Una mirada a la salut mental dels adolescents Claus per comprendre’ls i acompanyar-los

El final de curs va ser complicat, l’Alexandra va tenir un problema amb una amiga que va significar de manera inexplicable per a ella, el rebuig directe de la resta del grup. L’Alexandra no tenia consciència d’haver fallat a ningú però tampoc es va atrevir a parlar-ho directament amb cap de les seves amigues. Aquesta situació va significar per a ella un aïllament progressiu a casa, no sortia els caps de setmana i encara que els seus pares no entenien el canvi de conducta de la seva filla, ella no va explicar res. A més, els pares tenien molts problemes a l’empresa familiar i l’Alexandra no volia ser una càrrega per a ells. La jove se sentia culpable del problema amb les amigues i es trobava cada vegada més sola, trista i sense ànim ni concentració per seguir el curs com a ella li agradava portar-lo, perfecte.

En aquest context de malestar, l’Alexandra va passar més temps aïllada i absorta en les xarxes socials. Semblava inevitable comparar-se no només amb aquells cossos espectaculars de models i actrius, sinó també, amb les companyes de la seva pròpia classe. Com s’apropava l’estiu l’Alexandra va decidir que arribava el moment de cuidar-se, fer dieta, augmentar l’exercici físic i, en definitiva, posar-se en marxa per a l’operació biquini. A diferència d’altres anys, en aquesta ocasió va poder mantenir la dieta (va apartar primer la brioixeria industrial i llaminadures, després el pa i els hidrats de carboni, les salses i finalment els arrebossats) i va augmentar l’exercici (sortia a córrer cada dia, cada vegada més temps, i feia taules d’abdominals a casa).

Al cap de poc, l’Alexandra va començar a veure a la bàscula la recompensa de tot el seu esforç. El pes va anar baixant de forma ràpida i progressiva, cada vegada l’Alexandra disminuïa més la dieta i ara també les quantitats. Es pesava cada dia i encara que el pes baixava mai acabava d’estar satisfeta. Volia més, s’havia convertit en una obsessió. Els pares al principi no li van donar importància, fins i tot van premiar el canvi cap a una hipotètica vida saludable i van celebrar la pèrdua de pes inicial: “ara estàs més prima i més maca”. Però quan els pares van voler reaccionar ja era massa tard, la pèrdua de pes era insostenible, la seva filla s’havia convertit en un sac d’ossos, el seu estat d’ànim era trist i irritable, cada vegada estava més aïllada i centrada en no menjar.

Tot i la pèrdua de pes, l’Alexandra se seguia veient malament, només realitzava comentaris despectius cap al seu cos i era com si no percebés la seva extrema primesa: “mira quina panxa que tinc”, “no puc sortir al carrer amb aquestes cames”, “semblo una foca”. L’Alexandra es trobava molt feble físicament, amb molt baix pes, sense energia i, en els últims mesos, havia perdut la regla pel baix pes. Es trobava cada vegada més irritable a casa, trista, no podia dormir a la nit. Tenia pànic a menjar normal i a engreixar-se malgrat la seva increïble primesa. Ni els pares ni els seus amics havien pogut ajudar-la en tot aquest temps. El pes, la dieta i la imatge corporal s’havien convertit en una obsessió.

Quan la relació amb el menjar canvia (anorèxia i bulímia)

Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) constitueixen un grup de desordres mentals que es caracteritzen per una conducta alterada davant de la ingesta d’aliments i pensaments erronis en relació a la dieta, el pes i la figura corporal. Aquestes cognicions i conductes alterades poden comportar greus problemes físics i del funcionament psicològic i social de la persona.

Els TCA són patologies d’origen multifactorial on intervenen variables genètiques, biològiques, psicològiques i socioculturals. Afecten majoritàriament a població femenina adolescent i adults joves. Els trastorns alimentaris més coneguts són l’anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa i el trastorn per afartaments.

Els TCA són malalties greus però que poden remetre en un percentatge elevat si es detecten de manera precoç i es realitza un tractament multidisciplinari i psicoterapèutic especialitzat. Un tret habitual d’aquests trastorns és la manca de consciència de malaltia i, en conseqüència, la manca de motivació per recuperar-se. Per aquest motiu, el tractament dels TCA és llarg i complex, i el paper de la família és fonamental per a la recuperació.

Els TCA constitueixen un grup de desordres mentals que es caracteritzen per una conducta alterada davant de la ingesta d’aliments.