BorrianencaL’Opulència

Per: Jordi Bort Castelló

Per: Jordi Bort Castelló

Borriana, ciutat d’abolengo, i pel seu emplaçament, amb pes històric en els quefers de la reconquesta, tant pel Cid com pel Rei En Jaume, ha presentat un aspecte net i opulent. La part gòtica de la Basílica El Salvador és el primer temple cristià que el bon Rei va edificar al nou Regne de València, després de la conquesta. La pulcritud, la bellesa, l’austeritat i la senzillesa d’esta magna obra ha sigut testimoni i és emblema de tot un País.

Redactat pel cronista Viciana, era ciutat anomenada Medina Alhadra dels àrabs, “Ciutat verda”, ofegada pel seu mar de Tarongers, que des d’Almenara a Benicàssim, podem contemplar una enorme catifa perfumada a tarongina. Amb fama de gent rica i cosmopolita, el comerç taronger va catapultar a la ciutat a una visió de progrés i de futur. Si el bressol de la citricultura valenciana era La Ribera, i més concretament Carcaixent, el bressol del comerç taronger era La Plana i especialment Borriana.

Borriana va ser important en temps del Rei Jaume I, però mai ho va ser tant com en els anys d’esplendor del comerç taronger. Importants exemples tenim a casa nostra perquè, “la major revolució de tota la història del poble valencià ha sigut la citricultura”, tal com cita el borrianenc Vicent Abad, l’autèntic vademècum en la matèria. El repetitiu i recurrent tema de la taronja va donar vida i llegenda a Borriana, i va imprimir en la seua societat caràcter, identitat i personalitat. Els seus fruits van ser l’arquitectura modernista, la prosperitat general, el benestar i la icònica i destacada fanfarroneria local, que van trobar ací el seu temple més sublim i exponenciat, amb un “orgull simpaticot” – de qui parla Joan Fuster – tot i que també a alguns no els ha faltat la pedanteria, la jactància presumptuosa i l’ostentació. De tot això, ja en queda ben poca cosa i és bufar en caldo gelat. L’esplendor taronjaire ja és cosa del passat i un símptoma clar d’això és que s’haja convertit en matèria museística. A partir del anys 70 l’evolució de l’economia va anar convertint el minifundisme a un lent declivi, que va fer anar empobrint fanecades en abandonament i ruïna, per a entrar en joc l’especulació urbanística. Però la llegenda ja estava formada i la història anava escrivint-se. I ara ja és pràcticament indestriable lligar fanfarroneria amb Borriana, i sobre això les falles han fet sàtira i crítica des de la seua creació en el nostre poble.

Gràcies a la cabuderia, insistència i compromís del borrianenc, traspassat el passat mes d’octubre, Vicent Abad, el Museu de la Taronja va vore la llum en 1995, i ara, esperem que puga tornar a reobrir les seues portes per oferir esta joia agrícola i patrimonial que els borrianencs no han valorat suficientment, no sé si per indiferència o per ignorància. Que la Borriana opulenta és cosa del passat, és cosa evident, però que la ciutat més adient per albergar un museu d’estes característiques siga Borriana és qüestió innegable. Hui en dia, no es pot entendre Borriana sense ixa revolució tarongera.

Els borrianencs porten implícita la mirada i el pensament de que el Pla és el centre del món, si més no, va ser el rellotge del comerç taronger amb el Círculo Frutero marcant les hores comercials estatals i internacionals, on propietaris i jornalers buscaven llogarse per a l’endemà. El campanar, és per a la gent de Borriana un entranyable emblema sentimental: robust, alt, templat i opulent simbolitza un arrelament cosmopolita, perquè per a ser universal abans s’ha de ser d’algun lloc. I nosaltres som de Borriana.

Influits per eixe corrent econòmic de prosperitat, a Borriana començaren a aflorar activitats en els més diversos àmbits de la societat. A nivell econòmic podem parlar del Banc de Burriana, fet ple d’una gran càrrega simbòlica, i en el desenvolupament de la millora en serveis a la ciutadania va ser la primera ciutat de la província en tindre llum en domicilis particulars l’any 1897 i en l’enllumenat públic va ser la segona en 1894. La primera va ser Sogorb en 1892.

