Llibret Falla Portal 2021 - EN PERILL D'EXTINCIÓ

Page 1



en perill d’extinció


La comissió del LLibret Faller de la falla Portal de Valldigna donarà a conéixer el present llibret mitjançant un acte que anunciarem prèviament en els comerços col·laboradors, la nostra pàgina web, les diferents xarxes socials i a través dels grups de WhatsApp. fallaportal.com Feu-se amics nostres a Facebook Seguiu-nos en Twitter i Instagram a @fallaportal Ens pots trobar a l’app «Traca» Depòsit legal A69-2011 Maquetació Yogur de Fresa Impressió Blauverd Impressors Justificació de tirada 250 exemplars El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2021. El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna. La AC Falla Portal de Valldigna és membre de la Federació Lletres Falleres. Aquest llibret participa en la concessió de la Subvenció per part de la Diputació. Aquest llibret ha estat imprés en un paper respectuós amb el medi ambient.



en perill d’extinció 008 introducció l’equip de redacció del llibret

010 part literària 012 el virus dels collons emparat per la vacuna astrazeneca 014 la porta blava raquel donet climent

016 fa 30 anys jaume talens rodríguez

018 no ho oblides mai fran lledó grau

022 la música popular pep ortiz hernández

024 la meua uela pol alabort

026 això què vol dir? dir mario camarena colomar


028 el virus trencaestoretes emparat per la vacuna pfizer 030 l’herència no arriba als nostres nets pepi barber pons

032 la indumentària valenciana en perill d’extinció? d’extinció carmen canet mollà

036 els llibrets en perill d’extinció gemma altur alonso

038 la impremta noelia recuenco cuenca (blauverd impressors)

040 el virus menjasamboris emparat per la vacuna moderna 042 sense emocions deixem de ser humans sílvia borràs chofre


046 violeta àngela magraner mifsud

048 s’acabarà, entre altres coses, el cinema amparo ciscar palomares

050 mirada innocent, mirada canviant feli mafé durà

052 terra de dracs héctor vercher mompó

060 l’extinció de les converses cara a cara olga maria ducat viñals

064 solidaritat en perill d’extinció mariam talens artigues

068 el virus de l’home del fum emparat per la vacuna janssen 070 una apassionada col· l ecció amparo albacete cremades


074 algunes notes sobre ramaderia i l’agricultura alcoianes i altres curiositats ximo victoriano

080 això es pot salvar enric borràs chofre

082 part fallera 084

salutació de la regidora de cultura encar mifsud estruch

088

salutació del president juan bautista mafé escrivà

089

foto dels representants

090

foto regines i acompanyants

092

poesia. per a nosaltres, els fallers i les falleres

094

setmana de falles 2020

109

programació no fallera 20-21

120

comissió

121

comissió infantil

122

fallers i falleres

126

fallerets i falleretes

128

no monument

129

crítica al no monument

134

no estem preparats per a res. lletra d’or

138

poesia guanyadora premi portal de valldigna 2020 «el nou inici del vell encanteri» de josé manuel prieto part de la falla vilanova de gandia.

139

part infantil

159

nous nadons

160

publicitat


008 / ac falla portal de valldigna / 2021

introducció l’equip de redacció del llibret

«En perill d’extinció», en escoltar aquesta

Temps era temps i vet ací una vegada,

expressió de seguida ens venen a la

quan els ocells tenien dents, que un

ment un important nombre de diferents

virus va començar a devorar paraules

espècies d’animals o de plantes que poden

i expressions que les persones teníem

desaparéixer per a sempre del planeta

arrelades. Cada dia aquest virus es menjava

Terra. Però durant l’any 2020,

un parell de paraules, ens reduïa un cop

no han estat sols aquestes espècies

més el nostre vocabulari i ens obligava a fer

les que han pogut deixar d’existir. De fet,

ús d’anglicismes i barbarismes. Decidírem

molts moments, situacions, emocions,

els humans de la terreta batejar-lo i li

events, esdeveniments, etc. han

posàrem de nom «el Virus dels Collons».

experimentat de prop què significa l’acció

«Recollons!» quan de temps que no

d’extingir-se i, entre tots ells, la festivitat

escoltava esta paraula en perill d’extinció!

dels valencians i les valencianes, les falles,

Quina llàstima deixar de sentir-la, sobretot,

ha estat en perill d’extinció. Què ha passat

perquè valia per a tot. Si volíem mostrar

durant aquest any? Per què l’expressió

sorpresa, estima, por o tristesa, «collons»

«en perill d’extinció» s’ha estés a passes

era la paraula universal valenciana fins

agegantades? En realitat, ha sigut perquè

que va començar la decadència. Fotre

el que ha avançat pel nostre planeta amb

i refotre amb el Virus dels Collons!

les passes d’un gegant ha estat un virus

Quines expressions més ens furtarà?

molt poderós que ha mutat genèticament

Un dia de primavera, a la Ciutat Fallera

i que, a més de fer molt de mal, quasi acaba

de València al bell mig del magatzem d’un

amb la nostra festa. Però, potser, aquest

artista faller, un ninot va cobrar vida.

procés feia més temps que estava en marxa

Es tractava d’un gegant, més gran que

i havia començat a somoure els ciments,

el ninot central de la nostra falla.

o les consciències, prou abans.

De la nit al matí, el ninot maleït es va posar

Quant de temps? No ho sabem ni

a trencar estoretes. Així que al món faller

ho sabrem amb exactitud, però us

aquest ninot va començar a conéixer-se

contarem una llegenda.

com «el Virus Trencaestoretes». Aquest virus pretenia acabar amb tots els objectes que formaven part del nostre dia a dia faller. En primer lloc, va aconseguir posar en perill d’extinció la safa que usàvem els fallers per a preparar la pasta dels bunyols; tot seguit, es va atrevir amb el cabàs d’espart que usàvem els fallerets i les falleretes per a les arreplegades del diumenge: «la voluntat per a la falla», «voluntat hi ha molta, reina, però diners pocs», eren les expressions que durant anys havien escoltat aquells cabassos. Quins altres objectes aconseguiria fer


009 / introducció / l’equip de redacció del llibret

tremolar el Virus Trencaestoretes? La faixa, les espardenyes, la banda? Però no sols aquests virus s’havien

Aquests virus es van fer presents a la vida dels valencians i les valencianes durant anys, però més bé que mal podíem

fet presents al nostre territori, en podíem

amb ells o convivíem amb ells. Alguns

trobar molts més. Va existir-hi un virus

alçàvem els muscles en vore’ls aparéixer

molt més perillós que estava acabant

i déiem allò de «meninfot» si el Virus

amb les nostres tradicions. Va ser conegut

dels Collons no havia acabat abans amb

com «el Virus Menjasamboris» i aquest

la paraula. Altres lliutàvem a braç partit

s’escampava sense que res ni ningú

per guanyar la partida al Virus de l’Home

poguera aturar-lo. Es va proposar acabar

del Fum. Els més majors no volíem que

amb les converses que teníem els amics

el Virus Menjasamboris posara en perill

i les famílies durant els dinars i els sopars,

d’extinció el que havia format part de les

volia aconseguir posar en perill d’extinció

nostres arrels i tradicions. Però qui millor

els jocs tradicionals, pretenia acabar amb

o pitjor tots vivíem en l’època d’aquests

les revetlles i les orquestres i tot això ens

virus i continuàvem gaudint de la nostra

ho bescanviava per xats de mòbil, jocs

festa, la festa fallera.

digitals, músiques de plataformes digitals

Bé, i ara prou, que si us deiem tot

i cançons de xarangues virtuals. Els fallers

el que sabem, un altre dia no us podrem

i les falleres ens resistíem i continuava

explicar res.

escoltant-se allò de «volem que ens

Aquesta llegenda ens introdueix

convide el president», però de seguida,

les col·laboracions literàries d’aquest any.

la tristor envaïa les nostres cares en pensar

De segur que són molts els virus que han

que el nostre president havia sigut atacat

posat i posaran les persones, les espècies,

pel Virus Menjasamboris i cada dia ens

els objectes, les paraules, la cultura,

enviava icones de menjar virtual o balls

les tradicions,... En Perill D’extinció.

de manera digital.

Què passarà amb els fallers? Hi haurà

Però tot açò no era res si pensàvem

alguna maledicció que puga acabar amb

en «el Virus de l’Home del Fum». Apareixia

nosaltres? El Virus del Veí No Faller podria

cada 19 de març en l’acte de la cremà i ho

acabar amb la nostra espècie?

contaminava tot. Era un fum negre, espés i tòxic que no deixava respirar i que asfixiava tota València posant en perill d’extinció la natura que ens envoltava. «Però si total és un dia!» afirmava el típic valencià. Un dia és el Virus de l’Home del Fum i un altre dia arribava altre, el de les tovalloletes al vàter, el dels microplàstics a l’arena de la mar,... Les espècies no podien sobreviure en unes condicions tan hostils. Podríem aturar el Virus de l’Home del Fum i els seus aliats?


part literària



el virus dels collons emparat per la vacuna astrazeneca



014 / ac falla portal de valldigna / 2021

la porta blava i blanca raquel donet climent

Caminava d’esme, sense saber on anava ni tampoc d’on venia, però en veure aquella estranya porta va saber que era allí on

—Tu què fas ací? Tu no havies de vindre encara! És massa prompte per a tu! Ella es va posar a tremolar com una

l’esperaven. La porta estava pintada amb

fulla, no sabia, no entenia, s’havia vist allí

dos colors, la part de baix d’un blau molt

de sobte, en un món que no era el seu.

viu i la de dalt completament blanca.

I aquell senyor tan estrany pegava voltes

Va obrir amb por i va mirar pel badall,

per l’habitació estirant-se els pocs cabells

dins hi havia un fum de persones, de grans

que li quedaven al voltant del cap i es

i de menudes, joves i velles, dones i homes,

lamentava dirigint-se a tota aquella gent:

xiquets i xiquetes, entre tots formaven un

—I tu tampoc! I tu tampoc! Ni tu! Cap

gran aldarull al voltant d’algú o alguna

de vosaltres hauria d’estar ací encara!

cosa que, des de fora, ella no podia

Però què collons està passant ahí fora?

distingir. Ningú li va prestar cap atenció

Per què no pareu de vindre? Aneu-se’n

quan va estar dins, ni tampoc quan

d’ací i torneu al lloc d’on veniu.

es va acostar a tota aquella gent, ni quan

Desesperat, va intentar obrir la porta

es va anar fent ample a colzades fins

i anar traient-les una per una cap a fora,

arribar a una taula on seia un senyor

però, quan obria per traure algú, dos

que escrivia en un llibre.

o tres persones més entraven cap a dins.

Era un senyor molt major, amb uns ulls

Encara que ell s’afanyara a tancar, la

xicotets al fons d’unes ulleres enormes, el

porta es tornava a obrir una i altra vegada

nas prominent, els llavis fins i pocs cabells.

i no parava d’entrar gent a l’habitació

Escrivia, malhumorat, totes les paraules

cada vegada més atapeïda i, a poc a poc,

que aquelles persones anaven cridant-li,

començaren a cridar de nou paraules:

sense ordre ni concert, i que ell tractava

—Franja!

d’ordenar en un llibre molt gruixut.

—Bambolla!

Sense saber perquè, ella també va cridar ben fort: —Espardenya! —Com?— va cridar aquell senyor alçant

—Bufa! —Engrunsar! —Raspall! La xiqueta, confosa, va preguntar

la cara desencaixada del llibre i mirant-la

a la persona que tenia al costat que on

directament a ella.

estaven, aquella li va dir que a La Font d’en

Llavors es va fer el silenci i tothom

Carròs, i qui era aquell senyor, «Francesc

la va mirar. Xicoteta i poc lletrada com era,

li diuen, Francesc només, no li digues Paco

no va saber què més dir i, alçant mans

que s’enfada», «I a tu com et diuen?»,

i celles, va tornar a repetir ben fluixet:

«A mi, Flassada, i a tu?», «A mi,

—Espardenya…

Espardenya.» I la dona va continuar

El senyor es va posar fet una fera, es va

presentant-li algunes d’aquelles persones:

alçar en una rabinada, va tancar el llibre

Toll, Canyamel, Carraca, Parany, Baga, Suc,

d’un colp i va reballar el llapis amb què

Xarop, Bugada, Tos, Sagí, Llampar, Bolquer…

escrivia. Va eixir de darrere la taula i se li va encarar enfadat:

La seua nova amiga va callar de sobte, en alçar la vista, Espardenya es va veure


015 / la porta blava i blanca / raquel donet climent

cara a cara amb aquells ulls xicotets al fons

se en la majoria dels casos, que de tot s’ha

de les ulleres enormes:

vist). I la nostra va minvant, xino-xano,

—Tu, xiqueta,— li va dir — a vore, i si tu

imparable, cada vegada que una persona

ja no estàs allí, digues, quina paraula ocupa

major mor s’emporta amb ella paraules

el teu lloc?

que mai tornaran a estar vives, i amb

—Sabatilla.— va dir ella ben fluixet sense deixar de mirar-lo. Al senyor Francesc, els ulls se li van

eixes paraules se’n va tot un món. Perquè les llengües són una manera de veure el món, d’entendre’l, i amb cada paraula

omplir i la barbeta li va tremolar. Se’n va

que se’n va, el nostre món va fent-se

tornar cap a la taula arrastrant els peus,

xicotet, inexorablement, fins que un dia

cavil·lós va tornar a seure, va obrir el llibre

desapareixerà del tot, i aleshores, qualsevol

per la lletra E i va escriure: «Espardenya,

viatger que passe per la nostra terreta no

desapareguda el 2.021». I va continuar

sabrà on està, si en un poble de València

anotant totes aquelles paraules que no

o en un de Guadalajara. S’anomena

deixaven d’entrar per aquella porta blava

substitució lingüística i els valencians

i blanca, que per la banda de dins tenia

portem 300 anys sofrint-la, i plantant-li

escrit amb lletres negres ben grans:

cara. No només a l’empobriment lingüístic,

Francesc Ferrer Pastor Diccionari Valencià Francesc Ferrer Pastor fou un lexicògraf

sinó també a la pèrdua de parlants, concretament, el valencià n’ha perdut 323.000 en els últims 10 anys.

de La Font d’en Carròs conegut pels seus

És la nostra responsabilitat com a

diccionaris escolars, aquells amb la tapa

parlants cuidar la nostra llengua, usar-la

blava i blanca, de segur que els recordeu.

bé, mantindre vives totes aquelles paraules

En aquesta història me l’imagine en

que vam aprendre dels nostres majors

un altre món arreplegant totes aquelles

i ensenyar-les a les nostres filles i fills.

paraules que han deixat de formar part

Una llengua és un tresor, quina millor

de la nostra llengua, paraules que ja no

herència els podem deixar? Jo, de les

usem, substituïdes per altres castellanes,

meues iaies, vaig heretar dues paraules

en la majoria dels casos, o angleses.

precioses: «monyicot» i «rastell». Les

Es considera que una paraula està en perill d’extinció quan només la coneixen persones d’entre 40 i 70 anys. Actualment,

utilitze sempre que puc i sempre que ho faig les recorde a elles. I si cadascú de nosaltres apadrinàrem

unes 1.400 paraules valencianes estan en

una paraula i ens comprometérem

perill d’extinció, segons les xifres, unes

a utilitzar-la, a mantindre-la viva?

4 paraules al mes deixaran d’usar-se per

Si s’animeu, podeu escollir-ne alguna

sempre més. Quines seran les pròximes?

de l’obra «Valencià en perill d’extinció»

«Ausades», «rovell», «queferós» o «enjorn»?

d’Eugeni S. Reig, o a internet del recull

No, «enjorn» no, eixa ja fa temps que

«Paraules en xarxa. Paraules rescatades».

ha desaparegut.

Només una, amb més de 16.000 habitants

En fi, que les llengües també naixen, creixen i desapareixen (sense reproduir-

que té el nostre poble, ja faríem bona feina… Ací ho deixe.


016 / ac falla portal de valldigna / 2021

darrere de qui vaig? vaig (déiem fa trenta anys) jaume talens rodríguez

Tant hem perdut en la llengua dels valencians socialment com hem guanyat en les falles en cultura, llengua i escriure en propietat. Fa trenta anys teníem uns

Sense adonar-nos que el darrer, l’últim, ens diran ... «és vostè». En un bon valencià, com es deia i es deu de dir, es dirà:

reptes que l’educació a les escoles, les

«Darrere qui vaig?».

noves tecnologies, i en conjunt les noves

Allò que en castellà, solen dir ... «¿quién

generacions formades de fallers i falleres han superat, poder escriure d’una forma

da la vez?». Que perdem fórmules, i paraules també:

normal, normalitzada, que no vull recordar

aixeta per grifo, malaltia per enfermetat,

com estàvem fa tres dècades arrere, no vull

però diem malalt de malaltia. I això han fet

recordar... sols recorde:

les falles recuperar i recuperar. Treballant quasi en xarxa totes les falles al moment.

«Cadascú escrivia com volia.

Mirem de nou els Llibrets de Falla,

Ens costava molt d’entendre

els de Tavernes tan ben valorats, som

inclús els que ja sabien llegir.

pioners en unitat de la llengua, en fer

Ja que cadascú per ell escollia

servir una cultura quotidiana, que sense

la forma que li venia en gana

oblidar jocfolclorismes (folklorismes),

I ni li podies dir res , ni corregir.»

sabem parlar de l’avui, de l’ara i de l’ací: sabem parlar del que interessa a nosaltres

Així tractàvem la llengua, que ara al dos mil vint diuen que ha perdut en

les valencianes i els valencians. Som, doncs, referència del bon escriure,

quinze anys mig milió de parlants. Però

i diríem, del parlar, que cal corregir coses,

hem recuperat una normativa als llibrets

normal. Però a Tavernes hem tingut la sort

de falles com mai haguérem esperat.

del recolzament de les institucions locals,

La llengua forta als pobles s’hi perd

tant l’ajuntament, dels signes que fora, des

a les grans ciutats, però la llavor incansable

de fa trenta anys sempre ha estat ajudant.

dels fallers i falleres per poder, saber

Ens sentim hereus d’aquella falla que

i voler escriure una llengua amb la seua

el Marqués de Campo a Gandia va manar

normalitat, s’està demostrant al poble.

plantar per festejar l’acabament del pont

Ho podeu trobar als llibrets quan

de la via, que com a final unia Carcaixent

els mestres arribaren a connectar amb

a Dénia al 1884. Mireu si han passat anys.

els lletraferits fallers implicats en la

Teodor Llorent fundava Les Províncies.

lectura, la cultura i la llengua d’en

Els vapors, amos de la mar per retirar els

Manuel Sanchis Guarner.

vaixells a vela. I nosaltres escrivíem com

Tot i que encara resten «tics». Un que ara vull recordar, diem erròniament: «Qui és l’últim?».- solem dir sense pensar.

el sentiment ens dictava, volíem fer, i ho hem aconseguit, unir la llengua com aquell tren va unir les falles a Carcaixent,


017 / darrere de qui vaig ? (déiem fa trenta anys) / jaume talens rodríguez

Gandia, Dénia i com no, la del nostre poble,

amb ajudes, músics i fallers, recursos,

la història ho dirà: quan un grup d’amics

cançons i persones farem que la festa

fundaren una falla i per ser valenciana

i la llengua arriben a ser quasi immortals.

pura li posaren Falla Portal de Valldigna. Però ja tenien la cultura com

Darrere qui vaig? Contestació 1.- Meua, darrere d’una

a vallers i valleres i començaren a estimar

falla, que mai serà la darrera en ensenyar

i escriure la llengua, que ens unia, com

i viure la llengua de les valencianes i dels

a les Normes de Castelló al 1932, amb tots

valencians.

els intel·lectuals més importants. No sabria dir si parlar valencià podia ser igual al fet d’escriure com en les falles. Però sí puc dir que si feren com als pobles ajudar a la parla igual que a l’escriure segur que a l’actualitat aconseguiríem parlar, escriure i viure el món d’ahir i el d’avui tot en valencià. (Recorde el meu amic Vicent Ginestar, per cert infermer en moment tan important de pandèmia del Covid19, que va ser el primer en posar-se saragüells a Alzira quan tothom obligatòriament anava de «panderola». Tot comentaris en veure el colorit, la tradició i l’estil actual. Canvis per a bé). Però amb aquests canvis per a bé estava la música, tota l’evolució musical en valencià des de fa trenta anys cap ací, per eixos músics formats a les bandes valencianes, tocant i actuant en la llengua del País, i omplint escenaris per a convertir-se per la poètica en professionals de la llengua, divulgadors de cultura i amants de la creació en valencià. Músics, que agafaven de totes les llengües, doncs no hi ha llengües més boniques que altres però sí volien demostrar, com les falles, eixa estima de poble que no perd parlants sinó que

Contestació 2.- Nostra, darrere d’una gent, La Falla Portal, que porta el futur per davant.


018 / ac falla portal de valldigna / 2021

no ho oblides mai fran lledó grau a vicent lledó, pilonet

-Non non non, cantava la mare

Vaig viure amb molta tendresa com

non non non fillet del meu cor

m’explicaves allò de la burreta, de com

tanca els ullets, vida meua…

al poble hi va haver un temps en el qual tothom tenia rossins i burretes per anar

Recordes quan me la cantaves de menut? Sempre em contaves que m’adormia de seguida...

a l’horta, i el retor tenia una burreta blanca molt boniqueta. També, de quan pujàvem Dijous Sant al Calvari, i passàvem tota la nit a l’ermita.

-tanca els ullets

La mare seia amb les dones i cantaven tota

tanca’ls i dorm...

la nit. El que més m’agradava era quan venia la tia Pepita la Blasqueta, que tenia

-Veus, no hi ha vegada que no me

una mà per a la cuina exquisida i treia una

l’acabes de cantar tu!, i això que m’han

coca morena de carabassa per a tots.

dit els metges que seria molt difícil

Jo menjava com si no haguera sopat

que tornares a parlar. Tu tranquil, pare,

i després m’adormia posant el cabet

que jo vindré tots els dies a cantar-te-la,

damunt de les teues cames, estirant-me

no pense deixar que se t’esborre

damunt dels bancs del Calvari i tapant-me

la memòria com si d’un ordinador es

amb la teua jaqueta de mudar. No durava ni

tractara, no pense deixar que tot allò

dues de les moltíssimes lletres de la Passió,

que has viscut desaparega dins d’un pou.

que cantaven sense descans les dones del

Recorde quan em duies als «balls

poble durant tota la nit. Era molt curiós

de comptes», tu tocaves el llaüt a la

sentir-les en castellà, i això que no

rondalla i em sentia molt orgullós de veure

el parlaven gens. La tia Antonia Peris,

la teua cara de satisfacció quan sonava

Maria Font, Dolores Magraner i el tio

el Bolero de Tavernes. Som un poble

Baptiste Grau se la sabien a la perfecció

que portem la música a la sang. A cantar

i ens l’ensenyaven a totes i tots…

i a ballar no ens guanya ningú, encara que ara sembla que la cosa va canviant.

Viernes Santo, ¡qué dolor!

Recordes quan cantàvem tu i jo a dues

expiró crucificado

veus?:

Cristo, nuestro Redentor, mas antes dijo angustiado

Un cazador cazando, perdió el pañuelo ¡ay!

siete palabras de amor.

perdió el pañuelo, un cazador cazando ¡ay! y una perdiz volando, la lleva al cuello ¡ay!

La primera fue rogar por sus propios enemigos.

Però el trosset del Bolero de Tavernes que més m’agradava cantar era el del retor:

¡Oh caridad sin igual que, los que fueron testigos, mucho les hizo admirar!

El retor de Tavernes, té una burreta ¡ay! Té una burreta, el retor de Tavernes ¡ay!

La segunda, un ladrón hizo

No porta sàries i va nueta ¡ay!

su petición especial,


019 / no ho oblides mai / fran lledó grau a vicent lledó, pilonet


020 / ac falla portal de valldigna / 2021

la que Jesús satisfizo

alguna cosa graciosa. Era una dona tan

diciéndole: Hoy serás

especial, que jo de vegades somiava despert

conmigo en el paraíso.

pensant que realment era una fada, que venia a fer un encanteri i a convertir un

Mira si som cantadors i balladors

caragol en un carruatge de cavalls.També

que ho fem fins i tot a la mort. Pense

passava el caragoler, el tramusser, el

en el dia que va morir el xiquet de la veïna

llanterner, l’esmolador i el castanyer

i va vindre tot el grup de balls per consolar

que cantava: «Compreu castanyes si voleu,

els pares amb la dansa del velatori de

que el castanyer ja se’n va castanyes torrades

Tavernes. Tothom guardava un silenci

calentes i bones…»

sepulcral, el so de la rondalla gelava la

El meler que anava en un burret i venia

sang, però el cant del tio Vicent Escrihuela

arrop i tallaetes: «Arrop i tallaetes i mel

i d’Empar de «Pelagallos» ens va badar

de romer».

el cor.

Noguera, a vendre papes i el lleter que repartia la llet cada dia, així que

Jo tenia un hort florit

hi havia dies que passava el matí al carrer

de clavells i d’assutzenes,

escoltant com cridaven per avisar que

de roses, i de gesmils,

hi estaven passant.

que em llevaren dols i penes.

Quan venia la calor passaven un fum de carros cap a la platja. La gent anava

Cada dia matinet,

a fer barraques prop de la mar per

quan el sol d’orient eixia,

viure unes xicotetes vacances i fer més

saludava el nou matí

suportables els dies més durs de l’estiu.

amb el cor ple d’alegria.

No passava cap carreter que no cantara la cançó de »La barraca», un poc en to

Ara només puc plorar

irònic, però també es podia endevinar

llàgrimes de melangia:

la il·lusió a les seves cares per passar uns

un mal vent se m’ha emportat

dies de descans a vora mar.

el clavell que més volia. Qui em compra una barraca No hi ha consol per a mi,

carinyo, morena

però una cosa us diria:

que la tinc a vora mar

gràcies, amigues i amics,

només li falten les teules

per la vostra companyia.

carinyo morena les parets i fumeral...

Però deixem-nos de tristors!. La tia Purin Sifres passava per tot el carrer

Un bon dia vas comboiar amb

venent verdura bullida i quan cridava:

la gent del carrer Major la primera falla

«Verdura bullida dones», jo no podia evitar

de Tavernes. I amb molta il·lusió i esforç

sortir al carrer a correcuita per veure el seu

la plantàreu i llogareu la xaranga

somriure tendre i esperar que em diguera

de la Societat Unió Instructiva Musical


021 / no ho oblides mai / fran lledó grau a vicent lledó, pilonet

de Tavernes per amenitzar la festa i posar

Els personatges i les lletres de cançons

música a les despertades, passacarrers

citades a l’article estan extretes de la

i l’ofrena a la Mare de Déu dels

memòria de familiars i també del llibre

Desemparats. Paquito el Chocolatero,

d’Antonio Chover Cançons, danses i pregons

El fallero, El cant del valencià entre altres,

de Tavernes de la Valldigna.

sonaven pels carrers convertint tot el poble

No busqueu coincidència cronològica

en una festa i deixant-nos un llegat cultural

en les dades, simplement són un recull

i fester increïble a tots nosaltres.

de tradicions musicals del nostre poble.

La falla al llarg dels anys ha anat convertint-se en centre de reunió, moviment cultural, i vehicle transmissor de la nostra cultura. No podem mirar les nostres falles sense endevinar darrere tot un esforç per mantenir les tradicions arrelades al llarg dels anys en el nostre poble. Sense descobrir l’empremta de tota la gent que va passar deixant la seua petita contribució a la nostra cultura musical. Als balladors, cantadors i a la rondalla del grup de balls populars de Tavernes que mantenen dia a dia la tradició de transmetre les nostres danses i els nostres cants, a la gent que ha ensenyat de pares a fills cançons, dites, crits de treball, de comerç, de festa i que constitueixen l’essència de la cultura de Tavernes. Ara que et tinc ací, ara que encara podem compartir aquests moments en la incertesa de saber si un dia deixaràs d’entendre, d’escoltar, de sentir per culpa aquesta malaltia de l’Alzheimer; ara mateix, vull prometre que no deixaré que aquest poble en què vivim acabe perdent la memòria també, no deixaré que la cultura musical que tant ens ha acompanyat sempre quede en perill d’extinció per falta de valoració. Et promet que des de l’escola, la falla, el cor i des d’allà on puga, faré tot el possible per mantenir viva la nostra cultura i la nostra tradició musical, no ho oblides mai…


022 / ac falla portal de valldigna / 2021

en perill d’extinció: la música popular pep ortiz hernández

Música de caràcter melodiós i accessible,

Bé és veritat que, degut a la desaparició

amb harmonitzacions senzilles

d’alguns dels elements anomenats, han

i instrumentacions suaus, que seguix les

deixat d’usar-se o han estat oblidats

formes de la música tradicional d’un poble.

aspectes, podem dir-ne musicals en certa

Molts anys portem parlant dels elements que trobem en perill d’extinció:

manera, de la nostra vida quotidiana. Els qui tenim una certa edat encara

flora, fauna, civilitzacions, cultures,

recordem els reclams -cantats

llengües… i que a moltes persones i

o entonats- de la verdurera, la pastissera,

societats ens preocupen de manera palesa.

la granotera, l’orxatera, la música del xiulit

Malgrat això, hi ha altres motius de preocupació per a nosaltres i que, encara que semble d’una qualitat social

de l’esmolador…, que tothom reconeixia i agraïa moltes vegades per necessitat. En l’aspecte religiós, també hi ha hagut

o econòmica inferior, pensem que

una gran minva de música que podríem

segueixen formant part de la nostra vida.

qualificar com a popular-religiosa que,

I quan diem vida, ens referim a tot el

en certes èpoques de l’any, acompanyaven

que abans he esmentat: cultura, societat,

les celebracions litúrgiques, com és el cas

economia (menys que altres modernes,

de la Setmana Santa o els Nadals.

si volem, quan ens referim a tasques

No podem oblidar les cançons

de fa anys). Són vivències que els nostres

anomenades nadalenques que, tant a les

avantpassats, avis i àvies, pare i mares van

esglésies com a les cases, es cantaven en

viure i ens van ajudar a viure-les fins una

família la Nit de Nadal o el mateix dia de

certa edat, i que malauradament, amb

Nadal, sobretot. La diferència ha estat en

la globalització (mal entesa en moltíssims

què l’aparició de «los peces» bevent en

aspectes, sobretot els darrers decennis)

el riu o la invasió de música anglosaxona

han anat desapareixent o canviant

(ambdues molt boniques i respectables)

de manera inapreciable per a la nostra

han arraconat quasi en l’oblit els «pastorets

societat.

i pastoretes» de tota la vida.

