The stoneware bowl by Eugeni Penalva

Eugeni Penalva

el bol de gres

Foto: Neus Frigola

Eugeni Penalva. 1950. Novelda (Alacant) Viu al Baix Empordà (Girona) des de 1983. Procuro que les meves peces transmetin la immediatesa i l’empremta del torn, i la calidesa de l’objecte fet a mà. www.eugenipenalva.com

Eugeni Penalva

el bol de gres 2017

Primera edició: agost de 2017 © Eugeni Penalva Baix Empordà e-mail: eugeni.penalval@gmail.com www.eugenipenalva.com Fotografies: Johann Osmond Disseny i maquetació: Tonic.cat Imprès a Book Print Digital, S.A. Dipòsit legal: GI 782-2017 ISBN: 978-84-697-3437-7 Tots els drets reservats. Es prohibeix la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, i el lloguer o préstec públic sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright.

Hecho con las manos, el objeto artesanal guarda impresas, real o metafĂłricamente, las huellas digitales del que lo hizo. Esas huellas no son la firma del artista, no son un nombre; tampoco una marca. Son mĂĄs bien una seĂąal: la cicatriz casi borrada que conmemora la fraternidad original de los hombres. Octavio Paz

Amb els anys m’he fet amb una col.lecció de bols de ceràmica de l’Eugeni. Els faig servir per als flocs de civada de l’esmorzar o per prendre la sopa del vespre, així com també per a l’arròs o els fideus de quan dino. N’hi ha alguns que s’han anat escantonant de tant fer-los anar i tenen l’esmalt clivellat. Tot i així, res no minva el plaer de considerar-los peces especials de la vaixella de la meva llar, sovint admirats per aquells amb qui compartim els àpats. La veritat és que són molt bonics i, a més a més, estic segur que, a diferència dels bols produïts en sèrie en una fàbrica, fan que el menjar sigui més bo; n’estic ben convençut. Tinc també d’altres bols seus que m’estimo especialment i que m’han arribat a les mans, bé perquè els he comprat o bé perquè me’ls han regalat. Els tinc sobre una lleixa de fusta al costat de les peces de ceràmica tailandesa que vaig heretar dels meus pares. Enmig d’ells, els bols de l’Eugeni no desentonen, perquè qualsevol bol de ceràmica sortit de les mans traçudes d’un terrisser són intemporals. De tant en tant n’agafo un per netejarlo, per palpar-lo o per gaudir-ne tot contemplant-lo. La diferència entre els que empro cada dia i els que guardo al prestatge és només una qüestió de tria. Quan veig que falta algun bol per a un àpat, no m’ho penso pas dues vegades i n’agafo un de qualsevol d’aquests per a utilitzar-lo a la cuina. Em complau el fet que un estri corrent sigui alhora una obra d’art i, en el cas del bol de ceràmica, un valuós recordatori d’algunes veritats simples, però profundes. Deixeu-m’hi fer un parèntesi. A la cultura xinesa un bol és quelcom més que un simple recipient útil que emprem per menjar. A Tailàndia, el meu país, del precepte de dipositar menjar al bol

d’almoines dels monjos a primera hora del matí, en diuen Dana, que significa generositat, el goig que aporta el fet de donar. Dins la tradició Zen japonesa, els bols que fan servir els monjos, s’anomenen oryoki, que vol dir literalment “la quantitat justa”; forma part de la iniciació diària en la simplicitat i la mesura. Hi ha, d’altra banda, els bols “sonors” de l’Himàlaia, les vibracions dels quals s’utilitzen de maneres diverses, incloent-hi la de la sanació. De fet, la noció que un bol és un objecte que incorpora creences espirituals, mitjançant les quals podem aprendre a menar una vida digna i assolir-ne un sentit de plenitud, està molt estesa al món oriental. A la cultura xinesa tradicional la visió fonamental taoista, que és a la base de les arts sanadores, tal com l’acupuntura, així com de les disciplines de preparació física com el Tai Txi i el Txi Kung, es cimenta en la idea dels cinc elements o Wu Hsing: la Fusta, el Foc, l’Aire, la Terra i l’Aigua. L’aspecte d’una bona salut es fa evident quan hi ha harmonia entre tots ells. Aquests mateixos elements conformen la base estètica intrínseca de les arts creatives, com ara la cal.ligrafia, la pintura o la ceràmica. Un bol fet a la roda del terrisser comporta un procés que integra aquest elements fonamentals. La Terra, però, és el més obvi de tots ells, perquè l’argila és l’element bàsic de la ceràmica quan es barreja amb l’Aigua. L’element Terra explica, a més a més, la manera de treballar del ceramista; la seva actitud, el seu silenci, el seu recolliment, mentre que l’Aigua representa la fluïdesa amb què afaiçona el material. La Fusta no és únicament

