352 Negre Busó, Marta (2012) “La casa: ficcionar la quotidianitat.”
Amb les fotografies es genera el dubte de si aquestes joves repetiran el passat i es convertiran en la imatge dels pares, o si, pel contrari, modificaran aquest sistema de vida. Les noies són, en potència, les qui poden destruir el context que les ha produït. És precisament això el que exemplifica el caràcter sinistre del doble: el desig de perpetuïtat en els fills que assegura la supervivència del jo dels pares; però tan mateix fa palesa la seva desaparició. De tal manera la figura del doble es ‘converteix en un sinistre missatger de la mort’ (Freud, 2006: 2494). Les imatges de Jones són, en definitiva, una lluita antitètica entre la tradició i la seva actualització. Els objectes remeten al passat, mentre les adolescents apunten vers un futur incert: una mena d’evocació al canvi i al flux vital. Les relacions familiars també vertebren certes obres de l’artista finesa EijaLiisa Ahtila. En la peça Today (1997) cada un dels protagonistes –el pare, la filla i l’àvia– expliquen la seva versió de la història. L’aire d’intriga, provocat per la mort accidental de l’àvia, es veu reforçat amb una narració fragmentada. Així mateix, la distància generacional es veu manifesta, mostrant la manca d’acceptació i la dependència entre pare i filla. Consolation Service (1999) se centra en el procés de divorci d’una parella des del punt de vista d’una dona jove, presentant les temàtiques de la fi, la mort i el pas del temps. La narració s’organitza en tres parts: la primera mostra una teràpia de parella; la segona una celebració que acaba en un accident dins d’una bassa glaçada; i la tercera el final d’aquesta relació. El format documental s’alterna amb seqüències totalment fantàstiques, on, per exemple, la figura masculina apareix i desapareix de manera irreal. Així mateix, el gel és una al·legoria a la fragilitat i a la mort. Diferents personatges amb problemes psicològics són els que apareixen en les obres següents: The Present (2001) intercala cinc històries de dones psicòtiques. El que veiem és una ficció basada en casos reals entrevistats per l’artista. A The House (2002) (Figura 4) una dona que pateix psicosis comença a sentir veus. En aquests vídeos les paranoies surten a la llum i es materialitzen en unes accions “estranyes” que fan que les percepcións lògiques d’espai i temps quedin interferides. La protagonista a The House cobreix compulsivament de negre totes les cortines de la llar, per tal d’anul·lar la visió i centrar-se més en les veus que sent a l’interior del seu cap. L’obsessió per la reclusió contrasta amb imatges oníriques d’ella volant a través d’un bosc. La casa esdevé una metàfora del procés de recolliment mental de la dona. En definitiva, en aquestes peces, els estats inconscients són els que configuren les històries. Athila utilitza una tècnica cinematogràfica molt personal i refinada, la pel·lícula, desplegada en diferents pantalles i/o monitors, conforma una estructura fragmentada de la narrativa i la seva temporalitat. La repetició cíclica de certes escenes, la presencia alienada dels personatges, així com la importància