veu la que parla, sinó que aquesta veu pot ser mediatitzada i interpel·lada des de fora, i se li pot exigir més transparència. Lligat amb això que acabem de dir, l’altre factor determinant és el rendiment de comptes: que les empreses públiques, i entre elles els mitjans de comunicació públics, donin explicacions sobre què fan amb els diners de tothom, i que aquesta pràctica de més transparència no es limiti únicament al sector públic, sinó que també s’hi sumi el sector privat per evitar possibles malentesos i interpretacions esbiaixades de la realitat.
Grup 4. Dilemes de la transparència El punt de partida de l’anàlisi de situació del grup 4 també té relació amb la transparència. Tenint clara la necessitat de transparència com a instrument de regeneració política, trobem que es plantegen possibles debats que podríem resumir en si s’han de posar uns límits a la transparència o bé aquesta ha de ser total. En el primer supòsit correm el risc de provocar una saturació d’informació, de manera que pogués resultar dificultós discernir allò realment important d’allò menys rellevant o, fins i tot, de caràcter personal que envaís l’espai de privacitat. Hi ha dades que sí que haurien de ser de domini públic com les retribucions, però caldria ser més curós amb un altre tipus de dades. El dilema estaria en si ha de prevaldre la quantitat d’informació o la qualitat, amb dades relacionades amb contractes públics, concessions, subvencions, etc., que són un dels eixos de tota transparència informativa.
26
La comunicació i la regeneració democràtica i política