Sant jordi 2013 by Escola el Cim

CERTAMEN LITERARI SANT JORDI 2013 LA MEVA ESCOLA

ÍNDEX Pictogrames granotes i coales ..................................1 Rodolins conils i foques .......................................2 Rodolins micos .................................................3 Rodolins elefants ..............................................4 1r A i 1r B de primària ........................................6 2n A i 2n B de primària ........................................7 3r A i 3r B de primària ........................................9 4t A i 4t B de primària .......................................10 5è A i 5è B de primària .......................................12 6è A i 6è B de primària .......................................13 1r ESO A ......................................................15 1r ESO B ......................................................17 2n ESO A ......................................................18 2n ESO B ......................................................20 3r ESO A ......................................................21 3r ESO B ......................................................22 4t ESO A ......................................................23 4t ESO B ......................................................24 Mares i pares .................................................26

PICTOGRAMA GRANOTES

PICTOGRAMA COALES

RODOLINS CONILLS

1. 2. 3. 4. 5. 6.

Conill, conillet menja’t un bolet ( Lucas) Taula, tauleta ben rodoneta (Judit Lázaro) 1,2,3, pica paret. Em poso la bata, però no la sabata. Jugo amb plastilina i la faig molt fina. El Pep Panxut tira un xut!!!!!!

RODOLINS FOQUES

1. 2. 3. 4. 5. 6.

La meva escola mola!!!! La serp és verda!!!! La foca és la nostra mascota. La rateta corre per la pissarreta. Porto el bocata a la butxaca de la bata. No m’ agrada la verdura ni amb pintura.

RODOLINS MICOS

Sara - Vaig a l’escola i m’ho passo pipa amb la bola. Daniel- A mi, anar a l’escola em mola! Clara - Vaig a l’escola i em diuen hola! Jordi - Per anar a l’escola el Cim vaig per un camí. Alejandro- Vaig a l’escola i treballo amb cola. Saida - A l’escola bec Coca-Cola. Marc R.- Quan estic a l’escola faig coses amb cola. Pau Anar a l’escola a mi, em mola. Chloé - M’agrada anar al Cim i jugar amb en Joaquím. Carla - Quan vaig al Cim esmorzo raïm. Juan Pablo-Quan vaig al Cim, jugo amb en Quim. Irene - Estic a l’escola i faig una bola. Alba Vaig al Cim i trepitjo raïm. Selina- Vaig al Cim i tinc un amic. Anna C.- A la classe dels micos està en Quico. Anna M.- Quan vaig a l’escola, treballo jo sola. Ot Quan vaig a l’escola, em llepo la sola! Sandro- A l’escola,jugo amb la bola. Carlota- Quan estic a l’escola m’agrada veure la Mola. Albert - Al Cim, hi vaig amb patins. Biel G.- Quina escola més molona! Núria - Quan jo vaig al Cim divendres menjo raïm. Berta - Des de l’escola veig la Mola. Biel A.- Si vas a l’escola no beguis Coca-Cola. Ariadna- Vaig al Cim i jugo amb els amics. ArnauQuan arribo a l’escola dic hola! Marc B. Jo vaig al Cim i tinc un amic.

RODOLINS ELEFANTS

Roger: M'agrada anar a la classe dels elefants perquè em faig molt gran. Raquel : M'agrada jugar i fer tallers perquè m'ho passo molt bé. Sílvia : A la classe dels dofins vaig anar i molt bé m'ho vaig passar. Inés: A l'escola vull anar i a l'escola jugar. Núria: M'agrada fer amics a l'escola el Cim Esther: A l'escola m'agrada anar per aprendre coses i ballar. Ainoa: Jugar, escriure, dibuixar i llegir ; tot això faig al Cim. Gemma: A l'escola vull anar per experimentar. Marc R: Em sento molt feliç quan dibuixo a l'escola El Cim. Jordi: M'agrada molt anar d'excursió. Carles: M'agrada jugar al Cim amb els meus amics. Tristán: Quan vinc a la classe dels elefants m'agrada molt jugar. Joel: Descobreixo coses noves, anant a l'escola. Mercè: Em poso molt tristona, quan no vaig a l'escola. Lídia: La mare em porta a l'escola al matí ben d'hora. Fèlix: M'agrada venir al Cim per jugar amb els meus amics. Isaac: Sento emoció quan faig tallers d'ordinador. Marc F: Amb els ninots de la classe dels elefants, m'agrada jugar. Aitana: Els contes m'agrada escoltar a la sala de psicomotricitat. David: M'agrada dibuixar i amb aquarel·la pintar. Elsa: Fer música al Cim és molt divertit. Arnau: El dilluns m’aixeco content perquè preesport faré. Zhènia: Quan arribo a l’escola, dic :“hola”. Lucia:M’agrada llegir amb el meu padrí. Laia: Una princesa vull ser quan a l'escola faig tallers. Alba: La pilota faig rodolar, quan surto a la pista a jugar. Àlex: Faig amics, jugant a futbol al Cim. Pol: M’agrada descobrir coses noves a la meva escola.

