ACTNUM, 32

ACTA NUMISMÀTICA 32 2002

ACTA NUMISMÀTICA~32

DIRECTOR: M. CRUSAFONT i SABATER REDACCIÓ ANTIC: Leandre VILLARONGA REDACCIÓ MEDIEVAL: Anna M. BALAGUER REDACCIÓ MODERN/CONTEMP.: M. CRUSAFONT SECRETÀRIA DE REDACCIÓ: Anna M. BALAGUER

SOCIETAT CATALANA D ESTUDIS NUMISMÀTICS INSTITUT D ESTUDIS CATALANS BARCELONA, 2002

ACTA NUMISMÀTICA fou fundada l any 1971 sota els auspicis de la Secció Numismàtica del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona

COPYRIGHT: És propietat dels autors que han col·laborat a l edició de l obra. Tots els drets reservats. Aquesta publicació no pot ésser reproduïda ni en tot ni en part, ni registrada o tramesa per un sistema de recuperació d informació en cap forma ni per cap mitjà, sigui mecànic, fotoquímic, electrònic, magnètic, electroòptic, per fotocòpia o qualsevol altra sense el permís previ per escrit de l editor i dels autors.

DIPÒSIT LEGAL: B. 24127-1996 ISSN: 0211-8386 Compost per Fotocomposició gama, s.l.

Arístides Maillol, 3, 1r 1a, 08028 Barcelona IMPRIMEIX: Limpergraf, SL EDITA: Societat Catalana d Estudis Numismàtics Apartat de Correus 5596, 08080 Barcelona.

REDACCIÓ: Acta Numismàtica. Escola Pia, 85, 08201 Sabadell (Barcelona).

Tel. 937 252 036

Sumari Introducció: per Jesús Alturo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Memòria de les activitats de la Societat Catalana d Estudis Numismàtics durant l any 2001 (A.M.B.) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Vària BENAGES, Jaume. Les monedes de Tarragona (addenda quarta) . . . . . . . . . . . 15 Món antic Villaronga, L. Troballa del Francolí. Testimoni per a la datació del denari de KESE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29 Medieval LÓPEZ VILAR, Jordi. Aportació a la numismàtica visigoda: nous trients de Suíntila i Khindasvint . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

MOLL, Bernat. De nou sobre les encunyacions almoràvits de les Illes Balears (Illes Orientals d al-Andalus) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

BÉNEZET, Jérôme; DONÈS, Christian; LENTILLON, Jean-Pierre. L obole inédite de Girard Ier, comte du Roussillon (1102-1115) . . . . . . . . . . . . . . .

DOMINGO SELLART, F. La malla coronada, tipus inèdit, probablement de Joan I . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

COMAS I EZEQUIEL, R.; CRUSAFONT, M. Noves aportacions al recull dels florins catalans (I) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

CRUSAFONT I SABATER, M. La moneda albanesa d Alfons el Magnànim . . .

45 49 71 75 79 91

Modern i contemporani SANAHUJA I ANGERA, X. La moneda municipal de Bagà als segles XV, XVI i XVII . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101

6

SUMARI

NOGUERA I MARTORELL, J. Ampliació del catàleg dels diners barcelonins del segle XVII . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117 JORBA, Xavier. Els ploms de carnisseria igualadins: una varietat de moneda eclesiàstica o municipal dels segles XVI i XVII . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123 SANAHUJA I ANGUERA, X. Producció de la seca isabelina de Barcelona al període 1836-1854 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 135 TURRÓ I MARTÍNEZ, A. La moneda fraccionària de necessitat de la postguerra a Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 149 Medallística BALAGUER, Anna M. La medallística montserratina dels segles XVIII-XIX. Catalogació i justificació cronològica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 159 CRUSAFONT I SABATER, M. Documentació de medalles (III): Pi i Margall . . 221 Troballes monetàries XVIII AN-65. Troballa al municipi d Artés, (BOFARULL, A.) . . . . . . . . . . . . . . . . . . 227 AN-66. Troballa de Palau-Sator, I (CRUSAFONT, M.) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 228 AN-67. Troballa de Palau-Sator, II (CRUSAFONT, M.) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 236 Recensions bibliogràfiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 241 Publicacions de la SCEN . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 269

Introducció JESÚS ALTURO I PERUCHO* En la seva fecunda trajectòria de 32 anys d ininterrompuda i puntual presència, l Acta Numismàtica ha passat per dues ben conegudes etapes: de primer, com a publicació patrocinada pel Cercle Filatèlic i Numismàtic i, des de 1979, amb la creació de la Societat Catalana d Estudis Numismàtics, filial de l Institut d Estudis Catalans, com a òrgan d expressió d aquesta activíssima associació científica.

I tant en una etapa com en l altra, el rigor i l exigència màxims han estat guia i directriu constants de la direcció de la revista i del seu ample ventall de col·laboradors d ací i de més enllà de les nostres fronteres, perquè l Acta Numismàtica ha estat tothora oberta als millors especialistes. Justament aquest esperit obert i aquesta voluntat exigent li han fet guanyar un merescut prestigi nacional i internacional, i han convertit la nostra revista en punt de referència obligat per a tots els estudiosos i interessats en la numismàtica, la medallística i la història en general.

No debades, l Acta Numismàtica acull en les seves pàgines estudis d una gran varietat temàtica dins un ample marc cronològic, que va des de l antiguitat fins als nostres dies sense cap buit temporal ni cap oblit temàtic, com hom pot constatar número rere número i queda palès en aquest mateix volum. I així l Acta Numismàtica ha esdevingut segurament el millor exponent actual del grau de maduresa assolit per la ciència numismàtica a casa nostra, un nivell perfectament parangonable al de les millors revistes estrangeres de l especialitat, la qual cosa explica també la presència catalana en els més alts organismes internacionals que s ocupen de l estudi de les monedes. És prou sabut que el fundador i director fins fa poc de la revista, el doctor L. Villaronga doctor honoris causa per la prestigiosa universitat alemanya de Colònia , ha estat durant al màxim d anys estatutàriament possible membre del bureau de la Comission Internationale de Numismatique i * Catedràtic de Paleografia i Diplomàtica, Membre del Comité International de Paléographie Latine

8

INTRODUCCIÓ

que en l actualitat n és membre honorari, o que el doctor M. Crusafont, hodiern director, i la doctora A. M. Balaguer, per esmentar només alguns noms de l equip bàsic de direcció de la revista, que han actuat com a vertader pal de paller, són consultats i cridats sovint per universitats i institucions culturals del país i de fora per dictar-hi cursos i conferències.

Ha estat mercès a aquesta contínua presència internacional i als continguts de l Acta Numismàtica que la societat que hi ha darrera la revista i la mateixa revista han contribuït també i contribueixen a difondre el nom de Catalunya, tan sovint desdibuixat dins uns límits estatals que no li són propis. I l Acta Numismàtica hi contribueix no tant per tractar temes catalans com per tractar de qualsevol tema amb autoritat i en català, sense que la nostra revista s hagi tancat mai a l expressió en altres llengües com és propi d una publicació de caràcter científic. De fet, és la qualitat dels continguts el que obliga a llegir-los en qualsevol idioma en què siguin exposats. El nostre país difícilment podrà exportar mai una llengua minoritària en un món global, però sí que podrà fer conèixer en aquesta llengua estudis de rellevància.

D altra banda, deia abans que l Acta Numismàtica, sortosament ben consolidada, s ha constituït en un referent per a especialistes i afeccionats, però també per als estudiosos d altres disciplines o historiadors en general. I això és així perquè la utilitat de les ciències, quan són tractades amb rigor, transcendeix els límits de la pròpia disciplina per ser de profit també a altres. Al capdavall, els coneixements estan distribuïts en diferents branques del saber més per incapacitat humana d abraçar-los tots que per inconnexió entre ells. D aquí que l Acta Numismàtica sigui de profit també a una comunitat científica més extensa que aquella a la qual va inicialment destinada. Que la història política, per exemple, se n beneficia ha quedat manifest manta vegada en les mateixes pàgines de la nostra revista.

Però fins i tot en disciplines, aparentment més allunyades, com la història de la cultura, aquesta simbiosi és evident. Basti´n una mostra: la major liquiditat monetària que s observa a partir del segle XIII permet de constatar un millorament de l economia de mercat, que facilità la circulació de persones i, amb elles, dels llibres i de les idees, amb la qual cosa es guanyà espais de llibertat intel·lectual amb el deseiximent gradual del ferri control feudal.

Però parlar de l Acta Numismàtica no és possible sense referir-se a la ja notable col·lecció de monografies annexes, totes del major interès. No és el cas de ferne ací la relació, que és prou coneguda dels lectors de la revista, però sí que serà bo de remarcar potser que aquests llibres, que neixen sota l emparança de la Societat Catalana d Estudis Numismàtics o de la seva col·laboració amb altres institucions i entitats, i com a expansió de l Acta Numismàtica o expressió de tres importants congressos, no solament aporten coneixements nous de primer ordre, sinó que també en recuperen per al públic més jove de ben consolidats. És clar que em refereixo a la feliç idea de tornar a publicar en edició facsímil el tractat clàssic

INTRODUCCIÓ

9

de Joaquim Botet i Sisó, Les monedes catalanes, que, a més, queda completat amb una utilíssima recopilació d articles ja editats i d altres d impublicats, Obra numismàtica esparsa i inèdita, a cura de M. Crusafont, que fa alhora una excel·lent presentació introductòria de la vida i obra del gran numismàtic gironí en un bell nou volum.

Una vegada més, l Acta Numismàtica acudeix a la cita amb els seus lectors acompanyada de la vivacitat i frescor de noves troballes, discussions científiques i aportacions de gran interès, una frescor que, com Catul per al seu llibre, també cal desitjar que la Musa verge mantingui perenne per més d un segle.

Memòria de les activitats de la Societat Catalana d Estudis Numismàtics durant l any 2001 Donarem compte tot seguit de les activitats desenvolupades per la nostra societat durant l any 2001.

PRESENTACIÓ DE PUBLICACIONS El dia 6 de febrer es presentà a la seu de l IEC l obra Les monedes de plata de Rhode i Emporion i les seves imitacions (s. III aC-218 aC) de L. Villaronga. La presentació fou a càrrec de l excel·lentíssim senyor Carles Pàramo, president de la Diputació de Girona i alcalde de Roses, i l acte fou presidit per l excel·lentíssim senyor Manuel Castellet, president de l IEC. Aquesta publicació fou possible mercès el generós suport de la Diputació de Girona i de l Ajuntament de Roses.

El dia 12 de juny es presentà el volum d Acta Numismàtica 30 que a més de les seccions fixes habituals contenia 14 articles d investigació, entre els quals destacava «Els rals de Mallorca de Pere III (I de Mallorca) dels fons de Sa Nostra, Caixa de Balears » de M. Crusafont i Sabater i d Andreu Vidal. Un treball aprofundit sobre aquesta sèrie de rals d or els quals es publicaven en color, mercès a una col·laboració de l esmentada entitat financera. L avinentesa féu adient que es presentés aquest volum d Acta Numismàtica a l «Espai Mallorca», entitat dedicada a la difusió de la cultura mallorquina, la qual depèn del Govern Balear i té la seva seu de Barcelona, molt a prop de l IEC. El dia 25 de juny el treball «Els rals de Mallorca de Pere III» es presentà a Palma de Mallorca en una tirada a part patrocinada per Caixa de Balears.

El dia 15 de juny es presentà l obra Ilercavonia-Dertosa i les seves encunyacions monetàries de M. M. Llorens i X. Aquilué. La presentació fou a càrrec del senyor Joan-Vianney Arbeloa i els autors contestaren a les seves paraules. Aquest

12

MEMÒRIA DE LES ACTIVITATS DE LA SCEN DURANT L'ANY 2001

acte fou celebrat a la ciutat de Tortosa, mercès a l acollida que ens oferí l Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l Ebre i l Ajuntament d aquesta ciutat.

El dia 28 de novembre es presentà l obra Història de la moneda de la Guerra dels Segadors, 1640-1652 l autor de la qual és M. Crusafont i Sabater amb la col·laboració de X. Sanahuja i d A. M. Balaguer, i amb el pròleg de la professora Eva Serra, la qual en feu també la presentació a l acte celebrat aquell dia a la seu de l IEC amb nombrosa assistència de públic, socis de la nostra entitat, membres de l IEC i altres persones del món acadèmic.

ATENCIÓ A CONSULTES Des de la SCEN s han atès totes les consultes que ens han adreçat estudiosos de la història de la moneda i d altres camps que s hi relacionen. Cada consulta ha estat canalitzada a través de l especialista corresponent. Farem esment de les més rellevants i, en especial, les que han originat algun tipus d informe.

En el decurs del 2001 fou redactat un detingut informe atenent una sèrie de consultes de M. Bompaire (CRNS) sobre determinats esments de monedes d època comtal a la documentació escrita. Es contestà, també, la proposta de L. Travaini (Universitat de Milà) sobre l estudi dels aspectes monetaris que contenen els tractats d aritmètica i altres fons documentals similars a les edats medieval i moderna europees. Es redactà un informe per al Sr. Peter Barthley, dels Estats Units, sobre un dinar bilingüe andalusí de l any 98 H, que ens arribà a través de la firma Aureo SA. Es contestà la consulta del senyor F. Baptista Gumucio, del Centro de Estudios Sociales de Bolivia, sobre l origen del nom mancús, i una suposada relació amb la paraula «macuquina». S informà el senyor J. Lentillon de Cornellà del Bèrcol (Catalunya Nord) sobre la correcta classificació d una moneda aragonesa dels Àustria hispànics i s han atès nombroses consultes del Departament de monedes del Fitzwilliam Museum sobre monedes medievals i modernes de la sèrie de la península Ibèrica i sobre bibliografia.

Es contestà positivament al president de l Associaçao Numismática Portuguesa que s interessava per reproduir al seu anuari un article recentment publicat a l Acta Numismàtica. S autoritzà igualment a la Confraria de Sant Magí per reproduir l estudi de les medalles de devoció de Sant Magí de la Brufaganya aparegut a l Acta Numismàtica, núm. 29 a la publicació que aquesta entitat edita cada any amb motiu de la Setmana Santa tarragonina.

Aimé Pommier féu diferents consultes sobre pesals i se li envià bibliografia i informació en el seu treball preparatori per l edició del catàleg dels pesos monetaris del Musée de la Monnaie de Paris. S han atès diferents consultes sobre pellofes catalanes, canalitzades a través del Museu Puig de Perpinyà. J. Labrot del Centre National de Recherche sur les Jetons et Mereaux ens consultà la classifica-

MEMÒRIA DE LES ACTIVITATS DE LA SCEN DURANT L'ANY 2001

13

ció d una sèrie de monedes medievals de les excavacions del castell de Rauzan (Gironde). Es gestionà també una consulta sobre un dinar andalusí prop de T. Ibrahim i que canalitzà R. Molina Noguera, ambdós membres de la SCEN. També s atengueren altres consultes que ens arribaven entre l estiu i final d any.

La del senyor J. Lentillon, de la Catalunya Nord, sobre un òbol comtal del Rosselló, amb llegenda PTA al camp que era inèdit. Es redactà un informe a petició de l Ajuntament d Almenar sobre la moneda emesa per aquella vila. S envià informació diversa sobre moneda navarresa a J. M. Leyda, d Alacant. S atengué la consulta de J. Vico, de Madrid, sobre la data de creació del Gabinet Numismàtic de Catalunya. Es preparà un informe a M. Forrellad, de la Fundació Bosch i Cardellac de Sabadell, sobre les monedes del segle XVIII i les seves equivalències en rals de billó, pessets, escuts d or, etc. El mes de novembre ens arribà, via Internet, una consulta del senyor Claudio Ordóñez de Costa Rica, relacionada amb unes medalles del segle XVIII, que també fou atesa. Poc després, C. de Mariano Escuer, de Sevilla, ens trametia diferents fotografies de monedes visigodes de coure per a la seva classificació i documentació. Finalment s atengué la petició del professor Emili Boronat, de la Universitat Abat Oliba, que volia rebre algunes fotografies relacionades amb la pesseta i amb els seus antecedents a l edat moderna del nostre banc dades de moneda catalana. També se li facilità diversa documentació bibliogràfica sobre el tema.

S han rebut nombroses consultes dels socis de la nostra entitat sobre els temes següents: una malla inèdita de Jaume III de Mallorca; un florí inèdit de Perpinyà de Ferran I; sobre l autenticitat d uns pesals monetaris castellans; sobre la identificació dels ardits dels anys 1612-1617. També es rebé una consulta sobre una pellofa inèdita que pogué atribuir-se a Oliana.

COL·LABORACIÓ AMB PROGRAMES I RECERQUES DE L IEC El dia 25 d octubre el president de la SCEN, M. Crusafont, presentà una comunicació científica a la Secció Històrico-Arqueològica titulada «La Guerra dels Segadors, noves dades des de l òptica numismàtica».

Durant aquest any s ha dut a terme la darrera revisió dels termes numismàtics per a la segona edició del Diccionari de l IEC. Es redactà un informe, a petició del senyor M. Castellet, president de l IEC, sobre l edició de medalles.

COL·LABORACIÓ AMB ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ Com en altres ocasions TV3 sol·licità el concurs i l assessorament de la SCEN per dur a terme algun dels seus programes referents a la moneda o a la seva història.

14

MEMÒRIA DE LES ACTIVITATS DE LA SCEN DURANT L'ANY 2001

Així el mes de gener del 2001, en el context de la preparació pel canvi de moneda, es programà l emissió d uns petits missatges televisius entorn de l entrada de l euro i el comiat de la pesseta. La SCEN col·laborà en un amb el tema de l origen català de nom pesseta i sobre la manera que aquest nom passà al castellà. Foren televisats al llarg de tot l any, però especialment en els darrers mesos del 2001.

TV3 preparà un llarg programa sobre els íbers i la moneda, en què l especialista entrevistat era L. Villaronga. La nostra societat ha facilitat assessorament, material gràfic i bibliogràfic en la realització d aquest programa, que es filmà la primavera del 2001 i fou televisat el mes d agost.

El dia 25 de juny tingué lloc a Mallorca una roda de premsa arran de la presentació del treball «Els rals de Mallorca de Pere III (I de Mallorca) del fons de Sa Nostra, Caixa de Balears » i de la tirada a part feta per aquella entitat financera.

Cal destacar, també, col·laboracions de caràcter divulgatiu fetes per membres de la SCEN a revistes com Moyen Âge (Paris) i Crónica Numismática (Madrid).

PARTICIPACIÓ A HOMENATGES, CONGRESSOS I ACTES La SCEN es comptà entre els col·laboradors-patrocinadors de l «Homenatge a Laureà Figuerola (1816-1903) i a la pesseta (1868-2002)» que organitzaren un ampli grup de col·lectius de tot l Estat i del que fou promotor destacat l IEC i en especial la Societat Catalana d Economia. L homenatge constà de quatre actes, celebrats a: Calaf, vila natal de L. Figuerola, Barcelona, Madrid, i novament Barcelona. Es dugueren a terme entre el 20 de setembre i el 13 de desembre. El segon d aquests actes es celebrà a la seu de l IEC amb assistència de molts socis de la nostra entitat.

A final de novembre i amb motiu de la festivitat de Sant Eloi, reconegut enguany patró dels numismàtics per l Església, la Sociedad Numismática Avilesina la qual celebrava, a més, el seu XXV aniversari organitzà amb especial brillantor les seves jornades numismàtiques anyals i convidà el president de la SCEN a pronunciar-hi una conferència.

ASSEMBLEA GENERAL El dia 12 de juny se celebrà l assemblea general de socis de la SCEN, la qual transcorregué segons l ordre del dia previst.

A. M. B.

Les monedes de Tarragona1 (addenda quarta) JAUME BENAGES El contingut d aquesta nova addenda, comprèn quasi tots els períodes del monetari tarragoní, com són el romà republicà o ibèric, romà imperial, visigot, modern i contemporani.

Dels sis exemplars del període romà republicà, en destacarem l extraordinària qualitat d encunyació del quadrant del casc macedoni; així com variants significatives d encuny d un as, dos quadrants i una única. L última peça és un as amb llegenda de la Ke antiga de dubtosa ubicació.

En les monedes contramarcades d aquest període hi tenim un semis del símbol caduceu amb contramarca de punxó circular i un as del signe TI amb contramarca de les lletres S i C puntejades.

Dintre de l apartat romà imperial hi trobem un denari de les guerres civils del 68-69 dC i dos denaris de Galba, tots ells amb variants significatives als ja publicats.

Tres noves peces visigòtiques, d aquesta sempre interessant època; dos trients de Suíntila un d ells amb llegenda Sindila, el segon que coneixem amb aquesta denominació, i una peça fragmentada en un cinquanta per cent d Egica i Vítiza probablement inèdita.

Feia temps que del període medieval-modern no aportàvem noves dades. Un mig senyal, fals d època de Ferran II, n és la novetat.

Per acabar i dintre del període contemporani hi tenim sis duros de punxons de l any 1809; tres d ells tenen desplaçaments d un dels punxons de l anvers que els fa atractius, dos estan contramarcats i l últim és fals d època de llautó.

1. BENAGES, Jaume. Les monedes de Tarragona. Tarragona, 1994.

16

JAUME BENAGES

PERÍODE ROMÀ REPUBLICÀ AMB LLEGENDA IBÈRICA Núm. 11-A Encetem aquest període amb una aportació emmarcada dintre de les emissions amb Ke antiga (inici del s. II aC), i ressaltem aquesta circumstància, tota vegada que la Ke d aquesta peça és moderna, és a dir, sense l apèndix a la part superior. No obstant aquesta variant, hem de precisar que es deu probablement a una errada del gravador, ja que no observen trencament d encuny. Si mes no, recollim aquest fet en el quadrant2, que complementa el nostre inventari número 11.

Núm. 26-1 Quadrant3, del caduceu, també de les emissions amb Ke antiga, que ja recollírem en el nostre inventari número 26; aquest, però, amb la diferencia que presenta la llegenda sobre línia.

Núm. 28-1 Unça4, també del símbol caduceu, i que presenta com l anterior la llegenda sobre línia.

Núm. 29-1 Quadrant5 del símbol del casc allargat o macedoni, també dintre de les emissions amb Ke antiga, del qual ja en podríem parlar per la seva conservació i bellesa, però a més a més, observem que la figura de l anvers no porta mantell al coll, com el publicat en el nostre corpus.

Núm. 81-2 As6 del signe TA, de les emissions de llegenda Kese amb Ke moderna i que aportem per la seva variant del cap i pentinat de la figura de l anvers, així com la llegenda KeSE, que es troba sense línia al dessota.

S/N-1

As7 de llegenda KeSE amb la Ke antiga i que hem deixat per al final del grup ibèric que hem relacionat. Es tracta d una moneda de mòdul gran i un pes de l6,71 g i que ens presenta dubtes d ubicació pel desgast de la peça. No obstant aquesta circumstància, creiem que la podríem situar com un as de la sèrie espiga, del nostre inventari número 22 ja que observen una sèrie de coincidències. A l anvers i malgrat el seu desgast, només ens coincideixen els bucles del front i del clatell, i les mides del cap; però si ens fixem en el revers són exactament

2. Jesús VICO, SA Madrid, lot núm. 130, subhasta 15-11-2001.

3. Arxiu de l autor.

4. Arxiu de l autor.

5. Arxiu de l autor.

6. Arxiu de l autor.

7. Col·lecció particular.

LES MONEDES DE TARRAGONA

17

iguals, la figura del genet inclinada al darrera, la palma de tres fulles, la llegenda amb la essa característica, la cua del cavall, etc.

Tanmateix hem de dir, que si analitzem els asos de totes les emissions de la Ke antiga, no hi trobem cap coincidència, incloent el de símbol indeterminat de l inventari número 30 i que recollí L. Villaronga8, ja que presenten estils diferents tant a l anvers com al revers.

També hem d afegir que la peça la vàrem veure abans que fos netejada i en aquell moment ens féu la impressió d observar, encara que amb dificultat, una palma. Avui tal i com està la peça és difícil de precisar-ho.

Contramarques Punxó circular Inventari núm. 24.1 Semis9 del símbol caduceu, amb contramarca de punxó circular.

S i C puntejades Inventari núm. 78. As10 del signe TI amb contramarca de les lletres S i C puntejades.

PERÍODE ROMÀ Guerres civils (68-69 dC) Núm. 19-A Denari11 de la sèrie de les guerres civils dels anys 68-69 dC que comprenen l anvers del bust del Geni i el revers de Mart despullat amb casc i caminant.

Dintre d aquesta sèrie, el bust del Geni es presenta unes vegades amb poc cabell i d altres amb cabell abundant. El nostre denari el podem situar del darrer descrit, però amb diferències notables i ben bé el podríem ubicar entre el nostre inventari 19 i 20.

L anvers seria igual que el número 20 però amb el bust de geni a la dreta i la llegenda al seu davant, i el revers igual que el número 19. Es tracta donc d una peça desconeguda.

8. VILLARONGA, Leandre. Les monedes ibèriques de Tàrraco. Barcelona, 1983.

9. Arxiu de l autor.

10. Arxiu de l autor.

11. Numismatica ARS Classica, A.G. Zurich. Lot núm. 1713, auction L, subhasta 18-5-2001.

18

JAUME BENAGES

Galba (69 dC) Núm. 9-A

Denari12 de Galba, amb el revers de DIVA AUGUSTA, amb el cap a l esquerra; la peça presenta la varietat de la direcció de la llegenda de l anvers, de la descrita en el nostre corpus amb el número 9.

Núm. 23-A Denari13 de Galba, de la sèrie de Galba a cavall i del revers d Hispània, que presenta la llegenda de l anvers amb l afegit de SER (Servi) a la llegenda habitual de GALBA IMP. PERÍODE VISIGÒTIC Suíntila (621-631) Núm. 17-A Trient14 del tipus V (llegenda del revers comença amb COIV i acaba amb punt)15 i que exactament com el nostre inventari número 17, però amb la varietat de no portar punt al final del revers.

Núm. 12-C Trient16 del tipus II (llegenda del revers comença amb COPIV). Interessant peça que recolza la que ja publicàrem en la nostra addenda segona17 i que contemplava com aquesta, la variant d escriptura del nom, del rei de SVINTHILA per SINDILA, però a més a més amb l acabament de llegenda de REX per RE. Aquest és el segon exemplar conegut.

Núm. 8

Trient18 de EGICA i VÍTIZA, només en un cinquanta per cent de la peça; tot i així ens presenta una variant d encuny mai no publicada si tenim en compte l acabament de la llegenda de l anvers amb R· S ·, d aquestes emissions d ambdós reis a la seca de Tarragona.

12. AUREO, SA Barcelona, lot núm. 310, subhasta 16-10-2001.

13. AUREO, SA Barcelona, lot núm. 2092, subhasta 8-5-2001.

14. SPINK, London, lot núm. 518, subhasta 12-7-2001.

15. BENAGES, Jaume. Les monedes de Tarragona (addenda primera) . Acta Numismàtica, núm. 27, Societat Catalana d Estudis Numismàtics (Institut d Estudis Catalans) Barcelona, 1997, p. 22.

16. AUREO, SA Barcelona, lot núm . 268, subhasta 27-2-2002.

17. BENAGES, Jaume. Les monedes de Tarragona (addenda segona) . Acta Numismàtica núm. 29. Societat Catalana d Estudis Numismàtics (Institut d Estudis Catalans). Barcelona 1999, p. 34.

18. Jesus VICO, SA Madrid, lot núm. 360, subhasta 21-6-2001.

LES MONEDES DE TARRAGONA

19

PERÍODE MODERN I CONTEMPORANI Ferran II (1479-1516) Núm. 2-F

1/2 Senyal19 fals d època. En la present peça observem les diferències següents respecte de les autèntiques; en primer lloc el pes és ostensiblement mes baix; a l anvers hi tenim una gràfila lineal en comptes de la de punts, a més sense punts interiors a l orla trilobulada. Al revers no hi ha l orla de punts que rodeja l escut i la llegenda, i també hi manquen els tres punts al voltant de l escut, així com els dos punts de separació de la llegenda cada dues paraules.

Ferran VII (1808-1833) Núm. 1 var.1 5 ptes. 180920 del nostre inventari núm. 1 var. 1, i que presenta una encunyació a l anvers sensiblement desplaçada.

Núm. 1 var.1 5 ptes. 180921 també del mateix grup i amb un altre desplaçament d un dels punxons de l anvers.

Núm. 3-A

5 ptes. 180922. Interessant moneda que presenta la particularitat d estar batuda amb l anvers del nostre inventari núm. 3 i el revers del núm. 4. Tanmateix s observa un desplaçament a l esquerra del punxó vertical de l anvers.

Núm. 7. 3

5 ptes. 180923. Moneda que situem en núm. 7 var. 3 del nostre corpus i que presenta un curiós resegellament, tant a l anvers com al revers.

No entenem els motius que sembla ser que van encaminar el senyor Juan Folch a col·locar el seu nom al revers de la peça, probablement al 1875, com així figura a l anvers. També hem comprovat que el cognom FOLCH, el van intentar afegir a l anvers, dessota de FER. J VII, i que probablement a causa de problemes d espai va ésser esborrat.

Núm. 7.4

5 ptes. 180924 de l inventari núm. 7. Un exemplar extraordinari, tota

19. Arxiu de l autor.

20. Arxiu de l autor.

21. Arxiu de l autor.

22. Arxiu de l autor.

23. CAYON, Subastas. Madrid, lot núm. 1609, l3-12-2001.

24. Arxiu de l autor.

20

JAUME BENAGES vegada que és la primera que veiem una de les nostres monedes amb el resegellament G P (Govêrno Português) coronat.

Aquest resegellament és conseqüència de la llei de 31 de març de 188725, dictada pel Govern Portuguès, a fi i efecte, de poder controlar totes les monedes que circulaven a les illes Açores. Aquesta llei englobà a tot tipus de monedes, des de les de coure que equivalien a 7 1/2 reis, fins a les monedes de plata del tipus 8 rals espanyols, valorades en 1200 reis26, i que per la grandària, el pes i el metall van incloure la nostra moneda. Així doncs hom pot observar que després de quasi vuitanta anys d ésser emesa encara circulava.

Núm. 8. 1 var. 5 ptes. 1809, falsa de llautó27. Al primer cop de vista sembla igual que la del nostre inventari núm. 8 var. 1; però si l observem detingudament veurem que cap de les lletres i números de l anvers són iguals i la gràfila tant d un costat com de l altre tenen un dibuix diferent; en canvi l escut de Catalunya és el mateix. En resum, una peça interessant de falsari amb variant d encuny.

CATÀLEG Període romà republicà amb llegenda ibèrica 11.A. Quadrant. AE. a/ Cap d home a la dreta; al darrera tres glòbuls. r/ Mig pegàs a d.; al darrera estrella i creixent; al dessota llegenda Pes: 1,45 g Æ 14,6 mm Encuny 9.

.

26.1. Quadrant. AE. a/ Cap d home a la dreta amb mantell al coll; al darrera, caduceu. Gràfila de punts. r/ Mig pegàs a d.; al dessobre tres glòbuls; al dessota, llegenda sobre línia.

Gràfila lineal.

Pes: 2,79 g Æ 15,5 mm Encuny 3.

25. Lei de 31 de Março de 1887. Achando-se prohibida, por decreto de 4 do corrente, a importação nos districtos de Angra do Heroísmo e Ponta Delgada, as moedas estrangeiras de prata que ali têem curso auctorisado, e convindo evitar que a introducção clandestina de taes moedas vá agravar a situação monetária d aqueles districtos: hei por bem determinar o siguinte, enquanto o parlamento nao resolve ácerca das providencias a tomar sobre o assumpto: Artigo 1. As moedas de prata estrangeiras que têem curso auctorisado nos districtos de Angra, Horta e Ponta Delgada deverão ser apresentadas dentro do praso de trinta dias, contados da publicação do presente decreto nos mesmos districtos, para serem carimbadas .

26. GOMES, Alberto. Moedas Portuguesas, 1128-1988, Lisboa 1987.

27. Arxiu de l autor.

LES MONEDES DE TARRAGONA

21

22

JAUME BENAGES

28.1. Unça. AE. a/ Cap de Mercuri amb petasus a d. i mantell al coll; al darrera caduceu. r/ Cavall galopant a la dreta; al dessobre glòbul; al dessota llegenda sobre línia.

Pes: 1,15 g Æ 12 mm Encuny 8.

29.1. Quadrant. AE. a/ Cap d home a la dreta; al darrera casc macedoni. Gràfila de punts. r/ Mig Pegàs a la dreta; al dessobre tres glòbuls; al dessota llegenda la lineal.

Pes: 2,92 g Æ 16,8 mm Encuny 2.

. Gràfi-

81.2. As. AE. a/ Cap d home a la dreta; mantell al coll amb fíbula; al darrera signe ibèric TA. Gràfila de punts. r/ Genet a la dreta amb palma a la mà; al dessota, llegenda . Gràfila lineal.

Pes: 12,11 g Æ 25,8 mm Encuny 3.

S/N.1. As. AE. a/ Cap d home a la dreta; al darrera, espiga?. r/ Genet a la dreta amb palma a la mà; al dessota, llegenda Pes: 16,71 g Æ 29,5 mm Encuny 1.

.

CONTRAMARQUES Punxó circular 24.1. Semis. AE. a/ Cap d home a la dreta; al darrera caduceu. Contramarca de punxó circular. r/ Cavall piafant a la dreta amb les regnes soltes; entre les potes davanteres un glòbul. Al dessota llegenda sobre línia.

Pes: 8,13 g Æ 22,7 mm Encuny 3.

S C Puntejades 78 As. AE. a/ Cap d home a la dreta; mantell al coll amb fíbula; al darrera signe ibèric TI. contramarca de S i C puntejades. r/ Genet a la dreta amb palma a la mà; al dessota, llegenda sobre línia.

Pes: 9,06 g Æ 25,6 mm Encuny 3.

LES MONEDES DE TARRAGONA

23

PERÍODE ROMÀ Guerres civils (68-69 dC) 19.A. Denari. AR. a/ S GENIO · P · R. Bust de geni diademat a la d. amb cornucòpia que li passa per davant del bust. Gràfila de punts. r/ T MARTI S VLTORI. Mart, despullat i amb casc caminant a d. A la mà d. javelina; a la mà esquerra cuirassa i al cinturó parazònium.

Pes: 3,54 g Æ 16,2 mm Encuny 4.

GALBA (69 DC) 9.A. Denari. AR. a/ R GALBA U IMP. Cap de Galba llorejat a l esquerra; globus al final del bust. r/ T DIVA S AVGVSTA. Lívia amb túnica de peu a l esquerra; a la mà dreta porta una pàtera i a l esquerra un ceptre llarg.

Pes: 3,23 g.

23.A. Denari. AR. a/ VSER GALBA IMP. Galba a cap descobert, vestit de militar, galopant a la dreta amb el braç dret estès. r/ S HISPANIA. Bust d Hispània a la dreta amb els cavells recollits en forma de diadema. Al seu darrera, dues javelines; al dessota cuirassa; i al davant dues espigues. Gràfila de punts.

Pes: 3,34 g Æ 17,8 mm Encuny 8.

PERÍODE VISIGÒTIC Suíntila (621-631) 17.a. Trient. AV. a/ W SVINTHILLR: Bust frontal. Gràfila de petits triangles. r/ W CoIVSToTLRR Bust frontal. Gràfila de petits triangles.

Pes: 1,44 g

24

JAUME BENAGES

12.C. Trient AV. a/ W SINDILLRE+ Bust frontal.

Gràfila de petits triangles. r/ W Co:PIV:TLRR Bust frontal. Gràfila de petits triangles.

Pes: 1,42 g Æ 20,5 mm Encuny 6.

Egica i Vítiza (698-702) 8 Trient. AV. a/ W ID NN //////////////////// R S Ceptre de creu entre dos bustos afrontats. Gràfila de petits triangles. r/ W /////// /VITTIZL//////////// Monograma Pes: 0,77 g Æ 19 mm PERÍODE MODERN I CONTEMPORANI Ferran II (1479-1516) 2-F Mig senyal. AE. a/ Tau entre orla trilobulada acabada en trèvols. Gràfila lineal. r/ + DE TA RA GO NA. Llegenda envoltant l escut de Tarragona.

Pes: 1,33 g Æ 20, 6 mm Encuny 12.

Ferran VII (1808-1833) 1.var.1. 5 pessetes. AR. a/ 5. P s-/ FER VII / 1809. Gràfila d orla de cucs. Llegendes dintre de cartel·la. El punxó horitzontal desplaçat. r/ Dintre de gràfila d orla de cucs, escut de Catalunya de cinc barres, coronat i amb dues branques de fulles creuades al dessota.

Pes: 26,54 g Æ 39,9 mm Encuny 12.

1.var.1. 5 pessetes. AR. a/ 5 P s-/ FER VII / 1809. Gràfila d orla de cucs. Llegendes dintre de cartel·la. El punxó horitzontal desplaçat. r/ Dintre de gràfila d orla de cucs, escut de Catalunya de cinc barres, coronat i amb dues branques de fulles creuades al dessota.

Pes: 26,63 g Æ 40 mm Encuny 12.

LES MONEDES DE TARRAGONA

25

26

JAUME BENAGES

3.A. 5 pessetes. AR. a/ 5. P s-/ FER VII / 1809. Gràfila d orla de fulles; llegendes dintre de cartel·la.

Punxó vertical desplaçat a l esquerra. Anvers corresponent al nostre inventari número 3. r/ Dintre de gràfila d orla de fulles, escut de Catalunya de cinc barres, coronat i amb dues branques creuades amb un punt al mig. Revers corresponent al nostre inventari número 4.

Pes: 26,01 g Æ 39,8 mm Encuny 12.

7.3 5 pessetes. AR a/ 5. P s-/ FER VII / 1809. Gràfila d orla de fulles, llegenda dintre de cartel·la.

Ressegellament de 1875 i J. r/ Dintre de gràfila d orla de fulles, escut de Catalunya de cinc barres, pla per la seva part superior i coronat (corona plana). Al dessota punt central amb dues branques creuades de tres fulles cadascuna. Ressegellament de JUAN FOLCH. Pes: 25,76 g Æ 40,3 mm Encuny 12.

7.4 5 pessetes. AR. a/ 5. P s-/ FER VII / 1809. Gràfila d orla de fulles. Llegendes dintre de cartel·la.

Ressegellament de GP (Govêrno Português) coronat. r/ Dintre de gràfila d orla de fulles, escut de Catalunya de cinc barres, pla per la seva part superior i coronat (corona plana). Al dessota punt central amb dues branques creuades de tres fulles cadascuna.

Pes: 26,15 g Æ 39,8 mm Encuny 12.

8.1 var. 5 pessetes. Llautó. Falsificació segle XX. a/ 5. P s-/FER VII· / 1809. Gràfila imaginària. Llegendes dintre de cartel·la. r/ Dintre de gràfila imaginaria, escut de Catalunya de cinc barres coronat.

Pes: 27,44 g Æ 45,8 mm Encuny 12.

LES MONEDES DE TARRAGONA

27

Troballa del Francolí. Testimoni per a la datació del denari ibèric de Kese L. VILLARONGA Desprès de molt de temps d espera se ns ha fet assequible una troballa que tingué lloc anys enrere, en el període de la Guerra Civil, en un lloc indeterminat a prop del Francolí, no gaire lluny de Tarragona.

Tot seguit veguérem la importància del conjunt, format per un quadrigatus, 35 denaris romans de les emissions antigues juntament amb deu denaris ibèrics de Kese. Excepte el quadrigatus, totes les monedes tenen un bon estat de conservació.

Copsarem de seguida la importància de la troballa per a la datació de l origen del denari ibèric de Kese, però després tinguérem la sorpresa del pes baix dels denaris romans, malgrat ser antics i estar en bon estat de conservació.

CATÀLEG Quadrigatus: 1. Crawford1 28/3 a 33/1; 6,08, 3 h.

Denaris romans: 2. Cornucòpia, Cr. 58/2; 3,90; 3 h.

3. Niké, Cr. 61/1; 3,35; 3 h.

4. Proa, Cr. 62/1; 2,80, 2 h.

5. Espiga, Cr. 72/3; 4,45; 3 h.

1. Per Cr. ens referirem a Crawford, 1974.

30

L. VILLARONGA 6.

7.

8.

9.

10.

11.

12.

13.

14.

15.

16.

17.

18.

19.

20.

21.

22.

23.

24.

25.

26.

27.

28.

29.

30.

31.

32.

33.

34.

35.

36.

Dofí, Cr. 80/1; 3,18; 3 h.

Clava, Cr. 89/2; 3,48; 12 h.

Estrella, Cr. 113/1; 3,10; 9 h.

Proa, Cr. 114/1; 3,00; 12 h.

Trident, Cr. 115/1; 3,90; 11 h.

Q L C, Cr. 125/1; tros.

Cap femení, Cr. 127/1; 3,12; 2 h.

Cap femení, Cr. 127/1; 2,70; 9 h.

Cap femení, Cr. 127/1; 2,70; 2 h.

Escut, Cr. 126/1; 4,20; 10 h.

Pentagrama, Cr. 129/1; 2,40; 12 h. Conservació deficient.

Bastó i ploma, Cr. 130/1; 2,90; 9 h.

Bastó i ploma, Cr. 130/1; 3,30, 4 h.

Bastó i ploma, Cr. 130/1; 3,05; 9 h.

Bastó i ploma, Cr. 130/1; 3,70; 9 h. Té el mateix encuny de revers que l anterior.

L. COIL, Cr. 154/1; 3,90; 12 h.

MAT, Cr. 162/2; 2,75; 3 h.

MAT, Cr. 162/2; 3,50; 8 h.

Tros, podria ser MAT, Cr. 162/2.

Anònim, Cr 164,/1; 3,50; 2 h.

Anònim, Cr. 164/1; 2,80; 2 h.

Anònim, Cr. 164/1; 3,20; 12 h.

Anònim, Cr. 164/1; 2,90; 12 h.

Anònim, Cr. 164/1; 3,00; 11 h.

Anònim, Cr. 164/1; 3,65; 3 h.

Anònim, Cr. 164/1; 2,95, 12 h.

Anònim, Cr. 164/1; 4,00; 5 h.

Anònim, Cr. 164/1; 3,80; 6 h.

Anònim, Cr. 164/1; 3,95; 5 h.

Anònim, Cr. 164/1; 3,25; 5 h.

G R, Cr. 169/1; 3,18; 3 h.

Denaris amb la llegenda ibèrica KESE2: Donem el número de l encuny d anvers i de revers establerts en la nostra obra.

37. 4,20; 2 h. Encuny A. 7, R. 5 38. 4,25; 7 h. Encuny A. 8, R. 6.

39. 4,15; 3 h. Encuny A. 10, R. 6.

2. VILLARONGA, 1983.

TROBALLA DEL FRANCOLÍ

31

32

L. VILLARONGA 40.

41.

42.

43.

44.

45.

46.

4,10; 1 h. Encuny A. 10, R. 6.

4,18; 10 h. Encuny A. 12, R. 10.

4,00; 5 h. Encuny A. 17, R. 14 4,12; 11 h. Encuny A. 23, R. 24.

4,00; 3 h. Encuny A. 23, R. 26.

3,89; 12 h. Encuny A. 23, R. 26.

3,95; 6 h. Encuny A. 26, R. 24.

Observacions. La majoria dels denaris amb símbols, el 68,5%, estan situats a partir del número 113 de Crawford, d anteriors només en tenim 6, cosa que representa el 17,1%. Per a la classificació dels denaris anònims ens trobem amb el problema de diferenciar-los i assignar-los el número corresponent de Crawford. És una cosa molt subjectiva, essent el seu estil molt pròxim en tots ells. Els dubtes són entre les atribucions següents: Cr. 44/5, làmina IX, 10, 13, 16, 20 i 26.

Cr. 46/1, làmina X, 1 Cr. 53/2, làmina X, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19 i 20 Cr. 54/1, làmina X, 21.

Cr. 139/1, làmina XXIV, 16 i 17.

Cr. 164/1, làmina XXVII, 14 i 15.

Cr. 167/1, làmina XXVII, 19.

Els quatre primers números de Crawford, anteriors al seu 110, corresponen al pes del denari pesat, d un patró de 4,50, batuts desprès del 211 aC. Per al número 139, Crawford dóna una mitjana de pes de 3,67 per set exemplars, batuts entre el 189 i el 180 aC. Per al número 164/1, la mitjana de pes que dóna és de 3,39 amb 11 exemplars, i del 167/1 és de 3,59 amb 26 exemplars, batuts entre el 179 i el 170 aC. El dubte pels anònims està a situar-los entre els números 139, 164 i 167, coincidents metrològicament i quasi cronològicament, de 189/180 i 179/170 aC. Ens decantem per al número 164.

Queden intercalats dintre del grup de denaris amb símbols. D aquesta manera, el 83% dels denaris queden compresos entre els números 113 i 169 de Crawford.

Només hem trobat dos encunys iguals, són el revers dels denaris números 19 i 20.

METROLOGIA Per als denaris romans. Paràmetres estadístics. N = 33; x = 3,308; s = 0,514; v = 15 %; IC = 3,1263/3,490; K = -0,051; sk = 0,264.

TROBALLA DEL FRANCOLÍ

33

34

L. VILLARONGA Histograma de cinc intervals de 0,5, a partir de 2,40.

16 14 12 Nombre

10 8 6 4 2 0

2,2 2,4 2,6

2,8

3

3,2 3,4 3,6

3,8

4

4,2 4,4

4,6

4,8

5

Pes Gràfic dels denaris romans ordenats pel seu pes, veiem que presenten una bona seqüència, com si haguessin estat batuts amb un patró de 3,30 g

4,5 4,25 4

Pes

3,75 3,5 3,25 3 2,75 2,5 2,25 Observacions

Per als denaris ibèrics de Kese: N = 10; x = 4,08; s = 0,118; v = 3%; IC = 4,00/4,16; k = -1,178; sk = -0,25. La mitjana de pes resulta quelcom superior a la de 3,865, obtinguda amb 188 exemplars3.

3. VILLARONGA, 1983, pàgina 74.

TROBALLA DEL FRANCOLÍ

35

36

L. VILLARONGA

ENLLAÇOS D ENCUNYS DELS DENARIS DE KESE Tots els encunys emprats en els denaris de Kese de la troballa ja eren coneguts i foren publicats a la nostra obra4. Cada cop es confirma més el que diguérem, que coneixíem tots els encunys emprats en l emissió.

També ens eren conegudes les combinacions dels encunys d anvers i els de revers de la troballa. De les combinacions 10-6 i 23-26, en tenim dues monedes de cadascuna.

Com que existeixen enllaços d encunys entre els denaris de la troballa donem la representació gràfica, emprant la numeració que donàrem en la dita obra.

7 8 10 12 17 23 26

5 6 10 14 24 26

ELS DENARIS ROMANS EN ELS TRESORS ANTICS Per fer l estudi de la datació del tresor farem una llista dels denaris romans en els tresors següents: Les Encies5, Tivissa6, el nou acabat de publicar7, Valeria8, Conca9 i l actual del Francolí. A la primera columna hi ha el número de l ordenació de Crawford10, el símbol i una orientació cronològica, a la darrera donem en conjunt els denaris presents de les emissions antigues en els tresors d ocultació més moderna.

Crawford 44/5 anònim 211 45/4 anònim 46/4 anònim 50/2 àncora 209/208 52/1 «àpex» 208

Les Encies 1 -

4. VILLARONGA, 1983, pàgina 45-46.

5. CAMPO. 6. VILLARONGA, 1982.

7. VILLARONGA, 1999.

8. VILLARONGA, 1973.

9. VILLARONGA, 1984.

10. CRAWFORD, 1974.

Tivissa Nou Valeria Conca 2 1 -

23 1 1 -

1 -

3 4 2 1

Francolí Més moderns -

4 1 -

TROBALLA DEL FRANCOLÍ Crawford

Les Encies

Tivissa Nou Valeria Conca

37 Francolí Més moderns

53/2 anònim 211 54/1 anònim 57/2 creixent 201 58/2 cornucòpia 207

-

3 -

5

2

8 1 3 1

1

13 1

211-208 59/1 «àpex» i martell 60/1 caduceu 61/1 Victòria 62/1 proa 68/1 espiga 72/3 espiga

1 1 -

1 1

1 1 -

1 -

1 3 1 -

1 1 1

-

209-208 73/1 «dolabella» 74/1 VAR 75/1 C. AL 76/1 branca 77/1 espiga ceptre 78/1 ceptre 79/1 roda 80/1 dofí 83/2 ferro llança 89/1 clava 103/1 quin. MT 105/1 pentagrama 106/3 clava ceptre 107/1 C

1 1 1 1 1 1 1 1 1

1

6 1 2 1 4

1 1 1

1 1 2 2 3 2 1 -

1 1 -

1 1 1 8 1 -

211-208 108/1 caduceu 109/1 ganivet 110/1 corona

1 -

2 -

-

-

3 2 1

1 1 1 1 3 1

1 -

1 4 1

1 1 -

206-200 113/1 estrella 114/1 proa 115/1 trident 125/1 QLC 126/1 VAR 127/1 cap femení 128/1 escut 129/1 pentagrama 130/1 ceptre ploma 132/2 ME 154/1 L. COIL 189-180

1 Reducció de pes del denari

38

L. VILLARONGA

162/2 MAT 179-170 139/1, 164/4, 167/1 anònim 169/1 GR 199-170 132 a 167, no inclosos abans Total

13

9

46

8

48

3

-

11 1

1 18

35

53

Els tresors de Les Encies, Tivissa, Valeria i el nou, acabat de publicar, presenten els denaris romans de pes alt, anteriors a la reducció de pes que tingué lloc a partir del número 110 de Crawford, de cap a l any 206 aC. El tresor de Conca depassa aquella data i arriba al número 128, de cap a l any 200. Però la presència en aquesta troballa d unes tetradracmes alexandrines dels anys 193/192 aC confirmen una data quelcom més baixa que la dels altres tresors.

La datació d aquestes tetradracmes està d acord amb la dels denaris romans. Remarquem que tots aquests tresors antics no contenen denaris ibèrics.

La troballa del Francolí se ns presenta com un cas nou11, d una ocultació del primer quart del segle II aC, com es dedueix per la presència de denaris romans fins al número 169 de Crawford, dels anys 179/170 aC, datant els deu denaris ibèrics de Kese en un estat excel·lent de conservació, cosa que demostra que no han circulat i que són acabats d encunyar. Per als denaris romans solament és comparable amb el tresor de Mirabella Imbaccari, de Sicília, llistat per Crawford a la taula VII12, que acaba amb el denari de grifó, número 182 de Crawford, del qual no tenim cap referència metrològica.

DATACIÓ DE L INICI DEL DENARI DE KESE Nosaltres ja fa anys que afirmàrem13 que la creació del denari ibèric de Kese era de principis del segle II aC i insistírem posteriorment14. Crawford15 acceptava per a la creació del denari ibèric la data del 197 aC; igualment Knapp16 la donava pel principi del segle II aC, però ara Crawford s ha repensat17 i la rebaixa a 155154 aC, sense altres arguments que idees generals sobre fets històrics.

Ara, amb aquesta nova troballa, única coneguda d aquest període, veiem que es confirma la nostra idea de fa uns quants anys enrere, que l inici del denari ibè11. Solament és comparable amb el de «Llorens» del carrer de Sagunt de València, en el qual juntament amb unes dracmes i un petit bronze d Arse hi havia un denari romà de 189-180 aC, del qual no es dóna el número.

12. CRAWFORD, 1969-2, tresor 124.

13. VILLARONGA, 1965.

14. VILLARONGA, 1983, pàgina 103 i VILLARONGA, 1995.

15. CRAWFORD, 1969-1, pàgina 81.

16. KNAPP, pàgina 23.

17. CRAWFORD, 1985, pàgina 95.

TROBALLA DEL FRANCOLÍ

39

ric de Kese és de principi del segle II aC i d abans del 170 aC, quan Crawford data l emissió número 169. Aquesta data és en la que es suspèn temporalment l encunyació de denaris romans18.

Podem concloure que l entrada en circulació del denari de Kese es posterior als tresors de la segona guerra púnica i als aixecaments dels íbers de fins al 195 i coetània amb els denaris romans de fins a l any 170 aC, i es pot afirmar que foren batuts en el primer quart del segle II aC. PES DELS DENARIS ROMANS A Francolí la mitjana de pes dels denaris romans és de 3,308 amb 33 exemplars. Dels pesos que dóna Crawford per a les mateixes emissions resulta una mitjana de 3,601 amb 208 peces. O sigui que Francolí té una mitjana més baixa que la donada per Crawford, ambdues són inferiors al pes real del denari de 3,80 g.

El pes dels denaris romans de Francolí és prou homogeni, com es veu amb les mitjanes obtingudes fent diferents agrupacions.

Mitjana de pes dels denaris anònims, 3,30 (11).

Mitjana de pes dels denaris amb símbols, 3,30 (22).

Mitjana de pes dels denaris amb símbols fins al número 89 de Crawford, 3,52 (6). És un pes molt baix, puix que aquests denaris devien pesar entre els 4,20 i els 4,50. Sembla que els d aquest pes alt han estat separats de la circulació quedant solament els de pes baix.

Mitjana de pes dels denaris amb símbols des del número Crawford 113 fins al darrer 3,20 (16).

Les emissions de denaris romans anteriors al número 110 de Crawford, presents a les troballes de finals del segle III aC donen les mitjanes de pes següents: Conca19 4,28 amb 34 peces, 5 denaris per dessota dels 4 g.

Tivissa20, 4,01, 8 exemplars.

Valeria21, 4,54, 10 exemplars.

Les Encies22, 4,32, 19 monedes.

Nou, 4,5123, 46 peces.

Del nou període: Francolí, 3,31, amb 33 denaris.

18. CRAWFORD, 1974, pàgina 721.

19. VILLARONGA, 1984.

20. VILLARONGA, 1982, pàgina 71.

21. VILLARONGA, 1973, pàgina 80.

22. CAMPO. 23. VILLARONGA, 1999.

40

L. VILLARONGA

Per als tresors de final del segle II i principi de l I aC trobats a la península24 tenim les següents mitjanes: La Barroca, 3,82 amb 74 exemplars.

Villanueva de Còrdova, 3,858 amb 124 exemplars.

Alcalà del Rio, 3,76 amb 136 exemplars.

Còrdova 1958, 3,81 amb 205 exemplars.

Almadenes de Pozoblanco 1935, 3,817 amb 94 exemplars.

Torre de Juan Abad, 3,838 amb 448 exemplars.

Còrdova 1959, 3,855 amb 109 exemplars.

La Oliva, 3,85 amb 1.134 exemplars.

Tots tenen una mitjana de pes compresa entre 3,76 i 3,87, similar a la mitjana dels denaris ibèrics, que és superior a la de Francolí.

Kese, 3,865 amb 166 exemplars. A Francolí és de 4,08.

Iltirta, 3,782 amb 168 exemplars.

Ausesken, 3,80 amb 25.

A Francolí la mitjana dels denaris de Kese és un 5% més alta que la del conjunt, en canvi per als denaris romans és un 12/14% més baixa del que dóna en Crawford.

ANOMALIES DELS PESOS Fa temps comentàrem les anomalies del pes dels denaris romans trobats al tresor de Tivissa25 on hi havia dos denaris, de Crawford número 53/2, de pes molt baix de 3,24 i 3,02 que feien que la mitjana fos de 4,01.

Ara a Francolí s ha repetit el fet dels pesos baixos, però amb un nombre més gran de denaris, i en resulta una mitjana de 3,308 amb 33 exemplars.

Fem una comparança per a cada emissió, entre la mitjana que dóna Crawford en el seu llibre26 i la de Francolí.

En la taula següent donem el número de l emissió de Crawford, el número de la gràfica que segueix, la mitjana de pes de Crawford i la mitjana de Francolí.

Hem afegit una darrera columna amb la mitjana de pes dels denaris del nostre arxiu. Entre parèntesis donem el nombre d exemplars de cada cas.

24. VILLARONGA, 2002, capítol «La reducció de pes de la dracma emporitana paral·lela a la del denari romà».

25. VILLARONGA, 1979.

26. CRAWFORD, 1974.

TROBALLA DEL FRANCOLÍ Número Crawford 113/1 114/1 115/1 127/1 128/1 129/1 130/1 154/4 162/2 Anònims: 134/1, 164/1, 167/1 169/1 Total mitjana de pes

41

Número gràfic

Mitjana de Crawford

Mitjana de Francolí

Arxiu

1 2 3 4 5 6 7 8 9

3,89 (25) 3,77 (20) 3,58 (26) 3,32 (12) 3,84 (9) 3,50 (18) 3,22 (27) 3,89 (8) 3,42 (28)

3,10 3,00 3,90 2,84 (3) 4,20 2,40 3,24 (4) 3,90 3,12 (2)

3,45 (2) 3,54 (2) 3,53 (2) 3,35 3,53 (3) 3,70 3,44 (2)

10 11

3,39 (11) 3,57 (17) 3,601 (208)

3,30 (11) 3,18 3,24 (27)

3,67 (13) 3,60 (26)

La mitjana de 3,601 (208) que resulta de les dades de Crawford per a les emissions presents en el tresor és baixa si la comparem amb la de totes les emissions, de la número 110 a la 187, que és de 3,67 (717), però marca una tendència per dessota del pes teòric, que després, cap a l any 157 aC es normalitzà.

