LA SÍNDROME DE FATIGA CRÒNICA I LA RELACIÓ AMB LA SENSIBILITAT QUÍMICA i AMBIENTAL MÚLTIPLE Dissabte, dia 11, el Dr. Joaquim Fernández-Solà va ser a la Llagosta per parlar-nos de la síndrome de fatiga crònica(SFC) i la relació amb la sensibilitat química múltiple (SQM). La sala d’actes del Centre Cultural es va omplir, mostra de l’interès que desperta el Dr. Fernández-Solà que va fer una exposició molt clara i didàctica. Va començar definint la síndrome de fatiga crònica com una malaltia orgànica, d’alteració neurològica adquirida, que provoca que el cervell, el sistema immunològic, algunes hormones i el metabolisme energètic funcionin malament; també a les cèl·lules els passen coses que es poden detectar de manera molt complexa. És una malaltia de gènere, perquè afecta 15 vegades més les dones i això s’explica perquè els estrògens fan que el cervell se sensibilitzi més. Només disposa de tractament simptomàtic i és, per tant, d’evolució crònica i potencial invalidesa, però és també una malaltia qüestionada, poc coneguda, complexa, amb molts factors i símptomes, que no disposa de marcadors i és de recent identificació. Potser per això, va dir, encara hi ha alguns metges que diuen que no hi creuen, però, és una “afirmació errònia perquè els metges no fan actes de fe, sinó que són tècnics que apliquen criteris que vénen marcats per l’Organització Mundial de la Salut”. El més important deia el doctor, és entendre i definir bé la fatiga, el símptoma del malalt, va situar la SFC dins de diversos tipus de fatiga segons la durada i l’origen, i va parlar també de la fatiga neurològica, del cost econòmic (10.000€ l’any per persona), dels criteris de diagnòstic, de factors desencadenants i de risc, de les comorbiditats i va fer una repassada de les investigacions més recents. També va parlar de diversos aspectes en el tractament, l’activitat física regulada i adaptada, l’adaptació en l’àmbit quotidià, el suport psicològic, el control del són, el dolor, les infeccions... Ara bé, va recalcar que el tractament, que ha de basar-se en evidències científiques, no és curatiu i només s’aconsegueix millorar en un 20%. Un senyal d’alarma que pot fer pensar que es pateix de SFC és tenir una fatiga de més de 6 mesos de durada i haver reduït l’activitat més d’un 50%; va identificar factors de risc com ser dona, hiperlaxitud lligamentosa, antecedents familiars,... i factors desencadenants com virus, tòxics, factors ambientals, estrès... Després es va centrar en els factors ambientals com a desencadenants de la SFC, en el contacte amb tòxics a baixes dosis (insecticides, monòxid de carboni, metalls pesants, dissolvents, cosmètics, productes de neteja...), rutinari i persistent, a l’ambient, al lloc de treball, a casa... També les radiacions poden ser un desencadenant. Va afirmar que amb el pas del temps les persones amb SFC tenen més comorbiditats i poden acabar tenint també fibromiàlgia, SQM,...
Totes aquestes malalties, que se sobreposen, tenen un nexe comú, va afirmar, provenen del cervell, concretament del sistema límbic (que regula el dolor, el son, l’estrès, la fatiga,...), per això s’han acabat englobant amb el nom de malalties del sistema nerviós central. S’han descrit uns 14 o 15 neuroreceptors que estan alterats, segons quin d’aquests neuroreceptors estiguin alterats hi haurà més sensibilitat o més dolor o més fatiga... i hi poden haver múltiples combinacions. A més, no tothom ni a cada moment el malalt té les mateixes alteracions neuroreceptores.
Segons el Dr., en aquestes malalties hi ha hagut un fenomen molt clar, en els darrers anys: els fenòmens d’interrelació amb l’ambient han canviat. Hi ha més al·lèrgies, més intoleràncies, més sensibilitat a l’ambient, als medicaments i altres productes químics (dissolvents, insecticides...), a les radiacions (mòbils, microones, cuines d’inducció, wifis...) La SQM, malaltia que s’ha descrit recentment com a concepte, depèn de la interrrelació de dos factors, de la persona i l’entorn. La sensibilitat és la capacitat que tenim de detectar aquest estímuls de l’entorn. La segona paraula fa referència als productes químics, hi ha més de 100.000 productes, que no són segurs, i la interrelació entre tots (dissolvents, cosmètics, desodorants, insecticides, ...) els fa encara més perillosos. La interrelació entre els estímuls ambientals i la resposta de la persona es perd, es perd la tolerància i la persona té respostes simptomàtiques persistents quan s’exposa a productes químics a baix nivell. Això fa que una persona que hagi perdut la tolerància al lleixiu, per exemple, li molesti també el desodorant de la parella, la colònia que es posa... Hi ha diferents tipus d’hipersensibiltat: a la química, a les ones electromagnètiques, al soroll... no és una o l’altra, sinó que se sumen i provoquen una càrrega tòxica. Quan aquesta hipersensibilitat és intensa i persistent és una malaltia, malgrat que encara no tingui aquesta categoria i oficialment es consideri només un trastorn. Això passa, “entre altres coses, perquè no interessa”, va afirmar el doctor, perquè si es definís com a malaltia, s’haurien de canviar massa coses, s’hauria d’exigir que es canviés la contaminació ambiental, química i electromagnètica, el tipus d’aliments que mengem, etc. És una malaltia nova que es va definir el 1987 i es va donar a conèixer el 1999. Recentment, a Madrid, es va elaborar un document de consens que explica que és aquesta malaltia. S’estima que un terç de la població pateix fenomens ocasionals d’hipersensibilitat, un 25% té criteris de SQM i que una de cada 2.000 persones pateix un cas greu. Segons això, a Espanya hi ha uns 25.000 casos greus, una quarta part dels quals són a Catalunya.
