350 Negre Busó, Marta (2012) “La casa: ficcionar la quotidianitat.”
valors com la domesticitat, la intimitat, el confort o la família. La casa esdevé així un espai per a la felicitat, una estructura perfecte, que no deixa entreveure les divergències que es generen en el seu interior. Les obres analitzades qüestionen el concepte de llar com a promesa de benestar. En elles l’habitatge no protegeix, sinó tot el contrari. Els conflictes i les situacions inversemblants fan entreveure les escletxes en les quals s’assenta el model de societat actual. L’obsessió per la seguretat o les divergències generacionals són els principals temes que es tractaran. 1. Quan la casa no és un lloc segur
A la casa s’hi viu, però també és l’àmbit on un es guarda de les inclemències de l’exterior. La funció de refugi, la més ancestral de totes, té una gran vigència en l’actualitat. De fet, la garantia d’estabilitat és una de les preocupacions de l’home contemporani. En conseqüència, la recerca d’un entorn on res pugui trasbalsar, sustenta de retop la desconfiança en tot allò que pugui ésser desconegut. Aquests tema és recorrent en l’obra de Gregory Crewdson. El seu treball se centra en la prospecció fotogràfica que fa de les petites ciutats nordamericanes, provocant fets poc normals en el si d’una comunitat. En la sèrie Hover (1996-97) trobem situacions, capturades en blanc i negre que tenen lloc en l’exterior d’un barri residencial. Veiem, per exemple, una dona tombada al terra en una finca, amb tot de globus lligats al cos; com també, un home que estén parterres de gespa al mig del carrer. Igualment inquietants són les fotografies a color de la sèrie Twilight (1998-2002), on espais quotidians es veuen alterats per fenòmens estranys, de tal manera que dins una casa hi ha crescut un jardí o a l’interior d’una altra s’hi passeja un ós. Els esdeveniments que mostra l’artista són una nafra per una societat tan obsessionada amb la seguretat. La reacció dels protagonistes és apàtica, com si aquests fets no els afectessin en absolut. Són personatges confrontats amb l’existència d’alguna cosa que no acaben de reconèixer: ‘escenes de dislocació i dissociació’ (Berg, 2005: 15). La llar ha deixat de ser, doncs, la cel·la protectora, la incomoditat i les forces ocultes l’han envaït. En la sèrie Beneath the Roses (2003-2005) (Figura 1 i 2), apareix un home observant absort el forat que hi ha al sòl de la seva estança o tanmateix, una parella jaient a l’exterior d’un habitacle: ara la casa ja no compleix la funció de resguard que se li atorgava. Aquesta narrativa fotogràfica queda suspesa en el temps. Són fragments d’una imatgeria apropiada de la indústria cinematogràfica. L’artista parla de ‘pel·lícules d’un sol frame’ (Berg, 2005: 19), en les quals s’hi resumeixen mites de la cultura popular que parlen de les pors i els desitjos de la societat nordamericana: el temor a allò inconegut, però també la curiositat pel que sigui sobrenatural.