Revista 16 by ESCOLA SALVADOR ESPRIU

EDUCACIÓ INFANTIL Concurs de cavallers La classe de les tortugues marines La classe de les balenes La classe dels dofins La classe de les meduses La classe dels tritons i les sirenes La classe dels pirates CICLE INICIAL Concurs de princeses La cadira màgica La sirena, el dofí i el cavallet de mar L’arbre màgic La Sara i el gos CICLE MITJÀ Concurs de dracs En Daxi i els dracs burletes Robatori total ¡A por los ingredientes! La Mireia i els insults dels seus amics N’estic fart!!! Amor en la playa CICLE SUPERIOR Concurs de castells La llum es va apagar Les lletres fantàstiques La selva tropical A dream come true La música L’arbre solitari Mi àrbol Hip-hop CONCURS LITERARI FAMÍLIES Família Aragón Ruz Família Wegbrans Giró 2

Pàg. 4 Pàg. 5 Pàg. 6 Pàg. 7-8 Pàg. 9-10 Pàg. 11 Pàg. 12 Pàg. 13 Pàg. 14 Pàg. 15 Pàg. 16 Pàg. 17 Pàg. 18 Pàg. 19 Pàg. 20 Pàg. 21 Pàg. 22 Pàg. 23 Pàg. 24 Pàg. 25 Pàg. 26-27 Pàg. 28-29 Pàg. 30 Pàg. 31 Pàg. 32 Pàg. 33 Pàg. 34 Pàg. 35 Pàg. 37 Pàg. 38

EL DRAC DE SANT JORDI

Els contes i les llegendes em deixen molt malament dient que menjo princeses i tota mena de gent. Jo sóc una bona bèstia, m'agrada moltíssim llegir, passejar per la muntanya i, quan arriba la nit, dormir tranquil i feliç acotxadet al meu llit. Si trobeu el bon sant Jordi, feu-me un favor, si us plau, digueu-li que sóc pacífic, que no tinc res de babau i que m'agradaria viure relaxat i amb molta pau. Lola Casas

EDUCACIÓ INFANTIL

Bruno San José Muñiz P3A FINALISTA Caitlin Olivares P4A FINALISTA

Daniela Beltrán Prieto P4B FINALISTA

Oscar Rodríguez Sanz P5A FINALISTA

Lluna Rodríguez Pérez P5B GUANYADORA

LeaRodríguez Llaudis García Abril FloresP5B P3B FINALISTA 4

L’ÓS POLAR QUE BUSCAVA UNA FAMÍLIA HI HAVIA UNA VEGADA, UN ÓS POLAR QUE ES DEIA BENASOPO BERLET, PERÒ TOTHOM EL CONEIXIA COM EL SENYOR BERLET. SEMPRE ANAVA VESTIT AMB UNA SAMARRETA DE RATLLES I UNS PANTALONS VERDS. VIVIA SOL A UNA COVA FOSCA, COBERTA DE NEU I PLENA DE CARAMELLS. EL SENYOR BERLET ESTAVA MOLT TRIST PERQUÈ ESTAVA SOL, NO TENIA CAP CRIA PER ENSENYARLI COSES I ESTIMARLA. VA PENSAR QUE DEMANARIA AJUDA A LA SEVA AMIGA DOFÍ, L’ARLETA. ELLA TENIA UNA GRAN FAMÍLIA I SABRIA QUE HAVIA DE FER PER TENIRNE UNA. UN DIA, L’ÓS POLAR ES VA AIXECAR I VA ANAR CAP A LA VORA DEL MAR PER PARLAR AMB L’ARLETA. AMB UN APARELL ESPECIAL QUE LI PERMETIA PARLAR EN L’IDIOMA DELS DOFINS, VA CRIDAR A LA SEVA AMIGA

NYIIIIIIII, NYIIIIIIIII, NYIIIIIII VA FER SONAR L’APARELL I L’ARLETA VA APARÈIXER DE SOTA DE L’AIGUA ARLETA, ESTIC TRIST PERQUÈ NO TINC UNA FAMÍLIA COM LA TEVA. QUÈ PUC FER? OH, AMIC BERLET! EL QUE TU NECESSITES ES TROBAR UNA OSA FEMELLA

I ON LA PUC TROBAR?

HAURÀS D’ANAR A L’ALTRA PUNTA DE POL NORD, ON S’AMAGA EL SOL. JO T’ACOMPANYARÉ. SEGUEIXME A LA VORA DE L’AIGUA I AIXÍ EM VEURÀS NEDAR. EL SENYOR BERLET VA FER LA MOTXILLA: AIGUA, PEIXOS PER SI TENIA GANA I UN MAPA PER NO PERDRE’S. VAN ESTAR 3 DIES CAMINANT I NEDANT FINS QUE UN MATÍ, EL SENYOR BERLET VA PERDRE DE VISTA A LA SEVA AMIGA LA DOFÍ ARLETA. LA VA CRIDAR AMB L’APARELL D’IDIOMA DOFÍ PERÒ L’ARLETA JA NO VA APARÈIXER. DEVIA ESTAR MOLT LLUNY! L’ÓS VOLIA ARRIBAR I VA SEGUIR EL CAMÍ AMB EL MAPA. QUAN JA ESTAVA MOLT CANSAT, VA PENSAR QUE NO ARRIBARIA, PERÒ DE SOBTE, VA TROBAR UNA COSA AMAGADA SOTA LA NEU. LA VA DESENTERRAR I ERA UN TRINEU LLEVANEUS! AULAAA!!! PERFECTE!! ARA ANIRIA MÉS RÀPID I NO ES CANSARIA TANT!!

