Una mirada a la salut mental dels adolescents Claus per comprendre’ls i acompanyar-los

Prevenció de l’addicció a les pantalles

No tots els infants tenen el mateix risc de desenvolupar una addicció a les TIC, la relació que generin amb les pantalles dependrà en gran mesura del seu punt de partida. Mentre que aquells que gaudeixen de sòlides relacions socials i familiars acostumen a fer servir internet per reforçar aquestes relacions, els infants que pateixen a causa de la soledat, l’estrès, la depressió o determinats problemes a la llar poden trobar, per exemple, que internet agreuja algunes d’aquestes dificultats inicials. Pel contrari, els infants que tenen dificultats socials poden a vegades establir amistats i rebre recolzament social online que no reben d’altres maneres.

Per tant, la prevenció passa per promoure actituds i hàbits saludables en les diferents àrees de la vida dels nostres fills i això comença per revisar el nostre funcionament com a referents.

Apoderament

La gestió de l’ús de pantalles no és l’únic tema que ens pot ocasionar mals de cap en la criança dels fills. Al mateix temps que van creixent, socialitzant, descobrint altres maneres de fer les coses i definint la seva personalitat també van apareixent dubtes i preocupacions que poden generar conflictes en l’ambient familiar o que ens poden produir angoixa com a pares. La part positiva de tot això és que la paternitat genera situacions d’aprenentatge i creixement constant. Així que, tot i que amb les TIC no tinguem gaire experiència, sí que la tenim en molts altres temes, i per tant, el criteri que acostuma a ser vàlid per la majoria d’aspectes relacionats amb els fills és possible que es pugui generalitzar a aquest àmbit. Aprofitem el sentit comú generat pels anys d’expertesa i confiem en el nostre criteri i capacitat per fer front als diferents moments de crisi que es viuen durant la criança.

Apoderar-se implica el desenvolupament de la confiança en les pròpies capacitats i accions. És important que els pares estiguin apoderats ja que “només fem allò que ens veiem capaços de fer” i és per això, que si no ho estem, moltes vegades, les pròpies inseguretats acaben per definir les decisions que prenem en comptes de fer-ho els objectius que ens proposem com a educadors, i així es pot donar el cas que cedim a la pressió social comprant un videojoc que no és adequat per a l’edat de l’infant o li deixem el mòbil a la criatura mentre esperem al restaurant per evitar la rebequeria davant de tothom, per posar dos exemples.

Observar-me per començar a entendre

Com diu el refrany és més fàcil veure la palla en els ulls dels altres que la biga en el propi ull. Segurament estem acostumats a mirar als fills, el que fan, com reaccionen, com es relacionen, com ens contesten, si ens fan cas, ... al cap i a la fi és la nostra responsabilitat. Però a vegades, des d’aquesta observació perdem de vista com reaccionem nosaltres, quins són els nostres hàbits o com ens relacionem amb els altres.

Hem d’entendre que ells també ens observen i moltes vegades ens fan saber la incongruència entre el nostre discurs i els nostres actes. Un exemple típic seria el pare preocupat perquè el fill juga molt a vídeojocs mentre ell mira sèries a la televisió. Però també hi ha exemples fora de l’àmbit de les TIC, aquella mare que crida demanant al seu fill que no alci la veu, o per no fer-ho tant evident, podríem posar l’exemple del pare que demana respecte als fills quan es dirigeixin a ell mentre ell no el té cap a la resta de conductors.

Així doncs, per acostar-nos als adolescents i millorar la comunicació amb ells la mirada ha de canviar, hem de posar la mirada més en nosaltres. Això suposa observar com ens relacionem amb la tecnologia però també com ens comuniquem amb ells i com gestionem el propi malestar. Pot passar que els