LIDERAR CAL VISIÓ ESTRATÈGICA, EMPATIA I DOTS COMUNICATIVES”

Llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport per l’INEFC (1998-2002), va cursar també un Màster en Direcció d’Empreses (MBA). Amb una llarga experiència en la direcció de clubs esportius (Holmes Place, Fitness First, DiR, Arsenal, Club Junior 1917), ara dirigeix el Reial Club de Tennis Barcelona, l’històric club de tennis català organitzador del Trofeu Conde de Godó.

En què consisteix la teva feina com a directora general? Sobretot, he d’executar les línies estratègiques que em marca la Junta Directiva, que engloben les àrees esportiva, social i econòmica, a més del trofeu Conde de Godó, que és molt important. A banda, hi ha tota la part de modernització, digitalització i sostenibilitat, amb diferents projectes d’eficiència energètica. Comporta la coordinació d’una plantilla de més de 125 treballadors, a més de tots els externs, sobretot amb el torneig. I tot, des del rigor pressupostari, amb un seguiment mensual per respectar-lo. És un club i cal reportar els resultats als socis.

Quina formació, a banda del grau en CAFE, aconselles per dedicar-se a la direcció i gestió esportiva?

A mi m’ha ajudat, i aquí ho demanem, comptar, a més del grau, també amb un Màster Oficial en Gestió Esportiva (el de l’INEFC és impressionant, amb professionals com en Francesc Solanellas), o bé un Màster Oficial en Gestió d’Esdeveniments, o bé un Màster Oficial en Gestió d’Instal·lacions Esportives. Tot suma i t’especialitza molt més, sobretot en temes financers. També valoro l’experiència en l’àmbit.

moltes activitats socials i el Torneig Trofeu Conde de Godó, amb més de 100.000 espectadors en només nou dies. Tenir empatia i dots comunicatives també ajuda. I crec que és molt important empoderar l’equip i delegar. El lideratge és clau.

Com creus que és la presència de dones en els llocs de comandament en l’àmbit de l’esport a Catalunya? Creus que encara hi queden sostres de vidre?

Al món de l’esport encara hi ha xifres lluny de la paritat, però aquí, a la Junta Directiva del RCTB, tenim paritat i seguim un Pla d’igualtat, i a l’equip executiu també. En general, al món de l’esport tendim cap a la igualtat. Defenso que a les dones ens valorin igual que als homes si tenim les mateixes competències i habilitats.

Què representa treballar per a un club històric i de tant renom com el RCTB?

És un club referent a la ciutat i en l’àmbit internacional. Tenim un torneig ATP 500 gestionat pel mateix club. Són gairebé 125 anys d’història, i això ens omple d’orgull. Genera un sentiment de marca i de pertinença que ens agrada incentivar, amb jugadors de renom que han sortit d’aquí, com Rafa Nadal, Tommy Robredo, Marc López... És impressionant.

Com valores el teu pas per l’INEFC? Què recordes d’aquella època?

Quines habilitats són les idònies per dedicar-se a la direcció i gestió?

Sobretot, la visió estratègica, 360°. No és només una gerència en temes financers, sinó que parlem d’una visió global, també en temes esportius, amb

Va ser una gran experiència. Era el primer any del pla nou, quan es va passar de cinc a quatre anys. La qualitat del professorat era excel·lent, amb docents del nivell de Xesco Espar, Nino Buscató i Marcel·lí Massafret, entre d’altres. Estudiar el que jo realment volia em va omplir molt. I fer cada dia esport és el millor que em podien donar. Els companys que jo tenia llavors ara mateix són gerents o treballen en la gestió esportiva. El meu pas per l’INEFC va ser primordial en la meva carrera professional.

Doctor en Educació Física per l’INEFC-UB, ha sabut crearse el seu propi segment de mercat combinant la salut, la tecnologia i l’activitat física, sense oblidar l’handbol, on ha assolit grans èxits com a entrenador, en proclamar-se, amb la selecció espanyola femenina d’handbol de platja, campió del món el 2016.

