El Pont de Ferro nº17 by El Pont de Ferro

El Pont Pontdede Ferro Ferro

25 anys en antena Pere Cot

Foto portada: A.S.

Solució als passatemps: Imaginem que les etiquetes són aquestes:1a capsa-cargols, 2a capsa-claus, i 3a capsafemelles. Obrim la primera i hi trobem femelles. A la segona sabem que no hi haurà femelles (perquè ja les hem trobat) ni claus (perquè sabem que les etiquetes estan equivocades). Per tant hi han cargols. A la tercera per eliminació sabem que hi trobarem claus.

Fe d’errates Al número anterior, en l’apartat d’entitats, les fotografies no són de Pascual Fotografs sinó de Josep Maria Ciurana. I s’ha d’aclarir que el nom correcte de la colla de diables és «Colla de Diables de Tordera» i no «Colla de Diables Pere Botero» com dèiem al reportatge.

Repartiment La revista es reparteix porta per porta, si no la rebeu adreceuvos a l’Ajuntament de Tordera o a Ràdio Tordera, recolliu el vostre exemplar i empleneu els fulls que estaran a la vostra disposició per millorar el proper repartiment.

Publicitat El Pont de Ferro us ofereix la possibilitat d’anunciar-vos a les seves pàgines. El seu tiratge és de 6.500 exemplars repartits per tot el poble, veïnats i urbanitzacions. Si esteu interessats a posar un anunci truqueu al telèfon 696458356.

Si voleu fer arribar a l’equip de la revista els vostres comentaris, aportacions i opinions feu-ho a l’adreça electrònica següent: elpontdeferro@radiotordera.cat

El Pont de Ferro Número 17 · Febrer 2007

II etapa

6.500 exemplars

Edita:

Ajuntament de Tordera Regidoria de Mitjans de Comunicació Organisme Autònom Ràdio Tordera Direcció: Albert Sabater Equip de redacció: Marta Angelats, Albert Bassas, Anna Dalmau, Quim Haro, Salvador Martínez i Carles Vendrell. Col·laboren: Biblioteca municipal de Tordera, grup municipal de Convergència i Unió, grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, grup municipal del Moviment Alternatiu per Tordera, grup municipal del Partit Socialista de Catalunya i Serveis informatius de Ràdio Tordera. Assessorament lingüístic Oficina de Català de Tordera Disseny i maquetació: Martí Miret Impressió: Stilgraf - Mallorca, 20 - Tordera Dipòsit legal: B-36961/2001

El Pont de Ferro

Sumari Editorial

s presentem una nova edició de la revista El Pont de Ferro, aquesta vegada dedicada a l’efemèride que fa ben poc s’ha celebrat, el 25è aniversari de Ràdio Tordera. Ja fa força temps que els Reis Mags van portar a Tordera una ràdio, un mitjà de comunicació modest però ferm, el qual ha fet evident la importància que té la comunicació de proximitat i la gran implicació que poden tenir els joves en la societat. Dels estudis del “barco”, dels de Cal Ros o dels Santiago Rusiñol, n’han sortit, i segurament en seguiran sortint, professionals que han arribat a Catalunya Ràdio, a la Cadena Ser, o a la ja malauradament desapareguda Ràdio 4. Ràdio Tordera també va ser en el seu moment un ens impulsor de la catalanitat, i per aquest i molts altres motius enguany celebrem el seu quart de segle. A propòsit d’un recent viatge al Sahara, conversarem amb un jove torderenc amb un gran bagatge professional i personal. Segurament és l’actor torderenc més conegut, en Miquel Rabert, conegut artísticament com en Mikelet el pallasso. L’Associació Cultural i Recreativa Pere Cot, explica a través de les nostres pàgines la seva història, plena d’activitat i d’il·lusió. El teatre i les escoles. precediran els primers passos pel carrer de Sant Ramón, un dels emblemàtics de Tordera. Abans i ara i Coses d’aquell temps ens faran dubtar de si temps passats foren millors o no. I, com sempre, acabarem matant el temps.

Ajuntament Breus Reportatge Entrevistes

4 5 6 10

25 anys en antena

Miquel Rabert

Ensenyament Entitats Cultura

Passatemps

Salutació de l’alcalde Regidories Opinió

Anar al teatre

Pere Cot

32 36 37

La veu del poble Coses d’aquell temps Abans i ara

Ajuntament

El Pont de Ferro

Salutació de l’alcalde

ots sabem que Tordera viu una transformació important. Ara que som a l’entrada d’un nou any som conscients que el 2007 serà un any intens, tant o més que els anteriors, perquè novament tenim molts projectes en marxa i que es posaran a l’abast dels torderencs com ara el pont de ferro, la remodelació d’algunes places del poble o la posada en funcionament del casal de joves. No hem d’oblidar però, que des de l’Ajuntament també s’està treballant per buscar solucions a les preocupacions dels dia a dia dels torderencs, com ara la creació de noves escoles, la construcció de la nova Àrea Bàsica de Salut, la millora dels aparcaments al municipi o la urbanització de les noves zones de creixement. Davant d’aquestes qüestions l’Ajuntament ja hi ha posat fil a l’agulla i durant les pròximes setmanes, per exemple, s’implantaran les zones blaves als carrers més transitats de Tordera. Aquesta mesura correctora no pretén castigar els conductors, sinó fer un bon ús de les zones d’aparcament existents i evitar tenir vehicles immobilitzats durant tot el dia als espais de major transit rodat de Tordera. D’altra banda, conscients de la necessitat de preveure i equilibrar el creixement amb l’oferiment dels serveis, hem signat un acord amb la Universitat Politècnica de Catalunya per tal que mitjançant estudis del Departament d’Estadística, es puguin marcar les directrius estratègiques a seguir els propers anys per que els serveis que es donin s’adeqüin a les necessitats reals de tota la població. Es tracta, per tant, d’un any ple de fets importants i de renovació per Tordera. Tindrem un municipi més pròsper si tots posem de part nostra per aconseguir-ho, perquè en definitiva aquest és i ha de ser l’objectiu de tots i cadascun dels qui participem d’aquest projecte de poble i de tots els qui creiem en el seu potencial i en les oportunitats que ens posa a l’abast per gaudir-ne.

Joan Carles Garcia Cañizares Alcalde

El Pont de Ferro

Ajuntament

Regidories La regidoria de joventut va organitzar la primera jornada de debat juvenil de Tordera

a Regidoria de Joventut va organitzar, el dia 24 de febrer, la primera Jornada de debat juvenil de Tordera amb l’objectiu de tractar el futur funcionament del Casal de joves que s’està construïnt a l’Avinguda dels Països Catalans, al sector de nova urbanització del Mas Sant Jaume. La intenció de la Regidoria de Joventut era conèixer l’opinió dels joves sobre alguns aspectes de funcionament del nou equipament com ara els horaris, el tipus de gestió, les activitats que s’hi poden desenvolupar així com també el nom del nou Casal. La primera Jornada de debat juvenil es va celebrar a la sala d’actes de la biblioteca i estava adreçada a tots els joves d’entre 15 i 30 anys. La previsió de l’Ajuntament de Tordera és que el nou Casal estigui enllestit a mitjans del mes de maig.

L’objectiu de l’acte era coneixer l’opinió dels joves sobre aspectes importants de funcionament del nou equipament que estarà enllestit a mitjans del mes de maig.

El projecte del Casal de joves dibuixa un espai superior als 600 metres quadrats i format per dues plantes. La planta baixa comptarà amb una sala de reunions, un magatzem i una zona de bar. La segona planta reserva quatre espais d’assaig per als grups de música locals, dues sales polivalents per a diferents usos i activitats, dos despatxos per a reunions i una sala amb ordinadors i connexions a Internet. Presentació del Pla Local de Joventut Finalment, durant la Jornada de debat juvenil, els responsables de l’Àrea van presentar la publicació del Pla Local de Joventut, que ha de marcar les directrius en matèria de joventut a Tordera per als propers anys. Els treballs del Pla Local de Joventut van començar l’any 2004. La redacció del nou Pla recull les inquietuts i iniciatives recollides a les trobades, entrevistes i reunions mantingudes amb els joves de diferents edats i sectors del municipi i amb el suport tècninc dels responsables d’aquest àmbit de diferents administracions. Durant la Jornada de debat juvenil es va repartir una versió reduïda del Pla Local de Joventut per a tots els assistents. 5

Regidories

El Pont de Ferro

L’Ajuntament de Tordera signa un conveni de col·laboració amb “La Caixa“ per concedir microcrèdits als nous emprenedors.

