CATÁLOGO EXPOSICIÓN ANTOLÓGICA HOMENAJE A JOAN MARTÍ by FRANCISCO POZO

JoanMartí L’empremta d’un artista polifacètic

JOAN MARTÍ

L’empremta d’un artista polifacètic

E S PA I E X P O S I T I U T E M P O R A L M A O VA MUSEU ARQUEOLÒGIC D’ONTINYENT I LA VALL D’ALBAIDA Del 25 de novembre al 30 de desembre de 2005 O N T I N Y E N T

índex 4 SALUDES MANUEL REGUART, alcalde d’Ontinyent DOLORS VAÑÓ, regidora de Cultura

6 PRESENTACIÓ JORDI ARRUÉ, president de FONT D’ART

7 COL·LABORACIONS JOSÉ SÁNCHEZ CARRALERO, pintor i catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid ANTONIO GIMÉNEZ, director de la Fundació Santa Maria d’Albarrasí FERNANDO GARCÍA DE JUAN, pintor JOSÉ A. GIRONÉS, crític i director-redactor de programes culturals de ràdio i televisió a Ontinyent MARIA ÀNGELS MORA, catedràtica de Dibuix en l’IES L’ESTACIÓ d’Ontinyent JOAN RIERA, professor de Literatura de l’IES L’ESTACIÓ d’Ontinyent

15 BIOGRAFIA XELO MONTAHUD

19 CATÀLEG INTERVENCIONS PÚBLIQUES JOAN MARTÍ, ESCULTOR JOAN MARTÍ, PINTOR

55 CRÈDITS

"Em considere inquiet i constantment preocupat pel moviment pendular que va des del realisme material del visible fins al més absolut descrèdit de la realitat. Intente en tot moment enriquir el meu coneixement del món, procurant descobrir als meus alumnes què hi ha més enllà d'eixe horitzó que tots veiem, quelcom que somiem i veiem com inaccessible, quan l'única cosa que cal fer és treballar i investigar per a esbrinar i contemplar".

Hom pot repassar les planes que configuren la història de la nostra ciutat i ben segur trobarà algun fill d'Ontinyent que, des de les diferents vessants de l'expressió humana, ha posat en mans de tots la seua particular visió de la realitat que li ha tocat viure. La música, la pintura, la literatura, la fotografia, són exemples de com l'artista posa a l'abast de qualsevol les diferents formes d'entendre i explicar els seus sentiments, la seua experiència i les seues vivències. Estic convençut que el testimoni que ha deixat l'artista, l'educador i la persona que hi havia en Joan Martí, romandrà en la memòria dels qui el vàrem conéixer. La seua, passarà a formar part dels artistes, creadors i persona que va nàixer, créixer i viure a Ontinyent, ocupant el lloc que es mereix. La seua activitat i producció artística ha sigut important, ja que abraça des de la pintura i l'escultura fins a les intervencions escultòriques de caràcter públic, i en diferents escenaris que ens permeten gaudir de la seua obra: Ontinyent, València, Énguera, Houston... Emprant el ferro, l'aigua, la pedra, el marbre, l'acer i gran varietat de materials, elements presents en obres escultòriques, ha recuperat la memòria, dóna pas a la reflexió, i integra el moviment amb la tranquil·litat del brollar de l'aigua. En definitiva, com ell va dir, creant vies de comunicació plàstica, vies d'investigació. Amb aquest catàleg que ara tenim en les mans, que correspon a la seua trajectòria artística, podem conéixer la seua obra pictòrica amb la selecció d'obres corresponents a la seua època acadèmica, el seu treball del paisatge i la figura, l'abstracció i les noves creacions més recents. L'altra faceta, la humana que hi ha darrere de tot artista, la podem manifestar tots aquells que l'hem conegut a l'institut, companys i alumnes, els que han compartit tertúlies, xarrades i discussions artístiques, els que han treballat amb ell a l'Associació Font d'art, al Grup La Vila, a la Fundació Santa Maria d'Albarrasí, o a la Universitat Politècnica de València. Però sobretot Xelo Montahud, que va compartir moments de goig, d'entrebancs i creatius, ens aproparà al contingut més humà de l'artista. Crec, amb tota sinceritat, que els actes commemoratius i les aportacions en aquest catàleg, compliran l'objectiu marcat: conéixer la vessant artística, humana i docent de Joan Martí. És més, m'atreviria a dir que la tasca ara encetada tindrà la seua continuïtat, amb l'anàlisi i l'estudi de la seua obra i llegat artístic, en un entorn més pròxim i alhora més global, en el qual es proposen noves vies de significació plàstica. Gràcies Joan Manuel Reguart Penadés Alcalde de la ciutat d'Ontinyent

Joan Martí, una vida dedicada a l’art

Fa poc més d'un any que ens ha deixat i des del primer moment hem notat la seua absència. Joan era tot un caràcter i el dinamisme impregnava sempre el seu voltant. Vaig tenir l'oportunitat de conéixerlo en la meua època d'estudiant, com afortunadament ha tingut molta gent que ha passat per l'Institut. Després d'accedir a la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Ontinyent vaig poder conéixer la seua vessant artística, i puc assegurar que el seu tracte podia produir-te les sensacions més variades, fins i tot incòmodes, podies no estar d'acord amb ell, però mai et deixava indiferent. Joan era un artista, un creador, era mestre i tot projecte de creació porta implícit un intent de provocació. Una provocació en cap cas gratuïta sinó un camí en la recerca de la bellesa: l'Art. Tota una fecunda carrera des de ben jove. Fundador de Font d'Art l'any 1959, membre del Grup la Vila, la seua obra ha estat reconeguda a nivell internacional i d'ella en tenim testimoni a la nostra ciutat. Hi ha però una imatge de Joan que quedarà sempre present en la seua obra: la idea de l'abraç, l'encontre, la calidesa del contacte humà que desprén la seua creació. Es nota la presència de Joan quan passeges per la Glorieta, quan visites el Cementeri, quan, potser conduint, passes pel Salt del Bou. M'agradaria que l'exposició homenatge a Joan Martí ens acostara un poc més a l'obra d'una persona i un artista enamorat de l'Art, estimat per molta gent que, com ell, posen al servei de la societat la sensibilitat necessària per entendre la riquesa de la cultura.

Lola Vañó i Valls Regidora de Cultura 5

Joan Martí: Professor, escultor i pintor Jordi Arrué Ferri President de FONT D’ART

Si quelcom defineix la gent de FONT D'ART és l'amor que demostren pel món de l'Art, un món que sempre és entés i expressat d'acord amb la personalitat de cada artista. D'aquesta manera, si quelcom defineix la personalitat de Joan Martí és precisament eixa particular forma d'entendre l'Art en general i el seu propi, que sempre va defendre amb tota la seua força. Extravertit, impossible de passar desapercebut en tertúlies, reunions o en qualsevol esdeveniment social, va voler que la seua opinió quedara sempre diàfana i clarament exposada. Sense defugir mai la polèmica, les seues fèrries conviccions polítiques i morals desencadenaven en més d'una acalorada discussió, encara que, en el fons, disfrutava com ningú de poder contrastar i confrontar els diferents punts de vista que cada un de nosaltres poguera tindre sobre la mateixa matèria. Qualsevol persona que el coneguera sabia que, a la fi, la sang mai arribava al riu. Durant les sessions de model al natural la seua opinió era, sens dubte, imprescindible; com a professor, sempre estava disposat a aconsellar a tot aquell que li ho demanara. En fi, una persona íntegra capaç de donar tot el que donava de si en qualsevol dels temes de la vida. Des de FONT D'ART ens falten paraules per a definir fins a quin punt notem la seua absència; després de tants anys de convivència, més de 30, en què hem compartit viatges, exposicions, conferències, tertúlies, etc., mai va deixar d'aportar idees i iniciatives entre les quals destaca l'actual “Mostra d'Art Jove FONT D'ART” , i ara sentim que ens falta el seu esperit emprenedor. Són moltes les coses que es podrien escriure i contar sobre Joan Martí, però és bo que deixem que siguen altres persones les que amplien i porten al nostre record el seu perfil humà i artístic, amb motiu d'aquest merescut homenatge que hui li rendeix FONT D'ART. Una part molt principal és l'organització d'aquesta Exposició Retrospectiva en què es mostra un poc de la seua evolució dins del seu bon fer artístic tant en pintura com en escultura. També queda constància en taulers fotogràfics de les seues intervencions públiques de gran format. Com és natural, finalment, voldria agrair a totes les persones tant de dins com de fora de FONT D'ART, especialment la seua viuda Xelo Montahud, que han realitzat aquest gran esforç desinteressat per a portar a bon terme aquesta exposició. Així mateix, és d'agrair, i ho fem una vegada més, la inestimable col·laboració i el suport econòmic de l'Ajuntament d'Ontinyent, així com de Caixa Ontinyent, sense els quals no haguera sigut possible ni l'edició del present catàleg ni aquesta Exposició-Homenatge. A tots, moltes gràcies.