La música popular, sempre o quasi

També la Pasqua ha estat una de les

sempre, ha estat un dels elements del

fonts de creació de cançons populars al

nostre patrimoni que, per qüestions socials

llarg de tot el País Valencià.

i polítiques, més ha sofert aquest oblit, per no dir abandonament. La societat valenciana, en tots els seus

Per altra banda, allò que sempre hem considerat música i cançons populars, durant molts anys va estar relegada

aspectes, ha estat sempre envoltada per

a xicotets grups i en circumstàncies molt

una sèrie d’esdeveniments musicals lligats

específiques.

amb festivitats, celebracions i fins i tot

No va ser fins a final de la dictadura i

treballs i oficis que, en les diverses èpoques

principis de la democràcia que estudiosos

de l’any conformaven la seua vida laboral,

i aficionats de tota mena començaren a

social, cultural i, lògicament, musical.

investigar, arreplegar i gravar per tal que


023 / en perill d’extinció: la música popular / pep ortiz hernández

no es perderen del tot, cançons i música

de Tavernes2, poc coneguda al nostre poble

de tot arreu.

com a nostra.

Ens pot sorprendre avui que, estudiosos

Posteriorment, i al nostre poble, cal

d’altres països, vingueren a investigar els

destacar dos grups que, des de fa molts

orígens i l’evolució de la nostra música

anys, han intentat i, ho continuen fent,

popular quan ací, pràcticament, quasi

recuperar les cançons que, al llarg dels

ningú se’n preocupava.

darrers temps, han format part de la vida

Un dels casos més sorprenents i no

familiar, de colla d’amics i de la població

menys importants és el d’Alan Lomax.

sencera. Són El Grup de Balls Populars

Musicòleg canadenc va enregistrar el

(podríem dir grups, perquè han estat molts

1952, durant el franquisme, un moment

des de l’època d’Alan Lomax) i L’Ajunt de

de la història cultural de l’estat espanyol

la Bóta, un grup d’amics i amigues que,

que encara continua relativament obscur,

amb diferents integrants al llarg de la seua

cançons de tota la geografia peninsular

història, ha arribat a recuperar

espanyola.

i enregistrar cançons que formen part de

En allò tocant al nostre territori,

la nostra història, per tal que no es perden.

Alan Lomax enregistrà cançons i música

No voldria acabar aquest humil text

de València, Castelló (nova denominació

sense expressar la meua preocupació per

de Castelló de la Ribera o Villanova

l’oblit que tenim de la nostra cultura, així

de Castelló), València i, com no, Tavernes

com el perjudici que suposa, la invasió,

de la Valldigna1.

(mai crec que més ben dit) dels costums

D’ací, del nostre poble, enregistrà diferents cançons interpretades, entre altres, - sempre se’ns oblidarà algú a qui demanem perdó – per Salvador Armengol

i llengües - diferents i molt respectables – d’altres cultures. Espere no vore’m mai davant un polit en un «Dia d’acció de gràcies».

«Pitxi», Antonio Escrihuela, Gertrudis Magraner, Maria Escrihuela, i músics com Bautista Magraner, Francisco Chova i Isabel Chover, entre altres. Han estat moltes les persones que durant la seua vida han mantingut viva la tradició de la cançó popular de Tavernes. Malgrat això, moltes d’elles s’han perdut. Cal destacar, al menys al meu parer, una versió de l’anomenada per molts Nadala

1. El disc de què parlem es va publicar amb el nom de Spanish recording. Aragón i Valencia.

2. Nona noneta, és el títol més reconegut per les persones majors amb les quals hem parlat i que concorda amb el tipus de música que representa, la cançó de bressol. Les dues lletres són les següents: Versió del disc d’Alan Lomax Nana naneta, naneta nan per a que el fill s’adorga sa mare canta. Fill de la meua vida quan els ulls tanque dos palometes blanques creuen les ales Nana naneta, naneta nana per a que el fill s’adorga sa mare canta. Versió més popular Nona noneta, noneta nona per a que el fill s’adorga sa mare canta. Fill de la meua vida quan els uls tanquen dos palometes negres pleguen les ales. Nona noneta, noneta nona per a que el fills’adorga sa mare canta.


024 / ac falla portal de valldigna / 2021

la meua uela pol alabort

La meua uela va néixer l’any 1945

i clarivident, que s’aixeca sense ser

a Benigànim, és a dir, fou filla de

arrogant i pretenciosa, i que inclús a la

la desolació d’aquell país romput que

distància, impregna la vida de tots aquells

va deixar la guerra, i, entre els bancals

que l’estimem.

minats amb explosius, i aquells carrers

La meua uela és com la bona música,

que oloraven a venjança i dolor, fou un

val per ella mateixa, i, a l’igual que aquesta,

personatge més d’aquell mosaic de cacics,

ella i la seua generació sembla apropar-

fam, abusos i misèria.

se irremeiablement cap al final, perquè

Encara així, malgrat tota aquesta

a l’igual que la música, nosaltres també

precarietat, sempre se’ns ha mostrat

som efímers i finits, sonant de forma

plena de llum i amor, regalant-nos frases

discontínua, en el devenir del temps.

lapidàries, amb una naturalitat i una

De la mateixa forma que els nostres

bondat que hom sols sembla valorar

majors moren, la preciosa artesania,

un cop s’ha allunyat d’ella en el temps

que necessita de temps i recolliment,

i l’espai.

sembla cada cop relegada a menys

Aquest allunyament em va permetre

importància, devorada pel nostre frenètic

(en una d’aquelles reflexions de dutxa)

dia a dia… Una d’aquelles fantàstiques

veure com la meua uela, que fa dos dies

frases seues, en la qual hi pense sovint

que sap llegir com aquell que diu, encarna

és la de: «les coses mal fetes, sempre

aquella idea de la il·lustració atenesa,

estan mal fetes», i, malgrat pugui semblar

i que Nietzsche senyalava de forma

a primera vista un perogrull irrisori,

brillantíssima fa quasi dos segles,

mostra com de bell és fer les coses bé,

açò és, l’aplicació total i absoluta

amb intensitat, intentant per compromís

del coneixement en tenir una vida bona,

amb nosaltres mateixos que siguin sempre

idea en què la nostra agònica civilització

el més bell possible. Sent, aquesta utópica

manca dramàticament, sent el paràsit

recerca, la meua Ítaca particular en

de vanagloriar-se de títols i coneixements

la meua vida.

tal com si fossin medalles, pa de cada dia al nostre món. Hom podria preguntar-se el perquè

Pot semblar fascinant, en aquesta societat productivista i de consum, però els humans fèiem música, molt abans

de l’aparició de la meua uela en aquestes

de conèixer l’agricultura. I, indagant un

pàgines, i ben certament, aquest article

poc en aquest fet anecdòtic potser puguem

tenia la pretensió de parlar de música.

entendre com el nostre motor fonamental

Tanmateix, soc ferm defensor d’aquella

com a espècie, allò que ens va permetre

tesi segons la qual les persones que ens

sobreviure en aquelles despiadades

envolten posseeixen una certa musicalitat

situacions prehistòriques, i que, ben

innata, que sense ser palpable és present i

certament sembla ser l’única cosa que

envolta les nostres relacions afectives. La

permeta albirar una sortida a tants anys

meua uela, al igual que tota la gran música,

de hybris i decadència, sigui l’amor.

emana del patiment, i és aquest dolor, el que li permet una veu pura

I la meua uela, que ara segurament acabi de fer neta la casa abans d’anar


025 / la meua uela / pol alabort

a dormir, i repetir el mateix dia que va tenir ahir, probablement, en absoluta soledat, és el millor exemple que conec, d’aquest amor.


026 / ac falla portal de valldigna / 2021

això què vol dir? dir mario camarena i colomar

- Maria, com va quedar ahir la discussió entre Carme i Miquel? - No sé com degué quedar la cosa,

No és solament que n’utilitzem altres, que també, és que no hem sabut transmetre aquelles paraules, aquelles expressions,

però quan veja Carme li diré que insistisca

aquells refranys tan nostres. Podem dir

perquè pense que té raó.

un «et vull», possiblement traduït del

- Tu no et claves en camisa d’onze vares

castellà «te quiero», per no parlar del sentit

que ningú t’ha demanat opinió i no s’ha

de possessió d’una persona (que això és

de remoure la merda.

un altre tema); però què n’hem fet del

- És que té raó. On s’ha vist que per

«t’estime» (o «t’estimo» o «t’estim»,

un sac de farina de 20 Kg et facen pagar

com deia La gossa sorda)? Estimar una

50 euros?

persona no té el mateix sentit ni les mateixes

- Ei, colló! Això sí que costa un ull de la cara! Pagues ganes i tot. - Clar. És el que li estava dient Carme

connotacions que el fet de voler-la. O què em dieu de les típiques paraules nostres per a fer una cosa que ens agrada

a Miquel. El que passa és que la discussió

tant als valencians i a les valencianes:

va pujar de to i se’n va anar de mare.

insultar o parlar malament d’altres? Un dia

- De moliner canviaràs, però de lladre no t’escaparàs. Possiblement els i les joves que lligen

dels que veig el programa Trau la llengua, d’ A punt, van dedicar el programa a les «Paraules brutes». Em va cridar molt

aquest article no coneguen algunes de les

l’atenció els insults que deia Vicent Marco,

expressions que diuen Pepet i Marieta, però

alguns dels quals els deia jo quan era jove,

sí que en saben altres com: en abril, aguas mil;

però que ja fa temps que no escolte. No és

quien a buen árbol se arrima, buena sombra le

més bonic enviar a algú o a alguna a fer la

cobija, o en casa de herrero, cuchillo de palo.

mà en comptes de a la mierda?

On estan «tindre xamba», «quina murga» o «això va a missa»? Dia rere dia veiem com hi ha una

Està a l’ADN i a la idiosincràsia dels valencians i de les valencianes parlar malament dels altres. Ja ho va deixar per

sèrie d’expressions, frases fetes, refranys

escrit el gran mestre Manuel Sanchis

i paraules que estan en perill d’extinció,

Guarner al seu llibre Els pobles valencians

que estan desapareixent de l’ús quotidià

parlen els uns dels altres. Què se n’ha fet

conforme passen les generacions.

de totes aquelles paraules, expressions,

Potser a causa de la globalització, o de la

refranys, etc., que pertanyen al folklore

interferència lingüística d’altres llengües,

i a l’imaginari col·lectiu del poble valencià?

expressions típicament valencianes s’estan

Com he dit abans, pertoca a les

perdent. Però ens hem de plantejar la

generacions veteranes passar tota eixa

qüestió que no solament es tracta d’una

tradició a les generacions joves, si no,

intromissió d’altres llengües. Els adults

quedarà com a una cosa que s’estudiarà

també tenim la nostra part de culpa ja que

a la història de l’etnografia, com a una

molts, per no dir la majoria, també ens

cosa que va ser, però que ja no és. Encara

hem globalitzat i hem deixat d’usar les

recorde el meu pare com em deia d’una

nostres expressions genuïnes.

manera molt subtil i molt típica que no era


027 / això què vol dir ? / mario camarena i colomar

correcte l’ús de la paraula «entonces» quan

barbarismes i expressions que no són

era menut: «Dos mig almuds i quatre onzes».

genuïnament valencianes. Per tant, pot

O quan em contava que el seu iaio li relatava

ser que no aprenguen mai les expressions

el Conte del gripau (i no sapo ni ranoc).

autòctones ja que es mouen entre aquests

En un qüestionari recent passat a joves

dos registres? Pot ser que encabotats que

de quinze i setze anys va ser significatiu que

aprenguen un valencià «correcte» ens

no conegueren expressions tan utilitzades

hàgem oblidat de transmetre’ls les tradicions

en generacions anteriors com: córrer

populars? Podem parlar d’haver creat un

el manso, estar mort a canyades, fer jaç, fer

valencià «universal» i que hàgem perdut

un barret, traure raca, no cabre en la pell,

el «local»? Pot ser que aquest fet provoque

portar molts corfolls, traure el lleu per la

un empobriment lèxic, una simplificació de

boca o veure per un foradet, entre d’altres.

la llengua o l’ús abusiu de paraules comodí?

Està clar que el panorama tampoc és

I què em dieu de les xarxes socials?

tan negre com l’estic pintant. Però sí que

L’ús d’aquestes eines també ha provocat

és una mena de toc d’atenció per redreçar

un vocabulari més pobre i que usen

aquesta tendència ja que encara estem

la llengua d’una manera incorrecta.

a temps. Hi ha entitats, associacions,

Quantes vegades he vist en escrits,

persones que viuen i es desvetllen perquè

suposadament formals, paraules pròpies

la nostra llengua i les nostres tradicions

del registre col·loquial o abreviacions

estiguen més vives que mai. Per exemple,

poc pertinents!

les associacions falleres són entitats

També és cert que moltes de les

socials que treballen per tirar endavant

paraules que s’estan perdent són aquelles

i transmetre la cultura i el patrimoni

que estan relacionades amb professions

valencià a tot el món any rere any. També hi

o treballs tradicionals que estan

ha programes de televisió, per exemple, que

desapareixent. Per tant, si desapareix

treballen perquè tothom conega el nostre

l’ofici, desapareix el vocabulari que empra,

lèxic i les nostres expressions (segons els

a no ser que queden fossilitzades

diferents àmbits, professions, etc.) com el

en expressions relacionades amb aquestes

que ja he anomenat abans, Trau la llengua.

professions i que siguen d’ús comú.

Una altra qüestió que caldria plantejar-

Tot i que la situació lingüística cada

nos és si el fet de no transmetre als i a

vegada és més delicada, també és cert que

les nostres joves el vocabulari i les dites

no és definitiva; encara hi ha esperança de

populars, juntament amb el valencià que

recuperar parlants que tinguen consciència

s’estudia a les escoles o als instituts, està

lingüística i que vulguen recuperar una

provocant aquest empobriment cultural

llengua vàlida per a qualsevol situació

particular en favor d’una llengua comuna

comunicativa, de qualitat, però també rica

més rica. M’explique: els i les nostres

en cultura popular. Com deia Al Tall en la

joves estudien el valencià estàndard

cançó Tio Canya: «Avui tens temps encara».

(les expressions populars sols apareixen

Hi ha temps per revertir aquesta tendència,

en un apartat d’un tema en concret)

però és una tasca de totes i tots que tinga èxit.

i parlen un valencià col·loquial ple de

Ens posem les piles i anem per feina?


el virus trencaestoretes emparat per la vacuna pfizer



030 / ac falla portal de valldigna / 2021

l’herència no arriba als nostres nets pepi barber pons

Cosa tan important

I el mocador de les dones

com tradicions i costums

tapant monyo ben farcit,

i hem sigut destrellatats

si enguany al coll no te’l lligues

deixant-los caure en desús.

et senyalen amb el dit.

Són molts els atifells

Amb tan còmodes com anaven

que han quedat devaluats,

amb camals de saragüells!

aquells que els nostres vells

De vaquers no ens imaginaven

sabien gastar amb trellat.

apretant cintura i budells.

La botija, per a beure;

I on deixem les espardenyes

el setrill, per a cuinar;

de vetes i sola d’espart?

i l’ouera, que no la bossa,

Ara trobes, si t’obstines

pels ous no trencar.

les de màxima comoditat.

Tant que s’estila restaurar,

Comprem esportives pasqüeres

el «vintage» i la mare que ho ha parit,

sempre buscant la novetat

i ni així hem sabut conservar

per resistir nits de revetles

el que per herència havíem adquirit.

i a cercaviles, no flaquejar.

I com cal que siga faller

Al present ja no cal faixa

el tema del meu escrit

per subjectar els calçons

em centraré el que siga menester

ni mantellina a l’espatla

per acomplir aquest requisit.

ni lligacames, ni mitjons.

D’indumentària valenciana parlaré

I així és com ha donat pas

vestimenta dels nostres avantpassats,

el costum, a la modernitat.

brusa i faixa elogiaré

I així és com allò tradicional

front a peces actuals.

s’ha convertit en antiquat.

La camisa ampla i baldera

Sols em resta advertir-los

per a l’horta treballar,

que cal ser un poc més prudents.

ara és peça fallera

Que la ignorància va consumint-nos

que tothom vol enginyar.

i l’herència no arriba als nostres nets.

Abans llisa i ben nugada sempre a rinxo de melic. Hui millor ben estampada, per a fer colla d’amics.


031 / l’herència no arriba als nostres nets / pepi barber pons


032 / ac falla portal de valldigna / 2021

la indumentària valenciana en perill d’extinció? d’extinció mª carmen canet mollà

Quin repte més gran parlar-ne de la

de prendre’s la part pel tot, és a dir, la

indumentària valenciana, quan a hores

indumentària fallera per la indumentària

d’ara ja molta gent en sap, creu saber-ne,

valenciana donat que pot usar-se més enllà

inclòs se n’ha documentat. Ara bé totes

de les festes falleres. Si bé cal dir que foren

i tots en parlem perquè en som

les falles, a partir de 1920, que van revifar

uns enamorats de les falles.

aquesta indumentària.

Indumentària. La primera accepció

La indumentària tradicional

del terme indumentària que reconeix

implica una mena de vestir d’una època

el diccionari de la Reial Acadèmia

determinada y finita, acabada ja, i que

Espanyola (RAE) fa referència a la cosa

l’evolució de la mateixa anà introduint

vinculada al vestit, entenent aquest

molts factors i elements que transformaren

concepte com les peces exteriors que

eixa realitat que ja no existeix.

s’utilitzen per a cobrir el cos. Per extensió, es diu indumentària a la roba. Potser caldria desmitificar els noms dels quals solem fer ús i que la majoria de vegades són traduccions o acoblaments

El fet de vestir tant de l’home com de la dona tenia implicacions socials, econòmiques, artesanals les quals descriuré breument. Als segles XVII i fins final XVIII,

del castellà que no sempre tenen una

a Espanya encara s’hi governava amb

coincidència o correcció.

el sistema anomenat de l’Antic Règim,

La primera paraula a tenir en compte

el qual la societat estava dividida en

és «traje», la qual és paraula castellana

estaments, als quals es pertanyia per

i no té la traducció en tratge ni trage,

naixement. Estava el poble i la noblesa,

cal traduir-la per vestit i en aquest cas fa

a més del clergat i el monarca absolut.

referència al vestit masculí i es defineix

Era tal la distància entre els dos grups

com: conjunt de jaqueta i pantaló, més

i la poca relació entre ells que amb la

sovint, armilla, dissenyats conjuntament

mirada de hui ens seria incomprensible.

i fets en el mateix teixit i en la mateixa

No obstant podem deduir que res tenia

coloració; generalment es duu amb

a veure com vestia cadascun d’aquests

corbata. És la indumentària formal

grups i més si pensem que el poble es feia

masculina per excel·lència, i contrasta

ell mateix el teixit bé de llana, cànem

amb el conjunt, en què es combinen

o altres fibres. La noblesa per contra vestia

jaqueta i pantalons independents.

amb teixits que els comerciants portaven

Per la qual cosa el terme «vestit

d’altres llocs. En concret a València la cria

de fallera» o «vestit de faller» és utilitzat

del cultiu de moreres propicià la cria del

moltes vegades impròpiament, ja que

cuc de seda i desenvolupà la sederia,

el més correcte és a dir «indumentària

el gremi de la seda imposà unes normes

tradicional valenciana», ja que no ha

molt estrictes per tal que la qualitat


033 / la indumentària valenciana en perill d’extinció ? / mª carmen canet mollà

del producte fóra superior i així fou

tard de les Amèriques i pels colors

reconeguda la seda valenciana com

i estampats s’anomenaven indianes.

la millor d’Europa fins a la crisi dels cucs. També a Itàlia es produí, més allí tingueren

El domàs és un tipus de teixit del tipus gerga o ras. D’una banda, la trama serveix

un gran suport per part de la monarquia,

de fons i l’ordit forma els dibuixos,

cosa que ací no tingueren cap suport

i per l’altre costat, ocorre a l’inrevés.

i les mateixes normes gremials

En ell es considera com a anvers la cara

estrangularen el sector. Haureu deduït

que té brillant el fons i mat els dibuixos,

perquè la nostra indumentària és

i el contrari ocorre en l’oposada.

de seda. Altres teles, que en aquell temps

És originari de l’Orient Mitjà, de la capital

s’anomenaven draps, venien d’altres

de Síria (Damasc), cap al segle XI, es va

parts del món per a satisfer les butxaques

perfeccionar en el XIII, i des de llavors,

i els gustos de la noblesa i dels grans

es troba molt en ús entre els europeus

comerciants que començaven a aflorar.

de cada segle.

El poble vivia empobrit. També comentar

La Indiana. Tela de lli o cotó,

que els reis solien marcar –influenciats

o de mescla de l’un i l’altre, pintada

pel clero- pautes, normes en el vestir.

per un sol costat. Aquest tipus de teixit

Per exemple Ferran VII obligà les dones

va ser producte de la industrialització.

a posar-se el mocador de coll o mocador

Teixit nou que escassejava a Europa,

de pit, per tal que es taparen els escots

va ser un revulsiu per a la moda donat

de l’estiu i així totes les indumentàries

que era molt més lleuger i fresc, la qual

femenines tenen d’una mena o altra

cosa era molt bona per a l’estiu, i que no

el mocador de coll (mal dit manteleta,

tenia arquetips ni normes per a produir-lo

manteleta ve de mantel i cal dir-li tapet),

a més de barat de preu de cost, ja que els

cada indumentària està adaptada

draps a Espanya encara estaven sotmesos

a l’economia de la zona i a la primera

a les normes dels gremis.

matèria a l’abast. Pel que fa als draps, les teles eren

Espolí. Es coneix com a tal per l’estri usat en la seua elaboració, és a dir, és la

les que eren pel que fa a colors i dibuixos,

llançadora petita amb què es teixeixen

cal entendre que els colors s’obtenien de

a part les flors que es barregen i teixeixen

manera natural i no sintètics com avui

en les teles de seda o plata. També és espolí

en dia, per la qual cosa eren els quatre

la tela de seda amb flors escampades com

bàsics blanc, blau, verd i groc. Segons

les del brocat d’or o de seda. L’espolí és

la primera matèria, llana a Castelló

un teixit de seda elaborat manualment

i a l’interior de València, per allò dels

en teler de fusta de manera artesanal.

ramats d’ovelles i pel fred. A València

No s’ha de confondre amb el de seda

bàsicament de seda, el cotó vindria més

estreta, ja que aquesta està realitzada amb


034 / ac falla portal de valldigna / 2021


035 / la indumentària valenciana en perill d’extinció ? / mª carmen canet mollà

un teler mecànic. Moltes persones solen confondre’ls, ja que som molt semblant per l’endret, no obstant quan es miren per l’inrevés s’aprecien grans diferències. Aquest tipus de teixit es popularitzà com a casulla donat que aquests teixits, solien usar-se en fer indumentària religiosa també. Tornant a reprendre la indumentària pel que fa a noms he de dir que tots són vestits de festa i de la noblesa, els grans comerciants i els banquers de l’època. Els vestits no seguien un patró únic, eren diversos en les formes, depenia de la persona i del sastre o sastressa, per la qual cosa ser del segle XVII o XVIII és una definició actual, així com dir-li a un model determinat de gala donat que tots són de gala, com el mal anomenat de «huertana», primer perquè la paraula en si ja és un castellanisme i segona perquè cap no anava així a l’horta, s’anomena vestit de festa antic, cal saber que aquest model que anava amb un jupetí i sovint sense camisa, era el que més s’usava en estiu, ja que el vestit en si és molt calorós. A la jerarquia eclesiàstica no li agradava gens, ja que els escots eren massa generosos. Podríem estendre’ns molt més, com la roba interior tants dels homes com de les dones, i eixes peces són les primeres a desaparéixer donat que hui en dia no les usem o les substituïm per adaptacions que no són pròpies, la comoditat i la facilitat d’usar eixes peces adaptades, les fem desaparéixer inclòs del vocabulari com per exemple: les sinagües, la xambra, els brials, les saies..., calçot o calçotets, jupetí, jupa, barret, sivella... Ah!, i no cal dir-ne dels adreços, un altre món riquíssim que mai usem en el sentir del temps en que eren. Tenim una tasca important i gran en mantenir intactes les nostres tradicions, que no desapareguen per deixadesa o noves tendències i com a tasca importantíssima mantenir la llengua el preuat signe d’identitat.


036 / ac falla portal de valldigna / 2021

els llibrets en perill d’extinció gemma altur alonso

Les falles són monument, el monument és paper, el paper crea llibrets… «…sobre un llistó de fusta sobre el qual recolza allò més utilitzat a la història del món faller: el paper… i la part que més solen

etcètera. Així i tot, hi ha moltes persones que pensen que les falles som negoci, però el que veritablement fem les falles és donar vida als negocis. Monuments, indumentària, pirotècnia,

conservar els fallers de la festa: els llibrets

dissenyadors, impremtes... són alguns

explicatius». Aquesta explicació del cartell

dels molts sectors que envolten al món

Som Patrimoni dissenyat per Reyes Pe

faller i tots i cadascun d’ells s’han vist

i Ricardo Ruiz i, que recolza tots els gremis

afectats. Som un gran motor d’economia,

que envolten les falles, ens serveix per

però, sobretot, som festa i som cultura.

a començar a exposar la nostra breu

Una cultura que no podem perdre,

i humil visió vers el món faller en general

una cultura que any rere any està creixent

i vers el món llibreter en particular.

al món faller; que cada any té més força,

Quan escoltem que la nostra festa

si cap i, que ha demostrat que tenim un

és Patrimoni Immaterial de la Humanitat

llarg camí del qual encara ens queda molt

per la UNESCO, a alguns ens sembla

per recórrer i per demostrar el que som.

escoltar paraules majors i, per contra,

Ens queda un llarg recorregut per dir ben

són moltes les persones que no se n’adonen

fort que Som Patrimoni.

de la gran importància que aquesta

Però la pregunta de molts és: tornarem

expressió pot arribar a tindre. Nosaltres

a tindre unes falles com abans de la

ens plantegem: gràcies a qui ho és? I la

pandèmia? És difícil trobar una resposta,

resposta és clara: gràcies a cada faller

però el que tenim clar és que no hem

i fallera que d’una manera incondicional

de decaure, no hem de deixar de fer coses,

és fidel a les seues comissions; gràcies

ens hem de fer visibles, hem de continuar

al treball constant d’any rere any per

la nostra activitat, sempre respectant

mantindre viva una festa que no sols dura

les mesures establertes, però sobretot,

una setmana; gràcies al sacrifici de moltes

hem de tornar a fer el que més ens agrada.

persones, entre elles, tots els qui treballen

I, en el meu cas, i en el de molts fallers

per a donar-li color, olor i sobretot vida

i falleres, hem de seguir fent llibret.

a la nostra festa; i, especialment, gràcies

La cultura ha de continuar, la nostra

a la nostra història; una història que queda

llengua s´ha de fer visible i els llibrets

escrita i il·lustrada als llibrets fallers.

han de reflectir tot el que ens envolta.

Sembla que el món s’haja parat, sembla

Estem davant de moltes dificultats, però

que té la intenció de deixar un buit faller;

dins de les possibilitats de cada comissió

però el món no se n’adona que els fallers

cal adaptar-se, modificar, fer canvis...i,

i les falleres continuem fent història.

d’aquesta manera, seguir sumant i fer

No s’ha parat de treballar, d’aportar idees,

llibret. Cal recolzar al gremi llibreter,

de lluitar per intentar salvar a cadascun

a qui ens dissenya els llibres, qui retola

dels gremis, de reinventar-nos... i un gran

els monuments, qui fa els cartells per


037 / els llibrets en perill d’extinció / gemma altur alonso

a donar visibilitat a la nostra festa... qui realment fa que la nostra història quede escrita usant la nostra benvolguda llengua. Tornarem als nostres actes, poc a poc, hem de demostrar que els valencians i valencianes tenim seny i podem seguir fent cultura amb la màxima responsabilitat. Demostrem que els fallers i falleres treballem tot l’any i som gent incansable que a més de passarho bé sabem fer poesia, assaig, teatre, il·lustracions... sabem fer Llibret. Sols sóc una apassionada dels llibrets, que estime la meua llengua, m’enamora la festa fallera i m’encisa mantindre viva la nostra història. Així que em quede amb les paraules d’un company que de la mateixa manera que jo, també és un enamorat del Llibret Faller. «... El llibret és l’únic element que no es crema després d’acabar un exercici; o en el cas que ens ocupa aquest any, l’únic element que perviu malgrat l’adversitat. El llibret és el guardià de la nostra memòria. I ara més que mai, cal mantenir-la viva». D’ací uns anys, d’ací unes dècades, seran els llibrets els qui ens mostren el que està sent el nostre present. Els nostres llibrets mostraran tot el que significa per als fallers i per a les falleres les Falles. Ens il·lustraran amb imatges el que érem, el que aconseguírem i el que som. No ens podem rendir, Som Patrimoni, som falla, som cultura, som llibret.


038 / ac falla portal de valldigna / 2021

la impremta, en perill d’extinció? d’extinció noelia recuenco cuenca (blauverd impressors)

Anys difícils per a un sector castigat i molt

La pandèmia ha marcat un abans

afectat per la pandèmia. Un sector que

i un després en aquest sector tant en el

plasma en paper vivències, somnis,

món de les falles com en el del llibre en

experiències, il·lusions i opinions

general, ja que som una baula més d’una

que es guarden per sempre en una

cadena que ens uneix a tots i que quan

prestatgeria.

es trenca, afecta al nostre ritme de vida.

