Diari Jo em rebel·lo. Nosaltres existim

Page 1

2 | Carta als meus estudiants de

filosofia (i a tots aquells a qui els avergonyeix continuar obeint) Marina Garcés 4 | No dar el brazo a torcer.

La violència com a eina política Terra Cremada 8 | El Pressentiment #08, #09, #10, #11,

#12 i #23 Espai en Blanc 14 | Ull! Tot trontolla

Jordi Trullàs

15 | El pasmo y lo constituyente

Guillem Martínez

16 | La PAH com a eina contra el

capitalisme. Virtuts i riscos Pau Llonch

21 | Literatura de replà

Mireia Sallarès

22 | Innovar desobedeciendo

Rubén

Martínez

25 | La llibertat vulnerable

Josep Palau i Fabre

26 | Adoptant termes que no ens

pertanyen. Aportacions per a una superació de la democràcia Terra Cremada

36 | Me gustaría morir donde nadie

me viera. María Eulàlia Grau

37 | Jo desobeeixo. I tu ? Esther Vivas

54 | En la lucha final. Capitalismo,

violencia ritual e ideología César Rendueles

38 | Artivisme i postpolítica

59 | Desconstituyendo la Constitución

41 | Menys indústries i més cultura

60 | Aprenent de la revolució social

Manuel Delgado

Marta Ardiaca, Rafa Milán i Jordi Oliveras

Jordi Trullàs

catalana del 1936 Dídac Costa

63 | La Revolució Silenciada. 1936-1939

42 | Proposta de mínims

Eulàlia Comas

at versaris

64 | Coop57. Som Energia

43 | De Palmas y Cacería

65| és l’hora de cartografiar una nova

44 | La Fundació Palau us proposa

66 | Autogestió de la misèria,

46 | Crisi, cultura, sector cultural i

74 | Ciutat Morta Xavier Artigas

Daniel Alonso

jo em rebel·lo, nosaltres existim Pere Almeda

catalunya! Itziar González Virós

o misèries de l’autogestió Terra Cremada

desobediència 75 | Una vida de luxe at versaris Jordi Oliveras 76 | Memòria pagesa i decreixement 49 | Metamorphosis Ruido Photo Iago Otero 50 | Un retorn al periodisme 77 | Crèdits Roger Palà 82 | Jo sóc més de rebel·lió 51 | Chomsky: contra l’obediència que de revolució Antonio Baños Sergi Picazo 52 | De la acción individual a la acción

colectiva. Santiago Cirugeda

| 1


2| 3

Hi ha tantes coses a dir i a pensar sobre les actuals transformacions de la universitat, que no sé per on començar. Així que he decidit fer-ho pel més concret i pel més urgent: vosaltres. Vosaltres que seieu davant meu cada dimarts i cada dijous a dos quarts de quatre, mentre la vostra ciutat sembla tranquil·la i fa la migdiada.

d

ud i ant s *Article publicat a Nativa

e

Entre Saragossa i Barcelona, 29 de novembre de 2012

st

e

s me u s

(i a tots aquells a qui els avergonyeix continuar obeint)

Marina Garcés

ta al

f i losof i

a

Car

Per què veniu? M’ho pregunto cada cop que us veig arribar, un darrere l’altre, i seure silenciosament, sempre al mateix lloc sense que ningú us hagi demanat de fer-ho: ni tornar, ni seure al mateix lloc. El ritual es repeteix cada dia. Entrar a la classe esglaonadament, apujar persianes, obrir finestres, enrotllar la pantalla que cobreix la pissarra, i intercanviar dos o tres comentaris fins que jo arrenco a parlar. Us explico coses d’Orient, intento posar els prejudicis de la filosofia cap per avall, obro vies de fuga cap als impensats i us ofereixo camins de retorn que ja no siguin els mateixos, ni nosaltres tampoc. Proposo debats, lectures en grup, seminaris a partir de les vostres recerques. Em seguiu, feu tot el que us dic: escoltar, anotar, comentar les lectures, discutir en els debats. Presentareu un treball el dia que toca. Suposo que d’això es tracta i que això és el que cal fer, assignatura a assignatura, a través de l’horari que dóna ritme a la setmana i forma la vostra vida d’estudiants. No ha estat sempre així?

Si us escric i si és urgent és perquè ara ja no és sempre. Tot i entrar a la mateixa aula, tot i que ens sapiguem el ritual, ara trepitgem una realitat que ja no és la mateixa i en què la nostra trobada setmanal s’ha tornat, simplement, una extra-vagància. Estem fora de lloc, circulem fora de pista i segurament ens queda poc temps. El que dic no és fruit d’una suggestió apocalíptica ni d’un victimisme antiretallades. És que la universitat ja fa anys que silenciosament navega cap a la seva transformació radical, amb un full de ruta del qual no som part. Els intel·lectuals es lamenten, nostàlgics i impotents. Professors i estudiants conjurem la por al canvi fent com si no passés res, obeint com a autòmats les pautes mortes d’una institució que a vosaltres ja no us donarà res a canvi, més que un títol devaluat d’un país arruïnat on directament sobreu, vosaltres i el 50% dels joves que no hi troben res a fer. La nostra obediència m’avergonyeix. Només tenim dues opcions: o fugim d’aquí, com molts ja estan fent, o fem de la nostra extra-vagància un desafiament. Desafiament a què? A la racionalitat instrumental i calculadora que colonitza les nostres vides a mesura que avancen els efectes de la despossessió a la qual estem sotmesos. Estem sent expropiats, de béns comuns i de riquesa col·lectivament produïda. Però també estem sent expropiats de nosaltres mateixos, dels nostres valors, de les nostres apostes i conviccions. La crisi no només ens fa més pobres, també ens fa més miserables. Tinguem-ho clar: el valor, en termes de càlcul, que obtindreu d’aquesta carrera és zero. Però la riquesa que en podeu treure serà, si voleu, inesgotable. El rendiment no depèn de vosaltres. La riquesa, sí.

Hyperlinks transformació radical => http://www.traficantes.net/index.php/editorial/catalogo/coleccion_mapas/la_universidad_en_conflicto_ capturas_y_fugas_en_el_mercado_global_del_saber despossessió => http://www.nativa.cat/2012/11/acumulacion-por-desposesion/ més miserables => http://www.nativa.cat/2012/11/al%C2%B7legoria-del-lliure-albir/


Als anys seixanta, una monja i artista americana, Sister Corita, va penjar unes regles a l’Escola d’Art de l’Immaculate Heart College. [foto] Invitava els estudiants a confiar, experimentar, ser disciplinats, buscar bons exemples a imitar, no desaprofitar res, alegrar-se i treballar, treballar i treballar. Els invitava, a més, a escriure altres regles la setmana següent. Provaré ara d’apuntar-ne algunes de noves per a nosaltres, no una setmana sinó més de mig segle després. Us invito que les prengueu per reescriure-les quan cregueu.

1. Busca allò que t’importa i tracta-ho com un fi en si mateix. Tot el que instrumentalitzis t’acabarà instrumentalitzant. 2. No malgastis el temps ni el facis perdre a ningú. Pren-lo en la màxima consideració, el teu i el dels qui el comparteixen amb tu. 3. No estalviïs esforços. Guia’t per la màxima exigència que et puguis donar, no per les expectatives que puguis complir. 4. Evita distraccions inútils. No t’acomodis a la pose de l’estressat, agobiat, superat per les circumstàncies. És ridícula. 5. Creu en el que et fa viure i, si pots, comparteix-ho. 6. Si no tens grans propòsits, busca’n un de petit i porta’l fins al final. Veuràs com et portarà molt lluny. 7. Oblida les paraules que s’adeqüen massa bé al soroll que ens ensordeix i anestesia. Busca les que l’interrompen, encara que per això hagis d’emmudir. 8. Guanya coneixement sense perdre les preguntes. 9. Pensa com et guanyaràs la vida. És una pregunta important. Els diners es cobren amb vida. 10. I com diu la Corita, alegra’t sempre que puguis. És més fàcil del que sembla.


V I OL èN A L

gènere, al futbol, de les màfies, en la prostitució; crims horribles, violacions, maltractaments, terrorisme; i de fons, dominant-ho tot, la catàstrofe, la misèria i la guerra de les que viuen a fora del nostre paradís, perquè no fem comparacions odioses. Davant d’això, als poders dominants no els queda cap altra solució que la de controlar, vigilar, regular i dominar una societat suposadament pacificada, cívica i ordenada; i en certes circumstàncies recórrer a la desagradable decisió d’utilitzar la violència per restablir la pau i l’ordre perquè tot torni al seu curs, a la tan apreciada normalitat. Se’ns presenten dos mons: el del bé i el del mal; el d’elles i el nostre; el de la gent integrada que participa amb el seu abnegat consentiment i el de les excloses que es rebolquen en el fanguer de la delinqüència i la marginació. Les que en un moment donat Terra poden fer trontollar aquesta pau de castell de cartes, sostinguda Cremada amb la por i la submissió. Aquests són els mites sobre els quals es construeix la nostra societat en relació amb la violència. Tants segles de violència explícita, reconeguda i defensada per totes, amb poquíssimes excepcions, van produir un canvi a les paraules del Poder. A la nostra esquena hi queden difuminades les batalles de la lluita de classes, els combats que van canviar a poc a poc el discurs; la gent que s’havia aixecat precisament contra la violència organitzada de l’Estat i el Capital bé que es mereixia una resposta, i no només física sinó també en la construcció del llenguatge i els símbols del poder. I aquí ens trobem les que ens declarem enemigues Sota el pes d’aquesta societat, havent de suportar aquesta immensa càrrede les seves paraules ga, amb la feixuga tasca de crear i generar discursos que puguin superar tot aquest ordre simbòlic que domina la societat. Ja que Violència, paraula maleïda, com tantes altres. Paraules desavui dia qui utilitza la violència està contra la democràcia, lícita, gastades, violades, robades. Pau, llibertat, justícia, terrorisme, legítima, i això ens posa en la tessitura d’haver d’escollir entre igualtat, etc. Violència com a arma carregada al servei del dues opcions complementàries i ben definides: per un costat, poder i a les ordres d’una comunicació que no comunica, que lloar el terrorisme i escopir al món, per l’altre, jutjar-lo rigorosaimposa. Violència com a definició de tota pràctica i acció de ment i assumir la moral del pacifisme. les que es troben fora, de les que no se circumscriuen dins d’aquest pantà anomenat democràcia. Podria ser d’una altra manera? ¿La violència és pròpia Despullant d’un estat modern, avançat i científicament desenvolupat? el concepte de violència Com a bon producte de la lògica mercantil que és, aquesta societat que patim es construeix simbòlicament, a ——— través de les seves institucions de màrqueting i dels seus apaLa violencia suave del exterminio es aquella que rells de propaganda, al voltant d’allò bo i positiu, foragitant tot consensúa, pacifica, neutraliza, controla con la finalidad discurs i pràctica que en algun moment l’hagués pogut posat de determinar una situación no violenta, mucho más en qüestió. Així és com aquesta societat existeix per la pau, espectacular y aparente que real, que permite existir contra la guerra i la violència, per la llibertat, per l’ecologia, la continuidad de la violencia del sistema sin que se le per l’educació, construint-se discursivament al voltant dels oponga una violencia antagónica. valors que han impregnat l’humanisme i els estats moderns. Se’ns pretén convèncer que la violència ja no és pròpia Jean Baudrillard, La agonía del poder de les democràcies avançades, és quelcom primitiu, del passat, ——— d’éssers irracionals; sempre de l’Altre. I així aquesta societat Del Estado al hombre es orden, se submergeix en una esquizofrènia absoluta, produïda per la del hombre al Estado violencia, esta paz huele mal. dicotomia amb la qual es presenta el problema de la violència. La Polla Records Per una part, hi ha la societat, que se’ns presenta com l’intent ——— infinit d’absència de conflicte, de força, valent-se de la resolució dels problemes públics amb els mecanismes òptims de Per poder parlar de la violència necessitem primer entendre el negociació i de diàleg. Per l’altra, la paranoia securitària ens marc en el qual desenvolupem la discussió. Més enllà del que atropella amb milers de crims i amb un estat de profund i imens suggereixin les ideologies, hem de veure la manera com mens malestar que explota amb les pitjors de les violències: de es desenvolupa la societat democràtica occidental. La violèn-

CI

A

CO

M A E I NA

No dar el brazo a torcer

P

OL

ÍTI

CA


1 cia explícita, física, és per a la societat quelcom menys visible a del Carmel, com un lloc aïllat on viuen moltes àvies, on es causa dels contextos socialment pacificats en els quals vivim. necessita una parada de metro. Quina importància tenen En canvi, per diferents sectors socials que no han abandonat les els blocs que van a terra, les veïnes desplaçades i la conpràctiques d’il·legalitat, el sistema reprimeix durament, no és així següent revalorització del barri que en farà fora a moltes? en l’entorn polític que gaudeix del marge de maniobra que li adjuEl progrés no és un discurs, no és una proposta, no és una dica la legalitat. Els sectors sotmesos a una violència oberta són discussió, és un fet. pocs i dilatats en el temps. La tortura sistemàtica-metodològica Ens diuen que la tortura evident del dolor psíquic existeix més aviat contra les migrants i les preses que contra les de moltes no és un problema estructural. No és la manifesaltres capes de la societat. La violència estatal colpeja molt més tació clara d’una vida nociva, sinó un problema personal. la delinqüència que les antagonistes. Això no treu que recorrin a Encara que totes estiguem medicades o anem a psiquial’escarment contra els sectors que persisteixen en una política tres o psicòlogues, és el meu problema, el teu, el seu, però de combativitat. mai el nostre. Sumada a aquesta violència explícita, la violència Pel que fa al sistema patriarcal, el miratge d’igualestructural persisteix; a ella fem referència. L’esclavitud astat que l’alliberament de la dona va oferir permet que la salariada com a única forma de supervivència no és una mera violència es desdibuixi en gestos, actituds, maneres de fer coacció. La dependència al salari ens converteix en éssers i de viure, de relacionar-se i de maltractar-se. Així es norvulnerables a l’economia; la imposició del lloc, ritmes i horamalitza i es fonamenta en els pilars d’aquesta cultura, un ris de treball ens condiciona fins al punt de fer girar del tot la cop més, la violència sexista, fent-nos sentir que no hi ha nostra vida entorn seu; la productivitat mira amb indiferència res de què queixar-se encara que tot segueixi fent olor a el degoteig continuat dels accidents i la sinistralitat laboral. dominació masculina. La major pobresa i misèria continuen sent endèmiques en certs Més enllà dels nostres barris i ciutats, des del barris i gents; l’ascens social és una il·lusió angoixant que gepunt de vista estructural, la violència es desplega, per fi, nera impotència i frustració; els estatus socials estigmatitzen amb tot el seu esplendor. La lògica del benefici capitalista, insultant i humiliant. La lògica del benefici no hi entén de moral, que exigeix la dominació dels recursos i la dominació del no té ressentiments ni mala consciència. És així com la violènmercat, se sustenta en el major ús de la força. Existeix la cia més descarnada es reprodueix reestructurant els barris, guerra com a negoci i la guerra com a control geoestratèescombrant de cop el teixit social, les relacions i els costums, gic i econòmic. condemnant a la marginació i la pobresa els seus exiliats. La El capitalisme es fonamenta, per tant, en la viopèrdua de comunitat, fraternitat i germandat i les individualislència més profunda. Allà on existeixi la servitud regnarà tes, falses i superficials relacions socials que vivim comporten amb serenitat i on existeixi una resistència als seus inteque, per a moltes, la vida sigui una autèntica tortura, un sofriressos aplicarà la força i si la cosa persisteix, la guerra. ment que es manifesta en un sens fi de malalties mentals que El més brillant és haver aconseguit pacificar aquesta només troben sortida en la medicalització, les autolesions i el societat, pacificar en el sentit d’evitar una resposta social suïcidi. als agreujants que pateix la població. No som ingènues, De la mateixa manera, els privilegis del món les conquestes laborals i la major capacitat de consum heteronormatiu i masculí, arrelats en les nostres relacions, han estat motors importants per a aquest procés, però la s’amaguen darrere l’aparent igualtat d’oportunitats i tracte per idiotització generalitzada i la submissió a la democràcia seguir persistint en la subtil —i sovint no tan subtil— violència han operat en altres camps. Potser les conquestes labodel patriarcat. rals van ser el cavall de Troia per penetrar en la ment de Aquesta violència estructural, menys explícita, amaga la gent, però, un cop allà, les portes obertes de bat a bat l’evidència del conflicte, permet la continuïtat del sistema de a la televisió i altres mitjans de comunicació són les que dominació sense que les classes desafavorides vegin i concrehan dilapidat qualsevol comportament crític. De la mateitin les seves enemigues, acusant els altres dels seus mals i rexa manera, no hi ajuda gens la falta d’horitzons o alterfugiant-se en la comoditat dels discursos que dicten els mitjans natives en què poder-se afermar. La ideologització de la de comunicació. En l’aspecte laboral, allò que en l’economia de població ha estat quasi perfecta, i la resposta o, més ben la modernitat permetia definir clarament, sense dit, l’absència de resposta a la crisi econòmica actual ens embuts, com a classes socials, l’actual desdemostra clarament aquest fet. centralització de la indústria i terciarització de El Poder és hegemònic, aixafa la realitat de cada l’economia que ha comportat autònoms, muluna i es manifesta en les nostres vides per dictar les ortitud de petits negocis, professionals liberals, dres que hem d’acatar. A través dels mitjans de comunietc., permet que aquesta violència econòmica cació ens imposen les veritats acceptades, les veritables no tingui una clara responsable, una definició que més tard seran acceptades com a úniques i univer4| 5 concreta, sinó que es dilueix en el magma d’allò sals. I a través de la quotidianitat el consens social es personal. La culpa ara és meva, de la del cosconsolida. Elles són la veu reconeguda per totes i així són tat, dels xinos, d’aquest jefe o d’aquella empresa, però no del la moral, els codis que 1 capitalisme. seguim. És per això que La mentalitat del progrés dóna arguments El 2005 un dels túnels de l’obra que està construint el podem entendre i sentir a tota reestructuració urbana i metropolització metro al barri s’esfondra parcialment. Les conseqüències comportaments i armes immediates són el desallotjament de més d’un miler de de l’àmbit rural, sense importar quines en siguin de qui sol utilitzar la vipersones i l’enderrocament de quatre edificis. les conseqüències. És així que ens venen el barri


olència com a pacífiques i, en canvi, les reaccions davant la seva hegemonia com a violència. Malgrat tota aquesta violència estructural, en un estat d’esquizofrènia absoluta, celebrem una festa en nom d’aquesta llibertat tan injuriada a cada pas que s’aguditza el fanguer de dispositius de control d’aquesta societat. Mentre l’ordre es reestructura, lleis i reglamentacions ens imposen normes i deures, regulant cada vegada més les nostres vides. A part d’aquest aparell legal i de contenció psicològica, les presons, els exèrcits, els policies i la seguretat privada es multipliquen en nombre i complexitat. Malgrat que el grau de violència repressiva manté una relació amb el de la conflictivitat social, aquest increment i diversificació del control de la societat —les reformes i l’enduriment de les lleis i les penes, la multiplicació d’infraestructures i tècniques a disposició de la repressió, l’augment d’efectius— és també la lògica del domini. El problema resta en les maneres en què ens oposem a tota aquesta violència.

Típics i tòpics; judicis i prejudicis; elogi i menyspreu a la violència L’acció política la desenvolupen a Barcelona diferents grups i persones. Existeixen diverses maneres d’entendre la política, existeixen diverses cultures i ideologies. Les idees i accions d’aquests grups difícilment seguiran els esquemes rígids de les postures que volem criticar. És cert, però, que amb aquests exemples mostrem molts comportaments que es donen en la pràctica i dels quals nosaltres tampoc estem exemptes. Per un costat, tenim el pacifisme, que veu el recurs a la violència com una derrota moral o bé com una demostració impotent de la poca consciència de les masses. Per l’altre, existeix la concepció del pacifisme tàctic, en aquest cas la violència és l’eina que es guarda sota els llençols per treure-la el dia en què les masses s’alcin. De manera complementària també hi ha qui defensa la pluralitat de tàctiques per després no saber sortir de les violentes. Finalment, hi ha les que creuen que l’acció política només pot vehicular-se a través de la violència, confonent l’enfrontament i el conflicte amb la violència. La violència està estigmatitzada. Ens interessa discutir sobre l’acció violenta. Volem reflexionar sobre les seves pràctiques reals i sobre els fantasmes que desperta per despullar-la de les men 2 tides i il·lusions que permeten aquest estigma.

——Pacifisme

d’enfrontar-nos a la societat actual actuant en desacord amb la idea moral de la nostra futura societat. Si assenyalem diverses formes de fer com a accions dolentes, moralment parlant, recórrer-hi comportaria que es convertissin en les nostres enemigues. De la mateixa manera que no seria lògic lluitar per un món sense autoritat ni jerarquies amb un exèrcit, tampoc ho és utilitzar la violència per un món on el funcionament de la vida en societat es fonamentés en l’horitzontalitat, el suport mutu, el respecte i la fraternitat en lloc de la coacció, el xantatge i la força. En aquest sentit, les pacifistes creuen que oposar-se a la violència de l’Estat mitjançant una altra violència no permet deslliurar-se d’una lògica que ens atrapa en un món basat en la dominació. Reproduïm, en certa manera, la lògica de l’autoritarisme, fent prevaldre els mitjans sobre els fins, cosa que ens porta —inevitablement— a convertir-nos en éssers capaços de fer a altres el que patim nosaltres dia a dia. Totes les accions que porten a fer i a estendre el mal són dolentes. Les justificacions de l’ús del mal necessari per evitar-ne un altre de major són inacceptables, ja que sempre existeixen maneres de lluitar alternatives a la violenta. Per això, les pacifistes ens diuen que és necessari oposar-se a la violència sistèmica amb les nostres pròpies formes de resistència, sempre d’acord amb les nostres idees. Diuen que s’han de buscar formes pacífiques d’enfrontament per revolucionar realment la societat. Amb aquesta posició, essencialment, creuen que l’educació progressiva de la gent és l’eina que permetrà sacsejar-nos de l’estat permanent de passivitat i obediència. Així, la propaganda i la difusió de les nostres idees prenen un paper central per arribar a l’organització social, que permetrà l’emancipació mitjançant la insubmissió política i econòmica. Mitjançant la persuasió racional i el contrast pràctic de les diferents idees, s’arribaria al convenciment —si és que tenim raó— de la població. I mitjançant una tenacitat indestructible, pacífica, les autoritats no tindrien cap més remei que cedir a la voluntat de les masses. Totes entenem que les maneres d’actuar violentes, les que imposen unes relacions socials i personals a les que violentades no tenen la possibilitat d’escollir, fins i tot de resistir-s’hi, són abominables. Vulneren el principi de llibertat que hauria de fonamentar i regir la vida de totes. Però també es cert que dins del que s’anomena violent hi caben moltes maneres d’actuar i no

El pacifisme, així com la majoria de corrents de pensament i ideologies, té diverses interpretacions. I evidentment no totes es basen en el que exposem aquí. No tenim la intenció de fer una anàlisi de totes, senzillament, apuntem algunes concepcions generals per assenyalar la nostra posició.

2

El pacifisme es basa en diverses raons i arguments. Aquí assenyalem només els arguments més filosòfics, ja que les seves raons estratègiques coincideixen a grans trets amb les idees del pacifisme tàctic. Les raons morals arrelen els seus fonaments en la difícil dicotomia de el bé i el mal. Bàsicament, es resumeix en la impossibilitat

6| 7

3

No volem confondre el que estem expressant. Quan parlem en aquests termes, estem pensant en cultures i societats molt més petites i equilibrades amb el seu ecosistema, i per extensió amb tota la Terra. L’assentament en un espai o els recorreguts nòmades modifiquen el territori, el fan més apte i faciliten recursos per a algunes espècies i els dificulten a d’altres. Aquesta competència natural modifica les relacions entre éssers vius. Quan aquestes fluctuacions no malmeten irreversiblement el medi, són part de diferents estadis de successió inherents d’un hàbitat equilibrat, ja que no és immòbil sinó que és modificat contínuament per l’acció dels agents naturals (vius o no).


totes expressen el mateix contingut i, per tant, no són autoritàries ni opressores de la mateixa manera. A diferència del que diuen les pacifistes, pensem que l’ús de la força és inseparable de la vida. No diem això alegrement. La natura és harmoniosa, equilibrada, etc., però també s’hi expressen les dures condicions de supervivència i les relacions que se’n deriven entre els éssers vius. Això es reprodueix en inevitables xocs d’interessos, que es manifesten en múltiples conflictes: cadenes alimentàries sobretot, però 3 també control del territori i els seus recursos. No pensem que pugui existir una societat sense conflictes —de fet, ni ho pensem ni ho volem— ni tampoc que es pugui construir un món amb absència de força. Sí que pensem que es poden crear les bases perquè una societat tingui el màxim de mecanismes per disminuir la violència com a mediadora dels conflictes i que existeixi la manera de fer-ne un ús d’acord amb el principi de viure en la màxima expressió de llibertat. Però no somiem paradisos perfectes. Això explica millor com certes formes de violència no estan renyides amb els nostres codis morals. Mai ningú hauria de deixar-se trepitjar, ni en aquesta ni en cap societat, i en cas d’haver de recórrer a la violència mai serà una contradicció moral. Potser el que sí que expressa l’ús de la violència són els límits de la mateixa força col·lectiva i organitzativa, que ens obliga a utilitzar mètodes que serien innecessaris si fóssim moltes més. La qüestió és definir clarament quins són els propis límits, les idees que compartim i que donen els principis ètics a l’hora d’actuar. Com les pacifistes, considerem que el canvi més profund s’ha de donar principalment a les nostres ments, educades i condicionades com estem per haver crescut en aquest món que dia a dia s’enforteix i ens impedeix pensar en altres formes d’organitzar la vida. La propaganda, la informació, no són, no obstant, la manera de modificar la consciència que tenim del món. Si bé és cert que la difusió de les nostres idees és, com sempre ha estat, d’allò més necessari, la pràctica de la revolta, les formes de lluita organitzada són les que tenen un efecte més profund a l’hora de fer entendre els mecanismes que operen a la realitat. Es pot patir aquest món llegint la pròpia misèria dia a dia en un full volant, però quan es pren consciència de la pròpia força, quan es participa en preses de decisions col·lectives, de l’autoafirmació com a grup, de la certesa d’una identitat que lluita per les seves pròpies necessitats, s’obre davant els nostres ulls la pròpia potencialitat: el que som, el que volem i el que podem arribar a ser. Aquest fet es donarà sempre com a oposició, com a lluita, com a guerra contra el que ens impedeix ser. Quan s’obre l’escletxa de la confrontació, quan es fa amb la tenacitat de la que vol vèncer, de la que creu en els propis projectes, la corda es tensa fins que el xoc violent és inevitable. Voler afrontar

aquesta realitat des del rebuig profund a l’ús de la nostra força ens sembla poc realista. En aquest sentit, el codi i el comportament inflexible del pacifisme només pot entendre’s com una forma religiosa de viure la política, poc lligada als assumpte terrenals i més disposada a pernoctar en el fantàstic món de les idees. Sense entrar en demagògies barates, la història ens ha demostrat que el pacifisme no pot fer res quan s’enfronta a un ordre totalment violent, com el nacionalsocialisme i l’estalinisme. També certes lluites com l’antifeixisme ens demostren que si no som capaces de defensar-nos físicament haurem de recórrer a la policia per no córrer el risc de mals majors. En una societat com la nostra, l’ús exclusiu de la denúncia pública es mostra impotent. No és veritat que haguem d’esperar a ser suficients sinó que per arribar a ser-ho cal posar-se a lluitar sense esperar. No és veritat que haguem de limitar-nos a la denúncia i a l’activisme que rebutja l’enfrontament, sinó que amb aquest afirmem la nostra identitat i comuniquem qui som i com actuem davant d’allò pel qual lluitem.

——Pacifisme tàctic

El pacifisme tàctic es fonamenta en l’anàlisi de les condicions objectives i subjectives de la realitat. Segons el seu punt de vista, la majoria de gent no és contrària al sistema, sinó que pensa que viu en una societat en què les llibertats són àmpliament respectades i en què existeix una justícia que no funciona tan malament. Aquest fet situa la gent que lluita contra el sistema en una minoria que ha de bregar no només amb l’Estat sinó també amb la passivitat i l’obediència dels seus iguals. Això fa que la lluita hagi d’anar dirigida contra el sistema i al mateix temps causar empatia a la resta de gent perquè comprengui i s’uneixin a la lluita. En aquest sentit, el pacifisme tàctic pensa que la gent s’identifica més amb les lluites no violentes, ja que l’oposició violenta els és incomprensible donada la seva manera d’entendre la realitat. La violència és la coartada del sistema per treure credibilitat a les antagonistes, legitimar la violència estatal i garantir l’ordre. Segons aquestes consideracions, la resistència passiva i la desobediència pacífica tenen més capacitat de fer-se entendre i al mateix temps fer visible la realitat política i social. Segons aquesta lògica, la violència del sistema contra la 4 gent pacífica hauria de generar a les ciutadanes la contradicció entre el que pensen sobre la societat democràtica i la seva realitat pràctica. A més d’aquestes consideracions, se sap que la capacitat de l’Estat d’utilitzar la violència és tan superior a la nostra que la lluita violenta contra ell no té cap 4 esperança. I això, per no citar els diferents episodis revolucionaris que han Parlem de ciutadanes referint-nos a les persones que s’adhereixen a la societat democràtica de forma teòrica i la defensen. Sense tenir en compte totes les altres que hi comulguem poc o deixat clar que tant a l’extrema dreta molt per la inèrcia de la quotidianitat. com a l’Estat els actes de violència els 5 pot convenir. 5 Davant aquestes afirmacions, nosaltres pensem que les contradicCerts casos com els de l’incendi del Reichstag a l’Alemanya anterior al nacionalsocialisme, l’enfrontament armat a l’Itàlia dels anys setanta o el cas Scala a Barcelona ens poden ser útils cions que expressa la democràcia diper exemplificar com una violència antagònica pot haver estat promoguda o aprofitada per fícilment seran motiu de reacció de la l’Estat com una conveniència estratègica. Normalment per preparar una escalada repressiva o gent només pel fet de veure o patir la accelerar el nivell d’enfrontament per al qual l’antagonisme polític no està encara preparat. injustícia. Perquè hi hagi una resposta



8|9

http:// elpressentiment. net/


organitzada serà necessari prendre consciència de la situació que genera aquestes injustícies i no només veure el problema, sinó també l’origen històric i la pròpia capacitat de canviar-ho. El carrer o la televisió —tot i les disfresses— ens mostren situacions terribles d’injustícia. Però l’experiència ens demostra que la quotidianitat ens pesa de tal manera que acostuma a impedir que ens oposem a això que tant ens indigna. La reacció contra la guerra de l’Iraq és un clar exemple de com un dia poden sortir un milió de persones al carrer i, l’endemà, tornar a la feina, i que l’economia —benzineres, ports comercials, empreses i els seus productes, etc.—, sent la causa principal de la guerra, no quedi afectada gens ni mica. A més a més, posem en dubte l’empatia de la població amb l’activitat política no violenta, amb aquesta solidaritat amb les que pateixen la violència democràtica sense que la seva activitat doni raons a la violència policial. És cert que algunes formes de violència provoquen un rebuig clar a moltes persones però no ho és tant que aquestes rebutgin qualsevol ús de la força. Constatar que la societat condemna l’acció violenta i no la desobediència pacífica pensem que més aviat és degut a assumir el discurs dels mitjans de comunicació que d’una opinió contrastada a peu de carrer. Les estadístiques i els titulars periodístics existeixen per refermar l’opinió expressada des del Poder. I ja que moltes vegades es parla de la incapacitat comunicativa que generen les nostres accions, llancem la següent pregunta: a les treballadores què els incomoda més? ¿Llevar-se al matí i trobar-se els caixers i les immobiliàries del seu carrer amb els vidres trencats o un tall de carrer que els fa arribar tard a la feina? A vegades les accions han de cenyir-se al què pensaran però en altres casos podem tenir objectius diferents. Davant el fet de facilitar que es generi una opinió contra nosaltres, hem d’assumir que el Poder sempre intentarà estendre qualsevol imatge que ens perjudiqui, ja sigui titllant-nos de terroristes fanàtiques, d’utòpiques romàniques, de simpàtiques descontentes preocupades per les nenes xineses o d’ecologistes que volen salvar pingüins. Res d’això ens afavoreix en cap sentit. Res d’això provoca un apropament de les veïnes en 10 | 11 les condicions que ens interessa. I això no significa que no ens preocupi el que diran i que no haguem de fer servir els mecanismes adequats per dir què volem. Com les pacifistes, pensem que les que confonen la guerra social amb l’enfrontament militar s’equivoquen totalment. Per descomptat que no es tracta d’una batalla militar, de dos exèrcits enfrontats, i mai es tractarà d’això, i en tot cas òbviament la guerra estaria perduda. Si fos així, gran part de la societat es quedaria 6

mirant la batalla com a meres espectadores. Però davant d’aquesta crítica, assumim que la violència no és tan sols l’avalot o el sabotatge, és el que comunica. “Cuando uno de sus mayores logros y triunfos es expresar precisamente esa falta de enfrentamiento, ese consentimiento implícito en el actuar cotidiano, evidenciar el conflicto, expresar el descontento niega una de las premisas de la 6 democracia, que es ese consentimiento.” La democràcia permet l’expressió de les diferents maneres de pensar, permet que existeixin a condició que no alterin la normalitat, per tant, un moviment que no s’expressa com a enemic sempre serà tolerat. La possibilitat de l’actuació violenta ens dóna una identitat que sobrepassa els límits amb els quals se’ns tolera. El mal infligit a la propietat, a la mercaderia, no és tan sols una opció tàctica de l’enfrontament, sinó que ens declara enemigues i no meres opositores polítiques. Així, tot i que altres vegades, com a audaces estrategues, som capaces de veure les trames darrere dels diferents episodis de violència, sembla que no som tan capaces de visualitzar la capacitat estratègica que té per al Poder els seus anhels de negociació i diàleg. La democràcia viu del consens, promou enteses —de fet, aquesta és la seva premissa fonamental— i la pau social és la seva estratègia. Un dels factors claus del sistema democràtic és el consens i aquest s’articula amb la negació del conflicte, amb l’“aquí no passa res, i si passa que no alteri la normalitat”. El sistema ofereix centenars de maneres perquè el malestar social es canalitzi a través de diverses propostes i voluntats, la condició és sempre la mateixa: que res canviï. És a dir, que l’Estat pot arribar a utilitzar tant la violència i la guerra com el diàleg i la pau per refermar l’ordre. És la profundització i l’extensió de la lluita el que comporta repressió. Això és quelcom que qualsevol moviment seriós hauria d’assumir. Qualsevol que alteri o intenti destruir les relacions socials existents posant en perill l’actual sistema polític, social i econòmic, patirà la repressió. Un cop assumit això, per no facilitar la tasca ofensiva, repressiva i de garantia de l’ordre, és extremament necessari observar quina és l’estratègia del Poder, quins són els seus passos. Si la seva propaganda ens està demanant a crits que provoquem aldarulls per justificar una campanya contra algun col·lectiu, no fa falta regalar-los el titular. Però tampoc podem acovardir-nos pensant que no hi ha res que s’escapi del seu control i davant d’això un sabotatge ens torna el coratge que el Poder ens treu dia a dia. Amb la violència sabem que les conseqüències poden arribar a ser dramàtiques, però entenem que és una necessitat per trencar l’immobilisme de pau social en què ens va tancar l’Estat. La repressió és inherent al conflicte i atribuir una violència estatal a una violència antagònica és una visió massa superficial per entendre la dinàmica repressiva. L’important és que cada una de nosaltres fem el que siguem capaces d’assumir, aquesta és la nostra responsabilitat per evitar que s’esquerdi la nostra integritat i força col· lectiva en rumors i dinàmiques autodestructives.

Por la extensión de los disturbios. Manifiesto en favor de la acción directa violenta. Document elaborat per activistes socials de Madrid, Euskadi i l’Argentina. Podeu llegir-lo a: http://lahaine.org/global/manifiesto.htm.

——Mitificació de la violència Com a supòsit contrari al pacifisme, tenim el plantejament que defensa l’acció violenta com la més radical de les pràctiques. Aquest plantejament es basa en una sèrie de confusions de base. Encara que pensem que l’ús de la violència és necessari per aconseguir un procés revolucionari, per si mateix és insuficient si no ve complementat amb altres tàctiques.


Aquests prejudicis ideològics marquen els límits A l’hora d’actuar escollim entre diferents mitjans per aconseguir d’una pràctica que podria ser molt més rica. És a dir, si els nostres objectius. Que no vulguem separar els mitjans dels fins no suposadament podem utilitzar un ampli ventall de posvol dir que no haguem de diferenciar-los, sinó que no volem utilitzar mitjans que es contradiguin amb els valors i les pràctiques que volem acon- sibilitats, per què limitar-nos només a les que impliquin violència? No és menysprear part del nostre arsenal? seguir. Seguint aquesta lògica, no formar partits polítics ni sindicats, per Una pràctica automutilada com aquesta exemple, no és per creure que siguin uns venuts o que no puguin fer res només es pot mantenir mitjançant quimeres ideolòen un context com l’actual, sinó perquè reprodueixen en el seu funcionament el tipus de societat que volem combatre: la separació entre acti- giques. La falta d’una conflictivitat real als carrers és substituïda per una successió d’actes de sabotatge. va/passiva, dirigents/dirigides, etc. Quan confonem les tàctiques amb els objectius, els mitjans amb No és que en si mateixos no siguin necessaris però podrien ser més una demostració de la nostra impoels fins, s’acaben donant situacions en què el simple ús de la violència tència que de la nostra potència. Un bon exemple serio la mateixa pràctica de la il·legalitat són un bé en si mateix indepenen les cronologies d’accions que fa uns anys omplien dentment del motiu, del context, de qui l’exerceixi i contra què o qui. diferents fanzines i pàgines web. Aquesta difusió d’acD’aquesta manera, s’acaba valorant de la mateixa manera uns avalots en una manifestació, una bomba d’ETA, la crema de cotxes en un subur- cions generava una falsa idea de força que mesurava l’èxit de les nostres lluites en la quantitat d’accions bi francès i les celebracions futbolístiques. Encara que aquest posicioque succeïen. Però no és la quantitat d’accions el que nament tingui part de raó, la seva feblesa intel·lectual les converteix en en determina la radicalitat, sinó la qualitat, és a dir, la un calaix de sastre que pot acabar per justificar qualsevol bajanada. Entenem que, segons els mitjans que utilitzem, donem informació capacitat d’incidir en la base de les relacions socials actuals impedint que es reprodueixin. sobre què volem o no volem, és a dir, s’obre els objectius a què aspirem. Aquest pensament quantitatiu sovint és comAixí, per exemple, la càrrega simbòlica d’uns disturbis al carrer pot suplementat amb l’imaginari espectacular del que és perar el que podem transmetre amb un sabotatge nocturn. Igualment, la destructiu sobre el que és eficaç. O el que vindria a simple irrupció violenta, sigui de la forma que sigui, demostra que la suser el mateix, s’arriba a un punt tan absurd que en una posada pau social no existeix. De fet, és igual la manera, és igual el perquè: una explosió en un vagó de metro, apedregar la policia, baralles a la acció “la técnica no acompaña a la inteligencia sino que la sustituye, y así uno no se para a pensar un mosortida de la discoteca, caixers cremats, suïcidis; hi ha alguna cosa que 8 no funciona a la societat quan no tot és tan bonic com ens volen fer creu- mento si el medio se adapta al objetivo que se busca”. re. Encara que això sigui cert, no en tenim prou, ja que pot ser contrapro- És a dir, volem trencar, cremar o fer explotar quelcom i duent amb els objectius que també estiguem buscant en aquest moment. encara que no sapiguem què, sabem que això serà més radical que qualsevol altra cosa. Dins d’aquesta lògica Aquí és on veiem un dels problemes més gran que tenim a les nostres pràctiques. Cada activitat que fem, cada acció que realitzem, pot es passa per alt que si es pretén fer el més mal possipretendre aconseguir objectius diferents o inclús poden ser parcialment ble, no és la potencialitat destructiva d’un mitjà el que contradictoris entre ells. Al mateix temps, poden partir de necessitats a ens interessa sinó l’ús intel·ligent que en fem. Dit d’una altra manera, ¿els mateixos danys que poden produir curt termini o prolongar-se en el temps. Si es té en compte i s’estableix els artefactes explosius es podrien provocar a cops de un equilibri entre mitjans i fins es determinarà, en gran part, el nostre martell? Què produeix més pèrdues, la carcassa creavanç com a potencial moviment. mada d’un caixer o la maquinària interna banyada amb Així, veiem que encara que la utilització de mètodes violents Coca-cola? mostri una ruptura amb el consens existent, segons els objectius que El que és espectacular d’aquest tipus d’actinguem, aquesta manera d’actuar pot ser contradictòria i, fins i tot, concions xoca de ple amb l’essència de l’acció directa. traproduent. L’acció directa se sol entendre com el fet de resoldre Amb aquesta confusió fonamental, ens trobem també la que per una mateixa els problemes que se li plantegen planteja que com més destructiva sigui una acció, en termes materials, més radical serà. Però tornem a equivocar-nos si pensem que per voler sense delegar-los a altres persones. Però també destruir aquesta societat n’hi ha prou de destruir-ne la part física. La re- implica que els tipus d’acció que fem serveixin per volució s’ha d’entendre d’una manera social, no militar, ja que combatem solucionar directament el problema. És a dir, si volem evitar que un grup de feixistes es manifestin, ocupar contra una forma concreta de relacions socials i no només contra les infraestructures i les persones que les fan evidents. En confondre la part físicament l’espai del seu recorregut seria una acció directa. Recórrer a la Delegació del Govern perquè no amb el tot fem impossible la superació d’aquesta situació, a l’hora que correm el risc de caure en una concepció militarista que ens allunyaria els legalitzi la manifestació, evidentment que no. Aquest dels nostres fins hipotecant els nostres mitjans. Si la nostra actuació es basa ens supòsits individua 7 listes, actuant així degeneraríem a pensar que la La transformació en avantguarda de les que practiquen la lluita armada donaria per un guerra social és una venjança entre els diferents text a part, per l’extensió i la complexitat que podria tenir ho deixem aquí. La fugida cap individus i l’Estat-Capital, amb la derrota conseendavant argumentativa que exposa que es lluita per una mateixa i no en nom d’altres güent. Si la nostra actuació fos més col·lectiva, no elimina el fet que les accions de cada una sempre tenen conseqüències col·lectives. derivaríem cap a la lluita armada entesa com la Que no es respecti o no es tingui en compte aquesta altra gent que pugui afectar, no professionalització en l’ús de la violència, per part implica que s’hagi superat el llast avantguardista. d’unes poques, separant-ne la resta o, encara pit8 7 La acción sometida a la crítica. Algunas consideraciones viejas y nuevas sobre jor, com a la seva representació. anarquistas, revolucionarios y otros. Podeu llegir-ho a: www.editorialklinamen.org/libro-accion.htm.