el combustible que alimenta el foc, sinó que també representa la perfecció amb què el terrisser treballa l’argila. El Foc és l’escalfor del forn, però també la vitalitat que li és transmesa al bol a mesura que va agafant forma; és a dir, el seu alè vital. L’Aire, a banda de contribuir a controlar l’escalfor, també intervé en el sentit del tacte, de l’espai i de la proporció que conformen un bol. Existeix, a més a més, un altre element en el procés que no pot subestimar-se: parlo de l’aplicació de l’esmalt. Un ceramista, tot i que tingui una llarga experiència, no pot preveure amb exactitud la manera en què l’esmalt, que ell ha preparat, reaccionarà amb contacte amb el foc. Intervé aquí un element atzarós i de probabilitat que genera una alquímia que fa que cada bol tornejat a mà tingui un caràcter únic i distintiu. Així, doncs, un cop enllestida, la peça incorpora aquesta barreja completa dels elements, alhora que s’ha vist tocada i transformada per quelcom d’impredictible. És aquesta la seva bellesa. Deixant de banda les seves característiques materials, un bol condensa una de les lliçons fonamentals del Tao, la de la importància del buit i de l’absència de forma en la forma. Hi ha uns versos al Tao Te Txing que fan: Afaiçonem l’argila per fer-ne un atuell. Tanmateix, la utilitat de l’atuell depèn de l’espai on no hi ha res. Al meu davant tinc un dels bols de l’Eugeni esmaltats de blau cobalt; tot contemplant-lo, li agraeixo la inspiració que m’ha transmès per escriure aquestes breus línies. Tew Bunnag. Madremanya, 2017.

EL BOL DE GRES Bols tornejats a la roda de terrisser, decorats amb engalbes i texturacions, i sotmesos a una primera cuita en un forn de gas a 950ºC. Posteriorment, un cop banyats en l’esmalt, tornats a coure a 1270ºC. Dimensions aproximades: 14cm de diàmetre per 7cm d’alçada.

Fet amb les mans, l’objecte artesanal conserva impreses, realment o metafòricament, les empremtes digitals de qui el va fer. Aquestes empremtes no són la signatura de l’artista, no són un nom; com tampoc una marca. Són, més aviat, un senyal: la cicatriu gairebé esborrada que commemora la fraternitat original dels homes. Octavio Paz Made by human hands, the craft object preserves the fingerprints –be they real or metaphorical– of the artisan who fashioned it. These imprints are not the signature of the artist; they are not a name. Nor are they a trademark. Rather, they are a sign: the scarcely visible, faded scar commemorating the original brotherhood of men. Octavio Paz Fait à la main, l’objet artisanal garde imprimées, réellement ou métaphoriquement, les empreintes digitales de son auteur. Ces empreintes ne sont pas la signature de l’artiste, elles ne sont pas un nom ; ni une marque. Plutôt un signal : la cicatrice presque effacée qui rappelle la fraternité originelle des hommes. Octavio Paz

Over the years I have built up a collection of Eugeni’s ceramic bowls. Most of them are used for porridge in the morning and soup in the evening, for rice or noodles at lunchtime. A few have become chipped from use, their glazes cracked. But this has not diminished the pleasure of having them as special household ware, often admired by those who eat at our table. For they are beautiful and I am sure that, distinct from the mass-produced ones made in a factory, they make the food taste better. I am convinced of this. There are other bowls of his that I am particularly fond of which have come into my hands, either purchased or offered as a gift. These I keep on a wooden shelf alongside the Thai ceramic pieces that I inherited from my parents. Eugeni’s bowls do not look out of place amongst them, for there is a timelessness about ceramic bowls made by a fine potter’s hand. I take one down from time to time, to clean and to touch and enjoy. The difference between the ones used in everyday life and those kept on the shelf is merely a matter of choice. If ever more bowls are needed for the meals I will not hesitate to take one of these down and use it in the kitchen. I enjoy the fact that an everyday utensil can also be a work of art - in the case of a ceramic bowl, a precious reminder of simple but deep truths. Allow me to digress. In the Buddhist culture a bowl is more than just a useful vessel from which to dine. In Thailand, where I come from, there is a teaching for those who offer food into the monk’s alms bowl in the early morning. It is called Dana, which means generosity – the joy that comes with giving. In Japanese Zen tradition the bowls used by the monks are called oryoki, which means