M’agrada l’escola

Al pati, alguns dies canto, i a la pista, hi ballo. A l’escola, vam fer una festa

EL CIM

i vam fer-hi molta gresca.

L’escola fa 50 anys, Ivet Sánchez Faro

decorem les escales i les parets. Amb els nostres treballs i

1r A

amb la nostra il·lusió, preparem les convis i les excursions.

A la classe treballem, llegim contes divertits. M’encanta la meva escola, m’encanta EL CIM.

Gerard Fondevila Carreras 1rB

La meva escola Quan parlo de la meva escola he de dir que mola. Ara fa cinquanta anys i ho celebro amb els companys.

De cicle inicial,en som els grans i els petits érem abans. Tinc un amic futbolista

La meva escola

que juga a futbol a la pista. Vaig a l’escola molt alegre i faig feines per aprendre. Després d’estudiar,

Les mestres a la classe ens ensenyen una bona base. Al pati de l’escola,

em poso a jugar.

tothom fa tabola. A la meva escola, em sento com a casa,

Et recomano la meva escola, allà tots fem xerinola.

i mentre estudia la canalla m’acompanya la rialla.

Llegim, cantem i aprenem i també sumem, restem i multipliquem.

La meva escola fa 50 anys!

Lluc Leiva Julian 2n A

I ho estem celebrant amb tots els companys!

Alexa Martí 2n B 7

La meva escola

La meva escola no és la més gran,

Els nostres sentiments

però té bon cor i en això és gegant. Us diré una cosa que és molt important

són com cors ben lluents i els nostres amics i amigues són com un tresor de color or.

jo l’estimo i a mi, ja em val.

L’escola és ben bona per treballar i estudiar

Quan camino pels passadissos

amb tots els amics i amigues

em sento com a casa

que ens estan envoltant.

i som els més feliços quan de curs passes.

I sobretot el que més importa és la nostra amistat,

Els mestres i els companys

amb els companys i companyes

són com la meva família

que ens estan respectant.

i allà m’agrada escriure, llegir i cantar.

I l’hora que més ens agrada és l’hora de jugar

I si aquest poema t’ha agradat... on podem córrer, cridar i saltar, entens el que sento per l’escola

a l’escola per treballar i estudiar.

perquè tot el que dic és veritat !! I quan sortim de l’escola, la trobem a faltar Regina Carpio i ja estem pensant 3r A en el dia següent que vindrà per treballar, estudiar i jugar.

Gerard Canet 3r B

La meva escola A l’escola aprenem i ens eduquem.

La meva escola

Mates, català, castellà i anglès estudiem Quantes classes a escollir...

Al 1962, tot això era una acadèmia en castellà

Lleons, dimonis, foques i dofins!

i després, per sort, una escola en català! En estar amb alumnes, un vincle s’ha creat

A l’escola em diverteixo,

i la generació mai ho oblidarà...

tot i que al pati em fregeixo!

I ara, tots nosaltres

A l’escola em diverteixo,

tenim el futur assegurat.

tot i que de vegades em queixo! Avui en dia ens ha educat A l’escola aprenem

tal i com sempre hem desitjat.

tant que quasi explotem!

En Pep Panxut després va arribar

A l’escola no ens barallem

I ens va fer riure i també despreocupar!

només ens enfadem...