EL SENYOR BERLET ES VA ANIMAR MOLT, PERÒ ES VA DISTREURE MASSA I ES VA PERDRE. NO SABIA ON ESTAVA I CAP A ON HAVIA D’ANAR.UN COP MÉS VA PROVAR DE CRIDAR A LA SEVA AMIGA ARLETA. ELLA NO VA APARÈIXER PERÒ SÍ LA SEVA FAMÍLIA, QUE LI VAN EXPLICAR CAP A ON HAVIA D’ANAR. ARA SEGUR QUE ARRIBARIA!!

AL CAP D’UNA SETMANA, L’ÓS VA TROBAR EL POBLE ON HI VIVIEN MÉS OSSOS I ALTRES ANIMALS COM: GUINEUS POLARS, PINGÜINS, FOQUES I ALTRES PEIXOS. TAMBÉ, ESTAVA LA SEVA AMIGA ARLETA ESPERANTLI! DE SEGUIDA VA CONÈIXER A L’OSSA ROSA QUE PORTAVA SAMARRETA DE RATLLES COM ELL. ES VAN FER GRANS AMICS.

CANTANTLI UNA CANÇÓ DE BRESSOL:

HA ARRIBAT LA LLUNA, AMB UN VESTIT BLANC, I UN COLLARET D’ESTRELLES I UN BARRET AL CAP. HA ARRIBAT LA LLUNA, JA S’HA FET DE NIT, ELS ÓSSOS I LES ÓSSES SE’N VAN CAP AL LLIT. (Adaptació de “Ha arribat la lluna” de Jordi Tonietti

AL FINAL, TOT DOS VAN VOLER FER UNA FAMÍLIA JUNTS. L’ÓSSA ROSA S’HAVIA DE QUEDAR EMBARASSADA I VAN DECIDIR DEMANARLI A LA LLUNA UN PETIT ÓS. ES VA QUEDAR PER SEMPRE EN AQUELL POBLE, PERQUÈ HI HAVIA MÉS ÓSSOS I MÉS ANIMALS PER PARLAR, RIURE, JUGAR, COMPARTIR I AJUDARSE. ARA SÍ QUE EREN UNA GRAN FAMÍLIA.

CONTE COL·LABORATIU REALITZAT PER LA CLASSE DELS DOFINS P4A 8

EL DRAC QUE NO MENJA PERSONES HI HAVIA UNA VEGADA UN CAVALLER I UNA PRINCESA QUE VIVIEN EN UN CASTELL. UN DIA MENTRE PASSEJAVEN PEL BOSC VAN VEURE UN DRAC QUE TENIA TANTA GANA QUE ES VOLIA MENJAR UNS NANS QUE

VIVIEN

UNA

CASETA

MOLT

PETITETA AL COSTAT DEL CASTELL. PERÒ QUAN EL DRAC VA ARRIBAR A LA CASETA DELS NANS ES VA TROBAR UN GEGANT ENORME QUE VIGILAVA LA CASETA I EL CASTELL. EL GEGANT LI VA DIR: - DRAC DOLENT, MARXA D’AQUÍ, SÉ QUE TENS GANA I ET VOLS MENJAR A TOTHOM QUE SE’T POSI PEL CAMÍ, PERÒ NO HO PERMETRÉ!!

EL DRAC TENIA TANTA GANA QUE NO VA FER-LI CAS I ES VA ENDUR UN DELS SERVENTS QUE TREBALLAVEN AL CASTELL. RÀPIDAMENT SE’L VA EMPORTAR CAP A LA SEVA COVA. LA COVA FOSCA I HI FEIA MOLTA CALOR. EL SERVENT TENIA TANTA POR QUE NO PODIA DIR NI UNA PARAULA. 9

EN ARRIBAR A LA COVA VAN PUJAR PER UNES ESCALES QUE DUIEN A UNA HABITACIÓ. ALLÍ VA DEIXAR-HI EL SERVENT I EL DRAC SE’N VA ANAR A BUSCAR ALGUNA COSA, PERÒ NO VA SER-HI A TEMPS JA QUE DE COP I VOLTA ENTRAVA PER LA PORTA EL CAVALLER.

EL CAVALLER LI VA DIR: - MARXA D’AQUÍ DRAC DOLENT!!! EL QUE HAS FET NO ESTÀ BÉ!! PODEM MENJAR MOLTES COSES QUE NO SIGUIN PERSONES!! SI VOLS JO ET PUC AJUDAR A BUSCAR ALIMENTS QUE PODEM TROBAR A LA NATURA!! EL DRAC ES VA POSAR A PENSAR SOBRE EL QUE LI HAVIA FET. NO LI VA AGRADAR LA IDEA DE PENSAR QUE PODIA FER MAL A ALGÚ I VA SER AIXÍ COM ES VA PENEDIR DEL QUE HAVIA FET I MAI MÉS VA MENJAR PERSONES.