La representació gràfica de les dades anteriors és la següent: Comparança de les mitjanes de Francolí, Crawford i arxiu

Pes de la mitjana

5

4 Mitjana pes Francolí Mitjana pes Crawford Mitjana pes arxiu 3

2

0

2

4

6

8

10

12

Número de la taula

Els pesos baixos de Francolí queden explicats pels pesos també baixos que ens dóna Crawford per a les mateixes emissions i per a totes, encara que no ho siguin tant. Els pesos dels denaris del nostre arxiu són similars als de Crawford, i un xic més alts que els de Francolí.

42

L. VILLARONGA

És un fet que nosaltres exposem com abans havia fet Crawford sense donar cap explicació, però tampoc no la podem donar nosaltres, així doncs ens limitem a exposar el fet, i esperem que aquest nou testimoni sigui reprès per qui pugui ferne una interpretació.

Només ens atrevim a proposar una explicació: el fet que comenta Crawford27, de la supressió temporal de l encunyació de denaris romans l any 170 aC i la represa de la producció de moneda de plata28 cap a l any 157. Trobem que Crawford a la seva obra29 dóna fins al seu número 187, emissió de PVR, el pes del denari, i a partir de l anònim 197 ja no ho fa. Aquestes emissions que fan el límit de donar o no donar la informació del pes del denari corresponen als anys 169/158 i 157/156, i el darrer denari de Francolí, que és el número 169, de data de 199/170 aC, queda comprès entre els denaris en què es dóna la informació del pes.

Ens preguntem si el motiu de la supressió de l encunyació de denaris fou el pes baix a què havien arribat. La represa de la seva encunyació servia per restablir el pes, que després ja fou regular. Deixem la resposta a qui tingui informació adequada per donar-la.

CONCLUSIÓ Aquest tresor ve a assegurar el que ja sabíem, que el denari ibèric de Kese fou encunyat a principi del segle II aC, abans de l any 170 aC, o sigui en el primer quart del dit segle.

Però, a més hem vist de manera evident el pes baix dels denaris romans de principi del segle II aC, del que ja Crawford n havia donat notícia. I es pot proposar que la supressió de l encunyació del denari romà cap a l any 170 aC, com afirma Crawford30, es devia al pes baix a què havia arribat i que la represa de la producció de moneda31 cap a l any 157 ho fou amb el pes adequat de 3,76/3,87 g. És una proposició que fem seguint a Crawford i de la qual esperem que continuï la investigació.

27. CRAWFORD, 1974, pàgina 721.

28. CRAWFORD, 1985, pàgina 143.

29. CRAWFORD, 1985, pàgina 72.

30. CRAWFORD, 1974, pàgina 721.

31. CRAWFORD, 1985, pàgina 143.

TROBALLA DEL FRANCOLÍ

43

BIBLIOGRAFIA CAMPO, M., «Dracmas e imitaciones de Emporion en tesoros del Gabinet Numismàtic de Catalunya», Ermanno A., Arslan Studi Dicata, parte I, Glaux 7, Milà, 1991, 165-184.

Crawford, 1969-1 CRAWFORD, M. H., «The financial organization of Republic in Spain», The Numismatic Chronicle, 1969, 79-93.

Crawford, 1969-2 CRAWFORD, M. H., Roman Republican Coin Hoards, Londres, 1969.

Crawford, 1974 CRAWFORD, M. H., The Roman Republican Coinage, Cambridge, 1974.

Crawford, 1985 CRAWFORD, M. H., Coinage and money under the Roman Republic, Londres, 1985.

Knapp KNAPP, R. C., «Spain», a The coinage of the Roman world in the late Republic, BAR, 326, Oxford, 1982, 19-41.

Llorens LLORENS, M. del Mar; RIPOLLÈS, P. P.; DOMÈNECH, C., Monedes d ahir, tresors d hui, Diputació de València, 1997.

Villaronga, 1965 VILLARONGA, L., «Los inicios de la acuñación del denario ibérico», a IX Congreso Nacional de Arqueología, Valladolid, 1965, 301-307.

Villaronga, 1973 VILLARONGA, L., Las monedas Hispano cartaginesas, Barcelona, 1973, pàgina 80.

Villaronga, 1979 VILLARONGA, L., «Anomalías metrológicas de las monedas romanas procedentes de tesoros hispánicos de finales del siglo III aC», a Proceedings of the 9th International Congress of Numismatics, Berna, 1979, AINP, 6, 253-259.

Villaronga, 1982 VILLARONGA, L., «El tresor IV de Tivissa», a Acta Numismàtica, 12, 1982, 71.

Villaronga, 1983 VILLARONGA, L., Les monedes ibèriques de Tàrraco, Barcelona, 1983.

Villaronga, 1984 VILLARONGA, L., «Tresor de la segona guerra púnica de la província de Cuenca», a Numismatica e Antichità Classiche, Quaderni Ticinesi, 1984, 127-137.

Villaronga, 1995 VILLARONGA, L., Denarios y quinarios ibéricos. Estudio y catalogación, ANE, Barcelona, 1995, pàgina 55.

Villaronga, 1999 VILLARONGA, L., «À propos des deniers romains de poids lourd trouvés en Espagne», Revue Belge de Numismatique, 1999, 215-218.

Villaronga, 2002 VILLARONGA, L., Les monedes de plata d Empòrion de principi del segle II aC, Barcelona, 2002.

Campo

Aportació a la numismàtica visigoda: nous trients tarraconenses de Suíntila i Khindasvint JORDI LÓPEZ VILAR* Durant l any 1991 va excavar-se una necròpolis al municipi de Sant Julià de Ramis (Girona), en un turó del marge esquerre del riu Ter. Van ser localitzades poc més de dues-centes sepultures organitzades en filades mirant a llevant. En gairebé tots els casos es tractava de fosses individuals, de vegades amb coberta de lloses, i sense presència de superposicions. Els seus excavadors centren la cronologia entre els segles VII i VIII. Una de les característiques era l absència gairebé total d aixovars funeraris. De fet, només tres contenien algun objecte. Una d elles era la tomba 108. Es tracta d una fossa de forma ametllada amb un individu adult femení en posició de decúbit supí. Tenia com a elements d aixovar personal un anell de bronze en un dit, una moneda d or als peus i un collaret format per diverses denes i una moneda de bronze amb bany d or a la qual s havia practicat una perforació central.

Aquestes dues monedes, d un gran interès, com es posarà de manifest en aquesta nota, han estat publicades deficientment i d una manera incompleta pels directors de l excavació1, i és tal la quantitat d errors2 que se n imposa una cor-

* Servei Arqueològic Universitat Rovira i Virgili.

1. CASELLAS I SERRA, LLUÍS ESTEVE; AGUSTÍ I FARJAS, BIBIANA; MERINO I SERRA, JORDI, «La necròpolis de Les Goges. El món sepulcral en el període alt-medieval al nord-est peninsular», a AGUSTÍ, BIBIANA; BURCH, JOSEP; MERINO, JORDI (eds.), Excavacions d urgència a Sant Julià de Ramis. Anys 1991-1993. Centre d Investigacions Arqueològiques de Girona, Sèrie monogràfica, 16, Girona, 1995, p. 109-123. També el catàleg de l exposició, AGUSTÍ, BIBIANA; BURCH, JOSEP; MERINO, JORDI, Tombes, sitges i muralles (Excavacions arqueològiques a Sant Julià de Ramis 19911993), Girona, 1995.

2. Només es presenta la fotografia dels anversos, repetidament al revés. Errors en la lectura de les llegendes d ambdues monedes, i fins i tot en l atribució d una d elles que no pertany a Khindasvint sinó a Suíntila.

46

JORDI LÓPEZ VILAR

recta descripció, sobretot perquè ja han començat a reproduir-se en altres treballs3.

TRIENT DE SUÍNTILA (621-631)

Coure amb un bany d or Pes: 1,448 g. Diàmetre: 19 mm.

Encuny: 9 h.

Observacions: presenta perforació central feta a posteriori.

Núm. inv. MAC/Girona 30360 Anvers. i revers: Bust frontal amb toga romana i fíbula sobre l espatlla esquerra Anvers: +SVINTHILARE (Suinthila rex) Revers: +COPIV:TARR (Tarraco pius) Comentari: És la imitació d un model ja conegut en els catàlegs de moneda visigoda, concretament de la variant 11 del catàleg de Benages4, que es correspon al núm. 215 (e) de Miles5. És evident que es tracta d una falsificació d època, i que no té res a veure amb el numerari visigòtic de coure descobert fa pocs anys en l àrea beticolusitana6.

TRIENT DE KHINDASVINT (642-653)

3. AAVV, Catalunya a l època carolíngia. Art i Cultura abans del romànic (segles IX i X), Museu Nacional d Art de Catalunya, 1999, p. 320.

4. BENAGES I OLIVÉ, JAUME, Les monedes de Tarragona, Tarragona, 1994.

5. MILES, GEORGE C., The Coinage of the Visigoths of Spain Leovigild to Achila II, The American Numismatic Society, New York, 1952.

6. CRUSAFONT I SABATER, MIQUEL, El sistema monetario visigodo: cobre y oro, ANE. Barcelona Madrid 1994.

APORTACIÓ A LA NUMISMÀTICA VISIGODA

47

Or. Pes: 1 352 g. Diàmetre: 19 mm.

Encuny: 6 h.

Núm. inv. MAC/Girona 30359 Anvers i revers: Bust frontal amb toga romana i fíbula sobre l espatlla esquerra Gràfila de petits triangles Anvers: +CHIND:SVIND:R (Chindasvintus rex) Revers: +TARRACO:AIVO (Tarracona iusto) Comentari: L interès d aquesta peça rau, principalment, en el fet de ser la primera encunyació tarraconense coneguda de Khindasvint. Aquest nou exemplar segueix la tradició de la seca, no només en el tipus de bust, sinó també en el qualificatiu del rei, iusto, que no està en nominatiu com caldria esperar. De fet, aquesta anomalia que es repeteix en diversos exemplars de la primera meitat del segle VI, entre els regnats de Viteric i Tulga, està present en algunes encunyacions de Tarragona o de la seva àrea d influència (alguns trients de Gundemar de les seques de Cesaragusta i Tirasona), i ja va ser assenyalada pel pare Flórez7. Probablement es tracta d una forma romanç, com va apuntar Mateu i Llopis8.

Com tots els estudiosos, també darrerament Miquel Crusafont assenyalava l absència d encunyacions tarraconenses durant el regnat de Khindasvint9. Un fet que no s entenia, sobretot si tenim en compte que Tarragona va ser la seca més activa de l àrea oriental peninsular. Aquesta troballa omple el buit existent fins ara, però la constància d un sol exemplar no fa altra cosa que refermar la gran baixada d emissions del numerari encunyat a la ciutat a partir de Sisenand10.

(Fotografies: Centre d Investigacions Arqueològiques. Museu d Arqueologia de Catalunya, Girona).

7. FLÓREZ, ENRIQUE, Antigüedades tarraconenses. España Sagrada, volum XXIV, Madrid, 1769, p. 338-339.

8. MATEU I LLOPIS, FELIPE, «Tarragona durante los visigodos a través de sus acuñaciones monetarias, Boletín Arqueológico RSAT (1944), p. 69-104.

9. CRUSAFONT I SABATER, MIQUEL, «Tarragona medieval i moderna», a BENAGES I OLIVÉ, JAUME, Les monedes de Tarragona, Tarragona, 1994, p. 38-54.

10. Agraeixo a l amic Lluís Palahí les gestions realitzades amb el MAC de Girona.

De nou sobre les encunyacions almoràvits de les Illes Balears (Illes Orientals d Al Andalus) BERNAT MOLL INTRODUCCIÓ Durant molt de temps les encunyacions conegudes dels almoràvits de les Illes Balears es reduïen als dos dinars anònims, estudiats i reproduïts mitjançant un gravat per A. Campaner (1879) i posteriorment per A. Vives Escudero (1893) que afegeix una fracció de dinar.

L any 1984 J. J. Rodriguez Lorente (pàg. 68) advertia sobre les possibilitats d investigació de la numismàtica de les taifes almoràvits, intuició que va tenir confirmació l any 1990 quan T. Ibrâhîm (1990: 259-264) publicà un dirham anònim, atribuïble al govern dels Banû Gâniya a les Illes, que va permetre l enquadrament temporal d un conjunt de fraccions de dirham procedents de diverses troballes casuals a Menorca (Moll, B. 1994 núms 39 a 52) i publicar en aquesta revista (Acta Numismàtica, núm. 21, 22, 23, p. 365-378) el corpus de les encunyacions almoràvits a les Balears conegudes fins aquell moment.

Malauradament, a causa d una sèrie de problemes tipogràfics les llegendes en àrab no van ser reproduïdes correctament, deixant el catàlec de monedes gairebé inservible.

Es presenta ara l oportunitat de refer aquell treball, incorporant-hi algunes peces inèdites de Menorca, d altres trobades a Eivissa (Retamero, F. 1995) i especialment, rectificant lectures, classificacions i cronologies proposades per nosaltres el 1993, que a hores d ara considerem aventurades o errònies.

50

BERNAT MOLL

ELS ALMORÀVITS A LES ILLES ORIENTALS La incorporació de les Illes Orientals a l Estat almoràvit fou tardana en comparació a la resta d Al Andalus i tal vegada no s hauria produït si la taifa independent no hagués sofert l atac dels croats pisans i catalans (508-509/11141115), que a més de destruir madîna Mayûrqa, anorreà l aparell estatal de la taifa.

L administració almoràvit, que pretenia el trasllat de la ciutat a l interior de l illa topà amb la forta resistència dels illencs que , revoltats, aconseguiren la destitució del governador almoràvit; en el seu lloc, Alî b. Yusûf nomenà un nou governador, Muhammad b. Alî b. Yahyà al Massûfî, membre de la familia dels Banû Gâniya, lligada als emirs almoràvits per llaços de parentesc i clientela (Ibn Haldûn, p. 206207; Ibn Idârî, I, (II), p. 223) en una data imprecisa que Ibn Haldûn (p. 87) situa als mateixos temps que el seu germà Yahyà era nomenat governador de la porció occidental d Al Andalus, l any 520/1126, però la data no concorda amb les informacions d altres fonts.

Atesa la situació adversa pels almoràvits a la península en els darrers anys del govern d Alî b. Yusûf, mort l any 537/1147 i dels seus efímers successors, Muhammad b. Alî s hauria independitzat de facto a les Illes Orientals pels voltants de l any 538/1144, mantinguent-se, però, fidel als principis de la doctrina almoràvit, ( Abd al Wâhid, p. 220-222).

Muhammad b. Alî morí, segurament assassinat, pel seu fill Ishâq b. Muhammad, que també hauria fet matar el seu germà major Abd Allâh, hereu del seu pare, l any 546/1151-2 ( Abd al Wahîd, p. 220-221; Ibn Haldûn, p. 208), que coincideix amb la caiguda dels darrers reductes almoràvits a la península.

Ishâq b. Muhammad va aconseguir consolidar un estat almoràvit independent a les Illes orientals, resistint-se a les demandes de submissió del califa almohade i tot seguint una política de calculada ambigüitat, enviava regals i captius al califa almohade però defugia un reconeixement explícit de la sobirania almohade.

Aquesta política explicaria el fet que Ishâq mai no va adoptar cap títol de sobirania, i així als tractats de no agressió subscrits amb Gènova (577/1181) i Pisa (580/1184) figura amb el títol particularment modest de faqîh (Guichard, P. 1990, p. 181).

A la mort d Ishâq b. Muhammad, ocorreguda segons sembla a principi de l any 580/1184-85 (Ibn Haldûn, p. 208) el succeí un dels seus fills, Muhammad b.

Ishâq, partidari dels almohades; en una successió de fets força confusos, sembla que fou deposat a conseqüència d una revolta encapçalada pel seu germà Alî b.

Ishâq, el qual organitzà poc després una expedició al Magrib amb la intenció de combatre els almohades i constituir un estat almoràvit.

L absència d Alî b. Ishâq i d alguns dels seus germans que l acompanyaren al Magrib fou aprofitada pel deposat Muhammad b. Ishâq per girar novament la situació i fer efectiva la sobirania almohade sobre les Illes Orientals (Ibn Haldûn, p. 96).

LES ENCUNYACIONS ALMORÀVITS DE LES ILLES BALEARS

51

A mitjan any 582/1186-7, Abd Allâh b. Ishâq, un dels germans d Alî b. Ishâq, recuperà el control de Mallorca, que mantinguè en poder dels Banû Gâniya fins l any 599/1203 en què morí en enfrontar-se als almohades, els quals s apoderaren definitivament de la totalitat de les Illes Orientals. Anteriorment, l any 583/1187 o el 585/1189, Alî b. Ishâq havia mort a Ifrîqiya ( Abd al Wahîd: 226; al Himyarî, p. 382).

ENCUNYACIONS DE TIPUS ALMORÀVIT Considerem encunyacions d aquest tipus les introduïdes arran de la profunda reforma duta a terme pels emirs almoràvits, és a dir, d or els dinars i de plata els quirats i les seves fraccions, d una tipologia molt característica que per ser amplament coneguda no repetirem aquí.

De moment no es coneixen encunyacions a nom d Alî b. Yusûf i dels seus successors fetes a les Illes Orientals.

En temps d Ishâq b. Muhammad (anys 565/1169 i 567/1171) van ser encunyats dinars anònims amb la seca Mayûrqa, de tipologia netament almoràvit.

A la IA figura el reconeixement al genèric Imâm Abd Allâh, amb una llegenda a la IAM que correspon a Q. 3, 85, mentre que a la IIA trobem la professió de fe completa tawhîd i risâla distribuïda en dues línies, mentre que al lloc on hauria d aparèixer el nom i títol del sobirà hi ha l invocació al amru kulluhu lilla^ hi/galla wa izz: «El poder és tot d Allâh, enaltit i glorificat».

Podria pensar-se que no es tracta d altra cosa que d una fórmula religiosa, sense més trancendència, però tenim raons per suposar que correspon en realitat a un lema característic d Ishâq b. Muhammad perquè la mateixa fórmula1 constitueix la seva signatura, traçada amb grans lletres enllaçades, al text del tractat comercial subscrit amb Gènova l any 577/1181 (Guichard, P. 1990, p. 183).

Les encunyacions d or es completen amb una fracció de dinar, segurament un semi dinar ignorem el pes , batut amb l encuny central dels dinars, sense orles, i per això sense data.

Els tres exemplars coneguts2, els dos dinars i el semi dinar, són d encunys diferents.

Pel que fa a la plata, comptem amb un quirat i un semi quirat3, els dos anònims, 1. Cal tenir en compte que la versió que he pogut consultar és la traducció francesa feta per S. de Sacy de l original àrab; en conseqüència és possible que la transcripció no sigui literal.

2. Kassis (1990, p. 84) menciona un tercer dinar, però ens sembla evident de que es tracta d un error.

3. Els pesos de les dues monedes no s ajusten als valors teòrics dels quirats i semiquirats, per manca de pes. És possible que sigui a causa de la corrosió que afecta les dues peces i al retall dels marges del quirat.

La IIA del semiquirat és llisa, com ho solen ser els 1/8 de quirat, però també n hi ha alguns 1/2 de quirat que presenten aquesta particularitat.

52

BERNAT MOLL

però amb la mateixa llegenda, una mica abreujada, que la IA dels dinars, que conserven el lema d Ishâq b. Muhammad.

El quirat presenta a la IA, la particularitat de figurar el títol al mu ayyad bi nasr Allâh: «L enfortit amb la victòria d Allâh» , en lloc de la invocació a l Imâm Abd Allâh.

El títol es refereix inequívocament a l Imâm, però no correspon a cap califa de Bagdad en concret ; pensem, per tant, que es tracta d un títol tan genèric com el d Abd Allâh4.

Un radical canvi de política ens mostra el doble quirat5 d Alî b. Muhammad, fins ara l única encunyació dels Banû Gâniya on figura el nom del sobirà acompanyat del títol amîr al muslimîn, característic dels emirs almoràvits (Kassis, H. 1988, p. 60-61). Malauradament no consta la data, en tot cas entre els anys 580/1184-5 i 583/1187 o 584/1188 dates probables de la seva mort a Ifrîqiya ni la seca, que tan podria ser mallorquina com africana.

Del germà i successor d Alî b. Ishâq en el govern de les Illes Orientals, Abd Allâh b. Ishâq que en teoria podria haver encunyat moneda amb el seu nom, atesa la seva política antialmohade que té el seu reflex, en el tractat signat l any 584/1184 amb Pisa on figura amb el títol de Emir, no coneixem, de moment, cap encunyació.

ENCUNYACIONS DE TIPUS TAIFA Constitueixen, amb diferència, el grup més nombrós del nostre recull; malgrat disposar d un nombre relativament elevat d exemplars es dona la desafortunada circumstància de que no aporten dates, ja que ni als exemplars sencers ni a cap de les fraccions s ha conservat la data. Aquest grup de monedes, que com veurem és heterogeni, presenten la característica comuna que es tracta d encunyacions anònimes.

Els vint-i-tres exemplars que coneixem els classifiquem provisionalment en nou tipus, dels quals el que designem com a tipus I és el més abundant catorze exemplars sobre un total de vint-i-tres i de moment l únic del que coneixem peces senceres.

Es caracteritza per presentar a la IA, escrita ^amb caràcters nasjî (s) el tawhîd complementat per les expressions wahdahu i lâ sarîka lahu, distribuïdes en tres lí^ nies: lâ ilaha illâ /Allâhu wahdahu/lâ sarîka lahu; a la IIA , escrita en cúfic i dis4. Aquest laqab figura a les monedes d al Mu tamid de Sevilla, a les quals figura l Imâm Abd Allâh; creiem que el citat laqab es refereix a l Imâm i no a al Mu tamid.

5. Kassis (1990, p. 65) considera aquesta moneda com a quirat, mentre que T. Ibrâhîm i J. J. Rodriguez Lorente (1987, p. núm 222) la consideren un dirham. Atesa la seva tipologia clarament almoràvit i el seu pes, creiem que és més encertat considerar-la un doble quirat.

LES ENCUNYACIONS ALMORÀVITS DE LES ILLES BALEARS

53

tribuïda també en tres línies, al imâm / Abd Allâh/ amîr al mû minîn. A la part inferior, el que pareixen ser les lletres lâm i hâ enllaçades; la presència de lletres aïllades en alguna de les àrees és una característica de molts dinars almoràvits (Kassis, H. 1988, p. 63-64) i d uns pocs dirham almoràvits de tipus taifa (Hazard, H. W. 1952 núms. 951 i 952/V. 1839 i 1840 /953).

A la IAM figura la seca, que en els casos en que és llegible és Mayûrqa en lloc de madînat Mayûrqa que és la seca de les encunyacions taifes i la data, que com hem dit no es pot llegir a cap dels exemplars; únicament a la IAM del núm.

16 podem llegir la paraula mi a, «cent», que no ens aclareix res. A la IIAM sembla que figura sempre Q. 61, 9, més o menys completa.

Les llegendes religioses i la invocació a l Imâm Abd Allâh són les mateixes que les que figuren a les encunyacions de la taifa (Vives 1353 i 1361), encara que amb una altre distribució per tal de permetre la inclusió del nom dels sobirans.

Malgrat tractar-se d un grup amb unes característiques pròpies que el fan força homogeni, detectem nombroses^ variants en la forma de les lletres; la variant més evident és la que presenta un tasdid sobre la paraula illâ de la IA. El subtipus I-b presenta aparentment les mateixes llegendes però les lletres són força diferents, més tosques, i l encunyació es realitzà sobre un cospell molt més gruixut.

Els tipus II, III i IV presenten a la IA el tawhîd, sol o complementat amb wahdahu o amb la risâla i a la IIA aparentment en molts de casos la lectura és conjectural el reconeixement a l Imâm Abd Allâh. Cal advertir que en cap d aquestes monedes és visible la seca, però el seu aspecte general, sobretot el de la IA ens inclina a considerar-les encunyacions mallorquines.

El tipus V, presenta les llegendes traçades d una manera molt tosca, diferent dels altres tipus, però la seca, parcialment llegible, és indubtablement Mayûrqa; a la IIA sembla evident el reconeixement de l Imâm Abd Allâh, mentre que el petit fragment conservat de la IA no permet una reconstitució segura de la llegenda, excepte tal vegada de la paraula âmanû. Si fos així, possiblement es tractaria de Q. 2, 257/258, Allâh wâlî alladîna âmanû,: «Allâh (és) amic dels que creuen», llegenda que trobem als dinars de les seques conjuntes de Baeza, Jaén i Sevilla (Vives 1992-1995), encunyats entre els anys 544 i 546. (Kassis, H. 1990 (1988) p.

65).

El tipus VI té com a particularitat una distribució de la IIA idèntica a la dels dinars almoràvits6, amb una llegenda a la IA segurament com la dels tipus II, III i V. El tipus VII presenta unes llegendes molt diferents a les dels altres grups: 6. Al nostre article de 1993 classificàvem aquesta moneda com una encunyació, inèdita, de la seca de Garnâta atès que llegíem a la primera línea de IIA . . . nâta; una nova anàlisi d aquesta peça ens porta a la conclusió que en realitat es tracta de la paraula imâm escrita d una manera poc habitual.

Naturalment, totes les especulacions que fèiem sobre les possibles influències de les encunyacions de Garnâta sobre el conjunt que estudiem no tenen cap fonament.

54

BERNAT MOLL

Allâh al rahman al rahîm... a la IA, mentre que a la IIA juntament amb una llegenda molt fragmentària que no sabem interpretar, creiem endevinar el reconeixement a l Imâm Abd Allâh. El tipus de lletra i altres detalls suggereixen que, no obstant aquestes diferències, forma part del grup d encunyacions que estudiem.

El tipus VIII ens mostra també diferències importants a les seves llegendes; a la IA probablement figurava el tawhîd completat, amb molts dubtes, per la nostra ^ part, amb wahdahu /galla Allâh izz wa taslim: « (Allâh) únic, enaltit, Allâh gloriós i salvador» A la IIA sembla que caldria llegir al imâm/ amîr al mu minîn/al mu ayyad bi nasr Allâh, idèntica a la del quirat núm. 5.

Finalment, el tipus IX presenta a la IA el tawhîd simplificat i la risâla, mentre que a la IIA es reconeix a un imâm amb el títol nâsir li dîn (Allâh): «El protector de la religió d Allâh». Com en el cas del tipus VIII i del quirat núm. 5, pensem que es tracta una vegada més d una referència genèrica al califa de Bagdad.

Crida l atenció la proporció aclaparadora de fraccions de dirham, que presenten una forma aproximadament quadrada, romboïdal o rectangular, amb unes dimensions que generalment es troben entorn de 10X10 mm; els pesos són força variables però hi ha concentracions entorn dels 0, 70-0,75 i 0, 90, principalment.

Amb totes les precaucions derivades de la manca d un estudi estadistic adequat, si prenem com a pes del dirham els 3, 60 g del núm 7, els pesos citats correspondrien aproximadament a 1/5 i 1/4 de dirham.

Insistim que es tracta de fraccions i no de fragments, almenys els exemplars que hem pogut examinar personalment; es tracta d encunyacions fetes sobre cospells de dimensions menors que l encuny, i a més, els cospells van ser elaborats a partir de gotes de metall fos, procediment descrit per Al Hamdanî (primera meitat del segle X) al seu tractat dedicat a la fabricació de moneda (Esparcia, Mª Reyes. 1997, p. 6768)7.

Les encunyacions almoràvits de tipus taifa-dirham i monedes d electrò foren descrites per A. Vives Escudero (1893, p. LXXI), que va observar que eren encunyades a les mateixes ciutats on al mateix temps s encunyava moneda de tipologia almoràvit; atès que algunes d aquestes monedes són anònimes, Vives suposava que algunes ciutats gaudien d algun dret, respectat pels almoràvits, que els permetia continuar encunyant segons l antic sistema taifa, opinió compartida per Prieto Vives (1926, p. 145-146; 241-243). A part d aquests comentaris, no s han fet avenços significatius en el coneixement dels motius pels quals s encunyaven aquestes peces ni les circumstàncies en què s utilitzaven, malgrat haver aparegut amb els anys nous exemplars i haver-se identificat noves seques.

Es coneixen encunyacions de València, Saragossa, Conca, Múrcia, Granada i 7. Segons aquest autor, el metall en estat de fusió es vertia en un recipient amb aigua, de manera que se solidificava formant petites peces globulars; una vegada comprovat el seu pes, eren aprimades a cops de martell i s obtenien així cospells de forma irregular.

LES ENCUNYACIONS ALMORÀVITS DE LES ILLES BALEARS

55

Jaén, entre els anys 502 i 539, a nom d Alî b. Yusûf, en solitari o amb l emir Sîr (523-535), i de Tasfîn b. Alî (537-540) (Vives núm. 1832-1848; 1810; Hazard núms. 947-949; 951-956; 966, 975, 994, 1017 i 1167; Ibrâhîm núm. 1, 2 i 3; Canto et al. 2417).

Dos dirham són anònims encunyats a Múrcia els anys 502 i 503 (Vives 1830 i 1831; Hazard 968 i 969).

En aquestes peces figura a la IA el tawhîd i la risâla, en dues o tres línies; excepcionalment, al dirham encunyat a València l any 503 (Vives^ 1832/Hazard 947) el tawhîd es troba completat per les expressions wahdahu i lâ sarîka lahu, mentre que la risâla continua a la part superior de la IIA (Medina Gómez, A. 1992, p.

338-339).

A la resta de monedes, a la IIA figuren el nom i el títol de l emir, excepte en els anònims de Múrcia en què la professió de fe es reparteix entre les dues àrees.

La llegenda IAM normalment és Q. 61, 9, amb algunes excepcions, mentre que la seca i l any es troben a la IIAM, és dir a l enrevés de les peces balears.

Respecte a la metrologia, els pesos de les monedes senceres és extremadament variable, entre els 3, 31 i 5, 47 g, amb mòduls entre 21 i 24 mm (Canto et al. 2000, p. núm. 2402, 2404-2411); pel que fa al metall, es tracta de billó amb baix contingut de plata o simplement coure.

Moltes d aquestes peces es troben fraccionades o encunyades sobre cospells més petits.

Altres encunyacions del mateix tipus^ són les de Muhammad b. Sa ad b. Mar^ danis (542-567) al seu estat constituït a Sarq al Andalus, contemporani^ dels Banû Gâniya de les Illes Orientals. Com els emirs almoràvits, Ibn Mardanis va encunyar peces de tipologia almoràvit i dirhams de tipus taifa, dels quals es coneixen únicament dos exemplars complets dels anys 556 (Vives 1973) i 564 (Ibrâhîm, T. 1991: 43-44), els dos de la seca de Múrcia, i nombrosos fragments o fraccions dels que no es coneix la seca ni la data, dividits en cinc tipus diferents (Vives 1974-1977; Rodriguez Lorente, J. J. 1984, núms 30 a 37).

Sens dubte, es tracta d una sèrie amb una evident semblança formal i tal vegada amb les mateixes motivacions polítiques, amb ^la diferència fonamental, però, que no es tracta de peces anònimes: Ibn Mardanis volia deixar ben clara la seva voluntat d independència política enfront dels almohades i dels regnes cristians (Kassis, H. 1988-b: 209-229).

CRONOLOGIA I CIRCULACIÓ MONETÀRIA Com apuntàvem abans, la cronologia dels dinars no ofereix dubtes, com tampoc la del doble quirat a nom d Alî b. Muhammad.

Pel que fa al quirat i semiquirat anónims, la presència del lema d Ishâq b. Mu-

56

BERNAT MOLL

hammad considerem que és un indici suficient per considerar-los encunyacions seves.

Així doncs, el problema cronològic queda circumscrit als dirhams de tipus taifa, excepte tal vegada el tipus VIII, pel mateix motiu assenyalat abans pel quirat i semiquirat.

Des de el punt de vista epigràfic, el tipus IV, amb escritura totalment cúfica podria ser el tipus més antic; per motius semblants, els tipus, II, III, V i VI ^semblen anteriors al tipus I, però com pot observar-se a les peces d Ibn Mardanis, res no s oposa a l encunyació simultània de monedes de diferents tipus.

Respecte a la cronologia del tipus I, T. Ibrâhîm (1990, p. 261-262 assenyala com a testimoni més primerenc de la utilització de l epigrafia nasjî a les monedes la IA d un dirham encunyat a Múrcia l any 526 (Vives 1847/Hazard 994) i l anonimat indicaria que es tracta d encunyacions posteriors a l any 540, data de la mort del darrer emir almoràvit.

En realitat l epigrafia nasjî va aparèixer molt abans, perquè Hazard recull un quirat de la seca Qurtuba, de l any 502, escrit en nasjî a la IA i en cúfic a la IIA (Vives 1667/Hazard 958); respecte al dirham de l any 526, segons les empremtes de Vives (1998) són les dues àrees, les que es troben escrites en nasjî.

La desaparició del darrer emir almoràvit segurament podria explicar l anonimat de les encunyacions que considerem més primerenques, mentre que les del tipus I, per raó de l epigrafia serien més recents i pensem que podrien correspondre al govern d Ishâq b. Gâniya, atesa la seva postura de calculada ambigüitat respecte als almohades. Les llegendes, purament religioses, no les podem considerar especialment compromeses en el sentit de representar una confrontació amb els almohades; de fet, la primera part del lema d Ishâq, al amru kulluhu lillahi figura als dirhams almohades.

Així mateix, els títols al Mu ayyad bi nasr Allâh i Nâsir li dîn Allâh són prou ambigus com per a poder ser acceptats per qualsevol creient.

Pel que fa a la circulació monetària, els dinars van ingressar al MAN l any 1871 procedents de la col·lecció de José Ignacio Mirò (Alfaro Asins, C. 1990, p.

62 i 74); no disposem de cap altre informació al respecte.

El semidinar formava part segons Vives Escudero de la col·lecció Campaner, però aquest no l esmenta a la seva «Numismàtica Balear»; és possible que aquesta moneda arribés a les seves mans amb posterioritat a la seva publicació l any 1879 o be que, atès que aquesta moneda no dóna cap tipus d informació cronològica, no considerés d interès reproduir-la.

El doble quirat d Alî b. Muhammad així com el dirham núm. 7 procedeixen del mercat numismàtic i per tant no disposem de cap informació sobre el lloc de procedència.

El núm. 9 publicat per Mitchiner formava part de la seva col·lecció i no hi figura la procedència.

LES ENCUNYACIONS ALMORÀVITS DE LES ILLES BALEARS

57

Els núm. 28 i 29 es troben al Museu d Eivissa i malgrat no constar la procedència és segur que van ser trobats en aquesta illa.

La resta de peces procedeixen de troballes casuals, al medi rural, a l illa de Menorca.

La seva relativa abundància contrasta amb l escassa presència d encunyacions de tipus almoràvit, reduïda a un quirat sense seca ni data d Alî b. Yusûf (Vives 1824; Moll 1994 núm. 35); la resta tres exemplars fragmentats són encunyacions de tipus taifa, totes a nom d Alî b. Yusûf, de les seques de Múrcia, Saragossa i Granada (Vives 1836, 1837 i 1839; Moll 1994 núm. 36, 38 i 37).

En principi, doncs, sembla que aquest tipus de moneda es va encunyar de manera abundant-per comprovar-ho caldria un estudi dels encunys però va tenir una difusió molt limitada, segurament a causa de l aïllament de les Illes Orientals respecte de la resta d Al Andalus, en poder dels almohades. És una conclusió que avancem amb tot tipus de reserves perquè hi ha la possibilitat que un nombre imprecís d exemplars es trobi a col·leccions públiques o privades en el grup de les «no classificades», sobretot si es tracta de fraccions. Si és així, esperem que aquest treball permeti l aflorament de nous exemplars, que en especial podrien contribuir a fixar cronologies.

BIBLIOGRAFIA ALFARO ASINS, C. 1993. «La colección de monedas hispano-árabe del Museo Arqueológico Nacional»: Actas III Jarique de Numismática Hispano-Árabe.

1990. p. 39-75.

CAMPANER y FUERTES, A. 1879. «Numismática Balear» CANTO, A.; IBRÂHÎM, T.; MARTIN ESCUDERO, F. 2000. «Monedas Andalusies»: Catálogo del Gabinete de Antigüedades de la Real Academia de Historia. Madrid.

Esparcia, Mª Reyes. 1997. «La fabricación de moneda». Moneda Andalusí en la Alhambra. p. 61-69.

GUICHARD, P. 1990. «L Espagne et la Sicile musulmanes aux XI et XII siècles».

Presses Universitaires de Lyon.

HAZARD, H. W. 1952. «The Numismatic History of late medieval North Africa».

ANS. Numismatic Studies, núm. 8.

IBRÂHÎM, T. 1990. «Nuevas monedas almoràvides de tipo taifas». Actas II Jarique de Numismática Hispano-Árabe (1988). p. 259-264.

1991. «Un dirhem inédito de Muhammad ibn Sa d <Ibn Mardanis>». Gaceta Numismática ANE, núm. 100. p. 259-264.

KASSIS, H. 1988-a. «Notas históricas sobre las monedas almoràvides». Actas I Jarique de Estudios Numismàticos Hispano-Árabes. p. 55-56.

58

BERNAT MOLL

1988-b. «The coinage of Muhmmad ibn Sa d (Ibn Mardanish) of Mursiya. An attempt at iberian islamic autonomy». Problems of medieval coinage in the iberian area. Santarem. p. 209-229.

1990. «Las Taifas almorávides». Actas del II Jarique de Numismática HispanoÁrabe. (1988). p. 51-91.

MEDINA GÓMEZ, A. 1992. «Monedas Hispano-Musulmanas». p. 338-339.

MITCHINER, M. 1977. «The World of Islam».

MOLL, B. 1993. «Sobre les encunyacions almoràvits de les Illes Balears». Acta Numismàtica, núm. 21-22-23. Societat Catalana d Estudis Numismàtics.

1994. «Contribució a l estudi de la circulació monetària a la Menorca Musulmana». Meloussa, núm. 3. p. 25-68.

PRIETO VIVES, A. 1926. «Los Reyes de Taifas».

RETAMERO, F. 1995. «Moneda i monedes àrabs a l illa d Eivissa». Treballs del Museu Arqueològic d Eivissa i Formentera, núm. 34.

RODRÍGUEZ LORENTE, J. J. 1984. «Numismàtica de la Murcia musulmana».

RODRÍGUEZ LORENTE, J. J.; IBRÂHÎM, T. 1987. «Numismàtica de la Ceuta musulmana».

VIVES ESCUDERO, A. 1893. «Monedas de las dinastías arabigo-españolas». Volum de làmines. 1998. Fonumis.

FONTS ÀRABS ^

Abd al Wâhid al Marrakusî. Kitab al Mugib.

Traducció A. Huici. Colección de Crónicas árabes de la Reconquista, IV. 1955 - al Rawd al Mi tar.

Al Himyarî. Kitab Traducció Mª Pilar Maestro. Textos Medievales, 10. 1963.

- al Ibar.

Ibn Haldûn. Kitab Edició i traducció de W. Mc. G. de Slane: «Histoire des Berbères et des dinasties musulmanes de l Afrique septentrionale». Alger, 1847-1851. Reed. P. Casanova.

París, 1982.

- al Bayân al Mugrib.

Ibn Idârî. Kitab Edició i traducció A. Huici. Colección de Crónicas árabes de la Reconquista, I. 1953-1954.

LES ENCUNYACIONS ALMORÀVITS DE LES ILLES BALEARS CATÀLEG Encunyacions de tipus almoràvit

Núm. 1. AU. Dinar. Ishâq b. Muhammad. Mayûrqa. Any 565/1169.

IIA IA

IAM IIAM P: 3, 96 g d: 26, 5 mm Vives 1984/MAN 104. 123.

Núm. 2. AU. Dinar. Ishâq b. Muhammad. Mayûrqa. Any 567/1171.

IIA

IAM com el núm. 1 IIAM

IA

59

60

BERNAT MOLL

P: 3, 88 g d: 26, 4 mm Vives 1985. /MAN 104. 124.

Observacions: Vives transcriu la paraula»any» per sanat, però en realitat diu am.

Núm. 3. AU. Semidinar. Anònim. Sense seca ni data.

IIA

IA

Sense marges.

P: ? d: 19 mm.

Vives 1986.

Núm. 4. AR. Doble quirat. Alî b. Ishâq (580-584/1184-1188). Sense seca ni data.

IIA IA

Sense marges.

P: 2, 17 g d: 16 mm Rodríguez Lorente, J. J. /Ibrahim, T. 222.

Núm. 5. AR. Quirat. Al Mu ayyad bi Nasr Allâh. Sense seca ni data.

IIA

IA

LES ENCUNYACIONS ALMORÀVITS DE LES ILLES BALEARS Sense marges.

P: 0, 6964 g d: 11, 5 mm Moll núm. 53.

Núm. 6. AR. Semiquirat. Anònim. sense seca ni data.

IIA

IA

Sense marges.

P: 0, 3130 g d: 8, 5 mm Moll núm. 54 Encunyacions de tipus taifa Tipus I-a Núm. 7. AR. Dirham. Anònim. Mayûrqa. Sense data visible.

IIA

IAM: IIAM: P: 3, 60 g d: 19 mm T. Ibrahim 1988. núm. 4.

IA

61

62

BERNAT MOLL

Núm. 8. AR. Dirham. Anònim. Mayûrqa. Sense data visible.

IIA IA

IAM: retallada; únicament es veu la part baixa d algunes lletres.

IIAM: P: 2, 0330 g d: 19 mm Inèdita.

Observacions: presenta dues perforacions i una important zona de desgast que impedeix la lectura completa de la IA.

Núm. 9. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data visibles.

IIA IA

Orles retallades.

P: 0, 6930 g d: 10x10 mm Moll núm. 45.

LES ENCUNYACIONS ALMORÀVITS DE LES ILLES BALEARS

Núm. 10. AR. fracció de dirham. Mayûrqa. Sense data visible.

IIA IA

IAM: IIAM: P: 0, 7404 g d: 9x9 mm Moll núm. 47.

Núm. 11. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data visibles.

IIA IA

Orles retallades.

P: 0, 9350 g d: 11x10 mm Moll núm. 44.

Núm. 12. AR. Fracció de dirham. Mayûrqa. Sense data visible.

63

64

BERNAT MOLL IIA

IA

IAM: IIAM: P: 1, 3720 grs d: Inèdita.

Núm 13. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

IA

Orles retallades.

P: 0, 7537 g d: 10X9, 5 mm Moll núm. 43.

Núm 14. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

Orles retallades.

P: 1, 2565 g d: 11x10 mm Moll núm. 49.

IA

LES ENCUNYACIONS ALMORÀVITS DE LES ILLES BALEARS

Núm 15. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

IA

Orles retallades P: 0, 7140 g d: 10x10 mm Moll núm. 42. ^ Observacions: tasdid sobre la llegenda de la IA.

Núm. 16. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

IA

IAM: IIAM: P: 0, 9406 g d: 9, 5X9 mm Moll núm. 40.

Observacions: de la data únicament es pot distinguir la paraula mi a («cent») Tasdid sobre la llegenda de la IA.

Núm. 17. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA IA

65

66

BERNAT MOLL

Orles retallades.

P: 0, 7340 g d: 10X10 mm Moll núm. 40 ^ Observacions: tasdid sobre la llegenda de IA Núm. 18. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

IA

P: 1, 5 g d: 11x10 mm Mitchiner, 1977: 103. núm. 423.

Observacions: Mitchiner l atribueix erròniament al sobirà nassarita Abû Abd Allâh II al Faqîh (671-701/ ) Tasdid sobre la llegenda de la IA

Núm. 19. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

IA

IAM: retallada.

IIAM: il·legible.

P: 1, 8576 g d: 14x11, 5 mm Moll núm. 48.

Observacions: peça no encunyada sinó obtinguda mitjançant fusió en motlle; per aquest motiu el seu aspecte és una mica diferent de la resta de peces d aquest grup.

LES ENCUNYACIONS ALMORÀVITS DE LES ILLES BALEARS Tipus I-b

Núm 20. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

IA

IAM: retallada IIAM: P: 1, 2420 g d: 10X10 mm Moll núm. 51.

Tipus II

Núm. 21. AR. fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

IAM: retallada IIAM: ?

P: 1, 0743 g d: 10x9 mm Moll núm. 50

Núm. 22. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IA

67

68

BERNAT MOLL IIA

IA

Orles retallades.

P: 1, 1270 g d: 11x10 mm Moll (1993) núm. 21.

Tipus III

Núm. 23. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data IIA IAM: retallada.

IA

IIAM: anepígrafa. Doble gràfila P: 1, 5430 g d: 11x10 mm Moll núm. 52.

Tipus IV

Núm. 24. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

IA

LES ENCUNYACIONS ALMORÀVITS DE LES ILLES BALEARS IAM: IIAM: retallada P: 1, 900 g d: 11, 5x11, 5 mm Moll (1993) núm. 26.

Tipus V

Núm. 25. AR. Fracció de dirham. Mayûrqa. Sense data.

IIA IA

IAM: IIAM: P: 1, 795 g d: 10X9, 5 mm Moll (1993) núm. 24.

Tipus VI

Núm. 26. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

Orles retallades.

P: 1, 450 g d: 13x13 mm Moll núm. 39.

IA

69

70

BERNAT MOLL

Tipus VII

Núm. 27. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

IA

Orles retallades.

P: 0, 6890 g d: 8, 6x8, 3 mm Moll núm. 23.

Tipus VIII Núm. 28. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

IA

Orles retallades P: 1, 95 g d: 12x11 mm Retamero núm. 36.

Tipus IX Núm 29. AR. Fracció de dirham. Sense seca ni data.

IIA

Orles retallades.

P: 2, 90 g d: 13x13 mm Retamero núm. 37.

IA

L obole inédite de Girard Ier, comte du Roussillon (1102-1115) JEROME BENEZET CHRISTIAN DONES JEAN-PIERRE LENTILLON L étude du monnayage comtal en Roussillon se heurte généralement à un problème essentiel : le nombre très restreint d exemplaires connus. En effet, le dernier recensement (Balaguer 1999, 454-461) en compte moins de 500 exemplaires parmi lesquels les deux-tiers sont au nom de Gausfred III1 ce qui est très peu pour quasiment deux siècles d émissions. Pour cette raison, on n est jamais à l abri de l apparition de nouveaux types dont chaque monnaie supplémentaire peut être une variante inédite.

Ce pourrait être le cas pour le monnayage des deux comtes nommés Guislabert, pour l instant totalement inconnu alors qu il est attesté dans les textes2, pour le premier au moins. C est pour cette raison qu il est important de faire part de la découverte de telles monnaies, surtout quand il s agit d un nouveau type, comme c est ici le cas.

Les travaux qui s effectuent depuis quelques années au prieuré augustinien de Sainte Marie du Vilar (commune de Villelongue-dels-Monts, Pyrénées-Orientales, France) ont permis de redonner vie à cet ensemble religieux, dont l emplacement est déjà occupé, semble-t-il, à l époque carolingienne. L un d entre nous (C. Donès) a récemment découvert, dans les environs de celui-ci, une obole de billon frappée au nom de Girard Ier, comte du Roussillon en 1102-11153. Celle-ci est en1. La découverte au XIXe siècle d un trésor à Pia contenant environ 200 deniers et 80 oboles de ce comte est la conséquence de cette disproportion dans la répartition des monnaies entre les divers comtes émetteurs.

2. C est au moins le cas pour le premier d entre eux. On retrouve en effet la mention de « centum solidum Rossells » dans un document de Guislabert Ier, daté antérieurement à 1008 (Archives de la Couronne d Aragon, parchemin n° 118 de Ramon Borrell).

3. Nous remercions ici M. Crusafont i Sabater pour avoir confirmé la détermination que nous avions effectué de cette monnaie.

72

J. BENEZET - C. DONES - J.-P. LENTILLON

tière mais assez abîmée. On peut toutefois y retrouver les éléments nécessaires pour que l attribution à ce comte, et non à son lointain successeur Girard II, soit certaine. En voici la photographie et la description précise : Fig. 1 : Obole de Girard Ier (échelle normale et agrandissement x2).

A/ + GUINARD C Descr. : Croix cantonnée d un alpha dans le troisième quartier et d un oméga dans le second. Grènetis intérieur et extérieur.

R/ + RO[SI]LI[ON(...)]

Descr. : VTP ou LTA dans le champ ; une croisette au dessus et une autre au dessous. Grènetis intérieur et extérieur.

Métal : billon ; poids : 0,34 g ; diamètre : 13,3 mm ; épaisseur : 0,6 mm ; coins : 8 h.

Le poids, le diamètre et la largeur du coin de cette frappe attestent sans aucun doute qu il s agit d une obole et non d un denier de poids faible ou même rogné.

Or, jusqu à présent, seuls des deniers étaient connus pour ce comte, ceux-ci étant au demeurant assez rares puisqu il n en était apparu, semble-t-il, que cinq exemplaires (Balaguer 1999, 456), chacun distinct des autres par la légende ou le champ.

Cette monnaie est d un type comparable à celui des deniers déjà connus (Botet 1908, n° 97-98 ; Crusafont 1982, n° 111-112 ; en dernier lieu Balaguer 1999, 456457, type 95), avec cependant quelques différences. En effet, la légende de l avers se termine par C et non CO ou COM, peut-être par manque de place sur le coin.

Par ailleurs, les lettres situées dans le champ du revers semblent être L[T]A ou plutôt VTP (PTV rétrograde) : cette seconde possibilité est plus probable du fait de la position de la croisette initiale de la légende, généralement située à 3h sur les deniers (quatre exemplaires sur les cinq répertoriés dans Balaguer 1999, 456457). De cette façon, on comprend mieux cette abréviation, qui se retrouve par ailleurs (mais non rétrograde) dans l une des quatre variantes du denier de Girard Ier sur les cinq monnaies connues à l heure actuelle : PTA, PTV, PETV et PETR (cette dernière sur deux exemplaires ?).

Quoique n ayant pas encore été rencontrées, on pouvait se douter de l existence d oboles de Girard Ier, puisque tous les comtes du Roussillon dont on connaît

L'OBOLE INÉDITE DE GIRARD

73

le monnayage ont aussi bien frappé des deniers que des oboles : Gausfred II (1014-1074) (Balaguer 1999, types 93 et 94), Gausfred III (1115-1164) (ibid., types 96 et 97) et Girard II (1164-1172) (ibid., types 98 et 99). Son apparition aussi récente vient du fait que les oboles sont toujours plus rares que les deniers puisqu elles ont une valeur moindre pour un coût et un travail de fabrication équivalents. C est d autant plus le cas pour cette obole que les deniers qui lui correspondent sont, avec seulement cinq exemplaires connus4, les plus rares parmi ceux des comtes du Roussillon (Fig. 2).

1000 100

Denier Obole

10 1 Gausfred II

Girard Ier

Gausfred III

Girard II

Cette monnaie vient ainsi compléter le corpus du monnayage comtal roussillonnais. Celui-ci n avait guère évolué depuis l imposant travail de J. Botet i Sisó (1908), si ce n est l apparition de l obole de Gausfred II (Serafini 1951). Ce nouveau type monétaire ne modifie que fort peu les connaissances que l on avait jusqu ici, mais il était nécessaire de le publier pour obtenir, à terme, une meilleure appréciation de ce monnayage : ses débuts, sa quantification, son rôle et surtout son utilisation dans une région où les monnaies antérieures au courant du XIIIe siècle5 semblent, somme toute, modestement représentées d après les dernières fouilles archéologiques effectuées dans cette région et dont nous avons eu l opportunité d examiner les monnaies.

4. M. Crusafont i Sabater, nous a signalé l existence de cinq ou six exemplaires de ces deniers.

5. donc antérieures au règne de Jaume Ier d Aragon, dont les deniers de Valence et dans une moindre mesure ceux de Barcelone apparaissent assez souvent en Roussillon.

74

J. BENEZET - C. DONES - J.-P. LENTILLON

BIBLIOGRAPHIE: Balaguer 1999 : BALAGUER (A. M.), Història de la moneda dels comtats catalans, Barcelone, 1999.

Botet 1908 : BOTET I SISÓ (J.), Les monedes catalanes, I, Barcelone, 1908.

Crusafont 1982 : CRUSAFONT I SABATER (M.), Numismática de la corona catalano-aragonesa medieval (785-1516), Madrid, 1982.

Serafini 1951 : SERAFINI (C.), Explorazioni sotto la Confessione di S. Pietro in Vaticano. Appendice numismatico, Vatican, 1951.

La malla coronada, tipus inèdit, probablement de Joan I F. DOMINGO SELLART La sèrie monetària dels anomenats coronats, és a dir, el doble coronat i el coronat o blanca coronada és coneguda ja dels temps de Salat, però la seva atribució no va arribar a ésser establerta amb total consistència fins que J. Botet i Sisó va trobar els documents que la justificaven. Botet va poder demostrar que les peces corresponien al temps de Joan I i no pas al de Joan II com deien la major part els seus antecessors1. Val a dir que, com comenta el mateix Botet, l atribució més lògica era ja a favor de Joan I si tenim present que l únic altre sobirà que en va emetre fou el seu successor Martí I. El document de creació d aquesta sèrie monetària l expedí el rei Joan I el dia 10 de novembre del 1394., en què manava que es fessin peces de billó del valor de vuit i de quatre diners amb la seva efígie en una de les cares i l escut català en cairó a l altra cara, determinant amb tot detall les llegendes i les característiques exactes el dibuix. Dos mesos més tard, el dia 30 de gener del 1395 donà dues ordres complementàries: que es posessin senyals per a distingir bé els valors i que es batessin mitjos coronats o malles, del valor, per tant, de dos diners. També disposà que aquestes peces poguessin córrer en tots els seus estats i que s havien de batre a Perpinyà2.

Botet identificà, doncs, les peces i suposà que els quatre punts que volten el cap del rei i que es troben també al revers dels coronats volen indicar el valor quatre, és a dir, l equivalència a quatre diners de tern. Com que Joan I no va emetre 1. J. BOTET I SISÓ, Les monedes catalanes, Vol. II, Barcelona, 1910. A les pàgines 173-175 explica detalladament aquests antecedents i dóna a conèixer la nova documentació que ara extractarem.

2. J. BOTET, Les monedes..., p. 177. Els coronats complementarien així els florins d or, també de curs general.

76

F. DOMINGO SELLART

croats, sembla clar que el sobirà pretenia substituir els tradicionals croats d argent per aquestes peces de billó.

Com hem dit, ja eren coneguts els coronats i dobles coronats de Joan I i de Martí3, però no s havia descrit mai la malla o mig coronat, que podrem donar a conèixer ara: Malla coronada de billó

a/ (+)...S+REX... Efígie coronada a l esquerra, sembla que amb un punt al davant i potser un altre al darrere. r/ +DNS.....O...O... Armes catalanes en cairó dins d una orla lobulada de quatre semicercles.

Pes: (0,60 g) incompleta Æ: 16 mm Inèdita La peça és molt malmesa i, per tant, resulta molt difícil la lectura de les lletres i l apreciació dels detalls. De tota manera, sembla molt probable que es pugui atribuir a Joan I. D una banda, perquè és segur que Joan va manar que es fessin malles, mentre que això no ens consta pas per a Martí. De l altra, perquè tot i que ...S+REX tant podria al·ludir a IOANNES com a MARTINUS, en totes les peces de Martí hi diu DEI GRA REX, mentre que en algunes de Joan hi consta la forma IOHANNES+REX. També la separació per creus és pròpia de Joan. Finalment el vestit, amb solapa ampla i el cap més aviat afuat, també s aproxima més a la tipologia de les peces de Joan I. Sembla, però no es pot assegurar, que hi ha un globus davant l efígie reial. Si fos així, seria lògic que n hi hagués una altra al darrera i que el conjunt dels dos distintius volgués indicar l equivalència amb dos diners de tern. En canvi, no hi ha globus al revers i, per tant, no és del tot segur que això sigui també un signe de va3. Tipus 278-281, de Joan I, i 326-328 a nom de Martí a l obra de Botet ja mencionada. També hi ha un tipus anònim, núm. 329, que aquest autor atribueix a l interregne.

LA MALLA CORONADA, TIPUS INÈDIT, PROBABLEMENT DE JOAN I 77 lor. Podria ésser un ornament afegit pel gravador sens altra significació. De tota manera, seria bo de tenir més peces per a poder-ho assegurar.

La raresa extrema d aquesta peça no ens ha de sorprendre si tenim present la gran escassedat dels coronats i dobles coronats i el poc èxit de la seva emissió. La migrada evidència actual fa suposar que no es varen pas complir les previsions del rei Joan I, que en volia batre fins a un montant global de cent mil marcs de plata fina. Cal tenir present que amb una llei de cinc diners i una talla de 144 per als coronats, s haurien pogut batre gairebé tres milions i mig de peces, fent-les totes d aquest valor. D altra banda, ja sabem que l emissió no va tenir gaire acceptació perquè l any 1413 el rei Ferran I va haver de compensar els arrendadors de la seca de Perpinyà, Bernat de Montpalau i Berenger des Cortey, amb l autorització de batre també croats d argent4. Aquests arrendadors ja advertien que s havien vist obligats a cessar de batre les blanques coronades pel seu baix for.

Per tant, les blanques de Joan I es varen batre des del 1394 i les malles des del 1395, però la seva emissió degué aturar-se el mes de maig de l any següent, amb la mort de Joan I. El volum degué ésser feble, perquè en reprendre l emissió el rei Martí el 26 de juny del 14095, hagué de consentir un cert rebaix de la llei i del pes.