Escola El Cim ja té 50 anys, i ara l’hem de felicitar!

Felicitats Escola El Cim Que ja fas 50 anys, mínim! Felicitats Escola El Cim

Marçal Forn 4tB

Que junts molts més en complim!

Mònica Barba 4t A

Un dia genial Estimada escola el Cim Amb tres anys i una motxilla a l’esquena,

Obro els ulls al matí i el Cim m’espera.

vaig començar en aquesta escola.

Un dia genial ha d’arribar:

El primer dia tenia molta por,

emoció, motivació, estimació, somriure.

però les mestres em van acollir amb molta estimació. Els companys i els mestres m’esperen. Per la castanyada compràvem castanyes

Les classes han començat:

I fèiem panellets amb trossets de plastilina enganxada als dits.

emoció, motivació, estimació, somriure.

Els pares i els avis van venir a la classe El treball en equip és el millor. i se’ls van menjar, quedant ben tips. Fent murals aprenem molt. Emoció, motivació, estimació, somriure. A primària les feines es compliquen, però amb l’ajut dels mestres Al pati amb els amics juguem ho anem aprenent tot de mica en mica. I a educació física correm. Emoció, motivació, estimació, somriure. Cada any marxem de convis amb el sac de dormir i un gran somriure Aquesta tarda paraules màgiques estudio. i quan tornem anem tan bruts Quins records ha deixat aquest dia genial. que no ens coneix ni la família. Emoció, motivació, estimació, somriure. Vaig entrar a l’escola de petit Em canvio de roba i una cua em faig. I en sortiré gran, Ara toca ballar amb els meus companys. amb grans valors com el companyerisme, Emoció, motivació, estimació, somriure. respecte i felicitat. Gràcies escola i moltes felicitats. Berta Isard 5è B Marc Gamarra 5è A 12

El Cim

PAS PER PAS

Com una caixa de felicitat, plena de tendresa i amor per a mi, i és la veritat, ser d’aquesta escola és un honor. Dolça com un caramel de maduixa, pintada de color blanc que a entrar et convida...hi ets benvingut i ja fa 50 anys. Professors i professores, alumnes i alumnes aquí tots van passant i llaços van formant. Les cases petites es poden fer grans i a l’escola el Cim n’està garantit. Ho sé, ho saps tu: a l’escola no només s’aprèn a fer difícils equacions, s’aprèn a ser persona. Un raig de sentiments Il·lumina la meva poesia

De petita volia estudiar i al CIM vaig començar. A P3,P-4 I P-5 t’ho passes d’allò més bé i jugant vas aprenent. A primària vaig arribar i un nou món es va iniciar. A moltes excursions hem anat i totes ens han agradat. Curs a curs he conegut tot allò que encara no havia viscut. Molts números i lletres he fet per aconseguir haver arribat a aquest sisè. Matemàtiques, català, socials i un munt d’assignatures per tirar endavant quan siguis gran. Ja de ben petits moltes coses l’escola ens ha ensenyat una d’elles els valors... El companyerisme, la sinceritat i la igualtat. Un dia, deures; l’altre, exàmens i a les tardes...activitats El 50è aniversari ha arribat i tot s’ha revolucionat.

de les paraules que dedico a la meva escola preferida.

Marta Ramiro 6è B

Anna Valdívia 6è A 13

Un recorregut emocionant

Hola em dic Cristina, però em podeu dir Cris. Avui és el primer dia d’escola, començo 1r d’ESO i coneixeré els meus nous companys i companyes, els professors i veuré com serà la nova escola. Ja és l’hora, estic a punt d’entrar, quins nervis!!! L’escola per fora sembla un castell amb un jardí molt gran a l’entrada ple de flors. A la dreta, hi ha un enorme parc ple de gronxadors, tobogans i una font. A l’esquerra, hi ha una pista de bàsquet, un camp de futbol, taules de ping-pong… Això és fantàstic! Tinc moltes ganes de jugar amb el meus companys a futbol, bàsquet, gronxar-me i moltes coses més!! Mentre mirava envaladida l’exterior de l’escola, de cop se m’acosta un senyor tot saludantme: -

Hola, tu deus ser la nova alumna, Cristina, oi? –pregunta un senyor tot ben plantat .