CONTE CONTAT JA S’HA

ACABAT

CONTE COL·LABORATIU REALITZAT PER LA CLASSE DE LES MEDUSES P4B

FI.

RODOLINS INVENTATS I IL路LUSTRATS PER LA CLASSE DE LES SIRENES I ELS TRITONS P5A

RODOLINS INVENTATS I IL路LUSTRATS PER LA CLASSE DEL PIRATES P5B

CICLE INICIAL

Alícia Rodríguez Flores 1r B FINALISTA Guillem Vila Bernàcer 1r A FINALISTA

Mireia Rosdevall Arjona 2n B GUANYADORA

Anna Pavo Ferrer 2n A FINALISTA

LA CADIRA MÀGICA

Una vegada hi havia una nena que es deia Naia. Vivia en una escola que es deia Salvador Espriu. Li agradava molt llegir. Un dia va conèixer al pati un cavaller que havia sortit d’un conte. Quan la Naia es va apropar va caure amb una pedra i es va fer mal a la cama. El cavaller la va portar a l’hospital i li van regalar una cadira de rodes màgica perquè s’havia trencat la cama i no podia caminar. Li van dir que amb aquesta cadira es podria convertir en una fada si deia la paraula: COR i tornaria a ser humana si deia la paraula cor al revés: ROC. Quan la Naia va arribar a l’escola ho va provar i es va convertir en una fada i després va tornar a ser humana. Però llavors va aparèixer una bruixa d’un conte i se’n va portar la Naia al país de les bruixes. La bruixa li va dir que si no li portava l’estrella de mar més bonica abans de les deu de la nit per convertir-se en fada, convertiria a la Naia en una bruixa. La Naia, amb la cadira de rodes, es va convertir en fada i li va anar a buscar l’estrella, però li va portar a la bruixa una estrella equivocada. La bruixa estava molt enfadada, però la Naia li va dir que ella la podria ajudar a convertir-se en una fada. La bruixa no sabia com. La Naia li va explicar el que feia la seva cadira màgica de rodes i com que ja no la necessitava perquè estava curada, li va regalar a la bruixa. La bruixa ho va provar i es va posar molt contenta quan es va convertir en fada i va donar les gràcies a la Naia. La bruixa va ser sempre una fada bona i la Naia va tornar a la seva escola. I conte contat, aquest conte s’ha acabat.

Naia López Roig, 1 A

LA SIRENA, EL DOFÍ I EL CAVALLET DE MAR

Hi havia una vegada una sirena que es deia Laura i vivia al fons del mar. Un dia se’n va adonar que havia perdut el seu collar màgic i li va demanar al seu amic dofí que l’ajudés a trobar-lo. Van baixar junts al fons del mar i van veure que el collar màgic estava al damunt d’una pedra, perquè el cavallet de mar l’havia vist i els ho va dir. La sirena Laura va estar molt contenta de tornar a trobar el seu collar màgic i amb els poders del collar van fer una festa molt bonica i van convidar a tots els peixos del mar. Des d’aquell dia els tres, la sirena Laura, el dofí i el cavallet de mar es van fer amics per sempre. I conte contat, aquest conte s’ha acabat. Mireia Domené Méndez 1 B

L’ ARBRE MÀGIC

Hi havia una vegada un arbre molt vell i molt savi. Un dia estava passejant pel bosc un nen que es deia Josep. En Josep li agradava molt aquell arbre tan vell i sempre s’ asseia al seu costat a parlar amb ell. Un dia en Josep va suspendre un examen perquè va treure un tres i estava molt amoïnat, així que va anar a passejar pel bosc per veure si el seu arbre preferit el podia ajudar. El Josep va preguntar-li : - Arbre que em pots ajudar? I va sentir una veu que li deia: -

Sí, et puc ajudar.

I com que era tan llest li va dir al nen que anés a buscar el llapis i la goma perquè ell li ensenyaria a fer les sumes. Després de practicar molt, al següent examen va treure un deu. En Josep estava tan content que li va dir que

sempre

que

pogués

estarien junts. Erika Alonso Coloma 2 A

LA SARA I EL GOS

Hi havia una vegada una nena que es deia Sara i tenia un gos. Un dia van anar d’excursió a la muntanya. La Sara i el seu gos van caminar molt i van arribar al cim. Allà van veure molts animalets que intentaven avisar-los que venia un ogre. La Sara i el seu gos van amagar els animalets i li van preguntar a l’ogre perquè era tan dolent. L’ogre va dir que quan era més petit, els nens, les nenes i els animalets no volien ser amics seus. La Sara li va dir que ella i tots els animalets serien els seus amics, que no patís. Llavors l’ogre Elsa va explicar que no tenia casa i la Sara li va dir que pel camí havia vist una casa on no vivia ningú. Tots van seguir la Sara i quan van arribar l’ogre va dir que li encantava la casa. La Sara els va explicar a tots que cada dia vindria a visitar-los. L’ogre va dir si volien fer una festa, i tots van respondre que si. Però, la Sara i el seu gos havíen de tornar a casa seva. Van dir adéu amb la mà. Quan van arribar a casa, la mare i el pare Elsa van abraçar i van fer un pastís. I… conte contat ja s’ha acabat. Tania Gil Jara 2 B

