Page 1

Adrià Gual (1872-1943),

Adrià Gual, escriptor, poeta, dramaturg, cineasta, director d’escena, escenògraf, pedagog, pintor, grafista i il·lustrador vinculat al Modernisme i al Simbolisme.

Gual és una de les figures centrals del traspàs del Modernisme al Noucentisme. Fundador del Teatre Íntim (1898-1928), de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, més tard anomenada Institut del Teatre (1913), i, entre d’altres institucions culturals, de la productora cinematogràfica Barcinógrafo (1913).

el perfum d’una època

Empès per l’onada de modernitat derivada de Wagner, i vinculat al context de transformació cultural del Modernisme –i també a la poètica del Simbolisme–, Adrià Gual importà de París la voluntat de crear institucions culturals i la passió pels moviments de renovació formal. Defensava la unió indissoluble d’ètica i estètica.

I amb llurs suaus petjades fa créixer per on passa flors morades de delicat perfum. Fragment de L’eterna enamorada. Adrià Gual


Les influències

El món d’Adrià Gual, d’arrel Modernista i Simbolista, té com a precedents els pre-raphaelites i la gran renovació operística de Richard Wagner (1813-1883), descoberta a França per Charles Baudelaire. Gual, com a bon simbolista, volia canviar l’art del seu temps tot propiciant que se sentissin els colors i es veiessin els sons. En Gual es detecta un cert paral·lelisme amb Adolphe Appia (1862-1928), que també trencava amb les postes en escena més convencionals de Wagner.

Dante Gabriel Rossetti, Lady Lilith, 1866-68, 1872-73

En el teatre d’Adrià Gual és evident la influència de Maurice Maeterlinck (1862-1949). Pel que fa a la direcció d’escena tenia en compte els plantejaments d’André Antoine (1858-1943), les teories de Gordon Craig (1872-1966), les propostes d’Auréliene Lugné-Poë (1869-1940) i l’esperit poetitzant de Paul Fort (1872-1960). Tots ells creien en la necessitat de renovar les arts tenint en compte les emocions i, des de la perspectiva actual, són veritables precursors i avantguardistes.

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època


Influències

Targeta postal del Festival de Bayreuth anunciant l’òpera Parsifal amb retrat de Richard Wagner i representació de les Noies-Flor, c.a. 1876

John Millais, Ophelia , 1851–1852

El tenor català Francesc Viñas en el paper de Lohengrin. Fragment del quadre de Lluís Martí Gras, c.a. 1892, dipositat al MAE

Julia Margaret Cameron, The parting of Sir Lancelot and Queen Guinevere, 1874

Paral·lelismes

Henry Wallis, The Death of Chatterton, 1856

Retrat de Richard Wagner, 1870. Fotografia de Franz Hanfstaengl

Retrat de Charles Baudelaire, 1860 c.a. Fotografia d’Étienne Carjat

Programa de l’Associació Wagneriana. Barcelona, 1904

Adolphe Appia, esbós escenogràfic de la sèrie Espais rítmics, c.a. 1906-1928 Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera La valquíria, acte tercer, 1892

Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera Parsifal, acte primer, escena primera, c.a. 1896

Edward Gordon Craig, esbós escenogràfic per a Hamlet, 1912

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a l’òpera Parsifal, acte primer, escena primera, 1932

Adrià Gual, esbós escenogràfic desconegut, c.a. 1900-1940

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a l’òpera Tristany i Isolda, acte tercer, 1920

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Hamlet, 1940


Adrià Gual, c.a. 1898

Esbós escenogràfic per a L’ànec salvatge, d’Henrik Ibsen, muntatge d’Andre Antoine al Théâtre Libre de Paris, 1891

Retrat de Maurice Maeterlinck, c.a.1923

Fotografia d’escena de La fille Élisa, d’Edmond de Goncourt, al Théâtre Libre de Paris, 1913

Fotografia d’escena de Hamlet al Théâtre de l’Oeuvre de París, 1913. Direcció d’Aurélien Lugné-Poë

Retrat de Paul Fort, c.a. 1885-1900


Director d’escena Adrià Gual impartint la conferència escenificada “Figures d’home en el teatre”, Escola Elemental de Treball, 1922