literally ‘the right amount’; it is part of the everyday initiation into simplicity and proportion. Then there are the Himalayan ‘singing’ bowls whose vibrations can be used in a variety of ways, including healing. In fact, the sense of a bowl as an object that incorporates spiritual teachings by which we can learn how to live a good life and reach a sense of wholeness is widespread in the East. In traditional Chinese culture the basic Taoist vision that is the bedrock of the healing arts such as acupuncture and the physical training disciplines such as Tai Chi and Chi Kung is the notion of the five Elements or Wu Hsing - Wood, Fire, Earth, Air and Water. One aspect of good health can be seen as the harmony between them. These same elements also provide the inner aesthetics to the creative arts such as calligraphy and painting and pottery. A hand-thrown bowl involves a process that integrates all these basic elements. Earth is the most obvious, for the basic material in ceramics is clay, which is then mixed with Water. But the Earth element also describes the way that a potter works, his position, his silence and centredness, while Water is the fluidity with which he handles the material. Wood is not only the fuel for the fire needed in the kiln but also the sense of impeccability with which the potter uses the clay. Fire is the heat of the kiln and also the vitality that is transmitted into the bowl as it takes shape; in other words, its life. Air, besides contributing to the control of the heat, is also the sense of touch, space and proportion that forms the bowl. But there is one more element that cannot be

overlooked in the process. I refer here to the part where the glaze is applied. For a potter cannot fully predict how the glaze that he has mixed will react to the heat even when he has had a lifetime of experience. Here the element of chance and probability comes into play to produce a certain alchemy that results in each hand-thrown bowl having a distinctive, unique character. So we can see that the finished piece incorporates this whole mixture of the elements and has also been touched and transformed by the unpredictable. This is its beauty. But apart from the material aspect, a bowl encapsulates one of the basic teachings of the Tao: the importance of emptiness and formlessness in form. In the Tao Te Ching, there is a stanza that goes: We turn clay to make a vessel. But it is on the space where there is nothing that the usefulness of the vessel depends. I have one of Eugeni’s cobalt blue glazed bowls in front of me to contemplate and I am grateful for the inspiration it has given me to write these short lines. Tew Bunnag. Madremanya, 2017.

A lo largo de los años, he ido reuniendo una colección de boles de cerámica de Eugeni. Los suelo utilizar para los copos de avena del desayuno o para la sopa de la cena, para el arroz o los fideos de la comida. Algunos están desconchados por el uso, sus esmaltes cuarteados. Sin embargo, nada de esto minimiza el placer de considerarlos piezas especiales de la vajilla de mi hogar, admirados a menudo por quienes comparten nuestra mesa, porque son, sencillamente, preciosos, y estoy seguro además de que, a diferencia de los boles producidos en serie en una fábrica, hacen que la comida sepa mejor. Estoy convencido de ello. Otros boles suyos, por los que siento un especial cariño, han llegado a mis manos ya sea porque los he comprado o porque me los han regalado. Los guardo en un anaquel de madera junto a las piezas de cerámica tailandesa que heredé de mis padres. Y allí los boles de Eugeni no desentonan, ya que todo bol de cerámica, resultado de la experta mano de un alfarero, goza de intemporalidad. De vez en cuando, tomo alguno para limpiarlo, acariciarlo o para deleitarme en su contemplación. La diferencia entre los que utilizo en la vida diaria y los que guardo en el estante es una mera cuestión de elección. En ocasiones, faltan boles para la comida y no dudo en alcanzar uno del anaquel y utilizarlo en la cocina. Me complace el hecho de que un utensilio cotidiano sea también una obra de arte y, en el caso del bol de cerámica, un inestimable recordatorio de algunas verdades sencillas pero profundas. Permitidme un paréntesis. En la cultura budista, un bol es algo más que un simple recipiente útil que nos sirve para comer. En Tailandia, mi país, al precepto de depositar alimentos a primera hora de la

