Page 1

Illa Creativa Lʼespai del departament de Llengua catalana

Institut Illa de Rodes Curs 2017-2018


L’espai del departament de Llengua catalana

Benvinguda Benvinguts i benvingudes, un curs més, a Illa Creativa, l’espai des d’on el departament de Llengua catalana de l’Institut Illa de Rodes us vol anar informant dels projectes i les activitats que porta a terme. En aquestes pàgines hi trobareu les informacions següents: Ø Recital poètic de Josep Pedrals a 1r d’ESO Ø Sortida al Montgrí de l’alumnat de Literatura catalana de 2n de Batxillerat, resseguint les passes de la protagonista de Solitud, l’obra de Víctor Català Ø Conferència d’Andrew Bradley, estudiant de doctorat de la universitat de Sheffield, sobre La importància internacional del català Ø Lectura en veu alta a l’escola Montserrat Vayreda, a càrrec d’alumnat de 4t d’ESO Ø El món dels trobadors a 1r de Batxillerat Ø La ruta de les llegendes de Girona a 2n d’ESO Ø Visita a l’exposició Cendrós, un empresari d’acció!, a Girona, amb l’alumnat de 3r d’ESO Ø Participació a Ex-Libris, la primera jornada de Literatura catalana i Batxillerat a la Universitat de Girona Ø Representació de La plaça del Diamant per a l’alumnat de 2n de Batxillerat Ø Participació d’un grup d’alumnes de primer de Batxillerat i Batxibac a la Lliga de Debat de la Xarxa Vives d’Universitats Ø Participació d’Ariadna Blanch i Nayeli Córdova, de 3r d’ESO, en el Premi de Narrativa Periodística “Diàlegs d’Educació” Ø Participació de 5 alumnes de 2n d’ESO en el Premi Coca-Cola de Relat Breu Ø Participació en el XIV Certamen de Lectura en Veu Alta Ø Primer premi Sambori de narrativa de la demarcació Girona-Catalunya Nord per a Iu Jaume, de 3r d’ESO Ø Presentació de la novel·la Kenitra, a càrrec de Maria Mercè Roca, a l’alumnat de 2n d’ESO Ø Participació de Marko Méndez i Oliver Pérez, de 4t d’ESO, en el IV Concurs d’Oratòria Juvenil de l’Alt Empordà

2  


L’espai del departament de Llengua catalana Ø Presentació d’Incerta glòria, a càrrec d’Isona Passola, a l’alumnat de 2n cicle d’ESO i Batxillerat Ø El català normatiu del segle XXI a l’abast de l’alumnat de Batxillerat Ø L’auca a 1r d’ESO Ø Taller sobre La Plaça del Diamant a 2n de Batxillerat Ø 3r premi en la final comarcal d’El Gran Dictat per a Rayan Abriak, de 1r d’ESO Ø XVIII Jocs Florals Illa de Rodes Ø Marina Bellezza, de 2n de Batxillerat, i Pol Ribera, de 1r d’ESO, premiats en el 39è Concurs per a la Joventut d’Òmnium de l’Alt Empordà Ø L’escriptor Àngel Burgas parla de Noel et busca amb l’alumnat de 1r d’ESO Ø Dos tràilers de llibres d’alumnes de 2n d’ESO seleccionats com a millors booktràilera a l’edició de la Viquilletra 2017-2018

Esperem que, un cop més, navegant per aquestes pàgines pugueu passar una bona estona! Roses, juny de 2018

3  


L’espai del departament de Llengua catalana

Recital poètic de Josep Pedrals a 1r d’ESO

Dimecres dia 15 de novembre de 2017 el poeta i recitador Josep Pedrals va venir a l’institut amb l’objectiu de portar a terme un recital poètic per a l’alumnat de 1r d’ESO, curs durant el qual des de l’àrea de Llengua catalana es treballa la poesia. Pedrals ha actuat en milers de festivals de diferents llocs d’Europa (Espanya, França, Itàlia, Bèlgica, Alemanya, Portugal, Sèrbia, Croàcia, etc.), Àsia (Japó) i Amèrica (EUA, Mèxic, Brasil, Nicaragua, Guatemala, etc.). Ha estat, també, premiat en diversos concursos de recitació, entre els quals l’internacional d’Osaka (2009). La seva actuació a l’institut va ser molt aplaudida.

4  


L’espai del departament de Llengua catalana

Sortida al Montgrí de l’alumnat de Literatura catalana de 2n de Batxillerat, resseguint les passes de la protagonista de Solitud, l’obra de Víctor Català

Dimecres dia 29 de novembre de 2017 l’alumnat de Literatura catalana de 2n de Batxillerat es va desplaçar fins a Torroella de Montgrí per resseguir a peu una part del camí que va fer la Mila, la protagonista de la novel·la Solitud, de Víctor Català, que és una de les lectures prescriptives del curs. Caterina Albert, que signava amb el pseudònim de Víctor Català i era de l’Escala, va situar a la muntanya del Montgrí l’acció de la seva novel·la més important, Solitud. A l’obra, la Mila deixa la plana empordanesa i s’enfila Montgrí amunt cap a l’ermita de Santa Caterina, on ella i el seu marit han de treballar com a ermitans. Des d’allà, al mateix temps que es va familiaritzant amb el paisatge de l’entorn, es va coneixent a ella mateixa i, al final d’aquest viatge d’autoconeixement, és capaç de decidir cap a on encaminar la seva vida. El tram de recorregut a peu, durant el qual es van llegir diversos fragments del llibre, va sortir des de Torroella de Montgrí i va arribar a l’ermita de Santa

5  


L’espai del departament de Llengua catalana Caterina, passant per alguns punts emblemàtics, com ara la Creu. És el paisatge que va inspirar el primer capítol de la novel·la, titulat “La pujada”.

Un cop arribats a l’ermita, van poder observar el mur de protecció, el pati amb el pou, la sala, les habitacions, la cuina, la capella... Uns espais molt ben descrits a la novel·la, en alguns dels quals es  

produeixen els fets més determinants de l’obra.

L’alumnat participant a la sortida la va valorar molt positivament.

6  


L’espai del departament de Llengua catalana

Conferència d’Andrew Bradley, estudiant de doctorat de la universitat de Sheffield, sobre La importància internacional del català Andrew Bradley, estudiant de doctorat de la universitat de Sheffield, al Regne Unit, va ser a l’institut dilluns dia 18 de desembre de 2017, durant tot el matí, amb la intenció de recollir informació per elaborar la seva tesi doctoral. Es tracta d’un estudi etnogràfic per comparar les diferents idees i/o opinions d'alumnat i professorat de 4t d'ESO, de Catalunya i València, sobre com són representats determinats temes en els llibres de text de llengua i literatura. A principis de curs ja s’havia posat en contacte amb el departament de Llengua catalana per demanarne la col·laboració. Van participar en aquest projecte la professora de Llengua catalana de 4t, Isabel Ríos, i un grup d’alumnes també de 4t format per Salma Vinyoles, Hao Yang Ye, Pol Flor-laguna i Sheng Ye. Per agrair la participació de l’institut en el projecte, en acabar la jornada de treball va oferir una conferència sobre “La importància internacional del català, sobretot a les universitats”. En aquesta xerrada hi va poder acudir l’alumnat de 4t A i B d’ESO i l’alumnat de Literatura catalana de 2n de Batxillerat.

7  


L’espai del departament de Llengua catalana

Lectura en veu alta a l’escola Montserrat Vayreda, a càrrec d’alumnat de 4t d’ESO Dilluns dia 15 de gener de 2018 un grup d’alumnat de 4t d’ESO va desplaçar-se a l’escola Montserrat Vayreda per portar-hi a terme una activitat de lectura expressiva, emmarcada en el Projecte Col·laboratiu de Lectura en Veu Alta, un projecte que s'inicià el curs 2012-2013 amb l’objectiu d’incentivar el gust per la lectura a través de la col·laboració entre alumnat d'ESO i de Primària. Es tracta d'un projecte coordinat per l'Equip de Llengua i Cohesió social del Servei Educatiu de l'Alt Empordà i s'emmarca en el programa de l’Impuls de la Lectura. En aquesta ocasió, el grup d’alumnat de 4t estava format per Cristina De Smedt, Pol Flor-Laguna, Ángela González, Marko Méndez, Oliver Pérez i Salma Vinyoles, que van desplaçar-se a l’escola per portar-hi a terme, en els cursos de 3r i 4t, una activitat de lectura expressiva a partir del conte Alarma al pessebre. L’activitat va ser molt participativa i el grup de lectors va sortir molt satisfet.

8  


L’espai del departament de Llengua catalana

9  


L’espai del departament de Llengua catalana

10  


L’espai del departament de Llengua catalana Dijous 8 de març i 31 de maig de 2018 un altre grup d’alumnat de 4t d’ESO, format per Viky Ereñú, Maria Tena, Elodie Rusciani, Alexander Riego, Òscar Santana, Fàtima Chourak, Paula Viana i Esther Cañada va tornar a l’escola Montserrat Vayreda a llegir un conte de Gianni Rodari als nens i nenes de 3r i 4t de Primària.

11  


L’espai del departament de Llengua catalana

12  


L’espai del departament de Llengua catalana

El món dels trobadors a 1r de Batxillerat Dimecres dia 31 de gener de 2018 l’alumnat de Llengua i literatura catalana de 1r de Batxillerat va assistir, a la mediateca de l’institut, a la conferència “Els trobadors a Catalunya: lectura de la Cansoneta leu e plana de Guillem de Berguedà i la Viadeira de Cerverí de Girona”. L’activitat és una iniciativa conjunta de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia contemporània, la Càtedra de Patrimoni Literari M. A. Anglada – C. Fages de Climent i la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. La conferència va girar a l’entorn del món dels trobadors, els poetes de l’amor cortès de l’Edat mitjana. Victòria Rodríguez, la ponent, va parlar dels viatges reals i dels viatges poètics dels trobadors; va fer evocacions poètiques de la vida a les corts medievals, a partir de les aliances i les rivalitats entre aquests poetes, i, finalment, va analitzar la tradició i l’experimentació en la poesia trobadoresca catalana.

13  


L’espai del departament de Llengua catalana

La ruta de les llegendes de Girona a 2n d’ESO Dijous dia 1 de febrer de 2018 l'alumnat de 2n d'ESO va poder fer la ruta de les llegendes de Girona pels carrers del barri antic de la ciutat. La llegenda és un dels tipus de text que es treballa a 2n, segons el currículum del curs. Durant la ruta, els nois i noies van conèixer quin és l'origen llegendari de la ciutat, què representa la figura del tarlà, quin paper van fer les mosques de Sant Narcís durant la guerra amb els francesos i per què no es pot marxar de Girona sense haver fet el petó al cul de la lleona, entre moltes altres curiositats.

Voleu conèixer, a través de la seva ploma, una de les llegendes que els van explicar? La majordoma de Sant Narcís “La majordoma de Sant Narcís era una dona grossa i tafanera que ajudava les persones. Un dia Sant Narcís li va donar poders, com escoltar a través de les

14  


L’espai del departament de Llengua catalana parets. També li va concedir el gran llibre de les receptes de cuina. Sant Narcís era perseguit pels romans. Un dia, la criada va sentir a través de les parets que els romans s’acostaven i ho va dir a Sant Narcís, perquè tingués temps d’amagar-se. Al cap d’un temps va tornar a passar el mateix. La criada, en sentir que els romans s’acostaven, va anar a dir-ho a Sant Narcís. Però pel camí, com que era tan tafanera, no va resistir d’aturar-se a cada paret a escoltar i, quan va arribar, el sant ja era mort. Ella es va sentir tan malament que es va posar a l’escala de la catedral a fer sopa de menta per als pobres. Allà, va morir enterrada per la neu un dia de gran nevada. Quan dos nois de la catedral, en adonar-se del que passava, s’hi van acostar, van veure que el cos de la pobra majordoma no pesava gens. Això era perquè la seva ànima s’havia transformat en un àngel.” Zakaria Aatani, Jano Cintas, Iu Gayolà, Ona Parada i Anna Vilà

15  


L’espai del departament de Llengua catalana

El dia, plujós, va obligar els participants a buscar recessos per poder gaudir d’algunes de les llegendes.