Formació de centres socials anomenats “casinos”, clubs o societats de les quals nasqueren algunes comissions falleres, o la fundació de noves confraries i germandats de la Setmana Santa que va tindre la seua màxima expectació en la dècada dels 60. La confecció de nous ornaments litúrgics que va estrenar el patró Sant Blai en 1958 i posteriorment l’any 1964 amb una nova peanya, que és la que coneixem en l’actualitat amb unes dimensions extraordinàries, tot per donació de Matilde Reig Figuerola.

També les falles tenen el seu origen en eixa revolució social borrianenca. Tot i ser el seu inici d’una forma austera, poc a poc va anar prenent forma i cos estructurat amb protocols d’obligatori compliment, que donaven un aire, si més no, de pompositat i tot ben fart i carregat, sobretot donant-li el nom a la senyoreta que ostentara el màxim càrrec de la festa fallera el de “Reina Fallera de Burriana”, perquè el vocabulari en l’opulència és vital i peça fonamental. Si en 1928 s’inicia la festa amb les falles de barri (Falla Barri La Mercè, Falla Barri València, Falla Barri La Vila, Falla Barri Onda o Falla Barri l’Escorredor), en la dècada dels anys 40 i 50 comencen a aparèixer les falles de club o societat (Falla Societat de Caçadors, Falla Societat Filharmònica o Falla Centre Espanya). Tot això portava implícit el dinamisme de la societat, l’evolució social, el desenvolupament de les falles, la percepció de la festa i la vertebració d’un poble.

L’any 1969 és nomenat cardenal per sant Pau VI, papa, Monsenyor Dr. D. Vicente Enrique i Tarancón. El 8 de juny d’eixe mateix any el poble va rebre la seua Eminència Reverendíssima, autoritats polítiques i eclesials amb boato, rebombori, opulència i molta fanfarroneria. El mite de la Borriana fenícia i burgesa, encara bategava i estava present en la dècada dels anys 60. Una de les pancartes que aclamava l’arribada del cardenal Tarancón indicava: “Burriana, París, Londres… i ara Roma”. Mostra de l’orgull borrianenc amb el qual rebien al prelat. A la balconada del consistori es va assomar el cardenal per saludar al poble que invadia la Plaça Major, pronunciant aquelles paraules: “Beneïda fanfarroneria la de Burriana”. La ciutat, ataviada de cobertors, banderes i campanes va viure una dia memorablement històric.

Així va ser rebut en 1915 el borrianenc D. Juan Bautista Luis Pérez, “Carallarga” de malnom, quan va ser nomenat bisbe auxiliar de Toledo. Més tard, en 1922, va ser promogut al bisbat d’Oviedo. Dit en paraules del cardenal Tarancón que ell en aquella època tenia 7 anys, “l’esdeveniment va convertir Borriana en el centre d’atenció de la província i de tota Espanya”. El mateix cardenal va ser testimoni quan va fer l’entrada en Borriana el cardenal Guissasola, que havia d’actuar com a consagrant, amb un cotxe descobert que transcorria pel poble entre els aplaudiments de la multitud. Els dos bisbes han sigut protagonistes en el mateix temple de El Salvador de les consagracions episcopals.

Amb arcs triomfals ha sigut rebut en la nostra ciutat D. Jaime Chicharro i el General Primo de Rivera, per motius tan poderosos del moment com la construcció del port o la crisi tarongera ocasionades pels avatars de la Guerra Europea.

En l’actualitat, Borriana està tancant, i així està passant a tot Europa, una etapa iniciada a finals del segle XIX, on les ordes el cardenal tarancón en la seua reBuda a Borriana quan va ser anomenat cardenal foto enric safont religioses buscaven revitalitzar la seua presència, després de la desamortització de Mendizábal, implantant-se en ciutats pròsperes econòmicament per a restaurar i recuperar la vida religiosa. Aquella eclosió d’esperit religiós, que durant dècades va impregnar tota la societat borrianenca ha anat difuminant-se, ja que com a comunitat religiosa orant només queda a Borriana la Congregació Salesiana de Don Bosco. En els últims anys han desaparegut les Monges Reparadores de la Immaculada Concepció (2016), els Carmelites (2019), les Dominiques (2020) i Villa Fàtima (2021). Durant el present curs escolar continua com a testimoniatge el centre educatiu Nostra Senyora de la Consolació, però la seua comunitat monàstica ja no viu entre nosaltres. Hui vivim i patim la decadència de l’agricultura i paradoxalment la de les ordes religioses que ens han acompanyat al llarg de tot el segle XX.