és un exemple senzill, però sovint no és tan clar. Quan s’acaba creuen que “com més violent més radical”, també es creu que l’etiqueta d’acció directa serà més òbvia. Però si volem complir amb les condicions que es necessiten perquè una acció sigui 12 | 1 3 definida com a tal, necessitem parar-nos a pensar. Si una acció la fem nosaltres sense que ningú mediï i té una relació directa amb el problema, aleshores és una acció directa. Però si no es compleix alguna d’aquestes condicions, normalment la segona, estarem parlant d’una acció indirecta. No ens entretindrem en les accions indirectes produïdes per la mediació de terceres, ja que és més fàcil que es vegi la crítica que se’ls fa, sobretot si ens estem referint a la gent que apostem per l’autoorganització. El que ens interessa sobretot és parlar de les accions indirectes que se solen confondre per les directes a causa de la violència que s’hagi pogut utilitzar. Una acció no pot ser avaluada en abstracte. Com hem comentat abans, tota pràctica porta implícita una informació sobre les seves possibles causes i objectius. Però a causa de la complexitat de la societat i, sobretot, si vol superar-la, aquest tipus d’anàlisis simples no ens serveixen. Pensem que s’ha de veure cada acció en el seu context i després posar-nos a parlar. En aquesta línia, valorar si trencar uns vidres, atacar la policia o l’amenaça a un jutge són accions directes o indirectes no té cap tipus de sentit. Desenvolupem-ho per poder explicar-nos millor. A manera d’exemple, l’acció concreta de trencar uns vidres, segons el context en què s’inscrigui, pot ser qualificada de directa o indirecta. En el primer cas podem recordar la campanya de suport a Sergio L.D., en què es pretenia que mitjançant la pressió a les diferents parts de l’acusació particular retiressin la denúncia. Amb diverses va resultar. En aquest cas veiem que atacar aquestes empreses tenia una relació directa amb l’objectiu a aconse9 guir. En el cas contrari, si tenim la intenció d’aturar un projecte urbanístic a base de trencar els vidres de la seu del districte que vol portar-lo a terme, evidentment la relació directa no es dóna i ens trobaríem amb una acció indirecta. Si ens hem estès a clarificar què és i què no és un acció directa és per certes valoracions que es donen a l’hora de parlar d’accions. Per un costat, poden ser accions indirectes encara que no es defineixin com a tal. Per l’altre, perquè aquestes accions indirectes en realitat són accions simbòliques. Aquest terme pot resultar una mica molest, ja que es tendeix a associar que les accions simbòliques són reformistes. ¿No deu ser que les diferents ideologies fan que confonguem la realitat segons certs prejudicis? Les accions simbòliques no s’han de rebutjar en abstracte, sinó que també s’han de valorar en el seu context. Una acció simbòlica actua, com el seu nom indica, contra un símbol, és a dir, és una batalla en el món de les idees. Quan en una manifestació s’ataquen certs llocs, no sol ser tant pel dany a realitzar sinó pel fet d’assenyalar aquests llocs, i no altres, com a símbols de l’enemic. Veiem així que aquest 9

tipus d’accions són una forma més de fer difusió de les nostres idees. En si mateixes, no són accions a descartar, el problema és que certes anàlisis com la de la mitificació de violència acaben dividint i jerarquitzant les nostres pràctiques en funció de si es pensa que són simbòliques o no. Finalment, veiem que tota aquesta sèrie de confusions s’articulen de la següent manera: una acció violenta és més radical que una que no ho és; les que siguin més destructives seran més radicals que les que no, amb l’excepció tècnica de l’explosiu que es prioritzarà per davant de la resta. El que és violent d’una acció primera sobre els objectius a complir, ja que en si mateixa aquesta actuació ja és radical. A la pràctica, aquests tipus de plantejaments acaben sent l’altra cara de la moneda del pacifisme. La mitificació de la violència complementa l’oposició absoluta per part de les pacifistes, convertint tota possibilitat d’acció en una varietat limitada de tàctiques que tenen més a veure amb els prejudicis propis d’aquestes ideologies que amb la voluntat real d’aconseguir quelcom. Per tant, no podem deixar d’insistir en un ús crític de les diverses tàctiques del nostre abast, entre les quals, per descomptat, la violència.

——Violentisme tàctic La mitificació de la violència, de la forma descrita anteriorment, no deixa de ser una postura extrema que se sol donar en poques ocasions. En realitat, la postura que defensa un violentisme tàctic és la més abundant en els nostres ambients. Entre les que veuen l’ús de la violència com una eina legítima i necessària, ens trobem amb les mateixes conseqüències que en el pacifisme tàctic: defensar la pluralitat de tàctiques per justificar després el propi estancament a la pràctica. Són moltes les vegades en què ens trobem amb el mateix quadre: podem dir cent cops en veu alta que no hi ha tàctiques superiors a altres, però després recórrer en el moment de l’acció només a les que comporten certes dosis de violència. Si hem volgut mostrar aquesta postura, encara que sigui amb poques línies, és perquè no volem que la gent llegeixi aquest text i no reflexioni sobra la manera que aquesta crítica també està dirigida contra nosaltres. La majoria de gent del nostre entorn polític més proper patim de falta d’originalitat en les nostres accions. Reproduïm en la pràctica una realitat pobra en la qual ens veiem, la majoria de cops, com a professionals de l’ús de la violència. Per un costat, perquè dins de processos més amplis som les que farem el treball brut. Per l’altre costat, perquè no se’ns acudeixen maneres diferents d’enfrontar la realitat que les ja acostumades i violentes abans mencionades.

Des del prisma de l’estratègia Com hem vist, intentar analitzar l’ús de la violència com un concepte aïllat no té cap sentit. Parlar de qualsevol aspecte de la nostra existència passa inevitablement, per parlar d’allò amb el qual es relaciona. Així ens veiem amb la necessitat de plantejar la relació òbvia entre tàctiques i objectius, la possible contradicció entre aquests o inclús entre els diferents objectius que tinguem. Però hem vist que també implica parlar de les diferents maneres de situar-nos en el nostre entorn, és a dir, quan diem “nosaltres”, a qui ens estem referint? Quina relació

Per a més información sobre el cas: http://www.klinamen.org/contralatorturapolicial.


establim entre la gent polititzada i la no polititzada? Què volem aconseguir amb la nostra lluita? Qui farà la revolució? Hi ha un qui? Poden semblar preguntes fora de lloc, però segons com les responguem podem entendre força coses sobre les diferents maneres d’encarar la violència. Suposem que simplement volem millorar la societat en què vivim i entenem que, amb totes les seves pegues, la democràcia és el sistema polític a defensar. Si és així, evidentment, no hi té lloc l’ús de la violència per nosaltres. És més, com a ciutadanes compromeses necessitem convèncer les nostres governants perquè canviïn la seva mala manera de procedir, ja sigui via els nostres arguments o via la pressió pública. Aquesta pressió vindrà també per aquesta mateixa conscienciació que haurem dut a terme sobre l’opinió pública, que, en descobrir les injustícies que fins aleshores desconeixien, es posicionaran per la nostra justa causa. Si és així com entenem el món, el pacifisme com a ideologia i les vies d’integració seran el nostre camí. No fa falta dir que ens sentim molt allunyades d’aquests plantejaments. No és una qüestió d’utilitzar tàctiques diferents, sinó que la mateixa manera d’analitzar la realitat ja fa que estiguem lluitant per objectius oposats. Millorar la nostra realitat, pintar de rosa les parets de la nostra presó, és una altra forma de perpetuar l’agonia que patim. En canvi, si s’assenyala el capitalisme com l’eix que marca les nostres relacions socials, el patriarcat com la dominació que les travessa i l’Estat com l’estructura que les manté, si és d’això del que estem parlant, aleshores estem dient el mateix. Potser utilitzem tàctiques diferents segons com entenem la manera d’enfrontar-lo. En aquest grup ampli en què ens incloem, també pensem que hi ha la majoria de gent que sol assumir el pacifisme tàctic i les persones que aposten per la violència com la més radical de les accions. Segons la manera que tinguem de polir els diferents plantejaments abans criticats, veurem de quina manera podrem unir els esforços en una causa comuna. Perquè això sigui possible, necessitem parar-nos a pensar i deixar d’actuar des de la inèrcia i els pressupòsits de les diferents ideologies. Veure fins a quin punt les nostres pràctiques i els discursos que les mantenen són argumentacions sòlides o justificacions de frustració i impotència més profundes. Hem d’analitzar aquelles postures que sempre eludeixen l’actuació violenta, que es refugien en una anàlisi de la conjuntura desfavorable, en “l’ara no és el moment”. Són postures còmodes que no rebutgen la violència en si, però la neguen en tots els moments possibles. La podem trobar en tots els àmbits i en qualsevol lloc, des d’assemblees a manifestacions i sempre seguirà, més o menys, el mateix guió. És un pacifisme disfressat, moltes vegades inconscient, construït sobre les pors i les aprehensions subjectives. Perquè parlar de violència és parlar també d’emocions, de pors i de dubtes. En el fons, no és més que un bloqueig que salta de l’aspecte personal al col·lectiu.

El treball col·lectiu permet superar aquestes situacions, però sempre partint de premisses acceptades per totes. Hem d’assumir que, en abstracte, tenim una infinitat d’accions vàlides, que cap té més força o legitimitat sobre les altres i que des de la racionalitat hem d’adaptar els mitjans —i podem fer-ho— als nostres objectius. Donar a la violència el sentit adequat, ni més ni menys que a altres pràctiques, ens permet sorprendre i colpejar com no s’ho esperen. En cada moment i en cada lloc, segons els objectius que tinguem escollirem els mitjans adequats per aconseguir-los. I, segurament, serà combinant-ne diversos, ja que “la Revuelta necesita de todo: diarios y libros, armas y explosivos, reflexiones y blasfemias, venenos, puñales e 10 incendios. El único problema es cómo mezclarlos”. Però malgrat aquesta defensa d’un ús intel·ligent i eficaç de les eines que tenim al nostre abast, volem rompre una llança per l’ús de la violència. I és que en aquesta ciutat que habitem, la realitat social està cada vegada més pacificada. En aquest procés de neutralització de la contestació també hi entrem nosaltres, l’entorn antiautoritari i anticapitalista. A mesura que passa el temps, som conscients que el límit que marca el caràcter de les nostres pràctiques és cada cop més estret. No és un procés col·lectivament meditat, sinó inconscientment assumit. Per un costat, tenim els prejudicis de pensar que els mètodes violents sempre seran més radicals que els altres. Pitjor encara, que només sabrem utilitzar-los perquè són aquells als quals ens hem acostumat i professionalitzat. Des d’un punt de vista col·lectiu, cada vegada costa més assumir situacions i moments de tensió, fent que escollim evitar-les. Aquesta fugida cap a allò segur es manifesta, per exemple, en manifestacions rodejades, dirigides o desconvocades pels mossos en lloc d’aquella digna pràctica de fa una dècada en la qual cada manifestació que la policia volia controlar tenia com a resposta un sa disturbi. Un dels reptes més grans d’aquest debat que volem començar aquí posa en relleu les nostres pròpies dinàmiques: serem capaces d’abandonar els nostres rols de guerreres? ¿D’estar al matí fent teatre al carrer, al migdia ocupar l’Ajuntament amb les àvies i a la nit lliurar-nos al saqueig i a la destrucció? ¿Serem capaces de no deixar-nos tancar en postures ideològiques que dicten les nostres estratègies i condicionen les nostres tàctiques? Pot semblar molt obvi tot el que s’ha dit i, de fet, en el moment de teixir aquest text ens preocupa que ningú se senti realment identificada amb les crítiques. Com vam dir al principi, hem fet un esbós de certes postures que no tenen per què assemblar-se en la seva totalitat a la realitat. De fet, no ens interessa tant la gent que sí que s’identifica amb les postures criticades sinó amb totes les que en la pràctica hi estem enquadrades encara que no en siguem conscients. És a dir, les que sense oposar-nos públicament a la violència evitem que es dugui a terme en tot moment i lloc; les que veient la necessitat d’utilitzar diverses tàctiques no sabem sortir del típic sabotatge violent; les que deixem d’utilitzar la violència perquè pensem que, si no, no tindrem suport popular; les que encara que veient-ho necessari ens sentim ridícules repartint fulls volants. ¿Serem capaces de perdre-li la por a la violència sense acabar alabant-la? ¿Serem capaces de reflexionar sobre la violència sense arribar a justificar la impotència de la passivitat? ¿Serem capaces de deixar de preguntar-nos “violència sí / violència no” per començar a preguntar-nos “violència quan i com”?

10

Anònim, Ai Ferri Corti. Romper con la realidad, sus defensores y sus falsos críticos, Muturreko Burutazioak, Bilbao, 2001.


Ull! Tot trontolla. 2013

JORDI TRULlÀS


t

e u y ent

p

const

sm

o

El

a

i

Las instituciones y partidos observan con cara de pasmo lo que hasta ahora era su dinámica. La cara de pasmo, por cierto, entraña dedicación a tiempo completo e impide cualquier otra actividad. Es la que gesticulan las parejas momentos antes de la tragedia, cuando aún no han puesto nombre a lo que les pasa. Los partidos, por el pasmo ese que les copa, no pueden, así, poner nombre a lo que pasa. No obstante, sin demasiada convicción, van naciendo posicionamientos nuevos. Varios —ICV-EUiA, IU e, incluso, glups, UPyD—, han manifestado voluntad constituyente. Y algo pasa en los PS, esa cosa cuya La Obra Social de la PAH, verbigracia, función era que no pasara nada. El PSPV, un PS que está asumiendo funciones de Estado. ya sabe que no será la izquierda hegemónica de su Desde una idea de ampliación de la biotopo, ha emitido una propuesta federalista que, democracia, ofrece a la ciudadanía en efecto, tiene aspecto de propuesta federalista alquileres sociales y no de botijo. Y ya ha aludido a la monarquía bajo Empieza a haber voces que explican los adjetivos, zas, inoperante y corrupta. Pero todo la necesidad de que los movimientos eso, impensable hace pocos meses, quizás ya no es establezcan diálogo con los partidos. suficiente. La sociedad está ya en otra casilla. Amador Fernández-Savater está Por ejemplo, ha desarrollado el derecho centrando ahí su periodismo emitido a la vivienda. La Obra Social de la PAH, desde Madrid, y Joan Subirats está verbigracia, está asumiendo funciones haciendo lo mismo desde Barcelona. de Estado. Desde una idea de ampliación Precisamente, Subirats ha presentado la de la democracia —desaparecida en el PAH como un espacio de encuentro, un Estado—, ofrece a la ciudadanía alquileres lugar al que los partidos pueden mirar sociales —el 30% del salario; el 0%, si el para saber lo que pasa y lo que viene. salario es 0—. Para ello ha ocupado, hasta Viene un proceso —o, mejor, muchos 14 | 15 la fecha, siete edificios, en Girona y el y en muchos sitios— constituyente(s). Vallès, propiedad de bancos rescatados. O viene su negación violenta. La PAH, En uno de ellos ya se ha cerrado la y otros grupos, no solo son ese proceso negociación con el banco propietario constituyente. Son algo incluso más del inmueble, que facilitará vivienda a 11 cotidiano: ya son fuentes de derecho, familias por un alquiler bajo. Otra función — en tanto prefiguran nuevas figuras. Y, de Estado— que realiza, es la reubicación con ello confirman lo que son procesos de familias desahuciadas, ocupando constituyentes: realidades sociales, viviendas —comúnmente, la vivienda de la políticas, jurídicas, más justas, frente que han sido expulsados—, sin que hasta la a un Régimen que —lo sabrá si lee fecha se haya producido ninguna demanda la prensa, páginas de tribunales y por usurpación. Para valorar el fenómeno, economía—, se hunde. De hecho, lo conviene recordar que la Obra Social de la único que no está pasando, lo irreal, PAH no es la única organización del ramo. lo que solo es nada y pasmo, es todo Ni siquiera, la mayoritaria. En Sabadell, por aquello que no es constituyente, ejemplo, las familias que ocupan sin tradesino instituyente: lo que es intento de mark PAH son más de 40. Este fenómeno, subsistir como sea, por parte de una por otra parte, ya es peninsular. En Sevilla cultura política de 35 años de edad, es quizás donde se ha llegado mas lejos, implosionada. con una decena de edificios ocupados, La sociedad está luchando por vivir y ampliar la democracia contra un en este caso, por el 15M. Al parecer, el Estado que la recorta. Los partidos deberían interesarse por lo que hace movimiento ha accedido a la propiedad la sociedad. Y sumarse. O sumarse a su represión económica y de la otra. de alguno de esos inmuebles. Lo que, Pasmarse, ya es eso. de ser así, daría paso a un nuevo tipo de Guillem propiedad: lo común. Habría fabricado, en Martínez fin, una figura constituyente. Y todo ello, sin partidos, que no han sido capaces de intelectualizar, en todo este tramo, ni las *Article publicat a El País causas, ni el proceso, ni sus resultados. 08/04/2013

o y

l


i

o

ir

c

s

s o c

La P AH

o n t

r

e

a e i na c

V i rt u t s

m a

Pau Llonch

el

c a p i ta

lis

m

És normal que l’esfera financera, autònoma respecte a l’economia real en la mesura en què té les seves pròpies lleis, pugui donar lloc, per exemple, a una elevació de les cotitzacions borsàries en un moment particular en què, no obstant això, l’economia es troba estancada. Però aquesta autonomia, per més real que sigui, només pot ser relativa. Si bé l’alliberament respecte a la llei del valor és possible durant un temps, no es pot prolongar de manera permanent. Tard o d’hora, l’evolució financera que sembla alimentar-se de si mateixa ha de patir el xoc de les dades reals de l’economia. L’afirmació de la llei del valor a través de la crisi pot ser ajornada, no pot ser evitada. Louis Gill, Fondements et limites du capitalisme

Si un s’enfronta a la tasca d’esbossar una anàlisi de les particularitats d’un moviment com el de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca —que l’han portat a esdevenir un dels mecanismes d’organització popular, d’autodefensa i de politització més importants de les darreres dues dècades al nostre país— així com de les oportunitats i riscos que li són propis, és honest començar amb una admissió de subjectivitat. Qui escriu aquest article no concep que la problemàtica del dret a l’habitatge al nostre país —o a l’Estat espanyol— tingui causes estrictament contingents com una legislació especialment injusta o una crisi originada per una mala governança fruit dels excessos d’uns quants banquers avariciosos en diabòlica aliança amb una classe política corrupta i clientelista. Aquest tipus d’explicacions, malgrat que puguin ser certes i resultar útils per sumar complicitats al projecte reformista necessari de modificar la llei hipotecària per ser epifenòmiques i fàcilment assumibles, han d’anar acompanyades d’altres que cerquin els motius estructurals que han portat centenars de milers de famílies a una situació límit, les conseqüències socials de la qual encara són impredictibles.

Com que per motius d’extensió aquesta tasca s’escapa de l’objectiu d’aquest article, aquesta prèvia necessitat d’assumpció de subjectivitat m’obliga a assenyalar que tot el que segueix parteix de dos supòsits. El primer és que estem patint una crisi capitalista causada per les mateixes contradiccions del capital, que li són inherents i ocorren inevitablement i de forma cíclica i no per causes exògenes —jurídiques, legislatives, ètiques...—, i que podrien ser apedaçades sense impugnar la totalitat del mode capitalista de producció i dominació. I, en segon lloc, que aquesta convicció ens porta —a mi i a molts altres companys de les PAH— a formar part activa d’aquest moviment amb la vista posada a empènyer cap a la materialització d’alternatives i escenaris postcapitalistes i no només a impugnar algunes d’aquestes particulars conseqüències —i no causes com pretenen defensar alguns— exògenes. En definitiva, i exemplificant, si algú pensa que si s’hagués aprovat la iniciativa legislativa popular (ILP) hipotecària amb les propostes de la PAH hauria arribat el moment de plegar veles i tornar cap a casa, no trobarà reflexions d’interès en aquest text. Sospito que tampoc els que han pensat ingènuament que aquesta reforma s’aprovaria.

1. Alguns motius de l’èxit Alguns situen erròniament l’origen de la PAH en el moviment del 15-M quan, de fet, la primera va néixer dos anys abans de l’explosió d’indignació que va omplir les places arreu de l’Estat. Si bé és innegable que el 15-M ha dotat de múscul la PAH i ha permès un creixement dels seus nuclis i una major assistència a les seves accions, el meu parer és que la relació ha estat més aviat la inversa. Diria que fruit de l’al·lèrgia a l’organicitat del corrent majoritari al 15-M (“Tota política és dolenta”, “L’organització i la militància clàssica no té res recuperable”, “No necessitem cap estructura i només xarxes”, l’apologia a les coordinacions laxes a través exclusivament d’internet...), la lluita per un habitatge digne vertebrada entorn de la PAH ha brindat una de les poques — no l’única— oportunitats de continuïtat del moviment o com a mínim dels seus participants, al marge de la vital consolidació d’assemblees de barri i ciutat que han donat i donaran de ben segur encara importants fruits. Sigui com sigui, les PAH han aconseguit consolidar-se en més de 140 nuclis arreu de l’Estat, aplegant en molts casos centenars d’activistes i afectats de forma regular, revertint milers de drames familiars i personals en espais plens d’esperança, situant la problemàtica a primera plana de l’actualitat política de forma sostinguda, acumulant piles de victòries parcials per molts afectats i convertint la seva proposta de mínims en un clam assumit per una majoria social inqüestionable. Però més enllà de bombolles mediàtiques que no controlem i que m’atreveixo a avançar que s’aniran desinflant, l’èxit principal cal situar-lo en el fet que les PAH són nuclis 16 | 1 7


d’autoorganització popular que transformen a través de la praxi desobedient i solidària milers de persones fins ara alienades i dòcils en subjectivitats conscients del seu entorn i amb força per transformar-lo. I ho fan amb una velocitat i efectivitat mai vista en dècades.1 Com ha explicat Albert Jiménez de la PAH de Sabadell:

dels activistes d’aquest moviment, quan les condicions objectives han estat més que propícies per aconseguir-ho, s’han mantingut al marge de la PAH des de posicions més identitàries i d’autoafirmació que revolucionàries, però això donaria per a un altre article sencer. A més, aquesta és una problemàtica que s’està revertint vigorosament en els darrers temps. Finalment, és important anticipar que és molt probable que l’estat plantegi a mitjà termini alguns pedaços 1. La xarxa de la PAH és basta i heterogènia legislatius o assistencials —com ja ha fet però amb i els meus apunts es resultats fins ara poc efectius— que restin pes a refereixen, per ser aquesta dimensió de la necessitat i això ens obliga exactes, a la praxi a la Plataforma d’Afectades a consolidar-nos organitzativament per evitar un per la Hipoteca i la Crisi sobtat desinflament del moviment com ja ha passat de Sabadell. Tant des del en altres ocasions en processos —això sí— de punt de vista organitzatiu menys envergadura. com en els plantejaments

Durant la primera presa de contacte, la identificació predominant sol ser la d’“afectat”, una peça social inoperant que és violentament sacsejada per forces més enllà de la comprensió individual (forces que únicament prendran sentit quan siguin analitzades des d’una òptica col·lectiva i compartida) només per ser finalment rebutjada per mal funcionament i llançada lluny de la maquinària socioeconòmica; en altres paraules, en un primer moment actuem com a individus atomitzats, aïllats i completament subordinats a un procés polític que ens és aliè. En un període de temps relativament breu es tàctics i estratègics, produeix un canvi significatiu mitjançant el qual en poden no respondre —i b) El procés d’execució hipotecària —des del l’autoidentificació majoritària hi conviuen els termes de fet no responen— primer impagament de quotes fins a l’hipotètic amb exactitud al que company, militant o activista amb el ja esmentat llançament— dura molts mesos i, en la majoria ocorre en altres nuclis afectat (en ocasions fins i tot substituint aquest dels casos, anys. Això facilita la vinculació del país o l’Estat. últim del tot). A través de la participació activa en 2. “La PAH o el somni de efectiva i la consegüent conscienciació de les processos col·lectius i democràtics de decisió que proporcionen resultats materials directes i immediats Gramsci”, article publicat persones afectades, que potser en primera a www.rotekeil.com. instància arriben a la PAH per solucionar la seva en la realitat quotidiana dels membres de la PAH, es produeix un canvi d’enfocament sobre el procés problemàtica individual, però que pateixen una polític, passant de ser considerat una realitat aliena transformació personal catalitzada pel degoteig i inalterable a ser entès com un conjunt d’accions i constant de victòries assolides per altres famílies reaccions sobre les quals és perfectament possible exercir que fa temps que lluiten a mercè de la implicació de tothom. una influència decisiva.2

Crec que és oportú desgranar breument què ha fet de la PAH l’estructura idònia per aconseguir-ho, sobretot per tenir-ho en compte alhora d’aplicar-ho en altres àmbits de lluita. No com una recepta a calcar de forma rígida, sinó més aviat com un conjunt de factors que es podrien intentar reproduir mutatis mutandis:

a) La PAH ha aportat solucions concretes a milers de

famílies que ni els poders públics ni cap negociació individual amb la banca havia aconseguit. Això, malgrat que pugui resultar evident en aquests moments del partit, no hem de deixar-ho de destacar en primer lloc. El detonant de l’assistència massiva a les reunions de les PAH no és evidentment cap inclinació ideològica apriorística dels afectats ni respon en essència a cap virtut comunicativa del moviment (innegable, d’altra banda) sinó a necessitats objectives impossibles de satisfer al marge de la PAH. Milers de persones que es desmunten impotents davant la inevitabilitat de quedar-se sense un lloc on viure, després de recórrer tot el circuit públic d’assistència social i adquisició d’habitatge públic o d’emergència i constatar obertament que cap administració local o autonòmica pot ajudar-los, han aconseguit dacions en pagament, lloguers socials i recuperacions d’habitatges en desús exclusivament gràcies a la seva lluita col·lectiva a la PAH. Aquest factor, el de la necessitat objectiva, és un motiu de l’èxit inapel·lable i explica en part per què altres moviments com el de l’okupació —del qual jo estic orgullós de procedir-ne— van topar amb obstacles evidents per fer extensives les seves pràctiques. Malauradament, crec que puc afirmar i lamentar que molts

La relativització de la importància de la propietat o la desvictimització (entre moltes altres coses imprescindibles d’afrontar poc després de la primera presa de contacte amb la PAH) són processos objectius i pràctics i com a tals requereixen temps. La lògica discursiva i comunicativa pot ser un dispositiu que animi les persones a organitzar-se, però només la pràctica consolida les posicions. En aquest punt m’agradaria anotar que és evident que aquesta exigència es materialitza en assemblees interminables i una vinculació afectiva entre centenars de persones que fan de la militància a la PAH un exercici exigent de compromís que no hi entén d’horaris ni de caps de setmana. Un exercici que poc té a veure amb els espais de proximitat ideològica i reciprocitat en els quals l’esquerra anticapitalista estava massa acomodada a treballar majoritàriament les darreres dues dècades. I aquest és un altre paral·lelisme amb el que va succeir a les places. No voldria que això és llegís com una crítica entre línies a bona part de la militància anticapitalista. Voldria que es llegís com una crítica directa i sense contemplacions.

c) La proposta de mínims que origina l’eclosió de la PAH

basada en tres demandes (dació en pagament retroactiva, lloguers socials i moratòria en els desnonaments) és clara, entenedora i reformista quant a continguts. Això darrer no ha demostrat ser en absolut un problema sinó més aviat una innegable virtut. La socialització de perspectives revolucionàries i totalitzadores en la comprensió i crítica de la realitat no s’aconsegueix a través d’un discurs tancat,


la felicitat que genera, la presa en consideració de (a) necessitats objectives realitzables almenys parcialment, la necessitat d’obligar a recuperar (b) temps per consolidar els processos i la incorporació de (c) reivindicacions reformistes i parcials sempre que tinguem present la necessitat de vincular i fer apuntar les lluites cap a un horitzó en el qual, plegades, dibuixin un imprescindible i preciós imaginari postcapitalista a aquesta crisi.

identitari i preestablert —que, d’altra banda, hauríem de posar en dubte si som capaços d’oferir i si és convenient intentar-ho— sinó a partir de vinculacions en lluites parcials i en primera instància reformistes, però que poden posar en escac el sistema en l’àmbit de la seva legitimació. Això passa quan els seus integrants s’adonen 2. Boniques oportunitats que el sistema és incapaç de donar sortida a les seves demandes, més quan són de necessitats socials bàsiques com l’habitatge. No és tan important què és ara la PAH i Després d’aquest sintètic —i potser per això barroer— esforç per el seu discurs, sinó què no és però és capaç d’esdevenir abstreure les claus de l’èxit del moviment de les PAH, m’agradaria assenyalar a partir d’aquí algunes de les oportunitats que l’encara negant dialècticament el que és per ara. laxa estructura general del moviment i la consolidació dels seus nuclis ens ofereixen a partir d’ara si som capaços de superar alguns Així, una minoria tenaç i estudiosa pot estar molt obstacles i riscos que esmentaré al final. A ningú que se li escapa convençuda de múltiples conviccions tossudes que impugnen el capitalisme, com que per a la reproducció que el cop de porta als nassos que ha rebut la ILP per part de la dreta espanyola —garantida d’antuvi a través de préstecs, portes giratòries, del capital no és important quines mercaderies es generin, o si satisfan o no necessitats humanes, sinó si prebendes i interessos de classe comuns— és un punt d’inflexió que requereix replantejar pràctiques i discursos. Abans, però, alguna generen beneficis als seus propietaris. Això en el cas consideració prèvia. de l’habitatge a l’estat espanyol, amb més de 3 milions d’habitatges buits i milers de persones expulsades de les Primerament cal adonar-se que la PAH està sent el cordó sanitari seves llars es mostra amb una cruesa inqüestionable. més eficaç per contenir les propostes populistes de caire xenòfob i Però es tracta que aquestes conclusions siguin feixista que en altres països d’Europa estan trobant en la dramàtica majoritàries. I per això calen portes d’entrada com la situació social generada per la crisi capitalista una oportunitat per proposta de mínims d’aquest moviment. En definitiva, penso, només a partir de les lluites parcials i pràctiques créixer notablement. Aquí, la dimensió de la pràctica torna a agafar s’obren vies de comprensió de contradiccions generals i un pes vital; no és amb discursos molt ideologitzats que es combat el feixisme, sinó amb la vinculació dels sectors socials més proclius més profundes. a sumar-s’hi en organitzacions que integren gent de múltiples procedències com la PAH, dins la qual les persones afectades Cal tenir en compte que, a part del terreny discursiu/ reafirmen la seva identitat de classe identificant un adversari comú. propositiu, també en el terreny de les relacions amb En més de dos anys llargs d’experiència al col·lectiu, no hem hagut les entitats financeres o amb les administracions, hem d’esforçar-nos mai a l’assemblea per reforçar aquestes posicions sostingut una pràctica basculant entre la negociació i perquè la realitat, podríem dir, ens ha posat les coses fàcils. la mobilització, entre el diàleg i l’enfrontament. Pel que fa a les administracions, malgrat que des de posicions Estirant d’aquest fil, crec que més enllà de la problemàtica hipotecària esquerranistes s’hagi pogut criticar que ens haguem assegut amb totes les existents a traslladar les nostres concreta la PAH és un espai de retrobament popular que ha aparegut en un context de desintegració creixent dels mecanismes d’agregació propostes i a exigir solucions, això ens ha permès tradicionals de classe, com per exemple els sindicats, que en la constatar i comunicar públicament la seva incapacitat seva forma més burocràtica i pactista han estat subsumits en una —o falta de voluntat— política de sotmetre el poder lògica de diàleg i entesa amb el poder que els ha portat a encaixar financer i el capital per tal d’afavorir els interessos de derrotes i desencisos a parts iguals. A Sabadell, de manera no diré la majoria. Si algú ha interpretat que ho hem fet amb que espontània però sí força natural, moltes de les famílies integrants esperança ingènua que ens solucionessin la papereta, de la PAH s’han integrat en altres col·lectius com els de defensa de crec que s’equivocava. En relació amb el combat amb la sanitat pública i l’assemblea d’aturats creada fa poc, i fins i tot han les entitats, ha estat un encert modular l’estratègia de arribat a prendre part en plataformes unitàries anticapitalistes com la confrontació i assenyalament amb la de la negociació coordinadora Sabadell Lluitant, amb la qual el nostre nucli té fins i tot perquè això ens ha brindat les moltes victòries, les un vincle orgànic. conseqüències de les quals anteriorment ja he posat en valor. Si “en el capitalisme assistim de forma permanent a una tensió entre la tendència decreixent de la taxa de guany i els intents dels Hi ha moltes més particularitats a tenir en compte que capitalistes per recuperar-la”,3 hem de tenir en compte que és molt també podríem considerar claus a l’hora d’avaluar probable que la sortida a la crisi des del punt de vista dels interessos l’èxit de les PAH, com ara una estratègia comunicativa del capital s’emmarqui en una cronificació de les taxes d’atur tan de masses que no ha obviat la importància de les elevades com les que patim actualment i que permetin als capitalistes esquerdes als principals mitjans de comunicació del recuperar aquesta taxa de guany sense tenir en compte —no poder. I moltes altres. Però crec que els tres anteriors configuren un conjunt característic de quines poden ser és la seva funció— quina és la misèria i el patiment que aquesta “recuperació” (del benefici) genera. És per això que hem de deixar les exigències per ulteriors processos en altres àmbits de lluita. Així, en resum: la desalienació i politització i


de concebre espais com la PAH o altres moviments de defensa dels drets socials com a espais conjunturals d’autodefensa i començar a pensarlos com a col·lectius que han vingut per quedar-se, sempre que sapiguem adaptar-los als canvis en la lluita que afrontem i comencem a complementar els nostres reeixits fulls de ruta tàctics i a curt termini amb estratègies de més llarg recorregut.

immobiliàries i constructores en una desmesurada orgia constructora, ha hagut de finançar al mateix temps el consum dels assalariats perquè poguessin comprar els habitatges i es pogués així obtenir l’esmentat guany, el que Marx va anomenar “el salt mortal” que han de fer totes les mercaderies en el salt de la producció a la circulació.5

El subconsum6 és conseqüència del doble paper dels treballadors assalariats com a productors de plusvàlua i com a L’oportunitat històrica és vincular la lluita per l’habitatge amb altres lluites, no per configurar una consumidors, tot i que “no és causa de la crisi sinó una condició de l’acumulació”7 i realitat política i social fragmentada —tancantel sistema financer ha interioritzat aquesta se cada lluita en ella mateixa— sinó per seguir contradicció jugant tots els papers de l’auca avançant en la construcció d’un moviment més capitalista. Però aquesta interiorització no ampli que sigui capaç de plantejar alternatives ens ha de portar a l’error d’identificar com globals i perdi la por a l’organicitat i a un relat a únic responsable de la situació el sistema comú alternatiu al capitalisme. Però per fer-ho bancari de manera aïllada, com si fent neteja cal identificar aquest mode de producció com el responsable dels problemes que enfrontem. Fent-ho i empresonant uns quants banquers el problema pogués esfumar-se, sinó a entendre explicant i recordant algunes coses. que aquesta pròpia contradicció és irresoluble en el capitalisme sigui com sigui que es 3. Causes estructurals manifesti. Com exposa Hildferding:

3. Josep Manel BUSQUETA, L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada, Ed. El Jonc, Lleida, 2013. 4. “Su crisis y nuestra crisis”, publicat a www.kaosenlared.net. 5. Malgrat no sigui imprescindible per entendre la reflexió, no és sobrer anotar que l’origen dels interessos bancaris en el cas del crèdit a les constructores i al crèdit als consumidors d’habitatges és de diferent naturalesa: el capital productiu en funcions és aquí el de les empreses constructores, el guany de les quals es fonamenta en la plusvàlua extreta als seus treballadors, i l’interès que rep el capital financer és una que no admeten pedaços part d’aquesta plusvàlua pel Encara que hàgim vist que la indústria préstec de diner que funciona cau en una dependència cada vegada Cal poder explicar i recordar, per exemple, que com a capital. En canvi, el més important del capital bancari, això l’origen de la crisi actual de l’habitatge a l’estat finançament del consum de les no vol dir que els magnats de la indústria classes populars també produeix espanyol, més enllà de qüestions importants però depenguin dels magnats bancaris. A interessos, però aquests són contingents com la liberalització del sòl o la llei mesura que el capital mateix, en el grau una deducció del consum en hipotecària, neix d’un cop de peu cap endavant del superior, es converteix en capital financer, la mesura que una part gens capital com a forma d’escapatòria de la darrera crisi el magnat del capital, el capitalista menyspreable del salari ha de financer, va reunint en si la disposició de pagar el servei del deute. Per dels anys 70 amb una aposta decidida pel crèdit. tot el capital nacional en forma de domini a més injustícia, amb qui s’ha Aquesta és la posició d’economistes com el brasiler mostrat més inflexible a l’hora del capital bancari. La unió personal Reinaldo Carcanholo, que, com ens explica Xabier 8 de condonar deute el capital també hi juga un paper important. Gràcia,4 recuperant la categoria marxista de capital financer ha estat amb els segons. fictici i desenvolupant la de capital especulatiu 6. És el decalatge que es produeix El subconsum es produeix perquè el que cada entre la capacitat de consumir parasitari, sostenen que gran part dels guanys capital necessita en l’àmbit de la producció d’una població amb salaris cada capitalistes dels últims anys no han estat reals. vegada menors i la quantitat (reduir salaris i revolucionar els mitjans de Recolzant-se en la tendència decreixent de la taxa creixent de mercaderies que es producció per poder reduir costos i si és de guany, Carcanholo afirma que després de la produeixen. necessari acomiadar treballadors) per poder 7. Louis GILL, “En el origen de crisi estructural dels anys 70 la financerització de competir amb altres capitals, perjudica la las crisis, ¿sobreproducción l’economia va ser la conseqüència de la fugida dels o subconsumo?”, Carré classe capitalista en el seu conjunt en l’àmbit capitals productius i comercials cap a l’especulació, Rouge, 2009. Sense possibilitat en enfrontar-se amb la contracció dels seus guanys de la circulació (on es realitza efectivament d’aprofundir en el tema, en aquest el guany) perquè disminueix la capacitat de article l’autor rebutja que el i dels espais rendibles d’inversió per als seus compra de la massa assalariada empobrida. subconsum es produeixi només capitals. Aquesta condició de la crisi de sobreproducció en temps de crisi i el situa com (què són sinó 4 milions d’habitatges buits?) i el una condició de la contradicció fet que aquesta sigui interioritzada pel mateix principal: la sobreproducció (de Així doncs, el que s’ha presentat com una sobtada béns de consum però també de actor en el cas espanyol (la banca) no impugna mitjans de producció), l’origen “gana de crèdit” en les masses assalariades no que ens trobem davant d’una contradicció de la qual està en el nivell de la ha estat fruit de decisions lliures i autònomes producció de la plusvàlua i, per inevitable del capital com a relació social dels consumidors sinó del desenvolupament del tant, en la proporció entre treball i general i no d’un sistema bancari concret consum en massa (i la consegüent submissió plustreball. més o menys ben gestionat. En definitiva, no 8. R. HILFERDING, “El capital social via crèdit) amb l’únic objectiu patim el resultat d’un particular capitalisme financiero”, Técnos, 1985, pàg. de recuperar la taxa de guany 247-249. de tall neoliberal que necessita maquillatge

1 8 | 19

per part dels capitalistes. En el cas immobiliari espanyol, el capital financer interioritza una contradicció que no li és pròpia quan, després d’haver finançat

i bona fe. Patim capitalisme i punt. Un mode de producció, per cert, que pressuposa la separació de la majoria de població de les seves condicions materials de treball, un fet


que “constitueix per ell mateix el fonament de la radical incompatibilitat entre capitalisme i ciutadania”,9 i, per tant, entre capitalisme i democràcia.

de dalt i els de baix (es digui com es vulgui), sinó que “tots som persones” i que les propostes de la PAH no s’ubiquen en cap polaritat política perquè no són senzillament “de sentit comú” i ”transversals” a tot l’espectre polític i social, Sense poder entrar en més detall en aquest tema, vegis no és només un discurs fals i asèptic. És una traïció a les com una breu pinzellada des del convenciment que cal moltes lluites veïnals i democràtiques, al moviment obrer i desemmascarar la visió general —per ser més digerible alguna esquerra política històrica. Em temo que per a alguns i més fàcil de transmetre— i puntualment potenciada això ha estat producte del nostre objectiu irrenunciable erròniament des d’àmbits plurals com la PAH que aquesta (compartit) de no voler partiditzar la PAH, identificant el crisi és producte dels excessos d’un capitalisme financer binomi esquerra-dreta amb el PSOE-PP en clau estatal. no regulat (o per ser més exactes, no només) Ningú amb dos dits de front pot identificar el PSOE 9. Carlos FERNÁNDEZ i que és possible una tornada enrere cap a un amb cap esquerra transformadora i compromesa. LIRIA i Luis ALEGRE ZAHONERO, El orden capitalisme més productiu i de rostre humà un Per altres potser és producte del relat postmodern de de El Capital, Akal, cop s’hagin depurat responsabilitats subjectives l’“extinció del subjecte” i de la incapacitat de bastir 2010. i noves cares més honestes irrompin en política alternatives viables des de l’al·lèrgia a tot tipus de per posar ordre. Aquestes reivindicacions poder. Sigui com sigui, és un error des del meu punt pluralistes i sovint ciutadanistes, que en pro de vista. d’una suposada transversalitat i creixement sense condicions dels nostres moviments aposten En menor mesura que les dues anteriors, crec que també per abandonar anàlisis rigorosos de la realitat social i hauríem de (c) no deixar-nos portar pel ritme frenètic que econòmica, són alguns dels riscos a què hem de fer front. imposen els mitjans de masses i exigeixen per a l’elaboració dels seus productes informatius o d’entreteniment, entenent que ara ja ens hi hem fet un espai que ens ha de permetre 4. Alertes i perills recuperar l’efecte mediàtic més vinculat a les nostres Ni totes les PAH compten amb prou gent amb bagatge organitzatiu necessitats que a les necessitats de les corporacions informatives, (d) reforçar l’estructura del moviment i i teòric per fer realitat molts dels reptes plantejats fins aquí, ni socialitzar els lideratges, (e) no tancar la porta a cap cap estem al marge de dinàmiques que penso que poden ser problemàtica no estrictament hipotecària com els un xic nocives i que hem d’evitar en la mesura de les nostres lloguers i les ocupacions individuals de famílies que possibilitats. Aquí en deixo un parell per acabar l’article. s’estan multiplicant al marge de la PAH i (f) —i potser la més important— posar tots els esforços a estendre a) Assistencialisme. Si bé formalment totes les PAH assumim la campanya Obra Social la PAH de recuperacions l’assessorament col·lectiu com una eina indispensable per d’immobles propietat dels bancs. Si somiem en un vincular els afectats, un procés espontani en el qual tots ens podem veure immersos és el de reforçar dinàmiques de lideratges món on poder retornar la centralitat al valor d’ús de verticals que impedeixen de facto l’empoderament dels afectats les mercaderies, el millor és començar a assajar-lo amb un parc de milions d’habitatges buits que, a més, i acaben reproduint un esquema pseudo-assistencial que no no ho oblidem, ha estat construït amb el treball social serveix en absolut per a cap dels objectius que hem esmentat. combinat de la nostra classe i apropiat per als que tenen A l’assemblea del col·lectiu s’han de discutir tots els temes que tenen a veure amb el moviment entre totes les persones activistes el monopoli dels mitjans de producció i consum. Deixem de demanar a cap gestor que ens solucioni el problema. i afectades —abolint progressivament la diferència entre uns Prenem el que hauria de ser nostre de dret. i altres—, malgrat que pugui semblar molt més fàcil i eficient

constituir un grup de coordinació per a cada nucli local que Per acabar voldria adreçar un agraïment a les persones prengui les decisions importants i deixar per a les reunions amb els afectats els temes que tinguin a veure amb els seus respectius que des de la capital catalana van tenir l’audàcia d’inventar una eina com la PAH navegant a contracorrent casos particulars. en un mar d’escepticisme de molts companys, i també als camarades de Sabadell que —igual que en molts b) Transversalitat o indefinició en l’eix esquerra-dreta. Quan altres indrets del país— han sabut fer seva aquesta eina aquest text vegi la llum és possible que ja haguem tingut aquest debat en la trobada de les PAH catalanes. Un té la sensació que i tensionar-la en la direcció que els (ens) ha semblat coherent quan els (ens) ha semblat convenient. aquest debat, en el desert teòric i formatiu en què naveguem des de fa anys en aquest país, és més semàntic que polític. Però la idea que aquí el problema no ha estat entre explotadors i explotats, entre capital i treball, entre dreta i esquerra, entre els

2 0 | 21


Mireia Sallarès

Literatura de replà. Fotògraf Roberto Ruiz


be d eci

o

o Rubén Martínez

e

n d o Inn

va

r de

s

22 | 23

Innovar desobedeciendo. No puedo dejar de imaginar lo contento que estaría el economista austríaco Schumpeter si levantara la cabeza y leyera eso. Puede sonar delirante, pero creedme que pienso en su gesto socarrón mientras grita: “¡Exacto, hace casi un siglo ya dije que el emprendedor introduce novedades disruptivas en el mercado para innovar!” O cosas que oímos a diario pero que también son de cosecha schumpeteriana: “¡Veo que por fin has entendido la teoría de los ciclos económicos; solo se sale de una crisis con una mentalidad empresarial innovadora!” Llegados a este punto en el que Schumpeter se pondría un poco pesado, habría que matizar. Pues al decir “innovar desobedeciendo” no me refiero a infringir las normas de planificación o a saltarse los manuales que aseguran contener la fórmula del maná empresarial. Al decir “desobedecer”, querido Shumpeter, me refiero a desobediencia civil, a acciones no violentas que se enfrentan a la ley. Al decir “innovar desobedeciendo” me refiero a provocar o conducir innovaciones sociales y políticas a través de estrategias que desobedecen o se enfrentan a las normas de un sistema económico y político incapaz de repensarse. Una vez dicho esto, cuesta imaginar la cara que pondría Schumpeter.