Com vas iniciar la teva carrera professional? Des que em vaig iniciar a l’INEFC, concretament en l’assignatura de Fisiologia, ja vaig començar a indagar, sobretot amb els pacients cardíacs. A les pistes universitàries s’impartien, en aquell moment, activitats físiques per a trasplantats i hi vaig començar a col·laborar, també en el món del fitness Vaig veure un segment de mercat que m’interessava, atès que en aquests àmbits em trobava amb pacients amb diferents problemes de salut. Des de 2007, vaig començar a col·laborar en el Programa d’Activitat Física, Esport i Salut (PAFES) i em vaig crear aquest perfil relacionat amb la salut comunitària.

I com vas arribar al camp de les noves tecnologies?

Amb l’auge de Facebook i els mòbils, vaig trobar una manera interessant de crear programes de salut més tecnològics. Amb una empresa, Universal Doctor, vaig col·laborar en un congrés de salut digital, i se’m van obrir portes noves i més contactes. En vaig endinsar en aquell sector com un intrús, amb un perfil diferent de la resta. Gràcies a això, he col·laborat amb hospitals i governs perquè l’activitat física es vegi de manera diferent.

I què aporta un perfil com el teu?

Ajudo a veure l’activitat física com una font de beneficis físics, mentals i socials, i també per fomentar els canvis d’actitud. En el seu moment, em vaig sentir com un invasor d’un espai que ocupaven altres perfils.

Per exemple, puc donar continuïtat al treball d’un fisioterapeuta, quan les càrregues que ells han dut a terme han arribat al seu fi. El perfil d’educador físic és molt interessant i necessari.

Quan vas estudiar la carrera, tenies clar que aquesta seria la teva especialització?

Sempre m’ha agradat la fisiologia i l’entrenament. Quan vaig entrar a l’INEFC, m’interessava conèixer com entrenar. Una vegada dins, totes les optatives les vaig anar derivant cap a la salut. Jo sempre he treballat amb una versió doble: entrenador d’handbol a pista i a la platja, i tot el que es relaciona amb la salut.

Quins són els teus projectes actuals?

En l’àmbit de la salut digital, desenvolupem un projecte que fa un seguiment a les persones, un podòmetre a través del mòbil que permet als educadors físics d’atendre totes les variables i assessorar les persones. A més, mantinc el contacte amb el Departament de Salut i organitzo activitats i cursos. També, a través del COPLEFC (Col·legi de Professionals de l’Activitat Física i l’Esport de Catalunya), soc el responsable de la col·laboració amb la Fundació TIC Salut Social. I, per acabar, valido aplicacions, sobretot de salut, com a expert en educació física. A més de la meva faceta com a entrenador d’handbol, és clar.

Com recordes el teu pas per l’INEFC?

Jo vaig aprofitar els 5 anys al màxim i no em vaig deixar res, tant les classes com els professors. La biblioteca era la meva segona casa. Jo volia acabar aviat i posar en pràctica en el món laboral tot el que havia après. Va ser una etapa fantàstica que recordo amb molt d’afecte, ja que vaig trobar un ambient excepcional i grans professors.

Graduada de la primera promoció de CAFE de l’INEFC Barcelona, ara fa deu anys. Després va cursar un Màster oficial d’Entrenament i Salut i un Màster professional d’Alt Rendiment en Esports d’Equip. Ha treballat en rendiment en l’esport femení: futbol, basquet, hoquei sobre herba, i està especialitzada en força i preparació física (S&C).

Lorena Gutiérrez Zulaica

ENTRENADORA DE RENDIMENT AL REIAL CLUB DE POLO DE BARCELONA I LA REIAL FEDERACIÓ ESPANYOLA D’HOQUEI (RFEH)

La Lorena s’adreça a les jugadores durant un partit om definiries la teva carrera professional, deu anys després de graduar-te?

No només em dedico al rendiment, sinó que ho compagino amb altres activitats, i ho faig a un nivell molt alt per ser un esport i una lliga no professionals. Tot i que en el seu context ho són, amb la selecció nacional i en formar part de la Divisió d’Honor.

Com evoluciona l’esport femení? Creus que és una moda o aquest auge es mantindrà?

La seva evolució és real, perquè cada vegada hi ha més nenes que practiquen esport i de més nivell, tot i això estem, en alguns esports, en un nivell de professionalitat que no implica dedicació exclusiva, i aquestes noies han de compaginar-ho també amb altres activitats, com estudis i feina. Jo exercia en el futbol femení abans d’arribar a l’hoquei i és un context diferent, perquè vaig viure l’evolució en primera persona i sé que el futbol no es pot equiparar a la resta.

