El film s’organitza en una successió d’escenes i prescindeix d’estructura narrativa. Aquest retrat col·lectiu està exempt de tot sentimentalisme, compassió o condescendència envers els seus protagonistes, i potser justament per això ens pot remetre a directors com Vittorio de Sica o François Truffaut, on els nens són un més a l’hora de negociar les realitats que els envolten. Si bé l’obra de Rivers aposta per un cinema basat en l’observació —una de les possibilitats des dels inicis de l’aparició del cinematògraf—, els treballs de Stan Douglas exploren les possibilitats de la construcció d’històries, l’altra opció des dels inicis del cinema. Cadascun dels treballs de Stan Douglas està ancorat en múltiples referències històriques, literàries, cinematogràfiques i musicals. Un referent habitual en les seves obres, del qual, a més, és un gran expert, és Samuel Beckett. El referent immediat de Vidéo (2007) és la pel·lícula Film (1965), l’única pel·lícula que Beckett va realitzar, a la qual hem d’afegir El Procés (1962) d’Orson Welles i la novel·la en què estan basades: El Procés (1925) de Franz Kafka. Vidéo, però, no és un remake de cap d’elles sinó una nova interpretació de l’obra de Kafka, que explora el conflicte existent en el si del llenguatge. Com comentava Douglas en una entrevista, «qualsevol llenguatge sempre té establerts unes tendències o uns biaixos; a l’hora de parlar, cal que negociïs el que ja porta inserit en el seu si».20 La instal·lació de Vidéo pren diferents aspectes dels referents
20. Scott Watson, Diana Thater, Carol J. Clover, Stan Douglas, Londres, Phaidon Press, 1998, pàg. 8.
i afegeix altres girs que li donen una dimensió crítica. El personatge de K —Anthony Perkins en la pel·lícula de Welles— es troba atrapat en una sèrie de situacions sense saber gaire el perquè ni el sentit del que li està passant. De Welles reconeixem en Vidéo la successió d’espais i situacions, així com el desconcert del personatge principal. A Film, el protagonista sempre es troba d’esquena, fet que també succeeix a Vidéo, i hi ha també una relació no definida amb una sèrie de fotografies. Film és un pel·lícula silent igual que Vidéo, a excepció del so d’un tret i d’uns minuts musicals que fan d’interludi. Una variació central respecte dels seus referents implicarà un canvi substancial a la successió dels esdeveniments. A Vidéo el personatge principal està interpretat per una noia jove negra, i això altera totalment la relació amb els altres personatges, així com la lectura que en pot fer l’espectador. Una altra diferència amb els seus precedents immediats és el fet que Vidéo és en color, no en blanc i negre, encara que el que predomina durant tota la cinta és una foscor constant. L’espectador no només no
27
Stan Douglas, Vidéo, 2007. Vista de la projecció a la David Zwirner Gallery, Nova York, 2008