Pero insinuar que en la desobediencia civil hay un camino para la innovación social no es del todo innovador, ni siquiera novedad. Tenemos múltiples ejemplos históricos de procesos de desobediencia civil que han servido para conquistar derechos sociales, para reescribir leyes que eran excluyentes y para reformular pactos sociales. Decía Hannah Arendt en su libro La crisis de la república (1972) que la desobediencia civil surge cuando un significativo número de ciudadanos y ciudadanas han llegado a convencerse de que, o bien ya no funcionan los canales normales de cambio y de que sus quejas no serán oídas, o bien porque el Gobierno persiste en modos de acción cuya legalidad y constitucionalidad quedan abiertas a graves dudas. A su vez, añadía Arendt, que “no nos manifestamos contra el proceso judicial sino contra el simple hecho de que los actos delictivos carecen normalmente de consecuencia legal alguna; no son seguidos de procesos judiciales” Desde luego Arendt no conocía procesos como #15Mparato o como el #25S pero bien seguro hubiera escrito lo mismo de haber sido así. Pero, ¿es esto lo que se entiende por innovación social? ¿Son estos procesos políticamente disruptivos que expresan un malestar social los que se cree van a innovar socialmente? Me temo que más bien no. Me temo que los organismos públicos entienden por innovación social procesos que simplemente prometen cambios para que todo siga igual. Procesos que, poco a poco –nos aseguran–, acabarán por transformar las cosas. Permitidme que lo explique con mayor detalle. En paralelo a la machacona insistencia sobre la figura del emprendedor como agente económico que innova y empuja nuevos ciclo de bonanza económica, han ido apareciendo otras voces que hablan de otro tipo de innovación de marcado carácter social. Esta otra manera de emprender y esas otras maneras de innovar se basan en algo obvio: las demandas sociales no siempre son mercantiles y los deseos de transformar nuestras formas de vida no se limitan a consumir nuevos productos o servicios. Desde luego, en los tiempos que vivimos, las demandas colectivas expresadas con mayor viveza, en absoluto esperamos que sean asistidas

*Article publicat a Nativa 23/09/2012


por el mercado hegemónico. Es ahí, en la capacidad de respuesta a otro tipo de demandas sociales donde diferentes organismos públicos, privados y ciudadanos hablan de innovación social. La concepción más establecida sobre la innovación social hace referencia a procesos sociales y prácticas cooperativas con marcado carácter de servicio público que mejoran o hacen más eficientes anteriores soluciones a problemas o demandas sociales. De esta manera lo expresa el Open Book of Social Innovation, un manual que ha tenido un notable impacto en algunos programas públicos de organismos como el Gobierno británico o la Unión Europea. Entre otros, se señalan ejemplos de innovación social como microcréditos y cooperativas de consumo, movimiento para el comercio justo, grupos online de autoayuda para problemas de salud, redes sociales de vecinos que ayudan a personas mayores que viven solas, etc. Pero ¿a qué viene este interés repentino por la innovación social por parte de organismos públicos? ¿Por qué la cooperación social, los microcréditos, los bancos de tiempo, etc. toman ahora un lugar destacado? Es aquí donde se habla de transformar poco a poco el sistema, de ir introduciendo “otras formas de funcionar” pero, eso sí, siempre bajo el mismo suelo institucional. Veamos algunos ejemplos.

En 2010 el primer ministro británico David Cameron puso en marcha la denominada Big Society, un programa de fomento de la innovación social. Bajo la Big Society, se entiende que los procesos de cooperación social y ayuda mutua deben resolver los desajustes de lo público-estatal. Al contrario de lo que pensaba Margaret Thatcher, resulta que ahora la sociedad no solo existe sino que es muy grande. Curiosamente cuando el sistema se deshace, se convoca al potencial innovador de la ciudadanía para que arregle el desaguisado con su trabajo voluntario. Paralelamente, la Unión Europea ha puesto en marcha el programa Innovation Union, en el que se destaca el fomento de la innovación social como una de las medidas prioritarias que ayudarán a afrontar las restricciones en los presupuestos públicos y mejorar la competitividad de la economía europea. ¿Mejorar la competitividad? ¿Afrontar las restricciones en los presupuestos públicos? ¿Justificar la retirada de los servicios de asistencia pública en nombre de “la gran sociedad”? ¿Para eso sirve la innovación social? Es evidente que no, pero así, no sin cierto disimulo, intentan expresarlo estos grandes programas públicos que apelan al potencial innovador de la sociedad.

con el Estado de derecho y con los principios de justicia que presuntamente lo rellenan, eso no es sinónimo de mantenerse al margen de la impunidad con la que se actúa frente al estado de cosas actual: crisis sin responsables pero con deuda ciudadana, crisis sin culpables pero con disolución de derechos conquistados, crisis política sin cambios en el modelo. Es aquí donde la capacidad cooperativa e inventiva, la potencia social para imaginar e implementar procesos de innovación social se pone en marcha. Las demandas sociales son claras y la ineficacia para responderlas por parte del estado y del mercado también. La innovación social que hoy toma la voz no trata de arreglar con parches el suelo, sino de reconstruir nuestro subsuelo. Y si para ello hay que desobedecer, no será esa una línea roja.

Afortunadamente, las reivindicaciones y los procesos sociales entienden otra cosa por innovación social. Hoy vemos claramente que si bien se puede estar

Hyperlinks

#15Mparato http://15mparato.wordpress.com/ #25S http://coordinadora25s.wordpress.com Open Book of Social Innovation www.youngfoundation.org/publications/reports/the-open-book-social-innovation-march-2010 Big Society, http://en.wikipedia.org/wiki/Big_Society


2 4 | 25

El corto verano de la anarquĂ­a. Hans Magnus Enzensberger


B L A LLI

LN

E

E R TAT V U

L’existència de la llibertat –de la llibertat moral i civil– ha estat posada en dubte més d’una vegada. L’escepticisme filosòfic, en aquest aspecte, em sembla força estès i altament perillós per a la col·lectivitat. Si no creiem en la llibertat, si no creiem que aquesta és el millor bé que posseïm, no ens preocuparem gaire de defensar-la, no ens alarmarem com cal davant el perill o l’eventualitat de perdre-la, no sentirem com a nostra la pèrdua de la llibertat dels altres homes o pobles. Aquesta atonia afectiva respecte a la llibertat és una de les causes que més fàcilment ens la poden fer perdre. La llibertat ¿què és? ¿Existeix realment? ¿En què consisteix? ¿Com la podem provar o comprovar? És molt possible que aquests interrogants se’ls faci més d’una persona a l’hora present a causa dels esdeveniments que vivim. Car la llibertat, si la volem definir i copsar filosòficament, sembla, a voltes, que se’ns faci fonedissa, sembla que la puguem sentir més que no pas definir. Però no n’hi ha prou amb això. Cal tenir les bases de les nostres creences ben establertes. És la primera condició per a no trontollar en l’adversitat.

ERAB

Josep Palau i Fabre

L

Dic això perquè em sembla que l’enfocament del problema de la llibertat esdevé molt senzill i se’ns fa molt patent si capgirem els termes del seu plantejament habitual. És així, almenys, com m’ho he formulat, per a mi mateix, des de fa molt de temps. Per desgràcia o per sort, la llibertat sembla més constatable i esdevenir del tot evident en sentit negatiu. M’explico: jo puc imaginar-me en una situació determinada –millor o pitjor– a partir de la qual puc anar perdent una sèrie de llibertats: circulo lliurement i puc ser empresonat, i encara, en el meu empresonament, puc ser privat del dret d’escriure, del dret de llegir, del dret de comunicar-me, etc. Hi ha hagut, en aquest cas, pèrdua evident de llibertats i, en suma, pèrdua de llibertat. Per tant, la llibertat existeix. No puc perdre allò que en una forma o altra no existeix. Aquesta constatació és, filosòficament, important, perquè l’escepticisme, la creença en la inexistència de la llibertat i l’abandó al fatalisme és una de les causes que poden dur els homes i els pobles al feixisme. Ara bé: si la pèrdua progressiva de llibertats m’ha fet evident l’existència de la llibertat o d’un cert grau de llibertat (perquè la llibertat tampoc no és mai absoluta i aquest és l’altre miratge que cal evitar i que pot dur al desengany), l’obtenció o la recuperació d’aquestes llibertats perdudes, o l’adquisició de noves llibertats, sembla que també m’hauria de fer evident l’existència positiva de la llibertat. Si, en la pràctica, no esdevé tan evident aquesta segona constatació com ho ha estat la primera, si la llibertat considerada positivament no se’ns fa tan patent com la llibertat considerada en la seva forma negativa, és per dues raons: perquè acostumem a considerar moltes llibertats com a drets inherents a la nostra condició humana i, per tant, com a normals i, en segon lloc, perquè l’home assimila molt més fàcilment la felicitat que la infelicitat. El temps durant el

*Article publicat a Avui el 30 de maig del 1979

qual sofrim és deu vegades més llarg que el temps durant el qual gaudim. Les bones notícies, les adquisicions, la bona sort, la salut, les oblidem molt més fàcilment que les adversitats o les malalties. Aquesta no deguda valoració de la llibertat és un dels perills de la llibertat. Creure que ja la posseïm del tot, o que l’hem obtinguda una vegada per totes, és l’altre perill. Tant un extrem com l’altre ens la poden fer perdre. La llibertat cal conquerir-la cada dia, es reconquereix cada dia, a través dels nostres actes, a través del nostre comportament, a través de l’acció que pot fer la paraula en els nostres conciutadans. Que calgui reconquerir-la cada dia vol dir que la llibertat no és estàtica, que sempre queda alguna parcel·la –o moltes– per reconquerir o per redreçar. La por excessiva a perdre-la ens pot arribar a fer covards, que és la millor condició o situació a la qual podem arribar per a perdre-la. La llibertat és, de la civilització –de totes les civilitzacions–, la flor més vulnerable i la que exigeix un conreu i una atenció més constants. Un poble és sa en la mesura que hi ha un més gran nombre de ciutadans que vetlla quotidianament, constantment, per la seva llibertat, com si aquesta depengués de cada un d’ells personalment: de cadascun de nosaltres individualment.


ens

Ado

no

pt

qu e

a

n

t

t e rm e s

a

n

ye

n

Terra Cremada

pe r t

Apo rta c io ns per a un a s up er a c ió d e la demo c r àc i a

Parlar, comunicar, voler dir quelcom més enllà de la pura xerrameca suposa, avui en dia, una tasca feixuga, una tasca terriblement dura, però terriblement necessària. Com anomenar ara que no disposem de les paraules, quan és ara que elles disposen de nosaltres? Com aprendre a dir allò que sentim sense abans desaprendre allò que ha estat sentit per a nosaltres i del qual no hem format part més que com a meres espectadores? Una tasca feixuga, però impostergable. Com dir alguna veritat veritable? Com despullar-nos i deslligar-nos sense caure en l’horrible fred de la soledat i la por imbècil d’aquella que necessita suport i es nega a demanar ajuda, per por, per por i pànic de ser una més de les tantes necessitades? Com caure a hores d’ara sense terror i desfogades? Com aprendre a tornar a parlar sense caure en el parany d’haver de ser escoltades immediatament? Com tornar a la paraula la seva capacitat de transgressió ara que la veritat només pot ser dita quan no és dita per ser escoltada? Barbaritzem-nos, llavors, cridem, desfemnos de la por de no ser enteses: estem impacients, desitjoses de tornar a escoltar alguna veritat. Des que ens han robat les paraules tan sols podem dir mentides Llegit a les parets del barri de Gràcia

“N’hi diuen democràcia i no ho és!”, criden les manifestants convençudes, plenes d’indignació. No faria tant de mal si no fos perquè aquesta consigna és corejada en quasi totes les manifestacions; no seria tan dolorós si no fos perquè sol ser en aquelles manifes1 tacions convocades pels nostres entorns més propers. Aquesta mitificació de la democràcia és producte, a 1 parer nostre, de la confusió generalitzada que fa que també hi hagi qui es consideri Afortunadament, l’entorn anarquista d’esquerres o que faci els seus conceptes evita aquesta mena tan genèrics com el de moviments socials. de consignes. Si en aquest text volem tractar aquest tema Desgraciadament, per no és per casualitat sinó perquè assistim, la poca permeabilitat avui en dia, a una lluita que, a falta de pa- de part d’aquest entorn amb altres de propers, raules que expressin amb exactitud allò que que no troben la crítica sentim, acaba massa cops per reforçar les a la democràcia en què estructures que d’entrada pretén combatre, veure’s reflectides. reforçant els imaginaris amb què aquestes estructures es configuren. Amb aquest text volem fer una invitació a l’anàlisi per tal de desmitificar alguns conceptes i així poder situar-los en el lloc on aquests mereixen ser. Treure’ls de l’ambigüitat a la qual estem acostumades i resignificar-los o significar-los per tal d’apropar-nos a dir el que sentim i pensem, forçant-nos a pensar una mica més el que diem.

Democràcies i demòcrates Nosaltres no som demòcrates, nosaltres no som antidemòcrates. Estem en la recerca i en la lluita per la construcció d’una societat en què les relacions humanes no estiguin mediades pels diners ni per l’exercici de poder sobre les altres, aquesta és la nostra intenció. Enclaustrar-nos en una crítica a la democràcia seria igual de vàlid, però alhora igual d’imprecís, que erigir-se com a antipolicia o antitelevisió. Tot i així, pensem que cal que fem una anàlisi del que suposa avui en dia la democràcia, ja que, veient com la lògica en què se sustenta s’endinsa en molts discursos d’algunes de les nostres companyes, se’ns fa molt difícil una ruptura real amb el sistema de dominació actual. Ataquem la democràcia perquè és la forma més precisa i perversa que pren el capitalisme a l’hora de governar-nos. Ataquem la democràcia perquè la seva potència desmobilitzadora consisteix, en bona mesura, a mobilitzar-nos dins dels amplis marges que no la posen en qüestió. Ataquem la democràcia perquè no hem renunciat a canviar el món, perquè encara no ens donem per vençudes i som capaces de desitjar situacions col·lectives que ens són desconegudes, perquè intuïm que la vida no se situa dins els límits del que avui és possible. És cert que algunes de les nostres companyes més properes diran que aquesta visió de la democràcia és una visió esbiaixada o esquarterada i que això de la democràcia és, en essència, una altra 26 | 27 cosa. No pretenem iniciar un debat semàntic, no és una qüestió de termes o d’adjectius; el nostre debat pretén aprofundir en com l’ideal democràtic es filtra en els nostres discursos i dinàmiques neutralitzant-los i impossibilitant-nos descobrir formes d’organització comunitària que vagin més enllà de les que ja coneixem i no ens satis-


fan; que vagin més enllà de la possibilitat de millorar les condicions de misèria humanes en què vivim creant ruptures reals amb el mode relacional capitalista i patriarcal. És més, a les que creuen que la democràcia és una altra cosa, que pensen que un altre cop les nostres enemigues ens han robat aquesta bella paraula per designar el seu oposat, a totes els diem que estan errades. Les úniques que tergiversen el terme són les que diuen oposar-se a la seva forma actual. És a dir, no són pas les nostres enemigues sinó algunes de les nostres companyes de viatge les que ens confonen amb el seu llenguatge ambigu, fent que seguim pensant en els termes del que pretenem combatre. Si el que volem és fer caure el sistema de dominació actual —i és el que volem— ens cal aclarir el nostre posicionament envers la forma en què aquest domini es manifesta actualment, per trobar, d’aquesta manera, la millor forma de poder confrontar-lo i superar-lo. Ens decidim a fer una anàlisi sobre els problemes que observem en l’ús i abús de termes com diàleg, consens, pau i participació, fruit i alhora suport de la lògica sobre la qual es basa la democràcia, uns conceptes dels quals es nodreix i que alimenta. És per això que ens decidim a parlar-ne obertament. Som iconoclastes i estem decidides a trencar amb tot el que precedint-nos se’ns demostri errat; estem predisposades i disposades a obrir la nostra crítica als punts que mereixin ser debatuts; a fer caure tot el que ha de caure, tot i que en algun moment ens hagi ajudat a recolzar-nos. Estem en la recerca constant de les millors formes d’atacar l’Estat, conscients que el pensament —i l’acció que se’n deriva— no és mai radical en l’absolut sinó en la capacitat d’adequar-se a les circumstàncies canviants: ara ens toca criticar la democràcia perquè és la forma que pren l’enemic actualment, però sabem bé que les eines que ens van ajudar ahir a combatre’l bé poden ser-nos totalment inútils demà.

Allò democràtic El principal manament del vell despotisme era “Vós no fareu”. El dels totalitaris era “Vós fareu”. El nostre manament és “Vós sou”. George Orwell, 1984

La democràcia té avui el Poder. Anomenem Poder a la capacitat per exercir la voluntat pròpia sobre altres persones, ja sigui per activa o per passiva, ja sigui per imposició o per persuasió. En un règim dictatorial, s’exerceix, majoritàriament, per la força, en un règim democràtic mitjançant la persuasió, la seducció i la creació de veritats absolutes, deixant cada cop menys espai per al qüestionament real. Si ens interessa estudiar el Poder és perquè el volem combatre i, adonant-nos de la mutació que sofreix el govern capitalista en un escenari dictatorial envers un escenari democràtic, hem de buscar les evidències que reafirmen i reprodueixen aquest Poder, no només en les evidències més flagrants sinó en les petites subtileses i capil·laritats que li donen autèntica consistència. És per això que ataquem la democràcia i l’imaginari, aparentment ampli, que la configura.

Podem definir la democràcia com el final d’un procés d’extermini de la dissidència, com el principi d’homogeneïtzació cultural un cop la gran majoria de la població ha acceptat el funcionament de l’aparell de dominació; en el moment en què el Poder ja s’ha tornat hegemònic. No pot haver-hi democràcia mentre encara resten imaginaris col· lectius prou ferms per fer trontollar el Poder, mentre encara hi hagi la possibilitat d’una transmissió cultural més enllà de la dominant. La democràcia no es pot realitzar sense un extermini físic, no tan sols de la resistència sinó també de la cultura de la resistència. Entre la democràcia i la dictadura trobaríem llavors la diferència, a manera quantitativa, en el nivell de repressió que cadascuna necessita per aconseguir els seus mateixos objectius, succeint-se l’una a l’altra segons les necessitats de l’Estat. No és que la democràcia no reprimeixi amb la mateixa intensitat que la dictadura, sinó que ho fa amb més precisió i de manera més acotada, adaptada a la nova realitat social. A diferència del que podria opinar una gran majoria, poden coexistir en el temps —i de fet ho fan— en 2 la forma d’estats d’excepció. 2 La dictadura és, doncs, un estat d’excepció generalitzat, mentre que la democràcia –pel L’estat d’excepció és la suspensió fet que no li cal aquesta gene- de l’ordre jurídic amb caràcter ralització– es torna selectiva i provisional i extraordinari que els estats decreten en veure perillar aplica la seva mà dura només el seu govern sobre la població. en les capes de la població que Durant la democràcia hi ha necessita doblegar o que no és multitud de col·lectius que viuen capaç de silenciar mitjançant en estat d’excepció permanent i es veuen privats de “drets l’oci i el consum: CIE, presó, fonamentals” (no entrarem aquí, reformatoris –o l’eufemisme no és aquest el debat, sobre el dels centres reeducatius–, psi- nostre posicionament respecte quiàtrics... Del que es tracta, al als “drets”). Aquesta situació cap i a la fi, és de preservar les d’excepció la veiem en la majoria de col·lectius de persones bases del sistema capitalista: migrades, així com en els la propietat privada i la disso- col·lectius de preses. La situació ciació entre política, economia per a les titllades de terroristes, i vida, aïllant i/o exterminant el FIES, boges, malaltes terminals o infants... en definitiva, persones que pugui posar-les en qüestió. desautoritzades; l’excepció és Però ara bé, si la dife- permanent fins que se’n pugui rència entre dictadura i demo- demostrar la despotencialització cràcia només fos quantitativa transgressora i la reconducció dins dels marges de la norma. podríem afirmar que no existeix una autèntica diferència i que, per tant, les que lluiten per avançar en la consecució d’una “veritable” democràcia no anirien errades. El que nosaltres observem és que, a més de la diferència quantitativa que podem trobar, presenten una diferència abismal en la forma de governar. És aquí on ens volem aturar per tal de demostrar que ja estem en una autèntica democràcia. En una dictadura la repressió és explícita perquè el que es busca és evidenciar la capacitat per exercir el seu poder. En aquest sentit, la dictadura busca aterrir la seva oposició fent pública la seva mà dura vers les seves enemigues, és a dir, governar mitjançant una estratègia purament conductista. D’altra banda, la democràcia busca la complicitat, la


participació i, en aquest cas, la seva estratègia de govern s’esdevé basant-se en l’adhesió de la població als seus dictàmens mitjançant la seducció, la integració i, indispensablement, l’educació. La democràcia no accepta la figura de l’enemiga perquè s’erigeix com a “final de la història”. Per tant, no concep que ningú, més enllà del que classifica com a patològic, pugui desitjar un ordre que la superi o la qüestioni.

Els fonaments perversos de la democràcia els seus mites Primer mite:

de la dicotomia democràcia/dictadura

El discurs democràtic és potent en tant que, igual que el ciutadanista o el cívic tenen a escala del govern d’una ciutat, no admeten un discurs que se li oposi frontalment, ja que ningú seria capaç de defensar un no-diàleg com a solució dels conflictes o pixar al carrer en contra del control policial de les nostres vides. Aquest parany s’esdevé 3 dins del que algunes anomenen el doble vincle, un fet que 3 dificulta moltíssim la creació d’identitats pròpies que s’escapin de la unidimensionalitat capitalista. Aquest doble El concepte del doble Acabar amb la dissidència vincle, sustentat en la lògica binària que situa en oposició vincle el desenvolupa antagònica i sense marge de discussió la falsa dicotomia l’antropòleg G. Bateson i tracta d’explicar la Primero mataremos a todos los subverentre treballadora/aturada, dictadura/democràcia, ciuta- situació comunicativa sivos, luego mataremos a sus colabodà/antisistema, pau/violència, vandalisme/civisme, boig/ en què s’emet un radores, después a sus simpatizantes, normal i tantes altres dualitats que l’Estat utilitza per no missatge contradictori enseguida a aquellos que permanecen deixar marge a res que s’escapi de la seva lògica, perquè que implica, de forma no evident, una qüestió indiferentes, y finalmente mataremos a si estàs contra la democràcia... llavors estàs a favor de o un enunciat fals. los tímidos. la dictadura, no? Aquest discurs no dóna lloc a l’oposició Aquest concepte pretén General Ibérico Saint Jean, gobernador de la perquè et situa d’entrada en uns paràmetres d’acceptació apropar-se a explicar Província de Buenos Aires, maig del 1977 d’unes regles en què la participació ens aboca a una situ- molts dels orígens de les ació d’indefensió i de submissió a l’autoritat que configura nostres neurosis. En democràcia, el Poder necessita legitimar-se, les regles del joc. Quan decidim parlar o interaccionar de en dictadura el que li cal és exercir-se. En una manera no-violenta amb la que ens sotmet, admetem una situació de desigualdictadura cal acabar amb l’enemic, en una de- tat: mentre unes tenen el poder d’exercir-se, les altres només tenen el poder mocràcia cal neutralitzar-lo. L’una no pot exis- d’acceptar les decisions. Ens posem llavors en un plànol d’indefensió en què tir sense l’altra, són complementàries i és per només podem acceptar les propostes de qui ens oprimeix o sortir del joc i ser això que la democràcia esdevé un estadi su- desqualificades com a “intolerants” o “mal perdedores”. perior en la consecució dels objectius capitaLa trampa roman en el caràcter confús de la pregunta: ets això o el seu listes i resulta molt més perillosa, si no pel que oposat? No donant marge per reconeixe’ns de manera genuïna, ens instal·lem fa a veure perillada la nostre integritat física sí en un pla que no ens pertany, dins d’uns paràmetres en què només podem ser a l’hora de poder dibuixar imaginaris d’eman- definides per qui té el poder de definir-nos socialment, és a dir, qui té els mitjans cipació contrahegemònics. Ambdós sistemes de comunicació de masses i els mecanismes de transmissió cultural. Aquest essón totalitaris, un per impossibilitar físicament quer, que piquem amb massa assiduïtat, ens condueix a la ja típica fórmula d’ensortir dels marges establerts i l’altre per abas- degar campanyes de descriminalització a partir de dir que no som allò de què tar la totalitat dels imaginaris col·lectius fago- se’ns titlla o dins la també estúpida fórmula de reconeixe’ns com el que se’ns citant-los, no deixant espai per a un altre lloc, identifica: som antisistema? Som terroristes? Som delinqüents? Som violentes? un altre món que superi el capitalisme. Mentre Davant les seves preguntes qualsevol resposta ens farà mossegar el seu ham; que en una dictadura el malestar social es di- on no hi ha una veritable pregunta, no cal que ens desgastem procurant donar rigeix en la recerca de buscar complicitats per cap resposta. tal d’enderrocar el Poder, en una democràcia, D’altra banda i per desmitificar la dicotomia democràcia/dictadura obseren no haver-hi horitzons de superació, aquest vem que, encara que al territori de l’Estat espanyol no és habitual veure-hi un malestar és reconduït cap a l’esfera íntima, desplegament de l’exèrcit, no ocorre el mateix en els terrenys ocupats que socap a la gestió individual. En una democràcia brepassen les seves fronteres. Així doncs, mentre que el 4 ja no cal afermar el Poder perquè ja se n’ha govern dins l’Estat es fa de forma democràtica, el govern fet una introjecció. En democràcia el Poder és en els territoris ocupats s’exerceix en forma d’estats d’ex- Casos com els de l’Iraq, molt més intel·ligent perquè es nodreix de totes cepció generalitzats.4 Aquesta dualitat és part indiscerni- l’Afganistan i Angola, on la publicitat de cara les ments que n’accepten el funcionament. ble de l’espectacle democràtic. endins es fa amb el nom “d’ajuda humanitària” i on, sota un eufemisme que deixa de ser-ho, es parla de “democratitzar el país”.

28 | 29


Segon mite:

del diàleg i del consens Un dels mites fonamentals sobre els quals es basa la lògica Tercer mite: democràtica és el que sustenta que mitjançant el diàleg es pot de la majoria i el respecte de les minories arribar a la resolució de tots els conflictes. És evident que el diàleg és fonamental per establir comunicació amb altres perEs pressuposa que la democràcia és el govern de les majorisones i així fer-nos saber què és allò que necessitem o allò que es sobre les minories, tenint cada cop més en compte, en el sentim, però pensar que mitjançant aquest diàleg es poden seu desenvolupament, les minories. Són les majories les que conciliar necessitats o interessos divergents és bastant ingecanvien les situacions? ¿O són les situacions creades per alnu. gunes minories actives les que canvien el posicionament de La idea de consens té sentit en el moment que un conjunt les majories, interpel·lant-les? Però, què vol dir ser majoria? d’afectades —una comunitat— precisa mantenir-se unit en la resoLa democràcia, en el seu sentit més ampli, es legitima lució d’un problema concret; si no existeix comunitat o si el problebasant-se en la suposició que la majoria —pel fet de serma —o l’interès principal— és difús, aquest consens no podrà ho— està en possessió de la veritat, és a dir, que té la raó. esdevenir real, ja que amagarà altres aspectes més enllà dels Una suposició ancorada en la infàmia d’haver hagut de passar assenyalats. Per exemple, quan en una assemblea universitàper un procés d’extermini obert de la dissidència, tant de maria apareix gent que mai no ha participat abans a forçar que es nera física com simbòlica, i de la potència de la seva transdesconvoqui la vaga que li impedeix anar a classe, què haugressió. Ser part de la majoria significa, avui en dia, accepríem de fer? ¿Asseure’ns a parlar tranquil·lament per intentar 6 tar les condicions imperants, no prendre partit. La majoria, arribar a una decisió que ens inclogui a totes? ¿O enviar-los a en les nostres societats, és un conjunt pastar fang per la seva actitud oportunista envers l’assemblea? d’indivídues atomitzades, gregàries a 6 Els espais de discussió i la possibilitat de consens han d’espartir de la seva disgregació, unides per tar oberts a les que estiguin disposades a respectar-lo en tot la seva impermeabilitat, per la contra- Tot i així, sabem que moment. Quan aquests personatges apareixen no els hem de dicció que roman entre la convicció que ara per ara la pretesa veure com a mers estudiants, són les portadores del que estem neutralitat també és l’altra allotja l’enemiga i la necessitat de una presa de partit, combatent el que està entrant en la nostra assemblea. sortir del nostre aïllament, és a dir, una presa de partit a La creació de consens, lluny del que 5 buscar amistats reals més enllà de favor de la conservatant els agradaria a les partidàries dels pro5 ció de l’statu quo. cessos dialògics, no és un procés aliè a les Són increïbles les bajana- compartir la nostra soledat. La marelacions de dominació i, per tant, no pot sos- des que es poden sentir joria és avui en dia una individualitat asèptica i desencantada que va fent treure-se’n; contràriament al que defensen de la mà d’Habermas i companyia (allunyant-se i es va acomodant a la realitat imperant sense mirar de les postures polítiques que intenten negar la de l’Escola de Frankfurt i confrontació —o la reserven tan sols a l’àm- de les grans aportacions transformar-la, adaptant-s’hi de manera terapèutica, trobant remeis que li permetin fer de la seva existència una bit de la paraula—, el conflicte existeix en el que els seus membres existència suportable. xoc d’interessos entre dominants i domina- van fer acabada la Segona Guerra Mundial), Ens interessa saber l’origen de la lògica democràdes, i aquest no pot ser resolt mitjançant la un paradigma del que tica, que trobem —tant en la demoparaula, entre altres coses perquè aquesta podria ser la derrota i 7 7 paraula no té poder d’executar-se i els me- l’abandó de postures ra- cràcia burgesa com obrera— en la dicals que poguessin ferir Il·lustració com a base de l’ideal de El concepte obrerista canismes de què disposa el Poder sí. la sensibilitat d’algunes la modernitat que suporta el capita- de la democràcia neix El triomf del consens democràtic s’esopinions, sobretot de les devé quan els interessos de la classe domi- que financen les facultats lisme —tant liberal com d’Estat—. Si sota la mateixa lògica de la democràcia nada coincideixen amb els interessos de la on aquests personatges ens interessa aquest apunt no és com burgesa i no s’escapa a dada històrica sinó per adonar-nos dels seus paranys. classe dominadora, no abans. Els seus ideals dicten càtedra. que el mateix concepte de raó és pro- El concepte de raó i de felicitat, els seus imaginaris de llibertat, ducte i resultat de les relacions de la voluntat de sepasalut, amor... aquest és el triomf aclaparador dominació i de la cosmovisió particu- rar vida, economia i de la democràcia, l’absència —gairebé tolar de la classe dominant. La creació de política, així com de tal— de discursos o imaginaris que la qüestionin, que la conla idea que serà un veritats —i per tant de voluntats i neces- conjunt de gent (en frontin o que vagin més enllà. Al cap i a la fi, en una societat sitats— és possible quan es disposa del aquest cas les trebademocràtica se’ns permet dir tot el que pensem perquè estem Poder, que, de manera recíproca, ve ator- lladores) que pel fet desproveïdes de la capacitat de pensar veritablement el que gat per la capacitat de produir i reproduir d’haver-ho estat sediem. Més que pensar, el que fem és repetir. No es tracta de ran portadores d’una les veritats que permeten consolidar-lo. nova veritat. Es tracta parlar de política sinó de fer política; pensar i difondre allò penEl triomf total es dóna quan l’acceptació d’una nova mitificació sat, en una societat democràtica, ja no fa por perquè el pensaés l’opció majoritària, sent governades i idealització d’un ment deslligat de l’acció que el necessita es torna innocu per abstracte. amb resignació i apatia. al Poder i passa a formar part del seu espectacle. La pràctica revolucionària necessita una teoria revolucionària, però si no sortim dels nostres espais de discussió per posar en pràctica aquesta teoria, ens enquistarem i morirem abans de néixer.


Quart mite:

roman la capacitat d’exercir-la. Si, per una banda, la nostra voluntat és una mera opinió o si, per l’altra, la nostra opinió està condicionada per segles de dominació i anys d’adoctrinament cultural mitjançant parvularis, escoles, instituts, universitats, 30 | 31 mitjans de comunicació, etc., caldrà preguntar-se si aquesta Que hi hagi pau no vol dir que no hi hagi igualtat és real o és una de les principals ficcions sobre les violència: mai hi ha tanta pau com després quals descansa i es legitima l’ideal democràtic. No podem obvid’un bombardeig. Per mantenir aquesta pau, la coacció i la por ar que cap acció pot ser genuïna quan apareix sota la coacció són eines indispensables que utilitza el capitalisme —i qualdel treball assalariat i la propietat privada. sevol forma de domini— mantenint els seus privilegis intactes De la mateixa manera, la forma que pren la igualtat, en no minvant les possibilitat de ser atacat. L’ideal utòpic burgès precenyir-se a la igualtat d’oportunitats, es torna una voluntat tén evitar el conflicte portant-lo al camp del joc democràtic mitd’igualar-se a la que ocupa el Poder; així doncs, el que el conjançant el diàleg interclassista, a l’hora que reforça els aparells cepte d’igualtat amaga és, al cap i a la fi, una anul·lació dels que possibiliten el domini i l’explotació sobre les vides de les trets diferencials, una homogeneïtzació, una única manera de seves esclaves. ser. Les lluites endegades pel feminisme de la igualtat han sigut En una relació de dominació, la que domina sempre es reconduïdes cap al camp de l’asèpsia política, reconeixent així justifica sota la idea que aquesta respon a la “relació natural” 8 que qualsevol dona pot accedir al Poder patriarcal sempre que de les persones i que, per tant, no és imposada. Davant la manestigui disposada a comportar-se plenament com un home. De ca de referents i la dificultat de crear altres 8 la mateixa manera, el cas d’Obama ens demostra que qualhoritzons més enllà dels pautats, moltes de sevol negre pot arribar al govern dels Estats Units menles nostres companyes de viatge acaben re- L’ideal burgès es basa, produint la idea utòpica de consecució final entre d’altres, en la màxima tre sigui, en essència, un blanc heteronormativitzat. Passa el mateix amb l’homosexualitat, una lluita que ha estat d’un lloc, una societat, absent de conflicte que la condició “natural” reconduïda cap a la neutralització de la transgressió que que tindria més a veure amb el fet de poder de la humanitat és ser un llop per a ella mateixa, però duia intrínseca en qüestionar el model familiar, portant-la suportar la misèria que no pas amb el fet què va ser abans l’ou o la al camp de la concessió del reconeixement d’aquells trets de combatre-la. El conflicte és inherent a la gallina? Aquesta màxima diferencials que deixen intacte el model policial familiar de condició humana en la relació que estableix esdevé, juntament amb transmissió cultural i apartant la resta. amb el seu medi; el conflicte i els intents de la teoria de l’evolució de

de la pau com a desconflictivització de les relacions humanes

resoldre’l és el que ens porta a vincular-nos amb les altres, teixir afinitats, buscar complicitats, necessitar ajuda. Una vida sense conflictes, sense superacions ni recerca, és una vida que no mereix tal nom. Més enllà d’això, els conflictes actuals existeixen, a més, fruit de les relacions de dominació capitalistes i patriarcals, i obviar-ho o pretendre evitar el malestar derivat d’aquestes contradiccions només ens porta a suportar de manera terapèutica la nostra conformació a una realitat delirant i opressiva; val a dir que és aquesta l’opció més emprada ac9 tualment per la majoria de la població.

Darwin (i el darwinisme social que se’n desprèn) el suport teòric que la burgesia precisa per justificar la seva posició de poder respecte de la resta de la població.

Sisè mite:

de l’acceptació de la diferència

Convertir la diferència en mera diversitat suposa el triomf de tot ideal democràtic. La democràcia, com el civisme, 9 té un ampli marge aparent de tolerància a la diversitat de Sobre els índex de consum discursos sempre que aquesta no sigui res més que això: de psicofàrmacs en una diversitat. És a dir, diferents (di) versions (versitat). Mensocietat democràtica com tre el diàleg no esdevingui confrontació, mentre no hi hagi és l’anglesa vegi’s l’apartat enemigues sinó adversàries polítiques, mentre no hi hagi de ressenyes el text violència explícita sinó tolerància als dictàmens de qui Beyond Amnesty. marca les regles del joc, se’ns permetrà a totes poder jugar. Mentre estem disposades sempre a perdre, se’ns permetrà “l’oportunitat” de jugar sempre a guanyar. La globalització cultural s’amaga avui sota el nom de mulCinquè mite: ticulturalisme. Aquesta ja no té por de l’estranya, sempre que de la igualtat aquesta estranya en realitat no ho sigui, mentre es mogui pels mateixos interessos que mou la civilització occidental: l’indiviLa ley, en su igualdad majestuosa, prohíbe tanto a los dualisme, el consum i el respecte de les normes per arribar-hi. ricos como a los pobres que duerman bajo puentes, que És en aquesta direcció, com ja es va asse- 10 pidan limosna en las calles y que roben pan. nyalar en diversos articles apareguts arAnatole France 10 Sobre el Fòrum de les ran del Fòrum Universal de les Cultures, Cultures podeu llegir Les defensores de la democràcia —les que ho fan de bona que es busca una diferència asèptica, que l’article: fe— busquen la igualtat social a partir de la igualtat dels drets no posi en qüestió, que no faci trontollar www.espaienblanc. polítics, sense adonar-se que una igualtat de drets polítics en els fonaments de la feble lògica capitalis- net/Barcelona-2004-Elconvivència amb una desigualtat d’oportunitats torna fal·laç ta, en definitiva: una diferència que sigui fascismo.html. qualsevol empresa emancipadora. Té sentit que puguem expressar quina és la nostra voluntat si en aquesta expressió hi


igual. La idea inconfessable sobre la qual es basa el multiculturalisme és la del caràcter universalista dels seus valors, aprovant o desaprovant tot el que no entengui o no accepti dins els seus marges del tolerable. Veiem així que el parany del multiculturalisme —o de la cultura democràtica— és afirmar-ne la superioritat a partir de donar o no el beneplàcit davant de certs caràcters d’altres cultures —folklore, per exemple— que facin restar intacta la cultura dominant. Al cap i a la fi, del que tracta la multiculturalitat és d’una eugenèsia cultural.

Setè mite:

de la llibertat d’expressió Quan la llibertat d’expressar-se no és igual que la capacitat per poder expressar-se estem parlant senzillament d’una representació fictícia de la lliure expressió. Quan tothom pot dir el que vulgui però només una petita minoria privilegiada disposa dels mecanismes per repetir fins a la sacietat les seves veritats no podem parlar d’igualtat de condicions en l’expressió. Se’ns permet dir el que pensem perquè la repetició incessant des del Poder eclipsa tota mena de discurs contrahegemònic abocant-lo a quelcom residual.

manifesten en la nostra quotidianitat. La política és, per contra, l’especialització dels assumptes globals, exigeix una separació d’allò social que els fa néixer per poder fer-ne un objecte d’estudi. La democràcia presenta les decisions i l’organització social com a quelcom escindit de la vida mateixa, la política com a quelcom separat de la forma de vida. Aquesta és una de les raons de pes per la qual ens oposem a la democràcia, tingui els adjectius que tingui. Allà on no hi ha una intervenció directa sobre la realitat, allà on no hi ha comunicació entre el conjunt d’afectades, allà on la vida és programada i viscuda com un espectacle, hi apareix la política i l’ésser individual, amb el seu dret a ser “ella mateixa”, amb el seu dret a la privacitat, amb el seu dret a la soledat impermeable, amb el seu dret a votar tancada dins d’un nínxol perquè ningú la vegi, amb el seu dret a escollir entre una marca o una altra del mateix producte, amb el seu dret a la indiferència, a la submissió, a la mort en vida, amb el seu dret a participar en el seu propi extermini.

El doble art democràtic: la creació de consens i de desitjos És possible reglamentar la ment pública exactament igual que un exèrcit reglamenta els seus soldats. Edwards Bernays, Propaganda11

Posant-nos pals a les rodes La política com l’art de la separació La democràcia desplaça l’esdeveniment autènticament polític cap al mer espectacle de la participació i la gestió institucional. Aquest desplaçament es basa en el mite que tot conflicte pot ser resolt a partir del diàleg, tot i que sigui interclassista. D’aquesta manera, la política recondueix al camp del debat el que anteriorment havia estat una lluita d’interessos diametralment oposats. Reconcilia així, amb una filigrana humanista, postures d’entrada irreconciliables com són l’explotació de gran part de la població mundial i el benefici d’una minoria que té el coneixement i els mitjans de producció. Recondueix la figura de l’enemiga de classe —si tu existeixes com a classe adinerada és perquè jo estic condemnada a existir com a classe miserable— a la figura de l’adversària política. La política aconsegueix la fal·làcia de fer conviure la igualtat de drets polítics per a totes les “ciutadanes” i la desigualtat d’oportunitats per a totes les persones. Mientras que la abdicación de la voluntad de determinarse a sí mismos transforma a los individuos en apéndices de la máquina estatal, la política recompone en una falsa unidad la totalidad de los fragmentos. “Diez puñaladas a la política”, a A Corps Perdu, núm. 1, agost del 2009

Pensem que es fa necessari un apunt: allò polític s’esdevé en el gest d’intervenció directa sobre el fet de viure en societat, sobre la seva totalitat i les incidències que d’aquesta vida es

11

És més que habitual que a l’hora de parlar de manipulació recorrem a la ja famosa frase de Goebbels, ministre de propaganda del Tercer Reich: “Digues una mentida cent vegades i es convertirà en una veritat”. Aquesta frase resumeix la funció que desenvolupa la propaganda política en qualsevol règim totalitari és, en relació amb la frase de Bernays, l’evidència de la funció que en tota democràcia tenen els mitjans de comunicació de masses en l’elaboració del consens i n’evidencia, al mateix torn, el caràcter manipulador. Qualsevol règim totalitari es caracteritza per la manca de discursos que li facin front i pel poder que li dóna la població que, per activa o per passiva, reprodueix les veritats dominants.

Edward Bernays va ser líder de la indústria de relacions públiques dels EUA i membre destacat de la comissió Creel. Aquesta comissió, anomenada també Comitè d’Informació Pública, va aparèixer durant el govern de Woodrow Wilson als anys 20 als EUA per poder fer un gir de 180 graus en una opinió pública antibel·licista i tornar-la favorable a la intervenció armada dels EUA a favor dels aliats a la Segona Guerra Mundial. La campanya “informava” de dades com ara rque “els alemanys arrencaven els braços de les criatures”. Val a dir que aquestes “informacions” van ser tretes, en la seva majoria, pel Ministeri d’Informació britànic. Aquesta comissió va ser la mateixa encarregada, anys més tard, de la propaganda anticomunista en la caça de bruixes als EUA.