El sector de les arts gràfiques, és un

Venim d’una època de molt d’esforç per

sector que s’ha vist molt perjudicat en

a eixir d’una crisi anterior, les empreses

aquests temps per tot el que ens ha tocat

van molt ajustades, els preus segueixen

viure. La incertesa de no saber què passarà,

pressionats a la baixa i per tot això la

fa que tot es paralitze i conseqüència

majoria de les empreses viuen al dia.

d’això, nosaltres com a impressors, quedem

Ningú s’esperava una situació així

en una espera constant de les decisions

i que una cosa tan xicoteta fera un mal tan

del client que a la vegada, el client tampoc

gran, portant a les empreses a prendre

pot tindre clares les decisions, perquè

dràstiques decisions.

no depenen sols d’ell. Respecte al llibret de falla, crec que

D’altra banda hem passat d’un estat de paràlisi total a començar a buscar

ha passat de dir-se «programa» a guanyar-

solucions per a adaptar-nos a la situació,

se el nom de «llibre» ja que ha aconseguit

vegent-nos afectats tant física com

posicionar-se en un lloc privilegiat dins

psicològicament per l’esforç constant

del món faller i de la nostra cultura, i no

i la impotència de no saber què fer per

podem deixar que perda la importància

a buscar diferents eixides. Crec que és

que ha adquirit durant aquests anys.

el moment de col·laborar i apostar per

Darrere hi ha moltes persones que posen tota la seua il·lusió, temps i dedicació per a donar-li vida a un llibre

alguns canvis i que aqueixa cadena formada per tots, siga sòlida i duradora. El sector de les arts gràfiques ha

ple de sentiments arreplegats durant tot

demostrat ser fort sobrevivint a les

un any de treball.

diferents crisi i també a la revolució dels

Nosaltres com a indústria gràfica,

mitjans en línia, però d’altra banda també

som un trosset de cada llibret que creem,

vivim en una zona que està plena de color

deixant la nostra part d’il·lusió en el

i la indústria gràfica en la seua essència,

resultat d’un treball ben fet, començant

és color…

per una relació excel·lent amb els

Com a reflexió, hem d’obrir la ment

clients, amb qui any rere any compartim

i tindre pensaments optimistes i positius

sentiments com l’emoció, la inquietud

per a poder lluitar contra les adversitats

i la il·lusió de saber en què posició

i mirar sempre cap avant i hem d’estar

quedaran en els diferents premis cosa

segurs que… «d’aquesta, eixirem!».

que tots els anys ens anima a fomentar aquesta passió.


039 / la imprempta / noelia recuenco cuenca


el virus menjasamboris emparat per la vacuna moderna



042 / ac falla portal de valldigna / 2021

sense emocions deixem de ser humans sílvia borràs i chofre

- I enguany?... Tampoc hem tingut falles! - Malauradament, no. Almenys tal i com les hem concebudes fins el moment... - Quin fastidi de pandèmia! -

no tota la gent s’organitza de la mateixa manera, i sense anar molt lluny jo mateixa tinc molt d’allò esmenat amb anterioritat per fer, i em dol, perquè porte molts

No obstant això, els més sincers fan servir

mesos aconsellant a la gent que ocupe el

altre vocabulari més directe i aclaridor

seu temps en fer allò que volia i no podia

que reflexa millor la situació anímica

i, tot just, jo no done exemple, i no és per

que estem patint la comunitat fallera,

mandra. Tal volta trobe a faltar aquell caos

i la població en general.

de vida que portàvem, que em permetia

Comence a escriure potser més tard

arribar i avançar, tot allò que ara no puc.

que mai per aquesta comesa i no per falta

També s’ha de dir, que tot en esta

de gana ni d’interès, sinó per manca de

vida és qüestió de prioritats, de saber

temps. I sembla curiosa l’excusa, doncs

diferenciar entre allò urgent i allò

portem un any en què la vida ens ha regalat

important, i sóc del pensar que compartir

tot just això, TEMPS.

és fomentar l’estima, de manera que

A molts de nosaltres, tota esta situació

cadascú ha de contribuir amb allò del

pandèmica que estem sofrint ens ha

que disposa. M’hi he dedicat a fomentar

proporcionat l’oportunitat de fer coses

l’autoestima i aguditzar l’enginy per

i més coses, perquè ens ha fet aturar-nos,

projectar ànims en una situació que

posar un parèntesi a la vida i dedicar temps

de per sí ja era poc animosa i que portava

a allò que no feien per manca tot just

i ens segueix portant de capa caiguda cap

del mateix.

a l’enfonsament anímic més inesperat.

En qualsevol cas, convé recordar

La pràctica de l’exercici físic ha estat

que també hem fet coses quasi més

fonamental per equilibrar aquesta estranya

per obligació, que per gust. I així hem

i atípica situació. No obstant això, a nivell

vist com hem convertit el menjador

emocional hem començat a patir les

de casa en: restaurant de tres estreles,

conseqüències d’aquesta parada forçada,

centre educatiu, oficina de treball, gimnàs,

en la qual hem hagut de renunciar a tantes

sala de conferències, de ball o passarel·la,

i tantes coses, per preservar la salut física,

de jocs de taula, i fins i tot de carrer. Hem

tant la nostra, com la dels altres.

dedicat temps i aprofitat per posar en ordre

No puc deixar de rosegar constantment

armaris i buidar caixons, poc més o meys

la gran quantitat de coses que ens hem

l’hem dedicat a l’oci perdut, i/o estacionat,

vist obligats a canviar, i que més prompte

i ens ha servit per recuperar passions

que tard, ens estant passant o passaran

com la literatura, la pintura, la cuina

factura, és per això que cal estar preparats.

o la costura…; en definitiva, ens hem

Des de l’àmbit psicològic i des de sempre,

retrobat en alguns casos i en altres, reinventat.

hem abordat i incentivat el contacte

Malauradament tot i haver construït, sempre trobarem excepcions, doncs,

social per fomentar les bones maneres d’interrelacionar-nos amb la resta, així com


043 / sense emocions deixem de ser humans / sílvia borràs i chofre

hem argumentat els beneficis

a connectar-nos per connectar, a no visitar,

i la importància del contacte físic

a no compartir, a no estar, a no ixir,

i la proximitat per a la cura de qualsevol

a no cantar, a no tocar, a no abraçar,

malaltia.

a no besar..., però no podem ni devem

Hem aconsellat de manera incansable

oblidar que som fills de la Mediterrània,

als pares i mares d’educar a la xicalla

i l’exclusiva geografia i clima del qual

fomentant les relacions socials dels seus

gaudim també juga un important paper

fills i filles amb els iguals i així evitar

en la vida que volem, que no és altra que

passar moltes hores cara els dispositius

ser i estar a l’aire lliure, igual que ho

tecnològics que ens aïllen socialment,

juga l’estil de cuina, el menjar a la fresca

participant més dels espais a l’aire lliure

i fer vida social. És, en essència, el que

com ara: parcs i jardins. Però Déu n’hi

ens defineix i recorre les nostres venes

do! Beneïda tecnologia, encara com l’hem

valencianes i falleres.

tinguda ben a prop! Afortunadament també els hem

I sense descuidar la vessant emocional, les conseqüències no s’han fet massa

demanat que passen més temps amb ells

d’esperar, els nostres costums estan

i que gaudisquen de la criança, i això sí

canviant, en molts de nosaltres quedaran

que ho hem assolit. No ha estat així amb

escletxes de por, difícils d’allunyar.

els nostres majors que s’han vist abocats

Aquesta guerra biològica, eixa que

a una soledat inesperada i gens volguda,

no hem provocat, espantosa i irracional,

però obligada, i se’ns han anat, o se’ns van,

que deixa una gran quantitat de víctimes,

sense poder fer res al respecte. No hem

només comparable a la d’alguna guerra

pogut, perquè no ens han deixat dedicar-

Mundial, ens ha aïllat i allunyat de moltes

los el temps que mereixien, i els hem

persones. Ens ha fet renunciar a moltíssim

acomiadat sense comiat. No devem oblidar

més del que ens haguérem pogut imaginar.

que el dol és una part important del procés

En el rànquing de les pèrdues no ens

i es manifesta en cada persona de manera

posarem del tot d’acord, doncs cadascú

diferent, s’afig en molts de nosaltres

li donarà valor a diferents consideracions,

un sentiment de culpabilitat difícil de

però del que més s’ha estranyat, destaca

justificar. S’han vist perjudicades entre

i enaltim entre les primeres posicions,

altres també, moltes relacions de parella

és allò que especialment trobem a faltar,

o d’amistat, en alguns casos per deixar

i és: el poder abraçar, doncs donar

de tenir l’espai personal i individual,

o rebre una abraçada posseeix nombrosos

o perquè s’han vist mermades per trencar-

beneficis, tant físics com emocionals.

se rutines establertes que formaven part

També és cert que, com a bons

de les nostres aferrades i confortables

resilients hem buscat alternatives, i així

costums.

som capaços d’afirmar que només el poder

Els més responsables i respectuosos ens hem obligat a quedar-nos a casa,

de la paraula, pot posar veu a tot allò que volem transmetre quan ens abracem.


044 / ac falla portal de valldigna / 2021


045 / sense emocions deixem de ser humans / sílvia borràs i chofre

També la mirada, ens ajuda a connectar emocionalment. Mantenir el contacte visual ajuda a emfatitzar el que estem comunicant per qualsevol altre canal. El somriure, perquè tot i no ser intercanviable amb una abraçada, té els seus propis i distints efectes, somriure i/o rebre un somriure resulta summament beneficiós i produeix complicitat amb l’altre, i, tot i que portem mascareta, el somriure es percep i se sent. Els gestos, tan nombrosos i dispars com cultures i éssers humans hi ha: obrir els braços, portar la mà al cor, llençar un bes amb les dues mans, abraçar-se a ú mateix en presència de l’altre... i novament les noves tecnologies ens han ajudat moltíssim amb: abraçades virtuals, emojis, gifs o stickers. Aquests són alguns consells que hem compartit per substituir els beneficis de les abraçades, però l’abraçada real tornarà, ja que el contacte físic forma part de la nostra essència i açò és una cosa temporal, no podem ni tan sols imaginar un món sense ella, almenys nosaltres. L’emoció que és capaç de transmetre una abraçada no és substituïble per cap altra cosa, i sense emocions, deixem de ser humans. Estem esperant poder obrir de nou el casal, compartir del mateix plat l’amanida i el cacau, fer-nos l’esmorzadora, dinadora, sopadora, ballar fins que ho tanquen tot, trepitjar els carrers del poble fins que se’ns unflen els peus i siga una odissea posar-nos de nou les sabates de taló, i abusar de l’arròs, el beure, les olives i els variants i no renunciar a l’abús de la degustació de postres variades fins que se’ns quede cara de panou i poder dir el 19 de març: Males ganes d’acabar! I replicar a l’endemà: quines ganes de tornar!


046 / ac falla portal de valldigna / 2021

violeta àngela magraner mifsud

Violeta es va despertar especialment contenta aquell dia, doncs era 25 de novembre

– Ni idea... – va respondre mentre pensava.

de 2185, dia en què complia la majoria

– Hui és el dia internacional per

d’edat. Portava molt de temps esperant

a l’eliminació de la violència contra

aquell moment, ja que per fi podria fer

les dones.

tot el que volguera, o almenys això pensava

– I això per què serveix? Hui algú li posa

ella. A més, era dissabte i tocava dinar a ca

la mà damunt o maltracta psicològicament

la iaia, cosa que sempre era un plaer per

a les dones pel fet de ser-ho?

a ella. Violeta i la seua iaia Anna tenien

– Afortunadament, podríem dir que

una relació molt especial, amb una sola

el masclisme i la violència de gènere estan

mirada sabien el que volien dir.

quasi en perill d’extinció, cosa que ha

Després de desdejunar i d’arreglar-

costat molts anys i, sobretot, moltes vides.

se l’habitació, es va vestir i va pujar a ca

Però abans, per desgràcia, no era així –

la seua estimada iaia. Havien acordat

explicava mentre acabava de fer el sofregit.

que, com que era una dia especial, faria

– Ah no, iaia? Vols dir que hi havia

canelons, el seu menjar preferit, però amb

molta desigualtat entre homes i dones? –

una condició: havia de pujar prompte

va preguntar Violeta estranyada.

a ajudar-la perquè era un menjar costoset

– Ja ho crec, filla, ja ho crec...

de fer i havia de cuinar per a quasi vint

Les generacions anteriors han treballat

persones. Quan el iaio vivia s’encarregaven

molt perquè així siga. En 1999 es va

els dos de fer totes les tasques de la casa,

declarar este dia com el Dia Internacional

però ara estava sola i en ocasions com estes

per a l’eliminació de la violència contra

necessitava ajuda. I Violeta, encantada

les dones – deia mentre posava el magre

d’ajudar-la. Així que es van posar mans

dins la paella del sofregit.

a l’obra! Anna ja tenia tots els ingredients

– I per què eixe dia, iaia? – Ho van fer en memòria de les

preparats i Violeta anava seguint fil

germanes Mirabal. Elles eren tres

per randa totes les instruccions.

opositores al règim del dictador dominicà

– Abans de començar, deixa’m que t’abrace! Per molts anys filla meua! –- Moltes gràcies, iaia. Espere poder complir-ne molts més al teu costat!

Trujillo, qui va manar un 25 de novembre de 1960 provocar un accident de cotxe contra elles que va acabar amb les seues vides. I va ser en 1999 quan més de 60

– Que així siga!

països van decidir fixar eixa data. Eren

En això es va fer un silenci que va ser

moltes les dones que durant eixes quasi

testimoni de la complicitat que hi havia

quatre dècades havien mort assassinades

entre les dues. Després, amb un somriure

a mans dels seus marits, nóvios,

a la boca, Anna sorprengué la seua neta

o simplement, a mans de desconeguts.

amb una pregunta: – Saps que vas nàixer un dia molt especial? – I això, iaia? – No saps quin dia és hui? – va preguntar sorpresa.

– De veres? Però si eren parella, no? Vull dir, com li vas a fer mal a la persona que estimes? – deia Violeta sense entendre res. –Voràs, filla... – va fer una pausa i va tragar saliva-. En aquells temps, vivien en una societat masclista, un societat


047 / violeta / àngela magraner mifsud

on la dona estava i havia estat

filicidis, la forma més bèstia de violència

històricament menyspreada, subordinada

contra una dona: matar els seus fills.

i en desigualtat respecte als homes.

– M’estàs deixant sense paraules... –

La dona havia d’estar a casa fent les tasques

deia mentre començaven les dos a fer

domèstiques i cuidant dels fills

els canelons–. No m’entra dins del cap

i l’home era qui anava a treballar. Per tant,

que una persona siga capaç de fer això...

elles eren dependents d’ells econòmica

– Eixa era la trista realitat, reina.

i socialment. T’havies de casar sí o sí amb

Per això et dic que has nascut en un

un home encara que després no fores feliç,

dia històricament molt important per

et parlara mal o fins i tot et maltractara

a totes nosaltres. Ens ha costat moltíssim

física o psicològicament.

arribar on estem i, afortunadament, hem

– Mare meua... quin despropòsit!

aconseguit esborrar la lacra del masclisme

– Així és... Això, no obstant, amb

i fer que aquest estiga a dia de hui en perill

l’entrada del nou mil·lenni, la societat va

d’extinció, cosa que hem d’agrair a totes

evolucionar i va començar a visibilitzar-

les dones que han lluitat i continuen

se aquest greu problema. La gent i,

lluitant per la causa.

especialment les dones, van començar

– Doncs sí, iaia! Espere poder dir

a adornar-se’n que no era normal. No era

algun dia no que el masclisme estiga

normal que elles no pogueren tindre un

en perill d’extinció, sinó que hem

treball i ser independents, no era normal

aconseguit eradicar-lo i fer-lo desaparèixer.

que, tot i treballar les dos parts, sempre fora la dona la que s’encarregava més dels fills i de les tasques domèstiques.

– Tant de bo, filla! – va dir Anna mentre tancava els ulls en senyal de desig. Tot seguit, van posar els canelons

És a dir, van evolucionar, es van adonar

al forn i van esperar a que es cogueren.

del problema, però encara quedava molta

Aquell va ser un dia molt especial per

feina per fer... Per què havia d’encarregar-

a Violeta, no sols perquè havia complit

se la dona de la casa i de cuidar els fills

la majoria d’edat sinó perquè, a més,

si els dos treballaven les mateixes hores?

havia aprés moltes coses que ella,

Eren reminiscències de la societat contra

afortunadament, desconeixia.

les que intentaven lluitar. – Però, com lluitaven contra això, iaia? – Doncs es van fer moltes coses. El 28 de desembre de 2004 es va crear a Espanya la llei contra la violència de gènere que emparava i protegia totes aquelles dones maltractades, ja fora física o verbalmentAnna recordava a la perfecció totes les dates que havia aprés a la carrera, doncs ella era historiadora-. Es van veure obligats a fer-ho perquè, en els últims anys, morien una mitjana anual de quasi 60 dones a mans dels seus homes. Després també va començar a haver-hi casos de


048 / ac falla portal de valldigna / 2021

s’acabarà, entre altres coses, el cinema amparo ciscar palomares

Vull deixar clar que aquest títol, per a res,

a les produccions nacionals sinó les que venen

vol ser una afirmació, si bé, és cert que

a rodar-se ací i això genera treball, que és

és necessària una breu reflexió sobre

el més important del sector».

la premissa que enuncia. Abans de començar amb el contingut del tema, caldria fer una matisació molt important, imprescindible, diria jo: pensem

Doncs està claríssim: diners, capital, treball…: cine igual a indústria generadora de guanys. Ara bé, si considerem, i així ha de ser,

en el cinema, el teatre i els espectacles com

que el cine, com totes les arts en general,

a indústria generadora de riquesa o ho fem

són essencialment Cultura, ho hem

com a part fonamental de la Cultura, amb

de mirar des d’una altra vessant; s’han

majúscules? perquè segons la resposta,

de preparar les persones per a un

l’enfocament ha de ser un o un altre.

altre tipus d’economia: l’economia

Si pensem que és una indústria: No és cap descobriment que la irrupció

del coneixement. El patrimoni cultural, i el cine, com

de plataformes, com ara Netflix, HBO

el teatre o els espectacles, en formen part,

o Movistar en la producció i distribució

amplia les oportunitats per a l’educació

genera nous reptes al sector del cinema.

i l’aprenentatge al llarg de tota la vida,

Tant és així que, en un dels festivals més prestigiosos del cine, el Festival de Cannes, ara fa just tres anys, s’hi

fins i tot facilita una millor comprensió de la història. I la participació en la Cultura,

anunciava que anava a incloure dues

contribueix a les poblacions sanes

pel·lícules de Netflix en la secció oficial.

de diferents maneres. Està demostrat

Això, que semblava una senzilla anècdota,

que el compromís cultural millora la salut

esdevingué un tsunami que va fer que,

mental i física; per tant les arts, totes elles,

l’endemà mateix, la Federació de cine

contribueixen al benestar no sols dels

francesa emitira un comunicat de premsa

joves, entre els quals afavoreixen

duríssim advertint del risc que suposava

la formació de la identitat i l’enteniment

esta nova forma de consumir cine.

intercultural, sinó que també ho fan al dels

Efectivament, les plataformes i les

majors perquè poden alleugerir l’aïllament

televisions estan transformant, millor dit,

i eixe sentiment de buidor que senten

han transformat ja, la forma de veure cine

constantment.

i, fins i tot, teatre; de la mateixa manera

En resum: el cine, el teatre i els

que estan transformant el mercat laboral

espectacles, ajuden a construir el capital

que se’n deriva. La frase del president

social, que, alhora, és allò que cohesiona

de l’Acadèmia de Cine és explícita

les comunitats.

i molt potent, sobretot, pel lloc on la va

Hi ha veus de cineastes de talla mundial

pronunciar, Els Premis Goya: «Hi ha molt

que, per a facilitar el consum de cine, com

més moviment que fa una anys i molts diners,

siga, afirmen que s’ha de fer els possibles

capital privat, que s’està invertint. No sols per

perquè el cine o el teatre puguen portar-se


049 / s’acabarà, entre altres coses, el cinema / amparo ciscar palomares

a casa, si fes falta. Fins i tot un article del

No. No està en perill la humanitat,

New York Times se’n feia ressò d’aquesta idea.

almenys no, pel que fa a les diferents

Però no és això: el cine ha de ser una

manifestacions culturals. Potser sí ho

experiència, una activitat social que fas

estiga per altres fenòmens com ara la

amb qui tu vols fer i jo, personalment,

manca de llibertat, el racisme,

no hi puc estar més d’acord.

la mesquinesa, la manca de solidaritat…

El cine, com a producte cultural

fets, que d’una altra banda, sempre han

és allò que satisfà la necessitat que

denunciat el cine i el teatre i, precisament,

les persones sentim d’expressar-nos

per la difusió d’aquestes denúncies, amb la

emocionalment,

quantitat de paper cuixé que han generat,

ja siga de manera passiva –com a

d’alguna manera ha contribuït a pal·liar-les.

espectadors- o activa –com a creadors-. És alguna cosa com anar-hi i, en sortir,

Com a falla, que no és altra cosa que una entitat cultural, a més de popular,

poder entaular una conversa interessant

hem de lluitar perquè el cine, el teatre

sobre la pel·lícula. I és, sobretot,

i els espectacles no sols no s’acaben sinó

que passen els dies i puguem reviure

que s’implementen.

l’experiència amb la mateixa intensitat. El cine, és tant personal com les

Què com ho podem fer? Tot i que modestament, les hem d’incloure

emocions. No podem negar, però, que hi

en les temàtiques dels nostres monuments

ha pel·lícules que han aconseguit arribar

i els nostres llibrets i hem d’utilitzar-les

a moltíssimes persones i, per més que

com activitats normals i normalitzades

passen els anys, continuaran fent-ho.

del nostre dia a dia.

Tot i que l’hàbit de consum de cultura dels ciutadans d’arreu del món ha canviat radicalment amb la crisi sanitària, el que està clar és que no hem de permetre que aquest es puga definir amb tres paraules: encadenats al sofà. És cert que el confinament ens ha obligat a sentir-nos així, però hem de pensar que aquesta situació no és definitiva. Això va a canviar, passarà i el record d’aquest temps revifarà dintre de nosaltres eixa necessitat d’eixir, d’anar a les sales de cine i als teatres, en definitiva: la necessitat de compartir cultura. Perquè la cultura forma part del coneixement i el coneixement que no es comparteix, és com si no existira.

Sols així podrem dir: hem contribuït a aturar la fi de les Arts Escèniques.


050 / ac falla portal de valldigna / 2021

mirada innocent, mirada canviant feli mafé durà

Tot va començar amb la visualització d’una

qualificat o per qualsevol altre motiu

pel·lícula ambientada a l’Espanya dels anys

diferent al fet d’haver nascut d’un sexe

setanta, a través de la mirada atenta i,

o d’un altre.

per què no dir-ho, atònita d’una xiqueta del segle XXI. Aquella història, no gaire allunyada

He de confessar que no sabia ben bé donar una resposta clara i concisa a totes eixes reflexions que li havien vingut

en el temps cronològicament parlant,

de sobte al cap a la meua filla, ja que

afortunadament, li resultava un tant

poc podia rebatir a les conclusions d’una

estranya i distant a la seua realitat actual

xiqueta de nou anys, qui, tan sols, aplicant

i a tot allò que havia somniat per al seu

un poc de sentit comú, havia obtingut unes

futur més immediat.

veritats com a punys. Opine, personal

Totes eixes escenes on veia a la dona

i humilment, que tenia raó en totes

exercint un paper secundari, supeditada

i sols em restava dir-li, i per tal d’animar-

a la figura paterna o marital, dedicant la

la a seguir defensant un futur més just,

seua vida a la cura dels fills i a tenir ben

que la societat a l’igual que les persones

neta i organitzada la casa no li feien gens

està sotmesa a continus canvis, però que

de gràcia. I açò va provocar tot un torrent

aquests no sempre van tan de pressa com

de qüestions, que giraven al voltant de

desitjaríem ni segueixen sempre el camí

demanar explicacions a realitats actuals

més curt ni el més encertat. I que fins

com quin era el motiu pel qual

que tothom no entenga o estiga disposat

no havíem tingut encara mai a Espanya

a entendre, encara que siga un poc, que la

una Presidenta del govern, si la Directora

humanitat és una qüestió d’éssers humans

de la seua escola o la presidenta de la

iguals en drets i deures, però diferents en

nostra comunitat de veïns era dona i ho

pensament, sexe, llengua, cultura,...

feia molt bé i estaven tots contents;

que el que fan és enriquir-nos com a gènere

o quina era la raó per la qual el nostre

humà, com a éssers vius racionals, i no

assistent virtual s’anomenava Alexa,

de gènere sexual, on sembla que existeixen

si era perquè Aleix no sabria dur l’agenda

dos camins separats per un món, en el qual

tan rebé com ho feia el seu pare; o per què

uns corren amb greus desavantatges

encara existeixen oficis etiquetats

i superant dia a dia difícils entrebancs

d’«homes» i d’altres de «dones»,

per a poder arribar on hi són d’altres amb

si qualsevol pot estudiar el que li agrade i,

menor esforç i dificultat, la cosa no fluirà

després, treballar del que vulga, ja que

com esperem. No obstant, he de reconèixer

a l’hora de la veritat tots sabem fer de tot;

que la societat, tal i com s’entenia fa

la mare, reparar l’endoll que s’ha trencat,

anys, cada vegada guarda menys relació

el pare, fer el dinar o organitzar les nostres

amb l’actual i, poc a poc, els camins van

extraescolars, tan sols t’ho has de proposar;

acurtant-se fins arribar un dia en què

o per què una persona ha de cobrar més

esperem i desitgem es fonguen en un sol

o menys sou pel simple i injust fet de ser

trajecte i poder caminar tots junts de la mà.

xic o xica, si el correcte seria perquè ho fa millor o pitjor, perquè està més o menys

Hem de pensar que la humanitat tal i com va nàixer en qüestions d’igualtat


051 / mirada innocent, mirada canviant / feli mafé durà

i equitat està, afortunadament, en perill d’extinció i es veu abocada a una nova etapa de canvi de rumb, de convivència igualitària, de fi de les injustícies per raons de sexe, d’equitat sense prejudicis,... i que un sol gènere, el gènere humà redirigirà la nau cap un destí just i enriquidor per a tots. TOTS IGUALS, TOTS DIFERENTS, TOTS ESPECIALS, TOTS NECESSARIS podria ser el nostre lema faller, ja que al si de la nostra falla sempre intentem tenir ben presents tots aquells aspectes i totes aquelles qüestions que envolten i preocupen la nostra societat, per tal d’alçar la veu a través del nostre llibret, de la nostra crítica als monuments, a la desfilada del ninot, als nostre actes d’exaltació i, en general, a tot allò que fem i aportar el nostre granet d’arena per a construir entre tots un món millor i respectuós.


052 / ac falla portal de valldigna / 2021

terra de dracs héctor vercher mompó

Això diu que era una vall envoltada de boscos, al costat de la mar. El seu nom era VilaConforme. Hi vivia gent afable, simpàtica;

al sud. Allunyar-se d’aquells límits era extremadament perillós. Vila-Conforme estava governada per un

l’alegria estava per tot arreu. Els xiquets

rei, el gran Roderic XXXII, «El Simpaticot».

i xiquetes jugaven a la vora d’un xicotet

Aquest monarca era ben conegut per la

riu que travessava tota la vall. Era un riuet

seua simpatia; com tot el món sap, el millor

que feia de frontera amb la vall del costat,

monarca ha de tenir aquesta qualitat per

juntament amb les muntanyes i la mar,

a ser el millor. Gràcies a la seua família,

que feien alhora de muralles naturals

regnava la pau a la vall i tenien llibertat.

pintades de verd i blau.

Només la família reial podia garantir

Era un poble afortunat, tenien a l’abast

la pau i la llibertat, perquè, és clar, el rei

tot el que necessitaven per viure. De la

era simpàtic i ja se sap que la simpatia és

mar treien peixos i mol·luscs; de la terra,

una virtut indispensable per a ser bon líder

hortalisses i fruita; les muntanyes els

i just. Roderic XXXII es va casar amb una

abastien de caça i d’herbes medicinals.

cosina seua de nom Margarita III «la que

Alhora, els carrers estaven flanquejats

pixa s’esguita». Del matrimoni nasqueren

per moreres, que feien servir per a

tres fills: l’hereu, el príncep de la Vall

criar cucs per a produir seda, de la qual

i gran delfí, Caietà Froilà; la princesa

s’elaboraven meravellosos brodats. L’oratge

bessona d’aquest, Amparito, i la filla

sempre era bo, tots els dies lluïa el sol,

menuda, la princesa Tamara Falconetti.

però a la nit solia ploure un poc,

Els tres prínceps s’havien educat

per la qual cosa mai patien de sequera

a palau, ja que, malgrat que l’educació

i els cultius eren d’allò més productius

al poble era la millor del món (paraula

gràcies a la llum i la temperatura

del rei), consideraren millor educar-los

primaveral de què gaudien la major part

separats per tal que els xiquets plebeus

de l’any.

no se sentiren acomplexats per les virtuts

Però l’amenaça estava a l’altre costat

innates dels prínceps. La resta dels xiquets

de les muntanyes. Segons els llibres antics,

anaven a l’escola que hi havia prop del

allí habitaven dracs que escopien foc.

bosc de fades, on, durant la mitja hora

Els homes i dones que adoraven els dracs

de pati, jugaven. Els prínceps no tenien

tenien una conducta allunyada del que

contacte amb la resta de xiquets, llevat

marcaven els déus que tan bé havien guiat

dels actes oficials, on els veien però no hi

Vila-Conforme. El tros de riu que vorejava

interactuaven. Només tenien un poc

fora de la protecció de les muntanyes havia

de contacte amb Pau, el fill de la cuinera

sigut reforçat amb un mur i unes reixes

de palau, que, com que son pare era

que evitaven que s’hi poguera accedir

mariner, havia d’acompanyar a sa mare

per les aigües cap a la vall. Només tenien

a la feina quan no hi havia escola.

oberta la mar, però els pescadors tenien

Pau era molt intel·ligent. De fet, amb

l’ordre de no pescar més enllà de les

només cinc anys ja llegia. Sabia dibuixar

muntanyes que s’endinsaven cap a la mar

molt bé, inspirant-se en els paisatges

pel nord, i dels xicotets illots que hi havia

de la vall. També tenia un defecte:


053 / terra de dracs / héctor vercher mompó

era somiador. De vegades dibuixava

però tenia la mirada pura, d’aquelles

paisatges inventats, inspirant-se en

que inspiren confiança i bon fer. A pesar

les terres que hi havia a l’altre costat,

de totes aquestes virtuts, era menyspreada

les terres de dracs. A l’escola era molt

pels seus pares, ja que ho qüestionava

estimat pels seus companys, ja que els

tot massa, i les seues aficions, com ara

ajudava a fer els deures i no era gens docte.

la lectura i l’art, no encaixaven en les

Quan pujava al palau amb sa mare podia

típicament reials, com ara la caça i riure

vore els prínceps, però de lluny,

dels bufons.

ja que hi tenia prohibit el contacte.