CICLE MITJÀ

Badr Oulgour Oulgou 4A GUANYADOR

Sira Homar López 4B FINALISTA

Miguel Olaiz Romero 3B FINALISTA

Sara Fuster Martínez 3A FINALISTA

EN DAXI I ELS DRACS BURLETES Hi havia una vegada un grup de dracs que es burlaven d’un petit drac anomenat Daxi perquè era petit i baixet. Malgrat la seva mida, en Daxi era àgil, amable, valent i simpàtic. Li agradava molt ajudar a tothom i disfrutava nedant tant al mar com a la piscina. Un dia, quan els dracs van sortir de l’escola, un nadó drac va caure a un forat bastant petit. El grup de dracs que es burlaven d’en Daxi es van adonar que el nadó necessitava ajuda i van intentar treure’l del forat, però no podien perquè eren massa grans i el forat era una mica més petit que ells. Llavors en Daxi es va oferir a fer-ho, però els dracs no creien que ho pogués aconseguir. En Daxi es va sentir ofès, però ho va intentar. Va mirar pel forat per veure si era molt profund i...oh!, hi havia molta aigua i el nadó no sabia nedar! El pobret drac cridava i plorava molt. En Daxi estava molt preocupat per si al nadó li havia passat alguna cosa que ja no tingués remei, havia d’actuar el més aviat possible. Va pensar una estoneta fins que es va acordar de les classes de natació i, com que sabia nedar, es va tapar el nas i es va llençar ràpidament al forat. Com que era petit, va poder treure’l del forat i es va posar content perquè l’havia salvat. El grup de dracs es van posar a pensar una mica en el que havien fet i van decidir demanar-li perdó. Ho van fer, però a en Daxi li va costar una mica perdonar-los, tot i què al final els va perdonar. El grupet de dracs van aprendre que la mida no era el més important. Conte contat, aquest conte s’ha acabat. Sergi Jiménez Miguélez 3 A

ROBATORI TOTAL Hi havia una vegada, un conductor de carreres de cotxes Ferrari, que es deia Nisis, i el seu inseparable mecànic Isis. Vivien en un món de Lego, concretament en Nuevaiarc, a prop de l’Empaireteit. Una nit, es van sentir uns sorolls estranys al garatge. L’endemà al matí, segons el calendari, tocava revisió de motor, dada la importància de la situació, van decidir baixar al garatge a veure que estava passant. I... “On era el cotxe?”. El cotxe no hi era, i la persiana estava oberta. L’havien robat!. En Nisis va proposar que un maquetaire expert, fes una maqueta exactament igual a la del cotxe robat. Posarien càmeres de seguretat i la maqueta del cotxe en el garatge. Van sortir de casa en busca del maquetaire, però no tenien gaire sort, tots li deien que no, però l’últim s’ho va pensar i va dir.... - D’acord, accepto el repte. Va trigar dos dies en fer-la i li van pagar una gran quantitat de diners per a la feina que, per cert, estava molt ben feta. Van instal·lar les càmeres de vigilància, van col·locar la maqueta i van baixar la persiana del garatge. De seguida, van veure com un lladregot s’apropava, com obria el garatge i se’n portava la maqueta. Nisis i Isis, van anar corrents en busca d’un altre cotxe i el van seguir fins a Califòrnia. Allà estava l’autèntic Ferrari. Van trucar a la policia i el lladregot va ser detingut. Calia remolcar-lo fins a Nuevaiarc, juntament amb la maqueta. Van arribar a la nit, i el cotxe el van guardar en el garatge, darrera d’una persiana indestructible. Com havia sofert alguns danys, en Isis va passar tota la nit arreglant-lo. L’endemà ja estava en llest per a passar la revisió del motor. La maqueta va ser exposada al museu del maquetaire, on tots els habitants de Nuevaiarc la podien admirar. Biel Soriano Méndez 3 B 20

¡A POR LOS INGREDIENTES! Había una vez un niño que se llamaba Mase. Un día estaban comiendo y la madre se comenzó a poner mala. Como no tenía padre, la tenia que cuidar él y no encontraba ningún medicamento que le fuera bien. Salió de casa para buscar un libro para leer. Llegó a la biblioteca y buscando y rebuscando, encontró un libro de medicina. Decía que se podía hacer el medicamento con tierra del desierto y un trozo de cola de serpiente de cascabel. Mase se puso en marcha. Caminando caminando se encontró un señor al lado de un helicóptero y le dijo: - Perdone señor, ¿ nos puede llevar al desierto? El señor dijo que sí. Cuando llegaron, Mase , se puso con la tierra y Dan, su perro, con la serpiente. Cuando acabaron llamaron al piloto y regresaron a casa. Finalmente Mase hizo la medicina, la madre se la tomó y se puso buena. Todos fueron felices y comieron maíces.