Les realitzacions escèniques d’Adrià Gual sempre topaven amb l’escassetat de mitjans. Moltes de les seves idees no eren realitzables o s’havien d’ubicar en indrets insòlits i atractius, com per exemple el Laberint d’Horta. Gual formava els actors des del punt de vista de la dicció i la prosòdia. Introductor en el nostre país de la figura del director d’escena, també buscava alliberar la representació de les dependències del text dramàtic. Per a Gual, la direcció d’escena era un art autònom, i calia allunyar-la del costumisme. L’escenari havia de respirar veritat, havia de ser vist com una composició. En aquest sentit, un dels models de Gual era el realista Antoine. Segons Gual, «cal arribar a les emocions per la col·laboració perfecta de tots els elements i detalls complementaris a fi de perseguir la justesa de la realitat o la realitat de tots els idealismes». Pel que fa al actors, Gual era clar: «Dir lo paper és fer comèdia. Lo fer comèdia no és fer teatro». S’oposava, doncs, al teatre del primer actor que s’expressava de manera afectada.

Adrià Gual impartint una classe de declamació, a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. Auditòrium de Gràcia, 1914

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època


Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Edip rei, 1903

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Tristany i Isolda, 1920

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Javier, 1930

Fotografia de l’escenografia de Tristany i Isolda, Teatre Principal de Figueres, 1920 Fotografia de l’escenografia d’Edip rei, Teatre Novetats, 1903

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Nausica, 1921 Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Tristany i Isolda, 1920

Fotografia d’escena de Javier, Gran Teatre del Liceu, 1930

Fotografia de l’escenografia de Tristany i Isolda, Teatre Principal de Figueres, 1920 Fotografia de l’escenografia de Nausica, Teatre Eldorado, 1921


L’escenografia

Les escenografies d’Adrià Gual s’arrelen d’una banda en la tradició anterior a ell i, de l’altra, recull la gran influència que deriva dels nous plantejaments operístics de Wagner. Gual també coneixia les experiències realistes d’Antoine i el seu Théâtre Libre i, alhora, es deixà influir per la força poètica del Théâtre d’Art de Paul Fort. Amb els anys evolucionà fins a coincidir amb algunes de les noves aportacions d’Adolphe Appia. Gual també es dedicà a fer figurinisme i caracterització.

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Julieta i Romeo, 1920

Són trets definitoris de l’escenografia de Gual l’estilització de les formes, l’ús recorrent de cortinatges, la utilització d’estructures corpòries, el caràcter sintètic de les propostes amb la utilització dels mínims elements, així com les referències a la pintura. En conjunt, l’obra escenogràfica de Gual estava al servei de la seva idea de renovar profundament el teatre català.

Accés a les imatges de l’obra artística d’Adrià Gual a Escena Digital

QR code generated on http://qrcode.littleidiot.be

la base de dades d’arxiu i museu del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època


Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Misteri de dolor, 1904

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a El somni d’una nit d’estiu, 1908

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Les filoses, 1916

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Romeu i Julieta, 1920

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Romeu i Julieta, 1920

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Bressolada, 1922

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Simfonia d’un dia serè, 1922

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a La careta, 1924

Adrià Gual, esbós escenogràfic per Diana i la Tuda, 1927


Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Javier, 1930

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Javier, 1930

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Javier, 1930

Adrià Gual, autorepresentació en un esbós escenogràfic per a El geni de la comèdia, 1912

Adrià Gual, esbós escenogràfic desconegut, c.a. 1900-1940

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a El geni de la comèdia, 1912

Adrià Gual, esbós escenogràfic d’un teló de boca, c.a. 1900-1940 Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Crispí, rival dels seu amo, 1912

Adrià Gual, esbós escenogràfic d’un teló de boca , c.a. 1900-1940


Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a Nocturn. Andante. Morat, 1896

Adrià Gual, projecte de disseny del personatge del Bon Mariner per a l’obra La Blancaflor, 1897. Inclòs en el manuscrit

Adrià Gual, projecte de disseny del personatge de La Blancaflor per a l’obra La Blancaflor, 1897. Inclòs en el manuscrit

Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a El geni de la comèdia, 1912

Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a Francesca de Rímini, 1920

Adrià Gual, projecte de disseny del personatge de l’Escampaboires per a l’obra Don Joan, 1908

Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a La família d’Arlequí, 1926

Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a La família d’Arlequí, 1926

Adrià Gual, projecte de disseny del personatge del Gran Balda per a l’obra Don Joan, 1908

Adrià Gual, projecte de disseny de personatge, obra desconeguda, c.a. 1900-1940


Teatre Íntim

Gual va crear el Teatre Íntim l’any 1898 i el va mantenir actiu de manera intermitent fins l’any 1928. Volia fugir del teatre comercial i oferir una proposta cultural que contribuís a través de l’estètica a la regeneració del país. Les primeres representacions van tenir lloc al Teatre Líric.