Al palau solien escoltar-se els crits

De vegades s’escapava de la cuina mentre

de la princesa Tamara Falconetti,

sa mare preparava el putxero. Recorria

ja que quan li eixia un granet o dues peces

l’immens palau amb la curiositat d’un

de roba no combinaven, pegava un crit

científic, d’un arqueòleg, d’un escriptor.

i feia carasses de mig desmai. No se li pot

Els passadissos eren foscos, amb sostres

destacar molt més, a aquesta beneïda.

alts, tan alts que el sostre es veia fosc,

Bé, sí, se m’oblidava... Tamara va voler fer-

però ell vencia la por gaudint de les obres

se monja, però la mare superiora –que

d’art que hi havia penjades, admirant-

era una dona coherent, monja vocacional

les. Però el major descobriment fou la

i seguidora de les normes del convent,

biblioteca reial. Mai havia vist tant de llibre

que ella voluntàriament havia escollit–

junt. Al poble només tenien accés a llibres

va vore en aquest pensament un caprici

que parlaven de la història del poble,

més. Una xiqueta malcriada i superficial

per tant, dels reis que havien dut la pau

no estava feta per a la vida de convent,

i la llibertat. Pau llegia d’amagat, encara

així que va haver de llevar-li la idea

que es va adonar prompte que ningú de

del cap remarcant-li que només podia

palau solia freqüentar la biblioteca. S’asseia

vestir de blanc i negre, i res de perfums...

en una butaca de cuiro amb fusta tallada

És clar, la princesa va pegar un crit i quasi

amb una precisió que li pareixia una obra

es va desmaiar.

feta pels àngels. Allí llegia i llegia, devorava els llibres d’aventures i cavalleria. Amparito era bessona del seu germà.

Però de tots aquests joves personatges, el més peculiar era el príncep Caietà. Era un xiquet que realment no molestava.

Malgrat haver eixit ella primer durant

Es passava hores mirant a un punt fix o

el part, decidiren que l’hereu i delfí del

rient imitant els bufons. Això sí, tenia una

regne seria Caietà Froilà, perquè, és clar,

qualitat en què destacava: cantava molt bé.

era home i així ho han dit les tradicions.

De vegades arribava al poble el seu cant,

La lògica era irrefutable. Aquestes

que, magnificat per la ressonància dels

tradicions havien servit tot aquest temps

sostres gegants del palau, s’escoltava

que havia regnat la pau i la llibertat;

com si estiguera cantant al costat mateix.

canviar-les seria el caos. La princesa

Tot el món alabava amb orgull com de bé

bessona era inquieta, preguntava molt,

cantava el seu príncep hereu.

tot li resultava curiós. A més a més, era bonica, no d’una bellesa excepcional,

Un dia, en una de les escapades de Pau a la biblioteca, va trobar un llibre


054 / ac falla portal de valldigna / 2021

que parlava d’uns homes que visqueren

un llenguatge de signes fets amb un espill

moooooolts segles abans en un lloc

que s’inventaren ambdós (tinc entés que

anomenat Grècia, els quals eren anomenats

segles després un sistema paregut es va

filòsofs. Es va quedar immers en la lectura,

estandarditzar). Així va ser com els dos

tant que no s’adonà de la presència que

joves no havien perdut el contacte. Però

tenia davant seu. La princesa Amparito

aquella sensació que tenia a la panxa que

l’observava amb una mirada entre

li donava tanta energia, quan veia Amparito

inquisitiva i curiosa. Ell va pegar un bot

allà dalt de la torre del palau enviant-li

de la seua estimada butaca en vore-la.

missatges, s’intensificava, es feia diferent,

Ella no va poder evitar riure’s de totes

com si tinguera picoretes, fam, papallones?

les excuses que ell posava. Però Amparito

Com és llei de vida, Pau s’havia fet fadrí,

va vore en aquell xic, que feia botiges

un home, però els seus pares s’havien fet

avergonyit, algú amb qui tenir coses

majors. Son pare ja no podia anar a pescar,

en comú. Així va ser com va nàixer una

així que hi va haver d’anar ell. La feina

gran amistat. Es trobaven a la biblioteca

de pescador és molt dura, i quan arribava

i fullejaven llibres junts. Ningú se’n va

a casa després de pescar li quedava poc

adonar, fins que un dia Caietà i Tamara

temps per a pensar, per a imaginar,

van trobar a faltar la seua germana.

per a alimentar la seua curiositat. D’altra

La buscaren per tots els llocs, menys

banda, Caietà havia tornat d’estudiar en un

a la biblioteca, però, per casualitat

lloc llunyà. Els reis van fer saber al poble

(dic casualitat perquè va ser jugant amb

que el príncep hereu havia tornat molt

una pilota, que Caietà va obrir la porta de

preparat, que seria perfecte per a garantir

la biblioteca d’una balonada), es va trobar

la pau i la llibertat. Encara que semblava

els dos ratolins de biblioteca xarrant i rient.

que Caietà estava més per cantar, i que ara

És clar, ho va dir als seus pares, els reis,

ho feia millor que abans, però per a tota

els qual s’enfadaren molt amb la princesa

la resta continuava igual de distant.

i li prohibiren ajuntar-se amb plebeus.

Com era habitual, els dies passaven

Per tal d’evitar temptacions, acomiadaren

a la vall amb l’alegria de les seues gents.

la mare de Pau i agafaren de cuinera una

Tan orgulloses de pertànyer a un regne

dona matxutxa, que no podia pujar fills.

tan decent i on podien tindre llibertat,

El temps va passar i els abans infants

no com les persones malvades de l’altre

ara eren adolescents, joves en la flor

costat, de la Terra de Dracs. Però un dia

de la vida. Pau es menjava el món, no sabia

el poble es va posar trist: Roderic XXXII

què tenia dins la panxa, una sensació

«El Simpaticot» havia mort. Per tots era

que el duia a tenir encara més curiositat

conegut que estava un poc gros i que tenia

per tot, més sensibilitat per la bellesa.

afició per «donar amor» a les cortesanes,

I és clar, aquella vall se li feia menuda.

així que era més que probable que haguera

A banda dels dracs hi havia una altra cosa

agafat una malaltia i la seua poc saludable

que li impedia llançar-se a l’aventura:

vida hauria fet la resta. És clar, açò ho

la princesa Amparito. Durant tot aquest

negava «la que pixa i s’esguita», que molt

temps s’havien comunicat mitjançant

decent (o no) havia estat al costat del seu


055 / terra de dracs / héctor vercher mompó

marit per tal de mantindre la imatge

assimilat. Caietà I no va aportar massa

de dignitat de la família. Es van decretar

novetats al regne. La veritat és que de la

deu dies de dol. La gent va vestir de negre

gestió s’encarregaven els ministres, així que

aquells deu dies; els xiquets van tenir

mentre acudira als actes, tenia garantida

prohibit eixir al carrer a jugar;

la corona i ell podia cantar al palau.

les campanes tocaven a morts cada hora.

Les cançons de Caietà cada volta

Curiosament va ploure aquells dies i va fer

eren més tristes. Amparito, malgrat

fred, cosa que va augmentar la llegenda

els conflictes passats, li va fer costat

del rei, ja que pareixia que fins i tot l’oratge

preocupant-se per ell i assessorant-lo

el plorava.

en les decisions que havia de prendre,

Una vegada passat el dol es va produir

preparant-li els discursos, etc. Com a

la cerimònia de coronació del següent

agraïment cap a la seua germana, el rei

rei, Caietà Froilà I. Tot el poble estava

li va concedir llibertat per a eixir del palau.

emocionat, però alhora atemorit, car

Només va posar un peu fora va notar la ma

havien estat deu dies sense rei, llavors

de Pau a l’esquena. L’estava esperant. El dia

sense pau ni llibertat garantides, amb por

en què es trobaren, Pau i Amparito, van

dels dracs. La cerimònia va ser solemne,

notar una força molt forta, una sensació

molt musical respecte a la que va tindre

plaent, però allò els feia por, com si

Roderic XXXII. Els xiquets ballaven,

perderen un poc el control i una força

els carrers estaven plens de flors i llaços

els espentara a unir els seus llavis.

dels colors de la bandera reial. Els ministre

Era amor, com el dels llibres que havien

reial va recitar un discurs en vers que

llegit. Ara podien ser feliços.

va deixar bocabadada la gent (fins i tot

El sol eixia, es ponia i donava pas

diuen que se’ls va posar la pell de gallina).

a la lluna. Així passaren els dies. Pau

La veritat és que, vist el text ara, no era tan

anava a pescar tots els matins quan el cel

bonic, però, és clar, la gent no havia llegit

encara era fosc. Mentrestant, Amparito

mai els grans cants de trobadors occitans,

pujava al palau a ajudar el seu germà el

així que els va semblar mel de romer.

rei, que cada dia estava més i més trist.

Vos recite els últims versos:

Els ministres pressionaven Caietà per a

Pau i llibertat ens dona la família reial,

que es casara amb la filla d’un marqués.

Car Caietà és el millor

A ell no li agradava aquella xica. En

Perquè com una cadernera imperial

realitat, no li agradava cap. Només tenia

És un gran cantor

ulls per a Artur, el cap dels cavallers que

Tothom ho va tenir clar, el millor líder,

es dedicaven a la protecció reial. Això no

el millor rei ha de saber cantar bé, i,

estava permés, molt menys per a un rei que

és clar, Caietà cantava com els àngels.

havia de garantir els vells costums i ser un

Tenien el millor rei cantor, per tant,

home tradicional, casar-se i tenir molts

el millor monarca possible, l’enveja sens

principats hereus per tal que continuaren

dubte de tots els regnes!

garantint la pau i llibertat del poble.

Com que la vida continua, la gent va reprendre la rutina, i el nou rei fou

Un dia que ja no podia més, es va confessar a Amparito, que era l’única que de veres


056 / ac falla portal de valldigna / 2021

el volia (no com els pilotes dels fills dels marquesos i altres nobles, que només volien garantir l’estabilitat del seu poder per influències). La princesa bessona va fer un mig somriure en escoltar la confessió del seu germà, i és que ella s’ho imaginava, li veia semblança a la història que havia llegit del Gran Alexandre, un rei i heroi de l’antiguitat. El jove rei va obrir els ulls tant que se li veien més blancs que de color i exclamà: ―Llavors no sóc un monstre? Un mal rei? Continuant amb aquell mig somriure compassiu, Amparito li respongué: ―És clar que no. Tal volta el que et passa és que no eres lliure. El rei va tornar a cantar cançons alegres. Pau escoltava cada volta més suaus aquells cants a mesura que el seu vaixell s’endinsava en la mar per a fer la pesca del dia. Aquell matí el cel estava un poc estrany, més gris del que era habitual. Quan a dures penes es podien vore els detalls de la costa, una tronada va començar a descarregar. Es va fer de nit, el vent sonava com un brúfol gegant. Unes ones com mai havia vist van començar a colpejar l’embarcació. A penes les sortejava, fins que alçant la vista va

lo, però com que estava histèric de

vore que el cel s’havia tornat aigua: una

por, l’obligaren a olorar d’una botelleta

ona sobrepassava el vaixell. El naufragi

transparent i s’adormí. En obrir els ulls

es va donar en poc temps, però per a Pau

de nou, estava en un llit amb filigranes

va ser una eternitat fins que va perdre el

daurades. El capçal tenia la forma de drac.

coneixement. Va despertar en una platja

Tant de luxe només podia significar que

que no coneixia... estava a Terra de Dracs.

estava en un palau, el palau dels dracs.

Estava envoltat per uns individus vestits

Cap al migdia va entrar a dur-li una

de colors vius. Va sentir por, podrien ser

safata amb menjar i beguda un home jove,

gent adoradora de dracs, malvats. Com

de la seua edat. Es va presentar, li deien

que no es podia moure, perquè tenia una

David i era fill del president de Terra

cama trencada, no va poder fugir. Aquells

de Dracs. Pau primer li va cridar i llançar

individus tractaren de tranquil·litzar-

tot el que tenia a l’abast, però va acabar


057 / terra de dracs / héctor vercher mompó

―No teniu rei que vos garantisca la pau i la llibertat. Els llibres vells diuen que el primer rei ens va dur la llibertat i hem d’estar-li agraïts. En això, el fill del president de Terra de Dracs li va respondre canviant el to: ―No dubte que tingueu pau, però nosaltres també en tenim. Quant a la llibertat, segur que en teniu, i nosaltres també. No tenim rei perquè per a nosaltres tots els ciutadans ho són. El drac és només un símbol, en el nostre cas els símbols no són persones, sinó conceptes. Ací la gent també té la llibertat d’arribar a president. Tractem de triar els més preparats, encara que de vegades no arriba el millor, però sempre tenim l’opció de canviar. Pau va escoltar i recordà dels vells llibres de la biblioteca reial que als antics imperis existia una altra manera de govern diferent dels reis. A poc a poc es feren amics i intercanviaren idees l’un amb l’altre. Com que va estar quinze dies sense poder moure’s per la cama, tingué suficient temps de conéixer el president, els ministres, i s’adonà que no eren dimonis. Ell i David van començar a intimar, es feren bons amics. Encara suplicant-li que li donaren mort digna.

que tot pareixia perfecte a Terra de Dracs,

David no va parar de riure:

hi havia coses per canviar, i no poques,

―Mort digna? Per què hauríem

segons David. Allí s’entenia que la llibertat

de matar-te? Amb por, però amb dignitat, Pau li va respondre: ―Sou gent adoradora de dracs,

s’havia de treballar, que no era un regal, i que el món era tan injust que quedaven moltes llibertats per batallar. Passaren les dues setmanes i el govern

no creieu en la pau i la llibertat, adoreu

de Terra de Dracs va organitzar una

la maldat!

expedició per a acompanyar Pau a la seua

David va amollar una rialla escandalosa:

vall. Tenia moltes ganes d’arribar a casa

―Maldat? No volem pau ni llibertat?

i vore Amparito. Li hauria agradat mostrar

El nàufrag estava atabalat, però la

la seua terra als nous amics, però sabia que

curiositat li podia.

no era bona idea:


058 / ac falla portal de valldigna / 2021

―Vull que conegueu la meua terra, però

―El governant es tria, encara que

la gent duu massa temps escoltant coses

no totes les terres sense rei són lliures,

negatives de vosaltres, que són incertes,

ja que, segons la gent de Terra de Dracs,

ho sé. Són idees que han calat tant que

la llibertat s’ha de treballar constantment

la gent no reaccionaria bé. Deixeu-me

per a evitar que algun dimoni se n’aprofite.

que els ho explique abans i aniré a buscarvos per a convidar-vos. Així ho van fer. Donaren mitja volta

Els dos germans reials es miraren amb complicitat. Debateren tota la nit, no dormiren fins a arribar a la conclusió

i tornaren a Terra de Dracs mentre Pau

que Caietà també volia ser lliure. Volia

travessava les muntanyes per a arribar

proposar aquell sistema al poble de la vall.

a casa. Allí l’esperava Amparito, que lluïa

Decidiren que Amparito, com que

unes ulleres morades d’haver plorat molt.

era molt culta, estimada i membre

Ella donava el seu amor per mort. El seu

de la casa reial, seria qui explicaria

germà, el rei, havia hagut de canviar

al poble tot el que havien aprés,

de paper i consolar-la. Quan va vore

que la llibertat no és un regal que dona una

el seu estimat, un poc més i se li n’ix el cor

persona, és una responsabilitat de cadascú.

del pit. S’abraçaren , es besaren, ploraren

Per tant, proposaven canviar de sistema

d’alegria.

i s’hauria de votar aquesta decisió.

Pau contà a la seua estimada i al seu cunyat tot el que havia vist i conegut. Els explicà que a Terra de Dracs la gent

Amparito es va presentar com a candidata a ser presidenta. Al poble li va costar un poc canviar

era com a la seua vall, gent bona, que

de pensament, però amb la promesa que

els dracs no existien, sinó que eren només

si no els agradava la nova forma, al cap

el símbol de la seua bandera i feia al·lusió

de quatre anys tornarien a votar si volien

a la força del poble unit. També els va

tornar a tenir rei, la gent ho va vore com

contar la forma d’organització que regia

que no hi havia res a perdre. Caietà I

en aquella terra veïna.

va abdicar i es realitzaren les eleccions,

―Però no tindran dret ni llibertat! ―va exclamar el rei, a la qual cosa el seu cunyat li replicava: ―Allí trien el seu rei, que s’anomena

en les quals va resultar escollida Amparito. Pau va anar com un llamp a donar la notícia als seus amics de les Terres de Dracs. Una ambaixada va arribar

president. Qualsevol pot ser-ho si vol,

a la vall, on els van rebre amb tota la

i si no agrada, el poden llevar. Així mateix,

pompa amb què es rebien els antics reis.

si es veu desbordat el president, s’ho pot

La presidenta de la vall va signar un tracte

deixar.

de lliure circulació amb Terra de Dracs,

A Caietà li va canviar la cara.

i entre els dos territoris decidiren que

―Vols dir que allí ningú està obligat

Pau representava l’esperit de l’esforç

a carregar amb el pes de la corona?,

i ‘excel·lència’ que s’exigia a un líder.

que cadascú pot ser i fer el que vulga?

Així que el proposaren com a president

El mariner va omplir el seu rostre d’un somriure:

de la mancomunitat de la Vall-Dracs, amb la missió de garantir la llibertat.


059 / terra de dracs / héctor vercher mompó

Com era d’esperar, Pau va guanyar la votació. Amparito i Pau es casaren i tingueren fills. Compartiren les tasques de criança per a que ningú dels dos perdera llibertat. A més a més, crearen una universitat on es podria aprendre a ser crític per a formar el poble, ja que arribaren a la conclusió que la llibertat està en cadascú: poder pensar i opinar, ser crític. Visqueren feliços, governaren dos legislatures i, després, es dedicaren a la docència, encara que Pau eixia de tant en tant a pescar, orgullós del seu origen humil. Caietà Froilà per fi va ser lliure, es va dedicar al cant i va triomfar a les millors òperes del món. Durant els seus estudis fora va desobeir el seu pare i, en lloc d’estudiar dret, va fer música al conservatori, la seua passió. També va ser lliure d’estimar, encara que el seu amor, Artur, no era del mateix gust i es va casar feliçment amb una xica del poble. Vos recordeu de David, el fill del president de Terra de Dracs? Doncs és la parella de Caietà. Viuen feliços en un piset a Terra de Dracs. El palau el van cedir al poble per a fer un museu. I ací s’acaba el conte... Bé, perdoneu, se m’oblidava Tamara Falconetti. Ella vivia al seu món aliena a tot el que succeïa. De fet, diuen que quan van començar a reformar el palau per a convertir-lo en un museu, se la van trobar allí dormida. Va tractar d’explorar diferents vocacions, cadascuna més extravagant. Finalment va trobar el seu lloc. Es va presentar a un concurs i ara és cuinera. Ara sí que sí, reines i reis, que cadascú faça el que vulga sempre que no faça mal a ningú.


060 / ac falla portal de valldigna / 2021

l’extinció de les converses cara a cara olga maría ducat viñals

Cara a cara. Cara a cara. Cara a cara... Com el tic-tac d’un rellotge, aquesta paraula no deixa de repetir-se en el meu cap. I és que, a dia de hui, es tracta de quelcom impossible. En un any ens ha passat un vertader «tsunami» que ha capgirat les nostres vides. Una pandèmia que ens ha modificat el comportament de tal manera, que mai ens haguérem imaginat. Dues noves paraules, com aquestes que ressonen en el meu cap, s’han convertit, de sobte, en el nostre nou destí: aïllament i distància social. Qui ens anava a dir que açò li passaria a l’espècie més comunicativa i avançada del planeta? Doncs sí, ha arribat i sembla que es quedarà entre nosaltres, però no sabem quant de temps. Arrel d’aquest fet, m’he preguntat moltes vegades què era el que més ens estava limitant o, almenys, el que més trobe que ens limita. Així doncs, he arribat a la conclusió que és allò que més ens apropa a les persones, el que ens fa ser nosaltres, el que ens mostra a la resta (o tal vegada no) tal com som; en definitiva, una ferramenta més d’expressió que ens comunica amb els altres a través de les paraules: les converses cara a cara. No obstant això, no es tracta d’una ferramenta superficial. És d’allò més fonamental per comunicar-nos. Ho deia Aristòtil quan expressava la seu màxima que deia que l’ésser humà és un animal tendent a exterioritzar opinions i sentiments. Per això utilitzem la comunicació verbal i, les interaccions socials són d’allò més fonamentals per


061 / l’extinció de les converses cara a cara / olga maría ducat viñals

dur-la a terme. Ho podem comprovar quan observem una primera limitació evident, perquè és la que s’aprecia a simple vista: ja no podem veure l’expressió de la nostra interlocutora o interlocutor. Un factor fonamental per poder iniciar una conversa, captar l’atenció de l’altre i mostrar l’emoció d’allò que expressem. Ara, la cara és allò que menys se’ns veu, forçats, per la situació, a cobrirnos aquesta part del nostre cos que més ens identifica davant dels altres. És la nostra carta de presentació, que ho expressa tot. La circumstància ens porta a reinventar la manera d’expressar-nos amb, potser, parts del cos que mai havíem utilitzat, com parlar amb la mirada o gesticular més amb les mans. Una segona limitació, que més que limitar s’ha imposat definitivament entre nosaltres, és la comunicació virtual; el que podríem anomenar comunicacions pantalla a pantalla. Ara sí que m’envaeix l’enyorança! On queden aquelles converses cara a cara que tant enriquien el nostre llenguatge, la nostra expressivitat, la nostra sociabilitat? Això em porta a un any enrere, però també a uns quants anys enrere, abans de l’arribada de l’era de la hipertecnologia que ens envolta, quan fèiem quedades eternes amb els amics i conversàvem i conversàvem de mil coses sense que el temps ens importés el més mínim (bé, excepte el límit que et marcaven els pares per a arribar a casa). Eren quedades que sempre es feien cara a cara, sense tindre cap factor extern a nosaltres


062 / ac falla portal de valldigna / 2021

que destorbés aquelles converses.

del planeta pugués saber què estàvem fent

El funcionament era senzill. Una vegada

en aquell moment i mostrar, o bé fingir?,

havies quedat per telèfon (el fixe,

que et senties genial, que aquell moment

el de casa) o havies quedat el dia abans o,

era meravellós, que estaves

simplement, no calia ni això, perquè ja

en una conversa interessantíssima i que,

sabies on acudirien els teus amics

tal vegada, et mostrés d’allò més

i coneixies a quina hora ho farien, acudies

intel·lectual. Ahh! I, com no? Esperar

al lloc, que ben bé podia ser un pub,

sempre rebre els likes. Emocions

una portalada, un parc, un descampat,

i sentiments que, probablement,

el riu o qualsevol altre lloc, i allí podies

no es corresponen amb la realitat,

estar xarrant de mil coses, expressant

perquè aquestes persones poden estar

els teus sentiments, les teues emocions,

perfectament fora de la conversa i més

les teues inquietuds, els teus projectes,

centrades en els comentaris de les xarxes.

les teues idees... i no hi havia límit.

En qualsevol cas, en aquelles quedades

Estàvem tots cara a cara, sense «màscares»,

per a conversar, les úniques fotos que

sense fons de pantalla, sense pèrdues

es feien eren com a record d’aquell moment

de connexió i amb una comunicació

i utilitzant càmeres de mà que més tard

tan intensa que, fins i tot, de vegades,

s’havien de portar a revelar. Descartant

podíem arribar a discutir i a enfadar-nos

qualsevol immediatesa en una resposta.

per escoltar segons quines coses. Però,

Quina llàstima! Quant hem perdut

apreníem a conversar, a deixar parlar

amb tot açò! Ara les converses són quasi

l’altre, a respectar la seua opinió, a rebatre

sempre online, siga a l’àmbit professional

segons quines idees, a connectar amb la/

o a l’àmbit privat, però sempre a través

el d’enfront. Apreníem i ens enriquíem

d’una pantalla des de la qual et comuniques

uns dels altres (per a Plató, la forma més

amb la resta del món. Què fred!

elevada de coneixement i per a David

Les videoconferències i els xats,

Hume, una conversa respectuosa en què

no les quedades «face to face», són la

es dona i es rep amb la finalitat de gaudir

norma i les converses cara a cara s’han

mútuament). Una sociabilitat molt diferent.

convertit en una excepció, quan no,

Ni millor ni pitjor. Diferent!

en un imaginari. A més, hem d’afegir

No entrava cap missatge per

la velocitat amb què fem i volem

Whatsapp que s’hagués de respondre,

aconseguir les coses. No ens deixa

ni desconnectava ningú per respondre

reflexionar, no ens deixa tindre la calma

al Twitter, ni perquè hagués de fer-se una

suficient per comunicar verdaderament

foto per immortalitzar aquell moment

amb els altres. Les pantalles ens resten

i haver-lo de penjar, immediatament,

empatia envers els altres.

en qualsevol xarxa social com Instagram,

És curiós observar les quedades virtuals

Facebook, Whatssapp..., per tal que

amb amics, en les quals les converses

qualsevol altra persona, en qualsevol part

es converteixen en l’anunci publicitari


063 / l’extinció de les converses cara a cara / olga maría ducat viñals

de cadascun de nosaltres, del tema que

Però, gaudim d’allò que tenim a prop,

ens sembla rellevant o curiós en eixe

de la interacció social amb els nostres,

moment, però que no permet conversar-lo

els més propers, i del benefici que suposa

amb profunditat, ni permet conèixer les

aquesta interacció per guanyar en empatia,

emocions de l’altre. Tenim necessitat

pel seu enriquiment i pel benefici

de veure persones i d’oblidar l’aïllament,

que suposa treure’ns de la soledat

la solitud de conversar durant tant de

de la pantalla.

temps, però les pantalles són fredes; són una barrera que no empatitza. No hi ha sensació que ens done més plaer en una conversa que veure les emocions que sorgeixen quan dues persones s’expliquen les coses cara a cara i en temps real. Res n’és comparable! Com establim vincles afectius? Doncs a través de l’expressió del nostres sentiments i emocions quan establim un contacte cara a cara amb l’altra persona, ací i ara. Així doncs, aquesta «privacitat» que ens ofereixen les pantalles a l’hora de mostrar allò que sentim, ens fa perdre el punt de realitat que dona el cara a cara, per mostrar i oferir una imatge irreal, desvirtuada d’allò que som, d’aquells sentiments i emocions que sentim. És senzill sobreactuar qualsevol emoció i, això, és perillós, com ja he dit, perquè es pot arribar a perdre la capacitat de reconèixer els sentiments dels altres. Per tot açò, hem de reivindicar la necessitat de tornar a aquelles converses. A desconnectar el mòbil quan estem en una taula amb amics o amb la família. A sentir-nos lliures i no dependents d’aquesta tecnologia per a comunicar-nos amb els altres. És cert que en un món globalitzat, aquestes pantalles ens apropen a molta gent que, en altra situació, ens seria impossible tenir al nostre costat.

Activem-nos i tornem al cara a cara!


064 / ac falla portal de valldigna / 2021

solidaritat en perill d’extinció mariam talens artigues

Agafem qualsevol llibre d’història oblidat

En aquells que ofereixen treball a altres

en una prestatgeria i doneu-li una ullada.

que no en tenen. També en veïns i veïnes

Començant per les primeres civilitzacions

qui hi compren als comerços locals,

i detenint-nos en les diferents etapes fins

conscienciats de la lluita que suposa

als nostres dies, comprovem que al llarg

enfrontar-se al gegant de la venda online

de milers d’anys alguns aspectes de la vida

o, simplement, en aquella xiqueta que

no han canviat.

comparteix el seu esmorzar perquè al seu

Sempre s’ha donat una gran desigualtat entre una minoria que acumula

company se li ha oblidat. Així doncs, la solidaritat no va lligada

el poder, la riquesa i gaudeix d’un

sols a l’aspecte econòmic encara que

gran benestar social, davant una gran

necessita del seu reforç, sinó que comprén

majoria que no té cobertes moltes

totes aquelles accions humanes que ajuden

vegades les necessitats bàsiques

a construir un món millor.

i sofreix la violació dels drets humans. Sempre ha existit una part que ha

Contínuament s’hi treballa a l’escola de la mà d’altres valors com l’empatia,

buscat sols els propis interessos polítics

la igualtat, el respecte, la tolerància

i econòmics i d’altra que ha lluitat

i la justícia. És la millor ferramenta a llarg

per la igualtat i una vida digna per

termini per formar els futurs governadors

als més dèbils.

que algun dia podran transformar la societat.

Sempre davant l’egoisme i l’avarícia

No obstant, la solidaritat resulta una

de l’ésser humà s’ha fermat una societat

mica ambigua ja que està demostrat que

empàtica i altruista que amb

el comportament solidari de les persones

la solidaritat ha intentat pal·liar el dolor

es manifesta en diferents graus segons

i les injustícies dels més perjudicats.

a qui, on i com siga la situació.

Per tant, podríem dir que la solidaritat

El primer grau afectaria les persones.

ha estat sempre present de l’aparició de

En primer lloc ens trobaríem nosaltres

l’ésser humà al món i, encara que semble

i les persones més arrimades.

que està en perill d’extinció, tal fenomen

En un segon pla la gent coneguda i,

no pot ocórrer. Seria catastròfic perquè

finalment, la desconeguda. Aquests trets

amb ella s’extingiria la raça humana.

s’agreugen perquè vivim en una societat

Podem comprovar com les persones som

consumista i materialista, que ens fa

impredictibles i capaces, en situacions

creure que necessitem cada vegada més

extremes, de malbaratar moltíssima

per a viure i ser feliços.

solidaritat. La solidaritat la trobem en les grans i

Així doncs, ens preocupem primer de nosaltres. No sols de tenir totes les

xicotetes accions. En les ONG que treballen

necessitats cobertes, sinó d’adquirir els

per bones causes i fan arribar les ajudes

últims productes del mercat, comparant-

a qui més ho necessiten i en totes les

nos contínuament amb el poder adquisitiu

persones que altruistament hi col·laboren.

de les persones amb qui ens relacionem.


