Negre Busó, Marta (2011) “El cos, construccions artificials.”
142
Cyborgs fotogràfics
La representació del cos humà ha estat una constant històrica en l’art occidental, i amb la introducció de la fotografia no ha minvat. El retrat propicia una relació triangular entre el subjecte, el fotògraf i l’espectador. Però, amb la fotografia digital apareix un quart element: els codis binaris, és a dir, darrera la imatge resultant no té perquè haver-hi el referent real. Si explorar la identitat del ser representat no és possible, aleshores, què revelen aquestes fotografies? La fascinació pels robots i androides ha estat recorrent des de l’antiguitat. El cos mecànic, ja representat pel robot Talos en la mitologia grega, ha anat transformant-se fins arribar als nostre dies en forma de cyborg: Una criatura híbrida, composta d’organisme i de màquina. (…) Els cyborgs són ens híbrids posteriors a la segona guerra mundial, compostos, en primer terme, d’humans o d’altres criatures orgàniques darrera la disfressa –no escollida– de l’”alta tecnologia”, en tant que sistemes d’informació controlats ergonòmicament i capaços de treballar, desitjar i reproduir-se (Haraway, 1995: 62). La ciència ficció contemporània està plena de cyborgs, que mesclen ambiguament la naturalitat i l’artifici. La medicina moderna tampoc en suposa una excepció: és habitual l’acoblament de maquinària a l’organisme humà, entretant els avenços de la genètica permetin la il·lusió de materialitzar el somni de la immortalitat. Neix d’aquesta manera un nou concepte: el post-humà, que ens condueix cap a terrenys incerts. Els artistes que revisem utilitzen les imatges digitals per aprofundir en aquests aspectes, precisament amb una tècnica on també hi ha la dicotomia entre autenticitat i artifici. És el cas d’Inez van Lamsweerde que explora la representació de la figura humana retocant fotografies de cossos de dones i nenes, proposant un imaginari femení totalment inquietant. Inez van Lamsweerde manipula certes parts del cos per aconseguir figures artificials, robòtiques i desposseïdes d’atributs sexuals. En l’obra Thank you, Trighmaster o Kim (1993) combina fotografies de models amb cossos de maniquins, generant figures híbrides en les quals l’acabat brillant i plàstic del cos artificial es confon amb la pell humana. El tronc és hieràtic i fred, les parts sexuals són llises i sense pèls, com si la sexualitat en fos absent. Enfront les estètiques de l’abjecció, potencia una visió escèptica i allunyada de qualsevol aspecte visceral que exclou la interioritat en benefici de perifèries i d’extensions a conquerir (Baqué, 2004: 214). Crear un cos perfecte, però completament inútil. Per la seva banda Aziz + Cucher presenten uns retrats en què els orificis han estat esborrats. En la sèrie Dystopia (1994) (Figura 1) el forats del nas, la boca i els ulls estan recoberts d’una membrana de pell que unifica tota la cara. La fesomia és tractada digitalment, suprimint els trets distintius de l’individu i situant-lo en un escenari descontextualitzat, cosa que afavoreix un aspecte més escultòric que humà. Les membranes d’aquests rostres fantasmagòrics són una