Les ideees dominants d’una època sempre han estat només les idees de les classes dominants. K. Marx i F. Engels, Manifest comunista

Actualment, a més a més de la creació de consens, tant l’Estat com el mercat uneixen esforços en la creació i/o potenciació de desitjos afins als seus interessos. Aquests tenen, entre altres funcions, desviar els interessos reals de les indivídues aïllades,


mantenir-les dintre dels marges que generin beneficis i evitar l’aparició d’aquells que condueixin a una superació de les relacions de producció i reproducció capitalistes. De la mateixa manera que si, ara per ara, no desitgem amb prou intensitat la llibertat és perquè en molt poques situacions hem tingut l’oportunitat d’experimentar-la de manera conjunta. Veiem interessant no veure aquesta creació de desitjos com un mecanisme maquiavèl·lic perfectament estudiat sinó com el fruit de la reproducció de l’imaginari dominant i la seva mutació, invariable en la seva essència. Podem afirmar que, ara per ara, la realitat és plenament capitalista. L’hedonisme, així com la formació del pensament intel·lectual majoritari en l’abandonament de tesis rupturistes, ens porta a adaptar-nos a allò que ja coneixem i, en el cas que no ens satisfaci, buscar més d’allò que ens ha estat venut com a felicitat: més diners, més luxe, més vacances, més amor, més sexe, més consum, més, més... quedant-nos en l’ampliació interior dels marges que la mateixa misèria ens brinda.

De la participació com a renúncia

taments i districtes —en el cas de Barcelona— es presenta enfront de problemàtiques superficials de la població, fent un flirteig amb la democràcia participativa. Aquest procés resulta desmobilitzador en tant que dóna a una gran part de la població despolititzada —i a molta de la polititzada també— la sensació de participació en el nou procés que s’obre durant la transició econòmica que domina el pas cap al parlamentarisme. La legalització del Partit Comunista —per què mantenir-lo il·legal si en la pràctica seguia la lògica democràtica?— i els Pactes de la Moncloa, així com el posterior ascens al govern del Partit Socialista Obrer Espanyol, van donar per acabat el procés de democratització i aniquilament de tota postura rupturista. Fixem-nos actualment en el cas protagonitzat per Itziar González en la desmobilització de les lluites al districte de Ciutat Vella, que va passar d’activista en el marc dels conflictes veïnals com el del Forat de la Vergonya a regidora del districte amb l’alcaldia d’Hereu. A Barcelona és una constant des de les primeres eleccions municipals (1979) que l’Ajuntament ofereixi càrrecs de gestió a integrants dels anomenats moviments socials. El pas de l’activisme a les institucions justificaria la falsa il·lusió d’una col·laboració ciutadana d’esquerres en el projecte Barcelona, per al funcionament del qual és indispensable que cada una de les seves membres es cregui partícip o fins i tot sòcia.

“No us demanem res perquè ho volem tot!” es podria haver llegit en alguna paret arran de la lluita contra la implantació del procés de Bolonya, però no va ser així; el cas és que moltes de nosaltres ens vam adonar massa tard que en l’articulació discursiva de les nostres voluntats sobre la base d’una demanda hi romania inherent el germen de la nostra derrota —d’una de les nostres derrotes, si més no en el camp polític—. Tot i així, aquest procés va ser necessari perquè algunes ho tinguem, si Fer habitable la perversió, tasca de més no, una mica més clar. les exrevolucionàries desencantades Pensem que no és possible entendre el triomf de la democràcia —i per tant el fracàs de les lluites proletàries— sense No podem deslligar aquesta renúncia, aquesta participafixar-nos en l’increïble pes protagonitzat per la sectorialització ció en la millora de l’ordre establert, d’una derrota política, de la lluita, en l’articulació de propostes en forma de demandes d’una resignació a donar-se per vençudes. No és gràcies a i en el reconeixement d’una autoritat superior que d’aquestes 12 les més reaccionàries que aquest sistema n’alimenta dinàmiques se’n desprenen. La demo- 12 la perversió, no és gràcies a elles que la misèria es cràcia deu el seu triomf a la capacitat de fagocitació de tot discurs que no se li Amb això no volem dir que les llui- torna més habitable i, per tant, més infame. No és de tes parcials no puguin esdevenir part d’elles que neixen les propostes, els projectes oposi directament. Pensem que això es revolucionàries, ja que, en molts fa possible en el moment que la figura de casos (tot i que no són la majoria), de participació, la integració o la reeducació social i les ajudes que fan suportable la misèria; no, no és de l’Estat es torna permeable a les demandes aquestes lluites parteixen de popart d’aquestes. Aquestes millores en les condicions d’una part de la població a qui sotmet — sicions sectorials i a mesura que avancen prenen una visió més del qual queden excloses preses, infants, global de la situació. Aquest fet es d’existència, convertir la gàbia en una urna de diainhabilitades i persones migrades sense dóna en el context en què les llui- mant és gràcies a les que han renunciat a qualsevol papers— i possibilita espais perquè la tes són iniciades per les mateixes canvi real, a qualsevol ruptura amb l’ordre establert i han optat per polir les aspreses que provoca el capidemanda de les lluites socials siguin ar- afectades en un exercici d’acció directa i creació dels seus propis talisme fent menys evident les seves contradiccions ticulades a partir d’un discurs comprenmecanismes de defensa i autogessible fent que puguin ser reconduïdes del tió. És per això que sabem que no hi i dificultant-nos l’oportunitat de trobar còmplices, camp de la confrontació-empoderament ha lluites reformistes sinó mètodes amigues, en la nostra lluita per a la seva destrucció; desmobilitzant-nos, precisament, mobilitzant-nos reformistes. Si una lluita s’efecal camp de la gestió municipal. cap a lluites parcials que no solucionen el problema És arran del procés de democra- tua sense intermediaris entre les afectades i el focus que genera el tització de la població durant els anys malestar, és igual que es tracti d’un sinó que possibiliten que seguim habitant-hi. La democràcia, l’estat del benestar i el keynesi70 que les lluites populars —ja sigui des augment salarial i que inicialment d’assemblees de veïnes, d’associacions no es posi en qüestió la figura del anisme, que acabada la Segona Guerra Mundial van de pares i mares d’alumnes, etc.— recon- treball; de la mateixa manera que calmar els ànims revolucionaris de la majoria de la una lluita, per molt revolucionària dueixen les seves reivindicacions cap al que d’entrada sembli, si les seves població europea, aparegueren com a concessions camp de les demandes, sent ofegades en actrius no són les mateixes afecta- d’un capitalisme que veia perillar la seva hegemoentrar dins el circuit burocràtic de gestió des, serà una lluita abandonada a nia davant d’un bloc soviètic fort i unes lluites promunicipal. Aquest procés es dóna a cau- la representació espectacular. sa de la permeabilitat que des dels ajun-


letàries que s’estenien per tot el territori. La socialdemocràcia, amb la caiguda del socialisme real —bloc soviètic— apareix en defensa de l’estadi demòcrata del domini burgès; en defensa de les concessions que l’aparell burgès fa a les classes dominades per mitigar el seu descontentament. L’estat 32 | 33 del benestar apareix com a concessions per millorar les condicions d’existència de les treballadores als estats on les condicions de consciència no han superat els llindars de malestar-submissió a malestar-revolta. Diferent va ser als estats on aquest llindar sí que s’ha vist superat i la intervenció estatal va haver de decantar-se per mesures més repressives sabent que no n’hi havia prou a acontentar les masses. Les postures reformistes, en un principi, han sorgit de sectors socials que, en veure perillar la seva hegemonia, han decidit donar concessions a les lluites proletàries i les han dut cap al camp de l’articulació de demandes. Aquestes postures mai havien estat endegades pel proletariat; mai fins ara. Podríem explicar aquesta derrota davant la incapacitat —o la dificultat— de trobar referents més enllà dels que tenim marcats, sempre als marges d’allò que sabem possible. Les nostres possibilitats se cenyeixen llavors a lluites de caràcter no-estructural que es limiten a “millorar” les condicions d’existència en un sistema que ens condemna a la misèria.

Si no utilitzem termes com democràcia directa és perquè no ens cal adaptar-nos a un model d’organització estàtica, no ens cal predefinir com ha de ser la nostra manera d’organitzar-nos mentre no impliqui un abús d’autoritat. Per què posar-li un nom a la nostra forma d’organització social quan ja disposem de termes que ens orienten en la nostra lluita? Diguem-li comunisme o anarquia; de vegades ens perdem en el camí. Per què llavors posar-li adjectius a la democràcia? Anteposar una altra democràcia a la que ja existeix parteix de dos errors fonamentals: o realment és quelcom oposat al que ja hi ha —en la seva qualitat— i llavors ja estem parlant d’una altra cosa —per què dir-li democràcia llavors?—, o bé estem parlant del mateix i el que demanem és més democràcia. En aquest darrer cas no aconseguim sortir dels límits que ens marca el capitalisme, ans al contrari.

I ara som capaces de parlar per nosaltres mateixes?

A força de parlar pels altres, a forçar de parlar per als altres, hem oblidat com parlar en primera persona. A força de repetició i rutina ens hem descuidat de dir el que realment volem i, a força de dir i tornar a dir el que no hem desitjat realment Per què parlar de democràcia? però que ens imaginàvem molt més comprensible per a les alÉs que no tenim els nostres propis termes? tres, hem acabat per atrofiar la nostra paraula. La paraula que no és nostra ens ha acabat envaint, ocupant un espai al qual La majoria de nosaltres, en un moment o altre, davant l’aparent ens pensàvem que no li havíem donat entrada, i ha acabat per manca de paraules que defineixin la nostra manera d’organitinstal·lar-se i desarmar els crits que encara portem a dintre. On zar-nos comunament ens hem decidit a posar adjectius que són les nostres paraules? Colonitzades, decebudes, esperen puguin configurar el que ja coneixem en les nostres voluntats impacients que aprenguem a perdre la por. emancipadores. Així doncs, han aparegut en boca de moltes És possible que el carreró sense sortida en què ens trode nosaltres —o persones properes— termes com democràbem actualment es degui —en bona mesura— a la necessitat cia directa, democràcia inclusiva, deliberativa, participativa, que, inscrites en la tradició revolucionària del passat, la nostra horitzontal, etc. Al cap i a la fi, adjectius que emmotllen allò lluita ha de tenir una projecció aglutinadora, és a dir, que la existent a la nostra necessitat d’explicar una forma d’orgarevolució serà una qüestió de masses o no serà. No estem nització que encara desconeixem. El 13 dient que la revolució —o fins i tot la insurrecció— no té a problema esdevé en el moment que les veure amb una unió de moltes més persones que no pas les persones que sabem que el que volem Si les nostres misèries estan per aquesta separai pel que lluitem és per una societat en marcades poden superar ope- que som actualment, però el que sí que diem és que massa es no ció, la qual les nostres activitats no es du- rant en una de les seves parts. cops busquem crear simpatia per les nostres lluites i que, guin a terme de manera discernida les El cooperativisme no pot acabar per això, acaben despotencialitzant-se. En un terreny marcat per la mercantilització, una voluntat aglutinadora acaunes de les altres ni a partir d’interme- amb l’explotació capitalista diaries que mediïn les nostres relacions, perquè el que vol és gestionar ba adaptant-se a la venda d’un nou producte; en aproximar el treball, de la mateixa manera la revolució no com una qüestió d’implicació i complicitat acabem per separar entre allò polític, que l’assemblearisme no pot 13 sinó com una qüestió d’atracció, en què l’adhesió es dóna a econòmic, mediambiental o relacional. acabar amb l’Estat perquè proAixò es deu a la dificultat que tenim posa una altra manera d’admi- partir de la necessitat de tenir un discurs còmode que sigui agradable encara que no hi creiem, en comptes d’un disd’imaginar-nos possibles més enllà dels nistrar aquesta societat. curs que pugui incomodar i provoqui antipatia, malgrat que que ja coneixem i que acabem per consigui el que pensem. Preguntem-nos si a partir de discurfigurar les nostres propostes i discursos sos que no provoquin cap distorsió en la normalitat serem basant-nos en millores sobre el que està capaces de superar-la. establert, impossibilitant així qualsevol mena de ruptura real amb allò preexistent. Pensem que es deu a això i a la pressió per part de la lògica positivista/racional d’elaborar un discurs propositiu en confrontació al que no volem.


En l’amalgama de gent que passeja aïllada i hermètica pels carrers d’aquesta ciutat, poques tenen ganes de superar la seva misèria, però n’hi ha, i és a elles a les que ens haurem de dirigir, conscients que les paraules que busquin com crear ruptures només seran escoltades per les que desitgin una ruptura real, no per les que vulguin paraules complaents. Tan sols podem parlar a les que tenen ganes d’escoltar, les que estan predisposades. El que volem assenyalar és que no trobarem complicitats reals si no comencem a parlar per nosaltres i no pel que pressuposem que les altres voldran escoltar. Si iniciem aquest debat és perquè observem que davant la poca acceptació dels nostres discursos o davant l’aparent manca de simpatia per part de “la resta de la població” ens sentim impotents i caiem en la inactivitat o, d’altra banda, busquem activitats que puguin ser assumides per la majoria descuidant les que en una assemblea multitudinària no serien consensuades. Aquest ideal aglutinador ens fa caure sovint en lluites possibilistes; ens fa buscar afinitats allà on tot discurs es torna ambigu, on les nostres lluites ja no impliquen un trencament amb la quotidianitat; allà on no hi ha ruptura hi ha només una acomodació a l’espectacle democràtic, que s’enforteix. Si esperem a actuar quan tothom estigui d’acord, el més probable és que acabem per no fer res. Ens hem abocat a suavitzar el nostre discurs, les nostres pràctiques i les nostres formes per fer-les comprensibles a la resta a causa d’un estigma autoimposat —agreujat per la suposada i a voltes inexistent opinió pública— que ens ha dificultat mostrar-nos transparents i que ens empeny a sentir com a il·lícites les nostres pràctiques habituals o les nostres vindicacions.

La dificultat de crear sobre les cendres La única libertad que podemos saborear ahora se encuentra en la revuelta contra lo existente, en lo negativo que se pone manos a la obra, sin perder de vista que de lo que aquí se trata es de abrir la posibilidad de volver a hablar de lo positivo, de la construcción de algo nuevo. Como decían muchos viejos revolucionarios, la sociedad se fundarà sobre las ruinas del viejo mundo. «Autonomía... ¡no me jodas!» en A Corps Perdú, núm. 2, agost del 2010

Només podrem crear sobre les cendres. Volem l’autogestió derivada de la intervenció directa en els nostres propis conflictes, sense mediadores, sense buròcrates, sense especialistes. Tot està per crear: l’esclava no sap què pot ser més enllà de la seva esclavitud fins que nega la seva condició i es rebel·la; mentre seguim pensant que les nostres lluites les fem en tant que treballadores no podrem sortir de la demanda de millores en les nostres condicions miserables d’explotació; mentre no neguem la misèria en l’alienació del control sobre les nostres vides no farem sinó perpetuar la continuïtat de l’espectacle. Només negant-nos a ser allò que som en aquesta societat i cercant afinitats que tornin la nostra lluita una

lluita col·lectiva podrem intuir la superació de la nostra condició. Ara mateix no sabem què vol dir ser més i ho confonem a voltes amb tenir més. Ara mateix aquest ideal tan sols s’emmarca en els paràmetres dels límits d’allò possible, i allò que sabem possible és, ara per ara, infame. Si a principis del segle passat va ser possible un imaginari col·lectiu que empoderés la gent a lluitar per l’anarquia va ser perquè l’anarquia era viscuda, de manera embrionària, en la quotidianitat de les relacions socials que existien als barris, ja fos als ateneus, en el suport mutu, o en les lluites obreres contra la patronal. Ara per ara aquest imaginari no només no és col·lectiu sinó que moltes de nosaltres no ens acabem de creure el que estem fent. Tal com assenyalava el text Ai Ferri Corti: “La cuestión es empezar a tomárselo en serio.” Qualsevol lluita que vulgui superar l’ordre actual necessita dos fronts, l’un ofensiu i l’altre defensiu. Actualment el discurs democràtic ha aconseguit calar tan endins nostre que no som capaces de defensar el que veritablement podria ser nostre –per manca d’imaginaris que el confrontin– i és per això que no som actualment capaces de creure’ns la superació de les relacions capitalistes. Per això volem apostar pel conflicte, per la negació contundent del que ens precedeix, conscients que tal com assenyalà algú: “No ho haurem destruït tot fins que haguem destruït també les runes.” És en aquest conflicte, com ja hem assenyalat anteriorment, on trobem la vinculació autèntica amb els altres i el germen del que volem defensar. Si no ho fem així —i normalment no ho fem així— continuarem reproduint en les nostres lluites el que pretenem combatre. No sabrem sortir d’aquests imaginaris que aquesta societat ens brinda, perquè malgrat que hi busquem llibertat, acabarem creant més i més democràcia. Això ho podem veure en els moments d’efervescència en la lluita i el cas de la passada vaga de setembre n’és un bon exemple. Quan veiem l’Assemblea de Barcelona com a potencial aglutinador i de lluita, ¿no estem veient també el reflex del que podria ser un espai de gestió política de la ciutat? No serien els comitès de vaga la seva versió al barri? No volem desmerèixer la feina feta de cara a la vaga, però sí que volem posar en qüestió que aquest sigui el model de funcionament a què aspirem. Descentralitzar el Poder no és elimi-

34 | 35


nar-lo sinó fer-lo més local. No tenim clara quina seria la forma de funcionar més propera al que defensem, però no ens acaba de convèncer la creació de miniparlaments per solucionar el problema dels parlaments. Quanta gent del nostre voltant no s’està qüestionant això? Quantes companyes de lluita somien en assemblees generals multitudinàries? Volem llibertat o volem democràcia? No sabem el que està per venir, no ho volem saber, no ens agrada la idea de perdre la possibilitat de gaudir del camí o d’hipotecar-lo en benefici d’una consecució final. Ja ens estem organitzant i ens agrada viure entre nosaltres... però no en tenim prou. Ens apassionen els moments en què ens trobem juntes als carrers, a les places, a l’hort o descobrint altres maneres d’estimar-nos més enllà de les heteronormativitzades, però no en tenim prou. No en tenim prou perquè la nostra vida consta, ara per ara, només de pinzellades inconnexes o de moments d’eufòria col·lectiva en què una pot discernir entre la vida i la quotidianitat; ens fa por tornar cada dia a la normalitat. És per això que el nostre futur passa inequí-

vocament per creure’ns el present i començar a viure com volem des d’ara, i som cada cop més les que experimentem noves formes de relacionar-nos confrontant l’ordre establert. No volem discernir entre mitjans i fins perquè, al cap i a la fi, els fins estan fets de mitjans. Satisfer les nostres necessitats materials i socials sense que estiguin mediades pels diners és el que volem aconseguir i sabem que, actualment, estem mancades de referents. No volem cap transició cap a cap estadi, és la mateixa insurrecció, el mateix conflicte i la manera com l’afrontem el que ens donarà la clau, no per a una societat futura, sinó per a una societat viscuda des del present amb tots els seus aspectes en comunió. No pensem que sigui necessari ni desitjable determinar com serà el model organitzatiu que tindrem en un futur, el que sí que veiem necessari és que només entenent que en la confrontació amb els nostres malestars més enllà de l’esfera íntima és on trobarem —i trobem— la necessitat de cuidar la nostra relació amb les altres buscant la millor manera de realitzar la comunitat humana. En un moment en què els malestars són resolts en la individualitat i de manera, majoritàriament, terapèutica, a nosaltres també ens costa veure la possibilitat d’una organització social en què el primordial sigui la conservació d’allò comú, de la comunitat. Ens costa i és per això que volem descobrir quins són els frens en la construcció d’imaginaris col·lectius que superin l’ordre actual. Anticipar-nos quan encara desconeixem, si no completament sí que de manera molt embrionària, com seran les noves relacions que emergiran de la intervenció directa i comuna en la resolució dels nostres conflictes ens porta sovint a definir, basant-nos en el que ja coneixem, les noves formes que anem descobrint pas a pas en la lluita. La dèria de saber què som i com ens organitzem ens ancora a realitats que les nostres dinàmiques ja han començat a superar. Potser, al cap i a la fi, podrem superar els models organitzatius que coneixem i no ens satisfan quan ens deixem de preguntar com, ja organitzant-nos, ens estem organitzant. No es tracta de descobrir quina és l’organització ideal, sinó d’avançar en l’organització de les nostres afinitats, trobant-nos, descobrint-nos, cuidant-nos. No aspirem a arribar a cap bon port, el nostre camí només està sota els nostres peus i de la sinceritat i la conseqüència amb què fem els nostres passos en depèn que els impossibles que avui només somiem esdevinguin realitat, creant situacions que ens empenyin a trobar-nos, foradant la quotidianitat unidimensional, fent de l’excepció el germen d’una vida que intuïm però que encara desconeixem.


Eulàlia Grau Me gustaría morir donde nadie me viera. María. 2011–13


Desobeir. No queda altra opció. Davant lleis i polítiques injustes, l’única opció és la desobediència. Així ho comparteixen cada cop més sectors de la societat. “La desobediència és el veritable fonament de la llibertat” assenyalava Henry D. Thoreau, i més encara quan, com ara, les lleis es tornen dia rere dia més inacceptables i quan el propi poder incorre en il·legalitats permanents per protegir-se. Ocupar places, bancs, supermercats, hospitals, immobles…, no pagar l’euro per recepta, els peatges, l’augment de les tarifes del transport públic… s’ha convertit en quelcom quotidià. I no només pels que porten a terme aquestes accions, sinó, també, per una majoria social que, des de casa, dóna suport a aquestes pràctiques i s’identifica amb elles. La corrupció, la impunitat, les portes giratòries entre l’àmbit públic i el privat, i l’espoli col·lectiu que estem patint es donava ja abans de l’inici de la gran crisi, però aquesta ha posat blanc sobre negre la crua realitat i la despossessió massiva a la que ens sotmet l’oligarquia financera. Abans es podia mirar cap a una altra banda o fins i tot sentir-se il·lusòriament partícip de la “festa” del capital, ara és impossible. Les cortines de fum s’han esvaït i el sistema es mostra tal qual, sense embuts.

eixo

.

I

tu ?

Jo

o

Vivas

L’ocupació de places va ser en si mateix un acte de desobediència civil massiu, en què els de baix es van reconèixer com a majoria social i van desafiar als de dalt. Des d’aleshores, la desobediència ens acompanya. No és que no existís abans, simplement s’ha multiplicat i la seva audiència amplificat. Quan desnonen diàriament a 532 persones, mentre entre tres i sis milions d’habitatges romanen buides, ocupar domicilis per donar-los un ús social es converteix en un dret, il·legal però legítim. Quan un milió de persones són estafades per les preferents, es bloquegen i s’ocupen bancs per exigir que els estalvis de tota una vida, ara robats, es retornin. Quan ens retallen en sanitat i educació, ocupem hospitals, ambulatoris i escoles per defensar allò que és públic.

36 | 3 7

El “no pagament” s’ha estès, també, com a forma de protesta. No paguem el transport públic després de l’augment abusiu de tarifes, no paguem l’ “atracament” dels peatges, no paguem el “repagament” de l’euro per recepta o la proposta ara de no pagar a Barcelona l’augment de la taxa de l’aigua… No paguem perquè ja hem pagat massa, mentre uns pocs no han pagat res i saquegen les nostres butxaques per saldar els seus deutes privats.

Tot i que el Govern intenta criminalitzar la protesta, no li està resultant gens fàcil, perquè la “majoria silenciosa”, a la qual el president Mariano Rajoy agraïa el seu silenci després de l’acció del 25S Rodea El Congreso, està més d’acord amb aquells que s’indignen i desobeeixen que amb els que ajusten i retallen. Així ho han assenyalat les enquestes de diversos mitjans de comunicació, poc susceptibles de ser considerats “antisistema”. Potser les mobilitzacions han perdut massivitat, però el malestar persisteix i una majoria social es reconeix en elles. La desobediència, com bé ha demostrat la història, ha permès aconseguir avenços en el seu moment inimaginables. Què seria del dret a vot de les dones sense les sufragistes, dels drets civils als Estats Units sense Rosa Parks o de l’abolició del servei militar obligatori aquí sense els insubmisos?. Res de tot això s’hagués aconseguit. Avui, com ahir, el futur és dels que creuen en el nosaltres i desobeeixen.

be

Esther

Alguns pregunten per què va servir el 15M, que si molt soroll per no res. Però la deslegitimació tan gran que pateix avui el Règim sorgit de la transició, els partits polítics convencionals i les institucions no tan sols és “mèrit” d’aquells que ens han conduït a la present situació de fallida sinó, i molt especialment, d’aquesta marea indignada que a partir del 15 maig del 2011 va ocupar, sense demanar permís, l’espai públic. El malestar va cristal·litzar aleshores en forma d’un desafiament sense precedents a “polítics i banquers”. I a partir d’aquell moment, la “democràcia”, la Constitució, la Monarquia… han vist la seva legitimitat erosionada. Enrere queden els temps en què aquestes institucions eren pràcticament inqüestionables.

des

*Article publicat a Público 25/01/2013


st

p

o

a c i t lí

is

me

i

po

La preocupació central d’aquests corrents sembla que és, en efecte, exaltar els valors de l’espai públic, no únicament com a territori, sinó sobretot com a valor teòric, qüestionant la voluntat palesa dels poders amb vista a desconflictivitzar-lo i exorcitzar l’amenaça que per a la seva hegemonia suposa l’acció col·lectiva en exteriors urbans, tot accelerant al màxim les possibilitats subversives latents en la interacció humana ordinària a fi de foradar la vida quotidiana. L’activisme artístic, en tants sentits hereu de la imaginació i la praxi situacionistes, ha fet aparició sobretot a partir del moviment antiglobalitzador de finals dels 90 del segle passat, acompanyant les grans convocatòries transnacionals de mobilització i les acEn les darreres tres dècades l’art polítuacions locals lligades a moviments tic ha conegut un seguit d’expressions socials de nou encuny: feministes, conque —de manera imprecisa i amb lítra l’especulació immobiliària, de drets mits i continguts discutibles, com sol civils de minories ètniques o sexuals, de passar amb totes les reduccions a la treballadors precaris o aturats, ecolounitat— han estat agrupades sota l’epí- gistes, ciberespacials. Els nous formats i graf general d’art activista o artivisme. discursos de dissidència basats en l’art Es tracta de produccions creatives de tindrien el seu nucli d’irradiació inicial als denúncia política que hereten la veheEstats Units, i ja comptarien a hores d’ara mència de l’antic art d’agitació i propa- amb un cert nombre de cànons en l’obra ganda, però que semblen assumir unes d’artistes individuals o col·lectius com ara implicacions de més ampli espectre, Wochenklausur, Suzanne Lacy, Reclaim tant pel que fa a unes arrels teòriques the Streets, ACT UP, Guerrilla Girls, WAC, singulars i diferenciades, com pel fet de Santiago Sierra; de la mateixa manera no conformar-se, com l’agitprop, amb que també seria fàcil descobrir les seves el fet de ser meres transmissores de principals fonts d’inspiració en crítics de consignes de partit o instruments a dis- la cultura com ara la mateixa Suzanne posició de la pedagogia popular de pro- Lacy, Nina Felshin, Nicolas Bourriaud, Hal jectes revolucionaris. Les produccions Foster, Martha Rosler, Rosalind Deutsche artístiques d’aquesta nova naturalesa i Rosalind Krauss, entre d’altres. es postulen com a fórmules d’art públic o contextual en la mesura que interpel· len els espais dels que fan escenari —el carrer, la plaça, els espais semipúblics— per advertir-hi i fer-hi advertir unes qualitats potencials que posen de manifest la seva disponibilitat per aixoplugar tota mena de trencaments i escletxes, signes de la vulnerabilitat d’un sistema sociopolític que refuten i desacaten.

Ar

Manuel Delgado

En la seva recerca de noves coordenades d’acció, una de les obsessions de l’artivisme ha estat sempre mantenir a ratlla les temptacions atractores provinents de la branca artístico-cultural del sistema institucional i dels mecanismes estàndards de producció i distribució d’una cultura que es comporta com una mena de nou opi del poble, un estrat exempt mostrat poc menys que com a sobrehumà del qual els grans centres d’art i de cultura en serien seus catedralícies i que distribuiria la seva gràcia de manera diguem-ne pentecostal; és a dir, sense esperar participació ni coresponsabilitat del seu públic, reconegut ara com un nou poble fidel. Aquest àmbit del qual es volia fugir era tanmateix reconegut com una indústria capaç de digerir i convertir en caricatura i després en negoci tota resposta política estèticament formulada. Potser hagi arribat el moment d’avaluar aquesta doble voluntat artivista de transcendir al mateix temps el control hegemònic sobre el camp de les representacions i els models d’art polític considerats amortitzats, en essència els provinents de la tinguda per obsoleta tradició marxista. Ara bé, a l’hora de fer aquest balanç podria ser cosa d’examinar no sols si l’artivisme ha aconseguit salvar per fi l’abisme creixent entre l’art i la vida, vencent les impostures de l’autoria artística, el divorci entre creador i públic o els models clàssics de creació i gestió cultural i artística. Tampoc si ha assolit la seva ambició d’escapar de la gravitació dels museus i els grans centres de cultura i no ha acabat sent, com es temia, una font de vistosos i sorprenents escarafalls dignes d’omplir

t i v


en la seva pròpia gènesi, sinó la naturalesa de les seves pròpies promeses de “generar noves subjectivitats”, l’apartat de monstres i genialitats de les “diversificar antagonismes”, “fer proliferar els subjectes polítics”, “generar grans institucions culturals, al mateix fluxos imaginatius”, “crear noves eines temps que els facilita cobrir la seva corresponent quota d’acidesa política. cognitives”..., molt més que modificar Tampoc es tracta sols —tot i que convé estructures socials o animar i preparar una pressa popular del poder per ocufer-ho– de preguntar-se si algú s’ha par-lo o derruir-lo, un objectiu aquest pres la molèstia de mesurar d’alguna darrer menystingut o àdhuc ridiculitzat manera quina és l’eficiència real dels en nom d’una concepció lúdica i multiesdeveniments proveïts per aquestes color de la desobediència social. noves expressions de creativitat. No No ens trobem amb una altra cosa que amb sabem si l’ideal que l’artivisme implica l’escenificació de la perspectiva dels corha assolit les seves fites a l’hora de rents postmarxistes, que aposten per un A diferència de les creacions artístitrastocar realitats o trastornar consciaugment de la participació i l’autogestió i que ques al servei de l’agitació i propaganències, si les sacsejades desencadenareclamen una contínua activació de la ciutada política i de classe, l’art activista, des per les accions artístiques de prodania al marge de la política formal i com a en nom d’una pretesa adaptació a les testa han resultat estratègiques en no font permanent de fiscalització i crítica dels condicions imposades per la nova etaimporta quin sentit; tampoc ni tan sols poders governamentals i econòmics en nom pa postfordista del capitalisme, abdica si han modificat encara que sigui una d’una agudització dels valors abstractes de de qualsevol principi d’enquadrament mica les sensibilitats estètiques de la la democràcia. L’objectiu final ja no és la ja no organitzatiu sinó ni tan sols ideogent, o d’alguna gent almenys. Tampoc conformació d’un bloc històric, ni esdevenir lògic i s’entrega al servei de l’agenda es tracta ni tan sols de preguntar-se si, punt de referència teòrica i pràctica, ni conde moviments socials circumstancials, a hores d’ara, l’objectiu de les accions rear la lluita ideològica, ni suscitar bases orreclamant una fantàstica democràcia d’art públic militant és el públic que gàniques per a la transformació social, sinó real de la qual un mític espai públic assisteix i s’espera que hi participi o ja més aviat potenciar una imaginària ecumene hauria de ser materialització. De fet, no una minoria selecta de fans ni un dehoritzontal basada en l’individu autònom, resels darrers grans moviments civils que terminat espai museístic, sinó els mass ponsable i racional, que s’associa amb d’alhan conegut alguns països industrimedia o directament el YouTube. tres iguals que ell en agregacions solidàries alitzats i que postulen la democràcia i autònomes amb vista a afrontar contingèncom a antídot al capitalisme —15-M cies i expressar opinions o estats d’ànim en a Espanya o Occupy Wall Street als La qüestió a plantejar-se, en efecte, relació amb determinats temes d’actualitat. Estats Units— no són sinó l’apoteosi potser no rau en els resultats de l’art I això en un espai públic com a escenari de d’aquesta festivalització generalitzada polític postmodern, sinó en el seu propi i per a les grans virtuts cíviques, un marc de la protesta que l’art activista preorigen i el deute que té contret amb un autogestionat de discussió i acció en el si sagiava. Aquestes colossals perforseguit de perspectives que van apostar del qual l’individu viu no només el seu màxim mances que han estat les ocupacions des del principi per renunciar al valor nivell d’institucionalització política, sinó que de les places —de les quals no semdefinitori del concepte de classe social es veu investit de tota la seva dignitat moral pre es reconeix el deute que tenen i al que significava la lluita política com com a fonament innegociable de la mística amb les revolucions de colors dels a lluita no sols de moviments, sinó tamdemocràtica de l’obediència lliurement conpaïsos exsocialistes— han funcionat bé i sobretot de posicions. L’artivisme sentida. com a autèntiques superproduccions s’ha anat formulant des del seu inici com a part d’una vindicació que l’espai artivistes que han fet seu el projecte postpolític de superació de la lluita públic es transformés en allò que el És en connexió amb aquest substrat teòric de classes, tot plegat en funció del projecte de la modernitat havia promès que les propostes artivistes es proposen una que aparenten nous paradigmes que que seria, cosa que fa surar la seva redefinició del concepte d’esfera pública, per no han deixat de ser variacions en dependència doctrinal amb els movia la qual es reclama l’emancipació respecte clau creativa del vell republicanisme, ments que estan caracteritzant aquesta de la titularitat estatal per transmutar-se en per al qual l’espai públic no seria fase històrica que Slavoj Žižek ha conmarc natural de i per a una democràcia radires més que l’espacialització física ceptualitzat com a postpolítica. També cal; és a dir, prosceni en el si del qual es diu d’un dels seus derivats conceptuals: és cosa d’examinar no sols aquestes no només el que es pot, sinó el que ha de ser l’anomenada societat civil. connexions que l’artivisme presenta dit, el que es posa en comú amb els altres i que veu reinstaurat el paper seminal del conflicte que li havia estat escapolit pels seus usurpadors institucionals. Aquesta dilucidació de l’espai públic com a espai que pertany a tots i que existeix en tant que tothom pot

3 8 | 39


40 | 41 accedir-hi i trobar-hi un domini sense dominadors és el mateix que el ciutadanisme d’esquerres ha reclamat, presumint una superació i àdhuc una deslegitimació del vell enquadrament sindical i polític de classe. Aquesta dinàmica constituent a la qual l’artivisme vol contribuir no expressa un anhel de futur, sinó més aviat el contrari: la nostàlgia de la mitològica àgora democràtica de la qual parlen les lectures de la filosofia política kantiana degudes a Hannah Arendt, Reinhart Koselleck i Jürgen Habermas, i, ja conduïdes als seus màxims nivells d’impaciència i radicalitat, dels Negri, Hardt, Virno, Lazzarato, etc. Flashmobs, performances, improvisacions, irrupcions, interrupcions... La qüestió no és preguntar-se si aquest camp pretesament nou d’experimentació creativa és o no és art, sinó si és o no és revolució, o si més no contribució efectiva a una superació real del sistema capitalista. L’artivisme potser no ha fet sinó explicitar una concepció de l’acció política no com a generadora de processos i estructures, sinó com una antologia d’esclats creatius, una mena de suite coreogràfica o si més no una gran comèdia de situació, a la manera de les sitcoms televisives. La modesta agitació i propaganda s’han vist substituïdes per un nou estil d’art polític que es presenta amb la pretensió d’esquinçar la realitat quotidiana quan el que fa és potser sols elevar l’acudit, la festa sorpresa i la broma a l’altura al mateix temps de forma de lluita i de gènere artístic, no se sap bé si homenatjant o parodiant la insolència irònica del surrealisme, dadà o el moviment situacionista.

Posar sobre la taula el qüestionament d’un art que es pretén qüestionador per definició hauria de resultar d’allò més pertinent. Aquesta és la intenció de la segona edició del projecte LIMEN. Si en la primera —El centre d’art com a institució total— ens preguntàvem fins a quin punt els grans contenidors culturals i d’art no continuaven estant allò que havien estat —fàbriques, presons, convents, hospitals, casernes...—, llocs de i per a la clausura i custòdia de la bellesa i la creativitat, la segona edició —que hem titulat LIMEN 2. Els límits de la crítica— formula interrogants a propòsit de fins a quin punt és real i eficient el suposat permís que l’art públic amb voluntat crítica ha rebut per escapar dels constrenyiments no sols morals, sinó també físics de la institució cultural o museística. Del que es tracta és de pensar i fer pensar, parlar i fer parlar, sobre fins a quin punt han assolit objectius els intents artístics per generar canals diferenciats i entorns paral·lels, aliens als tradicionals. També de preguntar-nos si l’inquietant no és el seu eventual fracàs sinó la seva generalització com a model per una protesta per la qual la garantia de consistència i duració i la definició d’allò col·lectiu resulten si més no problemàtiques. Ja no és si ha estat o seria possible escapolir-se de l’abducció exercida des dels grans marcs de producció i distribució de cultura, sinó fins a quin punt l’artivisme ha contribuït a desactivar la lluita social per la via d’una excessiva dependència dels mitjans de comunicació —atents sols a l’acció quan assumeix la forma de xou— i de la virtut multiplicadora, però també banalitzant, de les noves xarxes socials.

En aquest ordre de coses, del que es tracta és d’emplaçar l’activisme artístic a aplicar sobre si mateix la seva implacable vocació crítica i enfrontar-se honestament amb les seves pròpies contradiccions i paradoxes, per establir si, un cop reconegudes, continua defensant l’eficàcia d’aquesta tipologia artística com a instrument de denúncia del context en què es produeix. El dilema formulat tant des de la creació artística com des de la discussió teòrica es mourà de ben segur entre dos extrems: el més optimista es mantindrà lleial a la convicció que els nous formats artístics i l’art públic més militant poden aportar alguna cosa als combats socials, transcendint els murs físics i morals que imposen les institucions i barrejant-se amb l’univers real que pretén canviar; el més escèptic dubta de la viabilitat, àdhuc la realitat mateixa d’aquest fugida, i apunta la sospita que l’artivisme ha estès el triomf d’allò fàcil també al camp de les lluites socials, contemplant com, parafrasejant Maiakovski, la barca de l’art s’ha acabat trencant contra allò que volia trencar: la vida quotidiana.


é u s c u lt

r

m es i

Però el que ens preocupa no és només la irrealitat d’aquesta entelèquia, sinó el model de cultura que suposa. Donar per fet que la cultura es gestiona principalment des d’una indústria implica:

a

s

t

n

y

ri

Me

Marta Ardiaca, Rafa Milán i Jordi Oliveras

indú

s

En les diverses assemblees i plataformes de cultura en què hem anat participant en els darrers dos anys intentant plantar cara a les situacions que vivim, ens hem trobat el mateix dilema amb què es troben altres lluites del moment. D’una banda, hi ha gent que pensa a recuperar allò que estem perdent, a tornar a la vida en què confiava. De l’altra, hi ha gent que pensem que només podem sortir d’aquesta crisi anant a buscar una organització social nova. Més enllà de les idees, això ja es nota en el llenguatge mateix. Davant d’algunes expressions, nosaltres, com altra gent, ens esverem. Passa, per exemple, quan en una assemblea algú diu coses com que “cal formar públics”, una afirmació que ens horripila pel que té de paternalista, pel que té de suposar que “nosaltres”, el sector cultural, som portadors d’una mena de foc sagrat que cal fer arribar a la resta de la gent. També salten les alarmes quan algú ens identifica com “indústria cultural”, com va fer l’altre dia Josep Maria Pou en una columna* en què parlava de la Marea Roja, la marea de la cultura. Per què ens sentim tan lluny quan sentim parlar d’indústria cultural? O potser hauríem de fer la pregunta contrària: perquè hi ha gent que interioritza d’una forma tan natural el llenguatge que dóna per fet que la cultura s’organitza en una indústria? Per què ens sentim tan lluny quan sentim parlar d’indústria cultural? I és que ja fa molts anys que es va conreant tota una manera de pensar i explicar la cultura com una activitat capdavantera en l’economia. Es diu que cal donar suport a la cultura perquè és una font de treball, riquesa i prestigi. La cultura, vista així, deixa de ser una activitat principalment pertanyent al conjunt de les persones que formem la societat i passa a ser una activitat d’especialistes que “la fan” per a la societat i, a partir d’aquí, d’una indústria que la manufactura. En aquest context, molta gent que està malvivint amb sous del tot irregulars, provisionals i precaris es posa “el barret” de la indústria. I també moltes organitzacions que tota la vida han viscut de diners públics es disfressen d’indústria rendible, quan això no aguantaria cap anàlisi econòmica mínimament rigorosa.

*Article publicat a Directa, Nativa i Temptatives 13/03/2013

—Considerar que la cultura és cosa d’especialistes en lloc de quelcom que produïm socialment. —Sotmetre la cultura a la tirania dels objectes culturals en detriment dels processos culturals. — Prioritzar el contacte entre artistes i indústria per sobre de la relació entre artistes i societat. —Estar més pendents del guany econòmic que suposa la producció cultural que dels beneficis que aporta a la comunitat. —Apostar per “productes” massius i d’interès global per sobre de “productes” que tinguin sentit en comunitats concretes. En definitiva, assumir la idea de la indústria cultural ens sembla que és participar en el mateix procés que ja es dóna en altres àmbits de l’organització social (salut, agricultura, habitatge, educació…) de sotmetre tots els aspectes de la vida a la dinàmica econòmica. Un procés que ens sembla que ja està demostrant abastament els seus efectes nocius. En aquest procés també hem participat diversos actors culturals (creadors, gestors, petites associacions), potser sense pensar-hi massa, o potser també per la necessitat de trobar el nostre lloc al món i de consolidar una activitat que ens doni seguretat dins del sistema econòmic. En lloc d’això, en lloc de lluitar per consolidar un sistema que en el cas de la cultura catalana i espanyola mai no ha arribat a funcionar, pensem que cal donar un altre sentit als models organitzatius de la cultura en què: —Estiguem més pendents de les pràctiques culturals de la ciutadania que de les del “sector cultural”. —Fem una relectura del llegat cultural i de la idea de creador que hem construït. —Apostem per una economia social que treballi per la cultura en lloc d’orientar-ho tot cap les empreses. —El paper de les administracions públiques sigui obert, transparent i adaptable a les demandes i necessitats de la ciutadania, basat en el diàleg i no en el control. —Conscients de l’obsolescència del paradigma del treball com a articulador de la societat, desistim de barallar-nos per demostrar la viabilitat econòmica de la cultura i el caràcter imprescindible dels actors culturals. La idea de pensar la cultura com un simple sistema de creació i distribució de productes en el mercat ens distancia d’una cultura humana, compartida i diversa que construeix imaginaris i que basteix comunitats. La cultura ha de recuperar aquesta connexió amb les persones i les realitats socials en què vivim. En conclusió, pensem que lluitar per la cultura avui no ha de consistir en recuperar un projecte cultural centrat en l’aliança de mercat i estat i assumit per exèrcits d’emprenedors i especialistes. Lluitar per la cultura ha de suposar la revisió de 30 anys llargs de discurs adossat al poder i pensar en la cultura com quelcom que es construeix des de baix, buscant models de gestió conseqüents amb aquesta idea.

* http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/tots-una-dret-lacces-cultura-2319898


Pau:

ToRNADA:

Que els dies durin més. Que cremin Ett’s. Que per les teles només surtin sense nom i pobles del sud del vell continent, rollo Beirut, siguin el seu Vietnam. Volem un mausoleu per Gudrun Ensslin: Que pleguin del seu ranci intent que un referent com tu mori. Pont aeri maó barna sempre gratis és zero stress, tetes, volem zero trapis. El botín majordom de Miren Exezarreta, el Busqueta amb estàtua al malecón, un clon de Don Manu Simarro. Al barro: De la Soul i Common. Ni de guassa, que hi ha nens pels carrers buitres Prou portar pitillos i ulleres de pasta que el dia a dia costa, no cal fer-lo més dur rebentant cada puta plaça de hipsters i excés. Que el cole s’aprengui que la ment, com un paraca, si no l’obres no serveix de res, AtV ho ha après ja, en un món decadent entre gent pensant en la saca quan l’alienació sacseja. Que cada ionqui del liti desperti i cridi prou: l’únic boig a empastillar és el tertulià a sou. I si estic tou que una epifania nova em tanqui a la cova i m’obri una nova via i un nou flow.

