1022
Transport, mobilitat i logística Francesc Robusté i Miquel Àngel Estrada
urbanístiques i de la disponibilitat de sòl industrial. – Important creixement dels costos externs sobretot a les ciutats (gasos amb efecte d’hivernacle i deteriorament de la qualitat de l’aire), dels accidents, del soroll, dels efectes sobre la salut de les persones i del temps perdut en retencions. – Poca valoració econòmica i poca internalització de les externalitats negatives de l’ús del vehicle privat. Si s’analitzen les tendències de la mobilitat determinades en el Plan Estratégico de Infraestructuras y de Transportes, PEIT (escenaris 2005-2020), es planteja la necessitat que el transport urbà sigui el de major taxa de creixement i de guanyar quota a la mobilitat interurbana. En aquest context, tant el transport per ferrocarril com el transport interurbà col·lectiu podran presentar un increment del repartiment modal associat a grans inversions per al seu desenvolupament. Respecte el transport interurbà de mercaderies, es destaca l’objectiu d’un canvi modal important a favor del ferrocarril (objectiu d’increment de 5,5 punts el 2020) en detriment del transport per carretera. 23.1.2. Iniciatives de regulació dels sectors productors d’emissions
La primera conscienciació mundial sobre les influències de l’activitat humana (i en particular el transport) sobre el clima es va produir en la Conferència Mundial del Medi Ambient Humà (Estocolm, 1972). Posteriorment, el 1992 la Cimera de Rio determina l’impuls definitiu a la necessitat d’abordar aquest problema global. Es defineix i s’obre a la signatura el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, que es concreta en el Protocol de Kyoto (1997) com a instrument per establir compromisos per a la reducció d’emissions. La Unió Europea (UE) el signa l’any 1998 i inicia un procés de lideratge polític i legislatiu en aquest àmbit que encara manté avui. L’any 2002, la UE ratifica el Protocol de Kyoto. El moment amb més interès des del punt de vista de regulació de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle es va produir el 2005, quan entrà en funcionament el mercat de drets
d’emissió europeu, i es va aprovar la Directiva 2003/87/CE. Aquesta directiva estableix un règim per al comerç de drets d’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle a la Unió Europea i persegueix l’objectiu d’ajudar a complir les obligacions derivades del Conveni marc de Nacions Unides sobre el canvi climàtic i del Protocol de Kyoto en el marc europeu. Permet que dins els inventaris d’emissions es pugui diferenciar per primera vegada aquelles que provenen dels sectors sotmesos a la Directiva de comerç de drets d’emissió, de la resta d’emissions (anomenades dels ‘sectors difusos’ com és el cas del sector del transport). En aquest sentit, la Directiva fa la distinció entre sectors sotmesos a la Directiva (sectors industrials de combustió, generació elèctrica, acer, ceràmica, calçat, ciment, paper, refineries de petroli i vidre) i sectors difusos (es generen a la resta de fonts emissores i s’estructuren en plantes de combustió de potència inferior a 20 MW, extracció i distribució de combustibles, ús de dissolvents, transport, residus, agricultura i altres fonts). A Catalunya, el CADS (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible) edità el primer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya l’any 2005, i s’establí que el DMAH seria l’òrgan de verificació de les emissions de les empreses que participen al mercat d’emissions (sectors no difusos). Es creà SENDECO2, una plataforma de compravenda d’emissions de referència per als països mediterranis amb seu a Barcelona. D’aquesta manera, la Directiva 2003/87/CE no identifica el transport com a sector partícip en el mercat de compravenda d’emissions tot i ser un dels elements amb un pes més significatiu en el canvi climàtic. Això no obstant, les diferents administracions locals, regionals, nacionals i europees han desenvolupat en els darrers anys un conjunt d’eines reguladores per mitigar el canvi climàtic derivat de la mobilitat de les persones i mercaderies. S’han desenvolupat normatives o plans específics que tenen per objecte garantir la sostenibilitat del medi, potenciar l’ús de sistemes de transport de major eficiència, i l’aplicació de mesures de millora sobre l’oferta de les infraestructures i serveis de transport per part dels organismes amb competència sobre la seva gestió.