16  


L’espai del departament de Llengua catalana

Malgrat el temps, aquesta sortida va representar una bona oportunitat per gaudir sobre el terreny d’un dels tipus de text narratiu que es treballen a 2n d’ESO: la llegenda.

17  


L’espai del departament de Llengua catalana

Visita a l’exposició Cendrós, un empresari d’acció!, a Girona, amb l’alumnat de 3r d’ESO Dijous dia 1 de febrer de 2018 l’alumnat de 3r d’ESO va visitar, a l’espai expositiu Santa Caterina de Girona, l’exposició Cendrós, un empresari d’acció! La visita va permetre l’acostament a la figura de J.B. Cendrós, empresari i mecenes cultural, creador de la marca Floïd i fundador d’Òmnium Cultural i Edicions Proa. Per complementar l’exposició, l’alumnat va participar en el taller Començant amb lletra petita on, a través de diverses cartes sobre diferents facetes de la vida de Cendrós, van poder descobrir el seu amor per la llengua, la cultura, l’amistat, el col·leccionisme i la seva passió per l’art. A partir d’un seguit de cartes representatives d’una manera de fer i d’entendre la cultura, preses com a punt de partida creatiu, els nois i noies de 3r van portar a terme un exercici d’estil a través de la fórmula de la correspondència epistolar entre companys.

18  


L’espai del departament de Llengua catalana

19  


L’espai del departament de Llengua catalana

20  


L’espai del departament de Llengua catalana

Participació a Ex-Libris, la primera jornada de Literatura catalana i Batxillerat a la Universitat de Girona L’alumnat de Literatura catalana de segon de Batxillerat va participar, el dia 2 de febrer de 2018, a Ex-Libris, la primera jornada de Literatura catalana i Batxillerat adreçada a alumnes i docents de literatura. L’acte, organitzat per l’ICE Josep Pallach, el Departament de Filologia i Comunicació de la UdG i el Departament d’Ensenyament, en col·laboració amb docents de Secundària, es va portar a terme a la Facultat de Lletres i va comptar amb la participació de més de 200 persones. La conferència d’obertura, “Però ningú no se’n podria témer en fent sa via... o fer de la literatura, vida!”, va anar a càrrec de Laura Borràs; la de cloenda, “L’experiència de la literatura: propostes per a un curs”, a càrrec d’Enric Iborra. En la franja central de la jornada es van poder escollir diversos tallers: de poesia amb Josep Pedrals, d’escriptura amb Vicenç Pagès, de cançó improvisada amb Gemma Pla, de teatre i recitació amb Mercè Mas i Xavier Renedo; conferències: sobre les relacions eròtiques en el Tirant lo Blanc amb Xavier Renedo, sobre Aurora Bertrana amb Adriana Barcia, sobre El quadern gris de Josep Pla amb Xavier Pla; la presentació de la pel·lícula Josafat, de Prudenci Bertrana, amb Xavier Puebla; o rutes literàries com “La casa de lletres” per la Facultat, a càrrec de la Càtedra M. Àngels Anglada-Fages de Climent i la ruta literària Prudenci Bertrana a Girona, amb Oriol Ponsatí.

21  


L’espai del departament de Llengua catalana

Representació de La plaça del Diamant per a l’alumnat de 2n de Batxillerat Dimecres 21 de febrer de 2018 l’alumnat de 2n de Batxillerat va assistir, al Teatre Municipal de Roses, a l’adaptació teatral de la novel·la La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, una de les lectures prescriptives del curs, de la qual s’hauran d’examinar a les proves de selectivitat. La plaça del Diamant és una novel·la psicològica que ha estat considerada per la crítica com una de les obres més importants de Mercè Rodoreda. La novel·la va ser publicada per primera vegada a l'any 1962 i, des d’aleshores, ha estat traduïda a més de trenta idiomes, fet que l’ha convertit en un clàssic de la literatura catalana de postguerra. A través d’aquesta representació teatral, que forma part del projecte Teatre i Literatura i que compta amb el suport de la companyia Teatre de Ponent, el públic va poder seguir la trajectòria vital de la protagonista de l’obra, la Natàlia-Colometa, conèixer-ne els sentiments i vivències i apropar-se a la seva manera d’afrontar la realitat.

22  


L’espai del departament de Llengua catalana

Participació d’un grup d’alumnes de primer de Batxillerat i Batxibac a la Lliga de Debat de la Xarxa Vives d’Universitats El divendres 2 de març de 2018

la

Itziar

Beltrán,

l’Encarni Crespo, en Mario García, la Gisela de Smedt, la Xing Lin i la Júlia Pau van participar

a

la

cinquena

edició de la fase local de la Lliga

de

Secundària

Debat i

de

Batxillerat,

celebrada a la Universitat de Girona. La Lliga de Debat és una competició organitzada per la Xarxa Vives d’Universitats en la qual diversos equips d’estudiants, d’edats entre 15 i

18

centres

anys,

de

diferents

docents,

debaten

sobre un tema polèmic i d’actualitat. És un espai on es valoren capacitats com el treball en equip, la solidesa

de les argumentacions, la

fluïdesa en la intervenció i la correcció tant semàntica com formal. En aquesta edició l’alumnat dels centres participants va haver de debatre, a favor i en contra, sobre la pregunta: Té límits l’humor? El grup de nois i noies va valorar l’experiència molt positivament, com a via complementària d’aprenentatge. La jornada va acabar a la tarda amb el lliurament de diplomes a tots els grups participants.

23  


L’espai del departament de Llengua catalana

24  


L’espai del departament de Llengua catalana

25  


L’espai del departament de Llengua catalana Una de les novetats d’aquesta edició va ser que, en data prèvia al debat, el divendres 16 de febrer a la tarda, els participants van poder assistir a una sessió de formació a la Universitat de Girona, a càrrec d’alumnes de la mateixa universitat.

26  


L’espai del departament de Llengua catalana

Participació d’Ariadna Blanch i Nayeli Córdova, de 3r d’ESO, en el Premi de Narrativa Periodística “Diàlegs d’Educació” Dissabte 3 de març de 2o18 Ariadna Blanch i Nayeli Córdova van participar en la IV edició del Premi de Narrativa Periodística “Diàlegs d’Educació”, convocat pel Setmanari de l’Alt Empordà i el Servei Educatiu amb l’objectiu de fomentar el gust per l’escriptura creativa. En aquesta ocasió, l’alumnat de 3r d’ESO va redactar una notícia a partir de la fotografia d’un noi saltant a l’Skate Park de Figueres.

27  


L’espai del departament de Llengua catalana

Participació de 5 alumnes de 2n d’ESO en el Premi Coca-Cola de Relat Breu Soraya Cabellos, Iu Gayolà, Elisabeth González, Haizea Santos, Tatjana Storath i Anna Vilà, de 2n d’ESO, van participar a la 41a edició del Premi Coca-Cola de Relat Breu que es va portar a terme dissabte dia 1 d’abril de 2018 a l’Institut Alexandre Deulofeu de Figueres.

Tot l’alumnat de 2n d’ESO dels instituts de Catalunya va poder participar en aquesta edició de la prova escrita de la 41a edició del Premi Relat Breu de CocaCola, que organitza Cobega juntament amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat. L’objectiu d’aquest concurs és fomentar l’escriptura creativa entre els estudiants dels centres de Secundària de Catalunya. En aquesta ocasió, la creació literària va consistir en una història on hi havia d’aparèixer la frase “Aquella situació no era sostenible…”, que anava acompanyada d’una fotografia on es veien balcons amb roba estesa. Els participants van tenir dues hores per escriure el text i van sortir molt contents de l’experiència.

28  


L’espai del departament de Llengua catalana

Participació en el XIV Certamen de Lectura en Veu Alta El Certamen de Lectura en Veu Alta, que convoca la Fundació Enciclopèdia Catalana i que compta amb l'ajut del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i de l'Obra Social La Caixa, està adreçat a alumnes des de 3r de Primària fins a 4t d'ESO. És una activitat que pretén estimular el desig de llegir, de millorar la dicció, de comprendre i d’interpretar un text. Dimecres 21 de març de 2018 Tatjana Storath, de 2n d’ESO, i Anna Barraza, Naiara Pujadas i Aida Valenzuela, de 3r, van participar en els quarts de final del XIV Certamen Nacional Infantil i Juvenil de Lectura en Veu Alta, que es va portar a terme a l’Auditori dels Caputxins de Figueres. La Tatjana va ser la representant de l’institut en la categoria de Corsaris, corresponent a 1r i 2n d’ESO; i l’Anna, la Naiara i l’Aida van ser les representants de l’institut en la categoria de la Tropa de Corsaris, corresponent a 3r i 4t d’ESO. El certamen consta de tres fases: els quarts de finals, corresponents a la comarca de l’Alt Empordà; les semifinals, corresponents a la demarcació de Girona, i la final de Catalunya.

29  


L’espai del departament de Llengua catalana

30  


L’espai del departament de Llengua catalana En els quarts de final, la Tatjana Storath va ser la seleccionada en la categoria de Corsaris per passar a la semifinal, que es va celebrar al Teatre de Salt el dia 4 de maig de 2018. Els seleccionats en la semifinal van tenir l’oportunitat de participar en la final catalana, que es va portar a terme el dia 5 de juny al Teatre Nacional de Catalunya. Si voleu saber-ne més podeu consultar: http://www.lecturaenveualta.cat/

31  


L’espai del departament de Llengua catalana

Primer premi Sambori de narrativa de la demarcació Girona-Catalunya Nord per a Iu Jaume, de 3r d’ESO El dia 22 de març de 2018 es va celebrar a Banyoles l’acte de lliurament del Premi Sambori de la demarcació de Girona–Catalunya Nord, formada per les comarques de l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Catalunya Nord, el Gironès, la Selva i el Pla de l’Estany. L’Iu Jaume Ametller, de 3r d’ESO, va guanyar el 1r premi en la categoria de segon cicle d’ESO, amb la seva narració El somni d’en Nanga. I, com els altres guanyadors del Sambori Girona–Catalunya Nord, va passar a la gran final catalana, amb els de guanyadors de les demarcacions restants.

El Premi Sambori és un premi de narrativa en català dirigit als alumnes de Primària, Secundària i Batxillerat dels Països Catalans, que té com a objectius promoure la participació en un projecte comú i difondre l’ús del català dins de

32  


L’espai del departament de Llengua catalana l’àmbit escolar, tot incentivant la imaginació i la creativitat. Des de 2006, Òmnium Cultural organitza i impulsa el Premi Sambori Òmnium a Catalunya, Andorra i la Catalunya Nord, tot coordinant-se amb la Fundació Sambori, que organitza aquest concurs des del 1998 al País Valencià. La participació en el premi ha anat augmentant any rere any fins a convertir-se en el premi literari escolar amb més participació d'Europa. El nom de Sambori o Xarranca ve del joc de carrer i va ser escollit, per les associacions convocants del primer Premi Sambori, perquè es tracta d'un joc popular que es juga a totes les comarques de parla catalana i arreu del món.

En aquesta edició del premi, a la demarcació de Girona-Catalunya Nord, hi van participar 72 centres i 323 treballs. Si voleu llegir la història que va escriure l’Iu, El somni d’en Nanga, podeu fer-ho tot seguit.

