los objetos externos que obran más o menos sobre él. 3.- Las primeras consisten en el diverso grado de susceptibilidad individual resultante del temperamento, género de vida, edad y sexo, estado de salud o enfermedad, diferentes cambios que se suceden cada día, uso de diversos vestidos, etc. 4.- Las segundas son el influjo de la localidad en que habita o que recorre el observador, el grado de humedad o sequedad del aire, el estado eléctrico de la atmósfera, el de calma o agitación del ambiente, la calidad de los vientos, la diversa presión atmosférica, la comparación con la temperatura que había reinado anteriormente, y tal vez algunas otras. 5.- La complicación de tantas causas, que pueden obrar en un mismo o diferente sentido, produce resultados muy difíciles de calcular de antemano y hasta a veces de equívoca explicación después de haber sido observados. (Yàñez, 1841e)
Conclusió final Hem comprovat que Yàñez va desenvolupar un veritable programa de recerca meteorològica que va quedar recollit en un seguit de memòries del 1835 al 1849. La major part d’aquesta obra va ser publicada en el butlletí de l’Acadèmia de Ciències. El seu afany de coneixement i difusió de la ciència el va portar a realitzar una tasca molt important de recol·lecció de dades i descripció dels fenòmens atmosfèrics de Barcelona. No hi ha dubte de l’extraordinari interès que aquesta activitat de Yàñez representa dins la història de la meteorologia a la Catalunya del segle XIX. Per un costat, ens trobem davant un dels personatges més rellevants de la ciència barcelonina de l’època que dedica una bona part dels seus esforços investigadors a aquesta disciplina. Per un altre, les mateixes dades que aporten les memòries poden ser d’utilitat per als investigadors actuals. Des del punt de vista de la història de la ciència, de tot el que podem trobar i deduir en l’extens material de les memòries, destacaríem el següent: a) Dins del seu programa científic, Yàñez dóna prioritat a la recollida periòdica de dades a la naturalesa, seguint una visió optimista de la ciència i el seu mètode. La meteorologia proporciona un excel·lent camp per desenvolupar aquesta idea, ja que les dades que es coneixien en aquells moments encara eren minses i les possibilitats de recerca esdevenien enormes.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 263
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA
263
b) Encara que el coneixement de la naturalesa és interessant en si mateix, en una visió romàntica de la ciència, el treball dels científics s’ha de demostrar útil per a la vida quotidiana per tal de poder despertar l’interès dels ciutadans. Yàñez intenta demostrar la utilitat del coneixement meteorològic en molts camps d’interès, molts d’ells amb repercussions econòmiques per a la població. La influència dels agents meteorològics en l’agricultura esdevé la seva principal ocupació. En molts casos, la descripció de l’efecte de la temperatura en els éssers vius es pot considerar un innegable exemple d’estudi ecològic. c) En tota l’obra de Yàñez hi trobem la idea de la bondat del coneixement de la ciència per part de la població i la necessitat de la seva difusió. La meteorologia es demostra com un bon camp per a la difusió de la ciència i una bona manera per comprendre les lleis de la naturalesa. Tot dins d’un camp d’interès quotidià que es troba en la conversa habitual de tots els ciutadans. Aquesta mateixa idea la podríem aplicar al moment actual.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
264
27/10/09
17:01
Página 264
RAIMON SUCARRATS RIERA
Bibliografia DÖRRIES, M. (2000), «The Public Face of Science: François Arago». A: BATLLÓ, J.; DE LA FUENTE, P.; PUIG, R. (coords.), V Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 43-54. LLOBET I VALL-LLOSERA, J. A. (1861), Memoria biográfica del Dr. Agustín Yáñez y Girona, Decano de la Facultad de Farmacia (…) antes de su muerte, ocurrida la tarde del día 3 de mayo de 1857; leída en la sesión fúnebre pública de la Academia de Ciencias Naturales y Artes celebrada a dicho objeto el día 28 de junio de dicho año, Barcelona, Librería de Estanislao Ferrando y Roca. MARTÍNEZ, À.; PARDO, J. (2000), «Un programa, dues Acadèmies: Jaume Bonells i el foment de la medicina i de les ciències naturals a Barcelona (1766-1786)». A: NIETO-GALÁN, A.; ROCA ROSELL, A. (coords.), La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona als segles XVIII i XIX. Història, Ciència i Societat, Barcelona, RACAB; IEC, 137-164. RAS I MONLEÓN, M. T. (1979), Vida científica del farmacéutico Agustín Yáñez y Girona, Barcelona, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Departament d’Història de la Farmàcia i Legislació Farmacèutica. SUCARRATS, R. (2006), L’ensenyament de la història natural a la Barcelona de la primera meitat del segle XIX. Els llibres de text i la docència d’Agustí Yàñez i Girona, Barcelona, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de biologia cel·lular, fisiologia i immunologia (consultable a www.tdx.cbuc.es). YÀÑEZ I GIRONA, A. (1840a), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Primera memoria de 17 de junio de 1835», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 2, 9-19. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1840b), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones
de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Segunda memoria de 15 de junio de 1836», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 4, 7-9. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1840c), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Tercera memoria de 30 de junio de 1837», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 5, 8-11. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1840d), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Cuarta memoria de 22 de noviembre de 1837», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 6, 13-15. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1841a), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Quinta memoria de 21 de febrero de 1838», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 7, 6-9. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1841b), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Sexta memoria de 23 de mayo de 1838», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 4, 7-9. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1841c), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Séptima memoria de 21 de noviembre de 1838», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 4, 7-9. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1841d), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Octava memoria de
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 265
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA
27 de febrero de 1839», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 4, 7-9. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1841e), «Sobre las diferencias entre el calor sensible y el termométrico. Memoria leída en sesión pública de 25 de octubre de 1841», Boletín de la Academia de Ciencias, 12, 86-94. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1848), De la temperatura de Barcelona – Memoria última, Memòria presentada
265
a la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona el 18 de maig de 1848. Arxiu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1849), Sobre la temperatura de Barcelona – Memoria que es el complemento de las demás sobre la misma materia, Memòria presentada a la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona el 8 de febrer de 1849. Arxiu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 266
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 267
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 267-273
VELOCITAT DELS COETS I ELEMENTS QUÍMICS DE LES ESTRELLES. FÍSICA I QUÍMICA O ASTRONOMIA A SECUNDÀRIA? CARME ZARAGOZA DOMÈNECH;1 JOSEP M. FERNÁNDEZNOVELL2 1
IES CAN VILUMARA, DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT, GENERALITAT DE CATALUNYA. 2 DEPARTAMENT DE BIOQUÍMICA I BIOLOGIA MOLECULAR, UNIVERSITAT DE BARCELONA; IES ISAAC ALBÉNIZ, DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT, GENERALITAT DE CATALUNYA.
Paraules clau: astronomia, secundària, física i química, història de l’astronomia Rocket speed and star’s chemical elements. Is physics and chemistry or astronomy in Secondary Schools? Summary: The objective of this work is to show how teaching physics and chemistry through Astronomy and its history can again make it attractive to secondary school students. Working on Astronomy (ESA The European Organisation for Astronomical Research in the Southern Hemisphere) the students had an increased understanding of some physics and chemistry concepts, such as rocket speed and gravitation, or the chemistry elements present in the Sun or Jupiter, along with the importance of satellite for using TV, phone, and internet. Key words: astronomy, secondary schools, physics and chemistry, history of astronomy
DOI: 10.2436/20.2006.01.110
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
268
27/10/09
17:01
Página 268
CARME ZARAGOZA DOMÈNECH; JOSEP M. FERNÁNDEZ-NOVELL
Introducció Per a la majoria de professorat quan es vol explicar a l’alumnat de l’ensenyament secundari obligatori (ESO) algunes de les lleis que regeixen el nostre món com la gravitació universal i els moviments, o com s’han format els diferents elements químics que ens envolten i que també es troben a les estrelles més properes i més llunyanes, la història de l’astronomia ens pot ser una eina de gran vàlua. Tot i haver passat l’Any Mundial de la Ciència sembla que encara hi ha certes dificultats per fer servir la història de la ciència com a signe de normalitat a les classes de ciència de l’ESO, potser perquè en el seu currículum no es troba prou explicitada? (Departament d’Educació, 2003). La història de l’astronomia és una part fonamental d’aquesta història de la ciència i a vegades costa una mica poder-la introduir en les nostres classes. En general, s’utilitza la història de l’astronomia per explicar la part més lúdica de la ciència; serveixen com a exemple els comentaris sobre la vida de Galileu i el seu judici per la Inquisició quan es vol explicar a classe la teoria heliocèntrica. Hem fet (taula 1) un petit recull d’algunes, poques, relacions que apareixen a la ciència de l’ESO i del batxillerat i que fan referència a la història de l’astronomia. Taula 1.
L’astronomia a secundària
Continguts:
Copèrnic. La revolució de les òrbites celestes.
La Terra.
Galileu. Les fases de Venus, satèl·lits de Júpiter. Inquisició.
El sistema solar.
Kepler. Les lleis de les òrbites planetàries. Newton. La força d’atracció gravitatòria.
Per canviar aquesta dinàmica es planteja resoldre preguntes i problemes de caràcter científic relacionant-los directament amb la història de l’astronomia. Per això, inicialment, cal respondre les preguntes següents: com aplicar-ho?; quan és convenient de fer aquest canvi?, i, a quin nivell de secundària cal? La primera pregunta que es va dur a terme amb aquest nou enfocament fou: si la Terra és esfèrica, què val el seu radi? Responent la pregunta de quan, o en quins temes concrets, és convenient fer l’assaig, es va creure oportú començar a relacionar les mesures amb la solució de problemes quotidians. Amb tot això era clar que calia desenvolupar-ho a nivell d’ESO. Per començar aquesta aventura es va convidar l’alumnat dels dos centres dels quals són professors els autors a demostrar que la Terra és rodona (una esfera) i després a calcular el seu radi. No és la intenció dels autors entrar en aquest punt a fer una explicació científica, ni tan sols a desgranar la gran quantitat de preguntes i raonaments fets a classe per l’alumnat sobre com mesurar el radi de la Terra, ja que no està dins de l’objectiu d’aquest article.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 269
VELOCITAT DELS COETS I ELEMENTS QUÍMICS DE LES ESTRELLES. FÍSICA I QUÍMICA O ASTRONOMIA ...
269
El que es vol remarcar és que a partir de l’intercanvi de dades entre els dos centres es va poder mesurar aproximadament el radi de la Terra amb un error que va estar entre el 10 i el 15 % en la majoria de grups que hi participaren. Aquest resultat és força acceptable dins de l’àmbit en el qual es va desenvolupar l’experiència. En la figura 1 es veu un moment d’aquestes mesures.
Figura 1.
A partir d’aquests resultats i de la implicació mostrada per l’alumnat abans i després de l’experiència es proposà una nova manera d’acostar-se a l’astronomia dins de l’àmbit de la ciència amb aquest jovent de l’ESO. Aquesta nova forma es basa en el fet que, una vegada introduïdes les explicacions científiques d’un fet o una observació, en el nostre cas conceptes dins del camp de la física i de la química, i quan l’alumnat ja l’ha treballat i té clars aquests principis i per què els està emprant, és el moment d’introduir la història de l’astronomia en forma de problemes i qüestions amb la vessant històrica sobre els mateixos conceptes que cal resoldre. Per assolir aquesta fita, ens hem recolzat en el programa d’exercicis d’astronomia de l’ESA/ESO (Agència Espacial Europea, The European Space Agency, i Observatori Europeu del Sud, The European Organisation for Astronomical Research in the Southern Hemisphere). Concretament, s’ha plantejat desenvolupar a classe les propostes d’exercicis que hi ha al llibre (Lift-off, 2004) de l’Agència Espacial Europea, Exercicis i problemes basats en dades espacials reals sobre física i química per a secundària.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
270
27/10/09
17:01
Página 270
CARME ZARAGOZA DOMÈNECH; JOSEP M. FERNÁNDEZ-NOVELL
En la taula 2 es presenten algunes d’aquestes preguntes traduïdes de l’anglès relatives a la física de l’espai, mentre que a la taula 3 hi ha algunes qüestions relatives a la química a l’espai. Taula 2. FÍSICA A L’ESPAI XMN-Newton descobrint els secrets de l’Univers. Té una massa de 3.800 kg i és el satèl·lit científic més gran fet a Europa. Estudia què succeeix al voltant dels forats negres i la formació de galàxies en els primers moments de formació de l’Univers. La seva òrbita el·líptica és de 48 h. La distància del seu apogeu voltant la Terra és de 114.000 km i la del seu perigeu és de 7.000 km, en aquest punt porta una velocitat de 24.120 km/h. Quina velocitat porta XMN-Newton en l’apogeu de la seva òrbita?
Taula 3. QUÍMICA A L’ESPAI Fórmula
Nom químic:
Emprat com a absorbent químic del CO2 exhalat pels astronautes.
LiOH
Hidròxid de Liti
L’element més pesat generat per les estrelles en la seva vida normal.
Fe
Ferro
95,32 % de l’atmosfera de Mart.
CO2
Diòxid de Carboni
CH4
Metà
Constituents de l’atmosfera de Tità que es creu que forma llacs a la superfície de Tità.
Cal remarcar la transcendència que tot l’alumnat ha donat al fet que les dades dels problemes siguin reals. Creiem que això ha decantat la balança cap a una millor valoració de la feina que s’estava fent. Després de presentar aquest nou enfocament de la física i de la química a aquest alumnat s’ha pogut observar una creixent inquietud i ganes de saber més sobre l’astronomia i la seva història. Aquesta inquietud s’ha canalitzat per una part de l’alumnat de l’ESO cap a la recerca de notícies sobre l’astronomia i la seva història, no pas de l’actualitat, sinó notícies de fa cinquanta anys, cent anys i cent cinquanta anys respectivament. Aquestes informacions s’han obtingut de la revista Investigación y Ciencia dels darrers quatre anys. La revista té un apartat (d’una pàgina) on es tracten quines foren les novetats, en tots els camps de la ciència, de fa exactament cinquanta, cent i cent cinquanta anys. L’alumnat de secundària pot trobar i llegir aquesta revista a qualsevol biblioteca del país i també a la majoria de les dels centres de secundària.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 271
VELOCITAT DELS COETS I ELEMENTS QUÍMICS DE LES ESTRELLES. FÍSICA I QUÍMICA O ASTRONOMIA ...
271
Per poder classificar les notícies trobades en la revista, aquestes es van agrupar en tres categories: 1) l’astronomia clàssica, 2) els vols i la investigació aeronàutica i 3) la relació astronomia-química. I dins de cadascuna es van separar pel període de temps passat (cinquanta, cent i cent cinquanta anys). A la figura 2 es mostren els resultats obtinguts després d’analitzar l’apartat «hace ... 50, 100 y 150 años» dels últims quatre anys de la revista. S’obtingueren set notícies d’astronomia clàssica; deu sobre vols i investigació aeronàutica, i només sis que presentaven una relació entre l’astronomia i la química. Es representen segons: els obtinguts de notícies de fa cinquanta anys (barra blanca); els obtinguts de notícies de fa cent anys (barra gris clar) i els obtinguts de notícies de fa cent cinquanta anys (barra gris fosc).
Química Figura 2.
Alguns exemples de les notícies trobades són: • Astronomia clàssica: — Una Via Làctia gens capritxosa. — L’edat del Sol. — L’aire de la Lluna. • Vols i investigació aeronàutica: — L’helicòpter primitiu. — Primers vols. — L’aeroplà de Langley. • Relació astronomia-química: — Treballs de Ramsey. — L’origen de la vida. — Elements còsmics.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
272
27/10/09
17:01
Página 272
CARME ZARAGOZA DOMÈNECH; JOSEP M. FERNÁNDEZ-NOVELL
Volem remarcar que dins dels articles de la revista Investigación y Ciencia també n’apareixen sobre astronomia i la seva història, així, només per citar-ne dos, Loeb explica que els astrònoms intenten trobar els fulls de l’àlbum d’imatges sobre l’Univers inicial (Loeb, 2007). D’altra banda Schaefer enfoca el seu treball en relació a l’origen de les figures d’estrelles i estableix com van ser emprades per diferents cultures al llarg del temps (Schaefer, 2007). Sortosament, sempre hi ha alumnes de l’ESO que estan interessats i interessades en aprendre més sobre l’astronomia. Com els podem ajudar? I de quines eines educatives disposem? Es pot treballar a partir de revistes específiques del camp de l’astronomia, nosaltres concretament hem donat a llegir exemplars de Tribuna de Astronomía y Universo, un exemple podria ser un article de Gómez Roldán (Gómez Roldán, 2003), i Universo: Astronomía y Astronáutica, un exemple d’aquesta revista podria ser un article de Minero que teníem a la nostra biblioteca (Minero, 1995). També es pot obtenir informació d’algun grup d’astrònoms de la pròpia ciutat o propers a ella; per exemple, un article de Bosque publicat al butlletí del Grup d’Astronomia de Tiana (Bosque, 2004). A aquell alumnat que domina l’anglès se li pot oferir un còmic (Pailharey & Vignaux, 2004), editat per l’ESA en anglès, i que si es busca també està editat en francès. En aquest còmic es poden seguir les aventures del personatge principal, en Lucas, dins de la càpsula Cassini-Huygens, que va des de la Terra fins a Tità. En aquest viatge es pot comprovar que la majoria de satèl·lits de comunicació volen a uns 36.000 km per sobre de l’Equador i que tothom fa servir aquests satèl·lits per poder veure la televisió o per parlar per telèfon i, fins i tot, per navegar per internet. Conclusions
— La relació de certs continguts de la matèria de Física i Química de l’ESO amb l’astronomia fa augmentar l’interès de l’alumnat cap a aquesta disciplina, que és considerada com una branca de la ciència massa nova per al nostre jovent. — Després de realitzada i avaluada, aquesta experiència ens mostra que aquest nou interès envers l’astronomia del nostre alumnat els porta a voler saber-ne més i, de retruc, a descobrir la importància que té dins de l’ensenyament de la ciència la història de l’astronomia. — Aquesta experiència, realitzada amb alumnat de l’ESO, ha contribuït a fer créixer la demanda de treballs de recerca de batxillerat relacionats amb la història de l’astronomia, que abans era pràcticament inexistent. Volem fer constar el nostre agraïment a tot l’alumnat que ha format part d’aquesta experiència.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 273
VELOCITAT DELS COETS I ELEMENTS QUÍMICS DE LES ESTRELLES. FÍSICA I QUÍMICA O ASTRONOMIA ...
273
Bibliografia BOSQUE, R. (2004), «Localització d’objectes de cel profund», Urània (Grup d’Astronomia de Tiana), 14, 4-6. DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ (2003), http://www.xtec.es/estudis/eso/curriculum_eso.htm GÓMEZ ROLDÁN, A. (2003), «Un telescopio en el aula», Tribuna de Astronomía y Universo, 47, 68-73. LIFT-OFF (2004), European Space Agency. Physics and chemistry exercises based on real space data for secondary schools, ESA.
LOEB, A. (2007), «La edad oscura del universo», Investigación y Ciencia, 364, 6-13. MINERO, F. (1995), «Estrellas dobles», Universo: Astronomía y Astronáutica, 7, 56-61. PAILHAREY, E.; VIGNAUX, F. (2004), Cassini Huygens: a probe to Titan, Europen Space Agency. SCHAEFER, B. E. (2007), «El origen de las constelaciones griegas», Investigación y Ciencia, 364, 72-77.0000
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 274
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 1
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 2
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 3
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009 IX TROBADA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA GIRONA, 16-19 DE NOVEMBRE DE 2006
Consell de Redacció: Josep Batlló Ortiz (curador) Pasqual Bernat López (curador) Jordi Ferran Boleda Pere Grapí Vilumara Maria Rosa Massa Esteve Carles Puig-Pla Alfons Zarzoso Orellana
Consell directiu de la SCHCT: President: Antoni Roca Rosell Vicepresidenta: Mercè Piqueras Carrasco Secretària: Emma Sallent Del Colombo, Tresorer: Pere Grapí Vilumara Vocals: Francesc X. Barca Salom, Pasqual Bernat López, Àngel Calvo Calvo, Josep M. Camarasa Castillo, Ricard Duran i Pineda, Jordi Ferran Boleda, Pere de la Fuente i Collell, Lluís Garrigós Oltra, Nèstor Herran Corbacho, Àlvar Martínez Vidal, José Pardo Tomàs, Josep Manel Parra Serra, Roser Puig Aguilar, Carles Puig-Pla, Mònica Rius Piniés, Xavier Roqué i Rodríguez, Josep M. Vidal Hernàndez, Alfons Zarzoso Orellana
SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA Filial de l’Institut d’Estudis Catalans
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 4
Aquesta revista és accessible en línia des de la pàgina http://publicacions.iec.cat Disseny gràfic: Maria Casassas © dels autors de les ponències © Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Primera edició: novembre de 2009 Tiratge: 500 exemplars Text revisat lingüísticament per Mercè Rial Compost per Anglofort, SA Carrer del Rosselló, 33. 08029 Barcelona Imprès a Limpergraf, SL Polígon industrial Can Salvatella. Carrer de Mogoda, 29-31. 08210 Barberà del Vallès ISSN: 2013-1666 Dipòsit legal: B. 47.665-2008 Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec comercial, la inclusió total o parcial en bases de dades i la consulta a través de xarxa telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’aquests drets estan sotmeses a les sancions establertes per les lleis.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 5
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009
SUMARI
Presentació ............................................................................................
9
II JORNADA D’HISTÒRIA DE L’ASTRONOMIA I DE LA METEOROLOGIA Marià BAIG I ALEU: Les observacions astronòmiques i meteorològiques de Domènec Badia (Alí Bei) en el seu viatge per terres d’Àfrica i d’Àsia. ......
13
Francesc X. BARCA-SALOM: Ezequiel Calbet i la mesura de l’eclipsi de 1842 .
31
Pasqual BERNAT: Josep Pratdesaba i Portabella: un record en el quarantè aniversari de la seva mort. ......................................................................
53
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH: Plutó. .....................................
59
Paz CARRERAS SEGUÍ: Sèrie de pluja de Maó del 1864 al 1932 gràcies a Joaquim Carreras i Maurici Hernández. ..................................................
71
Josep MARIA CASALS I GUIU: Un català a l’origen dels grans observatoris de Xile: Federico Rutllant Alsina. .............................................................
81
Ricard CASAS: Els asteroides de Josep Comas Solà: ..............................
87
M. Assumpció CATALÀ POCH; Trini CADEFAU SURROCA: L’ensenyança de L’astronomia a L’escola Normal de Mestres de Barcelona a principis del segle XX.............................................................................................
97
Eduard-Josep CHIFRÉ I PETIT: L’astronomia i la meteorologia vistes pel cinema ...................................................................................................
103
Carlos DORCE: Les lleis de Kepler en un tractat astronòmic espanyol del segle XVIII: El Compendio Mathematico de Tomàs Vicenç Tosca (1715)........
115
Anna JIMÉNEZ; Rafel GINEBRA: Els processos de bruixes com a font per a la meteorologia històrica: Dades meteorològiques als processos de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic del s. XVII. .........................................
129
Xavier JUFRE GARCIA: L’astrari de Giovanni di Dondi (1380).......................
149
M. Rosa MASSA ESTEVE: Una aproximació a l’obra d’Aristarc de Samos (ca. 310 aC.-230 aC.) .............................................................................
159
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 6
6
SUMARI
Jordi MAZON BUESO: Meteoròlegs amb cara i ulls: exposició de meteorò legs catalans de tots els temps...............................................................
171
Manuel MORENO; Joan MIRÓ: Josep Estalella i Josep comas: de Girona a Tità.........................................................................................................
183
Agustí NIETO-GALAN: L’astronomia popular al segle XIX: de François Arago a Camille Flammarion ........................................................................
193
Josep M. OLIVER: Josep Comas Solà, va veure l’atmosfera de Tità? ........
209
Carles PUIG-PLA: L’esfera copernicana de l’Abat Joan de Safont (1789-1847) ...........................................................................................
221
Antoni ROCA ROSELL: L’observatori de l’Ebre, una institució singular.........
231
Pedro RUIZ CASTELL: Els eclipsis totals de Sol: un punt d’inflexió en el desenvolupament de l’astronomia i l’astrofísica a l’Espanya de principis del segle XX ..................................................................................................
239
Raimon SUCARRATS RIERA: Un exemple de l’ús de la meteorologia per difondre l’activitat científica: les memòries d’Agustí Yàñez i Girona per a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona a mitjan segle XIX ..........................
255
Carme ZARAGOZA DOMÈNECH; Josep M. FERNÁNDEZ-NOVELL: Velocitat dels coets i elements químics de les estrelles. Física i química o astronomia a secundària? ..........................................................................................
269
IV JORNADA SOBRE LA HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I L’ENSENYAMENT ANTONI QUINTANA MARÍ Francesc X. BARCA-SALOM: Materials per a una història del fred ...............
279
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH: Canvis en el concepte de siste ma solar .................................................................................................
299
Agustí CAMÓS CABECERAN: Els grans científics en català a l’ensenyament secundari. ..............................................................................................
307
Eduard-Josep CHIFRÉ I PETIT: La lluita per la llibertat i la justícia a través del cinema ...................................................................................................
315
Celsa CORTIJO PÉREZ: Projecte Salters – Horners Advanced Physics. Adaptació històrica de l’electromagnetisme ....................................................
323
Magda Isabel GONÇALVES FELICIANO MARQUES: Integração de Tópicos de História das Ciências no Ensino – Estudo de Caso: Energia no Ensino Básico....................................................................................................
329
Pedro M. GONZÁLEZ URBANEJA: Historia de la matemática y dimensión cultural de las matemáticas ...................................................................
339
Pere GRAPÍ VILUMARA: Història de la ciència, ensenyament i les tecnologies de la informació i la comunicació .....................................................
349
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 7
7
SUMARI
Muriel GUEDJ; Sylvain LAUBÉ: Ressources historiques pour l’enseignement: Une etude de cas portant sur la materialite de l’air .................................
361
Muriel GUEDJ; Sylvain LAUBÉ; Pierre SAVATON: Sur l’usage d’outils didactiques a caractere historique pour l’enseignement des sciences ...............
369
Iolanda GUEVARA CASANOVA; M. Rosa MASSA ESTEVE: La història de les matemàtiques dins dels nous currículums de secundària.............................
379
Peter HEERING: The role of historical experiments in science teacher training: experiences and perspectives ........................................................
391
Pierre LAUGINIE: Peser la terre, peser les mondes de la «balance a peser les mondes» de Cavendish (1798) aux repetitions didactiques a l’universite ....................................................................................................
403
Rosa MUÑOZ BELLO: Autores y traductores de libros de texto de química en España, 1788-1845...........................................................................
413
Josep M. NÚÑEZ ESPALLARGAS; Jordi SERVAT SUSAGNE: Estructura i context en una col·lecció de problemes de geometria del segle XVI: les «Demandas» de Juan Pérez de Moya..................................................................
421
Fàtima ROMERO; Carles PUIG-PLA; Maria Rosa MASSA; Iolanda GUEVARA: La trigonometria en els inicis de la matemàtica xinesa. Algunes idees per treballar a l’aula ......................................................................................
431
M. Thomas DE VITTORI: Philosophie des mathématiques et formation des professeurs stagiaires.............................................................................
439
M. Rosa TOMÀS I REIG: El laboratori de física i química de l’institut «Joan Brudieu» de la Seu d’Urgell. Una perspectiva històrica............................
447
Jaume VALENTINES ÁLVAREZ: Estris del segle XXI per a instruments del XIX: La cultura material de la ciència de la universitat a la secundària .............
453
Carme ZARAGOZA DOMÈNECH; Josep M. FERNÁNDEZ-NOVELL: Reconstrucció de la taula periòdica dels elements....................................................
461
José OMAR ZÚÑIGA CARMONA: Efecto de los libros de texto en la imagen que brinda la enseñanza sobe el desarrollo de la ciencia.........................
467
MISCEL·LÀNIA Francesc XAVIER CALVÓ-MONREAL: Escriure la història de la biologia molecular catalana: l’ús de les entrevistes, els articles científics i les cartes.....
477
Jesús V. COBO GÓMEZ: Juan Bautista Juanini (1636-1691) i Joan d’Alòs i Serradora (1617-1695) ...........................................................................
485
Àlvar MARTÍNEZ VIDAL: Entre el centre i la perifèria científica: Santiago Ramón y Cajal i el catalanisme mèdic .................................................................
493
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 8
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 9
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 9-10
PRESENTACIÓ
Amb aquest tercer volum de la revista Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica que teniu a les mans es va fent realitat la continuïtat del projecte iniciat per la SCHCT de tenir una publicació periòdica on es recollissin els treballs generats en el si de les diverses activitats realitzades, que suposen un volum considerable, i altres contribucions. Aquest volum, coordinat per Pasqual Bernat i Josep Batlló, membres del consell de redacció, es nodreix de dos grups principals de treballs. Un primer grup el formen els articles de les comunicacions presentades a la II Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, celebrada el 29 de setembre de 2007 al temple romà de Vic (en trobareu notícia de la seva realització a l’Ictineu, núm. 26: 1-3). Un altre grup el formen els articles de les comunicacions presentades a la quarta edició de la Jornada sobre la Història de la Ciència i l’Ensenyament celebrada a la sala d’actes de la Residència d’Investigadors del CSIC a Barcelona els dies 16 i 17 de novembre de 2007 (vegeu l’Ictineu, núm. 28: 1-3). Clouen el volum articles relacionats amb la IX Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica de Girona, que ja van formar el gruix dels dos volums anteriors de la revista. Les jornades d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia i les d’Història de la Ciència i l’Ensenyament, són dues de les activitats específiques que s’han establert ja amb caràcter regular dintre de la SCHCT. Són fruit de l’existència de grups prou nombrosos i dinàmics dintre la Societat amb interès pels respectius temes que donen nom a les jornades organitzades. Juntament amb els col·loquis i l’escola de primavera formen el gruix de les activitats regulars que la SCHCT realitza. Si aquestes dues últimes són de caràcter més divulgatiu, les dues primeres neixen a partir del nombre elevat de treballs sobre els temes respectius realitzats per membres de la Societat i l’interès que hi ha per
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
10
27/10/09
17:00
Página 10
PRESENTACIÓ
posar-los en comú i discutir-los, aconseguint així un més gran dinamisme de les àrees respectives. I no és estrany que aquestes dues àrees presentin un perfil específic diferenciat. Respecte a l’astronomia i la meteorologia, Catalunya sempre s’ha distingit pel nombre gran d’afec cionats a ambdós temes, només cal veure el nombre present d’associacions existents en ambdós camps. Respecte a la Història de la Ciència i l’Ensenyament, molts dels socis que formem la SCHCT som ensenyants o estem relacionats amb aquest tema. No és, doncs, gens estranya la sensibilitat especial que sempre hem vist a la SCHCT sobre l’ensenyament i la història i les iniciatives i esforços en moltes direccions realitzats per potenciar-lo. En el moment de cloure aquest volum, la SCHCT ja s’està preparant les noves edicions d’ambdues trobades que, alhora, generaran nous articles; però abans ja estem treballant en l’edició de nous volums de la revista dedicats principalment als continguts de la X Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica, que va tenir lloc a Lleida del 13 al 16 de Novembre de 2008. Consell de Redacció
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 11
II JORNADA D’HISTÒRIA DE L’ASTRONOMIA I DE LA METEOROLOGIA
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 12
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 13
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 13-29
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI ) EN EL SEU VIATGE PER TERRES D’ÀFRICA I D’ÀSIA MARIÀ BAIG I ALEU CENTRE D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA (CEHIC), UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.
Paraules clau: Alí Bei, llibres de viatges, meteorologia, Espanya segle XIX The astronomical and meteorological observations preformed by Domènec Badia (Alí Bei) in his travel through Africa and Asia Summary: This communication is about the scientific aspects of the travels of the Catalan expeditionary Domènec Badia, who is widely known as Alí Bei. We discuss the scientific motivations of his journey through Africa and Asia; we state his preparatory work concerning the acquisition of scientific instruments; we present his planning for the astronomical and meteorological observations; and, finally, we discuss the scientific legacy of his work, still partially unpublished. Key words: Alí Bei, travel books, meteorology, Spain nineteenth century
DOI: 10.2436/20.2006.01.89
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
14
27/10/09
17:00
Página 14
MARIÀ BAIG I ALEU
Introducció: Alí Bei, el viatger
El català Domènec Badia i Leblich (Barcelona, 1767 – Damasc, 1819) és un personatge que no deixa ningú indiferent. El fet de poder amagar la seva personalitat sota la disfressa d’un príncep de nom Alí Bei l’abbàssida, d’origen sirià però educat a Europa, de viatge pel món àrab, li obrí les portes d’una civilització llavors encara molt desconeguda. L’edició en francès, l’any 1814, sota el nom d’Alí Bei, de la narració dels seus viatges pel nord d’Àfrica i Àsia realitzats al llarg dels anys 1803 a 1807, obtingué un ressò extraordinari. Hom va apreciar de seguida que es tractava no únicament de literatura de viatges (en el sentit d’una narració d’aventures), sinó de l’obra d’un veritable viatger il·lustrat, interessat per múltiples facetes, incloent-hi la geografia i la meteorologia a més de l’etnografia. La posterior divulgació de la seva veritable identitat —i dels interessos polítics del seu viatge— li valgueren els qualificatius d’espia, agent secret de Godoy, maçó, afrancesat, etc. Encara avui dia la imatge d’un Alí Bei amb llarga barba i vestit d’àrab segueix apareixent periòdicament en articles i reportatges de revistes de divulgació històrica acompanyada, quasi sempre, d’interrogants sobre la seva veritable personalitat i les seves actuacions. Ho podem veure en recents publicacions com «El peregrino Alí Bey, un príncipe abasí español del siglo XIX» (Escribano, 2005), «Alí Bey, un espía español en la Meca» (Aixelà, 2007), «Alí Bey, estampas de una vida de mentira» (Porlan, 2007), llibres sobre els espies catalans (Pastor, 2006) o fins i tot en biografies novel·lades, Alí Bey el Abbassí, un cristiano en La Meca (Mayrata, 1995). Podem llegir repetidament a la literatura que la divulgació del veritable nom d’Alí Bei no es produí fins a l’edició en castellà de la traducció, a partir del francès, del seu llibre de viatges, que fou realitzada a València l’any 1836 (Badia Leblich, 1836), on en el mateix títol de l’obra s’hi explicita Viajes de Alí Bey el Abbassi (Don Domingo Badia y Leblich) por África y Asia durante los años 1803, 1804, 1805, 1806 y 1807. La realitat és, però, que la identitat d’Alí Bei era ja ben coneguda i no només per les notícies que havien aparegut a la premsa europea abans del seu viatge, sinó també a partir d’algunes de les seves edicions. Efectivament, l’editor de la primera edició francesa del 1814 (Alí Bey, 1814), realitzada en tres volums més un atles, afirmava l’autenticitat del seu autor, Alí Bei, i perfilava tota una història sobre la seva vida: ALÍ BEY EL ABBASI est reconnu, en Asie et en Afrique, comme fils d’Othman Bey, prince des Abbassides. Dévoré du besoin d’apprendre, et doué de dispositions heureuses, des sa plus tendre enfance il vint faire ses études en Europe, et y acquit bientôt des connoissances étendues en mathématiques et en philosophie, qu’il appliqua ensuite à la pratique de l’astronomie, de la géographie, de la physique et de l’histoire naturelle.
L’edició de la traducció anglesa dels viatges (Alí Bey, 1816a), mantingué el nom d’Alí Bei com a autor del text, però els editors admetien que havent-se generat dubtes sobre la vertadera personalitat de l’autor, volien garantir l’autenticitat del text:
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 15
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
15
In presenting to the world an English Translation of the Travels of Alí Bey, the Publishers think it right to pledge themselves to the Public that they are laying before it a genuine work. The name and pretensions assumed by Alí Bey may induce some to be inquisitive as to his personal reality. The London Publishers are therefore anxious that there should be no doubt or misconception on this subject.
Per reforçar l’autenticitat dels viatges, els editors afirmaven que coneixien personalment l’autor, ja que l’any 1814 havia estat a Londres per tal de preparar la publicació de la traducció anglesa, però que respectaven la seva decisió personal de mantenir-se en l’anonimat. The Publishers do not feel themselves at liberty either to oppose or to state the personal reasons which have induced the author to write and print his travels under the mane of Alí Bey. As these reasons are personal to the author and his family, it is not necessary lo lay them before the Public; and indeed as he was always known abroad by the name of Alí Bey and by no other, there is no incongruity and very litter impropriety in continuing it.
El mateix any 1816, per tant en vida encara de Domènec Badia, aparegué també l’edició en alemany dels seus viatges (Alí Bey, 1816b). En aquesta edició, però, malgrat mantenir-se el nom d’Alí Bei com el de l’autor del llibre, en el pròleg l’editor desvetlla la veritable personalitat d’Alí Bei, cosa que sembla que ha passat desapercebuda per molts estudiosos posteriors. Concretament, en el primer paràgraf hi llegim: Diese Reise ist eine sonderbare Erscheinung. Der Verfasser nämlich ist nichts weniger als ein Türke, sondern ein Spanier, Namens Don Domingo Badia y Leblich. Die Sache verhält sich damit folgendermaßen.
I, a continuació, l’editor fa un ampli resum sobre els preparatius del viatge de Badia, inclosa la participació del botànic Simón de Rojas Clemente, i de com Badia va adoptar la personalitat d’Alí Bei. La divulgació dels viatges d’Alí Bei
A poc a poc alguns detalls de la vida i la personalitat d’Alí Bei anaren sortint a la llum. L’estudiós Jacques Graberg de Hemso, secretari del rei de Suècia i Noruega, i cònsol al Marroc, en el seu recull de literatura històrica sobre el Magrib (Hemso, 1820), aporta dades correctes sobre la identitat d’Alí Bei però, a més, posa en dubte algunes de les afirmacions que Badia presentava com a testimonis personals. Es tracta d’una qüestió que serà recurrent al llarg dels anys i que ha donat lloc a la formació de diversos corrents crítics sobre la veracitat de la narració dels seus viatges. En particular, Salvador Barberá en la seva introducció
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
16
27/10/09
17:00
Página 16
MARIÀ BAIG I ALEU
a l’edició en castellà del viatge al Marroc (Barberá, 1984) fa una anàlisi que s’ha titllat d’hipercrítica del text de Badia, però una interpretació encara més radical (Lafarga, 1996) proposa acostar-se als Viatges com a pur text literari, no pas com a crònica. Un testimoni de primera mà que, segons afirmava, conegué personalment Domènec Badia a Baiona (Bausset, 1827: 209-227), publicà diverses cartes de la correspondència privada entre el marquès de la Solana, capità general d’Andalusia, i Godoy. Aquest darrer les reproduí poc després a les seves memòries (Godoy, 1837: 75-101), ja que, segons ell mateix afirma, el seu arxiu particular fou destruït durant la Guerra del Francès. El text de Godoy presenta Badia formant part d’una conspiració secreta per annexionar el Marroc a Espanya, projecte avortat al darrer moment pels escrúpols de consciència de Carles IV, i és el que ha condicionat en gran mesura l’opinió més generalitzada sobre Badia i el seu alter ego, Alí Bei. El general Gómez de Arteche, que tingué ocasió de consultar documentació privada conservada per la família del general Castaños, duc de Bailén, matisà algunes de les afirmacions de Godoy (Gómez de Arteche, 1888). El pas més important, però, de cara al coneixement de la vida de Domènec Badia, vingué de la mà de l’erudit i diplomàtic català Eduard Toda i Guell (Reus, 1888-1941), qui aconseguí recuperar part de la documentació original de Domènec Badia, inclosa la seva biblioteca, que havien restat a París en mans dels seus descendents. Veiem com La Vanguardia del dia 10 de desembre de 1889 es feia ressò de la conferència on Eduard Toda presentava els resultats de les seves recerques: En la «Associació catalanista d’excursions científiques» dio anoche el distinguido escritor don Eduardo Toda una conferencia acerca del hallazgo de documentos inéditos de Alí Bey. La primera parte de la disertación del señor Toda estuvo dedicada a explicar la manera como ha podido reunir los documentos personales, las Memorias, dietarios etc., que pertenecieron al célebre viajero. La parte más notable de la conferencia, fue la dedicada a trazar a grandes rasgos la historia de Alí Bey, que hasta ahora se conocía de una manera imperfecta, y que gracias a los documentos hallados ha logrado reconstruir el señor Toda.
L’interès de Toda en la vida i obra de Badia es pot considerar com la culminació d’un procés de recuperació de la seva figura per part de la Renaixença (Bayón del Puerto, 1996), impulsat bàsicament per Víctor Balaguer (Balaguer, 1886). Contràriament al que havia anunciat en diverses ocasions, Eduard Toda no arribà a escriure mai una biografia d’Alí Bei. Els papers que comprà, enquadernats en diversos volums, s’integraren a la seva biblioteca del castell-cartoixa d’Escornalbou i després, a la seva mort, passaren a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB). August Casas redactà la primera biografia «moderna» d’Alí Bei (Casas, 1943) emprant els documents de l’AHCB. Aquesta obra anà més enllà de la ressenya que havia fet Torres Amat
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 17
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
17
en el seu diccionari d’escriptors catalans (Torres Amat, 1836) i fou seguida de diversos estudis (Ezquerra, 1947; Mcgana, 1996; Uxó, 2005). Les successives edicions parcials o totals de l’obra de Badia ha donat lloc també a la redacció dels corresponents estudis introductoris (Goytisolo, 1982; Barberá, 1984; Espinet, 2004), acompanyant les diferents edicions. Recentment, amb motiu de diverses exposicions realitzades a Madrid, València i Barcelona, amb l’edició dels respectius catàlegs, s’han diversificat les visions sobre aquest personatge (Barceló, 1996; Escribano, 2006) i s’ha incidit molt especialment en els aspectes antropològics dels seus viatges (Aixelà, 1996). De totes maneres, els treballs més importants i ben documentats sobre la figura de Domènec Badia són, per una banda, els de Patrícia Almarcegui, que seguint les fonts de la col·lecció Toda de l’AHCB ha emmarcat la figura de Badia dins del procés de progressiu coneixement europeu sobre l’Orient (Almarcegui, 2007). I com a mostra de la riquesa d’aquest fons documental cal veure també l’estudi de Mercè Viladrich sobre una proposta política de Badia per als països àrabs (Viladrich, 2006). A la taula adjunta (Taula 1) hi ha un sumari dels principals esdeveniments en la biografia de Domènec Badia.
Taula 1.
Cronologia històrica de Domènec Badia i Leblich i la seva obra
1767
Neix a Barcelona Domènec, fill de Pere Badia i Caterina Leblich.
1778
La família es trasllada a Vera. Inicia una carrera burocràtica.
1791
Es casa amb Lucía Burruezo.
1794
Neix María i es traslladen a Còrdova. Experiments amb globus.
1799
Es trasllada a Madrid, més a prop de la Cort.
1801
Presenta un projecte de viatge a Godoy.
1802
Viatge a París i Londres acompanyat de Simón de Rojas Clemente.
1803-1807
És Alí Bei, príncep abbàssida, el viatger.
1808-1811
Funcionari afrancesat al servei de Josep I.
1814
Primera edició, en francès, dels Viatges d’Alí Bei.
1816
Edicions anglesa i alemanya dels Viatges.
1817
París, inici d’un nou viatge cap a l’orient.
1818
Mor prop de Damasc.
1836
Edició de la traducció al castellà dels Viatges.
1888-1889
Edició en capítols de la versió catalana dels Viatges (reeditada el 1907).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
18
17:00
Página 18
MARIÀ BAIG I ALEU
Domènec Badia, expedicionari i home de ciència
Malgrat que els aspectes etnogràfics i polítics del seu viatge hagin centrat l’atenció dels estudiosos de la seva obra, hom reconeix que Badia era un home d’àmplia cultura i interessat per les ciències. En el llibre dels seus viatges les notícies sobre observacions, siguin astronòmiques (eclipsis de Sol i de Lluna, mesures de latitud i longitud) com meteorològiques (temperatura, humitat, vent, etc.), hi són àmpliament presents. No obstant això, els aspectes científics del viatge de Badia han estat molt poc estudiats o fins i tot presentats com a pretext o mera cobertura de les seves activitats com a espia i instigador polític a les ordres de Godoy. El projecte original de Badia, redactat el 7 d’abril de 1801, es titula «Plan de un viaje reconociendo todo lo interior de África. Por Don Domingo Badia y Leblich. Enviado por S.M. Católica a dichos Países». Motivat pels recents resultats d’expedicions britàniques i franceses cap a l’Àfrica, com les de Mungo Park, Houghton i Browne, Badia proposa el seu viatge:1 Este es un viaje dando vuelta por todos los países interiores del África, cruzando su centro por regiones casi desconocidas hasta ahora: Entrando por el estrecho de Gibraltar, penetrando hasta encontrar el océano Meridional, volviendo luego a internarse hasta hallar el mar de las Indias, internándose por tercera vez al atravesar el centro de esta parte del Globo y volver a salir al Mediterráneo por Trípoli. Si se echa una ojeada sobre la carta general de África, se verá cuanto excede esta empresa a todas las demás del mismo género practicadas hasta ahora, y por consiguiente, cuanto infinitamente mayores deben ser las ventajas que de ella resulten si tiene un éxito feliz. (AHCB, Ms 161, fol. 48)
Entre els objectius científics del viatge podem llegir, en el mateix document: Desde mi entrada en África, llevaré una observación seguida y constante de las Longitudes y Latitudes, fijando particularmente con la mayor escrupulosidad los principales puntos de reconocimiento, comparando mis resultados con los de los anteriores viajeros y rectificando las operaciones corrigiendo las diferencias que se hallen bien certificadas. Sobre el resultado de estas observaciones y la inspección del terreno formaré los correspondientes mapas o cartas geográficas. Observaré diariamente las variaciones de la brújula y las variaciones atmosféricas con los instrumentos meteorológicos; el estado del cielo, vientos, auroras boreales o australes, trompas y circunstancias locales de fertilidad o aridez, agua, etc. De estas observaciones meteorológicas y astronómicas se formarán tablas explicadas como se ha dicho, siendo muy interesantes las que se harán en el Sahara o Gran Desierto. 1.
En totes les transcripcions dels manuscrits del fons Alí Bey de l’AHCB hem rectificat l’ortografia per facilitar la lectura
dels documents.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 19
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
19
En una carta de Domènec Badia al ministre d’Hisenda Pedro de Cevallos del 22 d’agost de 1801 apareixen detalls del material científic que pensava portar a l’expedició: Los instrumentos que necesito para mis observaciones, son los mencionados en la adjunta lista, los que se dividirán en tres surtidos, llevando conmigo el uno a Marruecos, y remitiendo los otros dos directamente desde Londres a la Costa de Oro sobre el golfo de Guinea y el Zangüebar sobre el mar de la India: En cuyos puntos deberé hallarlos juntamente con los fondos correspondientes a mi segunda y tercera internación. La construcción de estos instrumentos aquí seria más costosa que en Londres con otros inconvenientes de que hablo por experiencia, y principalmente nos causaría el perjuicio de un atraso considerable de tiempo que puede ser de mucha consecuencia. (AHCB, Ms 161, fol. 100)
La llista de material, adjunta al document anterior, especifica els següents instruments: Para el Viaje de África se necesita acopiar los instrumentos siguientes: Cuatro barómetros terrestres; Cuatro barómetros marinos; Ocho termómetros; Cuatro eudiómetros; Cuatro electrómetros atmosféricos; Cuatro higrómetros; Tres telescopios; Tres microscopios; Ocho anteojos; Tres podómetros; Tres sextantes; Tres cronómetros; Seis brújulas; Seis relojes; Seis areómetros; Seis cámaras oscuras; Tres pequeñas máquinas eléctricas; Seis estuches matemáticos; Un surtido de pinceles, colores, papel etc.
Badia volia que tot aquests instruments es compressin a Londres, i en una carta al ministre Pedro de Cevallos de 9 de setembre de 1891, estimava el seu import: Ahora suplico a V.E. se digne resolver lo que juzgue conveniente en cuanto a la compra de instrumentos. Por la experiencia que tengo de otros que compré en Londres he calculado en dos mil duros la compra de los que ahora necesito: Pero si V.E. juzgase preferible que allá se vaya entregando a mi, o a los mismos fabricantes el dinero, conforme vaya resultando de cuentas V.E. puede dictaminarlo como estime más ventajoso, pues para el objeto lo que se necesita es el acopio de instrumentos indicado. (AHCB, Ms 161, fol. 108)
El Ministeri, però, rebutjà la proposta i Badia, en una carta al mateix Godoy amb data de 12 de setembre de 1801, es queixava: Por dictamen del Oficial en cuya Mesa se halla mi expediente, pasé al Sr. Ministro de Estado el oficio cuya copia incluyo, refiriéndome a la lista adjunta presentada. La resolución ha sido, que los instrumentos se construyan aquí por Torre. Jamás hubiera yo imaginado que se hubiese dado tal providencia sobre este punto cuando los franceses mismos cuyas fábricas se hallan tan adelantadas, cuando tratan de ejecutar expediciones análogas a la mía no
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
20
17:00
Página 20
MARIÀ BAIG I ALEU
se desdignan de acudir a las fábricas de Inglaterra. Los inconvenientes (y aun imposibilidad en parte, como puedo justificarlo), el mayor gasto y la enorme dilación que arrastra consigo esta Providencia no se ocultarán a las superiores luces de V.E; Y así me veo precisado a implorar de nuevo su Protección, para que cesando en el Ministerio ya todo obstáculo, se me despache inmediatamente y pueda yo sin perder momento cumplimentar las órdenes de S.M. y las apreciables de V.E. (AHCB, Ms 161, fol. 109)
Els detalls més tècnics sobre les característiques dels instruments demanats els especifica Badia en un document annex i que transcrivim íntegrament en apèndix. En aquest document Badia sembla estar molt ben familiaritzat amb les observacions astronòmiques i meteorològiques. A la biblioteca del comte de Floridablanca, actualment a la seu del Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación, es conserva una traducció, que ha restat inèdita, que Domènec Badia féu del tractat d’higrometria d’Horace Benedict de Saussure (Saussure, 1788). Afegim, només, que en addició a tot aquest instrumental Badia va demanar també la construcció d’uns patrons de mesura i la cessió d’alguns llibres i medicaments: Para el viaje de África deberé llevar de España 3 Varas castellanas de hierro 3 Varas castellanas de madera herradas 3 Pies de Castilla de hierro 3 Pies de Castilla de madera herrada 3 Balanzas pequeñas con sus marcas de a libra Todos estos instrumentos deberán construirse con la más escrupulosa exactitud 3 Ejemplares de los Icones Plantarum2 de Cavanilles, y su Monadelphiae3 6 Libras de Quina, y otros medicamentos menores. San Ildefonso, 23 de Septiembre de 1801 Domingo Badia y Leblich (Rubricada). (AHCB, Ms 161, fol. 125)
L’any següent, 1802, Domènec Badia en companyia del seu ajudant, Simón de Rojas Clemente (Rubio, 1991), realitzarien un viatge a París i Londres, viatge que trobem resumit en un informe, sense data ni signatura, conservat entre els papers d’Alí Bei de l’AHCB: El Hach Alí Bei el Abbássi salió de Madrid el día 12 de Mayo de 1802, dirigiéndose a París donde se puso en relación con los sabios Lalande, Mechain, Desfontaines, Lamark etc. En Agosto del mismo año pasó a Londres donde se puso en relación con los sabios Maskelyne, Sir. J. Banks, Hamilton, Ayton y otros. En Londres hizo Alí Bei el acopio de 2.
Icones et descriptiones plantarum, quae aut sponte in Hispania crescunt, aut in hortis hospitantur, Madrid, 1791.
3.
Monadelphiae classis dissertationes decem, Madrid, 1785-1790.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 21
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
21
instrumentos necesarios a las Observaciones Científicas de sus viajes, y partió de Londres para Cádiz en Abril de 1803 por mar. En este viaje de Europa que hizo Alí Bei acompañado de un sabio naturalista español formó una bella colección de Historia Natural que se halla en el Real Gabinete de esta Corte, y un magnífico Herbario que dicen se depositó en la Biblioteca del Príncipe de la Paz, como también recogió algunos otros efectos que dicen se depositaron en el Real Museo Militar. Igualmente escribió la historia descriptiva del viaje. Partió Alí Bei de Cádiz por Tarifa; y atravesó el Estrecho de Gibraltar, pasó a Tánger, en cuyo puerto entró el día 29 de Junio de 1803, siendo esta la época de su entrada en África. (AHCB, Ms 163, fol. 19) El llegat científic dels viatges d’Alí Bei No repetirem ara els detalls del viatge de Badia, prou coneguts a partir dels seus propis llibres, només volem ressaltar el fet que el projecte inicial de travessa de l’Àfrica central s’hagué de modificar completament arran de la successió dels esdeveniments polítics, i que acabà sent un viatge-peregrinació a la Meca. Badia, però, no deixà de fer les observacions meteorològiques i astronòmiques malgrat les dificultats que anà trobant. En l’edició anglesa (Alí Bey, 1816a) hi ha una taula titulada «Explanation of the Map of the Kingdom of Morocco, constructed by Alí Bey El Abbasi from his own observations and researches» on es detallen aspectes de la manera com es van prendre les mesures de latitud i longitud. En transcrivim unes ratlles: ALÍ BEY determined the longitudes in the annexed table, by alternate observations of the chronometrical differences of the lunar distances to the sun and stars, and of the eclipses of the satellites of Jupiter. The longitudes of Tangier and Fez are also compared with the results obtained from a calculation of two eclipses of the sun, which our traveler observed in those towns: observations which were published in the Conoissance des Tems at Paris and in the Nautical Almanack of the Isla de Leon in Spain. Almost all these observations were made by means of an entire reflecting circle of ten inches diameter, with four verniers, mounted on a stand made in London by Troughton; an achromatic telescope of 2½ feet by Dollond; a chronometer by Brooksbanks, and another by Pennington.
I, en efecte, en l’almanac nàutic de l’observatori de San Fernando de Cadis, situat a l’illa del León, hi podem llegir: ECLIPSE DE SOL EN LOS DIAS 10 Y 11 DE FEBRERO DE 1804 En Fez, casi en el centro de la ciudad, observó Alí-Beik el principio algo dudoso el día 10 a las 21h 25’ 14” tiempo verdadero, y el fin el día 11 a las 0h 20’ 24” muy exacto: la atmósfera estuvo cubierta de nubes hasta la mitad del Eclipse, y la latitud del observatorio era de 34º 6’ 3”.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
22
27/10/09
17:00
Página 22
MARIÀ BAIG I ALEU
En una segona taula de l’edició anglesa (volum II) que fa referència al mapa d’Aràbia, hi llegim: All these observations will be discussed in the Scientific part of the Travels of Alí Bey. They were made with the same instruments which he employed at Morocco, except the chronometer of Brooksbank, which was broken, and that of Pennington, which was stolen at Mina, beyond Mecca. These two accidents prevented Alí Bey from multiplying his observations of longitude on his return from Mecca.
La publicació de la part científica dels viatges d’Alí Bei, repetidament anunciada tant en la versió francesa com en l’anglesa o l’alemanya dels viatges, no arribà mai a sortir a la llum. Entre les memòries conservades a l’AHCB hi ha referències a quaderns de notes no identificats i a pèrdues sofertes durant el mateix viatge: La Colección que hizo en este Imperio de insectos, plantas y otros objetos se perdió por haberse caído en un río los dos cajones que la contenían, pero se salvaron las memorias y las cartas que venían por separado. (AHCB, Ms 163, fol. 1)
Alguns d’aquests quaderns es troben en la col·lecció Badia de l’arxiu Francisco Rodríguez Marín del CSIC,4 d’altres, però, aparentment s’han perdut. Entre els documents de l’AHCB trobem una disposició, altre cop sense data ni signatura, sobre el que s’ha de fer amb els resultats científics de l’expedició: Dispositivo sobre los resultados científicos de la expedición de Ali Bei Disposiciones 1. Enviar a buscar las colecciones de antigüedades, historia natural, y otros objetos que dejó Ali Bei en Egipto en manos del cónsul Dn. Josef Camps y Soler. 2. En una sala del Real Gabinete de Historia Natural u otro paraje público se reunirán a la colección que ya existe en dicho Real Gabinete los mencionados objetos existentes en el Levante, como también la colección de Antiguos y Medallas que quedó empeñada en Munich. El magnífico Herbario que se halla en la Biblioteca del Príncipe de la Paz; los Monetarios y Medallas que están aquí con los papeles; y finalmente todo objeto de colección perteneciente a esta expedición que honra nuestro Nombre y cuyo grupo reunido en un paraje público deberá recordarla a la Posteridad. 3. Habiendo dispuesto S.M. el Emperador de los Franceses y Rey de Italia por su orden comunicada por el Ministerio de Relaciones Exteriores con fecha de 9 de julio 4.
La Biblioteca Central del CSIC a Madrid, on es guarda l’arxiu Marín, es troba tancada per obres des de finals de l’any 2006.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 23
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
23
de 1808, que se ejecuten en París las ediciones francesa y española de los viajes de Ali Bei con las circunstancias que expresa dicha Orden Imperial; parece que nada deberemos añadir sobre ello. (AHCB, Ms 163, fol. 38)
El país que trobà Domènec Badia al seu retorn del viatge, l’any 1807, estava immers en unes circumstàncies molt diferents de quan marxà. Badia mantingué la seva fidelitat a Carles IV i, després, al rei Josep I. La seva reincorporació a les tasques administratives, però, no fou gens fàcil (Mercader, 1960). Els rumors sobre la seva misteriosa personalitat el precedien en qualsevol càrrec que anava a ocupar fins que, finalment, s’exilià a França. Aconseguir l’edició del llibre dels viatges fou una tasca feixuga. Quan, finalment, aparegué l’edició francesa, l’any 1814, Badia pensava en l’edició de la part científica del viatge. Podem llegir en el pròleg de l’editor (Alí Bey, 1814, xvi), referint-se a algunes mancances de detalls que es poden trobar a faltar en la narració d’Alí Bei: Qu’il nous soit permis de faire observer à cet égard que cet ouvrage ne contient que la partie historique descriptive des voyages d’Alí Bey, et que tel objet, qui n’occupe ici que peu de lignes, sera le sujet d’une mémoire dans la partie scientifique, que nous publierons le plus tôt possible. On trouvera dans cette partie de l’ouvrage des discussions sur l’astronomie, la botanique, la géologie, et sur l’histoire, avec des tables et de gravures en tout genre ; on y joindra les analyses des ouvrages de quelques voyageurs qui ont précédé ou suivi Alí Bey dans les mêmes contrées qu’il a visitées. Si l’on eût voulu réunir tous ces éléments, l’ouvrage auroit été hors de la protée de la plus grande partie des lecteurs, qui ne trouvent d’intérêt que dans la partie historique descriptive d’un voyage; la partie scientifique doit donc être réservée pour les savants en général.
Per acabar aquesta comunicació, volem afegir només que esperem que l’estudi sistemàtic del fons Badia de l’AHCB, juntament amb el de la resta de materials ara dispersos en diferents biblioteques i museus, ens permeti reconstruir i valorar en la seva justa mesura la part científica dels viatges d’Alí Bei i així poder arribar a conèixer una mica més alguns aspectes ara per ara poc coneguts de la polièdrica personalitat de Domènec Badia i Leblich. APÈNDIX AHCB Ms. 161 Documentos Originales I. (n. 21) Fol. 111.
«En la Lista de Instrumentos presentada solo expuse sus nombres, sin expresar sus circunstancias, por no molestar la superior atención con especies cuyo pormenor suponía dirigir personalmente: Más viendo la orden dada para su construcción, debo hacer presente lo siguiente.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
24
27/10/09
17:00
Página 24
MARIÀ BAIG I ALEU
1. Los relojes deben ser de bolsillo, 3 de ellos simples y los otros tres de segundos y todos con guardapolvo, encerrados en cajas lisas de metal y sin vidrios. 2. La brújulas deben ser 3 grandes para las observaciones centrales y 3 pequeñas de bolsillo para la planificación de excursiones. 3. Los cronómetros se escogerán entre los del valor de cinco a seis mil reales. 4. Los sextantes estarán montados sobre un sector horizontal, y tendrán dos pies y medio de radio. 5. Los podómetros serán de varilla y no de cordón. 6. Los anteojos serán cuatro grandes formando el tránsito a telescopios y 4 pequeños aunque de bastante alcance y todos acromáticos. 7. Los telescopios se proporcionarán al fondo de inversión pero que no dejen de marcar bien distintamente los satélites de Júpiter y el anillo de Saturno. 8. Los microscopios deberán marcar los 6 globulitos componentes de cada glóbulo integral rojo de nuestra sangre. 9. Los higrómetros deben ser de los inventados por M. de Saussure, el uno de la primera clase para las observaciones centrales, y los otros tres de la segunda clase. Como hace poco tiempo que M. de Saussure nos ha dado estos higrómetros, los pocos que he visto son fabricados en Ginebra, su patria, y no se si en Londres se fabricarán, pero estando yo presente dirigiré su construcción; Los demás higrómetros fabricados anteriormente son inútiles por su insensibilidad y por carecer de puntos fijos de humedad y sequedad para la graduación de sus escalas, por lo cual no siendo comparables resultan enteramente inútiles. 10. Los electrómetros deben ser atmosféricos para medir la electricidad habitual continua, positiva o negativa de la atmósfera según el método inventado últimamente en Ginebra. A los que se les pondrá adherentes a la base del instrumento, una varilla de un pié, sobre un gozne, para fijar la distancia el ojo a la escala circular la que también se formará modificada según el eje óptico, cuyos dos interesantes puntos se han descuidado hasta ahora. 11. Los eudiómetros deben ser uno grande y tres pequeños. 12. Los termómetros deben ser cuatro grandes con las escalas de Reamur y Fahrenheit y cuatro chicos con solo la escala de Reamur; Los tubos y cajas en que se encierran deberán abrirse o ahuecarse de modo que se fuerce un corriente continuo de aire alrededor de la bola, que debe ser bien pequeña, y capilar el tubo; cuya circunstancia veo olvidada en todos los termómetros. El modo de establecer este corriente de aire exigiría mayores explicaciones inoportunas en el momento. 13. Las cámaras oscuras deben ser adaptadas a meter medio cuerpo las tres de ellas, y las otras tres pequeñas.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 25
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
25
14. Los estuches matemáticos serán tres grandes y completos y los otros tres de bolsillo. 15. Llegamos al mayor escollo que es la construcción de los barómetros. A todos ellos se les pondrá la escala pié de París, la que deberá llegar hasta a siete pulgadas desde las 30, sobre el nivel del mercurio en la cubeta, pero no pulgadas iguales, si no corregidas a proporción de la variación de dicho nivel para no tener que hacer la corrección a cada observación, pues además del tiempo que ocupa, expone a mil errores por ser la cubeta de madera. Los barómetros marinos tendrán el tubo capilar más estrecho de calibre y más grueso su vidrio que lo que comúnmente van, pues se trata de viajes terrestres en que los sacudimientos son más bruscos, tanto por el violento movimiento de los camellos, cuanto por los repetidos golpes al cargar y descargar. Sus escalas llegarán a 7 pulgadas, pues de lo contrario no servirían para las observaciones de las encumbradas montañas cuya altura aun ignoramos; pero ¿Cómo pondrán a cubierto este tubo? Mi dirección personal guiará al artista. Además, que su escala debe ser formada con la doble corrección del error producido por la fricción y atracción del tubo capilar que materialmente debe buscarse en cada uno, comparándola con un exacto barómetro terrestre subiendo y bajando a la torre de San Pablo de Londres, al monumento del grande incendio, y a cualquier montaña vecina. Tratándose de que yo haga una serie de operaciones y observaciones cuyos resultados sean eternos e incontestables, es evidente la absoluta necesidad de que todos los instrumentos se construyan o corrijan a mi vista. Desde luego la Providencia de V.E. de que se construyan bajo la inspección de Don Manuel de la Torre, ha sido la más sabia para que quede el Gobierno satisfecho sobre este punto, lo que he celebrado infinito, pero suplico no empiece el acopio de instrumentos hasta llegar yo a Londres, pues nos expondríamos a que me diesen cosas inútiles a mis vastas operaciones y carencia de otras. En mi oficio de 22 de Agosto último expuse a S.E. la precaución de pasar a Inglaterra con varios objetos de primera necesidad, uno de los cuales es la construcción y rectificación de instrumentos: Ahora repito mi súplica y espero se dignará S.E. habilitarme para mi pronta partida. = San. Ildefonso 19 de Septiembre de 1801 = Domingo Badia y Leblich Concuerda con su original Badia (rubricada)»
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
26
27/10/09
17:00
Página 26
MARIÀ BAIG I ALEU
Bibliografia AIXELÀ, Y. (1996), «Lectura etnogràfica d’un viatger». A: MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA, Alí Bei, un pelegrí català per terres de l’Islam, Barcelona, Edicions Proa, 21-34. AIXELÀ, Y. (2007), «Alí Bey, un espía español en la Meca», Historia de Iberia Vieja, 23, 26-31. ALÍ BEY (1814), [Badia Leblich, D.] Voyages d’Alí Bey el Abbassi en Afrique et en Asie pendant les années 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807, (en 3 volums més 1 atles) Paris, P. Didot l’Ainé.
CASAS, A. (1943), Ali-Bey, vida, viajes y aventuras de don Domingo Badía, Barcelona, Luis Miracle, editor. ESCRIBANO, F. (2005), «El peregrino Alí Bey, un príncipe abasí español del siglo XIX», Arbor, 711172, 757-771. ESCRIBANO, F. (2006), «Un aventurero ejemplar: Domingo Badia». A: CÓRDOBA, J. M.; PÉREZ DÍEZ, M. C. (eds.), La aventura española en Oriente (11662006). Viajeros, museos y estudiosos en la historia del redescubrimiento del Oriente Próximo Antiguo, Madrid, Museo Arqueológico Nacional, 123-132.
ALÍ BEY (1816a), [Badia Leblich, D.] Travels of Alí Bey in Morocco, Tripoli, Cyprus, Egypt, Arabia, Syria and Turkey between the years 1803 and 1807, written by Himself, (2 volums), London, Longnam, Hurst, Rees, Ornme and Brown.
ESPINET, F. (2004), «Estudi introductori». A: BADIA, D. (Alí Bei), Viatges d’Alí Bey, edició completa amb tots els viatges, làmines i mapes realitzats pel mateix autor, Barcelona, Llibres de l’Índex.
ALÍ BEY (1816b), [Badia Leblich, D.] Reisen in Afrika und Asien in den Jahren 1803 bis 1807, Weimar, Landes.
EZQUERRA, R. (1947), «Domingo Badia; sus audaces viajes y proyectos», Archivos del Instituto de Estudios Africanos, Madrid, 1, 107-123.
ALMARCEGUI, P. (2007), Alí Bey y los viajeros europeos a Oriente, Barcelona, Edicions Bellaterra, col·lecció Alborán.
GARCÍA PANIZO, C. (2005), «Alí Bey el Abbassi, un occidental en la Meca», Sociedad Geográfica Española, 21, 117-123.
BADIA LEBLICH, D. (1836), Viajes de Alí Bey el Abbassi (Don Domingo Badia y Leblich) por África y Ásia durante los años 1803, 1804, 1805, 1806 y 1807, Valencia, Mallen.
GODOY, M. (1837), Cuenta dada de su vida política por Don Manuel Godoy, príncipe de la Pa; o sean memorias críticas y apologéticas para la historia del reinado del Señor D. Carlos IV de Borbón, tomo IV, Madrid, imprenta de I. Sancha.
BALAGUER, V. (1886), Jornadas de gloria o los españoles en África, Madrid, Librería Española. BARBERÁ, S. (1984), Estudi introductori a l’edició: ALÍ BEY, Viajes por Marruecos, Madrid, Editora Nacional, 8-109. BARCELÓ, J. (1996), «Apunts sobre la vida de Doménech Badía i Leblich». A: MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA, Alí Bei, un pelegrí català per terres de l’Islam, Barcelona, Edicions Proa, 41-60. BAUSSET, L. F. J. de (1827), Mémoires anecdotiques sur l’intérieur du Palais et sur quelques evénemens de l’Empire, Tome Premier, Bruxelles, H. Tarlier. BAYÓN DEL PUERTO, E. (1996), «Alí Bey i la Renaixença». A: MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA, Alí Bei, un pelegrí català per terres de l’Islam, Barcelona, Edicions Proa, 77-96.
GOMEZ DE ARTECHE, J. (1888), Nieblas de la historia patria, Barcelona, Fidel Giró. GOYTISOLO, J. (1982), «Los viajes de Alí Bey», estudi introductori a l’edició de: ALÍ BEY (Domingo Badia), Viajes por Marruecos, Trípoli, Grecia, Egipto, Arabia, Palestina, Siria y Turquía. Palma de Mallorca, col·lecció Terra Incógnita, J. J. de Olañeta, Editor, V-XX, (reedició publicada el 2007 de l’edició original d’editorial Olimpo, Barcelona). HEMSO, J. G. de (1820), Précis de la littérature historique du MOGH’RIB-EL-AKSA, Lyon, imprimerie Ballanche. LAFARGA, F. (1996), «Realidad y ficción en los viajes de Alí-Bey». A: CARMONA FERNÁNDEZ, F.; MARTÍNEZ PÉREZ, A. (eds.), Libros de viaje. Actas
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 27
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
de las Jornadas sobre los libros de viaje en el mundo románico, Universidad de Murcia, 187-196. MAYRATA, R. (1995), Alí Bey el Abbassí, un cristiano en La Meca, Madrid, Planeta, col·lecció Memoria de la Historia. McGANA, M. (1996), «Domingo Badia (Alí Bey) en Marruecos», Espacio Tiempo y Forma, Serie V, Hª Contemporánea, 9, 11-42. MERCADER, J. (1960), Domènec Badia «Alí Bey», un aventurer català al servei de Godoy i de Josep I, Barcelona, Rafael Dalmau editor. PASTOR, D. (2006), Els espies catalans, Barcelona, edicions Proa. PORLAN, A. (2007), «Alí Bey, estampas de una vida de mentira», MUY Historia, Extra Biografías (verano 2007), 28-33. RUBIO, S. (1991), Biografía del sabio naturalista y
27
orientalista valenciano Don Simón de Rojas Clemente y Rubio (1777-1827), Madrid, Samuel Rubio Herrero. SAUSSURE, H. B. (1788), Essais sur l’hygrométrie, Genève, Manget & Co. TORRES AMAT, F. (1836), Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, Barcelona, Imprenta de J. Verdaguer, 71-80. UXÓ, J. (2005), «Alí Bey el Abbasi, un informador español en el mundo árabe», Revista de Historia Militar, año XLIX, 35-57. VILADRICH, M. (2006), «La Constitución de los Pueblos de Occidente. Une proposition inédite du voyageur Alí Bey l’Abbasside pour le Maroc dans l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona», Revue des mondes musulmans et de la Méditerranée, 113-114, 345-383.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 28
28
Figura 1.
MARIÀ BAIG I ALEU
Domènec Badia, caracteritzat d’Alí Bei.
Figura 3.
Figura 2. Portada de la primera edició en francès dels viatges d’Alí Bei.
Signatura original de Domènec Badia (Alí Bei) (AHCB).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 29
LES OBSERVACIONS ASTRONÒMIQUES I METEOROLÒGIQUES DE DOMÈNEC BADIA (ALÍ BEI)
Figura 4.
Almanac nàutic de l’any 1805 de l’observatori de l’illa de León.
29
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 30
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 31
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 31-51
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842 FRANCESC X. BARCA-SALOM UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA.
Paraules clau: eclipsi, astronomia, navegació, 1842, Ezequiel Calbet Ezequiel Calbet and the measurement of the eclipse of 1842 Summary: On 8 July 1842 an eclipse of Sun was observed in Catalonia. Since this eclipse, European scientists have postulated that the protuberances that surrounded the moon formed part of the Sun. The astronomer Francis Baily travelled to Pavia and the mathematician Llorenç Presas was sent by the University of Barcelona to join François Arago in Perpignan to observe this eclipse. Despite the fact that the Sun was not completely covered in Barcelona, Ezequiel Calbet, professor of the Nautical School, made an observation from the roof of the building housing the Catalan Board of Commerce. This paper presents the results of this eclipse and also those of the eclipses of the moon in 1844 and in 1848. These activities provide evidence that nautical astronomy contributed decisively to the development of astronomy in Catalonia. Key words: eclipse, astronomy, navigation, 1842, Calbet
El 8 de juliol de 1842 hi va haver un eclipsi total de Sol que va ser visible des de Catalunya. Arran d’aquest eclipsi, els científics europeus van postular que les protuberàncies de color rosa i els raigs de llum que envoltaven la Lluna eren part del Sol, i no emissions de l’atmosfera lunar ni il·lusions òptiques. Tant les protuberàncies com la corona havien estat observades en nombroses ocasions, però es pensava que eren degudes a l’atmosfera terrestre o producte de la difracció de la llum sobre l’extrem de la Lluna.
DOI: 10.2436/20.2006.01.90
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
32
17:00
Página 32
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Barcelona quedava fora de la franja fosca d’aquest eclipsi però per molt poc. Potser per això no es té constància que se’n fessin gaires observacions en aquesta ciutat. No obstant això, des del terrat de la Llotja de Barcelona els professors de l’Escola de Nàutica de Barcelona en feren una. En aquesta comunicació presentem els resultats d’aquesta observació tan poc coneguda que va dirigir Ezequiel Calbet, el qual també va continuar aquesta labor amb els eclipsis de Lluna del 1844 i del 1848. Aquestes observacions contribueixen a posar de manifest el paper destacat que l’astronomia nàutica va tenir en la difusió de l’astronomia a Catalunya. L’eclipsi de Sol de 1842
Uns anys abans, el 15 de maig de 1836, hi va haver un eclipsi anular de Sol que va ser observat des de Barcelona per Onofre Novellas (Barca, 2006). En aquella ocasió, l’astrònom anglès Francis Baily va descobrir els punts brillants que apareixien de sobte al voltant de la Lluna en l’instant en què s’estava a punt de cobrir tot el disc solar. Es tractava dels darrers raigs solars que arribaven a l’observador a través de les irregularitats de la Lluna. Eren les famoses perles de Baily que ja havien estat descrites per primer cop per Edmond Halley durant l’eclipsi del 3 de maig de 1715. Per observar l’eclipsi de 1842, Baily es va traslladar a Itàlia.1 Uns anys més tard Camille Flammarion a Astronomía Popular explicava que: Con ocasión del eclipse de que acabamos de hablar, fue cuando los astrónomos fijaron su atención en estas protuberancias que se abalanzan en derredor de la Luna como llamas gigantescas de color rosa ó flor de durazno. La sorpresa que les causó este fenómeno inesperado no les permitió hacer sobre él observaciones precisas. (Flammarion, 1877: 89)
Francis Baily va descriure també la corona solar com una zona blanca d’uns 3 o 4 graus que depenia de la fase del cicle. Si l’activitat era màxima la corona era uniforme, però si era mínima aleshores s’estenia molt a les zones equatorials i molt poc en els pols.2 1.
Gairebé totes les biografies diuen que Francis Baily va viatjar a Pavia per observar l’eclipsi de 1842 llevat de Flam-
marion a la seva Astronomía Popular (Flammarion, 1877: 87). Aquesta dada la recupera Àngel Ferrer Rodríguez a http://www.astrosafor.net/Huygens/2005/56/HistoriaEclipses.htm. 2.
Flammarion recull un fragment de les impressions del mateix Baily: «Estaba yo, dice, ocupado exclusivamente en con-
tar las vibraciones de mi cronómetro, a fin de anotar el instante preciso de la desaparición total sumergido en un silencio profundo, en medio de la muchedumbre que bullía en las calles, en la plaza y en las ventanas de las casas, y cuya atención se hallaba enteramente absorta por el espectáculo que contemplaba; cuando he aquí que, de repente, el último rayo de luz desaparece, y yo me encuentro como ensordecido por una explosión de aplausos y de bravos en que prorrumpió en el mismo instante aquella inmensa muchedumbre. Todas mis fibras se electrizaron y un estremecimiento se apoderó de mí. Miro el Sol, y me hallo en presencia del espectáculo más espléndido que pudiera inventar la imaginación. El astro del día había sido reemplazado por un disco negro como el pez circundado de una gloria brillante, parecida a la que suele adornar la cabeza de la virgen o de los santos.» (Flammarion: 1877: 87)
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 33
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
33
Tot i que el 1842 es va postular que les protuberàncies eren degudes al Sol, va ser en l’eclipsi del 18 de juliol de 1860 que es va poder provar i, a més, també es va poder confirmar que la llum de la corona estava polaritzada radialment. És a dir, que en part era llum difusa.3 Els textos de les impressions del moment de l’observació i els possibles dibuixos són les úniques representacions que es conserven ja que la tècnica de la fotografia encara estava en els seus inicis. Cal tenir en compte que les primeres fotografies astronòmiques amb la Lluna com a objecte van ser realitzades per l’americà John W. Draper. Tanmateix, a l’eclipsi de 1842 hi va haver un intent de fer el primer daguerreotip d’aquest fenomen. Va ser un astrònom austríac anomenat G. A. Majocci qui ho va intentar, però sols va ser capaç de captar l’eclipsi parcialment. No hi va haver, doncs, imatges precises fins a l’eclipsi del 28 de juliol de 1851 des de Konisberg, a Prússia, i van ser fetes per Berkowski, encara que la primera imatge del Sol la van fer Hipolito Fizeau i Lleó Faucault uns anys abans, el 1845. Cap al 1860, la fotografia estava prou avançada i per això es va poder utilitzar en l’eclipsi de 18 de juliol de 1860. Warren de la Rue es va instal·lar en Rivabellosa, prop de Miranda d’Ebre, i juntament amb el catedràtic de química de la Universitat de València, Josep Montserrat, van poder realitzar diverses fotografies. Aquestes imatges van permetre conèixer les peculiaritats de la corona solar, l’existència d’atmosfera solar, la polarització de la llum a la corona i finalment la procedència solar de les brillants protuberàncies que s’observaven. Aquesta va ser la primera descoberta astronòmica deguda a la fotografia i, com que les imatges obtingudes van ser enviades arreu, constituïren el primer material fotogràfic de caràcter científic distribuït pel món (Puig-Pla, 1995: 289). Però abans de veure quins van ser els resultats de l’observació que es va dur a terme a Barcelona val la pena entretenir-se una mica en saber qui era Ezequiel Calbet. Ezequiel Calbet, director de l’Escola de Nàutica de Barcelona
El 1834 hi havia a prop de Barcelona tres escoles de nàutica: Arenys, Mataró i Barcelona. Aquesta darrera havia estat creada el 1769 per la Junta de Comerç i des d’aleshores havia funcionat sense interrupció (Barca, 2003: 47). Però en aquest moment Carles Maristany, que exercia de director des de 1828, havia renunciat al càrrec per motius de salut.4 3.
«Pronto me repuse y volví de mi asombro, aplicando de nuevo la vista al anteojo, después de quitar el lente negro del
ocular. Pero un nuevo espectáculo me esperaba. La corona de rayos, que circulaba el disco lunar, se hallaba interrumpida en tres puntos por inmensas llamas de color púrpura, cuyo diámetro era como de dos minutos. Aparecían tranquilas presentando el mismo aspecto que las nevadas cumbres de los Alpes alumbradas por el Sol poniente.» (Flammarion, 1877: 87) 4.
Carles Maristany era primer pilot de la Carrera d’Índies i alferes de fragata graduat de la Reial Armada. El 3 d’agost de
1828 havia substituït a Manuel Sanz, director des de setembre de 1818, perquè aquest ja era gran, estava malalt i no hi veia bé (circumstàncies que van permetre que Sanz fos jubilat amb les dues terceres parts del sou). Lligall XCV, 4, 12 (AJC-BC). Maristany va ser, doncs, el director de l’Escola de Nàutica des d’octubre de 1828 fins a setembre de 1834, en què va renunciar al càrrec pels motius de salut següents que adduïa el seu metge en un certificat: «Como consecuencia de un fuerte ataque de reumatismo que padeció hace tres años ha quedado sufriendo frecuentes repetidos y fuertes vahídos de
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
34
27/10/09
17:00
Página 34
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Ezequiel Calbet era director de l’Escola de Nàutica de Mataró i va optar per fer oposicions per tal d’esdevenir director de la de Barcelona. Des de maig de 1818 la Junta de Comerç tenia potestat per proveir les places de catedràtic mitjançant oposició. Amb la renúncia de Maristany es va posar en marxa el mecanisme per establir la selecció. Mentre, durant el curs 1834-1835 es va fer càrrec de totes les classes, no sols de les de matemàtiques de primer, sinó també de les de pilotatge de segon curs, Onofre Novellas (Barca, 2005). Les oposicions
A l’inici d’aquell curs la Junta de Comerç va fer públic a les altres Juntes la convocatòria de l’oposició.5 L’edicte precisava que qui guanyés la plaça es comprometia a ensenyar en aquesta Escola segons el text de Gabriel Ciscar i a gaudir solament de la tercera part del sou (que era de 12.800 rals de billó) fins a la mort de Manuel Sanz, que era el beneficiari de les altres dues terceres parts. Al desembre de 1834 es va fer el sorteig entre els opositors que en aquesta ocasió en foren dos: Manuel Casampera, que havia estat deixeble de l’Escola de Nàutica, i Ezequiel Calbet, que era el professor de Nàutica de l’Escola de Mataró. Per la mateixa època la Junta va nomenar com a membres del tribunal, o censors, Manuel Sanz i Onofre Novellas. Sanz es va excusar pel seu estat de salut i perquè un dels opositors era afillat seu. Novellas també va sol·licitar ser exclòs adduint que si no el deixaven presentar-se a l’oposició, tot i fer de director en funcions, perquè no era pilot, tampoc no estava qualificat per jutjar qui havia de ser el nou director.6 La renúncia de Sanz va ser acceptada i en el seu lloc es va nomenar Francesc de Paula Farrutxa, que era el professor de l’Escola d’Arenys, però la de Novellas no ho va ser. També van nomenar com a censors dos pilots més: Jaume Tinto i Pere Julian.7 L’oposició, que va tenir lloc entre els dies 9 i 16 de desembre, va consistir en tres parts. La primera era una lliçó històrica sobre la navegació d’una durada de mitja hora a tres quarts preparada per l’opositor durant una tancada de 24 hores i durant la qual havia de respondre a les objeccions del contrincant. La segona part es tractava d’un examen de navegació teòrica i pràctica, de construcció de cartes esfèriques, de maniobra, etc. Finalment, a la tercera part el contrincant podia preguntar a l’opositor per espai d’una hora i quart sobre temes del curs de Gabriel Ciscar, com aritmètica, geometria, trigonometria plana i esfèrica, cabeza, atolondramiento y zumbidos de oídos, por cuyos motivos su facultativo lo tiene recomendado con precepto, tranquilidad de espíritu, distracción en lo posible del estudio y de todos los demás trabajos mentales que puedan cautivar demasiado su atención». Lligall CVI, 3, 5, Arxiu de la Junta de Comerç. Biblioteca de Catalunya (AJC-BC). 5.
Ho fa públic a les Juntes de Comerç de Saragossa, València, Granada, Burgos, Madrid, Màlaga, Mallorca, Santander,
Sevilla, Canàries, Cadis, Sanlúcar de Barrameda, A Coruña, Bilbao i Sant Sebastià. Lligall CVI, 3, 14 (AJC-BC). 6.
«Si solo el hombre de mar es capaz de obtener aquella plaza, ¿cómo podrá ningún terrestre tener aptitud legal para
desempeñar el cargo de Censor? Y si los censores pueden ser hombres terrestres, ¿no podrán serlo con más razón los obtentores». Carta d’Onofre Novellas a la Junta de Comerç del 3 de novembre de 1834. Lligall CVI, 3, 26 (AJC-BC). 7.
Lligall CVI, 3, 24 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
17:00
Página 35
35
cosmografia i navegació.8 El 16 de desembre, el tribunal va declarar per unanimitat Ezequiel Calbet com a guanyador de l’oposició. El nomenament de Calbet es va endarrerir, però, fins a finals de maig de 1835, quan Novellas, que feia de director i de professor de matemàtiques, va rebre l’ofici on es confirmava la seva incorporació.9 A més, aquell estiu, Calbet també va haver d’absentar-se ja que estava implicat en el projecte de la carretera que havia d’unir Mataró amb el peu del Montseny i havia de fer l’aixecament del plànol corresponent.10 Pocs alumnes i menys instruments Incorporat a les classes, Calbet va haver de fer front a diversos problemes, com la progressiva reducció del nombre d’alumnes matriculats o la manca d’instruments per fer les classes amb prou dignitat. El 8 de febrer de 1849, Ezequiel Calbet explicava en què consistia el reglament d’aquest centre. Feia esment als requeriments per inscriure’s, que eren els que recollia la Reial Ordre de 18 de setembre de 1844 en la qual es deia que els aspirants havien d’examinar-se de les quatre regles de l’aritmètica. Si aprovaven l’examen els donaven una papereta amb la qual havien d’anar a la Comandància de Marina i anotar-se en el llibre d’alumnes. Allí els demanaven la fe de baptisme i els exigien no ser menor de 14 anys ni major de 18. Un cop fet això havien d’anar a l’Escola on el professor prenia nota en un llibre de la seva incorporació. Els ensenyaments es duien a terme en un període de dos anys, passats els quals l’alumne s’havia d’adreçar a la Comandància per aconseguir navegar i així poder en algun moment examinar-se de tercer pilot. Calbet explicava que el llibre de text que es feia servir era el tractat de Gabriel Ciscar, com no podia ser d’altra manera. Durant el primer any s’explicava l’aritmètica, la geometria i la trigonometria rectilínia, mentre que en el segon, s’ensenyava la trigonometria esfèrica, la cosmografia i la navegació. Por disposición especial de la Junta, todos los alumnos al certificar el examen de abono de curso deben presentar al presidente de la Comisión de la misma, una carta esférica, un cálculo de longitud por distancias lunares y un solo observador y otro de latitud por alturas extra-meridianas de Sol y el intervalo de tiempo transcurrido entre ambas observaciones, sin cuyo requisito no son admitidos a examen.11 8.
Lligall CVI, 3, 85 (AJC-BC).
9.
«recibí el oficio de V.S. del 27 del actual con el que se digna manifestarme que D. Ezequiel Calbet pasará a incorpo-
rarse a aquella enseñanza el 1 de junio inmediato. Nada me queda pues que añadir a V.S. que mientras aquella enseñanza ha estado a mi cargo he procurado inculcar a los alumnos las mejores ideas para proseguir sus carreras con aquella dignidad y decoro que caracterizan a los alumnos de los diferentes establecimientos de esta Real Casa». Onofre Novellas a la Junta de Comerç. 31 de maig de 1835. Lligall XCVII, 12, 63. 10.
Carta del 24 de juliol de 1835 del governador de la Província a la Junta de Comerç acompanyada d’un informe de la
Comissió de Carreteres de Mataró. Lligall XCII, 274-276 (AJC-BC). 11.
Lligall CVIII, 2, 22 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
36
17:00
Página 36
FRANCESC X. BARCA-SALOM
A més, els alumnes havien d’assistir a les classes de dibuix especial establertes a la classe de paisatge de manera que en el primer any havien d’aprendre: «Delineación lavado en tinta china de los sólidos incluidos los cuerpos redondos con sujeción a la geometría». A segon curs els continguts eren: «Arenales escarpados, terrenos cultivados, ríos, faros y puertos ideales con perspectiva y plano». Cada dilluns els alumnes rebien una explicació i executaven alguns exercicis de maniobra en grups de sis utilitzant un aparellatge de fragata o el model de nau del qual disposaven a l’Escola. El 1841, Ezequiel Calbet es va queixar de poc alumnat. De fet s’estava en un període d’una gran davallada que s’estendria entre 1840 i 1844 i que es pot atribuir a la complexa situació de la Societat Catalana (Mones, 1987: 69).12 Calbet ho atribuïa, però, al fet que hi havia massa escoles similars a Catalunya sense dotacions ni mitjans, com Tarragona, Mataró i Arenys.13 Des del Ministeri de Marina, el 1843 es va fer un intent de centralitzar a Barcelona si més no els estudis de pilot (és a dir aquest tercer any que els estudiants de Nàutica havien de realitzar un cop fet el viatge de pràctiques), però les altres escoles van rebutjar la proposta i es van oposar a l’intent.14 Un altre problema de Calbet va ser la manca d’instruments per poder fer les seves classes correctament. El 20 de novembre de 1844 va presentar una relació d’instruments necessaris, alguns dels quals la Junta va acceptar de comprar uns mesos més tard.15 Però el 1846 va tornar a insistir sobre la manca d’instruments afirmant que des de feia temps que havia deixat sempre constància que li faltaven no solament aparells que eren necessaris, sinó també alguns de molt indispensables.16 La visita del subsecretari del Ministeri de Marina, José Baldasano, va semblar que obria les portes a rebre ajut del Govern per a la compra d’instruments. La Junta, veient una oportunitat d’aconseguir recursos, va elevar la següent petició: Suplica a V.E. se sirva penetrarse de los limitados recursos de esta corporación y mandar auxiliarla con la cantidad de 1.000 libras esterlinas a que puede calcularse el valor total del telescopio, un péndulo...17
Però fou un miratge, el Govern no els va concedir cap ajut, i al febrer següent Calbet va haver de tornar a demanar que li compressin el telescopi i el pèndol. Finalment, el febrer de 1849
12.
Val a dir que el 1835 hi havia uns 60 matriculats a primer i uns 20 a segon; i el 1841 sols n’hi havia 25 de matriculats
a primer i 8 a segon. Llibre de Matrícula de les escoles gratuïtes de la Junta de Comerç, 1835-1850. JC 205 (AJC-BC). 13.
Lligall CXI, 2, 33 (AJC-BC).
14.
Lligall CXI, 2, 39 (AJC-BC).
15.
Es tractava d’un cercle de reflexió de Borda, un quintant d’esquelet, un octant i un altre d’ordinari, un telescopi, un
pèndol, una agulla azimutal i un teodolit. Lligall CXI, 2, 142 i 145 (AJC-BC). 16.
Ara demanava «un telescopio, un péndulo, un anteojo de pasos y un cuarto de círculo». Lligall CXI, 3, 27 (AJC-BC).
17.
Lligall CXI, 3, 35 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
27/10/09
17:00
Página 37
37
Calbet va aconseguir adquirir un rellotge pèndol a París el qual va viatjar fins a Marsella des d’on havia de venir a Barcelona per via marítima. Per alleugerir la despesa, va demanar a l’intendent de la Província que no li cobrés els drets de duana i la resposta fou negativa, ja que segons la llei també els establiments públics havien de sotmetre’s al pagament d’aquests drets.18 Un dels actes que més prestigi donava a l’Escola eren els exàmens públics on els alumnes més brillants mostraven als assistents el grau d’assoliment dels conceptes. El 1841, però, Calbet va renunciar a fer exàmens públics perquè no hi havia alumnes prou preparats, i així ho va fer saber a la Junta en data 21 de juny.19 En canvi, el 1845 la situació havia canviat i aleshores sí que va tenir lloc aquest esdeveniment. Hi van participar quatre alumnes que van dissertar durant 15 minuts cada un i es van sotmetre a les preguntes durant una hora i quart. La Comissió d’Escoles va considerar l’acte prou satisfactori i va decidir de lliurar a cada alumne un exemplar del llibre de Canellas,20 que resultava més econòmic que la medalla de plata que havia lliurat en altres ocasions.21 L’examen de 1845 va ser l’únic del qual es té constància que organitzés Ezequiel Calbet durant la seva etapa de director. Les taules de logaritmes
El 6 d’abril de 1844, Ezequiel Calbet va presentar a la Junta de Comerç la seva obra Tablas logaritmicas com a única dins del seu camp aleshores a Catalunya i també a Espanya, ja que el seu autor deia haver estat empès per: la idea de ser útil a mis compatriotas, y poder hacer un bien a las ciencias, sin tener necesidad de ser tributarios de los extranjeros, ha sido suficiente para decidirme a ocupar el tiempo destinado a mi descanso.22
Per poder fer aquesta edició, Calbet va haver de superar moltes dificultats, ja que per a la impressió va fer servir una tècnica tipogràfica que no era gaire coneguda. Va utilitzar planxes estereotipades que permetien més facilitat per corregir els errors. L’oferiment del llibre a la Junta de Comerç anava acompanyat d’una petició d’ajuda per poder editar una segona part amb les taules per al càlcul de la longitud i la latitud en la mar. Aquesta institució, com solia fer quan li oferien llibres, va demanar un dictamen a dos professors. En aquest cas van ser Onofre Novellas i Josep Oriol Bernadet, els quals van emetre un informe que, al nostre entendre, no era gaire favorable:
18.
Lligall CXI, 3, 100 (AJC-BC).
19.
Perquè els alumnes «no reúnen en suficiente número las circunstancias de despejo, aplicación…», Lligall CXI, 2, 102
(AJC-BC). 20.
Es tractava de l’obra: CANELLAS, A. (1817), Elementos de Astronomía Náutica, Barcelona, Imp. Agustín Roca, Vol. I i II.
21.
Lligall CXI, 3, 4-13 (AJC-BC).
22.
Lligall CXI, 1, 124 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
38
Página 38
FRANCESC X. BARCA-SALOM
la obra cuya primera parte acaba de publicar estereotipada el Sr. Calbet, es una colección de tablas entresacadas de varios autores de nota así extranjeros como nacionales, la mayor parte copiadas al pie de la letra, porque a nuestro entender son susceptibles de poca o ninguna mejora, y algunas de ellas ligeramente modificadas [...] Con respecto al mérito de las tablas copiadas, solo diremos que se halla reconocido por superior a cuanto sobre el particular se ha publicado hasta hoy día [...] Sentimos vivamente que al transcribir el Sr. Calbet las tablas de los autores que con tanto saber ha escogido para llevar a cabo su colosal empresa no haya podido superarse en todo a la disposición y forma de aquellas.23 Onofre Novellas i Josep Oriol no es manifestaren sobre què havia de fer la Junta respecte al segon volum ja que deien que no tenien prou informació per emetre un judici. No tenim constància que la Junta li oferís cap mena d’ajut. No obstant això, les taules van tenir acceptació ja que se’n van fer tres edicions, la primera de 1843 i les altres dues, de 1847 i 1851. No va ser fins el 1848 que es va publicar aquesta segona part formada per una col·lecció de taules que incloïen les taules de Mendoza Rios de 1809, entre d’altres. La tercera edició, de 1851, Calbet la va fer conjuntament amb Josep Bonet aplegant els dos volums: el primer, titulat Tablas logaritmicas, i el segon, Colección de Tablas para varios usos de la navegación. Aquesta publicació el 1854 fou analitzada per Llorenç Presas per encàrrec de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona per tal de confrontar les taules de Mendoza amb les que s’havien publicat a Londres i a Madrid (Puig-Pla, 2006: 115). Posteriorment Josep Bonet en va fer com a mínim dues edicions més, el 1856 i 1868, que foren pòstumes pel que fa a Ezequiel Calbet. A part d’aquesta tasca de recopilació, Calbet també va intercedir per la traducció al francès de l’obra del baró de Roussin Derrotero de las costas del Brasil i va demanar a la Junta de Comerç un avançament de dos anys del seu sou per poder-ne fer l’edició.24 La Junta sols li va concedir 6.000 rals de billó. L’obra es va publicar el 10 d’octubre de 1844 i Calbet la va oferir a la Junta de Comerç com solia ser habitual.25 El nomenament de Josep Bonet, la dimissió de Calbet
L’agost de 1849 va morir Onofre Novellas, que feia de professor de matemàtiques a primer curs de Nàutica, i per optar a la seva plaça es van presentar tres candidats: Francesc Presas,
23.
Dictamen de 15 de maig de 1844. Lligall CXI, 2, 128 (AJC-BC).
24.
Es tracta de l’obra de ROUSSIN, A. R. (baron et vice-amiral) (1826), Le pilote du Brésil ou description des côtes de
l’Amérique Méridional, París, Imp. Royale. La traducció al castellà va ser feta pel pilot D. Juan Doy i Carbonell i duia el títol de Derrotero de las costas de la América meridional comprendidas entre las islas de Catalina y de Marianhao y entre la misma y el río de la Plata, Barcelona, Imp. A. Albert, 1844. 25.
Lligall CXI, 2, 131-136 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 39
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
39
Pablo Ramon Fornells i Josep Bonet. La plaça significava dividir el sou de Novellas en dos, una part (8.000 rals de billó) aniria a qui ocupés la càtedra de matemàtiques de la Junta i l’altre (6.000 rals de billó), per a aquesta ajudantia de Nàutica. Encara que tots tres complien les condicions demanades, haver cursat Nàutica i dedicarse exclusivament a l’ensenyament de les matemàtiques, el triat va ser Josep Bonet, que exercia de substitut en aquesta Escola des de 1835, i a qui Calbet elogiava: «estoy muy satisfecho de su suficiencia en la parte de Náutica, así como de sus conocimientos de dibujo propio del pilotaje».26 El maig de 1850, Ezequiel Calbet, que ja era des de 1840 tinent de navili, va ser nomenat capità de fragata i se li va conferir la segona comandància del terç naval de Barcelona.27 Aquesta nova destinació el va forçar a deixar la docència i, per això, va presentar la dimissió com a professor després d’exercir com a director per un període d’uns quinze anys, des de juny de 1835 fins a juny de 1850.28 El va succeir Josep Bonet i Viñals (1813-1870), que des d’aleshores es va haver de fer càrrec de tota l’Escola de Nàutica i poc després li va ser atorgada la plaça d’ajudant en propietat, i el 1851, la de catedràtic.29 Entretant, totes les escoles i càtedres de la Junta de Comerç havien passat a constituir l’Escola Industrial Barcelonesa; i l’Escola de Nàutica passà a dependre directament de la Universitat de Barcelona. Després d’esbossar la personalitat i les activitats d’Ezequiel Calbet estem en condicions d’abordar els treballs que aquest professor de Nàutica va dur a terme amb motiu de l’eclipsi de Sol de 1842. L’observació de l’eclipsi de 1842 que va fer Ezequiel Calbet
Uns dies abans que l’eclipsi astronòmic tingués lloc, Ezequiel Calbet es va adreçar a la institució que patrocinava el centre, la Junta de Comerç, per comunicar que hi hauria un eclipsi el 8 de juliol següent i que no seria total per molt poca cosa. Calbet explicava que aquestes observacions tenien una aplicació pràctica en la navegació ja que servien per corregir les taules de la Lluna de les quals es treia profit per situar-se en el mar i determinar de forma més precisa la longitud del punt on estava situat el vaixell. Aquests arguments els utilitzava per deixar constància de la manca d’instruments i per demanar a la Junta que creés una comissió perquè l’acompanyés en l’observació i pogués comprovar que la realitat coincidia amb la previsió. Pel que fa als instruments, explicava que uns amics seus els els cedirien.30
26.
Lligall CXI, 3, 176 (AJC-BC).
27.
Va morir poc després, el 7 d’octubre de 1851 (Elias de Molins, 1889: 353).
28.
Lligall LXVII, 12, 19.
29.
Elias de Molins, 1889: 308.
30.
Ezequiel Calbet al president i vocals de la Junta de Comerç. Barcelona 20 de juny de 1842. Lligall CXI, 2, 105
(AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
40
Página 40
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Calbet adjuntava unes dades sobre la previsió de l’eclipsi per tal que la Junta de Comerç hi donés difusió. Aquestes dades es resumeixen en aquests dos quadres següents:31 Anuncio del Eclipse de Sol visible en esta Ciudad el Día 8 de Julio de 1842 Principio Horas de la mañana
4h 44m 59,9s
Conjunción
5 38 38,7
Medio
5 38 39,9
Fin
6 36 29,7
Dígitos Eclipsados 11,94. El primer contacto se verificará a los 38º hacia la derecha del vértice superior, siendo su altura aparente del centro sobre el horizonte sensible 2º 9’ 33”5 y el azimut verdadero N61º 2’ E Ezequiel Calbet
Anuncio del Eclipse de Sol visible en esta Ciudad el Día 8 de Julio de 1842 Principio Día 7 tiempo verdadero Astronómico Conjunción
16h 44m 59,9s 17 38 38,7
Medio
17 38 39,9
Fin
18 36 29,7
Dígitos Eclipsados 11,94. El primer contacto se verificará a los 38º hacia la derecha del vértice superior, siendo su altura aparente del centro sobre el horizonte sensible 2º 9’ 33”5 y el azimut verdadero N61º 2’ E Ezequiel Calbet
La Junta davant d’aquesta carta va prendre dues decisions. La primera, publicar les dades de la previsió en el Diari de Barcelona;32 i la segona, demanar a la Comissió d’Escoles que assistís a l’observació.33 Un cop passat l’eclipsi, Calbet es va tornar a adreçar a la Junta per fer balanç del que havia estat l’observació. Explicava que havia pogut comptar amb dos telescopis prestats per dos amics seus, Font i Negrevernis,34 dels quals no explica les característiques. A més, també va reunir dos cronòmetres: un del tipus John Arnold núm. 28 i l’altre d’Arnold & Dent núm. 783, dels quals havia determinat, uns dies abans de l’esdeveniment, l’estat absolut i el
31.
Lligall CXI, 2, 107, 108 (AJC-BC).
32.
Diari de Barcelona 26 de juny de 1842, 2.470.
33.
Lligall CXI, 2, 109 (AJC-BC).
34.
No podem afirmar amb certesa de qui es tractava, però pel que fa a Negrevernis, potser es tracti de Mauri Negre-
vernis, que va col·laborar en l’observació de l’eclipsi de 28 de juliol de 1851 des de l’estació d’observació de Montjuïc amb el número d’observador 12 amb telescopi (Puig-Pla, 1995: 297).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
17:00
Página 41
41
moviment diari. Malgrat haver pogut aplegar aquests aparells, Calbet considerava que no n’hi havia prou: pero careciendo dichos telescopios de sus correspondientes Heliómetros para medir las distancias de cuerpos y semidiámetros: sin cuarto de círculo con el cual se pudiese observar la altura del Sol, y sin los demás instrumentos, necesarios para las determinaciones atmosféricas en cada uno de aquellos instantes, la Observación debía ser incompleta; y por lo tanto me decidí a no elegir otro sitio más sólido y seguro que la azotea de la Casa Lonja.35
El terrat de la Llotja de Mar ja havia estat escenari de les mesures de diversos eclipsis, com el parcial de Sol que tingué lloc el 15 de maig de 1836 en el qual hi va ser present Onofre Novellas, si més no al començament.36 En el moment de l’observació, el mateix dia 8 de juliol, Calbet va col·locar el telescopi enfocat cap al disc solar i va encomanar al seu ajudant Josep Bonet que es fes càrrec de l’altre. Pel que feia als cronòmetres, se’n van ocupar Milà de Roca i Maristany així com Subiela i Martorell.37 Els primers van anotar l’hora de les observacions del telescopi on hi havia Bonet, mentre que els segons van fer la mateixa tasca respecte al telescopi on hi havia Calbet. A més, hi havia els membres de la Comissió als quals la Junta havia encarregat d’assistir-hi i alguns altres personatges que Calbet va denominar com a «Facultativos e Inteligentes que a la vez me ofrecieron su cooperación, la cual dejé de utilizar con el mayor sentimiento por la falta de instrumentos indicada».38 Un dels assistents va ser el periodista Josep Nicasi Milà de Roca, redactor de El Papagayo, que va recollir les impressions d’aquesta observació en una columna d’aquest diari satíric. Milà aprofitava per lamentar que aquesta observació hagués estat tan pobra i que sols 35.
Lligall CXI, 2, 111 (AJC-BC).
36.
Onofre Novellas diu en la seva memòria sobre aquest eclipsi que va passar per l’Escola de Nàutica on en el terrat de
la Llotja de Mar es feien els preparatius i com que no li van fer el pes els instruments va marxar cap a l’Acadèmia de Ciències on l’esperaven alumnes per fer l’observació (Barca, 2005: 28). 37.
Les persones que van ajudar Ezequiel Calbet van ser, principalment, el seu ajudant Josep Bonet i alguns alumnes o
exalumnes de l’Escola. Pensem que Milà de la Roca era Josep Nicasi Milà de la Roca (Barcelona, 1807-1883), que a més de periodista, poeta, novel·lista i dramaturg, era pilot nàutic de professió i treballava en el resguard marítim. Tenim dubtes sobre Maristany, en un principi creiem que podria ser el mateix Carles Maristany, director de l’Escola de Nàutica anterior a Calbet, que s’havia jubilat el 1834 per raons de salut, però darrerament ens decantem per creure que es tractava de Josep Maristany, que havia estat alumne de segon curs el 1841. Subiela i Martorell també eren alumnes. En la llista de classe de 1841 hi figura com a alumne de segon Manuel Subiela, procedent de Cartagena, i en la de 1838, Joan Martorell. Matrícula de las Escuelas Gratuitas de la Real Junta de Comercio de Cataluña. JC-205. També es pot trobar a Lligalls XCVIII, 13, 2v i XCVIII, 16, 2 (AJC-BC). 38.
Lligall CXI, 2, 112 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
42
27/10/09
17:00
Página 42
FRANCESC X. BARCA-SALOM
s’haguessin pogut observar les fases de l’eclipsi i que no s’hagués pogut calcular la distància entre els corns o mesurar el diàmetre. Tot això era degut a la manca dels instruments necessaris, com uns bons telescopis, uns cercles, uns quintants i uns sextants: De modo que un sin fin de concurrentes aficionados al estudio de la Astronomía hemos tenido que saciar nuestra curiosidad teniendo que contentarnos con la sencilla observación de las fases a que se refería el cálculo de que hablamos.39
Milà aprofitava per demanar al Govern que ajudés a la Junta de Comerç perquè pogués equipar les seves escoles amb els instruments necessaris per impartir un ensenyament digne. Finalitzava la seva breu crònica felicitant Ezequiel Calbet per l’exactitud dels càlculs, tot i haver-los hagut de fer sense els instruments apropiats. Calbet va redactar un informe recollint els resultats de l’observació. En ell explicava que començaren a realitzar l’observació determinant el moment de l’inici de l’eclipsi, el seu punt mig i el seu final. Respecte al punt del mig van tenir certes dificultats degudes a la manca d’instruments, cosa que els va ocasionar una petita diferència amb les mesures de predicció que havien presentat. En canvi, l’inici i el final els van determinar amb molta precisió. En l’observació van adonar-se d’unes irregularitats en el corn de la dreta: pues habiéndose observado que el vértice o cuerno de la Luna [creiem que hauria de dir Sol] de la derecha no quedaba terminado después de tener oculto el disco del Sol como unos 90º y que la mayor luz de aquel punto permanecía con varias alteraciones al paso que aumentaba el grandor del eclipse y durante algunos minutos, llamé la atención del Sr. Bonet que también lo vio, e igualmente el Sr. Vieta que lo examinó con los dos telescopios, subsistiendo con mas o menos luz hasta que pasada la semi-circunferencia tomó su figura regular; habiendo después observado el Sr. Bonet que al aproximarse el medio del Eclipse, esto es, al hallarse ya cuasi [sic!] todo el disco de la Luna sobre el del Sol, muy cerca del cuerpo esperado tenia el disco de la Luna una especie de seno, de modo que cuasi había dos puntos del limbo de la Luna en contacto con el Sol, y por entre ellos se descubría visible una pequeña porción del cuerpo del Sol; tanto la figura que presentaba en este caso como en el anterior se halla representada en el resultado. Esta irregularidad que con buenos instrumentos pudiera haberse examinado con mucha detención y seguridad, se-
39.
«Hemos tenido el gusto de asistir al observatorio de la Escuela de Náutica de la Nacional Casa Lonja de esta ciudad,
y observar el eclipse de Sol acaecido esta mañana; y al paso que nos ha cabido la mayor satisfacción al ver realizado en todas sus partes el cálculo de la misma efectuado por el digno profesor de aquella cátedra D. Ezequiel Calvet, no hemos podido menos de lamentarnos, al ver la falta de instrumentos astronómicos para poder realizar las observaciones conducentes y obtener las distancias de cuerno a cuerno de aquel astro y menos medir el diámetro...». «Eclipse de Hoy», El Papagayo, hoja volante joco-seria de política, comercio, literatura, costumbres y teatros, 8 de juliol de 1842, 4.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
17:00
Página 43
43
ría un apoyo para que los Sabios Astrónomos y Físicos pudieran sacar las más aproximadas consecuencias sobre la verdadera materia y figura de la Luna.40
El fragment ens indica com estaven interessats en l’observació del corn i com s’adonaren d’unes irregularitats. L’informe ens explica que també hi era present Pere Vieta, que era catedràtic de física de la Junta de Comerç. El que sobta, però, és que no tractessin de donar una interpretació al que havien observat i que deixessin aquesta feina als savis astrònoms i físics. Era com si ja haguessin establert una distinció entre l’astronomia nàutica, més pràctica, i l’astronomia teòrica. Aquest informe es completava amb la taula següent que a causa del dibuix reproduïm també en imatge.41
Amb la recepció d’aquest informe la Junta es va donar per assabentada, així com del fet que no es van poder fer les observacions com es volien, de la manca d’instruments.42 Aquest acord era molt sobri i poc sensible amb l’esforç voluntarista esmerçat pels professors de l’Escola de Nàutica i potser per això uns dies després la mateixa Junta va acordar d’agrair a 40.
Ezequiel Calbet al president i vocals de la Junta de Comerç. Barcelona, 19 de juliol de 1842. Lligall CXI, 2, 113 (AJC-BC).
41.
Lligall CXI, 2, 114 (AJC-BC).
42.
Acord de 18 de juliol de 1842. Lligall CXI, 2, 115 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
44
Página 44
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Calbet l’esforç que havia realitzat per fer l’observació d’aquest eclipsi i per fer-li saber que com a institució era conscient de la manca d’instruments els quals no havia pogut adquirir per no disposar dels mitjans econòmics necessaris.43 Les singularitats observades en l’eclipsi Consistien bàsicament en dues. La primera succeïa quan el Sol estava ocult uns 90º i es tractava que el corn extrem no s’acabava adequadament, sinó que mostrava algunes dents de serra. Calbet ho va representar gràficament en aquest esbós:
Com es pot veure, el corn dret presenta un acabament irregular. Després, quan ja s’havia superat la semicircumferència, la figura va tornar a ser regular i això es va mantenir fins que gairebé tot el disc de la Lluna estava a sobre del Sol. En arribar a aquest punt, en el qual solament era visible una petita porció de Sol, es presentava una mena de sinus de manera que hi havia dos punts del limbe de la Lluna en contacte amb el Sol i entre ells es podia veure una petita porció de Sol. Com indica la segona figura que ampliem aquí:
43.
Acord 1 d’agost de 1842 : «Ha acordado la Junta que se oficie a Calbet manifestándole lo satisfactorio que le ha sido
la exactitud al paso que le es sensible que la falta de suficientes instrumentos al objeto en la escuela por falta de fondos hayan impedido dar más ensanche a las observaciones». Lligall CXI, 2, 116 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
27/10/09
17:00
Página 45
45
Aquesta observació no va tenir només lloc a Barcelona. En altres indrets també es van veure coses semblants. De fet, abans que tingués lloc l’eclipsi, François Arago ho havia vaticinat i havia aconsellat als astrònoms que en fer l’observació prenguessin nota d’aquestes singularitats. Així en els Comptes Rendues de l’Académie des Sciences de 6 de juny de 1842 feia les recomanacions següents: En el moment on l’extrem occidental de la Lluna comença desprendre’s interiorment de l’extrem occidental del Sol, apareix un dentat com una serra. Les dents augmentaven de magnitud i d’espai i el seu nombre disminuïa.. [...] Durant el moviment de l’extrem oriental de la Lluna cap a l’extrem oriental del Sol, els fenòmens es reprodueixen en sentit invers. [...] Aquestes diverses irregularitats ja havien estat percebudes més o menys instintivament pels astrònoms antics. (Arago, 1842)
Arago va centrar l’atenció en aquelles observacions que tenien interès i per això tots aquells que el seguiren van tractar de trobar aquestes dents de serra i deformitats que es creia que serien vistes. August Pignaud i Boisgiraud Ainé, ambdós professors de la Facultat de Ciències de la Universitat de Toulouse, van dur a terme una observació d’aquest eclipsi des de Narbona i van observar quelcom de similar: A 5 hores 42 minuts 54 segons la part visible del Sol no formava més que un creixent, molt prim, els corns del qual devenien més i més afilats. Algunes dentades nombroses, ombres, d’una aparença mòbil, i de les quals era difícil determinar el nombre i l’altura, sobretot en raó de l’agitació ondulatòria que solcava els extrems del creixent, han en aquest moment alterat la regularitat, fins aleshores perfecta, dels seus contorns. [...] L’eclipsi total va acabar a les 5 hores 45 minuts 11 segons; ha durat doncs a Narbona, 1 minut 58 segons. Tan bon punt l’extrem occidental del Sol s’ha lliurat de ser a sota del disc de la Lluna, una viva llum ha sorgit instantàniament, després un creixent molt petit ha reaparegut a la regió nord nord-oest. Noves mossegades, mòbils, estries ben pronunciades es van manifestar, com abans, sobretot cap l’extrem dels corns. A mesura que el creixent augmentava, el nombre d’aquestes dentades esdevenia més restringit i els lligaments negrosos que semblaven unir els dos extrems del creixent havien enterament desaparegut al cap de 20 a 25 segons. (Notice, 1842: 259)
Com es pot veure aquests professors de Toulouse, que van seguir fil per randa les indicacions que havia fet Arago i consegüentment s’havien fixat en les irregularitats dels corns, consideraven que aquestes dents de serra eren degudes a les muntanyes i valls de la Lluna i al fet que la refracció de la llum solar era desigual en travessar l’atmosfera terrestre. Però a
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
46
Página 46
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Calbet i els seus col·laboradors sols els va interessar observar i prendre nota, i si s’esqueia establir modificacions sobre les taules de navegació. Deixaven per als astrònoms les interpretacions dels fenòmens. Altres observacions de Calbet A banda de l’eclipsi de Sol abans esmentat, Calbet des del terrat de la Llotja de Mar va fer també observacions d’eclipsis de Lluna. Així, el 19 de novembre de 1844 va comunicar a la Junta de Comerç que el dia 24 d’aquell mes tindria lloc un eclipsi total de Lluna visible des de Barcelona. Calbet havia fet les prediccions i les oferia a la Junta perquè en donés difusió. Les dades eren les següents:44
Anuncio de las horas a que debe verificarse en esta Ciudad el Eclipse total de Luna el Día 24 del presente mes. Tiempo verdadero. Fases
Horas de tiempo verdadero
Datos del cálculo
Principio
10 h 10 m 52,1s
Mínima distancia de centros
Inmersión
11 h 19 m 04,1s
Movimiento horario sobre la órbita
27m 08,6s
Oposición
12 h 3 m 30,0s
Semidiámetro de la sombra
37’ 53,4”
Medio
12 h 6 m 4,1s
Latitud de la Luna en oposición
10’ 58,3”
Emersión
12 h 53 m 4,1s
Fin
14 h 1 m 16,1s
10’ 49”
Dígitos eclipsados 17,3
Barcelona 19 de noviembre de 1844
Ezequiel Calbet
La Junta, com ja resultava habitual, va passar les dades a la Comissió d’Escoles i va fer publicar els resultats en els diaris.45 El mateix va passar amb motiu de l’eclipsi de Lluna del 19 de març de 1848. Ezequiel Calbet va tornar a enviar l’anunci en el qual expressava els càlculs en hores vertaderes i en temps mitjà. Les dades les resumeix aquesta taula:46
44.
Ezequiel Calbet al president i vocals de la Junta de Comerç. 19 de novembre de 1844. Lligall CXI, 2, 150 (AJC-BC).
45.
Acord de 19 de novembre de 1844. Lligall CXI, 2, 151 (AJC-BC).
46.
Ezequiel Calbet al president i vocals de la Junta de Comerç. 1 de març de 1848. Lligall CXI, 2, 161-163 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 47
47
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
Anuncio del Eclipse de Luna visible en esta Ciudad que debe verificarse el día 19 de marzo de 1848. Expresado en horas de tiempo verdadero y medio Fases
Principio
Horas de tiempo
Horas de tiempo
verdadero
medio
7h 16 m 26,1s
7h 24 m 11,3s
Altura aparente Al principio
luna 14º 20’ 58” Acimut verdadero Sol 76º 48’ 22” E
Inmersión
8h 21 m 50,7s
8h 29 m 35,1s
Altura aparente Al fin
Oposición
9h 11 m 20,4s
9h 19 m 04,2s
luna 45º 55’ 36” Acimut verdadero Sol 19º 56’E
Medio
9h 12 m 44,2s
9h 20 m 28,0s Dígitos Eclipsados contados desde
h
m
s
Emersión
10 03
37,7
Fin
11h 09 m 02,3s
h
10 11
m
s
20,8
11h 16 m 44,6s
el limbo Austral de la Sombra 19, 25
La resposta de la Junta no va ser diferent de les anteriors. Va acordar donar ordre que se’n fes publicitat en els diaris.47 Conclusió
L’observació de l’eclipsi de 1842 que va fer Ezequiel Calbet des de l’Escola de Nàutica de Barcelona presenta un interès menor ja que es va fer en un indret on l’eclipsi no va ser completament total i perquè els observadors no manifestaren gaire preocupació per interpretar les singularitats que hi van detectar. Si m’he decidit a presentar avui aquí aquestes dades és perquè possiblement es tracta de les úniques observacions que es conserven fetes des de la península Ibèrica. En diverses ocasions s’ha justificat això amb l’argument del mal estat del cultiu de l’astronomia. Crec que actualment podem afirmar que no era precisament aquest el cas de Barcelona. La situació de l’astronomia no era òptima però s’havien començat a bastir els fonaments per consolidar-la com a disciplina científica i acadèmica. El fil conductor de l’astronomia nàutica, que tant havia fet per a l’ensenyament d’aquesta disciplina, havia començat a estendre’s cap a aspectes menys pràctics. En aquest sentit, Onofre Novellas impartia una astronomia més teòrica des de 1835 a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i des de 1841, també a la Universitat de Barcelona, Llorenç Presas havia començat a explicar cosmografia i cronologia. 47.
Acord de 9 de març de 1848. Lligall CXI, 2, 164 (AJC-BC).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
48
27/10/09
17:00
Página 48
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Paradoxalment, aquest entorn bastant favorable no va donar lloc a gaires observacions. Així, doncs, no tenim constància que Novellas en fes cap ni a l’Acadèmia ni a cap altre indret. Presas, en canvi, va aconseguir que la Universitat de Barcelona el comissionés per anar a Perpinyà per col·laborar en l’observació que des d’aquesta ciutat de la Catalunya Nord feia l’astrònom François Arago (Lusa, 1994: 344). La premsa barcelonina tampoc no va fer gaire cas d’aquest eclipsi. És cert que el 26 de juny el Diari de Barcelona va publicar les previsions que havia calculat Calbet, però trobem a faltar el mateix dia de l’eclipsi o el dia següent alguns comentaris sobre aquest esdeveniment astronòmic. Solament la revista satírica El Papagayo, de la qual ja hem parlat, i el diari El Imparcial en feien esment. El primer per reivindicar més instruments i el segon, aprofitava l’eclipsi per comparar-lo amb la situació política de manera que en lloc de Sol i Terra considerava la Llibertat i el Poble com a dos astres. Així, podia afirmar: El Sol y la Libertad son dos astros; el uno visible y el otro no. [...] Pero la Libertad se eclipsa también como el Sol, con diferencia que los eclipses de la primera suelen durar siglos, cuando los del segundo se cuentan por minutos. [...] Si entre la Libertad el pueblo se coloca un mal gobierno, se eclipsará la libertad, pero si entre el mal gobierno y el pueblo se interpone la Libertad se eclipsará el mal gobierno.48
Possiblement el context polític de Barcelona aquell any preocupava més als ciutadans que no pas l’astronomia. Un context que va acabar dramàticament amb el bombardeig de la ciutat el 3 de desembre des del castell de Montjuïc, ordenat pel mateix general Espartero.
48.
«Eclipses políticos», El Imparcial, 8 de juliol de 1842, 1.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
EZEQUIEL CALBET I LA MESURA DE L’ECLIPSI DE 1842
27/10/09
17:00
Página 49
49
Bibliografia ARAGO, F. (1842), «Sur l’eclipse totale de Soleil du 8 de juillet de 1842», Comtes Rendues des Sceances, 6 de juny. BARCA SALOM, F. X. (1996), «La longitud, una coordenada conflictiva». A: I Simposium de Historia de las Técnicas. La construcción Naval y la Navegación, Santander, Centro de Estudios Astilleros de Guarnizo, Universidad de Cantabria, 265-277. BARCA SALOM, F. X. (2002), «Les matemàtiques i la navegació: una estreta col·laboració». A: BATLLÓ ORTIZ, J. et al. (coord.), Actes de les VI Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT, 121-133. BARCA SALOM, F. X. (2003), «Dels càlculs d’estima a l’astronomia nàutica. L’ensenyament de les ciències nàutiques a l’Escola de Nàutica de Barcelona». A: BATLLÓ, J. et al. (coord.) (2003), Actes de les VII Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT, 43-63. BARCA SALOM, F. X. (2005), «Onofre Jaume Novellas i Alavau (Torelló, 1787-Barcelona, 1849). Matemàtiques i astronomia durant la revolució liberal», Col·loquis d’Història de la Ciència i de la Tècnica, núm. 4, Barcelona, SCHCT. BARCA SALOM, F. X. (2006), «Una baula entre la nàutica i l’astronomia: Onofre Jaume Novellas i Alavau (Torelló, 1787-Barcelona, 1849)». A: Actes de la Primera Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, Vic, SCHCT i Agrupació Astronòmica d’Osona, 27-38. ELIAS DE MOLINS, A. (1889), Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX, Barcelona, Imprenta Fidel Giró. FERRER RODRÍGUEZ, À. (2005), «Eclipses históricos en la Península Ibérica», Boletín Huygens, 56
http://www.astrosafor.net/Huygens/2005/56/HistoriaEclipses.htm FLAMMARION, C. (1877), Astronomía Popular, Madrid, Imprenta y librería de Gaspar, editores. LUSA MONFORTE, G. (1994), «Contra los titanes de la rutina. La cuestión de la formación matemática de los ingenieros industriales (Barcelona 18511910)». A: GARMA, S.; FLAMENT, D.; NAVARRO, V., Contra los titanes de la rutina, Madrid, CSIC, 335-365. MONES I PUJOL-BUSQUETS, J. (1987), L’obra educativa de la Junta de Comerç (1769-1851), Barcelona, COCINB. NOTICE SUR L’ECLIPSE TOTALE DE SOLEIL du 8 de Juillet de 1842 observée a Narbonne par MM. Aug. Pinaud et Boisgiraud Ainé, Professeurs de la Faculté de Sciences de Toulouse, Bulletin de la Société des sciences, lettres et arts de Pau, 1842, 257-271. PAULA MARQUEZ, F. de (1861), Memoria sobre el eclipse de Sol de 18 de julio de 1860, Madrid, Imprenta de Fortanet. PUIG-PLA, C. (1995), «L’observació científica i l’enregistrament fotogràfic de l’eclipsi solar del 28 de juliol de 1851: un cas de col·laboració d’institucions barcelonines». A: PUIG-PLA, C. et al. (coord.), Actes de les III Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica als Països Catalans, Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 287-302. PUIG-PLA, C. (2006), «Activitat astronòmica i meteorològica de Llorenç Presas al segle XIX». A: Actes de la Primera Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, Vic, SCHCT i Agrupació Astronòmica d’Osona, 109-126.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 50
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 51
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 51-56
JOSEP PRATDESABA I PORTABELLA: UN RECORD EN QUARANTÈ ANIVERSARI DE LA SEVA MORT PASQUAL BERNAT AGRUPACIÓ ASTRONÒMICA D’OSONA; CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.
Paraules clau: astronomia, Catalunya, meteorologia, Osona, Pratdesaba, segle XX Josep Pratdesaba i Portabella: a remembrance at the forty years of his death Summary: Josep Pratdesaba i Portabella (Vic, 1870 -1967) is a paradigmatic example of the amateur astronomer, who without too many links with the academic world, is capable of developing an important scientific activity. From his own astronomical observatory, he made significant contributions to the study of the planets and the Moon. He was a disciplined weather observer, studying the weather singularity of his home region of Osona. He was also a writer of popular science, he was author of near 200 articles in newspapers and magazines. Key words: astronomy, Catalonia, meteorology, Osona, Pratdesaba, 20th century
La figura de Josep Pratdesaba i Portabella (Vic, 1870-1967) és un exemple paradigmàtic de l’astrònom i meteoròleg afeccionat que, sense massa lligams amb el món acadèmic, és capaç de dur una activitat científica encomiable. Pratdesaba va morir el 1967, ara fa quaranta anys. Serveixi, doncs, aquesta comunicació presentada en aquesta II Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia celebrada a
DOI: 10.2436/20.2006.01.91
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
52
27/10/09
17:00
Página 52
PASQUAL BERNAT
Vic, la ciutat nadiua del nostre protagonista, com a homenatge en el quarantè aniversari de la seva mort. Josep Pratdesaba i Portabella va néixer a Vic el 6 d’agost de 1870. Després dels seus primers estudis, quan tenia entre deu i dotze anys, va assistir a classes de dibuix, i més tard va estudiar francès i comptabilitat. Amb catorze anys els seus pares el van enviar a Barcelona per tal que fes d’aprenent en una botiga de la capital, ja que desitjaven que el seu fill s’encarregués en el futur de la botiga de quincalleria i merceria de la família. Va completar la seva formació aprenent de rellotger a Olot, assistint com a oient a classes de física al Seminari i amb estudis d’enginyeria a Barcelona, abandonats per exigències del negoci familiar. La vocació astronòmica de Pratdesaba es va despertar molt d’hora. El 1885, quan només tenia quinze anys, es va produir una gran pluja d’estels que el degué impressionar de tal forma que ja no va deixar d’interessar-se per l’astronomia. Va ser en aquell moment quan va realitzar les seves primeres lectures astronòmiques, llegint els textos de l’astrònom i divulgador científic Camille Flammarion. Són també d’aquesta època les primeres observacions astronòmiques, realitzades amb uns prismàtics senzills, probablement dels que es venien a la botiga familiar. Després van seguir uns prismàtics més potents, muntats damunt d’un trípode, i més endavant una petita ullera. Pratdesaba, segurament arran de la seva estada a Barcelona durant els estudis d’enginyeria, havia establert relacions amb el nucli d’afeccionats a l’astronomia de la capital catalana. Va fer amistat amb Salvador Raurich (1869-1945) i amb Rafael Patxot (1872-1964), els quals el van orientar en l’adquisició del material adequat per treure millor profit de les seves observacions. Un material que per ser complet requeria un gran esforç econòmic i que no va estar complet fins al 1909, any en el qual el nostre home va estar en condicions de bastir el seu propi observatori, al terrat mateix de casa seva. Aquest observatori estava instal·lat dalt la teulada d’una botiga, anomenada Can Cassa, de la plaça Major de Vic. En la seva construcció van sorgir dificultats derivades de la poca solidesa de l’edifici, per sostenir dalt del teulat tot el pes de l’obra i l’instrumental. Això va fer que l’espai de cabuda de l’observador fos molt reduït. De planta hexagonal, aquesta estança estava coronada per una cúpula giratòria, també de base hexagonal, feta de fusta i recoberta de zenc. Proveït amb un telescopi equatorial doble amb diversos accessoris, Pratdesaba va treure força profit d’aquesta instal·lació. En destaquem alguns dels treballs més notables: el maig de 1910 va obtenir una fotografia del cèlebre cometa Halley; pel març de 1912, una fotografia
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 53
JOSEP PRATDESABA I PORTABELLA: UN RECORD EN EL QUARANTÈ ANIVERSARI DE LA SEVA MORT
53
de la nova estrella D.N. Nova Geminarum; per l’abril següent, fotografies de l’eclipsi parcial de la Lluna, i durant l’oposició del planeta Mart el 1914 va obtenir, en diferents dies d’observació, una sèrie de dibuixos de molta qualitat sobre diferents regions del planeta. L’observatori de Plaça va ser actiu fins al 1916, any en el qual Pratdesaba el va traslladar al carrer de l’Escola. Els seus contactes amb astrònoms afeccionats d’arreu el van portar a ser un dels socis fundadors de la Societat Astronòmica Barcelonesa i a formar part de la Sociedad Astronómica de España i de la Societé Astronomique de France. El 1913 es va casar amb Dolors Riera i Niubó, i el matrimoni es traslladà a viure al carrer de l’Escola. En aquest nou domicili va construir un observatori que més gran i millor condicionat substituïa el que havia bastit a Plaça. La nova instal·lació, que no va estar enllestida fins al 1916, es va construir al terrat, amb dues estances en plantes superposades. La cúpula, de 4,5 metres de diàmetre i feta de ferro, va ser dissenyada pel mateix Pratdesaba. Hi va pintar en cadascun dels dotze fusos horaris un signe del zodíac i a l’anell inferior hi afegí la inscripció «Contemplant les meravelles del cel es veu resplendir l’infinita sabiduria de Déu i l’esperit s’enlaira acostant-se a son Criador». Un dels treballs més destacats que Pratdesaba va realitzar amb aquest nou equipament va ser l’observació i dibuix de la taca solar apareguda l’estiu de 1918 i que fins i tot va causar interferències en els sistemes de radiocomunicació que tot just en aquells moments començaven a prendre volada. Va treballar força en l’observació planetària, participant activament en campanyes d’observació com les realitzades sobre Mart els anys 1939, 1950 i 1954. La feina realitzada a l’observatori es va traduir en un important volum de treballs escrits que es van publicar en diverses revistes especialitzades i en els butlletins de les societats astronò-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
54
27/10/09
17:00
Página 54
PASQUAL BERNAT
miques de Barcelona, España i França. El darrer treball observacional que Pratdesaba va publicar va ser el pas de Mercuri davant del Sol el 7 de novembre de 1960, observat i fotografiat conjuntament amb el seu deixeble Manuel Serinanell (1909-2001). El nostre home tenia aleshores noranta anys. Tota aquesta feina observacional va arribar a tenir el reconeixement de la comunitat científica internacional. En efecte, el 1957 es va fundar a la Gran Bretanya la International Lunar Society amb la finalitat d’estudiar amb detall la superfície lunar. Una de les tasques que es va emprendre va ser l’estudi dels circs o cràters situats a l’horitzó que defineix per a nosaltres el límit visual de la Lluna. Els cràters de les regions centrals es veuen força bé i havien estat ben estudiats, tenint cadascun un nom assignat de feia temps. Els de les zones laterals, a causa de la curvatura del globus lunar, es veuen esbiaixats i deformats, cosa que en dificulta l’estudi, quedant molts d’ells sense nom. Per omplir aquest buit «toponímic» es va pensar en anomenar cadascun d’aquests «accidents geogràfics» amb noms de personatges destacats en l’estudi de l’astronomia. Es va proposar una llista de possibles candidats, entre ells Josep Pratdesaba. La llista es va aprovar i els noms dels diversos candidats es van distribuir entre les diferents formacions lunars. Al nostre home li va tocar un cràter, el cràter Pratdesaba, d’uns cent quilòmetres de diàmetre i situat a l’àrea de l’anomenat mar Austral. Tanmateix, uns quants anys més tard la Unió Internacional d’Astronomia, en disposar d’una nova cartografia lunar molt detallada gràcies a les fotografies realitzades amb satèl·lits, va decidir renovar la nomenclatura dels accidents de la Lluna substituint bona part dels noms ja existents, entre ells el del cràter Pratdesaba. Com era habitual entre els afeccionats a l’astronomia de l’època, Pratdesaba també es va mostrar interessat per la meteorologia. El 1913 va muntar una estació meteorològica al col·legi dels germans maristes de Vic, que a partir de 1914 es va incorporar a la Xarxa pluviomètrica de Catalunya. Amb aquesta estació també va subministrar dades a la Cambra Agrícola Ausetana fins al 1936. El 1917 Josep Pratdesaba va muntar una estació receptora de radiotelegrafia amb la qual captava els senyals horaris tramesos per la Torre Eiffel, així com els butlletins meteorològics que des de diferents punts de la Terra es trametien per al pronòstic del temps. Amb les dades d’aquests butlletins i les que ell i el pare Cazador recollien en les seves respectives estacions es va arribar a intuir que el comportament tèrmic de la Plana de vegades, sobretot a l’hivern, presentava alguna raresa. Això va fer que els dos científics osonencs es posessin en contacte amb el Dr. Eduard Fontserè (1870-1970), de Barcelona, que realitzà un estudi amb globus sonda confirmant el que avui coneixem com a «Anomalia tèrmica de la plana de Vic». Aquesta anomalia consisteix en l’augment de la temperatura de 12 a 14 graus a una altitud de 300 a 400 metres. Avui sabem que aquest fenomen no és una singularitat específica de la plana de Vic, sinó que es tracta d’un fenomen comú en regions de similar estructura orogràfica. Una de les facetes més importants de l’activitat de Pratdesaba va ser la de divulgador científic. Des de molt aviat se’ns mostra com un excel·lent comunicador científic. Va escriure
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 55
JOSEP PRATDESABA I PORTABELLA: UN RECORD EN EL QUARANTÈ ANIVERSARI DE LA SEVA MORT
55
prop de dos-cents articles publicats en nombrosos mitjans, molts d’ells, com els escrits en les sèries «Notes Científiques» o «Mirant al cel», en la premsa comarcal. Eren articles escrits en un llenguatge planer i farcits d’anècdotes que informaven el públic no només d’astronomia, sinó que també parlaven de meteorologia i d’altres temes científics com ara la radiofonia, tecnologia que també apassionava el nostre home. El seu interès per la comunicació científica també el va dur a pronunciar moltes conferències i fins i tot, durant els anys 1935 i 1936, va participar en un programa setmanal sobre astronomia a l’emissora Ràdio Associació de Catalunya. Com a reconeixement públic de la tasca científica duta a terme, el juny del 1948 l’Ajuntament de Vic li va imposar la medalla de plata de la Ciutat. Josep Pratdesaba va morir el vint de gener de 1967, als 96 anys d’edat. Llegava testamentàriament l’observatori a la ciutat de Vic per tal que esdevingués un centre de treball i divulgació obert als afeccionats i al públic en general. Lamentablement, per raons del tot incomprensibles, l’observatori Pratdesaba té actualment un accés restringit, privant la majoria de ciutadans del gaudi d’aquesta part tan important del patrimoni científic i cultural de la ciutat de Vic.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
56
27/10/09
17:00
Página 56
PASQUAL BERNAT
Bibliografia BERNAT, P. (2006), «Científics», Vicgrafies, 4, Centre d’Estudis Socials d’Osona.
OLIVER, Josep M. (1997) Historia de la astronomia amateur en España, Madrid, Equipo Sirius.
SALARICH, M.; VINYOLES, P.; SERINANELL, M. et al. (1960), Els noranta anys de l’il·lustre vigatà Josep Pratdesaba, Vic.
SERINANELL, M (1992) L’observatori Pratdesaba de Vic, Vic, Patronat d’Estudis Osonencs.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 57
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 57-67
PLUTÓ T. CADEFAU SURROCA;1 M. A. CATALÀ POCH2 1
IES PERE BORRELL, PUIGCERDÀ. DEPARTAMENT D’ASTRONOMIA I METEOROLOGIA, UNIVERSITAT DE BARCELONA.
2
Paraules clau: sistema solar, individual (Plutó), planetes nans Plutó Summary: Pluto was discovered in 1930 by Clyde Tombaugh and accepted as Solar System’s ninth planet. In the International Astronomical Union General Assembly held on 24 August 2006 in Prague, Pluto became a dwarf planet with Ceres, Caront and 2003B313 (Eris). We present a collection of the short history of this, now new, dward planet. Key words: Solar System, individual (Pluto), dward planet
Els planetes coneguts no han estat sempre els mateixos, és per aquest motiu que, tot i centrar el nostre estudi en Plutó, no podem deixar de repassar breument un període de temps més ampli per veure com ha evolucionat el coneixement sobre el sistema solar. El descobriment casual d’Urà a la constel·lació de Gèminis per William Herschel el 13 de març de l’any 1781 va marcar una nova etapa prolongant els límits del nostre sistema solar i va trencar amb la idea d’un sistema solar limitat. Actualment se li coneixen 20 satèl·lits, els dos primers, Titània i Oberó, van ser descoberts pel mateix Herschel el 1787; 64 anys més tard, el 1851, Lassell va descobrir Ariel i Umbriel; Kuiper descobrí Miranda l’any 1948; deu satèl·lits més foren descoberts per la Voyager 2 entre els anys 1985 i 1986, i els cinc restants entre l’any 1997 (2) i el 1999 (3). L’any 1977 James Elliot va descobrir els anells d’Urà.