Això sembla demostrar que els arrendadors havien pressionat per a assolir unes condicions més favorables per a ells a causa de la baixa rendibilitat de l emissió.

Amb tot, ja hem vist que tampoc pogueren batre moltes peces a nom de Martí a causa del seu baix for. Així ens ho certifica igualment la baixíssima evidència actual, que és encara més migrada que per als coronats i dobles coronats de Joan I. Aquesta panoràmica de baixa rendibilitat no deixa gaires probabilitats a l existència de malles a nom de Martí. Ja sabem que, a igualtat de qualitats, les peces de menys valor eren sempre les menys rendibles.

En qualsevol cas, el que ara podem assegurar és que quan menys amb Joan I sí que es varen arribar a batre malles coronades.

4. J. BOTET, Les monedes..., p. 223.

5. J. BOTET, Les monedes..., p.

Noves aportacions al recull dels florins catalans (I) R. COMAS I EZEQUIEL M. CRUSAFONT I SABATER En publicar el nostre El florí d or català, Catalunya, València, Mallorca, ara fa cinc anys, érem ben conscients que amb el temps s anirien fent noves aportacions.1 D una banda, perquè l experiència demostra que rarament una sèrie monetària constitueix un capítol tancat, i de l altra, perquè nosaltres vàrem ésser molt estrictes a l hora d admetre peces dubtoses i ens limitàrem a allò que podíem verificar amb plena garantia. En aquest cas, ens va semblar que era una mesura necessària perquè en un tipus monetari que té elements d identificació tan petits i sovint discutibles és molt fàcil que s hi esmunyeixin peces mal interpretades que des d aquell moment tothom malda inútilment per retrobar.

En aquesta ocasió presentarem deu novetats, nou de plenament inèdites i una ja publicada per un de nosaltres (MCS), però que creiem que no ha de mancar en el nostre recull sistemàtic. Afegim un I al final del títol d aquest article, convençuts que el futur ens reserva noves i inesperades aparicions.

Afegim una A al número anterior de l exemplar que descrivim, a fi de deixar oberta la possibilitat d aparició d altres (B, C, etc.).

Pel que fa a les novetats, n hi ha de tipus completament nous i n hi ha de senzilles varietats de llegenda. Ja veurem que no tots troben un encaix còmode ni plenament segur.

1. M. CRUSAFONT i R. COMAS, El florí d or català, Catalunya, València, Mallorca, Barcelona, 1996.

80

R. COMAS, M. CRUSAFONT

1. FLORÍ MALLORQUÍ DE JOAN I AMB CONTRAMARCA D ESCUDET CATALÀ Els florins catalans contramarcats amb escudet català en cairó són extraordinàriament rars. Fins ara, només es coneixia l exemplar a nom de Martí publicat per Heiss, el nostre núm. 48 (Mallorca, marca petxines) i el publicat per Ferran Calicó Estivill, amb marca d escac (Barcelona) i nom de rei indesxifrable. Nosaltres vàrem atribuir aquesta darrera peça a Martí (núm. 40), sobre la base de l atribució de l altre tipus conegut, però també podria ésser de Ferran I (sobre el tipus 65) o fins i tot d Alfons (sobre el tipus 80). Com que Heiss no dibuixà l anvers de la peça que diu que és a nom de Martí, planava una gran incertesa sobre la cronologia de la contramarca. La peça que presentem ara és indubtablement a nom de Joan. Ha d ésser de Joan I, tant per la forma IO com per les marques de les petxines, del seu mestre Eimeric. Vegem-ne la descripció: 35A. Florí d or. Marca principal, de seca: M gòtica (Mallorca).

Marques complementàries: petxines acantonant les figures de l anvers i del revers. Sobre la petxina de l esquerra de l anvers, contramarca d escudet català en cairó. a/ S. IOHA-NNES B M (gòtica) Sant Joan, entre escudet-petxina. r/...ARAG-OR(E)X IO Flor de llir entre petxines.

Pes: 3,3 g Æ: 19,5 mm Inèdit Làmina núm. 1 Ex. c.: Únic (Arxiu Àureo) L escudet és de tres pals verticals, amb trama feta d una línia simple angulosa de dalt a baix que només ocupa els dos espais del mig. L escudet és en magnífica conservació, mentre que el florí es veu molt gastat. Això indica que la contramarca li fou posada quan ja feia molt temps que circulava i que, poc després d ésser contramarcat, fou amagat o perdut. Això permet suposar que la contramarca és bastant posterior al temps de Joan I (1387-1396), sense que, malauradament, puguem precisar més la cronologia.

Ignorem, per tant, quan i per què foren posades contramarques en alguns florins. Generalment, el contramarcat es fa per a autentificar una peça dubtosa i, més rarament (com en el cas dels trentins a la Guerra dels Segadors), per a mudar el valor de la moneda. Però si la mesura de contramarcat hagués estat general, com a efecte per exemple del canvi de valor del 1444, hi hauria moltíssims més florins contramarcats. El fet que l evidència actual es limiti a tres exemplars suggereix una decisió molt excepcional, sigui per la seva poca durada, sigui per tenir un abast purament local. Podem recordar el cas del contramarcat amb una T dels croats i mitjos croats posada a Tortosa en els darrers mesos de l any 1641, i que a cau-

NOVES APORTACIONS AL RECULL DELS FLORINS CATALANS

81

sa de la curta durada del contramarcat (dos mesos) i l abast local de la mesura, només ens ha deixat vuit o deu exemplars com a testimoni.2 Nosaltres havíem pensat en la possibilitat que la contramarca fos una conseqüència de la verificació feta a Barcelona a la Taula del pes dels florins. Hom hi podia acudir si tenia dubtes del pes o de la llei d alguna peça en concret. Un cop verificada la peça, si la comprovació fos del pes no tindria sentit contramarcar-la perquè ningú podia garantir que la peça no seria retallada en el futur. Però si la verificació era de la llei, sí que tenia sentit. D altra banda, sembla probable que les verificacions fossin generalment de pes i molt rarament de la llei. També es podria assenyalar la similitud entre aquests escudets i les marques d escudet català en cairó que trobem en els pesals múltiples barcelonins, tant de croat com de florí.

Però també es pot argumentar contra això que tenim dos florins mallorquins contramarcats i només un de barceloní i que, per tant, l acció de contramarcat és més probablement mallorquina. Cal, doncs, deixar la qüestió en suspens i a l espera d alguna notícia documental que ens la pugui aclarir.3 2. FLORÍ MALLORQUÍ DE MARTÍ, VARIANT DE LLEGENDA Ja hem comentat en altres ocasions que les llegendes de les monedes catalanes són sempre molt regulars, no pas per un fet casual sinó perquè les normatives reials eren molt estrictes en aquest sentit.4 Això fa que les varietats de llegenda siguin extremadament escasses i que tingui interès recollir-les. En aquest cas, es tracta d un dels abundants florins mallorquins a nom de Martí i del temps de Martí amb escac-petxina/Desplà-petxina, i diu ARGO en lloc d ARAGO: 54 var. 1. Florí d or. Marca principal de seca M gòtica.

Marques complementàries: escac-petxina a l anvers i cairó tallat en aspa-petxina al revers. a/ FARGO - .... M AR (AR nexades) Sant Joan entre escac-petxina. r/ S. IOHA-NNES B M Llir entre cairó p. en aspa-petxina.

Pes: 3,49 g Æ: 19 mm Inèdit Làmina núm. 2 Ex. c.: Únic (Arxiu Àureo)

2. Per a aquestes dues qüestions remetem a M. CRUSAFONT, Història de la moneda de la Guerra dels Segadors, Barcelona, 2001, capítols referents a la moneda d or i a les emissions de Barcelona i de Tortosa.

3. Per a les contramarques dels pesals vegeu M. CRUSAFONT, Pesals monetaris de la Corona Catalanoaragonesa, Barcelona, 1999.

4. No tots els casos són ben documentats, però hi ha una ordinació de Joan I molt explícita sobre aquesta política dels sobirans catalans. Vegeu J. BOTET I SISÓ, Les monedes catalanes, vol. II, Barcelona, 1909, p. 174.

82

R. COMAS, M. CRUSAFONT

3. FLORÍ DE PERPINYÀ DE FERRAN I Es tracta d un tipus completament inèdit, per bé que previsible. El rei Joan I va designar l elm com a distintiu per a la seca de Perpinyà, fixant així una de les marques emprades per aquest taller en temps del seu antecessor Pere III. Malgrat això, i tot i que Mateu y Llopis i Calicó parlen de florins de Perpinyà a nom de Joan I, nosaltres no n hem pogut trobar en cap fons o col·lecció, ni n hi havia a l arxiu Calicó. Probablement, Calicó seguia allò que havia dit Mateu i aquest dibuixa però no acredita l existència d aquest florí.5 Per la nostra part, ens trobàvem amb un espai buit entre Pere III i Alfons IV, tot i que la seca de Perpinyà és evident que degué encunyar poc o molt, i que el distintiu no es degué pas modificar perquè retrobem l elm en els florins núm. 76 i núm. 77 del nostre catàleg. Ja vàrem assenyalar que aquesta persistència de l elm amb Alfons IV descartava l anterior hipòtesi d un de nosaltres (MCS), que atribuïa a Ferran I i a Perpinyà el florí amb escudet i llegenda FERDINANDVS, que finalment vàrem atribuir a Barcelona (núm. 135) d acord amb noves dades documentals. El florí de Perpinyà de Ferran I havia de dur, doncs, la marca de l elm i això és el que finalment ens certifica la peça que ha aparegut ara.6 66 A. Florí d or. Marca principal de seca: elm (Perpinyà). a/ S. IOHA-NNES.B (elm) Sant Joan, de front. r/ F ARAG - O REX FR Llir.

Pes: 3,44 g Æ: 18 mm Inèdit Làmina núm. 3 Ex. c.: Únic (subhasta Àureo 19 de juny de 2001, núm. 361) L aparició d aquesta peça comença a cobrir, doncs, un espai buit difícilment explicable i reforça l atribució a Ferran II de la peça de llegenda FERDINANDVS. 4. FLORÍ DE DUES ESTRELLES D ALFONS IV, PROBABLEMENT DE PERPINYÀ Tal com hem dit abans, hi ha dos tipus de florins de la seca de Perpinyà atribuïbles a Alfons IV. El primer porta únicament la marca de la seca de l elm (núm.

76), i l altre porta l elm i, a més, una estrella a la dreta de sant Joan, a l anvers. Darrerament, va aparèixer en una subhasta estrangera una altra varietat de florí a 5. Sobre la bibliografia general sobre el florí i la seva valoració remetem al lector a l apartat introductori del nostre El florí d or català..., op. cit.

6. Per a la discussió d aquesta atribució vegeu el nostre El florí..., op. cit., p. 136-137.

NOVES APORTACIONS AL RECULL DELS FLORINS CATALANS

83

84

R. COMAS, M. CRUSAFONT

nom d Alfons que porta també marca d estrella, però en aquest cas hi ha dues marques, una a cada banda de sant Joan. La marca de seca no és visible, però és gairebé segur que és Perpinyà. Recordem que els florins del temps d Alfons i de Mallorca que porten estrelles molt semblants són sempre a nom de Martí, i que quan apareix a Mallorca la marca del sol radiant del tresorer Sarçola aparellat amb algun cas de peça a nom d Alfons la marca no pren la forma d una estrella sinó d un sol radiant, més proper a la seva veritable heràldica personal. Per tant, l atribució a Perpinyà sembla la solució més lògica, encara que no totalment segura.

77 A. Florí d or. Marca principal, de seca: elm (?).

Marques complementàries: estrelles o sols a l anvers acantonant sant Joan, marques del tresorer general Sarçola. a/ S. IOHA - NNES R (elm?)

Sant Joan entre estrelles o sols. r/ F .ARAG-O REX.A Llir.

Pes: - g Æ: 19 mm Inèdit Làmina núm. 4 Ex. c.: Únic (CP) Si observem la fotografia, veurem que l estrella de la part esquerra és molt menys visible que la de la dreta, molt ben marcada. Aquest fet fa de mal explicar, perquè en aquesta zona esquerra la llegenda i la figura del sant apareixen ben marcats. Això ens porta a sospitar si els altres dos florins amb estrella només a la dreta, que tenen zones de desgast i defectes d encunyació, no serien, en realitat, amb estrella a cada banda i que el desgast progressiu de l encuny o una encunyació incorrecta hagués fet desaparèixer l estrella de l esquerra. Si això fos cert, el nostre núm. 77A seria del mateix tipus que el núm. 77. De moment, però, no ho podem assegurar i caldrà veure altres exemplars que, hem de creure, aniran apareixent en el futur.

5. VARIANT DE LLEGENDA EN UN MIG FLORÍ MALLORQUÍ D ALFONS IV Els florins mallorquins d Alfons IV, però a nom de Martí, són força abundants, i els que porten la marca dels gossos de Descatllar, els que més vegades apareixen.

Amb tot, hi ha només una varietat de llegenda catalogada. Ara en presentem una altra.

111 var. 2. Mig florí d or. Marca principal, de seca: M. gòtica.

Marques complementàries: gos-gos acantonant el sant de l anvers, heràldica del mestre de seca Descatllar.

NOVES APORTACIONS AL RECULL DELS FLORINS CATALANS

85

86

R. COMAS, M. CRUSAFONT

a/ S.IOHA - NNI(RS)R M (les N, nexades) Sant Joan entre gos-gos. r/ ARAG - REX M Llir.

Pes: - g Æ: 13 mm Inèdit Làmina núm. 5 Ex. c.: 27 (26 anteriors + 1 var 2, CP) En aquest cas, la variant de llegenda és al revers, amb ARAG per ARAGO. 6. MIG FLORÍ INÈDIT D ALFONS IV DE LA SECA DE MALLORCA En aquest cas podem donar a conèixer el mig florí corresponent a un florí ja descrit per nosaltres, el núm. 115: 115 A. Mig florí d or. Marca principal, de seca M gòtica (Mallorca).

Marques complementàries: armes catalanes en cairó acantonant la figura de sant Joan de l anvers i rectificant marques anteriors gravades a l encuny. a/ S.IOHA - NNES R M (les N nexades) Sant Joan entre escudets. r/ ARAGO - REX M Llir.

Pes: 1,69 g Æ: 16 mm Inèdit Làmina núm. 6 Ex. c.: Únic (subhasta Àureo 28 d abril de 1999, núm. 2229) S observa en aquesta peça el mateix que en el florí corresponent: hi havia unes altres marques que han estat corregides pels escudets de la Procuradoria Reial.

Cal pensar, doncs, que en prendre el control de la seca, aquest organisme no tan sols va obrir els nous encunys amb els escudets que li són propis, sinó que va fer rectificar els existents.

7. MIG FLORÍ A NOM DE FERRAN, PROBABLEMENT DE BARCELONA Aquesta peça és la que hem anunciat al principi i que fou publicada a L Ardit, núm. 11.7 Es tracta d un mig florí sense cap mena de marca i a nom d un rei Ferran. Havent estat trobat a l Aragó, i no havent-hi, segons ha comprovat l autor, altres sobirans europeus de nom Ferran i emissors de florins, cal convenir que la peça ha d ésser de la corona catalanoaragonesa. La solució que proposa l autor és atribuir-lo a la seca de Barcelona com a mig florí del tipus amb escudet, núm. 135 del nostre catàleg, atribuït a Ferran II. Tenint presents les simplificacions que a voltes s operen en els mitjos en relació als florins, i que no hi ha cap altre florí ca7. M. CRUSAFONT, «Probable mig florí de Ferran II», L Ardit, 11, Barcelona, 1998, p. 26-28.

NOVES APORTACIONS AL RECULL DELS FLORINS CATALANS

87

talà a nom de Ferran que porti el nom del rei complet fora del que hem assenyalat, sembla lògic mantenir aquesta hipòtesi d atribució.

135A. Mig florí d or. Sense cap mena de marca. a/ .S.IOHA - NES.B. Sant Joan, de front. r/ FERDI - NADVS Llir.

Pes: 1,6 g Æ: 17 mm Crus-Ref. L Ardit.

Làmina, núm. 7 Ex. c.: Únic (CP) L autor aporta encara com a dada complementària el gran parentiu estilístic entre aquest mig florí i el florí que hem suposat que li correspon.

ADDENDA Teníem l article enllestit, i fins i tot les làmines muntades, quan un bon amic ens ha fet arribar tres noves peces ben interessants de la sèrie del florí català. A fi de no haver-ho de reescriure tot, els descrivim en un apèndix.

8. FLORÍ DE PERE III MARCA ROCA (?)

La marca roca és una de les més problemàtiques de Pere III. Mai reproduïda en fotografia abans, vàrem poder finalment donar-ne una imatge nítida gràcies a una peça apareguda molt poc abans del llibre sobre els florins. Ens referim al núm. 11 del catàleg. Aconsellem fixar-se en la fotografia més que no pas en el dibuix, fet abans de retrobar aquest exemplar.

La peça que ara reproduïm porta una marca quadrangular arrodonida que apareix una mica empastada. És per això que no podem assegurar del tot que sigui una roca. Alternativament, però, només hi veiem la possibilitat d una M gòtica, que seria completament insòlita, ja que no apareix fins als temps de Joan I. Per tant, pensem que hi ha moltes possibilitats que sigui efectivament una roca. Vegem la descripció de la peça: 11A. Florí d or. Marca principal, d emissió, roca. Perpinyà. a/ .S.IOHA - NNES B (roca) Sant Joan. r/ F.P REX - .ARAGO. Llir.

Pes: 3,45 g Æ: 19 mm Inèdit Làmina núm. 8 Ex. c.: Únic (CP) L aparició d aquesta peça ajuda a caracteritzar la marca roca com a una de les

88

R. COMAS, M. CRUSAFONT

marques d emissió de Perpinyà, perquè és en aquest grup de marques que hi trobem sovint les dues formes de llegenda P REX ARAGO i ARAGO REX P, i encara en algun cas P ARAGO REX. L exemplar que presentem és del tot inèdit, justament perquè la forma de la llegenda és del tipus P REX ARAGO, mentre que els de roca fins ara coneguts eren amb ARAGO REX P. També ajuda a l adscripció perpinyanesa i al caràcter de marca d emissió d aquell taller el seu pes alt, ja que sembla que en aquesta primera etapa es respectà millor la talla fixada.

9. MIG FLORÍ D ALFONS IV DE PERPINYÀ Aparició ben oportuna del mig florí perpinyanès d Alfons el Magnànim amb marca d estrella només a la dreta. Es tracta del divisor del florí del mateix tipus descobert fa uns anys per Joan Vilaret i núm. 77 del nostre catàleg. La descripció és la següent: 77B. Florí d or. Marca principal, de seca: elm (Perpinyà). Marca complementària, estrella a la dreta de sant Joan, del tresorer general Sarçola. a/ .S.IOHA - NNES.B (elm) Sant Joan de front. Estrella a la dreta. r/ F ARAG - OREX A Llir.

Pes: - g Æ: 16 mm Inèdit Làmina núm. 9 Ex. c.: Únic (CP) A la fotografia de la peça hi podem veure clarament que només hi ha marca a la dreta. Per tant, podem aclarir el dubte que plantejàvem més amunt en presentar el florí amb estrelles, una a cada banda: hi ha d haver dues menes o sèries de florins perpinyanesos amb les estrelles del tresorer Sarçola: els d una estrella a cada banda de sant Joan segons el tipus 77A abans descrit, i els d una sola estrella a la dreta de sant Joan, com en el cas del florí núm. 77 i del mig florí ara descrit, núm.

77B. Potser es va començar a assenyalar amb dues marques i es passà a una de sola per caracteritzar millor la peça com a perpinyanesa, ja que s assenyalava amb dues marques a Mallorca i després a València.

10. FLORÍ VALENCIÀ D ALFONS IV, DUBTÓS Es tracta d una peça molt peculiar. És a nom d Alfons i la podem atribuir a València per les marques marc i card, que només apareixen associades en aquest taller. En canvi, manca la marca de seca corona, pròpia de València, en el seu lloc hi ha un escudet català apuntat com els que trobem als regnats següents de Joan II i Ferran II. Vegem-ne la descripció completa:

NOVES APORTACIONS AL RECULL DELS FLORINS CATALANS

89

90

R. COMAS, M. CRUSAFONT

Florí d or. Marca principal, de seca: no en té. Marca d un escudet català apuntat.

Marques complementàries: marc i card. a/ .S.IOHA - NNES.B. (escudet) Sant Joan entre marc-card. r/ FARAG-. O.REX.A Lliri.

Pes: 3,33 g Æ: 20 mm Inèdit Làmina núm. 10 Ex. c.: Únic (CP) La peça resulta suspecte per moltes raons. En primer lloc, per un aspecte general excessivament pla i d ampli mòdul. El dibuix del lliri és atípic, amb un coll ample i desdibuixat. La marca de card és una caricatura de l autèntica i la de marc, de traç prim i insegur. Les lletres són irregulars: vegeu a ARAG la R molt gran, les altres petites. Finalment, l escudet català és clarament sospitós, perquè només es coneix als regnats posteriors.

El bon aspecte general de la peça, el seu color i bon dibuix fan descartar una falsificació normal. D altra banda, sembla que la llei és bona. Es tractaria, en tot cas, d una falsificació oficial, feta després del regnat d Alfons, potser durant la guerra del s. XV. En aquest sentit, no es pot pas descartar que fos una emissió de guerra de Joan II. Recordem que aquest rei féu diferents assaigs de batre moneda fora dels seus tallers habituals, i que ja coneixem el seu singular florí de Girona.

No seria estrany que fes batre peces a nom del seu antecessor Alfons, un monarca indiscutit, en uns moments en què la seva autoritat reial era posada clarament en qüestió. Una anàlisi ajudaria probablement a l atribució perquè sabem que Joan II féu florins de 16 quirats durant la guerra. Certament, altres interpretacions, o fins i tot la possibilitat d una falsificació més moderna no es poden pas descartar.

CONCLUSIÓ Sempre resulta positiu que vagin apareixent novetats que ens ajuden a tenir una visió més completa de les sèries catalanes. En aquest cas podem omplir buits i confirmar hipòtesis anteriors. En una sèrie tan estudiada com la del florí semblava un repte difícil d assolir.

Agraïm als nostres comunicants l amabilitat d haver-nos facilitat el material i haver-nos donat dades com ara pesos i, en alguns casos, fins i tot les fotografies.

Com sempre, els amics col·leccionistes i comerciants ens ajuden a anar avançant.

La moneda albanesa d Alfons el Magnànim M. CRUSAFONT I SABATER Són ben coneguts els esforços d Alfons IV de Catalunya, dit el Magnànim, des del seu reialme napolità per contenir l expansió turca, tant abans com després de la presa de Constantinoble (1453).

I si abans d aquest episodi transcendental, que destruïa definitivament l estratègica barrera de l Imperi Bizantí els seus esforços s havien dirigit a formar una àmplia xarxa d aliances, després canviaria radicalment d orientació. En aquesta segona etapa, menys brillant d horitzonts però més efectiva de resultats, assajarà sobretot de sostenir les petites nacions que maldaven per sobreviure davant l onada turca: grecs, serbis, albanesos.

Alfons el Magnànim era ben conscient del perill turc: immediatament al darrere d aquests petits pobles resistents només restava la feble barrera de l Adriàtic davant un Regne de Nàpols obtingut amb tantíssim esforç. És evident, però, que no era només Nàpols, el regne amenaçat, i que bona part d altres països europeus podien ésser víctimes dels nous invasors. Però no sembla que hi haguessin massa ganes de fer-se n conscient.

La solitud d Alfons IV el Magnànim en els seus esforços de contenció de l embranzida turca acaba essent patètica i mostra tant la seva aguda visió com la ceguesa de la major part dels seus contemporanis. I entre aquests contemporanis s hi comptaven també molts catalans que, interessats només pels guanys immediats, deixaven en segon terme un perill que, justament al cap de pocs anys, acabaria per destruir bona part d aquell comerç que tant volien defensar.1 El sentit de les actuacions polítiques d Alfons IV el Magnànim ha tardat a és1. FERRAN SOLDEVILA, per exemple, recull i, de fet, subscriu les queixes dels comerciants barcelonins davant d un monarca que «somniava en conquerir mig mon». Ferran SOLDEVILA, Història de Catalunya, Barcelona, 1963, p. 691.

En general, els historiadors catalans han considerat utòpics i fins i tot forassenyats els projectes d Alfons el Magnànim.

92

M. CRUSAFONT I SABATER

ser copsat. Els historiadors catalans hi han dedicat poca atenció, o han estat captivats per les queixes dels comerciants coetanis. Als glossadors del papat no els convenia un paladí de la lluita antiturca quan era tan evident la tebiesa de la cort pontifícia. De fet, malgrat alguns vells escrits ja aclaridors com els de Cerone,2 Marinescu3 o Miret i Sans,4 no ha estat fins a l arribada dels estudis de Mario de Treppo5 i d Alan Ryder6 que hom ha pres consciència de la coherència de les actuacions d un monarca que, sense ésser un geni, sembla haver tingut força més penetració que molts altres sobirans del seu temps.

Diferents episodis ens mostren la realitat i l abast del perill turc, tant per a la subsistència de les sobiranies europees com per al seu desenvolupament econòmic o per a la pràctica del comerç mediterrani. Podem pensar en les freqüents urpades invasores des del segle XVI, i no pas resoltes amb un Lepant. Però potser cal parar l atenció en un fet molt més proper al regnat d Alfons IV. L any 1480, regnant el seu fill Ferran I de Nàpols, els turcs s apoderaren d Òtranto. No fou una senzilla expedició de saqueig, com ha estat dit. Els invasors conqueriren i s assentaren a la ciutat, i no era gens clar el futur del no massa potent regne de Nàpols enfront un poder turc que ja podia comptar amb aquest cap de pont. Òtranto fou ocupat durant un any, i per recuperar-lo, el 1481 el rei Ferran I de Nàpols hagué de comptar amb l ajut de les tropes que li va trametre Ferran el Catòlic, una prova més del caràcter relatiu de la independència del regne napolità respecte al conjunt de la corona catalanoaragonesa.7 En el context de les ajudes del rei Alfons al cabdill albanès Jordi Castriota, dit Skanderbeg, es produí una encunyació monetària a nom del rei català a la ciutat de Croia, l actual Krujë. Som al 1454, és a dir, un any després de la caiguda de Constantinoble i en l etapa d ajut als cabdills que podien defensar una «marca» protectora per a Alfons. El sobirà albanès rebia diferents garanties, entre elles un castell a Nàpols on habitar amb la seva cort en cas de desfeta, i es posava sota la sobirania d Alfons a canvi d ajut militar. Aquest fou efectiu: consten diferents 2. CERONE, «La politica orientale di Alfonso d Aragona», Archivio Stórico per le provincie napoletane, 1902. Cerone raona algunes de les actuacions d Alfons el Magnànim. Així, els seus contactes amb el sobirà d Etiòpia, cristià, pretenien crear un focus de conflicte per al soldà d Egipte, possible aliat dels turcs.

3. Aquest autor ha dedicat diferents estudis a Alfons el Magnànim. Per al tema tractat aquí és particularment interessant C. MARINESCU, «Alphonse V, roi d Aragon et de Naples et l Albanie de Scanderberg», Mélanges de l École Roumaine en France, 1923.

4. J. MIRET I SANS féu un ampli comentari, amb afegit de dades i aclariments a l obra citada de Cerone. Vid. J. MIRET I SANS, La política oriental de Alfonso V de Aragón, Barcelona, 1904.

5. Mario DEL TREPPO, Els mercaders catalans i l expansió de la Corona Catalano-Aragonesa, Barcelona, 1976.

Del Treppo assenyala que Alfons el Magnànim tenia un grup oligàrquic de comerciants i naviliers favorable als seus projectes a Catalunya.

6. Alan RYDER, El Reino de Nápoles en la época de Alfonso el Magnánimo, València, 1987, i sobretot Alfonso el Magnánimo Rey de Aragón, Nápoles y Sicilia, València, 1992.

7. DEL TREPPO ja va assenyalar els importants privilegis que els sobirans de Nàpols havien acordat als comerciants catalans, fins i tot en detriment dels interessos dels seus regnícoles. Pel que fa a Òtranto, la historiografia catalana més aviat assenyala negativament la participació castellana. Vid. Ferran SOLDEVILA, p. 855, op. cit.

LA MONEDA ALBANESA D ALFONS EL MAGNÀNIM

93

partides de diner consignades a favor de tropes de ballesters o de companyies equipades amb espingardes, la nova artilleria lleugera que llavors substituí els antics mosquets.8 Diferents castells són lliurats a Alfons. Seran regits per castlans a sou del rei català i tots sota l autoritat d un virrei: Ramon d Hortafà. El sobirà organitzà a Albània l elaboració i distribució a monopoli de la sal per a obtenir sobre el terreny els cabals per a finançar les campanyes en ajut dels albanesos. I per a pagar als castlans i als cabdills aliats, amb numerari propi, mana a Ramon d Hortafà que fabriqui moneda a Croia. Aquesta notícia fou coneguda per Constantin Marinescu i recollida per Nicolau d Olwer.9 I fou a partir d aquesta menció que nosaltres férem la hipòtesi d atribució en la moneda que més endavant comentarem. El document no havia estat mai, però, publicat íntegrament.10 Arran d una consulta del professor Grierson hem pogut tornar sobre el tema i treballar sobre el document original que transcriurem, doncs, de forma completa per primera vegada.

Es tracta d un registre de cancelleria que resumeix els trets més importants d unes instruccions que el rei Alfons tramet al seu virrei. Diu així: Instruccions acomanades per lo Serenissimo Senyor Rey d Aragó e de les dos Sicilies per al magnífich mossen Ramon d Ortaffa, Conseller del dit Senyor Rey e visrey en les parts de Albania de les coses que per part del dit Senyor deu fer en les dites parts E primerament, dada la letra e dites les soleminitats acostumades, per part del dit Senyor, al magnifich Jordi Castriot dit Scanderbeg li dirà e notificarà la provisió per lo dit Senyor Rey feta per guardia e defensió dels castells de les parts dellà, e com lo dit Senyor Rey ha ordenat que ell dit magnífich Jordi haia cascun any sobre les salines les quals lo dit Senyor mana fer per lo dit mossen Ramon en lo Cap d Aragó mil e cinccents ducats de provisió. E així per les presents instruccions mana lo dit Senyor al dit visrey que ho deura complir de les pecunies provehidores de la part de les dites salines.

Item vol e mana lo dit Senyor Rei que de les pecunies de la dita sal sian dats per lo dit visrey cascun any durant lo beneplacit del dit Senyor al magnífich Atemir trescents ducats per sosteniment del Castell de Crepatore.

Item vol e mana lo dit Senyor que a Musey Thobia e altres barons de Albania los sia dat algun sosteniment de les pecunies provehidores de la dita sal a coneixença del dit visrey e del dit Jordi.

8. Dades a F. CERONE, op. cit., i a Alan RYDER, Alfonso el Magnánimo, op. cit. Vid. Alan RYDER, p. 291 per a la qüestió de les espingardes.

9. L expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental, Barcelona, 1974, p. 148.

10. Vid. M. CRUSAFONT, Numismàtica de la Corona catalanoaragonesa medieval, Madrid, 1982. Tipus 413 del catàleg i justificació breu de l atribució a la p. 113 (edició catalana).

94

M. CRUSAFONT I SABATER Item mana lo dit Senyor que los castellans dels castells de Croia, Srallurzo e Cap d Aragó sien pagats de les pecunies provehidores de la sal desusdita a rahó de doscents ducats per cascun any e que los castellans dels altres castells sien semblantment pagats de les dites pecunies a coneixença del dit visrey.

Item en virtud de les presents instruccions lo Senyor Rey dona llicència al dit visrey que puga fer batre moneda en Croya, ço és, reyals d argent de la liga, pes e cuny dels Reyals que de present se baten en la Ciutat de Napols.

Expeditum in Castellnovo Neapolis die 14 junii Anno natitivate dominy milésimo, cuadricentésimo, quinquagésimo quarto. Rex Alfonsus.

Dominus Rex mandavit mihi Arnaldo Fonolleda ACA Reg. 2799. Cancelleria. Fols. CXIV v. - CXV. Inèdit.

La part estrictament monetària és continguda en la darrera instrucció, i per ella es mana batre a Croia moneda de plata que denomina reyals d argent, que han d ésser «de la liga, pes e cuny dels Reyals que de present se baten en la ciutat de Nàpols», és a dir, amb el mateix aliatge, pes i estampes dels reials d argent napolitans del rei Alfons, més coneguts pel nom de carlins o bé alfonsins d argent.

Aquesta moneda albanesa del rei Alfons no havia estat retrobada o, millor dit, no s havia identificat. El fet és que, enmig dels tipus sicilians regulars, hom solia classificar-hi una peça d argent completament insòlita en el numerari de l illa, que respon a la següent descripció en el catàleg de Spahr:11 Reale. a/ FALFONS:DEI:GRA:REX:SICILIE:C Rei sedent al tron. r/ FAC:ATHENAR:NEOPATRIE:DU Armes catalanosicilianes en cairó.

Pes: 3 g

Æ: 26 mm

Spahr 14-18. Crus-41312

El mateix Spahr en descriure la peça, indicava ja la dificultat en la seva atribució. Els lleons que formen els costats del tron del rei pertanyen a la iconografia napolitana. Hauria estat més adient trobar-hi dos caps d àliga, com en els rals d or sicilians de Joan II. Era el revers, amb les àligues quarterejades amb els quatre pals i la llegenda al·lusiva a Atenes i Neopàtria, dues titulacions menors o complementàries dels reis 11. Rodolfo SPAHR, Le monete siciliane dagli aragonesi ai borboni, Palermo, 1959.

12. Als catàlegs de les obres citades de SPAHR i CRUSAFONT.

LA MONEDA ALBANESA D ALFONS EL MAGNÀNIM

95

A dalt, quatre de les cinc varietats del ral d argent de Croia (Albània) que va fer batre Alfons el Magnànim el 1454. A baix, paràgraf del document reial on es fa referència a aquesta encunyació.

sicilians les que duien Spahr a incloure la peça dins el conjunt d amonedaments de l illa.

Així, doncs, es tractava d un tipus singular que combinava un anvers gairebé idèntic al dels carlins de Nàpols d Alfons amb un revers que semblava sicilià, però que presentava tanmateix una estampa original dins les amonedaments d argent d aquell regne.13 Podria ésser el reial d argent de Croia? Així ho plantejàrem nosaltres14 i així assajarem afermar-ho avui, tot publicant el document justificatiu.

Si atenem estrictament les instruccions del rei, la peça en qüestió compleix del tot les condicions exigides, tant pel que fa a les qualitats físiques, com a l estampa de l anvers. El revers, però, s aparta del model napolità en incorporar unes àligues i unes llegendes que semblen més aviat al·ludir a Sicília.

13. L escut en cairó quarterejat amb armes catalanosicilianes només el retrobem al billó, però mai a l argent. Vid. els catàlegs citats.

14. Numismàtica... op. cit., p. 113.

96

M. CRUSAFONT I SABATER

Cal advertir, però, que aquesta estampa del revers resulta també singular per a Sicília, on només apareix de forma escadussera en uns rars diners de Maria i Martí el Jove. La moneda d argent siciliana porta a l anvers una àliga dins una orla lobulada i al revers unes armes catalanes també dins un lobulat. Es tracta d un tipus innovat en temps de Pere el Gran i que es mantindrà al llarg dels seus successors.

El pirral d argent sicilià no canviarà d estampa amb la nova dinastia i seguirà igualment el model del rei Pere, tant en temps de Ferran I com en els d Alfons IV i Joan II. D altra banda, el rei Alfons tampoc havia introduït cap variació a la moneda siciliana de billó, que tenia ara les mateixes estampes que la d argent. Cal convenir, doncs, que el ral d argent abans descrit també resulta estrany en el context de les amonedacions sicilianes.

L anvers copia del tot el carlí de Nàpols, però la factura de la peça és molt més matussera, i els tipus de lletra ben allunyats de les elegants lletres gòtiques de Nàpols o de Sicília. En aquests aspectes, la peça s allunya tant de Nàpols com de Sicília. És evident, però, que la peça tampoc pot ésser napolitana, perquè les titulacions del revers es deriven de la sobirania siciliana i les àligues del revers també són sicilianes.

Res millor, doncs, com a solució, que pensar en una moneda d Alfons IV com a rei de les Dues Sicílies, un títol que retrobem al document abans descrit, però emesa en una altra seca. També la llegenda de l anvers d un dels exemplars, acabant en REX SICILIE C sembla al·ludir a aquest títol, ja que, seguint les formes de llegendes de la moneda de Nàpols, sembla que es pot completar en la forma REX SICILIE CITRA ET ULTRA FARUM, és a dir, «rei de les Dues Sicílies».

La titulació de rei de les Dues Sicílies era, a més, l adient per a Croia, ja que Alfons IV no era pas, pròpiament, rei dels albanesos. Pel que fa al tipus del carlí, Alfons IV ja havia copiat el prestigiós tipus del rei sedent que havia introduït el seu oponent Reiner d Anjou. Si un tipus monetari tenia prestigi i bona acceptació, valia més copiar-ne l estampa. Així ho havien fet els catalans amb el florí d or, que copiava el model florentí, i així ho faria Joan II copiant en tots els seus detalls el prestigiós pacífic del seu oponent Pere de Portugal.

Per quina raó, però, el revers de la peça s aparta del model napolità? Per què en darrera instància es varià el tipus manat pel rei? Nosaltres opinem que la raó d aquesta elecció rau justament en la utilitat que per al rei Alfons IV, batent dins el territori albanès, podien tenir les dues titulacions menors sicilianes, duc d Atenes i Neopàtria. Aquests títols nominals ja havien estat reclamats com a efectius per Alfons IV a l emperador de Bizanci vers el 1447. Eren, també, els més adients per a la seva política oriental ja que, d alguna manera, justificaven o legitimaven la seva intervenció a l àrea grecoalbanesa. El rei ho feia com un dels sobirans legítims de la regió. Recordem que Alfons IV no havia limitat la seva actuació a l àmbit albanès, sinó que els seus esforços per a contenir la pressió dels turcs es dirigien a cre-

LA MONEDA ALBANESA D ALFONS EL MAGNÀNIM

97

ar una lliga de pobles que comprenia els serbis, els albanesos i els grecs, a més dels petits sobirans musulmans que pogués acollir com a aliats. Consta, així, que envià banderes militars amb les seves armes al dèspota de Morea, a qui havia promès refugi a Nàpols en cas de perill. A Nàpols s havia refugiat també durant un temps Centurió Asan Zacaria, príncep d Acaia.15 I justament la tramesa d unes banderes, en aquest cas a Joan Claver, actuant a Albània, potser ens hauria pogut aclarir del tot la qüestió si la menció documental hagués estat una mica més explícita. Aquesta només diu que les ensenyes eren «divisades de les armes Darago e del Realme». Quin reialme? Nàpols, com pensa Miret i Sans? També podria ésser Sicília, pensem nosaltres, i l ambigüitat, un càlcul volgut.16 Nosaltres havíem ja publicat la peça com a albanesa l any 1982, però ens ha semblat adient tornar sobre el tema, per les dades complementàries que aporta el document complet i perquè un treball monogràfic ens ha permès d estendre ns més àmpliament sobre la problemàtica d aquest tipus monetari en concret.

Difícilment atribuïble a Nàpols o a Sicília, la peça està íntimament lligada a les actuacions d Alfons IV, rei de les Dues Sicílies. Si el document ens justifica plenament l anvers creiem que les raons polítiques aportades ofereixen elements suficients per a entendre que a l hora de fer el batiment fos preferida la titulació siciliana que ostenta el revers. En qualsevol cas, la solució albanesa és l única atribució raonada que, avui per avui, pot fer-se de la singular peça del rei Alfons IV el Magnànim.

CATÀLEG Aprofitem el retorn monogràfic sobre el tema dels rals de plata de Croia d Alfons IV el Magnànim per fer un breu comentari sobre les peces conegudes i les seves varietats de llegenda.

L anvers presenta quatre varietats bàsiques de llegenda: A-1.

A-2.

A-3.

A-4.

F:ALFONS:DEI:GRA:REX:SICILIE: F:ALFONS:D:GRA:REX:SICILIE:C: F:ALFONS:D:GRA:REX:SICILIE:I: F:ALFONS:D:GRA:REX:SICILIE

El revers pot presentar les formes següents:

15. Dades de Cerone a l obra citada.

16. J. MIRET I SANS, La política, op. cit., p. 40.

98

M. CRUSAFONT I SABATER

R-1. FAC:AThENAR:NEOPATRIE:DU R-2. FAC:AThENAR:NEOPATRIE:D R-3. FAC:AThENAR:NEOPATRIE: A més, hi ha petites variacions de puntejat. Així, les separacions entre paraules poden ésser: dos punts, tal com ho hem indicat a dalt, dos anells, un sol anell, tres punts superposats i iguals, tres punts superposats i el del mig més gran, o no haverhi cap element separador. Es tracta de detalls de segon ordre, però que ens permeten aproximar a la identificació dels encunys. Amb les dades disponibles és segur que hi ha d haver, com a mínim, cinc encunys diferents d anvers i cinc de revers.

Tenint present que aquesta variabilitat d encunys l obtenim a partir de set o vuit peces, sembla evident que ens en manquen encara molts i que la fabricació inicial degué ésser, per tant, força nombrosa. L evidència actual sembla, però, que no arriba als deu exemplars. Cagiati repertoriava quatre exemplars i Spahr cinc a la primera edició i sis a la segona. Nosaltres hi podem afegir encara dos nous exemplars apareguts en subhastes recents, encara que sense variacions de llegenda i amb el dubte de si un dels dos ja estava contingut en l aplec de Cagiati. És per això que dubtem entre els set i els vuit exemplars. D aquests, dos corresponen a fons de museus, un al Museo Nazionale di Napoli i l altre a l antiga col·lecció del rei d Itàlia, actualment a l Istituto Italiano di Numismatica de Roma. Al nostre país només coneixem l exemplar de la recentment desapareguda Banca Catalana, ara BBVA. La combinació d anversos i reversos proporciona, ara per ara, les cinc varietats següents: A-1 amb R-1: Spahr 16 i 17, Crus-413. Làmina núm. 1 A-2 amb R-2: Spahr 14, Crus-413.3. Làmina núm. 2 A-2 amb R-3: Spahr 15a A-3 amb R-3: Spahr 15, Crus-413.2. Làmina núm. 3 A-4 amb R-3: Spahr 18, Crus-413.1. Làmina núm. 4 La lletra C al final de la llegenda A-2 sembla voler indicar una continuació CITRA ET ULTRA FARUM, és a dir, Sicília deçà i dellà el far, que equival a dir les Dues Sicílies. Pel que fa a la I, també aïllada de la llegenda A-3, pot voler indicar el IERUSALEM UNGARIA que trobarem profusament en les peces dels successors d Alfons IV a Nàpols. Ambdues són, doncs, clarament napolitanes. En canvi, les titulacions de duc d Atenes i Neopàtria del revers són clarament associades a la titulació de Sicília.

Spahr no dóna cap pes. Nosaltres vàrem aportar el de l exemplar de la col·lecció de la desapareguda Banca Catalana, de 3 g, homologable amb les peces d argent d aquest monarca, especialment amb els pirrals sicilians i els rals de bust de front napolitans. Els diàmetres oscil·len entre els 16 i els 17,5 mm.

LA MONEDA ALBANESA D ALFONS EL MAGNÀNIM

99

La peça Spahr 15a fou afegida a la segona edició del llibre d aquest autor, i per això no aparegué al nostre catàleg.

Spahr qualifica aquestes peces de raríssimes, amb RRR en la seva taula de rareses. El fet és que, en els darrers trenta anys, només l hem vist dues vegades a la venda en subhastes internacionals, i una de les dues vegades fou precisament en la dispersió de la col·lecció Spahr. Amb tot, tampoc podem considerar definitiu el nombre de set o vuit peces que hem pogut registrar, perquè ni Cagiati ni Spahr pretenien fer un inventari sistemàtic d exemplars sinó una catalogació, molt curosa, això sí, de varietats. És per això que hem indicat, orientativament, que l evidència deu comptar amb una desena d exemplars. És significatiu, amb tot, que no hi hagi cap exemplar a les col·leccions sicilianes, i que ni tan sols figuri en el fons del Banc de Sicília, que fou l entitat editora del llibre de Spahr. Es tracta, per tant, d una peça que podem considerar justificadament com a extremadament rara.

La moneda municipal de Bagà als segles XV, XVI i XVII X. SANAHUJA I ANGUERA Sabíem que Bagà era una de les moltes poblacions catalanes que havien disposat de moneda pròpia en algun moment de la seva història gràcies a l existència d unes petites monedes, datades del 1591, inequívocament pertanyents a la vila del Berguedà, i gràcies també a que J. Serra Vilaró en donà notícies en la seva monografia sobre les baronies de Pinós i Mataplana.1 Ara podem ampliar força l abast cronològic de les monedes de Bagà gràcies a l exhumació de documentació inèdita provinent de l Arxiu de la Corona d Aragó.2 Més que no pas poder reconstruir el procés global de deliberacions i posada en circulació de la moneda pròpia a la vila, la importància de les novetats rau en el simple fet de constatar l existència de moneda bagatina ja al segle XV, i el seu manteniment fins a finals de segle XVII. Podem millorar substancialment les informacions proporcionades per J. Serra Vilaró perquè dels 8 documents assenyalats per l erudit cardoní passem ara a tenir-ne 28, inclosos els tres que vàrem publicar recentment en la monografia sobre la moneda de la guerra dels Segadors.3 1. ELS PLOMS DE BAGÀ DEL SEGLE XV (v1479-v1517) Les notícies que ens han arribat sobre la moneda bagatina són molt fragmentàries i poc riques en informació. Han estat extretes dels llibres del clavari del Con1. SERRA VILARÓ, J. Baronies de Pinós i Mataplana, Llibre II, Barcelona, 1947, p. 472-82.

2. La major part del fons municipal històric de Bagà fou traslladat a l Arxiu de la Corona d Aragó arran de la guerra. El fons resta mig camuflat i repartit en dues seccions imprecises: la major part de douments resta a la secció Notarials, serie Bagà, però també se n troben alguns a la secció Diversos, serie local, subsèrie Bagà.

3. CRUSAFONT, M. Història de la moneda de la guerra dels Segadors, Barcelona, 2001, p. 85-86.

102

X. SANAHUJA I ANGUERA

sell de la vila i, en menys quantitat, dels llibres d actes del Consell. Tot plegat és un puzle de dades, principalment en forma de comptes, que impossibilita resseguir com caldria la iniciativa de fabricar i fer circular moneda a la vila del Berguedà.

Miraré de refer la seqüència d emissions: Ja en una data tan reculada com el 1479 la vila de Bagà disposava de ploms en circulació (doc. 1). El clavari esmentava dues partides de poc valor. L any 1482 retrobem una tercera menció (doc. 2). En el conjunt del país, el mot «plom» era usat sovint per a designar la moneda local i no només podia significar que les monedes havien estat fabricades amb aquest metall, sinó que també podia fer referència a monedes d altres metalls (sobretot llautó) fabricades sense gaires sofisticacions tècniques. En el cas de Bagà, és plausible que els ploms fabricats i que van circular al segle XV fossin efectivament obrats amb plom de veritat, segons es desprèn dels comptes de compra d aquest metall. Habitualment, el valor de canvi de cada plom era equivalent a un diner barceloní.

La primera notícia clara que ens assabenta de la fabricació dels ploms la retrobem el 1486, quan el clavari de Bagà ingressà 438 ploms4 de mans del cònsol Joan Coll (doc. 3). Tot i que el document estalvia els mots sembla clar que aquestes peces eren producte d una recent fabricació, habitualment controlada directament pels cònsols de la vila, i no pas arrendada a particulars. L any 1488, el clavari tenia dos sous de ploms desmonetitzats (doc. 4). L any 1496, el clavari rebé, en dues partides, 2.636 ploms de nova fabricació (doc. 5). Una altra partida de ploms la trobem esmentada l any 1498 (doc. 6).

Les notícies sobre la moneda bagatina s estronquen fins a l any 1517, quan el clavari reconegué haver fet un pagament destinat a comprar plom per a fabricar els ploms de la vila (doc. 7). No tenim cap més altra informació fins a l any 1560.

2. ELS MENUTS DE BAGÀ DEL SEGLE XVI A la segona meitat del segle XVI, la vila de Bagà tornà a fabricar moneda. En aquesta ocasió, hom no l anomenarà més «ploms», sinó «diners» o «menuts». És possible que, a partir d aleshores, la vila fabriqués i fes circular monedes de llautó incuses, és a dir batudes per una sola cara sobre una planxa de llautó, com es feia a d altres poblacions del Principat.

També és possible que aquesta nova tanda de fabricacions monetàries s iniciés, a Bagà, poc després del 1556. En aquesta data, la moneda menuda barcelonina, que abastava el país, entrà en crisi, i hom es va veure obligat a recollir-la, com4. La xifra l obtenim en considerar que els ploms de Bagà havien de tenir el valor circulatori habitual d un diner.

Ara bé, cal precisar que hem documentat a d altres poblacions, per bé que rarament, l existència de ploms i senyals de valor de dos diners.

LA MONEDA MUNICIPAL DE BAGÀ

103

provar la seva autenticitat, i tornar a fer-la circular en quantitats més reduïdes.

Dins d aquest context, moltes poblacions catalanes es van decidir a fabricar i fer circular moneda pròpia, de plom, coure o llautó, per fer front al problema concret i quotidià de penúria de moneda de poc valor.

De tota manera, a Bagà, no retrobem notícies sobre la fabricació de moneda pròpia fins a l any 1563. El clavari d aquell any anotà fins a tres pagaments relacionats amb aquesta operació (doc. 8). La vila va adquirir un mínim de tres lliures de plom, tres rodanxes de llautó de pes aproximat de més de vuit lliures, i una planxa sense determinar, tot plegat material per a fabricar els menuts.

A Bagà, les despeses ocasionades per la fabricació de moneda devien ser mínimes. El metall adquirit l any 1563 no valia més de 4 lliures, i l operació de picar les peces la feien els mateixos cònsols. En d altres poblacions, hem calculat que els beneficis obtinguts pel Consell municipal en la fabricació de moneda pròpia podien ascendir fins al 90% del total de diners fabricats i posats en circulació.5 L any 1566, el clavari esmentava una fabricació de prop de 5.000 «diners nous» (doc. 9). En aquest cas, l adjectiu «nous» ens ha de fer pensar en un canvi d empremtes en la moneda local, potser en relació a l emissió de 1563, o potser en relació a una altra emissió anterior no documentada. Les notícies s estronquen fins als anys 1581 i 1586, quan es parla de noves fabricacions (docs. 11 i 12).

Les notícies més riques referents a la moneda bagatina les retrobem l any 1591. El 8 de maig, el Consell general de la vila, a causa del descrèdit de la moneda municipal, recentment fabricada, acordava buscar diners per tal d assegurar l emissió, obligar la seva acceptació, i reconèixer tots els menuts en circulació per tal d eliminar els falsos (doc. 13). Com que la determinació proposava cercar entre 30 o 50 lliures de moneda plata per tal d assegurar l emissió, podem pensar que la vila devia tenir entre 8.000 i 12.000 menuts en circulació, equivalents a poc menys de 50 lliures.

L 1 de setembre, el Consell acordà engegar una nova emissió de menuts per tal de substituir els anteriors, que s havien hagut de retirar a causa de les abundants falsificacions (doc. 14). El Consell facultà els cònsols per fabricar menuts fins a la quantitat de 30 lliures, és a dir 7.200 peces. Aquesta nova emissió de menuts s amplià a principis del 1593, quan el clavari rebé, entre l 1 de gener i el 23 de febrer, 5.718 menuts nous acabats de fabricar pels cònsols (docs. 15 i 16.). El recanvi dels menuts vells continuava excepcionalment l any 1593 (doc. 16), però segurament limitat a dipòsits que havien romàs a mans d institucions religioses i benèfiques.

La darrera notícia del segle XVI referida a la moneda bagatina data del 14 de 5. Per exemple a Reus i a la Selva del Camp, on durant els segles XVI i XVII es van fabricar menuts de llautó molt semblants als de Bagà. Vegeu: SANAHUJA, X. «La moneda municipal a la Selva del Camp (Segles XVI i XVII)», a Gaceta Numismática, núm. 135, p. 49-62.

104

X. SANAHUJA I ANGUERA

maig de 1597 (doc. 18). Aquell dia la clavaria de la vila rebé 2.328 menuts acabats de fabricar pels cònsols.

3. ELS MENUTS DE BAGÀ DEL SEGLE XVII: UN CAS EXCEPCIONAL La vila de Bagà va continuar disposant de moneda pròpia durant tot el segle

XVII. Sabem que entre 1623 i 1683 el Consell municipal resolia periòdicament si

calia fer circular els menuts o si calia retirar-los de la circulació. Aquest fet constuitueix un cas excepcional.

L excepcionalitat rau en el fet que és l únic cas, que coneixem, que una població es dediqués alternativament a fer circular i retirar de la circulació una mateixa emissió de moneda durant gairebé tot el segle. M explico, per a la resta de poblacions l emissió de moneda pròpia obeïa a una necessitat puntual i es concebia com a una activitat momentània, amb data de caducitat establerta a priori o bé previsible. La mateixa naturalesa de les concessions que permetien la fabricació de moneda ja predeterminava una vida circulatòria determinada. A Bagà, en canvi, l administració de la moneda de la vila es constituí, al segle XVII, com a ofici propi del Consell municipal.

I això que la moneda bagatina ja era prou excepcional dins del context monetari català a causa d una altra circumstància atípica: el seu origen senyorial. Per tal de fabricar moneda, els consells municipals havien d obtenir el permís corresponent del senyor jurisdiccional de la població. La majoria dels cops eren el rei o els oficials reials els encarregats de consentir una emissió de moneda. Però, a Bagà, els permisos els atorgaven els mateixos barons de Pinós, a través dels seus administradors, que, per algun privilegi desconegut, tenien aquesta facultat tradicionalment reservada a la monarquia. A Catalunya, fora de l estament reial, només coneixem concessions similars atorgades pels ducs de Cardona, els Montcada, l arquebisbe de Tarragona, el bisbe i capítol de la Seu d Urgell, el bisbe de Solsona, i l abat de Poblet, sempre de manera molt puntual. Aquest origen senyorial tenia diversos efectes pràctics. Així, per exemple, l ordre de l administració reial, l any 1494, de retirar de la circulació les emissions de moneda local autoritzades durant i després de la guerra de 1462-1471 no afectà la vila de Bagà, perquè l origen del seu privilegi era ben distint. Bagà és l unic cas conegut de manteniment de numerari local entre el 1494 i el 1510, amb la lògica excepció perpètua de Lleida.

Al segle XVII consta la circulació de menuts bagatins els anys 1623, 1627, 1635, 1638 i 1645 (docs. 19 a 23). També consta la falsificació d aquests menuts en un acord del 1627 (doc. 20). Dues notícies del 1648 i el 1650 assenyalen que els menuts estaven retirats de la circulació i desats, en quantitat de 150 lliures (36.000 peces), a l arxiu municipal (docs. 24 i 25) Es coneixen més mencions de la moneda bagatina els anys 1653 i 1683 (docs.

LA MONEDA MUNICIPAL DE BAGÀ

105

26 i 27). Aquesta també és una dada sorprenent. Fins ara només coneixíem dues poblacions que s haguessin atrevit a fer circular moneda pròpia després de la guerra dels Segadors: Bellpuig, entre el 1661 i el 1670, i Reus, entre el 1653 i el 1718.

La recirculació de l any 1653 devia ser causada per la necessitat de subministrar moneda de poc valor als soldats que es gastaven els diners a la vila. Així ho sembla assenyalar el document de 1653: «a efecte de satisfer al senyor mestre de camp lo que se li deu, atès no se ha trobat altre millor expedient». Recordem que al març del 1653 encara no s havien encunyat els abundants ardits barcelonins de postguerra que substituirien tota la moneda d aram de la guerra dels Segadors. Pot ser, doncs, que aquesta recirculació de moneda del 1653 fos limitada a Bagà en un breu període de temps, caracteritzat per la manca de moneda de petit valor.

La menció de 1683 la recull Serra Vilaró i diu que l ha treta de l Arxiu de Bagà. Jo no he pogut retrobar aquest document. Es tracta d un acord per a fabricar cent lliures més de menuts, segurament amb la mateixa empremta (la resolució no parla de canviar-la ni de fer encunys nous) i que segurament calia afegir-los als altres en circulació.

4. NOMBRE I CARACTERÍSTIQUES DE LES EMISSIONS Amb les notícies conegudes, la vila de Bagà podria haver efectuat vuit emissions de moneda entre la segona meitat del segle XV i finals del XVI: Emissió

Cronologia límit

Metall

1a 2a 3a 4a 5a 6a 7a 8a

1479 - 1482 1486 - 1488 1496 - 1498 1517 abans del 1564 1564 - 1566 1581 - 1591 1591 - 1683

plom ? plom ? plom ? plom ? llautó ? llautó ? llautó llautó

Faig notar, però, que aquestes vuit emissions es podrien reduir a només sis en el cas que alguna d elles hagués tingut una vida circulatòria particularment prolongada, o al contrari es podria augmentar si existissin altres emissions no documentades al segle XV. Malauradament, amb la documentació conservada no podem filar més prim.