Sí, sóc jo... –dic tota avergonyida.

Jo sóc el teu nou professor, en Carles.

Encantada de conèixer-te.

Has fet una ullada a l’escola?- diu mirant-me fixament amb els ulls com dues taronges.

No, només l’he mirat per fora.

Perfecte, ara t’ensenyaré l’interior de l’escola. Segueix-me.

D’acord –dic seguint-lo tota nerviosa.

A la teva dreta, hi ha la cafeteria de l’escola, on pots comprar-te l’esmorzar sempre que vulguis. Té, aquí tens una targeta de descompte per comprar-te l’esmorzar, però vigila perquè només en tens per quinze vegades.

Oh!!! Que bé, m’anirà genial. Gràcies –dic tota contenta.

Segueix-me, baixa per aquestes escales i d’aquí no res veuràs el gimnàs i al costat la biblioteca–explica tot emocionat.

És preciós, no havia vist mai un gimnàs tan gran com aquest. I la biblioteca està plena de llibres, que bé! Amb el que m’agrada llegir! –dic al·lucinada.

Ara t’ensenyaré la teva taquilla on guardaràs el teu portàtil nou i els llibres.

Tindré portàtil! –comento tota sorpresa. 15

Sí, l’utilitzaràs en totes les assignatures, més tard te’l dono–diu caminant ràpid fins arribar a les taquilles.

D’acord.

Vine, aquesta serà la teva taquilla. Ara et donaré la clau i més tard aniràs a secretaria a recollir els teus llibres i el portàtil.

Oh!! Que maques, són molt originals –diu tota estupefacte.

Ui! Que tard que s’ha fet. Vine, entra a la teva nova aula a conèixer els teus nous companys.

Molt bé –dic entrant a l’aula.

Estic molt nerviosa i no sé si fugir o quedar-me. Hi ha molts nens i nenes que no paren de mirar-me, tinc molta vergonya ,però ho he de fer :“Va, jo ho puc fer”: -

Hola a tots, em dic Cristina i seré la vostra nova companya.

Marina Catena 1r ESO A

Bella mar... El mar és casa meva, vaig de barca a barca, pensant si algun dia escaparé d'aquest lloc. Que Déu deixi'm dir-li, no és d'aigua dolça. Busco la sortida, i què hi trobo? Un mar sense cap porta ni finestra, em sento com una formiga en un formiguer, n’hi ha tantes, però si se’n mor una, hi haurà algú que se’n preocupi, d'ella? Busco la manera de pensar, que passi el que passi, sempre hi haurà algú al teu costat... Deú, per què m'ho poses tan difícil, ni tan sols em deixes pensar en una solució, i ja em poses un altre pes a sobre! Ho veus normal? Ho tens molt facil tu! Sense problemes, sense soledat i ple de llibertat, i a mi? Quan em trauràs problemes a canvi de posar-me'n més? Quan em faràs sentir algú al meu costat? Quan em deixaràs sortir a buscar aquesta llibertat per la qual tant he lluitat? Això és injust, tu ets injust, la vida és injusta, però en el mar, sempre pots estar tranquil, Anna Serrano 1r ESO B

sense problemes, sense patir tu i la mar.

EL CIM, LA NOSTRA ESCOLA

Uns quants anyets ja tenim i des de ben petits que anem al Cim.

El Cim és la nostra escola i ara us explicaré per què ens mola:

Hi ha profes alts i baixos, n’hi ha de prims i n’hi ha de grassos.

També d’alumnes, n’hi ha de tota mena, ja sigui amb cabell curt o amb melena.

I tenim un gegant de cartró, que es diu Pep Panxut qui té dedicada una cançó.

L’infantil, la primària i la secundària mostren la dimensió de l’escola en qüestió.

Els de l’ESO més crescudets, tenim dos passadissos llargs ,però estrets amb taquilles a les parets.

Al matí quan arribem, asseguts a les cadires 18

mig adormits als profes escoltem.

A la desitjada hora del pati, sortim a descansar a les grades o als bancs i mentre anem esmorzant patim perquè una pilota no salti i se’ns endugui per davant.

Al migdia desmaiats cap a casa a dinar, que després segons el dia hi hem de tornar o ens quedem a casa a treballar i estudiar.