A final del segle XIX trobem implantades a Borriana fundacions com les Religioses Nostra Senyora de la Consolació (1867), Les Monges Dominiques (1890), els frares Carmelites (1896) o les Serventes de Jesús de la Caritat (1899), gràcies al suport econòmic de les classes benestants – conservadors i tradicionalistes –. Una part d’eixa burgesia va col·laborar en la magnificència dels cultes religiosos. Coincidint amb eixe aire opulent i de grandiositat, es va enderrocar l’antiga ermita de Sant Blai per fer una altra de grans dimensions en 1882, que és la que coneixem en l’actualitat. La nova parròquia de Santa Bàrbara començà a construir-se en 1886, però llastimosament les obres no pogueren arribar a la seua conclusió, tot i presentar un encant particular. La Parròquia de Santa Bàrbara, temple de grans dimensions, al bell mig del nostre terme agrari, representa en esta partida agrària el rovell de l’ou de la consciència borrianenca llauradora. La vida viscuda en alqueries, a la vora de la séquia, enmig del terme, envoltat d’aroma a terra banyada i humitat calada, contrasta amb les pintures de grans dimensions i llargs metres d’alçada que ara s’instal·len a l’altar major d’esta església.

Durant 16 anys, des de 1920 a 1936, hi va haver una comunitat religiosa de monges Carmelites instal·lades al carrer Mare de Déu de la Mercè provinent de Silao (Mèxic), en 1940 apareixen els Salesians i en 1960 aterren les religioses Dominiques Missioneres del Rosari, conegudes popularment en Burriana com Villa Fàtima. La Reina María Cristina de Habsburgo concedí el títol de ciutat a Borriana el 4 de juliol de 1901, però possiblement no va ser casualitat signar este reial decret. La Reina tenia com a conseller personal i confessor al P. Salvador, un frare carmelita, orador amb fama i popularitat. El 30 de gener de 1908, la comunitat religiosa dels Fares carmelites aprovà la construcció d’una gran custòdia processional per a la festa del Corpus Christi. Les almoines eren molt generoses en este convent i una de les mostres és el sobri però elegant, ampli i ben estructurat convent, així com la grandiosa església d’estil neogòtic.

Impulsada l’obra d’orfebreria de la custòdia pel P. Roque de San José i el P. Salvador de la Madre de Dios, van recaptar almoina del poble de Burriana, així com també aportació forastera. Va fer el motlurat el jove D. Juan Bautista Porcar, l’orfebre Manuel Orrico i el P. Salvador, va aconseguir de la Reina Maria Cristina algunes joies personals que van ser col·locades en el viril de la custòdia. La mateixa Reina va prometre al P. Salvador que assistiria a la benedicció de la magna i majestuosa custòdia, fet verdaderament extraordinari. Per causes que es desconeixen, la Reina no va assistir, fet que va molestar intensament al P. Salvador, que ja havia anunciat a Borriana la presència de la Reina al cenobi carmelita. Així i tot, les joies, engalanen la custodia borrianenca, que hui està exposada permanentment en el museu dels PP. Carmelites al convent del Desert de les Palmes.

Seguint l’estel de la petjada carmelita a la nostra ciutat amb obres majestuoses i magnes, són dignes de menció la barca processional, obra d’Octavio Vicent datada de 1959, que durant 40 anys va ser l’encarregada de fer desfilar en la processó la Mare de Déu del Carmen en el dia de la seua festa, i el sagrari que es conserva en l’actualitat obra de l’orfebre Vicente March de 1950.

Més recentment, un altre acte ple de simbolisme borrianenc expressat en la seua magnanimitat va ser la Coronació Pontifícia a la Mare de Déu de la Misericòrdia l’any 1999. Un acte ple de religiositat popular, on es va donar cita tot el clergat diocesà amb el bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló i de Tortosa del moment al capdavant, altes instàncies polítiques com el President de la Generalitat Valenciana, President de la Diputació de Castelló, i els màxims exponents de les realitats eclesials, així com la presència de representacions dels patrons de la diòcesi amb les imatges de Sant Pasqual Baylón i la Cova Santa, respectivament. La Mare de Déu aquell dia va estrenar nova peanya i va ser coronada amb una carregadíssima corona de plata i or en un altar improvisat en la Plaça El Plà revestit dels colors del Vaticà, blanc i groc, i el blau simbolitzant la ciutat de Burriana. En ser coronada van ser llançades 21 salves com a salutació reial tradicional. Este va ser l’últim acte religiós celebrat a Borriana carregat d’efusivitat magnànima, fanfarroneria i orgull, i que més s’assemblava a aquella Borriana opulenta i rica.