Fotografia d’estudi d’Adrià Gual caracteritzat de Pilades per a Ifigènia a Tàurida

El Teatre Íntim va iniciar la seva aventura amb Silenci, de Gual mateix. El segon muntatge va ser Ifigènia a Tàurida, de Goethe, en traducció de Maragall, i presentada als jardins del Laberint. Posteriorment es van estrenar L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol; Interior, de Maeterlinck; Blancaflor, de Gual. Després va venir La culpable, també de Gual, estrenada un dia de grans pluges, i que finalment va acabar amb escàndol. Abans de marxar a París Gual encara va posar en escena Espectres, d’Ibsen. Després de París, l’Íntim estrena l’any 1903 Èdip rei, de Sòfocles, i El casament per força, de Molière. Van seguir obres de Beaumarchais, de Shakespeare, de Hauptmann, de Goethe una altra vegada, d’Èsquil, de Jacinto Benavente en traducció de Gual, novament Ibsen, i un llarg etc. d’autors catalans i del repertori internacional. Ja el 1924 l’Íntim va reprendre les representacions amb obres de Plaute, Leònides Andrèiev, Alfred de Musset, Josep Maria de Sagarra i, entre d’altres, Luigi Pirandello.

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època


Miquel Utrillo, cartell per a la representació, 1898

Adrià Gual, esbòs escenogràfic per al muntatge dels Jardins del Laberint, 1898

Fotografia d’escena de la representació, amb tots els actors

Vista de l’escenari des de la platea, amb anotacions manuscrites del Marqués d’Alfarràs (propietari dels Jardins del Laberint)

Josep Triadó, dibuix de la funció dels Jardins del Laberint, c.a. 1900-1920

Invitació de la representació

Fotografia de Miquel Utrillo i Joan Maragall a l’escenari amb anotacions manuscrites del Marqués d’Alfarràs (propietari dels Jardins del Laberint)

Fotografies de premsa de l’arribada dels espectadors a la representació, recollides per Adrià Gual

Fotografia d’estudi de Salvador Vilaregut caracteritzat d’Arkas

Teatre Íntim: Ifigènia a Tàurida, de Johann Wolfgang von Goethe, traducció de Joan Maragall Direcció: Adrià Gual Escenografia: Miquel Utrillo Barcelona, Jardins del Laberint. 10 d’octubre de 1898

Fotografia d’estudi de Pujol i Brull caracteritzat d’Orestes

Fotografia d’estudi d’Enric Giménez caracteritzat de Thoas

Fotografia d’estudi de Clotilde Domus caracteritzada d’Ifigènia


Fotografia del públic del Teatre Romea durant la commemoració del Tercer Centenari de Molière, Teatre Romea, gener de 1922


Adrià Gual, creador d’institucions culturals Adrià Gual, apunt de la catedral de Notre-Dame vista a través del riu Senna i altres emplaçaments de París, inspirat en la litografia “Notre-Dame l’Évêché et le Cloître (1750)” de Josef Hubert Hoffbauer, inclosa dins l’obra Paris à travers les âges, aspects successifs des monuments et quartiers historiques de Paris depuis le XIIIe siècle jusqu’à nos jours, París: Firmin-Didot et cie, 1885

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

L’estada d’Adrià Gual a París entre 1900 i 1903 va ser determinant per fer-li veure que a Europa la cultura sempre ha de tenir uns sòlids fonaments institucionals. Per Gual era important que la Comédie Française pogués conviure perfectament amb moviments innovadors com ara el Naturalisme o el Simbolisme. S’adona que calia fonamentar la formació dels actors, promoure l’estabilitat institucional i, alhora, estimular els moviments de recerca i de renovació. Gual ja havia intentat alguna cosa similar en fundar el Teatre Íntim (1898-1928). Més endavant Gual va promoure la creació o bé va dirigir diverses institucions: Espectacles i Audicions Graner, dirigits per Gual de 1905 al 1907, i on s’oferien espectacles de teatre, música i cinema; Nova Empresa de Teatre Català (1908-1910), i la productora cinematogràfica Barcinógrafo (1913). Secundat per Enric Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona, Gual crearà l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, després anomenada Institut del Teatre (1913). Tanmateix, Gual sempre va ser un estrany pel Noucentisme.


