El Pont de Ferro nº6 by El Pont de Ferro

El Pont Pontdede Ferro Ferro

Fibracolor Entrevista

Jordi Camps

Foto portada: A.S.

Solució als passatemps: Enigma del número anterior (cos0+cos0+cos0)! = 6 ( 1 + 1 + 1 )! = 6 2+2+ 2=6 3 x3 -3=6 4+ 4+ 4=6 5/5 +5=6 6+6-6=6 7 - 7/7=6 8+ 8+ 8=6 9 x 9- 9=6

El Pont de Ferro Número 6 · Desembre 2004

II etapa

3.400 exemplars

Edita:

Ajuntament de Tordera Regidoria de Mitjans de Comunicació Direcció: Albert Sabater

Repartiment La revista es reparteix porta per porta, si no la rebeu adreceuvos a l’Ajuntament de Tordera o a Ràdio Tordera, recolliu el vostre exemplar i empleneu els fulls que estaran a la vostra disposició per millorar el proper repartiment.

Publicitat El Pont de Ferro us ofereix la possibilitat d’anunciar-vos a les seves pàgines. El seu tiratge és de 3.400 exemplars repartits per tot el poble i veïnats. Si esteu interessats a posar un anunci truqueu al telèfon 696458356.

Si voleu fer arribar a l’equip de la revista els vostres comentaris, aportacions i opinions feu-ho a l’adreça electrònica següent: elpontdeferro@hotmail.com

Equip de redacció: Albert Bassas, Anna Dalmau, Xavier García, Quim Haro, Salvador Martínez, Josep Megías i Carles Vendrell. Col·laboren: Associació d’Espectadors del Teatre Clavé, Biblioteca municipal de Tordera, grup municipal de Convergència i Unió, grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, grup municipal del Moviment Alternatiu per Tordera, grup municipal del Partit Socialista de Catalunya. Assessorament lingüístic Oficina de Català de Tordera Disseny i maquetació: Martí Miret Impressió: Stilgraf - Mallorca, 20 - Tordera Dipòsit legal: B-36961/2001

El Pont de Ferro

Sumari Editorial

ns números enrere parlàvem de la vida a pagès, fa temps, la principal font de riquesa dels torderencs fins que va arribar precisament, la fàbrica tèxtil Fibracolor. Actualment les coses no són fàcils ni a pagès ni al sector tèxtil i cal, novament, una mica d’imaginació per fer front a un mercat cada cop més exigent i competitiu. El vuitanta per cent dels treballadors de la fàbrica són de Tordera i si hi sumem a aquest número les famílies que treballen indirectament per Fibracolor segurament estem davant la firma que ocupa encara a més torderencs. Val la pena no perdrela de vista, pel que pugui passar. A l’entrevista parlem amb en Jordi Camps, seleccionador català d’hoquei sobre patins. Tordera és, ha estat i esperem que sigui, una font inesgotable de jugadors, entrenadors i persones d’hoquei. Amb el càrrec d’en Jordi Camps actualment Tordera hi està jugant un paper fonamental, repassarem també la seva trajectòria dins d’aquest món. I sense deixar l’esport de banda, visitarem els fonaments dels tres esports majoritaris: futbol, bàsquet i hoquei. L’educació no es dóna només a casa o a les aules, també als terrenys de joc hi ha molt per aprendre. Parlant dels més petits val la pena llegir les reflexions del Niu del Xot quan compleix el seu setè aniversari. Una primera passejada pel carrer Santa Llúcia i molts articles més us esperen en aquesta sisena edició, en la propera celebrarem el nostre primer aniversari. 

Ajuntament Breus Reportatge Entrevistes

4 5 7 11

Fibracolor: Ahir, avui i demà

Jordi Camps

Ensenyament Entitats Cultura

Passatemps

Salutació de l’alcalde Regidories Opinió

Escoles esportives

El Niu del Xot

28 29 30 35 36 37

Teatre Clavé Biblioteca La veu del poble Coses d’aquell temps Abans i ara Cuina

El Pont de Ferro

Ajuntament

Salutació de l’alcalde

erquè una comunitat progressi cal tenir en compte tot un seguit d’elements, un dels quals, possiblement el més important, és tenir una bona activitat econòmica.

Fent un repàs pel moviment econòmic del nostre entorn ens adonem que des de fa més de quaranta anys l’empresa Fibracolor ha marcat la pauta del progrés dels nostres ciutadans generant directament o indirectament activitat empresarial i comercial. Coneixem, ja s’ha publicat en diverses ocasions, el passat de la Fibra, els moments d’eufòria i també els temps difícils que, de vegades, han arribat a fer trontollar la continuïtat de l’empresa i, per tant, dels seus treballadors. No em correspon directament a mi parlar del futur de l’empresa privada, de si fan o no fan beneficis o si tenen pèrdues, però en canvi, sí és imprescindible preocupar-me dels llocs de treball que genera i de les famílies del nostre poble que hi depenen, que en són moltes, no només les que hi treballen físicament a diari, sinó també dels subministradors locals, dels professionals lliures que tenen una relació directa o del comerç local que té com a clients els qui tenen ingressos econòmics generats per aquestes activitats. I és ara, de nou, el moment d’ocupar-se i fer previsions de futur per tal de mantenir la qualitat de vida dels torderencs. Tots sabem i hem sentit parlar de la crisi del sector tèxtil a Europa i, per tant, a Catalunya, del tancament continuat de fàbriques, de la pèrdua de llocs de treball, del drama d’alguns municipis que han vist com quedaven a l’atur gran quantitat dels seus ciutadans i del difícil i llarg treball per recuperar l’estabilitat econòmica del conjunt de la població. Cal que això no ens passi a nosaltres i, en part, sí que tenim alguna cosa a fer o a dir des de la vessant constructiva, des de la col·laboració, no entregant un xec en blanc però sí participant activament de les estratègies de futur i fent un seguiment de les propostes que ens arriben des de l’empresa o des de la Generalitat de Catalunya o des de l’esforç directe que podem fer des de l’Ajuntament. És temps de seguir endavant sabent que cal un sobreesforç per aconseguir que el conjunt de Tordera progressi i sabent també que caldrà alguna renúncia per aconseguir l’estabilitat definitiva de Fibracolor; malgrat tot, segur que seguirem explicant la nostra història local parlant d’aquesta empresa i de la seva activitat durant molts anys més. 

Joan Carles Garcia Cañizares Alcalde 4

El Pont de Ferro

Ajuntament

Regidories La policia local de Tordera actua contra la pirateria i retira de la venda il·legal prop de 2000 CD i 800 DVD

a Policia Local de Tordera treballa des de fa dos mesos contra la venda il·legal de música i pel·lícules durant el mercat dels diumenges.

Des del mes de setembre la unitat d’intervenció i agents de paisà del cos de Policia Local han detingut un total de set persones com a presumptes autores d’un delicte contra la propietat intel·lectual. Al mes de setembre es van decomissar 1185 CD i 503 DVD i es va detenir un home per la tinença de 400 CD i 80 DVD i d’atemptar contra l’autoritat. Per altra banda, aquest mes de novembre s’han detingut sis persones com a presumptes autors d’un delicte contra la propietat intel·lectual i s’han retirat del mercat il·legal 758 CD i 318 DVD. Els serveis d’actuació contra la pirateria engegats per la Policia Local es repetiran periòdicament al mercat dels diumenges de Tordera. 

Regidories

El Pont de Ferro

L’Ajuntament de Tordera recorda la vigència de l’ordenança reguladora de tinença d’animals

L’

Ajuntament de Tordera recorda que està en vigència l’ordenança reguladora de la tinença d’animals mitjançant la qual s’estableixen un seguit de deures i obligacions per als propietaris d’animals. Un dels deures que han de respectar els propietaris de gats i gossos és inscriure l’animal en el cens del municipi habitual de residència. A banda de la inscripció, la normativa estableix que la circulació de gossos no considerats potencialment perillosos pel carrer ha de ser amb corretja, cadena o collar i el propietari ha de portar la corresponent inscripció al cens municipal. Un altre dels deures que estableix la normativa és que els propietaris de gossos considerats potencialment perillosos han de ser majors d’edat, han de disposar d’una assegurança de responsabilitat civil i no han de tenir antecedents penals. A més, aquests animals han d’anar pel carrer lligats amb corretja o cadena i obligatòriament han de dur morrió. D’altra banda, es recorda que l’allotjament dels animals domèstics ha de reunir una sèrie de característiques com per exemple, disposar d’un espai suficient per a l’animal, prendre les mesures alimentàries i higiènico sanitàries necessàries i no generar repercussions ni molèsties als veïns ni a l’entorn. Finalment, atès que l’ordenança reguladora de tinença d’animals recull la prohibició d’embrutar el carrer, mobiliari urbà i els llocs d’esbarjo públic amb les defecacions d’animals, l’Ajuntament ha habilitat zones per poder disposar de bosses per a la recollida d’excrements dels animals. Aquests punts s’han situat prop del parc de la Sardana, prop del parc Grand Prix, al passatge Jardí del veïnat de Sant Pere i al veïnat de Fibracolor. Per a més informació sobre la normativa de l’ordenança reguladora de tinença d’animals es pot consultar al web www.tordera.org o adreçar-se al Departament de Secretaria de l’Ajuntament de Tordera. 