Una carta al meu company Joan. Maria Àngels Mora Catedrática de Dibuix de l’IES L’ESTACIÓ d’Ontinyent

Estimat Joan, Sóc la teua companya i m'agradaria dedicar-te unes paraules per fer present alguns records que m'envolten la memòria. Tinc i sent la gran satisfacció d'haver compartit amb tu moltes inquietuds, vivències i esforços al llarg de molts anys, tant de bons com de no tant, i moments de joventut, plens de vida i d'il·lusió, la qual cosa hem sabut mantindre amb la maduresa. Te'n recordes d'aquells anys que estudiàvem Belles Arts? Te'n recordes quan vas superar les oposicions a ensenyant? Quina satisfacció! Te'n recordes del naixement dels teus desitjats fills? Quina felicitat! Te'n recordes dels teus primers esbossos del pont del Salt del Bou i ...? Te'n recordes, també, dels darrers 18 anys que hem passat junts a la feina? Podria contar tantes anècdotes relacionades amb tu... Sé que em quedaria curta. Són molts moments, molta relació, molta proximitat, moltes tasques i responsabilitats comunes. Els esforços i les energies per assentar el nostre Departament de Dibuix, buscant la millor dotació per aconseguir una ferma formació dels nostres alumnes. Amb quina vehemència mostraves i exposaves les demandes als claustres! Quant t'hem escoltat! La relació amb els teus alumnes sempre tan particular que, de vegades, feia tremolar les taules, i la passió que posaves en la seua instrucció i l'energia en el nivell d'assoliment i domini de la matèria. Sempre se'n recordaran de tu, sempre seràs inoblidable. Hui per hui, tots els alumnes continuen donant les gràcies i reconeixent la teua labor i dedicació en la seua preparació. Joan, ens hem ensenyat moltes coses positives, ens hem sentit plens i tots dos hem participat d'una idiosincràsia comuna amb inquietuds artístiques compartides i amb el temps hem derivat per dreceres diferents, però sempre mantenint una col·laboració i contacte en multitud de treballs i actuacions.

Molts fragments de les nostres vides em vénen a la memòria, els vitges a la fira internacional ARCO, encontres de pintors, etc. I en especial l'últim viatge que vam fer amb els alumnes a Sitges. Encara que, potser, l'últim viatge és un altre. Bon viatge, Joan!

Joan Martí: De su persona y su obra José S. Carralero Pintor. Catedrático de la Universidad Complutense de Madrid

Nunca más ligazón entre persona y obra, como consecuencia inexorable de un talante temperamental. A Joan no se le puede ver asépticamente, más para quienes le hemos conocido, y con la fortuna de haberlo tratado como artista y compañero a lo largo de unos cuantos años, por lo que la valoración sobre su obra no puede evitar la carga subjetiva en el plano humano. Le comencé a tratar en el hermoso pueblo de Albarracín, donde apareció en aquel Primer Encuentro de Pintores en el verano de 1994 con el grupo de compañeros de Font d´Art, grupo que merece a su vez mis mejores halagos. A partir de ese año, ningún verano faltó a los Cursos de Albarracín. Aquel Joan escultor, maduro y profesor experimentado, se entregó a los pinceles con la virtud del niño que comienza. En esos veranos fué cuando, aun matriculándose como alumno, ejerció su mejor magisterio, pues con gran humildad, pundonor y afán de superación, fue ejemplo para todos, a la vez de compañero. Sufría el hecho creativo, la pintura, como un parto, con placer masoquista, pero como diría Rilke “lo necesitaba como el respirar”. Su entrega dio inmediatamente sus frutos, madurando como pintor hasta el punto de igualar su calidad y nivel con el del magnífico escultor que ya venía siendo, por lo que, como refrendo de ello, recibiría el Premio-Beca de la Fundación Santa María de Albarracín, lo que le vincularía definitivamente a esta Institución y lugar, comprometiéndole a disfrutar de una estancia en soledad, pintando por las calles inclinadas y construcciones pigmentadas de salmón-rodeno, mostrando los resultados en el espacio expositivo de la Torre de Doña Blanca. Eligió dicha estancia en invierno, coincidiendo con intensísimos fríos: “Carralero, te llamo desde Albarracín. Estoy pintando en la calle a 12º bajo cero” Era capaz de estar como un Robinson Crusoe luchando contra la adversidad climática, calentado con la ebriedad de la pasión creativa, del drama tensional del artista cuando quiere sorprender, retener y aprisionar en el lienzo, el fantasma subjetivo de una situación extrema que va de paso. También conviví con él odiseas, como El Camino de Santiago. Joan estaba marcado y débil físicamente, pero sacaba fuerza de flaqueza hasta llegar a la meta. Cuatro íbamos, no muy sobrados. Gracias principalmente a él, por su capacidad de sobreponerse a la adversidad y circunstancias, conllevando a la vez, furia, rabia y alegría, cuando llegamos a la Plaza del Obradoiro había peregrinos, que habiéndonos adelantado en El Camino, estaban esperando nuestra llegada con unas pancartas: “Bienvenida a los cuatro magníficos”. Su talante artístico y vital radicaba de un comportamiento positivista y biófilo, bebiendo de cada situación hasta la última gota. Cuando llegué a Ontinyent a darle el último adiós, avisado por múltiples mensajes al móvil, de múltiples amigos comunes, además del de su gran esposa Chelo, me asombró y compensó contemplar a toda una ciudad de abundante población- acompañándole masivamente conmocionado, en su último viaje entre nosotros. Y ¡qué decir de los muchos pintores del grupo de Albarracín que también acudieron…!. Aquella mañana en mi interior iba tarareando: “…algo se muere en el alma cuando un amigo se va…”

Podremos preguntarnos que porqué relatar aspectos que parecen no tener que ver con su faceta artística, sin embargo sí tienen y mucho, en tanto que son reflejo de una manera de entender la vida, la que le dará sentido y contenido a toda su obra artística, como vengo en decir al comienzo de este texto. Este pasado verano, como ave migratoria, un año más, volvió el curso de Albarracín. Joan nos acompañó. Nos acompañó con una espléndida exposición retrospectiva de su obra escultórica y pictórica. También estaba él, no solo mediante sus obras, pues al entrar en el Museo “Martín Almagro” éramos recibidos por tres grandes y sobrecogedoras fotografías, del físico de Joan, -y su bigote-, profundos retratos psicológicos sobre paneles de imponente verismo presencial realizados por quien, sin duda demostró conocerle hondamente: su amigo y artista, Paco Pozo. En espacio interior, una pantalla nos mostraba una entrevista que poco tiempo antes de dejarnos le habían hecho. ¡Joan estaba iluminado en su naturalidad, fluidez, serenidad, expresión y contenido!. El lenguaje artístico de Joan era flexible, por el talante de eterno joven no estereotipado, pero con un claro Norte de estilo consecuente y maduro. Su tensión creativa asumía la dialéctica emoción-razón y de ahí que tenga obras pictóricas de impronta más emotiva o visceral con pincelada y estructura más abierta y suelta, mientras que en otras, las más definitorias de su estilo, se unifica el lenguaje de Joan, tanto en pintura como en sus esculturas; lenguaje en que se evidencia la tendencia a la síntesis y concepto geométrico, aun sin frialdad, de las formas, las que nos presenta más abstractas con evocaciones de naturaleza y mensaje metafórico como en la mayoría de sus esculturas, o aquellas formas de más referente realista extraídas de la observación directa de la naturaleza como en las pinturas de la serie de vistas urbanas de Albarracín, pinturas en las que también es de destacar la austeridad del color, con grises de inefables finezas y lirismo; grises que se ponen al servicio de priorizar las síntesis de estructuras y planos, serie de cuadros que quizá pertenezcan a sus más maduros y mejores aciertos pictóricos. Y para terminar estas líneas, repito que para Joan, esculpir o pintar era como un parto doloroso que no evadía, dejándose algo más que la piel, hasta las entrañas si fuera menester. Un gran ejemplo para este momento de excesiva especulación y liviandad creativa. Deseo y confío que su obra sea tomada en la consideración que creo se merece, y que no caiga en el olvido, para bien de Ontinyent.

Joan Martí en Albarracín Antonio Jiménez Director de la Fundación Santa María de Albarracín

A Joan lo hemos visto disfrazado de casi todo. En la última edición del curso en el que participó recuerdo haberlo visto de marinerito con globo incluido, y acompañado de su mamá; especialmente divertido fue verlo como esposa de Pepe Carralero en plena ceremonia matrimonial, casados por Wifredo Rincón y en plena Plaza Mayor de Albarracín; ó de macho cabrío en la queimada que exhortaba Carralero, y en la que participaban casi todos los integrantes del curso, entre otras muchas bromas coparticipadas por José María y Paloma, y que animan las jornadas de pintura de esta localidad. Joan siempre “estuvo en el ajo”, activando el “cotarro”, en clave de humor por supuesto. Esta era una de las facetas de Joan. Lo hacía como nadie. Una vez concluidas las sesiones de trabajo, animaba el folclore, haciendo participar a la mayoría de la fiesta, respetuosa y divertida, rompiendo tensiones, amalgamando y ampliando el grupo de amigos, que nunca le faltaron. Me atrevería a decir que siempre fue pieza fundamental en el engranaje armónico del numeroso grupo de pintores participantes en el curso. Joan propiciaba ese buen ambiente, relajando las tensiones del esfuerzo de las sucesivas sesiones de trabajo diario, en las que igualmente se involucraba como el primero. Aunque personalmente me guste y mucho su trabajo, no soy la persona adecuada para valorar su obra. Ahora bien, como la mayoría de los integrantes del seminario, si que puedo significar la participación seria, y el esfuerzo constante de Joan durante el curso. Su implicación le llevaba incluso a comenzar antes que nadie los ejercicios, que le llegaban a obsesionar hasta dominarlos. Ya fuera lo abierto y lo cerrado, el claroscuro o el color, el desnudo y la naturaleza, etc., Joan siempre estaba inmerso en la temática del curso, y siempre se manifestaba dispuesto a aprender. Su interés era tal, que hace unos años tuvo que posponer su incorporación por cuestiones profesionales, y cuando lo hizo unos días después, llegó con auténticas ansias de recuperar lo perdido. Es algo que no pasa desapercibido por tratarse además de un artista ya consagrado y reconocido. Fuera de toda aureola profesional, a Albarracín venia todos los años con voluntad de aprendizaje y superación, dispuesto a enriquecer su ya de por sí reconocido bagaje artístico. Desde luego no estamos acostumbrados a esto, y de ahí que remarque la evidente calidad humana y también profesional de Joan Martí. Puedo manifestarme en estos términos porque han sido muchos los años de contacto con Joan. Joan ha sido uno de los integrantes históricos y permanentes del colectivo de pintores del evento paisajístico de Albarracín, que organiza la Fundación Santa María de Albarracín, bajo la dirección del Profesor José Sánchez Carralero. Estuvo desde el principio, formando parte del grupo Font d'Art de Ontinyent , participante del encuentro de pintores primero, y luego continuó con el curso superior de pintura del paisaje, siempre perfectamente integrado tanto con los nuevos inscritos en el curso, como con los veteranos sobre todo, con los que yo involuntariamente tiendo a asociarle, y que por lógica, han sentido más su ausencia. Es un grupo de pintores y amigos que han fraguando el ambiente modélico que posee el curso, con la saludable complicidad de los profesores permanentes: D. José María Rueda, Dña. Paloma Peláez y D. Wifredo Rincón.