Ja veieu que la vida al Cim no és massa divertida, però encara que sembli mentida gran sort tenim, perquè tot i que no posseïm ni or ni argent som molt bona gent.

Per això desitjo amics i companys, que El Cim continuï molts més anys!

Eva Molina 2n ESO A

CARTA A SANT JORDI Estimat Sant Jordi, Em dic Laia i tinc 13 anys, no ens coneixem personalment ,però jo he sentit a parlar de tu des que tinc ús de raó. T’escric perquè aquest any l’escola on jo vaig celebra 50 anys i he pensat que estaria bé fer-t’ho saber. Als meus companys i a mi, se’ns fa una mica difícil entendre o imaginar-nos com eren o com es feien les coses a la nostra escola fa cinquanta anys enrere i segurament a tu, entendre com es fan les coses avui: Facebook, wattsapp, twitter…. El pas del temps tot ho canvia. El cas és que observant fotografies i sentint histories d’exalumnes de l’escola m’he adonat que a la meva escola, des que la Diada de Sant Jordi es pot celebrar, tu ja m’entens, sempre s’ha celebrat. Tu, Sant Jordi, formes part de la nostra historia. Molts són els alumnes que en aquests cinquanta anys han escrit poemes, contes o narracions per celebrar, any rere any, els jocs florals, moltes són les senyeres que s’han fet servir per guarnir les parets de la nostra escola i moltes les vegades que la teva historia s’ha explicat als alumnes més petits de l’escola. Vull dir-te que la teva feina en defensa de la nostra llengua i tradicions ha sigut molt important. Avui, ja t’hauràs adonat que les coses es fan d’una manera molt diferent a les de la teva època tot i que podria dir-te que l’essència segueix sent gairebé la mateixa. Ja t’hauràs adonat que els Reis, les princeses, les roses i els dracs ja no són el que eren. Vull advertir-te ,però de l’existència d’un perill, es tracta d’un nou espècimen de drac que amenaça en atacar d’una manera ferotge. És el drac Wert, petit i

perillós

que pretén carregar-se d’una flamarada la feina de molts anys. Conec la teva experiència en la lluita contra tot tipus de dracs i és per aquest motiu que aprofito aquesta carta per demanar-te que ens ajudis a vèncer aquest drac que podria fer que d’aquí a 50 anys a la meva escola ja no se celebrés la diada de Sant Jordi. Confio en tu. Laia Maria Mitjavila 20 2n ESO B

TANCO ELS ULLS Obro els ulls. Aquí estic; asseguda a les grades del pati de l’escola, totalment sola. On són els meus amics? On són els professors? On és la gent? M’aixeco i baixo les escales mirant al meu voltant, arribo a la porta de metall i l’intento obrir, però no puc; està tancada. Em dirigeixo a l’altra banda del pati, on és l’altra porta de metall, però també està tancada. Crido. Crido ben fort, esperant que algú m’escolti, però tot segueix silenciós. Només puc escoltar l’eco de la meva feble veu demanant ajut. Torno corrent cap a les grades, sec al mateix lloc on era al principi i tanco els ulls ben fort, desitjant no ser-hi. Obro els ulls, però tot segueix igual. Sospiro. Pujo les grades fins a dalt de tot. No veig cap ocell al cel. Les flors que sempre hi ha hagut estan pansides. Ara que hi penso, tot està en blanc i negre, no hi ha color. Espera, hi ha una cosa de color; la campana. És d’un color daurat brillant i cridaner, que sembla que em xiuxiueja a l’orella dient-me que m’acosti . Hi vaig caminant, com si fos un imant, però per molt que ho intenti, no puc parar de caminar cap allà. Estic sota la campana, miro cap amunt, veig un paper blanc enganxat al batall de la campana. Estiro el braç, però no hi arribo. Salto ben amunt, però no hi arribo. Tanco els ulls i penso que hi puc arribar. Obro els ulls i estic a un pam de la campana. Agafo el paper. El paper està doblegat i té les puntes cremades. L’intento obrir, però està enganxat. Tiro el meu alè sobre el paper, però no aconsegueixo que es desenganxi. Tanco els ulls i penso que el paper està obert. Obro els ulls i el paper ja no està enganxat. L’obro i veig que hi ha una nota que diu: Tanco els ulls ben fort i em desperto. Estripo el paper i el tiro cap amunt deixant que l’aire se l’emporti, però no hi ha aire. Recullo els trossos de paper i els poso sobre la meva mà. Tanco la mà ben fort i bufo, pensant que el paper ja no existeix. Obro la mà i no hi ha cap tros de paper. Baixo les escales a pas lent i em dirigeixo al lloc on tot ha començat. M’assec. Sospiro. Tanco els ulls ben fort i penso que tot és un somni… Em desperto. Lídia Rivera 3r ESO A