DOI: 10.2436/20.2006.01.92
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
58
27/10/09
17:00
Página 58
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH
L’1 de gener de 1801, Piazzi descobrí Ceres a la constel·lació de Taurus; l’any següent, el 28 de març de 1802, Olbers descobrí Pallas a la constel·lació de Virgo, i els seguiren Juno, Vesta..., astres que venien a omplir el buit que hi havia entre Mart i Júpiter. Tots ells contribuïren, en principi, a augmentar el nombre de planetes. El descobriment de Neptú l’any 1846 (Comas Solà, 1927: 222-223), en principi, va suposar l’èxit de la teoria i el càlcul en la predicció de nous descobriments. Urbain Jean Joseph Leverrier (també Le Verrier) aconsellat per François Arago va estudiar les desviacions observades en la posició d’Urà respecte de l’òrbita calculada, i el 31 d’agost de 1846 anuncià quina seria la posició d’un hipotètic planeta que les justificaria. Johan Gottfried Galle el 5 d’octubre de 1846, per encàrrec de Leverrier, va buscar i trobar el nou planeta, Neptú, a menys d’1º de la posició anunciada. Per altra part, sembla que John Couch Adams va efectuar el mateix càlcul que Leverrier, amb un procediment una mica diferent i donant al planeta una posició una mica diferent, el seu treball no es va conèixer fins després de saber-se del de Leverrier i d’haver-se confirmat la predicció. Segons Leverington (Leverington, 1996: 87-93) Adams es va posar a calcular l’òrbita de l’hipotètic planeta l’any 1843, i el setembre de 1845 en tenia la posició calculada. El mèrit del descobriment de Neptú s’ha atribuït per igual a Leverrier i a Adams; ara bé, un article arran d’uns documents sobre el descobriment (Sheehan et al., 2005) perduts, que van reaparèixer el 1998, analitzen el protagonisme d’Adams en tot el procés. Comenten que Adams no va arribar a presentar tots els càlculs, sinó tan sols una nota sobre la predicció, i afirmen que: «...a Adams no se le puede atribuir el mismo mérito que a Le Verrier en el descubrimiento de Neptuno. Ha de recaer en exclusiva en quien predijo la posición del planeta y convenció a los astrónomos de que diesen con él. El autor de esta hazaña fue Le Verrier». Neptú té vuit satèl·lits, el primer que es va descobrir fou Tritó, l’any 1846 per Lassell; el segon Nereida, descobert tres anys més tard, el 1949, per Kuiper, i els sis restants van ser descoberts l’any 1989 per la Voyager 2. Com a curiositat direm que els arcs dels anells de Neptú van rebre els noms d’Adams, Leverrier, Galle, Lassell i François Arago. L’any 1851 el nombre de planetes en el sistema solar arriba a ser de vint-i-tres per tornar a ser vuit l’any 1852: Ceres, Pallas... passen a ser petits planetes o asteroides. L’any 1930 s’incorpora Plutó i el nombre de planetes del sistema solar és de nou. L’agost de 2006 (IAUC, 2006b) Plutó deixa de ser planeta per ser classificat com a planeta nan: el nombre de planetes del sistema solar torna a ser de vuit. Descobriment de Plutó
Percival Lowell va néixer a Boston el 13 de març de 1855, es graduà a Harvard (Leverington, 1996: 96-99). Estava interessat i era partidari de l’existència dels canals de Mart de Schiparelli, per aquest motiu fundà l’observatori de Flagstaff (Arizona) i es dedicà a estudiar-los i acabà publicant un mapa d’aquests canals. També es dedicà a buscar un planeta més enllà de Neptú, anomenat per ell mateix planeta X. L’any 1905 contractà un ajudant, William Carrington, per analitzar els moviments residuals dels altres planetes i predir la posició d’aquest
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
PLUTÓ
27/10/09
17:00
Página 59
59
possible planeta desconegut, a l’hora que inicià una recerca fotogràfica en les zones properes a l’eclíptica. El 1908 encara no havia obtingut cap resultat, i, per altra part, un altre astrònom, William Pickering, s’afegia a la cursa de la recerca. Lowell decidí calcular ell mateix les desigualtats en el moviment d’Urà, no explicades per les pertorbacions causades per Neptú; acabà els càlculs el 1910 ajudat per Elisabeth Williams, i demanà a Carl Lampland que iniciés una nova recerca fotogràfica. Lowell publicà els resultats de les seves anàlisis el 1915, on predeia que el nou planeta tindria una massa 6,6 vegades la de la Terra i es trobaria a la constel·lació de Gèminis, a una distància de 43 UA. L’any següent Lowell moria d’un atac de cor. La recerca no s’aturà, però fins a l’any 1927 no es va tornar a intensificar. Vesto Melvin Slipher, director successor de Lowell de l’observatori de Flagstaff, va contractar Clyde Tombaugh. Clyde Tombaugh va néixer el 4 de febrer de 1906 a Streater (Illinois). Granger i astrònom amateur, amb peces velles de maquinària s’havia construït un telescopi per mirar el cel. L’any 1928, Tombaugh demanà l’opinió a Flagstaff sobre uns croquis seus de Mart i Júpiter, Slipher quedà impressionat per la precisió del treball i li va oferir una plaça d’ajudant de l’observatori, la qual acceptà. Comença a treballar el 6 d’abril de 1929. Al principi tenia problemes amb la conducció del telescopi i amb les fotografies, que a causa del fred se li clivellaven, si bé un cop resolts començà fotografiant l’àrea de Gèminis i Càncer, però al setembre encara no havia obtingut cap resultat i va decidir fotografiar una àmplia zona al llarg de l’eclíptica. El gener de 1930 ja havia completat tot el zodíac i tornava a ser a la zona de Gèminis. A mitjan febrer comparava les plaques dels dies 21, 23 i 29 de gener, el mètode era el següent: prenia dues fotografies de la mateixa zona però de dates diferents i les superposava simultàniament alternant-les de manera que si un punt lluminós no es trobava al mateix lloc es detectava, i per tant si es desplaçava indicava que no era una estrella. El 18 de febrer en comparar les dues últimes plaques, les dels dies 23 i 29, va trobar un objecte de magnitud 15 que es movia, va buscar l’objecte a la placa del dia 21... i havia trobat el planeta X. Els seus superiors li van demanar prudència i insistiren que se n’assegurés abans de fer pública la troballa. Tres setmanes més tard s’informà del descobriment del nou planeta i va fer-se públic el 13 de març de 1930, just en el 75è aniversari del naixement de Lowell i 149è aniversari del descobriment d’Urà per Herschel. El nou astre rebé el nom de Plutó. El va proposar Venetia Burney, una nena anglesa d’onze anys. El nom fou acceptat perquè era el nom d’un déu de la mitologia i, a més, començava amb les inicials de Percival Lowell, el seu símbol seria ♇. El següent repte era determinar l’òrbita que seguia Plutó. L’observatori havia facilitat poques dades; tot i així, la primera estimació de l’òrbita va ser publicada per Armain Leuschner, Ernest Bower i Fred Whipple de la Universitat de California el 7 d’abril de 1930: li van deduir una distància de 41 UA i una inclinació orbital de 17º, valors molt propers als reals. Però va ser Andrew Crommelin, del Reial Observatori de Bèlgica, qui, basant-se en una fotografia que l’observatori tenia del 27 de gener de 1927 i en la qual es va poder identificar Plutó, va poder calcular amb suficient precisió l’òrbita.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
60
27/10/09
17:00
Página 60
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH
Plutó és molt petit i està lluny, per això és difícil d’observar. Hi ha qui creu que el seu descobriment, igual que el de Neptú, és fruit de l’atzar, i hi ha qui considera que realment era el planeta X que amb tanta cura va predir Lowell. Ara bé, la seva massa és molt més petita de la que ell va calcular i la posició, una mica diferent. Anàlisis posteriors més acurades de l’òrbita d’Urà i Neptú, amb les dades proporcionades per la sonda Voyager 2, han permès obtenir les òrbites d’aquests planetes amb més exactitud, i han demostrat que no hi havia tals discrepàncies: els errors en el cas d’Urà s’atribueixen a errors sistemàtics dels catàlegs utilitzats, i en el cas de Neptú s’havia sobrevalorat la seva massa, que en realitat era una mica més petita. Característiques de Plutó
Plutó és molt petit, el seu diàmetre equatorial és de 2.300 km, aproximadament un 18% del de la Terra (Audouze & Israël, 1985: 10-211; IAUC, 1986a). La seva massa és unes 500 vegades més petita que la de la Terra. La seva densitat, 2,1 g/cm3, està entre la dels planetes terrestres (de 3,9 a 5,5 g/cm3) i la dels planetes gegants (de 0,7 a 1,6 g/cm3). La gravetat de Plutó és 0,06 vegades la de la Terra, i 6,3 vegades menor que la de Mart o Mercuri (0,38 g). La inclinació de l’òrbita de Plutó respecte de l’eclíptica és d’uns 17,2º, molt superior a la de qualsevol planeta del sistema solar. Per altra part, Mercuri té una excentricitat de 0,206, i com a molt per a la resta de planetes no arriba a 0,1, mentre que la de Plutó és de 0,25, la qual cosa provoca que la seva distància al Sol variï entre les 30 UA en el periheli i les 49 UA en l’afeli, i la seva distància mitjana al Sol és d’unes 39,5 UA; això fa que la seva òrbita s’entrecreui amb la de Neptú (distància mitjana 30 UA, afeli 30,3 UA i periheli 29,8 UA). L’òrbita de Plutó va estar entre les d’Urà i Neptú, entre el 7 de febrer de 1979 i l’11 de febrer de 1999. El seu període de rotació és de 6d 9h 17m, i el moviment, d’est a oest. Té un període de revolució de 248 anys. La seva velocitat orbital mitjana és d’uns 4,7 km/s, i en ser la seva òrbita altament excèntrica varia entre uns 3,7 km/s en l’afeli i uns 6,1 km/s en el periheli. Que l’òrbita de Plutó creui la de Neptú fa pensar en la possibilitat que els dos planetes topin, però això és gairebé impossible, ja que l’òrbita de Plutó és molt més inclinada i no hi ha un punt en comú entre les dues òrbites. En el periheli Plutó està per sota de l’òrbita de Neptú aproximadament unes cinc vegades la distància de Mart al Sol, 1,52 UA, i en l’afeli, està per sobre una mica més de la distància entre el Sol i Saturn, 9,5 UA. La distància mínima entre Neptú i Plutó és de 16,7 UA, que és més gran que la distància mínima entre les seves òrbites. Els dos planetes estan en «ressonància estable»: Plutó manté una ressonància del tipus 3:2 amb Neptú, és a dir: per cada dues voltes de Plutó al voltant del Sol, Neptú en dóna 3, la qual cosa implica que aproximadament cada 495 anys les posicions relatives entre els dos planetes siguin les mateixes. El moment en què Neptú coincideix amb Plutó és en l’afeli. Aquestes ressonàncies entre el moviment dels planetes o entre els seus satèl·lits són les que eviten el risc de col·lisions. Des de 1976 (IAUC, 1988; IAUC, 1992) se sap que Plutó està envoltat per una fina capa de metà, i observacions posteriors, del 1992, hi han determinat l’existència de nitrogen i
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
PLUTÓ
27/10/09
17:00
Página 61
61
monòxid de carboni, essent el nitrogen el gas dominant (Owen et al., 1993). L’origen d’aquesta atmosfera és la sublimació del gel de la superfície com a conseqüència del progressiu escalfament que pateix en apropar-se al periheli (l’últim pas va ser el 1989). Això fa que s’observin variacions en l’albedo de Plutó. L’altura d’aquesta atmosfera és de desenes de quilòmetres i només existeix durant algunes dècades al voltant de la data de pas pel periheli. El 1983 la zona de l’equador es veia més fosca, per tant seria una mica més calenta que els pols, la qual cosa indica que el metà gelat no cobriria les regions equatorials sinó que aquestes serien més rocoses, és a dir el metà no estaria uniformement repartit. Satèl·lits
Amb la resolució de 24 d’agost de 2006 de la UAI, Caront deixa de ser satèl·lit de Plutó per tenir la categoria de planeta nan. La seva massa, 1,52·1021 kg, és 1/7 de la de Plutó. Es parla de sistema binari o doble, Plutó-Caront, i el motiu és que el seu baricentre és exterior a Plutó, és a dir, en realitat els dos cossos, Plutó i Caront, es mantenen en òrbita girant plegats al voltant d’aquest punt. Caront va ser descobert casualment per James W. Christy el 2 de juliol de 1978 (CastillaCañamero, 2007: 69-70), sembla que estava observant Plutó quan s’adonà d’una petita protuberància borrosa en la imatge, curiosament se li espatllà l’aparell i demanà un tècnic per reparar-lo. El tècnic demanà a Christy si podia quedar-se mentre revisaven l’aparell i Christy ho aprofità per repassar anteriors imatges del planeta (del 1965 i 1970), i s’adonà que presentaven la mateixa irregularitat. Investigacions posteriors van provar que aquella protuberància borrosa era en realitat, i en aquell moment, un satèl·lit de Plutó. Provisionalment se l’anomenà 1978 P1, posteriorment (IAUC, 1986a) se’l designava satèl·lit de Plutó, Plutó I, i se’l reconeixia amb el nom definitiu de Caront. Caront es troba a uns 19.500 km de Plutó, la seva excentricitat pot considerar-se zero, cosa que vol dir que la seva òrbita seria circular. El seu període orbital és de 6,378 dies i coincideix amb el seu període de rotació, per tant la posició relativa de Plutó i Caront serà sempre la mateixa i sempre es mostraran mútuament la mateixa cara. Les últimes estimacions donen a Caront un diàmetre equatorial de ~1.300 km, una densitat de 1,7 g/cm3, més petita que la de Plutó, o sigui que deu tenir més quantitat de gel i deu ser menys rocós que Plutó (IAUC, 1986b; IAUC, 1987; Buie et al., 2006). Caront és massa petit per poder retenir atmosfera i les possibles molècules que s’evaporen de la superfície es poden escapar cap a l’espai, per això quan observem la superfície de Caront apareix més fosca i apagada. Nix i Hidra foren descoberts el 15 de maig de 2005 per un equip d’astrònoms que observaven Plutó amb el Hubble Space Telescope. Provisionalment se’ls anomenà S/2005 P2 i S/2005 P1, i posteriorment la circular del 21 de juny de 2006 (IAUC, 2006a) de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) designava els satèl·lits com a Plutó II i Plutó III i els reconeixia el nom definitiu de Nix i Hidra, respectivament. Les seves inicials coincideixen amb les de New Horitzons, que és la missió espacial no tripulada de la NASA destinada a
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
62
27/10/09
17:00
Página 62
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH
l’exploració de Plutó, on està previst que arribi el 2015, i el cinturó de Kuiper. Plutó es convertia així en el primer objecte del cinturó de Kuiper conegut amb més d’un satèl·lit. Situats a una distància mitjana de 49.400 km, Nix, i 64.700 km, Hidra, aquests dos satèl·lits són molt més petits que Caront, els seus diàmetres oscil·len entre 60 i 167 km i 45 i 138 km respectivament (Buie et al., 2006). L’excentricitat de l’òrbita d’Hidra, igual que passa amb Caront, es pot considerar zero, mentre que la de Nix és una mica excèntrica, aproximadament 0,005. Els seus períodes són de 24,8 i 38,2 dies. La comparació d’aquests períodes orbitals amb el període orbital de Caront suggereix que el seu moviment orbital mitjà està en ressonància amb Caront, per a Nix 4:1 i per a Hidra 6:1 i, per tant, entre Nix i Hidra, 3:2. Teories sobre l’origen de Plutó
Hi ha diverses hipòtesis sobre l’origen de Plutó (Taylor, 2000: 110), una d’elles pressuposaria que Plutó es va formar a l’interior del sistema solar, però el mecanisme de trasllat a la posició actual és complexa i la composició del planeta ho fa poc probable. Una segona teoria pressuposaria que es va formar a la part exterior del sistema solar, però en aquest cas Plutó resulta ser massa rocós. Una tercera teoria seria que Plutó és un satèl·lit fugitiu de Neptú, encara que és complicat explicar com va poder desprendre’s. M. M. Woolfson (Woolfson, 2002) suposa que Plutó era un satèl·lit natural de Neptú i Tritó inicialment en una òrbita molt excèntrica, i com a resultat d’una col·lisió entre els dos, Tritó va ser capturat per Neptú i Plutó fou llançat a una òrbita heliocèntrica de la qual es va despendre un petit tros, Caront, que gira en òrbita retrògrada al voltant de Plutó. Plutó vist per alguns astrònoms
Si bé és cert que Plutó ha estat el novè planeta del sistema solar durant 66 anys i 164 dies, del 13 de març de 1930 al 24 d’agost de 1996, també ho és que des del seu descobriment sempre ha estat en controvèrsia; en aquests anys, per les seves peculiaritats, hi ha qui ha mostrat cautela a l’hora d’afirmar que Plutó era un planeta. — Camile Flammarion (Flammarion 1963: 329): a l’Astronomie Populaire, edició revisada del 1963, p. 329, es transcriuen les paraules de l’edició original del 1879: El hecho de que Neptuno sea el último planeta que conocemos, no nos de derecho a pensar que más allá no exista otro: creer que todo está descubierto, es un error profundo es como tomar el horizonte por límite del mundo..., las perturbaciones de un planeta se manifiesten de manera sensible. De este planeta incógnito solamente sabemos que, de existir, tiene que ser de magnitud inferior a 12 y tener un movimiento extremadamente lento.
S’hi explica breument el descobriment de Plutó i les característiques d’aquest planeta, es comenta que amb les dades conegudes de Plutó li correspondria una densitat molt elevada (50) i
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
PLUTÓ
27/10/09
17:00
Página 63
63
per altra part es qüestiona que si la seva densitat fos la mateixa que la de la Terra no podria pertorbar el moviment d’Urà i Neptú. Plantejada aquesta contradicció, es considera que només les noves observacions ho podran aclarir. Aquest capítol està revisat per A. Danjon i A. Dollfus. —Josep Comas Solà: a El cielo no s’anomena Plutó, l’edició de l’any 1927 és anterior al seu descobriment, el 1930. A Astronomía (3a ed., del 1933) (Comas Solà 1933: 132-133) explica breument el descobriment i comenta els seus elements orbitals. Escriu que amb Plutó s’acaba el sistema solar, però no pot afirmar-se que defineixi el límit, i poden existir altres planetes més allunyats que només futures observacions poden decidir. —M. Andre Danjon: a l’Astronomie génerale (2a ed., del 1980) (Danjon, 1980), que és una edició revisada de l’original de 1959, no s’anomena Plutó, tot i haver-hi un capítol dedicat al «Moviment des planetes» i un altre a «Lune, Sol planetes et satellites, rotation, fases». —Carl Sagan (Sagan et al., 1966: 173-174): a Los planetas, de 1966, explica breument el descobriment de Plutó i en dóna el seu període, els valors entre els quals oscil·la la seva distància al Sol, i comenta: «Petit, fred i fosc, Plutó és el planeta menys apte per a la vida». —Sir Fred Hoyle (Hoyle, 1967: 273): en el seu llibre Astronomia, escriu: «Un altre planeta, Plutó, està més enllà de l’òrbita de Neptú. Però com ha dit Lytleton, Plutó pot ser un satèl·lit que s’ha escapat de Neptú, en aquest cas no pot considerar-se de cap manera planeta». —Enciclopèdia Ulisses (Enciclopèdia Ulisses, 1982: 138-139) tracta Plutó, juntament amb Neptú, com a «planetes inferits». Informa d’algunes característiques seves i comenta: «...la conclusió més interessant que se segueix d’aquestes dades és que Plutó no pot ésser el planeta que hom cercava: la seva descoberta fou accidental, i quasi no hi ha dubte que ni tan sols és planeta,... sembla, versemblantment, una lluna escapada de Neptú...». —J. Hermann (Hermann, 1983: 103) presenta Plutó com a novè planeta del sistema solar i ens descriu les seves característiques físiques i orbitals conegudes. El volum d’informació és similar a la d’Urà o de Neptú, i notem que l’edició és prèvia a les missions espacials. L’hem inclòs perquè no deixa de ser un prototip. —L’Enciclopèdia Salvat Ciència y Tècnica (Salvat Ciència y Tècnica, 1986: 2.534-2.535), comenta les característiques i el descobriment de Plutó, tot puntualitzant la incertesa del valor de la seva massa i densitat, i de la semblança amb el seu satèl·lit, que indueix a teoritzar sobre un «planeta doble» o «asteroide doble». —La Nova Enciclopèdia Temàtica (Nova Enciclopèdia Temàtica, 1990: 73) planteja: «Plutó, planeta o asteroide?»; i referint-se a Plutó i a Caront ens diu: «... cada cop sigui més evident la tendència a considerar-los com a integrants d’un possible cinturó d’asteroides, de gran òrbita, situat al límit del sistema solar. Així doncs, faltaria descobrir el novè planeta...». —D. Leverington (Leverington, 1996: 96-100): a A history of Astronomy from 1890 to the present, escriu un capítol dedicat als planetes terrestres (Mercuri, Venus, la Terra i Mart), un altre dedicat als gegants gasosos (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú), i en el capítol dedicat als petits cossos del sistema solar hi figura Plutó juntament amb els asteroides, cometes i meteorits.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
64
27/10/09
17:00
Página 64
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH
—David Mc Nab i James Younger (Nab and Younger, 1999: 231-233): a Los planetas (1999), llibre de divulgació, ens parla de Plutó com el novè planeta, del seu descobriment, dels programes espacials previstos i, qualitativament, de les seves característiques més importants. —Stuart Ross Taylor (Taylor, 2000: 108-110): a Nuestro Sistema Solar y su lugar en el Cosmos diferencia dos grups de planetes: Mercuri, Venus, la Terra i Mart; i Júpiter, Saturn, Urà i Neptú; i a Plutó li dóna un tractament a part. Referint-s’hi comenta: «Sovint s’al·ludeix al minúscul Plutó com a novè planeta...». Considera que en un futur ens acostumarem al fet que el sistema solar tingui vuit planetes, i no deu o més. Ens explica les característiques del sistema Plutó-Caront i a l’últim opina sobre les teories existents del seu origen. Com podem classificar Plutó?
Plutó sempre s’ha considerat un astre/cos un xic original i com més se l’ha conegut més ens ha mostrat les seves peculiaritats que són les següents. La seva òrbita té una inclinació de 17º2, mentre que en els altres planetes com a màxim és 7º (Mercuri). O sigui que és altament excèntrica i creua la d’un altre planeta, Neptú. La massa de Caront representa aproximadament una setena part de la de Plutó, mentre que per als planetes del sistema solar la proporció entre satèl·lit i planeta arriba com a màxim a una vuitanta-unena part, que correspon a la Lluna i la Terra; i per altra banda, Caront tindria un període de rotació elevat, de 153 hores. Per grandària, Plutó seria el «planeta» més petit, de fet hi ha satèl·lits amb volums més grans que el seu: la Lluna, de la Terra; Io, Europa, Ganímedes i Calixt, de Júpiter; Tità, de Saturn, i Tritó, de Neptú. Tradicionalment, Mercuri, Venus, la Terra i Mart són planetes més petits i densos i amb atmosferes relativament petites. En canvi, a Júpiter, Saturn, Urà i Neptú se’ls anomena gegants gasosos (encara que seria més correcte anomenar gegants gasosos a Júpiter i Saturn i gegants gelats a Urà i Neptú): tenen grans masses, són poc densos i les seves atmosferes són relativament grans. Plutó, per contra, tot i ser més proper a aquests últims, és més rocós, petit i dens, més semblant als primers, però massa diferent per poder incloure’l entre ells. A l’últim, l’origen de l’atmosfera de Plutó és conseqüència de la sublimació del gel de la superfície, la qual cosa indueix a pensar que Plutó és un cometa gegant, però no pot classificar-se com a tal perquè té satèl·lits i no té coma visible. Sabem que es comporta com un asteroide, ara bé, a la distància del Sol a què es troba, l’acreció és un procés lent i no tan efectiu com a l’interior del sistema solar, ja que els cossos tenen menor densitat i menor velocitat. Per aquest motiu es pensa que Plutó està a mig camí entre els planetes i els cossos menors. Plutó i Ceres
La història de Plutó sembla repetir la de Ceres: si bé tots dos en principi han estat classificats com a planetes, tots dos han canviat la seva condició, són els primers i obren una nova categoria de cossos del sistema solar.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
PLUTÓ
27/10/09
17:00
Página 65
65
A mitjan segle XIX en el llibre Élèments d’Astronomie (Rion, 1851?: 58-59) hi trobem que: «Le système planétaire, qui comprend un orbe de plus de 6,600 millions de lieues (nous ne comprenons pas ici les comètes dont quelques-unes s’éloignent 10 fois plus que Neptune, sans se soustraire à l’influence du Soleil), est composé de 23 planètes: Mercure, Venus, la Terra, Mart, Flora, Vesta, Iris, Hébé, Métis, Astrée, Junon, Cérès, Pallas, Hygie, Parthénope, Clio, Egérie, Irène, Eunomia, Jupiter, Saturne, Uranus et Neptune». S’hi classifica com a planetes inferiors Mercuri i Venus, ja que les seves òrbites es troben entre la Terra i el centre comú, i com a planetes superiors, Mart, Júpiter... i tots els altres planetes, ja que les seves òrbites estan més enllà de l’òrbita terrestre. Quan s’hi explica cada planeta, a continuació de Mart i abans de Júpiter hi situa els planetes telescòpics o planetes que no són visibles a ull nu, en total 15: Flora, Vesta, Iris, Hébé, Métis, Astrée, Junon, Cérès, Pallas, Hygie, Parthénope, Clio, Egérie, Irène, Eunomia, i explica que la descoberta d’aquests omple el buit que hi havia entre les distàncies dels planetes al Sol, ja esmentat per Kepler que considerava que les distàncies estaven en proporcions harmòniques, i entre Mart i Júpiter faltava, deia ell, un acord; per altra part, s’hi apunta la idea d’Olbers que aquests planetes eren fragments d’una massa més considerable trencada per qualsevol causa. Aquests planetes telescòpics són els que posteriorment va ser necessari reclassificar i es van anomenar planetes menors, i concretament asteroides. L’observació, l’augment del seu nombre (actualment són més de 135.000 ) i les característiques comunes van portar a diferenciarlos dels planetes (bàsicament es diferencien per la seva massa i les seves òrbites). Així, durant el segle XX el nostre sistema solar ha estat format pel Sol i el sistema planetari constituït per planetes amb els seus satèl·lits, asteroides o planetes menors i cometes. A part, els planetes s’han classificat en categories descriptives, no definides per la IAU: segons la seva situació, en inferiors o superiors, segons les seves característiques físiques, en terrestres o gegants de gas, i deixen a part Plutó que per les seves característiques no acaba d’encaixar en cap grup. Durant el segle XX el terme planeta englobava els cossos que giren al voltant d’una estrella, reflecteixen la seva llum i són més grans que un asteroide. Aquesta definició es va anar fent ambigua a mesura que s’ampliaven els horitzons del sistema solar. Des de finals del segle XX, i sobretot a principis del segle XXI, constantment es descobreixen nous cossos que formen part del cinturó de Kuiper: Varuna (o objecte núm. 20.000, 28 nov. 2000), Ixion (o objecte núm. 28.978, 22 maig 2001), Quaoar (o objecte núm. 50.000, 4 juny 2002), Sedna (o objecte núm. 90.377, 14 nov 2003), Eris (o objecte núm. 136.199, 29 jul. 2005). Plutó és el primer membre descobert dels cossos que formen part del cinturó transneptunià, o cinturó d’Edgeworth-Kuiper de petits objectes més enllà de Neptú i que guarden certa similitud, no tant dinàmicament, amb el cinturó d’asteroides (o cossos rocosos molt menys màssics que els planetes, es mouen al voltant del Sol en òrbites independents i conegudes, són objectes que poden apropar-se a 0,1 UA de la Terra o arribar més enllà de l’òrbita de Saturn).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
66
27/10/09
17:00
Página 66
T. CADEFAU SURROCA; M. A. CATALÀ POCH
El 1999, Brian Marsden, a la circular de la IAU de data 2 de febrer de 1999 (Marsden, 1999) va proposar incloure Plutó, per les seves dimensions i les seves característiques orbitals, a la llista d’asteroides i objectes transneptunians amb el número 10.000, però no va ser acceptat perquè els astrònoms nord-americans volien conservar l’únic planeta descobert per un compatriota seu. Amb el descobriment el 2003 d’Eris (2003 UB313 o Xena), membre del cinturó de Kuiper, més gran que Plutó i amb un satèl·lit reconegut, va revifar la necessitat de tornar a definir o precisar millor el concepte de planeta. Una de les possibilitats era que el nombre de planetes s’anés ampliant amb la incorporació dels nous cossos descoberts. La IAU el 24 d’agost de 2006 (IAUC, 2006b; Anglada-Escudé & Ribas, 2006) acordà majoritàriament desestimar la proposta inicial que es presentava amb la qual Plutó continuava sent planeta i el nombre d’aquests augmentava a 12, i aprovà majoritàriament una nova definició de planeta, la Resolució 5A, en la qual es deia: «Un planeta és un cos celest que: (a) està en òrbita al voltant del Sol, (b) té suficient massa perquè la seva gravetat superi les forces associades a un sòlid rígid de manera que assoleix una forma (gairebé) esfèrica en equilibri hidrostàtic, i (c) que és l’objecte gravitatòriament dominant a l’entorn de la seva òrbita. I un “planeta nan” es diferencia d’un planeta perquè (c) NO és l’objecte gravitatòriament dominant a l’entorn de la seva òrbita, i (d) no és un satèl·lit». La nova definició (Soter, 2007) implica: primer, tenir o no un satèl·lit no qualifica un cos de planeta, hi ha planetes, com Mercuri i Venus, que no tenen satèl·lits, i hi ha objectes del cinturó de Kuiper, com Eris, o alguns asteroides que sí que en tenen. Segon, un planeta no té perquè tenir completament net d’altres cossos l’entorn de la seva òrbita, però ha de ser capaç de desviar-los o absorbir-los o mantenir-los en òrbites particulars amb ressonàncies estables, que dominen la seva òrbita (Júpiter el cinturó d’asteroides, Neptú el cinturó de Kuiper). I tercer, el valor del quocient entre la massa d’un cos i la massa total dels altres objectes de la seva zona orbital, per als planetes del sistema solar oscil·la entre 1.700.000 per a la Terra i 5.100, que correspon a Mart; si els comparem amb la de Ceres, 0,33, o la de Plutó, 0,07, és evident que els planetes estan en una categoria diferent. Conclusions
Per acabar, i com a curiositat, direm que Plutó, predit per Lowell l’any 1915 i descobert per Tombaugh l’any 1930, ha estat planeta durant 76 anys i 164 dies; durant 28 anys i 53 dies Caront ha estat el seu satèl·lit; i durant 64 dies hem tingut Plutó com a novè planeta del sistema solar amb tres satèl·lits reconeguts oficialment amb els noms de Caront, Nix i Hidra. És des del 24 d’agost de 2006 un planeta nan, el número 134.340 (Spahr, 2006), i se’l reconeix com a prototipus d’un nou tipus d’objectes dins la categoria d’objectes transneptunians, o els plutins. Amb el reconeixement de Caront com a planeta nan s’obren noves incògnites... és un sistema de planeta nan doble, el cas de Plutó-Caront?
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
PLUTÓ
27/10/09
17:00
Página 67
67
Bibliografia ANGLADA-ESCUDÉ, G.; RIBAS, S. J. (2006), Definició de planeta, Universitat de Barcelona, http://www.serviastro.am.ub.es/noticies/definicio_planeta.html. AUDOUZE, J.; ISRAËL, G. (1985), The Cambridge Atlas of Astronomy, Cambridge University Press, Cambridge. BUIE, M. W. et al. (2006), Orbits and Photometry of Pluto’s Satellites: Charon s/2005 P1, and S/2005 P2, Astron. J., 132, 290-298. COMAS SOLÀ, J. (1927), El cielo, Barcelona, Casa editorial Seguí. COMAS SOLÀ, J. (1933), Astronomia, 3a ed., Barcelona, Labor. CASTILLA-CAÑAMERO, G. (2007), El rumor de los planetas, Madrid, Equipo Sirius. DANJON, A. (1980), Astronomie Générale Astronomie Sphérique et éléments de méchanique Celeste, seconde edition, Paris, Librairie Scientifique et Technique Albert Blanchard. ENCICLOPÈDIA ULISSES (1982), «L’Univers», vol. 8, Esplugues (Barcelona), Edicions Ulisses S.A. FLAMMARION, C. (1963), Astronomie Popular, Barcelona, Montaner i Simon S.A. (edició revisada per Flammarion, G. C. i Danjon, A.) HERMANN, J. (1983), Atlas de Astronomía, Madrid, Alianza Editorial, S.A. HOYLE, F. (1967), Astronomía, Barcelona, Destino. IAUC (1986a), International Astronomical Union Circular, Núm. 4.157, de 3-1-1986. IAUC (1986b), International Astronomical Union Circular, Núm. 4.271, de 17-11-1986. IAUC (1987), International Astronomical Union Circular, Núm. 4.303, de 26-1-1987.
IAUC (2006a), International Astronomical Union Circular, Núm. 8.723, de 21-6-2006. IAUC (2006b), General Assembly, International Astronomical Union, 2006 General Assembly: Resolutions 5 and 6, 24 August 2006. LEVERINGTON, D. (1996), A History of Astronomy from 1890 to the present, New York, Springer-Verlag. MARSDEN, B. (1999), Minor Planet Electronic Circulars, MPEC 1999-CO3, de 4 de febrer de 1999, Cambridge, USA, Smithsonian Astrophysical Observatory. NAB, D. Mc.; YOUNGER, J. (1999), Los Planetas, Barcelona, Gedisa S.A. NOVA ENCICLOPÈDIA TEMÀTICA (1990), Barcelona, Grupo Editorial Planeta. OWEN, T. C. et al. (1993), Surface Ices and the Atmospheric Composition of Pluto, Science, 261, 745-748. RION, A. (1851?), Élements d’Astronomie, 2e edition, Paris, Imp. Blondeau. SAGAN, C.; NORTON LEONARD, J.; THE EDITORS OF LIFE (1966), Planetas, New York, Time, Inc. SALVAT CIÈNCIA I TÈCNICA (1986), Vol. 11, Barcelona, Salvat Editores. SHEEHAN, W.; KOLLERSTROM, N.; WAFF, C. B. (2005), «El descubrimiento de Neptuno», Investigación y Ciencia, febrero 2005, 341, 38-45. SOTER, S. (2007), «Definición de Planeta», Investigación y Ciencia, marzo 2007, 366, 6-13. SPAHR, T. B. (2006), Editorial Notice Minor Planet Center 2006-9-7, Minor Planet Electronic Circular 2006-R19.
IAUC (1988), International Astronomical Union Circular, Núm. 4.620, de 1-7-1988.
TAYLOR, S. R. (2000), Nuestro Sistema Solar y su lugar en el Cosmos, Cambridge, Cambridge University Press, edición española.
IAUC (1992), International Astronomical Union Circular, Núm. 5.532, de 30-5-1992.
WOOLFSON, M. (2002), «The Neptune-TritonPluto system», MNRAS, 304, 195-198.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 68
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 69
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 70-78
SÈRIE DE PLUJA DE MAÓ DEL 1864 AL 1932 GRÀCIES A JOAQUIM CARRERAS I MAURICI HERNÁNDEZ PAZ CARRERAS SEGUÍ INSTITUT MENORQUÍ D’ESTUDIS.
Paraules clau: història de la meteorologia a Menorca, test d’homogeneïtat Rainfall in Maó between 1864 and 1932 thanks to the data recorded by Joaquim Carreras and Maurici Hernández Summary: Thanks to Joaquim Carreras Neto between 1864 and 1884 and Maurici Hernández Ponsetí between 1885 and 1932 we have been able to analyse the rainfall volume and frequency in Maó during a period of 70 years. Here we want to present all the data they collected and the instruments they used as well as their life, not just as observers but as pioneers in their field. Key words: history of meteorology in Menorca, homogeneity tests
Gràcies a l’ajut de l’Institut Menorquí d’Estudis, ha estat possible dur a terme el procés de digitalització i tractament de les dades de pluja que van prendre Joaquim Carreras, entre 1864 i 1985, i a continuació Maurici Hernández, del 1885 al 1932. Durant aquests anys no només van anotar dades de temperatures màximes, mínimes, humitat, precipitació, vent o estat del cel, entre d’altres, sinó que va preocupar-se de fer-ne una anàlisi climatològica i de difondre els seus resultats a Menorca, arreu de l’Estat i fins i tot a diferents punts de l’estranger. Amb aquest treball volem deixar constància no només dels resultats obtinguts, sinó també de
DOI: 10.2436/20.2006.01.93
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
70
Página 70
PAZ CARRERAS SEGUÍ
la vida d’aquests dos meteoròlegs, així com de les mesures que prenien i dels instruments que van fer servir. 1. Joaquim Carreras Neto
Joaquim Carreras Neto va néixer a Maó el 7 de setembre de 1827 i morí el 1885. Va ser pilot de la marina mercant i per aquest motiu va viatjar a Amèrica. Amb només 36 anys es va retirar i, segons apareix al cens de Maó del 1866, tornà a Menorca, a viure amb el seu pare, n’Antoni Carreras i Roca, i set dels seus vuit germans grans al carrer Anunciavay número 15 de Maó. Allà va començar a dedicar-se a les seves afeccions: la botànica i la meteorologia. Suposem que concretament el seu interès per la meteorologia venia de la navegació, on el coneixement del temps és molt important. Com hem estudiat en el cas de la pluja, i descriurem en el cas de les altres variables, va prendre dades des de finals de 1863 fins al 1884. No va ser simplement un observador, sinó que també s’interessava per qüestions climàtiques, per això calculava mitjanes de les diferents variables i va estudiar les dades d’altres observadors menorquins com Archivald Remy i el capità Joan Roca Vinent. D’aquest darrer només n’utilitzà la freqüència, però així aconseguí un registre de fins a 47 anys. A més de prendre mesures i fer anàlisis climatològiques, va difondre les seves dades a la premsa diària maonesa i consta en algunes cartes que també les va publicar a l’estranger, concretament al Zeitschrift für Meteorologie, publicat per Hann de Vienn el 1880, o també al butlletí meteorològic francès, tot i que no n’hem aconseguit cap exemplar. 1.1. Documentació
Amb el sobrenom de «Dades Climatològiques», descobrim les mesures que més que mai minuciosament va prendre Joaquim Carreras i que es troben a l’Arxiu Municipal de la biblioteca pública de Maó. Entre aquests documents es troben les seves observacions meteorològiques fetes entre 1863 i 1884. Les dades que pren durant aquest període són les temperatures mínima i màxima, la temperatura a les 9 del matí (de termòmetre sec i humit), la d’evaporació i el punt de rosada. Les dades de baròmetre les pren a les 6, 9, 12, 15, 18 i 21 hores i anota la temperatura del baròmetre per a les 9, 15, 18 i 21 hores. A més a més, també anota el valor de l’aigua evaporada en 24 hores, la humitat i la serenitat a les 9 del matí, les classes de núvols, la pluja acumulada en 24 hores i la direcció i intensitat del vent a les mateixes hores que la pressió, segons sigui fluix, fresc o fort. Al final de cada pàgina mensual també hi anota els
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 71
SÈRIE DE PLUJA DE MAÓ DEL 1864 AL 1932 GRÀCIES A JOAQUIM CARRERAS I MAURICI HERNÁNDEZ
71
meteors com trons, llamps o rosada, i altres observacions relacionades amb la botànica o amb esdeveniments familiars. L’any següent ja fa alguns canvis, pren la temperatura del baròmetre només a les 10 del matí i la humitat la passa a prendre dos cops al dia, a les 9 i a les 15 hores. A més, mesura també la força del vent sobre el decímetre quadrat, que segons especifica més tard, té un màxim de 600 g. El febrer del mateix any substitueix una mesura de la tarda i una del matí per les de la sortida i posta de Sol, respectivament. El 1867 comença a anotar meteors amb regularitat i deixa de fer 6 mesures al dia per ferne quatre de baròmetre, a les 7, 9, 15 i 21 hores, i dues de vent, a les 9 i a les 15 hores. Pel que fa a la continuïtat dins el període d’estudi, és bastant rigorós, només deixa de prendre les mesures de l’evaporació o la condensació per períodes que no superen els 10 o 12 dies. Un fet molt curiós que hem trobat entre els papers de Joaquim Carreras és l’anotació horària de la pluja recollida. És a dir, va apuntar quina quantitat plovia dins cada franja horària, per les 24 hores del dia, des de 1865 fins a 1884. Junt amb els seus fulls meteorològics, trobem altres documents, gràfics i resums tant de les seves dades com de les d’altres menorquins dels quals ell era contemporani. Un exemple d’això és un recull de les observacions de precipitació i fenòmens atmosfèrics extrets del diari del capità Joan Roca Vinent, des de 1776 fins a 1826. Amb les dades de què disposa fa resums i càlculs de valors mitjans d’humitat relativa, pressió, quadrant dominant del vent, mesos més freds o més càlids i estat del cel. 2. Maurici Hernández Ponsetí
Maurici Hernández Ponsetí va néixer el 1859 i morí el 1932 a Maó. Va estudiar farmàcia a Barcelona i fou gran afeccionat a la meteorologia i a l’ornitologia. En acabar els seus estudis va obrir una farmàcia al carrer de s’Arraval de Maó i el 1885 hi instal·là una estació meteorològica al terrat, tot coincidint amb la mort de Joaquim Carreras. La seva farmàcia fou sempre un punt d’informació meteorològica indispensable abans de qualsevol viatge. A més, va ser un dels fundadors de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, primer inspector químic del laboratori municipal, creat l’any 1913, i director de l’Hospital Civil. La importància de Maurici Hernández, no rau només en la presa i anàlisi climatològica de les seves dades, sinó també en la difusió que fa d’elles a Menorca, a la Península i especialment a l’estranger. Des del principi va publicar les seves dades a la Revista de Menorca, on més tard també hi publicà articles de divulgació relacionats amb fenòmens meteorològics extrems com les secades. Des del 1887 les enviava a l’Observatorio Central Meteorológico de Madrid i des de 1888, a la Bureu Météorologique Français. Més tard va entrar en contacte amb la Granja-Escola experimental de Barcelona i esporàdicament també envià les dades a altres observatoris de l’estranger com Copenhagen o Hamburg. Amb això aconseguí col·locar l’estació de Maó dins el mapa meteorològic internacional, fet que s’entén per la posició estratègica de l’illa al bell mig del Mediterrani.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
72
27/10/09
17:00
Página 72
PAZ CARRERAS SEGUÍ
2.1. Dades meteorològiques
A l’Ateneu de Maó podem trobar tots els documents que la família de Maurici Hernández Ponsetí va donar, l’agost de 1971, i que fan referència al camp de la meteorologia. El conjunt de totes les mesures que pren es pot dividir en tres blocs, caracteritzats per un canvi de les variables o de la freqüència amb què les mesurava. Dins el primer bloc trobem les mesures preses rigorosament a partir del gener de 1887. Diàriament anota la pressió a les 9 i a les 15 hores amb una correcció de 8 mm (dades en mm de mercuri), la temperatura màxima i mínima a les 9 i a les 15 hores i el valor mitjà diari (calculat a partir de la màxima i la mínima). Presenta també la direcció i la força del vent avaluada com: calma, brisa o vent a les 9 del matí. La següent mesura que pren és l’estat del cel, igualment a les 9 i a les 15 hores, en aquest cas, s’anota si el cel està descobert, ennuvolat o cobert. La darrera dada és la precipitació acumulada en 24 hores (en mm). Finalment fa algunes anotacions sobre altres meteors, variacions de la direcció del vent, pluja, neu, pedra, gresil, rosada, gebrada, broma, calitja, tempestes, trons, llamps i mànegues. A més, en aquests primers fulls d’observacions trobem al darrere anotacions dels esdeveniments culturals i meteorològics més destacats amb una petita explicació. A partir del mes de setembre del mateix 1887 anota també les dades de psicròmetre donant els resultats de la tensió de vapor i la humitat relativa per a les 9 i les 15 hores. El mes de juliol de 1888 introdueix dues noves dades, l’evaporació i la temperatura màxima al Sol, però el mateix mes d’agost redueix aquestes mesures a només l’evaporació en 24 hores. És de nou el 1889 que pren mesures de la temperatura màxima al Sol i també de la mínima amb reflector per un període curt de temps. El segon bloc comença a partir de gener de 1902, els canvis que fa arrelen en el fet que les mesures del vent són molt més rigoroses, les pren dos cops al dia (a les 9 i a les 15 hores) i apunta la força amb una escala de 0 a 9; a més a més, també mesura la velocitat en quilòmetres recorreguts en 24 hores. Per altra banda modifica les dades de nuvolositat i passa a valorar-ho entre 0 i 10. Més tard, el juliol de 1910, fa un canvi d’horari, i en lloc de prendre les mesures a les 9 i a les 15 hores, les pren a les 8 i a les 16 hores. A partir del gener de 1913 passa a anotar els meteors de manera simbòlica tal i com es prenen avui en dia. Al tercer bloc de mesures trobem que les dades que ara mesura són: la pressió atmosfèrica corregida d’error instrumental i a 0º, a les 8, a les 13 i a les 18 hores; les temperatures extremes a l’ombra, la temperatura del termòmetre sec i humit a les 8, 13 i 18 hores per tal de calcular-ne la humitat; la precipitació acumulada en 24 hores, observacions pluviomètriques; direcció i força del vent igualment a les 8, 13 i 18 hores, els quilòmetres recorreguts en 24 hores i la classe, quantitat i direcció dels núvols. A més, mesura la visibilitat, la temperatura mínima a 0,1 m del terra i l’evaporació. A partir de l’octubre de 1928 apunta també la pressió de vapor i avalua l’estat de la mar en una escala de 0 a 9, però les seves mesures ja són molt irregulars i per exemple alguns
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 73
SÈRIE DE PLUJA DE MAÓ DEL 1864 AL 1932 GRÀCIES A JOAQUIM CARRERAS I MAURICI HERNÁNDEZ
73
mesos no apunta l’estat del mar ni la temperatura mínima a 0,10 m, però segueix totes les altres amb rigorositat fins a l’agost de 1932. 2.2. Anàlisi climatològica
Al llarg de la seva vida, no només es va dedicar a mesurar i transmetre dades meteorològiques, sinó que en va fer una gran quantitat de resums i representacions gràfiques, cada cop per períodes de temps més llargs, ja que la seva pròpia sèrie s’anava ampliant, i sempre considerant les dades de Carreras de les quals sempre disposava. Trobem que fa uns resums i càlculs de mitjanes mensuals, anuals i per intervals de 5 a 30 anys de pressió, temperatures màximes, mínimes, mitjanes, humitat relativa, estat del cel, meteors i precipitació. També fa recompte dels dies de boira, rosada, gebrada, neu, pedra i tempesta. 2.3. Difusió i publicacions
Junt a les seves mesures i estudis sobre la climatologia de Menorca trobem una gran quantitat de documents que ens donen una idea de les publicacions que va fer i dels intercanvis que tenia amb l’estranger. És curiós trobar, per exemple, fulls d’observació mensuals d’Estocolm (juliol de 1888), de la ciutat algeriana de Biskra (juliol de 1889), París, Arkhànguelsk (abans coneguda com Arcàngel) Roma, Cagliari (Sardenya) o Sant Petersburg. El seu interès difusor queda demostrat amb la relació de cartes enviades que guardava i on constava que pretenia dur a terme intercanvis amb ciutats d’Anglaterra, Suècia, Alemanya o Estats Units. Pel que fa a altres observadors menorquins, trobem evidències que ens diuen que en aquell temps s’estaven fent ja mesures al far de l’illa de l’Aire (1891) i dalt el Toro (1889). Pel que fa a les seves publicacions, trobem alguns exemplars com la Troisième Partie Observations météorologiques faites dans les colonies Françaises et a l’etranger (1895), i el butlletí del 1905 de l’Instituto Central Meteorológico, on es troben les dades diàries agrupades per mesos de l’estació de Maó facilitades per Hernández. El que motivava els canvis de variables o de freqüència eren les instruccions per a les observacions que rebia de diferents serveis meteorològics com la Red Meteorológica de Cataluña y Baleares, enviades des de l’Escuela Provincial de Agricultura (Barcelona), pel mes de març de 1903; les decisions del Comité Internacional, preses el mes d’abril de 1913 sobre com s’havien d’enviar els telegrames meteorològics; les Instrucciones para redactar telegramas y radiogramas del Servicio Meteorológico, publicat a Madrid el 1920 des de l’Observatorio Central Meteorológico, o les Intruction pour l’intelligence du bulletin quotidien d’études, de l’Office National Météorologique, de l’any 1923. En tots aquests documents s’explica com s’han de fer les mesures, les correccions corresponents i quins comentaris són rellevants tant en sentit meteorològic com agrícola i sanitari.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
74
27/10/09
17:00
Página 74
PAZ CARRERAS SEGUÍ
A més, s’envien fulls per als resums mensuals i s’explica com s’han d’organitzar les estacions meteorològiques. 2.4. Instruments
En Maurici Hernández, el 8 de febrer de 1902 en una carta a Hermenegildo Gorrias (Barcelona), explica tots els instruments que posseeix i que utilitza diàriament. Segons consta en una altra carta els va rebre quasi tots de l’Observatorio Astronómico de Madrid, on enviava les dades preses des del 1887, i són els següents: un baròmetre Tonnelot de gran cubeta, comparat i corregit amb un de l’Observatorio Astronómico de Madrid i penjat dins la farmàcia (a 43 metres per damunt del nivell del mar); dalt el terrat (4 metres més amunt) i dins un abric de doble persiana i doble sostre hi té un termòmetre de màxima, un de mínima i un psicròmetre August; dalt del mateix terrat i, segons ell, convenientment col·locat, hi té un anemòmetre Robinson, un panell molt sensible, un evaporímetre, un termòmetre de bola ennegrit per la màxima al Sol, un per a la temperatura mínima a l’aire lliure i un pluviòmetre Tonnelot. A més, tenia un altre pluviòmetre de major diàmetre que conduïa l’aigua recollida a l’interior de la farmàcia per anar controlant la precipitació acumulada sense haver de pujar a dalt. En aquell moment, ja feia dos anys que havia demanat a l’Observatorio Astronómico de Madrid un termòmetre de màxima i un de mínima de recanvi, ja que si no havia d’interrompre les mesures amb freqüència quan aquests deixaven de funcionar. Del Resumen de las Observaciones Meteorológicas dels anys 1911 i 1912 publicat per l’Observatorio Central Meteorológico, a Madrid, trobem una descripció dels aparells de Maurici Hernández. Respecte al que havia descrit a la carta, trobem només puntualitzacions sobre la situació dels aparells i s’hi afegeix un termòmetre de mínima per irradiació. En aquest resum hi consta que recentment s’havien produït canvis per l’adquisició de nous instruments i substitució dels vells, però no esmenta quins. A la mateixa publicació, però ara de l’any 1928, hi consta que el pluviòmetre utilitzat en aquest cas és el Hellmann i que també s’utilitza un atmidòmetre Piché, que per les seves anotacions a les mesures ja sabem que l’utilitzava des de 1914. La resta de dades són preses amb els mateixos instruments. 3. La sèrie de pluja
De tot el conjunt de dades de què disposem, les més fiables i que presenten una millor continuïtat són les dades de pluja, per això es va decidir fer-ne la digitalització i estudiar-ne la variabilitat i la freqüència. D’aquesta manera s’aconsegueix allargar la sèrie de pluja de Maó fins a 140 anys. Dins el nostre període d’estudi (1864-1932) trobem algunes llacunes. Una coincideix amb el pas d’un observador a un altre (llacuna del febrer de 1885 al febrer de 1886) i l’altra es troba cap al final de la vida de Maurici Hernández (llacuna de juliol i agost de 1928 i gener de 1930). Ambdues són degudes a la pèrdua dels originals, però en tots dos casos tro-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 75
SÈRIE DE PLUJA DE MAÓ DEL 1864 AL 1932 GRÀCIES A JOAQUIM CARRERAS I MAURICI HERNÁNDEZ
75
bem les mitjanes mensuals als resums que ells mateixos fan o bé al Resumen de Observaciones Meteorológicas dels anys respectius. A part d’aquestes llacunes, el primer i últim any tampoc no ens serveixen ja que estan molt incomplets. Així obtenim una sèrie contínua de 1864 a 1931, és a dir per un període de 68 anys sense interrupció. 3.1. Homogeneïtat
Per tal d’assegurar-nos que tenim una sèrie vàlida, hem de fer una anàlisi de l’homogeneïtat, aquest punt és molt important per no arribar a conclusions errònies sobre l’evolució del clima en comparar els resultats amb dades actuals. Un dels motius que ens fa pensar que pot haver-hi una ruptura de l’homogeneïtat és que les dades que tractem provenen de dos observadors diferents que van tenir els seus respectius pluviòmetres col·locats a Maó, però a dos emplaçaments diferents separats uns 450 metres i quasi a la mateixa distància respecte al mar. L’altre motiu és que en el cas de Joaquim Carreras no sabem quins aparells va fer servir, i en el cas d’Hernández sabem que en va fer servir dos de diferents. Tal i com es fa en climatologia (Almarza et al., 1996) hem oposat a la hipòtesi nul·la d’aleatorietat simple diverses alternatives. Primerament hem oposat la hipòtesi segons la qual la sèrie consta de m intervals estacionaris (test de Von Neumann), després l’existència d’una correlació serial entre les dades (test de ratxes de Thom) i finalment l’existència d’una tendència lineal creixent o decreixent de les dades (test bilateral de tendència de Mann-Kendall). En tots tres casos hem trobat que la sèrie és homogènia amb un nivell de confiança del 95% i que per tant pot ser posteriorment comparada amb dades de precipitació actuals. 3.2. Anàlisi de les dades
A la figura 1 presentem els valors anuals de pluja acumulada pel període 1864-1931, on s’aprecia la variabilitat característica d’aquest fenomen. Per altra banda, si fem una anàlisi amb mitjanes mòbils de cinc anys (figura 2), s’aprecien els cicles característics del clima mediterrani i es pot veure també com entre 1909 i 1913 es produeix una secada, de la qual tota l’illa en rep les conseqüències per les pèrdues que va suposar en les collites. Pel que fa a la freqüència de pluja (dies de precipitació), es veu a la figura 3 que els valors van baixant al llarg del període d’estudi mentre que per la pluja acumulada no es pot apreciar realment una disminució, això implica per tant que les precipitacions van ser més intenses; de totes maneres, estem parlant d’una disminució del 16% i, per tant, els resultats no són significatius. Seguint les recomanacions de l’Organització Meteorològica Mundial, hauríem d’agafar dos períodes de trenta anys, un del 1871 al 1900 i l’altre de 1901 al 1930, dels quals en tenim totes les dades. El valor mitjà de precipitació acumulada se situa per tant en 629,3 i 596,3 l respectivament, valors que difereixen en un 5% i això és degut, en part, a la secada que es va produir dins el segon període.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
76
PAZ CARRERAS SEGUÍ
Any
Figura 1.
Mitjana per 5 anys. Pluja acmulada (mm)
MITJANA MÓBIL DE 5 ANYS
Any Central Figura 2.
Página 76
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 77
SÈRIE DE PLUJA DE MAÓ DEL 1864 AL 1932 GRÀCIES A JOAQUIM CARRERAS I MAURICI HERNÁNDEZ
77
Mitjana per 30 anys. Dies de pluja)
MITJANES PER 30 ANYS FREQÜÈNCIA DE PLUJA
Any Central Figura 3.
4. Conclusions
Joaquim Carreras i Maurici Hernández van ser dos meteoròlegs menorquins que a més de ser observadors minuciosos, van anar més enllà buscant fer una anàlisi climatològica i fent difusió de les seves dades arreu. Aquí hem presentat amb detall totes les mesures que prenien i els instruments que utilitzaven a l’època. Amb les seves publicacions ens podem fer una idea de com es va anar desenvolupant la meteorologia sinòptica en un punt clau del Mediterrani com era Menorca. Finalment, hem comentat breument els resultats que hem obtingut arrel de fer una anàlisi i una homogeneïtzació de les seves dades de precipitació, concloent que durant el període d’estudi les variacions seguien l’evolució normal del clima mediterrani, tot i que es pot detectar una disminució en la freqüència.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
78
27/10/09
17:00
Página 78
PAZ CARRERAS SEGUÍ
Bibliografia ALMARZA MATA, C. et al. (1996), Homogeneidad y variabilidad de los registros históricos de precipitación de España, Serie Monografías, Instituto Nacional de Meteorologia. CARRERAS VERDAGUER, C. (1971), «Maurici Hernández Ponsetí, naturalista menorquí», Randa, 8, 204-214. JAIME, P. (1999), «Test de Mann-Kedall para tendencias». A: JAIME, P. Análisis del régimen hidrológico de los ríos de Panamá y Uruguay, Instituto Nacional del Agua, República Argentina. JANSÀ I CLAR, A. (1979), «Climatología de Menorca». A: VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (dir.), Enciclopèdia de Menorca, Tom I: «Geografia Física», Obra Cultural de Menorca. MARTÍN-VIDE, J. (2006), «Tendencias recientes de la insolación en la España peninsular y Ba-
leares (1971-2000)». A: Actas de la 5º Asamblea Hispanoportuguesa de Geodesia y Geofísica, Sevilla. RODRÍGUEZ BARRERA, R. (1999), Análisis de Series Temporales en Climatología, Barcelona, Edicions Universitat de Barcelona, Textos Docents, 165. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M. (1998), «Els inicis dels estudis meteorològics a Menorca (17391850)», Territoris, 1, 311-330. VIDAL HERNÁNDEZ, J. M.; BATLLÓ ORTIZ, J. (2006), «Dos-cents cinquanta anys de mesures meteorològiques a Menorca». A: BERNAT, P. (coord.), Actes de la Primera Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, Vic, Agrupació Astronòmica d’Osona i Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 79
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 79-84
UN CATALÀ A L’ORIGEN DELS GRANS OBSERVATORIS DE XILE: FEDERICO RUTLLANT ALSINA JOSEP MARIA CASALS I GUIU AGRUPACIÓ ASTRONÒMICA D’OSONA.
Paraules clau: observatoris de Xile, Cerro Tololo, La Silla, Federico Rutllant A catalan in the origin of the great observatories in Chile: Federico Rutllant Alsina Summary: This paper aims to bring a notice of the outstanding astronomer Federico Rutllant Alsina, catalan born (Agullana, Alt Empordà, 1904), who was director of the Observatorio Astronómico Nacional de Chile between 1950 and 1963. Because of their negotiations with the US and european astronomers, the Cerro Tololo Interamerican Observatory and the European Observatory at La Silla were built, being the very beginning of the great chilean observatories buit afterwards, as Cerro Pachón or Cerro Paranal. Key words: Chilean observatories, Cerro Tololo, La Silla, Federico Rutllant
Avui dia tota la comunitat astronòmica està satisfeta amb els grans observatoris de Xile, pel gran nombre anual de nits disponibles per a l’observació i per la qualitat del seeing del cel xilè, que permet obtenir uns excel·lents resultats amb telescopis terrestres, resultats que anys enrere hom creia que només es podrien assolir amb telescopis situats fora de l’atmosfera. Qui més, qui menys, gairebé tothom ha sentit a parlar dels observatoris, diguem-ne «americans», de Las Campanas i el seu veí Cerro Manqui, amb els dos telescopis Magallanes de 6,5 m, el precisament
DOI: 10.2436/20.2006.01.94
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
80
27/10/09
17:00
Página 80
JOSEP MARIA CASALS I GUIU
anomenat Observatori Interamericà de Cerro Tololo, amb el telescopi Víctor M. Blanco, de 4 m, i l’adjacent observatori de Cerro Pachón, amb el telescopi Gemini Sud, de 8,1 m. Paral·lelament a aquests, hi ha els observatoris, diguem-ne «europeus», pertanyents a l’ESO (European Southern Observatory), de La Silla, amb el telescopi NTT de 3,5 m, i el de Cerro Paranal, amb els seus quatre esplèndids telescopis VLT, batejats amb els noms d’Antu, Kueyen, Melipal i Yepún (Sol, Lluna, Creu del Sud i Venus en llengua mapuche), de 8,2 m de diàmetre. Aquestes grans instal·lacions són prou conegudes dels professionals i dels aficionats, però el que potser alguns no saben és que la gènesi del primer d’aquests observatoris, l’Observatori Interamericà de Cerro Tololo, també conegut pel seu acrònim en anglès CTIO, es deu a un astrònom xilè, però que era català de naixement, que va ser director de l’Observatorio Astronómico Nacional de Xile, el Dr. Federico Rutllant Alsina. Donar a conèixer la seva figura és l’objectiu d’aquesta breu comunicació, breu per força, perquè la informació que n’he aconseguit és bastant escassa i perquè jo no sóc pas un especialista en la recerca històrica, de manera que ofereixo aquest tema als components de la SCHCT perquè una persona més qualificada que jo el pugui ampliar i desenvolupar millor en un futur pròxim. Crec que la brillant personalitat del Dr. Rutllant prou bé que s’ho mereix. La primera notícia de Federico Rutllant la vaig tenir en preparar dues sessions sobre els observatoris astronòmics de Xile, que vaig fer els dies 21 i 28 de novembre de l’any passat (2006) a la nostra Agrupació Astronòmica d’Osona. En efecte: el nom de Federico Rutllant Alsina apareixia en la informació que vaig trobar sobre l’Observatorio Astronómico Nacional, com al seu director entre 1950 i 1963, i aquest nom i cognoms de seguida em van fer sospitar el seu origen català. La informació trobada deia que s’havia nacionalitzat xilè l’any 1927, però em faltava esbrinar si realment era català de naixement o bé si era fill de pares catalans que ja havia nascut a Xile. Com que això a internet no ho vaig trobar, vaig enviar un correu al Casal Català de Santiago de Xile, demanant si sabien qui era i si me’n podien dir alguna cosa. Només havien passat dos dies que ja rebia la resposta d’un seu nebot, també Federico de nom, que em deia que efectivament el seu oncle i padrí (que per això ell també duia el seu nom) havia nascut a Catalunya, el 26 d’abril de 1904, a Agullana, poble de l’Alt Empordà situat a ponent de la Jonquera. Afegia que la seva casa encara existia a pocs metres de l’església, que eren tres germans i que l’únic que ja va néixer a Xile havia estat el seu pare. Em contestava ell perquè el seu cosí i fill del Dr. Rutllant, Juan Rutllant, en aquells moments no era a Santiago, però que quan tornaria ja em respondria i m’enviaria més informació.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 81
UN CATALÀ A L’ORIGEN DELS GRANS OBSERVATORIS DE XILE: FEDERICO RUTLLANT ALSINA
81
Just quatre dies més tard rebia el segon correu, de Juan Rutllant, amb una llista cronològica de les dates importants en la vida del seu pare, i també una Història de la Universitat de Xile. L’endemà vaig rebre un altre correu seu amb una foto que li havia demanat el dia abans. Em deia que tres anys abans (2003) havien estat a Girona, però suposo que volia dir al poble de les seves arrels. Poc després vaig enviar una carta a l’Ajuntament d’Agullana, explicant aquest fet i demanant si encara a Agullana hi havia familiars seus, o bé si en algun lloc hi havia alguna placa o element commemoratiu del Dr. Rutllant, però malauradament no n’he tingut cap resposta. Qui sap si potser ja no hi queden familiars seus i han perdut del tot la seva memòria. El tema principal, però, és el de la intervenció del Dr. Rutllant en la gènesi dels moderns observatoris astronòmics xilens, i la història és aquesta: Federico Rutllant, era professor de matemàtiques i de física, i tres anys després de nacionalitzar-se xilè, el 1930, ja es va incorporar com a astrònom de secció a l’Observatorio Astronómico Nacional, del qual va ser nomenat director el 1950. L’any 1958, Rutllant va participar a la reunió anual de l’American Astronomical Society, en ocasió de la qual va entrar en contacte amb l’astrònom Gerard P. Kuiper, que aleshores era el director de l’Observatori de Yerkes,1 i amb l’Association of Universities for the Research in Astronomy (AURA) i amb les Universitats de Xicago i de Texas. Durant aquesta visita, Rutllant va explicar a Kuiper les excel·lents condicions del cel de Xile per a l’observació astronòmica i el va invitar a anar a Xile a comprovar-ho. Les explicacions de Rutllant per força havien de ser molt persuasives, perquè Kuiper va anar a Xile l’any següent i de seguida van endegar el procés de col·laboració acadèmica entre la Universitat de Xicago i l’Observatorio Nacional de Xile. Aquesta col·laboració va anar endavant i la cerca d’un lloc adequat va durar tres anys. El lloc escollit va ser el Cerro Tololo, al sud del desert d’Atacama, situat 80 km a l’est de la ciutat de La Serena i a prop del poble de Vicuña, situat entre la serralada dels Andes i la serralada de la costa. Tanmateix, les oficines del CTIO són a La Serena, ciutat situada uns 480 km al nord de Santiago de Xile. Tot això està situat a la Regió IV, de Coquimbo. El nom de la muntanya, en llengua aimara, vol dir «arran de l’abisme». L’observatori compta amb un terreny de 320 km2, la qual cosa equival aproximadament a un cercle de 10,1 km de radi. Les coordenades geogràfiques de Cerro Tololo són: latitud 30º 10’ 10” sud i longitud 70º 48’ oest. L’adjacent Cerro Pachón està situat només 50” més al sud (uns 1,54 km) i 45” més a l’est (uns 1,20 km), i orgànicament els dos observatoris funcionen com un de sol. 1.
Observatori situat a prop del Lake Geneva, 130 km al NO de Xicago. El telescopi Yerkes es va inaugurar el 21 de maig
de 1897 i té una lent de 101 cm, de manera que és el telescopi refractor més gran mai construït, i que supera en 10 cm el diàmetre del telescopi Lick, situat al nord de Califòrnia i inaugurat a principis de 1888. El refractor Yerkes ja no se superarà mai més, perquè d’aleshores ençà, tots els grans telescopis que es construeixen ja són reflectors.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
82
27/10/09
17:00
Página 82
JOSEP MARIA CASALS I GUIU
El clima en aquest lloc és moderat pels corrents d’aire fred que vénen del SO del Pacífic i pel corrent de Humboldt, que va cap al nord des de l’oceà Antàrtic tot seguint la costa de Xile. El cel no hi està afectat per la llum de les ciutats i la proximitat del desert fa que sigui molt transparent, perquè les capes fredes de l’aire oceànic es mouen sense turbulències cap als Andes. El projecte de l’observatori es va acabar el 1962 i el 7 de novembre de 1967 el president de Xile va inaugurar l’observatori amb un primer telescopi d’1,5 m. El 1967 es va signar un conveni entre els presidents Eduardo Frei i Lyndon Johnson, a partir del qual es va construir el telescopi Víctor M. Blanco, batejat amb el nom del segon director de l’observatori. Va ser inaugurat el 1976 i durant vint-i-dos anys va ser el telescopi més gran de tot l’hemisferi sud. A més del telescopi Blanco i del primer ja esmentat d’1,5 m hi ha altres telescopis d’1,3, 1 i 0,9 m, una càmera Curtis-Schmidt, actualment fora de servei, i he trobat escrit que també hi havia un radiotelescopi. L’observatori està gestionat per l’AURA, entitat ja esmentada i que és un consorci d’universitats nord-americanes i llatinoamericanes, en col·laboració amb els National Optical Astronomy Observatories (NOAO) i amb conveni amb la National Science Foundation (NSF). Alguns dels telescopis petits de l’observatori no estan gestionats per l’AURA sinó per un altre consorci anomenat SMARTS. El NOAO també opera l’observatori de Kitt Peak (Tucson, Arizona, EUA) i gestiona la part nord-americana del projecte internacional Gemini. L’Observatori de Cerro Tololo ja és com una rèplica de l’esmentat observatori de Kitt Peak i, de fet, el telescopi Blanco és igual al telescopi Mayall. Com a particularitat es pot esmentar que han fet finestres a la seva cúpula per refredar més de pressa l’ambient i que els astrònoms no treballen a dintre del mateix local per evitar turbulències de l’aire causades per la convecció. Val a dir que el CTIO no era pas el primer observatori nord-americà a Xile, ja que hi ha el precedent de l’observatori de Santa Lucía, posat en marxa per la marina nord-americana l’octubre de 1849, observatori que posteriorment va ser comprat pel govern xilè i que va donar origen o naixement a l’Observatorio Astronómico Nacional. Altres assoliments de Federico Rutllant durant el seu mandat de tretze anys com a director de l’OAN van ser aquests: — Creació del radioobservatori de Maipú l’any 1959, en col·laboració amb la Carnegie Institution. Es tractava d’un sistema d’antenes tipus Karl Jansky i va ser el primer radiotelescopi de Sud-amèrica. Va funcionar durant trenta anys, fins al 1989, i va fer observacions solars, de púlsars, dels núvols de Magalhães i un seguiment de Júpiter durant dos anys. — Creació de l’Estació Astronòmica de Cerro El Roble, que té un astrògraf Maksutov idèntic al més gran del món. — Promoció de la col·laboració científica amb diverses institucions estrangeres, com l’Acadèmia de Ciències de l’URSS, la Carnegie Institution dels EUA i diverses universitats nord-americanes.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 83
UN CATALÀ A L’ORIGEN DELS GRANS OBSERVATORIS DE XILE: FEDERICO RUTLLANT ALSINA
83
— Potser l’actuació més destacada, a part de les anteriorment esmentades, i en la mateixa línia de l’observatori de Cerro Tololo, va ser la seva intervenció en la creació de l’observatori de La Silla, a partir de converses i negociacions amb l’ESO (Observatori Europeu del Sud), consorci creat feia poc per la República Federal Alemanya, França, Holanda, Bèlgica i Suècia. En efecte: l’ESO, l’any 1964 es va decidir per emplaçar el seu observatori a La Silla, anomenat així per la forma de la muntanya, situat uns 150 km al nord de La Serena.
Per acabar, només resta transcriure una taula biogràfica del nostre personatge, tal com me la va enviar el seu fill Juan Rutllant. Principals fites de la vida de Federico Rutllant Alsina
1904
Neix el 26 d’abril al poble d’Agullana, situat al nord de la província de Girona, Catalunya. Fill de Joan (Agullana) i Anna (la Jonquera). 1910 Pas del cometa Halley. 1912 Viatge de la família Rutllant a Xile (Joan, Anna i els seus fills Federico i Emilio. Miguel ja neix a Xile). 1912-1921 Estudis secundaris al Liceo Lastarria i a l’Instituto Nacional. 1922-1926 Estudis universitaris a l’Instituto Pedagógico de la Universitat de Xile. Obté el títol de professor de Matemàtiques i Física. 1924-1927 Ajudant de càtedra de Física del professor Guillermo Ziegler (Instituto Pedagógico). 1925 Professor de Física a l’Escuela de Artes y Oficios y Matemáticas de l’Escuela Militar. Bibliotecari del Círculo de Profesores de Matemáticas y Física que presideix el Dr. Ricardo Poenisch. 1926-1943 Professor de Matemàtiques i Física al Liceo Instituto Nacional. 1927 Es nacionalitza xilè. Examinador de col·legis particulars. 1930 S’incorpora a l’Observatorio Astronómico com a astrònom de Secció. 1932 Cap de Secció. Es trasllada a viure a la Gran Avenida, a l’Observatori. 1937 Examinador de Matemàtiques i Física de Batxillerat. 1940 i 1942 Viatges d’estudi a la República Argentina. Professor d’Àlgebra Superior i Trigonometria de l’Escuela de Ingeniería (Universitat de Xile, 1940). 1942 Membre docent de la Facultat de Ciencias Físicas y Matemáticas de la Universitat de Xile. Professor de l’Escuela de Ingeniería de les càtedres: Àlgebra Superior i Introducció a l’Anàlisi Infinitesimal, Trigonometria Plana i Esfèrica i Geometria Analítica.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
84
1943
1944 1944-1946 1945 1947 1947-1950 1950 1952 1956 1957 1958
1959
1961
1961 1962
1963 1971
27/10/09
17:00
Página 84
JOSEP MARIA CASALS I GUIU
Membre docent de la Facultat de Filosofia i Educació de la Universitat de Xile. Professor de la càtedra de Cosmografia i Astronomia de l’Instituto Pedagógico. Membre de la Unió Astronòmica Internacional. Professor de Cosmografia i Astronomia de l’Escuela de Ingeniería. Invitat pel govern de la Gran Bretanya resideix al Trinity College de Cambridge. Astrofísica. Professors: Sir Arthur S. Eddington i el Dr. H.A. Brück. Fellow de la Royal Astronomical Society. Membre permanent de la Comissió de Radiació i Espectroscopia Solars de la Unió Astronòmica Internacional. Director de l’Escuela de Constructores de la Universitat de Xile en reestructuració. Nomenat director de l’Observatorio Astronómico Nacional (maig). Congrés de la Unió Astronòmica Internacional, Roma. Va recórrer durant sis mesos una vintena d’observatoris europeus. S’inicia la construcció de la nova seu de l’OAN a Cerro Calán. Llançament de l’Sputnik I (4 d’octubre) i II (novembre). Llançament de l’Explorer I (31 de gener) i del Vanguard I (març). Congrés de la Unió Astronòmica Internacional, Moscou. Va recórrer observatoris russos, nord-americans i asiàtics. Es crea la NASA (29 de juliol). Membre de l’American Astronomical Society. Arriba a Xile el Dr. Jürgen Stock, per realitzar un estudi de les condicions de visibilitat astronòmica que prevalen sobre les d’altres països. Segon Congrés d’Astrometria, Cincinnati, Ohio, EUA. Congrés Interamericà d’Astronomia, La Plata Argentina. Elegit per tres anys membre del directori de l’AURA en representació de la Universitat de Xile. És l’únic estranger dels 21 membres que componen aquest directori (març). S’acaba d’instal·lar la càmera Baker-Nunn per fotografiar satèl·lits artificials, proporcionada per la Força Aèria dels EUA (US $ 250.000). Es fa entrega del terreny i construccions de Gran Avenida a la Força Aèria de Xile (febrer). Arriba a Xile el Dr. M. Zverev, sotsdirector de l’Observatorio de Pulkovo, Leningrad, Rússia (setembre). S’acaba la instal·lació dels principals instruments d’observació a Cerro Calán, presenta la renúncia al seu càrrec i s’acull a la jubilació. Mor a l’edat de 67 anys.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 85
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 85-94
ELS ASTEROIDES DE JOSEP COMAS SOLÀ RICARD CASAS AGRUPACIÓ ASTRONÒMICA DE SABADELL.
Paraules clau: asteroide, Josep Comas Solà Asteroids of Josep Comas Solà Summary: Through his life, Josep Comas Solà discovered several astronomical objects; variable and double stars, the atmosphere of Titan, two comets, eleven asteroids... In sixteen months, from March of 2002, members of the Agrupació Astronòmica de Sabadell were able to register all asteroids found by the barcelonian astronomer. A time later, the photometry team of the association determined the rotation period of many of them, being the first to calculate the period of 1102 Pepita. Key words: asteroid, Josep Comas Solà
Introducció
El 20 de març de 1915, Josep Comas Solà descobria el seu primer asteroide, i el primer descobert per un astrònom espanyol, en una placa fotogràfica (figura 1) obtinguda des del seu observatori a Vila Urània (Via Augusta, Barcelona) on hi ha col·locada una placa recordant l’esdeveniment (figura 2). El nom assignat a aquest objecte, a suggeriment del seu descobridor, va ser Hispania, nom que va precedit pel número 804 que li assigna el centre internacional encarregat de coordinar la nomenclatura i les dades d’aquests objectes, el Minor Planet Center. La resta d’asteroides descoberts per Comas van ser: 925 Alphonsina, el
DOI: 10.2436/20.2006.01.95
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
86
27/10/09
17:00
Página 86
RICARD CASAS
13 de gener de 1920, 945 Barcelona, el 3 de febrer de 1921, 986 Amelia, el 19 d’octubre de 1922, 1626 Sadeya, el 10 de gener de 1927, 1117 Reginita, el 24 de maig del mateix any, 1928 Pepita, el 5 de novembre de 1928, 1136 Mercedes, el 30 d’octubre de 1929, 1655 Comas Sola, el 28 de novembre, 1708 Polit, l’1 de desembre del mateix any, i 1188 Gothlandia, el 30 de desembre de 1930. Tots aquests objectes pertanyen a l’anomenat cinturó d’asteroides, les òrbites dels quals es troben entre les dels planetes Mart i Júpiter. La seva brillantor és prou elevada com per poder ser enregistrats amb mitjans amateurs avançats. Així el març de 2002 es va encetar una campanya d’observació entre diversos observadors de l’Observatori de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, la fita de la qual era enregistrar tots els asteroides descoberts per Josep Comas Solà, tasca que era possible realitzar en poc més d’un any. Posteriorment, l’equip de fotometria va decidir contribuir a l’estudi fotomètric d’aquesta selecció d’asteroides a fi de determinar els seus períodes de rotació a partir de les seves variacions d’albedo. Fou un treball realitzat amb col·laboració amb Raoul Berhend de l’Observatori de Genève (Suïssa). Observacions
L’enregistrament dels asteroides es va realitzar entre març de 2002 i juliol de 2003. L’instrument emprat va ser el telescopi de l’observatori de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, un telescopi reflector de 50 cm de diàmetre en la seva configuració Newton, amb una relació focal de f/4 i una càmera CCD ST6 en alguns casos i una FLI CM9 en d’altres. Es van obtenir diverses imatges separades en el temps amb la finalitat que quedés evident el moviment de l’asteroide. Les figures de la 3 a la 13 mostren les imatges dels diferents asteroides que han estat obtingudes per: Antoni Ardanuy, Santiago Casanovas, Ricard Casas, Pedro Féliz, Octavi Guillamon, Ricard Josa, Hilari Pallarès, Jordi Presa, Xavier Puig, Carles Núñez, Òscar Ribera, Jordà Sabaté i Ester Vigil. Les mesures fotomètriques s’estan obtenint amb el mateix instrument amb el qual es van prendre les imatges i que s’ha citat anteriorment i amb els instruments particulars de: Josep Maria Coloma, un telescopi catadiòptric Schmidt-Cassegrain de 20 cm de diàmetre a f/10 i una càmera Starlight MX516, i d’Enric Forné, un telescopi de tipus Newton de 36 cm de diàmetre a f/4 i una càmera Starlight SXV-H9. En tots els casos s’utilitza el filtre fotomètric R de Johnson. A part dels dos observadors assenyalats també han participat en les observacions Luis Miguel García i Hilari Pallarès. L’anàlisi per obtenir les mesures fotomètriques es fa d’una forma estàndard, corregint les imatges pel corrent d’obscuritat i per la resposta del detector i emprant després el càlcul de la magnitud mitjançant el mètode de PSF (Point Source Function) en uns casos i mitjançant el mètode de síntesi d’obertura en d’altres, ambdós integrats en el programa IRIS, un programari gratuït que es pot descarregar des de la plana web http://www.astrosurf.com/buil/.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 87
ELS ASTEROIDES DE JOSEP COMAS SOLÀ
87
Per obtenir la magnitud s’utilitzen diverses estrelles del camp de visió de la càmera, la magnitud de les quals s’obté del catàleg USNO B1.0. A causa del moviment propi de l’asteroide en la seva trajectòria, les estrelles emprades com a referència poden variar d’una sessió a una altra. Les dades, un cop obtingudes, són enviades a Raoul Behrend de l’Observatori de Genève que coordina una campanya de gran abast per a la fotometria d’asteroides (http://obswww.unige.ch/~behrend/page_cou.html). Les diverses corbes de llum dels asteroides poden trobar-se a les següents planes web: 804 Hispania: http://obswww.unige.ch/~behrend/r000804a.png 925 Alphonsina: http://obswww.unige.ch/~behrend/r000925a.png 945 Barcelona: http://obswww.unige.ch/~behrend/r000945a.png 986 Amelia: http://obswww.unige.ch/~behrend/r000986a.png 1102 Pepita: http://obswww.unige.ch/~behrend/r001102e.png 1117 Reginita: http://obswww.unige.ch/~behrend/r001117a.png 1188 Gothlandia: http://obswww.unige.ch/~behrend/r001188e.png 1626 Sadeya: http://obswww.unige.ch/~behrend/r001626a.png Cal assenyalar que les observacions de 1102 Pepita van permetre establir, per primera vegada, el període de rotació d’aquest asteroide. He d’agrair a tots els observadors esmentats en aquest article la seva important tasca, ja que són els veritables artífexs d’aquesta ponència.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
88
27/10/09
17:00
Página 88
RICARD CASAS
Figura 1. Fotografia del descobriment de l’asteroide 804 Hispania presa per Josep Comas Solà el 20 de març de 1915 des de Vila Urània (Via Augusta, Barcelona). L’asteroide està marcat en el costat dret a mitja alçada.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
ELS ASTEROIDES DE JOSEP COMAS SOLÀ
27/10/09
17:00
Página 89
89
Figura 2. Placa col·locada a la façana de la Vila Urània (Via Augusta, Barcelona) en la qual es fa menció del descobriment de l’asteroide 804 Hispania per Josep Comas Solà des d’aquest lloc.
Figura 3. Imatges de 804 Hispania preses el 23 de juliol de 2003 a les 0:29 i a la 1:14 TU (Temps Universal) respectivament.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
90
27/10/09
17:00
Página 90
RICARD CASAS
Figura 4. vament.
Imatges de 925 Alphonsina preses el 15 de juny de 2002 a la 1:37 i a les 2:15 TU respecti-
Figura 5. vament.
Imatges de 945 Barcelona preses el 7 de març de 2002 a les 23:28 i 23:35 TU respecti-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
ELS ASTEROIDES DE JOSEP COMAS SOLÀ
27/10/09
17:00
Página 91
91
Figura 6. Imatges de 986 Amelia preses el 7 de març de 2002 a les 23:21 TU i l’11 de març del mateix any a les 0:19 TU respectivament.
Figura 7. vament.
Imatges de 1102 Pepita preses el 31 de maig de 2002 a les 23:23 i a les 23:37 TU respecti-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
92
27/10/09
17:00
Página 92
RICARD CASAS
Figura 8. Imatges de 1117 Reginita preses els dies 12 i 13 de gener de 2003 a les 22:02 i a les 0:18 TU respectivament.
Figura 9. vament.
Imatges de 1136 Mercedes preses el 14 de juny de 2002 a la 1:20 i a les 2:37 TU respecti-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
ELS ASTEROIDES DE JOSEP COMAS SOLÀ
27/10/09
17:00
Página 93
93
Figura 10. vament.
Imatges de 1188 Gothlandia preses el 13 de gener de 2003 a les 0:10 i a la 1:11 TU respecti-
Figura 11. vament.
Imatges de 1626 Sadeya preses el 14 de juny de 2002 a les 2:57 i a les 3:20 TU respecti-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
94
Figura 12. vament.
27/10/09
17:00
Página 94
RICARD CASAS
Imatges de 1655 Comas Sola preses el 15 de juny de 2002 a la 1:20 i a la 1:51 TU respecti-
Figura 13. Imatges de 1708 Polit preses els dies 22 i 23 de juliol de 2003 a les 23:17 i a les 0:13 TU respectivament.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 95
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 95-100
L’ENSENYANÇA DE L’ASTRONOMIA A L’ESCOLA NORMAL DE MESTRES DE BARCELONA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX M. ASSUMPCIÓ CATALÀ POCH1; TRINI CADEFAU SURROCA2 1
DEPARTAMENT D’ASTRONOMIA I METEOROLOGIA, UNIVERSITAT DE BARCELONA. 2 IES PERE BORRELL, PUIGCERDÀ (GIRONA).
Paraules clau: astronomia, cosmografia, geografia, estudis magisteri Teaching of Astronomy in the Superior School of Teachers of Barcelona at the beginning of XX century Summary: This is a short summary of the chapter about the teaching of Astronomy in the Superior School of Teachers within the study that we are doing about the teaching of Astronomy in Barcelona from 1589 to 1964. Key words: astronomy, cosmography, superior schools in Barcelona
En l’estudi que portem a terme sobre Història de l’Ensenyança de l’Astronomia a Barcelona durant el període que va de 1589 a 1964 dediquem un apartat a l’Escola Normal Superior de Mestres, on des de 1903 l’astronomia, formant part dels programes de geografia, va tenir una certa entitat dins de la Secció de Lletres en incorporar-se com a professor Alejandro de Tudela (Gutiérrez, 1997). Però no és fins al
DOI: 10.2436/20.2006.01.96
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
96
27/10/09
17:00
Página 96
M. ASSUMPCIÓ CATALÀ POCH; TRINI CADEFAU SURROCA
1914 que pel Reial Decret del 30 d’agost, destinat a reformar les escoles normals de Magisteri, s’introdueix l’estudi de la geografia en els quatre cursos de la carrera, passant a ser una assignatura amb càtedra independent (Melcón, 1989). Aquí ens cenyim a l’obra que el pedagog Jaume Poch i Garí (1866-1955), la trajectòria professional del qual ha sigut estudiada per M. Lluïsa Gutiérrez (Gutiérrez, 1999), va publicar l’any 1922 sota el títol Nociones Generales de Geografía (Poch, 1922). En el llibre, destinat a alumnes de primer curs de l’Escola Normal de Magisteri, l’autor té molt presents les consideracions de tipus pedagògic i científic que els mestres hauran de manejar en transmetre els coneixements que s’hi expressen als seus alumnes. A la primera lliçó explica el concepte de geografia distingint entre el punt de vista «etimològic o històric» i el «modern o actual». El sentit etimològic és el que se l’hi ha donat fins aleshores. Quan es refereix al punt de vista modern s’ajusta al nou concepte pedagògic que impera en aquella època (Melcón, 1992). La geografia és un vertader sistema de ciències que tenen per objecte l’estudi de la Terra, i tenint en compte que l’home viu a la Terra, defineix la geografia com la ciència que estudia la Terra en relació amb l’home. D’aquesta definició en resulta que la geografia ha de dirigir els seus estudis i observacions a la Terra i a l’home, prenent així un caràcter dualista, ja que té un doble objecte immediat, per la qual cosa ha de basar els seus estudis en les ciències matemàtiques, físiques, químiques i naturals per una banda, en referir-se a la Terra, i en les ciències antropològiques, sociològiques i històriques per l’altra, en referir-se a l’home. D’acord amb l’esmentada definició la geografia es divideix en: general, aplicada i comparada. Ens fixarem només en la general, que es divideix en natural i humana. La geografia natural comprèn la matemàtica, la física i la biològica. La geografia matemàtica comprèn l’astronòmica, la geodèsica, la corogràfica, la nàutica i la cartogràfica. En el present estudi ens interessa la geografia astronòmica, a la qual és dedicat tot el primer volum de l’obra. El text és un vertader tractat d’astronomia de posició (lliçons de la 2 a la 11) amb una petita incursió a l’astrofísica (lliçons 13, 14 i 15), a la mecànica celeste (lliçó 12) i al còmput del temps (lliçons 16 i 17). A mesura que va desenvolupant les disset lliçons del programa va donant l’etimologia dels termes emprats. Hem comptat trenta termes dels quals dóna l’equivalència en llatí, grec o àrab. També inclou notes biogràfiques de diferents autors citats que ajuden a situar els descobriments que relata: Reich (1854-1910), que féu experiments encaminats a demostrar el moviment de rotació de la Terra mitjançant la caiguda de cossos (lliçó 2); Foucault (18191868), que experimentà el mateix fenomen amb el pèndol (lliçó 2). Cita també Bode (17471826), tot explicant la seva famosa llei de distàncies planetàries (lliçó 7); els Herschel, família d’astrònoms (de 1738 a 1871) dels quals descriu amb detall les activitats de cadascun dels seus membres (lliçó 7); Galileu (1564-1642), Copèrnic (1473-1547), Tycho Brahe (1540-1601) (lliçó 12), etc. En cadascuna de les lliçons proposa treballs pràctics, experiments o problemes a realitzar
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 97
L’ENSENYANÇA DE L’ASTRONOMIA A L’ESCOLA NORMAL DE MESTRES DE BARCELONA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX
97
pels alumnes, segons el tema estudiat, alguns dels quals mereixerien un estudi a part. A tall d’exemple citarem: —L’experiment de Plató per demostrar l’esfericitat de la Terra. —Construcció d’un aparell per demostrar l’aplatament de la Terra. —Proposa diferents mètodes per determinar la meridiana i el pla meridià d’un lloc (altures iguals, ombres iguals, brúixola, etc.). —Per mitjà d’un cos que giri a l’entorn d’un llum demostrar que el moviment de rotació de la Lluna és igual al moviment de translació. —Representar en cartogrames la Lluna, les seves muntanyes i la seva altura comparada amb la de les muntanyes de la Terra.
En el text hi trobem també curiositats, com la classificació dels habitants de la Terra per l’ombra que projecten: «Ascis», habitants de la zona tòrrida que en una o dues èpoques de l’any no projecten ombra el migdia; «Anfiscis», habitants de les zones temperades que projecten l’ombra sempre cap al mateix cantó; «Heteroscis», habitants d’un hemisferi que tenen diferent ombra dels que viuen a l’altre hemisferi; «Periscis», habitants que, vivint dins del casquet esfèric limitat pel cercle polar, l’ombra que projecten descriu un cercle al seu voltant durant una part de l’any que és l’estiu. O la classificació dels habitants de la Terra per la seva situació: «Antecs», habitants de punts oposats, són els que estan situats al mateix meridià però en distints hemisferis, és a dir, un a l’hemisferi nord i l’altre a l’hemisferi sud i a igual distància de l’equador. Tenen les mateixes hores però les estacions oposades. «Periecs», habitants situats al mateix paral·lel però en meridians oposats amb una diferència de longitud de 180º. Tenen les hores oposades però les mateixes estacions. «Antípodes», habitants que es troben en els extrems d’un mateix diàmetre terrestre. Tenen les hores i les estacions oposades. Amb aquestes dues classificacions relaciona la geografia amb l’astronomia de tal forma que permet a partir del globus terrestre passar a la definició i situació dels elements de l’esfera celeste o «esfera armil·lar», com la designa l’autor. En l’apartat de mecànica celeste explica els quatre sistemes del món: de Ptolemeu, de Copèrnic, de Tycho Brahe i dels que en diu «astrònoms moderns» (Galileu, Kepler i Newton), presentant-los tots d’una forma ben intel·ligible. Exposa també les modernes teories d’Einstein de les quals diu: «admirablemente desarrolladas y discutidas por el inglés Carlos Nordman que tanto apasionan a todo el mundo sabio», explicant el problema que presenta l’anomalia del moviment de Mercuri. Són interessants les referències que fa l’autor, en repetides ocasions, a l’Observatori de Marina de San Fernando, a l’Observatori de l’Ebre i a l’Observatori Fabra, a partir de les quals es veu la relació que hi va tenir, sobretot amb aquest últim, que descriu amb detall. Quan escriu el llibre és alcalde de Barcelona el fill del marquès d’Alella, Camil Fabra, que va
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
98
27/10/09
17:00
Página 98
M. ASSUMPCIÓ CATALÀ POCH; TRINI CADEFAU SURROCA
costejar bona part de la construcció de l’Observatori; n’és director Josep Comas i Solà, que prologa el llibre, i en són astrònoms auxiliars Isidre Pòlit i Joaquim Febrer (Fabra, 1957). Al final del text, l’autor dóna una extensa nota bibliogràfica en la qual demostra que està al dia de les investigacions i descobriments de l’època; però s’hi troben a faltar algunes referències dels llibres i revistes que hi cita. Hem intentat pal·liar aquesta falta d’informació, havent aconseguit localitzar algunes d’aquestes obres. Donem entre parèntesis les nostres aportacions, mantenint l’ordre en què apareixen en el text: — Instituto y Observatorio de Marina de San Fernando: colección de Anales del Observato-
rio, fotografías, notas sobre aquel Instituto además de ejemplares de las hojas de la Carta fotográfica del Cielo, que está realizando el Instituto. — Observatorio Astronómico de Madrid: notas. — Observatorio del Ebro: notas de la ilustrada revista científica Ibérica y Viajes científicos. — La Historia de los Cielos, por Robert Stawell Ball, ilustrada por Enrique Leopoldo de Vernueil (Ulrico Hoepli, Milano, 1894. Localització: Universitat Politècnica de Catalunya). — Cartografía Elemental. El Cielo, por el Dr. D. Cayetano Vidal de Valenciano. — Eléments de Cosmographie, par T. J., París. — Relativity by Einstein (Einstein, Albert, 1879-1955, The Principle of relativity..., New York, Dover, 1921. Localització: Universitat de Barcelona, Física i Química). — Lecciones y Lecturas de Geografía General y Descriptiva, por don Angel Bellver y Checa (Imprenta de Martín, Mena y Compañía, San Sebastián, 1917. Localització: Universitat Rovira i Virgili). — El Universo al día, por Cecil G. Dolmage y traducido por Borrás (Versió espanyola de la 3a ed. anglesa per Josep M. Borràs, pròleg de Josep Comas i Solà, Sociedad General de Publicaciones, Barcelona, 1920. Localització: Universitat de Barcelona, Campus Mundet). — Anales del Observatorio del Ebro, Tortosa. — Fundamentos de la Geografía, por Eduardo Moreno López, catedrático del Instituto de Orense (Ensayo de un compendio científico de geografía general para uso de los centros de enseñanza, Anuario de la Exportación, Barcelona, 1918. Localització: Universitat de Girona). — Geografía, por Don Ricardo Beltrán y Rózpide, de la Real Sociedad Geográfica (La Geografía y su enseñanza: estudio especial sobre reformas convenientes en la enseñanza de la Geografía, Imprenta del Patronato de Huérfanos de Intendencia e Intervención Militares, Madrid, 1920. Localització: Universitat de Barcelona, Campus Mundet). — The Kingsway of Geography, by R. Tinch, London. — Iniciación Astronómica, por C. Flammarion. — Lecciones de Cosmografía, por Ch. Briot (o Elementos de astronomía; traducción castellana de Lorenzo Elizaga, Librería de C. Bouret, París, 1887. Localització: Universitat de Barcelona, Campus Mundet).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 99
L’ENSENYANÇA DE L’ASTRONOMIA A L’ESCOLA NORMAL DE MESTRES DE BARCELONA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX
99
— Curso de Geografía, por P. Camena d’Almeida, traducido por Antonio Blázquez y Delga-
do-Aguilera (aquí hem trobat: Curso de Geografía, P. Vidal de la Blanche y P. Camena d’Almeida, adaptado por Antonio Blázquez, Sucesores de Juan Gili, Barcelona, 1919. Localització: Universitat de Barcelona, biblioteca). — Teoría General de las Proyecciones geográficas, por D. Priamo Cebrián y don Antonio los Arcos, publicada por la Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico. — Compendio de Geografía Universal, por los capitanes de Artillería D. Juan y D. Joaquín Izquierdo y Croselles.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
100
27/10/09
17:00
Página 100
M. ASSUMPCIÓ CATALÀ POCH; TRINI CADEFAU SURROCA
Bibliografia FABRA (1957), Cincuenta Aniversario de la Fundación del Observatorio Fabra, Barcelona, Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 63 p. GUTIÉRREZ, M. LL. (1997), «Tradición y Modernidad en la Escuela Normal de Barcelona en torno a la crisis del 98», Monográfico de Revista de Educación, Barcelona, 1997, núm. extra, 77-93. GUTIÉRREZ, M. LL. (1999), «Jaume Poch i Garí un institucionista mataroní». A: La formació professional i les transformacions socials. Actes de les XIV Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans, Mataró, Gràfiques Rotatives, 45-60.
MELCÓN, J. (1989), La enseñanza de la Geografía y el profesorado de las Escuelas Normales (18821915), Barcelona, Universitat de Barcelona, Publicacions, (Col·lecció Geo-crítica, Textos de Apoyo; 10). MELCÓN, J. (1992), La formación del profesorado en España: 1837-1914, Madrid, Centro de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia. POCH, J. (1922), Nociones Generales de Geografía, Vol. 1, Barcelona, Imprenta de Francisco Altés y Alabart.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 101
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 101-112
L’ASTRONOMIA I LA METEOROLOGIA VISTES PEL CINEMA EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT1 1
DEPARTAMENT D’AGRICULTURA, RAMADERIA I PESCA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.
Paraules clau: cinema, pel·lícula, film, documental, astronomia, Galileu Galilei, Giordano Bruno, Copèrnic, eclipsis, viatges espacials, Univers, asteroides, meteorits, meteorologia, climatologia, huracà, tifó, riu, tornado, tempesta, mar, canvi climàtic, ciència, científic, eina didàctica Astronomy and Meteorology through the cinema Summary: I would like to comment in this work the contribution of some films to the knowledge of Astronomy and Meteorology. Several films have been made in Astronomy on different subjects. The ones on the life of Galileo, others about asteroids or meteorites as (Armageddon) and also about the Universe (documentaries on the TV serial Cosmos). Concerning the meteorological phenomena, I would remark some films related to the overflowing of rivers (The River), the inclemency’s of the weather in the sea (The Perfect Storm) or the climatic change (the documentary An inconvenient truth). Such films not only allow us to spend a good time seeing them but also increase our knowledge of Astronomy and Meteorology and, always obeying the current legislation, can be an excellent didactic instrument to teach these subjects. Key words: cinema, film, movie (US), documentary, astronomy, Galileo Galilei, Giordano Bruno, Copérnico, eclipse, space travels, universe, asteroid, meteorite, meteorology, climatology, hurricane, typhoon, river, tornado, storm, sea, climatic change, science, scientist, didactic instrument
DOI: 10.2436/20.2006.01.97
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
102
27/10/09
17:00
Página 102
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
Introducció
Diverses pel·lícules han tractat qüestions relacionades amb l’astronomia i la meteorologia. En aquest treball comentaré diferents aportacions que ha fet el cinema al coneixement de les temàtiques astronòmiques i dels fenòmens meteorològics algunes de les quals poden ser utilitzades, sempre complint amb la legislació, com a suport didàctic per a l’ensenyament d’aquestes matèries. En cada film que comento en aquest assaig assenyalaré algunes temàtiques d’interès, la qual cosa no vol dir que no n’hi hagi d’altres, cal tenir en compte que l’espai d’aquest article és limitat i per tant no s’hi pot incloure tot el que hom voldria. 1. L’astronomia
En el camp de l’astronomia s’han realitzat films sobre temes molt variats com és el cas de la biografia de Galileu, els eclipsis solars, els cometes, els asteroides, els meteorits, l’Univers, etc. En aquest sentit vull destacar les pel·lícules relacionades amb la vida de Galileu Galilei dirigides per Liliana Cavani (1968) i Joseph Losey (1975), respectivament. Quant als eclipsis solars puc assenyalar el film Faraó (Pharaon) de Jerzy Kawalerowicz (1966). En relació amb la ciència-ficció, l’evolució humana i l’excessiva dependència de l’ésser humà respecte a les màquines cal fer referència a la cinta 2001: una odissea de l’espai (2001: A Space Odyssey), realitzada per Stanley Kubrick (1968). Aquesta pel·lícula va tenir una continuació de títol 2010: Odissea dos (2010), dirigida per Peter Hyams (1984). La problemàtica dels cometes, els asteroides i els meteorits ha estat portada a les pantalles cinematogràfiques en moltes ocasions, i dins d’aquest apartat vull esmentar els films Deep Impact, de Mimi Leder (1998) i Armageddon, de Michael Bay. També hi ha hagut excel·lents documentals sobre l’Univers, la sèrie televisiva Cosmos, impulsada per Carl Sagan a principis de la dècada de 1980, n’és un bon exemple.
1.1. Galileu Galilei
En relació amb la biografia de Galileu Galilei vull parlar de dues pel·lícules: Galileu, de Liliana Cavani (1968), protagonitzada per Cyril Cusaci, amb música d’Ennio Morricone, i La vida de Galileu, de Joseph Losey (1975), amb Topol i John Gielgud en els seus papers principals i basada en una obra de Bertolt Brecht. Sinopsi:
Els dos films basen el seu fil argumental en la vida de Galileu Galilei posant èmfasi en la persecució de què és objecte per part de l’Església. També es fan referències, en aquestes pel·lícules, a altres astrònoms com Copèrnic i Giordano Bruno, així com als ensenyaments d’Aristòtil. Finalment aquestes cintes també posen de manifest els problemes que es podien patir, en l’època de Galileu, per parlar, estudiar o debatre temàtiques que no eren acceptades per l’Església.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 103
L’ASTRONOMIA I LA METEOROLOGIA VISTES PEL CINEMA
103
Temàtiques de les pel·lícules:
—La vida de Galileu Galilei —Aristòtil —Copèrnic —Giordano Bruno —L’ensenyament de l’astronomia en el temps de Galileu —Els instruments astronòmics —Els científics en l’època de Galileu —L’Església i Galileu —Els conflictes entre ciència i religió —La por al coneixement —La figura de Galileu Galilei avui —Bertolt Brecht i Galileu 1.2. Faraó (Pharaon)
Film dirigit per Jerzy Kawalerowicz el 1966 i protagonitzat per Jerzy Zelnik, Barbara Brylska, Eva Kriezew, Krystyna Mikolajewska i Piotr Pawloski. Sinopsi:
La pel·lícula descriu els conflictes pel poder que es donen entre el jove faraó Ramsès XIII i la classe sacerdotal de l’antic Egipte. Quan Ramsès està a punt d’acabar amb el poder dels sacerdots, aquests utilitzen un fenomen de la natura (un eclipsi de Sol) per recuperar el seu domini sobre el poble i derrotar aquell faraó que havia tingut la gosadia de qüestionar el seu poder. Faraó és una cinta polonesa, crítica amb la religió i el poder dels sacerdots, la qual es va realitzar en els anys de la Guerra Freda, quan Polònia es trobava ubicada dins del bloc soviètic. Temàtiques de la pel·lícula:
—Els eclipsis —Egipte en els temps dels faraons —Els faraons —El poder de la classe sacerdotal —El coneixement dels fenòmens de la natura com a eina de poder —La por al desconegut —Els conflictes a l’antic Egipte —La decadència de l’Imperi egipci —Els esclaus —Context polític de la pel·lícula (Guerra Freda)
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
104
27/10/09
17:00
Página 104
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
1.3. 2001: una odissea de l’espai (2001: A Space Odyssey)
Film de Stanley Kubrick realitzat el 1968 amb un guió de Kubrick i d’Arthur C. Clarke. És una pel·lícula protagonitzada per Keir Dullea i Gary Lockwood. La cinta té una banda sonora en la qual destaca la música «Així parlà Zaratrusta», de Richard Strauss, i el «Danubi Blau», de Johann Strauss. Sinopsi:
El film tracta sobre l’evolució de l’espècie humana i dels perills d’una excessiva dependència de l’ésser humà de les màquines, la qual cosa es posa de manifest, en la pel·lícula, per l’enfrontament que es dóna entre l’ordinador, anomenat «Hal», i els tripulants de la nau espacial Discovery. En el seu temps els efectes especials d’aquesta producció van merèixer un òscar i van ser molt rellevants. És una cinta que ens mostra unes bellíssimes imatges de l’univers i amb un final del qual s’han fet, al llarg dels anys, interpretacions molt diverses. D’aquesta pel·lícula se’n va fer una continuació el 1984, dirigida per Peter Hyams, amb el títol 2010: Odissea dos (2010), la qual pretenia explicar, entre altres coses, el final del film de Kubrick. No obstant això, tot i ser una producció distreta, no assoleix, ni de bon tros, la qualitat del film dirigit per Stanley Kubrick. Temàtiques de la pel·lícula:
—L’evolució dels éssers humans —L’origen de l’espècie humana —Els viatges a l’espai —Les naus espacials —Les estacions a l’espai —L’enfrontament home-màquina —Els ordinadors i la informàtica —L’excessiva dependència de les màquines —La ciència-ficció 1.4. Sèrie de televisió Cosmos
Es tracta d’una sèrie de divulgació, emesa per la televisió pública dels EUA, escrita i promoguda per Carl Sagan a principis de la dècada de 1980. Sinopsi:
Producció de tretze capítols de durada, realitzada amb mitjans tècnics innovadors i que tractava, principalment, de temàtiques relacionades amb l’Univers. És una sèrie que s’ha emès per les televisions de molts països amb un gran èxit d’audiència i de crítica.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 105
L’ASTRONOMIA I LA METEOROLOGIA VISTES PEL CINEMA
105
Cal indicar que Cosmos va ser realitzada durant els anys de la Guerra Freda i en ella Carl Sagan avisava dels perills d’una guerra nuclear i fins i tot ja començava a parlar d’un possible canvi climàtic en el nostre planeta. Finalment cal indicar que aquesta sèrie de televisió va contribuir a divulgar els fenòmens relacionats amb l’Univers entre el gran públic. Temàtiques de la sèrie: —L’Univers —L’exploració de l’espai —L’astronomia a principis de la dècada de 1980 —Els astrònoms —La divulgació de les temàtiques relacionades amb l’astronomia —Carl Sagan —Context polític en què es produeix la sèrie (Guerra Freda) —Cosmos i la televisió —Els mitjans tècnics utilitzats per a la realització de la sèrie —Perills d’una guerra nuclear —Canvi climàtic 1.5. Els cometes, els asteroides i els meteorits
Dins d’aquesta temàtica destaquen dues pel·lícules amb un argument similar: Deep Impact, realitzada el 1998 per Mimi Leder i protagonitzada per Robert Duvall, Téa Leoni, Elijah Wood, Vanessa Redgrave, Maximilian Schell i Morgan Freeman, i Armageddon, dirigida el 1998 per Michael Bay, la qual compta amb Bruce Willis, Ben Affleck i Billy Bob Thornton en els seus papers principals. Sinopsi:
Els dos films narren els intents desesperats per destruir un cometa, en el cas de Deep impact, i un gran asteroide, en el cas d’Armageddon, els quals estan a punt de xocar amb la Terra i provocar-hi grans cataclismes i destruccions. Temàtiques de les pel·lícules:
—Els asteroides —Els meteorits —Els cometes —La possible col·lisió de cometes, asteroides i meteorits amb la Terra —Els càlculs astronòmics —Els viatges a l’espai —Els transbordadors espacials
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
106
27/10/09
17:00
Página 106
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
—El cas de l’extinció dels dinosaures —L’exploració de l’Univers 2. La meteorologia
Els fenòmens relacionats amb la meteorologia han estat duts a la gran pantalla en nombroses ocasions. Temàtiques relacionades amb els huracans, els tifons, les tempestes, els tornados i, darrerament, el canvi climàtic han constituït l’argument central de diverses pel·lícules. En el cas dels huracans i tifons tenim el film Huracà sobre l’illa (The hurricane) dirigit per John Ford (1937). Quant a les tempestes, el desbordament dels rius i la pèrdua de collites destaca la cinta El riu (The river), de Mark Rydell (1984). En relació amb els tornados comptem amb la pel·lícula Twister, de Jan de Bont (1996). Les inclemències del temps en el mar han esdevingut l’argument central de diversos films, un dels més representatius d’aquesta temàtica és La tempesta perfecta (The perfect storm), de Wolfgang Petersen (2000). Finalment, el canvi climàtic és un dels temes que darrerament ha preocupat més el cinema, destacant aquí la cinta El dia de demà (The day after tomorrow), de Roland Emmerich (2004), i el documental Una veritat incòmoda (An inconvenient truth), de Davis Guggenheim (2006), amb Al Gore com a protagonista. 2.1. Huracà sobre l’illa (The hurricane)
Pel·lícula dirigida per John Ford l’any 1937, amb un gran repartiment d’actors i actrius entre els quals destaquen Dorothy Lamour, Jon Hall, Mary Astor, Thomas Mitchell i Raymond Massey. Sinopsi:
El governador francès de l’illa de Manacura, ubicada en els mars del Sud, exerceix el poder aplicant les lleis de forma rígida sense tenir en compte els costums i les tradicions dels indígenes. Quan els conflictes entre el governador i els habitants de l’illa es troben en el seu punt més àlgid, un tifó destrueix Manacura. Temàtiques de la pel·lícula:
—Els tifons —El colonialisme —La rigidesa de l’aplicació de les lleis —El racisme —Els prejudicis —Les supersticions —La navegació a vela —Els conflictes entre indígenes i europeus
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 107
L’ASTRONOMIA I LA METEOROLOGIA VISTES PEL CINEMA
107
2.2. El riu (The river)
Cinta dirigida el 1984 per Mark Rydell i protagonitzada per Mel Gibson i Sissy Spacek, amb música de John Williams. Sinopsi:
El film mostra els conflictes existents entre petits ranxers i un gran propietari que els vol prendre les terres per obtenir més aigua i construir una central hidroelèctrica. La pel·lícula també descriu la pèrdua de collites a causa de les inundacions provocades pel desbordament d’un riu, a causa del mal temps, i la problemàtica que aquest fet ocasiona als camperols afectats. Temàtiques de la pel·lícula:
—Enfrontaments entre grans i petits propietaris de la terra —El treball en el camp —El problema de l’aigua —Les tempestes i els seus efectes en els conreus —La pèrdua de collites pel desbordament d’un riu —Els accidents laborals en el camp —Els preus dels productes agrícoles —La unió dels petits ranxers per fer front als grans posseïdors de la terra —La crisi econòmica en el camp —El comportament dels bancs en situacions de penúria econòmica 2.3. Twister
Cinta dirigida per Jan de Bont el 1996 i que compta amb Steven Spielberg entre els seus productors. La pel·lícula va ser protagonitzada per Alan Ruck, Helen Hunt i Bill Paxton i comptava amb uns esplèndids efectes especials. Sinopsi:
L’acció del film està ubicada a Oklahoma i mostra les experiències de dos científics i els seus equips de col·laboradors per aconseguir realitzar estudis dels tornados a fi i efecte de poder predir la seva aparició i evitar així, en la mesura del que sigui possible, els seus efectes destructius. Temàtiques de la pel·lícula:
—Els tornados —Els refugis pels tornados —L’estudi d’aquest fenomen meteorològic —La formació de tornados
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
108
17:00
Página 108
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
—Les pèrdues econòmiques i humanes ocasionades pels tornados —La investigació científica en relació amb aquestes temàtiques —Zones afectades per aquestes problemàtiques —L’abans i el després d’un tornado 2.4. La tempesta perfecta (The perfect storm)
Cinta dirigida per Wolfgang Petersen l’any 2000 amb George Clooney, Mark Wahlberg, Diane Lane i Mary Elizabeth Mastrantonio de protagonistes la qual compta amb unes imatges marítimes espectaculars. Sinopsi:
L’any 1991 a Gloucester (Massachusetts) un vaixell de pesca, l’Andrea Gail, el qual darrerament no ha tingut gaire sort en la seva activitat pesquera, se’n va a pescar a les aigües de Terranova. En el camí de retorn al port de partida, es veu afectat per un huracà i dues tempestes que convergeixen en el mateix punt, és el que s’anomena «la tempesta perfecta». La pel·lícula també mostra diverses escenes de rescat de vaixells esportius dutes a terme per equips de salvament marítim així com d’accidents relacionats amb les activitats pesqueres. Temàtiques de la pel·lícula:
—Les tempestes i els seus efectes en el mar —La seguretat en els vaixells de pesca i esportius —Els accidents en alta mar —Els vaixells de pesquers —L’activitat pesquera —La recerca dels bancs de pesca —Els vaixells esportius —Els naufragis —Els salvaments marítims —La importància de les prediccions meteorològiques en el mar 2.5. El dia de demà (The day after tomorrow)
Film dirigit per Roland Emmerich el 2004 i protagonitzat per Dennis Quaid, Jake Gylenhaal, Ian Holm i Emmy Rossum. Sinopsi:
A causa del canvi climàtic el gel polar es desfà provocant diversos canvis en els corrents marins, la qual cosa ocasiona alteracions en la climatologia del nostre planeta (per exemple es donen nevades a Nova Delhi, tornados a Los Ángeles, temperatures extremes a Nova York, etc.).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 109
L’ASTRONOMIA I LA METEOROLOGIA VISTES PEL CINEMA
109
Temàtiques de la pel·lícula:
—El canvi climàtic —La disminució del gel polar —Els canvis atmosfèrics provocats per l’ésser humà —La incidència de les variacions del clima en la vida a la Terra —Els corrents marins i la seva incidència en la climatologia —L’equilibri tèrmic del planeta —Els científics i el canvi climàtic —Els meteoròlegs i el seu treball —Les glaciacions —Els polítics i el canvi climàtic —Els desplaçaments de població a causa de fenòmens ambientals 2.6. Una veritat incòmoda (An inconvenient truth)
Documental dirigit per Davis Guggenheim l’any 2006 i protagonitzat per Al Gore. Va aconseguir dos Òscars l’any 2006 (documental i cançó). Sinopsi:
En aquesta producció Al Gore comenta les possibles causes del canvi climàtic així com els efectes que pot tenir a nivell ecològic, econòmic i polític ensenyant molts exemples. També proposa dur a terme diverses actuacions per fer-hi front i controlar els seus efectes en el nostre planeta. Per dur a terme la seva exposició Gore utilitza diversos mitjans tècnics que contribueixen al fet que la informació que dóna arribi als espectadors d’una forma molt amena i entenedora. Temàtiques del documental:
—El canvi climàtic, causes i conseqüències —L’escalfament del planeta —Augment del nivell del mar —Les sequeres —Canvis en els nivells de pluviositat —L’economia en relació amb el canvi climàtic —L’emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera —Els polítics i el canvi climàtic —Les poblacions i els canvis en el clima —Actuacions per disminuir els efectes del canvi climàtic —Els debats científics sobre aquesta problemàtica —La figura d’Al Gore
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
110
Página 110
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
3. Altres pel·lícules d’interès 3.1. Astronomia
—2010: Odissea dos (1984) —Apollo 13 (1995) —Contact (1997) —Viatge per l’Univers (The complete Cosmos, 2000) 3.2. Meteorologia
—L’heroi del riu (Steamboat Bill Jr., 1928) —La tempesta blanca (White squal, 1996) —Huracà, categoria 6 (Category 6 day of destructor, 2004) —El guardià (The guardian, 2006)
4. Conclusions En el camp pedagògic el coneixement de temàtiques relacionades amb l’astronomia i la meteorologia es poden treballar molt bé, complint amb la legislació, amb el suport del cinema. El cinema és una eina didàctica que ens dóna suport per a l’estudi i per a un millor coneixement dels fenòmens astronòmics i meteorològics. Els audiovisuals (pel·lícules, documentals, etc.) ens fan gaudir del cinema i al mateix temps ens faciliten l’estudi de temàtiques relacionades amb l’astronomia i la meteorologia. És a dir, ho podem resumir tot en dos mots: gaudir i aprendre.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
L’ASTRONOMIA I LA METEOROLOGIA VISTES PEL CINEMA
Página 111
111
Bibliografia AGUILERA, C.; DIAS, N. (1999), Los actores de los óscar del siglo XX, Barcelona, ed. 2001.
HUESO, Á. L. (1998), El cine y el siglo XX, Barcelo-
CAPARRÓS LERA, J. M. (1997), 100 Películas sobre Historia Contemporánea, Madrid, Alianza.
SCHNEIDER, S. J. (2007), 1001 películas que hay que ver antes de morir, Barcelona, Grijalbo.
CHIFRÉ PETIT, E. J. (2006), «Cinema i medi ambient», Revista del Col·legi de Biòlegs de Catalunya, 6, 18-25.
na, Ariel Historia.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 112
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 113
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 113-125
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO MATHEMATICO DE TOMÀS VICENÇ TOSCA (1715) CARLOS DORCE DEPARTAMENT DE PROBABILITAT, LÒGICA I ESTADÍSTICA, UNIVERSITAT DE BARCELONA.
Paraules clau: Tomàs Vicenç Tosca, Compendio Mathematico, Johannes Kepler, Lleis de Kepler, astronomia espanyola, història de l’astronomia Kepler’s Laws in a XVIIIth Century Spanish Astronomical Treatise: Tomàs V. Tosca’s Compendio Mathematico (1715) Summary: This is an analysis of how Kepler’s first and second laws is explained in one of the most important Spanish astronomical treatises in the XVIIIth century. Key words: Tomàs Vicenç Tosca, Compendio Mathematico, Johannes Kepler, Kepler’s Laws, Spanish Astronomy, History of Astronomy
Tomàs Vicenç Tosca i el seu Compendio Mathematico
La figura de Tomàs Vicenç Tosca (València, 1651-1723) és una de les més importants dins de la història de la ciència de l’Espanya del segle XVIII. La seva formació acadèmica va combinar els seus estudis a la Universitat de València, on el seu pare era doctor en medicina i catedràtic, amb els llibres i instruments científics que li va proporcionar
DOI: 10.2436/20.2006.01.98
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
114
Página 114
CARLOS DORCE
el músic i matemàtic Fèlix Falcó de Belaochaga. Va ser consagrat sacerdot el 1678, i ingressà a la congregació de Sant Felip Neri on a poc a poc va anar ocupant càrrecs cada cop de més responsabilitat i on en el període 1697-1705 (o 1707), va instituir una escola de matemàtiques. La seva afició per l’ensenyament d’aquesta disciplina va néixer a partir de la seva assistència a les tertúlies científiques que tenien lloc a València, i ja el 1693 ell mateix tenia deixebles als quals els n’ensenyava. El País Valencià va ser el marc ideal per a una persona que, com Tosca, estava ple d’inquietuds i ganes de canviar el rumb de la ciència espanyola. A finals del segle XVII van començar a aparèixer personatges, com el comte d’Alcúdia, que van patrocinar trobades culturals on es parlava de temes tan diversos que anaven des de les humanitats fins a l’arquitectura, la perspectiva o la filosofia natural. En aquestes tertúlies hi van participar personatges de la importància de Josep Vicent del Olmo, Josep Ortí Moles i Falcó de Belaochaga. Tomàs Tosca, juntament amb Joan Baptista Corachan (1661-1741) i Baltasar d’Iñigo (1656-1746), va participar activament en la tertúlia que es duia a terme a la gran biblioteca de la casa de Joan Basili Castellví, comte de Cervelló i marquès de Torques (1699). Els tres personatges estaven en el rovell de l’ou de la ciència espanyola i el mateix D’Iñigo va començar una tertúlia a casa seva (1687) amb la ferma intenció d’afermar les bases d’una futura Societat Científica Valenciana. Sota els pseudònims de Philomusus (Tosca), Euphyander (D’Iñigo) i Didascalus (Corachan), l’«Acadèmia» d’aquests novators discutia i tractava temes com la geometria, l’àlgebra, la mecànica, l’arquitectura i la hidràulica i aixecaven actes de tots els seus congressos. Paral·lelament a la carrera del Tosca científic cal considerar la seva no menys important carrera civil. En el període 1717-1720 va ocupar el càrrec de vicerector de la Universitat de València que, en aquell moment, era el càrrec més important d’una institució que havia perdut el patronat i no podia nomenar rector. El seu nom era força important a la ciutat i va participar en diversos projectes d’enginyeria i arquitectura, com el plànol de la ciutat (1704). Les dues obres protagonistes del gran renom de Tosca dins la ciència són el Compendio mathematico (1707-1715) i el Compendium philosophicum (1721). Aquestes dues obres signifiquen la culminació de la contribució científica dels novators valencians (Navarro, 2007). El Compendio mathematico pertany a la moda europea del moment consistent en la publicació de grans enciclopèdiques de caràcter didàctic i la seva repercussió a l’Espanya del segle XVIII va ser notable ja que, després de la seva primera edició, es va reeditar completament tres cops més, a Madrid (1717) i a València (1757 i 1760), a banda d’edicions parcials d’alguns dels seus tractats. L’obra consta de nou volums: Volum I: Volum II: Volum III: Volum IV: Volum V:
Geometria elemental i pràctica i aritmètica. Aritmètica, àlgebra i música. Trigonometria, còniques i maquinària. Estàtica, hidrostàtica, hidrotècnia i hidrometria. Arquitectura civil i militar i artilleria.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 115
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO...
Volum VI: Volum VII: Volum VIII: Volum IX:
115
Òptica, diòptrica i perspectiva. Astronomia. Astronomia pràctica, geografia i nàutica. Gnomònica i astrologia.
En la part estrictament matemàtica, Tosca dóna una introducció didàctica dels llibres I, II, III, IV, XI i XII dels Elements d’Euclides seguint versions «modernes» com eren les del belga Andreas Tacquet (1612-1660) i el francès Claude François Miliet Dechales (1621-1678). El Cursus seu mundus mathematicus de Miliet Dechales és una de les seves obres de referència juntament amb el Traité d’algebre de Michel Rolle (1652-1719) i els Éléments des mathematiques de Jean Prestet (1648-1690). A més, el Compendio inclou innovacions de matemàtics espanyols com són Josep Saragossà (1627-1679), Sebastián Izquierdo (1601-1681), Juan Caramuel (1606-1682) i Antonio Hugo de Omerique (n. 1634). El però de l’obra és que mostra una carència absoluta pel que fa a la geometria analítica de René Descartes (15961650) i als treballs de càlcul infinitesimal prenewtonians. Pel que fa a la part física, Tosca analitza els experiments d’Evangelista Torricelli (1608-1647) i de Blaise Pascal (1623-1662) sobre la gravetat i l’obra de Galileu Galilei (1564-1642) hi és present en diverses ocasions. D’altra banda, les obres de Descartes i les dels italians Bonaventura Cavalieri (1598-1647), Eustachio Divini (1610-1685) i Domenico Guglielmini (1655-1710) també hi són referenciades. Pel que fa al Compendium philosophicum, Tosca el va escriure en llatí per intentar donarli un prestigi dins de la comunitat universitària que el castellà no li oferia. Dels onze tractats dels quals consta, dedica els dos primers a la lògica i la metafísica general i l’últim, a la metafísica especial, mentre que en la resta del tractat ens presenta la filosofia natural. Tosca aborda temes com l’existència del buit, els conceptes de lloc i de temps i la naturalesa de la llum, tots ells des d’un punt de vista renovador. El copernicanisme i les lleis de Kepler a l’Espanya del segle XVII
Espanya té l’honor de ser, juntament amb Anglaterra, un dels únics països a Europa on les teories copernicanes no van trobar el rebuig frontal de la comunitat científica tradicional, si més no de manera teòrica (López, 1979). De fet, i malgrat que no va arribar a portar-se a la pràctica, els estatuts de la Universitat de Salamanca assignaven al segon any de la Càtedra d’Astrologia l’estudi de Copèrnic en cas que els estudiants ho votessin (1561), convertintse així en l’única universitat europea del segle XVI que va dictar una cosa similar. Malgrat la condemna de 1616, un nou intent teòric i que tampoc no va ser portat a les aules van ser les constitucions de la mateixa universitat que obligaven a llegir a Copèrnic (1625). Durant el segle XVII, tant des de la Casa de Contractació de Sevilla com des dels cercles de la cort reial, els astrònoms espanyols van deixar de banda el tradicionalisme i van utilitzar les teories heliocèntriques com una eina pràctica força superior al geocentrisme ptolemaic.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
116
27/10/09
17:00
Página 116
CARLOS DORCE
A Sevilla, els noms de Rodrigo Zamorano (1542-1623), Vasco de Piña i Andrés García Céspedes (m. 1611) són exemples d’aquest ús i tots tres van usar els models copernicans per calcular taules astronòmiques. D’altra banda, des de l’Acadèmia Matemàtica de Madrid, l’il·lustre Juan de Herrera (1530?-1597) frisava per aconseguir el De Revolutionibus en llengua «vulgar» en el moment que es publiqués, i això que ja era posseïdor de dos exemplars en llatí a la seva biblioteca. Un exemple a part és el de Diego de Zúñiga (c. 1536 - c. 1600) qui el 1584 va escriure In Job Commentaria, on defensa que la teoria copernicana, davant de les teories anteriors, explica millor els moviments planetaris, fet que provocaria que la seva obra fos prohibida per la Inquisició el 1616. Un dels personatges més importants de l’astronomia espanyola de mitjan segle XVII va ser el mallorquí Vicent Mut (1614-1687). Mut mantenia correspondència amb astrònoms europeus de la importància de l’italià Giovanni Battista Riccioli (1598-1671) i de l’alemany Athanasius Kircher (1602-1680). La relació amb Riccioli va ser força destacada fins al punt que al final de la seva primera obra astronòmica, el De Sole Alfonsino restituto (1649), avança la molt propera publicació de la gran obra Almagestum Novum (1651) de l’italià. En contrapartida, Riccioli va incloure moltes observacions realitzades per Mut. Tot i així, el que aquí centra el nostre interès és l’aparició de la primera i segona llei de Kepler (1609) en el seu segon tractat: el De Observationes motuum caelestium (1666). La trajectòria del planeta Mart porta Mut a reconèixer que les taules astronòmiques de Kepler (fonamentades en el moviment el·líptic dels planetes) són les més adequades per al càlcul de les seves efemèrides. Admet l’el·lipse per la facilitat que ofereix en els càlculs malgrat el seu propi convenciment que els planetes es mouen girant en moviment circular uniforme. Mut va ser contemporani de Josep Saragossà, al qual va conèixer en un viatge d’aquest a Palma de Mallorca. Saragossà va publicar l’Esphera en común celeste y terráquea (1675) i en ella es va dedicar a anar recollint els corrents astronòmics que circulaven per Europa durant el segle XVII posant especial èmfasi a l’Almagestum Novum de Riccioli. En el llibre II de l’Esphera, Saragossà exposa els diferents sistemes astronòmics anteriors a ell: el de Pitàgores i Ptolemeu amb l’addició de la desena esfera del rei Savi; el de Plató i Porfiri; el dels egipcis, acceptat per Vitrubi, Capella, Macrobius, Beda, Argolius i altres astrònoms; el de Tycho Brahe i Longomontanus; el de Riccioli, i el de Copèrnic (Cotarelo, 1935). Les òrbites el·líptiques de Kepler també són analitzades a l’Esphera i reconeix que aquesta teoria «no produeix mals efectes en el càlcul dels planetes». Malgrat que l’el·lipse queda recollida en aquests dos exemples molt destacats dins de l’astronomia espanyola del segle XVII, el tractament d’aquesta primera llei no és l’actual. Des de la seva publicació el 1609 fins a l’aparició de l’anglès Jeremiah Horrox (1619-1641), que va defensar irrevocablement les teories de Kepler, l’acceptació de les lleis entre els seguidors de Copèrnic no va ser immediata. L’el·lipse donava uns bons resultats en els càlculs d’efemèrides però oferia molts dubtes físics i filosòfics. Una de les variants més populars que hi va haver la va proposar Ismael Boulliaud (1605-1694). Boulliaud no estava d’acord
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 117
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO...
117
amb la segona llei i en la seva Astronomia Philolaica (1645) va suposar que l’el·lipse era una secció d’un con oblic amb un dels seus focus situat sobre el seu eix. Posteriorment, el professor de la Universitat d’Oxford Seth Ward (1617-1689) va rebutjar els cons de Boulliaud i va suposar que el moviment dels planetes per l’el·lipse es produïa amb velocitat angular constant al voltant del segon focus de l’el·lipse. Per tant, si bé la primera llei quedava d’alguna manera acceptada, la segona passava d’explicar la velocitat del planeta a partir de l’àrea recorreguda a ser explicada a partir d’un moviment circular uniforme. Aquesta variant Boulliaud-Ward és precisament la que va adoptar Mut en la seva obra i la que marcaria les posteriors obres astronòmiques espanyoles. El volum VII del Compendio: l’astronomia
El setè volum del Compendio és molt superior a totes les altres obres editades anteriorment a Espanya i constitueix una bona guia de tot el saber astronòmic prenewtonià (Navarro, 2007). Les fonts que va usar Tosca per desenvolupar tota la teoria del volum astronòmic van ser fonamentalment tres: l’Almagestum Novum de Riccioli, l’obra de Miliet Dechales i les taules astronòmiques de Philippe de la Hire (1640-1719). Està dividit en set llibres: Llibre I Llibre II Llibre III Llibre IV Llibre V Llibre VI Llibre VII
Sobre l’esfera del món en comú o dels principis generals de l’Astronomia i la Cosmografia1 Sobre el Sol Sobre la Lluna Sobre els eclipsis del Sol i de la Lluna Sobre les estrelles fixes Sobre els tres planetes superiors: Saturn, Júpiter i Mart Sobre els dos planetes inferiors: Venus i Mercuri
El llibre I es dedica a analitzar la naturalesa i els moviments dels cels i dels astres. El capítol I sobre la regió etèria comença explicant l’ordre de la creació del món seguint el llibre I del Gènesi i, tot seguit, assigna als astres i als cels una matèria i una forma i analitza la naturalesa d’aquesta matèria. Tosca és de l’opinió que tant els cossos celestes com l’èter que omple el cel són incorruptibles, malgrat que algunes de les parts que componen els astres poden ser corruptibles. Les teories filosòfiques continuen a la següent proposició i aquí trobem per primera vegada el nom de Kepler associat a les seves idees: els cels són fluids i es mouen, a l’igual que els astres, d’acord amb el primer impuls rebut de Déu en la seva creació. D’aquesta mateixa opinió és Tosca ja que aquesta opció és la «més probable» i la que s’adapta millor a les Sagrades Escriptures. 1.
Malgrat que el llibre està escrit en castellà, traduiré al català totes les cites que utilitzi.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
118
27/10/09
17:00
Página 118
CARLOS DORCE
El següent punt on apareix el nom de Kepler és a la proposició V: «els Cels i els Estels es mouen per l’impuls rebut del Creador en la seva creació». Tosca cita diverses opinions anteriors com les d’Al-Bitrûjî (m. 1204) i Albert Magne (1206-1280), que van defensar que és Déu qui mou els cels i els astres, o Tomàs d’Aquino (1225-1274), que assignava el moviment a l’acció dels àngels. Tanmateix, l’opinió que més s’adapta un altre cop a les Sagrades Escriptures és la defensada «comunament pels Filòsofs i Matemàtics moderns» entre els quals hi ha Kepler. Tosca envia el lector a l’obra de Dechales per a més detalls. El capítol II parla del sistema del món i en ell explica els sistemes astronòmics ptolemaic, platònic, egipci, copernicà i de Thyco. Com que hi ha diverses opinions respecte el nombre, ordre i moviment dels cels, també hi ha d’haver diferents teories respecte dels sistemes que defineixen el món. Tosca considera que en té prou explicant aquest cinc als quals anomena «principals» i perquè «entenent aquests es té notícia cabal de la resta». Bàsicament, descriu l’ordre en el qual estan disposats els astres. Posteriorment, en el capítol V es dedica a explicar com es produeixen els moviments dels astres segons aquests sistemes. En el cas del sistema copernicà, explica que «aquest sistema explica enginyosament tot el que s’observa en el Cel [...], amb el qual havent-se condemnat aquest sentir [...] per la Sacra Congregació dels Cardenals, es permet expressament com a hipòtesi i suposició: s’ha de tenir per fals [...]». El capítol acaba amb un escoli on diu que hi ha més sistemes i que es pot suposar que qualsevol dels astres és el que està immòbil «malgrat no haver-se d’admetre com a tesi o conclusió assertiva». De fet, «malgrat que amb el moviment de la Terra i l’estabilitat del Sol el sistema copernicà expliqui bé totes les aparences celestes, no s’ha de tenir per vertader». El nom de Kepler no torna a aparèixer fins al capítol VI: De la distància i magnitud dels Cels i dels Estels. Als capítols III i IV, Tosca defineix els elements elementals de la mecànica celeste geocèntrica: cercle de l’equador, eclíptica, horitzons, pols, cercle meridià..., ascensions recta i obliqua... i considera una obliqüitat de l’eclíptica de 23º30’. El capítol V tracta sobre el moviment dels astres i explica el moviment de les esferes segons la hipòtesi d’uns cels sòlids i la d’uns cels fluids: en aquest últim cas detalla els moviments segons el sistema copernicà. Considera un any de 365 dies 5 hores i 49 minuts, una precessió dels equinoccis de 50” per any (1º cada 72 anys). L’aparició de Kepler en aquest sisè capítol va unida a les dimensions del sistema solar. Tosca especifica les distàncies menor i major segons Ptolemeu, al-Fargânî, Longomontanus i Riccioli. Ara bé, «els que admeten el moviment de la Terra donen major distància als [estels] fixos: [Philip von] Lansberg [(1561-1632)] 10 milions, Galileu [(1564-1642)] 13 i Kepler 60. Copèrnic indefinida». El llibre continua analitzant diversos aspectes astronòmics tals com la refracció dels astres o la resolució de diferents problemes de trigonometria esfèrica. En el capítol VII de les diferents comparacions dels astres s’expliquen la longitud i la latitud d’un astre, la seva ascensió, declinació, l’arc semidiürn... El capítol VIII analitza la paral·laxi i la refracció de la llum, és a dir, aquells aspectes que tenen un component important en les observacions astronòmiques. La sortida i la posta dels astres és analitzada al capítol IX mentre que en el capítol X,
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 119
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO...
119
sota el títol De la resolució dels problemes del primer mòbil, s’amaga una sèrie de resolucions de problemes tals com trobar la línia meridiana, l’alçada del pol, l’obliqüitat de l’eclíptica, etcètera. Finalment, en el capítol XI sobre les dotze cases celestes, Tosca explica cinc mètodes diferents per trobar les cases astrològiques. El llibre II porta el títol Del Sol. Com passa en les grans obres astronòmiques, com poden ser l’Almagest de Ptolemeu o el De Revolutionibus de Copèrnic, un cop l’autor ha deixat clar el marc filosòfic en el qual es mou i les relacions trigonomètriques necessàries per calcular qualsevol arc de la volta celeste, els successius llibres comencen a explicar els sistemes geomètrics dels diferents astres. I «havent de tractar sobre els moviments, propietats i aparences dels set planetes, ens és necessari parlar en primer lloc del Sol, no només per ser el Rei dels Astres i la torxa més brillant del Cel [...] sinó perquè els seus moviments compten amb menys irregularitats [...] i s’expliquen amb hipòtesis més fàcils i serveixen, així mateix, de llum per a descobrir els camins [...] per on caminen la resta de planetes i penetrar en els seus complicats laberints». El llibre està dividit en dues parts: una primera sobre la naturalesa i propietats del Sol i de la manera d’observar i determinar els seus moviments i aparences i la segona sobre la desigualtat del moviment anual del Sol i de diverses hipòtesis amb les quals s’explica. El capítol I de la primera part tracta sobre la substància i accidents del Sol i ja en la seva primera proposició, Tosca analitza la substància de la qual està format: el Sol és un foc puríssim. Tosca comença fent una introducció històrica a aquest tema. Diu que en la seva obra Periarchon, Orígenes (c. 185-254) assegura que el Sol i la resta d’astres comptaven amb una «ànima racional» i que, justament per aquest error, el llibre va ser condemnat el segon sínode de Constantinopla (553). Després, els pitagòrics, platònics i estoics li van atribuir una ànima «sensitiva o vegetativa» i van ser seguits per Simplici de Cilícia (c. 530), Avicena (980-1037), Giovanni Pico della Mirandola (1463-1494), Francesco Silvestro di Ferrara (1574-1526), Lucillo Filalteo (1510-1578) i Kepler. Envia el lector al capítol I del llibre III de l’Almagestum Novum de Riccioli si vol saber les referències bibliogràfiques exactes. Com que a aquesta segona opció «també li falta fonament», Tosca conclou que «el Sol no té cap tipus de forma vivent». Per tant: «és un foc puríssim i molt net». Tosca justifica aquesta teoria mitjançant tres proves. La primera es fonamenta a partir de dos textos eclesiàstics. La segona és «l’autoritat de més de 30 Sants Pares», els quals són citats per Christoph Scheiner (1575-1650) en la seva Rosa Ursina sive Sol (c. 1626) i per Riccioli i Athanasius Kircher (1602-1680). Tosca especifica que aquesta mateixa teoria va ser defensada per alguns filòsofs antics els quals cita. Finalment, la tercera prova es fonamenta en la «raó fundada en l’experiència», «perquè en el Sol experimentem les propietats del foc com són la llum i la calor en tant grau que els seus raigs units mitjançant un vidre convex encenen foc, com experimentem cada dia». Cita després el llibre I del Artis magnae lucis et umbrae de Kircher el qual assegura que si es mira el Sol amb «lents grans i perfectes» es veu «com un oceà de foc semblant al metall fos i ardent, amb terribles onades de flames». La conclusió és que el Sol és foc veritable «però més pur que el terrestre» atesa la seva resplendor.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
120
27/10/09
17:00
Página 120
CARLOS DORCE
El llibre segueix demostrant que el Sol és una esfera, la causa i lloc on es formen les taques solars i es dedica a determinar la distància entre el Sol i la Terra: entre 7.074 i 7.580 radis terrestres ja obtinguts per Riccioli (amb la corresponent excentricitat solar corresponent a 253 radis). El capítol III tracta sobre la paral·laxi solar i aquí ens torna a aparèixer el nom de Kepler. A la proposició XIII, explica de quina manera s’han de calcular les taules de la paral·laxi solar segons la forma de les taules calculades per Boulliaud i Kepler. Amb aquestes taules, es converteix l’altura aparent del Sol en l’altura veritable. Tosca continua el capítol amb el càlcul invers i dedica el capítol IV a la refracció solar. El capítol V sobre la magnitud del Sol comença explicant les tres maneres diferents que existeixen per observar el diàmetre aparent del Sol. La tercera d’aquestes formes és la utilitzada per Johann Baptist Cysat (15871657), Tycho Brahe, Scheiner, Riccioli i Kepler. Després de tot un seguit de teoremes, Tosca acaba determinant que les distàncies màxima, mitjana i mínima entre la Terra i el Sol són, respectivament, 7.427, 7.300 i 7.173 radis terrestres i les seves respectives paral·laxis: 27, 28 i 29 segons. També determina que el diàmetre del Sol és de 37 radis terrestres. Aquesta primera part acaba amb un capítol dedicat als moviments del Sol, la durada de l’any i la formació de taules de moviments mitjans. La segona part d’aquest llibre és una guia didàctica sobre els diferents models geomètrics que expliquen el moviment del Sol. El primer capítol explica les hipòtesis amb les quals s’explica la desigualtat del moviment del Sol i, tal i com diu Tosca, «hipòtesi [...] no és una altra cosa que una disposició geomètrica la qual, posada o suposada en el Cel, explica bé els fenòmens d’un Astre». Tosca explica les hipòtesis de l’epicicle-deferent i del cercle equant i els raonaments per trobar l’excentricitat i l’apogeu solar segons Ptolemeu, Dechales i Riccioli. També explica el procediment per calcular la màxima equació solar i la manera per calcular l’equació de qualsevol longitud. En la proposició LVI, Tosca analitza el que diu que és un defecte notable en la Hipòtesi Solar de Ptolemeu. Aquest defecte consisteix en el fet que si bé els models ptolemaics expliquen força bé les discrepàncies entre les longituds mitjanes i veritables del Sol, els seus resultats en el moment de calcular els diàmetres solars quan el Sol està a l’apogeu i al perigeu no són gens bones. De fet, «segons les millors observacions», l’excentricitat solar és de 3.480 unitats de les quals la distància mitjana entre el Sol i la Terra són 100.000, és a dir, el model té una excentricitat de 0,0348. Tot i així, el model calcularia correctament els diàmetres si aquesta excentricitat fos tan sols de 0,0174, la seva meitat. Tosca conclou que «el centre dels moviments mitjans ha de distar del centre de la Terra o del centre dels moviments veritables, el doble del que dista d’aquest centre el del deferent del Sol». A la proposició LVII, la qual porta el títol L’excentricitat del Sol necessàriament s’ha d’admetre bisecada, o partida per la meitat, Tosca atribueix aquest canvi en el valor de l’excentricitat a Kepler, al qual van seguir Giovanni Antonio Magini (1555-1617), Govaert Wendelen (15801667), Boulliaud i Riccioli. Per tal d’adaptar aquesta nova excentricitat al model, Tosca dedica les següents proposicions a parlar de Kepler, el seu model i la seva primera llei.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 121
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO...
121
A la proposició LVIII s’explica la hipòtesi del cercle equant, la qual va ser ideada per Kepler. Tosca comença dient que «Kepler, per compondre la dificultat citada, va introduir un cercle equant en la hipòtesi del Sol, la disposició de la qual és com segueix».
Sigui T el centre de la Terra i el món, centre de l’eclíptica HRV, amb H l’apogeu i V el perigeu. Sigui C tal que CT sigui l’excentricitat del model i E el seu punt mig. Amb aquest punt E com a centre, es descriu el cercle excèntric AOPF amb l’apogeu a A i el perigeu a P. Amb el mateix radi però ara prenent C com a centre, es descriu el cercle excèntric BOMF «el qual serà l’equant», amb l’apogeu a B i el perigeu a M. Es dibuixen les línies NC i SE perpendiculars a HV. Si el Sol està a D, es tracen les línies EDI, CDL (I i L situats sobre l’equant) i TDG (G situat sobre l’eclíptica). A partir d’aquí, Tosca puntualitza que el moviment mitjà del Sol es produeix sobre l’excèntrica BOMF i no sobre AOPE. En aquest cas, mentre el Sol recorre l’arc BL en moviment mitjà, haurà recorregut l’arc AD < BL en moviment real. Tosca demostra la desigualtat AD < BL seguint el següent raonament: siguin arc DA = ∠DEA i arc BL = ∠BCL. Com que ∠BCL és extern al triangle ∠ADC, ha de ser ∠BCL > ∠DEA, intern i oposat (Euclides 32.I) . Tosca explica que la prostafèresi del Sol (angle ∠TDC) és en realitat la suma d’una prostafèresi «física» i d’una altra d’«òptica». La física és «la diferència entre el moviment desigual del Sol en la seva pròpia excèntrica» i l’òptica «la que s’observa respecte de l’eclíptica» (∠TDE). Tosca acaba el capítol dient que «aquí es veu clarament que aquesta hipòtesi és cabal i explica bé la desigualtat del moviment anual del Sol; perquè la prostafèresi total ve a ser la mateixa que la de l’excèntrica simple de Ptolemeu i explica la poca diferència entre els diàmetres aparents del Sol a l’apogeu i al perigeu i això és perquè el Sol en el seu apogeu no està a
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
122
27/10/09
17:00
Página 122
CARLOS DORCE
B sinó en A, més a prop de la Terra; i el Sol en el perigeu no està a M sinó a P, més lluny i, per tant, el diàmetre del Sol no sembla tan petit a l’apogeu ni tan gran al perigeu».
Finalment, és a la següent proposició quan Tosca tracta directament sobre la primera llei de Kepler: s’explica la hipòtesi el·líptica del Sol. Tosca comença explicant que considerar que el Sol es mou sota la hipòtesi excèntrica anterior no és gaire diferent de considerar que es mou per damunt d’una el·lipse on un dels focus és el centre dels moviments mitjans i l’altre, el dels moviments aparents. Explica que Kepler va tenir molts problemes per computar les equacions planetàries segons aquesta hipòtesi però que els astrònoms que el van seguir van «tenir la fortuna de trobar el camí». En aquesta línia, cita a Boulliaud, el comte Blaise François de Pagan (1604-1665) i Giovanni Cassini (1625-1712). Malgrat tot, recalca que les equacions segons aquesta hipòtesi són «amb diferència insensible les mateixes que les de l’excèntrica simple ptolemaica», com que l’el·lipse està introduïda en els altres planetes, Tosca explicarà la hipòtesi: «aquesta hipòtesi el·líptica del Sol consisteix en el fet que aquest planeta es mou per la perifèria d’una el·lipse de manera que el seu moviment és igual respecte d’un dels seus focus, centre del moviment mitjà, i és desigual respecte de l’altre focus on, segons aquesta hipòtesi està la Terra, la qual és centre del moviment desigual, aparent i vertader». Sigui AICO una el·lipse de centre a E i focus F i G de manera que FG sigui tota l’excentricitat del Sol bisecada en E. Siguin IF i IG els radis que descriuen l’el·lipse «segons
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 123
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO...