Abril Mesa Jiménez 3 B

LA MIREIA I ELS INSULTS DELS SEUS AMICS

Hi havia una vegada una nena que es deia Mireia que vivia amb la seva família a Holanda, concretament a Amsterdam, però era catalana. Es va mudar a Amsterdam quan tenia sis anys perquè els seus pares no trobaven feina al seu poble. La Mireia tenia set anys. Tenia el cabell marró, els ulls marrons i anava amb cadira de rodes. El primer dia d’escola quan va entrar a classe tothom se’n reia d’ella perquè anava amb cadira de rodes. Els nens cada dia reien de la pobra Mireia, quan entrava per la porta. Un dia la Mireia estava farta, però farta que la insultessin i va marxar de l’escola. Quan se’n va anar, la professora i els nens es van preocupar perquè no sabien on era. La directora va trucar als pares i ells els van dir lloc que li agradava anar quan estava trista o enfadada. Ja havien anat a tots els llocs menys a un parc. Quan hi van arribar, van trobar la Mireia plorant i tots es van posar tristos i li van preguntar què li passava i ella els va dir: - És que tots m’insultàveu i us rèieu de mi i per això estic trista. Llavors la professora va dir: - Doncs com algú més rigui de la Mireia, anirà a direcció. I a partir d’aquest dia ningú la va tractar malament i tots volien estar amb ella.

Alba Herrero González 4 A

N’ESTIC FART !!!!!!!! Hi havia una vegada un nen que es deia Jordi. Era alt, tenia deu anys, vivia a Montblanc i anava a l’escola Dalí que estava al costat del riu que passava pel poble. Des de petit havia anat a la mateixa escola i amb els mateixos companys, però des de feia un temps tenia un problema: un grupet de nens li pegaven i l’insultaven perquè era més intel·ligent que els altres. En Jordi cada dia estava més trist. Un dia en sortir de l’escola un grup de nens el van seguir per fer-li mal, ell corria molt i va creuar el riu i va arribar al bosc. Era un bosc enorme, com cent vegades Montblanc. En arribar a una zona de molts arbres va buscar un amagatall, a la vora d’unes roques hi havia una cova. Com era molt curiós va voler veure que hi havia dins, va entrar i es va a seure en un racó. Allí no el trobarien i podia descansar i pensar. De sobte va sortir un follet molt petit, tant que quasi no el podia veure. El follet amb la seva veueta li va preguntar què hi feia allà amb una cara tant trista. El nen li va explicar tot el que li passava. El follet el va escoltar amb molta atenció i li va aconsellar que no havia de deixar que els seus companys li fessin burla i el peguessin, havia de dir NO. El Jordi li va demanar que l’ajudes a fer amics perquè l’últim any potser s’havia aprofitat de que era més intel·ligent que els altres hi havia presumit molt d’això. Amb la seva veueta el follet li va explicar: - Per fer amics has de respectar a tothom nom, ser amable, escoltar els altres i ser una mica simpàtic, així tots voldran ser els teus amics. Al dia següent en Jordi va començar a practicar tot el que li havia dit el follet, va aconseguir que el deixessin de pegar i poc a poc va fer molt bons amics. Des d’aquell dia en Jordi de tant en tant va a visitar el follet a la seva cova per parlar de com li van les coses. Nerea Rueda Dapena 4 B

AMOR EN LA PLAYA Erase una vez un corazón que se llamaba Amor. Era una chica alta y con los ojos azules. También había un minion, bajito, amarillo y muy bueno. Se llamaba Bob.

Un día a las ocho de la mañana, Amor se fue a la playa, donde encontró a Bob. Amor fue a saludarlo a la orilla del mar y Bob le devolvió el saludo, pero no se quedó con ella, sino que se fue con otra chica. Entonces los celos se apoderaron de Amor. Intentó hacer de todo, con tal de llamar su atención: le salpicó con agua, corría moviendo su bonito pelo, cantaba a gritos, ...todo con tal de que Bob se fijara en ella. Pero Bob, en lugar de sentirse atraído por Amor, se enfadó y aún la rechazó más. Ella, desesperada, se puso muy triste y se fue a la toalla. Agachó su cabeza y se puso a llorar. Al verla tan triste, Bob se sentó a su lado a explicarle que la otra chica era su hermana pequeña. Le entró la curiosidad del por qué estaba tan celosa. Amor se puso roja como un tomate. Se levantó, y cerrando los ojos le dijo: - Es qué.... tú me gustas Entonces Bob hizo lo mismo, se levantó, se acercó y le dijo que también le gustaba. Amor, nerviosa y sin saber que contestar, se puso a sonreír. Bob se acercó, le dio un beso en la mejilla y la cogió de la mano. Se adentraron al mar y se bañaron como una nueva pareja que eran.

A partir de entonces no se separaron nunca más.

