4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]
conegut els mateixos traïdors al règim de Gadaffi, no hi va haver cap manifestació multitudinària reprimida, sinó que tot plegat no va ser res més que el fruit d’un pla ordit durant anys pels serveis secrets francesos, amb la cooperació de Qatar i les milícies salafistes properes a Al-Qaeda. El pla consistia en la instrumentalitza ció del moviment separatista de la Cire naica per assegurar el control dels princi pals ports i reserves d’hidrocarburs als “amics” dels revoltats. Però no ho van te nir tan fàcil: l’exèrcit libi tenia recursos i, finalment, va caldre la participació activa de l’OTAN, dels mercenaris reclutats al Golf i de nombrosos senyors de la guerra salafistes per acabar amb un règim que si bé estava encapçalat per una família tirà nica i corrupta, també és cert que havia dut el seu poble als nivells més alts de benestar coneguts en tota Àfrica. Líbia era, abans de la insurrecció armada, un exemple per a molts africans i un país re ceptor net d’immigració, que hi trobava unes possibilitats de realització humana, social i econòmica desconegudes en tot el continent. I què és Líbia ara? Doncs una nova So màlia. Un país que, com ha recollit fins i tot el New York Times, empresona, tortu ra i deporta milers de persones per motius religiosos i ètnics, que tortura i assassina centenars d’opositors polítics i que, ha vent caigut a les mans dels diferents senyors de la guerra (una barreja entre mafiosos i talibans), s’ha convertit en el principal punt de partida del tràfic il·legal de dro gues i persones, tant per la Mediterrània (pasteres), com pel Sàhara (esclavisme i tracta de blanques). Líbia es troba, a més, en un procés de desintegració, de manera que el govern “oficial” (el que fa proclames democràti ques que ni tan sols practica) controla no més la Tripolitana (costa occidental), men tre que la Cirenaica (la part més rica) i el Fezzan (sud-est, frontera amb Mali) viuen, de facto, sota el control de les transnacio nals de l’energia i dels caps tribals majori tàriament salafistes.
Els fets (III). Egipte: la lluita pel botí entre voltors dessagna el país El cas d’Egipte és més complex: com ja vam anunciar fa un any i mig, i com va denunciar el mateix Samir Amin, després que fossin les classes populars i l’esquerra qui protagonitzessin la rebel·lió, aquesta va ser hàbilment reconduïda cap a unes eleccions precipitades, en què, com a Tu nísia, tan sols un dels concurrents tenia l’estructura i el finançament necessaris per encarar-les: els Germans Musulmans.
En un país de 80 milions d’habitants, on només 20 viuen en zones urbanes, amb les xarxes creades durant la dictadura de Mubarak (que en teoria els tenia prohibits, però que a la pràctica els tolerava i fins i tot hi tenia fil directe i interessos compar tits pel que fa al control social i l’aliena ció), amb un programa oficial “moderat” (equiparable al de la democràcia cristiana europea), amb una abstenció del 54% i amb 2 milions d’egipcis (els militars) sen se dret a vot, els Germans Musulmans i Mursi van ser els guanyadors de les elec cions de 2012. Es consagrava així un pacte tàcit entre l’aparell de l’Estat (bàsicament l’exèrcit) i els cacics i l’oligarquia islàmica (els Ger mans Musulmans) per dominar la socie tat, és a dir, un acord entre els EUA i Qa tar pel control d’aquest país estratègic i dels seus preuats recursos. Paradoxal ment, Aràbia Saudita quedava marginada del negoci, i promovia un nou partit sala fista: Al-Nour, amb un missatge molt més radicalitzat que els Germans Musulmans. Però un cop al govern, el programa ul traliberal en el pla econòmic i ultraconser vador en el religiós dels Germans Musul mans es va anar desvetllant amb tota cla redat. Les privatitzacions executades i previstes (que incloïen fins i tot el Canal de Suez) i les pràctiques depredadores en l’administració i en les concessions públi ques van dur els