123
la pràctica del cordill, la qual tinc explicada en diferents Tractats», els quals sumen el mateix que el diàmetre major AC. Els punts I i O són aquells en els quals es formen els angles més grans amb els radis IF i IG i la resta d’angles són menors en el moment en què ens acostem a A: tots aquests angles són les prostafèresis. Així, el Sol es mou per l’el·lipse des de l’apogeu A al perigeu C amb F centre del moviment mitjà i G el lloc de la Terra. Tosca reconeix que amb aquesta hipòtesi s’expliquen molt bé els fenòmens del Sol: 1. El Sol vist des de la Terra semblarà major a C i menor a A. 2. Des de l’apogeu fins a la seva arribada al perigeu, el Sol cada cop estarà més a prop de la Terra G i al seu pas pel punt I estarà en la seva distància mitjana.
Finalment, Tosca recalca que aquesta hipòtesi és equivalent a la de la proposició anterior. El següent teorema «explica de quina manera pot succeir el moviment del Sol per la perifèria de l’el·lipse». El moviment mitjà es produeix al voltant del focus F. Amb F com a centre, Tosca dibuixa una circumferència ALK i descompon el moviment del Sol per l’el·lipse en un de curvilini definit per la circumferència i un de rectilini mitjançant el qual el Sol s’allunya del centre F a mesura que s’allunya de l’apogeu A. A les següents proposicions, Tosca analitza diversos aspectes de la hipòtesi el·líptica com són: «donat el diàmetre major de l’el·lipse solar, la distància dels focus o excentricitat i
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
124
27/10/09
17:00
Página 124
CARLOS DORCE
l’anomalia, trobar el punt de la perifèria el·líptica en la qual es troba el Sol i, per qualssevol punts semblants, descriure l’el·lipse del Sol», «trobar les prostafèresis competents als graus de l’anomalia en aquesta hipòtesi el·líptica» i «en aquesta hipòtesi el·líptica, quan el Sol està en l’extremitat de menor diàmetre, té la distància mitjana de la Terra i allí succeeix la major equació o prostafèresi». Abans de passar al capítol II, Tosca deixa ben clar en una «advertència» que la hipòtesi el·líptica és vàlida tant si s’agafa a les teories geocèntriques com a les heliocèntriques: «Tot el que hem dit de l’el·lipse solar, segons la hipòtesi comuna, que dóna quietud a la Terra i moviment al Sol, es verifica també en la de Copèrnic, la qual dóna quietud al Sol i moviment a la Terra; ja que només es diferencien en què en la teoria circular se suposa que la Terra es mou per la perifèria de l’excèntrica i el Sol està immòbil en el centre dels moviments aparents on la hipòtesi comuna situa la Terra. A l’el·líptica se suposa, segons els copernicans, que la Terra es mou per la perifèria de l’el·lipse i que el Sol està en el focus centre dels moviments vertaders, on la hipòtesi comuna situa la Terra [...]». Amb aquest detall, Tosca tanca les lleis de Kepler i no torna a citar-les en la resta del llibre, ni tan sols quan parla de les hipòtesis dels moviments de la Lluna i dels planetes. Tot i així, Tosca analitza cadascuna de les hipòtesis i teories que explica i va citant a Kepler juntament amb les seves idees, sobretot filosòfiques: «la Lluna no té atmosfera» i «la seva superfície és aspra i composta de grans muntanyes, valls i cavernes», «els estels tenen llum pròpia»... Tosca ha seguit la variant Boulliaud-Ward tal i com va fer Mut i, si tenim en compte el desenvolupament general d’aquest setè volum, és possible afirmar que tot el que coneix de les lleis de Kepler és a través de fonts secundàries. Probablement, Tosca no va llegir mai Kepler. Va aprendre les seves teories via l’Almagestum Novum i les va desenvolupar seguint l’estil enciclopèdic que a l’època imperava. Tot i així, no podem en absolut menysprear la seva obra i no col·locar el seu nom en el lloc de privilegi dins de la història de l’astronomia espanyola.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 125
LES LLEIS DE KEPLER EN UN TRACTAT ASTRONÒMIC ESPANYOL DEL SEGLE XVIII: EL COMPENDIO...
125
Bibliografia COTARELO VALLEDOR, A. (1935), «El P. José Zaragoza y la Astronomía de su tiempo». A: Estudios sobre la ciencia española del siglo XVII, Madrid, Asociación Nacional de Historiadores de la Ciencia Española, 65-223.
NET, J.; PARÉS, R. (eds.), La Ciència en la Història dels Països Catalans, vol. II, València, Institut d’Estudis Catalans i Universitat de València, 381411.
LÓPEZ PIÑERO, J. M. (1979), Ciencia y técnica en la sociedad española de los siglos XVI y XVII, Barcelona, Labor universitaria.
NAVARRO BROTONS, V.; RECASENS GALLART, E. (2007), «El cultiu de les disciplines fisicomatemàtiques als anys centrals del segle XVII». A: VERNET, J.; PARÉS, R. (eds.), La Ciència en la Història dels Països Catalans, vol. II, València, Institut d’Estudis Catalans i Universitat de València, 337-380.
LÓPEZ PIÑERO, J. M.; GLICK, T. F.; NAVARRO BROTÓNS, V.; PORTELA MARCO, E. (dirs.) (1983), Diccionario histórico de la ciencia moderna en España, vol. II, Barcelona, Península.
TOSCA, T. V. (1715), Compendio mathematico en que se contienen todas las materias de las Ciencias que tratan de la Cantidad, vol. VII que contiene la Astronomía, València.
NAVARRO BROTONS, V. (1996), «La ciencia en la España del siglo XVII: el cultivo de las disciplinas fí-
WILSON, C. (1968), «Kepler’s Derivation of the Elliptical Path», Isis, 59, núm. 1 (Spring, 1968), 4-25.
DREYER, J. L. (1953), A History of Astronomy from Thales to Kepler, New York, Dover Publications, Inc.
sico-matemáticas». Arbor, 153 (604-605), 197-252. NAVARRO BROTONS, V. (2007), «El moviment novator en les ciències fisicomatemàtiques». A: VER-
WILSON, C. (1974), «Newton and Some Philosophers on Kepler’s “Laws”», Journal of the History of Ideas, 35, núm. 2 (Apr.-Jun., 1974), 231-258.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 126
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 127
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 127-145
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA: DADES METEOROLÒGIQUES ALS PROCESSOS DE L’ARXIU I BIBLIOTECA EPISCOPAL DE VIC DEL S. XVII ANNA JIMÉNEZ1; RAFEL GINEBRA2 1 2
ASSOCIACIÓ CATALANA D’OBSERVADORS METEOROLÓGICS. PATRONAT D’ESTUDIS OSONENCS.
Paraules clau: processos judicials, persecució de bruixes, meteorologia històrica Witch trials as a source of historical meteorology: meteorological data in trials of the 17th century in the Episcopal Archive and Library of Vic Summary: The scarcity or lack of systematic information about meteorology for the centuries covering the Middle Ages means that all meteorological information provided by other historical sources are useful and relevant. There are many sources that have been analysed from this point of view, but in this study we introduce a source that has been ignored until now. It is the trials and, specifically, those trials against supposed witches, focusing our study on all the documents of this type conserved in the Episcopal Archive and Library of Vic. The necessary concision that the communication provides does not enable us to make a detailed analysis of each reference or each meteorological fact recorded, but the essential factor is precisely to compile the references so that they can be taken into account and studied in depth in later work. Key words: trials, persecution of witches, historical meteorology
DOI: 10.2436/20.2006.01.99
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
128
17:00
Página 128
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
L’escassetat o manca d’informació sistemàtica de caràcter meteorològic per als segles de l’edat moderna fa que tota informació meteorològica proporcionada per altres fonts històriques resulti útil i rellevant. Són moltes les fonts que s’han analitzat des d’aquest punt de vista, però en aquest treball volem presentar una font fins ara obviada. Es tracta dels processos judicials i, específicament, els processos contra preteses bruixes, centrant-nos en tots els documents d’aquest tipus que es conserven a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic.1 La necessària concisió que requereix una comunicació no ens permetrà fer una anàlisi detallada de cada referència ni de cada fet meteorològic documentat, però creiem que l’essencial és precisament recollir les referències per tal que puguin ser tingudes en compte i aprofundides en ulteriors treballs. Els processos de bruixes com a font historiogràfica
En els processos judicials, i molt especialment en els processos de bruixes, s’ha de ser prudent en atribuir versemblança als testimonis i confessions que s’hi recullen. Cal tenir en compte que en aquests processos moltes confessions són fetes sota tortura o sota amenaça de tortura, i sovint fins i tot un cop les acusades ja han estat condemnades a mort. Aquesta circumstància, i tota l’atmosfera de quasi histèria col·lectiva, plena de supersticions, temors, prejudicis i rancúnies, fa que moltes vegades les acusacions siguin, als ulls actuals, absolutament inversemblants i surrealistes. I tanmateix fins i tot en aquestes circumstàncies s’hi recullen fets i elements que han de ser necessàriament reals, ja sigui pel simple fet que resulten intranscendents en el procés o pel fet que la versemblança de l’acusació requereix que alguns elements siguin reals. La clau rau en el fet que tot i que les declaracions segur que eren forçades i manipulades pels tribunals, aquestes declaracions no podien falsejar les dades en aspectes que la gent havia de conèixer per experiència directa. Les acusacions que es fan a les bruixes van bàsicament en dues línies: per una banda les acusen de participar en aquelarres i adorar el diable, i aquests fets evidentment no són objectivament demostrables i les acusacions es basen només en declaracions i delacions d’altres acusades o testimonis; per una altra banda, però, els tribunals acusen les preteses bruixes de causar fets negatius com morts de persones o d’animals, malalties, o, pel que ens
1.
No és la nostra intenció fer aquí cap estudi sobre el fenomen de la persecució de bruixes i ens remetem a l’abundant
bibliografia sobre el tema. Actualment la principal i més actualitzada síntesi és el catàleg de l’exposició: MIQUEL, M. (coord.); ALCOBERRO, A. et al. (2007), Per bruixa i metzinera: la cacera de Bruixes a Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, DL, 231 p.; a banda d’això, és de referència inel·ludible: PLADEVALL I FONT, A. (1974), Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle XVII, Barcelona, Els comtes de la Vall de Merlès, 78 p. (reeditat el 1986 a Monografies del Montseny (Viladrau), 1, p. 93-165), que tracta alguns dels processos que utilitzem. Altres reculls són, per exemple, ORRIOLS I MONSET, Ll. (1994), Les bruixes segrestades, Barcelona, Rafael Dalmau; GARCIA CARRERA, R. (1987), Caça de bruixes al Vallès, Terrassa, Egara (Monografies Vallesanes; 4); GINEBRA I MOLINS, R. (ed.) (2007), Condemnades per bruixes, Granollers, Museu de Granollers.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 129
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
129
interessa, pedregades i coses semblants. En aquest cas, evidentment, els fets objectius (les malalties, morts o pedregades) han d’existir i ser coneguts, perquè si no l’acusació seria absurda. No se les pot acusar de la mort de tal persona si la persona no ha mort, ni se les pot acusar de tal pedregada de tal dia si aquesta pedregada no ha tingut lloc i si no és notori i comunament conegut que és així, perquè si no la versemblança de l’acusació no seria sostenible. I això és el que permet atorgar-hi valor històric, i assumir el document com una font històrica per a aquests aspectes. Vegem-ho només en un exemple: ...anàrem al rieral que ere devers migdie y les dites Margarida Matheua y na Roura posaren dels ungüents que ellas portaven en l’aygua y totes la batérem ab vergas de sangrinyol, que ab aqueixas deya dita Margarida Matheua que la haviem de batre, y invocàrem lo dimoni y isqué un vapor y lo ayre se ennuvolà, y poch aprés caygué tanta pedregada que se’n portà tots los blats de dit Spinzella, y arribà a Sobrevia y altres parts circumvehines, que feu molt mal.2
Evidentment no hi ha cap element per objectivar la batuda d’aigües però sí que s’ha de considerar objectiu el fet de la tempesta. Només la veracitat de la tempesta donava credibilitat a l’acusació, ja que per ser versemblant l’acusació havia de basar-se en fets admesos i coneguts de manera certa i inqüestionable pels membres del tribunal, pel públic assistent, pels testimonis, com és el cas de la tempesta de Sobrevia... Si els haguessin atribuït tempestes en un lloc i/o moment en què la gent sabia que no havien tingut lloc, l’acusació hauria caigut pel seu propi pes. Els processos de bruixes conservats a l’ABEV
El ric i heterogeni conjunt de fons que es conserven a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, a banda de documents amb referències més o menys tangencials a bruixes o a la bruixeria, conserva un total de sis processos judicials contra persones acusades de bruixeria. Molts d’aquests processos recullen, com a antecedents i com a preteses proves per al judici, notícies i fins i tot còpies d’altres processos, i per tant els sis documents contenen, en tot o en part, tretze processos per bruixeria, que tot i que van de 1373 a 1710 la majoria, onze corresponen al període clàssic de persecució de bruixes del primer quart del segle XVII, concretament als anys 1619-1621. Són aquests: 1. ABEV, Arxiu de la Vegueria de Vic (AVV), processos criminals, 1373. Procés contra Astruga Gainarda, habitant al Mallol. [Cap referència climatològica.] 2. ABEV, AVV, Procés del fisc i el terme de Cabrerès contra les bruixes que hi ha al terme de Cabrerès (1 agost 1619 - 31 agost 1619, 4 juliol 1620 - 14 gener 1621, 21 abril 1621). 2.
Número 7 de la taula de més avall.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
130
17:00
Página 130
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
3. ABEV, AVV, Fisc de la cúria de les baronies de la Mensa Episcopal contra Elisabet Martinas (1619-1620): 3.1. Procés d’Antoni Vila i de Savassona, governador dels termes de Taradell i Viladrau, contra Francesca Trèmol àlies Becada, Maria Joaneta i Antònia Rosquelles (còpia parcial). 3.2. Procés d’Antoni Vila i de Savassona, governador dels termes de Taradell i Viladrau, contra Lluïsa Stranya, viuda, Sperança Marigona, Margarida Puig àlies Cassadora, Margarida Xemenina, Beneta Noguera viuda i Maria Puig y Rosquellas, de la parròquia de Sant Martí de Viladrau (còpia parcial). 3.3. Procés del fisc de la vegueria i batllia de Vic contra Joana Vilara. Part del procés és incorporat com a prova en el procés del fisc contra Valentina Vinyes (còpia parcial). 3.4. Procés del fisc contra Valentina Vinyes, procés incorporat al procés de la cúria de les baronies de la Mensa Episcopal contra Elisabet Martinas. 3.5. Procés contra Elisabet Martinas (1620). 4. ABEV, Arxiu Parroquial d’Avinyó, W/2. Procés davant d’Antoni Vila i de Savassona, senyor i baró dels termes de Savassona, Sau, Tavertet i Serarols, contra Montserrat Quer, Segimona Quer, Marianna Corbera, Francina Solà, Joan Pagès, Margareta Baldà i Jaume Parareda àlies Riba (abans del 3 de gener al 26 abril 1919). 5. ABEV, AVV, Procés contra Mariàngela Boffill, de Manlleu (1706). 6. ABEV, Arxiu de la Cúria Fumada, Procés de Castellterçol:3 6.1. Procés fet a Caldes de Montbui contra Antònia Puig (1619-1620). 6.2. Procés a Granera contra Antònia Salamó (1619-1620). 6.3. Procés a Sabadell contra Guilleuma Ruberta i Joana Sol (1620). 6.4. Procés a Castellterçol contra Elisabet Cerdana i Joana Carrera (1620). Fenòmens documentats i ubicació geogràfica
El fenomen més recurrent que hem trobat descrit és, amb diferència, el de les pedregades, que hi són esmentades de diferent manera: «gran multitud de pedra», «molta pedra», «molt gran pedregada», «pedra ab molta o gran abundància», «calamarsada»... A banda d’això, trons, llamps, diluvis, temporals... Però també cal recollir la «boyra», també esmentada com a «neula», o «fumassa» —que caldria interpretar com una calitja molt espessa que no arriba a boira baixa i que és molt malsana per als animals, plantes i persones. Mereixen un esment especial dos fets com són el torterol o espiral de vent al camp de l’Arcarons (l’Esquirol), que es pot datar amb total precisió el 3 d’agost de 1619, o els esments al diluvi de 1617, que en estar documentat per altres fonts ratifica el valor dels processos de bruixes com a font. 3.
Aquest procés ha estat darrerament editat íntegrament a: GINEBRA I MOLINS, R. (ed.) (2007), Condemnades per bruixes:
Processos judicials al Vallès i al Moianès a principis del segle XVII (introducció històrica d’Agustí Alcoberro), Granollers, Museu de Granollers, 155 p.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 131
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
131
Cal fer notar, en canvi, que no hi ha cap referència a cap fenomen astronòmic. Pel que fa a la distribució geogràfica dels fenòmens, lògicament està molt estretament relacionada amb el lloc on es fa el procés i amb la procedència de les bruixes. Així, els fets documentats tenen lloc a Osona, la Selva, el Bages, i, a partir del procés de Castellterçol, al Vallès Oriental i Occidental i al Baix Llobregat. Quadre sistemàtic de la informació meteorològica dels processos
Dels processos esmentats n’hem extret un total de 32 fragments amb informació meteorològica. En total contenen 124 referències meteorològiques (esments a fets o fenòmens meteorològics). De totes maneres, a moltes de les acusades se les considera culpables d’haver participat en els mateixos fets i moltes d’aquestes 124 referències ens remeten al mateix fenomen meteorològic. Tanmateix, no sempre és fàcil establir si les referències estan relacionades amb un mateix fet perquè un dels inconvenients és que en moltes ocasions la manera en què es descriu el fet i el moment i el lloc on es va produir resulten imprecisos, sobretot pels fets ocorreguts uns quants anys abans. Així, trobem per exemple referències cronològiques com: «alguns quinse anys ha poch més o manco...», «en lo estiu prop passat», «lo any passat als darrés de maix», «en dit temps del sagar ara a fets dos anys poch més o manco», «ha set o vuyt anys, que no’m recorda primament lo temps però recort-me que érem ans de Nadal, un mes o més»... En altres casos les datacions són més concretes com: «lo die de Santa Magdalena y lo endemà del any mil siscents y deset». Sigui com sigui, la repetició de les referències cronològiques i geogràfiques permet refondre les 124 referències en 37 fets o circumstàncies meteorològiques amb un marge d’error bastant petit. Davant la impossibilitat, per motius d’extensió, d’analitzar un per un cada un dels fets, aportem el quadre en què hem sistematitzat totes les notícies. Davant la impossibilitat també d’aportar ni que sigui de forma extractada totes les cites de manera contextualitzada n’aportem, en la taula, la referència documental. En apèndix n’aportem només alguns exemples. Tot i que no totes les referències esmenten exactament tots els mateixos llocs, les coincidències fan versemblant que en realitat es refereixin a un mateix fet meteorològic. De totes maneres hi ha la possibilitat que les referències que a vegades ajuntem com a referents a un sol fet corresponguin realment a més d’un que hagués pogut tenir lloc en àrees properes en un mateix any. L’estiu de 1617 és el més difícil d’establir si les referències responen a un mateix episodi o a més d’un. Les 124 referències extretes dels processos es poden refondre en 37 fets o circumstàncies meteorològiques:
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
132
Núm. Any 1
1603
2
1605
Página 132
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
Mes/ època
estiu
Data Declarant declaració
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)4
Lloc
Circumstància meteorològica
Calders, Artés i Granera
molta pedra (dany tres mil scuts)
Antònia Salomó
26/11/1619
(fa uns 16 anys)
6.2. f. 12-15
Sabadell (i entorn)
Pedra (dany 1000 ducats)
Margarida Mimó
28/01/1620
(l’estiu passat ha fet 14 anys)
6.1. f. 4-6
pedra (danys mil lliures)
Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet 14 anys)
6.1. f. 7-10
pedra per lo present terme de Guilleuma Sabadell y altres parts circunvehines Roberta
2/01/1620
(l’estiu passat ha fet 14 anys)
6.3. f. 20-25
férem caura pedra
Joana Sol
3/01/1620
(estiu passat ha fet 14 anys)
6.3. f. 28-21
feren caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
(quinze anys fa)
6.4. f. 35-39v
[Vallès]
3
1605
?
A la volta de allí férem les serimònias ordinàrias Antònia 27/05/1620 Montserrat batent l’aigua, y de la aigua se isqué Rosquelles una fumassa y poch aprés caygué pedra, que no fou molta cosa
(quinze anys fa)
3.1. f. 2-3v
4
1607
estiu
Castellar
5
16071609
Pedra (danys més de 1000 lliures)
Margarida Mimó
28/01/1620
(l’estiu passat ha fet 12 anys)
6.1. f. 4-6
pedra (dany mil y sinc- centes lliures) Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet 12 anys)
6.1. f. 7-10
Castellar, S’antiga i cap al mar
pedra (danys molt més de sinch sentes lliures)
Guilleuma Roberta
2/01/1620
(l’estiu passat ha fet 12 anys)
6.3. f. 20-25
pedra
Joana Sol
3/01/1620
(l’estiu passat ha fet 12 anys)
6.3. f. 28-21
Prop de Font Samallera
calamarsada. No feu gayra mal
Francina Solà
21/02/1619
1607-1609 (fa deu o dotze anys)
4. f. 72v-75v
Francina Solà
31/01/1619
No consta data però sembla
4. f. 47v-49
pedra i fumassa (el tribunal les hi atribueix, Joan Pagès 1/02/1619 ell no confessa)
poder-se identificar amb
4. f. 51v-53v
Pla Ballador, pedra a Font Samallera, St. Andreu
de Bancells, calamarsada però no feu gaira mal Coll de Querós 6
1608
4.
estiu
Sabadell
Joan Pagès 15/02/1619
férem càurer neulas tant per lo pre- Guilleuma sent terme de Sabadell com per altres Roberta parts circunvehines de Vallers, donant de danys molt més de mil ducats
2/01/1620
la referència que 4. f. el testimoni 17 58-62 atribueix a «fa 10 o 12 anys» (l’estiu passat ha fet 11 anys)
6.3. f. 20-25
Donem com a referència el número de procés segons la llista aportada més amunt, i les pàgines on es troba el frag-
ment. Donem les pàgines d’inici i final de la part del procés que permet identificar la referència de manera contextualitzada (data, declarant, etc.).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 133
133
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
Núm. Any
Data Declarant declaració
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)
férem caura neulas y boyras, que·ns ne aportàrem y destruhírem los fruyts de moltas parts del Vallers
Joana Sol
3/01/1620
(l’estiu passat ha fet 11 anys)
6.3. f. 28-21
caygué tanta pedregada que se’n portà tots los blats de dit Spinzella, y arribà a Sobrevia y altres parts circumvehines, que feu molt mal
Joana Vilar
31/05/1619
fa set o vuit anys (pot ser que es tracti del mateix fet de 1618 tot i que ni l’any ni l’època no coincideixen)
3.3. f. 10-12
Mes/ època
Lloc
Circumstància meteorològica
estiu
[Vallès]
6
1608
7
1611- un mes Espinzella 1612 abans de (Viladrau) Nadal i Sobrevia o més (Seva)
8
1612
9
1612
Les Agudes caygué un gran devassey ab pedra / Montseny
Antònia 27/05/1620 Rosquelles
(vuit anys ha)
3.1. f. 2-3v
Santa Eulàlia pedra. danys sinc centes lliures de Ronsana
Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet 7 anys)
6.1. f. 7-10
10 1612 o estiu 1613
Calders
Elisabet Cerdà
26/02/1620
(l’estiu passat ha fet 6 o 7 anys)
6.4. f. 44-47v
11
1613
La Castanya caygué molta pedra, que feu molt de mal a dita parròquia de la Castanya y llochs circunvehins
Esperança Marigó
12/06/1620
Fa uns set anys
3.2. f. 5-7
12
1613
Sant Sadurní caigué pedra que feu mal a la d’Osormort parròquia de Sant Sadorní y llochs circunvehins
Esperança Marigó
12/06/1620
Fa uns set anys
3.2. f. 5-7
13
1613
Caldes de Montbuí (i entorn)
Gran multitud de pedra
Jaume 31/10/1619 Viusà (testimoni)
6.1. f. 1-1v
Gran multitud de pedra
Francesc 31/10/1619 Regassol (testimoni)
6.1. f. 2v
férem caure boyra y neula donant molts danys que foren sinc centes lliures
Joana Oliver
21/01/1620
(l’estiu passat ha fet 6 anys)
6.2. f. 15v17v
feren caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
(l’estiu passat ha fet 6 anys)
6.4. f. 35-39v
pedra,
Esperança Marigó
12/06/1620
Fa uns set anys
3.2. f. 5-7
férem càurer pedra, poca cosa
Antònia 27/05/1620 Rosquelles
fa sis anys i els arbres tenien ja fulla
3.1. f. 2-3v
14
15
1613
estiu
estiu
estiu
1613- prima1614 vera
Granera
Querós i Susqueda
poca de pedra que feu algun poch de mal y no molt a la heretat de la Payssa
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
134
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
Núm. Any
Mes/ època
16
estiu
17
1614
1615
Página 134
Data Declarant declaració
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)
Lloc
Circumstància meteorològica
Caldes de Montbuí (i entorn)
Gran multitud de pedra
Jaume 31/10/1619 Viusà (testimoni)
6.1. f. 1-1v
Gran multitud de pedra
Francesc 31/10/1619 Regassol (testimoni)
6.1. f. 2v
Molta pedra (més de 1000 escuts de danys)
Margarida Mimó
28/01/1620
6.1. f. 4-6
molta pedra. danys dos mília lliures Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet cinc anys)
6.1. f. 7-10
Palau Solità
férem caure boyra y neula ab la Montserat forma sobredita, ab la qual donàrem Durrius de dany sinch-centes lliures
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet cinc anys)
6.1. f. 7-10
Caldes de Montbui
donàrem de danys, segons lo que jo judico, dos mil scuts
Antònia Salomó
26/11/1619
(l’estiu passat ha fet cinc anys)
6.2. f. 12-15
Caldes, Granera i altres
pedra y neula danys quatre mil scuts entre tota la terra ahont passà y caygué dita pedregada
Joana Oliver
21/01/1620
(estiu passat ha fet cinc anys)
6.2. f. 15v17v
Caldes, Sabadell i altres parts del Vallès
gran multitut de pedra, dany dos mil ducats
Guilleuma Roberta
2/01/1620
(l’estiu passat ha fet cinc anys)
6.3. f. 20-25
Caldes, Palau i altres parts del Vallès
molta pedra, danys de més de mil ducats
Joana Sol
3/01/1620
(l’estiu passat ha fet 5 anys)
6.3. f. 28-21
Caldes
molt gran pedragada (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
(l’estiu passat ha fet 5 anys)
6.4. f. 35-39v
Caldes
pedra
Elisabet Cerdà
26/02/1620
1614? (fa uns cinc anys)
6.4. f. 44-47v
Caldes de Montbui (vinya d’en Regassol)
molta pedra, dany per més de mil scuts
Joana Carrera
27/02/1620
? (fa cinc anys)
6.4. f. 50-53v
férem caure pedra, tot ab la foram sobredita, ab la qual donàrem de dany sinc-centes lliures
Joana Oliver
21/01/1620
6 m. després de trobar el dimoni per primera vegada (que l’estiu passat va fer 5 anys)
6.2. f. 15v-17v
principis Granera
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 135
135
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
Núm. Any
Mes/ època
18
estiu
19
20
21
1615
1615
1616
1617
estiu
estiu
agost
Data Declarant declaració
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)
Lloc
Circumstància meteorològica
Santa Eulàlia de Ronçana
Pedra (danys 1000 lliures)
Margarida Mimó
28/01/1620
(l’estiu passat ha fet 4 anys)
6.1. f. 4-6
pedra, danys mil lliures
Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet 4 anys)
6.1. f. 7-10
Tona (i entorns)
molta pedra
Elisabet Cerdà
26/02/1620
(l’estiu passat ha fet 4 anys)
6.4. f. 44-47v
molta pedra
Joana Carrera
27/02/1620
(l’estiu passat ha fet 4 anys)
6.4. f. 50-53v
pedra, danys mil lliures
Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet tres anys)
6.1. f. 7-10
pedra, dany mil y sinc sentes lliures Antònia Salomó
26/11/1619
(l’estiu passat ha fet 3 anys)
6.2. f. 12-15
pedra, danys mil lliures
Joana Oliver
21/01/1620
(l’estiu passat ) ha fet 3 anys
6.2. f. 15v-17v
pedra dany per més de mil escuts
Elisabet Cerdà
26/02/1620
(l’estiu passat ha fet 3 anys)
6.4. f. 44-47v
pedra ab molta abundàntia
Joana Carrera
27/02/1620
(l’estiu passat ha fet 3 anys)
6.4. f. 50-53v
grans temporals, molta pedra, molts notables danys
Guilleuma Roberta
2/01/1620
(l’estiu passat ha fet 3 anys)
6.3. f. 20-25
pedra molts y notapbles danys
Joana Sol
3/01/1620
(l’estiu passat ) ha fet 3 anys
6.3. f. 28-21
pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
(tres anys fa)
6.4. f. 35-39v
pedra que donà grandíssim dany (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Joana Carrera
19/02/1620
No especifica lloc però és presumible que es refereix al mateix fet
6.4. f. 40-41
Pedra
Elisabet Martí
Caigué pedra
Antònia 27/05/1620 Rosquelles
No especifica data
3.1. f. 2-3v
fayeran caure pedra (la hi atribueixen, ella ho nega)
Elisabet Martí
6/07/1620
No especifica data
3.5. f. 24v-25v
caigué pedra, que feu mal en dita parròchia de Aiguafreda
Esperança Marigó
12/06/1620
«Uns dos anys abans». Seria 1618 però és probable que es refereixi al mateix fet
3.2. f. 5-7
Sant SadurníGallifa/ Vallès
Aiguafreda
3.5. f. 28
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
136
Mes/ Núm. Any època 22
23
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
Lloc
1617 Santa Sau Magdalena (22 juliol) i l’endemà/ estiu després de segar
1617 estiu
Página 136
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)
Circumstància meteorològica
Data Declarant declaració
si donà gran dany a la parròquia de Sau y en altre part
Marianna Corbera
30/01/1619
4. f. 44v-46v
gran pedregada
Francina Solà
31/01/1619
4. f. 47v49
y si caygué pedra (el tribunali la hi atribueix, ell no confessa)
Joan Pagès
1/02/1619
4. f. 51v53v
se alsà una fumassa y aquí mateix lo mal temps y gran padregada
Joan Pagès
15/02/1619
4. f. 58-62
férem caura una gran padregada
Francina Solà
21/02/1619
4. f. 72v75v
Pedra (la hi atribueixen, ell no ho admet).
Jaume Riba
6/03/1619
4. f. 80v-82
Caldes de molta pedra Montbui, casa d’en Regassol, molta pedra Palau, Plegamans
Jaume 31/10/1619 Viusà (testimoni)
6.1. f. 1-1v
Francesc 31/10/1619 Regassol (testimoni)
6.1. f. 2v
Caldes
Pedra (més de 1000 lliures)
Margarida Mimó
28/01/1620
6.1. f. 4-6
Palau Solità
Pedra (danys 1200 lliures)
Margarida Mimó
28/01/1620
(l’estiu passat ha fet dos anys)
6.1. f. 4-6
Palau solità
férem caure pedra, tot ab la forma sobredita, ab la qual donàrem de danys mil scuts
Montserat Durrius
15/01/1620
(l’estiu passat ha fet dos anys)
6.1. f. 7-10
Antònia Salomó
26/11/1619
(l’estiu passat ha fet dos anys)
6.2. f. 12-15
férem caure pedra, tot ab la forma Joana sobredita, donant de danys mil ducats Oliver
21/01/1620
(l’estiu ha fet 2 anys)
6.2. f. 15v-17v
Plegamans férem caure pedra donant de dany . més de vuyt centes lliures Caldes
Caldes, pedregada. molts grans danys que Palau, llocs entench són molts milanars veïns i cap a la costa
Guilleuma Roberta
2/01/1620
(l’estiu passat ha fet 2 anys)
6.3. f. 20-25
Caldes, Vallès
férem caura pedra tot en la forma sobradita, tant en lo terme de Caldes com ab altres parts del Vallers, donat molts grans danys
Joana Sol
3/01/1620
(l’estiu passat ha fet 2 anys)
6.3. f. 28-21
[Vallès]
feren caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
(l’estiu passat ha fet 2 anys)
6.4. f. 35-39v
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 137
137
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)
Mes/ Núm. Any època
Lloc
Circumstància meteorològica
Data Declarant declaració
23
[Vallès]
feren caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
6.4. f. 35-39v
[Vallès]
Fer caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Joana Carrera
19/02/1620
No especifica cla- 6.4. rament lloc però f. 40-41 és presumible que es refereix al mateix fet del Vallès
Santa Eulàlia de Ronçana
caure pedra com de fet ne caygué molta en dita paròchia de Santa Eulàlia de Ronsana y altres paròchias circumvehinas
Elisabet Cerdà
26/02/1620
(l’estiu passat ha fet 2 anys)
6.4. f. 44-47v
[Terrassa]
pedras
Elisabet Cerdà
26/02/1620
(dos anys fa)
6.4. f. 44-47v
pedra
Joana Carrera
27/02/1620
(l’estiu passat ha fet 2 anys)
6.4. f. 50-53v
Sant Llorenç Savall
calamarsa menuda
Elisabet Cerdà
26/02/1620
6.4. f. 44-47v
pedra
Joana Carrera
27/02/1620
6.4. f. 50-53v
Caldes de Malavella
allí férem caure boyra y neula, donant de danys algunes mil lliures poch més o manco
Montserat Durrius
15/01/1620
24
25
1617 estiu
1617
1617
estiu
estiu
26
1617
estiu
27
1617
principi d’hivern
nos ajuntàrem (...) en la muntanya més enllà de Sant Sagimon y los dias següents fou aquell gran diluvi que feu tant de mal
Antònia 27/05/1620 Rosquelles
28
1618
abans Espinzella, de segar, Masvidal finals (Viladrau) de maig, i Sobrevia vers les la Serra i dues, Fàbrega passat (Seva) migdia
poch caygué molta pedra en las aratats de Spinsella y Sobravia (el tribunal la hi atribueix però ella no ho reconeix)
Valentina Vinyes (acusada)
(l’estiu passat ha fet dos anys)
6.1. f. 7-10
(quan fou lo 3.1. diluvi en lo prin- f. 2-3v cipi de l’hivern ha fet dos anys)
19/07/1619
3.4. f. 21-21v
caygué molt gran padregada en la Antoni 3/08/1619 mia aratat y del Mas Vidal, Sobravia Espinzella de Terasolla y altras circunveynas, (testimoni) que se’n aportà tot [f. 23] lo splet de blat y altres grans y fruytes
3.4. f. 22v-23
se mogué ten gran temporal que venia Gabriel 3/08/1619 devès Vilalleons y Viladrau que me’n portà Sobrevia la pedra tot lo splet de blat y altres grans (testimoni) y la fruyta y aglans, perquè se’n portava y scapsava los brots dels arbres de tal manera que’m donà molt dany perquè me matà més d
3.4. f. 23
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
138
Página 138
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
Ref. Doc. (procésf.)
Lloc
Circumstància meteorològica
29
Tavertet
férem caura pedra
Segimona Quer
26/01/1619
4. f. 40v
en aqueix temps caygué dita padregada en la parròquia de Tavertet
Marianna Corbera
30/01/1619
4. f. 44v46v
Caygué pedra
Francina Solà
31/01/1619
4. f. 47v49
Caigué pedra (el tribunal la hi atribueix, ell no confessa)
Joan Pagès
1/02/1619
4. f. 51v53v
Determinaren fer caure pedra i neula (les hi atribueixen, ell no ho admet)
Jaume Riba
6/03/1619
4. f. 80v-82
Caure pedra
Margareta Baldà
27/04/1619
4. -84 f. 82v
férem caure pedra ab la forma sobredita, ab la qual donàrem de danys tant en lo terme de Granera com altres parts dos mil lliures
Antònia Salomó
26/11/1619
(juliol passat ha fet un any)
6.2. f. 12-15
férem caure molta pedra, ... que donàrem de danys més de dos mília lliures
Joana Oliver
21/01/1620
(juliol passat ha fet un any)
6.2. f. 15v-17v
Fer caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Joana Carrera
19/02/1620
6.4. f. 40-41
feren caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
6.4. f. 35-39v
pedra, danys més de tres mil scuts
Antònia Salomó
26/11/1619
6.2. f. 12-15
pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Joana Carrera
19/02/1620
6.4. f. 40-41
pedra danys més de dos mil lliures
Montserat Durrius
15/01/1620
6.1. f. 7-10
molta pedra danys dos mília lliures
Joana Oliver
21/01/1620
(principis d’agost 6.2. ha fet un any) f. 15v-17v
pedra ab gran abundàntia,
Elisabet Cerdà
26/02/1620
6.4. f. 44-47v
pedra qui causà molt dany
Joana Carrera
27/02/1620
6.4. f. 50-53v
pedra, danys de més de dos mília lliures
Guilleuma Roberta
2/01/1620
6.2. f. 15v-17v
molt gran pedra, donant molts grans danys
Joana Sol
3/01/1620
6.3. f. 28-21
pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
6.4. f. 35-39v
30
31
1618
1618
1618
juny (estiu)
juliol
Granera
principis L’Ametlla, d’agost / la Garriga, agost Caldes, Palau, Plegamans, Sentmenat, Sabadell
Data Declarant declaració
Expressió de la data del fet meteorològic
Mes/ Núm. Any època
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 139
139
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
Núm. Any
Mes/ època
Lloc
Circumstància meteorològica
Data Declarant declaració
Expressió de la data del fet meteorològic
Ref. Doc. (procésf.)
32
1619 quan los Vilalleons blats eren tendres
pedra que se’n portà molts blats a Vilalleons
Antònia 27/05/1620 Rosquelles
3.1. f. 2-3v
33
1619 maig
Pedra (més de 1000 escuts de dany) Mimó
Margarida
28/01/1620
6.1. f. 4-6
férem caure pedra tot ab la forma sobredita ab la qual donàrem de dany alguns mil ducats
Montserat Durrius
15/01/1620
6.1. f. 7-10
se donaren de danys mil scuts
Antònia Salomó
26/11/1619
6.2. f. 12-15
férem caure pedra tot ab la forma Joana sobredita, donant de danys mil lliures Oliver
21/01/1620
6.2. f. 15v-17v
férem càurer pedra ab la forma so- Guilleuma bredita, la qual pedra caygué per lo Va- Roberta llers donant danys més de mil ducats
2/01/1620
6.3. f. 20-25
feren caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Elisabet Cerdà
19/02/1620
6.4. f. 35-39v
Fer caure pedra (n’és acusada, sense que ella ho admeti)
Joana Carrera
19/02/1620
6.4. f. 40-41
férem caure pedra, que feu algun dany a Caldas de Monbuy y altres paròchias circumvehinas
Elisabet Cerdà
26/02/1620
6.4. f. 44-47v
férem caure pedra
Joana Carrera
27/02/1620
6.4. f. 50-53v
Torterol localitzat en un camp de pèsols de n’Arcarons, anomenat camp d’en Pere Basses. lo qual turturol se me’n aportà tots los pèsols, que no n’i deixà senyal
Joana Antentes
10/8/1620
2 f. 22v23v
(estiu proppassat) 3.1. f. 2-3v
Caldes de Montbui, Granera i altres parts del Vallès
34
1619 03 d’agost
Santa Maria de corcó
35
1619 estiu
Prop d’Amer caigué pedra, que n’i havia algunas com lo puny
Antònia 27/05/1620 Rosquelles
36
1620 27 juny
Parròquia de Pedregada, que se·n aportà tot lo explet Sta. Maria de moltes cases de la dita paròchia de Corcó de Corcó
Pere Miquel Bach
7/7/1620
37
sense data
El Brull-La Castanya
caigué pedra, que feu mal en dita parròquia y llochs circunvehins
Esperança Marigó
12/06/1620
¿?
3.2. f. 5-7
Brull i Seva
trons y lamps y caygué pedra en las parròquias del Brull y de Seva y feu molt mal a Casademunt y al Prat del Brull
Valentina Vinyes
10/05/1619
¿?
3.4. f. 16-17
2. v f. 9-9
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
140
27/10/09
17:00
Página 140
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
APÈNDIX
Presentem a continuació, només a tall d’exemple, alguns dels passatges amb referències meteorològiques per ajudar a valorar la font. 2. ABEV, AVV, Procés del fisc i el terme de Cabrerès contra les bruixes que hi ha al terme de Cabrerès (1 agost 1619 - 31 agost 1619, 4 juliol 1620 - 14 gener 1621, 21 abril 1621).
[f. 9] ... [referència 2 f. 9-9v] Die martis septima mensis julii anno predicto millesimo sexcentesimo vigesimo, in dicta civitate Vici deposuit et iuravit testis sequens. 5 Honorabilis Petrus Michael \Bach/ agricola heres mansi Bach parrochie Sancti Laurentii de Duobus Montibus termini de Cappraresio Vicensis diocesis etatis ut dixit viginti quinque annorum (...). Et interrogatus super curie preventis et denuntiatis, et dixit: Señor, lo que jo sé y puch dir [f. 9v] en lo que·m interroguen, que la vigília de Sant Pere més prop passat que ere die de diumenge, jo aní al mas Cos que tinch en la paròchia de Corcó per veure quant mal m·i havia fet la pedra que allí caygué lo die abans6 que se·n aportà tot lo explet de moltes cases de la dita paròchia de Corcó, [f. 22v] ... [Referència 2 f. 22v-23v] Die lune decima mensis augusti anno predicto millesimo sexcentesimo vigesimo. Joanna Antentes, uxor Petri Antentes laboratoris loci del Esquirol parochie Beate Marie de Corcó Vicensis diocesis, etatis, ut dixit, quadraginta annorum parum plus vel minus, (...) [f. 23] (...) Et interrogata super curie preventis et denuntiatis, et dixit: Senyor, lo que jo sé y puch dir en lo que vostra mercè me interroga és que lo endemà que Montserrada Torrent, que de present és detinguda en los carcers de Vich a instàntia dels jurats del terme de Cabrerès, \hagué parit/, (...) fonch Àngela Parolera muller de t. Serra àlias Paroler \a la matinada a vèurer la 5.
Al marge, «cop.», probablement de «copiat» ja que aquest testimoni és inclòs en la còpia parcial del procés que es
conserva en la mateixa sèrie de processos. 6.
Hi va la vigília de Sant Pere i la pedregada havia tingut lloc el dia abans, per tant, el 27 de juny de 1620. Afectà el mas
Cos i moltes cases de la parròquia de Santa Maria de Corcó.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 141
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
141
dita Torrenta/ y digué a la dita Torrent, (...), que la Àngela Parolera deie que si ella s’i posava me faria vèurer coses que may pus les hauria vistes (...), y aprés lo endemà7 se mogué un gran terturol8 de vent y jo tenia una gran pila de pèsols arrencats en un camp den Arcarons dit lo camp de’n Pere Basses lo qual turturol se me’n aportà tots los pèsols, que no n’i deixà senyal, (...) lo turturol no tocà de ningú sinó de mi (...) [f. 23v] (...) y lo del turturol jo no·l viu sinó que·u véren los de la casa de Arcarons, qui·u digueren públicament per lo lloch del Squirol. 3. ABEV, AVV, Fisc de la cúria de les baronies de la Mensa Episcopal contra Elisabet Martinas. 3.1. Procés d’Antoni Vila i de Savassona com a governador dels termes de Taradell i Viladrau (per Jerònima, vídua de Carles de Vilademany), contra Francesca Trèmol àlies Becada, Maria Joaneta i Antònia Rosquelles. Part del procés és incorporat com a prova en el procés de la cúria de les baronies de la Mensa Episcopal contra Elisabet Martinas.
[Referència 3.1. f. 2-3v] [f. 2] ... Die vigesima septima mensis maii anno a Nativitate Domini millesimo sexcentesimo vigesimo, in quadam aula sive sala domorum Bartholomei Colomer, lanifici Sancti Genesii de Taradello diocesis Vicensis. ... Y posada dita Antònia Rosquellas assentada en lo banch dels torments tota nua, sols ab uns panyos de tela, fonch per dit magnífich señor assessor exposat a la dita Rosquelles lo següent: Antònia Rosquelles, ja saps que estàs condempnada a tortura perquè digas la veritat si fores tu la que setze anys fa anares en companyia de Francisca Trèmol y Bacada, na Maria Joaneta, na Romeua, na Pentinada, na Riffana, a la volta de Monserrat, y si allí vos aparagué lo dimoni, y digas què fereu en dit lloch. Y per quant dita Antònia Rosquellas no volgué dir la veritat fonch manada abocar en lo banch, y, lligada, fonch manat als ministres de la tortura tirassen la corda, y dita Rosquelles respongué: Senyors, yo·us ho diré tot, senyor. Alguns quinse anys ha poch més o manco que Maria Joaneta y Serrat me ensenyà lo art de Bruxa (...), y al cap de pochs dias nos ne 7.
El part té lloc la matinada de l’1 d’agost, dia de Sant Pere i Sant Feliu (veure f. 2v declaració de Caterina Vilaró, f. 3v de-
claració de Joana Antentes, f. 4v declaració de Montserrada Torrent, l’acusada). L’endemà, dia 2, Àngela Paroler anà a veure la dita Torrent i li digué faria veure a Joanna Antentes coses que no havia vistes mai, «i lo endemà se mogué un gran terturol». El torterol, per tant, hauria tingut lloc el 3 d’agost de 1619. 8.
Torterol, espiral de vent, o de fum.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
142
27/10/09
17:00
Página 142
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
anàrem untadas dels ungüents que na Bacada portava a la volta de Monserrat a una muntanyota en companya de na Masromeua, na Riffana, na Pentinada que han penjadas per bruxas y na Bacada y dita Maria Joaneta y yo, y quant forem en dita Muntanyota nos aparegué lo Satanàs (...), y dit dimoni nos digué y exortà que féssem caure pedra, y axí dita Bacada se tragué dels angüents que aportava y en una aigua que·y ha allí férem les serimònias ordinàrias batent l’aigua, y de la aigua se isqué una fumassa y poch aprés caygué pedra, que no fou molta cosa, (...) y me recorde que quant fou lo diluvi en lo principi del ivern ha fet dos anys nos ajuntàrem (...) en la muntanya més enllà de Sant Sagimon y allí nos isqué lo dimoni molt letjàs, mal fargat, y devant d’ell férem los conjurs ordinaris que se acostuman fer per fer càurer pedra y nos ne tornàrem a casa, y los dias següents fou aquell gran diluvi que feu tant de mal (...) y també me recorda que alguns quatra anys fa que na Robina me digué un dia a la sagrera de Viladrau que ella havia mort un minyó de Gaspar Vila de Viladrau, que li havia tret lo fetge per lo costat y que quant ho feu y eran na Bacada y na Joaneta, y també me digueren na Bacada y na Joaneta que havían neulats los aglans del bosch d’en Vila, y també me recorde que alguns vuyt anys ha poch més o manco que yo, na Verges, na Pentinada, na Robina, na Bacada, na Joaneta, en t. , anàrem a las Hagudas de Monseny y allí en una fonteta que’y ha un poch lluny de Sant Marsal y allí férem los conjurs ordinaris que caygué un gran devassey ab pedra y de qui enfora nos ne tornàrem cada una en casa sua. (...) y també me recorda que altra volta en lo estiu prop passat nos ajuntàrem prop de Mer, que·y érem anadas untadas per los ayres en un pinetar, que·y erem ditas Bacada, Joaneta, na t., en t., y na Bacada tragué dels angüents y férem allí en l’aigua que’y havia los conjurs ordinaris y caigué pedra, que n’i havia algunas com lo puny, y de qui·n fora nos ne tornàrem cada una untadas per los ayres a casa sua, y també me recorde que alguns sis anys fa poc més o manco que los arbres tenian ja fulla, que’ns aplegàrem prop la casa [f. 3v] de Masjoan d’Espinelbes (...), y allí nos untàrem dels angüents aportava na Bacada y per los ayres nos ne anàrem de part de munt de Ozor, y allí trobàrem lo dimoni y lo adorarem y tingué tractes carnals ab nosaltres y dita Bacada se tragué dels angüents y los spargí destrampats ab aygua per los ayres per neular los aglans y de aquí·n fora nos ne anàrem a Carós y a Sosqueda, que’y férem càurer pedra, poca cosa, y de aquí nos ne tornàrem que no’m recorda ahont baxàrem dels núvols, y també me recorde que entany quant los blats eren tendres nos ne anàrem a Vilalleons y en una serrota nos ajuntàrem na Joaneta, na Bacada, na t., na t., en t. , y allí trobàrem lo dimoni qui tingué tracts carnals ab tots nosaltres, y devant d’ell ballàrem y lo adoràrem y després férem los conjurs ordinaris per a fer càurer pedra com defet ne caygué, que se’n portà molts blats a Vilalleons (...), y altre volta me recorda que’ns ajuntàrem en una bassa que li diuen la Llobera, que és de sobre Figarola de Seva, que y érem na Jauma Martina, muller de Jaume Martí de Seva, na Bacada, na Joaneta, na t..., na Jaume Stranya y duas de altres que yo no conexia, que deyan éren [f. 4] de Seva, que anaven com a viudas, y aquí nos untàrem y nos ne anàrem per los ayres fins a Ayguafreda, y allí en un torrent férem los conjurs ordinaris y caigué pedra, y nos ne tornàrem després cada una en sa casa.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 143
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
143
6. ABEV, ACF, Procés de Castellterçol9 6.1. Procés fet a Caldes de Montbui contra Antònia Puig
[referència 6.1. f. 7-10] (...) [f. 7] Die sabbati XVIII mensis januarii anno a Nativitate Domini MDCXX, in dicta villa calidarum fuit processada ad exequendum torturam provisam in persona Monserrate Durrius, sub forma sequentis: (...) [f. 7v] (...) «Monserrada Durrius, ja saps estàs condempnada a mort y a que sies turmentada pera què digues quines persones en ta companyia han usat lo art de bruxeria en los aplechs y ajusts has tinguts ab lo dimoni, y en tot y ha tot vulles dir la veritat y no vulles que tes carns sien macerades, y en tot vulles dir la veritat». E vist no volie dir la veritat fonch manada abocar sobre lo banch de dit turment y fonc manada lligar los braços al revés, mà a colso, dix: «Mare Déu ajudau-me, senyor deslligau-me, senyor deslligau-me qu ejo diré la veritat», e fonch manada tràurer de dit banch, i asseguda sobre una cadira dix: «Senyor, és molta veritat que est estiu passat a fets sinc anys aní jo deposant des de la present vila de Caldes en companyia de Elisabet Rossella en lo Puig de Aguilar del present terme de Caldes de Montbuy, bisbat de Barcelona, ahont y havien moltes bruxes y bruxots (...) y després que hagué tingut tracte ab totes nosaltres nos ne baxàrem a uan aygua que·y ha en lo peu del dit Puig de Aguilar y en presentia mia na Rossella y llansà unes pols de metzines y batérem l’aygua dient «senyor donau-nos pedra seca que caygue sobre lo terme de Caldes», deyem les de Caldes, y les altres dels demés llochs quiscuna lo demanave per los llurs llochs, per la gent y tenien de tema, y encontinent se alsaren grans núvols y tempestats y quiscuna de nosaltres se’n muntà sobre de son dimoni en form ade cabró y jo muntí també sobre del meu, lo qual se deia Hupa, que me’l donà lo senyor la primera vegada lo viu i l’adorí y nos ne muntàrem sobre dels núvols y deyem entre nosaltres y estàvem demanant que caygués pedra com de fet ne caygué molta tant per lo terme de Caldes com altres parts, donant molts grans danys que donàrem de danys dos mília lliures poch mós o manco, i·ns ne baxàrem en terra y allí nos dexà lo dimoni a hont havíem dexada la roba y nos tornàrem a vestir y quiscuna de nosaltres no ne tornàrem a nostres cases. 9.
Aquest procés ha estat darrerament editat íntegrament a: GINEBRA I MOLINS, R. (ed.) (2007), Condemnades per bruixes:
Processos judicials al Vallès i al Moianès a principis del segle XVII (introducció històrica d’Agustí Alcoberro), Granollers, Museu de Granollers, 155 p.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
144
27/10/09
17:00
Página 144
ANNA JIMÉNEZ; RAFEL GINEBRA
(...) [f. 8v] (...) Més dich senyor que és molta veritat que est estiu prop passat a fets dos anys me ajunctí jo testimoni deposant en lo forn d’en Camp de Padrós del present terme de Caldes en companyia de les que tinch anomenades de la present vila de Caldes, (...) [f. 9] (...) y nos ne anàrem a casa den Padró de Pulinyà y parròchia de Sant Menat, y és veritat que jo no puch dir quala de la camarada y entrà pera matar una mula, que li matàrem a dit Padró ab metzines o altrament, y de aquí nos ne anàrem de la matexa manera a Caldes de Malavella, y allí férem caure boyra y neula, donant de danys algunes mil lliures poch més o manco, (...) Més dich, senyor, que est estiu prop passat a fets tres anys me ajuntí jo la deposant en companyia de totes les sobredites a uns plans més enllà de Sant Sadorní del terme de Gallifa, ahont nos aparegué lo dimoni, ballàrem i l’adoràrem y tingué tracte ab nosaltres y férem caure pedra batent una aygua quey ha allí serca, tot ab la forma sobredita, donant de danys mil lliures, ans més que manco, y de aquí nos ne tornàrem a nostres cases. Més dich, senyor, que és molta veritat que en los principis del mes de agost prop passat a fet un any me ajuntí jo deposant ha una serreta entre la Mella10 y la Garriga, en companyia de totes les sobredites, ahont nos aparegué lo dimoni, ballàrem i l’adoràrem y tingué tractes ab nosaltres y férem caure pedra batent una aygua que y ha allí serca, tot ab la forma sobredita, donant de danys més de dos mil lliures, y de aquí nos ne tornàrem a nostres cases. [f. 9v] Encara més dich, senyor, que és molta veritat que en lo mes de maig prop passat me ajunctí jo deposant en companyia de les sobredites y anomenades en Montbuy, ahont nos aparegué lo dimoni ballàrem i l’adoràrem y tingué tracte ab nosaltres y férem caure pedra tot ab la forma sobredita ab la qual donàrem de dany alguns mil ducats poch més o manco. Més dich, senyor, és molta veritat que lo estiu passat a fets catorze anys aní jo deposant en companyia de les que tinch anomenades de Caldes a la riera de Ripoll de bax de un bosch de don Phederich Meca, terme de Sabadell, ahont y eren també les de Sabadell y les demés tinch anomenades, ahont nos aparegué lo dimoni, ballàrem, lo adoràrem y tingué tracte ab nosaltres, y batérem l’aygua y férem caure pedra, tot ab la forma sobredita, donant de danys mil lliures, ans més que manco, y de aquí nos ne tornàrem en nostres cases. Més dich, senyor, és molta veritat que en lo estiu passat a fets dotze anys me ajunctí jo deposant en la riera de Castellar en companyia de totes les sobre anomenades, ahot nos aparegué lo dimoni, ballàrem i l’adoràrem, tingué tingué (sic) tracte ab nosaltres y batérem l’aygua y férem caure pedra, tot ab la forma sobredita, donant dany mil y sinc- centes lliures, poch més o manco, y de aquí nos ne tornàrem a nostres cases.
10.
L’Ametlla del Vallès.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 145
ELS PROCESSOS DE BRUIXES COM A FONT PER A LA METEOROLOGIA HISTÒRICA
145
Encara més dich, senyor, que és molta veritat que est estiu passat a fets sinch anys me ajunctií jo deposant en una serra de Palau en companyia de les sobredites ahont nos aparegué lo dimoni, ballàrem i l’adoràrem y tingué tracte ab nosaltres y férem caure boyra y neula ab la forma sobredita, ab la qual donàrem de dany sinch-centes lliures poch més o manco, y de aquí nos ne tornàrem a nostres cases. Més dich senyor que est estiu passat a fets dos anys me ajuntí jo deposant en companyia de totes les sobredites en la riera de Palau, ahont nos aparegué lo dimoni, ballàrem i l’adoràrem y tingué tracte ab nosaltres y férem caure pedra, tot ab la forma sobredita, ab la qual donàrem de danys mil scuts poch més o manco, y de aquí nos ne tornàrem a nostres cases. Més dich, senyor, que est estiu passat a fets quatre anys me ajuntí jo testimoni deposant en companyia [f. 10] de totes les sobredites en una riera de Santa Eulàlia de Ronsana, ahont nos aparegué lo dimoni, i ballàrem i l’adoràrem y tingué tracte ab nosaltres y férem caure pedra batent l’aygua tot ab la forma sobredita, ab al qual donàrem de danys mil lliures poch més o manco, y de aquí nos ne tornàrem a nostres cases. Més dich, senyor, en descàrrech de ma consientia, que est estiu passat a fets set anys me ajunctí jo deposant en companyia de totes les sobredites en la riera de Santa Eulàlia de Ronsana, prop del molí d’en Comes, ahont nos aparegué lo dimoni devant del qual ballàrem i l’adoràrem, tingué tracte ab nosaltres y batérem l’aygua y férem caure pedra, tot ab la forma sobredita, ab la qual donàrem de danys sinc centes lliures poch més o manco, y de aquí nos ne tornàrem quiscuna de nosaltres en sa casa».
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 146
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 147
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 147-155
L’ASTRARI DE GIOVANNI DI DONDI (1380) XAVIER JUFRE GARCIA AGRUPACIÓ ASTRONÒMICA D’OSONA.
Paraules clau: astrari, Ptolemeu, rellotge astronòmic, Giovanni di Dondi The Astrarium of Giovanni di Dondi Summary: The Astrarium built by Giovanni Di Dondi gives some information on the position in the sky in a Ptolemaic solar system of all planets known at his time (Venus, Mars, Saturn, Mercury, Jupiter, the moon and the sun). The Astrarium clock was completed in 1380. In this work there, appears a computer reproduction in 3D that reproduces its functioning. Key words: astrarium, Ptolemeus, astronomical clock, Giovanni di Dondi
1. L’univers ptolemaic
Ptolemeu descriu el seu model d’Univers al tractat d’astronomia Almagest i a les Taules manuals. Les principals característiques d’aquest model són: —L’Univers és esfèric i es mou com una esfera, girant al voltant d’un eix que passa pels seus pols. —La Terra és esfèrica i situada al centre de l’Univers. —La Terra no gira, es manté aturada, en cas contrari considera que es generarien greus fenòmens atmosfèrics. —La Terra és tan petita enfront la immensitat de l’Univers, que la considera un punt.
DOI: 10.2436/20.2006.01.100
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
148
27/10/09
17:00
Página 148
XAVIER JUFRE GARCIA
—Els planetes coneguts són set i estan ordenats d’aquesta manera: Lluna, Mercuri, Venus, Sol, Mart, Júpiter i Saturn. —El Sol, la Lluna i les estrelles es mouen d’est a oest seguint cercles paral·lels entre ells. —Les estrelles i els planetes ni s’acosten ni s’allunyen de la Terra. L’increment de mida aparent que experimenten per a un observador, es deu a la humitat que desprèn la Terra, i que en deteriora la visibilitat. —Les estrelles del firmament es mantenen fixes i equidistants entre elles. —A l’Univers existeixen dos moviments que poden seguir els astres i els planetes: a) Moviment d’est a oest de l’esfera última de les estrelles fixes, que és circular i uniforme, i les arrossega a totes descrivint cercles paral·lels entre elles. b) Moviment propi de cada un dels planetes (inclosos el Sol i la Lluna), també circular i uniforme, o composició d’ambdós. Ptolemeu aconsegueix crear uns models del moviment dels planetes coneguts i d’unes 1.028 estrelles, on en funció de la data i l’hora s’obté la longitud i la latitud referenciades a l’eclíptica. Longitud eclíptica: Angle horitzontal per referenciar una posició, sobre el pla de l’eclíptica. Latitud eclíptica: Angle vertical per referenciar l’altura d’una posició, situant els 0o en el pla de l’eclíptica. El càlcul realment complex és el de la longitud, la latitud s’obté en funció d’aquest valor. Ptolemeu concep un model de moviments celestes de manera que pugui ser reproduït mecànicament i no sigui tan sols una idea o teoria. Influenciat per Aristòtil, Ptolemeu creu que les trajectòries dels cossos celestes han de poder descriure’s amb moviments circulars uniformes, però un observador situat a la Terra veu que els planetes tenen moviments retrògrads, és a dir, canvien el sentit del seu moviment quan es desplacen pel firmament; a més a més, les seves velocitats tampoc no es mantenen constants. Per poder modelar els moviments dels planetes utilitzant cercles amb velocitat constant, Ptolemeu utilitza una construcció geomètrica composta d’epicicles, deferents i equants (composició de moviments circulars, vegeu figura 8). 2. Epicicles, deferents i equants
Cada planeta es mou recorrent a velocitat constant un epicicle, que és un cercle de petites dimensions. El centre d’aquest epicicle es mou recorrent el perímetre d’un altre cercle anomenat deferent.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 149
L’ASTRARI DE GIOVANNI DI DONDI (1380)
149
El centre d’aquest deferent està desplaçat longitudinalment respecte de l’autèntic centre de la construcció que equival al centre de l’Univers, és a dir, la Terra. Aquest desplaçament és el que s’anomena primera excentricitat. La velocitat angular del centre de l’epicicle recorrent el perímetre del deferent no és constant respecte del centre del deferent, però sí que ho és respecte d’un altre punt anomenat equant. L’equant es troba en posició simètrica (oposada) del centre del deferent respecte de la Terra (centre de l’Univers). Aquesta distància entre la Terra i l’equant és el que s’anomena segona excentricitat. Així doncs, Ptolemeu calcula per a cada planeta: —El radi i la velocitat angular del moviment epicíclic. —El radi del deferent. —La primera excentricitat per situar el centre del deferent. —La segona excentricitat per situar el centre de l’equant. —La velocitat angular del centre de l’epicicle recorrent el perímetre del deferent. —La disposició dels centres seguint l’ordre «Terra-deferent-equant». Existeixen les següents particularitats contemplades en el model de Ptolemeu: —La Lluna té una elongació respecte de l’eclíptica del Sol. —El Sol no té epicicle ni deferent. —Mercuri necessita que el centre real del deferent sigui un punt que gira al voltant d’un cercle, amb centre al deferent convencional. A més a més, la disposició de centres segueix l’ordre «Terra-equant-deferent» (vegeu la figura 8, epicicles, equants i deferents; en vermell es mostra la trajectòria d’un planeta (cercle groc), com una combinació del moviment epicíclic, afectat de la rotació al voltant del perímetre del deferent, i amb velocitat angular referida a l’equant. Un observador situat a la Terra, observarà canvis de velocitat i retrogradacions del planeta). 3. L’Astrari de Giovanni di Dondi
La primera evidència de l’existència d’un rellotge mecànic data de l’any 1335, referida al rellotge construït per Guglielmo Zelandino, instal·lat en una torre de l’església de Sant Gottardo a Milà. Passat poc temps, es construeixen aparells similars a Mòdena (1343), Pàdua (1344) i Monza (1347). El rellotge de Pàdua va ser construït per Jacobbo di Dondi. El seu fill Giovanni va dissenyar l’Astrari, considerat la joia de la mecànica medieval d’Occident. L’Astrari era un rellotge astronòmic, mostrava l’hora en una esfera de 24 particions, i els moviments celestes dels set astres coneguts segons el model ptolemaic (Sol, Lluna, Mercu-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
150
27/10/09
17:00
Página 150
XAVIER JUFRE GARCIA
ri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn). Curiosament, i fet gens habitual, Giovanni va deixar un manuscrit, anomenat Planetarium, on descriu el procés constructiu de l’Astrari, i que ha permès els complicats processos d’interpretació i de reconstrucció d’algunes rèpliques actuals de l’Astrari. Aquest manuscrit també s’acompanya d’un lligall amb instruccions per realitzar nombrosos ajustaments per aconseguir un millor funcionament del rellotge. 4. Història de l’Astrari
Giovanni di Dondi va començar a dissenyar l’Astrari cap al 1365 a Pàdua, i el va acabar el 1380. A causa dels conflictes polítics es desplaça a Pàvia, emportant-se l’Astrari. És en aquesta ciutat on el dóna a conèixer generant l’admiració de la gent. Sembla que l’Astrari necessitava tot sovint de reparacions i ajustaments, i no anava mai gaire bé, i es va mantenir així fins que se’n perd la pista. El 1530, Carles V fou coronat a Bolònia. El governador de Milà, coneixedor de la gran afició que tenia l’emperador pel que fa a tota classe de ginys mecànics, i molt especialment pels rellotges, decideix regalar-li l’Astrari, tot i que aquest feia temps que estava avariat. A partir d’aquest moment se li perd definitivament la pista. 5. Descripció de l’Astrari
L’Astrari era una torre poligonal d’un metre d’alçada aproximadament, on s’hi diferenciaven dos cossos. El cos inferior que ocupava 2/3 parts de l’alçada de l’Astrari, contenia el mecanisme general de rellotgeria i una esfera de rellotge de 24 hores. El cos superior era un prisma de set cares, i cada una d’elles contenia la representació mecànica, amb engranatges independents, del moviment celeste (longitud sobre l’eclíptica) d’un dels astres coneguts. 6. Manera com Giovanni di Dondi reprodueix mecànicament els moviments dels astres, i que es reprodueix a l’animació informàtica tridimensional
Ptolemeu defineix per a cada astre: —Radis dels epicicles i deferents. —Excentricitats dels deferents i equants. —Velocitats angulars dels moviments de rotació de l’astre seguint el perímetre de l’epicicle, i del centre de l’epicicle respecte del punt equant. —Particularitats de la Lluna i Mercuri, excentricitats dels centres dels seus deferents amb moviment giratori. D’aquesta forma exposa les dades necessàries per definir, i poder reproduir mecànicament, el model d’univers que proposa. Giovanni di Dondi respecta les indicacions de Ptolemeu, i reprodueix mecànicament tan bé com sap els moviments que defineix. Per veure amb detall com Giovanni di Dondi im-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
L’ASTRARI DE GIOVANNI DI DONDI (1380)
27/10/09
17:00
Página 151
151
plementa les indicacions de Ptolemeu, al pla mecànic, en el seu Astrari, prenem com a exemple el cas de Mercuri. 1. Situació de la Terra: En una de les set cares de l’Astrari, ubica un punt fix «T», que simbolitza la Terra. 2. Situació de l’equant: Col·loca un disc, excèntric respecte del punt fix «T», obligant-lo a girar respecte del seu centre amb l’ajuda d’un engranatge que l’impulsa per la corona. L’engranatge i el disc equant tenen els diàmetres precisos per aconseguir la velocitat angular de gir de l’equant que Ptolemeu indica. El centre de l’equant és el punt fix «E». 3. Situació del deferent: S’ubica un punt fix «D», que serà el centre del deferent, excèntric respecte de «T» i «E». 4. Barra deferent-epicicle: Mercuri disposa d’un centre real del deferent «DR», que gira al voltant de «D», així doncs, es col·loca un disc a «D», de radi l’excentricitat d’aquest moviment (disc DR). El «disc DR» engrana amb el moviment de l’equant, de manera que, jugant amb els diàmetres dels engranatges, s’aconsegueix que el «disc DR» reprodueixi el gir de «DR» respecte de «D». El centre de l’epicicle «C» s’ha de mantenir a longitud constant del centre «DR», es col·loca la «barra deferent epicicle», que en un extrem té fixat el centre de l’epicicle «C», i en l’altre hi ha una corona que s’abraça al «disc DR». L’epicicle es construirà amb una corona dentada. 5. Barra equant: Solidàriament fixa a l’equant, se situa la «barra equant», que actua com un radi de l’equant, però aquesta barra porta trepat un solc, on s’ubicarà la unió entre el centre de l’epicicle «C» i la «barra deferent epicicle». El centre de l’epicicle «C» serà arrossegat per la «barra equant», lliscant el centre de l’epicicle dins el solc de la «barra equant», ja que els centres de gir de la «barra equant» i de la «barra deferent-epicicle» són diferents. Apareix un moviment relatiu entre peces. 6. Tren d’engranatges: Per aconseguir fer rotar l’epicicle, se situa un tren d’engranatges a sobre de la «barra deferent-epicicle», i un engranatge fix «EF» a sobre del «disc DR». El tren d’engranatges engrana amb l’engranatge fix «EF», d’aquesta manera, en desplaçar-se la «barra deferent-epicicle» arrossegada per la «barra equant», tot el tren d’engranatges pren moviment. Finalment s’engrana el tren d’engranatges amb l’epicicle (que disposa d’una corona dentada), prenent l’epicicle moviment rotatori respecte del seu centre «C». El tren d’engranatges serà tal que transmeti a l’epicicle la velocitat angular que defineix Ptolemeu. Alguns d’aquests engranatges van necessitar ser lleugerament ovalats, segurament amb aquest perfil Giovanni també compensava la dificultat que suposava l’existència d’un centre de deferent excèntric «DR», que provoca que la distància «C»-«DR» no sigui constant. 7. Planeta i indicació de la longitud de l’eclíptica: Se situa un punt en el perímetre de l’epicicle «P», que simbolitza la posició, en aquest cas, de Mercuri.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
152
17:00
Página 152
XAVIER JUFRE GARCIA
Finalment s’instal·la l’«agulla de planeta», peça que consisteix en una barra amb un cap centrat en «T» (no és una unió fixa, permet la rotació com la d’una busca de rellotge), i un solc en el qual s’ubicarà el punt «P», pel qual es podrà desplaçar. El punt «P» arrossegarà tot fent el seu moviment l’«agulla de planeta», que indicarà sobre una corona exterior la longitud del planeta sobre de l’eclíptica. 8. Fixació final de totes les peces: Totes les peces descrites fins aquest moment s’han de fixar de manera que no es desprenguin de la seva posició. Amb aquesta finalitat es col·loquen les «barres de sustentació» en forma de creu. 7. Representació informàtica tridimensional
Com que no pot reproduir-se l’animació sense l’ajuda de l’ordinador, on s’observa el desplaçament del quadrant de Mercuri i el seu funcionament, es presenten imatges d’aquesta animació.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
L’ASTRARI DE GIOVANNI DI DONDI (1380)
27/10/09
17:00
Página 153
153
Bibliografia DORCE, C. (2006), Ptolomeo. El astrónomo de los círculos, Tres Cantos, Nivola libros y ediciones.
KIAULEHN, W. (1959), Los Ángeles de Hierro, Barcelona, Editorial Labor.
GINGERICH, O. (2005), «Astronomía islámica: Investigación y Ciencia», Temas, 41, 40-50.
POULLE, E. (2005), «El Astrario de Giovanni Dondi: Investigación y Ciencia», Temas, 41, 67-71.
GIOVANNI DI DONDI (1380?), Planetarium, reproduccions de làmines en diversos mitjans d’internet.
STRANDH, S. (1982), Máquinas, una historia ilustrada, Madrid, Herman Blume Ediciones.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
154
27/10/09
17:00
Página 154
XAVIER JUFRE GARCIA
Figura 1. Elements que formen l’esfera de Mercuri.
Figures 2 i 3. Reconstrucció de l’Astrari amb una reproducció informàtica de la cara de Mercuri.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
L’ASTRARI DE GIOVANNI DI DONDI (1380)
Página 155
155
Figures 4 i 5. Diferents instants del funcionament de l’Astrari.
Figures 6 i 7. Diferents instants del funcionament de l’Astrari.
DIFERENT
EQUANT EPICICLE
CENTRE TERRA
Figura 8. Representació del sistema d’epicicles, equants i deferents.
BUBLE DE RETROGRADACIÓ DEL PLANETA
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 156
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 157
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 157-167
UNA APROXIMACIÓ A L’OBRA D’ARISTARC DE SAMOS (ca. 310 aC - 230 aC) M. ROSA MASSA ESTEVE CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA, DEPARTAMENT DE MATEMÀTICA APLICADA I, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA.
Paraules clau: Aristarc de Samos, astronomia grega, trigonometria, «Sobre les mides i les distàncies del Sol i la Lluna» An approach to the work of Aristarchus of Samos (ca. 310 BC - 230 BC) Summary: Aristarchus, known as the ancient Copernicus by his heliocentric ideas, was the author of the work: «On the sizes and distances of the Sun and Moon». In this text Aristarchus could be seem as a pioneer of Greek astronomy. He reckoned the sizes of the Sun and the Moon and compared them with the Earth and the distances of these asters to the Earth. After the publication of my Spanish translation of this text (2007), the aim of this paper is to provide some mathematical features deduced from the analysis of the work of Aristarchus. Key words: Aristarchus of Samos, Greek astronomy, trigonometry, «On Sizes and Distances of the Sun and Moon»
Idees astronòmiques abans d’Aristarc
Per situar històricament l’obra d’Aristarc mencionarem algunes idees rellevants de la història de l’astronomia d’aquella època.1 La història 1.
La bibliografia sobre la història de l’astronomia grega és molt extensa. Destaquem com a
obres interessants per proporcionar una visió de conjunt: Dreyer (1953), Berry (1961), Neugebauer (1969), Heath (1981a i 1981b), Tannery (1990 i 1995-96) i Puig Pla (1996).
DOI: 10.2436/20.2006.01.101
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
158
27/10/09
17:00
Página 158
M. ROSA MASSA ESTEVE
de l’astronomia grega probablement va començar ensems amb la història de la filosofia grega, de manera que els primers grans filòsofs van ser també a la vegada els primers astrònoms. Així, podem citar Tales (aprox. 624-547 aC), Pitàgores (aprox. 572-497 aC), Eudoxe (aprox. 408-355 aC) i Aristòtil (aprox. 384-322 aC), entre d’altres.2 Tales, conegut com a astrònom i que va predir i explicar les causes d’un eclipsi3 de Sol, entenia la Lluna i el Sol com discos o cilindres curts que flotaven a l’aigua. Tannery compara aquesta visió del món de Tales amb la que es troba en els papirs egipcis (Tannery, 1990: 74). Algunes idees diferents van ser enunciades per Pitàgores i els seus seguidors, així van reconèixer que la Terra era una esfera i que Venus, l’estel vespertí, era el mateix planeta que Venus, l’estel matutí. El moviment de la Terra així com el del Sol, la Lluna i els planetes al voltant d’un foc central va ser també una teoria atribuïda a un deixeble de Pitàgores, Filolau de Crotona (aprox. 470 aC) (Berry, 1961: 24-25). Posteriorment, Eudoxe va proposar una teoria d’esferes homocèntriques per descriure el moviment dels cossos celestes. Va suposar que la Terra romania immòbil en el centre i que els planetes (incloent-hi el Sol i la Lluna) executaven moviments circulars al voltant d’ella. Eudoxe les va considerar esferes encaixades i concèntriques amb la Terra: tres esferes pel Sol, tres per la Lluna i quatre per cadascun dels altres planetes amb diferents velocitats de rotació i eixos de gir. També va construir un observatori a Cnido, va observar els estels i va escriure un llibre sobre la sortida i la posta de les constel·lacions. Aristòtil, a través dels seus textos que van ser molt influents, va analitzar les realitats observables i va reconstruir la teoria del món integrant en la seva cosmologia moltes idees dels seus predecessors com ara el geocentrisme, el marc estructural de l’Univers de les dues esferes, el principi platònic del moviment circular i uniforme dels cossos celestes i, a més, es va apropiar de la teoria presocràtica dels quatre elements. Va establir les bases del que avui anomenem física antiga i les línies bàsiques de la seva doctrina van ser acceptades com un dogma durant seixanta generacions. Les fonts disponibles respecte als principis de filosofia natural d’Aristòtil són els vuit llibres de Física. Les qüestions astronòmiques es discuteixen sobretot en els quatre llibres del De Caelo i a la Meteorologia. De fet, la pràctica totalitat dels astrònoms grecs, àrabs i cristians van acceptar, de forma implícita o no, les premisses fonamentals de la cosmologia aristotèlica: el caràcter tancat i finit del cosmos, la immobilitat de la Terra en el centre del món i la diferència essencial entre les dues regions: la celeste (supralunar) i la terrestre (sublunar). Aristarc de Samos, que va viure a l’època d’Euclides (aprox. 300 aC) i Arquimedes (287212 aC), va ser una de les rares excepcions que va plantejar idees heliocèntriques de 2.
En la introducció de Heath apareixen també Anaximandre de Milet (aprox. VI aC), Anaxímenes (aprox. VI aC), Xenòfa-
nes (aprox, V aC), Heràclit (aprox. VI aC), Heràclides de Ponto (aprox. IV aC), Plató (aprox. IV aC), etc. (Heath, 1981a: 1-297). 3.
Recentment Bowen i Goldstein (1994) han publicat un article amb comentaris astronòmics sobre els eclipsis solars a
Aristarc, Tales i Heràclit.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 159
UNA APROXIMACIÓ A L’OBRA D’ARISTARC DE SAMOS (ca. 310 aC - 230 aC)
159
l’Univers, com comentarem més endavant. Tanmateix, en la seva obra Sobre les mides i les distàncies del Sol i la Lluna va utilitzar la teoria geocèntrica. Aristarc va ser un dels pioners en escriure una obra que calculava les mides del Sol i la Lluna relacionant-les amb les de la Terra i les distàncies d’ells a la Terra. Aristarc de Samos (ca. 310 - 260 aC)4
Aristarc, que va néixer el 310 aC a l’illa de Samos, va fer les seves observacions astronòmiques al Museu d’Alexandria amb Timocaris d’Alexandria (aprox. III aC) i Aristil·lo (deixeble de Timocaris). No es coneix gairebé res de la seva vida. Les escasses informacions de què es disposa vénen donades per les cites trobades en textos posteriors i per l’obra que ens va deixar. Claudi Ptolemeu (aprox. 85-165), a la seva obra Almagest (150), explica que Aristarc va observar el solstici d’estiu de l’any 280 aC. Ptolemeu, en l’apartat primer del llibre III de la seva obra, descriu també els procediments d’Aristarc per determinar la longitud de l’any solar (Ptolemy, 1984: 137-139). Posteriorment, Nicolàs Copèrnic (1473-1543) a la seva obra De Revolutionibus orbium coelestium libri VI (1543) explica les observacions realitzades per Aristarc a Alexandria. Concretament, en el capítol II del tercer llibre, Copèrnic relata les observacions dels equinoccis i solsticis i cita Aristarc i Timocaris; en el capítol VI d’aquest mateix llibre, torna a descriure els moviments regulars de la precessió dels equinoccis, citant de nou a Aristarc, Timocaris i Aristil·lo;5 finalment, en el capítol XIII del mateix llibre tercer, descriu els càlculs realitzats per diversos astrònoms, entre ells Aristarc, per determinar la magnitud de l’any solar (Copérnico, 1987: 151-154, 162-169 i 183-187). Encara que Aristarc és reconegut com un astrònom, en la seva època va ser anomenat el «matemàtic», i va ser citat com un dels pocs homes que gaudien d’un profund coneixement de totes les branques de la ciència: geometria, astronomia, música... Així Vitruvi (s. I aC) el menciona en aquest sentit en la seva obra De Architectura (35-25 aC): Els que van rebre de la naturalesa tant talent, perspicàcia i memòria, que poden adquirir perfectament la Geometria, l’Astrologia, la Música, i altres disciplines, passen els límits d’arquitectes i es fan Matemàtics; amb el qual poden fàcilment gaudir d’aquestes ciències, participant així del coneixement de moltes altres. Però rares vegades es veuen tals subjectes, com en altres temps ho van ser Aristarc de Samos, Philolao i Architas de Tarento, Apoloni de Perga, Eratóstenes de Cyrene, i Arquimedes i Scopínas de Siracusa: 4.
A part de les biografies clàssiques com la de Sthal (1971) del DSB, Wall (1975) ha publicat un article sobre la historio-
grafia d’Aristarc de Samos. 5.
Recentment Maeyama (1984) i Goldstein & Bowen (1991) han publicat articles on es descriuen les precises observa-
cions dels estels realitzades pels astrònoms Timocaris, Aristil·lo i Aristarc, en el Museu d’Alexandria.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
160
27/10/09
17:00
Página 160
M. ROSA MASSA ESTEVE
els quals van deixar a la posteritat moltes invencions orgàniques i gnomòniques, trobades i explicades per càlcul numèric, i raons naturals.6
Que Aristarc era un geòmetra molt capaç, queda provat en el treball d’astronomia que ens ha llegat. A més, Aristarc és sobretot conegut com l’«antic Copèrnic». Hi ha unanimitat en afirmar que Aristarc va ser dels primers en presentar la hipòtesi heliocèntrica. Arquimedes, contemporani seu, en un passatge de la seva obra Arenari (216 aC) afirma que Aristarc suposava que les esferes de les estrelles i el Sol romanien en l’espai sense moure’s i que la Terra girava al voltant del Sol, Ara bé tu recordes que pel terme món la majoria dels astrònoms designen l’esfera que té per centre el centre de la Terra i per radi la recta compresa entre el centre del Sol i el centre de la Terra, ja que ho hauràs après en les demostracions que escriuen els astrònoms. Tanmateix, Aristarc de Samos ha publicat algunes hipòtesis de les quals es dedueixen pel món dimensions molt més grans que les que acabem de mencionar. Efectivament, suposa que les estrelles fixes i el Sol resten immòbils, que la Terra gira al voltant del Sol sobre una circumferència de cercle, ocupant el Sol el centre d’aquesta trajectòria, i que l’esfera de les fixes, que s’estén al voltant del mateix centre que el Sol, té una mida tal que la raó del cercle sobre el que se suposa que la Terra gira, respecte a la distància de les estrelles fixes és comparable a la raó del centre de l’esfera respecte a la seva superfície. (Archimède, 1971: 135)
En aquest sentit també el cita Plutarc (ca. 46-125) en el seu llibre Obres Morals, més conegut com Moralia 923 A, en un tractat anomenat «Sobre la cara visible de la Lluna»: ...Oh Senyor, senzillament no ens acuseu d’impietat com Cleanthes que va creure que els grecs haurien d’haver presentat una acció per impietat contra Aristarc de Samos, sobre la base que estava desplaçant la Terra de l’Univers, perquè va intentar explicar els fenòmens suposant que els cels estan quiets mentre que la Terra gira al llarg de l’eclíptica i al mateix temps està girant sobre el seu propi eix. (Chermiss & Helmbald, 1957: 55)
6.
«Los que recibieron de la naturaleza tanto talento, perspicacia y memoria, que puedan adquirir perfectamente la
Geometría, Astrología, Música, y demás disciplinas, pasan los límites de architectos, y se hacen Matemáticos; con lo cual pueden fácilmente disputar de estas ciencias, hallándose apercibidos con el conocimiento de otras muchas. Pero raras veces se ven tales sujetos, como en otros tiempos lo fueron Aristarco Samio, Philolao y Architas Tarentinos, Apolonio Pergéo, Eratóstenes Cyreneo, y Archimedes y Scopínas Siracusanos: los cuales dexaron a la posteridad muchas invenciones orgánicas y gnomónicas, halladas y explicadas por cálculo numérico, y razones naturales.» Aquesta descripció es troba en el Capítol I del primer llibre de l’obra De Architectura titulat «De la esencia de la Arquitectura» (Vitruvio, 1787: 8).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
UNA APROXIMACIÓ A L’OBRA D’ARISTARC DE SAMOS (ca. 310 aC - 230 aC)
Página 161
161
Malgrat aquestes referències, Aristarc en la seva obra Sobre les mides i les distàncies del Sol i la Lluna no presenta la hipòtesi heliocèntrica. És probable que aquesta hipòtesi li vingués suggerida en comprovar, en aquesta obra, que el Sol és molt més gran que la Terra i la Lluna i que es troba molt més lluny de la Terra que la Lluna. Sobre les mides i les distàncies del Sol i la Lluna. El text
L’obra Sobre les mides i les distàncies del Sol i la Lluna, segons explica Pappus, es trobava en un recull de textos anomenat Petita Astronomia juntament amb l’Òptica i els Fenòmens d’Euclides, les Sphaericae de Teodosio, Sobre l’esfera en moviment d’Autolico de Pitania i altres (Pappus, 1982: Vol. 2, 369). La col·lecció de textos de la Petita Astronomia constituïa un curs d’introducció a la gran astronomia que, de fet, estava representada per l’obra Almagest de Ptolemeu. Tots aquests textos es trobaven escrits en grec i en àrab. Una traducció del grec a l’àrab la va fer Luqa al-Balabakki que va morir el 912. Més tard, Nasir Al-din Al-Tusi (1201-1274) va fer una recensió de tots els llibres de Petita Astronomia. La primera edició de l’obra va ser una traducció llatina de George Valla el 1448 (amb una segona edició a Venècia el 1498) i, a partir d’aquesta data, es van succeir diverses traduccions, la llatina de Federico Commandino (1572), una edició grega de John Wallis (Oxford, 1688), una edició grecollatina de Fortia d’Urban (París, 1810), seguida per una traducció francesa del mateix autor el 1823 i a Oxford, el 1913, una edició grega amb la traducció anglesa de Thomas Heath. Aquesta és una traducció anglesa realitzada a partir d’un manuscrit grec del Vaticà, del text de Wallis i de la traducció francesa de Fortia d’Urban. L’any 2007 s’ha publicat la primera traducció castellana d’aquest text clàssic del 230 aC. S’ha fet la traducció emprant l’edició llatina de Commandino i l’edició grecoanglesa de Heath. El text grec que apareix en la traducció de Heath ha estat emprat pel professor Joaquín Ritoré per revisar la traducció castellana. Per il·lustrar les proposicions s’han reproduït les figures que apareixen a l’edició llatina de Commandino que, en alguns casos, presenten lletres diferents del text grec publicat per Heath. Per la traducció dels comentaris de Pappus de la seva Col·lecció Matemàtica hem emprat la traducció francesa de Paul ver Eecke de 1982, revisant-la amb el text llatí de Commandino i amb la traducció anglesa de Heath. Els objectius de la traducció són dos: per una banda, aportar un text que pugui ser útil per als investigadors en història de la ciència, per als matemàtics, per als astrònoms i per als amants de la ciència en general i, per altra banda, contribuir a la difusió d’una obra que permetrà conèixer millor la història de l’astronomia. De fet, és una de les poques obres clàssiques que ens ha arribat a nosaltres amb totes les proposicions, il·lustracions i demostracions. Amb aquests objectius in mente hem procurat ser fidels al text però a la vegada ens hem permès algunes llicències per fer-lo més comprensible. Així, per exemple, hem afegit alguns connectors quan el text ho requeria. Per expressar els càlculs hem conservat l’estil retòric
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
162
17:00
Página 162
M. ROSA MASSA ESTEVE
d’Aristarc, però hem afegit a peu de pàgina les operacions corresponents a aquests càlculs. Encara que Aristarc en el text grec no cita les seves fonts, ens ha semblat útil per al lector citar aquelles en les quals, al nostre entendre, podria haver-se basat per al desenvolupament de les demostracions, quasi sempre els Elements d’Euclides. Respecte a l’estil literari, atès que a vegades es podia optar per diverses opcions de traducció, hem triat la que, al nostre entendre, s’aproximava més al lector dels nostres dies, assenyalant a peu de pàgina l’expressió literal original.
Figura 1.
Portada de la traducció castellana.
El llibre que conté la traducció (vegeu la portada a la figura 1) consta d’un pròleg del professor Cándido Martín, director del Secretariat d’Extensió Universitària de la Universitat de Cadis; d’una introducció on analitzo el contingut matemàtic de l’obra; de la meva traducció
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 163
UNA APROXIMACIÓ A L’OBRA D’ARISTARC DE SAMOS (ca. 310 aC - 230 aC)
163
castellana amb notes de l’obra d’Aristarc; de la meva traducció castellana del fragment que tracta de l’obra d’Aristarc de la Col·lecció Matemàtica de Pappus, i d’un facsímil de la traducció llatina de l’obra d’Aristarc de Commandino (1572) que es troba al Real Instituto y Observatorio de la Armada de San Fernando. Contingut de l’obra Sobre les mides i les distàncies del Sol i la Lluna
Una valoració integral d’aquesta obra d’astronomia ha de considerar l’estreta relació que van tenir els inicis de l’astronomia amb els orígens de la trigonometria,7 aspecte, aquest, que contribueix a la seva millor comprensió. En el text, Aristarc es planteja problemes de geometria plana tallant les esferes del Sol i de la Lluna en cercles màxims. Per resoldre els problemes geomètrics, recorre a relacions, considerades avui com a trigonomètriques, entre angles i costats d’un triangle. Els angles els expressa com a fraccions d’angle recte i escriu les raons trigonomètriques com a raons entre els costats dels triangles; així pot determinar les cotes superiors i inferiors del valor que busca. Les proposicions geomètriques que Aristarc empra es troben majoritàriament en els Elements d’Euclides. La teoria de proporcions d’Eudoxe del llibre V dels Elements és utilitzada constantment i les seves propietats d’invertir, alternar, compondre i multiplicar són aplicades tant per a proporcions d’igualtat com de desigualtat. Aristarc es basa també implícitament en altres relacions, que per a nos-altres són trigonomètriques, com si les conegués o les considerés trivials. Aristarc parteix de sis hipòtesis sobre les mides i les distàncies als astres, i a través de divuit proposicions, demostra tres tesis. Les hipòtesis de les quals parteix es poden agrupar en dos blocs: un per a les tres primeres, que són descriptives, i altre per a les tres restants, que són a més quantitatives. El contingut de les tres primeres podríem enunciar-lo així: la primera afirma que la Lluna rep la seva llum del Sol, la segona explica que la Terra representa el centre de l’esfera en la qual es mou la Lluna, i la tercera ens descriu que el cercle màxim que delimita les parts de foscor i claredat en la Lluna està en el camp de visió del nostre ull. Aquestes hipòtesis, doncs, no aporten cap angle, cap mesura, sinó que descriuen les posicions dels astres. Les altres tres hipòtesis proporcionen mesures obtingudes probablement per observació. Així, la quarta implica que quan la Lluna forma angle recte amb el Sol i la Terra, l’angle de visió de la Lluna des de la Terra és de 87º, ja que l’altre angle del triangle rectangle mesura una trentena part (1/30) d’un quadrant (90º), és a dir, 3º; la cinquena ens proporciona la grandària de l’ombra de la Terra, que és dues vegades la Lluna, i la sisena i última ens explica que la Lluna és vista des de la Terra, formant un con, amb un angle de 2º, que és una quinzena part d’un signe del zodíac (30º). 7.
El meu interès per l’obra d’Aristarc prové d’un projecte, del qual sóc la investigadora principal, sobre els orígens de la
trigonometria. Aquest estudi té com a objectiu seleccionar textos històrics per utilitzar a l’aula i així facilitar l’ensenyament de la trigonometria. El marc teòric d’aquest projecte va ser publicat a Massa (2003) i un resum sobre l’obra d’Aristarc i el dossier per a l’ensenyament es troben a Massa (2005).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
164
27/10/09
17:00
Página 164
M. ROSA MASSA ESTEVE
Les tres tesis, que enuncia al principi del llibre, són: la primera, la distància al Sol des de la Terra és més gran que 18 vegades, però més petita que 20 vegades, la distància a la Lluna des de la Terra; la segona, el diàmetre del Sol està en la mateixa raó que el diàmetre de la Lluna, i la tercera, el diàmetre del Sol té respecte al diàmetre de la Terra una raó més gran que la de 19 a 3 però més petita que la de 43 a 6. Aquestes tres tesis les demostra en les proposicions núm. 7, núm. 9 i núm. 15, respectivament. A tall d’exemple, analitzarem la demostració de la proposició núm. 7, que és el pilar d’aquesta obra, ja que les altres dues tesis es basen en el resultat demostrat en aquesta proposició. La proposició núm. 7 afirma que la distància al Sol des de la Terra és més gran que 18 vegades, però més petita que 20 vegades la distància a la Lluna des de la Terra [Aristarco, 2007: 49-53]. Aristarc construeix (vegeu la figura 2) un triangle rectangle amb vèrtexs en els centres de la Terra (B), de la Lluna (C) i del Sol (A) amb angles donats, o sigui coneguts, per observació. Com que la Lluna se’ns mostra partida en dues, l’angle BCA és recte, l’angle ABC és de 87º (per observació) i el CAB és de 3º. De fet, demostra que: 1/18 > sinus 3º = CB : AB > 1/20, sent CB la distància Lluna-Terra, AB la distància Sol-Terra i interpretant aquí la raó de les distàncies com el sinus de l’angle complementari al comprès entre elles.
Figura 2.
Figura corresponent a la proposició núm. 7 (Aristarco, 2007: 109).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
UNA APROXIMACIÓ A L’OBRA D’ARISTARC DE SAMOS (ca. 310 aC - 230 aC)
Página 165
165
Primer demostrarem la primera desigualtat: 1/18 > CB : AB o sigui AB > 18CB. Aristarc empra quatre estratègies matemàtiques en la demostració de la primera desigualtat. Traslladar el problema del triangle Sol-Terra-Lluna a un triangle semblant construint una circumferència adequada; utilitzar, com si fos trivial, la relació entre les tangents (expressió actual) i els angles (tg α : tg β > α : β, amb α, β angles del primer quadrant); emprar la proporció establerta entre els segments que determinen la bisectriu d’un angle d’un triangle i els seus costats i, l’última, aproximar l’arrel de 2 per 7/5. Al final Aristarc trasllada el resultat obtingut en el triangle semblant, al triangle ABC inicial, Sol-Terra-Lluna i conclou que AB > 18 CB. Veiem el desenvolupament de la demostració. Sigui A el centre del Sol; B, el centre de la Terra, i C, el centre de la Lluna quan se’ns mostra partida per la meitat, llavors CB representa la distància a la Lluna des de la Terra i AB representa la distància al Sol des de la Terra. Per la hipòtesi núm. 4, l’angle BAC és 3º, llavors l’angle ABC que mesura l’allunyament de la Lluna al Sol és 87º, ja que BCA és recte. Tot seguit Aristarc dibuixa una circumferència de centre B i radi AB i estudia el problema en BHE (primera estratègia), triangle semblant construït de costats perpendiculars al donat, o sigui que l’angle DBE val 3º. A més completa el quadrat de costats AB, BE amb els costats AF i FE. Sigui doncs l’angle FBE igual a 45º i l’angle GBE la meitat, o sigui 90/4. Fent la raó entre els dos angles GBE i DBE, que val 3, dóna 15 és a 2. Diu Aristarc que (segona estratègia), com que sabem que la raó entre els costats oposats a aquests angles és més gran que la raó entre ells, podem escriure que: GE : HE > (GBE) : (DBE) = 15 : 2. Ara aplicant el Teorema de Pitàgores al triangle isòsceles (BE = FE) format per la meitat del quadrat es compleix que: FB2 = 2 BE2. A continuació aplica proporcions als triangles semblants (tercera estratègia), arribant a la conclusió que FG2 = 2 GE2. L’estratègia que usa tot seguit és utilitzar la raó 50 : 25 = 2 > 49 : 25 (quarta estratègia). Llavors escriu: FG2 : GE2 = 2 > 49 : 25. Traient l’arrel quadrada queda FG : GE > 7 : 5. Component la raó (componendo), FG + GE = FE (Euclides, 1956: 114-115) resulta FE : GE > 12 : 5 = 36 : 15. Però com que abans havia demostrat que GE : HE > 15 : 2, fent el producte de les dues raons (ex aequali), FE : GE amb GE : HE, resulta FE : HE > 36 : 2 = 18 : 1. O sigui que FE > 18 HE, però com que FE = BE llavors BE > 18 HE. Sabem també que BH que és la hipotenusa és més gran que BE que és un catet, llavors BH > 18 HE. Ara escriu aquest resultat en el triangle semblant a aquest, és a dir, la demostració que ha fet en el triangle BHE l’expressa en el triangle ortogonal ABC mitjançant la proporció: BH : HE = AB : CB i conclou que AB > 18 CB. O sigui que la distància al Sol des de la Terra (AB) és més gran que divuit vegades la distància a la Lluna des de la Terra (CB).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
166
27/10/09
17:00
Página 166
M. ROSA MASSA ESTEVE
Per a la segona desigualtat (AB < 20CB), Aristarc treballa també amb el triangle semblant anterior i construeix una nova circumferència prenent la hipotenusa com a diàmetre. Utilitza el costat d’un hexàgon inscrit en la circumferència per relacionar el seu arc de circumferència amb el de la corda determinada pel costat oposat a l’angle de 3º. En aquest cas té en compte que l’angle inscrit val la meitat de l’arc que abasta i així pot establir una proporció de desigualtat entre els arcs de circumferència i les cordes. Destaquem que de nou està suposant certa una relació trigonomètrica entre els angles i els seus sinus (α : β > sin α : sin β, con a, b angles del primer quadrant). Novament trasllada el resultat obtingut en el triangle semblant al triangle ABC inicial, Sol-Terra-Lluna, i conclou que AB < 20 CB. Reflexions finals
El text constitueix una col·lecció coherent de proposicions, amb una descripció correlativa de les idees que vol mostrar, tenint sempre presents els seus objectius, és a dir, calcular les mides i les distàncies dels astres. Les proposicions constitueixen exercicis matemàtics amb operacions entre raons, amb construccions geomètriques singulars que ens mostren la gran qualitat d’Aristarc. És un text ric i ben estructurat i, al nostre entendre, les seves demostracions són impecables pel que fa al rigor. Tanmateix el rigor en el seu raonament no va ser acompanyat d’observacions correctes, així Aristarc va observar un angle de 87º, quan en realitat és quasi de 90º. Pappus, en el seu comentari (que es troba traduït a Aristarco, 2007: 73-76), reivindicant aquesta obra, explica que Aristarc diu que es dedueixen aquestes mides de les seves suposicions, llavors evidentment si fossin unes altres suposicions serien uns altres resultats. A més, l’obra d’Aristarc conté demostracions, com les que hem analitzat, que serveixen per a l’ensenyament de la trigonometria. El text permet remarcar fonamentalment dues idees: l’aplicació de la trigonometria al càlcul de distàncies i el lligam de la trigonometria amb la seva eina base: la geometria. Més de 2.000 anys després, els procediments d’Aristarc segueixen sent en certa manera útils.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
UNA APROXIMACIÓ A L’OBRA D’ARISTARC DE SAMOS (ca. 310 aC - 230 aC)
Página 167
167
Bibliografia ARCHIMÈDE (1971), Des spirales, De l’équilibre des figures planes, L’arénaire, La quadrature de la parabole, trad. de C. Mugler, Paris, Les Belles Lettres.
MAEYAMA, Y. (1984), «Ancient stellar observations: Timocaris, Aristilo, Hipparcus, Ptolemy –the date and accuracies». Centaurus, 27 (3-4), 280-310.
ARISTARCO DE SAMOS (2007), Sobre los tamaños y las distancias del Sol y la Luna, trad. de M. R. Massa-Esteve, Cádiz, Publicaciones de la Universidad de Cádiz.
MASSA-ESTEVE, M. R. (2003), «Aportacions de la història de la matemàtica a l’ensenyament de les matemàtiques», Biaix, 21, 4-9.
BERRY, A. (1961, 1a ed. John Murray, 1898), A Short History of Astronomy, Nova York, Dover. BOWEN, A. C.; GOLDSTEIN, B. R. (1994), «Aristarchus of Samos, Thales and Heraclitus on Solar Eclipses: An Astronomical Commentary on P. Oxy. 53.3710 cols. 2.33-3.19». Physis, 31.3, 689-729. COPÉRNICO, N. (1987), Sobre las revoluciones, trad. de C. Mínguez Pérez, Madrid, Editorial Tecnos S.A. CHERMISS, H.; HELMBALD, W. (1957), Plutarch’s Moralia, Londres, Cambridge-Mass. DREYER, J. L. E. (1953, 1a ed. Cambridge, Cambridge University Press, 1906), A History of Astronomy from Thales to Kepler, Nova York, Dover Publications.
MASSA-ESTEVE, M. R. (2005), «L’Ensenyament de la trigonometria. Aristarc de Samos (310-230 aC)». A: GRAPI, P.; MASSA, M. R. (ed.), Actes de la I Jornada sobre Història de la Ciència i Ensenyament «Antoni Quintana Marí», Barcelona, 95-101. NEUGEBAUER, O. (1969), The Exact Sciences in Antiquity, Nova York, Dover Publications. PAPPUS D’ALEXANDRIE (1982), La Collection Mathématique, 2 vol., trad. de P. V. Eecke, Paris: Librairie Scientifique et Technique Albert Blanchard. PTOLEMY’S (1984), Almagest, trad. de G. J. Toomer, Nova York, Springer-Verlag. PUIG PLA, C. (1996, 1a ed. 1993), El geocentrisme i la física antiga, Barcelona, Edicions UPC.
EUCLIDES (1991-1994-1996), Elementos. Vol. 1, libros I-IV. Int. de Luis Vega. Trad. y notas de M. L. Puertas Castaños, Madrid, Gredos. Vol. 2, libros VIX. Trad. y notas de M. L. Puertas Castaños, Madrid, Gredos. Vol. 3, libros X-XIII. Trad. y notas de M. L. Puertas Castaños, Madrid, Gredos [edició anglesa HEATH, T. L. (ed.) (1956), The Elements, vol. 2, Nova York, Dover].
STHAL, W. H. (1971), «Aristarchus of Samos». A: GILLISPIE, C. C. (ed.), Dictionary of Scientific Biography, Nova York, 246-250.
GOLDSTEIN, B. R.; BOWEN, A. C. (1991), «The introduction of dated observations and precise measurement in Greek astronomy», Arch. Hist. Exact Sci., 43 (2), 93-132.
TANNERY, P. (1995-1996, 1a. ed. Paris, Gauthier-Villars et Cie, 1912-1950), Mémoires Scientifiques, 6 vols., ed. de J. L. Heiberg i H. G. Zeuthen, Paris, Éditions Jacques Gabay.
HEATH, T. L. (1981a, 1a ed. Oxford, Clarendon Press, 1913), Aristarchus of Samos. The Ancient Copernichus, Nova York, Dover Publications.
VITRUVIO (1787), Los diez libros De Architectura de M. Vitruvio Polion, trad. De J. Ortiz Sanz, Madrid, Imprenta Real.
HEATH, T. L. (1981b, 1a ed. Oxford, Clarendon Press, 1921), A History of Greek Mathematics, I-II, Nova York, Dover Publications.
WALL, B. E. (1975), «The Historiography of Aristarchus of Samos», Studies in the History and Philosophy of Science, 6, 201-228.
TANNERY, P. (1990, 2a ed. Paris, Gauthier-Villars et Cie, 1930), Pour l’histoire de la Science Hellène. De Thalès a Empedocle, Paris, Éditions Jacques Gabay.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 168
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:00
Página 169
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 169-179
METEORÒLEGS AMB CARA I ULLS: EXPOSICIÓ DE METEORÒLEGS CATALANS DE TOTS ELS TEMPS JORDI MAZON BUESO DEPARTAMENT DE FÍSICA APLICADA, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA; ASSOCIACIÓ CATALANA D’OBSERVADORS METEOROLÒGICS.
Paraules clau: Eduard Fontserè, Ramon Jardí, Josep Pons, Francesc Salvà i Campillo, Antoni Martí i Franquès, Rafael Patxot, Benet Viñas, exposició divulgativa The faces of the meteorologists. Exhibition of Catalan meteorologists of all times Summary: The Catalan meteorology has contributed in an important way to the international development of this science along the history. Some of the studious Catalan scientists of the atmosphere are very known, like Eduard Fontserè, but other, in spite of the important developed task they have remained, for diverse motives, forgotten, or do not know themselves well. Introducing the contribution and the figure of the main meteorologists of our country it has been the main goal of the Associació Catalana d’Observadors Meteorològics (ACOM) to promote in year 2006 the recovery and divulging of these characters, while carrying out some small sculptures of theirs bust, making expensive to this scientists. Key words: Eduard Fontserè, Ramon Jardí, Josep Pons, Francesc Salvà i Campillo, Antoni Martí i Franquès, Rafael Patxot, Benet Viñas, divulgative exhibition
L’exposició «Meteoròlegs amb cara i ulls», té un doble objectiu. Per una banda, donar a conèixer els científics de l’atmosfera més importants del país, de qualsevol època, i que han contribuït d’una manera més ferma al desenvolupament de la meteorologia universal, i de
DOI: 10.2436/20.2006.01.102
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
170
17:00
Página 170
JORDI MAZON BUESO
l’altra, realitzar el seu bust, obres originals fetes en fang i d’uns 30 cm d’altura, que donen cara a aquests meteoròlegs, sovint desconeguts. La inauguració d’aquesta exposició va tenir lloc la tardor del 2006 a l’Observatori Meteorològic de Pujalt. A hores d’ara, són set els científics que han desenvolupat una important tasca en aquesta ciència i que tenen el seu bust en aquesta exposició: Martí i Franquès, Salvà i Campillo, Eduard Fontserè, Ramon Jardí, Josep Pons, Benet Viñas i Rafael Patxot. Josep Pons i Girbau (Blanes, 1889 - Reus, 1966)
Josep Pons (imatge 1) fou el fotògraf oficial del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) entre els anys 1921 i 1939. Cap a finals del 1921, l’SMC va crear un centre d’estudi dels núvols per encàrrec de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, promoguda per Rafael Patxot. Josep Pons fou el fotògraf assignat per aquest centre d’estudis, i fotografià de forma sistemàtica el cel de Barcelona i de Catalunya, aconseguint una de les col·leccions de fotografies de núvols més valuoses del món en aquella època. La seva tècnica va crear escola, va ser innovadora. En aquella època, els clixés quedaven totalment cremats en fotografiar núvols. Ell va aconseguir que els núvols quedessin ben contrastats en els clixés de l’època. A més, va innovar un sistema per a la mesura de diferents paràmetres físics a partir de la fotografia dels núvols. Prenia fotografies des de dos punts di-
Imatge 1.
Josep Pons Girbau.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 171
METEORÒLEGS AMB CARA I ULLS: EXPOSICIÓ DE METEORÒLEGS CATALANS DE TOTS ELS TEMPS
171
ferents de la ciutat, distants 393 metres, i mesurava les variacions d’altitud de les masses nuvoloses a partir de la seva direcció i la seva velocitat. L’any 1926 havia fet milers de fotografies del cel, i per l’any Polar del 1932, prop de 5.000. Fou l’autor de moltes de les fotografies reproduïdes a l’Atlas Internacional de Núvols, del 1935, que era d’obligada consulta als principals observatoris del món. Els seus clixés van ser escollits per les comissions de directors de Serveis Meteorològics en la tria per establir els quadres de classificacions de núvols amb motiu de l’edició de l’Atlas Internacional de Núvols. Eduard Fontserè i Riba (Barcelona, 1870-1970)
Eduard Fontserè (imatge 2) és sens dubte el meteoròleg més popular i conegut a casa nostra. Es va llicenciar en ciències fisicomatemàtiques l’any 1891, en l’especialitat de meteorologia i sismologia, i es va doctorar el 1894. Una de les primeres activitats que el van reconèixer va ser la de coordinar el Servei Horari que fixava l’hora oficial de la ciutat de Barcelona, tasca que va començar l’any 1891 i que féu durant 67 anys. Però una de les seves accions més importants per a la meteorologia del país fou la de presentar l’any 1894 el projecte d’observatori astronòmic al cim del Tibidabo, que fou acceptat per l’Acadèmia de Ciències el 1895 i posat en pràctica el 1905, construint-hi l’Observatori Fabra, un referent de l’època a nivell europeu.
Imatge 2.
Eduard Fontserè i Riba.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 172
172
JORDI MAZON BUESO
El 1896 va organitzar la Xarxa Pluviomètrica de Catalunya i Balears, vinculada a la Granja Agrícola Experimental de la Diputació de Barcelona, i inicià la publicació d’observacions meteorològiques al butlletí de la Granja. Va presidir la Societat Astronòmica de Barcelona, absorbint la xarxa meteorològica d’aquesta institució a la Granja i arribà a establir 224 estacions a Catalunya. El 1909 fou membre de l’Acadèmia de Ciències, i el 1912, director de la Secció Meteorològica i Sísmica de l’Observatori Fabra. Amb l’ajuda de l’Institut d’Estudis Catalans, el 1913 creà l’Estació Aerològica de Barcelona, embrió del Servei Meteorològic de Catalunya, que fundà el 1921 sota els auspicis de l’Institut i de la Mancomunitat. El 1923 va dirigir la Comissió per a l’Exploració de les Altes Capes de l’Atmosfera, reunida a Londres, i el 1926, la Comissió Permanent de la Xarxa Meteorològica Mundial. El 1929 va muntar l’observatori meteorològic del Turó de l’Home i va organitzar a Barcelona una reunió de la Comissió Internacional per a l’Estudi dels Núvols. A bord del vaixell Xauen constituí la Comissió d’Estudi del Mar a Catalunya. Des del 1942 fou president de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (abans de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques), i des del 1958 hi restà com a president honorari. La seva bibliografia es compon d’uns 180 títols, entre els quals cal destacar Atlas elemental de núvols (1925), La tramuntana empordanesa i el mestral del golf de Sant Jordi (1930), L’anomalia tèrmica de la plana de Vic (1937), Elementos de meteorología (1943) i Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948), entre molts d’altres. Francesc Salvà i Campillo (Barcelona, 1751 - Barcelona, 1828)
Si Eduard Fontserè és considerat el pare de la meteorologia catalana, Salvà i Campillo (imatge 3) n’és l’avi. Metge de formació, en destaquen les seves lluites contra rutines i supersticions, el desenvolupament de la vacuna i, en general, la promoció de la salubritat i la higiene públiques. Com a investigador va destacar en camps tan variats com les experiències sobre navegació aerostàtica (1784), l’invent d’un telègraf elèctric (1791), la previsió de la telegrafia sense fils (1796) i l’estudi de la navegació submarina (1800), entre d’altres A nivell meteorològic, des del 1780 fins al 1827 va fer observacions meteorològiques diàriament des de la seva casa del carrer Petritxol, amb una publicació contínua i diària a la premsa, a través del Diari de Barcelona. Les seves observacions i publicacions en aquest mitjà, sobretot la pressió baromètrica, constitueixen la sèrie instrumental rigorosa més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa. L’interès d’un metge, com ho era Salvà i Campillo, per la meteorologia rau en el fet comú en aquella època de relacionar l’estat de salut de les persones amb les condicions atmosfèriques. Era, per tant, força freqüent que a banda de paràmetres fisiològics, es prenguessin variables atmosfèriques per part de la medicina.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 173
METEORÒLEGS AMB CARA I ULLS: EXPOSICIÓ DE METEORÒLEGS CATALANS DE TOTS ELS TEMPS
Imatge 3.
173
Francesc Salvà i Campillo.
Efectivament, la sèrie de dades de Salvà és molt variada i rigorosa, ja que consta de diverses variables mesurades tres cops al dia: temperatura, pressió, direcció del vent, estat del cel, fenòmens especials (glaçada, llamps, llampecs, terratrèmols, halos, eclipsis, etc.), precipitació i evaporació. Algunes d’elles, com la pressió baromètrica, es va iniciar el 1780, i ha arribat fins als nostres dies mercès a la continuïtat dels deixebles de Salvà i Campillo. Antoni Martí i Franquès (Altafulla, 1750 - Tarragona, 1832) Amb formació de químic (imatge 4), la seva contribució més important al coneixement de l’atmosfera és d’aquest àmbit d’estudi, tot i que també va promoure i desenvolupar la meteorologia des de l’observació bàsica. De família noble, fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, i el conreu de les oliveres. Va organitzar la primera xarxa meteorològica a Catalunya amb l’ajuda dels pagesos que conreaven les seves propietats, de diversos rectors i amics. Estudià amb detall alguns fenòmens meteorològics, com la pedregada de l’any 1878 de la ciutat de Tarragona, amb observacions i anotacions tan curioses com l’existència d’un pèl dins el nucli d’algunes de les pedres caigudes. Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions, principalment sobre l’anàlisi de l’aire. A la seva obra Sobre la cantidad de aire
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
174
27/10/09
17:01
Página 174
JORDI MAZON BUESO
vital que se halla en el aire atmosférico (1790), feia algunes rectificacions a Lavoisier, i donava a conèixer paral·lelament amb el químic francès la concentració d’oxigen en l’aire: 21% en volum. La fama d’aquesta determinació, però, va quedar per a Lavoisier.
Imatge 4.
Antoni Martí i Franquès.
Mossèn Benet Viñas Martorell (Poboleda, 1837 - l’Havana, 1893) És molt possible que Benet Viñas (imatge 5) sigui el meteoròleg més conegut i considerat fora del nostre país, tot i que aquí poca gent sàpiga qui fou. Jesuïta des del 1856, va compaginar la formació religiosa i la científica, mostrant una gran capacitat per la física i les ciències en general. En acabar els seus estudis, a França, va ésser enviat a l’Havana, on fou director del Real Colegio de Belén des de 1870 i fins a la seva mort. I fou en aquesta illa del Carib on va desenvolupar la major activitat científica, en l’estudi dels ciclons tropicals. D’ençà de la seva arribada a Cuba, va adonar-se de la importància científica i social que tenien els ciclons tropicals en aquelles illes del Carib, i es proposà estudiar a fons aquest complex fenomen meteorològic. I certament ho va aconseguir, i amb èxit. L’11 de setembre de 1875 va elaborar la primera predicció de cicló, amb un fort ressò en el món de la navegació d’aquelles terres. Va publicar l’avís als diaris de l’Havana de l’11 de setembre, tot anunciant que el vòrtex era a 550 milles de Cuba. El matí del dia 13 va refermar l’avís als mateixos diaris. Finalment l’huracà va travessar l’Havana la nit del dia 13, d’acord amb la predicció.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 175
METEORÒLEGS AMB CARA I ULLS: EXPOSICIÓ DE METEORÒLEGS CATALANS DE TOTS ELS TEMPS
175
Va inventar i desenvolupar dos aparells, el ciclonoscopi i ciclononefòscop, per detectar els huracans i deduir el moment de l’arribada, a partir de l’observació del tipus de nuvolositat i la direcció del vent, entre d’altres variables meteorològiques. Ambdós aparells van ser guardonats amb diploma i medalla a l’Exposició Universal de Filadelfia del 1876, i van esdevenir dotació imprescindible per a tots els marins al Carib. Però la tasca de Benet Viñas no va quedar aquí. Va enunciar les regles del desplaçament dels ciclons al Carib i va estudiar-lo en una complexa anàlisi tridimensional. Algunes obres seves van ser traduïdes a l’anglès i al francès, i va rebre nombrosos reconeixements pels seus treballs. Va ésser un veritable científic i realitzà importants contribucions tant per al coneixement com per a la predicció dels huracans. Avui dia és encara un referent en l’estudi dels ciclons per als meteoròlegs cubans. Crec que no exageraríem si afirmem que Cuba ha tingut i té el millor sistema d’alerta a la població de ciclons i que és en bona part mercès a Benet Viñas.
Imatge 5.
Mossèn Benet Viñas Martorell.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
176
27/10/09
17:01
Página 176
JORDI MAZON BUESO
Ramon Jardí i Borràs (Tivissa, 1881 - Barcelona, 1972) Físic de formació, i de gran capacitat intel·lectual i pràctica (imatge 6). Es deia que era un «manetes» per a aspectes mecànics. Va ser catedràtic de la Universitat de Barcelona (19301951), professor de l’escola d’Electricitat de la Universitat Industrial (1917) i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts (1914). Va inventar i posar en marxa diversos aparells, entre els quals destaquen la modificació de l’anemògraf d’intensitats Bourdon (Bourdon-Jardí), i la posada en marxa del famós rellotge Billeter. Va ser l’encarregat del laboratori d’aparells, instal·lació telegràfica i receptors de ràdio del Servei Meteorològic de Catalunya. Va intervenir decisivament en el muntatge i l’ajustament de gran part dels aparells de l’Observatori Fabra, del del Turó de l’Home, del de Sant Jeroni de Montserrat i del laboratori de la Universitat de Barcelona. Però és conegut de forma internacional per la invenció del cèlebre pluviògraf d’intensitats, anomenat internacionalment pluviògraf Jardí, els quals van ser fabricats en sèrie per la prestigiosa Richard de París a partir del 1927. Actualment, la major part dels pluviògrafs de les diferents estacions meteorològiques es basen en l’invent de Ramon Jardí.
Imatge 6.
Ramon Jardí Borràs.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 177
METEORÒLEGS AMB CARA I ULLS: EXPOSICIÓ DE METEORÒLEGS CATALANS DE TOTS ELS TEMPS
177
Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols, 1872 - Ginebra, 1964) Rafael Patxot (imatge 7) estrictament no fou un científic, com ho entendríem amb la resta de personatges descrits més amunt. Però la seva dedicació al foment de la ciència catalana va ser decisiva. És considerat el gran mecenes de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX, i així de la ciència. Bibliòfil i escriptor, també fou un home de ciència: astrònom i sobretot meteoròleg. Va iniciar les observacions meteorològiques per la primavera de 1896 al seu observatori de Sant Feliu de Guíxols, l’Observatori Català, i fou el primer català que va mesurar amb precisió la velocitat de la tramuntana mitjançant un anemocinemògraf d’intensitats. Va dotar aquest observatori de Sant Feliu de Guíxols amb molt bons instruments, que posteriorment va cedir al Servei Meteorològic de Catalunya, que els va destinar a l’Observatori de Montserrat. Va crear la coneguda com a Xarxa Patxot, per tal d’estudiar la pluviometria gironina, que amb posterioritat va ampliar a tot Catalunya, Balears i el Rosselló. Va practicar una metodologia de treball recta i meticulosa, prioritzant la qualitat per damunt de la quantitat, publicant així treballs capdavanters, com el seu llibre Meteorologia Catalana. Va reivindicar una franca separació entre la tramuntana i el mestral, i en el seu assaig de pluviometria identifica per primera vegada el màxim pluviomètric del Pallars i de la Ribagorça, fins aleshores no precisat, que va ésser decisiu per a la riquesa hidroelèctrica del país.
Imatge 7.
Rafael Patxot i Jubert.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
178
Página 178
JORDI MAZON BUESO
Com a mecenes, cal ressaltar la creació del centre d’estudi dels núvols, a càrrec de la Fundació Concepció Rabell i Cibils l’any 1921, que tants èxits, fama i prestigi va donar al Servei Meteorològic de Catalunya. L’any 1936 va haver d’exiliar-se a Suïssa, on va lluitar per mantenir una ciència i cultura catalana d’alt nivell.
Imatge 8. Exposició «Meteoròlegs amb cara i ulls» (novembre del 2007).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 179
METEORÒLEGS AMB CARA I ULLS: EXPOSICIÓ DE METEORÒLEGS CATALANS DE TOTS ELS TEMPS
179
Bibliografia ASSOCIACIÓ CATALANA DE METEOROLOGIA (2003), «Investigaciones relativas a la circulación y traslación ciclónica en los huracanes de las Antillas». A: IX Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè, ACAM. BARRIENDOS VALLVÉ, M. (1995), «Meteoròlegs a Catalunya del segle XVIII al XIX», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 39, 167-173.
COLOMER RIBOT, X. (2004), «Rafel Patxot, meteoròleg, astrònom i mecenes», Revista de Girona, 226, 38-45. RAMOS GUADALUPE, L. (2003), Benet Viñas, S.J. Fill il·lustre de Poboleda i figura de la predicció de ciclons a Cuba, Ajuntament de Poboleda.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 180
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 181
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 181-190
JOSEP ESTALELLA I JOSEP COMAS: DE GIRONA A TITÀ MANUEL MORENO;1 JOAN MIRÓ2 1
DEPARTAMENT DE FÍSICA I ENGINYERIA NUCLEAR, ESCOLA POLITÈCNICA SUPERIOR D’ENGINYERIA DE VILANOVA I LA GELTRÚ, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA. manuel.moreno@upc.edu 2 DEPARTAMENT DE QUÍMICA, UNIVERSITAT DE GIRONA. joan.miro@udg.edu
Paraules clau: atmosfera de Tità, Ciencia recreativa, Josep Comas Solà, Josep Estalella Josep Estalella and Josep Comas: from Girona to Titan Summary: During the first two decades of the XX century, in the field of the astronomy and of the popularization of the science, they highlight, among other, two excellent contributions carried out by the astronomer and journalist Josep Comas (1868-1937) and for the scientist and educator Josep Estalella (1879-1938). They are the announcement of the discovery of the atmosphere of Titan (1908), a satellite of Saturn, and the publication of the book Ciencia recreativa (1919), respectively. The centennial of this discovery and the recent arrival of the probe Huygens to this moon, as well as a reading and recent revision of the text of Estalella are good reasons to analyze some aspects of these contributions of both scientists and popularizers of the science whose task has never been sufficiently grateful. Key words: Titan’s atmosphere, Ciencia recreativa, Josep Comas Solà, Josep Estalella
DOI: 10.2436/20.2006.01.103
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
182
27/10/09
17:01
Página 182
MANUEL MORENO; JOAN MIRÓ
1. Introducció
El 1907, l’astrònom català Josep Comas Solà (1868-1937) publicava les observacions dels satèl·lits de Júpiter i de Saturn efectuades entre 1907 i 1908 des de l’Observatori Fabra de Barcelona. Era la primera vegada que es comunicava l’existència d’una atmosfera en un satèl·lit del sistema solar: Tità. El treball apareixia publicat a Astronomische Nachritchen, la revista astronòmica més important del moment. Un descobriment controvertit del qual es compleixen ara cent anys (Moreno, 2007). Atesa la seva transcendència i actualitat amb l’arribada, el gener de 2005, de la sonda Huygens a aquesta lluna, val la pena revisar-ho. El pedagog i científic català Josep Estalella (1879-1938), primer director de l’Institut-Escola de Barcelona, va exercir com a catedràtic de física i química a l’Institut Vell de Girona. Allà preparà el seu conegut llibre de divulgació Ciencia recreativa, publicat l’any 1919. De les 991 experiències proposades, que contenen qüestions variades de matemàtiques, física, química, geografia i construccions i observacions diverses, vint se centren en temes astronòmics: determinació de la meridiana, estimació de l’hora local, construcció i ús de rellotges de sol, identificació de la fase de la Lluna, etc. Es tracta d’un text de divulgació de la ciència molt valuós atesa la sequera crònica en aquest camp. Una iniciativa recent ens ha permès a uns quants professors universitaris efectuar una relectura, en clau actual, d’aquest llibre (Miró, 2007). A continuació presentem algunes reflexions al voltant de Comas i d’Estalella sobre els aspectes mencionats. Un parell de científics i divulgadors catalans a reivindicar. 2. Josep Comas i l’atmosfera de Tità Le 13 août 1907, avec une image très belle et me servant du grossissement de 750 fois, j’ai vu Titan avec les bords très foncés, s’estompant dans l’obscurité du ciel (quelque chose de semblable à ce que’on observe dans le disque de Neptune), tandis que vers la partie centrale, bien plus claire, on voyait deux taches rondes et blanchâtres qui me faisaient l’effet d’une étoile double diffuse. Nous pouvons supposer, légitimement, que cette grande obscurité des bords démontre l’existence d’une atmosphère très absorbante autour de Titan.1
Amb aquesta sensacional conclusió, l’astrònom barceloní Josep Comas Solà (1868-1937) finalitzava el resum de les observacions dels satèl·lits de Júpiter i de Saturn efectuades entre 1907 i 1908 des de l’Observatori Fabra de Barcelona. Era la primera vegada que es comu1.
«El 13 d’agost de 1907, amb una imatge molt bella i fent servir 750 augments, he vist Tità amb els marges molts en-
fosquits, difuminant-se en la foscor del cel (semblant al que s’observa en el disc de Neptú), mentre que en la part central, molt més clara, es veien dues taques rodones i blanquinoses que donaven la impressió d’una estrella doble difusa. Podem suposar, legítimament, que aquesta gran obscuritat dels marges demostra l’existència d’una atmosfera molt absorbent al voltant de Tità.»
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP ESTADELLA I JOSEP COMAS: DE GIRONA A TITÀ
27/10/09
17:01
Página 183
183
nicava l’existència d’una atmosfera en un satèl·lit del sistema solar. El treball, titulat Observations des satellites principaux de Jupiter et de Titan, apareixia publicat en francès a Astronomische Nachritchen, la revista astronòmica més important del moment, editada per l’Observatori de Kiel (Alemanya) (Comas, 1908). Un astre sense atmosfera, com Mercuri o la Lluna, no té l’aspecte mencionat. El seu disc és totalment brillant. L’enfosquiment del seu limbe és indicatiu de l’existència d’atmosfera. No obstant això, en un objecte de dimensió aparent tan petita com Tità resulta difícil de detectar fins i tot amb els millors telescopis terrestres moderns. ¿Va ser tècnicament possible per a Josep Comas veure’l amb el seu telescopi? ¿Concorda la seva descripció amb les possibilitats tècniques observacionals de l’instrument emprat? Les observacions havien estat realitzades des de l’Observatori Fabra de Barcelona, del qual Comas era director des de la seva fundació (1904), amb el telescopi refractor Mailhat de 38 cm. El poder de resolució de l’instrument és de l’ordre d’1 microradià. Tità té una mida de 5.150 km (5.400 km si s’inclou la seva atmosfera). És 1,5 vegades més gran que la Lluna. A l’època de l’observació es trobava a unes 9 UA de distància. El seu diàmetre aparent era de 4 microradiants (menys d’1 segon d’arc). El seu disc apareixia tan petit que 2.200 Titans en filera amb prou feines taparien el disc lunar. És com observar una moneda d’un euro a 6 km de distància. Els detalls més petits que poden distingir-se amb aquest telescopi són de l’ordre de la meitat o una quarta part de la grandària aparent de Tità. Comas treballava molt a prop del límit de resolució del seu telescopi quan va descobrir les taques clares en el centre del disc del satèl·lit i l’enfosquiment del seu limbe. Encara que hagués gaudit de les millors condicions atmosfèriques, no podria haver distingit gaire res més. Cap altre astrònom va arribar a informar sobre una observació semblant. Tampoc Comas va publicar més observacions al respecte. No obstant això, la magnífica òptica del telescopi (de la qual pot donar fe un dels autors d’aquest article (MM) per la seva vinculació a l’Observatori Fabra durant la dècada de 1980), unes condicions atmosfèriques excel·lents (la contaminació lumínica del cel barceloní de principis del segle XX no era, és clar, l’actual), una notable agudesa visual i la seva reconeguda experiència com a observador avalen l’autenticitat dels dibuixos i la conclusió a la qual va arribar Comas. Resulta difícil pensar que els hagués inventat ja que tampoc existien referències d’altres atmosferes de satèl·lits per copiar (Núñez, 2007). A principis del segle XX, moltes de les observacions astronòmiques es realitzaven encara a simple vista. Els observadors reproduïen el que veien a través dels seus telescopis en dibuixos. Un ull humà, ben entrenat, és capaç de capturar moments de claredat en les imatges de les fonts astronòmiques degradades per l’atmosfera terrestre (seeing). En l’article original (Comas, 1908), a més de les observacions de Tità apareixen també dibuixos dels satèl·lits de Júpiter: Ió, Cal·listo i Ganimedes. Els trets principals esbossats es corresponen, raonablement bé, amb la morfologia coneguda actualment d’aquestes llunes. L’observació de detalls en aquests petits discs és perfectament possible perquè cauen dins del poder resolutiu teòric del telescopi refractor de l’Observatori Fabra. Comas suggereix també que
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
184
27/10/09
17:01
Página 184
MANUEL MORENO; JOAN MIRÓ
l’aparença allargada que presenta el disc de Ió és conseqüència de l’enorme gravetat de Júpiter. Una deformació massa petita com per ser visible a simple vista. No obstant això, les regions polars d’aquest satèl·lit són més fosques que la resta de la superfície i, segurament, això seria l’explicació de la deformació del disc observada (Lorenz & Mitton, 2002). Una prova més de l’autenticitat de les observacions de Comas. D’altra banda, avui en dia sabem que Tità presenta variacions estacionals de la seva aparença. Les diferències de brillantor entre algunes parts de la seva superfície i l’enfosquiment del seu limbe estarien, doncs, justificades. Queda per analitzar i aclarir què són les dues taques blanquinoses que Comas comenta haver observat en la part central del disc del satèl·lit (fig. 1).
Figura 1. Superior: Dibuixos originals de les observacions dels satèl·lits principals de Júpiter i de Tità realitzats per Josep Comas el 1907 i publicats el 1908 a Astronomische Nachrichten. Inferior: L’enfosquiment de la perifèria del disc de Tità demostra l’existència de l’atmosfera (Comas, 1908).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP ESTADELLA I JOSEP COMAS: DE GIRONA A TITÀ
27/10/09
17:01
Página 185
185
Des que l’astrònom holandès Christiaan Huygens va descobrir Tità (Huygens, 1698), el segon satèl·lit més gran del sistema solar, per ben poc, i malgrat les especulacions en voga durant el segle XIX sobre la pluralitat dels mons habitats, que tenen com a requisit l’existència d’una atmosfera a l’astre en qüestió, el cert és que cap observació astronòmica no havia confirmat aquesta possibilitat fins al descobriment de Comas. El 1925, el conegut astrònom britànic James H. Jeans es feia ressò d’aquest descobriment. A la nova edició del seu llibre Dynamical Theory of Gases (1904) mencionava explícitament, encara que sense citar la font, que «an atmosphere has been observed on Titan»2 (Jeans, 1925). L’hivern de 1943-1994, l’astrònom germanonord-americà Gerard P. Kuiper aportava l’evidència indiscutible i reproduïble d’una atmosfera al voltant de Tità. Amb el telescopi de 2,08 m de l’Observatori McDonald (Texas) obtenia l’espectre dels deu satèl·lits més grans del sistema solar. L’espectre de Tità destacava de la resta. Contenia bandes d’absorció identificades amb el gas metà. Kuiper publicava els seus resultats en l’article Titan: a Satellite with an Atmosphere. Assenyalava la dificultat de la detecció òptica de l’atmosfera d’un astre de diàmetre inferior a 1 segon d’arc: «In fact, such a thing would seem impossible»3 (Kuiper, 1944). El gener de 2005, la sonda Huygens de la missió internacional Cassini-Huygens se submergia en l’atmosfera de Tità i aterrava en la seva superfície. Allà segueix encara aportant noves dades sobre aquesta peculiar lluna. En la informació sobre la missió (Cassini-Huygens, 2007) es reconeix a Josep Comas com a descobridor de la seva atmosfera. Una paternitat fora de tot dubte que altres autors (Lorenz, 1997; Núñez, 2007; Oliver, 2007) també han confirmat. Què no hauria donat el nostre astrònom per poder estar allí! 3. Josep Estalella i l’astronomia 3.1. Una vida per la raó
Josep Estalella i Graells va néixer a Vilafranca del Penedès el 21 de juny de l’any 1879 i va morir a Barcelona l’any 1938, el dia 20 d’abril. Llicenciat, amb molt bones qualificacions, en ciències fisicoquímiques per la Universitat de Barcelona (1898), va obtenir el títol de doctor el 1902. La memòria del seu doctorat tractava de l’aplicació dels raigs X a la determinació de pesos atòmics, que era una novetat a principis del segle XX. Estalella, que tenia ànima d’enginyer, conservà sempre una inclinació particular per la ciència aplicada i no es va estar d’exercir la pràctica professional quan va poder. Va ser professor auxiliar de la Universitat de Barcelona (i ajudant de l’estació meteorològica de Barcelona entre 1899 i 1901) fins que, l’any 1905, es va presentar a les oposicions a càtedra de Física i Química i va obtenir plaça a Girona. Llavors es va casar amb Joana Aixelà i Mas —que va morir a Cassà de la Selva l’any 1916— amb qui va tenir tres fills. 2.
«Una atmosfera s’ha observat a Tità.»
3.
«De fet, una cosa així sembla impossible.»
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
186
27/10/09
17:01
Página 186
MANUEL MORENO; JOAN MIRÓ
Durant la seva estada a Girona, Estalella, a més de les assignatures que corresponien a la seva especialitat de l’Institut de batxillerat, impartí a Magisteri el que aleshores s’anomenava Nocions de ciències físiques i naturals amb aplicacions a indústria i higiene (1910-1914), exercí també com a bibliotecari de l’Institut (1906-1908) i va ser un dels professors destacats del centre, com recorda E. Mirambell en la història publicada amb motiu dels 150 anys de l’Institut que avui porta el nom d’un dels seus professors, Jaume Vicens Vives. També consta que va organitzar un curset de cosmografia (1909-1910). L’any 1913 va ser nomenat catedràtic numerari dels estudis generals de Física i Química (1913). El Dr. Estalella va saber combinar les classes, les col·laboracions industrials i la feina de laboratori químic amb afeccions de naturalista. Mentre passejava observava la naturalesa —un principi formatiu que tractava d’induir en els seus estudiants— i col·leccionava plantes. Així, publicà diverses notes sobre orquídies i preparà un herbari amb dinou orquídies recollides a la font del Ferro, la vall de Sant Daniel, el Polvorí, les Pedreres, Sarrià de Dalt... No oblidà mai que era un científic. I com a científic va treballar com a assessor i traductor de l’editorial Gustavo Gili (Barcelona), amb la qual va publicar diverses traduccions remarcables, entre elles el manual de química general de Molinari (1914-1915) i el KleiberKaersten de física (1910), que el mateix Estalella va ampliar amb nous capítols dedicats al rendiment de les màquines i a les interferències lluminoses, la polarització de la llum i la doble refracció. Mentre feia les seves classes, Estalella també va donar sortida a la seva inclinació aplicada. A Girona, va col·laborar amb diverses empreses: Construccions metàl·liques i elèctriques, Adroher Hnos., Planas i Flaqué... Va participar en l’electrificació del santuari del Collell, en la construcció de la central del Pasteral i en altres obres. Precisament, en un dels seus articles científics recull un fenomen esdevingut en la inauguració del Pasteral (1908) per il·lustrar l’argumentació de la nova formulació de la teoria del xoc de retrocés que elabora. També va ser membre de la Junta Provincial de Sanitat de Girona (1908) i es va dedicar a fer anàlisis químiques; entre altres, va fer l’anàlisi de les aigües termals de Caldes de Malavella, resultats que no féu públics fins a l’any 1932. No obstant aquesta tendència tan clara en ell i que era molt preuada per les empreses, no va avenir-se a continuar amb Construccions metàl·liques i elèctriques quan la companyia es va traslladar a Barcelona, tot i l’oferta que li van fer (Miró, 2005). 3.2. El pedagog
Cap al final de la seva estada a Girona, l’any 1919, va ser comissionat per la Junta per a l’ampliació d’estudis per visitar liceus del sud de França i del nord d’Itàlia. La Junta va convidar el notable pedagog a incorporar-se a l’Instituto-escuela de Madrid, on es tractava d’introduir nous mètodes educatius i experimentar nous continguts i programes. Estalella va assumir la direcció dels ensenyaments de física i química de l’Instituto-Escuela de Madrid l’octubre de l’any 1919. A Madrid, Estalella va arribar a ser director de l’Instituto-Escuela
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP ESTADELLA I JOSEP COMAS: DE GIRONA A TITÀ
27/10/09
17:01
Página 187
187
durant una part del curs 1921-1922 i va exercir de professor de Física i Química a la «Residencia de señoritas» el curs 1919-1920. Després, va anar a Tarragona, on fou catedràtic de l’Institut de Tarragona (1921-1932). La vida posterior del Dr. Estalella va unida a la renovació republicana i a la història de la política educativa de la Generalitat. El 1931 va ser nomenat membre del Consell de Cultura de la Generalitat, que presidia Josep Serra i Húnter, i el 1932 es convertí en el director de l’Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat de Catalunya: Estalella també va ser president, de 1932 a 1933, de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. En el marc del Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona va intervenir en la preparació dels joves llicenciats que volien dedicar-se a l’ensenyament. La pedagogia va ser una de les línies mestres d’Estalella durant tota la seva vida. La va manifestar amb l’elaboració de textos d’exercicis teòrics i de pràctiques (1914), compendis, manuals i fitxes per ajudar a l’estudi (1912), en articles de divulgació, com el que dedicà a donar consells sobre la instal·lació de parallamps a les masies (1910), i va ser després fonamental en l’orientació de l’Institut-escola. En el seu enfocament pedagògic, l’estudiant era un protagonista actiu que construïa els coneixements amb l’ajut d’un professor que no es limitava a impartir la classe i que confiava en el mètode intuïtiu. Avui, una escola pública de Vilafranca del Penedès porta el seu nom, una escola molt activa situada al centre de la vila, al carrer del Carme núm. 1, i que disposa d’una emissora de ràdio escolar. 3.3. Ciència recreativa
Al costat dels treballs especialitzats i dels textos i les fitxes de suport a l’ensenyament, el seu llibre més celebrat és Ciencia recreativa (1919), un llibre publicat l’any que abandonava Girona i que és evident que el va preparar mentre residia a la ciutat. El llibre és un interessant text de divulgació que insisteix en curiositats i fenòmens científics amb la voluntat d’entretenir... i ensenyar. És un llibre que va ser reeditat diverses vegades fins a l’any 1979 i que no tardarà gaire en ser editat de nou, ara com a facsímil. Tanmateix, els llibres de text més coneguts que va publicar com a autor són posteriors, ja dins la dècada de 1920. El llibre conté alguns exemples aplicats de temes relacionats amb l’astronomia observacional sense instruments específics (20 d’un total de 991 experiències i exercicis, el que representa un pes de l’astronomia del 2%). No tracta de la utilització del telescopi ni de l’estudi de les estrelles o dels fenòmens celestes. Inclou una vintena d’apartats dedicats a la determinació de la línia meridiana i a la construcció del gnòmon (exercicis o experiències 845 a 847), la determinació de l’hora local (848 a 852), la construcció de rellotges de sol (853 a 861) i l’observació de la Lluna (863 i 864), amb la discussió i estudi de temes i conceptes com ara l’any llum, la línia meridiana, la mesura del temps i la naturalesa del nostre calendari. Les activitats proposades es troben dins del capítol III, Cuestiones de Geografía e Historia natural, de l’obra (i comparteixen cartell amb el col·leccionisme de segells i l’olfacte del cargol!).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
188
27/10/09
17:01
Página 188
MANUEL MORENO; JOAN MIRÓ
3.4. Els fenòmens astronòmics periòdics
Per construir el gnòmon Estalella comença per identificar la meridiana mitjançant l’ombra projectada per una peça rectangular de fusta. La construcció combina una vareta vertical amb el traçat del recorregut de la seva ombra projectada pel Sol al llarg del dia i utilitza el compàs per dibuixar la meridiana. La construcció inclou indicacions pràctiques, comentaris sobre la utilitat dels rellotges de sol i descriu com es pot millorar la precisió del gnòmon. Paral·lelament, el text introdueix el concepte de Sol aparent, amb observacions força escaients sobre la durada del dia i de l’any solars, i explica la utilitat de l’equació del temps, que relaciona amb l’ajustament de l’hora del rellotge amb l’hora assenyalada pel gnòmon. També ho aprofita per parlar de l’hora local, de les diferències horàries i dels convenis internacionals que van portar a elegir el meridià de Greenwich per establir un temps universal.
Figura 2.