33  


L’espai del departament de Llengua catalana El somni d’en Nanga “Em vaig mirar al mirall brut d’aquell lavabo vell, petit i desordenat; aquell matí tenia ganes de menjar-me el món, d’entrenar, de córrer amb els animals de les muntanyes i del bosc, de gaudir patint i de patir gaudint… Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar aquelles vambes velles, em vaig posar uns pantalons curts de xandall del meu germà, una camiseta blanca trencada i bruta i vaig començar a córrer en direcció als cims més alts de l’Himàlaia. Jo era un nen curiós, aventurer, imaginatiu… Sovint recordo les paraules de la mare: «Nanga, vigila molt, però sobretot diverteix-te.» Això m’ho deia sempre abans que jo sortís com un boig a córrer pels camps verds o els alts colls i turons que envoltaven el meu poble. Jo vivia amb la meva mare i el meu germà, dos anys més gran que jo. El meu pare havia mort i desaparegut a causa d’una forta tempesta pujant al cim del Nanga Parbat, una muntanya del Paquistan de 8.125 metres; d’aquí el meu nom. No teníem gaire diners i per això el meu germà i jo havíem treballat tota la vida al camp, fent de pagesos o cuidant el bestiar de la gent del meu poble; així podíem anar sobrevivint amb el poc que guanyàvem. Recordo que un dia un senyor molt gran del poble em va dir que si m’entrenava molt i molt, algun dia, podria arribar a ser dels millors del món amb això de córrer i l’alpinisme. Jo m’ho vaig prendre com una broma però, no sé per quin motiu, aquelles paraules em van quedar gravades a la ment i es van convertir en el meu somni, el meu gran objectiu: ser el millor alpinista i corredor de muntanya del món. A poc a poc, vaig començar a planificar els meus propis entrenaments, a córrer petites curses populars que es feien als diferents pobles de la vall, a estalviar diners per comprar-me unes vambes una mica decents, a córrer durant dies sencers, a fer ascensions cada vegada més altes fins arribar als 7.000 metres… Un dia, gairebé sense adonar-me del temps que havia passat, era allà, a la línia de sortida de la cursa més emblemàtica de tota la serralada de l’Himàlaia… La famosa “Himalayan 100 Mille Stage Race”, una cursa de 100 milles pels peus dels cims més alts d’aquesta zona. Encara no m’ho crec, però sí, vaig guanyar. Sí, jo,

34  


L’espai del departament de Llengua catalana un noi de 35 anys, pobre i aficionat a un esport, havia guanyat la cursa més dura de tot el món. Tot i que la victòria d’aquella cursa em va fer molt feliç, no em va acabar d’omplir. Em faltava alguna cosa més, alguna cosa que no fos una cursa o un entrenament: em referia a un repte personal, allò que em fes sentir realment bé si ho aconseguia, quelcom que m’omplís psicològicament i emocionalment… Alguna cosa com fer el cim que el meu pare mai no va arribar a fer, el cim on va morir. Al cap d’un any estava preparant l’equipatge i el material per anar a fer l’expedició més important de la meva vida, el Nanga Parbat. El 25 de juliol vam sortir del camp base, m’esperaven els dies més intensos de la meva vida. Vam tardar 6 dies a arribar al cim, el temps ens era favorable i tot l’equip es trobava bé. En el moment que vaig posar el peu a dalt del Nanga Parbat em vaig sentir un home diferent, que havia complert el seu somni, el seu objectiu a la vida. Només hi havia un inconvenient entre totes aquelles emocions: encara quedava la baixada… Avui, el segon dia de baixada, ens han avisat que una forta tempesta ens atraparia cap al migdia. Nosaltres hem sortit confiant que cap al migdia ja estaríem a punt d’arribar al tercer campament. Cap a les 12:30 hem començat a notar un fort vent que anava en augment, començava a nevar i a disminuir la temperatura… Ens hem deslligat per anar més ràpids, però entre la neu que queia i la boira no vèiem gaire bé per on anàvem. De cop, hem vist un pont de metall penjant sobre una esquerda bastant profunda, sabíem que el camí era per allà perquè per pujar hi havíem passat. Sense pensar que no anàvem lligats, hi hem passat. Jo era l’últim. De sobte un fort cop de vent ha mogut el pont penjant, jo he relliscat amb el ferro del carpó i he caigut a dins de la fosca i profunda esquerda. No sé quant de temps he passat inconscient allà baix, diria que només han estat uns minuts, però quan m’he aixecat estava sol, a dins d’aquell forat de neu, sense cap piolet ni cap corda per poder pujar a dalt a la superfície.

35  


L’espai del departament de Llengua catalana M’he posat a investigar la zona per veure si hi havia alguna manera de sortir d’aquí i de cop he vist, congelada a la paret, una cosa estranya. M’hi he acostat i ho he mirat detingudament. Allò semblava una persona congelada, algú que havia corregut la mateixa sort que jo. A mesura que m’hi anava fixant més he vist que el rostre d’aquell home em resultava familiar, com si ja l’hagués vist abans, era com les fotos que teníem a casa, era... el meu pare! M’he quedat immòbil uns segons, potser minuts. No m’ho podia creure, havia trobat el meu pare. M’he abraçat al meu pare congelat. Fos al lloc que fos, d’aquí a poc ens tornaríem a trobar, i això era el més important, ja no m’importava sobreviure, el fred o el dolor de la caiguda. En aquest moment he sentit que això era realment el meu somni, el meu destí. Nanga Singhar Aquesta és la carta que es va trobar a les mans d’en Nanga Singhar quan l’equip de rescat va arribar al lloc on havien mort congelats ell i el seu pare. La mare d’en Nanga va dir que no traguessin els cossos d’allà, que aquell era el lloc on el destí els havia unit. El lloc on els hauria agradat morir, als peus del gran i poderós Nanga Parbat.”

36  


L’espai del departament de Llengua catalana

Presentació de la novel·la Kenitra, a càrrec de Maria Mercè Roca, a l’alumnat de 2n d’ESO

Maria Mercè Roca, autora de la novel·la Kenitra, va tornar a ser a l’institut, dijous 5 d’abril de 2018, per fer una xerrada amb l’alumnat de 2n d’ESO, que havia llegit aquest llibre durant el segon trimestre del curs. Kenitra ens parla de l’Adrià, un noi de setze anys que emprèn un viatge a la recerca d’un pare que va desaparèixer quan ell era petit. En començar la novel·la l’Adrià és un noi insegur que culpa el pare de tot allò que no li surt com voldria. El viatge, però, li ofereix l’oportunitat de conèixer nous personatges, de viure noves experiències i, per tant, de madurar. Per això, quan acaba el llibre, s’ha convertit en una persona diferent, que ja no necessita culpabilitzar els altres sinó responsabilitzar-se de la seva pròpia vida. La lectura del llibre permet la reflexió sobre temes tan significatius durant l’adolescència com l’amistat, l’amor, la família o la recerca de la identitat. Maria Mercè Roca, un cop més, ens en va parlar a partir de les preguntes que li van fer els nois i noies de 2n que, un cop acabada la xerrada, van poder tornar cap a casa amb el llibre signat per l’autora.

37  


L’espai del departament de Llengua catalana

Participació de Marko Méndez i Oliver Pérez, de 4t d’ESO, en el IV Concurs d’Oratòria Juvenil de l’Alt Empordà

Dissabte dia 7 d’abril de 2018 es va celebrar la IV edició del Concurs d’Oratòria Juvenil de l’Alt Empordà, a l’Espai Armengol de Vilajuïga.

38  


L’espai del departament de Llengua catalana Aquest concurs, adreçat a l’alumnat de 4t d’ESO dels instituts de la comarca, va néixer amb l’objectiu de promoure la necessitat de millorar l’expressió oral i de saber-se expressar en públic. 26 alumnes, en representació dels 15 centres de secundària de la comarca, varen participar en la semifinal. En Marko Méndez en castellà i l’Oliver Pérez en català van ser els representants del nostre centre, després d’haver estat seleccionats en una primera fase on cada institut va haver de triar els candidats més idonis. L’Oliver va ser un dels deu finalistes després de fer una exposició de tres minuts sobre el tema “Informats, desinformats, sobreinformats”.

L’acte va comptar amb la presència i participació de Pol Izquierdo, conegut periodista, guionista i director de diferents programes televisius, que va realitzar una breu conferència sobre la seva experiència i la importància de saber captar l’atenció del públic. El dia 12 de març la productora audiovisual Visual 13 havia vingut a l’institut per enregistrar un dels assajos que es varen portar a terme abans de la semifinal a Vilaluïga. Si voleu veure el vídeo de l’assaig cliqueu a sobre de l’enllaç següent. https://www.facebook.com/espaiarmengol/videos/781015982096533/

39  


L’espai del departament de Llengua catalana

Presentació d’Incerta glòria, a càrrec d’Isona Passola, a l’alumnat de 2n cicle d’ESO i Batxillerat

Dilluns dia 9 d’abril de 2018 l’alumnat de segon cicle d’ESO i Batxillerat va tenir l’oportunitat d’anar als cinemes de Roses per veure la pel·lícula Incerta glòria, dirigida per Agustí Villaronga i interpretada per Marcel Borràs, Núria Prims, Oriol Pla i Bruna Cusí. L’acció de la pel·lícula se situa al Front d’Aragó a l’any 1937. En Lluís, un jove oficial republicà, és destinat a un lloc temporalment inactiu, on es retroba amb el seu millor amic, en Juli Soleràs. La Trini, la seva dona, és a Barcelona amb el seu fill, patint els efectes de la guerra. En Lluís, la Trini i en Soleràs han estat amics i han compartit ideals, però la guerra ha canviat les coses. El front abandonat és l’escenari on es desencadena el conflicte moral entre els personatges, els seus ideals i les seves accions. La pel·lícula es basa en la novel·la homònima de l’escriptor Joan Sales, que va 40  


L’espai del departament de Llengua catalana viure l’esclat de la Guerra civil, va lluitar al Front d’Aragó i va patir l’exili. Incerta glòria és la seva novel·la més coneguda. La pel·lícula d’Agustí Villaronga és la primera adaptació de la novel·la al cinema.

Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català i productora de la pel·lícula, va conduir el debat amb l’alumnat després de visionar el film. Una gran experiència compartida!

41  


L’espai del departament de Llengua catalana

El català normatiu del segle XXI a l’abast de l’alumnat de Batxillerat Dimecres dia 11 d’abril de 2018 l’alumnat de Llengua i literatura catalana de 1r i 2n de Batxillerat va assistir, a la mediateca de l’institut, a la conferència “El català normatiu del segle XXI. L’Ortografia i la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans”. L’activitat és una iniciativa conjunta de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia contemporània, la Càtedra de Patrimoni Literari M. A. Anglada – C. Fages de Climent i la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, que des de fa quatre anys ofereix conferències variades sobre la llengua i la literatura catalanes relacionades amb continguts que s’imparteixen als centres educatius. En aquesta ocasió, la conferència va anar a càrrec de Natàlia Carbonell Ros, doctora en Filologia catalana per la UdG i promotora tècnica   en   transferència   del   coneixement  a  l'Institut  de  Llengua  i  Cultura  Catalanes  de  la  mateixa  Universitat.  La   conferència   va   tractar   sobre   el   sentit i el context de la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (2016) i de l’Ortografia catalana (2017); les principals novetats normatives, tant en el terreny de l’ortografia com en el de la gramàtica, i les estratègies, eines de consulta i altres recursos per assimilar els nous criteris.