Imatges de l'ExposicióHomenatge a JOAN MARTÍ presentada pel Museu de la Ciutat "Martín Almagro" d'Albarrasí, que va ser inaugurada el 13 de juliol i va permaneixer oberta fins a finals del passat mes de setembre.

A Joan Martí se le otorgó, en el año 2001, una de las dos primeras becas que viene concediendo el curso. Vino a pintar en dos periodos, uno de ellos en pleno invierno, en el que cayó una extraordinaria nevada que también recogió en sus lienzos. Se pasaba el día pintando, y percibiendo ese otro Albarracín más solitario y sosegado si cabe, pero también más auténtico quizás, con el que logró un completo dominio de este paisaje turolense, ejercitado durante el verano. Es por esta razón que nos congratula disponer en la Fundación de uno de los trabajos desarrollados con esta beca, que contribuirá sin duda a recordar por otra parte, la ya de por sí inolvidable huella de Joan. Este año 2005 hemos querido homenajearle durante el noveno curso superior de pintura del paisaje, ofreciendo una magnífica exposición en el museo de Albarracín, que se ha mantenido hasta el mes de septiembre. Su inauguración fue especialmente emotiva, por la presencia de Chelo, su esposa, y sus hijos, Joan y Eva, pero también por recordarnos su ausencia entre los participantes, y entrañables compañeros del curso la mayoría. Desde luego hay que agradecer la disposición del grupo de amigos de Font d'Art de Ontinyent, y en especial la de Joaquín Artés, que facilitaron el montaje de esta formidable exposición, contribuyendo en definitiva a afianzar la efectiva vinculación de Joan con Albarracín, y con su Fundación. No deja de ser una muestra más de su permanencia personal y artística. No puede ser de otra manera: Joan siempre estará presente en Albarracín.

Joan Martí Gramage: Su gran mentira Fernando García de Juan Pintor y socio de FONT D’ART

Conocí a Joan Martí con motivo de mi colaboración como parte del jurado en la IV MOSTRA D'ART JOVE FONT D'ART 2004. Mi primera impresión sobre Martí, fue la de un tipo tosco, tosco en su forma y tosco en su trato. A los pocos minutos ya me di cuenta que, sobre todo, Martí era una persona íntegra. Que veía el mundo tal cual él quería que fuese o debiera ser y sin ningún miedo ni cortapisa, para decir que lo blanco era blanco sin matices, y el negro era negro. Durante la calificación de las obras presentadas en la mostra, pude observar su profesionalidad, sus conocimientos de arte, y sobre todo su honestidad como así mismo la del resto de los componentes del jurado -. Terminada nuestra labor en dicha muestra, ya pudimos entablar una conversación lo suficientemente larga, como para empezar a darme cuenta real del pedazo de artista que tenía enfrente. Su conversación era fluida, dinámica, fuerte, llena de exabruptos que incluso sonaban bien pero, sobre todo, hablaba de arte, ARTE con mayúsculas y por encima de todo. Defendiendo todo lo que fuera arte honesto. Pidiendo a los estamentos oficiales ayuda para los artistas o aquellos que pudieran incorporarse al arte. Pienso que no habrá ningún alumno que haya pasado por sus clases, que no haya sido apoyado y no le haya entregado todos sus conocimientos (que debían de ser muchos). Como también dudo mucho que, a todo aquel al que no le interesara suficientemente el arte, le dijera -con esa tosquedad a la que yo me refiero: ¡Déjalo, no sirves para esto!. Hablamos de lo poco que le interesaba su salud - muy tocada por cierto y sí de vivir a tope y sin ninguna reserva, lo que le quedara de estar entre nosotros - muy poco como se ha visto a posteriori -. Disfrutaba cada momento del día, de mil maneras, sin ningún tipo de autoprohibición y pienso, que si no disfrutaba más, era porque no se lo permitían. Esta fue mi impresión de Martí persona, durante aquella jornada. Cuando estreché la mano a Martí -mano ancha, fuerte, agrietada, mano de persona que está constantemente utilizando la materia, piedra, hierro, barro ¡es igual!- y me lo presentaron como escultor, pensé, este señor debe ser uno de los autores de los siete Mohais de Ahu-Akivi, en la isla de Pascua, pues no me lo podía imaginar emulando a Salzillo, Benlliure, José Clará o Juan Rebull. Después he conocido su obra y tengo que confesar que todo aquello que pensé de Martí el día que le conocí, me parece que era una cortina de acero que el propio Martí se ponía para que nadie conociera su debilidad, que no era sino la gran sensibilidad que tenía y que depositaba en el momento en que se ponía manos a la obra. En la creación de su ARTE. El Salt del Bou, es un alarde de composición y equilibrio, donde se unen la masa escultórica y el aire. Es un trabajo matemático, digno del mejor de los arquitectos, donde se funde la simplicidad de líneas y que a primera vista, da la impresión de que todo se va a venir al suelo en cualquier momento, a pesar de la firmeza de su base. El Abrazo. He aquí la gran sensibilidad de Martí. La ternura, vista a través del abrazo a otra civilización, al “enemigo”. El querer demostrar el amor entre los hombres que, materializada mediante las curvas que representan la sensibilidad femenina y las rectas y aristas masculinas, funde dicha obra. Los 4 guardianes del puente del Pont del Regne de Valencia. Es el gótico más clásico. Es el arte que nos recuerda las gárgolas de algunas catedrales como París, Reims, Burgos, Estrasburgo, etc. y que constituyen el ejemplo de libre creación artística de la escultura gótica, y que aquí sirven para salvaguardar la entrada al citado puente. Es la demostración más palpable del gran conocimiento del arte de la escultura que, tan bien, dominaba Martí. Tengo que confesar que conozco muy poca pintura de Martí, pero sí he tratado de penetrar en su paleta para intentar conocer mejor su mundo. Creo que es una pintura llena de volúmenes, de color, de movimientos enérgicos pero firmes y lleno -como no- de dibujo. Es una pintura que, como en sus esculturas, predomina la composición y además, es generoso con la materia. Pero también, y como ocurre con sus esculturas, se le escapa esa sensibilidad que en todo momento trata de esconder. Esta es mi visión de Joan Martí. La gran mentira de Joan Martí. El hombre tosco, que juega con la vida porque cree que va a vencerla, y porque tiene la idea equivocada de que si se muestra tal cual es - dulce, sensible, capaz de sentir diferentes sentimientos mientras domina con sus manos la materia a la que en ese momento está dando vida, a la que trata, como una madre intenta modelar a sus hijos- puede parecer diferente. El cree, que el Martí que debe conocer el mundo, es al que le dices, vámonos a casa, y él contesta, ¡que no hostias, que yo me tomo otro whisky!. Así es como yo te veo. Martí, me hubiera gustado conocerte más, sobre todo, para empaparme de todo ese arte que llevabas dentro, y que además te sobraba. No obstante fue un placer pasar unas horas contigo. Gracias.