Esquerra: Portada de l’edició de 1973 del llibre Ciencia recreativa (1919). Dreta: Il·lustració del curiós rellotge
de sol portàtil emprat, segons Estalella, per alguns pastors dels Pirineus i que coneix gràcies a una comunicació del Dr. Fontserè (p. 425).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP ESTADELLA I JOSEP COMAS: DE GIRONA A TITÀ
27/10/09
17:01
Página 189
189
Estalella recorda el paper dels ferrocarrils en la introducció de l’hora oficial («¿Quién prepararía y quién descifraría un horario de ferrocarriles en el que se fueran adoptando las horas locales de las estaciones por las que fuera pasando el tren?») (p. 417) i utilitza la longitud del meridià de la ciutat de Girona per donar un exemple de la diferència entre l’hora local i l’hora oficial. Tot seguit, gairebé com una transformació del gnòmon, Estalella exposa la construcció de rellotges de sol de diversos tipus: cilíndrics, semicilíndrics, casolans, esfèrics, plans horitzontals i plans verticals (com el que cita del Mas Molins, a Viladrau, calculat pel pare Pericas de l’Observatori de l’Ebre). Un dels rellotges de sol que descriu és un model portàtil que utilitzaven els pastors dels Pirineus i que coneix gràcies a una comunicació del Dr. Fontserè (fig. 2). Avui dia, els GPS faciliten la determinació de les coordenades de l’indret on es vol construir un rellotge de sol. Quan Estalella explica la importància de la latitud en la construcció del rellotge de sol utilitza Girona com a exemple. Sense arribar al detall dels manuals de construcció de rellotges de sol, Estalella descriu com construir-los de manera que estiguin adaptats al temps mitjà. El Dr. Estalella també parla en el seu llibre de l’any llum com a mesura de les distàncies astronòmiques i utilitza anècdotes clàssiques, com l’atribuïda a Isop, i comparacions amb les velocitats assolides per vehicles terrestres que considerava més comprensibles per als lectors: «Así puede decirse que la distancia de Barcelona a la frontera francesa es de tres horas y media de tren expreso» (p. 426). Finalment, Estalella, per completar aquesta secció del seu llibre, aprofita una dita popular per comentar un fenomen astronòmic com les fases de la Lluna: «Luna mendax. Es mentirosa la Luna» (p. 427).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
190
27/10/09
17:01
Página 190
MANUEL MORENO; JOAN MIRÓ
Bibliografia CASSINI-HUYGENS MISSION, www.saturn.jpl.nasa. gov/ [consultada l’octubre de 2007]. COMAS SOLA, J. (1908), «Observations des satellites principaux de Jupiter et de Titan», Astronomische Nachrichten, 4290, 289-290. ESTALELLA, J. (1919), Ciencia recreativa, Barcelona: Gustavo Gili, S.A. HUYGENS, C. (1698), The Celestial Worlds Discover’d, London, Printed for T. Childe. JEANS, J. H. (1925), Dynamical Theory of Gases, Cambridge, 348.
LORENZ, R.; MITTON, J. (2002), Lifting Titan’s Veil. Exploring the giant moon of Saturn, Cambridge University Press, 13. MIRÓ, J. (2005), «El doctor Josep Estalella a Girona: fa cent anys», Revista de Girona, 233, 40-43. MIRÓ, J. (coord.) (2007), Ciencia recreativa comentada, Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Ed. Competium. MORENO, M. (2007), «Josep Comas Solà y la atmósfera de Titán», Construye tu TELESCOPIO Star Observer (Enciclopedia coleccionable de 50 fascículos), Barcelona, Planeta de Agostini, 25.
KUIPER, G. P. (1944), «Titan: a Satellite with an Atmosphere», Astrophys. J., 100, 378-383.
NÚÑEZ, J. (2007), Comunicació privada.
LORENZ, R. (1997), «Did Comas Solà discover Titan’s atmosphere?», Astronomy & Geophysics, 38 (3), 16-18.
OLIVER, J. M. (2007), «Va descobrir Comas l’atmosfera de Tità?», en aquestes mateixes Actes de la Segona Jornada d’Història de l’Astronomia i la Meteorologia.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 191
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 191-206
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION AGUSTÍ NIETO-GALAN CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES (CEHIC); UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA (UAB).
Paraules clau: astronomia popular, Flammarion, divulgació científica, observatoris, positivisme, Comte, Arago, ciència i religió, bàlsam social Popular astronomy in the nineteenth century: from François Arago to Camille Flammarion Summary: Through the works of Auguste Comte, François Arago and Camille Flammarion, among others, this paper analyses the role of popular astronomy along the nineteenth century. The popularisation of celestial bodies served different aims: the spread of positivism; the construction of a common place between expert and lay knowledge; it was a tool for the democratisation of knowledge; an intersection between science and literature; a stimulus of new scientific careers; a useful knowledge for amateur scientists; a public space for controversies and rivalries, in which the scientific authority of observations, theories and opinions was often under question; it was a strategy to reinforce religious faith, but also a rational tool in favour of the secularisation; a weapon in the service of anticlericalism; and very often, a social balsam. Key words: popular astronomy, Flammarion, popularisation of science, observatories, positivism, Comte, Arago, science and religion, social balsam
DOI: 10.2436/20.2006.01.104
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
192
27/10/09
17:01
Página 192
AGUSTÍ NIETO-GALAN
1. Introducció
El 1880, Camille Flammarion (1842-1925) publicà amb gran èxit el llibre titulat Astronomie populaire (Flammarion, 1880). Però la seva intenció d’apropar l’astronomia a públics molt amplis havia començat gairebé vint anys abans amb l’aparició de La Pluralité des mondes habités, una obra de joventut de la qual ja en corria la 26a edició, mentre Dieu dans la nature i Les mondes imaginaires et les mondes réels havien superat amb escreix les deu edicions. Des de l’inici de la seva carrera com a divulgador fins aquell any 1880, Flammarion havia venut més de 200.000 còpies dels seus llibres, i dos anys més tard, el 1882, havia de començar a publicar la seva revista L’Astronomie, dedicada també fonamentalment a l’astronomia popular. El cas de Flammarion és un dels més coneguts per la seva repercussió internacional, però és tan sols un exemple més de l’impacte constant de l’astronomia a l’esfera pública de les societats industrials del segle XIX, més enllà de la seva presència més o menys reglada en universitats, observatoris, escoles o acadèmies. Biblioteques especialitzades però també populars contenien àmplies col·leccions de llibres que podríem qualificar d’astronomia «no acadèmica», de textos no dirigits als experts ni als estudiants, sinó a sectors amplis de la població, i que presentaven les meravelles dels cels i de la Terra amb un llenguatge senzill, molt poc matemàtic. Sovintejaven també les observacions telescòpiques, les associacions astronòmiques, els articles a la premsa (sobretot davant d’esdeveniments singulars com els eclipsis o els cometes) i les conferències a escoles i ateneus. De fet, la tradició de l’astronomia popular té també alguns antecedents anteriors al segle XIX que mereixerien ser tinguts en consideració, no tant per discutir sobre els límits o la definició d’aquest gènere —un debat sempre relliscós— sinó per constatar com alguns autors importants del segle XIX s’emmirallaren en treballs anteriors a l’hora d’escriure la seva pròpia astronomia popular. El 1686, Louis Bernard de Fontenelle (1657-1757), el futur secretari perpetu de l’Académie des Sciences de Paris, publicà Entretiens sur la pluralité des mondes, que s’havia de convertir en una de les obres de més èxit a l’esfera pública de la societat europea fins ben entrat el segle XIX (Fontenelle, 1724). En el context de la cultura aristocràtica de la conversa de saló o de les Coffee Houses, i en forma de diàleg entre un filòsof natural cartesià i una dama intel·ligent però profana en aquests temes, Fontenelle explicava els sistemes de Ptolemeu, Copèrnic, Brahe, els planetes, els satèl·lits i les estrelles, mentre discutia la possibilitat que altres mons estiguessin habitats. Si en un principi havia pensat aquell llibre per als reduïts cercles de l’aristocràcia parisenca que podien canviar amb molta facilitat de tema de conversa —de la poesia a la filosofia o a la mateixa astronomia—, els Entretiens de Fontenelle gaudiren de nombroses edicions i traduccions, i obligaren Fontenelle a revisar tant el text com el seu pròleg, on es donaven consells de nivells de lectura en funció de la classe social del corresponent lector: un símptoma clar de l’impacte del llibre. De fet, aquell nou ‘estil’ d’explicar l’astronomia arribà també a l’altre costat del Canal de la Mànega, com ho demostra l’èxit editorial dels Astronomical Dialogues Between a Gentlemen and a Lady (1719) de John Harris, autor del Lexicon technicum (1704-1710), un conegut dic-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 193
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
193
cionari científic del segle XVIII; o de l’obra del constructor d’instruments científics Benjamin Martin, The Young Gentleman and Lady’s Philosophy (1759). A França, autors com PierreLouis de Maupertuis havien de continuar la tradició de Fontenelle, per exemple amb l’obra: Discourse sur les différentes figures des astres (1732), un llibre que, en paraules de la historiadora Mary Terrall, «podia ser llegit per sectors molt més amplis que un article tècnic presentat a l’Acadèmia» (Terrall, 2000). El 1796, Pierre-Simon Laplace (1749-1827) publicà l’Exposition du système du monde, una obra que també podríem considerar de divulgació, de difusió de la seva posterior Mécanique celeste (1805) on aplicava exhaustivament la física newtoniana al sistema solar. Com ha estudiat en profunditat Robert Fox, el programa de Laplace pretenia unificar la física celeste i la terrestre en un sistema de partícules i forces centrals, amb extensió de les lleis de Newton a tot l’Univers —dels astres del cel a les molècules últimes. Es tractaria d’una visió «astronòmica» de la natura, ja que els coneixements i el mètode de treball de la física newtoniana aplicada als astres s’havia d’extrapolar a la resta per aconseguir una explicació mecànica eficaç dels antics fluids imponderables. I tot això explicat d’una manera entenedora a un públic ampli a l’Exposition du système du monde. Laplace pretenia donar a conèixer també la seva pròpia teoria sobre els orígens del sistema solar. En un principi es tractaria d’una nebulosa gegant o vòrtex on els planetes i els satèl·lits hi serien condensats circulant al voltant del Sol, en unes condicions primigènies que haurien marcat posteriorment tota la dinàmica del sistema solar desenvolupat (Fox, 1974; Fox, 1990). L’Exposition du système du monde fou traduït i llegit profusament. La hipòtesi nebular de l’origen del sistema solar era en bona part coherent amb les teories del famós astrònom William Herschel (1738-1822) sobre l’origen de les estrelles, i contribuí al desenvolupament del pensament evolucionista que havia d’impregnar bona part del segle XIX des de perspectives diverses. De fet, feia poc anys que William Herschel havia comprat un exemplar de Astronomy explained upon Sir Isaac Newton’s Principles, una obra de gran èxit escrita per l’inventor escocès James Ferguson (1710-1776). Fontenelle, Laplace, Ferguson o el mateix Herschel, entre d’altres, són exemples significatius de la presència creixent de l’astronomia a l’esfera pública europea de la Il·lustració ençà; una prova fefaent de la importància que els coneixements sobre els orígens, la composició i les lleis que governen l’Univers havien adquirit en una societat on els públics de la ciència tenien un paper cada cop més destacat (Hoskin, 1997). Segurament la discussió sobre els orígens del gènere «astronomia popular» ens portaria a un debat nominalista infructuós. Com en altres debats, no és gens senzill definir històricament els seus límits, i la discussió sobre els orígens acostuma a resultar sovint confusa i infructuosa. No obstant això, davant de l’allau d’obres i d’autors que foren profusament llegits, la pregunta que sorgeix inevitablement és el per què de l’èxit. Quins eren els objectius últims dels autors d’aquestes obres de divulgació dels cels i de la Terra i les reaccions dels lectors? La resposta no és simple. Es tracta un fenomen cultural que malauradament encara
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
194
27/10/09
17:01
Página 194
AGUSTÍ NIETO-GALAN
no ha merescut prou interès per part dels historiadors en general, i dels historiadors de la ciència en particular (North, 1994). Aquí aportarem només algunes explicacions preliminars de la contribució d’alguns dels grans autors de l’astronomia popular del segle XIX. 2. Un ‘deure’ positivista: Auguste Comte
El 1844, Auguste Comte (1789-1857) —el pare de la doctrina positivista de gran influència al llarg del segle XIX— publicà un Traité d’astronomie populaire, que era precisament el pròleg del seu Discourse sur l’esprit positive, aparegut el mateix any. El Traité era el resultat fidel de catorze anys de docència d’un curs públic d’astronomia a l’Ajuntament de París, on les vint-i-quatre lliçons del seu programa s’havien convertit en vint-i-quatre capítols en el llibre (Comte, 1844). Tot considerant els Entretiens sur la pluralité des mondes, de Fontenelle, i l’Exposition du Système du monde, de Laplace, com els seus referents, Comte s’adreçà al lector amb el mateix esperit amb què s’adreçava als seus alumnes (bàsicament treballadors industrials i artesans): amb la intenció de comunicar els coneixements fonamentals sobre els astres, el sistema solar i l’Univers en general, sense comptar necessàriament amb una base matemàtica prèvia; amb la sòlida voluntat de teixir un discurs assequible a tothom. En les seves pròpies paraules: Je m’adresse également ici à tous les esprits, quelle que soit leur préparation scientifique, qui veulent s’élever à une conception vraiment philosophique de l’ensemble de l’astronomie, sans se proposer aucune destination particulière. (Comte, 1844: vi)
Després d’un pròleg on es presentava a grans trets la seva filosofia positiva, Comte desenvolupava el seu curs basat en quatre parts fonamentals: un primer bloc de temes dedicats als moviments dels astres; un segon bloc centrat en la llum, les observacions astronòmiques i els instruments associats; un tercer bloc dedicat a la geometria celeste (distàncies entre astres, descripció de llurs superfícies, forma de la Terra, moviments de rotació i translació, etc.), i una última part dedicada a la mecànica celeste (gravitació, lleis de Newton). La relació entre el programa positivista i la divulgació de l’astronomia venia de lluny. El 1830 Comte fundà una nova associació per a l’ensenyament popular, que òbviament incloïa l’astronomia en el seu programa d’actuacions. El 1836, el segon volum del seu Cours de philosophie positive contenia setze lliçons d’astronomia i de física. L’astronomia era per a Comte l’exemple ideal d’iniciació popular a l’esperit positiu, si era presentada de manera senzilla i amb poques matemàtiques; era, a més, un exemple excel·lent d’invariabilitat de les lleis naturals, i d’història de la seva comprensió —des de les antigues mitologies fins a la física newtoniana. Es tractava d’una estratègia ideal per explicar al públic el procés històric que segons Comte havia experimentat el coneixement humà abans d’arribar a la seva maduresa —els famosos estadis: teològic, metafísic, positiu— (Petit, 1989). Amb aquesta finalitat, Comte escollí precisament l’astronomia, la primera ciència empírica en la seva classificació,
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 195
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
195
ubicada just després de la ciència de màxima abstracció: les matemàtiques, i abans de la física, la química, la biologia i la sociologia o física social. Presentà el curs com un model de divulgació intel·ligent —sage vulgarisation— en el marc del seu programa de divulgació de la filosofia positiva. Criticava així els ‘demagogs’ que, segons ell, distorsionaven i banalitzaven el coneixement científic, els qui presentaven la ciència com un coneixement inaccessible, els qui no sabien veure més enllà de la seva especialització, o els interessats en qüestions complexes però que no eren capaços de comprendre i comunicar elements simples. Calia, segons Comte, una divulgació rigorosa de l’astronomia, progressiva i constant, basada en els textos i els llibres, allunyada de l’estil periodístic, i sempre fonamentada en el coneixement expert. Segurament influït per la seva pròpia experiència personal i les seves dificultats per ser acceptat en els cercles acadèmics professionals, criticava però, sovint, l’exagerat academicisme de la ciència oficial com un dels problemes de la difusió al públic del seu nou esperit positiu (Petit, 1989: 12-13). La seva filosofia positiva havia de comptar necessàriament amb una ciència popular, suposadament més democràtica, de tradició empírica, per oposició a la ciència oficial, aristocràtica i matematitzada, però sense abolir la necessària distància entre l’expert i el profà (Bensaude-Vincent, 1991). En aquest context, l’astronomia popular representa un exemple més dins del seu programa positivista general. L’expert s’havia de convertir en un difusor, un mediador, un comunicador. Era part del seu deure (Petit, 1989: 18). 3. Un projecte republicà: François Arago (1786-1853) Un dels grans competidors de Comte en la difusió de l’astronomia a la França de les dècades centrals del segle XIX fou sens dubte el físic d’origen català François Arago. Arago s’educà a l’École Polytechnique amb mestres de la talla d’Euler, Lagrange i el mateix Laplace, i fou posteriorment professor de geometria descriptiva de la mateixa institució. Conquerí el prestigi científic de París amb les seves contribucions a l’electricitat, el magnetisme i la llum, com a director de l’Observatori Astronòmic de París entre 1813 i 1846, i sobretot com a secretari perpetu de l’Académie des Sciences des de 1830 fins a la seva mort (Daumas, 1943; Chauvet, 1954). Arago tingué a més un paper molt actiu en la política francesa, i des del seu republicanisme contribuí notablement a l’aplicació de reformes educatives que pretenien acostar el coneixement a les classes baixes. Donà ple suport a la llibertat de premsa, i fou un defensor apassionat del progrés científic i tècnic. Coneixem la seva obra completa gràcies a l’edició pòstuma que el químic Jean-Augustin Barral publicà en disset volums entre 1854 i 1862 (Barral, 1854-1862). Curiosament, quatre d’aquests volums estaven destinats a la seva famosa Astronomie populaire, que com en el cas de Comte, eren el resultat dels seus cursos públics, en aquest cas al mateix Observatori Astronòmic de París, on Arago utilitzava els seus instruments òptics per aclarir als estudiants alguns aspectes importants de la lluminositat dels planetes i dels estels (Arago, 1858; Arago, 1867). El curs començava amb una introducció molt simple a la geometria, als ins-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
196
17:01
Página 196
AGUSTÍ NIETO-GALAN
truments científics, i astronòmics en particular, i a l’òptica —matèries de la seva competència científica—, per continuar posteriorment amb la classificació dels moviments dels astres. Després venien els catàlegs de constel·lacions, estrelles simples i múltiples, i nebuloses. Entrava més endavant en una descripció detallada de la Via Làctia, el Sol, els planetes, els satèl·lits, els cometes, els eclipsis; sense oblidar, com era habitual en moltes obres d’astronomia al llarg del segle XIX, la descripció de la Terra, els climes, les estacions i el calendari. De fet, aquells quatre volums desenvolupaven l’estructura inicial del curs d’Arago que constava de disset lliçons amb els temes següents (Arago, 1836): 1. Instruments astronòmics 2. Història de l’astronomia 3. Aspecte del cel, estels i constel·lacions 4. El Sol 5. La Lluna 6. Mercuri, Venus, Mart 7. Júpiter, Saturn, Urà 8. Les lleis de Kepler i l’atracció universal 9. La Terra 10. Les desigualtats entre la Lluna i la Terra 11. Els cometes 12. Els eclipsis 13. Les marees 14. Longitud i latitud 15. L’atmosfera 16. Les estacions 17. El calendari Segons explica l’historiador Mathias Dörries: Des del 1813 [Arago] va impartir unes lliçons d’astronomia que el feren famós immediatament. Sota mandat de la Convenció, els membres del Bureau des longitudes eren els encarregats d’aquest tipus cursos. Arago era un conferenciant brillant que sabia com adreçar-se amb èxit a una determinada audiència, i convertí aquestes lliçons en un esdeveniment social de primera línia que atragué sectors amplis de la societat parisenca, incloses dones, nens i dignataris. Arago va impartir aquestes lliçons més de 30 anys, fins al 1846. (Dörries, 2000: 47)
Segons Maurice Daumas en el seu llibre sobre Arago: «Peu a peu son cours d’astronomie de l’Observatoire acquit une grande réputation, et les meilleurs astronomes vinrent parfois écouter le professeur populaire» (Daumas, 1943: 4).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 197
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
197
Les lliçons d’astronomia popular es convertiren en una pràctica habitual de divulgació científica, com ho demostra el fet que, uns anys més tard, el 1865, en la mateixa línia que Comte i Arago, Camille Flammarion impartís també un curs gratuït d’Astronomie populaire pour l’Association Polytechnique a l’amphithéatre de l’École Turgot, una experiència que el mateix Flammarion comparava amb l’èxit del curs d’Arago amb les paraules següents: ... dès le premier jour, la salle était archipleine, et je fus accueilli par une chaleureuse ovation. Des ouvriers et des apprentis de tous âges s’y pressaient en foule, avec le plus avide désir de s’instruire. Il n’y eut qu’un voix dans la presse pour comparer ce cours à celui d’Arago, si unanimement regretté, et pour célébrer mon triomphe. (Flammarion, 1912: 322)
Els objectius finals d’Arago amb aquella obertura de portes de l’Observatori no diferien gaire dels expressats per Comte. Tot i que Arago aprofità el seu curs d’astronomia popular per introduir algunes novetats —com la fotometria comparada de les intensitats lumíniques de les estrelles o el fenomen de la polarització de la llum—, el seu curs, i a posteriori els quatre volums del seu llibre, tenien una clara vocació divulgativa, una actitud oberta de difusió del coneixement a un públic ampli sense les restriccions habituals dels experts. En el pròleg del primer volum de la seva Astronomie populaire, Arago s’expressava en els termes següents: Je maintiens qu’il est possible d’exposer utilement l’astronomie, sans l’amoindrir, j’ai presque dit sans la dégrader, de manière à rendre les plus hautes conceptions accessibles aux personnes étrangères aux mathématiques. (Arago, 1858: vii)
Arago creia en la divulgació científica —en part per la influència intel·lectual que li exercí Humboldt—, però sobretot per les seves profundes conviccions republicanes de democratització del saber. La seva vocació de divulgador de l’astronomia estava estretament relacionada amb la seva vocació de divulgador científic a l’Académie des Sciences. Es tractava d’una «science militante»; és a dir, a través de la difusió de la ciència s’aconseguiria una major emancipació política i una progressiva democratització de la societat; un clima de debat lliure i obert permetria, segons Arago, avançar envers una societat menys aristocràtica i més meritocràtica, on els millors serien validats per la pròpia esfera pública i no per relacions endogàmiques de poder. L’obertura de les sessions de l’Académie a la premsa li costà un dur enfrontament amb un bon nombre dels seus col·legues —és força conegut el cas de Jean-Baptiste Biot—, que el criticaven per la degradació del saber dels experts que podia significar la versió simplificada de temes de la dificultat conceptual de la teoria ondulatòria de la llum, la química animal o la generació espontània, per citar només alguns dels temes de discussió a l’època (Dörries,
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
198
Página 198
AGUSTÍ NIETO-GALAN
2000). El 1840, el matemàtic italià Giuglielmo Libri publicà un article a la Revue des deux mondes on exposava els arguments contraris a l’obertura de portes de l’Académie. Tot fent-se ressò dels arguments dels oponents d’Arago, Libri creia que les opinions polítiques del públic podrien influir massa en els científics; els periodistes podrien arribar a tenir massa influència; el públic mai no podria comprendre els detalls de l’alta recerca ni el llenguatge matemàtic rigorós; en conseqüència, pensava que calia defensar una ‘República de Lletres’ elitista (Libri, 1840). Malgrat aquestes dificultats Arago havia contribuït al desenvolupament d’una astronomia popular sense pretensió —ans al contrari— de neutralitat política, i havia arribat a audiències molt variades: des de joves i nens que assistien als seus cursos a l’Observatori, fins a astrònoms professionals que s’interessaven per les seves estratègies de comunicació i per les seves aportacions científiques. Des de la seva perspectiva, no es tractava segurament de tancar les portes com reclamava Biot, sinó de deixar que els coneixements sobre astronomia circulessin obertament, sense una separació clara entre experts i profans en la societat francesa de les dècades centrals del segle XIX. 4. Entre la ciència i la literatura: Camille Flammarion
Però tornem ara al 1880, l’annus mirabilis de la publicació de l’Astromomie populaire de Flammarion (Flammarion, 1880). L’obra estava dedicada als genis immortals de Copèrnic, Galileu, Kepler, Newton: «qui ont ouvert a l’humanité les routes de l’infini» i precisament a François Arago: «fondateur de l’astronomie populaire». Flammarion, però, volia la seva astronomia popular diferent de la d’Arago en dos aspectes fonamentals. En primer lloc calia canviar els continguts. Havia passat gairebé mig segle des del curs d’Arago a l’Observatori, i els coneixements i tècniques d’observació i descripció de la Terra i del cel havien variat notablement. Ara comptava amb la fotografia, la fotometria, l’espectroscòpia, d’interès per la composició química i la constitució física dels astres, o l’observació telescòpica d’estrelles dobles i nebuloses, amb la descripció detallada de la superfície dels planetes, o la constitució física del Sol. De fet, a finals del segle XIX el mot «astronomia» no es limitava a l’estudi de l’Univers, sinó que també cobria diversos aspectes de la meteorologia i la geografia (la superfície de la Terra), així com l’estudi científic de l’atmosfera. La vella ciència dels cels havia experimentat una transformació profunda: de l’astronomia de posició a l’astrofísica, és a dir, de l’observació visual de les estrelles i llur consegüent taxonomia a l’estudi de llur física i química (North, 1994: 441). Per altra banda, Flammarion buscava una nova forma literària de comunicar tot aquest corpus de saber, entre la novel·la i el llibre didàctic, entra la bellesa literària i el rigor científic, però no necessàriament com una simplificació del saber dels astrònoms i els científics professionals com bàsicament havia defensat Arago, i també Comte, encara que la retòrica de fer arribar el coneixement dels astres a un públic ampli variava poc en relació als seus precedents (Flammarion, 1880: 4). Amb una sòlida formació en astronomia a l’Observatori
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 199
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
199
de París, Flammarion esdevingué aviat un dels grans divulgadors científics del segle XIX, i l’astronomia ocupà un lloc molt destacat en la seva obra. Recordem per exemple l’èxit de La pluralité des mondes habités (1862), les seves col·laboracions en prestigioses revistes com Cosmos o La Nature, o la fundació posterior de la seva pròpia revista, L’Astronomie que, al voltant del 1900, venia uns 100.000 exemplars. El 1865, l’editorial Hachette inicià el projecte de «Bibliothèque des Merveilles», petits volums a 2 francs per conèixer les meravelles de la natura. El primer número fou encarregat precisament a Flammarion sobre «merveilles célestes». Escrigué el text en un mes, cobrà 1.000 francs sense drets d’autor i se’n tiraren 5.500 exemplars. El 1912 se n’havien venut en les diverses edicions més de 60.000 còpies. L’opinió de l’autor davant d’aquest projecte era contundent: «J’étais enchanté de pouvoir m’amuser à écrire un ouvrage purement littéraire sur un sujet exquis...» (Flammarion, 1912: 304). Reflectia en bona part la seva concepció heterodoxa de la divulgació de l’astronomia i del gènere astronomia popular, on els valors purament literaris hi tenien un pes superior en relació a la tradició heretada d’Arago. De fet, un any més tard, el 1866, Urban Leverrier, el director de l’Observatori de París i successor d’Arago, expulsà Flammarion de l’Observatori Astronòmic de París amb la famosa frase: «Monsieur, vous n’êtes pas savant mais poète» (Bensaude-Vincent, 1989: 94), però el seu èxit editorial no s’aturaria. L’astronomia popular era present a les seves conferències, cursos nocturns, llibres, articles a revistes, diaris, i també a les seves novel·les: Lumen, Urania, Stella. El cas d’Urania, pel seu contingut i per l’existència d’una versió catalana a l’inici del segle XX, il·lustra prou bé aquesta peculiar intersecció entre astronomia i literatura (Flammarion, 1903). El 1888, Rafael Patxot i Jubert (1862-1964) fou enviat a Reims pel seu pare, un ric empresari català. Allà descobrí l’Astronomie populaire de Flammarion, i la seva lectura el captivà de tal manera que ja mai més no havia d’abandonar la seva afecció per l’astronomia (Maluquer, 1994). Patxot fou una de les figures clau en la creació i posterior creixement de la Sociedad Astronómica de Barcelona, fundada el 1910, tant pel que fa a l’instrumental com pel seu projecte de xarxa pluviomètrica catalana, un fet que ens recorda la integració entre astronomia i meteorologia en aquest període. Patxot fou l’autor d’una traducció parcial de l’Urania de Flammarion dins de la col·lecció «Biblioteca Popular de l’Avenç» (Flammarion, 1903). Combinació d’elements autobiogràfics de l’autor amb d’altres aspectes utòpics i feministes, Urania havia estat publicada en francès el 1889 en una edició molt elegant amb noranta-una il·lustracions (Guimerà, Oliver, 2007). Urania representava molt bé aquella combinació de ciència i literatura, tan típica de Flammarion a l’hora de popularitzar l’astronomia, i la traducció de Patxot s’adeia molt bé a aquella col·lecció de l’Avenç per a la difusió del català literari en el tombant de segle. L’Univers es presentava mitjançant les aventures d’un jove (Flammarion) que era transportat als cels per Urània, una bella jove i musa de l’astronomia. En destaquem algun fragment en la versió catalana original de 1903:
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
200
17:01
Página 200
AGUSTÍ NIETO-GALAN
Passant a la vora de la Lluna havia remarcat els paisatges muntanyencs del nostre satèl·lit, els cims radiants de llum, les valls pregones omplertes d’ombra, i hauria volgut aturar-m’hi per a estudiar de més a prop aquest sojorn veí; mes, desdenyant de donarhi tan sols una ullada, Urania se m’enduia d’una volada ràpida vers les regions siderals. (Flammarion, 1903: 15)
Flammarion aprofitava també l’èpica de la seva aventura en el llibre per criticar novament a Leverrier, i per ventilar a l’esfera pública el seu conflicte en relació amb l’astronomia professional. Un cop criticat per ser massa poeta i poc científic, Flammarion responia: Hauria pogut replicar-li amb els exemples d’en Kepler, d’en Galileu, d’en d’Alembert, dels dos Herschel, i d’altres savis il·lustres, qui foren poetes al mateix temps que astrònoms; hauria pogut retreure-li el record del primer director de l’observatori mateix, en Jean Dominique Cassini, qui cantà Urania en versos llatins, italians i francesos; mes els deixebles de l’Observatori no acostumaven pas de replicar la més petita cosa al senador-director. (Flammarion, 1903: 12)
Flammarion havia desenvolupat un nou estil de divulgació, una nova narrativa de ciència popular, plena de metàfores, de personificació dels astres, de narracions imaginàries de viatges siderals. Havia reforçat la idea que l’astronomia transmetia un missatge de pau mitjançant l’espectacle del cel, que permetia extrapolar l’harmonia natural a l’harmonia social davant de les tensions contemporànies de les societats industrials, així com potenciava un conreu més lliure i democràtic de la ciència com a evasió davant dels problemes contemporanis i on els amateurs hi tenien un paper fonamental. Parlava d’una astronomia popular amb una epistemologia pròpia, que considerava molt més que una simple adaptació literària del discurs dels experts i de dignitat equivalent a l’astronomia fisicomatemàtica (Bensaude-Vincent, 1989). Potser la saviesa popular sobre els astres no estava dipositada rígidament en el poble, separada de la saviesa dels experts i dels professionals, sinó que les observacions i les dades astronòmiques circulaven de manera fluida per totes les capes socials. En qualsevol cas, cadascuna en podia fer una apropiació determinada, que definia així la seva personalitat. 5. La pluralitat de mons i el debat ciència-religió
Malgrat la seva sòlida formació científica i el seu treball en astronomia a l’Observatori de París, La Pluralité des mondes habités, publicada en la seva primera edició el 1862, s’havia de convertir en un gran èxit editorial que canviaria per sempre el perfil professional de Flammarion, fascinat per l’astronomia però incòmode amb la rigidesa del treball a l’Observatori i amb les seves discrepàncies amb Leverrier (Flammarion, 1865). Arran de la nombrosa correspondència amb els lectors, en el pròleg de la desena edició de La Pluralité (1868), Flammarion atribuïa el gran èxit del llibre a tres aspectes fonamen-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 201
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
201
tals, tres grans temes objecte de l’interès científic i de la curiositat intel·lectual d’amplis sectors de la societat europea de les darreres dècades del segle XIX: la possibilitat de l’existència d’una raça intel·ligent en altres planetes de l’espai; la universalitat de la vida a la creació sideral; la unitat de les lleis físiques i morals del món sencer. L’aproximació a aquests tres temes es fonamentava en un estudi històric on es descrivien totes les contribucions d’autors del passat sobre la hipòtesi de la pluralitat de mons. Es detallaven a continuació les característiques dels planetes coneguts, la fisiologia dels éssers vius i les característiques generals dels cels, de manera que el llibre esdevenia un tractat divulgatiu d’història natural i d’astronomia, sempre des de la perspectiva del debat de fons sobre la possibilitat de l’existència de vida intel·ligent més enllà de la Terra. Sota el paraigua de la hipòtesi de la pluralitat, el llibre presentava l’astronomia com un corpus de coneixement que podia ser de gran utilitat a l’hora de conciliar ciència i religió, en un context de polarització creixent entre les ciències experimentals d’arrel positivista i la tradició teològica cristiana. Flammarion rebutjava el «materialisme» dels philosophes (Rousseau, Diderot, Voltaire), però també criticava el radicalisme de l’Església. Per Flammarion els científics de l’època no creien en Déu, ni en l’ànima, sinó en combinacions químiques en un Univers només format per força i matèria, mentre l’Església catòlica romania aïllada de la societat amb dogmes de cinc segles d’antiguitat. En conseqüència, la hipòtesi de la pluralitat havia de sintetitzar harmoniosament ciència, filosofia i religió, però sense perdre la confiança positivista en l’observació que es reflecteix clarament en la pràctica astronòmica (Flammarion, 1865: 4). Flammarion pretenia desenvolupar una ‘Religion par la science’, una filosofia positiva amb significatius elements de teologia natural que permetés refutar el materialisme contemporani des de l’equidistància entre l’ateisme i el fanatisme religiós (Flammarion, 1865: ii). El debat i la controvèrsia al voltant d’aquesta qüestió era present arreu d’Europa, com ho mostren per exemple les paraules d’un dels socis fundadors de la Sociedad Astronómica de Barcelona, Jacinto Barrera, qui el 1913 presentava la qüestió de la pluralitat de mons en els termes següents: ... sólo conocemos al Supremo Hacedor por su obra, que es la Naturaleza, y ésta nunca se muestra caprichosa, sino fiel obediente a las leyes fijas e invariables, tanto en el reino mineral como en el orgánico ... Por fin, no nos empeñemos en que nuestro planeta sea una excepción dentro de la armonía general del Universo, porque esto, como ha dicho el ilustre astrónomo Flammarion, equivaldría a considerarnos como esas monstruosidades que no caben en el sistema de tipos naturales. (Barrera, 1913: 135)
Una teologia natural amb influències positivistes que per Flammarion no representava una contradicció, sinó un complement ideal, tal i com reafirmà més endavant a Dieu dans la nature:
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
202
27/10/09
17:01
Página 202
AGUSTÍ NIETO-GALAN
Un observateur attentif peut actuellement apprécier dans la société pensante deux tendances dominantes diamétralement opposées. D’un côté, des chimistes de la nature occupés à traiter et à triturer dans leurs laboratoires les faits matériels de la science moderne, pour en extraire l’essence de la quintessence, et déclarant que la présence de Dieu ne se manifeste jamais dans leurs manipulations. D’un autre côté, des théologiens au milieu des manuscrits poussiéreux des bibliothèques gothiques, feuilletant, compulsant, interrogeant, traduisant, compilant, citant et récitant sans cesse de dogmatiques versets ... Nous avons l’espérance que cette tentative de traiter la question de l’existence de Dieu par la méthode expérimentale servira au progrès de notre époque. (Flammarion, 1869: III, XI-XII)
L’astronomia popular semblava doncs aquí, per Flammarion, un bàlsam eficaç per suavitzar les tensions ciència-religió, i per reforçar l’antiga tradició de la teologia natural, un argument retòric de gran força en moltes obres de divulgació científica que justificaven la utilitat del gènere precisament com una estratègia eficaç de difondre les meravelles de la natura a la societat i, indirectament, reforçar i dignificar el fet de la creació divina. 6. Conclusió
Malgrat les dificultats a l’hora de delimitar tant des d’un punt de vista cronològic com de forma i contingut el gènere ‘astronomia popular’, els exemples exposats aquí són una prova, espero que convincent, de la importància de l’astronomia en l’esfera pública de les societats industrials del segle XIX. Des de la perspectiva dels autors, editorials o públic lector, els interessos i les intencions últimes de llur aproximació al coneixement dels astres era variada i complexa, però també, a partir dels exemples escollits —que representen bona part dels llibres més populars del gènere—, podem extreure’n algunes conclusions generals. Tal com mostra el cas de Comte, l’astronomia popular tingué un paper important en tot l’edifici de les noves ciències positives, i la seva difusió sembla indestriable del seu propi programa. De fet, fins i tot, a finals de segle, el mateix Flammarion recull a Urània la idea d’una sola llei que governa la vida a cada planeta, a cada món: «La vida és produïda i desenrotllada per cada món segons el seu estat orgànic i segons una llei primordial a la qual obeeix la natura entera: la llei del progrés» (Flammarion, 1903: 23). Aquesta és una bona mostra de com el pensament positivista impregnava bona part del gènere. La confiança en l’empirisme —l’observació, els instruments, els observatoris, tan professionals com amateurs—, i la necessitat de divulgar àmpliament els coneixements bàsics sobre l’Univers —més enllà de creences religioses—, esdevenien raons de pes a l’hora d’escriure i publicar sobre astronomia popular, i així competir, segons Flammarion, amb novel·les i literatura frívola («vide et malsaine»), segurament pròximes als estadis teològic i metafísic de Comte. Des de la perspectiva del republicanisme d’Arago, i sense menystenir els elements comuns amb els cursos de Comte, l’astronomia popular estava lligada a una concepció oberta i democràtica del coneixement, a la necessitat d’elevar el nivell cultural de les classes baixes
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 203
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
203
i de contribuir a eliminar les barreres epistemològiques entre els experts i els profans, a aprofundir en les reformes educatives de l’època i a reforçar l’anomenada «science militante». L’astronomia sense matemàtiques esdevenia així un lloc comú del coneixement de la natura, un lloc de trobada de sectors socials allunyats. Una visió que certament alguns qualificarien d’un cert filantropisme ingenu per part d’Arago, però que havia de contribuir a l’obertura progressiva de temples del saber com l’Académie des Sciences o l’Observatori de París a sectors socials cada cop més nombrosos, i a reforçar l’autoritat científica del públic en les darreres dècades del segle XIX. No és per causalitat que l’Astronomie populaire (1880) de Flammarion estava dedicada a Arago, i el mateix Flammarion definia els objectius del gènere uns anys més tard en els termes següents (novament amb el català de Patxot): Cal agafar la flamera a la ma, augmentar el seu esclat, portar-la a la plaça pública, als carrers populosos, fins als carrerons. Tothom es cridat a rebre la llum, tothom ne té set, sobretot els humils, sobretot els desheretats de la fortuna, car aqueixos pensen més, aqueixos son àvids de ciència, mentre que els satisfets del segle no es dubten de la llur ignorància i són gairebé orgullosos de restar-hi. Sí, la llum de l’Astronomia deu esser escampada per tot el món, té de penetrar fins a les masses populars, aclarir les consciències, aixecar els cors. I això serà la missió més bella; serà la seva bona obra. (Flammarion, 1903: 43-44)
Altres autors consideraven que l’astronomia popular podia actuar amb gran eficàcia com a bàlsam social, com a element de dilució de les greus tensions que les revolucions de 1830 i 1848 havien posat en evidència, i que s’havien agreujat la dècada de 1870. Flammarion insistia que l’astronomia podia interessar a totes les classes de la societat; que era un gènere per a totes les condicions, i que des del cel es desdibuixaven les fronteres dels estats nació, i s’experimentava una inesperada comunió amb els altres éssers humans conscients de la nostra insignificança davant de la immensitat de l’Univers. De fet, aquest és un argument clàssic a l’hora d’analitzar les intencions últimes de les obres de divulgació científica al llarg del segle XIX, i sens dubte hi ha bones raons per pensar que algunes lectures d’astronomia, de medicina o d’història natural en un to atractiu, i amb unes bones il·lustracions, apaivagaven el malestar de les classes treballadores i les distreien de lectures polítiques de caràcter revolucionari (Sheets-Pyenson, 1985; Shapin, 1990). De la mateixa manera que l’astronomia popular podia ser un gènere ideal per reforçar l’harmonia social, potser també podia contribuir a llimar diferències entre ciència i religió en un context de gran polarització en les darreres dècades del segle XIX. Si per una banda el darwinisme havia consolidat elements d’incompatibilitat amb la tradició creacionista cristiana, i la religió de la humanitat de Comte i la posterior laïcitat positivista havien agreujat la separació entre autoritat científica i autoritat religiosa, alguns pensaven en l’astronomia popular novament com a bàlsam per salvar aquestes diferències. Ho hem vist clarament en el cas de Flammarion a la Pluralité i a Dieu dans la nature.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
204
27/10/09
17:01
Página 204
AGUSTÍ NIETO-GALAN
No cal oblidar, però, que alguns autors alineats clarament amb l’anticlericalisme d’arrel positivista també escrigueren obres d’astronomia popular. A Espanya és particularment rellevant el cas d’Augusto T. Arcimis (1844-1910), col·laborador de Francisco Giner de los Ríos (1839-1915) i professor d’astronomia i de física de la Institución Libre de Enseñanza (Anduaga, 2005). Els seus llibres d’astronomia popular eren part del seu programa anticlerical i pretenien proporcionar a les classes baixes un coneixement sòlid de la natura sense religió (Arcimis, 1878; Arcimis, 1901). El 1876, Arcimis traduí al castellà la famosa obra de John William Draper History of the Conflict Between Religion and Science (1875), amb pròleg de Nicolas Salmerón, president de la Primera República (Draper, 1876). Aquest programa era, però, contrarestat per projectes com el de la science catholique francesa (Langlois & Laplanche, 1992), o les obres d’astronomia publicades per clergues, on les descripcions rigoroses i amenes de l’Univers es veien com un reforçament a la fe cristiana, com un enriquiment intel·lectual que havia d’evitar precisament qualsevol intent de segregació entre el cel dels cristians i el cel dels científics. Al llarg del segle XIX, l’astronomia popular esdevingué una eina al servei del positivisme, un lloc comú entre el saber dels experts i dels profans, un recurs de democratització del saber, una intersecció entre ciència i literatura, un estímul de vocacions científiques, un conjunt de coneixements de gran utilitat per als científics amateurs, un espai on dirimir controvèrsies i rivalitats, on discutir sobre l’autoritat científica de determinades observacions, teories o opinions, una estratègia de reforçament de la fe, però també una eina racional en favor de la laïcitat, una arma al servei de l’anticlericalisme, i molt sovint un bàlsam social. En una paraula, un enorme espai de cultura científica de gran riquesa i versatilitat, que aquí tan sols hem apuntat amb alguns exemples, i que mereix sens dubte l’interès dels historiadors de cara a futures recerques.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 205
L’ASTRONOMIA POPULAR AL SEGLE XIX: DE FRANÇOIS ARAGO A CAMILLE FLAMMARION
205
Bibliografia ANDUAGA, A. (2005), «La regeneración de la astronomía y la meteorología españolas: Augusto Arcimis (1844-1910) y el institucionismo», Asclepio, LVII(2), 109-128. ARAGO, F. (1836), Lessons d’astronomie professées a l’Observatoire Royal par _______ membre de l’Institut. Nouvelle édition, augmentée de ses dernières leçons, avec des nouvelles vues sur les comètes, les aérolites, etc. Acompagnée de 5 planches gravées, Paris, Just Rouvier et E. Le Bouvier. ARAGO, F. (1858), Astronomie populaire par ________ Sécretaire perpétuel de l’Académie des Sciences. Publié d’après son ordre sous la direction de M. J. A. Barral, ancien élève de l’École polytechnique... Livre XVII. Les Comètes. Oeuvre Posthume, Paris, Gide (edició facsímil, Blanchard, Paris, 1986; notes et commentaires de Jean-Claude Falque). ARAGO, F. (1867), Astronomie populaire. Nouvelle édition mise au courant des progrés de la science par M. J. A. Barral. Oeuvre postume, 4 vols., Paris, L. Guérin. ARCIMIS, A. (1878), El telescopio moderno. Edición española arreglada por ______ de la Real Sociedad Astronómica de Londres. Estudios generales sobre las obras del P. Sechi, Proctor, Flammarion, Guillemin y muchos otros, Barcelona, Montaner y Simón. ARCIMIS, A. (1901), Astronomía popular. Descripción general del cielo. Nueva edición de la obra El Telescopio moderno con inclusión de los más modernos descubrimientos por _______ de la Real Sociedad Astronómica de Londres, 2 vols., Barcelona, Montaner y Simón. BARRAL, J. A. (ed.) (1854-1862), Oeuvres de François Arago, 17 vols., Paris, Librairie des Sciences Naturelles. BARRERA, J. (1913), «¿Están habitados los cielos?», Boletin de la Sociedad Astronómica de Barcelona, 27, 132-135.
BENSAUDE-VINCENT, B. (1989), «Camile Flammarion: prestige de la science populaire», Romantisme, 65, 93-104. BENSAUDE-VINCENT, B. (1991), «L’astronomie populaire, priorité philosophique et projet politique», Revue de Synthèse (Auguste Comte. Politique et Sciences), 112, 49-60. CHAUVET, H. (1954), François Arago et son temps, Perpignan, Ed. des amis de F. Arago. COMTE, A. (1844), Traité d’Astronomie populaire ou exposition systématique de toutes les notions de philosophie astronomique, soit scientifiques, soit logiques, qui doivent devenir universalement familières, Paris, Carilian-Goeury et Dalmont. DAUMAS, M. (1943), Arago, Paris, Gallimard. DÖRRIES, M. (2000), «The public face of Science: François Arago». A: BATLLÓ, J. et al. (eds.), V Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT, 43-54. DRAPER, J. W. (1876), Historia de los conflictos entre la religión y la ciencia, (traducción de Augusto T. Arcimis), Madrid, Imp. Aribau y Cia. DRAPER, J. W. (1987), Historia de los conflictos entre la religión y la ciencia, (introducció de Diego Núñez), Barcelona, Alta Fulla. FLAMMARION, C. (1865), La Pluralité des mondes habités. Étude où l’on expose les conditions d’habitabilité des Terres celestes, discutées au point de vue de l’astronomie, de la physiologie et de la philosophie naturelle, par Ancien élève-astronome à l’Observatoire impériale de Paris. Professeur d’astronomie, redacteurs du Cosmos, membre de plusieurs sociétés savantes, etc., 5è édition, Paris, Didier. FLAMMARION, C. (1869), Dieu dans la nature, 5è édition, Paris, Didier. FLAMMARION, C. (1880), Astronomie populaire. Description générale du ciel. Illustrée de 360 figu-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
206
27/10/09
17:01
Página 206
AGUSTÍ NIETO-GALAN
res en chromolithographie, Paris, C. Marpon et E. Flammarion.
principaux astronomes français et étrangers. 1er année 1882, Paris, Guathier-Villars.
FLAMMARION, C. (1903), Urania (traducció de Rafel Patxot i Jubert), Barcelona, Biblioteca Popular de l’Avenç.
LANGLOIS, C.; LAPLANCHE, F. (dirs.) (1992), La science catholique. L’Encyclopédie theólogique de Migne (1844-1873) entre apologétique et vulgarisation, Paris, CERF.
FLAMMARION, C. (1912), Mémoires historiques et philosophiques d’un astronome, Paris, Ernest Flammarion. FONTENELLE, B. (1724), Entretiens sur la pluralité des mondes (7è édition), Paris, M. Brunet. FOX, R. (1974), «The Rise and Fall of Laplacian physics», Historical studies in the physical sciences, 4, 89-136. FOX, R. (1990), «Laplacian Physics». A: OLBY, R. C. et al. (eds.), Companion to the History of Modern Science, London, Routledge, 278-294. GUIMERÀ, D.; OLIVER, J. M. (coords.) (2007), Urania. Camille Flammarion (1889), (versión en castellano (1890) Francisco Gutiérrez; versión en catalán (1903) Rafael Patxot), Sabadell, Agrupació Astronòmica de Sabadell.
LIBRI, G. (1840), «Lettres à un Américain sur l’état des sciences en France», Revue des Deux Mondes, 21, 798-818; 22, 532-544; 23, 410-423. MALUQUER SOSTRES, J. (1994), Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic, Barcelona, Pòrtic. NORTH, J. (1994), The Fontana History of Astronomy, London, Fontana Press. PATXOT JUBERT, R. (1952) Adéu a Catalunya. Guaitant enrera, Genève, edició privada. PETIT, A. (1989), «La diffusion des savoirs comme devoir positive», Romantisme, 65, 7-25. SHAPIN, S. (1990), «Science and the public». A: OLBY, R. C. et al (eds.), Companion of the History of Modern Science, London, Routletge, 990-1007.
HOSKIN, M. (1997), The Cambridge Illustrated History of Astronomy, Cambridge University Press, Cambridge.
SHEETS-PYENSON, S. (1985), «Popular Science periodicals in Paris and London: The emergence of a low scientific culture, 1820-1875», Annals of Science, 42, 549-572.
L’Astronomie (1883), Revue d’astronomie populaire, de météorologie et de physique du globe. Exposant les progrés de la science pendant l’année, publié par C. Flammarion, avec le concours des
TERRALL, M. (2000), «Natural philosophy for fashionable readers». A: FRASCA-SPADA, M.; JARDINE, N. (eds.), Books and the Sciences in History, Cambridge, Cambridge University Press, 239-254.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 207
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 207-218
JOSEP COMAS SOLÀ, VA VEURE L’ATMOSFERA DE TITÀ? JOSEP M. OLIVER AGRUPACIÓ ASTRONÒMICA DE SABADELL.
Paraules clau: Comas Solà, Gerard P. Kuiper, Observatori Fabra, Damian Peach, telescopi refractor, satèl·lits Júpiter, Tità Did Josep Comas Solà see Titan’s atmosphere? Summary: In 1907 Josep Comas Solà, director of the Fabra Observatory in Barcelona, announced that he had seen a darkening on Saturn’s satellite Titan which made him think that this celestial body had an atmosphere. If this is so, he would be the discoverer of Titan’s atmosphere. We analyse Comas’ experience in planetary observation, the instrumental characteristics and the conditions of Titan, in order to verify whether Comas could actually observe the atmosphere. We can only conclude that he could. Key words: Comas Solà, Gerard P. Kuiper, Fabra Observatory, Damian Peach, refractor telescope, Júpiter satellits, Titan
Josep Comas Solà (Barcelona, 1868-1937) (figura 1) va ser nomenat director de l’Observatori Fabra de Barcelona quan es va inaugurar, càrrec que va mantenir fins a la seva mort, el 1937. S’ha dit d’ell moltes vegades que va ser un astrònom dotat d’una gran experiència en l’observació visual en moltes especialitats. Realment, es va formar en l’astronomia des de molt jove com a aficionat, fent nombroses observacions de tota mena d’astres des de casa seva amb un senzill telescopi refractor Bardou d’11 cm d’obertura. Una vegada llicenciat en físiques i matemàtiques va treballar un temps a l’observatori privat d’en Rafael Patxot, a Sant Feliu de Guíxols,
DOI: 10.2436/20.2006.01.105
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
208
27/10/09
17:01
Página 208
JOSEP M. OLIVER
Figura 1. Josep Comas Solà.
amb un telescopi de 22 cm. Després va instal·lar a casa seva («Villa Urània») un altre telescopi, de 16 cm, Grubb; era l’any 1899. Finalment va disposar del telescopi de l’Observatori Fabra, un Mailhat de 38 cm d’obertura. Tots aquests telescopis eren de tipus refractor. Tità, satèl·lit de Saturn
El 1908, Comas va enviar una comunicació a la revista Astronomischer Nachrichten (Kiel, Alemanya), que aleshores era l’òrgan de la central mundial de comunicats astronòmics. A la comunicació donava compte de diverses observacions dels satèl·lits de Júpiter fetes amb el telescopi de l’Observatori Fabra, a més d’una observació de Tità feta el 13 d’agost de 1907, ara ha fet cent anys (figura 2).
Figura 2. Dibuixos de Comas sobre els satèl·lits de Júpiter i sobre Tità, de Saturn (l’últim), publicats per Astronomischer Nachrichten el 1908.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
JOSEP COMAS SOLÀ, VA VEURE L’ATMOSFERA DE TITÀ?
17:01
Página 209
209
Al text que acompanyava els dibuixos deia, sobre Tità, el següent: «Tità. El 13 d’agost de 1907, amb una imatge molt bona i utilitzant 750 augments, he vist Tità amb uns contorns molt foscos, difuminant-se amb l’obscuritat del cel (quelcom semblant al què s’observa en el disc de Neptú), mentre que cap a la part central és força més clar, veient-s’hi dues taques rodones i blanquinoses que em fan l’efecte d’una estrella doble difusa. Podem suposar, legítimament, que aquesta gran obscuritat dels contorns demostra l’existència d’una atmosfera molt absorbent a l’entorn de Tità». Comas va ser el primer a dir-ho. En ocasions posteriors, ho repeteix. Comas, quan ho explica, fa l’analogia amb els planetes gegants, que sabia força bé que tenen grans atmosferes. La llum reflectida pel planeta ha de travessar un gruix més gran d’atmosfera en els contorns que en el centre, i és per això que els contorns es veuen més foscos. La deducció és correcta. Hi va haver qui se’l va creure i qui no. Més aviat van ser majoria els que no li van fer cas. Hi havia qui no es creia que amb el telescopi de 38 cm hagués pogut veure l’enfosquiment del contorn de Tità, atesa la minúscula mida aparent del satèl·lit. Que se sàpiga, ningú no en va fer cap comprovació, possiblement perquè en aquella època no es va donar importància a la idea que Tità tingués atmosfera i, a més, perquè no era possible fer una comprovació sense un bon telescopi i sense molta experiència. Realment, eren molt pocs els astrònoms que, abans de l’era digital, podien reunir les condicions adequades per observar visualment el disc de Tità. I els que ho haurien pogut fer (com Lowell, Pickering, Antoniadi...), van dedicar atenció alguna vegada als satèl·lits de Júpiter, però no sembla que es preocupessin del de Saturn. Barnard, amb el telescopi de 92 cm de l’Observatori Lick (Estats Units), va dir en certa ocasió sobre Tità que «és rar que es pugui distingir clarament el disc». Només hi ha constància d’observacions fetes a l’Observatori Pic du Midi (França) que, de fet, durant molts anys va ser un dels pocs observatoris del món especialitzats en observació planetària. Amb el refractor de 60 cm, Lyot va observar Tità a la dècada de 1940, i després ho van fer Camichel i Dollfus, destacant-hi el contorn molt fosc i zones clares a l’interior, perfectament concordants amb Comas (figura 3).
Figura 3.
Dibuixos de Tità fets a l’Observatori Pic du Midi.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 210
210
Figura 4.
JOSEP M. OLIVER
Gerard P. Kuiper.
El 1944, l’americà Gerard P. Kuiper (figura 4), amb el telescopi reflector de 2 m d’obertura de l’Observatori McDonald, va obtenir per primera vegada espectres dels satèl·lits de Júpiter, dels principals de Saturn, de Tritó i de Plutó. L’espectre de Tità va ser l’únic que va mostrar clarament la presència gasosa, amb línies d’absorció corresponents al metà. Kuiper ja era reconegut com a gran especialista en planetària; no en va se’l considera l’instaurador de la moderna física planetària. Kuiper va escriure a The Astrophysical Journal: «Tità és l’únic satèl·lit del sistema solar que té una atmosfera que es pot detectar amb els mitjans utilitzats». De fet, Kuiper ja sabia que s’havia detectat visualment atmosfera a Tità, però sembla que no va poder esbrinar qui ho havia dit. De tota manera, ell mateix va escriure: «És difícil de creure que simples observacions visuals hagin pogut evidenciar la presència d’atmosfera sobre objectes de menys d’1” de diàmetre; de fet, això sembla impossible». A molts llocs llegireu que el descobridor de l’atmosfera de Tità va ser Kuiper el 1944. Uns pocs —sobretot espanyols i francesos—, diem que va ser Comas el 1907. És possible comprovar si Comas va descobrir l’atmosfera de Tità?
Anem a comprovar si amb la simple observació visual podia veure l’enfosquiment dins un disc de 0,83” de diàmetre aparent, que és la mida que li proporcionava el telescopi de l’Observatori Fabra. Per veure els detalls més petits dins dels discs planetaris (o de satèl·lits, és igual) calen unes certes condicions: 1. Màxim contrast relatiu de la imatge. 2. Absència de turbulència (almenys durant períodes de temps suficients per percebre els detalls; poden ser només segons i, fins i tot, dècimes de segon). 3. Bona qualitat instrumental. 4. Experiència per part de l’observador.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP COMAS SOLÀ, VA VEURE L’ATMOSFERA DE TITÀ?
27/10/09
17:01
Página 211
211
Els punts 1 i 3 estan relacionats. Dels diferents tipus de telescopis, els refractors són els que proporcionen més contrast. Comas, doncs, treballava amb el telescopi adequat. Les condicions de l’Observatori Fabra, tècnicament, també són bones ja que no pateix turbulència local (ocasionada per les instal·lacions mateixes) i, segons quina sigui la situació meteorològica, també poden haver-hi nits de baixa turbulència d’origen atmosfèric. El punt 4 en Comas el tenia més que superat. Havien passat dinou anys des que va començar amb el seu refractor d’11 cm. Analitzant observacions seves sobre detalls planetaris (Mart i Júpiter) es pot comprovar fàcilment, comparant-les amb imatges actuals, que amb la seva vista era capaç d’arribar al límit de les possibilitats dels telescopis. El poder resolutiu
S’anomena poder resolutiu la capacitat que té un telescopi per diferenciar dos punts contrastats al màxim i molt propers entre si. Es mesura en segons d’arc i es basa en el desdoblament de dues estrelles teòriques d’igual magnitud mitjana (ni molt brillants ni molt febles). És molt coneguda pels interessats en instrumental la taula que relaciona el poder resolutiu amb les obertures dels telescopis i que van popularitzar Couder i Danjon (figura 5). Aquesta mesura es refereix al punt on es produeix la tangència entre els discs de difracció de les dues estrelles (figura 6). Observeu que, tot i aquest límit, un observador pot ser capaç de determinar que es tracta d’un sistema estel·lar doble encara que les dues estrelles estiguin força per sota d’aquest límit. Quan Comas va estrenar el telescopi de l’Observatori Fabra, el 1904, no li va faltar temps per fer proves. El novembre del mateix any va publicar a la revista francesa L’Astronomie una
Figura 5. Taula publicada per Couder i Danjon relacionant l’obertura dels telescopis amb la capacitat que tenen per discernir dos punts estel·lars molt propers entre si. S’ha afegit la resolució teòrica d’un telescopi de 38 cm d’obertura, que és de 0,32” (32 centèsimes de segon d’arc).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
212
Figura 6.
17:01
Página 212
JOSEP M. OLIVER
Tangència als discs de difracció de dues estrelles.
Figura 7. Resultats de mesures micromètriques fetes el 1904 sobre estrelles dobles amb el telescopi de l’Observatori Fabra.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP COMAS SOLÀ, VA VEURE L’ATMOSFERA DE TITÀ?
27/10/09
17:01
Página 213
213
nota amb el resultat d’observacions d’estrelles dobles fetes amb la finalitat de comprovar el telescopi (figura 7). Més endavant publicaria altres resultats similars. El que ens interessa d’aquesta taula és que les estrelles que diu veure tangents (Struve 2777, Delta d’Equuleus, Petit Cheval), o sia, en el límit de resolució neta, estan separades per 0,30”. La parella compleix amb el requisit de tenir les dues components de magnituds similars (4,5 i 5,0, en aquest cas); per tant, són un bon test que ens diu que el telescopi complia els paràmetres teòrics de qualitat, quant a resolució i contrast. D’acord amb el que s’ha dit abans, això permet veure dobles més tancades, però sense separar-ne els discs de difracció (0,23”, 0,22”...). Si estiguéssim parlant de mesurar estrelles dobles, ens quedaríem aquí. Però ara tractem d’observacions planetàries, on els detalls tenen molt poc contrast, i, en aquest cas, el factor principal que hi intervé és l’experiència de l’observador. Fem un experiment amb Mart que ens permetrà examinar Comas quan era jove. Amb el seu telescopi d’11 cm va dibuixar un planisferi de Mart resumint les observacions que va fer durant les temporades de 1890, 1892 i 1894, el qual ens pot donar una idea de fins a quina resolució assolia amb aquell telescopi... i amb la seva vista. Com que es tracta d’una recopilació d’observacions és el que avui dia en diem una «suma d’imatges», que proporciona resultats molt millors que les observacions individuals (figura 8). Prenem com a base un diàmetre aparent de 23”. L’oposició de Mart de 1892 va ser perihèlica, o sia la més favorable de les tres, amb el planeta de 24,8” de diàmetre aparent. A les altres dues va mesurar 19,1” i 21,5”, respectivament, però estava més alt sobre l’horitzó i, per tant, totes tres oposicions tenien un grau de dificultat semblant.
Figura 8. Planisferi de Mart dibuixat per Comas comparat amb una imatge moderna. S’hi identifiquen molts detalls i s’indiquen les mesures angulars d’alguns d’ells.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 214
214
JOSEP M. OLIVER
Prenent mides dins el planisferi, veiem que hi ha detalls de menys d’1 segon d’arc, perfectament identificables a la fotografia moderna que hi ha inserida, i, per tant, reals. Cal tenir en compte que el telescopi era el Bardou d’11 cm, el poder resolutiu teòric del qual és d’1,1” d’acord amb la taula que hem vist abans (aplicada a estrelles). Podem concloure, doncs, que Comas veia detalls planetaris situats per sota del límit de resolució estel·lar, tot i el seu baix contrast. Sens dubte això era gràcies a la seva experiència, tot i que llavors encara era jove, i al fet de provar de veure els mateixos detalls moltes vegades (o sia, d’utilitzar la tècnica de la «suma d’imatges»). Satèl·lits de Júpiter
El 19 d’octubre de 1904 (l’endemà del dia de l’oposició) signava des de l’Observatori Fabra unes observacions dels satèl·lits de Júpiter que repetiria en ocasions futures (figura 9). Pot sorprendre a molts que Comas veiés detalls superficials als satèl·lits de Júpiter atesa la seva petita mida, i pot sorprendre que veiés Ió ovalat. De fet, no era el primer en dibuixar Ió ovalat. Pickering ja havia dit que veia aquest satèl·lit ovalat, atribuint-ho a un problema d’astigmatisme instrumental. Comas li discuteix (mai no es quedava curt si creia que havia de discutir l’opinió dels més prestigiosos astrònoms del món), dient que si fos astigmatisme
Figura 9.
Satèl·lits de Júpiter dibuixats per Comas amb el telescopi de l’Observatori Fabra.
veuria ovalats tots quatre satèl·lits, i només n’hi veia un. Partint d’això emet la hipòtesi que, com que Ió és molt proper a Júpiter, la seva forma podria ser un efecte de marea. És possible, teòricament, que Comas hi veiés detalls superficials?
En el moment de les observacions, els diàmetres dels satèl·lits eren: Ió = 1,26”; Europa = 1,09”; Ganimedes = 1,86”; Cal·listo = 1,67”. Hem quedat que el poder resolutiu del telescopi és de 0,32”, però que es poden veure detalls més petits. Per tant, és evident que podia veure els discs dels satèl·lits amb facilitat. Cal tenir en compte que, en observacions planetàries, quan es dibuixen detalls situats al límit de percepció no es pot pretendre que les formes siguin absolutament fidedignes.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP COMAS SOLÀ, VA VEURE L’ATMOSFERA DE TITÀ?
27/10/09
17:01
Página 215
215
L’observador pren nota d’allò que «li sembla veure», ja que està en el límit. Moltes vegades ja és important el sol fet de veure-hi alguna cosa, tot i que no se sigui capaç d’assegurar-ne ni la forma ni les mides. Tots els observadors visuals amb experiència en són perfectament conscients, i per això ningú no s’estranya que, per exemple, uns mateixos detalls de Mart els vegem dibuixats de diverses maneres, quan sabem que en la realitat no s’han alterat. A les observacions de 1904, veiem que dibuixa unes ombres centrals a Ió i a Europa. Si acluqueu molt els ulls mirant aquestes imatges, la vostra nineta es diafragmarà i perdreu resolució. La barra prima d’Ió i el triangle fosc d’Europa se us deformaran, però hi seguireu veient aquestes ombres. L’ombra vertical d’Ió, esborronada, ocupa aproximadament una cinquena part del diàmetre. Traduït a segons d’arc, són 0,25”. Estaria una mica per sota del límit teòric estel·lar del telescopi (0,32”), però ja hem demostrat que Comas era capaç de detectar detalls d’aquesta dificultat, tot i el seu poc contrast. Podem suposar que va veure un detall borrós vertical i que el va dibuixar sens dubte massa prim. La taca triangular d’Europa és un terç del diàmetre del disc; són 0,3”, límit teòric del telescopi. Ganimedes i Cal·listo són els satèl·lits més grans. Hi dibuixa diverses ombres, més o menys imprecises, i gairebé sempre hi dibuixa una zona polar clara. Avui sabem quin aspecte tenen els satèl·lits de Júpiter. Les sondes espacials els han fotografiat de prop (figura 10).
Figura 10. Comparació dels quatre dibuixos de Comas amb imatges modernes de la sonda Voyager (segona fila). La fila de baix ens mostra les mateixes imatges de la sonda després d’aplicar-hi un desenfocament gaussià.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 216
216
JOSEP M. OLIVER
Sabem que Ió no és ovalat, però podem deduir que un efecte òptic pot donar aquesta sensació per causa de mostrar les zones laterals més clares que la part central. Quan es treballa en els límits, l’ull humà tendeix a amplificar qualsevol àrea clara. També succeeix en fotografia: si es volen captar els detalls foscos, els clars queden saturats i apareixen més grans. Un exemple prou conegut dels observadors de Mart són els seus casquets blancs: tothom tendeix a dibuixar-los més grans del que són. Algú podria dir que si Comas va dibuixar repetides vegades Ió, no tenia perquè veure sempre la franja fosca central, ja que el satèl·lit rotaria. Això no és del tot cert. Ió té la rotació sincronitzada i, per tant, sempre ensenya la mateixa cara a Júpiter. Observant Ió quan és proper a les seves màximes elongacions (que és quan es veu millor ja que la resplendor de Júpiter no molesta), sempre mostra el mateix aspecte vist des de la Terra. Una cara estant a l’est i l’altra estant a l’oest. Als altres tres satèl·lits, Comas hi va dibuixar ombres més o menys indefinides i casquets clars. A Europa hi dibuixa el triangle fosc; podria ser l’ombra fosca que hi ha a la dreta de la imatge de la Voyager. Cal tenir en compte la rotació. La semblança de Ganimedes és extraordinària. Cal·listo és el que té menys contrastos. La sèrie de baix són les mateixes imatges de la Voyager a les quals hem aplicat un desenfocament gaussià per fer-les més semblants a l’aspecte sempre borrós que ofereixen les imatges dels telescopis. No veieu Ió ovalat? Damian Peach
Damian Peach és considerat un dels millors astrofotògrafs del món. És ajudant de director de les seccions de Júpiter i Saturn de la British Astronomical Association i membre de la nord-americana ALPO (Association of Lunar and Planetary Observers). És anglès, però de tant en tant agafa els seus estris i se’n va una temporada a les illes Barbados a prendre fotos. Ho fa amb un Celestron-14 (catadiòptric de 35 cm d’obertura). Està especialitzat en l’obtenció d’imatges planetàries amb tècniques digitals (CCD i webcam), emprant el sistema d’integració de múltiples imatges. L’any passat (2006), Peach es va despenjar fotografiant Ió i Ganimedes amb una videocàmera Phillips Thoucam Pro i sumant les imatges. Cosa insòlita, ja que ningú no es dedica a aquests astres a causa de la seva dificultat. A la figura 11 es poden veure les imatges de Peach comparades amb els dibuixos de Comas. Així, doncs, Comas podia veure l’enfosquiment del disc de Tità?
El 18 de setembre de 1907, Saturn estava en oposició amb unes condicions relativament favorables: 44º sobre l’horitzó. La distància a la Terra era de 1.286 milions de km. Ell va fer l’observació el 13 d’agost, però la diferència de distàncies és menyspreable. Aleshores el diàmetre aparent de Tità era de 0,83”. És evident que podia veure l’enfosquiment del contorn i, per tant, deduir que Tità té atmosfera.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
JOSEP COMAS SOLÀ, VA VEURE L’ATMOSFERA DE TITÀ?
27/10/09
17:01
Página 217
217
Figura 11. Imatges d’Ió i de Ganimedes obtingudes per Damian Peach el 2006 comparades amb els dibuixos de Comas.
Agraïments
Al Dr. Josep Maria Codina, director de l’Observatori Fabra, per la informació aportada. A Damian Peach i a Jesús R. Sánchez per autoritzar l’ús de les seves imatges. A Stéphane Lecomte pel seu magnífic estudi sobre les observacions de Tità publicat a L’Astronomie, juny 2005.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
218
27/10/09
17:01
Página 218
JOSEP M. OLIVER
Bibliografia COMAS SOLÀ, J. (1908), «Observations des satellites de Jupiter et de Titan», Astronomischer Nachrichten, 179, 289-290. DANJON, A.; COUDER, A. (1979), Lunettes et télescopes, Paris, Librairie Scientifique et Technique A. Blanchard, 23-28.
OLIVER, J. M. (2007), «Josep Comas Solà, observador visual», A: Ciclo de conferencias. Curso 2006-2007, Sabadell, Agrupació Astronòmica de Sabadell, 385-403.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 219
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 219-227
L’ESFERA COPERNICANA DE L’ABAT JOAN DE SAFONT (1789-1847) CARLES PUIG-PLA CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA.
Paraules clau: astronomia, esfera copernicana, Joan de Safont, Sant Pau del Camp, Barcelona al segle XIX The copernican sphere of abbot Joan de Safont (1789-1847) Summary: Joan de Safont, benedictine monk and last abbot of Barcelona’s monastery of Sant Pau del Camp, founded a class of speculative and practical physics in the school of Sant Pau del Camp. He organized a mechanical and physical cabinet with abundant apparatus constructed by craftsmen from Barcelona. His inerest in astronomy led him to construct sun clocks and invent a copernican sphere at the beginning of the decade of 1830. It was a very ingenious device, articulated and equipped with mechanisms so that with a crank it was able to move the planets, satellites and comets of the Solar System in his orbits. Francesc Arau, a capable machinist, was the person in charge of the practical construction of the sphere. Key words: Astronomy, Copernican Sphere, Joan de Safont, Sant Pau del Camp, Barcelona in the XIXth century
Introducció
El monjo benedictí Joan de Safont (1789-1847), darrer abat del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, va fundar al Col·legi de Sant Pau una «classe de física especulativa i pràctica» i va muntar i organitzar un gabinet mecànic i físic amb abundants aparells construïts per
DOI: 10.2436/20.2006.01.106
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
220
17:01
Página 220
CARLES PUIG-PLA
artesans de Barcelona. El seu interès per l’astronomia el va dur no només a construir rellotges de sol, sinó també a dissenyar una esfera copernicana que va tenir un gran ressò a la ciutat. Va ser aquest un artilugi molt enginyós, tot ell articulat i dotat de mecanismes de rodes sens fi de tal manera que mitjançant una manovella s’aconseguia fer moure els astres del sistema solar en les seves òrbites, incloent-hi satèl·lits i cometes. La realització pràctica del projecte de Safont va córrer a càrrec del maquinista barceloní Francesc Arau i Santponç. Podem arribar a copsar com era aquesta esfera i què se’n va fer posteriorment gràcies a diversos testimonis que la van veure funcionar, en particular Joaquim Balcells i Josep Estalella, a més, és clar, del mateix Safont.1 Joan de Safont, el darrer abat de Sant Pau del Camp
Joan de Safont (Çafont o Zafont)2 va néixer a Besalú el 15 de juliol de 1789.3 De jove va ingressar de monjo al monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès. L’any 1806, amb 17 anys, va entrar al Reial i Pontifici Col·legi que la Congregació Claustral Tarraconense tenia al costat del monestir de Sant Pau del Camp a Barcelona per fer el seu noviciat i estudis eclesiàstics, com havia fet el seu germà Ignasi. El col·legi va ser requisat per les tropes franceses el 1808. Durant la Guerra del Francès, Safont va guiar combois de queviures per socórrer els assetjats de Girona. L’any 1814, Safont, que ja havia professat, va esdevenir professor del col·legi de Sant Pau. Gràcies a les seves diligències, el col·legi va reobrir de nou el mes d’octubre de 1814.4 El 1816 va ser nomenat catedràtic de filosofia del col·legi i tres anys després, el 1819, es va llicenciar en teologia i va ser nomenat definidor de la Congregació, és a dir membre del consell definitori per al govern i disciplina de l’orde benedictí. El monestir i el col·legi van ser dissolts durant el Trienni Liberal. El 22 de gener de 1824 el col·legi va reobrir-se però la normalitat no es va poder restablir fins al començament del 1828, quan els monjos van retornar al monestir i els novicis i estudiants, al col·legi. Aquell mateix any, Joan de Safont va ser secretari d’estudis i sota la seva direcció pedagògica el col·legi va seguir funcionant fins al 1833. Comptava, llavors, amb 1.
Aquest treball està vinculat al projecte de recerca «Ingeniería y cultura científica en Cataluña y España (1720-2000)»
(HUM2007-62222/HIST). L’article reflecteix la informació sobre Safont que l’autor va elaborar a la seva tesi doctoral (Puig Pla, 2006). 2.
Respecte a la inicial del cognom de Joan de Safont, al llibre parroquial on és inscrit apareix com a Çafont que és com
s’hi refereix, per exemple, Joan Carreres (Carreres, 1990: 35-43). D’altra banda, ell mateix signava com a Zafont, i així el designa el seu primer biògraf, el que fou deixeble seu Joan Illas i Vidal, el qual va llegir un elogi de Safont el dia 31 de desembre de 1848 a la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona (Illas, 1849). Hem mantingut la grafia Safont, utilitzada majoritàriament pels autors del llibre commemoratiu del II centenari del seu naixement abans esmentat. 3.
Safont va ser batejat el dia 17 i, per això, de vegades apareix aquesta data com la del seu naixement.
4.
Safont era monjo de Sant Cugat i no va ser fins l’any 1816, segons sembla, que va ser destinat al monestir de Sant Pau
de Camp de Barcelona (Pozo, 1990: 29).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
L’ESFERA COPERNICANA DE L’ABAT JOAN DE SAFONT (1789-1847)
17:01
Página 221
221
només dos catedràtics de filosofia i teologia i setze estudiants i el 1834 es va tancar. L’edifici es volia destinar a col·legi públic i Safont, que continuava allà, va esforçar-se per crear un gabinet de mecànica i física i un museu d’autors grecollatins (format per estàtues, bustos i baixos relleus) per a ús dels estudiants (Carreres, 1990: 37). L’any 1834 va ser elegit abat del monestir de Sant Pau del Camp i de Sant Pere de la Portella (Pladevall, 1990: 17-22). Tanmateix, amb només tres monjos, el monestir de Sant Pau va ser finalment clausurat el 1835. Safont va ser, doncs, el seu darrer abat. Safont va ser membre de diverses acadèmies. Se sap que ja el 1828 era soci corresponent de la Real Academia de la Historia a Madrid (Carreres, 1990: 36) i que l’any 1835 va ingressar a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona on, cinc anys més tard (12/V/1840), va llegir una Memoria de la genealogía de los condes de Besalú (Pozo, 1990: 29 i 61-80).5 El 4 de novembre de 1835 va ser elegit membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona. En aquesta institució fou secretari (6/XI/1839) i director (10/XI/1841) de la Secció de Ciències Fisicomatemàtiques i també conservador del gabinet de la mateixa secció (22/X/1846). A l’inici del curs 1835-1836 es va establir a l’Acadèmia de Ciències la càtedra de física que aquest abat il·lustrat dirigia al col·legi de Sant Pau (Real Academia de Ciencias y Artes, 1909-1910: 74-75). A més, va ser proposat com a professor per substituir Joan Agell a l’Escola de Física Experimental quan, l’abril de 1836, Agell va haver de plegar per anar a Madrid. L’any 1836, en establir-se els Estudis Generals a Barcelona, Safont va impartir classes de filosofia moral i fonaments de religió. Va ser una de les personalitats de l’època que impulsaren el retorn de la Universitat a Barcelona. Amb la recuperació definitiva de la Universitat el 1842, va formar part del claustre de professors i va obtenir el batxillerat en Filosofia, la càtedra de Lògica i el doctorat en Teologia i en Lletres. Durant les revoltes de 1842 a Barcelona, Safont va actuar de mitjancer i va presidir la junta consultiva de ciutadans per poder buscar una sortida negociada amb els militars que van assetjar Barcelona a les darreries d’aquell any. Tanmateix, com és sabut, Espartero va bombardejar la ciutat. Després de l’aixecament armat del general Prim (27/V/1843), Safont va formar part de la Junta Suprema que reunia tota l’oposició que volia democratitzar les estructures polítiques de l’Estat. Entre 1843 i 1845 va editar uns almanacs on divulgava dades històriques, culturals, geogràfiques i antropològiques relacionades amb la pagesia, el costumari i la medicina popular (Carreres, 1990: 38-39). En particular, en el seu Almanaque religioso, civil, histórico, geográfico, físico y agrícola per a l’any 1845, publicat el 1844, explicava què era i com funcionava el parallamps i feia una descripció dels descobriments en el camp de l’electricitat des de Von Guericke a Franklin; 5.
La part del manuscrit que es conserva a l’Acadèmia de Bones Lletres i la seva transcripció feta per Montserrat del Pozo
i de Ferrer es troba a Amics de Besalú (1990: 61-80).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
222
27/10/09
17:01
Página 222
CARLES PUIG-PLA
també s’ocupava al Almanaque del vapor i feia esment de Blasco de Garay i de com va fer aplicació del vapor a la navegació l’any 1543 per moure un vaixell a la rada de Barcelona (Pozo, 1990: 30). El Comissionat Regi, encarregat de reorganitzar la Universitat, va nomenar Safont professor de psicologia, ideologia i lògica i va esdevenir propietari d’aquesta càtedra —per Reial ordre de 27/IV/1846— deu mesos abans de morir (Illas, 1849: 17). Va morir el 22 de febrer de 1847 als 57 anys d’edat. Joaquim Balcells va llegir l’elogi de Safont a l’Acadèmia de Ciències el 22 de març de 1849 (Real Academia de Ciencias y Artes, 1909-1910: 76). El gabinet de física de Sant Pau
Al col·legi de Sant Pau del Camp, Safont va fundar una «classe de física especulativa i pràctica» i va muntar i organitzar un gabinet mecànic i físic, que ocupava diverses sales amb abundants aparells construïts per artesans de Barcelona. Segons l’esmentat elogi de Safont que va fer Joaquim Balcells, aquest gabinet de física, on no hi havia cap instrument vingut de l’estranger, presentava l’aspecte següent (Real Academia de Ciencias y Artes, 1909-1910: 80-81): Veíanse en un aposento la máquina eléctrica, el electróforo, los electrómetros y baterías eléctricas bajo formas curiosas, con las cuales demostraba a sus discípulos los fenómenos que pasan en la región del rayo. En otro aposento se hubiera encontrado la máquina neumática, los barómetros, gasómetros y demás aparatos con que se demuestra la influencia que ejerce la atmósfera en la vida de los animales, en la nutrición de las plantas y en la oxidación de los metales. En otra sala se veía brillar un surtido completo de reflectores, de lentes y de prismas destinados a demostrar las propiedades curiosas del lumínico […].
Balcells afirmava que Safont era un acèrrim defensor del sistema d’ondulacions de Descartes i que, per això, no s’havia oblidat dels aparells de difracció i d’interferències «que son los que más favorecen a la teoría de las ondulaciones tantas veces ensalzada y tantas caída en el olvido». Entre els aparells del gabinet hi figurava una locomotiva, «una màquina de vapor que arrossegava el seu tren i funcionava davant dels alumnes bocabadats» (Estalella, 1911: 181). Safont va disposar, doncs, d’un model de màquina de tren moguda pel vapor (un ferrocarril en miniatura) abans que la primera línia de ferrocarril s’establís a la Península entre Barcelona i Mataró el 1848 (Carreres, 1990: 37). [...] pasados los primeros salones, presentaba a la admiración de los curiosos una locomotiva o sea maquinita de vapor de alta presión, que había hecho construir igual que los demás aparatos, por artistas barceloneses, la cual hacía recorrer por un ferrocarril
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
L’ESFERA COPERNICANA DE L’ABAT JOAN DE SAFONT (1789-1847)
17:01
Página 223
223
circular, divirtiéndose mucho en hacerle dar circunvalaciones a la vista de sus alumnos y de los curiosos de su mayor confianza […]. (Real Academia de Ciencias y Artes, 19091910: 80-81) Safont i l’astronomia. L’esfera copernicana D’altra banda, el seu interès per l’astronomia l’havia dut a construir rellotges de sol, com algun que encara es conserva a Noguer de Segueró i que data del 1832 (Pozo, 1990: 72), però, i sobretot, Safont va gaudir de molt de renom arrel de fer construir i pagar les despeses d’una esfera copernicana, tota ella articulada i dotada de mecanismes de rodes sens fi de tal manera que mitjançant una manovella s’aconseguia fer moure els astres del sistema solar en les seves òrbites, incloent-hi satèl·lits i cometes. Va ser una obra molt enginyosa, la construcció de la qual va requerir molt de temps i va constituir una novetat mecànica que presentava, a més, la utilitat addicional de servir com a eina didàctica per a l’ensenyament de l’astronomia. Aquest personatge singular, arran de la construcció d’aquesta esfera va publicar, l’any 1835, un petit opuscle: Nueva esfera copernicana con las órbitas elípticas. En ell mostra una mentalitat oberta envers l’Univers, una visió que el feia capaç d’admetre l’existència d’altres planetes, els quals podien ser habitats per criatures d’altres espècies: Sería en el día casi una temeridad el dudar, que las estrellas fijas son otros tantos soles rodeados como el nuestro de una hermosa y tal vez aún más brillante comitiva de planetas [...]. Si cada una de ellas es centro de su sistema ¿cuántos millones y millones de planetas y cometas no estarán corriendo por esos inconcebibles espacios? (Zafont, 1835: 3)
Feia seves idees que atribuïa al cardenal de Cusa i als jesuïtes P. Castel i P. Hervás, quan parlava de «la sospecha nada absurda ni ridícula [...] de que cada planeta y cometa es habitado de criaturas, si bien que de diferente especie en cada uno de ellos», o quan deia: «no le neguéis [al Creador] la libertad de haber repartido por espacios (cuyos términos la criatura nunca hallará ni conocerá) innumerables mundos de habitantes inteligencias» (Zafont, 1835: 4-5). Interessat per l’astronomia i l’ensenyament Safont va voler trobar la manera de dissenyar una màquina que imités els moviments dels cossos celestes i servís per superar les dificultats inherents a l’estudi dels astres. Volia eliminar el desànim que, segons ell, es produïa si l’aprenentatge es feia amb «el dèbil recurs de figures» o bé amb les esferes conegudes usades fins aleshores que ell creia que «no podien avivar mai la fantasia per no presentar els moviments pràctics dels astres». Safont mateix indicava quin era el seu objectiu: no buscaba la formación de una máquina en que se representase un solo movimiento de los planetas, y cometas sino el modo con que caminan en sus giros naturales, esto es en órbitas elípticas según descubrió Keplero, y éstas que se figurasen reales y visibles, y no ideales como lo han hecho algunos maquinistas.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
224
17:01
Página 224
CARLES PUIG-PLA
El monjo desitjava que es poguessin observar distintament el periheli i l’afeli dels planetes, «la major celeritat en el primer i la menor en el segon, els seus ascensos i descensos per entendre la causa de no anar-se’n per la tangent en el seu afeli, ni de caure en el Sol en el periheli». També volia que es reflectís el diferent pas pel Zodíac per tal de veure clar els seus trànsits pel mateix, que no es confongués amb l’horitzó, per la qual cosa calia que la màquina estigués una mica inclinada. També pretenia que els planetes majors tinguessin moviment de rotació i que tots els satèl·lits giressin al voltant d’ells. L’any 1828 va sentir parlar de l’arribada d’un nou sistema planetari amb moviment que s’havia fet a París que ell pensava que funcionaria segons les lleis de Kepler, però en veure’l es va adonar que: adolecía también ésta de los demás defectos que las demás de que tenía yo noticia, y que las aventajaba muy poco para poder explicar, o hacer a lo menos palpables los más principales fenómenos por carecer de órbitas visibles, ni ser éstas elípticas, y también por no tener la debida inclinación, sino una posición perpendicular.
Safont també va observar que de tots els planetes majors, només la Terra tenia moviment sobre el seu eix i que, de tots els satèl·lits, cap, tret de la Lluna, girava entorn del corresponent planeta i que «no se figuraba ni siquiera una sola órbita de algún cometa para entender en cuanto se pueda los rarísimos giros de estos cuerpos». El projecte de Safont presentava moltes dificultats per a la seva realització pràctica perquè no tenia cap model similar en què basar-se. L’any 1832 va parlar amb el maquinista de Barcelona Francesc Arau i Santponç, a qui li va donar a conèixer els seus propòsits. Després d’alguns mesos Arau va assegurar-li que ja havia aconseguit idear i traçar un pla per poder realitzar l’esfera copernicana i els mecanismes corresponents. Arau la va començar a construir al claustre del Reial Col·legi de Sant Pau fins a aconseguir acabar-la.6 Podem copsar com era aquesta esfera a través de les descripcions de tres testimonis: Joaquim Balcells, Josep Estalella i el mateix Safont. Balcells parlava de l’esfera en aquests termes: Un hermoso y sólido montante de caoba maciza con preciosos adornos, constituía la base del complicado mecanismo de manubrio que se comunicaba a centenares de ruedas y cilindros dentados, que repartían simultáneamente la acción impulsiva a todas las masas esféricas de la copernicana con una exactitud tal en la colocación de los ejes, que no se percibía el menor desnivel ni roce a pesar de tanta complicación.
6.
Francesc Arau no podia disposar d’un taller adequat per fer l’esfera. Safont ho va reflectir a la seva publicació quan,
referint-se a Arau, deia: «a pesar de que su escasa fortuna, y numerosa familia no le permiten tener un taller correspondiente a su extraordinario ingenio para las artes» (Zafont, 1835: 11).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
L’ESFERA COPERNICANA DE L’ABAT JOAN DE SAFONT (1789-1847)
17:01
Página 225
225
Veíase en el centro una grande esfera metálica dorada al fuego dar circunvalaciones sólo alrededor de su eje, que representaba al Sol. Veíanse cerca recorrer sus respectivas órbitas ínferos Mercurio y Venus, en seguida la Tierra con su satélite la Luna, y luego a mayor distancia los planetas súperos por su orden, Marte, Júpiter con sus cuatro satélites, Saturno con su anillo y siete satélites y en fin todas las demás masas planetarias conformadas todas en marfil de proporcionada magnitud. Veíanse algunas órbitas elípticas muy excéntricas que las recorrían esferas con prolongaciones figurando a los cometas… Todo este sistema de masas movibles y de mecanismos estaba comprendido dentro de un enjaulado de anillos, que representaban los círculos máximos y menores de la esfera armilar con una extensa gasa de seda transparente, que tenía pegadas en forma de lentejuelas de plata de diversas magnitudes, todas las constelaciones y estrellas visibles desde el Sirius, Aldebarán, Corazón de León, Espiga, etc., hasta las pequeñísimas que se ven en la Vía Láctea y demás nebulosas. (Real Academia de Ciencias y Artes, 1909-1910: 83-84)
Josep Estalella que va poder veure l’esfera copernicana de Safont a començaments del segle XX, la descrivia així (Estalella, 1911: 182): [...] dividida en dos hemisferios, de tela metálica sobre armazón de madera, y de 1,70 m. de diámetro, encerraba, encarriladas en órbitas de latón, las esferas de latón y de marfil representativas del Sol, Mercurio, Venus, Tierra con su satélite, Marte, Júpiter con cuatro satélites, Saturno con satélites y anillo, y en los confines, rozando casi la tela metálica del cielo, y acompañado de dos satélites, Herschell: no se llamaba aún Urano ni se había descubierto Neptuno. Y al girar el manubrio y rechinar los engranajes, sobre el conjunto de órbitas planetarias corrían, por carriles elípticos y arrastrados por cadenas sin fin, dos cometas, uno directo y otro retrógrado.
Safont va explicar també què s’havia aconseguit amb la màquina realitzada per Arau sota la seva direcció (Zafont, 1835: 11): [...] se explican con ella prácticamente todos los movimientos insinuados, venciendo lo que no se había vencido aún [...]. Las direcciones, estaciones y retrogradaciones; las distancias y velocidades proporcionadas de los planetas con sus ascensos y descensos, girando sobre sí mismos y alrededor del sol, que está puesto en uno de los focos de la elíptica, igualmente los distintos puntos en que tienen mayor o menor celeridad, tanto éstos como los cometas, por ser las órbitas visibles y elípticas, aparecen tan claros al primer golpe de vista, que por poco que se haya saludado la astronomía, se pueden fácilmente conocer el orden y movimiento general de esta gran máquina del Universo [...].
En la seva publicació sobre l’esfera copernicana, Safont comentava les lleis de Kepler i donava dades de tots els planetes (inclòs Herschel, com s’anomenava llavors a Urà); feia consideracions sobre les revolucions i òrbites dels cometes i sobre la ignorància que al llarg
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
226
17:01
Página 226
CARLES PUIG-PLA
de la història havia estat associada a l’aparició de cometes o a la producció d’eclipsis (posava exemples relacionats amb els antics grecs, l’Imperi romà, el Perú dels inques o la Xina del segle XVIII); contraposava aquestes pors amb la utilitat de l’estudi dels eclipsis per al coneixement (determinar longituds o datar fets històrics). Les vicissituds posteriors de l’esfera copernicana
A l’època de la desamortització, aquest eclesiàstic il·lustrat va evitar la crema de Sant Pau del Camp, però no el desmantellament del col·legi ni l’exclaustració dels monjos. L’esfera copernicana va ser desmuntada i amagada a les seves habitacions privades i va anar a parar al Seminari de Girona on el rector, Pere Colomer, que més tard seria bisbe de Vic, va fer-hi gravar uns dístics laudatoris de Safont (Carreres, 1990: 37). A començaments del segle XX, el Dr. Fontserè, coneixedor que l’esfera copernicana havia estat al Seminari de Girona, li encarregà a Josep Estalella de seguir-ne la pista fins a trobarla. Estalella va trobar la màquina de Safont a l’esmentat Seminari i, a més, s’assabentà, gràcies al secretari d’aquella institució, Francesc Perramon, que la màquina havia anat a parar a la vila natal de l’abat Safont, Besalú; a mitjan segle XIX, el Dr. Noguer, llavors vicerector del Seminari de Girona, va demanar a la família de Safont l’esfera, en dipòsit, per aprofitar-la per a l’ensenyament. La màquina, però, estava desmuntada i, per això, un seminarista —un ordenant anomenat Guitart— que coneixia l’ofici de rellotger va reconstruir el mecanisme l’any 1864. Quan el Seminari va haver de marxar del seu local, l’any 1873, l’esfera va tornar a ser desmuntada i l’any 1876, en retornar de nou, el Dr. Mundet i el Dr. Perramon van tornar a muntar-la (Estalella, 1911: 183). El 1911 la màquina es trobava lleugerament deteriorada tot i que Estalella considerava que no seria difícil recompondre-la. Estava desada a la sala de física i història natural, en una vitrina octogonal al sostre de la qual, en un tauler, es podien llegir els dístics laudatoris que hi va fer inscriure Pere Colomer. Conclusions
En la història de l’ensenyament de la física i de l’astronomia a Catalunya a la primera meitat del segle XIX, l’abat Joan de Safont ocupa un paper destacat a causa de les classes que va impartir a diverses institucions barcelonines (Col·legi de Sant Pau del Camp, Acadèmia de Ciències, Escola de Física experimental...). Des del punt de vista de la mecànica i la física, l’aconseguiment més remarcable és l’establiment d’un ric gabinet de física a Sant Pau. En relació amb l’astronomia, l’aportació més reeixida de Safont va ser l’esfera copernicana que va idear, i que va construir Francesc Arau sota la seva direcció. Amb aquesta esfera de grans dimensions (1,70 m de diàmetre) s’aconseguia reproduir els moviments planetaris seguint òrbites el·líptiques mitjançant un sofisticat mecanisme d’engranatges.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
L’ESFERA COPERNICANA DE L’ABAT JOAN DE SAFONT (1789-1847)
17:01
Página 227
227
Bibliografia AMICS DE BESALÚ (ed.) (1990), Commemoració II centenari del naixement de l’abat Safont, Besalú, Fundació “La Caixa”, Ajuntament de Besalú, Patronat Eiximenis. CARRERES, J. (1990), «Joan de Çafont i de Ferrer». A: AMICS DE BESALÚ (ed.) (1990), Commemoració II centenari del naixement de l’abat Safont, Besalú, Fundació “La Caixa”, Ajuntament de Besalú, Patronat Eiximenis. ESTALELLA, J. (1911), «La Esfera copernicana de Fray Zafont», Boletín de la Sociedad Astronómica de Barcelona, any II, 9, abril 1911, 181-183. ILLAS Y VIDAL, J. (1849), Elogio del venerable abad electo de San Pablo, Juan de Zafont y de Ferrer leído en sesión pública de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País, el 31 de diciembre, Barcelona, Imp. de Agustín Gaspar. PLADEVALL, A. (1990), «Joan de Safont i de Ferrer, monjo i abat». A: AMICS DE BESALÚ (ed.) (1990), Commemoració II centenari del naixement de l’abat Safont, Besalú, Fundació “La Caixa”, Ajuntament de Besalú, Patronat Eiximenis.
POZO, M. del (1990), «Commemoració del 200è aniversari del naixement de l’abat Joan de Safont i de Ferrer, 1789-1989. Besalú, 16 de juliol del 1989». A: AMICS DE BESALÚ (ed.) (1990), Commemoració II centenari del naixement de l’abat Safont, Besalú, Fundació “La Caixa”, Ajuntament de Besalú, Patronat Eiximenis. PUIG PLA, C. (2006), Física, Tècnica i Il·lustració a Catalunya. La cultura de la utilitat: assimilar, divulgar, aprofitar, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona [tesi doctoral]. REAL ACADEMIA DE CIENCIAS Y ARTES (19091910), Nómina del personal académico, Barcelona, López Robert. ZAFONT, J. de (1835), Nueva esfera copernicana con las órbitas elípticas. Inventada y trabajada por el artista barcelonés Don Francisco Arau y Sanpons, bajo la direccion y á expensas de Don Fray Juan de Zafont y de Ferrer, Barcelona, en la oficina de Don Juan Francisco Piferrer, impresor de S.M.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 228
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 229
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 229-235
L’OBSERVATORI DE L’EBRE, UNA INSTITUCIÓ SINGULAR ANTONI ROCA ROSELL DEPARTAMENT DE MATEMÀTICA APLICADA I CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA.
Paraules clau: geofísica, astronomia, història de les institucions científiques a Catalunya, la Companyia de Jesús i la ciència The Ebro Observatory, an extraordinary institution Summary: The Ebro Observatory was set up in 1904 in Roquetes, in the south of Catalonia, at the Ebro river. The Observatory was linked to the College of the Jesuits, that was then in Tortosa. The extraordinary features of the history of the Observatory explain its continuity, but also a number of difficult circumstances. This communication presents some reflections after the publication of a book celebrating the centenary of the centre. Keys words: Geophysics, Astronomy, history of scientific institutions in Catalonia, the Society of Jesus and science
La redacció d’una història de l’Observatori de l’Ebre, conjuntament amb Manuel García Doncel, que ha aparegut el novembre de 2007, ens ha donat oportunitat d’analitzar les característiques d’aquesta institució científica centenària i treure’n algunes conclusions (García Doncel & Roca Rosell, 2007). En el procés de reflexió hi han participat diferents membres de l’Observatori de l’Ebre, com ara Josep Oriol Cardús i Luis Felipe Alberca, antics directors del centre, o el director actual, Miquel Torta. També he tingut oportunitat de discutir sobre
DOI: 10.2436/20.2006.01.107
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
230
27/10/09
17:01
Página 230
ANTONI ROCA ROSELL
aquesta qüestió amb Josep Batlló, inicialment implicat en la preparació del llibre. Batlló, geofísic i historiador de la ciència, ha treballat durant dos períodes a l’Observatori i és probablement la persona que coneix millor la seva instrumentació, tenint en compte que la pot situar en el context de la instrumentació geofísica espanyola, de la qual ha publicat dos interessantíssims catàlegs (Batlló, 2004; Batlló, 2005). La singularitat de l’Observatori de l’Ebre s’inicià, en certa manera, amb la seva fundació. Durant el segle XIX, foren creats diversos observatoris vinculats a la Companyia de Jesús (Udías, 2003), en tots els casos vinculats a un dels seus col·legis. També fou així a l’Observatori de l’Ebre, perquè sorgí d’una iniciativa del Col·legi Màxim de la província jesuítica d’Aragó, llavors situat a Tortosa. De tota manera, la iniciativa no partí del rector del col·legi o d’un dels seus professors, sinó de Ricard Cirera, un dels seus alumnes avançats. Cirera havia tornat de Filipines, on fou enviat per substituir el pare Martín Juan, encarregat de l’elaboració del mapa magnètic de les illes. Juan pertanyia a l’Observatori de Manila, una iniciativa de Frederic Faura, que era professor del col·legi de Manila. Cirera acomplí la seva tasca i el 1893 va aparèixer la publicació corresponent. Tot indica que Cirera no tenia una formació científica específica, però la suplí amb coneixements adquirits sobre el terreny. Tornant a Tortosa, proposà la creació de l’Observatori per contribuir a la formació dels jesuïtes que anessin a les missions, on hi havia diversos observatoris com el de Manila. La proposta de Cirera fou ben acollida pel Provincial de la Companyia i va poder estudiar l’orientació del centre viatjant per diversos observatoris del món. D’aquesta manera, Cirera arribà a la conclusió que feia falta un centre especialitzat en l’estudi de les relacions entre el Sol i la Terra, particularment a través del magnetisme. El projecte anà desenvolupant-se i passà de ser una estació magnètica a un observatori complet, amb una secció d’estudis del Sol (fotografia de les taques, estudis de l’espectre solar), una secció meteorològica, amb mesuraments de l’electricitat atmosfèrica, però també dels corrents tel·lúrics, i una secció sísmica. L’emplaçament de l’Observatori fou aconsellat per Josep Joaquim Lànderer, un científic amateur resident a Tortosa. Lànderer, un autodidacta, era un geòleg i astrònom de reconeguda experiència a Espanya i a Europa (Gozalo & Navarro, 1995). A la seva casa de Tortosa, disposava d’una magnífica biblioteca, amb revistes internacionals, i diversos laboratoris. Innocent Paulí i, poc després, Jaume Ferran tingueren a la seva disposició aquests recursos i això va fer possible la seva carrera científica i tècnica. Recordem que Ferran i Paulí es troben entre els introductors de la telefonia a Espanya, publicaren el 1879 un manual de fotografia que representa una fita en la història moderna d’aquesta tècnica i el 1884 descobriren la primera vacuna artificial aplicada en humans, contra el còlera. L’activitat d’aquest grup va ser qualificada, pel metge Giné i Partagas, com la «Facultat de Ciències de Tortosa» (Tió, 2007). Cirera també pertanyia a aquesta «facultat» i es beneficià dels recursos i dels consells de Lànderer. En relativament poc temps, l’Observatori va ser una realitat. El setembre de 1904 va ser inaugurat «privadament», perquè encara no estaven a punt totes les seccions, però hi assistiren moltes persones, tant del món científic com de les comarques de l’Ebre. L’any següent,
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
L’OBSERVATORI DE L’EBRE, UNA INSTITUCIÓ SINGULAR
27/10/09
17:01
Página 231
231
tingué lloc la inauguració oficial, amb motiu de l’eclipsi total de Sol del 30 d’agost de 1905. L’Observatori s’havia construït dins de la zona de totalitat de l’eclipsi, de manera que es podria observar des de les seves instal·lacions, circumstància molt excepcional. Amb motiu de l’eclipsi, moltes delegacions d’arreu del món instal·laren les seves estacions a Espanya, i un bon nombre a l’Observatori de l’Ebre. Tot i que l’observació patí de dificultats meteorològiques, la ressenya de les observacions constituí la primera memòria de l’Observatori, essent la seva presentació oficial a la comunitat científica internacional. Aquesta publicació complementà la presentació dels primers resultats de l’Observatori, que Cirera portà a terme en reunions internacionals a París i Oxford el 1907. Aquestes intervencions foren acollides amb gran satisfacció i, en realitat, consolidaven el prestigi de l’Observatori, un prestigi que el centre ha sabut mantenir fins als nostres dies. Poc després de l’Observatori, al Col·legi Màxim de Tortosa sorgiren dos projectes científics més: un Laboratori Químic i un Laboratori Biològic. Ambdós estaven pensats per reforçar l’activitat de la Facultat de Filosofia del Col·legi i per prestar serveis tècnics i científics a l’exterior. D’altra banda, aquesta Facultat de Filosofia es traslladà a un nou edifici al costat de l’Observatori. D’aquesta manera, a Tortosa (de fet hauríem de dir a Roquetes) havia sorgit un complex científic «d’importància», com se’l denominà llavors. Potser per enfortir aquesta concentració científica, Cirera promogué la publicació d’una revista d’alta divulgació científica, Ibérica, que aparegué el 1914. El procés pot semblar que estava en el seu punt àlgid, quan començà a fer aigües. D’una banda, la divisió del col·legi, en dues instal·lacions a un quilòmetre i mig de distància, començà a crear conflictes i recels, per part dels que temien que els científics estiguessin adquirint tanta rellevància. D’altra banda, la província considerà el trasllat del Col·legi a un altre indret, justament per fer front als problemes d’espai. Es decidí el trasllat a Sarrià i s’inicià un procés pel qual el 1917 la Facultat de Filosofia ja no estava a Roquetes i, pocs anys després, també abandonà el lloc la redacció d’Ibérica. La soledat de l’Observatori representava un obstacle molt seriós des del punt de vista de la Companyia de Jesús: les regulacions de l’orde consideraven l’atorgament d’un sou als membres que es dediquessin a l’ensenyament, però no als altres. Això representa que, a partir de 1917, els jesuïtes que treballaven a l’Observatori tingueren greus dificultats de manteniment personal, situació que s’ha mantingut fins als nostres dies. L’existència d’un observatori lluny d’un col·legi no estava prevista. No sabem si aquesta situació força singular fou la responsable del relleu en la direcció del centre el 1919. Ricard Cirera feia temps que demanava ser rellevat i a final d’aquell any Lluís Rodés tornà a Roquetes després d’un periple de formació científica a diversos països del món, principalment als Estats Units. Rodés continuà la tasca de Cirera, consolidant el funcionament regular de l’Observatori i mantenint o augmentant la seva presència a la comunitat científica internacional (Mas Solench, 2002). Val a dir que poques institucions científiques catalanes o espanyoles estaven tan arrelades en l’escena internacional com l’Observatori. Rodés també aprofundí la seva projecció sobre el públic a Catalunya. La seva
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
232
27/10/09
17:01
Página 232
ANTONI ROCA ROSELL
conferència al Palau de la Música, «Harmonies del firmament», va ser acompanyada per una projecció d’imatges i acompanyament d’orgue i tingué un gran ressò. Amb l’adveniment de la República, l’Observatori passà per un tràngol important. Com és sabut, el 1932, l’aprovació de la Constitució comportava a la pràctica l’expulsió de la Companyia de Jesús. Una sèrie de directius de l’Instituto Geográfico van viatjar a Roquetes, acompanyats pel director del Servei Meteorològic de Catalunya, Eduard Fontserè. Hagueren de renunciar a fer-se càrrec de l’Observatori, perquè des de 1912 era un patronat, presidit pel bisbe de Tortosa i, per tant, no pertanyia legalment a la Companyia. La continuïtat del centre quedà assegurada perquè, a més, s’autoritzà a Rodés i als altres membres de l’orde que continuessin portant l’Observatori (tot i ser més de quatre, segons que sembla el nombre màxim admès, excepte que fos autoritzat expressament). El cert, però, és que tingué més dificultats econòmiques, a causa del retard en el cobrament de les subvencions de l’Estat. De tota manera, podem observar la continuïtat de les activitats del centre i del seu director, tant a Catalunya i Espanya com a l’estranger. L’esclat de la guerra civil espanyola (1936-1939) commogué, com és natural, la vida de l’Observatori, que va ser visitat per patrulles de la FAI des dels primers dies. Rodés, tal com es reflecteix en el seu diari, afrontà amb valentia aquestes visites que, per descomptat, partien de l’hostilitat envers l’Església. Rodés explicà la funció científica internacional de l’Observatori i no s’amagà de la seva condició de sacerdot. Fou respectat per la seva disconformitat amb l’aixecament militar, tal com ho reflecteix el seu diari, on afirma que el mal que els militars volien evitar —l’ascens del comunisme— amb la rebel·lió no havien fet més que agreujar-lo. El centre continuà funcionant, tot i que alguns dels seus membres, com Antoni Romañá, llavors vicedirector, es traslladaren a Barcelona, on fou professor de l’Acadèmia Lauria, una entitat que encobria l’escola dels jesuïtes. Altres membres de l’Observatori marxaren de Catalunya per anar al bàndol franquista. Rodés acudí als congressos internacionals de París (1937) i Estocolm (1938) i tornà sempre a Catalunya, tot i que en una ocasió els dirigents de la Companyia li suggeriren que no ho fes. Com se sap, el curs de la guerra portà el front a l’Ebre. L’Observatori s’hi trobà just al mig, però no arribà a ser seriosament afectat pels combats. L’abril de 1938, mentre Rodés estava a Barcelona, un escamot de soldats del Ministeri d’Hisenda de la República procediren al desmantellament de l’Observatori, sense que el seu director n’hagués estat informat. Rodés trobà dificultats per tornar, però finalment ho va fer i es trobà el centre buit i malmès a causa de la precipitació del desallotjament. Tornà a Barcelona on tractà inútilment d’aclarir els fets, però pocs dies després, dins el mateix mes d’abril, l’Observatori passà a les mans de les tropes franquistes. Amb elles arribà el pare jesuïta Enric de Rafael, que es féu càrrec provisionalment de l’Observatori. El mes de maig, Romañá en fou nomenat director (Cardús, 1995) i Rodés, després del tràngol passat, anà a reposar a casa d’uns amics a Mallorca, on morí al cap de pocs dies, el juny de 1939. Poc després, Romañá recuperà l’instrumental de l’Observatori al Castell de Peralada i s’inicià la reconstrucció del centre, tot i que una part important s’havia malmès.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
L’OBSERVATORI DE L’EBRE, UNA INSTITUCIÓ SINGULAR
27/10/09
17:01
Página 233
233
L’Observatori participà en l’estructuració del sistema científic del franquisme. En particular, Romañá fou un dels membres fundadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), una institució amb la qual ha estat vinculat fins al present. A més, aconseguí fons del programa de reconstrucció de les «regions devastades» per reparar les instal·lacions de l’Observatori. En pocs mesos, tornava a estar en funcionament. Val a dir que era una entitat prou singular dins del CSIC i, en general, dins la comunitat científica espanyola. Els altres observatoris oficials tenien una orientació molt diferent. Tenint en compte el desenvolupament de la guerra mundial, les relacions exteriors tardaren a normalitzar-se. En acabar la guerra, Romañá aconseguí que Espanya no fos expulsada de les organitzacions a les quals pertanyia i l’any 1948 participà en la represa de la Unió Astronòmica Internacional en el seu congrés de Zúric. Recordem que l’any 1945 el govern espanyol va ser expulsat de les Nacions Unides i no seria fins al 1953 que signà un acord amb els Estats Units i el Vaticà, cosa que donà lloc a la seva admissió a les Nacions Unides el 1955. L’Observatori va participar el mateix 1948 a Oslo a la represa de l’Unió Internacional de Geodèsia i Geofísica i, més tard, el 1954, a la formació de l’Associació Internacional de Geomagnetisme i Aeronomia. La integració a la comunitat científica internacional ens explica que l’Observatori participés en la preparació de l’Any Geofísic Internacional, previst per a 1957-1958. En funció d’aquest esdeveniment, el 1955 l’Observatori creà una nova secció, la ionosfèrica, a partir de la instal·lació d’un sondejador, finançat pel Ministeri de l’Aire. Fou el primer sondejador a la península Ibèrica. El 1956 l’Observatori organitzà a Barcelona i Roquetes una de les reunions preparatòries de la comissió internacional de l’Any Geofísic. Es dóna el cas que en el curs d’aquesta reunió la delegació soviètica anuncià que l’octubre de 1957, en la inauguració de l’Any Geofísic, llançaria un satèl·lit artificial. S’ha de tenir present que la Unió Soviètica no s’havia incorporat a l’organització fins l’any anterior, a la reunió de Roma. A més, era la primera delegació oficial d’aquell país que entrava a Espanya després de la guerra civil. El 1970, Romañá abandonà la direcció de l’Observatori i fou substituït per Josep Oriol Cardús, que feia anys que ja era qui portava l’Observatori. Aquell any se signà un acord perquè l’Observatori fos un centre coordinat del CSIC i s’establí un altre acord de col·laboració amb la Universitat de Barcelona. En el nou edifici de la Facultat de Ciències a la Diagonal, l’Observatori disposà d’uns locals on traslladà una part de la seva biblioteca. Al mateix temps, els membres de l’Observatori es feren càrrec d’explicar geomagnetisme i ionosfera dins l’assignatura de geofísica. Tot plegat representa que l’Observatori volia iniciar una nova etapa com a centre de recerca del CSIC i amb una vinculació estreta amb la Universitat. Amb el restabliment de la Generalitat, l’Observatori establí acords de col·laboració amb els diferents departaments, principalment el de Política Territorial. En pocs anys, aconseguí situar-se en la nova escena política i científica, tot i que subsistien les limitacions de finançament. Cardús deixà la direcció el 1985 i fou succeït per Luis Felipe Alberca. L’Observatori cada cop era més requerit en projectes espanyols i internacionals, però els seus recursos
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
234
27/10/09
17:01
Página 234
ANTONI ROCA ROSELL
humans i materials no hi arribaven. La Companyia de Jesús ja no el considerava com a prioritat i, en aquest sentit, deixà d’haver-hi relleu en el personal. El 1987, gràcies a la primera convocatòria que obrí el CSIC, s’incorporà Alícia García, la primera investigadora de plantilla que no pertanyia a la Companyia. Val a dir que molts seglars hi havien col·laborat anteriorment com a personal tècnic i auxiliar o com a becaris. La Llei de Reforma Universitària de 1983 comportà l’establiment dels departaments com a unitats fonamentals a nivell universitari. En aquest procés, la vinculació de l’Observatori amb la Universitat de Barcelona s’anà desdibuixant, de manera que el 1990 es trencà, amb el retorn de la biblioteca a Roquetes. La mateixa llei propicià la creació d’universitats privades i a Catalunya l’Església promogué la Universitat Ramon Llull, dins de la qual l’Observatori s’incorporà com a Institut Universitari, on es reconegué el doctorat en Geofísica a partir de 1994. La situació de l’Observatori continuava declinant, de manera que el 1998 la Companyia va establir un termini final. La mobilització a les organitzacions científiques catalanes, espanyoles i internacionals va ser molt important. El mateix passà amb diferents instàncies polítiques que, finalment, afavoriren una solució sobre la base de la formació d’un patronat amb institucions disposades a assegurar la continuïtat del centre. Aquest patronat es reuní el 2000, amb representants del CSIC, l’Instituto Geográfico, els departaments de Política Territorial, de Medi Ambient i de Recerca de la Generalitat, la Diputació de Tarragona i els ajuntaments de Tortosa i Roquetes, junt amb la Universitat Ramon Llull i la Companyia de Jesús. Aquest patronat és el que regeix actualment l’Observatori. El 2001, Joan Miquel Torta en fou nomenat director, el primer que no pertanyia a la Companyia. Conclusió
L’Observatori de l’Ebre ha estat una institució singular durant un segle. Nasqué com una iniciativa personal que fou recolzada per la Companyia de Jesús. Fou un observatori adjunt al Col·legi Màxim de Tortosa, però aquest col·legi fou traslladat a Sarrià el 1917. L’Observatori aconseguí continuar gràcies al suport de les institucions i, sobretot, a la força de la dedicació dels seus membres. La guerra civil representà una aturada momentània de les seves activitats, però l’orientació nacionalcatòlica del règim de Franco situà el centre en la política científica del nou règim. De tota manera, el centre ha anat sobrevivint al canvi de situacions polítiques i socials. Finalment, la seva continuïtat ha estat possible gràcies al compromís de les institucions, que han vist en l’Observatori una gran potenciabilitat de recerca. També hi ha contribuït el fet que l’Observatori de l’Ebre hagi estat sempre una entitat arrelada a la realitat del seu entorn, d’on provenen molts dels investigadors que avui hi treballen, d’on prové gran part del suport que rep.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
L’OBSERVATORI DE L’EBRE, UNA INSTITUCIÓ SINGULAR
27/10/09
17:01
Página 235
235
Bibliografia BATLLÓ ORTIZ, J. (2004), Catálogo – inventario, de sismógrafos antiguos españoles, Madrid, Dirección General del Instituto Geográfico Nacional. BATLLÓ ORTIZ, J. (2005), Catálogo inventario de magnetómetros españoles, Madrid, Centro Nacional de Información Geogràfica.
GOZALO, R.; NAVARRO BROTONS, V. (1995), «Josep Joaquim Lànderer i Climent. València, 1841Tortosa, 1922». A: CAMARASA, J. M.; ROCA ROSELL, A. (dirs.), Ciència i Tècnica als Països Catalans: una aproximació biogràfica als darrers 150 anys, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, volum 1, 459-492.
CARDÚS, J. O. (1983), Contribuciones científicas para conmemorar el 75 aniversario del Observatorio del Ebro, Roquetes, Observatorio del Ebro (Publicaciones del Observatorio del Ebro. Memoria; 14). CARDÚS, J. O. (1995), «Antoni Romañá i Pujó, S. J., Física còsmica i Geofísica». A: CAMARASA, J. M.; ROCA ROSELL, A. (dirs.), Ciència i Tècnica als Països Catalans: una aproximació biogràfica als darrers 150 anys, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 1.403-1.441. GARCÍA DONCEL, M.; ROCA ROSELL, A. (2007), Observatori de l’Ebre. Cent anys d’història (19042004), Roquetes, Tarragona, Observatori de l’Ebre, Edicions el Mèdol.
MAS I SOLENCH, J. M. (2002), Lluis Rodés i Campderà: Director de l’Observatori de l’Ebre, Santa Maria de Farners, Ajuntament. PUIG, I. (1927), El Observatorio del Ebro: idea general sobre el mismo, Tortosa, Imp. Moderna del Ebro, Algueró y Baiges. TIÓ SAULEDA, S. (2007), «Ferran i Paulí: la Instantaneidad en Fotografia», Quaderns d’Història de l’Enginyeria, vol. VIII, 51-340. UDÍAS, A. (2003), Searching the Heavens and the Earth: The History of Jesuit Observatories, Dordrecht, etc., Kluwer Academic Publishers.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 236
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 237
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 237-252
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL: UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I L’ASTROFÍSICA A L’ESPANYA DE PRINCIPIS DEL SEGLE XX PEDRO RUIZ CASTELL DEPARTAMENT DE FILOSOFIA I CEHIC, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.
Paraules clau: astronomia, astrofísica, eclipsis totals de Sol, Espanya, segle XIX, segle XX Total solar eclipses: a turning point in the development of astronomy and astrophysics in early twentieth century spain Summary: The total solar eclipse of 28 May 1900 was a turning point for astronomy in Spain. The visit of foreign astronomical expeditions to Spain encouraged Spanish astronomers to move from observational activities, mainly devoted to positional astronomy, into the application of new astrophysical techniques. In opposition to what happened in the late nineteenth century, and as the study of the total solar eclipse expeditions of 1900 shows, an important part of the research programmes pursued and astronomical instruments employed by Spanish astronomers were similar to those of countries such as Great Britain and France. As a consequence, this total solar eclipse not only raised interest in astronomy and astrophysics in Spain, but also led to the inclusion of Spanish scholars into an international astronomical and astrophysical community immersed itself in a process of re-organisation. Keywords: astronomy, astrophysics, solar eclipses, Spain, nineteenth century, twentieth century En record de Vicent L. Salavert Fabiani
DOI: 10.2436/20.2006.01.108
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
238
27/10/09
17:01
Página 238
PEDRO RUIZ CASTELL
Introducció
Fa dos anys, a la I Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, es presentà una comunicació on s’exposaren alguns aspectes relacionats amb la visita dels astrònoms a Mallorca amb motiu de l’eclipsi total de Sol del 30 d’agost de 1905 (March & Batlló, 2006). Aquest eclipsi va ser, de fet, un d’una sèrie de tres eclipsis totals de Sol que recorregueren la península Ibèrica els anys 1900, 1905 i 1912 i que tingueren una enorme repercussió tant des del punt de vista polític, social i cultural com pel que es referí al desenvolupament de l’activitat astronòmica a Espanya. Aquesta presentació, en particular, tractarà l’efecte que el primer d’ells, el del 28 de maig de 1900, va tenir de cara a la consolidació en el territori espanyol d’una tradició d’investigació amb les noves tècniques astrofísiques, transformant aquest fenomen astronòmic en el punt d’inflexió a partir del qual la recerca d’aquesta disciplina al país va prendre un important impuls. De tots és ben conegut que, cap a la meitat del segle XIX, l’astronomia va ser objecte d’una revolució de la mà de noves tècniques, com ara la fotografia o l’espectroscòpia (North, 2001). El terme «astrofísica», encunyat pel nord-americà George Ellery Hale (1868-1938), va ser el majoritàriament emprat per definir els programes d’investigació astronòmica desenvolupats amb aquestes noves tècniques, tot i que alguns autors prefereixen parlar de «cosmoquímica» per tal de descriure’ls (Gingerich, 1976), ja que el que permetia l’aplicació de tècniques com les espectroscòpiques era indagar al voltant de la composició química dels astres —principalment del Sol, l’estel més pròxim a la Terra. Així doncs, en aquest nou context, cada eclipsi total de Sol es va transformar en una oportunitat única per obtenir informació al voltant de la natura del Sol. De fet, les dècades dels anys 1860 i 1870 van caracteritzar-se per l’observació metòdica i sistemàtica d’aquests espectaculars i singulars fenòmens astronòmics amb l’ús de les noves tècniques espectroscòpiques i fotogràfiques (Pang, 2002; Meadows, 1970). Tal i com s’ha comentat, el punt d’inflexió de l’activitat astronòmica a Espanya va ser l’eclipsi total de Sol del 28 de maig de 1900, que igual que el del 30 d’agost de 1905 fou crucial per al desenvolupament de l’astronomia i l’astrofísica al país. Més encara, l’èxit científic, polític i social d’aquest primer eclipsi va agilitar un nombre important de noves iniciatives científiques que es plantejaren aprofitant la proximitat en el temps de l’eclipsi de 1905, com la construcció de l’observatori astronòmic i meteorològic Fabra a Barcelona, finalitzat el 1904, o la dels observatoris jesuïtes de Cartuja i Ebro, inaugurats a Granada el 1902 i a Roquetes el 1904, respectivament. L’astronomia a Espanya al segle XIX
Cap a la meitat del segle XIX, les tasques dels astrònoms de la major part dels observatoris de tot el món, incloent els de San Fernando i Madrid, es dividien principalment entre aplicacions pràctiques, com els treballs relacionats amb la navegació i la cartografia, i la confirmació de la mecànica celeste mitjançant observacions meridianes i el càlcul d’efemèrides. El des-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 239
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
239
envolupament de l’astrofísica durant la segona meitat del segle XIX, llavors, va estar motivat en gran mesura per l’activitat d’astrònoms amateurs, tal i com exemplifiquen les observacions sistemàtiques de les taques solars per part de l’amateur britànic Richard Christopher Carrington (1826-1875) al seu observatori privat (Meadows, 1970). De fet, l’aplicació de la tecnologia que, a partir de la dècada de 1860, va permetre indagar al voltant de la natura física i química dels estels i els planetes, va ser possible gràcies als recursos econòmics i a la llibertat de rics amateurs principalment britànics i nord-americans que, com Warren de la Rue (1815-1889), Isaac Roberts (1829-1904), Henry Draper (1837-1882) i Andrew Ainslie Common (1841-1903), estaven en condicions de prendre els riscos necessaris d’una recerca que, amb càmeres fotogràfiques i espectroscopis apuntant cap al cel, semblava originàriament merament experimental i especulativa (Chapman, 1998; Lankford, 1981). A Espanya, la situació era prou especial, perquè la comunitat astronòmica d’aquells anys era molt limitada i estava pràcticament monopolitzada per la Marina, tal i com ho demostren les dificultats existents per equipar i dotar de personal una institució oficial com l’Observatori de Madrid, refundat el 1851 (Ten & Moya, 1988; Gil y Zárate, 1855). A banda de les observacions dels eclipsis de 1860 i 1870, visibles des de territori espanyol i on la gran majoria dels astrònoms locals que participaren de les observacions treballaren com a assistents d’alguns dels més importants científics que viatjaren fins a Espanya per tal d’estudiar aquests fenòmens astronòmics, durant les últimes dècades del segle XIX només hi ha constància d’activitats astronòmiques una mica notables per part d’alguns amateurs, com les iniciades a la dècada de 1870 per Josep Joaquim Lànderer (1841-1922) (Gozalo Gutiérrez & Navarro Brotons, 1995; Navarro Brotons & Gozalo Gutiérrez, 1996; López Piñero & Navarro Brotons, 1995: 411-558). Les contribucions d’aquests aficionats foren principalment observacions solars, lunars i planetàries realitzades visualment. Posteriorment destacarien noves iniciatives com la de l’industrial català Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), qui va fundar el 1894 l’Observatori Català a Sant Feliu de Guíxols. Va ser precisament en aquest observatori, equipat amb un telescopi refractor equatorial Mailhat doble (visual i fotogràfic) —amb una obertura de vint-i-dos centímetres—, al qual s’havia adjuntat un espectrògraf, on Josep Comas i Solà (1868-1937) va treballar durant uns anys i realitzà diferents observacions planetàries i un catàleg de cent cinquanta-sis estrelles binàries. Des del punt de vista institucional, la situació era encara més preocupant. De fet, tot i que a la dècada de 1860 l’Observatori de Madrid començà un rudimentari programa d’observacions sistemàtiques de les taques solars, no va ser fins que Richard Carrington (18261875) visità l’observatori al gener de 1870 que es va plantejar l’ús d’un mètode de projecció. Aquest nou programa d’observacions es va implantar definitivament el 1875 i va durar fins al 1897, proporcionant més de quatre mil dibuixos i una ingent quantitat de dades. Però l’aplicació de tècniques fotogràfiques a aquestes observacions, així com l’intent per realitzar estudis espectroscòpics de les prominències solars, no foren satisfactoris, principalment com a conseqüència de les limitacions d’instrumental (Eclipse, 1905).
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
240
27/10/09
17:01
Página 240
PEDRO RUIZ CASTELL
En l’àmbit internacional, la resolució de les controvèrsies relacionades amb les línies espectrals solars durant les dècades de 1880 i 1890 havia consolidat l’astrofísica com una disciplina pròpia, afavorint un treball sistemàtic en física solar cada vegada més generalitzat per part dels astrònoms professionals. De fet, l’astrofísica es convertiria gradualment en domini d’aquests professionals, tal i com exemplifiquen l’aparició el 1895 de la revista Astrophysical Journal i la fundació de noves institucions com l’Observatori de Yerkes i l’Observatori Solar de Mount Wilson, creats el 1897 i el 1904, respectivament. El panorama havia canviat i l’astronomia a Espanya es quedava un pas per darrere en comparació amb el que ocorria als Estats Units d’Amèrica i als països més desenvolupats d’Europa. L’impacte social de l’eclipsi total de 1900
L’eclipsi total de Sol del 28 de maig de 1900 va fer explotar la passió pels eclipsis a Espanya. Un bon exemple és l’èxit que tingueren els combois organitzats per diverses companyies de ferrocarrils que, a uns preus raonables (tot i que també existiren trens de luxe), van permetre el desplaçament de multitud d’homes i dones fins a la zona de totalitat amb motiu dels eclipsis de 1900 i 1905 per tal de participar de l’observació de l’eclipsi —una iniciativa sense precedents ni a Europa ni als Estats Units d’Amèrica— (Ruiz Castell, 2007). A més, la visita de reconeguts astrònoms va tenir un gran impacte a la societat espanyola, ja que va ser detallada a quasi la totalitat dels diaris d’àmbit local, regional i nacional durant els mesos previs i posteriors als eclipsis. Tal i com va reconèixer el prestigiós astrònom i divulgador científic Cammille Flammarion (1842-1925) amb motiu de la seva visita a Elx per tal d’observar l’eclipsi de 1900, durant diverses setmanes tot Espanya, sense diferència de classe social, i al contrari del que succeí amb motiu del de 1860, va ocupar-se d’aquest fenomen (Flammarion, 1900: 297). Un bon exemple el trobem amb l’aglutinació d’unes cinc mil persones de les classes socials menys afavorides que acudiren al Campo de las Vistillas a Madrid el 28 de maig de 1900 per tal d’observar l’eclipsi (Eclipse, 1900a; Eclipse 1900b). Per la seva banda, l’hostatge dels astrònoms estrangers es va convertir en un privilegi i un signe de distinció per a les classes socials més elevades, tot i que aquests aspectes també eren ben coberts per la premsa. De fet, tal i com Eduard Fontserè (1870-1970) va assenyalar a l’any 1900, l’atenció que despertà l’eclipsi d’aquest any va ser el senyal que afavorí la creació d’un grup compacte de gent interessada en la recerca astronòmica i astrofísica a Espanya, enfortint el desenvolupament d’aquestes disciplines al país (Fontserè, 1900a). L’atenció que la societat espanyola va prestar a l’eclipsi de 1900 va ser, en gran mesura, conseqüència de l’interès que el tema va despertar als diferents diaris, la gran majoria dels quals escrigueren entusiàsticament al voltant d’aquest eclipsi, prenent un paper molt destacat en el desenvolupament de l’astronomia i l’astrofísica a l’Espanya de principis del segle XX. Més encara, els diaris pròxims a les reivindicacions i la retòrica regeneracionista aprofitaren l’ocasió per demanar una major inversió del Govern en el desenvolupament científic del país. Va ser així com, gràcies a la premsa i a les diferents estratègies de popularització de la ciència
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 241
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
241
d’aquells anys i, en particular, amb motiu d’aquest eclipsi, l’astronomia va adquirir un estatus més i més notable a la societat espanyola. D’aquesta manera, les facilitats i els recursos que proporcionà el Govern espanyol a les expedicions estrangeres que visitaren el territori amb motiu de l’eclipsi pretenien projectar una imatge de modernitat que hauria de ser de gran valor de cara a l’intent d’incorporació d’Espanya a l’elit dels països europeus modernitzats (Ministerio, 1905). De fet, alguns diaris van plasmar al paper la sensació que, amb motiu de l’eclipsi, es produí un canvi favorable en l’opinió a l’estranger al voltant del país (Después, 1900). Però aquesta estratègia en l’àmbit de la política internacional havia d’anar acompanyada també d’una actuació en l’àmbit nacional, de manera que els astrònoms espanyols aprofitaren aquest discurs per tal de reclamar més suport i instrumental que els permetria competir amb les tasques a realitzar per part dels astrònoms de les expedicions estrangeres. L’eclipsi de 1900: expedicions espanyoles
En efecte, els astrònoms espanyols apel·laren, a l’hora de reclamar un major interès i més inversions en els recursos necessaris per dur a bon terme les investigacions en astrofísica, a conceptes com l’orgull i l’obligació nacionals. Per exemple, l’astrònom Vicente Ventosa —com a director interí de l’Observatori Astronòmic de Madrid— es dirigí al Govern espanyol demanant més diners per tal d’adquirir l’equipament necessari per observar en condicions l’eclipsi total de Sol de 1900 en els següents termes (Ventosa, 1902): En mi comunicación al señor Ministro de Fomento, después de exponerle el estado actual de la cuestión y el conflicto de honra que para España podía sobrevenir si el fatal acontecimiento llegaba sin estar convenientemente preparado el Observatorio para el estudio del fenómeno que, con tanto interés por parte de los hombres de ciencia, y curiosidad por la del público en general, se esperaba, le hacía ver, no sólo la urgencia de obtener los fondos necesarios para la adquisición de los instrumentos más indispensables (…), sino también (...) lo indispensable, á mi juicio, de que uno de los astrónomos pasara también á otros países (donde por parte de sabios eminentes se nos daban toda clase de facilidades) á ejercitarse durante una temporada en el manejo de los instrumentos y procedimientos de fotografía y espectroscopia celestes, nuevos para nosotros, de manera que él á su vez instruyese á sus compañeros con la antelación suficiente en prácticas tan útiles como necesarias.
La imatge que hauria de donar l’activitat científica d’un país com Espanya estava íntimament vinculada a una institució de referència com l’Observatori Astronòmic de Madrid. No és d’estranyar, per tant, que els responsables d’aquesta institució reclamessin del Govern un major suport atesa la falta d’instruments per realitzar observacions astrofísiques i de personal qualificat per operar-los. Però la reacció de l’Administració no arribaria fins molt més
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
242
27/10/09
17:01
Página 242
PEDRO RUIZ CASTELL
tard. De fet, cap al setembre de 1899, amb Francisco Íñiguez (1853-1922) com a nou director, l’Observatori no havia rebut encara cap resposta oficial a l’informe enviat per Ventosa set mesos abans. Malgrat la incertesa d’aquells mesos, els responsables de l’Observatori de Madrid desenvoluparen un programa observacional, probablement molt conscients de la lentitud de la burocràcia i els problemes que aquest retard plantejaria a l’organització de l’expedició. Així, el pla d’observacions es va donar per finalitzat el setembre de 1899, moment en el qual es contactà amb diferents constructors d’instruments per tal d’encomanar-los diferents instruments per emprar-los en l’observació de l’eclipsi i ser posteriorment instal·lats a l’Observatori. Finalment, el Govern va fer efectius els fons necessaris per a l’adquisició dels instruments i l’enviament d’una expedició oficial d’aquest Observatori mitjançant una Reial Ordre publicada el 10 d’octubre de 1899 (Ministerio, 1899a; Ministerio, 1899b). Durant els mesos previs a l’eclipsi, la gran majoria dels instruments comissionats, com el teodolit i el cercle meridià construïts per A. Salmoiraghi, arribaren a l’Observatori i foren testats pels astrònoms (Vela y Herranz, 1906). Els telescopis equatorials encarregats al constructor Howard Grubb, però, arribaren a Madrid massa tard i hagueren de ser provats a Plasència. Pitjor encara va ser el cas del telescopi equatorial fotogràfic d’aquesta mateixa casa: les caixes que contenien les seves parts foren enviades directament a Plasència, on els astrònoms de l’Observatori de Madrid es trobaven quan l’instrument arribà a l’estació de tren de la capital de l’Estat espanyol (Observatorio Astronómico, 1900). De fet, Howard Grubb envià el seu fill Rudolph Grubb uns dies abans que l’expedició de la Royal Society de Dublín (Irlanda), a la qual s’integraven, arribés a Espanya per tal d’ajudar els astrònoms espanyols en la instal·lació dels diferents instruments adquirits (Observatorio Astronómico, 1900). El programa d’observacions d’aquesta comissió de l’Observatori Astronòmic de Madrid es va dividir en tres parts: la determinació dels moments de contacte de l’eclipsi, l’obtenció de fotografies durant diferents fases de l’eclipsi —incloent la corona solar i les proximitats del Sol durant la totalitat— i les mesures espectromètriques per obtenir la longitud d’ona de la línia verda de l’espectre de la corona (Observatorio Astronómico, 1900). D’entre els resultats més destacats destaquen les tres fotografies preses amb una càmera de distància focal llarga i les dues obtingudes amb una altra de distància focal curta, que mostraven aspectes com que la corona solar era observable encara amb el disc solar visible o que les seves extensions arribaven fins a tres diàmetres solars (Astronomical, 1900-1901). Finalment, i segons sembla, existia una quarta part d’aquest programa observacional, liderat per l’astrònom assistent Gonzalo Reig y Soler i dedicada a l’estudi de la rotació de la corona solar durant l’eclipsi amb l’espectroscopi de l’equatorial visual construït per Grubb, que va ser retirada de l’informe final pel director de l’Observatori a la vista dels resultats obtinguts. Tal i com Ventosa va manifestar al voltant d’aquesta omissió (Ventosa, 1902):
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 243
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
243
Sensible es que problema tan importante no haya sido mencionado por V. E. [el director del Observatorio Astronómico de Madrid, Francisco Íñiguez], puesto que indudablemente incluído de antemano estaba en el plan de observaciones, según de las palabras del Sr. Reig se desprende: quizás á semejante olvido contribuyó la circunstancia de haber sido el observador poco afortunado en su tentativa, como con laudable ingenuidad el mismo Sr. Reig confiesa, por las defectuosas condiciones en que para observar sé hallaba, al aire libre, y sin tienda que le resguardase y protegiese contra los torrentes de luz en que, aún durante la la [sic] totalidad del eclipse, necesariamente tenía que hallarse envuelto. Y no podía ser de otra manera, tratándose de observación tan delicada, que, hasta observadores de la talla de Mr. Deslandres, con su larga experiencia y habilidad, con un programa bien definido y con instrumentos expresamente y sin mezquindad preparados para tal fin, no han logrado todavía hacerla con resultados positivos, como no ha vacilado en confesarlo el mismo Deslandres, creyendo, con razón, que en referir lo ocurrido no había para él el menor desdoro. Pero sin esta meditada preparación, y sin los medios materiales necesarios, por grandes que fuesen la buena voluntad y el habitual esmero del observador, paréceme una locura el haberla intentado. El misteri del coroni Abans d’aprofundir en els problemes que va plantejar Ventosa als resultats de l’observació de l’expedició que l’Observatori Astronòmic de Madrid va enviar a Plasència el 1900, centrem-nos en l’estudi de la línia verda de la corona solar, un dels principals objectius d’aquesta expedició. Aquesta línia havia sigut observada per primera vegada en la part verda de l’espectre de la corona de forma independent pels astrònoms americans Charles Augustus Young (1834-1908) i William Harkness (1837-1903) durant l’eclipsi de 1869. Tot i que cada una de les línies espectrals de la fotosfera i la cromosfera estava associada a un element químic present en la Terra, aquesta línia coronal no corresponia a cap material que pogués ser reproduït al laboratori. Un any més tard, durant un altre eclipsi total de Sol, Young va reafirmar-se en l’observació d’aquesta línia i la va identificar amb la línia del ferro, la 1474 del catàleg de Kirchhoff (1474 K), amb una longitud d’ona de 5317 Å. Però, per què només era visible una del centenar de línies del ferro a l’espectre solar i a unes altures tan grans? Els eclipsis d’anys posteriors van servir per observar altres línies que no podien identificar-se satisfactòriament i que es pensava que podrien tenir alguna cosa a veure amb aquesta línia verda, que no va poder tornar a ser mesurada fins a l’eclipsi del 17 de maig de 1882, quan diferents astrònoms ubicats al Caire (Egipte) la confirmaren com la línia 1475 del catàleg de Kirchhoff. El 1898 la línia tornà a ser mesurada per Norman Lockyer i William Wallace Campbell (1862-1938), que van determinar que la longitud d’ona de la línia era de 5303 Å (Campbell, 1899; Langley, 1901; Evershed, 1901). Això va propiciar la teoria que la misteriosa línia verda era deguda a una substància desconeguda a la Terra, «molt més lleu-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
244
27/10/09
17:01
Página 244
PEDRO RUIZ CASTELL
gera que qualsevol altra substància terrestre coneguda», que es denominà coroni. Durant els anys següents, diferents astrònoms provaren d’obtenir millors determinacions de la freqüència d’aquesta línia coronal. De fet, un gran nombre d’astrònoms estrangers inclogueren als seus programes d’observacions per a l’eclipsi de 1900 la determinació d’aquesta línia. Malauradament, els resultats foren desil·lusionants. Adolph Raoul Gautier (1854-1931), director de l’Observatori de Ginebra, no va poder mesurar la línia. El mateix els va passar a altres notables personatges com Lockyer, De la Baume Pluvinel i Deslandres des de les seves ubicacions al territori espanyol. Més nombrós va ser el nombre d’astrònoms que ni tan sols la visualitzaren ni la registraren a les plaques fotogràfiques. El mètode emprat el 1900 per De la Baume Pluvinel per tal d’observar la línia del coroni amb un espectroscopi de sis prismes (Eclipse, 1900c) va ser el mateix que l’utilitzat per l’expedició de l’Observatori de Madrid. El problema, segons l’astrònom francès, va ser que els sis prismes debilitaren excessivament la llum, de manera que no va poder obtenir la desitjada imatge de la línia verda. La solució al problema per part dels astrònoms espanyols va ser realitzar l’observació amb només tres prismes. Les mesures micromètriques van ser encar-regades a l’assistent Victoriano Fernández Ascarza, qui va realitzar les observacions que haurien de ser comparades amb les posicions de referència que havia determinat junt a Octaviano Romeo i Ignacio Tarazona (1859-1924) el mateix matí de l’eclipsi (Fernández Ascarza, 1901a; Fernández Ascarza, 1901b). Fernández Ascarza observà, però, una línia verda difusa, motiu pel qual va realitzar dues mesures de cada costat per tal de calcular el seu valor mitjà, que, en aplicar la fórmula d’interpolació de Gibbs donava una longitud d’ona per a aquesta línia de 5297,3 Å. Aquest resultat, obtingut emprant els valors de longituds d’ona determinats per Anders Jonas Ångström, va ser posteriorment corregit amb els valors de Henry Augustus Rowland (1848-1901), donant com a resultat definitiu un nou valor de 5298,7 Å. Els resultats d’aquestes observacions foren àmpliament celebrats pel director de l’Observatori Astronòmic de Madrid a la publicació del seu informe Observaciones del Eclipse Total de Sol del 28 de Mayo de 1900. De fet, les dades van atraure l’atenció de diferents revistes internacionals com Astronomische Nachrichten i el Journal of the British Astronomical Association (Astronomical, 1900-1901). Però no tots els membres de l’Observatori de Madrid estaven satisfets amb aquests resultats. Per exemple, Ventosa opinava que des del primer moment havia estat un error proposar a un assistent sense experiència prèvia en estudis espectroscopis com a responsable d’aquestes observacions —les primeres observacions que realitzà daten de tres mesos abans de l’eclipsi— (Ventosa, 1902: 79-97). Més encara, la interpretació dels seus resultats és una bona mostra de la falta d’habilitats que encara demostraven els astrònoms espanyols en relació amb les investigacions astrofísiques. Uns problemes que derivaven tant de la falta de pràctica com de la seva formació teòrica. De fet, les lectures de l’escala micromètrica de què disposaven i que realitzà Fernández Ascarza durant les seves observacions implicaven que una variació en una unitat durant la lectura d’aquesta escala derivava en un error d’una deumilionèsima part de metre —és a dir, l’error per a la
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 245
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
245
longitud d’ona, expressada en àngstroms (1 Å = 10–10 m = 10–7 mm), seria de 0,5 × 10–7 = 500 Å. Més encara, el mesurament de la línia verda havia sigut realitzada utilitzant un mètode tangencial. Però, tal i com recalcava Ventosa: com es podia mesurar una línia difusa, que per definició no té vores, per aquest mètode? L’opinió de Ventosa quedava clara en aquestes declaracions (Ventosa, 1902: 91, 96): Basta, por otra parte, ver el esmero con que los señores Lockyer y Campbell hicieron sus observaciones, los medios de que dispusieron y la minuciosidad extremada con que llevaron sus cálculos, para que no sorprenda la concordancia notable que en los resultados alcanzaron. ¿Cómo, después de esto y de la indiscutible autoridad que aquellos señores en la Ciencia tienen, se ha atrevido el señor Ascarza á enmendarles la plana, publicando su primer resultado (que más tarde, afinando un poco los números, tuvo que corregir) como definitivamente exacto? … ¿La raya verde era tal raya que se destacaba perfectamente sobre el espectro contínuo de la atmósfera solar, y era susceptible de medida, según la opinión del Sr. Ascarza, admitida por V.E.; ó era una banda ancha, de límites confusos y mal definidos, y de muy difícil realización cualquier medida micrométrica que de su posición se intentase, como advirtió el Sr. Romeo, de acuerdo con lo que vieron los observadores extranjeros?