Carla Sánchez Vergara 4 B

CICLE SUPERIOR

Ana Liñán Cano 6è A GUANYADORA

Claudia Horcajada Macias 5è B FINALISTA

Carla Hiraldo Guillen 6è B FINALISTA

Judith Uclés Fuentes 5è A FINALISTA

LA LLUM ES VA APAGAR Vet aquí una vegada, pel cel viatjava un petit asteroide a sobre d’un núvol. Aquest asteroide, tot i que compartia el mateix cel que la Terra, era molt diferent: tot era ple de boscos nets, l’aire també era net, no hi havia fàbriques, les cases estaven damunt dels arbres. Allà hi vivien gnoms i follets, però també hi vivia l’Ela, la fada protagonista d’aquesta història. Tot semblava que anava perfecte, quan de sobte… una nit, quan tothom estava dormint, es va sentir un soroll molt fort, fortíssim! tots els habitants de l’asteroide núvol es van despertar i van sortir al carrer a veure què passava. Tothom mirava cap als costats o cap endavant, a excepció de l’Ela que mirava el cel horroritzada. Les estrelles estaven desapareixent, una a una s’anaven apagant i tot esdevenia fosc. La gent es va espantar molt. L’Ela va anar al Castell de Vidre a preguntar a la reina què estava passant, però no li va poder contestar perquè tampoc ho sabia. La fada se’n va anar del Castell tota preocupada i va escoltar una veu que li deia: “trobaràs la resposta a casa de l’ Helen i en Faustí, els mags de la ciutat de plata”. L’Ela va pensar... doncs camí cap a la ciutat de plata! Ella sabia la casa i el camí que havia d’agafar perquè els mags eren uns vellets molt famosos que feien realitat els desitjos de tothom. Va arribar a la ciutat de plata i va caminar pels carrers platejats fins arribar al carrer dels mags. De la porta de la mansió sortia una cua llarguíssima de gent. No hi havia cap remei, l’Ela hauria d’esperar. Després de dues llargues hores de cua era el seu torn i per la porta va sortir un vellet molt alt, prim com un fideu amb un nas llarguíssim i l’ Helen, una velleta grassoneta i baixeta. La van fer entrar, i fins arribar a la sala on havien d’anar, van recórrer tota aquella enorme mansió. Els mags van fer seure l’Ela en una butaca i li van preguntar què volia. Ella els va explicar tota la història, i els mags li van dir que cada estrella que es veu en el cel, pertany a un nen o una nena de la terra i la seva llum els dóna l’alegria, la il·lusió, la imaginació,... però si s’apaga, els nens perden totes aquestes coses tan boniques. L’Ela escoltava aquelles paraules amb molta atenció.

Els mags van continuar parlant: el motiu pel qual les estrelles s’apaguen és perquè els nens de la Terra es passen moltes estones del dia davant d’un aparell quadrat que es diu televisió i juguen amb unes maquinetes molt estranyes plenes de botons. - I això què hi té a veure – va preguntar l’Ela. Els mags molt tristos van respondre: -Ela, amb aquestes maquinetes, els nens viuen les vides d’altres personatges i ja no imaginen i s’obliden de viure amb alegria i il·lusió la seva pròpia vida. Per això, les estrelles han decidit no malgastar la seva energia i apagar-se. Com es podia solucionar aquell greu problema? L’Ela va pensar que la solució podia ser repartir somnis bonics i plens d’imaginació i deixar-los als coixins de tots els nens de la Terra, perquè s’adonessin de la importància de totes aquestes coses que estaven perdent. Per fer-ho, necessitava la caixa de somnis, que per sort era a casa dels mags. Quan es va fer de nit, l’Ela va agafar una escala llarguíssima de fusta que comunicava el núvol amb la terra, i va deixar anar uns polsims màgics que van anar a parar als coixins de tots els nens. Hi havia somnis de molts tipus: passejar vora el mar, llegir, dibuixar, jugar amb els amics, volar, dormir en un camp de flors... Quan es va fer de dia, l’Ela ja havia tornat al núvol i havia repartit tots els somnis. Una nena d’aquelles que es passen el dia jugant a l’ordinador va obrir els ulls i va veure una nina a terra, la va agafar i va començar a jugar. Una altra va veure un llapis i un paper, els seus dits van tocar el llapis i agafant-lo es van acostar al paper. Com era de dia, els nens no veien les estrelles, però elles sí que els veien a ells. Una estrella va obrir un ull i després l’altre i va veure que el seu nen era al jardí jugant amb uns altres nens. L’estrella va sentir tanta felicitat que es va encendre i les altres també van veure els seus nens jugant feliços, i una llum va omplir tot el cel. Les estrelles s’havien encès. Aquella nit l’Ela va poder veure les estrelles més maques que mai. No deixeu que la vostra estrella s’apagui! Ariadna Gómez Romagosa 5 A 27

LES LLETRES FANTÀSTIQUES

Fa molts i molts anys, hi havia una nena que era molt dormilega i mandrosa. Tenia una gran afició i era que li encantava dibuixar ninots de pal. Però, és clar, per a ella dibuixar ninots suposava un gran esforç i cada vegada que en dibuixava un, havia de posar-se a dormir durant una bona estona. Així era ella.

El cas curiós és que mentre dormia, els ninots, sorprenentment, cobraven vida. Un dia va succeir que un ninot es va ficar dins un llibre del gran prestatge de l’habitació. Allà es va trobar moltes lletres vives i els va preguntar encuriosit: - Per què sóc aquí? I les lletres van contestar alhora: - Perquè t’has endinsat en un món especial i només hi ha una manera de sortir. - I de quina manera ho puc fer? - preguntà el ninot ben estranyat. - Es pot sortir fent unes escales amb les paraules que tenen faltes d’ortografia. - Així les fem desaparèixer dels escrits i ens trèiem de sobre aquestes faltes que tant ens fan la guitza. –van contestar les lletres amb grans rialles. Al cap d’una estona, el ninot va veure unes lletres en negreta que tenien cara de pocs amics i que li volien impedir sortir d’aquell embolic.