L’

alcalde de Tordera, Joan Carles Garcia, i “la Caixa” van signar fa unes setmanes un acord de col·laboració per finançar microcrèdits amb els quals es facilitarà les operacions de préstec de petites quantitats, adreçades a les persones amb dificultats per accedir al sistema tradicional de crèdit. De la mateixa manera, recolzarà i fomentarà la creació de projectes innovadors de persones amb caràcter emprenedor. Les condicions econòmiques de la línia de microcrèdits estableixen un import màxim de 15000 euros per projecte, a retornar amb periodicitat mensual, sense comissions i amb un tipus dínterès inferior a la mitjana habitual. Totes les persones que vulguin optar als microcrèdits hauran de Aquest conveni facilitarà les operacions presentar el projecte démpresa o de millora de la competitivitat al Departament de Promoció de préstec de petites quantitats, adreçades Econòmica de lÁjuntament de Tordera, a les persones amb dificultats per accedir que serà qui tramitarà i farà el seguiment al sistema tradicional de crèdit. de lóperàció de préstec conjuntament amb léntitat financera. Fins ara, “la Caixa” ha constituït 228 operacions de crèdit a Catalunya (dels quals 181 a la província de Barcelona) per un import de 2.938.086 euros sobre un total de 2.005 microcrèdits concedits a tot lÉstat per valor de 28.147.497euros. Aquesta no és la primera vegada que lÁjuntament de Tordera signa un acord de col•laboració amb léntitat “la Caixa”. Al 2004 es va signar el conveni de construcció dels pisos de lloguer assequible que es promovien des de lÓbra Social de la Caixa i dels quals se n´han beneficiat els joves i la gent gran del municipi. Al 2005, es va acordar la concessió d’una subvenció per fer front a la campanya de recollida selectiva i soterrament de contenidors. Durant l’acte de signatura del conveni l’alcalde ha manifestat la voluntat de l’Ajuntament de Tordera de promoure la creació de noves petites i mitjanes empreses al municipi a través d’eines com els microcrèdis i a més, amb la creació d’una promoció de naus industrials al futur polígon de Can Buscà. Segons ha manifestat l’alcalde, l’Ajuntament té previst destinar el 10% dels terrenys industrials del nou sector a promocions de naus industrials de baix cost, pensades per a petites i mitjanes empreses que vulguin implantar-se a Tordera i a la vegada, facilitar els nous emprenedors la creació dels seus negocis. Tal com ha anunciat l’alcalde, aquesta promoció de naus industrials assequibles podria estar enllestida a la primavera del 2008, una vegada s’hagin resolt els tràmits amb l’Agència Catalana de l’Aigua per al desenvolupament del nou sector industrial.

L’Ajuntament té previst der una promoció de naus industrials “assequibles“ per a petites i mitjanes empreses al nou sector industrial de Can Buscà.

El Pont de Ferro

Opinió

CIU

n poc més de 100 dies serem davant d’unes noves eleccions muncipals i des del grup municipal de Convergència i Unió hi arribem amb el convenciment que l’evolució de Tordera aquests últims quatre anys ha estat important per a la vila i per als torderencs. Aquests darrers temps hem treballat per dotar el poble de nous serveis per donar més i millors opcions als veïns en temes com la cultura, l’oci, el nostre entorn, l’esport i la salut. A ningú no se li escapa que el poble s’ha transformat enormement, el creixement urbanístic no ens ha deixat indiferents i ha estat i serà necessari fer un esforç perquè tots ens adaptem a aquesta nova situació, entenent-la com un fet positiu i de progrés per a la nostra vila. Per això des d’aquest grup de govern volem per als propers anys seguir avançant al costat de la gent gran i dels qui més ho necessiten facilitant-los serveis que millorin la seva qualitat de vida, volem seguir fent un pas més al costat dels professionals i dels emprenedors posant-los a l’abast eines i mitjans que afavoreixin les seves condicions laborals i econòmiques, seguir treballant al costat de les persones nouvingudes perquè es sentin còmodes a Tordera i perquè coneguin i comparteixin el tarannà torderenc i també volem seguir fent costat als joves, perquè en definitiva són els qui seguiran el projecte de poble i per això cal donar-los suport i defensar qualsevol iniciativa que sigui a favor de la formació, l’educació, l’habitatge i la cultura en el lleure juvenil. En definitiva, volem que el projecte de futur per a la vila sigui de tots, de voluntats compartides, de complicitats, amb la garantia que això farà que entre tots seguim millorant Tordera. Creiem que aquests últims quatre anys de transformació han estat importants per al poble i per als veïns que s’han vist afavorits pels nous serveis. Ara bé, sabem que no ens podem adormir, que l’obra de govern feta aquests darrers anys és la nostra garantia de futur i que cal seguir treballant per equilibrar creixement i serveis, innovació i tradició, fomentant els valors de convivència i tolerància entre tots els qui volem que Tordera sigui una mica millor cada dia. Grup municipal de Convergència i Unió AJUNTAMENT DE TORDERA

El Pont de Ferro

Opinió

MAT Estudiants d’última hora

ovint passa que quan s’acosten dates d’exàmens finals, aquells estudiants que no han treballat prou durant el curs i que ho han deixat tot per a l’últim moment s’han d’espavilar, i fer-ho tot a corre-cuita per aprovar. En política es dóna una situació semblat quan s’acosten les eleccions. Tot allò que no s’ha fet en els quatre anys de legislatura s’ha d’enllestir en uns mesos o, si més no, fer-ho veure. Es tracta de posarse guapos per quedar bé a la foto. Emblanquinar i deixar boniques les façanes per fora, encara que per dins la casa estigui feta una embolic, amb obres que no són el que han de ser i amb pedaços fets de pressa per sortir del pas. Deixar el poble ple de flors, bancs i ornaments que enlluernin, i així no es vegin les mancances realment importants. Dir als habitants allò que volen sentir enlloc d’escoltar allò que demanen, perquè potser el que demanen no és el que convé de veritat. El cobriment de les necessitats bàsiques en salut, educació i habitatge ja arribarà, ara només cal prometre-ho i quedar bé. Potser un pont de ferro majestuós farà oblidar tothom que falten, per exemple, places escolars, una nova àrea bàsica de salut, places d’aparcament, la supressió de moltes barreres arquitectòniques, l’arranjament i posada al dia de l’enllumenat... farà oblidar també que s’està construint a tort i a dret sense cap tipus de política de creixement, sense tenir en compte que la gent que ve a viure al nostre poble, a part de pis, que segur que trobarà gràcies a l’alt percentatge de nova construcció que estem patint, també tindrà unes necessitats que actualment no es poden satisfer. Governar bé no només vol dir treballar dia a dia pel poble, sinó també tenir una política de planificació que tingui en compte les necessitats presents i futures del municipi i el model de poble que es vol construir, i que no malgasti els diners dels ciutadans amb projectes a corre-cuita. Cal evitar despeses innecessàries motivades per la falta total de previsió de noves situacions (l’aixecament repetides vegades de molts carrers del poble i la construcció d’una escola amb barraques... ens donen un bon exemple d’aquesta falta de previsió). L’estudiant que no ha treballat durant tot el curs pot fer un esforç final i aprovar, però sap molt bé que aquests coneixements no han estat ben adquirits i que a la llarga això li passarà factura. I, és clar, també corre el risc d’anar a l’examen i que el mestre s’adoni que ha treballat ben poc i, per tant, el suspengui.