PROPOSTA DE MÍNIMS at versaris

Tenim una proposta de mínims. Menys que això no rebaixarà els ànims. Més sentit comú ja no és possible. No vulgueu desvetllar els nostres màxims horitzons. Tenim una proposta de mínims. Menys que això no rebaixarà els ànims. Més sentit comú ja no és possible. No vulgueu desvetllar les nostres aspiracions.

RODRIGO:

Ni en pintura, autoritat ni una. Buenaventura Durruti com a assignatura. Cossos al Sol, temps per la lectura, futbol no és sinònim de cultura. Volem rom però de debò, no aquesta barreja càustica d’alcohol i plom. Que a la barra no hi hagi garrafón i que el Singu tingui ressaca com tothom. Que no hi hagi ciutat dormitori. Que mani la voluntat i res sigui obligatori. Ganja a les rotondes, a la mitjana de les rondes, en farmàcies i ambulatoris. Espontani, que la música et domini. Posa temes guapos, dj, que no som ninis! Entrega sense condicions ni terminis els mp3 de merda és una proposta de mínims. Igual que no aportes res, tu rajes de la SGAE però després comptes bitllets, ets una calca, un model pervers. Perro no come perro, ja m’has entès nen. Un incomprès demanant auxili, espès, qui no vol sexe a domicili? La vida al màxim, serem els pròxims d’incloure això en una proposta de mínims.

42 | 43


http:// enelrancho. com/

Daniel Alonso


c

La Fun

da m

l· be Jo e m re

Pere Almeda

ti

p

o sa

o Pa l au us pr

44 | 45

s

lo i x ,n e o s a lt r e s

I en aquest pas del jo al nosaltres, transitem de la imaginació poètica de la revolta a la formulació d’un desig de ser en la dissidència. Obrim els nostres espais per re-presentar el conflicte i recorrem plegats les estacions de les alternatives, tot dibuixant un mapa inconclús i connectant els nodes d’una lluita que tot just comença... i continua. “Allí on no hi ha avantguarda, allí on la joventut no adopta una posició inconformista i arriscada, allí on la joventut no és jove, senyoregen tot seguit la rereguarda, el conformisme i la decadència. Allí on es ret un culte exclusiu o excessiu als valors establerts —al cèlebre “clacissisme”— apareix immediatament la caducitat”, diu Palau i Fabre als Quaderns de l’alquimista.

Una de les causes de la fractura recau en la dissociació entre les escales del poder econòmic-financer que opera de forma global i el poder polític, que congelat en l’esfera estatal resulta ineficaç i superflu. Un greu desequilibri en la governança que condemna els consensos del liberalisme democràtic a la irrellevància i ens interpel·la a buscar noves respostes des de les ruptures i cercant els marges de les costures. Desautoritzades les ideologies i esgotades les cosmovisions que pretenien dotar de sentit ple als projectes col·lectius de gran abast, vivim aclaparats pel discurs fal·laç de l’austeritat, travat en el foc lent de la dialèctica de la dominació i l’statu quo. Un relat que fa recaure la responsabilitat de la crisi en la ciutadania, forçant la seva docilitat i submissió, enmig del cultiu de la por i la indiferència, però encobrint descarnadament les vertaderes causes de la desigualtat creixent i les culpabilitats d’aquells que l’han provocat. No obstant això, és senzill resseguir els fluxos i els beneficis dels desequilibris ocasionats. Només cal traçar-ne el mapa i arribar al final del camí, malgrat que el poder pretengui ara presentar-se com a difús. En un moment de grans tensions busquem mirades i idees que ajudin a imaginar el present i els futurs. La realitat d’avui exigeix ser contemplada de manera no convencional i reinterpretada en tota la seva complexitat. Cada època planteja nous problemes, que al seu torn demanen noves eines conceptuals per poder interpretar aquesta realitat. Res és inevitable.

Intuïm la fi d’una època, i amb ella s’esvaeix també tot allò que l’ha definit. Bona part de les institucions de la modernitat (museus, universitats, parlament...) ja no serveixen per resoldre els reptes del present. Som conscients de la pròpia institucionalització, però incentivem el debat sobre els seus límits i la seva vigència, tenint present que vivim immersos en una transició sistèmica que no té aturador. Tanmateix, encara és aviat per endevinar cap a on es dirigeixen els canvis i quins seran els paradigmes futurs. Aquesta és la lluita, heus aquí el conflicte. La democràcia representativa resta fossilitzada en les seves formes i processos i ha estat buidada de contingut i poder decisori real. La lògica de la intermediació i el sistema institucional que se’n deriva ha demostrat la seva obsolescència i fem front a les diverses crisis amb un hardware i un software desfasat. La vella política ja no ens és útil. No respon a la complexitat del món d’avui i fracassa davant la presumpta ingovernabilitat de la societat del coneixement. Una política que no es nodreix del saber, però si d’un personal molt poc meritocràtic, endogàmic o directament incompetent i captiu de la partitocràcia i les seves xarxes clientelistes. Un descrèdit que té molt a veure amb la crisi que experimenten les democràcies a arreu, davant la inèrcia d’uns mercats globals que obeeixen les ordres dels summes sacerdots, salvaguardats a recer del seu temple: les institucions i les corporacions a qui serveixen.

No hi ha convenció social, econòmica o política que es resisteixi a l’anhel de major justícia i equitat. Tot depèn de la nostra força i enginy per fer front al moment actual i segurament també de mantenir intacta la nostra capacitat d’indignació que cada individu atresora per percebre la injustícia. Com deia Walter Benjamin, “Només gràcies a aquells sense esperança, ens és donada l’esperança”. Però l’impuls democràtic demana la transgressió d’aquells límits que ens empresonen. Un moviment per ampliar la capacitat d’igualtat davant la desmesura capitalista de depredació i acumulació privada i per a un retorn cap a una esfera col·lectiva que permeti l’emancipació de cada individu. Un camí que cal recórrer dotant la política democràtica del seu potencial agonístic (antagonista). Fent imprescindible i més evident la força del conflicte, sense amagar el crit i el dolor i explorant les fronteres i les conseqüències del sistema. La política no és només una relació de poder, sinó que ha de mantenir la seva capacitat d’alterar i transformar, més enllà de tota dominació. L’emancipació política no consisteix en una constitució, unes lleis i uns individus que les compleixen, sinó en la creació d’un espai comú que permeti desenvolupar les capacitats de cadascú i les capacitats de voler i poder de qualsevol i fer realitat el món que ho faci possible.


Mentre això no succeeix i l’espai del desacord resta silenciat, continuarem dominats pels interessos espuris dels que controlen la lògica policial, tal i com ho anomena Jacques Rancière. Una lògica controlada per les oligarquies posseïdores d’un estatus que consideren legítim mantenir i que no qüestiona les desigualtat sobre les quals s’assenten els seus privilegis, mentre incentiva mecanismes d’aparença liberal però que són innocus i bloquegen qualsevol possibilitat d’equitat democràtica. Una lògica policial que imposa una predeterminació binària sobre el que la ciutadania pot fer i allò que no pot fer i amb uns paràmetres cada vegada més reduïts i sovint més brutals. L’evolució de la virulència policial en els darrers anys, reprimint les respostes i imaginaris socials, és una imatge paradigmàtica d’evident gestualitat simbòlica. Perseguir i criminalitzar el discurs crític ensorra la possibilitat de democràcia. A més, l’omnipresent absorció publicitària dels missatges de la dissidència, cerca també la seva banalització i cosificació, en un intent de convertir-ho tot en una hiperrealitat consumible, que esdevé una farsa. Així, si la lògica de la despolitització imposa un consens paralitzador, la lògica de la política democràtica exigeix obrir altre cop tots els fronts de lluita, per tal que l’impuls destituent agafi embranzida i es consolidin nous processos constituents. Situant els conflictes en el centre de les nostres mirades, tenim una oportunitat de copsar les contradiccions socials i econòmiques soterrades i aquestes esdevenir el fil argumental dels diversos relats emergents. El desordre aparent de la postmodernitat, pot aparèixer com un caos de lluites complexes i inconnexes però que destil·len al capdavall, el mateix afany d’antuvi. Davant la fallida del sistema, hem vist com una part de la societat ha iniciat un procés propi d’apoderament i compromís amb el crit de “No ens representen”. Com deia Forges en una vinyeta, “Els joves van sortir al carrer i sobtadament tots els partits van envellir”. Una mobilització heterogènia, amb un important protagonisme de les sofertes classes mitjanes i amb un component interessant de vincle intergeneracional o d’aliança natural entre la joventut i la vellesa (S. Hessel i tants altres) com a representants d’antigues lluites emancipadores. Una mobilització que té molt present els conflictes i les lluites prèvies d’aquest cicle històric, iniciat a finals dels noranta, amb l’aparició dels anomenats nous moviments socials, vinculats a la definició d’alternatives a la globalització neoliberal i que no es conforma ni es deixa instrumentalitzar i que ambiciona canvis estructurals profunds. Un moviment plural i divers, amb un fort component contestatari que expressa i denuncia les limitacions evidents de l’engranatge polític-institucional, davant els excessos i les asimetries d’una economia especulativa que denigra la sobirania col·lectiva i individual, coacciona el nostre progrés i benestar i saqueja la nostra societat. Un moviment que també s’expressa com a laboratori d’acció social, on es posen en pràctica noves experiències i metodologies deliberatives i on es discuteix obertament en streaming les propostes per ressetejar i formatejar els nous paradigmes cooperatius d’un futur encara per determinar.

Aquesta nova política ha tingut un sorprenent impacte en l’agenda política i mediàtica a escala global i troba en les xarxes socials un poderosíssim efecte multiplicador i facilitador de la intervenció massiva dels ciutadans en la política. Una bona idea pot recórrer el món en qüestió de segons. Els diversos moviments s’han articulat de manera magistral i amb gran intensitat, en la generació de visibilitat a diferents nivells, a través del treball desenvolupat en les xarxes 2.0 i l’ocupació i reapropiació simbòlica i real de l’espai públic i urbà. Prenent les places i carrers i amb una estètica relacional pròpia, han motivat la trobada i la producció de comunitats intersticials de coneixement, per a la formulació d’una consciència política renovada. Un moviment horitzontal i sense portaveus definits, com a conseqüència de la desconfiança en els lideratges efímers, més fràgils i circumstancials en l’era de la societat mediàtica, i que defuig de la sobreexposició per remetre’s a un lideratge col·lectiu més sòlid que aguanti la pressió de l’statu quo. Estem de nou davant del declivi de l’ancien régime i el repte consisteix, tal com expressa Subirats, a saber formar part del moviment de renovació de la política, sense pretendre representar ni capitalitzar-lo, sinó estant en el mateix, aprenent a ser rereguarda i, si cal, obrint pas perquè es consolidin noves vies d’avanç democràtic. Si adrecem la mirada cap a l’art i defugim la banalitat de la seva mercantilització, constatem com les seves manifestacions han plasmat l’evolució de les societats i també les seves ruptures. L’art aixecant acta de cada moment històric es converteix, així, en el catalitzador simbòlic del procés d’enderroc d’un món caduc. L’artista com a intèrpret de la conflictivitat de l’individu i de la col·lectivitat esdevé llavors un dels protagonistes de la revolta, incorporant un dimensió ètica i política en la seva producció, fent confluir la denúncia i els anhels de major justícia, amb l’aparició d’un llenguatge propi que ens interpel·la a prendre consciència i a adquirir una subjectivitat crítica que modifica la nostra percepció. Si l’art, com diu Adorno, és l’únic espai de llibertat, trobem en la seva expressió una resposta certa davant una realitat que se’ns escapa i, a la vegada, una arma imprescindible per reapropiar-nos estèticament del món i motivar-ne la seva transformació. L’art ens apareix com l’eina i el motor per desvetllar els canvis culturals d’allò possible i revelar els nous paradigmes emergents. Una probabilitat de futur que passa per explorar els límits de la nostra llibertat des de l’espai públic o privat, tot desdibuixant les fronteres imposades i reconnectant els actors del canvi. Fent compatible dinàmiques complexes i experimentant amb nous formats que permetin interpretar i provocar el moment actual. Teixint un fil invisible en la perifèria però unint en una mateixa xarxa totes les lluites. Agafem-nos les mans, clou el puny. El Palau d’Hivern ens espera. Només cal obrir bé els ulls, el tenim just al davant...


Crisi

u

secto

ia

, c

lt

u r a ,

El divendres 10 de maig vaig participar a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que portava per títol La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats. Abans de la xerrada vaig publicar uns apunts al meu bloc buscant contrastos per polir la intervenció. Ara, un cop passat l’esdeveniment, reelaboro una mica aquelles idees incorporant-hi algunes coses sorgides de l’experiència.

c

nc iè

r

Jordi Oliveras

ur

d

u

lt

Ens trobem en crisi general, és cert. Una crisi que també afecta el model de gestió i potser de comprensió de la cultura. El que no és gens evident és que aquesta crisi afecti de la mateixa manera tothom, ni que la solució favorable a tots els propòsits culturals estigui en els recursos privats. En lloc d’acceptar la idea de la cultura com un únic bé comú en crisi, ens hauríem de preguntar quina és la cultura en crisi en l’actual procés (i quina l’afavorida). En lloc d’acceptar la crisi com un procés que ens obliga a renunciar a recursos públics, pot ser convenient plantejar-nos per què aquests recursos estan en crisi, i potser actituds resistents a aquest procés d’expropiació.

al i des

ob

e

Quin és el problema?

La preocupació que semblava recollir el títol de la taula és lògica, la qüestió de la davallada de recursos per la cultura en els darrers anys és un problema real que angoixa molta gent (artistes, gestors, empresaris,…) i ens fa preguntar-nos per la sostenibilitat del que hi havia. Però, alhora, tal com es presenta, sembla assumir un parell de supòsits enganyosos que convé atendre abans de buscar respostes: +++ Entendre la cultura com a quelcom consensuat. Quan es parla de la sostenibilitat de LA cultura es dóna per fet que la cultura és un bé o una activitat que tots entenem igual, i sobre el qual hi ha una visió compartida. En realitat crec que no tots pensem el mateix quan diem que ens preocupen la cultura i la seva sostenibilitat. I tampoc crec que tota l’activitat cultural es trobi en les mateixes dificultats materials per desplegar-se. +++ La crisi d’allò públic com a fatalitat. L’altra qüestió que sembla acceptar el títol és que cal assumir el declivi dels recursos públics i buscar solucions en els privats. És un plantejament discutible i discutit, no podem considerar l’anomenada crisi com una mena de catàstrofe natural sense responsables i irreversible. Negar aquesta premissa ens convida a pensar en respostes diferents. També ens hem de preguntar si l’entorn privat lucratiu és realment la garantia de la cultura que volem preservar.

46 | 47

*Article publicat a Nativa 09/06/2013

Quina cultura?

Però per aclarir-nos millor potser aniria bé una breu reflexió sobre com mirem la cultura. Per a mi hi ha quelcom estrany quan parlem de “dret a la cultura” o quan diem coses semblants a “sense recursos no hi ha cultura”. Encara que quedi de mal dir —algú pensarà que és un argument perillós—, a mi em sembla que la cultura és quelcom consubstancial als homes i les dones, i per tant, del que no és possible privar-nos.

En lloc de fer referència a una hipotètica desaparició de la cultura, crec que quan diem que temem per la pèrdua de la cultura ens podem estar referint a dues coses diferents: una, al risc que determinades opcions o expressions culturals es perdin; l’altra, a la por que deixin d’existir determinats recursos i oficis relacionats amb el tema. No són motius a menystenir, ens pot preocupar, per posar exemples tòpics, que determinades expressions minoritàries no es perdin, podem pensar que el bagatge humanista s’ha de conservar i transmetre… i també podem pensar que les estructures estatals, indústries, artistes i altres treballadors especialitzats en cultura són beneficiosos i cal protegir-los, o inclús ens pot preocupar la supervivència vital dels treballadors culturals, independentment de cap consideració teòrica, però en tots aquests casos milloraríem el debat si especifiquéssim què és el que volem preservar i parléssim de la seva necessitat, en lloc d’amagar-nos en declaracions globals i apocalíptiques, o en la defensa d’un sistema suposadament neutre que en el fons conté moltes contradiccions i actuacions contraposades. Caldria revisar també com pensem el procés de producció cultural. Quan parlem de cultura ens acostumem a referir a un extens nombre d’actors: artistes, gestors públics i privats, indústries, persones… i també a les seves relacions: es diuen coses semblants a “sense artistes no hi ha cultura”, “sense indústria no hi ha creadors”… Aquestes darreres expressions responen a un relat que posa en el centre de la diana cultural paraules com qualitat i producció de riquesa i ho orienta tot a l’entorn d’això. Se suposa que la indústria és el motor de la cultura. Es dóna per fet que hi ha cultura perquè hi ha diners a obtenir. Que hi ha gestors que la fan possible gràcies al seu treball planificat. Que els creadors poden crear gràcies a la professionalització i expectativa econòmica. Que el públic és necessari perquè, si no, no funciona tota aquesta maquinària, i fins i tot que cal que estigui format perquè sigui millor consumidor, o, qui sap, artista del futur.


En la línia del que apuntava, pensant que la cultura és consubstancial a l’ésser humà, aquest relat és obscè. La cultura només té sentit en tant que material simbòlic que fem servir les persones, i acostuma a produir-se i prendre sentit en la nostra activitat quotidiana, quan estimem, quan ens sentim sols, quan pensem en la mort, quan ens preguntem pel món, quan sentim dolor, quan toquem, olorem, mirem, escoltem, quan ens preguntem pels altres, quan treballem, quan pensem en el cosmos… D’altra banda, inclús quan el nostre rol és d’espectadors de les expressions artístiques, i en la línia del que explica l’estètica de la percepció, només podem parlar de cultura quan una proposta s’encarna en una persona que està escoltant, veient, pensant, sentint… fent seva una expressió, i en el sentit que aquesta persona ho rebi (i no quan capta “la interpretació correcta”, com pensen alguns). Partint d’això, hauríem d’entendre els creadors com a especialistes que treballen el magma cultural en un procés implícit de delegació social, i els gestors i estructures de gestió —públiques o privades— com a instruments al servei d’aquests processos, i no a la inversa.

Sostenir què?

Així doncs, quan ens preguntem per la crisi i sostenibilitat de la cultura el que fem és preguntar-nos per la supervivència d’aquesta manera concreta de desenvolupar-la en l’anomenat món occidental durant els darrers segles, i en particular en l’estat del benestar, i no per la cultura en general. A algú li semblarà que aquesta volta reflexiva és innecessària. Hi ha qui ho resol dient que parlem de coses diferents i que la reflexió teòrica s’ha de situar en un lloc diferent de la pràctica, portant les propostes a un encotillat pla tècnic que només fa referència retòrica a la reflexió general per dramatitzar el tema, quan serveix per justificar els seus interessos. Hi ha també qui evita el conflicte dient que hi ha d’haver una mica de tot, per argumentar que la creació, la indústria i la dimensió comunitària de la cultura han de tenir cada una el seu espai, relegant el debat sobre les seves connexions a una mena d’assignatura pendent.

ra —consentida o no— d’un saber i fer comuns no és banal, i ens convida a revisar les nostres relacions —les dels ciutadans— amb tot aquest model, no necessàriament per destruir-lo o acceptar amb resignació la seva decadència, sinó per pensar en la seva evolució en la direcció d’una major re-apropiació de la cultura, i no en direcció contrària. Vist així, entendre que la supervivència del model cultural ha de venir de la transferència del que fins ara s’ha sostingut amb recursos públics a la dependència d’uns recursos privats que habitualment es tendeixen a pensar com a “grans recursos privats” —és a dir, indústria immobiliària, tecnològica, publicitària, turística,…—, és equivalent a fer un pas més en un procés de delegació que va començar quan l’Estat ja mirava en una direcció ben diferent del benestar de les classes populars, i que conclouria en una subordinació més forta del sistema cultural al poder econòmic.

Les indústries creatives, la resposta oficial

El discurs que defensa que la cultura s’ha d’integrar més en el mercat és el de les indústries creatives. Amb els anys, ha anat configurant-se com a discurs oficial d’una generació de gestors culturals que sovint han estat presents tant en les administracions públiques com en algunes empreses culturals. Posa l’accent en la dimensió econòmica de la cultura com a suposada font de riquesa i com a model de desenvolupament urbà. Ve de lluny, però l’anomenada crisi està servint d’empenta definitiva per convertir-lo en hegemònic en la gestió pública, tant pel que fa a l’Estat com als actuals governs de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, reemplaçant la mirada estatal clàssica.

És un discurs que no s’adapta de la mateixa manera a tota mena d’expressions culturals —acompanya millor el món audiovisual, la moda, el patrimoni turístic, el disseny i les noves tecnologies que altres àrees—, comporta implícitament el sotmetiment del contingut al discurs del poder econòmic, i respon a un model de desenvolupament de la societat — Per a mi identificar les actuacions de tot dòcil, centrat en el creixement…— més l’aparell cultural com un procés de captu- que discutible.

També són clars els processos de captura de capital simbòlic. Determinades expressions provinents d’entorns socials poc acomodats podien, poden i podran trobar el seu espai d’expressió i desenvolupament econòmic si assumeixen la submissió als canals i paràmetres dels més poderosos. Això passa, per exemple, de forma creixent en totes les aliances entre la cultura pop i la publicitat, o també en la seva acomodació al poder polític. Un dels principals teòrics i promotors d’aquest discurs, Richard Florida, ha publicat recentment algun text posant en dubte els avantatges econòmics, polítics i morals del seu propi model. Però aquest retractament no sembla afectar els nostres gestors —els vells i també alguns de joves—, que consideren avançat i renovador el plantejament, amb aquella pàtina —poc justificada amb resultats culturals i sovint, ni tan sols econòmics— de ser “pràctic i realista”. D’alguna manera, el fet que des de les institucions públiques s’aposti per aquest model és paral·lel a tot el procés d’abandó de l’interès comú des de l’Estat en els darrers anys. Aquell Estat en qui alguns van considerar delegada la gestió de béns comuns (no només la cultura, també la sanitat, l’educació, les infraestructures, l’aigua, el territori…) s’ha anat aliant a uns interessos econòmics que no es corresponen amb els de bona part de la població ni amb el desenvolupament d’aquelles àrees de la vida social que no troben la seva millor expressió en la relació econòmica.

Una gestió més comunitària de la cultura

És per això que, en un temps de màxima ambició des del poder econòmic, d’abandonament de l’esfera pública des de l’Estat i de repolitització d’àmplies esferes de la societat, es parla de la gestió des de la ciutadania dels projectes culturals. Espais culturals gestionats per col·lectius ciutadans, activitats finançades a partir del mecenatge col·lectiu… En aquests casos, la viabilitat del negoci cultural no és el principal objectiu. Es pensa més a retornar les pràctiques culturals a un àmbit autònom, independent del control polític i del poder econòmic, que en el sosteniment d’un edifici cultural que és vist com a aliè.


48 | 49

Aquests plantejaments no són nous, però ara prenen més vigor. D’alguna manera és la recuperació de mirades que estaven molt vives fa trenta anys (per això alguns vells gestors els miren amb el menysteniment de qui creu trobar-se amb una fase ja superada), quan hi havia “tensió civil” sobre la gestió de la cultura. Plantejaments que majoritàriament es van deixar de banda en els processos de professionalització de la gestió de la cultura i de delegació en l’Estat i el mercat. Jo crec que és la direcció en la qual cal pensar i actuar, pel que té de donar espai a la cultura posant al centre la gent en general, i vinculant l’activitat dels “especialistes” a aquest centre. De fet, si atenem els discursos de molts gestors públics, artistes, i de la mateixa indústria cultural, tothom sembla lamentar de diferents maneres la manca d’implicació de la gent —uns en diuen públic, d’altres ciutadania…—, cosa que potser és un clar símptoma que la delegació no és prou acceptada. Hi hauríem de pensar més enllà de la gestió d’espais, com ja s’està fent amb iniciatives d’editorials cooperatives, programació i edició musicals, a internet i de tota mena. Ho hauríem de fer buscant els paràmetres que ens permetin diferenciar una economia social de la cultura, com la que busquem, de models empresarials convencionals.

Un horitzó i una manera de fer en lloc d’un model

Pensar en aquesta direcció no té per què ser equivalent a convertir-ho en un model a implantar. Els models poden servir per pensar i per definir direccions en les quals treballar, però si fins aquí ens hem mostrat desconfiats amb la tecnocràcia i l’estandardització de processos també caldrà fer-ho quan parlem d’aquesta aposta per models més comunitaris.

Com a model, la gestió comunitària també pot tenir alguns inconvenients: limitacions d’escala —algunes propostes poden demanar un nivell de gestió més delegat—, es podrien generar greuges comparatius, com algú ja ha assenyalat, entre gent amb més disponibilitat de temps i tranquil·litat econòmica i gent amb més dificultats, i tampoc és qüestió de renunciar a tot el coneixement i experiència acumulats per professionals de tota mena… És aquí on també pot tenir sentit parlar dels recursos estatals, però gestionats amb perspectiva nova, més dependents del control ciutadà que dels macroprojectes econòmics. I probablement en unes altres condicions polítiques diferents de les actuals. Així doncs, potser és preferible que s’entengui l’opció comunitària com una aposta per una manera de pensar la cultura i la seva gestió, abans que com una recepta a aplicar en tots els casos. La mateixa idea de desapropiar i retornar la cultura a l’entorn de la qual estem reflexionant ha de suposar una resistència a qualsevol recepta. Fa uns anys em van explicar que la concessió de llicències a sales de concert a no recordo quin país europeu —crec que Anglaterra— no responia a unes normes fixes, aplicades en tots els casos de la mateixa manera, sinó que responia a un pacte ad hoc per a cada cas, en què participaven totes les forces implicades (per exemple, la propietat, els programadors, els sindicats d’artistes, els bombers, la policia, els veïns…) per definir el contracte que regiria aquest sala. Extrapolant aquesta lògica, crec que hauríem de ser prudents amb totes les macro polítiques i tendències uniformitzadores i treballar en processos que realment vagin de baix a dalt, dels petits acords als macroacords, per definir les coses.

Desobeir i altres propostes finals

Per acabar, recollint algunes qüestions exposades, resumeixo algunes idees en forma de propostes: +++ Desobeir. La crisi no és una crisi real de recursos sinó una crisi financera. Sabem prou bé que el principal problema és financer i prové del fet que s’estan esmerçant recursos públics per compensar el que, en la més benèvola de les interpretacions, són males pràctiques del sector bancari. Davant d’això hi ha propostes que reclamen la desobediència al deute. Més enllà del plantejament global, seria bo que penséssim des d’àmbits més específics com es transmet aquest desacord amb una crisi que no és nostra. Potser és qüestió de dir no a determinades accions i propostes, potser d’oposar-se a alguns pressupostos… Al sector cultural tenim uns hàbits molt obedients, convindria posar-los en qüestió. +++ Invertir la piràmide. Partint de la mirada sobre el fet cultural que proposàvem, posant més atenció sobre el fet que ja som culturals, que la cultura no és quelcom que tenim pendent d’incorporar sinó part de la vida en societat, i posant al centre de les accions culturals la ciutadania, hi ha un munt de gestos habituals en gestió cultural que cal posar en quarantena. Descobrim-los. +++ Gestió comunitària i control dels recursos públics per part de la ciutadania. Ara més que mai, en temps de retallades, resulta necessària la transparència i l’accés públic a les decisions en cultura com en tots els àmbits. +++ El llenguatge també construeix futurs. Els de la cultura ho hauríem de tenir claríssim. Quan es parla de qualitat, innovació, emprenedoria, formació de públics i altres es dibuixa un futur que, des de la perspectiva d’aquest text, no ens sembla l’ideal per a la cultura. Afrontar la crisi també suposa posar atenció a aquest llenguatge, i dibuixar futurs diferents. En definitiva, he intentat respondre a la pregunta “Què cal fer davant la crisi?”, abordant-ho des d’una mirada crítica sobre el caràcter d’aquesta crisi, evitant la resposta cega que només plantejaria la recerca de recursos per mantenir el que ja es fa, i proposant actituds resistents als abordatges que estem rebent, i transformadores envers la pròpia cultura en una direcció més centrada en els bens comuns.


Ruido Photo Àngel. Projecte: Metamorphosis Toni Arnau


n al p

r Un

o

Roger Palà

e

r i odism

e

http://www.media.cat/

re

t

Vivim un temps caracteritzat per l’abundància informativa, pel ritme trepidant i per l’actualització constant dels continguts periodístics. Multitud de notícies ens arriben sense esforç, ja sigui per correu electrònic, a les aplicacions dels nostres telèfons intel·ligents i tauletes o mitjançant les omnipresents xarxes socials. Tanmateix, aquest clima de sobreinformació no garanteix necessàriament que la ciutadania estigui ben informada. De fet, sovint passa el contrari, els excessos acaben tenint conseqüències negatives en la dieta informativa de la ciutadania. Creiem que ho sabem tot i, en canvi, potser sabem menys que mai. Aquesta abundància col·loca el periodisme —i els periodistes— davant d’un nou repte: anar més enllà del titular impactant i aportar continguts de qualitat per a aquell lector que no en tingui prou amb la immediatesa i la superficialitat del tuit. La resposta que planteja l’Anuari Mèdia.cat a aquest repte és senzilla: tornar als orígens i fonaments del periodisme clàssic. Presentar continguts ben treballats, elaborats amb temps, incorporant dades sistematitzades i fonts de qualitat. De la mateixa manera que en oposició al menjar ràpid o fast food han proliferat iniciatives de slow food, en què es valora la qualitat del producte i la seva elaboració, des de l’Anuari proposem practicar l’slow journalism o periodisme reposat. Creiem que aquesta és una opció amb potencial de futur, perquè s’adreça a l’arrel de l’esperit tradicional de l’ofici. Sovint es diu que la clau d’un bon producte periodístic és ser els primers a explicar una notícia. Nosaltres creiem que la clau és ser els primers a explicar-la bé. Per afrontar aquest repte, el Grup de Periodistes Ramon Barnils i l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat impulsen des de fa tres anys l’Anuari Mèdia.cat. Fidel a la seva filosofia fundacional, en aquesta tercera edició l’Anuari inclou quinze reportatges sobre quinze temàtiques que, durant l’any 2012, no van gaudir d’un espai significatiu en els mitjans de comunicació. ¿És possible, doncs, que en un panorama d’excessos com el que hem descrit existeixin silencis mediàtics? Creiem que sí. Perquè un silenci no és només allò que no s’explica: és també allò que no es contextualitza prou i allò que s’explica de forma esbiaixada o estigmatitzadora, sense recórrer a totes les fonts i a tots els matisos necessaris. I també, és clar, el que queda fora de l’agenda dels mitjans, de vegades massa captius de dinàmiques empresarials i servituds polítiques. Així, doncs, proposem aportar una mica de llum a la foscor: que parli qui mai no té un micròfon a l’abast, amb l’objectiu d’aprofundir en les habituals superficialitats. Tots quinze reportatges tenen com a leitmotiv la denúncia de les injustícies i la descripció dels mecanismes del poder. Proposem, tossudament, un retorn al periodisme d’investigació més clàssic. Fet i fet, un retorn al periodisme. Alguns companys de professió, sobretot els que treballen en grans mitjans de comunicació, responen al plantejament de l’Anuari Mèdia.cat a la defensiva: “Silencis, quins?”, “A mi no m’han censurat mai en tota la meva carrera” o “Aquí hi ha llibertat d’expressió i no hi ha cap censura”, diuen. Tenen part de raó. Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor i la proporcionalitat en la representativitat de les fonts siguin la tònica habitual. La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són

òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai. El Model Propaganda, ideat per Noam Chomsky i Edward S. Herman, descriu els mecanismes moderns de censura i biaix informatiu dels mitjans en una democràcia capitalista. Les rutines de producció accelerada, el consens manufacturat, la propietat dels mitjans, la influència de la publicitat, la por dels plets judicials i l’autocensura periodística en són alguns dels motius. Un exemple més, en paraules de Chomsky, és la “censura del minut”: quan no hi ha temps ni espai per informar. Per garantir-ne la independència, l›Anuari s›ha finançat enguany mitjançant les aportacions de 434 micromecenes que, a través de la plataforma Verkami, han apostat aquest 2013 per l’Anuari Mèdia.cat com una eina útil per posar una mica de llum sobre els silencis mediàtics. Creiem que el petit èxit de l’Anuari demostra que el micromecenatge és una eina amb potencial per tirar endavant iniciatives periodístiques en un moment especialment desolador per a la professió. L’objectiu inicial se situava en els 7.000 euros, que van ser recaptats en una setmana. La suma final, de 9.865 euros, ha permès dotar l’Anuari Mèdia.cat de més solvència i, a més a més, ha permès que ens estrenem en un nou vessant: quatre dels reportatges d’aquest 2013 tenen també una versió audiovisual que es difondrà a través de les xarxes socials amb l’objectiu de donar encara més ressò als temes investigats. L’Anuari Mèdia.cat tampoc hauria estat possible sense la col·laboració del món acadèmic. Un altre any, el Màster en Comunicació dels Conflictes Internacionals Armats i els Socials de la UAB, dirigit pel professor de periodisme de la UAB Xavier Giró, ha estat un puntal indispensable del projecte. Així mateix, el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha col· laborat de nou per fer possible la versió impresa. Enguany també han donat suport a l’Anuari la Universitat de Vic, la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de València. Estudiants del grau de periodisme d’aquests tres centres han elaborat reportatges d’investigació per a l’Anuari, amb uns resultats excel·lents. L’objectiu del Grup Barnils és estrènyer encara més els lligams amb les universitats dels Països Catalans i potenciar aquesta mena de vincles de cara a pròximes edicions.

50| 51


CHOMSK Y: C ONTRA L’ OBEDIÈN C IA Sergi Picazo

“Gràcies a Déu al nostre país tenim tres coses extraordinàriament precioses: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament i la prudència de no practicar-ne mai cap de les dues” Mark Twain

Fa vint-i-cinc anys Noam Chosmky i Edward Hermann van publicar un llibre bàsic per entendre com circula i com no la informació dins Qualsevol informació, segons sostè el Model Propael sistema de mitjans de comunicació d’una democràcia liberal. El ganda, ha de passar per cinc filtres abans de publicar-se: els llibre, en català, amb el títol Els guardians de la llibertat, definia per interessos del propietari del mitjà i dels empresaris propers; els primer cop el Model Propaganda. Aquell 1988 la censura, oficial- valors dels anunciants del mitjà; la preponderància de les fonts ment, només es practicava a l’altre costat del Teló d’Acer. Els autors amb més poder social, econòmic i polític; els litigis judicials, les explicaven, però, com la censura moderna, i l’autocensura, s’esco- querelles i les amenaces, fins i tot dels mateixos lectors; i la idelaven pel millor dels periodismes possibles a través d’una sèrie de ologia dels periodistes del mitjà. La censura del minut -falta de sibil·lins canals. No es veuen, viatgen en forma d’implícits, xiuxi- temps i espai per explicar les notícies- i el treball accelerat dels ueigs, de forma quotidiana però irregular -a vegades sí, a vegades periodistes tampoc hi ajuden gaire. Aquest esquema és una geno- i sense inquisidors. Invisibles però poderosos mecanismes de neralització, una tendència, i no vol dir que sempre funcioni com silenci. A plena democràcia. a ciència exacta. Alguns mitjans publiquen assumptes que poden L’Anuari Media.cat ha aprofitat l’efemèride per entrevistar anar contra els interessos del seu propietari o d’algun anunciant. Noam Chomsky pel seu vincle amb el Project Censored, la iniciati- Alguns mitjans es juguen el tipus i els diners publicant denúncies va que monitoritza els silencis mediàtics als Estats Units. Profes- contra el poder, malgrat les possibles querelles o amenaces que sor emèrit de Lingüística de l’Institut Tecnològic de Massachusetts vindran. I, en definitiva, la majoria de mitjans publiquen notícies (MIT) i activista social de totes les causes de l’esquerra, Chomsky sobre què fan, què diuen i què pensen actors socials i polítics que és encara als 84 anys un dels pensadors contemporanis més influ- no són gens afins a la seva línia editorial. Tot és molt complex. ents. Expliquen que un dia algú li va preguntar: “I per vostè, quin Sense tots els periodistes i mitjans que treballen per informar-nos és el millor diari del món?” I ell va respondre, sorprenent: “El Wall durant els 365 dies de l’any el panorama seria pitjor. Street Journal. Perquè els seus lectors, grans empresaris i inverPot donar exemples concrets d’aquesta suposada censors financers, no es poden permetre el luxe que el seu mitjà els sura moderna? “Sí, per exemple, la majoria d’informacions que menteixi sobre cap qüestió o sobre un país. Es juguen els seus ca- publiquen els mitjans d’Estats Units sobre les guerres en què lés i volen saber la veritat”. participa el seu exèrcit”. Des de Vietnam a l’Iraq, passant per Chomsky respon el nostre qüestionari per correu electrònic. l’assassinat de Bin Laden al Pakistan. “Fins i tot 50 anys desPrimera pregunta: Existeix la censura? Primera resposta: “Als Estats prés que Kennedy llancés la invasió directa del Vietnam del Units no hi ha censura directa. Hi ha un molt alt nivell de protecció Sud, és encara impossible utilitzar la paraula invasió als mitjans de la llibertat d’expressió, potser únic al món, encara que només americans”. Ja ho va dir el 1918 un senador americà, l’aïllacioplenament assolit a partir dels anys seixanta gràcies a l’impacte del nista Hiram W. Johnson: “La primera víctima d’una guerra és la poderós moviment pels drets civils”. Per tant, segons Chomsky, tot- veritat”. Bé, d’acord, però més enllà de les guerres, què? “Duhom pot dir-hi la seva. “Però hi ha, com deia Mark Twain, massa pru- rant l’última campanya electoral als Estats Units, el Wall Street dència, una prudència que es reprodueix de moltíssimes formes”. Journal va afirmar que l’únic país esmentat més que Israel era La censura en una democràcia no funcionaria, doncs, com la típica l’Iran. Els dos candidats, demòcrata i republicà, creien que era censura d’una dictadura. “El poder polític no és l’únic que pot res- el major perill per a la seguretat a la regió de l’Orient Mitjà. tringir i limitar allò que apareix als mitjans. També limiten la infor- Els dos volien acabar amb el seu programa nuclear i tots els mació els mateixos mitjans”. Per què els mateixos mitjans haurien mitjans exposaven el mateix punt de vista. La comunitat ind’atacar la llibertat dels seus periodistes per informar? “Els grans ternacional ha suggerit propostes alternatives per frenar la mitjans no deixen de ser immenses corporacions. Com la resta de proliferació nuclear més enllà de les sancions. Una d’elles és negocis, busquen vendre un producte (lectors, espectadors) a uns crear una zona nuclear lliure d’armes de destrucció a l’Oriclients (és a dir, empreses, a través dels anuncis). Seria molt naïf ent Mitjà. Però aquesta via diplomàtica no ha tingut èxit. Per dubtar que els propietaris i els inversors dels mitjans no influeixen què? Perquè la població d’Estats Units no és conscient ni tan en el seu propi mitjà amb afany d’aconseguir el màxim benefici sols que existeix aquesta proposta ja que ni els candidats ni econòmic”. Chomsky opina que l’accés a una informació rigoro- els mitjans n’han fet esment. Prefereixen mantenir la idea que sa, en profunditat i que doni veu a tothom, no està garantida en el l’Iran és culpable, i l’única alternativa és atacar-lo”. mercat lliure. Avui dia, repeteix, no hi ha censura. Però desenes de Com poden, doncs, els periodistes bandejar la censuqüestions són oblidades, marginades i maltractades pels mitjans. ra moderna o els silencis dels grans mitjans de comunicació? Tossudament silenciades. Coneixedor de la importància de les pa- Amb quines estratègies? Amb quins instruments? Amb quines raules i dels seus implícits, el professor de lingüística va més enllà eines? Chomsky, sense dissertacions, mata la pregunta amb dels interessos econòmics i polítics concrets, per parlar d’ideolo- tres ratlles: “Amb honestedat i integritat, i tanmateix amb els gia: “La cultura dels periodistes està tan influïda per l’Estat i pel ulls ben oberts. Aquestes qualitats del pe-riodista no són benpoder privat com ho està la cultura moral. Els mitjans dibuixen el vingudes pels més poderosos. Ells prefereixen l’obediència”. món dintre d’aquest marc mental i des de les mateixes fonts”. És el que ell anomena el “consens manufacturat”. Hegemonia cultural, en termes gramscians.


Desde el año 1996 he desarrollado proyectos de subversión en distintos ámbitos de la realidad urbana y prácticas críticas, exigiendo que las reglas que rigen la planificación de la ciudad se sometan a una revisión urgente. Desde ocupaciones sistemáticas de espacios públicos con contenedores, hasta la construcción de prótesis en fachadas, patios, cubiertas e incluso en solares. Todo ello negociando entre la legalidad e ilegalidad, para recordar el enorme control al que estamos sometidos. Ya con Recetas Urbanas montado, nuestro trabajo común estaba marcado por recuperar la conciencia crítica contra ese “urbanismo oficial” manipulado por los agentes económicos y políticos, donde la ciudadanía perdió su capacidad de respuesta. Actualmente debemos prepararnos más y actuar mucho más rápido, porque el enemigo sabe perfectamente qué hacer cada día y no duda ni un segundo sobre su actividad. Y mucho menos escucha a la gente para consensuar una decisión. El riesgo del trabajo de interlocución social está en el hecho de que la ciudadanía pierda la capacidad de proponer y pelear, que la condición de la creatividad y libertad humana, condiciones naturales e innatas, se terminen por manipular. Actualmente ilusiona ver colectivos y grupos de gente joven que están organizándose en forma de redes. Por nuestra parte, desde Recetas Urbanas (www.recetasurbanas.net) y la red Arquitecturas Colectivas (www.arquitecturascolectivas.net) planteamos estrategias conjuntas, con armas legales, arquitectónicas y mediación social. Actualmente desarrollamos uno de esos proyectos que activan una parte de la ciudad de Sevilla, en un momento en el que la propia administración pública se derrumba, y la desconfianza hacia ella nos hace impulsar este proyecto, generando una serie de acciones directas sobre el espacio público que construyen este proyecto completo en el que aparecen diferentes construcciones recicladas.

El Aula Abierta como espacio autoconstruido y autogestionado la construyeron por primera vez en Granada en 2004 un grupo de estudiantes a partir de materiales extraídos del desmontaje de otro edificio destinado a ser demolido. Nació frente a la necesidad de obtener un espacio físico y mental de trabajo y de reflexión urbana. En enero de 2012 la Universidad de Granada la desmonta y se transporta hasta Sevilla, donde lo recepciona Recetas Urbanas, equipo técnico de Varuma Teatro para la construcción del nuevo espacio sociocultural La Carpa en un solar cedido por el antiguo ayuntamiento bajo convenio público, aunque actualmente se encuentra alegalmente construido. Lo que hoy en día llamamos Aula Abierta Sevilla se empezó la primera semana de marzo con un taller de autoconstrucción organizado por La Matraka. Sigue adelante de la mano de Recetas Urbanas y con la ayuda de colectivos como ElGatoconMoscas, la Jarapa, El Cuarteto Maravilla, ConceptuArte, Straddle3 y muchos más amigos venidos de diferentes países. Todavía en julio del 2012 se está levantando, aunque en septiembre se abrirá a diferentes equipos. Hoy Aula Abierta Sevilla se inscribe dentro de un proyecto más amplio que es el Espacio Artístico - La Carpa, sede de la compañía Varuma Teatro y futura Escuela Superior de Circo de Andalucía. Un proyecto ambicioso con programación estable acorde con las necesidades técnicas para poder desarrollar las disciplinas con las cuales trabajan e investigan. Un espacio para el almacenamiento de material técnico y escenográfico. Lugar de entrenamiento y de encuentro. En definitiva, un rincón distinto e inexistente hasta el día de hoy en Andalucía que pretende ser un portal de referencia para el mundo cultural independiente andaluz.


