rjib 11 JURISPRUDÈNCIA
Antonio J. Terrasa García
recaer sobre elementos integrantes del activo societario, respecto del que el fondo de comercio, y en concreto la clientela, constituye un elemento inmaterial cuya realidad patrimonial sólo tolera reflejo contable por el precio de su eventual adquisición onerosa, y cuya traducción en valor patrimonial tangible, más allá de la pura expectativa, sólo cabe obtenerla indirectamente mediante el giro comercial efectivamente desarrollado sobre aquella, lo que a su vez requiere una decisión bilateral que involucra de manera imprescindible el propio consentimiento del cliente, de modo que no cabe disposición ni utilización por decisión puramente unilateral del gestor societario; y por ello la captación o el desvío de clientela a favor de una empresa diferente, pudiendo constituir un comportamiento desleal en el orden mercantil, no resulta para nosotros un comportamiento idóneo desde el prisma de una tipicidad requirente de un acto de disposición fraudulenta que ni siquiera ampliamente entendido abarca la influencia sobre el cliente para que deje de contratar con la sociedad con la que venía operando, pues no nos parece que la negociación constituya un activo comercial disponible, pese a que, como actividad, el gestor comercial deba desarrollarla con lealtad.” Comentari: A l’evolució legal observada per la figura penal d’apropiació indeguda (article 252 del Codi Penal), li acompanya una consolidada línia jurisprudencial que subratlla el caràcter obert de les relacions jurídiques atípiques; conjunt que clarament apunta cap a la seva expansió, superant l’originari encast del desplaçament patrimonial que obeeix a la retenció material, o la lesió de facultats estrictament dominicals, bastant el pur desplaçament no justificat i abusiu d’un valor patrimonial. L’estreta relació entre els delicte d’apropiació indeguda i d’administració deslleial, plasmada en reiterats pronunciaments jurisprudencials sobre la possibilitat de concurrència en funció de la modalitat d’apoderament, explica que també l’administració fraudulenta de l’article 205 del Codi Penal mantingui una decidia tendència a la flexibilitat típica, que justifica la incriminació sense necessitat que concorri ànim e lucre propi, sinó que entén que és suficient amb la simple consciència i intenció de perjudicar mitjançant maniobres fraudulentes amb abús de les facultats d’administració de la societat. Encara que es parteixi de la premissa esmentada, la desviació de la clientela planteja dificultats singulars d’encaix, atesa la particular naturalesa d’aquest element, més pròxim a l’expectativa que pròxim al Dret, més incorpori que tangible i per suposat no susceptible de disposició unilateral per part de l’empresa; excepte pel que fa a les dades de coneixement o identificació dels clients, la qual cosa constitueix una informació “potencialment” valuosa, en la mesura que augmenta i facilita les possibilitats del negoci. És cert que el coneixement o informació sobre la clientela no és susceptible de determinar
(162)