Adrià Gual, creador d’institucions culturals

Nova Empresa de Teatre Català

Interior de l’estudi del fotògraf Audouard, decorat per Adrià Gual. Enric Giménez fa una lectura, el dia 3-X-1909, als actors de la Nova Empresa de Teatre Català. A l’angle superior esquerre, Adrià Gual

Programa de temporada 1908-1909 de la Nova Empresa de Teatre Català al Teatre Novetats

Programa de temporada 1909-1910 de la Nova Empresa de Teatre Català al Teatre Romea

Interior del programa de mà de la desena representació d’El somni d’una nit d’estiu, Nova Empresa de Teatre Català, direcció d’Adrià Gual, Teatre Novetats, 1908

Interior del programa de temporada 1908-1909 de la Nova Empresa de Teatre Català al Teatre Romea

Fotografies d’escena d’El somni d’una nit d’estiu, Nova Empresa de Teatre Català, direcció d’Adrià Gual, Teatre Novetats, 1908

A la tardor de 1908, després d’assolir un notable èxit amb les representacions de quatre sessions dedicades al teatre estranger al Teatre Romea, Adrià Gual rep l’encàrrec d’encapçalar una nova companyia dedicada en exclusiva al teatre català i que tindria com a seu el Teatre Novetats. Durant les dues temporades que Gual duu les regnes de la companyia es programa un repertori on sobresurten les produccions d’autors catalans, amb la participació d’autors contemporanis estrangers. Es posen en escena peces de Bernard Shaw, Hauptmann, Regnard i Brieux. Entre els autors catalans, juntament amb obres d’Ignasi Iglésias i Santiago Rusiñol, Gual estrena peces d’autors poc o gens coneguts pel públic. Entre els espectacles representats hi destaca l’estrena El somni d’una nit d’estiu.


Adrià Gual, creador d’institucions culturals

El cinema dels inicis Platea de la Sala Mercè, 1904. Col·lecció particular d’Antoni González Moreno-Navarro

Amb els Espectacles i Audicions Graner (1904) i la productora cinematogràfica Barcinógrafo (1914), Adrià Gual té un paper clau en el desenvolupament del primer cinema que es realitza a Catalunya.

Llotja de la Sala Mercè, 1904. Col·lecció particular d’Antoni González Moreno-Navarro

Programes dels Espectacles-audicions Graner al Teatre Principal, 1906-1907

L’any 1904, el pintor i empresari Lluís Graner encarrega a Gual la direcció artística d’una programació a la Sala Mercè on s’ofereixen espectacles teatrals, concerts i cinema. L’espai, decorat per Antoni Gaudí, ofereix fins i tot la possibilitat de realitzar un recorregut a través d’una ruta subterrània. Entre 1905 i 1907 els Espectacles i Audicions Graner es traslladen al Teatre Principal, i compten també amb la direcció artística d’Adrià Gual.

Caricatura apareguda a L’Esquella de la Torratxa, 11 de novembre de 1904

Margarida Xirgu i Ricard Puga, entre d’altres, en un fotograma de la pel·lícula El beso de la muerte, dirigida per Magí Murià, de la productora Barcinógrafo, 1916

Fotograma de la pel·lícula La reina joven, dirigida per Magí Murià i amb guió d’Adrià Gual, de la productora Barcinógrafo, 1916

Margarida Xirgu i Ricard Puga en un fotograma de la pel·lícula Alma torturada, dirigida per Magí Murià, de la productora Barcinógrafo, 1916

Logotip de la productora cinematogràfica Barcinógrafo Aurora Baró (Mariana) i Emilia Baró (Mariagneta) en un fotograma de la pel·lícula Misterio de dolor, dirigida per Adrià Gual, de la productora Barcinógrafo, 1914

Uns anys més tard, Gual inicia l’aventura de la productora Barcinógrafo, amb la qual dirigirà vuit pel·lícules. La majoria eren adaptacions d’obres dramàtiques o bé narracions de grans autors d’abast universal.


L’Escola Catalana d’Art Dramàtic Pla d’ensenyament del primer curs de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, 1913

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

L’Institut del Teatre El 1913 Adrià Gual fundà l’Institut del Teatre, aleshores amb el nom d’Escola Catalana d’Art Dramàtic. Es tractava d’endegar no únicament una escola, sinó un centre de formació, de producció i de recerca a través del qual la vida escènica catalana trobés vies de regeneració i de modernitat. Gual veia l’Escola Catalana d’Art Dramàtic com un dels eixos vertebradors de la vida teatral del país. També era el vehicle per continuar la feina ja iniciada al Teatre Íntim en el sentit de crear un repertori internacional. Gual va dirigir l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona) fins a 1934.


