El cap de l'àncora

el cap de l’àncora Jordi Salvador

1

Per la LluĂŻsa, la Georgina i la Talia

2

La història crua que es presenta és molt difícil de justificar. Uneix dues passions: la de la navegació i la d’escriure. Històries que desfilen per una ment que du el govern i el timó d’uns rems que es reflecteixen en els dits sobre el teclat. De principi a fi el relat flueix continu, com l’aigua que envolta el vaixell sense nom co-protagonista de la narració.

Una revenja... perfecte. Cadascú pot decidir d’acord amb els seus valors morals sobre la “moralitat” de la protagonista i de l’obra. Una vida difícil.

Una injustícia justa, o una justícia injusta. El fil existencial d’un ésser humà que no està tibat pels dos extrems i es cargola en diferents punts, creant interseccions que marquen de nou l’inici. De fet, l’objectiu de la existència és desentrellar quin és el camí correcte per arribar a l’altre extrem. Sempre mirant de no tornar enrere. El mal esdevé quan s’hi 3

fan nusos que no som capaços de desfer a temps.

Aquesta novel·la curta no pretén ser més que un nou exercici literari, un divertiment pel qui l’ha escrit, amb el desig inconfessable de que agradi al reduït cercle de lectors a qui està previst que arribi. En la seguretat de la indulgència amb que es premia l’amistat i l’afecte entre autor i lector.

No us recomano de llegir-la dalt d’un vaixell. Cal estar molt habituat a fer-ho per no marejar-se. I us ben asseguro que no m’ho podria perdonar.

4

1

Feia més d’una hora que m’esperava sobre la blanca coberta. Feia molta calor, però allà al port em feia cosa de treure’m la part de dalt del biquini. Mai m’han agradat les ratlles de bronze de diferent to a la pell. Hi havia força moviment a l’embarcador. Jo, ruca de mi, m’havia aixecat d’hora per tenir-ho tot llest. Des de la tarda del dia anterior que era surant sobre les aigües del port. El vaixell precisava d’una bona repassada després de tants mesos de romandre tancat. Ara tot 5

era a lloc. Només calia omplir el dipòsit abans de sortir de port. Per què la gent és tan poc puntual?

Estàvem malmeten la brisa de terra que bufa a primera hora.

Amb l’Oriol havíem comprat el vaixell feia vint anys.

Era ferralla, hi dedicàrem tot un any en posar-lo en condicions. Hi esmerçàrem tots els nostres estalvis.

Foren mesos molt durs. Qualsevol estona que teníem lliure, érem allà a l’esplanada del varador amb la fregadora, el rodet, o la caixa d’eines fins que era massa fosc per treballar. Tot eren plans per l’estiu, volíem estar-nos els trenta dies navegant, on fos, però navegant. El vaixell estava a punt pel dia previst. Però no férem aquell viatge. Pocs dies abans de vacances jo marxava de casa amb dues maletes i quatre caixes de plàstic plegables ben plenes. Havia estat un cop molt dur. Fou un traïdor.

Jo, beneita de mi, mai vaig sospitar res fins aquell dia fatídic. Ens separàrem. Després l’embaràs. Tota 6

sola. El nen. Tota sola. Ell va desaparèixer. Ningú en sabia res. Vaig cercar-lo arreu: feina, amics, pares,... S’havia fos. El creia mort. No he refet mai la vida. He tingut diferents parelles, però mai res de seriós. Tenir un fill no propi és una càrrega que pocs homes són capaços d’acceptar per molt que diguin que t’estimen. Els darrers anys, amb el nen ja adolescent, ha estat diferent. He pogut tornar a viure, però ja és tard. Els anys que ha anat sumant el meu fill també els he anat complint jo. Per això, la seva trucada de fa quinze dies fou un esglai. No tenia paraules, els ulls estaven banyats de llàgrimes, un nus a la gola gairebé m’ofega. Vaig penjar. Era sola a casa. Passaren potser dues hores sense moure’m del sofà, amb la cara entre les mans, i un cervell esgotat per la quantitat de pensaments que anaven i tornaven, de preguntes, de respostes adequades, de retrets, d’afecte, d’estimació, de dolçor de bons moments viscuts. Sort de la moderna electrònica que em permeté de recuperar el número del telèfon.

7

S’hi posà. Ens escoltàvem la respiració durant els llargs silencis interromputs per preguntes i respostes banals. Vaig penjar. Havíem quedat en veure’ns Ja ens trucaríem.

Aquella reaparició m’havia de complicar-me la vida.

No sé com, ni per què, però quedàrem al vaixell.

La sorpresa fou seva en comprovar que encara el conservava. De fet, ell mai el va estrenar. En separar-nos no vaig voler res del que teníem i ell insistí en que me’l quedés. Potser amb la intenció oculta que ell ens ajudaria a tornar. El vaig llogar. El vaig llogar durant molts estius. Amb aquells diners me n’anava amb el nen a un hotel a qualsevol part del món i a més me’l mantenia tot l’any. Fou el meu refugi en moments baixos. Navegava tota sola quan podia encolomar el nen als avis. Em desfogava.

Altres vegades havia sortit amb alguna amiga. I altres, les menys, ha estat un niu d’amor perfecte, discret i posant el mar entre la meva monòtona vida 8

i aquells meravellosos moments. Ara era el nen qui més l’aprofitava amb alguna amiga. Jo faig com que no ho sé, però el mariner del Club m’informa puntualment amb un somriure comprensiu.

L’hi hauré de dir. El nen no sap qui és son pare. De què li hauria servit. Però... ara que hi penso, l’Oriol tampoc ho sap que té un fill. Podria ocultar la relació que tenen tots dos. No sé si en seré capaç. Quan veig el nen hi veig al pare. El pare que jo recordo, tenen gairebé la mateixa edat de quan ens separàrem.

Intentaré mantenir el secret fins haver parlat. Ell és el pare, però de fet ben poca cosa ha fet pel seu fill: Una.

Va sonar el telèfon mòbil. Era el nen. S’acabava de llevar. Li vaig dir que havia quedat amb

unes

amigues al vaixell. Què s’havia d’espavilar per menjar i que no m’esperés al vespre. En penjar vaig sentir-me malament, li havia mentit. Era una mentida 9

més gran de les habituals. Aquesta tenia relació amb ell, amb la seva vida, amb el seu origen. Però no vaig tenir el valor de parlar-ne per telèfon. Per a ell, aquesta fugida meva significava disposar tot el dissabte de l’apartament. Ben segur que aprofitaria el temps amb alguna amiga. Mai l’havia tingut jo aquesta llibertat.

Feia força calor per l’hora que era. Mentre era a baix, cercant una mica d’aigua fresca al frigorífic, algú cridava el meu nom. En vaig reconèixer la veu.

Instintivament repassava els meus cabells davant el petit mirall de la porta del camarot.

-“Vaig!”, cridava des de dins, mentre un floc de cabells es resistia a mantenir la seva posició adequada.

En pujar les escales i tombar-me el tenia al davant.

Un llarg silenci ens embargà. Era ell, però no ho semblava.

10

Mai havia estat un noi atlètic. Més aviat no era gran cosa. Als vint anys tots fem goig. Els seus cabells llargs i fins que a mi m’agradava rentar dins de la banyera. Aquell cos menut, sense muscles remarcats, gairebé fràgil, que jo aixecava de terra sense cap esforç i que tant m’agradava abraçar. Dels nois com l´Oriol, les meves amigues, unes envejoses, en deien portàtils, perquè te’ls podies ficar a qualsevol lloc. Jo sempre he fet molt més volum que ell. Sense estar grassa, mai he estat prima. Els homes que he conegut, galants, m’han dit que no em mancava de res. Callaven, això sí, si em sobrava quelcom.

Era ell. Tenia davant meu un home vestit amb una camisa i uns pantalons curts, amb sabatilles de lona sense mitjons, dues bosses de plàstic, una bossa de viatge immensa, calb, panxut i amb una dona al seu costat. Ella... entre deu i quinze anys més jove.

Biquini i pareo de conjunt, xancles als peus, ulleres 11

de sol i un barret de palla. Ben bé, semblava que arribés de les rebaixes d’estiu de El Corte Inglés.

-“Hola, podem pujar a bord?”- digué ell.

Vaig atansar-me per ajudar-los. Un cop dalt feu les presentacions. Adela era el seu nom. No tenia ganes de parlar i un cop col·locades les bosses que havien portat a lloc, llargàrem amarres. La sortida del port fou silenciosa. Ell semblava respectar les poques ganes que jo tenia de parlar. Anaren a proa per veure desfilar les instal·lacions portuàries i els vaixells atracats. Mentrestant, el meu cap bullia i una ràbia continguda dins els porus de la meva pell em feren venir mal de cap.

Ja fora del port, l’Oriol m’ajudà a obrir les veles, sense preguntar res el pilot automàtic quedà programat per un rumb nord est paral·lel a la costa. Feia molta calor, el sol ja era alt i lluïa amb tota la força. Ara si 12

que vaig treure’m la part superior del vestit de bany, mentre em refrescava amb la dutxa. L’Oriol i la Adela vingueren cap a la banyera de popa. Ell s’endinsà fins la cuina de la cabina i pujà amb llaunes de cervesa i una bossa de patates fregides. Un cop asseguts fou el primer a parlar. Però abans, amb ella abraçada a la seva esquerra, m’agafà la ma.

- “Estàs bé! Sembla que els anys no passin per tu.”

Aquell comentari, tan fals, encara m’irrità més. Com podia fer aquell numeret? No se n’adonava que feia el ridícul. Em venien ganes de fer mitja volta i tornar a port. O millor, de llençar-lo, llençar-los a l’aigua a tots dos. Podia haver avisat que vindria acompanyat, allò era de molt mal gust. L’expressió del meu rostre no anà més enllà en cap moment del somriure de compromís en les quatre frases que intercanviàrem.

El meu silenci i la meva tensió muscular delataven el 13

meu estat. Ell semblà adonar-se’n, ella simplement pensaria que la ex del seu company era una antipàtica. L’Oriol volgué agafar el timó per recordar vells temps. No sé quins, ja que mai va arribar a navegar amb el vaixell. Li vaig cedir amb gust. Amb un matalàs de la cabina vaig estirar-me a proa a prendre el sol. Com que eren tots dos al timó, vaig aprofitar per acabar de despullar-me sense més.

En obrir els ulls no sabia quina hora era. Jo estava tota amarada de suor. El sol cremava de valent. Potser m’havia cremat. Vaig mirar cap el timó, només hi era ell. Érem mar endins, tot just es veia la costa entre una calitja poc transparent. Amb la tovallola enrotllada a la cintura m’alçava ajudant-me dels obencs per anar cap a la banyera de popa. Ell seguia pilotant manualment. Ella era a baix, cuinant. Un somriure es dibuixà al meu rostre. Com a mínim m’estalviaria de fer de mestressa. Li vaig dir que volia banyar-me.

Gentilment m’obrí l’escala de bany, mentre jo lligava 14

un cap a la meva cintura. Vaig llevar-me la tovallola i saltar a l’aigua tot d’una. L’Adela sortí espantada pel soroll, ell rigué. Arrossegada pel vaixell en un mar pla com un llac, em sentia fresca i relaxada. La dormida m’havia anat bé.

- Adela! Au! Anima’t! Està molt bona!”, vaig cridar des de l’aigua.

- No, gràcies! Em fa por banyar-me al mar.

- Adela, animat! És tradicional el bany quan vas en un vaixell– digué l’Oriol.

- Potser més tard quan parem.

- Es diu atracarem o fondejarem, Adelarespongué ell amb un to inadequat.

- Tinc el vermut preparat. Amb aquesta frase s’acaba la conversa.

Mentre ella anava pujant begudes i plats, l’Oriol m’esperà amb la tovallola oberta a que tornés a pujar a bord. Tornar a sentir els seus braços al voltant de la 15

meva cintura provocà una lleugera esgarrifança que em costà de dissimular. Ens asseguérem al voltant de la taula de la banyera. Realment havien vingut ben preparats. Em sorprengué el Martini blanc amb l’oliva i les copes. La conversa fou trivial. Ella estava molt emocionada pel cap de setmana mariner. Jo també estava sorpresa per que habitualment el primer dia de navegació en un veler és de mal record per a tothom. El mal de mar afecta a tothom, i ella semblava força habituada, fins i tot s’havia passat bona estona baix a la cabina. Parlàrem del vaixell, de com estava, de la feina que costa posar-ho en solfa, de les inspeccions, de tot menys de la darrera part.

Era com un pacte secret entre l’Oriol i jo. Era com si s’haguessin arrencat les planes corresponents del llibre de la història de les nostres vides en comú.

Continuàrem amb el dinar. La mescla del Martini, del vi i per postres del cava, començà a fer el seu efecte.

Rèiem per no res. Ells estaven abraçats i fent-se 16

moixaines davant meu sense cap discreció. Els hi vaig dir que si volien fer la migdiada jo tindria cura del timó. Després del cafè, es decidiren. Gairebé m’hi barallo perquè es posessin al camarot de proa, el principal. Desaparegueren després de desparar taula. Jo era allà a la roda del timó, distreta, amb la costa a babord, a l’horitzó. Feia calor. Tota la meva roba era la tovallola sobre la que era asseguda.