El Pont de Ferro

Opinió

CIU

en entrat el Nadal volem aprofitar aquesta avinantesa per deixar palesos els desitjos de Convergència i Unió de complicitat amb tots vosaltres per seguir tirant endavant el projecte comú que tenim per a la gent del nostre poble. Estem a punt de tancar un any carregat de feina que donarà més serveis a les torderenques i torderencs el proper any, com la biblioteca o la llar d’infants, i alhora recordem els que vam posar en marxa l’any passat, com em Centre de rehabilitació o el pavelló municipal -per recordar els més importants i no fer un repàs exhaustiu de totes les obres o feines que des de l’Ajuntament dediquem a les persones del nostre poble-. Els nostres desitjos per al pròxim any passen per què Tordera tingui noves infraestructures i serveis, mitjançant la construcció d’una piscina coberta o la instal·lació de la gespa artificial al camp de futbol. Però també volem que aquest 2005 sigui de nou l’any de les persones, l’any en el qual es fan els nous equipaments, pensant en qui els ha d’utlilitzar. I és també per això que seguirem treballant perquè al 2005 es comencin les obres de construcció dels pisos socials i tothom tingui accés a l’habitatge digne, i negociarem amb totes les parts amb l’objectiu que l’empresa Fibracolor garanteixi la seva continuïtat, i seguirem buscant la millor solució per als veïns dels pisos blaus, defensant per sobre de tot els seus interessos humans i socials i arribarem a acords amb els veïns de les Farreres perquè es resolgui definitivament la problemàtica històrica a aquesta urbanització. Tot plegat ho farem sense oblidar el dia a dia, treballant contínuament amb vosaltres, tramitant les millores per al nostre municipi i lluitant perquè cada dia el Tordera que coneixem sigui un lloc més agradable per viure. Per tant, volem aprofitar aquest espai d’El Pont de Ferro per fer-vos més partícips del nostre projecte, per convertir-lo en realitat i desitjar-vos que aquestes festes siguin temps de companyonia, cordialitat i il·lusió. Bones festes.  Grup Municipal de CiU Ajuntament de Tordera

Ajuntament

El Pont de Ferro

PSC Com està el pati!

l passat dijous dia 28 d’octubre es va celebrar un ple extraordinari per a l’aprovació dels increments de les ordenances fiscals (taxes i impostos de competència municipal) per al 2005. Les taxes es cobren per la prestació d’un servei que dóna l’Ajuntament, i el valor de la recaptació no pot ser superior ni tampoc inferior al seu cost. És a dir, que ni s’hi pot fer negoci ni tampoc si poden perdre diners (exemple: taxa per al subministrament d’aigua). Els impostos no estan regulats, l’Ajuntament pot no apujar-los o pot apujar-los sense cap mena de limitació (exemple: impost sobre construccions o llicències d’obres). El més normal és que els increments globals, tant de taxes com d’impostos, s’ajustin a l’increment del cost de la vida d’un any per l’altre. És aquesta la fórmula que aplica el nostre Ajuntament? Podríem analitzar-los un a un. Impostos i taxes com contribució urbana (IBI), recollida de les escombraries, retirada de vehicles...Tots han superat el 3% amb escreix...però per motiu d’espai analitzarem els que veureu a continuació. · Impost sobre construccions: Amb dos anys l’Ajuntament ha passat d’aplicar un 2,6% sobre el valor de les obres a aplicar un 3,61%. Això representa un increment real del 35%. Però no acaba aquí. Tots els que hem demanat una llicència sabem que el valor que consta en el projecte presentat és inferior al cost real. L’Ajuntament actualitza el valor del projecte d’acord amb els valors “reals” de la construcció. Això explica que l’increment real d’aquest impost, amb dos anys, hagi sofert un increment d’un 75%. Davant la nostra disconformitat l’única raó que ens va donar l’alcalde, i així ha de constar a l’acta del Ple, és que l’Ajuntament també ha d’aprofitar el volum de negoci que està generant la construcció (amb altres paraules se’ns va venir a dir que l’Ajuntament no pot quedar aliè a l’especulació urbanística). · Taxa per al subministrament d’aigua potable. Com tots sabem, ja fa uns quants anys que l’Ajuntament va privatitzar aquest servei. “Això no ha de representar un increment del cost de l’aigua” va assegurar l’alcalde... “l’únic que es pretén és millorar la seva gestió”... ”amb la millora de la gestió l’empresa adjudicatària obtindrà els beneficis...” etc. etc. Frases fetes de les que ja estem acostumats... però que des del moment que es diuen ja sabem que no tenen consistència (tot i que en el moment de dir-les queden bé). Després de la privatització, els augments han superat sempre l’increment del cost de vida, però els darrers dos anys els augments han estat escandalosos. L’increment ha representat des d’un 75% a un 125% en funció del consum. Curiosament el major increment l’han suportat els que menys aigua consumeixen. A més, amb els mínims establerts (27 m3/trimestre) fa que pràcticament el 40% dels ciutadans, que no arriben a consumir-los, estiguin pagant per un consum que no han fet. Per arrodonir, l’Agència Catalana de l’Aigua ens cobra un altre impost sobre l’aigua en funció dels m3 facturats, per tant en aquests casos, també sobra un consum que en realitat no hem fet. Això se’n diu potenciar l’estalvi! · Taxa per a l’ús del transport públic. L’Ajuntament ha justificat les noves taxes preveient uns ingressos per venda de tiquets de 6000 euros /any que en funció dels 365 dia/any i del cost del bitllet equival a unes previsions d’1,2 viatger per dia. El cost del servei que paguem al Sr. Barrera és de 49.300 euros. No caldria un estudi més profund d’aquest servei? Hem de seguir mantenint-lo tal com funciona ara? O dit d’altra manera, hem de seguir mantenint al Sr. Barrera? Encara no li han pagat tots els favors? Quina culpa tenim els ciutadans dels compromisos adquirits pel partit que ens governa?  8

El Pont de Ferro

Opinió

MAT Sis anys després!

ra fa una mica més d’un any i mig, l’abril del 2003, que es presentava a Tordera un llibre sobre Fibracolor. El treball destaca l’empresa, amb més de 50 anys, com l’activitat més important del nostre municipi i pilar del nostre desenvolupament. De ben segur que el Tordera d’avui no seria el que tots coneixem si la «Fibra» no existís. En aquests anys, molts són els canvis viscuts, èpoques de bonança, èpoques de crisi... És clar però, que en la vida s’ha de mirar sempre endavant i el cert és que el futur es presenta un xic incert. Recordem com el Molt Hble. President Pujol en l’última visita a Tordera -estiu 2004- en referència a Fibracalor afirmava que havia estat el motor de Tordera, que havia passat problemes... però que ja s’havien resolt... Llavors el nostre alcalde va fer una cara volent dir, «que diu aquest home!» i en Pujol, sorprès, va preguntar, «que no és cert això?», l’alcalde no va poder-li dir res, va quedar vermell, i en Pujol va canviar de tema. La situació va ser molt gràfica del que ara està passant... S’acosten temps difícils pel sector tèxtil. El 2005 es liberalitza el sector i això vol dir que és probable que moltes empreses decideixin traslladar els seus centres de producció a països on els costos de manufactura siguin més barats i per tant, el benefici de l’empresari sigui més gran, ja que de ben segur que el preu de la roba no s’abaixarà! De totes maneres a Tordera, si les coses s’han fet bé, hauríem d’estar tranquils, doncs ara fa 6 anys l’Ajuntament va acceptar requalificar 16 hectàreas de sòl agrícola al pla d’en Roquet, perquè s’hi pogués ubicar l’empresa Inditex (comprant sòl industrial a preu de sòl agrícola). L’operació no va estar absenta de polèmica i es va justificar gràcies a unes més que minses contraprestacions econòmiques, més tenint en compte que la requalificació dels terrenys li ha suposat a Inditex una plusvàlua (benefici) que a molts de nosaltres només de sentir la xifra ens marejaríem. La gran contraprestació (justificació) era la de mantenir els llocs de treball a la «Fibra». Doncs bé, 6 anys després, ara que s’acosten temps difícils, seria hora de recollir els fruits. Durant tot l’estiu però, moltes han estat les notícies respecte de la necessitat de l’empresa de retallar la plantilla actual. Carai!!! Això no és amb el que havíem quedat, no? I si això passa, què farem? Algú prendrà responsabilitats? Doncs si es així, serà ben bé que haurem fet «el negoci d’en Pepet amb les cabres»! I es que sembla que al final, l’únic important són els números, quan en realitat, darrere aquests números hi ha un munt de persones que poden veure perillar el seu futur! En qualsevol cas, des del Moviment Alternatiu per Tordera treballarem perquè això no torni a passar, perquè es compleixin els compromisos adquirits, i perquè, a partir d’ara no tornem a caure en els errors del passat i es facin les coses ben fetes, en benefici de treballadors i veïns. 

Ajuntament

El Pont de Ferro

ERC El Pont de Ferro: què volem que sigui (i què no volem que sigui)

questa ja és la sisena vegada que ens dirigim a tots vosaltres des de les pàgines d’aquesta revista. El Pont de Ferro, des del primer moment, ha estat motiu de polèmica política per les posicions que el govern i algun partit de l’oposició han mantingut utilitzant-lo com a pretext. Aquesta polèmica s’originà quan hom posà de relleu que si El Pont de Ferro era un mitjà de comunicació de caràcter públic no podia dependre d’un regidor del govern, sens més; sinó que ho havia de fer d’un ens amb la participació dels seus redactors i dels diferents grups polítics amb presència a l’Ajuntament. Vaja, que havia de funcionar de manera similar a com ho fa Ràdio Tordera. El camí per resoldre aquest contenciós ja s’ha iniciat i, probablement, acabarà amb la inclusió de la direcció del Pont de Ferro dins l’organisme autònom que acull la ràdio, com vam demanar des d’ERC. En aquesta mateixa línia, no és racional la posició del govern de no acceptar -com va demanar ERC a inici de legislatura- que el butlletí Tordera al Dia i el web tordera.org, com a mitjans de comunicació de titularitat pública que són, s’englobin també dins el mateix organisme autònom, políticament neutral, econòmicament independent i fiscalitzable en la gestió. Des d’Esquerra Republicana, vist els números publicats ja d’El Pont de Ferro, hem plantejat un canvi important en la línia de la publicació que n’estem convençuts que ajudarà a reforçar el seu caràcter d’espai d’informació al ciutadà. Actualment, els grups polítics utilitzem aquest espai a la nostra voluntat; és a dir, escrivim sobre el tema que volem, sense cap restricció. Això, que pot semblar un exercici de llibertat, es converteix en un sistema de publicitat dels partits polítics pagat amb diners públics, que no ens sembla èticament correcte. Per això, hem traslladat aquesta observació al fòrum oportú, i estem segurs que serà escoltada. Més enllà d’aquesta qüestió sobre l’ús correcte dels fons públics, creiem que aquest sistema actual és poc útil als ciutadans. Qui vol llegir un òrgan de propaganda d’un partit, ja rep a casa els nostres butlletins (el d’ERC -l’Amistat- de periodicitat trimestral) o, en el nostre cas, pot entrar al web (www. esquerra.org/tordera). Estem convençuts que, des del punt de vista del lector d’El Pont de Ferro, seria molt més interessant conèixer l’opinió de tots els grups polítics sobre un mateix tema, el que els redactors de la revista considerin més adient en cada número. Volem que els torderencs pugueu comparar les nostres opinions amb les dels altres grups polítics, no que hagueu de sofrir quatre pàgines -amb millor o pitjor estil- de caràcter pamfletari. El Pont de Ferro ha de servir per informar, no per fer publicitat política gratuïta. 