I l’evolució del rendiment ha estat paral·lela a la de l’esport femení?

Sí, i ha anat molt lligada a la del mateix entrenament, que està en constant evolució. El treball diari implica aprendre constantment, a partir dels mitjans amb què comptes, que poden ser més o menys. El bon treball es pot dur a terme quasi de la mateixa manera en una estructura aficionada i en una professional.

Com t’ha ajudat la formació que vas rebre en el grau de CAFE en la teva professió?

Valoro haver viscut diferents experiències per formar el meu propi perfil. Tots vam entrar allà apassionats per l’esport i vam poder veure totes les sortides, que ens van ajudar a definir el nostre futur i com avançar.

Com recordes el teu pas per l’INEFC?

Va ser una superexperiència que recordo molt, sobretot quan em deia a mi mateixa que havia encertat amb la carrera, perquè em feia feliç estudiar i cada dia era diferent. Per a mi, el valor més gran de la carrera va ser estudiar i treballar en allò que m’apassiona.

Després d’una dècada de carrera professional, on et veus d’aquí a deu anys més?

Precisament, fa deu anys, en una entrevista que em van fer al meu col·legi, recordo haver dit que m’agradaria participar en uns Jocs Olímpics com a professional. I ara penso que soc a la selecció i que optem a una plaça per als Jocs Olímpics de Paris 2024. Per tant, ara penso a dedicar-me de la mateixa manera i continuar sumant experiències que em permetin seguir aquí. els diners i la professionalització i van aparèixer els primers estudis. Jo vaig combinar els coneixements de CAFE amb d’altres, com els estudis d’esports similars de resistència. La ciència de les curses de muntanya ha crescut molt des de fa dos anys, i això fa que un entrenador que surti del grau ara ja tingui uns cursos i uns materials específics.

I si hi hagués uns Jocs Olímpics on competissin professionals del rendiment com tu, creus que la selecció espanyola estaria al nivell de les millors?

Estem al nivell, segur, però ens falten els mitjans de què altres països disposen. En l’hoquei, per exemple, altres països europeus disposen d’estructures millors i més recursos econòmics per entrenar, i això ens allunya dels capdavanters. Aquí, els esports femenins col·lectius tenen un nivell altíssim, com es veu en els Jocs Olímpics, però ens falten mitjans. És el que més ens limita.

Graduat en CAFE per l’INEFC Barcelona (promoció 2009-2013), és un dels millors entrenadors de cursa de muntanya (trail running) del món, ja que treballa amb campions com Oriol Cardona, Sheila Avilés i Pau Capell, entre d’altres. També s’ha especialitzat en el treball de força per millorar el rendiment esportiu i en la readaptació després de les lesions.

Com va començar la teva trajectòria, tan lligada als esports de natura?

La meva primera experiència com a entrenador va ser amb el meu germà, un duatleta que volia passar-se a les curses de muntanya. Els seus bons resultats i els nostres primers viatges internacionals em van ajudar a fer nous contactes. La primera atleta que va confiar en mi va ser la Sheila Avilés, una bona corredora a escala nacional que, un any després, va ser campiona del món de cursa d’altitud (skyrunning). Va ser una empenta molt gran per tenir corredors molt importants amb mi. Més enllà del coneixement que jo pugui tenir i l’amor per la muntanya, treballar amb corredors tan bons em facilita molt la feina.

Sempre has estat lligat a la muntanya. Què penses de la posada en marxa de l’INEFC Pirineus?

T’hauria agradat estudiar allà?

És una bona opció que t’obre molts camps. Em sembla una bona opció, amb alguns esports relacionats amb la muntanya, que a mi m’agrada molt.

Aquesta disciplina ja té la força suficient per no ser considerada una raresa?

Sí, pel seu creixement i perquè hi ha gent que ho troba més atractiu que l’asfalt. La muntanya sempre et compensa una mala carrera amb un bon paisatge. I les marques cada vegada aposten més pels valors de la natura, la puresa i el respecte a la muntanya.

Què recordes del teu pas per l’INEFC?