M’entrà son. Amb el radar connectat amb l’avisador i el pilot automàtic en marxa estenia la tovallola a proa. Era el lloc més pla de l’embarcació. Em vaig endur un dels coixins de baix per estar més còmode.

La vela, amb la navegació, feia mitja ombra sobre el meu cos. Era com un torrent d’aire fred instantani que refrescava de forma aleatòria. No podia dormir.

Era conscient que el vaixell era a les meves mans tot i els aparells. Hi havia un gran silenci. El mar era gairebé pla. Una lleugera brisa ens feia avançar.

Em concentrava en escoltar el xapoteig al casc. A aquella distància no hi havia altres embarcacions.

17

Era allà amb l’esquena torrant-se al sol quan un so diferent m’arribà. Fou com un sospir. De moment no queia en la seva procedència. Potser m’ho havia imaginat, o l’havia confós amb el soroll del vent a l’eixàrcia. Però, al cap d’uns segons , es repetí amb més claredat. En aixecar el cap, per mirar al meu voltant , els meus ulls veieren clarament en el reflex de la finestreta de proa la imatge de dos cossos nus entrellaçats. Vaig mirar uns instants abans de torbar-me. Aquells dos estaven totalment extasiats. Els gemecs se sentien cada cop més clarament.

Portava el timó amb les dues mans. No havia estat capaç de romandre ni un instant més tombada sobre els dos amants. Em sentia emprenyada, molesta, indignada, ferida. Em sentia molt malament. Volia fer girar la roda per tornar a port i fer-los fora del vaixell.

Seguia sola allà. Sola. Mentre ell estava en el meu niu gaudint amb una altra dona. Passà més d’una hora 18

fins que aparegué algú. Fou l’Adela. Anava tapada només amb aquell pareo totalment transparent . Jo seguia nua asseguda a popa. En veurem , feu un somriure de felicitat. Ja podia somriure, jo també n’estaria de somrient en la seva situació. Provava de ser amable i estava decidida a fer un bon paper amb ella. S’assegué al meu costat, deslligant el pareo i posant-lo sobre el banc, es mig estirà al meu costat.

Tenia un bon cos. Llàstima de les marques blanques del biquini.

- Espero

no

cremar-me.

Tinc

els

pits

absolutament blancs al teu costat - Té, posat protecció, sinó dilluns no podràs posar-te els sostenidors- vaig dir amb simpatia.

- És cert, no se’m hauria acudit. Mai m’havia despullat del tot per prendre el sol, però m’has fet enveja. Tens un bronze tant uniforme!...

L’Oriol està dormint com una soca, el podem 19

deixar a baix, no? – digué Adela.

Amb un moviment de cap i espatlles li vaig donar la meva conformitat. Ella s’aixecà i cercà un parell de llaunes de beguda fresques a baix. En tornar, em demanà que li posés protecció a l’esquena i natges.

Ja era mitja tarda però seguia fent molta calor. Em volia banyar, però decidí d’esperar a fondejar al vespre. No volia deixar tot el vaixell en mans del pilot automàtic amb mi a l’aigua. Amb la dutxa de la banyera ens refrescàrem. A l’Adela li agradà força, ja que era aigua dolça. Fins i tot jugàrem per uns instants a remullar-nos l’una a l’altra.

Era molt més jove del que vaig pensar en veure-la arribar. M’explicà que coneixia a l’Oriol de feia temps però des que sortien junts només havien passat tres mesos. No vivien plegats. Mantenien la relació amb encontres alternatius a casa de l’un o l’altre quan en tenien ganes. Era universitària. Aquella confessió em 20

feu sospitar el que poc després confirmava la seva pròpia veu. Era alumna de l’Oriol. I tant que m’havia quedat curta al calcular la seva edat. Podia ser ben bé la seva filla. Per uns instants em feu sentir vella.

Havia sentit que els homes passats els quaranta senten la necessitat de sang jove, per reafirmar la seva masculinitat. I era clar que ell ho havia portat a la pràctica amb aquella “admiradora” estudiantil. Són mesquins els homes. No saben valorar més enllà d’allò que veuen els seus ulls. Nosaltres valorem l’afecte, l’experiència, la seguretat de l’home adult vers l’empenta, les presses i la inexperiència dels joves post adolescents. A més , són un fruit que caduca molt ràpidament. Primer aquella corba de la felicitat, després la panxeta i per acabar amb aquell volum prominent sota les costelles. Per no parlar dels que es van quedant calbs. Pocs homes de més de quaranta passarien un càsting davant un tribunal femení. Què li trobava ella? Jo no recordava que mai hagués destacat com a amant, tot i que això 21

amb l’experiència s’aprèn.

Ella seguia parlant de l’Oriol. Sortien al teatre i al cinema més d’un cop per setmana i es coneixien tots els restaurants de la ciutat. Algun cap de setmana havien anat a altres ciutats per visitar exposicions o a alguna conferència que ell havia fet en una famosa Universitat d’estiu. Vaig adonar-me que, coneixent a l’Oriol, no s’havia pres aquella relació seriosament.

Simplement era un caprici temporal. Mai havien arribat a viure plegats més de dos dies. Pensava que donat el cas podia haver vingut sol a la seva invitació. En el fons, em sentia certament gelosa d’aquella noieta. Ella seguia parlant, de les darreres pel·lícules que havien vist, i s’estranyava que jo no les hagués vist. Evidentment desconeixia que jo era mare d’un que podia ser perfectament la seva parella, i que per una dona que treballa fora de casa la jornada sempre és doble. I tant que m’agradaria anar de restaurants i cinemes a tota hora.

22

El sol anava baixant cap a l’horitzó i el mar era tot un reflex daurat cap a ponent. Ell aparegué de sobte.

Ens mirà.

- Déu meu quin harem!- exclamà a tota veu.

Instintiva i discretament vaig embolicar la tovallola al voltant dels malucs. Ella es tombà per besar-lo.

Amb una actitud força més seca que amb la meva companya de viatge li vaig dir de plegar veles per cercar un lloc on fondejar.

Ja amb el motor en marxa, ens arraulirem dins d’una badia força tancada, al fons de la qual es veia una platja de còdols on encara hi quedaven algunes persones. Amb l’àncora al fons vaig parar el motor.

Tot just el sol s’amagava darrera uns turons de pins que envoltaven aquella cala gran. Em faltà temps per deixar caure la tovallola i llençar-me a l’aigua, 23

aquest cop totalment lliure. Ells no tardaren a fer-ho.

El cel s’enfosquí mentre ens banyàvem. A la platja ja no hi havia ningú i en tot l’horitzó només es veien a la llunyania els llums blancs d’un creuer de luxe.

Una lluna plena presidia aquell cel negre on poc a poc apareixien els punts dels estels. Jo encara era surant, fent el mort, amb els braços estesos quan em cridaren des de dalt del vaixell. Volien saber com es connectaven les bateries per veure’s a dins. Submergida en aquella aigua negra, amb els ulls habituats a la foscor, comptant estels quan no m’enlluernava amb la lluna.

Aquell cop no fou ell qui m’esperava amb la tovallola.

Em fregà l’esquena amb vigor per si tenia fred. Li agraí. La taula era parada per sopar. Havien portar fins i tot espelmes. Me’ls vaig mirar. Un dels tres sobrava en aquell lloc. Era clar. Dins la cabina sonava un disc de “chillout” molt suau. Era l’únic so. El mar era en calma. No feia gens de vent.

24

El vi s’havia acabat. Dues ampolles de Ribera del Duero. El disc que sonava feia estona havia deixat de fer-ho. L’Oriol em sorprengué traient una harmònica de no sé on. Tocava cançons antigues, de les nostres, del nostre temps. Fins i tot en varem cantar alguna tots dos. Ella estava com distant, crec que fins i tot lleugerament molesta per l’actitud de la seva parella. El cafè també s’havia acabat.

-Tinc son- digué Adela.

L’Oriol l’acompanyà fins el camarot. Però al cap d’uns minuts tornà a pujar a la banyera.

- Fa una nit esplèndida! I la dormida de la tarda ha cobert la meva expectativa de son- féu una breu pausa, i mirant-me als ulls em preguntà: “Com estàs?”

– Molt millor d’aspecte que tu!- li vaig respondré rient.

25

Altra cop l’alcohol feia el seu efecte.

– És evident- contestà galant. S’assegué a l’altra cantó de la taula. Els nostres rostres eren il·luminats tan sols per la llum de la resta de les espelmes, ja que ell havia apagat el llum de la cabina en sortir.

26

2

“Oriol! Oriol!”. Sortí dels meus llavis com un sospir.

Ell m’acaronà la mà que tenia sobre la taula. Hi havia tant que interrogar, explicar, justificar i fins i tot amagar entre nosaltres, que aquell silenci i aquella carícia fou molt reconfortant. Me’l mirava però semblava totalment una altra persona a la que jo vaig estimar un cop. Estava molt envellit. El poc pèl que li quedava era blanc. I la barba que ja li despuntava també era totalment blanca. I aquella panxa. No podia entendre com aquella noieta podia fer l’amor 27

amb aquell destorb. Tractava de dissimular els meus pensaments, però potser no en sabia prou.

- Quin desastre estic fet, oi? No creguis que no me’n adono. El cabell el vaig perdre molt aviat, just després de... bé... de la nostra separació. El seu to era trist, alienat. Es veia que tenia ganes de parlar-ne.

Després del meu descobriment a la nostra cambra comuna, mai li vaig donar ocasió de demanar perdó, ni vaig atendre a explicacions. Després, quan jo ho desitjava, ell simplement, havia desaparegut.

No vaig poder d’estar-me de preguntar que havia fet en la seva vida al llarg de tants anys. Ell, sense recança, m’explicà que havia acabat la carrera, que marxà a fer un màster a l’estranger. En tornar aconseguí una plaça d’ajudant a la mateixa Facultat on havia estudiat, i allà, poc a poc, era reconegut com a catedràtic. De la seva vida no laboral no va explicar res. Jo també vaig explicar el què m’interessava de moment. L’Oriol anà a cercar una ampolla de cava al 28

frigorífic.

- Aquesta la reservava per el nostre primer viatge en el vaixell- digué molt suaument.

Una esgarrifança recorregué el meu cos. Ell havia usat un to de veu molt particular. Era aquella veu que molts anys enrere m’havia enamorat. L’Oriol que jo recordava era dolç i fràgil, era menut i tímid.

La parella que formàvem trencava els esquemes del temps, ja què era jo qui habitualment “tirava del carro”. El primer petó, la primera carícia, el primer cop que férem l’amor foren iniciatives meves. Per l’època dúiem els papers canviats. Però amb el temps, xerrant amb amigues de la meva generació, vaig descobrir que la major part dels “homes” de la nostra època presentaven un perfil força semblant al de l’Oriol. No teníem els papers canviats, sinó que l’educació que havíem rebut motivava aquella mena de submissió al mascle. Era ell qui t’havia de treure 29

a ballar, era ell qui robaria el primer bes, era ell qui forçaria la situació per anar al llit. La realitat no havia estat igual a les imatges que ens havien inculcat.

Mentre pensava tot això, me’l mirava. La seva mirada era potser el darrer vestigi del pare del meu fill.

- Salut- féu ell aixecant la copa i fent-la dringar contra la meva.

- Salut- li vaig contestar amb un somriure forçat als llavis.

Aquell cava estava molt bo. Érem allà a la banyera, asseguts cara a cara amb la taula pel mig. Dalt de la taula encara lluitaven per lluir les restes de dues espelmes. La resta era una nit esplèndida, el resplendor de la lluna il·luminava els nostres rostres, tenyint-los d’un blau suau, que contrastava amb el reflex càlid de la pobra llum càlida de les espelmes.

Me’l vaig mirar i no vaig poder reprimir un somriure sincer. La seva calba brillava amb la llum de la lluna.

30

Se’n va adonar i en féu broma. M’explicà que quan li va començar a caure el cabell provà qualsevol producte que li recomanaven. Després, un cop tota aquella llenca de cap estava sense un sol pèl, s’apuntà a la moda i s’afaità la resta del cabell. Ho explicava amb entusiasme. Deia que amb aquella imatge va triomfar entre les dones. Callà de sobte en adonar-se que m’estava fent mal amb els seus “èxits”. Restàrem una bona estona en silenci. Jo m’havia estirat sobre el banc, mirava els estels. Semblava relaxada, però el meu cervell bullia per la revelació que estava a punt de fer-li. Cercava les paraules adients. Però per sobre de tot, volia conservar el meu fill, tot i que ell en fos el pare.

- Oriol, t’haig d’explicar una cosa important.

La meva veu semblava diferent. Abans de continuar vaig omplir de nou la copa, el contingut de la qual caigué de la pitjor manera al meu estómac. El nus a la gola se sumà al nus que m’havia produït el cava al ventre.

31

Vaig comptar mentalment fins a cinc.

- Oriol, tens un fill.

- Què vols dir que tinc un fill?