Però Ventosa no va ser l’únic que expressà els seus dubtes al voltant dels resultats d’aquestes observacions. Per exemple, Fontserè va descriure aquests resultats com a assajos espectroscòpics (Fontserè, 1900b), mentre que Octaviano Romeo, qui posseïa una àmplia experiència en estudis espectroscòpics —que havia realitzat a l’Observatori jesuïta de Manila (Filipines)—, estava convençut de la inutilitat d’aquestes mesures d’una línia verda que havia observat, amb el mateix instrumental, mal definida i de límits incerts. Una de les raons que impulsaren l’aparició de resultats com aquests publicats al voltant de la línia verda de la corona solar, estava íntimament relacionada amb la necessitat dels astrònoms espanyols de donar publicitat a les seves investigacions per tal d’incorporar-se a la comunitat científica internacional i, de pas, projectar una imatge de modernitat del país de cara a l’exterior, legitimar la seva activitat i promoure la disciplina. Però l’obsessió d’alguns dels més importants representants institucionals de l’astronomia espanyola per obtenir conclusions rellevants no sempre eren compatibles amb el que podríem definir com a bona praxi del científic, tal i com el següent text, escrit en relació a les fotografies obtingudes per l’expedició de l’Observatori de Madrid a Plasència, posa de manifest (Ventosa, 1902: 77-78): las fotografías de la corona resultaron excelentes, si bien no contuvieran tantos pormenores como deseaba V. E., que intentó retocarlas; propósito de que traté de disuadirle, pareciéndome que en las observaciones y en los cálculos debe guardarse la más es-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
246
17:01
Página 246
PEDRO RUIZ CASTELL
crupulosa fidelidad, si sus resultados han de contribuir al progreso de la Ciencia, y merecer confianza á las personas que quieran utilizarlos.
Tot i que les denúncies que s’han exemplificat fins aquí tenien un component important d’enemistat personal, el cert és que aquestes tensions, com les viscudes entre el director de l’Observatori de Madrid i el seu primer astrònom, són un bon exemple de com els relats oficials no sempre ens donen una imatge real del que és el progrés de la ciència, on aspectes com la publicació de resultats rellevants té un paper primordial. La recerca astronòmica dels de dins i els de fora
Amb tot, l’eclipsi del 28 de maig de 1900 va suposar un estímul crucial per al desenvolupament de l’astronomia al país, per aprendre de les noves tècniques aplicades a les investigacions més avançades i per participar dels debats científics del moment. Més encara, els astrònoms espanyols empraren l’oportunitat que els brindà l’eclipsi de 1900 per promocionar els seus treballs tant entre la societat espanyola, tal i com exemplifiquen els diferents treballs populars que es publicaren amb motiu de l’eclipsi, com entre la comunitat científica internacional. Un bon exemple de la publicitat que tingueren en l’àmbit internacional els estudis dels astrònoms espanyols el trobem en els treballs descriptius previs als eclipsis de 1900 i 1905, que foren rebuts per la gran majoria dels centres astronòmics d’arreu el món, com els d’Antonio Tarazona (1843-1906) (Tarazona y Blanch, 1899; Tarazona y Blanch, 1904) i Lànderer (Touchet, 1902: 518-528; Lànderer, 1902; Lànderer, 1903a; Lànderer, 1903b) o els d’institucions com l’Instituto Geográfico y Estadístico (Dirección del Instituto Geográfico y Estadístico, 1905). Va ser així com els científics espanyols es guanyaren, gradualment, el respecte dels seus col·legues estrangers (Chambers, 1901-1902). De fet, i amb motiu dels eclipsis de Sol de 1900 i 1905, els astrònoms espanyols es beneficiaren de les seves interaccions amb els astrònoms estrangers per tal que aquests darrers presentessin en el seu nom els resultats de les seves observacions en diferents acadèmies i societats internacionals (Comas i Solà, 1905; Cirera, 1905). Aquesta aparició en la comunitat científica internacional va realitzar-se principalment a través dels cercles francesos, amb unes estructures ben establertes que van ser emprades pels astrònoms espanyols per promocionar-se des del punt de vista científic i social tant a l’estranger com al seu país d’origen. De totes maneres, tot i que potser la qualitat dels treballs i sobretot dels resultats dels astrònoms locals comparats amb els dels estrangers amb ocasió de l’eclipsi de 1900 no són comparables, el cert és que els projectes desenvolupats i l’instrumental utilitzat indiquen que, efectivament, aquest esdeveniment va marcar un punt d’inflexió en el desenvolupament de l’astronomia i l’astrofísica a Espanya. Per exemple, l’Observatori de San Fernando envià a Elx una expedició liderada pel seu director, Juan Viniegra, que va incorporar un espectroscopi de dos prismes per obtenir dues fotografies de l’espectre de la corona (Fontserè, 1900b: 420). Per la seva banda, Comas i Solà va observar l’eclipsi amb una càmera prismà-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 247
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
247
tica annexada a un telescopi de 55 mm d’obertura i una càmera fotogràfica de 110 mm d’obertura, tots dos muntats equatorialment (Comas i Solà, 1900). Tot i que va obtenir dues fotografies de la corona amb nombroses línies, Comas i Solà no disposava d’un instrument apropiat per mesurar l’espectre. Però les seves fotografies foren suficients per tal d’elucubrar al voltant de les protuberàncies de la corona solar i, a partir de les seves observacions de les línies de l’espectre, concloure que el calci estava present a una capa divuit mil quilòmetres per damunt de la fotosfera (Fontserè, 1900b: 420). Prestem atenció, però, a les diverses expedicions britàniques, coordinades pel Joint Permanent Eclipse Committee, que van formar la Royal Society i la Royal Astronomical Society, que foren enviades a llocs com Ovar (Portugal), Alger (Algèria) i Santa Pola (Espanya). L’expedició a aquesta última localitat va estar liderada pel director del Solar Physics Observatory, Joseph Norman Lockyer (1836-1920), que va compartir el camp de treball amb l’expedició enviada per la Royal Society d’Edimburg, sota la direcció de l’astrònom reial Ralph Copeland (1837-1905) (Molina García & Oriola Lafuente, 2000). Per altra banda, també hi hagué una important representació d’astrònoms francesos que visitaren Espanya amb motiu de l’eclipsi de 1900, com la procedent de l’Observatori de Meudon dirigida per Alexandre Deslandres (1853-1948). Però el que resulta més interessant, més enllà de la descripció detallada de l’activitat dels components d’aquestes expedicions (Ruiz Castell, 2008), és la comparació dels instruments emprats en les seves observacions i els programes de recerca desenvolupats per part dels astrònoms espanyols i dels estrangers. Des del punt de vista institucional, el més rellevant de l’eclipsi de 1900, més enllà de l’èxit que suposà l’organització en si mateixa de les expedicions, va ser la renovació dels instruments de centres com l’Observatori de Madrid. De fet, els dos telescopis Stenheil de 4½ polzades (114 mil·límetres) adquirits per a l’observació de l’eclipsi de 1860 van ser substituïts per un nou telescopi doble (visual i fotogràfic) de Grubb. Aquest instrument va ser fonamental per tal de plantejar un programa d’observacions similar als de la resta d’expedicions europees, interessades en l’estudi de la corona i de l’espectre solars. El primer d’aquests objectius va realitzar-se fotogràficament, tant per l’expedició de l’Observatori de Madrid com per les procedents de les universitats de Montpelier i Toulouse, el Solar Physics Observatory i les comissions irlandesa i escocesa. Així doncs, mentre que els astrònoms espanyols utilitzaren dues càmeres de 200 i 160 mil·límetres d’obertura annexades al telescopi equatorial de Grubb, els francesos empraren una càmera de 160 mil·límetres d’obertura, els anglesos una de 150 mil·límetres i els escocesos una de 100 mil·límetres amb els seus respectius telescopis. Per altra banda, l’intent d’estudiar la rotació de la corona solar amb un espectroscopi adjuntat a la visual del telescopi equatorial Grubb, tot i que no va produir resultats satisfactoris, va ser molt original tenint en compte el secret amb què expedicions com la de l’Observatori de Meudon abordaren aquesta feina. El que sí que posa de manifest el fracàs científic dels espanyols en aquest programa observacional, però, és la diferència existent du-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
248
27/10/09
17:01
Página 248
PEDRO RUIZ CASTELL
rant aquells anys si comparem la formació i les habilitats dels astrònoms locals amb els estrangers. Aquestes mancances són encara més clares si prestem atenció a l’intent dels astrònoms espanyols de mesurar la línia verda de l’espectre visualment —al contrari del que un gran nombre d’expedicions tractà de fer fotografiant aquest espectre, com les comissions irlandesa i escocesa o la de l’Observatori de Meudon, la de les universitats de Montpelier i Toulouse i la del Solar Physics Observatory. De fet, tot i que el seu programa d’observacions era molt més modest que el de l’Observatori de Madrid, l’Observatori de San Fernando va mirar de fotografiar l’espectre de la corona amb un espectroscopi de dos prismes. Però la falta de qualitat dels resultats obtinguts amb aquest programa posen de manifest la distància entre la comunitat d’astrònoms local i l’estrangera en relació amb la seva capacitat per tirar endavant aquest tipus de projectes, en aquells moments de recerca puntera. Més encara, si estudiem les observacions de l’Observatori de Madrid, l’astrònom amateur Octaviano Romeo, un dels millors especialistes espanyols en espectroscòpia, va criticar la falta de càmeres prismàtiques, prismes de quars i espectroscopis fotogràfics per tal d’estudiar aquest espectre de forma adequada. Aquest personatge, a més, reforça la idea que l’impuls i l’interès per les noves tècniques astrofísiques no només se circumscrivien a un reduït nombre d’astrònoms professionals, sinó també als amateurs. Tal va ser el cas de Lànderer, qui va estudiar el 1900 des d’Elx la polarització de la llum de la corona solar mitjançant un fotopolarímetre Cornu i un telescopi de 100 mil·límetres d’obertura, un mètode d’observació que va ser copiat i posteriorment millorat per l’astrònom francès Georges Meslin (1862-1918) amb ocasió de l’eclipsi total de Sol de 1905 (Lànderer, 1900; Meslin, 1905). Conclusions
Així doncs, tot i que les diferències eren notables en la seva formació, els astrònoms espanyols tractaren d’emular les investigacions dels més prestigiosos científics estrangers amb motiu de l’eclipsi de 1900, impulsant d’aquesta forma i en gran manera a Espanya el desenvolupament de nous programes d’investigació en astrofísica a partir d’aquell moment. Un impuls que va catapultar la comunitat astronòmica espanyola, posicionant-la a la mateixa altura de la comunitat científica internacional cinc anys després, amb motiu de l’eclipsi total de Sol del 30 d’agost de 1905. De fet, l’eclipsi de 1900 va suposar l’estímul per a la consolidació d’un procés que, tal i com posa de manifest la institucionalització de l’astronomia al país de la mà de les noves institucions creades durant aquells anys, com l’Observatori de l’Ebre, l’Observatori de la Cartuja i l’Observatori Fabra, va tenir importantíssimes conseqüències de cara al desenvolupament de l’astronomia i l’astrofísica a l’Espanya del segle XX. En definitiva, l’eclipsi de 1900 va encetar un nou període per als estudis d’astrofísica a Espanya que va permetre als astrònoms contribuir de forma regular a diferents projectes i participar de les decisions de la comunitat científica internacional, en un moment clau en què l’assentament de les noves tècniques astrofísiques obligaren a plantejar noves col·laboracions científiques supranacionals i a reorganitzar la comunitat astronò-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 249
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
249
mica, exemplificades en diferents iniciatives com la creació el 1904 de la International Union for Cooperation in Solar Research. En definitiva, mentre que el desenvolupament de l’astrofísica a l’Espanya de la segona meitat del segle XIX va ser molt reduït, va ser l’èxit científic i sobretot polític i social de l’eclipsi de 1900 (i posteriorment del de 1905) el que va possibilitar, de la mà d’una nova comunitat d’astrònoms molt heterogènia —que incloïa professionals, amateurs, jesuïtes, etc.—, l’adquisició de nous instruments i l’aplicació de noves tècniques d’investigació que donaren un impuls vital a l’astronomia, i particularment a l’astrofísica, al país.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
250
27/10/09
17:01
Página 250
PEDRO RUIZ CASTELL
Bibliografia AGUILAR, A. (1860), «Mesures prises en Espagne pour l’observation de la prochaine éclipse totale de soleil», Comptes Rendus, 50, 483-484. ASTRONOMICAL (1900-1901), «Astronomical publications: Spanish observations of the eclipse of May 28», Journal of the British Astronomical Association, 11, 127. CAMPBELL, W. W. (1899), «The wave-length of the green coronal line and other data resulting from an attempt to determine the law of rotation of the solar corona», Astrophysical Journal, 10, 186-192. CHAMBERS, G. F. (1901-1902), «The total eclipse of the Sun of 1905», Journal of the British Astronomical Association, 12, 280-281. CHAPMAN, A. (1998), The Victorian Amateur Astronomer: Independent Astronomical Research in Britain 1820-1920, Chichester, Praxis. CIRERA, R. (1905), «Observations magnétiques de l’Observatoire de l’Ebre à l’occasion de l’éclipse de Soleil du 30 aôut 1905», Comptes Rendus, 141, 1.270-1.271. COMAS I SOLÀ, J. (1900), «El eclipse de Sol del 28 mayo 1900», Astronomische Nachrichten, 153, 85-88. COMAS I SOLÀ, J. (1905), «Observations sur l’eclipse totale du Soleil du 30 aôut 1905», Comptes Rendus, 141, 616-618. DESPUÉS (1900), «Después del eclipse», El Heraldo de Madrid, 30 May 1900, [año 11, nº 3487], 1. DIRECCIÓN DEL INSTITUTO GEOGRÁFICO Y ESTADÍSTICO (1905), Coordenadas geográficas de puntos comprendidos en la zona de la totalidad del eclipse de sol de 30 de agosto de 1905, Madrid, Instituto Geográfico y Estadístico.
ECLIPSE (1900c), «L’Éclipse de soleil du 28 Mai 1900: Observations de M. de la Baume Pluvinel, à Elche», Bulletin de la Société Astronomique de France, 14, 331-332. ECLIPSE (1905), «El eclipse total de Sol de este mes», El Mundo Científico, 7, 527-534. EVERSHED, J. (1901), «Wave-length determinations and general results obtained from detailed examination of spectra photographed at the solar eclipse of January 22, 1898», Proceedings of the Royal Society of London, 68, 6-9. FERNÁNDEZ ASCARZA, V. (1901a), «Eclipse total de sol de 1900. Nota sobre la longitud de onda de la raya verde (1474K), del espectro de la corona solar», Revista General de Marina, [April 1901], 1-15. FERNÁNDEZ ASCARZA, V. (1901b), «Nota sobre la longitud de onda de la raya verde (1474 K) del espectro de la corona solar», Astronomische Nachrichten, 155, 23-24. FLAMMARION, C. (1900), «L’Éclipse totale de soleil», Bulletin de la Société Astronomique de France, 14, 289-297. FONTSERÈ, E. (1900a), «Eclipse total de 28 de mayo de 1900», El Mundo Científico, 2, 403-410. FONTSERÈ, E. (1900b), «Resultados generales del eclipse de Sol de 28 de Mayo de 1900», El Mundo Científico, 2, 419-422. GIL Y ZÁRATE, A. (1855), De la instrucción pública en España. Tomo III, Madrid, Imprenta del Colegio de Sordo-Mudos.
ECLIPSE (1900a), «El eclipse de Sol», El Heraldo de Madrid, 28 May 1900, [año 11, nº 3485].
GINGERICH, O. (1976), «The development of astronomical theory and practice from the 17th to the 20th century», Vistas in Astronomy [BEER, A. (ed.)], 20, 1-9.
ECLIPSE (1900b), «El Eclipse», El Imparcial, 29 May 1900, 1.
GOZALO GUTIÉRREZ, R.; NAVARRO BROTONS, V. (1995), «Josep Joaquim Lànderer i Climent (Valèn-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 251
ELS ECLIPSIS TOTALS DE SOL; UN PUNT D’INFLEXIÓ EN EL DESENVOLUPAMENT DE L’ASTRONOMIA I ...
251
cia, 1841 - Tortosa, 1922). La recerca fora del món acadèmic: astronomia i geologia». A: CAMARASSA, J. M.; ROCA, A. (dirs.), Ciència i Tècnica als Països Catalans. Una aproximació biogràfica, Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, 457-493.
MEADOWS, A. J. (1970), Early Solar Physics, Oxford, Pergamon.
LÀNDERER, J. J. (1900), «Sur la proportion de lumière polarisée de la couronne solaire», Comptes Rendus, 130, 1.524-1.525.
MINISTERIO (1899a), «Ministerio de Hacienda. Reales Decretos», Gaceta de Madrid, 14 Octubre 1899 [Año 238; num. 287; Tomo IV], 149.
LÀNDERER, J. J. (1902), «L’Éclipse totale de soleil des 29-30 août 1905», Astronomische Nachrichten, 159, 125-128.
MINISTERIO (1899b), «Ministerio de Fomento. Real
LÀNDERER, J. J. (1903a), «L’Éclipse totale de Soleil du 30 août 1905 au nord de l’Afrique», Bulletin de la Société Astronomique de France, 17, 374-376; i «L’Éclipse totale de Soleil du 30 août 1905», Bulletin de la Société Astronomique de France, 17, 405-408.
MINISTERIO (1905), «Ministerio de Hacienda. Real Orden», Gaceta de Madrid, 11 May 1905 [num. 131], 554.
LÀNDERER, J. J. (1903b), «L’Éclipse totale de Soleil des 29-30 août 1905 (Deuxième note)», Astronomische Nachrichten, 160, 309-312. LANGLEY, S. P. (1901), «The new spectrum», Philosophical Magazine, 2, 119-130. LANKFORD, J. (1981), «Amateurs and astrophysics: a neglected aspect in the development of a scientific speciality», Social Studies of Science, 11, 275-303. LÓPEZ ARROYO, M. (2004), El Real Observatorio Astronómico de Madrid (1785-1975), Madrid, Dirección General del Instituto Geográfico Nacional. LÓPEZ PIÑERO, J. M.; NAVARRO BROTONS, V. (1995), Història de la Ciència al País Valencià, València, edicions Alfons el Magnànim. MARCH NOGUERA, J.; BATLLÓ ORTIZ, J. (2006), «La llarga preparació dels viatges dels astrònoms i científics a Mallorca amb motiu de l’eclipsi total de Sol del 30 d’agost de 1905». A: BERNAT, P. (coord.), Actes de la Primera Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia, Vic, Agrupació Astronòmica d’Osona i Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.
MESLIN, G. (1905), «Sur l’eclipse du 30 août 1905 et sur la polarisation de la couronne solaire», Comptes Rendus, 141, 493-496.
Decreto», Gaceta de Madrid, 8 Novembre 1899 [Año 238, num. 312, Tomo IV], 477.
MOLINA GARCÍA, V. J.; ORIOLA LAFUENTE, E. P. (2000), Historia del eclipse total de sol del 28 de mayo de 1900 observado desde Santa Pola, Santa Pola, Ajuntament de Santa Pola. NAVARRO BROTONS, V.; GOZALO GUTIÉRREZ, R. (1996), «Entre “amateurs” i professionals: l’obra astronòmica de Josep Joaquim Lànderer i Climent (1841-1922)». A: PUIG-PLA, C. et al. (coords.), Actes de les III Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica als Països Catalans, Barcelona, SCHCT, 303-312. NORTH, J. (2001), Historia Fontana de la astronomía y la cosmología, México, Fondo de Cultura Económica. OBSERVATORIO ASTRONÓMICO Y METEOROLÓGICO DE MADRID [ÍÑIGUEZ, F.] (1900), Observaciones del eclipse total de sol del 28 de Mayo de 1900 verificadas en Plasencia por la Comisión Oficial, Madrid, Sucesores de Rivadeneyra. PANG, A. S.-K. (2002), Empire and the Sun, Stanford, Stanford University Press. PUIG, I. (1927), El Observatorio del Ebro, Tortosa, Imprenta Moderna del Ebro de Algueró y Baiges. RECENT (1861-1862), «Recent publications», Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 22, 22.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
252
27/10/09
17:01
Página 252
PEDRO RUIZ CASTELL
RUIZ CASTELL, P. (2007), «Astronomía, turismo y comercio: Los eclipses de sol de 1900 y 1905 en España». A: HERRÁN, N. et al. (eds.), Synergia: Primer Encuentro de Jóvenes Investigadores en Historia de la Ciencia, Madrid, CSIC.
ESTEBAN PIÑEIRO, M. et al. (coords.), Estudios sobre la Historia de la Ciencia y de la Técnica. Actas del IV Congreso de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas, Valladolid, Junta de Castilla y León, 469-484.
RUIZ CASTELL, P. (2008), Astronomy and astrophysics in Spain (1850-1914), Newcastle, Cambridge Scholar Publishing.
TOUCHET, E. (1902), «Société Astronomique de France», Bulletin de la Société Astronomique de France, 16, 518-528.
TARAZONA Y BLANCH, A. (1899), Memoria sobre el eclipse total de sol del día 28 de Mayo de 1900, Madrid, Observatorio de Madrid.
VELA Y HERRANZ, A. (1906), Estudio del teodolito y del anteojo de pasos Salmoiraghi y determinación de la latitud de la hora en las estaciones de Plasencia y Burgos, Madrid, Imprenta de la Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico.
TARAZONA Y BLANCH, A. (1904), Memoria sobre el eclipse total de sol del día 30 de agosto de 1905, Madrid, Bailly-Bailliere e hijos. TEN, A. E.; MOYA CARCEL, T. (1988), «La formación de un astrónomo en la España del siglo XIX». A:
VENTOSA, V. (1902), Memoria del primer astrónomo del Observatorio de Madrid al director del mismo establecimiento. 1899-1900, Madrid.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 253
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 253-265
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA: LES MEMÒRIES D’AGUSTÍ YÀÑEZ I GIRONA PER A L’ACADÈMIA DE CIÈNCIES DE BARCELONA A MITJAN SEGLE XIX RAIMON SUCARRATS RIERA CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA (CEHIC), UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA.
Paraules clau: Agustí Yàñez, història de la meteorologia, història de la ciència, Barcelona al segle XIX, difusió de la ciència An Example of Using Meteorology as a Way to Divulge Scientific Activity: The Memories of Agustí Yàñez for Barcelona’s Sciences Academy in the Middle of the XIXth Century Summary: Agustí Yàñez (1789-1857) was one of the most important and influential Catalan scientists in the first half of the XIXth century. He was the Natural History’s professor in the Pharmacy College and in different chairs of Barcelona’s University. He was also an active member of different institutions, wrote textbooks on Natural History and presented interesting memories about Chemistry, Mineralogy, Palaeontology and Meteorology to the Academy of Sciences. In the field of Meteorology, Yàñez wrote more than ten memories and many of them were published in the Bulletin of the Academy of Sciences between 1840 and 1841. In those memories, he described Barcelona’s climate and studied the effects of meteorological agents in living beings. But, above all, Yàñez tried to make meteorology popular among population and used it as a way to divulge the scientific method. Key words: Agustí Yàñez, History of Meteorology, History of Science, Barcelona in XIXth century, Science divulgation
DOI: 10.2436/20.2006.01.109
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
254
17:01
Página 254
RAIMON SUCARRATS RIERA
Breu introducció al perfil històric d’Agustí Yàñez
La importància d’Agustí Yàñez en la Barcelona científica de la primera meitat del segle XIX ha fet que sigui un personatge prou estudiat i que d’ell se’n puguin trobar força estudis biogràfics més o menys extensos que s’inicien amb la publicació de la memòria llegida a la sessió fúnebre que li dedicà l’Acadèmia de Ciències l’any de la seva mort (Llobet i Vall-llosera, 1861). Dels estudis exhaustius dedicats a Yàñez, en destacaríem dues tesis doctorals. La primera descriu, des de la perspectiva de la història de la farmàcia, la seva vida i obra (Ras, 1979). La segona i més recent aprofundeix en la seva tasca d’ensenyament de la història natural a través dels llibres de text que escriví, estudia el context d’aquesta activitat docent i s’introdueix en la seva tasca de difusió científica a la Barcelona del XIX, incloent-hi els seus estudis en meteorologia (Sucarrats, 2006). Yàñez va néixer el 1789 i morí el 1857. La seva formació es va dirigir als estudis de les ciències de la naturalesa i experimentals que es feien a Barcelona en aquells moments, sobretot en els àmbits en què més destacà posteriorment: la química i la botànica. Els seus estudis de farmàcia els inicià com a macip en la farmàcia del seu pare el 1798; continuaren el 1815 en el recent format Col·legi de Farmàcia de Sant Victorià, i culminaren el 1816 quan assolí el doctorat. La seva tasca professional va estar lligada, per un costat, a regentar la farmàcia del carrer Escudillers, que heretà del seu pare el 1817. Per un altre costat, Yàñez desenvolupà una important carrera acadèmica, fonamentalment com a catedràtic d’història natural del Col·legi de Farmàcia de Sant Victorià (des de 1816 a 1843), i com a catedràtic de botànica aplicada i matèria farmacèutica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, des de principis de la dècada de 1840 fins a la seva mort. D’aquesta facultat n’arribà a ser degà, i de la restaurada Universitat de Barcelona, rector en comissió. Però en el marc de la convulsa situació política, social i acadèmica d’aquestes dècades, Yàñez també fou, en diferents moments i universitats, catedràtic de mineralogia i zoologia, de matèria farmacèutica o de matemàtiques, física experimental, nocions de química i de geografia fisicomatemàtica. Hi va haver períodes en els quals, per diferents circumstàncies, exercí de catedràtic a tres càtedres diferents de manera simultània. A part d’això que hem dit fins ara, Yàñez fou membre actiu de moltes institucions barcelonines de caràcter científic. Només destacarem el seu important paper a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), de la qual va ser diverses vegades president i director de la Secció d’Història Natural, entre altres càrrecs, i on va presentar un bon nombre de memòries, de les quals es conserven la major part en forma manuscrita en l’arxiu d’aquesta institució. Yàñez fou un personatge important en la societat científica barcelonina, però no ho fou menys en l’aspecte professional, social o econòmic. Destaca la seva vessant política. Polític liberal, va ostentar diferents càrrecs públics, entre els quals es troben el de diputat provincial i segon alcalde de Barcelona, fins i tot en funcions de primer alcalde en
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 255
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA
255
circumstàncies força conflictives. La seva vessant política repercutí en l’acadèmica, ja que les idees liberals el van portar a ser impurificat i consegüentment apartat de la seva càtedra en el període que va de 1824 a 1830, coincidint amb la dècada ominosa i l’arribada al poder del més recalcitrant absolutisme. Tanmateix, en altres moments d’auge liberal, la seva figura s’engrandí i va poder accedir a les cotes de prestigi acadèmic i social que ja hem descrit. La seva obra escrita es concreta fonamentalment en un bon grapat de memòries manuscrites que es conserven a la RACAB. La seva temàtica canvia des de les aplicacions de la química en els tints i la mineralogia de la primera època (de 1815 a 1820), a les de caràcter més paleontològic, molt interessants i precursores d’aquesta ciència a Barcelona, de principis de la dècada de 1820. Posteriorment, la temàtica es diversifica i es combinen temes de zoologia, geologia, botànica o, fins i tot, lèxic científic. I, òbviament, les de meteorologia que aquí ens ocupen. Dins la seva obra publicada, trobem les dues edicions del seu llibre de text Lecciones de historia natural. La primera, de 1820, és considerada el primer llibre d’història natural original escrit en llengua espanyola, i l’altra, de mitjan dècada de 1840, és més completa i extensa, i va ser publicada en tres volums. Una altra obra molt interessant és un diccionari d’història natural amb clara influència buffoniana anomenat Dios y sus obras, i també escriví diferents articles a revistes de tema farmacèutic i al butlletí de la RACAB. L’obra meteorològica de Yàñez
Les aportacions de Yàñez a la meteorologia es recullen fonamentalment en una sèrie de memòries que va llegir a l’Acadèmia de Ciències entre 1835 i 1849. En les primeres vuit memòries, des de juny de 1835 fins a febrer de 1839, es caracteritza el clima barceloní i s’analitza la seva temperatura. En l’estudi termomètric que va fer en la memòria que llegí el juny de 1835, Yàñez publicà les dades que s’havien recollit a la ciutat des de 1780 a 1834 i especificà que les dels primers 45 anys pertanyien a Francesc Salvà i Campillo (1751-1828) i es trobaven anotades en unes taules a l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia, abans Acadèmia Mèdico-Pràctica. Les dades dels deu últims anys pertanyien a la casa de Brusi i havien estat publicades al diari de la ciutat, controlades pel mateix Salvà i, posteriorment, per Pere Vieta. També n’hi havia d’obtingudes pel mateix Yàñez. La memòria d’octubre de 1841 parlava exhaustivament de les diferències entre la calor sensible i termomètrica. Totes aquestes memòries van ser recollides al butlletí de l’Acadèmia de Ciències Naturals, entre el seu segon volum i el dotzè, en dates que van de 1840 a 1841. Aquest fet demostra que Yàñez i els acadèmics consideraven que la meteorologia era una disciplina de prou entitat com per atraure el públic cap a la ciència i, al mateix temps, de prou nivell científic com per poderse publicar en un butlletí d’una Acadèmia de Ciències. També hi havia, segurament, un desig d’emmirallar-se en figures de molt prestigi internacional i de gran transcendència en la difusió de la ciència com François Arago, que també dedicaren part dels seus estudis a la
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
256
27/10/09
17:01
Página 256
RAIMON SUCARRATS RIERA
meteorologia (Dörries, 2000). L’obra meteorològica de Yàñez es completà el 1848 i el 1849 amb dues memòries més que no van ser recollides en cap llibre ni butlletí i que eren un compendi de les anteriors. Aquestes memòries contenen dades molt interessants sobre la climatologia de Barcelona en el segle XIX. Evidentment, la seva comparació amb les dades actuals presenta el problema dels diferents mètodes de captació, però no deixen de tenir una gran importància en la història de la meteorologia. Al final de la segona de les memòries hi ha tres taules on es recullen els màxims i mínims de temperatura anual i el dia de l’any en el qual la temperatura mitjana diària ha arribat a ser la mateixa que la mitjana anual. La lectura d’algunes de les afirmacions que Yàñez fa en aquestes memòries fa pensar que ell intentà fomentar l’estudi del temps meteorològic i de la meteorologia i climatologia en general com a eina interessant per a altres ciències, i també com a manera eficaç de transmetre a la població un coneixement científic entenedor i proper. Yàñez concebia l’activitat científica com el raonament i la deducció a partir de la recollida exhaustiva i constant de dades empíriques. Aquesta idea es recull en un lema que es troba en aquestes memòries meteorològiques i que es repeteix en la seva obra: Recojamos datos sin cesar, multipliquemos nuestras observaciones … Nuestros sucesores, más adelantados que nosotros, podrán coordinar los hechos, elevarse al conocimiento de sus causas, y deducir consecuencias que no nos hallamos
en estado de apreciar. (Yàñez, 1840a) Aquells anys del primer terç del segle XIX foren excepcionalment freds, Yàñez ho comprovà en les dades que posseïa i es planyia de no tenir prou mitjans d’observació ni coneixements per deduir el perquè d’aquests fenòmens, ja que la seva previsió podria fer un gran bé a la humanitat: Es de desear que se generalicen estas observaciones, se repitan todos los años, y se comparen unas con otras, tomando en cuenta los cambios de humedad y sequedad, estado eléctrico, presión atmosférica y demás variaciones que puedan influir en la vegetación. De estas observaciones resultarían muchos datos no menos interesantes para los adelantos de la fisiología vegetal que para los progresos de la agricultura, y de igual trascendencia a favor de la economía pública que de la doméstica. (Yàñez, 1840b)
Una completa descripció de la necessitat de recopilar quantes més dades millor la trobem en la quarta memòria, de 22 de novembre de 1837, en el fragment que ara transcriurem. En el programa de Yàñez la ciència no detura mai el seu progrés. La humanitat inventa causes sobrenaturals a allò que no pot comprendre, però això no és res més que un recurs, fruit del
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 257
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA
257
desconeixement. En realitat, a la naturalesa no hi ha res de casual i arribarà el moment en què les dades que la ciència aporta donaran la resposta. Fins aleshores, només cal repetir les observacions. Vegem com ho exposa: Después de un invierno frío y de una primavera extraordinariamente rigurosa no era de esperar por cierto una temperatura elevada y sostenida durante el trimestre estival. Sería hacer un agravio a la ilustración de este Cuerpo, el suponer que fue casual el fenómeno de que se trata. Nada hay casual en la naturaleza, todo está regido por leyes fijas y constantes. El orgullo del hombre se manifiesta indiferente al observar los efectos procedentes de causas conocidas cuyo influjo se puede medir con exactitud, y atribuye al acaso los hechos cuyas causas se ignoran del todo o en parte y no pueden por lo mismo sujetarse a cálculo. En los siglos remotos pasaron como inspirados en la divinidad los que predecían los eclipses de sol y de la luna y los demás fenómenos celestes dependientes del movimiento de los astros: al contrario, calculadas en la actualidad las fuerzas de que estos se originan y su respectiva influencia, no nos produce ninguna impresión el anuncio anticipado y detallado de tales acontecimientos. Si se llegasen a conocer todas las causas que influyen en los cambios atmosféricos, en términos que se pudiesen calcular con exactitud sus diversas combinaciones, se pronosticarían las lluvias y los vientos, el calor y el frío, el grado de humedad y de sequedad, las nieves, los granizos y los demás meteoros. ... . Pero, ¿llegará el hombre algún día a conocer todas las causas de los mencionados efectos, hasta poder predecirlos con la misma exactitud que los eclipses, la salida y la puesta de los astros? Difícil es responder categóricamente a esta pregunta; sin embargo, no deja de ser positivo que el medio que puede encaminar a dicho fin, es el de recoger diariamente nuevos datos, multiplicar sin cesar las observaciones, y dejar este cuidado para nuestros sucesores que estarán más adelantados que nosotros. Y aún cuando no se consiga jamás este fin, no hay duda que reportaremos muchas utilidades de la repetición de semejantes observaciones. (Yàñez, 1840d)
En altres llocs de les seves memòries, Yàñez exposà la possibilitat de predir el temps atmosfèric, però desistí davant la multitud de factors dels quals depèn i la incapacitat de la ciència en l’estat en què es trobava i amb les dades que es posseïen. La necessitat d’acumular el màxim nombre de dades possible portà Yàñez a demanar a l’Acadèmia que esmercés més esforços i recursos en l’estudi de la meteorologia. Les variades referències a aquest tema que trobem a les memòries toparen amb les penúries econòmiques pròpies de l’època que frenaren qualsevol iniciativa de desenvolupament de la ciència en el nostre país. Al llarg de les vuit memòries que apareixen en el butlletí de l’Acadèmia de Ciències, Yàñez va anar desgranant les característiques meteorològiques de la ciutat i les aplicacions que
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
258
27/10/09
17:01
Página 258
RAIMON SUCARRATS RIERA
es podien extreure d’aquestes dades. En primer lloc, convé dir que Yàñez opinava que el clima no canviava i que en un futur, i mitjançant les dades que s’havien de recollir de forma exhaustiva, es podria predir amb força exactitud. Aquesta és una forma coherent de creure en el paper de la investigació, que feia possible treure les dades que permetrien deduir els canvis climàtics que cíclicament es produïen. Aquest fet seria de gran interès per a moltes ciències. Però, quines utilitats atorgava Yàñez a la meteorologia? Vegem-ho amb les seves pròpies paraules: Discurriendo bajo las mismas bases, es muy fácil determinar el temple respectivo de cualquier día, mes, estación o año. Esta determinación es muy conveniente por sus aplicaciones científicas, higiénicas, económicas y agrícolas; pero sólo bajo este último punto se me permitirán ciertas reflexiones. (Yàñez, 1840a)
Així doncs, Yàñez considerava convenient l’estudi de la meteorologia, i necessària la inversió en aparells per estudiar-la, per diferents motius. En primer lloc, trobem el motiu purament científic, en la línia romàntica de considerar el coneixement científic com a interessant per si mateix. En segon lloc, trobem la vessant higiènica. Aquesta necessitat de l’estudi meteorològic per determinar possibles causes de malalties epidèmiques va ser un dels motius de l’interès del metge Francesc Salvà en recollir dades meteorològiques a finals del segle XVIII i inicis del XIX. L’ús d’altres ciències per al desenvolupament de la medicina ja estava present en el discurs programàtic que va pronunciar el metge Jaume Bonells el 1779 i que es va publicar el 1780 amb el títol Discurso inaugural sobre la utilidad y necesidad de las academias de medicina práctica. En aquest discurs, Bonells, pertanyent a una generació anterior a Salvà, afirmava que els metges havien d’investigar la constitució meteorològica de la zona on vivien, observant el fred i la calor, la sequedat i la humitat de cada estació, els vents que hi dominaven, amb la seva durada, alternança i força, i l’estat i mutacions de l’atmosfera. Per això es feia imprescindible realitzar acurades observacions meteorològiques (Martínez & Pardo, 2000). En tercer lloc, en la defensa de les utilitats de la meteorologia per part de Yàñez, hi trobem els motius econòmics. L’estudi i previsió de les condicions meteorològiques podia resultar positiu per a qualsevol activitat humana, tant industrial com comercial. En últim lloc, Yàñez ressaltava la importància d’aquest estudi en l’agricultura, i és en aquest apartat on ell, catedràtic d’història natural, dirigia les seves principals anàlisis. En la primera de les memòries de 1835, valorava de manera molt interessant la relació entre els diferents fenòmens atmosfèrics i els òrgans de la vegetació com les fulles o els fruits. Més endavant, explicava la terrible influència del fred en la vegetació i els animals. Entre altres coses deia: El frío o disminución excesiva del calórico es el grande enemigo de la vida: si no pasa de ciertos límites, o aunque algo mayor se verifica en los meses de diciembre y enero,
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 259
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA
259
no causa daño a nuestra vegetación: si es muy excesivo en dichos meses, o es tardío en marzo o abril, particularmente después de días muy benignos, causa daños incalculables, la pérdida de cosechas enteras, y a veces las de algunos años consecutivos respecto de las plantas perennes. (Yàñez, 1840a)
L’observació dels efectes dels excepcionalment freds hiverns de principis de la dècada de 1830 en garrofers, llimoners, tarongers, oliveres i altres espècies vegetals, tan recents en la memòria de la població, servien a Yàñez de formidable exemple per a les seves afirmacions. Les dades relatives a la influència de la climatologia en espècies concretes d’éssers vius, tant animals com vegetals, es repeteixen a les diferents memòries. Yàñez relacionava els canvis climàtics amb processos com la germinació i la floració de les plantes, l’endarreriment de les collites, l’aparició o mort d’aus migratòries, la possibilitat de plagues d’insectes, etc. Precisament a la tercera de les memòries, de 30 de juny de 1837, hi ha una detallada descripció de l’aparició de diferents aus migratòries a la ciutat, així com d’insectes. Arran d’aquestes observacions, Yàñez demostrava una consciència ecològica clara en relacionar la presència o absència d’organismes en el medi amb les condicions climàtiques a les quals havien estat sotmesos: Comparando todos estos hechos con el movimiento de la temperatura expuesto anteriormente, nos confirmaremos más y más en que las variaciones del calor atmosférico ejercen un poderoso influjo en el nacimiento, desarrollo y vida de los seres orgánicos, y que es conveniente estudiar todos los años esta mutua relación, sobre todo si se acompaña este estudio con la observación de las demás causas cuya acción se complica con la del calórico. (Yàñez, 1840c)
Però Yàñez quedava sorprès per les respostes sovint erràtiques de les espècies vegetals davant els canvis en les condicions atmosfèriques. Ell intentava trobar-hi lleis que les expliquessin de forma clara i no ho aconseguia. La manca de prou dades tornava a ser l’explicació a aquest fet, i la seva recollida exhaustiva, la solució. Yàñez era conscient que els seus coneixements no li permetien entendre les reaccions de la naturalesa davant el clima, però sempre confià en què la ciència podria donar la resposta adient als problemes que es plantejaven. Un altre dels aspectes que Yàñez tractà en les seves memòries sobre meteorologia i que als barcelonins pot interessar especialment, és quin era el clima de la nostra ciutat en aquella època i com estava canviant. Ja des de les primeres memòries posava les bases dels diferents factors que hi podien influir i parlava de la situació geogràfica de la ciutat. Aquesta visió es completava a la memòria de 1841. En la primera de les memòries, de juny de 1835, comentava la posició de la ciutat al costat del mar, el fet que Montjuïc protegia la ciutat de les «exhalaciones de los pantanos y estanques del otro lado, que perjudicarían a su salubri-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
260
27/10/09
17:01
Página 260
RAIMON SUCARRATS RIERA
dad, al paso que enfriarían su atmósfera», la circumstància que tenia Barcelona d’estar oberta al SO i el fet que això permetia el pas de vents frescos en els mesos calorosos, o la circumstància d’estar envoltada de muntanyes que la protegien dels vents freds del nord que baixaven pels «desfiladeros del Llobregat y del Besós». Això el portava a afirmar: «De todo resulta comprobada la benignidad de nuestro clima y la opinión que bajo este respecto disfruta nuestra ciudad en toda Europa». A vegades, fins i tot recorregué a circumstàncies globals o astronòmiques per explicar l’especial clima de Barcelona o les seves oscil·lacions. Yàñez féu servir l’estudi del cas concret de la nostra ciutat com a pretext per criticar tots aquells que creien que el clima s’havia modificat en el temps. A l’època era força normal pensar que el clima s’estava refredant per moments. Ell no participava d’aquesta visió i dedicà part de la setena memòria de 21 de novembre de 1838 a donar la seva versió. Amb aquest motiu aportà proves que anaven des de la comparació estadística de les dades i la referència a qüestions metodològiques a referències a refranys populars o a fragments dels textos bíblics. Com a exemple d’aquestes últimes, parla de quan l’apòstol Pere, en plena Pasqua i en un clima més suau que el nostre, s’escalfava al foc perquè feia fred mentre esperava a veure què havia passat amb Jesús. Una mostra del tarannà de Yàñez, contrari a les especulacions populars, el trobem quan rebutja les opinions que relacionen el temps atmosfèric al fet que la Pasqua sigui baixa o alta, indicant que el temps atmosfèric no pot dependre d’una tradició d’origen jueu. Potser on es veu més clara aquesta relació entre la meteorologia i l’interès de la gent, que Yàñez volia potenciar, és a la memòria que es titula Sobre las diferencias entre el calor sensible y el termométrico, que es va llegir 25 d’octubre de 1841. Sobre aquest tema, tan de moda avui en dia en els programes televisius sobre el temps, Yàñez explicava que moltes vegades el valor que donava el termòmetre no es corresponia amb les sensacions que tenia el poble sobre el fred i la calor. Alguns en donaven la culpa al termòmetre, a la seva col·locació, o fins i tot al govern local que no volia donar valors extrems de temperatura per no espantar el poble. Yàñez inicia la memòria proposant-se trobar una explicació a aquest fet. Comenta que ja feia uns trenta anys que havia començat les seves investigacions sobre aquest tema, que havia pres mesures, les havia comparat amb les dels diaris i les que li proporcionava el seu estat corporal, i tot i els seus esforços havia arribat a molt poques conclusions. Centenares de observaciones me han manifestado que con un mismo grado del termómetro se pueden experimentar sensaciones ingratas de calor o frío, u otras agradable de temple suave, según las circunstancias; en una palabra, que el calor sensible difiere con frecuencia del termométrico. (Yàñez, 1841e)
I aquí comença una molt interessant disquisició sobre el perquè d’aquest fet. Segons ell cada persona té un grau de sensibilitat: els robusts són més resistents, els fluixos, menys; els que tenen ocupacions més actives noten menys els canvis que els sedentaris; els joves de-
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 261
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA
261
tecten més les temperatures altes que les baixes, a l’inrevés que els vells; els nens, les dones i els homes que es dediquen a l’estudi són més impressionables. També influeixen força la salut i la malaltia, i el dejú. Fins i tot el no haver dormit al llarg de la nit. Una veritable aproximació a la cultura i els sabers populars. Yàñez no deixà de banda, tampoc en aquest cas, els aspectes metodològics, ja que també afirmà que hi influïa molt el fet que els termòmetres estiguessin en un lloc fix, normalment a l’abric de les influències del temps atmosfèric, mentre que això no era així en les persones, que tenien una mobilitat que les exposava a diferents condicions. Tampoc no oblidà aspectes que podríem considerar més científics o clarament pertanyents a la ciència de la meteorologia. És el cas de la influència de la sequedat o la humitat de l’aire: Por falta de higrómetro no he verificado observaciones sobre este particular con toda la exactitud que deseaba; y al que quiera practicarlas con precisión no puedo menos de aconsejar que empiece proveyéndose del citado instrumento. (Yàñez, 1841e)
Ell deia que la humitat pertorbava la transpiració i això causava fatiga i incomoditat en totes les circumstàncies. També parlà de la combinació entre humitat i pressió atmosfèrica. L’increment d’humitat anava combinat amb una disminució de la pressió atmosfèrica i viceversa. No deixava de banda la influència de l’estat de calma o agitació de l’aire. Parlà de l’efecte potenciador del fred que fa el vent i, en canvi, de l’efecte suavitzador de la calor. També féu un repàs de l’efecte dels diferents vents de Catalunya: tramuntana, fred a l’hivern, fresc i sec a l’estiu; gregal, fred a la primavera, paral·lel a la costa, productor de boires i perjudicador de les collites; llevant, humit i temperat a totes les estacions; xaloc, que a l’hivern és semblant al llevant i a l’estiu fa pujar molt la calor sensible; migjorn, humit i temperat, no massa comú; llebeig o garbí, molt freqüent a la primavera, poc humit i fresc; ponent, calent a l’estiu i temperat a l’hivern, sempre sec; mestral o segarrenc, sec i fred a l’hivern, fresc a l’estiu. Un complet repàs de la rosa dels vents que complementava amb exemples concrets de les diferents èpoques de l’any. També indicà la importància de l’estat elèctric de l’atmosfera i donà a aquest factor la responsabilitat de la xafogor anterior a una tempesta: El estado eléctrico de la atmósfera influye también en la producción del efecto que se trata. Y a la verdad, un fluido tan universalmente esparcido, que a veces está desequilibrado y otras pasa con violencia a restablecer el equilibrio, que causa en la atmósfera fenómenos tan prodigiosos, que encuentra en nuestro cuerpo órganos más o menos conductores, no puede dejar de causarnos impresiones que se compliquen con las del calor. A pesar de ser esto muy plausible en teoría, no puedo presentar observaciones directas y precisas en su comprobación. (Yàñez, 1841e)
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
262
27/10/09
17:01
Página 262
RAIMON SUCARRATS RIERA
També considerava que influïa l’efecte subjectiu de comparar amb temperatures anteriors. Això feia que una temperatura que a l’hivern ens semblaria calenta, a l’estiu ens pogués donar una sensació de fred. Per acabar, les conclusions del seu discurs: 1.- Jamás debemos juzgar de la temperatura atmosférica por la sola consideración de las impresiones de calor o frío que nosotros recibimos. 2.- Las causas que contribuyen a establecer las diferencias entre el calor sensible y el termométrico son muchas, unas relativas al estado de nuestro cuerpo, otras correspondientes a los objetos externos que obran más o menos sobre él. 3.- Las primeras consisten en el diverso grado de susceptibilidad individual resultante del temperamento, género de vida, edad y sexo, estado de salud o enfermedad, diferentes cambios que se suceden cada día, uso de diversos vestidos, etc. 4.- Las segundas son el influjo de la localidad en que habita o que recorre el observador, el grado de humedad o sequedad del aire, el estado eléctrico de la atmósfera, el de calma o agitación del ambiente, la calidad de los vientos, la diversa presión atmosférica, la comparación con la temperatura que había reinado anteriormente, y tal vez algunas otras. 5.- La complicación de tantas causas, que pueden obrar en un mismo o diferente sentido, produce resultados muy difíciles de calcular de antemano y hasta a veces de equívoca explicación después de haber sido observados. (Yàñez, 1841e)
Conclusió final Hem comprovat que Yàñez va desenvolupar un veritable programa de recerca meteorològica que va quedar recollit en un seguit de memòries del 1835 al 1849. La major part d’aquesta obra va ser publicada en el butlletí de l’Acadèmia de Ciències. El seu afany de coneixement i difusió de la ciència el va portar a realitzar una tasca molt important de recol·lecció de dades i descripció dels fenòmens atmosfèrics de Barcelona. No hi ha dubte de l’extraordinari interès que aquesta activitat de Yàñez representa dins la història de la meteorologia a la Catalunya del segle XIX. Per un costat, ens trobem davant un dels personatges més rellevants de la ciència barcelonina de l’època que dedica una bona part dels seus esforços investigadors a aquesta disciplina. Per un altre, les mateixes dades que aporten les memòries poden ser d’utilitat per als investigadors actuals. Des del punt de vista de la història de la ciència, de tot el que podem trobar i deduir en l’extens material de les memòries, destacaríem el següent: a) Dins del seu programa científic, Yàñez dóna prioritat a la recollida periòdica de dades a la naturalesa, seguint una visió optimista de la ciència i el seu mètode. La meteorologia proporciona un excel·lent camp per desenvolupar aquesta idea, ja que les dades que es coneixien en aquells moments encara eren minses i les possibilitats de recerca esdevenien enormes.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 263
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA
263
b) Encara que el coneixement de la naturalesa és interessant en si mateix, en una visió romàntica de la ciència, el treball dels científics s’ha de demostrar útil per a la vida quotidiana per tal de poder despertar l’interès dels ciutadans. Yàñez intenta demostrar la utilitat del coneixement meteorològic en molts camps d’interès, molts d’ells amb repercussions econòmiques per a la població. La influència dels agents meteorològics en l’agricultura esdevé la seva principal ocupació. En molts casos, la descripció de l’efecte de la temperatura en els éssers vius es pot considerar un innegable exemple d’estudi ecològic. c) En tota l’obra de Yàñez hi trobem la idea de la bondat del coneixement de la ciència per part de la població i la necessitat de la seva difusió. La meteorologia es demostra com un bon camp per a la difusió de la ciència i una bona manera per comprendre les lleis de la naturalesa. Tot dins d’un camp d’interès quotidià que es troba en la conversa habitual de tots els ciutadans. Aquesta mateixa idea la podríem aplicar al moment actual.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
264
27/10/09
17:01
Página 264
RAIMON SUCARRATS RIERA
Bibliografia DÖRRIES, M. (2000), «The Public Face of Science: François Arago». A: BATLLÓ, J.; DE LA FUENTE, P.; PUIG, R. (coords.), V Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 43-54. LLOBET I VALL-LLOSERA, J. A. (1861), Memoria biográfica del Dr. Agustín Yáñez y Girona, Decano de la Facultad de Farmacia (…) antes de su muerte, ocurrida la tarde del día 3 de mayo de 1857; leída en la sesión fúnebre pública de la Academia de Ciencias Naturales y Artes celebrada a dicho objeto el día 28 de junio de dicho año, Barcelona, Librería de Estanislao Ferrando y Roca. MARTÍNEZ, À.; PARDO, J. (2000), «Un programa, dues Acadèmies: Jaume Bonells i el foment de la medicina i de les ciències naturals a Barcelona (1766-1786)». A: NIETO-GALÁN, A.; ROCA ROSELL, A. (coords.), La Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona als segles XVIII i XIX. Història, Ciència i Societat, Barcelona, RACAB; IEC, 137-164. RAS I MONLEÓN, M. T. (1979), Vida científica del farmacéutico Agustín Yáñez y Girona, Barcelona, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Departament d’Història de la Farmàcia i Legislació Farmacèutica. SUCARRATS, R. (2006), L’ensenyament de la història natural a la Barcelona de la primera meitat del segle XIX. Els llibres de text i la docència d’Agustí Yàñez i Girona, Barcelona, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de biologia cel·lular, fisiologia i immunologia (consultable a www.tdx.cbuc.es). YÀÑEZ I GIRONA, A. (1840a), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Primera memoria de 17 de junio de 1835», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 2, 9-19. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1840b), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones
de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Segunda memoria de 15 de junio de 1836», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 4, 7-9. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1840c), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Tercera memoria de 30 de junio de 1837», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 5, 8-11. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1840d), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Cuarta memoria de 22 de noviembre de 1837», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 6, 13-15. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1841a), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Quinta memoria de 21 de febrero de 1838», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 7, 6-9. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1841b), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Sexta memoria de 23 de mayo de 1838», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 4, 7-9. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1841c), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Séptima memoria de 21 de noviembre de 1838», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 4, 7-9. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1841d), «Colección de memorias del Dr. Agustín Yañez leídas en varias sesiones de la academia de ciencias de Barcelona sobre la temperatura de dicha ciudad. Octava memoria de
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 265
UN EXEMPLE DE L’ÚS DE LA METEOROLOGIA PER DIFONDRE L’ACTIVITAT CIENTÍFICA
27 de febrero de 1839», Boletín de la Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, 4, 7-9. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1841e), «Sobre las diferencias entre el calor sensible y el termométrico. Memoria leída en sesión pública de 25 de octubre de 1841», Boletín de la Academia de Ciencias, 12, 86-94. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1848), De la temperatura de Barcelona – Memoria última, Memòria presentada
265
a la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona el 18 de maig de 1848. Arxiu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. YÀÑEZ I GIRONA, A. (1849), Sobre la temperatura de Barcelona – Memoria que es el complemento de las demás sobre la misma materia, Memòria presentada a la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona el 8 de febrer de 1849. Arxiu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 266
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 267
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 267-273
VELOCITAT DELS COETS I ELEMENTS QUÍMICS DE LES ESTRELLES. FÍSICA I QUÍMICA O ASTRONOMIA A SECUNDÀRIA? CARME ZARAGOZA DOMÈNECH;1 JOSEP M. FERNÁNDEZNOVELL2 1
IES CAN VILUMARA, DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT, GENERALITAT DE CATALUNYA. 2 DEPARTAMENT DE BIOQUÍMICA I BIOLOGIA MOLECULAR, UNIVERSITAT DE BARCELONA; IES ISAAC ALBÉNIZ, DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT, GENERALITAT DE CATALUNYA.
Paraules clau: astronomia, secundària, física i química, història de l’astronomia Rocket speed and star’s chemical elements. Is physics and chemistry or astronomy in Secondary Schools? Summary: The objective of this work is to show how teaching physics and chemistry through Astronomy and its history can again make it attractive to secondary school students. Working on Astronomy (ESA The European Organisation for Astronomical Research in the Southern Hemisphere) the students had an increased understanding of some physics and chemistry concepts, such as rocket speed and gravitation, or the chemistry elements present in the Sun or Jupiter, along with the importance of satellite for using TV, phone, and internet. Key words: astronomy, secondary schools, physics and chemistry, history of astronomy
DOI: 10.2436/20.2006.01.110
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
268
27/10/09
17:01
Página 268
CARME ZARAGOZA DOMÈNECH; JOSEP M. FERNÁNDEZ-NOVELL
Introducció Per a la majoria de professorat quan es vol explicar a l’alumnat de l’ensenyament secundari obligatori (ESO) algunes de les lleis que regeixen el nostre món com la gravitació universal i els moviments, o com s’han format els diferents elements químics que ens envolten i que també es troben a les estrelles més properes i més llunyanes, la història de l’astronomia ens pot ser una eina de gran vàlua. Tot i haver passat l’Any Mundial de la Ciència sembla que encara hi ha certes dificultats per fer servir la història de la ciència com a signe de normalitat a les classes de ciència de l’ESO, potser perquè en el seu currículum no es troba prou explicitada? (Departament d’Educació, 2003). La història de l’astronomia és una part fonamental d’aquesta història de la ciència i a vegades costa una mica poder-la introduir en les nostres classes. En general, s’utilitza la història de l’astronomia per explicar la part més lúdica de la ciència; serveixen com a exemple els comentaris sobre la vida de Galileu i el seu judici per la Inquisició quan es vol explicar a classe la teoria heliocèntrica. Hem fet (taula 1) un petit recull d’algunes, poques, relacions que apareixen a la ciència de l’ESO i del batxillerat i que fan referència a la història de l’astronomia. Taula 1.
L’astronomia a secundària
Continguts:
Copèrnic. La revolució de les òrbites celestes.
La Terra.
Galileu. Les fases de Venus, satèl·lits de Júpiter. Inquisició.
El sistema solar.
Kepler. Les lleis de les òrbites planetàries. Newton. La força d’atracció gravitatòria.
Per canviar aquesta dinàmica es planteja resoldre preguntes i problemes de caràcter científic relacionant-los directament amb la història de l’astronomia. Per això, inicialment, cal respondre les preguntes següents: com aplicar-ho?; quan és convenient de fer aquest canvi?, i, a quin nivell de secundària cal? La primera pregunta que es va dur a terme amb aquest nou enfocament fou: si la Terra és esfèrica, què val el seu radi? Responent la pregunta de quan, o en quins temes concrets, és convenient fer l’assaig, es va creure oportú començar a relacionar les mesures amb la solució de problemes quotidians. Amb tot això era clar que calia desenvolupar-ho a nivell d’ESO. Per començar aquesta aventura es va convidar l’alumnat dels dos centres dels quals són professors els autors a demostrar que la Terra és rodona (una esfera) i després a calcular el seu radi. No és la intenció dels autors entrar en aquest punt a fer una explicació científica, ni tan sols a desgranar la gran quantitat de preguntes i raonaments fets a classe per l’alumnat sobre com mesurar el radi de la Terra, ja que no està dins de l’objectiu d’aquest article.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 269
VELOCITAT DELS COETS I ELEMENTS QUÍMICS DE LES ESTRELLES. FÍSICA I QUÍMICA O ASTRONOMIA ...
269
El que es vol remarcar és que a partir de l’intercanvi de dades entre els dos centres es va poder mesurar aproximadament el radi de la Terra amb un error que va estar entre el 10 i el 15 % en la majoria de grups que hi participaren. Aquest resultat és força acceptable dins de l’àmbit en el qual es va desenvolupar l’experiència. En la figura 1 es veu un moment d’aquestes mesures.
Figura 1.
A partir d’aquests resultats i de la implicació mostrada per l’alumnat abans i després de l’experiència es proposà una nova manera d’acostar-se a l’astronomia dins de l’àmbit de la ciència amb aquest jovent de l’ESO. Aquesta nova forma es basa en el fet que, una vegada introduïdes les explicacions científiques d’un fet o una observació, en el nostre cas conceptes dins del camp de la física i de la química, i quan l’alumnat ja l’ha treballat i té clars aquests principis i per què els està emprant, és el moment d’introduir la història de l’astronomia en forma de problemes i qüestions amb la vessant històrica sobre els mateixos conceptes que cal resoldre. Per assolir aquesta fita, ens hem recolzat en el programa d’exercicis d’astronomia de l’ESA/ESO (Agència Espacial Europea, The European Space Agency, i Observatori Europeu del Sud, The European Organisation for Astronomical Research in the Southern Hemisphere). Concretament, s’ha plantejat desenvolupar a classe les propostes d’exercicis que hi ha al llibre (Lift-off, 2004) de l’Agència Espacial Europea, Exercicis i problemes basats en dades espacials reals sobre física i química per a secundària.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
270
27/10/09
17:01
Página 270
CARME ZARAGOZA DOMÈNECH; JOSEP M. FERNÁNDEZ-NOVELL
En la taula 2 es presenten algunes d’aquestes preguntes traduïdes de l’anglès relatives a la física de l’espai, mentre que a la taula 3 hi ha algunes qüestions relatives a la química a l’espai. Taula 2. FÍSICA A L’ESPAI XMN-Newton descobrint els secrets de l’Univers. Té una massa de 3.800 kg i és el satèl·lit científic més gran fet a Europa. Estudia què succeeix al voltant dels forats negres i la formació de galàxies en els primers moments de formació de l’Univers. La seva òrbita el·líptica és de 48 h. La distància del seu apogeu voltant la Terra és de 114.000 km i la del seu perigeu és de 7.000 km, en aquest punt porta una velocitat de 24.120 km/h. Quina velocitat porta XMN-Newton en l’apogeu de la seva òrbita?
Taula 3. QUÍMICA A L’ESPAI Fórmula
Nom químic:
Emprat com a absorbent químic del CO2 exhalat pels astronautes.
LiOH
Hidròxid de Liti
L’element més pesat generat per les estrelles en la seva vida normal.
Fe
Ferro
95,32 % de l’atmosfera de Mart.
CO2
Diòxid de Carboni
CH4
Metà
Constituents de l’atmosfera de Tità que es creu que forma llacs a la superfície de Tità.
Cal remarcar la transcendència que tot l’alumnat ha donat al fet que les dades dels problemes siguin reals. Creiem que això ha decantat la balança cap a una millor valoració de la feina que s’estava fent. Després de presentar aquest nou enfocament de la física i de la química a aquest alumnat s’ha pogut observar una creixent inquietud i ganes de saber més sobre l’astronomia i la seva història. Aquesta inquietud s’ha canalitzat per una part de l’alumnat de l’ESO cap a la recerca de notícies sobre l’astronomia i la seva història, no pas de l’actualitat, sinó notícies de fa cinquanta anys, cent anys i cent cinquanta anys respectivament. Aquestes informacions s’han obtingut de la revista Investigación y Ciencia dels darrers quatre anys. La revista té un apartat (d’una pàgina) on es tracten quines foren les novetats, en tots els camps de la ciència, de fa exactament cinquanta, cent i cent cinquanta anys. L’alumnat de secundària pot trobar i llegir aquesta revista a qualsevol biblioteca del país i també a la majoria de les dels centres de secundària.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 271
VELOCITAT DELS COETS I ELEMENTS QUÍMICS DE LES ESTRELLES. FÍSICA I QUÍMICA O ASTRONOMIA ...
271
Per poder classificar les notícies trobades en la revista, aquestes es van agrupar en tres categories: 1) l’astronomia clàssica, 2) els vols i la investigació aeronàutica i 3) la relació astronomia-química. I dins de cadascuna es van separar pel període de temps passat (cinquanta, cent i cent cinquanta anys). A la figura 2 es mostren els resultats obtinguts després d’analitzar l’apartat «hace ... 50, 100 y 150 años» dels últims quatre anys de la revista. S’obtingueren set notícies d’astronomia clàssica; deu sobre vols i investigació aeronàutica, i només sis que presentaven una relació entre l’astronomia i la química. Es representen segons: els obtinguts de notícies de fa cinquanta anys (barra blanca); els obtinguts de notícies de fa cent anys (barra gris clar) i els obtinguts de notícies de fa cent cinquanta anys (barra gris fosc).
Química Figura 2.
Alguns exemples de les notícies trobades són: • Astronomia clàssica: — Una Via Làctia gens capritxosa. — L’edat del Sol. — L’aire de la Lluna. • Vols i investigació aeronàutica: — L’helicòpter primitiu. — Primers vols. — L’aeroplà de Langley. • Relació astronomia-química: — Treballs de Ramsey. — L’origen de la vida. — Elements còsmics.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
272
27/10/09
17:01
Página 272
CARME ZARAGOZA DOMÈNECH; JOSEP M. FERNÁNDEZ-NOVELL
Volem remarcar que dins dels articles de la revista Investigación y Ciencia també n’apareixen sobre astronomia i la seva història, així, només per citar-ne dos, Loeb explica que els astrònoms intenten trobar els fulls de l’àlbum d’imatges sobre l’Univers inicial (Loeb, 2007). D’altra banda Schaefer enfoca el seu treball en relació a l’origen de les figures d’estrelles i estableix com van ser emprades per diferents cultures al llarg del temps (Schaefer, 2007). Sortosament, sempre hi ha alumnes de l’ESO que estan interessats i interessades en aprendre més sobre l’astronomia. Com els podem ajudar? I de quines eines educatives disposem? Es pot treballar a partir de revistes específiques del camp de l’astronomia, nosaltres concretament hem donat a llegir exemplars de Tribuna de Astronomía y Universo, un exemple podria ser un article de Gómez Roldán (Gómez Roldán, 2003), i Universo: Astronomía y Astronáutica, un exemple d’aquesta revista podria ser un article de Minero que teníem a la nostra biblioteca (Minero, 1995). També es pot obtenir informació d’algun grup d’astrònoms de la pròpia ciutat o propers a ella; per exemple, un article de Bosque publicat al butlletí del Grup d’Astronomia de Tiana (Bosque, 2004). A aquell alumnat que domina l’anglès se li pot oferir un còmic (Pailharey & Vignaux, 2004), editat per l’ESA en anglès, i que si es busca també està editat en francès. En aquest còmic es poden seguir les aventures del personatge principal, en Lucas, dins de la càpsula Cassini-Huygens, que va des de la Terra fins a Tità. En aquest viatge es pot comprovar que la majoria de satèl·lits de comunicació volen a uns 36.000 km per sobre de l’Equador i que tothom fa servir aquests satèl·lits per poder veure la televisió o per parlar per telèfon i, fins i tot, per navegar per internet. Conclusions
— La relació de certs continguts de la matèria de Física i Química de l’ESO amb l’astronomia fa augmentar l’interès de l’alumnat cap a aquesta disciplina, que és considerada com una branca de la ciència massa nova per al nostre jovent. — Després de realitzada i avaluada, aquesta experiència ens mostra que aquest nou interès envers l’astronomia del nostre alumnat els porta a voler saber-ne més i, de retruc, a descobrir la importància que té dins de l’ensenyament de la ciència la història de l’astronomia. — Aquesta experiència, realitzada amb alumnat de l’ESO, ha contribuït a fer créixer la demanda de treballs de recerca de batxillerat relacionats amb la història de l’astronomia, que abans era pràcticament inexistent. Volem fer constar el nostre agraïment a tot l’alumnat que ha format part d’aquesta experiència.
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 273
VELOCITAT DELS COETS I ELEMENTS QUÍMICS DE LES ESTRELLES. FÍSICA I QUÍMICA O ASTRONOMIA ...
273
Bibliografia BOSQUE, R. (2004), «Localització d’objectes de cel profund», Urània (Grup d’Astronomia de Tiana), 14, 4-6. DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ (2003), http://www.xtec.es/estudis/eso/curriculum_eso.htm GÓMEZ ROLDÁN, A. (2003), «Un telescopio en el aula», Tribuna de Astronomía y Universo, 47, 68-73. LIFT-OFF (2004), European Space Agency. Physics and chemistry exercises based on real space data for secondary schools, ESA.
LOEB, A. (2007), «La edad oscura del universo», Investigación y Ciencia, 364, 6-13. MINERO, F. (1995), «Estrellas dobles», Universo: Astronomía y Astronáutica, 7, 56-61. PAILHAREY, E.; VIGNAUX, F. (2004), Cassini Huygens: a probe to Titan, Europen Space Agency. SCHAEFER, B. E. (2007), «El origen de las constelaciones griegas», Investigación y Ciencia, 364, 72-77.0000
00 PORT PRESENT V3 01-276.qxp:00 PORT PRESENT.qxd
27/10/09
17:01
Página 274
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 275
IV JORNADA SOBRE LA HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I L’ENSENYAMENT ANTONI QUINTANA MARÍ
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 276
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 277
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 279-297
MATERIALS PER A UNA HISTÒRIA DEL FRED FRANCESC X. BARCA-SALOM UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA; IES ESCOLA DEL TREBALL DE BARCELONA. Francesc.X.Barca@upc.edu
Paraules clau: història del fred, segle XIX, segle XX, gel artificial, compressió, absorció, mescla refrigerant Didactic materials for a history of refrigeration Summary: Although the technology of refrigeration and air conditioning developed in the XX century, their origins can be traced back to the beginnings of civilization. Snow and ice were used to preserve food and to cool drinks. However, it was not until the mid XIX century that methods were elaborated to produce artificial ice and the early XX century that air conditioning was developed. Today the widespread use of this technology has necessitated the creation of vocational courses of a medium level for the assembly and maintenance of air conditioning devices, and courses of a higher level for making projects of thermal facilities. We present some didactic materials related to the history of refrigeration that could be used in vocational courses to assist students, and that could be included in a commemorative commercial catalogue in order to provide a more detailed explanation to the technician. Key words: history of refrigeration, XIX century, XX century, artificial ice, compression, absorption, refrigeration mix
Tots els participants en congressos d’història de la ciència estarien d’acord en què la història de la ciència i de la tècnica és molt útil per a qualsevol persona que estudiï continguts científics i tècnics. Però, possiblement, no coincidirien ni en la quantitat ni en la forma d’introduir-
DOI: 10.2436/20.2006.01.111
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
278
27/10/09
15:15
Página 278
FRANCESC X. BARCA-SALOM
los. És evident que història de la ciència i de la tècnica s’ha convertit en una disciplina acadèmica al llarg del segle XX i que les aplicacions didàctiques han estat considerades i introduïdes en molts camps.1 Ara bé, mentre que fins al segle XVII el coneixement històric d’una ciència era part consubstancial a ella mateixa i servia per afirmar el paradigma vigent, en la tècnica, en canvi, la història gairebé no hi era present possiblement perquè el text escrit era secundari o inexistent perquè la transmissió dels sabers es feia a través del dibuix i l’estrutura productiva.2 En els segles posteriors la història de la ciència va ser utilitzada com a instrument per enaltir el progrés i criticar les irracionalitats del passat. En aquest context cal incloure les històries de les diverses disciplines que encapçalaven els llibres de text que possiblement haurien de ser considerades com una de les primeres eines didàctiques. La història de la tècnica, en canvi, va continuar la seva línia fins al segle XIX, en què ja hi trobem textos tècnics més o menys específics que incorporaven referències a la història de la matèria que tractaven, possiblement seguint l’exemple dels llibres de ciència. La utilitat que d’aquests capítols se’n feia en la didàctica de la disciplina és si més no dubtosa malgrat l’evidència que la ciència i la tècnica podien ser millor compreses si es feia servir el mètode històric. Adonar-se de les dificultats que havia costat aconseguir un determinat descobriment havia de permetre a l’alumne valorar més la ciència i la tècnica del present. Ara bé, no sempre era possible o prou aconsellable reproduir en l’alumne el mateix procés que havien seguit els científics o els tècnics en la descoberta. Però, allà on ho era, l’aprenentatge esdevenia més clar i entenedor i al mateix temps feia la disciplina més atractiva. En aquesta comunicació us mostrem un primer intent d’elaborar materials que aprofundeixin en alguns conceptes de la història de la tecnologia del fred perquè puguin ser aprofitables tant en estudis de formació professional, per tal d’engrescar els alumnes en el que serà la seva especialitat, com per a un catàleg d’una empresa interessada a donar a aquesta publicació un nou aire més cultural. La col·laboració amb les empreses és un factor imprescindible per evitar que els coneixements que s’imparteixin siguin antiquats o desfasats. Semblaria, doncs, que la història de la tecnologia no hi tindria cabuda. No obstant això, el que presentem aquí prova que no ha de ser necessàriament així i que la col·laboració entre les empreses i la docència també poden trobar punts de contacte en el camp històric.
1.
Tanmateix, des de les civilitzacions clàssiques sempre hi ha hagut formes primitives d’aplicació d’aquesta matèria.
Recordem, per exemple, les històries d’Eudem de Rodes o els comentaris a Aristòtil que es feien a l’edat mitjana (Kragh, 1989; Barona, 1994). 2.
No obstant això, en el Renaixement hi ha alguna obra erudita que podria ser potser considerada com la primera his-
tòria de la tècnica. Ens referim al text de Polidori Vergili De rerum inventoribus. Però llevat d’això, els tractats de màquines posteriors continuaren donant molta més importància al dibuix que al text i la història no va ser tinguda en compte.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 279
MATERIALS PER A UNA HISTÒRIA DEL FRED
279
Posar història en un crèdit d’un cicle formatiu
El setembre de 2002, després de vint-i-tres anys de docència de les matemàtiques, per decisió unilateral del Departament d’Ensenyament vaig haver d’impartir alguns crèdits en un cicle de formació professional de la família de manteniment i serveis a la producció. Aquest canvi, que inicialment em va trasbalsar profundament, al final s’ha convertit en la meva feina habitual i, a mesura que han anat passant els anys, he anat descobrint l’interès dels seus continguts i la importància d’aquesta formació.3 Des que vaig ser recol·locat forçós a l’IES Escola del Treball de Barcelona vaig haver de fer front a quatre crèdits diferents del cicle formatiu de grau superior de Projectes d’instal·lacions tèrmiques, de fluids i manutenció. Es tractava d’impartir els coneixements necessaris a uns alumnes que volien treballar en una oficina tècnica ajudant a fer projectes i on calia fer càlculs d’instal·lacions de calefacció, d’aire condicionat i d’aigua calenta sanitària. Aquest era un cicle del qual no s’havien elaborat llibres de text ja que s’impartia en molt pocs llocs. En el moment d’iniciar la seva impartició sols hi havia a Catalunya un centre públic de fora de Barcelona i un de privat de la ciutat comtal que l’impartien i sempre amb un nombre d’alumnes molt escàs. Potser per això, el centre públic de fora de Barcelona va deixar d’impartir-lo dos anys després. Aquest caràcter minoritari no l’ha perdut encara ja que actualment sols s’imparteix a dos centres públics i un de privat. A l’IES Escola del Treball omplim anualment un curs de primer amb uns 30 alumnes que continuen l’any següent amb una lleugera reducció. El cicle es compon d’uns 13 crèdits que s’imparteixen en unes 2.000 hores de les quals 350 es fan a l’empresa mitjançant els convenis de FCT (Formació en Centres de Treball). A primer curs s’imparteixen el crèdit 1 d’instal·lacions de fluids, el 2 d’instal·lacions de processos tèrmics, el 6 d’automatismes, el 7 de representació gràfica i el 9 de tècniques de muntatge. En el segon curs s’imparteixen els temes de manutenció en els crèdits 3 i 4 per un professor del departament de metall; els crèdits 11 i 12 de l’àrea de FOL (Formació i Orientació Laboral); el crèdit 5, bàsicament d’organització industrial; el crèdit 8, que fa les funcions de crèdit de síntesi, i el crèdit 10, que tracta dels conceptes bàsics de la qualitat. Els crèdits la docència dels quals he assumit durant els darrers cinc anys són els següents: C-2. Instal·lacions de processos tèrmics. C-5. Processos i gestió de muntatge d’instal·lacions. C-8. Projectes d’instal·lacions tèrmiques i de fluids. C-10. Gestió de la qualitat en el disseny. 3.
Puc afirmar això atès que els alumnes que l’assoleixen troben col·locació gairebé en la seva totalitat. Així doncs, el
60% es col·loca en empreses d’enginyeria, com a ajudants d’enginyers, i el 40% restant, en empreses de supervisió d’obra o d’assessoria a l’instal·lador.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
280
27/10/09
15:15
Página 280
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Per fer front a aquest repte vaig preparar uns apunts per a cada un d’aquests crèdits, llevat del crèdit 8 que, com he dit abans, tenia el sentit com de crèdit de síntesi ja que l’alumne ha de fer un projecte complet on apliqui tot el que ha après en els altres crèdits. Atesa l’escassa implantació d’aquests estudis vaig haver de cercar documentació entre els manuals universitaris i els textos que elaboren els gremis d’instal·ladors i mirar de cercar un nivell intermedi que s’ajustés al que interessava als alumnes. Analitzarem amb més detall el crèdit 2 que està situat a primer curs del cicle i és un dels fonamentals tant per la durada, de 210 hores distribuïdes en sis hores setmanals, com perquè permet a l’alumne aconseguir el carnet professional ICRF (Instal·lador, conservador, reparador frigorista). Aquest crèdit està distribuït en diverses unitats que podem agrupar en els següents apartats: 1. Nocions generals i de termodinàmica: Unitats. Pressió. Termometria. Conceptes bàsics de termodinàmica. Transferència de calor. Processos de flux permanent. 2. Càlcul de càrregues tèrmiques en calefacció i aire condicionat. 3. Psicrometria: composició de l’aire, propietats de l’aire humit. Ús del diagrama psicromètric. Aplicació del diagrama a la resolució de processos de condicionament de l’aire. 4. El cicle frigorífic i els seus components: el diagrama de Mollier. Càlcul d’una instal·lació frigorífica. Subrefredament i reescalfament. Compressors. Evaporadors. Condensadors. Torres de refrigeració. Els fluids refrigerants. 5. Calefacció per aigua calenta: càlcul d’una xarxa bitubular i monotubular. 6. Instal·lacions d’aigua calenta sanitària: determinació del consum. Càlcul d’una xarxa d’ACS en instal·lacions individuals i col·lectives. 7. El Reglament de plantes i instal·lacions frigorífiques. En els apunts que vaig preparar per al crèdit 2 vaig intentar introduir algunes referències històriques. Era conscient, però, que no podia abusar d’aquestes idees ja que els alumnes, interessats a conèixer les novetats tècniques de la seva especialitat, no tolerarien un excés de continguts històrics. Allò que s’introduïa per amenitzar i fer més humà i atractiu el contingut tècnic podria ser interpretat com una manera de passar el temps. Per això sols vaig fer referències molt breus a personatges o a l’origen de determinats aparells. Així, quan vaig introduir la psicrometria vaig fer referència a la composició de l’aire determinada per Antoni Martí Franquès. A la unitat dedicada als fluids refrigerants vaig redactar una breu cronologia que servís d’introducció al tema (vegeu document adjunt). També hi trobarem referències més breus a personatges destacats. Així en l’apartat de cicle de refrigeració, quan s’està a punt d’introduir el conegut diagrama de Mollier, es fa una breu referència a aquest autor, i en la unitat dedicada als compressors es fa una breu referència als compressors alternatius especials construïts el 1935. Aquests quatre exemples poden donar una idea de la utilització breu i mesurada, però constant, que s’ha anat fent de la història en els apunts d’aquest crèdit 2 per tal d’aconseguir que l’alumne adquireixi una visió més general del que serà la seva especialitat. La meva doble pertinença a l’ensenyament secundari i universitari, que m’ha generat algunes incompatibilitats, m’ha permès també alguns avantatges. Un dia em va venir a veure
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 281
MATERIALS PER A UNA HISTÒRIA DEL FRED
281
el Sr. Miquel Pascual López, que és propietari i fundador de REMLE. Aquesta empresa tot just havia acabat de celebrar el seu 50è aniversari i el Sr. Pascual estava interessat a fer una publicació commemorativa on a banda de parlar de l’empresa i d’altres temes del sector es fessin referències històriques a la indústria del fred, un camp en el qual REMLE s’estava introduint. Com que el tema de la història del fred m’interessava especialment tant per la història d’aquesta tecnologia com per les seves aplicacions didàctiques al cicle de formació professional, vaig acceptar de col·laborar per tal d’escriure unes fitxes en les quals es fes la descripció d’algunes màquines antigues de producció de fred. El resultat d’aquesta col·laboració es pot resumir en el material que us mostrem ara. Exemples de nous materials
En col·laboració amb el Sr. Miquel Pascual hem anat elaborant unes fitxes relatives a diferents processos de producció de fred o de descripció de diferents màquines frigorífiques. Una de les primeres fa referència a un procés que es diria pertanyent a una etapa intermèdia entre el fred natural i el fred artificial que és l’obtenció de fred mitjançant les mescles de diferents productes. Es tracta d’aconseguir reaccions endotèrmiques que absorbeixin calor del medi i consegüentment el refredin. Un segon grup de fitxes es refereixen a la producció de fred per absorció. En tercer lloc es dedica major atenció a les màquines de producció de fred per compressió. I, finalment, es presenta un cas pràctic d’un aparell que servia per envellir els vins. Com es pot veure s’ha triat un exemple de mescla per donar a conèixer un vell mètode, dos exemples per descriure els processos més habituals de producció de fred a l’actualitat i, finalment, com a colofó, un exemple pràctic d’utilització d’aquestes tècniques en la fabricació del vi. a) Mescles frigorífiques
Abans que s’inventessin màquines de producció de fred artificial i mentre es feia servir encara el gel natural (emmagatzemat en pous de glaç) per refredar aliments, es va descobrir que barrejant certes sals amb aigua s’aconseguia baixar la temperatura.4 Això succeïa, per exemple, quan s’afegia nitrat sòdic a l’aigua. Es diu que ja els omeies en el segle IV feien sorbets amb una mescla de neu i salnitre. El 1553, Blas Vilafranca va explicar com refredar aigua o vi pel mateix mètode en el seu llibre editat a Roma titulat: Methodes refrigerandi ex vocato sale nitro vinum aquamque ac potus quodvis aliud genus, cui accedaent varia naturalium rerum problemata, non minus jucunda lectu, quam necesaria cognitu (Corretger, 1984: 4). L’ús de mescles refrigerants va estendre’s considerablement, de manera que en el segle XVII foren diversos els seus usos tant domèstics com de laboratori. Aquestes mescles van per4.
Sobre aquesta temàtica cal consultar la bibliografia disponible com Corella, 2004 o Cooper, 1994. També cal consul-
tar els manuals disponibles en el període històric com Vidal, 1918; Puig, 1935, i Perret, 1904.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
282
27/10/09
15:15
Página 282
FRANCESC X. BARCA-SALOM
metre, per exemple, a Joseph Adam Braum (1712?-1768), professor de física a Sant Petersburg, solidificar el mercuri d’un termòmetre a -300ºC. També a Farenheit se li atribueix haver utilitzat aquestes mescles en els seus experiments sobre les escales termomètriques (Chang, 2004: 195). L’ús de mescles no va tenir gaire aplicació en la indústria a causa de l’elevat preu de les matèries primeres utilitzades. A nivell domèstic, però, s’hi podien distingir tres grups de mescles productores de fred. En primer lloc, la dissolució de determinades sals amb aigua requeria una quantitat de calor addicional que era agafada de l’entorn i aquesta circumstància produïa fred, que s’aprofitava per refredar algun altre producte. En segon lloc es podia fer la mateixa dissolució utilitzant, en lloc d’aigua, gel en pols, aconseguint-se així un fred més intens. Cal tenir present que la mescla redueix la temperatura de congelació del gel de manera que aquest es fon. Aquesta calor latent de fusió s’afegeix a la calor absorbida per la dissolució de manera que el medi pateix un refredament major. Finalment, també es poden fer mescles refrigerants amb líquids diferents de l’aigua com l’àcid sulfúric, l’àcid nítric i l’àcid clorhídric. En la fitxa dedicada a les mescles frigorífiques es descriu un aparell denominat Gelatera Siberiana que era fabricada per la casa Douane (fig. 1). Aquest aparell utilitzava la mescla de sulfat sòdic i àcid clorhídric que permetia obtenir un gel que no es fonia fàcilment. Per utilitzar la gelatera es posava una quantitat d’aigua a congelar en un motlle d’arestes i es tapava bé amb unes plaques de cautxú. A continuació s’omplia la gelatera de la mescla
Figura 1.
Gelatera siberiana.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
MATERIALS PER A UNA HISTÒRIA DEL FRED
15:15
Página 283
283
refrigerant posant primer la sal i després l’àcid. A continuació s’hi introduïa el motlle ple d’aigua i es tapava tot el conjunt fortament per mitjà d’un cargol de pressió. Després es posava la gelatera en un carro basculant i es balancejava lentament durant un cert temps. Finalment, es retirava, s’obria i es treia el motlle el qual se submergia en aigua tèbia per aconseguir que el gel que s’havia format en el seu interior es desprengués fàcilment. Calia, però, tenir molta cura de netejar els motlles i el cos de la gelatera abans de tornar-la a utilitzar (Perret, 1904: 25). Aquest aparell permet als alumnes conèixer una manera poc habitual de producció de fred. Una forma que comportava despeses considerables ja que el producte resultant de la mescla no es podia tornar a aprofitar i a més generava uns riscos per a la salut, ja que calia tenir molta cura que la mescla no entrés en contacte amb el producte a refredar, però que era aplicable en aquells indrets allunyats dels grans nuclis de població. b) Màquines frigorífiques d’absorció
La primera màquina d’absorció va ser introduïda el 1859 per Ferdinand Carré (1824-1900) i es basava en la gran afinitat que té l’amoníac per l’aigua. Uns anys abans, Edmond Carré, germà de Ferdinand, havia assajat una màquina que gelava aigua a l’interior d’unes garrafes amb un mètode que utilitzava l’avidesa de l’àcid sulfúric per reaccionar amb l’aigua. En una de les fitxes es fa esment de la màquina d’Edmond Carré i es tracta d’explicar com era el procediment. Edmond Carré s’havia basat en els treballs de William Cullen (1710-1790) que el 1755 va construir un aparell frigorífic de laboratori on produïa gel per evaporació de l’aigua sota una cambra de buit. Des d’aleshores els llibres de física recollien l’experiment. Es tirava aigua en un petit recipient que es posava sota una campana de vidre en la qual es tractava de fer el buit. L’aigua entrava en ebullició tan bon punt la pressió era l’adient perquè passés de líquid a vapor i en no tenir cap aportació de calor externa l’agafava del medi refredant-se ella mateixa fins a solidificar-se. Amb l’experiència de Cullen, Edmond Carré va posar en pràctica un aparell (vegeu fig. 2) que permetia obtenir gel allà on no hi havia comerç d’aquest producte. Consistia en una petita bomba que feia el buit en una garrafa connectada a ella a través d’un tub metàl·lic i un tap de cautxú. L’aigua que contenia la garrafa no trigava gaire en entrar en ebullició. El vapor produït travessava un recipient intermedi que estava ple de sulfúric el qual l’absorbia i el condensava immediatament. Mentre, l’aigua que quedava en la garrafa, per les raons abans esmentades, es congelava en menys d’un minut. La figura següent (fig. 2) representa aquest aparell que va tenir l’inconvenient del preu elevat a causa de l’elevat consum d’àcid sulfúric (Lhéritier, 1875: 49). Els treballs d’Edmond Carré van ser utilitzats pel seu germà Ferdinand per registrar diverses patents sobre la màquina d’absorció amb amoníac. Aquestes màquines partien d’una solució de 25% d’amoníac amb aigua que per acció de la calor se separava produint sobre el recipient un augment de la pressió. L’amoníac així comprimit passava a l’estat líquid dins
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 284
284
Figura 2.
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Aparell inventat per Edmond Carré per gelar garrafes.
d’un condensador per passar després a un evaporador on s’evaporava al mateix temps que produïa fred al medi. El procés tenia lloc de la manera següent. Es partia d’una solució amoniacal continguda en una caldera dins la qual per acció del foc s’aconseguia separar en forma de vapor l’amoníac de l’aigua. Aquest vapor amoniacal es liquava per una doble acció de l’increment de la pressió que patia i per la temperatura d’un serpentí pel qual passava, que estava rode-
Figura 3. Aparell domèstic de Ferdinand Carré.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
MATERIALS PER A UNA HISTÒRIA DEL FRED
Figura 4.
15:15
Página 285
285
Aparell d’absorció sistema Rouart.
jat d’aigua freda. A continuació, aquest amoníac líquid es deixava expansionar en un congelador produint-se una temperatura de -15º C. Ferdinand Carré va fabricar una màquina gran per a operacions contínues i una de petita per a operacions intermitents, que és la que recull la figura 3. En ella es pot veure la caldera A que conté la solució amoniacal i que està situada sobre el foc o dins d’un recipient ple d’aigua a elevada temperatura, un condensador B format per un recipient de doble capa on l’amoníac es liqua per la part anular i a la part central hi ha l’objecte a congelar dins el recipient E (Perret, 1904: 203). Damàs Calvet (1836-1891) que, a més de literat, va ser enginyer industrial i professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, va viatjar a París per estudiar el sistema Carré i a la tornada va escriure una publicació on descrivia les dues màquines. La petita era de caràcter domèstic i era portàtil. Podia produir de 0,5 a 2 kg de gel a cada operació. La gran, de la qual es van fer cinc models diferents, podia produir de 12 a 100 kg de gel per hora (Calvet, 1862; Perarnau, 2006: 416). La casa Rouart de París va fabricar màquines d’absorció del model inventat per Ferdinand Carré com indica la figura 4. Seguint la mateixa idea de Carré, Wallicely va introduir algunes modificacions que milloraven la circulació del fluid ja que se situava una bomba regulada per la mateixa màquina per impulsar el líquid ric en amoníac cap a la caldera.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 286
286
Figura 5.
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Màquina d’absorció Wallicely.
L’aparell, descrit a la figures 5 i 6, constava d’una caldera A escalfada per vapor en la qual es desprenia l’amoníac. Aquest anava a un liquefactor o condensador compost per un serpentí on l’amoníac gasós es refredava i es liquava. Aleshores es recollia en un recipient F des d’on passava al congelador G. Allí s’expansionava i evaporava produint un descens de temperatures. El gas expansionat passava a la part central del liquefactor on es trobava
Figura 6.
Esquema de la màquina automotora sistema Wallicely.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
MATERIALS PER A UNA HISTÒRIA DEL FRED
Página 287
287
el líquid pobre. L’accionament de la bomba estava assegurat per un element de la mateixa màquina frigorífica susceptible de produir la quantitat de treball necessari: la bomba automotriu. Per aconseguir això s’aprofitava la caiguda de pressió produïda en cada moment per l’absorció continuada del gas en el refrigerador i s’intercalava en el circuit del gas un cilindre motor a través del qual s’obligava a passar el gas abans de dur-lo al refrigerador (Perret, 1904: 208). Les màquines d’afinitat com les descrites fins aquí presentaven un problema i era que quan s’escalfava la solució amoniacal, el gas amoníac es desprenia produint un efecte útil, però també s’evaporava aigua al mateix temps cosa que produïa un efecte no desitjat amb el corresponent consum inútil de carbó. Per posar remei a aquest problema Hignette va fabricar una màquina d’amoníac en la qual va introduir un element que eliminava les pèrdues esmentades i aconseguia així augmentar el rendiment global de la màquina: era un rectificador. Així doncs, la màquina Hignette (figures 7 i 8) estava composta per cinc elements: A) una columna amb un serpentí on se separava l’amoníac en forma gasosa; B) un rectificador que eliminava el vapor evaporat amb l’amoníac; C) un condensador o liquefactor on l’amoníac esdevenia novament líquid; D) un refrigerador, on l’amoníac tornava al seu estat gasós absorbint la calor del medi; E) un regenerador que permetia tancar el circuit i començar de nou l’operació (Perret, 1904: 212).
Figura 7.
Esquema d’una màquina frigorífica Hignette.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 288
288
Figura 8.
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Vista de conjunt d’una màquina frigorífica Hignette.
Els dos components nous incorporats per la màquina Hignette eren el rectificador i el regenerador. El rectificador es componia d’un feix de tubs on circulava en un sentit el gas amoníac amb vapor d’aigua procedent de la columna del serpentí i en sentit contrari el líquid fred enriquit procedent de la sortida del regenerador. En trobar-se amb les parets fredes, el vapor d’aigua es condensava i se separava del gas amoníac augmentant així la seva puresa. El regenerador es componia d’una sèrie de tubs horitzontals foradats superposats sobre dues plaques tubulars. La seva funció era rebre el líquid amoníac després d’haver produït el fred i mesclar-lo amb aigua procedent de la primera solució. Aquesta era una solució que havia perdut la major part del seu amoníac en la primera fase per l’acció de la calor i que ara s’enriquia amb l’amoníac líquid que sortia de produir fred i donava lloc a una solució enriquida apta per tornar a començar l’operació. Tot aquest seguit de màquines poden servir d’introducció a les noves màquines d’absorció que hi ha actualment al mercat. Es tracta de màquines que utilitzen el mateix procediment però amb un líquid menys tòxic que l’amoníac que és el bromur de liti. D’aquestes màquines se n’han instal·lat algunes a la zona del Fòrum de Barcelona i proporcionen refrigeració i calefacció a alguns edificis privats i públics del nou barri denominat 22@.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
MATERIALS PER A UNA HISTÒRIA DEL FRED
Página 289
289
c) Màquines frigorífiques de compressió
El tercer grup de fitxes que hem elaborat tracten d’un altre sistema de producció de fred molt més estès que l’anterior i que s’aplica tant a petits aparells domèstics com a grans cambres frigorífiques de mercats o restaurants. Es tracta del cicle de compressió que necessita quatre elements: el compressor, el condensador, l’evaporador i la vàlvula d’expansió. El cicle consisteix en dos canvis de fase que constitueixen la base de la refrigeració. El primer té lloc en el condensador on el refrigerant passa de vapor a líquid per la qual cosa ha de cedir la calor latent a l’ambient. El segon té lloc a l’evaporador i consisteix en el fet que el refrigerant passi de líquid a vapor, i per fer això ha d’absorbir la calor latent de l’entorn aconseguint, d’aquesta manera, refredar-lo. Els orígens de la refrigeració per compressió es remunten a la primera meitat del segle XIX. Fou l’enginyer americà resident a Londres John Perkins (1766-1849) el primer a patentar el 1834 una màquina de compressió que produïa fred. Es tractava d’un aparell que fabricava gel mitjançant un cicle on comprimia i expandia èter etílic que actuava com a fluid refrigerant (Beltran, 1989: 114). Posteriorment John Hague, Alexander Twining (1801-1884) i James Harrison (18161893) van perfeccionar aquest invent donant lloc a la producció de gel artificial. Ara bé, l’èter etílic era inflamable i per aquest motiu van haver de cercar altres fluids refrigerants. Harrison va fer servir l’èter metílic. També es van emprar l’amoníac, el diòxid de sofre i principalment el clorur de metil. Un dels millors exemples d’utilització del clorur de metil com a fluid refrigerant són les màquines fabricades per la casa Douane. La màquina Douane estava composta d’un evaporador, que anomenaven frigorifer, d’una aixeta que feia de vàlvula d’expansió, d’un compressor que era accionat manualment si era petit o mitjançant un motor si era gran i, finalment, d’un condensador en forma de serpentí submergit en aigua. El clorur de metil començava a evaporar-se després que l’aixeta li produís una expansió des d’una pressió més elevada a una de més baixa, que si era l’atmosfèrica la temperatura aconseguida era de -23ºC. El fluid que circulava per l’evaporador seguia el procés iniciat de canvi de fase i agafava la calor latent de vaporització del medi que podia ser simplement un recipient ple d’aigua, la qual transformava en gel. El compressor agafava el vapor resultant i el comprimia augmentant la seva pressió. Després, aquest vapor sobreescalfat de clorur de metil l’enviava a un serpentí on es condensava en cedir la calor a un fluid que solia ser també aigua. El procés continuava d’aquesta manera indefinidament (Perret, 1904: 105-114). L’aparell Douane més simple era un model que produïa només al voltant d’1 kg o 1,5 kg de gel en una hora i que es caracteritzava perquè el compressor s’accionava de manera manual mitjançant unes manetes (fig. 9). En canvi en els models de gran producció de gel es van escollir en un principi els compressors verticals que segons aquest constructor resultaven més racionals que els horitzontals.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 290
290
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Figura 9. Màquina Duane de compressió amb accionament manual.
Figura 11.
Figura 10. Màquina frigorífica Douane amb compressor vertical.
Compressor d’una màquina Lebrun.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
MATERIALS PER A UNA HISTÒRIA DEL FRED
15:15
Página 291
291
Aquests compressors de grans dimensions s’anomenen automotors ja que el motor estava integrat amb el mecanisme de compressió i solien tenir un pistó de doble efecte, és a dir, que treballa pels dos cantons (fig. 10). Bruno Lebrun a la seva fàbrica de Nimy (Bèlgica) i, també, l’empresa Roussel & Duponchelle de França van construir una màquina frigorífica que funcionava per compressió i expansió d’amoníac anhídrid (fig. 11). La producció del fred tenia lloc en un cicle de compressió per la qual cosa aquest aparell estava compost per un compressor, un condensador i un congelador (que avui anomenaríem evaporador) (Perret, 1904: 127132). Com en tot procés de compressió el fluid refrigerant que en aquest cas era amoníac en estat de vapor era comprimit incrementant la seva pressió i temperatura. A continuació, el fluid passava al condensador on perdia aquesta calor i la calor latent de vaporització fins a esdevenir completament líquid tot i mantenint la pressió elevada. Tot seguit l’amoníac s’expansionava en passar del condensador a l’evaporador on es transformava novament en gas. A l’evaporador (anomenat congelador) absorbia la calor latent de vaporització del medi i refredava així les seves parets. El compressor vertical utilitzat tenia dos pistons oposats que es reunien en el mig d’una corredora. Aquestes màquines de producció de fred per compressió són els precedents de les màquines frigorífiques actuals. Caldrà però fer veure que el nom d’evaporador, utilitzat de manera general avui en dia, rebia en aquells anys diferents noms com frigorífer o refrigerador o congelador, que era un terme més relacionat amb les funcions que complia. També cal destacar que els compressors de les primeres màquines petites no tenien motor, sinó que s’accionaven manualment i que, en el cas de les grans, hi havia preferència pels compressors verticals contràriament als que es faran servir més tard. d) Una aplicació pràctica
Acabarem aquesta comunicació presentant una màquina d’aplicació del fred a la fabricació de vins. Des del començament el fred industrial va donar recolzament a la indústria del vi no sols en el refredament del most, sinó també en l’envelliment de vi i el degollament dels xampanys. L’envelliment del vi és una operació que consisteix a treure al vi jove el seu sabor aspre i fer-li dipositar substàncies insolubles. Normalment això es fa de manera natural per acció de l’oxigen i del pas del temps. El fred no és suficient per aconseguir l’envelliment dels vins i es requeria també calor i oxidació. Malvezin va inventar un procés que comportava tres fases: pasteurització, oxidació i refrigeració. La pasteurització destruïa els dipòsits microbians, l’oxidació provocava el dipòsit de colorants i tanins i altres matèries insolubles i finalment el vi era refredat per millorar-lo en aconseguir que acabés de precipitar les substàncies insolubles i tingués una presentació més clara i transparent (Perret, 1904: 511).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
292
Figura 12.
15:15
Página 292
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Pasteuritzador Pastor.
El procés es designava amb l’acrònim Pasteuroxifrigoria i la màquina presentada (fig. 12) en la seva forma portàtil era designada pel nom d’una part del procés: Pasteuritzador Pastor. Conclusió
Possiblement, la recerca i utilització d’aquest material antic relatiu a la producció de fred sigui un cas d’aplicació pràctica de la història de la tecnologia: aplicació a l’ensenyament d’un crèdit d’un cicle formatiu de formació professional. I, també, aplicació a una publicació commemorativa d’una empresa que vol donar un vernís cultural a la seva activitat. En el primer cas, aquests materials poden servir per comprendre el funcionament de les màquines antigues. Entendre, també, que les màquines de fred actual tenen el seu origen, primer, en els pous de glaç i, després, en la producció artificial de gel. Tot això hauria de permetre valorar millor l’esforç que ha costat a la humanitat poder arribar al nivell tecnològic actual. En el segon cas, els materials recollits en la publicació commemorativa poden difondre aquests coneixements entre els instal·ladors i altres empresaris del sector del fred. D’aquesta manera, augmentant el nivell cultural dels clients, es dóna prestigi a l’empresa que regala la publicació ja que posa de manifest la seva visió més àmplia i oberta. A més qui la rep queda agraït per haver après coses que potser desconeixia.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
MATERIALS PER A UNA HISTÒRIA DEL FRED
15:15
Página 293
293
Som conscients que aquests materials no han de treure lloc a l’ensenyament de les noves màquines frigorífiques que utilitzen nous refrigerants, ni als nous compressors que permeten regular el flux de refrigerant adaptant-lo a les necessitats tèrmiques del local. Tampoc no pretenem amb això substituir el coneixement de les màquines noves d’absorció per les antigues. Ni perdre massa temps amb l’amoníac quan ara es fa servir bromur de liti. Aquests treballs sols pretenen ampliar el camp de coneixement en l’alumne de manera que vegi que els sistemes de produir fred actual tenen uns antecedents en unes màquines algunes de les quals funcionaven de manera semblant a les actuals i d’altres, no. Sols volem utilitzar aquests coneixements històrics com un marc introductori per poder explicar l’estat actual de les màquines frigorífiques actuals i al mateix temps engrescar l’alumne en la disciplina que està estudiant.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
294
Página 294
FRANCESC X. BARCA-SALOM
Bibliografia BARONA, J. L. (1994), Ciencia e Historia. Debates y tendencias en la historiografía de la ciencia, València, Seminari d’Estudis sobre la Ciencia. BELTRÁN CORTÉS, F. (1989), Apuntes para una historia del frío en España, Madrid, CSIC. CALVET DE BUDALLÉS, D. (1862), Fabricación del hielo. Estudio sobre el sistema de Mr. Carré, Barcelona, Imprenta de Luis Tasso. CHANG, H. (2004), Inventing temperature: measurement and scientific progress, New York, Oxford University Press. COOPER, G. (1994), «Custom design, engineering guarantees and unpatenteable date: The air conditioning industry. 1902-1935», Technology & Culture, 35, 506-536.
KRAGH, H. (1989), Introducción a la Historia de la Ciencia, Barcelona, Crítica. LABOULAYE, M. C. (1874-1875), Dictionnaire des arts et manufactures et de l’agriculture, París, Librairie du dictionnaire des arts et manufactures, 4 vol. LHÉRITIER, L. (1875), «Appareil Carré, pour frapper les carafes», La Nature, 108, 26 de juny de 1875, 49. PERARNAU LLORENS, J. (2006), «Els coneixements científics sobre la producció del fred artificial al segle XIX». A: Actes de la VIII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT, 461-466. PERRET, A. (1904), Les machines a glace et les applications du froid dans l’industrie, París, Bernard.
CORELLA SUÁREZ, P. (2004), Tradición e innovación en la industria del frío: de los pozos de nieve a las fábricas de hielo, Madrid, Imprenta Municipal.
PUIG NEGRE, R. (1935), Manual práctico de frio, Zaragoza, Tip. La Académica.
CORRETGER, J. M. (1984), Breve historia del frío industrial, Girona, Universitat Politècnica.
VIDAL ROS, J. (1918), Refrigeración. Compendio sobre el frío industrial.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 295
MATERIALS PER A UNA HISTÒRIA DEL FRED
295
Fragments dels apunts del crèdit 2: Instal·lacions de processos tèrmics. 7. PSICROMETRIA La psicrometria (psycros = fred, metria = mesura) és el conjunt de metodologies per mesurar la humitat de l’aire. Aquest nom prové de l’aparell anomenat psicròmetre que va ser utilitzat per primera vegada el 1820 per mesurar la humitat de l’aire. El psicròmetre constava de dos termòmetres un dels quals tenia la bola embolicada amb un drap mullat amb aigua. La diferència de temperatures entre els dos termòmetres permetia mesurar la humitat relativa de l’aire. 7.1. Composició de l’aire: La composició de l’aire va ser determinada per primer cop el 1774 per Lavoisier (1743-1794) el qual va afirmar que contenia 1/5 part d’aire eminentment respirable que es va anomenar aire vital (avui es denomina oxigen) i 4/5 parts d’un gas que no ajudava a mantenir la vida que es va anomenar àzoe o mofeta (avui es denomina nitrogen). El 1790 el científic català Antoni Martí i Franquès va donar uns resultats més precisos en una memòria que va llegir a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona: así en invierno como en verano, ya en la primavera, ya en el otoño y en cualquiera estación del año en todos los meses, en muchísimos días y en diferentes horas de ellos he hallado, que el aire de mi patria, tomado en paraje descubierto se componía siempre de 21 a 22 partes de aire vital, y de 78 a 79 partes de mofeta. Els treballs de Martí Franquès van tenir ressò internacional i la seva memòria va ser publicada en diverses revistes científiques de França i Anglaterra. El primer refrigerant que es va utilitzar va ser l’èter sulfúric, però presentava dos inconvenients: era tòxic i a més era inflamable. Per això es van buscar altres alternatives que comportessin menys riscos. Així: 1866, Charles Tellier va patentar l’èter metílic. 1866, P. J. van der Weyde va patentar un altre fluid mescla de petroli, nafta i èter al qual va posar el nom de Chemogene. 1872, D. Boyle va patentar el primer compressor d’amoníac (NH4). 1876, C. Von Linde va construir-ne el primer. Gràcies als seus treballs, l’amoníac va esdevenir durant molts anys el fluid refrigerant més utilitzat. També es van fer assaigs amb altres fluids per utilitzar-los com a refrigerants: 1866, Tadeus S. C. Lowe va utilitzar el biòxid de carboni (CO2). 1874, Raoul Pictet va utilitzar el biòxid de sofre (SO2). 1878, Vincent va assajar el clorur de metil (CH3-Cl) i la companyia Crespin&Marteau va construir un compressor adequat a aquest fluid. A principis del segle XX la producció de fred estava ja implantada i les aplicacions industrials més habituals eren: la fabricació de gel, les indústries de la cervesa, les de la llet i les de la carn. A més s’aplicava també al transport d’aliments i al seu emmagatzematge. Quedava encara per desenvolupar-se la refrigeració domèstica i la climatització dels locals públics i privats. Un dels inconvenients que existia era el grau elevat de toxicitat i inflamabilitat dels refrigerants. Per això calia trobar-ne de nous que fossin menys tòxics i més segurs. 1922, W. H. Carrier i R.W. Waterfill van patentar el dicloroetilè (R1130). 1930, Thomas Midgley va desenvolupar el refrigerant R-12 per aplicar-lo a neveres domèstiques. Així van començar a utilitzar-se els clorofluorocarburs (CFC). Aleshores els CFC semblaven uns fluids inofensius i molt estables. Aquesta troballa va permetre el gran desenvolupament de les aplicacions de refrigeració domèstica i de climatització de locals que va tenir lloc en les dècades de 1950 a 1970.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 296
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 297
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 297-302
CANVIS EN EL CONCEPTE DE SISTEMA SOLAR T. CADEFAU SURROCA1; M. A. CATALÀ POCH2 1
IES PERE BORRELL, PUIGCERDÀ.
tcadefau@xtec.cat 2
DEPARTAMENT D’ASTRONOMIA I METEOROLOGIA, UNIVERSITAT DE BARCELONA.
catala.poch@gmail.com
Paraules clau: sistema solar Changes in the solar system’s Concept Summary: Our knowledge of the solar system is constantly expanding. Ideas that initially are accurate become uncertain and/or obsolete because they evolve and they need to be revised. The planets of the solar system haven’t always been the neither the same nor the same number. The concept of planet has also changed. This fact becomes a tool to work in the classroom. Our proposal is based on two texts: The first one, which we date approximately in 1850, presents the Planetary System made up by 23 planets; the second includes resolutions 5 and 6 in which the IAU General Assembly in Prague passed a new definition of planet, on August 24 of 2006. Key words: solar system
Si repassem la història del nostre sistema solar (Cadefau-Surroca & Català-Poch, 2007), veiem que els seus canvis sempre han estat paral·lels a l’evolució dels coneixements i/o descobriments. Per exemple, el concepte de planeta: els grecs l’identificaven amb «errant» i per a ells hi havia set astres errants en el cel: el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Aquest concepte va canviar completament l’any 1478, amb Copèrnic: el Sol, la nostra estrella, passa a ser el centre, i la
DOI: 10.2436/20.2006.01.112
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
298
Página 298
T. CADEFAU SURROCA, M. A. CATALÀ POCH
Lluna el nostre satèl·lit; els planetes o astres que giraven entorn el Sol són sis: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter i Saturn. Quan semblava que el nostre sistema solar estava sòlidament estructurat i limitat, Herschel descobria casualment Urà, era el 1781, fet que va impactar, el sistema solar no estava limitat..., es descobrí Ceres el 1801, l’any següent Pallas...; els càlculs de Leverrier i Adams van portar a predir un nou planeta, Neptú, que es descobrí el 1846... i el 1851 el sistema solar arriba a tenir 23 planetes. El telescopi havia ampliat els nostres horitzons i la incorporació d’aquests petits astres de característiques semblants que s’incloïen amb els planetes era imparable. El 1852 aquest nou col·lectiu passa a ser el dels petits planetes o asteroides. El 1915 Lowell prediu un nou planeta, Plutó, que és descobert per Tombaugh el 1930, i el sistema solar compta amb 9 planetes. S’entreveu que Plutó com a planeta és singular, la descoberta posterior de nous objectes transneptunians de característiques semblants a ell fa que sorgeixi un dubte, realment Plutó s’ha de considerar planeta?... el descobriment d’Eris el 2003 revifa la necessitat de precisar millor el concepte de planeta i així, en l’Assemblea General de la IAU, el 24 d’agost de 2006, es redefineix aquest concepte i Ceres, Plutó, Caront i Eris passen a ser planetes nans amb la qual cosa el sistema solar torna a tenir només vuit planetes. Aquesta interessant, curiosa i condensada història ens sembla prou eloqüent per engrescar l’alumne i que així prengui consciència de com canvien o evolucionen els coneixements i, implícitament, els conceptes. Per aconseguir el nostre propòsit disposem de dos documents que prendrem com a base. El primer correspon a un llibre de text d’astronomia que datem del 1851, on s’hi troba definit el Sistema Planetari i hi ha anomenats els planetes del moment (Rion, 1851: 58-59); i el segon document és un article sobre la definició de planeta de G. Anglada-Escudé i S. J. Ribas de la Universitat de Barcelona (Anglada-Escudé & Ribas, 2006) que ens expliquen com va anar l’Assemblea General de la IAU de 24 d’agost de 2006, on es va aprovar una nova definició de planeta. Una anàlisi de la nova definició de planeta podem trobar-la en l’article de S. Soter (Soter, 2007). En aquest treball dirigit als alumnes d’ESO presentem un conjunt de pautes les quals caldrà que el professor seleccioni en funció del grup d’alumnes als quals vagi destinat i del temps de què es disposi. Bàsicament s’intentarà distribuir el treball en dues parts, la primera consistirà en la recerca d’informació més o menys dirigida amb qüestions sobre el tema, a fi d’agilitzar el treball i evitar l’excés d’informació que hi ha i que ens pot distorsionar els objectius. La segona part estaria destinada a aconseguir que l’alumnat assimili i s’adoni realment del que representa aquesta informació. Així les activitats que proposem són les següents: 1. Lectura dels documents i opinió
És interessant recollir les primeres opinions de l’alumnat sobre els dos documents com també és important fer-ne una anàlisi acurada, destacar els termes que s’hi utilitzen i les implicacions de les definicions. En destacarem:
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 299
CANVIS EN EL CONCEPTE DE SISTEMA SOLAR
299
a) Definició de planeta en els dos documents: contrarestar-la i comparar-la amb alguna de les que es poden trobar en les enciclopèdies anteriors al 2006 o amb la definició estudiada a primària. Hi ha alguna diferència entre la definició de planeta en el text de 1851 i l’actual?..., i amb la definició que es va estudiar a primària? b) Com és que apareixen en el text de 1851 aquests planetes: Vesta, Juno, Ceres i Pallas..., i no hi figura Plutó? Quina explicació té? 2. Recerca d’informació
S’haurien d’establir les següents línies de recerca entre els diferents grups-classe: a) Introducció: grecs, Copèrnic...: Pels grecs, què significava el terme «planeta»? Quants planetes coneixien? Quin era el seu nom?... Com es pensava que era el sistema solar abans i després de Copèrnic? b) Ceres, evidentment, no podia ser planeta. Però al segle XIX, era tan evident?: El 24 d’agost de 2006, la IAU va catalogar Ceres com a planeta nan. Descobriment de Ceres, característiques orbitals i físiques. Què són els planetes menors o asteroides? Situació: on es troben?, quants se’n coneixen? Grandària: Com són les seves òrbites? Com s’agrupen? c) El descobriment d’Urà i Neptú va suposar un canvi de mentalitat: Urà amplia els límits del sistema solar, i Neptú l’èxit del càlcul en la predicció: Descobriment d’Urà i Neptú (Leverington, 1996: 87-93). Què va suposar el descobriment d’Urà? Qui era Herschel? Què va suposar el descobriment de Neptú? Qui era François Arago? D’on era? Què va aconsellar? Com s’anomenen els anells de Neptú? Per què creus que tenen aquests noms? d) Plutó és l’astre que ha provocat aquest actual enrenou en la concepció del sistema solar: Plutó. Resumeix breument el seu descobriment. Què et suggereixen els noms de Lowell, Tombaugh, Pickering, Venetia Burney i Crommelin? Característiques orbitals i físiques de Plutó. Té el seu descobriment algun paral·lelisme amb el de Neptú? ... Realització de pòsters, on cada grup sintetitzarà la informació trobada i posteriorment ho explicarà a la resta de la classe. 3. Singularitats de Plutó respecte de Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú
a) Situació: Es pot fer un esquema que mantingui les proporcions de les distàncies en el sistema solar on hi encabirem els planetes i els planetes nans: Per fer-ho ens cal una tira de cartolina aproximadament d’uns 2 o 3 m de llargària, on hi dibuixarem una línia central. Senyalarem sobre ella, en un extrem, un origen on hi situarem el Sol, a partir d’aquest anirem marcant la situació dels planetes i planetes nans segons la seva distància mitjana al Sol en UA (l’escala pot ser 2 o 3 cm per cada 1 UA). D’aquesta manera s’evidencia la grandària del
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 300
300
T. CADEFAU SURROCA, M. A. CATALÀ POCH
sistema solar. Val la pena mostrar entre quins valors varia la distància de Plutó i d’Eris al Sol, (Figura 1).
Figura 1.
Representació del sistema solar.
b) Grandària: Comparar Plutó i Caront amb la Terra i la Lluna. Buscar els satèl·lits dels planetes més grans que Plutó i comparar-ne la grandària fent una representació gràfica. Sistema binari Plutó-Caront?: Creiem que és important dibuixar la grandària dels astres sobre paper mil·limetrat (escala: 1 mm per cada 1 km), ja que així s’eviten els efectes òptics de fer-ho amb cartolines de diferents colors i permet agilitzar la representació. És evident que la Lluna és molt més petita que la Terra però Caront només és set vegades més petit que Plutó (Figura 2).
Figura 2.
Comparació de grandàries.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 301
CANVIS EN EL CONCEPTE DE SISTEMA SOLAR
301
c) Inclinació de l’òrbita i excentricitat: Proposem fer una maqueta (Figura 3) de les òrbites de Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó, respectant l’excentricitat de l’òrbita de Plutó, que ens proporcionarà una el·lipse perfectament definida (pot dibuixar-se pel mètode del jardiner), i la seva inclinació, que permetrà veure la impossibilitat que Plutó topi amb Neptú. Veurem que l’òrbita de Plutó s’entrecreua amb la de Neptú, tot i així no pot topar amb ell, Neptú manté allunyat a Plutó. S’evidencia la importància de la inclinació de l’òrbita a l’hora d’estar separats. Construcció: Cal disposar de dues cartolines preferiblement de colors ben diferents. En la primera, ja que les inclinacions de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú són molt petites, hi dibuixarem les 4 òrbites dels quatre planetes, les quals representarem per cercles perquè les seves excentricitats són molt petites o quasi zero (si prenem la distància de cada planeta al Sol en UA, una possible escala podria ser 0,5 cm per cada 1 UA). Retallarem el cercle de l’òrbita de Neptú i hi farem un tall radial. A la segona cartolina dibuixarem l’òrbita de Plutó, la seva excentricitat, 0,25, és ja important, i cal representar-la per una el·lipse, així col·locarem la cartolina de forma apaïsada, hi dibuixarem una línia horitzontal, que serà la línia que determinarà la direcció de l’eix gran, hi marcarem els dos focus de l’el·lipse, F i F’, distància de separació 10 cm (representaria 20 UA), clavarem dos petits claus o xinxetes en els focus i amb l’ajut d’un cordill tancat al seu voltant, de llargària 39,5 cm (és a dir, que representaria el doble del semieix gran de l’òrbita de Plutó, 2 x 39,5 UA), i un llapis ens permetrà dibuixar l’el·lipse (figura 3). Senyalarem una línia perpendicular a l’eix horitzontal i que passi per un dels focus. Retallarem
Figura 3.
Construcció de la maqueta de l’òrbita de Plutó.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
302
15:15
Página 302
T. CADEFAU SURROCA, M. A. CATALÀ POCH
l’el·lipse i tallarem la meitat de la línia perpendicular fins a arribar al focus on suposarem situat el Sol. Després cal acoblar les dues cartolines, cercles i el·lipse, de manera que en el periheli quedi l’òrbita de Plutó per sota de la de Neptú. Per mantenir la inclinació entre les òrbites farem una falca doblant una tira de cartolina, la distància entre els plecs 7,6 cm, 8,0 cm i 2,3 cm, i deixarem una petita pestanya en un dels extrems. Muntarem la falca enganxant els extrems i l’acoblarem entre les dues cartolines, d’aquesta manera tindrem ja feta la maqueta. Una altra opció és intentar trobar un símil amb les proporcions, per exemple: a Puigcerdà, si Plutó el representem amb una llentia de 1,4 mm de grandària situada dalt del campanar de l’església de Sta. Maria, el Sol seria una esfera de 0,98 m de diàmetre situat davant del Casino Ceretà. També, en cursos més avançats, es podria realitzar una simulació del moviment amb l’Interactive Physics. d) Característiques físiques i orbitals de Plutó en comparació amb els planetes, bàsicament la densitat, massa, composició...: Per exemple: La densitat de Plutó, 2,1 g/cm3, està entre la dels planetes terrestres (de 3,9 a 5,5 g/cm3) i els planetes gegants (de 0,7 a 1,6 g/cm3). L’origen de l’atmosfera de Plutó és conseqüència de la sublimació del gel de la superfície... Es pot construir una taula amb els valors i/o característiques dels vuit planetes, i així es fan evidents els dos grups: terrestres i gegants gasosos; Plutó no encaixa en cap. e) Paral·lelisme entre la història de Plutó i Ceres, en què es diferencien i en què s’assemblen: Tots dos han estat planetes amb característiques que els han fet singulars. Amb el descobriment de nous objectes semblants a ells han provocat una revisió del concepte de planeta. 4. Descobriment de nous objectes transneptunians
Quins objectes s’han descobert últimament de característiques semblants a Plutó? Això fa preveure que s’ampliarà el nombre de planetes nans? Anomenarem alguns altres objectes transneptunians que s’hagin descobert. És interessant comparar Plutó amb Eris. 5. Conclusions i opinió personal
Després de l’anàlisi feta, l’alumnat hauria de donar la seva opinió personal explicant molt breument l’evolució del concepte de planeta. Pot utilitzar-se una Cacera del Tresor com a resum per destacar els principals trets del treball i per valorar el nivell aconseguit per l’alumnat. Plutó hauria de continuar sent planeta o no? Què podria comportar si ho fos?
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
CANVIS EN EL CONCEPTE DE SISTEMA SOLAR
Página 303
303
Bibliografia ANGLADA-ESCUDÉ, G.; RIBAS, S.J. (2006), Definició de planeta, Universitat de Barcelona, http://www.serviastro.am.ub.es/noticies/definicio_ planeta.html. CADEFAU-SURROCA, T.; CATALÀ-POCH, M. A. (2007), «Plutó». A: Actes de la II Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Metereologia, Vic, Agrupació Astronòmica d’Osona i Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.
LEVERINGTON, D. (1996), A History of Astronomy from 1890 to the present, London, Springer-Verlag. RION, A. (1851), Élements d’Astronomie 2e edition, Paris, Imp Blondeau. SOTER, S. (2007), «Definición de Planeta», Investigación y ciencia, 366, 6-13.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 304
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 305
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 305-315
ELS GRANS CIENTÍFICS EN CATALÀ A L’ENSENYAMENT SECUNDARI AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN CEHIC-UAB. IES MIQUEL MARTÍ I POL.
Paraules clau: web, educació, català Great Catalan scientists for secondary education Summary: This is a presentation of a website with several important scientific texts in their original language and translated into Catalan language, useful in Secondary Schools. Key words: website, education, catalan
En aquesta comunicació es presenta una pàgina web que s’ha construït durant el curs 2006-2007 gràcies a una llicència de mitja jornada concedida pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu d’aquest treball ha estat posar a disposició dels professors de secundària textos de científics rellevants adients per a la seva utilització a l’ensenyament, parant especial atenció als científics catalans. La pàgina web es troba a l’adreça http://www.xtec.cat/~acamos/, i conté trenta-cinc textos científics en la llengua original i traduïts al català, amb l’excepció dels textos escrits originalment en castellà. Consta de les següents parts: En primer lloc una breu presentació on s’explica el contingut de la pàgina. Al final hi ha l’adreça de correu de l’autor, per tal de facilitar
DOI: 10.2436/20.2006.01.113
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 306
306
AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN
que els usuaris que ho vulguin puguin posar-s’hi en contacte, aportar les seves idees i, d’aquesta forma, poder millorar la pàgina a partir dels seus suggeriments. En segon lloc es troba una eina fonamental, una taula on per a cada text apareixen les següents informacions: autor, matèria, tema, idioma original, document original i dificultat. La funció d’aquesta taula és donar la informació suficient per tal de veure ràpidament si hi ha algun text que pugui ser d’utilitat per al professor per desenvolupar un tema concret. Des de la taula hi ha enllaços que permeten anar directament a qualsevol dels trenta-cinc textos. A continuació es troben els trenta-cinc textos. Cada text té la mateixa organització: 1. Nom del científic amb les dates de naixement i mort. 2. La font d’on prové el text traduït amb la referència bibliogràfica, si n’hi ha. 3. Una imatge del científic. 4. El tema tractat. 5. El text traduït. 6. La referència bibliogràfica del text original. 7. El text en la seva llengua original. 8. Webs interessants en relació a l’autor del text o a l’obra amb el seu enllaç directe. 9. Altres dades complementàries que m’han semblat realment necessàries. 10. Un enllaç que permet tornar a la taula d’inici. S’ha fet un esforç notable per aconseguir el màxim rigor en les referències bibliogràfiques. Crec que es tracta d’un tema important que massa sovint no es té prou en consideració, i d’especial significació en les classes de ciències, àmbit on és de preveure que s’utilitzarà normalment aquesta pàgina. Els textos són dels següents autors: Aristòtil (dos textos) de Buen, Odón Buffon,Georges Louis Leclerc comte de (quatre textos) Crick, Francis; Watson, James Ciceró (sobre Demòcrit) Darwin, Charles (quatre textos) Darwin, Erasmus Font i Quer, Pius Fuset Tubiá, Josep Haldane, John Hooke, Robert Lamarck, Jean-Baptiste (quatre textos) Lavoisier, Antoine Laurent (dos textos)
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 307
ELS GRANS CIENTÍFICS EN CATALÀ A L’ENSENYAMENT SECUNDARI
307
Linné, Carl von Lucreci (dos textos) Marcet, Jane Margalef, Ramon (dos textos) Novelles, Onofre Plini el Vell Sèneca Varro Yàñez, Agustí La major part dels textos són de temes biològics, vint-i-cinc; i això és lògic a causa de la formació de l’autor de la pàgina. No obstant això, també hi ha textos de les altres tres matèries que incloem habitualment en les ciències naturals i de matemàtiques; així hi ha sis textos de química, dos de geologia, un de física i un altre de matemàtiques. Pel que fa a les llengües originals hi ha un nombre considerable de textos en francès, deu, i en anglès, nou. També hi ha set textos en llatí, cinc en castellà, dos en grec i dos en català. Tampoc no es tracta d’uns percentatges prou equilibrats; en aquest sentit manca especialment la presència de l’alemany i l’italià, dues llengües prou importants en la història de la ciència, com també d’altres llengües que desenvoluparen un paper notable en la història de la ciència occidental com el rus, el suec... Pel que fa als períodes, vuit textos corresponen al món clàssic, dos al grec i la resta al llatí, un al segle XVII, vuit al segle XVIII, dotze al segle XIX i sis al segle XX. Probablement, i en relació al total de textos, el període proporcionalment pitjor representat és el període de la revolució científica, fet que es correspon amb la poca presència de la física i l’astronomia. Així doncs, tot i que apareixen les quatre matèries fonamentals que formen part de les ciències de la naturalesa juntament amb les matemàtiques, i hi apareixen un nombre notable de llengües originals, sis, i textos de diferents períodes històrics, és evident que hi ha un clar desequilibri especialment pel que fa a les matèries i temes tractats. L’única solució real d’aquest problema seria l’elaboració col·lectiva d’una pàgina que inclogués professors i historiadors de la ciència de les diferents àrees. Possiblement la diversificació en la formació dels diversos autors també permetria una presència d’altres llengües. A més, seria interessant introduir-hi textos d’àrees culturals més allunyades, com el mons àrab, indi o xinès. En un moment on la multiculturalitat a l’aula és tan gran, la presència d’aquests elements és encara més important. Pel que fa a la seva utilització pràctica, el professor en entrar a la pàgina pot comprovar a través de la taula d’entrada quins són els temes tractats, de qui és el text i una indicació sobre el grau de dificultat. La lectura del text científic es pot fer en paper, després d’haver-lo imprès, a l’ordinador, o per a tot el grup a la pantalla a través d’un projector multimèdia o una pantalla digital.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
308
27/10/09
15:15
Página 308
AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN
L’objectiu de la pàgina és permetre debatre amb els alumnes textos científics que els permetin aproximar-se a la història de la ciència i a les característiques pròpies del treball científic. Així, en tractar, per exemple, el tema de l’evolució, el professor pot disposar de diferents textos de diferents períodes que li permeten abordar les diferents visions del tema al llarg del temps. En el cas d’autors catalans, es tracta també de poder aproximar l’alumne a la ciència que es feia a Catalunya a les diferents èpoques, podent-ho relacionar amb la història en cada moment. En cursos de batxillerat, i en funció de les característiques del grup, hauríem d’aspirar a poder treballar directament alguns textos científics en la seva llengua original, especialment si estan escrits en anglès, i potser en francès. La pàgina també pot ser utilitzada pels professors de llengües, que podrien usar textos científics per treballar les seves matèries. El podrien utilitzar tant els professors de llengües clàssiques, hi ha dos textos en grec i set en llatí, com els professors de llengües modernes, en haver-hi deu textos en francès i nou en anglès. Una altra possibilitat didàctica, especialment interessant en aquests anys, és l’aproximació als nouvinguts a través de textos d’autors dels seus països o que hi facin referència. Dels textos presents en aquest moment només n’hi ha un clarament susceptible de ser utilitzat d’aquesta forma: el text de Charles Darwin relatiu a les Galápagos. Aquest text ha estat utilitzat amb notable èxit per donar protagonisme a alumnes equatorians, que poden fer una explicació general sobre el seu país, de com són aquestes illes i on es troben. Crec que es tracta d’una possibilitat a explorar, tot i que no serà gaire fàcil trobar textos adients a tots els orígens que podem trobar actualment a les nostres aules. Per acabar, voldria posar de manifest algunes conclusions que es deriven de la construcció d’aquesta pàgina, i del punt en el qual es troba l’elaboració d’una potent eina informàtica d’història de la ciència que puguin usar els professors de secundària. En primer lloc cal insistir en la manca de material d’història de la ciència en català en general, i a internet en particular. Aquesta mancança de recursos dificulta notablement que els professors de secundària puguin treballar amb els alumnes aspectes d’història de la ciència a les aules on utilitzem el català com a llengua vehicular. Amb aquesta limitada aportació, des d’ara disposem d’una pàgina web que ja pot ser usada per qualsevol membre de la comunitat educativa. Però aquesta pàgina tan sols pal·lia molt parcialment la mancança de textos científics històrics en català de fàcil accés. El projecte necessari per aconseguir posar a disposició dels professors de secundària textos científics històrics en català, necessita d’un desenvolupament on participin diferents professors i historiadors de la ciència, i en aquest sentit aquesta pàgina pot ser un punt de partida. L’ampliació de la pàgina, amb les corresponents modificacions de la web per poder admetre molt més material tot i continuar sent d’accés senzill, hauria de permetre arreglar les mancances que es puguin anar trobant a l’organització de la pàgina presentada.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 309
ELS GRANS CIENTÍFICS EN CATALÀ A L’ENSENYAMENT SECUNDARI
309
Per una banda, seria necessària la presència equilibrada de les cinc àrees: biologia, física, geologia, química i matemàtiques. També seria necessari que s’ampliés el ventall de llengües originals amb la inclusió de textos en alemany, italià, rus, suec, àrab, xinès..., que reflecteixi millor el caràcter internacionalista de la ciència. Per altra banda cal afegir que el nombre de textos de dones científiques és realment baix, tan sols n’apareix un; és una altra de les mancances que caldria solucionar. Un altre punt en el qual s’hauria d’establir un consens és en la qualificació del grau de dificultat dels diferents textos. En fer-ho una persona, com ha estat el cas, el subjectivisme de la valoració ve molt determinat per l’experiència personal. Debatre el grau de dificultat amb d’altres professors pot permetre fer una avaluació més objectiva i que orienti millor els usuaris. Alhora, s’hauria d’establir un mecanisme que garantís la rigorositat de la pàgina. Un dels avantatges d’internet és la possibilitat que qualsevol pugui penjar-hi informació. Però, alhora, això constitueix un dels principals problemes, no sempre està prou garantit que la informació penjada sigui realment rigorosa. Això podria fer-se a través d’establir un procés de garantia avalat per algun mecanisme supervisor format per institucions o persones competents. Així doncs, tot i que la pàgina presentada pot ser d’utilitat per als professors de ciències, encara estem lluny d’haver desenvolupat els recursos necessaris per disposar de textos científics històrics en català d’accés fàcil per ser usats per la comunitat educativa. Un primer pas indispensable per poder fer-ho és posar d’acord en primer lloc els professors de secundària de ciències i matemàtiques interessats i coneixedors del tema. Probablement el lloc més adient per fer-ho és la Comissió d’Ensenyament de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Un segon pas hauria de consistir a posar en contacte el nucli disposat a treballar en aquesta eina amb els diferents grups d’història de la ciència que existeixen a les diferents universitats dels Països Catalans. Per la meva banda, intentaré treballar per poder posar en marxa la necessària continuïtat d’aquest projecte.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 310
310
AGUSTÍ CAMÓS CABECERAN
Bibliografia utilitzada en l’elaboració de la web ARISTÒTIL (1996), Història dels animals, traducció Juli Pallí i Bonet, i text original, Barcelona, col·lecció Bernat Metge. BUEN I COS, O. DE (1897), Historia Natural, Barcelona, Manuel Soler. BUFFON, G. L. L. (1749), Histoire naturelle, generale et particuliere, avec la description du cabinet du Roi, Paris, Imprimerie Royale. BUFFON, G. L. L. (1779), Les Époques de la nature, Paris, Imprimerie Royale. CICERÓ, M. T. (s. I aC), De Finibus. CRICK, F.; WATSON, J. (1953), «Molecular Structure of Nucleic Acids, A Structure for Desoyribose Nucleic Acid», Nature, 25 d’abril, 4356, 737. CUELLO, J.; VIDAL, A. M. (1986), Antología de la historia de la biología, Barcelona, Promociones Publicaciones Universitarias. DARWIN, Ch. (1845), Journal of researches into the natural history and geology of the countries visited during the voyage of H.M.S. Beagle round the world, under the Command of Capt, Fitz Roy, R.N., 2d ed., London, John Murray. DARWIN, Ch. (1859). On the origin of species by means of natural selection, or the preservation of favoured races in the struggle for life, London, John Murray, 1st edition. DARWIN, Ch. (1982), L’origen de les espècies, traducció Santiago Albertí i Constança Albertí, Barcelona, Edicions 62. DARWIN, E. (1803), The Temple of Nature, London, J. Johnson. FONT I QUER, P. (1938), Iniciació a la botànica, Barcelona, Impremta La Polígrafa. FUSET TUBIÁ, J. (1927), Manual de Zoologia, 2a ed., Barcelona, Librería de A. Bosch. HALDANE, J. (1929), «The Origin of Life». A: WATTS, Ch., The Racionalist annual. HALDANE, J. (2006), L’origen de la vida, traducció Natalia Inness i Juli Peretó, València, PUV.
HOOKE, R. (1665), Micrographia, London, Printed by Jo. Martyn, and Ja. Allestry. LAMARCK, J. B. (1809), Philosophie zoologique, París, Dentu. LAMARCK, J. B. (2007), Filosofia zoològica, traducció Agustí Camós, Barcelona, IEC-PòrticEumo, col·lecció Clàssics de la Ciència. LAVOISIER, A. L. (1789), Traité élémentaire de chimie, 2 vols., París, Cuchet. LAVOISIER, A. L. (2000), Traité élémentaire de chimie, traducció Mireia Artís, Barcelona, IEC-PòrticEumo, col·lecció Clàssics de la Ciència. LINNÉ, C. VON. (1787), Crítica botànica, Colonia, Priestre & Delamolliere. LUCRECI, T. (1967), De rerum natura, Oxonius, E Typographeo Clarendoniana. LUCRECI, T. (1986), De la natura, traducció Miquel Dolç, Barcelona, Laia. MARCET, J. (1825), Conversations on Chemistry, London, Longman, 10 ed. MARGALEF, R. (1974), Ecología, Barcelona, Ed. Omega. MARGALEF, R. (1985), Cent anys d’ecologia, Barcelona, Diputació de Barcelona, Servei de Medi Ambient. NOVELLAS, O. J., «Discurs d’inauguració de l’Examen Públic de 1841», Fons E. Terradas. Ms. 16. Institut d’Estudis Catalans. PLINIUS, C. S. (1925), Història natural, traducció Marçal Olivar, Barcelona, col·lecció Bernat Metge. SENECA, L. A. (1956-1959), Qüestions naturals, traducció Carles Cardó, Barcelona, col·lecció Bernat Metge. VARRÓ, M. T. (s. I aC), De Rebus Rusticis. YÀÑEZ, A. (1838), Elogio histórico del Dr. D. Francisco Carbonell y Bravo, (…), leído (…) por el Dr. D. Agustín Yañez y Girona (…), Barcelona, Imprenta de la Viuda e hijos de D. Antonio Brusi.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 311
ELS GRANS CIENTÍFICS EN CATALÀ A L’ENSENYAMENT SECUNDARI
Pàgines web: http://www.bib.ub.edu/recursos-informacio/guies-tematiques/biologia/ornitologia-catalana/ http://bibliothek.bbaw.de/bibliothek/digital/ http://www.buffon.cnrs.fr/ http://www.cervantesvirtual.com/FichaAutor.html?Ref=347 http://www.chemsoc.org/timeline/pages/timeline.html http://dbhs.wvusd.k12.ca.us/webdocs/Chem-History/Classic-Papers-Menu.html http://darwin-online.org.uk/ http://darwin-online.org.uk/content/frameset?itemID=F14&viewtype=side&pageseq=1 http://www.dhstweb.org http://digital.library.upenn.edu/books/ http://www.esp.org/foundations/genetics/classical/ http://www.fossilmuseum.net/Biology/WatsonCrickNature.htm http://www.gutenberg.org/etext/15491 http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/index.html http://histsciences.univ-paris1.fr/i-corpus/lavoisier/ http://www.iecat.net/institucio/seccions/CienciesBiologiques/cientifics/cientifics%20catalans/# http://www.iecat.net/schct/ http://www.lamarck.cnrs.fr/ http://profiles.nlm.nih.gov/SC/ http://www.rc.umd.edu/editions/darwin_temple/toc.html http://www.sciencia.cat/ http://un2sg4.unige.ch/athena/html/sc_txt.html http://www.uv.es/~orilife/biblorigen.htm http://www.uv.es/=comic/ http://www.xtec.cat/~acamos/. http://www.xtec.cat/~cvillalb/evolucio/
311
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 312
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 313
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 313-320
LA LLUITA PER LA LLIBERTAT I LA JUSTÍCIA A TRAVÉS DEL CINEMA EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT DEPARTAMENT D’AGRICULTURA, RAMADERIA I PESCA, BARCELONA.