El nombre de menuts de Bagà en circulació no era gaire elevat, amb l excepció del primer terç del segle XVII, quan hi devia haver unes 400 lliures de menuts al mercat. Aleshores el Consell resolgué retirar-ne 200 lliures. Com passava a d altres poblacions més grans, com Girona o Puigcerdà, l excés de moneda pròpia en circulació sovint tendia a provocar la saturació i el rebuig de la població cap a una

106

X. SANAHUJA I ANGUERA

moneda sense valor intrínsec i recolzada només pel Consell municipal. La recirculació puntual i parcial de l emissió era, per tant, una mostra de seny i bon govern.

Físicament, tan sols coneixíem uns pocs exemplars pertanyents a la darrera emissió de moneda bagatina, acordada a finals de l any 1591 i presumiblement la mateixa que circulava l any 1597 i el 1683! Vidal Quadras en va descriure un.6 J. Botet aportà la fotografia d un altre exemplar, provinent de la col·lecció Pedrals i que actualment es conserva al Gabinet Numismàtic de Catalunya.7 Una tercera peça es troba a la col(lecció del museu Josep Puig de Perpinyà.8 La descripció de les peces és la següent (imatges 1, 2 i 3):

a/ + VILLE·BAGANI·1591· envoltant llir i pinya a sota de petita creu. Orles lineals i de punts.

Incusa de llautó Æ 16 mm Referències: Botet núm. 596, Crusafont núm. 1036.

Ara podem donar la descripció d un exemplar inèdit pertanyent a una altra emissió. Es tracta d una peça incusa de llautó, de la qual ens ha proporcionat molt amablement una fotografia Xavier Jorba:

a/ (...)A·G(...)

envoltant llir i pinya a sota de símbol indeterminat. Orla interior de punts.

Incusa de llautó Æ 14 mm. Pes: 0,3 g.

Inèdita 6. VIDAL QUADRAS, M. Catálogo de la colección de monedas y medallas, Barcelona, 1892, vol. II, làm. 37, núm. 10, cat. 7.503.

7. BOTET, Joaquim. Les monedes catalanes, Barcelona, 1909-1911, vol. III, núm. 596.

8. «Musée Numismatique Joseph Puig», a Tramontane, Perpinyà, 1958, núm. 413, fot. núm. 50. És el mateix exemplar publicat per CRUSAFONT, M. La moneda catalana local (S. XIII-XVIII), Barcelona, 1990, núm. 1.036.

LA MONEDA MUNICIPAL DE BAGÀ

107

La conservació de la peça no permet una lectura segura de la llegenda. Pel que fa al símbol indeterminat podria tractar-se d una creu, que també apareix a les peces que ja eren conegudes, o bé d una estrella. La semblança tipològica amb els exemplars del 1591 me la fa pensar l emissió immediatament anterior, documentada entre el 1583 i el 1591.

Les emissions encara no identificades podrien dur algun símbol relacionat amb l heràldica dels senyors de la vila. És per això que cal tenir en compte quins foren els senyors de Bagà d aquesta època. Galceran VII de Castre i Pinós, anomenat «el vescomte» exercí aquesta jurisdicció durant la guerra Civil catalana del segle XV, fou també Capità General de Catalunya, i en els darrers moments un dels més fidels col·laboradors del rei Joan. Podria haver estat ell qui va obtenir la potestat de permetre encunyacions de moneda. El 1472 el succeí a la baronia Felip VII Galceran de Castre i Pinós, mort el 1509. Durant el mandat de Felip va prendre protagonisme Galceran de Pinós, parent lateral de la nissaga, que exercí el càrrec de procurador senyorial i que era sorprenentment anomenat «senyor» pels bagatins. També durant la jurisdicció de Felip la baronia fou disputada primer per Joana de Pinós, filla de Galceran i muller de Bertran d Armendaris i després per diversos pretendents. A la mort de Felip, la baronia passà a mans de Lluís de Beaumont, conestable de Navarra, que hi tenia drets per la seva muller Aldonça de Cardona. El 1578 la baronia estava en mans de Dídac de Toledo, duc d Alba.

El llinatge Pinós, i de retruc la baronia, tenien com a símbol heràldic una pinya. Els Castre tenien una estrella acompanyada per pals. L escut municipal de la vila de Bagà ha conservat la pinya i també una flor de llir per a la qual no he trobat explicació. Aquests mateixos símbols són els que apareixen a les dues emissions de moneda congudes del segle XVI. Pel que fa a la flor de llir, Ferran de Sagarra assenyala un segell de la batllia de Bagà que du aquest símbol i que l investigador atribueix al segle XV, tot i que la fotografia del segell és de difícil interpretació.9 5. APÈNDIX DOCUMENTAL 1 1479. Bagà Als comptes del clavari de Bagà apareixen dues rúbriques que esmenten els ploms de la vila.

Item pos en rebuda que·n dona an Borrell, los quals seran quitats dels ploms qui s eren perduts: 10 s.

9. SAGARRA, F. Sigil·lografia catalana, Barcelona, 1922, tom II, segell núm. 534.

108

X. SANAHUJA I ANGUERA

Item pos en rebuda qui·n dona a·n Borrell com anà a Barcelona 2 ll. 11 s. de ploms: 2 ll. 11 s.

Arxiu de la Corona d Aragó (ACA), Notarials, Bagà, vol. 190, Llibre del clavari de la vila, 1479, f. 1.

2 1482. Bagà El clavari de la vila de Bagà esmenta una partida de ploms de la vila.

Item més pos an rebuda los qualls e rabuts per mans de·n Joan Coll quònsoll, duas liuras setza sous tenia de ploms de lla vila: 2 ll. 16 s.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 140, Llibre del clavari de la vila, 1482-89, f. 4v.

2 bis 1483-1484. Bagà El clavari de Bagà es fa ressò de l abatiment de la moneda castellana de plata.

Item met en despesa dotsa dinés que e pagats de cambi de dotsa reals castalans con los ageran abatuts: 1 s.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 151, Llibre del clavari de la vila, f. 23v.

3 1486. Bagà El clavari de Bagà rep 438 ploms de mans del cònsol Joan Coll.

Item més fas rabuda jo Joan de Brocà de 36 s. e mig de ploms me foran desliurats per mans de·n Joan Coll, cònsol de la dita vila de Bagà: 1 ll. 16 s. 6 d.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 140, Llibre del clavari de la vila, 1482-89, f. 55.

LA MONEDA MUNICIPAL DE BAGÀ

109

4 1488. Bagà.

El clavari de Bagà reconeix tenir dos sous de ploms sense valor.

Item, met en dada dos sous que tinc de ploms que no valen res, e més dos diners de paper per fer lo libra, e serian 2 s. 2 d.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 140, Llibre del clavari de la vila, 1482-89, f. 72.

Esmentat per: J. SERRA VILARÓ, Les baronies de Pinós i Mataplana, llibre II, Barcelona, 1947, p. 479.

5 1496. Bagà El clavari de Bagà rep 2.636 ploms de mans dels cònsols, en dues partides.

Item he rebut de mans dells cònsolls, en ploms: 7 ll. 19 s. 8 d.

Item més he rebut per mans dells cònsols, en plomps: 3 ll.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 194, Llibre del clavari de la vila, Joan Brocà, 1496, f. 1.

6 1498. Bagà El clavari de Bagà esmenta una partida de ploms de la vila.

Item més e rebudas d en Pere Riu, m o digeran los qònsolls: 6 ll. de ploms.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 212, Llibre del clavari de la vila, Toni Calla, 1498, f. 1.

7 1517. Bagà El clavari de Bagà registra un pagament destinat a la fabricació de la moneda municipal.

110 d.

X. SANAHUJA I ANGUERA

Item més e donat al dit Bercòs per plom que a portat per fer los plomms de la vila: 10 s. 6 ACA, Notarials, Bagà, vol. 198, Llibre del clavari de la vila de Bagà, 1517-18, f. 6.

8 1563-64. Bagà El clavari de Bagà registra certs pagaments relatius a la fabricació de la moneda municipal.

Més per dues rodanxes de lautó [3] pesarien sinch liures y mitge [a raó] 6 sous liure, per fer dinés: 1 ll. 13 s.

Més, per una rodanxa de lautó y tres liures de plom per fer dinés: 18 sous.

Més, al matex cònsol per posar una planxa avien comprada per fer dinés: 1 ll. 8 s. 5 d.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 151, Llibre del clavari de la vila, f. 1v-2.

9 1566. Bagà El clavari de Bagà, Joan Cosp, rep prop de 5.000 menuts de la vila de mans dels cònsols, i esmenta una compra de plom possiblement relacionada amb la fabricació de la moneda local.

Item ha rebut de diners nous que los cònsols li han comanats: 21 ll. [...]

Més he donat per manament dels cònsols 3 s. 4 d. per quatra liuras de plom an comprades: 3 s. 4 d.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 203, Llibre del clavari de la vila, f. 2 i 6.

10 1566, després del 21 de setembre El clavari de Bagà, Pere Pau Boter, esmenta un pagament relacionat amb la moneda municipal, Més he donat per lo matex manament a Joan Fonoll per los manuts de la vila: 1 ll. 17 s.

LA MONEDA MUNICIPAL DE BAGÀ

111

ACA, Notarials, Bagà, vol. 202, Llibre del clavari de la vila, f. 5.

11 1581. Bagà El clavari de Bagà pren nota que un cònsol de la vila ha comprat vint rals de planxa per a fer moneda, a Barcelona.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 164, Llibre del clavariat de la vila, f. 17.

Esmentat per: J. SERRA VILARÓ, Les baronies de Pinós i Mataplana, llibre II, Barcelona, 1947, p.

479.

12 1586, 29 de maig. Bagà El clavari de Bagà, Andreu Bosch, reconeix haver rebut 2.592 menuts de la vila, fabricats en temps dels darrers cònsols.

Més, a 29 de maix tinc rebut jo Andreu Bosch com a clavari del any present deu liures y setze sous y so les me an donades los cònsols pasats qui són en Salvador de Serres y en Joan Verger cònsols de l any pasat, les quals an fetes de menuts, dic: 10 ll. 16 s.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 204, Llibre del clavari de la vila, f. 1.

13 1591, 8 de maig. Bagà El Consell General de la vila de Bagà, a causa del descrèdit de la moneda municipal, acorda cercar diners per tal d assegurar l emissió, obligar la seva acceptació, i reconeixer tots els menuts en circulació per tal d eliminar els falsos.

Vuy que comptam 8 de maig 1591, fonc convocat Consell General ab so de campana en la casa del consolat y en ell se tractà y conclogué lo següent, ço és: Que attès que han fets menuts y los qui aportan provisió en la vila y prenen aquells y aprés no troban qui los fasen bons y cambien ab reals, y per so y ha moltas quexas en tal que ja ningú vol aportar provisió en la vila, en gran dany de aquella, y la vila no pot fer-los bons per no tenir reals per cambiar-los, per so se dona libertat als cònsols que serquen

112

X. SANAHUJA I ANGUERA

trenta o 40 ll. ho 50 de reals y ab aquells que pugan cambiar los menuts a tots los que volran cambiar-ne y dits reals pugan pendre a qualsevol interès, com millor poran y pendre per a tornar-los d assí a tots Sants.

Item que regonegan tots los menuts que y són, tant en las botigas com en altras mans, y los que trobaran falsos que·ls trenquen y que·s perdan per los qui·ls tindran.

Item que·s fassa crida que tothom haia de pendre los menuts, pus ja·ls seran fets bons ab reals.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 152, Llibre de comptes, Consells i negocis de la vila, 1589-98, f. 9 v 10.

Esmentat per: J. SERRA VILARÓ, Baronies de Pinós i Mataplana, llibre II, Barcelona, 1947, p.

480.

14 1591, 1 de setembre. Bagà El Consell de la vila de Bagà acorda engegar una nova emissió de moneda municipal, en substitució de l anterior, retirada a causa de les falsificacions.

Item que attès han fet fer un cuny nou a causa dels diners falsos, que donan facultat hara als honorables cònsols que pugan fer menuts lo que aparrà, fins a 30 ll. si mester serà, però de assí enlà no se n pugan fer sinó ab Consell General, y en haver fet dits manuts que·ls hagen a liurar al clavari de la vila que·n don compte...

ACA, Notarials, Bagà, vol. 152, Llibre de comptes, Consells i negocis de la vila, 1589-98, f. 10.

15 1592, 28 de desembre. Bagà El Consell de Bagà acorda la fabricació de 20 o 25 lliures de menuts per tal d aconseguir diners i no haver d imposar un nou impost extraordinari als vilatans.

Primo que per obviar a tants mals que ha en la vila starian determenats de posar un tall, però aprés han tractat y conclòs que val més que se fassa fins a 20 ll. de menuts ho 25.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 152, Llibre de comptes, Consells i negocis de la vila, 1589-98, f. 14.

J. SERRA VILARÓ, Les baronies de Pinós i Mataplana, llibre II, Barcelona, 1947, p. 480.

LA MONEDA MUNICIPAL DE BAGÀ

113

16 1593, gener-febrer. Bagà Diversos comptes del clavari de la vila de Bagà referents a la fabricació i recanvi de la moneda municipal.

Rebudes: Item he rebut al primer de janer 1593, de menuts nous que han fets los honorables cònsols: 7 ll. 16 s. 6 d.

E més, a 23 de fabrer 1593, donaren los cònsols, de manuts feren dit dia: 16 ll.

Dades extraordinàries: E més he pagat per manament dels cònsols, he donat a l Esteve Pere Arnau per menuts vels se són perduts al bassí del Roser, los quals li són fets bons dels manuts se són fets vuy a 23 de febrer 1593: 12 s.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 153, Llibre del clavariat de la vila.

17 1596. Bagà El clavari de Bagà pren nota que un cònsol de la vila ha comprat planxa i plom per a fer moneda, a Barcelona.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 154, Llibre del clavariat de la vila, f. 7.

J. SERRA VILARÓ, Les baronies de Pinós i Mataplana, llibre II, Barcelona, 1947, p. 479.

18 1597, 14 de maig. Bagà El clavari de Bagà rep 2.328 menuts de la vila acabats de fabricar.

Rebudes: Item a rebut lo cònsol Romeu, com a lochtinent del clavari, de manuts fets lo present any: 9 ll. 14 s., los quals se són fets vuy a 14 de maix 1597 en prasèntia de dit cònsol y de Jaume Padrals, cònsol sagon, y dels consallés del present any.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 154, Llibre del clavariat de la vila, f. 1v.

114

X. SANAHUJA I ANGUERA 19

1623, 2 de juny. Bagà En aquesta data consta la circulació de moneda pròpia a Bagà.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 168, Consolat, f. 85v.

20 1627, 25 de juliol. Bagà El Consell General de Bagà es fa ressò de la captura d un falsificador de la moneda de la vila i acorda demanar al Governador de la baronia que el castigui, sense que a la vila li costi diners l administració de justícia. És estat resolt i determenat que attès Jaume Capdevila, als Bisbes, stà pres e detengut en los càrcers del castell de la present vila, inculpat d haver trobat en sa casa uns mollos falsos de fer menuts de Bagà, que per so se suplique al senyor governador sie castigat segons de justícia se trobarà faedor, i que per adassó no entèn ni pretèn la vila gastar ningun diner, sinó que dit senyor governador castigue dit delinqüent segons ses culpes.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 168, Consolat, f. 98.

J. SERRA VILARÓ, Les baronies de Pinós i Mataplana, llibre II, Barcelona, 1947, p. 481-82 (però 26 de juliol).

21 1635, 14 d octubre. Bagà El Consell General de Bagà acorda retirar de la circulació 200 lliures de menuts de la vila i desar-los en una caixa amb tres claus, d on no es puguin treure sense acord del mateix Consell General.

S és resolt i determinat que·s recullen dos-centes lliures de menuts de Bagà, attès lo dany redunda a les ajudes de la vila, i que sien fetes tres claus: les dos tingan los cònsols i altra sia encomanada a m. Steve Bru, conseller, lo qual diner no·s puga traure sinó ab Consell General, conforme se són ara determinats.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 168, Consolat, f. 111.

J. SERRA VILARÓ, Les baronies de Pinós i Mataplana, llibre II, Barcelona, 1947, p. 480.

LA MONEDA MUNICIPAL DE BAGÀ

115

22 1638, 23 de març. Bagà El Consell General de Bagà acorda treure a la circulació una partida de 30 lliures de menuts de la vila, per tal de pagar deutes pendents.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 168, Consolat, f. 115v.

23 1645. Bagà Segons consta en un compte del 3 de juny de 1646, en aquest any circulaven menuts a Bagà.

Item los dits Puyol y Jeroni Bru, d any passat, donan bo y lleal compte de la administratió de la botiga dels pobres de la present vila y tria de blat, ab menuts de Bagà, 222 lliures 13 sous 2 diners.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 168, Consolat, f. 143.

M. Crusafont, Història de la moneda de la guerra dels Segadors, Barcelona, 2001, doc. 303.

24 1648, 7 de juny. Bagà El Consell General de Bagà acorda no treure a la circulació els menuts de la vila que estan desats a l arxiu.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 168, Consolat, f. 152.

Registrat a: M. Crusafont, Història de la moneda de la guerra dels Segadors, Barcelona, 2001, doc. 335.

25 1650, 12 de juny. Bagà El Consell General de Bagà acorda novament no treure a la circulació els menuts de la vila que, en quantitat de 150 lliures, resten empaperats i desats a l arxiu.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 168, Consolat, f. 161.

116

X. SANAHUJA I ANGUERA

Registrat a: M. Crusafont, Història de la moneda de la guerra dels Segadors, Barcelona, 2001, doc. 352.

26 1653, 14 de març. Bagà El Consell General de Bagà acorda treure a la circulació una partida de 150 lliures de menuts de la vila que tenia desats a l arxiu.

Fonch tingut Consell General, éssent cònsols los honorables Jacint Brosa y Esteve Pedrals, concellers Climent Serres, ahont de voluntat del dit Concell se an extrets les 150 lliures de dinés de Bagà que estan el al arxiu, a efecte de satisfer al senyor mestre de camp lo que se li deu, atès no se ha trobat altre millor expedient per ser estada axí la resolució de Consell, y axí bé se fes anar per síndich a micer Josep Aldofeu per aliviar-nos de tanta càrrega tenim.

ACA, Notarials, Bagà, vol. 168, Consolat, f. 169v.

27 1683. Bagà El Consell de la Divuitena de Bagà acorda fabricar 100 lliures de menuts per fer front a la manca de moneda de poc valor.

Fonch proposat per lo magnífic cònsol en cap la necessitat hi havia en la present vila de moneda de Bagà, o manuts, i dit Consell resolgué que·s fessan cent lliures de dits menuts de Bagà.

J. SERRA VILARÓ, Les baronies de Pinós i Mataplana, llibre II, Barcelona, 1947, p. 480 (Arxiu de Bagà).

Ampliació del catàleg dels diners barcelonins del segle XVII J. NOGUERA I MARTORELL Des que l any 1982 en Joan Vilaret va publicar a l Acta Numismàtica, número 12, un catàleg dels diners barcelonins del s. XVI s han publicat esporàdicament articles sobre els diners d aquests anomenats menuts, amb dates que no es coneixien i variants de llegenda inèdites.

Ara volem ampliar aquest catàleg, donant a conèixer sobretot, altres variants en les llegendes de dates ja conegudes. Per seguir un ordre, hem agafat el catàleg abans esmentat i al costat del número que ell li atribueix hi hem posat la variant que nosaltres cataloguem.

1) Diner. Felip II (III) 162. a/ PHILIPP D G HISPA.R. Bust mirant a l esquerra. r/BAR-CIN-CIV-162 Creu interior amb anells als 1r i 4t espais i tres punts als altres.

Pes: 0,57 g Æ: 14 mm Vil.: no A la llegenda del revers hi manca la O de CINO, la I de CIVI i l última xifra de la data.

118

J. NOGUERA I MARTORELL

2) Diner. Felip II (III) 1612. a/ PH(ILIPP)D G HISPAN R Bust mirant a l esquerra. r/ BAR-(CINO)-CIVI-1612 Creu interior amb anells als 1r i 4t espais i tres punts als altres.

Pes: 0,74 g Æ: 14 mm Vil.: no Diner amb data inèdita.

3) Diner. Felip II (III) 1618. a/ PHILIPP9 D G HISPA R Bust mirant a l esquerra. r/ BAR-CIN(O-CI)-VI-1618 Creu interior amb anells als 1r i 4t espais i tres punts als altres.

Pes: 0,75 g Æ: 14 mm Vil.: núm. 14 Variant per portar l abreviació 9.

4) Diner. Felip III (IV) 1622. a/ PHILIPP D G HISPA R r/ BAR-CIN-CIVI-1622 Pes: 0,60 g Æ: 14 mm Vil.: núm. 17 Hi manca la O de CINO. 5) Diner. Felip III (IV) 1633. a/ PHILIPP D G HISPA R r/ BAR-CIN-CIV-1633

Bust mirant a l esquerra.

Creu interior amb anells als 1r i 4t espais i tres punts als altres.

Bust mirant a l esquerra.

Creu interior amb anells als 1r i 4t espais i tres punts als altres.

Pes: 0,55 g Æ: 14 mm Vil.: núm. 21 Manca la O de CINO i la I de CIVI. 6) Diner. Felip III (IV) 1633. a/ PHILIPP D G HISPA R r/ BAR-CIN-CIVI-1633 Pes: 0,76 g Æ: 14 mm Vil.: núm. 21 Manca la O de CINO.

Bust mirant a l esquerra.

Creu interior amb anells als 1r i 4t espais i tres punts als altres.

AMPLIACIÓ DEL CATÀLEG DELS DINERS BARCELONINS

119

120

J. NOGUERA I MARTORELL

7) Diner. Felip III (IV) 1640. a/ PHILIPP9 D G HISPA.R r/ BAR-CINO-CIVI-1640

Bust mirant a l esquerra.

Creu interior amb anells als 1r i 4t espais i tres punts als altres.

Pes: 0,55 g Æ: 14 mm Vil.: no En M. Crusafont publicà a l Ardit, número 12, un diner del 1640 però aquest té les variants següents: A l anvers l abreviació 9 i acabament en R. En el revers, la O de CINO. 8) Diner. Lluís I (XIII) 1642. a/ (LVD).XIII.D.G.R.F.CO.(B) Bust mirant a la dreta. r/ BA-R(CIN-OCI-1)642 Creu interior amb anells als 1r i 4t espais i tres punts als altres.

Pes: 0,60 g Æ: 14 mm Vil.: núm. 23 El BA i RCIN en espais separats.

9) Diner. Lluís I (XIII) 164. a/ LVD.XIII.D.G.R.F.CO.(B) r/ BAR-CIN-OCI-164 Pes: 0,68 g Æ: 14 mm Vil.: núm. 23 La data només té tres xifres.

Bust mirant a la dreta.

Creu interior amb anells als 1r i 4t espais i tres punts als altres.

AMPLIACIÓ DEL CATÀLEG DELS DINERS BARCELONINS

121

Els ploms de carnisseria igualadins. Una varietat de moneda eclesiàstica o municipal dels segles XVI i XVII XAVIER JORBA La recerca de documentació monetària en l Arxiu Històric Comarcal d Igualada ens ha permès trobar informació de moneda eclesiàstica en el fons corresponent a la secció de l Arxiu Parroquial d Igualada (API), concretament en la sèrie processos judicials1, en la sèrie Comunitat de preveres Llibre del pes de les carns i llibre dels preveres de carnisseria 2 i en la secció Lligalls Municipals ss.

XVII-XVIII3.

INTRODUCCIÓ La Universitat d Igualada, igual que molts altres municipis catalans, tenia la possessió de serveis col·lectius amb destret4, és a dir, organitzarà i reglamentarà al llarg dels segles XVI i XVII el comerç dels productes de primera necessitat, com podran ser la carn, el pa o el vi. Les ordinacions del «Llibre de la Mostaçaferia d Igualada», compilades l any 1565, ens descriuen la trama econòmica d Iguala1. AHCI. Secció API. Sèrie Processos Judicials, caixa núm. 548, plet núm. 701 2. AHCI. Secció API. Sèrie Comunitat de preveres, caixa núm. 1.

3. AHCI. Secció Lligalls Municipals s. XVII-XVIII, lligall núm. 1, apartat 1.1.3 4. El dret de destret, o prohibició als altres, permetia controlar les estructures tècniques de la producció agrària, les estructures de distribució de mercat i, sobretot, obtenir importants ingressos fiscals. OLIVARES i PERIU, Jordi, Viles, pagesos i senyors a la Catalunya dels Àustria. Conflictivitat social i litigació a la Reial Audiència (1591-1662), Pagès Editors, Lleida, 2000, p. 210.

124

XAVIER JORBA

da5. Recordem que els municipis al llarg de l època moderna tenien, en l arrendament dels diferents productes, una important font d ingressos6.

Ara bé, el fet que la venda i el proveïment dels productes de primera necessitat, com ara la carn, fossin un monopoli municipal, ocasionarà al llarg del segles XVI, XVII i fins i tot durant el segle XVIII un enfrontament constant amb l Església, concretament, en el nostre cas, amb la Comunitat de preveres i beneficiats de la parroquial de Santa Maria d Igualada. La institució eclesiàstica pretenia gaudir, i ho feia, d una exempció d impostos en el moment de comprar la carn. Aquest fet no és un cas aïllat; aquesta pràctica estava arrelada en altres Comunitats de preveres com la de Cervera, estudiada per J. M. Llobet, la de Reus, estudiada per X. Sanahuja7, la de Vilafranca del Penedès, estudiada per Jordi Vidal i Pla8, o les de Barcelona i Vic, de les quals trobem referències en la documentació igualadina. La negativa a donar l exempció als clergues farà, com en el cas d Igualada i Vilafranca del Penedés, que les respectives comunitats de preveres organitzin una carnisseria pròpia, en clara competència amb la del comú, donant lloc a multitud d enfrontaments laics-religiosos, ja sia via judicial, ja sia violència urbana.

ELS PLOMS DE LES FRANQUESES DE LA CARN Els ploms o pellofes eren monedes eclesiàstiques. En un principi eren de plom, però, amb el transcurs del temps van ser substituïdes per incuses de llautó, aram i més rarament llauna. Malgrat el canvi de material, van continuar essent designades pel nom de ploms. Aquest monetari, bàsicament de circulació interna de les 5. A la plaça Vella hi havia les botigues d articles de merceria i de peces de roba i pell; a la plaça Nova les parades de safrà, alls, cebes, glans, naps, cols, fruites i verdures, articles de cànem i lli, venda d aviram, cabrits, ous i formatges; a la plaça del Blat, llegums, cereals, oli i mel; a la plaça de les Olles la terrissa i vidre; al carrer del Born les peixeteries, cansaladeria; la carnisseria era situada tocant a la plaça del Blat. TORRAS i RIBÉ, Josep M., La comarca de l Anoia a finals del segle XVIII. Els qüestionaris de Francisco Zamora, Publicacions de l Abadia de Montserrat, Barcelona, 1993, p. 236. També en CRUZ i RODRÍGUEZ, Joan, Els privilegis de la vila d Igualada. Publicacions de l Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990, p. 167.

6. Disposem d un llistat dels jocs de mesures de la vila d Igualada, declarat per un mostassaf al clavari, de finals del segle XIV. El componen unes balances de llautó «plagadices, ab llur calestro», una lliura de tena, de coure, i la seva mitja lliura, una lliura carnissera, també de coure, amb la seva corresponent mitja lliura, una i mitja lliura de taula, del mateix material, una, dues i tres unces de taula, iguals, una gerra (i la seva mitja) d aram, de mesurar vi, i altra mitja per l oli, tot contingut en una «bossota de cuyr negra, on són als pesals». CRUZ i RODRÍGUEZ, Joan, Els privilegis de..., p. 187.

7. En tots dos casos -Cervera i Reus-, trobem les referències en el llibre de CRUSAFONT i SABATER, Miquel, Labrot, Jacques, MOLL i MERCADAL, Bernat, Plomos y jetones medievales de la peninsula ibérica, Asociación Numismática Española, Museo Casa de la Moneda, Barcelona, Madrid, 1996, p. 74-76. Per Cervera, els autors relacionen un document de l any 1356 trobat per Llobet: «Item fem donar e pagar pel dit nostre clavari an Menaffem, juheu argenter, per moltes e diverses senyals de plom que feu per tal que los carnicés puguessen saber cuanta carn prenien los Religiosos e clergues , als quals restitució debie esser feita de la imposicío. V sous». Per al cas de Reus, els citats autors transcriuen quatre documents de principi de segle XVII els quals fan referència a les exempcions que tenien els clergues de Reus en el moment de comprar la carn, i sobre la utilització dels ploms de les franqueses.

8. VIDAL i PLA, Jordi, «Les carnisseries de Vilafranca del Penedès. Notes sobre el control i l aprofitament municipal de la venda de carn a l època moderna», Estudis d Història Agrària, núm. 13, Vic, 2000, p. 45-61.

ELS PLOMS DE CARNISSERIA IGUALADINS

125

comunitats de preveres, era utilitzat per al pagament dels salaris dels beneficiats9.

Ara bé, sovint aquestes peces acabaven tenint una circulació externa en emprarles els beneficiats o canonges com a mitjà de pagament a causa, en molts casos, de la falta de numerari oficial10 Dins d aquest numerari eclesiàstic hi havia els anomenats ploms de carnisseria o ploms de les franqueses de la carn, la funció dels quals eren donar franquesa d impost sobre la carn a tots els que portaven aquesta moneda tots els seus portadors havien d ésser eclesiàstics, o persones al servei d aquests: majordones, criats, mossos . És molt difícil saber quins eren els ploms destinats en aquesta funció. La manca de documentació escrita relativa al dibuix o forma de cada pellofa o plom, a més de la pèrdua dels encunys originals, en són unes de les causes.

La localització i lectura d un inventari dels béns de l església parroquial de Santa Maria de l any 1418, no ha respost a l esperança de trobar alguna referència a la utilització dels ploms11. És molt probable que la bossa de pellofes estigués guardada a la rectoria o a la casa del clergue encarregat de la bossa dels ploms. Aquest últim era anomenat bosser de quotidianes i tenia la funció de repartir els ploms o pellofes entre els membres de la Comunitat segons la seva assistència als oficis.

Existeixen cinc grups de ploms o pellofes atribuïdes a Igualada i classificades per Miquel Crusafont, essent els quatre primers grups els més antics i el cinquè el més modern aquest últim queda fora d aquest estudi per haver estat fetes a finals del segle XIX o principis de segle XX : a) Incusa de llautó amb crani sobre fèmur voltat de tres estrelles i tres punts a l esquerra. El conjunt sobre onejat de vairs. Altres varietats tenen un o bé dos punts. b) Incusa de llautó amb una gran M gòtica. c) Incusa de llautó que porta el valor 6 dins d orla lineal valor 6 diners d) Incusa de llautó que presenta la Verge Maria amb el Nen Jesús a la falda, de front i amb una estrella a l esquerra12.

9. «Còpia idemptica de la ordinació de 27 de gbre de 1684, treta del Llibre segon de negocis, capitulacions, institucions, creacions de censals, determinacións de la Rt. Comt. de Ror. ÿ Pbres de la Igla Parral de Sta. Maria de Igualada continuada en lo fol.122 del mateix llibre. Ordinació: Convocada ÿ congregada la Rt. Cmt. après de vespres, en lo cor de la pnt. Igla, se tingué consell acerca de qui té obligació de registrar, ÿ traurer los llibres en lo dit cor, on se determina, que registrar lo últim admés, ÿ traurer los llibres, ÿ tancarlos los dos últims admesos, a pena de privació de ploms de aquella hora, advertint al Bosser, que sils paga no cumplint ab la obligació sobredita los dos dits últims admesos, que los Prors Majors tingan obligació de advertiro, y als 24 al dit Bosser de rellevarlo ...», AHCI, Secció Lligalls Municipals s. XVII-XVIII, lligall núm. 1, apartat 1.1.3.

10. Per a més informació sobre el numerari eclesiàstic i sobre la moneda local catalana vegeu, CRUSAFONT i SABATER, Miquel, La moneda catalana local ( S. XIII-XVIII ), Societat Catalana d Estudis Numismàtics, filial de l Institut d Estudis Catalans, Diputació de Barcelona, Barcelona, 1990.

11. AHCI, Secció API, Sèrie Beneficis, caixa núm. 29.

12. CRUSAFONT i SABATER, Miquel, La moneda catalana ..., p.190.

126

XAVIER JORBA

PROHIBICIÓ DE LA TERÇA DE CARN ALS CLERGUES BENEFICIATS La riquesa documental dels processos judicials igualadins en els diferents aspectes de la vida quotidiana i la documentació derivada dels litigis ens ha permès disposar d una font d informació detallada sobre la utilització dels ploms de carnisseria durant els anys 1551-1554, arran del procés judicial entre Jeroni Biosca, prevere degà de la Comunitat de preveres de l església parroquial de Santa Maria d Igualada, i els clergues beneficiats Jaume Aguilera, Joan Bover, Marc Torelló i Jaume Vendrell.

La font documental ens parla de la prohibició de les terces de carn als quatre clergues beneficiats per part del prevere degà. Aquest fet ens permet disposar d una detallada informació sobre el funcionament i la utilització d aquest dret: 1. Els membres de la comunitat religiosa d Igualada quedaven exempts de tot tipus d exaccions i imposicions.

2. Els eclesiàstics tenien la franquesa nomenada de les terces de carn que corresponia a la franquesa de la quarta part del preu de la carn.

3. La franquesa dels clergues d Igualada era de sis diners per lliura de carn, i aquests sis diners es desglossaven de la següent manera: quatre diners per drets antics i dos diners que «han imposats novament». Així el preu de la lliura de carn l any 1551 era de vint-i-quatre diners i la Comunitat només havia de pagar divuit diners.

4. Els beneficiats simples que vivien a la casa dels pares, parents o amics, tenien dret a dos diners de franquesa per dia.

5. La franquesa existia des de «X, XX, XXX, L, LX y C anys y de temps immemorial». Els preveres defensaven la seva actitud basant-se en la tradició i el costum local, i en la força de la consuetud reconeguda en la noció «des de temps immemorial» i en l expressió «no hi ha memòria d homes en contrari». Per a la mentalitat de l època, l antiguitat de la possessió d un bé material o d un dret d ús era un valor de legitimitat superior a qualsevol altra novetat jurídica introduïda posteriorment.

6. Els clergues acusaven el degà d haver «estat despullats de la dita possessió per injusta denegació de la dita franquesa per mº Hierònim Biosca, prevere y degà official foraneo o rural de la dita vila, lo qual aquest any present 1551 ha tenguda la bossa dels dits ploms «.

7. La prohibició del repartiment dels ploms per part del degà era motivada per una ordre dels consellers i prohoms del municipi d Igualada, els quals volien acabar amb l exempció de les terces de la carn i evitar, així, reemborsar els diners de l impost a la Comunitat.

8. La franquesa de la carn funciona de la següent manera: «lo orde següent, ço

ELS PLOMS DE CARNISSERIA IGUALADINS

127

és, que es disposa una persona ecclesiàstica, la qual té una bossa de ploms de terses y lliures y mijes lliures y dóna als beneficiats y preveres dels dits ploms segons lo que cada qual gasta y lo carnisser posen aquells ploms per y en lloc o compte de la quarta part del preu de la carn que compra».

La resolució del cas no la tenim, però no ens ha d estranyar que la involucració del comú donés com a conseqüència la Concòrdia de l any 1569.

LA PERTORBACIÓ DE L ANY 1569 CONTRA LA COMUNITAT DE PREVERES L any 1569, els consellers i membres del comú igualadí van voler reduir de 6 a 2 diners el dret de franquesa que sobre la carn gaudien els membres eclesiàstics.

La reducció havia de permetre al comú igualadí incrementar la font dels seus ingressos derivats del monopoli de la venda de la carn.

Aquest fet provocarà una alteració en la pau social igualadina i un trasbals en la vida quotidiana dels membres religiosos, els quals anomenaran aquests fets com «la pertorbació e impediment quels és estat fet en lo die de Pasqua de Resurrectió prop passada de aquest any 1569». El conflicte no havia fet més que començar.

La resposta eclesiàstica no es farà esperar. La primera reacció serà utilitzar mecanismes de coacció per recobrar els seus drets. La cort eclesiàstica del bisbe de Vic exercirà el seu dret d expulsió de tots els consellers i membres del comú igualadí de la comunitat de creients. És a dir, el bisbat de Vic comminava, sots pena d excomunicació, a anul·lar la decisió presa pel Consell de la Vila. La Comunitat de preveres entenia que els fets havien estat un atac a les immunitats eclesiàstiques.

La segona reacció serà la defensa judicial dels seus drets, recordant que estaven «en possessió i consuetut pacífica ... des de més de deu, vint, trenta i encara trenta sinch anys», i també demostrar que els arrendataris de la carn havien acceptats les clàusules de la taba o exposició dels pactes de l arrendament, entre les quals figurava la franquesa dels 6 diners.

El tercer pas, simultani als altres dos, serà intentar despertar el sentiment caritatiu del Consell de la Vila, recordant la situació de pobresa que defensava tenir la Comunitat de preveres «que no y reben sinó los preveres tres o quatre diners per dia de distribucions e la renda de les charitats de missa no abasta per quiscun sinó un die per altre», i que els 6 diners per lliura de carn «són y era per ha ésser molt gran socorrs y adjutori per a llur despesa ordinària del viure, en privar los de la possessió de dita franquesa acostumada serie y és molt gran perjudici y càrrech de dits eclesiàstics».

128

XAVIER JORBA

Les al·legacions jurídiques de la Comunitat la situaren en una posició de força davant els arguments esgrimits pel comú igualadí. L inici d un judici llarg i costós portarà a signar una concòrdia temporal entre les parts contendents per evitar mals majors i despeses innecessàries. La concòrdia significarà l acceptació per totes dues parts del nomenament d una persona encarregada de portar un llibre on cada clergue «scriga de sa mà... lo dia, lo pes y la calitat de carn que comprarà de la carnisseria... i se li hage de donar sens pagar». El problema, però, encara no estava resolt perquè tant la Comunitat com el Consell de la Vila es donaven quatre mesos per resoldre el problema de la franquesa, període en el qual l excomunicació quedava suspesa, i totes dues parts es comprometien a acceptar el que dictaminés el jutge, tant si era a favor de mantenir com de reduir la franquesa de la carn.

Malgrat la Concòrdia, els conflictes entre les dues institucions es mantingueren al llarg dels anys següents. L any 1603, trobem un nou conflicte entre el mostassaf13 de la vila i el carnisser dels eclesiàstics. Aquest nou conflicte té importància perquè ens informa que la Comunitat de preveres posseeix i administra una carnisseria, trencant d aquesta manera el monopoli municipal sobre la venda i proveïment de carn. Què portà la Comunitat de preveres a crear i organitzar la seva pròpia carnisseria? Segurament la resposta l hauríem de cercar en els conflictes que van anar sorgint durant la segona meitat del segle XVI arran de les disputes entre les dues institucions Comunitat de preveres-Comú respecte a les franqueses de la carn, i en el fet que els eclesiàstics es consideressin exempts de la servitud del dret de destret.

En aquest cas, el mostassaf havia donat ordre al carnisser dels eclesiàstics de no vendre carn als laics, tant igualadins com forans, ni tampoc a les majordones, mossos, criats i minyons dels capellans, sinó només a les persones que gaudien dels privilegis religiosos. Recordem que el mostassaf vigilava pel bon funcionament i equitat de les transaccions mercantils. Per mitjà de bans, el Comú tractava d impedir que els habitants igualadins compressin en la carnisseria de la Comunitat de preveres pel seu baix cost, comparat amb l alt preu imposat pel municipi en la resta de carnisseries, i pel fet que els eclesiàstics s haguessin acostumat a vendre els excedents de carn entre els laics de la vila.

LA CONCÒRDIA DE L ANY 1604 La pressió de la Universitat per intentar eliminar la carnisseria de la Comunitat de preveres, que originava una competència il·legal amb la carnisseria pública i un 13. El mostassaf era un funcionari present a totes les viles de Catalunya i tenia al seu càrrec la comprovació dels pesos i les mesures, la vigilància dels carrers, el mercat, els oficis artesans, i vetllava per l equitat de les transaccions.

MUTGÉ i VIVES, Josefina, «Mostassaf» dins de Diccionari d Història de Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1995, p. 720.

ELS PLOMS DE CARNISSERIA IGUALADINS

129

frau fiscal, perquè aquestes carns no estaven gravades amb impostos indirectes, els portà a signar una nova Concòrdia, l objectiu de la qual era arribar a suspendre l activitat de la carnisseria eclesiàstica, acabar amb el goteig econòmic motivat per les diferents causes obertes en els diversos tribunals i, a canvi, oferir una franquesa de la carn de 3 diners per lliura.

Destaquem de la concòrdia l apartat referent a la utilització dels ploms: «...que la dita Universitat sia tinguda de tenir y elegir quiscun any un credençer als consellers y Universitat ben vist, lo qual estiga de continuo en dita vila los dies de carn y tinga de donar en la forma acostumada los ploms que senyalarà dita franquesa...».

La novetat d aquesta avinença respecte a les anteriors serà l ús de bitllets per a la franquesa: «...sempre y quant dit credençer no fos en dita vila o no dexàs persones legítima per a donar dits ploms de dita franquesa, que en tal cas dits preveres y persones que gaudexen de aquella pugan fer un billet scrit de sa pròpria mà dient mº t. tantes terces de carn, o las que pendrà y que dit billet haja de acceptar dit carniçer, e a dit carniçer li sia passat en compte, com si fos plom, e aquest plom donarà dit credençer al prevere quel demanarà...».

Malgrat haver arribat a una entesa, el conveni de l any 1604 començarà a mostrar molt aviat les seves debilitats. Tal vegada s haurà de relacionar aquest fet amb la forta crisi econòmica que viurà Catalunya durant el període 1604-1609. Així, l any 1609, la Comunitat de preveres mostrarà la seva inconformitat i portarà la seva queixa als tribunals davant l intent de la Universitat igualadina de disminuir la franquesa de la carn de tres a dos diners, mesura que responia a la necessitat de reduir costos per part de les autoritats municipals: «...no hajen dubtat dits consellers y de fet attentat en molt gran dany y perjudici de llurs propries ànimes y consienties no adonantse e o tenint en poch lo jurament per cada hu dells en dita concòrdia prestat, volent contravenir y anullar aquella...».

Quina novetat ens aporta aquest conflicte de l any 1609 respecte als ploms de carnisseria? L any 1609 ens assenyala una diferència important respecte a la informació dels anys 1551-54. El comú igualadí és el propietari i creador dels ploms, per tant, afirmaríem que aquests són d origen municipal: «...que ha rebuts los ploms que acostumava de donar la vila per rahó de la franquesa, ço és un plom per terça...».

130

XAVIER JORBA

«...los quals ploms o franqueses donaven aquells per ordre dels senyors consellers de dita vila a tots los sacerdots de la present vila...».

LA FRANQUESA DE LA CARN A PRINCIPIS DEL SEGLE XVIII L any 1729, tornem a trobar un conflicte entre les dues institucions. En aquest cas, serà la Universitat d Igualada qui presenti una al·legació jurídica contra la Comunitat de preveres, on expressarà des d una posició de força la seva postura. Si bé la Universitat igualadina havia acceptat veladament l any 1725 l obertura de la carnisseria dels preveres per a un consum intern de carn, no mantindrà la mateixa postura l any 1728, quan els eclesiàstics obrin a tot el públic igualadí la seva carnisseria «en gran y notori excés en perjudici dels emoluments de dita vila... tenen destinada la ganància de dita carniceria per certs fins i effectos». L argument que al·legarà el comú igualadí es basarà en les seves crides públiques «manant ab penes pecunàries o de presó que ninguna persona gosia ni atrevesca a introduir carns en dita vila ni vendrer ni comprarne en aquella públich ni amagadament sinó en la carnisseria pública de la Universitat» i en l observació fidel de les clàusules signades en la concòrdia de l any 1604, entre les quals hi havia l acceptació per parts dels consellers de pagar anualment a la Comunitat 33 lliures per la franquesa en «força de ajut». Arran d aquest manifest, i per demostrar la sobirania de la institució municipal i la defensa dels seus drets immemorials, el mostassaf ordenarà l empresonament del carnisser de la Comunitat de preveres.

ELS PLOMS IGUALADINS La lectura de tota la documentació relacionada amb la franquesa de la carn, ens ha permès detectar la utilització al llarg del període estudiat de diferents tipus de plom, malgrat que no ens ha estat possible identificar-los. La documentació judicial dels anys 1551-54 ens assabenta de l existència de tres tipus de plom o pellofa, que fan referència als valors lliura, mitja lliura i terça. La pertorbació de l any 1569 ens informa d un possible plom amb valor 6 diners, mentre que la Concòrdia de l any 1604 ens introdueix la novetat de la utilització de bitllets albarans com a substituts dels ploms si no hi ha el responsable per distribuir-los.

Per últim, el conflicte de l any 1609, deixa entreveure l origen municipal del plom de carnisseria.

ELS PLOMS DE CARNISSERIA IGUALADINS

131

LES CONCÒRDIES DE LES COMUNITATS DE PREVERES DE CERVERA I VIC EXISTENTS A L ARXIU DE LA COMUNITAT DE PREVERES D IGUALADA Les comunitats de preveres, monestirs i convents s enfrontaven al comú per fer-se amb la venda de carn al marge del destret de la vila. Les institucions eclesiàstiques pretenien tenir carnisseria lliure de càrregues fiscals i, per tant, vendre la carn a millor preu que la carnisseria del comú14.

Aquests conflictes es reprodueixen arreu de la Catalunya moderna. L any 1593, el Capítol de canonges de la Seu d Urgell disputava als cònsols el dret d erigir piló de carnisseria15. L any 1601, el Capítol de la Seu de Lleida s enfrontava amb la Universitat pel tema de la carnisseria. L any 1612, la vila de Falset pledejà contra els pretesos drets de carnisseria de la Comunitat de Preveres. L any 1623, el comú de Tortosa pledejà contra el Capítol de la Seu. L any 1632, el comú de Cardona pledejava contra les pretensions del Capítol de Preveres d obrir carnisseria. L any 1661, la Universitat de Figueres denunciava la Comunitat de Preveres per haver obert carnisseria16. L any 1687, els preveres de Vilafranca del Penedès s han d enfrontar als dirigents municipals que prohibiran a la Comunitat tallar i vendre la carn públicament17. També hi haurà conflictes amb les Comunitats de preveres de Calaf, Castelló d Empúries, Esparreguera i Piera18.

La Comunitat de preveres d Igualada procurarà tenir concòrdies d altres comunitats de preveres per saber com respondre als conflictes oberts pels consellers i membres del comú igualadí. Hem trobat les concòrdies de Cervera de l any 1550 i de Vic de l any 1593. a) Concòrdia entre la Comunitat de preveres de Cervera i la Universitat de Cervera: «Elegir un credenser... lo qual tingue carrech y age de estar tots los dies de carn y les vesprades de les vigílies de festes anyals... en cert loch dedicador en la plasa del 14. El Capítol i la Comunitat de beneficiats de Manresa tenien l any 1738 carnisseria pròpia: «resolgué que en atenció a que la concòrdia de la carniceria diu que lo resultat de la ganància se aplíquia a fundacions o a obras pias de la present Iglésia, que, pués fins avuy tot se és aplicat a obras y no a fundacions». Citat per FERRER i ALÒS, Llorenç, «L església com a institució de crèdit», dins Recerques, núm. 18, Editorial Curial, Barcelona, 1986, p. 12.

15. Des de l època medieval tots els serveis públics de la vila de la Seu d Urgell pertanyien al bisbe, que en detentava el monopoli. Carme Batlle cita un inventari de Pere Vilella, carnisser on destaca «les valances de fust de maell» i un «march de coure de maell», és a dir, un pes. BATLLE GALLART, Carme, La Seu d Urgell medieval: La ciutat i els seus habitants, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1985, p. 51.

16. OLIVARES i PERIU, Jordi, Viles, pagesos..., p. 218-219.

17. En la concòrdia que hi haurà entre la Comunitat de preveres de Vilafranca amb la Universitat, aquesta ordenarà que el bestiar dels preveres haurà d anar marcat amb «lo senyal o armas que usa dita reverent Comunitat, que són dos ulls». VIDAL i PLA, Jordi, «Les carnisseries de Vilafranca...», p. 59.

18. VIDAL i PLA, Jordi, «Les carnisseries de Vilafranca...», p. 58. L any 1679, la comunitat religiosa de Piera disposava de 40 kilos de carn de xai de franc.

132

XAVIER JORBA

blat de dita vila a una caixa ab tinta y paper y un pui de ferro ab la senyal de la vila ho altre que dits pahers voldran... e sie tingut de donar albarà de franquesa a totes e qualsevol persones ecclesiàstiques així de la pnt. vila com forestés...». «...si la Comunitat dels preveres y procuradors de aquella voldran posar un credenser ecclesiàstic per fer y donar albarans de franquesa als ecclesiàstics quel puguen posar... i pugue... ab lo senyal del dit pui y tenir clau del caixó...».

b) Concòrdia entre els Canonges i Capítol de la Seu de Vic i la Universitat de Vic: La concòrdia significarà per als eclesiàstics tancar i arrendar les carnisseries al comú i tornar a gaudir de 3 diners de franquesa. Com funcionarà el mecanisme? «... ecclesiàstichs y altres persones tenint franquesa hagen de comprar la carn ab senyals de franquessa e que los señors consellers y consell sian obligats per los arrendadors dels drets... tenir la bolsa de dits senyals en ma de algun ecclesiàstich de la dita Seu perque ab més facilitat pugan haver los senyals que hauran de manester axí com ha altre temps es acostumat».

La litigació entre les comunitats de preveres i les universitats respondrà a les disputes entre les institucions privilegiades exempts de fisc comunal i els representants d aquest comú, és a dir, els individus que formaven el Consell de la Vila.

Aquest enfrontament originarà un gruix important de plets que es desenvoluparan a partir de la segona meitat del segle XVI, i que tindran en el segle XVII el marc de les seves batusses, generarà una conflictivitat amb llargs períodes d inestabilitat i disputes entre les institucions i col·lectius socials. Per tant, la litigació posa al descobert la lluita entre privilegis i llibertats.

La possessió de serveis col·lectius amb destret, com el cas de la carn, havia esdevingut d una titularitat molt dispersa. Així, per exemple, la vila d Isona denunciava l any 1602 el Capítol de Canonges de la Seu de voler-los espoliar del dret immemorial de la carnisseria. L any 1601 l abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols es proclamava possessor de la carnisseria de la vila. El mateix any, el noble Francesc de Cruïlles i Rajadell reafirmava el seu dret de destret de carnisseria enfront les pretensions del comú de Peratallada. L any 1610 començà un plet entre la comtessa de Santa Coloma de Queralt i el comú d aquesta. El motiu del litigi era la pretensió de la comtessa de cobrar els tributs sobre la carn entre altres articles, fonamentant la seva pretensió en el costum. La vila es defensava argumentant que aquest costum era una abús il·legal19. L any 1636 l abat d Scala 19. SEGURA i VALLS, Joan; Història de Santa Coloma de Queralt,Ajuntament de Santa Coloma de Queralt, 1984, p. 358.

ELS PLOMS DE CARNISSERIA IGUALADINS

133

Dei havia comprat la carnisseria a la vila de Castelldans; i el 1640 el prevere i cabiscol de l església de Santa Maria de Balaguer havia comprat perpètuament la carnisseria de Bellcaire20. En resum, el manteniment del monopoli del destret de la carn per part de les diferents autoritats municipals, institucions eclesiàstiques i personatges nobiliaris era motiu de conflictes oposició a pagar impostos, fraus, etc... arreu de Catalunya.

20. OLIVARES i PERIU, Jordi; Viles, pagesos..., p. 224-225.

Producció de la seca isabelina de Barcelona al període 1836-1854 X. SANAHUJA ANGUERA Hi ha molt pocs estudis publicats sobre la seca isabelina de Barcelona. Això sorprèn si tenim en compte que el tema és apassionant. De cap de les maneres podem considerar que l existència d una seca a Barcelona al segle XIX sigui una cosa lògica i normal. La importància econòmica de Catalunya dins d Espanya no era suficient com per contrarestar les desconfiances que provocaven les iniciatives catalanes a la resta d Espanya. Per aquest motiu, el funcionament d una seca a la Catalunya del segle XIX no va ser mai resultat d un programa de govern, sinó exclusivament del fruit de la tenacitat d homes ben preparats com Joan Amat1 o Francesc Paradaltas. Sense el seu esforç personal no hi hauria hagut cap fàbrica de moneda estable, encara que Barcelona fos una excel·lent plaça per a adquirir metalls preciosos, importar nova tecnologia europea, o simplement fer funcionar les màquines de vapor de les instal·lacions. La millor prova d això són els inacabables intents des de Madrid de clausurar definitivament la seca barcelonina.

1. BIBLIOGRAFIA I FONTS INÈDITES El punt de partença d estudi de la seca isabelina és el tractat que Francesc Paradaltas i Pintó, administrador de la seca de Barcelona des del 1843, va publicar el 1. Joan Amat fou l impulsor i director de la seca de Catalunya, entre 1809 i 1814, i de la seca de Barcelona, entre 1821 i 1823. Vegeu SANAHUJA, Xavier, «La seca del Principat de Catalunya, establerta a Reus, Tarragona i Ciutat de Mallorca», Acta Numismàtica, núm. 26, 1996, p. 171-182; i «La seca constitucional de Barcelona (1822-1823)», Acta Numismàtica, núm. 27, 1997, p. 111-120.

136

X. SANAHUJA ANGUERA

1847 per donar fe del treball i resultats obtinguts en la fabricació de moneda.2 El tractat de Paradaltas és un compendi de l ofici de moneder que relata l experiència de la casa de moneda de Barcelona, assenyala els objectius i proposa les estratègies d aquest negoci, i fins i tot s atreveix a dissenyar un nou sistema monetari per a Espanya. Darrera l esforç del tractat s hi amagaven les preocupacions de Paradaltas, que veia com el govern de Madrid assajava frívolament de manera periòdica tancar o diluir el paper de la seca.

Del 1847 ençà, només un autor ha estudiat en profunditat diversos aspectes de la seca isabelina de Barcelona. Es tracta del controvertit Jaume Carrera Pujal,3 qui ens ajudarà a refer bona part de la cronologia de la seca. Completen l estudi dos articles relatius a aspectes concrets de la seca. El primer és una breu ressenya de les operacions de recanvi de la xavalla catalana l any 1854, obra d Amèlia Juncal, on cal destacar la publicació del Reial decret que ordenava la substitució d aquesta moneda catalana i altres documents contemporanis.4 El segon article, més recent i també més satisfactori, publicat per Anna Maria Balaguer, refà els primers i turbulents anys de la seca isabelina a través de la lectura del tractat de Paradaltas i, sobretot, amb l ajuda de la transcripció d un inventari inèdit i molt exhaustiu de totes les pertinences de la seca l any 1841.5 És evident, doncs, la manca d estudis sobre la seca isabelina de Barcelona. El principal motiu d aquest fet és la dispersió de la seva documentació. Només una petita part de la documentació generada per aquesta institució s ha conservat fragmentada en diversos arxius. A l Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona es conserven llibres de comptabilitat dels anys 1843 a 1847, i també documentació diversa del període 1852 a 1858. A la Sala Carandell de la Biblioteca d Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona es guarden diverses capses amb llibres de comptabilitat de la seca dels anys 1847 a 1854. A l Arxiu de la Biblioteca de Catalunya s hi custodia bona part de la documentació generada per la Junta de Comerç, amb força referències a la Casa de Moneda. Finalment, a l arxiu de la Corona d Aragó, secció Hisenda, es guarden alguns llibres aïllats del període 1847-1880. És molt possible que la resta de documents dormin pacientment en algunes golfes, oblidats de tothom i esperant el moment que algú els localitzi.

2. PARADALTAS, Francesc, Tratado de monedas, sistema monetario y proyectos para su reforma, Impremta de Tomàs Gaspar, Barcelona, 1847.

3. CARRERA PUJAL, Jaume, La economía de Cataluña en el siglo XIX, vol. III, «Comercio, moneda, banca, bolsa y tributos», Barcelona, 1961. Malgrat que moltes de les opinions de Carrera Pujal són discutibles, el cert és que el seu recull de dades sobre la vida econòmica de la Barcelona del segle XIX mereix una estona de lectura. L obra de Carrera Pujal ha estat sistemàticament menyspreada per la historiografia catalana políticament compromesa. Ara bé, des del punt de vista de la història de la moneda, Carrera Pujal ha estat l únic historiador català de la postguerra que s ha dignat a recuperar fonts i documents inèdits. Almenys cal agrair-li aquest esforç, perquè la història no sempre es pot escriure exclusivament gràcies a la inspiració.

4. JUNCAL, Amèlia, «Un billete para Cataluña en el G. N. de C.», Numisma, núm. 1, 1951, p. 61-66.

5. BALAGUER, Anna M., «La seca isabelina de Barcelona. L inventari de l any 1841», Acta Numismàtica, núm.

27, 1997, p. 121-154.

PRODUCCIÓ DE LA SECA ISABELINA DE BARCELONA

137

Amb l estudi d aquesta documentació podem millorar ara la informació sobre la producció de la seca en el període 1836 a 1854, any durant el qual es va completar la retirada física de la moneda de xavalla catalana, altrament dita «calderilla».