El Pont de Ferro

Opinió

ERC La història passa factura

a història passa factura. I quan la història tracta d’urbanisme encara més. Els anys seixanta van ser anys d’expansionisme vertical, una època de “Porcioles” i pocs miraments. Tot i que el totxo no donava tant com avui, el cert és que es van forjar algunes fortunes aprofitant l’onada de noves construccions nascudes de la necessitat. Calia donar sostre als milers de nous catalans que poblaven les zones perifèriques de les nostres ciutats i viles industrials. I Tordera no en va ser una excepció. El “desarrollo” a Tordera va tenir un símbol clar: els pisos blaus. Quatre blocs immensos, que sumaven més d’un centenar d’habitatges i que van servir per donar un sostre d’urgència als nous torderencs. La planificació d’aquest creixement, però, no hauria de ser mereixedora d’aquest nom. Materials de mala qualitat, nul·la planificació dels serveis urbans i molt poca consideració a la gent que hi vivia. Tot molt semblant a d’altres casos de les rodalies de Barcelona: Sant Ildefons, a Cornellà; Sant Roc, a Badalona, etc. Ara toca modernitzar, posar al dia. Aquesta és una operació molt delicada. A la major part de la gent que vivia als pisos blaus els resulta traumàtic. Això no es pot oblidar i fer com si no passés res. Per altra part, tornar a urbanitzar la zona dels pisos blaus és una oportunitat perduda per fer un espai menys densificat. Per no fer créixer tant els blocs en alçada i per fixar uns mínims de superfície per vivenda. Malauradament, aquest tren ja l’hem perdut. Ja no hi som a temps. Hem pagat amb escreix la factura d’urbanisme salvatge dels seixanta, i avui també acumulem punts per pagar una factura molt cara d’aquí uns anys.

El Pont de Ferro

Breus

Foto: bernat.bloc.cat

Correus amplia el nombre d’efectius a Tordera amb més repartidors per intentar millorar el servei. 10

Enderroquen els dos dipòsits de Can Comaleras per poder construir-hi pisos.

L’ajuntament té previst fer una promoció de naus industrials «assequibles» per a petites i mitjanes empreses al nou sector industrial de Can Buscà.

El Pont de Ferro

Text:A.D. / Fotos: Arxiu

Reportatge

25 anys en antena

ot va començar 25 anys enrere. Durant la transició, Catalunya va acollir un moviment únic a tot Europa: l’emergència de les ràdios municipals. L’estrena va tenir lloc prop de casa nostra, a la mateixa comarca del Maresme. Es tractava de Ràdio d’Arenys de Mar, inaugurada el setembre de 1979. Al cap de poc temps, un grup de joves de Tordera interessats en el món de la comunicació s’afegeixen a aquest corrent i impulsen una ràdio de caire municipal. Era el dia de Reis de l’any 1982. Ràdio Tordera emprenia un camí que l’ha portat fins a l’actualitat, passant per diferents punts del dial: del 102 Mghz al 90.5, 92, 104.2 fins a l’actual 107.1 FM i últimament també a través d’Internet (http://www.radiotordera.cat). 11

Reportatge

El Pont de Ferro

del temps, l’àmbit local s’ha dotat de mitjans de comunicació propis i propers a la ciutadania, al marge dels canals d’informació massius. I Ràdio Tordera n’és un. En un article publicat el gener de 1983, la revista l’Avenç justificava així la importància del nou fenomen comunicatiu:

Els 7 membres fundadors de Ràdio Tordera

Temps de ràdio L’origen de Ràdio Tordera s’emmarca en un període fructífer per a les noves emissores municipals. De fet, un any després del seu naixement, a tot Catalunya operaven una cinquantena d’emissores d’aquest caire, davant les més de dues-centes emissores municipals

L’emissora municipal neix el dia de Reis de 1982 al carrer Santa Llúcia que existeixen en l’actualitat. Ràdio Tordera es pot considerar, doncs, una de les pioneres en aquesta matèria per darrere de Ràdio Arenys de Mar i Ràdio Rubí, entre d’altres. Amb el pas 12

“Aquestes emissores es comprometen amb la realitat local i es converteixen en dinamitzadores de comunicació i de cultura en els pobles on emeten. [...] L’activitat radiofònica d’aquestes emissores té una importància incalculable en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes en els llocs habitats majoritàriament per catalanoparlants, i d’integració cultural i lingüística en les poblacions del cinturó industrial de Barcelona. En algunes d’aquestes poblacions, les emissions en català a la ràdio municipal són l’única ocasió que tenen els castellanoparlants d’entrar en contacte amb l’ idioma de Catalunya. D’altra banda, les institucions locals i les associacions tenen per primer cop accés a un vehicle eficaç de comunicació amb els ciutadans [...]. Aquest seguit de raons, que no són les úniques, testimonien la transcendència de l’experiència”. Enmig d’aquest panorama, arribem al Nadal de l’any 1981. A l’alçada del carrer Santa Llúcia número 42 tot era anar amunt i avall. Un grup de joves de Tordera aprofitaven les vacances nadalenques per ultimar els detalls i poder engegar les emissions regulars de Ràdio Tordera. Encara era clar quan en David Palomé, enfilat a la torreta, acabava les modificacions a la ground plane, una antena molt coneguda entre els radioafeccionats. El cable que en sortia

El Pont de Ferro

25 anys en antena

baixava cap a un altre artefacte creat per en Santi i en David Palomé, amb l’ajuda del seu oncle Josep: es tractava d’una aparell de vigilància de nadons, convenientment augmentat de potència fins a un watt. Així va ser com van començar les emissions de Ràdio Tordera. Des dels estudis del carrer Santa Llúcia, coneguts com “el barco”, un tocadiscs llançava les primeres notes mentre els altres participants del projecte, en Xavi Sanjuan, en “Kim” i en Lluís Matas, l’Agustí Carles, en Santi Puig i en Jordi Lucea exclamaven: “Sona, sona!”. Aquell 1982 els Reis van portar a Tordera una ràdio.

d’hoquei i de futbol dels equips locals. El temps passa fins arribar a l’actualitat amb una programació que canvia d’estiu a hivern i que inclou magazines, informatius i programes

Els estudis de Ràdio Tordera han tingut diferents emplaçaments: primer al carrer Santa Llúcia, després a Cal Ros i actualment, al carrer Santiago Rusiñol, 18.

De l’afecció a la professió De bon principi les emissions de Ràdio Tordera no tenien un horari fix. Quan els impulsors de la iniciativa gaudien d’una estona lliure, feien ràdio com una afecció més. Amb el temps, els estudis es van traslladar a Cal Ros (carrer Sant Ramon), on la programació es va convertir en estable i s’emetia en horari complet durant els caps de setmana. D’aquesta època encara es conserven programes com “La veu de la parròquia”, “El matí de sardanes” i els serveis informatius. L’any 1990, amb l’enderroc de l’edifici de Cal Ros per construir-hi l’Àrea Bàsica de Salut, l’emissora va tornar a canviar d’estudis per tercera i última vegada. Aquest cop el local escollit va ser on encara avui se situa l’emissora: el número 18 del carrer Santiago Rusiñol. Després de l’últim trasllat, Ràdio Tordera abandona el període “amateur” i s’endinsa en una etapa més rigorosa i marcada per una major professionalització. L’emissora es constitueix en ens autònom i se’n redacten els estatuts, s’estabilitza la programació i s’emet durant la major part del dia de manera ininterrompuda. A més, es duen a terme les primeres retransmissions en directe de partits Fina Brunet i un grup de col·laboradors de Ràdio Tordera

El Pont de Ferro

Reportatge

de diverses temàtiques, com ara musicals i programes esportius i culturals. El contingut i la informació de proximitat són els eixos bàsics que regeixen la graella radiofònica. Amb un cens actiu de cinquanta persones, majoritàriament col·laboradors, Ràdio Tordera enfronta els nous temps i els corresponents canvis tecnològics. Tant és així que des de fa aproximadament un any, els oients poden escoltar l’emissora no només sintonitzant el 107.1FM. Avui en dia, Ràdio Tordera es pot sintonitzar a través del dial 107.1FM o bé per Internet a l’adreça http://www. radiotordera.cat

