1964-2013: 50 anys d'evolució de les Falles Infantils. De veres?

Page 1

1964-2013 50 ANYS D’EVOLUCIÓ FALLES INFANTILS DE VERES? jose francisco carsí FINALISTA PREMI SOLER I GODES

3

ER


1


1964-2013 50 anys d’evolució de les Falles Infantils. De veres? 3

Diuen ara que les falles infantils viuen la seua edat d’or. Una explosió creativa diversa marcada per la major llibertat estètica que s’està donant al panorama monumental infantil. Podem dir que a les falles infantils és més fàcil obrir la ment. Però, ¿podem justificar aquesta evolució? Si i no. Amb motiu de les 50 falletes plantades per la comissió infantil de la Plaça de la Mercé (1964-2013), es pot fer una ullada als canvis que han ocorregut en la producció de falles infantils en els darrers 50 anys. La comissió infantil de la Mercé naix a una època propícia per les falles infantils. Un any abans de la seua creació, es va crear la primera exposició del Ninot infantil, en el context del I Congrés internacional del Xiquet y la 2ª fira del Joguet a València. I, en 20 anys, la quantitat de falles infantils quasi s’ha triplicat, sent, a 1963, més de 175 falletes les plantades. Aquest era un període en el qual les falles infantils es plantaven més tard que les grans (17 de Març), hi havia un fort contrast entre les falles fetes pels xiquets i les fetes per professionals (artistes fallers) i la temàtica estava, pràcticament, copada per l’estètica Disney i els contes i llegendes clàssics. Aquesta estètica, aombrava l’estil personal dels artistes, que es veia relegada a un segon pla. Les falles infantils encara no tenien molta repercussió a premsa, inclús és prou difícil trobar informació al voltant dels artistes, lema

El analista fallero 50 anys d’evolució de les falles infantils


Fig.1. Falla Infantil Plaça de la Mercé. Josep Gómez Sanfrancisco, 1967. Font (Arxiu Comissió) Fig.2. Falla Infantil Plaça de la Mercé. Pedro Rodríguez, 1996. Font (Arxiu Jose Francisco Carsí) Fig.3. Falla Infantil Plaça de la Mercé. Joaquim Clavijo, 1988. Font (Arxiu Joan V. Ramírez Boscà) Fig.4. Falla Infantil Nou Campanar. Julio Monterrubio, 2010. Font (Arxiu Jose Francisco Carsí)

4 2

secció y premi als llibrets de la pròpia falla. Tot això, noms com Josep Fabra, Vicent Cosí y Ramón Sanchis eren coneguts pels seus monuments basats en el miniaturisme, les bases planes elevades i cruciformes i damunt elles xicotets ninots fets amb pasta d’alabastre i cartró recobert de “panet”. Als anys 70, comença a haver-hi volums de majors proporcions unit a la classificació de les falles en dues seccions: A, amb unes mides màximes de 2,5 metres i la B amb un màxim de 1,5m. El basament va desapareguent (o més be, s’enriqueix amb adorns barrocs) i el cartró s’estableix com a material principal. Poquet a poquet el realisme s’apodera dels ninots i apareguen les primeres falles de temàtica fantàstica i didàctica, amb artistes com Joaquim Gómez. Cap a final de la dècada, es produeix un fet molt important, la creació de la Secció Especial infantil, en 1976, fet que suposarà l’aparador de les, cada vegada més grans, falletes infantils. Tot allò, unit a la figura de Joan Canet, autèntic dominador d’aquesta secció des de 1977 amb 10 primers premis consecutius a la Falla Espartero – Ramon i Cajal. Però Canet no sols fou un captador de Premis. Va crear un estil, estil que perduraria El analista fallero 50 anys d’evolució de les falles infantils

fins i tot als anys 90. Partint de les formes mes simplificades de Lluís Boix i principalment del modelat d’Alfredo Ruiz, els ninots comencen a tindre mes grandària, una aparença grotesca i una uniformitat entre totes les escenes de la falla, creant un univers infantil propi. No obstant això, la conjuntura de l’època, amb l’estatut d’autonomia, va “regionalitzar” molt les falles infantils, omplint-les de temàtica valenciana i reivindicacions autonòmiques, perdent, així la connexió falla-xiquet. Una connexió que, principalment entre els competidors als premis importants, no s’ha recuperat fins els últims anys. L’estil Canet, malgrat del seu triomf a l’època, va crear una corrent de barroquisme (amb artistes com Hermògenes Aroca, Joaquim Clavijo i Roberto Martí), formes recarregades, detalls minuciosos y ornament, que va deixar en segon pla al xiquet. Encara parlem de falles compactes, a les que alguns elements volen, però de manera molt tímida. No obstant això, a finals de la dècada dels 80, una vaixell de creatius va divisar un nou port al que arribarien les falles infantils. Professionals amb inquietuds per la il·lustració, el còmic i el disseny. Ells foren