La aparición en un barrio periférico así como la cesión a diferentes colectivos, le posiciona con una clara voluntad de descentralizar la cultura y apoyar situaciones abandonadas por la gestión pública. El proyecto general del espacio sociocultural La Carpa se compone de diferentes estructuras e instalaciones autoconstruidas provenientes de la cesión, el reciclaje y la reutilización de otros elementos que venían de otras experiencias anteriores, como las carpas, la pérgola, la oficina araña, el camión frigorífico, el taller portátil, etc.

nd i v i du i n al ió

Santiago

c

Cirugeda

De l a

ac

5 2 | 53

va

La pregunta que siempre repito: ¿qué debe de hacer o aportar un grupo de ciudadanos para obtener el derecho de uso de un suelo o edificio obsoleto de propiedad pública? En el caso del promotor privado movido por intereses económicos, ya lo sabemos…

ti

a

c

El aulario polivalente estará abierto a colectivos que necesiten reunirse, ensayar o impartir clases siempre que tengan un fin cultural o social. El proyecto se ha desarrollado con diferentes apoyos; desde convenios de cesión del suelo y materiales públicos o provenientes de otros colectivos, la autoconstrucción colectiva, el trueque, e incluso la red social de crowdfunding Goteo; así se convierte en un buen ejemplo en el que aparecen conviviendo diferentes modelos de autogestión concentrados, que bien articulados están produciendo la construcción de unos espacios independientes a la financiación y a la gestión pública. Eso significa que hacemos otro tipo de política, queremos que mientras ellos no mejoren su funcionamiento recogiendo los derechos de todos, y mejorando los soportes legales, nos dejen funcionar a nuestra manera; así producimos estas acciones habitables de carácter mucho más colectivo que los 13 años de trabajo, casi en solitario, en el que ya planteaba situaciones donde se reclama el derecho innato del ciudadano a usar la ciudad donde vive.

acc i ón co le la


54 | 55 Al-Qaeda es una snuff movie en YouTube, el degollamiento de un enemigo por un miembro de las fuerzas especiales dotado de gafas de visión nocturna –ese infalible detergente moral–, una superproducción apta para todos los públicos. En segundo lugar, la violencia puede formar parte de un paisaje íntimo, de algún conflicto interior con tufillo vienés. Los terroristas lograrán sus objetivos o no, pero lo importante es si Jack Bauer, el sádico héroe de la serie 24, se echa novia y se reconcilia con su hija. En El patriota, Mel Gibson –cuyo inicial rechazo de la violencia, por cierto, tiene su origen en un episodio trauCapitalis- mático de violencia ritual– sólo inicia su escabechina cuando los ingleses atacan a su familia. De modo aún mo, más explícito, la auténtica victoria de Maximus en Glaviolencia diator consiste en desbaratar la violencia etnológica ritual e del Coliseo mediante una sabia combinación del tipo ideología de empatía espectacular a la que nos ha acostumbrado la televisión y esa idealización de las habilidades militares de la que abusan tanto las películas bélicas La violencia no redimida por la astucia de la razón está mu- como la publicidad institucional del ejército. En definitiva, como cho menos presente en la cultura popular contemporánea de rezaba el subtítulo de la tercera parte de La jungla de cristal: lo que sugieren tanto la agresividad del higienismo pedagógi- “Ahora es personal”. En la cultura de masas contemporánea co postmoderno como su correlato, la omnipresente casque- la mezcla de cualquier clase de textura comunitaria y violencia ría hollywoodiense. Ambos guardan una relación remota con resulta insoportable. La versión cinematográfica de La delgada un tipo de violencia antropológica que constituye un elemento línea roja se ve obligada a convertir en una sanguinolenta exesencial de nuestro acervo cultural al menos hasta Rabelais, periencia new age lo que en la novela de James Jones es un por no hablar de su perseverancia en cuarteles militares, esta- maelstrom de testosterona y competitividad. Algo que resulta dios de fútbol, autopistas y mercados financieros. Aquiles que- evidente si se lee como parte de la serie que completan De aquí mando en la pira funeraria de Patroclo a doce prisioneros tro- a la eternidad y Silbido (un alucinante ensayo sobre el sexo oral yanos y Eneas cubierto por la sangre de sus enemigos no son disfrazado de novela bélica crepuscular). En ellas se explora más que casos ilustres de la guerra entendida como asesinato la guerra como un prolongado rito de paso en el que adolesritual. No es casual que una de las pocas obras modernas que centes reales o sobrevenidos pelean a muerte por una gloria recogen la imbricación positiva del salvajismo más brutal en la ridículamente fatua. vida social sea Vámonos con Pancho Villa –la novela de Rafael F. Muñoz, no la película–, una oda al culto a la personalidad en las comunidades campesinas mexicanas, en la que la ultravio- De Warriors a El club de la lucha lencia irracional que Villa dirige contra sus propios seguidores Resulta llamativo que, no hace mucho, elementos similares es un componente crucial de la lealtad familiar que despierta daban lugar a condiciones de aceptabilidad de la violencia en ellos. Esta forma de violencia pegajosa constituye también bien distintas. En Historia de los bombardeos, Sven Lindqvist el ingrediente esencial de la nueva pesadilla ideológica de Oc- ha recopilado una amplia muestra de la intensa expresión en cidente: un magma holístico arabizante supuestamente inca- la literatura popular de las justificaciones ideológicas de los paz de diferenciar entre cultura, religión y política –por citar la genocidios coloniales que marcaron los albores del siglo XX. caracterización a la que recurren obsesivamente los analistas La invención del bombardeo aéreo, que al fin permitió exterdel mundo islámico–, cuya cara benigna nos muestra National minar a miles de personas con toda comodidad, alimentó morGeographic mientras la CNN explota su vertiente fanática. En el bosas fantasías acerca de invasiones asiáticas y africanas de mejor de los casos, su sevicia se debe a un problema de incon- proporciones sísmicas que contaminarían la civilización occimensurabilidad cultural, como ocurre con los alienígenas in- dental con repugnantes miasmas antropológicos. En la lucha consciente y disparatadamente crueles de La voz de los muer- de la sociedad civil de trabajadores de cuello blanco contra tos, la novela de Orson Scott Card. En el peor y más habitual, se la turbamulta primitiva, incluso escritores de izquierdas como Jack London tomaron partido con entusiasmo por el extermiatribuye a alguna clase de defecto cultural congénito. Hoy, como siempre, casi nadie ve nada de malo en una bue- nio masivo. El acto postrero de esta tragicomedia fue el ataque na carnicería humana mientras se dé alguna de las siguientes de pánico de Bertrand Russell quien, al término de la Segunda condiciones. En primer lugar, muy hegelianamente aún, la me- Mundial y justo antes de convertirse en un pacifista militante, diación tecnológica. La decapitación de un rehén a manos de abogó histéricamente por el bombardeo nuclear unilateral de Moscú. Del mismo modo, prácticamente ha desaparecido una fuente moderna marginal de ultraviolencia: el héroe a là Michael *[capítulo de Slavoj Zizek et al., Arte, ideología y Kohlhaas que se caracteriza por la total desmesura entre la

EN LA

L I U C HA F

N

AL

capitalismo, Madrid, Círculo de Bellas Artes, 2008]


ofensa que sufre y la ciclópea senda de destrucción en la que se adentra para restañarla. La razón de su ocaso es doble. De un lado, Michael Kohlhaas es rigurosamente ajeno a cualquier sentimentalismo, es la encarnación pervertida de la ley moral kantiana, una caricatura de la ética categórica. De otro lado, el corazón no entiende de mesuras, en la postmodernidad la respuesta siempre es proporcional a la ofensa o, si no, es reinterpretada en clave de trastorno psicológico (sociópatas, asesinos en serie y un extenuante repertorio de traumas...). Un caso paradigmático de este desplazamiento es la película Rambo, que convierte en un episodio de estrés postraumático lo que en Primera sangre, la gran novela de David Morrell, es un enfrentamiento típicamente kohlhaasiano. En cambio, un contraejemplo a este patrón es Warriors, una reconstrucción de la Anábasis en la Nueva York de los años setenta del siglo XX. La película transcurre en una única noche en la que los warriors, una banda juvenil, realizan un peligroso viaje de regreso a su barrio –Connie Island– perseguidos por el resto de bandas de la ciudad. Hay que señalar, en primer lugar, que se trata de una interpretación del relato de Jenofonte de gran exactitud. Tendemos a leer la Anábasis como una honorable historia de reyes y batallas, cuando se trata de la crónica de un grupo de hooligans griegos que saquean erráticamente Asia menor durante varios años. Warriors posee varias características interesantes adicionales. Los miembros de la banda no tienen nada en contra de pelear. Les preocupa salvar el pellejo, claro, pero el combate es un ingrediente crucial de su pertenencia al grupo. Los warriors carecen completamente de tecnología y son muy pobres. De hecho, buena parte de sus problemas se solucionarían si sencillamente pudieran subirse a un taxi en vez de tener que atravesar Nueva York en metro. En cambio, la mayor parte de los héroes de las películas de acción contemporáneas o son ricos o tienen una habilidad desconcertante para no encontrarse nunca en estado de menesterosidad, por no hablar de su facilidad para acceder a un inagotable deus ex machina tecnológico. El club de la lucha aspira a ser un contraejemplo similar a Warriors. Se

trata de un film rotundamente postmoderno y, sin embargo, explícitamente anticonsumista y crítico con las formas lábiles de compromiso social contemporáneo. Como ha señalado Slavoj Žižek, la gracia de la película reside en la dimensión emancipatoria del autogolpearse. En cierto modo, necesitamos arriesgarnos a asumir este tipo de violencia. Cuando vivimos en un espacio virtual aislado, toda reconexión con lo Real es, por supuesto, una experiencia demoledora; es violenta. (...) Si, siguiendo a [Frantz] Fanon, definimos la violencia política no como opuesta al trabajo, sino, precisamente, como la versión política última del ‘trabajo de lo negativo’, del proceso hegeliano de la Bildung, de la auto-transformación educativa, entonces la violencia debe ser en primer lugar concebida como auto-violencia, como una reforma violenta de la sustancia misma del ser del sujeto: ésta es la lección de El club de la lucha1. Sin embargo, El club de la lucha también parece incurrir garrafalmente en una especie de fetichismo materialista. La gloriosa escena final, ausente en la novela de Chuck Palahniuk, muestra la demolición de las sedes de las grandes compañías de tarjetas de crédito mientras suena “Where Is My Mind?”, de los Pixies. Es la culminación de la fisicidad de toda la película, de esa autoagresión que menciona Žižek (¿hay algo más intensamente personal que la VISA?). Y, por eso mismo, también un indicador definitivo del modo en que olvida que el consumismo es un epifenómeno material de un sistema social monstruosamente espiritual. Es muy significativo, en este sentido, el modo en que los economistas utilizan constantemente términos pseudopsicológicos, como “crisis de confianza” o incluso “histeria colectiva”, para explicar las turbulencias financieras. Una parte sustancial del capitalismo contemporáneo –muy en particular los mercados de derivados– carece de conexión con las actividades productivas, y esa es la clave de su irracionalidad. Poco sorprendentemente, el único político contemporáneo que supo sacar partido de esto fue un ex comunista alcohólico. En 1998, en el contexto de una gravísima serie de crisis financieras globales, el gobierno de Boris Yelstin “sencillamente repudió las deudas en bonos que había emitido

César Rendueles http://www. rebelion.org para los especuladores financieros. El gobierno ruso no buscaba negociaciones, no imploraba más ayuda. Afirmaba simplemente que, aunque los inversores occidentales pensaran que tenían bonos públicos a corto plazo a un cierto tipo de interés, estaban equivocados: ahora tenían unos bonos a largo vencimiento a un tipo de interés mucho más reducido”2. La base antropológica de nuestra civilización, el culto desesperado al intercambio mercantil de equivalentes, es una genuina abstracción teológica. De Dubai a Berlín, de las guerras del opio al Tratado de Niza, el mercado es la única instancia estrictamente propia de nuestra época en la que los actos individuales concluyen en esa copertenencia no deliberada a la que llamamos sociedad. El capitalismo sobrevive a través de una desgarradora doble paradoja: por un lado, el mercado es estructuralmente incapaz de generar el tipo de relaciones sociales universales –familia, matrimonio, educación...– que precisa para reproducirse, relaciones sociales que, por otro lado, obstaculizan su naturaleza expansiva. De ahí que las políticas gubernamentales occidentales del último siglo hayan estado marcadas por sucesivos movimientos pendulares entre la protección social frente a la ruleta rusa económica y la demolición de los diques antropológicos que limitan la expansión de capital. De ahí también la ambivalencia entre El manifiesto comunista –donde se denuncia la destructividad social del capitalismo, que muestra al “desnudo” la base social idiosincrásica de la sociedad moderna (esto es, las relaciones mercantiles)– y el capítulo de El capital dedicado al fetichismo de la mercancía, donde Marx da a entender que nuestra sociedad posee su propia dimensión simbólica no meramente destructiva, si bien tiende a expresarse como una retorcida forma de falsa conciencia.


De algún modo, El club de la lucha carece de una herramienta metacrítica para identificar esta estructura etnológica profunda sin confundirla con sus declinaciones ideológicas coyunturales. La ruptura violenta y tribal con el consumismo –la lucha denodada contra la sobreabundacia de cosas y no contra las relaciones sociales que la propician– se convierte en un episodio más, tal vez el definitivo, del fetichismo de la mercancía. Supone un salto importante desde aquel melancólico dominio por parte de los objetos que anunciaba George Perec en Las cosas, en la medida en que ahora la ideología consumista parece incluir sus propias formas de antagonismo. La búsqueda violenta de un fondo de autenticidad material frente a la metástasis consumista pone de manifiesto la potencia normativa del fetichismo de la mercancía: somos capaces de reconocer la mistificación que, sin embargo, continúa moviendo nuestros músculos a través de construcciones ideológicas abiertamente hostiles a ella. En nuestras sociedades parece haberse automatizado un proceso que en otros contextos requiere de una considerable violencia administrativa: En la etapa “madura” del comunismo (...) todo el mundo sabía que nadie creía en los principios de la ideología oficial, y sin embargo todo el mundo se veía obligado a hablar y comportarse como si lo hiciera (...). El motivo de los líderes para obligar a la gente a hacer absurdas declaraciones en público no era hacerles creer en lo que estaban diciendo, sino inducir un estado de complicidad y de culpa que socavara su moralidad y su capacidad de resistencia. En efecto, se encontraban tan vaciados de individualidad que, como dijo una mujer de la antigua Alemania Oriental, “no podía de repente ‘hablar abiertamente’ o ‘decir lo que pensaba’. Ni siquiera sabía demasiado bien lo que pensaba”3. En el fondo, El club de la lucha propone una vampirización de la tradición emancipatoria similar a la que el propio Zizek ha señalado en relación a Titanic, donde una joven burguesa que vive una profunda crisis personal recupera su vitalidad tras el contacto sexual con un miembro del proletariado colmado de fuerza (¿de trabajo?). Esta especie de vampirización erótica es la versión simbólica de la acumulación de capital por desposesión. A pesar de sus errores formales, el gran mérito de las teorías del imperialismo de principios de siglo XX fue subrayar la importancia que las periferias tenían para Occidente como exterioridades económicas.

Luxemburgo, Hobgson o Hilferding demostraron que el capitalismo no sólo necesita un contexto social en el que incrustarse parasitaria y destructivamente, sino también una “exterioridad” de la que nutrirse para superar su naturaleza carcinógena: desde los enclosures de las tierras comunales a la expansión colonial pasando, más recientemente, por la expropiación del procomún cognoscitivo por medio de leyes relativas a la propiedad intelectual. Del mismo modo, el anticonsumismo de El club de la lucha se incauta de una práctica antagonista y la convierte en una forma espuria de autenticidad tribal (algo que, por cierto, no necesitan hacer los warriors, de suyo inmersos en ella).

Reglas, intencionalidad e ideología

La relación de El club de la lucha con la estructura simbólica profunda del capitalismo –el fetichismo de la mercancía– y su forma ideológica contemporánea –el ultraconsumismo– ilustra una especie de inversión de la noción de ideología althusseriana. La ideología no sería así una representación de la relación imaginaria con las condiciones reales de existencia, sino una especie de emanación simbólica de la realidad que contaminaría sistemáticamente nuestra imaginación. Un planteamiento algo más claro de esta cuestión ha ocupado un lugar fundamental en la filosofía de la acción del siglo XX. A menudo se suele distinguir de un modo abiertamente autoparódico entre dos paradigmas enfrentados en ciencias sociales: el modelo del homo economicus y el del homo sociologicus. En esencia, el primero concibe la acción humana como el resultado de una combinación de deseos y creencias acerca de los medios para satisfacer esos deseos. Una versión extrema de esta posición es la noción de “preferencia revelada”, que identifica retrospectivamente los deseos a partir de las elecciones efectivas en el mercado. Tal vez la peculiaridad más relevante de este modelo sea la proscripción de la reflexión acerca de la racionalidad de los deseos. Según una perspectiva muy extendida, la racionalidad práctica guarda relación exclusivamente con los medios, no con los fines, cuya discusión pertenecería al ámbito de la teoría. Desde este punto de vista, nadie puede tener una razón suficiente para hacer nada

56 |57

a menos que exista un deseo de hacer esa cosa. Por eso, en cierto sentido, el paradigma de homo economicus es el adicto, en el que se da una conexión automática entre deseo, creencia y acción. En cambio, la escuela del homo sociologicus ha hecho énfasis en el carácter reglado y coercitivo de la realidad social. La característica fundamental de las normas sociales es su autonomía, la imposibilidad de reducirlas a conducta estratégica. Un ejemplo de Jon Elster puede resultar esclarecedor. Imaginemos que Juan está dispuesto a pagar un máximo de diez euros a un chico para que le limpie el coche. No esta dispuesto a pagar ni un céntimo más. Si el limpiador le exigiera once euros preferiría dedicar media hora a limpiar su coche él mismo. Imaginemos ahora que un vecino le ofrece a Juan veinte euros a cambio de que limpie su coche. No es difícil imaginar que Juan se negara indignado a hacer tal cosa. Ese impulso misterioso que hace que Juan reniegue de su valoración de media hora de su tiempo en once euros es una norma social. La presentación más conocida de las normas es la noción wittgensteiniana de “seguir una regla”. El nervio del planteamiento de Wittgenstein es la idea de que la aplicación de cualquier regla implica una cantidad potencialmente infinita de equívocos, de modo que su cumplimiento no puede ser reducido al comportamiento consciente. Por eso una interpretación muy extendida de la noción de seguir una regla se aproxima al conductismo. Desde este punto de vista, las normas deberían ser entendidas como una forma irreflexiva de actuar del mismo modo que los demás –como ocurre con la adaptación a las reglas regionales de pronunciación– y no como creencias compartidas o intenciones. Una parte importante de la teoría de la acción se ha dedicado a intentar suturar el hiato entre la conducta normativa que analiza el modelo del homo sociologicus y la acción intencional característica del homo economicus. Un ejemplo recurrente en este contexto es la noción de habitus de Pierre Bordieu. El habitus es una especie de “intención encarnada” que pretende expresar el modo en el que las reglas están inte-


gradas en la práctica por medio de un tipo de comprensión que no precisa de lo que normalmente consideramos mediación intencional, pero que tampoco es un mero reflejo. Se trata de una disposición a comportarse corporalmente según ciertas reglas, como en el caso de los movimientos estratégicos en el transcurso de un combate de boxeo: La acción que guía el “sentido del juego” tiene todas las apariencias de la acción racional que diseñaría un observador imparcial, dotado de toda la información útil y capaz de dominarla racionalmente. Y sin embargo no tiene la razón por principio. Basta pensar en la decisión instantánea del jugador de tenis que pasa la red a destiempo para comprender que no tiene nada en común con la construcción sabia que el entrenador, después de un análisis, elabora para dar cuenta de ella y extraer lecciones comunicables4. Otra forma de abordar esto mismo es plantear que, en realidad, no hay un claro límite entre nuestras creencias y deseos y nuestros comportamientos no intencionales que, de hecho, posiblemente sería más razonable entender como extremos de un continuo. Así, en palabras de Alasdair MacIntyre, muchas de nuestras creencias “son tan indeterminadas como las que puedan tener los perros, los monos o los delfines. El ser humano expresa precisamente este tipo de creencias mediante las diversas formas en que se mueve irreflexiva o prerreflexivamente en el mundo natural y social, con un comportamiento corporal que hace que su interacción con las cosas y los animales resulte de una manera y no de otra, y que dé expresión a una serie de creencias derivadas de la percepción”5. Existe también una versión diacrónica de este argumento. Básicamente afirma que, a través del proceso de aprendizaje, nuestras habilidades se desarrollan de tal modo que pueden reproducir funcionalmente un sistema de reglas sin necesidad de albergar representaciones de dichas reglas. De esta manera, la interacción entre reglas e intencionalidad sólo se podría entender teniendo en cuenta la forma en que a lo largo de nuestra vida desarrollamos habilidades que reaccionan a una estructura de reglas particular6. En cualquiera

de sus manifestaciones, lo característico de esta especie de racionalidad material, de intencionalidad encarnada, es que funciona como las normas (es decir, no es necesariamente un proceso deliberado e incluso puede ser un subproducto), pero se puede influir deliberadamente sobre ella de un modo imposible en el caso de las reglas wittgenstenianas, que expresan la fuerza ciega de la sociabilidad. Hay una importante conexión entre la noción de ideología y las distintas versiones de la racionalidad encarnada. La ideología es esa tensión muscular que nos habla en un lenguaje extranjero y con la que no podemos mantener un diálogo sino, a lo sumo, intercambiar alguna que otra onomatopeya. El fetichismo de la mercancía, en cambio, pertenece al extremo normativo, a un sustrato profundamente incrustado en nuestra piel que, a su vez, es capaz de generar estructuras ideológicas de gran potencia. Si el mercado es el rasgo antropológico que identifica nuestra época, el fetichismo es su declinación simbólica, la estructura mitológica de las costumbres que perseveran en cualquier fase del capitalismo. Las distintas vivencias ideológicas de este fundamento –del fordismo al anarcoliberalismo pasando por el ultraconsumismo– se ubican en la zona media del continuo normas-intencionalidad: no son movimientos volitivos conscientes, están lo suficientemente encarnadas como para posibilitar un doble vínculo que permite formas de rebelión sinceras y abnegadas al tiempo que mantiene férreamente el sistema contra el que se alzan.

Etnología y terror

La pureza simbólica mercantil es peligrosa. La violencia etnológica nos repugna porque nos acerca amenazadoramente al abismo de la ritualidad, y así convencionalidad, de nuestra propia civilización. Rompe el hechizo de la tranquilizadora “distancia prometeica”, por emplear la expresión de Günther Anders, entre nuestra cotidianidad capitalista y sus condiciones de posibilidad materiales. Muestra la cercanía entre

las madres tupinambas –que untaban sus pezones con la sangre tibia de las víctimas litúrgicas para que también los bebés pudieran participar de los ritos caníbales– y nuestros hijos que juegan con balones cosidos por niños esclavos. En el despiadado altar del intercambio mercantil, millones de personas han sido inmoladas a fin de conjurar la transformación de unos números por otros en saldos contables literalmente imposibles de convertir en efectivo. En este mundo postideológico, posthistórico y multicultural, ya no disponemos de los frondosos entramados simbólicos modernos que daban un aire de pragmatismo y realpolitik a los holocaustos propiciatorios de teologías monetarias y misterios comerciales. La tecnificación y personalización de la violencia es el último medio para ocultar la naturaleza de unas costumbres de una destructividad tan brutal que ni siquiera podemos ritualizar. El tribalismo mercantil se reifica mediante la tecnología o se psicologiza a través de un sentimentalismo reaccionario. El antagonismo que propone El club de la lucha es su correlato: primitivismo frente a tecnología, fisicidad contra psicología. En cambio, las alternativas emancipatorias modernas buscaron un aprovechamiento intensivo de la tecnología –las “condiciones objetivas”– que propiciara estructuras políticas –la “dictadura del proletariado”– cuyo subproducto fuera un profundo cambio psicológico –el “hombre nuevo”–. La posibilidad de que el capitalismo comience a generar estructuras antropológicas extramercantiles y no sólo ideología, esto es, que el capitalismo acepte su propia base ritual es tan aterradora que prácticamente sólo se ha atrevido a desarrollarla un escritor como James G. Ballard, dedicado en cuerpo y alma a explorar sus propios infiernos interiores. Se trata de una temática que se intuye en Crash, donde se indaga en el único lugar donde las sociedades occidentales ceden masivamente y en primera persona a la fascinación por el peligro físico extremo: la carretera. Pero es en Rascacielos donde esta perspectiva agónica se traslada al terreno de la lucha social: la novela consiste en el relato homérico de la pelea a muerte entre los acaudalados ejecutivos que viven en


los pisos superiores de un gran edificio y los trabajadores de clase media que ocupan las plantas inferiores, una lucha que libera los vínculos antropológicos reprimidos por el mercado y que culmina con la instauración de un sanguinario régimen matriarcal. Esta versión etnificada de la lucha de clases madura teóricamente en Noches de cocaína y Super-Cannes, en las que Ballard se adentra en las gate communities y los resorts de alto standing que han surgido a orillas del Mediterráneo y fantasea con tribus de ejecutivos de élite que superan sus problemas psicosomáticos por medio de ciclos de violencia tribal dirigida contra inmigrantes y prostitutas. En palabras de Wilder Penrose, el psiquiatra de Super-Cannes que organiza entre los ejecutivos de una urbanización de lujo grupos de autoayuda terapéutica basados en la agresión sádica al nuevo proletariado: Estamos creando una nueva raza de desarraigados, de exiliados internos sin vínculos humanos pero con inmenso poder. Es esta nueva clase la que controla el planeta. Me di cuenta de que estos profesionales de alto nivel tenían unos sueños de lo más extraños, fantasías repletas de unos secretos anhelos de violencia. (...). Ahora nos damos cuenta de lo sofocante que se ha hecho nuestra existencia, dedicada a la moderación y a la vía del medio. La suburbanización del alma ha invadido el planeta como una peste7. Se trata de una posibilidad que, en parte, ya exploró Bret Easton Ellis en American Psycho, esa parodia fallida de las reaganomics. ¿Qué ocurriría si desapareciera la división del trabajo de dominación? ¿Qué pasaría si los sacerdotes de Wall Street, que cada día condenan a países a la hambruna mediante la transformación taumatúrgica de cifras en sus pantallas de plasma, completaran su jornada laboral participando en razias nocturnas por Main Street? La genial intuición de Ballard es que no habría nada de sociopático en ello. No se trataría de una degeneración psicológica colectiva, sino de una reelaboración, en términos comprensibles para el común de las culturas, de la cotidianidad de una civilización basada en la competencia despiadada y rendida a sus propias tradiciones oblatorias. Una posibilidad completamente imaginaria, claro: Apenas unas pocas semanas después del sangriento golpe militar del 11 de septiembre de 1973 en Chile, la junta militar encabezada por el general Augusto Pinochet ordenó un alza del precio del pan de 11 a 40 escudos, un abrumador aumento del 264% de la noche a la mañana. Este “tratamiento de choque económico” había sido planeado por un grupo de economistas llamado los “Chicago Boys”. (...) Cuando la Universidad se reabrió unos días después del golpe de estado, los Chicago Boys estaban exultantes. Apenas una semana después, varios de mis colegas del Instituto de Economía fueron designados para ocupar cargos claves en el gobierno militar. A la vez que los precios se disparaban, los salarios fueron congelados para asegurar “la estabilidad económica y detener las presiones inflacionarias”. De la noche a la mañana el país entero se vio arrojado a la extrema pobreza; en menos de un año el precio del pan había aumentado treinta y seis veces; el 85% de la población chilena había sido empujada a cruzar la línea de la pobreza8.

Si los economistas neoliberales chilenos hubieran poseído al menos la discutible virtud de la coherencia, tras impartir Teoría de Juegos III y jugar su partido de tenis, hubieran reservado un hueco en sus agendas para acudir a Villa Grimaldi a torturar personalmente a algún prisionero político adolescente, en vez de delegar esa tarea en la soldadesca. La tribalización ficticia del capitalismo saca a la luz una violencia ritual que siempre ha estado ahí, oculta bajo incontables brinzas legitimatorias que se han ido amustiando una tras otra y cuyo último recurso simbólico es la condena de las propias relaciones antropológicas a través del psicologismo tecnófilo.

1 Slavoj Žižek, Arriesgar lo imposible, Madrid, Trotta, 2006, pp. 115 y 117. 2 Peter Gowan, La apuesta por la globalización, Madrid, Akal, 2000, p. 157. 3 Jon Elster, Rendición de cuentas, Buenas Aires, Katz, 2006, p. 133. 4 Pierre Bourdieu, Cosas dichas, Barcelona, Gedisa, 1999, p. 23. 5 Alasdair MacIntyre, Animales racionales y dependientes, Barcelona, Paidós, 2001, p. 57. 6 Cf. John Searle, La construcción de la realidad social, Barcelona, Paidós, 1995, pp. 155 y ss. 7 James G. Ballard, Super-Cannes, Barcelona, Minotauro, 2006, pp. 252-254. 8 Michel Chossudovaky, Globalización de la pobreza y nuevo orden mundial, Madrid, Siglo XXI, 2002, p. 1.

Texto publicado bajo una licencia Reconocimiento–No Comercial– Sin obras derivadas 2.5 España de Creative Commons. Se permite la distribución, copia y exhibición por terceros de esta obra siempre que se mencione la autoría y la procedencia, se realice con fines no comerciales y se mantenga esta nota. No se autoriza la realización de obras derivadas.


Jordi Trullàs Desconstituyendo la Constitución. 2013

58 | 59


n a

193

t

Apren

en

ó

C ata l a

el

d

e

i l a Revoluc

S

o c

ial d

per construir alternatives de fraternitat, igualtat i llibertat

Dídac Costa

6

L’oblidada revolució llibertària catalana del 1936

Catalunya creà, enmig del tràgic context de la Guerra Civil, una utopia d’igualtat i llibertat, tan avançada i subversiva encara als nostres temps, que segueix sent ocultada i distorsionada 75 anys més tard. És la principal víctima memorística dels pactes d’oblit i d’amnistia del feixisme, signats amb ell a la Transició —o traïció si li traiem dues lletres i li afegim l’ètica i la justícia històrica. Es construí una utopia de fraternitat en temps contraris a utopies: temps de violència i d’autodefensa armada contra un violent aixecament feixista i la seva amenaça real d’implantació. No només a Espanya sinó a tot el continent, com efectivament succeí, amb els resultats que coneixem. Catalunya i Espanya foren l’escenari del primer combat armat contra l’ascens feixista al món, i contra el comunisme soviètic de caire totalitari, i alhora per la construcció d’un món d’igualtat i llibertat. Poc després que els ciutadans vencessin l’aixecament militar a Barcelona el 19 de juliol, es proclamà el comunisme llibertari, l’anarquisme. Una nova gestió lliure i igualitària de la societat, de baix a dalt, amb l’autogestió de treballadors i camperols de les seves fàbriques, camps i serveis. El model s’estengué de manera descentralitzada i autònoma en pocs dies per tot Catalunya, capitanejat per l’aleshores sindicat majoritari a Catalunya: l’anarcosindicalista i revolucionària CNT. Mai en cap altre indret al món això ha passat. Mai ha estat tan profunda una revolució en la ruptura de la propietat dels mitjans de producció, sense caure en mans de noves oligarquies. I mai i enlloc ha adquirit les dimensions que prengué a Catalunya la revolució llibertària, on pràcticament tota l’economia del país fou col·lectivitzada. S’inventà aquí el concepte de col·lectivitzacions en oposició al de nacionalitzacions: no seria l’estat, com en la resta de revolucions al món, qui dirigiria l’economia, sinó un model anarcosindicalista: des de la fàbrica al sindicat, ram, agrupació industrial i Consell d’Economia. Aquestes singulars conquestes, legalitzades per la Generalitat amb el Decret de col·lectivitzacions, obrien les portes a nous models d’organització social lliures, justos i igualitaris, en uns temps en què Espanya era gairebé feudal. I quan el planeta es debatia entre el feixisme, l’estalinisme, el nou keynesianisme de Roosevelt i el liberalisme. Es tracta, sens dubte, de l’aportació més important que Catalunya ha ofert a la cultura global. En un camp tan central i decisiu com és el pensament i la posada en pràctica de possibles models alternatius de societat. Una cosa de la qual ara anem mancats i necessitats, aquí i al món.

Aquestes èpiques conquestes de tot un poble foren segades tràgicament primer per l’aïllament internacional i la traïció estalinista, que no tolerà l’exemple d’una revolució no autoritària i estatal. Després per la desfeta a la guerra i els 40 anys de feixisme armat. Finalment pels posteriors 40 anys de consolidació en democràcia de les conquestes feixistes a través de l’actual model neoliberal oligàrquic, no gaire diferent, en essència, al règim franquista. Fruit de no haver fet a l’Estat espanyol, com en altres països que han patit règims semblants, un procés de revisió i de qüestionament històric i jurídic del feixisme nacional-catòlic.

El retorn de l’autogestió

Tot i així, avui trobem a Catalunya (i al món sencer) alternatives interessants que, tot i que en molts casos no proclamen explícitament la recuperació d’aquesta revolució i dels principis llibertaris, sí que contenen un esperit, unes formes d’organització i unes aspiracions clarament llibertàries. Com prova el fet que el 15-M o la PAH, tot i tenir un ampli suport social, no es plantegin participar en política institucional. Es tracta de moviments autogestionaris i cooperatius, per a la societat i des de la societat. Radicals, en el sentit que van a l’arrel del problema: el capitalisme. Moviments postcapitalistes o alterglobalistes que tornen a fer avui de Catalunya un referent internacional de les alternatives al pensament únic neoliberal. Destaquen, a més del 15-M i la PAH, les cooperatives de consum ecològic, les cases okupades i altres propostes autogestionàries, la Cooperativa Integral Catalana, les ecoxarxes, i diversos projectes que hi estan vinculats, com el centre Aurea Social i la colònia col·lectivitzada de Calafou. Les ecoxarxes, amb la primera al Montseny i la seva moneda, l’ecoseny, creada el gener del 2009, han aportat un mètode d’organització d’una xarxa d’intercanvi amb moneda social, que es combina amb una cooperativa de consum. Això permet proveir de productes bàsics d’alimentació amb moneda social. Les ecoxarxes admeten diverses formes de participació: prosumidors, consumidors i productors, un fet que permet, a més dels intercanvis directes i amb moneda social, que puguin comprar-se de manera col· lectiva productes alimentaris ecològics amb euros, per distribuir després en ecos. Són el germen, junt amb altres experiències de l’economia solidària, de noves formes d’organització econòmica regional, cooperatives, gestionades localment. Que esdevindrà més o menys gran i complementària amb l’euro en funció de la capacitat d’organització local de cada indret. I que creix en dimensions a través d’enxarxar-se


amb altres propostes germanes al país i al món. Actualment a Catalunya hi ha unes 20 ecoxarxes, amb una mitjana d’unes 50 persones, amb diferents nivells d’activitat i intercanvis. El 2010 va sorgir la Cooperativa Integral Catalana (CIC) a partir de molts moviments socials previs, com el decreixement, l’alterglobalització, els fòrums socials i les primeres ecoxarxes. Es defineix com una xarxa d’iniciatives autònomes disposades a crear les estructures per poder viure sense capitalisme i sense estat. Organitzada sota la forma d’una cooperativa integral (legalment formada de diverses cooperatives) perquè integra el cooperativisme en totes les àrees de la vida: el consum, el treball, l’habitatge, la salut, l’educació, la formació professional, etc. La CIC està ajudant a enxarxar, consolidar i oferir ajuda legal i tècnica a moltes noves propostes de comunitats, projectes productius i iniciatives postcapitalistes, com un centre de salut alternativa i autogestionat a Aurea Social (carrer Sardenya 263, Barcelona), o una banca pròpia sense interessos: CASX. Avui hi ha 2.000 socis a la CIC i molts més afins, amb una desena de projectes comunitaris en marxa i mig centenar de projectes productius. Un altre exemple destacat d’alternativa postcapitalista en marxa és Calafou, la colònia col·lectivitzada de l’Anoia. Tot i tenir només 3 anys i molts reptes encara per endavant per consolidar-se (com reconstruir 8.000 m2 en ruïnes), Calafou és una mostra del que es pot arribar a fer aplicant la cooperació i la imaginació: unes 30 persones estan adquirint 27 pisos senzills però complets d’una antiga colònia industrial per 200 €/mes i un valor total de 17.000 €. I en fer-ho s’està adquirint de manera col·lectiva tota una colònia industrial del segle xix envoltada de natura, amb església, hidroelèctrica i naus industrials per treballar-hi amb projectes d’autoocupació cooperativa. Es recupera, a més de l’indret —que estava a punt de ser derruït per fer-hi una incineradora—, dos dels patrimonis històrics catalans més importants: les colònies industrials, un model que avui en podríem dir decreixentista d’organització industrial, únic al món, però que implicava sovint formes modernes de feudalisme industrial. I, d’altra banda, les mencionades col· lectivitzacions industrials, que corregeixen aquest aspecte. Així com els falansteris del segle xix del socialisme utòpic d’Owen, Fourier i Godin, i els kibbutz d’Israel. A més, es recupera una colònia no per fer-hi un museu estàtic i fossilitzat, com es limita a fer l’imaginari neoliberal que habitem, sinó una recuperació viva i funcional de les colònies, amb un model replicable per a les altres 70 que cauen a trossos al país. Resolent alhora habitatge i feina, i fent-hi, a més, un pol de desenvolupament en àrees socials i tecnològicament avançades com són el Software Lliure i l’Open Hardware o l’enginyeria de codi obert i no obsolescent, inspirats en el model d’Open Source Ecology. Totes aquestes iniciatives, veritables laboratoris vius i oberts d’avenç social, donen inspiració i confiança en la necessitat de construir les alternatives que tard o d’hora caldrà tenir per superar l’actual model, ecocida i sociòpata. Aprenent, comprovant, mostrant i difonent les alternatives des de la seva creació real i concreta, alhora que aliades a un enteniment ampli de la història i el pensament polític.

T extos adicionals

Anarquisme, fet diferencial català

El molt recomanable llibre Anarquisme, fet diferencial català, de Xavier Díez, aporta unes visions molt interessants, potser des d’una òptica llibertària, però que contraresta la burgesa i marxista, en què assenyala que aquesta traça llibertària la trobem amb altres noms i mitjans de manera repetida al llarg de la història de Catalunya. Des de la pagesia remença de mitjan segle xv que aconsegueix la fita d’eliminar els mals usos feudals, i es converteix “en la primera regió europea on se suprimia la servitud”. O en paraules del medievalista Paul H. Freedman, citat per Diez, fou “l’únic aixecament camperol reeixit de l’edat mitjana, perquè permeté obtenir la primera abolició de servituds al continent, formulada en forma de llei”. Trobem més tard les Germanies, al segle xvi a València, les Balears i Catalunya, on menestrals i poble menut s’enfronten a l’oligarquia urbana, i els camperols contra els senyors. A la Guerra dels Segadors del 1640 també es combina la lluita nacional amb la defensa d’uns drets i constitucions més pactistes i ciutadanes que els absolutismes espanyol i francès. “Les constitucions apareixen com a principal baluard que marca la identitat col·lectiva [...] enfront la voluntat de reduir Catalunya “a las leyes de Castilla”. La Guerra de Successió (1704-1714) “torna a posar sobre la taula els idèntics antagonismes entre la monarquia absoluta i el sistema constitucionalista, fonamentat en la llibertat i la igualtat; entre el poder diví i la sobirania compartida”. Ben bé com el 1936. Tant al setge de Barcelona el 1714 amb la Coronela, milícia popular de l’època, com al setge del país el 1938 a la Batalla de l’Ebre, els catalans lluitaren donant fins a l’últim fill capaç de sostenir un fusell, per defensar un poble i amb ell uns costums i unes llibertats més socials i democràtiques que les que ens seran imposades amb les derrotes militars i posteriors drets de conquesta borbònic i feixista.

Ecovila Montserrat

Finalment, des de fa dos mesos ha començat un altre projecte vinculat a la CIC i que promet ser engrescador i d’envergadura. Cal veure si les actuals converses amb la propietat per fer-hi una masoveria col·lectiva indefinida s’encaminen adequadament i si les opcions legals de bioconstrucció ho permeten. Una ecovila o col·lectivitat agreocològica a prop de Montserrat, que té 100 hectàrees per fer-hi un poble ecològic lliure, cooperatiu, autogestionari i autosuficient, inspirat, en aquest cas, en el model de les ecoviles al món i en Christiania, un barri autònom autogestionat de Copenhaguen, amb 40 anys d’història. Replicant-ne i adaptant-ne aquí el model d’un dels pocs espais de llibertat plena —i no pautada— a Europa. Un espai de creativitat i llibertat total que qualsevol ciutat democràtica hauria de tenir. Si Calafou i aquesta proposta es consoliden, s’haurà aconseguit recuperar i actualitzar dos dels grans pilars de la revolució llibertària del 36. Donant habitatge, consum i feina de forma cooperativa a desenes de persones i a preus “competitius” gràcies a la cooperació i l’ecologia.

6 0 | 61


Les col·lectivitzacions industrials i de serveis a Catalunya 1936-39

Grans empreses com Elizalde, Hispano Suiza, L’Espanya Industrial, Aigües de Barcelona, La Maquinista Terrestre i Marítima, General Motors, Tramvies de Barcelona són col·lectivitzades. El obrers també fusionen societats d’un mateix sector econòmic. Així neix la Fusta Socialitzada de Barcelona, que controla tot el procés de producció, o els Serveis Elèctrics Unificats de Catalunya, responsable del 85% de l’electricitat del país. Tanmateix, el procés revolucionari no qualla ni als bancs ni a les caixes, on la implantació de la CNT és irrisòria i els empleats es decanten per la UGT. A partir d’aleshores l’assemblea es converteix en el màxim òrgan de decisió a l’empresa i el marc on els treballadors escullen els membres del comitè, les persones encarregades de la gestió tècnica i económica quotidiana. “Es produeix la democràcia en el propi si de l’empresa, de la producció, això evidentmemt - destaca Antoni Castells i Duran, doctor en Economia- no passa ni als països capitalistes ni a la Unió Soviètica, on l’organització és marcadament jeràrquica”.

El 26 de setembre de 1936 la CNT s’incorpora a la Generalitat i el 24 d’octubre es promulga el decret de Col·lectivitzacions i de Control Obrer, que a l’Article 2 estableix: “Seran obligatòriament col·lectivitzades totes les empreses industrials i comercials que que el dia 30 de juny del 1936 ocupaven més de cent assalariats i també aquelles que, tot i ocupant una xifra inferior d’obrers, els patrons hagin estat declarats facciosos o hagin abandonat l’empresa. No obstant, les empreses de menys de cent obrers podran ésser col·lectivitzades si es posen d’acord la majoria dels treballadors i el propietari o propietaris. En les empreses de més de cinquanta obrers i menys de cent, es podrà fer també la col·lectivització sempre que ho acordin les tres quartes parts dels treballadors”. Es descarta indemnitzar els propietaris expropiats i determina que les no col·lectivitzades han de constituir un comitè obrer de control per fiscalitzar la gestió de la propietat. Malgrat tot, durant els primers mesos les empreses sota control obrer funcionen pràcticament igual que les col·lectivitzades. De fet, la majoria d’empreses autogestionades pels proletariat són anteriors al decret i fins i tot n’hi ha que rebutgen legalitzar-se. Set mesos després, la tensió entre col·lectivistes (CNT, FAI, POUM) i anticol·lectivistes (ERC, UdR, ACR, PSUC, UGT) és insostenible. El 3 de maig de 1937 la Generalitat ordena ocupar Telefònica, sota control d’un comitè CNT-UGT. Els treballadors s’hi resisteixen armats i comença una pugna sagnant arreu de Barcelona. La batalla acaba dia 7 i decanta la balança a favor de les forces anticol·lectivistes, capitanejades pel PSUC. El procés revolucionari decau i és constantment boicotejat pel Govern català i espanyol. El 26 de gener de 1939 l’exèrcit feixista arriba a Barcelona. És la fi de l’autogestió. Franco posa en marxa la Comissió Industrial i Mercantil Número 2, que treballa per retornar les fàbriques als antics propietaris. «Hi va haver industrials sabadellencs que van fugir de la ciutat al principi de la guerra i que van trobar a les seves indústries actius superiors als que havien deixat en marxar», escriu a Mi ciudad y yo José María Marcet Coll, alcalde de Sabadell entre 1940 i 1960. ”Algunes van anar correctament i van salvar situacions i empreses i altres no”, sentencia Francesc Cabana, advocat i historiador. Castells descriu aquest període com “la tranformació econòmica i social més radical que hi ha hagut mai al segle XX” i Joan Ullés, militant de la CNT el 1936, recalca orgullós: “Vàrem demostrar que sense explotadors deixaríem de ser explotats i que es podria viure en una societat organitzada com cal”.

ci

ad

Els obrers milloren les seves condicions laborals, inauguren un sistema de prestacions socials, es posen al servei dels consumidors, creen bilioteques i centres de formació. En algunes empreses s’aplica el sou únic, cas de la Damm o els Espectacles Públics Socialitzats de Barcelona, fòrmula propugnada per la CNT i rebutjada per la UGT. Amb tot, a la major part de les empreses es redueixen les diferències salarials. Però les obstacles són evidents, la guerra, la dificultat per obtenir matèria primera, la pèrdua de mercats, l’augment constant de refugiats, l’hostilitat dels països capitalistes, de l’estalinisme, del Govern de la República i un llarg etcètera.