Va parlar dels principals símptomes. El que més afecta és el cansament, l’aixafament. També mal de cap, molèsties a la gola, de respiració, mucositat, tos, picor, pèrdua de gana, nàusees, ofec, picor als ulls, al nas, pèrdua d’estabilitat, desorientació, mal gust a la boca, palpitacions... Segons un estudi que es va dur a terme entre la unitat de toxicologia i la de la SFC en el qual es van analitzar 52 casos de persones que s’havien exposat a diversos elements en l’ambient laboral, quan van arribar a l’hospital, la majoria ja tenien SFC i la meitat fibromiàlgia. Són malaties tremendament interrelacionades, va dir. A diferència del que es podria pensar, les persones afectades per un origen no laboral, pateixen una afectació més intensa, més incapacitant, tenen més fatiga i FM i és més difícil corregir-ho. El Dr. Joaquim Fernández-Solà va concloure dient que quan una persona té SQM cal valorar també si té SFC i FM, i al revés; que tampoc hi ha un marcador analític, els tests d’al·lèrgies no serveixen perquè se situen en un altre camp. Per valorar la SQM es fa mitjançant el qüestionari QEESI que valora exposicions inhalades i de contacte, la intensitat dels símptomes, identifica exposicions i valora la repercussió. Pel que fa a l’evolució, primer hi ha l’exposició, que sol ser mantinguda. Després arriben els símptomes. Hi ha una fase en què aquests símptomes s’emmascaren, però arriba un moment que es van amplificant i al final hi ha aquesta reactivitat a productes no relacionats, la persona perd la tolerància (abdicció, es diu en medicina) No hi ha un bon tractament. Cal evitar les exposicions amb un bon control ambiental. Com menys exposició, menys símptomes, però encara que no es tinguin símptomes, amb una nova exposició ressorgeixen. Una ràpida detecció, així com una dieta (no menjar làctics, greixos animals, i menjar el més biològic possible, tot i que és molt difícil) són aspectes importants. S’han de tractar les comorbiditats, per exemple el dolor, el son, però cal vigilar l’administració de medicaments, perquè els antidepressius, per exemple, són molt sensibilitzants. Les teràpies alternatives no han demostrat eficàcia. Només l’acupuntura ha demostrat un cert grau d’evidència en el tractament del dolor, però no en la SQM ni en la SFC i de manera transitòria ja que la millora no dura més de 3 mesos. El pronòstic d’Aquestes malalties és, doncs, que tenen un curs crònic, no es curen, fan oscil·lacions, milloren transitòriament però no desapareix la malaltia, s’associen amb altres comorbiditats i poden ser causa de canvi de tipus de vida, canvi de qualitat de vida, invalidesa en el treball... Finalment, va comparar aquestes malalties i va afirmar que hi ha més semblances que diferències, perquè el símptoma principal en la FM és el dolor; la sensibilitat, en la SQM; i la fatiga, en la SFC, però el dolor, la sensibilitat i la fatiga apareixen també en les altres. Totes 3 són de perfil femení, sobretot la FM. Els desencadenants són més clars en la SFC i la SQM. El dolor en la FM és difús, en la SFC se centra sobretot en les cames, però quan hi ha a més FM és també més difús. L’afectació neurocognitiva és més important en la SFC, una mica en la SQM i menys important en la FM. L’afectació autoimmune o la reactivació viral és mes important en la SFC, també apareix en persones una mica més joves.
Segons un estudi sobre la qualitat de vida de les persones afectades que es va fer al Canadà, una persona amb SQM està en un 50%, però quan s’hi afegeix FM i SFC baixa entre el 10 i el 20% de qualitat de vida, pitjor que persones amb càncer o sida perquè si bé el càncer o la sida maten, la SQM, la SFC i la FM no deixen fer una vida quotidiana, inhabiliten Per acabar, el Dr. Fernández-Solà va demanar que es desactivessin els conflictes, que actualment estan a l’ordre del dia, entre socis d’una associació, entre associacions, entre metges,.. i que cal fer un esforç col·lectiu (associacions, metges,...) per ajudar-nos i no destorbar-nos els uns als altres. L’acte va comptar amb la presència la regidora de Salut Pública, Mireia Egea, la presidenta d’AFIMOIC i d’aquesta Federació, Maite Vivancos i de l’alcalde de la Llagosta el Sr. Alberto López, que va tancar l’acte. Resum elaborat per Montse Forns