065 / solidaritat en perill d’extinció / mariam talens artigues

Després, amb una mica de sort ja podem

sofrir moltes vegades és apagar

ocupar-nos dels qui estan als esglaons més

el televisor i mirar cap a un altre costat.

baixos. Alguns individus, inclús arribat

D’altres, davant aquestes situacions

a aquest punt pensen que no és

penoses i injustes necessitem tenir

competència seua perquè pocs estalvis

la consciència tranquil·la i, com no sempre

els queden després d’atendre tots els seus

és a la nostra mà resoldre-les, confiem

capritxos, sinó que és una tasca més fàcil

en la de tercers: les grans organitzacions

per a la gent més rica.

no governamentals.

El segon grau que intervé és la llunyania

La situació provocada per la irrupció

dels fets. És molt habitual escoltar que

de la pandèmia del Covid-19 va provocar

primer cal ajudar als del poble o als d’una

una certa reordenació de les prioritats

mateixa nació davant els estrangers.

i els valors personals i universals amb un

Som més sensibles i receptius davant allò

efecte directe en les accions relacionades

que ocorre a prop o que sentim que ens

amb la solidaritat. Sentíem i percebíem

afecta de manera directa.

amenaces per a les quals no estàvem

Realment importa d’on siga una

preparats ni preparades o que, simplement,

persona? És just que la situació en la qual

ens havien sobrevingut. En conseqüència,

ens trobem cadascú actualment depenga

també les decisions i les accions dels

del lloc on ens ha tocat viure? Sols és

individus i els col·lectius van canviar.

qüestió de sort! Què faríem si haguérem

Les necessitats socials van augmentar

nascut en un país on no tinguérem cobertes

des de la declaració de l’estat d’alarma

les necessitats bàsiques ni un govern que

i el confinament. Moltes famílies van

ens emparara? Què pensaríem de la resta

perdre els seus ingressos o van veure

de nacions quan no vingueren

com es reduïen. Per a pal·liar el dèficit,

a socórrer-nos?

s’apel·lava constantment a la solidaritat de la

Finalment, al tercer grau, influeix si

ciutadania. Véiem com s’organitzava i creixia

la situació catastròfica és visible o no.

la solidaritat local com les Associacions de

Actuem de forma més proactiva davant allò

Veïns que ampliaven les seues funcions en

que és palpable i en això juguen un paper

auxili de persones vulnerables o afectades

fonamental els mitjans de comunicació.

per la situació econòmica o les modistes

A la televisió apareixen diàriament notícies

solidàries que treballaven a contrarellotge

de l’altra part del món, però els periodistes

en la confecció mascaretes.

saben que la proximitat és un factor

Aquesta situació també feu més evident

essencial i que passats uns dies deixaran

la part humana de les empreses. Veiérem

de tenir menys interés així que, a poc a

com les grans organitzacions tipus Creu

poc, van desapareixent de les pantalles

Roja, Càritas o el Banc d’Aliments es

i si no les veiem és com si ja no existiren.

desbordaren pel creixement de la demanda

Quan percebem tant de dolor als informatius la solució més ràpida per a no

al mateix temps que creixia el volum de contribucions.


066 / ac falla portal de valldigna / 2021

Tothom recorda les donacions

vides, de realitats que segueixen ací,

de mascaretes, gels hidroalcohòlics,

encara que no ens ho mostren les pantalles,

guants i menjar per als nostres

buscant la seua oportunitat, fugint

professionals d’hospitals; les empreses

de l’horror i demanant una vida digna.

que posaren la tecnologia al servei del bé

La solidaritat no està en perill

comú amb recursos educatius en línia

d’extinció, i ara més que mai, és moment

per a l’alumnat confinat; mags,

de demostrar-ho. De vegades sembla

professionals del circ i artistes que ens

que la nostra ajuda és insignificant davant

oferiren espectacles, concerts, òpera i,

la magnitud dels problemes que envolten

fins i tot, festivals de música en línia.

el món , però com diu una sàvia frase

Està demostrat amb escreix que davant

de mare Teresa de Calcuta: «De vegades

situacions catastròfiques i pròximes

sentim que el que fem és tan sols una gota

la solidaritat no està en perill d’extinció

en la mar, però la mar seria menys si li

sinó, més bé, es multiplica. Però cal anar

faltara eixa gota».

més enllà dels tres graus de la solidaritat esmentats abans perquè hi ha països veïns que es troben en guerra, així com refugiats i desplaçats, que són els membres més vulnerables i marginats de la societat, i viuen en camps sobrepoblats on és molt difícil sobreviure. En aquests temps de pandèmia i crisi global la prioritat és el rescat de les persones. Lluny queda la possibilitat de fer front al COVID-19, principal problema a la nostra societat, amb un accés limitat a l’aigua, els sistemes de sanejament i les instal·lacions de salut. La prioritat és subsistir. Malauradament l’estat d’alarma els ha castigat encara més ja que ha que estaven actives i els recursos humans que ho feien possible. Cal que traspassem les barreres i mirem més enllà. No podem oblidar-nos dels qui no posseeixen res, ni tenen a qui acudir perquè cap govern els empara. Sabem que vénen temps molt difícils i no podem deixar de defensar i ajudar a milers de

Nicolas Economou / Shutterstock

paralitzat totes les recollides de menjar


067 / solidaritat en perill d’extinció / mariam talens artigues


el virus de l’home del fum emparat per la vacuna janssen



070 / ac falla portal de valldigna / 2021

una apassionada col· l ecció amparo albacete cremades

Ferran era un entusiasta dels animals. Als seus

balda d’aquella prestatgeria de fusta.

10 anys podria donar una classe magistral

El telèfon continuava sonant i es va

sobre qualsevol animal que li proposares.

alçar d‘un un bot per agafar-lo. Sa mare

Li fascinava llegir, investigar, descobrir

li telefonava entusiasmada per tal que

hàbitats, característiques, curiositats...

baixara a vore com havia quedat el

Ell tenia clar que de major volia ser

monument plantat, ja que son pare havia

veterinari, i malgrat que molts xiquets

estat tota la nit muntant i li feia comboi

i xiquetes quan són menuts/des solen dir

que anara a vore-ho.

que de majors volen ser veterinaris/es,

Amb un poc de desgana, va eixir al

Ferran ho deia de tot cor, doncs li se notava

carrer per complir el desig dels seus pares,

que això seu era pura vocació.

però quina va ser la sorpresa quan en

Este xiquet d’ulls rodons i curiosos i de somriure discret, vivia en un poblet de València de pocs habitants però molt

alçar la mirada cap aquell monument va descobrir un majestuós...animal? -Mare, què és això?- va preguntar

arrelat a la seua cultura i tradicions.

Ferran assenyalant l’enorme criatura que

Al seu poble hi havia un casal faller,

protagonitzava aquell monument de fusta i

i la seua família va ser una de les

cartró.

fundadores, per la qual cosa, eren fallers

-És un elefant... - li contestà sa mare.

de soca-rel. Però a ell li encisava més

-I com és que eixe animal no el

la natura i els animals i això de vestir-se

conec jo? On viu? Viu a Europa, Àsia...?-

amb el vestit regional i anar de cercavila

preguntava atordit i molt curiós.

no li omplia massa, però no li quedava altre remei que acudir-hi. Eren les 10 del matí d’un dissabte de març i el telèfon el va despertar. En obrir un ull, el primer que va vore

-Crec que era a Àfrica i Àsia, però malauradament, ja no viu en cap lloc, està extingit. -Com els dinosaures? - preguntà un poc decebut.

era la seua col·lecció d’animals de joguet.

-Sí, extingit com ells i altres espècies.

Era el seu tresor més preat, ja que des de

-I com s’extingiren? També per un

ben menudet s’esforçava en omplir aquella

meteorit? - va preguntar amb molta

balda amb animalets de qualitat. Qualsevol

curiositat.

animal no era bo per a recopilar, sabia tant

-No, en este cas no va ser un meteorit,

d’aquelles criatures que no li apanyaven

va ser pitjor encara, per culpa dels éssers

tots els ninotets que les representaven.

humans.

Ell deia que estaven mal fets, potser

Ferran es va quedar bocabadat amb

algunes banyes no eren del tamany que

el que sa mare li havia contat. Era la

tocava, el color no era com la realitat,

primera vegada que sentia interés per

o li faltava alguna característica, és per això

un monument faller gràcies a l’admiració

que no tots els ninots eren adequats per a la

i expectació que li causava aquell animal.

seua col·lecció i li costava molt triar-ne un.

Però al mateix temps sentia decepció

Un dels seus preferits era el lleó, allí estava, majestuós, el primer de la fila en la

i angoixa, com podien les persones haver acabat amb una espècie d’animals tan


071 / una apassionada col·lecció / amparo albacete cremades


072 / ac falla portal de valldigna / 2021

grandiosos? Quin interés hi havia darrere

doncs els animals del seu davant ja

d’aquell acte tan salvatge? Li semblava tan

no eren col·leccionables, eren reals!

impensable que necessitava saber més

Va mirar ambdós costats i no veia

sobre aquella bèstia. Per a ell, el lleó era

cap límit. Era una esplanada enorme

el rei per excel·lència, però l’elefant era

i el paisatge tenia un color engroguit

molt més majestuós!

que contrastava amb el blau del cel.

La curiositat li picava i va decidir investigar sobre aquell imponent animal. Mentre carregava la pàgina a internet

Va reconéixer aquella escena, i va endevinar que es tractava de la sabana africana. Hi havia pocs arbres, sols algunes

amb el nom de l’elefant al buscador,

acàcies, baobabs i palmes enmig d’un

mirava la seua col·lecció d’animals de

munt de gespa. De sobte, va aparéixer un

joguet...«Què bonic quedaria l’elefant en

elefant enorme amb uns impressionants

la meua col·lecció...» pensava amb desig.

ullals. Caminava pesadament i es dirigia

Tot el dia se’l passà cara l’ordinador

directament a aquell grup d’arbres.

llegint i mirant vídeos i imatges que anava

Semblava assedegat, és per això que va

trobant. Els elefants eren criatures amb

esgarrar un baobab per menjar la seua

molt d’enginy que per a protegir-se del sol

fusta interior esponjosa i humida. Ferran

es posaven sorra sobre la seua pell. Sabien

contemplava el paisatge que el convidava

distingir la veu dels humans que

a enfonsar-se en l’infinit. Va tancar els ulls

els indicava perill i dormien sols dues

i va agafar aire, aquell indret li transmetia

o tres hores i ho feien de peu. Solien

calma i pau. Observava amb un somriure

canviar les dents diverses vegades en la

admirat a aquell elefant mentre el veia

seua vida, no sols dues com els humans,

disfrutar d’aquella fusta que li resultaria

i els embarassos duraven quasi dos anys.

deliciosa, allí en el seu hàbitat, sa casa,

Una curiositat que li va fer molta gràcia era

tan feliç... Tot d’una, un soroll el va

pensar la grandària que té esta bèstia i la

advertir. Va girar el cap i, a uns quaranta

por que tenia a les abelles i a les formigues.

metres, va descobrir quatre homes.

Ferran estava emocionat, quant més

S’havien amagat darrere d’uns arbustos i

llegia sobre els elefants, més passió sentia

observaven, clandestins, a aquella enorme

per ells. Pensava que ho sabia tot sobre

criatura. La situació el va fer recelar... «Què

animals i de cop i volta, semblava com

pretenien fer?». L’elefant no se n’havia

si haguera aparegut un de nou al planeta,

adonat de cap presència i continuava

encara que desafortunadament, no era eixe

saborejant aquella fusta, però de cop i

el cas, sinó tot el contrari, era nou per a ell

volta, dos d’aquells homes tragueren uns

però antic per al planeta.

enormes fusells i apuntaren a la innocent

Estava emocionat, però els ulls li se

criatura. En eixe moment, una d’aquelles

tancaven, els obria de seguida per no

persones va tombar un dels sacs que

quedar-se adormit i tornava a vore una

carregaven i de dins van caure a terra una

i altra vegada la col·lecció d’animals que

espècie d’ossos amb forma de banyes.

tenia al davant. En una d’eixes vegades,

Ferran ho va analitzar més detingudament

en obrir els ulls, es va quedar bocabadat,

fins que va intuir que eren ullals d’elefant!


073 / una apassionada col·lecció / amparo albacete cremades

Aterrat, va esbrinar el que estava passant,

-Ferran, bonico, la mare no ho entén

volien matar a aquella bèstia per furtar-

- va contestar amb un somriure i plena

li els ullals! Va sentir tanta angoixa i

d’orgull. Ella sabia que el seu fill no vivia

desesperació que no volia vore aquella

les falles com ella i el seu marit hagueren

escena tan espantosa. Va tancar

desitjat, però sols vore’l amb la passió que

els ulls mentre es tapava la cara amb les

posava en tot allò que tant li agradava,

dues mans i va apretar les dents ben fort.

i l’entusiasme que mostrava en vore aquella

Aquell era sens dubte, el moment més

criatura feta cartró, era conscient de què

horrible que havia viscut en la seua vida!

el seu fill era feliç i això era el que més

Mentre esperava desesperadament el so

l’omplia de satisfacció.

d’un tir, va sentir altre so: el del telèfon. Desconcertat, va obrir un ull i el

-Mare! De segur que és mascle, perquè mira-li els ullals, doncs les femelles

primer que va vore fou la seua col·lecció

no solen tindre’n o són molt menuts-

d’animals de joguet. Allí estava l’elefant,

continuava dient Ferran mentre corria

amb uns ullals enormes, el primer de la

d’un costat a l’altre del monument perquè

fila en la balda d’aquella prestatgeria de

no li s’escapara cap detall.

fusta. El telèfon continuava sonant, i es va

La història narrada ocorre l’any 2020 i,

alçar d’un bot per agafar-lo, era sa mare

afortunadament, Ferran, a l’igual que tots

que li telefonava entusiasmada per tal

els xiquets i xiquetes de la seua edat,

que baixara a vore com havia quedat el

han tingut la gran sort de conéixer

monument plantat, ja que son pare havia

i conviure al planeta amb l’elefant i altres

estat tota la nit muntant i li feia comboi

éssers. Han aprés d’ells i els han pogut

que anara a vore-ho.

descobrir en el seu hàbitat, observar-los

Amb un poc de desgana, va eixir al

de prop i quedar-se bocabadats per la

carrer per complir el desig dels seus pares,

màgia que té la natura en crear unes

però quina era la sorpresa quan en alçar

criatures tan espectaculars. Però,

la mirada cap aquell monument va

malauradament, si continuem com fins

descobrir un majestuós elefant coronant

ara, sense cuidar el planeta i els éssers

aquella obra d’art.

que viuen en ell, si continuem permetent

-Mare! És un elefant! - va cridar amb molta sorpresa i admiració. -Sabia que t’agradaria el monument

que els maten per a beneficis econòmics, els fills/es de Ferran no tindran la mateixa sort, doncs cada 25 minuts mor un elefant,

d’enguany, quan veiérem l’esborrany ens

per la qual cosa, l’any 2040 no en quedarà

vingueres de seguida al cap, a ton pare

cap i sols viuran al record de qui els ha vist

i a mi ens feia molta il·lusió que ho veieres

existir....

perquè sabíem que t’enduries una sorpresa. - responia sa mare molt emocionada. -Sí, mare! M’encisa! És un elefant asiàtic! No és tan gran com l’africà, però mira quin color més encertat li han pintat! - cridava Ferran fascinat.

Hem de fer alguna cosa...no ho cregueu?


074 / ac falla portal de valldigna / 2021

algunes notes sobre la ramaderia i agricultura alcoianes i altres curiositats ximo victoriano

Dedicat al meu avi, Josep Vicent Lavinya

primerament més enllà de les muralles

Monjo, pastor de cabres tota la seua vida.

i després dels barrancs. En aquest segle, la ciutat va experimentar un enorme

En aquesta comunicació he volgut donar

auge demogràfic: sobrepassava els 11.000

unes pinzellades sobre la ramaderia

habitants en 1787; això és, havia triplicat

i l’agricultura a Alcoi en segles passats,

els efectius de què disposava a principis

la pervivència d’alguns topònims del passat

de segle, i arribava als 14.000 en 1794.

ramader alcoià, la notícia d’un curiós

Aquest augment demogràfic va ser degut

opuscle sobre «vies pecuàries» i compartir

a l’arrancada de les manufactures i, el

una bella fotografia «ramadera».

consegüent canvi profund de les bases

La història, l’evolució urbana i de les

econòmiques. Durant el segle XIX Alcoi

comunicacions i l’economia d’Alcoi van

és un dels pocs centres industrials del

ser al llarg de moltes centúries una prova

país en què es va produir una autèntica

olímpica de resistència, plagada

revolució industrial, sobre la base

de dificultats i entrebancs. Tot i això,

de les manufactures tèxtils i de la

la ciutat d’Alcoi ofereix un dels casos

fabricació de paper, a les quals s’afegia

paradigmàtics del procés d’industrialització

a partir de 1830 la indústria metal·lúrgica.

valencià, els inicis del qual es remunten

Per tant, es pot afirmar amb rotunditat

a la segona dècada del segle XIX, si bé els

que la indústria alcoiana va ser primerenca

inicis de les activitats manufactureres es

tant al País Valencià com al conjunt

remunten al segle XIV i ja en el segle XV

d’Espanya. Així ho confirma Pascual

es registra un notable creixement de

Madoz en el seu Diccionario Geográfico,

l’activitat tèxtil llanera i es pot parlar de

Estadístico, Histórico… (1845), que diu de

l’existència d’una protoindustria a mitjan

la indústria alcoiana: «[…] Si Alcoy es muy

segle XVI. Durant el segle XVII, a la vila

recomendable por lo anteriormente dicho,

d’Alcoi, la manufactura tèxtil posseïa una

lo es mucho más por la ind. y laboriosidad

forta estructura organitzada al voltant

de sus hab. Raros son los mendigos que

de la Reial Fàbrica de Draps, a la qual

se ven vagar por las calles; en su recinto

es va afegir posteriorment la paperera

solo se advierte animación, y un continuo

que, des dels seus inicis, a mitjan segle

y variado movimiento que por sí solo da

XVIII, va arribar a competir seriosament

bien á comprender el carácter incansable

amb la tèxtil. A la primeria del segle

é industrioso de sus vec., pudiendo decirse

XVIII, Alcoi encara conservava la seua

muy bien que Alcoy es quizás en el día la

estructura medieval, però el creixement

primera pobl. manufacturera de España

urbà i industrial va fer que s’estenguera

[la cursiva és meua]: grandes cantidades


075 / notes sobre la ramaderia i agricultura alcoianes / ximo victoriano

de lana teñida de colores diferentes tendida

va ser precisament la condició de l’èxit

por sus calles y plazas, y crecido número

del procés industrialitzador. És a dir, cada

de caballerías cargadas de paños, que se

volta resulta més clar que els orígens

cruzan yendo ó viniendo de los batanes,

del procés d’industrialització tenen unes

es lo primero que se presenta a la vista,

arrels clarament agràries. Alcoi, fins al

al paso que no cesan de oírse

segle XVIII, es pot considerar una població

continuamente por todas partes los

agrícola. Així, se sap que durant el segle

repetidos golpes de los telares».

XVII, a la vila d’Alcoi la base de l’economia

1

Tot això, que és cert, ha estat reforçat

era encara l’agricultura, i el creixement

per la visió de la tradició historiogràfica,

agrari és el que va fer possible l’auge

segons la qual l’estudi del procés

de la indústria domèstica. A mesura que

d’industrialització d’Alcoi ha partit sempre

algunes famílies concentraven la propietat

de la premissa d’infravalorar el paper de

de la terra i s’enriquien, van invertir els

l’agricultura i de la ramaderia en el conjunt

beneficis dels excedents de l’agricultura

de l’economia local i a mantenir un tòpic

en activitats manufactures del tèxtil.

(la industrialització primigènia d’Alcoi

Aquest procés va anar unit a l’empobriment

des de poc després de la seua fundació

de bona part dels llauradors xicotets i,

a mitjan segle XIII i l’escassa presència

per tant, a l’existència d’abundant mà

de les activitats agrícoles i ramaderes)

d’obra per a les manufactures. Segons

que ha distorsionat la història de la ciutat.

el geògraf Juan Manuel Dávila, a finals

Per contra, l’estudi de l’agricultura

del segle XVII un 56,7% de la població

i ramaderia alcoianes a hores d’ara

activa de la vila es dedicava a l’agricultura

encara és una investigació pendent a la

o la ramaderia, un 37,4% a activitats

qual s’ha aproximat només l’historiador

«secundàries», i un 5,4% al sector

Lluís Torró en els seus estudis dedicats

«terciari»,2 Però a partir del segle XVIII, es

a la industrialització alcoiana. Segons

constata un canvi en l’economia alcoiana:

aquest autor, l’agricultura i la ramaderia

en 1730 l’agricultura encara ocupava el 62%

es van desenvolupar de manera molt

de la població activa alcoiana, mentre que

important fins al segle XVIII i aquest fet

en 1784 ja predomina el sector secundari, que n’ocupava el 63%. És lògic que tingueren un paper

1. Madoz, Pascual, Diccionario Geográfico-EstadísticoHistórico de España y sus posesiones en ultramar, Madrid, 1845-50. Selecció d’entrades corresponents a les províncies d’Alacant, Castelló i València: Diccionario geográfico, estadístico, histórico de Alicante, Castellón y Valencia, 2 vol., Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València, València, 1982, vol. I, p. 43.

econòmic molt important tant l’agricultura

2. Dávila, J. M., Evolución urbana de Alcoy, (siglos XIIIXVIII), Ajuntament d’Alcoi, Alcoi, 1990, p. 115


076 / ac falla portal de valldigna / 2021

i deu-mil caps de bestiar.4 No cal insistir massa sobre la necessària complementarietat entre agricultura i ramaderia en el període preindustrial i també l’equilibri que han de conservar els dos sectors. La condició per a mantenir aquest equilibri era que el bestiar com la ramaderia, per diverses raons:

poguera mantenir els espais dedicats a

per la demanda d’aliments per part de

procurar la seua alimentació, els quals

la població, per la necessitat de proveir

van anar reduint-se a partir del segle XVII,

de matèria primera (llana) a la incipient

probablement a causa de l’expansió agrària

indústria tèxtil, a més dels necessaris

del segle XVI, que es degué fer a costa

adobs per a l’agricultura obtinguts amb

de la reducció de l’àrea disponible per

la femta humana i animal dels ramats

als ramats. A pesar d’això, la zona d’Alcoi

de cabres i ovelles sobretot.

continuava sent una de les principals

A Alcoi, un dels pocs temes relacionats amb l’agricultura que ha merescut alguna

productores valencianes de llana. Tot i que resulta difícil generalitzar per

atenció ha estat el de l’hàbitat rural,

la manca d’informació, a la llum del cas

i sobretot, per excel·lència, el dels masos,

alcoià, la disminució de la ramaderia degué

que eren grans explotacions agropecuàries

anar acompanyada d’un canvi important en

en què es conjugaven la producció agrícola

la seua orientació i en el tipus de bestiar

i l’explotació ramadera. Als masos,

que es criava. Pel que fa a ovelles i cabres,

que se situaven, normalment, a les partides

els indicis apunten a una disminució

més allunyades de la vila, es produïen,

sensible d’aquestes a costa d’aquelles.

sobretot, cereals i la major part del vi.

El 1601, dels tres bovalars que tenia la

El sector agrícola es completava amb

vila d’Alcoi, tan sols es podien dur a

les hortes, situades al voltant dels murs

pasturar els ramats sense restriccions al

de la vila, a les partides pròximes als rius

Bovalar de Polop, que era el més allunyat

Riquer i Molinar i, fonamentalment,

del recinte urbà; un altre prácticament

a les de la Uixola i l’Horta Major, en què

havia desaparegut, el més pròxim a la

es cultivaven cereals, farratge i oliveres,

vila, el Bovalar de la Vall; i en el tercer,

juntament amb els productes típics d’horta.

l’anomenada Rebusca del Carrascar, les

Pel que fa a la ramaderia –llanar

cabres hi tenien prohibit l’accés. De fet,

i cabruna, principalment–, i per tal de

en 1807, tan sols pasturaven en el terme

veure la seua magnitud i importància

de la vila 450 cabres, enfront d’unes

per a l’economia local, dins dels segles

2.000 ovelles, i aquesta situació devia ser

preindustrials d’Alcoi, es pot esmentar

la predominant a la comarca, ja que el

que en 1510 hi havia 11.840 caps de bestiar

consum d’aquesta carn pujava a 4.000 caps,

i que la zona d’Alcoi comprenia l’11,34%

que s’havien de portar de Castella.5 Cal

del total de la cabanya ramadera valenciana

destacar també la progressiva desaparició

amb 111.132 caps.3 Dada corroborada per

de la ramaderia vacuna: en 1807, Pérez

Cavanilles, que parla d’una producció mitjana per a finals del segle XVIII de 1.100 arroves de llana que suposarien entre cinc

3. Torró Gil, Lluís, Abans de la indústria. Alcoi als inicis del sis-cents, Universitat d’Alacant i Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Alicante, 1994, p. 54.

4. Cavanilles, A. J., Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reino de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1797. Ed. facsímil: Artes Gráficas Soler, 2 vol. València, 1977, p. 194. 5. Pérez Planelles, Francisco, Plan estadístico de la villa de Alcoy (manuscrito de 1807), ed. facsímil, Ayuntamiento de Alcoy y Dpto. de Geografía de la Universidad de Valencia, Alcoy, 1983. Introducción de Ismael Vallès, p. 24-25.


Assegador de Dalt

077 / notes sobre la ramaderia i agricultura alcoianes / ximo victoriano

pasturar els ramats, ja oblidats en la memòria dels alcoians, són una espècie de fòssils lingüístics que ens recorden la pràctica de la ramaderia. Per exemple, tenim el nom de dos masos, l’Assegador de Dalt i l’Assegador de Baix, situats a la partida de la Canal Alta, pas natural des de la prehistòria d’aquestes terres en Assegador de Baix

direcció a Ibi, Alacant i Castella. El seu nom els ve d’estar situats en el pas de la via pecuària més important que travessava el nostre terme en direcció S-N, anomenada tradicionalment en valencià assegador (‘camí per on transita el bestiar’) i ara Planelles indica que «...no hay bueyes,

Canyada d’Alcoi, segons la nomenclatura

vacas, toros ni becerros», i aquesta

oficial, patrimoni rural que hem d’intentar

6

situació no era nova, ja que 40 anys abans,

preservar. Una altre mas, situat a la

en 1764, tampoc no se’n troben al terme.

partida del Regadiu, i amb aquest una

7

A banda d’aquesta succinta referència

altra aportació a la nostra toponímia,

a la importància històrica de l’agricultura

és el Mas de la Pastora. Un altre topònim

i la ramaderia en l’economia alcoiana

és la denominada Penya del Comptador,

durant molts segles, hi ha una petjada

situada enfront de la Penya del Frare, a

de l’antiga pràctica de la ramaderia,

l’entrada del Barranc de la Batalla,

en aquest cas en la toponímia alcoiana.

i, com el seu nom indica, lloc estret usat

A Alcoi encara es conserven una sèrie

per a fer passar els caps de bestiar i així

de noms propis que, a més dels topònims

poder-los comptar. A més de disposar

esmentats més amunt, els bovalars, com

d’alguns topònims amb que s’han batejat

a espais comunitaris on poder dur a

diversos assegadors, com ara: l’Assegador de la Font Vella, l’Assegador de la Moleta,

6. Pérez Planelles, Francisco, Plan estadístico de la villa de Alcoy (manuscrito de 1807), ed. facsímil, Ayuntamiento de Alcoy y Dpto. de Geografía de la Universidad de Valencia, Alcoy, 1983. Introducción de Ismael Vallès, p. 24. 7. Resumen general que contiene las utilidades personales de los vecinos de la villa de Alcoy, reproducció facsímil a la revista Eines, núm. 9-10, edita Institut Pare Eduard Vitòria, Alcoi, 1990, p. 19.

l’Assegador dels Plans, l’Assegador del Troncal. Un penúltim apunt sobre notícies i aspectes de la ramaderia a Alcoi, pot ser un curiós opuscle publicat a Alcoi en 1913, Vías pecuarias de carácter general. Término de Alcoy. Provincia de Alicante,8


078 / ac falla portal de valldigna / 2021

en la impremta de Joaquín Nadal, que inclou els trajectes de totes les «cañadas» Portada opuscle Vies Pecuàries

i «veredas» que travessen el terme d’Alcoi. I l’última nota l’he deixada per compartir una foto de l’il·lustre alcoià Francisco Mora Carbonell (Alcoi, 1898-1977), el fotògraf alcoià més premiat en certàmens nacionals i internacionals, que ens va deixar aquesta instantània, de finals dels anys cinquanta del segle XX, d’un moment tranquil de pastura pels marges del riu Riquer d’aquest ramat de corders i cabres que pugen pel camí de la Galera, davant del pont de Sant Jordi. Un passat recent que ja no podrem tornar a veure. Bibliografia consultada Aracil, R., «Els inicis de la industrialització a Alcoi», Recerques, núm. 3, p. 23-45, 1974. Aracil, R. – García Bonafé, M., Industrialització al País Valencià (el cas d’Alcoi), Ed. Tres i Quatre, Valencia, 1974. Bañó i Armiñana, Ricard, «Alcoi, siete siglos de industria?», Revista Eines, núm. 3-4, edita Institut Pare Eduard Vitòria, Alcoi, 1984, p.75-77. — Rutes històriques i monumentals d’Alcoi, Ajuntament d’Alcoi i Centre de Professors, Alcoi, 1988. — Manual d’història d’Alcoi, Misèria i Cía, Alcoi, 1999. Berenguer Barceló, Julio, Historia

Imprenta Real, Madrid, 1797. Ed. facsímil: Artes Gráficas Soler, València, 1977. Dávila Linares, J. M., Evolución urbana de Alcoy, (siglos XIII-XVIII), Ajuntament d’Alcoi, Alcoi, 1990. – Alcoy: Desarrollo urbano y planeamiento, Ed. Universidad de Alicante, Alicante, 1993. DD.AA., Història d’Alcoi, CAEHA i Ajuntament d’Alcoi, Editorial Marfil, Alcoi, 2007. Gabinete Sigma, La economía de Alcoy y comarca, Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy, Alcoy, 1974. Madoz, Pascual, Diccionario Geográfico, Estadístico-Histórico de España y sus

de Alcoy, 3 vol., Llorens Distribuidor,

posesiones en ultramar, Madrid, 1845-50.

Alcoy, 1977.