- En separar-nos jo encara no en sabia res. Ni tant sols havia tingut la primera falta. Però com pots entendre sé perfectament que és teu i meu.

- Però... Llavors... Tinc un fill de... vint anys?

Estava com espantat. Apartà la seva mirada de mi.

S’aixecà, passejava per la banyera amb la vista perduda en la platja solitària. Vaig deixar passar uns instants. Estava atabalat. Li vaig dir que encara no havia fet els vint. Era un adolescent. Començà un bombardeig de preguntes. Jo pacientment les anava contestant una a una. Però entre les preguntes començaren els retrets.

- Per què no vares dir-me res? En tenia dret!digué amb un to una mica més alt del que 32

portàvem fins aquell moment.

Me’l vaig mirar, vaig respirar fons, li vaig aguantar aquella mirada inquisidora i... tot em vingué a sobre, la solitud, l’embaràs, el part, aquella criatura a casa, tots dos sols: el nen i jo, la pèrdua d’amistats, la manca d’amor,... Les llàgrimes corrien per les meves galtes. De primer provava de dissimular, però em fou impossible.

L’Oriol era dret, recolzat amb un peu a l’escala de la cabina, d’esquena a mi. Semblava que no hi fos.

El meu cervell demanava a crits una paraula de compassió o una carícia, o simplement un gest. Ell, al cap d’un moment s’acostà a la taula, omplí la copa de cava fins dalt i s’empassà el seu contingut d’un sol glop. Vaig començar a sanglotar, no podia fer-hi res, la meva ràbia i el ressentiment contingut durant anys sortien en aquells moments. Però aquella mena de venjança no era gens dolça, com es podia esperar.

33

S’atansà a mi. Jo plorava amb el cap recolzat sobre els braços creuats sobre la taula. S’assegué al meu costat, el vaixell es balancejà lleugerament, i la seva mà pujà per la meva esquena fins el clatell. Aquella escalfor em reconfortà. Com un impuls arribat de no sé on, els meus braços rodejaren el seu coll i el meu rostre quedà sobre el seu pit. La camisa que duia estava molla per les meves llàgrimes.

- El vull conèixer. Com és? S’assembla a mi?, en fer aquella pregunta feu una pausa. Se n’havia adonat que potser no era correcta la pregunta.

Tornàvem a estar asseguts, però aquest cop al mateix banc, costat per costat. Sense mirar-lo a la cara, amb les mans vaig eixugar la humitat restant de les llàgrimes al meu rostre. Més asserenada, la resta de cava que hi havia a la copa m’ajudà a expressar34

me amb una mica més de seguretat. Ho tenia rumiat, tenia clar que aquell home amb qui havia viscut molts dels bons moments de la meva vida, no gaudiria d’un fill sense més. Jo estic segura com només una dona pot estar-ho que el fill és seu. Però els dinou anys llargs en que he hagut de fer de mare, i també de pare, no els hi penso regalar. L’Oriol si vol gaudir del seu fill el primer que ha de fer és que legalment l’ha de reconèixer. Fins ara ell no hi té cap dret legal sobre el nen. Mai ens casàrem. Oficialment jo sempre he estat una mare soltera. Ara està ben vist. Se’ns considera dones valentes a qui els homes no els hi fan cap falta. Però en nàixer el nen les coses no eren així. Les monges de la maternitat em demanaren més d’un cop si volia donar la criatura en adopció.

Ho feien sense compassió, quan amb prou feines estava recuperant-me del part. M’hi vaig negar, i tant que m’hi vaig negar. Els pares m’ajudaren però durà poc. La condició del seu ajut, mai ningú fa res sense rebre res a canvi, era que jo m’estigués a 35

casa seva. Volien veure créixer el seu nét. Però jo ja feia temps que havia abandonat aquella llar. Tornar a estar entre aquelles parets m’oprimia, em mancava la poca llibertat que el nen em permetia.

- D’acord!- espetà l’Oriol sense afegir res més.

Després d’una pausa. La seva mà acaronà el meu rostre. Recordà com ens havíem estimat. Les primeres esgarrifances s’esvaïren quan a la meva ment aparegué la figura de l’Adela i unes figures desconegudes que anaven davant d’ella, com desfilant per una passarel·la, distanciades entre elles, totes nues, totes joves, la majoria amb una llibreta sota el braç. Amb un gest apartava la seva mà del meu rostre quan sentírem una veu que no era nostra.

- Oriol!

Que

no

vens?-

digué

suau

i

captivadorament l’Adela des de la porta del 36

camarot de proa.

- Dos minuts- contestà l’Oriol.

Ella sortí del camarot, anava nua, i pujà els primers graons de l’escala de la cabina. Mirà el cel estelat mentre aparentment esperava el seu amant.

Nosaltres ens miràrem un cop més i amb lleuger gest de celles comprenguérem que no podíem seguir parlant. Ell s’aixecà i besant-me les dues galtes es retirà mirant-me als ulls, encara enrogits.

37

3

Els gemecs que venien del camarot i un lleuger moviment lateral del vaixell acompanyaren el meu despertar. Tenia son. No havia dormit bé. La tensió de la conversa sobre el meu fill m’havia trasbalsat. I la barreja d’alcohol m’havia afectat l’estómac, com sempre. El lleuger balanceig em bressolava, vaig estirar el cap per veure quin mar hi havia. Era pla com un mirall. Era d’hora, el rellotge de polsera havia quedat totalment marcat en el canell. Els gemecs continuaven, però aquest cop no m’afectaren tant 38

com el primer cop. Els envejava en el fons. Hauria desitjar ser-ne jo la protagonista d’aquells esgarips apagats. Allà estirada sota la banyera del vaixell vaig apagar el meu instint.

En treure el cap pel quarter de la cabina vaig poder comprovar que el sol tot just acabava de sortir. Una gran taca taronja omplia el mar de llevant just fins a la línia de l’horitzó. L’aigua era més freda del que em pensava, o potser, el meu cos era més calent que de costum. De fora estant, el vaixell seguia balancejantse lleugerament de costat a costat. Un somriure va escapar-se dels meus llavis. Nedant vaig arribar a aquella platja deserta. Asseguda just al punt màxim on les onades son engolides per la sorra. Deixava que aquelles onades diminutes desfilessin al llarg de les meves cames, malucs, espatlla i braços.

Pujaven i baixaven com un suau massatge, mentre podia observar com aquell sol, ara destorbat per uns núvols llunyans filtraven la seva potència que minut 39

a minut canviava el color de tot allò que inundava. La meva pell humida que en arribar a la platja era d’un bronze brillant, ara poc a poc es transformava en un color torrat uniforme i setinat.

L’Adela aparegué dalt del vaixell. Des de la platja em semblà que tornava a dur aquell pareo transparent.

Em cercava pels volts del vaixell. Jo, silenciosa, amb un braç aixecat el movia de costat a costat per ferme veure. Finalment em saludà. Es llevà el pareo i saltà a l’aigua de cap. Vingué nedant al meu costat.

Arribà panteixant. S’estirà cap per avall al meu costat per recuperar l’alè. Al cap d’uns segons es dirigí a mi per donar-me el Bon Dia. Sobtadament, em feu dos petons. Era clar que se sentia plena, satisfeta i feliç.

També era clar que nedar la distància des del vaixell fins a la platja després de la bona estona “d’exercici” que portava podia considerar-se una proesa. Però era jove. En el seu cos, ara estirat cara amunt, sobre aquella sorra gruixuda, es podien veure senyals 40

d’aquella nit apassionant. La mirava amb certa enveja, pel seu cos, per la seva edat i amb un punt de gelosia pel seu amant.

Li vaig proposar de tornar al vaixell per esmorzar.

Contestà que reposaria una mica més abans de tornar a nedar. Ella encara era a la platja quan jo pujava per l’escala de popa. Vaig baixar a la cabina.

La porta del camarot de proa era oberta de bat a bat.

L’Oriol dormia plàcidament ocupant la totalitat del llit. El seu membre romania totalment erecte. Vaig desviar la mirada i el pensament. Des de la petita cuina no podia evitar que els ulls anessin a raure en aquell membre. Estava nerviosa i excitada. Feia força setmanes que em trobava en dic sec. Patia per que no aparegués l’Adela. Però en un vaixell com aquell un cec reconeixia quan algú pujava a bord pel moviment. Havia preparat unes torrades, mantega i confitura per esmorzar. La cafetera era al foc. Vaig tornar a pujar a la banyera, no sense abans 41

fer una darrera mirada fugissera. En seure, els dits de la meva

mà dreta comprovaren el meu estat

d’excitació. El meu cap cercava desesperadament pensaments per distreure’m. Inspeccionava el pal, l’eixàrcia, la vela plegada,... Preparar les torrades amb mantega fou una bona estratègia. Estava totalment en un altra món quan:

- Aquesta olor fa aixecar un mort!- digué l’Oriol amb la cafetera a la mà des de baix la cabina.

- Bon dia!- vaig contestar mentre els meus ulls es perdien en aquell cos gras i malgirbat que en altra temps contenia el cos del meu amant.

Ell es trobava a la part de baix de la cabina, per tant jo només el veia de la cintura en amunt. El meu cos tremolà en observar que iniciava l’ascensió de l’escala. Els meus ulls, clar està, no miraven precisament el seu rostre. Tenia el cor accelerat. En pujar el segon graó el misteri deixà de ser-ho. Aquell 42

membre esperat s’amagava sota un banyador de color blau fosc. Les meves constants vitals s’anaren ajustant als ritmes considerats normals. Just quan la cafetera tocava la taula, el vaixell s’inclinà lleugerament. La tercera membre de la tripulació havia pujat a bord. Feu broma en que no havia trobat cruasants calents a la platja.

---

El vent havia pujat amb la temperatura i feia ben bé dues hores que manteníem un rumb nord-nord-est.

Les dues dones preníem el sol a proa, mentre l’Oriol era amb una mà al timó i l’altra a l’harmònica. No va parar de tocar melodies de cançons marineres.

Amb la brisa a favor i l’escora les sentíem lluny, no molestaven. Durant la primera hora

estiguérem

en silenci. Jo havia dormit malament, i el lleuger balanceig del veler navegant fou totalment sedant 43

per mi. Per a ella la causa era clara, una nit boja.

Fou el soroll d’una llanxa a motor que ens despertà.

Passà a una distància prudencial i ens saludàrem amb una mà. Ja despertes, fou l’Adela qui trencà el gel. Volia que li expliqués coses del seu, nostre, amant.

De moment em feu mandra explicar la nostra història.

Vaig tenir clar que ella volia conèixer l’altra versió, i això em sembla intel·ligent. A l’Oriol el conec des que anava a l’escola elemental. Érem amics de l’escola i del barri. Des de ben petita que ell venia a casa primer a jugar, després a estudiar i... amb els anys a estimar-nos. Tothom tenia clar que estàvem fets l’un per l’altre i que així continuaríem de per vida.

Mai vaig intimar amb cap altre home, ni tan sols tenia “novios” durant la pubertat i l’adolescència.

L’Oriol era i havia de ser el meu “home” per tota la vida. Ens arribàrem a estimar molt. Als divuit anys decidírem d’anar a viure junts. Els meus 44

pares, sorprenentment, ens ajudaren pagant un seguit de mesos de lloguer de l’apartament on ens instal·larem. Estudiàvem durant la setmana pels matins i per les tardes combinàvem diferents feines que ens permetien el anar vivint. L’Oriol acceptà una feina com a venedor en una agència immobiliària d’un barri obrer. En pocs mesos nedàvem en diners.

Començàrem a pagar el lloguer del pis. Només ho férem un mes ja que trobà una bona oportunitat per comprar un pis pagant una mica menys del que pagàvem de lloguer. Ens hi instal·larem amb el que teníem en dos dies. En aquella època tot passava ràpid. A l’estiu decidírem aprofitar l’oferta d’un client seu que es venia el vaixell. Ens oferí pagar-lo com volguéssim amb la condició que el vaixell seguís navegant. Treballàvem tots els caps de setmana, i totes les estones que teníem lliures. Jo li vaig dedicar moltes tardes, ja que vaig anar deixant poc a poc les feines mal pagades en que estava compromesa. Ell solia venir a recollir-me al vespre. Es treia la corbata 45

mentre travessava l’esplanada del varador. La resta de la roba solia treure-li jo amb l’excusa, desenes de vegades repetida, d’estrenar el camarot.

Ens quedaven dos anys de carrera quan va passar.

Jo com cada tarda havia baixat al port a treballar en el vaixell. Però aquell dia no em sentia bé, i vaig decidir tornar a casa. En entrar a la nostra cambra per posar-me còmoda de roba, me’ls vaig trobar en una posició inequívoca sobre el llit. No vaig dir res de moment. Un cop sec de porta fou l’única expressió del meu estat, que es manifestà en aquell moment. Al dia següent tornava a la nostra casa per recollir les meves coses. Ell no hi era. Però tampoc hi eren les seves coses més personals. S’havia endut gairebé tota la roba que tenia. Evidentment havia marxat.

La mateixa tarda canviava el pany de la porta. La meva carrera s’aturà aquell mateix dia. Per sort en aquell temps es trobava feina amb una certa facilitat.