Paraules clau: lluita, llibertat, justícia, cinema, pel·lícula, film, documental, eina didàctica, nazisme, fam, Darwin, llibertat d’ensenyament, esclaus, Companys, Generalitat, Gandhi, no violència, Apartheid, Mandela, Hollywood, llibertat d’expressió, Rangun, Allende The fight for freedom and justice through the cinema Summary: Several films have based their plots in themes related to the fight for freedom and justice. In this piece of work I would like to comment some of the films based on these topics, emphasizing the didactic chances to be taught in academic activities. The films I have chosen are the following: The great dictator (1940), The grapes of the wrath (1940), Inherit the Wind (1960), Spartacus (1960), Companys, judgement in Catalonia (1979), Gandhi, (1983), Guilty by suspiction (1991), Beyond Rangoon, (1995), Salvador Allende (2004) and Goodbye Bafana (2007). Such films offer us an excellent didactic support to be used, always obeying the current legislation, to show the fight for freedom and justice that human beings had carried out through the centuries to live in a better world. Key words: fight, freedom, justice, cinema, film, movie (US), documentary, didactic instrument, Nazism, famine, Darwin, freedom to teach, slaves, Companys, Generalitat, Gandhi, non-violence, Apartheid, Mandela, freedom of speech, Rangun, Allende
DOI: 10.2436/20.2006.01.114
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 314
314
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
Introducció
L’argument de moltes pel·lícules s’ha basat en temàtiques relacionades amb la lluita per la llibertat i la justícia. En aquest treball comentaré alguns dels films que s’han fet sobre aquestes qüestions posant èmfasi en les possibilitats que ens ofereixen, com a recurs didàctic, per tractar aquests temes en una aula d’ensenyament i sempre complint amb la legislació vigent. De cadascuna de les pel·lícules comentades en aquest article n’indicaré diversos temes d’interès que se’n deriven per ser treballats en el món de l’ensenyament. Ben segur que n’hi ha d’altres, però calia seleccionar-ne alguns ja que, per qüestions d’espai, en aquest assaig no tots hi podien tenir cabuda. El gran dictador (The great dictator)
Pel·lícula dirigida per Charles Chaplin l’any 1940, protagonitzada per ell mateix i Paulette Goddard. El film narra les vicissituds d’un barber jueu quan torna al seu país fictici, Tomània (Alemanya), després d’haver lluitat a la Primera Guerra Mundial i com ha de fer front a un moviment nazi en plena efervescència. Temàtiques relacionades amb la pel·lícula:
— El nazisme i el feixisme, els orígens, els seus perills i les seves conseqüències. — La situació a Europa en el període comprès entre el final de la Gran Guerra i el començament de la Segona Guerra Mundial. — El nazisme i l’holocaust. — El racisme i la intolerància. — El militarisme i les seves repercussions. — Els totalitarismes en general. — Context polític del film (es produeix quan la Segona Guerra Mundial ja ha començat). — El discurs final de Chaplin en la pel·lícula en el qual qualifica els soldats de carn de canó. — La filmografia de Charles Chaplin. El raïm de la ira (The grapes of wrath)
Cinta dirigida per John Ford el 1940 amb Henry Fonda, Jane Darwell i John Carradine de protagonistes. La pel·lícula narra les injustícies socials i la crisi del camp en la zona centre dels Estats Units durant la depressió econòmica del segle passat en aquell país. En el film John Ford posa de manifest el millor i el pitjor dels éssers humans davant d’una situació de penúria econòmica.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 315
LA LLUITA PER LA LLIBERTAT I LA JUSTÍCIA A TRAVÉS DEL CINEMA
315
Temàtiques relacionades amb la pel·lícula:
— La gran depressió econòmica del segle XX als EUA. — Les injustícies socials. — La crisi econòmica en el camp, la pèrdua de terres dels camperols més pobres. — La fam i la misèria arran del crac de 1929. — Les migracions a la recerca de feina, l’explotació dels pobres per part dels rics. — L’actuació dels bancs en temps de crisi econòmica. — La filmografia de John Ford. L’herència del vent (Inherit the wind)
Film realitzat per Stanley Kramer el 1960 amb Spencer Tracy, Frederic March, Gene Kelly, Dick York, Donna Anderson i Claude Akins en els seus papers principals. La cinta narra el cas d’un professor (Dick York a la pel·lícula) d’un poble dels EUA, el qual és empresonat i jutjat per ensenyar la teoria de l’evolució de Darwin als seus alumnes. En el judici Spencer Tracy interpreta l’advocat defensor; Frederich March, el fiscal; Gene Kelly, un periodista que fa el seguiment del judici pel diari on treballa, i Claude Akins, un sacerdot que duu a terme atacs furibunds contra el professor empresonat. Temàtiques relacionades amb la pel·lícula:
— La llibertat a l’ensenyament. — La teoria de l’evolució de Darwin, el seu viatge amb el Beagle i el que van significar les illes Galápagos per als seus estudis sobre l’evolució. — Darwin, el seu temps i el llibre L’origen de les espècies (1859). — Personatges relacionats amb Darwin (el capità del Beagle Robert FitzRoy, el bisbe Samuel Wilberforce, Thomas Henry Huxley). — El debat sobre la teoria de l’evolució celebrat a la Universitat d’Oxford (1860). — L’Església i la teoria de l’evolució de Darwin ahir i avui. — Els prejudicis i els avenços científics. — La llibertat de pensament al llarg de la història, la por al coneixement. — La religió i el fanatisme a través dels segles. — La teoria de l’evolució a l’actualitat. — La filmografia de Stanley Kramer. Espartac (Espartacus)
Pel·lícula dirigida per Stanley Kubrick (1960) amb un excel·lent repartiment d’actors i actrius entre els quals tenim: Kirk Douglas, Laurence Olivier, Jean Simmons, Peter Ustinov, Tony Curtis i Charles Laughton. El guió és de Dalton Trumbo, un dels guionistes que havien sofert les represàlies de la caça de bruixes del senador McCarthy, a Hollywood.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 316
316
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
La cinta narra la revolta d’esclaus contra Roma encapçalada pel gladiador traci Espartac (Kirk Douglas en el film). Temàtiques relacionades amb la pel·lícula:
— La importància econòmica de l’esclavitud per Roma. — Les revoltes dels esclaus. — La història de Roma. — La justícia a Roma. — L’esclavitud en el segle XXI. — El cas de Dalton Trumbo en relació amb la caça de bruixes del senador McCarthy. — La filmografia de Stanley Kubrick. Companys, procés a Catalunya
Cinta de Josep Maria Forn (1979) protagonitzada per Luís Iriondo, Montserrat Carulla, Marta Angelat, Pau Garsaball, Ovidi Montllor, Xabier Elorriaga, Alfred Lucchetti i Agustín González. El film mostra l’activitat política de Companys, Luís Iriondo en el film (el qual té una gran semblança física amb el president Companys), la seva detenció a França per la Gestapo i la posterior extradició a l’Espanya franquista, així com les seves darreres vivències fins que va ser afusellat al castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Temàtiques relacionades amb la pel·lícula:
— La Generalitat republicana i la Segona República Espanyola. — L’Estatut de Núria de 1931 i l’Estatut de 1932. — Les revoltes militars durant la Segona República, la Guerra Civil (1936-1939), les seves causes i les seves conseqüències. — La vida del president Lluís Companys. — L’exili republicà, el cas particular de França. — El nazisme, el feixisme i la seva relació amb la Guerra Civil a l’Estat espanyol. — El franquisme i els seus crims, els tribunals de justícia militar, els judicis sumaríssims. — La recuperació de la memòria històrica a l’Estat espanyol en general i a Catalunya en particular. — Context polític de la pel·lícula (es produeix durant l’etapa de la transició a l’Estat espanyol). Gandhi
Film de Richard Attenborough (1983) i protagonitzat per Ben Kingsley (fa de Gandhi a la pel·lícula), Candice Bergen, Martin Sheen, John Gielgud i Trevor Howard. La cinta narra la vida de Gandhi i la seva lluita per aconseguir la independència de l’Índia mitjançant la no violència, la desobediència civil i el pacifisme.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 317
LA LLUITA PER LA LLIBERTAT I LA JUSTÍCIA A TRAVÉS DEL CINEMA
317
Temàtiques relacionades amb la pel·lícula:
— La figura de Gandhi, el seu assassinat (1948). — Gandhi a Sud-àfrica i a l’Índia, les seves vagues de fam. — La marxa de la sal (1930). — El Congrés Nacional Indi. — El pacifisme, la no violència, la resistència pacífica i la desobediència civil. — La Gran Bretanya i el colonialisme. — El conflicte entre l’Índia i el Pakistan, els seus orígens, les seves conseqüències i la seva situació actual. — Winston Churchill i la seva posició enfront de la independència de l’Índia i la persona de Gandhi. Caça de bruixes (Guilty by suspiction)
Pel·lícula dirigida per Irwin Winkler el 1991 amb Robert De Niro i Annette Bening en els seus papers principals. La cinta descriu la caça de bruixes a Hollywood per part del senador Joseph McCarthy i el Comitè d’Activitats Antiamericanes durant la Guerra Freda. En el film De Niro interpreta un director de cinema que és víctima d’aquesta caça de bruixes. Temàtiques relacionades amb la pel·lícula:
— La caça de bruixes a Hollywood. — El Comitè d’Activitats Antiamericanes i el senador McCarthy. — Els processos sense garanties. — Les delacions, els qui van col·laborar amb la caça de bruixes de McCarthy. — La llibertat d’expressió en general i en el món del cinema en particular. — Els actors i actrius que es van oposar a la caça de bruixes. — El cas dels «Deu de Hollywood». — Els qui van haver de fugir dels EUA a causa de la caça de bruixes (per exemple Charles Chaplin). — La llibertat de creació artística. — La Guerra Freda i les seves conseqüències. Més enllà de Rangun (Beyond Rangoon)
Pel·lícula de John Boorman (1995), protagonitzada per Patricia Arquette i Spalding Gray. La protagonista del film és una dona, vídua des de fa poc temps, la qual també ha perdut el seu fill. Mentre aquesta persona fa turisme a Birmània es veu immersa en la lluita de la societat d’aquell país per aconseguir la llibertat i la democràcia.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 318
318
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
Temàtiques relacionades amb la pel·lícula:
— La lluita per la democràcia a Birmània. — La figura d’Aung San Suu Kyi. — Les manifestacions per la democràcia i la resistència pacífica. — Els monjos budistes i els moviments estudiantils a Birmània. — Les dictadures militars en general i a l’Àsia en particular. — La situació dels Drets Humans a Birmània. — El conflicte birmà en l’actualitat. Salvador Allende
Documental dirigit per Patricio Guzmán el 2004 que narra la vida i l’activitat política del president Salvador Allende fins a la seva mort al Palau de la Moneda de Santiago de Xile defensant la democràcia en aquell país. Temàtiques relacionades amb el documental:
— La vida de Salvador Allende, el Front Popular xilè. — La política d’Allende, el seu darrer discurs radiofònic des del palau presidencial el dia del cop d’Estat. — El cop militar d’Augusto Pinochet. — Els desapareguts i la repressió política a Xile, el cas del cantant Víctor Jara. — El paper dels EUA en el cop militar de Pinochet. — Les dictadures militars en general i a Sud-amèrica en particular. — La política dels EUA en els països de Sud-amèrica durant els anys de la Guerra Freda. — Semblances i diferències entre les dictadures xilena, argentina i la del general Franco. — La detenció de Pinochet a Londres. — La posició de Margaret Thatcher en relació al general Pinochet. — La recuperació de la memòria històrica a Xile. — La Transició a Xile i a l’Estat espanyol, aspectes comuns i trets diferencials. Adéu, Bafana (Goodbye, Bafana)
Film dirigit per Bille August el 2007 i protagonitzat per Joseph Fiennes, Dennis Haysbert i Diane Kruger. La pel·lícula narra la relació que s’estableix entre Nelson Mandela (Dennis Haysbert en la pel·lícula) i James Gregory (interpretat per Joseph Fiennes), el funcionari de presons que el vigila, així com la lluita de Mandela per la llibertat i la democràcia a Sud-àfrica. Temàtiques relacionades amb la pel·lícula:
— La figura de Nelson Mandela i el Congrés Nacional Africà. — L’empresonament i l’alliberament de Mandela.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 319
LA LLUITA PER LA LLIBERTAT I LA JUSTÍCIA A TRAVÉS DEL CINEMA
319
— L’apartheid i els prejudicis racials. — La lluita per la igualtat a Sud-àfrica. — La censura i la repressió política. — Pieter Botha en contraposició a Frederik de Klerk. — La transició política a Sud-àfrica i a l’Estat espanyol, semblances i diferències. Altres pel·lícules d’interès i algunes de les temàtiques que permeten treballar
— To be or not to be, realitzada per Ernst Lubitsch (1942): nazisme, Segona Guerra Mundial, camps de concentració, context polític en el qual es produeix la pel·lícula, etc. — Visca Zapata! (Viva Zapata), dirigida per Elia Kazan (1952): vida i mort d’Emiliano Zapata, figura de Pancho Villa, Revolució Mexicana, etc. — Guanyadors o vençuts (Judgment at Nuremberg), de Stanley Kramer (1960): nazisme, els crims contra la humanitat i la seva responsabilitat, els judicis de Nuremberg, context polític del film, Guerra Freda, els tribunals de justícia en l’Alemanya nazi, etc. — Sota el foc (Under fire), amb direcció de Roger Spottiswoode (1983): la caiguda de la dictadura de Somoza a Nicaragua, el Front Sandinista, el treball dels periodistes en zones en conflicte, els soldats mercenaris, etc. — Mandela, realitzada per Philip Saville (1987): vida de Nelson Mandela, apartheid, el Congrés Nacional Africà, etc. — Salvador, dirigida per Manuel Huerga (2006): el franquisme i les seves activitats repressives, el FRAP, Salvador Puig Antich, la lluita contra la dictadura del general Franco, el que va significar la mort de l’almirall Carrero Blanco, darrers anys del franquisme, la memòria històrica, etc. — El coronel Macià, de Josep Maria Forn (2006): la vida de Francesc Macià, el primer terç del segle XX a Catalunya i les actuacions de l’exèrcit espanyol en aquest període, l’adveniment de la Segona República, la proclamació de la República Catalana per Macià, etc. — Les 13 roses (Las 13 rosas), amb direcció de Emilio Martínez Lázaro (2007): la Guerra Civil (1936-1939), la repressió del franquisme en els primers anys de la postguerra, la situació de les presons en aquell període, la justícia en el franquisme, la memòria històrica, etc. Conclusions
1. En el camp de l’ensenyament, valors com la llibertat i la justícia es poden treballar molt bé amb el suport del cinema. 2. Els audiovisuals (cinema, documentals, etc.) ens permeten motivar els estudiants pels processos d’aprenentatge. 3. El cinema és una bona eina didàctica, per ésser utilitzada en el món acadèmic, per a la realització de treballs i estudis relacionats amb la recuperació de la memòria històrica.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 320
320
EDUARD-JOSEP CHIFRÉ I PETIT
Bibliografia1 AGUILERA, C.; DIAS, N. (1999), Los actores de los óscar del siglo XX, Barcelona, ed. 2001. CAPARRÓS LERA, J. M. (1997), 100 Películas sobre Historia Contemporánea, Madrid, Alianza. CHIFRÉ I PETIT, E. J. (2007), «El cinema com a eina didàctica per a l’ensenyament de la Primera Guerra Mundial i els Drets Humans», A: GRAPÍ, P.; MASSA, M. R. (eds.), Actes de la II Jornada sobre
1.
la Història de la Ciència i l’Ensenyament. Antoni Quintana Marí (Barcelona 2005), Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica, 35-41. HUESO, Á. L. (1998), El cine y el siglo XX, Barcelona, Ariel Historia. SCHNEIDER, S. J. (2007), 1001 películas que hay que ver antes de morir, Barcelona, Grijalbo.
Referències bibliogràfiques utilitzades per l’autor com a obres de consulta general.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 321
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 321-326
PROJECTE SALTERS HORNERS ADVANCED PHYSICS. ADAPTACIÓ HISTÒRICA DE L’ELECTROMAGNETISME CELSA CORTIJO PÉREZ IES SANT QUIRZE (SANT QUIRZE DEL VALLÈS).
Paraules clau: física, batxillerat, trens, història electromagnetisme Salters-Horners Advanced Physics Project. A historical adaptation of electromagnetism Summary: This article is about transport on track and a historical adaptation of electromagnetism for secondary school. Key words: physics, secondary school, transport on track, electromagnetism, history
Física de batxillerat, Salters Horners El projecte de Física «Salters» planteja la física del batxillerat a partir de contextos reals i remarca les aplicacions d’aquesta ciència, així com la seva rellevància social. Els continguts fonamentals de la física es tracten a partir de situacions en què aquests continguts són necessaris. En l’adaptació d’aquest projecte al nostre currículum s’ofereix un ampli ventall d’activitats, s’hi inclouen activitats TIC, s’hi incorporen elements de context propis i s’ajusten els continguts al nostre sistema educatiu, tot mantenint la perspectiva CTS.
DOI: 10.2436/20.2006.01.115
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 322
322
CELSA CORTIJO PÉREZ
Les tres primeres unitats corresponen al primer curs de batxillerat i les tres últimes, a segon: — Unitat 1: Més alt, més ràpid, més fort. Cinemàtica, dinàmica i energia a partir del món de l’esport. — Unitat 2: Satèl·lits a l’espai. Moviment circular i corrent elèctric a partir del moviment dels satèl·lits i els panells solars. — Unitat 3: Història del Sol. La física nuclear, plantejada a partir del problema de l’edat del sistema solar i de l’origen de l’energia del Sol. — Unitat 4: Del més gran al més petit. El camp elèctric i el camp gravitatori, explorant els límits del microcosmos i el macrocosmos. — Unitat 5: Trens. La seguretat ferroviària, els motors, els frens i les muntanyes russes ens permeten estudiar l’electromagnetisme i completar la dinàmica. — Unitat 6: Se sent i es veu. La música, els lectors de CD, els defectes de la vista, proporcionen contextos per tractar dels fenòmens ondulatoris. Adaptació de la unitat 5: Trens
En l’adaptació de la versió anglesa de la unitat cinc es van fer modificacions importants ja que el context són els trens anglesos. La nostra adaptació calia contextualitzar-la amb els nostres trens. També va ser necessari incorporar els continguts d’electromagnetisme de la programació de Física de batxillerat que faltaven en la versió anglesa. En el disseny de la seqüència didàctica es van tenir en compte els articles de Guisasola (Guisasola, 2005) sobre idees prèvies, concepcions alternatives i dificultats d’aprenentatge de l’alumnat de batxillerat.
Figura 1. Mataró.
Locomotora Mataró de la línia Barcelona-
Figura 2.
Cremallera de Montserrat.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 323
PROJECTE SALTERS HORNERS ADVANCED PHYSICS. ADAPTACIÓ HISTÒRICA DE L’ELECTROMAGNETISME
323
Els conceptes d’electromagnetisme van ser seqüenciats seguint una perspectiva històrica (Pérez de Landazábal & Varela, 2003). Segons Varela (Varela, 2000) la història de les ciències és un recurs a l’aula important, ja que pot: • Ajudar l’alumnat a considerar la ciència com un esforç del gènere humà per comprendre la naturalesa i el medi en el qual viu. • Observar com els científics construeixen les seves investigacions sobre els treballs dels seus predecessors. • Proporcionar a l’alumnat una visió menys fragmentària del currículum escolar. • Donar a l’alumnat una visió de la ciència i dels seus mètodes més propera a les tendències actuals de la filosofia de la ciència, en lloc de la idea reduccionista d’un mètode científic únic i infal·lible, tal i com es fa en alguns textos escolars que presenten els científics com a éssers simplistes i totalment objectius. • Canviar la imatge del científic que té l’alumnat, com un superheroi allunyat de les realitats quotidianes i que així deixin de considerar la ciència com una cosa estranya i allunyada del seu món. • Mostrar la interacció múltiple entre ciència i societat. Així, en l’adaptació de la unitat cinc s’ha entrelligat la història dels trens amb els inicis històrics de l’electromagnetisme, remarcant els experiments històrics reproduïts pels alumnes al laboratori i les seves aplicacions tecnològiques.
Figura 3.
Oersted fent una demostració del seu experiment.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 324
324
CELSA CORTIJO PÉREZ
Els trens i la seva història
De la locomotora de vapor al tren d’alta velocitat: la Rocket, la locomotora Mataró, el TGV, l’Eurostar, l’AVE, trens de levitació magnètica... Altres trens: els cremalleres de Montserrat i Núria, el funicular del Tibidabo i de Sant Joan, els trens de rodalies, les muntanyes russes... Seguretat als trens. Els primers dies dels ferrocarrils. El circuit de senyalització ferroviari. El relé electromagnètic. Avaries del circuit de senyalització.
Figura 4.
Transràpid.
La història de l’electromagnetisme
De la magnetita a l’electroimant: • La mitologia: Magnes. • Els grecs: Tales de Milet, Sòcrates, Plató. • Pierre de Maricourt: primer tractat científic sobre les propietats dels imants. • Volta, construcció de la primera pila, any 1800; pas decisiu en el desenvolupament de l’electricitat i el magnetisme.
Figura. 6.
Llegenda de Magnes.
Figura 5.
Dona guardabarrera.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 325
PROJECTE SALTERS HORNERS ADVANCED PHYSICS. ADAPTACIÓ HISTÒRICA DE L’ELECTROMAGNETISME
325
La locomotora de vapor, inicis de l’era del ferrocarril i principis de l’electromagnetisme. • 1814 - Stephenson posa en marxa la primera locomotora de vapor per al transport de carbó. • 1820 - Experiment d’Oersted: les càrregues elèctriques en moviment generen camps magnètics. • 1825 - Stephenson posa en funcionament el primer tren de vapor per a viatgers. • 1831 - Faraday construeix la primera dinamo, generant corrent elèctric a partir de camps magnètics (Díaz-Hellín, 2001). • 1879 - Siemens construeix el primer ferrocarril amb un motor elèctric pràctic.
Els experiments històrics a l’aula • 1820 - L’experiment de Christian Oersted i els inicis de l’electromagnetisme. • Biot i Savart, quantificar el camp magnètic. • Ampère i la força magnètica entre conductors paral·lels. • Ampère i el solenoide. • Aragó, imantació del ferro. • L’electroimant: primeres aplicacions de l’experiment d’Oersted. • 1825 - W. Sturgeon construeix el primer electroimant.
Fig. 7. Electroimant de Sturgeon.
Fig. 8.
André Marie Ampère
(1775-1836.)
Fig. 9.
Michael Faraday
(1791-1867.)
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
326
Página 326
CELSA CORTIJO PÉREZ
Bibliografia DÍAZ-HELLIN, J. A. (2001), El gran cambio en la Física. Faraday, Madrid, Editorial Nivola. GUISASOLA, J. (2005), «Campo magnético: diseño y evaluación de estrategias de enseñanza basadas en el aprendizaje como investigación orientada», Enseñanza de las Ciencias, 23, 3, 303-320.
PÉREZ DE LANDAZÁBAL, M. C.; VARELA NIETO, P. (2003), Orígenes del electromagnetismo. Oersted y Ampère, Madrid, Editorial Nivola. VARELA, M. P. (2000), Electricidad y magnetismo, Madrid, Editorial Síntesis.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 327
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 327-335
INTEGRAÇÃO DE TÓPICOS DE HISTÓRIA DAS CIÊNCIAS NO ENSINO - ESTUDO DE CASO: ENERGIA NO ENSINO BÁSICOMAGDA ISABEL GONÇALVES FELICIANO MARQUES INSTITUTO DE INVESTIGAÇAO CIENTÍFICA BENTO DA ROCHA CABRAL.
Abstract: The present study refers to the integration of topics related to science history in chemistry teaching about energy. This is a concept that presents huge learning difficulty since the first moment. This investigation tried to conclude if the integration of topics of science history helped the students to better understand the concepts related to energy. At the end in the association test the students involved in the investigation had associated more “correct” word to stimulus related with the word Energy. The students that learn the concept of energy with resource of science history had better results in the evaluation than the students who had learn the concept through the traditional way. The interest of the students increased with this methodology in comparison with traditional classes. Key words: Energy, Heat, Temperature, Force, Movement, Work, History, Science, Teaching, Learning
Resumo: O estudo teve por objecto a integração de tópicos de História das Ciências no ensino da Física e da Química, e por tema o conceito de energia, um elemento curricular que apresenta dificuldades de aprendizagem logo desde o primeiro contacto dos alunos com o conceito. A investigação procurou verificar se a integração de tópicos de história das ciências ajudava, ou não, os alunos a compreender melhor esses conceitos, tendo-se verificado que os alunos envolvidos revelaram uma evolução significativa no número de respostas cientificamente aceitáveis em testes de associação de palavras realizados no final do tema, no
DOI: 10.2436/20.2006.01.116
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 328
que se refere a estímulos relacionados com a palavra Energia. Para além disso, os alunos mostraram-se mais interessados na realização das tarefas propostas quando foi utilizado um método de ensino com recurso à História das Ciências. Palavras-chave: Energia, Calor, Temperatura, Força, Movimento,Trabalho, História, Ciência, Ensino, Aprendizagem
Introdução
O ensino está, inevitavelmente, presente em todo o nosso dia-a-dia. É o que aprendemos que nos distingue enquanto pessoas, e que nos permite compreender o que nos rodeia, tomar decisões e ter uma atitude marcante na sociedade. Nas últimas décadas, as sociedades têm passado por enormes transformações. A evolução ao nível da ciência e da tecnologia tem sido, na maior parte das vezes, responsável por estas transformações (Hurd, 1991). Também em Portugal estas alterações ao nível da ciência, tecnologia e sociedade, têm trazido, nos últimos anos, para a escola alterações marcantes. Assim, deve ser prioridade de quem ensina tentar compreender de que forma os seus alunos se encontram, ou não, motivados para aprender, tentando encontrar novos métodos que melhorem o processo de ensino/aprendizagem. O Currículo Nacional do Ensino Básico
O Currículo Nacional do Ensino Básico (CNEB) português define competências essenciais a desenvolver ao longo dos três ciclos do Ensino Básico. Este novo currículo, em vigor desde o ano lectivo de 2002/2003, tem ainda como objectivo fazer com que os alunos se tornem curiosos do ponto de vista da ciência e que procurem encontrar, por si, explicações correctas sobre o mundo que os rodeia e sobre eles próprios. Para que isto aconteça é necessário que os alunos sejam, eles próprios, capazes de, entre outros (CNEB – Competências Essenciais, 2002): • Conhecer relatos de como ideias importantes se divulgaram e foram aceites e desenvolvidas, ou foram rejeitadas e substituídas; • Reconhecer que o conhecimento científico está em evolução permanente, sendo um conhecimento inacabado. Nestes dois pontos é evidente a importância atribuída pelo CNEB à história das ciências no ensino. Tendo por base estas orientações, a investigação realizada pretendeu verificar as vantagens de ensinar os conceitos com recurso à história das ciências.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 329
INTEGRAÇÃO DE TÓPICOS DE HISTÓRIA DAS CIÊNCIAS NO ENSINO-ESTUDO DE CASO: ENERGIA NO ...
329
A escolha do conceito Energia baseou-se nos seguintes critérios: • Ser um conceito incluído no Currículo Nacional do Ensino Básico; • Tratar-se de um tema com dificuldades de ensino e de aprendizagem, dificuldades essas reconhecidas por investigadores das áreas científica e educacional; • Pertencer a uma área onde a linguagem do dia-a-dia poderá interferir na aprendizagem do conceito; • Ser um conceito pouco abordado em termos históricos pelos autores de manuais escolares e de materiais de apoio à docência; • Ser um conceito de importância reconhecida noutras áreas de ensino, como a biologia e a educação física. A escolha dos alunos a participar no estudo foi feita de entre as turmas leccionadas pela docente autora do estudo. Deste modo, a amostra é constituída por alunos de duas turmas do 1º ano do Curso de Educação e Formação1 de Serralharia Civil e Electricista de Instalações e por alunos do 2º ano dos mesmos cursos da Escola Secundária de Sacavém. Objectivos do Estudo
A investigação teve como objectivos: • Diminuir as dificuldades apresentadas pelos alunos no estudo do conceito de energia; • Introduzir tópicos de história das ciências de modo a facilitar a aprendizagem dos conteúdos de ciências, nomeadamente no estudo da energia; • Comparar as aprendizagens efectivas dos alunos quando se recorre à introdução de tópicos de história das ciências com as aprendizagens efectivas dos alunos quando se recorre ao método tradicional de ensino; • Planificar actividades experimentais a partir de relatos de documentos históricos; • Recriar actividades experimentais realizadas pelos cientistas no estudo do conceito de energia. Caracterização da Amostra
No estudo participaram vinte alunos do primeiro ano e dezasseis alunos do segundo ano, com idades compreendidas entre os quinze e os dezanove anos. Organização do Estudo e Resultados Obtidos
O estudo realizou-se nas aulas de Ciências Físico-Químicas, nas turmas já referidas anteriormente, de acordo com as fases seguintes: 1.
Em Portugal estes cursos surgiram na tentativa de diminuir o abandono escolar, proporcionando aos alunos a possibi-
lidade não só de concluírem a escolaridade obrigatória, mas também de a terminarem com uma qualificação profissional.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
330
Página 330
MAGDA ISABEL GONÇALVES FELICIANO MARQUES
Teste de Associação de Palavras (TAP) 1
Este teste foi realizado antes dos alunos terem contacto com o estudo da energia, pretendendo-se com isto verificar quais as respostas dadas a diferentes estímulos, antes da instrução formal no tópico. Todos os estímulos se encontravam, de alguma forma, relacionados com o conceito de energia, sendo estes Energia, Calor, Trabalho, Força, Combustão, Fogo, Temperatura e Termómetro. O tempo dado aos alunos para associarem as respostas aos estímulos foi de dois minutos. No final do teste foi feita a contagem do número de respostas total e do número de respostas consideradas cientificamente aceitáveis. Pretendeu-se que este teste servisse de referência, de modo a que fosse possível, no final da unidade, voltar a realizá-lo para avaliar a evolução dos alunos. Os resultados obtidos podem ser sistematizados nos gráficos 1 e 2 seguintes: Comparando os gráficos 1 e 2 podemos concluir que, em geral, o número total de respostas, no primeiro ano, é superior ao total de respostas dadas no segundo ano. Mas é de salientar que também o número de alunos que efectuaram o TAP1 é superior no primeiro ano. Nos dois anos, o estímulo no qual se obteve um menor número de respostas foi combustão. No entanto este é também o estímulo em que existe uma menor discrepância entre o número total de associações cientificamente aceitáveis. Verificou-se, ainda, que no primeiro ano não foi dada qualquer resposta cientificamente aceitável relativamente ao estímulo trabalho, verificando-se, contudo, um grande número total de respostas, o que leva a concluir que os alunos associam esta palavra não ao conceito científico mas à noção do senso comum
160 140 136
120 100
129
126
110
105
80 72
60
62
40 40 31 23
Gráfico 1.
Resultados obtidos no TAP1 – 1º ano
N.º Respostas Cientificamente aceitáveis
óm et ro
Tr ab alh o
pe ra tu ra Te m
Ca lo r
rç a Fo
ia En er g
N.º Total de Resposta
20
0
7
Te rm
7
ão
15
0
Co m bu st
21
Fo go
20
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 331
INTEGRAÇÃO DE TÓPICOS DE HISTÓRIA DAS CIÊNCIAS NO ENSINO-ESTUDO DE CASO: ENERGIA NO ...
331
100 90 80 70
87
84
80
73
60 62
50
54 48
40 30
47 36
20 17
N.º Total de Resposta
Gráfico 2.
Te rm
Tr ab alh o
óm et ro
2
ão
pe ra tu ra Te m
Ca lo r
6
Fo rç a
En er gi a
0
18
17 1
Fo go
10
Co m bu st
10
N.º Respostas Cientificamente aceitáveis
Resultados obtidos no TAP1 – 2º ano
que possuem relativamente ao trabalho. Nos alunos do segundo ano, apesar de já terem tido contacto, no ano anterior, com a definição científica do conceito de trabalho, apenas existiram duas respostas cientificamente aceitáveis.
Questionário
O questionário foi realizado na aula seguinte ao Teste de Associação de Palavras. A partir dos resultados obtidos no questionário foi possível concluir que todos os alunos consideram a Química uma ciência em constante evolução e mudança, onde os cientistas são os grandes responsáveis pelos estudos e pela mudança no conhecimento científico. No entanto, a noção de mutabilidade é posta em causa posteriormente, onde 53% dos alunos considera que os conceitos têm sofrido alterações ao longo do tempo e 47% considera que os professores e cientistas sempre conheceram os conceitos. Os alunos consideram importante o estudo dos conceitos utilizando a história das ciências uma vez que este método lhes proporciona uma melhor compreensão dos fenómenos em estudo, permite uma visualização da evolução científica e também o conhecimento do trabalho dos cientistas e de que forma este ajudou a construir o conhecimento científico actual. Foi possível concluir ainda que quase 50% dos alunos considera o calor uma substância. A confusão entre as grandezas calor e temperatura torna-se também visível; 20% dos alunos considera que a temperatura é energia, sendo 27% de opinião de que temperatura e calor são conceitos iguais. A maioria dos alunos é de opinião que a temperatura depende da agi-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
332
27/10/09
15:15
Página 332
MAGDA ISABEL GONÇALVES FELICIANO MARQUES
tação das partículas que constituem os corpos. Menos de metade dos alunos considera, nesta fase, o calor como transferência de energia e a grande maioria pensa que só os corpos em movimento a possuem. Através do questionário é ainda possível detectar várias concepções alternativas a ter em conta ao longo das aulas. Quando questionados acerca da natureza do calor, as respostas dos alunos vêm corroborar a ideia de que este é um conceito pouco claro para a maioria. De modo a explorar a actividade experimental desenvolvida por Robert Mayer e Joule nos seus estudos sobre movimento e calor, foi colocada uma questão sobre movimento. Das respostas dadas verificou-se que 67% dos alunos consideram que o movimento se pode transformar em calor e 33% pensa que o movimento se pode transformar em temperatura. Leitura e Interpretação de um texto sobre a evolução histórica do conceito de energia e Realização de uma ficha formativa acerca do texto histórico
O início do estudo da energia fez-se utilizando um texto adaptado sobre a evolução histórica do conceito de energia (Coelho, 2006). Após a leitura do texto, e de forma a consolidar as aprendizagens, foi realizada uma ficha formativa de interpretação. Planificação da recriação da experiência realizada por Robert Mayer
No texto lido e explorado na sala de aula era feita uma breve referência a uma actividade desenvolvida por Robert Mayer. Partindo do pouco que o autor dizia acerca desta actividade foi pedido aos alunos que planificassem uma forma de a recriar. Para isso teriam de pensar em todo o material de laboratório necessário à sua realização (tendo em conta que a actividade tinha sido realizada em 1842) e em como poderiam desenvolver a actividade de forma a atingir os objectivos. Para a realização desta actividade as turmas foram divididas em grupos. No final, cada grupo preencheu uma grelha de planificação da actividade. O início da aula de planificação da actividade experimental foi algo agitado. Os alunos não perceberam a importância de serem eles a planificar a actividade e queriam realizá-la sem a planificar. Depois de terem sido esclarecidos acerca da importância da planificação deram início ao trabalho. No entanto foi complicado perceberem de que forma iam planificar a actividade e, só com ajuda, conseguiram colocar no papel a planificação. A grande dúvida surgiu quando se viram confrontados com a necessidade de planificar uma actividade com base numa simples frase referente à experiência desenvolvida por Robert Mayer: “…graças a uma forte agitação da água contida num recipiente, ter-lhe-ia elevado a temperatura da ordem dos 12 a 13 graus centígrados…” Nunca é explicado no texto de que forma e com que instrumentos Mayer conseguiu provar que o movimento se transformava em calor; assim, os alunos não conseguiam perceber como iriam agitar a água e não perceberam que para provar que o movimento se transfor-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 333
INTEGRAÇÃO DE TÓPICOS DE HISTÓRIA DAS CIÊNCIAS NO ENSINO-ESTUDO DE CASO: ENERGIA NO ...
333
mava em calor não podiam aquecer a água de mais nenhuma forma. Após alguma discussão e orientação, os alunos conseguiram realizar a planificação, escolhendo o material correcto a utilizar. Recriação da experiência realizada por Robert Mayer – actividade experimental
Antes da realização da actividade, o protocolo foi lido em conjunto com a turma e foram exploradas as diferenças existentes entre a planificação feita pelos alunos e o protocolo final. Na aula de recriação da actividade experimental de Robert Mayer foi utilizado um tubo de ensaio com rolha e uma caixa de esferovite adaptada ao tubo. Os alunos colocaram dentro do tubo diferentes líquidos e agitaram-nos, tendo no final que verificar se a agitação conduzia, ou não, a um aumento de temperatura. No final da actividade cada aluno elaborou um relatório escrito. Após a realização da actividade experimental e a elaboração do relatório foram explorados os conceitos em estudo, com base em questões apresentadas pela docente, onde eram lançadas dúvidas acerca do que tinha sucedido na tentativa de explicar os resultados obtidos. Conceito de energia, calor, trabalho e temperatura – diferenças e semelhanças
Sempre tendo por base o texto histórico sobre o conceito de energia bem como a actividade de recriação da experiência de Mayer, foram abordados os conceitos de calor e trabalho como transferências de energia. Foi ainda feita a distinção entre calor e temperatura de modo a que os alunos deixem de ter a concepção de que estes dois conceitos são um só, do ponto de vista da ciência. Teste de Associação de Palavras 2
No final foi realizado, novamente, o teste de associação de palavras. Para este teste foram utilizados os oito estímulos utilizados inicialmente com o objectivo de comparar as respostas dadas pelos alunos a cada um deles. No final do teste foi novamente feita a contagem do número de respostas dadas a cada um dos estímulos bem como a contagem do número de respostas consideradas cientificamente aceitáveis. Os resultados obtidos podem ser visualizados no gráfico 3: Comparando o gráfico 3 com o gráfico 1, podemos verificar que o conhecimento dos alunos acerca do conceito de energia evoluiu. O número total de respostas a cada um dos estímulos diminuiu, tendo aumentado significativamente o número de respostas cientificamente aceitáveis, principalmente no que se refere aos estímulos trabalho, energia, temperatura e termómetro. Considerações Finais
Verificou-se, com esta investigação, que o estudo dos conceitos através da história das ciências motivou os alunos. Alunos com poucas perspectivas de futuro e aparentemente desin-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
334
Página 334
MAGDA ISABEL GONÇALVES FELICIANO MARQUES
100 90 92
80
84
70
54
75 70
60 50
54
40
45
41
30
39 30
20 10
óm et ro Te rm
Tr ab alh o
ão Co m bu st
Fo go
pe ra tu ra Te m
Ca lo r
Fo rç a
En er gi a
N.º Total de Resposta
Gráfico 3.
17
15
14 7
7
0
29
N.º Respostas Cientificamente aceitáveis
Resultados obtidos no TAP2 – 1º ano
teressados, em risco de abandono escolar e com baixo rendimento tornaram-se alunos mais empenhados e interessados nas tarefas propostas. As associações correctas entre os conceitos aumentaram, assim como melhorou o rendimento escolar. Apesar disto, é de admitir a dificuldade em aceder a documentos históricos que permitam a preparação das aulas de história das ciências. Foram criados, ao longo das aulas, materiais que pretendem colmatar algumas lacunas existentes a este nível. Apesar de todas as dificuldades, os resultados obtidos são um incentivo a uma prática lectiva baseada na história das ciências.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 335
INTEGRAÇÃO DE TÓPICOS DE HISTÓRIA DAS CIÊNCIAS NO ENSINO-ESTUDO DE CASO: ENERGIA NO ...
335
Referências Bibliográficas COELHO, R. L. (2006). Da conservação da força à energia in Primeiro Encontro das Ciências Naturais e da Saúde; Instituto Bento da Rocha Cabral; vol. I - Opuscula Officinara; Shaker Verlag; 81 – 106. COELHO, R. L. (2006). O Conceito de energia passado e sentido; Instituto Rocha Cabral; volume II – Opuscula Officinara; Shaker Verlag.
HURD, P. H. (1991). Issues in linking research to science teaching; Science education; 75 (6); 723 – 732. MARQUES, M. I. G. F. (2007). Integração de Tópicos de História das Ciências no Ensino. Estudo de Caso: Energia no Ensino Básico; Faculdade de Ciências da Universidade de Lisboa.
CNEB (2001). Competências Essenciais; Departamento do Ensino Básico; Ministério da Educação.
VALENTE, M. J. P. (1993). A Pedagogia do Conceito de Energia: Contributo para a Utilização Formativa do Conceito de Energia; Faculdade de Ciências e Tecnologia da Universidade Nova de Lisboa.
GALVÃO, C.; NEVES, A.; FREIRE, A. M.; LOPES, A. M. S.; SANTOS, M. C.; VILELA, M. C.; OLIVEIRA, M. T.; PEREIRA, M. P. (2001). Ciências Físicas e Naturais – Orientações Curriculares; Departamento do Ensino Básico; Ministério da Educação.
VALENTE, M. J. P. (1999). Uma Leitura Pedagógica da Construção Histórica do Conceito de Energia: Contributo para uma Didáctica Crítica; Faculdade de Ciências e Tecnologia da Universidade Nova de Lisboa.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 336
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 337
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 337-346
HISTORIA DE LA MATEMÁTICA Y DIMENSIÓN CULTURAL DE LAS MATEMÁTICAS PEDRO M. GONZÁLEZ URBANEJA IES SANT JOSEP DE CALASSANÇ, BARCELONA.
Palabras clave: matemáticas, historia, cultura, filosofía, arte, educación, religión, política History of mathematics and cultural dimension of mathematics Summary: Beyond the recognized instrumental nature of mathematics, as a language and a tool in the service of science and technology, the History of Mathematics reveals its cultural dimension and its remarkable impact on the History of thought. That’s why it is an instrument to dignify and culturally enrich the teaching of Mathematics and promote their interdisciplinary integration into the harmonic overall of the scientific, artistic and humanistic knowledge that constitutes Culture. In a very synthetic way, it searches in the links that Mathematics has established throughout history with the various disciplines, particularly those that in academic sense are called humanistic. Thus we can see that in every era, many of the ideas developed by Mathematics arise from the interaction with its cultural environment and they revert to it as a language as well as a tool of interpretation of that whole world. Key words: mathematics, history, culture, philosophy, art, education, religion, politics
DOI: 10.2436/20.2006.01.117
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
338
27/10/09
15:15
Página 338
PEDRO M. GONZÁLEZ URBANEJA
Introducción La Ciencia es tanto un hábito de pensamiento como una forma de vida y las Matemáticas son tanto un aspecto de la Cultura como una colección de algoritmos. BOYER, C. B. (1949), History of the Calculus and its conceptual development, New York, Dover, prefacio de la segunda edición. Ningún tema pierde tanto cuando se le divorcia de su historia como las Matemáticas. BELL, E. T. (1985), Historia de las Matemáticas, México, Fondo de Cultura Económica, 54.
La Historia de la Matemática revela la dimensión cultural de las Matemáticas y su notable impacto en la Historia del Pensamiento, por eso es un instrumento magistral para enriquecer culturalmente la Enseñanza de la Matemática e integrarla de forma interdisciplinar en el currículum académico. La Matemática, que como decía Gauss, «es la reina de las ciencias», constituye una de las grandes manifestaciones del espíritu, con un desarrollo milenario relacionado estrechamente con los grandes hitos del conocimiento y de la cultura. Conocida es la implicación de la Matemática con las Ciencias de la Naturaleza, la Tecnología y la Economía; pero sus vínculos con las Artes, la Filosofía, la Educación, el Lenguaje, la Literatura, la Música, la Religión, la Mística, la Política, etc., hacen de ella una manifestación de la racionalidad que, navegando a lo largo de la Historia en todos los confines del Pensamiento, vertebra la Cultura, desde las más remotas civilizaciones hasta la inexorable informatización del mundo actual. La permanente interacción de la Matemática con la actividad humana hacen de esta ciencia uno de los grandes logros culturales de la humanidad. A título de ejemplo describiremos, de forma muy sintética, algunas relaciones e influencias recíprocas que a lo largo de la historia ha establecido la Matemática con ciertas disciplinas, en particular las que en sentido académico denominamos humanísticas: Filosofía, Artes, Educación, Religión, Política, Lenguaje, etc. Matemática y Filosofía
La Matemática y la Filosofía tienen unas raíces históricas comunes en el horizonte pitagórico del siglo VI a.C. que conocemos relativamente bien a través de la Filosofía platónica y la Metafísica de Aristóteles. Por múltiples fuentes sabemos que el término Filosofía como «amor a la Sabiduría» fue acuñado por Pitágoras; pero lo que no es tan conocido es la procedencia pitagórica del término Matemática. Tiene su raíz en el término Mathema vinculado al significado de conocer, aprender o entender, pero no a un ámbito específico del saber, sino al saber en sí mismo. Así pues, la Matemática sería una actividad intelectual no vincula-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 339
HISTORIA DE LA MATEMÁTICA Y DIMENSIÓN CULTURAL DE LAS MATEMÁTICAS
339
da a un espacio cultural concreto y particular del saber, sino al conocimiento en sí mismo, y anterior, como base, a todo otro conocimiento, de ahí los estrechos vínculos primigenios de la Matemática con la Filosofía. Si la Filosofía nace como explicación racional del universo, desde su mismo origen común, la Matemática se arroga una función de dar cuenta —aspira a «dar razón» en sentido filosófico— del orden natural, en un proceso que se inicia con Pitágoras, se afianza con Platón, se consolida con Descartes y desemboca en la Física de Galileo, Newton y Einstein. Precisamente «dar cuenta» y «dar razón» son términos matemáticos. Aparte de cuestiones propiamente filosóficas como el concepto de verdad en Matemáticas, la naturaleza del rigor y la idea de la demostración (consustancial con la Matemática y elemento esencial en el tránsito del mito al logos que tiene lugar en la cultura griega), podemos concretar en tres figuras esenciales: Pitágoras, Platón y Descartes. Con su acusado Panmatematismo, para Pitágoras «el número es la esencia de todas las cosas», pronunciamiento metafísico que en el curso de los siglos conduce al galileano «la naturaleza está escrita en caracteres matemáticos» y tiene plena vigencia en la actualidad con la digitalización informática. El Pitagorismo es la base del atomismo de Demócrito, del idealismo platónico y de la primitiva fundamentación filosófica del Cristianismo. Al ser el principal instaurador de la tradición filosófica y matemática, Pitágoras como personaje iniciático, es uno de los artífices del milagro griego y su legado cultural ha establecido una estrecha y eterna relación entre Matemática, Ciencia y Filosofía. En muchos de sus Diálogos (República, Leyes, Menón, Timeo, Teeteto...), Platón sitúa a la Matemática (en forma tetradisciplinar de Quadrivium) como la aristocracia del conocimiento, propedéutica ineludible de la Filosofía y fundamento de todo saber; por eso en el frontispicio de la Academia rezaba: «No entre nadie ignorante en Geometría». La Teoría platónica de las Ideas tiene uno de sus fundamentos en las formas geométricas, y según El Timeo «Dios como demiurgo geometriza el mundo», por eso el lenguaje matemático es imprescindible para descifrar los secretos del orden cósmico pitagórico, establecido por la divinidad con base en la justa y bella medida, fundada en las formas y los números esenciales de la Geometría y la Aritmética. El Timeo es un impresionante mito cosmogónico, una fantasía geométrico-cósmica, plagada de misticismo religioso pitagórico, en la que Platón delinea el mundo físico y explica los fenómenos naturales en clave geométrica, mediante los poliedros regulares, que desde entonces se llaman los sólidos platónicos (Timeo, 54d-55c). La solución de la Academia platónica a la crisis pitagórica de los inconmensurables tiene una repercusión decisiva sobre las ulteriores concepciones filosóficas acerca de infinito. Platón ha sido el filósofo que mayor influencia ha ejercido sobre las concepciones acerca de la realidad matemática. La búsqueda cartesiana de la unidad del saber, incardinó la mente filosófica de Descartes hacia la Matemática, donde encuentra el modelo paradigmático para rastrear las primeras verdades absolutamente ciertas que pudieran servirle de fundamento en la reconstrucción de todo el edificio científico y filosófico, pues aspira a dar cuenta y razón de la totalidad del
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
340
15:15
Página 340
PEDRO M. GONZÁLEZ URBANEJA
saber, con la pretensión de cimentar los principios de la Filosofía con la certidumbre de las Matemáticas, en palabras de Spinoza. Pero más que en los extensos conocimientos particulares de las Matemáticas, aprendidos en su etapa escolar, Descartes se fija en el modo de proceder en la investigación matemática, en el espíritu y la naturaleza intelectual de la práctica del quehacer matemático, en los rasgos característicos de las propias Matemáticas, al encontrar en ellas la evidencia de los principios y la certidumbre de las consecuencias obtenidas con rigor, llegando a afirmar que las cosas que entran en la esfera del conocimiento se encadenan como las proposiciones geométricas. Profundas reflexiones sobre las condiciones intelectuales que habían concurrido en el pasado y gravitaban en el presente sobre toda esta actividad mental, relacionada con el trabajo matemático, que Descartes plasma en su obra de juventud, Reglas para la dirección del espíritu, le llevan a concebir el «Método para conducir correctamente la razón y buscar la verdad en las ciencias» de El Discurso del Método, acta fundacional del llamado Cartesianismo, corriente filosófica que se dice basada en el «método de la razón matemática», ya que las reglas de este método de pensamiento son extraídas de los procedimientos geométricos y están inspiradas, según Descartes, en los saberes matemáticos. En este sentido se quiere indicar que la Matemática es la base racional del cartesianismo, de modo que el llamado racionalismo cartesiano está poseído de un acusado matematicismo. Descartes adopta la Matemática como fundamento de lo que llama la Mathesis Universalis, un saber más universal que la propia Matemática y aplicable a todas las ciencias, como extensión del modelo de conocimiento cierto y seguro de las Matemáticas a los estadios del saber cuyas verdades se obtienen al seguir los preceptos de El Discurso del Método, verdadera autobiografía intelectual de Descartes, a la que acompaña La Geometría, una de las obras fundamentales del pensamiento geométrico a lo largo de la Historia de la Matemática, que funda la Geometría Analítica como el lenguaje de expresión y por tanto la clave de todas las ciencias, y en la que las reglas del método cartesiano adquieren el sentido matemático de normas para la solución de los problemas geométricos mediante ecuaciones. La Matemática en las Artes
En todos los tiempos la Matemática ha estado al servicio de la expresividad artística de modo que subyace en la obra de Arte unos saberes geométricos, ostensibles o secretos, que conforman proporciones, dan significado a las intenciones del artista y contribuyen a la emoción y al misterio que emana de la belleza. Pero al citar el término «saberes» no nos limitamos a la aplicación al Arte de la Matemática útil o práctica de los artesanos, sino que aludimos también a los aspectos filosóficos de las Matemáticas que han influido sobre el Arte, ya que Arte, Matemática y Pensamiento se involucran de forma intrincada en el trabajo del artista. La armonía de las proporciones es la esencia de la belleza en la Filosofía de la Estética. Genio, ingenio y técnica, presiden cálculos, proporciones y simetrías, fundamento de la belleza que trasmite la obra de arte, que en modo alguno es casual, sino consecuencia de la pri-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 341
HISTORIA DE LA MATEMÁTICA Y DIMENSIÓN CULTURAL DE LAS MATEMÁTICAS
341
migenia armonía pitagórica de las proporciones que los matemáticos descubrieron y los artistas aplicaron. La fuente primaria de la armonía y la proporción en el Arte se halla en los conceptos matemáticos del universo pitagórico-platónico de los que derivan dos de los tipos canónicos de proporciones en el Arte: las conmensurables relativas a las consonancias musicales y las inconmensurables vinculadas a la Divina Proporción. Hay multitud de composiciones artísticas en la que la propia Matemática o los matemáticos son los principales protagonistas como objeto de expresión. Entre ellas destacan las múltiples representaciones alegóricas de las cuatro Artes Liberales del Cuadrivium pitagórico, tópico habitual en la iconografía medieval y renacentista; los famosos grabados de la Margarita Philosophica de Reisch; imágenes con la efigie de los más importantes matemáticos (Pitágoras, Platón, Euclides, Arquímedes, Fermat, Descartes, …) o con el propio ambiente donde se desarrollaba la especulación matemática (la secta pitagórica, la Academia platónica, la Biblioteca de Alejandría, la Casa de la Sabiduría de Bagdad, ...); la abundante iconografía en torno al simbolismo del pentagrama místico pitagórico y la fascinación secular de los sólidos pitagórico-platónicos; la impresionante enciclopedia iconográfica matemática de los frescos de P.Tibaldi en la Biblioteca de El Escorial; la sorprendente iconografía del universo matemático-artístico de Escher; las reminiscencias platónicas en la obra de Dalí y el increíble despliegue de recursos geométricos en la Arquitectura de Gaudí donde la estética se pone al servicio de la estática. Especial mención merece el Arte del Renacimiento en el que la sólida formación matemática de los artistas-geométras (Della Francesca, Leonardo, Durero, Alberti, Palladio,…) desarrolla la Perspectiva como cuna de una nueva disciplina matemática: la Geometría Proyectiva. Y en la cima artística de todos ellos, Rafael con su La Escuela de Atenas, exaltación de la Filosofía, el Arte y la Matemática, homenaje a la investigación racional de la verdad en el mundo griego que concentra en animada concurrencia a los más eminentes filósofos y científicos griegos con los más ilustres matemáticos (en particular Pitágoras y Euclides) en torno a Platón y Aristóteles. La Matemática en la Educación
Toda sintaxis matemática se aplica a objetos definidos sin ningún tipo de ambigüedad, porque previamente se han sometido a una férrea definición que precisa, determina, concreta, especifica, delimita, e individualiza sus características. Además, los argumentos matemáticos se establecen con la demostración, que los convierte en incontrovertibles, en verdades eternas y universales. La demostración matemática convence por la ilación argumental irrefutable que alcanza algo legítimo conforme a las leyes de la Lógica. Por eso a partir de Pitágoras la Matemática es universalmente considerada como un manantial primario de verdad objetiva. Definición y demostración caracterizan y singularizan la actividad matemática frente al resto de las actividades humanas. En ello se basa la importancia de la Matemática en la Educación, más allá de su carácter instrumental como lenguaje de las ciencias, las técnicas y las artes.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
342
Página 342
PEDRO M. GONZÁLEZ URBANEJA
Y esto es así, por lo menos desde Platón para quien la Matemática es un instrumento esencial para la educación e instrucción de la juventud como propedéutica ineludible del acceso a cualquier otro saber (República, VII, 521-527). Su maestro de Geometría en la Magna Grecia, Arquitas de Tarento, como brillante político y audaz reformador, había establecido la Matemática como componente esencial del programa escolar, instituyendo el Quadrivium pitagórico —Aritmética, Geometría, Música y Astronomía— sancionado por Platón en La República y de vigencia secular casi hasta nuestros días. Casi dos siglos antes, y en el origen, Pitágoras, acuña, como se ha dicho, el término Filosofía —amor a la sabiduría— y también el término Mathema con el significado de «lo que se enseña y se aprende». A partir de entonces, en el mundo griego, la Matemática es la encarnación del conocimiento, según Platón mediante reminiscencia —el aprendizaje es un recuerdo promovido por la Educación, que fructifica cuando el maestro alumbra el conocimiento en el alumno mediante una serie de cuestiones y preguntas bien hilvanadas de forma heurística (Menón, 82b-85b). Con estos antecedentes podemos entender la trascendencia que siempre ha tenido y tiene la educación matemática en todos los sistemas educativos. La actividad matemática, con la definición y la demostración como elementos nucleares, es una fuente generadora de instrumentos intelectuales básicos con los que debe de funcionar cualquier persona a lo largo de su vida, es decir, las facultades humanas vinculadas a la precisión y la exactitud, la lógica y la intuición, la inducción y la deducción, la observación y la imaginación, el análisis y la síntesis, la generalidad y la particularidad, la abstracción y la concreción, la interpolación y la extrapolación, etc. Enfatizamos estas cualidades de las Matemáticas que hacen de ella un instrumento fundamental en la Educación, ya que alimentan tanto su función informativa que permite adquirir un conjunto de conocimientos para familiarizarse con el mundo natural circundante, con herramientas para interpretar el mundo físico, natural y social, en términos cuantitativos y abstractos, como su función formativa para desarrollar el pensamiento crítico y el rigor científico, inculcar una disciplina mental con la que operar sobre cualquier tipo de pensamiento y a través de la resolución de problemas desarrollar la iniciativa personal y la fortaleza para vencer obstáculos, estimulando la voluntad. La Matemática incide así decisivamente sobre el binomio entendimiento-voluntad que es la matriz del espíritu humano. Matemática, Religión, Teología y Mística
Entre los múltiples vínculos que a lo largo de la historia ha establecido la Matemática con el fenómeno religioso destacaríamos los siguientes: origen sacro de la Geometría en todas las culturas, simbología religiosa geométrica —el pentagrama místico pitagórico, el hexagrama de Salomón o estrella de David, la cruz cristiana, la media luna y los talismanes islámicos, el Yang-yin chino, los mandala hindúes—, las prescripciones geométricas para la construcción de altares en los Sulvasutras hindúes, el Pitagorismo como Religión, el Platonismo como fundamentos filosófico del Cristianismo, la Geometría como instrumento divino de creación y configuración (el Dios geómetra como Arquitecto supremo del universo en El Ti-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 343
HISTORIA DE LA MATEMÁTICA Y DIMENSIÓN CULTURAL DE LAS MATEMÁTICAS
343
meo y en Kepler), el «Argumento ontológico» de San Anselmo sobre la existencia de Dios, la Divina Proporción y los atributos de la divinidad en Luca Pacioli, el simbolismo místico de los poliedros (Platón, Pacioli, Kepler, Dalí, ...), la duda metódica de Descartes y Dios en El Discurso del Método, el misticismo de Pascal y su apuesta probabilística sobre la existencia de Dios, la máxima de Kronecker «Dios creó los números naturales y todo lo demás [en Matemáticas] es obra del hombre», Russell y las «pruebas» de la existencia de Dios, etc. Matemática, Política y Sociedad
En varios Diálogos (República, Leyes...) Platón considera a la Matemática como un elemento básico en la formación del hombre de Estado, el filósofo-gobernante, que desde la Matemática alcanza la Filosofía y desde ésta el valor supremo de la Justicia que debe informar las Leyes. A partir del emperador Augusto, pero sobre todo desde hace más de un siglo la Estadística es un instrumento esencial de la acción política del Estado como indica su propia etimología. La Revolución Francesa convierte a la Matemática en un instrumento político al servicio del Estado. La Enciclopedia de Diderot y D’Alembert —cuyo Discurso Preliminar de gran contenido histórico, científico y matemático, es redactado por éste— prepara el ambiente de una Revolución social y política con gran protagonismo de los matemáticos (Monge, Carnot, Condorcet, Lagrange, Legendre, Laplace...) que propician una Revolución institucional (educativa y didáctica) con la creación de ejemplares centros educativos de Enseñanza Superior (la Escuela Politécnica y la Escuela Normal se convirtieron en modelos a seguir en todos los países donde penetró la idea de progreso de la revolución, y en ellas se formaron y enseñaron los sabios más relevantes del momento), producen una Revolución didáctica (programas de asignaturas, libros de texto), fundan la figura del matemático profesional, profesor científico, asalariado y público, al servicio del Estado, e introducen el Sistema Métrico Decimal. Los matemáticos y científicos, plenos de entusiasmo social, se convierten en políticos y administradores. Condorcet, fundador de la Matemática Social y artífice de los «manuales del maestro», crea un espíritu socio-político con la máxima: «Esclareced las ciencias morales y políticas con la luz del Álgebra». Napoleón —con grandes conocimientos matemáticos procedentes de su formación militar y de una gran afición— proclama como político: «Las obras de Matemáticas contribuyen a la ilustración de la nación» y «El avance y la perfección de las Matemáticas están íntimamente ligados a la prosperidad del Estado». Conclusiones
En esta excursión cultural hemos visto que la Historia de las Matemáticas revela los vínculos recíprocos entre la Matemática y la Filosofía, el Arte, las Ciencias Sociales y en general cualquier manifestación de la Cultura, sirviendo de lugar de encuentro y punto de convergencia e intimidad entre las diversas disciplinas matemáticas y las múltiples disciplinas llamadas humanísticas y artísticas. La ignorancia o el desprecio de la topología de este terreno
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
344
27/10/09
15:15
Página 344
PEDRO M. GONZÁLEZ URBANEJA
compartido han alimentado la estéril polémica sobre las dos culturas. Como contrapunto y antídoto contra actitudes introvertidas en las Matemáticas que conducen a su aislamiento cultural y social y a la atrofia de la educación matemática, escribe Lusa (Seminario Permanente de Historia de la Matemática. Butlletí de la secció de matemàtiques, n. 16, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1984, p. 5): La escisión de los saberes, no sólo en dos, sino en mil culturas, hace necesario el fortalecimiento de elementos integradores que estimulen la interdisciplinariedad y el reencuentro de los saberes. La Historia de la Ciencia marca un camino seguro hacia esa reintegración cultural.
Por supuesto que la Historia de las Matemáticas muestra ante todo y de forma palmaria la más conocida relación entre las Matemáticas y sus aplicaciones externas, las ciencias en general y las diversas técnicas (en cuya interacción han surgido gran cantidad de ideas matemáticas importantes), y desde el punto de vista sociológico, permite conocer las fuerzas sociales y productivas que contribuyeron a su desarrollo. Pero con base en la Historia de la Matemática hemos visto que la Matemática es mucho más que un lenguaje y una herramienta al servicio de las ciencias y las técnicas. No queremos infravalorar, ni mucho menos, la condición instrumental de la Matemática, ya que tiene un valor trascendente, toda vez que la buena parte de los estudiantes así la concebirán y en ese sentido la aplicarán en su futura vida académica, profesional y personal. Pero, con cierto espíritu platónico nos hemos propuesto dignificar la condición de la Matemática, más allá de sus funciones instrumentales, para mostrar su inconmensurable dimensión cultural como puente que enlaza la cultura humanística y la artística con la científica. Parece que por fin empiezan a conseguir sus frutos las proclamas, observaciones, consideraciones y razonamientos de tantos ilustres matemáticos, historiadores y profesores (Poincaré, Klein, Toeplitz, Köthe, Bell, Courant, Polya, Piaget, Lakatos, Boyer, Koiré, Colerus, Kline, Hardy, Babini, Vera, Puig Adam, Santaló, Mankiewicz, Castelnuovo, Dunham M. de Guzmán), que han ido aportando, en época reciente, numerosas ideas al respecto. Para terminar de sustentar nuestros argumentos, finalizamos completando la cita que encabeza la introducción de este escrito (Boyer, 1949: Prefacio de la segunda edición); su autor es, hoy todavía, el referente más importante sobre Historia de la Matemática: La Ciencia es tanto un hábito de pensamiento como una forma de vida y las Matemáticas son tanto un aspecto de la Cultura como una colección de algoritmos. La Historia de los temas matemáticos nunca puede sustituir al trabajo de laboratorio, pero puede servir de forma efectiva para atemperar el mutuo desconocimiento y la falta de comprensión, a veces demasiado frecuentes, entre las humanidades y las ciencias.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 345
HISTORIA DE LA MATEMÁTICA Y DIMENSIÓN CULTURAL DE LAS MATEMÁTICAS
345
Bibliografía BELL, E. (1985), Historia de las Matemáticas, México, Fondo de Cultura Económica, Cap. 1. BOYER, C. (1949), History of the Calculus and its conceptual development, New York, Dover, Prefacio. BOYER, C. (1986), Historia de las Matemáticas, Madrid, Alianza Universidad Textos. BRUNSCHVICG, L. (1972), Les étapes de la Philosophie Mathémat, París, Blanchard.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. M. (2002), «Pitágoras. El umbral del Pensamiento occidental». A: CARRILLO, J. (ed.), Reflexiones sobre el pasado, presente y futuro de las Matemáticas, Huelva, Universidad de Huelva, Cap. 2, 77-117. GONZÁLEZ URBANEJA, P. M. (2003), «Els sòlids pitagòricoplatònics. Geometria, Art, Mística i Filosofia», Revista BIAIX (FEEMCAT), 21, 10-24.
COLERUS, E. (1972), Breve historia de las Matemáticas, 2 vols., Madrid, Doncel.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. M. (2003), Los orígenes de la Geometría Analítica, Tenerife, Fundación Canaria Orotava de Historia de la Ciencia, Materiales de Historia de la Ciencia, Caps. 1, 7.
DESCARTES, R. (1983), Discurso del Método / Reglas para la dirección de la mente, Barcelona, Orbis.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. M. (2003), «La Geometría en la creatividad de Gaudí», Apuntes de CFIE (CPR Palencia), 12, 20-27.
FERREIRÓS, J. (2000), «El valor cultural de la Matemática». A: DURÁN, A. (ed.), El Valor de las Matemáticas, Sevilla, Universidad de Sevilla, Cap. 5, 97-116.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. M. (2004), «La Historia de la Matemática como recurso didáctico e instrumento para enriquecer culturalmente su enseñanza», Revista SUMA (FESPM), 45, 17-28.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. M. (1991), «Historia de la Matemática: Integración cultural de las Matemáticas, génesis de los conceptos y orientación de su enseñanza». A: Enseñanza de las Ciencias. Barcelona, ICE Universitat Autònoma de Barcelona, Vol. 9/3, 281-289.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. M. (2005), «La Geometría en la Arquitectura de Gaudí». A: Actas de las XII JAEM (Jornadas para el Aprendizaje y la Enseñanza de las Matemáticas) de Albacete, FESPM, 201-222.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. M. (2000), «Matemáticas y matemáticos en el mundo griego». A: DURÁN, A. (ed.), El legado de las Matemáticas: de Euclides a Newton, Sevilla, Universidad de Sevilla, Cap. 1, 24-75.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. M. (2006), Platón y la Academia de Atenas, Madrid, Nivola. GONZÁLEZ URBANEJA, P. M., Platón. Matemática en la Filosofía y Filosofía en la Matemática. http://www.divulgamat.net/weborriak/Historia/Mate Ospetsuak/Inprimaketak/Platon.asp.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. (2001), «La implicació de la matemàtica en l’educació, segons Plató», Butlletí d’ABEAM (Associació de Barcelona per a l’Estudi i l’Aprenentatge de les Matemàtiques), 10, 13-15.
http://www.divulgamat.net/weborriak/Historia/Mate Ospetsuak/Inprimaketak/pitagoras.asp.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. M. (2001), Pitágoras, el filósofo del número, Madrid, Nivola, Caps. 1, 2, 8, 5.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. M., La Matemática vertebradora de la Cultura.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. M. (2001), «La aparición de los inconmensurables», Mundo Científico, 220, 56-63. GONZÁLEZ URBANEJA, P. M. (2001), «Legado y herencia de Pitágoras», APUNTES DE CPR (CPR Palencia), 10, 16-21.
GONZÁLEZ URBANEJA, P. M., Pitágoras. Umbral del pensamiento occidental.
http://divulgamat.ehu.es/weborriak/TestuakOnLine/ HasierakoIkasgaiak/LecInaugural9596PMGU.pdf HARDY, G. (1999), Apología de un matemático, Madrid, Nivola. HORMIGÓN, M. (2002), «Matemáticas y cultura a través de la historia». A: CARRILLO, J. (ed.). Refle-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
346
xiones sobre el pasado, presente y futuro de las Matemáticas, Huelva, Universidad de Huelva, Cap. 1, 23-76. LAWLOR, R. (1993), Geometría Sagrada. Filosofía y Práctica, Madrid, Debate. LUSA, G. (1984), «Seminario Permanente de Historia de la Matemática», Butlletí de la Secció de Matemàtiques, Institut d’Estudis Catalans, 16, 4-7. MONTESINOS, J. (2000), Historia de las Matemáticas en la Enseñanza Secundaria, Madrid, Síntesis. ODIFREDDI, P. (2007), Pluma, pincel y batuta. Las tres envidias del matemático, Madrid, Alianza Editorial. PEDOE, D. (1979), La Geometría en el Arte, Barcelona, Gustavo Gili.
Página 346
PEDRO M. GONZÁLEZ URBANEJA
PLATÓN (1969), «Timeo, República, Menón, Leyes». A: Obras Completas, Madrid, Aguilar. RUSSELL, B. (1995), Historia de la filosofía occidental, 2 vols., Madrid, Austral. SANTALÓ, L. (1993), La matemàtica: una filosofia i una tècnica, Vic-Girona, Eumo, Caps. 1, 2. SPENGLER, O. (1998), La decadencia de Occidente, Madrid, Austral, Cap. I.1. THUILLIER, P. (1992), Las pasiones del conocimiento, Madrid, Alianza Universidad, Caps. 1, 3. WHITEHEAD, A. (1979), «La Matemática como elemento en la historia del pensamiento». A: GRIJALBO (ed.), SIGMA, el mundo de las Matemáticas, Vol. 1, 325-338.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 347
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 347-358
HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA, ENSENYAMENT I LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ PERE GRAPÍ VILUMARA CEHIC, UAB; IES JOAN OLIVER, SABADELL. pgrapi@xtec.cat
Paraules clau: naturalesa de la ciència, aire, Moodle, TIC, animacions, replicació Information and communication technologies for the history of science in science teaching Summary: The prestigious journal Isis published two essay reviews in the volume 98 for the year 2007 under the generic heading of «Clio Electric». Both articles intended a reflection about the so called «digital revolution» in academic research on history of science. Internet resources are making their way both in university and secondary education, and nowadays it begins to be usual to find readings, forums, multimedia animations, videos and images concerning the teaching of history of science. The fact is that internet has become an ordinary and permanent place of learning. A reality that has to be accepted with its challenges and inconveniences. This paper is dealing with certain kind of learning activities that can allow secondary school students to gain some access to history of science and technology in their science courses. An important point of these activities is that they have been produced to be used with the content management system for educational purposes Moodle founded in the collaborative learning philosophy. The history of science may find in the ICT an appropriate companion to be implemented in science curricula. Key words: nature of science, air, Moodle, ICT, animations, replication
DOI: 10.2436/20.2006.01.118
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 348
348
PERE GRAPÍ VILUMARA
Introducció
L’any 2007 es van publicar a la revista Isis dos articles que amb el títol genèric de «Clio Electric» oferien certa reflexió sobre l’impacte de l’anomenada «revolució digital» en la recerca en la història de la ciència. El primer d’aquests articles (Hatch, 2007) pretenia iniciar una discussió a l’entorn dels recursos digitals que oferia o podia arribar a oferir internet i, en aquest sentit, proposava alguns temes per debatre com: la documentació (textual, gràfica, visual o oral) assequible a internet, les publicacions digitals i els museus virtuals. El segon article (Dolan, 2007), tot recollint el repte del primer, obria una reflexió sobre la necessitat d’ubicar de nou la comunicació i la recerca acadèmiques en una nova agenda d’accés més democràtic a la informació. L’objectiu seria el de reconstruir la memòria cultural tot digitalitzant biblioteques i museus per tal de fer accessible el patrimoni cultural de la humanitat a través d’internet.1 L’annex 1 recull alguns portals que permeten accedir a aquests tipus de documentació i que faciliten la recerca en la història de la ciència. En aquesta mateixa línia cal inscriure l’article d’opinió sobre la rellevància de l’enciclopèdia digital Wikipedia en la història de la ciència publicat en el butlletí de la History of Science Society (Ross, 2008). Els recursos a internet estan també fent el seu camí en els currículums universitaris, de manera que en el camp de la història de la ciència és possible trobar lectures, fòrums, animacions multimèdia, filmacions, imatges, etc. formant part dels continguts de cursos universitaris. En aquest sentit cal destacar Internet History Source Book Project2 i el portal ECHO3 (Exploring and Collecting History Online),4 com a buscador dissenyat per cercar informació sobre ciència, tecnologia i indústria. Aquest buscador, a diferència dels buscadors generalistes (com el totpoderós Google) que poden proporcionar centenars d’entrades per a qualsevol tema, realitza recerques més selectives, la qual cosa facilita la feina a les persones que s’inicien en la recerca en la història de la ciència. Tant pel que fa als estudis universitaris com a l’ensenyament secundari, internet està esdevenint per als estudiants un lloc permanent i habitual d’aprenentatge. Aquesta és una realitat que cal acceptar com més aviat millor i no donar-li l’esquena, tot i els reptes i els inconvenients que presenta i que cal atendre5 (Gooday, 2003; Sumner, 2003).
1.
En aquest sentit, el mateix any 2007, el professor Fabio Bevilacqua va tractar aquesta temàtica en la seva conferència
«Challenges in the XXIst century: participatory media for a community of scholars», en el simposi internacional Reptes de la historiografia de la ciència al segle XXI (Barcelona, 22 de setembre de 2007, IECent). 2.
http://www.fordham.edu/halsall/.
3.
No confondre amb un altre ECHO (European Cultural Heritage Online), http://echo.mpiwg-berlin.mpg.de/home, dedi-
cat a la història de la mecànica, ciències de la vida, física i altres àrees d’interès per a la història de la ciència. 4.
http://echo.gmu.edu/index.php.
5.
En aquest sentit existeixen recursos tutorials a internet creats amb la intenció de facilitar la formació en història de les
ciències a través de la xarxa. Vegeu Internet for the History and Philosophy of Science (Subject Center for Philosophical and Religious Studies. University of Leeds), http://www.vts.intute.ac.uk/he/tutorial/hps.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 349
HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA, ENSENYAMENT I LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ
349
La naturalesa de la ciència, la història de la ciència i l’ensenyament de les ciències
Actualment —en l’àmbit de l’ensenyament secundari— ensenyar i aprendre ciències suposa adquirir cert coneixement i comprensió tant dels fets i les explicacions bàsiques de fenòmens naturals com de la naturalesa de la pròpia ciència. Les concepcions sobre la naturalesa de la ciència són tan variades com les aproximacions que s’han fet entorn a aquesta empresa anomenada «ciència». Així trobaríem concepcions, sovint complementàries, segons la naturalesa de la ciència s’abordi des de la seva filosofia, la seva sociologia o la seva història. Un estudi realitzat pels autors del projecte curricular Twenty First Century Science6 proposa les competències que un alumne hauria de tenir sobre la naturalesa de la ciència en acabar aquesta etapa. En concret, un alumne hauria de ser capaç de conèixer i comprendre aspectes sobre: les explicacions científiques, la metodologia científica, la diversitat d’explicacions de la ciència, la creativitat científica, el paper de la comunitat científica i les implicacions de la ciència. Si això és així, un dels objectius generals del currículum de les ciències a la secundària hauria de pretendre, doncs, que l’alumne desenvolupés la capacitat de reconèixer la naturalesa de la ciència. Aquestes competències es poden adquirir desenvolupant continguts acadèmics de ciències —la ciència normal en el sentit que Kuhn va donar al terme— que trobem a la vida quotidiana. Alternativament, i a vegades pot ser millor, aquestes competències també es poden adquirir situant els coneixements científics en un context històric, per conèixer tant l’origen d’algunes idees com les interaccions de la ciència, la tecnologia i la societat en el passat i en el present. En el cas concret de l’ensenyament secundari la qüestió a discutir seria quins aspectes bàsics de la naturalesa de la ciència (accessibles als alumnes de secundària) es poden adquirir des de la història de la ciència. Així, un alumne hauria de ser capaç de conèixer i comprendre que: 1) les bones explicacions científiques han permès fer prediccions i, a vegades, controlar i modificar els fets; 2) no ha existit un únic mètode científic que proporcionés coneixements de forma automàtica però que, no obstant això, el treball dels científics té uns trets característics i diferencials; 3) existeixen diferents tipus d’explicacions entre les quals hi ha hipòtesis, lleis, teories i models proposats per explicar les dades; 4) l’elaboració d’explicacions ha estat un procés creatiu que no ha depès tan sols de dades experimentals, sinó també de l’esquema mental de l’experimentador i del seu context cultural i social; 5) la comunitat científica ha establert procediments per contrastar els descobriments i les conclusions dels científics per poder arribar a acords i consensos, i 6) l’aplicació dels coneixements científics a noves tecnologies, materials i aparells ha incidit en la vida de les persones tot mostrant els seus efectes secundaris inesperats o no volguts.
6.
DIVERSOS AUTORS. Ideas About Science, Oxford, XXIst Century Science, GSCE Science.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
350
Página 350
PERE GRAPÍ VILUMARA
El pes de l’aire. Un tema per posar la història en l’ensenyament de les ciències
El coneixement de l’aire és un tema idoni per fer palesa la història de la ciència en l’ensenyament. La invisibilitat de l’aire l’ha convertit en un medi poc reconegut generalment per la població tant pel que fa a les seves característiques físiques com pel seu paper en molts fenòmens químics. Cal recordar que la concepció aristotèlica de l’aire com un dels quatre principis naturals va perdurar fins al final del segle XVIII. A continuació es presenten algunes activitats que permeten fer accessible als alumnes la presència de la història en l’aprenentatge de determinats continguts entorn al coneixement físic de l’aire. Aquestes activitats han estat dissenyades per ser incorporades al sistema de gestió de continguts educatius Moodle7 i, en aquest sentit, s’ha fet un ús intensiu i extensiu de les TIC educatives.8 Moodle és un sistema o plataforma de gestió de continguts educatius que prima l’aprenentatge col·laboratiu fonamentat en el constructivisme social, un posicionament teòric rellevant en les recerques sobre l’aprenentatge en línia. Aquesta perspectiva teòrica defensa que l’individu construeix els seus coneixements posant les seves idees en comú amb les idees d’altres —experts i iguals— amb qui les contrasta, i a partir d’aquest procés col·laboratiu arriba a cristal·litzar els seus coneixements. Progressivament internet s’està convertint més en un mitjà de comunicació que no pas en un mer proveïdor de continguts.9 Tot i així, cal reconèixer pel que fa a la presència de la història de la ciència en l’ensenyament el paper que està desenvolupant internet com a biblioteca de continguts i, particularment, de material audiovisual en proporcionar replicacions virtuals d’experiments històrics. Cal afirmar que, ara per ara, els portals d’alguns museus que acullen col·leccions de material científic i tecnològic s’han convertit en bons fons de recursos multimèdia d’història de la ciència (Annex 2). De fet, els museus que custodien la cultura material de la ciència estan en una posició immillorable per dur a terme una reconstrucció virtual del passat que es vol ensenyar. Aquests recursos tenen la virtut de combinar narracions interpretatives amb imatges d’objectes, escenografies contextualitzades, animacions i, fins i tot, audicions originals. En definitiva, són capaços d’oferir una reconstrucció virtual del passat i una interactivitat que els mitjans impresos difícilment poden assolir (Borda & Bud, 2003) En aquest cas aquestes replicacions virtuals formen part de qüestionaris. Així, per una banda, les animacions permeten actualitzar virtualment experiments com els de Torricelli, Pascal i Von Guericke, tot recreant la seva escenografia històrica i facilitant a l’alumne una
7.
«Moodle» és un acrònim de Modular Object-Oriented Dynamic Learning Environment, tot i que en anglès ha derivat
cap una forma verbal per indicar la manera en què professors i alumnes poden apropar-se a l’ensenyament i a l’estudi mitjançant cursos a distància. 8.
Aquestes activitats han estat elaborades per un crèdit variable adreçat a l’alumnat del tercer curs de l’ESO.
9.
Jordi Adell ha descrit les formes genèriques d’utilitzar internet a l’ensenyament a través de tres metàfores: internet com
a biblioteca, com a impremta i com a canal de comunicació.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 351
HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA, ENSENYAMENT I LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ
351
visió de l’experiment en el seu context històric. Per altra banda, Moodle permet una gestió educativa del recurs gràcies a la seva facilitat d’acoblar una animació a una activitat d’aprenentatge. Torricelli i el problema del buit
El tema s’inicia tractant el rebuig a la idea del buit per part d’Aristòtil i els seus seguidors, i de la creença en la ingravidesa de l’aire. Aquesta posició va desenvolupar a l’edat mitjana la teoria de l’horror vacui, segons la qual l’aversió pel buit portava la naturalesa a emprar tots els mitjans al seu abast per evitar la seva aparició. Les discussions entre «plenistes» i «vacuistes» van arribar al seu punt àlgid quan Evangelista Torricelli (1608-1647) va posar en crisi la idea de l’horror vacui després del seu famós experiment realitzat a Florència el 1644 (Fig. 1).
Figura 1. Retall d’un fotograma de la recreació virtual de l’experiment de Torricelli. L’animació està hostatjada a l’IMSS de Florència.
Pascal i l’experiència al Puy de Dôme
Torricelli havia dit que les persones vivíem al fons d’un oceà d’aire i que l’aire als cims de les muntanyes era menys pesant que a baix. Blaise Pascal (1623-1662) va utilitzar aquesta idea i va predir que si allò que havia dit Torricelli era cert aleshores la quantitat de mercuri —dins d’un tub— que l’aire podia sostenir havia de ser menor al cim d’una muntanya que a la seva base. Pascal no tenia gaire bona salut i per això el 1648 va fer pujar el seu cunyat al cim del Puy de Dôme (1.400 m) per corroborar aquesta predicció. En aquest cas no es tracta d’una replicació virtual de l’experiment al Puy de Dôme, sinó d’una rèplica del mateix experiment que van dur a terme acadèmics de l’Accademia del Cimento el 1657 (Fig. 2).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
352
Página 352
PERE GRAPÍ VILUMARA
Figura 2. Retall d’un fotograma de la recreació virtual de l’experiment de Pascal dut a terme per membres de l’Accademia del Cimento. L’animació està hostatjada a l’IMSS de Florència.
Otto von Guericke i la força de l’aire
L’activitat fa referència a l’experiment que el 1656 va realitzar Otto von Guericke (16021686) a Magdeburg (Fig. 3). Després d’aspirar l’aire de dins d’una esfera metàl·lica formada per dues semiesferes enganxades, va comprovar com un tir de vuit cavalls amb prou feines podia separar-les. La força de l’aire era suficient per mantenir-les unides.
Figura 3. Retall d’un fotograma de la recreació virtual de l’experiment d’Otto von Guericke. L’animació està hostatjada a l’IMSS de Florència.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 353
HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA, ENSENYAMENT I LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ
353
Aprenentatge col·laboratiu amb la història de la ciència
Tal com s’ha esmentat anteriorment, internet s’està convertint, cada vegada més, en un canal d’intercanvi d’informació. Per altra part, el rerefons epistemològic de Moodle és el constructivisme social, per la qual cosa aquesta plataforma educativa potencia totes aquelles activitats orientades a un aprenentatge col·laboratiu. Si a tot això hi afegim que la història de la ciència proporciona situacions de debat que fan palesa l’existència de controvèrsies i debats en la ciència, aleshores l’acoblament de totes aquestes perspectives permet generar activitats d’aprenentatge en les quals els alumnes comparteixin coneixements tot treballant el context històric d’esdeveniments científics concrets. Mòduls com els fòrums, xats, wikis i glossaris permeten construir aquests tipus d’activitats. Per tractar el tema de l’aire s’ha proposat un fòrum de debat per posar de manifest que en ciències, sovint, no hi ha hagut una única manera d’explicar els fenòmens. A partir de l’experiència (Fig. 4) d’omplir un vas d’aigua, tapar-lo amb un full de paper, capgirar-lo i observar com no cau l’aigua; es demana que s’expliqui aquest fenomen a partir tant de la idea aristotèlica de l’aversió al buit com de les idees de Torricelli i de Pascal sobre la pressió atmosfèrica.
Figura 4. Seqüència de les manipulacions realitzades per dur a terme l’experiència que és objecte de debat al fòrum.
Aquesta és una experiència que es pot fer tan fàcilment avui dia com dos mil anys enrere. Els participants d’aquest fòrum han d’esforçar-se per donar les seves opinions des de perspectives científiques diferents, adonar-se que les dues perspectives poden donar explicacions teòricament coherents, contradir, modificar o donar suport a les explicacions dels altres; en definitiva, reviure una polèmica científica i, per tant, conèixer un tret característic de la naturalesa de la ciència. L’altre tipus d’activitat col·laborativa utilitzada ha estat la confecció d’un glossari per recollir les biografies dels personatges que van sorgint en els diferents temes. A diferència
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 354
354
Figura 5.
PERE GRAPÍ VILUMARA
Exemple d’una entrada al glossari de biografies.
del fòrum de debat anterior, en el glossari de biografies (Fig. 5) no es tracta tant de contrastar opinions sinó de potenciar les aportacions individuals en benefici de tot el col·lectiu. Les biografies dels personatges que sorgeixen solen captivar força l’atenció dels alumnes (en general la vida dels altres sol despertar interès). L’activitat pretén enfocar aquest interès cap a personatges de les ciències per fer-los més propers i, a vegades, desmitificar-los.
Figura. 6.
Línia de temps de personatges científics.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 355
HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA, ENSENYAMENT I LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ
355
Com que cal aprofitar aquells bons recursos que existeixen a la xarxa i que ajuden a enganxar l’alumnat, aquesta activitat està connectada a dues més. Una consisteix a ubicar els personatges cronològicament, afegint les seves biografies en una línia de temps (timeline) que també pot permetre relacionar personatges i fets de les ciències amb el seu context social, artístic, literari, religiós i filosòfic (Fig. 6). L’altra activitat permet ubicar els diferents personatges geogràficament i adquirir així una visió més local de les activitats científiques (Fig. 7).
Figura 7.
Mapa de la ubicació geogràfica dels personatges.
A tall de conclusió
Resulta evident que internet està esdevenint per als estudiants un lloc permanent i habitual d’aprenentatge. Aquesta és una realitat que cal acceptar com més aviat millor i no donar-li l’esquena, tot i els reptes i els inconvenients que presenta i que cal atendre. L’ús de la història de la ciència i de la tècnica en l’ensenyament de les ciències és una assignatura pendent del currículum de les ciències a secundària. Aquest article pot ajudar a posar de manifest com internet i les TIC educatives poden facilitar l’elaboració d’activitats per impulsar la presència de la història en l’ensenyament de les ciències amb unes perspectives d’èxit que, m’atreviria a dir, fins ara no hem tingut.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
356
Página 356
PERE GRAPÍ VILUMARA
Bibliografia BORDA, A; BUD, R. (2003), «Engaging with Science and Culture: Major Missions across Cyberspace to Share Good History». A: MOSELEY, D. J. (ed.), The Challenges of using the Worl-Wide Web in Teaching History of Science, Leeds, Philosophical and Religious Studies Subject Center, Learning and Teaching Support Network, 26-32. DOLAN, B. (2007), «Clio Electric: Online Resources in Post-1750 History of Science, Medicine, and Technology», Isis, 98, 2, 355-360. GOODAY, G. (2003), «The Challenge of Using World-Wide Web Resources to Enhance Student’s Learning of History/Philosophy of Science, Tehcnology and Medicine», A: MOSELEY, D. J. (ed.), The Challenges of using the Worl-Wide Web in Teaching History of Science, Leeds, Philosophical and
Religious Studies Subject Center, Learning and Teaching Support Network, 5-10. HATCH, R. A. (2007), «Clio Electric: Primary Texts and Digital Research in Pre-1750 History of Science», Isis, 98, 1, 150-160. ROSS, S. (2008), «Wikipedia and the History of Science», Newsletter of the History of Science Society, 37, 1, 1 i 6. SUMNER, J. (2003), «A Web Development Policy for History of Science, Technology and Medicine Teaching». A: MOSELEY, D. J. (ed.), The Challenges of using the Worl-Wide Web in Teaching History of Science, Leeds, Philosophical and Religious Studies Subject Center, Learning and Teaching Support Network, 22-25.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 357
HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA, ENSENYAMENT I LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ
357
ANNEX 1
Portals on es pot trobar documentació històrica original digitalitzada: • Gallica (Bibliothèque Nationale de France): http://gallica.bnf.fr/ • CNUM (Conservatoire Numérique des Arts et Métiers): http://cnum.cnam.fr/ • Bibliothèque Internuniversitatire de Paris: http://www.bium.univ-paris5.fr/histmed/debut.htm • The British Library Online Gallery: http://www.bl.uk/onlinegallery/homepage.html • Google Book Search: http://www.bl.uk/onlinegallery/homepage.html • Istituto e Museo di Storia della Scienza de Firenze: http://fermi.imss.fi.it/rd/bd • Discórides (UCM): http://www.ucm.es/BUCM/foa/english_version/dioscorides.htm • Université de Bordeaux: http://thesis.bu.u-bordeaux1.fr/ouvrages/index.html • Académie des Sciences: http://www.academie-sciences.fr/archives/histoire_memoi-re.htm Projectes individuals on a més de textos originals dels autors s’hi pot consultar la seva correspondència: • Galileo: http://galileo.rice.edu/index.html • Hartlib: http://www.shef.ac.uk/library/special/hartlib.html • Boyle: http://www.bbk.ac.uk/boyle/ • Newton: http://www3.imperial.ac.uk/ • Einstein: http://www.alberteinstein.info/ • Darwin: http://darwin-online.org.uk/ • Lamarck: http://www.lamarck.cnrs.fr/ • Linnaeus: http://linnaeus.c18.net/Doc/presentation.php • Lavoisier: http://moro.imss.fi.it/lavoisier • Leibniz: http://leibnizviii.bbaw.de/ • Buffon: http://www.buffon.cnrs.fr/ • Ampère: http://www.ampere.cnrs.fr/
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
358
27/10/09
15:15
Página 358
PERE GRAPÍ VILUMARA
ANNEX 2
Portals on hi ha recursos rellevants d’història de la ciència per ser utilitzats en els cursos de ciències: • CNAM (Conservatoire Nationale des Arts et Métiers): http://www.arts-et-metiers.net/musee.php?P=191&lang=fra&flash=f • IMSS (Istituto e Museo di Storia della Scienza): http://www.imss.fi.it/espo/indice.html • The History of Science Museum at Oxford University: http://www.mhs.ox.ac.uk/index.htm • Ingenious (National Museum of Science and Industry): http://ingenious.org.uk/ • Pavia Project Physics (Università degli Studi di Pavia): http://ppp.unipv.it/PagesIT/pppit.htm • Making the Modern World (National Museum of Science and Industry): http://www.makingthemodernworld.org.uk/ • MNCT (Museo Nacional de Ciencia y Tecnologia, Madrid): http://www.mec.es/mnct/movimientos/CD/index_ciencias.html
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 359
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 359-366
RESSOURCES HISTORIQUES POUR L’ENSEIGNEMENT: UNE ETUDE DE CAS PORTANT SUR LA MATERIALITE DE L’AIR MURIEL GUEDJ1; SYLVAIN LAUBE2 1 2
REHSEIS ET IUFM MONTPELLIER. CENTRE F. VIETE ET IUFM DE BRETAGNE/UBO.
Historical resources for teaching: A case study about the materiality of air Summary: This paper shows results of a work in progress on the genesis of scientific scholar knowledge at primary school concerning the materiality of the air. Such historical studies need to constitute two types of corpus: handbooks of the primary education between 1882 and 2006, the scientific texts of XVIIth, XVIIIth and XIXth centuries. Such corpus are very helpful to introduce history of sciences in teacher training. Key words: historical texts, genesis of scholar knowledge, teacher training
Introduction
Introduire l’histoire des sciences dans l’enseignement et la formation des maîtres nécessite de s’appuyer sur un corpus de textes primaires historiques (des savoirs historiques de références) fortement liés aux savoirs scientifiques enseignés et désignés dans les programmes scolaires. Les recherches historiques que nous menons sur la genèse des savoirs à enseigner présente un double intérêt: comprendre leurs évolutions historiques en fonction de celles des savoirs scientifique et aussi produire des corpus en histoire des sciences et de leur enseignements.
DOI: 10.2436/20.2006.01.119
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
360
27/10/09
15:15
Página 360
MURIEL GUEDJ; SYLVAIN LAUBE
Les évolutions des savoirs enseignés dépendent à la fois de leur contexte (Ecoles Primaires, Collèges, Lycées, Universités, Grandes Ecoles, etc.), de savoirs scientifiques nouveaux susceptibles de générer nouveaux paradigmes, mais aussi de savoirs anciens considérés comme des éléments pérennes de la connaissance scientifique. Selon les disciplines (et leur contexte d’enseignement), on peut observer des stabilités et des instabilités plus ou moins importantes au cours du temps. Le cadre de nos recherches cherche à expliciter la question des flux de savoirs entre les lieux de la recherche et les lieux de l’enseignement: Où observe-t-on des zones de stabilités et d’instabilités? Comment les caractériser (échelles de temps, la distance par rapport aux lieux de la recherche, etc.)? Quels sont les lieux institutionnels où passent les flux de savoirs? Quels en sont les lieux non formels? En quoi ces stabilités et instabilités sont-elles représentatives de l’«état» du domaine au sein de la société où il est enseigné?. Les résultats que nous présentons ici de manière succincte concerne le domaine de la physique à l’école primaire en France sur la période 1882-2006. Ce choix se justifie pour plusieurs raisons: i) l’institution d’une scolarité obligatoire et gratuite à partir de 1882 constitue une rupture dans l’histoire de l’éducation, ii) étudier et analyser sur un temps long est nécessaire si on souhaite mettre en évidence des savoirs scolaires pérennes, étudier les évolutions, apparitions et les disparitions des autres savoirs scolaires, et ce, en lien avec l’élaboration de nouveaux savoirs scientifiques et techniques sur la même période et les périodes la précédant. La méthodologie que nous suivons s’appuie sur deux catégories de corpus: 1) de l’ordre de l’histoire de l’enseignement des sciences: les programmes officiels, les manuels, les documents d’accompagnements… 2) de l’ordre de l’histoire des sciences: textes primaires scientifiques, techniques (cités ou non dans les documents scolaires) en lien avec les savoirs scolaires au primaire sur la période 1882-2006. Nous présenterons ici les résultats concernant un savoir à enseigner que l’on peut considérer sur la période 1882-2006 comme pérenne à l’école primaire: la matérialité de l’air en lien avec les savoirs scientifiques historiques de référence que nous avons pu mettre en évidence. Une étude de cas à partir d’un savoir scolaire pérenne: la matérialité de l’air entre 1882-2006
Le régime que nous qualifierons ici de pérenne se présente par une certaine stabilité sur la période étudiée (1882-2006), une permanence d’un système de preuves expérimentales. La question de matérialité de l’air (associée à la question de sa pesanteur) au Cours Moyen (CM), pour les élèves de 9-10 ans, constitue un exemple d’un tel savoir scolaire en lien avec un savoir scientifique élaboré entre le XVIIème (Galilée, 1638) et la moitié du XIXème (Regnault, 1845).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 361
RESSOURCES HISTORIQUES POUR L’ENSEIGNEMENT: UNE ETUDE DE CAS PORTANT SUR LA MATERIALITE DE L’AIR
361
L’ air et les programmes scolaires au CM entre 1882 et 2006
Les intitulés présents dans les programmes scolaire sont très succincts: L’air, son caractère pesant (2002),1 Recueillir, conserver, transvaser un gaz (l’air) (1980),2 Notions sur l’air et les combustions (1957),3 Notions sur l’air, l’eau et les combustions (1923),4 Notions sur l’air, l’eau et les combustions (1882).5 Il y a donc nécessité d’autres corpus pour déterminer quels sont les savoirs scolaires de références. Nous avons principalement étudié des manuels et la documentation pédagogique en ligne pour la période récente.6 La matérialité de l’air dans les manuels entre 1882 et 2006
Nous allons établir et illustrer à partir d’exemples pris à deux moments différents qu’il existe à propos de la matérialité de l’air des éléments de stabilité depuis environ 120 ans: 2006 et 1887. Deux points au moins contribuent à montrer du point de vue scolaire cette matérialité: la pesanteur de l’air et la possibilité d’un transvasement sous l’eau. La pesanteur de l’air est mise en évidence à l’aide d’une balance. En 2006, la preuve s’appuie sur l’usage d’un ballon de foot en compression: «Peser un ballon de football, bien gonflé, sur une balance numérique de précision […]: libérer un peu de son air (environ 1 L) dans une grande éprouvette graduée retournée sur une cuve à eau, puis peser à nouveau le ballon» 2006, (Annexe, Fig. 1a); en 1887, la preuve est présentée différemment: «Pour déterminer le poids de l’air, on met dans un des plateaux un ballon de verre plein d’air […]. Supposons que le ballon contienne juste un litre, et que ballon et air pèsent 101gr,29. Au moyen de la machine pneumatique, […], on enlève tout l’air du ballon. Alors, il ne pèse plus que 100 grammes. Nous dirons donc que le litre d’air pèse la différence, c’est-à-dire 1gr,29 […]» 1887 (annexe, Fig. 2a). En 1887, il est précisé le rapport du poids de l’eau à celui de l’air (772 ). Les figures 1b et 2b (en annexe) associe la matérialité au fait que l’eau peut remplacer l’espace occupé par l’air et qu’on observe des bulles, des bouillonnements. Nous parlons évidemment de stabilité quand au concept travaillé et au système de preuves scientifiques qui est du même ordre sur la période étudiée. Il est clair que ce système de preuve s’inscrit à chaque fois dans des situations didactiques fort différentes entre 1882 et 2006 avec une épistémologie scolaire de référence. La question de l’évolution des méthodes d’enseignement en Primaire est en cours d’étude.
1.
BO Hors-série n°1, 14 février 2002.
2.
Arrêté du 16-7-1980.
3.
Arrêté Ministériel du 21-8-1957.
4.
Instructions officielles du 20-6-1923.
5.
Arrêté du 27 juillet 1882 réglant l’organisation pédagogique et le plan d’études des écoles primaires publiques.
6.
En effet, la place du manuel actuellement est sans doute très minoritaire comme documentation de référence pour le
maître au regard de la floraison des documents d’accompagnements, documents pédagogiques (liée au développement des TIC).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
362
27/10/09
15:15
Página 362
MURIEL GUEDJ; SYLVAIN LAUBE
La pesanteur de l’air: les savoirs scientifiques historiques de références
Les articles «Air» de différents dictionnaires (Buisson, 1887 ; Hoefer, 1851 ; Brisson, 1781) ainsi que les cours de l’Ecole Polytechnique au XIXème siècle, voir par exemple (Verdet, 1863), permettent de constituer un corpus de travaux scientifiques de références en lien avec la question de la densité ou du poids de l’air. On peut mettre ainsi en évidence un premier type de travaux s’appuyant sur des machines pneumatiques entre le XVIIème et XIXème siècle portés par, par exemple, Boyle (Boyle, 1660), Hauksbee (Hawksbee, 1709), Musschenbroek (Musschenbroek, 1751), Regnault (Regnault 1845). Les travaux du XVIIème et XVIIIème reposent sur le principe d’évaluer le poids de l’air par rapport à l’eau comme l’illustre l’exemple d’Hauksbee (Hauksbee, 1709): la bouteille remplie d’air commun fut suspendue dans l’eau par une verge au bas d’une balance très juste; elle étoit soutenue dans l’eau par un poids de 358 ½ grains mis dans l’autre plat de la balance. On la retira de l’eau & on l’appliqua à la Machine Pneumatique; en 5 minutes, l’air fut assez pompé; le mercure dans le tuyau d’épreuve étoit à environ 29 pouces ½ après avoir tourné le robinet ajusté à la bouteille […] on la suspendit comme auparavant dans l’eau à un bras de la balance, elle ne pesait plus que 175 grains ½, qui étant otés de 358 ½ grains […] donne pour la différence 183 grains; par conséquent cette différence est le poids de la quantité d’air pompé de la bouteille […] on ouvrit le robinet sous l’eau;l’eau entra […]. En examinant une seconde fois avec la balance cette bouteille, le poids se trouva être de 162432grains, poids de la bouteille dont en faisant soustraction de 175 ½ grains, il restoit 161956 grains ½ pour le poids de la masse d’eau égale en volume à la quantité d’air épuisé. Ainsi le rapport des poids de deux volumes égaux d’air et d’eau, est connu être […] comme 1 à 885.
Le contexte de la recherche chez Hauksbee est centré sur la machine pneumatique et les effets du vide, monde nouveau qui s’ouvre à diverses expérimentations concernant entre autres l’électricité, la lumière produite par le frottement des corps, la respiration des animaux. Les valeurs données par les autres travaux seront du même ordre de grandeur: 938-1000 (Boyle, 1660), 606 à 1000 (Musschenbroek, 1751). Il est à noter que des manuels citeront jusque dans les années 1960 le rapport de la densité de l’air à l’eau. D’autres travaux reposent par contre sur la compression de l’air. Dans la première journée des Discours de Galilée (Galilée, 1638), Salviati indique trois expériences concernant le poids de l’air: la première concerne la pesée d’une bouteille dans laquelle il a fait entrer de l’air à l’aide d’une seringue comparée à la pesée de la bouteille que l’on vient d’ouvrir. Elle a pour but de mettre en évidence la pesanteur de l’air de manière qualitative. Les deux autres procédures expérimentales décrites par Salviati permettent d’évaluer un rapport du poids de l’eau à celui de l’air: 400. Citons pour exemple la dernière procédure (première journée, p. 123-124):
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 363
RESSOURCES HISTORIQUES POUR L’ENSEIGNEMENT: UNE ETUDE DE CAS PORTANT SUR LA MATERIALITE DE L’AIR
363
aucune quantité d’air n’est ajoutée à celle qui s’y trouve naturellement contenue, mais on a introduit par force de l’eau sans jamais permettre à l’air de s’échapper, ce qui a pour effet de le comprimer, puisqu’il doit céder la place à l’eau. Après avoir introduit le plus d’eau possible (et l’on peut, sans effort excessif, remplir les trois quarts du flacon) on met le tout sur la balance, et on pèse avec un soin extrême; puis en tournant le flacon vers le haut, on ouvre la valve et on laisse sortir, dont s’échappera très précisément un volume égal au volume de l’eau. Cela fait, on remet sur la balance le flacon qui, en raison du départ de l’air, va se trouver allégé; retirant la partie du contrepoids devenue inutile, nous obtiendrons ainsi le poids d’un volume d’air égal au volume d’eau contenu dans le flacon.
Notons que Salviati travaille dans un mode de compression de l’air à l’aide d’une seringue et de ce fait, se trouve dans des situations proches de celles décrites en 2006. Le contexte scientifique est important: il s’agit ici de montrer que l’air est pesant («gravité positive») contre les arguments aristotéliciens de propriété de légèreté de l’air. La controverse porte en fait sur la vision aristotélicienne de la chute des corps (première journée, p. 106): des mobiles de poids différents se meuvent dans le même milieu avec des vitesses inégales ayant entre elle-même proportion que les poids. […] Les vitesses du même mobile dans différents milieux sont inversement proportionnelles à l’épaisseur ou à la densité de ces milieux
et l’existence du vide. Pour terminer, nous ne ferons qu’évoquer la pesanteur de l’air en lien avec l’expérience barométrique avec en particulier les textes fondateurs de Torricelli, Pascal, Boyle et Mariotte. Conclusion
La présentation de cette étude de cas historique, qui concerne l’enseignement des sciences à l’Ecole Primaire, s’inscrit dans plusieurs cadres: celui d’une discussion et d’une compréhension historique du mode de genèse des savoirs à enseigner dans une institution scolaire donnée. Ce travail présente en outre une retombée intéressante: la constitution d’un corpus de textes primaires concernant à la fois l’histoire des sciences mais aussi l’histoire de l’enseignement scientifique permettant d’aider sur cette thématique à un travail d’ingénierie didactique concernant la formation des maîtres en épistémologie et histoire des sciences et des techniques (dans le cadre de recherche que nous développons sur cette thématique).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
364
Página 364
MURIEL GUEDJ; SYLVAIN LAUBE
Bibliographie BERT, P. (1887), La première année d’enseignement scientifique (sciences naturelles et physiques): animaux, végétaux, pierres et terrains, Paris, A. Colin. BOYLE, R. (1660), New experiments physico-mechanical, touching the spring of the air and its effects, Oxford, T. Robinson. BREMANT, A. (1894), Les sciences physiques Physiques et Naturelles du certificat d’études, Pour les enfants de 10 à 13 ans, 34ème édition, Paris, A. Hatier. BRISSON, M. J. (1781), Dictionnaire raisonné de physique, tome 1, Paris, Hôtel de Thou, voir l’article Air, 59-82. BUISSON, F. (1887), Dictionnaire de pédagogie et d’instruction primaire, IIème partie, tome premier, Paris, Hachette, voir l’article Air, 50-51.
GALILEE, G. (1995), Discours concernant deux sciences nouvelles, Paris, PUF (première édition en 1638). HAUKSBEE, F. (1754), Expériences physico-mechaniques sur différents sujets, traduit par M. de Bremond, Paris, Cavelier, 39-128 (traduction du texte de 1709). HOEFER, F. (1851), Dictionnaire de chimie et de physique, Paris, Didot Frères, voir l’article Air, 17-20. MUSSCHENBROEK, P. VAN (1751), Essai de Physique, Leyden, S. Luchtmans. REGNAULT, V. (1845), «Sur la détermination de la densité des gaz», Annales de chimie et de physique, troisième série, tome 14, 211-239. VERDET, E. (1863), Cours de physique professé à l’Ecole Polytechnique, Paris, Imprimerie Impériale.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 365
RESSOURCES HISTORIQUES POUR L’ENSEIGNEMENT: UNE ETUDE DE CAS PORTANT SUR LA MATERIALITE DE L’AIR
ANNEXE
2006 Source: http://www.educnet.education.fr/meteo/eaubonne/
Fig. 1a.
Fig. 1b.
365
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 366
366
MURIEL GUEDJ; SYLVAIN LAUBE
1887 Source: (Bert, 1887)
Fig. 2a.
Fig. 2b.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:15
Página 367
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 367-377
SUR L’USAGE D’OUTILS DIDACTIQUES A CARACTERE HISTORIQUE POUR L’ENSEIGNEMENT DES SCIENCES MURIEL GUEDJ;1 SYLVAIN LAUBE;2 PIERRE SAVATON3 1
REFOREHST, IUFM MONTPELLIER. REFOREHST, IUFM DE BRETAGNE. 3 REFOREHST, IUFM DE BASSE-NORMANDIE. 2
On the use of historic didactic tools for science teaching Summary: Official French texts have asserted a real orientation in favour of epistemology and history of sciences and techniques (EHST). We want to interrogate what is a «historical» teaching tool and the nature of teaching knowledges and methods. This question is important because EHST is not a school discipline. Thus, it is necessary to define first the referees knowledges and then, their didactic transposition. So, we’ll have to collect historical material, to produce a didactic engineering to make the special tools we need in teachers training. Key words: science teacher training, didactics of science, epistemology and history of science and technology
Introduction
L’enseignement de l’Epistémologie, l’Histoire des Sciences et des Techniques (EHST), probablement parce qu’elle n’est pas une discipline scolaire, reste un objet de recherche peu ou pas questionné. L’utilisation dans la classe d’outils didactique à caractère historique et épistémologique pose des questions spécifiques situées dans le champ de
DOI: 10.2436/20.2006.01.120
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
368
27/10/09
15:16
Página 368
MURIEL GUEDJ; SYLVAIN LAUBE; PIERRE SAVATON
l’enseignement mais aussi nécessairement dans celui de l’EHST: Quel enseignement scolaire de l’EHST? Comment et à quelles conditions peut-on s’appuyer en situation d’enseignement des sciences sur des éléments d’EHST? Comment peut-on former des enseignants en EHST dans le contexte institutionnel de la formation initiale et continue des maîtres? Ces questions sont de l’ordre d’une didactique de l’EHST et s’inscrivent dans le cadre de recherches en cours portées par un groupe d’historiens des sciences du groupe ReForEHST (Guedj, 2005a; Guedj, 2005b; Guedj et al., 2007; Laubé & Stéphan, 2007; Savaton, 2005; ReForEHST, 2006). On trouvera en particulier sur le site groupe ReForEHST les actes des journées 2007 consacrées à «démarche d’investigation en sciences: le rôle de l’EHST».1 Outils didactiques à caractères historiques: que disent les manuels?
Une analyse de manuels de physique et de SVT de collèges et d’extraits des documents d’accompagnements des programmes de physiques de lycées, a permis de dessiner une première typologie. Ainsi, les ajouts de type «médaillons», les «petits textes tronqués» et les «approches constructives» constituent trois catégories identifiables et significatives d’un point de vue spécifique sur l’histoire des sciences convoquée. Les ajouts de type «médaillons» renvoient soit au portrait du «savant génial» dont on indique, outre les dates de naissance et de mort, un très bref aperçu des travaux, soit aux frises historiques qui ont pour objectif de situer les événements (voir annexe 1). La brièveté de ces éléments a souvent pour conséquence une approche caricaturale et anecdotique, voire erronée. Constitué d’un texte extrait d’une source primaire, le «petit texte tronqué» diffère sensiblement du «médaillon». Ce texte est souvent l’occasion de présenter une controverse ou un simple événement historique mobilisant des représentations initiales à partir desquelles les élèves devront débattre. Ainsi dans le document d’accompagnement des programmes de sciences physiques de la classe de Seconde, un très court extrait du «Dialogue sur les deux plus grands systèmes du Monde» de Galilée est proposé. Ce texte (voir Annexe 2) oppose l’opinion de «deux personnages fictifs» quant au résultat obtenu lors de la chute d’une boule le long d’un mât d’un navire. Les élèves sont conviés à décrire ces deux positions puis à repérer l’erreur commise par l’un des protagonistes. Le texte n’est pas daté; les personnages qualifiés de «fictifs» ne sont pas présentés, pas plus que ne l’est le travail de Galilée et que le contexte essentiel de la véritable controverse dans lequel s’inscrit cet extrait (une argumentation en faveur de la mobilité de la Terre et du système de Copernic) est passé sous silence. Il n’y a pas de véritable controverse puisque l’extrait retient le résultat expérimental qui tient évidemment lieu de preuve pour les élèves et le débat apparaît de fait comme étant orienté. Les intentions relatives à cette catégorie résident davantage dans l’alibi didactique plutôt que dans l’histoire proprement dite. 1.
Groupe Recherche et Formation en EHST: http://plates-formes.iufm.fr/ehst/article.php3?id_article=37 lire également
le N° 26 de la revue Tréma, consacré aux Journées de Montpellier de 2005.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 369
SUR L’USAGE D’OUTILS DIDACTIQUES A CARACTERE HISTORIQUE POUR L’ENSEIGNEMENT DES SCIENCES
369
Enfin, la troisième catégorie qui plaide pour une approche constructive, semble davantage en adéquation avec les intentions des instructions officielles. Les documents d’accompagnement des programmes de physiques pour la classe de première proposent ainsi d’interpréter l’électrisation à partir d’un texte de Dufay. Les élèves sont invités à se «placer dans la peau d’un chercheur du XVIIIème siècle» et doivent analyser la démarche du savant dans son travail de classification des électricités résineuse ou vitrée. Il convient de souligner que cette activité mobilise une approche historique non anachronique dans la mesure où les arguments de l’auteur doivent être interprétés du fait de leurs cohérences et non en regard de la «bonne physique». Emergence d’une problématique d’une didactique de l’EHST
Peut-on parler d’un apport historique à la compréhension et à l’apprentissage des sciences lorsque la présentation et l’usage fait de ce savoir épistémologique et historique est en rupture avec les pratiques constitutives du champ scientifique de référence? L’usage de textes anciens réduits à quelques lignes (souvent retranscrites en français moderne), limités à leurs aspects informatifs (la description des caractéristiques invariables du protocole expérimental, l’énoncé des résultats ou la conclusion de l’auteur), présentés sans remise en contexte historique et sans indication des sources ne peut prétendre à construire un enseignement historique de la science. L’enseignement des sciences par la méthode historique n’est pas, certes, l’objectif poursuivi. Mais, l’usage de courts textes tronqués, non référés et non contextualisés peut conduire à une anhistoricité de ces textes, qui dès lors va jusqu’à supprimer la possibilité de parler d’un éclairage ou d’une mise en perspective historique (ou encore à la fabrication d’une «pseudo» histoire des sciences). Il importe, de la même manière, de s’interroger sur les conditions d’un apport épistémologique. Pour éclairer et comprendre le discours de la science, on ne peut faire l’économie de son histoire, et introduire quelques références à des dates «de découvertes» ne suffit pas. Il faut travailler la construction d’un concept dans la durée, il faut travailler le texte dans son argumentaire, il faut favoriser l’étude des controverses historique pour leur éclairage plus puissant. Les conditions et l’argumentaire du faire sont alors aussi importantes à connaître que ce qui a été fait. Par exemple, ne garder lors d’une activité que les résultats décrits par un auteur, tout en supprimant ses conclusions pour mettre l’élève en situation de conclure par lui-même, c’est se priver d’une occasion de réfléchir aux conditions qui l’ont conduit à cette conclusion. De la même manière, se limiter au protocole sans étudier la justification de celui-ci c’est perdre une occasion de travailler notamment sur la liaison hypothèse/test expérimental de l’hypothèse. Forme et nature des documents historiques doivent être pensées en conséquence. Mais, le choix des documents à introduire dans l’enseignement ne peut pas non plus se faire sans le choix de leur place dans les apprentissages. Ce premier bilan des usages nous montre une propension à placer les éléments historiques en marge des apprentissages scientifiques comme un supplément culturel. Quand ce n’est pas le cas et que ses documents fi-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
370
15:16
Página 370
MURIEL GUEDJ; SYLVAIN LAUBE; PIERRE SAVATON
gurent dans la phase de construction ou de résolution de problèmes, c’est généralement avec leur caractère anhistorique relevé précédemment. Cette perte ne supprime pas pour autant leur intérêt didactique. Ils viennent remplacer une observation ou une expérimentation qui ne se fera pas, ils sont comparés, par leurs paramètres expérimentaux différents, à une expérience actuelle réalisée ou citée, ils entrent en conflit avec des résultats plus récents pour susciter chez l’élève interrogation ou argumentation. Si le document historique peut constituer un matériau didactique d’intérêt, il convient d’interroger le lien histoire/didactique pour éviter de réduire, voire d’ignorer l’apport spécifique de la dimension historique à la formation d’un esprit scientifique. L’invitation à l’introduction d’éléments d’histoire des sciences nous conduit donc à nous interroger dans le cadre de l’enseignement et de la formation des enseignants sur les conditions de cette introduction. Champ de connaissances et de savoirs scientifiques, complexe par ses objets et ses acteurs, ses cadres théoriques et ses méthodes, l’EHST n’est pas une discipline scolaire et ne figure que rarement dans le cursus des étudiants de sciences. Comment dès lors penser son introduction dans l’enseignement secondaire sans interroger les objectifs fixés à cette introduction et les rapports des enseignants et des élèves à ce champ de savoirs? Les questions qui se posent tant du point de vue de sa place dans l’enseignement-apprentissage des sciences, que de celui de sa place dans la formation des enseignants conduisent à développer des recherches de type didactique. Une didactique de l’EHST est donc à initier. Proposition de méthodologie pour la constitution d’une didactique de l’EHST
La compréhension des phénomènes/actes d’enseignement des sciences où sont impliqués des outils didactiques à caractère historique et épistémologique s’inscrit naturellement dans le cadre classique du triangle didactique afin de répondre aux interrogations relevées et décrites plus haut. La méthodologie de recherche de la didactique de l’EHST passe par conséquent par l’examen successif des trois pôles du triangle en s’attaquant tout d’abord à celui des savoirs EHST de référence, puis celui de l’enseignant. Nous terminerons logiquement par celui de l’élève car, comme nous le montrerons, celui-ci nécessite que les deux autres aspects soient déjà étudiés et compris. Si on considère comme savoir de référence les connaissances produites par la recherche en épistémologie et histoire des sciences et des techniques, mais aussi les documents (textes primaires) qui fondent ces recherches, la question de l’accès des enseignants à ce savoir se pose aussitôt. L’accès physique à des textes primaires est facilité depuis quelques temps par l’augmentation rapide des mises en lignes via Internet.2 Encore faudrait-il que ces textes 2.
A titre d’exemples: le portail Hist-Sciences-Tech (http://histsciences.univ-paris1.fr/); le site numérique de la BNF, Galli-
ca (http://gallica.bnf.fr/); le site CNUM du CNAM (http://cnum.cnam.fr/); le site de la Bibliothèque interuniversitaire de médecine et d’odontologie de Paris (http://www.bium.univ-paris5.fr/histmed/debut.htm); Istituto et Museo di Storia della cienzia (http://www.imss.fi.it/biblio/indice.html).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 371
SUR L’USAGE D’OUTILS DIDACTIQUES A CARACTERE HISTORIQUE POUR L’ENSEIGNEMENT DES SCIENCES
371
soient accessibles en l’état aux enseignants et formateurs non spécialistes. La transposition de ces savoirs EHST de référence en savoirs à enseigner (tels qu’ils sont décrits en particulier dans les programmes officiels) est encore fort limitée et constitue à la fois un champ de recherche et un champ d’application. Des travaux sont en cours sur les conditions historiques de genèse de certains savoirs scolaires à enseigner. Ils se proposent à la fois d’interroger ou de ré-interroger les conditions de constitutions de ces savoirs et de produire par conséquent des corpus de textes scientifiques historiques qui seront utilisables comme outils ou objets d’enseignement et de formation. Ces études de cas devraient permettre en outre de discuter de savoirs savants de références (pour les savoirs scolaires à enseigner). Cet axe de recherche croise les méthodes de l’histoire des sciences et de l’éducation ainsi que les concepts produits par les recherches en didactiques En ce qui concerne le pôle enseignant du triangle didactique et compte-tenu des injonctions présentes dans les programmes, il s’agit alors d’étudier à la fois le rapport des enseignants à l’EHST et les pratiques réelles de formation des maîtres en EHST en IUFM. Si les enquêtes menées en 2005 (Savaton, 2005) montrait que ces pratiques se présentaient sous une forme plutôt classique (étude de textes primaires, en présentiel), il est clair qu’elles prendront bientôt des formes très diverses du fait du développement des TICE pour la formation des maîtres associées aux ressources EHST en ligne: en présentiel, à distance ou encore en mode mixte présentiel/à distance. Ces études s’appuient sur les analyses mises en oeuvre dans le cadre des théories des situations didactiques, de l’action du professeur et de la théorie anthropologique didactique du savoir. Les matériaux collectés dans le cadre de recherches en histoire des sciences et des techniques et de nos travaux sur la constitution des savoirs à enseigner peuvent appuyer le développement d’un nécessaire travail d’ingénierie didactique et d’expérimentation en formation. L’élaboration des scénarios de formation EHST, leur analyse et leur évaluation doivent permettre d’élaborer (et d’adapter le cas échéant) des méthodologies de recherche issues de la didactique des sciences ou de l’histoire, pour des travaux constitutifs d’une didactique de l’EHST. Un scénario de formation de PE2 et PLC2 physique-chimie, sur la question de la pesanteur de l’air en lien avec une recherche sur la modélisation des scénarios sera testé et analysé en 2007-2008. La démarche que nous souhaitons mettre en oeuvre peut ainsi se résumer de la manière suivante: i) repérer et décrire les pratiques en cours, ii) identifier les compétences à l’œuvre (des formateurs et des stagiaires PE ou PLC, iii) analyser les ressources cognitives (la connaissance, etc...) utilisées par les formateurs et les étudiants, iv) faire des hypothèses quant au mode de genèse des compétences en situation de formation (pour les étudiants); v) élaborer des dispositifs, des situations, des contenus planifiés de formation (un «curriculum» formel) et les mettre en application (un «curriculum» réel), vi) élaborer des outils d’évaluation et évaluer les dispositifs. Les questions de recherche portant sur les savoirs historiques de référence, associées à des recherches sur des scénarios de formation des maîtres (EHST) doivent permettre ainsi
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
372
27/10/09
15:16
Página 372
MURIEL GUEDJ; SYLVAIN LAUBE; PIERRE SAVATON
de construire des méthodes de recherches et un premier cadre théorique en didactique de l’EHST adapté pour décrire les situations de formation des maîtres. Cette première étape est fondamentale et permet alors des conditions privilégiées pour le dernier pôle du triangle didactique. Si l’on se place donc du point de vue du pôle élève, l’analyse et la compréhension des situations didactiques impliquant des outils pédagogiques à caractère historique/épistémologique nécessitent: i) que ces outils présentent des critères clarifiés d’historicité (c’està-dire respectant un certain nombre de pratiques sociales en histoire des sciences pour devenir une pratique scolaire de référence), ii) d’adapter les méthodologies/cadres théoriques élaborés dans le cadre de la formation des maîtres à une complexité plus grande car dans le cas d’un enseignement scientifique au lycée, collège ou primaire, les objectifs de culture scientifique (s’ils existent en tant que tels) seront vraisemblablement liés fortement à l’apprentissage de concepts ou de méthodes scientifiques. Dans notre cas, il s’agit donc d’un objectif de recherche qui se présente à plus long terme. Conclusion
Nous avons cherché à montrer ici que l’utilisation d’outils didactiques à caractère historique et épistémologique dans la classe, en réponse aux injonctions des programmes officiels de l’enseignement scientifique, pose des questions spécifiques de recherche qui sont de l’ordre d’une didactique de l’EHST puisqu’ils se traduisent par la construction implicite ou explicite de connaissances en EHST chez l’élève. Il s’agit donc d’interroger les objectifs liés à l’usage de ces outils didactiques ainsi que les rapports des enseignants et des élèves à un champ de savoirs de référence constitué au sein d’une discipline universitaire non scolaire. Nous appuyant sur des recherches en cours, nous proposons une première méthodologie de recherche passant par la constitution d’un cadre théorique adapté à la formation des maîtres en EHST.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 373
SUR L’USAGE D’OUTILS DIDACTIQUES A CARACTERE HISTORIQUE POUR L’ENSEIGNEMENT DES SCIENCES
373
Bibliographie GROUPE ReForEHST (2006), «Histoire des sciences: formations et recherches en IUFM», Revue Tréma, 26, octobre 2006.
ReForEHST, 31 mai et 1er juin 2007, Caen (France). http://plates-formes.iufm.fr/ehst/IMG/pdf/ Journee_ReForEHST-1juin.pdf
GUEDJ, M. (2005a), «Utiliser des textes historiques dans l’enseignement des sciences physiques en classe de seconde des lycées français: compterendu d’innovation», Didaskalia, 26, mai 2005.
LAUBE, S.; STEPHANE, S. (2007), «Un support historique pour la démarche d’investigation: le pont tournant de Brest à Recouvrance (1861-1944)», In: Actes des journées d’études ReForEHST, 31 mai et 1er juin 2007, Caen (France). http://plates-formes. i u f m . f r / e h s t / I M G / p d f / J o u r n e e _ R e F o r E H S T1juin.pdf
GUEDJ, M. (2005b), «Construction the Steps of the Scientific Method Using Historical Texts. The Case of French Students Majoring in Physics», colloque Teaching and communicating science: what the history, philosophy and sociology of science can contribute, LEEDS, juillet 2005. GUEDJ, M.; LAUBE, S.; SAVATON, P. (2007), «Démarche d’investigation et EHST. Un constat et des pistes de réflexion». In: Actes des journées d’études
SAVATON, P. (2005), «Eléments d’épistémologie et d’histoire des sciences: Introduction dans la formation disciplinaire des PLC2 SVT». In: Approche de la professionnalité des formateurs d’enseignants, Cahiers de la MRSH, N. spécial, octobre 2005.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
374
27/10/09
15:16
Página 374
MURIEL GUEDJ; SYLVAIN LAUBE; PIERRE SAVATON
ANNEXE 1
Exemple de «médaillon»:
Commentaire: Cette frise «historique» présente la fabrication d’une histoire qui pose problème dans la cohérence du choix des événements ou personnages importants, dans l’illustration (associée au paratonnerre de Franklin en 1760) des travaux de Dalibart en 1752 (à partir de ceux de Franklin) et représentant le dispositif permettant de mettre en évidence l’identité de l’électricité du ciel et celle produite par les machines électriques à friction.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 375
SUR L’USAGE D’OUTILS DIDACTIQUES A CARACTERE HISTORIQUE POUR L’ENSEIGNEMENT DES SCIENCES
375
ANNEXE 2
Exemple d’un «texte tronqué»: Extrait du «Dialogue sur les deux plus grands systèmes du Monde» Galiléo Galiléi.
«Simplicio: Laissons tomber une boule de plomb du haut du mât d’un navire au repos et notons l’endroit où elle arrive, tout près du pied du mât; si du même endroit, on laisse tomber la même boule quand le navire est en mouvement, le lieu de sa percussion sera éloigné de l’autre [c’est-à-dire du pied du mât du navire] d’une distance égale à celle que le navire aura parcourue pendant le temps de chute, et tout simplement parce que le mouvement naturel de la boule, laissée à sa liberté ( posta in sua liberta) se fait en ligne droite vers le centre de la terre.... Salviati: Très bien. Avez-vous jamais fait l’expérience du navire? Simplicio: Je ne l’ai pas faite, mais je crois vraiment que les auteurs qui la présentent en ont fait soigneusement l’observation... Salviati: ...Que n’importe qui la fasse et il trouvera en effet que l’expérience montre le contraire de ce qui est écrit: la boule tombe au même endroit du navire, que celui ci soit à l’arrêt ou avance à n’importe quelle vitesse.»
On suppose les frottements négligeables et on considère le navire en mouvement rectiligne uniforme. Commentaire: ce très court extrait n’évoque ni le contexte des travaux de Galilée ni celui de la controverse qu’il présente, il est anhistorique.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 376
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 377
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 377-388
LA HISTÒRIA DE LES MATEMÀTIQUES DINS DELS NOUS CURRÍCULUMS DE SECUNDÀRIA IOLANDA GUEVARA CASANOVA1; M. ROSA MASSA ESTEVE2 1 IES BADALONA VII. iguevara@xtec.cat 2 CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA, UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA. m.rosa.massa@upc.edu
Paraules clau: contextos històrics, continguts matemàtics en el currículum de l’ESO, competència matemàtica, resolució d’equacions en el Món àrab History of Mathematics in new Secondary Mathematical Curricula Summary: The new Catalan curriculum of mathematics to Secondary Compulsory Education contents some suggestions to use history of mathematics to teach mathematics. In this paper we present a proposal for training history context in mathematical lessons and we also illustrate it with an example concerning to 3rd year in the official curriculum: solving equations in Arabian World. Key words: history context, mathematical subjects in Secondary curricula, mathematical competence, solving equations in Arabian World
Introducció
Al Decret 143/2007, de 26 de juny (DOGC 4915 de 29.06.07), que estableix l’ordenació dels ensenyaments de l’educació secundària obligatòria, dins el currículum de matemàtiques hi ha un apartat a
DOI: 10.2436/20.2006.01.121
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
378
Página 378
IOLANDA GUEVARA CASANOVA, M. ROSA MASSA ESTEVE
cada curs titulat contextos històrics.1 Els contextos històrics es presenten en forma de llista no exhaustiva de possibles aproximacions històriques relacionades amb els continguts del curs. Treballar contextos històrics en les activitats a l’aula de matemàtiques és una pràctica que duen a terme habitualment diversos professors i professores. La inclusió en els nous currículums de l’ESO reconeix i facilita la utilització d’aquest recurs didàctic i a la vegada convida més docents a incorporar-lo a les seves programacions. En aquesta comunicació, des de la perspectiva de professores de matemàtiques que treballem textos històrics a l’aula i que hem participat en la redacció dels nous currículums, presentem una iniciativa general de com utilitzar contextos històrics en les activitats de classe. Acabarem il·lustrant la proposta amb un exemple concret que en el decret apareix en la llista corresponent a 3r d’ESO: Els orígens de l’àlgebra simbòlica (Món àrab, Renaixement).2 Contextos històrics en el currículum
Els continguts de l’àrea de matemàtiques, que apareixen al Decret 143/2007, expressen els aspectes fonamentals referents als conceptes i als processos matemàtics que s’han d’anar desenvolupant a mesura que es va progressant en l’aprenentatge i l’ús de la competència matemàtica. En la presentació dels continguts del currículum trobem ja referències a la història de les matemàtiques: Al final dels continguts de cada curs, es suggereixen, a tall d’exemple, aproximacions de caràcter històric a determinats continguts. Amb elles es pretén d’una banda mostrar el desenvolupament històric de les matemàtiques com a ciència en evolució i sotmesa a canvis, i de l’altra evidenciar contextos on aquests continguts adquiriren el seu significat.3
I en el primer dels onze objectius de l’etapa: Valorar les matemàtiques com a part de la cultura, tant des del punt de vista de la història com des de la diversitat cultural del món actual, i utilitzar la competència matemàtica per analitzar tot tipus de fenòmens del nostre món i per actuar de manera reflexiva i crítica en els diferents àmbits de la vida.4 1.
http://www.xtec.cat/estudis/eso/curriculum_2007/matematiques_eso.pdf (p. 13, 19, 25, 30).
2.
http://www.xtec.cat/estudis/eso/curriculum_2007/matematiques_eso.pdf (p. 25).
3.
http://www.xtec.cat/estudis/eso/curriculum_2007/matematiques_eso.pdf (p. 6).
4.
http://www.xtec.cat/estudis/eso/curriculum_2007/matematiques_eso.pdf (p. 8).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 379
LA HISTÒRIA DE LES MATEMÀTIQUES DINS DELS NOUS CURRÍCULUMS DE SECUNDÀRIA
379
Finalment, a cada curs, després dels continguts distribuïts en cinc blocs (Numeració i càlcul, Canvi i relacions, Espai i forma, Mesura, i Estadística i atzar),5 s’inclou un apartat dedicat a les connexions amb altres matèries i un altre d’exemples de contextos històrics, precedit pel paràgraf següent: Com en el cas de les connexions, es presenta una llista, no exhaustiva i per tant ampliable, de possibles aproximacions històriques relacionada amb els continguts del curs.6
Així, per tal de coordinar la proposta que presentem (com treballar contextos històrics a l’aula) amb la inclusió de contextos en els nous currículums de matemàtiques, hem elaborat la taula següent que relaciona context, bloc de continguts i competència matemàtica. Hem conservat, a la tercera columna, el mateix redactat del Decret.7 Taula 1. Relació entre context, bloc de continguts i competència matemàtica. Context històric
Bloc
Aspectes de la competència
de continguts
matemàtica que desenvolupa
1r d’ESO
5.
Els orígens del sistema de numeració decimal
Numeració i càlcul
Comprendre els nombres i les diferents formes de representació.
La introducció del zero i els sistemes de numeració posicional
Canvi i relacions
Representar i analitzar situacions i estructures matemàtiques utilitzant símbols algebraics.
La geometria a les antigues civilitzacions (Egipte i Babilònia)
Espai i forma
Analitzar les característiques i propietats de figures geomètriques de dues i tres dimensions i desenvolupar raonaments geomètrics sobre relacions geomètriques.
Les primeres aproximacions del nombre (Egipte, Xina i Grècia)
Mesura
Aplicar tècniques, instruments i fórmules apropiats per obtenir mesures i fer estimacions raonables.
L’organització per blocs dels currículums de l’Educació obligatòria és un tret comú per a totes les matèries. A Mate-
màtiques els cinc blocs es mantenen per a totes les etapes educatives; establir uns blocs comuns, que van creixent de continguts amb els pas dels cursos, promou la idea de l’adquisició del coneixement com a procés helicoïdal creixent, que comença en els nivells inicials i té continuïtat al llarg de totes les etapes. 6.
http://www.xtec.cat/estudis/eso/curriculum_2007/matematiques_eso.pdf (p. 13).
7.
Ens referim als títols dels diferents apartats de cada bloc de continguts, que són genèrics i es repeteixen al llarg de
tots els cursos, i que indiquen els aspectes de la competència matemàtica que es pretenen desenvolupar amb els continguts introduïts.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
380
Página 380
IOLANDA GUEVARA CASANOVA, M. ROSA MASSA ESTEVE
Taula 1. Relació entre context, bloc de continguts i competència matemàtica. (Cont.) Context històric
Bloc
Aspectes de la competència
de continguts
matemàtica que desenvolupa
2n d’ESO Origen i utilització de les fraccions a l’antiguitat (Egipte, Índia, Grècia)
Numeració i càlcul
Comprendre els nombres i les diferents formes de representació.
Les proporcions i la seva utilització (Xina, Índia i Grècia)
Canvi i relacions
Utilitzar models matemàtics per representar i comprendre relacions quantitatives.
El teorema de Pitàgores (Babilònia, Xina, Grècia)
Espai i forma
Utilitzar la visualització, el raonament matemàtic i la modelització geomètrica per resoldre problemes.
Mesures del meridià terrestre: d’Eratòstenes (Alexandria) al naixement del metre
Mesura
Comprendre els atributs mesurables dels objectes, i les unitats, sistemes i processos de mesura.
Els jocs d’atzar en diferents cultures
Estadística i atzar
Comprendre i aplicar conceptes bàsics de probabilitat.
3r d’ESO Els orígens de l’àlgebra simbòlica (Món àrab, Renaixement)
Canvi i relacions
Representar i analitzar situacions i estructures matemàtiques utilitzant símbols algebraics.
La resolució geomètrica d’equacions (Grècia, Índia, Món àrab)
Canvi i relacions
Representar i analitzar situacions i estructures matemàtiques utilitzant símbols algebraics.
Espai i forma
Analitzar les característiques i propietats de figures geomètriques de dues i tres dimensions i desenvolupar raonaments geomètrics sobre relacions geomètriques.
Canvi i relacions
Representar i analitzar situacions i estructures matemàtiques utilitzant símbols algebraics.
Espai i forma
Localitzar i descriure relacions espacials mitjançant coordenades geomètriques i altres sistemes de representació.
Espai i forma
Utilitzar la visualització, el raonament matemàtic i la modelització geomètrica per resoldre problemes.
Mesura
Aplicar tècniques, instruments i fórmules apropiats per obtenir mesures i fer estimacions raonables.
Estadística i atzar
Comprendre i aplicar conceptes bàsics de probabilitat.
Relació entre geometria i àlgebra i la introducció de les coordenades cartesianes.
L’ús de la geometria per mesurar la distància Terra – Sol i Terra – Lluna (Grècia)
El naixement de la teoria de probabilitats
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 381
LA HISTÒRIA DE LES MATEMÀTIQUES DINS DELS NOUS CURRÍCULUMS DE SECUNDÀRIA
381
Taula 1. Relació entre context, bloc de continguts i competència matemàtica. (Cont.) Context històric
Bloc
Aspectes de la competència
de continguts
matemàtica que desenvolupa
4t d’ESO Mètodes per calcular aproximacions d’arrels quadrades (Babilònia, Índia)
Numeració i càlcul
Comprendre el significat de les operacions.
El triangle aritmètic de Pascal i els seus orígens (Xina, Índia i Europa)
Canvi i relacions
Representar i analitzar situacions i estructures matemàtiques utilitzant símbols algebraics.
El naixement i primer desenvolupament de la trigonometria
Espai i forma
Utilitzar la visualització, el raonament matemàtic i la modelització geomètrica per resoldre problemes.
La introducció de l’infinit
Mesura
Comprendre els atributs mesurables dels objectes, i les unitats, sistemes i processos de mesura.
Actualment, diverses línies de treball en educació matemàtica aposten per treballar contextos històrics a l’aula de matemàtiques perquè capaciten l’alumnat per entendre els antecedents i les connexions entre els principals continguts en el desenvolupament de les matemàtiques. En els Principios y Estándares para la Educación Matemática (NCTM,8 2003), les publicacions de referència en els nous currículums de Matemàtiques de Catalunya, es fa una exposició de la necessitat d’entendre i utilitzar les matemàtiques en la vida diària i professional i d’ella se’n deriva que tots els estudiants haurien de tenir l’oportunitat i el recolzament necessari per aprendre conceptes matemàtics importants amb profunditat i comprensió. En concretar els exemples que sustenten la necessitat d’entendre i utilitzar les matemàtiques apareixen les matemàtiques com a part de l’herència cultural i intel·lectual de la humanitat i, en aquest sentit, reforça la inclusió de contextos històrics a l’aula. Un altre exemple d’aquesta tendència el trobem als Historical Modules for Teaching and Learning of Mathematics (Katz & Michalowicz, 2004). Podem resumir els seus objectius dient que es proposen desenvolupar en els estudiants el gust per la història del desenvolupament dels diferents conceptes matemàtics per tal d’entendre’n la interconnexió i la construcció acumulativa del coneixement per produir un tot coherent. A França, dins de la Commission inter-IREM9 d’Épistémologie et histoire des mathématiques10 hem trobat en els seus propòsits les mateixes inquietuds: l’estudi de la construcció dels sa8.
National Council of Teachers of Mathematics (Associació Nacional de Professors de Matemàtiques).
9.
Institut de Recherche sur l’Enseignement des Mathématiques (Institut per a la Recerca i Ensenyament de les
Matemàtiques). 10.
Agrupació, dins de l’IREM, que integra una seixantena de persones, ensenyants d’escoles, instituts i universitats.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
382
15:16
Página 382
IOLANDA GUEVARA CASANOVA, M. ROSA MASSA ESTEVE
bers matemàtics en el context on es produeixen, l’aportació epistemològica de la història de les matemàtiques, la introducció de la perspectiva històrica a l’ensenyament i l’ús de la història de la matemàtica com una eina per a la pluridisciplinarietat a l’ensenyament. Christine Keitel (Keitel, 2004), des d’Alemanya, quan analitza per què els estudiants necessiten les matemàtiques, exposa el paper que han tingut les matemàtiques al llarg de la història com a eina particular per solucionar problemes en les pràctiques socials i com a mitjà de poder. En aquest sentit dóna elements per introduir l’ús de contextos històrics a l’aula. També hem llegit referents en aquest mateix sentit en l’obra Enculturación matemática (Bishop, 1999). En aquest llibre, l’autor considera que la matemàtica és un producte cultural i, coherent amb aquest pensament, presenta una estructura curricular que genera nous procediments i idees i també processos i capacitats que cal desenvolupar. Exposa que una part del currículum s’ha de basar en projectes que recullin el component social de les matemàtiques: el passat, el present i el futur. Aquests projectes haurien d’intentar indicar a l’alumnat situacions històriques significatives per al desenvolupament matemàtic. Per acabar, afirma que el camp de la història de les matemàtiques i de les ciències és molt fèrtil i que en els currículums de matemàtiques hauríem de trobar oportunitats per remetre l’alumnat a la seva herència cultural (Bishop, 1999: 146). En analitzar currículums d’altres països, no voldríem passar per alt el currículum portuguès que des de fa anys inclou els contextos històrics. Segons aquest currículum, l’alumnat ha de desenvolupar projectes que incloguin aspectes d’història del desenvolupament i de la utilització de les matemàtiques.11 Finalment emplacem a la lectura de l’article «Aportacions de la història de la matemàtica a l’ensenyament de la matemàtica» (Massa, 2003: 4-9) on s’analitza el paper que pot aportar la història de la matemàtica a la millora de l’educació matemàtica, presentant exemples concrets referits al currículum de Catalunya. Contextos històrics a l’aula
Sovint els nostres alumnes tenen una imatge parcial de les matemàtiques, consideren que és una ciència establerta, precisa i immutable, un conjunt de coneixements que sempre s’ha presentat de la mateixa manera i que no és susceptible de patir cap canvi. Introduïm contextos històrics a l’aula per fer reconsiderar aquesta idea, mostrant el desenvolupament històric i presentant les matemàtiques com a ciència en evolució. També els introduïm per evidenciar els contextos on els continguts estudiats adquireixen el seu significat, per afavorir les situacions d’aprenentatge i mostrar quan, com i per a què han calgut aquelles matemàtiques que s’estan estudiant. En definitiva, els introduïm per millorar la formació integral de l’alumnat. 11.
http://www.spm.pt/ (web de la Societat Portuguesa de Matemàtiques).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 383
LA HISTÒRIA DE LES MATEMÀTIQUES DINS DELS NOUS CURRÍCULUMS DE SECUNDÀRIA
383
La introducció d’un context històric a l’aula no té un moment específic i únic dins d’una seqüència didàctica, depèn de molts factors, del tipus d’alumnat, del nivell, del grau d’aprofundiment i de la raó per la qual decidim introduir aquell context. Així, en relació al moment i al perquè, podem concretar com a mínim, cinc situacions: • En la introducció d’un tema o d’un concepte, per situar el concepte en el temps, per donar explicació de la seva necessitat, per fer l’aprenentatge més significatiu. • Entremig de la seqüència didàctica d’activitats, per explicar diferències entre dos contextos; la història ens pot servir com a medi natural de lligar continguts matemàtics que en el seu moment van néixer aparellats, o bé que en algun moment van passar a estar relacionats després de ser durant segles dues branques de la matemàtica sense punts en comú. • Com a eina per motivar l’alumnat i poder treballar un problema nou; la introducció del context històric on es va produir pot ser una manera més entenedora d’estudiar un problema difícil o nou per a l’alumnat. • Entremig de la seqüència, com a recurs per aclarir algun raonament llarg i elaborat que a primera vista podria ser artificiós o rebuscat. • Al final d’una seqüència d’activitats, per aprofundir, per anar una mica més enllà de l’aula, per donar sentit als continguts matemàtics treballats que així, amb la introducció del context històric, queden més justificats. El context històric inclou una època, un personatge i un procediment demostratiu o de resolució. En introduir un personatge i la seva època caldrà presentar-lo en el seu context, envoltat dels objectius i preocupacions de l’època i dels problemes que pretenia resoldre. Per començar a parlar d’una època i d’un personatge és molt convenient disposar d’un mapa a l’aula per tal de situar-lo geogràficament i històricament. El procediment demostratiu o de resolució s’introdueix a partir d’un text històric significatiu. El text s’ha d’analitzar i relacionar amb el concepte matemàtic estudiat i a la vegada s’ha d’aclarir a quin moment correspon, dins de l’evolució històrica del concepte. Pel que fa a l’estudi i anàlisi del procediment demostratiu o de resolució del text triat, caldrà començar per fer una valoració dels raonaments matemàtics que conté, de les característiques de la demostració o del procés de resolució que desenvolupa. També ens detindrem a inserir el procediment dins de la programació, per connectar-lo amb les idees matemàtiques del curs i integrar-lo, de manera natural, a les tasques plantejades dins de la seqüència didàctica. D’acord amb la línia de treball exposada, presentem un exemple desenvolupat que correspon a un dels contextos històrics del currículum de 3r d’ESO, on situem l’època i apuntem possibles activitats per treballar a l’aula.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
384
27/10/09
15:16
Página 384
IOLANDA GUEVARA CASANOVA, M. ROSA MASSA ESTEVE
Un context històric per a 3r d’ESO: la resolució d’equacions en el Món àrab
Els àrabs han tingut un paper fonamental en el desenvolupament de l’àlgebra, així com en el d’altres branques de la ciència. Cal recordar que mentre l’Imperi romà va desaparèixer a Occident i amb ell es va produir la decadència de la ciència grega, l’Imperi a Orient es va mantenir. El profeta Mahoma, nascut l’any 580, va formar un estat mahometà a la Meca l’any 622, que es va anar expandint fins al segle XII.
Figura 1.
Els principals focus de la cultura àrab dels s. X i XI (Benoit & Micheau, 1991: 182).
Allà va prendre importància el llenguatge «siríac», encara que el grec seguia sent conegut per tots els savis. Es van traduir moltes obres del grec al siríac i els perses van crear diversos centres científics. Els perses possiblement van rebre influències dels hindús; així, a Aryabhata (500 dC) se solucionen diverses equacions, també Brahmagupta en la seva obra d’astronomia dedica dos capítols a les matemàtiques. Els àrabs, doncs, van recollir l’abstracció del saber grec i el pragmatisme i càlcul del saber hindú, millorant i transformant aquests coneixements assimilats, i creant-ne de nous a partir dels recursos de la seva pròpia civilització. Bagdad va ser el gran centre científic, on van arribar i es van traduir les grans obres gregues com ara els Elements d’Euclides, l’Almagest de Ptolemeu, i també s’hi van elaborar noves taules astronòmiques... Després de Bagdad, altres focus de cultura van ser: El Caire, Còrdova, Samarcanda, Isfahan... Els àrabs
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 385
LA HISTÒRIA DE LES MATEMÀTIQUES DINS DELS NOUS CURRÍCULUMS DE SECUNDÀRIA
385
van fer importants contribucions en física, astronomia d’observació, alquímia, medicina, geometria i àlgebra. L’ús conjunt de raonaments geomètrics i algebraics es pot trobar a Mohamed Ben-Musa al-Khwarizmi, matemàtic, astrònom i membre de la Casa de la Saviesa de Bagdad, que va morir el 850 dC i és considerat com el creador de les regles de l’àlgebra. La seva obra Hisâb al-jabr wal-muqqabala (813) va ser traduïda al llatí per Roberto de Chester amb el títol Liber algebrae et almucabala (Segòvia, 1145), d’on prové el nom actual d’àlgebra.12 Al-khwarizmi al començament de l’obra Hisâb al-jabr wal-muqqabala explica: El meu propòsit és compondre una obra breu sobre el càlcul per les regles de compactació i reducció, limitant-nos al que és a la vegada més fàcil i més útil en l’aritmètica, i que els homes necessiten constantment en els casos d’herències, llegats, particions, plets així com en el comerç i en totes les relacions dels uns amb els altres, o bé on es necessiten mesures de terres, excavacions de canals, càlculs geomètrics i altres assumptes de molts diversos tipus. (Al-khwarizmi, 1986: 3)
L’obra d’al-Khwarizmi constava d’una part teòrica amb el mètode per resoldre equacions amb coeficients positius (que classificava en sis tipus, fins a segon grau) i una part pràctica que contenia problemes il·lustratius de cadascun dels tipus: problemes de nombres, de comerç, de dots, del blat i la civada, dels exèrcits i dels correus. Totes les altres àlgebres àrabs, basades en aquesta, conservaven aquesta estructura. Les equacions les estructuraven en sis tipus, sense escriure cap símbol: «Quadrats igual a arrels» [en notació actual, ax2 = bx], «Quadrats igual a nombres» [ax2 = c], «Arrels igual a nombres» [bx = c], «Quadrats i arrels igual a nombres» [ax2 + bx = c], «Quadrats i nombres igual a arrels» [ax2 + c = bx], «Arrels i nombres igual a quadrats» [bx + c = ax2]. Primer donaven, amb llenguatge retòric,13 l’algorisme de resolució de cada tipus mitjançant un exemple numèric i, després, en la part pràctica, cada vegada que en un problema plantejaven una equació donaven el tipus i la solució, sense fer les operacions. Les seves regles «al-jabr wa al-muqabala» eren les emprades per solucionar les equacions. La primera, «al-jabr», que traduïm per chéber o restauració, consistia a eliminar totes les quantitats que tinguessin signe negatiu, afegint la quantitat oposada als dos costats. La paraula «wa» significa «i» i la paraula «al-muqabala» o reducció, significava agrupar els termes de la mateixa espècie. Les regles tot i que eren elementals no se centraven en un problema concret i tant les utilitzaven en problemes aritmètics, com en geomètrics, com en problemes de la vida real. 12.
