L'Arca de babel
L'Odissea 3
4
Màrius Serra
L'Arca de babel
Il·lustracions de Marc Sardà
5
Estrella Polar Col·lecció L’Odissea
© 2012, Màrius Serra © Il·lustracions d’interior i coberta: 2012, Marc Sardà © D’aquesta edició: 2012, Grup Editorial 62 s.l.u., Estrella Polar, Peu de la Creu 4, 08001 Barcelona. Direcció artística: Tamara Sánchez Sáenz Disseny i il·lustració: Marc Sardà
Primera edició: juny del 2012
www.estrellapolar.cat info@estrellapolar.cat www.larcadebabel.blogspot.com Impressió: Grafos Dipòsit legal: B-14.595-2012 ISBN: 978-84-9932-803-4
Prohibida qualsevol mena de còpia. Tots els drets reservats.
6
Als prop de 30.000 cantaires que van interpretar la cantata "Beceroles" durant el curs 2010-2011 i al Llullu, que ara tindria la seva edat i els hauria escoltat molt atentament.
7
8
L’arca de babel
per Màrius Serra
L’Alfred i l’Elisabet són dos joves primitius d’una tribu que viu dalt d’una muntanya. Per fer-se entendre, els de la tribu traginen uns sacs enormes plens d’objectes. No tothom hi porta el mateix, esclar. N’hi ha que són poc comunicatius o una mica dropos i van per la vida saltironejant amb un sac molt lleuger, però la majoria arrosseguen com poden sacs plens de coses. Les que els calen per dir el que diuen normalment i les que potser els caldrien per poder dir el que encara no han dit mai. Quan un membre de la tribu té ganes de parlar fa un gest amb les mans ben esteses, com volent dir que està a punt d’emetre un comunicat, i comença a treure coses del sac. De vegades s’ajuden amb altres gestos o fent algun dibuixet
9
a terra, amb un branquilló. Però l’única manera que tenen de comunicar-se és traginar les coses al sac, com si fos un diccionari. Si, en comptes de traginar-les, posessin noms a les coses, potser en dirien saccionari, del seu sac. La qüestió és que el pobre Alfred sempre va carregat com un ase, per si de cas li ve la xerrera. És un dels més inquiets de la tribu i li agrada comunicar-se amb tothom que troba pel bosc. Per això, abans de sortir de casa sempre s’està una bona estona provant d’imaginar-se quines coses voldrà dir per veure quins objectes posa al sac.
10
Si li sembla que tindrà gana agafa un gran os, per poder-se’l posar a la boca i fer veure que el rosega mentre crida nyam nyam nyam. Si creu que potser tindrà set agafa un coco que li serveixi per fer veure que beu a galet mentre demana aigua tot cridant gluc gluc gluc. Com que a l’Alfred li agrada molt menjar, al seu saccionari mai no hi falten ni l’os ni el coco. Troba que tampoc no pesen gaire. A més, els fa servir tan sovint que ja els té una mica gastats i tot.
11
Avui, l’Alfred ha sortit tan carregat de casa que gairebé li fa por que el sac es foradi del cul. Per això l’arrossega molt a poc a poc per damunt de l’herba fins que s’asseu en una penya molt grossa des d’on es domina un petit salt d’aigua. —Querf – esbufega.
El sol, que gairebé no penetra al bosc, il·lumina l’escletxa que hi obre el riu. L’Alfred ve sovint a guaitar el salt d’aigua. Li agrada molt mullar-se. Però avui és un dia especial, perquè just sota la seva penya preferida hi ha una noia que es banya al riu. L’Elisabet. L’Alfred no l’havia vista mai fins ara, i troba que és molt bonica. —Blésquere!
En sentir la seva veu, la noia mira enlaire i distingeix l’estranya figura que formen l’Alfred i el seu gran sac. Vist a contrallum, sembla un monstre geperut, i l’Elisabet s’espanta.
12
—GRRRRRRIIIII!
Sobretot quan s’adona que la bèstia geperuda es mou i salta a la riba del riu, com si anés a atacar-la. L’Elisabet torna a grinyolar com un gat.
grrrrriiiiIi! L’Alfred cau de cul i el sac se li obre, tot sembrant el terra d’objectes escampats. El sol revela que el presumpte monstre només és un noi una mica sapastre que tragina un saccionari ple a vessar. L’Elisabet es relaxa i somriu.
13
144
155
—Blésquere! –hi torna l’ho-
me del sac mentre guarda tan de pressa com pot tot l’escampall de coses. —Blésquere?