2. BREU CRONOLOGIA DE LA SECA 1836-1847: al servei de l exèrcit... i de la reina La seca de Barcelona va reiniciar les operacions el mes d octubre de 1836, després de tretze anys d inactivitat. El govern espanyol va haver d aparcar els intents de suprimir la fàbrica i vendre la seva maquinària i es va veure obligat a fer la vista grossa a causa de la inestabilitat política del moment. L amenaça dels carlins, i també la de les bullangues, precipità un estat de guerra que calia finançar d alguna manera, però la penúria dels fons de l Estat impossibilitava que arribessin diners per a mantenir les tropes estacionades a Catalunya. I això tenint en compte que, durant tot el regnat d Isabel II, la Capitania militar de Catalunya era la que amb diferència mantenia més tropes a la península. Aquesta necessitat de diners fou la que va fer decidir a la Junta Superior Governativa del Principat i la Comissió d Armament i Defensa de la Diputació de Barcelona a la reobertura la seca.

Els operaris de la seca devien ser els mateixos de la seca constitucional del 1822, o bé els seus fills. Així retrobem Simeó Sala com a assajador, Llorenç Jubany com a gravador i Francesc Paradaltas, fill de Salvador Paradaltas de 18081814 i 1822-1823, com a assajador principal i màxim responsable tècnic de la seca. Ja no hi actuà Joan Amat, d avançada edat, que morí el 1839.

Aleshores es començà a fabricar xavalla i també pessetes de plata amb els tipus propis de Catalunya. El govern espanyol intentà aturar aquestes encunyacions particulars però només ho aconseguí pel que fa a les pessetes, que foren substituides per peces amb el valor de 4 rals, el retrat de la reina i l escut borbònic. Poc després s inicià també el batiment de doblons d or. La seca de Barcelona es dedicava principalment a adquirir unces d or americanes i a comprar, quan el canvi era favorable, metalls a Marsella. Paradaltas explica meticulosament en el seu tractat els comptes d aquestes operacions de compra de metalls, refundició i nova encunyació, que permetien obtenir el màxim benefici.

L accés al poder d Espartero el juliol de 1840 provocà canvis importants a la seca. Aquell mateix any fou destituït Joan Reinals, que era el director de la Casa.

Francesc Vinyes fou nomenat responsable de la seca.

S inicià aleshores un període de poc més de dos anys, en què la seca va mantenir una producció molt irregular. Les prohibicions (no escrites) de cessar les fabricacions de xavalla tingueren un efecte immediat i ben visible. L agost de 1841 la

138

X. SANAHUJA ANGUERA

seca va comprar vuit màquines destinades a fabricar duros i mitjos duros, construïdes per la casa Jossey.

La fallida insurrecció de finals del 1841 contra Espartero va trasbalsar políticament Barcelona. La majoria de càrrecs i operaris de la seca, com Francesc Paradaltas i Simeó Sala, que eren els assajadors, van ser acomiadats. De fet, des de Madrid s ordenà la supressió «definitiva» de la seca de Barcelona, en una evident mesura de càstig. Però la necessitat de diners va fer reconsiderar aquesta decissió i la seca tornava a engegar les màquines el gener de 1842, amb la condició, però, de no tornar a fabricar més quartos i que els encunys d aquestes peces fossin enviats a Madrid per ser destruïts. A finals de 1842 una nova ordre de suprimir la seca semblava ser definitiva.

El juny de 1843 la sublevació de Prim i Serrano contra Espartero va aconseguir reeixir. La seca de Barcelona tornà a obrir portes i el primer que féu es fabricar abundants quantitats de xavalla. Per ordre de la Diputació de Barcelona, els antics operaris, encapçalats per Francesc Paradaltas, aconseguiren recuperar el seus càrrecs a la seca. Francesc Vinyes fou destituït i Paradaltas nomenat vicedirector administrador i assajador principal.

A final de desembre de 1844 el govern volia tornar a clausurar la seca. Aquest és el moment en què Paradaltas devia començar a escriure el seu tractat de monedes, pensat en defensa de la seca de Barcelona.

1847-1850: cap a Madrid L any 1847 es produí un impàs a la seca de Barcelona. El 13 de maig el govern espanyol s apoderà de la Casa de Moneda i el 23 de juny s aturà momentàniament la fabricació d or i argent, i definitivament la de xavalla catalana. A partir d aleshores la Diputació de Barcelona va haver de cedir el control de la seca al govern de Madrid, que no veia amb bons ulls el seu funcionament a Catalunya: «...que se entienda prohibida para siempre (en Barcelona) la fabricación de moneda de cobre de cualquier clase.»

Paraules del ministre Alejandro Mon, recollides per Carrera Pujal, op. cit.

A final de 1847 i principi de 1848 es reprengueren les fabricacions de pessetes i doblons, per bé que en molt poca quantitat, però entre 1848 i 1850 cessaren totes les fabricacions de moneda. El govern espanyol ordenà que la seca barcelonina proveís de maquinària i material per a ampliar la producció de la seca de Madrid. A la capital, s hi traslladaren diverses màquines i també tot l argent que s anava adquirint a Barcelona. Així doncs, bona part de la plata utilitzada per a fabricar les abundants peces de 4 rals madrilenyes dels anys 1848 i 1849 prove-

PRODUCCIÓ DE LA SECA ISABELINA DE BARCELONA

139

nia de Catalunya. En aquests anys també està documentada, per primer cop en tot el segle, la preocupació per les falsificacions de peces de 6 quartos, especialment després que hom incautés una bona partida d aquestes monedes fraudulentes a Mataró.

Entre l abril de 1848 i el maig de 1850 es modificaren els pesos dels duros i dels escuts (els mitjos duros), i també es modificaren la talla i el valor dels doblons d or, que passaren a valer 100 rals. Els canvis monetaris anaven dirigits a poder augmentar la fabricació de la moneda de plata per tal de reduir l escassedat del numerari bo en circulació.

1850-1854: la substitució de la xavalla catalana El 7 de maig de 1850 es reemprengué l encunyació de moneda d or i plata a Barcelona, ara amb un nou retrat reial i ampliant el ventall de valors monetaris.

De seguida la seca encarrilà els seus esforços cap a la fabricació de pessetes i d escuts, per sobre d altres denominacions. Paradaltes continuà dirigint la seca amb el renovat càrrec de superintendent.

El 7 de gener de 1851 una Reial ordre prohibia el batiment de qualsevol moneda d or a les seques espanyoles, per temor a una previsible baixada de la cotització mundial d aquest metall. Com era d esperar, la seca de Barcelona no va poder estar-se de fabricar unes quantes partides de doblons entre 1851 i 1852.

El 1852 començà el procés de substitució de la xavalla catalana per moneda d abast estatal. La fi de les emissions de xavalla l any 1847 anticipava aquest procés que ja s havia intentat repetidament des del 1814. Paradoxalment, però, Barcelona va rebutjar encunyar dècims i cèntims de ral, com feien a la resta de seques espanyoles. L excusa era que la població catalana no acceptava aquestes noves monedes i continuava fent servir els vells maravedisos. Els estudis previs a l operació assenyalaven que els catalans acollien bé les monedes castellanes de 8 maravedisos, anomenades popularment «peces de dos (quartos)». En canvi, les noves monedes espanyoles batudes arran de la reforma monetària del 1848, expressades en dècimes de ral, no s havien introduït bé en el mercat català. Fins i tot, una Reial ordre de 21 d octubre de 1852 va haver d ordenar que les monedes decimals es retiressin de la circulació a Catalunya i que es fabriquessin noves peces de 8 maravedisos.

1852, 21 d octubre. Barcelona «...que se transcribiese al sr. superintendente de la Casa de Moneda la Real orden de 1 de este mes con que se dispone a sacar de la circulación en Cataluña la moneda decimal y que se refundan en moneda de 8 y 4 maravedís y en dicha casa de moneda la catalana que se recoja.»

AHDB, Actes Junta de Moneda, Capsa 183.

140

X. SANAHUJA ANGUERA

D aquesta manera Catalunya mantenia el fet monetari diferencial amb la resta d Espanya, encara que fos a costa de fabricar maravedisos castellans.

Quin era l estat de la xavalla en circulació l any 1852? Els informes preveien que hi havia en circulació les següents quantitats de moneda: 3.461.942 rals 9 maravedisos de xavalla fabricada per la seca de Catalunya entre 1810 i 1814 2.075.160 rals de xavalla fabricada per la seca de Barcelona entre 1822 i 1823 35.054.264 rals 17 maravedisos de xavalla fabricada a la seca de Barcelona entre 1836 i 1847 A això, calia sumar-li la producció de la seca napoleònica de Barcelona, que malgrat les crides, no s havia retirat de la circulació: 3.359.078 rals 4 maravedisos de peces de 4 quartos 218.247 rals 2 maravedisos de peces de 2 quartos 69.989 rals 2 maravedisos de peces d 1 quarto 33.868 rals 14 maravedisos de peces de mig quarto El total a retirar era, doncs, força elevat: 44.272.549 rals 14 maravedisos. Ara bé, el govern va acordar retirar les monedes a un valor inferior al nominal, sobretot des del moment en què es comprovà que les monedes en circulació eren moltes més de les suposades. Es va establir el següent canvi definitiu: les peces de 6 quartos es recanviarien a 8 maravedisos (en lloc de 24) les peces de 4 quartos es recanviaren a 4 maravedisos (en lloc de 16) les peces de 3 quartos es recanviarien a 4 maravedisos (en lloc de 12) les peces de 2 quartos es recanviarien a 2 maravedisos (en lloc de 8) les peces d 1 quarto i mig es recanviarien a 2 maravedisos (en lloc de 6) les peces d 1 quarto es recanviarien a 2 maravedisos (en lloc de 4) Hom va preveure efectuar la retirada de dues maneres: la primera, pensada per als més pobres, era recanviar la moneda vella per moneda castellana de maravedisos fabricada a Segòvia o a Júbia; la segona, per a les classes acomodades, fou fer imprimir uns bitllets emesos per la Junta de Moneda de Barcelona, bescanviables al cap d un temps, anomenats «abonarés» a l època. Per a aquest fi es van emetre les següents quantitats d abonarés: Sèrie A Sèrie B Sèrie C

Valor 60 rals Valor 100 rals Valor 200 rals

numeració 1 a 16.666 numeració 1 a 20.000 numeració 1 a 30.500

15.276 exemplars 16.340 exemplars 25.042 exemplars

PRODUCCIÓ DE LA SECA ISABELINA DE BARCELONA Sèrie D Sèrie E

Valor 500 rals Valor 1.000 rals

numeració 1 a 37.000 numeració 1 a 19.500

141

26.503 exemplars 16.038 exemplars

L import d aquests abonarés emesos ascendia a 36.848.460 rals. Es tractava de documents provisionals, ja que de seguida es va encarregar a una fàbrica de Londres la impressió de nous bitllets més difícils de falsificar. Els bitllets definitius duen data d 1 de gener de 1853 i se n coneixen de tres sèries: Sèrie A Sèrie B Sèrie C

Valor 200 rals Valor 500 rals Valor 1.000 rals

(Alentorn n. 977) (Alentorn n. 978) (Alentorn n. 979)

L any 1854 ja s havia comptabilitzat el total de la moneda recollida a Catalunya, i també a algunes zones de València on tenia curs entre la població. Les quantitats foren: 6 quartos: 4 quartos: 3 quartos: 2 quartos: 1,5 quartos: 1 quarto:

56.460.986 peces 6.438.614 peces 29.437.730 peces 243.581 peces 95.065 peces 279.595 peces

El valor nominal de les peces recollides ascendia a 53.381.520 rals, xifra força més elevada que la prevista inicialment, però el seu valor de recanvi es reduia a 17.542.051 rals.

A final de 1854, la seca de Barcelona encara no havia començat a fabricar l emissió definitiva de peces de 8 maravedisos que havia de servir per a facilitar les operacions de recanvi. Evidentment, el recurs al paper moneda, que s estava posant de moda aquells anys 50 del segle XIX, semblava molt més barat. L amortització d aquests bitllets, que es feia per sorteig, no finalitzà completament per alguns desventurats posseïdors fins a l any 1880.

En el moment de la retirada de la xavalla, el govern espanyol inicià una investigació per saber amb quina autoritat s havien encunyat els quartos catalans des del 1810 fins al 1847. Carrera Pujal, que aprofita per burlar-se dels liberals, no deixa de tenir raó en les seves reflexions, almenys pel que fa a l esforç poc reconegut del poble català en defensa de la monarquia constitucional: «Así agradecía la reina Isabel o en su nombre los gobernantes, los sacrificios que los liberales catalanes impusieron al pueblo para defender la causa de la soberana en la lucha por el trono de la monarquia».

Carrera Pujal, Jaume, op. cit.

142

X. SANAHUJA ANGUERA

3. VOLUM DE FABRICACIÓ Les xifres relacionades a continuació són les peces fabricades cada any. Hem de tenir en compte, però, que els encunys es reaprofiten d un any per a l altre i, per tant, les primeres peces fabricades cada any segurament devien dur estampat encara l any anterior. Les xifres en cursiva corresponen a estimacions, en no haver pogut localitzar la xifra total exacta. En alguns casos també coneixem el nombre d encunys emprat cada any. Ho indico amb una nota al peu remesa per un asterisc.

Any 1836 1837 1838 1839 1840 1841 1842 1843 1844 1845 1846 1847

} }

3 quartos Nombre exemplars

12.525.000

2.162.230 698.000* 3.325.000* 1.200.000*

Nombre d encunys: 1845: 108, 1846: 136, 1847: 58

Any 1836 1837 1838 1839 1840 1841 1842 1843 1844 1845 1846 1847 1848

} }

6 quartos Nombre exemplars

23.350.000

4.727.560 2.663.000* 6.030.000* 3.000.000* 0

Nombre d encunys: 1845: 245, 1846: 263, 1847: 120

PRODUCCIÓ DE LA SECA ISABELINA DE BARCELONA

1ral de billó (ralet) Data 1850 1851 1852 1853 1854

Nombre exemplars 0 0 25.067 150.000 25.000

143

2 rals de billó (mitja pesseta) Data 1850 1851 1852 1853 1854

Nombre exemplars 0 0 24.707 150.000 10.000 4 rals de billó (pesseta)

Data 1836 1837 1838 1839 1840 1841 1842 1843 1844 1845 1846 1847 1848 1849 1850 1851 1852 1853 1854

}

Nombre exemplars

1.259.290 297.597 34.429 122.504 34.222* 25.633* 28.088 2.278 0 0 0 93.986 360.000 50.000

Nombre d encunys: 1845: 8, 1846: 4

144

X. SANAHUJA ANGUERA

10 rals de billó (escut) Data

Nombre exemplars

1850 1851 1852 1853 1854

0 13.682 429.563 250.000 410.000 20 rals de billó (duro)

Data 1850 1851 1852 1853 1854

Nombre exemplars 3.219 45.701 12.905 0 0

80 rals de billó (dobló o vuitantè) Data 1836 1837 1838 1839 1840 1841 1842 1843 1844 1845 1846 1847 1848

}

Nombre exemplars

855.342 94.482 36.003 162.176 227.397* 163.207* 91.356 30.478

Nombre d encunys: 1845: 30, 1846: 25

PRODUCCIÓ DE LA SECA ISABELINA DE BARCELONA

145

100 rals de billó (dobló o centè) Data 1850 1851 1852 1853 1854

Nombre exemplars 21.262 8.247 263 0 34.000

4. INCÒGNITES NUMISMÀTIQUES Sempre és interessant contrastar els volums de moneda fabricada amb l evidència numismàtica actual. Com de costum, de seguida trobem algunes incògnites que caldrà resoldre.

Els 6 quartos de 1847 i 1848 Es coneixen uns raríssims exemplars de 6 quartos datats del 1847 i 1848 que no semblen estar documentats. L any 1847 es van fabricar monedes de coure, però el fet que la producció fos més aviat abundant es contradiu amb la pràctica inexistència de peces del 1847. El més probable és que la producció d aquell any fos encunyada amb data endarrerida, del 1846. L explicació podria raure en el fet que la fabricació de quartos, moneda pròpia de Catalunya, era cada cop més mal vista des de Madrid i que aquell any la seca hagués rebut ja instruccions per aturar-la. Amb l excusa d aprofitar els encunys útils, hom podria haver continuat uns mesos la fabricació de moneda.

Això no vol dir que les peces de 6 quartos del 1847 siguin il·legítimes, car podrien correspondre a algun encuny fabricat puntualment amb data 1847. Però l existència de peces amb data 1848 dificulta que ens puguem creure la legitimitat d unes i d altres. És del tot segur que no hi va haver cap fabricació de moneda de coure a Barcelona entre 1848 i 1851. Caldrà doncs fer un estudi exhaustiu dels exemplars que duen data 1847 i 1848 per a intentar comprovar si van ser fabricats a la seca de Barcelona o no.

Els 4 rals de 1848 No es coneix cap pesseta amb data 1848, tot i que consta la fabricació de poc més de 2.000 peces. Atès el petit volum de fabricació, podem pensar que totes van

146

X. SANAHUJA ANGUERA

ser encunyades amb encunys sobrers del 1847. Ara bé, també podria ser que algun dia aparegués un 4 rals datat del 1848.

Els doblons de 100 rals de 1851 i 1852 Avui en dia es coneixen poquíssims exemplars de doblons de cent escuts amb data 1851, i cap de l any 1852. En canvi, consta la fabricació de 8.247 exemplars l any 1851 i de 263 exemplars l any 1852. És cert que ambdues quantitats són molt petites, però tot i així costa de creure que no s hagin localitzat més exemplars del 1851. El més probable és que part de les peces fabricades l any 1851 s empremtessin aprofitant encunys sobrers de l any 1850, i que al seu torn hom utilitzés encunys del 1851 per marcar les comptades peces fabricades el 1852.

Això sembla més evident si tenim en compte que l any 1851 el govern espanyol havia prohibit la nova fabricació de doblons.

Els 8 maravedisos de 1852, 1853 i 1854.

Aquestes peces són conegudes avui en molt pocs exemplars. Arran de la substitució de la xavalla catalana l any 1852 es va intentar que la seca fabriqués moneda de 8 maravedisos per a canviar-la pels quartos. Ara bé, com que les despeses de la substitució ja eren prou elevades, el que es va assajar és el reaprofitament dels vells quartos per a encunyar-hi a sobre l empremta dels maravedisos. Aquesta no era una operació habitual i la seca va haver de fer força proves abans d engegar definitivament l emissió, ja a l any 1855. Fixem-nos en aquest fragment inèdit de l any 1853, prou clar al respecte: 1853, 4 de febrer. Barcelona «...[s ordena al superintendent de la Casa de Moneda, Francesc Paradaltas] hacer en grande escala ensayos de reacuñación de calderilla».

AHDB, Actes Junta de Moneda, capsa 183.

Deduïm doncs que ja el 1852 s havia fet alguna prova limitada de reencunyació, i que el 1853 i 1854 es va augmentar el nombre d aquests assaigs.

5. PRECISIONS SOBRE MEDALLES La seca barcelonina també dedicava la seva activitat a l encunyació de medalles de premi i distinció, i commemoratives (foto 1). Em consta que la seca també fabricava puntualment per encàrrec altres objectes metàl·lics, com aplics i peces decoratives.

PRODUCCIÓ DE LA SECA ISABELINA DE BARCELONA

147

Pel que fa a les medalles, el mateix Paradaltas va incloure a la seva memòria una llista il·lustrada amb tots els exemplars fabricats entre 1836 i 1847. En alguns casos, Paradaltes també va relacionar la quantitat encunyada de cada medalla.

Malauradament no podrem completar gaire aquesta llista inicial a causa de la fragmentació de la documentació i també al fet que moltes medalles de distinció, encarregades per institucions i entitats, s anaven encunyant un any rera l altre.

Respecte a les informacions de Paradaltes podem afegir de nou que: El 1844 es fabricà la medalla commemorativa del Retorn de la reina mare Maria Cristina (foto 2) i se n feren els següents exemplars: 3 d or fi, 2 d or de 21 quirats, 151 d argent i 563 de coure.

Aquest mateix any s obrà la medalla que l Ajuntament de Barcelona dedicà al general Laureano Sanz, fabricada en nombre de: 1 d or de 12 quirats, 19 d argent i 9 de coure.

El 1845 s encunyà la medalla dedicada per l Ajuntament de Girona a Joan Cortada. Se n feren 1 d or i 14 d argent.

El 1846 es fabricà la que segurament va ser la medalla més popular de les obrades a la seca barcelonina, la que commemorava les Noces reials d Isabel II amb Francesc d Assís (foto 3). Se n feren 9 d or, 360 d argent grans, 1002 d argent petites i 1.780 de coure de dues mides diferents.

Malgrat el seu tancament parcial, el mes d abril de 1849 la seca encunyà la medalla commemorativa del Ferrocarril Barcelona-Mataró, però no en coneixem la quantitat d exemplars.

148

X. SANAHUJA ANGUERA

La moneda fraccionària de necessitat de la postguerra a Barcelona ANTONI TURRÓ Les dificultats provocades per la manca de moneda fraccionària durant els 3 anys de la Guerra Civil, dificultats que ocasionaven molts i greus problemes en les transaccions comercials de la vida quotidiana, continuaren encara durant 3 o 4 anys després de l ocupació franquista de Barcelona el 22 de gener del 1939.

Tenint en compte que, evidentment, totes les emissions monetàries fraccionàries fetes per la Barcelona republicana durant la Guerra foren prohibides per les noves autoritats franquistes, i davant la necessitat de facilitar els canvis, força establiments i empreses feren noves emissions de signes monetaris de baixos valors adaptades al nou ordre, reglaments i llengua dels ocupants.

S establí, per llei, que el valor nominal d aquests nous vals vindria fixat per segells de correu enganxats en els vals emesos. El model majoritàriament adoptat fou en forma d uns discos d alumini de 35 mm de diàmetre, amb el nom de l empresa que els feia servir gravat en una cara i el segell de correus que en fixava el valor i els legalitzava, enganxat a l altra cara, protegida per un disc de plàstic transparent.

També s adoptaren uns discos en cartó de color marró clar de 40 mm de diàmetre, protegits per un cantell metàl·lic amb el nom de l establiment imprès en negre en una cara, i el segell de correus que en fixava el valor nominal enganxat a l altra, protegida per un disc de plàstic transparent.

Tots, tal com era obligat, estaven redactats en la «lengua del imperio».

Sabem que es feren discos d aquestes dues característiques en altres ciutats de l Estat espanyol, sobretot a Madrid, però sols volem estudiar aquí els creats a Barcelona.

150

A. TURRÓ

DISCOS D ALUMINI Núm. 1 al 4. «ALMACENES JORBA» de l avinguda del Portal de l Àngel, núm.

19 i 21, cantonada al carrer de Santa Anna amb segells de 5, 10 i 15 cèntims de la sèrie Cid i també de 10 cèntims amb segells del bust d en Franco.

Núm. 5 al 9. «ALMACENES SANTA EULALIA» del carrer de la Boqueria, núm. 1 a 5, cantonada amb el carrer del Cardenal Casañas, propietat del senyor Lluís Sans i del senyor Formosa, amb el segell de 5 cèntims de l Ajuntament de Barcelona sobrecarregat amb la menció que commemorava l ocupació de Barcelona «ARRIBA ESPAÑA - 20 ENERO 1939» i també amb segells de 5, 10 i 15 cèntims de la sèrie Cid i de 40 cèntims amb el bust d en Franco.

Aquests magatzems reprengueren el seu antic nom, ja que durant la Guerra s anomenaren «SANTEULÀLIA» a fi d eliminar el mot SANTA. Núm. 10 i 11. «ALMACENES LA SALDADORA» del carrer del Cardenal Casañas, núm. 6 i 8, entresol, propietat del senyor Joan Fàbregas, amb segells de 10 i 15 cèntims de la sèrie Cid. Núm. 12. «SASTRERÍA MODELO» de la rambla de Canaletes, amb segells de 5 cèntims de la sèrie Cid. Núm. 13. «CAMISERÍA URUEÑA» de la ronda de Sant Antoni, amb segells de 10 cèntims de la sèrie Cid. Núm. 14. «ALMACENES TOMÁS [...] IMPERMEABLES Y GABARDINAS» del carrer de ...?, amb segells de 25 cèntims, amb el bust d en Franco.

Núm. 15. «MUEBLES FANLÓ» del carrer de Jovellanos, núm. 1, propietat del senyor Bernat Fanló, amb segells de 5 cèntims de la sèrie Cid. Núm. 16 al 18. «RADIO LUCARDA» de la rambla de Catalunya, 8 i avenida de José Antonio, núm. 594 (actualment Gran Via de les Corts Catalanes), amb segells de 5, 10 i 15 cèntims de la sèrie Cid. Núm. 19 al 21. «RADIO RKO FILMS», amb el nom del seu film María Estuardo, amb segells de 5, 10 i 15 cèntims de la sèrie Cid. Núm. 22 i 23. «RADIO SATURNO» de la rambla de Santa Mònica, núm. 2, amb segells de 5 i 10 cèntims de la sèrie Cid. Núm. 24. «HELADOS GOYA» de l avenida del Generalísimo, núm 436 (actualment avinguda Diagonal), amb segells de 5 cèntims de la sèrie Cid. Núm. 25 al 27. «AGUA VALL - PAR (Manantial de Pont de Sant Albert)» del carrer de Penitents, sense núm., amb segells de 5 i 10 cèntims de la sèrie Cid. Núm. 28 i 29. «BAR MERY» de l avenida del Generalísimo, núm. 600 (actualment avinguda Diagonal) i plaza Calvo Sotelo, núm. 2 (actualment, plaça Francesc Macià), amb segells de 5 i 10 cèntims de la sèrie Cid. Núm. 30. «HOJAS DE AFEITAR PALMERA», amb segells de 5 i 10 cèntims de la sèrie Cid.

LA MONEDA FRACCIONÀRIA DE NECESSITAT

151

152

A. TURRÓ

LA MONEDA FRACCIONÀRIA DE NECESSITAT

153

154

A. TURRÓ

LA MONEDA FRACCIONÀRIA DE NECESSITAT

155

156

A. TURRÓ

LA MONEDA FRACCIONÀRIA DE NECESSITAT

157

Num. 42

Num. 43

DISCOS DE CARTÓ Núm. 31 i 32. «ALMACENES SEGURA» del passeig de Gràcia, núm. 37, amb segells de 10 i 25 cèntims amb el bust d en Franco.

Núm. 33 i 34. «JOYERÍA ORIOL» del carrer de la Ciutat, núm. 7, amb segells de 10 i 25 cèntims amb el bust d en Franco.

Núm. 35 al 38. «MUTUA GENERAL DE SEGUROS» del carrer de Balmes, núm.

17, amb segells de 10, 15, 25 i 50 cèntims amb el bust d en Franco.

Núm. 39 al 41. «CAFÉ REST. SUIZO» de la rambla del Centre, núm. 31 i el «CAFÈ REST. CALIFORNIA» de l avinguda del Generalísimo (actualment avinguda Diagonal) sense núm. (entre el carrer de Teniente Coronel Valenzuela i el carrer de Fernando Primo de Rivera), el propietari dels quals era el senyor Miquel Matas, feren vals comuns en cartó bicolor verd-grisós pàl·lid i negre, protegits, com tots, amb un cantell metàl·lic, amb segells de 10 i 15 cèntims de la sèrie Cid i de 10 cèntims amb el bust d en Franco.

158

A. TURRÓ

Núm. 42. «RADIO UNIVERSIDAD» de la plaça Universitat, núm. 1, amb segell de 10 cèntims amb el bust d en Franco.

Núm. 42. El «BAR Y CHARCUTERÍA MIAMI» de la rambla de Catalunya, núm.

60, féu uns vals particulars que s aparten dels ja descrits, car són de cartolina blanca impresa en negre, de format rectangular de 25 ´ 35 mm amb segells de 10 cèntims de la sèrie Cid, protegits per un full de plàstic transparent.

Moltes altres empreses, sindicats agrícoles i cooperatives feren també durant la postguerra vals monetaris, en principi destinats a la seva circulació interna, però s aparten de la categoria de les emissions avalades per segells de correus i, per tant, no els podem incloure en les emissions de vals que hem volgut presentar en aquest treball.

La medallística montserratina dels segles XVIII-XIX Catalogació i justificació cronològica ANNA M. BALAGUER Adéu a Montserrat Rient vaig arribar-hi plorant deixo l altar ¿podré, Verge, tornar-hi? ja que m en tinc d anar.

Oh Verge, per medalla donau-me vostre cor, preneu per presentalla lo meu de pecador.

J. VERDAGUER PRELIMINARS L any 1997 vàrem emprendre la tasca de catalogació i de justificació cronològica de l evidència medallística montserratina de devoció i de pelegrinatge dels segles XV a la primeria del XVIII. El resultat fou la catalogació i ordenació de 55 tipus 1. BALAGUER, A. M., «La medallística montserratina dels segles XV-XVII. Catalogació i justificació cronològica», Acta Numismàtica, núm. 27, 1997, p. 185-226. BALAGUER, A. M. «Noves dades sobre la medallística montserratina dels segles XV-XVII», Acta Numismàtica, núm. 30, 2000, p. 145-161.

160

ANNA M. BALAGUER

als quals afegírem encara 5 tipus i variants importants en un treball posterior1.

D entre aquests darrers destaquen una esportella o senyal de pelegrinatge de plom, gairebé sencera, del segle XV, que és el segon exemplar sencer conegut, i també una petita medalla de devoció amb data 1625, que ens ajuda a comprovar que la situació al segle XVII del sector de tipus similars sense data que havíem fet abans de conèixer aquest extraordinari exemplar amb any era encertada.

Avui reprenem la tasca iniciada amb la catalogació i justificació cronològica de l evidència medallística montserratina dels segles XVIII i XIX. En aquest darrer segle destacaran dues fites importants que ens ajudaran a trobar alguns referents importants per a la nostra tasca. Es tracta de les festes del mil·lenari de la llegendària descoberta de la imatge (1880) i de la coronació canònica de la Mare de Déu de Montserrat, juntament amb la seva proclamació com a patrona de Catalunya, títols concedits des de la Santa Seu pel papa Lleó XIII (1881)2. Aquests dos esdeveniments que són un ressò de l embranzida cultural i econòmica de la Catalunya d aquest moment condicionen una sèrie de modificacions en l abillament de la imatge i alhora un gran increment del pelegrinatge i de la devoció montserratina, amb el consegüent increment i diversificació de la producció medallística, la qual assolirà un esclat impressionant al segle XX. Això fa que la tasca de fer una catalogació mitjanament completa de la medallística montserratina de devoció del segle XX sigui difícilment abordable. D altra banda, cal considerar si la tasca de reunir totes les innombrables varietats de medalles que ha anat dispensant la botiga d objectes pietosos establerta a Montserrat, i moltes d altres a tot Catalunya i d arreu, durant la darrera centúria té un interès des del punt de vista històric o artístic que justifiqui una tasca tan ingent. Creiem que en el cas del segle XX caldria limitar-se i ja seria molt a intentar establir els diferents grups de tipus de la producció medallística, segons les diferents tendències artístiques i estils, tècniques i suports materials diferents, que certament han estat molts i variats.

A més, és evident que en aquestes èpoques més recents l estudi de la medallística de devoció deixa de tenir el vessant arqueològic que en certa manera encara tenen les emissions dels segles XVIII i fins i tot del XIX i que justifica encara un intent de catalogació al més complet possible de les produccions d aquests segles. Això darrer és el que intentarem fer a les pàgines que segueixen.

2. Tots aquests esdeveniments poden seguir-se a la premsa de l època, però especialment a la Revista Popular dels anys 1880 i 1881. Aquesta publicació de caire religiós era dirigida pel doctor Fèlix Sardà i Salvany, que fou un impulsor molt destacat de totes aquestes celebracions.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

161

LA DEVOCIÓ MONTSERRATINA I LA INCIDÈNCIA DELS ESDEVENIMENTS HISTÒRICS A MONTSERRAT (S. XVIII-XIX) Durant el segle XVIII el ressò de Montserrat com a centre cultural, religiós i de pelegrinatge augmentà encara respecte al que havia estat en segles anteriors i arribà a una plenitud. Una breu idea del que podia representar Montserrat com a centre de cultura en aquells anys la pot donar la magnitud de la seva biblioteca, la segona més important de Catalunya, que contenia 8.500 volums, 158 incunables i 322 manuscrits. Al seu redós es desvetllava l estudi de la història, les ciències físiques i natura, i molt especialment la música. Fins al 1720 es continuaven encara les obres de la gran basílica, consagrada el 1592, però l obra arquitectònica més important d aquell segle fou la construcció del monestir (1755-1766). El patrimoni en terres de conreu i d altres béns del monestir continuaren incrementant-se.

També s estengué la influència de Montserrat a Europa i a Amèrica amb noves fundacions pròpies i l annexió d altres monestirs. La confraria de la Mare de Déu de Montserrat, fundada el 1223, que seguia essent un dels principals difusors de la devoció montserratina a tot el món, prengué una gran volada al segle XVIII. Si el segle XVIII fou de plenitud i d engrandiment, la primera meitat del XIX serà un temps malestruc per a Montserrat. Les guerres i esdeveniments polítics diversos portaran una destrucció i un expoli gairebé complet del que havia estat i del que guardava Montserrat fins aleshores3.

Durant la Guerra del Francès (1808-1814) Montserrat patí saqueigs, incendis i destruccions en els quals desaparegueren la major part de les obres d art, les joies, l arxiu i la biblioteca que la comunitat havia anat aplegat durant segles. Probablement tot això s hauria pogut evitar si Montserrat no hagués estat declarat punt fort de resistència bèl·lica contra el francès per la Junta de Defensa del Principat en un moment donat (1811). Això féu que l exèrcit napoleònic assetgés i prengués tot seguit Montserrat i l ocupés entre el juliol i l octubre d aquell any. Durant aquests mesos les tropes es lliuraren al saqueig i a la destrucció. Una partida de resistents tornà a fer-se forta a Montserrat el juliol de 1812 i les columnes franceses tornaren a pujar-hi i acabaren de cremar i destruir el poc que havien respectat la primera vegada4.

Només la imatge de la Mare de Déu i algunes de les joies més estimades, entre les quals hi havia la corona anomenada formosa o «mexicana» i la corona anomenada «rica», pogueren salvar-se, mercès a les precaucions que havien pres els monjos al principi de la guerra (Làmina I, núms. 1-2).

3. El llibre de CORNET I MAS, G., Tres días en Montserrat, Barcelona, 1858 (primera edició), 1863 (segona edició), escrit poques dècades després d aquests fets dóna moltes dades sobre com era Montserrat abans de les destruccions i saqueigs de principi del segle XIX. Per a una síntesi completa de la història de Montserrat en els dos darrers segles en relació a la imatge montserratina i el seu aixovar (joies, vestits, atributs) vegeu el catàleg de l exposició Nigra Sum, Montserrat, 1995, redactat per J. de C. Laplana i T. Macià.

4. CORNET I MAS, G., Tres días..., 1858, p. 252-255 de la segona edició (1863).

162

ANNA M. BALAGUER

La desfeta havia estat molt important, però cap a final de la Guerra del Francès (1813), els monjos que havien hagut de fugir de Montserrat, hi tornaren per iniciar-ne la restauració. De manera que l any 1817 la imatge tornava a ésser a l església en un altar provisional. No fou, però, per gaire temps, ja que el canvi polític de l anomenat trienni constitucional (1821-1823) portà noves alteracions a la «normalitat» tot just represa a Montserrat. El novembre de 1822 el comissionat del crèdit públic es presentà a Montserrat i s incautà de tots els objectes litúrgics de plata i d or i de totes les joies, inclosa la corona que la imatge duia posada, davant la mirada dels monjos que no podien amagar la seva estupefacció i el seu sentiment per un acte que des de la seva mentalitat només podien qualificar de sacríleg. Poc abans la corona «rica» i altres joies de valor, que havien intentat de trametre a Mallorca també havien caigut a les mans de l esmentat crèdit públic, amb la qual cosa es perderen definitivament dues de les obres de joieria més remarcables del segle XVII5. Segons sembla, ambdues corones foren desfetes a la seca de Barcelona, que havia estat reoberta amb el canvi polític (Làmina I: núms.

1-2). Poc després d aquests fets, la comunitat es dispersà i les autoritats decretaren el trasllat de la imatge de la Mare de Déu a Barcelona (28 de desembre de 1822)6. En caure el govern constitucional (octubre de 1823) començà a prepararse el retorn de la imatge a Montserrat, la qual cosa es dugué a terme amb tota solemnitat el juny de l any següent7. La imatge fou restaurada en el seu obligat sojorn a Barcelona, ja que tenia una sèrie de desperfectes deguts al pas dels segles i als incidents recents. En acomiadar-la de Barcelona, l Ajuntament li regalà una corona de metall platejat amb pedres simulades, ja que la Verge havia quedat desproveïda d aquest ornament aleshores considerat indispensable desprès de la incautació soferta el 18228 (Làmina I, núm. 3).

El retorn a Montserrat no serà, però, definitiu. Els monjos es varen veure obligats a abandonar Montserrat a conseqüència de les ordres d exclaustració de les comunitats monàstiques que dictà el govern entre els anys 1834-1835. Aleshores la comunitat confià la custòdia de la imatge a Pau Jorba, propietari d una masia del terme del Bruc i el monestir restà pràcticament abandonat després d haver so5. La corona anomenada mexicana era d or i maragdes i la portà el pare Peñagolosa de Nueva España (Mèxic). La corona rica era de diamants i perles, i la va treballar un monjo de Montserrat; G. CORNET I MAS, Tres días..., 1858, p.

127-128; també Nigra Sum, 1995, p. 26-28. Per una sèrie d inventaris del tresor de Montserrat, més o menys incomplets, però datats el 10 de setembre de 1820, quan hi havia encara les corones rica i preciosa (mexicana) vegeu SITGES I MOLINS, X., L argenteria i l orfebreria al Bages, s. X-XII, Manresa, 2001, documents IV i V, el document III és un altre inventari que no porta data, però ha de ser posterior al 1833, ja que el mateix document diu que es tracta de les joies que es varen salvar després de «la supresión», la qual cosa fa referència a l exclaustració monacal dictada en els primers anys de regnat d Isabel II, pel ministre Mendizábal. En aquest darrer inventari hi figuren (núms. 4 i 5) varis fragments de les corones rica i preciosa, que ja s havien perdut en aquell moment.

6. Nigra Sum, 1995, p. 32-33.

7. Una crònica minuciosa del retorn clamorós de la imatge des de Barcelona a Montserrat fou publicada al Diario de Barcelona, 20 juny 1824, i és transcrit per G. CORNET I MAS, Tres días..., 1858, p. 258-262, nota 1.

8. Nigra Sum, 1995, p. 35.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

163

Làmina I:1 i 2. Corona rica i corona formosa o mexicana (s. XVII), desaparegudes el 1821. 3.

Corona que li regalà l Ajuntament de Barcelona (1824). 4. Corona de la coronació canònica (1881).

164

ANNA M. BALAGUER

fert noves incautacions del seu contingut. Aquesta situació es perllongà gairebé deu anys. Finalment, el govern de la reina Maria Cristina autoritzà la reapertura del monestir de Montserrat i la imatge tornà a la seva església, l any 18449.

Aquesta mesura tingué un gran ressò popular i abundaren els romiatges, especialment els de les persones que havien fet prometences durant la proppassada Guerra Carlina, la dels set anys (1833-1840). Novament calia reiniciar-ne la reconstrucció, que es reprengué no sense dificultats.

Isabel II féu arribar a Montserrat un magnífic vestit blanc brodat amb or que duia al davant el monograma de Maria (1857)10 i poc després Benet de Llança i Esquivel, duc de Solferino, oferia a la Verge un penjoll llarg d or i pedreria (1860). Es tractava d un singular joiell d uns 78 centímetres de llargada i que hom anomenava «estola bizantina»11 (Làmina II, núm. 3). Totes aquestes informacions sobre l abillament de la imatge montserratina i la cronologia en què van incorporant-se són punts de referència importants per a la datació de les medalles de devoció. Així, per exemple, si observem que la imatge representada en una medalla porta la «estola bizantina» sabrem que és sens cap mena de dubte posterior al 1860. El fet és, però, que no sempre hi ha una absoluta sincronia entre l abillament que la imatge lluïa a l altar i el que es representa a les medalles de devoció, als exvots i a les estampes. De tota manera, correspon cada vegada més a mesura que ens acostem a la fi del segle XIX. L any 1862, el papa nomenava abat de Montserrat al pare M. Muntades que donarà l embranzida definitiva a la reconstrucció del monestir i de la comunitat monàstica. L any 1876 es comença a construir el cambril, i l any 1880 Montserrat i tot Catalunya celebren les festes del mil·lenari de la descoberta de la imatge.

L any següent Lleó XIII ordenà la coronació canònica de la Mare de Déu de Montserrat, la primera de tota la península Ibèrica que va merèixer aquest honor, i pocs mesos després arriba la notícia que el papa la proclamava també canònicament patrona de Catalunya12.

Les solemnitats de la coronació i de la proclamació com a patrona es celebraren a Montserrat el dia 11 de setembre de 1881. L esdeveniment demanava una corona a l alçada dels esdeveniments i aquesta fou realitzada per l argenter Joan Sunyol, segons el projecte de l arquitecte F. Villar Lozano. El resultat fou una corona de cúpula oberta pel mig i coberta per dos arcs de perles amb un petit globus crucífer al cim, que recorda les corones de tipus imperial del segle XVI (Làmina I, núm. 4).

S obrí una subscripció popular per tal de costejar la corona que es fabricà amb or, plata, esmalts i pedreria. El setmanari Revista Popular, que dirigia l infatigable clergue sabadellenc F. Sardà i Salvany, donà compte detallat de la fabricació de la 9. CORNET I MAS, G., Tres días..., 1858, p. 263-67.

10. CORNET I MAS, G., Tres días..., 1858, p. 137-142.

11. Nigra Sum, 1995, p. 24.

12. Revista Popular, 1881, p. 91, 107, 123, 138 y 177.

Làmina II: Tres estampes: 1. Amb la corona mexicana (s. XVIII-primer quart del s. XIX). 2. Amb una ambigua corona de cúpula (segon quart del s. XIX). 3. Amb la corona de Barcelona (1824) i el vestit ofert per Isabel II (1857), estampa publicada a l obra de Cornet i Mas (1858).

166

ANNA M. BALAGUER

corona i de les quantitats que la gent anava aportant. De tota manera, sembla ésser que la corona costà més del que hom pensava i el monestir va «haver d arrodonir el que faltava per arribar als 18.051 duros de la factura de l orfebre Sunyol»13.

Les Acadèmies de la Joventut Catòlica volgueren fer també un sumptuós present i ofrenaren un ceptre14, atribut que abans mai no havia ostentat la imatge montserratina15. A partir d aquest moment el ceptre començà a substituir els llirs que fins aleshores solia dur la imatge. Aquesta novetat en l abillament començà a reflectir-se en la medallística dels darrers anys del segle XIX, però sobretot es farà present a la medallística del segle XX. En aquells anys, 1880-1881, també s inicià la restauració de la confraria de Montserrat, que havia quedat gairebé oblidada després dels tràngols soferts durant el segle XIX, i l abat començà a estendre un document acreditatiu de pertinença a la confraria. No tenim, però, constància que es fessin medalles de confrare, com les que probablement havien existit al segle XVIII i les que es farien ja en el segle XX. REPRESENTACIÓ DE LA IMATGE I EL SEU ABILLAMENT ALS GRAVATS, ESTAMPES, EXVOTS I MEDALLES DE DEVOCIÓ (S. XVIII-XIX) Fins aquí hem anat donant unes orientacions cronològiques de les modificacions que, de grat o per força, es produïren en l abillament de la imatge durant aquests dos segles. Ara bé, cal tenir en compte que els canvis en la indumentària de la imatge original no són reflectits de forma més o menys immediata per l estamperia pietosa ni per la medallística de devoció. Aquestes mantenen unes inèrcies en les formes de presentar la imatge que no començaran a trencar-se fins a final del segle XIX16.

Ens explicarem. Sembla ésser que des de final del segle XVIII la imatge montserratina no duia ja les robes folgades que s adaptaven a les formes de la talla de fusta, que la revestien i que la respectaven en la posició asseguda de l original.

Aquestes robes havien estat substituïdes per una túnica de consistència rígida i de forma cònica que la cobria de cap a peus i que la presentaven com una figura dreta i no asseguda (Làmina II, núms. 1-3). La vestimenta de forma cònica responia a una tendència en l abillament de les imatges marianes que s imposà en aquell moment i que encara perviu en d altres indrets de la Península ibèrica Cal remarcar que, tot i així, aquest canvi d indumentària no començà a ésser reflectit a les estampes i a les medalles fins a mitjan segle XIX. Això es pot com13. Nigra Sum, 1995, p. 35.

14. Dibuixat i descrit a Revista Popular, 25 d agost 1881.

15. Nigra sum, 1995, p. 35.

16. Aquest fenomen és remarcat també per Nigra Sum, 1995, p. 34.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

167

provar, amb relativa facilitat i seguretat de no equivocar-nos, a les estampes, gravats i d altres publicacions sobre paper que sovint porten data. Aquest canvi encara es produeix més lentament en els exvots, que semblen tenir una gran inèrcia en representar la Verge asseguda i amb els vestits folgats, que havia dut fins a final del segle XVIII, i amb la corona mexicana que ja no existia des de feia anys17.

A partir de mitjan segle XIX això canvia de forma bastant ràpida i la imatge comença a representar-se en els gravats, les estampes i també en les medalles amb la indumentaria que duia en aquell moment la imatge original. Sembla que en això pot haver-hi influït la millora de les comunicacions i el major nombre de devots que pot accedir a visitar la Mare de Déu de Montserrat a la seva església. Així podrem trobar que les representacions medallístiques de la segona meitat del segle XIX reprodueixen amb prou fidelitat la corona que li regalà l Ajuntament de Barcelona l any 1824, el vestit que li regalà Isabel II o bé la característica estola o penjoll amb què l obsequià el duc de Solferino (1860). Tot i així, cal pensar que la cronologia d aquestes produccions no és mai estricta, ja que hi ha tipus de medalles que persisteixen invariats durant molts anys, segurament perquè esdevenen, en certa manera, un clàssic, i tenen una continuada acceptació entre el públic.

Aquest fenomen es dóna encara avui. No es infreqüent, doncs, que estils i tendències diferents se sobreposin, sobretot quan es tracta d objectes que arrelen en la sensibilitat popular. La tasca de l historiador és intentar discernir-ho.

LES MEDALLES DEL SEGLE XVIII Tractarem ara de com es caracteritzen les medalles que situem al segle XVIII i després en justificarem l ordenació per tipus.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS Dèiem en el nostre anterior estudi18 que, a mida que ens acostem al segle XVIII, van introduint-se unes característiques que esdevenen els elements que ens per17. Aquest canvi encara sembla produir-se més tard en els exvots. Així pot comprovar-se en els exvots datats que foren publicats en un catàleg de l exposició Exvots pintats de la Mare de Déu de Montserrat, Caixa Sabadell, 1999. En aquests exvots datats de l aparició del vestit acampanat se situa vers la fi del segle XIX, però no es generalitza fins la primera meitat del segle XX. Aquest fenomen s explica per una sèrie de raons que van des de les de tipus psicològic, lligades a la tradició en la transmissió d un símbol, en aquest cas una imatge, fins a raons de tipus pràctic. Els artistes populars que pintaven els exvots copiaven els gravats de la Mare de Déu de Montserrat que hi havia a les cases i a les esglésies de tot Catalunya on es representava la Verge amb les vestidures folgades tradicionals, i molts d aquests artistes potser no havien tingut mai l oportunitat de pujar a Montserrat i veure n la imatge original.

18. BALAGUER, A. M., «La medallística Montserratina dels segles XV-XVII», Acta Numismàtica, núm. 27, 1997, p.

195-226, especialment p. 207-210 i tipus 49-51.

168

ANNA M. BALAGUER

meten definir el grup de medalles que poden considerar-se com a produïdes al segle XVIII. Són les següents: 1. La imatge de la Verge que estava en una posició de perfil i amb el Nen dret a la falda, enfeinat serrant turons a les medalles dels segles XVI-XVII poc a poc va prenent una actitud més reposada i majestàtica. Observem que la Mare de Déu va girant-se fins a quedar asseguda de front en el seu setial mentre que l infant s asseu a la falda de la mare, deixa la feina de serrar turons i desapareix la serra que duia a les mans. La imatge sol portar la corona mexicana. Hi ha diverses medalles que reflecteixen aquesta transició del s.

XVII al XVIII que ja vàrem publicar.

2. Les medalles tendeixen a ésser més grans i gruixudes, i com que solen ésser ovalades tenen un aspecte panxut, per dir-ho d una manera fàcilment entenedora. L anella és travessera i sovint porten la indicació ROMA, on a partir del Renaixement començaren a produir-se medalles per encàrrec de santuaris i confraries d arreu del món cristià.

3. Els metalls emprats solen ésser el llautó i també el coure, però en coneixem també de plata. La major part de les medalles fabricades d argent, però, són de mides mitjanes i petites, tot i que també se n coneix alguna de format gran. Sembla probable que també se n fabriquessin d or.

4. Pel que fa a les formes, ja hem dit que solen ésser ovalades, però n hi ha també de rodones, de carrades i d octogonals. En el cas concret de Montserrat les formes carrades i octogonals són molt rares19, de manera que en el conjunt de tipus del segle XVIII que ara presentem no n hi ha cap. En canvi, tenim un exemplar en forma de cor, que és també molt excepcional.

5. En els reversos sol haver-hi diferents representacions de Sant Benet, força més variades que en els segles anteriors. També comença a generalitzar-se la presència de l escut o creu de Sant Benet ocupant tot el camp, sobretot a les medalles de mides mitjanes i petites. Hi ha, però, reversos amb altres advocacions: Santa Anna, Mare de Déu del Pilar, etc. Cal dir, però, que són molt menys abundants que les medalles amb l advocació benedictina.

EMISSIONS ESPECIALS Hem definit les característiques de les medalles més comunes d aquest segle, però hi ha altres tipus de produccions medallístiques.

D una banda, les peces de plom-estany fabricades per fusió i destinades als po19. Dues medalles d aquesta forma força excepcionals les publicàrem a Acta Numismàtica, núm. 30, 2000, p. 158159, núm. 4 i 5.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

169

ders adquisitius més baixos. Sembla probable, però, que la quantitat relativa de les produccions de plom-estany baixessin en aquest segle respecte als anteriors, perquè l evidència de medalles d aquest aliatge al segle XVIII és més aviat escassa.

A l altre extrem tenim unes medalles delicadament sumptuàries fabricades sobre porcellana, pintades a mà amb policromia i muntades amb metalls nobles, generalment argent, i a vegades acompanyades de perletes o pedreria. Són obres que tenen un gran encís i són de formes molt variades, ja que són produccions més artesanals i, per tant, menys seriades que les de metall. Evidentment són escasses.

Algunes poden ésser de final del segle XVII i n hi ha que poden ésser de principi del segle XIX. En aquestes peces la composició de la Mare de Déu, el Nen, la muntanya, etc., prenen clarament la tipologia del segle XVIII. No poden, doncs, confondre s amb unes altres produccions medallístiques sobre porcellana que es reprendran després, molt a final del segle XIX o amb més seguretat al XX. En aquestes darreres, la imatge porta vestits cònics i la porcellana no és pintada a mà, sinó que es tracta d una calcomania acolorida, tot i que és de gran qualitat.

ORDENACIÓ TIPOLÒGICA DE LA PRODUCCIÓ MEDALLÍSTICA MEDALLES DEL SEGLE XVIII Tipus I Començarem per un tipus en forma de cor, que és certament rar, però que té ja la Mare de Déu asseguda de front en actitud majestàtica. Tot i que la incloíem al nostre anterior estudi (Acta Numismàtica, núm. 27, 1997, p. 226, núm. 54) iniciem la catalogació del segle XVIII amb aquesta medalla que ens presenta la Verge clarament de front.

Tipus 2-32 Els tipus 2-32 del catàleg corresponen a la medallística més habitual i característica del segle XVIII. És a dir, medalles de diferents mides ovalades o rodones amb anella travessera, d aspecte globular i una composició semblant. És a dir, la Verge asseguda de front en un setial de respatller bifurcat segurament el que li regalà la família Cardona20 la muntanya al fons, el monestir a la dreta i a l es20. Aquest setial era d argent i fou obsequiat a finals del segle XVI i també desaparegué durant la Guerra del Francès (1808-1814). L esmenta CORNET I MAS, C., a la seva obra abans citada entre els molts tresors i llànties de metalls nobles que tenia l església de Montserrat; també a Nigra Sum, 1995, p. 28, nota 48.

170

ANNA M. BALAGUER

querra una mena de resclosa d aigua que tal vegada representa el riu Llobregat, que corre al peu de la muntanya. Al revers de les medalles d aquest tipus 2-32 hi ha sempre l advocació benedictina acompanyada de l escut o creu de Sant Benet (Làmina III)

Làmina III: La creu de Sant Benet apareix al revers de la major part de les medalles montserratines dels segles XVIII i XIX, especialment. Les lletres que hi ha en aquesta creu o escut són les inicials d un exorcisme i una imprecació. Les lletres de l exorcisme són: V.R.S.N.S.M.V.S.M.Q.L.I.V.B. que estan per: «Vade Retro, Satana, Numquam Suade Mihi Vana: Sunt Mala Quae Libas Ipse Venena Bibas», que vol dir: Aparta t, Satanàs, no em temptis amb les teves vanitats: qualsevol cosa que proves és dolenta, beu-te tu sol el verí. Les lletres de la imprecació són: C.S.M.L.N.D.S.M.D., que estan per: «Crux Sancta Sit Mihi Lux Non Draco Sit Mihi Dux», que podem traduir com: La santa creu sia la meva llum i que el drac infernal no sigui el meu guia.

Les lletres que hi ha en els quatre angles de la creu són: C.S.P.B., que volen dir: «Crux Sancti Patri Benedicti», és a dir, creu del pare sant Benet.

Hom ha suposat que les medalles de mides grans és a dir, les de 45 ´ 42 mm poden ésser les medalles distintives del membre afiliat a la Congregació de Montserrat, però no pot assegurar-se, ja que ara per ara no podem documentarho21.

Les medalles d aquests tipus són relativament abundants, sobretot les de llautó. Les de plata de la mida més gran són molt rares i també ho són, però no tant, les de mides mitjanes i petites d aquest metall. En la major part d aquestes medalles, la Mare de Déu és representada lluint l anomenada corona mexicana o formosa. Només una vegada (tipus 17) sembla que se l ha volgut representar portant l altra fabulosa corona que tenia la imatge montserratina, la corona anomenada rica. Ambdues foren fabricades al segle XVII i eren extraordinàries.

Tipus 33-44 21. BUCH PARERA, J., «Les medalles antigues de Montserrat», Acta Numismàtica, núm. IV, 1974, p. 303-304, intenta ja demostrar-ho però, com ell mateix prudentment reconeix, no pot assegurar-se.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

171

Les característiques formals i de composició de la representació montserratina són molt similars a les dels tipus anteriors, però les advocacions dels reversos són variades: Santa Anna, Eucaristia, Àngels, Sagrat Cor, Sant Francesc, Sant Lluís Gonzaga, etc. És possible que algunes d aquestes medalles hagin estat promogudes per altres congregacions religioses com són ara els franciscans o bé els jesuïtes. Així ho suggereixen determinats temes i advocacions del revers.

Cal remarcar, d altra banda, la presència en alguns reversos de Sant Jaume i de la Mare de Déu del Pilar, temàtica vinculada a la pelegrinació de l anomenat camí de Sant Jaume, en el qual Montserrat era una fita important, sobretot pels pelegrins que venien d Itàlia (Roma), de la meitat oriental de França i d altres països situats a l est d Europa.

Tipus 46-49 Es tracta de medalles molt singulars i sumptuàries, fetes de porcellana policroma i argent. És possible que també se n muntessin en or. Hem de situar-les al segle XVIII, encara que algun tipus pot ésser una mica anterior (tipus 46, per exemple) i d altres poden haver-se continuat fabricant fins a principi del segle XIX22.

Un detall que cal remarcar és que la Mare de Déu representada amb el vestit de color rosat i el mantell blau, tal com la veiem també en molts dels exvots de final del XVIII i primera meitat del XIX. Aquesta coloració dels vestits de la imatge montserratina són encara evocats en el Virolai «deu-nos abric dins vostre mantell blau» escrit per Verdaguer l any 1880, amb motiu de la celebració de les festes del mil·lenari.

LES MEDALLES DEL TRÀNSIT DEL SEGLE XVIII al XIX La medallística d aquest període crític i dificultós per a Montserrat, pensem que pot estar representada per una sèrie de tipus que participen encara de la major part de les característiques que trobàvem a les medalles del XVIII, però que presenten ja uns elements de transició cap al que serà la medallística de mitjan segle XIX. El canvi més notable és que durant aquest període (final s. XVIII-c. 1830) la producció medallística montserratina comença a abandonar l aspecte globular («panxut») i l anella travessera de les medalles del XVIII. Ara prenen l aspecte aplanat i l anella és plana. Així seran les medalles que trobarem habitualment en endavant.