42  


L’espai del departament de Llengua catalana

L’auca a 1r d’ESO A 1r d’ESO es treballa la poesia. El curs 2017-2018, per tal de practicar la versificació, l’alumnat ha construït, en grup, auques sobre el músic i compositor Pep Ventura, del qual l’any 2017 es va celebrar el bicentenari del naixement. Tot seguit podeu veure’n els resultats. Pep Ventura i/o la sardana

Lluna Fonolleras Arnau Herrera 1 ESO D

43  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Nina Jaume 1r ESO C

44  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Ikram Akharfi Lucía Pavón 1r ESO D

45  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Laura Fontes Imma Romero 1r ESO A

46  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Mariona Compte Aleksija Pasko 1r ESO A

47  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Yassin El Yemlahi Ona Martínez 1r ESO D

48  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Cristian Carrasco Pol Ribera 1 ESO D

49  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Malak Ahakkam Mar Casañas 1r ESO D

50  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Amina Aghbalou Lubna El Bakhti 1r ESO B

51  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Omar Bennani 1r ESO B

52  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Norbert Lada Marc Martínez 1r ESO D

53  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Roger Martínez Katia Reja 1 ESO D

54  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Samia Agharbi Loubna Merzouk 1 ESO D

55  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Cristian Magsumbol Yan Moreno 1 ESO B

56  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Rayan Abriak Íngrid Hornos 1r ESO B

57  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Lis Marés Marta Petrovic 1r ESO B

58  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Marina Belmonte Maëlys Dufosse 1r ESO A

59  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Ali El Oualiti Àlex Escribano 1r ESO A

60  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Marc Sánchez i Ernest Rull, 1r ESO C 61  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Xenia Calzado Violeta Vitan 1r ESO C

62  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Fran Muñoz Lucía Párraga 1r ESO C

63  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Mariam Saadoun 1r ESO C

64  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Andreea Constantin, 1r ESO C 65  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Huini Chen Mar Font 1 ESO B

66  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Fran Benítez David Doménech Teo Graell 1 ESO A 67  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Yong Cheng 1 ESO A

68  


L’espai del departament de Llengua catalana Pep Ventura i/o la sardana

Santiago Benítez Gabriel Beguerie 1 ESO A

69  


L’espai del departament de Llengua catalana

Taller sobre La Plaça del Diamant a 2n de Batxillerat Dimarts 17 d’abril de 2018 l’alumnat de 2n de Batxillerat va realitzar un taller de literatura, de tres hores de durada, sobre La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, una de les lectures prescriptives del curs, a la mediateca de l’institut. De la mà de Mireia Chalamanch i Joan Carles Navarro, es va poder treballar la novel·la de Rodoreda llegint-ne fragments de forma participativa, analitzant i coneixent els personatges, debatent sobre els lligams entre amor i amistat, parlant de balls i festes majors, de somnis i d'il·lusions, però també de conflictes i frustracions i dels efectes de la guerra. Tot i que l’alumnat de 2n de Batxillerat ja havia llegit la novel·la i havia assistit a una representació dramatitzada de l’obra de Mercè Rodoreda, aquest taller els va permetre gaudir-ne des d’una perspectiva més propera, gràcies a les magnífiques lectures d’alguns fragments que en van fer la Mireia Chalamanch i en Joan Carles Navarro.

Aquest taller de literatura és una iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i s’inscriu en el programa anomenat “Lletres a les Aules”, un programa de foment de la lectura i de promoció de la literatura que permet apropar l’alumnat al

70  


L’espai del departament de Llengua catalana fet literari, millorar la comprensió lectora com a eina fonamental per accedir al coneixement i, finalment, estimular i potenciar l’habilitat lectora i el coneixement de la llengua.

L’activitat va ser molt ben valorada pels participants.

71  


L’espai del departament de Llengua catalana

3r premi en la final comarcal d’El Gran Dictat per a Rayan Abriak, de 1r d’ESO Divendres 20 d’abril de 2018 es va portar a terme, a la seu del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, a Figueres, la final d’El Gran Dictat, una iniciativa emmarcada en la commemoració de l’Any Fabra i promoguda per l’àrea de Cultura i el Consorci per a la Normalització Lingüística, i destinada a l’alumnat de 1r d’ESO de la comarca, en l’any de la commemoració dels 100 anys del naixement de Pompeu Fabra i dels 150 de la publicació de la Gramàtica catalana. Aquest concurs va constar de dues fases: l’eliminatòria, que es va portar a terme a cadascun dels instituts participants, i la final. Van participar en la final un total de 51 alumnes procedents de vuit instituts d’arreu de la comarca (Figueres, la Jonquera, Roses i Vilafant). Del nostre institut els participants van ser: Rayan Abriak, Malak Ahakkam, Huini Chen, Íngrid Hornos, Fran Muñoz i Pol Ribera.

D’entre tots els participants, es van donar tres premis, el tercer dels quals va ser per a Rayan Abriak, que va ser obsequiat amb un val de 50€ per a material escolar i un trofeu commemoratiu de la jornada.

72  


L’espai del departament de Llengua catalana

73  


L’espai del departament de Llengua catalana

XVIII Jocs Florals Illa de Rodes

74  


L’espai del departament de Llengua catalana Dilluns 23 d’abril de 2018 es va donar a conèixer el veredicte dels XVIII Jocs Florals Illa de Rodes, durant els actes de celebració de la Diada de Sant Jordi. Tot seguit podeu llegir els treballs guanyadors. Tenint en compte la qualitat dels treballs presentats, el jurat va acordar declarar desertes algunes modalitats i, en canvi, donar un premi extra en algunes altres, com podeu veure a continuació. VEREDICTE DELS JOCS FLORALS ILLA DE RODES 2018 PRIMER CICLE D’ESO Poesia guanyadora 1: Llenties, Malak Ahakkam, 1r ESO

“Veig que ve la mare amb un plat a les mans i li miro la cara: té un somriure malvat. “Per menjar hi ha llenties”, la meva mare em diu. ”Vaja, quina tia!”, em dic jo per dins. Me les menjo rondinant mentre penso en les postres i em poso a rumiar mirant cap al sostre.

75  


L’espai del departament de Llengua catalana Imagino hamburgueses, pizzes i fregits i moltes grandeses per llepar-se’n els dits. Torno a la realitat, me n’havia oblidat. Em deprimeixo en veure el plat i penso a donar-lo al gat.”

Poesia guanyadora 2: Societat, Tatjana Storath, 2n ESO “Obre els ulls. Fita com llisquen llàgrimes de sang. Llàgrimes que perpetren la innocència d'aquell nen. Innocència que s'esmicola amb el pas del temps sota les runes.

76  


L’espai del departament de Llengua catalana Obre els ulls, tu que pots. Observa la impotència. La feblesa d'aquells ínfims ossos vestits de fosca pell. Obre els ulls. Adverteix la desgràcia. El turment d'aquella dona que sap que l'amor no tortura, i que les seves ferides no estimen. Obre els ulls. Tots ells són roses, fràgils i jolius. Roses que han estat arrencades i assassinades. Roses mortes que, per una vegada, són lliures. Jo també m'he acomiadat. Jo també he ballat amb la pena. Jo també he plorat llàgrimes de sang. Vaig brillar, fràgil i joliu, i de cop algú em robà el centelleig. I hauria volgut ser la lluna, que no necessita algú per brillar més que ningú. I vaig caure. I vaig haver de tornar-me a esculpir, de la pols d'allò que algun dia va brillar. Obre els ulls. I quan passi l'hora, i canviïs de canal, recorda aquelles roses, que volen per la lluna, i que tornen a brillar.”

77  


L’espai del departament de Llengua catalana

Conte finalista 1: Diana, Anaïs Dragomir, 2n ESO

“Després de la mort de la seva dona i del seu fill, es va quedar molt sol. En Pep, en no poder aguantar la solitud i la tristesa, va començar a dedicar-se a la sardana, per oblidar aquesta desgràcia. Passats uns anys de la mort de la seva família, va ser convocat al Baix Llobregat, a Martorell, per participar per primera vegada en un concurs de sardana llarga on havia de tocar el clarinet. Aquell instrument, que era quasi una novetat per a ell, el

78  


L’espai del departament de Llengua catalana va tocar i tocar, hores i hores, per a moltes sardanes, fins que va finalitzar el concurs. Posteriorment, van fer una congregació per agrair a tots els protagonistes, i més als compositors, ja que sense ells no s’hauria pogut realitzar, i també van nomenar els guanyadors. N’hi havia tres: el primer, el segon i el tercer lloc. En tercer lloc va ser guanyadora la província de Lleida, en segon lloc la gironina i, finalment, en primer lloc va quedar la província tarragonina. Acabat el concurs de sardana, en Pep ja tornava a estar sol. Però de cop i volta una dona preciosa, amb uns cabells daurats i brillants, que li arribaven fins als malucs, uns ulls de color blau aigua que si els miraves fixament et podien hipnotitzar, que portava un vestit llarg de color lila fosc, se li va aparèixer al davant. A ell, sorprès, li va caure l’únic record de la seva dona, un cigne de cristall que duia sempre amb ell perquè li portava bona sort. Pel cop, el cigne es va trencar en trossets petits i no hi havia cap manera d’arreglar-lo. En Pep es va enfadar molt, però aquella dona seguia callada i observant el que havia passat, sense disculpar-se. Es va asseure desconsolat i amb les llàgrimes als ulls, sostenint l’únic record que li quedava de la seva esposa, trencat a les mans. De cop, va veure com els petits trossets de cristall es tornaven a ajuntar formant el cigne. Impactat, va veure que era aquella dona tan misteriosa, que podria tenir una espècie de poders telepàtics. Li va preguntar si era ella la que havia ajuntat el cigne, però la dona va desaparèixer. Més tard, uns 2 dies després, en Pep va reflexionar sobre el que li havia passat i va voler anar a buscar-la. Com? Tornant a Martorell. Potser la dona misteriosa era d’allà. Quan va tornar no la va trobar, potser era molt tard i no valia la pena. Però, a la plaça on havia tingut lloc el concurs de sardanes, va trobar una foto seva, la va guardar i va anar a preguntar a la gent del poble si l’havien vist. Tothom deia que no l’havien vist mai. Fins que va trobar un senyor gran que va dir que l’havia vista feia dos o tres dies al Pont del Diable.

79  


L’espai del departament de Llengua catalana Ell, neguitós, va anar a veure si encara hi era. I, per bona sort, allà estava, a la vora del pont, cantant. Ella el va veure i, sorpresa, va parar de cantar, es va posar davant seu i li va explicar que se sentia molt culpable pel que havia provocat, no volia espantar-lo, al contrari. Sentia que en Pep tenia una cosa peculiar, que l’atreia. En Pep, desconcertat, va dir-li que l’havia buscat hores i hores fins que l’havia trobat. I que estava segur que no se n’aniria del seu costat, que sempre estaria allà amb ella. La dona, amb les llàgrimes als ulls, li va explicar tota mena de detalls de la seva vida. Que era d’un país molt llunyà, que estaven en guerra i que, per culpa d’això, havia perdut l’únic familiar que li quedava, el seu marit, i que per això havia vingut a Martorell a començar de zero. Però no havia tingut sort en aquests últims anys, no havia trobat cap home especial, és a dir, un home que li agradés tant com li agradava ell i que tingués alguna cosa peculiar. Es va fer de nit i encara estaven en el Pont del Diable. I es van besar a la llum de la lluna. I... de cop, la dona va desaparèixer deixant un tros de cristall en forma de cigne on hi havia escrit: Diana.”

