Humilitat, obediència i oració, regla de Sant Vicent

He llegit l’història de sant Vicent Ferrer, escrita pel dominic francés Pare Fages, la del canonge Josep Sanchis Sivera, com també la de Francesc Almeia i Vives. Els tres autors coincidixen en que el nostre sant, al llarc de la seua vida, fon un compendi d’humilitat, d’obediència i d’oració. Per ser humil, en l’any 1367 -dia de la purificació de la Verge Maria, el 2 de febrero- Sant Vicent, tenint, llavors 17 anys i havent rebut la llegítima que li tocava per herència, la va distribuir entre els pobres per a entrar en el convent. ! mirem com de be agermanava estes tres virtuts que retrataven la figura moral de Sant Vicent, que Miguel d’Unamuno va escriure: “Vullc viure en l’eixèrcit dels humils, juntant les meues oracions a les d’ells, en la santa llibertat de l’obedient.”

Sant i sabi que saberen comprendre i caminar segurs en la noblea de sentir-se acaronats pel sentiment de l’humilitat.

Sant Agustí aixina també ho creía, puix va dir: “L’humilitat és la base de l’oració. És una disposició necesaria per a rebre, gratuitament, el dò de l’oració perque, recordem, l’home és un pobre de Deu.” I un atre bon predicador com era Bossuet digué: “L’amor de Deu fa nàixer totes les virtuts, i per a fer-les subsistir, eternament, nos ha donat l’humilitat com a fonament.” Éste religiós gal que fon bisbe de Condom (França), mestre en retòrica de trona, qui va tindre present com eixemple a Sant Francesc de Sales i a qui cita sovint en les seus peroracions sobre la caritat, pot ser que tenint com espill a un atre benaventurat Vicent, Sant Vicent de Paul; éste que 100 anys abans que Bossuet i 200 després del nostre sant es va preocupar molt pels chiquets abandonats pel carrer, els pobres i els lliciats. Virtuós franciscà, anomenat el “gran apòstol de la Caritat” per la seua notòria compassió i ser molt humil i generós. Fon admirat pel rei Lluís XIII i per Ana d’Austria i gràcies ad eixa gran amistat forma benefactores per a poder recollir a tots sels pobres que trobava implorant l’almoina per París i dormint al ras, especialment, com ya he dit, als menuts i als malalts. Fundà l’ordre de les Filles de la Caritat junt a Lluïsa de Marillac, en la capital de França. (Ordre en la que tinc yo a la meua germana Maria del Carmen formant part d’eixa santa institució ya molts anys) i quan va fundar l’ordre va dir estes paraules: “Per Monasteri, tindreu les sales dels malalts; per clausura, els carrers de la ciutat; per reixes, el temor de Deu i, com a vel, la santa modèstia. Es dir: l’humilitat, eixa modèstia, que era la contrària a la “bufa” -supervia- que tant repudiava el nostre sant valencià.

L’obediència fon per a Vicent Ferrer la seua segon norma. Obediència que, segons la definició de la RAE significa: “compliment a lo que se mana o és preceptiu.”

Pero, atenció dia el sant, com Sant Agustí: “Obvediu més als que ensenyen que als que manen.” Perque supose que pensaria que, qui ensenya, no vol atra cosa que formar en rectitut i, qui mana, no sempre pretén eixe objectiu. De vegades o massa, be vol traure el seu propi profit.

Aixina que, sent, sempre, conseqüent a la seua moral i rectitut, va tindre una sana obediència als seus superiors, mostrà fidel acatament a l’ordre i, diàriament es dedicava, en el seu propi silenci de cela, a l’oració.

Amic de la soletat era. Contrastava en el seu diari quefer de predicar a molta gent, puix sempre anava entre una multitut que interessada escoltava els seus bons consells i esperava que els regalara, per l’atenció, un nou milacre.