El ninot ,quan es relacionava amb les lletres amables, s’hi trobava bé, però, quan veia les lletres difícils, aquelles que eren dolentes, entrava en un estat de pànic impressionant. Tot seguit va seguir caminant i es va trobar amb un full ple de paraules escrites amb faltes d’ortografia d’alguns nens una mica despistats. De seguida, amb aquelles paraules, va decidir fer una escala ben alta per sortir del full el més ràpid possible. Va trigar una mica a aconseguir-ho però al cap d’unes hores ja havia pogut sortir d’aquell món. En tornar, el ninot va començar a fer nous amics amb els personatges de còmic que dibuixava la noia dormilega. Des de llavors, cada nit, jugava i es divertia amb els seus amics que dia darrera dia eren més variats i curiosos. I… conte contat, ja està acabat. I…si no és mentida, veritat serà.

Diana Sáez Ortiz 5 B

LA SELVA TROPICAL Había una nena muy curiosa pero a la que no le importaba la naturaleza, tiraba papeles al suelo y cosas parecidas. La niña se llamaba Helena y tenía 10 años. Vivía en una casa en el centro de Madrid. Toda su vida había vivido en la ciudad rodeada de fábricas y humo. A ella le gustaba mucho dibujar y dibujaba bien. Asistía a unas clases de dibujo que hacían en su escuela. Un día, Helena dibujó una selva tropical con la tinta de un árbol y le salió de fábula. Cerró los ojos un momento y de repente … estaba en una salva tropical!! Esa selva no era normal, era diferente a todas las selvas . En las hojas de las palmeras había frases escritas y cada hoja era de diferente color. Al principio estaba bastante asustada pero después decidió dar un paseo por la selva i comprobar los peligros que había. Vio un elefante comer cacahuetes y a un mono escalando un árbol… Hasta ahí todo era normal, no había ningún peligro y se estaba de lujo. Sacó de la mochila del colegio un zumo de melocotón. Cuando se lo acabó, tiró al suelo el tetrabrik y la hierba se secó. Le pareció un poco raro pero lo dejo allí. De repente, se cayó una hoja de la palmera que ponía: “ No hagas lo que no te gustaría que te hicieran a ti”. Ella no entendía nada y además se preguntaba que hacia ella allí. Entonces una planta le dijo: -Tú ya sabes porque estás aquí y no saldrás hasta que no aprendas a cuidar la naturaleza. Helena no se lo podía creer: una planta hablando!! Ella quiso hablar con la planta pero no le contestó. Volvía a tener hambre y cogió el bocadillo que le había preparado la madre para ir al colegio. Cuando lo acabó, tiró el envoltorio, que era de papel de aluminio, al suelo. De repente una palmera gritó: -Aaaaaaah!! -¿ Qué te pasa?- le preguntó Helena. - ¿Qué, qué me pasa?- dijo indignada la palmera-. Pues que eso que acabas de tirar al suelo puede matar a toda la selva! Entonces Helena lo recogió y también lo que había tirado antes y decidió reunir a todos los seres vivos de allí para disculparse y ellos le perdonaron. Entonces el elefante le contó que lo único que tenía que hacer para irse a casa, era dibujarla. Dicho y hecho, dibujó su casa con todos sus detalles y en un abrir y cerrar de ojos, apareció en casa. Aprendió la lección y nunca más en su vida volvió a tirar un papel al suelo. Noa Coronado Fernández 5 A 30

A DREAM COME TRUE Once upon a time there was a boy called Christian Delgado Flores, who was eight years old and he had a dream. His dream was to become a football player. While his friends played in the park, he went to the football training three times a week, for five or six years. He was training very hard to become a professional football player in a First Division team. He dreamed of playing with his favourite players, doing press conferences in front of the best sports media, scoring a lot of goals and winning a lot of titles. This boy became a football player. He’s my cousin and he plays in Derry, a city in Ireland. He plays in Derry City Football Club three months ago and he’s very happy with his football club. If you chase your dreams, you will get them!!!

Iker Gil Carrión 5 A

LA MÚSICA

La música pot ser una solució quan estàs trist o plora el teu cor. A vegades, la música et provoca bons sentiments i quan l’escoltes oblides els mals moments.

A mi, la música m’encanta! Per això sempre estic escoltant-la. Em podria passar al costat de la ràdio tot el matí, i si no tinc res a fer l’escoltaria tarda i nit.

La música et pot agradar per diferents motius, Perquè t’alegra, t’anima o simplement, et fa sentir més viu.

Rubén Dorado González 6 A

L’ ARBRE SOLITARI

Jo t’hi he vist mentre anava passejant, I m’he quedant pensant: - que bonic i gros, de prat en té un bon tros!.

Tot sol ha quedat, als seus companys els han talat, no hi ha ningú al seu costat, només jo, amagat.

M’he apropat i m’he assegut, al costat del tronc robust, i he sentit el vendaval que les fulles fa ballar.

M’has fet ombra i companyia, Sense tu no sé què faria. Ha acabat aquest moment, Però tornaré, pel camí del vent.

Alba Muñoz González 6 B 33

MI ÁRBOL Cuando era pequeño en el parque te vi, mirando al cielo yo te descubrí.

Alto como una torre eres un árbol enorme mueves tus hojas brillantes con un simpático baile,

En primavera te vistes, en verano estás precioso, en otoño te desvistes y en invierno estás desnudo.

De pequeño te abrazaba para jugar junto a ti. Está claro que te quiero mi querido compañero.