El pitjor fou el descobriment de l’embaràs. Totes les 46

opcions rondaren pel meu cap, però aquell fill era per sobre de tot meu, i l’havia de tenir.

Fou dur. En adonar-se que estava en estat em varen despatxar de la feina. Sort dels pares. Ara ho reconec.

El nen va néixer. I si no vingué amb el pa sota el braç, vingué amb una feina per la mare. És la feina que encara faig, tot i que he anat pujant de categoria, sobretot des que vaig acabar la llicenciatura quan el nen ja tenia catorze anys. De l’Oriol no en vaig saber res més fins la trucada de fa uns dies.

Mentre parlava de la meva història, l’observava de reüll a ell, allà a popa. Havia deixat de tocar. El seu rostre indicava que quelcom punyent passava pel seu cap. El seu cap estava com descolorit, gris i els ulls tristos. No li vaig dir res a l’Adela que seguia prenent el sol sense cap més preocupació. Jo també vaig voltar per posar-me panxa amunt i torrar-me.

47

4

“Què haig de fer? Com li puc dir a un jove de dinou anys que jo sóc el seu pare. Té tot el dret del món a no perdonar-me. És potser conseqüència del meu egoisme sumat a un pecat de joventut inexperta. El vull i m’agradaria poder-lo conèixer. Però voldria poder-lo observar per l’espill de la porta abans de trobar-nos cara a cara. Un fill... si el plantejament de la paternitat en diferents ocasions, amb diferents dones, ha estat el motiu de perdre alguna de les meves millors parelles i amants, ara, amb un fill fet 48

i dret, no en tinc escapatòria. El meu egoisme s’ha defensat amb el dubte, però ella és incapaç de volerme atribuir un fill. La conec. No en té cap necessitat, ja el té, el tenim, criat. Només les dones són capaces de saber amb exactitud aquestes coses. I en aquell temps, érem molt joves, fèiem l’amor a diari, a qualsevol hora, amb qualsevol excusa, a qualsevol lloc. Va ser una bestiesa el pensar que podria mantenir aquella aventura sense més. Va ser una bestiesa anar a casa. Va ser una bestiesa perdre-la. Ella era apassionada, càlida, extravertida, desinhibida, li agradava dur la iniciativa. Cap dona ha estat capaç de superar-la. Des de llavors la seva presència ha estat una constant dels meus somnis més càlids i humits. He arribat a conviure amb altres noies i dones que he estimat i m’han estimat. Però després d’una separació o d’un allunyament momentani la seva petja s’ha esborrat com l’empremta que deixa un peu a la sorra de la platja vora l’aigua. Un viatge de feina, un encontre, una cita, un sopar, una copa i un coit 49

han estat motiu suficient per deixar-ne una i canviarla per una altra. Sempre he estat molt superficial amb la meva relació amb el sexe oposat. He viscut.

Alguns companys m’envegen. Altres em prenen per un tarambana sense sentiments. Alguns i, sobretot, algunes, em tenen per un obsés sexual. La meva habitual relació amb diferents alumnes no està ben vista a la Facultat per molts dels altres professors.

Alguns carques fins i tot han provat de fer-me un expedient. Però de moment no hi ha cap llei que impedeixi a dues persones majors d’edat mantenir una relació sentimental, o com vulguin anomenar-la.

L’Adela és el darrer episodi de la meva carrera. No n’estic enamorat. Ens ho passem bé. És una bèstia al llit. M’ha fet retornar a l’Oriol estable que ho va esbombar tot per una rucada. Em fa sentir altra cop jove. De fet, quan em miro pel matí nu, acabat de sortir de la dutxa en el mirall, sóc absolutament incapaç d’entendre que fa amb mi. Jo mateix si fora 50

ella seria incapaç d’acceptar-me i suportar-me. Fa uns mesos que dura. De vegades em sento com un adolescent esperant a l’amiga amb l’excusa d’anar a passar junts la lliçó. D’altres, quan estic sense ella el meu cos recorda sense cap mena de dubtes l’edat que tinc, i... el desgast que duc a sobre. Les veig parlar i no les puc escoltar. Què s’explicaran?

Parlaran de mi? Ella s’ha tombat cara amunt i ara no puc veure si segueixen parlant. Les dones tenen molta facilitat per explicar-se intimitats. Oh! Espero que no li expliqui això del nen. No crec que l’Adela sigui capaç d’assumir que pot tenir un fill, encara que sigui només meu, de la seva edat. Però, semblen molt tranquil·les, en cap moment s’han tombat per mirar-me. M’ignoren. O potser dormen”.

El vent anava pujant amb la marinada i les onades eren cada cop més curtes i altes. Era més tard del que pensava. Després d’un parell d’esquitxades i una bona pantocada les dues dones s’atansaren a 51

dins la banyera.

Amb l’escota ben caçada el vaixell semblava que volava per damunt les ones. Vaig fer seure a l’Adela i l’Oriol amb les cames penjant per la borda de babord, mentre jo m’asseia al banc amb una mà fortament serrada a la roda del timó. El vent a la cara i les petites gotes salades que volaven per l’aire en suspensió fins topar amb el meu cos m’espavilaren de la mandra que em sotmetia feia pocs minuts. Els convidats es queixaren de fred, les esquitxades cada cop eren més freqüents, i de fet els dos eren ben molls asseguts a la borda. Per un moment vaig deixar connectat el pilot automàtic per baixar a la cabina.

De l’arca on guardava tot el material de seguretat vaig treure tres jaquetes impermeables grogues. Ens les varem posar. Fèiem una fila curiosa. Em mirava l’Adela, que seguia nua amb aquell impermeable de plàstic rígid que li cobria just fins als malucs. Des d’on jo la veia semblava un cartell d’aquells que 52

tenen els mecànics als seus tallers de dones nues en posicions suggerents, ja que asseguda com era se li veia un bonic cul amb tota la pell de gallina. Per altra banda, mai vaig caure en que jo deuria de tenir un aspecte semblant, tot i que segurament no tant “suggeridor”.

Fou l’Adela qui es trobava més incòmode amb aquella navegació. Tenia una certa por que no volia demostrar, però se la veia patir. Ja portàvem més d’una hora amb el mateix rumb, de fet el pilot automàtic havia seguit treballant, quan l’Oriol digué de cercar una cala a redós d’aquell mar embravit.

En amollar l’escota, l’embarcació perdé ràpidament escora i els dos passatgers s’instal·laren de nou a la banyera. Ella tenia aquell color entre blanc i verd que precedeix la regurgitació immediata de tot allò que en les darreres hores o dies havia ingerit. Ell se n’havia adonat amb els instants justos per acompanyar el cos de la seva... amant?, a la borda de sotavent.

53

Un cop passat l’incident, el motor roncà de nou i aproats plegàrem la vela major, deixant el Gènova enrotllat com si es tractés d’un petit floc. El rumb era directe cap a terra, amb la intenció de navegar ben aterrats fins a localitzar la cala desitjada. Ens decidirem per una de solitària, sense platja i amb una entrada un xic estreta. L’Oriol acabà d’enrotllar el floc i ja només navegant a motor finalment llençàrem el ferro per fondejar. Ningú tenia gana. De nou aturats tornava a notar-se l’escalfor del sol. L’Adela tot i el temor demostrat feia menys de vint-i-quatre hores, es llençà a l’aigua sense avisar. Un cop el motor parat vaig desempallegar-me de l’impermeable decidida a capturar tots els feixos ultra-violats que el meu cos fora capaç de resistir. L’Oriol s’oferí per escampar el protector solar per la meva esquena. De cua d’ull observava el volum que ocupava el seu aparell sexual dins aquell banyador de piscina. Tant com les mans s’acostaven al meu cul i malucs, tant augmentava el 54

seu membre de tamany. Seguia sent un tímid. Les seves mans passaren per la meva esquena i cames amb suavitat, plenes a vessar d’aquell líquid viscós.

Vaig haver de ser jo qui li digués què el meu cul també prenia el sol. Em feu cas, com sempre havia fet. El seu banyador presentava ja una petita taca d’humitat, quan sentí la veu d’ella des de l’aigua:

- Què no us banyeu?- digué l’Adela.

La meva disculpa era clara, m’acabava de posar el líquid protector. Ell digué que preferia estar al vaixell.

Jo ho entenia davant l’espectacle que tenia a poc menys de dos pams. Una visió diferent a com mai l’havia imaginat. El seu cos era contrafet, aquella panxa gairebé brillant, com ho era el seu cap calb.

Tot ell era d’un color vermellós. El seu vell banyador blau es veia desgastat, usat i rentat molts cops.

La part del cordó frontal desapareixia com per arts d’encantament sota el plec que li formava aquella 55

protuberància. Però aquella petita taca humida de no més de tres centímetres de diàmetre era la senyal inequívoca de la seva excitació. Ara de genolls al meu costat i amb l’excusa de donar-me un massatge, les seves mans seguiren passant per cada racó de la meva pell. S’assegué al fons de la banyera. La seva timidesa s’esfumava per moments i els seus dits de la mà dreta recorrien les meves cuixes i malucs ben lubricats per l’oli solar. No oblidaven cap racó. De fet s’entretenien en els racons ocults del meu cos. Jo observava l’Adela com surava sobre aquella aigua transparent. A ell no el veia, només el sentia. Aquelles carícies trastornaren poc a poc els muscles del meu cos. Es contreien inconscientment, caòticament, sense poder fer res per controlar-los. De sobte, m’espantà que ella tornés al vaixell abans de concloure aquella sessió. Però ella s’havia allunyat nedant fins a tocar les roques que delimitaven la cala, gairebé no la veia. L’Oriol estava fent un treball fi. Finalment, el meu cos desprès d’un esclat tornà 56

a relaxar-se. No volia mirar-lo. Preferia pensar que aquella mà era la del meu jove amant, d’aquell que la meva ment era capaç de recordar. Seguiren uns minuts de quietud i silenci. Un silenci molt penetrant, sota el murmuri de les onades trencant sobre les roques a l’exterior d’aquella petita badia tancada.

El lleuger moviment del buc fou modificat per una batzegada seguida d’una lleugera esquitxada sobre la meva esquena. L’Oriol s’havia llençat a l’aigua.

Nedava en línia recta a la recerca de la seva jove amant. Voluntàriament no havia volgut saber-ne res de la seva segura excitació. Era un càstig. Ell, com tots els homes, buscaria en l’Adela la satisfacció a aquella excitació aliena.

Vaig recolzar l’esquena a la cabina mentre em llustrava els pits i la part frontal del meu cos amb l’oli. Els vaig buscar, havien anat nedant més lluny, estaven asseguts sobre alguna roca, ja que els seus cossos eren parcialment fora l’aigua. No havia 57

errat. Com poden els homes ser tant egoistes? Deu minuts abans tenia aquell mateix ésser donant-me plaer, i ara estava totalment lliurat a una altra dona.

Si durant uns instants vaig poder pensar de nou en ell, ara en tenia la resposta. Era totalment indigne de mi. L’havia d’escarmentar, de fer-li pagar, ara que l’havia retrobat, tot el mal que m’havia fet en els darrers anys. L’odiava. L’odiava a mort. El mataria amb les pròpies mans si pogués. Volia venjar-me de tot plegat. Però calia fer-ho bé.

De moment, pensava mentre em posava dreta i els saludava amb la mà, li estroncaré la feina.

Efectivament, els dos es redreçaren i tornaren la salutació. Desprès i momentàniament es quedaren separats amb l’aigua per sobre el melic i els braços recolzats enrere. Jo, triomfadora per aquella petita victòria, vaig baixar a la cabina. Només entrar-hi i aprofitant una de les finestretes baixes, amb l’ajut dels prismàtics, els observava fins esperar el moment 58

oportú.

Els dos eren allà, sobre la pedra, havien de tenir fred, ja que es trobaven a l’ombra. S’estaven parlant a cau d’orella, com si algú els pogués sentir.

L’Adela somreia cada cop que baixava la mirada.

Repetidament fitaven el vaixell. S’asseguraven que jo no els veiés. Quin error! No trigaren gaire a tornar a la feina que jo havia interromput. Ella s’assegué sobre d’ell. Jo esperava. En el moment que els moviments eren inequívocs. Vaig pujar a la banyera, sense mirar-los, amb una tovallola que vaig estendre sobre la botavara, i comprovava la tensió de l’àncora. De cua d’ull els vaig veure separarse de nou. M’excitava veure que els havia tornat a interrompre. De nou dintre la cabina i des del meu lloc de guaita, esperava. Caminant per la roca s’enfonsaren fins a tenir l’aigua per sobre del pit.

Miraven amb incomoditat cap el vaixell. Parlaven.

Tornaven a mirar. Finalment s’abraçaren de nou.

59

Els fitava amb els prismàtics. No tenia prou clara la situació. Què feien? El rostre d’Adela em donà la clau. Estaven fent l’amor a peu dret, gairebé sense moure’s. No vaig perdre un instant. Una olla de la cuina i una cullera foren les meves armes. El so se sentia estridentment. Pocs segons després els dos nedaven cap el vaixell.