Hi ha un espai de celebració de l’alegria, de vertebració, de convivència i d’interacció del nostre més profund ésser mediterrani per compartir vivint a la plaça pública i al carrer. El teixit associatiu és una de les claus de la vivacitat i la salut d’una societat i a Borriana tenim la sort de tindre entitats centenàries que són punt referencial d’arrelament i solidesa com l’Agrupació Filharmònica Borrianenca (1905), la Comunitat de Regants (1906), la Cooperativa Agrícola de Sant Josep (1883) o l’Agrupació Borrianenca de Cultura (1954). El creixement econòmic i social de Borriana volia assegurar-se un prestigi i marca de qualitat. Independentment de les típiques fanfarronades, la seua societat somniava en ser els millors de la contornà. Una d’eixos exemples a Borriana és l’educació, que des de fa més de cent anys és una marca de compromís, prestigi i qualitat. I això ja no és fanfarronería sinó orgull propi. Podem sentir-nos orgullosos de les nostres escoles i centres educatius, alguns amb més de 100 anys d’història, com el Col·legi Ntra. Sra. de la Consolació (1867) o el Col·legi PP. Carmelites hui reconvertit en el Centre d’Educació Illes Columbretes (1921). Les nostres escoles i instituts han format a diverses generacions de ciutadans de dins i fora del nostre poble. Un autèntic orgull generacional haver preparat per a la vida a tantes persones lliures i crítiques.

Hi ha un altre fet memorable que es pot sumar a l’esplendor borrianenc. L’any 1965 va ser triada Reina Fallera Infantil de Borriana Marisín Chillida Carrillo. El tinent alcalde d’aquell moment era el conegut metge José Chillida, i un cosí seu, Vicente Segrelles Chillida era el secretari de la Casa d’Alba. Per a engrandir més si cap la festa, i donar-li la major repercussió externa possible, des de Junta Local Fallera i autoritats municipals, es van posar en marxa tots els mecanismes per a fer realitat que ostentara el càrrec de cavaller acompanyant de la Reina Fallera Infantil Jacobo Martínez de Irujo i Stuart Fitz-James, fill de la Duquessa de Alba i de Luis Martínez de Irujo. La Casa d’Alba va acceptar la proposta i això va fer que la reconeguda família estiguera present a Borriana tant per a l’acte de presentació de Reina Fallera Infantil, com pels dies 17, 18 i 19 de març. Els mitjans de comunicació, es van fer ressò de la presència a Borriana de la família Alba, portant el nom de la ciutat arreu. manuel amiguet Pronunciant a londres el Brindis final del viatge Burriana, Paris i londres Junt a miguel Ángel Bodí

L’any 2008 la Falla Club Ortega amb motiu del seu 25è aniversari va promoure un viatge de vint-i-quatre hores per visitar les tres ciutats del mític refrany popular: “Burriana, París i Londres”, sense oblidar que Burriana és capital de la Plana Baixa. El moment culminant d’aquest viatge va ser el brindis que el primer president de la falla Manuel Amiguet Boix va fer al sopar que tingué lloc a un restaurant del port de Londres i on va fer un discurs d’exaltació borrianenca memorable. Tal i com va dir l’eminent Manuel Sanchis Guarner: “Els valencians per ser imaginatius, som suggestionables, propensos a la monomania i deliris de grandesa”.

Borriana va viure al segle XX una transformació formidable, i ara asserenats i pacificats ja aquells fums de grandesa, hui és una ciutat oberta que ha reconvertit molts dels seus espais per a la música, l’art, la cultura, el patrimoni, la lectura i la festa. Però allò que ha conservat, això sí, és un aire i esperit ostentós, guasó, fanfarró, i a vegades, carregat de fatuïtat. Per eixos motius, i molts més, a Burriana cal donar-li de menjar a part. “Civis romanus sum”. Som de Burriana.