Joan Martí en cos i ànima José Ángel Gironés Crític, director, redactor i presentador de radio i televisió

“Són aquests els dies en què els Ocells tornen Tan sols uns pocs un Ocell o dos Per a fixar la mirada enrere.” Emily Dickinson (1830-1886) També és temps de mirar cap endarrere i recordar, encara que siga un poc, Joan Martí, l'home i l'artista, mort a Ontinyent, al seu poble, l'estiu del 2004, quan tenia només 57 anys, un més que la poetessa nord-americana uns versos de la qual encapçalen aquest escrit. I com ella ha transitat pel subtil fil que separa el ser del no-ser, la plenitud del buit, obstinat en una vitalista recerca de la llibertat per a realitzar la seua obra. I això per més que eixa obra, la de l'artista, no siga acceptada ni compresa en tot el seu ampli significat per aquells que alguns definien abans -ara també?- com la “majoria silenciosa”, eixos ocells en constant regrés al quimèric i utòpic Sud a la recerca del somniat benestar que els han promés els falsos profetes institucionals de la “globalització” i del “pensament únic” que dicten en un renovat maniqueisme també al món de l'Art el que està bé i el que està mal, el camí que han de seguir els “altres”, els que no són ells, si volen aconseguir una “qualitat de vida” on trobar la seua particular felicitat. Tots menys aquells pocs que en eixe imaginari vol s'aturen un instant i miren el que deixen darrere seu, on també pot estar la felicitat. I giren el vol per tornar al lloc d'on partiren perquè pensen, en eixe moment, que també allí els espera tota una vida curta o llarga per a realitzar-se, ells i aquells que viuen de dins cap a fora, com un volcà que trau lava i fum de les seues entranyes. Joan Martí era com eixos pocs. I feia art. Per una simple decisió de voluntat, en una actitud creadora que la Humanitat, no tota però sí alguns dels que l'han conformat al llarg dels temps, ha sentit al seu interior des d'aquells, humans ja, que pintaven i gravaven sobre una roca les seues supersticions o la realitat que els envoltava. Un dia també escrigué Emily Dickinson: “Jo no pintaria un quadre Preferiria ser Qui La seua brillant impossibilitat Contemplara amb delectació I es preguntara què senten els dits Dels quals la rara celestial emoció Evoca un Turment tan dolç Tan sumptuosa -Desesperació-.” Espectador dels seus paisatges la possibilitat és més ampla, jo em deixaria també portar per les emocions, per l'impuls substancial, per la seua vehemència, per l'expressió de la personalitat, espontània i alhora elaborada pel treball, per l'estudi, que transmet -també educativament als “altres”, als que miren i als que volen aprendre, del Joan Martí artista que vol que busquem en la seua obra eixa visió delectant de què ens parla Emily Dickinson. I comprendre també l'existència d'eixos dits que forgen pensament i mans, amb el cor, especialment el cor, entremig-, tal vegada geometralment en una mesura rítmica que ho és sense ser-ho, eixes escultures seues, la de l'abraç del moro i el cristià, la del “Salt del Bou” (formigó, aigua, ferro, acer... ); la que bateja amb el nom de “Tendir la mà”, la del mort que se'n va tramesa al viu que roman i que prompte o tard el trobarà i reviurà, com a ell, en la seua obra si acudeix a la cita que li proposa. I no solament a Ontinyent: també a Énguera, a València, a Catadau...

Qui mira i veu gaudirà, n'estic segur, sentirà el plaer espiritual d'aquell que s'expressa en un procés que no tan sols conté emocions i estats d'ànim sinó també contingut i significats. Paradigma de l'home que en una societat de masses, la d'aquest inici del segle XXI, on allò que era o s'entenia per cultura (art, literatura, música...) s'ha convertit en productes de mercat pregonats i venuts pels mitjans de comunicació, es podria dir de Joan Martí que, més enllà de la seua personalitat “complexa i polièdrica”, com algú ha dit, recta i sense fissures dubitatives, va ser en la seua concepció estètica un artista en el recte significat de la seua definició, un artista que va tenir el geni de representar i pocs la tenen una rebel·lia moral amb la societat en la qual va viure. I era la seua rebel·lia enfrontada, al meu parer, a eixa vigent “contracultura” que en l'Art i en altres aspectes culturals res ha canviat, ans ho han submergit tot en el sistema mercantil asfixiant que patim. La qual cosa em fa pensar en allò que escrigué Gilles Deleuze: “Sabem que l'art i inclús la veritat, només tenen un valor: allò que és de “primera mà”, l'autèntica veritat del que es diu ... i es fa.” Sens dubte Joan Martí observà en el seu quefer artístic tot això, va alterar l'ordre de la realitat establerta, ara, en aquests temps de tenebra i brutícia, de mediocritat triomfant, en els quals sembla que la mort de l'Art (en majúscula) ja s'ha produït, en què no hi ha ja un cànon sinó un consens polític i públic adaptat a un món en què, sense la veritat i la bellesa, venç la subjecció a la tirania que imposa l'”aparat” cultural utilitzat per eixos polítics i també pels crítics i mercenaris als quals l'artista, o l'escriptor, o el músic..., ha de sotmetre's per tal de sobreviure. En definitiva, els pregoners del “tot val” a l'hora de definir i considerar l'obra i qui la fa si la seua afirmació o refús li dóna o nega, amb la seua “autoritat”, validesa mercantil. I això, en el mon de l'art, era i és un joc en què aquest artista ontinyentí no va voler participar conscient que eixe camí portava a eixa inevitable mort de l'Art, abocats com estem, a més a més, al triomf de l'hedonisme i de l'orgiàstic. No, no és possible, doncs, parlar en aquestes circumstàncies del que han representat encara un poc i en alguns les “grans alegries i les grans tragèdies” de la vida humana i de les creacions de l'esperit com a conquesta d'eixe somni humà d'anar més enllà del simple viure o sobreviure una existència no sentida, ni percebuda ni sense transcèndencia. Llevat que poguérem creure encara, com ho va fer i també altres per pocs que siguen Joan Martí, en el somni que amb l'Art es poden resoldre les grans qüestions que la vida ens planteja a tots des que ens adonem que vivim i morim, des que percebem també que ens és possible pensar... i crear, transcendir, en resum, la nostra simple animalitat física. Quan Franz Kafka li escriu la seua penúltima carta a Felice Bauer li confessa: “Fins ara encara no he anotat el més decisiu: el riu que sóc segueix fluint en dos braços. El treball que m'espera és enorme.” És a dir, i per a mi, comprendre's a si mateix i entendre la situació de l'home contemporani; cercar un lloc al món i, aleshores, arribar al punt en què eixos dos braços fluvials conflueixen. Franz Kafka ho va fer a través de la literatura; Joan Martí, en el curt temps que va viure, mitjançant l'escultura, la pintura i l'ensenyament. Eixe va ser el sentit de la seua existència i eixe pot ser també el nostre, immergits com ens va deixar en aquest dolent i estèril tedi cultural, en què molts altres ens fan sobreviure, conscients encara, com escriu Harold Bloom, que la mortalitat està a l'aguait, que tots podem aprendre, si volem, que el temps, al final, sempre triomfa. El nostre i el dels artistes: per a mal, especialment per als ideòlegs militants d'evident vacuïtat, o per a bé per aquells que, com Martí, han viscut entregats en cos i ànima a l'art i la seua funció espiritual i social. I el seu treball, el que ens ha deixat, ho testimonia: una victòria, la seua, enfront de la mort.

A JOAN MARTÍ (Soneto heterodoxo, cual Joan)

Joan Riera

Un aciago día del mes de agosto aviesa y sin permiso haber pedido, al bueno de nuestro Joan ha escogido la siniestra Parca con traje angosto.

JOAN MARTÍ: Retrat Joan Riera Professor de Literatura de l’IES L’ESTACIÓ d’Ontinyent

Tan punt apareixia Joan per la porta, l'animat soroll juvenil esdevenia “ipso facto” en un silenci sepulcral. Tot i no ser massa alt, el seu bigot, la seua veu tan atronadora com inconfusible, i els seus ullets tan negres com inquisidors, feien d'ell un personatge elevat, tot i que ell no necessitava tacons per a elevarse: l'espai era el seu medi natural. Abundant, i sobretot negre com el carbó, el seu cabell, donada la seua edat, desconcertava el personal; però les poblades celles, així com la barba mal afaitada, corroboraven que aquell color era natural. Dels ulls ja hem dit que eren xicotets, negres i brillants; tant, que deixaven fulminat a qualsevol que gosava mirar-lo cara a cara. Les dents, com que no fumava ni era massa addicte al café ni al vi, les tenia simplement blanques i perfectes, de la qual cosa potser ell gaudia presumir sempre que somreia, i no eren poques les vegades que ho feia. La panxa, per la seua noble curvatura, delatava que es trobava en eixa edat daurada de la cinquantena; però a ell eixa estètica no li feia perdre la ganeta. Quant a la indumentària, no es preocupava massa per la consonància de les peces, tot el contrari amb el que succeïa amb la seua assignatura i amb el seu art. Les cames, no massa llargues, i sí una mica tortes, eren més lleugeres del que es podia esperar d'elles: així ho corroboraven les seues prolongades caminades caçant amb el gos per la serra. El calçat, ferm com les idees de qui el portava, el duia sempre impecable, com les obres del gran artista que era. En fi, la seua simple presència, tot i no ser en absolut coercitiva, imposava als alumnes el respecte adient i imprescindible perquè el gran mestre que era poguera compartir amb ells la profunda i alhora humil saviesa que havia acumulat any rere any, com així ho demostraven les brillants notes que els seus alumnes de COU i posteriorment de segon de batxillerat assolien en la prova de Selectivitat.

Frágil su corazón, mas generoso, la inexorable llamada ha seguido, y con el gesto nada compungido ha afrontado trance tan doloroso. Su recuerdo nos persigue constante. Su inconfundible voz rauda tronaba si había iniquidad harto flagrante. Tiernamente a sus alumnos amaba y, cual valiente caballero andante en socorrer a débiles soñaba. Amigo Joan, sé que en el Espacio estarás y desde ahí nos iluminarás.

A JOAN MARTÍ: Artista Joan Riera

Joan Martí, ante todo, amigo encomiable, consumado, pero modesto artista, polifacético y con buena vista, tu obra resiste al tiempo inexorable. Tus pinturas guardamos indelebles. Tus esculturas seguirán enhiestas, por más que políticas deshonestas osaren quitar por mor de endebles. Tus escritos filosóficos parcos son, mas de figurar todos muy dignos en una de artistas antología. ¡Cuántos de ellos son excelentes marcos para la meditación, pues hay signos que anuncian tu sana filosofía!