egipcis (sobretot la pobla ció urbana) a un empitjorament generalit zat de les condicions de vida. A més, Mur si es va posicionar al costat de l’eix EUAIsrael-Qatar en la guerra contra Síria i va pactar secretament amb Israel i Hamàs (els cacics econòmics de Gaza, dreta reli giosa i branca palestina dels Germans Mu sulmans) la creació de zones franques al Sinaí que servirien com a camps d’interna ment de palestins que hi treballarien en rè gim de maquila. La resposta popular no es va fer espe rar i Mursi va buscar suports encara més a la dreta: va nomenar càrrecs governamen tals wahhabites propers a Al-Nour i fins i tot membres de Jamma Islamiya, el grup terrorista responsable de la matança de Luxor. Les pressions per imposar la xària i la discriminació sectària van anar en aug ment. Mursi va aparèixer al costat de líders religiosos radicals quan aquests cridaven a l’extermini de xiïtes i, durant el juny de 2013, les matances de membres d’aquesta branca de l’islam se sumaven a les ràtzies contra els coptes. En resum: els Germans Musulmans i l’entramat salafista duien, de facto, el país a una inevitable guerra civil. Mursi va aconseguir unir tota l’oposi ció en contra seu i les mobilitzacions po pulars es multiplicaven. Els representants de l’esquerra oficial, del moviment “Ta
marrud” (una mena de joves indignats, ve ritables protagonistes de les revoltes), del liberalisme laic i de les diferents comuni tats religioses (incloent-hi els sunnites moderats) van pactar amb l’exèrcit la de posició de Mursi a través del cop d’estat que va dur al govern al-Sissi i una junta militar, sota el compromís —teòric— de crear les condicions per a un nou escenari democràtic. Va començar la repressió contra els Germans Musulmans i l’entramat islamis ta responsable de les atrocitats repressives i la violència sectària, però lluny d’arron sar-se, els islamistes van oferir resistència i les bases fanatitzades d’Al-Nour (que cí nicament havia donat suport al cop els pri mers dies) van seguir les crides a la “jihad democràtica” (sic) promoguda també des d’Al-Jazeera, encara que sense massa èxit de convocatòria, especialment entre una població urbana alliberada dels mesos de foscor que va suposar el govern Mursi. No se sap com evolucionarà el país. Si bé és cert que l’exèrcit egipci és el més subvencionat del món (després del d’Is rael) pels EUA, també ho és que una de les primeres mesures de Sissi va ser el tanca ment del Canal de Suez als vaixells de l’OTAN amb destinació a Síria. Qui te nim al davant, Mubarak o Nàsser? Hi ha, de moment i per sort, un clar perdedor: Qatar, que havia invertit 8.000 milions de dòlars en suport a Mursi i que ha vist com les seves expectatives de nego ci a Egipte desapareixien, com també ha desaparegut la seva gran màquina de guer ra informativa, Al-Jazeera, que va defen sar el sàtrapa islamista des de l’inici de les revoltes populars fins al moment del tan cament de la cadena al país dels faraons. Caldrà veure com evolucionen els dife rents actors: podran l’esquerra tradicional i els joves urbans construir un projecte polític amb un referent de masses? Quin paper jugaran els liberals d’al-Baradei4 i els titelles d’Occident? Els Germans Mu sulmans apostaran per una jihad terroris ta o miraran de refer ponts i negocis amb l’exèrcit? I pel que fa a al-Sissi i l’exèrcit, s’oferiran als EUA com a garant d’estabi litat a través d’una nova dictadura que faci els ulls grossos davant els Germans (un cop expulsats de l’aparell de l’Estat) i per meti tornar a una reproducció de l’era Mubàrak? O seran capaços d’apreciar la decadència de l’imperi americà i apareixe rà un moviment nacionalista capaç d’en tendre’s amb l’esquerra? [ 4 ] Com a cap de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, al-Baradei va ser l’encar regat de preparar la invasió de l’Iraq desarmant el règim de Saddam Hussein, cosa que, no cal dir-ho, li va valer un Nobel de la Pau.