80  


L’espai del departament de Llengua catalana Conte finalista 2: El diari de Pep Ventura, 2n ESO

“Dos de febrer de 1830 Avui per mi és un dia molt especial, perquè és el meu aniversari. Els meus pares m’han promès que em regalarien alguna cosa. És molt important per a mi que em facin un regal, ja que a cap dels meus aniversaris m’han regalat res. El meu pare sempre diu: “Un aniversari no és res especial, només fas un any més, per això no et vull regalar res”. Jo li contesto dient que a en Quico li han regalat una pilota nova de trinca i que a en Pere li han regalat no se què. I endevineu què em contesta: “A mi no m’importa el que facin els altres, així doncs, no et regalaré res de res”. Però aquest aniversari la cosa ha anat diferent. La meva mare ha pogut convèncer el meu pare, dient-li que els tretze són molt importants i que m’havien de regalar alguna cosa. En fi, que avui m’han regalat uns pantalons que m’agraden molt! A veure, per què ens hem d’enganyar?, no és un regal que diguem “ostres, se l’han currat moltíssim”, però el que a mi m’importa és que al cap de tretze anys sense obtenir cap regal d’aniversari, la meva mare avui hagi pogut aconseguir el meu somni. Recordeu que content que estava fa... res, una o dues horetes? Doncs ara no puc ni aixecar-me, no tinc forces perquè l... la... mm... meva mare ha mort. Jo no podré viure sense ella... i a sobre el dia del meu aniversari! Ara hauré de viure amb el meu pare, i no ens entenem gaire. No m’ho puc creure. He passat de ser el nen més feliç del món a ser el nen més desgraciat. El meu pare m’ha explicat que tenia un mal dolent, que la meva àvia també es va morir del mateix. I ara, pobrets el meu pare i el meu avi, vidus tota la vida.

81  


L’espai del departament de Llengua catalana Dos de febrer de 1831 Justament avui faig catorze anys, i fa un any de la mort de la meva mare. He trigat un any a escriure perquè per mi ha sigut un any fosc, on només he anat de l’escola a casa, he menjat i he dormit. Tot l’any així. No he fet deures ni he estudiat però el curs passat vaig tenir sort, perquè vaig començar a no fer res a final de curs i vaig poder aprovar gràcies al meu esforç de principi de curs. Però aquest curs no he tingut la mateixa sort perquè he començat a recuperar-me de la gran tragèdia a meitat de curs. Segurament repetiré però no és que m’importi gaire. El més important és que m’he recuperat i que aquest any amb el meu pare no ha sigut tan horrible com em pensava. Ara ja puc veure fotos d’ella, ja puc sentir la seva olor. Abans era sentir la seva olor o veure una foto seva i explotar a plorar. També he vist que no soc l’únic que està en aquesta situació. Abans jo em pensava que era el més desgraciat i que no hi havia ningú en la meva situació. Per sort, ho he pogut superar tot. Dos de febrer de 1841 Quant de temps! Fa 10 anys que no escric en aquest diari. Ja tinc vint-i-quatre anys i m’he casat amb la dona dels meus somnis, anomenada Maria Llandrich. He passat set anys meravellosos al seu costat, ha sigut un no parar de fer coses que m’encanten! Ja està bé d’explicar que bé que he passat aquests anys, ara toca donar explicacions. Explicacions del per què he estat deu anys sense informar-vos sobre la meva vida. La veritat és que no han sigut uns deu anys tan feliços com he dit. Durant una bona època vaig tenir una depressió, i el pitjor va ser que ningú no m’entenia. Només la Maria. La resta em tractaven com si fos boig. Com si no fos normal tenir una depressió. Abans pensava que, quan un tenia depressió, ho feia per fer-se veure. Però ara soc un d’ells. Gràcies a la meva dona he pogut sortirme’n. No ha sigut fàcil però he pogut. Després de la depressió no vaig tenir ganes d’escriure. Aquesta és la meva raó. Ara he decidit escriure cada cinc anys, perquè veieu les meves progressions i les meves regressions. Així que... fins d’aquí 5 anys!

82  


L’espai del departament de Llengua catalana Dos de febrer de 1846 Tinc dues notícies. Una de bona i una, per desgràcia, de molt dolenta. La dolenta és que el mal dolent de la meva mare és genètic i jo també el tinc. I la bona notícia és que el 4 de gener de 1842 va néixer el meu estimat fill. En Dídac actualment té quatre anys. Em fa tanta llàstima, que presenciï la mort del seu pare tan aviat! Per això faré les coses diferent que els meus pares. Jo he decidit que d’aquí uns quants anys li diré. Dic d’aquí uns anys perquè m’han donat uns cinc o sis anys, més o menys, de vida. Una cosa que he fet aquests cinc anys, i de la qual estic molt orgullós, és que he fet que el meu pare i jo ens avenim més. Ara mateix estem més units que mai. Abans no ho estàvem tant, per culpa meva. Perquè sempre li buscava les coses dolentes i no veia que magnífic que és en realitat. És una cosa que us recomano, que sempre busqueu les parts bones de les persones. Dos de febrer de 1891 Avui, el dia del meu aniversari, és un dia crític. Em trobo fatal. Ja fa uns mesos que vaig explicar a en Dídac el que l’esperava: la resta de la seva vida sense pare. Li he donat uns quants consells que jo he anat fent servir per superar la mort de la meva mare. I he anat a fer totes aquelles coses que no havia fet, com: anar a arreglar discussions pendents, saludar vells amics, metes que tenia per la vida, etc. Us he de dir que he passat uns molt bons anys, a part de la mort de la meva mare, i que no puc dir que no he viscut bé. Aquests últims cinc anys han sigut els millors de la meva vida. Però, per desgràcia, m’he d’acomiadar. Aquest és el meu últim escrit en aquest diari. Nois, aquí teniu la trista i alhora alegre vida del vostre rebesavi. Sé que al vostre avi li ha passat el mateix que a ell. Però, tranquils! La meravellosa ciència ha descobert una cura per aquesta malaltia i a mi no em passarà res. Aquí teniu un gran exemple a seguir. Encara que el vostre rebesavi hagués tingut aquesta difícil vida, sempre va tirar endavant. Els obstacles que va trobar pel camí els va apartar, no es va quedar bloquejat, sense saber com treure’ls, i així sempre se’n va sortir.”

83  


L’espai del departament de Llengua catalana

Conte guanyador 1: El secret de l’avi, Nina Jaume, 1r ESO

“Em dic Pep Ventura i, si llegeixes això, és perquè ja sóc mort. Bé, començaré per presentar-me: ja us he dit que em dic Josep Ventura. La meva muller es diu Maria. Sóc l’inventor de la sardana llarga i l’introductor de la tenora a la sardana. Doncs bé, he fet aquest escrit per explicar un secret que he guardat tota la vida. No és un secret normal sinó un secret dels grossos. I per explicar-vos-el ens hem de traslladar a un 17 de febrer del 1827, quan jo tenia 10 anys…

84  


L’espai del departament de Llengua catalana Aquella nit no podia dormir. Vivia a casa de l’avi, a Roses. Com que no agafava el son vaig anar a mirar si l’avi dormia però no era enlloc: ni a la cuina, ni al menjador, ni al jardí. Llavors vaig sentir un soroll al garatge (és un lloc on mai no anava perquè em feia molta por) i vaig començar a baixar les escales que portaven allà, en silenci. Vaig obrir la porta a poc a poc i vaig quedar impressionat pel que vaig trobar a dins… Era una sala amb parets i llums blanques que ho il·luminaven tot. Posats uns a davant dels altres, deixant al mig un petit passadís, hi havia uns llits blancs amb nens a dins. Semblaven malalts: uns tossien i els altres dormien. Al fons del garatge hi havia l’avi amb una bata blanca. Quan es va girar i em va veure va fer cara de sorpresa però em va venir a rebre, com si tenir una mena d’hospital al garatge fos el més normal del món. Em va dir que allà hi cuidava els fills de famílies pobres que no podien permetre’s anar a un hospital. Em va explicar que de jove ell havia estudiat per ser metge però mai no havia aconseguit feina, perquè se n’havia de saber molt. Al cap d’uns anys, en veure la necessitat d’un hospital per a famílies pobres, va decidir muntar-ne un al garatge. Em va presentar tots els nens que hi havia. N’hi havia una, l’Elisenda, que era la noia més bonica que havia vist mai. Aquest va ser el primer cop que em vaig enamorar. L’endemà al matí l’avi em va dir que si volia m’ensenyaria a fer de metge, així el podria ajudar, i a mi em va encantar la idea. Cada dia m’ensenyava coses noves: remeis per ferides, massatges pel mal d’esquena… I jo cada dia estava una estona amb l’Elisenda. A ella li agradava molt tocar instruments i a mi m’agradava escoltar-la. De fet va ser gràcies a ella que de gran em vaig dedicar a la música. També hi havia un altre pacient, en Guillem. Ell va estar-se poc temps a l’hospital però es va convertir en el meu millor amic. M’explicava històries fantàstiques i màgiques. Però no us penseu que a dins de l’hospital tot era alegria, també hi havia dies en què un pacient moria i tothom es posava molt trist. Tot i això, quasi sempre s’hi respirava alegria. Tothom es coneixia i

85  


L’espai del departament de Llengua catalana cadascú explicava les seves inquietuds, les seves aficions… N’hi havia que de grans volien ser escriptors, pintors, mestres… L’avi, de fet, també els feia de mestre. Se’ls estimava moltíssim i volia que aprenguessin coses. Quan ja tenia 15 anys, l’Elisenda per fi va poder sortir de l’hospital però ens seguíem veient i sortíem junts a passejar a la vora del mar. Fins que un 6 d’ octubre el meu pare em va venir a buscar perquè anés a viure amb ell a Figueres. Jo estava molt trist, no volia marxar i deixar l’avi i l’Elisenda. Me’ls estimava molt a tots dos. El pare volia que anés a viure amb ell perquè em trobava a faltar des que havia mort la mare. Deia que se sentia sol. Ell volia que em convertís en un soldat i que servís a l’exèrcit, tal com ell havia fet. Quan li vaig dir que volia ser músic encara va tenir més ganes que marxés de Roses perquè deia que aquestes idees segur que me les havia posat l’Elisenda al cap. El dia del comiat va ser dur. L’Elisenda em va abraçar i em va dir que mai no m’oblidaria, que sempre m’estimaria, passés el que passés. L’avi em va dir que em vindria a veure sovint, cada cop que trobés algun carro on enfilar-se. Al pare mai no li vaig parlar de l’hospital perquè l’hauria fet tancar. La casa del pare era bastant grossa, tenia dues habitacions amb un llit cadascuna i les parets de color grana. El menjador era gran, hi havia una taula llarga, i s’hi accedia a través d’una escalinata. La cuina també era gran, però no cuinàvem nosaltres sinó una criada. El pare era un home ocupat i no gaire rialler però tot i així jo me l’estimava molt i, en el fons, l’admirava. Ell em volia allistar a l’exèrcit, però al final vaig acabar fent de sastre en un obrador petit. L’avi em venia a veure cada mes i m’explicava com li anava a l’hospital. Un dia em va dir que quan ell es morís volia que cremés l’hospital, perquè així no podrien trobar-lo mai. Aquesta decisió no em va semblar gens bé, però vaig haver de callar. A l’obrador s’hi treballava força bé i el pare estava content que em guanyés la vida. Quan l’avi va morir, vaig anar a Roses, al vespre, i vaig cremar l’hospital.