L’Adela era dins de la cabina amb mi preparant el menjar, però ell no havia pujat. Amb l’excusa de la calor, en pujar a la banyera a ruixar-me amb la dutxa, vaig coincidir amb ell. Pujava l’escala, nu, amb signes evidents d’una lluita sense victòria. En mirar-nos els ulls, va entendre el que jo observava.

Passà ràpidament a la cabina, sense creuar un mot.

Era un triomf al meu favor.

60

5

Feia una bona estona que érem en el Club Nàutic.

Ho havíem decidit plegats mentre preníem el cafè. El mar s’havia embolicat molt durant la tarda per dormir fondejats. Encara era d’hora. Anàrem de botigues.

No hi ha res que faci més terror als homes que anar de botigues. S’ajustava al meu pla. Ella gaudia més que jo. Era capaç d’emprovar-se tot el que veia i li agradava, sense mandra. Ell, esplèndid, pagà religiosament els capricis, la roba, les sabates. Dins d’una cotilleria, els sentí discutir dins l’emprovador.

61

Ell sortí emmurriat, i em digué que si podia passar a dins que ella em demanava. Estava plorant. En calces i sostenidors i plorant. S’abraçà a mi, mentre sanglotava. Dels seus llavis no sortia paraula.

L’espatlla de la meva camisa de cotó blanca queda xopa. A la bossa hi duc sempre mocadors de paper, n’hi vaig donar un. S’eixugà les llàgrimes i l’ombra de maquillatge desfet. Per un moment em mirà als ulls.

Els tancà. Estava molt nerviosa. La ràbia no hi cabia dins seu. Per fi digué:

- Me’n vaig, aquest “tio” és un idiota. Qui es pensa que sóc? És un degenerat, què vol? Què pretenia amb tu i amb mi? - Després d’una pausa-.. Perdona’m, ell no m’havia explicat que tu i ell... Jo mai hauria volgut venir. Com t’has pogut sentir!.

- No pateixis per mi. L’Oriol simplement forma part del meu passat. Deixa de plorar, no val la pena.

Vesteix-te i sortim. I no sap res del meu fill, pensava.

62

Aquell desgraciat havia fet mal a aquella noia.

Ell era allà. Malcarat. Sortírem de la botiga en direcció al vaixell. Jo ajudava a l’Adela amb les bosses. Li havia cobrat els “serveis”, pensava.

Anàvem ben carregades les dues. Ell caminava unes passes endavant. No pujà al vaixell, es quedà a la Cafeteria del Nàutic.

Ella demanà un taxi per telèfon mentre recollia les seves coses. La bossa gegant més la compra ens dificultaren el desembarcament. S’acomiadà de mi amb dos petons i una forta abraçada.

---

Feia estona que jeia al meu llit escoltant música. Una brisa fresca entrava per la finestra superior. M’havia tornat a instal·lar en la cabina principal. La meva mirada es perdia entre uns petits punts blancs i el reflex de les llums del port en el pal metàl·lic. Tot i 63

la jornada viscuda estava força relaxada. La meva ment estava calculant els següents moviments a fer. Havia aconseguit deixar sol a l’Oriol, però com a venjança era massa poc. Calia trobar la forma de fer-li mal de debò. Volia que patís. M’hauria agradat fer-lo passar per una d’aquelles sessions de “sado” que algun cop havia vist en pel·lícules. Però vaig somriure sense moure cap muscle pensant que fins i tot potser li agradaria. Vaig pensar, llavors, en aconseguir diners, molts diners per fer més fàcil la vida. La magnanimitat amb que pagava les despeses de la seva amant m’havien obert els ulls. Però, no estava disposada a esdevenir la nova amant del meu ex amant. Pensar-hi, gairebé em feia venir basques.

Poc a poc la son m’anava vencent. El silenci era trenat només pel repicar d’alguna drissa sobre el pal d’algun veler llunyà. No havia sopat, tampoc tenia gana, havíem dinat molt tard. Dormir amb l’estómac buit no era bo. Vaig llevar-me per prendre un iogurt i tancar la finestreta del sostre. En fer-ho sentí la calor 64

de la resta de la cabina. Encara duia la roba d’anar de botigues. Vaig despullar-me i la vaig guardar als penjadors del lavabo. Quan era dins el vaixell se sacsejà.

Ell entrà a la cabina. Me’l vaig trobar de front. Pudia a alcohol. En un ràpid moviment m’aferrà pels malucs contra ell. Vaig girar la cara per evitar el seu rostre i aquell alè. Les seves mans es movien ràpides. Al meu ventre comprovava la seva excitació. Amb una trepitjada i un cop de genoll me’n vaig desempallegar.

- Et desitjo!- digué, amb els ulls vermellosos i vidrats.

- Però jo no! Ves-te’n a dormir!

Es dirigí a la cabina principal, però m’hi vaig oposar.

Dormí al camarot de popa. Dormí vestit sobre el matalàs, roncant. La meva relaxació prèvia a la seva aparició desaparegué. Entre els esgarips que feia 65

i una certa intranquil·litat per la meva seguretat els ulls estigueren closos poc temps.

Tant bon punt com sortia el sol em llevava. Sense fer soroll vaig acostar-me al poble per esmorzar. L’únic Bar obert era el dels pescadors. O bé sortien o bé acabaven d’arribar. El meu aspecte havia de ser desolador, però per aquells homenots deuria tenir aspecte de sirena. No em treien els ulls de sobre en cap moment. Un avi que semblava tret d’un llibre d’il·lustracions antigues, amb la seva barba blanca i la seva pipa, fou l’únic que em dirigí la paraula.

S’interessà per la meva presència a aquelles hores.

Li vaig dir que estava a punt de salpar en el meu vaixell i no havia trobat altra lloc on esmorzar.

Xerràrem sobre el mar durant uns minuts. A l’hora de pagar, el cambrer digué que estava convidada, però no va voler dir qui ho havia fet. Sortia del Bar pocs moments després pensant que rucs que eren els homes.

66

Un mariner m’ajudà a llargar les amarres, i en pocs minuts érem fora de port navegant a motor. L’Oriol encara dormia la mona del vespre anterior. El sol presentava un color taronja i un disc enorme entre la broma que cobria l’horitzó. Portava el vaixell sense l’automàtic, amb una bona marxa. En unes sis hores seríem a casa. Al mar no s’hi veia cap vaixell i la mar estava en una calma absoluta. Podia veure com l’estela que deixàvem s’estavellava contra les roques.

Al cap d’una hora, en passar per davant la cala del dia anterior, vaig treure instintivament una mica de marxa al motor. El meu cos sentí una esgarrifança.

En sobrepassar-la, la palanca tornava a ser a la seva posició inicial, mentre el vaixell continuava amb rumb sud sud-oest.

Eren passades les onze del matí quan aparegué a dins de la cabina. El seu aspecte em sembla molt més patètic que feia dos dies. Em mirà, i en veure 67

que no li feia cas, s’assegué a la taula interior per menjar alguna cosa. Jo continuava al meu lloc quan ell pujà a la banyera.

- Sembla que tinguis pressa?

- Tinc ganes de tornar a casa- vaig respondre secament.

- Falta molt?

- En un parell d’hores hi serem.

- Torno a estirar-me

I així ho féu. Tocaven la una quan deixava el vaixell al meu amarrador. S’acomiadà amb un petó dientme que em trucaria per saber del nen.

Mai aconseguiré estar prima. Per compensar el viatge de retorn i celebrar els meus plans de futur, vaig encomanar una bona paella al Club mentre endreçava el vaixell. El nen era a casa.

Va voler venir. Deuria estar sol. De vegades les mares 68

pensem malament. Però gairebé sempre l’encertem.

Quan va arribar, jo havia tingut fins i tot temps de dutxar-me. Em sentia una altra. Dinàrem. A les postres me’l mirava. Per sort la mínima part que va aportar el seu pare no hi havia deixat gaire empremta. Aquell malparit de l’Oriol no es mereixia el seu fill. Al nen se’l veia feliç. M’explicava les seves vivències en un concert que havia anat feia dues nits. En preguntar amb qui va anar, els capil·lars de les seves galtes s’inflamaren. No s’atreví a mentirme, ja que el seu rostre l’havia traït. Feia temps que em parlava de la Laia. Laia amunt, Laia avall. Què si els deures! Què si uns apunts! Què si la colla! Però un mateix nombre de telèfon es repetia tot sovint en la factura del seu mòbil. Acceptant que s’estava fent gran, li vaig dir que un diumenge la convidés al vaixell a fer un tomb. La seva mirada d’incredulitat no ho era d’innocència. Em semblà entendre que potser ella ja havia “navegat” en el meu vaixell, però 69

vaig dissimular. Aquella conversa estava impedint el motiu principal del nostre encontre gastronòmic.

- T’haig de parlar d’una cosa important,... del teu pare.

Ell quedà atònit, mirant-me als ulls. El seu rostre retrocedí al d’un nadó espantat. Restà en silenci.

Li vaig agafar una mà. Es sentí més segur. Me n’adonava que potser no era el millor lloc per abordar el tema, però en aquell moment havia de continuar.

- Em va trucar fa uns dies. No t’havia dit res.

Primer el volia tornar a veure. Em fitava als ulls de tal forma que a mi em costava de mantenir la seva mirada. Estava expectant.

Des d’abans de néixer tu que no l’havia tornat a veure. Fins i tot he arribat a creure que era mort, o molt lluny.

- Mare...

70

- Calla i deixa’m parlar. Què això no es gens fàcil per mi. Com tampoc, i ho sé, ho serà per tu. Quan el teu pare i jo ens separàrem, jo ni tant sols sabia que estava embarassada. Ens havíem estimat molt però em traí. I jo no vaig ser capaç de perdonar-lo. Ell desaparegué de la meva vida i... mesos després naixies tu.

La conversa de sobretaula s’allargà fins passats quarts de sis. El nen entengué que havia de conèixer el seu pare, tot i que no tenia cap obligació d’estimarlo. Demanàrem uns cafès. En aquell moment era ell qui exigí de mi tota la informació que suposava precisava del nou pare. Li vaig descriure. Tot i la seriositat del moment, no creia que jo digués la veritat. Tatxava de exagerada la descripció que feia del seu progenitor. Malauradament era certa.

71

6

El seu número de telèfon era al vaixell. Ens acostàrem plegats a cercar-lo. Deuria tenir l’aparell desconnectat. Fins dos dies més tard no vaig poder posar-me en contacte amb ell. El volia convidar a casa a dinar el dissabte següent. Casa meva em semblava a priori com estar en camp propi. El nen estaria més relaxat que no pas en un restaurant. La conversa fou d’una fredor gebradora. L’Oriol insistí en que la trobada l’havíem de fer a casa seva. Però ell marxava dos mesos per un màster a no sé quina universitat del Canadà. Com que no tenia una data 72

concreta que dir, planteja de fer el “retrobament” el dia de Nadal. Ell tindria cura de tot, insistí en que no portéssim res de res. A la fi quedàrem que ell trucaria a la seva tornada.

En arribar al dia següent de treballar, vaig trobar a casa un gran ram de roses amb una tarja. Era de ell.

Demanava disculpes pel seu inoportú desplaçament en una tarja on hi figurava l’adreça de casa seva. El dissabte següent, tota sola, amb el cotxe vaig cercar el seu domicili. Era a la part alta de la ciutat, en un barri residencial, tot eren cases unifamiliars, el carrer i el número coincidien amb una gran porta envoltada de una tanca de xiprers. Vaig baixar del cotxe, i creuant el carrer veia per sobre de la porta una magnífica casa amb grans vidrieres que donaven sobre el jardí.

Gairebé em semblà impossible que tot allò fora del meu ex. Mentre conduïa de tornada a casa, el meu cap bullia, aquell home tenia molts més diners dels que jo havia pogut pensar.

73

Aquells mesos costaren de passar. Jo, ruca de mi, vaig obsessionar-me en com m’havia de vestir per l’ocasió. Fins i tot vaig obligar al nen a acompanyarme per comprar-nos el vestuari adequat que en aquells moments creia necessari.

A la fi va tornar. No parlàrem per telèfon. Deixà un curt missatge al contestador:

- Us espero el dia de Nadal a dos quarts de dues a casa. Si hi ha algun problema em truqueu, sinó no cal.

Feia ben bé deu minuts que ja hi érem, però vaig voler esperar el moment just per picar al timbre. La porta s’obrí amb parsimònia. Entràrem amb el cotxe i l’aparcàrem on eren els altres. Al nen li marxaven els ulls veient aquells models. Ens esperava a la porta, el nen passà primer mentre ell féu el gest de besar74

me. Els meus ulls es clavaren en els seus, i sense creuar un mot, retirà el gest sense més comentari.

Els ulls de pare i fill es creuaren fugissers. Varem seure al sofà mentre un home amb aspecte tibat apareixia amb una safata plena de petits plats.

Ens serví un vermut blanc. Jo l’escoltava mentre explicava la seva estada al Canadà. Era un soliloqui.

El nen es mossegava el llavi inferior. Per mi era un senyal clar de la seva excitació continguda. Em mirà als ulls. La seva mirada em feu reviure els seus primers dies de vida, quan els infants claven els ulls en la mare com a únic recurs de comunicació.