El Pont de Ferro

Breus

El torderenc Jordi Pimàs va ser elegit hereu de Catalunya 2004, en un acte a Roses. En aquest certàmen, es va acomiadar del càrrec l’hereu de les comarques gironines, el també torderenc, Jordi Canals. Un estudi elaborat pel Consell Comarcal del Maresme, reflecteix que només un 10% dels joves de Tordera tenen estudis universitaris. Calella, Pineda, Santa Susanna, Malgrat i Palafolls, tampoc superen el 10% d’habitants amb formació universitària. A l’altre extrem hi ha Alella, Cabrils i Sant Vicenç de Montalt, en què un 25% de la població té estudis superiors.

Fotografia: Ramon Iglesias / www.pubillatge.com

El Pont de Ferro

Breus

La colla sardanista Antaviana de Tordera han aconseguit pujar a la màxima categoria del món sardanista després de quedar en les primeres posicions de la categoria B. Aquesta és la fita més important que ha aconseguit la colla, tot i que en cinc ocasions ja havia estat campiona de Catalunya de punts lliures.

Fotografies: Fotocine Pascual

Les torderenques Cristina Castañé i Maria Teresa Reyner van ser premiades en el certamen de la Mostra Literària del Maresme, que es va celebrar a Tordera.

El Pont de Ferro

Text i fotografies: A.D., A.S. i X.G.

Reportatge

Fibracolor Ahir, avui i demà

embla que fou ahir però de l’establiment de Fibracolor al municipi de Tordera ja fa més de 50 anys. Mig segle durant el qual Tordera s’ha anat adaptant als nous temps, als nous aires, al futur que l’esperonava. La instal·lació de la fàbrica suposà l’inici d’un procés de desenvolupament que, juntament amb la incorporació d’altres empreses al municipi, ha originat el Tordera de l’actualitat. Es tracta, doncs, d’un passat que ha determinat el present de la fàbrica i probablement el present en determinarà el futur. Encara avui, la història de Fibracolor continua. 13

Reportatge

El Pont de Ferro

fibres artificials, i SNIA VISCOSA i REGGIANI MANIFATTURA, societats italianes. Tot i que segons les empreses fundadores la creació de la societat tenia com a objectiu donar sortida a la producció de teixit de fibra cel·lulòsica que es fabricava a SNIACE i FEFASA, Fibracolor era també una aposta industrial del franquisme que, amb el pas del temps, ha esdevingut una peça clau de la història de Tordera.

Tot va començar... L’empresa neix com a fruit de l’intervencionisme del règim franquista en el sector econòmic. Concretament, Fibracolor s’enmarca sota les directrius del Plan Nacional de Fibras Téxtiles Celulósicas que tenia com a objectiu incrementar la producció espanyola de fibres cel·lulòsiques i substituir així la meitat de la fibra de cotó que s’importava a l’Estat espanyol.

El que ve fer excepcional Fibracolor fou la instal·lació d’una colònia obrera al voltant de la fàbrica El 19 d’abril de 1951 fou la data en què es fundà Fibracolor s.a. com a resultat de l’acord de quatre empreses: SNIACE i FEFASA, dues de les grans productores espanyoles de 14

La construcció de la fàbrica, que s’inicià l’any 1952, va suposar un gran canvi per a la localitat. Tordera, un poble agrícola amb uns 3.500 habitants repartits entre el nucli urbà i diferents cases de pagès escampades per tot el municipi, va veure com la instal·lació de la factoria comportava tot un seguit de conseqüències a diferents nivells, entre elles, un significatiu augment de la població. Però el que va fer excepcional Fibracolor fou la instal·lació d’una colònia obrera al voltant de la fàbrica, de la qual destaca l’extensa obra social que dugué a terme l’empresa: construcció de cases i d’una hostatgeria, patrocini d’una escola, instal·lacions esportives, grups teatrals, festes, exposicions... Els anys setanta suposaren una època de crisi industrial i Fibracolor en patí les conseqüències. Per poder continuar com a empresa va suprimir els costos innecessaris, amb la qual cosa l’obra social va quedar arraconada. A hores d’ara, encara és habitual sentir comentar entre la gent més gran algunes anècdotes de l’època, com per exemple, que les treballadores de la fàbrica haguessin d’anar vestides amb pantalons durant l’etapa italiana (1952-1958),un fet que avui ens sembla ben normal però que en aquella època no era gaire

El Pont de Ferro

Fibracolor

ben vist, sobretot pels sectors més conservadors de la societat. Fibracolor, avui L’empresa les ha vistes de tots colors al llarg de més de mig segle d’existència però tot i això avui en dia segueix endavant. Ara bé, l’obra social actualment passa desapercebuda: l’hostatgeria és el menjador dels treballadors de Fibracolor i Inditex; l’escola, tot i que nasqué l’any 1959 com un patronat, és ara una cooperativa de pares i ha canviat el nom de centre escolar Fibracolor pel de Brianxa; l’antic economat, que esdevingué un supermercat de la cadena Boada, és usat com a magatzem; la pista d’atletisme ha servit com a solar per a la construcció d’habitatges unifamiliars; a l’ermita només s’hi fan cerimònies durant la Festa Major del veïnat i els habitatges van ser venuts als seus ocupants l’any 1982, fet que comportà el sorgiment de l’associació de veïns Fibracolor, que prengué el relleu de la

Amb el pas del temps s’ha anat configurant un nou veïnat que l’únic lligam que manté amb la fàbrica és la seva història i proximitat. fàbrica en temes com l’organització de la Festa Major. No obstant això, l’empresa segueix col·laborant en algunes iniciatives municipals, com per exemple, el patrocini de la Fundació Clavé. Per tant, amb el pas del temps s’ha anat configurant un nou veïnat que l’únic lligam que manté amb la fàbrica és la seva història i proximitat.

MOMENTS DIFÍCILS 14 d’agost de 1958: la marxa dels italians. Reggiani i els seus treballadors liquiden la seva part del negoci i abandonen la fàbrica per desavinences econòmiques. 11 d’octubre de 1962: inundacions. La Tordera i la riera d’en Roquet es desborden i la fàbrica i el poblat s’inunden. Els danys a l’empresa van sumar uns 13 milions de pessetes. 13 de juliol de 1987: venda de la fàbrica. SNIACE, afectada per les crisis del sector tèxtil i per liquidar el deute que acumulava, ven les seves accions a Finholding, un grup d’industrials tèxtils catalans, clients de Fibracolor, que suposaven el 85% de la facturació de l’empresa. 11 de juliol de 1999: incendi. Mentre se celebrava la Festa Major del veïnat, un incendi, del qual encara es desconeix l’origen, va arrasar 600 m² d’un dels magatzems de la fàbrica. 15

El Pont de Ferro

Reportatge

Dins d’aquest ampli ventall de subsectors de la indústria tèxtil, l’empresa de Tordera s’ocupa dels acabats, una àrea que avui en dia té molta competència sobretot en països emergents com ara la Xina o el Pakistan. Davant d’aquesta situació, Fibracolor ha optat per l’especialització com una de les vies per lluitar contra la competència i evitar perdre clients. Aprofitant que a hores d’ara aquests països emergents en el sector dels acabats no disposen d’aquests nivells d’especialitazació, la fàbrica torderenca intenta buscar mercats molt concrets on poder vendre els seus productes. Però tot i això, en l’actualitat Fibracolor és l’empresa d’acabats líder a Europa: aquelles empreses que es trobaven en un rang superior al seu han anat tancant, i també ho han fet moltes de les que es trobaven per darrere. El tancament de tot aquest conjunt d’empreses evidencia l’actual situació del sector tèxtil que, per dir-ho d’una manera planera i col·loquial, no està passant pel seu millor moment.