Enric Giménez impartint una classe, 1914

Invitació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic per a una conferència d’Adrià Gual amb la col·laboració de Joan Llongueras, 1913

Josep Mestres Cabanes impartint una classe

Adrià Gual impartint una classe, 1914

Banquet de final de curs 1918-1919. Alumnes i professors al restaurant parc de la Ciutadella

Una de les sales del Museu del Teatre, al Palau de Belles Arts, c.a. 1922-1923

Grup d’alumnes, amb Adrià Gual, durant una sortida de pràctiques, a Tàrrega

Etiqueta de registre del Museu del Teatre, 1930

Grup d’alumnes de la primera promoció, amb Adrià Gual i Pere Bohigas

Publicació “La Gaseta Catalana d’Art Dramàtic”, número 1, 1917

Programa de la sessió de final de curs, 1932-33

Grup d’alumnes i professors durant el curs 1927-1928. A la primera fila de gent dreta: Pere Bohigas, Pompeu Fabra, A. Gual, Maurici VIlomara, Enric Giménez, Salvador Alarma i Josep Mestres Cabanes

Logotip de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, 1919


Personatges que il·lustraven la conferència de P. Bosch i Gimpera “La indumentària en el teatro griego”, 1928

Pius Daví a Arlequí vividor, 1915

Representació d’El malalt imaginari al Palau de Belles Arts, 1912

Representació d’Ifigènia a Tàurida als boscos de Vilajoana, 1921

Representació de L’avar, 1922

Josefina Tàpias i Josep Claramunt a Julieta i Romeu, 1920

Representació de L’avi, a la platja de la Barceloneta, 1924

Empar Ferrándiz i Josefina Tàpias a La mare confident, 1918

Representació de El padre Juanico, a l’Escola del Bosc, 1924

Conferència d’Adrià Gual a l’Ateneu, durant la celebració dels actes del Tercer Centenari de Molière, 1922

Congressistes del Tercer Congrés de la Societat Universal del Teatre, celebrat a Barcelona el 1929

Conferència d’Adrià Gual “Las danzas de la muerte”, al Saló Daurat de la Diputació de Barcelona, 1928

Teatret de pràctiques de la seu del carrer Elisabets, 1933

Acreditació d’Adrià Gual del Tercer Congrés de la Societat Universal del Teatre, celebrat a Barcelona el 1929


Cartell amb motiu de les conferències i representacions del cicle “La comèdia durant la divuitena centúria”, 1918

Cartell amb la programació de les sessions de teatre català a El Dorado, 1921

Cartell amb motiu de la conferència i representacions del Tercer Centenari de Molière, 1922

Cartell del cicle “Trilogia de l’amor”, amb la representació de Francesca de Rimini; Julieta i Romeu; Tristany i Isolda, Teatre Goya, 1920


Cartellisme i obra gràfica Adrià Gual, litografia per a l’escena cinquena de l’edició de Salomé, d’Oscar Wilde, 1908

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

Com a veritable Modernista –i per molt que des del punt de vista institucional es decantés cap a la cívica fundació d’institucions dels Noucentistes–, Gual es dedicà a fer cartells, al disseny de llibres i a la il·lustració gràfica. Trenca amb les solucions més convencionals, imposa una gran llibertat artística i es decanta sovint per agosarades asimetries. Pel que fa als colors, Gual juga tant amb colors esvaïts i nebulosos com ens proposa insòlites gammes de verds, blaus, rosats, vermells, grisos o morats. La rosa és un dels símbols centrals en l’obra gràfica de Gual. L’altre és el cor. I també són imprescindibles les llargues cabelleres, els paisatge i les imatgeries medievals. Gual buscava una veritable síntesi de les arts.


Adrià Gual, litografia Gran Teatre del Liceu, 1900

Adrià Gual, litografia de portada per a l’edició de Llibre de horas, 1899

Adrià Gual, cartell per a la segona representació de Silenci, Teatre Líric, 1898

Adrià Gual, cartell per a la IV Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas, 1898

Adrià Gual, cartell de la temporada d’hivern de 1899 al del Teatre Íntim al Teatre Líric

Esbòs del cartell per a la representació de La culpable, Teatre Líric, 1899

Cartell per a la representació de La culpable, Teatre Líric, 1899 Adrià Gual, esbós per a un cartell del Teatre Íntim, c.a. 1899

Adrià Gual, cartell per a l’edició de Nocturn. Andante. Morat, 1896

Adrià Gual, cartell de l’Orfeó Català, 1900

Adrià Gual, litografia per a l’escena cinquena de l’edició de Salomé d’Oscar Wilde, 1908

Adrià Gual, diploma de honorífic, nomenament d’Enric Borràs com a fill adoptiu de Barcelona, 1918


Obra plàstica

Adrià Gual entra en contacte amb la pintura de jove, i la conrea simultàniament amb altres disciplines artístiques. Els coneixements adquirits a l’escola del pintor Pere Borrell esdevindran una eina i una llavor formidable per al seu futur treball com a escenògraf i artista gràfic. D’entre la seva producció pictòrica hi destaca l’obra La rosada (1897), treball que ha estat qualificat com a obra mestra de la pintura simbolista.