Celebracions Els 25 anys no es fan cada dia. I per celebrarho, Ràdio Tordera ha organitzat tot un seguit d’activitats, que s’han allargat fins aquest 6 de gener, el dia de l’aniversari. Actes emmarcats en diferents programes de l’emissora, com ara la trobada d’oients del programa El matí de sardanes; la cloenda del programa infantil Bon dia menuts, amb l’actuació de La Tresca i la Verdesca; el concert amb la Orquestra Girasol; o bé el programa especial Les escoles en què alumnes del centre Brianxa van entrevistar David

El Pont de Ferro

Verdaguer, el presentador d’Alguna pregunta més, de TV3. A la llista d’actes de celebració s’hi afegeixen activitats vinculades amb altres entitats del municipi. És el cas del triangular esportiu que es va fer el passat mes de juny, del suport de l’emissora a una excursió en bicicleta des de Tordera fins a Montserrat, de l’organització conjunta amb el Club Filatèlic Tordera d’un concurs de mata-segells i d’una exposició a la biblioteca de Tordera. Com a recta final, durant el mes de gener hem celebrat un concert en format acústic del grup de rock català Els Pets, un festival de patinatge i una exposició sobre un dels principals protagonistes del món de la ràdio: la veu. La celebració de l’aniversari de l’emissora va finalitzar el 13 de gener amb l’anomenat “Dia de Ràdio Tordera”. Des de les nou del matí fins a les nou del vespre, el dial del

25 anys en antena

107.1FM va oferir programes especials d’ahir i d’avui, amb locutors que en algun moment o altre han passat per l’emissora i amb veus conegudes als mitjans de comunicació. Els estudis van anar al Teatre Clavé i restaren oberts a tots els curiosos

Fotografia del sopar del 25è aniversari

Els actes d’aniversari van finalitzar el dissabte 13 de gener amb el Dia de Ràdio Tordera, una emissió de programes d’ahir i d’avui des del Teatre Clavé que s’hi van voler acostar. Finalment, un sopar de germanor va cloure els actes de celebració dels 25 anys de Ràdio Tordera. 15

Entrevista

Miquel Rabert

El Pont de Ferro

Text: A.S. / Fotografies: Miquel Rabert

Pallasso

ascut l’agost del 1963 el torderenc que avui entrevistem és fill d’una familia molt coneguda a Tordera, el seu pare en Joan Rabert, fuster de professió al centre del poble, va ser un dels regidors de festes més carismàtics dels ajuntaments democràtics fins que un desgraciat accident va acabar amb la seva vida. En Miquel i els seus germans són un actiu de la vida cultural i artística del poble, avui però aprofundim en la vida i les opinions d’en Miquel Rabert, de professió pallasso, un ofici d’aquells que omplen, segurament, més l’esperit que la butxaca. La seva formació, els viatges i la seva faceta més artística ocupen aquesta entrevista. 16

El Pont de Ferro

- Quins records guardes de l’infantesa? - Sempre estava jugant al carrer amb el meu germà Joan i els meus amics. Em disfressava tot sovint inventant-me personatges. Vivíem al centre i els diumenges em despertava el moviment del mercat, el meu oncle ens portava pà de pessic i recordo anar a “cal carter” a comprar-me el TBO. Entrava i sortia de les botigues com si fos casa meva, recordo la meva àvia, els veïns … vaig créixer en un ambient molt familiar. - El teu pare va ser una figura molt important en l’àmbit cultural i festiu dels anys vuitanta a Tordera, com vivies aquella situació? - Era una persona molt compromesa amb el poble, s’implicava sense esperar res a canvi, es disposava a fer un favor a qualsevol personar i treballar per tots els torderencs, en detriment de passar més temps amb la familia. Em consta que era una persona estimada per la gent del poble. - Què vas sentir el dia que van inaugurar la plaça amb el seu nom? - Em va fer il·lusió, agraeixo a les persones que van predre aquesta decisió, encara em sembla veure la casa vella en aquella placeta i al meu pare entrant i sortint per la porta.

Miquel Rabert

pallasso, suposo que es porta a dins. Riure és una de les millors medicines. - Hi havia altres modalitats d’interpretació que et cridéssin l’atenció? - Si, art dramàtic, esgrima teatral, mim, malabars, dança o interpretació. - Pallasso o clown? - Pallasso és com més català, Clown és més internacional, en realitat en el món del circ el clown és el de la cara blanca i l’august és el pallasso de nas vermell, el que sempre s’equivoca, el que tot li surt malament; l’antiheroi. - A quina edat vas saber que volies ser pallasso? - Als quinze o setze anys potser, però encara trigaria uns anys a dedicar-me professionalment, compaginava els estudis teatrals amb tota mena de treballs. Jo volia ser actor dins les meves possibilitats.

- Recordes algun pallasso de la teva infantesa? - En gaby, fofo, miliki i fofito, els veia per la televisió amb curiositat. També m’agradaven El capitán tan, en locomotoro i un programa infantil molt original en català que feien a la 2 que es deia Planeta Imaginari. - Què et va fer decantar per ser pallasso? - Va ser una cosa espontània, a l’escola feia bromes i comedia provocant somriures. M’agradava fer riure a la gent, no va ser premeditat sinó una cosa natural, només feia el 17

Entrevista

El Pont de Ferro

publicitat, lligar contactes , fer la gestió i recórrer quilòmetres i quilòmetres de carretera. - A quins països t’ha portat la teva feina? - Japó, Argentina, L’illa de la Reunió, el sahara occidental i gairebé tot Espanya. - Què s’apren viatjant tant i tant lluny? - Veus que les coses desde un altre perspectiva, t’enriqueix en tots els sentits, amplies coneixements, des de la gastronomia, la cultura o la història. Fas molts amics a tot arreu i te n’adones que tots som iguals i diferents a l’hora, viatjar és un aprenentatge sense fi.

- Com vas orientar la teva formació? - Vaig intentar fer totes les disciplines possibles, dansa,e sgrima, mim o interpretació, tot enriqueix a un actor, ha de tenir una preparació el màxim de completa. L’aula de teatre del Clavé va ser un lloc per a mi per aprendre i experimentar, una època on em viag anar formant com a pallasso. Vaig aprofitar els coneixements d’altres persones amb experiència i vaig adquirir molta tècnica. També viag fer cursos de Clown a el galliner a girona. - Què ha de fer un pallasso per poder viure del seu ofici? - Ser original, tenir personalitat, creure en el que es fa, saber fer riure, tenir tècnica … Talent, un mínim de qualitat, dots d’improvització, ser observador, saber jugar amb els sentiments, s’ha de ser mig psicòleg … darrera de tot això hi ha el treball d’oficina i telèfon per a la contractació, fer 18

- Potser els pallassos són la classe d’actors més compromesos, perquè? - Perquè un pallaso no té límits, per a ell tot és possible, el seu llenguatge és internacional, arriba a tothom. El pallasso és un ésser sensible, pacífic i sentimental. És com una mena d’amabaixador del riure i de la pau, somia amb un món sense guerres ni fam que està disposat a agafar la maleta i les sabates i anar on faci falta per portar un somriure. El pallasso és especial, té un cor molt gran. - Recentement has estat al Magreb, què hi has anat a fer? - He estat al sahara occidental, als camps de refugiats amb una delegació de l’ajuntament de Palafrugell, he estat actuant a les escoles, a la guarderia i a l’ajuntament de Bucra, també vaig estar a una escola per disminuïts de Smara, a la Universitat d’Argel i en diferents “jaimes” de diverses families. - Com has vist la situació d’aquella gent? Té solució? Quina? - Estan envoltats de terra improductiva,