22. Som conscients que poden mancar molts tipus de la sèrie de porcellana policroma al nostre catàleg. Per exemple n havíem vist d exposats a les vitrines del Museu Marés, però ara no hem pogut gestionar-ne la inclusió al nostre catàleg.

172

ANNA M. BALAGUER

Tipus 50-53 Tots aquests tipus tenen encara un aspecte globular, però les anelles poden ésser travesseres o planes. La composició de la imatge i la muntanya és una mica més simple i el seu estil anuncia ja el que trobarem a les medalles que vénen a continuació (tipus 54-67). Aquestes medalles no són massa corrents, especialment les d argent, metall emès sempre en proporcions més petites (tipus 50).

També són molt escasses les de plom-estany (tipus 53), ja que es deterioren amb més facilitat.

Tipus 54-67 La característica comuna de tots aquests tipus és que conserven una composició de la Mare de Déu, la muntanya, etc., similar a la dels tipus anteriors, però el seu aspecte és ja aplanat i l anella és sempre plana.

Les medalles d aquests tipus són relativament abundants, fins i tot les de plata, la qual cosa fa pensar que la seva emissió degué durar bastant temps, malgrat que és difícil definir-ne amb certa exactitud l espai cronològic. Si ens atenem a la composició i a l abillament de la Verge haurem de considerar que la seva emissió pot estendre s entre final del segle XVIII i mitjan segle XIX, tot i que és probable que la major part siguin del segle XIX. Observem, per exemple, que els tipus 63-64 ja no representen la Mare de Déu amb la corona mexicana i, per tant, podríem situar-les en una data posterior als tràngols soferts per la imatge montserratina durant el període 1822-1824, a resultes de l actuació del govern liberal que ja hem explicat (Làm. I, núms. 1-3).

Coneixem també medalles d aquests tipus (54-67) més ornades o bé protegides per un vidre amb marc de plata, com si es tractés d un reliquiari (tipus 65-66), o bé enllaços de rosari com el descrit en el catàleg (tipus 67).

MEDALLES DE MITJAN SEGLE XIX (c.1830-1860) Fins a aquest moment les característiques tipològiques de les medalles i també el seu suport material metalls de diferents menes han estat força homogenis.

Les variacions s han limitat, bàsicament, a les mides, les formes i els metalls, tot i que de manera puntual hem trobat també algunes medalles de porcellana policroma. A partir d ara les composicions tipològiques, les mides, les formes i també els materials de suport es faran, en canvi, molt més variades.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

173

Tipus 68-75 Aquestes medalles recorden encara una mica les dels tipus 54-67, sobretot en l aspecte formal. La composició del tipus i l estil en executar-lo s aparta, però, ja de manera decidida del de les medalles del segle XVIII. Observem també que malgrat que la imatge segueix portant vestits folgats, ja no porta la corona mexicana, sinó una de convencional en forma de cúpula que possiblement vol representar la que li regalà l Ajuntament de Barcelona l any 1824 (Làmina I. núm. 3).

Observem que els tipus 69, 70, 72 i 73 no porten advocacions benedictines al revers, sinó d altres com és ara: Sant Josep, la Mare de Déu del Pilar, etc. Cal remarcar també que els tipus 72-73 són fets a Roma, que devia seguir produint medalles per encàrrec com al segle XVIII, tot i que no pot descartar-se que puguin ésser medalles pròpies de l església que la Mare de Déu de Montserrat té a Roma.

Tipus 76-81 Es tracta d unes medalles formades per un o dos gravats en blanc i negre damunt de paper. Aquests gravats, un per l anvers i un altre pel revers, són protegits cadascun per un vidre i tot plegat es relligat per un treball de filferro al voltant que recorda l espiral d una llibreta, tot i que no actua per perforació, sinó com a marc de cohesió del conjunt format per un o dos gravats de paper i dos vidres de la mateixa mida.

Els gravats que representen la Mare de Déu no són gaire diferents dels que trobem als llibres, estampes i altres materials impresos datats entre c. 1830-1860 (Làmina II, núms 1-2). Els vestits són encara folgats, tot i que sabem que des de final del XVIII la imatge montserratina duia ja el vestit rígid acampanat. Observem també que les corones solen ésser de tipus convencional. És a dir, no sembla que vulguin representar cap de les corones que tenia o havia tingut la imatge montserratina. Això és també una prova que es tracta de produccions que hem de situar a mitjan segle XIX. Als reversos d aquestes medalles hi trobem diferents advocacions.

Cal senyalar que el tipus 76 no respon ben bé a l esquema formal de les medalles que acabem de comentar. Es tracta d un gravat acolorit protegit per un vidre i muntat en un marc metàl·lic convencional. No té revers. La imatge és representada amb el mantell blau i amb la corona mexicana, tot i que aquesta medalla ha d ésser força posterior a la data en què es perdé aquella magnifica joia. Així ho denota clarament el tipus de lletra de la seva llegenda.

174

ANNA M. BALAGUER

MEDALLES DEL TERCER QUART DEL SEGLE XIX (c. 1860-1880) Vers la segona meitat del segle XIX la Mare de Déu de Montserrat comença a ésser representada preferentment amb el vestit cònic, tot i que aquest tipus de vestidures eren les que duia la imatge, almenys des de feia sis o set dècades (Làmina II, núm. 3). Sembla que les representacions medallístiques han de seguir una correlació cronològica similar. Per tant hem agrupat en aquest moment tota la medallística montserratina que presenta vestidures còniques i que per altres detalls de l abillament podem situar abans del 1881, data de la coronació canònica de la imatge. Som conscients que poden haver-hi excepcions i que segurament degué haver-hi una convivència entre determinats tipus de medalles amb vestits cònics i amb vestits folgats. Això darrer creiem que es produïa sobretot perquè hom no acabava de renunciar a veure la imatge en la posició asseguda que li es pròpia i quan hom volia representar-la d aquesta manera havia forçosament de suprimir els rígids vestits cònics pels folgats.

Ara cal definir els trets o els indicis que tenim per diferenciar quines medalles amb vestits cònics poden haver estat fabricades o millor dit encara, dissenyades fins al 1881 i quines són posteriors, ja que la representació amb el vestit acampanat es mantingué almenys fins c. 1940. Després d estudiar un gran nombre de tipus medallístics diferents que abracen els segles XIX i XX, i de compararlos amb un bon repertori de gravats i d estampes del mateix període, hem pogut arribar a establir els següents criteris.

Podem considerar com a anteriors al 1881 o almenys dissenyades abans d aquesta data totes les medalles que porten vestits cònics, una corona convencional, o bé que pot assimilar-se amb la de 1824, però que, en qualsevol cas, no és la de la coronació del 1881 (Làmina II, núm. 3). Sabem que aquesta darrera corona té una forma peculiar com esberlada pel mig i relligada amb un arc per damunt i és, per tant, fàcil de distingir. Un altre detall que ens ajuda és la presència en determinats gravats i medalles d un joiell allargassat molt característic que el duc de Solferino oferí a la Verge l any 1860. Aquest curiós joiell fou anomenat «estola bizantina» i el trobem representat en medalles i gravats entre el 1860 i poc després de la coronació (1881)23 (Làmina IV). En realitat, després d aquesta data, la imatge montserratina començà a ésser representada en medalles, estampes i gravats amb les joies de la coronació (corona nova i ceptre) i amb un vestit acampanat on la capa s obre més per davant i deixa veure un espai rectangular, estudiadament ben delimitat, del vestit que porta a sota i damunt del qual hi ha un escut, generalment el de Montserrat, de forma quadrangular (Làmina V). Aquesta és una forma de representació que degué fer-se potser en els darrers anys del segle XIX, 23. Vegis per exemple el gravat núm. 44 a Nigra Sum, p. 142-143, on la imatge porta la corona del 1824 i l «estola bizantina».

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

Làmina IV Imatge presa arran de la coronació, porta la corona nova, però el vestit és de model gairebé tancat del davant i sense escut. Porta la famosa «estela bizantina», obsequi del duc de Solferino (1860) que li penja al mig de davant.

175

176

ANNA M. BALAGUER

però que es consolidà en el XX24. Per tant, les medalles que tenen aquestes característiques en l abillament de la imatge ja no les cataloguem en el present estudi, ja que corresponen a la primera meitat del segle XX. I, més concretament, fins al 1939, ja que passada la guerra 1936-1939, la imatge no tornà a vestir-se amb roba ni a lluir additaments ni atributs de cap mena (lliris, corones, joies, serres, etc.).

Tipus 82-92 Aquests tipus presenten formats i composicions que conserven certes reminiscències o bé determinades semblances amb alguns tipus del període de trànsit dels segles XVIII al XIX, malgrat que presentin vestits de tipus cònic. Així, per exemple, el tipus 82 és molt similar als tipus 72-73; els tipus 83-91 tenen formes ovalades que recorden els tipus 68-75. Pensem que cal datar aquests tipus 82-92 entorn dels anys 1860-1870.

Tipus 93-95 Aquests tipus semblen correspondre al mateix període que els anteriors, però amb la característica d ésser unes produccions sumptuàries policromes pintades a mà sobre nacre, amb vidre protector i marc de plata. Són unes medalles comparables a les versions de porcellana policroma de final del segle XVIII i d altres, també en porcellana, que es faran a principi del segle XX. Tipus 96-112 Hem assenyalat abans que les medalles d aquests tipus (segona sèrie de vestidura cònica) tenen uns trets singulars ben definits: el cim més alt de les muntanyes és tort, la imatge porta la corona, obsequi de la ciutat de Barcelona (1824) i l estola bizantina que li oferí el duc de Solferino (1860), la qual cosa ens permet datarles amb seguretat després d aquesta data. Pensem que la producció d aquests tipus ocupa l espai c. 1865-1880. N hi ha de diferents formes: ovalades, rodones, però també n hi ha de forma ametllada i a moltes comencem a trobar-hi elements de gust neogòtic, com és ara lobulats, camps d erminis, etc. Tot això ajuda a situar-les vers la fi del segle XIX. Aquests tipus tenen una gran semblança amb els tipus 125-134 en els quals la Mare de Déu porta ja la corona nova i, per tant, són posteriors a la coronació del 1881.

24. Vegis el gravat a Nigra Sum, núm. 45, p. 144-145.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

177

Làmina V Imatge amb la corona de la coronació canònica (1881) i amb un vestit de model nou amb un espai quadrangular per a l escut. Darrers anys del segle XIX i tres primeres dècades del segle XX. Les nombroses medalles amb aquest tipus d abillament cal considerar-les del segle XX (1900-c.1940) i no s inclouen en aquest estudi.

178

ANNA M. BALAGUER

MEDALLES COMMEMORATIVES DEL MIL·LENARI (1880) I DE LA CORONACIÓ Tipus 113-116 Es tracta de medalles commemoratives del mil·lenari de la descoberta de la imatge montserratina. Totes porten any i no són de caràcter devocional. El tipus 113 representa la Verge amb vestits cònics, però en les medalles més solemnes se la representa asseguda i amb les robes folgades a l estil del segle XVIII. El patró medallístic25 que hem descrit amb el núm. 115, presenta una composició tipològica idèntica que la medalla del tipus 114, però amb vestits cònics, un disseny que no degué ésser acceptat. És evident que hom ha de tornar a les vestidures folgades a l estil del segle XVIII, tant si el que es vol és representar la imatge en la posició que li és pròpia, com si a la vegada es vol transmetre el caràcter majestàtic de «reina del Cel» fortament arrelat en la ment i en la devoció montserratina popular.

La medalla del tipus 117, tot i que no porta data, creiem que pot correspondre al moment en què la Mare de Déu fou declarada Patrona de Catalunya, en el mateix any, 1881, de la seva coronació canònica.

MEDALLES ENTRE EL 1881 I LA FI DEL SEGLE XIX Formen part d aquest grup dues sèries de medalles, les quals presenten un clar parentiu amb unes sèries anteriors, també amb vestits cònics. La diferència fonamental és que la corona és ara la de la coronació (1881), però la capa encara no s obre per deixar veure l escut quadrangular de Montserrat, o ocasionalment el de Catalunya, tret característic de les medalles de la primera meitat del segle XX (Làmina IV).

Tipus 118-124 Té una factura i una composició tipològica similar a la dels tipus 82-92 de certes reminiscències del segle XVIII, però la corona és la nova (1881). Entre aquests tipus de medalles en tenim una de pelegrinatge, datada el 1883 (tipus 118), que ens ajuda a fixar la datació d aquests tipus de manera segura.

25. Un patró és el motlle en positiu per a fer els encunys d una medalla.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

179

Tipus 125-134 Clarament emparentats amb el tipus 96-112 amb formes diverses, elements neogòtics, forma arrodonida de la muntanya, etc. La diferència fonamental és que la imatge porta ja la corona nova (1881).

MEDALLA COMMEMORATIVA, NO DEVOCIONAL (1896) Tanquem la catalogació de les medalles dels segles XVIII i XIX amb l última medalla datada que coneixem d aquest darrer segle.

Tipus 135 Es tracta d una medalla commemorativa del romiatge de l Apostolat Català a Montserrat de l 11 d octubre del 1896 i té el mateix anvers que el tipus 116 dissenyat amb motiu del mil·lenari.

MEDALLES I OBJECTES PIETOSOS DISPENSATS A MONTSERRAT Les medalles que tenim catalogades, des del segle XV fins a la fi del XIX, són només alguns dels objectes pietosos que hom podia endur-se com a record de la seva visita al Santuari. Les medalles són, però, els objectes segurament més abundants i perdurables. En qualsevol cas, són els únics que cauen dintre de la nostra especialitat. No per això deixarem, però, de recordar o fer esment d altres objectes de devoció característics de Montserrat. És ben documentada la fama dels ciris amb la imatge montserratina, que s encenien quan hi havia algun malalt o moribund en una casa26. La major part dels reis de la Casa d Àustria van morir amb un ciri de Montserrat a la mà27. També eren famoses les creus de fusta, dites de Montserrat, que feien els ermitans, però es distribuïen també altres objectes com anells, rosaris, o fins i tot culleres, que generalment eren de boix, però n hi havia fins i tot d argent28. Naturalment hi ha també el capítol de l estamperia, llibres i altres objectes sobre paper29 (Làmines, I-V).

26. J. SEGURA, Historia de Igualada, vol. II, p. 192, citada per F. CARRERAS CANDI, Visites dels nostres reis a Montserrat, Barcelona, 1911, p. 43.

27. G. CORNET I MAS, Tres días..., 1858, p. 285.

28. A. M. ALBAREDA, Historia de Montserrat, Montserrat, 1931, p. 180 i p. 209-210.

29. Per exemple, l any 1498 el mestre impressor alemany J. Luschner, estampà a Barcelona 18.000 cèdules de la confraria de Montserrat que s esgotaren en un any. El 1499 n estampà 142.950 a Montserrat, vegeu A. M. ALBAREDA, Historia..., 1931, p. 209-10.

180

ANNA M. BALAGUER

La notícia més antiga sobre la distribució d objectes pietosos amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat que conec és de l any 1358. Sembla que en aquesta data la reina Elionor, muller de Pere III, va adquirir al monestir uns anells d or ornats amb petites pedres precioses que duien la imatge de Santa Maria30. Aquesta curiosa notícia i també la de l adquisició que féu la reina Maria, muller d Alfons el Magnànim (1416) de rosaris i de medalles de plom-estany per distribuir entre el seu seguici que l havia acompanyada a Montserrat, ens són conegudes gràcies a les anotacions de la comptabilitat reial31. Sabem també que Isabel de Castella guardava, entre els molts objectes personals que foren inventariats a la seva mort, dues medalles de plata daurada de Montserrat32. És probable que se les emportés de la visita que féu al monestir per acompanyar el seu marit Ferran II, l any 1492, quan s ordia la subjecció de la comunitat montserratina a la congregació benedictina de Valladolid que es consumà poc després. Tot plegat ens il·lustra, doncs, que l adquisició d algun objecte de devoció a Montserrat té una llarga tradició, com la té gairebé en tots els grans santuaris medievals. A més, cal veure que l església afavorí aquest costum, ja que els papes atorgaven beneficis espirituals especials (indulgències) associats a la benedicció d aquests objectes per part del bisbe o abat del lloc en qüestió. En el cas de Montserrat hem recopilat les notícies següents: L any 1504 el papa Juli II concedeix al monestir que pugui vendre imatges i avituallaments als pelegrins amb algun lucre per l hospitalitat33.

Als anys 1521 i 1534 els papes Lleó X i Climent VII dicten penes d excomunió als qui venguin imatges i candeles amb l escut del monestir sense llicència de l abat34.

L any 1729 el Papa Benet XIII, que evidentment no és el papa Lluna, concedeix, a petició de Felip V, moltes indulgències a les creus, rosaris, medalles i altres objectes pietosos beneïts per l abat35.

Gaietà Cornet i Mas a la seva obra Tres días en Montserrat (1858) ens diu el següent sobre la botiga que expedia els objectes pietosos: «Tots els visitants s emporten de Montserrat un record, una memòria, i amb aquesta finalitat s expedeixen en una reixa que hi ha en el gran atri de l església: medalles, escapularis, candeles, estampes, rosaris, anells, etc., de tots els preus y de tots els gustos»36. Poc després (1864-1865) en construir-se les cel·les i en arreglar-se la plaça, la botiga es 30. A. M. BALAGUER, «Noves dades sobre la medallística...». Acta Numismàtica, núm. 30, p. 114-116.

31. A. M. BALAGUER, «Medallística montserratina...», Acta Numismàtica, núm. 27, 1997, p. 186-187.

32. A. M. BALAGUER, «Noves dades...», Acta Numismàtica, núm. 30, p. 147-149. També «Las medallas de Montserrat de Isabel la Católica», al butlletí AS, núm. 50, 2001, p. 26-30.

33. M. MUNTADES, Montserrat: su pasado, su presente y su porvenir, Manresa, 1871, p. 223.

34. A. M. ALBAREDA, Historia..., 1931, p. 314.

35. M. MUNTADES, Montserrat..., 1871, p. 225.

36. Hem traduït al català aquest text que pot veure s a la p. 285 de la segona edició (1863) de l obra citada.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

181

trasllada al claustre gòtic37. El romiatge a Montserrat, per a molts fidels de les passades centúries, era un gran esdeveniment i es revestia de tot un cerimonial tant a l arribada com en el comiat. Tot això duia aparellat tant l obsequi o presentalla que amb fervor el pelegrí portava a la Verge, com el record que el romeu s enduia de Montserrat en senyal d haver-hi pelegrinat, o com a obsequi a amics i parents que no havien pogut fer el viatge. El pare Albareda ens ho explica molt bé a la seva Història de Montserrat: «La partença dels romeus vinguts col·lectivament, imitava el cerimonial d arribada, amb el Sant Crist i els estendards hissats al davant, seguits dels pelegrins ordenats processionalment. Els que prenien el camí de Collbató, en arribar a la Capella de Sant Miquel es giraven de cara al Santuari i donaven el darrer comiat a Madona Bruna amb el cant de la Salve Regina. Si havien pujat la Muntanya Santa amb ex-votos i presentalles, no retornaven pas amb les mans buides. De temps immemorial hom davallava de Montserrat mostrant en lloc visible medalles, rosaris, etc., testimonis de la devota excursió.» És aquesta tradició de la presentalla a la Verge, la medalla de record i el cant de comiat la que recull i inspira el cant «Adéu a Montserrat» de J. Verdaguer que hem volgut recordar al principi d aquest treball.

CATÀLEG MEDALLES DEL SEGLE XVIII Principi s. XVIII, primeres representacions Mare de Déu majestàtica 1.

Medalla en forma de cor amb anella plana. a/ JESUS AVE MARIA OS DOY EL CORASON Y EL ALMA MIA. Verge asseguda de front amb el Nen a la falda també mirant de front. r/ No descrit.

Mides: 66 ´ 56 mm Metall: bronze o llautó Pes.: Referència: Nigra Sum 51.12; Balaguer AN 27, núm. 54, p. 226

MARE DE DÉU MAJESTÀTICA AMB ADVOCACIÓ BENEDICTINA AL REVERS (S. XVIII) Forma ovalada i anella travessera. Formats grans 2.

a/ Mare de Déu asseguda de front en un tron de respatller bifurcat, porta la 37. M. MUNTADES, Montserrat..., 1871, p. 354.

182

ANNA M. BALAGUER corona mexicana i globus i llirs a la mà. El Nen dret damunt dels genolls de la mare mira de front. Al fons muntanyes, a la dreta l església, a l esquerra embassament d aigua o resclosa. A dalt la llegenda que comença amb una serra N.S.D. - MONS. A l exerg ROMA. r/ S. PA - TER- BE- NEDIC. Sant Benet de mig cos amb mitra, bàcul i llibre. Al camp esquerre escut o creu de Sant Benet.

Mides. 45 ´ 42 mm Metall: llautó Pes: Referència: Buch, AN IV, C-1 similar. Hi ha diferents variants d encuny

3.

Similar a l anterior, però de plata.

Mides: 45 ´ 32 mm Metall: AR Pes: Referència: Buch, AN IV, C-2 mateix exemplar

4.

Similar a les anteriors, però fosa de plom i estany emmotllada d un exemplar de llautó.

Mides: 45 ´ 42 mm Metall: plom Pes: Referència: Buch, AN IV, C-5 mateix exemplar. No il·lustrat

5.

Similar a les anteriors, però una mica més petita.

Mides: 38 ´ 35 mm Metall: llautó Pes: 24,5 g Referència: Inèdita

6.

Similar a les anteriors, però fosa de llautó. a/ La serra és més gran i carrada, cims diferents, corona de 9 raigs i l exerg sense ROMA. r/ També presenta petites variacions d execució.

Mides: 45 ´ 42 mm Metall: llautó Pes: Referència: Buch, AN IV, C-6

7.

Similar a l anterior, però fosa de plata Referència: Buch, AN IV, C-7

8.

a/ N.S. de - MONº, similar a les anteriors, però el Nen seu a la falda. La corona amb més nombre de raigs, execució de l església i dels turons diferent. r/ S. PA -TER-B-ENED. Similar a les anteriors, però de diferent execució.

Mides: 45 ´ 39 mm Metall: llautó Pes: 42,2 g Referència: Buch, AN IV, C-10.

9.

a/ N.S.D. MONT - SERRATO. ROMA. Mare de Déu en posició similar a les anteriors, però amb el Nen dret. La Verge només du el lliri i la corona és completament plana.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

183

184

ANNA M. BALAGUER r/ S.PATER. BENEDI - CTI. Sant Benet de mig cos, però sense mitra i mirant a la dreta, que assenyala un llibre obert que sosté un àngel. A dalt al camp dret escut.

Mides: 45 ´ 40 mm Metall: llautó Pes: 37,4 g Referència: Buch, AN IV C-11 Observacions: Execució i detalls molt diferents dels altres tipus similars.

10. a/ Similar en tot a l anterior, però ROMA a l exerg. r/ CRUX.S:P - BENEDICT. Sant Benet dret sosté una creu. A terra, una mitra a l esquerra i un ocell a la dreta.

Mides: 40 ´ 35 mm Metall: llautó Pes: 25 g Referència: Inèdita ?

11. a/ Similar a la núm. 6. r/ Similar a la núm. 9, però S.PATER BENEDICTVS, i en el lloc de l escut hi emergeix un bàcul.

Mides:Metall: fosa de llautó Pes: Referència: Buch, AN IV, C-8 Forma rodona amb anella travessera. Mida mitjana 12. a/ (serra) N.S.D. - MONS. Mare de Déu i entorn similar a la núm. 2. r/ S. PAT - ER. BENECI -CTE. Sant Benet similar a la núm. 2.

Mides: 28 mm.

Metall: AR Pes: 14,5 g Referència: Inèdita ?

13. Similar a l anterior, però de llautó i a/ N.S. DE MONTSERRATE. Mides: 28 mm Metall: llautó Pes: 11,8 g Referència: Buch, AN IV, M-6 14. Similar a l anterior, però a/N.S. DE MONTSERRAT; r/ S. PAT.- BE-NE-DICTVS. Mides: 28 mm Metall: llautó Pes: 12,4 g Referència: Buch, AN IV, M-7 15. Com l anterior, però a/Acaba MONTSERRATE; r/Creu de Sant Benet que ocupa tot el camp.

Mides: 28 mm Metall: AE Pes: 8,9 g Referència: Buch, AN IV, M-9

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

185

186

ANNA M. BALAGUER

Forma ovalada amb anella travessera. Mida mitjana 16. a/ N.S.D. MONS. Similar a la núm. 2. r/ CRUX. S.P. - BENEDICTI. Sant Benet dret sosté una creu en una mà i un llibre a l altra. A baix a l esquerra escut que es sobreposa en una part de les vestidures del sant, a la dret l ocell o pelicà.

16.1 a/ N. S. DE MONT.SERRATO. Com la 16. r/ CRUX .S -P. BENED. Com la 16.

Mides: 29 ´ 27 mm Metall: llautó Pes: 13,3 g; 12,5 g Referència: Buch, AN IV, M-10 (la núm. 16); 16.1 Inèdita Forma ovalada amb anella travessera. Mida mitjana-petita 17. a/ (Serra) N.S.D. -MONST. Similar a la núm. 2, però la corona vol representar la «corona rica» amb aurèola de 12 estels. r/ CRUX S.P. BENED. Similar a la núm. 10.

Mides: 26 ´ 31 mm Metall: AR Pes: Referència: Nigra Sum 51.16, però a la il·lustració diu 51.17 per error. Només n il·lustra l anvers. És el Mateix exemplar 18. a/ N.S.D - MONS. Similar a la núm. 2. r/ CRUX - S.P. BENED. Sant Benet, similar a la núm. 16.

Mides: 23 ´ 21 mm Metall: AR Pes: 7, 5 g Referència: Buch, AN IV, M-16 similar 19. a/ (Serra) NSD -MONST. Similar a l anterior, però no es veu el respatller del tron. Representació del monestir diferent, amb campanar sobrepujat a la teulada. r/ Com l anterior.

Mides: 23 ´ 21 mm Metall: AR Pes: 7,5 g Referència: Buch, AN IV, M-15 similar 20. Similar a la núm. 18, però de llautó.

Mides: 23 ´ 20 mm Metall: llautó Referència: Buch, AN IV, M-10 similar

Pes: 6,8 g

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

187

188

ANNA M. BALAGUER

21. a/ N.S.D. - MONSER. Similar a la núm. 2. r/ CRUX. S.P. - BENE. Sant Benet similar a la núm. 16, però escut a la dreta.

Mides: 23 ´ 20 Metall: llautó Pes: 5,3 g Referència: Inèdita ?

22. a/ N.S.D - MONS. Similar a l anterior, però de diferent execució. r/ CRUX.S - P. BENED. Similar a l anterior, però amb l escut a l esquerra.

Execució diferent.

Mides: 23 ´ 20 mm Metall: llautó Pes: 4 g Referència: Inèdita ?

Forma ovalada amb anella travessera. Mida petita 23. a/ (serra) N S D - MONST. Similar a les anteriors, però envoltada per orla de punts. r/ CRUX S P - BENED. Sant Benet similar a l anterior, però amb l escut a la dreta.

Mides:20 ´ 16 mm Metall: AR Pes: 2,8 g Referència: Buch, AN IV, M-23 24. Com l anterior, però a/Acaba MONS i és de llautó.

Mides: 20 ´ 16 mm Metall: llautó Pes: 3,9 g Referència: Buch, AN IV, M-11 similar.

25. a/ N.S.D MONTSERRAT. Similar a les anteriors, però d estil diferent, el ram de lliris semblen tres grosses agulles de fer mitja. r/ Llis Aquest medalló oval de 19 ´ 17 mm està muntat damunt d un marc de metall calat de capricioses volutes rococó.

Mides: 45 ´ 34mm Metall: AR Pes: Referència: Nigra Sum 51.18 26. a/ Com l anterior, núm. 25. r/ CRU. S.P. - BENED. Sant Benet dret, escut a la dreta.

Mides: 18 ´ 16 mm Metall: AR Pes: 2,7 g 26.1 r/ CRU. S.P - BENE Mides: 18 ´ 16 mm Metall: AR Pes: 3,6 g Referència: Buch, AN IV, 21 i 22 similars, però els dóna una mida un xic més gran 20 o 21 X 20 o 17. Buch no les il·lustra.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

189

190

ANNA M. BALAGUER

27. Com la 26, però a/ N.S.D. MONT SERRA 27.1 a/acaba MONT SERRA Mides: 17,5 ´ 15 mm Metall: llautó Pes: 3, 5 g Referència: Inèdites ?

28. Com la 27.1, però r/Escut de Sant Benet que ocupa tot el camp.

Mides: 17,5 ´ 15 mm Metall: llautó Pes: 3,1 g Referència: Inèdita ?

29. a/ Acaba MONTSERRATE i l orla és lineal. r/ CRUX. - S. P. BENED. Sant Benet dret amb escut a l esquerra.

29.1 a/ NS DE MONSERRAT, la resta com l anterior. r/ CRUX SP - BENED, com l anterior, però l escut a la dreta Mides: 20 ´ 17 mm Metall: llautó Pes: 3,7 g; 2,5 g Referència: Buch, AN IV, M-18 var.

30. a/ N.S. DE MONTSERRATE. Similar a l anterior. r/ CRUX. S.P. - BENEDICTE. Sant Benet dret, com a les anteriors, però entre la mitra i el pelicà.

Mides: 18 ´ 16 mm Metall: llautó Pes: 3,2 g Referència: Forma ovalada amb anella plana o travessera. Mida més petita Anella travessera 31. a/ Sense llegenda. La Mare de Déu d estil abarrocat omple gairebé tot el camp. L església és molt reduïda, algunes vegades ni tan sols s aprecia. r/ Creu de Sant Benet.

Mides: 16 ´ 13 mm Metall: AR Pes: 1,6 g Referència: Buch, AN IV, M-19, similar tot i que l autor no aprecia l església a la dreta.

Anella plana 32. a/ Similar a l anterior, però d estil més esquemàtic, els lliris que porta la Mare de Déu semblen agulles de fer mitja com a la 26 i 26.1. r/ Creu de Sant Benet.

Mides: 15 ´ 13 mm Metall: AR Pes: 1,45 g

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

191

192

ANNA M. BALAGUER 32.1 Similar a l anterior, però sota els peus de la Verge es dibuixa enllosat.

Pes: 1,1 g Referència: -

Mare de Déu a l anvers i advocacions diverses al revers. Diferents formes i mides Calze Eucarístic Anella plana. Rodona.

33. a/ Mare de Déu amb el nen a la falda i les muntanyes al fons, el monestir a la dreta. La Verge porta la corona mexicana. r/ Calze eucarístic.

Mides: 28 mm Metall: AR Pes. Referència: Nigra Sum, 51.17, il·lustrada com 51.16 per error. El revers no s il·lustra.

Mare de Déu del Pilar Anella travessera. Ovalada.

34. a/ Mare de Déu de Montserrat amb la corona de 12 raigs i la muntanya.

N.S:D. - MONS. A l exerg ROMA r/ N.S. DEL PI - LAR. ZARAG. Mare de Déu del Pilar amb Sant Jaume i diversos pelegrins agenollats al seu voltant.

Mides: 45 ´ 32 mm Metall: llautó Pes: Referència: Buch AN IV, V-2, mateix exemplar. No il·lustrada.

Anella travessera. Rodona.

35. a/ (Serra).N.S.D - MONS. Mare de Déu de Montserrat representada de la forma més habitual en aquest s. XVIII (com la núm. 2). r/ N.S.D. PI-LAR.D.ZAR, a l exerg ROMA. Mare de Déu del Pilar amb Sant Jaume i pelegrins com a l anterior.

Mides: 34 mm Metall: llautó Pes: Referència: Buch, AN IV, V-3 Anella travessera. Ovalada.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

193

36. a/ Similar a l anterior. r/ N.S. DEL PI-LAR.D. ZA., a l exerg ROMA. Tipus similar a l anterior.

Mides: 29 ´ 27 mm Metall: llautó Pes: Referència: Buch AN IV, V-4, mateix exemplar. No il·lustrat.

37. a/ Similar a l anterior. Corona de 12 raigs. r/ Mare de Déu del Pilar, similar a l anterior.

Mides: 26,5 ´ 24 mm Metall: llautó Pes: Referència: Buch, AN IV, V-5, mateix exemplar. No il·lustrat. Àngels i arcàngels Anella travessera. Forma vuitavada.

38. a/ N.S.D. MONTSERRATO. Similar a la núm. 2. r/ ANGELUS - CUSTOS. Àngel gran amb ales esteses ascendint i ajudat als peus per dos serafins.

Mides: 27 ´ 24 mm Metall: llautó Pes: Referència: Buch, AN IV, V-6, mateix exemplar. No il·lustrat.

Anella travessera. Ovalada.

39. a/ N.S.D. -MONS, com la núm. 2. r/ Arcàngels Sant Gabriel i Sant Rafael encarats i a sobre Esperit Sant en forma de colom. A l exerg ROMA. Mides: 23 ´ 20 mm Metall: llautó Pes: 4,8 g Referència: Inèdita Sagrat Cor Anella travessera. Rodona.

40. a/ N.S.D. - MONS. Mare de Déu representada com és habitual, però d estil diferent. r/ I MM. SS. SALVATACHERO PAET. Sagrat Cor de mig cos amb aureòla.

Mides: 21 mm Metall: llautó Pes: Referència: Buch, AN IV, V-7 mateix exemplar. No il·lustrat.

Anella travessera. Ovalada.

41.- a/ Sense llegenda. Representació habitual de la Verge de Montserrat.

194

ANNA M. BALAGUER r/ S.C - IESU. Cor de Jesús, al damunt una creu i a banda i banda un angelet.

Mides: 16 ´ 14 mm Metall: llautó Pes: 1,9 g Referència: Inèdita

Santa Anna Anella travessera. Rodona.

42. a/ N.D. - MONS. Mare de Déu de Montserrat segons representació habitual. r/ S. ANNA - MAT. La Verge nena i Santa Anna Mides: 20 mm Metall: llautó Pes: 4 g Referència Buch, IV, V-8, similar. A l exemplar il·lustrat anella travessera trencada i forat.

Sant Francesc Anella travessera. Ovalada.

43. a/ N.S. DE MONSERRATE, com la núm. 29. r/ SAN- FRA-NCESCO O. Sant Francesc mirant a la dreta.

Mides: 17 ´ 16 mm Metall: llautó Pes: 3,4 g Referència: Inèdita Sant Lluís Gonzaga Anella travessera. Ovalada.

44. a/ N.S. - MONS. similar anterior. r/ S. AL - OYS GO - SI. Sant Lluís Gonzaga mirant a la dreta.

Mides: 17 ´ 16 mm Metall: llautó Pes: 2 g Referència: Inédita Santa Francesca Romana Anella travessera. Rodona.

45.- a/ N.S.D. MONSERRAT, a baix. Verge asseguda amb el monestir, els roquisars ocupen tot el camp sens deixar marges. r/ SANCTA FRANCISCA ROMANA - ORA PRONOBIS. Un àngel presenta un llibre a la santa que porta un bàcul. A sobre l Esperit Sant.

Mides: 53 mm Metall: AR Pes: Referència: Buch, AN IV, V-9 mateix exemplar. No il·lustrat.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

195

196

ANNA M. BALAGUER

Medalles de porcellana policroma i argent. Diferents formes i mides 46. a/ N.S.D. MONTSERRATE, gravat en el metall que envolta la porcellana policroma amb la Verge. r/ Llegenda com a l anvers i figura d un sant en la porcellana policroma.

Tot és envoltat per un treballat marc de plata calada de principi del s. XVIII o finals del XVII. Mides: 44 ´ 33 mm Materials: porcellana i AR Pes: 12,1 g Referència: Inèdita 47. a/ Mare de Déu de Montserrat amb la corona mexicana i segons la representació habitual. Característic mantell blau i vestit rosat. r/ Emblema del Sagrat Cor. Tot envoltat de marc de plata trenat.

Mides: 33 ´ 38 mm, forma ovalada. Materials: porcellana i AR Pes: Referència: Nigra Sum. 51.19. Mateix exemplar. No il·lustrat al revers.

48. a/ Similar a l anterior. r/ Llis.

Tot envoltat de marc de plata trenat..

Mides: 30 ´ 38 mm, forma ovalada. Materials: porcellana i AR Pes: Referència: Inèdita 49. a/ Similar a les anteriors però més reduït i simplificat. r/ Bisbe màrtir.

Tot envoltat de marc de filigrana de plata i ornat amb perletes i cristalls penjant.

Mides: 44 ´ 45 mm (sense els penjolls) Materials: porcellana i AR Pes: Referència: Nigra Sum 51.20, mateix exemplar. No il·lustra revers.

MEDALLES DEL TRÀNSIT DEL SEGLE XVIII A LES PRIMERES DÈCADES DEL SEGLE XIX Anella travessera o plana. Forma ovalada mida mitjana-petita.

Aspecte encara globular 50.- a/ N.S DE MONSERRAT. Mare de Déu representada de la forma habitual, però sense respatller i d un estil una mica diferent que ja augura el de les representacions que vénen a continuació. Orla lineal, corona mexicana. r/ CRUX. S P - BENED. Sant Benet dret com habitualment amb escut a la dreta. Orla lineal.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX Mides: 20 ´ 17 mm Referència: Inèdita

Metall: AR

197

Pes: 3,2 g

51. Com a l anterior, també amb corona mexicana, però anella plana i orla trenada.

Mides: 20 ´ 17 mm Metall: llautó Pes: 4,3 g Referència: Inèdita 52.- a/ N S D MONSERRATE, també amb corona mexicana i com a l anterior anella i orles trenades. r/ CRUX - S.P. BENED. Sant Benet com la núm. 50, però escut a l esquerra.

Orla trenada.

Mides: 20 x17 mm Metall: llautó Pes: 3,18 g Referència: Inèdita 53.- a/ (Llegenda no llegible). Mare de Déu similar a l anterior, però sense orla. r/ (CRUX S) P. - BENED. Sant Benet dret entre la mitra i el pelicà, sense escut ni orla.

Mides: 20 ´ 17 mm Metall: fosa de plom Pes: 2 g Referència: Inèdita Anella plana. Forma ovalada. Tres mides de mitjana-petita a més petita.

Aspecte més aplanat. Encara corona mexicana.

54. a/ (Serra) N.S. DE MONSERRAT. Mare de Déu amb corona mexicana que acaba amb 8 o més perles, monestir i muntanyes en disposició similar a les anteriors, però d estil peculiar evolucionat a partir de la núm. 50. Orla lineal r/ S. PATER - BENEDIC . Sant Benet dret amb escut a la dreta. Orla lineal.

Mides: 22 ´ 19 mm Metall: AR Pes: 2,95 g Referència: Inèdita 55. Igual que l anterior, però de llautó.

Mides: 22 ´ 19 mm Metall: llautó Referència: Inèdita

Pes: 2, 4 g

56. a/ Similar a l anterior, però la corona mexicana acaba amb 5 florons. r/ Com l anterior.

Mides: 22 ´ 18 mm Metall: AR Pes: 3 g

198

ANNA M. BALAGUER

57. Com la 56, però de coure.

Mides: 22 ´ 18 mm Metall: coure Referència: Inèdita

Pes: 2, 1 g

58. a/ (Serra) N.S. DE MONTSERRAT i corona de 6 florons, la resta com a la 54. r/ S. BENITO - FUNDADOR. Sant Benet com a la 54.

Mides: 22 ´ 19 mm Metall: AR Pes: 2,95 g Referència: Inèdita 59. Tot com a l anterior, però amb corona de 5 florons i de llautó.

Mides: 22 ´ 19 mm Metall: llautó Pes: 2, 4 g 60. a/ N.S. DE MONSERRAT. I corona de 6 florons. r/ Creu de Sant Benet.

60.1 N.S.D. MONSERRAT i corona acabada en 5 perles.

Mides: 17 ´ 14 mm Metall: AR Pes: 1,4 g Referència: Inèdites 61. Com la núm. 60, però de llautó.

61.1 com la 60, però la corona acaba amb 5 florons i és de llautó.

Mides: 17 x14 mm Metall: llautó Pes: 1,25 g Referència: Inèdita 62. Com la núm. 60, però la corona acaba amb 6 perles. També de plata i més petita.

Mides: 15 ´ 12 mm Metall: AR Pes: 0,68 g Referència: Inèdita La corona ja no sembla representar la mexicana 63. Tot com la 54, però la corona és convencional de tres puntes.

Mides: 22 ´ 19 mm Metall: AR Pes: 2,75 g Referència: Inèdita 64. a/ N.S. DE MONTSERRAT i corona convencional en forma de cúpula que es recull per dalt amb un petit globus acabat en creu. r/ Creu de Sant Benet.

Mides: 17 ´ 14 mm Metall: AR Pes: 1,45 g Referència: Inèdita

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

199

200

ANNA M. BALAGUER

Amb marc i protector de vidre 65. a/ N.S. DE MONSERRAT, corona de cúpula com la 64. r/ Creu de Sant Benet.

Medalla d estil similar a les anteriors, però amb marc de plata formant volutes i protector de vidre a l anvers i al revers.

Mides: 10 ´ 7 mm la medalleta, 17 ´ 13 mm amb el marc. Metall: daurada la medalla, el marc de plata Pes: 1, 5 g Referència: Inèdita.

66. Similar anterior, però platejada, una mica més gran i envoltada de marc de llautó ornat de pedretes de color turquesa.

Mides: 12 ´ 8 mm, la medalla i 23 ´ 18 mm amb el marc. Metall: platejada i llautó Pes: 3,1 g Referència: Inèdita Peça d enllaç de rosari 67. Té la forma d un monograma coronat de Maria, calat i ornat. Al mig s hi dibuixa un medallonet amb una representació de la Mare de Déu de Montserrat de l estil i l època de les que hem descrit des del núm. 54 al 66. r/ llis.

Mides 10 ´ 6 mm el medalló i 31 ´ 19 mm tota la peça Metall: AR Pes: 2,7 g Referència: Inèdita MEDALLES DE MITJAN SEGLE XIX (C. 1830-1860) Corona convencional de cúpula recollida en globus. Execució diferent.

Aspecte encara més pla Formes ovalades.

68. a/ N.D. DE MONSERRAT. Mare de Déu en la posició i amb els elements habituals, però amb corona de cúpula recollida en globus i una execució artística del conjunt que s aparta decididament de les anteriors, on hi trobem encara reminiscències del XVIII. Les muntanyes són de forma apaïsada. r/ Creu de Sant Benet.

Mides: 22 ´ 18 mm Metall: llautó Pes: 2,7 g Referència: Inèdita

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

201

69. a/ Similar a l anterior. r/ NUESTRA SEÑORA DEL PILAR DE ZARAGOZA. Mare de Déu del Pilar.

Mides: 22 ´ 18 mm Metall: AR Pes: 1,5 g Referència: Inèdita 70. a/ Nª Sª DE MONTSERRAT. Similar a l anterior. r/ SAN JOSE MODELO DE PUREZA RUEGA POR NOSOTROS. Sant Josep.

Mides: 17 ´ 13 mm Metall: llautó Pes: 0,90 g Referència: Inèdita 71. a/ N.S. D. MONSERRATE. Composició com l anterior, però d un altre estil i amb conjunt de muntanyes afuat. El Nen dret va un. r/ CRUX - S.P. BENED. Sant Benet dret amb l escut a l esquerra.

Mides: 22 ´ 18 mm Metall: llautó Pes: 2,1 g Referència: Inèdita 72. a/ N.S. D. MONSERRATE. Composició amb tendència afuada com l anterior, però les muntanyes són menys vistents i a cada banda del cap de la Verge sobresurten els dos extrems del tron. El Nen també està dret i un. r/ FILI PRAEBE COR TUUM. Esperit Sant en forma de colom i Sagrats cors de Jesús i Maria. A l exerg ROMA. Mides: 22 ´ 18 mm Metall: llautó Pes: 2,45 g Referència: Inèdita 73. a/ Tot com a l anterior, però fet d una altra mà. r/ CORAZONES DE JESUS Y DE MARIA. Cors de Jesús i Maria.

Mides: 22 ´ 18 mm Metall: llautó Pes: 2 g Referència: Inèdita 74. a/ Com a l anterior. r/ SAN BENITO, però hi ha clarament representat un Sant Lluís Gonzaga que amanyaga una creu.

Mides: 22 ´ 18 mm Metall: llautó Pes: 1,8 g Referència: Inèdita 75. a/ Tipus i estil similar a la núm. 72, però els turons semblen un matoll al costat esquerra i l edifici a la dreta, al darrera respatller molt vistent. r/ Creu de Sant Benet.

202

ANNA M. BALAGUER 75.1 L anvers com la núm. 75, però el revers com el del núm. 73 i amb la diferència que a la llegenda hi diu ROMA. Mides: 17 ´ 15 mm Metall: llautó Pes: 0,90 g.

Referència: Inèdites

Medalles de paper protecció de vidre i marc metàl·lic Formes ovalades i rodones.

76. a/ RECUERDO DE Nª Sª DE MONTSERRAT. Gravat policromat a mà que representa la Mare de Déu de Montserrat amb mantell blau i vestit rosat, porta corona mexicana i globus amb lliri. Al fons paisatge i cel, però no turons montserratins. Muntat en un marc de llautó llis. r/ llis Mides: 47 ´ 37 mm Materials: llautó, paper i vidre Referència: Inèdita 77. a/ Sense llegenda. Mare de Déu de Montserrat amb roba folgada i corona convencional de tres puntes. Al fons la muntanya i el monestir. r/ Representació d una santa amb atributs reials, corona i mantell d ermini, que toca l arpa.

Gravat en blanc i negre damunt de paper i muntat en un marc fet de filferro trenat, treball molt característic d ús molt extès per a aquest fi.

Mides: 40 ´ 35 mm Materials: paper, vidre i filferro 77.1 Igual, però r/ Santa amb hàbit, corona d espines i creu Mides: 35 ´ 30 mm Referència: Inèdites 78. a/ Similar l anterior. La Mare de Déu porta una corona de cúpula que es recull amb un globus acabat en creu. A la dreta del monestir, al fons muntanyes. r/ Inmaculada Concepció.

Mides:43 ´ 48 mm Materials: paper, vidre i filferro Referència: Inèdita 79. a/ Similar a l anterior, diferent execució i més petita. r/ Sant amb mitra i llibre a la mà que pot ésser Sant Benet.

Mides: 30 mm Materials: paper, vidre i filferro

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

203

204

ANNA M. BALAGUER

80. a/ Similar a l anterior, de diferent execució. r/ CRUX S P - BENEDICTI, Sant Benet dret.

Mides: 33 mm Materials: paper, vidre i filferro 81. a/ Similar a l anterior, de diferent execució. r/ Crist porta la creu camí del Calvari.

Mides: 34 ´ 28 mm Materials: paper, vidre i filferro MEDALLES DEL TERCER QUART DEL SEGLE XIX C. 1860-1880 Primera sèrie de vestidura cònica. Formats i composicions amb reminiscències de les medalles del trànsit del segle XVIII al XIX Formes ovalades 82. a/ N. D. DE MONSERAT. Mare de Déu amb vestit cònic, a la dreta el monestir al fons muntanyes. Tot plegat d un estil gairebé naïf. r/ CORAZONES DE JESUS Y DE MARIA, Cors de Jesús i Maria amb l Esperit Sant en forma de colom a dalt. A l exerg: ROMA. Similar a la núm. 72.

Mides: 24 ´ 18 mm Metall: llautó Pes: 1,77 g Referència: Inèdita 83. a/ Nª Sª de MONSERRAT. Mare de Déu amb vestit cònic i corona de cúpula, monestir a la dreta i muntanyes al fons. r/ S. PATER - BENEDIC. Sant Benet dret amb escut a la dreta i pelicà a l esquerra.

Mides: 33 ´ 27 mm Metall: llautó Pes: 14,8 g 84. a/ N.S. DE MONTSERRAT. Mare de Déu amb vestit cònic i corona com l anterior. Al fons muntanyes. r/ SAN BENITO FUNDADOR. San Benet dret entre la mitra i el pelicà Mides: 12 ´ 10 mm Metall: AR Pes: 0,4 g 85. Com l anterior, però platejada.

Pes: 0,35 g

86. Com l anterior, però de coure.

Referència: Inèdites

Pes: 0,3 g

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

205

206

ANNA M. BALAGUER

87. a/ N.S. DE MONSERRAT. Mare de Déu amb vestit cònic i amb una corona que recorda encara la mexicana. A la dreta monestir, al fons muntanyes. r/ Creu de Sant Benet.

Mides: 16 ´ 12,5 mm Metall: AR Pes. 0,87 g 87.1 a/ (Estrella) N.S. de MONTSERRAT, com l anterior, però corona de cúpula.

Mides: 18 ´ 14 mm Metall: AR Pes: 88. Com la 87, però daurada i entre dos vidres de protecció Mides: 16 ´ 12,5 mm Metall: AR daurat ?

Referència: Inèdites 89. a/ N.S.DE MONTSERRAT. Mare de Déu amb vestit cònic i composició similar a les 87-88, però la corona representa clarament la que li regalà l Ajuntament de Barcelona l any 1824. r/ Creu de Sant Benet.

89.1 Tot com a l anterior 89, però la corona sense aurèola i una estrella al principi i al final de la llegenda de l anvers.

Mides: 18 ´ 15 mm Metall: AR Pes: 1, 3 g Referència: Inèdites 90. a/ N.S. DE - MONTSERRAT. Similar a les anteriors, però la corona és tipus convencional acabada en tres puntes i el vestit molt ornat vol representar el que li regalà Isabel II. r/ S. BENITO FUNDADOR. Sant Benet dret amb escut a la dreta.

Mides: 18 ´ 14 mm Metall: AR Pes: 1, 3 g 91. a/ (Dues estrelletes de 6 puntes) N. S. DE. MONTSERRAT. Mateix tipus que l anterior. r/ (Estrella) S. BENITO - FUNDADOR (estrella). Com a l anterior.

Mides: 15 ´ 12 mm Metall: AR Pes: 0, 6 g Referència: Inèdites Peces d enllaç de rosari 92. Té la forma d un monograma de Maria coronat i ornat amb garlandes de flors.

Tot ell és calat i al mig s hi dibuixa un medallonet ovalat amb la Mare de Déu amb vestidures en forma de con similar a les de les medalles núm. 84-91.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

207

208

ANNA M. BALAGUER Mides: 13 ´ 5 mm el medalló, 27 ´ 27 mm tota la peça Metall: AR

Pes: 3,1 g

92.1 Similar, però més petit.

92.2 Mides: 12 ´ 4 el medalló, 20 ´ 20 mm, tota la peça. Metall:AR Pes: 1,35 g Referència: Inèdites Medalles policromes damunt de nacre amb marc de plata i protecció de vidre 93. a/ Mare de Déu amb vestit cònic i coronada amb la corona que li regalà l Ajuntament de Barcelona l any 1824. La part del mantell que cobreix del cap a les espatlles és blau i la resta de la capa és blanca amb ribets daurats i rosats. El vestit del nen és rosat amb ribets daurats. La Verge està dreta damunt d unes roques. Al fons no hi han muntanyes per deixar lluir la base de nacre. Orla lineal daurada i negre. Tot pintat a mà. r/ Sant Benet dret amb escut a l esquerra. Orla com l anvers.

Tot muntat en marc de plata i protegit per vidres. N hi ha que formen un medalló que s obre pel mig per guardar-hi alguna relíquia o record personal, generalment un cabell d una persona estimada.

Mides: 30 mm Materials: nacre, vidre i plata 94. a/ Com a l anterior, però sense els roquissars. També de nacre pintat a mà. r/ Escut de Sant Benet de metall daurat.

Aquesta peça té la forma d un petit reliquiari ovalat muntat en plata i protegit per vidrets.

Mides: 16 ´ 12 mm Materials: nacre, vidre i plata 95. a/ Similar a l anterior, també sobre nacre i amb protecció de vidre. r/ Escut de Sant Benet pintat sobre base de paper o cartró i de color blau.

Protecció de vidre.

Tot en marc de filigrana de plata formant una bonica medalla vuitcentista, de forma ametllada.

Mides: 28 ´ 15 mm Materials: nacre, vidre i plata Segona sèrie de vestidura cònica: la Verge vesteix l estola bizantina i la muntanya és representada d una forma peculiar (el cim més alt és tort).

Emeses a partir del 1860

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

209

Formes ovalades 96. a/ (Serra) N. S. DE MONTSERRAT +. La Mare de Déu porta la corona amb què l obsequià la ciutat de Barcelona l any 1824 i l estola bizantina que li oferí el duc de Solferino el 1860. L escolania amb instruments musicals envolta la Verge i no s hi representa el monestir. La muntanya pren una forma més compacta en què gairebé no es destaquen els turons individualitzats, com és més habitual. Sobresurten, però, tres cims principals, el del mig és el més alt i és una mica tort, en forma de barretina doblegada. r/ S. BENITO - FUNDADOR. Sant Benet dret amb l escut a la dreta.

Mides: 33 ´ 28 mm Materials: llautó Pes: 12, 2 g 97. Tot com l anterior, però la creueta del final de la llegenda de l anvers és el principi, entre la serra i la primera lletra. No hi ha l escolania.

Mides: 22 ´ 18 mm Materials: llautó Pes: 2, 6 g 98. a/ Com la 97, però la creueta al principi i al final de la llegenda. r/ (Creueta) S.P. - BENEDICTI (creueta). Sant Benet dret sense escut, als seus peus el pelicà a l esquerra i la mitra a la dreta.

Mides: 20 ´ 13 mm Metall: alumini Pes: 0,75 g 99. a/ Com la 98. r/ Ste ANNE MERE DE MARIE PRIEZ POUR N. Santa Anna asseguda alliçona la Verge. A l exerg una creueta.

Mides: 20 ´ 13 mm Metall: llautó Pes: 1,7 g 100. a/ (Serra) Nª. Sª. DE MONTSERRAT, sense escolania com la núm. 97-99, però l escena de la Verge i la muntanya no ocupa tot el camp i deixa un curt espai lliure fins a la vora, amb creueta a baix. r/ Com la núm. 96.

Mides: 23 ´ 20 mm Metall: llautó Pes: 3,2 g 101. a/ NTRA SRA MONTSERRAT. Com l anterior. r/ Tot com l anterior, però Sant Benet sense escut com la núm. 98, però la creueta a sota.

Mides: 18 ´ 15 mm Metall: llautó Pes: 1,5 g 102. Tot com la 101, però r/CRUX S.P. - BENEDICTI.

210

ANNA M. BALAGUER

103. a/ NUESTRA SENORA DE MONTSERRAT. Com la núm. 100. r/ Creu de Sant Benet.

103.1 r/ CRUX S.P. - BENEDICTI, Sant Benet com la 101.

Mides: 17,5 ´ 14,5 mm Metall: llautó Pes: 1,32 g 104. Tot com la núm. 101, però d alumini i r/amb creueta al principi i final de la llegenda.

Mides: 17 ´ 13 mm Metall: alumini Pes: 0,35 g Formes rodones.

105. a/ Com l anterior. r/ S. BENITO-FUNDADOR, Sant Benet amb escut a la dreta.

Mides: 21,5 mm Metall: llautó platejat Pes: 7,5 g 105.1 Tot igual, però de llautó.

106. a/ Com la núm. 101, però estrelleta al principi i al final de la llegenda. r/ Com la 102.

Mides: 12 mm Metall: AR Pes: Forma rodona. Camp d erminis. Elements neogòtics.

107. a/ (Serra) NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT, entre dues línies de punts. La Mare de Déu envoltada per l escolania com a la núm. 96, però el camp que queda lliure per damunt de la muntanya és de petits erminis. r/ SAN BENITO FUNDADOR, entre dues línies de punts. Sant Benet dret amb escut a la dreta damunt de camp d erminis, tot encerclat amb una orla lobulada de gust neogòtic.

Mides: 35 mm Metall: llautó Pes: 17 g Formes ametllades. Camp d erminis. Elements neogòtics.

108. a/ (Creueta) NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT (creueta) entre dues línies de punts. La Mare de Déu representada amb la serra a l esquerra i amb les mateixes característiques que l anterior, però sense escolania. Tot damunt d un camp d erminis tancat per una orla lobulada de gust neogòtic. r/ + S.BENITO FUNDADOR+ Sant Benet entre el pelicà i la mitra, sense escut. Tot en un camp d erminis de forma similar a l anvers.

Mides: 35 ´ 21 mm Metall: AR Pes: 4,8 g

212

ANNA M. BALAGUER

109.-Tot com l anterior.

Mides: 25 ´ 12

Metall: AR

Pes: 1,3 g

110. a/ +NUESTRA SENORA+ - +DE MONTSERRAT+, la resta com la 108, però sense la serra a l esquerra. r/ Com les 108-109.

Mides: 30 ´ 16 mm

Metall: AR

Pes: 2,7 g

Formes rodones. Elements neogòtics.

111. a/ NUESTRA S. DE MONTSERRAT . Mare de Déu amb la corona de la ciutat de Barcelona i vestits acampanats en un camp completament llis, sense muntanyes ni cap altre element. Tot en orla de 10 lòbuls regulars. r/ + S. BENITO FUNDADOR + .... Sant Benet dret sense cap altre element.

Orla com a l anvers.

Mides: 13 mm Metall: AR Pes: 112. a/ N S DE MONTSERRAT, resseguint una orla de 4 lòbuls. Mare de Déu similar a l anterior, però d art rústec, com si fos una imitació de l anterior. r/ Sant Benet dret entre la mitra i el pelicà, en orla com la de l anvers. Art força rústec.