86  


L’espai del departament de Llengua catalana Per a mi va ser molt dur. Després vaig anar a fer una volta pel poble. Hi havia una casa amb llum i vaig veure el pitjor que podia haver vist: l’Elisenda i en Guillem junts. Va ser un cop molt dur. Quan vaig tornar a Figueres estava desfet. L’endemà, quan vaig anar a treballar, l’amo de l’obrador em va presentar les seves filles, Maria i Elisenda. Quan vaig veure l’Elisenda no m’ho podia creure! I ella, per la cara que feia, tampoc. Em va explicar que estava casada amb en Guillem i que eren molt feliços. Llavors em vaig fixar en la Maria, que era la persona més bella que havia vist mai. Tenia els cabells llargs i negres i els ulls blaus i profunds. Tan bon punt la vaig veure me’n vaig enamorar. Al cap d’uns anys ens vam casar i vam ser molt feliços. Finalment, el meu pare va acceptar que fos músic. Espero que explicar aquesta història us hagi servit. M’agradaria que aquesta carta es publiqués als diaris perquè vull que tothom ho sàpiga. Ja vaig cometre un error no explicant-la a la Maria. No vull que aquesta història se’n vagi amb mi a la tomba. Josep Ventura Aquesta carta va ser trobada a l’antic domicili de Pep Ventura i confirma la teoria que el seu avi amagava alguna cosa, com ja s’intuïa. S’estan buscant els seus descendents per entregar-los la carta. Si sabeu d’algú que podria ser familiar seu, truqueu al telèfon 657 890 123.” Conte guanyador 2: El segrestador del teatre, Pol Ribera, 1r ESO

87  


L’espai del departament de Llengua catalana “−Pep! Pots anar a comprar el pa, si us plau? −Sí, avi, ara hi vaig! Estava cansat que em manés fer tantes coses. A més a més, aquell dia d’hivern feia un fred que pelava. Em dirigia a l’entrada per sortir a l’exterior quan, de sobte, vaig sentir un espetec que venia del menjador. Havia caigut. −Avi, estàs bé?– vaig preguntar, no gaire alarmat, perquè sabia que allò ja havia passat més d’una vegada. −Vols fer el favor de sortir a comprar?– va exclamar, amb una mala lluna increïble –La joventut d’avui en dia... −vaig sentir que deia entre dents. El meu avi era un vell que, després d’haver lluitat a la guerra d’independència espanyola, no havia sabut superar l’experiència i s’havia refugiat en l’alcohol. Jo era un jove de 15 anys, orfe de mare, que vivia amb el seu pare militar a Figueres i que treballava a l’obrador del bo d’en Joan Llandrich. En Joan era el director de la cobla de Figueres i, de tant en tant, m’escapava per veure els seus espectacles i altres obres al teatre de Figueres. Em fascinaven els espectacles, tot de música i drames, tot d’històries impensables. Però ara havia de complir amb el meu encàrrec. Bufava una freda tramuntana. El meu avi vivia al costat de l’església de Santa Maria de Roses, on hi havia la fleca del vell Narcís. −Bona tarda, Josep!− em va saludar, només d’entrar per la vella i gastada porta. −Bona tarda, senyor Crostó...– vaig dir, sense cap mena d’ànims –Un pa rodó per al meu avi, si us plau. Sense dir res, en Narcís Crostó va començar a tallar el pa. Estava d’esquenes a mi però, com que veia que no parlava, em va dirigir la paraula. −Has sentit la notícia del teatre de Figueres, fill? En sentir el nom d’aquell icònic edifici, el meu comportament va canviar i em vaig mostrar immediatament interessat.

88  


L’espai del departament de Llengua catalana −No. Què ha passat?− no m’esperava que fos gran cosa, però segur que devia ser millor que estar allà, sense fer res. −Es diu que, últimament, desapareixen molts dels actors i actrius que passen per aquell teatre... –va dir, amb una veu que intentava ser interessant. No m’esperava que fos res tan important, potser era mentida... Però el senyor Narcís no mentia mai! Vaig sortir corrents de l’establiment, ansiós. −Josep, el pa! I els diners...− vaig sentir en la llunyania. Però no hi havia temps, havia de marxar cap a Figueres tan aviat com fos possible. Ja a Figueres, estava impacient per anar al teatre, però també una mica nerviós. Després de les classes de sastreria amb el senyor Llandrich, li vaig demanar si podia anar amb ell al teatre, i em va respondre afirmativament. De camí, a la Rambla, li vaig preguntar: −Senyor Llandrich, ha sentit això de les desaparicions?– ho vaig dir amb l’esperança que una de les personalitats més grans d’aquell teatre em pogués donar una mica d’informació. I molta, me’n va donar, massa i tot. −Aquesta és la farsa més gran que he sentit a la vida− va dir, indignat −La gent s’inventa aquestes coses per crear més polèmica de la que ja té aquest pobre teatre. Jo no m’ho podia creure. El misteri no existia. Era tot una farsa. Amb la intriga que jo tenia per descobrir què passava! I... era veritat que el teatre estava arruïnat? Tot i això em vaig quedar a veure l’assaig de la cobla. Pel teatre vagava un home una mica misteriós. Anava tapat amb un mocador, tot vestit de negre, i observava la cobla i l’escenari amb atenció, com si estigués hipnotitzat. Al final de l’assaig vaig veure com l’home es dirigia a darrere de l’escenari per parlar amb en Joan. Quan vaig dirigir-me cap a la porta de sortida, els vaig veure parlar. Semblava que en Joan Llandrich estava una mica incòmode parlant amb el que jo vaig batejar com “el senyor M”, de misteri. L’endemà, quan vaig anar a can Llandrich, li vaig preguntar pel “senyor M”, a qui, lògicament, no vaig anomenar així.   89  


L’espai del departament de Llengua catalana −Ningú, un home del teatre− em va contestar en Joan. −I de què el coneix, vostè?− vaig preguntar, amb ganes de saber més coses d’aquell personatge. Com deveu haver descobert, soc bastant curiós. −I tu... per què no treballes?− em va contestar, vacil·lant. Vaig deduir que no volia parlar del tema. Quan vaig arribar a casa, vaig consultar el meu pare que, miraculosament, em va donar un resposta. −Ja he vist aquell home− em va contestar −Ha arribat al poble fa poc. Una altra vegada a casa del meu avi que, per sort, no anava begut, vaig fer un esquema sobre aquell home tan misteriós. El meu avi es va interessar pel meu treball. Em va fer una sèrie de preguntes. De cop, el vaig veure molt alarmat. −Maleït sigui!− va exclamar− HA TORNAT!!! Va sortir ràpidament de casa i jo el vaig seguir. No va parar de córrer fins a la comissaria de “Les Esquadres de Catalunya”, on va dir que havia tornat un tal “Francès”. Poques hores després, als diaris ja en sortien articles. En realitat, l’havia detingut jo. Més o menys. Detingut el criminal anomenat “el Francès” a Figueres aquesta tarda. Acusat de robatoris, assassinats i segrestos, el vell veterà de la guerra de la independència estava planificant una sèrie de segrestos als actors i actrius que actuaven al teatre de Figueres, que desapareixien misteriosament. Col·laborava amb Joan Llandrich, el director de la cobla de Figueres. El senyor Llandrich estava obligat a treballar amb ell ja que, si no ho feia, “el Francès” l’amenaçava de mort. Finalment, tot ha sortit bé, l’esquadra ha trobat els segrestats i el criminal ha ingressat immediatament a la presó. Després d’allò, tots vàrem sortir-ne feliços. L’avi va oblidar la guerra i va deixar l’alcohol. En Joan va ser lliure d’amenaces. La policia va enxampar un criminal internacional. I jo vaig sentir-me com un heroi.”

90  


L’espai del departament de Llengua catalana

Auca finalista 1: Pep Ventura i/o la sardana, Amina Aghbalou i Loubna El Bakhti, 1r ESO

[Podeu veure l’auca a la pàgina 51 d’aquest document]

91  


L’espai del departament de Llengua catalana

Auca finalista 2: Pep Ventura i/o la sardana, Ikram Akharfi i Lucía Pavón, 1r ESO

[Podeu veure l’auca a la pàgina 45 d’aquest document]

92  


L’espai del departament de Llengua catalana

Auca guanyadora 1: Pep Ventura i/o la sardana, Yassin El Yemlahi i Ona Martínez, 1r ESO

[Podeu veure l’auca a la pàgina 48 d’aquest document]

93  


L’espai del departament de Llengua catalana

Auca guanyadora 2: Pep Ventura i/o la sardana, Laura Fontes i Imma Romero, 1r ESO

[Podeu veure l’auca a la pàgina 46 d’aquest document]

94  


L’espai del departament de Llengua catalana

Poesia finalista: Horitzó, Sheng Ye, 4t ESO

“En un fred vespre d’hivern sota la llum del Sol es troba un mariner mirant cap a l’horitzó.

95  


L’espai del departament de Llengua catalana Abans, quan era petit, solia veure-hi de tot: illes, destins, nous rumbs i direccions i viatges meravellosos a nous mons. Solia veure-hi un futur; el futur que ell havia escollit, la vida que ell havia desitjat, seguir tot allò que sempre l’havia captivat. Ara que ja ha crescut, però, ja no hi veu quasi res. Tots aquells camins que de petit havia desitjat creuar, tots aquells indrets misteriosos que havia imaginat s’havien esfumat.”

96  


L’espai del departament de Llengua catalana Poesia guanyadora: Amor prohibit, Naiara Pujadas, 3r ESO

“Maleït el pecat d’estimar-te, que no em permet anar mes enllà de mirar-te, maleït el dolor de tocar-te, que no em deixa arribar a besar-te, maleïts els nostres orígens, que fan del nostre amor un impossible. Amb un sol frec tu m’anul·les, amb un sol frec et vaporitzo, que per molt que jo t’estimo, per molt que no t’oblido, aquest amor que tant desitjo, amb l’ànima trencada i el cor de cendra, l’elimino. Jo soc la flama d’un amor infinit, tu les llàgrimes d’un amor acabat, destinats a un tràgic final, destinats a estar separats, destinats a viure aïllats, si tan sols et pogués tocar... Oh, melancòlica i desesperada mirada, que tot i que no tens por t’amagues. Oh, ulls tan clars com l’aigua, deixeu que la calor de la meva flama us vesteixi l’ànima, que prometo que a la matinada no tornaré a buscar-la... Aquest dolor, aquest pesar, aquesta sensació que no em deixa respirar, són el fruit enmolsat i cremat dels nostres cors volent agafar-se les mans, el resultat d’un fum que ha deixat de ser mortal... Et proposo abandonar aquest món injust, besar-nos els llavis fins a desgastar-los, abraçar-nos l’un a l’altra fins que la natura ens faci fumarada, regalar-nos una mirada, una carícia o un simple somriure... Mort que dones vida, tragèdia que el que vull implica, uniu aquests dos adversaris, elements d’orígens contraris, ànimes que sense voler-ho estan lligades, per un fil invisible que no es destrava... 97  


L’espai del departament de Llengua catalana Abraçada que tant anhelava, petons amb què tant somiava, per fi em trobo amb vosaltres, per fi toco la meva amada, quan vegis el fum d’aquesta carta cremada, recorda que soc jo amb la meva estimada.”