50 anys de “El primer dia d’escola” Després d’11 setmanes llargues, torno a sentir enrenou darrere d’aquestes parets. Un miler d’alumnes apunt d’entrar. Comprovo si tinc algun desperfecte. Trobo una taca sobre la meva pell suau i brillant, que el dia anterior havia sigut rentada, i l’esborro. Sobren les portes i el xivarri omple el silenci de l’escola. La tranquil·litat s’ofega en un mar de sorolls. La foscor s’esvaneix entre la llum del dia. I de cop, a la llunyania, a través d’un quadrat de 20x20, observo els protagonistes que fan possible tot això. Persones potser massa diferents... però que comparteixen moltes hores tancats en el mateix indret. Els veig caminar cap a les corresponents classes a partir de la finestreta de la porta. Insegurs i pausats. El pom es mou i la porta sobre. Observo el meu primer alumne, que s’afanya a asseure’s a les taules del final. I després d’aquest, molts més. Aquests son els últims que arriben, i s’hauran de conformar a seure al davant. Deixen la motxilla i s’uneixen a les converses dels companys. Es forma un rebombori a l’aula que no em permet sentir ninguna conversa. Se sent un cop, els nens callen, i la professora entre. Passen llista i jo ja em començo a quedar amb alguns noms. L’alarma del rellotge d’algun despistat indica que son les deu. El professor no ha aturat la classe però els nens s’afanyen a recollir. Agafen l’entrapa i surten de l’aula en direcció al pati. Tots son fora menys un. Es para davant meu, afligit, agafa un guix, i m’escriu Jordi i Claudia. Agafa el esborrador, i ho borra abans que ho pugui veure ningú. Es podria dir que soc un jubilat. Porto 50 anys atrapat entre aquestes quatre parets, i se que d’aquí una setmana em substituiran per una pissarra tàctil, molt més jove i eficaç que jo. Miro malenconiós el nen, que travessa la porta i desapareix entre els seus companys. No et pots imaginar quants alumnes m’han escrit i dibuixat entre classe i classe. Ara, però, se que és l’últim alumne que veure acostar-se a mi, i confiar-me els seus pensaments.

Marina Font 3r ESO B

Ella El soroll de les claus a la butxaca li produïa una estranya sensació de calidesa i comoditat. Sentia el seu dolç xiuxiueig a cada petit pas que feia. “Abans sonaven més fort” va pensar, després de veure’s a sí mateix, en aquell mateix carrer feia uns anys, amb pas ferm i amples passes. Un noi fort, alt i ros d’ulls negres, un noi amb la mirada d’aquell qui encara pot expressar els seus anys de vida amb els dits de la mà, un noi amb la innocència i vivacitat d’un nen. Es planta davant d’aquella porta de ferro. Sent que les seves cames ja no son el que eren. Treu les claus de la butxaca i en el moment de posar-les al pany s’adona del munt d’arrugues que li omplen la mà i el braç dret. Tanca els ulls amb un gest d’angoixa i, amb més esforç del que havia de fer feia un anys, obra la gran porta de ferro. Encara és massa d’hora i sap que els nanos tardaran en arribar a classe amb les seves cares que delaten alguna festa nocturna que mai confessaran als seus pares. En Miquel decideix prendre’s un temps per estar sol amb Ella. Creu que delira, però a en Miquel li sembla que Ella somriu quan la porta de ferro cedeix. Puja les escales agafant-se fort de la barana, l’esquena li punxava com si se li estiguessin clavant cent ganivets. Arriba a dalt i esbufega. Sent les cames cansades. Entra per la porta blanca d’una de les classes. Ell pot sentir com Ella el saluda, pot sentir com s’alegra de veure’l per poder-li dir adéu. En Miquel s’apropa a un pupitre i passa el dit índex i el cor suament per la superfície de la fusta. Inspira una glopada d’aire i sent aquella olor tant característica...el perfum d’Ella. Mira la pissarra. Veu unes fórmules matemàtiques de les que no es capaç de recordar-ne la utilitat. Tanca els ulls, es gira i queda dempeus davant la classe que ara, sense aquelles personetes, sembla tan gran. Una escletxa de llum travessa les persianes i li cega els ulls. Torna a mirar la classe buida i una llàgrima li regalima per la galta fins que mor als seus llavis. Poc a poc, es dirigeix a la porta. Surt al passadís, es treu les claus de la butxaca i es dirigeix a la sala de mestres. Les deixa a sobre la taula, tanca la porta i es dirigeix a la porta principal de nou i mentre camina escolta el silenci, el silenci de l’absència de vida en Ella.

