310 Morell i Rovira, Jordi (2011) “Entretemps: Buits urbans i rastres de violència en l’obra de Xavier Ribas”
o LC (2002-2003). Hi trobem de forma reiterada vestigis i rastres del context periurbà que tenen quelcom en comú: el teixit urbà, i la condició social contemporània, com a ‘espai sedimentat’ (Martin, 2007). La seva fotografia mostra situacions, però la seva lectura va més enllà del que és visible o de les aparences. L’exposició Rastres (Fundació Foto Colectania, 2009), comissariada per Ribas, és una altra oportunitat per desvetllar obertament que tota fotografia, en si mateixa, és un rastre o una empremta. A través de les obres seleccionades de set artistes europeus argumenta que “la fotografia com a rastre o empremta de la realitat i la fotografia de rastres o empremtes de la història construeixen, inevitablement, discursos paral·lels, com per exemple sobre condicions socials, d’una banda, i sobre el mitjà fotogràfic, de l’altra” (Ribas, 2009: 147). 1. Buits urbans
Parlar de buits urbans és acostar-se a conceptes que no són gens estranys ni per urbanistes ni per artistes que prenen la ciutat i el teixit urbà com a camp d’acció. Els buits urbans – com els terrains vagues de Solà-Morales (Careri, 2007: 42) entesos com a llocs externs i estranys dels circuits i de les estructures productives – són una part fonamental del sistema urbà, i habiten la ciutat d’una forma nòmada, desplaçant-se cada cop que el poder intenta imposar un nou ordre (Careri, 2007: 181). A mesura que ens endinsem dins aquests espais, ens adonem que ‘allò que anomenem buit no és tan buit com ens imaginem’ (Careri, 2007: 185). Els espais buits són absència però alhora promesa. La instal·lació Nòmades (2008, figures 1, 2 i 6) gira al voltant d’un buit, no només espacial sinó també temporal. La peça central està constituïda per una graella d’imatges, 33 fotografies en blanc i negre, on fa visible fragments d’un solar abandonat i en ruïnes. Ribas va cartografiar el solar destruït pels seus mateixos propietaris per evitar que continués l’ocupació per part d’un grup de gitanos romanesos. El paviment esmicolat mostra el que ha desaparegut i, d’alguna manera com ‘les ruïnes, commemoren allò efímer, la vulnerabilitat i les mutabilitats’ (Solnit, 2006: 123). Ribas ens presenta un altre espai buit amb la sèrie Mud (2006, figura 3), el buit producte de conflictes i catàstrofes humanes. Aquesta sèrie ens acosta a la fascinació i a l’horror que sentim simultàniament davant la ruïna contemporània i els seus rastres. Està composta per 30 fotografies exposades en forma de graella i que mostren un sòl nu de fang ocre sec. Les fotografies van ser preses en el lloc on es trobava el poblat maya Panabaj, a la vora del llac Atitlan de Guatemala, el qual va ser sorprés per una allau de terra provocada per l’huracà Stan el 2005. L’indret va ser declarat oficialment fossa comuna, després que l’accident sepultés la major part dels seus habitants (Vogel, 2007: 157). Ribas reivindica l’experiència del lloc (Martín, 2007), s’implica amb l’espai, i el seu caminar s’entén com a experiència estètica i compromesa.