Llibret Falla Bolseria Tros-Alt 2015

No hi ha dos sense tres: Marina, els Puche i Bolseria

Poden contar-se amb els dits d’una mà les nissagues amb quatre o més generacions d’artistes fallers al seu si, com els Roda, els Guillot o els Capella d’Alacant; un nombre testimonial front el major percentatge que ocupen les famílies formades per dues generacions artístiques. En un segon cup entre ambdos es posicionen les llars amb tres membres descendets per línia directa d’artistes fallers, pertanyent al mateix cognoms tan reconeguts com Santaelulalia i Lleonart, o tan viscuts i estimats per vosaltres com els Puche Julián, Josep i Marina (si més no, és de justícia no oblidar la figura d’Emilio Puche, germà de Julián i valedor de les falles plantades en Argentina en la seua societat Art-Val junt Vicent Marín Reig en els anys cinquanta).

Enguany, en Bolseria Tros-Alt els tres integrants més reconeixibles de la família Puche són protagonistes d’un fet inèdit fins hui en la història de les Falles: avi, fill i néta amb falla en una mateixa comissió, en un nou entroncament d’una Puche amb vostra comissió que esdevé en circumstàncies no molt diferents a les de fa quarant-sis anys, amb Julián Puche encarrilant el final de la seua pletòrica carrera consagrat com membre de la Generació d’Or junt Salvador Debón, Juan Huerta i Vicent Luna. Al seu torn, trobem Marina prenint-se amb major relaxació la seua dedicació a les falles després de triomfs reeixits en les Seccions Especial, Primera, Tercera i Dotze Infantils.

En aquell 1969, Julián Puche va plantar en Bolseria una falla el lema de la qual, vist amb perspectiva, manifesta una primera declaració d’intencions d’àllò que el Mestre pretenia a partir de la dècada següent: repicar La darrera campanada (imatge: Arxiu Falla Bolseria-Tros-Alt). Fugint de la figuració humana caricaturesca per al volum major de la composició -tant característic de la seua obra-, va decantar-se per reproduir una arquitectura destacada per una magna campana sostinguda per una espadanya mig enderrocada i per la qual baixaven un seguit de metjastres, puix la falla dedicava la seua crítica vetlada al fallit transplantament de cor realitzat pel Doctor Cristóbal Martínez-Bordiú, gendre del General Franco, el septembre anterior, sota el llençol genèric de qüestionar tot avanç mèdic de llavors. Va ser recompensada amb el Segon Premi de Falla i el Primer d’Enginy i Gràcia de Secció Segona B.