BIOGRAFIA

CURRICULUM

DATOS PERSONALES 1978: Obtiene la Licenciatura de Pintura en la Escuela de BB.AA. de San Carlos de Valencia 1979: Es nombrado Catedrático de Bachillerato 1983: Obtiene la Licenciatura de Escultura en la Escuela de BB.AA. de San Carlos de Valencia 1985: Doctor en Bellas Artes (Cum Laude) por la UNIVERSIDAD POLITÉCNICA DE VALENCIA PREMIOS 1972: MEDALLA DE ORO en la I BIENAL DE PINTURA de ONTINYENT 1974: MEDALLA DE BRONCE del AYUNTAMIENTO DE ENGUERA / Valencia 1997: PRIMER ACCÉSIT en el CERTAMEN NACIONAL DE ESCULTURA de ARGANDA 2º PREMIO CERTAMEN PINTURA RÁPIDA "CIUTAT D'ONTINYENT" 1998: PRIMER PREMIO en el CERTAMEN PINTURA RÁPIDA "CIUTAT D'ONTINYENT" 1999: 3º PREMIO IV CONCURSO DE PINTURA VILLA DE GUADALEST / Alicante PRIMER PREMIO VII CERTAMEN NACIONAL PINTURA "VILLA DE CHECA" PREMIO-ADQUISICIÓN III CONCURSO NACIONAL PINTURA "CASAS IBÁÑEZ" 2000: PRIMER PREMIO NACIONAL CONCURSO PINTURA RÁPIDA "CIUTAT D'ONTINYENT" 3º PREMIO VIII CONCURSO NACIONAL PINTURA "VILLA DE REQUENA" 3º PREMIO VII CONCURSO NACIONAL PINTURA de PUERTO LUMBRERAS 2001:: PRIMER PREMIO NACIONAL PINTURA DE PAISAJE EN ALBARRACÍN 2001 PREMIO ADQUISICIÓN “CIUDAD DE REQUENA” CUARTO PREMIO CONCURSO “CIUDAD DE BOCAIRENT” 2002: CUARTO PREMIO I CONCURSO NACIONAL “CIUDAD DE HELLÍN” DISTINCIONES Becario en paisaje engueriano por la Escuela de BB.AA. de San Carlos de VALENCIA Seleccionado en el I SALÓN DE PRIMAVERA de VALENCIA Seleccionado en el II SALÓN DE PRIMAVERA de VALENCIA Seleccionado en el I SALÓN DE OTOÑO de SAGUNTO / VALENCIA Seleccionado en el II SALÓN DE OTOÑO de SAGUNTO / VALENCIA 1995: SELECCIONADO I MOSTRA D'ART DE LA VALL D'ALBAIDA 1997: SELECCIONADO CERTAMEN NACIONAL DE ESCULTURA DE VALDEPEÑAS SELECCIONADO NACIONAL ESCULTURA 64-SALÓN DE OTOÑO de MADRID 1998: SELECCIONADO VI BIENAL DE ESCULTURA de QUART DE POBLET SELECCIONADO XX PREMIO VILLA DE CATARROJA, modalidad V PREMIO DE ESCULTURA SELECCIONADO CERTAMEN NACIONAL DE PINTURA Y ESCULTURA DE VALDEPEÑAS 2000: FINALISTA III CERTAMEN INTERNACIONAL PINTURA GALERIA DE ARTE "AITOR UNDANGARIN" / VITORIA SELECCIONADO VI BIENAL DE ESCULTURA DE MELIANA / VALENCIA SELECCIONADO IX CERTAMEN NACIONAL PINTURA VILLA DE LA RODA 2001: FINALISTA IX CONCURSO INTERNACIONAL “VILLA DE TUDELA” PRIMERA BECA NACIONAL PINTURA DE PAISAJE DE ALBARRACÍN PRIMER FINALISTA CONCURSO INTERNACIONAL PINTURA “VILLA DE IBI” PRIMER FIINALISTA CONCURSO NACIONAL PINTURA DE ELDA

INTERVENCIONES Y OBRAS ESCULTÓRICAS PÚBLICAS 1982: MONUMENTO AL MAESTRO EN EL C.P. CARMELO RIPOLL DE ONTINYENT 1985: "EL ABRAZO" MONUMENTO A LA FIESTA DE MOROS Y CRITIANOS EN EL PARQUE DE LA GLORIETA DE LA CIUDAD CON MOTIVO DEL II CONGRESO NACIONAL DE LA FIESTA DE MOROS Y CRISTIANOS 1995: MONUMENTO AL OCIO EN EL PARQUE DE S. RAFAEL DE ONTINYENT 1996: MONUMENTO "AL POBLE DE CATADAU" en CATADAU / VALENCIA 1997: MONUMENTO "SALT DEL BOU" : ROTONDA RONDA OESTE DE ONTINYENT 1999: 4 FIGURAS ESCULTÓRICAS "LOS GUARDIANES DEL PUENTE", EN LA AVDA. DE FRANCIA DE LA CIUDAD DE VALENCIA 1999: BASE Y PILETA DE LA "FONT DE SANT PERE" EN LA VILA DE ONTINYENT 2000: MONUMENTO "TENDER LA MANO" A LA FALLECIDOS DE LA CIUDAD DE ONTINYENT FUERA DE SU CIUDAD: CEMENTERIO DE ONTINYENT 2002: CONJUNTO ESCULTÓRICO “ARA EN SI MATEIXA” PARA UN PARQUE EN LA CIUDAD DE HOUSTON / TEXAS (USA) 2003: MONUMENTO "ESEN-GUERA": ROTONDA CON CRUZ TÉRMINO EN ENGUERA / VALENCIA 2004: ESCULTURA "EL NAVEGANTE" EN HOTEL GRAN VALENCIA DE VALENCIA EXPOSICIONES INDIVIDUALES 1975: De pintura en ONTINYENT y ALCOY 1977: De pintura en SEGOVIA 2000: De escultura en PALMA DE MALLORCA 2002: De pintura en ALBARRACÍN / Teruel 2003: Hotel “EL CONVENT” en la Fresneda 2004: De Pintura en Sala de Exposiciones del Teatro Wagner de ASPE / Alicante EXPOSICIONES COLECTIVAS En Valencia, Ontinyent, Xativa, Villena, Alcoy, Carcaixent, Bocairent, Ibi, Albarracín, Barcelona y Ponferrada Exposición de obra permanente en GALERIA DE ARTE THEMA de VALENCIA. En Feria Internacional INTERARTE de VALENCIA En Feria Internacional de ARTE de MADRID En Feria Internacional de ARTE de GINEGRA (Galería MAICA) En Feria Internacional de ARTE de HOLANDA (Galería MAICA) PARTICIPACIONES Miembro de FONT D'ART / ONTINYENT Miembro fundador de los grupos: FORRELLAT, MARIOLA y LA VILA 1994: INTERVENCIONES ARTÍSTICAS EN LA VILA / ONTINYENT 1995: I MOSTRA D'ART DE LA VALL D'ALBAIDA / ONTINYENT 1998: II MUESTRA DE AUTORES DE L'ALCOIÀ - COMTAT (ESCULTURA)

JOAN MARTÍ: EL HOMBRE, EL ARTISTA Chelo Montahud

Un agosto, durante las Fiestas de Moros y Cristianos de Ontinyent, lo vi por primera vez y, fue también en estas celebraciones, cuando lo vi con vida por última vez, después de más de treinta años de convivencia. Una convivencia marcada por los vaivenes de su carácter. Hombre temperamental e impulsivo, se manifestaba con toda la espontaneidad que le caracterizaba: con arrebatos de ira, cuando las situaciones le contrariaban; pero también con toda la ternura que su gran corazón albergaba. Persona muy sensible y un tanto polémica, muy “sui generis” en sus ideas y actos, rechazaba los clichés. La sinceridad y honestidad consigo mismo y con los demás eran sus cualidades más intrínsecas y no podía alejarse de ellas. Por eso, tal vez, esa franqueza en el trato al prójimo le generó cierta hostilidad en algunas personas, pero las que de verdad le conocían y estimaban - la gente de bien - apreciaban y valoraban el fondo desechando la forma. Sí, sus formas eran, muchas veces, ruidosas, estentóreas, altisonantes, dentro de su personalidad humilde. Así, fue muy querido por muchos, no tanto por otros, sus detractores, y ahí está el gran número de personas que le mostraron su afecto en vida y también en el momento del último adiós. La noticia de su desaparición conmocionó a quienes le conocían y, aún hoy, transcurrido ya más de un año de su marcha de entre nosotros, le recordamos con cariño. Prueba de ello es la Exposición-Homenaje que Font d'Art le ha organizado. Artista nato, la mayor parte de su vida discurrió entregada con pasión al arte, tanto en la contemplación y deleite de obras artísticas como, sobre todo, en la creación de las suyas propias, bien fueran pictóricas o escultóricas. Disfrutaba con todo lo relacionado con la creatividad y, en su quehacer cotidiano, siempre que la situación lo permitiera, su mente y sus sentidos se lanzaban hacia la percepción artística de lo inmediato, y de lo más lejano e intentaba plasmarlo plásticamente. Su mente e imaginación no descansaban. Por doquier y en todo momento, buscaba extraer de la realidad, del espacio y del vacío aquello que él consideraba con valores estéticos, lo valoraba, lo interpretaba e intentaba plasmar sus vivencias en un objeto artístico con los pinceles, con el hierro..., siempre con afán perfeccionista. Amigo para sus amigos, profesor excepcional para muchos de sus alumnos, sobre todo, los que realmente querían aprender. Fue hijo, hermano, esposo y padre afectuoso y amable. También era muy exigente consigo mismo y con los demás, porque entregaba lo mejor de él y sólo esperaba correspondencia. La lealtad y honestidad le acompañaron hasta su último descanso. Trabajador incansable, el espíritu de sacrificio dominaba todo su ser, tanto que era excesivamente autoexigente y esa exigencia la trasladaba a los demás, lo que, tal vez, podría llegar a confundirse con cierta intolerancia hacia aquellos que se mostraban un tanto indolentes y apagados. Vitalista al máximo, le habría gustado que el día hubiera tenido 48 horas para tener tiempo de desarrollar su potencial creativo. Para él, dormir era una pérdida de un tiempo que él sentía tan precioso... Habría querido vivir más de cien años, porque consideraba que le faltaba tiempo para sacar de sí mismo todo lo que tenía por expresar, pero la Muerte, que no perdona nada ni a nadie, nos lo arrebató en plenas Fiestas y nos dejó a todos sus seres queridos privados de su inestimable compañía. Ahora nos quedan su obra y su recuerdo indeleble.

CATÀLEG

INTERVENCIONS PÚBLIQUES

Amb aquesta escultura de la seua primera època, Joan Martí va voler rendir homenatge al mestre, potser en justa correspondència a la professió vocacional que tant la seua esposa Xelo com ell han exercit durant molts anys. La peça recrea simbòlicament tres estadis diferents en la vida docent i discent de l'ésser humà: el xiquet, la mare i la c o l o m a . E l p r i m e r, s u b j e c t e imprescindible en la transmissió de l'educació i els coneixements, representats per la coloma, apareix a l'ombra d'una mare que l'empara.

La meua escultura és dinàmica, no estàtica; és per això que ara el meu interés i la meua inquietud es dirigeix cap a la incorporació del paisatge als volums que cree. L'escultura és l'entorn. En ella el paisatge fa les funcions de la llum en la pintura. Crec, igual que Chillida, "que escultura no és el que faig, sinó el que deixe de fer". L'obra mai depén d'ella mateixa, depén de l'entorn en què estiga enclavada. Jo procedisc originàriament de la pintura, que és essencialment paisatge i ara, de forma quasi insconcient, sense pretendre-ho, me n'adone que intente incorporar el paisatge a l'escultura. És un fet natural que forma part del meu procés creatiu actual. Joan Martí

1982 Monument al Mestre X Aniversari del CP Carmelo Ripoll d’Ontinyent 21

L’ABRAÇ Existeixen per a mi tres postures preferides de la figura humana: de peu, asseguda i reclinada. La primera d'elles sempre ha estat concebuda en la meua ment sense cap extremitat. No obstant això, en el grup escultòric "L'ABRAÇ", la vaig imaginar d'una manera distinta, sota el condicionament d'una forma a què vaig arribar després d'una anàlisi i una simplificació dels elements superflus, faltats de significat per a mi, per a, finalment, adaptar la dita forma al material definitiu, principi que cap escultor no pot oblidar durant el procés creatiu d'una obra. Així, partint d'una concepció del moro i del cristià com a representants de dos cultures i religions distintes, i tenint en compte les grans diferències entre les seues vestimentes, vaig concloure que la del cristià havia de ser rígida, pesada, rectilínia, mentre que la del moro era, juxtaposadament, flexible, curvilínia, feta per a engronsar-se a capritx del vent. En "L'ABRAÇ" he pretés realitzar una simbiosi entre la recta i la corba, difícils d'unir i harmonitzar, però que han de formar un tot, reforçantse unes amb altres. Per això també em vaig plantejar que el fons de l'emplaçament d'aquesta escultura penetrara dins l'obra i el cel és el millor fons, pel contrast de l'espai que aquest comprén amb la matèria. D'aquesta manera, la corba i la recta uneixen millor fins a l'extrem de no apreciar-se cap diferència entre la forma i l'espai, de tal manera que la realitat tridimensional de l'espai pot ser mesurada, comparada i valorada per la forma i distància entre masses d'un tot. Joan Martí, Programa de Festes de Moros i Cristians de l’any 1985

“L’abraç”

1985

II CONGRÉS NACIONAL DE LA FESTA DE MOROS I CRISTIANS Parc de la Glorieta Ontinyent 22

1995 Monument a lâ&#x20AC;&#x2122;Oci Parc de Sant Rafael Ontinyent

1996 Al Poble de Catadau Plaça Major Catadau / València

20 tones d’art

Aquest monument es va erigir a Catadau, en la comarca de la Ribera Alta, en commemoració del seu reconeixement com a poble, després de deixar de pertànyer al Marquesat de Llombai, pertanyent a la família dels Borja, ducs de Gandia. Joan Martí va concebre aquest magnífic conjunt escultòric, realitzat en ferro i pedra, amb una envergadura total de quasi 8 metres d'alçada. Als peus dels tres braços apareixen en terra sengles cadenes gegantines amb algunes anelles trencades, símbol de l'emancipació de Catadau. L'obra va ser realitzada en els Tallers de Metalsanz, SA, d'Ontinyent, sota la direcció tècnica de Javier Sanz i alguns dels seus col·laboradors seguint les estrictes instruccions de Joan Martí. Per al creador ontinyentí, l'escultura és com una poesia en un llibre: "pots escriure sobre el paper o en l'aire". L'hàbitat natural de l'escultura és el carrer, aquest és el principi filosòfic que regeixen les intervencions escultòriques de Joan Martí: "L'art és vida i per això ha d'estar a l'aire lliure, tancar-ho en un edifici és una contradicció", proclama. El Periòdic d’Ontinyent

JOAN MARTÍ, feia aquestes declaracions, en Tallers METALSANZ, SA, per a El Periòdic d’Ontinyent en setembre de 1997:

En aquest conjunt escultòric que presideix una de les entrades a la ciutat d'Ontinyent, es reflecteixen diversos elements: la Solana, l'Ombria, el Pou Clar, el pont del Salt del Bou i l'entorn de tots aquests elements. És una descripció en plàstica d'una part del paisatge d'Ontinyent, molt volguda per tots els ontinyentins, eixa zona que va des del Pou Clar (que inclou el pou de la Reixa i el pou dels Cavalls) fins al pont del Salt del Bou, construït en eixe mateix entorn, en un punt del llit del riu Clariano. Aquest pont està representat per dos grans braços de formigó de 20 tones de pes cada un d'ells, que uneixen l'Ombria i la Solana. L'arc superior del pont està representat per eixa figura de BOU portada al màxim de l'abstracció i la simplificació, construïda amb 50 tones de ferro, que apareix pràcticament suspesa en l'aire, botant acrobàticament entre els dos braços. El cub simbolitza el naixement del Pou Clar.

1997 El Salt del Bou Erigit a la redona Oest d’entrada a Ontinyent

En l'opinable no hi ha veritats absolutes. No passe del que diga la gent, ni tampoc estic en contra del classicisme, però mai estaré d'acord de fer una obra que siga producte del que em diguen els altres i que no siga una genuïna manifestació artística meua.

Es compon de 4 elements, que són gàrgoles realitzades en bronze amb cos humà, cap felí i ales d'àguila, de 3 metres de llarg i 2,7 metres d'altura. He volgut plasmar l'eixida d'un corredor de fons, però en el moment just de la primera acció, que és on s'acumula la tensió màxima. L'escultura parteix del realisme de les extremitats, va transformant-se a través del cos i cada vegada és més geomètrica, quelcom que s'aprecia en el pla de les ales, on es desapega de la realitat. L'obra havia d'anar d'acord amb el pont, concebut com els que es construïen en les primeres dècades del segle i, per tant, no podia desmarcar-se'n del sentit gòtic. Més que un treball en què he pogut desenvolupar la meua faceta creativa, he recuperat part d'un tecnicisme que tenia dormit des dels meus anys de facultat. Considere que ha sigut important i enriquidor l'aplicació d'unes tècniques d'emmotlament que vaig aprendre del meu professor José Doménech, que sempre van ser molt utilitzades i que a poc a poc han anat desapareixent. Ha sigut per a mi, doncs, un gran repte.

1999

Els guardians del pont Pont de Regne en la Avinguda de França València

Joan Martí

La recuperació del conjunt històric de la plaça de Sant Pere en la Vila va ser motiu d'una grata celebració per als seus veïns. La dita recuperació ha comportat la reinstal·lació de la font que estava situada en la mateixa plaça. El conjunt escultòric ha sigut realitzat per dos artistes d'Ontinyent i està rematat per una escultura de sant Pere de Verona, que ha sigut modelada en bronze per Cheles Tortosa, mentre que Joan Martí ha sigut l'artífex de la reproducció en pedra de la font, constituïda pel pedestal, un capitell, la peanya i el bassó. Tot el conjunt es caracteritza per l'harmoniositat d'una subtil superposició geomètrica dels cubs que conformen aquests elements. El Periòdic d’Ontinyent 1 de maig de 1999

1999 Font de Sant Pere Plaça de Sant Pere al barri de la Vila d’Ontinyent 27

Aquest conjunt escultòric consta de 8 peces, que són com 8 garres en les quals unes donen tensió a altres, tot i conformant un conjunt de garres més actiu i un altre més passiu. Amb una altura de 3,50 metres i una llargària de 10 metres, aproximadament, aquesta obra d'acer pesa més de 3 tones.