Arriba a la porta i la tanca darrera seu i, a poc a poc però tan ràpid com li permeten les cames, torna a casa. Ella, la seva escola, el seu santuari li diu adéu baixet i a l’orella. *** Tots entren per la porta de ferro. Un noi alt, castany i d’ulls verds entra a la classe i els fa callar. <<Com ja sabeu nois, el vostre professor Miquel Puig ha hagut de marxar de l’escola per problemes de salut. Des de aquest moment jo seré el vostre professor. Obriu el llibre per la pàgina...>> Laura Casado 4t ESO A

COM UN SOSPIR -Roc, bon dia guapo! Quines ganes! Avui som dimecres! A l’escola els dimecres són especials. Ve la Mònica, la professora que quan somriu se li fan uns clotets molt simpàtics a les galtes, i cantem: the crocodile has got, two ta ti... (no sé ben bé com fa la lletra). Després vindrà la Montse. És molt maca, sempre fa bromes. Quan ens portem bé ens dibuixa un mico a la feina i si ens portem molt, molt i molt bé, es tira de cul a la taula. Tota la classe riem! -Roc, desperta ... VA! Ai quina mandreta... El primer dia de Primària estava molt emocionat, suposo que em sentia guai per entrar per la porta dels grans. Aquell cop, enlloc de baixar escales per anar a Infantil, les havia de pujar per anar amb els més grans! Ara ja em fa més mandra, tot i que un cop allà sempre m’ho passo bé! Espero jugar al joc del diccionari amb el Roger ... -PIPIPIPIPI!

Bua, o sigui, mandra és poc. Avui comencem trimestrals, tant de bo arribi ja el viatge de final de curs i pugui desestressar-me d’una vegada. Entre la música, les sortides de cap de setmana, l’obsessió dels professors amb els deures i avui, a més a més, examen de química ... EXPLOTARÉ! -Va Roc que farem tard! Renoi tu... avui ja és el sopar de graduació. Se’m fa estrany pensar en tots aquests anys que he passat aquí. Ara miro enrere i veig que m’han passat volant. Recordo tot de petites anècdotes, fins i tot aquelles que en aquell moment em semblaven una muntanya i ara em desperten una agradable sensació. Potser al cap i a la fi no m’enduré només un arxivador ple de fulls escrits... sinó que un bon record, un gran aprenentatge i un somriure als llavis vindran inclosos en el paquet. Es veu que al final sí que ho trobaré a faltar tot plegat! Berta Llonch 4t ESO B