La institucionalització de la Revolució

a

Fracassat l’alçament feixista de 1936 a Catalunya, els treballadors i treballadores, majoritàriament anarcosindicalistes, assumeixen col·lectivament la gestió d’entre el 70 i el 80% de les indústries i els serveis del país. Bona part dels grans empresaris fugen i moltes fàbriques queden sense direcció. Els mitjans i petits es queden. Alguns són assassinats o empresonats. “Tothom que tenia diners i va poder va pirar, els qui no van poder marxar, els varen matar”, relata Eudald Vila, escrivent de la colònia tèxtil La Coromina, a Torelló. Altres propietaris s’incorporen a les empreses com un treballador més. “El meu pare -explica Jordi Viader, doctor en Història- era el gerent [de S.A. Letona] i quan es va produir la incautació de l’empresa li van dir que si volia podia continuar treballant. Evidentment, va dir que sí”.

n

L

a Eulàlia Comas Re le i vol S ució

62 | 63


Treballador d'una empresa col路lectivitzada de Sant Sadurn铆 d'Anoia (1938)


Co

7 5 op

Les finances ètiques plantegen una premissa tan senzilla com poderosa i, alhora, trencadora amb tot allò a què estem acostumats respecte al paper que els diners i les institucions financeres juguen en la nostra societat actual. Ens plantegem: i per què un banc no pot ser una eina de desenvolupament social i humà? I per què els diners no poden ser un instrument que ens ajudi a totes i tots a viure millor? A Coop57 fem intermediació financera. És a dir, recollim estalvi per tal de poder-lo canalitzar cap al finançament d’empreses i entitats, tal com fan tantes i tantes institucions financeres convencionals. Però, tot i utilitzar el mateix canal, els objectius són totalment diferents. Ens preguntem cap a on dirigim aquest canal i, per tant, ens plantegem on aniran a parar aquests diners i quines conseqüències generaran. Les decisions econòmiques neutrals o estèrils no existeixen. Totes generen conseqüències en la vertebració de quin tipus d’economia i societat tindrem, i les institucions financeres, tal vegada, són els més grans modeladors d’aquesta realitat. Per tant, el que fa el Coop57 és orientar l’estalvi recollit cap al finançament d’entitats de l’economia social i solidària. Entitats que desenvolupen una tasca transformadora i que genera valor afegit als seus membres i al seu entorn. Per tant, ens fixem que, tant en el que fan com en el com ho fan, aquestes entitats poden generar aquests impactes positius per al conjunt de la societat. Els àmbits d’actuació són el cooperativisme amb cooperatives de tot tipus (treball, consum, serveis...); iniciatives d’inserció sociolaboral; projectes dels moviments socials; sostenibilitat i medi ambient; cultura i educació; foment del treball estable i de qualitat; foment d’un aprofundiment democràtic i participatiu, i l’associacionisme de base, entre d’altres. Coop57 vol ser una eina, mai una finalitat en si mateixa. Un instrument democràtic en mans de la ciutadania i les entitats d’economia social i solidària i al servei de la transformació social.

http://www. coop57.coop/

http://www. somenergia. coop/

Nascuda el desembre del 2010, Som Energia és una novíssima cooperativa de consum sense ànim de lucre que ja aplega més de mil vuit-cents socis i sòcies. L’octubre del 2012 va començar a comercialitzar a particulars energia verda certificada procedent exclusivament de fonts renovables. Han arribat per quedar-s’hi, amb la voluntat d’aplegar milers de persones en un nou model energètic compromès, cooperatiu i alternatiu que respecti el territori i les generacions futures.

S

ENERGI M A O

:

la cooperativa de consum i producció d’energia verda Un canvi profund que serà senzill

El canvi és profund, però senzill: l’únic gest és contractar els serveis de subministrament de la cooperativa, que oferirà preus similars als existents en un mercat energètic controlat per grans multinacionals. No hi ha canvi de comptador, ni sobrecostos, ni problemes. Aparentment, a la llar, no hi haurà canviat res. Però en realitat haurà canviat ben bé tot: saber que a casa teva consumeixes energia verda certificada, consumir de manera més responsable en contractar una comercialitzadora que només vendrà energia injectada a la xarxa a partir de fonts renovables i que amb el nostre compromís anem canviant el món. De manera certificada. A vegades un sol gest ja és massa: i aquest és el cas. I més encara si tenim en compte que també s’hi podrà participar invertint en projectes de noves plantes, que tindran un retorn mínim del 3% d’interès. I més encara si valorem que Som Energia defensa la sobirania ciutadana i no vol dependre de governs que canvien o de grans empreses amb altres interessos. Independència energètica en tots els sentits.

Sobirania ciutadana i embranzida cooperativa

“Ara és el moment; els ciutadans ens hem d’organitzar per no dependre de les grans companyies o governs; individualment no podem fer gaire; plegats, sí”, manté Gijsbert Huijink per tal d’aclarir-nos que Catalunya és un lloc immillorable per a les fonts renovables: “Tenim la tramuntana, boscos que generen tones de biomassa, explotacions agràries que poden alimentar de purins les plantes de biogàs, molts dies de sol a tot el territori. Si ens unim per demanar un canvi de model energètic, tindrem la força necessària per aconseguir-ho.” I és que la nova cooperativa té com a valors propis la participació i la implicació activa dels socis, la transparència i el control democràtic, la capil·laritat econòmica que els doti de poder financer i popular, l’autonomia i la independència, la intercooperació, l’educació i la informació i l’enfocament del projecte cap a les comunitats locals per contribuir a crear una economia veritablement sostenible. També amb la voluntat d’estar en la societat en xarxa del futur, “d’intercooperar amb altres cooperatives, entitats, associacions i empreses, que és una cosa que fa tanta falta en l’actual sistema econòmic, deixant de banda els personalismes i els interessos propis de les grans empreses, cercant el benefici de tothom”.


64 | 65

AFIAR UNA

N

!

L’Institut Cartogràfic de la ReVolta neix amb la vocació d’esdevenir una institució oberta i col·laborativa, accessible a totes les persones que creuen que una altra manera de fer política és possible.

O

A

L U N YA

Cal abandonar la fràgil realitat clientelar de la nostra política actual i mostrar com són de ferms els vincles de la lliure col· laboració en el territori de les xarxes socials.

V

C A TA

Cal sondejar la nostra societat i sacsejar-la de soca-rel fins a trobar la base ferma sobre la qual tornar a construir un projecte comú.

Itziar González Virós

O

T

Volem projectar sobre el nostre imaginari col·lectiu una nova visió del territori. Una re-visió que ens permeti reforçar la volta de la nostra democràcia, fent visible a tothom quins són els autèntics agents polítics de la transformació: el territori i la ciutadania organitzada que custodia el bé comú.

GR

Totes les cartografies que s’elaborin a l’ICR permetran conèixer i fer visible el geotècnic social i la consistència de la nostra cultura política, així com fer el seguiment de la seva evolució al llarg de conflictes i lluites.

ÉS

L’ H

ORA DE

CA

R


Terra Cremada

e la d ó m i t is s e

èr

èr

o

is

g

es

o m

tió

Au t

ia

og

66 | 67

ies

d e l’

En l’anterior número de Terra cremada parlàvem de la superació de la democràcia en tant que superació de la forma de govern actual i del parany sobre el qual es basa la separació entre política, economia i vida. Avui volem centrar-nos en el que suposa fer una separació de l’economia —de com satisfem les nostres necessitats— de la resta de relacions de les quals s’alimenta el capitalisme. Una separació que afavoreix que el sistema capitalista pugui reinventar-se alhora que ens pot debilitar en la nostra lluita per acabar amb el treball i la propietat privada. Fem aquest article no amb la intenció d’emetre a manera de fascicles com superar aquestes parcialitats —perquè, si no, cauríem en el mateix que critiquem—, sinó perquè darrerament veiem com, de la mateixa manera que ja apuntàrem a la crítica de la democràcia, no tenint prou paraules, dis-

au

t

cursos ni —sobretot— pràctiques que superin l’actual manera de viure i de relacionar-nos, podem acabar ancorant-nos i reafirmant les misèries a les quals el capitalisme ens condemna. Si apuntem això és perquè ens preocupa que moltes de les dinàmiques o projectes que diuen allunyar-se del capitalisme caiguin en el miratge que podem viure sense capitalisme sense destruir-lo: podem plantejar-nos un món sense capitalisme, però el capitalisme, amb la seva essència expansiva i global, no deixa lloc perquè existeixi un a fora o un al marge d’ell. També volem deixar clar d’entrada que no volem desmerèixer cap iniciativa individual o col·lectiva d’aquelles que, com nosaltres, han de buscar-se la vida per tal de sobreviure

de la manera menys dolorosa i més apassionant possible, sinó que el que volem apuntar és que aquestes sortides no són realment sortides sinó maneres d’existir dins de la nostra misèria. No pretenem donar lliçons d’on sí i on no han d’anar a parar les nostres energies, sinó preguntar-nos per què encara no hem estat capaces de crear imaginaris i pràctiques col·lectives i individuals que ens empenyin a la creació de projectes veritablement comunitaris per tal d’abastir les nostres necessitats i desitjos sense que això sigui a costa de terceres ni que aquestes activitats siguin merament pal·liatives. Ens dirigim a aquelles que, com nosaltres, han decidit no apostar per un lloc fix on arribar, sinó per unes formes de fer que ens puguin empènyer a anar construint processos relacionals cada cop més basats en allò comunitari. Ens dirigim a aquelles que veuen que, ara per ara, estem acomodant-nos o adaptant-nos a la misèria d’haver de treballar per manca d’un horitzó revolucionari proper... o serà per això mateix que no hi ha una perspectiva de superació revolucionària? No tenemos nada que objetar ante el hecho de que algunos compañeros busquen organizar su vida como quieran y saquen el mejor partido posible de las circunstancias en las que se encuentran. Pero protestamos cuando las formas de vida, que no son ni pueden ser más que adaptaciones al sistema actual, se quieren presentar como algo anarquista o, peor aún, como medios de transformar la sociedad sin recurrir a la revolución. E. Malatesta


La lògica del mercat que (gairebé) tot ho impregna No, el capitalisme no s’aguanta només perquè hi ha uns grans magnats que dominen el món, no, ni molt menys. El capitalisme s’aguanta i es reprodueix perquè la nostra manera de relacionar-nos amb el món —i per tant també entre nosaltres— és gairebé enterament capitalista.1 Això vol dir que en la quotidianitat dels nostres gestos reproduïm unes dinàmiques que ens dificulten veure i experimentar més enllà de les relacions de dominació i la mercantilització de les relacions humanes. De vegades és tan sols que no tenim prou diners per invertir un capital base per convertir-nos en empresàries d’èxit, però hi ha petits gestos immersos en la nostra quotidianitat que demostren fins a quin punt la lògica mercantil guia les nostres decisions. Pensar que el capitalisme és quelcom extern a nosaltres és infravalorar-lo i, d’altra banda, abaixar la guàrdia a l’hora de combatre’l. La lògica del capitalisme —l’individualisme, la propietat privada, l’especulació, el domini sobre l’altre, etc.— s’insereix a dins nostre dificultant-nos que ens relacionem a partir d’allò que necessitem conjuntament i provocant la relació amb l’altra a partir d’allò que l’altra ens pot oferir. Val a dir que això no significa que l’hegemonia del capital sigui total —no serem nosaltres qui en plantejarem la perfecció com a sistema—. La tendència a allò comunitari, consubstancial a l’ésser humà, sempre reapareix en les escletxes d’aquesta societat; totes hem vist i gaudit algun cop de la solidaritat entre iguals, de funcionar sense lleis, de donar sense esperar res a canvi, etc. És el moviment real que anul·la i intenta superar l’estat de coses actual.

El miratge de les alternatives Banca ètica, cooperatives, mercats d’intercanvi, noms que sonen i ressonen encara més en les nostres assemblees de barri arran de l’ocupació de les places arreu de l’Estat —l’anomenat moviment del 15-M— quan algunes plantegen possibles sortides del capitalisme. El miratge de les alternatives ens pot fer desviar del tema

de fons, enfangar-nos en el pantanós món d’escollir el producte que més ens escaigui, la manera en què més ens agradi ser explotades, l’ètica que més ens convingui sempre que participem en l’especulació i la usura, la salsa amb la qual decidim ser cuinades sempre que no se’ns ocorri d’atacar la propietat privada ni els privilegis d’aquelles que ens dominen perquè... on preferiríem deixar els nostres diners? On preferiríem treballar? Si no ens fem les preguntes adequades, podem mossegar l’esquer i oblidar-nos que del que aquí es tracta és de seguir lluitant contra els diners, contra el treball i contra tota opressió.

Con sumo consumo

els nostres diners siguin utilitzats per especular amb consums macrobiòtics en comptes de la indústria nuclear poc importa a la banca mentre tant els uns com els altres aportin beneficis a aquestes empreses financeres —només ens cal mirar el cas de Triodos Bank i O’Belen—.2 ¿I ara som capaces d’imaginar dipositar els nostres diners en algun lloc segur sense haver de passar per un banc? Sí, sabem que el millor de tot seria poder prescindir dels diners i l’intercanvi en la satisfacció de les nostres necessitats, però la majoria de gent segueix cobrant a final de mes, posant els seus diners i domiciliant els seus rebuts a un compte corrent i cobrant els seus salaris, prestacions o ajudes a través d’un banc o un altre. Pensar que la majoria de nosaltres guarda els seus diners a sota d’una rajola ens sembla massa il·lús, tot i així seria interessant que als nostres barris i espais féssim veure a les nostres companyes que tot i que d’entrada no sembla gaire segur deixar els diners en metàl·lic a casa, el fet de deixar-los al banc no dóna gaires més garanties —per no dir moltes menys—. Si fem un balanç de totes les problemàtiques, contradiccions i maldecaps associats a haver de deixar els diners dins d’un banc podem concloure fàcilment que el millor és allunyar els diners de l’especulació bancària. Els bancs treballen amb més o menys el 10% dels diners que diuen tenir, tota la resta és diner

El capitalisme, en la seva lògica d’expansió mercantil, ofereix mercats i productes per a totes aquelles que estan disposades a comprar-los. La indústria ètica, ecològica, bio, amb respecte pel medi ambient, etc., són el resultat de l’expansió lògica del capital. Si apareix aquest mercat és perquè pot generar-se més capital. Si aquest mercat triomfa és perquè hi ha gent que s’hi gasta els diners. No és que apostem per fer-li cap boicot especial a aquesta mena de productes, però és evident que l’aposta per un consum d’aquest tipus no produeix cap canvi significatiu en les relacions socials actuals. I aquí radica el problema, quanta gent realment creu que comprar tal o tal altre producte en aquesta o aquella botiga és un front més de l’anticapitalisme? O pitjor encara, creu que és el camí per a la transformació social? Po1 El patriarcat i el capitalisme van de la mà i, per dem escollir menjar més sa o que no tant, un anticapitalisme que plantegi superar-lo només s’enriqueixin les quatre marques de en el seu vessant econòmic —o en qualsevol altre sempre, però no podem oblidar que vessant parcial— no és un anticapitalisme complet. També succeeix amb el racisme, l’homofòbia, etc. El sota el capitalisme el consum sem- capitalisme s’ha nodrit de totes aquestes dominacions pre és reproducció del capital. per tal de poder-se exercir, i no hauria pogut arribar

Banques ètiques o estètiques? Com podria una banca arribar a ser ètica, o més ben dit, a quina ètica respon una banca ètica sinó a la de la banca? A quina lògica sinó a la de l’especulació respon una banca amb aquestes característiques? Que

fins aquí sense. 2 Us remetem a la pàgina d’unes companyes de Madrid que treballen en contra dels centres de menors, anomenats eufemísticament Centres de Protecció a la Infància: http://www.centrosdemenores. com/?Campana-de-boicot-a-Triodos-Bank. Potser no parlaríem tant d’aquests tipus de banques si no fos perquè han augmentat la seva clientela de manera exponencial arran del fenomen de les ocupacions de places arreu de l’Estat.


La falsa comunitat de la mercaderia

fictici. No cal que ens n’anem al cas del corralito de l’Argentina per demostrar-nos que segur que és esperar que els diners que dipositem tranquil·lament en un banc ens seran retornats quan nosaltres vulguem: els casos cada cop succeeixen més a prop nostre, al poble de l’Aldea a Tarragona va succeir el desembre passat. També és important tenir en compte les sancions administratives i penes-multa, ja que, cada cop més, la repressió de baixa intensitat intenta ofegar-nos econòmicament, i és per això que la insolvència es presenta com una de les eines més efectives en un primer moment. Moltes de nosaltres ja hem comprovat que no tenir els diners al banc no és només una qüestió d’ètica sinó de seguretat.3 Llavors, què fem amb els nostres diners? Bé, la majoria de nosaltres no tindrem gaires problemes per amagar els quatre estalvis sota qualsevol rajola de casa nostra. Però si el que ens preocupa és d’on treure els diners per a projectes més grans potser ens caldria pensar senzillament que només podrem tirar endavant projectes a partir dels diners que realment podem aconseguir. Ja sigui a partir d’exposar-ho davant dels nostres col·lectius i demanar suport econòmic a la resta de persones o assumint que no podem tirar endavant el nostre projecte si no volem passar pel crèdit i el que això comporta.

El poder del dinero es el de fabricar un vínculo entre los que carecen de vínculos, el de vincular a los extranjeros en tanto que extranjeros y, de ese modo, poniendo cualquier cosa en equivalencia, poner todo en circulación. La capacidad del dinero de vincularlo todo se compensa por la superficialidad de este vínculo en el que la mentira es la regla. Comité Invisible, La insurrección que viene

Moltes podrien parlar d’altres economies, i de fet ho fan, remetent a economies solidàries o mercats d’intercanvi, a bancs de temps i mercats de favors, però això tan sols estén els tentacles de la lògica mercantil i la seva base: l’intercanvi de propietats privades. Per a moltes de les nostres companyes sembla que el fonament del capitalisme siguin els diners, però no és així. L’intercanvi és el fonament sobre el qual se sustenta el mercat i es basa a crear una relació no entre les persones sinó entre aquestes i les coses: què posseeixes?, què m’ofereixes?, què vols?, en comptes de què necessites?, o que et puc oferir? Enfront de l’intercanvi nosaltres apostem per la reciprocitat. Mentre l’intercanvi es dóna entre persones aïllades que es relacionen a partir d’allò que tenen —tant tens, tant vals— la reciprocitat es dóna en la relació entre qui té alguna cosa en comú. La reciprocitat permet teixir quelcom col·lectiu, ja que quan dónes ho fas de forma incondicional, sense esperar res a canvi i, en alguns casos, sense saber qui ho rebrà; tan sols sabent que és membre d’una comunitat que aposta per aquest tipus de relacions. Senzillament apuntem que si hi ha mercat pot existir un vincle, però no necessàriament comunitat, més aviat en dificulta l’existència.

L’explotació autogestionada: treballadores autònomes i cooperatives Según los requerimientos del mercado, la mano de obra es empleada o arrojada de nuevo a la calle. Dicho de otra manera, se utilizan todos los métodos que le permiten a la empresa hacer frente a sus competidoras en el mercado. Los obreros que forman una cooperativa de producción se ven así con la necesidad de gobernarse con el máximo absolutismo. Se ven obligados a asumir ellos mismos el rol del empresario capitalista, contradicción responsable del fracaso de las cooperativas de producción, que se convierten en empresas puramente capitalistas o, si siguen predominando los intereses obreros, terminan por disolverse. Rosa Luxemburg, Reforma o Revolución

Muntar una empresa i esperar que sigui rendible passa per inscriure’s dins la lògica de la competitivitat. Tant si ho fas tu sola com si ho fas amb quatre amigues, és a dir, tant si et fas autònoma com si muntes una cooperativa. Si una empresa no és competitiva mor. L’engany que ens van fer creure en l’època de la reconstrucció capitalista després de la Segona Guerra Mundial —als anys cinquanta a Europa i a l’Estat espanyol d’ençà de la Transició democràtica— és que, de la nit al dia, podíem deixar de ser treballadores per passar a ser empresàries pel sol fet de lliurar-nos de l’explotació d’un patró, sense adonar-nos que hi ha una altra explotació a la qual estem subjectes, que és l’explotació del mercat, de la competència. El capitalisme —per culpa de les pressions de les fortes lluites obreres dels seixanta i setanta— cedí l’oportunitat a

3 Respecte a això, bo i sabent que és un tema força complicat i on cadascuna de nosaltres tindrà les seves pròpies particularitats, remetem al treball de recerca dut a terme per les companyes d’insubmissió a les penes multa.

68 | 6 9


unes quantes treballadores de provar a fer el salt de classe, sempre que demostressin que podien oferir beneficis a l’empresa i competitivitat al mercat a base d’explotar-se a elles mateixes, a terceres persones o a les consumidores. En aquest recorregut moltes han estat les que s’han cregut aquesta mentida reforçada per alguns exemples que han ajudat a alimentar aquesta ficció.4 Però el fet és que la majoria de les que van apostar per crear la seva pròpia empresa ho van fer a canvi de vendre no només la seva força física sinó també la seva salut mental, així com la de les seves companyes de feina i la de les que tenien més a prop. La lògica empresarial s’insereix dins de la mentalitat de la treballadora autònoma arribant, en la majoria de casos, a contractar personal quan hi ha prou beneficis i despatxar-lo quan ja no cal o quan els seus serveis no ofereixen beneficis justificant les seves misèries a partir de recordar tot el que han hagut de lluitar per aixecar l’empresa —no diem que en molts casos això no sigui veritat—. El que succeeix, com en qualsevol altra empresa, és que se socialitzen les pèrdues i es privatitzen els guanys. Si no acceptem ser explotadores i no tenir miraments, senzillament, la nostra empresa no tirarà endavant; entre altres coses perquè no podrà ser competitiva. ——

El proletariat sense enemics

A quantes persones coneixem a les quals van enganyar als anys vuitanta fent-los creure que si muntaven la seva pròpia empresa deixarien de ser explotades per un cap. A partir d’ara el meu cap seré jo!, i no podien tenir més raó. El fet que moltes persones decidissin fer-se autònomes provocà una aparent absència d’enemigues. La treballadora autònoma només pot acusar dels seus mals un ens abstracte com és el mercat en comptes de la treballadora clàssica que podia responsabilitzar dels seus mals eco-

nòmics aquella que la contractava i l’explotava. En aquesta absència de responsabilitat externa, l’autònoma —és a dir, traient el benefici enganyant-les i només pot autoresponsabilitzar-se supravalorant el producte—, o de l’augment i lluitar per fer-se més desitjable de la producció —explotant-se més a partir per al mercat, és a dir, fer-se més de l’augment de l’activitat, enverinant el medi, competitiva. Voilà!... el miracle del etc. capitalisme, aconseguir que siguin De la mateixa manera, i per no menysprear la els seus propis súbdits els que deci- valuosa activitat desenvolupada per moltes deixin explotar-se. de les nostres companyes en l’elaboració de El treball autònom ha estat una eina projectes cooperatius, volem assenyalar que indispensable per al desenvolupasabem que molts d’aquests projectes funciment del capitalisme a les nostres onen; i funcionen bé. Però ho fan gràcies a societats durant els darrers temps. l’aposta col·lectiva perquè puguin tirar enHa possibilitat a les grans empreses davant; ja sigui en el format de biblioteques, un gran ventall de mà d’obra cent casals, distribuïdores... El que diem aquí —i per cent disponible a la vegada que potser de manera massa reiterativa— és ha fet que aquesta es responsabique si, a més d’oferir-nos un servei, aquests litzés de tots els costos de gestió, projectes pretenen poder donar de menjar a organització i seguretat social. La les que el tiren endavant tard o d’hora hauran flexibilitat que ofereix una treballade fer-los rendibles, i llavors, els esclataran dora autònoma s’adapta perfectaa les mans.5 Ara per ara moltes cooperatives ment a les necessitats del mercat tiren endavant gràcies al suport incondicional de mà d’obra. —nascut des d’una posició ètica— de moltes El que han anomenat externalitzaconsumidores. Moltes es poden permetre el ció de funcions de les grans emluxe de comprar productes biològics, lliures preses en el procés de producció, de transgènics o que paguin un sou més dedistribució i/o venda del producte o cent a les seves treballadores tot i adonar-se servei no ha significat res més que que això provoca un increment del preu del una disminució del cost per part producte. El cas és que nosaltres no podem de la gran empresa. El mercat procompetir amb una empresa que exploti les voca que aquestes treballadores treballadores a Indonèsia pagant uns sous autònomes que podrien haver estat vint vegades inferiors als d’aquí. Si volem antigues companyes de feina es que la nostra cooperativa funcioni d’acord converteixin en competidores que amb els nostres valors —i això podria ser per es barallen per obtenir el contracte exemple no autoexplotant-nos més del que amb la gran empresa. Òbviament ho farien en una altra empresa qualsevol— aquesta rivalitat significa oferir el haurem de jugar amb la bona voluntat de la màxim servei al mínim cost, és a dir, gent que decideixi comprar-nos a nosaltres l’augment del benefici per al capipel doble del preu d’aquest mateix producte al talista. mercat..., i això és, des del punt de vista merAmb les cooperatives succeeix cantil, insostenible a llarg termini. Si muntem, tres quarts del mateix. La lògica del per exemple, una cooperativa-llibreria amb mercat impregna qualsevol emprematerial polític la cosa pot funcionar. Ara bé, sa que pretengui estar-hi dins i ser si n’apareix una a cada barri, o bé les clientes competent —i si no pretén ser competent i, per tant, ser com4 Un dels casos més coneguts és el d’Amancio Ortega, petitiva no podrà sobreviure—; màxim accionista d’Inditex (Zara, Massimo Dutti, Pull & Bear, Bershka, etc.). És l’exemple perfecte de mobilitat social: de haurà de decidir d’on treu la treballar amb 14 anys en una botiga de roba a ser la cinquena seva capacitat per ser compepersona més rica del món, segons la revista Forbes. El que titiva i beneficiosa alhora: de amaguen aquestes fugides de l’origen de classe és que per molt que hi hagi certes persones que puguin passar d’una les seves treballadores —en classe a l’altra les condicions que garanteixen aquests aquest cas, serien les mateitipus de relacions sempre faran que hi hagi dues classes xes cooperativistes les que es diferenciades. rebaixarien el sou, autoexplo5 Booom!!! tant-se—, de les seves clientes


es reparteixen i enfonsen la viabilitat de cadascuna, o bé es mantenen fidels a una o dues provocant la impossibilitat de la resta de projectes. Sigui com sigui, els criteris del mercat resulten incompatibles amb la posició ètica de la consumidora d’aquestes cooperatives. Que quedi clar que valorem l’esforç i dedicació de la gent que aposta per sacrificar-se en una cooperativa per tal que uns llibres —un contingut— o una bona alimentació —ecològica— puguin estar a l’abast de la gent. Potser sense aquest esforç seria més difícil la difusió de la crítica radical o el manteniment d’un saber agrícola menys agressiu amb el medi ambient, però la pregunta és: fins a on estem disposades a arribar per mantenir la viabilitat econòmica dels projectes?

—— La identificació amb l’empresa

El cooperativisme podria ser un paradigma sobre el qual es referma el toyotisme.6 En molts processos cooperatius el que s’aconsegueix és que, gràcies a la solidaritat entre les treballadores, la feina —que d’altra manera no es podria aconseguir— acabi efectuant-se. En la majoria de les feines actuals la governabilitat de l’empresa tendeix a la cessió de responsabilitats cap a les treballadores, i això provoca un sentiment de participació en el projecte de l’empresària. Al cap i a la fi, del que es tracta és d’un procés paral·lel al que utilitza la gestió democràtica ciutadanista. Gràcies a la col·laboració amb el projecte empresarial —també vàlid per a l’empresa Barcelona— s’eviten vagues i exigències de millores salarials així com s’arriba a justificar l’empitjorament de condicions laborals per salvaguardar el projecte. Les cooperatives o el treball autònom, en tot cas, ajuden a desconflictivitzar el projecte expansiu de la gran empresa capitalista. Allò que d’una altra manera no assumiríem, sent nosaltres mateixes la nostra pròpia empresa, ho acabem assumint.

70 | 71

——

La mitificació de la recuperació de fàbriques, el fantasma de l’«argentinitis»

les necessitats, llavors és l’autogestió que defensem. Per contra, si es tracta de tornar a la feina, produir el mateix i vendre les mercaderies però sense la direcció del patró, llavors és autoexplotació. Evidentment, la realitat no és blanca o negra, i com la lluita de classes beu de les contradiccions que dóna aquesta realitat, «l’autogestió» en abstracte tampoc la podem refusar. Malgrat que l’autogestió no és l’alternativa al capitalisme, sí que ens pot ajudar a fer passos per superar-lo, ja que la lluita per la gestió col·lectiva de les productores pot fer-nos veure la coincidència d’interessos com a explotades, pot ajudar-nos a trencar amb l’aïllament i l’individualisme del «campi qui pugui» i, el que és més important, el fet de passar per l’autogestió del nostre espai d’explotació pot permetre adonar-nos que això no soluciona l’explotació en si. No cal passar individualment per aquest procés per adonar-nos d’aquest parany contrarevolucionari, però segurament a un nivell col·lectiu alguna gent apostarà per la fórmula autogestionària abans no s’adoni que la satisfacció de les necessitats de tota la societat no passa per canviar les formes, de qui gestiona què, sinó d’un canvi profund de la totalitat de les relacions socials. Si aquest debat ens sembla massa abstracte fixem-nos en el que ens pot succeir si ens deixem enlluernar per la paraula autogestió. L’ estiu de l’any passat a algunes ens va sorprendre l’anunci del tancament de l’Hospital Dos de Maig. El primer dia de mobilitzacions érem unes quantes les que se’ns va fer la boca aigua quan vam escoltar, en boca d’algunes treballadores, parlar de l’autogestió de l’hospital. Però, què significava realment l’autogestió

Quantes de nosaltres hem sentit fer apologia de l’autogestió obrera a partir de l’experiència de les recuperacions de fàbriques a l’Argentina (Zanón, per exemple), als setanta i vuitanta a l’Estat espanyol (Numax, per exemple7) o al període de descolonització —relativa— d’Algèria? Les fàbriques recuperades són fàbriques que han estat deixades per les capitalistes justament perquè no els eren rendibles. L’experiència de l’Argentina ens demostra que aquestes fàbriques han pogut tornar a ser rendibles per al mercat a partir de tornar-se competitives al preu d’autoexplotar-se i funcionar dins la mateixa lògica empresarial que abans. Que apuntem contra la mitificació de les recuperacions del lloc de treball no vol dir que menyspreem el que suposen: la gent pot mantenir un treball per poder sobreviure, es dóna un procés col·lectiu que pot fer emergir quelcom de comú i si hi ha beneficis se socialitzen. En aquests casos podem veure que malgrat que hi ha certa lluita darrere d’aquestes recuperacions, si la direcció de l’empresa ha marxat no ha sigut per la pressió de les treballadores sinó per altres motius —recessió econòmica, delictes econòmics, etc.—. Per tant, l’empresa sota control de les treballadores en realitat vol dir que les treballadores estan sota el control de l’empresa, és a dir, que la lògica de la competència continuarà condicionant la producció, independentment de qui la gestioni. Si l’autogestió ha de fer que les nostres condicions materials millorin, llavors apostem per aquest procés. Si no, només es queda al 6 El toyotisme ha estat un sistema de producció camp de la crítica a com s’hauria fabril que desplaçà el taylorisme i el fordisme en de gestionar el capital, i per tant a la producció en cadena i introduí i afavorí, entre argumentar que podria existir un d’altres coses, la identificació de les treballadores capitalisme igualitari si es gestionés amb els interessos de la empresa. 7 Recomanem aquí els documentals de Joaquim correctament. És a dir, si l’expropiació al capitalista es fa per redirigir Jordà, de l’Escola de Barcelona, Numax presenta i 20 años no es nada, sobre el procés de recuperació la producció cap a la satisfacció de d’una fàbrica als anys vuitanta per part de les seves pròpies treballadores.


d’un hospital? Només té tres maneres de finançar-se: per part de l’Estat, de forma privada a partir dels seus socis/clients, o a partir dels impostos amb una gestió del capital per part d’un grup privat. Si ens hi fixem detingudament —i finalment sembla que és el que està passant— el que es dóna quan es parla d’autogestió per part de les treballadores és un procés de privatització en què, com ja hem assenyalat al llarg del text, una empresa que no és rendible amb un format clàssic passa a ser-ho en el format d’una cooperativa de treballadores. L’Estat d’aquesta manera mata dos pardals d’un tret: d’una banda, evita el conflicte laboral a l’hora de retallar pressupostos, desplaçant-lo cap a la mobilització de les treballadores en la salvaguarda dels seus llocs de treball, i de l’altra, aconsegueix que el servei que anteriorment estava oferint segueixi donant-se i s’eviti així el malestar de les usuàries. Temps al temps, però si no ja ho veurem, el copagament serà introduït en aquest tipus d’assajos i no serà de la mà de l’Institut Català de la Salut, sinó per part de les treballadores de l’hospital apel·lant a la solidaritat amb un servei pretesament indispensable.

El maleït costum de dir les coses pel seu nom8 Som treballadores, tant si ens agrada com si no. No és una qüestió ètica, moral o política o perquè ens vulguem entestar a conservar paraules que algunes ja han abandonat. Som treballadores per una qüestió objectiva: en el món capitalista estem condemnades a haver de passar pel circuit del treball per poder sobreviure. Som desheretades i el fet de tenir un cotxe —o en alguns casos un pis de propietat— no ens deslliura d’aquesta xacra. Tant si estem buscant feina com si fem el que sigui per evitar-la, tant si basem la nostra economia en l’expropiació com demanant almoina a les nostres mares o a l’Estat en la forma de subvencions o beques, la nostra condició és la d’explotades. I només la destrucció del treball i de les relacions que se’n deriven podria situar-nos en un nou context. Si diem això no és perquè ens agradi el victimisme o perquè no vulguem veure que tot i així hi ha altres persones que poden arribar a patir molt més que nosaltres

les relacions de producció i reproducció capitalistes. Si ho diem és perquè si en algun moment ho oblidem podem arribar a caure en la il·lusió tan estesa que és possible fer un salt en la nostra condició proletària per esdevenir persones que es deslliurin de les relacions capitalistes sense haver de passar per una guerra oberta contra el capital, ja sigui muntant la nostra pròpia empresa o treballant per a nosaltres mateixes. I això és mentida. Amb això no pretenem caure en l’absurditat obrerista de mitificació del subjecte fabril, res més lluny. Que siguem treballadores no vol dir que només siguem treballadores ni, encara menys, que vulguem seguir sent treballadores! El que volem dir és que, tot i que estem travessades per diverses dominacions, la societat de classes segueix més ferma que mai.

Si vis pacem para bellum

sió reformista s’organitzarà per tal d’aconseguir certs canvis institucionals i legislatius que reparteixin d’una manera equitativa la riquesa que la gran majoria produïm. La versió revolucionària voldrà fer fora la minoria parasitària i que organitzem, a partir d’aquí, l’economia d’una forma col·lectiva i igualitària. Ambdues visions creuen que el canvi passa pel qui decideix i pel com es gestiona l’economia. Ambdues visions estan equivocades. El capitalisme no és un petit grup de gent molt rica, aquest grup existeix i són els que més privilegis tenen en aquesta forma de funcionar, però només són una part del problema. El capitalisme tampoc és només una forma d’organitzar l’economia tot i que els seus pilars sorgeixin de com, què i qui produeix en aquesta societat. La forma que pren aquest sistema avui dia ha sortit de l’estret marc del món laboral i s’ha estès a la resta d’aspectes socials que fins llavors havien tingut cert marge de llibertat. Ara la generació de capital no es limita a la producció sinó que intenta créixer ininterrompudament a partir de la mercantilització dels recursos bàsics —aigua, terres conreables, etc.—; de l’explotació de la Terra, les plantes i la resta d’animals, i de tot el que produeixi vincle social —comunicació, afectes, coneixements, etc. Per tot això, veiem que el capitalisme és una relació social que travessa tots els aspectes que ens afecten com a éssers humans i que falsament s’intenten presentar com a compartiments estancs: economia, política, cultura, etc. Si no ens hi enfrontem en totes les seves formes, el capitalisme tornarà a desenvolupar-se. Si no veiem que no és només una relació que s’estableix entre les classes poderoses

En una època de derrota com aquesta, amb pràcticament cap referent polític integral, en què fem un text de crítica als intents d’alternativa de moltes persones pot ser desil·lusionant. No és qüestió de tirar merda sobre les coses que fan les altres, ho sabem, però tampoc podem mirar cap a una altra banda quan amb intencions emancipadores es poden estar construint obstacles per a la lluita anticapitalista. Que quedi clar, llavors, que no critiquem les que —igual que nosaltres— tenen activitats contradictòries sinó que critiquem el fet que ens intentin convèncer que és possible superar el capitalisme i alhora evitar l’enfrontament amb les que el defensen. Que tothom intenti el que calgui, el que pensi convenient, que no parin les nostres ments de crear i construir, però que ningú intenti convèncer la resta que la lluita passa per algun lloc diferent del d’acabar amb el capitalisme, és a dir, destruir les relacions que el suporten així com les que el reprodueixen. I això, vulguem o no, implica conflicte, confrontació, violència. Potser si als nostres entorns se sen- 8 Recomanem els articles apareguts tant a ten aquestes idees és perquè encara Cuadernos de negación com a Ruptura sobre classes socials. Podreu trobar els articles als hi ha qui creu que el capitalisme és següents enllaços: http://gruporuptura.wordpress. només un sistema econòmic injust com/2010/04/02/las-clases-en-la-sociedadque beneficia unes poques persones capitalista i també http://cuadernosdenegacion. en perjudici de la resta. La seva ver- blogspot.com/2009/09/nro-2-clases-sociales-o-lamaldita.html.


i la resta, sinó que també el reproduïm entre nosaltres, horitzontalment, el capitalisme tornarà a sorgir un cop haguem fet fora les capitalistes del poder. Llavors veiem que si pel que lluitem és per una forma de viure en societat que no estigui basada en l’explotació ni l’opressió, això condiciona inevitablement qui i com es gestionaria cada aspecte d’aquesta societat. No caldrien institucions especialitzades ni especialistes per encarregar-se de l’economia o la política, entre d’altres, ja que formen part d’un tot que és la vida i com un tot les hem de tractar. Els malabarismes teòrics que fan projectes com la Cooperativa Integral Catalana o Democràcia Inclusiva no resolen la contradicció entre problema genèric i solucions parcials que aquí estem criticant. Malgrat que parlin als seus textos de la necessitat d’una resposta integral, només l’estan materialitzant amb una suma de parcialitats. No entrarem aquí a analitzar detingudament aquests dos projectes; el que volem remarcar és l’aspecte que es relaciona amb el que estem parlant: per molt que hem buscat en els seus escrits no hem trobat res sobre l’inevitable conflicte amb les que defensen el capitalisme que abans exposàvem, i això és preocupant. Potser no en parlen perquè creuen que mentre estiguem en un procés creatiu, de generació de contrapoder, l’Estat no ens reprimirà. En aquest cas, aquests projectes s’ensorraran quan sorpreses i incrèdules els vinguin les hòsties legals i il·legals pertot arreu. Potser no parlen de la possible repressió, de la necessària preparació per al conflicte perquè estratègicament no ho volen dir. Potser pensen que no és qüestió d’espantar amb paranoiques idees sobre una futura repressió la gent que es pot apropar; potser si mirem al nostre voltant veurem que la repressió sempre està on hi ha lluita; potser si no intentem enganyar la gent quan els problemes arribin al nostre projecte estarem preparades per fer-los front.

Quan intentem buscar maneres que no es basin en els pressupòsits capitalistes o, fins i tot, que intentin ser-hi contràries hem de tenir en compte que el capitalisme és totalitari, no existeix un «a fora» i això implica que els que el defensen intentaran impedir tot el que el posi en perill. Per tant, la històrica discussió del moviment revolucionari entre procés constructiu/destructiu no pot decantar-se en cap d’aquests suposats contraris. Qualsevol intent de crear una societat paral·lela a l’actual es trobarà, primer de tot, amb la inèrcia de funcionar amb valors explotadors i opressius encara que sigui inconscientment i, més tard, amb l’oposició frontal de les defensores de l’statu quo. Qualsevol intent de destruir l’existent si no té les infraestructures bàsiques per a aquest combat i les mínimes per sobreviure-hi socialment està abocat al fracàs. La necessària relació dialèctica entre construir i destruir ha d’estar inscrita en la nostra praxi revolucionària si realment volem acabar amb tota dominació. Construïm preparant-nos per a l’enfrontament; ens enfrontem per obrir escletxes per a la construcció. Encara que sembli una obvietat: no es pot viure sense capitalisme fins que no acabem amb ell. ::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Autoproducció, mites i realitats Ens trobem davant un mur bastant opac quan intentem pensar en unes formes d’abastir-nos que surtin de les lògiques capitalistes. Moltes vegades se’ns presenta la gratuïtat sota diverses formes com una possible solució: botigues gratis, reciclatge... Si bé això és possible ara en aquesta societat d’opulència, no deixen de ser les despulles, les restes d’aquesta mateixa opulència. És un model difícil de promoure com a sortida del capitalisme en tant que s’aguanta sobre la societat de consum que genera. En el

moment en què s’acabi aquesta societat, quantes de nosaltres ens barallarem per poder reciclar? És aquí que unes quantes ens plantegem els projectes al camp com una manera d’abastir-nos mitjançant l’autoproducció, és a dir, intentant no haver de recórrer al mercat ni a la moneda com a possible camí cap a la recuperació de formes de vida arrelades en l’entorn, en els sabers més antics. Però no ens podem enganyar, aquesta via requereix molts esforços, temps i inversió. És un plantejament a llarg termini que requereix molta paciència per aconseguir alguna cosa, començant per la recuperació de sabers lligats a la terra i la familiarització amb un medi sovint desconegut. Si d’entrada ens sembla un camí coherent, ens trobem molt aviat amb noves contradiccions. Primer amb el fet que per aconseguir una autoproducció plena necessitem una dedicació a temps complet per part de les integrants del projecte, un fet que quasi no deixa temps per seguir lluitant. Això s’entén perquè els cicles de creixement de les plantes no s’adapten als moments àlgids de les revoltes o moments d’agitació intensa. Potser les nostres tomaqueres eren indignades, però no haurien entès que ens n’anéssim totes a acampar a la plaça Catalunya el maig passat. Els ritmes difereixen molt, tant com les obligacions. I no parlem aquí de qui té animals. No podem pensar que al cap de dos anys serem autosuficients i això implica que no es pot plantejar com una alternativa a curt termini. Moltes de nosaltres només hem viscut a la ciutat, i entendre el camp necessita temps. Pensar els horts, les rotacions o les necessitats de cada planta demana interès i un aprenentatge precís —per sort existeixen molts llibres, manuals i gent etc. per ajudar les neòfites—. Entre errors de principiants, i la dependència vers les diferents estacions o moments de cada planta, mai acaben de sortir les coses com volíem. També aquests projectes necessiten una mínima inversió en material, màquines agrícoles, eines que ens facilitaran la feina. És a dir, temps, esforços, treballs i alguns diners davant la gratuïtat de la ciutat. Però la recompensa, el fet de gaudir de la nostra pròpia collita, és un plaer que no té límits.