El Pont de Ferro

Entrevista

manquen tota mena d’infraestructures; cada dues setmanes aproximadament arriben uns camions cisterna per solucionar la manca d’aigua, s’han de valer de plaques solars i bateries de cotxe per tenir la justa electricitat a les cases per fer funcionar un únic fluorescent. Les ajudes internacionals, majoritàriament del País Vasc, castella la manxa i Catalunya, solen arribar amb força retard.Malgrat tot són un poble organitzat, lluitador, generós i molt hospitalari. Cal recordar que van ser expulsats de la seva terra i que fa més de trenta anys que reclamen justícia, esperen que algun dia Espanya, Marroc, Mauritania, França o EUA hauran de passar comptes amb el poble saharaui. La solució és complicada, els països occidentals prefereixen enviar ajudes a buscar una solució al conflicte. - Hi tornaràs? - És probable, perquè malgrat tot els saharauis són un poble alegre. Donen molt importancia a uns valors que nosaltres estem perdent com ara l’amistat, la familia o la hospitalitat. - També estas participant en el programa de

Ràdio Tordera Bon Dia Menuts, com vas entrar al món de la radio? - En principi com a col·laborador d’un primer projecte de programa intantil amb la Núria Pujol i després amb el programa Bon Dia Menuts. - Quin és el teu paper dins el programa? - Sóc el pallasso mikelet, tinc una secció que es diu una miqueta de mikelet que ressalta valors per als infants com el joc, l’amistat, l’alegria i d’altres. Participo diariament al programa donant el meu punt de vista de pallasso en tots els temes del programa. - Heu rebut ja dos guardons a nivell de Catalunya, que té aquest programa d’especial? - És un programa fet amb “carinyo”, el fem conjuntament amb els nens i nenes, hi ha seccions atractives amb un equip ben avingut: En Met Pagès , la Laura Castro, la Laura Ruiz, la Bendi Toledano … i l’Alberto Rojo el qual s’encarrega de la direcció i control del programa i bona part de l’èxit es seu. La bona connexió amb els infants i amb els no tan infants és la prova del bon funcionament del programa. - A part de fer de pallasso també dibuixes, se’t donen bé les arts? - És una altra forma d’expressió, totes les arts en general són interessants, enriqueixen l’ànima. L’art pot ser també una eina de reivindicació, amb el pas del temps he anat creant un estil propi, uns personatges que de vegades sembla que cobrin vida propia - Has il·lustrat el llibre d’en quinitu, tot un orgull per a un il·lustrador? - Si, gràcies a en Joaquim Haro, autor del llibre que va comptar amb mi per il·lustrar el seu text i a l’editorial Barcanova que el va publicar. Saber

El Pont de Ferro

Miquel Rabert

que milers de nens miraran els meus dibuixos amb curiositat és molt gratificant, a això s’hi afegeix la oportunitat de contestar les preguntes dels lectors amb les visites que fem a les escoles per signar llibres, fer dibuixos en directe … Ja anem per la quarta edició. - Quina relació tenen pallassos i circ? - La pista del circ és l’ambit natural del pallasso, amb el temps el pallasso ha sortit al carrer, s’ha adaptat al societat actual. En alguns casos ha desaparegut el nas vermell i s’han buscat noves fòrmules. - Com veus el circ actual? - El circ no desapareixerà mai, és poesia en moviment, un conjunt d’arts visuals sota una carpa. Avui en dia perduren grans circs de prestigi com el Kronen, el mundial, festivals com els de Montecarlo i d’altres. Hi ha des de multinacionals de l’espectacle com el cirque de soleil a circs familiars com el Raluy, la oferta és atractiva i es fa bon circ, malgrat tot es tendeix a pensar que es un mon relativament en crisis i que hi ha menys circs que abans. Un del principals poblemes són els petits circs que no tenen una bona relació qualitat preu i acaben desprestigiant als altres circs i que els organismes oficials no ajuden, però el circ és una de les formes d’art més ancestrals i perdurarà en el temps. - És veritat que els pallassos riuen per fora però ploren per dins? - Em sembla que és un tòpic creat per els pintors francesos de l’època i no es pot generalitzar, és cert que hi ha un certa melangia, però el pallasso és feliç amb allò que és més simple. Hi ha pallassos molt seriosos que es transformen quan es posen el nas i d’altres que sense portar el nas són molt bromistes. El més trist és un pallasso

sense feina. - Quina relació tenene els pallassos i els infants? - El pallasso és un infant més, s’identifica totalment amb ells, és com ells, simple, ingenu, inofensiui l’hora trapella, li agrada jugar, riure, sent curiositat per a tot i és capaç de plorar pel fet més intrascendent. - I amb els adults? - El tòpic diu que tots portem un pallasso a dins, amb els adults vols que es vegin reflectits a ells mateixos en una situació còmica o absurda. - Costa fer riure? - Si, més del que sembla, no hi ha una fòrmula matemàtica, ni es tracta d’una ciènica exacte, de totes formes riure és molt saludable, els metges i els pallassos ho recomanem. 23

El Pont de Ferro

Ensenyament

Anar al teatre

Text: M.A. / Fotos: Arxiu

Els joves, un públic molt exigent bé iguals, a les d’aquests estudiants. No és que el teatre ens provoqui urticària, ni que els grans clàssics ens semblin horrorosos, sinó que més aviat es tracta d’una qüestió de com passar el temps lliure. Això va ser el que va fer reflexionar l’equip de professors de l’IES Lluís Companys de Tordera. Anar a tret segur prescindint dels clàssics El baix nombre d’assistents quan es proposava una sortida al teatre començava a ser preocupant, fins al punt que es va decidir acceptar una iniciativa diferent de les de cada any. En la programació que el mes de setembre envien diferents teatres a cada centre escolar, hi havia la proposta del musical Grease. Després de parlar-ho amb la resta de professors, els del departament de català van acceptar d’anar a veure aquesta obra de caire lúdic, tot i que no era en la llengua que ells treballen, descartant, d’aquesta manera, altres obres que temps enrrere havien considerat escencials per a l’aprenentatge i la formació cultural de l’alumnat.

o és novetat que sempre que en una classe es proposa anar al teatre, una gran part dels alumnes decideixen que els surt molt més a compte quedar-se a casa i dormir fins a les tantes que no pas anar a veure allò que els han proposat. De fet, si a molts de nosaltres ens proposessin anar al teatre a veure Hamlet (per posar un exemple), probablement una major part de les nostres respostes serien semblants, o

La finalitat d’anar a veure aquesta obra és ben clara: els professors volem assegurar una assistència elevada entre els alumnes, “anar a tret segur”, assegura Xon Sàbat, professora de català de l’Institut. Arribat el dia de confirmar l’assistència dels alumnes, els professors van veure que la proposta havia reeixit: 160 alumnes del centre, de 180 possibles, van decidir anar a veure el musical. Aquest fet va ser un gran triomf per al professorat, ja que van aconseguir, i de llarg, el que pretenien.

El Pont de Ferro

Alumnes il·lusionats i professors meravellats Si a un professor li haguéssin dit que la solució a la falta d’assistència era tan senzilla potser que hauria proposat la sortida molt temps abans. Només cal mirar la satisfacció de la Xon mentre explica el seu èxit: “Si l’any que ve tornem a tenir una obra lúdica que pensem que pot tenir èxit, probablement la tornarem a posar dins el nostre calendari d’excursions. L’única cosa que volem és que els alumnes s’ho passin bé al teatre i hi assisteixin de manera voluntària”.

Anar al teatre

A més a més, els alumnes estaven molt interessats en l’obra, ja que només van haver de cridar l’atenció a un alumne durant tota l’obra de teatre, dels cent seixanta que hi van anar.