Adrià Gual, La rosada, 1897

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època


Adrià Gual, Vella, c.a. 1895

Adrià Gual, La meva dona, c.a. 1900

Adrià Gual, Vell , c.a. 1895

Ramon Casas, Retrat d’Adrià Gual, c.a. 1897-1899

Adrià Gual, no identificat

Adrià Gual, Santa Cecília, c.a. 1900


Escriptor i dramaturg

Gual era escriptor, poeta, dramaturg, director d’escena, escenògraf, pedagog, pintor, grafista i il·lustrador. S’aventurà en el món del cinema i creà institucions la funció de les quals era renovar la vida cultural catalana. Però bàsicament era un home entregat al teatre. Les seves memòries, Mitja vida de teatre (1960), són essencials per entendre el teatre que va de finals del segle XIX a les primeres dècades del XX. Com a autor teatral la seva producció oscil·la entre l’al·legoria —Nocturn (1896), Arlequí vividor (1912)— i el naturalisme més estricte: Els pobres menestrals (1908), Hores d’amor i de tristesa (1918). Amb Misteri de dolor (1904) assoleix l’èxit. D’entre la seva extensa producció també cal citar Silenci (1897), Blancaflor (1899), L’emigrant (1901), La fi de Tomàs Reynalds (1905), La pobra Berta (1909), Donzell qui cerca muller (1910), En Jordi Flama (1911), Les alegres comediantes (1913), La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914) i Foc de muntanya (1934). A Nocturn, Gual hi incorporà uns signes que, talment una partitura, ajudaven a dir el text als actors.

Adrià Gual, coberta de l’obra Silenci, 1898

Adrià Gual, coberta de l’obra Nocturn. Andante. Morat, 1896

Accés a la fitxa bibliogràfica dels manuscrits i obres publicades d’Adrià Gual a Biblioescènic

QR code generated on http://qrcode.littleidiot.be

el catàleg bibliogràfic del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època


Adrià Gual, coberta de Mitja vida de teatre: memòries d’Adrià Gual, 1960

Adrià Gual, coberta de l’obra Nocturn. Andante. Morat, 1896

Misterio de dolor, descripció dels personatges. 1901 Sistema de signes ideat per Adrià Gual per identificar la forma d’interpretar o recitar textos. Manuscrit de Nocturn. Andante. Morat, 1896

Adrià Gual, coberta de l’obra L’emigrant, 1901

Adrià Gual, Nocturn. Andante. Morat, reedició de l’obra en el marc dels actes del Centenari de l’Institut del Teatre. Barcelona: Institut del Teatre, 2013

Adrià Gual, coberta del manuscrit de Misterio de dolor, 1901

Fragment de Nocturn. Andante. Morat, amb el sistema de signes ideat per l’autor

Adrià Gual, coberta de l’obra Misteri de dolor, 1904

Adrià Gual, coberta de l’obra Blancaflor, 1904

Adrià Gual, coberta de l’obra Les alegres comediantes, 1913

Adrià Gual, coberta de l’obra La fi de Tomàs Reynald, 1905

Adrià Gual, coberta de l’obra Hores d’amor i de tristesa, 1918

Adrià Gual, coberta de l’obra Donzell qui cerca muller, 1910 Adrià Gual, coberta de l’obra La pobra Berta, 1909 Adrià Gual, coberta de l’obra Donzell qui cerca muller, 1910

Adrià Gual, coberta de l’obra Els pobres menestrals, 1908

Adrià Gual, coberta de l’obra En Jordi Flama, coberta, 1911

Adrià Gual, coberta de l’obra, Arlequí Vividor, 1912

Adrià Gual, coberta de l’obra La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps, 1914


