això al·ludeix el terme isonomia. Però resulta que aquestes normes col·lectives no es poden defensar, o bé qüestionar, de qualsevol manera, sinó només mitjançant uns protocols consensuats que equiparin i equalitzin totes les veus. La noció d’isegoria fa referència, doncs, a la necessitat que totes les opinions tinguin una oportunitat de ser escoltades. Isonomia i isegoria no són dues abstraccions de la filosofia política, sinó que resumeixen una determinada manera d’entendre les relacions –incloses les conflictives– entre els ciutadans. De poc serveix la igualtat de drets si amb la nostra paraula no podem defensar-nos dels qui els vulneren, i, simètricament, de poc serveix que totes les veus s’escoltin amb el mateix volum si els drets i els deures no són iguals per a tothom. Al ciutadà ric i poderós se li ha d’aplicar el Codi Penal fent abstracció de la seva privilegiada condició social (isonomia), i la seva voluntat expressada en un vot ha de valer –«ha de pesar»– exactament el mateix que la del més miserable dels seus conciutadans (isegoria). La idea que guia la democràcia és justament aquesta, i no és gens senzilla de dur a terme. De fet, constitueix un repte sovint incert, i fins i tot frustrant o decebedor. La concreció de l’ideal democràtic varia –ha de variar, per força– en funció de les contingències històriques, culturals, tecnològiques, etcètera, de cada època. És ben normal, per exemple, que al començament del segle xxi la revitalització de la democràcia s’associï sovint a les noves tecnologies de la comunicació i la informació, cosa que no hauria tingut gaire sentit en un altre context. Reclamar més participació és una actitud inequívocament democràtica; de fet, n’és l’essència fundacional. En circumstàncies normals, però, esgrimir un tipus de participació informal o no convencional, vinculant però alhora no consensuada prèviament, contradiu les regles del joc: aquí ja no podem parlar d’isonomia ni d’isegoria, sinó d’una altra cosa. Amb l’expressió «circumstàncies normals» ens referim a aquella situació sociopolítica que John Rawls identifica amb el concepte de «societat ben ordenada». En una altra situació –un règim dictatorial basat en la força, etcètera– el trencament de les regles establertes té, òbviament, un sentit polític –i també moral– del tot diferent. Amb l’expressió «participació vinculant però alhora no consensuada prèviament» fem referència a una convicció que creix de manera imparable: l’equiparació estricta d’una cassolada o d’una manifestació, posem per cas, amb una consulta electoral. La primera és tan legítima com la segona, certament, però considerar-la «directament vinculant» reduiria a l’absurd la noció d’isegoria comentada més amunt. La raó és ben senzilla: aquest tipus d’expressions de la voluntat popular, gairebé sempre efímeres, només amplifiquen mediàticament determinades veus (les que són capaces de generar una notícia), mentre que deixen fora de joc les opinions no escenificades (i, en conseqüència, incapaces 170
La comunicació i la regeneració democràtica i política