”L’única cosa que volem és que els alumnes s’ho passin bé al teatre i hi assisteixin de manera voluntària”

El Pont de Ferro

Ensenyament

L’endemà de l’excursió, gran part dels alumnes encara comentaven l’obra que havien vist el dia anterior Això es converteix en una altra gran victòria per l’equip de professors del centre ja que és gairebé impossible controlar tans adolescents junts. L’endemà de l’excursió, gran part dels alumnes encara comentaven l’obra de teatre que havien vist el dia anterior, i alguns d’ells fins i tot s’atrevien a ballar o bé a cantar, sempre en veu baixa i moviments discrets, alguns dels temes que havien vist la tarda abans amb uns ulls com unes taronges. Gran part, també, assegurava que si pogués hi tornaria, i d’altres deien que la recomanarien a familiars i amics que no hi havien anat. Tot gràcies al musical? Pot ser que l’obra en sí no fos res de l’altre món. Pot ser que si algú la veiés ara, es sentiria defraudat. Segurament el mèrit que a tothom li agradés tant no va ser tan sols de l’obra; segurament que en part el van tenir alguns tutors quan, en un moment determinat, van decidir proposar una obra lúdica als estudiants, i ells van acceptar d’anar-hi per la seva pròpia voluntat. És del tot cert que d’aquesta manera s’aconsegueix fomentar el fet d’anar al teatre, i fer veure als alumnes que no sempre s’hi va per veure un clàssic, sinó que ofereix una gran gamma d’obres de temes d’actualitat prou interessants. 26

El Pont de Ferro

Text: Albert Bassas / Fotografies: A.C.R. Pere Cot

bans que se celebrés el Nadal, fa milers d’anys, els habitants de la Terra ja feien festes durant aquests dies perquè començava l’hivern. Celebraven que els dies començaven a ser més llargs i que podien aprofitar més la llum del sol. Aquella era una època en la qual els pastors, els pagesos i els ramaders descansaven de la feina i passaven un temps a casa amb tota la família. Els animals també es tancaven als estables per passar l’hivern a cobert. Es transformaven en dies de reunió familiar i es preparaven menjars especials per celebrar el retrobament. Per això actualment, durant el Nadal, totes les famílies seiem plegats a taula i mengem plats tant típics com el brou de Nadal, el gall d’indi farcit, els canelons, les neules o els torrons.

Entitats

A.C.R. Pere Cot

Quan es va començar a celebrar el Nadal i, per tant, el naixement de Jesús, la festa només es feia el dia 6 de gener. Fa ja uns segles, però, que el dia 25 de desembre se celebra que van néixer el Nen Jesús i el dia 6 de gener, que els Reis Mags li van portar els obsequis i el van anar a conèixer. I fa 8 segles, per ser exactes, que per tradició cada any grups d’actors no professionals representen, per tot Catalunya, l’obra Els Pastorets durant les festes nadalenques. I amb el temps també s’han convertit en un element essencial d’ aquestes dates. Totes elles són representacions similars, però no ben bé iguals. Encara que no ho sembli, existeixen diversos textos i diverses versions. Els més coneguts, actualment, són els que va 27

El Pont de Ferro

Entitats

escriure Josep Maria Folch i Torres a principis del segle XX i que, precisament, es diuen Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús. Són els que en tantes ocasions hem pogut gaudir la gent de

“Abans es feien Pastorets quatre dies, llàstima que ara només es representin per Cap d’Any i Reis” Tordera. I tot gràcies a la feina de l’Associació Cultural i Recreativa Pere Cot que aquests dies ha tornat a preparar de valent aquesta obra. “No deixa de ser una activitat puntual per nosaltres, ja que ens dediquem bàsicament al foment del teatre en general mitjançant la representació d’obres, però tot i això ens agrada fer Pastorets i per això gairebé sempre se n’han fet mentre Pere Cot ha existit”, explica l’actual secretària de l’entitat, Glòria Prunera. De totes

maneres, lamenta la feinada que comporta pels pocs dies de representació que ara tenen: “Abans es feien Pastorets per Nadal, Sant Esteve, Cap d’any i Reis i ara només n’hi ha per Cap d’any i Reis. Som conscients que amb el temps pot arribar a cansar, però quan hem buscat alternatives -per exemple no fer Pastorets i optar per una obra sobre el Nadal- llavors la gent et demana els clàssics Pastorets. Potser la solució seria reescriure una miqueta el text, cosa que ens estem plantejant de fer”. Però, tal com dèiem anteriorment, l’essència de l’entitat és fomentar el teatre fent i creant escola per fer teatre. I això ja fa anys que dura, concretament des de novembre de 1982, així que ja es preparen per celebrar el seu 25è aniversari, fita que esperen amb moltes ganes i il·lusió. Tot i que no van pas ser els pioners, teatralment parlant, a la població. A Tordera ja existien dos grup anteriorment: el Grup Teatre Jove i el Grup Quitxalla, -aquest últim esdevindria més tard Pere

El Pont de Ferro

Cot, nom amb el qual es designà el grup després de la mort d’un dels seus membres, en Pere Cot-. Els grups, que estaven una mica dividits, van decidir d’unir esforços per poder fer més obres de teatre i també per poder representar Els Pastorets, l’obra per excel·lència que necessita d’una major infrastructura sobretot pel que fa a personal. I ja els protagonistes en aquella època eren els mateixos que ara i els que aquí a Tordera sempre hem relacionat amb el món del teatre. “Homes com l’Esteve Maresme, en Joan Surós o en Lluís Puig van ser els encarregats de revitalitzar l’activitat teatral a Tordera a través de Pere Cot”, recorda Joan Sala, president de l’entitat. Però no només de teatre. Fins i tot es van atrevir a principis dels 90 amb la dansa, grup que dirigia Cristina Llobet, i el cant coral. Cantaven Caramelles i es van fer anomenar Refilaires. Efectivament, l’activitat a l’antic Teatre Clavé va créixer de manera considerable, ja que el grup de Refilaires va situar-se entorn dels 30 membres i el de nenes a l’escola de dansa entorn dels 120! Lamentablement, al cap d’uns anys van desaparèixer aquestes seccions i només en va quedar la de teatre. L’enderroc de l’antic Clavé, declarat ruïnós, va suposar un fort contratemps en el grup que va haver d’ improvisar locals durant molts anys, amb un problema econòmic etern de rerefons. Però gràcies a l’esforç i tenacitat d’uns quants membres de l’entitat com en Joan Surós, l’Esteve Maresme o en Ferran Celma van aconseguir un local de lloguer al Carrer Maresme que es va convertir en l’únic teatre i local d’esbarjo de Tordera durant més de 5 anys, exactament fins l’obertura del Nou Clavé. “És cert que tot aquest temps va estar marcat per les dificultats econòmiques però gràcies a un préstec del Sr. Moner i l’empenta en buscar solucions d’en

A.C.R. Pere Cot

Joan Sala, es va poder tirar endavant”, recorda la Glòria.

“Vaig proposar de muntar una Quina i fer un musical per revitalitzar l’entitat, però al principi em van tractar de boig” En Joan doncs torna a entrar en escena, ja que anteriorment ja havia estat involucrat en el grup: “Jo els vaig proposar dues coses, fer una Quina i fer un musical. Però em van tractar de boig”. La qüestió és que va acabar essent dit i fet. Al 1996 es creava la Quina que encara ara se celebra i al 1997 es representava Evita 29

El Pont de Ferro

Entitats

de cinema, va ser tot un encert”. Això va animar l’entitat, tal com perseguien.

com “segurament l’obra amb més èxit i més espectacular que mai ha fet Pere Cot en aquests gairebé 25 anys d’existència”. Cert és que per l’aforament que es preveia va obligar a fer l’obra al pavelló de Tordera que es va omplir

Més de 1.000 torderencs van veure Evita, l’obra més espectacular de Pere Cot amb més de 1000 persones i que fins i tot va ser representada fora, a petició de municipis veïns. Per la Glòria “part de l’èxit va recaure en el muntatge tècnic i de so que era molt bo, l’attrezzo molt cuidat... i, a més, Evita tornava a estar de moda, perquè va ser precisament en aquell moment quan va arribar a les pantalles 30