72 | 7 3 Tot i aquests punts negres, de projectes al camp que funcionin bé n’hi ha molts. Nosaltres veiem important mantenir lligams entre els projectes del camp i els de la ciutat, ja que la barrera social que els separa s’ha fet inexistent. La metròpoli estén els seus tentacles des del nucli cap a les seves extremitats; el projecte expansionista de la ciutat converteix el territori en un teixit de comunicacions que uneixen el nucli amb la resta del territori. Així que intentar dicotomitzar la lluita entre anarnos-en al camp o quedar-nos a la ciutat és estúpid, ja que qualsevol projecte que esperi estar al marge o als afores de la ciutat tindrà un problema quan el projecte expansionista toqui la porta de casa seva —MAT, AVE, Eurovegas, etc. De la mateixa manera, quedar-se a la ciutat i esperar basar la revolució en un vessant purament destructiu condemna els subjectes que hi viuen a rapinyar de les despulles i del saqueig de supermercats amb aliments que vénen de l’extraradi. La relació entre el nucli i les extremitats es fa indispensable per tal de poder tenir un projecte revolucionari que integri realment en una mateixa lluita la destrucció del món que ens precedeix i la construcció del món on volem viure. ::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Cooperativa Integral Catalana: deixeu de vendre’ns la moto! Com ja hem dit, no volem desmerèixer cap iniciativa per a la consecució de l’emancipació humana. Cada col·lectivitat o unitat econòmica —ja sigui una indivídua, una família, un col· lectiu, etc.— mira de trobar els mecanismes per cobrir les seves necessitats i satisfer llurs desitjos. El problema s’esdevé en el moment en què una d’aquestes unitats promociona la seva particular forma de fer amb un caràcter o una pretensió universalista. Arribant a proposar el seu model com a superació del capitalisme en el capitalisme, venent-nos la moto que és possible acabar amb el capitalisme sense combatre’l. Quan això succeeix, massa cops se’ns ven la proposta a partir de mistificar-la, això és, lloant els aspectes positius i amagant els que poden posar en qüestió el projecte. Se’ns amaguen —o amaguem— les contradiccions i els dubtes que apareixen en la posada en pràctica d’un projecte ideal i seguim idealitzant-lo quan l’expliquem a les altres en comptes de mostrar els dubtes que ens van sorgint pel camí.

Fer la nostra pròpia moneda no acaba amb el problema de l’alienació, ja que igualment existeix la mediació entre el producte de la nostra activitat individual i el que necessitem entre membres d’una mateixa comunitat com a relació entre estranyes. Repetim que pel fet que encara no hem acabat amb la moneda encunyada per l’Estat, podria semblar inútil —o si més no agosarat— criticar la proposta concreta d’un col·lectiu particular. El que critiquem aquí és que això es proposi com a solució al capitalisme quan tan sols és un capitalisme controlat —en petita mesura— per les pròpies membres: és a dir, un projecte de socialdemocràcia radical. Llavors no és el nostre projecte; no té més, tampoc té menys. ::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Per la cooperació, contra el cooperativisme El cooperativisme no és la superació de l’economia, no és no capitalista, és tan sols una de les opcions més d’acord amb la nostra manera de fer en tant que estem forçades a treballar per poder sobreviure. El que volem puntualitzar aquí és que aquests projectes empresarials tenen certes limitacions i cal que les assenyalem per tal de no mitificar-los. Evidentment, per construir una alternativa real és necessària la cooperació entre les excloses, però per a aquesta tasca no cal muntar una cooperativa. Les assemblees de treballadores, les caixes de resistència o les xarxes de suport mutu, per dir-ne només unes quantes, són altres maneres d’organització entre iguals que no passen necessàriament per la gestió empresarial del món laboral. Confondre l’eina —cooperació— amb la institució —cooperativisme— és començar a perdre el potencial transformador de les nostres formes de fer. De la mateixa manera que no hi ha —per sort— qui proposi reprendre les associacions de veïnes com a refermament de l’autoorganització que s’està donant als barris,

pretendre crear un pol anticapitalista al món laboral a partir d’una certa forma de gestió empresarial és no només ingenu sinó també insultant. Les cooperatives poden ser considerades anticapitalistes si les persones que les formen fan una aposta conscient per unes relacions comunistes, i això implica sortir del marc laboral i implicar-se en el conflicte que s’estén per tot allò social. Formalment, una cooperativa és la forma d’inscriure’s en el registre mercantil que ens dóna més possibilitats de decidir com i amb qui treballar. Perquè sigui, a més, una eina alliberadora necessitem que entri a formar part de les infraestructures en les quals es poden recolzar les lluites, desviant coneixements i recursos materials i estant disposada a tancar quan les contradiccions capitalistes l’empenyin a explotar altres companyes o a mercantilitzar les nostres idees i pràctiques. Aquestes són les cooperatives que ens fan falta!


Xavier Artigas Fotografia: http://fotomovimiento.org


Pau:

RODRIGO:

Vaig dir-me: “Prou. Et cal un nom en clau i un nou feu i sol i en pau muntar un niu. A fora res commou. I es reclou qui escriu”. La màscara és el preu, el valor el què sentiu. Sèiem al sofà. Amb vi. Així em sincerava amb el verí de cada frase funesta, i vas dir, clar, ara entenc l’insomni i la casta. Matxacant-me cada cica i cada rastre. Deies: “si t’encanta rebolcar-te en la merda demana tanda”. A sant de quina llei flota la merda a la memòria i on és la línia divisòria, que deixa bons records aquí i malsons a l’altra banda. I et vaig fer cas. I torno a creure en el què faig, ja. El pus a l’ànima segueix sagnant a raig. Jo segueixo roig, càndid il·luminat, humanista convençut i begut sense equipatge. Manipular és que et sentis lliure de passar per l’aro. Tot és usar-ho i llançar-ho. Tot és efímer, nen. El què Allen Zimmerman va escriure van domesticar-ho com a un pijo adolescent plorant per jacko a neverland. Segueixo amb Pharoahe monch i Mos Def, bro. Segueixo esperant la meva maga al Pont Neuf però amb xàndal i amb la xupa de cuir cutre. Avorrint el fals glamour dels pijos citant a Sartre. Segueixo amb Marx, kohan, Lukacs i Gramsci. Segueixo en parcs sobant amb el llibre el cap. Si véns del fons del sòrdid món del vici seràs benvinguda al redemptor solstici. El capital premia el talent si no tens cap escrúpol puc viure a ful, a 100, al marge meu bàndol una vida supèrflua amb guita i escandalosa trepa i prepotent però n’he triat una d’escàndol. Amb la mirada altiva una vida de luxe amb el rebost en ruïnes la vida és de de luxe amb suor i disciplina duc una vida de luxe asceta i hedonista és una vida de luxe. Ben More em va dir: –Crema el quadern. –Bona idea, total és un infern. Invocant Atenea despullada al sofà, una copa de vi i la resta és hivern. Quasi trenta, l’oasi no està en venda, el dubte crea la pregunta. El dit del cor és la resposta a tot govern i el boli li treu punta. Com Lou Donaldson: Say it loud! Desperta! I’m black, I’m proud! Sona el tic tac que em fa esclau mentre la cendra del puto tabac cau. A l’Espanya Industrial tirat a la gespa, tinc a Perec entre les mans. Celebrant amb una birra cada gesta, cada conquesta amb els mateixos germans. Segueixo tímid si no et conec. Tu preguntant-me perquè desconnecto. Tinc el caos al cap, molesto. El rap sap que jo no pacto. Esperit de barri: no amago res.

74 | 75

at versaris

UNA VIDA DE LUXE

Com el Tony, etern actor secundari. Cada dia un pèl més llibertari és necessari qüestionar-me allò que he aprés. Segueixo comprant discos i posant colegues per davant dels bolos. Segueixo sense fer discursos, pràctica i opinió, repartició de riscos. A l’ombra amb los hermanos Quero, sóc un elogi de Tanizaki. Al monte com un maqui, amb una bala a la recàmara, cantant el meu millor bolero. Perdut entre llibres i LP’s i tu només pensant en dollars, jo també podria ser un venut però vaig escollir el present i vaig matar el futur.


M e mòria

p

a g es

a

Iago Otero

EC

T

i

D

REIXE

N E M

Voldria parlar de la memòria de la pagesia en relació amb el moment històric que estem vivint i amb la proposta del decreixement com a possible via de sortida. Fins ara, hem assistit a la transformació del camp amb l’adopció d’un model d’agricultura industrial. Arreu del país trobem manifestacions aclaparadores d’aquesta transformació i, en general, de la urbanització del camp, entesa com un procés a través del qual la ciutat metabolitza els territoris circumdants tot produint noves configuracions socionaturals. Tot i que, evidentment, l’expressió d’aquest procés varia en funció del context geogràfic i històric en què ens trobem. Així, mentre que la Plana de Vic adquireix una orientació ramadera amb una intensificació molt forta del sector porcí, la plana de Lleida s’especialitza en la producció de fruita dolça, d’altres zones com el Pallars experimenten un fort despoblament i la plana del Vallès o l’horta del Baix Llobregat, per posar exemples propers, s’omplen d’urbanitzacions, polígons industrials i infraestructures de transport de persones, mercaderies i energia. Les muntanyes prelitorals i litorals han viscut també un procés de canvi molt intens, per exemple la rodalia del massís de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat o indrets com Olzinelles, aal Montnegre. A Olzinelles, durant els primers anys de la dècada dels seixanta del segle xx, i a mesura que els combustibles fòssils es generalitzen a la regió i comencen a substituir la llenya, el carbó i el carbonet per cuinar, escalfar les llars i generar energia calorífica per a diferents processos manufacturers, els beneficis de l’explotació forestal disminueixen. L’aclarida de boscos per a llenya i carbó i la neteja del sotabosc per obtenir feixines es redueixen considerablement i com a resultat el bosc i el mateix paisatge canvien d’estructura.

M’hi trobo molt bé, parlant d’Olzinelles, perquè a més de ser un dels llocs on he centrat la recerca dels últims anys, és on Perejaume té l’estudi, i per tant d’on han sortit bona part (o si més no, una part) de les obres exposades al primer pis (fa cent anys Barcelona importava carbó del Montnegre, ara obres de Perejaume). Es tracta d’una zona de muntanya baixa amb una aptitud forestal molt alta, poca disponibilitat de terra cultivable i un règim pluviomètric molt variable. Al llarg d’un procés mil·lenari de colonització en masos dispersos, la pagesia va anar adaptant la producció de subsistència a aquest medi i, des de mitjan segle xviii, integrant les seves pràctiques de gestió de recursos locals a mercats creixents com el vinícola i el del suro. Per tal d’assegurar una producció sostinguda i alhora conservar la base productiva dels recursos, es duien a terme pràctiques de gestió dels boscos, els camps i el bestiar molt precises. Destaquen especialment els alzinars i les suredes, que eren gestionats en règim d’aclarida amb diverses capes productives (copa, escorça, soca, matoll, glans, herba i rels) de les quals s’obtenien diferents productes (llenya, suro, feixines de bruc, carbó, pastures, soques de bruc i d’arboç). La integració dels treballs dels camps, el bestiar i el bosc, i la conversió d’una part de la biomassa produïda en bestiar per tenir fem (i força de tir) servien per renovar la fertilitat del sòl, un dels factors més limitadors a les agricultures mediterrànies (que ens serveix per entendre expressions com “femer fa graner”, el títol del llibre d’en Cinto). La pagesia local tendia a utilitzar i afavorir la diversitat per a la seguretat alimentària i també amb finalitats comercials: diversitat d’espècies conreables, de ceps i fruiters, de tàxons silvestres comestibles, de combustibles forestals, de remeis, d’orígens i mecanismes de gestió de l’aigua i d’institucions de regulació de les relacions econòmiques i de transmissió de coneixement ecològic. Una gestió que formava part d’una cosmovisió particular sorgida de la interacció entre la població local —subjecte a una mobilitat reduïda— i el seu medi. I que s’havia desenvolupat en el marc d’unes relacions de poder i d’un accés a la terra i el bosc molt desiguals entre grans hisendats forestals i pagesos sense terra. Amb tot i això, es tractava d’una gestió que afavoria la resiliència del sistema, és a dir, la capacitat per fer front i adaptar-se a noves situacions derivades d’un augment de la demanda d’alguns productes com el vi, d’una escassetat d’aliments bàsics, d’un augment de la població dels masos, de secades, pedregades... Bona part de les característiques de la gestió pagesa dels recursos locals que hem vist per al cas d’Olzinelles són comunes amb la resta de comunitats pageses del país (lògicament no totes les característiques, ateses les diferències dels entorns biofísics i la història de cada comarca). Aquestes formes de viure i relacionar-se amb els llocs que, en contextos geogràfics i històrics concrets (com el d’Olzinelles o el de la Plana de

*Jornada per tocar el món per no tocar el món. Xerrada a la sala Jujol de la Pedrera, 3 de desembre de 2011

76 | 77


Vic), configuraven sistemes diversos, autònoms i resilients, són un llegat molt fèrtil per al moment actual. Són essencials perquè ens parlen d’un moment en què les economies agràries de base orgànica sostenien una elevada densitat de població just abans de la mecanització del camp i l’entrada generalitzada de combustibles fòssils en la tracció i la fertilització. Per tant, tenen valor no pas com a curiositat intel·lectual o des d’un lament romàntic de pèrdua d’un passat esponerós, sinó perquè ens trobem en un moment de bifurcació històrica en què s’estan produint i es produiran canvis dràstics en la disponibilitat d’energia. Actualment veiem, d’una manera cada vegada més eloqüent, com el nostre sistema econòmic s’apropa i topa amb els límits ecològics (físics) del planeta. Un exemple és el pic o zenit del petroli. Per a un pou de petroli qualsevol geòleg sap que, a mesura que el recurs es va esgotant, l’extracció és cada cop més costosa energèticament, de manera que la taxa de retorn energètic disminueix fins a un punt en què l’energia necessària per extreure el petroli que hi resta és més elevada que la que obtindríem en cremar-lo, de manera que l’esforç ja no té sentit. Aquesta evolució és igualment vàlida per a un conjunt de pous o una regió petroliera. El zenit és el moment en què la producció mundial de petroli ateny el seu valor màxim, a partir del qual comença un declivi que inicialment és lent i després es va accelerant per acabar caient en picat. No és tant que s’acabin les existències de petroli com que cada vegada es produirà en menor quantitat. Sembla que el pic podria haver tingut lloc el 2005. A mesura que la producció es fa més escassa, el preu es volatilitza i en ocasions es dispara. El preu màxim del barril es va assolir el 2008 (147 dòlars), just abans de la caiguda de Lehmans Brothers, que no és pas una casualitat. Després s’espera un període d’oscil·lació de preus, i en cada màxim sectors sencers de l’economia poden anar-se’n en orris. La necessitat d’augmentar l’oferta per satisfer una demanda que creix de manera accelerada topa amb la finitud del recurs.

així com l’abastament d’aigua, la mobilitat, les formes de relacionar-nos amb l’entorn més proper i les cosmovisions de la gent, necessàriament es relocalitzaran. Com serà aquesta relocalització és difícil de saber i aviat s’intensificarà el debat en la comunitat científica. És aquí on hem de tibar del passat, del llegat a què fèiem referència, no per reproduir-lo sinó per inspirar-nos-hi: formes d’adaptar la terra al cultiu, varietats d’hortalisses i fruiters adaptades a les condicions locals, infraestructures d’abastament d’aigua potable i per al reg, formes insensates de pensar... O, si més no, crear, als nostres caps, espai per encabir formes alternatives de concebre la realitat actual, tan perversa que el primer que aconsegueix és evacuar la possibilitat d’existència de tota alternativa. Convèncer-nos que el sistema actual no en té cap, d’alternativa, i que el sol fet de plantejar-ne és ingenu o irresponsable. Tal com sosté el filòsof Žižek, ens resulta més fàcil imaginar la fi del món que no pas un canvi radical en l’ordre social vigent.

Una de les alternatives que penso que planteja les coses d’una forma més radical, de soca-rel, és el decreixement, que d’entrada sona fort. Tinc un amic, de la colla del poble de tota la vida. Aquest amic té una forma de pensar completament oposada a la meva, però som amics. Un dia que parlàvem per telèfon, ja en plena crisi, li vaig dir: “Jordi, ara s’està escampant bastant aquesta idea del decreixement. Trobo que, com a forma alternativa de pensar, és bastant encertada.” Ell, curiós, em va preguntar que de què anava, això del decreixement, i jo li vaig dir que es tracta de prendre col·lectivament la decisió de reduir la mida de l’economia per viure millor. És clar, per telèfon no era fàcil aclarir-nos i vam quedar que ja en parlaríem amb calma quan ens trobéssim. “Ja m’ho explicaràs bé”, em va dir, i va afegir, “però d’entrada sona molt malament”. Sigui com sigui, la qüestió és que la disponibilitat d’energia disminuirà d’una manera que encara ens costa d’imaginar. Les fonts d’energia renovables no podran proporcionar tota l’energia que consumeix el nostre sistema econòmic avui, no és una qüestió de millora de la tecnologia ni tampoc de petites reduccions voluntàries del consum energètic personal. Això vol dir que la producció d’aliments i de productes de primera necessitat,

Per què li sonava molt malament i alhora hi estava interessat? Decreixement és una paraula que ha tingut èxit en aquest sentit. Ataca un tòtem, una cosa inqüestionable en la societat d’avui. Quelcom pràcticament religiós: el creixement. Tothom diu què hem de fer per créixer, si hem de reactivar l’economia per aquí o si l’hem de reactivar per allà. Però no hi ha ningú que es qüestioni si realment hem de créixer. I per què ho hauríem de fer. Aquesta paraula míssil ha tingut èxit i ha aglutinat o connectat rere seu una sèrie d’iniciatives ciutadanes, moviments socials i tradicions intel·lectuals alternatives que l’han dotat d’un contingut plural. El decreixement és una reducció democràtica i pacífica de la grandària del sistema econòmic. Una reducció (i eventualment una estabilització) voluntària de la capacitat de la nostra economia d’extreure, processar, distribuir, consumir i llençar materials i energia. Una disminució que no és ni de bon tros una crisi, sinó que està encaminada a assolir l’equitat social, la sostenibilitat ecològica i el benestar personal. Aquesta idea de viure millor amb menys. Abans de la crisi, quan tot eren flors i violes i podies tenir un cotxe, una casa, una segona residència i viatjar als antípodes del món (endeutant-te, però ho podies fer), plantejar això semblava de bojos. Però ara, arran de la crisi del 2008, la desfeta immobiliària i el duríssim atac als drets socials aconseguits en dècades (o més d’un segle!) de lluites obreres, la receptivitat de la gent cap a aquestes idees més radicals és més alta. Això ho hem vist durant el moviment del 15-M, en què aquestes idees provinents dels marges del sistema capitalista han entrat en els debats popular, que, tot i tenir encara un caràcter predominantment reformista, els estan fent de caixa de ressonància.


La receptivitat cap a aquestes idees augmenta en temps de crisi perquè fa encara més evidents que abans els límits amb què topa el nostre sistema econòmic. Els que treballen en l’anomenada economia ecològica entenen l’economia com un subsistema dins de la biosfera. Això és de sentit comú, però hem arribat a una situació en què necessitem formes enginyoses d’argumentar fins i tot les coses que són de sentit comú. És evident que l’economia forma part de la biosfera, d’on extreu materials i energia i a on envia els residus que queden després de processar-los, transportar-los, distribuir-los i consumir-los (això és el metabolisme social, és com el menjar del cos social). Però és dificilíssim de fer entendre, no pas a vosaltres, sinó a tota l’estructura de poder (xarxa de dirigents econòmics, polítics i economistes) que ha fet del creixement econòmic l’objectiu individual, polític i social dominant. L’economista ecològic Herman Daly explica que quan treballava al Banc Mundial i provava, durant la redacció d’un dels informes institucionals sobre desenvolupament mundial (del 1992), de dibuixar l’economia com un subsistema obert dins d’un medi ambient tancat, la resta d’economistes de l’equip senzillament no ho acceptaven perquè no podien comprendre aquesta idea de límit de què hem parlat. Ells dibuixaven l’economia com un requadre amb entrades i sortides, un requadre flotant en un espai eteri, no material, no finit, per tant sense límits i que permetia a l’economia créixer indefinidament. De fet, és quan l’economia no creix que comencen els problemes, la recessió, la crisi. Els deutes no es poden pagar, s’acaba el crèdit i l’atur es dispara. Derivats d’aquests límits físics de la biosfera també hi ha uns límits socials. L’economia està emmarcada en el sistema social (no al revés) i té la funció de distribuir-hi uns recursos més o menys escassos. Per tant, aquí hi ha una qüestió de distribució i d’igualtat, també. Posaré alguns exemples recents. Les lluites del moviment ecologista dels anys seixanta i setanta per protegir les muntanyes del Montseny o de Sant Llorenç del Munt contra la urbanització durant el boom immobiliari de l’època, que van aconseguir aturar una part de les urbanitzacions (no totes) a través de la creació de parcs naturals. L’oposició a noves infraestructures de transport, com el Quart Cinturó, i energètiques, com la línia de molt alta tensió o determinats parcs eòlics. L’oposició a les ampliacions de les pistes d’esquí dels Pirineus. L’oposició a la urbanització de la costa. Els conflictes per la ubicació d’abocadors de deixalles i cementiris nuclears. La mobilització popular contra el Pla Hidrològic Nacional i el transvasament d’una part del cabal de l’Ebre a altres conques. No acabaríem. Per tant, hi ha conflictes: oposició i mobilitzacions contra noves activitats econòmiques i nous usos dels recursos. Això ens està dient, en primer lloc, que el creixement del metabolisme social topa amb la finitud dels propis recursos (el sòl, l’aigua), així com amb la seva limitada capacitat d’absorbir-ne els re-

sidus. No és només una qüestió de planificar adequadament els usos dels recursos o de crear institucions eficients per a la seva gestió. Són conflictes de distribució ecològica; conflictes al voltant dels costos i els beneficis de la contínua expansió del metabolisme. Per entendre’ns, allà on hi ha una autopista no hi pot haver un camp de blat. Allà on es construeix una piscifactoria de gambes per a l’exportació no hi pot haver un manglar, ja sabeu, aquest bosc propi de les zones intermareals de les costes tropicals i subtropicals, on la gent humil fa llenya i pesca. Si la Chevron-Texaco extreu petroli dels pous de la selva amazònica equatoriana i fa vessar les basses d’aigua d’extracció, les comunitats indígenes pateixen molt i no poden ni viure en el seu territori, fins i tot alguns grups s’extingeixen. Si la petroliera Shell extreu al delta del Níger, la gent d’allà no hi pot viure, no només perquè el riu contaminat ja no els ofereix pesca ni altres recursos, sinó perquè veuen com pel riu, a més de baixar-hi el petroli que aboca l’empresa, s’hi escola la sang de la seva gent. Les glaceres andines de Pasqua Lama, a Xile, no es poden conservar si s’hi desenvolupa el projecte de mineria d’or de l’empresa canadenca Barrick Gold. Les persones, els col· lectius i les comunitats afectades protesten perquè entenen que aquests canvis, aquestes noves activitats econòmiques que s’implanten als territoris on viuen, pesquen o passegen, els suposen més perjudicis que beneficis. Hi ha gent que hi guanya i gent que hi perd. Tornant al cas d’aquí, els que defensen la muntanya de noves urbanitzacions veuen que estaran pitjor amb la muntanya urbanitzada que sense urbanitzar. Els pagesos expropiats pel Quart Cinturó tindran les terres encara més fragmentades. Al gall fer no li deu haver anat gaire bé l’ampliació de Baqueira. L’economia té, doncs, uns límits socials. En un context de metabolisme social planetari creixent, es produeixen conflictes que resulten cada cop 78| 79 més visibles. Aquests es produeixen tot al llarg de la cadena metabòlica: des de l’extracció de recursos (per indústries extractives com mineria i combustibles fòssils; per producció de biomassa en plantacions d’arbres, agrocombustibles i d’altres conreus d’exportació, desforestació...) fins a l’emissió o l’abocament de residus. El decreixement, com dèiem, és una reducció del metabolisme social en termes físics (materials i energètics). Una reducció equitativa que augmenta el benestar humà i millora les condicions ecològiques. Cap a un futur en què hi hagi economies localitzades que distribueixin els recursos de forma més igualitària mitjançant noves formes d’institucions democràtiques. Cap a una societat que no hagi de “créixer o morir”, en què l’acumulació material no ocupi una posició privilegiada en l’imaginari cultural. Una societat que tingui com a principis organitzadors la simplicitat, la sociabilitat i el compartir, i que faciliti una vida més frugal i feliç. Al voltant d’aquesta idea han anat convergint diferents tradicions intel·lectuals i moviments socials. Entre els autors francòfons hi hauria, d’una banda, ecòlegs polítics com André Gorz, que emfatitzaven els efectes del productivisme en els problemes ambientals, i de l’altra els crítics del concepte de desenvolupament, segons el qual la millora de totes les societats del món passa inevitablement per la seva capacitat de desenvolupar-se. La crítica a la noció de desenvolupament tindria com a principal referent Ivan Illich i comptaria amb pensadors com el mateix Serge Latouche, un


dels exponents més coneguts del decreixement. Fora de França és central la contribució del pare del decreixement Nicholas Georgescu-Roegen i la seva anàlisi termodinàmica de l’economia, que tanmateix va influir notablement en el món francòfon amb la publicació el 1979 d’una traducció d’alguns dels seus escrits. El seu treball és essencial en la gènesi del camp de l’economia ecològica, que tal com hem dit abans entén l’economia en termes físics i mostra la correlació entre el creixement econòmic i l’ús de materials i energia. Pel que fa a les polítiques per a un decreixement sostenible (com decréixer?), les propostes encara són diverses i fragmentades. Inclouen un ampli ventall d’idees que van des d’alternatives radicals de sortida de l’economia (ecoviles, cooperatives d’habitatge, cases okupes rurbanes, cooperatives de consumidors i productors, agricultura ecològica d’autoabastament, sistemes d’intercanvi no monetari) fins a propostes més reformistes de canvis polítics i institucionals en l’àmbit estatal. Pel que fa a aquestes reformes, hi ha un cert consens sobre la necessitat de centrar-les en la redistribució (de feina, oci, recursos naturals i riquesa), la seguretat social i la descentralització i relocalització graduals de l’economia, com a vies per a la reducció del metabolisme social i l’adaptació suau a una economia més petita. En aquesta línia, entre les polítiques concretes que s’estan discutint trobem una reducció de la jornada laboral (incloent-hi la setmana laboral de 21 hores), la creació d’institucions que garanteixin una seguretat econòmica i una salut mínimes per a tothom (com per exemple una renda bàsica), polítiques laborals que afavoreixin una menor productivitat i una major ocupació en sectors en què el contacte humà afegeix valor (com l’educació i la salut), i la limitació de salaris màxims. Impostos redistributius, impostos sobre el moviment de capital internacional i un control estricte dels paradisos fiscals podrien assegurar el finançament d’inversions públiques de cost baix i benestar elevat, com educació i salut comunitàries, noves places públiques, espais oberts

i horts urbans... Les polítiques proposades per enfortir les economies locals (relocalització) inclouen la circulació de monedes complementàries locals i la descentralització de bancs i institucions financeres. D’altres intervencions de caràcter sistèmic proposades inclouen impostos sobre els impactes ambientals, l’emissió de CO2 i l’energia nuclear, així com límits a la producció de CO2, a l’ús d’energia i recursos i a la contaminació. Els límits també poden prendre la forma de moratòries d’extracció de recursos i de construcció de noves infraestructures (centrals nuclears, pantans, autopistes). Algunes activitats molt nocives com la publicitat i l’extracció de recursos en les anomenades fronteres d’extracció poden ser regulades per mitjà de bans i prohibicions. Bona part d’això no és nou, sinó que ja formava part d’altres projectes i havia estat proposat en altres contextos (és clar que s’hi han afegit algunes coses). Però la qüestió essencial és que aquest paquet de propostes i estratègies és part d’un canvi total de direcció. El decreixement és una crida a la creació d’un ordre politicoeconòmic i socioecològic alternatiu. Un projecte polític radical que, a diferència dels fracassos ideològics del segle xx, no només ofereix una nova manera de fer realitat els somnis de la humanitat, sinó que en canvia els mateixos somnis. Des del punt de vista científic o intel·lectual es tracta de contribuir a omplir el forat i la pèrdua de significat que representa la crisi actual. De contrarestar una història cultural falsa (el creixement com a progrés) per teixir-ne una de nova que possibiliti un canvi social revolucionari, no en el sentit de violent, sinó en el sentit de ràpid i radi-

cal. Per això cal ser conscients i entendre que els grans canvis socials no es produeixen demanant als que ocupen el poder que prenguin mesures per fer-los realitat, sinó a través d’amplis moviments populars que, de baix a dalt, qüestionen i canvien els paradigmes establerts. Aquí és important remarcar que el decreixement no pretén convertir-se en un nou projecte occidental amb pretensió universal que cometi l’error, una vegada més, d’autoexportar-se arreu del món (com ha passat amb el creixement i el desenvolupament). El que ha de decréixer és el metabolisme social planetari, per tant els països que han crescut més del compte. Alguns països o regions del món certament hauran de créixer per satisfer les seves necessitats bàsiques, però en qualsevol cas necessitaran autonomia per decidir què volen fer per millorar les seves condicions de vida. En aquest sentit, alguns dels múltiples actors que s’agrupen sota el lema decreixement (i que inclouen moviments tan variats com l’ecofeminisme, l’agroecologia, la democràcia inclusiva, el pacifisme, els antinuclears, els opositors a grans infraestructures, els activistes contra la publicitat i els cotxes, el moviment antiglobalització...) busquen aliances en altres moviments que, com els que lluiten per la justícia ambiental als països del sud, tenen objectius clarament complementaris.


80 | 81

Com actuem individualment davant d’un model de societat en caiguda lliure? I col·lectivament? I com a artistes? De quina manera es relaciona un centre d’art amb els problemes del món? Com podria intervenir la Fundació Palau en l’estat de les coses? Com s’hi podria posicionar, com podria actuar davant del terratrèmol sistèmic que estem vivint?

Mostrant alternatives: acollint-les. Hi ha una caterva de col·lectius, associacions, artistes, pensadors i fins i tot organitzacions polítiques que estan inventant i definint nous models de vida en comú que no passen per la destrucció dels recursos naturals, ni per l’assumpció de contractes laborals abusius, ni pel desballestament de la seguretat social, ni per la impunitat legal dels estafadors de l’erari públic. Hi ha molta gent treballant en gairebé tots els àmbits per construir una societat més equitativa i raonable, menys esclava dels mercats i víctima del saqueig i l’avarícia d’unes determinades elits econòmiques. Donem la veu i connectem nodes: això no hi ha qui ho aturi si ens hi sumem tots. Ni l’art en general ni la Fundació Palau poden restar aliens en aquest moment de convulsió, lluita i transformació. Ni poden, ni volen. L’art i les institucions culturals no estan al marge dels moviments de fons que impulsen el canvi de paradigmes que s’està donant ara mateix. I abans que simplement descriure’l des de lluny, és molt més interessant i productiu sumar-s’hi. Jo em rebel·lo, nosaltres existim vol donar forma a aquesta acollida, a aquesta presa de posició, en, bàsicament, tres àmbits: —Expositiu, —Factual i —Editorial 1— L’exposició s’inicia a la primera planta amb una instal·lació audiovisual que recull el testimoni de dotze activistes: Pau Llonch (PAH), Marta Sibina (Cafè amb Llet), la periodista Esther Vivas, el biòleg Iago Otero, l’arquitecta Itziar González, Marc Vives (Som Energia), Dídac Costa (Cooperativa Integral Catalana), el periodista Guillem Martínez i l’economista Antonio Baños, l’arquitecte Santiago Cirugeda, Xavi Teis (Coop57) i el periodista Roger Palà de Mèdia.cat. La segona planta reuneix els treballs dels següents artistes: Mireia Sallarès, Literatura de replà www.mireiasallares.com Núria Güell, La síndrome de Sherwood www.nuriaguell.net Eulàlia Grau, Me gustaría morir donde nadie me viera. María www.eulalia-grau.com Ruido Photo, www.ruidophoto.com Jordi Trullàs, Ull! Tot trontolla i Ells ens disparen bales de goma, nosaltres projectem veritat www.trullas.net Xavier Artigas, [No–res] i Ciutat morta www.metromuster.cc Itziar González Virós i l’Institut Cartogràfic de la Revolta El vestíbul acull una nova edició de Limen (www.arxiulimen.com) i l'exposició es clou a la planta baixa de la Fundació amb un recorregut històric del procés col· lectivista a Catalunya des de 1936 fins a l’inici del franquisme a través d’una recopilació d’objectes, diaris, cartells revolucionaris i documentació gràfica i audiovisual. 2— Estrena de l'obra de teatre Re-presentació: Numax d’en Roger Bernat el 12 d’octubre. El cap de setmana del 29 i 30 de novembre, jornades de debat i activisme amb els artistes i participants. A principis de desembre, la Fundación Robo organitza una acció reivindicativa musical en un espai públic de Barcelona. El dia 14 de desembre la filòsofa Marina Garcés impartirà una conferència sobre el compromís.

CRÈDITS Fundació Palau Patronat Patró fundador Josep Palau i Fabre President Tomàs Nofre Vicepresident, en representació de la Diputació de Barcelona Salvador Esteve Figueras Secretària Alícia Vacarizo Alcalde de Caldes d’Estrac Joaquim Arnó Lluís Boiria Hermann Bonnín Perejaume Borrell Julià Guillamon Juan José López-Burniol Joan Tarrida i Planas Patronat honorífic Maya W. Picasso Joan Rangel Director Pere Almeda Col·lecció i exposicions Maria Choya Muntatge Joan Mascarell Comunicació Sònia Parra Biblioteca i arxiu Alícia Vacarizo

Fundació Palau Carrer Riera, 54 08393 Caldes d’Estrac Tel.: 34 937 913 593 www.fundaciopalau.cat

Col·laboren:

Inauguració dissabte 12 d’octubre a les 18.30 h i estrena de l’obra de teatre Re-presentació: Numax de Roger Bernat Fundació Palau. Carrer Riera, 54. Caldes d’Estrac

+ info sobre les activitats paral·leles : www.fundaciopalau.cat

DIARI Edició i grafisme Martí Sales i Roger Adam Dibuix punys Luis Quesada Correcció la correccional (serveis textuals) Impressió Indugraf Dipòsit Legal: B. 9761 2013 Edició Fundació Palau © dels textos, els seus autors © de les fotografies, els seus autors © d’aquesta edició, Fundació PalauDiputació de Barcelona

3— Aquest diari gratuït que tens a les mans recull d’articles dels col·lectius, artistes i pensadors que participen a Jo em rebel·lo, nosaltres existim i d’altres.

Jo em rebel·lo, nosaltres existim

EXPOSICIÓ Impuls Pere Almeda Idea i confabulació Martí Sales Disseny expositiu Blanca Pujals Grafisme Roger Adam Coordinació Maria Choya Comunicació Mireia Saura Vídeo Oriol Caba Participants LIMEN, Marina Garcés, Pau Llonch, Mireia Sallarès, Fundación Robo, Itziar González, Antonio Baños, Xavier Artigas, Núria Güell, Ruido Photo, Eulàlia Grau, Roger Palà, Santiago Cirugeda, Guillem Martínez, Oriol Caba, Iago Otero, Marta Sibina, Som Energia, Esther Vivas, Jordi Trullàs, Coop 57, Roger Bernat, Eulàlia Comas i Dídac Costa

Agraïments: Archivo Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo Arxiu Històric de la Ciutat de Badalona (Museu de Badalona) Arxiu Històric de Barcelona Arxiu Jordi Viader Arxiu Nacional de Catalunya Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià Ateneu Enciclopèdic Popular Biblioteca Nacional de España Biblioteca del Pavelló de la República-CRAI (Universitat de Barcelona) Patrimoni de la CNT


Pau Llonch, cantant d'at-versaris, forma part de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), un moviment social i ciutadà que dóna suport i assistència a les persones amenaçades pels desnonaments de les entitats financeres i que denuncia a través de diverses iniciatives i accions els abusos del sistema polític-financer i especulador. Marta Sibina és l'editora de Cafè amb llet, una revista digital que investiga i denuncia les xarxes de corrupció existents en la sanitat pública catalana. La seva feina ha estat objecte de censura i silenciament per evitar que es donin a conèixer els escàndols de malversació de recursos públics i limitar així la llibertat d’informació. La periodista Esther Vivas és activista i impulsora del moviment pel Procés Constituent i participa en diversos plataformes polítiques i socials. S’ha especialitzat en l’anàlisi dels impactes del model agrícola i alimentari actual així com de les diferents opcions que es plantegen des de la sobirania alimentària i el consum crític. Iago Otero és investigador en ciències ambientals, membre de Recerca i Decreixement i investigador de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals. Itziar González Virós és arquitecta i forma part d'un grup de treball que es dedica al reciclatge de polígons en desús. Veïna de Ciutat Vella, va ser regidora d’aquest districte de Barcelona del 2007 al 2009, període durant el qual promogué noves maneres de relacionar-se amb la ciutadania i la ruptura amb les pràctiques corruptes existents en l’àmbit municipal. És l’impulsora de l’Institut Cartogràfic de la Revolta, dedicat a cartografiar una nova visió del territori que permeti connectar els nodes dels moviments socials existents. Marc Vives treballa a Som Energia, la primera cooperativa energètica que ofereix la possibilitat de consumir energia produïda a partir de fonts 100% renovables. Dídac Costa és activista i ecosociòleg i participa en diverses iniciatives de transformació social i política. Forma part de la Cooperativa Integral Catalana, que té com a objectiu construir una xarxa de relacions econòmiques, cooperatives i solidàries entre persones i empreses socials. El periodista i escriptor Guillem Martínez col·labora a través dels seus articles en diversos mitjans escrits i com a guionista en alguns programes de televisió. S’ha especialitzat en l’anàlisi crítica del que anomena la Cultura de la transició, que denunciant l’ocultació d’allò problemàtic sota l’aparença d’un fals consens. Antonio Baños és periodista i col·laborador en nombrosos mitjans de comunicació, on aporta la seva mirada crítica i mordaç sobre diversos aspectes de la realitat política, econòmica i social, tot desemmascarant les falsedats dels esquemes econòmics del capitalisme actual. L'arquitecte Santiago Cirugeda aborda temes com l'arquitectura efímera, les estratègies d'ocupació i intervenció urbana i la participació ciutadana en els processos de presa de decisions sobre assumptes urbanístics.

Xavi Teis forma part de la cooperativa Coop57, que ofereix serveis financers destinats a concedir préstecs a projectes d'economia social. El periodista Roger Palà forma part de Mèdia.cat, una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils que treballa en la difusió i la defensa d’un periodisme rigorós en un espai comunicatiu propi. S’adreça a tots aquells interessats a disposar de veus crítiques amb els mass media. Mireia Sallarès és una artista visual que entrellaça diverses metodologies i formats de treball amb els diversos eixos conceptuals que centren la seva obra a través de la pluralitat d’històries individuals narrades en primera persona, temes essencials com la violència, la mort, el sexe, la legalitat o la veritat i la crítica als discursos dominants. Núria Güell analitza l'ètica practicada per les institucions que ens governen per desvelar els abusos de poder comesos per la legalitat establerta i la moralitat hegemònica. A través dels seus projectes evidencia les estratègies de control i a la vegada genera noves dinàmiques amb l'objectiu de transgredir o posar en crisi les establertes. Eulàlia Grau utilitza fotografies procedents dels mitjans de comunicació, les recontextualitza i les posa en diàleg per obtenir missatges socials crítics. El seu treball documenta les debilitats, contradiccions i perversitats del sistema així com els mecanismes de perpetuació més evidents com la policia, l'exèrcit o la presó i també d’altres de més subtils com la família, l'escola i els mitjans de comunicació. Ruido Photo és un col·lectiu sense ànim de lucre amb seu a Barcelona que agrupa un conjunt de fotògrafs, dissenyadors i periodistes que van iniciar la seva activitat el 2005 a partir de l’interès dels seus membres per crear una plataforma des de la qual realitzar projectes fotogràfics i audiovisuals independents Amb un alt contingut social i un fort compromís cultural, treballen orientats a la recerca de noves formes de producció i realització. Jordi Trullàs dedica la seva pràctica artística a l'anàlisi i la crítica socials, treballant en els casos d'abús i injustícia social i la dimensió dels drets humans. Ho fa a través de l'escultura, vídeo, llibres, documents, poesia o dibuix. Intenta generar estratègies d'acció de camp a la ciutat en què l'art cobra vida i interactua amb la societat.

Xavier Artigas és sociòleg, activista i artista visual i ha dirigit diversos reportatges i documentals, així com peces de videoart per a diversos mitjans. En Xavier treballa amb diversos col·lectius humans en risc d'exclusió social i que converteix en protagonistes actius en els processos creatius del procés fílmic. LIMEN és un projecte interdisciplinari que reflexiona, des de l’antropologia i les arts visuals, entorn dels llindars entre art i societat i el vincle entre la producció artística i l’espai públic en contexts urbans. A través de les seves propostes expressen una nova mirada sobre les relacions entre contenidors d’art i la cultura, desdibuixant els contorns els quals s’ubica i qüestionant el centre d’art com a institució total. La periodista i antropòloga Eulàlia Comas és la directora del documental històric Economia col·lectiva. L'última revolució d'Europa, que es projectarà durant l’exposició i en què explica i analitza l’experiència única i sense precedents de les col·lectivitzacions de les indústries i serveis de Catalunya entre 1936 i 1939. La Fundación Robo és un projecte musical col·lectiu que, sota la influència heterogènia de Woody Guthrie i Pete Seeger passant pel hardcore o l’indie, denuncia a través de cançons i lletres directes els conflictes d’avui, les relacions de poder i aposta, amb noves formes emergents de fer política, per la lluita i la transformació. Roger Bernat inicia la seva formació en el camp de l’arquitectura, a partir de la qual s’interessa pel teatre. Va estudiar direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona. Va fundar la General Elèctrica, exponent del teatre experimental a Catalunya. Ha dirigit nombroses obres de teatre en què el públic esdevé el protagonista a través de noves formes escèniques i la subversió dels rols. Marina Garcés és professora titular de filosofia a la Universitat de Saragossa. Es dedica, entre altres coses, a la docència, l'escriptura i el pensament pràctic, crític i col·lectiu que des de fa anys impulsa des d'Espai en Blanc conjuntament amb altres companys. Ha escrit i participat en diversos llibres i projectes en què reflexiona entorn de la filosofia, la política i l’art.

La institució ha actuat com promotora d’aquesta publicació deixant total llibertat als seus autors d’expressar les seves opinions sense tenir en compte si les comparteix. La responsabilitat d’aquestes recau per tant en cada ú dels seus autors. Les imatges reproduïdes en aquest diari són propietat dels seus autors i compten amb els corresponents permisos per a l’ús que se’n fa. Allà on no s’ha pogut identificar o localitzar el seu autor tot i la recerca diligent portada a terme pels editors, així s’indicarà. En el seu cas els autors o titulars podran posar fi a la condició d’obra òrfena adreçant-se als editors.


Jo sóc més de rebel·lió que de revolució. La revolució es fa amb idees fixes, guiada per comitès revolucionaris, liderada, guiada, conduïda. Tot per, en acabat, acabar en exercicis devoradors entre ortodòxies. La rebel·lió és diferent. És filla de la consciència i la desobediència. El revolucionari cerca eternament assolir la felicitat. El rebel es mou guiat per l’alegria, que és sempre comunitària espontània i insurgent. La rebel·lió es pot exercir en solitari, en família i fins i tot en màniga curta. Rebel és el que no fa, no admet, no creu i, tanmateix, qui creu en tot i fa l’impossible. La rebel·lió és l’expressió política més madura de l’alegria infantil. Rebel és l’estat primigeni, pur i social de l’esperit. En rebel·lió es carda millor i es menja amb més gana.

Antonio Baños 8

2