Fibracolor ha optat per l’especialització com una de les vies per lluitar contra la competència i evitar perdre clients. Els diferents subsectors que s’emmarquen dins del tèxtil -filar, teixir, estampar, acabats, etc.- es troben en una situació desigual. Segons Josep Fàbregas, director financer i econòmic de Fibracolor, de tota la cadena productiva, els distribuïdors -com per exemple Zara, H&R o Mango- són els que obtenen un major benefici i alhora “es queden amb tots els marges de la resta de subsectors del tèxtil”. 16

A través de la divisió en seccions, destinades cadascuna d’elles a activitats diferenciades entre si, la productivitat de Fibracolor, SA –com, de fet, la de la majoria de les grans empreses– presenta una estructura descentralitzada, és a dir, pressuposa un procés relativament autònom, independent, pel que fa a les funcions particulars, però sempre amb l’objectiu comú d’alimentar l’empresa mare. Mirant més enllà Ara bé, després de tot aquest llarg camí, quin és el futur que depara a Fibracolor? Com s’enfronta als nous temps? Qualsevol pregunta d’aquest tipus té una difícil resposta. No obstant això, en vistes al que pugui succeir i com una via de futur, Fibracolor ha creat una nova divisió destinada a fer teixits de moda i de decoració. Prenent el producte de la mateixa fàbrica es dedica a fer de distribuïdor i comercialitzar una marca pròpia. D’acord amb això, l’empresa ha obert recentment La Botiga, situada a l’est de la fàbrica, més enllà de la zona d’aparcaments. L’establiment va entrar en funcionament el passat 1 de setembre

El Pont de Ferro

i respon a la voluntat de la direcció d’empresa d’engegar un prototip, una prova pilot que assumeixi el compromís de fer d’intermediària entre l’empresa i els consumidors de productes tèxtils, des de majoristes fins a particulars. Però els objectius dels promotors de La Botiga van més enllà de consolidar un nou negoci a Tordera. Se centren, a llarg i a curt termini, a exportar aquest nou concepte a les grans ciutats i províncies de Catalunya en forma de petits negocis, que tindrien la cèl·lula central en la botiga de Fibracolor, fet que alhora suposaria la necessitat de més treballadors. De moment és només un objectiu i serà el temps qui decidirà. Una de les altres mesures que ha adoptat l’empresa ha estat l’elaboració d’un Expediente de Regulación de Empleo (ERE), que permet tant a l’empresa com als treballadors fer front a canvis de demanda temporals. I és que en l’actual situació, el treballador és un dels elements més sensibles davant d’una davallada de la demanda. Avui en dia, Fibracolor té 380

Fibracolor

treballadors, dels quals el 80% són de Tordera. A més a més, a aquesta xifra cal sumar-hi les prop de 500 persones que hi treballen indirectament. Tal com comenta Fàbregas, hi ha casos de fins a tres generacions treballant a la fàbrica. Això genera molta vinculació amb l’empresa i és freqüent la incomprensió de determinats treballadors davant la possibilitat que el futur de la fàbrica es pugui veure compromès. Després de més de mig segle d’història, l’empremta de Fibracolor és ben evident a la nostra localitat. Amb el pas del temps, n’ha esdevingut un capítol de la història, que avui en dia resta obert: ara per ara, la història continua i és complicat esbrinar quin és el camí que seguirà aquesta empresa en els anys que ens segueixen.  Bibliografia: «Fibracolor, mig segle d’història», d’Albert Mas i Joan Mas.

Entrevista

Jordi Camps

El Pont de Ferro

Text i fotografies: Pep Megías

s el més petit dels cinc fills d’en Salvador Camps, el taxista, i la Narcisa Tresserras, la Siseta, una família molt coneguda en el nostre poble. Aquests dies ha estat d’actualitat esportiva de primera plana al ser l’entrenador de la primera selecció esportiva catalana que ha participat en un torneig oficial. És la d’hoquei sobre patins que recentment ha guanyat el mundial B a Macau (la Xina). A més, en Jordi, té al darrere una vida esportiva molt plena i variada que li ha permès jugar amb diferents equips catalans i en els darrers anys entrenar-los. Per tot plegat, hem considerat que devia ésser el nostre protagonista d’aquesta secció. En Jordi Camps i Tresserras és un torderenc de 42 anys, casat amb la Núria, de Pineda de Mar, amb qui té 2 fills, en Gerard i en Bernat que també juguen a hoquei. Després de passar pel col·legi Ignasi Iglésias de Tordera, la Salle de Girona i l’IES de Blanes, va acabar estudiant a l’Escola de Turisme de Girona. Professionalment treballa en una agència de viatges del poble.

El Pont de Ferro

Jordi Camps

- Com i quan vas començar en l’esport de l’hoquei sobre patins? - Amb una colla d’amics jugàvem a hoquei i a futbol fins que al final vàrem acabar jugant a hoquei; teníem cinc anys.

els patins, això era l’any 1990.

- En quina posició jugaves? - Vaig començar jugant de davanter però vaig acabar jugant de mig.

Al cap de tres anys vaig passar a entrenar el primer equip durant dues temporades. Després vaig anar al Voltregà on hi he estat cinc temporades. L’any passat vaig estar entrenant el Lloret.

- De l’etapa de jugador del CP Tordera quins records et queden? Quins són els principals títols que vas guanyar? - L’etapa de Tordera va ser de formació. Vam guanyar uns quants campionats d’Espanya de categories inferiors. Penso que en aquesta etapa un grup de jugadors vam fer créixer el CP Tordera i alguns encara estant treballant en el món de l’hoquei. - Per quins clubs has passat? - Com a jugador pel CP Tordera, el Mollet i el Lloret, i com a entrenador pel Lloret, el Tordera i el Voltregà.

Després de dues temporades a Lloret vaig tornar a Tordera per ser segon entrenador del primer equip i coordinador.

- Quines diferències hi ha entre ser jugador i ser entrenador d’hoquei sobre patins? - Com a jugador et limites a anar als entrenaments i cuidar-te al màxim. Com a entrenador, la feina és més feixuga perquè has de preparar els entrenaments, has d’estudiar l’equip contrari, donar informació als teus jugadors, i a més, es pateix molt més.

- Amb què et quedes del teu pas per Mollet? - Amb el amics que vaig fer i que després de tants anys encara som un grup d’amics que sovint ens veiem. - I de l’etapa del Lloret? - L’etapa de Lloret va ser més tranquil·la, era primera nacional i et miraves la competició com a veterà i les coses les veus un xic diferent. - Quan t’inicies d’entrenador? Quins clubs has dirigit? - Vaig començar a fer d’entrenador-jugador a Lloret i al final de temporada vaig decidir que m’agradava molt entrenar i vaig decidir penjar 19

Entrevista

El Pont de Ferro

- El desembre del 2002 la Federació Catalana em va trucar a través del seu gerent per oferir-me la possibilitat de fer un partit per Nadal amb la selecció catalana, evidentment al mateix moment vaig contestar que sí, i aquí va començar tot. - Què ha suposat per a tu ser seleccionador de l’equip català en el primer campionat oficial que participa? - Una gran responsabilitat perquè no representes un club sinó el teu país i a més amb l’obligació de guanyar sense saber res dels equips als quals ens havíem d’enfrontar i el més important és que vàrem arribar al mundial sense haver pogut entrenar.

- Què és el més difícil de ser seleccionador? - De moment, fins ara ser seleccionador català és demanar favors, trucar a molta gent per poder fer l’equip, parlar amb els clubs, amb els entrenadors. Normalment el seleccionador fa una llista i convoca per un dia i una hora, nosaltres ho tenim més difícil. En la nostra situació has d’intentar no perjudicar cap club i intentar que la majoria de clubs s’hi sentin representats. - Ho pots combinar bé amb la teva activitat professional? - Sí, perquè vaig arribar a un acord amb l’empresa i em donen facilitats. - Quin any t’anomenaren seleccionador català? Com va succeir? 20

- Com vas preparar el mundial B de seleccions de Macau a la Xina? - És el que et deia abans, no pots fer mai una convocatòria sense haver parlat amb totes les instàncies,jugadors, clubs, entrenadors, etc. Evidentment hi va haver una reunió de clubs perquè s’havien d’ajornar partits de l’OK lliga i aquí és va quedar que tots els clubs catalans volien col·laborar amb la selecció catalana i es va decidir que s’agafaria un jugador de cada equip i a partir d’aquí es va fer la selecció. - Quins són els records que et quedaran gravats per sempre d’aquest fet? - Jo crec que tot en general ha estat molt important i emotiu des del dia que vàrem escoltar Els segadors a l’acte de presentació fins a la rebuda a la plaça de Sant Jaume. De tot el que va passar durant aquests, dies te n’emportes un gran record, sempre molt positiu.

El Pont de Ferro

Jordi Camps

- A qui dediques aquesta victòria nacional? - Primer a la meva família i a tota la gent involucrada en aquest projecte. - Com veus el tema de la ratificació internacional de la selecció després d’aquesta rotunda victòria al mundial B ? - Jo d’aquest tema en sé poc perquè el porta la Federació i bastant en secret, i crec que és una de les maneres més correctes d’actuar ja que com menys soroll fem i menys gent sàpiga el que pot passar, tenim més possibilitats d’acabar essent reconeguts internacionalment. 

Ensenyament

Escoles esportives

El Pont de Ferro

Text: A.D. Fotografies: C.B. Tordera, A.S. i M.M.

uan hom sent la paraula “ensenyament” sol associar-la a l’educació primària, secundària, batxillerat, estudis universitaris, cicles formatius, cursets i un llarg etcètera. Però tot i això, aquest terme va molt més enllà dels ensenyaments reglats i engloba una gran part d’activitats a través de les quals també es transmeten tot un seguit de coneixements. I una d’elles són les escoles esportives. Alguns clubs esportius de Tordera compten amb una secció destinada als més petits de la casa, a aquells infants que volen endinsar-se en un esport determinat. D’aquesta manera poden experimentar què se sent amb un estic i uns patins, o bé al botar una pilota o al xutar-la. Són les seves primeres passes en el món esportiu. ESCOLA DE BÀSQUET Hem de remuntar-nos a la temporada 2000 – 2001 per veure el naixement de l’escola del Club Bàsquet Tordera. Amb aquesta nova secció es buscava formar nous jugadors i fomentar l’esport entre els més petits del municipi, alhora que els oferia la possibilitat de practicar-lo sense haver-se de desplaçar a altres indrets fora de la població. La nova experiència va superar les expectatives previstes i a partir d’aquell moment la iniciativa s’ha repetit any rere any fins a l’actualitat.