5 3

‘la movida’ valenciana. Parlem de Vicent Lorenzo, Vicent Almela, Josep Lluis Santes, Moisès Alarcón, Josep Manuel Alares, Emilio Miralles, Miquel Santaeulalia Jr. i Julio Monterrubio entre d’altres. En 1987 Canet va ser destronat per un jove e insolent Miquel Santaeulalia, que amb un estil fresc i caricaturesc va acabar amb una hegemonia de 10 anys. Na Jordana batia a Espartero. Malgrat de ser una illa dins dels primers premis d’especial, el germen d’un estil mes contemporani estava creat. Foren una illa, ja que als anys 90 la tendència fou una evolució preciosista allunyada de l’estil grotesc de Canet i lligada a la inclusió d’escultors provinents de la factoria Lladró. Paco Lopez Albert , Joan Carles Molés i Manolo Blanco es disputaven el tron d’Especial amb noves comissions com Arxiduc Carles – Xiva, Bisbe Amigó – Conca i Sueca - Literat Azorín. Els pressuposts creixien, el suro blanc es generalitza i amb ells les dimensions de les falles infantils provocant verdaderes meravelles compositives com a L’Antiga 1993 de Josep Manuel Alares y a la plaça de l’Ajuntament 1997 de Moisès Alarcón. Els ninots ja no estan lligats al centre de la falla i el monument s’estén

4

lliurement per la demarcació, amb escenes de diverses grandàries. 1997 és un any clau. L’explosió dimensional de les falles infantils te un límit, i eixe límit es posa a 2,50 metres, un cilindre d’on no es pot eixir. Límit que va provocar la desqualificació de la falleta de Manolo Blanco per a Sueca‑Literat Azorín en 1997 per uns poquets centímetres. Aquesta mesura es va ampliar anys mes tard a 3 metres, però l’únic que va provocar es una successió de falles guanyadores als anys 2000 sense altra aparença que el cilindre, fet que, amb la pujada de pressupostos, fins i tot les falles més humils es vegen obligades a omplir aquest volum. La lluita sense rival de Miquel Santaeulalia Jr o Julio Monterrubio a Nou Campanar, facilità, no obstant això, el sorgiment de joves artistes provinent de les belles arts, que, sense complexos, han recuperat l’essència d’aquells pioners dels 80 i que ara comparteixen carrer amb ells. Falles molt més infantils, coloristes i didàctiques. La figura de Joan Blanch és clau per a aquest ressorgiment. Ell va obrir la porta de fer falles ‘modernes’ premiades, encara que haja sigut atrapat pels propis premis. Eixa El analista fallero 50 anys d’evolució de les falles infantils


6

porta ha permés obrir moltes altres. Hui en dia hi ha tants estils como nous artistes. Diversitat de línies a càrrec de David Moreno, Sergio Amar, Miguel Hernández, Guillermo Rojas, Marina Puche, Ceballos & Sanabria o Victor Valero. Estètiques que evolucionen, temàtiques que evolucionen, materials que evolucionen. Bé, ara tornem al plantejament inicial, ¿hi ha hagut vertadera evolució? Potser l’estètica i la temàtica siga mes actual, però seguim ancorats a una estructura ortodoxa, coartada per les mesures. Falles auto-obligades a omplir el cilindre, a compondre figures xicotetes amb medianes. ¿Qui trenca aquests esquemes compositius? Potser algú de fora sense prejuís, com Giovanni Nardin (Falla Castielfabib – Marqués de Sant Joan 2011), una falla amb no més d’un metre d’alçària y una composició prou horitzontal. Potser algú de dins sense la pressió del premi, com Anna Ruiz (Falla Mossén Sorell – Corona 2012), altra falleta de proporcions horitzontals, visitable per dins, i de més de 3 metres de base. O potser... El Analista Fallero. Jose Francisco Carsí Navarro. Arquitecte. Dissenyador Gràfic. Faller de la Plaça de la Mercé 5

El analista fallero 50 anys d’evolució de les falles infantils


Fig.5. Falla Infantil CastielfabibMarqúes de Sant Joan. Giovanni Nardin, 2011. Font (Arxiu Jose Francisco Carsí)

El analista fallero 50 anys d’evolució de les falles infantils



Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.