Poesia guanyadora: Gràcies senyor, Alon Epstein, 2n Batxillerat

“Sona l'alarma, ja toca despertar. Miro per la finestra i veig que el gall encara dorm. Quan es desperti farà dues hores que hauré començat a treballar: al cap i a la fi, ell no té una hipoteca lligada al coll. 98  


L’espai del departament de Llengua catalana Esmorzo sense ganes, el que m'espera ja ho sé: una jornada interminable, d'un esforç inimaginable, amb un somni inabastable, arribar a fi de mes. Vuitanta hores setmanals: en el meu contracte diu quaranta. Jo no soc pas idiota, sé molt bé què significa... Per cada cent hores treballades, en cotitzo només cinquanta; però la meva vellesa no compta tant com els beneficis de l'empresa. Quan vaig a cobrar se’m fa un nus a la gola i tremolo ja que mai no sé si aquest mes serà l'últim. Però jo sé molt bé que, quan em faci malbé, ja no seré d'interès... I un altre cop al carrer. Per fi arribo a casa, acabaré tocat de l'ala: no tinc temps de conèixer ningú, menjo sol mirant el mur. Tanmateix, dono les gràcies al senyor pel menjar que avui em "regala".” Narrativa finalista: El perill de les emocions, Kieran Jiménez, 2n Batxillerat

“No escric això per a ningú en particular, tampoc no estic buscant les condolences de ningú. El meu únic objectiu és alliberar-me d’aquests records tan foscos que em persegueixen dia i nit, que em turmenten en tot moment, abans d’agafar el son i en el moment d’obrir els ulls en aixecar-me. Tot va ser per ella, per aquella nena, l’Aida, i pel que jo, Aleix Gallego, li vaig fer.

99  


L’espai del departament de Llengua catalana Tot va començar ara deu fer uns tres mesos, a l’institut. Jo tenia un amic anomenat Diego, que feia un curs inferior al meu, ja que, per diversos problemes, havia acabat repetint segon d’ESO. En aquell moment, la nostra amistat es trobava a prop de la destrucció i el fet que a partir del proper any no ens haguéssim de veure a classe va acabar definitivament amb la nostra amistat. O això pensava jo, ja que fa poc, menys d’un any, vam coincidir en unes activitats extraescolars que eren setmanals, cosa que va afavorir que, a poc a poc, ens tornéssim a unir. En Diego tenia molts amics que anaven amb ell a classe i, per una raó o una altra, vaig acabar fent-me amic de tots ells. Entre aquell grup, hi havia una noia anomenada Aida amb qui, al principi, no hi tenia gaire relació. Un dia, mentre estudiava per a un examen de química orgànica que tenia l’endemà, vaig sentir que algú m’havia enviat un missatge privat al mòbil (cosa estranya per a mi, ja que no solia parlar amb gaire gent per missatge privat). Quan vaig agafar el mòbil vaig veure que un número que desconeixia havia connectat amb mi i em deia: Hola, sóc l’Aida, l’amiga d’en Diego. Vull saber quines són les optatives del batxillerat científic i, com que en Diego em va dir que tu l’estàs fent, t’ho volia preguntar. És que tinc molts de dubtes sobre el meu futur i hi vull començar a pensar. A partir d’aquell moment, l’Aida i jo vam començar a conversar i en poc temps ens vam fer molt bons amics, fins i tot anàvem i tornàvem junts de l’institut. Ella era molt amorosa i sempre estava fent abraçades i petons. A mi, d’entrada, tot aquest amor per part d’un amic em va sorprendre ja que no estava acostumat a què algú fos tan amorós amb mi sense ser part de la meva família; més perquè jo soc molt reservat. En comentar-li això per missatgeria vam tenir una curiosa conversa: –No t’agrada que sigui tan amorosa? Si vols, paro. –No, és tan sols que no estic acostumat a tantes carantoines. És que amb persones que no pertanyen a la meva família m’acostumo a tancar a totes aquestes mostres d’afecte– li vaig aclarir.

100  


L’espai del departament de Llengua catalana –Doncs el meu objectiu serà que t’obris per tal de poder matar-te amb abraçades– em va dir ella. Al final, poc a poc, sí que em vaig acabar obrint més amb ella, però hi va haver un problema que va fer que em tornés a tancar: el seu xicot, amb qui tenia molts problemes, en Roberto. Això em va quedar clar un dissabte quan estàvem fent una volta pel poble i vaig veure com em mirava amb certa ira mentre jo feia una abraçada a l’Aida. Però ella mateixa em va dir en un missatge que no em preocupés per això. Poc després d’aquest dia, tant en Diego com l’Aida se’n van anar a Cantàbria, ja que era el viatge de fi de curs de quart d’ESO, i va ser després d’aquest viatge quan tot va canviar. Després del viatge no vaig poder veure gaire l’Aida, ja que era Setmana Santa i em va tocar ajudar el meu pare en el negoci familiar; per això, entre les hores que tenia lliures i el fet que ella no quedés sempre, només la vaig poder veure un dia. El dia que vam quedar era un dimecres. En tornar de treballar, vaig trucar al meu amic Diego per veure a quina hora quedàvem i, per sorpresa meva, ja havien quedat i m’estaven esperant a casa seva. Quan hi vaig arribar, en Diego em va saludar com sempre, però l’Aida tan sols em va dirigir un trist “Hola”. Al final d’aquell dia, vaig deduir que ella i en Roberto havien fet les paus, ja que no es van separar ni un instant en tota la tarda. L’endemà de tornar a l’institut no hi vam anar junts, ja que no va aparèixer en el nostre lloc de trobada. I no va ser l’únic dia, ja que mai no vam tornar a anar junts a l’institut. Des d’aquell dia, ella no va mostrar cap mena de contacte físic i el seu to quan es dirigia a mi era un to desagradable, com si no volgués estar amb mi, com si la meva presència la incomodés. A poc a poc, els meus “amics” van anar desapareixent, tenia l’únic suport d’en Diego i dos amics més que coneixia des de feia molt de temps, en Pablo i l’Ezequiel, que per desgràcia havien abandonat l’institut uns anys enrere. Aquestes tres persones, encara que formaven part del cercle d’amics de l’Aida, em van donar suport. Ells em van ajudar a superar aquest gran cop que ella em va provocar i també intentaven descobrir per què de cop i volta ella m’odiava.

101  


L’espai del departament de Llengua catalana Després d’una setmana on el meu únic objectiu era acabar amb la meva vida, en Diego va aconseguir una mica d’informació sobre aquesta situació injusta. Segons li havia explicat l’Aida, ella es va “distanciar” de mi perquè (i cito textualment) “soc molt enganxós”. En aquell moment vaig sentir com si algú m’hagués donat un cop de peu al cor. La mateixa noia que feia menys de dos mesos m’estava dient que em volia matar amb abraçades, havia dit a en Diego que jo era “enganxós”! Els dies passaven i el meu odi cap a la persona a qui jo considerava una gran amiga anaven en augment, i el meu odi no procedia tan sols d’aquella “raó”, per la qual s’havia distanciat de mi, sinó que cada cop anava empitjorant. Si la veia pel carrer, feia veure que no em veia per no haver de saludar-me, em feia el buit. Però hi va haver un dia en què realment vaig sentir tot el seu menyspreu. Tot va ocórrer una tarda en què jo tenia pensat quedar amb en Diego, en Pablo i l’Ezequiel; però quan vaig trucar a en Diego, mai no hauria pensat el que em diria minuts després. L’Aida també havia quedat amb en Diego, però no va ser tan sols això, sinó que ella havia demanat a en Diego que jo no anés amb ells ja que si això passava, ella i el seu cercle se n’anirien. Jo, en aquell moment, treia foc pels queixals, l’havia obligat a escollir entre ella o jo; això em demostrava com era realment Aida. Fins aquí el que ella em va fer a mi, però ara arriba el meu torn, ara us explicaré el que va passar després, el que vaig fer i, sobretot, el que vaig fer a l’Aida. Després de prohibir-me sortir amb els meus amics, vaig caure en una espiral de desesperació on els pensaments negatius em turmentaven tot el dia, fins i tot em deixaven sense dormir durant hores. Però va arribar una dia en què tots aquests pensaments negatius van sortir a fora, però no per desaparèixer sinó per acabar amb la persona que els havia provocat. El fatídic dia va ser un dimecres, al matí, fent camí cap a l’institut. Ja feia un temps que em sentia més relaxat; si més no, ja podia dormir a les nits. Però ella havia tornat per acabar amb la calma. –Hola– vaig sentir darrere meu.

102  


L’espai del departament de Llengua catalana Era una veu familiar, però estava massa adormit per a reconèixer-la; llavors em   vaig girar i la vaig veure, era l’Aida. En aquell moment em van passar moltes coses pel cap, cadascuna pitjor que l’anterior: volia turmentar-me més, pretenia que em reconciliés amb ella o només havia vingut a insultar-me? –Ho… Hola– li vaig respondre. Ella va somriure, vam anar avançant cap a l’institut, però enmig del camí es va parar un moment i em va preguntar: –Escolta, estàs bé? És que últimament et veig distanciat i vull dir-te que si és per això de las abraçades, tranquil, em va per temporades. En aquell moment no vaig poder aguantar més i simplement vaig dir: –Vols saber si estic bé? Ja t’ho dic ara: no. Saps per què? Perquè fa més d’un mes que em tractes com si et fes fàstic, i que sàpigues que em sembla molt malament que vagis dient que soc un “enganxós”, quan ets tu la que per missatgeria deies tot el dia: “t’estimo”, “et vull matar a abraçades”... Que una mica més i se m’enganxa el mòbil a les mans. I, per cert, què cony és això que et va per temporades? Què passa, que els teus amics són com la menstruació, alguns dies del mes són els teus amics i els altres dies no? A més a més, m’has demostrat que ets una persona falsa i egoista, que vas obligar a escollir en Diego. Quan fas que un amic hagi d’escollir entre dues persones deixa de ser el teu amic. Per últim, et vull dir que no t’atreveixis a venir ara com si aquest mes no hagués existit i fent veure que continuem sent amics. –Però si jo no he fet res– va dir ella mentre els ulls se li omplien de llàgrimes. –Deixa de mentir!– vaig replicar. Després de cridar-li tot això, la vaig empènyer per tal que em deixés passar. Pel que sembla, la vaig empènyer amb tanta ira que la vaig enviar prou lluny com per quedar al costat de la vorera, amb tanta mala sort que li va fallar l’equilibri i va caure sobre la carretera. 103    


L’espai del departament de Llengua catalana No vaig poder reaccionar: tan sols ho vaig veure. Just en caure passava un camió de la construcció a una alta velocitat, ja que la carretera estava buida... Sembla que va ser una mort ràpida: el camió l’havia esquarterat, fins i tot la seva sang em va esquitxar la samarreta. Tot va ser per culpa meva. Si no l’hagués empès, si hagués esperat un altre moment per parlar... res de tot això no hauria passat: ella no hauria mort i jo no estaria escrivint tot això dues setmanes després del seu “suïcidi”. Soc tan covard, que després de tot vaig anar corrent a casa meva, vaig fugir... Sembla que el conductor no em va veure: per això va quedar com un suïcidi. Però ja no puc callar més i estic disposat a rebre el meu càstig: la mort.” Narrativa guanyadora: El dia que les ànimes van decidir una trobada, Marina Bellezza, 2n Batxillerat

“El dia que tu i jo ens vam trobar feia sol, feia olor de juliol. El dia que els nostres ulls es van creuar per primer cop, l’aire estava carregat de noves aventures. Jo venia de molt lluny per poder fer un voluntariat a casa teva, l’orfenat, per ajudar. Tu venies del teu poble natal. Podries no haver tornat mai més en aquella casa de colors. Jo podria haver fet aquest voluntariat en un altre lloc, però les ànimes van decidir una trobada. Quan vaig tornar d’un altre projecte, tu sorties de l’habitació descalça mentre els mosquits et buscaven els peus. Vas veure una novetat en la teva rutina i vas venir a veure’m jugar amb les altres nenes. Anaves vestida amb aquella faldilla rosa que tant t’agradava i els teus llavis em van regalar el primer somriure de molts. En pocs

