182 Viladomiu Canela, Àngels (2013) “Dibuixar el temps en l’arbre: Àlex Nogué.”
Figura 5. Àlex Nogué (2011-12). L’artista en el muntatge de Codi de subsistència dins l’exposició Futur variable. Bòlit, Centre d’Art Contemporani, Girona. Figura 6. Roure natural, Vall d’en Bas, Girona (Imatges cedides per l’artista).
La instal·lació Codi de subsistència (Figuras 3 i 4) presentada a l’exposició “Futur Variable” (Bòlit, Centre d’art contemporani, Girona, 2011) es desplega tant en l’espai com en el temps i en la seva multiplicitat d’elements ressona amb gran complexitat. L’espectacular posada en escena d’aquest impressionant roure invertit ens permet endinsar-nos en una mena de càpsula del temps. El dibuix de grans dimensions que presideix la instal·lació està format per 28 papers presentant un arbre invertit. La geomètrica disposició reticular dels dibuixos a la paret és duplicada per una altra d’idèntiques dimensions. En aquest cas 28 safates metàl·liques conformen una superfície reflectant d’aigua, una retícula negra que ocupa la totalitat del sòl de la sala i, en conseqüència, limita el moviment del visitant. Sobre aquesta retícula es diposita el reflex de la forma arbòria, l’escena s’expandeix i com un gran mapa del territori ens suggereix unes coordenades topogràfiques. L’estructura fractal de l’arbre queda emmirallada com una emmudida xarxa vial, tan sols interpel·lada per la presència del temps: el monòton decurs bidireccional de dos rellotges digitals. Dins la instal·lació coexisteixen dos temps simultanis: el primer -l’aparent temps estàtic de l’arbre- és el temps experièncial de l’artista, allò invisible, amagat, que correspon al procés de descobriment, d’observació minuciosa per assolir el coneixement de l’esser vegetal. En aquest primer estadi habitualment llarg que es pot estendre dies, setmanes, mesos –tal com ens puntualitza l’artista- és on acostuma a fer uns primers esbossos in situ de gran format, a prendre anotacions del natural, a mesurar l’arbre, a fer moltes fotografies. El segon, el temps real de l’exposició, dos mesures numèriques del temps avancen en direccions oposades cap a la cursa d’allò finit i ens recorden que el present és aquest precís instant, que forma part tant del passat com del futur.