Selecció d’entrades corresponents a les

Cavanilles, A. J., Observaciones sobre

províncies d’Alacant, Castelló i València:

la Historia Natural, Geografía, Agricultura,

Diccionario geográfico, estadístico, histórico

Población y Frutos del Reino de Valencia,

de Alicante, Castellón y Valencia, 2 vol.,


079 / notes sobre la ramaderia i agricultura alcoianes / ximo victoriano

edita: Institució Alfons el Magnànim, Diputació de València, València, 1982. Ordre de 16 de febrer de 1993, de la Conselleria de Medi Ambient, per la qual aprova la classificació dels camins ramaders

— Proto-indústria i acumulació originària de capital a la vila valenciana d’Alcoi (14301823), I, tesi doctoral, Universitat d’Alacant, 2000. — «Fiscalidad, manufactura y actividad

que hi ha al terme municipal d’Alcoi

agraria en la época moderna, un caso local

(Alacant) (DOGV, núm. 2021, de l’11

(Alcoi, 1444-1816)», en Vallejo, Rafael (ed.),

de maig de 1993).

Fiscalidad y agricultura, Publicacions de la

Pérez Planelles, Francisco, Plan

Universitat de València, València, 2008.

estadístico de la villa de Alcoy (manuscrit

— «L’agricultura de la comarca al segle

de 1807), Edició facsímil preparada per

XVIII: conreus i rendiments», en la revista

Ismael Vallés, Universitat de València

Filà Maseros. Any Capità 1999, edita: Filà

i Ajuntament d’Alcoi, València, 1983.

Maseros, Gràfiques Alcoi, S.A., Alcoi, 2000,

Resumen general que contiene las utilidades personales de los vecinos de la villa

p. 49-50. Vicedo Sanfelipe, Remigio, El Archivo

de Alcoy..., reproducció facsímil a la revista

de Alcoy. Historia de Alcoy y su región,

Eines, núm. 9-10, edita Institut Pare Eduard

Imprenta El Serpis, Alcoy, 1920-1922.

Vitòria, Alcoi, 1990.

Estudio y reproducción facsímil a cargo

Torró Gil, Lluís, «Aproximació a la

de Àngel Beneito, Francesc Blay i Josep M.

producció agrícola d’Alcoi (s. XVII)», revista

Segura, Universitat d’Alacant i Institut

Eines, núm. 9 i 10, Institut Pare Eduard

de Cultura Juan Gil-Albert, 2006.

Vitòria, Alcoi, 1983. — «Els masos alcoians a inicis del segle XVII», en Revista de Fiestas, Asociación de San Jorge, Alcoi, 1989. — «Relacions entre agricultura

— Guía de Alcoy, Imprenta El Serpis, Alcoy, 1925. Victoriano Lavinya, Joaquim (coord.) i altres, Mapa toponímic del terme municipal d’Alcoi, Centre Alcoià d’Estudis Històrics

i manufactura a l’Alcoi preindustrial»,

i Arqueològics (CAEHA) – Gabinet

en Revista de Fiestas, Asociación de San

Municipal de Normalització Lingüística –

Jorge, Alcoy, 1990.

Ajuntament d’Alcoi, 1a edició: desembre

— Abans de la indústria. Alcoi als inicis del sis-cents, Universitat d’Alacant – Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Alicante, 1994. — «Sobre la protoindustrialització.

de 2002, Arts Gràfiques Alcoi, Alcoi. — i Santonja, Josep Lluís (eds.), Alcoi. Societat i Cultura. VI Jornades d’Història Local, Centre Alcoià d’Estudis Històrics

Reflexions a partir d’un cas local: Alcoi (S.

i Arqueológics (CAEHA) – Arxiu Municipal

XVI-XIX)», en Afers, núm. 19, 1994, p. 659-680.

d’Alcoi, Alcoi, 2005.

— «El mercat alcoià a l’alba del siscents», en Revista de Fiestas, Asociación de San Jorge, Alcoy, 1995. — «La protoindustrialización (siglos

— El Viaducte: cent anys del Viaducte de Canalejas, Edicions Tívoli, Alcoi, 2007. — i Santonja, Josep Lluís (eds.), La societat industrial valenciana. Actes del

XVII-XVIII)», en Moreno Sáez, Francisco

Congrés «La societat industrial al País

(coord.), Historia de la comarca. L’Alcoià,

Valencià», novembre de 2007, Centre Alcoià

el Comtat y la Foia de Castalla, Alicante:

d’Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA)

Editorial Prensa Alicantina, vol. II, pp.

– Ajuntament d’Alcoi, Alcoi, 2010.

13-24, 1996. — «Les activitats ramaderes a la comarca durant l’edat moderna (16001800)», en Revista de Fiestas, Asociación de San Jorge, Alcoy, 2000.


080 / ac falla portal de valldigna / 2021

això es pot salvar! enric borràs i chofre

BRUUUUUUUUM! CREEEK! Què? Com? Qui? Què és això? Quin soroll més espantós!

esforç parteixen centenars d’anys de vida, desenes de caus i nius, milers de metres

Tots els dies el mateix despertar, però cada

de paisatge acaben en pocs segons destruïts.

dia un poc més fort, sembla que ho tinga

Continue el meu tomb pels voltants, i el que

ací mateix, al meu costat. Què coi serà?

puc veure és descoratjador: camins negres

M’aixeque, mal, com quasi sempre

on, als mesos de calor s’enganxen les potes

últimament, vaig a rentar-me i em pose

dels animals, plens de caixes de colors,

en marxa, de nou serà un dia llarg i,

que llancen fums irrespirables, sorolls

cada cop, estic més cansada, no sé fins

espantosos, a unes velocitats increïbles,

quan podré aguantar. Fa temps que no

que provoquen morts, moltes morts d’altres

veig els meus veïns, deuen haver marxat

amics del bosc; conills, raboses, serps,...

pel soroll infernal de cada dia; no són

esclafats una i altra vegada, fins que es

els únics, ja no queda ningú. Als darrers

confonen amb el negre del camí; rius que

anys han anat desapareixent molts dels

semblen abocadors, plens d’objectes que

coneguts, i també dels desconeguts; inclús

desconec, que he intentat menjar i no he

és difícil trobar per a menjar i beure; no sé

pogut, que fan morir els peixos ràpidament

on anirem a parar.

després d’ingerir-los, i que no desapareixen

Després de tot el dia fora, solament

mai, mai! Immensos camps de cultiu,

m’abelleix arribar al cau, estirar-me

tots iguals; amb menjar que no podem

i descansar, he hagut de fer molts

tocar i que després es perd, on tenim

quilòmetres per una mica de menjar

prohibida l’entrada sota perill de mort.

i aigua, i cada dia sembla que tot està

On abans hi havia boscos i zones humides,

més lluny. Però, què ha passat? No està!

ara hi ha taronges i caquis, tot tancat

Ha desaparegut! No tinc casa. Què faig jo

pels quatre costats on, ni porcs senglars,

ara? On vaig? Els monstres, han sigut ells.

ni fardatxos, ni furons poden passar.

Les bèsties que fan l’espantós soroll,

I el pitjor de tot, enormes blocs de pedra

han destrossat tot, no han deixat res

i materials desconeguts, a peu dels quals

en peu, i sembla que demà tenen la

descansen les caixes de colors sobre els

intenció de continuar. Crec que ha arribat

camins negres, com si dormiren, com

el moment. He de marxar. Però, on?

si agafaren forces per a l’endemà seguir

Just abans de trenc d’alba, abans inclús que les bèsties es desperten i comence el soroll infernal, me’n vaig, i comence

destruint i fent malbé el bosc, el riu i l’entorn. Sempre són ells, els humans. Necessite allunyar-me ràpidament,

el meu viatge. Però no sé encara on aniré,

no puc suportar ni un segon més aquesta

així que faig una ullada pels voltants,

visió del món, ni del futur que ens espera.

necessite saber que és el que està passant

Si tot segueix així, en poc de temps no

al meu entorn; per què estan destruint

quedarem cap au, cap peix, cap rèptil,

tanta vida i tants paratges.

solament humans, amb la seua necessitat

Poc temps necessite per veure, de nou,

de seguir destruint; amb un poc de sort

els monstres que arranquen els arbres

es destruiran a ells mateixos, amb un poc

de soca-rel; quina bestiesa. Sense cap

de sort desapareixeran de la Terra,


081 / això es pot salvar! / enric borràs i chofre

audio text

test (5-7 anys, i 8-10 anys)

i amb un poc de sort podrem seguir amb

Com poden ser feliços? Això explica moltes

la nostra vida, tranquil·la, on solament

de les seues accions.

ens preocupem d’aconseguir menjar i beure dia rere dia.

Però, després de diverses jornades de viatge, veig una cosa que em crida

Després de tot el dia volant, necessite

l’atenció, m’ature. Un grup de cries

descansar, no sé si els pensaments m’han

d’humans, a pocs metres els adults,

esgotat més que el viatge en si mateix.

caminant per una muntanya amb mostres

Un bosc frondós és un lloc ideal, potser,

d’haver patit un incedi fa pocs anys, estan

fins i tot, per a quedar-me, però solament

plantant arbres! Estaré somiant? No.

un dia de viatge, és estar massa prop del

Altres porten aigua, i al llarg del dia han

humans, en poc de temps tornaré a escoltar

reforestat una extensió enorme, amb cura

els sorolls insuportables dels monstres,

i paciència, en pocs anys, aquesta zona

tornaré a deixar de veure els habitants

podrà ser de nou un bosc frondós,

del bosc, i tornaré a perdre el niu.

un paratge on podran viure molts animals.

No sé si podria suportar-ho de nou. Demà

Per la vesprada veig altre grup d’humans,

seguiré allunyant-me. La son m’envaeix,

recollint els objectes de colors i materials

i el cansament em fa caure en un

estranys que hi ha pel sòl, eixos que no

meravellós somni de pau i tranquil·litat.

desapareixen, i se’ls emporten; estan

Melodia! Els sons dels animals del bosc em desperten, quin gran plaer que no gaudia des de feia moltes llunes.

netejant-ho tot! Potser em quede uns dies per ací, a veure que és el que està passant. Els darrers dies he vist coses

He descansat com feia molt de temps,

inesperades: posen nius, en forma

tant que no sé si ha passat un dia o més.

de caixes de fusta als arbres, reforesten

És moment d’aclarir idees i pensar-me ben

boscos, recullen deixalles, produeixen

bé on vull anar; seguir a la mateixa direcció

substrats amb les restes del seus aliments,

nord, cap a zones més fredes, buscar

alliberen animals que feia molt de temps

la costa, cap a zones més temperades,

que no veia... Pot ser aquest grup d’humans

o l’interior, cap a zones més seques.

no siguen com la resta, o pot ser sí,

Tant se val, segur que serà millor que d’on

i els qui són una minoria són els qui

vinc. Aixeque de nou el vol, i que el vent

embruten, contaminen i acaben amb

decidisca el meu destí.

les espècies. He tornat a veure espècies

En poc de temps torne a veure

d’animals que pensava que no veuria mai

els formiguers on viuen els humans;

més, hi ha vida. Inclús les cries d’humans

com poden viure tots amuntonats?

corren i juguen pels camps. Tot açò em

No tenen espai on moure’s amb llibertat,

fa sentir un bri d’esperança, és possible

no tenen cap arbre ni zones verdes,

que els costums i accions de les persones

tots envoltats de blocs gegants, amb l’aire

canvien, i que en un futur tinguem un

irrespirable i dens, i un soroll espantós

planeta més net, més viu. Sembla, per fi,

tot el dia. On es mouen les seues cries?

una realitat.

No pot ser que sempre estiguen al cau, sense córrer ni botar, què faran?


part fallera



084 / ac falla portal de valldigna / 2021

i de sobte va arribar el desconcert! encar mifsud estruch

I de sobte va arribar el desconcert! Aquell 10 de març anava avançant com qualsevol altre dia previ a la setmana fallera. Activitat frenètica als casals i a casa

Cada paraula d’aquella compareixença anava colpint-me cada vegada més. No em podia creure el que estava escoltant i, si us soc sincera, tampoc n’era conscient,

per deixar-nos-ho tot preparat per a, en

en aquell moment, de la magnitud del que

quatre dies, deixar de banda els nostres

se’ns venia a sobre.

maldecaps, posar-nos la brusa, el vestit

El telèfon va començar a bullir, com

de valenciana i gaudir amb grans i menuts

el meu cap, amb la quantitat de telefonades

de la nostra esperada setmana fallera, per

i missatges que vaig començar a rebre

la qual tant s’havia treballat durant tot l’any.

per vore què es podia fer, què no,... Estaven

Aquell dia es van fer públics els premis

les carpes muntades, menjar i beguda

de la Generalitat Valenciana a la Promoció

comprats, els monuments preparats per

i l’Ús del Valencià i malgrat no obtindre

omplir els carrers, els coets,... Per quan

premi tots els llibrets de les falles de la

de temps s’ajornaven, dues setmanes, tres,

nostra localitat, les felicitacions durant

un mes,...? Eren les 22:20 d’aquell 10 de

tot el dia als grups de les comissions,

març i tot era un desconcert.

per les xarxes, per telèfon,... eren moltes

Van ser uns dies molt complicats en

i feien evidenciar que novament,

els quals es barrejaven la responsabilitat

el dia de l’entrega de premis a València,

del càrrec per actuar davant la greu

cada vegada que s’escoltara el nom de

situació a la qual fèiem front amb el

Tavernes de la Valldigna, l’auditori vibraria

sentiment de tristesa perquè les falles

d’entusiasme. Quina satisfacció més gran

s’havien ajornat, (per un no massa llarg

i quin reconeixement més que merescut

període de temps, creguérem en aquell

per a totes i tots els membres que formen

moment). Tot se’n va vindre definitivament

els equips de llibret.

avall, quan el divendres 13 de març,

La vesprada d’aquell 10 de març teníem

el President del Govern va anunciar l’estat

un acte a l’Ajuntament i, us puc ben

d’alarma a tot el territori espanyol a partir

assegurar, que cap dels que estàvem allí

de l’endemà.

ens podíem imaginar el que anava a passar

Pensava amb les falleres majors,

poc després d’acabar. De camí a casa anava

falleres majors infantils, els presidents

rebent missatges que em comunicaven

i els presidents infantils que tant desitjaven

que en pocs minuts anava a comparèixer

l’arribada d’aquests dies per acomplir

el President de la Generalitat Valenciana

el seu any com a màxims representants

per informar de la situació sanitària

de les seues falles; amb els i les

i la repercussió a les falles. Una

encarregades dels equips de llibrets que

advertència que feia presagiar que no

no podien arreplegar el seu reconeixement;

era cosa bona i que es va confirmar

amb les i els delegats dels monuments que

en el moment en què vaig vore les cares

no van poder eixir als nostres carrers per

dels membres del Consell a la televisió.

omplir-los de bellesa i d’art; amb les


085 /

salutació de la regidora de cultura / encar mifsud estruch

i els encarregats del muntatge que havien

indumentaristes, floristes, pirotècnics,

treballat de valent per deixar-ho tot

artistes fallers, músics, perruqueres,...

preparat i ara els tocava desmuntar sense

tants i tantes professionals que van haver

haver començat la festa.

de parar la seua activitat amb la incertesa

Pensava amb tots i cadascun dels

de no saber quan es podria reprendre.

fallers i les falleres que tant necessitàvem

Aquesta conjectura, junt a la falta d’activitat

l’arribada d’aquests dies. Dies que ens

als casals, ha repercutit als cens de

serveixen de desconnexió de la rutina

les falles malgrat que les comissions han

diària i ens carreguen d’energia per a una

maximitzat esforços per a minimitzar

bona temporada.

les conseqüències negatives. Malgrat tot,

Molts eren els pensaments que

aquesta situació ha de revertir i serà entre

m’invadien, però era temps de calma,

totes i tots els que ho hem de fer possible

d’acceptar la situació i de seguir les

perquè les falles ens necessiten i nosaltres

recomanacions que anaven indicant-nos

necessitem les falles.

les autoritats sanitàries. Eren dies en què

Ha sigut però, un any molt més

en lloc d’omplir els carrers de gent, música,

complicat a nivell sanitari. Molta gent ja

color i festa, tocava quedar-nos a casa

no està amb nosaltres, altres han patit

per tal que el malson passara el més

molt als hospitals i sobretot moltes i molts

prompte possible.

sanitaris s’han deixat i continuen deixant-

Totes les falleres i fallers vam donar una

se la pell per tal que més prompte que tard,

fantàstica lliçó d’enginy i davant l’adversitat

puguem tornar a unes condicions el més

es va aconseguir traure més d’un somriure

semblants possible a tal i com era la nostra

amb infinitat d’activitats compartides

vida abans d’aquell 10 de març de 2020.

a les xarxes i als grups de les falles.

Quan eixe moment arribe, que segur

Activitats que van alleugerir l’estranya

que arribarà, tornem a omplir els nostres

situació que estàvem vivint i que

casals, tornem per retrobar-nos amb les

guardarem per sempre més al nostre àlbum

amigues i els amics, amb aquells que véiem

de records per la seua excepcionalitat.

contínuament i amb els que, malgrat estar

Moltes són les circumstàncies

un temps sense vore’ns, sembla que no ha

ocorregudes al llarg de la vida que fan que

passat ni un dia. Tornem a seure’ns amb

te n’adones de la fragilitat de la mateixa

els majors de la falla per fer la xerradeta

i que ens ensenyen a valorar les coses

a la porta del casal, al banquet o en

senzilles del dia a dia. Tot el que va ocórrer

les cadires de fusta que resisteixen

aquells dies i tot el que ens ha sobrevingut

al pas dels anys i són testimoni silenciós

després i que de sobra coneguem, n’ha

de les nostres converses. Tornem per tirar

sigut una bona mostra.

coets amb els menuts, però que quan

Ha sigut un any molt complicat a nivell

ens retrobem segur que ja no els vegem

econòmic. Molts són els sectors al voltant

tant menuts i tornem per conèixer

de la festa fallera que s’han vist afectats:

als nouvinguts que malgrat ser fallers


086 / ac falla portal de valldigna / 2021

des del dia del seu naixement, els seus familiars encara no els han pogut presentar amb la seua indumentària fallera. Però sobretot, quan puguem tornar a omplir els casals i carrers, retrobemnos al voltant del monument, a la primera fila de l’orquestra, a la porta del casal... i amb una copa a la mà brindem per totes les falleres i els fallers amb qui malauradament ja no ens podrem retrobar però que tant ens han ensenyat a estimar la falla i tant trobarem a faltar ja que són part important de les nostres vides falleres. I brindem per totes i tots nosaltres perquè malgrat totes les dificultats continuem posant en valor tot el que envolta la festa fallera i sobretot continuem fent falla. Endavant i molts ànims per a totes i tots!

Ure / Shutterstock

#tornarem


087 /

salutació de la regidora de cultura / encar mifsud estruch


088 / ac falla portal de valldigna / 2021

salutació del president juan bautista mafé escrivà

Estimats fallers i falleres, M’adrece a tots vosaltres per tercera

No em queda més a dir, tan sols que ja queda poc per a poder tornar a gaudir amb

vegada consecutiva. Si he de ser sincer,

tots vosaltres del nostre casal i les nostres

aquesta vegada no esperava tornar a fer

falles. No hi ha dia que no imagine tornar

altre escrit, ni cap discurs, ni tan sols

obrir les portes del casal i tornar a viure

algunes breus paraules per a dirigir-me

com una gran família, com ho fèiem un any

a la meua falla com a President.

enrere. Sols demanar-vos que no decaigueu

Quedava una setmana per la setmana

i que penseu en breu tornarem a gaudir

més esperada de qualsevol faller i fallera:

de tots eixos moments que tant desitgem.

una setmana per a les falles. I amb les

Estic segur que eixos moments no estan

vivències viscudes durant aquests dies,

molt lluny.

pensava finalitzar una etapa important

Salut, força i il·lusió.

de la meua vida com a President de la meua

Que visquen les falles i que visca la

benvolguda Falla Portal. Necessitava tornar a la meua família per tot el temps que el càrrec de president els havia llevat. Ells s’ho mereixen per tot el suport que m’han donat durant aquests dos anys. No obstant, com tots sabeu el temps es va parar. Una terrible pandèmia va arribar i va trencar les il·lusions de milers de valencians i valencianes. De la mateixa manera, va trencar les nostres il·lusions: les d’Àngela, les de Carme, les de Jaume i les dels nostres fallers i falleres. Així que amb aquesta premissa, no podia deixar el càrrec en un moment tan complicat. Un any després, tot continua igual. Tot i que el món ha passat un any en blanc, des de la comissió no hem parat de treballar per estar preparats per quan es puga obrir de nou les portes del casal. És el moment d’agrair en nom meu i en nom de tota la comissió, la paciència que heu tingut tots els fallers en aquests moments tan complicats. La falla necessita dels seus fallers i falleres i, tot i que sabem les dificultats per les qual molta gent està passant, ens omple d’orgull vore el gran esforç que molts de vosaltres heu fet.

Falla Portal!


089 / salutació del president / representants

fallera major

president

àngela magraner mifsud

juan bautista mafé escrivà

fallera major infantil

president infantil

carme pachés serra

jaume bononad ferrer


090 / ac falla portal de valldigna / 2021

regines majors vicepresident

arturo alario vidal

regina del foc i acompanyant

elena manclús gimeno i mario enguix arlandis

regina de la poesia i acompanyant

clara mestre gascón i ximo gascón bononad

regina de l’art i acompanyant

sara gómez palomares i josep lluís peiró cuñat

regina de la festa i acompanyant

tania fons sala i carlos mancha escrivà


091 / regines de la falla

regines infantils vicepresident infantil

guillem solanes andrés

regina del foc i acompanyant

gal· l a blasco escrihuela i batiste serra rentero

regina de la poesia i acompanyant

eva sanchis sifres i arnau gascó i borràs

regina de l’art i acompanyant

ainara mafé mifsud i ferran pons barber

regina de la festa i acompanyant

valeria altur mateos-aparicio i carles durà serra


092 / ac falla portal de valldigna / 2021

per a nosaltres, els fallers i les falleres ana llopis garcia

A tu, que cada dia observes del campanar el penell per si torna a girar el vent, i desitges que siga el llevant qui embolique els records fins que ploga. A tu, que obris de tant en tant l’armari per olorar els colors del vell vestit que vol també noves melodies i moure’s energètic. A tu, que a les nits taral·leges de nou les cançons malgrat que saps que hui tampoc hi haurà sopar a la plaça. Obri els ulls que m’ha semblat veure la xicalla ballant en la cantonada, i sentir un primer masclet que la festa,

Joaquin Corbalan P / Shutterstock

crec anunciava.


093 / per a nosaltres, els fallers i les falleres / ana llopis garcia


094 / ac falla portal de valldigna / 2021

frases resum setmana falles 2020 i de sobte 3,2,1… 3,2,1 … tothom quiet i tancat a casa moment d’incertesa que ens aguditza l’enginy mantenim tradicions culinàries falles i ninots omplin les cases de les falleres i els fallers la música imprescindible: improvisem escenari de ball i festival de dj’s ofrenem des de casa a la verge i preguem per tot el col· l ectiu faller amb molta resignació i responsabilitat hem estat, estem i estarem fins aviat! aviat !


095 / setmana de falles 2020

arròs al forn


096 / ac falla portal de valldigna / 2021


097 / setmana de falles 2020

plantà infantil


098 / ac falla portal de valldigna / 2021


099 / setmana de falles 2020


100 / ac falla portal de valldigna / 2021


101 / setmana de falles 2020


102 / ac falla portal de valldigna / 2021


103 / setmana de falles 2020

concurs de djs


104 / ac falla portal de valldigna / 2021


105 / setmana de falles 2020


106 / ac falla portal de valldigna / 2021

ofrena


107 / setmana de falles 2020

presentació fallera major infantil


108 / ac falla portal de valldigna / 2021

presentació fallera major


109 / setmana fallera virtual 2021

setmana fallera virtual 2021 programació no fallera 20-21

del 6 al 15 de març

Concurs: Engalana el teu balcó o finestra (JLF) diumenge 14 de març

Despertada de cassoles i concurs de desdejuni (JLF) Concurs de paelles virtual Mag infantil online a les 19h (JLF)


110 / ac falla portal de valldigna / 2021


111 / gallia est omnis divisa / autor cognom


112 / ac falla portal de valldigna / 2021


113 / gallia est omnis divisa / autor cognom

dilluns 15 de març

Plantà de la falla a casa dimarts 16 de març

Plantà de la falla infantil


114 / ac falla portal de valldigna / 2021


115 / gallia est omnis divisa / autor cognom

dimecres 17 de març

Dinar cassoles d’arròs al forn Rummikub faller en línia Lliurament premis JLF Fotos muntatge paelles i premiades La Més Tradicional Sílvia Borràs de la Falla Portal A La Millor Cohesió Sylvie Andrés de la Falla Portal La Més Original Herrero i Xarter de la Falla Portal Premi a la Falla Més Participativa Portal de Valldigna Fotos Falles Premiades La Més Original Sílvia Borràs de la Falla Portal La Més Ecològica Aitana Felis de la Falla Portal Al Millor Disseny Cristina Tarín de la Falla Portal Premi a la Falla Més Participativa Portal de Valldigna


116 / ac falla portal de valldigna / 2021


117 / gallia est omnis divisa / autor cognom


118 / ac falla portal de valldigna / 2021

dijous 18 de març

Globotada al balcó a les 14h Rummikub Faller en línia Kahoot de la Falla Portal a les 20h


119 / gallia est omnis divisa / autor cognom

divendres 19 de març

Retransmissió de la Globotada a les 14h Taller de cuina a les 18h a càrrec de Raül (Bellver Assessoria Culinària) Elaboració de fartons cassolans


120 / ac falla portal de valldigna / 2021

comissió president

Sara Gómez Palomares

Juan Bautista Mafé Escrivà

Olga Hidalgo Fernández Cándido Jiménez Mompó

Arturo Alario Vidal

Sergio Lozano Carralero

Amparo Albacete Cremades

Juan Mafé Vidal

Natàlia Alberola Estruch

Esther Magraner Enríquez

Mª José Almiñana Palomares

Luis Magraner Escrihuela

Gemma Altur Alonso

Imma Marco Castelló

Pepe Altur Grau

Rosalia Mateos-Aparicio García

Antonio Javier Altur Sánchez

Encar Mifsud Estruch

Sylvie Andrés García

Lluïsa Mifsud Tormo

José Armengol Sala

Laura Muñoz Alberola

Pepi Barber Pons

Neus Ortiz Vercher

Imma Bononad Plancha

Javier Pachés Balaguer

Sílvia Borràs Chofre

Marta Pallás Martínez

Gemma Burgos Mancha

Ximo Palomares Pérez

Mario Camarena Colomar

José Peiró Climent

Salvador Carbó Climent

Christian Peiró Cuñat

Lucia Díaz Escrihuela

Josep Lluís Peiró Cuñat

José Donet Grau

Josep Peiró Garcia

Carlos Durà Bono

Ximo Peris Sala

Santiago Durà Langa

Emilio Felipe Pons Meló

Vicent Enguix Alberola

Arantxa Pons Fuster

Mario Enguix Arlandis

Marian Rentero Martínez

Vicent Enguix Torres

Juan Ripoll Menent

Ana Escrivà Company

José Saiz Blasco

Déborah Espí Selfa

Dani Sala Calafat

Ximo Estruch Crespo

Salvador Serra Ivars

Adrián Felis Grau

Juan Bautista Serra Gascó

Gema Felis Grau

M. Carmen Serra Gascó

Juanjo Felis Grau

Juan Serra Magraner

Ximo Felis Ortega

Lara Sifres Camarena

Juan Felis Sancho

Andrés Solanes Felis

José Fonseca Martí

Mariam Talens Artigues

Marta Grau Ábalos

Pilar Talens Artigues

Joanfer Grau Estruch

Toni Talens Giner

Marisa Grau Estruch

Ximo Talens Marrades

Pura Grau Hernández

Pep Tarcons Albert

Maite Grau Pedraza

Cristina Tarín Giner

Emilio David Grau Pons

José Nicolás Teruel Alcaide

Mª José Grau Pons

Dalina Torres Vercher

Noelia Grau Pons

Miguel Vercher Borràs


121 / comissions

comissió infantil president

Marc Grau Pons

Jaume Bononad Ferrer

Paula Grau Pons Carla Grau Pons

Mireia Alario Tarín

Axel Jiménez Escrivà

Paula Altur Mateos-Aparicio

Andreu Jiménez Escrivà

Valeria Altur Mateos-Aparicio

Eugeni Mafé Mifsud

Belén Armengol Saiz

Ainara Mafé Mifsud

Maria Armengol Saiz

Carla Mifsud Hidalgo

Olimpia Arnau Enguix

Josep Ortiz Armengol

Júlia Arnau Enguix

Aitana Ortiz Armengol

Gal·la Blasco Escrihuela

Carme Pachés Serra

Yago Bononad Bordes

Llum Palomares Díaz

David Bosch Escrivà

Paula Palomares Díaz

Martina Bosch Martí

Gala Peris Grau

Anna Camarena Saiz

Joel Peris Grau

Guillem Camarena Saiz

Álvaro Picon Enguix

Carme Carbó Grau

Ferran Pons Barber

Gea Company Escrivà

Alejandra Pons Barber

Carla Díaz Grau

Alexia Ripoll Pérez

Maria Escrihuela Morales

Leo Rodrigo Bordes

Irene Estruch Albacete

Daniela Rodrigo Bordes

Martina Felis Talens

Guillem Solanes Andrés

Aitana Felis Talens

Anna Talens Mafé

Maria Fernández Escrivà

Daniela Talens Martínez

Miquel Garcia Escrihuela

Xavi Talens Martínez

Lluna Gómez Felis

Amaia Vercher Andrés

Dídac Gómez Felis

Eric Vercher Talens

Júlia González Magraner

Migue Vercher Talens


122 / ac falla portal de valldigna / 2021

fallers i falleres Durant aquest últim any i mig els fallers

Arturo Alario Vidal

i les falleres hem escrit una pàgina

Amparo Albacete Cremades

en blanc en la història de les falles.

Natàlia Alberola Estruch

Hem apostat per mantenir intacta

Mª Ángeles Alberola González

la il·lusió per la festa de les falles

Maria Isabel Alberola Marrades

que ens ha estat arrabassada.