Com a novetat, enguany el CB Tordera va iniciar a primers de novembre un curs de psicomotricitat dirigit a infants de tres i quatre anys en què se’ls ensenya a prendre consciència del propi cos i a controlar i coordinar els seus moviments. Segons Pilar Ayllón, entrenadora de l’escola, “la psicomotricitat és molt important per als infants perquè si segueixen una educació esportiva, ja tenen molt de guanyat”. Durant els entrenaments, realitzats dos dies a la setmana al pavelló municipal, la Pilar programa diferents activitats relacionades amb el bàsquet, ja sigui botar la pilota, jocs adaptats a l’edat i a l’esport, algun partit... però alhora també hi introdueix diferents activitats que incloguin la pràctica de la psicomotricitat. “Faig que l’entrenament sigui un joc. Els costa molt entrenar sense tocar la pilota, de fet, vénen predisposats a fer això”, comenta Ayllón. Actualment, uns setze nens de cinc i sis anys formen part de l’escola de bàsquet. Com que no estan federats, no participen en una competició amb d’altres equips de pobles diferents, com succeeix en categories superiors. No obstant això, està previst que disputin dos partits amistosos a l’any amb un equip de nivell superior del mateix club: un abans de Nadal i l’altre al mes de febrer.

El Pont de Ferro

Escoles esportives

El creixement demogràfic que està experimentant Tordera en els últims anys ha repercutit de forma directa en el club de bàsquet i en especial als diferents equips base El creixement demogràfic que està experimentant Tordera en els últims anys ha repercutit de forma directa en el club de bàsquet i en especial als diferents equips base, entre ells l’escola. Segons Ayllón, el nombre d’infants interessats a formarne part ha augmentat considerablement, fins i tot hi ha llista d’espera. El problema és la manca d’entrenadors, motiu pel qual no es pot crear un altre grup d’escola. De fet, en les categories superiors a aquesta els equips són dobles a causa de la demanda, o sigui, per a cada categoria hi ha un equip A i un de B. Ayllón comenta que, de moment, tot sembla indicar que seguirà així. ESCOLA DE FUTBOL

d’aquesta edat, els quals solen tenir una oferta força reduïda. Aquesta temporada també és el primer cop que es fan dues sessions d’entrenament per setmana, realitzades en dos espais diferents: el camp de futbol i el pavelló municipal. Així, els infants tenen la possibilitat de practicar un doble esport - futbol i futbol sala- . Manresa comenta que “es duen a terme activitats i jocs adaptats a l’edat de cada infant en les que el futbol n’és el fil conductor”. Alhora, destaca el caire formatiu que té l’escola de futbol: “es té més en compte l’aprenentatge que no pas el resultat esportiu.

L’escola de futbol va començar l’estiu de 1984 i fou un dels esdeveniments més importants del Club Futbol Tordera en aquella dècada. Però el que s’ha entès sempre com a escola de futbol no coincideix amb l’actual secció anomenada “escola”. Es consideraven escola tots els equips de futbol d’una categoria inferior a l’aleví, o sigui, tots aquells que no estan federats. Però el Consell Comarcal va instaurar una competició entre aquests equips i, com a conseqüència, la franja d’edat de l’escola que abans abastava fins als 8 o 9 anys, s’ha anat reduint fins que, actualment, els més grans de l’escola de futbol tenen 5 anys. Actualment, l’escola de futbol compta amb uns 35 nens nascuts entre el 1999 i el 2001. Segons Xavi Manresa, coordinador de l’escola del CF Tordera, “enguany és quan hi ha un major nombre d’inscrits i amb diferència”. De fet, per primera vegada en la història de l’escola, aquesta temporada hi ha infants de tres anys. Es tracta d’una iniciativa engegada pel club amb la voluntat d’oferir una activitat esportiva als infants 23

El Pont de Ferro

Ensenyament

Actualment, l’escola de futbol compta amb uns 35 nens nascuts entre el 1999 i el 2001 L’escola del CP Tordera, creada l’any de la fundació del club, el 1945, és una de les més antigues del municipi Ara no fan partits, només s’intenta que agafin l’hàbit de fer esport”. Tot i això, de cara a la primavera està previst que els més grans de l’escola disputin un partit amistós contra el Santa Coloma de Farners “perquè vegin com va això dels partits”.. Tal com ha passat amb el bàsquet, l’escola de futbol també ha patit les conseqüències de l’augment de població de Tordera. El volum d’infants de l’escola ha augmentat notablement i a aquest factor s’hi ha afegit el fet que les poblacions veïnes no tinguin escoles de futbol per a nens tan petits i amb les activitats adaptades a l’edat. Això ha fet que infants de la rodalia (Palafolls, Malgrat, Hostalric, Calella...) s’hagin inscrit a Tordera i, com a conseqüència, l’escola de futbol ha esdevingut, en l’actualitat, una de les que compta amb un nombre d’infants més elevat d’entre els pobles del voltant. ESCOLA D’HOQUEI Una de les escoles esportives més antigues de Tordera és la del Club Patí Tordera. El seu naixement data del mateix any de fundació del club - el 1945 – i tot i haver patit alts i baixos al llarg de tots aquests anys, avui en dia encara és la base del club. L’escola del CP Tordera, creada l’any de la fundació del club –el 1945 – és una de les més antigues del municipi. Actualment compta amb nou infants d’entre tres i set anys. A partir d’aquesta edat, els jugadors entren a formar part d’algun dels equips d’hoquei que ja participen en competicions. A diferència del futbol, a l’escola del CP Tordera hi ha tant nens com nenes. Tot i el pas del temps, encara es fa difícil trobar infants del sexe femení en determinats esports però tot 24

El Pont de Ferro

i això, a Tordera, tant l’hoquei com el bàsquet, a nivell d’escola, ja han superat aquesta línia. Eduard Vidal, coordinador del CP Tordera, explica que en els entrenaments –realitzats al pavelló - primerament s’ensenya els infants a patinar i un cop ho han assumit, introdueixen el domini de l’estic. A banda dels entrenaments, els membres de l’escola d’hoquei patins també fan tornejos i partits amistosos contra d’altres clubs. Un d’aquests tornejos en què participa és el Torneig Joan Petit , nens amb càncer, que enguany celebra la quarta edició el dia 11 de desembre a la pista de Fontajau de Girona. A diferència de l’evolució que han patit tant l’escola de bàsquet com la de futbol en aquests darrers anys, l’escola d’hoquei ha experimentat l’efecte contrari. Tot i l’augment demogràfic del municipi, el nombre d’infants de l’escola d’hoquei ha disminuït. Vidal veu com una possible causa la consolidació de les activitats extraescolars, que suposen una alternativa als esports i en certa manera fan minvar el nombre d’inscrits. Tot i això, afirma que aquesta davallada ve donada per tot un conjunt de factors i no només pel mencionat. Però tot i la disminució del volum de l’escola, Vidal en destaca com a factor positiu la formació que els infants participants adquireixen, sobretot pel que fa a tècnica individual. A més, considera que l’escola d’hoquei és important i necessària per al club i que, per tant, s’ha de potenciar.

Escoles esportives

Així, entre cistelles, pilotes, porteries, estics i patins diversos nens i nenes de Tordera i rodalia fan el primer tast de diferents esports: bàsquet, futbol i hoquei.. Un tast que probablement en alguns es mantindrà dolç al llarg del temps i seguiran practicant aquell esport però en d’altres potser prendrà un regust més agre i acabaran inclinant-se cap a d’altres aficions. Al cap i a la fi, serà el temps qui determinarà si el refrany “sobre gustos no hi ha res escrit” té validesa en aquest àmbit de l’ensenyament esportiu.  Interessats/ades a apuntar-se: · ESCOLA DE BÀSQUET: Entrenaments: dilluns i dimecres de 17.15h a 18.45h al pavelló municipal o bé dirigir-se a la recepció del pavelló qualsevol dia i hora. · ESCOLA DE FUTBOL: Entrenaments: dimecres de 17.45h a 18.45h al pavelló municipal i dissabtes de 15.30h a 16.30h al camp de futbol, o bé dirigir-se a les oficines del camp de futbol de 19.00h a 21.00h. · ESCOLA D’HOQUEI: Entrenaments: dimarts i dijous de 17.30h a 19.00h al pavelló de la plaça de la Concòrdia. 25

El Pont de Ferro

Entitats

El Niu del Xot

mb la popular frase “perquè els temps estan canviant” resumiria la meva trobada amb la màxima responsable de l’entitat infantil i juvenil del Niu del Xot, Noèlia Campal. Va ser, en definitiva, un intercanvi d’impressions sobre els interessos i les inquietuds dels nous infants del segle XXI, i que ens va servir per veure que les coses no són com abans. I no hem d’entendre aquest com abans com una època molt llunyana sinó tot al contrari. “Fa quatre dies jugàvem a caniques i ara els nens no fan res més que jugar a la Play Station, deia, i de fet, té tota la raó. Potser només amb aquest exemple tan il·lustratiu podríem respondre el per què una entitat com aquesta s’ha anat desintegrant de mica en mica al llarg de la seva existència. El Niu del Xot ha celebrat fa ben poc el 7è aniversari amb la seva festa tradicional: amb una obra de titelles titulada La Granja de la companyia Estaquirot i un berenar posterior, el Xot commemorarà un nou any en la seva trajectòria com a entitat. La seva història es

Text: Albert Bassas Fotografies: Albert Sabater/El Niu del Xot

remunta, doncs, uns anys enrere, quan un grup format per una trentena de persones - la majoria del casal d’estiu del municipi- s’uniren amb la voluntat de fer de monitors de les populars colònies d’estiu del casal. Però per fer-ho, calia formar-se com a entitat i precisament va ser així com va néixer el Niu del Xot. Als inicis, l’entitat va començar a treballar per als nens i nenes de Tordera durant els dissabtes amb la voluntat de cobrir un buit deixat per la desaparició del Cau dels Marsupilamis. Segons reconeix la mateixa presidenta, “l’excusa eren les colònies d’estiu i arran d’això, ens vam inventar un casal de dues o tres hores els dissabtes a la tarda”. Al principi, el casal era can Comaleres i al cap d’un any i mig es va traslladar a l’edifici del costat de la Ràdio gràcies a la cessió del local per part de l’Ajuntament. I com que era al començament hi havia moltes ganes i molta il·lusió: “Com tot, al principi la gent s’hi va implicar molt. Teníem, per a 30 monitors, unes 20 criatures però de mica en mica, i sense rebre res més que la satisfacció dels nens, la gent se n’acaba cansant tard o d’hora. És un compromís que es pren per cada cap de setmana i més encara quan els monitors van plegant i no et permet fer torns”. Així, d’aquell Xot que tenia dos grups –un per a petits i un per a més grans- amb motivació per fer sortides, tallers, excursions, intercanvis amb grups d’altres municipis... n’ha quedat una entitat que organitza puntualment determinats actes infantils. Entre aquests destaca el Xot Rock, amb concerts per Nadal de grups locals i de caràcter benèfic per als infants. El Niu del Xot també col·labora anualment amb les maratons de TV3, amb Ràdio Tordera, amb l’espai Niu de Contes o amb l’organització d’activitats d’inflables al parc Prudenci Bertrana. A la Festa Major, l’entitat també duu a terme algun espectacle per als més menuts.

