8. Quan la relació amb el menjar canvia (anorèxia i bulímia)

Eduard Serrano.

PhD. Psicòleg. Coordinador de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària. Àrea de Salut Mental. Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil. Hospital Sant Joan de Déu Barcelona.

L’Alexandra té quinze anys i estudia 4t de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), és filla única i viu amb els seus pares a un poble a prop de Barcelona. El seu rendiment escolar sempre ha estat excel·lent, els seus pares la descriuen com una nena tímida, perfeccionista i molt autoexigent amb els estudis. Des de petita s’ha relacionat bé amb els companys i, encara que sempre ha estat una nena introvertida, havia aconseguit mantenir un cercle reduït però estable d’amigues. Com a esport realitza gimnàstica rítmica en un club del poble. Des de sempre ha estat una nena sensible i bastant tancada a l’hora d’expressar els seus sentiments, tant positius com negatius. Com la majoria dels joves de la seva edat, els pares de l’Alexandra li van regalar l’apreciat mòbil a l’iniciar l’ESO. Ràpidament es va convertir en un element indispensable en la seva vida. De manera inevitable el temps dedicat a les xarxes socials va començar a augmentar de forma exponencial.

Encara que sempre havia estat una nena més aviat prima, l’Alexandra sempre havia mostrat preocupació per la seva imatge corporal. En moltes ocasions feia comentaris despectius cap al seu cos, principalment centrats en la panxa i les cames. Però aquesta insatisfacció amb la imatge corporal, que es va iniciar amb la pubertat, no li havia preocupat en excés ni li havia fet canviar els hàbits alimentaris. Com tants adolescents, havia intentat fer dieta sense arribar a persistir més d’una setmana.