Mides: 13 mm Metall: AR Pes: MEDALLES DEL MIL·LENARI (1880) I DE LA CORONACIÓ (1881) DE CARÀCTER COMMEMORATIU I NO DEVOCIONAL 113. a/ Mare de Déu amb vestits cònics i corona que li regalà la ciutat de Barcelona. Al fons muntanyes, a la dreta el monestir. r/ PRIMER MILENARIO (estrella) 1880 (estrella). Al centre: (estrella) 25 (estrella) ABRIL. Mides: 23 mm Metall: AR Pes: Referència: Forasté, AN, 24, p. 192-193, núm. 3 114. a/ (3 estrelles) AUSILIO DE LOS CRISTIANOS (3 estrellas) ROGAD POR NOSOTROS. Mare de Déu envoltada de 6 àngels asseguda en un tron i amb vestidures folgades a l estil del s. XVIII, porta una corona amb aurèola de 12 estels, que sembla reproduir la que li oferí la ciutat de Barcelona, tot plegat damunt d un gran núvol i envoltat de raigs. A sota firma de l artista: P. VIDAL. BARNA.

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

213

214

ANNA M. BALAGUER r/ MEDALLA/CONMEMORIATIVA/A LOS MIL AÑOS/DEL DESCUBRIMIENTO/DE LA/VIRGEN DE MONTSERRAT/ EN LA/SANTA CUEVA/AÑO 1880 Mides: 53 mm Metall: AR Pes: 114.1 Igual que la 114, però de llautó daurat.

Pes: 69,5 g

114.2 Igual que la 114, però de coure. Pes: Referència: VQR 14.405 115. Patró de medalla amb els mateixos tipus de l anvers de la núm. 114, però la Verge porta el vestit cònic i per tant està dreta i no asseguda en el seu tron damunt de la grossa nuvolada. Es tracta possiblement d un primer projecte de l anterior, ja que la composició és pràcticament idèntica. Les mides (38 mm) del camp central sense l orla de llegenda coincideixen amb les de la núm.

114. No signada.

Mides: 38 mm Metall: llautó 116. a/ SANCTA MARIA - ORA PRO NOBIS. Mare de Déu asseguda en el seu tron amb robes folgades i camp llis. Tot en orla lobulada i exterior línial. r/ +.PRO.CONMEMORAT.MILLEN.INVENT.MIRIFIC.IMAG.V.M. MONT-SERRAT.VIII.KAL.MAII. AN.MDCCCLXXX. Escut de l Abadia de Montserrat.

A sota signatura de l artista: P. VIDAL. BARNA. Mides: 29 mm Metall: AR Pes: 116.1 Igual que la 116, però daurada.

Pes: 10,5 g

116.2 Igual que la 116, però platejada.

Pes: 10,2 g

116.3 Igual que la 116, però de coure.

Referència: VQR 14.404

Pes: 10 g

117. a/ SANTA IMAGEN DE Nª Sª DE MONTSERRAT . Mare de Déu amb vestit cònic envoltada de núvols i sense muntanya damunt d un pedestal amb l escut de Montserrat. Porta la corona de la coronació canònica de l any 1881. Firma C. P. a baix a la dreta. r/ PATRONA DE CATALUÑA. ROGAD POR NOSOTROS. Muntanya de Montserrat, amb dos àngels que serren turons.

Mides: 30 mm (porta anella) Metall: llautó platejat Pes: 12,7 g

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

215

MEDALLES ENTRE 1881 I LA FI DEL SEGLE XIX Tercera sèrie de vestidura cònica: la Verge porta la corona de la coronació (1881), però amb una factura que recorda les de la primera sèrie Formes ovalades.

118. a/ VIVA MARIA VIVA EL ROSARIO. Mare de Déu de Montserrat amb la corona nova, a la dreta monestir, al fons muntanyes i a sota un rosari. r/ ROMERIA DE MOYA Y COMARCA AÑO 1883. Santa Magdalena.

Mides: 24 ´ 18 mm Metall: llautó Pes: 2,2 g 119. a/ (Estrella) Nª S DE MONTSERRAT (estrella). Mare de Déu amb la nova corona, la muntanya al fons i el monestir a la dreta. r/ +-Sn BENITO + FUNDADOR + . Sant Benet dret amb un escut a la dreta.

Mides: 23 ´ 20 mm Metall: AR Pes: 2,6 g 120. a/ NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT. Similar a l anterior, però a sota estrelleta de 5 puntes. r/ S. BENITO FUNDADOR. Com l anterior.

Mides: 17 ´ 14 mm Metall: AR Pes: 1, 3 g 121. a/ N B DE MONTSERRAT . Similar a l anterior. r/ Tot com l anterior, però estrelleta de 5 puntes al principi i final de la llegenda.

Mides: 16 ´ 22 mm Metall: AR Pes: 0,7 g 122. a/ Nª Sª DE MONTSERRAT. Mare de Déu amb la nova corona i envoltada tota ella de raigs, als seus peus escolania amb instruments musicals. Al fons la muntanya en forma de massís compacte i el cim més alt arrodonit. r/ SAN BENITO FUNDADOR. Sant Benet, a la dreta el pelicà, a l esquerra la mitra.

Mides: 24,5 ´ 29 mm Metall: llautó Pes: 123. Tot com l anterior, però raigs només al voltant de la corona.

Mides: 22 ´ 18 mm Metall: calamina platejada Pes: 124. Tot com l anterior, però r/ creu de Sant Benet.

Mides: 14 ´ 11 mm Metall: 14x12 mm

Pes: 0,8 g

216

ANNA M. BALAGUER

Quarta sèrie de vestidura cònica: amb la corona nova del 1881 i factura i formats diversos que recorden els de la segona sèrie Forma rectangular d extrems corbats.

125.-a/ NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT. Composició de la Verge envoltada de raigs, de la muntanya i de l escolania com la núm. 122. Orles lineals i de punts. r/ (Estrella 5 puntes) SANT BENITO FUNDADOR (estrella 5 puntes). San Benet dret entre mitra i pelicà. Orles similars a/.

Mides: 30 ´ 22 mm Metall: calamina platejada Pes: 10,5 g 126. Similar a l anterior, de mida inferior i metall diferent.

Mides: 23 ´ 16 mm Metall: llautó Pes: 126.1 Mides: 23,5 ´ 17 Metall: coure Pes: Orles només lineals, d estil i factura de menys qualitat.

126.2 Tot com la 126, però la corona una mica diferent i mides una mica més reduïdes.

Mides: 22 ´ 16 mm Metall: llautó 126.3 Com la 126. Mides: 12,5 ´ 18,5 mm

Pes: -

127. Similar a la 125, però raigs només al voltant de la corona.

Mides: 22 ´ 16 mm Metall: AR Pes: 1,4 g 127.1 Tot com la 127, però sense raigs.

127.2 Tot com la 127, però més petita.

Mides: 20 ´ 13 mm.

Metall: AR Pes: 0,85 g 127.3 Com l anterior. Mides: 16 ´ 11 mm Metall: AR Pes: 0,75 g 127.4 Com l anterior. Mides: 22 ´ 16 mm Metall: llautó platejat Pes: 2,34 g 127.5 Com l anterior. Mides: 22x16 mm Metall: llautó Pes: 2,2 g 128. a/ N.D.MONTSERRAT. Mare de Déu sense escolania i damunt de pedestal amb serra montserratina, tot d estil força rústec. r/ CRUX SANC - PATRIS-BENEDIC. Sant Benet dret similar a la 125.

Mides: 13 ´ 9 mm Metall: llautó platejat Pes: 0,55 g Forma ametllada de la que sobresurten 4 puntes

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

217

218

ANNA M. BALAGUER

129. Llegendes i tipus similars a la 127.

Mides: 25 ´ 14 Metall: AR 129.1 Tot igual.

Metall: llautó platejat

Pes: 1,15 g Pes: 1,6 g

Forma rodona 130. Tot similar a la 127.1, però rodona i la figura de Sant Benet al revers en un camp d erminis.

Mides: 20 mm Metall: AR Pes: 2,55 g Forma ametllada 131. a/ Camp distribuït amb doble finestral gòtic amb petit rosetó a dalt dintre del qual es llegeix: N S MONTSERRAT. Al finestral esquerre hi ha la Mare de Déu sense escolania, la muntanya al fons i un camp d estels. Al finestral dret Sant Benet dret en un camp d erminis. A baix escut de Catalunya rodó. r/ Creu de Sant Benet en orla lobulada amb un cap d angelet a cadascun.

Mides: 27 ´ 17 mm Metall: AR Pes: 1,8 g Forma estrellada 132. a/ NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT Mare de Déu sense escolania, el monestir a la dreta i la muntanya al fons. r/ SAN BENITO FUNDADOR. Sant Benet dret en un camp d erminis.

Mides: 23 ´ 16 mm Metall: llautó Pes: 1,33 g Forma lobulada 133. a/ Nª Sª DE MONTSERRAT ROGAD POR NOSOTROS. Mare de Déu d estil força rústec i les muntanyes que semblen llàgrimes o pluja, a sota una serra i més avall la signatura JTD en petit cairó. r/ Creu de Sant Benet.

Mides: 17 ´ 14 mm Metall: llautó Pes: 0,85 g Forma rodona 134.-a/ NTRA S DE - MONTSERRAT Mare de Déu similar a la del núm. 111, però amb la corona nova i una orla allargassada d angles i arcs. r/ S. BENITO - FUNDADOR. Sant Benet dret amb caputxa i bàcul. Orla com la de l anvers.

Mides: 13 Metall: AR Pes: 0,75 g

LA MEDALLÍSTICA MONTSERRATINA DELS SEGLES XVIII-XIX

219

220

ANNA M. BALAGUER

MEDALLES DE CARÀCTER COMMEMORATIU NO DEVOCIONAL (1896) Forma rodona 135. a/ Mateix anvers que la medalla del mil·lenari, núm. 116. r/ RECORD DE LA ROMERIA DE L APOSTOLAT CATALÀ A MONTSERRAT (estrella) 11 OCTUBRE 1896 (estrella). Cara de Crist amb corona d espines.

Mides: 29 mm Metall: platejada Pes: 12 g 135.1 Igual a la 135, però de coure.

Pes: 11,8 g

Documentació de medalles (III): Pi i Margall M. CRUSAFONT I SABATER Ben sovint les dificultats per a poder documentar correctament una medalla sorgeixen de la mateixa peça. És imperdonable que, en una medalla que vol ésser commemorativa, hi manqui l any i/o el lloc de la seva encunyació i l explicació breu, però clara, del motiu pel qual fou emesa. Aquestes mancances són, però, malauradament molt freqüents.

La medalla que volem comentar té el mèrit de la seva vàlua artística, ja que fou obrada pel notable escultor Miquel Blay, però no deixa en gaire bon lloc els seus dissenyadors, ja que manquen els tres elements bàsics que hem assenyalat. Vegem-ne la descripció: Medalla d aram o plata, amb anella. a/ 1824 - FRANCISCO PI I MARGALL-1901 Efígie mirant a la dreta, llorer a sota i signatura d en Miquel Blay. r/ (sense llegenda) Monument amb columnes i figures.

Pes: 26,7g (AE) Æ: 37 mm Làmina núm. 1 i 2 (ampliat) L observació de la peça ens diu ben poques coses, i la llegenda ens pot fer dubtar, fins i tot, de si fou obrada o no a Catalunya. Pel que fa a la data, podríem creure que fou obrada el 1901, i el monument pot resultar una incògnita. Afortunadament, es tracta d una peça que al·ludeix a uns fets força coneguts i que afecten Barcelona, ciutat lògicament prou ben estudiada i documentada, de manera que aviat podrem aclarir aquestes incògnites. Tenim la sort, a més, de disposar d un opuscle en el que es fa al·lusió a la medalla i a la raó de la seva emissió directament.1 1. Barcelona-Pi y Margall, Barcelona, 1917. Opuscle editat poc després de finals de març de 1917 (data que ens dóna el tancament de les xifres de la subscripció popular) amb l objectiu de recollir cabals per a completar el cost de l obra, a més del que es preveia obtenir dels donatius posteriors i les vendes de medalles i postals.

222

M. CRUSAFONT I SABATER

DOCUMENTACIÓ DE MEDALLES (III): PI I MARGALL

223

L any 1917 una comissió que amaga els seus noms havia promogut una subscripció popular per a erigir un monument al gran polític republicà federal Francesc Pi i Margall, fill de Barcelona. Aquesta campanya culminava tot un seguit d iniciatives que havien començat l any 1907 en la construcció d un monument a la cruïlla de l avinguda Diagonal amb el passeig de Gràcia, és a dir, al mig del popular «cinc d oros». L Ajuntament havia aportat 10.000 pessetes per a la cimentació del monument i la comissió es proposava aplegar 300.000 pessetes més, que eren el cost previst per a un monument presidit pel bust del gran estadista, i voltat d unes columnes amb figures al·legòriques (làmina núm. 3 i 4), tot plegat obra també d en Miquel Blay. Per bé que el bust d en Pi i Margall ocupava la part central del monument, aquest apareixia coronat per una columna, damunt la qual hi havia un grup escultòric que representava «La Nació Federal guiada pel geni del Progrés», segons es pot llegir a l esmentat opuscle.

Per ajudar a recollir cabals, la comissió va decidir emetre una col·lecció de deu postals amb vistes del monument i els seus detalls, al preu d una pesseta el conjunt. L opuscle ens diu també que un altre recurs per recollir fons havia estat l edició d una «preciosa medalla artística» que reprodueix d anvers i de revers i que glosa així: «Refinada creació d en Miquel Blay. El millor record de la Diada Pi i Margall. Executada en els tallers Vallmitjana. La necessitat de conservar en lo possible les fineses exquisides del model ha obligat a donar a la medalla el diàmetre mínim de 37 milímetres. En un tamany més xic, les fineses del cisell d En Blay s haurien perdut y l obra admirable del artista hauria estat objecte d una profanació barroera. Preu de la medalla en metall: pts. 2,50. Mijensant encàrrec se n encunyaran en plata a pessetes 9.»

Com veiem, tot eren alabances al treball artístic d en Blay, en abrupte contrast amb el que passà després.

L opuscle, de finalitat propagandística, ens fa saber també el programa d actes del 29 d abril del 1917, «aniversari del natalici de Pi i Margall», amb desfilades, festes, vetllades i concerts. En editar-se l opuscle, la comissió havia pogut reunir ja gairebé 200.000 pessetes de les 300.000 pessetes necessàries. Tot semblava marxar, doncs, sens entrebancs.

De fet, amb aquestes informacions ja podem donar les dades bàsiques de la medalla: fou obrada a Barcelona l any 1917 amb motiu de les festes inaugurals del monument a Pi i Margall, essent l obra d en Miquel Blay tant la medalla com el monument i havent-se encunyat la medalla als tallers Vallmitjana de Barcelona.

Aquí podríem donar per acabada la nostra recerca, si no fos per les rocambolesques peripècies que van seguir a la iniciativa començada amb tant d entusiasme i que són dignes d esmentar.

Per començar, diguem que el monument no va existir mai i que la seva reconstrucció virtual a l opuscle, ocupant l esmentada cruïlla avinguda Diagonal/passeig de Gràcia (làmina núm. 3), mai va poder ésser vista per ningú. El dia de la

224

M. CRUSAFONT I SABATER

festa es devia posar la primera pedra del monument i després no s hi féu res, de manera que una publicació de dos anys més tard, el 1919,2 ens ofereix una imatge de l indret amb els característics fanals que en donaren el nom popular, i un espai buit al mig on, segons es diu «se levantará próximamente el monumento dedicado al ilustre estadista barcelonés, presidente que fué de la República Española, don Francisco Pi i Margall». Amb la mateixa «diligència» va actuar l Ajuntament de la ciutat en els anys següents, fins que l adveniment de la dictadura l any 1923, féu inviable una tan clara glorificació republicana.3 Quan l any 1930 es retornà sobre la qüestió, ja no interessà donar tant de relleu a en Pi i Margall, perquè ara dominaven republicans d altres tendències.

Però, per no haver d entrar en aquestes qüestions espinoses, carregaren els neulers a en Miquel Blay i es feren tota mena de crítiques al seu projecte des del punt de vista artístic. D aquesta manera, hom tingué l excusa per a convocar un nou concurs i poder convertir el monument en un homenatge a la República, deixant en segon terme a en Pi i Margall. El projecte, escollit el 1932, consistia en un obelisc coronat per una escultura que personificava la República i que fou realitzada per en Josep Viladomat. Al frontal de la base hom hi disposà un discret medalló de Pi i Margall, que féu l escultor Joan Pié. El nou monument, que com hem dit, tenia l escultura republicana al seu cim, fou inaugurat el 12 d abril del 1936 i tingué també la seva història. En acabar la Guerra Civil, l escultura del cim fou desmuntada i la placa d en Pi i Margall arrencada. El monolit persistí i als seus peus s hi posà l estàtua de la República que Frederic Marès havia presentat al concurs del 1932, convertida, però, en la personificació de la Victòria.

Al lloc on hi havia hagut el medalló d en Pi i Margall s hi posà un escut espanyol amb la simbologia franquista, i tot plegat resultà ésser el monument a la «victoria» del 1939.

Pel que fa al conjunt escultòric d en Miquel Blay, que pel que sembla ja era completament acabat, també tingué la seva petita història.

El bust d en Pi i Margall anà a raure al Museu d Història de la Ciutat i els grups escultòrics complementaris s instal·laren al Palau Reial de Pedralbes. Ignorem on i durant quant de temps existí aquesta nova instal·lació, però actualment no hi és o, almenys, no l hem sabut trobar. El monument, ara desproveït de l àliga i de l escut franquista i amb el seu obelisc mut i poc atractiu, segueix presidint una de les cruïlles més emblemàtiques de Barcelona. Certament, molt més goig hi faria el primitiu monument a en Pi i Margall i es repararien, a més, els injustos bandejaments a què es van sotmetre tant l estadista com l artista Miquel Blay.

2. Barcelona artística e industrial, Barcelona, 1919, p. 283.

3. Obtenim dades d Edmon VALLÈS, Imatges de la Catalunya Autònoma, Barcelona, 1978, per bé que hi ha alguns detalls que no ens encaixen. Així, Vallès parla d una inauguració i d una primera pedra el 19 de setembre del 1915 (p.

67), però això no concorda amb el que diu l opuscle. En qualsevol cas, aquests detalls no varien l essencial dels fets que relatem.

DOCUMENTACIÓ DE MEDALLES (III): PI I MARGALL

225

Troballes monetàries XVIII Troballa al municipi d Artés, (Bages) A. BOFARULL Número: AN-65 Lloc: Indeterminat, probablement al rodal d Artés (Bages) Tipus de troballa: Aïllada, casual Composició: 1 felús d al-Andalus de l emirat depenent, de l any 110 H/728 a.D. Localització: Data de la troballa: Dècada dels anys seixanta Circumstàncies de la troballa: Casual en camps de conreu d ubicació no determinada dintre del terme d Artés.

Descripció: a/ centre: marge: r/ centre marge:

No Déu si No Déu (Fou encunyat aqu)est felús al-Andalus l any 110) Mahoma (és) l enviat de Déu (sense llegenda)

228 Pes: 3,01 g

A. BOFARULL Æ: 16 mm

Referència: Frochoso, XIX, f, variant d encuny. Vives, 401

COMENTARI Les troballes de monedes àrabs no són massa freqüents a Catalunya, però tampoc pot dir-se que siguin excepcionals. El fet és que no sempre han estat recollides i publicades com caldria, tot i que avui compten amb un recull sistemàtic de l evidència disponible, un esforç que resulta certament útil.2 Repassant aquest recull ens adonem que no hi ha cap troballa de moneda de coure encunyada a al-Andalus similar a la que ara publiquem. És per tant una satisfacció poder donar a conèixer aquesta troballa que evidencia la circulació de la moneda andalusina als territoris que més endavant (vers l any 800) s incorporaren a l imperi carolingi i que després integraren l anomenada Catalunya Vella. És a dir que l aparició d aquesta moneda a Artés ha de formar part del circulant local d abans del 800 quan aquesta fèrtil vall formava part d al-Andalus.

Troballes de Palau-Sator M. CRUSAFONT I SABATER Nota preliminar: En una masia prop d aquest municipi s hi trobà, en reparar la boca d un pou, un grup de vuitanta-quatre monedes medievals i modernes. L anàlisi del grup revela que es pot separar un conjunt coherent, un petit tresoret i un conjunt inconnex que cal considerar una acumulació al llarg de molt de temps. El conjunt coherent té monedes d Alfons I, Pere I i de doblenc de Jaume I, el formen setanta-tres exemplars i constitueix la part principal de la troballa. El grup acumulatiu conté des d un diner de tern de Jaume I fins a una peça de billó i una altra d argent de Carles II i totalitza onze exemplars. Hom podria pensar si el diner de tern de Jaume I forma part també del tresoret. Al nostre entendre no se l hi ha d incloure perquè té un desgast més acusat que els diners de doblenc del mateix 1. FROCHOSO, R., Los feluses de al-Andalus, Madrid, 2001.

2. BALAGUER, A. M., «Troballes i circulació monetària: corpus de les troballes de moneda àrab a Catalunya», Acta Numismatica, núm. 20, 1990, p. 83-109.

TROBALLES MONETÀRIES

229

regnat. Essent d una emissió més tardana hauria d ésser, en canvi, el millor conservat. Per tant, és millor separar-lo i considerar-lo del grup acumulatiu. Sembla clar, doncs, que al lloc hi havia ja amagat el petit tresoret de vuitanta-quatre peces i que al llarg del temps s hi varen anar acumulant les altres peces. És fàcil que es produeixin pèrdues al costat d un pou, en fer el tragí d extreure l aigua. Estudiarem els conjunts separadament, ja que mostren orígens diferents.

Troballa de Palau-Sator I Número: AN-66 Lloc: Municipi de Palau-Sator (Baix Empordà) Tipus de troballa: Tresoret Composició: 3 peces de diners de billó de Barcelona d Alfons I. Ref. Crus-296 54 peces de diners de billó de Barcelona de Pere I. Ref. Crus-300 15 peces de diners de doblenc de Barcelona de Jaume I. Ref. Crus-304 1 peça d òbol de doblenc de Barcelona de Jaume I. Ref. Crus-305 Localització: Probablement dispers Data de la troballa: Dècada dels anys setanta Circumstàncies de la troballa: Casual, tal com hem explicat a la nota preliminar Descripció: No s observen variants en els tipus ni en les llegendes dels diferents grups de peces del tresoret i, per tant, els descriurem conjuntament. Totes les peces són reproduïdes a les làmines.

Tipus 1: Diner de billó de Barcelona d Alfons I (1162-1196) a/ BARQINO Creu sobre pal entre dos anells. r/ -CI-VI-RE-:X:- Creu equilateral que talla la llegenda. Ref. Crus-296.

Característiques dels exemplars: 1 (1,02 g/17,8 mm); 2 (0,99 g/18,5 mm); 3 (0,82 g/18,4 mm).

Tipus 2: Diner de billó de Barcelona de Pere I (1196-1213) a/ ·BARQINONA Creu interior amb botó central. r/ -PE-TR -RE-:X:- Creu equilateral que talla la llegenda amb anells als espais.

Ref. Crus-300.

Característiques dels exemplars: 4 (1,12 g/18,7 mm); 5 (0,79 g/18,3 mm); 6 (0,86 g/18,5 mm); 7 (1,07 g/18,6 mm); 8 (0,8 g/18,3 mm); 9 (0,62 g/15,5 mm); 10

230

M. CRUSAFONT I SABATER

(0,92 g/18 mm); 11 (1,01 g/19 mm); 12 (0,87 g/18,5 mm); 13 (0,87 g/18,4 mm); 14 (0,97 g/18,6 mm); 15 (0,88 g/18 mm); 16 (0,81 g/18,4 mm); 17 (1,01 g/19 mm); 18 (1 g/19,2 mm); 19 (0,92 g/19,2 mm); 20 (0,82 g/18,6 mm); 21 (0,7 g/18,5 mm); 22 (0,83 g/18,1 mm); 23 (0,81 g/19 mm); 24 (0,81 g/18,5 mm); 25 (0,93 g/18,2 mm); 26 (1,03 g/18 mm); 27 (1,13 g/19 mm); 28 (0,92 g/19,1 mm); 29 (0,93 g/18,3 mm); 30 (0,98 g/18,2 mm); 31 (0,94 g/18,8 mm); 32 (1,15 g/18,2 mm); 33 (0,99 g/19,2 mm); 34 (1,01 g/19,1 mm); 35 (0,83 g/19 mm); 36 (0,84 g/18,4 mm); 37 (1,05 g/17,4 mm); 38 (0,83 g/18,8 mm); 39 (1,04 g/18,7 mm); 40 (0,88 g/18,8 mm); 41 (1,09 g/19,3 mm); 42 (1,07 g/18,7 mm); 43 (1,01 g/18 mm); 44 (0,99 g/18,8 mm); 45 (0,78 g/18,5 mm); 46 (0,97 g/17,6 mm); 47 (0,92 g/19,6 mm); 48 (1,17 g/18,2 mm); 49 (0,93 g/19 mm); 50 (1,02 g/18 mm); 51 (0,78 g/19 mm); 52 (0,92 g/19 mm); 53 (1,08 g/18,5 mm); 54 (0,7 g/18,5 mm); 55 (0,92 g/18,2 mm); 56 (0,89 g/17,8 mm); 57 (0,78 g/18,5 mm).

Tipus 3: Diner de doblenc de Barcelona de Jaume I (1213-1276). a/ :BARQINO Escut d armes catalanes amb dos pals. r/ :IACOB REX Creu equilateral d extrems eixamplats. Ref. Crus-304.

Característiques dels exemplars: 58 (0,97 g/17,8 mm); 59 (0,91 g/17,4 mm); 60 (1,01 g/16,8 mm); 61 (0,87 g/19 mm); 62 (0,88 g/16,6 mm); 63 (0,89 g/17,4 mm); 64 (0,97 g/17,3 mm); 65 (0,96 g/17,5 mm); 66 (0,87 g/17,1 mm); 67 (0,89 g/18 mm); 68 (0,79 g/18 mm); 69 (0,9 g/17,4 mm); 70 (0,77 g/17,3 mm); 71 (1,15 g/17,4 mm); 72 (0,63 g, incompleta/17,2 mm).

Tipus 4: Òbol de doblenc de Barcelona de Jaume I (1213-1276). a/ i r/ Iguals que el diner, però de mida inferior. Ref. Crus-305.

Característiques dels exemplars: 73 (0,58 g/13,8 mm).

COMENTARIS La troballa ens permet, en primer lloc, establir el pes mitjà dels diners de Pere I amb una base prou sòlida, ja que prové de la pesada de 54 exemplars. També podem establir, encara que amb menys exemplars (14) el pes mitjà dels diners de doblenc de Jaume I. En un treball anterior havíem pogut obtenir el pes mitjà dels diners d Alfons I partint d una població de 60 exemplars. Les xifres són les següents: Regnat

Cronologia

Nombre

Pes mitjà

Extrems

Alfons I Pere I Jaume I (dobl.)

1162-1196 1196-1213 1213-1276

60 54 14

0,9664 g 0,9257 g 0,9164 g

0,72-1,10 g 0,62-1,17 g 0,77-1,15 g

TROBALLES MONETÀRIES

231

232

M. CRUSAFONT I SABATER

En realitat els diners dels tres regnats haurien de pesar el mateix. La talla havia d ésser de 18 sous el marc lligat o, el que és el mateix, 54 sous el marc de plata.

Pel que fa a la valoració, hom assignava als diners de quatern d Alfons I i Pere I un valor de 44 peces el marc i al doblenc de Jaume I, de llei meitat, de 88 sous el marc. Ja Grierson va fer veure que la valoració de 44 sous el marc és l oficial, mentre que la talla real havia d ésser la de 54 i que la diferència era el marge per a cobrir el cost de fabricació i el benefici reial.

Alguns cronicons ens expliquen, però, que les valoracions de mercat eren molt pitjors que les oficials. Per a un marc de plata hom no es conformava pas amb 44 sous d Alfons I, sinó que n exigia 51, ben a prop del valor que s establia com a talla real (54). Pel que fa als diners de Pere I, que en una primera emissió no fou billó veritable sinó aram emblanquit, la cotització féu una caiguda progressiva fins a arribar als 180 sous, havent-se iniciat les valoracions a 55 sous el marc. En la segona emissió, de bona llei, del 1212, la cotització de mercat es fixà en 64 sous el marc, bé que una altra font la valora a 63 sous. Pel que fa al doblenc, les informacions no són concordants.

Si partim d un marc de Barcelona de 234, 27 g i convertim els pesos de la taula anterior en talles obtindrem els valors següents: Regnat

Pes mitjà

Talla corresponent

Alfons I Pere I Jaume I (dobl.)

0,9664 0,9257 0,9164

60,6 63,26 63,91

Malgrat que potser caldria admetre un cert grau de desgast, encara que no gaire alt a la vista de la conservació de les peces, sembla clar que no es complien pas les talles establertes. I no ens referim pas a les xifres de valoració, que eren de 44 sous el marc, sinó a les efectives que havien d ésser de 54 sous el marc. I, a més, sembla que el pes es va anar fent més feble en els regnats successius. Per tant, la valoració de mercat de 51 sous per al diner quarternal d Alfons I és encara generosa perquè les peces s haurien d haver valorat a 60,6 sous el marc o, acceptant un petit grau de desgast, a 60. Pel que fa al diner de Pere I, és natural que la cotització dels diners emblanquits exigís l aportació de fins a 180 sous a canvi d un marc de plata perquè en les condicions en què es féu la moneda, el seu contingut d argent era ínfim. La segona emissió de Pere es cotitzà a 64 sous, quan el mercat estava ben escarmentat del frau anterior. Havíem comentat que semblava una taxació veritablement de càstig o de pèrdua de crèdit, però ara veiem que és ben a prop del valor intrínsec real, que no dóna pas menys de 63 sous el marc, apreciant igualment una petita proporció de desgast. La moneda de Pere I es cotitzà, doncs, per sota del valor intrínsec, però la diferència a la baixa és molt poca. Sí que és cert que no deixava, és clar, cap mena de marge per als

TROBALLES MONETÀRIES

233

234

M. CRUSAFONT I SABATER

costos i beneficis, marge que sí que havien concedit, malgrat la rebaixa de taxació, a la moneda d Alfons I. Pel que fa al doblenc de Jaume I, no tant sols rebaixava la llei a la meitat, sinó que llimava encara més la talla real, i arribava fins a prop dels 64 sous per marc.

Afegim-hi, encara, un canvi fraudulent de tres diners de doblenc per dos de quatern quan hauria d haver estat, en el millor els casos, de quatre a dos i entendrem immediatament el rebuig generalitzat de la nova moneda que va dur a l extrem d haver-la de retirar de circulació.

Tot plegat sembla demostrar que el mercat estava en disposició d admetre un marge de valor afegit, sempre que aquest fos moderat i sempre que no hi haguessin fraus. En aquest sentit, si en temps d Alfons s haguessin complert les talles legals i efectives previstes (44/54), probablement el mercat les hauria acceptat. Ja hem vist que en atorgar una taxació de 51 sous deixava encara un marge de 9 punts respecte al valor intrínsec. En canvi, fou molt més sever amb la moneda de Pere I, tot i que era poc més dolenta, a causa del frau de la primera emissió. I amb Jaume I el reequilibri monetari i la confiança amb la moneda no es pogué restablir fins que el sobirà retirà el diner de doblenc, féu el diner de tern i cedí a la ciutat de Barcelona la capacitat de controlar la qualitat de les fabricacions en endavant.

Es fa difícil calibrar si els sobirans varen obtenir realment beneficis amb aquestes manipulacions monetàries. Tot depèn de la capacitat coercitiva de què disposessin per a fer acceptar la moneda a la taxació oficial. Com que hi havia molts deutes acumulats, tant en el regnat de Pere I com en els primers anys de Jaume I, sembla probable que poguessin aprofitar un cert efecte sorpresa de llançament i que poguessin eixugar-los amb mala moneda sobrevalorada. D alguna manera, pogueren sortir del pas, a canvi d hipotecar el futur, la típica solució fàcil dels polítics.

Els més perjudicats serien els comerciants, que es trobaren entrebancats amb un numerari de baixa llei envaint el mercat i creant tota mena de dificultats per anivellar mercaderies i monedes en la incertesa de la seva veritable llei. Amb tot, els entrebancs momentanis varen abocar a solucions positives. Des de llavors, els síndics barcelonins varen vetllar gelosament les fabricacions monetàries i es pot dir que mai més hi varen haver desgavells d aquest gruix. Els comerciants varen obtenir, per aquesta via, una parcel·la molt important de poder polític en el camí que conduiria a un control compartit dels ressorts de l Estat.

La troballa ens aporta també una altra mena d informacions. D una banda, podem afirmar que no hi havia pas peces d aram emblanquit entre els 54 diners de Pere I. Això fa pensar que l emissió fraudulenta del 1209 va ésser retirada amb prou eficàcia i que només restà la moneda bona de la segona emissió del 1212.

També observem una molt petita presència dels diners d Alfons I. Si tenim present que no sembla probable la presència de diners de tern de Jaume I en el conjunt, podem assegurar que la data de l amagatall del tresoret s ha de situar entre la data de l emissió del doblenc, 1222, i la data del llançament del diner de tern, 1257. De

TROBALLES MONETÀRIES

235

236

M. CRUSAFONT I SABATER

tota manera, la forquilla es podria estrènyer una mica tenint present que en el conjunt hi predomina la moneda de Pere I, mentre que el doblenc només hi és present en una petita part. Per tant, no podem anar gaire enllà del 1222.

L any 1222 feia ja trenta-set anys de l emissió d Alfons I (1185). Si pocs anys després la moneda d Alfons es trobava en vies d exhauriment, podem afermar la idea que al cap de cinquanta anys una emissió monetària es troba ja en vies de desaparició o desapareguda del tot.

La troballa és, en canvi, menys indicativa pel que fa a la proporció entre diners i òbols. Prescindint del cas d Alfons I, poc representatiu (amb només tres peces), hi ha abundància suficient per als dos altres tipus representats de Pere I i Jaume I. Desconeixem en quines proporcions es feren les fabricacions del 1212 i del 1222, però l evidència numismàtica ens diu que els òbols de doblenc són molt més rars que els diners. En aquest sentit, la troballa ens ho reflecteix bé, amb un sol òbol de doblenc per al 15 diners. En canvi, fa de mal explicar la manca d òbols de Pere I, que segons l evidència semblen tan abundants com els diners. Caldria preguntarse llavors si la troballa ens ha arribat sencera. Això no canvia res pel que fa a l anàlisi dels pesos, però sí que malmet l estudi de la representativitat dels tipus.

En qualsevol cas, la troballa de Palau-Sator, tot i contenir peces de billó ja conegudes, ens ha aportat interessants lliçons.

Troballa de Palau-Sator, II M. CRUSAFONT I SABATER Número: AN-67 Lloc: Municipi de Palau-Sator (Baix Empordà) Tipus de troballa: Acumulativa Composició: 1 diner de tern de Jaume I, de Barcelona, Crus-310.1.

1 diner de tern I de Jaume II, de Barcelona, Crus-340.1.

1 diner de tern II de Jaume II, de Barcelona, Crus-344-1.

1 diner tornès de baixa llei de la Gran Companyia Catalana. Crus-747.

3 diners de Girona de Carles I, Crus-1423-1425.

1 diner de Vic de Carles I amb dues contramarques, Crus-1616.

1 diner de Girona de Felip I, Crus-1427.

1 divuitè de València de plata de Carles II del 1682. Mateu-351.

1 diner aragonès d aram de Carles II del 1678. Heiss, làm. 76-3.

Localització: Probablement dispersa

TROBALLES MONETÀRIES

237

Data de la troballa: Dècada dels anys setanta Circumstàncies de la troballa: Casual, tal com hem explicat a la nota preliminar Descripció: Es tracta de tipus sobradament coneguts. Els exemplars que presentem no contenen variacions de llegenda ni de cap altra mena respecte als descrits als catàlegs de referència. Per tant, trametem a aquest pel que fa a les descripcions detallades de la major part dels tipus i donem les característiques físiques de cada peça. Tots els exemplars han estat reproduïts a la làmina.

1. Diner de tern de Jaume I (0,81 g/16 mm). Billó. Crus-310.1.

2. Diner de tern de Jaume II (0,76 g, incomplet/17,3 mm). Billó. Crus-340.1.

3. Diner de tern de Jaume II (1,03 g/17 mm). Billó. Crus-344.1.

4. Diner de baixa llei de la Gran Companyia Catalana. a/ THEBE CI...

Castell tornès. r/ +..I D...THENS Creu interior d extrems eixamplats.

Pes: 0,59 g (fort desgast) Æ: 15,3 mm Crus-745 5. Diner de Girona de Carles I (0,7 g/15,2 mm). Aram. Crus-1424.

6. Diner de Girona de Carles I (0,5 g/15,9 mm). Aram. Crus-1423-1425.

7. Diner de Girona de Carles I (0,72 g/14,8 mm). Aram. Crus-1424 (?).

8. Diner de Vic de Carles I (0,96 g/16 mm). Aram. Contramarques d àliga i de lletra V. Crus-1616.

9. Diner de Girona de Felip I (0,96 g/14,5 mm). Aram. Crus-1427.

10. Divuitè de plata de València de Carles II. Any 1682. a/ ...O..... Efígie reial coronada entre 1-8. r/ ..ALEN... Armes de València entre 16-82.

Pes: 2,05 g Æ: 15 mm Mateu-351 11. Diner d Aragó de Carles II (0,73 g/13,2 mm). Aram. Any 1678. Heiss, làm. 76-3.

COMENTARIS El nombre de peces és massa petit per poder treure conclusions sobre la representativitat per períodes. La presència dels diners barcelonins de billó és normal, com a circulant general, així com els diners de Girona, un taller proper i d àmplia difusió. Tampoc no és sorprenent la presència d un diner de Vic, l altra seca local de veritable relleu per la seva producció i difusió. Manquen, en canvi, els sempre tan abundants ardits de Barcelona, sens que d això se n puguin derivar conseqüències donada la poca representativitat de la mostra.

238

M. CRUSAFONT I SABATER

Resulta interessant la presència del diner de la Gran Companyia Catalana, encunyat als ducats grecs entre el 1311 i el 1390. No és la primera vegada que apareixen a Catalunya aquestes peces d imitació, que es caracteritzen per la seva baixa llei i per combinar, de forma il·lògica, dos tallers diferents: Tebes i Atenes. En qualsevol cas, la seva troballa a Catalunya reforça l atribució a la Gran Companyia Catalana perquè no tenim pas notícies de troballes d altres tipus de l Orient Llatí.

Tampoc no és gaire freqüent l afloració de divuitens de plata valencians i això fa pensar si no seria una peça importada per un passavolant o per algun habitant de la masia provinent de València. En canvi, sí que és freqüent que es trobin a Catalunya diners aragonesos, per bé que abunden més els falsos que els bons.

TROBALLES MONETÀRIES

239

Recensions bibliogràfiques VÀRIA DIAS MARQUES, Maria Graciana. «Numismática em Portugal». Numismática, [Lisboa], 82, (setembre-desembre 2001), p. 13-24.

Erudit treball de l autora que s inicia amb una aproximació etimològica a diferents termes comuns de la nostra especialitat com el mateix de numismàtica o els de moneta, pecunia, etc. La part central de l article es dedica, però, a un altre vessant històric: el de l estudi de la numismàtica i, més concretament, de l ensenyament d aquesta especialitat històrica a les universitats i altres centres del seu país.

Les primeres iniciatives es remunten al 1769, quan el sacerdot Manuel do Cenáculo va promoure la creació d una càtedra de diplomàtica a fi de poder estudiar tota mena de documents antics. Disposicions posteriors com la creació d un primer Gabinete de Numismática e Medalhistica el 1836 demostren que dins dels estudis diplomàtics s hi contemplava el coneixement de les monedes.

Però l entrada de l ensenyament numismàtic a la Universitat no es produí fins a l any 1911, quan es crearen programes numismàtics dins els estudis d Història i començaren a impartir-los en el curs 1913-1914 els estudiosos José Leite de Vasconcelos a Lisboa i António Garcia Ribeiro a Coimbra. Ens relata les diferents oscil·lacions en la trajectòria de l ensenyament i conclou amb el paper realitzat per Mario Gomes Marques, del qual l autora es declara deixeble, amb un exhaustiu repàs de tots els numismàtics que han fet aportacions notables, sens oblidar a Nestor Fatia Vital, actual director de la revista Numismàtica, que està fent un considerable esforç per a la regularitat i el nivell de la publicació.

Interessant estudi que ens mostra un paper pioner de Portugal i sense paral·lel a casa nostra. Cal dir, amb tot, que no disposem pas d un estudi semblant referent al nostre país i que seria ben útil. De ben segur que trobaríem erudits ben antics, com els tant anomenats Lastanosa o Antoni Agustí, però tot sembla indicar que poca

242

VÀRIA

cosa podríem retrobar en l àmbit de l ensenyament universitari, encara avui tant descurat.

M. Crusafont FONTANA, Maria Vittoria. La Collezione Tonizza nel Museo della Chiesa Nuova di Assisi. Roma, 2001.

Es tracta de la publicació del fons d aquesta col·lecció de moneda oriental de les sèries de Pàrtia i també sassànides i islàmiques. S hi cataloguen un total de 131 peces, la major part de les quals són islàmiques i corresponen a tallers situats al Pròxim Orient, Egipte i al Nord d Àfrica.

Anna M. Balaguer I luoghi della moneta. Le sedi delle zecche dall Antichità all età Moderna. Milà, 1999.

Es tracta de les actes d una trobada internacional promoguda per la professora Lucia Travaini i que, com diu el títol, intentava reunir dades documentals de tota mena sobre els tallers monetaris: la seva ubicació, funcionament, importància, etc.

El projecte era certament molt ambiciós i els estudis de partença pràcticament nuls. Això reforça l oportunitat del tema escollit, que volia donar resposta a múltiples qüestions que sovint ens formulem els estudiosos de la moneda. Els resultats han estat prou notables amb la suma d esforços de trenta estudiosos europeus.

Alguns d ells han assajat el recull sistemàtic dels tallers del seu país i d altres han documentat una seca determinada. En qualsevol cas, es tractava d obrir una nova via i començar una lenta recopilació de dades esparses i un treball comparatiu que pot ésser de molta utilitat. De moment comptem amb aquesta primera base.

La part peninsular va ésser coberta, amb prou exhaustivitat, per Paulo Dordio, pel que fa a Portugal, i més discretament per F. Chaves i Julio Torres, que es van limitar, respectivament, al període romà i a la Castella medieval.

M. Crusafont SAN VICENTE, J. I. Del trueque al euro, a través de la colección numismática Prestamero. Diputación Foral de Álava, Vitoria, 2001, 197 pàgines.

Es tracta d una concisa història de la moneda traçada al voltant de la col·lecció Prestamero, formada al País Basc al segle XVIII i que fou adquirida per la Diputació d Àlaba a mitjan segle XX. Aquesta col·lecció comprèn unes 4.000 monedes que van des del segle II aC a l actualitat, després de successives i contínues incor-

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

243

poracions que s han anat fent al nucli primer de la col·lecció. Hi ha una bona representació de moneda antiga, sobretot romana i de les sèries antigues d Hispània. Les sèries medievals també estan ben representades. Cal destacar la presència d un trient de Leovigild, un gros de Montpeller de Jaume I, un croat d Alfons II o bé de peces medievals castellanes, entre les que hi ha un ral i una dobla de Pere I, un mig ral d Enric II o diverses peces d Enric IV, etc. De la sèrie moderna hispana destaquen dos cinquantins de Felip III (1618) i de Felip IV (1635). Al llarg de l obra l autor va explicant de manera entenedora les emissions de cada època.

Anna M. Balaguer MÓN ANTIC FUENTES VÁZQUEZ, T. La ceca ibero-romana de Iliberri, Granada. Ediciones Virtual, Maracena, Granada, 2002, 348 pàgines.

Presentem un treball exhaustiu sobre la seca d Iliberri, el Municipium Florentinium Iliberritanum, que també presenta la llegenda ibèrica de ILTURIR, amb una introducció extensa i erudita sobre la ciutat, els antecedents històrics, comenta les fonts escrits antigues, profunditza en els fets de la Segona Guerra Púnica i en la conquesta d Hispània pels romans, el seu encaix en la romanització, comenta tots els antecedents i arriba a un estudi crític de l estat de la qüestió, que li permet presentar les causes i la utilitat de la moneda com a pagament de tributs o sosteniment de l exèrcit i a les seves raons polítiques i de prestigi.

Del capítol «las leyendas» ens diu que ha resultat tant extens que ha arribat a dubtar si l havia d incloure en un treball fonamentalment numismàtic. Comenta tots els signes de la llegenda i totes les interpretacions que els investigadors han donat a través dels anys, i acaba amb tres hipòtesis. La llegenda ibèrica ILTURIR pot correspondre al nom de la ciutat, que seria ILTUBIRIR. Pel que fa a l afegit circumstancial de CESTIN li dóna un valor d apelatiu.

Els tipus emprats en aquestes monedes són aquests: cap amb casc, triquetre i gòrgona, Victòria, estrella i creixent, cap nu i esfinx. En dóna una informació extensa amb tots els antecedents i els models de les monedes gregues i romanes.

Són moltes les troballes de monedes, malgrat que cap d elles no sigui important pel volum. Són inèdits i interessants els documents amb empremtes i dibuixos de Gómez Moreno, que publica en 22 làmines. És important la reencunyació que publica d un Carmo antic usat com a cospell per a una moneda amb FLORENTIA, que demostraria que aquesta emissió no pot ser sextantal com havíem proposat. No dóna el pes de la moneda, que suposem que és uncial, i l il·lustra a la pàgina 221, no l hem trobada ni en el catàleg ni en el CD-ROM.

244

MÓN ANTIC

A la moneda il·lustrada es veu en una banda el cap amb casc i a l altra el triquetre i FLORENTIA, sense cap altre rastre visible de reencunyació, aleshores ens preguntem si no pot ser un Carmo sobre un Florentia.

Acceptada la reencunyació tal com la veu l autora ens ve a presentar un problema que ja se ns havia proposat en comunicar-nos que s havien vist monedes de Florentia entorn dels 24 g. Ara amb el material abundant que ens ofereix l autora es pot aclarir. Són 21 les monedes que inclou en el catàleg.

A l histograma de la pàgina 235 veiem que les monedes es reparteixen en dos grups, un entorn dels 29/24 g i l altre de 59/54 g. Els dos grups formen dos mostres ben normals. El mateix veiem a la gràfica de la pàgina 236, es formen dos grups, un per dessobre dels 50 g i l altre per dessota dels 35 g.

Separant les monedes pel pes de 40 g, una mostra té els paràmetres de N = 6; x = 55,99; v = 6%; IC = 52,68/58,10, i l altra, la de pes baix, N = 15; x = 23,92; v = 20%; IC = 21,40/26,94. Una és exactament sextantal i l altra la meitat, uncial. A la descripció d aquesta emissió que dóna el catàleg cal suprimir la palma, que nosaltres donàrem en el corpus, ja que era resultat d una invenció en ser retocada la peça.

El resultat és que amb la mateixa tipologia i llegenda hi ha dues emissions, amb una relació de pes de 2 a 1. Això aclareix el problema que presentava la reencunyació d una d aquests monedes de pes uncial sobre un Carmo del sistema uncial. D altra manera, una moneda sextantal hauria estat batuda sobre una uncial, cosa que era impossible.

El fet és que la moneda reencunyada de Florentia deu pertànyer a la sèrie uncial, i malgrat que no ens dóna el pes, resol el problema cronològic.

La problemàtica queda reduïda al fet d existir dues emissions d exacta tipologia i llegenda amb la meitat de pes l una de l altra, i queda per aclarir el perquè de la segona emissió. El fet no és nou, el trobàrem a Sagunt i el publicàrem a Arse, núm. 16, 1990, 1027-1033, «Monedes de Sagunt d igual tipologia i de diferent nominal». També es troba en algunes seques de l Ulterior, com per exemple la de Sacili. Quina explicació pot justificar les dues emissions? De moment tenim el fet concret de la seva existència.

Seguint el seu mètode, en el capítol de metrologia repassa els sistemes metrològics usats a la península i el romà. Dóna els paràmetres estadístics i els histogrames de les emissions. Un aclariment: l interval de confiança de la mitjana que dóna és l interval de la mitjana més o menys la desviació típica, en lloc de calcular-lo per l error típic.

A la sèrie I, qualifica unes monedes com a dupondi o sesterci, la qual cosa no és adequada, puix que el dupondi, que val dos asos, pràcticament no existeix en aquella època i el sesterci en temps de la República és un quart de denari i més tard valdrà 4 asos.

Per a la classificació de les monedes amb la llegenda ibèrica estableix dos grups: el del triquetre i el de l esfinx. El primer el subdivideix en tres subgrups,

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

245

segons la situació de la llegenda: en tres camps, en dos camps, i en un camp. Segueix el divisor amb la Victòria i el particular d estrella i creixent, aquest no és un semis, podria ser un quart. Finalment trobem el grup amb la llegenda llatina.

En el catàleg ens dóna el número de l encuny d anvers i el de revers, i hi afegeix el número de la llegenda. És natural que la moneda amb el mateix encuny de revers tingui la mateixa llegenda, però en el cas de l encuny R.4, dels grups 2.1, 2.3 i 3.1 del triquetre, els dos primers diu que tenen la llegenda 3 i l altre la 4; si la llegenda no es la mateixa, l encuny ha de ser diferent. El mateix succeeix amb l R.5 dels grups 3.2 i 3.3, que tenen la llegenda diferent; per tant, no són del mateix encuny.

Cosa semblant trobem en el grup de l esfinx, on el 2.1 i 2.2 amb el mateix encuny de revers del 2.1 presenten diferent la llegenda, que per tenir el mateix encuny hauria de ser igual.

A la il·lustració dels tipus 4.1 i 4.3, davant de la Victòria sembla veure s una punta de ferro de llança, que consta a la tipologia i no és assenyalada en el catàleg.

Per al grup 11 de llegenda llatina no s assenyala la marca X, que es veu a l il·lustració.

Falta l estudi de l estimació del volum de les emissions, cosa que ens estranya puix que en el catàleg es dóna el resultat de l estudi dels encunys i són fàcils de comptar.

Grup triquetre, 5 encunys d anvers i 7 de revers.

Grup d esfinx, 5 encunys d anvers i 8 de revers.

Grup de llegenda llatina, 2 encunys d anvers i 3 de revers.

Són en total 12 encunys d anvers i 18 de revers. Resultant 56 monedes per encuny d anvers i 38 pel de revers. Aquest coeficient sembla molt alt i pensem que hi podria haver més encunys dels que s assenyalen.

Comparant aquestes xifres amb les de les monedes de la seca de Lauro, on tenim estimats 22,77 encunys, i 14 monedes per encuny, el volum de monedes batudes en el cas d Iliberri resulta quelcom inferior.

La cronologia d aquestes monedes és per a nosaltres la part més discutible de l obra. Per a les monedes amb FLORENTIA, el seu sistema sextantal és evident, de finals del segle III aC, havent aclarit les dues sèries metrològiques de la mateixa tipologia i la reencunyació.

L autora situa la sèrie del triquetre per a després del 36 aC amb raonaments no numismàtics, i per a poc després la de l esfinx, en temps d August; per nosaltres són emissions del segle II aC. La sèrie amb la llegenda llatina és posterior a aquelles, per nosaltres del segle I aC. L únic argument numismàtic, el de les reencunyacions, li queda sense valor en no acceptar les cronologies altes propostes per les monedes que han servit de cospell.

La reencunyació 2, d Iliberris sobre Obulco, número 622 del catàleg, resulta que si a l anvers sembla ser d Ilturir sobre Obulco, al revers es veu clarament que

246

MÓN ANTIC

és Obulco sobre Ilturir. Moltes vegades és difícil determinar quina és la moneda que fa de cospell.

L aportació de material és extraordinària, s estudien 734 monedes. Creiem molt difícil poder augmentar aquesta xifra. Les monografies numismàtiques que es van publicant fan una aportació de material molt gran, que queda salvat per estudis posteriors i que creiem que és la part més valuosa dels treballs que es van publicant i els que demanen més esforç a l investigador.

Són il·lustrades en color 34 monedes, una de cada grup; son poques per fer comparances, però un CD-ROM acompanya l obra, on presenta una il·lustració total, cosa que no és habitual, ja que és la primera vegada que ho veiem en un llibre hispànic de numismàtica.

L estudi d aquesta seca és un gran treball, amb el qual ens arriba molt material, comentat amb una gran erudició, per la qual cosa agraïm i felicitem l autora per l esforç que representa la realització d aquest llibre que omple un buit de la nostra numismàtica.

L. Villaronga GIARD, J.-B. Monnaies de l Empire Romain. I Auguste. Catalogue, Bibliothèque Nationale de France, París, 2001, 258 pàgines, LXXIII làmines [3.a edició ampliada i actualitzada].

Tenim la tercera edició d aquesta obra, augmentada i posada al dia, després de la primera publicada l any 1976 i la segona del 1985. Aquest fet ja demostra la seva importància, la utilitat del catàleg i l interès de l estudi fet sobre les emissions monetàries d August.

En la introducció d aquesta tercera edició l autor ens diu que caldria refondre la presentació del catàleg, canviar la numeració de les monedes, recompondre les làmines, però que davant d aquestes circumstàncies es decideix a conservar el catàleg donant les canvis que calgui. Dóna les referències a la nova edició del RIC de 1984 i afegeix les del RPC. També ens parla d unes peces extraordinàries que il·lustra a la nova làmina LXXIII, i comenta alguns nous punts de vista, dóna la nova bibliografia i insisteix en el fet de la circulació monetària marcada per l allunyament de la seca dels llocs on circulen les monedes.

Amb aquesta tercera edició del llibre de Giard sobre la numismàtica d August es fa palesa la importància de tota la seva obra i de l excel·lent acollida que ha tingut en el món numismàtic.

L. Villaronga

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

247

GOMIS JUSTO, M. Las acuñaciones de la Ciudad Celtibérica de Segeda/sekaiza, Seminario de Arqueología i Etnología Turolense, Institución Fernando el Católico, Teruel - Mara - Zaragoza, 2001, 200 pàgines.

S ha publicat una altra monografia numismàtica. És la de Sekaisa, seca molt important amb emissions que es succeeixen durant un segle. Pel seu estudi l autora, deixeble de P.P. Ripollès, ha reunit una gran quantitat de monedes (són 1400) amb les quals ha desenvolupat un interessant treball de recerca.

Amb gran erudició recull les notícies que donen les fonts escrites antigues, recollint els aspectes arqueològics per situar la seca de les monedes estudiades a l antiga Segeda, localitzada a Mara / Belmonte. La que anomena ciutat I, a San Esteban del Poyo a Mara abandonada l any 158 aC i la II reconstruïda a Duron de Belmonte en temps de les guerres numantines.

S estudien els encunys, fet ben necessari. Pels enllaços arriba a reduïr el nombre d emissions, agrupant les variants existents, essent aquesta la idea central de l obra. Som conscients que en el nostre Corpus vàrem qualificar com a tipus el que eren tan sols diferències d encuny i així resultava que dos tipus del nostre llibre, per tenir l encuny de revers diferent, podien tenir el mateix encuny d anvers.

La nostra finalitat era diferenciar monedes per facilitar-ne la classificació a l estudiós. Ara, en aquesta obra, l autora pren el criteri oposat. Tal volta en un entremig estigui el punt més encertat.

I així, per posar un exemple important, fa una sola emissió amb les monedes de lleona de cap barbat i les que el tenen imberbe, que són dos tipus prou diferents. Addueix per fer-ho que els dos tipus queden enllaçats per un encuny de revers el R.10, però només hi ha un sol d enllaç d encunys. Sempre hem tingut present que quan n hi ha un de sol que té una conseqüència important s ha de tenir una seguretat total i aquest no és el cas. En estudiar els encunys és molt fàcil un error.

Nosaltres mai amb un sol enllaç ens hem atrevit a afirmar res que tingui una conseqüència important. A més, en aquest cas concret, si bé els encunys s assemblen no els veiem exactes i encara menys si tenim en compte que estem davant una ordenació dels encunys en el treball del taller molt regular. L ús dels encunys es va succeïnt de manera consecutiva. En canvi aquest enllaç del R.10 representa una ruptura de l ordre.

Per altra banda hi ha altres raons per no incloure els imberbes i els barbats en la mateixa emissió. És la dels models imitats o seguits. Les monedes imberbes segueixen perfectament les monedes de l emissió i presenten l estil de les monedes antigues de Kese i d altres ibèriques catalanes, com la de l encuny A.9B. Ens sembla evident que l emissió I deu ser seguida per les monedes imberbes i després les barbades, que segueixen models posteriors de Sesars.