Una atenció especial mereix aquest joc de la Quina que tan popular ja s’ha fet entre la gent del poble. Quina que tots hem jugat alguna vegada i en locals ben diversos per culpa, precisament, d’aquestes dificultats econòmiques per tenir un local estable. Al carrer Maresme, al carrer Alcalde Vendrell, a les galeries del Camí Ral sota l’Ambulatori, etc. “Amb la Quina ens ho passem molt bé i ens reporta uns beneficis interessants però es molt esclau, perquè els mateixos de l’entitat hem de passar tots els dies de festa allà tancats. Implica una dedicació tan gran o més que fer una obra de teatre”, exclama la secretària de Pere Cot. “A més, tot i que sembli una ximpleria, des que va entrar en vigor l’euro que la Quina no va igual. Ara la gent juga menys que abans.” Actualment l’etern problema dels locals ja s’ha resolt però sembla que se n’ha pagat un preu massa elevat. I no pas pel cost dels locals sinó pels problemes interns que s’han creat en el grup. Tot va succeir a partir del moment que el local del Carrer Maresme, que havien estat llogant durant més de 10 anys, es posava a la venda. I és aquí quan es va generar un debat i un conflicte entre els partidaris de comprar i els partidaris de no comprar el local. “Democràticament vam votar i l’opció guanyadora va ser la de comprar-lo, però pel que sembla la resta no va pair gaire bé la decisió. Tan que just abans de començar una obra circulaven entre nosaltres especulacions que el grup es trencava i que els membres sortints formarien una altra entitat. Això va passar fa 3 anys. En Jordi Caupena va comunicar la decisió d’abandonar la Junta de Pere Cot i els successos es van precipitar. Des de

El Pont de Ferro

llavors la relació entre els dos grups s’ha tornat molt tensa”. A més, el grup n’ha quedat ressentit, especialment al principi, sobretot per com es va produir la ruptura. “També és cert que va marxar gent de certa edat que també és important tenir per segons quines representacions.” Tot i això, “aquest és el perjudici menor, perquè mai s’ha deixat de fer cap obra per culpa d’això”, diu la Glòria. “El problema més gran que jo hi veig està en les dates, en els dies de representació dels que ara disposem. Abans hi havia 8 dies assignats durant l’any i ara ens n’hem quedat en 4 perquè s’han hagut de repartir. Són dues obres, més la que sempre representem per la Festa Major i la d’Els Pastorets ara per Nadal. I nosaltres en podríem fer més per temporada, ja que seguim sent un grup voluminós, una seixantena. De fet, només han marxat 7 persones amb la divisió dels dos grups”.

A.C.R. Pere Cot

comentat. Llàstima que potser no coincideix en el millor moment pel grup ni pel teatre en general. O millor dit, pel teatre amateur, aquell que arraconen els que aposten pel teatre professional. Sovint oblidant que aquests

Després d’haver estat llogant molts locals, ara els podem trobar, ben assentats, al carrer Doctor Fleming, 38 professionals que avui tu i jo i qualsevol podem veure des del sofà i que apareixen per la televisió han sortit d’un grup amateur, com Pere Cot, gent que s’ha passat hores i hores amb el públic del seu poble fent-los passar grans estones, també per Nadal.

Però Pere Cot, lluny de perdre les ganes ha seguit amb els seus objectius i finalment s’ha fet amb un local de propietat. Ara els podem trobar al Carrer Doctor Fleming, número 38, tot i que l’Ajuntament encara els té alguns espais cedits on hi guarden part del material que tenen. Amb aquest local han aconseguit acabar amb els problemes d’espai i organització ja que gaudeixen de dues sales, una en què hi poden preparar les representacions amb atrezzo i tot i l’altra, una sala de formació, amb les mateixes mides que l’escenari del Clavé ideal pels assajos i els balls. Ara, passats Els Pastorets començaran ja a fer volar la imaginació, pensant en la pròxima temporada, un any que per ells serà més especial que mai pel 25è aniversari que ja hem 31

El Pont de Ferro

Cultura

La veu del poble

Quim Haro

Carrer Sant Ramón (I) desordenada, o la dels meus números que comencen a la plaça de les Cols i, creuant la petita i relativament nova plaça de Joan Rabert, acaben al Camí Ral. Finalment decideixo, entre inicials tempteigs, deixar-me portar per l’ordre que marquen les matemàtiques, és a dir, començaré pel número 1 i acabaré pel darrer, saltant d’una vorera a l’altra. Faig un avís previ a qui faci memòria amb mi de què el pas dels anys ha canviat numeracions antigues, més curtes, perquè alguns habitatges s’han desboblat en dos.

e vist passar els mesos, els anys i els números d’aquesta revista amb impaciència, nerviós i amb ànsia per agafar el meu torn de paraula. Ara, quan ja em toca parlar, quan arriba el meu moment, són tants els records que s’amunteguen als meus llavis que temo deixar en el tinter quelcom d’interès: és tan curt l’espai i hi ha tant per dir! Per començar voldria recordar-vos, abans que la memòria em jugui males passades, que en temps republicà el meu nom era Pi i Margall, i que no és fins al 6 de març de 1939 que recupero el de Sant Ramon. El primer dubte és quina direcció donar a la meva narració, la de la memòria, de vegades 32

Davant la plaça de les Cols, a la vorera de la dreta (pujant), al número 2 i fent cantonada, trobem actualment una botiga de roba interior, eufemísticament anomenada “Roba Íntima”; abans de vendre temptacions i picardies era una botiga de comestibles que molts recorden com a ca l’Alícia. La regentava la Quimeta Genís, amb origen al número 7. A la vorera de l’esquerra, al número 1, hi havia un fuster, en Sasanedes, que va llogar el local al Rafel Encinas, reparador de calçat. En Rafel inicià el negoci amb un soci que s’encarregà de fer-li publicitat. El lema no era gens original, però va ser l’origen del sobrenom del nostre protagonista: “Ha llegado el rápido”. És fàcil deduir d’on surt aquest apel·latiu pel qual l’ha conegut tothom: “el rapidet”. Hi ha qui recorda la sofisticada, i en un principi sorollosa, maquinària que emprava per a la feina: tot un original i subtil conjunt d’engranatges i corretges que feien girar bojos raspalls i polidores. Al davant de la primera ubicació del rapidet, al número 4, hi havia dues portes, una d’elles l’estanc i l’altra primer va ser una barberia i després una merceria. El propietari era en Perfecte Gimpera, posteriorment el negoci passà a les seves filles amb aquell caràcter que les feia tan especials. Ara, merceria i estanc esdevenen botiga de moda,

El Pont de Ferro

ca l’ Imma. Al número 3, no hi va arribar mai l’olor de tabac, ni la de la cera dels llumins que es venien al davant. L’ambient sempre va estar saturat d’olor de peix. Al número 3 hi tenia el negoci la Pilar, coneguda com la Pilar del peix (sí, és veritat, no massa originals amb el sobrenom). El número 5, durant molt temps, ha aturat el rellotge en instants concrets. Us estic parlant d’en Pascual, el fotògraf, que començà el seu negoci dels records en imatges de paper al carrer Santa Llúcia. Aquí, en el meu espai acompanyà l’empenta dels seus fills veient com aquests creixien també rera l’objectiu, entre revelats i negatius. Ja fa temps que l’espai se’ls quedà petit i cercaren millors aires pel negoci al Camí Ral. Encara, de l’arxiu del pare es treuen a la llum records aturats, els quals traslladen molts torderencs embadalits davant el seu aparador a un itinerari pel temps, com si fos una improvisada agència de viatges.. Abans de les fotografies, en aquest número 5 hi vivien l’ Anita Caupena i el seu home que era taxista. Torno a la vorera de la dreta amb atenció, ensumant l’aire perquè estic segur que a les parets d’un negoci ja jubilat, encara s’hi ensuma l’olor de crema cremada, l’aroma de la bona xocolata i les formes, reflectides en la memòria, d’algun que altre tortell. Us estic parlant de can Babot, el número 6. El pare de la Maria Teresa havia estat paleta i recader i, encara que alguna memòria hi ubica can Plàcido, botiga també de comestibles, jo no puc oblidar, per sobre de moltes coses, la cara de la mainada, enganxant el nas al vidre de l’aparador, amb la boca feta aigua, seguint les formes dels pastissos i somniant amb núvols de massapà, cabell d’àngel, crema i xocolata. El sastre Pons, abans d’anar al número 23, va tenir també aquí el seu espai.

