VIII la més rellevant és l’idioma propi. A més, les unificacions d’Itàlia i d’Alemanya demostrarien que els procés unificador respondria a les «necesidades de una época» (p. 12 i 17-18). Per Garrido era la monarquia la que hauria creat dues nacions distintes a la península Ibèrica, quan «por la geografía, por las razas, por la tradición, por el idioma, por el carácter y por los intereses, no debían ser más que una» (pp. 3536). Reconeixia que el temor a l’annexió espanyola havia fet que els portuguesos cerquessin l’aliança dels britànics, i que aquests els transformessin de facto en un protectorat. El vell dirigent republicà remarcava la debilitat de Portugal, tant demogràfica com econòmica, en relació a Espanya, ja que aquesta únicament li mancaria una flota de guerra per «verse aceptada como uno de tantos por los otros Estados de primer orden» (pp. 40-41 o 58). En canvi, Portugal necessitaria entrar a la federació ibèrica per sortir de la situació d’irremediable decadència en què es trobava (pp. 59-84 i 145-150). A Espanya, el federalisme era una reacció contra el centralisme. Amb tot, considerava que els que pretenguessin que els Estats que haurien d’integrar la federació ibèrica tinguessin plena sobirania per establir els vincles federals eren uns federals reaccionaris (pp. 150-158). El seu model de federalisme era l’establert pel projecte de Constitució republicana federal de 1873, fins al punt de reproduir integrament el títol preliminar (pp. 161-175). Ara bé, els federals intransigents del període en què es redactà el projecte constitucional que tant agradava a Garrido consideraven que no era un projecte realment federalista.21 Cal tenir present que no hi ha una única manera de concebre el federalisme. Així doncs, els intransigents volien que els Estats o els Cantons que haurien d’integrar la federació acordessin la sobirania, o si es prefereix competències, del poder central o federal, mentre que els benèvols, com Garrido el 1881, consideraven que amb el federalisme «no se trata de deshacer la nación para reconstituirla por el pacto» -tot i que etimològicament federalisme prové de la paraula llatina foedus, que vol dir pacte-, sinó «federalizarla, reduciendo las atribuciones de los poderes públicos nacionales hasta hacerlos compatibles con las autonomías». Per tant, és de suposar que Garrido considerava que els portuguesos formaven part de la nació espanyola (pp. 175-176). A més, el triomf del federalisme, tal com l’entenia Garrido, podria impulsar la federació ibèrica primer, la llatina posteriorment i, finalment, l’europea. En síntesi, veia la federació com una «resurrección verdadera. La nueva fuerza, el poder, resultado de la unión de ambos pueblos, no serán la suma de su fuerza», sinó la seva multiplicació. Aquesta força reimpulsaria la tasca civilitzadora, és a dir imperialista, dels pobles ibèrics, ja que «nadie osará entonces negarles el derecho de poblar, de civilizar las mejores regiones africanas», alhora que els 21
Pich Mitjana, Josep, Valentí Almirall i el federalisme intransigent, op. Cit., pp. 285-290.