1.941.Renàixer Sense Opulència.

La situació econòmica de Borriana en aquells durs inicis de la postguerra és fàcil imaginar que era molt complicada. La festa no podia renàixer tal i com s’havia acabat al 1936, caldria centrar-se en allò essencial, la falla i el llibret, no hi hauria falleres que tant aporten a la vistositat i lluïment dels festejos doncs no hi havia encara gent disposada a fer eixe esforç, molt probablement la música i els coets també varen ser modests, però la falla va lluir al carrer i una vegada més va ser l’espurna per tornar a encendre el foc faller a Borriana. Pel que respecta a la nostra falla, aquella del 1941 és junt a la de 1936, 1942 i 1953 les úniques que no comptem amb cap fotografia, no obstant això sí que s’ha pogut recuperar l’esbós presentat a l’ajuntament pel tal que la censura aprovara el projecte. Sabem també que tot i les penúries econòmiques, la comissió va poder tornar a contractar l’artista de València, Emilio Portalés, autor de les falles de La Veterana entre 1929 i 1936, ja abans de la guerra.

El cadafal era senzill, estava composat per una base quadrada típica que en aquest cas simulava estar feta de rajoles i blocs, sobre ella trobàvem una única escena en la que es veia una xicoteta muntanya que comptava amb una entrada per la qual assomava un ninot en referència a un miner, que portava un pic al muscle i un fanal a la mà. Al cim de la muntanya hi havia un altre ninot que representava un senyor ben vestit, fumant puro i llegint el diari, assegut en un silló i a l’ombra d’un arbre. Això és el que podem observar a l’esbós, tanmateix al menut llibret editat per explicar la falla, ens diu que:

Télafallaquatreportes iencadaportaunxicot i damunt de tot hi ha unsenyorprenentelsol. Portenpics,barrines,malls, pales,forquesiunfarol perallumenar,desegur, la foscor dels carrerons...

Elsqueixensonobrers quehanposatunascensor perquepujeelsenyorgros algalliner,daltdetot.

Este vol ser un «nuevo-rico»: estovatenbutacó, fumantilleginteldiari iquenotéocupació.

Méss’enganyaelquitalpensa és «el tio de les armeles» quetementquelilesfurten fa a l’armelar centinela.

Descrita la falla al llibret pel seu anònim autor, fa de seguida explicació sobre la crítica de la falla. L’enginy sempre necessari per a enllestir el guió i crítica d’una falla, imaginem que hauria de ser més estudiat per tal d’eludir la censura imperant i a l’hora no desvirtuar el missatge que es pretenia donar amb els versos. Endevinem doncs amb la composició de la falla una crítica al món laboral on uns es desllomen treballant i altres s’emporten els beneficis tot i que els versos anaven per un altre costat però sense acabar de definir l’argument i deixant-lo lliure a la interpretació de l’espectador:

De la intenció de la falla hihadiversesopinions; unsdiuenquelesobres peratancarels«Llavaors», ons’arrepleguenelsgossos buscantlaseuaració, i a les onze del matí tot són lladrits i raons... Altresquesonlesdelmetro Burriana-Paris-Londón, i el de dalt un comerciant llegintelgrannotición.

Com hem referit abans, aquell 1941 era un any complicat i sols l’empeny d’aquelles reduïdes comissions de La Mercè i La Vila va fer possible que les falles tornaren a la ciutat. De les situacions derivades d’aquella pobresa fan referència, com no podia ser d’altra manera, els llibrets editats per ambdós col·lectius:

ElveïnatdeLaMercè, elméscastísdeBurriana, al’arribarSantJosep havolgutplantarlafalla!

Penseuelqueaixòsuposa!

Ielvalorqueésmenester, enguanycomestanlescoses, fer amollar els diners!!

Sinoettirentaronjades ot’aventenalgungos iixesambmossegades, no n’eixirem mal del tot!

Prousesapquedebunyols, mosquedaremenlesganes... quehihacaresllarguerudes d’estarbuideslesbutxaques... Méselsfallershanvolgut ficar-seenestabugà ipertotloquehanpogut peralegrarala«barrià».

Sihotinguéremtotmedit ipensarembelescoses, tantsisónprimes,comgrosses, noalçaríemtantelcrit ni seriem criticons; donant els consells en obres! Puixsempreresultenpobres tota classe de raons. Perlotant,jotesuplique, iperfavoretdemane, queencaraqueelmóns’aplane olasalsafortetpique quenopreguntesperfitxes en una ocasió com esta: l’objecteésferlafesta encaraquesigaamitges! Iperaixòjovullguera querecatatoprudent noforesmoltexigent iquedebonamanera, ni la falla ni el llibret etpuguendonaraengany puixt’assegurequeenguany hasegutpensatifet

Eixes eren les circumstàncies amb les quals es varen trobar els abnegats fallers que en els durs temps de la postguerra varen haver de fer-se avant per recuperar la festa fallera a Borriana. És just reconèixer el seu mèrit i treball doncs de no haver sigut així és probable que ara no estiguérem escrivint estes ratlles. La festa va renàixer, tímidament, amb sols dos falles oficials com hem vist més una «oficiosa» plantada a la Plaça de Josep pels alumnes del col·legi dels Frares Carmelites a la qual es varen sumar quatre infantils alçades pels xiquets en diferents carrers de la ciutat. Falles modestes, humils, el més oposades al que seria l’abundància, però que al cap i a la fi varen marcar una fita en la història fallera de Borriana. No serà fins 1943 i sobretot a partir de l’any següent que les falles tornen a la normalitat, entesa aquesta com la celebració dels mateixos festejos que es varen viure al 1936 on es va incorporar la figura de les falleres a la festa i, com no, amb la creació de l’ens rector de la festa, la Junta Local Fallera.

Hui en dia, la festa fallera està plenament consolidada i s’ha convertit no sols en la primera festa de la ciutat, sinó també en un motor econòmic potent que aporta treball i beneficis a la població, no obstant no està mai de més recordar els versos amb que culminava el llibret de La Veterana d’aquell tan important any de 1941:

Amesdecasadelbarri, tant si viviu en baix comenescala, notanqueulesportes quan veieu elsxicotsquearrepleguen peralafalla. Penseu en sa intenció sanaialegre, la tradició i el Sant quevosdemana, ifeuloquepugueu peraquenoesperda la festa de les falles.

Res a afegir. Llargavidaalafalles!