El perfum simbolista de l’època

Falsament oposat al Naturalisme, els escenaris del Simbolisme se centren a partir de 1890 en una teatralitat evanescent que té la mort, el silenci i la incertesa com a temàtiques centrals. La carnalitat de l’actor esdevé una nosa. En l’obra de Maurice Maeterlinck aquest simbolisme de vegades adopta una aparença de falsa realitat, com per exemple a La intrusa i Interior. La intrusa va ser estrenada a Sitges el (1893) i va influir Adrià Gual. En altres ocasions, com en Els cecs, el simbolisme deriva cap a l’avantguarda i esdevé un precursor de Beckett. En general apareixen princeses irreals i jardins decadents, com a Pel·leas i Melisenda de Maeterlinck. Domina la preferència pel que és rar, refinat i artificial i es potencia la sinestèsia. Es tractava de veure la música i de sentir els colors. A París es feien concerts de perfums i es publicaven llibres sobre les olors. Altres dramaturgs simbolistes: Villiers de l’Isle-Adam, el teatre d’inspiració wagneriana de Edouard Dujardin, les obres de Charles van Lerberghe, Paul Claudel, W.B. Yeats, Émile Verhaeren, Gabriele d’Annunzio.

Santiago Rusiñol, Interior, por Maurice Maeterlinck. Teatro Artístico, 1899

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època


Mary Garden en el paper de Melisenda, en l’òpera Pel·leas i Melisenda de Claude Debussy, 1908

Publicació de la traducció de La intrusa, de Maurice Maeterlinck, a càrrec de Joaquim Casas Carbó i Pompeu Fabra, i missatge de l’autor donant-hi consentiment a la publicació. L’avenç, 2a època, any 5, núm. 15-16, 1893

Alphonse Osbert, Rivière, 1890

Retrat de Georgette Leblanc, 1911

Fernand Khnopff, Acrasia, reine es fées, 1897

Fernand Khnopff, L’offrande. Estudi, 1891

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Dant a les portes de l’infern, 1904

Adrià Gual, il·lustració escenogràfica inclosa dins el manuscrit de Blancaflor, 1897. Primer quadre, paisatge rural català

Adrià Gual, il·lustració escenogràfica inclosa dins el manuscrit de Blancaflor, 1897. Segon quadre, mutació

Gustave Moreau, Salomé, 1911

Adrià Gual, prova litogràfica per a Nocturn. Andante morat, il·lustració dels personatges del Germà i la Germana, 1896

Adrià Gual, dibuix del cap de Joan Baptista per a la publicació de Salomé, d’Oscar Wilde, traducció de Joaquim Pena, c.a. 1908

Adrià Gual, prova litogràfica per a Nocturn. Andante morat, il·lustració escenogràfica, 1896

Adrià Gual, prova litogràfica per a Nocturn. Andante morat, il·lustració del personatge del músic/boig, 1896

Adrià Gual, esbós de la coberta per a l’edició de Silenci, 1898


Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

Comissariat i recerca documental: Ferran Adelantado, Carme Carreño, Jordi Coca Direcció del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre: Anna Valls Suport a la recerca i digitalització: Mercè Piñol, Ana Triviño, Anna Forés Disseny gràfic i producció audiovisual: Forabord Comunicació: Jordi Aubach Impressió: Artyplan Agraïments: Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Filmoteca de Catalunya, CulturArts-Generalitat Valenciana-Unidad del Audiovisual y la Cinematografía (IVAC), Eulàlia Conangla, Antoni González Moreno-Navarro, Anna Solanilla Aquesta exposició s’ha realitzat en el marc dels actes commemoratius del Centenari de l’Institut del Teatre (1913-2013) i està dedicada a la memòria d’Adrià Gual, fundador i primer director de la institució.

Institut del Teatre Director general: Jordi Font

«Pulcre en l’agençament i reposat en el gest i en el parlar, el nas agut i amb l’aire una mica impertinent i una certa caiguda de les parpelles, li hauria pogut donar un cert aspecte una mica afectat, si no l’hagués corregit de seguida el somriure, com vagament irònic, ara suaument melangiós o cansat, però sempre ple d’una bondat inefable.» Maurici Serrahima

Gerència: Ramon Jovells

Accés a la web del Centenari de l’Institut del Teatre

Coordinació acadèmica: Antonio-Simón Rodríguez Direcció de Serveis Culturals: Mercè Saumell