Una de les últimes coses que queden fora del sac és un meló. El meló que tragina serveix per dir que vol jugar. L’Alfred l’aixeca amb les dues mans per ensenyarlo ben ensenyat, el remena una mica i després el llança amb força cap al riu, just allà on és l’Elisabet. Ella l’entoma, somrient. —Uala uala! – crida l’Alfred,
picant de mans. L’Elisabet entén que vol jugar amb el meló i l’hi torna. Pim-pam. Així s’estan una
16
bona estona, meló amunt meló avall, enriolats. Cada cop se’l llancen més fort, fins que les mans mullades de l’Elisabet no poden controlar el meló i li rellisca. L’Alfred, atent, es llança al riu per agafar-lo abans que el corrent no se l’endugui, i encara hi és a temps. Ara és ella qui l’aplaudeix amb les dues mans ben obertes. —Uala uala! –l’imita somrient.
L’Alfred s’aixeca sense deixar anar el meló i l’alça, triomfal. L’Elisabet busca alguna cosa esfèrica al sac, però no hi troba res que li faci el pes. —Uala uala! – torna a cridar per indicar que vol
continuar jugant.
17
L’Alfred mai fins ara no havia sentit una excitació tan gran. Se li asseca la llengua, arronsa els dits dels peus i nota una fiblada a l’estómac. Està a punt de perdre el món de vista. Ella el veu venir i nota que se la mira d’una manera molt estranya. Fixament. —Uala uala! –li torna a re-
clamar el meló. Com si sentís ploure. Cada cop el té més a prop. Tan a prop que les seves passes pel riu ja l’esquitxen. Però l’Elisabet no es mou. L’espera amb els ulls molt oberts, expectant, i no els tanca fins que l’Alfred llança el meló enlaire amb força mentre clava un crit esfereïdor.
blàscara!
18
El que vol és jugar amb ella, però el meló no li serveix de res i el sac és a la riba, massa lluny. Tampoc no hi trobaria res que l’ajudés a explicar això que sent. De fet, ni ell mateix sap del cert d’on surten aquestes fiblades que el sacsegen com més s’hi acosta. Té ganes de dir-li que vol estar més a prop d’ella, però només se li acut abraçar-la, maldestre. I les seves abraçades d’ós espanten l’Elisabet, que es fa enrere grinyolant com un gat estarrufat. —Grrrriiiii grrrriiiii! –xiscla mentre l’esgarrapa.
L’Alfred ensopega amb una pedra i està a punt de caure a l’aigua. Balbuceja blésqueres mentre gesticula, implorant la comprensió de la seva nova amiga, que el mira sense entendre’l gens.
199
—Blésquere blàscaraa, blóscorooo.
Ella s’espanta i l’empenta per treure-se’l del damunt. Ell continua mastegant blésqueres amb els braços oberts, decebut pel rebuig de la noia. —Blésquereee blàscaraaa blóscoro00 – s’esgargamella el pobre Alfred–. Blésquereeee blísquiriiiiiiiii. Blesque blasca blóscoroooo. Blasca blesque blisqui blosco blus...
20
Comença a ploure entre blésqueres, a bots i barrals. Cada cop plou més i més i més i més. L’Alfred i l’Elisabet proven de mirar enlaire, però un mar de gotes els fa tancar els ulls. Això és molt més que una tempesta. És un diluvi que fa pujar el nivell de les aigües del riu d’una manera que els més vells de la tribu no havien vist mai. Per damunt de la majoria dels arbres, transformats per uns moments en plantes marines. L’Alfred aferra la mà de l’Elisabet. Les aigües els arrosseguen corrent avall i perden els sacs per sempre.
21
Per fortuna, quan ja creuen que s’ofegaran, veuen que la tempesta ha arrencat un arbre tan gran que sembla una torre i aconsegueixen pujar-hi, per salvar-se. És un arbre molt especial, que navega sense tombar-se enmig de les aigües embravides amb què el diluvi ha inundat el bosc. L’Alfred i l’Elisabet salven la vida perquè són a l’Arca. L’Arca de Babel. El temporal és ferotge, però durant hores i hores s’aferren als troncs de l’Arca i resisteixen fins que arriba la calma. Quan surt el sol somriuen, alleujats. No s’adonen que tot just acaben d’iniciar la travessia.
22
23
24
25
26
El Mar Grec
Després d’un descens terrible sota la pluja, arrossegada per la força brutal de les aigües, l’Arca de Babel arriba al mar i tot s’encalma. Fins i tot el cel ennuvolat s’obre per deixar sortir un sol radiant. Però abans que l’Alfred i l’Elisabet es puguin relaxar sota el solet, s’adonen que les aigües d’aquest mar tan acollidor estan poblades d’inquietants criatures que tenen formes ben variades. Com lletres. —Blasca blesque blóscoro? –fa l’Alfred assenya-
lant cap a l’aigua. Ells no ho saben, però aquests peixos voraços que es belluguen com anguiles al seu voltant són les lletres de l’alfabet grec. L’Arca navega per una sopa de lletres.
27