En eixe monument pretenc expressar el retrobament amb l'essència de la bondat, de la humanitat, de la solidaritat i de la generositat, perdudes en molts casos, que han d'existir entre els hòmens al marge de races i ideologies, intentant aconseguir una germandat simbolitzada per unes mans que s'uneixen, l'una sostenint l'altra, expressant el sentiment solidari del que acull cap a allò que s'ha representat per l'altra: la d'aquells que van morir lluny de la ciutat que els va veure nàixer. Els seus quatre dits estesos són com urpes que els sostenen. L'obra ha sigut creada per a deixar-se portar en la seua contemplació a través de l'espai que ocupa (espai que abans era un buit), en el qual intente explorar en l'expressivitat de les mans de l'ésser humà, plenes de fortalesa, bondat i entrega als altres. Així mateix, en els distints moviments dels dits i de les mans, descobrisc les ondulacions suaus i els forts contrastos del paisatge que els emboliquen, produïts per les muntanyes de l'entorn. Joan Martí

2000 Estendre la mà Monument erigit en memòria dels ontinyentins morts lluny d’Ontinyent 28

2002 Ara en si mateixa Escultura localitzada en un parc públic de la ciutat de Houston - Texas / EUA

UNA DE PREGUNTES L’ESCULTURA DE MARTÍ: ESPILL DE SENSACIONS. ... - Per qué l'escultura i no la pintura? L'espai bidimensional que m'ofereix la pintura per a expressar sentiments és més reduït mentre que en l'escultura conflueixen tots els sentits, a més a més de la tridimensionaltat i, per això mateix, està més a prop de l'esser humà. - Quins elements han de configurar necessàriament una escultura? Tota invenció formal ve d'una consciència artística que utilitza les referències del passat com un conjunt de significacions capaces d'enllumenar més enllà de la seua pròpia època, en la recerca de nous indicis de modernitat. ... CRÒNICA d’Ontinyent Juny de 1995

L'escultor i pintor d'Ontinyent Joan Martí acaba de vendre una de les seues obres al municipi de Houston, a Texas, i ha finalitzat una beca que l'ha mantingut treballant intensament a Albarrasí durant aquestes passades festes nadalenques. La peça, que ja ha ja sigut traslladada a EUA, es denomina "Ara en si mateixa", i es tracta d'una composició en acer de 160 cm de diàmetre que representa, "a través de formes circulars, una anàlisi anímica de la dona" i forma part d'una sèrie que guarda aquestes mateixes característiques dins del mateix estil. L'obra de Martí va ser adquirida en l'última Fira ART celebrada a Madrid, amb la intermediació d'un professor de la Universitat de Houston, per a ser instal·lada en un dels nombrosos parcs de la ciutat.

El Periòdic d’Ontinyent Gener de 2002

2003 “Esenguera” Creu de terme a la redona d’entrada al poble d’Ènguera

Aquest conjunt escultòric tan monumental està situat en la redona d'entrada a Énguera i per a mi ha suposat un repte molt important. L'escultura mescla la simbologia de la creu de la població amb el ball tradicional. Representa dos personatges que s'enfronten, amb els braços estesos cap arrere, formant entre ells un espai buit que forma una gran creu, símbol de la ciutat. Es representen en ferro: la pesadesa dels vestits enguerians i el moviment de la dansa, amb els seus passos de llum que alleugereixen el pes de la tela. Joan Martí

2004 El Navegant Conjunt escultòric situat al hall de l’Hotel GRAN VALÈNCIA a la ciutat de València

Aquesta peça escultòrica, de 3 metres d'altura i 5 de llargària, i que pesa quasi 2,5 tones, representa una barca valenciana navegant. Enarbora una vela que apunta al cel, mentre amb els rems furga les entranyes del mar, protagonitzant un intent de simbiosi entre l'aire, el cel, l'horitzó..., amb l'aigua, l'onatge, el mar que, igual com l'espill infranquejable, torna a l'entorn que l'envolta la silueta de la nau. Aquesta escultura la vaig batejar EL NAVEGANT. Joan Martí

"El meu món està en l'espai i en el temps; en ells busque el buit i el silenci del simple, a través de la simplificació del volum".

MATERNITAT I Bronze 31 x 20.

PARELLA Marbre. 45 x 20. És el treball de fi de carrera de Joan. Com es pot apreciar és prou realista, amb una certa semblança als escultors Henry Moore y el seu professor de la Univertat Ciriaco.

TORS I Bronze 18 x 20.

TORS II Bronze 30 x 21

TORS III Bronze 34 x 15

SENSE TÍTOL Ferro 76 x 30 En aquesta etapa de la meua escultura existeix una similitud amb Julio González. Els angles, les arestes i els buits són allò predominant. (Notes de l‘artista)

JUXTAPOSICIÓ Ferro 65 x 45

Les reflexions que puc transmetre sobre el meu treball escultòric basen la seua aparença en una codificació plàstica nova que elimina la convenció del passat. D'aquesta manera, forma i aspecte conflueixen en un exercici creacional que desmenteix els referents d'una imatge recolzada en els significants de representació. La matèria, el ferro, concloent en la seua textura i formulació plàstica, atén l'antiga sensació primitiva de la potència de les coses: l'aire i la llum, la forma i l'espai rastregen la seua veracitat en la contundència del seu postulat natural. Apel·le, doncs, a prioritats bàsiques que envolten la màgia de l'escultura: matèria i espai s'enfilen en una metàfora de realitat que obliga al reconeixement d'allò que durant temps demandava l'escultura: la novetat del temps antic de les coses del món de hui i del demà. Joan Martí Catàleg I MOSTRA D’ART DE LA VALL D’ALBAIDA Ontinyent 1995

METAMORFOSI Ferro 45 x 50

MATERNITAT II Ferro 60 x 45

Pertany a la primera etapa personal. Té una geometria molt plana en la qual els plans i les arestes van creant una manera distinta de veure el volum. Ja no és eixe volum corpori a què estem acostumats, sinó que es crea un contingut escultòric completament distint al tradicional.

FIXACIÓ Ferro 105 x 60

ECLIPSI Llautó-planxa 42 x 25

AU DEL PARADÍS Ferro 115 x 50

ENTRELLUNES Ferro i acer 110 x 60

EQUILIBRI Ferro 180 x 65

ARTICULACIÓ CÒSMICA Fusta i ferro 85 x 85

La meua escultura es pot considerar postminimalista i parteix d'un suport geomètric. Encara que tinga tocs de subtilesa, està plena de tensió controlada, assossegada i atrapada en una forma suau i noble, com ho és la corba. La meua obra escultòrica, crec, es carrega cada vegada més d'una certa força espiritual perquè es puga meditar a través de la seua contemplació. El que busque és eixa emoció que sorgeix de l'expressivitat més sincera. Sé que és difícil escriure, pensar i interpretar d'una manera formal els sentiments i les sensacions, però crec que els artistes no hem de quedar-nos en la mera idea pròpia del filòsof, hem de donar-li vida i per a això necessitem quelcom tangible, de la matèria i de la forma, perquè prenga cos. La idea, la forma, l'espai i la matèria són, amb el buit, els elements fonamentals de l'escultura del passat, del present i del futur. Joan Martí

ORONETA Bronze 27 x 17 BALLARINA Acer corten 46 x 46

Aquesta escultura està sota l’embolcall de cercles i representa el cos de una xica jove ballant.

LA COVETA Bronze 35 x 35

A les seues notes Joan escriu que aquesta peça es una plasmació poètica de dos persones que es troben vora la mar en una cova.

EL BIERZO Fusta i ferro 47 x 47

Aquestes dos peces és possible que siguen de les més significatives de l'última etapa. Ací, la gran massa del cel i la no menys imponent de la terra estan unides per la silueta de les muntanyes i la dels núvols. Mentre la primera està feta amb fusta i ferro, l'anomenada “ESSÈNCIA DEL BIERZO” està realitzada amb materials propis del terreny: ferro i pissarra.