Per a més informació sobre l’àlgebra àrab vegeu: Catalá (1981), Rashed (1997) i Youschkevitch (1976).
13.
El llenguatge retòric, el que descriu les operacions que cal anar fent per trobar el valor de la incògnita sense utilitzar
cap mena de símbol per indicar les operacions.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
386
Página 386
IOLANDA GUEVARA CASANOVA, M. ROSA MASSA ESTEVE
Per explicar la solució del tipus «quadrats i arrels igual a nombres» ho fa amb l’exemple «un quadrat i deu arrels del mateix és igual a trenta-nou unitats» [x2 + 10x = 39]: L’operació per això és que dividiu per dos el nombre d’arrels, que en la present instància dóna 5 [b/2]. Aquest multipliqueu-lo per ell mateix; el producte és 25 [(b/2)2 ]. El que resulti afegiu-lo a les unitats [39]; la suma és 64 [(b/2)2 + c]. Ara pren l’arrel d’aquest, que és 8, [(b/2)2 + c]1/2, i resta-li la meitat del nombre d’arrels, que és 5; la resta és 3 [-(b/2) + ((b/2)2 + c)1/2]. Aquesta és l’arrel del quadrat i el quadrat mateix és 9. (Al-khwarizmi, 1986: 8)
El llenguatge emprat era retòric, sense utilització de símbols i amb alguna justificació geomètrica de les solucions trobades. La justificació geomètrica que feien els àrabs de les solucions de l’equació de segon grau es basava a construir un quadrat de costat «x» i completarlo amb quatre rectangles de mides «x» i «b/4» i quatre quadrats de costat «b/4», per obtenir un quadrat de costat «x + b/2», com podeu comprovar en les figures següents (Al-khwarizmi, 1986: 13-15):
Figura 2.
x2 + bx = c
Figura 4.
x2 + 4(x.b/4) = c
Figura 3.
Figura 5.
x2 + 4 (x.b/4) = c
x2 + bx + 4(b/4)2 = c + 4(b/4)2
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 387
LA HISTÒRIA DE LES MATEMÀTIQUES DINS DELS NOUS CURRÍCULUMS DE SECUNDÀRIA
387
així la situació inicial és ara: x2 + bx + 4(b/4)2 = c + 4(b/4)2 però a la vegada el nou quadrat és: (x+b/2)2 i d’altra banda 4(b/4)2 = (b/2)2 per tant: (x+b/2)2 = c +(b/2)2 i per extracció de l’arrel i aïllant: x+b/2 = [c + (b/2)2]1/2 x = - b/2 + [c + (b/2)2]1/2 Activitat d’aula
El text que cal llegir és un tros d’El Compendio de Álgebra (1343) d’Abenbeder (autor sevillà). Aquesta obra es troba en el manuscrit 936 de la Biblioteca de l’Escorial. Té 46 folis en àrab de tipus espanyol, granadí (Abenbeder, 1916). Cal respondre les següents qüestions: a) Quines regles feien servir les àlgebres àrabs? b) Assenyala la relació entre la resolució retòrica àrab de l’equació de segon grau i l’algorisme actual de resolució. c) Situa Mohamed Ben Musa al-Khwarizmi en el temps i en el context polític i social. d) Tria algun problema del text d’Abenbeder, troba la solució i raona el procediment. e) Reprodueix la justificació geomètrica de la solució de l’equació x2 + 10x = 39 amb el procediment emprat en les àlgebres àrabs. Conclusions
Des de la perspectiva que els contextos històrics a l’aula de matemàtiques afavoreixen l’aprenentatge perquè mostren quan i com s’han iniciat els continguts matemàtics que s’estan estudiant, celebrem la inclusió de contextos històrics en el nou currículum de l’ESO perquè normalitza i generalitza l’ús d’aquest recurs didàctic. Amb la nostra experiència, també hem constatat que, des de la perspectiva de l’alumnat, la introducció d’un context històric relacionat amb el contingut que s’està treballant resulta gratificant perquè augmenta la motivació i dóna elements per entendre millor el que s’està aprenent. En aquesta comunicació, a més de presentar els exemples que apareixen en el decret 143/2007 DOGC 4915, hem apuntat una proposta sobre com treballar els contextos a l’aula i l’hem il·lustrat amb un exemple, La resolució d’equacions en el Món àrab, que correspon a un dels títols descrits en el currículum oficial per a 3r d’ESO. Desenvolupar i estructurar, dins d’una seqüència didàctica, tots els exemples de contextos històrics que apareixen en el currículum, és el repte pendent per facilitar que el professorat introdueixi de manera natural i real els contextos històrics a l’aula de matemàtiques.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
388
Bibliografia general BISHOP, A. J. (1999), Enculturación matemática. La educación des de una perspectiva cultural, Barcelona, Paidos. KATZ, V.; MICHALOWICZ, K. (ed.) (2004), Historical Modules for teaching and Learning of Mathematics, Washington, The Mathematical Association of America. KEITEL, K. (2004), «¿Para qué necesitan nuestros estudiantes las matemáticas?». A: GIMÉNEZ, J.; SANTOS, L.; DA PONTE, J. P. (coords.), La actividad matemática en el aula Homenaje a Pablo Abrantes, Barcelona, Graó. MASSA ESTEVE, M. R. (2003), «Aportacions de la història de la matemàtica a l’ensenyament de la matemàtica», Biaix, 21, 4-9. NCTM (2003), Principios y Estándares para la Educación Matemática, Fernández Reyes (trad.), Granada, Proyecto Sur Industrias Grágicas S. L. http://www.xtec.cat/estudis/eso/curriculum_2007/ matematiques_eso.pdf http://www.spm.pt/ web de la societat Portuguesa de professors de matemàtiques http://www.univ-irem.fr/commissions/epistemologie/accueil/epistemologie.htm
Página 388
IOLANDA GUEVARA CASANOVA, M. ROSA MASSA ESTEVE
Bibliografia específica de l’exemple presentat ABENBEDER (1916), Compendio de àlgebra de Abenbeder, SANCHEZ PÉREZ (ed. i trad.), Madrid. BENOIT; MICHEAU (1991), «¿El intermediario árabe?». A: SERRES, M. (ed.), Historia de las ciencias, Madrid, Cátedra, 175-201. CATALÁ, M. A. (1981), «El nacimiento del álgebra». A: VERNET, J. (ed.), Historia de la ciencia árabe, Madrid, Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, 23-37. MOHAMED BEN MUSA AL-KHWARIZMI (1986), The Algebra of Mohammed ben Musa, F. ROSEN (ed. i trad.), Nova York, Olms. RASHED, R. (1997), «L’algèbre». A: Histoire des sciences arabes 2. Mathématiques et physique, Paris, Seuil, 31-54. YOUSCHKEVITCH, A. P. (1976), Les Mathématiques Arabes (VIII-XV s.), Paris, Lib. Philos, Vrin.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 389
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 389-399
THE ROLE OF HISTORICAL EXPERIMENTS IN SCIENCE TEACHER TRAINING: EXPERIENCES AND PERSPECTIVES PETER HEERING CARL-VON-OSSIETZKY UNIVERSITAET, OLDENBURG (ALEMANYA).
Summary: In this paper, I am going to discuss several aspects of the approach that has been applied in the physics teacher education at the University of Oldenburg for almost 25 years.1 My aim is to show that history of science can play an important role in science education, and that both fields —science education and history of science— can mutually benefit from each other. In doing so, I will briefly sketch methodologically what we are doing in our group with respect to historical research. In the next step, I will discuss how historical experiments can be implemented in science teacher training and what can be achieved with such an attempt. In doing so, I will discuss in detail a compulsory course for future physics teachers and will highlight two examples. Finally, I am going to argue that also history of science as an academic discipline could benefit from a collaboration with science education. Key words: science teacher training, nature of science, historical experiments, replication method, Coulomb’s law, eriometer
1.
The historical oriented programme in teacher training at the university Oldenburg was
started by Falk Rieß and some of his colleagues in the 1980s, several structural aspects of this programme are discussed in (Rieß, 1995; 2001). The use of historical experiments in science education was already advocated in the early 1970s, see (Devons & Hartmann, 1970). In Germany, this approach was also fostered in particular by (Teichmann, 1979; Achilles, 1996; Wilke, 1987). Except for the Oldenburg programme, all of these German approaches were already terminated.
DOI: 10.2436/20.2006.01.122
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 390
390
PETER HEERING
Introduction
History of science has frequently been advocated as being an enrichment for science teaching. One can find a lot of educational publications and textbooks in which this aspect is encouraged. However, some caution might be necessary with several of these claims. Frequently, history is reduced to some anecdotes. They are meant to be a short recreation from the ‘hard sciences’. In this respect, it is not an adequate image of the history of science that is communicated, nor is it useful with respect to educational aspects. In these anecdotes, scientists are caricatured as being either pure geniuses or completely ignorant in everyday life. Moreover, science is described as a series of marvellous discoveries, most of them made by men.2 In contrast to this use (which I am not advocating), history of science can also be implemented in attempting to achieve a better understanding of scientific concepts as well as of the nature of science.3 In such an approach, historical aspects can help to develop scientific literacy as well as an understanding of science as a process —a process in which the learner possibly can participate. A specific approach in this respect is carried out at the University of Oldenburg —the implementation of historical experiments in educational situations. In doing so, our main focus is the training of physics teacher students. Yet, we have also tested modules in courses for in-service teachers as well as on school level. However, before discussing the educational aspects of this approach, let me just briefly sketch where the apparatuses and instruments we use come from. The methodological background of the Oldenburg program
In our group, a specific focus of research lies on the analysis of experimental practice in the field of physics. In doing so, we employ what we label ‘replication method’; this method can be described in three steps: The reconstruction of the apparatus, the redoing of the experiment and the contextualization of the experiences made in the first two steps. The aim of this approach is to develop an understanding of the skills, necessary requirements and difficulties that were relevant for the historical actors. In this respect, it is necessary to build and use the apparatus in the best possible agreement with the information we have collected from the sources. Thus, in order to understand the difficulties in the historical situation, it is necessary to have an apparatus (as well as to use it in a way) that corresponds to the historical one and is not just simply an ‘improved’ version of it. With the experiences made during these steps, we are going back to the sources and try to find out whether these experiences had any relevance in the historical situation. It should be understood that the three steps are not separated in practice, but only for analytical rea-
2.
For a criticism of such images see (Hentschel, 2003).
3.
With respect to this aspect see in particular (McComas, 1998).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 391
THE ROLE OF HISTORICAL EXPERIMENTS IN SCIENCE TEACHER TRAINING: EXPERIENCES ...
391
sons in my discussion.4 However, whilst research with the replication method focuses entirely on the history of science, a peculiarity of the Oldenburg approach lies in an additional aspect: Quite a lot of the apparatuses are used in science teacher training (as well as in science teaching on school level). Using historical experiments in science teacher training
Basically, there are three areas in which these experiments are used in the Oldenburg programme of science teacher training: Central is a lab course which is compulsory for all teacher students in our department. This course takes four hours a week and is accompanied by a seminar that takes another ninety minutes.5 Apart from this, we offer seminars with practical parts on aspects of the history of physics which are voluntary and take usually two hours a week. And the students have the opportunity to prepare their final thesis on an historical experiment.6 This means that they carry out a research project which (at least in case of experimental work) takes six months and results in a written thesis of some 100 pages. The lab course, which is central to my discussion, is offered to students who are in their third or fourth year of training (which means that they have a substantial physics background).7 They work in groups of two, and they work on a different experiment every week. It has to be understood that this course does not only consist of historical experiments. Instead, the students have also to deal with some of the classical school experiments; they get familiar with computer-assisted measurements that are intended to be used on school level and computer simulations.8 Yet, there are also the historical experiments, and these are my focus in this paper. The students get some 25 pages for their preparation; in case of the historical experiments, these 25 pages also include the description of the experiment and its historical context. As already mentioned, they spend four hours in the lab, and they are required to submit a report that does not only contain the physics background of the experiment, the data and their evaluation but also a didactical reflection of their experiences. In other words, the 4.
For a detailed discussion of this method see (Heering, 1998; Sichau, 2002), for a summarizing description see (Heer-
ing, 2005). 5.
For discussions of this programme or of specific aspects of this lab course, see (Rieß, 1995; Rieß, 2001; Heering, 2003),
for the use of historical experiments in science education see also (Devons & Hartmann, 1970). 6.
For exemplary results from such a thesis, see e.g. (Ecke & Rieß, 1995; Heering & Osewold, 2005; Nawrath, 2007).
7.
In the following, I am describing the course as it was implemented in the traditional way of teacher training. Due to uni-
versity policy, the organisational structure as well as the syllabus are going to be changed significantly. This change had also an impact on the courses. Yet, as we are still in the period of developing this new syllabus, it is too early to draw any conclusions. However, it has already become obvious that in the new structure, the students are not able to take any courses voluntarily. Therefore, the broadness of their study is significantly reduced. 8.
These parts are not necessarily ahistorical; the students work, for example, with an astronomical simulation that can
also be used in historical contexts, see (Metz et al., 2003).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 392
392
PETER HEERING
students are to discuss, whether they would use the experiment in their future school teaching and, if so, how they would do it and what they would attempt to achieve with their teaching. Or, if they decide that they would not use the experiment in their teaching, they are to discuss what they would use instead to teach the topic and how they would do it. Among the historical experiments that we are using are Coulomb’s law in electrostatics (which I am going to discuss in some detail), Ohm’s law (see Fig. 1), 18th century electrical experiments —among them Franklin’s bells, experiments with Leyden jars (see Fig. 2) and the electrical ignition of a liquid, Gauß’ and Weber’s determination of the magnetic field of the Earth in absolute measures, and Rumford’s experiments on radiant heat (see Fig. 3). One of the experiments —which is most likely unfamiliar to most people— is Thomas Young’s eriometer, and I am going to discuss this experiment also in some greater detail.
Figura 1.
Figura 2.
Figura 3.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 393
THE ROLE OF HISTORICAL EXPERIMENTS IN SCIENCE TEACHER TRAINING: EXPERIENCES ...
393
Coulomb’s determination of the ratio between electrical (repulsive) force between two charges and the distance between these charges is one of the canonical experiments from the history of physics. Actually one can find the diagram of Coulomb’s torsion balance in many textbooks. Coulomb, a military engineer, published his paper in which he described the torsion balance and the demonstration of the force distance relation in 1785. Central to the instrument (see Fig. 4) is a very thin metal wire (some 40 m diameter), at the end is a copper cylinder fixed that carries an insulating needle. At one end of the needle, a pith ball is attached that is in contact with a second pith ball at the beginning of the experiment. Both balls are charged, Figura 4. they repel each other and the first ball moves away from the second, thus twisting the metal wire. This twist requires a force which is proportional to the angle of twist, at the same time the repulsion decreases with the distance, consequently there is an equilibrium situation at which the ball will finally come to rest. The angle between the balls is read, and then the torsion of the wire is increased with the help of the torsion micrometer, the ball moves closer to the other and comes to rest at a new equilibrium position. Coulomb published the following data (and these data are also given to the students): «First Trial. Having electrified the two balls by means of the pin head while the index of the micrometer points to 0, the ball a of the needle is separated from the ball t by 36 degrees. Second Trial. By twisting the suspension wire through 126 degrees as shown by the pointer o of the micrometer, the two balls approached each other and stand 18 degrees apart. Third Trial. By twisting the suspension wire through 567 degrees the two balls approached to a distance of 8 degrees and a half.» (Magie, 1935: 412).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
394
15:16
Página 394
PETER HEERING
This is it —no more data, this is Coulomb’s entire proof (and actually it is not a proof, but this is a different story)9 of the inverse square law in case of electrostatic repulsion. When the students are asked to comment on these data, their first reaction is that three sets are not enough, there is no standard deviation etc.10 However, one of the aspects they are to learn (and this is pointed out during the discussions with the students) is that Coulomb’s procedure was according to the standards of the eighteenth century. The students get to work with a reconstructed torsion balance, and they quickly start to realise that this experiment is not as simple as it sounds, but that the instrument is very sensitive —and at the same time very error-sensitive. Yet, they do not only encounter difficulties on the practical level, but also on the theoretical level when they are asked to deal with Coulomb’s data: As he wrote, one can easily see from these three sets of data that the force varies precisely with the square of the distance. Surprisingly, quite a lot of the students fail in attempting to show the concordance of the data with the relation. However, it is easy to demonstrate —yet, one has to know how to look at the data. The crucial point is to look at the torsion and not at the reading of the torsion micrometer.11 There is another aspect that can be illustrated with the data: There is actually a slight discrepancy with respect to the third trial. Instead of 9° (as it should be), the distance is only 8.5°. This aspect has been mentioned by Coulomb who blamed charge leakage for this small deviation. This sounds very plausible to everyone who has carried out electrostatic experiments. Consequently, this small difference of 0.5° seems to be negligible. At least this is the case for most of the students who are discussing Coulomb’s data, yet, as one can easily show, such a deviation is equivalent to a reduction of the micrometer angle of more than 60° —and this is no longer considered to be a small, negligible deviation. What the students can understand from these discussions of Coulomb’s data is the necessity to look at the physical meaning of data instead of just considering the numerical value. Likewise, the insights of the first part of the discussion is also a more general one, yet, one that is not based that much in epistemology but more in educational aspects: By experiencing the necessity of knowing how to look at data, the students make first hand experiences with an aspect that is highly relevant to their future teaching: students at school have not yet learned to look at data with the right perspective. Consequently, they might experience difficulties where everything looks simple and straightforward to the teacher. Making teacher students sensitive to this problem is therefore one of the aspects that are relevant with respect to this particular experiment. 9.
For a detailed historical discussion of the torsion balance experiment see (Heering, 1994; Heering, 1998).
10.
This reaction can be seen as an outcome of the first lab course the students have to take and in which a strong em-
phasis was laid on these aspects. 11.
The torsion is the sum of the reading at the micrometer and the distance; for a more detailed discussion of these ma-
thematical aspects see (Heering, 2001).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 395
THE ROLE OF HISTORICAL EXPERIMENTS IN SCIENCE TEACHER TRAINING: EXPERIENCES ...
395
At the same time, the students experience the difference between the experimental practice with a torsion balance and the electrical experiments from the Enlightenment (which they had carried out on a previous term. Thus, in comparing these two experimental practices, the students are to realise that experimental practice is nothing stable but can undergo significant changes. As a consequence, the students are to realise that science (and scientific practice) are to be understood in terms of cultural activity that is not independent of its cultural context. From this discussion it should have become clear that the aim in confronting the students with the historical apparatus is not only to familiarize them with historical aspects of scientific practice, but to make them develop an understanding for key aspects of the nature of science and thus become able to make these aspects also a topic in their future science classrooms. This is also one motivation for the implementation of the second experiment from this course I would like to discuss briefly: the so-called Eriometer —the Greek word erios meaning wool, thus the instrument is a wool measurer, or, to be more accurate, it is a device to measure the diameter of small particles. This instrument, initially described by Thomas Young early in the 19th century, has never been adopted. The working principle appears fairly simple: Light falls through a hole in a plate onto a sample and into the eye of the observer. The distance between the sample and the plate can be varied. In the plate are some more holes which form a circle around the one through which the light falls directly into the eye of the observer. If the sample has a fairly similar diameter, the observer should see colourful diffraction rings —the distance is to be adjusted in a manner that the circular light points that result from the circular holes appear at a specific part of the diffraction ring— e.g. at the border between red and yellow. The distance between the sample and the plate serves as a measure of the particle diameter —if the instrument is calibrated with a sample of known diameter, absolute measures are possible.12 The instrument can be realized from brass, but, and this makes the device attractive in several respects, Young also described a version which consists of two pieces of cardboard, a measuring tape and some needles that are meant to hold the sample (see Fig. 5). What the students can understand from working with this device is that obviously the instrument is appropriate for the measurement of the diameter of small particles. At least this is what they realize once they have learned to see with the device, certain visual skills are to be developed in practicing with this device. Again, the students can develop insights into experimental practice, but there is another aspect that is highly relevant to the implementation of this device into the course: the eriometer was rejected in the historical situation, however, it is working. Consequently, the students can understand that technical applicability might be a 12.
For a historical analysis of the eriometer see (Weber, 2001); for some discussion of its didactical potential see (Kipnis,
1993; George & Guarino, 1973).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
396
27/10/09
15:16
Página 396
PETER HEERING
Figura 5.
relevant issue with respect to the acceptance of a scientific concept (such as diffraction), yet, it is not a sufficient criterion. On the contrary, not only the concept was not accepted but the instrument was rejected, too. This is, of course, one of the reasons why these experiments can also be used in school. Yet, there are other aspects that are relevant from my understanding. First of all, the students are able to develop a conceptual understanding by redoing some of the experiments that were crucial for the initial development of this concept. This can be done e.g. in case of electrostatics, where students can start by classifying materials, then discuss the generation and effects of electricity produced with a frictional generator, and finally develop an understanding of the concept of electrostatic induction by using an electrophorus. Also, it is possible to use the discharge of a Leyden jar in order to introduce the concept of an electrical circuit. In using historical experiments and instruments, a major aspect is also the ‘transparency’ that can be attributed to the devices: The students have the impression that the behaviour of the instruments is understandable to them and that they can develop this understanding by working with the apparatus.13 Moreover, and this is certainly not to be underestimated, the students can have fun, and this is not very common in teaching electrostatics. I hope I have been able to show why historical experiments can be useful in science teaching and what can be achieved in implementing some of these experiments (and I would like to point out that I am not propagating an entirely historical teaching, but 13.
This is in particular the case with experiments from the Enlightenment; for a more thorough discussion of this aspect
see (Heering, 2007).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 397
THE ROLE OF HISTORICAL EXPERIMENTS IN SCIENCE TEACHER TRAINING: EXPERIENCES ...
397
that history of science is used when it is considered to be an enrichment of the traditional way of teaching). Yet, I have not made clear why I think that such an approach could also be beneficial to historians of science. Potential benefits to history of science from educational uses
At least in Germany, but probably also in other countries, a discussion has started about what kind of research is necessary and should be funded. The arguments are not purely scientific, as the discussion is basically a political one and, in this context, economic arguments play an important role. In this respect, history of science appears to be in a somewhat weak position, as it is a small field which means that there is no huge lobby speaking for it. Moreover, there is hardly any outcome from the research in history of science that can be marketed; consequently, getting funded is not that easy. Thus, it appears that standing for its own, history of science as an academic discipline can be seen as threatened by economically justified shortenings. Therefore, it appears to be necessary to show the utility of the field in a manner that goes beyond the simple statement that it is important to know how things have developed. In this respect science education can be a strong ally, not only, because the number of people working in this field is significantly larger than in many other areas. It is also an area that politicians and the general public consider to be highly important. Moreover, due to recent multinational evaluations such as the TIMMS and the PISA study, aspects from science education have come into public focus. Thus, demonstrating that there is a necessity for history of science in science education would also mean to make clear that there is a necessity for history of science itself. As I have attempted to show in this paper, science education can benefit from the implementation of historical experiments. This is not limited to historical experiments, on the contrary: Other approaches such as case studies, dramatisations, or multimedia approaches can also be very useful in this respect.14 Particularly relevant appears to be that aspects such as the nature of science or epistemological beliefs can be addressed through the history of science. These aspects have become a major issue in science teaching, as has contextual teaching. In both fields, history of science is able to make significant contributions. Therefore, history of science can be an important enrichment to science education. But at the same time, history of science can benefit from such a cooperation —a cooperation that can be labelled as being symbiotic.
14.
For case studies that are discussed with an educational perspective see e.g. (Allchin, 2001; McMillan, 2007; Metz,
2008); for role plays see in particular (Stinner, 2007). F. Bevilacqua is currently very active in creating materials for the internet that are using a web 2.0 approach, see http://dhstiuhps.ning.com/, last access Jan 28th, 2008; and http://dhst.wetpaint.com/, last access Jan. 28th, 2008.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
398
Página 398
PETER HEERING
Bibliography ACHILLES, M. (1996), Historische Versuche der Physik: Funktionsfähig nachgebaut. 2nd Ed., Frankfurt/Main, Wötzel. ALLCHIN, D. (2001), «Kettlewell’s Missing Evidence, a Study in Black and White», Journal of College Science Teaching, 31, 240-245 (also available at http://www.tc.umn.edu/~allch001/papers/k’well.pd f, last access Jan 28th, 2008). DEVONS, S.; HARTMANN, L. (1970), «A History-ofPhysics Laboratory», Physics Today, 2, 44-49. ECKE, M.; RIEß, F. (1995), «Der Magnus-Effekt. Zu seiner Entdeckung, seiner Erklärung und seiner technischen Bedeutung». In: HOFFMANN, D. (ed.), Gustav Magnus und sein Haus, Stuttgart, GNT, 65-82. GEORGE, G.; GUARINO, M. (1973), «Young’s eriometer: History and modern teaching use», Physics Education, 8, 392-399. HEERING, P. (1994), «The replication of the torsion balance experiment: The inverse square Law and its refutation by early 19th-century German physicists». In: BLONDEL, Ch.; DÖRRIES, M. (ed.), Restaging Coulomb: Usages, Controverses et réplications autour de la balance de torsion, Firenze, Leo S. Olschki, 47-66. HEERING, P. (1998), Das Grundgesetz der Elektrostatik: Experimentelle Replikation und wissenschaftshistorische Analyse, Wiesbaden, DUV. HEERING, P. (2001), «Using reconstructions of historical devices for teaching purposes: The example of Coulomb’s law». In: MASON, R. (ed.), The Uses of History in Science Education - The Third International Seminar for the History of Science and Science Education: Deutsches Museum, Munich, Germany July 30 - August 4, 2000, CD-ROM, Winnipeg, University of Manitoba. HEERING, P. (2003), «History – Science – Epistemology: On the use of historical experiments in physics teacher training». In: MCCOMAS, W. F. (ed.), Proceedings of the 6th International History, Philosophy and Science Teaching Group meeting. (Denver,USA), CD ROM, available from the International History, Philosophy and Science Teaching Group, IHPST.ORG.
HEERING, P. (2005), «Weighing the heat: Approaching the ice-calorimeter experiments of Lavoisier and LaPlace in working with reconstructed apparatus». In: BERETTA, M. (ed.), Lavoisier in perspective, München, Deutsches Museum, 27-41. HEERING, P. (2007), «Educating and Entertaining: Using Enlightenment Experiments for Teacher Training». In: HEERING, P.; OSEWOLD, D. (ed.), Constructing Scientific Understanding through Contextual Teaching, Berlin, Frank & Timme, 65-81. HEERING, P.; OSEWOLD, D. (2005), «Ein Problem, zwei Wissenschaftler, drei Instrumente», Centaurus, 47, 115-139. HENTSCHEL, K (2003), «Das Märchen vom Zauberer im weißen Kittel», Physik in unserer Zeit, 34, 225-231. KIPNIS, N. (1993), Rediscovering Optics, Minneapolis, Bena Press. MAGIE, W. F. (1935), A Source Book in Physics, New York and London, McGraw-Hill. MCCOMAS, W. F. (1998),. The nature of science in science education: rationales and strategies, Dordrecht, Kluwer. MCMILLAN, B. (2007), «Logbooks and Journals: Using Historical Materials in School Science». In: KLASSEN, S. (ed.), Proceedings of the Fifth International Conference for History of Science in Science Education held in Keszthely, Hungary, July 2004, 89-112, available at http://sci-ed.org/Conference-2004/Proceedings/McMillan.pdf, last access Jan. 28th, 2008. METZ, D. (2008), «William Wales and the 1769 Transit of Venus: Puzzle Solving and the Determination of the Astronomical Unit», Science & Education, forthcoming. METZ, D.; MURRAY, J. ; SMERCHANSKI, G. (2003), «Ole Röemer and the Determination of the Speed of Light». In: METZ, D. (ed.), Proceedings of the 7th International History, Philosophy and Science Teaching Group meeting, Winnipeg, 666-673. NAWRATH, D. (2007), «Newtons Prismenexperimente - Aus der Geschichte der Physik über die Naturerkenntnis lernen», Praxis der Naturwissenschaften – Physik, 8/56, 12-16.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 399
THE ROLE OF HISTORICAL EXPERIMENTS IN SCIENCE TEACHER TRAINING: EXPERIENCES ...
RIEß, F. (1995), «Teaching Science and the History of Science by Redoing Historical Experiments». In: FINLEY, F.; ALLCHIN, D.; RHEES, D.; FIFIELD, S. (ed.), Proceedings of the Third International History, Philosophy, and Science Teaching Conference, Minneapolis, University of Minnesota, Vol. II, 958966. RIEß, F. (2001), «Historical Experiments – A Modern Approach to Physics Teaching?». In: TURLO, J. (ed.), Science and Mathematics Teaching for the Information Society, Torun, Top Kurier, 41-52. SICHAU, C. (2002), Die Viskositätsexperimente von J.C. Maxwell und O.E. Meyer: Eine wissenschaftshistorische Studie über die Entstehung, Messung und Verwendung einer physikalischen Größe, Berlin, Logos.
399
STINNER, A. (2007), «Toward a Humanistic Science Education: Using Stories, Drama, and the Theater», Canadian Theater Review, 14-19 (also available at http://home.cc.umanitoba.ca/~stinner/ stinner/pdfs/2007-ctr.pdf, last access Jan 28th, 2008). TEICHMANN, J. (1979), «Die Rekonstruktion historischer Modelle und Experimente für den Unterricht – drei Beispiele», Physik und Didaktik, 4, 267282. WEBER, J. (2001), Thomas Youngs Eriometer: Das erste beugungsoptische Meßinstrument zur Bestimmung von Faser- und Partikeldurchmessern, Oldenburg, diploma thesis. WILKE, H.-J. (1987), Historische physikalische Versuche, Köln, Aulis Verlag Deubner.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 400
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 401
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 401-410
PESER LA TERRE, PESER LES MONDES DE LA «BALANCE A PESER LES MONDES» DE CAVENDISH (1798) AUX REPETITIONS DIDACTIQUES A L’UNIVERSITE PIERRE LAUGINIE GROUPE D’HISTOIRE ET DE DIFFUSION DES SCIENCES D’ORSAY (GHDSO), UNIVERSITE PARIS-SUD, CENTRE D’ORSAY, BAT. 407, F-91405 ORSAY CEDEX, FRANCE.
Summary: An historical overview is given from the first XVIIIth century experiments «to determine the density of the Earth» to the recent determinations of the newtonian «big G» constant. The dominant role played in this story by the gravitational torsion balance —including recent measurements— is emphasized through a detailed study of Cavendish’s gravitational balance and its important technical, methodological and publishing innovations. In the framework of our «historical experiments» approach of Science and History of Science Teaching, the use of a modern pedagogical version of the Cavendish balance in a university classroom is described. The relationship of the «weighing the Earth» challenge with Astronomy is finally shortly evoked. Key words: Earth density, Cavendish, gravitational constant, historical experiments
DOI: 10.2436/20.2006.01.123
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
402
27/10/09
15:16
Página 402
PIERRE LAUGINIE
Introduction: Entre réplication et enseignement académique standard
En 1798, Henry Cavendish effectue la première pesée de la Terre entièrement en laboratoire à l’intérieur d’une petite pièce murée (Cavendish, 1798). Aujourd’hui encore, cette expérience de «pesée de la Terre» nous fascine et apparaît comme magique. Peser la Terre, y pensez-vous? Et que dire de faire exécuter l’opération aujourd’hui en une petite journée, par des étudiants de premier cycle scientifique, certes avec une précision moindre qu’il y a deux siècles, mais sans que les concepts originaux soient trahis! La réflexion qui est ici proposée est issue de notre approche expérimentale de l’enseignement de l’Histoire des Sciences: apporter, via la réalisation d’expériences «historiques», un support concret ouvrant sur l’Histoire des sciences, ou venant en complément d’un enseignement d’Histoire des sciences. La «réplication à l’identique» d’expériences historiques est une activité de pleine recherche fondamentale, telle celle menée, par exemple, au laboratoire de réplication de l’université d’Oldenburg en Allemagne. Elle vise à apporter à l’Histoire des sciences des éléments absents des documents qui nous sont parvenus, soit qu’ils aient disparu, soit du fait d’une sélection, souvent inconsciente, de faits jugés significatifs (les «tours de main» n’étaient pas mentionnés). Cependant, une telle activité de laboratoire n’est pas à la portée d’un service d’enseignement d’université. Alors, que peut-on faire? Accepter un niveau intermédiaire: reproduire en salle des expériences historiques manipulées par les étudiants, avec des contraintes réduites mais en respect complet des concepts originaux. Nous verrons, sur l’exemple concret de la «pesée de la Terre» ce que nous entendons par là. Les prémices
Cavendish «pèse la Terre» en 1798 (Cavendish, 1798). Mais comment en est-on arrivé là? Au XVIIIe siècle, la motivation envers la masse de notre planète n’est pas principalement d’ordre astronomique, c’est d’abord une affaire de géologues. La vraie question est celle de la densité moyenne de la Terre, qui apporterait un premier élément de réponse à l’intrigante question: qu’y a-t-il sous nos pieds? et nous savons bien qu’il est plus facile, encore aujourd’hui, de connaître l’intérieur du Soleil que celui de notre planète. Et c’est un géologue de formation, le révérend John Michell, qui construira le premier prototype de la «balance» dont héritera en final Cavendish. Comment procéder? Newton lui-même a montré la voie, proposant deux techniques. Précisons bien que dans toute cette histoire, la loi de gravitation universelle, prouvée par le mouvement des planètes, en inverse carré de la distance, est acceptée a priori, et même que l’on admet, faute de mieux (Cavendish le précisera) sa validité aux très courtes distances. Il ne s’agit pas de la démontrer, mais de l’utiliser pour une expérience précise de Métrologie. Que propose Newton à la fin du XVIIe siècle? Soit une masse d’épreuve m. Elle est soumise à l’attraction de la Terre, de masse MT , via une force connue qui est son poids P (= mg). On la soumet à l’attraction d’une autre masse
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 403
PESER LA TERRE, PESER LES MONDES DE LA «BALANCE A PESER LES MONDES» DE CAVENDISH (1798)... 403
M connue, placée à distance d connue. Soit F cette attraction. Si nous pouvons mesurer F, alors le rapport F/P n’est autre que le rapport des masses agissantes, corrigé du rapport inverse des carrés des distances, soit (M/ MT )*( RT /d)2 où RT est le rayon de la Terre (connu depuis l’Antiquité). D’où l’on tire MT , puis la densité de la Terre. Toute la difficulté est de mesurer la force F, extraordinairement petite! Newton propose deux méthodes: dans la première, la masse m est au bout d’un fil à plomb, la masse M est une montagne voisine, et la force F est mesurée à partir de la déviation du fil à plomb par rapport à la verticale (déterminée astronomiquement). dans la seconde, la masse M est une «grosse» boule de plomb, placée aussi près que possible de la masse d’épreuve. La mesure s’effectuera «en laboratoire», pourvu que l’on trouve le moyen d’évaluer une force aussi petite.
Newton déclarait lui-même ne croire en aucune des deux techniques, tant leur mise en œuvre lui paraissait difficile. La première méthode sera tentée par Bouguer lors de l’expédition dans les Andes du Pérou (1735-1740) avec une montagne volcanique, le Chimborazo. Bien que le résultat ne fût pas concluant (la déviation attendue est de l’ordre de la minute d’arc), il avait montré la voie. Elle sera reprise en 1774-1776 par Maskelyne et Hutton avec une montagne de forme simple et de constitution géologique estimée homogène, le mont Shihallien en Écosse (Maskelyne, 1775; Hutton, 1778). Après avoir publié une première valeur de 4.5 pour la densité de la Terre, le résultat sera rectifié ultérieurement à «presque cinq fois la densité de l’eau» après une estimation plus vraisemblable de la densité de la montagne, alors que la densité de la croûte n’est que de 2.0 à 2.5 (Hutton, 1809). C’est remarquable: on sait déjà qu’il y a principalement des éléments lourds à l’intérieur du globe. Signalons qu’à cette occasion, Hutton effectuera un extraordinaire travail de «survey», à la fois inventant la représentation par lignes de niveau et inaugurant une technique élaborée d’intégration numérique par découpage en cylindres élémentaires verticaux pour évaluer l’attraction de la montagne sur le fil à plomb. Mais la méthode touche à ses limites en ce qu’elle repose entièrement sur une estimation a priori de l’homogénéité et de la densité de la montagne. La mesure de Cavendish
Une mesure en «laboratoire» s’impose donc à la fin du XVIIIe siècle. Cavendish reconstruit presque entièrement un prototype élaboré quelques années auparavant par John Michell;1 il lui applique des critères de méthodologie, de rigueur et de précision inusités jusqu’alors, de sorte que l’on parle habituellement de «l’expérience de Cavendish». La technique utili1.
John Michell construit le premier prototype de la balance gravitationnelle dans les années 1780. Les occupations, puis
la maladie et la mort l’empêcheront de mener le projet à son terme.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
404
27/10/09
15:16
Página 404
PIERRE LAUGINIE
sée pour mesurer la force F est celle de la balance de torsion, inventée indépendamment et presque simultanément par Michell et par Coulomb. Aujourd’hui encore, le pendule de torsion conserve ce statut d’excellence pour la mesure des forces faibles, et il sera encore utilisé dans des versions modernes de la balance de Cavendish au début du XXIe siècle. C’est donc le bon choix! Les masses d’épreuve m ou «balles» (balls), de 730g chacune sont placées aux deux extrémités d’un fléau d’une toise de long (1.83 m) suspendu à un fil de torsion (voir fig. 1); le tout est protégé dans un cabinet en acajou. Les masses agissantes M ou «poids» (weights), chacune de 158 kg (un pied de diamètre), suspendues à un chevalet, sont approchées au plus près des premières, symétriquement. Sous l’action de l’attraction gravitationnelle entre masses, le fléau dévie et adopte une nouvelle position d’équilibre. De la déviation observée (une fraction de degré), on déduit la valeur de la force F. Cela exige la connaissance de la constante de torsion du fil, laquelle est déduite de la période des oscillations du fléau. Afin de ne pas perturber l’expérience par la propre masse de l’opérateur et par ses effets thermiques, l’ensemble est installé dans une pièce spéciale murée, la commande des poids s’effectue de l’extérieur à l’aide d’une poulie; l’extrémité du fléau se déplace devant une petite échelle en ivoire munie d’un vernier autorisant la précision du centième de pouce, la précision sur l’orientation du fléau atteignant la minute d’angle. Encore faut-il pouvoir lire l’échelle à travers le mur! À cet effet, une fenêtre est
Figura 1.
Schéma original de Cavendish pour l’expérience de pesée de la Terre en 1798.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 405
PESER LA TERRE, PESER LES MONDES DE LA «BALANCE A PESER LES MONDES» DE CAVENDISH (1798)... 405
percée dans la paroi du cabinet contenant le fléau et une petite lunette d’observation est placée dans la paroi du mur; l’échelle en ivoire est éclairée à distance, à travers le mur, par une sorte de lanterne de projection dont la source est une bougie! Voilà donc un formidable montage, tant par ses dimensions que par la précision qu’il autorise et par les obstacles surmontés. L’article de Cavendish aux Philosophical Transactions de 1798 (Cavendish, 1798) est innovant par bien des aspects, et il a même pu être considéré comme la première publication scientifique moderne (Everitt, 1977). Coulomb, en 1785, pour emporter la conviction d’une Académie déjà pratiquement acquise, choisit de présenter un triplet de valeurs —un seul— pour illustrer la mise en évidence de la loi en inverse carré pour l’Electrostatique (Coulomb, 1785). Cavendish, au contraire, publie un double ensemble de résultats (29 en tout) obtenus avec deux fils différents, il examine séparément la moyenne de chaque série, donne l’ensemble des paramètres expérimentaux, avec dates et circonstances. Il y a une recherche approfondie de toutes les causes possibles de perturbations et d’erreurs, incluant les effets thermiques, magnétiques, et gravitationnels (influence de la paroi du cabinet, donnant lieu à une magistrale démonstration de l’effet gravitationnel d’un plan massique), avec discussion détaillée de toutes les approximations. On y trouve une belle leçon d’analyse dimensionnelle: tout est exprimé en fonction des seules grandeurs fondamentales longueur, masse, temps, aucune grandeur dérivée n’apparaît jamais! Par exemple, l’accélération de la pesanteur (nécessaire pour la masse de la Terre) s’introduit sous la forme de «la longueur du pendule battant la seconde sous cette latitude». Il est tenu compte du changement de fréquence d’oscillation du fléau dû au fait que la «balle» oscille dans le champ du «poids», lequel n’est pas uniforme. Et cela donne lieu à une extraordinaire astuce de résolution de ce problème non harmonique, évitant tout calcul à l’expérimentateur. Ce changement de fréquence sera par ailleurs à la base d’une méthode moderne de détermination de la constante de gravitation avec une balance de torsion à la fin du XXe siècle (Luther & Towler, 1982). Mentionnons également le scrupule de Cavendish à utiliser, pour des distances de l’ordre de 20 cm, une loi en inverse carré (indispensable pour la masse de la Terre) qui n’a été testée que sur des distances astronomiques. Faute de mieux, il conclut «qu’il n’y a pas de raison d’observer un changement», mais il a eu le mérite de poser la question. Il fait, de plus, un test —négatif— pour évaluer l’effet éventuel des «forces de cohésion» (nous dirions aujourd’hui «de Van der Waals») lorsque le «poids» est très proche de la surface du cabinet. Cavendish obtient pour la densité moyenne de la Terre la valeur 5.48, à moins de 1% de la valeur moderne (5.517). Une analyse statistique de ses résultats conduit à une incertitude de +/- 1.5% à deux écarts-types. Excellent! Bien des mesures d’aujourd’hui, dans des domaines différents, ne font pas mieux. Pour fixer les idées, notons que la force subie par la «balle» de la part du «poids» n’est que la cinquante-millionnième partie du poids de ladite balle. Cependant, le résultat de Maskelyne et Hutton possède alors une tel-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 406
406
PIERRE LAUGINIE
le force que Cavendish n’entraîne pas immédiatement la conviction du monde scientifique: A. Libes, puis surtout Baily, émettront des doutes sur la valeur conclusive de ce travail (Libes, 1813; Baily, 1842; Heilbron, 1994). Les critiques s’appuient principalement sur le fait que l’incertitude, à cette époque, est encore souvent estimée —à tort— à partir de la dispersion brute des mesures (laquelle augmente avec le nombre de mesures) plutôt qu’à partir de l’écart-type réduit qui tient compte de la réduction de l’incertitude avec le nombre de mesures. Une erreur numérique dans la table de résultats de Cavendish lui a été également reprochée; nous donnons raison de ce dernier point dans la référence (Lauginie, 2007). La Terre et la constante universelle de gravitation
Finalement, Cavendish donne une série de déterminations de la densité de la Terre, et rien que cela. La masse de la Terre elle-même n’apparaît pas (quel intérêt de savoir combien de millions de milliards de milliards de pound-avoirdupoids cela fait?). A fortiori, il n’est pas question de la constante de gravitation G qui n’apparaît nulle part (ni même, évidemment, chez Newton), et qui n’entre pas dans les problématiques de l’époque (voir aussi: Clotfelter, 1987). Cavendish répond à une préoccupation de géologues et seulement à cela, et il raisonne en termes de pures proportions. Cependant, son résultat contient implicitement la constante de gravitation: en effet, écrivant la loi de gravitation sous sa forme moderne: F = GMm/d2 , on voit que la connaissance de la force F (mesurée par Cavendish) donne directement la constante G. Il faut d’ailleurs ajouter la connaissance de l’accélération de la pesanteur g pour passer à la masse de la Terre, de sorte que les répétitions modernes de cette expérience, notamment à l’université, sont présentées aujourd’hui, à juste titre, le plus souvent comme une détermination directe de la constante de gravitation. Cependant, dans un enseignement d’Histoire des sciences, il est préférable de présenter la mesure dans son contexte d’époque «à la Cavendish». L’intérêt pour la constante de gravitation prendra le dessus seulement à la fin du XIXe siècle, et par exemple, lors de la magistrale répétition effectuée par Boys en 1895, elle sera considérée, à cause de son universalité, comme le seul but de l’expérience (Boys, 1895; 1897). Après la détermination de Boys, qui fera référence pendant plusieurs dizaines d’années, l’intérêt pour une détermination plus précise de la constante de gravitation renaît tout à la fin du XXe siècle; en 1998, la valeur officielle est encore 6.67. 10-11 SI avec un écart-type de 0.01, donc la décimale 7 n’est même pas certaine! Trois déterminations récentes méritent d’être citées, aboutissant à 6.674 ou 6.675. 10-11: — utilisation d’une balance de torsion ultra-sophistiquée «à la Cavendish» pour les deux premières: soit par une méthode de zéro, torsion nulle du fil grâce à une mesure dynamique avec effet de feed-back, par le groupe Eöt-Wash (Gundlach, Merkowitz: 2000);
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 407
PESER LA TERRE, PESER LES MONDES DE LA «BALANCE A PESER LES MONDES» DE CAVENDISH (1798)... 407
soit, au BIPM de Sèvres, une utilisation originale du fil de torsion chargé aux 2/3 de sa rupture (équipage très lourd!), dans laquelle l’énergie potentielle due au fait que le fléau s’élève légèrement lors de la torsion domine l’énergie élastique (Quinn, 1997; 2001). Dans les deux cas, on s’affranchit des variations des propriétés du fil liées à l’hystérèse solide. — Retour à une balance «normale» par un groupe de Zurich, selon un procédé déjà initié par Poynting et Von Jolly à la fin du XIXe siècle (Poynting, 1894): une masse de 13.6 tonnes de mercure (1000 litres!) est placée au-dessus de l’un des plateaux (sans toucher); puis on la fait écouler dans un récipient identique placé au-dessous, l’équilibre est alors rompu (Schlamminger et al., 2002).
Enfin, bien dans l’esprit de la question posée autrefois par Cavendish, il est juste de mentionner une vérification de la loi en inverse carré jusqu’à des distances de l’ordre de 0.2 mm par le groupe Eöt-Wash, encore avec leur balance de torsion (Hoyle et al., 2001). Toutefois, il est un autre intérêt —considérable— à la pesée de la Terre: c’est l’extrapolation à la pesée du système solaire. Newton avait bien posé le problème, lui qui, se fondant sur la troisième loi de Képler (reliant périodes des planètes à leur distance au soleil),2 avait déjà établi les masses relatives de la Terre, du Soleil et des planètes à satellites telles Jupiter ou Saturne (Newton, 1714). Masses seulement relatives, bien entendu. La détermination de la valeur absolue de l’une d’elles, la Terre, un siècle plus tard, les donnera toutes d’un seul coup. Newton l’avait bien vu, lui qui s’était ingénié à «prédire» une valeur de la densité de la Terre comprise entre 5 et 6! (Newton, 1714).3 Ainsi, le Soleil est «léger», densité moyenne environ 1.4. L’extension aux autres planètes pourra se faire ultérieurement à partir des perturbations mutuelles via l’utilisation, implicite ou explicite, de l’intensité de l’interaction gravitationnelle illustrée par G. Intérêt considérable pour l’Astronomie! D’où la belle dénomination attribuée plus tard par les géologues à la balance de Cavendish: «la balance à peser les Mondes». La balance gravitationnelle aujourd’hui à l’université
La balance de torsion —perfectionnée— subsiste donc au XXIe siècle comme instrument de recherche sensible en Métrologie. Mais il y a plus: sous une forme miniaturisée (cf. fig. 2), dans la filiation de Boys, la balance de Cavendish est aujourd’hui un magnifique instrument pédagogique et qui marche. Certes, la précision que peut espérer un étudiant est plus proche des 10% que du 1,5 % de Cavendish, mais, dans ce cadre, la mesure est bien reproductible.
2.
Formulation moderne: T2/a3 = 4 π2/GM où T est la période orbitale de la planète ou du satellite, a le demi grand axe
de l’orbite, et M la masse de l’astre exerçant la force centrale (Soleil ou Jupiter par exemple). 3.
«Ainsi comme la terre est ordinairement à sa surface environ deux fois plus pesante que l’eau, et qu’en fouillant plus
avant, elle est trois, quatre, et même cinq fois plus dense: il est vraisemblable qu’il y a environ cinq ou six fois plus de matière dans le globe de la Terre que s’il n’était formé que d’eau, surtout puisqu’on vient de faire voir que la Terre est environ quatre fois plus dense que Jupiter» (Traduction par Mme du Châtelet, 1756).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
408
15:16
Página 408
PIERRE LAUGINIE
Figura 2. La balance de gravitation miniaturisée utilisée en enseignement. Remarquer le petit miroir solidaire du fléau, permettant d’utiliser la méthode de Poggendorf.
La balance de Cavendish est un exemple typique de notre approche de l’Histoire des sciences à partir de la «reproduction» d’expériences historiques. Ainsi que nous l’annoncions dans l’Introduction, adaptation aux nécessités de l’enseignement par relâchement d’une partie des contraintes inhérentes à une stricte réplication, mais simultanément strict respect des concepts de base: — Les adaptations: la balance est miniaturisée, comme Boys l’avait recommandé, un siècle plus tôt, voir fig. 2 (fléau de 10 cm, «balles» de 15 g aux extrémités du fléau, «poids» extérieurs de 1.5 kg); la méthode de Poggendorf (inventée seulement en 1826) est utilisée pour détecter les déviations et oscillations du fléau; le faisceau lumineux nécessaire est fourni par un petit laser; moyennant quoi, sur un mur placé à 10 m, la distance entre les positions des spots correspondant aux deux positions d’équilibre symétriques du fléau («poids» d’un côté, puis de l’autre, cf. fig. 1) est d’environ 31 cm. L’attraction gravitationnelle est parfaitement palpable! — Le respect des concepts de base: malgré les adaptations, la procédure demeure très proche de l’original. Le montage est miniaturisé, mais, à part cela, tout à fait semblable à celui de Cavendish, tous les éléments (fil, fléau, balles et poids) sont identifiables et visibles. Un point très important, qui conditionne entièrement la procédure, est la période des oscillations du fléau: 15 mn ou 7 mn chez Cavendish selon le fil utilisé, et 10 mn chez nous. Ainsi, avec un fil plus fin et un équipage plus léger, les étudiants travaillent néanmoins dans des conditions
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 409
PESER LA TERRE, PESER LES MONDES DE LA «BALANCE A PESER LES MONDES» DE CAVENDISH (1798)... 409
similaires à celles de Cavendish. Comme recommandé par Cavendish, on n’attend pas l’équilibre du fléau (qui demande des heures), on le détermine à partir de l’observation et l’enregistrement des premières oscillations (un relevé toutes les 30 s pendant plusieurs périodes, voir fig. 3). Autre point important: la force d’interaction mesurée entre «balle» et «poids» est environ un deux-cent-millionième du poids de la balle, au lieu d’un cinquantemillionième chez Cavendish: les ordres de grandeurs sont, là encore, respectés. Et la déviation du fléau (environ un demi-degré) reste également du même ordre que chez Cavendish. Enfin, il n’y a pas de boîte noire et l’étudiant apprend autre chose que ce qui lui est enseigné habituellement: la patience (expérience très lente), l’obstination (cela peut rater, et ça arrive, comme dans la vraie science), l’attention, la gestion des effets perturbateurs extérieurs, il apprend aussi une belle tranche d’Histoire. Il a pesé la Terre! Et le Soleil. Boys, dans son article de 1897, minimisait l’intérêt de la détermination de la densité de la Terre, planète «particulière», au regard de «l’universalité» de la constante de gravitation. Nous ne le suivrons pas entièrement sur ce point: avec sa «balance à peser les Mondes» Cavendish a réalisé en puissance, pour la première fois avec une précision de l’ordre du pourcent, une véritable pesée du système solaire. Peu d’expériences de Physique offrent à l’étudiant d’aujourd’hui l’occasion d’affirmer, comme Cavendish, au soir d’une journée de mesures: «aujourd’hui, j’ai pesé la Terre», tout en lui ouvrant une telle fenêtre sur l’Univers.
Figura 3. Un enregistrement d’étudiants. Les courbes représentent les oscillations du spot sur un écran placé à 7.40 m de la balance, pour chacune des positions des «poids» (voir fig. 1). Les positions d’équilibre sont indiquées par 2 traits pleins horizontaux. Elles diffèrent d’environ 21.5 cm
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
410
Página 410
PIERRE LAUGINIE
Bibliographie BAILY, F. (1842), Phil. Mag., 21, 111. BOYS, C. V. (1895), «On the newtonian constant of Gravitation», Phil. Trans. of the Royal Society, 186, 1-72. BOYS, C. V. (1897), «La constante de la gravitation» (version réduite de l’article original, en français). In: Rev. générale des sciences pures et appliquées, 8, 46-54. CAVENDISH, H. (1798), «Experiments to Determine the Density of the Earth», Phil. Trans. of the Royal Society of London, 88 (17), 469-526. Re-édition (texte intégral): «To Determine the Density of the Earth» (1809). In: HUTTON, C.; SHAW, G.; PEARSON, R. (eds.), The Philosophical Transactions of the Royal Society of London, from their commencement, in 1665, to the year 1800; Abridged, with notes and biographic illustrations, XVIII (Anno 1798), 388-408. Traduction française, CHOMPRÉ, M. N. M. (1815), «Expériences pour déterminer la densité de la Terre», Journal de l’École Polytechnique, Paris, tome X, 17e cahier, 263-320. Version réduite commentée (calculs omis) (1959), in: SHAMOS, M. H. (ed.), Great experiments in Physics, Holt, Rinehart and Winston, N.Y., chap. 6, 75-92; ré-édition: 1987, Dover. CLOTFELTER, B. E. (1987), «The Cavendish experiment as Cavendish knew it», Am. J. Phys., 55, 210-213. COULOMB, C. (1785), «Premier Mémoire sur l’Electricité et le Magnétisme». In: (1788) Mémoires de l’Académie Royale des Sciences, année 1785, 569-577. EVERITT, C. W. F. (1977), «Gravitation, Relativity and Precise Experimentation». In: Proc. of the First Marcel Grossmann Meeting on General Relativity, North-Holland, Amsterdam, 545-615. GUNDLACH, J. H.; MERKOWITZ, S. (2000), «Measurement of Newton’s Constant Using a Torsion Balance with Angular Acceleration Feedback», Phys. Rev. Lett. 85, 2.869-2.872. HEILBRON, J. L. (1994), Restaging Coulomb - Usages, controverses et réplications autour de la balance de torsion, BLONDEL, C. & DÖRRIES M. (eds.), Leo S. Olschki, Firenze, 151-161. HOYLE, C. D.; SCHMIDT, U.; HECKEL, B. R.; ADELBERGER, E. G.; GUNDLACH, J. H.; KAPNER, D. J.; SWANSON, H. E. (2001), «Submillimeter Test of the
Gravitational Inverse-Square Law: A Search for Large Extra Dimensions», Phys. Rev. Lett., 86, 1.418-1.421. HUTTON, C. (1778), «An account of the Calculations made from the Survey and Measures made at Schihallien, in order to ascertain the Mean Density of the Earth», Phil. Trans. of the Royal Society of London, LXVIII, 689-788. HUTTON, C. (1809), «An account of the Calculations made from the Survey and Measures made at Schihallien, in order to ascertain the Mean Density of the Earth» (abstract). In: HUTTON, C.; SHAW, G.; PEARSON, R. (eds.), The Philosophical Transactions of the Royal Society of London, from their commencement, in 1665, to the year 1800; Abridged, with notes and biographic illustrations, XIV, 408-423. LAUGINIE, P. (2003), «La pesée de la Terre», Pour la Science, Dossier hors-série «La gravitation», 38, janvier-avril 2003. LAUGINIE, P. (2007), «Weighing the Earth, weighing the Worlds, from Cavendish to modern undergraduate demonstrations». In: HEERING, P.; OSEWOLD, D. (eds.), Constructing Scientific Understanding through contextual Teaching, Frank & Timme, Berlin, 119-137. LIBES, A. (1813), Traité complet et élémentaire de Physique, Paris, vol. 3, 182. LUTHER, G. G.; TOWLER, W. R. (1982), Phys. Rev. Lett., 48, 121. MASKELYNE, N. (1775), «A Proposal for measuring the Attraction of some Hill in this Kingdom by Astronomical Observations», Phil. Trans. of the Royal Society of London, LXV, 494 and 500. NEWTON, I. (1714), Principia, second edition, 1756, traduction française par Madame du Châtelet, ré-édition (20059, Dunod, Paris, 311. POYNTING, J. H. (1894), The mean Density of the Earth, C. Griffin & Co, London. QUINN, T. J. (1997), «Novel torsion balance for the measurement of the newtonian gravitational constant», Metrologia, 34, 245-249. QUINN, T. J. (2001), «A new Determination of G using two Methods», Phys. Rev. Letters, 87, 111101, 1-4. SCHLAMMINGER, S.; HOLZSCHUH, E.; KUNDIG, W. (2002), Phys. Rev. Lett., 89, 161102.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 411
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 411-418
AUTORES Y TRADUCTORES DE LIBROS DE TEXTO DE QUÍMICA EN ESPAÑA, 1788-1845 ROSA MUÑOZ BELLO IES Nº 4 MISLATA (VALENCIA); DEPARTAMENTO DE HISTORIA DE LA CIENCIA Y DOCUMENTACIÓN, UNIVERSITAT DE VALÈNCIA.
Palabras clave: química, libros de texto, España, siglos XVIII y XIX Authors and translators of chemistry textbooks in Spain, 1788-1845 Summary: This paper analyzes the collective biographical profile of authors and translators of chemistry textbooks in Spain from 1788 to the 1845. We study their formation, occupation, investigations, motivation to write the book, educational activity and audiences, among other aspects. This study shows the variation of the biographical profiles throughout the period. By the end of eighteenth century, most of the Spanish chemistry textbooks were translations of French works. After a period of transition, that corresponds approximately to the second reign of Fernando VII, a new generation of authors emerged. Many of them were pharmacists by training, who were somehow involved in the teaching of chemistry. They wrote a great number of chemistry textbooks in Spanish language, so the relative importance of the translations decrease although they continued representing a substantial part of the group. Key words: chemistry, textbooks, Spain, XVIIIth and XIXth centuries
Introducción
Los libros escolares se han convertido en las últimas décadas en un importante objeto de estudio para los historiadores de diversas especialidades. Dentro del área de la historia de la educación, existen varios grandes proyectos nacionales que pretenden catalogar y «estudiar es-
DOI: 10.2436/20.2006.01.124
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 412
412
ROSA MUÑOZ BELLO
tas publicaciones.1 Uno de los proyectos pioneros fue iniciado en Francia en la década de 1980 y ha sido desarrollado por el Departamento de Historia de la Educación del Institut Nationale de Recherche Pédagogique (INRP) mediante el uso de las nuevas herramientas informáticas que entonces comenzaban a generalizarse.2 De diverso modo, han inspirado proyectos ulteriores en varios países.3 En España, en la década de los noventa, comenzó un proyecto semejante por el Departamento de Historia de la Educación y Educación Comparada de la Facultad de Educación de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED), bajo la denominación de proyecto MANES con la pretensión de catalogar y estudiar los manuales escolares publicados en España, Portugal y Latinoamérica entre los años 1812 y 1990. A este proyecto se han sumado numerosas universidades, primero españolas y posteriormente de otros países. Este creciente interés de los historiadores de la educación por los libros de texto se ha visto acompañado por un movimiento similar en el terreno de la historia de la ciencia dirigido al estudio de las prácticas de enseñanza. Dentro de esta área, existe un número creciente de investigaciones dedicadas al estudio de los libros de texto con diversos objetivos historiográficos (Hannaway, 1975; Lundgren & Bensaude-Vincent, 2000; Bertomeu et al., 2006). En varios trabajos se emplean los libros de texto como fuentes históricas para conocer, por ejemplo, el estado de una cuestión científica en un contexto geográfico y cronológico determinado, como es la teoría atómica en España (Pellón, 1997) o los trabajos sobre la teoría de afinidades químicas en Francia a principios del siglo XIX (Grapí, 2001). Estos estudios muestran que los profesores de ciencias son unos «ilustres desconocidos» los cuales intervienen de forma activa en definir la identidad de la química (Bensaude-Vincent, 2000: 273294). La historia «heroica» de la ciencia ha primado la investigación de las «grandes figuras» frente a la labor colectiva realizada por personajes menos conocidos. También se ha prestado más atención a las actividades relacionadas con la investigación que a las tareas relativas a la enseñanza de las ciencias. No obstante, trabajos recientes (Olesko, 2006; Warwick, 2003; Kaiser, 2005) han mostrado la labor creativa que se desarrolla en las aulas de ciencias, su importante influencia en la configuración de las sucesivas generaciones de científicos y, por ello, la necesidad de prestar atención a los profesores y los estudiantes
1.
Una importante revisión de la evolución de la investigación sobre libros de texto en los últimos treinta años es realiza-
da por Choppin (2004). Véase también Johnsen (2001). 2.
http://www.inrp.fr/she/emmanuelle.htm. Banco de datos Emmanuelle accesible desde 2001.
3.
Una bibliografía internacional de investigación sobre la historia de los manuales escolares se puede encontrar
en la web. Recoge más de tres mil referencias de obras, artículos, contribuciones y trabajos universitarios dedicados a la historia de los manuales escolares, en Francia y en otros cincuenta países. Se presentan por orden alfabético de autores bajo la forma de un fichero PDF, que puede descargarse y abrir con el programa gratuito Adobe Acrobat: http://www.inrp.fr/she/fichiers_rtf_pdf/biblio_internationale_manuels.pdf
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 413
AUTORES Y TRADUCTORES DE LIBROS DE TEXTO DE QUÍMICA EN ESPAÑA , 1788-1845
413
de ciencias, a los autores, los impresores y los editores de libros de texto, todos ellos, personajes poco tratados en las historias generales de la ciencia. El estudio de las biografías de los autores de los libros de texto es fundamental para comprender sus obras y la enseñanza de la química en un período determinado. Disponemos ya de alguna información sobre los autores de libros de texto de química de los siglos XVIII y XIX de varios países como Francia (Bensaude-Vicent et al., 2003), y los estados alemanes (Haupt, 1987; Clark, 1997) o EE.UU (Cutler, 1962). ¿Pero qué ocurrió en España? ¿Quiénes fueron los autores de libros de texto de química en los inicios de la enseñanza de la química? ¿La aparición de una diversificación y estratificación de los públicos de la química influyó en el perfil de estos autores? ¿Se puede hablar de un prototipo de autor de libros de texto de química para el siglo XIX? En el estudio prosopográfico que se realiza a continuación, se trata de encontrar respuestas a las preguntas anteriores. Se intenta comprobar si el perfil de los autores adquiere una serie de rasgos característicos simultáneamente a la configuración del libro de texto como un nuevo género literario. Fuentes y métodos de análisis
En un trabajo previo (Muñoz, 2005) se ha elaborado un repertorio que incluye un total de 77 libros de química, publicados en España entre 1788 y 1845, de las cuales 51 se tratan de traducciones mayoritariamente del francés, 43 obras, lo que suponen el 84% de todas las obras recogidas siendo anecdótica la presencia de 5 obras traducidas del inglés o una única obra del italiano. Resultan, al final, un total de 18 autores y 30 traductores. Para elaborar la biografía de cada uno de los autores y traductores se han consultado repertorios bibliográficos y biobliográficos de autores españoles, biobliográficos regionales y diccionarios biográficos generales de Historia de España. Al analizar la publicación de libros de texto de química en España de 1788 a 1845 se pueden considerar tres períodos claramente diferenciados. Un primer período desde 1788 hasta 1808 que correspondería al período ilustrado, un segundo período comprendido entre 1808 y 1835 que abarca la Guerra de la Independencia y el reinado de Fernando VII y un tercer período a partir 1835 hasta 1845 que correspondería a los inicios del reinado de Isabel II y al inicio de la enseñanza secundaria y de las facultades de ciencias, junto con fuertes reformas en la enseñanza de la medicina y la farmacia que culminaron en el plan Pidal. En este último período, la producción de obras de texto de química aumentó considerablemente. Entre 1836 y 1845 se publicaron más de un tercio de todo el periodo considerado, el 43%. En este período dos factores condicionan el desarrollo y la publicación de nuevas obras de química por autores españoles: (a) La enseñanza secundaria (b) la reforma de los planes de estudios de facultades de medicina, cirugía y farmacia, y la aparición posterior del plan Pidal. Por tanto, el estudio prosopográfico se ha dividido en estos tres períodos, desde 1788 hasta 1808, desde 1808 a 1835 y desde 1835 a 1845. Al primer período corresponden 5 autores
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
414
Página 414
ROSA MUÑOZ BELLO
y 6 traductores, al segundo período, 4 autores y 6 traductores y al tercer período 9 autores y 18 traductores. De las biografías de estos personajes se ha analizado características como el lugar de residencia, las instituciones en las que se formaron, los estudios realizados, las profesiones y ocupaciones que desempeñaron y la edad en la que escribieron sus obras, con el objetivo de tratar de establecer el contexto en el que se produjo la publicación de sus libros de texto y los motivos que impulsaron este trabajo. Ha existido una gran dificultad para encontrar toda esta información de algunos personajes, sobre todo de los traductores del tercer período, quizás por tratarse de los «ilustres desconocidos». Lugar de residencia
La mayoría de los autores y traductores de libros de texto de química en España (17881845) residieron en varias ciudades, trasladándose de un lugar a otro según determinadas circunstancias. En algunos casos, se trataba de miembros del ejército que se vieron obligados a desplazarse de acuerdo con las exigencias militares de cada momento como ocurre con Juan Manuel Munárriz (n. 1761). En otras ocasiones se trataba de pensionados como José María San Cristóbal (fl. 1792-1818) y Josep Garriga (n. 1777) que, como otros muchos autores de finales del siglo XVIII, viajaron a Francia para perfeccionar sus estudios de química. Un caso particular lo representa Mateu Orfila (1787-1853) que decidió permanecer en Francia y desarrolló su carrera científica en este país, hasta convertirse en decano de la prestigiosa facultad de medicina de París y en el autor de uno de los libros de química más reeditado y traducido en ese período. También merece señalar el caso de personajes como Valentín de Foronda (1751-1821), que se desplazaron para ocupar cargos diplomáticos. Otro grupo de autores de obras de química fueron obligados a vivir un período más o menos prolongado de exilio entre 1814 y 1833, tanto por haber colaborado con el gobierno afrancesado como por sus ideas liberales. En el primer caso se encontraba el padre de José Luis Casaseca (1800-1869) que viajó a París tras la caída del gobierno de José I, de modo que su hijo pudo beneficiarse de la excelente oferta formativa en ciencias de la capital francesa. Estas circunstancias (pensionados y exiliados) no se dieron en el tercer período, en el cual los cambios de residencia son mayoritariamente por ocupar los nuevos cargos creados en los nuevos establecimientos educativos como sucedió con Francisco de Paula Montells i Nadal (1813-1893) o Genaro Morquecho Palma (n. 1826). A partir de 1836 existe una diversificación de centros de residencia, disminuye el número de autores que reside en Madrid y también disminuye el porcentaje de autores y traductores con varias residencias. Edad a la que escribieron sus obras
Si se analiza la edad a la cual publicaron, se observa que conforme avanza el período la edad de publicación es más temprana. Así, el 50% de los autores del tercer período, de los cuales disponemos de información, publicaron antes de los 35 años frente a un 33% de la primera y de la segunda época. De 1788 a 1808 únicamente Garriga y San Cristóbal publicaron
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 415
AUTORES Y TRADUCTORES DE LIBROS DE TEXTO DE QUÍMICA EN ESPAÑA , 1788-1845
415
sus obras en su primera etapa cuando se encontraban pensionados en Paris, a la edad de 27 años Garriga y próximo a los 30 años San Cristobal. Los demás autores, publicaron a edades más avanzadas destacando Pedro Gutiérrez Bueno (1745-1822) que publicó varias obras a lo largo de su vida, la primera a la edad de 45 años y la última a los 72 años. De 1808 a 1835 encontramos que José Luis Casaseca publicó a una edad inferior a los 30 años y Mateu Orfila a los 31 y 35 años de edad, Ramón Capdevila (1790-1846) y Félix Valera (1787-1853) lo harán a los 40 años y Francesc Carbonell i Bravo (1768-1837) cuando contaba 50 años de edad. De 1835 a 1845 la edad de publicación es más temprana, inferior a los 35 años en el 50% de los casos conocidos y además, el resto de autores a una edad muy próxima a los cuarenta como es el caso de Rafael Sáez Palacios (1808-1883) y de Gregorio Lezana (18081847) que publicaron a los 37 años o de Luciano Martínez (1803-1867) a los 42. Únicamente Manuel María del Mármol (1769-1840) publicó su obra dedicada a la enseñanza de la química durante el último año de su vida, 1840, cuando contaba con 71 años de edad y una larga experiencia como docente en la Universidad de Sevilla. Podemos concluir, por lo tanto, que salvo casos aislados, la publicación de los libros de texto de química se produjo, por lo general, en los primeros años de la vida académica de los autores, a menudo como una obligación impuesta por su cargo de profesores. En el caso de los autores del siglo XVIII, la situación es más diversa porque la institucionalización de la enseñanza de la química era más débil. De este modo, encontramos publicaciones dirigidas a los alumnos de un curso (Gutiérrez Bueno, 1788; 1802; 1815) frente a otras que fueron realizadas por encargo o subvención real (Garriga y San Cristóbal, 1804-1805) o que estaban dirigidas a la educación de su propio hijo (Valentín de Foronda, 1791). Formación
Los autores que publicaron sus obras entre 1788 y 1808 poseían formaciones muy diversas. Así, por ejemplo, Pedro Gutiérrez Bueno era farmacéutico, Josep Garriga había estudiado medicina, José María San Cristóbal estuvo matriculado en la Escuela de Minas de Almadén y Valentín de Foronda tenía una formación en leyes, con un gran interés general por la ciencia, como muchos otros ilustrados de su época. Muchos de ellos, como se ha señalado, realizaron viajes al extranjero para completar sus estudios de química. Durante el segundo período existe un mayor número de personajes relacionados con la medicina y la farmacia, tal y como también ocurre en Francia en esos años. Por ejemplo, Miguel Piñol i Pedret; José Luis Casaseca y Francesc Carbonell i Bravo eran farmacéuticos mientras que Ramón Capdevila era cirujano militar al igual que Juan Rodríguez. El número de personas con formación en el extranjero disminuyó (salvo en casos excepcionales como Casaseca y Orfila), hasta alcanzar su mínima importancia en el último período. En estos últimos años, la mayor parte de autores de libros de texto se formaron en facultades de medicina o en colegios de farmacia. Como hemos visto, un aspecto que resulta muy interesante analizar son los estudios realizados en el extranjero. A lo largo del siglo XVIII, el gobierno español y otras instituciones
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
416
27/10/09
15:16
Página 416
ROSA MUÑOZ BELLO
(Junta de Comercio de Barcelona) subvencionaron el viaje de varios jóvenes para que completaran su formación científica en el extranjero, en muchas ocasiones al lado de importantes autores científicos. Tal fue el caso de Josep Garriga y José María San Cristóbal o de Mateu Orfila becado por la Junta de Comercio de Barcelona. Posteriormente durante el reinado de Fernando VII se produjeron de nuevo viajes al extranjero pero en esta ocasión por motivos políticos (exilio afrancesado y liberal). Merece destacarse la importancia de la Universidad de Montpellier, ya que en esta ciudad realizaron estudios Josep Garriga, Francesc Carbonell i Bravo y José Luis Casaseca. Como hemos señalado, esta situación se modificó sustancialmente a lo largo del período estudiado, porque no tenemos constancia de que recibieran una formación en el extranjero de los autores y los traductores de libros publicados entre 1836 y 1845. Profesión y ocupación
En el estudio realizado sobre las profesiones y ocupaciones destaca que la mayoría han sido profesores de química en alguna de las instituciones que fueron apareciendo en el período estudiado. Únicamente desconocemos la vinculación con la enseñanza de tres autores del período ilustrado. Se trata de Valentín de Foronda, Josep Garriga y José María San Cristóbal. Durante este primer período las profesiones son muy diversas y no todas relacionadas con la química. Julián Antonio Rodríguez trabajó como arquitecto, Tadeo Lope y Aguilar (1753-1802) como ingeniero, Juan Manuel Munárriz era militar, Valentín de Foronda desarrolló una exitosa carrera diplomática, mientras que, al igual que en otros países, muchos otros autores desarrollaron ocupaciones relacionadas con la medicina y la farmacia. Por ejemplo, Pedro Gutiérrez Bueno regentó una botica en Madrid, dirigió una fábrica de productos químicos y fue profesor de diversas instituciones médicas. Por su parte, el traductor de Chaptal, Higinio Antonio Lorente, fue médico en el Hospital y médico de Cámara de Carlos IV en 1798. Durante el segundo y tercer período, como hemos señalado, se incrementa el grupo de médicos, cirujanos y farmacéuticos entre los autores de libros de texto. Entre los médicos podemos mencionar a Ramón Capdevila o a Mateu Orfila y entre los farmacéuticos a Francesc Carbonell y Miguel Piñol. A partir de los años treinta, el perfil biográfico de los autores se hace más homogéneo, porque muchos de ellos son profesores universitarios en instituciones médicas o farmacéuticas. Así, Montells i Nadal fue catedrático de química en el Conservatorio de Artes de Granada, en esa misma ciudad fueron catedráticos Juan de Dios de la Rada y Henares (n. 1791) y Rafael Sáez Palacios, este último se trasladó posteriormente a la Universidad de Barcelona y a la Universidad de Madrid, Manuel María del Mármol ocupó la cátedra de Física Experimental en la Universidad de Sevilla, más tarde fue ocupada por Fernando Santos Castro (1809-1890), Genaro Morquecho Palma fue profesor en la Universidad Central y Manuel José de Porto (1792-1860) catedrático en la Facultad de Ciencias Médicas de Cádiz. Casos particulares son Claudio del Fraxno Palacio (1810-1857) que era militar y ocupó la cátedra de física y química del Colegio de Artillería
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 417
AUTORES Y TRADUCTORES DE LIBROS DE TEXTO DE QUÍMICA EN ESPAÑA , 1788-1845
417
de Segovia y Luciano Martínez que después de realizar varios trabajos ocupó la cátedra de física y química en un colegio y por último la dirección de algunas minas particulares en Extremadura. Conclusiones
De acuerdo con nuestra hipótesis de trabajo, los autores de libros de texto de química publicados en la primera mitad del siglo XIX, adquieren un perfil característico diferenciado de los autores de libros de texto de química de finales del siglo XVIII y principios del siglo XIX. A finales del siglo XVIII, los autores presentan una mayor diversidad en su formación y ocupación mientras que a lo largo del siglo XIX se produjo una homogeneización en estas características, con un progresivo aumento del número de autores relacionados con la medicina y la farmacia. Hemos visto también que la formación en el extranjero disminuyó a medida que avanzaba el período estudiado. A finales del siglo XVIII y principios del siglo XIX, muchos autores estudiaron en Francia y pudieron, de este modo, entrar en contacto con uno de los centros más importantes de la química de su época. Por el contrario, los autores de libros de texto de química del período de 1835 y 1845 se formaron y trabajaron en las diferentes instituciones educativas relacionadas con la medicina y la farmacia y, por lo general, no realizaron viajes de estudio al exterior. En conclusión, los autores de libros de texto de química publicados de 1835 a 1845 formaban un grupo más homogéneo que los autores de finales del siglo XVIII y principios del siglo XIX. No obstante, son necesarios nuevos trabajos de investigación que complementen estas primeras conclusiones. Además de la realización de estudios comparados que permitan conocer las diferentes formas de transmisión del conocimiento científico y la definición de la Química como disciplina.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
418
Página 418
ROSA MUÑOZ BELLO
Bibliografía BENSAUDE-VICENT, B. (2000), «From Teaching to Writing». En: A. Lundgren, B.Bensaude-Vincent, (eds.), Communicating Chemistry. Texbooks and their audiences, 1789-1939, Canton, Science History Publications, 57-90. BENSAUDE-VICENT, B.; GARCIA BELMAR, A.; BERTOMEU SANCHEZ, J. R. (2003), L’émergence d’une science des manuels. Les livres de chimie en France (1789-1852), Paris, Editions des Archives Contemporaines. BERTOMEU SÁNCHEZ, J. R., GARCÍA BELMAR, A., PATINIOTIS, M.; LUNDGREN, A. (eds.) (2006), «Textbooks In The Scientific Periphery», Science & Education, Special Issue, 15 (7-8), November, 657880. CHOPPIN, A. (2004), «História dos livros e das ediçoes didáticas: sobre o estado da arte», Educ. Pesqui., Sept./Dec, 30, 3, p. 549-566. Disponible en: http://www.scielo.br/scielo.php?script=sci_ arttext&pid=S1517-97022004000300012&lng=en &nrm=iso
HANNAWAY, O. (1975), The Chemists and the Word. The Didactic Origins of Chemistry, Baltimore-London, John Hopkins UP. HAUPT, B. (1987), Deutschsprachige Chemielehrbucher (1775-1850), Stuttgart, Deutscher Apotheker. JOHNSEN, E. B. (2001), Textbooks in the Kaleidoscope: A Critical Survey of Literature and Research on Educational Texts, Tonsberg, Vestfold College. KAISER, D. (ed.) (2005), Pedagogy and the Practice of Science: Historical and Contemporary Perspectives, Boston, MIT. LUNDGREN, A., BENSAUDE-VICENT, B. (eds.) (2000), Communicating Chemistry Textbooks and their audiences, 1789-1939, Canton, Science History Publications. MUÑOZ BELLO, R. (2005), Los libros de texto de Química en España, 1788-1845. Trabajo de Investigación. Departamento de Historia de la Ciencia y Documentación. Universitat de València.
CLARK, W. (1997), «German Textbooks in the “Goethezeit”», Part I-II, History of Science, 35 (2-3), 219-239; 295-363.
OLESKO, K. (2006), «Science Pedagogy as a Category of Historical Analysis: Past, Present, & Future», Science & Education, 15 (2-3).
CUTLER, M. E. (1962), American patterns in general chemistry texts, 1800-1850, New York, Columbia University, Ph D.
PELLÓN GONZÁLEZ, I. (1997), La recepción de la teoría atómica química en la España del siglo XIX, Memoria de tesis doctoral, Leioa, Universidad del País Vasco.
GRAPI, P. (2001), «The Marginalization of Berthollet’s Chemical Affinities in the French Textbook Tradition at the Beginning of Nineteenth Century», Annals of Science, 58, 111-135.
WARWICK, A. (2003), Masters of Theory: Cambridge and the Rise of Mathematical Physics, Chicago, University Press.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 419
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 419-426
ESTRUCTURA I CONTEXT EN UNA COL·LECCIÓ DE PROBLEMES DE GEOMETRIA DEL SEGLE XVI: LES «DEMANDAS» DE JUAN PÉREZ DE MOYA JOSEP M. NÚÑEZ ESPALLARGAS; JORDI SERVAT SUSAGNE UNIVERSITAT DE BARCELONA. jnunes@ub.edu; jservat@ub.edu
Paraules clau: problemes matemàtics, geometria, Juan Pérez de Moya, segle XVI Structure and Context in a Collection of Geometry Problems of the 16th Century: the «demandas» of Juan Pérez de Moya Summary: At the paper we explained about the didactic utilization of old geometric problems in the mathematical education. An example of this question is studied in the formation of primary education teachers with the geometric «demandas» (problems) of Juan Pérez de Moya. We show how the structure and the context of these «demandas» are a reflection of the mathematical interests of the citizens in the 16th century. The mathematical resources used by Pérez de Moya in the resolution of the problems that he proposes allow to make a comment of the historical evolution of the concepts and basic methods of the mathematical science, through a comparison with the ones current methods. Finally, we point out how some of the problems picked up in this collection offer suggestions and ideas that they can be from interest for the teacher of mathematics. Key words: mathematical problems, geometry, Juan Pérez de Moya, 16th century
DOI: 10.2436/20.2006.01.125
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
420
27/10/09
15:16
Página 420
JOSEP M. NÚÑEZ ESPALLARGAS; JORDI SERVAT SUSAGNE
L’objectiu d’aquest treball és mostrar les possibilitats que ofereix la utilització didàctica de problemes extrets d’antigues col·leccions de textos matemàtics a l’aula de matemàtiques. Tot i que l’experiència que descriurem ha estat una activitat preparada amb alumnes de formació del professorat, en línies generals, i amb algunes modificacions, també pot ser útil en altres col·lectius d’alumnes, com els de secundària i batxillerat. Amb freqüència fem ús dels recursos històrics a les nostres classes de didàctica de les matemàtiques; amb això pretenem que els futurs mestres coneguin, encara que només sigui superficialment, les principals etapes de l’evolució dels conceptes i els mètodes matemàtics bàsics. Per assolir aquest propòsit, no solament incloem les habituals referències amb comentaris històrics, sinó que plantegem i analitzem amb algun detall qüestions, problemes o desenvolupaments presos directament de textos antics. En el cas que comentarem l’activitat es proposa en ocasió de l’estudi didàctic dels problemes geomètrics, quan ja s’han tractat i discutit les seves tipologies, els estils més usuals, les diferents estratègies resolutives i els contextos habituals, entre altres qüestions bàsiques. Tot i que, per a aquest important tema del programa, presentem als futurs professors de primària exercicis presos de textos de diferents èpoques, els que aquí comentarem corresponen a la col·lecció més antiga que utilitzem. Concretament es tracta d’un conjunt de problemes geomètrics que Juan Pérez de Moya proposa en dues de les seves obres. Abans de continuar, convé situar breument l’autor en la seva època, recordant alguns dels fets més destacats de la seva biografia. Juan Pérez de Moya va ser un notable humanista, professor de matemàtiques a la Cort i a la Universitat de Salamanca i autor de diversos llibres sobre filosofia, història i matemàtiques. Va néixer el 1513 a Santisteban del Puerto (Jaén) i va dur a terme els seus estudis a Salamanca i a Alcalá de Henares. Es va ordenar sacerdot el 1536, i al cap de poc temps es va fer càrrec d’una capellania a la seva terra natal. Devia ser una persona reservada i poc donada a la intriga, si jutgem pel que ell mateix escriu en una carta adreçada a un dels seus escassos amics: «paso la vida leyendo libros... no visito a nadie, ni conozco oidor ni caballero, si no a dos o tres personas del vecindario...» (Epistolario Español, 1917: 39). El 1590, aproximadament sis anys abans de la seva mort, va ser nomenat canonge de la catedral de Granada. L’obra de Pérez de Moya resulta més interessant que la seva biografia. Tot i que la seva producció matemàtica és la que motiva la nostra atenció en aquest autor, hem d’assenyalar que fora d’aquest àmbit també és molt conegut per diferents obres filosòfiques i històriques, però especialment per la seva Philosophia secreta, una obra que intenta recuperar el record dels principals mites clàssics, grecs i romans, desposseint-los de l’aparença pagana, per mostrar el missatge o la doctrina moral que, segons el seu parer, amaguen i que els fa aptes per ser llegits amb diversió i també amb profit per part dels lectors cristians. Però la major part dels escrits de Pérez de Moya estan dedicats a la matemàtica. Si bé la crítica científica rigorosa afirma, amb fonamentada raó, que no s’hi troben aportacions teòriques de rellevància, l’opinió dels historiadors de l’ensenyament de la matemàtica és ben
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 421
ESTRUCTURA I CONTEXT EN UNA COL·LECCIÓ DE PROBLEMES DE GEOMETRIA DEL SEGLE XVI...
421
diferent, per a aquests l’obra matemàtica de Pérez de Moya és de notable interès, ja que és un autor que té l’extraordinària habilitat de fer accessibles al gran públic molts dels avenços que les ciències exactes havien assolit en la seva època, la qual cosa va permetre un millorament del nivell matemàtic de la societat en general, que els textos d’altres autors, més àrids i adreçats als iniciats en aquest saber, no podien aconseguir.
Figura 1.
De tots els textos matemàtics que Pérez de Moya va escriure el que, sens dubte, li va proporcionar major fama va ser l’Arithmetica Practica y Speculativa. Prova d’aquest èxit van ser les més de trenta edicions que en podem comptabilitzar des de 1562, any que va veure la llum per primera vegada, fins a finals del segle XVIII, quan va deixar de publicar-se. El mateix Simón Stevin va lloar aquest manual. En aquest manual, segons el seu títol anuncia, l’autor s’ocupa d’exposar els fonaments del càlcul aritmètic amb els símbols aràbics i els seus algoritmes, aplicant-lo a nombroses situacions pràctiques del comerç i de les activitats econòmiques en general. Però, a més, aquest text conté dos capítols de notable importància històrica i que han ocupat l’interès dels estudiosos. En un s’introdueix l’àlgebra per primera vegada en un text d’aquestes característiques i en un altre s’empra la matemàtica recreativa en un famós diàleg per defensar la important funció de la matemàtica en la societat. Ambdós capítols havien estat ja publicats anteriorment per Pérez de Moya d’una manera independent, però va tenir el gran encert d’incorporar-los a la seva aritmètica, fent d’aquesta
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
422
27/10/09
15:16
Página 422
JOSEP M. NÚÑEZ ESPALLARGAS; JORDI SERVAT SUSAGNE
obra un llibre nou, alhora que didàctic i entretingut. Tot això és ben conegut per l’especialista, però aquí utilitzarem les seves obres geomètriques, menys conegudes i estudiades, perquè no presenten el caràcter innovador que tenen les de caràcter aritmètic, ja que segueixen amb fidelitat major o menor els Elements d’Euclides.
Figura 2.
Figura 3.
Va publicar també Pérez de Moya, a més de l’obra que acabem d’esmentar, uns Fragmentos Mathematicos (1567-1568), en dos volums, i un Tratado de Mathematicas (1573), en tres, que no van arribar a aconseguir l’extraordinari èxit de la seva Arithmetica. En aquestes dues obres, hi trobem tractada l’aritmètica i la geometria junt amb altres sabers que, en l’època, anaven també associats a les matemàtiques. En concret, el Llibre I dels Fragmentos i el II del Tratado s’ocupen de la geometria. En aquests llibres, el seu autor desenvolupa la matèria amb la mateixa claredat expositiva i didàctica que en tots els seus escrits, i reuneix al final d’ambdós llibres sengles col·leccions de «demandas» o problemes pràctics, on el lector pot assajar els coneixements geomètrics assolits a les pàgines anteriors. La major part dels problemes es refereixen a qüestions relacionades amb el càlcul d’àrees i de volums de figures i cossos geomètrics. Per a aquells que puguin estar interessats en les obres citades, fem l’observació que hi ha edicions d’aquests llibres en el fons antic de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, Secció Reserva, que ens ha facilitat gentilment l’obtenció de còpies de les seves pàgines.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 423
ESTRUCTURA I CONTEXT EN UNA COL·LECCIÓ DE PROBLEMES DE GEOMETRIA DEL SEGLE XVI...
423
Quan el grup amb què es treballa és avançat o ens trobem en un seminari més especialitzat ens agrada presentar directament les còpies del text original del segle XVI. Aquest procedir ens permet fer alguns comentaris sobre els caràcters tipogràfics de l’època, l’ús d’abreviatures o l’aparició de paraules o termes desconeguts o en desús en l’actualitat. El mateix terme «demanda» és un sinònim de problema. També són interessants els girs i expressions emprats per Pérez de Moya, ja que amb la seva riquesa són un contrapunt del vocabulari tan restringit emprat en els moderns textos escolars. Òbviament, amb altres alumnes poden o han de presentar-se versions més o menys simplificades, segons el criteri del professor. Tornant a les dues obres que són objecte de la nostra selecció direm, en primer lloc, que el seu autor aprofita el material d’una per a l’altra, la qual cosa no ens pot estranyar, ja que amb prou feines cinc anys separen l’aparició d’ambdós textos. De les 28 demandes que trobem en els Fragmentos, 26 es reprodueixen gairebé idènticament al Tratado, i se’n rebutgen dues que plantegen situacions inverses a d’altres ja exposades. Com que en el Tratado trobem trenta-una demandes, això significa, òbviament, que Pérez de Moya afegeix cinc problemes nous en aquesta obra. Hi ha, a més, altres diferències entre ambdues col·leccions: la més notable és l’estructuració. Així com en els Fragmentos no sembla haver-hi un ordre definit, llevat del d’agrupar les demandes per la similitud del plantejament, al Tratado l’autor estableix una classificació en tres categories seguint un criteri matemàtic: càlcul de distàncies o altimetria (3 demandes), d’àrees o planimetria (17 demandes) i de volums o estereometria (11 demandes). Resulta molt instructiu per als alumnes als qui es presenten aquestes col·leccions identificar alguns dels aspectes de més relleu que mostra una primera i superficial lectura. El primer d’aquests aspectes és la vinculació del context amb la realitat que presenten la majoria de les demandes plantejades (Núñez, 1995). Els contextos que apareixen, si els col·loquem en ordre de major a menor freqüència, són: sitges o graners on s’emmagatzemen els cereals, bótes o recipients per recollir el vi o l’aigua, construcció de murs o parets, càrrega suportada per les carretes, cenyidors per lligar feixos d’herba o llenya, sacs o costals per transportar grans o altres matèries, teles per a la confecció de vestits i cera per a la fabricació d’espelmes. En els cinc problemes que s’afegeixen al Tratado s’insisteix en el tema dels costals i se n’introdueix un de nou: els camps de cultiu. Tot això ens ve a mostrar les preocupacions més corrents d’una societat bàsicament agrària, a la qual precisament adreçava Pérez de Moya la seva geometria, de la mateixa manera que la seva aritmètica va enfocada a la compra-venda de productes, als complexos canvis entre els sistemes de mesures vigents als diferents llocs i a qüestions comercials en general. Si ara ens endinsem en l’estil matemàtic de les demandes hi ha un fet que destaca i que no deixa de sorprendre els nostres alumnes: l’alt percentatge de problemes que podem denominar de construcció geomètrica. En ells es demana, per exemple, a partir d’un recipient (sitja, bóta, costal, etc.) d’una determinada forma i dimensions, construir-ne un altre de forma igual o diferent, però amb àrea o volum doble o triple. Buscant l’explicació a aquest fet, que no té correspondència amb el tipus de problemes geomètrics que solen plantejar-se en els textos
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
424
27/10/09
15:16
Página 424
JOSEP M. NÚÑEZ ESPALLARGAS; JORDI SERVAT SUSAGNE
escolars actuals, suggerim donar una breu mirada a la situació econòmica, en general, i agrària, en particular, de la societat espanyola de finals del segle XVI. El notable increment de població que la caracteritza ve acompanyat i potenciat pel desenvolupament extensiu i intensiu del cultiu dels cereals i el cep. En la Relación histórico-geográfica de los pueblos de España, estudi encarregat per Felip II en l’últim terç del segle XVI, i que es conserva manuscrit en set volums a la Biblioteca d’El Escorial, es posa de manifest com en l’ancestral conflicte entre l’agricultor i el pastor, que durant l’edat mitjana i en el regnat d’Isabel I s’havia decantat clarament a favor del segon, amb Carles I i, sobretot, amb Felip II en sortia vencedor l’agricultor (Salomón, 1973: 68). També cal recordar que, a més de l’augment de població, les necessitats del nou mercat americà obligaven a augmentar la producció agrària. Aquest fet va ser especialment patent a Andalusia, on la puixança econòmica de Sevilla va fer que molts dels grans propietaris de terres invertissin en l’agricultura (Elliott, 1970: 147). Tot això havia de repercutir en la construcció i ampliació dels dipòsits i sitges per emmagatzemar els excedents de la producció. Creiem, per tant, que Pérez de Moya, en les seves demandes, no fa res més que donar resposta a una necessitat pràctica que es feia sentir en gran part del regne i especialment a les regions meridionals, que tan bé coneixia.
Figura 4.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 425
ESTRUCTURA I CONTEXT EN UNA COL·LECCIÓ DE PROBLEMES DE GEOMETRIA DEL SEGLE XVI...
425
La col·lecció de problemes geomètrics que estem comentant es pot adscriure també, en bona part, a la tipologia dels problemes de mesures, és per això que la presència dels sistemes d’unitats té aquí un paper molt important. Al lector modern, acostumat a les unitats del sistema mètric decimal i a la comoditat de les expressions decimals, el sorprèn la complexitat dels càlculs derivada de l’enrevessada i variada casuística dels antics sistemes d’unitats. Aquesta comparació és didàcticament útil, en especial si qui la fa és un futur professor de primària, per comprendre de primera mà els múltiples avantatges que aporta la unificació dels sistemes de mesura. Convé que puntualitzem que el nostre autor evita, en el desenvolupament de les solucions de les demandes, entrar en el detall dels canvis d’unitats, ja que, encara que no ho explicita, considera, sense cap dubte, que es tracta d’una qüestió ja coneguda pels lectors, per haver estat tractada àmpliament en la seva aritmètica. D’aquesta manera, intenta separar, amb una visió molt pedagògica, el problema geomètric que està analitzant del que seria una qüestió estrictament aritmètica, que ha de ser considerada d’una manera independent. A més, en moltes ocasions proposa en l’enunciat de la demanda unitats genèriques (parla de «medidas») que faciliten la resolució del problema geomètric, aïllant-lo de l’aritmètic. Un aspecte que destaquen els nostres alumnes del llibre, en ser analitzat, és l’ús dels recursos de càlcul utilitzats en les demandes de Pérez de Moya. Per assenyalar només els més evidents, esmentarem, en primer lloc, la ubiqüitat de les fraccions, determinada pel desconeixement dels nombres decimals. Encara que, en teoria, tots sabem operar amb fraccions, quan hem de posar aquest coneixement en pràctica, sense poder utilitzar un altre recurs, ens adonem dels avantatges que ofereixen les expressions decimals en el càlcul. Un altre recurs que el lector d’aquesta col·lecció troba a faltar és el del llenguatge algebraic, que permet simplificar i abreujar notablement l’escriptura, no solament de l’enunciat, sinó també de la resolució d’un problema. Aquí s’agraeix la ductilitat i fluïdesa lingüística de l’autor que intenta suavitzar la repetició tediosa de les descripcions. Notem que, si bé ja hem indicat una mica més amunt que Pérez de Moya és un dels primers en introduir en la seva Arithmètica un capítol dedicat a l’àlgebra, aquest concepte no s’utilitza fora d’aquest llibre. A les seves obres de geometria o d’altres matèries científiques l’àlgebra és completament ignorada. Finalment, la col·lecció de demandes de Pérez de Moya ens resulta d’utilitat com a font d’inspiració d’activitats matemàtiques per fer a l’aula. Per exemple, la manera com aquest autor du a terme la determinació aproximada del volum d’una bóta, ens ha permès plantejar aquesta qüestió i analitzar els diferents enfocaments que admet aquest problema. Un altre exemple, també molt fructífer, és el càlcul estimatiu del volum ocupat pel munt que es crea sobre un recipient quan es pretén omplir-lo al màxim. En conclusió, la utilització en l’ensenyament d’antigues col·leccions de problemes, com és el cas de la de Pérez de Moya, ens proporciona múltiples avantatges d’índole didàctica: permet obtenir informació indirecta sobre els interessos i preocupacions de l’època relacionades amb la matemàtica, comprendre millor l’evolució dels avenços teòrics i pràctics d’aquesta ciència, així com proporcionar-nos idees i suggeriments metodològics.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
426
Página 426
JOSEP M. NÚÑEZ ESPALLARGAS; JORDI SERVAT SUSAGNE
Bibliografia ELLIOTT, J. H. (1970), La España Imperial (14691716), Barcelona, Vicens Vives.
(que trata de la geometria pratica) (UB. Reserva 07 XVI-371-1).
Epistolario Español (1917), Madrid, Biblioteca de Autores Españoles, Rivadeneyra. (Carta del bachiller Juan Pérez de Moya a Don Juan Vázquez del Mármol).
PÉREZ DE MOYA, J. (1569), Arithmética practica y speculatiua, Alcalá de Henares, Andrés de Angulo (UB. Reserva 07 B-5/5/15).
NÚÑEZ, J. M. (1995), «Aspectos ideológicos en la contextualización de las matemáticas. Una aproximación histórica», Revista de Educación, 306, 293-314. PÉREZ DE MOYA, J. (1567), Obra intitulada fragmentos mathematicos: en que se tratan cosas de geometria y astronomia y geographia y philosophia natural y sphera y astrolabio y nauegacion y reloxes, Salamanca, Juan de Canova, Libro Primero
PÉREZ DE MOYA, J. (1573), Tratado de mathematicas: en que se contienen cosas de arithmetica, geometría, cosmographia y philophia natural: con otras varias materias necesarias a todas artes liberales y mecanicas…, Alcalá de Henares, Juan Gracián. Libro Segundo (Tratado de geometria pratica y speculatiua) (UB. Reserva 07 XVI-95-1). SALOMÓN, N. (1973), La vida rural castellana en tiempos de Felipe II, Barcelona, Planeta.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 427
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 427-436
LA TRIGONOMETRIA EN ELS INICIS DE LA MATEMÀTICA XINESA. ALGUNES IDEES PER TREBALLAR A L’AULA FÀTIMA ROMERO1; CARLES PUIG-PLA2; MARIA ROSA MASSA3; IOLANDA GUEVARA4 1
INSPECCIÓ DEL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ DE LA GENERALITAT DE
CATALUNYA. fromero1@xtec.cat 2
CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA (UPC).
carles.puig@upc.edu 3
CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA (UPC).
m.rosa.massa@upc.edu 4
IES BADALONA VII.
iguevara@xtec.cat
Paraules clau: matemàtica xinesa, Els Nou Capítols, procediment de la base i de l’altura (procediment «Gougu») Trigonometry at the beginning of Chinese Mathematics. Some ideas for teaching Summary: The Nine Chapters is the most important old Chinese mathematical text. It contains a chapter devoted to solving problems of triangles (chapter 9). The analysis of the method for solving problems —using the «base and height procedure» or «Gougu» procedure— together with the comprehension of later contributions of commentators led us to use old Chinese conceptions for training the XXI century students. Key words: chinese mathematics, The Nine Chapters, the base and height procedure («Gougu» procedure)
DOI: 10.2436/20.2006.01.126
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
428
27/10/09
15:16
Página 428
FÀTIMA ROMERO; CARLES PUIG-PLA; MARIA ROSA MASSA; IOLANDA GUEVARA
Introducció
Durant molt de temps l’Occident no ha parat prou atenció a la història de la matemàtica oriental i, en particular, de la matemàtica xinesa. Tanmateix, ja abans de la nostra era els xinesos conreaven les matemàtiques com s’ha evidenciat mitjançant els textos que, en el decurs dels darrers trenta anys, han estat analitzats per diferents especialistes (Li Yan & Du Shiran, 1987: 33-56; Jami, 1988; Volkov, 1994: 139-157; Cullen, 1996; Martzloff, 1997; Lloyd, 2001). Un dels antics textos xinesos de matemàtica que podem consultar des de fa poc temps, en una excel·lent edició crítica bilingüe —xinesa i francesa— és el de Els Nou Capítols sobre els procediments matemàtics. El grup d’Història de les Matemàtiques d’ABEAM (Associació de Barcelona per a l’Estudi i Aprenentatge de les Matemàtiques) treballa en el projecte «El naixement i desenvolupament de la trigonometria dins les diferents civilitzacions», que investiga l’evolució històrica dels conceptes trigonomètrics, tant pel que fa a l’estudi de textos de referència, com al disseny d’activitats d’aula per millorar el seu ensenyament.1 En aquest context s’han analitzat alguns problemes del capítol 9 d’aquella obra de la matemàtica xinesa, que pel seu contingut connecten directament amb els objectius del projecte. 1. Els antics textos matemàtics xinesos
Els primers textos xinesos dedicats a les matemàtiques que ens han arribat daten de l’època de la dinastia Han (206 aC - 220 dC). La unificació de l’Imperi xinès duta a terme per Qin Shi Huangdi (221 aC) i la posterior consolidació d’una administració centralitzada van afavorir la recopilació de coneixements en diferents àmbits dels sabers i, en particular, dels relacionats amb el camp de les matemàtiques (Chemla, s/d: 76). Al segle I dC es va compilar el text matemàtic que més influència posterior va tenir en la matemàtica xinesa, una obra que va ser objecte d’una important tradició de comentaris en els segles posteriors. Ens referim al Jiuzhang suanshu o Els Nou Capítols sobre els procediments matemàtics (a partir d’ara NC).2 Aquest no és el text matemàtic xinès més antic que ens ha arribat, com en algun moment s’havia pensat (Li Yan & Du Shiran, 1987: 33) ja que el Suanshushu o Llibre dels Procediments 1.
La investigació se centra en el període que abasta des de l’Antiguitat fins a l’època de Regiomontanus. Les obres ana-
litzades fins ara són els Elements d’Euclides (300 aC), l’Almagest de Ptolemeu (90 dC - 168 dC), Sobre les mides i distàncies del Sol i la Lluna d’Aristarc de Samos (310-230 aC), De triangulis Omnimodis de Regiomontanus (1436-1476) i Tractat sobre el quadrilàter complet (1260) de Nasir Al-Din Al-Tusi (1201-1274). Vegeu més informació sobre aquestes anàlisis a: Massa & Romero, 2003; Massa, 2005; Romero et al., 2007, i Guevara et al., 2008. 2.
Val a dir que el títol, literalment, és «Els procediments matemàtics en nou capítols». Tanmateix, per tal d’evitar confu-
sions (per exemple amb el Llibre dels procediments matemàtics o Suanshushu), s’ha adoptat el conveni de referir-se a aquest text de la manera que s’ha esmentat o simplement com a Els Nou Capítols. Potser la nomenclatura lligada a textos matemàtics clàssics occidentals ha fet que alguns historiadors s’hagin referit a aquesta obra com «Els Nou Capítols de l’art matemàtica» (Li Yan & Du Shiran, 1987: 33).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 429
LA TRIGONOMETRIA EN ELS INICIS DE LA MATEMÀTICA XINESA. ALGUNES IDEES PER TREBALLAR A L’AULA
429
Matemàtics, descobert el 1984 en una tomba que es va segellar l’any 186 aC, està considerat com el primer llibre xinès conegut dedicat estrictament a les matemàtiques. Es tracta d’una obra lligada a la gestió administrativa i la seva redacció va precedir alguns decennis la dels NC (Chemla & Shuchun, 2005: 3-4). D’altra banda, també durant la dinastia Han es va compondre el Zhoubi suanjing o Clàssic matemàtic del Gnòmon dels Zhou (s. I aC), un text relacionat amb la topografia, l’astronomia i el calendari (Cullen, 1996). Amb tot, el fet que els NC fos considerat un clàssic (jing) i que nombrosos matemàtics posteriors hi fessin referència ha fet que s’hagi comparat el paper que va desenvolupar aquesta obra a la Xina amb el que van exercir els Elements d’Euclides a l’Occident (Chemla, s/d: 76). 2. Els Nou Capítols sobre els procediments matemàtics (Jiuzhang Suanshu)
El text dels NC està estructurat, com el seu nom indica, en nou capítols. El capítol 1, «Camp rectangular», està dedicat al càlcul de les àrees de terres cultivades i al procediment per operar amb fraccions; el capítol 2, «Cereals», presenta problemes sobre proporcions (regla de tres) i, en particular, proporcions relacionades amb el procés d’intercanvi de cereals; el capítol 3, «Distribució per proporcions», s’ocupa de problemes sobre taxacions de mercaderies i d’altres tipus amb progressions aritmètiques i geomètriques resoltes totes amb proporcions; el capítol 4, «Amplada petita», a partir de l’àrea o el volum d’una figura o un cos geomètric es troben els costats o les cares (àrees). Es descriu la divisió entre fraccions i per extensió l’extracció d’arrels quadrades i cúbiques; el capítol 5, «Discutir les obres», descriu les mesures i els càlculs de volums de figures sòlides a partir de problemes sobre construccions de murs, dics i canals, característics de l’enginyeria del període Qin i Han; el capítol 6, «Taxes justes», fa referència a la distribució dels impostos de manera igualitària, segons la població i la distància a la capital on es recollien els impostos i per tant als dies que calia esmerçar en fer el desplaçament; el capítol 7, «Excedent i dèficit», té relació amb l’ús de les regles de falsa doble posició per resoldre problemes que reflecteixen els tipus de transaccions econòmiques de l’època; el capítol 8, «Files rectangulars» (Fangcheng), presenta el procediment de resolució de sistemes d’equacions lineals (que avui utilitzem amb el nom de regla del pivot) fent referència a la producció de cereals; en el procés de resolució d’alguns problemes apareixen coeficients negatius o nuls i es donen les regles per operar amb ells; i, finalment, el capítol 9, «Base i altura» (Gougu), que és el que ens interessa aquí, tracta sobre les múltiples aplicacions del «procediment de la base i de l’altura» (avui conegut com a teorema de Pitàgores) que s’enuncia en forma d’algorisme. També apareix en aquest capítol alguna equació de segon grau. A cada capítol se succeeixen els problemes amb una estructura semblant. L’enunciat amb dades numèriques concretes i la demanda de noves mesures o quantitats relacionades amb la situació plantejada. A continuació les respostes i després una breu descripció de l’algorisme de càlcul per trobar les solucions. El procediment descrit pretén ser una generalització, dóna
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
430
27/10/09
15:16
Página 430
FÀTIMA ROMERO; CARLES PUIG-PLA; MARIA ROSA MASSA; IOLANDA GUEVARA
una breu idea al lector dels càlculs que hauria de fer per resoldre situacions semblants amb unes altres dades però no justifica el procediment de càlcul. La justificació la introduiran els comentaristes del text clàssic en les successives edicions. El primer testimoni que designa els NC com un clàssic és el text del comentarista Liu Hui (263). Més tard, serà el comentarista Li Chunfeng (656) qui continuarà aquesta tradició. L’objectiu dels comentaristes dels NC era mostrar el procediment que conduïa a trobar el valor de les respostes en el text clàssic (Chemla & Shuchun, 2005: 27). Es tractava de demostrar la correcció dels algorismes emprats en la resolució de problemes fent explícit cada pas, explicant el significat de les operacions realitzades per elaborar el resultat final i establint que aquest resultat correspon a la qüestió formulada. Tot i que treballaven amb problemes concrets i aplicaven els algorismes a unes dades concretes, sovint feien referència al procediment emprat més que a l’obtenció del resultat. En alguns casos, el comentarista Liu Hui canvia l’enunciat d’un problema del text clàssic sense canviar els valors numèrics per tal de facilitar la interpretació de cadascun dels passos que fa per mostrar la correcció de l’algorisme. En altres, es modifiquen els valors numèrics sense canviar la situació. Un dels exemples que il·lustren aquest darrer cas és un problema que proposa trobar el volum d’una piràmide truncada. El que pretén el comentador amb els nous valors és facilitar la descomposició de la figura en tres figures iguals. Apareix aquí un nou element de la pràctica matemàtica dels comentadors, que són els auxiliars visuals. S’ha de remarcar que als NC no es fa cap referència a figures ni a cap altra forma de visualització. La idea de «demostració» subjacent en els comentaris dels NC difereix, doncs, considerablement del mètode axiomàtic deductiu dels Elements d’Euclides, que és per al món occidental el model per excel·lència de procediment demostratiu. 2.1. El capítol 9: base (gou) i altura (gu)
El títol d’aquest capítol, íntegrament consagrat al triangle rectangle, pren el seu nom del primer dels procediments que es presenten, el que avui en dia coneixem com a teorema de Pitàgores i que en el text s’anomena Procediment de la base i de l’altura.3
3.
Si bé la majoria de temes tractats en els NC apareixien en el Llibre dels procediments matemàtics (Suanshushu), els
temes tractats en aquest capítol només els trobem anteriorment en el Clàssic matemàtic del Gnòmon dels Zhou, dedicat a l’astronomia, els calendaris i la cosmografia, elaborat també durant la dinastia Han. En el prefaci que Lui Hui fa a l’edició comentada dels NC (263), explica que en aquesta obra hi va trobar l’expressió «dobles diferències», en va buscar el significat i va escriure un comentari sobre aquest mètode que va ser afegit com a apèndix en el Gougu dels NC. Cap al segle VII aquest apèndix es va separar dels NC i es va convertir en un treball independent, el Clàssic matemàtic de l’illa marítima.
Els problemes que conté recorden els enunciats de la segona part del capítol 9 perquè es recolzen en vistes realitzades amb l’ajuda de gnòmons o d’altres dispositius per determinar distàncies o mesures inaccessibles. Aquests problemes inspirats en l’astronomia i la topografia van esdevenir un clàssic en els tractats posteriors xinesos.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 431
LA TRIGONOMETRIA EN ELS INICIS DE LA MATEMÀTICA XINESA. ALGUNES IDEES PER TREBALLAR A L’AULA
431
«BASE (GOU) I ALTURA (GU) ES MULTIPLIQUEN CADA UNA PER SI MATEIXES, SE SUMEN (ELS RESULTATS) I ES DIVIDEIXEN PER EXTRACCIÓ DE L’ARREL QUADRADA, EL QUE DÓNA ÉS LA HIPOTENUSA.»4
Els 24 problemes del capítol 9 estan constituïts per dos blocs, el primer de l’1 al 12 i el segon del 13 al 24, tot i que el 24, pel seu enunciat i pel procediment de resolució, seria més propi del primer (Chemla & Shuchun, 2005: 665).5 En els dos blocs, els primers problemes plantegen situacions geomètriques generals, sense context, però sempre amb valors numèrics concrets. En els problemes següents, l’enunciat situa un context «real» que, un cop interpretat, duu a la situació inicial dels primers problemes sense context. En el primer bloc, els problemes de context tracten de canyes recolzades a la paret, submergides en estanys o de bastons que cal fer passar per una porta. En tots els casos cal trobar les dimensions, amplades, llargades, altures, etc., de manera que el procés sempre remet a la resolució d’un triangle rectangle pel procediment de la base i de l’altura. En el segon bloc, els primers problemes parlen de moviments de persones en direccions sud i est, i de la visualització d’objectes des d’aquestes posicions. Els darrers plantegen situacions que es resolen fent observacions visuals amb l’ajuda de gnòmons o d’altres dispositius per determinar distàncies o mesures inaccessibles. El procés duu a la resolució d’un triangle rectangle pel procediment de la lü. Pels antics matemàtics xinesos, dos conjunts de quantitats «estaven en lü» quan la relació entre les quantitats del primer conjunt era la mateixa que la relació entre les quantitats del segon. En el cas que ens ocupa, aquest procediment consisteix a comparar el triangle donat amb un altre de semblant. Els tres primers problemes del capítol 9 plantegen els tres casos possibles de resolució d’un triangle rectangle, exemplificat amb la terna (3,4,5). S’enuncien, es dóna la resposta i, a continuació, el text inclou el procediment de la base i l’altura.6 En l’edició de Chemla i Shuchun s’alterna el clàssic amb els comentaris de Lui Hui i de Li Chunfeng. En aquest sentit Lui Hui escriu:7 La base multiplicada per ella mateixa fa un quadrat vermell, l’altura per ella mateixa un quadrat blau-verd, i es fa de tal manera que es recomponen els uns amb els altres; partint del fet que es guarden els fragments que queden sense bellugar, es genera per
4.
Chemla & Shuchun, 2005: 705. Les citacions del text clàssic les indiquem en majúscules.
5.
En l’experiència a l’aula de 3r d’ESO (Ensenyament Secundari Obligatori) realitzada durant el curs acadèmic 2007-
2008 a l’IES (Institut d’Ensenyament Secundari) Badalona VII, es va constatar que el problema 24, atès el seu procediment de resolució, correspondria al primer bloc. 6.
Enunciat a l’inici d’aquest apartat.
7.
Com en l’edició comentada, s’indica amb majúscules el text clàssic i en minúscules els comentaris de Lui Hui. Si els
comentaris són de Li Chunfeng s’indica explícitament.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
432
27/10/09
15:16
Página 432
FÀTIMA ROMERO; CARLES PUIG-PLA; MARIA ROSA MASSA; IOLANDA GUEVARA
reunió l’àrea del quadrat de costat la hipotenusa. Dividint aquesta per extracció de l’arrel quadrada donarà la hipotenusa. ALTRAMENT, L’ALTURA (GU) MULTIPLICADA PER ELLA MATEIXA, ES RESTA DE LA HIPOTENUSA MULTIPLICADA PER ELLA MATEIXA. ES DIVIDEIX EL QUE QUEDA PER L’EXTRACCIÓ DE L’ARREL QUADRADA, EL QUE DÓNA ÉS LA BASE (GOU). Li Chunfeng i els seus associats comenten respectuosament: En aquest procediment, amb l’ajuda de les àrees (mi) de la base (gou) i de l’altura (gu), es genera per reunió l’àrea (mi) de la hipotenusa. El quadrat de costat de la base (gou) és a l’interior [del quadrat de costat l’altura (gu)], de fet la base (gou) és més curta que l’altura (gu). Si fem de manera que l’altura (gu) multiplicada per ella mateixa la restem de la hipotenusa multiplicada per ella mateixa, el que dóna és el quadrat de la base (gou). És per això que dividint pel mètode de l’arrel quadrada obtenim la base (gou). (Chemla & Shuchun, 2005: 705-706)
Els comentaris de Lui Hui i Li Chunfeng descriuen figures geomètriques que no apareixen en el text; les utilitzen per justificar els algorismes del text clàssic, a través del procediment de recomposició de figures i conservació de les àrees.8 Diferents autors (Cullen, 1996: 206-216) (Chemla & Shuchun, 2005: 665) opten per reconstruccions semblants, on, fent servir la terminologia més emprada actualment, anomenen a la base, b l’altura i c la hipotenusa:
Figura 1.
8.
Figures geomètriques corresponents a la «primera figura fonamental».
Les figures geomètriques són els auxiliars visuals descrits al començament de l’apartat 2.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 433
LA TRIGONOMETRIA EN ELS INICIS DE LA MATEMÀTICA XINESA. ALGUNES IDEES PER TREBALLAR A L’AULA
433
Al llarg de tot el capítol els comentaristes fan al·lusió a dues figures fonamentals,9 la primera de les quals s’utilitza per justificar el procediment del triangle rectangle (problemes 1, 2, 3) i més endavant per justificar el problema 11. 3. Algunes idees per treballar a l’aula
Els problemes del capítol 9 es van treballar durant tres setmanes en un grup de 3r d’ESO de l’IES Badalona VII durant el curs 2007-2008. L’objectiu d’aquesta experiència era presentar a l’alumnat una col·lecció de problemes contextualitzats sobre triangles rectangles on calia utilitzar diferents conceptes i procediments: — el teorema de Pitàgores; — la semblança entre figures i la seva utilització per trobar costats desconeguts mitjançant les proporcions corresponents; — la resolució d’equacions de 1r grau; — el procediment de la substitució quan es treballa amb més d’una incògnita. Alguns d’aquests continguts havien estat treballats en cursos anteriors i els altres es treballaven per primera vegada. Altres qüestions conjunturals que van aparèixer en la resolució dels problemes del capítol 9 a l’aula van ser: — les unitats de mesura utilitzades, que tot i ser desconegudes, seguien també el sistema decimal; — l’orientació referida als punts cardinals: l’est on nosaltres hi posaríem l’oest i el sud on hi posaríem el nord. Introduir un context del passat i d’una altra cultura, on es resolen problemes que encara són actuals, mostra a l’alumnat la universalitat d’aquesta disciplina, alguns trets de la seva història i diferents enfocaments per tractar una mateixa situació. En aquesta primera experiència de portar a l’aula els problemes del capítol 9, la resolució es va realitzar pels procediments numèrics i algebraics que encaixaven amb els coneixements previs que els alumnes havien adquirit a 2n d’ESO. Queda ara per estudiar la viabilitat i la conveniència de plantejar la resolució d’aquests problemes a l’aula utilitzant els 9.
L’expressió «primera figura fonamental» és un quadrat de costat a + b (suma de catets) que conté inscrit el quadrat
de costat c (hipotenusa) (Chemla & Shuchun, 2005: 673). Val a dir que, tot i que no la tractem aquí, hi ha una «segona figura fonamental», introduïda per Liu Hui en el problema 9.6, que consisteix en el quadrat de costat c (hipotenusa) on s’hi capiculen els quadrats de costats a i b (catets). Aquest auxiliar visual permet trobar els catets del triangle quan es coneix c (hipotenusa) i la diferència entre els catets (b – a).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
434
27/10/09
15:16
Página 434
FÀTIMA ROMERO; CARLES PUIG-PLA; MARIA ROSA MASSA; IOLANDA GUEVARA
procediments xinesos antics, és a dir, seguint les indicacions de l’algorisme clàssic o bé mitjançant el procediment de recomposició de figures i conservació de les àrees introduït pels comentaristes posteriors. Es presenten a continuació el problema 6, com a mostra dels tipus de problemes del primer bloc (procediment del triangle rectangle), i el problema 16, com a mostra dels del segon bloc (semblança de triangles). Problema 6
Suposem que tenim un estany quadrat de 1 zhang de costat, en el centre del qual hi ha una canya que sobresurt 1 chi del nivell de l’aigua. Quan estirem la canya cap a la riba, queda just a la superfície. Es demana quant valen, respectivament, la fondària de l’estany i la longitud de la canya.10 Resposta: (5, 12, 13) Figura 2.
Il·lustració corresponent al problema 6.
Problema 16
Suposem que tenim una vil·la quadrada de 200 bu de costat i que al centre de cada costat hi ha una porta. A 15 bu de la porta est de la vil·la hi ha un arbre. Es demana a quants bu a l’exterior de la porta sud cal anar per veure l’arbre. Resposta: 666 bu i 2/3 de bu Figura 3.
Il·lustració corresponent al problema 16.
4. Conclusions
La utilització explícita de textos històrics a l’aula és un recurs per millorar l’aprenentatge de l’alumnat. En aquest cas, la recent traducció crítica al francès de Els Nou Capítols és una eina per abordar l’estudi d’un text de referència en la matemàtica xinesa i, alhora, facilita la introducció d’altres procediments en la resolució de problemes, diferents als que els alumnes estan habituats a utilitzar. 10.
Els dibuixos il·lustratius són actuals i es troben a la presentació de Chemla del capítol 9 (Chemla & Shuchun, 2005:
667-669).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 435
LA TRIGONOMETRIA EN ELS INICIS DE LA MATEMÀTICA XINESA. ALGUNES IDEES PER TREBALLAR A L’AULA
435
L’experiència realitzada durant tres setmanes en una classe de 3r d’ESO ha evidenciat que, a través de la resolució dels problemes del capítol 9, els alumnes han combinat processos i continguts matemàtics que habitualment utilitzen per separat. Pel que fa als processos: — S’han hagut d’interpretar enunciats referits a situacions concretes mitjançant representacions adequades que permetin la comprensió del que es plantejava. — S’ha treballat en grups de quatre i, per tant, s’ha afavorit la comunicació del pensament matemàtic per tal d’arribar a un consens sobre l’estratègia més adequada. — S’han efectuat connexions entre diferents continguts matemàtics: la geometria i l’àlgebra. En relació amb els continguts matemàtics pròpiament dits: — S’ha compaginat l’aplicació del teorema del triangle rectangle amb la semblança de triangles. — S’han resolt equacions per mètodes algebraics i per mètodes geomètrics a través del càlcul de superfícies. — S’ha emprat el procediment de la substitució per resoldre problemes amb més d’una incògnita. — S’ha consolidat el concepte de sistema d’unitats i s’ha practicat el canvi d’unitats. — S’ha posat de manifest la relativitat de la referència per situar els punts cardinals: N, S, E i O. La introducció a l’aula de conceptes i procediments a partir de contextos històrics és una experiència força enriquidora tant per a l’alumnat com per al professorat que la proposa. L’alumnat ha de desenvolupar unes capacitats que no es requereixen en activitats més estàndards, i ha de saber aplicar coneixements que ha après, sovint descontextualitzats, a situacions complexes. La majoria d’activitats que es plantegen requereixen la discussió en grup. La consegüent verbalització, a més d’afavorir la comprensió, permet al professorat valorar habilitats dels alumnes que romandrien ocultes en altres tipus d’activitats.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
436
27/10/09
15:16
Página 436
FÀTIMA ROMERO; CARLES PUIG-PLA; MARIA ROSA MASSA; IOLANDA GUEVARA
Bibliografia CHEMLA, K. (s/d), «Aperçu sur l’histoire des mathématiques en Chine Ancienne dans le contexte d’une histoire internationale», 71-90. Article on line:
MARTZLOFF, J.-C. (1997), A history of Chinese mathematics, Berlin/Heidelberg/New York, Springer-Verlag.
http://www.reunion.iufm.fr/dep/mathematiques/Se minaires/Resources/Chem”la22.pdf
MASSA, M. R. (2005), «L’ensenyament de la trigonometria. Aristarc de Samos (310-230 aC)». A: GRAPI, P.; MASSA, M. R. (eds.), Actes de la I Jornada sobre la Història de la Ciència i l’Ensenyament, Barcelona, SCHCT, 95-101.
CHEMLA, K.; SHUCHUN, G. (eds.) (2005), Les Neuf Chapitres, le classique mathématique de la Chine ancienne et ses commentaires [edició crítica bilingüe], París, Dunod. CULLEN, C. (1996), Astronomy and Mathematics in Ancient China: The Zhou bi suan jing, Cambridge/New York, Cambridge University Press. GUEVARA, I.; MASSA, M. R.; ROMERO, F. (2008), «Enseñar matemáticas a través de su historia: algunos conceptos trigonométricos», Epsilon, 97-107. JAMI, C. (1988), «Une histoire chinoise du “nombre π”», Archive for History of Exact Sciences, 38, 1, 39-50. LI YAN & DU SHIRAN (1987), Chinese Mathematics. A Concise History, Oxford, Clarendon Press. LLOYD, G. E. R. (2001), Explorant la ciència antiga, Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.
MASSA, M. R.; ROMERO, F. (2003), «De la Geometria a la Trigonometria: El teorema de Ptolemeu». A: BATLLÓ, J. et al. (eds), Actes de la VII Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT, 153-159. ROMERO, F.; GUEVARA, I.; MASSA, M. R. (2007), «Els Elements d’Euclides. Idees trigonomètriques a l’aula». A: GRAPI, P.; MASSA, M. R. (eds.), Actes de la II Jornada sobre la Història de la Ciència i l’Ensenyament, Barcelona, SCHCT, 113-120. VOLKOV, A. (1994), «Transformations of Geometrical objects in Chinese Mathematics and their evolution». A: ALLETON, VIVIANE & VOLKOV, ALEXEI (eds.), Notions et perceptions du changement en Chine, París, Collège de France / Institut des Hautes Études Chinoises, vol. XXXVI, 133-148.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 437
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 437-444
PHILOSOPHIE DES MATHEMATIQUES ET FORMATION DES PROFESSEURS STAGIAIRES M. THOMAS DE VITTORI GROUPE REFOREHST. IUFM DE BRETAGNE – BREST – France. Thomas.de-vittori@bretagne.iufm.fr
Paraules clau: philosophie des mathématiques, épistémologie, enseignement, formation des maîtres Philosophy of mathematics and teachers training Summary: In this article, through the analysis of teachers training sessions and questionnaires about teachers’ and students’ representations, we present one of the didactic issues of an epistemological training. Teachers’ epistemological views are not only of a platonic type. They are numerous and deeply anchored. Teachers’ representations are generally in agreement with students’ views on mathematics but sometimes, on some specific aspects, they enter in contradiction with them. In these cases, education in philosophy and history of sciences can be helpful in allowing teachers to become conscious that beyond knowledge, they impart a certain vision of mathematics and science. Key words: philosophy of mathematics, epistemology, teaching, teacher training
Introduction
En France, les instructions officielles incitent plus que jamais à convier les athématiques lors d’approches dans lesquelles prennent place plusieurs disciplines scientifiques ou non (thèmes de convergences, utilisation d’éléments d’histoire...). Cependant, le rôle des mathématiques dans l’enseignement, et plus particulièrement dans l’enseignement
DOI: 10.2436/20.2006.01.127
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
438
27/10/09
15:16
Página 438
M. THOMAS DE VITTORI
des sciences, comporte de multiples facettes qui vont de la vision utilitaire d’une discipline dont le calcul serait le seul objet, à la véritable caution scientifique lors de processus de modélisation. Ainsi, au-delà du professeur de mathématiques, c’est une certaine représentation de cette discipline qui entre en jeu et qui doit interroger la formation des enseignants. Deux questions peuvent alors se poser: Quel est l’état de la réflexion des futurs professeurs de mathématiques sur leur discipline? Quels enjeux pour l’enseignement? Afin de tenter de répondre à ces deux questions, nous présenterons et analyserons dans un premier temps des expériences de formation, puis nous aborderons quelques questions relatives à la place de l’épistémologie du professeur dans l’enseignement des sciences. 1. Philosophie des mathématiques et formation des professeurs de mathématiques
L’épistémologie ne faisant pas partie des cursus des étudiants de science, nous pourrions penser que les stagiaires arrivent avec une posture neutre sur ces questions. Or, l’étude de séances d’épistémologie où se mêlent questions ouvertes, expériences de pensée et lecture de textes philosophiques, montre qu’il n’en est rien et que chaque futur professeur possède une certaine épistémologie spontanée dont les implications sur l’enseignement ne doivent pas être sous-estimées. L’idée d’un travail avec de futurs professeurs de mathématiques sur la philosophie des mathématiques est née d’une double interrogation. Il s’agissait tout d’abord de questionner les stagiaires sur les conceptions intuitives et immédiates de leur discipline. Ce faisant, et indépendamment de ce premier aspect, l’objectif était également de tester la persistance du réalisme platonicien souvent présenté comme la philosophie spontanée de tout mathématicien. Compte tenu de ces objectifs, une séance de trois heures, dont l’intitulé «Philosophie et philosophie des mathématiques» était volontairement vague, a été proposée aux stagiaires. Cette séance comportait trois étapes distinctes, plus ou moins indépendantes. La première consistait en une simple question sur la définition des mathématiques. Chaque stagiaire devait répondre anonymement et individuellement sur une petite feuille. La deuxième étape était une activité durant laquelle nous avons cherché à définir où se trouvait une figure géométrique. Cette phase a été clairement menée afin de tester la persistance d’une philosophie de type platonicienne chez les futurs professeurs de mathématiques. La troisième et dernière étape fut un temps d’échanges à partir de cinq textes d’auteurs représentatifs des grands courants de pensée concernant les mathématiques. La lecture et l’étude de ces textes étaient l’occasion d’apporter quelques éléments théoriques visant à enrichir les connaissances des stagiaires sur ces questions et permettre ainsi d’étayer leurs réflexions futures. Lorsqu’on pose la question «Quelle définition donneriez-vous des mathématiques?» les réponses des stagiaires sont très variées tant dans leur nature (longueur, niveau de réflexion)
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 439
PHILOSOPHIE DES MATHEMATIQUES ET FORMATION DES PROFESSEURS STAGIAIRES
439
que dans les thèses philosophiques sous-jacentes. Les stagiaires ont utilisé indifféremment les termes de science, discipline, activité pour qualifier les mathématiques. Nous n’analyserons pas ce point car la distinction entre ces trois expressions ne nous semble pas, dans le cadre d’un travail avec des non spécialistes en philosophie, jouer un rôle fondamental. À la lecture des productions, nous avons pu assez facilement les regrouper et distinguer quatre grands thèmes et un cinquième contenant une seule réponse que nous avons placée à part. Quelques exemples sont rappelés ci-dessous. Les catégories sont placées dans l’ordre des effectifs, des plus nombreux au moins nombreux. Le nombre de réponses concernées est mis entre parenthèses. A - Science ayant un objet propre (11 réponses) • Science abstraite qui repose sur les nombres, le calcul?! • Science qui étudie les nombres et la géométrie • Science des nombres • C’est une matière qui étudie les nombres, la géométrie, la logique B - Science sans objet propre (7 réponses) • C’est une science • C’est une matière qui permet de conceptualiser des données purement abstraites • C’est une science de l’abstrait • Réflexion abstraite C - Outil pour les autres sciences (4 réponses) • Mathématiques: outil pour les sciences expérimentales • Étude théorique des sciences D - Une activité pour l’homme (3 réponses) • Une science nous aidant à construire notre raisonnement E - Un objet philosophique (1 réponse) • Science née du concept d’unité Ce découpage n’est évidemment pas exclusif car sauf à avoir préalablement réfléchi à ces questions, rares sont les personnes pouvant répondre en une phrase; ce qui crée inévitablement une marge d’interprétation. C’est également pour des raisons de niveau de conceptualisation que nous mettons la réponse «Science née du concept d’unité» à part. Cette définition des mathématiques renvoie visiblement aux théories platoniciennes sur l’Un. Si elle signifie bien ce que nous croyons, elle témoigne d’un questionnement préalable qui détone par rapport à l’ensemble. Dans l’absolu, elle devrait être rattachée à la catégorie A. Excepté cet élément un peu particulier, la grande majorité des réponses (18 sur 26) fait des mathématiques une science abstraite, avec ou sans objet propre. Les représentations sont toujours assez intuitives mais il est intéressant de remarquer que l’idée d’outil pour les autres disciplines apparaît très peu. Les mathématiques restent perçues comme un monde clos exclusi-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 440
440
M. THOMAS DE VITTORI
vement auto-productif. Concernant les réponses du groupe D, elles font apparaître, outre un cartésianisme certain quand à l’utilité des mathématiques, une réflexion d’ordre pédagogique sur la discipline. Cet aspect est évidemment une qualité pour des enseignants mais il demeure intéressant de le voir apparaître comme le caractère essentiel d’une représentation immédiate des mathématiques. Ce point positif masque peut-être une méconnaissance de cette discipline à d’autres niveaux et en particulier celui de la recherche. Les réponses étant anonymes, il est impossible d’abonder dans ce sens ou non à l’issue de cet unique moment. La prédominance des catégories A et B a été confirmé sur un deuxième groupe de stagiaires, pour lesquels la répartition est donnée ci-dessous. A - Science ayant un objet propre (8 réponses) B - Science sans objet propre (4 réponses) C - Outil pour les autres sciences (4 réponses) D - Une activité pour l’homme (1 réponses) F - Le fondement des sciences (1 réponse) Comme pour le premier groupe, une réponse ne s’insère pas naturellement dans la classification proposée, elle a donc été mise à part (groupe F). 2. Le réalisme platonicien persiste-t-il?
Comme nous l’avons annoncé, l’un des objectifs de ces temps de formation était de voir si le réalisme platonicien apparaissait spontanément comme la philosophie du professeur de mathématiques, ou sinon, quelle résistance existait face à ces thèses. Par un débat sur la définition du lieu d’une figure géométrique, l’idée qui fut mise à l’épreuve est celle de l’existence des objets mathématiques en dehors de toute activité humaine. Le déroulement de l’expérience et sa conclusion montrèrent assez clairement la prédominance du réalisme platonicien chez les professeurs de mathématiques. Toutefois cette conclusion n’était pas partagée par tous et certains professeurs se déclarèrent clairement opposés à cette idée. 3. Représentations et enjeux d’une formation épistémologique
Les expériences analysées précédemment mettent en évidence une certaine constance dans les conceptions philosophiques. Néanmoins, si la grande majorité des professeurs stagiaires adhèrent spontanément à un réalisme platonicien élémentaire, certains d’entre-eux ne le font pas. Les effets statistiques ne doivent donc ne pas masquer le fait que chaque professeur a sa propre épistémologie et que c’est elle qui prend sens lorsqu’il se trouve face à ses élèves. Comme le souligne les programmes officiels (classe de seconde, BO HS n°2 30 août 2001), «le programme est une trame à partir de laquelle le professeur construit son enseignement. Il ne doit pas perdre de vue que, par le choix des exemples traités et de la progression suivie, par le vocabulaire imagé employé, par sa manière personnelle de raconter
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 441
441
PHILOSOPHIE DES MATHEMATIQUES ET FORMATION DES PROFESSEURS STAGIAIRES
l’histoire de certaines idées, il transmet une image des mathématiques importante pour l’avenir de ses élèves». Le point de vue des professeurs ayant été évoqué, qu’en est-il de la perception des mathématiques par les élèves? Pour essayer de saisir les conceptions des élèves, il est difficile de le faire de manière frontale comme dans le cas d’adultes. Nous avons donc opté pour l’utilisation d’un questionnaire. Ce questionnaire comportait dix propositions concernant l’activité mathématiques pour lesquelles on devait exprimer son accord ou désaccord. Ce document a été proposé à plusieurs classes, de la sixième à la seconde, pour un total de 143 élèves. Afin de faciliter la lecture et l’interprétation, nous avons regroupé les résultats (Tout à fait d’accord et Plutôt d’accord dans une catégorie Oui, et Plutôt pas d’accord et Pas d’accord du tout dans une catégorie Non) et tracé le diagramme des réponses. Résultas groupés
Oui Non
Faire des calculs
Figura 1.
Mesurer sur des figures
Observer Imaginer des des figures, solutions des
Trouver une solution
Essayer plusieurs cas, faire
Faire des figures
Faire des Écrire raisonune démostrarion nements
Utiliser un ordinateur ou une
Résultats pour les professeurs stagiaires.
Cette représentation graphique permet de constater immédiatement l’accord général des élèves sur les phrases proposées. Nous ne les donnons pas ici, mais les graphiques par classes offrent les mêmes résultats. Il n’y a pas de différences entre une classe de sixième, une classe de quatrième ou une classe de seconde. Pour les élèves, les mathématiques sont une activité complète qui comprend à la fois de l’observation et des mesures, des essais et des figures, puis des calculs et des démonstrations. L’imagination est considérée comme faisant partie intégrante des mathématiques, et l’ordinateur est accepté comme outil dans cette discipline. Les représentations des élèves sont riches mais surtout elles sont conformes à ce qu’attend d’eux l’institution. Par exemple, le programme de première scientifique (annexe 2, BO HS n°7 31 août 2000) place au centre de la formation scientifique un noyau caractérisé par quatre verbes: observer, abstraire, expérimenter et démontrer. Le texte précise que cette liste n’est pas une trame linéaire et que «ces quatre composantes entretiennent entre elles des rapports dialectiques, l’une appelant l’autre ou s’appuyant sur elle, au gré du travail mathématique réalisé». Tant pour les élèves que pour l’institution, l’observation et
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 442
442
M. THOMAS DE VITTORI
l’expérimentation sont de réels moments d’activités mathématiques. L’étude ayant porté sur des classes couvrant presque la totalité du cursus secondaire général, ces résultats montrent que l’enseignement reçu stabilise une certaine conception des mathématiques, cette dernière étant issue de l’interaction entre les choix institutionnels et les conceptions des enseignants. Si les enseignants aguerris ne s’étonnent pas des résultats du questionnaire précédent, la même étude sur un groupe de professeurs stagiaires montre certaines divergences. Pour cette partie de l’étude, un questionnaire identique à celui proposé aux élèves a été soumis aux futurs professeurs. Il n’y avait pas obligation de réponse et le questionnaire pouvait être anonyme si le professeur interrogé le souhaitait. Les résultats ont été regroupés comme précédemment et le graphique obtenu est donné ci-dessous. Résultas groupés
Oui Non
Faire des calculs
Figura 2.
Mesurer sur des figures
Observer Imaginer des figures, des des solutions
Trouver une solution
Essayer plusieurs cas, faire
Faire des figures
Écrire Faire des une raisondémostrarion nements
Utiliser un ordinateur ou une
Résultats pour les professeurs stagiaires.
En comparant ce graphique avec le graphique élèves, on remarque immédiatement leur similarité à part pour deux questions. La première concerne l’utilisation de l’ordinateur. Pour les stagiaires, l’outil informatique ne fait pas partie avec certitude de l’activité mathématique. Nous n’analyserons pas en profondeur cet élément ici car la proportion 50% 50% relevée nécessiterait d’être confirmée par des statistiques à plus grande échelle. Notons toutefois que cette tendance peut trouver son origine dans le cursus des stagiaires. Pour la plupart, les jeunes professeurs étaient dans le secondaire à une période où l’informatique n’était pas aussi présente qu’actuellement, ils ont donc peu côtoyé cet outil. La deuxième chose est que le niveau de recrutement des professeurs certifiés est la licence. Les stagiaires n’ont donc pas nécessairement rencontré le quotidien des recherches en mathématiques pour lesquelles les calculateurs sont souvent indispensables. Contrairement à l’informatique, la deuxième proposition pour laquelle les résultats divergent est beaucoup plus tranchée. À peine 20% des professeurs stagiaires estiment que «mesurer sur des figures» est synonyme d’activité mathématique. Cet élément est révélateur
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 443
PHILOSOPHIE DES MATHEMATIQUES ET FORMATION DES PROFESSEURS STAGIAIRES
443
de nos premières conclusions sur les conceptions des jeunes professeurs sur leur discipline. Nous l’avons vu, pour la grande majorité d’entre eux, les mathématiques sont une science abstraite dont la réalisation la plus exemplaire réside dans le raisonnement et la démonstration. Pour le groupe interrogé, près de 90% des professeurs considèrent que faire des mathématiques, c’est «écrire une démonstration» et 100% diront que c’est aussi «faire des raisonnements». Notons également que «faire des calculs» est perçu généralement comme une véritable activité mathématique. Comme nous pouvons le lire dans l’un des documents d’accompagnement du collège (Document d’accompagnement Grandeurs et mesures Octobre 2007), «les grandeurs ont longtemps occupé une place importante dans l’enseignement des mathématiques, à l’école et au collège. Puis leur place s’est beaucoup réduite, notamment dans la période des mathématiques modernes, au profit des nombres». Les professeurs stagiaires sont certainement les héritiers de ces mouvements dans l’enseignement car «la plupart des professeurs ont fait leurs études à un moment où les grandeurs étaient bannies de l’enseignement des mathématiques». Cette première interprétation joue très certainement un rôle dans la mise en place des conceptions des jeunes professeurs, mais une autre hypothèse, moins globale est possible. 4. Perspectives
Dans notre étude, nous avons tenté de montrer que les conceptions des mathématiques chez les professeurs stagiaires sont riches et profondément ancrées. Dans la plupart des cas, l’épistémologie du professeur est conforme à la fois à celle des élèves et à celle attendue par l’institution. Cependant, nous avons vu que certaines représentations des stagiaires s’éloignent jusqu’à parfois s’opposer à celles de leurs élèves. Les programmes officiels prônent une certaine forme de démarche d’investigation en mathématiques. Les élèves doivent expérimenter, observer... dans le cadre d’activités bien choisies. Pour le travail de mesure, le désaccord conceptuel entre élèves et professeur risque d’entraîner l’échec des apprentissages. L’histoire et la philosophie des mathématiques prennent place à plusieurs niveaux dans le contexte scolaire. Il y a tout d’abord celui de l’élève. L’introduction de séances historiques et épistémologiques comme le préconisent certains programmes (programme de première S, paragraphe 3) permet de transmettre des connaissances sur les auteurs et les concepts marquants dans la genèse de cette discipline. Mais il y aussi le niveau du professeur. Les étudiants en sciences ne suivent généralement pas d’enseignement d’histoire de leur discipline. Les lauréats aux concours d’enseignement arrivent donc avec les seules représentations acquises lors de leur propre scolarité. Or cette image des mathématiques tant dans leurs objets que dans leurs méthodes est parfois décalée, voire anachronique par rapport à celle de leurs élèves. Le nouveau cahier des charges de la formation des maîtres avait rappelé l’importance de l’acquisition d’éléments d’histoire et de philosophie des sciences par les enseignants. Ceci est à la fois nécessaire au quotidien dans la classe, mais aussi engage les représentations des nouvelles générations à long terme.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
444
Página 444
M. THOMAS DE VITTORI
Références Programmes officiels de l’enseignement secondaire en France. Eduscol: http://eduscol.education.fr GUILBERT, L. (1992), «L’idée de science chez des enseignants en formation; une analyse quantitative et qualitative à partir d’un test», The Canadian Journal of Higher Education, 22 (3), 76-107. HODSON, D. (1985), «Philosophy of science, science and education», Studies in Science Education, 72 (1), 19-40.
