Lletres encantades2017

EL CONTE MÉS BONIC del món era el conte més bonic del món. Igual que el dibuixant del conte, en acabar, jo vaig fer un gest amb el cap a la nena. “Què t’ha semblat?”, li deia. Però ella em va fer una ganya. “La meva àvia n’explica de millors”. Jo li vaig demanar que m’expliqués un dels contes de la seva àvia. I ella em va explicar un conte que es deia “La camisa de l’home feliç”. El sabeu, aquest? Tampoc?

Doncs resulta que era un rei o alguna cosa semblant a un rei, que estava molt malalt i no parava de visitar metges perquè el curessin. Però no hi havia manera. Es prenia totes les coses que li receptaven i res no li feia efecte. Ben al contrari, les medecines encara el feien estar més malalt.

Fins que un dia un dels metges que el visiten li diu: “A vostè el que li passa és que com que ja ho té tot i per tant no pot desitjar res més ha perdut la felicitat. Li cal retrobar-la i l’única manera de ferho serà posant-se una camisa que hagi estat portada per un home que sigui feliç. Així, la felicitat se li encomanarà”. Ja em teniu els cavallers i homes de confiança del rei regirant el regne de dalt a baix, mirant per tots els racons, per veure si trobaven un home feliç. Però no se’n sortien. Qui no tenia un nap, tenia una col. L’un es queixava de mal d’esquena; l’altre, que la seva estimada no li feia cas; un tercer, que tenia un fill malalt i li faltaven diners per poder curar-lo. Ara us podria detallar totes les respostes que es van donar a totes les preguntes que van fer aquells comissionats del rei. Però si ho fes, aquest conte seria més llarg que la processó del Divendres Sant. Per això, anirem directe al final, quan un dels enviats del rei va sentir com un home li deia a un altre, al darrere d’una porta: “Doncs, sí, jo sóc realment feliç; no desitjo res més que el que tinc. La vida és perfecta”. Ràpid, el cavaller va obrir la porta mentre deia: “Bon home, aquí teniu una bossa de monedes d’or. Doneu-me la vostra camisa!” Però de seguida va adonar-se que aquell home no tenia camisa. Era un pobre descamisat, però en canvi tenia una encantador somriure.

A mi, aquest conte que va explicar-me la nena de les trenes llargues, que a ella l’hi havia contat la seva àvia, va agradar-me força. I quan, al cap d’uns dies un nen rosset i de pell pigada em va fer la mateixa pregunta, “Quin és el conte més bonic del món?”, jo li vaig explicar el de la camisa de l’home feliç. El nen va escoltar-me amb atenció, encara que de tant en tant es posava el dit al nas i després se’l xuclava. Quan vaig acabar vaig fer aquell gest amb el cap mentre li preguntava: “Què?

T’ha agradat? És bonic, no?” Ell va estar una bona estona pensant. Al cap d’un minut va dir: “La senyoreta Consol n’explica de millors”. ¿Sabeu que això que us explico m’ha passat moltes i moltes vegades? Un conte que agrada molt a algú i pensa que és el millor que hi ha, una altra persona troba que n’hi ha un altre de millor. Com pot ser, això? Potser és que jo no sé explicar-los? Potser és que l’àvia, la senyoreta Consol, la tia Maria o aquell contacontes que es diu Leandre i sempre fa unes cares molt estranyes en saben molt més que jo i per això, quan els expliquen ells, els contes semblen més bonics.