El Pont de Ferro

El Niu del Xot

D’aquella assistència massiva a les colònies, per exemple, també es va passar a unes colònies poc participatives fins al fet de desaparèixer, potser amb un Ajuntament que no hauria fet tots els esforços necessaris per a revitalitzar-les. L’entitat, doncs, anava perdent part de la seva essència: “Aquell Xot s’anava convertint en un servei de cangur. Nosaltres no volíem això de me’n vaig a comprar i deixo la canalla a les tardes. Al casal d’estiu s’hi ha de voler anar i per passar-s’ho bé, no per obligació o per conveniència dels pares”. Tot plegat ha provocat un major deteriorament de l’entitat que com hem vist ha reduït la seva actitvitat i que ara només té a 5 persones que tiren del carro: la Noèlia, la Sònia Camps, l’Albert Sabater, la Sílvia Santiago i la Mònica Viñolas. La presidenta recorda amb nostàlgia tota una joventut relacionada amb l’entitat. “Porto des dels 18 anys al Niu del Xot i sap greu que després de 7 anys se’n vagi tot en orris. Potser per això ens resignem a no abandonar i intentem mantenir algunes de les nostres activitats”. El més curiós de tot és, però, que a molts pobles aquests caus funcionen i no tenen la ràpida caducitat que tenen a Tordera. Campal admet l’agenda tan atepeïda de la canalla d’avui en dia i el mal que fan, als casals, tot el conjunt d’esports i activitats extraescolars que ara es practiquen però té l’esperança que les coses canviïn: “M’agradaria pensar que els nostres fills tornaran a enganxar-se als casals. Espero que d’aquí a uns anys tornem a veure nens al carrer pelant-se els genolls com ho havíem fet nosaltres. El mòbil i el messenger ho han substituït”. Caldria, segurament, arraconar més tanta tecnologia i prendre consciència que no sempre és positiva. Cert tracte humà, que s’ha perdut, es podria tornar a recuperar.  27

El Pont de Ferro

Cultura

Teatre Clavé

Text: Associació d’Espectadors

quest mes de desembre s’ha pogut veure a la sala d’exposicions del Teatre Clavé el recull dels treballs realitzats pels alumnes més avançats de l’aula de balles arts del centre de formació artística. Una d’aquestes obres serà triada per instalar-la permanentment en un lloc de la població formant part del nostre patrimoni. El procediment que va patir aquest projecte ens ho explica en Jordi Coll, escultor i professor de l’aula: Un curs més dins l’aula de belles arts continuem buscant la manera que cada alumne trobi les eines, les matèries, els colors... que li permetin crear un vincle amb tot allò que l’envolta. Serà ell mateix qui haurà de decidir a quin nivell s’hi ha d’implicar: si ha de ser tot jugant i experimentant, o amb rigorós estudi i anàlisi de les formes i colors... Hi ha molts entorns per observar, diferents maneres d’aturarnos, d’apropar-nos, descobrir i compendre altres comportaments, altres propietats... No hi ha una sola manera de fer. Continuem amb la pretensió de mostrar vies diferents, tantes com s’ens acudeixin als professors i alumnes, per tal de trobar la pròpia manera tant de mirar com d’expressar. A poc a poc anem introduint noves propostes, nous materials i procediments: dos cursos enrere, fa un any aproximadament, amb un grup d’alumnes estàvem acabant unes escultures de bronze, aquest curs passat tenim angegat un nou projecte: la realització per part d’un grup dels alumnes més consolidat d’una escultura en pedra.

La proposta inicial als alumnes va ser treballar partint d’un tema que ells mateixos triessin. Seguidament cadascú ha treballat la forma mitjançant diferents estudis. Dels estudis realitzats n’ha triat un; un model com a punt de partida per la seva posterior execució en pedra d’alabastre. Així doncs, cada alumne ha realitzat durant aquest curs una escultura en pedra, i ha pogut veure el procediment de talla: des de la idea com a punt d’origen... passant pel coneixement del procés... veient la modificació de la matèria... tot creant la unitat de la forma. Aquest projecte de la talla de pedra es desenvoluparà durant dos cursos: aquest curs passat hem treballat en la idea i l’estudi per la realització a nivell individual d’una escultura en alabastre. En el proper curs dels treballs realitzats se’n tria un, triarem una de les escultures per fer-la en gran. L’objectiu és fer una escultura en pedra a escala gran per col·locar-la en un espai de la població. 

El Pont de Ferro

Cultura

Recomanacions i últimes novetats a la biblioteca municipal El llibreter de Kabul Autor: Seierstad, Asne Publicació: Edicions 62 Col.lecció: El Balancí, nº 480 Quan al novembre del 2001, amb la caiguda del règim talibà, Asne Seierstad entra a Kabul amb l’Aliança del Nord, la primera persona amb qui es troba és el llibreter Sultan Khan, un patriota afganès i cap de família. Els prestatges de la seva llibreria són plens a vessar de volums en diverses llengües, reculls de poesia, llegendes afganeses, novel·les, i ell és un venedor hàbil i bon conversador.

H. Bass: un passat ocult Autor: Copons, Jaume Publicació: Edicions Baula Col.lecció: La llum del far, nº 25 H. Bass: un passat ocult, ens explica la història d’un noi que, per casualitat, entra en contacte amb el terror del Tercer Reich alemany. La novel·la, situada a l’època actual, amb un únic flash-back al passat, ens presenta uns personatges entranyables. Una gran ambientació, un fort sentit de l’amistat i una curiosa relació amorosa són ingredients afegits a la dosi de misteri d’aquesta obra que duu implícita una reflexió sobre el nazisme. Novel·la per a joves

Habitacions separades Autor: Tondelli, Pier Vittorio Publicació: Ed. Angle Col.lecció: Narratives / Angle Habitacions separades, és una reflexió fascinant sobre l’amor guanyat i perdut. Leo i Thomas viuen un amor homosexual, fins que la mort d’aquest últim aboca Leo a una crisi d’incertes conseqüències i a una profunda redescoberta personal. Els viatges per Europa i Amèrica, els amics, els antics amants, la infantesa... tot retorna per redibuixar el mapa intens i sensible de la vida de Leo : un personatge a la recerca del seu paper en el truculent i contradictori teatre de l’existència. La góndola fantasma Autor: Rodari, Gianni Publicació: Ed. Barcanova Col.lecció: Sopa de llibres Una góndola fantasma, que navega sense gondoler pels canals venecians, és la causa d’un seguit d’aventures (raptes, enganys, persecucions i abordatges) protagonitzades per pirates, mercaders i personatges de la Commedia del’ Arte. Tots busquen el fill del Califa de Bagdad. Pot ser que viatgi en aquesta góndola misteriosa?... Narracions a partir d’11 anys.

Biblioteca Em dic Asetu Autor: Sabaté, Teresa Publicació: Editorial Salvatella Col·lecció: Els Drets dels Infants, nº 1 El primer dia d’escola després de l’estiu, a classe hi havia dos nens nous: una nena de Gàmbia i un nen del Marroc. Al principi tots ens els miràvem de reüll. Ens semblaven tan diferents! L’Asetu, la nena gambiana, és del color de la xocolata i porta unes faldilles amb uns estampats que nosaltres no havíem vist mai. L’Ismael és també més fosc que nosaltres, amb el cabell i els ulls negres com el carbó... Contes fins als 6 anys. Els contes de la col·lecció Els Drets dels Infants van adreçats als nens i a les nenes d’educació infantil i primària, i comprèn una diversitat de temes relacionats amb ells. Pretenem posar a disposició de pares i educadors un conjunt d’elements que puguin ser-los útils en les seves tasques educatives. Què entenem per drets? Els drets són normes legals que regulen les relacions entre les persones. Dins d’aquestes normes, hi ha els drets dels infants, que són els que tots els nens i les nenes tenen pel sol fet de ser infants. N’hi ha deu. Com també hi ha deu contes d’aquesta col·lecció.