Vicente José Alegre Bono

Hem actuat amb responsabilitat

Juan Almiñana Armengol

i hem donat un clar exemple de com

Laura Almiñana Palomares

es fan les coses amb serenitat i resignació.

Mª José Almiñana Palomares

Hem posat seny i sentit comú en cadascuna

Ivan Almiñana Sansaloni

de les decisions que hem pres i,

Gemma Altur Alonso

creieu-nos quan diem, que no han

Isabel Altur Alonso

estat fàcils. Però el més important

José Altur Grau

per descomptat, és que entenem

Virginia Altur Sánchez

i compartim el sacrifici individual

Sergio Altur Sánchez

i alhora col·lectiu que estem realitzant.

Antonio Javier Altur Sánchez

És d’agrair l’esforç que hem fet cadascun

Antonio Altur Vercher

de nosaltres per mantenir encesa la flama

Lidia Andrés Garcia

de l’esperança i acompanyar des de casa

Sylvie Andrés Garcia

en tot el que se’ns ha demanat. Però sabem

Jonathan Arcos Fernández

que açò s’allarga més del que esperàvem

Emilio Arlandis Estruch

i contribuir econòmicament, de manera

Mª José Arlandis Galera

altruista per aquesta causa, és una prova

José Francisco Armengol Sala

d’amor incondicional.

Mª Amparo Artigues Talens

Aquestes paraules estan pensades

Mª Pilar Ausina Garcia

per a cadascun de nosaltres: per la

Pepi Barber Pons

paciència infinita, per la comprensió més

Alejandro Barber Pons

gran, per seguir esperant i per continuar

Mila Barres Fabado

lluitant perquè l’ànim no decaiga.

Juan Antonio Blasco Bo

Hem sabut demostrar tots plegats la grandària del nostre cor faller.

Vicent Blasco Escrihuela Núria Blasco Magraner

Un cor que jeu encès en flama,

Salvador Blasco Magraner

que batega a ritme de masclet

Marina Blasco Peiró

i balla al compàs de la música

Mª Isabel Bolinches Martínez

de la dolçaina i el tabalet.

Mari Carmen Boluda Juan

Anhelem amb força i amb un gran

Gema Bononad Climent

desig, esperem que més prompte que tard

José Emilio Bononad Climent

recuperem tot allò que ens han enxampat.

Ivan Bononad Escrihuela

No tornarem, perquè no hem anat a cap

Carla Bononad Ferrer

lloc. Seguim i seguirem!

Jorge Bononad Ferreres

MOLTÍSSIMES GRÀCIES!

Jaume Bononad Hernández


123 / fallers i falleres

Aitana Bononad Manclús

Amparo Escrihuela Català

Imma Bononad Plancha

Mª Dolores Escrihuela Català

Carlota Bononat Pellicer

Eduardo Escrihuela Palomares

Mª Dolores Bordes Palomares

Anabel Escrihuela Llopis

Carolina Bordes Palomares

Conchín Escrivà Benavent

Sílvia Borràs Chofre

Carol Escrihuela Toledo

Víctor Borràs Chofre

Elena Escrivà Chover

David Bosch Escrivà

Ana Escrivà Company

Juan Bosch Mifsud

Judit Espí Selfa

Juan Sixto Bosch Pons

Déborah Espí Selfa

Toni Brines Almiñana

Ximo Estruch Crespo

Melinda Brito Juan

Gema Felis Grau

Gema Burgos Mancha

Adrián Felis Grau

Óscar Burgos Mancha

Juan José Felis Grau

Paco Burgos Quirós

Ximo Felis Ortega

Mario Camarena Colomar

Juan Bautista Felis Sancho

Amparo Canet Ciscar

Carla Ferrando Talens

M.ª Carmen Canet Molla

Lidia Ferrer Vila

Sandra Carbó Barres

David Fons Callejón

Vicente Carbó Barres

Tania Fons Sala

Salvador Carbó Climent

Gerard Fonseca Grau

Andrea Carbó Grau

José Fonseca Martí

Verónica Civera Espí

Alexandra Galán Company

Lorena Cholvi Sansaloni

Batiste Garcia Grau

Anabel Colomer Tarcons

Luis Garcia Mansanet

Sandra Company Enríquez

Lorena Garcia Martínez

Josefa Company González

Nieves Gascó Franco

Diana Corts Raimundo

Jordina Gascó Borràs

Ana Maria Cuñat Chofre

Joaquin Blas Gascón Bononad

Lucía Díaz Escrihuela

Juan Bautista Gascón Clar

Carla Diaz Grau

Joaquín Antonio Gimeno Clar

Juan Carlos Durà Bono

Enrique Gimeno Franco

Santiago Durà Langa

Vicente Gimeno Pardo

Vicent Enguix Alberola

Maria Giner Albiach

Mario Enguix Arlandis

Guillermina Giner Mas

Noelia Enguix Egea

Jennifer Gómez Gascón

Mario Enguix Sales

Sara Gómez Palomares

Vicente Enguix Torres

Débora Gómez Palomares

Mª Dolores Enríquez Escrihuela

Alba Gomis Margalejo

Marian Escrihuela Bono

Raúl González Bellver

Vanessa Escrihuela Castelló

Francisco Javier González Moreno


124 / ac falla portal de valldigna / 2021

Marta Grau Ábalos

Lorena Martí Chover

Marisa Grau Estruch

Salvador Martín Félix

Joanfer Grau Estruch

Paula Martí Lloret

Mariano Grau Estruch

Ana Martínez Giner

Pura Grau Hernández

Lara Martínez Peris

Maria Grau Pardo

Rosalia Mateos-Aparicio Garcia

Maite Grau Pedraza

Neus Merí Roig

Eduardo Grau Plana

José Antonio Melis Borrull

Carla Grau Pons

Juanjo Merí Sancho

Mª José Grau Pons

Clara Mestre Gascón

Noelia Grau Pons

Encar Mifsud Estruch

Emilio David Grau Pons

Vicent Mifsud Estruch

Carolina Grau Salom

Teresa Mifsud Palomares

Herminia Grau Sánchez

Luisa Mifsud Tormo

Anna Grau Vercher

Mª Amparo Mifsud Tormo

Iker Grau Vercher

Salvador Mifsud Tormo

Neus Guijarro Martí

Victoria Mínguez Magraner

Laura Hernández Gimeno

Zulema Miñana Grau

Carlos Herrero Grau

Antonio José Miñana Hernández

Olga Hidalgo Fernández

Roger Miñana Miret

Cándido Jiménez Mompó

Belén Molina Bonilla

Maite López Rodríguez

Paula Morales Vercher

Sergio Lozano Carralero

Irene Monzó Talens

Sergi Llàcer Sansaloni

Laura Muñoz Alberola

Maria Felicidad Mafé Durà

Arantxa Muñoz Alberola

Ruth Mafé Escrivà

Ester Muñoz Corts

Juan Bautista Mafé Escrivà

Neus Ortiz Vercher

Esther Magraner Enríquez

Josep Ortiz Vercher

Luis Magraner Escrihuela

Dolores Ortolà Fermín

Clara Magraner Grau

Javier Pachés Balaguer

Rosa Magraner Lledó

Neus Pachés Serra

Àngela Magraner Mifsud

Rosa Ana Pallàs Magraner

Salvador Magraner Mifsud

Marta Pallàs Martínez

Lluís Magraner Mifsud

Ana Palomares Hernández

Carlos Magraner Plana

Pilar Palomares Asunción

Ivan Mancha Escrivà

José Salvador Palomares Grau

Carlos Mancha Escrivà

Joaquín Palomares Pérez

Mari Lola Mancha Pons

Beatriz Palomares Lloret

Elena Manclús Gimeno

Carla Palomares Solanes

Inma Marco Castelló

Pedro Pareja Parra

Núria Marco Magraner

José Salvador Peiró Climent


125 / fallers i falleres

Christian Peiró Cuñat

Juan Bautista Serra Gascó

Josep Lluís Peiró Cuñat

Salvador Serra Ivars

Josep Peiró Garcia

Àngela Serra Manclús

Baptista Pelegrí Mifsud

Mª Pilar Serra Magraner

Roberto Pelegrí Mifsud

Juan Serra Magraner

Javier Pelegrí Serra

Lara Sifres Camarena

Núria Pérez Estruch

Raquel Sifres Camarena

Ximo Peris Sala

Mª José Sifres Camarena

Ximo Peris Zanón

Carla Sifres Pelegero

Marta Pesquerra Plaza

Neus Sifres Pelegero

Irina Pons Brito

Paula Solanes Andrés

Manolo Pons Espí

Andrés Solanes Felis

Arancha Pons Fuster

Mª Del Carme Soler Canet

Athenea Pons Meló

Ignasi Soler Canet

Emilio Felipe Pons Meló

Laura Sotoca Jérez

Andreu Pons Selfa

Carmen Talens Almiñana

Marc Pons Selfa

Andrea Talens Altur

Marian Rentero Martínez

Mireia Talens Altur

Juan Ripoll Menent

Mariam Talens Artigues

Ximo Rivera Margalejo

Pilar Talens Artigues

Jordi Rivera Margalejo

José Talens Artigues

Ana Rivera San Martín

Javier Talens Artigues

Raquel Rives Escrihuela

José Antonio Talens Giner

Antonio Rodríguez Bascon

Anna Talens Mafe

Carlos Rodríguez Magraner

Joaquín Talens Marrades

Antonio Joaquín Rodríguez Martínez

Jaume Talens Rodríguez

Noelia Roig Álvarez

José Tarcons Albert

Sheila Romero Chaveli

Desireé Tarcons Serra

Verónica Saiz Blasco

Mª Pilar Tarcons Serra

Laura Saiz Blasco

Cristina Tarín Giner

José Vicente Saiz Blasco

Àlex Tarín Giner

Daniel Sala Calafat

José Nicolás Teruel Alcaide

Sonia Sala Climent

Mariola Tormos Chover

Marta Sales Martínez

Dalina Torres Vercher

Ana Salom Estruch

Miguel Vercher Borràs

Pilar Sánchez Mena

Miguel Ángel Vercher Duato

Vicente Sansaloni Escrihuela Yolanda Sansaloni Selfa Vera Sansaloni Tormos Carla Serra Alberola Mª Carmen Serra Gascó


126 / ac falla portal de valldigna / 2021

fallerets i falleretes Victoria Alario Escrhuela

Sara Català Arlandis

Mireia Alario Tarín

Júlia Climent Tarcons

Ainara Alba López

Roser Climent Tarcons

Alexandra Alexandre Ferrando

Gea Company Escrivà

Vega Almiñana Cholvi

Tessa Coyle Grau

Paula Altur Mateos-Aparicio

Victoria Coyle Grau

Valeria Altur Mateos-Aparicio

Laia Cholvi Basset

Ariadna Altur Sotoca

Julia Durà Serra

Hugo Altur Sotoca

Carles Durà Serra

Nadia Andrés Palop

Maria Victoria Escrihuela Grande

Valeria Andrés Palop

Maria Escrhuela Morales

Abril Arcos Camarena

Irene Estruch Albacete

Hugo Arcos Camarena

Ximo Estruch Albacete

Belén Armengol Saiz

Ferran Estruch Bononad

Maria Armengol Saiz

Núria Estruch Bononad

Júlia Arnau Enguix

Àlex Felis Candela

Olimpia Arnau Enguix

Martina Felis Talens

Cecilia Arnau Toran

Aitana Felis Talens

Eduard Arnau Toran

Alba Fernández Bolinches

Celia Ausina Garcia

Maria Fernández Escrivà

Alba Ballester Pesquera

Joan Fernández Escrivà

Àlex Barber Donet

Emma Ferrando Noguero

Raquel Barber Donet

Ana Fons Sala

Joan Bellver Castro

Iris Fons Vercher

Hugo Beloso Sancho

Guillem Fons Vercher

Lucia Beloso Sancho

Xavier Fonseca Grau

Gal·la Blasco Escrihuela

Anna Fonseca Sifres

Judit Blasco Llinares

Aurora Garcia Altur

Yago Bononad Bordes

Ariadna Garcia Company

Jaume Bononad Ferrer

Miquel Garcia Escrihuela

Victòria Borràs Garcia

Lluís Garcia Grau

Ona Bosch Bononad

Marta Gascón Almiñana

Pau Bosch Bononad

Elena Gascón Almiñana

Martina Bosch Martí

Vicent Gascón Almiñana

Valeria Bosch Martí

Arnau Gascó Borràs

Ana Bosch Rivera

Martina Gascón Corts

Manel Bosch Rivera

Ximo Gascón Corts

Anna Camarena Saiz

Aitana Gimeno López

Guillem Camarena Saiz

Diego Gimeno López

Carme Carbó Grau

Lluna Gómez Felis

Nacho Castelló Garcia

Dídac Gómez Felis


127 / fallerets i falleretes

Marc Gómez Sabate

Alan Mifsud Hidalgo

Yasmina Romero Chaveli

Neus Gomis Margalejo

Mar Mifsud Salord

Eva Sanchis Sifres

Borja González Blasco

Carlos Mínguez Magraner

Vicent Sansaloni Tormos

Júlia González Magraner

Martí Miñana Colomer

Joan Sastre Pla

Elsa González Magraner

Miquel Miñana Colomer

Andrea Serra Alberola

Laia González Tarcons

Antonio José Miñana Grau

Iker Serra Rentero

Martina González Tarcons

Sandra Monzó Borràs

Batiste Serra Rentero

Isabel Grau Bofí

Elsa Oltra Toran

Aina Serra Soler

David Grau Bofí

Aitana Ortiz Armengol

Pau Serra Soler

Enric Grau Boluda

Josep Ortiz Armengol

Guillem Solanes Andrés

Àlex Grau Boluda

Albert Pacheco Ortiz

Flavia Talens Ibáñez

Asier Grau Brines

Carme Pachés Serra

Joana Talens Mafé

Leo Grau Muñoz

Mia Palomares Altur

Anna Talens Mafé

Néstor Grau Fabra

Aria Palomares Altur

Daniela Talens Martínez

Juanqui Grau Palomares

Paula Palomares Díaz

Pau Tarín Sifres

Paula Grau Pons

Llum Palomares Díaz

Elena Teruel Almiñana

Marc Grau Pons

Jordi Palomares Rives

Marta Teruel Almiñana

Marina Grau Tarcons

Borja Pareja Martínez

Amaia Vercher Andrés

Marc Hernández Bononad

Ferran Pareja Martínez

Eric Vercher Talens

Elia Hernández Bononad

Àlex Pelegrí Palomares

Migue Vercher Talens

Àxel Jiménez Escrivà

Javier Pelegrí Palomares

Andreu Jiménez Escrivà

Carles Pellicer Grau

Ainara Mafé Mifsud

Martina Peña Tur

Eugeni Mafé Mifsud

Alaia Pérez Almiñana

Vicent Magraner Hernández

Marta Pérez Arlandis

Aimar Magraner Hernández

Gala Peris Grau

Gerard Mancha Calatayud

Joel Peris Grau

Lorena Martí Escrihuela

Pau Peris Grau

Adrià Martí Mafé

Álvaro Picon Enguix

Marc Martí Mafé

Alejandra Pons Barber

Marc Martin Grau

Ferran Pons Barber

Lara Martínez Peris

Mara Pons Brito

Iker Melis Bononad

Alexia Ripoll Pérez

Miriam Melis Bononad

Eric Ripoll Pérez

Lara Melis Bononad

Nerea Rivera Estruch

Mercé Merí Roig

Daniela Rodrigo Bordes

Emma Mifsud Company

Leo Rodrigo Bordes

Mercedes Mifsud Cuéllar

Alejandro Rodríguez Garcia

Paola Mifsud Escrihuela

Victoria Rodrigues Grau

Hugo Mifsud Escrihuela

Jorge Rodríguez Pons

Carla Mifsud Hidalgo

Pablo Rodríguez Pons


128 / ac falla portal de valldigna / 2021


129 / no monument

en perill d’extinció? d’extinció Encetem un exercici sense haver acabat l’anterior. Aleshores no és un inici, sinó una continuació. Des de març de 2020 portem catorze mesos d’incertesa i ens calfem el cap sovint de com emprendre aquesta comesa. (Engeguem l’ordinador ens posem cara la pantalla i en marxa...) Ens visita una pandèmia i es queda de manera permanent. No trobem cap argument que explique allò que passa en eixe moment. Les nits foren espills pacients que esglaiats reflectien cors que bategaven a ritme d’aplaudiments. Sanitaris desbordats sistema de salut mermat insconsciència general i caos generalitzat. S’atura el món sencer i amb ell, el món faller. Desapareix l’alegria, la música, el color i l’olor a pólvora que inundarien el carrers.


130 / ac falla portal de valldigna / 2021

Tavernes queda en silenci

Confiem a les autoritats

i buits els seus carrers.

que posen el trellat

D’un poble entregat a la festa

que el col.lectiu farmacèutic

només queda el pensament.

no ha sabut demostrar.

Si les circumstàncies ho hagueren permés,

Però a la vista del panorama

fa mesos que haurien començat

que presenta l’Estat,

tots els actes fallers.

poca confiança desprenen uns polítics que no han sabut

Hem vist passar els dies

treballar conjuntament

i ajornar-se les il·lusions,

front una amenaça mundial

plens de nervis, plens de tristors

que ha tret el pitjor de la gent.

i amb semblant de preocupació. A setembre s’han anunciat Les falles no són falles

les falles de 2021,

si no plantem el monument,

doncs el territori valencià

però si la situació no millora

compta amb unes dades envejables

tot apunta que no podrem.

pocs contagis i molts immunitzats.

S’obri un fil d’esperança

Toc de queda i vacunació social,

quan s’enceta la vacunació,

anuncia el president de la comunitat.

que protegirà la població

Ja estem a punt d’arribar

i, els més vulnerables

a la immnunitat de ramat.

tindran protecció. Però amb l’ànsia d’estiuejar La vacuna ens permetrà

s’alça el tancament perimetral

posar en marxa projectes

per tal que puga vindre personal

ajornats sense cap data

d’altres localitats.

i pendents d’execució.

Por tenim que ens arribe gent de la capital,

Però es presenta un nou conflicte

que han fet el que els ha donat la gana

la guerra de les patents!

amb crits de llibertat.

Pfizer, Moderna, AstraZeneca, Janssen totes volen enriquir-se a costa de la gent.


131 / no monument

El primer cap de setmana

Ens dona a conèixer

en alçar-se el confinament

una Ayuso presidenta

ens arriba personal

amb ganes d’aparentar

fins i tot de l’estranger.

i inicia una campanya

Creuem els dits i preguem

en nom de la llibertat.

que no perdem el seny

Amb orgull argumentava

i a agost no estiga tot

que anar de canyes i als bous

novament descontrolat.

era més important que preservar la salut dels jubilats.

Només hem de veure imatges de tot arreu,

Però hem assistit

com alguns es creuen

a la campanya

que la cosa no va amb ells

del viure “a la madrilenya”

i es comporten

i s’ha pogut comprovar,

de manera imprudent.

amb les festes il·legals i botellons descontrolotats,

Prompte hem oblidat

que no s’apliquen

el període de tancament.

ni les normes de seguretat.

A alguns se’ns esborrona la pell en recordar aquells moments.

I és que quan u no està content i perilla el seu seient

Madrid, que es pensa l’ama

convoca unes eleccions

d’Espanya i del món sencer,

sense fer cas a recomanacions.

ens ha donat un any de fartera incessant.

Sembla curiós

Ah! Què no et vas assabentar?

com es burlen de la gent

Doncs a Madrid va nevar

aquells que utilitzen

i la capital va paralitzar.

per criticar i defensar el mateix argument.

Ens en donaren tres paquets amb la constucció del Zendal.

Pactes que no collen

Avorrírem Filomena,

pel tema del procés.

les nevades i les decisions

Rebequeries de xiquets,

i, si no en teníem prou,

moviment de carteres,

d’Espanya dins d’Espanya

renúncies obligades

arriba una nova edició.

o que conviden a marxar, però només parlen i és notícia, la tallada de cabell.


132 / ac falla portal de valldigna / 2021

La política fa que riure

En els dos anys que porten

i ompli d’hores debats i tertúlies,

és com si no hagueren estat.

que no fan més que increpar

Al capdavant de l’Ajuntament,

el personal de manera insolent.

un alcalde que ningú ha votat i que no pren decisions

Afortunadament

sinó passen primer per aprovació.

hi ha vida, més enllà de Madrid i Catalunya,

Com en “El dia de marmota”

fins i tot, vida intel·ligent

tots els dies despertem amb el mateix pensament

Des de Moncloa només parlen

que tot continua per fer.

de recuperació creixent. Però des d’ací només vegem

Les mateixes preocupacions

els cabells blancs del president.

des de fa un grapat d’anys. La regressió de la goleta

Tenim una economia castigada

i l’abandonament de la platja en general.

per tot aquest patiment no alcem encara el vol

Ara estan arreglant

perquè no sabem si anar

vials, voreres i carrers

cap a llevant o cap a ponent.

i han provocat un caos en la circulació.

Esperem ixir de la crisi reforçats, però trobem en falta

Tant de temps demanant solució,

la reflexió i el trellat.

i ara que han començat

Ni l’enginy ha estat suficient,

no contenta la població.

ni la música amanseix. Amb sort a l’estiu trobarem Molts s’han reinventat,

una rentada de cara

sobretot els sectors més castigats,

que anime al foraster

i malgrat les penúries

a visitar el nostre poblament.

sempre els hem trobat quan els hem necessitat.

De viure i conviure al carrer, de gaudir de les nits a la fresca,

Mentrestant a nostra casa

dels matins a vora mar,

s’adorm el govern local

de ballar als concerts i festivals,

que no aprofita l’aturada

de guardar la mascareta al calaix.

i passaran sense pena ni glòria tot el seu mandat.


133 / no monument

Tenim ganes de reactivar tot el sector comercial. Que torne ja l’alegria que ens van arrabassar. Perquè l’esperança fallera queda intacta i pensem que més prompte que tard: Tornarà a plantar-se el monument, a envair de color i festa el carrer, omplir de soroll de música i coet, a viure i reviure el món faller. Perquè escolteu bé, els fallers i falleres NO ESTEM EN PERILL D’EXTINCIÓ. A pesar de les inclemències Cridem allò de TRES, DOS, Ú, ACCIÓ.


134 / ac falla portal de valldigna / 2021

no estem preparats per a res jordina gascó i borràs / sílvia borràs i chofre

Març 2020 Respiràvem un ambient estrany i no sabíem ben bé perquè. Les notícies que ens arribaven de l’exterior no eren massa bones, però ni de lluny haguérem pogut

l’estat d’alarma a tot el país. Els costava recordar als més majors de la població una situació semblant, però no calia recordar, ni buscar en els indrets més amagats perquè no en teníem cap referent. La setmana de falles la passàrem entre

imaginar el que ens queia al damunt.

la incredulitat de la situació, la novetat

Així i tot, continuàvem la vida amb certa

i l’enginy de la gent que posava tota

«normalitat», però amb molta prudència,

la imaginació amb recursos cassolans,

perquè miràvem de reüll el país veí

i omplia les xarxes socials amb divertides

i com avançava a marxes forçades

actuacions, acudits, i imatges inspirades

la maleïda malaltia.

en les falles, aquelles que no anàvem

El major pesar en eixe moment, l’ansiat

a tindre. Però el bon humor i la gràcia

viatge que no faria, amb la corresponent

que caracteritza els fallers feia impossible

pèrdua dels diners invertits, però res

no estar animats. Ens acabaven de regalar

comparable amb les il·lusions truncades.

allò que els majors sempre demanen:

A casa escoltava de manera continuada:

TEMPS, i l’omplíem amb activitats

«la salut no té preu» i començava

paralel·les i alternatives a aquelles que

a lidiar novament amb una nova situació

s’hagueren dut a terme en falles, però tot

compartida amb la majoria de joves

i posar de la nostra part res no era

i adolescents que no enteníem com podia

el que volíem, ni el que havíem ansiat amb

passar-nos allò.

tanta gana durant tot l’any. Però entre

Imprudència? Negligència? Simple

el comboi i la novetat passàrem la primera

mala sort? Què hem fet? Tenim la tendència

setmana entre plors i rialles d’emoció que

natural de culpabilitzar tothom i així

ens tréiem els uns als altres. I en arribar

ens sentim millor, eludint les nostres

al matí del vint de març, ja amb la certesa

responsabilitats. Però això no havia estat

de no haver despertat d’un malson,

cosa nostra.

som conscients en eixe just moment

En pocs dies una angoixa generalitzada

que acabàvem de viure una nova realitat

s’apoderava de tota la població i en qüestió

estranyíssima per a la qual no estàvem gens

de dies, en qüestió d’hores, corrien les

preparats cap de nosaltres. I si les falles

notícies com la pólvora i, arribava la més

ja no tornen a ser el que eren?

temuda, però alhora esperada notícia:

La segona setmana evidenciava

s’ajornaven les falles 2020, sense data

la realitat de les mancances que teníem,

de tornada, calia ser prudents.

els més afortunats restàvem a casa

I en un tres i no res, arriba

estudiant a distància, i molts pares

el confinament, tothom a casa per evitar

i mares foren abocats al teletreball

contagis i, com si d’una cursa

del qual tant se’n parlava des de feia anys.

a contrarellotge es tractara, declararen

Però la realitat s’evidenciava i no ens


135 / no estem preparats per a res / lletra d’or

equivoquem, no estàvem de cap

de benestar havia arribat a les nostres

de les maneres preparats, ni comptàvem

vides. Un nou cop de trista realitat ens

amb els mitjans ni recursos necessaris,

envaïa novament i som molt conscients

ni teníem la preparació suficient,

de les mancances que teníem, res no ens

mai no ens ho havíem proposat.

havia fet pensar que alguna cosa així podia

Poc a poc observem com alguns treballs

canviar la nostra còmoda i rutinària vida.

cobren major importància i es converteixen

I així a marxes forçades ens adaptem

en essencials. Alguns com la malaurada

al que tenim, que no és suficient, però sí

sanitat es converteix en l’eix vertebrador

necessari, i amb allò ens apanyem. Valorem

de la societat i els donem la importància

més i deixem de menysprear, molts són els

que mereixen. Veiem com en pocs dies

que donen el millor que tenen, però res no

es desplomava l’economia global, empreses

és suficient.

que tanquen en dos dies, i apareixen

Cap contacte, cap interacció en una

els primers expedients reguladors

societat on estem acostumats al barull,

d’ocupació. Tot allò feia presagiar

al sorolls, a les expressions d’afecte

el futur tan incert que ens esperava;

col·lectives, a les grans aglomeracions,

en definitiva, observàvem com la societat

de sobte deixem buits els parcs, eIs carrers

del benestar havia desaparegut en un tres

dels pobles i de les ciutats… Aquella no era

i no res.

una visió massa agradable, però necessària

L’organització a les cases era força complicada, perquè no sabíem si aquesta

segons indicacions sanitàries. El malson constant del qual esperàvem

nova situació era per a poc o per a molt.

despertar cada dia, havia deixat de ser-

I així amb aquest nou panorama els

ho, era el més paregut a la fi del món

nostres progenitors es converteixen en

visualitzada tantes vegades a les pel·lícules

mestres, preparadors físics, animadors

americanes, aquelles que ratllaven la

socioculturals i de temps lliure, sense

paranoia i exageraven el patriotisme nord

descuidar les obligacions familiars

americà i que sempre s’alçaven com els

i laborals. Tal volta havia arribat el moment

victoriosos salvadors de la humanitat,

d’adonar-nos-en que la idea i concepte que

tot i que en aquesta ocasió estaven sent

teníem de treball havia canviat per sempre.

igual de castigats que la resta del món.

I si ja no tornem a entendre la feina com l’enteníem? I així entre preocupacions i adaptacions

Sense avisar, en silenci i d’imprevist podíem pensar que havíem entrat en la III Guerra Mundial… Tant si fou provocada

arribem al mes d’abril amb unes dades

o accidental les conseqüències anaven

i estadístiques sanitàries que trencaven

a ser totalment catastròfiques. Les pèrdues

l’ànima i alentaven a la desesperació.

humanes incalculables i les econòmiques

Les notícies tan poc esperançadores

totalment ruinoses per a qualsevol país,

que ens arribaven de l’exterior feien

tant del primer com del tercer món, sense

presagiar el que ja sabíem, la fi de l’estat

distincions per raça ni color, ni estatus


136 / ac falla portal de valldigna / 2021

social, ni econòmic. Una cosa sabem

el comiat corresponent o començar a viure

ben certa, els efectes de la pandèmia

el dol en completa solitud; actes com

no entenen de classes socials, però les

el de la convivència en casa quan es

conseqüències econòmiques de la crisi si.

converteix en un infern, perquè les

I si el que estem vivint és l’inici de la tan anunciada fi del món? Tota crisi trau el millor i el pitjor

víctimes han de passar les 24h tancades amb el seus assetjadors; actes com quan algunes persones s’assabenten per una

de cada persona, i així naixien idees

telefonada o per un correu que no és

i projectes solidaris amb la necessitat

necessari que tornen a treballar; actes

imperiosa de sentir-nos útils, una gran

que veuen com es fa palesa la precarietat

part de la població es va bolcar d’una

laboral i vegem com augmenten les cues

manera desinteressada, generosa

de la fam…. Conseqüències perquè

i altruista en la solidaritat més absoluta

no sabem com anem a examinar-nos

i el benefici col·lectiu, disposats a aportar

d’unes proves d’accés a la Universitat,

el que tenien o sabien fer per ajudar a

conseqüències d’estar davant de prendre

pal·liar aquesta situació. Aquell intercanvi

una de les decisions més importants

de recursos ens feia recordar temps

de la nostra vida i no poder tindre

passats on cadascú aportava el que tenia

un assessorament adequat, perquè cap

i amb l’única satisfacció de sentir-se

persona té resposta a una incertesa

útil. Altres, en canvi, intentaven traure

tan generalitzada.

benefici, doncs l’enveja és transversal a

Fou aleshores i només en eixe just

les diferents generacions i societats i això

moment, quan vam ser conscients que

malauradament no ho podem canviar.

teníem una vida molt plena, tant que quan

Afortunadament per a la població

ens obligaren a aturar-nos no vam saber

en general, la majoria fèiem cas de les

ben bé com fer-ho i els fantasmes

recomanacions sanitàries, així i tot,

de cadascú van començar a prendre forma,

després d’algunes setmanes la societat

aflorant sentiments i emocions tan diversos

començava a patir les conseqüències

com persones som. La sensació que tenim

d’un confinament obligat i necessari per

és la d’haver perdut un any sencer, perquè

posar fre a la pandèmia, però alhora feia

tot allò que teníem previst no s’ha pogut

aflorar temors i angoixes.

fer. Aflora la ràbia continguda de no poder

Però realment anàvem a aturar-la? O a partir d’ara açó anava a convertir-se en un nova manera de viure de la població? Les conseqüències estaven sent

celebrar graduacions ni encetar la majoria d’edat amb la il.lusió corresponent. I arribe a la fi on volia arribar, la humanitat concebuda i reconeguda com

terribles, amb uns costums obligats

la més feble de les espècies, completament

a canviar i no de manera natural,

sotmesa a l’arbitrarietat del lloc on vivim,

ni per iniciativa pròpia, actes com l’haver

temerosa i fràgil amb una gran lliçó per

de soterrar éssers estimats sense fer-li

aprendre: «No estem preparats per a res».