Si no s’indica el contrari, totes les imatges d’aquesta exposició reprodueixen obres originals d’Adrià Gual o bé documentació (fotografies, programes teatrals, cartells, etc.) d’autor desconegut dipositada al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre, sent propietat del mateix centre les digitalitzacions o fotografies de les imatges reproduïdes. Especificacions pel que fa a la procedència de les imatges no pertanyents al MAE segons procedències: Biblioteca de Catalunya. Barcelona: Publicació de la traducció de La intrusa, de Maurice Maeterlinck, a càrrec de Joaquim Casas Carbó i Pompeu Fabra, i missatge de l’autor donant-hi consentiment a la publicació. L’avenç, 2a època, any 5, núm. 15-16, 1893. Col·lecció particular d’Antoni González Moreno-Navarro: Platea de la Sala Mercè | Llotja de la Sala Mercè. CulturArts - Generalitat Valenciana - Unidad del Audiovisual y la Cinematografía (IVAC): Margarida Xirgu i Ricard Puga, entre d’altres, en un fotograma de la pel·lícula El beso de la muerte, dirigida per Magí Murià, de la productora Barcinógrafo, 1916. | Margarida Xirgu i Ricard Puga en un fotograma de la pel·lícula Alma torturada, dirigida per Magí Murià, de la productora Barcinógrafo, 1916. | Fotograma de la pel·lícula La reina joven, dirigida per Magí Murià i amb guió d’Adrià Gual, de la productora Barcinógrafo, 1916. Filmoteca de Catalunya: Aurora Baró (Mariana) i Emilia Baró (Mariagneta) en un fotograma de la pel·lícula Misterio de dolor, dirigida per Adrià Gual, de la productora Barcinógrafo, 1914. Hekman Digital Archive (library.calvin.edu/hda): Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera Parsifal, acte primer, escena primera, c.a. 1896 | Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera La valquíria, acte tercer, 1892 | Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera Parsifal, acte primer, escena primera, c.a. 1896 | Esbós escenogràfic per a L’ànec salvatge, d’Henrik Ibsen, muntatge d’Andre Antoine al Théâtre Libre de Paris, 1891 | Fotografia d’escena de La fille Élisa, d’Edmond de Goncourt, al Théâtre Libre de Paris, 1913 | Fotografia d’escena de Hamlet al Théâtre de l’Oeuvre de París, 1913. Direcció d’Aurélien Lugné-Poë. Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC): Ramon Casas, Retrat d’Adrià Gual, c.a. 1897-1899 | Adrià Gual, La rosada, 1897 | Adrià Gual, litografia Gran Teatre del Liceu, 1900 | Adrià

Gual, litografia de portada per a l’edició de Llibre de horas, 1899 | Adrià Gual, cartell de l’Orfeó Català, 1900. Wikimedia Commons (commons. wikimedia.org): Alphonse Osbert, Rivière, 1890 | Dante Gabriel Rossetti, Lady Lilith, 1866-68, 1872-73 | Henry Wallis, The Death of Chatterton, 1856 | Fernand Khnopff, Acrasia, reine es fées, 1897 | Fernand Khnopff, L’offrande. Estudi, 1891 | Gustave Moreau, Salomé, 1911 | John Millais, Ophelia , 1851–1852 | Julia Margaret Cameron, The parting of Sir Lancelot and Queen Guinevere, 1874 | Mary Garden en el paper de Melisenda, en l’òpera Pel·leas i Melisenda de Claude Debussy, 1908 | Retrat de Charles Baudelaire, 1860 c.a. Fotografia d’Étienne Carjat | Retrat de Georgette Leblanc, 1911 | Retrat de Richard Wagner, 1870. Fotografia de Franz Hanfstaengl. Les peces musicals reproduïdes en aquesta exposició es troben en domini públic segons la legislació vigent i corresponen a gravacions no subjectes a restriccions de copyright. Peces musicals reproduïdes: Richard Wagner: Parsifal, acte 1, escena de la transformació (sense cantants), 1882. Orquestra del Festival de Bayreuth, Director: Karl Much, 1927. Procedència: Wikimedia Commons (commons.wikimedia.org). Enric Granados: Danzas españolas, Op. 5, Andaluza (o Playera), c.a. 1892 i 1900. Interpretada per Peter Johnston. Procedència: Musopen (www.musopen.org). Robert Schumann, Àlbum per a la juventut (Op. 68), «El poeta parla», 1848. Interpretada per Peter Johnston. Procedència: Musopen (www.musopen.org). Johann Sebastian Bach: Concert per a violí en la menor (BWV 1041), 1717-1720. Orquestra del Festival de Prades, Director: Pau Casals, 1950. Procedència: Musopen (www. musopen.org). Frédéric Chopin: Nocturn Op. 9 n. 2, en si bemoll major, 1830-1831. Interpretat per Vadim Chaimovich. Procedència: Musopen (www.musopen.org).


Adrià Gual (1872-1943), el perfum d'una època  

Material gràfic de l'exposició, organitzada pel Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre a l'Esp...

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you