El Pont de Ferro

Cultura

La veu del poble

Quim Haro

Carrer de Santa Llúcia (I) de la travessera de Folch i Torres. Per tant, en aquest primer recorregut baixaré del número 1, encara a la plaça del Padró, fins a can Mastroi, davant per davant d’aquesta travessera; i ja en el proper capítol farem la resta, de can Mastroi avall, que tampoc cal esgotar-vos perquè és llarg el camí que us queda.

mb un sol obrir i tancar de parpelles, des del meu final, ja al carrer del Canigó, em podeu recórrer del tot. No hi ha voltes, ni corbes al camí, perquè el meu traçat es dissenyà amb regle, cercant la perspectiva d’un únic punt de fuga. Malgrat tot, això no vol dir que se’m pugui conèixer de cop, amb una sola mirada; cal recórrer amb passes cansades totes i cadascuna de les meves cases per entendre que, sense ser tan llarg com d’altres, la vida que s’ha donat en mi també ha estat apassionant. Al voltant d’un centenar de números desgranen un passeig que, per alleugerir-vos-el, dividiré en dos, com em dividiren, ja farà més de quaranta anys, amb el disseny i construcció 30

Abans però d’enumerar-me cal que us expliqui que, en un principi, quasi totes les cases del meu recorregut eren iguales, dos pisos, el dalt i el baix; i dues aigües, una cap al carrer i l’altra cap a l’eixida. A baix, l’entrada per al carro, l’espai per als estris, i una cuina al fons, amb una xemeneia de gran campana que recollís el fum del foc i de la boca del forn. A dalt, dues cambres, dues habitacions, i organitza’t com puguis. Al darrera l’eixida era llum, i aire, espais per a animals o per a un esborrany d’hort i, sobre tot, per a la comuna. L’amplada de cada casa era d’uns cinc metres, paret amb paret, vet aquí el secret d’aquestes cases: les parets eren fetes de terrer i pedres estretes en ell, resistents en sec però fang un cop molles; calia doncs protegir-les, i quina millor protecció que enganxar les cases les unes a les altres? Cinc metres i paret gruixuda, uns altres cinc metres i una altra paret. D’aquesta manera, com graons gegants, les cases del meu espai em recorrien avall, a poc a poc, salvant, de cinc metres en cinc metres, l’alçada del poble. Si qui em vivia era més humil s’havia de conformar amb un sol cós de cinc metres i, a mesura que creixia en poder econòmic, el número de cóssos anava augmentant. És així com podem trobar cases d’un de sol, de dos, de tres, de quatre, i fins i tot de més cóssos, pagesos ferms i potents. Ara les grues es succeeixen en el que havien estat llargues i estretes eixides. N’hi ha tantes que pentinen els núvols de tardor. Veig desaparèixer

El Pont de Ferro

Cultura

D’aquesta manera, com graons gegants, les cases del meu espai em recorrien avall, a poc a poc, salvant, de cinc metres en cinc metres, l’alçada del poble a amples gambades els murs gruixuts i antics, un rera l’altre, sota ferro i formigó, amb una única esperança: veure en la nova gent el que he vist en els ulls de la de sempre treball, esperança i passió. Hi ha qui em coneix pel “carrer del lladres” amb hipòtesis com que la meva línia recta era sortida ràpida i perfecta per als bandolers i lladres de camí, en fugida sobtada d’actuacions al centre del poble o a les posades més properes, encara que, quan els que em viuen senten aquesta expressió responen, amb automatisme estudiat, que no és “carrer de lladres” sinó “carrer de passalladres”, que no hi ha lladres sinó gent que sua el seu treball de sol a sol, jornada a jornada, perquè ningú regala res. Treball, aquesta és la paraula més propera a mi, perquè és la que ha perseguit a tots i cadascun dels que em viuen i m’han viscut: molt i molt treball. Com que majoritàriament he estat un carrer de pagesos (més grans i més petits, més rics i més humils), el ritme de la meva vida el marcava la sortida i sobretot, l’arribada dels carros del camps: els primers en arribar, els que tenien els camps més propers a vila; i els darrers, aquells que els tenien més lluny; amb la seva arribada, posaven el punt i final a la jornada de tots. Però no només m’han viscut pagesos, sinó també artesans, jornalers, funcionaris o industrials; botiguers, embotelladors, campaners o sagristans i, per sobre de tots, artistes del suro, tapers, ja oblidats, però tan i tan importants en la història del meu poble. Sense la intenció de comptar d’un en un, perquè les presses de la modernitat no em deixen, cal començar dient que el forn de pa

que ara em comença no era tal, sinó magatzem de llenya i feixines per un altre: can Renovau, ubicat on ara s’aixeca aquest edifici que sempre ha trencat, per massa alt, la línia del meu poble. Al seu costat no podem passar de puntentes pels cent vint-i-cinc anys de les germanes Vedruna i el col·legi Sant Josep, la façana era ja aleshores llarga, tant que la Tecleta, una adobadora de pells de xai que vivia al davant, aprofitava la manca de portes per estendre vorera enllà les pells per assecar-les. Quan tenia més feina era per la Festa Major: la gent del poble matava aleshores els xais i els cabrits i li portava les pells per adobar. La memòria de la que us parlo no recorda el plàstic però sí recorda com, aquelles pells de festa aïllaven la mainada petita i els seus pixats del valuós matalàs.

Amb una única esperança: veure en la nova gent el que he vist en els ulls de la de sempre, treball, esperança i passió. Passat l’espai del col·legi Sant Josep, vull desgranar primer cognoms i motius no de pagesos ni d’artesans, sinó dels jornalers, gent a peu de canó, de treball diari per omplir no ja el rebost sinó el plat; de risc i d’esforç, sovint sense més patrimoni que les seves mans i les ganes de viure. Així en aquest primer tram trobem can Gailagenet, encarregats del bar de l’Amistat fins que el local tancà forçat, evidentment, pel rumb polític de postguerra; can Llebrot, habituals guanyadors del cós fet pel que lluïen aquest sobrenom; cal Fermí, al número 18; o can Bernal, al número 20, on vivia un tal Alfons que fou en el seu moment 31

El Pont de Ferro

Cultura

Amb el Montseny al fons com a guardià de la quietud de la tarda, ja pintada amb els blaus del capvespre, aleshores, les paraules d’amor eren... tan dolces!

sagristà; can Xanet, bosquetans de mena; can Privat, espai on abans havia hagut un corral de xais (feina per la Tecleta); can Tino, ca la Quimeta Mir, can Pai, can Matas, can Flota o can Cassorla. Repassats els jornalers, farem parada als artesans, com la ja esmentada Tecleta. Abans d’ella però hi havia un cadiraire, era cal Nasi, el seu material, la fusta de pollancre i la boga, les seves eines, la paciència i les mans; els seus clients: tothom, qui no necessita descans? A cal Boter, al número 14, emparentat amb el que us comentà el camí Ral; d’ell em ve a la memòria el domini del foc en la feina de flectir les corbes de les botes, introduint-lo sempre en la mesura justa, ni més ni menys; abans d’ell, en aquell mateix espai, hi vivia en Josep Maria, sagristà abans que l’Alfons, recordat passant meticulosament la bacina banc per banc. Ca les Agustinetes, de més antic tapers, com molts al 32

poble, però en memòria viva, modistes. A can Tol, també tapers, part del seu espai l’ocupà posteriorment la ferreteria Grimal que, creixent i creixent, cercà, primer al Camí Ral i després al carrer Puigvert, aires més amples; la simetria de les finestres de can Tol evidencia que abans hi havia hagut una fàbrica de gènere de punt. A cal Pipaire, artista de les soques del bruc que bullia, tornejava i envernissava acuradament abans d’anar a mercat per vendre-les; al seu espai visqué posteriorment en Pitu, l’Avellana, al número 22, tan amic d’aplecs i sardanes; qui no el recorda amb el seu sac a l’esquena, arrossegant la romana i els platets, sempre amb alguna rondalla per explicar. A can Mir, serradors, ajustats i precisos, fent badiguers de fusta apilada per servir a altres artesans. Sense que fos la seva única dedicació, no puc oblidar, a la mateixa travessera del Folch i Torres, la mainada retallant el nas en les formes quadriculades del filat, quan el coix Mir estellava

El Pont de Ferro

les canyes amb què, ancorat sempre a la seva crossa, faria després cistells i coves. Arriba el torn als pagesos, de secular tradició familiar, més grans, ferms i poderosos, amb més d’un cós al meu espai; o petits, humils i ajustats, amb un de sol; però tots, cosits a la terra, les vinyes o el bosc com si fos part del seu cos; hereu rere hereu, hi han fet petja i en ella sempre el nom de la família honrant la feina ben feta. Can Verdalet; can Peric, on ha picat a la porta més d’una vocació; can Quirze, al 27, 29 i 31; de qui recordo la taula de marbre a la porta i les mesures de llet omplint lleteres, encara que no eren els únics del carrer que venien llet, ho reconeixereu per la imatge de la santa que em dóna nom sobre el llindar de la porta; can Parret, can Paset, al 28, 30 i 32,, també negociant de bestiar, que tenia a l’eixida una era on els veïns podien batre a canvi de mesures del que batien, segons què i quan, es pagaven mesurons o picotins (recordeu, un mesuró eren dos picotins); cal Gener; can Quirzet, al 35, també negociant; can Boscà; can Menció, encara que tots recordareu com, més endavant, el seu espai esdevindria merceria amb el nom de can Viñas, ja tancada. Però vet aquí que amb els jornalers, els artesans i els pagesos no s’acaba la llista dels que esfondraren arrels en mi. En les meves voreres he vist néixer, créixer i, malauradament morir, negocis petits, mitjans i més grans, sempre amb vocació de poble. Una taverna i botiga de queviures com a can Xena, prop del col·legi Sant Josep on, disposats rere el taulell, s’ordenaven tot de calaixos de fusta per oferir, sempre amb el seu obrador, blat de moro, cigrons, llenties o fesols. Hi havia qui, quan no tenia diners en mà per comprar d’altres coses,

Cultura

triava a casa, de la pròpia collita, quatre o cinc quilos de fesols, els portava a vendre a can Xena i sortint, ja amb diners a la butxaca, s’acostava a la carnisseria de can Pinell, al 37 i 39, amb ramat de xais propi, o potser a can Guardabosc, botiga minúscula, on comprar figues, panses o ametlles; aquí, al número 15, vivia el campaner, el senyor Caimel, pare de qui per molt temps us va fer de jutge de pau. Quasi mereixent capítol a part, hauria de parlar de l’embotelladora Lacomba, al 47 i 49, on ara un sabater reviu passes cansades, una renglera de gasoses i sifons desfilaven tot esperant que el “tècnic” del moment, amb una cullereta introduís els components especificats a l’etiqueta perquè aquella aigua esdevingués una altra cosa. La distribució de les gasoses i els sifons es feia amb un carro arribant fins a Palafolls i, quan la demanda era més forta, festes o celebracions, es contractava algun pagès del carrer, amb carro i cavall, perquè fes els ports. Mobles de cuina, sabateria, o fins i tot una barberia, han dibuixat llums en mi amb tímides passes en recerca de futurs millors.