Un altre cas d enllaç d encunys és el de l emissió Vd, en la qual l encuny A.1 va amb reversos amb les llegendes SEKAISAKOM, SEKA i SE. Un tema curiós és el de la interpretació de quin animal és representat a l anvers

248

MÓN ANTIC

de les emissions I i II, fet que no té cap importància numismàtica. Es tracta solament d una definició tipològica. L autora diu que no és habitual el lleó a la moneda de la península, però sabem que el lleó de Massalia passa a les fraccionàries emporitanes del segle V-IV aC i d allí a les ibèriques d UNTIKESKEN i és present a les monedes del nostre Corpus números 7, 10, 15, 21, 22, 23, 31, 34, 45 i 47 i encara és usat a SEKOBIRIKES, corpus 3. Al menys a Untikesken és habitual.

Fàcilment d Untikesken podria arribar a Sekaisa.

Per altra banda si estudiem les representacions del llop a Iltirta i a les imitacions de plata ibèriques, veiem que el mamífer de Sekaisa és més proper al lleó d Untikesken que al llop d Iltirta.

Pel que fa al so fonètic de la llegenda SEKAISA, no té cap trascendència numismàtica que l última soni com a S o com a Z. Davant d aquesta interpretació ens preguntem com sonaria AUSESKEN o LAIESKEN. Amb l -SKEN amb les dues classes de S, deu sonar -zken o -sken. És possible que una desinència soni de dues maneres tan diferents?

Les variants epigràfiques dels signes de la llegenda no són considerades per l autora. Veiem que el signe E va amb dues o tres línies sortints del pal vertical, en sentit ascendent o descendent. El signe KA es presenta en angle agut o corbat i alguns cops amb un traç que el trevessa. Untermann en el seu Monumenta, indica aquestes variants en l ordenació que proposa, que no és recollida per l autora, quan dóna els antecedents des de Lastanosa del segle XVII. L obra d Untermann escrita en alemany és difícilment recollida per nosaltres.

Metrològicament segueix la proposta de ser unitats d un sistema meitat del romà. Solament l emissió III passa a ser romana, i anomena als asos dobles de l unitat. En el gràfic 3 de la pàgina 69 recull les dades metrològiques. Dóna el resultat de l anàlisi metal·logràfic d algunes monedes.

L ordenació l estructura en sis emissions bàsiques. La I de lleona al davant. La II la lleona al darrera, posant els caps barbats al davant i després els imberbes. La III del sistema uncial romà reduït amb 37 i 38 donàrem sense l arma per ser poc visible. La V sense marca amb la llegenda curta i la llarga, diu amb llança, que no és gaire visible. La VI amb dos dofins de pes baix és la més nombrosa i la que coneix una dispersió més gran.

Els divisors de difícil qualificació (i encara més complicat l estudi dels seus encunys) queden distribuïts entre les diverses emissions.

Devem assenyalar que les monedes amb la llegenda llarga SEKAISAKOM queden classificades conjuntament amb les de SEKAISA pels enllaços d encunys d anvers.

Una síntesi de l ordenació queda recollida al quadre 18 de la página 118.

Fa l estudi de l estimació del volum de les emissions tema que considerem d alt interès puix que és el que ens dóna notícia de la importància de les emissions. En el quadre 5 de la pàgina 98 presenta els resultats.

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

249

Per la plata, el denari amb la lleona amb una sola peça queda indeterminat, per l altra el de ME són 46 denaris amb 17 encunys d anvers i 22 de revers, amb una estimació que pot arribar als 25, xifra inferior a la dels 31 encunys de denari de Kese. La seva emissió correspon a un fet puntual, a la necessitat d un moment. El denari número 25 d encuny A.17 s aparta dels altres.

El bronze té una certa importància per algunes de les emissions.

Per la II, són 132 monedes amb 48 encunys d anvers, que poden arribar a 62.

Per la III, són 140 monedes, amb 31 encunys d anvers, que poden arribar a 34.

Per la VI, són 407 monedes, amb 97 encunys d anvers, que poden arribar a 110.

Fa un càlcul per transformar aquestes xifres en el nombre d encunys del valor unitat de bronze. No diu quina és aquesta unitat.

Com que ens agrada seguir els càlculs poposats, veiem que per l emissió II, multiplicant 48, encunys d anvers, per la mitjana de pes de l emissió, 14,29, i dividint per 85, tret de la gràfica 3, resulta 8,07. Sembla que aquesta deuria ésser la unitat de pes.

Però fent el mateix càlcul per l emissió III, són 31 els encunys, la mitjana és 18,31, i 600 el valor tret de la gràfica 3. resultant 0,94, xifra que no guarda cap relació amb l obtinguda abans.

Repetim per l emissió VI. 97 els encunys, 8,53 la mitjana i 90 la xifra de la gràfica 3, resultant 9,19.

Seguint aquest procés hem obtingut tres resultats ben diferents, el que vol dir que no són els adequants per trobar el valor de la unitat. Ara bé, quins hem de fer?

L autora no creu que aquestes monedes fossin per alimentar una circulació local i busca en les fonts escrites antigues algun passatge que justifiqui aquestes despeses i arriba a creure que les tres primeres emissions podien sostenir les despeses de Graco des de l any 180 aC fins el 152 en temps de Licini Lúcul, citats per Apiè, i dóna les dades de la moneda emesa segons l ús dels encunys. Per l emissió I, 7, 1 encunys. Per la II, 70,87 encunys, i per la III, 797,98 encunys. En total serien 875,43 encunys originals d unitat. No sabem arribar a aquestes xifres, potser per no saber el valor de la unitat de bronze, estranyant-nos la xifra de l emissió III, de la qual sabem que només tenia 34 encunys.

Repetim que no sabem interpretar les gràfiques, així a la gràfica 2, la unitat de bronze per l emissió III arriba quasi a 60 encunys d anvers coneguts, que en el quadre 5 diu que n hi ha 31. Potser que en aquest cas s hagin recollit els de revers.

Es repeteix el valor de la unitat de bronze, però no hem sabut trobar-la enlloc.

Al catàleg són il·lustrats tots els encunys i relacionades les monedes que els tenen iguals. Al cap de cada emissió hi ha una gràfica amb els enllaços d encunys.

Al final de cadascuna són relacionades les monedes que no han estat estudiades pels encunys per l estat de conservació deficient.

Per la circulació, opina que per la plata és nul·la i pel bronze no es pot considerar de caràcter local, existint una gran dispersió de monedes per l emissió VI.

250

MÓN ANTIC

En conclusió dedueix de l estudi de les fonts escrites antigues i de les mateixes monedes que la seca treballa per pagar els tributs exigits per Roma en temps de Graco i per al pagament dels «auxilia» belos sota el comandament de Ventili, en plena guerra numantina, cap el 146 aC. Un altre moment de gran producció monetària fou el de l emissió VI, que ocupa un llarg periode de temps, de 20 a 30 anys. Fou el temps de major expansió de la moneda de Sekaisa. Per acabar dóna un quadre resum de les emissions.

Hem de dir que és en conjunt un bon treball, molt meticulós i fet amb un gran esforç. L estudi dels encunys és un treball extraordinari, que només podem valorar els que ho hem fet alguna vegada. Els nostres comentaris sobre punts discutibles sobrevaloren l obra, puix que es veu l originalitat de les idees de l autora i els seus propis criteris que sosté amb bons arguments. És un llibre que s havia d escriure, i s ha escrit.

Felicitem l autora pel gran esforç realitzat i esperem que continuï per aquest camí de treball.

L. Villaronga MARTINI, R. Caesar Avgvstvs Collezione Veronelli di monete di bronzo catalogo critico. Monetazione dell epoca tardo-repubblicana, emissioni della riforma della zecca di Roma, coniazioni ufficiali occidentali ed orientali, serie provinciali, produzioni para-monetali, monete postume a nome de Divvs Avgvstvs. Glaux, sèrie especial, II, Milà, 2001, 494 pàgines i LXXIX làmines.

La catalogació de la col·lecció Veronelli de bronzes romans d August i del seu entorn, ha esperonat l autor a portar a terme un estudi dels fet numismàtic d August.

La col·lecció estudiada està composta de 1575 bronzes, dels quals 814 són de Roma, de la reforma d August. Adjunta a l estudi 274 altres monedes de Juli Cèsar, Octavià, dels Pompeus, de Marc Antoni, Lèpid i Brutus. Les monedes restants són provincials i pertanyen a seques d Hispània, Àfrica i Orient. Formant un conjunt puntual extraordinari que per primera vegada ha estat reunit.

La conservació de les monedes catalogades no és gaire bona, però la il·lustració insuperable en fa un conjunt excel·lent, prou bo per fer-ne un estudi aprofundit.

La base bibliogràfica és extensíssima, són 17 les pàgines amb les referències.

Dóna notícia històrica dels fets de l època tardoromana i dels seus protagonistes: Juli Cèsar il·lustrant-les amb 22 monedes, d Octavià amb 150, Cneu Pompeu Magnus, el seu fill i Sext amb 68, de Marc Antoni 23, 7 de Lèpid i 4 de Brutus. Segueixen les emissions de la reforma d August amb 814 monedes, que representen el 52% de la col·lecció. Dintre d aquest grup inclou emissions hispàniques de P. Carisius, les orientals, les de la Cirenaica i les de la Gàl·lia. Després segueix el grup «provincial» amb les monedes d Hispània, les d Àfrica i les d Orient.

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

251

Les hispàniques, pròpiament d August són 16 de Carisius, les «provincials» comprenen els números 1221 a 1331, són 111, segueix al RPC i pel possible retrat d August inclou alguna moneda d Irippo, Osset i a més de Carteia, Cartagonova, Emporia i Castulo.

Les monedes de la reforma d August es classifiquen pels col·legis de tres magistrats, els triumvirs. No tots figuren en el catàleg puix que alguns solament encunyaren moneda d or i de plata, i en no batre bronze no hi són inclosos.

En el catàleg descriu les monedes de la Col·lecció Veronelli, però en fer els comentaris i l estudi metrològic afegeix molta altra informació recollida en el repertori de vuit obres, de 25 col·leccions públiques i cinc de privades, i de les que anomena de «territori», que han estat recollides en 12 llocs procedents de troballes.

De gran interès són els molts comentaris que fa, ja que en ells recull les opinions i teories de tots els numismàtics que han estudiat aquestes monedes i exposa un adequat estat de la qüestió, però sense prendre partit.

Desenvolupa els tres punts fonamentals de la reforma d August: el significat de la sigla SC, l ús per a les monedes de llautó i la seva relació amb el coure, i la posició jurídica d August enfront del Senat.

Pel que fa a la cronologia, accepta l inici de les emissions amb els triumvirs cap al 23-22 aC. Comenta l ordenació dels 14 col·legis de magistrats, diferint de la proposta pel RIC. Trobem especialment interessant l apartat «La denominizione sesterzo dupondius asse quadrante». Els dos primers de llautó i de coure els altres. La dificultat gira entorn de les consideracions sobre el dupondi pel seu metall i del que diu que el diàmetre és més significatiu que el pes. El problema augmenta en considerar les emissions provincials.

Els valors de les monedes en la reforma d August es diferencien tipològicament, el sesterci amb la llegenda: OB / CIVIS / SERVATOS, el dupondi amb la de: AVGVSTVS / TRIBUNIC / POTEST i l as amb l efígie d August.

Accepta com a genuïna la moneda de Nvma Pompilio, que per la seva tipologia seria la primera de la sèrie dels triumvirs. A la col·lecció Veronelli no n hi ha cap.

En dues ocasions fa referència a l asse triomfale, són les monedes 745 i 821, en les quals darrera de l efígie d August hi ha una Victòria. Corresponen al RIC 429 i 434, on van intercalades entre els asos, i només són assenyalades per la seva raresa.

Per les monedes orientals és discutida la interpretació de les sigles CA, amb tres possibilitats: Caesar Augusto, Commune Assiae i Caesaris Auctoritate.

De la Gàl·lia tracta de les monedes de Lugdunum, Copia, Vienne, Narbo i Nemausus.

El catàleg sistemàtic, precís i complet descriu les monedes amb tot detall, i en dona nombroses referències bibliogràfiques.

Als apèndixs tracta molts altres temes, com el de les imitacions, que diu que

252

MÓN ANTIC

compten amb una certa tolerància de les autoritats i fins i tot són acceptades. La seva presència a nivells arqueològics dóna testimoni del valor econòmic que s hi reconeix. Són abundants a tot l occident de l Imperi, i falten a Orient.

D elles es podrien distingir les falsificacions d època, les monedes batudes per la necessitat davant de la seva penúria i les externes a l administració, però tolerades.

En un altre apèndix comenta les monedes contramarcades, que són un element molt important per a la datació i la circulació. En alguns casos la contramarca ha estat incisa en el mateix encuny.

Pel que fa a les monedes partides s adhereix a l opinió unànime que la partició de monedes escollia majoritàriament les monedes de doble efígie, com els asos romano-republicans, les monedes pompeianes, les de Copia, Vienne i Nemausus.

Bé podria ser així, almenys en un principi, però hi ha moltes monedes partides amb un sol cap, el cas d Emporia n és un bon exemple. La partició té major lloc a la part occidental de l imperi, a la Gàl·lia i a Hispània. Per la cronologia segueix a Buttrey, una primera partició entorn de l any 20 aC i la segona cap al 30 dC. Sempre cal pensar que la moneda petita de bronze té un caràcter fiduciari.

El temps que separa la producció de la moneda i la seva repartició sobre el territori queda indeterminat, solament la intervenció d altres elements, com les contramarques, poden donar més eficàcia a la datació. Passa l autor a discutir el sil·logisme «Datació de la moneda més moderna trobada igual a cronologia absoluta del tancament del conjunt».

El període de temps necessari per a la distribució de la moneda i l aspecte del seu caràcter regional, així com la pèrdua física de les peces queden com a un objectiu que la sensibilitat de l estudiós sabrà resoldre, però sempre amb molta prudència per determinar la cronologia.

Sabem bé el que assenyala el terme «post quem» però existeix, diu també, la possibilitat d un «ante quem». Dóna el cas del legionari que surt de Roma amb moneda i arriba al «limes» en un curt interval de temps, uns dies o algun mes.

S ha de distingir entre distribució i circulació de la moneda; l autor s estén en una sèrie de consideracions que cal analitzar a les troballes de monedes, que presenta en una sèrie de gràfics.

En l estudi quantitatiu de les monedes compta, a més de les del catàleg, les recollides en les repertoris, museus i altres llocs, amb totes elles fa un estudi metrològic i traça uns histogrames, passant després a valorar la distribució quantitativa dels diferents valors de les monedes, relacionant-les entre elles, no trobant cap planificació en les encunyacions.

Són curiosos els gràfics en què es veu el nombre de monedes de cada emissió, repartides en tres grups: monedes de la col·lecció, el dels museus i el del territori.

No ens pot oferir una recerca sobre la seqüència dels encunys, però sí una reflexió sobre el volum de la moneda, malgrat que aquesta no pot substituir aquella.

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

253

Ens dóna un enllaç d encunys per a l anvers, entre l emissió de Piso i la de Surdinus.

Una sèrie d útils índexs tanca la monumental obra, que ho és per la quantitat de material presentat, que ha estat analitzat sota molts aspectes i que dóna uns materials i unes idees que podran ser aprofitades i desenvolupades en futurs treballs.

L. Villaronga RIPOLLÈS, P. P. «La monetización del mundo ibérico», III Reunió sobre Economia en el Món Ibèric, SAGUNTUM-PLAV, Extra 3, 2000, p. 329-344.

Aquest treball d en Ripollès es llegeix de cap a peus d una tirada. És el millor elogi que es pot fer d un estudi científic. El seu interès numismàtic i històric està en la seva expressió i en què condensa totes les investigacions dels darrers anys sota un aspecte científic, precís, sense cap ampul·lositat, dient coses noves de manera ponderada i real. En resum, són catorze pàgines en què no falta ni sobra cap línia.

Comença amb la introducció de la moneda en el segle V aC i arriba fins al temps d August. Paral·lelament a l evolució de la moneda i als fets històrics, s hi comenten els aspectes fiscals, econòmics i la necessitat de la moneda local.

Ens permetem tornar a un aspecte en què en Ripollès insisteix i que nosaltres ja hem comentat, és el fet que no creu en l arribada de gaire moneda romana de plata a la primera meitat del segle II aC. Per nosaltres, l escassetat de moneda d aquest període en els tresors de finals del dit segle, els únics que es coneixen, és que els denaris romans de 50 o 100 anys anteriors, són escassos per correspondre a una circulació residual.

Ens estranya la referència a Untika i assenyalem el «lapsus» d impremta de la pàgina 335, on diu «denarios no ibéricos» hauria de dir «denarios ibéricos».

Recomanem la lectura i estudi d aquest treball, que és el millor compendi escrit de la nostra numismàtica antiga.

L. Villaronga VILLARONGA, L. Les monedes de plata d Empòrion, Rhode i les seves imitacions.

De principi del segle III aC fins a l arribada dels romans, el 218 aC. Societat Catalana d Estudis Numismàtics, Institut d Estudis Catalans, Barcelona, 2001, 254 pàgines.

L autor publica el tercer volum, dintre del pla de cinc de la moneda de plata d Empòrion i Rhode, essent el segon de la sèrie, tractant de les monedes de plata del segle III aC. Villaronga sempre ha presentat en les seves obres, juntament amb l abundant material del seu arxiu, alguna novetat prou important per ésser decisiva a l hora de les conclusions. Aquesta vegada dóna a conèixer un conjunt procedent del

254

MÓN ANTIC

Llenguadoc-Rosselló de 235 dracmes del període ara estudiat que posa de relleu la circulació monetària al sud de França.

Després de l emissió de les petites monedes de plata dels segles V-IV aC i la seva desaparició de la circulació, cap a l any 300 aC comencen a emetre s monedes més grans, de major pes, les dracmes de Rhode i poc després les d Empòrion.

Les emissions de Rhode són curtes i a Empòrion, que havia començat encunyant dracmes de tipologia cartaginesa, amb el cap de Persèfone i un cavall dempeus, amb la desfeta cartaginesa rera de la Primera Guerra Púnica l any 241 aC, canvia el tipus pels sicilians de l Arethusa i el pegàs. Creiem que amb l arribada dels romans a Empòrion l any 218 aC, es modifica el cap del pegàs, que es transforma en un homenet que s agafa amb la mà el peu, és el moment en què la seca emporitana treballa per als romans.

Aquest canvi es produeix durant les encunyacions de les emissions amb els tipus que anomenem de «Serinyà» i de «rínxol», que coincideix amb l inici de la Segona Guerra Púnica.

El conjunt de monedes del Llenguadoc-Rosselló posa de manifest el que era la circulació monetària al sud de la Gàl·lia, amb dracmes de Rhode, d Empòrion les primeres emissions de dracmes amb el pegàs i les imitacions batudes a la Gàl·lia. És evident l existència de dues àrees de circulació, una a la Gàl·lia, al Llenguadoc, de monedes oficials de Rhode i Empòrion i les seves imitacions emeses a la Gàl·lia, reflex de la influència d Empòrion que es dirigeix cap al nord. Les imitacions no s han trobat mai a Catalunya i les dracmes del pegàs de cap normal poques són les que s hi troben.

L altra àrea de circulació monetària, d Empòrion es dirigeix cap a Catalunya i arrenca de l arribada dels romans el 218 aC. Són nombroses les dracmes del pegàs modificat trobades a Catalunya i molt rares a la Gàl·lia. En aquesta circulació a la Península falten totalment les imitacions abans esmentades i estan presents les monedes anomenades «à la croix» batudes al Midi a final del segle III aC. Per l origen del patró metrològic de les dracmes de Rhode i Empòrion, proposa l autor que són una continuació metrològica dels divisors encunyats a Empòrion el segle IV aC, de 0,80 g que serien un òbol de la nova dracma.

Hem de comentar alguns aspectes interessants, un d ells és la gran raresa de les imitacions batudes a la Gàl·lia, que formen el grup 6, presenten tipus molt singulars, com és el de llop davant del cavall dempeus, la bota dessota del cavall, el revers de centaure, el de llop, les llegendes d imitació de Philippus, el cavall alat, i el més singular de tots, que presenta al davant del cap un llop i una figura humana.

Tot un problema a resoldre és la relació de la dracma emporitana envers el denari romà, creat el 212 aC. Hem fet esment d algunes de les conseqüències que es poden treure de l estudi, però també hi són tractats els aspectes normals en una monografia, la tipolo-

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

255

gia, les inscripcions, els criteris d ordenació, els divisors, la cronologia, la ruta de les imitacions i la seva circulació, motius de l emissió, la metrologia i sobretot un catàleg acurat que arriba a les nou-centes peces. És una obra que marca una fita i pren el relleu del punt de partida que donà Guadán ara fa més de trenta anys.

A. N. V. VILLARONGA, L. Les sous-multiples des monnaies ibériques de l Espagne. A propos des quadrants d Ilturo de symbole d orielle, Moneta Mediaevalis, Studia numzmatyczne i historyszne oftarowane Profesorowi Stanilawowi Suchodolskiemu w 65. roecznice urodzin, Instytut Archeologii Etnologii. Polskiej Akademii Nauk, Warszawa, 2002, 142-148, pl. 11.

Aquest petit treball té com objectiu valorar la importància d una mostra de monedes i veure si el seu nombre és degut a ser una emissió abundosa amb nombrosos encunys o es tracta d una acumulació aleatoria. El camí per fer-ho és estudiar les monedes pels seus encunys.

La mostra és de 43 monedes, prou abundant per tractar-se d un divisors. Tenim un sol encuny d anvers i dos de revers, que significa que és una emissió curta i petita feta de manera puntual per una circulació local, cosa que demostra la procedència de les monedes.

Es un examen que caldria fer per als divisors d altres emissions, mentre esperem l estudi complet de la seca i així ens aniríem formant una idea de la circulació monetària.

L. Villaronga MEDIEVAL BARLETT, P. «Mave and Saldania, two new mints of the coinage of Sisebut from Northern Carthaginensis in the present province of Placencia». [Sic] (per Palència). Gaceta Numismática, núm. 143, 2001, p. 17-21.

L autor presenta una moneda de cadascuna d aquestes seques pel regnat de Sisebut, tot considerant que es tracta de dos tallers fins ara no coneguts per aquest regnat. La realitat és certament diferent, ja que almenys la moneda de Mave fou ja publicada per M. J. i R. Chaves a l Acta Numismàtica, núm. 28, 1998. Sembla evident que Barlett no coneix, o almenys no cita, cap dels treballs d aquests dos autors que són els que més novetats de la numismàtica visigoda han publicat en els darrers anys. El resultat és que torna a publicar el mateix exemplar de Mave, si bé la seva fotografia és millor. Per tant, la novetat de l aportació de Barlett, en aquest article, es redueix en tot cas a la moneda de Saldania.

S observa també un error en el títol obvi per a qualsevol persona que conegui

256

MÓN ANTIC

mínimament la geografia de les províncies de l Estat espanyol, un error disculpable pel que fa a l autor, però que la redacció de Gaceta Numismática, lluny d esmenar-lo, el torna a repetir en l índex, fent palès que l equivocació no és imputable a una de les sempre temudes errades d impremta. És lamentable que l autor anglosaxó tampoc no hagi merescut per part de la redacció de Gaceta Numismática l assessorament bibliogràfic més recent publicat a casa nostra, això li hauria estalviat la relliscada de presentar com a novetat la peça de Mave.

Anna M. Balaguer CARLÉ, María del Carmen. «De cambios y cambiadores». Cuadernos de Historia de España, LXXVI, Buenos Aires, 2000, p. 121-137.

Aquest article parla dels canvistes, una temàtica que ens és ben propera. No ha d estranyar, doncs, que hi puguem trobar coses que ens afecten com ara un interessant document sobre els pesals datat a Barcelona el 1493 (p. 131 nota 72) o bé la important constatació que els monestirs complien sovint la funció de guardadors de monedes i joies. Aquest darrer aspecte podria portar a una interpretació més coherent, per exemple, del tresor de S. Pere de Rodes.

Cal lamentar, amb tot, que en ple segle XV es generalitzin coses referents a «Espanya» recorrent indiferentment cap a Valladolid, Oviedo, Ecija i també cap a València i Barcelona. L autora ignora que «Espanya» no existia en aquella època?

I, és clar, per aquest camí s arriba a afirmacions aberrants, com ara «Al igual que el gobierno del reino, los concejos [llegeixis consells municipals] carecían de un organismo fiscal eficiente» (p. 135). Com es pot barrejar el sistema fiscal i el teixit institucional de dos regnes tant diferents en aquest sentit com ho eren Catalunya i Castella? Per començar a Catalunya hi havia la fiscalitat de la Generalitat (impost de la bolla i d entrades i eixides) que funcionava prou bé i que a Castella no el van arribar ni a somniar. I tantes altres coses...

M. Crusafont CONTAMINE, Philippe; BOMPAIRE, Marc; LEBECQ, Stéphane; SARRAZIN, JeanLuc. La economía medieval. Ediciones Akal, Madrid, 2000.

La història econòmica és un punt de trobada d una banda dels historiadors de síntesi que escullen aquest vessant i de l altra dels historiadors de la moneda, és a dir, dels numismàtics. Hom podria dir que és el punt natural de trobada i més especialment, encara, quan es tracta de períodes tant intricats com el de la moneda medieval, on les dades d història de la moneda representaran una aportació primordial. És, per tant, ben avinent que en aquest llibre traducció castellana d u-

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

257

na primera versió francesa de l any 1993 s hi trobin persones dels dos sectors.

No hi manca, doncs, el numismàtic, en aquest cas Marc Bompaire, amb una extensa i valuosa obra, ben coneguda de tots nosaltres.

Al costat d aquest treball ben cimentat, fet pels francesos, hom troba al nostre país altres edicions completament coixes en aquest sentit. No cal dir que parlar de monedes sens convocar els especialistes pot donar resultats desastrosos. Així, en un llibre titulat Dinero, moneda y crédito, no hi apareix ni un historiador de la moneda entre quaranta-cinc autors participants, a excepció que hi vulguem considerar Gaspar Feliu que s hi ha atansat ocasionalment. Es parla de moneda des del s.

XIII fins a la fi de l Edat Moderna. Tampoc no hi ha cap estudiós de la moneda del nostre país en un altre volum titulat Moneda y monedas en la Europa medieval (s.

XIII-XV), en aquest cas, amb la presència de A. Riera Melis, un altre conreador ocasional. És ben natural que en els estudis d història econòmica es sumin a historiadors de la moneda reconeguts com ara P. Grierson o M. Bompaire, altres estudiosos que fan un treball de síntesi, com ara P. Spufford, J. Day o el mateix Riera Melis. El que no es pot fer és marginar el estudiosos de la moneda del país i obtenir un resultat mínimament acceptable. El desgavell apareix amb tota transparència a la bibliografia del final, on després d anunciar que se cenyiran a les obres dels darrers trenta anys, hi inclouen el Heiss, del 1867. I on després de dir que no hi pensen posar obres d interès «meramente numismático» hi posen l Álvarez Burgos, i on al costat d absències imperdonables hi ha presències que fan plorar.

Així de Mateu i Llopis no hi ha La ceca de Valencia i sí un article inaprofitable sobre el florí valencià. L. Domingo Figuerola, un autor generalment amb força criteri, va tenir la desgràcia d equivocar-se totalment en un article sobre el maravedís (Numisma 165-167). Doncs bé, aquest és l únic article que citen d aquest autor.

Certament no creiem que fessin la bibliografia amb l ànim de desorientar, però aquest és el lamentable resultat.

M. Crusafont CRUSAFONT I SABATER, M. «Florins amb la marca B... de Barcelona». L Ardit, núm. 16, hivern 2001, p. 23-25.

Es presenta un mig florí inèdit a nom de Martí amb la marca de B ajaguda, que sembla poder relacionar-se amb el florí amb la B dreta. L autor pensa que ambdues marques corresponen a Barcelona i que la posició ajaguda de la lletra en el mig florí podria justificar-se per una qüestió d espai, un fet ja verificat en altres ocasions. La reaparició de la B amb Alfons (ull per una errada en el punt 3 de l article diu «amb Martí») s explicaria per les ordres del tresorer Sarçola o del rei en el seu mandat, de tornar a les marques antigues, com és el cas de la torre per València.

A. N. C.

258

MEDIEVAL

FROCHOSO SÁNCHEZ, R. Les feluses de al-Andalus, Madrid, 2001, 139 pàgines.

Es tracta d una reedició i posada al dia de dos articles publicats anteriorment per l autor (Numisma, 237 i 239, 1996 i 1997) en els quals l autor assaja de fer una catalogació sistemàtica de les monedes de coure encunyades pels àrabs des de la seva arribada a la Península fins a la proclamació del Califat de Còrdova l any 316 H. El treball de Frochoso és certament meritori i d alguna manera pioner, ja que els catàlegs clàssics i globals de la numismàtica andalusina, com és ara el d A. Vives o el de G. C. Miles tractaren en poca profunditat el tema de la moneda de coure, malgrat que varen catalogar tota l evidència de tipus de coure que es coneixia en aquell moment.

El catàleg que ara ens presenta Frochoso, amplia poc el que ja redactà ell mateix en els dos articles citats, pel que fa al nombre de tipus, que l autor anomena grups. En canvi, s afegeixen força variants en algun dels grups o tipus bàsics.

Això fa que en certs moments la sistemàtica del catàleg resulti feixuga, de cara al que ha d emprar-lo per catalogar, i origini referències llargues i complexes de grup, subgrup i varietat, com és ara XIII-c-7 o XIII-q-2, per exemple. En altres casos, la voluntat de respectar a ultrança la numeració establerta en els dos treballs anteriors el porta a caure fins i tot a la incongruència. Un exemple paradigmàtic del que diem és el d una moneda de coure que porta una àliga de perfil, la qual s engloba en el grup XIV, on es diu específicament que la seva característica principal és la de portar un cap de guerrer. Remarcar, també, que sobre el tipus del cap de guerrer dóna per segur que es tracta d una moneda emesa a al-Andalus i insisteix a qualificar-la de cas insòlit. Ambdues afirmacions són discutibles o almenys matisables des d una perspectiva historiconumismàtica més ampla, tal com vàrem apuntar en un article publicat a l Acta Numismàtica, núm. 30, 2000, p. 37-46.

En altres casos hem observat que falta alguna varietat catalogada en els dos articles anteriors, com és ara el XX-g, que no consta a la p. 50, entre la XX-f i la XX-h, la qual cosa fa que no sembli tractar-se d una errada d impremta.

Tampoc no resulta pràctic el sistema de referències a base de xifres romanes emprat a la primera part del catàleg (Emirat Depenent) i que tornen a emprar-se a la segona part del catàleg (Emirat Independent), però tornant a començar per la xifra I. Per tal que les referències de les monedes de la primera part i les de la segona no esdevinguin idèntiques es veu obligat a indicar el subgrup amb una lletra, seguida ocasionalment per un número en aràbic (per exemple VII-b-1), per a la primera part, mentre que a la segona el subgrup s indica mitjançant una xifra aràbiga. És llàstima que l autor hagi desaprofitat l ocasió de reorganitzar la sistemàtica del catàleg en funció de la nova evidència incorporada i s hagi entestat a encabirla en un assaig de sistematització obsolet que li ve estret i es poc coherent. Un altre aspecte que hauria millorat notablement la qualitat de l obra, però que també

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

259

hauria donat una mica més de feina a l autor, hauria estat el de compaginar el text amb la il·lustració corresponent en la mida del que fos possible, en lloc de relegar les fotografies al final de l obra. La diferència entre un catàleg útil i manejable i un catàleg feixuc i de mal consultar sol estar en relació directa amb si l autor l ha concebut com un acte de servei als altres estudiosos o no, però d això en dependrà també la vigència de l obra. És ben sabut que un treball que només té el mèrit de servir de catàleg és ràpidament oblidat, tan bon punt n apareix un altre de concebut amb una millor sistemàtica.

Anna M. Balaguer SANAHUJA, Xavier. «Notícia inèdita sobre la moneda d Igualada en el segle XV».

L Ardit, núm. 16, hivern 2001, p. 26-28.

Dues constatacions immediates: la primera, els bons resultats obtinguts per l autor en la seva recerca pels arxius, i l altra, que la major part dels pobles catalans emissors de moneda van eixamplant dia a dia la importància i l abast cronològic de llurs emissions. En aquest cas, un nou document referent a les encara desconegudes peces igualadines ens mostra uns volums d emissió fins ara no sospitables i, per tant, unes emissions inconegudes que s han de sumar a l abans documentada per a batre només unes 2.000 peces.

M. Crusafont VANNI, Franca Maria. «Le tessere mercantili italiane». Núm. especial de Cronaca Numismatica, juliol/setembre 2001, Pisa.

Nou estudi d aquesta autora sobre el tema dels gitons italians. Ja vàrem assenyalar que el tema ens és proper, tant per la freqüent troballa d aquestes peces a Catalunya com per les àrees de superposició en les terres italianes que un dia varen ésser catalanes.

En aquesta ocasió, es fa un breu recorregut pels antecedents d època romana i es dedica l atenció fonamental sobre el període medieval amb una àmplia aportació gràfica i material que inclou peces, motlles i gravats antics. Ens ha interessat especialment la sèrie siciliana (p. 59), on una sèrie d enllaços d encunys posa dubtes seriosos sobre la catalogació del nostre pesal núm. 136. És indubtable que per l anvers, la peça enllaça amb tota una sèrie de gitons italians, però també ho és que pel revers sembla pertànyer a una sèrie ben reconeguda fins ara com a pesals.

Cal, doncs, deixar en suspens l atribució i veure si els pesos ens donen una resposta. Si són pesals han d ésser relativament regulars i apropar-se als pesos dels pirrals. En cas contrari, certament que caldrà descartar la peça com a pesal.

L autora recull gitons pertanyents a ciutats i a famílies, tot emprant totes les fonts possibles, entre elles la ceràmica, i fa un primer recull de les troballes.

M. Crusafont

260

MODERN I CONTEMPORANI

VANNI, F. Maria. Le tessere mercantili medievali italiane. Civiche Raccolte Numismatiche. Milà, 1999, 83 pàgines, 32 làmines.

Les anomenades «tessere» italianes no són altra cosa que gitons d època medieval o moderna que varen tenir una gran difusió a tota Europa i també a Catalunya.

Certament que a tots els països de l antiga corona d Aragó n apareixen sovint, donades les estretes relacions polítiques i econòmiques sostingudes amb Itàlia en aquella època. Això fa molt interessant poder identificar i catalogar correctament aquest material, per tal de no confondre l amb les nostres emissions locals, pellofes, etc.

Amb aquest treball, l autora estudia i posa al nostre abast el ric fons del museu de la Civiche Raccolte de Milà, unes 160 peces, que són documentades i catalogades per l autora, la qual en un treball anterior ens havia a donat a conèixer el fons de «tessere» del museu d Arezzo (vegeu recensió d aquell treball a l Acta Numismàtica, núm. 29, 1999, p. 265-266).

Cal remarcar que l autora o es limita a catalogar el material, sinó que intenta explicar la funció o les funcions que tenien aquestes monedes o, millor dit, paramonedes, com a instruments de canvi, de reconeixement, de comptabilitat, etc., en el món de les finances i de l intens comerç, sobretot marítim, italià. Els símbols que porten moltes d aquestes peces corresponen als distintius propis de les diferents firmes comercials de l època. Cal recalcar que l autora ha pogut identificar molts d aquests símbols i d entre ells un que es relaciona amb Barcelona. Es tracta de l empresa de la família Cebà de Gènova i de Ferel Videll [sic] (Ferrer Vidal?), que era el seu agent a Barcelona. Els Cebà tenien una banca a Gènova i eren també propietaris d un servei de naus comercials que feien la línia Barcelona-Gènova.

Hem de fer observar, també, que el nom «tessere», emprat a època romana per designar aquestes peces paramonetàries, no és emprat als documents medievals.

A la documentació medieval italiana se ls designa com a «ferlini», «quarterouli», etc., segons les zones. El nom de «tessere» és, per tant, un nom genèric i clarament culterà, que els han donat avui els numismàtics.

Anna M. Balaguer MODERN I CONTEMPORANI BANCO DE ESPAÑA. El camino hacia el euro. El real, el escudo y la peseta. Madrid, 2001, 347 pàgines.

Aquest és el títol de l exposició celebrada a Madrid del 19-10-2001 al 24-22002, amb la qual el Banc d Espanya ha volgut acomiadar la pesseta. La publicació que comentem és el catàleg d aquesta exposició, que conté diversos estudis en torn de la fins ara unitat monetària de l Estat espanyol. Són els següents:

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

261

Presentación Jaime Caruana. Gobernador del Banco de España I. INTRODUCCIÓN Teresa Tortella.

II. EL PESO O REAL DE A OCHO EN ESPAÑA Y AMÉRICA: UNA MONEDA UNIVERSAL (SIGLOS XVI-XVIII) Carlos Marichal.

III. EL REAL (1782-1856). LA MONEDA ESPAÑOLA EN LAS ÉPOCAS DEL BANCO DE SAN CARLOS Y DEL BANCO DE SAN FERNANDO Pedro Tedde.

IV. ¿FUE ESPAÑA DIFERENTE? LA PESETA EN LA ÉPOCA DEL PATRÓN ORO Gabriel Tortella.

V. LA PESETA, EL BANCO DE ESPAÑA Y LA HISTORIA MONETARIA ESPAÑOLA DEL SIGLO XX Pablo Martín Aceña.

VI. EL LARGO CAMINO DE LA POLÍTICA MONETARIA ESPAÑOLA HACIA EL EURO Luis Ángel Rojo Banco de España VII. LAS IMPLICACIONES PARA ESPAÑA DEL EURO José Luis Malo de Molina.

VIII. ARTE Y DINERO: LOS BILLETES DEL BANCO DE ESPAÑA Teresa Tortella.

IX. LOS BILLETES DE EURO Eugenio Domingo Solans Banco Central Europeo Aquesta obra és magníficament editada amb esplèndides làmines en color, no sols de monedes i de bitllets, sinó també de fotografies de personalitats, llocs i esdeveniments significatius per a la història de la pesseta.

Anna M. Balaguer BORONAT, E. «De reales, pesetas y duros», Revista Universitaria Abat Oliba, núm. 1, febrer 2002, p. 28-33.

El recent canvi monetari europeu ha propiciat un interès i una presència de la numismàtica a molts àmbits. Moltes revistes d informació més o menys general han tingut especial cura d incloure articles sobre la història i els antecedents de la moneda que ara hem deixat, la pesseta. Es tracta d un article sintètic i alhora ben documentat en el qual l autor fa l esforç de presentar el tema de l origen del nom ral, pesseta i duro de forma prou rigorosa, però entenedora i planera, com s escau a un article divulgatiu de certa alçada i que va dirigit a un públic universitari. La presentació formal i la selecció d il·lustracions en color són excel·lents. Articles com aquest poden ajudar a desvetllar l interès per la nostra especialitat a molts joves universitaris.

Anna M. Balaguer CÉSPEDES DEL CASTILLO, G. Las cecas indianas en 1536-1825. Vol. I, dins de l obra Las Casas de moneda en los reinos de Indias. Madrid, 1996, 488 pàgines.

262

MODERN I CONTEMPORANI

Se trata de una notable aportación que pone al alcance del estudioso los parámetros históricos, económicos y técnicos en que se desarrolla la importantísima producción monetaria indiana entre el siglo XVI y los inicios del XX. Es, por tanto, una obra útil y largamente esperada que nos ofrece una visión de conjunto sobre la cuestión. El propósito de la obra es, como indica el propio autor, explicar el cómo y el porqué de la aparición de los talleres monetarios en el Nuevo Mundo, las razones por las que unos se consolidan y otros no; describir su organización y funcionamiento, tanto en la vertiente administrativa como técnica; seguir su evolución desde su fundación hasta el momento en que dejan de acuñar moneda a nombre del rey de España.

La obra se completa con el inventario de documentos de las casas de moneda de Guatemala, Lima, México, Santa Fe de Bogotá, Potosí, Popayán, Santiago y Santo Domingo, procedentes del Archivo General de Indias, que ha sido realizado por F. Serrano Mangas.

Por sorprendente que pueda parecer, este importante capítulo de la historia monetaria hispana había merecido escasa atención por parte de los estudiosos.

Con el fin de cubrir este hueco se ha impulsado, desde la Casa de la Moneda de Madrid, esta obra, que constará de dos volúmenes más que seguirán al que ya hemos comentado, que les sirve de introducción general. Se trata de Cecas de fundación temprana (México, Santo Domingo, Lima y Potosí), Madrid, 1997, que comentaremos más adelante, y Cecas de fundación tardía (Santa Fe, Popayán, Guatemala, Santiago de Chile y cecas del período final), obra aún no publicada que sepamos.

B. P. CRUSAFONT I SABATER, M. Amb la col·laboració de Xavier Sanahuja i Anna M. Balaguer. Història de la moneda de la Guerra dels Segadors (Primera República Catalana) 1640-1652. Barcelona, 2001.

Tot i alguns treballs sectorials i l antecedent de Botet i Sisó, la moneda emesa a Catalunya durant la Guerra dels Segadors no comptava encara amb un treball de conjunt que pogués sumar un estudi exhaustiu de l evidència amb una anàlisi interpretativa aprofundida. Calia, en primer lloc, establir una nova catalogació que pogués incloure les innombrables novetats aparegudes en els darrers anys, especialment en la moneda d aram i de billó. I calia sistematitzar i ampliar, si era possible, la base documental. Sistematitzar, perquè hi havia una multitud de nous documents meritòriament exhumats per historiadors locals que podien tenir molta més significació un cop reunits i contrastats. Ampliar, perquè segueixen havent-hi tallers monetaris completament orfes de documentació. Si el recull material comptà amb la col·laboració d Anna M. Balaguer, hi ha hagut també una àmplia recerca documental feta per X. Sanahuja, que hi ha afegit un nombre notable i sig-

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

263

nificatiu de noves dades. Sobre aquestes bases l autor ha realitzat la catalogació, la història monetària de cada població i l estudi interpretatiu.

El numismàtic hi trobarà una catalogació exhaustiva dels tipus i varietats, així com el corpus de la moneda d argent, a excepció de la de Barcelona, excessivament copiosa. Cal tenir present que el repertori s ha pogut enriquir, pel que fa a la plata gràcies a l estudi, mai realitzat abans, del fons del Gabinet Numismàtic de Catalunya, on es conserva la més àmplia col·lecció d aquest tipus de peces. Hem assenyalat també l increment del billó, de manera que en conjunt hem passat d una catalogació a Botet de 256 entrades a una altra de 1.065.

Però la part interpretativa no ha quedat pas enrere. D una banda, perquè la base documental ha passat de 50 documents amb Botet a més de 450 en aquesta ocasió. De l altra, perquè l autor no ha defugit mai portar la tasca interpretativa fins a les darreres conseqüències, conjugant, si calia, les informacions numismàtiques amb altres fonts i amb el context analitzat pels historiadors de síntesi. Això ha permès desterrar la idea d un caos monetari causat per la descentralització, demostrar que la política monetària fou menada sempre pels catalans i que l aparent inflació final té causes complexes i en cap cas relacionables amb la descentralització. Amb la conjugació d aquestes dades i altres de concordants, l autor conclou, en un nivell plenament inserit en la història general, que cal veure el període com el d actuació d una veritable República Catalana, al marge de la seva proclamació formal i que la idea d un progrés a cavall d un pretès avanç possible amb l absolutisme castellà és completament il·lusori. Un magnífic pròleg de la professora Eva Serra, especialista en el període, rebla moltes de les conclusions de l autor i aporta encara noves dades concordants, i mostra la utilitat d una col·laboració d aquesta mena entre un especialista i un historiador de síntesi. L obra s insereix, a més, dins la sèrie «Història monetària catalana», que la SCEN va impulsant i que compta ara, doncs, amb tres volums: aquest, el del mateix autor sobre la moneda local i el d Anna M. Balaguer sobre la moneda comtal. Per completar aquest intent de posar al dia la síntesi de Botet manquen, doncs, un primer volum que hauria d abraçar l Edat Antiga i arribar fins als àrabs, un segon volum que hauria de completar el període medieval pel que fa a la moneda reial i un altre volum dedicat als Àustria. Es podria dir, doncs, que s ha arribat a mig camí d aquell ambiciós projecte.

A. N. C. CRUSAFONT I SABATER, M. «València: divuitens de martell de Carles II». L Ardit, núm. 15, estiu 2001, p. 21-25.

Un dels temes pendents de la numismàtica catalana continua essent el període dels Àustria. Resulta difícil, però, encarar-ne un estudi aprofundit sens tenir ben definida l evidència numismàtica, falsejada i sovint hipertrofiada per alguns catà-

264

MODERN I CONTEMPORANI

legs comercials que inclouen peces mai no justificades. L article intenta posar clarícia en una sèrie concreta: la dels divuitens de Carles II, sumant alguns anys inèdits i assenyalant aquelles dates que mai no s han justificat.

A. N. C. GARCÍA DELGADO, J. L.; SERRANO SANZ, J. (directors). Del ral a l euro. Una història de la pesseta. La Caixa, Barcelona, 2000.

El llibre acull dotze estudis que van analitzant de forma cronològica la història de la pesseta des de la seva implantació com a unitat monetària de l Estat espanyol fins al pas al euro. Es tracta d estudis fets per economistes, dins una col·lecció de La Caixa, precisament titulada D estudis econòmics. Per tant, dels molts llibres sobre la pesseta aquest és un dels més clarament centrats en la història econòmica. Els directors de l obra han tingut, però, l encert de complementar el treball amb una breu aproximació a la pesseta física, aportació que han realitzat M. Crusafont i Anna M. Balaguer. Es tracta, doncs, de l únic llibre de tipus general, és a dir, no específicament numismàtic, en el qual s ha demanat la col·laboració dels historiadors de la moneda. Aquesta ha estat, segons la petició dels editors, força concisa, ja que aporta l evolució iconogràfica de les diferents cares de la pesseta des que era una peça de dos rals fins a la darrera minipesseta del rei Joan Carles, amb uns breus comentaris que en resumeixen l evolució i significació.

A. N. C. MARTINI, R. La monetazione di Filipo II d Asburgo della zecca di Milano nelle Civiche Raccolte Numismatiche di Milano (1555-1599). Milà, 2000, 59 pàgines, 26 làmines.

Es tracta de la catalogació del fons de monedes de Felip II de la seca de Milà que es conserven al museu de la «Civiche Raccolte Numismatiche» d aquella ciutat. Es descriuen un total de 356 peces d or, plata, billó i coure. Totes elles són fotografiades i presenten un bon estat de conservació. És admirable el treball d aquest museu per anar donant a conèixer els seus fons importantíssims, a través de petits i mitjans catàlegs monogràfics com aquest. Tant de bo algun dels nostres museus ho prengués per exemple.

Anna M. Balaguer MARTORELL, M. Historia de la peseta. La España contemporánea a través de su moneda. Barcelona, 2002, 352 pàgines.

La recent desaparició de la pesseta ha propiciat la publicació d un gran nom-

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

265

bre de llibres i d articles dedicats a parlar d aquesta unitat monetària, ja sigui des del punt de vista més estrictament econòmic o des d una perspectiva més global i històrica, contemplant així els aspectes propis de la història de la moneda i de la numismàtica. El valor de les obres de circumstàncies, com és el cas, sol ésser sempre molt desigual, ja que sovint són fetes amb premura i per interessos d índoles diverses. De tots els intents per historiar la pesseta o per evocar-la que hem vist recentment, segurament el més reeixit és el que ara comentem. En aquesta obra l autor va exposant etapa per etapa la història de la pesseta i els seus antecedents en el segle XVIII fins als nostres dies, tot contemplant els aspectes econòmics, polítics, històrics i numismàtics que hi conflueixen. La presentació formal és magnífica, i la selecció d il·lustracions de monedes i també d escenes de la vida política, econòmica i social que envolten la història de la moneda és molt interessant.

Tot i aquestes evidents qualitats, l obra no deixa de presentar alguna deficiència, com la de voler conciliar la demostrada catalanitat de l origen del terme pesseta amb una suposada derivació de la paraula peso, la qual cosa és avui completament desacreditada i els filòlegs d avui no veuen que es pugui acceptar de cap manera. No hi ha dubte que un coneixement més aprofundit de la bibliografia més recent sobre aquest tema hauria evitat a l autor aquesta relliscada.

Anna M. Balaguer SANAHUJA, Xavier. «Les misterioses cinquenes d Eivissa de Carles II». L Ardit, núm. 15, estiu 2001, p. 26-30.

L autor ha escorcollat nous documents de l Arxiu de la Corona d Aragó i ha arribat a la conclusió que en temps de Carles II ja es varen emetre cinquenes. Recordem que nosaltres havíem pogut mostrar que en temps de Ferran VII se n varen emetre en quantitats importants, partint de les dades d I. Macabich i de documents del lligall 1045. Com que no es coneixen altres cinquenes que les que són a nom de Carles II, ens havíem preguntat si serien aquestes les emeses més tardanament. Els nous documents, trobats en un segon lligall, el 1270, ens diuen que també se n van emetre amb Carles II. El problema és des d ara: com distingirles? Amb aquest interrogant s acaba l article. Per la nostra banda només hi trobem, de moment, una possible resposta: que las cinquenes de Carles II siguin les raríssimes peces sense data i les de Ferran VII, de les que és ben sabut que se n va batre un volum molt alt, siguin les que porten l any 1686, que són bastant comunes.

M. Crusafont VV.AA. Cecas de fundación temprana. Vol. II dins de l obra Las Casas de moneda en los reinos de Indias. Madrid, 1997, 408 pàgines.

266

MEDALLÍSTICA

Se estudian la fundación y evolución de las casas de moneda de México, Santo Domingo, Lima y Potosí. Se trata del primer intento por sistematizar la historia de estos importantes talleres indianos desde el punto de vista administrativo, económico, técnico y numismático. La realización ha sido encomendada a estudiosos especialistas para cada taller. Así, el importante taller de México ha sido trabajado por cuatro autores, coordinados por S. Zabala; los talleres peruanos de Lima y Potosí han sido estudiados por E. Dargent, mientras que el de Santo Domingo lo ha sido por F. Moya Pons.

Se trata, en definitiva, de una obra de referencia ineludible en el futuro.

B. P. MEDALLÍSTICA GIMENO, Javier. La medalla modernista. Barcelona, 2001.

En parlar de la medallística catalana, tot seguit trobarem dos moments culminants: la sèrie renaixentista promoguda per Alfons el Magnànim i els seus successors a Nàpols i la sèrie del modernisme. Ara bé, si la sèrie renaixentista és nostra únicament pels promotors i pels personatges i fets relatats, però no pas pels seus artistes, que són italians, la sèrie modernista té prou figures d artistes catalans. Incidir, per tant, en aquesta etapa de les nostres medalles era anar a cop segur. És ben positiu, doncs, que s hagi fet una exposició sobre la temàtica i més encara que s assagés una catalogació dels materials exposats, encara que estigués ben lluny de l exhaustivitat. Els problemes greus apareixen, però, tot seguit. Parlar de medalles modernistes i fixar una cronologia 1888-1930 és ja un disbarat inconcebible. El fet és que no hi ha manera d excusar-lo, pensant que potser en les cronologies més tardanes, dominades de primer pel noucentisme i a la fi per l art decó, només s hi han inclòs autors que es mantenien en el modernisme, sinó que hom segueix agrupant les produccions medallístiques pels autors com si no hi hagués cap canvi de corrent artístic. Un breu repàs al catàleg convenç que moltíssimes de les medalles no tenen res a veure amb el modernisme. Al marge de falles metodològiques en la presentació (no hi ha pes, ni gradació de mides), el pitjor és, però, el capítol de conclusió on l autor arriba a dubtar de l existència d una medalla catalana modernista, no per la barreja que n ha fet sinó per comparació amb el modernisme francès i oblidant que cada terra fa sa guerra i que la contenció és en l essència de moltes de les nostres manifestacions artístiques.

M. Crusafont MARTINI, Rodolfo. Catalogo delle medaglie delle Civiche Raccolte Numismatiche. V. Secoli XVIII-XIX. 4 Regno d Italia (1861-1900). Milà, 1999.

RECENSIONS BIBLIOGRÀFIQUES

267

Nova mostra de la inexhaurible capacitat de treball de l autor aplicat, de manera exemplar, sobre el copiosíssim fons milanès de medalles i del qual s han anat publicant ja diferents volums. Per bé que en aquesta ocasió la temàtica té pocs punts comuns amb nosaltres, cal reiterar l excel·lent catalogació, les magnífiques reproduccions fotogràfiques, a mida real (quin alleujament!) i la bona sistematització de la informació amb índex d autors, de llegendes i analític, elements que faciliten la consulta i la localització de la informació. S hi cataloguen més de mil medalles.

Una nova fita, doncs, de la Civiche Raccolte, que amb la publicació dels seus fons assenyala quina hauria d ésser una de les tasques primordials dels museus numismàtics.

M. Crusafont ORTOLL, Ernest; RIVERO, Núria; VÉLEZ, Pilar. Catàleg d escultura i medalles de Frederic Marés. Barcelona, 2002.

Cal donar la benvinguda als estudis sobre la nostra medallística. D una banda, perquè n hi ha molt pocs i, de l altra, perquè rarament hom hi troba el propòsit, ben clarament expressat en aquesta ocasió, de l exhaustivitat.

Partint dels materials del museu i del seu arxiu, els autors han assajat de donar una panoràmica global de les medalles de Frederic Marés, un autor notable i força productiu que actuà gairebé per tot el segle XX. El catàleg aplega 55 entrades referents a les medalles de Marés. Diguem, en primer lloc, que la valoració global de l empresa l hem de qualificar de positiva, però que és una llàstima que no s hagin tingut per res en compte ni els criteris numismàtics ni la coherència de cada obra.

Així es donen un seguit de nombres i fitxes, que poden ésser el guix o la prova de l anvers, el mateix del revers o la medalla mateixa, com si tot plegat no fossin aspectes o facetes d una mateixa obra. Les medalles no es donen a mida real ni proporcional, ni en el catàleg, ni en la selecció, ni es donen tampoc els pesos, dada ben útil per a la identificació dels metalls quan es tracta especialment de peces daurades o platejades. Peces de 70 mm de diàmetre reproduïdes a 23 mm (núm.

269), per exemple, no ajuden gens a fer-se càrrec de la peça. Tot plegat, de segur, per manca d assessorament, perquè en un llibre tan luxós i de 300 pàgines no hauria pas patit amb una reproducció a mida real. Cal blasmar, finalment, que el narcisisme dels polítics relegui els autors a un discret lloc en els crèdits del llibre. Els autors ho són tot d una obra i les quatre paraules superficials del batlle Joan Clos a la introducció no hi afegeixen pas gran cosa.

M. Crusafont

Publicacions de la SCEN (pròpies o editades amb convenis amb altres entitats) Acta Numismàtica Acta I i II (1971, 1972) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Exhaurides * Acta III a 11 (1973, 1981) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Exhaurides ** Acta 12 a 15, 19 i 20, 24 a 32 (entre 1982 i 2002) . . . . . . . . . . . . . .

30 Acta 16 i 17/18 (dobles, 1986 i 1987/88) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

36 Acta 21/22/23 (triple, 1991/92/93) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

45 Monografies i Simposi I Simposi Numismàtic de Barcelona. I. 1979 . . . . . . . . . . . . . . . . . .

I Simposi Numismàtic de Barcelona. II. 1979 . . . . . . . . . . . . . . . . .

II Simposi Numismàtic de Barcelona. 1980 . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

III Simposi Numismàtic de Barcelona. 1986 . . . . . . . . . . . . . . . . . .

20 20 20 15

DATZIRA, S. La moneda a la Catalunya Central. 1991 . . . . . . . . .

LLORENS, M. M.; RIPOLLÈS, P. P. Les encunyacions ibèriques de Lauro. 1988 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

VILLARONGA, L. Tresors monetaris de la Península Ibèrica anteriors a August. Repertori i anàlisi. 1993 . . . . . . . . . . . . . . .

BALAGUER, A. M. Del mancús a la dobla. Or i paries d Hispània. 1993 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

CRUSAFONT, M.; COMAS, R. El florí d or català: Catalunya, València, Mallorca. 1996 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Exhaurit**

VILLARONGA, L. Monedes de plata emporitanes dels segles V-IV aC. 1997 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

VILLARONGA, L. Les dracmes ibèriques i llurs divisions. 1998 . . .

CRUSAFONT, M. Pesals monetaris de la Corona catalanoaragonesa. 1999 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

VILLARONGA. Les monedes de plata d Empòrion, Rhode i les seves imitacions. 2000 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

LLORENS, M. M.; AQUILUÉ, X. Ilercavonia-Dertosa i les seves encunyacions monetàries. 2001 . . . . . . . . . . . . . . . . .

VILLARONGA, L. Les dracmes emporitanes de principi del segle II a C. 2002 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

CRUSAFONT, M. La moneda catalana local. 1990 . . . . . . . . . . . . .

BENAGES, J. Les monedes de Tarragona. 1994 . . . . . . . . . . . . . . . .

Obra numismàtica esparsa i inèdita de J. Botet i Sisó. Ed. i caps. introductoris de M. Crusafont. 1997 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

BALAGUER, A. M. Història de la moneda dels comtats catalans. 1999 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

CRUSAFONT, M. Història de la moneda de la Guerra dels Segadors. 2001 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

15 15 20 20 30 30 30 30 30 30 60 60 60 60 60

* Només dins d eventuals col·leccions completes. ** Consulteu.

Comandes a la SCEN, Ap. de correus 5596, 08080 Barcelona o Redacció d Acta Numismàtica, Escola Pia, 85, 08201, Sabadell (Barcelona).

ACTA NUMISMÀTICA 32 2002