KING, B. B. (1991), «Beginning teachers’ knowledge of and attitudes toward history and philosophy of science», Science Education, 75 (1), 135-141. MATTHEWS, M. R. (1994), Science teaching. The role of history and philosophy of science, Routledge. TSAI, C.-C. (2007), «Teachers’ scientific epistemological views: The coherence with instruction and students’ views», Science Education, 91 (2), 222243.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 445
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 445-450
EL LABORATORI DE FÍSICA I QUÍMICA DE L’INSTITUT «JOAN BRUDIEU» DE LA SEU D’URGELL. UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA M. ROSA TOMÀS I REIG IES «JOAN BRUDIEU» DE LA SEU D’URGELL. Mtomas17@xtec.cat
Paraules clau: treball de recerca, aparells i material antic, laboratori d’un centre d’ensenyament secundari Physics and chemistry laboratory in the «IES JOAN BRUDIEU» (a secondary school). An historical view Summary: Research in a secondary school about old materials, apparatus and methods of experimental work and teaching. This research was made by two pupils before go to the University. Key words: research work, old materials and apparatus, secondary school
Introducció
L’Institut «Joan Brudieu» de la Seu d’Urgell l’any 2008 celebra el seu 75è aniversari, és un centre amb una història densa, de fet. El Departament de Física i Química va suggerir un treball de recerca per conèixer i classificar bé els equipaments del laboratori de Física i Química: material, reactius i aparells procedents d’èpoques molt diverses. Les alumnes Laura Gasa i Mireia Montero, de 2n de batxillerat del centre, van entomar el repte.
DOI: 10.2436/20.2006.01.128
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 446
446
M. ROSA TOMÀS I REIG
1. Objectius
Per estudiar els equipaments dels laboratoris de Física i de Química el treball de recerca plantejava els següents objectius: — Selecció de material d’interès històric i científic segons la seva raresa, originalitat… — Ubicació del material en un lloc determinat. — Estudi dels aparells: utilitat, funcionament… — Recull fotogràfic del material. — Realització d’alguna pràctica amb equips antics. — Coneixement de la manera de treballar al laboratori des de la dècada de 1960, mitjançant entrevistes a antics professors del centre, avui ja jubilats. 2. Desenvolupament
Seguint els objectius plantejats cal destacar els següents aspectes: 2.1. Catàleg de materials i aparells d’interès
— Balances: de precisió que utilitzen «reiters», de Möhr per determinar densitats. — Psicròmetre: per determinar la humitat relativa, el contingut de vapor d’aigua en l’aire i el punt de rosada.
Figura. 1.
Psicròmetre.
Figura 2.
Caixa electroquímica.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 447
EL LABORATORI DE FÍSICA I QUÍMICA DE L’INSTITUT «JOAN BRUDIEU» DE LA SEU D’URGELL
447
— Model molecular fet artesanalment (filferro, boletes de fusta foradades amb trebinella…) guardat en una caixa de «puros» adaptada amb compartiments fets amb fullola. — Caixa electroquímica, d’uns quaranta anys aproximadament. El material té unes descripcions, en castellà, força anacròniques: substàncies com «plombagina», material com «papel busca-polos», «carbón de retortas»… Les pràctiques que s’hi podien fer eren: pila, electròlisi, obtenció de clor, recobriment de coure o zinc… — Espectroscopis, carret de Ruhmkorff. — Material de vidre artesanal on hi ha inclusions, bombolles d’aire, irregularitats, graduats amb gravats fets a mà… — Brom amb ampolletes de vidre fosc, de vapors molt irritants. — Gradetes fetes a mà amb filferro. — Perforador de taps, cocodril. — Material de Física poc emprat avui ja que es disposa de simulacions a l’ordinador i poc temps per pràctiques: carret de cinemàtica de ENOSA, diapasó, sonòmetre, generador de Van der Graaf… — Material gràfic: Cartells sobre «cinematógrafo sonoro», «bombas», «telefonía»,… molt bonics, fets a Milà (Itàlia) per Antonio Vallardi Editore. Cintes de vídeo de produccions Áncora sobre «Localización y disociación en una solución», «El concepto de moléculagramo o mol»… Diapositives sobre elements, reaccions… curiosament editades en anglès.
Figura 3.
Cartell «La Mecánica de los líquidos
y de los gases». Ed. Vallardi.
Figura 4.
Cubeta electrolítica.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
448
15:16
Página 448
M. ROSA TOMÀS I REIG
2.2. Electròlisi de l’aigua. Pràctica amb material antic («caixa electroquímica»)
Les alumnes van seleccionar aquesta pràctica per l’antiguitat del material de la caixa electroquímica, més de quaranta anys. Es va dur a terme el dia de la presentació del treball de recerca davant d’alumnes de 4t d’ESO i de batxillerat. Prèviament la cubeta es va haver de reparar mitjançant soldadura ja que tenia els fils trencats. Es va usar una solució de bisulfat potàssic per tal d’augmentar la conductivitat de l’aigua. Finalment cal dir que l’electròlisi va funcionar molt bé, i en resulta una pràctica força vistosa. 2.3. Context humà i social
Es van entrevistar al laboratori (gravació en vídeo) dos antics professors del centre, avui ja jubilats, el Sr. Enrique Aramburu i el Sr. Pedro Hernández. Ens van explicar la seva trajectòria professional, la forma de treballar a l’aula i al laboratori…, així com els seus coneixements sobre els noms dels aparells i el seu funcionament. Destacarem quatre pinzellades de les seves aportacions: — Avui es dedica poc temps a temes com Estàtica, Hidrodinàmica, Química descriptiva...; i, en general, no es dóna prou importància a la formació científica. — La relació amb els alumnes ha estat bona, però darrerament ha minvat el respecte, per exemple, quan es tracta al professor de «tu» en lloc de fer-ho de «vostè». — El material, en general, ha estat suficient; s’han fet pràctiques però el poc temps n’ha limitat la quantitat. — La relació amb els companys i les diferents sortides a centrals elèctriques, petroquímiques, camps d’aprenentatge… són avui uns dels millors records de la seva professió. 3. Conclusions
El treball final ha estat un treball de recerca de qualitat, en format escrit i gravat en un CD. També s’ha inclòs una presentació multimèdia força reeixida de tot el material catalogat. Les autores del treball de recerca van fer esment de les següents limitacions: — Alguns materials i aparells, molt pocs, com matrassos antics, components electrònics… estan incomplets o se’n desconeix l’ús. — No ha estat possible fer alguna pràctica amb els espectroscopis i el carret de Ruhmkorff o bé amb el generador de Van der Graaf. Malgrat això, els objectius plantejats per les alumnes del treball de recerca es van acomplir de manera força satisfactòria.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 449
EL LABORATORI DE FÍSICA I QUÍMICA DE L’INSTITUT «JOAN BRUDIEU» DE LA SEU D’URGELL
449
Pel Departament de Física i Química de l’Institut «Joan Brudieu», aquest treball ha suposat: 1. Conèixer millor els equipaments dels laboratoris, tenir-los catalogats i ubicats en un armari perquè puguin ser exposats quan es consideri convenient, per exemple per celebrar el 75è aniversari del centre. 2. Per propers anys el Departament pot plantejar-se dur a terme treballs de recerca que incloguin pràctiques amb material «antic», com podria ser el cas dels espectroscopis… I acabarem recordant el que deien Laura Gasa i Mireia Montero, les autores del Treball de Recerca: «… És important conservar i estudiar els materials, aparells… tant per al manteniment de la memòria històrica com per les ensenyances que ens aporten…».
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
450
Página 450
M. ROSA TOMÀS I REIG
Bibliografia BERNAL, JOHN D. (1968), Historia social de la ciencia, Barcelona, Península.
COMISSIÓ D’INSTRUMENTS CIENTÍFICS, http:// www.uv.es/=comic. (10/11/07)
BROCK, WILLIAM H. (1998), Historia de la química, Madrid, Alianza.
DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ, Laboratori de Química, http://www.edu365.com. (17/11/06)
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 451
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 451-458
ESTRIS DEL SEGLE XXI PER A INSTRUMENTS DEL XIX: LA CULTURA MATERIAL DE LA CIÈNCIA DE LA UNIVERSITAT A LA SECUNDÀRIA JAUME VALENTINES ÁLVAREZ CENTRE DE RECERCA PER A LA HISTÒRIA DE LA TÈCNICA (CRHT). ARXIU HISTÒRIC DE L’ETSEIB (AHEIB).
Paraules clau: TIC, arxius universitaris, patrimoni científic, escoles d’enginyeria 21th century tools for 19th century instruments: material culture of science from university to secondary education Summary: ICT tools can help to develop new pedagogic practices? How? What kind? Which potentialities for the popularization of the material culture of engineering these technologies hold? And for its study and its construction? How we can use the sources and resources of a university heritage web in a high school classroom? How we can use them for breaking disciplinary barriers? These are some of the questions that will arise. Key words: ICT (IT), university archives, scientific heritage, engineering schools
«Y no es que no me asombre lo que es un DVD, el Microsoft, un window, el e-mail, tan de moda. Me preocupa la apuesta de nuestra vida toda, el mundo traducido en el hoy y el aquí... Mis amores, mis hijos, el tiempo que perdí, la política sucia ¡tanto tan inmaduro!
DOI: 10.2436/20.2006.01.129
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 452
452
JAUME VALENTINES ÁLVAREZ
Y cuando en mis adentros a pensar me aventuro, mezcladas vida y muerte como en la licuadora, me obligan a plantearme lo que pregunto ahora: ¿Qué se agita en el tiempo? ¿Qué presagia el futuro?...» (Dècima «arribeña» de Guillermo Velázquez. Topada a Xichú amb Cándido Martínez, 31/12/2000 (Carracedo, 2003: 12). Noves tecnologies i noves formes pedagògiques
Les tecnologies de la informació i de la comunicació (i, especialment, Internet), a més a més d’esdevenir mitjans lúdics i de sociabilitat, es presenten com a eines valuoses de construcció de projectes d’autonomia personal i col·lectiva a múltiples nivells i a través de diferents pràctiques (Castells & Tubella: 2002). Cap eina no fabrica cap procés individual o social per ella mateixa, però pot participar en el seu disseny, ús i reciclatge. Així, els diversos projectes d’autonomia troben usos i expressions pròpies en les TIC. La «natura» fluida i calidoscòpica d’aquestes tecnologies no tan sols permet a un individu constituir-se com a professional actiu en l’enfortiment de l’economia dels grans fluxos financers, sinó també com a node de la xarxa de resistència alterglobalitzadora que els qüestiona. En les nostres societats, pocs elements han quedat lluny de la presència de les TIC. I l’ensenyament i l’aprenentatge no han estat l’excepció. Malgrat que aquestes tecnologies poden servir per reproduir models d’educació antics, també s’han constituït com a punta de llança de formes pedagògiques noves, col·lectives i transformadores (Ibáñez, 2006).1 D’una banda, les TIC fan més efectiva la utilització de recursos tradicionals, ofereixen accions noves i obren portals d’informació colossals i multiformes. D’altra banda, es revelen com a agents de canvi cognitiu i agents cognitius de canvi (Escofet et al., 2006). 1.
El fet que apuntem que les TIC s’hagin vist com un mitjà (fins i tot, un contingut) per a noves formes d’educació que
qüestionen models tradicionals disciplinaris (estatals, principalment) no significa en cap cas adscriure’ns al credo del determinisme tecnològic (per exemple, quant als debats entorn de la tecnologia digital com a factor de consolidaciófragmentació de relacions de poder amb una perspectiva de gènere, a WAJCMAN, J. (2004), Technofeminism, Cambridge, Polity Press). Alhora tampoc no neguem altres formes d’innovació pedagògica amb instruments antics (fins i tot, més antics que instruments escolars tradicionals). Un exemple d’aquestes formes s’està duent a terme des dels moviments de professors i professores a diversos estats mexicans, com a Michoacán i Oaxaca, en estreta col·laboració amb altres col·lectius urbans i camperols. Aquests moviments no amaguen el programari polític de la seva escomesa pedagògica, entenent que qualsevol educació-instrucció està carregada de valors (currículum ocult). El marc d’elaboració del «projecte comunitari i pedagògic» de la secció XVIII del SNTE és representatiu d’una postura poc afí a l’associació canvi tecnològic-canvi social; un projecte amb la finalitat de «comprender, proponer y organizar el proceso de transformación de la realidad social y educativa desde el cotidiano». «Hacia la construcción de un programa comunitario y pedagógico» (2007), Poder de Base. Boletín informativo y de análisis de la Sección XVIII-SNTE, 15-17 d’agost, número especial, 1.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 453
ESTRIS DEL SEGLE XXI PER A INSTRUMENTS DEL XIX
453
Així doncs, plantegen i alenen modificacions en les relacions d’ensenyament-aprenentatge com les següents: del professor-mestre al facilitador-assessor-recurs; de l’alumne receptor a l’alumne constructor de coneixement; de la unidireccionalitat ensenyamentaprenentatge a la interactivitat; de l’individu aïllat al grup cohesionat; del centre docent aïllat (entorn local) al centre connectat (entorn global); de la linealitat i temporalitat en l’educació a la flexibilitat i atenció a la diferència (física, psicològica, ètnica, de gènere...); del control (administratiu, escolar, familiar) de la informació al lliure accés; de la tecnologia com a instrument experimental a la tecnologia com a extensió de la ment... (Brown & Howlett, s.d.). Malgrat tot, és obvi que les noves eines tenen les seves limitacions en la posada en marxa de les noves formes pedagògiques i de les transformacions culturals i socials associades. I també les seves problemàtiques: el no-accés a les TIC —des dels centres educatius o les llars— com a factor d’exclusió docent i social; l’accés potencial a dades personals protegides; les dependències materials i emocionals de les TIC; el fonamentalisme i el messianisme digital (també en l’àmbit de les polítiques educatives); l’establiment de territoris i grups socials confrontats: això és la separació entre la geografia dels usuaris i la dels proveïdors de coneixement, amb la càrrega de poder que implica; o altres inconvenients potencials en els espais d’aprenentatge: addicció, aïllament, dispersió, estrès, cansament visual, desbordament, etc. (Marquès, 2000; Oró, 2004). TIC, patrimoni universitari i ensenyament secundari
La tecnologia digital i la seva presència en l’educació formal ja tenen certa projecció històrica i han servit per desenvolupar teories de l’aprenentatge molt diverses (conductisme, cognitivisme, constructivisme, teories socials, etc.) (Ibáñez, 2006). Així doncs, l’ensenyament i l’aprenentatge han patit, de diferents maneres, els avantatges i desavantatges que les TIC poden oferir. Des del Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica, s’estan utilitzant aquestes tecnologies a l’abast per establir vincles entre la cultura material universitària i un públic extens (generacionalment, geogràficament i socialment). En aquest sentit, s’han creat nous mitjans digitals entorn del patrimoni de l’Escola T. S. d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB). Tot plegat són finestres de les col·leccions i fons científics d’aquesta escola, i dels sistemes de documentació i descripció associats. Però, alhora, són utensilis de lliure accés per a la recerca històrica o per a l’ensenyament-aprenentatge de disciplines diverses i de graus diversos, que permeten analitzar i contextualitzar la cultura material que la ciència i la tecnologia ha creat (i que, al mateix temps, ha creat la ciència i la tecnologia). En tant que aquests mitjans no s’han elaborat específicament per a usos docents, moltes de les potencialitats de les TIC per a l’educació resten a l’espera de desplegar-se completament (interactivitat, xarxes de comunicació, estructura reticular, elaboració de guies didàctiques multimèdia...). Alhora, els recursos elaborats exclusivament des de la universitat
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
454
27/10/09
15:16
Página 454
JAUME VALENTINES ÁLVAREZ
necessiten del treball conjunt d’historiadores, educadores i alumnes per estar presents a les aules. Les TIC ens aboquen a noves maneres de repensar el patrimoni, el seu ús, el seu estudi, la seva difusió o la seva construcció. Posarem algunes idees esperonadores per al trinomi TIC-cultura material-educació: a) La consulta digital i la consulta material del patrimoni no es neguen, sinó que es complementen. Visites virtuals poden ser l’avantsala de l’accés real, i viceversa. b) Els recursos electrònics poden ser tractats interdisciplinàriament a l’aula (p. e., en assignatures de Tecnologia i Llengua catalana), superant les barreres disciplinàries rígides i incentivant l’interès en l’aprenentatge (Ciuraneta et al., s.d.). c) La immediatesa en l’editabilitat i publicabilitat dels materials electrònics permeten una posada al dia dels nous resultats en la investigació. Alumnat i professorat poden treballar en la revisió, crítica o ampliació d’aquests recursos i veure les seves conclusions publicades. En aquest sentit, s’accentua la dilució de les fronteres entre experts i profans, el paper epistemològicament actiu dels públics, i l’apoderament dels diferents sectors socials en la construcció del patrimoni (de fet, el qüestionament de l’autoritat científica ve reforçada per la necessitat d’avaluar críticament i seleccionar la informació ingent present a Internet). d) Les col·leccions instrumentals, documentals i bibliogràfiques integren vessants complementaris i simbiòtics de la cultura material de la ciència. Les xarxes d’inventaris en línia d’aquests grups patrimonials faciliten repensar-los en conjunt. e) L’estructura hipermèdia connecta la cultura material d’un centre d’ensenyament amb altres conjunts patrimonials del mateix context històric: p. e., a través del Servei d’Arxius de Ciència (SAC) o de la Comissió d’Instruments Científics (COMIC), en l’àmbit dels Països Catalans). f) L’alumnat escull els seus recorreguts educatius —temes, metodologies, fonts secundàries i primàries— a partir de les eines ofertes. Per la seva banda, el professorat extreu usos didàctics d’aquestes eines. Materials per a una unitat didàctica. Un exemple pedagògic: «La dinamo: la història ensenya ciència»
Vegem ara un decàleg de recursos que s’ofereixen des de les pàgines web del patrimoni de l’ETSEIB entorn d’un element tècnic i històric com la dinamo, per tal de programar una unitat didàctica d’electromagnetisme inserida en el currículum de les assignatures de Ciències de la naturalesa, Tecnologia i Història. La interdisciplinarietat pedagògica no és forçada en tant que molts dels instruments històrics visibilitzen lleis científiques o procediments tècnics d’una manera transparent, a diferència de les caixes negres, tancades i complexes de bona part de la instrumentació dels segles XX i XXI (Bertomeu & García, 2002). A més a més,
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
ESTRIS DEL SEGLE XXI PER A INSTRUMENTS DEL XIX
Página 455
455
l’ús directe i virtual d’aquestes fonts (juntament amb les documentals i bibliogràfiques) permet una aproximació —a diferents nivells— a les tècniques, les pràctiques i les metodologies de la investigació científica i de la investigació històrica. El fet que bona part dels objectes d’aquestes col·leccions s’engendressin amb finalitats educatives facilita la seva posterior aplicació didàctica (encara que sigui en altres nivells i temporalitats). D’altra banda, l’estudi de les col·leccions històriques d’un centre d’ensenyament incita professors i alumnes a la reflexió entorn de les eines pedagògiques actuals i de la historicitat dels sistemes educatius. 1. Des del web del CRHT,2 accedim a la pàgina electrònica de l’Arxiu històric de l’ETSEIB (AhEIB). 2. Primerament, a través del vídeo de divulgació de l’AhEIB, fem un recorregut físic i imaginari pel patrimoni històric de l’ETSEIB i pels nous mecanismes de documentació i conservació associats. Es tracta també d’una presentació a les problemàtiques i potencialitats de la gestió patrimonial. Aquest vídeo ens introdueix a les tècniques d’accés a fonts primàries. L’audiovisual mostra, de passada, unes de les primeres màquines que produïen electricitat. 3. La Guia de l’AhEIB, com a instrument de descripció general del fons, aprofundeix en algunes de les qüestions apuntades al vídeo (història del centre, de l’arxiu, volum de documentació, tipologies documentals, dipòsits, etc.). 4. Resseguint els mecanismes d’accés observats i prenent el Llibre de Registre de l’AhEIB (l’Inventari de l’AhEIB resta pendent de ser publicat digitalment), podem provar de cercar documentació referent als inicis de l’electricitat a Catalunya. En quines sèries documentals i en quines cronologies podem trobar-la? En quines classes i divisions del Quadre de classificació de l’arxiu haurem de buscar-les? (el Quadre el trobem penjat a l’apartat-e «Documents per a la gestió de l’Arxiu», Annex F). Quin protocol cal seguir per consultar la documentació escollida? (vegeu, per exemple, l’Imprès de sol·licitud de documentació). 5. Des de la secció Arxiu digital, podem accedir a alguns documents de l’arxiu, com la factura de compra de la primera dinamo a Espanya. Igualment, una visita a l’AhEIB pot ser programada. 6. Amb l’enllaç electrònic a la revista Documentos de la ETSEIB, podrem contextualitzar històricament aquella factura. Evidentment, a través de buscadors s’accedeix a altres articles o revistes històriogràfiques (p. e., al Web de les ciències socials, amb hipertextos entorn de l’establiment de l’electricitat als Països Catalans).
2.
Els subratllats remeten a pàgines web vigents (31/12/2007). Les referències electròniques es troben a la bibliografia
(«Recursos en línia»).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
456
27/10/09
15:16
Página 456
JAUME VALENTINES ÁLVAREZ
7. Un altre enllaç-e ens condueix a altres fons documentals de ciència, tecnologia i educació: als inventaris del Servei d’Arxius de Ciència (SAC) descobrim, per exemple, un document sobre la gènesi de l’electricitat domèstica a casa nostra, concretament al Museu de Zoologia de Barcelona. 8. I, des de la pàgina de l’AhEIB, arribem a la pàgina-e de les Col·leccions històriques de l’ETSEIB. Un passeig virtual pel patrimoni de l’ETSEIB ens apropa a les col·leccions d’instruments, maquetes i objectes d’aquesta escola i, durant el recorregut, podem apreciar alguns dels primers instruments de generació elèctrica amb les fotografies i fitxes d’inventari corresponents. L’Inventari de les col·leccions històriques de l’ETSEIB ens mostra altres d’aquests instruments. A més a més d’enllaços amb altres grups de col·leccions d’instruments (cliqueu a la COMIC), trobem l’enllaç al web del Fons Històric de Ciència i Tècnica de la Biblioteca de l’ETSEIB. Els manuals de física noucentista ens serviran per introduir les teories clàssiques de l’electricitat i l’electromagnetisme que encara avui s’ensenyen a classes de batxillerat. En aquests llibres, estan descrites aplicacions contemporànies com la dinamo. L’estudi d’aquesta màquina permet una aproximació pedagògica eficient als principis d’electromagnetisme, tot complementant els recursos orals i textuals comuns al batxillerat. Un altre enllaç d’interès ens porta des del web de les col·leccions històriques a l’exposició virtual «La Mentora Alsina. El Laboratori de Física Experimental», que es pot visitar presencialment al mNACTEC a Terrassa. En aquesta exposició hi trobem fitxes, textos, fotografies i animacions d’instruments de divulgació científica de començament de segle XX que ens ajudaran a comprendre les subtileses de la física, la tècnica i la història.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 457
457
ESTRIS DEL SEGLE XXI PER A INSTRUMENTS DEL XIX
Referències bibliogràfiques (totes en línia consultables amb data 22/07/2008) BERTOMEU SÁNCHEZ, J. R.; GARCÍA BELMAR, A. (2002), Obrint les caixes negres. Els instruments científics de la Universitat de València: http://www.uv.es/cultura/multimedia/instrumentsco leccio/pdfv/obrint.pdf.
CIURANETA, E.; REGALÉS, J.; SEBASTIÀ, J. (s.d.), Llengua i tecnologia. Materials per treballar la llengua en l’entorn tecnològic. 3r i 4t d’eso, ICE, UPC: http://www-ice.upc.edu/documents/eso/llengua_ i_tecnologia.pdf.
BROWN, J.; HOWLETT, F. (s.d.), Tecnologia de la informació. Estimular per educar, Programa d’Informàtica Educativa, Departament d’Ensenyament, Generalitat de Catalunya (traducció de IT works. Stimulate to educate, editat l’any 1994 pel National Council for Educational Technology: http://www.xtec.es/recursos/curricul/tec_inf/ncet.
ESCOFET ROIG, A.; ALABART VILÀ, A.; VILÀ BOSQUED, G. (2006), Ensenyar i aprendre amb TIC a la universitat, ICE, UB: http://161.116.7.34/qdu/qdu6.pdf.
CARRACEDO NAVARRO, D. M. (2003), ¡Vamos haciendo el ruidito...!, Viterbo, Unidad Regional de Culturas Populares, Querétaro. CASTELLS, M.; TUBELLA, I. (2002), La societat xarxa a Catalunya. Informe de recerca I, UOC, IN3, 335-358: http://www.recercat.net/bitstream/2072/ 2020/1/pic1.pdf.
IBÁÑEZ HERRÁN, J. E. (2006), Las TIC en una educación y acción cultural transformadora: http://www.pangea.org/jei/edu/c/e-tic-edu-transf.htm. MARQUÈS GRAELLS, P. (2000), Impacto de las tic en educación: funciones y limitaciones, UAB: http://dewey.uab.es/pmarques/siyedu.htm. ORÓ I BADIA, R. (2004), «El dret d’accés i la comunicació de dades personals», Lligall. Revista catalana d’arxivística, 22, 407-420: http://www.arxivers. com/idadmin/docs/Article%20en%20catal%E0wcs1VIh.pdf.
Recursos en línia com a «Materials per a una unitat didàctica» (per ordre d’aparició) Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica (CRHT), Càtedra UNESCO d’Història de la Tècnica, CRHT, ETSEIB: http://www.upc.edu/cutc.
LUSA, G., Documentos de la Escuela de Ingenieros Industriales de Barcelona, UPC: https://upcommons.upc.edu/revistes/handle/2099/82.
VALENTINES, J. (ed.), Arxiu històric de l’ETSEIB (AhEIB), CRHT, ETSEIB: http://www.upc.edu/ cutc/AhEIB/patrimoni.htm.
Guiu i Puyol, A., El Web de les Ciències Socials. Recursos d’Internet per a les Ciències Socials, XTEC: http://www.xtec.cat/~aguiu1/socials/ index.htm.
VALENTINES, J. (coord.), Curtmetratge de difusió de l’AhEIB «Una trucada per a la 2», CRHT, ETSEIB: http://www.upc.edu/cutc/AhEIB/video.htm. VALENTINES, J., Guia de l’AhEIB: http://www.upc. edu/cutc/AhEIB/patrimoni/guia_arxiu.pdf. VALENTINES, J., Llibre de registre de l’AhEIB. ETSEIB: http://www.upc.edu/cutc/AhEIB/patrimoni/ llibre_registre.pdf. L’Arxiu digital de l’AhEIB: una selecció de documents, CRHT, ETSEIB: http://www.upc.edu/cutc/ AhEIB/fons_digital.htm.
Servei d’Arxius de Ciència, CEHIC-Arxiu General i Registre, UAB: http://www.sac.cat. VALENTINES, J. (ed.), Les col·leccions històriques de l’ETSEIB, CRHT, ETSEIB: http://www.upc.edu/ cutc/colleccions_historiques/patrimoni.htm. VALENTINES, J., Un passeig virtual per les col·leccions històriques de l’ETSEIB: http://www.upc.edu/ cutc/colleccions_historiques/Patrimoni/most ra_inventari_patrimoni.pdf.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
458
VALENTINES, J., Inventari del patrimoni moble de l’ETSEIB, CRHT, ETSEIB: http://www.upc.edu/ cutc/colleccions_historiques/Patrimoni/inventari_p atrimoni.pdf. Comissió d’Instruments Científics (COMIC), SCHCT, IEC: http://www.uv.es/=comic. Fons Històric de Ciència i Tecnologia (FHCT), Biblioteca ETSEIB, UPC: http://bibliotecnica.upc.edu/ bib240/serveis/fhct.
Página 458
JAUME VALENTINES ÁLVAREZ
Experimenta Mentora Alsina. El laboratori de Física de Ferran Alsina, mNACTEC: http://www.mnactec. cat/virtual/mentora%5Falsina/. Cercaterm, Centre de Terminologia (Termcat): http://www.termcat.cat.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 459
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 459-466
RECONSTRUCCIÓ DE LA TAULA PERIÒDICA DELS ELEMENTS CARME ZARAGOZA DOMÈNECH1; JOSEP M. FERNÁNDEZNOVELL2 1 IES CAN VILUMARA, DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT, GENERALITAT DE CATALUNYA. 2 DEPARTAMENT DE BIOQUÍMICA I BIOLOGIA MOLECULAR, UNIVERSITAT DE BARCELONA; IES ISAAC ALBÉNIZ, DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT, GENERALITAT DE CATALUNYA.
Paraules clau: història de la química, batxillerat, taula periòdica, elements químics Reconstruction of the Periodic Table of Elements Summary: The goal of this project is to show how teaching chemistry through its history can again make it attractive to our young students. After studying The History of the Periodic Table, and then reconstructing it, students had an increased understanding of the concept of periodicity related to the properties and reactivity of some chemistry elements. They could also see clearly that there were many time jumps in the discovery of chemical elements. Key words: history of chemistry, high secondary school, periodic table, chemical elements
Introducció
Què ensenyem? Com ho ensenyem? Com aprofita el nostre l’alumnat aquests ensenyaments? Aquestes són algunes de les preguntes que tots i totes ens hem fet al llarg de la nostra carrera professional, sigui quin sigui el nostre àmbit de treball —primària, secundària, cicles formatius, estudis universitaris— i sigui quina sigui la matèria o crèdit que s’imparteixi.
DOI: 10.2436/20.2006.01.130
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
460
27/10/09
15:16
Página 460
CARME ZARAGOZA DOMÈNECH; JOSEP M. FERNÁNDEZ-NOVELL
No entrarem aquí en les diferents respostes a cadascuna d’aquestes preguntes i que, de ben segur, cadascú de nosaltres pot aportar. Senzillament estan plantejades per poder fer una reflexió interna i, força important, per adonar-nos que probablement l’alumnat també es faci unes preguntes molt semblants. Si ens fixem en la matèria de Química del batxillerat (Departament d’Educació)1 el professorat ensenya l’estequiometria d’algunes reaccions químiques com les dels àcids i les bases o les d’oxidació-reducció, i també altres conceptes com el d’àtom i enllaç químic i les propietats químiques dels elements que es poden deduir de la taula periòdica dels elements. És en aquest últim punt que desenvoluparem el nostre treball. En el 2007 es van complir cent anys de la mort de Dimitri Ivanovich Mendeléiev (Román, 2002; Asimov, 1986), el químic rus que va publicar per primera vegada una taula periòdica dels elements en la qual aquests estaven ordenats per la seva massa atòmica i agrupats per les seves propietats químiques. Per aquesta raó, al voltant d’aquestes dates hem reconstruït a la nostra manera la seva taula periòdica dels elements químics. Aquesta reconstrucció, elaborada per i a mida de l’alumnat de batxillerat, serveix per ferne una utilització com a material pedagògic i històric que ens endinsarà en la història de la taula periòdica i en el descobriment dels elements químics. És un clar exemple de com acoblar la història de la ciència, en el nostre cas la història de la química, al currículum de batxillerat. La taula periòdica dels elements: nova aproximació
L’ensenyament sobre la taula periòdica en el batxillerat es pot resumir en: Estructura electrònica Electronegativitat Potencial d’ionització Volum atòmic... De forma general, quan comença l’estudi de les propietats dels elements dins de la taula periòdica, l’alumnat de batxillerat aprèn que cap a la dreta i cap amunt «aquella propietat en concret» augmenta o potser disminueix?... en definitiva, desenvolupen un exercici de memòria (cal deixar clar que no està en l’ànim dels autors fer cap mena de crítica sobre l’ús de la memòria en els estudis de batxillerat, ans al contrari). Després d’un període de temps, més o menys llarg en funció del propi alumnat, aquest comprèn que no cal memoritzar tots aquests continguts i que tots els resultats són fruit d’una «llei periòdica». Com a conseqüència d’aquesta reflexió se’ls demana la següent qüestió: qui va trobar aquesta llei periòdica i com ho va fer? 1.
http://www.xtec.es/estudis/batxillerat/curriculum_bat.htm
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 461
RECONSTRUCCIÓ DE LA TAULA PERIÒDICA DELS ELEMENTS
461
Per contestar aquesta pregunta vam desenvolupar una nova activitat, una nova visió de la taula periòdica. Aquesta activitat es va dur a terme amb l’alumnat de batxillerat i dins de la matèria de química en la modalitat del batxillerat científic i de ciències de la salut. Es va començar el 2006 amb l’alumnat de primer de batxillerat tot continuant l’any 2007 quan la majoria dels alumnes ja estaven a segon curs. Com que aquesta experiència es va desenvolupar a primer i a segon de batxillerat treballant i estudiant aspectes ben diferenciats en cada curs, aquí també la presentem dividida en aquests dos blocs. Treball a 1r de batxillerat
En la nostra aproximació històrica, l’alumnat de primer de batxillerat desenvolupa un treball inicial bibliogràfic, que també es podria començar a quart d’ESO si es creu pertinent. Aquesta tasca, fora d’hores lectives, es basa a estudiar les biografies de quatre científics, aquells que més van contribuir en la classificació dels elements químics: Döbereiner, Meyer, Mendeléiev i Seaborg (Asimov, 1986; Esteban, 2001).2 Som conscients que hi ha d’altres científics com Newlands que també van posar el seu gra de sorra en la classificació dels elements químics. Però nosaltres, pel nombre del nostre alumnat, vam formar quatre grups de treball. A cada grup li va correspondre estudiar un dels quatre científics esmentats. Heus aquí (Taula 1) un breu recull dels punts més importants sobre les biografies d’aquests científics per ordre cronològic. Només es reflecteixen tres del total de punts aportats de cada científic, aquells que s’han repetit en la majoria dels resums presentats. S’han volgut mantenir, expressament, les frases aportades pels mateixos alumnes. Tots aquests treballs, fets en grups de 2-3 alumnes, s’exposen públicament a classe i així tot l’alumnat rep els mateixos coneixements sobre cadascun dels científics implicats en aquest estudi, els que ell o ella van estudiar i els que van estudiar la resta de companys. Aquesta posada en comú va comportar una discussió entre tot l’alumnat en la qual sorgiren preguntes força interessants, entre altres: quines diferències hi havia entre el model de Meyer i el de Mendeléiev? o, per què no es va reconèixer la feina de Mendeléiev fins que no es descobriren els tres elements dels quals ell mateix n’havia predit les propietats? Totes aquestes respostes i coneixements, posats a sobre de l’escriptori de la classe, permeten entendre millor l’evolució en la gestació de la taula periòdica. Com ja s’explicarà més endavant tota aquesta feina s’avalua junt amb tots els altres continguts de la matèria de química de primer de batxillerat. Segueix el treball a 2n de batxillerat
L’interès mostrat per l’alumnat ens va portar a plantejar la següent pregunta a la classe: «Voleu continuar treballant sobre la taula periòdica dels elements i, finalment, fer-ne una de 2.
http://ca.wikipedia.org
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
462
15:16
Página 462
CARME ZARAGOZA DOMÈNECH; JOSEP M. FERNÁNDEZ-NOVELL
Taula 1. Científic Johann Wolfgang Döbereiner (1780-1849)
• Primer intent per agrupar els elements químics per les seves semblances i propietats anàlogues en grups de tres elements (tríades de Döbereiner). • El 1827 assenyalà l’existència d’aquests grups: del liti, sodi i potassi; del calci, estronci i bari; del sofre, seleni i tel·luri; del clor, brom i iode. • Estudià la catàlisi química.
Julius Lothar Meyer (1830-1895)
• El 1864 publicà una versió de la taula periòdica amb 28 elements agrupats en 6 famílies per la seva valència. • El seu interès inicial fou la fisiologia i va escriure un llibre on ja apareixien les molècules de l’oxigen i del nitrogen. • Fou contemporani i competidor de Mendeléiev.
Dimitry Ivanovich Mendeléiev (1834-1907)
• El 1869 publicà la primera versió de la taula. • El 1871 publicà la segona versió amb espais buits per afegir-hi elements per descobrir. D’aquests elements Mendeléiev en va donar llurs propietats. • Poc temps després van ser descoberts tres nous elements: el gali (Ga), el germani (Ge) i l’escandi (Sc), amb les propietats que Mendeléiv va predir.
Glenn Theodore Seaborg (1912-1999)
• El 1940 va aïllar el neptuni (Np), el primer element de la sèrie dels transurànids. • A Berkeley aconseguí descobrir 9 elements nous de la taula: plutoni (Pu), americi (Am), curi (Cm), berkeli (Bk), californi (Cf), einsteini (Es), fermi (Fm), mendelevi (Md) i nobeli (No). • L’any 1951 Seaborg compartí Premi Nobel de Química amb Edwin McMillan «per les seves investigacions sobre els transurànids».
nostra amb algunes característiques històriques per treballar a classe?». La resposta va ser positiva tot i que, per a l’alumnat que seguiria la matèria de química a segon de batxillerat, representà començar a treballar-ho a l’estiu. I després, un cop començat el curs, calia fer l’esforç de continuar-ho fora de les hores lectives. Així, es van preparar diferents taules periòdiques, una només amb el nom de l’element, l’altra amb el nom del seu descobridor i, molt important per a la seva posterior utilització, una amb l’any de la seva descoberta. En aprofundir en l’estudi d’aquesta última taula periòdica, amb la data del descobriment de cada element químic, es posà de manifest que el descobriment dels elements químics es produeix amb uns «salts en el temps», o sia, hi ha períodes en què no es descobreix cap element nou i de sobte en un curt període de temps se’n descobreixen uns quants. Tots aquests nous descobriments van lligats a l’avenç tecnològic i a les noves tècniques de treball i/o separació químiques de cadascun d’aquests períodes prolífics.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 463
RECONSTRUCCIÓ DE LA TAULA PERIÒDICA DELS ELEMENTS
Figura 1.
463
Taula periòdica mostrant l’època de la descoberta dels elements.
En la Figura 1 es mostra una de les taules periòdiques fetes pel nostre alumnat. Concretament, aquella en la qual els elements estan classificats segons l’any de la seva descoberta. La taula apareix en blanc i negre però en realitat els elements es pintaren amb colors que indicaven l’època en la qual foren descoberts. En el nostre cas, primer i amb cert relleu hi ha els elements coneguts des de l’antiguitat (ferro Fe, coure Cu, etc.). Els de fons blanc eren els coneguts per Mendeléiev (hidrogen H, liti Li, etc.), tret dels antics. Els més foscos foren aquells descoberts fins a l’any 1940 (fluor F, radi Ra, etc.), tret de tots els anteriors. Finalment, la resta, amb un fons gris, són tots aquells descoberts a partir de l’any 1940 (plutoni Pu, americi Am, etc.) i fins als nostres dies. Com aprofitar tota aquesta informació i treball?
Només a partir de diferents salts en el temps es pot entendre l’avenç en la descoberta de nous elements químics i que aquests van lligats als avenços tecnològics de cada època. Arribats a aquest punt, és evident que no es pot donar l’activitat per acabada ja que aprofitant que la història de la ciència permet conèixer els aspectes socials, culturals i econòmics de cada època i havent dividit nosaltres la taula periòdica en grups d’elements descoberts en el mateix període de temps calia estudiar l’evolució científica en aquestes èpoques. Amb aquesta idea, es va aparellar cada època de nous descobriments d’elements químics amb les tecnologies que es podien emprar (Taula 2):
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
464
Taula 2.
27/10/09
15:16
Página 464
CARME ZARAGOZA DOMÈNECH; JOSEP M. FERNÁNDEZ-NOVELL
Relació època amb avenços tecnològics
Període
Tecnologia
Antiguitat
Forns d’argila i els primers metalls.
Segles XVII - XVIII
Aparells de vidre bufat. Descobriment de l’oxigen. L’aire no és un element químic.
Segle XIX (1a meitat)
Electròlisi de sals foses. Espectroscòpia.
Segle XIX (2a meitat)
Destil·lació d’aire líquid.
Segle XX
Reaccions nuclears (elements artificials).
Actualment, amb l’alumnat de segon de batxillerat s’han ampliat les sessions pràctiques (establertes pel currículum) amb dues de noves que segueixen aquesta seqüència històrica: — Estudi dels primers metalls, les seves propietats i com obtenir un aliatge (bronze a partir d’estany i de coure). — Eliminació de l’oxigen de l’aire i comprovar que ocupa un 20 % del volum de l’aire. — Electròlisi d’una solució i comprovar que deixa passar el corrent elèctric. — La coloració de la flama per diferents cations i el seu estudi espectroscòpic. — La part sobre reaccions nuclears només es pot desenvolupar de forma teòrica. Finalment, i com ja s’ha dit abans en tractar la part de primer de batxillerat, s’ha d’incloure tot aquest esforç dins de l’avaluació de la matèria. Aquesta avaluació consta d’una part individual i d’una altra de col·lectiva, de tot el grup classe. Cal avaluar tota la feina feta per l’alumnat, ja que si aquest sap que en acabar el treball haurà de passar una prova (tot i ser una feina a hores no lectives) això ajuda a enfortir el seu aprenentatge i, en el cas del professorat, serveix per certificar el progrés de l’alumnat. Conclusions
— Els diferents mètodes de separació i purificació de cada època estan relacionats amb el tipus i quantitat d’elements químics que es descobriren. — Sense l’aplicació directa del mètode científic, Mendeléiev no hauria pogut explicar les propietats d’aquells elements que restaven per descobrir.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 465
RECONSTRUCCIÓ DE LA TAULA PERIÒDICA DELS ELEMENTS
465
— La importància de les reaccions nuclears (si es vol relacionades amb la pedra filosofal dels alquimistes) que ens permeten d’obtenir nous elements químics. I... una de no escrita però no per això menys important: tornem a relacionar, de forma no forçada, la història de la química amb allò que expliquem al nostre alumnat de batxillerat. El nostre agraïment a tot l’alumnat que ha format part d’aquesta experiència.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
466
27/10/09
15:16
Página 466
CARME ZARAGOZA DOMÈNECH; JOSEP M. FERNÁNDEZ-NOVELL
Bibliografia ASIMOV, I. (1986), La búsqueda de los elementos, Barcelona, Plaza & Janés. ESTEBAN, S. (2001), Introducción a la Historia de la Química, Madrid, UNED Ediciones.
ROMÁN, P. (2002), El profeta del orden químico. Mendeléiev, Madrid, Nivola, Colección «Científicos para la Historia».
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 467
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 467-473
EFECTO DE LOS LIBROS DE TEXTO EN LA IMAGEN QUE BRINDA LA ENSEÑANZA SOBRE EL DESARROLLO DE LA CIENCIA JOSÉ OMAR ZÚÑIGA CARMONA UNIVERSIDAD DEL CAUCA, POPAYÁN, COLOMBIA
Palabras clave: historia de la ciencia, enseñanza de las ciencias, historia de los conceptos, análisis de textos Summary: his paper insists in the need of understanding that science teaching has had a development neither linear nor accumulative. This is a point of view assumed in the presentation of both concepts and theories in some textbooks. In his sense, it appears —on the one hand— that some questions concerning science have a direct correspondence with the very particular contexts in which they were formulated and —on the other hand— that a study of the approaches used in some textbooks to present scientific concepts, can contribute to the design of strategies —provided by the history and philosophy of the science— for science teaching in the classroom.. Key words: science - history, science - teaching, concepts - history, textbooks analysis
Introducció
El estudio de la historia y la filosofía de la ciencia (HFC) brinda elementos que contribuyen al diseño de estrategias, por ejemplo las secuencias didácticas, para la enseñanza de los conceptos científicos. Teniendo en cuenta esta consideración, en este documento se presentan algunas reflexiones sobre la relación entre la HFC y la enseñanza de las ciencias (EC). Tales reflexiones están organizadas en dos apartados:
DOI: 10.2436/20.2006.01.131
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 468
468
JOSÉ OMAR ZÚÑIGA CARMONA
El primero hace referencia a algunos de los enfoques que se utilizan en la historiografía para analizar el desarrollo de la ciencia (Kragh, 1989), con el propósito de entender la visión de ciencia que presentan algunos libros de texto cuando introducen los conceptos científicos. Como ejemplo, se hará referencia a la aproximación histórica al concepto equilibrio químico. En el segundo se comentan algunos planteamientos introducidos por Kuhn (1981) para explicar el desarrollo de las teorías científicas, relacionados con las nociones de ciencia normal, paradigma, crisis paradigmática y revolución científica. Este comentario servirá como fundamento para justificar la importancia que tiene para la enseñanza de las ciencias el hecho de que en los libros de textos se tenga en cuenta la aproximación histórica cuando se presentan los conceptos científicos. Enfoques de la historiografía de la ciencia
Teniendo en cuenta —como ya se expresó— que el libro de texto es un mediador del conocimiento científico escolarizado (CCE) entre el profesor y los estudiantes, en este documento se aborda la siguiente pregunta: ¿Cuál es la imagen de ciencia que el libro de texto brinda —tanto al profesor como a sus estudiantes— en el proceso de enseñanza y aprendizaje de las ciencias?
Intentando una aproximación a la pregunta anterior, se pueden mencionar algunas imágenes de ciencia que se identifican —de manera expresa o tácita— en algunos libros de texto de ciencias, los cuales presentan —en general— una visión de la ciencia sin obstáculos, que no se discute, que está basada en relatos, que es absoluta, estática y que hace pensar — por la manera como lo presenta— en un desarrollo lineal y acumulativo de la ciencia. Por lo anterior, en este documento se plantea que al momento de utilizar los textos escolares para la enseñanza de los conceptos científicos, el profesor de ciencias debe tener en cuenta —además de la revisión de los contenidos— cuáles son los enfoques historiográficos que presentan los libros de texto cuando hacen referencia al surgimiento y desarrollo de los conceptos. De esta manera, el profesor podrá realizar una presentación más reflexiva y menos distorsionada e ingenua acerca del desarrollo de la ciencia. Cuando se hace mención a los enfoques historiográficos, se está haciendo referencia a los puntos de vista que el historiador de la ciencia tiene en cuenta cuando analiza no solo el desarrollo histórico de los conceptos científicos, sino también la contribución que dichos conceptos hicieron al desarrollo de la ciencia, dependiendo del período histórico en el que surgieron. Entre tales enfoques se pueden identificar dos tipos que se analizarán con más detalle: el anacrónico y el diacrónico. Hay otros enfoques que —de alguna manera— están relacionados con los anteriores y a los que apenas se hará referencia más adelante. Según el enfoque anacrónico,
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 469
EFECTO DE LOS LIBROS DE TEXTO EN LA IMAGEN QUE BRINDA LA ENSEÑANZA...
469
...debería estudiarse la ciencia del pasado a la luz de los conocimientos que hoy día tenemos, y además teniendo en cuenta esa evolución posterior, especialmente la manera en la que llegó a convertirse en lo que es en la actualidad… (Kragh, 1989: 120)
Según el enfoque diacrónico, se debe ...estudiar la ciencia del pasado a la luz de la situación y las teorías que existían realmente en el pasado; en otras palabras, [dejar de considerar] todos los acontecimientos posteriores que no pudieron tener ninguna influencia sobre el período en cuestión… (Kragh, 1989: 121)
Los expertos han debatido sobre cuál de los dos enfoques es el más adecuado para acercarse a un estudio detallado de los aportes de la ciencia. Sin embargo, ...la historiografía actual tiende a adoptar una posición intermedia entre anacronismo y diacronismo estrictos, posición que permita la producción de [aproximaciones históricas] muy variadas: el requisito de adoptar a priori un enfoque único y excluyente para [el estudio de los conceptos científicos] implica, en sí mismo, un cierto dogmatismo… (Lombardi, 1977: 346) De esta manera, sí se tiene interés por identificar la visión de ciencia que presenta un libro de texto, es probable que se encuentre alguna de las siguientes opciones, entre otras: ya sea un libro de texto con una visión de ciencia diacrónica (que estudia la ciencia del pasado teniendo en cuenta las condiciones del pasado); o puede ser un libro de texto con una visión de ciencia anacrónica (que considera lo que ha pasado antes, pero a la luz de lo que está ocurriendo ahora); o puede ser un libro de texto con una visión de ciencia presentista (que considera que lo que ha pasado en la historia de la ciencia tiene importancia solamente sí tiene relación con el presente); o puede ser un libro de texto con una visión interna de la ciencia (es decir, que solamente se concentra en los aspectos que conciernen a la ciencia como tal, sin tener en cuenta otras consideraciones); o puede ser un libro de texto con una visión externa de la ciencia (que considera —para el desarrollo de la ciencia y de los conceptos— cuáles han sido los aspectos de tipo social y político que han prevalecido al momento de la conformación o del establecimiento de los conceptos); pero también es probable encontrar un libro de texto que brinde una visión de una ciencia que cambia, que también sufre transformaciones. En síntesis, esta primera reflexión pretende llamar la atención sobre la importancia que tiene para la enseñanza de los conceptos científicos, la consideración de la visión de ciencia que presentan los libros de texto. Si no se estudia y no se profundiza acerca de la manera como se representa el conocimiento, entonces se puede correr el riesgo de presentar a los
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 470
470
JOSÉ OMAR ZÚÑIGA CARMONA
estudiantes una idea de ciencia que ha tenido un desarrollo lineal, acumulativo y sin ningún tipo de tropiezos. La razón de este planteamiento se explicará más adelante. ¿Cómo ocurren los cambios en la ciencia?
Considerar la relación entre la HFC y la enseñanza de las ciencias tiene varias implicaciones. En este apartado se hace referencia a dos de ellas: La primera implicación es que, en el momento de enseñar los conceptos científicos, se debe tener en cuenta la presentación de una aproximación histórica de los mismos. Lo anterior, además de evitar que se presente una visión reduccionista de la ciencia y una visión poco crítica acerca de los hechos o fenómenos que estudia la ciencia, también posibilita que los estudiantes comprendan cómo se construyeron históricamente los aspectos más relevantes de los conceptos científicos. Por otro lado permite que el profesor identifique los aspectos teóricos que generaron controversias en el desarrollo histórico de los conceptos, teniendo en cuenta que la superación de tales controversias posibilitó el desarrollo de la ciencia en todos los campos. Algunas de esas controversias pueden ser analizadas en la clase de ciencias para establecer la relación de las mismas con las ideas alternativas o preconceptos de los estudiantes. Para ilustrar la reflexión anterior se puede hacer referencia al estudio histórico del concepto equilibrio químico, mencionando algunos aspectos que generaron controversia en su construcción. Por ejemplo, como la condición de equilibrio químico tiene directa relación con la noción de reacción química, tiene sentido analizar que durante el siglo XVIII y principios del siglo XIX, los químicos argumentaban y la comunidad científica aceptaba como válidos —entre otros— los siguientes planteamientos relacionados con la descripción del fenómeno de las reacciones químicas (Quílez, 2002: 103-104; Lindauer, 1962: 384-385): a) Las reacciones químicas se explicaban mediante el concepto de afinidad química. Según esto, todas las reacciones químicas ocurrían solamente en un sentido o dirección, que estaba determinado por el orden relativo de afinidad. b) Se consideraba que todas las reacciones químicas ocurrían hasta completarse, es decir, hasta agotar todas las cantidades de los reactivos que participaban en el proceso. c) Las reacciones químicas se explicaban teniendo en cuenta el paradigma newtoniano de las fuerzas (que predominaba en la física). Durante muchos años se aceptó como válido y sin mayor discusión el siguiente postulado: entre las partículas de las sustancias químicas existen fuerzas de gran intensidad que se ponen de manifiesto sólo a distancias pequeñas. Si el profesor de ciencias tiene conocimiento de esta aproximación histórica al concepto equilibrio químico, podrá identificar la relación que puede haber —por analogía— entre el origen de estas controversias y las ideas alternativas o errores conceptuales que presentan
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 471
EFECTO DE LOS LIBROS DE TEXTO EN LA IMAGEN QUE BRINDA LA ENSEÑANZA...
471
los estudiantes en la clase de ciencias. Por otro lado, desde el punto de vista de los libros de texto, la inclusión de una aproximación histórica del concepto equilibrio químico, que es el ejemplo al que se está haciendo referencia en este documento, más allá de las fechas clave y de las biografías de los científicos, podría contribuir a que los estudiantes entiendan las dificultades conceptuales que se debieron superar hasta llegar hasta la versión actual que explica los fundamentos teóricos del equilibrio químico, basados en el desarrollo de la teoría cinética de los gases y de la termodinámica. La segunda implicación que tiene la consideración de la relación entre la HFC y la enseñanza de las ciencias radica en que permite la presentación de una visión dinámica de la ciencia, una visión de ciencia que cambia y que se transforma. Esta visión se fundamenta en las contribuciones teóricas de varios historiadores de la ciencia, entre los que se puede mencionar a Kuhn (1981), quien explicó cómo ocurren los cambios en la ciencia. Su explicación se puede resumir de la siguiente manera: la ciencia normal está determinada por los principios, leyes y teorías que son reconocidos como válidos por la comunidad científica. No obstante, aunque sean validadas, las teorías o modelos explicativos de la ciencia no pueden dar respuesta a todos los fenómenos de la naturaleza, razón por la cual se van acumulando preguntas sin respuesta (a las que Kuhn denominó anomalías). Cuando las anomalías se van acumulando (porque los desarrollos experimentales plantean nuevas preguntas a los modelos teóricos establecidos), generan las llamadas crisis paradigmáticas que pueden llegar a generar verdaderas revoluciones científicas. El efecto de tales revoluciones radica —entre otros aspectos – en que posibilitan el surgimiento de nuevos modelos teóricos explicativos, a los que Kuhn (1981) denominó paradigmas. Estos nuevos paradigmas —en la medida en que se aproximan con sus respuestas a las preguntas formuladas – constituyen el fundamento de la nueva ciencia normal. Sin embargo, los libros de texto —en general— no alcanzan a recoger esta aproximación histórica que da cuenta del desarrollo de los conceptos científicos, entre otras cosas porque —según Kuhn (1981)— se reescriben cada que ocurren nuevas revoluciones científicas y — en muchos casos— esconden o no muestran los cambios que se han ocurrido en la transformación de las ideas para generar nuevos modelos explicativos (o teorías científicas, según Kuhn). Esta es la razón por la cual se planteó antes en este documento que —en algunas ocasiones— los libros de texto hacen aparecer el desarrollo de ciencia como un proceso lineal y de tipo acumulativo. De esta manera, los libros de texto hacen suponer que la ciencia ha alcanzado su desarrollo actual, por medio de descubrimientos que constituyen el actual caudal de conocimientos. Sin embargo, lo que Kuhn (1981) destacó en sus planteamientos es que el desarrollo de la ciencia no ha sido ni lineal, ni acumulativo. Es decir, cada período histórico de la ciencia generó sus propias preguntas y sus propios modelos explicativos para los fenómenos de la naturaleza, por lo cual resulta difícil establecer comparaciones entre dos modelos explicativos que corresponden a períodos históricos diferentes, aunque se refieran al mismo fenómeno (lo que Kuhn denominó la inconmensurabilidad de las teorías científicas).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
472
27/10/09
15:16
Página 472
JOSÉ OMAR ZÚÑIGA CARMONA
En conclusión, al momento de revisar los libros de texto —en general— están ausentes estas consideraciones históricas en el tratamiento y en la presentación de los contenidos científicos. Esta ausencia contribuye a que los estudiantes y —tal vez— algunos profesores asuman que la única explicación que la ciencia ha dado a los fenómenos de la naturales es la que aparece en los libros de texto, la cual se corresponde con la versión que dan los actuales modelos explicativos, dejando de lado el estudio de las controversias históricas que contribuyeron tanto al desarrollo como a la consolidación de las diferentes disciplinas científicas.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 473
EFECTO DE LOS LIBROS DE TEXTO EN LA IMAGEN QUE BRINDA LA ENSEÑANZA...
473
Bibliografia KUHN, T. S. (1981), La estructura de las revolucio-
LOMBARDI, O. I. (1977), «La pertinencia de la his-
nes científicas, 6.ª reimpresión Madrid, Fondo de
toria en la enseñanza de ciencias: argumentos y
Cultura Económica. (Versión original: 1962).
contraargumentos», Enseñanza de las Ciencias, 15
KRAGH, H. (1989), Introducción a la Historiografía
(3), 343-349.
de la Ciencia, Barcelona, Crítica.
QUILEZ, J. (2002), «Aproximaciones a los orígenes
LINDAUER, M. W. (1962), «The evolution of the con-
del concepto de equilibrio químico: algunas impli-
cept of chemical equilibrium from 1775 to 1923»,
caciones didácticas», Educación Química, 13 (2),
Journal of Chemical Education, 39, 384-390.
101 – 112.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 474
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 475
MISCEL˙LÀNIA
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 476
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 477
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, P. 477-484
ESCRIURE LA HISTÒRIA DE LA BIOLOGIA MOLECULAR CATALANA: L’ÚS DE LES ENTREVISTES, ELS ARTICLES CIENTÍFICS I LES CARTES FRANCESC XAVIER CALVÓ MONREAL CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA (CEHIC-UAB). arjuna@terra.es
Paraules clau: biologia molecular, historiografia, fonts primàries Writing the History of Catalan Molecular Biology: using interviews, interviews and scientific papers Summary: This paper deals with the early years of the so-called Catalan Structuralist School of Molecular Biology led by Joan Antoni Subirana and Jaume Palau. How this period does have been studied? The main secondary sources have been the historiography of Molecular Biology in order to place the subject in an international context and also the historiography of Spanish Molecular Biology. In order to contextualize the research topics, reviews dating from the same years have been consulted. These sources, together with their correspondence, the interviews and the characters own written narrative provided the framework which allowed explaining this story. Key words: molecular biology, historiography, primary sources
In memoriam, Joan Oró, Josep Egozcue i Uli Arndt
DOI: 10.2436/20.2006.01.132
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
478
27/10/09
15:16
Página 478
FRANCESC XAVIER CALVÓ MONREAL
1. Introducció
Durant la dècada de 1960, la bioquímica i la biologia molecular espanyoles van rebre un impuls definitiu per al seu desenvolupament. Una primera generació de bioquímics, formats a l’estranger, havien tornat a Espanya i havien posat en marxa els seus propis grups de recerca, principalment amb el suport del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Una nova generació, els seus joves graduats, van completar la seva formació seguint la mateixa estratègia: estades postdoctorals en centres de recerca a l’estranger. Un cas particular, atesa la seva formació com a químics, va ser el grup que fou conegut com l’Escola Estructuralista de Catalunya, encapçalada per Jaume Palau i Joan Antoni Subirana. La intenció d’aquest article és mostrar com ha estat possible la reconstrucció dels seus primers anys, fent servir les entrevistes amb els protagonistes principals, l’estudi de la seva correspondència i l’anàlisi dels seus articles científics, en el marc de la historiografia de la bioquímica i la biologia molecular, tant en el context espanyol (Santesmases & Muñoz, 1994; Santesmases & Muñoz, 1997a; Santesmases & Muñoz, 1997b) com internacional (De Chadarevian, 2002), tot destacant les dinàmiques establertes entre el centre i la perifèria. Treballs anteriors han estudiat els inicis de la biologia molecular a Catalunya, més concretament els de l’anomenada escola estructuralista, i el context espanyol i internacional en què es van produir, així com el paper desenvolupat per l’Escola d’Enginyers de Barcelona tant en aquests aspectes com en la seva importància a l’hora de permetre la modificació i el disseny d’instruments característics de la disciplina (Calvó Monreal, 2004a; Calvó Monreal, 2004b; Calvó Monreal, 2005; Calvó Monreal, 2006a; Calvó Monreal, 2006b). L’objecte de la recerca continua essent el mateix, si bé en aquesta ocasió es farà un esment especial en alguns aspectes al voltant de les fonts primàries que s’estan utilitzant. El període cobert es troba comprès entre els inicis de les seves estades postdoctorals a l’estranger, a Harvard i Israel per part de Subirana i a Londres en el cas de Palau, fins que els seus grups de recerca van quedar establerts, és a dir, des de 1960 fins a 1977. La bibliografia crítica consultada prèviament, conjuntament amb les fonts primàries estudiades, les entrevistes dutes a terme i la narrativa dels propis protagonistes, delimiten el marc que permet explicar la seva història. 2. Els problemes de la historiografia de la ciència del segle xx
És important destacar alguns dels problemes relacionats amb l’estudi de casos recents, en els quals els principals protagonistes encara hi són presents. Segons Thomas Söderqvist (Söderqvist, 1997), en primer lloc es dóna un desequilibri en la disponibilitat de fonts primàries. Un primer problema és l’escassetat de fonts d’arxiu i el corresponent excés de fonts fora d’aquests arxius. La major part dels documents produïts es troben encara sota la custòdia dels científics i pràcticament tots els documents dels estats intermedis del procés de recerca, tals com cartes, llibretes de laboratori, lectures d’instrumentació, manuscrits, entre d’altres, encara s’han de localitzar als laboratoris o als edificis dels departaments. Un segon
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 479
ESCRIURE LA HISTÒRIA DE LA BIOLOGIA MOLECULAR CATALANA; L’ÚS DE LES ENTREVISTES, ...
479
problema, en funció de cada cas, és la sempre creixent producció de publicacions científiques i la consegüent sobrecàrrega de fonts escrites, la qual cosa planteja un problema greu: quins documents s’han de conservar i quins poden ser descartats? Quines publicacions són significatives i quines no deixen de ser «soroll de fons»? Una solució pot ser dependre de l’avaluació dels científics-informadors, en entrevistes o en articles de revisió, sobre quins documents i publicacions reflecteixen fets importants i tendències històriques. Pel que fa al cas objecte d’aquesta recerca i tenint en compte que la formació de Palau i Subirana es va basar principalment en l’aprenentatge de tècniques de laboratori i d’ús d’instruments, la lectura de la seva producció científica ha estat essencial. 3. Les fonts primàries
Un cop assumides aquestes dificultats, el pas següent va consistir en la localització de les fonts primàries. 3.1. Els arxius
Les primeres fonts primàries van ser els arxius de les universitats. Es van consultar els arxius generals de la Universitat Autònoma de Barcelona, per obtenir informacions de la creació i desenvolupament de l’Institut de Biologia Fonamental, del qual Palau va ser el primer director. Es van localitzar i estudiar les memòries dels anys que comprèn aquesta recerca. També es va consultar l’arxiu general i històric de la Universitat de Barcelona, per tal d’obtenir els expedients acadèmics de Palau i Subirana. 3.2. Fonts primàries editades
També s’ha pogut disposar de fonts primàries editades que han consistit principalment en articles científics, així com el discurs inaugural del curs 1967-1968 a l’Escola d’Enginyers, que va fer Subirana quan va esdevenir catedràtic. Aquest document és d’interès ja que va expressar les demandes de la comunitat científica espanyola al voltant de l’establiment d’autèntiques polítiques científiques durant la dècada de 1960 (Subirana, 1967). S’ha disposat també de la seva pròpia narrativa al voltant dels inicis de les seves carreres (Palau & Subirana, 1994). 3.3. Fonts primàries no editades
La principal font primària no editada ha estat la correspondència entre Palau i Subirana durant el seu període de formació postdoctoral. Aquesta correspondència, consistent en cinquanta-cinc cartes escrites per Subirana entre el 18 de desembre de 1961 i el 31 d’agost de 1968, ha permès fer un seguiment de les seves carreres durant aquests anys. Malauradament, només les cartes escrites per Subirana s’han conservat. Malgrat tot, la gran quantitat de detalls al voltant de la recerca, les peticions de finançament, aspectes tècnics, etc. han permès fer un seguiment d’aquest període. El contingut d’aquesta correspondència confir-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
480
27/10/09
15:16
Página 480
FRANCESC XAVIER CALVÓ MONREAL
ma que es van situar en el corrent principal de la recerca de l’estructura de la nucleohistona, no tan sols per la quantitat de treballs publicats, sinó també per la col·laboració que van establir amb els principals grups del camp.
3.4. Les entrevistes
La següent font primària no editada han estat les entrevistes. Cal prendre en consideració alguns detalls al voltant de l’ús d’aquesta font. Segons Soraya de Chadarevian (De Chadarevian, 1997), a totes les narratives històriques, com ha estat el cas d’aquesta recerca, la reconstrucció de certs esdeveniments científics és important i els científics hi poden contribuir ja que han estat participants o testimonis dels seus temps, i d’esdeveniments polítics i socials probablement no compartits amb l’historiador o bé viscuts amb diferent perspectiva. Tot assumint els problemes que pugui presentar fer entrevistes a científics vivents, tal com el conflicte entre els records i la història o bé entre els records explicats i els documents escrits, la manca de fonts escrites als arxius i l’excés de fonts no localitzades en aquests arxius, tal i com ja s’ha esmentat, fan que la història oral esdevingui essencial per entendre el desenvolupament de la ciència recent (Söderqvist, 1937; Gaudillière, 1997). Les entrevistes amb els actors històrics poden proporcionar informació no disponible als documents escrits, poden donar suport a la interpretació del significat de documents i poden portar als quaderns de laboratori o a correspondència privada, tal com ha estat el cas d’aquesta recerca. Subirana va accedir amablement, i encara ho està fent, a participar en sessions d’entrevistes i a proporcionar-me cartes, llibretes de laboratori, l’accés als instruments i a detalls sobre la seva recerca. S’ha de destacar la importància de poder accedir als instruments ja que un dels principals interessos del meu projecte de recerca és el disseny i la construcció de càmeres de difracció de RX per a l’estudi estructural de les macromolècules biològiques al taller de l’Escola d’Enginyers, la qual cosa va portar a dur a terme entrevistes amb l’enginyer que va dissenyar els nous instruments i que també va introduir modificacions en els instruments estàndard, amb el catedràtic de mecànica i amb el mestre de taller, per poder obtenir els detalls de tot el procés. El problema següent va ser com planificar i com dur a terme les entrevistes. Quan aquest projecte va començar, es va plantejar la necessitat d’entrevistar els protagonistes principals. El primer pas va ser establir contacte amb ells per e-mail o per telèfon. El fet que el grup de recerca objecte del meu estudi es trobés a la meva ciutat, Barcelona, va facilitar les coses. En aquest primer contacte els vaig explicar el meu projecte i els vaig demanar si hi hauria cap inconvenient per la seva part en tenir una primera trobada i en l’enregistrament de la conversa. Va quedar ben establert des de bon principi que els faria arribar una transcripció de la conversa i que seria necessària la seva autorització per a posteriors usos d’aquest material.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 481
ESCRIURE LA HISTÒRIA DE LA BIOLOGIA MOLECULAR CATALANA; L’ÚS DE LES ENTREVISTES, ...
481
Mentrestant, estava llegint les fonts secundàries per al meu projecte, principalment la historiografia de la biologia molecular. Això em va permetre planificar les següents entrevistes amb objectius més clars, seguint l’experiència prèvia d’autors que havien desenvolupat projectes en la mateixa línia. Un exemple, si bé a més gran escala, va ser el llibre de Soraya de Chadarevian Designs for Life, sobre la historiografia de la biologia molecular al Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial. Un article previ de la mateixa autora al voltant del seu projecte, que va ser inclòs al volum editat per Thomas Söderqvist The Historiography of Contemporary Science and Technology, va proporcionar les bases per encarar posteriors entrevistes així com la manera d’estudiar les cartes i els quaderns de laboratori (De Chadarevian, 1997; De Chadarevian, 2002). Les persones entrevistades han estat les següents, si bé no totes les converses han estat utilitzades posteriorment: Joan Antoni Subirana: 11-11-2002; 21-11-2002; 12-12-2002; 19-2-2003, 1-6-2005; 13-7-2005. Joaquim Lloveras: 13-2-2003; 27-3-2003; 22-5-2003. Cayetano Sierra i Francisco Navarro: 25-6-2003. Claudi Cuchillo: 30-6-2003. Ricard Guerrero: 21-2-2003. Josep Egozcue: 12-12-2002; 6-2-2003. Joan Oró: 18-9-2003. Les entrevistes fetes a Subirana s’han centrat, principalment, en detalls al voltant del seu grup de recerca i la seva situació internacional, el tipus de cultura científica que es va desenvolupar i la seva vida i carrera científica. Les entrevistes amb els enginyers i el mestre de taller es van centrar en detalls tècnics al voltant del procés de desenvolupament d’instrumentació. Malauradament, Jaume Palau, amic i col·lega de Subirana, va morir l’any 2000, dos anys abans de l’inici d’aquest projecte. Cal destacar la importància d’assolir la confiança de l’entrevistat o de l’entrevistada, de cara a obtenir la seva col·laboració. També és important que l’entrevistat noti que entens les complexitats de les qüestions científiques i dels detalls tècnics. 3.5. Quaderns de laboratori i inventari d’instruments
Entre els materials als quals es va tenir accés gràcies a les entrevistes mantingudes amb Subirana, s’hi troben els quaderns del laboratori de RX i l’inventari d’instruments. La llibreta de registre del laboratori de RX ha permès situar en el temps alguns fets al voltant de la posada en marxa de les tècniques de difracció durant els primers anys. L’accés a l’inventari ha permès saber quina va ser la instrumentació de què es va disposar així com del seu preu i propietat. Durant les entrevistes dutes a terme amb l’enginyer Joaquim Lloveras, va sorgir la possi-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
482
27/10/09
15:16
Página 482
FRANCESC XAVIER CALVÓ MONREAL
bilitat de fer fotos dels instruments i d’obtenir còpies escanejades dels plànols d’alguns d’ells, com va ser el cas de la càmera que va ser coneguda com RICH. Durant els primers anys de la dècada de 1970, a Barcelona es van fer noves còpies i es van introduir noves modificacions, així com nous prototipus, gràcies a les facilitats proporcionades pel taller de mecànica de l’Escola d’Enginyers. Gràcies a la col·laboració de Subirana i Lloveras, es van dur a terme dues sessions de fotografia al laboratori de RX, per tal d’obtenir imatges de diversos instruments, inclosa la ja esmentada càmera RICH. El desmuntatge d’alguns dels instruments va permetre una millor comprensió del procés de disseny i construcció dels instruments i de les capacitats del taller de l’escola. 4. Conclusions
Aquest treball ha volgut destacar la importància de les fonts primàries a l’hora d’escriure la història de la biologia molecular catalana. En resum, ¿quin ha estat l’ús d’aquestes fonts? La narració dels protagonistes, junt amb la historiografia de la biologia molecular, ha proporcionat el marc per desenvolupar aquesta recerca. Les entrevistes amb els principals protagonistes han proporcionat detalls i, principalment, l’accés a altres fonts. L’estudi de la correspondència ha permès fer un seguiment de les seves carreres així com del desenvolupament dels seus projectes de recerca, així com de la situació de la ciència a Espanya durant la dècada de 1960. Finalment, l’estudi de la seva producció científica i dels treballs de revisió publicats al voltant dels estudis de la nucleohistona han mostrat que el seu programa de recerca es trobava dins el corrent principal del camp. 5. Epíleg
Com s’ha vist, les entrevistes amb els protagonistes han estat un camí per accedir a altres fonts com ara arxius i per també per resoldre dubtes al voltant de qüestions concretes de recerca. Quan hom s’acostuma a aquests tipus de contactes personals amb la seguretat de tenir-los a disposició quan es presenten noves preguntes o nous dubtes, la mort d’alguns d’ells representa una pèrdua seriosa que fa valorar encara més aquest tipus de font. Al llarg d’aquesta recerca, tres persones que m’han ajudat en alguns moments ens han deixat i en voldria fer esment. La primera és Joan Oró, amb el qual vaig poder parlar a finals de l’estiu de 2004, atès el seu paper instrumental en la posada en marxa de l’Institut de Biologia Fonamental de la UAB, institució a la qual va estar vinculat des d’abans de la seva creació Jaume Palau. Oró, tot i el seu delicat estat de salut, va accedir a rebre’m a casa seva, gràcies a l’interès mostrat per Mercè Piqueras, amiga de la família, i a respondre totes les meves preguntes. En segon lloc, voldria recordar Josep Egozcue, catedràtic de biologia cel·lular de la UAB, que havia estat cap d’unitat de recerca de l’IBF, que em va explicar detalls dels primers anys d’aquesta institució, durant dues llargues entrevistes dutes a terme al seu domicili de Barcelona, durant la tardor de l’any 2002.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 483
ESCRIURE LA HISTÒRIA DE LA BIOLOGIA MOLECULAR CATALANA; L’ÚS DE LES ENTREVISTES, ...
483
En tercer lloc, Uli Arndt, del Laboratori de Biologia Molecular del Medical Research Council (LMB-MRC), a Cambridge, qui em va posar sobre la pista del prototipus de la càmera de difracció de RX que va ser rebatejada a Barcelona amb el nom de RICH. La necessitat de conèixer els orígens de l’instrument que havia arribat a Barcelona em va fer demanar ajuda, un cop més, a Soraya de Chadarevian, en aquells moments a la unitat d’història de la ciència a la Universitat de Cambridge, qui em va facilitar poder establir contacte amb Arndt. Aquest, si bé no tenia e-mail, es feia reenviar la correspondència des de Cambridge a casa seva i, molt amablement, va proporcionar-me la informació que em calia. Arndt és important des del punt de vista tècnic, ja que tant des de la Royal Institution de Londres com des del Laboratori de Biologia Molecular de Cambridge, va intervenir en el disseny i desenvolupament d’instrumentació relacionada amb les tècniques de difracció de RX. Aquest treball els hi és dedicat.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
484
Página 484
FRANCESC XAVIER CALVÓ MONREAL
Bibliografia CALVÓ MONREAL, X. (2004a), La introducció de la biologia molecular a Catalunya: l’Escola Estructuralista de Joan Antoni Subirana i Jaume Palau, Barcelona, 101 p., programa de doctorat interuniversitari en història de les ciències, UB-UAB, directors: Xavier Roqué i María Jesús Santesmases, tesi de màster no publicada. CALVÓ MONREAL, X. (2004b), «La introducció de la biologia molecular a Catalunya: l’Escola Estructuralista de Joan Antoni Subirana i Jaume Palau». A: Actes de les VIII Trobades d’Història de la Ciència, Palma de Mallorca (en premsa). CALVÓ MONREAL, X. (2005), «Molecular biology in Catalonia and the development of X-Ray Diffraction Technology: the structuralist school of Joan Antoni Subirana and Jaume Palau». A: MALAQUIAS, I.; HOMBURG, E.; CALLAPEZ, M. E. (eds.), Proceedings of the 5th International Conference on the History of Chemistry, 6-10 September, 2005 Estoril and Lisbon, Portugal, 223-231. CALVÓ MONREAL, X. (2006a), «La biologia molecular a l’Escola d’Enginyers: el Departament de Química Macromolecular», Quaderns d’Història de l’Enginyeria, 7, 45-72. CALVÓ MONREAL, X. (2006b), «Writing the History of Catalan Molecular Biology: using correspondence, interviews and papers». A: 2nd International Conference of the European Society for the History of Science, Kraków, 6-9 September 2006 (en premsa). DE CHADAREVIAN, S. (1997), «Using Interviews to Write the History of Science». A: SÖDERQVIST, T. (ed.), The historiography of contemporary science and technology, Amsteldijk, The Nederlands, Harwood Academic Publishers, 51-70. DE CHADAREVIAN, S. (2002), Designs for Life. Molecular Biology after World War II, Cambridge, U.K., Cambridge University Press.
GAUDILLIÈRE, J.-P. (1997), «The living Scientist Syndrome: Memory and History of Molecular Biology». A: SÖDERQVIST, T. (ed.) (1997), The historiography of contemporary science and technology, Amsteldijk, The Nederlands, Harwood Academic Publishers, 109-128. PALAU, J.; SUBIRANA, J. A. (1994), «La escuela estructuralista de Cataluña y su relación con EMBO», Arbor CXLVIII, 583, 95-119. SANTESMASES, M. J.; MUÑOZ, E. (1994), «Una introducción al origen internacional de la comunidad científica española de biologia molecular», Arbor CXLVIII, 583, 9-30. SANTESMASES, M. J.; MUÑOZ, E. (1997a), «Scientific Organizations in Spain (1950-1970): social isolation and international legitimation of biochemists and molecular biologists of the periphery», Social Studies of Science, 27 (2), 187-219. SANTESMASES, M. J.; MUÑOZ, E. (1997b), «The Scientific Periphery in Spain: The Establishment of a Biomedical Discipline at the Centro de Investigaciones Biológicas, 1956-1967», Minerva, 35, 2745. SÖDERQVIST, T. (ed.) (1997), The historiography of contemporary science and technology, Amsteldijk ,The Nederlands, Harwood Academic Publishers. SÖDERQVIST, T. (1997), «Who will sort out the Hundred or More Paul Ehrlichs? Remarks on the Historiography of Recent and Contemporary Technoscience». A: SÖDERQVIST, T. (ed.) (1997), The historiography of contemporary science and technology, Amsteldijk,The Nederlands, Harwood Academic Publishers, 1-17. SUBIRANA, J. A. (1967), Industria e investigación química. Discurso inaugural del curso académico 1967-68, Barcelona, Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales de Barcelona.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 485
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 485-491 0
JUAN BAUTISTA JUANINI (1636-1691) I JOAN D’ALÒS I SERRADORA (1617-1695) JESÚS V. COBO GÓMEZ MEMBRE ADSCRIT, CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA; PSIQUIATRE, CORPORACIÓ SANITÀRIA PARC TAULÍ DE SABADELL. jcobo@tauli.cat
Paraules clau: novatores, segle XVII, medicina, Catalunya Juan Bautista Juanini (1636-1691) and Joan d’Alòs i Serradora (1617-1695) Summary: Our work show a typical scientific relatioship in the last years of the XVIIth century, inside the renovation movement in the science and medicine of these years. The actors of these relationship were the hispanic-italian doctor-surgeon Giovanni Battista Giovannini (or, in spanish, «Juan Bautista Juanini», Milan 1636 Madrid 1691) and the catalan doctor and university lecturer Joan d’Alòs i Serradora (Moià 1617 - Barcelona 1695). Both live and work in these years intelectually close and became part of the european scientific movement called usually «the Moderns» group, or, in our countries, called «Novatores». Both are friends and developed a personal and scientifc relationship for years. The article show the epistolar manifestation of these relationship and the possible implications for the science and the medicine of the era in Spain and Catalonia. Key words: novatores, XVII century, medicine, Catalonia
Introducció
La nostra aportació mostra una típica relació científica a finals del segle XVII en el context del moviment de renovació de la ciència i la medicina. Els actors d’aquesta relació són el metge i cirurgià hispanoita-
DOI: 10.2436/20.2006.01.133
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
486
27/10/09
15:16
Página 486
JESÚS V. COBO GÓMEZ
lià Giovanni Battista Giovannini (Milà, 1636 - Madrid, 1691) i el metge i catedràtic català Joan d’Alòs i Serradora (Moià, 1617 - Barcelona, 1695). Els dos viuen i treballen al final del segle XVII a la Península i formen part del moviment de renovació científica i tècnica que apareix a Europa al final d’aquesta centúria denominat «els moderns», o, a la Península, «novatores». Ambdós van tenir una relació personal i una relació científica. La relació personal directa, molt curta, va continuar durant anys, en forma d’una relació epistolar de la qual només es conserven poques dades. Així, per poder mostrar aquesta relació, hem revisat la bibliografia coneguda sobre els autors i el món científic i mèdic de l’època, i sobre les relacions científiques al món de la medicina i la ciència espanyoles. Igualment, hem realitzat una anàlisi de la correspondència entre ambdós autors. Giovanni Battista Giovannini (Milà, 1636 - Madrid, 1691) i els novatores
Giovanni Battista Giovannini o «Juan Bautista Juanini», com ell mateix signava en castellà, ha sigut un autor relativament poc estudiat en la bibliografia espanyola i catalana i pràcticament ignorat per la internacional. Malgrat això, és un autor molt interessant, tant per l’època que li pertocà viure, com per la quantitat i qualitat de la seva producció escrita, conservada gairebé en la seva totalitat, com per la seva interacció amb tot el moviment de modernitat peninsular i europeu a finals del segle XVII. En aquest sentit, la seva relació amb Joan d’Alòs s’ha d’interpretar amb un vessant peninsular però també amb un vessant europeu (Cobo, 2006). Els elements clau per entendre aquest autor són: Juanini neix i es forma al nord d’Itàlia a principis del segle XVII. Era un cirurgià universitari amb grau de doctor, que aleshores es deia metge-cirurgià. Comença la seva carrera com a cirurgià militar, però treballa fonamentalment a la cort espanyola de Madrid, on publica les seves obres i finalment mor a finals del segle XVII, o sigui, fou un cirurgià cortesà. Estava interessat en determinats aspectes dels sabers mèdics, en especial en els aspectes de la higiene pública, la terapèutica química i les neurociències. La seva obra escrita i la seva pràctica medicoquirúrgica es corresponen lògicament amb totes les característiques abans descrites. Juanini actua com el forat del pany que ens permet observar secretament i còmodament tota la primera generació de novatores hispans. Per gràcia d’aquell «impúdic forat», podem observar i analitzar la seva obra però, com espectadors privilegiats, també podem observar fragments de tot l’apassionant moviment que li pertoca viure. Aquest moviment, els moderns, als països hispànics rep el nom de «novatores». Es tracta d’un moviment científic que omple diverses generacions en la transició del segle XVII al segle XVIII. Cal destacar que, a nivell polític i científic, l’evolució de la ciència espanyola i catalana del segle XVII al segle XVIII és molt diferent. Però en les últimes dècades del segle XVII hi ha molts punts de confluència. Les principals característiques del moviment en la medicina i la cirurgia, entre altres, foren la seva oposició crítica i reformista al galenisme i les se-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 487
JUAN BAUTISTA JUANINI (1636-1691) I JOAN D’ALÒS I SERRADORA (1617-1695)
487
ves formulacions teòriques, la implicació en els nous mètodes de la revolució científica, l’experimentació i l’observació, el rebuig del principi d’autoritat en la ciència, la proposta de nous sistemes mèdics, la reivindicació nacionalista de determinats autors de la tradició mèdica, l’ús dels medicaments químics i de la nova matèria mèdica americana i la construcció de noves institucions científiques i docents deslligades de la Universitat. Però de Juanini s’ha de destacar també com a fonamental la seva característica de cirurgià cortesà. La cort espanyola de Carles II és una cort convulsionada, pertanyent a una encara gran potència mundial, però amb els peus de fang, enmig d’una economia en fallida i amb una classe dirigent incapaç. Però a la vegada és una cort artísticament i intel·lectualment dinàmica i en transformació, un centre de renovació i europeisme enmig d’una estepa tradicionalista i obscurantista. A nivell polític, és destacable la influència que en aquest període exerceixen les figures dels principals mecenes de Juanini, el príncep Joan Josep d’Àustria i, posteriorment, el cardenal Portocarrero. Les relacions de Juanini amb el món científic i mèdic de la Corona d’Aragó comencen amb el seu paper clau en la creació i consolidació del nucli renovador de Saragossa a la dècada de 1660. A nivell personal, manté relació posteriorment amb diversos metges i pacients aragonesos, però les seves relacions a Catalunya i principalment amb Joan d’Alòs són molt interessants. Joan d’Alòs i Serradora (Moià, 1617 - Barcelona, 1695) i el seu entorn
Joan d’Alòs i Serradora és sense dubte el principal personatge mèdic i científic de la Barcelona del final del segle XVII. Com a tal, ha estat suficientment historiat per diferents autors i historiadors de la ciència catalana (Haller, 1969: 537; López Piñero, 1969: 118-127). Sí que cal dir que la seva relació amb Juanini és molt important en el seu context i potser no ha estat prou analitzada. D’Alòs va néixer a Moià el 1617 i fou deixeble de Jacint Andreu (mort després de 1678), catedràtic de prima també de la Universitat de Barcelona durant vint-i-cinc anys. Andreu, si bé era un fervent galenista, contribuí decisivament al renaixement de la Universitat en aquell període i fou també metge de Joan Josep d’Àustria i, per tant, pertanyia al grup de metges més o menys «il·lustrats» que l’envoltaven (López Piñero et al., 1983: 59-60). D’Alòs és autor de fins a quatre obres importants, de les quals la més important fou De corde hominis disquisitio anatomica, publicada el 1694 (un any abans de la seva mort), on defensa la circulació sanguínia i rebutja les obres de Matías García. García, catedràtic valencià, va ser criticat també pel seu amic Juanini en la seva primera obra. Malgrat això, el principal autor que ha estudiat D’Alòs, el catedràtic José M. López Piñero, considera D’Alòs com un exemple de galenisme moderat i no com un autèntic novator o modern. De fet, D’Alòs no planteja les noves idees com un trencament radical de la tradició galenista, però, d’altra banda, aplica els nous descobriments a la seva interpretació de la realitat i, a més a més, utilitza el nou mètode i les noves idees en les seves obres. Així, ressalta la importància de l’estudi
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
488
27/10/09
15:16
Página 488
JESÚS V. COBO GÓMEZ
anatomopatològic en casos conflictius, com ho fa també el seu amic Juanini i altres moderns, i recolza les seves idees més «tradicionals» amb cites d’autors moderns, sense rebutjar les seves pertinences. Per la seva situació i edat, D’Alòs tampoc no ataca la institució universitària i tampoc no té altres de les característiques que López Piñero donava als «autèntics» novatores, però, indubtablement, sempre és difícil fer una classificació sense excepcions. D’Alòs probablement va conèixer Juanini en els primers dies de novembre de 1668, quan el príncep Joan Josep d’Àustria, en el decurs de les guerres civils a la minoria d’edat del rei Carles II, fugí a Catalunya. Va viure tres mesos a la Torre de Lledó del Tibidabo, durant els quals va rebre el suport de la ciutat i de part de la noblesa catalana. Juanini, com a metge cirurgià del príncep, però més lliure de responsabilitats polítiques, coneix íntimament Barcelona i el seu ambient universitari. Juanini va romandre a Barcelona tres mesos, fins que el príncep, el 4 de febrer de 1669, tornà a Madrid, Nittard fou destituït i aconseguí el poder, però això també és una altra història (Maura, 1990: 106-125). Juanini acompanyava el príncep en la major part dels seus viatges i campanyes, en una arriscada i itinerant trajectòria política i militar. Fins i tot va perdre un ull en una petita batalla de la guerra civil, defensant el seu príncep «en la Jornada de Consuegra a Barcelona» (Archivo General de Simancas, Sección Personal, leg. 1819, s.n. [p. 2r]; Archivo General de Simancas, Sección Personal, leg. 1823, s.n. [p. 1v].). Tot i les canviants circumstàncies polítiques, D’Alòs i Juanini van continuar una relació epistolar i científica per molts anys, més de vint, fins a la mort de Juanini el 1691. El 1685, D’Alòs escrivia un elogi públic a Juanini en l’edició de la Nova Idea Physica, on es feia memòria de les seves capacitats integradores i, per descomptat, de les seves experiències químiques i quirúrgiques, així com dels seus amplis coneixements lingüístics. Segon D’Alòs, Juanini aconseguí el que «muchos Philosophos, Galenicos y Quimicos» no havien aconseguit perquè va utilitzar diferents elements per poder defensar correctament les seves idees cosmogòniques: — «genuino y literal en la explicación de el Texto Sacro», — «acierto en concordar los Santos, y Philosophos», —«la penetración en lo más obscuro de los Poetas», — «la universal inteligencia de varios idiomas» i —«la propiedad en manejar las materias Physicas, Quimicas, Medicas y Chirurgicas» (d’Alós, 1685).
Per tant, per D’Alòs era de la mateixa importància respectar les concepcions clàssiques i la història sagrada, com el coneixement de les ciències químiques i medicoquirúrgiques. Crida l’atenció també, com un element instrumental, el coneixement de les llengües, que es converteix en un altre element fonamental per a l’argumentació científica, segons D’Alòs. El 1691, D’Alòs publica també una carta en el darrer llibre de Juanini, les Cartas a Redi, una
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 489
JUAN BAUTISTA JUANINI (1636-1691) I JOAN D’ALÒS I SERRADORA (1617-1695)
489
important obra on Juanini realitza una revisió de les seves experiències amb la neuroanatomia i la neurofisiologia. Aquesta seria la seva darrera obra (D’Alòs, 1691). D’Alòs proposava a Juanini de nou com un infatigable treballador, fins i tot per damunt de les seves contínues obligacions i com un important expert en anatomia i química. Juanini, segons D’Alòs, provava d’unificar la diversitat d’opinions entre els autors «Antiguos y modernos» (D’Alòs, 1691). En opinió de Joan d’Alòs, l’obra de Juanini no era obertament trencadora, sinó més aviat conciliadora, com la seva pròpia. És ben estranya, aquesta afirmació, ja que la posició de Juanini respecte del rebuig del galenisme era evident en les seves formulacions obertament iatroquímiques, incompatibles amb la tradició galenista que oficialment defensava D’Alòs. D’Alòs fou un membre molt destacat del claustre universitari. De fet, fou nomenat també protomèdic del Principat, principal i màxim càrrec de l’Administració sanitària catalana de l’època. Des del seu càrrec, controlava la professió sanitària i l’exercici de metges, cirurgians i apotecaris. En aquell moment, la Universitat de Barcelona era una de les més actives del Mediterrani i, per descomptat, de la Península, on les tradicionals universitats castellanes (Valladolid, Salamanca i Alcalà), feia dècades que mostraven estancament i esclerosi. La posició social dels metges dins de la burgesia ciutadana de Barcelona progressà en tota la centúria i, de fet, no era estrany trobar metges en els principals càrrecs de l’Administració municipal. Altres personatges moderns a la Barcelona de finals del segle XVII foren Jaume Solà, Francesc Morelló o Francesc Feu. Jaume Solà, també catedràtic de la Universitat de Barcelona, és autor d’un pròleg a un llibre de D’Alòs i d’un text manuscrit sobre la circulació de la sang, segons López Piñero (López Piñero, 1969: 126-127). Francesc Morelló fou protomèdic de galeres i publicà a Nàpols, el 1678, una petita obra defensant també la circulació de la sang (López Piñero et al., 1983: 84-85). Un altre Morelló, Jaume Morelló, fou deixeble també de D’Alòs i l’assistia en les seves disseccions (López Piñero et al., 1976: 269). Els primers (Jaume Solà i Francesc Morelló) s’havien format a la Universitat de Barcelona i representen el cas dels autors moderns que defensen la nova ciència i, per tant, la circulació de la sang dins de l’entorn barceloní. El cas de Francesc Feu és també molt interessant. Partidari també de Joan Josep d’Àustria, estudià medicina a l’Estudi General barceloní i es doctorà el 1672. Uns anys després, el 1677, es presentà a la Càtedra d’Anatomia de Barcelona, realitzant tres disseccions amb notable èxit al nou Teatre Anatòmic. Fou nomenat el 1678, però el 1689 obtingué el càrrec de Catedràtic d’Anatomia a l’Hospital General de Madrid, càrrec que li aportà també els drets de metge reial de família (Pardo Tomás & Martínez Vidal, 1997: 5-38). Conclusions
Per si mateixa, la figura de D’Alòs és suficient per iniciar una «escola moderna» a Barcelona. La seva relació amb Juanini i la difusió dels seus llibres es degué estendre a altres deixebles o amics de D’Alòs. De fet, els llibres de Juanini es trobaven a les llibreries dels metges barcelonins de l’època. Per exemple, a la biblioteca del metge barceloní Rafael Steva Mas,
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
490
27/10/09
15:16
Página 490
JESÚS V. COBO GÓMEZ
que incloïa la del seu pare, hi havia dues de les principals obres de Juanini (la Nueva Idea Physica, de 1685, i el Discurso Physico, de 1689), a més de l’obra de Cabriada (1687), obres de Boix y Moliner, Diego Mateo Zapata o dels seus oponents (Colmenero, Matías García, etc.) (Zarzoso, 2004: 224-245, 344-345). El fet que D’Alòs fos un catedràtic i la seva posició social de privilegi, donava un recolzament molt més oficial a les noves idees, aspecte molt diferencial del que gaudien a la cort de Madrid i en altres ciutats peninsulars, com a Sevilla, on el claustre de la Universitat era el principal reducte galenista i perseguia els novatores i les seves idees. La Guerra de Successió implicà per a Catalunya, i més especialment per a Barcelona, el trencament d’una florent tradició universitària. La fundació de Cervera no va servir per reformar la medicina catalana i la desaparició del claustre barceloní retardà la incorporació de Barcelona als nous corrents europeus del segle XVIII. Juanini pertany de ple dret a l’ampli grup d’investigadors i pràctics europeus autodenominats «els moderns». Aquests personatges són anomenats «novatores» en el context de l’Espanya de finals del segle XVII, però participen de similars característiques a tot Europa. Per contra, D’Alòs participa de moltes de les característiques de la modernitat, però intel·lectualment no es decideix per trencar totalment amb la tradició galenista. De fet, la «modernitat» no és una variable dicotòmica. La modernitat de Juanini, com la de D’Alòs, entra dintre d’una dimensió de modernitat. En el sentit més dimensional i segons la meva opinió, D’Alòs és «suficientment modern» perquè, a més, bona part de les seves relacions científiques i de les seves influències són modernes. En un altre ordre de coses, amb el seu exemple destaquem com apareixen unes noves formes de relació científica. Les relacions epistolars (a vegades «massives»), les publicacions periòdiques, l’ús de la llengua vernacla, les noves institucions deslligades de la Universitat, la ruptura amb la tradició formativa gremial, etc., canvien les formes d’interacció dels autors. Els autors moderns es relacionen molt més i amb molta més gent en un entorn europeu on les fronteres geogràfiques i, moltes vegades, nacionals o religioses, se substitueixen per una comunitat d’interessos i ideologies científiques. La realitat de la medicina i la ciència de l’època s’entenen millor com una realitat en xarxa, on els nuclis i nusos, com les persones, es desplacen, i els fluxos de creació i difusió són cada cop més complexos. Igualment, la perspectiva històrica ha de situar de nou els conceptes de centre i perifèria a les condicions realment existents en cada moment històric. Les interconnexions són claus per entendre l’evolució dels moviments en un temps llarg. Les biografies mèdiques, per altra banda, ens serveixen sens dubte per situar i datar el moment d’interacció, el moment en què una relació pot ser significativa per a l’evolució posterior d’un autor, d’un grup o d’un moviment. En el cas de D’Alòs i altres moderns catalans i espanyols, no sempre és possible determinar qui és o qui no és modern o novator. Pot ser més una dimensió. En tot cas, l’estudi de les seves relacions potser ens dirà qui pensava ell que era ell mateix.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 491
JUAN BAUTISTA JUANINI (1636-1691) I JOAN D’ALÒS I SERRADORA (1617-1695)
491
Bibliografia ALÒS, J. D’. (1685), «Aprobación». A: JUANINI, J. B. (1685), Nueva Idea Physica Natural demonstrativa, origen de las materias que mueven las cosas. Compuestas... Parte Primera... Çaragoça, Herederos de Domingo la Puyada, [fol 3, s.p.]. ALÒS, J. D’. (1691), «Carta del muy noble Doctor Don ____________ Cathedratico de Prima Jubilado de la Universidad de Barcelona, y Protomedico en el Principado de Cataluña, al Autor, en respuesta de otra suya». A: JUANINI, J. B. (1691), Cartas escritas a los muy nobles Doctores, el Doctor Don Francisco Redi, Noble Aretino... a al muy noble doctor D. Juan Mathias de Lucas, Professor..., en las quales se dice, que el sal azido, y Alcalí, es la materia que construye los espíritus animales, el oficina de los quales, es en los anteriores ventriculos del celebro, y el lugar, o assiento de la facultad sensitiva, en los centros ovales... Madrid, Imprenta Real, 94-95. ARCHIVO GENERAL DE SIMANCAS, Sección Personal, leg. 1819, s.n. [p. 2r]. ARCHIVO GENERAL DE SIMANCAS, Sección Personal, leg. 1823, s.n. [p. 1v]. COBO, J. (2006), Juan Bautista Juanini (1636-1691): saberes médicos y prácticas quirúrgicas en la
primera generación del movimiento novator, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, tesi doctoral. HALLER, A. (1969), Bibliotheca Anatomica, Darmstadt, Georg Olms Verlag. LÓPEZ PIÑERO, J. M. (1969), La introducción de la ciencia moderna en España, Barcelona, Ariel. LÓPEZ PIÑERO, J. M.; GLICK, T. F.; NAVARRO BROTONS, V.; PORTELA MARCO, E. (eds.) (1983), Diccionario histórico de la Ciencia Moderna en España, Barcelona, Península. LÓPEZ PIÑERO J. M.; NAVARRO BROTONS V.; PORTELLA MARCO, E. (1976), Materiales para la Historia de las Ciencias en España, s. XVI-XVII, Valencia, Pre-Textos. MAURA, duque de. (1990), Vida y reinado de Carlos II, Madrid, Aguilar. PARDO TOMÁS, J.; MARTÍNEZ VIDAL, À. (1997), «Los orígenes del Teatro Anatómico de Madrid (1689-1728)», Asclepio, 49, 5-38. ZARZOSO, A. (2004), Medicina i il·lustració a Catalunya. La formació de l’Acadèmia Mèdico-Práctica de Barcelona, Barcelona, Fundació Noguera.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 492
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 493
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 493-505
ENTRE EL CENTRE I LA PERIFÈRIA CIENTÍFICA: SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL I EL CATALANISME MÈDIC* ÀLVAR MARTÍNEZ VIDAL CENTRE D’ESTUDIS D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA, UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA alvar.martinez.vidal@uab.cat
Paraules clau: Santiago Ramón y Cajal, August Pi Suñer, Jesús Maria Bellido, Institut de Fisiologia de Barcelona, catalanisme mèdic, perifèries científiques, ethos científic Between the centre and the scientific periphery: Santiago Ramón y Cajal and the medical catalanism Summary: A lecture originally, this article explores how some representatives of the medical catalanism approached to the figure of Nobel Prize Santiago Ramón y Cajal (1852-1934). As the symbol of Spanish science at the time, he powerfully influenced the Catalan scientific milieu provoking profound feelings of admiration and also wishes of emulation. The main sources of this article are obituaries and other commemorative discourses and papers issued in Barcelona after Cajal’s death. Key words: Santiago Ramón y Cajal, August Pi Suñer, Jesús Maria Bellido, Institut de Fisiologia de Barcelona, medical catalanism, scientific peripheries, scientific ethos
*
El text d’aquest article, publicat amb retard per causes alienes a l’autor, correspon a la conferència pro-
nunciada en la Jornada intercongressual de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que se celebrà a Girona el dia 18 de novembre de 2006 en el marc de la IX Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Forma part d’un treball més ampli sobre centres i perifèries científiques i s’inscriu en el projecte «La medicina
DOI: 10.2436/20.2006.01.134
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
494
15:16
Página 494
ÁLVAR MARTÍNEZ VIDAL
Benvolguts amics i companys,
permeteu-me que, abans de començar, agraïsca públicament l’oferiment del comitè organitzador de pronunciar la conferència que he titulat «Cajal i el catalanisme mèdic» en el marc de la IX Trobada de la SCHCT i de la Jornada Intercongressual dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana; sobretot, tenint en compte que jo no he fet, fins ara, cap aportació a la historiografia sobre la figura i l’obra de Ramón i Cajal; i això, a més, quan justament enguany es commemora el centenari de la concessió del premi Nobel de Medicina. Si he pogut complir aquest compromís és sens dubte gràcies a l’ajuda que generosament m’han proporcionat José Pardo Tomás, Antoni Roca-Rosell i, sobretot, Emma Sallent, qui presentarà aquesta mateixa vesprada una comunicació sobre el fisiòleg i farmacòleg Jesús M. Bellido i Golferichs, el contingut de la qual connecta, en alguns punts, amb aquesta ponència. Com és ben sabut, a la primavera de 1892 Santiago Ramón y Cajal abandonà definitivament la càtedra d’Histologia que ocupava a la Universitat de Barcelona i accedí a l’homònima de la Universidad de Madrid, a la cobejada Universidad Central. En marxar de Catalunya, Cajal deixava arrere cinc anys de treball infatigable sobre les estructures microscòpiques del sistema nerviós que el catapultaren al bell mig de l’escena acadèmica internacional. Gràcies a una sàvia estratègia de publicació d’articles seus en revistes franceses i alemanyes i al suport d’Albert von Kölliker, patriarca de la neurohistologia europea, Cajal aconseguí un ràpid i merescut reconeixement mundial per les seues decisives aportacions al coneixement de la neurona i d’altres corpuscles del sistema nerviós central (Ramón y Cajal, 2006: 428 i s.). Havia donat un pas de gegant, espectacular; havia passat, com si es tractés del Rubicó, de la perifèria al centre de la comunitat científica internacional. A Barcelona deixava també, entre els seus amics i col·legues, un record indeleble, però també un sentiment de frustració per no haver sabut, o no haver pogut, retenir-lo; és a dir, per no haver-li proporcionat les instal·lacions i els recursos humans i materials necessaris per a desenvolupar una labor investigadora al nivell de la seua demostrada capacitat (Ramón y Cajal, 2006: 478-479). En la marxa de Cajal a Madrid hi van pesar, certament, motius de caràcter econòmic (Durán Muñoz & Alonso Burón, 1983: 225). Cajal havia renunciat, de manera voluntària, a qualsevol intent de mantenir una consulta privada, pràctica habitual entre els seus col·legues de la Facultat de Medicina, per tal de tenir més temps i de poder dedicar-se més i millor a la recerca de laboratori, ja que d’aquesta manera, ho diu el mateix Cajal, podria asy sus públicos en la Barcelona de Entreguerras» (HUM2006-07206-C03-03) del Ministerio de Educación y Ciencia. Davant la voluminosa literatura publicada amb ocasió del centenari de la concessió del premi Nobel a Cajal, així com de la creació de la Junta para Ampliación de Estudios, l’autor ha preferit conservar, sense introduir-hi modificacions, la versió original de la conferència, tant pel que fa al text com a la bibliografia crítica
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 495
ENTRE EL CENTRE I LA PERIFÈRIA CIENTÍFICA: SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL I EL CATALANISME MÈDIC
495
solir «el aurea mediocritas, capaz de garantizarme, con la preciosa conquista de mi tiempo, el bien supremo de la independencia de mi espíritu» (Ramón y Cajal, 2006: 477). Tot sembla indicar que el fracàs de la iniciativa encaminada a crear una secció histològica dins el Laboratori Municipal de Barcelona, on probablement podria haver desenvolupat les seues investigacions sense comprometre el migrat sou de catedràtic d’universitat, fou un factor decisiu per tal d’abandonar Barcelona i concursar a una càtedra de la Universidad de Madrid (Ramón y Cajal, 2006: 478, n. 1). Per altra banda, en la universitat espanyola de l’època l’aspiració «natural» de tot catedràtic de «províncies», com es deia aleshores, era arribar a Madrid, a la «Central». Cajal ho deixà apuntat en diversos passatges dels seus escrits personals: Porque, para mi, ser catedrático de la Central constituía entonces la única esperanza de satisfacer, con cierta holgura mis aficiones hacia la investigación y de aumentar mis recursos, hartos mermados con los incesantes gastos de laboratorio y de suscripciones a revistas, amén del sostén de mi numerosa familia (Ramón y Cajal, 2006: 477).
Allà, el professor disposava de més i millors recursos —una biblioteca més ben dotada, unes millors instal·lacions, com ara laboratoris, i potser de més personal auxiliar— i, a més, sabia que els seus llibres de text, el manual de l’assignatura que impartira, tindrien una acollida assegurada pel sol fet de procedir de Madrid, la qual cosa significava un complement econòmic gens menyspreable en aquella època per a un professor d’universitat (Durán Muñoz & Alonso Burón, 1983: 226). A més a més, cal tindre en compte que la universitat central era, a diferència de les universitats de «província», l’única que podia impartir cursos de doctorat i concedir els títols corresponents. Així, controlava de facto tot el sistema d’ensenyament superior i, més encara, les carreres acadèmiques de tot el professorat de la centralitzada universitat espanyola. En definitiva, la carrera ascendent de Cajal seguí un doble pas de la perifèria cap al centre: el primer i més important, el va ubicar al bell mig de la ciència europea, esdevenint un savi entre els savis; i el segon pas, potser encara més decisiu, el portà al centre geogràfic, polític i acadèmic de la nació espanyola, on esdevindria una figura científica admirada i immensament popular. Com tothom sap, Cajal gaudí d’una fama universal. El premi Moscou (1900), la prestigiosa medalla Helmholtz (1905) i el Nobel (1906), que li foren concedits successivament, eren expressions del reconeixement que li van retre els seus coetanis i un just homenatge per les seues aportacions al coneixement de l’estructura microscòpica del sistema nerviós. En crear-se a Madrid la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE), el gener de 1907, Cajal en fou immediatament elegit i nomenat president per unanimitat, càrrec que ocupà fins a la seua mort l’octubre de 1934. És evident que des d’aquest càrrec, en part honorífic, en part administratiu i en part polític, la figura de Cajal exercí un
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
496
27/10/09
15:16
Página 496
ÁLVAR MARTÍNEZ VIDAL
indubtable influx sobre tots aquells que, a Catalunya o des de Catalunya, volien fer ciència, i una ciència d’excel·lència. L’immens prestigi i el reconeixement que Cajal assolí com a model de científic espanyol, un autèntic mite vivent, unit al fet que Cajal havia hagut de marxar de Barcelona per manca de mitjans, esperonà els metges i biòlegs catalans durant tot el primer terç del segle XX. Les meues paraules, més que incidir sobre la presència de Cajal a Barcelona, pretenen analitzar, des de la perspectiva del desig mimètic formulat per René Girard, les relacions entre el premi Nobel de fama internacional i algunes de les figures més significatives del catalanisme mèdic, com ara els fisiòlegs August Pi i Suñer i Jesús Maria Bellido, tots dos representants de l’escola biològica de Barcelona i, en bona mida, exponents de les inquietuds i dels afanys, així com dels èxits i de les mancances, de la medicina catalana del primer terç del segle XX. D’aquesta manera, tot considerant la tensió entre centre i perifèria, per una banda, i l’estructura normativa de la ciència amb els seus valors i exigències, per una altra, voldria evitar que aquesta ponència esdevingués un exercici purament evocatiu o laudatori, sense cap reflexió autènticament històrica, a l’estil, tan habitual, d’allò que els francesos anomenen «les lieux de la mémoire». De Cajal se n’ha parlat molt, se n’han escrit centenars d’articles i de llibres (López Piñero, 2006) i sens dubte en el futur se n’escriuran molts i molts més, però si avui el seu nom és capaç de reunir-nos i nosaltres d’evocar-lo no és tant pels continguts de la seua la ciència estricta, per molt excel·lent que fos, com pel fet que ell ha encarnat, com pocs, l’home de ciència, el model, el científic exemplar del segle XX. Al meu parer, però, la transcendència social de Cajal a Espanya, i també a Catalunya, va més enllà de les publicacions científiques sobre la textura del sistema nerviós, ja foren articles en revistes franceses o alemanyes, o en els llibres que es van traduir a totes les llengües cultes del seu temps. Perquè, a més de l’obra pròpiament científica, Cajal modelà al llarg dels anys un patró ideal per a l’home de ciència, uns requisits i unes virtuts que havia de reunir l’aspirant a científic, i fins i tot una imatge de la ciència, d’una ciència pura, no necessàriament aplicada, una ciència bàsica; perquè, en definitiva, Cajal creà un ethos científic, un imaginari científic ideal, una estructura normativa de la ciència per a un país que, amb la pèrdua de les últimes colònies, Cuba, Puerto Rico i les Filipines, havia perdut les restes de l’Imperi i la condició de potència internacional, i, sobretot, se sabia decadent i endarrerit. El desenvolupament i la materialització del seu programa de regeneració social per mitjà de la ciència es correspon amb la «cajalización de España», com encertadament l’ha denominat Leoncio López-Ocón (López-Ocón, 2006). També de Catalunya, com veurem tot seguit. Els llibres que contenen l’ethos científic de Cajal són principalment tres: Los tónicos de la voluntad, Recuerdos de mi vida i El mundo a los ochenta años. A continuació traçaré unes pinzellades de cadascun d’ells. L’any 1897, a Madrid estant, Cajal fou nomenat membre de l’Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals. Com a discurs d’ingrés, redactà un text titulat «Reglas y conse-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 497
ENTRE EL CENTRE I LA PERIFÈRIA CIENTÍFICA: SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL I EL CATALANISME MÈDIC
497
jos sobre investigación biológica», que un parell d’anys més tard es publicà com a llibre de butxaca amb el subtítol que el faria famós: Los Tónicos de la voluntad. El Discurso que Cajal va llegir davant els acadèmics era una exhortació, una incitació per a despertar entre el jovent espanyol la vocació científica per mitjà del desig de la fama i de l’enaltiment de l’amor a la pàtria; el llibre, derivat del Discurso, corregit i ampliat per l’autor fins a la versió definitiva de 1923, fou editat en nombroses ocasions i traduït a les principals llengües europees. Per a Cajal, la regeneració del teixit social passava per fomentar l’activitat científica des de l’Estat amb: a) l’increment dels recursos públics en educació superior; b) la creació de centres de recerca pura i aplicada amb el personal i les instal·lacions adequades; c) la dotació generosa de pensions per ampliar la formació dels joves graduats a l’estranger; d) la reincorporació de tots els pensionats ja siga per a ensenyar a les universitats o per a investigar als centres de recerca; i, fins i tot, la contractació de professors visitants de reconegut prestigi internacional. L’any 1901, prop de la cinquantena, Cajal publicà a Madrid la primera part de la seua biografia, que titulà significativament Recuerdos de mi vida. Mi infancia y juventud. Una dècada més tard, cap al 1911, en la culminació de la seua carrera acadèmica, aparegué la segona part del llibre, subtitulada Historia de mi labor científica, que tindria més fortuna editorial que la primera. Cal dir que poques vegades s’han publicat totes dues parts juntes, potser perquè els continguts de l’una i de l’altra són força diferents. Jo no sóc qui per a jutjar una obra d’aquestes característiques i molt menys la d’un savi com Cajal, celebrat per tothom. Però, no és menys cert que una autobiografia conté una dosi molt elevada d’autorepresentació i, al cap i a la fi, de justificació personal, perquè constitueix un intent de donar coherència a una trajectòria vital. En la de Cajal hi ha un repàs i selecció dels esdeveniments viscuts, una reconstrucció del jo i de les circumstàncies a través dels successius escenaris de la pròpia carrera acadèmica: Saragossa, València, Barcelona i Madrid; dels seus mestres, els seus col·legues i els seus deixebles; de les institucions, els projectes, els viatges a l’estranger i el reconeixement internacional; i, és clar, de les seues inquietuds acadèmiques i els seus afanys intel·lectuals. Recuerdos de mi vida mostra una figura quasi monolítica: un Cajal tenaç, infatigable, insubornable i, és clar, un Cajal adolorit per la pàtria agreujada i endarrerida, un model de patriota, un exemple de científic espanyol. Tanmateix, El mundo visto a los ochenta años, subtitulada «Impresiones de un arteriosclerótico», és una obra quasi pòstuma, que arribà a les llibreries tot just a la tardor de 1934, coincidint amb la mort de Cajal. En certa manera, era el testament que deixava escrit per al gran públic, referent obligat en els innumerables homenatges i sessions necrològiques que se li dedicaren durant els mesos següents. És un llibre punyent, que respon al seu títol al peu de la lletra. Potser per modèstia no el va subtitular «Impresiones de un sabio arteriosclerótico», però hauria sigut més realista. Si més no, és des d’aquesta perspectiva que està escrit tot el llibre. Al pròleg, Cajal fa palesa, de manera vehement, l’obligació del savi de transcendir el seu camp específic i de ser capaç d’incardinar-lo en la societat on viu: «Discrepo de quienes
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
498
27/10/09
15:16
Página 498
ÁLVAR MARTÍNEZ VIDAL
sostienen que un buen especialista puede ignorar cuanto rebasa el círculo de su atención habitual. No; el sabio además de la disciplina especialmente cultivada, queda obligado, si no quiere adocenarse, a saber algo de todo» (Ramón y Cajal, 1948: 14). Més enllà de l’àrea del seu interès professional, el savi ha de servir i honorar la seua pàtria. Si parem atenció sobre els passatges d’aquestes obres —diguem-ne «ètiques»— de Cajal on es parla de patriotisme, nacionalisme o, fins i tot, de separatisme, que no són precisament escassos, el destil·lat és una barreja de sentiments romàntics envers l’Espanya del segle XIX, amb la Guerra de la Independència com a gesta col·lectiva contra l’intrús francès, una barreja que derivà cap a una preocupació pregona i dolguda per la decadència i les mancances de la pàtria, i que acabà, finalment, esdevenint una autèntica obsessió pels moviments regionalistes i separatistes, en una línia ultranacionalista, similar a la de Ramiro de Maeztu o la d’Ernesto Jiménez Caballero. Així, el capítol XII de El mundo a los ochenta años, titulat «La atonía del patriotismo integral» (Ramón y Cajal, 1948: 107-124), és una visió exaltada del nacionalisme espanyol, on s’inclou, per exemple, l’admiració per l’expedició africana de 1860, o la defensa, inspirada en Romanones i Mola, d’un servei militar obligatori més llarg on s’inculqués «el contagio confortador del amor al regimiento y el sentimiento patriótico». Els apartats d’aquest capítol són força expressius: «El patriotismo de ayer», «El odio infundado a Castilla y a Madrid», «Inquietudes actuales ante las amenazas, veladas o explícitas, del separatismo», «Las ventajas del arancel generosamente otorgado por España», «Nuestra conducta ante la consumación del desmembramiento», entre d’altres. En certa manera, les reflexions del savi octogenari, angoixat pel futur incert de la pàtria, constitueixen un preludi, evidentment no desitjat per l’autor, de la Guerra Civil espanyola. Pel que fa a la inquietud que li causaven l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932 i la subsegüent implantació de la Universitat Autònoma de Barcelona durant el curs 19331934, llegiré un passatge de l’últim llibre de Cajal, que diu literalment així: En la Facultad de Medicina de Barcelona todos los profesores, menos dos, son catalanes y nacionalistas; por donde se explica la emigración de catedráticos y de estudiantes que no llegan hoy, según mis informes particulares, al tercio de los matriculados en años anteriores. Casi todos los maestros dan la enseñanza en catalán, con acuerdo y consejo tácitos del consabido Patronato, empeñado en catalanizar a todo trance una Institución costeada por el Estado. A este respecto, nota don Pedro Pujol que el 80 por 100 de los estudiantes universitarios han trasladado su matrícula a otras Universidades. Aboga por la creación de dos Universidades: una catalana y otra castellana. Ello me parecería de perlas. Mas ¿lo consentiría la Generalidad? (Ramón y Cajal, 1948: 115, n. 1).
Com a historiador de la medicina, jo no tinc res a dir davant unes declaracions tan impressionants com tendencioses relatives a l’ús del català en l’àmbit universitari, ni molt me-
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 499
ENTRE EL CENTRE I LA PERIFÈRIA CIENTÍFICA: SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL I EL CATALANISME MÈDIC
499
nys pretenc fer judicis de valor sobre les idees de l’home de ciència eminent quan opinava de temes polítics. Em limitaré, modestament, a presentar els testimonis que, sobre la figura de Cajal, van oferir dues figures representatives de l’escola biològica catalana, dues figures senyeres d’un moviment —el denominat catalanisme mèdic— que des dels inicis del segle XX lluitava per una universitat autònoma, moderna i catalana. Em referisc, com he dit abans, als testimonis públics de dos professors de la Facultat de Medicina de Barcelona: August Pi i Sunyer, catedràtic de Fisiologia, i Jesús Maria Bellido i Golferichs, catedràtic de Farmacologia. Permeteu-me que, abans, descriga breument els trets característics del catalanisme mèdic, un moviment professional i acadèmic i alhora reivindicatiu del català com a llengua dels sabers i de les pràctiques mèdiques, que cal enquadrar en l’escenari polític i cultural de la Catalunya del primer terç del segle XX. Com és ben sabut, el catalanisme polític, sorgit a les acaballes del segle XIX com a moviment interclassista que plantejava una alternativa nacional en un moment de fortes tensions socials, va ser protagonitzat principalment per amplis cercles de professionals i d’assalariats del sector terciari, tot i que va ser capitalitzat, si més no al principi, per un sector molt dinàmic de la burgesia industrial i financera. Per això, no hauria de resultar estrany que algunes de les figures més destacades del catalanisme polític foren alhora professionals de la medicina. En aquest sentit, caldria recordar els noms de Bartomeu Robert, alcalde de Barcelona i primer president de la Lliga Regionalista, de Josep Maria Roca i Heras, president de la Unió Catalanista i de l’Ateneu Barcelonès, o de Miquel Arcàngel Fargas, fundador de la Unió Regionalista i després de la Lliga, partit del que va ser vicepresident i senador. Encara és més significatiu el paper que van tenir els metges en el terreny de la recuperació i normalització de la llengua catalana: els més de trenta anys dels Annals de Medicina, el centenar de números de la sèrie de Monografies Mèdiques, les nombroses revistes mèdiques publicades en català, la continuïtat i l’èxit creixent dels congressos de metges i biòlegs de llengua catalana, la Bibliografia Medical de Catalunya o el Diccionari de Medicina, en són una bona prova. Entenem per catalanisme mèdic un moviment alhora polític, professional i cultural protagonitzat per metges, principalment, però també per farmacèutics i veterinaris que, sota l’estendard del recobrament de la llengua catalana com a llengua viva d’expressió científica, aspirava a regenerar la medicina a Catalunya amb l’esperit del segle nou, del «noucentisme»; un moviment que en estreta vinculació al catalanisme polític intentava reformar les institucions docents, una reforma basada en l’autonomia universitària per tal d’aconseguir majors quotes d’autogestió de les pròpies institucions científiques, acadèmiques i professionals; i, en definitiva, un moviment que pretenia incrementar el paper social dels metges com a col·lectiu capaç de liderar el canvi social i cultural a la Catalunya del primer terç del segle XX (Perdiguero et al., en premsa). Si inicialment l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya fou el bressol del catalanisme mèdic, aviat altres institucions, com ara l’Associació General de Metges de Llengua Catalana, el Sindicat de Metges de Catalunya, juntament amb la Mutual Mèdica i la
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
500
27/10/09
15:16
Página 500
ÁLVAR MARTÍNEZ VIDAL
Cooperativa de Consum, les seues filials comarcals i els col·legis oficials de metges de les circumscripcions provincials catalanes, entre d’altres, sorgiren de la mateixa embranzida i compartiren anhels i objectius comuns. Però el catalanisme mèdic aspirava també a realitzar una reforma pregona de les institucions docents basada en l’autonomia universitària, la qual cosa significava la capacitat d’elaborar els plans d’estudis i de contractar el professorat més idoni, la possibilitat d’organitzar la docència i la recerca al voltant d’instituts universitaris i, sobretot, la venia docendi per impartir cursos de doctorat i per donar els títols corresponents, un privilegi del qual fins aleshores sols gaudia la Universidad Central, a Madrid. En el cas de la Facultat de Medicina de Barcelona, hi havia encara uns altres reptes específics: donar entrada i també reconeixement a les naixents especialitats mèdiques i la incorporació d’altres institucions hospitalàries a la docència de la medicina. I, ara sí, passem a mostrar els testimonis esmentats sobre la figura i l’obra de Cajal, començant pel d’August Pi i Sunyer i el seu fill, Jaume Pi i Sunyer Bayo. El 14 de juny de 1935 se celebrà a Barcelona, al saló d’actes del Casal del Metge, una «sessió solemne» i conjunta entre la Facultat de Medicina, l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i l’Acadèmia de Medicina de Barcelona «per tal d’honorar la memòria de Santiago Ramón i Cajal». Uns mesos després, els parlaments pronunciats aparegueren publicats a les pàgines dels Annals de Medicina, sens dubte la revista mèdica de més llarga tradició escrita en català, la qual, d’aquesta manera, se sumava a l’homenatge «al Mestre desaparegut, que honorà les aules de la nostra Facultad [sic] de Medicina amb les seues magistrals oracions i fou guia i capdavanter selectíssim en la investigació i en l’austeritat, companyia indefugible de la primera» (Annals de Medicina, 1935: 29, 1202). Dels textos publicats a la revista destaca, tant per l’extensió com per la perspectiva adoptada, l’article signat per August Pi i Sunyer i el seu fill Jaume Pi-Sunyer i Bayo, «Cajal i la fisiologia del sistema nerviós» (Pi Suñer & Pi-Suñer, 1935), que apareixeria també en anglés, a The Journal of Nervous and Mental Disease, sota el títol «Ramón y Cajal and the Physiology of the Nervous System» (Pi Suñer & Pi-Suñer, 1936). Glossar ara les figures de l’un i l’altre em semblaria una digressió ociosa i, fins i tot, una ofensa per a l’auditori, però sí apuntaré que August Pi i Sunyer era, des del 1918, vocal de la Junta para Ampliación de Estudios, principal organisme governamental de promoció de la política científica espanyola, que, com he dit abans, Cajal presidí durant més d’un quart de segle; i també apuntaré que el fisiòleg català, juntament amb el seu preceptor i col·lega Ramon Turró, va col·laborar —cosa ben notable— en el llibre d’homenatge que se li oferí a Cajal l’any 1922 amb motiu de la seua jubilació (Ramón y Cajal, 2006: 742-743). Cal dir, per un altre costat, que Cajal sempre li va professar, a Pi i Sunyer, un gran respecte en públic i en privat; i, viceversa, que Pi i Sunyer considerava la marxa de Cajal a Madrid un fracàs col·lectiu i una oportunitat perduda per a Catalunya, com consta en el memorial que li va presentar a Prat de la Riba el gener de 1917 demanant la creació d’un institut de biologia a Barcelona (Roca i Rosell, 1988: 186).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 501
ENTRE EL CENTRE I LA PERIFÈRIA CIENTÍFICA: SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL I EL CATALANISME MÈDIC
501
L’article esmentat és una aproximació crítica a l’obra de Cajal des de la perspectiva de la fisiologia, on els autors —Pi i Sunyer i el seu fill Jaume— aborden i analitzen les idees biològiques del mestre traspassat. Era, segons ells, «un homenatge millor que un discurs ditiràmbic en honor d’aquest home il·lustre que produí el millor de la seva obra entre nosaltres, però sense percebre en cap moment els batecs de la terra on vivia» (Pi Suñer & Pi-Suñer, 1935: 1204). Observen, en l’obra de Cajal, la «manca d’esclat vital, d’orientacions biològiques», per altra banda «característica dels anatòmics espanyols dels últims anys» (Pi Suñer & Pi-Suñer, 1935: 1203). I conclouen que «si Cajal hagués comptat en els anys 1900 a 1905 amb una escola fisiològica a Madrid, és possible que moltes de les adquisicions funcionals fonamentades en idees de Cajal, i que es deuen sobretot a fisiòlegs anglesos —Langley, Sherrington— s’haguessin produït sota el seu control immediat (Pi Suñer & Pi-Suñer, 1935: 1204). Subratllen tots dos la rapidesa a convèncer els seus contradictors morfòlegs enfront «la llarga durada i acritud de les polèmiques amb els fisiòlegs» (Pi Suñer & Pi-Suñer, 1935: 1204). I és que —afegeixen tot seguit— «parlaven dos llenguatges diferents, tenien dues maneres de pensar diverses i això feia difícil la mútua comprensió». A llur parer, «el coneixement de les estructures facilita el coneixement de la funció, però no se’n deriva directament» (Pi Suñer & Pi-Suñer, 1935: 1205). Les aportacions a la fisiologia del sistema nerviós (el reflex, l’associació cortical, el nervi perifèric) realitzades per Sherrington, Pawlov i Adrian no anaven pel camí de Cajal, ja que «els estudis que han anat aclarint-les no són pas derivats de fets morfològics». En canvi, «Cajal repetidament ha intentat explicar la fisiologia per l’anatomia, com feien els anatòmics del Renaixement» (Pi Suñer & Pi-Suñer, 1935: 1212). Afectat d’una visió biològica parcial, Cajal —segons els professors Pi i Sunyer— va aconseguir, entre els morfòlegs, un èxit ràpid, «fet a base d’interessar una gran figura [Kolliker] en els treballs propis, que recorda extraordinàriament el d’un altre mestre de Barcelona —en aquell anys Cajal ho era—, el de Gimbernat davant de John Hunter». (Pi Suñer & Pi-Suñer, 1935: 1204). Es tracta d’un parangó realment insòlit entre Cajal i Gimbernat, alimentat sens dubte pels homenatges que es feren al cèlebre cirurgià de Cambrils, l’any 1916 i el 1934, amb ocasió dels centenaris de la seua mort i del seu naixement, respectivament. Per acabar, clouen el seu discurs confirmant que: «La influència hauria estat “més profunda, encara, i més extensa” (...) si Cajal s’hagués vist assistit per una escola fisiològica. Cal insistir sobre l’aïllament de Cajal» (Pi Suñer & Pi-Suñer, 1935: 1216). En definitiva, els Pi i Sunyer eren uns fisiòlegs que, tot i reconèixer el valor immens de les aportacions de Cajal, interpel·laven l’obra d’un morfòleg en pla d’igualtat i no de subordinació. L’altre testimoni que volia adduir ara i ací és el de Jesús Maria Bellido, mà dreta d’August Pi i Sunyer i aleshores catedràtic de Farmacologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, al qual li correspongué l’honor de pronunciar, a l’Institut Mèdico- Farmacèutic, l’oració inaugural del curs 1935-1936, titulada «De l’estada de Cajal a Barcelona» (Bellido, 19341935: 121-134).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
502
27/10/09
15:16
Página 502
ÁLVAR MARTÍNEZ VIDAL
El discurs, que fou inclòs en les actes anuals de l’Institut, al·ludeix en primer lloc als anys que Cajal va romandre a la Facultat de Medicina i evoca l’ambient de la medicina a la Barcelona de l’època, caracteritzat, segons Bellido, pel fenomen de l’«especialització», «la florida de la cirurgia» i l’aparició de noves «tècniques terapèutiques». Bellido rememora en el seu discurs, que inclou la reproducció de pàgines senceres de Recuerdos de mi vida — l’autobiografia de Cajal—, un seguit de circumstàncies lligades a la promoció de Cajal a la fama internacional, així com alguns detalls sobre els estudis sobre el sistema nerviós realitzats a Barcelona (Bellido, 1934-1935: 125-127). Des del punt de vista del catalanisme mèdic, la part més interessant del discurs comença més endavant quan Bellido assenyala dos grups principals de deixebles catalans sobre els quals Cajal exercí el seu magisteri: un, els alumnes de la Facultat de Medicina; i l’altre, els «graduats que se li acostaren en demanda d’una formació especialitzada». Pel que fa als primers, l’autor recorda les paraules de Cajal, elogioses, envers els seus alumnes de Barcelona, a diferència dels alumnes que es trobaria després a Madrid, on les promocions eren massa nombroses (Ramón y Cajal, 2006: 397). I, tot seguit, Bellido proclama en el seu discurs: Nosaltres, els alumnes de la nostra Escola, del 1893 fins al 1923, som deixebles de deixebles de Cajal, però no hem rebut la influència directa personal, l’eficaç ascendent del mestre, fins molt després de la graduació (Bellido, 1934-1935: 131).
Crec necessari repetir aquestes últimes paraules: «...no hem rebut la influència directa personal, l’eficaç ascendent del mestre, fins molt després de la graduació», perquè és obvi que Bellido s’estava referint a l’influx que el premi Nobel estava exercint des de Madrid com a president de la Junta para Ampliación de Estudios, que equival a dir com a inspirador de la política científica espanyola, entre 1907 i 1934. I pel que fa als deixebles més íntims, Bellido fa una relació dels més rellevants per acabar dient que «aquesta escola l’any 1895 estava escampada»; aleshores, afegeix, la presència de Cajal a Barcelona «era solament un record, gloriós sens dubte, però pretèrit del tot» (Bellido, 1934-1935: 132). Bellido revela de passada una de les causes de la marxa de Cajal a Madrid: el fracàs de les gestions encaminades a crear una secció d’Histologia al Laboratori Municipal, que llavors dirigia Jaume Ferran. El Dr. Marià Batllès, amic de Cajal i regidor de Barcelona, persuadí l’alcalde, Rius i Taulet, en aquest sentit; però —diu Bellido—: sembla cert que consultada una persona aleshores molt reputada a la nostra ciutat, per la seva competència en Bacteriologia, respongué a l’alcalde que «un històleg era tan inútil com un astrònom, i que no calia recolzar econòmicament el seu treball per raó d’aquesta mateixa inutilitat». Brava resposta! El cas —agrega Bellido— és que Cajal marxà, i segurament que el nostre món mèdic i biològic se’n ressentí (Bellido, 1934-1935: 133).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 503
ENTRE EL CENTRE I LA PERIFÈRIA CIENTÍFICA: SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL I EL CATALANISME MÈDIC
503
A continuació, Bellido fa una afirmació sobre la trajectòria ulterior de Cajal, que podria ser força discutible. Em referisc a la davallada del nivell científic que l’obra de Cajal experimentà en abandonar Barcelona i instal·lar-se a Madrid, una davallada que Bellido atribueix a la dedicació de Cajal a assumptes de política sanitària, educativa i científica: A la primavera del 1892, Cajal s’instal·lava a Madrid. Nosaltres el deixarem ja, i no el seguirem més en la seva gloriosa vida. Solament direm que a Madrid la seva especialització minvà, que es va ocupar d’assumptes de Sanitat pública, d’organització de l’ensenyança superior i la recerca, i que si resistí les suggestions d’intervenir en la política i àdhuc refusà una cartera ministerial, no va ésser ja mai més l’històleg pur, lliurat exclusivament al seu treball, isolat de tot, que fou mentre visqué a Barcelona (Bellido, 1934-1935: 133).
En altres paraules, Bellido mostra un Cajal barceloní, aïllat al laboratori i quasi enfollit per la ciència. Així, en apropiar-se del Cajal més sublim, del model de científic per excel·lència, Bellido revelava l’ascendència de Cajal sobre l’escola biològica de Barcelona i, fins i tot, sobre el catalanisme mèdic en general. Per això, en el seu discurs inaugural de l’Institut Mèdico-Farmacèutic no pogué evitar incloure una reflexió molt fina sobre les afirmacions de caràcter anticatalanista de Cajal, que s’havien exacerbat amb el decurs del temps: El gran benefici que Cajal i la seva obra fruïren durant l’estada d’aquest a la nostra ciutat, el seu isolament, li privaren de veure la realitat de la vida tal com es desenvolupava al seu entorn. Sols així s’explica el desconeixement de la realitat nostrada que traspuen els escrits autobiogràfics i els de tipus d’assaig del gran històleg. Donat enterament a la seva tasca, no prestava atenció a tot allò que era fora del camp del microscopi, i no s’inhibia de manifestar prejudicis indignes d’un home tan gran, en els escrits de la seva vellesa particularment (Bellido, 1934-1935: 133).
En el seu discurs, Bellido resol el conflicte d’una manera sorprenent, molt diplomàtica, donant-li la volta a l’argument. És a dir, manifestant tots els símptomes del desig mimètic i de l’apropiació del model: Però res no hi fa: els científics catalans ens sabíem estimats per ell, les nostres Corporacions, l’Acadèmia i Laboratori, l’Associació general de metges de llengua catalana, el comptaven, una i l’altra, entre llurs socis d’honor, i a la Facultat, a la sala del Deganat, presidint les figures de Robert, Giné, Pi i Sunyer i Fargas, els nostres noms capitals, hi ha des de l’any 1908, la de Cajal, com a màxima glòria del professorat de la nostra Escola, exemple a imitar per quants es sentin cridats a l’anomenada que ella fruí en vida i conservarà en el record dels qui coneguin quan[t] li deu la Ciència de la vida i la Medicina universal (Bellido, 1934-1935: 133).
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
504
27/10/09
15:16
Página 504
ÁLVAR MARTÍNEZ VIDAL
Mesos després de pronunciades aquestes paraules al Casal del Metge de la Via Laietana, esclatava la Guerra Civil, i amb ella s’iniciava tot un seguit de despropòsits i malguanys. La major part dels col·legues, deixebles i amics de Bellido foren mobilitzats al front, altres foren assassinats a la rereguarda (com ara Agustí Riera i Pau a Girona i Emili Darder a Mallorca) i d’altres optaren per fugir o amagar-se per tal d’escapar d’una mort segura. Així s’iniciaren els exilis de la flor i nata d’una generació de metges catalans, que culminarien amb la diàspora de l’hivern de 1939 cap a França, molts d’ells camí d’Amèrica, com és el cas d’August Pi Sunyer, que poc després fundaria l’Instituto de Medicina Experimental de Caracas, a Venezuela. Bellido no es considerava amb forces suficients per a un viatge tan incert i restà fins a la mort a Tolosa de Llenguadoc, on a les acaballes de la contesa internacional, cap a l’any 1945, intentà reconstituir el catalanisme mèdic a l’exili i, fins i tot, presidí una associació —l’Agrupació de Metges Catalans pro Renovació de la Medicina— que planejà la reconstrucció de la sanitat pública i l’assistència social a Catalunya. Però eixes, evidentment, són figues d’un altre paner.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 505
ENTRE EL CENTRE I LA PERIFÈRIA CIENTÍFICA: SANTIAGO RAMÓN Y CAJAL I EL CATALANISME MÈDIC
505
Bibliografia BELLIDO, J. M. (1934-1935), «Discurs inaugural del curs 1935-1936. De l’estada de Cajal a Barcelona». A: Actes. Curs de 1934-1935, Barcelona, Institut Mèdico-Farmacèutic, 121-134. DURÁN Y MUÑOZ, G.; ALONSO BURÓN, F. (1983), Cajal. I. Vida y obra, 2a ed., Barcelona, Editorial Científico Médica. LÓPEZ-OCÓN, L. (2006), «La “cajalización” de España». A: ABCD las artes y las letras, 768, (21 d’octubre de 2006). LÓPEZ PIÑERO, J. M. (2006), Cajal, València, Publicacions de la Universitat de València. PERDIGUERO, E.; PARDO-TOMÁS, J.; MARTÍNEZVIDAL, À. [en premsa], «Physicians as a public for the popularization of medicine in interwar Catalonia: the Monografies Mèdiques series». A: PAPANELOPOULOU, F.; NIETO-GALAN, A.; PERDIGUERO, E.
(eds.), Popularizing Science and Technology in the European Periphery, 1800-2000, Aldershot, Ashgate. PI SUÑER, A.; PI-SUÑER, J. (1935), «Cajal i la fisiologia del sistema nerviós», Annals de Medicina, 29, 1203-1216. PI-SUÑER, A.; PI-SUÑER, J. (1936), «Ramón y Cajal and the Physiology of the Nervous System», The Journal of Nervous and Mental Disease, 84, (5), 521-537. RAMÓN Y CAJAL, S. (1948), El mundo visto a los ochenta años. Impresiones de un arteriosclerótico, 5a ed., Buenos Aires, 1948. RAMÓN Y CAJAL, S. (2006), Recuerdos de mi vida, Barcelona, Crítica. ROCA I ROSELL, A. (1988), Història del Laboratori Municipal de Barcelona de Ferran a Turró, Barcelona, Ajuntament de Barcelona.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 506
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 507
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009, p. 000-000
NORMES D’EDICIÓ ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA Presentació d’originals 1. Els treballs s’han de presentar en suport informàtic (degudament identificats amb els noms i cognoms dels autors) compatible amb el programa Microsoft Word per a PC de tractament de textos, i acompanyats de la corresponent còpia impresa en paper. Penseu que la còpia impresa és de molta ajuda en el cas que l’article inclogui taules, gràfiques, il·lustracions o qualsevol altra especificitat. 2. Els originals en paper s’han d’enviar a nom de Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica), carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona (Spain). La versió electrònica corresponent s’ha d’enviar com a fitxer adjunt a l’adreça schct@iec.cat posant com a assumpte «article Actes».
Paraules clau: alquímia, Isaac Newton, Anglaterra als segles XVII i XVIII New Insight to the Knowledge of the Alchemy Work of Isaac Newton Summary: This is a very short summary of the chapter: New Insight to the Knowledge of the Alchemy Work of Isaac Newton. Key words: alchemy, Isaac Newton, England in the XVIIth and XVIIIth centuries 2. Dins de l’article, els apartats amb títol han d’anar precedits per un espai interlineat addicional i escrits amb negreta. 3. Les il·lustracions han de ser a una tinta i cal facilitarne una còpia de la millor qualitat, per afavorir-ne la reproducció. També s’admeten imatges en suport electrònic. Les figures i les taules s’han de numerar correlativament amb nombres aràbics: figura 1, figura 2...; taula 1, taula 2...
3. L’extensió màxima dels articles —incloent-hi gràfiques, esquemes, il·lustracions, notes i bibliografia— ha de ser de dotze fulls mecanografiats preferiblement amb el tipus de lletra Times New Roman, a un espai i mig d’interlineat, en format DIN A4 d’un màxim de trenta línies de setanta espais (aproximadament 26.000 caràcters).
4. Les citacions d’altres treballs s’han d’incloure dins del text i s’adequaran al model següent:
ORGANITZACIÓ DE L’ARTICLE
5. Les notes a peu de pàgina s’han de reduir al màxim.
1. Títol del treball, en majúscules i negreta. Nom, cognoms, adscripció professional del(s) autor(s) i correu(s) electrònic(s). Paraules clau. A més, en anglès: títol del treball, resum del contingut —summary— d’un màxim de deu línies i key words. Model: NOVES APORTACIONS AL CONEIXEMENT DE L’OBRA ALQUÍMICA D’ISAAC NEWTON M. DOLORS ROVIRA;1 MERCÈ FONT I PONS2 1
6. Cada article ha d’incloure, al final, una bibliografia organitzada alfabèticament segons els cognoms dels autors o, en cas de treballs anònims, per la primera paraula del títol —que no sigui article o partícula. Si un autor té més d’un treball, l’ordre de les successives referències serà cronològic i, si hi ha més d’una referència d’un mateix any, s’escriurà a continuació de l’any una lletra minúscula per ordre alfabètic (2007a, 2007b...).
GRUP D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA, INSTITUT D’ESTUDIS
CATALANS. 2
Un autor: (Navarro, 1992: 197-207) (Lusa, 1993: 152) Dos autors: (López Piñero & García Ballester, 1971) Més de dos autors: (Glick et al., 1978: 88-103)
CENTRE D’HISTÒRIA DE LES CIÈNCIES, UNIVERSITAT
AUTÒNOMA DE BARCELONA.
7. Les referències bibliogràfiques correspondran a publicacions citades dins el text i seguiran els models següents:
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
508
Articles de revistes: SALAVERT FABIANI, V. L. et al. (1991), «Bibliografía histórica sobre la ciencia y la técnica en España», Asclepio, 43 (2), 233-302. Llibres: VERNET, J. (1978), La cultura hispano-árabe en Oriente y Occidente, Barcelona, Ariel.
Página 508
NORMES D’EDICIÓ
Capítols de llibres, actes de congressos o llibres miscel·lanis: ROCA ROSELL, A. (1988), «La ciència internacional a Catalunya (1914-1923)». A: NAVARRO VEGUILLAS, L. (ed.), Història de la física. Actes de les Trobades Científiques de la Mediterrània (Maó 1987), Barcelona, CIRIT, 319-332.
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 509
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA NOVA ÈPOCA / VOLUM 2 (1) / 2009
PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA Monografies
Col·loquis
Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica (primera època)
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
510
27/10/09
15:16
Página 510
PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA
Actes d’Història de la Ciència i de la Tècnica (nova època)
Jornada d’Astronomia i Meteorologia
Història de la Ciència i l’Ensenyament
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 511
01 ACTES HISTORIA V3 277-485.qxp
27/10/09
15:16
Página 512
Coberta ACTES.pdf
27/10/09
14:49:49
C
M
Y
CM
MY
CY
CMY
K
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA
NOVA ÈPOCA
2009 VOLUM 2 (1)
ACTES D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA
SOCIETAT CATALANA D’HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA
FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS NOVA ÈPOCA
2009 VOLUM 2 (1)