tots, cosits a la terra, les vinyes o el bosc com si fos part del seu cos; hereu rere hereu, hi han fet petja i en ella sempre el nom de la família honrant la feina ben feta Abans de tancar aquest meu primer tram he de parlar d’alguns personatges especials i transcendents per la meva vida. Com oblidar cal Còmic, on vivia qui deien el Nunci, pregoner de la vila que, sempre a tocs de corneta, convocava al seu voltant a petits i 33

El Pont de Ferro

Cultura

Amb el Montseny al fons com a guardià de la quietud de la tarda, ja pintada amb els blaus del capvespre, aleshores, les paraules d’amor eren... tan dolces! quan anava a festejar s’enduia l’escopeta: els germans de la festejada no n’estaven d’acord. I ca la Madrona, d’aquelles dones amb certa gràcia a qui es cercava per ajudar a les dones a parir; quants torderencs s’estrenaren en les seves mans! Precursora de la travessera Folch i Torres seria la casa de can Palomé, única amb propietat en mi i en el Camí Ral i que, per molts, va ser constant vàlvula de pas; a can Palomé, al 42, normalment el pas era sempre obert i franc, amb una única exigència, els modals,i les maneres,, el que ara s’oblida i tots coneixíeu com a educació.

grans. Aquest Nunci no només pregonava, sinó que també s’encarregava dels passos de l’aigua. Tordera fou dels primers pobles a tenir aigua corrent a les cases i el Nunci s’encarregava del control dels passos de cada casa. Segons pagaves, així era el cabal

En les meves voreres he vist néixer, créixer i, malauradament morir, negocis petits, mitjans i més grans, sempre amb vocació de poble del que en disposaves, però el mecanisme regulador era prou deficient com perquè fossin necessàries purgues periòdiques de les que ell s’encarregava acabant la feina amb el timbre de rigor que impedís manipulacions alienes. També he de parlar d’en Rita, un peó de la nacional de qui es recorda amb somriures com, 34

He deixat per al final d’aquesta part el meu número 4, a cal Factor, l’Isern, perquè voldria destacar la importància que aleshores tenia el tren per al funcionament del poble. El transport per carretera era escàs, era el tren qui s’encarregava de distribuir les nostres riqueses per la província. Per tren tant sortien patates del poble com arribaven materials de construcció, especial importància la del transport de llenya cap a Barcelona: sortien de Tordera vagons i vagons, apilada amb perfecció, per coure el pa d’arreu. Entre l’estació i el poble un seguit de carros acostava a la vila el que el tren havia dut. Serveixi aquest record com a un primer homenatge al paper del tren en el creixement del meu poble ara, que de l’estació, per arraconada i lluny, quasi s’oblida la funció. Quan, esgotats els carrers que m’acompanyen, deixem parlar l’estació ja procurarà aquesta detallar el seu oblidat valor. I no us canso més per ara, voldria que de mi guardéssiu bon record, per això us deixo fer una emocionant mitja part a l’espera del que arribi amb la propera entrega, que sempre queden coses en el tinter curioses per saber. 

El Pont de Ferro

Salvador Martínez

Cultura

Coses d’aquell temps

n aquell temps, les fàbriques eren majoritàriament de tipus familiar i més aviat petites, també en gran part estaven dirigides pels mateixos amos i familiars. Era freqüent que els treballadors passessin tota la seva vida laboral en la mateixa empresa i que els seus fills també hi treballessin. Això feia que l’empresari conegués personalment tots el seus treballadors, cosa que tenia l’efecte d’un tracte de mutu respecte i col·laboració, ja que el treballador se sentia important dintre de l’empresa i la defensava com a cosa pròpia, perquè la seva seguretat econòmica i la dels fills que hi treballaven depenia de la bona marxa de la fàbrica. No vol dir que es nedés en l’abundància, més aviat al contrari. Els sous eren petits, les vacances no existien, tampoc la seguretat social; únicament hi havia algunes mútues de gremis les quals, pagant una quota mensual, garantien una ajuda en cas de baixa i una minsa pensió de jubilació, però no tothom hi estava afiliat i si no es treballava, no es cobrava, pel que en cas

d’una malaltia llarga, la situació econòmica de la família es feia insostenible. També, de la mateixa manera que els llocs de treball solien ser estables, si per qualsevol circumstància el patró es cansava d’un treballador el podia acomiadar sense cap problema. Les fàbriques no disposaven de grans automatismes, per la qual cosa alguns treballs eren feixucs. El transport de peces o materials a les màquines es feia a mà o amb carretons i en cas de productes d’una certa toxicitat, no es disposava de les adequades proteccions, fet que produïa malalties professionals que, en canvi, no donaven lloc a cap indemnització ni pensió per inutilitat. La vida a les fàbriques d’aquell temps, dintre de la precarietat general, suposava una molt modesta seguretat econòmica, que garantia uns ingressos mínims segurs, i les famílies que tenien la sort de treballar més d’un representava una estabilitat superior a la mitjana. En definitiva, la vida del treballador de fàbrica mai no ha estat una delícia.  35

El Pont de Ferro

Cultura

Abans i ara

bans es vivia amb més tranquil·litat, sense presses, sense agendes carregades d’activitats i de compromisos. Hom treballava de sol a sol i mal pagat. Potser per això ja no li quedava pressa per res ni ganes per a altres activitats. Això sí, podia seure a la porta de casa i fer-la petar amb el veí fins a l’hora de sopar o dormir, segons el cas, i el diumenge, si no es treballava, al cinema i al ball, res de televisió, ni cotxes, ni viatges, ni vacances. En difinitiva una vida plàcida i sense complicacions. Tampoc no es coneixien les drogues, ni havia diners per obtenir-les i el tabac ni matava ni produïa impotència ni res de res. Com a molt, una mica de tos i alguna bronquitis crònica, però res important. Es coneixien molts pocs cassos d’Alzeimer i malalties per l’estil i no anava ningú a parar a geriàtric. Potser perquè es morien molt aviat?

Salvador Martínez

Ara és diferent, sempre estem pendents de l’agenda, no podem donar l’abast a tants compromisos. Ens falten hores per mirar el programa de tele preferit, anar al futbol, al teatre, a la reunió de la societat, a la de la comunitat de veïns, portar els nens al col·legi, al patinatge, a dansa, portar el cotxe a revisió, etc. etc. etc. A més si vas a dinar a fora, o en una festa, no pots veure vi, ni fer la copeta per si et fan la prova d’alcoholèmia, i si fumes no estàs tranquil, ja que et pot passar qualsevol cosa, un atac de cor, un càncer de pulmó i fins i tot un accident d’automòbil. Si et sembla poc, quan siguis gran, tens moltes probabilitats de patir una pila de malalties pròpies de la senectud i segur que acabaràs els dies esperant la mort en un geriàtric, en el qual, això sí, estaràs ben atès! Abans o ara? 

El Pont de Ferro

Cuina

Beltran 9

Text i fotografies: Albert Sabater

Beltran 9 Pológon de Can Verdalet, C/D Tel. 93 764 35 04

l polígon industrial de can Verdalet hi trobem una nau força diferent a la resta, és un restaurant, el Beltran 9. Aquest paisatge de treball, horaris i molta feina s’encomana també al restaurant d’aquesta edició. La ubicació del negoci és molt important, costa d’entendre que en un polígon industrial no hi hagués cap restaurant però finalment el febrer del 2000 va desembarcar a Tordera, provinents de l’altra banda de can Bertolí un trosset de can Beltran. El que s’hi ofereix està orientat a les característiques del client, en funció del dia i l’hora. Al matí, esmorzars per als treballadors del polígon a tota velocitat, dissabtes, amb les mateixes cares, però amb molta més tranquil·litat, diumenge tancat. Amb l’arribada de l’hora de dinar la clientela canvia, una part dels treballadors del polígon es queden, però d’altres van fins al poble i curiosament treballadors del poble van fins al polígon, coses de la globalització. En un restaurant com aquest s’hi fan reunions improvisades i hi ha, fins i tot, algun viatjant espavilat que empaita els seus clients mentre estan prenent tranquil·lament un cafè. Les hores de màxima afluència són de nou a deu del matí i d’una a dues de la tarda: el local s’omple, cent deu persones, tothom amb presses i el temps just. N’hi ha que tot entrant per la porta ja anuncien a les sofertes cambreres: “ Hola, tinc quinze minuts per dinar, fes-t’ho com vulguis però d’aquí a quinze minuts he de ser fora” i apa, espavila’t, d’això se’n diu producció just in time!

Can Verdalet és un polígon amb cent vint naus, no és petit ni gros, però tothom coincideix a dir que s’hi respira un ambient molt familiar, amos i treballadors van a fer els àpats junts i de tant en tant l’encarregat o l’amo s’estira i convida els treballadors a esmorzar un dissabte al matí, quan ja no hi ha tanta feina. Al Beltran 9 ens recomanen el bacallà a la llauna però la sépia, la morralla o la carn a la brasa us poden ser molt beneficiosos.  37

El Pont de Ferro

Oci

Passatemps Només un dels quadrats encaixa amb el dibuix. Saps quin?

Enigma

enganxat paper de vidre als esquís del seu trineu. Quan pregunta als seus elfs qui ha estat, només dos li diuen la veritat. Silly: «Va ser en Puk» Stump: «No, vaig ser jo». Pip: «No va ser en Puk». Puk: «En Pip menteix». Roly: «El culpable només pot ser l’ Stump o en Jollly». Poly: «Va ser l’Stump». Jolly: «No vam ser ni l’Stump ni jo». Nick: «En Jolly diu la veritat y tampoc va ser en Puk.»

Qui va fer la broma a Santa Claus?

Històries...

Quin camí ha de seper arribar al camp?

Santa Claus descobreix que algú haguir