Claus per comprendre’ls i acompanyar-los

tecnologies i de l’impacte d’aquesta sobre les seves vides. Segons aquest informe, un de cada tres usuaris de la xarxa és menor de divuit anys i el 62 % dels joves consideren que fan bones relacions a través de la xarxa.

Moltes famílies es plantegen quin ús han de fer els seus fills de la tecnologia per mantenir-hi una relació sana i no patir conseqüències negatives en un futur.

És possible que al llegir el present capítol aquestes dades ja estiguin desactualitzades, per la ràpida evolució de la temàtica, però ens serveixen per concloure que els joves són el grup d’edat més connectat i que els patrons de relació que coneixem estan canviant; més aviat podem dir que ja han canviat. L’impacte de les tecnologies de la informació i comunicació (TIC) no és un tema futurista ni quelcom que ens quedi molt llunyà, ja que per a aquests joves la tecnologia digital forma part de les seves vides, del seu passat i del seu present; han crescut envoltats de tecnologia i, per tant, ni la tecnologia és nova per a ells ni s’han d’adaptar a ella perquè forma part de la seva infància.

Tot i així, l’anomenada “esquerda digital” segueix sent el major risc relacionat amb internet. L’accés digital s’està convertint en la nova línia divisòria, ja que milions d’infants i adolescents que podrien obtenir grans avantatges de la tecnologia digital (accés a informació, aprenentatges, oportunitats laborals,...) no s’estan beneficiant d’ella. Per exemple, els joves africans són els menys connectats, aproximadament el 60 % no estan en línia en comparació amb el 4 % d’europeus. Aquesta esquerda encara és més important quan tenim en compte el gènere: al 2017, segons aquest informe, un 12 % més d’homes que de dones van fer servir internet. A més, les divisions digitals també reflecteixen les esquerdes econòmiques predominants, el que amplifica les avantatges dels joves més rics i nega oportunitats dels que tenen menys recursos econòmics, ja que a més de l’accés, es té en compte la qualitat d’aquest (tipus de dispositius, velocitat d’accés,...).

Al nostre entorn més immediat, la preocupació general gira entorn a l’ús excessiu de les TIC; una pregunta habitual de les famílies és si l’ús que fan els seus fills és “normal” referint-se al nombre d’hores que passen davant d’una pantalla, però la realitat és que el debat basat en el temps està cada cop més obsolet. No hi ha un acord clar sobre què seria un temps excessiu ja que és una qüestió que no només depèn de l’edat de l’infant sinó també de les característiques particulars d’aquest i del seu context. En entorns amb alta connectivitat és difícil estimar el temps total que es passa davant d’una pantalla perquè es va fent servir, en curts o llargs moments, durant tot el dia. Per tant, es constata que no és tan important el temps dedicat a les pantalles com quin ús es fa d’aquestes; ens hauríem de fixar més en els continguts i les experiències digitals dels joves, és a dir, en el que fan i el perquè ho fan.

Així doncs, per definir si l’ús que fan els nostres fills és moderat o excessiu haurem de fixar-nos en altres paràmetres. En el present capítol intentarem donar una mica de llum al respecte definint els tipus d’ús de la tecnologia digital i l’addicció a videojocs, com es detecta, i com procedir en aquests casos. Per últim, ens centrarem en el rol de les famílies per afavorir una bona relació entre els joves i les TIC.

Les addiccions comportamentals es defineixen com la pèrdua de control sobre una conducta que genera l’aparició de conseqüències adverses i un fracàs en la resistència a l’impuls o temptació de realitzar un acte perjudicial per un mateix o els altres. A més, la presència d’accions repetitives iniciades per un impuls causa en l’individu una disminució de l’ansietat o una sensació d’eufòria, generant un alt nivell d’interferència en totes les esferes de la vida quotidiana de la persona. Com en les addiccions a substàncies, els joves que mostren addiccions comportamentals poden experimentar una necessitat cada cop més elevada de realitzar la conducta addictiva, mostrant més freqüència o durada de la mateixa i síndrome d’abstinència davant la privació, caracteritzat per malestar com tristesa, irritabilitat i inquietud física.

Actualment no existeix una categorització clara, consensuada i ben establerta en relació a les addiccions comportamentals. El grau d’evidència científica en relació a si aquests comportaments són realment trastorns és molt baix. Tot i que es parla de moltes addiccions comportamentals diferents com al sexe, als robatoris, a les compres, al menjar, al joc i a les noves tecnologies, etc., en l’actualitat, l’única addicció comportamental que obté el reconeixement de malaltia en els manuals diagnòstics més reconeguts és el trastorn per joc patològic. No