137 / no estem preparats per a res / lletra d’or

Un any més tard d’allò que va començar al mes de març, res no ha canviat, hem dipositat les nostres esperances en una vacunació massiva per poder reprendre la vida amb certa normalitat, però de moment poca cosa hem recuperat. El que és ben cert és que tot al nostre voltant ha canviat, tothom hem canviat i hi haurà coses que no recuperarem, però amb sort si tenim memòria tindrem una oportunitat. Ja en el bressol de la humanitat ens vam saber adaptar als canvis esdevinguts. Ara estem davant d’una nova situació on, si ens oblidem del viscut, estem condemnats a la curta o a la llarga a l’extinció com a espècie; en definitiva, a la fi de la humanitat. És moment, doncs, de corregir el rumb i caminar cap a la nova normalitat, confiant en què el xoc actual, podria ser curatiu i podria suposar un nou començament que ens porte cap a un món millor.


138 / ac falla portal de valldigna / 2021

poesia guanyadora premi portal de valldigna 2020

el nou inici del vell encanteri

josé manuel prieto part / falla vilanova de gandia

La tardor s’entesta en fer la contra al fred, perquè no hi ha més soledat que el buit d’hiverns a la memòria, perquè som –i poca cosa més— el miracle del que recordem. En la lluita oscil·lant del desequilibri fràgil dels hostatges del temps, la cronologia empenta a un seguit d’hiverns on sols la flama és cendra d’un passat que encara no ens ha succeït, d’un estrèpit capaç de colpir-nos habitant els miracles de la setmana que ve. En puritat som corfa de la memòria vinent, nostàlgia imbatible del futur, la contra de les pàgines passades on sols el foc venta la llum dels ulls i els dies. I amb eixa cuirassa fem força en la batalla, fent la contra als designis, de les profecies i l’advent del destí que anem escrivint, pam a pam, en el miracle d’una mà emmanillada als designis fútils, les eternitats breus, les colpidores veritats que duren un dia. En la batalla del fred contra el foc, necessite el teu cos per fer memòria de la cendra: durava el que el miracle d’una pell nua i màgica, consumida, disposada al nou inici del vell encanteri.


part infantil


140 / ac falla portal de valldigna / 2021

sos! falleres i fallers SOS! Falleres i fallers! Tenim un greu problema! El nostre planeta està molt rebolicat!! El gel està desfent-se, les inundacions ofeguen tot allò que se’ls presenta, la vegetació està cremant-se i milions d’éssers vius estan morint-se! Què està passant? Fins i tot, la història que ara us presente ha acabat rebolicada! És urgent que la llegiu, doncs si aconseguiu arribar fins al final, podreu trobar un poc d’ordre en este planeta tan irracional, però està tan desbaratada que els capítols s’han barrejat! Si la llegiu tota seguida voreu que no té ni cap ni peus. Com heu d’endevinar per quin capítol s’ha de continuar llegint? Comenceu llegint pel principi, i quan trobeu un enigma, haureu de desxifrar-lo. Una vegada resoleu l’enigma, voreu que la solució es tracta d’una lletra, esta lletra vos indica el següent capítol per on heu de continuar llegint. Aleshores, el buscareu i continuareu la història. Què passa si s’encalleu en un enigma? Cap problema! Baix de cada enigma hi ha una pista, però si continueu encallats/ des, podeu preguntar a alguna persona que us puga tirar una maneta. De tota manera, al final de la història estan les solucions a tots els enigmes. S’atreviu a endinsar-se en esta aventura? Doncs bé, concentrem-nos que tenim una missió complicada! Hem de salvar el planeta! Endavant!


141 / part infantil

la gruta dels somnis Eren quasi les 8 del matí, la platja estava tranquil·la. A l’horitzó, allà on l’aigua es barreja amb el cel, el Sol intentava

Curiosa, va seguir aquell camí que acabava en un clot. Va aguaitar però sols veia arena. No podia entendre què és el que estava

enlairar-se entre els núvols. La seua llum

passant i confosa, va mirar a un costat

enlluernava la mar i la tenyia de color

i a l’altre repetidament per intentar trobar

argent. Sols se sentia el soroll del tractor

la resposta. Va ser en aquell moment quan

que anava i venia netejant l’arena. Irene

alguna cosa es va moure a l’aigua que

era una xiqueta molt desperta i juganera

estava com una bassa d’oli. Desconcertada,

que vivia amb la seua família en unes

Irene es va apropar lentament, i quin bot va

casetes vora mar. Ella era molt matinera,

pegar quan va descobrir com una aleta que

i quan tothom encara dormia en sa casa,

sobreeixia de l’aigua li feia senyes.

de puntetes, amb el seu pijama de puntets

Ofuscada, va anar apropant-se

turquesa, obria la porta del carrer i baixava

per investigar què era allò que hi havia

els quatre escalons que comunicaven

al mig de la mar, però aquella aleta s’havia

amb la platja. Li encantava seure i agafar

esfumat. Potser era tot producte de la

l’arena fina i fresca amb les mans i sentir

seua imaginació, però de colp i volta,

com s’escapava entre els seus dits. Batiste,

una intensa ona li va banyar els peus,

l’home del tractor, passava per davant d’ella

i en esvair-se, va deixar a l’arena una

i la saludava amb la mà i ella li responia

criatura increïble, una tortuga marina!

amb un simpàtic somriure. També saludava

Irene, esglaiada, va pegar un bot cap

Pere, el seu veí que ja estava pescant

enrere, i va córrer arena amunt,

i a qui li preguntava amb molta gràcia:

però abans de pujar els escalons de sa casa,

«Hui piquen?». Per la voreta de la mar,

va girar el cap i observà que aquella tortuga

tocant l’aigua, de tant en tant passava gent

li feia senyes amb l’aleta. Va notar que

caminant o corrent i allà lluny, alguns

la curiositat li picava i molt sigil·losament

grups feien gimnàstica.

va anar apropant-se a aquella criatura que

Però aquell dia tot era diferent, Irene va baixar com sempre, amb el seu pijama

de sobte, va començar a parlar. -Hola Irene, em diuen Aleta i sóc una

de puntets turquesa i es va estranyar de no

tortuga marina Boba que viu a les aigües

vore ningú. La mar estava en calma, el Sol

de la Mediterrània-. Irene tenia els ulls

començava a vore’s entre els núvols, però

com a plats i poc a poc la boca anava

Pere no estava pescant, no hi havia gent

obrint-se-li de bat a bat mentre aquella

fent gimnàstica i cap persona passejava

tortuga continuava parlant. -Tinc un greu

per vora mar. Tampoc veia Batiste amb

problema! He eixit a fer el niu per posar

el tractor, però a l’arena sí que estaven

els ous i han desaparegut!

les marques de les seues rodes. Però era estrany, eixes senyals eixien de dins de l’aigua i acabaven a uns 30 metres arena

-El teu niu? Ous?- va exclamar sobresaltada. -Sí! Veus aquell forat? Jo l’he cavat esta

amunt. Com pot un tractor eixir de l’aigua?

matinada, he posat els meus ous i ara ja no

A més, les seues marques sempre semblen

estan! Necessite urgentment trobar-los!-.

interminables, com poden tindre un final?

-Però jo no sé res! No sé ni com són!


142 / ac falla portal de valldigna / 2021

A més, tu eres una tortuga, i les tortugues

Ahí dins estan els meus ous amagats,

no parlen, de segur que és la meua

sols tu els podràs trobar. En total hi ha 5

imaginació!-. Es va girar d’esquenes

ous. Quan aconseguisques trobar-los tots,

i va començar a pujar arena amunt cap

eixiràs de la gruta-.

a casa.

-No sembla una tasca complicada...

-Irene, per favor! Necessite la teua

-A cop d’ull no, però hauràs de tirar mà

ajuda! Vine i t’ho explicaré tot! Confia

del coratge per superar alguns entrebancs.

en mi! Vas a deixar que una pobra tortuga

Estàs preparada? Ja pots entrar-. Irene va

no trobe els seus ous i no conega mai

mirar cap a tots els costats i no va vore cap

les seues cries?-. En aquell instant, Irene

gruta. -On és?-.

va parar en sec, no podia permetre que aquella tortuga patira, per això va pegar mitja volta. -Val...t’ajudaré!-. Irene encara no es treia dels dits que

-Ahí!- Va respondre Aleta mentre assenyalava la roca-. -Però..., no hi ha cap accés-. -Sí que hi ha, hauràs de passar una primera prova per a aconseguir entrar.

havia conversat amb una tortuga marina

Jo me n’he d’anar, molta sort!- Irene

i que havia accedit a ajudar-la quan

començava a posar-se nerviosa de vore que

es va vore seguint a aquella criatura

allò era més complicat del que esperava-.

cap a la vora de la mar, semblava tot tan surrealista. De sobte la tortuga es va

-Però..., tu no vens amb mi?-No puc, este camí l’has de recórrer

submergir en l’aigua. Irene es va quedar

tu sola. Confia en mi! Tot anirà bé. Tens

fora i no es va atrevir a entrar, però

una gran virtut, doncs les emocions són

l’animal, en vore que no la seguia,

el teu motor, i tot el que fas t’ix del cor,

va aguaitar a la superfície i li va fer senyes

per això has sigut l’elegida. Si fas ús de

amb l’aleta per tal que se submergira.

la teua essència seràs capaç d’aconseguir

-Però on anem? Jo no puc nadar molt lluny, i a més, no aguante massa temps sota l’aigua...-. -Estigues tranquil·la. Has de confiar en mi. Et necessite i les meues cries també-. De cop i volta, el cor li pegà un bot i sense dubtar ni un segon, es va escabussar dins de l’aigua. Irene nadava submergida darrere de la tortuga, inexplicablement podia respirar baix de l’aigua. Passaven entre algues, arena, petxines, algun que altre peix, i de sobte pararen davant d’una roca enorme. -Irene, vas a entrar en una gruta anomenada «La Gruta dels Somnis».

tot allò que et proposes-. -Però quina és eixa essència?-Quan aconseguisques eixir de la gruta ho sabràs-. I seguidament es va allunyar nadant fins que va desaparéixer.


143 / part infantil


144 / ac falla portal de valldigna / 2021

capítol m

Sabies que...? Amb l’augment de les temperatures

La terra anava obrint-se per uns badalls

pel canvi climàtic s’afavoreix el desgel.

i a Irene li se complicava mantindre

Este procés fa que els óssos polars es

l’equilibri. En això, un sacseig la va fer

queden aïllats en trossos de terra i no

caure enmig d’un badall i es va quedar

puguen arribar fins on està el menjar,

penjant de dues mans. Quan pensava que

per la qual cosa, moren de fam.

anava a precipitar-se per aquell forat,

L’aigua va començar a congelar-se

un arbre enorme va sorgir del clavill,

i aquell llac que s’havia format es va tornar

es va enganxar a les seues branques

a convertir en una enorme placa de gel.

i va començar a elevar-se a una gran

L’ós i les foques havien desaparegut,

velocitat. Es va abraçar fortament i va

i allí enmig del gel, solitari, es trobava

tancar els ulls fins que va notar que l’arbre

el primer ou. Irene es va apropar i l’agafà

es va quedar quiet. El soroll havia parat

amb molta cura, quan titubejava d’on

i una forta olor a menta l’envoltava. Quan

guardar-lo, va descobrir un poc més

va obrir els ulls, va comprovar que havien

endavant una espècie de motxilla. Va anar

aparegut un centenar d’arbres altíssims,

corrent sobre el gel fins ella, i quan la

i allí estava ella, abraçada a un d’ells,

tenia a les seues mans, el gel es va trencar

a 50 metres d’altura, enmig d’un bosc

i va anar desfent-se, fins que aquella cova

d’eucaliptus. Va intentar mantindre

va recuperar l’aspecte del principi. Havia

la calma per poder guipar el següent ou

semblat tot un somni, però va comprovar

i va ser quan tres arbres més enllà, va

que a la seua esquena estava la motxilla,

descobrir un petit koala amarrat. «Quina

per tant, prova superada!

gràcia! Quin animalet més simpàtic!».

Estava molt satisfeta d’haver aconseguit

Però de sobte un soroll estrèpit els va

el primer ou, però no podia llevar-se del

sorprendre, una màquina anava talant

cap aquell pobre ós, si això estava passant

els arbres que trobava al seu pas i sense

a l’Àrtic, podria extingir-se l’ós polar.

titubejar, s’apropava a l’arbre on aquella

I tot pel canvi climàtic, on per culpa

afable criatura es trobava. Irene va notar

de la contaminació causada per les

com l’angoixa li arribava a la gola, era

persones, la temperatura del planeta havia

terrible! «Va a talar l’arbre on ell està!

pujat i els pols estaven derretint-se. Això no

Eixa màquina ha de parar!». I mentre

es podia consentir!

cridava amb totes les seues forces per tal

Molt indignada va continuar el camí per aquella gruta tan misteriosa. La temperatura tan gelada havia

que aquell aparell destructor es detinguera, va observar que al costat del koala havia aparegut el segon ou. Si talaven l’arbre

canviat, ara era més templada i càlida i la

i queia, el koala i l’ou també caurien

terra començava a tremolar. El trèmol era

50 metres avall a terra, cap dels tres

cada vegada més i més fort i s’acompanyava

sobreviuria.

d’un soroll com una forta tamborinada.


145 / part infantil


146 / ac falla portal de valldigna / 2021

capítol t

Sabies que...? La contaminació de l’aigua dolça pot

explotara un bidó d’aigua enorme, un raig

ser causada per les aigües residuals tant

d’aigua a pressió de grans magnituds es

d’ús domèstic, com d’ús agrícola i ramader

dirigia cap a ella. Va intentar fugir, però era

pels adobs i pesticides i per residus

impossible, aleshores enormes quantitats

industrials metàl·lics. Tanmateix, l’aigua

d’aigua salada ompliren aquella gruta, fins

salada es contaminada pels residus

que es va convertir en el fons de l’oceà.

de vaixells i fàbriques entre altres.

Sense saber com, Irene es va trobar

La xiqueta s’havia abraçat a Irene

nadant entre corals i roques. Peixos de tots

en senyal d’agraïment. Aquell riu tornava

els colors passaven pel seu costat. «Quina

a ser cristal·lí, i va poder refrescar-se amb

preciositat el fons de la mar!». Calamars,

dos bons grapats d’aigua. Allí, a la vora,

meduses, i altres éssers feien d’aquell

continuava l’ou, l’agafà amb molta cura

paisatge tot un espectacle. De sobte va

i quan es va alçar, ja no hi havia cap rastre

divisar un tipus de peix molt diferent,

de la xiqueta ni d’aquell riu. Sols les pedres

s’apropava per vore què era i quin fàstic

i la humitat d’aquella gruta tan misteriosa.

quan va descobrir una botella de plàstic

Si aquella nena haguera begut, de segur

enmig de les roques, al seu costat una

que haguera mort. Un escalfred li va

llanda de refresc, gots, plats, bosses...

recórrer el cos en pensar la gran quantitat

Aquell paisatge no semblava gens

de persones i animals que moririen a causa

la meravella del principi. Era oixós! Tot ple

de l’aigua no potable convertida així pels

de brutícia! Nadant havia d’apartar-se els

éssers humans. Quin grau de desesperació

plàstics del davant per poder vore el camí.

tindria la menudeta per beure d’allí!

En una d’aquelles, un poc més

El canvi climàtic estava secant la terra

lluny, va reconéixer una silueta, era la

i la sequera feia que la gent morira

tortuga Aleta!! Estava apunt de menjar-

de set o de malalties causades per beure

se una bossa de plàstic!! Irene va fer

d’aigües brutes.

gestos amb les mans i va intentar cridar

Irene caminava satisfeta per haver

ben fort, però no podia! Si es menjava la

salvat la xiqueta, però l’angoixa anava

bossa, podria morir! Va intentar nadar ben

apoderant-se d’ella. Era molt inquietant

de pressa, i en apropar-se, va descobrir

pensar fins a quin punt havia arribat

damunt d’una roca el cinqué ou, però no

el planeta.

anava a ser tasca senzilla, doncs una xarxa

El seu cap no parava de maquinar de quina manera podria ella solucionar aquelles problemàtiques que anava descobrint. I quan més immersa estava en els seus pensaments, va tornar a escoltar el corrent de l’aigua. I de colp i volta, del camí on es dirigia ella, com si

havia aparegut de la superfície i estava a pocs mil·límetres de pescar-lo.


147 / part infantil


148 / ac falla portal de valldigna / 2021

capítol e

Sabies que...? La por és una emoció provocada

una brisa gelada la va acaronar. El sostre

per la percepció del perill, que pot ser real

i les parets de pedra, a gran velocitat,

o imaginària. Moltes vegades la por ens

estaven cobrint-se de blanc, era gel!

cega i no som capaços i capaces de resoldre

Un fred polar l’envoltava i va començar

els conflictes. Hem d’esforçar-nos i patir un

a tremolar. Les dents li cruixien per

poc per aconseguir una futura gratificació

la gelor, i sota els seus peus, una placa

que de segur pagarà la pena.

de gel es va formar. Davant d’ella va

De sobte, una llum davant de la roca

aparéixer un ós polar. Estava molt flac

la va cegar i va haver d’apartar

i desvalgut i esbramegava de fam. Al fons,

la mirada, seguidament un soroll molt

es veia un munt de cries de foques a les

fort la va esglaiar, i quan tot va tornar a

quals l’ós volia arribar, però el gel davant

la calma, bocabadada va descobrir que

d’ell anava derretint-se i no hi havia manera

en aquella enorme pedra havia aparegut

d’aplegar. Irene va començar a sentir una

una entrada. El cor li bategava amb gran

angoixa horrible «Pobre ós! Morirà de

intensitat, i sigil·losament es va apropar

fam!» pensava Irene molt afligida, «Per què

per escodrinyar què hi havia allí dins.

es derreteix el gel? Si no hi ha gel no podrà

Es tractava d’una gruta de pedra

arribar al seu menjar!». Mentre

il·luminada per una llum tènue. No es veia

es preocupava per aquella criatura,

el final de la gruta, el fons era tot fosc.

no se n’adonava que ella també havia

Dubtava si entrar o tornar a casa, però

quedat atrapada en un tros de gel que es

va recordar les paraules d’Aleta: «Tu eres

fonia a un ritme preocupant i, de sobte,

l’elegida» i, decidida, va accedir. En pegar

al costat d’aquelles foques, va aparéixer

la primera petjada en aquella cova, altre

la silueta d’un ou. Ara també era ella la que

soroll fort la va sorprendre, i darrere d’ella,

tenia un greu problema.

l’entrada es va tapar amb una enorme roca. Ja no hi havia pas enrere, sols quedava trobar els ous i intentar eixir d’allí. La temperatura era càlida i agradable. Al seu voltant tot era pedra humida. Al sostre les estalactites i les estalagmites semblaven tallades per algun escultor i li donaven molta bellesa a aquell lloc tan misteriós. Va començar a caminar cap a la foscor, sense perdre cap detall, doncs esperava ansiosa trobar el primer ou. Quan portava 5 minuts caminant sense parar, no havia trobat cap rastre que li indicara on buscar, però de sobte,


149 / part infantil


150 / ac falla portal de valldigna / 2021

capítol p

Sabies que...? La deforestació causa la desaparició

groguenc amb les taques obscures,

de boscos d’eucaliptus. Tallen els arbres

el cap gran i les potes fortes. Observar

per ampliar els assentaments dels humans

aquell animal tan de prop era tot un

per al comerç, vivenda, fàbriques,

espectacle, però hi havia alguna cosa

camins... L’hàbitat dels koales i d’altres

que no quadrava, eixa olor tan forta

animals desapareix.

no concordava amb aquella meravella

Aquella màquina devastadora havia

de selva. Exaltada va pegar un crit quan

desaparegut. Els eucaliptus continuaven

va comprovar que el principi d’un incendi

al seu lloc, però el koala ja no estava allí.

il·luminava el fons de l’arboreda. Ara

El que sí que estava era l’ou d’Aleta. Irene

reconeixia l’olor, olor a cremat com quan

va botar d’un arbre a l’altre agafant-se de

cremen el monument faller, però en aquell

les rames fins que pogué estirar el braç

cas les flames eren més destructores,

i agafar l’ou. El va abraçar mentre tancava

el bosc estava cremant-se! Aquell jaguar

els ulls i feia un profund sospir, quan els

estava en perill! Irene intentava fer-li

va obrir, tot havia tornat a la normalitat,

senyes a l’animal perquè fugira, però ell

aquell bosc tornava a ser una gruta

no se n’adonava. Aquella situació podia

de pedra.

convertir-se en tragèdia,

«Pobre koala...» pensava Irene mentre

i ella havia d’intentar fer alguna cosa

tirava endavant, «quasi es queda sense casa

per solucionar-ho! De sobte, al costat

i sense menjar...haguera mort... a l’igual

del jaguar va aparéixer el tercer ou.

que l’ós polar...».

Ara sí que necessitava urgentment

Encara sentia l’olor d’eucaliptus, li recordava els xiclets que solia menjar la seua mare, la trobava a faltar, també a la seua família. Intentava agafar aire perquè eixa oloreta tan fresca i familiar no acabara, però de sobte l’olor va canviar, era més forta i no era gens agradable. Tancà els ulls per a concentrar-se i esbrinar a què feia olor, i quan els va obrir es va quedar bocabadada, aquella cova s’havia convertit en un enorme bosc de l’Amazònia. Era un paisatge espectacular, arbres enormes i frondosos, lianes al voltant dels troncs, gran diversitat de plantes i flors precioses com les orquídies, i enmig d’allí, descansant, un enorme i preciós jaguar. El seu pelatge

acabar amb aquelles flames, si no, tot es convertiria en cendres.


151 / part infantil


152 / ac falla portal de valldigna / 2021

capítol i

Sabies que...? Pràcticament, tot el plàstic creat encara

la llum era tan forta que va haver de tancar

existeix d’alguna manera. El consum

els ulls. Caminava a cegues, quan de sobte,

excessiu d’este material fa que hi haja

en una de les passes que va pegar, el seu

enormes quantitats de plàstic als oceans,

peu no va xafar terra, i va començar

inclús al Pacífic podem trobar una illa

a caure com si d’un precipici es tractara.

formada per plàstics. Resulta un gran perill

El seu estómac era ple de papallones

per als animals, doncs el poden consumir

i de l’esglai, cridava, però la veu no li eixia,

o quedar-se enganxats en ell. A més,

estava caient al buit, tenia la sensació que

el consum de peix fa que el plàstic també

havia arribat el seu final.

acabe en el cos dels éssers humans. Tot el plàstic havia desaparegut. Aquell

Un sobresalt la va despertar. Sentia el cant dels ocells. Confusa va mirar al seu

paisatge marí era increïble! Aigua clara

voltant. Estava a la seua habitació i portava

i neta, éssers marins nadant feliços per

el pijama de puntets turquesa. «Què m’ha

tot arreu, i Aleta menjant unes algues

passat?». «Ha sigut tot un somni?». No sabia

amb molta gana. L’ou continuava al seu

què pensar, tenia una barreja d’emocions

lloc i la xarxa havia desaparegut. Irene va

que la tenien desorientada. «Ho he viscut

nadar ràpidament fins arribar a la roca i,

intensament! No pot tractar-se sols d’un

quan ja tenia l’ou a les seues mans, com

somni!». Se sentia desil·lusionada, doncs

si hagueren obert el tap d’una aixeta, tota

havia sigut una aventura tan increïble que

l’aigua va desaparéixer per baix d’ella.

no volia pensar que havia estat sols creada

Amb ella desaparegueren tots els animals

per la seua imaginació.

i tot allò que formava els fons marí. Aleta

Disgustada, va baixar a la platja.

ja no estava present i davant d’ella s’obria,

Eren les 8 del matí. Va mirar cap als dos

per última vegada, aquella màgica gruta.

costats i es va estranyar en no vore ningú.

«Quina imatge més dolenta vore tot

La mar estava en calma i el Sol començava

el plàstic envoltant aquell món marí!»

a vore’s entre els núvols. No estaven ni

pensava Irene mentre buscava impacient

Pere, ni Batiste, ni gent fent gimnàstica

l’eixida d’aquella cova que l’havia fet

o passejant. Va pegar una ullada a l’arena

endinsar-se dins de tants perills causats

i va trobar les marques de les rodes del

per les persones.

tractor. Es va apropar per inspeccionar-les

I a la fi, uns metres més endavant

bé i se’n va adonar de què no semblaven

Irene veia una llum, «serà eixa l’eixida?»

haver sigut xafades per cap roda, sinó com

es preguntava inquieta. Els nervis

si algú haguera arrossegat l’arena...»

s’apoderaren del seu estòmac. «Què faig?

qui podria haver-les fet?». S’iniciaven

Creue o serà altre malson?». «Si ja he

de la vora de la mar i acabaven al clot que

arribat fins ací, no em queda altra que

havia descobert el dia que es va trobar amb

endinsar-me i vore què m’espera a l’altre

Aleta. Confusa va aguaitar a aquell clot i no

costat». Decidida va tirar endavant,

va vore res, sols arena, però de colp i volta,


153 / part infantil

una ebullició sorgia d’allí i començaren a eixir unes tortuguetes d’uns 6 centímetres. Eren tortugues marines nadons i es dirigien cap a l’aigua. Bocabadada i amb la pell eriçada, Irene mirava aquell espectacle. Les va contar... «1, 2, 3, 4...5!». Quan entraren dins de l’aigua, Irene alçà el cap i mirà cap a l’horitzó. Allí divisà a algú fent-li senyes. Era Aleta que molt feliç i satisfeta es va submergir en aquella mar Mediterrània. Irene se sentia feliç i satisfeta per tota la tasca que havia realitzat. Gràcies al seu esforç, aquelles tortuguetes havien pogut tornar a la seua llar, la mar. Per una altra banda estava molt angoixada per pensar en com de terrible era el que els éssers humans havien fet i com estava destruint-se el planeta a passes agegantades. Ella era una simple xiqueta, però havia de buscar la manera de poder ajudar. «Si fas ús de la teua essència seràs capaç d’aconseguir tot allò que et proposes». Eren les paraules que Aleta li havia dit. Sabia que eixe era el secret que estava buscant, però no aconseguia esbrinar de què es tractava.


154 / ac falla portal de valldigna / 2021


155 / part infantil


156 / ac falla portal de valldigna / 2021

capítol a

Sabies que...? Els incendis forestals són habituals

Irene, «dos grapats d’aigua fresqueta

en època seca, però molts els han provocat

a la cara em vindrien de categoria»,

deliberadament, es desforesta il·legalment

però en mirar a l’aigua es va estranyar,

per la indústria. Per este motiu, moltes

estava tan tèrbola que no s’atrevia a clavar

espècies estan en perill d’extinció, el jaguar

les mans dins. Preocupada, va passejar

entre ells.

per la vora per arribar fins els naixement

La selva amazònica tornava a ser un

d’aquell riuet i descobrir així què causava

dels més bells espectacles de la natura.

eixe color. Va haver de caminar un parell

Les flames havien desaparegut, i el jaguar

de minuts fins que va sentir aigua corrent.

ja no es trobava allí, però l’ou estava al

Allà lluny va divisar com uns rajos que

mateix lloc. Va pujar conforme va poder

abocaven l’aigua al riu. En apropar-se

i el va agafar. «Quina preciositat d’animal,

es va espantar, eren aigües residuals de

el jaguar! Era majestuós!». Irene no havia

les indústries que estaven contaminant

tingut por en vore’l, sentia la necessitat

l’aigua i fent-la no potable. De sobte,

d’ajudar-lo, no de fugir d’ell. Després del

va sentir la veu d’una xiqueta que

que estava aprenent en aquella gruta,

s’apropava al riu per beure. Un esglai

se sentia més identificada amb els animals

li va córrer pel cos - No begues d’eixa aigua!

que amb les persones, cada vegada tenia

Està contaminada! Si beus d’ahí et moriràs!-

més clar que l’animal més perillós era

aquella noia d’uns 5 anyets, semblava no

l’ésser humà i no estava gens orgullosa

haver-la sentit i cada vegada estava més

de pertànyer a esta raça tan destructora.

a prop de l’aigua i de colp i volta, al costat

A poc a poc, tenia més confiança

d’aquella petita, va aparéixer el quart ou,

en ella mateixa i sentia més ganes d’ajudar

i estava tan a la vora que poc li faltava

a aquells animals en perill.

per caure dins. Eixe ou també moriria

Irene continuava el seu camí per aquella cova esperant ser sorpresa per altre somni que semblava més un malson. Conforme anava caminant, una corrent d’aire calent venia del fons de la gruta. Era tan candent que no va tardar en començar a suar. De sobte la pedra de terra va començar a desfer-se i es va transformar en arena. Ja no hi havia cap rastre d’humitat, tot estava sec, aquell espai s’havia convertit en un paisatge de sequera del nord d’Àfrica. Va sentir l’aigua córrer i enmig d’aquell munt d’arena es va formar un riuet. «Què bé!» va pensar

si es posava en contacte amb l’aigua!


157 / part infantil


158 / ac falla portal de valldigna / 2021


159 / nous nadons

nous nadons leo grau muñoz

marc martín grau

mia palomares altur


160 / ac falla portal de valldigna / 2021


161 / publicitat


162 / ac falla portal de valldigna / 2021


163 / publicitat


164 / ac falla portal de valldigna / 2021


165 / publicitat


166 / ac falla portal de valldigna / 2021


167 / publicitat

moltes gràcies per estar recolzant-nos cada any


168 / ac falla portal de valldigna / 2021




Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.