gais. Les lesbianes van haver de recórrer un camí molt més llarg i difícil, especialment a Espanya, en què la imperant moral derivada del nacionalcatolicisme considerava el plaer sexual un patrimoni exclusiu dels homes; mentre que als gais se’ls perseguia i ridiculitzava, les lesbianes eren completament ignorades, i tot i que a primera vista pot semblar que l’absència d’assetjament policial els permetia crear-se petits espais de llibertat, el cert és que aquest ambient negador de la seva realitat va propiciar que moltes lesbianes visquessin l’homosexualitat com un drama, com una cosa anormal i inconfessable; de fet, abans de l’aparició de l’actual moviment GLTB, la no acceptació de la pròpia orientació sexual no tan sols la van patir les lesbianes, sinó també un nombre incalculable de gais. I si per als homes homosexuals el punt d’inflexió en la lluita pel reconeixement dels seus drets es va produir un 28 de juny a un bar de New York, el despertar de la consciència de les lesbianes com a col·lectiu amb uns drets a reivindicar cal buscar-lo en l’aparició del moviment feminista a mitjan la dècada dels 70. Aquest col·lectiu, liderat per dones com l’Empar Pineda, la Maria José Varela o la Lídia Falcón, en lluitar contra clixés d’una societat masclista i patriarcal, va estendre la idea d’una sexualitat femenina lliure, legítima i mancada de prejudicis, que va permetre moltes dones heterosexuals disfrutar finalment de la seva pròpia sexualitat, però també les dones homosexuals reconèixer i reivindicar el seu lesbianisme. Ben aviat van aparèixer organitzacions específiques, com el Colectivo de Feministas Lesbianas de Madrid, cofundat per la mateixa Empar Pineda, que es van dedicar a lluitar per a què les dones lesbianes sortissin del seu ostracisme. Avui en dia, havent passat ja una part del segle XXI, l’actual moviment GLTB, amb els seus més i els seus menys, amb els seus intents d’unificació i les seves dissensions internes, és, bàsicament, fill d’aquests dos grans corrents, i més enllà dels guanys específics que ha aconseguit en el seu recorregut –entre ells, l’aprovació al Congrés dels Diputats dels matrimonis entre persones del mateix sexe el juny del 2005, la qual cosa va provocar les ires dels estaments més retrògrads i homòfobs de l’Estat-, ha aconseguit una cosa que ja és irreversible: independentment de l’orientació sexual de cadascú, el dret al propi cos i la lluita contra l’homofòbia i en favor de la llibertat sexual és una qüestió de consciència política que pertoca no tan sols els homosexuals sinó tot el conjunt de la societat.
82