A
l campament de refugiats sahrauís de Smara, enmig del desert de Hamada, hi vivia una nena de sis anys que es deia Khadija. La Khadija jugava amb els seus amics, a la madrassa (escola), als patis del costat de la haima de casa seva, pels carrers del barri (dahira). Sovint, però, s’havia de quedar esperant que els altres acabessin el joc, perquè ella no els podia seguir. Anaven massa de pressa i no els veia del tot bé. Queia, xocava i es desorientava. Els seus amics ho sabien; no li deien res, però continuaven jugant. Quan miraven contes, o a vegades mirant la televisió, algú anava explicant a la Khadija tot el que passava perquè ella no perdés el fil. «Així no podré jugar mai amb els altres, ni llegir ni escriure», pensava la Khadija. No ho entenia, però era una nena molt decidida i continuava intentant-ho. Els seus pares, preocupats, ja havien anat diverses vegades a veure el metge de l’hospital de Smara. La Khadija el trobava una persona molt amable, que se la mirava amb moltes ganes de poder-la ajudar, però que sempre acabava posant una cara trista, tot dient: –Em sap molt de greu, però als campaments de refugiats no tenim el que la Khadija necessita. El pare li va preguntar on hi havia la possible solució. El metge, alçant les mans cap al cel, va exclamar: –On vivim nosaltres és molt difícil trobar el que caldria per a la Khadija. És molt injust, ja que tots els nens i totes les nenes han de poder rebre l’ajuda convenient dels metges. Però, de moment, no hi ha res a fer. Cal que tots estiguem atents per fer que les coses vagin per bé.
22