104  


L’espai del departament de Llengua catalana minuts coneixia el teu nom, Salma, i ja estàvem ballant amb les altres nenes. El moment s’estava omplint de rialles, de moviments de maluc amb ritmes africans, de pols en l’aire pels nostres salts i de més rialles. Aquella sensació era com un calmant, donava un significat a la meva situació, al perquè era allà: una raó més per estar disposada a donar totes les meves energies. Però, de cop, tota aquella atmosfera es va trencar amb un crit. Em vaig girar i et vaig veure a terra sense poder moure’t. Unes gotes de dolor et van sorgir dels ulls i van tapar les marques que tenies a la cara. Reacciona, Marina, reacciona!, em deia el cor quan la meva ment buscava una resposta lògica a les teves llàgrimes. Et vaig agafar com si fossis de vidre i, per instint, et vaig examinar buscant una resposta. Les nostres gramàtiques no coincidien, però les mirades i els gestos parlaven la mateixa llengua. Et feia mal alguna part entre el maluc i la cama. Amb el teu permís et vaig aixecar la faldilla per trobar la ferida, però en vaig trobar cinquanta-una. Marques i ferides petites arreu del teu cos. Em vaig espantar molt, però el teu dolor va desaparèixer i vam pensar que podria haver sigut un mal gest. Vaig intentar fer com si res per no amoïnar-te i vam seguir passant la tarda més tranquil·les, juntes, pintant. Com era que ningú s’havia aturat a mirar les teves petites ferides? Com era que ningú s’havia assabentat que tenies tantes ferides? Aquella nit em vaig passar hores a l’ordinador buscant-hi una resposta, podria ser de qualsevol cosa, però el meu subconscient sabia que allò no eren picades, sabia que aquelles marques indicaven la malaltia oportunista de VIH. Les setmanes van passar i ens anàvem fent cada moment més amigues: tenies un caràcter tan fort, tan viu i enèrgic, tan tu, tan jo... tenies aquella màgia per fer-me riure, per fer-me enfadar quan volies tenir la raó, per sorprendre’m i per obrir-me el cor. T’encantava portar-me a la teva habitació després de dutxar-te i cantar-me cançons en swahili mentre ens posàvem la teva crema preferida. T’encantava desfer-me el cor amb els teus petits regals amb sabor de caramel de cafè.

105  


L’espai del departament de Llengua catalana M’encantava jugar amb tu hores i hores, m’encantava que quan ja no sabíem què fer a l’orfenat, em portessis per camins que en cap llibre han estat descrits. M’encantava veure’t bé i feliç. Per això, ho passava tan malament quan et veia cansada, amb febre o malalta... però les meves paraules durant aquelles setmanes demanant que un metge et veiés queien en un pou sense resposta. No entenia com ningú de l’orfenat no feia res per ajudar-te. Però tu no et mereixies veure’m cada dia amb mala cara, així que abans de passar per aquella porta de color verd, intentava oblidar tots els meus pensaments per arrancar-vos rialles a tots. Tot va canviar tres dies abans que jo marxés cap a casa. Com sempre, tots em van venir a rebre corrents a la porta, amb rialles, abraçades i carícies, però tu no hi eres. Et vaig trobar al menjador amb una mirada trista i cansada. En un primer moment vaig pensar que t’havies tornat a barallar amb la Safina i esperaves que vingués jo a fer les paus, com de costum, però quan em vaig apropar vaig veure que no estaves enfadada, sinó molt cansada. Et vaig tocar el front i tenies febre. Et vas bellugar perquè t’abracés. T’anava preguntant què et feia mal amb les poques paraules que havia après i cada cop em posava més nerviosa, no sabia què fer. Vaig tornar a parlar amb un responsable de l’orfenat per si sabien si tenies alguna malaltia o si em podien donar una resposta a allò que estava passant. Com altres cops, les meves paraules van quedar sense resposta. Mentre la Mamma dutxava a l’hort la Safina, et vaig dutxar jo. Seguies plena de petites marques per tot el cos, tremolaves constantment i no et podies aguantar dreta. Et vaig posar roba neta i et vaig portar fins al llit en braços i, com que seguies tremolant, et vaig tapar amb totes les mantes que vaig trobar. Quan vaig aconseguir que t’adormissis, vaig sortir cap al despatx del director. En Mapunda no em volia escoltar i em prenia per una exagerada. Després de discutir i donar-me massa solucions inviables, vaig aconseguir que truqués un taxi i que també anés ell a l’hospital. Per esperar el taxi, et vaig portar fins al menjador per donar-te menjar i, quan va arribar, el director es va inventar una excusa, com

106  


L’espai del departament de Llengua catalana sempre, per no acompanyar-te a l’hospital. Vaig decidir que t’hi portessin igualment, era això o res. Amb tot, la por de no tornar-te a veure em va envair. L’endemà vaig tornar a l’orfenat per fer la festa de comiat i ningú sabia on eres: no havies tornat. Et vas perdre aquella festa, Salma: crec que vaig ballar més que mai. Vam riure, vam jugar, ens vam fer moltíssimes fotos... Ara que ho veig amb una altra perspectiva, Àfrica es així, Tanzània és així, Moshi és així. En situacions on soc ara, ens cauria el món a sobre i no trobaríem la llum al final del túnel; allà saben ser feliços davant del caos complet. En anar-me acomiadant de tothom, en Mapunda, el director, em va cridar avergonyit cap al seu despatx. Semblava que no sabia com començar ni si estava segur de dir-m’ho. Que t’havien diagnosticat VIH. Li vaig suplicar que et portés al metge cada mes, que et donés tota la medicació necessària... que no t’abandonés. Vaig marxar amb una gran abraçada de tots, però sense un adéu teu. Vaig marxar cap a casa sense saber si tornaria a saber res de tu. Amb tants quilòmetres de distància, no hi podia fer res, i la meva imaginació creixia per dies. Vaig arribar a pensar que no havia arribat a temps. Els dies sense saber res de tu van ser els pitjors: no puc expressar tot el que vaig patir, Salma. Però molts dies i nits sense dormir després, em van enviar la foto més tranquil·litzadora que mai havia vist. Estaves abraçada amb l’Izaskun, portaves un vestit groc i eres a casa un altre cop! Somreies d’orella a orella! L’esperança va tornar a mi i una atmosfera de pau interior em va envair. No havia arribat tan tard com jo havia pensat... Les setmanes i els mesos han anat passant i segueixo rebent notícies teves. Sé que fa un mes vas estar al teu poble natal amb uns familiars llunyans passant les vacances, que segueixes jugant amb totes les nenes, que segueixes aquí. He vist com li ha crescut el cabell, a la Safina, com la Salomé ha ajudat a construir el nou petit hort... No t’oblido, a tu ni a ningú, Salma. Mai. I no sé si algun dia arribaràs a llegir això, no sé si algun dia ens retrobarem i podré explicar-te tot això que vaig sentir. A vegades penso si realment deus estar tan bé

107  


L’espai del departament de Llengua catalana com em diuen... Però ni pels pitjors moments que he passat, mai desitjaria que les nostres ànimes no s’haguessin trobat. Tot allò negatiu que he passat no té punt de comparació en aquesta balança amb tots els bons moments que tinc guardats per sempre amb tu. M’agradaria dir-te que siguis feliç, Salma. Sigues forta, vingui el que vingui, i troba aquesta felicitat dins del caos més gran. Tu i tots els nens i nenes de l’orfenat teniu dret a guardar la felicitat que teniu dins vostre tota una vida. Una abraçada immensa, Marina”

108  


L’espai del departament de Llengua catalana

Marina Bellezza, de 2n de Batxillerat, i Pol Ribera, de 1r d’ESO, premiats en el 39è Concurs per a la Joventut d’Òmnium de l’Alt Empordà

Diumenge dia 13 de maig de 2018 es van concedir els premis d’Òmnium Cultural corresponents al 39è Concurs per a la Joventut de l’Alt Empordà. L’acte es va portar a terme a les 6 de la tarda als Caputxins de Figueres i va ser amenitzat per Tomàs Fletxa. Aquesta edició dels premis es va dedicar al músic empordanès Pep Ventura, introductor de la tenora a la sardana. En el concurs hi van poder participar tots els centres educatius de la comarca, tant de Primària com de Secundària. A l’Educació Secundària es va donar un premi per modalitat (poesia, conte o auca) i curs (primer, segon, tercer o quart) i a Batxillerat un únic premi per modalitat (poesia o narrativa). En Pol Ribera va ser el guanyador del Premi Maria Àngels Anglada de contes de 1r 109  


L’espai del departament de Llengua catalana d’ESO, amb el conte titulat El segrestador del teatre [el podeu llegir a la pàgina 89 d’aquest document], i la Marina Bellezza va ser la guanyadora del Premi Òmnium Cultural de Narrativa de Batxillerat, amb el relat El dia que les ànimes van decidir una trobada [el podeu llegir a la pàgina 106 d’aquest document].

110  


L’espai del departament de Llengua catalana

L’escriptor Àngel Burgas parla de Noel et busca amb l’alumnat de 1r d’ESO

Dijous dia 24 de maig de 2018 l’escriptor Àngel Burgas, autor de la novel·la Noel et busca, va venir a l’institut per parlar del llibre amb l’alumnat de 1r d’ESO, que l’havia llegit durant el segon trimestre del curs. Noel et busca és un thriller psicològic que explica la història de l’Enric, un noi que es desperta en un hospital amb un dolor intens per tot el cos i que no recorda res de la seva vida anterior. Però l’obra no és un simple thriller sinó un llibre que té, com va destacar l’autor, un component moral, que vol fer pensar. En definitiva, la novel·la és una reflexió sobre les segones oportunitats que ens dona la vida. Àngel Burgas va explicar el procés de creació de la història i, per acabar, va contestar les preguntes dels nois i noies, que van poder endur-se a casa el llibre signat per l’autor.

111  


L’espai del departament de Llengua catalana

112  


L’espai del departament de Llengua catalana

113  


L’espai del departament de Llengua catalana

Dos tràilers de llibres d’alumnes de 2n d’ESO seleccionats com a millors booktràilers a l’edició de la Viquilletra 20172018 Un grup d’alumnes de Llengua i literatura catalana de segon d’ESO, formats per Zakaria Aatani, Jano Cintas, Iu Gayolà, Ona Parada, Anna Vilà, Soraya Cabellos, Dani Barrero, Jan Martín, Adrián Pérez i Tatjana Storath han participat en el projecte Viquilletra i el seu treball ha estat premiat. Viquilletra és un projecte col·laboratiu conceptualitzat, dissenyat i produït per LletrA, de la Universitat Oberta de Catalunya, amb l'aliança del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un espai wiki temàtic per compartir les lectures dels estudiants creativament, amb una metodologia pròpia dʼensenyament-aprenentatge de la llengua i la literatura basada en projectes, desenvolupada pel Departament d’Ensenyament i la UOC des de l’any 2011. La Viquilletra la construeixen col·laborativament els estudiants d’ESO i de Batxillerat dels diferents territoris de parla catalana. En aquesta ocasió, els participants han hagut de crear un booktràiler a partir d’un llibre de lectura. Hi ha hagut un total de 366 grups inscrits en el projecte, 19 dels quals –entre ells els nostres– han estat premiats com a autors dels millors booktràilers. El grup format per Zakaria Aatani, Jano Cintas, Iu Gayolà, Ona Parada i Anna Vilà van construir el tràiler a partir del llibre de Jordi Sierra i Fabra Radiografia de noia amb tatuatge. El grup format per Soraya Cabellos, Dani Barrero, Jan Martín, Adrián Pérez i Tatjana Storath ho van fer a partir del llibre Camps de maduixes, del mateix autor. Tot seguit podeu veure’n els resultats.

114  


L’espai del departament de Llengua catalana

https://www.youtube.com/watch?v=-iECfzu00Tk

https://www.youtube.com/watch?time_continue=8&v=ac_yn_3Y74E

115  

Illa creativa  
Illa creativa  
Advertisement