Si algún día te cortasen, sería muy infeliz, mis lágrimas brotarían por no estar junto a ti. Oscar Vila Bernàcer 6 A 34

HIP-HOP

Hello! I’m Ariadna and I dance hip-hop. Hip-hop is an urban dance invented in 1980-1990. This dance has different styles: locking, popping, freestyle, b-boying (break dance)... The school where I go is called Blackout. I’m part of the smallest group, B-blackers. Most of us have our own styles. We dance basic steps, hip-hop steps, popping and only a few of my partners can dance locking and break dance. We compete in festivals and for this reason we train every Saturday and Sunday morning.

I love Blackout and my group because it’s funny and my partners are the best thing that ever happened to me.

Ariadna Mena Cordero 6 A

LA PRINCESA REBEL Una vegada hi havia una nena que era molt dolenta. Quan es va fer una mica gran, es va convertir en una bruixa que es dedicava a capturar princeses. Un dia, va anar a un castell on vivia una princesa per capturar-la i portar-la al seu castell, però aquesta princesa no era una princesa com penseu, era una princesa rebel. Quan la princesa dormia, la bruixa va entrar a la seva habitació i va començar a mirar totes les coses. Els prestatges estaven plens de contes, dintre de l’armari de la princesa no havien vestits, estava tot ple de roba súper xula. Tot això era molt estrany, va pensar la bruixa. Així que va decidir tornar un altre dia. Un dia la princesa va donar una volta amb el seu cavall i va veure uns núvols molt negres i va anar corrent amb el seu cavall, perseguint els núvols, va passar per la costa i després per la plana fins que va arribar a una muntanya i amunt de la muntanya hi havia el castell de la bruixa. Va entrar dintre del castell i va pujar les escales, fins que va trobar un tron i de sobte va veure que el tron es girava i havia una nena, vestida de vermell i negre i unes ungles llargues i negres. -Què estàs fent tu al meu castell?, va cridar la bruixa. La princesa tenia molta educació i era molt amable i li va contestar: -Bon dia i perdó per haver entrat sense permís, pensava que no vivia ningú. Sóc la princesa rebel. -Ja Ja Ja, va riure la bruixa- Si fossis una princesa, estaries plorant i hauries sortit corrents. -Sí, sóc una princesa, però no tinc per què tenir por, jo sóc rebel, adéu, he de marxar. L’endemà la princesa va sortir a donar una volta amb la seva roba favorita, una pantalons liles amb una samarreta amb un cor dibuixat. La bruixa la va veure i li va dir: -Tu, princesa, vindràs a la presó del meu castell. -Però perquè vols portar-me a la presó bruixa? -Perquè no m’agraden les princeses, només saben ballar, cantar i ser guapes. -Això no és cert, jo sóc una princesa i m’agraden moltes coses més. La bruixa se’n va llençar a sobre de la princesa per capturar-la però la princesa també era una guerrera i no es va deixar atrapar, van lluitar molta estona fins que la bruixa va dir: -Em rendeixo, m’has sorprès, jo pensava que totes les princeses eren cursis però tu ets una princesa molt valenta, llesta i forta. Ja no tornaré a capturar més princeses. Família Aragón-Ruz

MUSTAFÀ I EL TORNEIG DELS TRES MAGS La veritable historia de quan Dumbledore era petit Fa centenars d’anys, a Howards, hi havien uns amics que es deien Albus Dumbledore, James Wisly Mustafà Potter. Quan anaven a sisè, el director va explicar que es realitzaria el torneig dels tres mags. Els tres es van presentar i, de tota l’escola, va guanyar Mustafà, així que els dos van decidir ajudar-la. Al principi van assajar alguns encanteris, però en no saber quina era la prova creien que perdrien. Tot i a així, el seu professor d’animals els va avisar de la prova: un duel sobre hipogrifs. Només els quedaven dos dies. A l’habitació de Griffindor el Dumbledore va ensenyar a Mustafà un encanteri: “Incinero!”. En un moment va sortir de la vareta un munt de foc i, sense voler, va cremar les cortines. Va començar la primera prova. Mustafà es va pujar a l’hipogrif i va començar el duel. - Un… Dos… Tres! - Incinero! El contrincant es va quedar mirant i, espantat, es va caure de l’hipogrif. El mateix dia el director va avisar a tots els competidors de la segona prova: pujar a una muntanya plena d’obstacles. - Com ens ho farem? - Tinc una idea: portaré la meva escombra amb màgia i pujaré volant els obstacles. - Genial! Va començar la segona prova: - Acció escombra! L’escombra va venir volant, la Mustafà es va pujar a dalt i va sortejar tots els obstacles. - Ho he aconseguit! La tercera prova era més difícil: consistia en deslliurar-se de dementors. El professor de defensa contra les arts obscures els va dir un encanteri. S’havia de pensar en un record bonic i pronunciar aquest encanteri: - Expelio patronum! Durant la tercera prova, Mustafà el va utilitzar i de la seva vareta va sortir un feix de llum que va servir d’escut entre ella i els dementors. A més, la gent que ho mirava va veure que Mustafà agafava una forma de cavall. A la festa final, després de que tothom s’atipés al banquet, el director va dir: Tot seguit veurem qui és el guanyador del torneig dels tres mags. - I el guanyador és: Mustafà Potter!!! Família Wegbrans-Giró 38