PREMI PARES I MARES

Naima Abans que els talibans imposessin el seu règim, la família de la Naima vivia molt bé. La seva mare era doctora i treballava a l’hospital de Kabul. Ara, amb el règim talibà, tot allò s’havia acabat. Cap dona casada podia sortir al carrer sense cobrir-se de cap a peus, ni cap dona, casada o no, podia treballar fora de casa. La vida de la Naima havia canviat ,però la Fàtima, la seva mare, sempre s’havia negat a educar-la sota aquell règim. Just el dia que feia 16 anys, un 7 d’octubre de 2007, feia sis anys que havia començat la guerra a Afganistan. Avui, la Naima es casava amb en Ribat, 30 anys més gran que ella. El seu pare li havia promès el mateix moment de néixer amb en Ribat. Era una família important a Kabul, amb moltes propietats i estava convençut que la seva filla podria viure bé. El primer dia de convivència no se li oblidaria mai: Quan en Ribat es va llevar, la Naima ja tenia tota la casa endreçada i l’esmorzar, que consistia en pa de pita, humus i Labneh, una espècie de iogurt fet amb llet d’ovella i que a la Naima tant li agradava, ja estava a punt. - Bon dia, has dormit bé?- va preguntar la Naima. Però en Ribat se la va mirar de cua d’ull com si aquella pregunta no anés amb ell i es va asseure a esmorzar en silenci. En acabar, i mentre la Naima acabava de fer la feina, en Ribat es va adonar que damunt una cadira hi havia un diari - Naima- va cridar- aquest diari d’on ha sortit? - L’he anat a comprar. He pensat que t’agradaria llegirlo.- Estava una mica perduda, no en sabia res del seu marit, per a ella era un desconegut.-Si aquest no t’agrada digues-me quin vols i demà... -Has sortit al carrer tu sola a comprar-lo? -Sí, però... -No!- la va callar en Ribat, no va deixar que acabés de parlar La Naima es va espantar. En Ribat es va aixecar i va desaparèixer per la porta de la cambra, deixant la Naima dempeus sense comprendre res. Al cap d’un minut, va sortir amb un paquet. -Té- li va deixar sobre la taula - Au va, obre’l, és per A tu! Allò sí que no s’ho esperava. Un regal! Tota tremolosa, va començar a deslligar el cordill que envoltava el paquet

sota l’atenta mirada d’en Ribat. La Naima el va desplegar i es va posar blanca. Era un burca. -Cada vegada que surtís de casa l’hauràs de portar. Ara ets una dona casada i ningú més llevat de mi et pot veure. –La Naima no s’ho acabava de creure. No li sortien les paraules. Sabia que allò podia passar, la mare li havia dit moltes vegades, però li agradava pensar que en Ribat no era d’aquests.- I tampoc pots visitar les amigues, només et dono permís per anar a veure la teva família. Si vols anar a casa d’alguna amiga primer m’hauràs de demanar permís i un cop t’ho concedeixi, hi hauràs d’anar acompanyada per algú i amb el burca. Ho has entès? Volia replicar, però només va murmurar - sí. En Ribat se li va acostar.-Amor meu- li va dir, tot agafant-la de la mà- ho faràs per mi, oi?- se li acostà i li va fer un petó a la galta mullada de llàgrimes. La Naima es va sentir en un núvol, ningú li havia dit mai amor meu. En aquell instant i sense saber com, es va trobar responent-li: -es clar que sí, no pateixis. A l’endemà, en Ribat va marxar a la feina; era gerent d’una de les empreses de construcció més importants de Kabul i la Naima es va quedar sola a casa. Havia de sortir a comprar per preparar el dinar a en Ribat, li volia fer un dinar especial, no sabia què li agradava i què no, però li volia donar una sorpresa. Per sortir al carrer s’havia de posar el burca. S’ho va pensar dues vegades, si volia sortir no li quedava més remei, li havia promès al Ribat que ho faria. En sortir, va comprovar la mala visibilitat que oferia aquella peça de roba a través del petit quadradet enreixat dels ulls. No podia distingir res a més d’un metre de distància. Caminava com un ànec a través dels carrers de Kabul, una ciutat on la majoria dels edificis estaven derruïts per la guerra que continuava colpejant l’Afganistan i a punt va estar de caure a terra vàries vegades. Aquella hora era segura per sortir, però s’havia d’afanyar. Pensava que no s’acostumaria mai a aquella peça de roba -potser si parlo amb en Ribat, ho entendrà... En arribar a casa, però es va adonar que s’havia oblidat el pebre i va decidir demanar-li, a la veïna de la casa del costat. Quan li va obrir la porta, se la va quedar mirant de dalt a baix i sense que la Naima tingués temps d’articular paraula, li va tancar la porta als morros.

Elisabeth Fo i Font