mañana en el bol de limosnas de los monjes se le llama Dana, que significa generosidad, el gozo de dar. En la tradición Zen japonesa, los boles que utilizan los monjes se llaman oryoki, que significa literalmente “la cantidad correcta”; forman parte de la iniciación diaria en la simplicidad y la mesura. Están también los boles “sonoros” del Himalaya, cuyas vibraciones se emplean en diversos rituales, incluyendo la sanación. Efectivamente, la idea de que un bol es un objeto que incorpora enseñanzas espirituales, mediante las que podemos aprender a llevar una vida digna y lograr un sentido de plenitud, está muy extendida en el mundo oriental. En la cultura china tradicional, la visión fundamental taoísta, que constituye la base de las artes sanadoras, como la acupuntura, y de las disciplinas de preparación física, como el Tai Chi y el Chi Kung, se cimenta en la idea de los cinco elementos o Wu Hsing: la Madera, el Fuego, la Tierra, el Aire y el Agua. Una característica de la buena salud reside en la armonía entre todos ellos. En estos mismos elementos se sustentan las bases estéticas de las artes creativas, tales como la caligrafía, la pintura o la cerámica. Un bol torneado manualmente implica un proceso que integra estos elementos fundamentales. La Tierra es el más obvio, ya que la arcilla constituye el elemento básico de la cerámica, al que se le añade el Agua. El elemento Tierra describe además la manera en que trabaja el ceramista; su actitud, su silencio, su recogimiento, mientras que el Agua representa la fluidez con que maneja el material. La Madera no sólo es el combustible que se necesita para alimentar el horno, sino también la perfección con

la que el alfarero trabaja la arcilla. El Fuego representa el calor del horno, pero también la vitalidad que se le insufla al bol a medida que va tomando forma, es decir, su aliento vital. El Aire, aparte de contribuir al control del calor, también interviene en el sentido del tacto, en el espacio y la proporción que conforman un bol. Existe, además, otro elemento del proceso que no puede subestimarse: me refiero a la aplicación del esmalte. Un ceramista, aun teniendo una dilatada experiencia, no puede predecir con exactitud la manera en que el esmalte que preparó reaccionará en contacto con el fuego. Interviene aquí un elemento de azar y probabilidad que provoca una cierta alquimia que hace que cada bol torneado a mano posea un carácter único y distintivo. Vemos, pues, que la pieza, una vez acabada, incorpora esta mezcla completa de los elementos, al tiempo que se ve afectada y transformada por lo impredecible. Esta es su belleza. Dejando aparte sus características materiales, en un bol se condensa una de las enseñanzas fundamentales del Tao, la de la importancia del vacío y de la ausencia de forma en la forma. Hay unos versos en el Tao Te Ching que rezan: Modelamos la arcilla para convertirla en una vasija. La utilidad de la vasija reside, sin embargo, en el espacio donde no hay nada. Tengo ante mí uno de los boles de Eugeni esmaltados de azul cobalto y, al contemplarlo, le agradezco haberme inspirado la escritura de estas breves líneas. Tew Bunnag. Madremanya, 2017.

Au fil des ans, j’ai peu à peu rassemblé une collection de bols en céramique d’Eugeni. Je m’en sers pour les flocons d’avoine du petit déjeuner, pour la soupe du soir, pour le riz ou les vermicelles du déjeuner. Quelques-uns se sont ébréchés à l’usage, leur émail a fendillé. Pourtant, rien de tout cela n’entame le plaisir que j’ai à les considérer comme des éléments essentiels de ma vaisselle domestique, souvent admirés par ceux qui partagent notre table, tout simplement parce qu’ils sont beaux. Au reste, je suis certain qu’à la différence des bols usinés en série, ils ont le don d’exalter le goût de la nourriture. J’en suis convaincu. D’autres bols de sa fabrication, pour lesquels j’ai une affection particulière, sont arrivés entre mes mains parce que je les ai achetés ou qu’on m’en a fait cadeau. Je les garde sur une étagère en bois, près des pièces de céramique thaïlandaise qui me viennent de mes parents. Là, les bols d’Eugeni ne font pas piètre figure, car tout bol en céramique né de la main experte d’un potier jouit d’une certaine intemporalité. De temps en temps, j’en prends un pour le dépoussiérer, le caresser ou pour me délecter de sa vue. La différence entre ceux que j’utilise au quotidien et ceux que je range sur l’étagère est une simple question de choix. Parfois, il manque des bols pour le repas, et je n’hésite pas à en prendre un sur l’étagère pour m’en servir à la cuisine. J’aime l’idée qu’un ustensile quotidien soit aussi une œuvre d’art et, dans le cas du bol en céramique, un inestimable rappel de certaines vérités simples mais profondes. Permettez-moi une parenthèse. Dans la culture bouddhiste, un bol est davantage qu’un simple récipient utile dont on se sert pour

