L’ESCULTURA: ENLLÀ DE LES FLAMES «No crec que haja hagut altra obra més modificada darrere la mort de l’artista que la de Giacometti. [...] La proposició última en la que Giacometti va basar tota la seua obra de maduresa consistia en la impossibilitat d’aplegar a compartir la realitat amb algú –i a ell l’únic que li interessava era la contemplació de la realitat. Per això creia que era impossible veure una obra acabada. [...] Si hagués nascut en un període anterior, Giacometti hauria sigut un artista religiós. Però, nascut en una època d’alienació profunda i general, no va voler utilitzar la religió com una escapatòria cap el passat. Va ser obstinadament fidel al seu temps; un temps que degué ser per a ell com la seua pròpia pell; el sac en el que va nàixer. I en aquest sac senzillament no podia obviar, sense deixar de ser honest, la seua convicció de què sempre va estar a soles i sempre ho estaria» John Berger, Mirar.
En el camí d’escorcollar tal plantejament la matèria possibilitava anar fent-ho tangible, ja que per a Giacometti, com tambéper a altres escultors, l’escultura és transitar a les palpentes el camí inefable de l’art.
L’al•lusió a Giacometti és per a mi essencial com a referent de l’Art; en ell se centra el pes històric d’un ésser humà angoixat per la seua pròpia vida (com podria ser la nostra)que -a través de l’escultura fonamentalment- tracta de pessigar per a abastir-la, i alhora és la impossibilitat de contemplació per part del creador. Diu el primmirat de Berger que aquest acte de mirar era per a ell com una forma d’oració que es va anar convertint en un mode d’aproximació a un absolut que mai va aconseguir i que el feia adonar-se que s’encontrava suspés entre l’existència i la veritat.
Tot dependrà del moment en què es plantege la polèmica. Un d’ells sembla que fa el paper de culte i convencional; l’altre, el de bàrbar i revolucionari. Del que no hi ha dubte és que tots dos contribuiran decisivament al desenvolupament de la història de l’art, i arribaran a copsar cotes molt altes de qualitat, sempre que els artistes que els representen tinguen imaginació i la intel•ligència que els permeta fer grans obres. I tots dos seran o no seran, revolucionaris, segons el moment històric.
Des dels clàssics s’ha entés l’escultura com l’art que ocupa l’espai. És fonamentalment buit i plenitud, llum i ombra. L’ésser humà l’ha conduït per tota la creació: carrers, places, parcs, temples, palaus, teatres, aeroports... i ho ha fet als murs, sobre pedestals, coronant edificis, penjada d’algun lloc o directament col•locada a terra. Unes vegades ha estat supeditada a la construcció existent i d’altres és ella la que ordena l’espai i el significa. Com tot art ha oscil•lat amb el temps entre allò religiós, poètic o simbòlic, i a la recerca d’eixe ideal entre ambdues essències, que com assenyala Andreu Alfaro: