108
miners i el clar oportunisme polític (Délano, 2010; Gaudichaud, 2010). El context de la mina s’articula al voltant d’un descens feixuc a l’interior i d’un treball nocturn, precari, evocant fins i tot el treball forçat i el càstig.
Morell i Rovira, Jordi (2011) “Persona sota terra: Revisitant obres de Santiago Serra i de Steve McQueen en l’aniversari dels 33 miners d’Atacama.”
Steve McQueen. Caribs’ Leap/Western Deep
Caribs’ Leap/ Western Deep (2002) són el nom de les dues pel·lícules de la instal· lació de Steve McQueen (London, 1969) encarregada per Artangel i Documenta. Van ser exposades, juntament amb altres treballs de l’artista britànic, a la Fundació Antoni Tàpies (Barcelona, 2003/2004, Figures 1 i 2). Les dues obres funcionen com a ‘poemes simfònics’ que es relacionen com a contrastos: interior-cavernós-lineal i exterior-oceànic-circular. Constitueixen mons a part, l’un tancat en si mateix i l’altre obert a l’infinit. Les dues pel·lícules cartografien un lloc que no es pot captar en la seva globalitat, al·ludint al ‘viatge’ com a itinerari psíquic (Fisher, 2002: 4). McQueen, a Western Deep, ens transporta al fons de la mina de Tautoma, a prop de Johannesburg (Sud-Àfrica), una de les mines d’or més profundes del món. A Caribs’ Leap (El salt dels Caribs) l’artista parteix d’un fet històric: l’’alliberació’ de l’illa de Grenada el 1651 mitjançant el suïcidi massiu dels seus habitants com a resistència a la invasió colonial. Les obres destaquen l’experiència de l’espectador amb la ceguesa, alternant l’obscuritat de Western Deep amb la blancor enlluernadora del cel mostrat a Caribs’ Leap. La claustrofòbia de Western Deep es contraposa amb l’expansió oceànica de Caribs’ Leap (Fisher, 2002: 9). A Western Deep, McQueen submergeix l’espectador en un espai fílmic on s’interposa la ficció i la fantasia amb allò real. L’ambient claustrofòbic de foscor i sorolls pesats i confosos en què els cossos estan sotmesos a un treball repetitiu i a llargues esperes, retransmet la dominació colonial i el treball esclau com a formes extremes de violència. McQueen ens presenta un infern vivent del qual els miners només poden escapar traslladant-se a un altre lloc mitjançant la imaginació (Fisher, 2002: 6). L’experiència de les obres de McQueen és més sensorial que òptica en part per l’estratègia del format de l’exposició. L’escala de projecció és àmplia en relació a les dimensions de l’espai de visió, produint una incòmoda proximitat a la pantalla. D’altra banda, trobem les pel·lícules estructurades: en episodis que construeixen un retrat de la situació allunyant-se de la narració. Les obres qüestionen l’experiència del temps cronològic lineal encara que en les dues pel·lícules se segueix una mena d’itinerari. A Western Deep l’itinerari és un descens cap a i a través d’un espai sense mesura temporal, i en aquest fet rau la seva alienació: els homes caminen, treballen i esperen apàtics. Els moments estan marcats –l’ascensor que descendeix, el batec ràpid dels timbres vermells- però evoquen l’odre interminable de la màquina, o més exactament, el mecanisme de poder