L’ESSÈNCIA DEL BIERZO Pissarra i ferro 35 x 35

El meu autoretrat com a escultor Si haguera d'identificar-me amb escultors i estils, em situaria en un humanisme actual, en què la meua obra gira al voltant de l'home, principi i fi de tota ella i al qual analitze amb un repertori de tècniques i coneixements plàstics que em permeten identificar-lo amb el seu entorn, però no aquell social, ple de falsedat i hipocresia, sinó l'entorn còsmic, per a trobar formes que tinguen un significat espiritual i universal. En sentit artístic, significa crear un llenguatge formal, on els espais, l'intern i l'extern, arriben a fondre's formant una imatge on estan presents totes les tensions dinàmiques internes. No obstant això, com artista del segle XX estic imbuït d'un passat acadèmic col·lectiu i em continue nodrint de l'ambient cultural i intel·lectual del present, encara que les meues fonts no siguen completament actuals, perquè les busque en Moore, Oteiza i Chillida, en especial en la font comuna de tots ells i que és major en Oteiza: els mòduls de Malevitch. Admire també les estructures i l'essència geomètrica que Cézanne dóna a la naturalesa i al paisatge. Sempre tinc present la fusió dels espais intern i extern en un continu espai temporal. Intente crear un espai geomètric i buit, encara que sense perdre la humanitat. Em considere inquiet i constantment preocupat pel moviment pendular que va des del realisme material del visible fins al mes absolut descrèdit de la realitat... Pretenc que la meua obra no siga gestual ni matemàtica; intente desprendre'm de la meua formació en el dibuix tècnic i que l'inconscient m'arrossegue al món senzill i humà, extraient components espirituals, reflexius i formals. Hi ha moments en què em sent més de terra endins, dura i fèrria, que valencià colorista. Considere que en el meu treball, un error o un excés desenvolupen condicions que enriqueixen el procés creatiu i preferisc açò a l'escultura perifèrica i epitelial. Joan Martí Publicació de FONT d'ART el 1992 amb motiu del centenari del naixement del pintor Carlets d'Ontinyent

La meua obra Escrit inclòs en el catàleg de l’Exposició d’Escultura que va presentar a Palma de Mallorca

Com a artista, no puc quedar-me només en la idea del filòsof en la meua expressió artística, sinó que he de donar-li vida. És per això que, indefectiblement, necessite quelcom tangible com la matèria i la forma perquè les meues sensacions i vivències sobre l'art prenguen cos. El meu procés escultòric ha passat per diverses etapes. En la primera, l'objectivitat simplificada del cos femení ho envaïa tot. En la següent, la geometrització i l'abstracció em van portar a introduir-me en una creació espacial, en la qual el volum apareixia per la intersecció dels mínims plans possibles i les formes eren agressives i angulars, portades al màxim. Després va aparéixer la bidimensionalitat com a element fonamental, en la qual un xicotet gir o desplaçament entre plans suggeria una gran profunditat de camp visual, recolzada per escissions; açò em va conduir a la corba i al cercle com a punt de partida d'una nova etapa, l'actual, en què la matèria, la forma no objectiva, l'espai i el buit són elements intrínsecs en la meua obra. En aquesta etapa la meua escultura pot considerar-se més expressiva: hi apareixen tocs de subtilesa plens d'una tensió assossegada i atrapada en una forma suau i noble com és la corba. En les meues últimes obres, que ara presente, intente tornar a reprendre part de l'agressivitat perduda dins de l'obertura del cercle. Crec que cada vegada es carreguen més d'una força espiritual perquè es puga meditar a través de la seua contemplació. El que busque és eixa emoció que sorgeix de l'expressivitat més sincera i que sempre he tingut per assentat que es troba en el buit: el més senzill, el més expressiu, el més real i el menys superflu. Joan Martí Palma de Mallorca, Juliol de 2000

"Els crits i sorolls urbans de la meua pintura es silencien i emmudeixen en la quietud del paisatge rural, com si es tractara d'una descripciĂł present de la realitat, passant a una essĂ¨ncia de silencis escultĂ˛rics que apareixen entre finestres d'una manera intencionada, les quals ens fan veure la realitat individual subjacent en el paisatge que somiem, com quelcom oblidat que ens costa percebre i recuperar".

GEOMETRIA I. Acrílic sobre DM. 105 x 100. 1977

BODEGÓ EN BLAUS. Acrílic sobre cartolina. 61 x 61. 1977

GEOMETRIA II. Acrílic sobre DM. 52 x 68. 1980 L’OLIVERA DE LA PLAÇA. Acrílic sobre DM. 62 x 54. 1996

PLAÇA MAJOR. Acrílic sobre DM. 66 x 72. 1997

SENSE TÍTOL. Acrílic sobre DM. 50 x 40. 1998

M'agrada molt més utilitzar la metàfora en el paisatge urbà. Em perd més quan el paisatge és obert. Però, llavors, hi ha una cosa molt important, per exemple, monuments d'Ontinyent com el pont Vell, presten per a molt, sempre que no s'estiga més pendent de la realitat que de la pròpia creació de l'obra artística. En tot cas, hi ha una cosa ben clara, si el paisatge s'imposa i pot amb tu, val la pena deixar-ho. Joan Martí Periòdic d'Ontinyent Juny de 2000

PAISATGE URBÀ. Acrílic sobre DM. 95 x 115. 2000

CALA AGULLA / MALLORCA. Acrílic sobre DM. 50 x 62. 2000

GUADALEST. Acrílic sobre DM. 94 x 105. 2000

NOCTURN. Acrílic sobre DM. 55 x 48. 2000

SONS MUSICALS. Acrílic sobre DM. 125 x 120. 2000

“...En la meua obra pictòrica, per les empremtes que va deixant en mi l'escultura, principalment quan treballe el ferro, va albirant-se una austeritat en el colorit que de vegades arriba al monocromatisme. És aquesta, dins la dinàmica natural que jo no m'impose, la raó del perquè en alguns casos se m'ha arribat a anomenar, lluny d'Ontinyent, "el valencià del nord". En un viatge a Lleó vaig descobrir les formes interpretatives de la castanya, dins de l'entorn del Bierzo, que no sols és vi. El paisatge té moltes possibilitats per a ser portat a l'escultura i viceversa, com es pot apreciar en aquesta obra, la qual sense deixar de ser una pintura, per les seues formes, relleus i cromatisme metàl·lic, bé podria ser un primer estadi o metamorfosi des de la pintura cap a l'escultura. És aquesta una idea que em porta moltes hores d'estudi i que, quan dispose de la necessària experimentació, pense dur fins a les seues últimes conseqüències...”

LA MINA. Tècnica mixta sobre DM. 140 x195. 2000

Diari de Mallorca ENTREVISTA A JOAN MARTÍ, ESCULTOR I PINTOR Palma de Mallorca, 4 d'agost del 2000

DEFENSES D’ALBARRASÍ. Acrílic sobre DM. 82 x 102. 2001

EL RAVAL D’ALBARRASÍ. Acrílic sobre DM. 100 x 120. 2001

Joan Martí ha finalitzat i materialitzat una beca que li va concedir l'estiu passat la Fundació Santa Maria d'Albarrasí, concloent una estada de quinze dies en aquella bella ciutat terolenca, i treballant intensament durant les passades festes nadalenques amb unes condicions climàtiques extremes, a 15 graus davall zero i rodejat d'una gran nevada. "He descobert els matisos de la neu i la varietat de tons grisos i grocs que suggereix. Per a mi ha sigut una experiència única, on vaig haver de substituir l'acrílic per l'oli ja que el primer se'm congelava", explica l'artista. El Periòdic d'Ontinyent Gener de 2002

ALBARRASÍ NEVAT. Oli i acrílic sobre DM. 92 x 112. 2001

OCÀS A GUADALEST. Acrílic sobre DM. 80 x 100. 2001

ARBREDA. Acrílic sobre DM. 41 x 46. 2001

NOCTURN A ALBARRASÍ. Acrílic sobre DM. 93 x 103. 2001

LA CALIDITAT DE CONCA. Acrílic sobre DM. 100 x 120. 2002

ARBREDA POLÍCROMA. Acrílic sobre DM. 66 x 72. 2002

CLOTY IV. Acrílic sobre DM. 81 x 115. 2003

PRENENT EL SOL. Acrílic sobre DM. 66 x 72. 2003

La pintura i l'escultura són manifestacions artístiques que en l'actualitat no tenen la separació tradicional que les definia. Personalment, en la pintura només trobava superfícies planes i a mi m'interessa més la textura que el grafisme, per tant es pot afirmar que la meua tendència innata quan pinte em porta a composicions de pintura escultòrica. Joan Martí El Periòdic d'Ontinyent Juny de 1998

ESCULTURA URBANA. Acrílic sobre DM. 100 x 120. 2003

BODEGÓ. Acrílic sobre tauler. 90 x 100. 2004

VILLARCAYO / BURGOS. Acrílic sobre DM. 81 x 100. 2004

Aquest quadre va ser l'últim pintat per Joan Martí, i va ser durant la primera quinzena d'agost de 2004. És propietat de l'Ajuntament de Villarcayo, a Burgos, on es va desplaçar, una vegada conclosa la seua participació al juliol, com des de feia 11 anys, en el Curs Superior de Pintura de Paisatge d'Albarrasí.

crèdits Exposició organitzada per FONT D’ART, amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Ontinyent i Caixa Ontinyent © FONT D’ART 2005 © AJUNTAMENT D’ONTINYENT 2005 © CAIXA ONTINYENT 2005

Textos: Manuel Reguart Penadés, alcalde d’Ontinyent Dolors Vañó i Valls, regidora de Cultura, Museus i Publicacions Jordi Arrué Ferri, president de FONT D’ART José S. Carralero, pintor i catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid Antonio Jiménez, director de la Fundació Santa Maria de Albarrasí Xelo Montahud, professora i viuda de Joan Martí José A. Gironés, crític, director, redactor i presentador de radio i televisió Maria Àngels Mora, catedràtica de Dibuix de l’IES L’Estació d’Ontinyent Fernando García de Juan, pintor Joan Riera, catedràtic de Literatura de l’IES L’Estació

Comissió organitzadora i de selecció d’obres: Jordi Arrué, Rafael Vaello, Francisco Pozo, Enric Herrero, María Reig, Maria Àngels Mora, Blai Tomás i José A. Gironés

Disseny i maquetació del catàleg: Francisco Pozo

Fotografies portada i separates: Rafa Martínez

Correcció lingüística: Josep Sanchis Carbonell (Oficina de Promoció i Ús del Valencià de l’Ajuntament d’Ontinyent)

Filmació, impressió i enquadernació: Gráficas Bormac, SA, Ontinyent

Localització de l’exposició: Espai expositiu temporal del Museu Arqueológic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida (MAOVA)