L’obra de Ribas ens recorda els espais en conflicte que habiten les nostres ciutats, fent ús de la imatge fotogràfica per documentar la violència. Ribas ens parla de violència, però sap molt bé que la violència no s’explica millor amb imatges violentes. Ell ho fa a través dels vestigis i dels rastres, producte de l’especulació urbanística o d’accidents, recollits en imatges fotogràfiques que fan aparent, a través d’absències o d’allò ocult, el que no es mostra. Segurament els espais buits, producte de la violència de la especulació urbanística, no es podrien comparar amb espais buits productes de la guerra, però en ambdós casos la violència pren cos a través dels vestigis i dels rastres d’una acció passada. La memòria és sempre incompleta, sempre imperfecta, i acaba convertint-se en ruïna (Solnit, 2006: 122). Qualsevol fotografia s’inscriu en un eix temporal, projectada cap el futur i carregada de passat. Les ruïnes, en canvi, serveixen com a recordatori i borrar-les equival a eliminar aquests mecanismes públics que desencadenen la memòria’ (Solnit, 2006: 122). A Mud (2006), la violència és fruit d’una catàstrofe natural mentre que a Concrete Geographies (2009), la violència resideix en la separació física del territori i en la manca de lliure mobilitat de la població. A Nòmades (2008), el paisatge mostra l’empremta d’una agressió. La destrucció d’un espai per part de l’autoritat per evitar la instal·lació de gitanos romanesos registra un clar exemple paradoxal de violència controlada i legitimada, un dany significatiu a la propietat autoinfringit pels seus amos per garantir el control de l’espai. A Santa María de Iquique: Cap a una Arqueologia de la Violència, l’artista investiga l’àmbit de les explotacions de nitrats del desert d’Atacama, Xile. La dominació colonial ens transporta cap a les problemàtiques socials de precarietat i vulnerabilitat al voltant de les lluites de classe. Conclusions
Les propostes de Ribas habiten l’entretemps, representant espais físico de memòria que es mouen entre la historicitat i la biografia, la consciència històrica i l’experiència personal (Martín, 2007). El concepte d’entretemps, és el període
Revista :Estúdio. ISSN 1647-6158. Vol.2 (3): 309-314.
2. Rastres de violència
313
Aquest posicionament pren força en els espais de trànsit o intersticis de les sèries Concrete Geographies I i II (2009, figures 4 i 5). En aquestes dues sèries Ribas recorre les tanques que fan de frontera a Ceuta i a Melilla i és durant aquest transitar que ressegueix el contorn de l’espai, construint una idea contemporània de territori determinada per l’actual enginyeria geopolítica. Són passejos de mar a mar per seguir les tanques perimetrals frontereres d’aquests dos enclavaments territorials d'Espanya i de la UE en sòl africà.