manger. En Thaïlande, mon pays d’origine, ceux qui déposent des aliments tôt le matin dans le bol à aumône des moines en tirent un enseignement, le Dana, qui signifie générosité, le plaisir de donner. Dans la tradition Zen japonaise, les bols qu’utilisent les moines se nomment oryoki, autrement dit « la juste quantité » ; ils font partie de l’initiation quotidienne à la simplicité et à la mesure. Il y a aussi les bols « sonores » de l’Himalaya, dont les vibrations participent de plusieurs rituels, y compris celui de la guérison. En effet, l’idée qu’un bol est un objet contenant des enseignements spirituels, par lesquels on peut apprendre à mener une vie digne et atteindre un sentiment de plénitude, est fort répandue en Orient. Dans la culture chinoise traditionnelle, la vision fondamentale taoïste qui sous-tend les arts guérisseurs comme l’acuponcture, et les disciplines de préparation physique telles que le Tai Chi ou le Qi Gong, repose sur l’idée des cinq éléments ou Wuxing : le Bois, le Feu, la Terre, l’Air et l’Eau. Une caractéristique de la bonne santé réside dans l’harmonie entre ces éléments, qui par ailleurs constituent les fondements esthétiques des arts créatifs : calligraphie, peinture ou poterie.

le four ; il est encore la perfection avec laquelle le potier emploie l’argile. Le Feu représente la chaleur du four, mais également la vitalité insufflée au bol à mesure qu’il prend forme, c’est-àdire son souffle vital. L’Air, en plus de contribuer au contrôle de la chaleur, intervient dans le sens du toucher, dans l’espace et la proportion qui forment un bol. Un autre élément du processus ne saurait enfin être sous-estimé : je veux parler de l’émaillage. Un céramiste, même très expérimenté, est incapable de prédire avec exactitude comment l’émail qu’il a préparé va réagir au contact du feu. Il intervient là un facteur de hasard et de probabilité, source d’une certaine alchimie qui confère à chaque bol tourné à la main un caractère particulier et unique. Une fois achevée, on le voit, la pièce incarne cette alliance complète des éléments, tout en ayant été affectée et transformée par l’imprévisible. Sa beauté tient à cela. Mis à part ses caractéristiques matérielles, un bol condense une des leçons fondamentales du Tao, celle de l’importance du vide et de l’absence de forme dans la forme. On trouve ces vers dans le Tao Te King :

Un bol tourné à la main suppose un processus qui intègre ces éléments fondamentaux. La Terre bien sûr, la glaise étant la matière principale de la céramique, à laquelle vient s’ajouter l’Eau. Mais l’élément Terre décrit aussi la façon de travailler du potier ; son attitude, son silence, son recueillement, tandis que l’Eau représente la fluidité avec laquelle il manie la matière. Le Bois n’est pas seulement le combustible nécessaire pour alimenter

D’une motte de glaise on façonne un vase. Ce vide dans le vase en permet l’usage. J’ai devant moi un des bols émaillés bleu cobalt d’Eugeni, je le contemple, et je le remercie de m’avoir inspiré ces quelques lignes. Tew Bunnag. Madremanya, 2017.

EL BOL DE GRES Boles torneados en la rueda de alfarero, decorados con engalbes y texturaciones, y sometidos a una primera cocción a 950ºC en un horno de gas. Posteriormente, tras ser bañados en el esmalte, cocidos de nuevo a 1270ºC. Dimensiones aproximadas: 14cm de diámetro por 7cm de altura.

THE STONEWARE BOWL The bowls are thrown on the potter’s wheel, and decorated with slips and textures. They are biscuit fired at 950ºC in a gas kiln, then dipped in glaze and fired again at 1270ºC. Approximate size: 14cm in diameter by 7cm in height.

LE BOL DE GRÈS Les bols sont tournés sur un tour de potier, décorés avec des engobes et des textures. Ils sont soumis d’abord à une première cuisson à 950ºC dans un four à gaz. Et, finalement, après un bain d’émail, ils sont recuits à 1270ºC. Dimensions approximatives : 14 cm de diamètre sur 7 cm de haut.

Eugeni Penalva. 1950. Novelda (Alacant) Vive en el Baix Empordà (Girona) desde 1983. Pretendo que mis piezas trasmitan la inmediatez y la huella del torno, así como la calidez del objeto hecho a mano.

Eugeni Penalva. 1950. Novelda (Alicante). Spain Living in the Baix Empordà (Girona) since 1983. I want my work to bear the traces of the potter’s wheel and convey its immediateness, as well as the warmth of the handcrafted object.

Eugeni Penalva. 1950. Novelda (Province d’Alicante). Espagne Habite dans le Baix Empordà, province de Gérone, depuis 1983. J’essaie que mes pièces transmettent la spontanéité immédiate et l’empreinte du tour, ainsi que l’émotion de l’objet fait main.

www.eugenipenalva.com

Foto: Eugeni Penalva