Demanava auxili. No sabia què havia de fer. Amb el meu braç envoltant els seus malucs, el vaig acompanyar cap a la gran vidriera que donava al jardí. L’Oriol s’aixecà lentament mentre se’l mirava.

Per un moment jo semblava transparent, les mirades 75

dels meus dos homes es trobaven de debò per primer cop. Cap dels dos es mogué de lloc. El següent pas era, lògicament, presentar-los. El nen simplement estirà la ma. El seu pare es mostrà contrariat. Per un moment estigué a punt de demanar perdó. La situació era tensa, com si estigués previst tornà a entrar el majordom per convidar-nos a passar al menjador. Ben bé semblava tret d’una pel·lícula.

Durant el dinar mai intercanviaren un mot entre ells.

Eren el nen o l’Oriol qui parlaven amb mi. Poc. A l’hora del cafè, altra cop a la sala, el nen va escoltar al seu pare com li demanava permís per reconeixe’l legalment.

El

rostre

de

sorpresa

fou

seguit

immediatament per un esclat de ràbia.

- Ara! Ara pretens arreglar el desgavell? On eres quan els meus amics preguntaven pel meu pare a l’Escola? On... On....

76

La força de l’esclat s’entronca entre sanglots i llàgrimes. No vaig poder resistir, els meus ulls també estaven molls. Ens abraçàrem.

Vaig provar de calmar-lo. Hi havia molta ràbia continguda en aquell esclat. L’Oriol ens deixà sols uns moments. No recordo l’excusa que va donar.

El nen s’asserenà. Li vaig demanar que fes un esforç i que es comportés com l’adult que ja era.

S’excusà amb mi besant-me. Prenguérem una altra copa d’aquell xampany francès mentre esperàvem la tornada del seu pare. Finalment aparegué amb dos petits paquets amb aspecte de regals. Atansà el primer al seu fill. Clarament era un sobre. L’obrí i al seu interior hi havia quatre bitllets de cinc cents euros. S’excusà dient que no sabia que comprar-li a un jove d’aquella edat, i que aquells diners eren per que se’ls gastés amb el que li vingués de gust.

El nen em mirava de reüll. No sabia que havia de 77

fer. Jo, discretament, amb el rostre li vaig dir que ho acceptés. Ell simplement digué:

- Gràcies.

- Per tu també tinc un petit detall que espero que acceptis- em digué tot seguit l’Oriol.

Em lliurà una capseta que presagiava una joia. El vaig mirar directament als ulls. Ell afegí:

- No pretenc que em perdonis. Tant sols vull que ho acceptis com a regal de Nadal.

Era una polsera de disseny en or blanc molt elegant.

Vaig deixar que m’ajudes a posar-la. Jo li vaig replicar que no havia dut res per ell. No li va importar, penso.

Després d’allò parlàrem una estona distesos. Volgué preocupar-se personalment de tots els tràmits de reconeixement. Ens volia estalviar qualsevol 78

molèstia. Quedàrem en que quan tot estigués a punt, tornaríem a casa seva per signar els documents necessaris. Al nen li comentà que aquella era des d’aquell moment també casa seva, tot i que entenia que voldria seguir vivint amb la mare.

Mentre ens posàvem les jaquetes, l’Oriol ens observava. Abans de sortir digué:

- Mantindré la proposta sempre. Si mai canvieu d’opinió, tant sols ho heu de dir. Gràcies per haver vingut Fins avi... fins que vulgueu!

- - , El dinar ha estat exquisit. Felicita a qui l’hagi fet si et plau de part nostre

No ens besàrem. En arribar a casa, el nen es canvià de roba ràpidament. Jo no. Vaig estirar-me al sofà.

Ell vingué fins a mi i m’abraçà en silenci. Seguirem abraçats al sofà. El seu cap reposava sobre el meu 79

ventre. No se quant de temps ens hi estiguérem, però ja fosquejava quan ens decidírem a parlar.

Fou ell qui expressà la sorpresa. No era capaç de veurem amb aquell home. Repetia que no en volia saber res més d’ell. Què no tenia cap dret sobre ell.

Jo li acaronava els cabells mentre ell es desfogava, en silenci. Després d’una bona estona posàrem la televisió.

Tenia clar que l’Oriol tenia tot el dret del món a reclamar la paternitat del nen. La Llei no implica la justícia. Calia fer-li entendre. Tot seria un trastorn.

Els cognoms canviarien. En nàixer li vaig posar els meus capgirats. Ho permetien. Em sabia greu que perdés el cognom de la mare. Provaria de convèncer al pare per què el seu anés al darrera. No, millor li exigiria. Però el nen ja era major d’edat. Hauria de ser ell qui decidís.

Me’l mirava. Feien una pel·lícula policíaca. Estava 80

totalment extasiat davant la pantalla. El vaig deixar sense dir-li res. Era millor que descansés, tenia tot el temps que volgués per pensar i decidir. A la cuina, mentre recollia la vaixella del sopar, les llàgrimes tornaren a envair els meus ulls. Una mescla de sentiments de ràbia, amor, tendresa, venjança i rancúnia, m’ofegaven. Vaig seure a la taula de la cuina, i amb els cap entre els braços, vaig plorar.

Vaig plorar fins a allunyar temporalment aquells sentiments. Estava esgotada.

81

7

Qui m’havia de dir que la Laia seria la clau de la situació. Som tan egoistes que creiem que ningú millor que la mare podrà aconsellar a un fill. Però l’amor natural, aquell que apareix de sobte, el que és capaç de fer que un fill oblidi a la mare, va ser el que feu entrar en raó el nen.

Durant aquell hivern jo notava que ell s’anava allunyant de mi. La presència d’aquella noia per casa gairebé m’incomodava. Estava una mica gelosa.

82

Quan la vaig conèixer, i després quan la vaig assimilar com a novia del nen, aquella xicota aportava alegria a casa. S’hi quedava a dormir forces vegades. Molts cops pensava en la sort que tenien per poder gaudir d’aquella llibertat que a la nostra generació ens havia estat vetada. De tant en tant, jo desapareixia Me n’anava al vaixell, sobretot els caps de setmana.

Més d’un diumenge havia sortit tota sola a navegar del matí al vespre. A cremar gasoil em deia. Només un cop vingueren ells. La Laia va gaudir d’aquell dia de mar, estava radiant.

El nen havia canviat d’opinió en referència al seu pare. Estava disposat a acceptar la seva paternitat.

Sens dubte la posició econòmica del seu progenitor era la causa principal d’aquell canvi. En això les dones som més pràctiques, i en aquell canvi hi havia molta mà femenina. El nen s’havia transformat de la nit al dia en un hereu desitjable. A mi em feia por que allò no fos un obstacle pels seus estudis, però ell 83

seguia la seva vida sense més canvis que els propis de la seva edat.

Rebérem una carta del despatx d’un advocat a qui l’Oriol havia encomanat tots els tràmits. En ella ens demanaven disculpes per no poder fer totes les gestions en el seu domicili, ja que la intervenció d’un jutge era imprescindible. Ens citava per quinze dies més tard. Tant sols havíem de dur els documents d’identitat i el llibre de família.

----

El tràmit havia estat més senzill del que esperàvem.

L’Oriol insistí en convidar-nos a dinar per celebrar la seva nova paternitat. A les postres, ens explicà que havia donat ordres per modificar el seu testament en favor del nen. A més, a partir d’aquell dia, tot i no tenir-ne cap obligació, rebria una assignació mensual fins que acabés els estudis.

84

Per primer cop a la seva vida s’abraçaren. El gest em dolgué una mica. També per primer cop vaig besar de nou les galtes del meu ex. Un sentiment de pau s’apoderà dels tres. Ens acostà fins a casa amb el cotxe. A l’ascensor, mentre ens miràvem somrèiem.

Una sensació estranya, desconeguda i nova ens envoltava. Per mi pensava que el nen havia tingut un cop de sort, però jo tot i el somriure mantenia aquell dolor intern, aquella recança, aquella rancúnia contra l’home a qui tant havia estimat. Aquella traïció em superava. No, no m’havia merescut aquella infidelitat. Tot i els anys passats encara era capaç de recordar els moments viscuts plegats, els petons, abraçades, la felicitat compartida en petites coses.

Per què aquella infidelitat?

Aquella nit em va costar de dormir. La crueltat dels malsons envers el meu company era esfereïdora.

M’havia despertat més d’un cop espantada de que la 85

meva imaginació fora capaç d’aquelles barbaritats.

Eren les cinc de la matinada quan vaig encendre el llum de la tauleta. A casa tot era silenci. Asseguda al llit, amb les cames creuades, provava de posar ordre als meus pensaments. Aquell malparit havia de pagar d’un sol cop tots els mals moments que m’ha fet viure durant dues dècades. La rauxa demanava la seva vida, però el seny era més maquiavèl·lic. L’Oriol havia de patir amb les seves pròpies debilitats. Si el sexe ens allunyà, ara me l’aproparà.

Mentre ho pensava, gairebé em venen basques.

Pensar que aquell home torni a posar les seves mans sobre meu em repugna. Però creia que era l’únic camí per venjar-me de ell. L’havia de fer patir? O... realment, el què volia era matar-lo? Una esgarrifança em recorregué tot el cos. Vaig tapar-me el cos amb la flassada, tot i romandre asseguda. Com podia estar pensant tot allò? M’havia tornat boja?

86

Eren les set del matí quan el radio despertador començà a parlar. La dutxa i un ràpid esmorzar foren el preludi de la fugida de casa per anar a treballar.

---

El nen es distanciava de mi. Entre la novia i el pare, cada cop el veia menys. La seva relació amb l’Oriol s’anava fent cada cop més estreta. Evidentment que els diners hi tenien molt a veure. Tenia la sensació que estava comprant al meu fill. Poc a poc. Però en menys d’un mes havia anat quatre cops a casa de ell. Hi anava amb ella. El darrer cop s’hi van quedar a dormir i tot.

El meu odi creixia exponencialment. Aquells somnis que tant m’havien espantat, ara eren habituals. El meu inconscient treballava per mi. Ordia plans per matar-lo. Gaudia amb imatges del seu enterrament.

Pel matí, a la feina, pensava si no seria necessari de 87

consultar amb un psicòleg el que m’estava passant.

No m’atrevia a comentar-ho amb ningú. Era massa terrible. Certament tenia por de mi mateixa.

Tocant de peus a terra, quan podia, continuava processant la meva venjança. La idea d’atraure’l sexualment i fer-li alguna mala passada que hagués de recordar de per vida seguia vigent. Però em costava de definir el què. Cada cop tenia més clar que el camp de treball havia de ser el vaixell.

88

8

Havia sortit de port de bon matí. Feia molt bon dia, el mar estava lleugerament arrissat per un vent càlid.

Aquell final de primavera tenia molt d’estiu. Anava sola. M’esperaven unes sis hores de navegació amb el motor en marxa. La tarda anterior havia deixat el frigorífic ben curull de viandes, cerveses, vi i cava. M’havia costat una petita fortuna. El darrer dia havia deixat els dipòsits de gasoil fins dalt de tot. Vaig petjar el botó del pilot automàtic per poder prendre el sol. A baix la música sonava a tot drap, mentre escampava el protector solar per la meva 89

pell, encara massa blanca pel meu gust. Les hores passaven, havia escoltat la mateixa cançó del disc com a mínim quatre cops quan aixecant el cap, a un parell de milles hi havia el port del nostre encontre.

Un cop vestida amb aquells pantalons de cotó cru i la samarreta, vaig tornar a prendre el comandament del vaixell. No volia entrar a port. Al mig de la badia es podia fondejar. En ser divendres no hi havia cap més vaixell en aquell indret. Quan la cadena de l’àncora va tocar fons, vaig llençar a l’aigua la petita pneumàtica amb el motor de dos cavalls. Tot era a punt.

Feia més d’una hora que m’esperava quan sonà el telèfon mòbil. Era ell. Em deia que veia el vaixell des del port. A bord de la pneumàtica el vaig embarcar. Un cop dalt, ell mateix la recollí i desmuntà el forabord.

Jo ja havia llevat l’àncora mentre dirigia el vaixell mar enfora. Ja era cap vespre. Un reflex vermellós, presagi de vent pel dia següent, envaïa el costat de 90

ponent. En silenci tots dos observàvem com el sol es ponia lentament darrera dels turons coberts per aquell tapis de pins.

- Cap a on anem patrona? - preguntà de sobte.

- Cap a l’horitzó. Mar endins- li vaig respondre amb un cert èmfasi, per mirar de trencar la gelor.

- Vols passar la nit navegant?- s’estranyà.

- Vull que estiguem a cap lloc. Què l’aigua ens envolti. La meva veu era afectada, teatral.

Féu un gest amb les espatlles i passà per la coberta fins a proa. Feia més d’un quart que no es veien els llums de la costa. Vaig comprovar que els llums de navegació estiguessin encesos i l’alarma del radar connectada. Tot seguit girava la clau de contacte del motor per parar-lo. Ell es tombà i vingué fins la banyera. Simultàniament jo baixava a la cabina i des 91

de baix li anava donant les viandes envasades que duia al frigorífic. Ell parava la taula a fora. Per ser fosc com era, feia calor. La calma era total, ni un bri de vent. El mar semblava d’oli. El vaixell es mantenia quiet, tant sols oscil·lava pel meu moviment al interior.