Els companys, encara que ens veiem poc, però són retrobaments molt intensos; els professors, alguns dels quals ja són ara companys de feina, i la percepció que el grau en CAFE ha estat el meu primer instrument d’on extreure eines per aplicar-les com a entrenador. Aquest bagatge de quatre anys, amb diferents estímuls i conceptes, és una base sense la qual tota la resta no pot avançar.

Professionalment, com et definiries?

Combino els esports de natura, organitzant camps d’entrenament en altres països, una part més lucrativa, amb la part d’alt rendiment. I també tinc un vessant de readaptació, que és l’última fase de les lesions. He agafat les parts que em van agradar més a la carrera.

Quan estudiaves, ja tenies clar cap a on volies dirigir la teva carrera professional?

La idea era dedicar-me a l’educació, però el segon any ja vaig derivar cap al rendiment i la salut. He tingut la sort de barrejar les tres coses que més m’agraden, que són la natura, l’esport i la salut.

Quan vas començar amb les curses de muntanya, vas ser un pioner. Quina formació específica vas seguir llavors?

Quan vaig començar, no hi havia res. Van arribar

Álvaro Terreros Martínez

A la dreta,

Llicenciat en Educació Física per la Universitat de Lleó (2000-2003), abans va cursar Magisteri en Educació Física a la Universitat de La Rioja (1997-2000) i també un Màster Europeu en Activitat Física Adaptada a Leuven (Bèlgica), a través de l’INEFC Lleida, per fer després pràctiques al mateix centre de l’INEFC i iniciar el Doctorat. Des de setembre de 2019 dirigeix l’activitat esportiva de Special Olympics Espanya.

En quina situació es troba l’esport adaptat al nostre país i com hi encaixa Special Olympics?

La nostra, dins de la discapacitat intel·lectual, és una organització privada sense ànim de lucre, sense ajudes administratives, reconeguda pel Consell Superior d’Esports (CSD) i pel Comitè Paralímpic Internacional (IPC), tot i que no en formem part, però sí que tenim vot. La part més competitiva està regida per l’IPC i la part més recreativa, més centrada en les capacitats i la millora de la qualitat de vida, és el nostre àmbit d’actuació. Tenim convenis amb diferents associacions i federacions, i servim de paraigua per a tots els esportistes.

Quin camí ha recorregut fins avui l’esport adaptat a Catalunya?

En les associacions, el càrrec de professor d’Educació Física no acostuma a estar reconegut. Jo vaig voler fer les meves pràctiques, ja fa 20 anys, a un centre de discapacitats intel·lectuals i la nostra tutora era la fisioterapeuta. A Lleida, concretament, vam intentar, fa temps, que a cada centre hi hagués una persona graduada en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE) al càrrec. També van ajudar els canvis en la regulació, que establien l’obligatorietat de la formació i el seu reconeixement, ara fa uns deu anys. Actualment, tots els camps de l’esport per a discapacitats estan més o menys regulats, excepte el de la salut mental, que està menys desenvolupat. Però encara ens falta el reconeixement.

Com millora la pràctica de l’esport la qualitat de vida d’aquestes persones?

Amb un professional al darrere, sempre hi ha una millora en tots els aspectes. L’activitat física adaptada no s’entén sense la gran tasca de les persones professionals. En el nostre treball, incidim en tots els aspectes de la persona, no només en la part física, sinó també en l’afectiva, la social i, fins i tot, la intel·lectual.

Quina presència creus que ha de tenir l’esport adaptat en els mitjans i els programes d’estudi?

Crec que s’hauria de comptar amb més persones d’acció, més enllà dels suports teòrics, per donar a conèixer altres tipus d’esports adaptats, no només els paralímpics. I en els mitjans, en els més locals, sí que tenim més presència, però hi ha esdeveniments que no surten d’aquest àmbit comunicatiu i la seva repercussió es perd.

Com t’ha ajudat la carrera en la teva trajectòria?

La llicenciatura en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport et dona unes eines que altres formacions no proporcionen. Sempre he treballat amb persones amb discapacitat intel·lectual i, a través del màster de l’INEFC, vaig poder entrar en una especialització concreta. A mi, el que més em va ajudar va ser tenir una base teòrica que m’ha servit per impartir sessions adaptades a les persones. Va ser un bagatge que va servir també per generar més oportunitats de participació als qui havíem d’ajudar.