Finalment li vaig passar dues espelmes i l’encenedor.

Les va encendre. Jo, a baix, vaig canviar de vestuari.

Ara em cobria un conjunt de faldilla i camisa gairebé transparent. Sota no duia res. El mirava de reüll des de baix. Estava nerviós. Vaig esperar encara uns instants per pujar l’escala amb dues copes de cristall pel vi. Dringaven entre elles. Un cop dalt notava com els seus ulls repassaven cada plec i transparència del vestit. Vaig sentir una esgarrifança en pensar que ell recordava el meu cos de feia vint anys. M’atansà la mà per ajudar-me a seure, galant, a l’altra cantó de la taula. Va obrir el vi. me’l donà a tastar, era bo i molt sec. Realment no m’havia fixat en altra cosa que en el grau en el moment de comprar-lo, no n’entenc. A ell també li va agradar. Estava fred i entrava molt bé.

92

Menjàvem poc, parlàvem poc i bevíem molt. Havia d’arreglar-me per fer que ell begués més que jo. Ara me’n adonava que desconeixia totalment a aquell home, no tenia idea de quina seria la seva resistència etílica. No el vaig deixar aixecar-se en cap moment, jo era la dona submisa que feia la feina. No volia que podés adonar-se del seu nivell d’embriaguesa. Amb les postres vaig pujar el cava. No era xampany com a casa seva. La meva butxaca no s’ho podia permetre.

Ell galant envià el tap lluny del casc. Creuarem els nostres braços per beure’n la primera copa. Jo ja era asseguda al seu costat. La meva esquena es recolzava sobre el seu pit. Provant d’omplir la seva copa, va caure aquell líquid daurat sobre el meu pit. La camisa semblà desaparèixer, quedà del tot transparent. Una esgarrifança recorregué el meu cos. Vaig sentir una mica de fred. Ell m’abraçà i la seva mà cerca ràpidament aquell pit mullat.

Feia més d’una hora que fèiem l’amor. No em calgué 93

fingir com tenia previst. Els vapors de l’alcohol també m’havien fet efecte. Havia aconseguit que l’Oriol gaudís dos cops seguits. Ell estava derrotat.

Juganera, li vaig proposar de continuar la festa a l’aigua. A cau d’orella l’insinuava que havia somniat de fer l’amor de nit al mar. Ell s’hi prestà després d’uns minuts de recuperació. A l’arcó de la banyera hi havia un cap llarg, el de la segona àncora. El vaig lligar per la part del darrera de la cintura, perquè no ens molestés el nus. Li vaig tornar a omplir la copa de cava, m’abraçà per la cintura per besar-me.

Vaig deixar fer. En lliurar-me, simplement el vaig empènyer. Caigué a l’aigua estrepitosament. Neda fins a uns deu metres del casc.

- Què no vens? Està molt bona?- cridava.

- Un moment que lligo el cap- vaig respondre.

Només un sospir meu va precedir tota la resta.

94

Del arcó vaig treure la segona àncora. Era pesada, uns vint quilos. Tenint-la als braços, me’l vaig mirar.

Ell badava mirant l’horitzó. L’àncora va lliscar dels meus braços directament per la borda. S’enfonsava a l’aigua mentre la resta del cap es desllorigava amb gran velocitat en silenci. En adonar-me del que estava fent, vaig tombar-me cap a proa. Un soroll de líquid en moviment se sentí darrera meu a poca distància.

Silenci. Tant sols uns segons que semblaren hores.

Vaig tombar-me. L’aigua fosca era com un mirall al voltant del vaixell. La meva copa de cava encara era plena. La buidava mentre mirava cap a popa. Estava sola.

---

Les hores de navegació nocturnes amb ajut dels sistemes electrònics foren inexistents. Tant sols la meva esquena patí les conseqüències del bans de la banyera. Arribava a port a mig matí. La roba i estris 95

de l’Oriol eren dins una bossa de plàstic, dins de la meva bossa de lona. Estava tranquil·la, amb una sensació comparable a la del estudiant

que

acaba de passar un difícil examen i que creu que li ha anat bé.

Amb el cotxe donava voltes per la ciutat. Les diferents peces de roba foren repartides per contenidors dels diferents punts cardinals d’aquesta. En un camí de terra, en les muntanyes pròximes una petita pira destruïa targes de crèdit i documents. Els diners, forces, passaren al meu bitlleter i finalment la cartera de pell, fou llençada a una paperera d’un carrer del barri baix.

A l’hora de dinar era a casa. Una dutxa i una petita amanida van ser el preludi d’una migdiada llarga i relaxant.

96

9

El nen estava neguitós de feia dies. Havia anat a veure a casa el seu pare i no en sabien res d´ell.

Passà encara una setmana abans no es decidí a dirme res. De primer mirava de treure-li importància, però la seva insistència motivà que canviés d’actitud.

La promesa que l’acompanyaria a la tarda de nou a aquella casa el calmà.

Fórem rebuts per aquell majordom estirat que ja coneixia. D’entrada s’estranyà de veure’m allà. Al nen fins i tot li dedicà un somriure. Passarem a la 97

sala de les vidrieres. Li vaig demanar si li podia fer algunes preguntes. Ell asseverà amb el cap.

- L’Oriol, pel què m’ha dit el nen fa dies que no apareix per casa. Jo he provat de contactar pel mòbil amb ell, però només surt un contestador argumentant que no és operatiu. Sap si ha sortit de viatge?

- Normalment al senyor quan marxa jo mateix li preparo l’equipatge. I tota la seva roba és a l’armari- respongué ell amb un cert aire que expressava preocupació.

- Així doncs, no teniu ni idea de on pot ser?

- La veritat és que començo a estar amoïnat, en els anys que estic amb ell, mai s’havia absentat sense fer m’ho saber. L’altra dia trucaren de personal de la Universitat preguntant per ell.

Amb el seu permís, m’asseuré en aquesta cadira

98

Se’l veia amoïnat. Com superat per la situació.

Continuà dient:

- Els hi agraeixo que hagin vingut. Encara no ho havia comentat amb ningú. Simplement parlant i compartint el neguit, sembla que aquest s’alleugereix.

Ho digué tot deixant aquell posat altiu que tant em molestava, ara semblava simplement una persona.

Una persona amb sentiments. Després d’un segons de silenci, vaig atrevir-me a preguntar:

- Patia alguna malaltia? Tenia algun enemic?

Les preguntes un cop fetes em sonaren a pel·lícula policíaca barata. Ell em mirà als ulls, els tenia vermellosos, com si aguantes les llàgrimes.

- Miri senyora, jo pel senyor mai he tingut un 99

afecte especial. Mai ha estat amable amb mi.

Mai he gaudit de la confiança a la que estava acostumat quan he treballat per altres. Es notava que era un nou ric. Per fi les llàgrimes es lliscaven galtes avall. Ara em preocupa el meu futur, no el del senyor. Si, ja sé que pot semblar molt egoista, però a la meva edat, em serà molt difícil de tornar a treballar en el que ha estat el meu ofici des de ben jove.

De moment ja em passat el final de mes i jo no he cobrat. El senyor signava els xecs i administrava personalment els seus diners.

Sé que dins d’uns dies, com no torni, no podré seguir demanant els subministraments als proveïdors. Què haig de fer?

Realment allò no era el meu problema però m’afectà. Intentava mantenir-me freda i serena.

El millor seria que tant el nen com el majordom denunciessin la seva desaparició, ja que jo 100

realment no hi tenia res a veure, legalment, amb aquell home.

El majordom acceptà, tot i saber que per a ell allò seria el final del seu contracte. Ens demanà una estona per recollir les coses de la seva cambra.

Feia més d’una hora que esperàvem en aquella sala. Ell deixà les maletes en un racó. Els tres pujàrem al cotxe i ens acostàrem a la comissaria més pròxima. Fou el nen qui signà la denúncia de desaparició. Primer al majordom, després al nen i finalment a mi, ens demanaren si volíem declarar sobre el darrer cop que l’havíem vist.

Vaig ser la darrera a entrar en aquell despatx.

Estava nerviosa, sabia que estava mentint, però fou fàcil. El meu relat es traslladà al dia de Nadal, i a alguna trucada posterior al mòbil. Em vaig excusar varies vegades pel meu nerviosisme 101

ja que era la primera vegada que em trobava en aquella situació davant d’un policia. Em tranquil·litzaren, fins i tot portaren un got d’aigua fresca. En sortir, un policia jove, amb un cert aspecte de despenjat, que s’havia presentat com a inspector, ens comentà que el cas era estrany, però que immediatament es posarien a treballar.

Com que el majordom no deia res, vaig intervenir jo mateixa:

- Què ha de fer el majordom? Fins ara ha tingut cura del domicili del desaparegut, i a més viu allà”

L’inspector

bellugà

el

cap.

Decidí

que

l’acompanyaria fins a casa per fer-ne una ullada, però que es fes la idea que no hi podria seguir vivint allà. El majordom aguantà l’aire dins el pit uns instants sense perdre el seu tarannà.

102

Nosaltres dos sortírem en silenci d’aquella comissaria. En silenci ens mantinguérem tot el camí fins a casa. Jo ja feia dies que m’havia promès no comentar mai amb ningú el que havia passat aquella nit al vaixell. El meu secret moriria amb mi. Aquell silenci era la millor prova d’innocència de que disposava, la meva acusació esdevenia també la meva coartada, equivalent a la meva presumpta innocència vitalícia.

Al matí següent esmorzarem plegats. El nen no feia bona cara. Havia descansat poc. El seu cervell va barrinar tota la nit sobre on podia ser el seu pare. Hi havia com un sentiment de mala sort.

Vint anys per descobrir que tenia pare i en poc temps el perd. Mentre posàvem la denúncia, el funcionari ens informà que si els desapareguts no surten en les primeres hores o dies, normalment són trobats sense vida. En aquell moment em semblà molt dur el comentari, però amb les 103

hores, trobava que era la millor forma de matar esperances vanes per a molta gent. Especulava, el nen, si hauria fugit amb alguna dona a algun país exòtic. O si l’havien segrestat per diners. Jo li vaig contestar que havia d’estar content ja que el fet d’haver conegut al seu fill implicava ara que se l’estava cercant. L’esperança és el darrer que s’ha de perdre, caldria esperar uns mesos. Li vaig dir que la policia podia controlar els seus comptes corrents i si hi havia moviments descobriria que era viu. Era impressionant la cultura televisiva que tenim quan pensem en termes policials. El nen somrigué.

---

Cinc setmanes més tard rebíem altra cop una citació d’un jutjat de la ciutat pel nen. El vaig acompanyar. La funcionaria ens explicà que s’iniciava un expedient de desaparició, ja que la 104

policia no havia estat capaç de trobar cap indici de on podia ser l’Oriol. Ens explicà que legalment no era mort, sinó desaparegut. Havien de passar set anys per declarar-lo legalment mort.

El nen li preguntà a la funcionaria:

- Això vol dir que han deixat de cercar-lo?

La funcionaria en veure la seva lleugera torbació el va calmar dient que tècnicament el treball de la policia havia acabat, tot i que el seu pare figurava en els llistats internacionals de desapareguts. Si demanava un visat, o tenia algun problema amb la policia arreu del món quedava l’esperança que aparegués. De tota manera, li digué, el percentatge de “apareguts” és terriblement baix. Mirant-me a mi, li deuria semblar més calmada, em digué que el dia que fes els set anys de la data de la denúncia el pare del meu fill seria declarat mort a tots els efectes.

105

Sortírem d’aquell despatx. El nen no hi era del tot.

Aquella citació li havia obert una mica més els ulls.

En els fons estic convençuda què tenia esperança que l’Oriol aparegués un dia vestit de safari, portant un record de l’Àfrica profunda.

Sopant a casa aixecà el cap de la amanida per dir:

- El pare no tornarà.

Mirant als seus ulls el meu cap oscil·lava de costat a costat afirmant la seva negació.

106

10

Aquell estiu vaig tornar a llogar el vaixell. Pensava en vendre’l. Quan hi anava sola ell semblava present. Haver-me imposat de no parlar-ne amb ningú era molt dur. A la tardor sortírem amb el nen i la novia tot un cap de setmana. Ho passaren bé i em prometeren de tornar-ho a repetir aviat. Jo pel meu compte m’havia proposat de sortir de l’ou. Amb una companya de la feina sortíem les nits dels divendres a sopar i a prendre alguna copa. Però lluny d’alguna aventura puntual no m’ajudava a obrir-me als altres.

El llast del silenci era molt pesat.

107

Els meus dos darrers “novios” d’una nit deixaren una mala petjada. En els moments més íntims en els seus rostres apareixia el de l´Oriol.

Era com en un film de terror. Semblava talment que ell tornés per acabar aquella nit, la darrera, de disbauxa a coberta. M’era molt difícil de llençar-me als braços del meu amant cada cop que amb la llum apagada –l’edat ja no perdona- sentia o entreveia les faccions del pare del meu fill que recorria tots els racons del meu cos amb els seus dits humits, forts, poc sensibles sobre la meva pell agitada. L’instint em feia cloure els ulls, senyal que ells prenien com de passió i que per mi no era més que un pas cap el terror. Després de la primera experiència, vaig proposar-me de superar aquell temor. La recaiguda fou just als vuit dies a casa de la meva companya de feina. Ella, pel murmuri que sortia del seu dormitori, no estava passant pel mateix que jo. El meu nou amant, excitat pels sons provinents 108

de la cambra contigua, inicià el joc amatori sense més delació. Se sorprengué que no volés apagar els llums. El meu cap pensava que d’aquesta forma les imatges serien prou clares. En els primers encontres d’aquella nit, tot funcionà prou bé... per ell. Jo amb prou feines m’havia excitat. Ell se n’adonà i s’obstinà en fer-me gaudir. Amb molta passió i una bona dosi de excel·lent tècnica amatòria aconseguí posar en blanc la meva ment, predisposar-la a aquell estat transitiu breu i intens. Els meus muscles feia estona que havien deixar d’obeir-me, tot el cos vibrava al compàs que ell marcava. Tot era a punt, just a la cresta. Quan en tancar els ulls per tornar a gaudir del plaer màxim... ell era allà. Una gelor recorregué el meu cos del cap fins els peus. Una gran esgarrifança sacsejà les restes de la meva excitació, però la meva pell enlloc de enrogida estava totalment pàl·lida.

Sentia fred. El meu amant es retira convençut que havia acabat la seva feina amb èxit. No li vaig fer cap comentari. Mentre agafava les poques peces de 109

roba que m’havia tret, li vaig fer un lleuger petó a la galta. Els seus braços provaren d’envoltar els meus malucs, però me’n vaig desfer mentre em dirigia cap el bany. Gentil, va esperar-me i m’acompanyà fins a casa. Ens acomiadarem amb un:

- Ja ens veurem

Tots dos sabíem que no seria així.

Aquell fou el meu darrer home. Aquella por al meu inconscient creà un mur amb l’altra sexe. Amb els primers freds vaig deixar les cites per tancar-me a casa.

Les curtes hores de sol, el dies ennuvolats, plujosos, el fred d’aquell hivern influenciaren en el meu estat depressiu. Anava i tornava de la feina com a únic objectiu de la meva vida. A casa provava de llegir. Era molt inconstant. Començava llibres que els deixava 110

abans d’acabar el primer capítol. No suportava la televisió. Veia escenes de sexe arreu. Mai m’havia adonat com l’erotisme ens envolta. En la publicitat a les parades d’autobús i metro. En els anuncis, en les pel·lícules, en les series de televisió. En els llibres que llegia. En els comentaris de companyes a la feina.

En la roba que rentava del meu fill. Aquella obsessió va anar endinsant-se en mi. Jo que havia estat força lliberal sempre ara donava una imatge victoriana absoluta. El meu fill parava cada cop menys per casa.

Els caps de setmana els passava a casa de la xicota.

Els pares d’ella tenien un apartament a la platja. Ho preferia tot i que volia dir romandre com a mínim sola quaranta vuit hores a casa. La meva única distracció fou el menjar. Amb la previsible conseqüència d’un important augment de pes. El nen, passades les festes amb una diplomàcia que hauria estat motiu de conversa amb la seva parella de més d’un dia, m’ho feu veure un dia sopant.

111

La promesa de fer exercici era la única obligació, fora de la feina, que m’havia imposat. La mantenia per avorriment, per romandre amb contacte amb altres éssers humans. No hi vaig fer amics, però vaig recuperar una mica les meves formes precedents.

Em sentia sola. Estava sola.

D’aquesta forma passaren mesos i anys. L’ànim no el vaig recuperar fàcilment. Però tant el cervell com el cos humà són una forma evolucionada de la natura. Fins i tot un estiu en lloc de llogar el vaixell m’hi vaig embarcar tres setmanes. Aquell any vaig aconseguir la titulació de Capità de Iot, i desoient les més bàsiques normes de seguretat, tota sola me’n vaig anar fins l´illa que es troba a llevant de la nostra costa. Em serví. A la tornada havia aconseguit esborrar el fantasma que m’havia perseguit els darrers anys. Ho havia fet amb la major provocació possible, embarcant-me i tancant-me amb ell. Sola amb ell i amb l’horitzó marí girant els 360º al meu voltant.

112

Aquella prova havia estat superada després de les dues primeres nits sense dormir. L’esgotament va superar d’inconscient, i simplement, va desaparèixer per sempre més. La resta de la travessia vaig tornar a gaudir de una alegria que no recordava des de feia més de vint-i-cinc anys. El sol, l’aigua del mar, el vent i les retallades costes d’aquella illa foren un bàlsam vital.

En tornar a casa m’esperava la nova de la partida del niu del nen. Havien decidit de viure plegats. Ho provarien a l’apartament de la platja dels pares de ella.

No hi vaig posar cap impediment. La casa

quedà buida, sobretot la seva cambra. S’endugué tots els mobles. Vaig trigar dies a decidir què en faria d’aquell espai.

113

11

Finalment haguérem de córrer per arribar a cal Notari. La meva jove, m’agrada dir-li així, es movia amb dificultat. Aviat em faria àvia. I jo encara parlo del nen. Els havia convidat a casa per dinar plegats en aquell dia tan especial. Ell estava nerviós. Tot el tema de l’herència era complicat. L’advocat ens havia citat feia uns dies. Nosaltres amb prou feina recordàvem la data exacta de la desaparició de l’Oriol. Set anys. Set llargs anys esperant. La vida ha donat el tomb diferents cops. Desprès d’un primer any de constants diligències prèvies a jutjats, 114

declaracions a comissaria, reunions al despatx de l’advocat, les coses s’anaren asserenant. A partir d’aquell moment alguna notificació esporàdica per fer acte de presència davant d’algun funcionari poc motivat. Tot i portar el compte dels anys i dels mesos per la cita d’avui, havia oblidat la data exacta.

Anàrem en un taxi. L’adreça era en un dels bulevards de luxe de la ciutat. En obrir la porta ens acollí un saló amb un taulell de marbre. Abans de decidirnos a preguntar, sortí al nostre encontre l’advocat.

El notari portava un cert retard en les cites. Mentre érem a la sala d’espera, l’advocat parlava amb el nen dels seus honoraris, de quant i com pagar. Sort que estàvem recomanats a través d’un amic. S’havia avingut a un percentatge, baix, de l’herència.

L’herència era una incògnita. L’Oriol havia fet testament. M’estranyà quan ho vaig conèixer. No feia per ell. Sobre el seu contingut no en sabíem 115

res. El que si havia investigat l’advocat era sobre la existència d’algun altre familiar. Els avis del meu nen eren morts i no tenia germans, ni oncles, ni nebots en conseqüència. Per tant, legítimament, el nen era l’hereu únic, a menys que les darreres voluntats diguessin altra cosa. Tampoc teníem una idea clara de les propietats o diners que podia implicar el testament. Els minuts a la sala d’espera se’m feien molt llargs. La meva jove no sabia com seure en aquella butaca tan tova. Es regirava constantment.

Era obvi que tots plegats estàvem nerviosos.

Quan va entrar aquella noia tota vestida de negre, amb faldilla sota el genoll i mitges fosques, cridant pel nom al nen, gairebé ens alçarem tots d’un bot.

Ens acompanyà a una sala on seguérem al voltant d’una gran taula rodona de fusta bona. Darrera nostre entrà el notari. Era jove, em sobtà, no podia tenir més de trenta-cinc anys.

116

Ens explicà de nou el protocol en cas de desaparició d’una persona, que tants cops havíem sentit en boca del nostre advocat. Llegí extractes del document oficial, mentre ometia d’altres amb el consentiment del nostre lletrat, on es certificava la mort de l’Oriol.

Feia exactament set anys i un dia de la seva desaparició. De fet la data es referia al dia de la denuncia de la seva desaparició. Finida aquesta part, demanà el document d’identitat al nen i procedí a llegir el document que tants anys havíem esperat conèixer.

Darrera els formalismes habituals deia:

“Declaro hereu de totes les meves propietats i bens al meu únic fill, reconegut a l’edat de vint anys el dia...”.

“La mare del meu fill té el dret d’usdefruit de per vida de una de les propietats que ella mateixa triarà, i d’una pensió vitalícia de tres mil euros mensuals que s’incrementaran anualment d’acord amb l’índex 117

oficial del cost de la vida. La manca d’abonament d’una sola mensualitat donarà dret a la propietat de la finca, casa o pis en usdefruit. L’única condició per què la mare del meu fill rebí aquesta herència és que no podrà conviure en la propietat en usdefruit amb cap home”.

El notari alçà els ulls d’aquells papers groguencs i em fità directament als ulls, amb la pregunta implícita, sense mots, sobre si havia comprés les condicions clarament. Mentrestant jo, realment en aquells moments somreia, amb un gest interior que expressava l’alegria d’una victòria. Feia uns anys que complia aquella premissa sense problemes.

El murri de l’Oriol, en el fons, encara que no ho exterioritzés era un gelós de mena. Sentia enveja de com jo havia pogut tirar endavant amb el nen.

Tot i la vida ensopida que duia, vivia feliç. Quan ens tornàrem a veure després de tants anys, després d’aquella trucada i d’aquells dies al vaixell, l’Oriol 118

indagava i s’interessava per la meva vida amorosa.

Possiblement li hauria agradat de tornar amb mi. Però no per mi, sinó per gaudir del fill, que encara vivia a casa, a qui va conèixer tan tard. Jo, en adonar-me, per fer-li mal, li explicava com eren o com havien estat els meus amants. Fins i tot me’ls inventava.

Finalment a ell el vaig haver d’afegir a la llista, si és que no hi era abans, en l’encontre darrer. Però jo no el vaig perdonar mai.

Després de mort, i sense pensar mai que set anys més tard de la seva desaparició, va voler controlar la meva vida altra cop. Pretenent un xantatge llastimós.

Qui havia de controlar amb qui viuria? El nen? Volia enfrontar-me amb el meu fill, i ara pretenia que els diners ens separessin. La variable actual de la meva vida mai la va considerar. Aquesta variable es diu Marta i fa dos anys que convisc amb ella. Primer fou una amiga que s’instal·là a casa fugint d’una relació amb final infeliç. Ocupa aquella cambra de la que 119

no sabia que fer-ne. Les confidències i coincidències sumades a una relació cada cop més pròxima féu sortir l’amor. A ambdues ens costà d’acceptar-ho. La Marta i jo passem dels cinquanta i la nostra educació arcaica ens reprimia. El més dur per mi fou dir-ho al nen. Ell en aquells moments començava la relació de convivència amb la que serà la mare del seu fill. Mai vaig poder imaginar la seva reacció de comprensió.

Fou la prova d’amor que mai podia esperar del meu propi fill. Va créixer sense pare. El va conèixer i el va perdre. Ara té dues mares.

120

Epíleg

El sol escalfava la meva pell a través dels vidres acolorits d’aquella galeria oberta al migdia. Un suau remor delatava a la Marta trastejar a baix a la cuina, mentre cantussejava, destrossava de fet, la melodia d’una cançó de moda de la nostra joventut. El sol de l’hivern s’esmuny, quan la natura ja anuncia la nova estació i es capaç d’escalfar el suficient per obrir portes i finestres al bell mig del dia, és providencial. Altera el cos, el torna a omplir de l’energia que ha desgastat en les curtes jornades de les llargues nits hivernals. Ens 121

desperta a l’activitat, com a les plantes que prenen aquell verd lluminós, rabiós, humit i alhora tendre.

Aquesta tendresa s’instal·la dins els sentiments de les persones que cerquen el contacte natural amb els éssers estimats. El cant d’una cadernera que pren el sol dins una gàbia al pati, amb aquell refilar constant es capaç de destorbar la quietud d’aquell moment. Aquell mas havia estat la sàvia nova. La transfusió vital que precisava per seguir vivint. Si el pobre Oriol aixequés el cap. “Les desgracies mai venen soles”, deia sovint. L’aforisme es girà del tot en el meu cas. La paraula: “càncer”, en boca del doctor fou un daltabaix. Fou en aquell moment on tornaren a aparèixer els fantasmes del meu obscur passat. La meva història desfilà per davant meu, fent-me reviure el moment més dur. Cap sentiment de culpa s’apoderà de mi. No podia considerar-me bona persona. El meu secret desapareixeria amb mi. Ningú ho ha sabut i ningú ho ha de saber en el futur. Més tard l’operació, el tractament i la llarga 122

convalescència tingueren com a final el meu comiat i el meu pas a allò que eufemísticament s’anomena: jubilació anticipada. El fantasma no m’ha trobat mai més.

Ara ambdues compartim amb el meu fill, la meva jove i el meu nét la bona estrella del pare del meu fill. Mai explicà a ningú, tampoc tenia amics, aquell encert amb el joc.

Barcelona – Palamós, 2005

123

124

125

126