Cultura

Torno a la vorera de la dreta pel número 1, per aturar-me al número 7, origen de la Carme Genís. Hi havia una botiga de queviures, coneguda com a ca l’ Amanda, i una taverna petita i fosca, del mateix color que el vi que s’hi venia. Al davant, al número 8, on actualment hi trobem la fleca de can Quer, hi havia la fusteria d’en Sasanedes, el mateix que llogà al Rapidet el racó del número 1 per començar el negoci. La Rosa Pujol, la dona del Rapidet, hi va posar una merceria. El número 9 s’anomenava can Sisó, i ha vist passar de sempre pel seu espai diversos negocis en règim de lloguer. Al número 10 (i aprofiteu per veure-ho perquè encara conserva la mateixa fila que aleshores), a can Castañé, hi va haver la primera oficina de la Caixa: La Caja de Pensiones para la Vejez y el

La cara de la mainada, enganxant el nas al vidre de l’aparador, amb la boca feta aigua, seguint les formes dels pastissos i somniant amb núvols de massapà, cabell d’àngel, crema i xocolata. Ahorro; sembla que el temps s’ ha aturat a la seva façana. En aquest número 10 hi va viure en Ramon Colom i Vidal, alcalde de Tordera des del gener de 1950 fins al desembre de 1951. El poc temps del seu mandat no és impediment perquè es recordi per la seva ingent activitat; entre moltes iniciatives podríem destacar el canvi de clavegueram al llarg del meu espai; la compra de terrenys al carrer Mas Martí per tal de fer-hi construcció de protecció oficial; la creació d’un patronat benèfic, escollit entre la gent amb més poder econòmic del poble, per tal de construir un consultori hospital al carrer 33

El Pont de Ferro

Cultura

Sant Antoni; o la col·laboració, en conveni amb iniciativa privada, en la construcció de la pista de l’Amistat i el bar que té. Fins fa poc al número 11, propietat d’en Joan Font, hi havia una carnisseria, en un principi coneguda per can Bou, i posteriorment substituïda per una altra fins als nostres dies, la carnisseria de can Quintana, punt de peregrinació de sempre,

Tenaç, insistent, i d’idees fixes, tornava una temporada i una altra, a fer les boques del riu de la mateixa amplada amb la qual cosa, inconscientment, aconseguia feina per a l’any següent com a d’altres carnisseries de Tordera, de gent de fora en la recerca de la bona qualitat dels nostres productes. Al número 12 hi havia viscut en Joan Isern, amb parada de roba al mercat, a la plaça de l’església; a sobre hi vivia en Joan Daranes, personatge conegut a la vila per la seva grandària, més que de cos, de cor. Són molts els qui van aprendre a jugar amb el pentagrama a les

seves classes particulars de música; ell havia estat trompeta de diverses orquestres de les rodalies. Venia cordatges i, si no recordo malament, en Quinito, personatge d’una novel·la infantil que té com a escenari els entorns del nostre poble, havia estat client seu en les seves aventures, confeccionant escales de corda. Els números 13 i el 15, a la vorera de l’esquerra, no els puc separar. Comenten les memòries que m’ajuden, que hi tenien negoci dues germanes (encara que la condició de germanes es posa en dubte); eren la Teresa i l’Aurèlia de can Tol (dels Tol del carrer Santa Llúcia). La Teresa venia sabates, d’aquí l’apel·latiu de ca la Teresa sabatera; la seva suposada germana, l’Aurèlia, era modista i venia, en petites mesures, cosmètics (colònies, fixadors...). Al davant, i amb el número 14, la botiga definitiva del Rapidet i la seva dóna la Rosa Pujol. Explica aquest espai que abans de la guerra havia estat una fàbrica de fideus; quan van fer les obres per restaurar i renovar l’edifici van trobar uns fonaments tan gruixuts com antics, i una escala cegada pel temps amb una data gravada al primer graó: 1714. Al número 16 hi vivia de molt antic un

El Pont de Ferro

Cultura

contractista d’obres conegut com can Galopa. El millor soci del seu negoci era el riu ja que ell era l’encarregat, entre d’altres, de la reconstrucció, un any sí i l’altre també, del pont. Diuen que, tenaç, insistent, i d’idees fixes, tornava una temporada i una altra, a fer les boques del riu de la mateixa amplada amb la qual cosa, inconscientment, aconseguia feina per a l’any següent. Aquest mateix espai fou ocupat per can Freixas, família

amb origen a Fogars, i amb negoci de carns a mans de dos germans, en Pepito i en Roberto.

NOTA DE L’AUTOR SOBRE ELS NOMS DE LES CASES

Veure aquest detall em porta a comentar-ho en veu alta, en el meu cas a escriure-ho. No estaria de més que altres constructors emulessin el que aquest ha fet, és a dir, que tot aquell edifici que es construís en l’espai que ocupava una casa amb nom conegut anomenés l’edifici amb aquest mateix nom, d’aquesta manera la memòria de la nostra història més domèstica no quedaria només en el cap dels nostres grans, sinó que quedaria escrita a les façanes per poder-la conèixer tots. En el cas que l’edifici ja sigui construït de fa temps, hauríem de deixar en mans de la comunitat de veïns el fet de cercar el nom que els correspon i, al costat de la típica i tòpica bústia de “correspondència comercial”, s’hi podria posar el nom que la memòria del poble dóna al seus espais. Al nostre Ajuntament tocaria fer el suggeriment, no sé si també norma, que es respectés la nomenclatura que ha crescut al poble amb el pas dels anys i,d’aquesta manera, impedir que desaparegués, ja que per desaparèixer, ja desapareixen prou coses.

De vegades, passats els mesos, passejo, sempre observador, pels carrers ja treballats en la secció de “La veu del poble” seguint el mateix recorregut i les mateixes parades que les que vaig fer en el seu moment quan, treballantlo amb les meves fonts d’informació, cercava noms i anècdotes amb les quals vestir els articles d’aquesta secció. Sovint la sorpresa està en veure com cases i racons amb noms i cognoms desapareixen en mesos per donar pas a nous edificis de formes homogènies i d’un mateix model urbanístic. Fa uns dies, recorrent avall el carrer Santa Llúcia, vaig comprovar com en l’emplaçament de Can Llanes, en aquell moment un solar del qual començaven a sorgir ferros recargolats en incipients fonaments d’un nou edifici, ja havia crescut en la seva totalitat la nova edificació: una vegada més un edifici antic desapareixia per donar pas a un de nou. La diferència amb altres processos similars, i en aquest punt en diria agradable sorpresa, es trobava en el detall que el constructor havia respectat la font que hi havia en aquell punt, n’havia fet una de similars característiques, i havia posat nom a l’edifici, l’edifici es deia “Can Llanes”.

Faré aquí la primera parada, perquè el secretari que ens escriu demana un petit parèntesi per comentar quelcom. No em preocupa l’espai que m’ocupi perquè m’ha promès altres capítols per completar-me, això em dóna calma per continuar fent memòria, que és del què es tracta.

Continuaré passejant pels carrers del meu poble, i faré un exercici constant d’observació del què és vell, antic i de sempre, i d’ allò que creix novell i agosarat, de vegades massa, i sovint, pels que hem crescut al poble, anònimament homogeni. Quim Haro 35

El Pont de Ferro

Cultura

Coses d’aquell temps

Salvador Martínez

Per Cap d’Any es procurava mantenir el ritme de menjars i es finalitzava amb la sessió de ball, a la mitja part del qual moltes parelles anaven al bar a beure algún refresc, sense més.

n aquell temps també existia el consum, però reduït a la mínima expressió i del consumisme ni se’n parlava, ni es coneixia en el sentit que ara té. Pot ser que l’època de més despesa fos el Nadal; en aquestes dates el consum de les famílies arribava al màxim i tothom procurava que a taula no hi faltés res. Mireu, en principi calia que no faltés el pollastre o l’ànec, que moltes famílies criaven a casa, també era obligada l’escudella de Nadal que si llavors era un plat excepcional, no diferia gaire de la què ara es fa qualsevol dia. Les postres eren torrons, un trosset de Xixona, un altre d’Alacant i, de vegades, un altre de fruita o crema, tot i que que aquests últims eren menys freqüents. Les quantitats no eren mai excessives, ni s’acostumava a repetir. Per veure, vi del porró. El xampany, que era el nom emprat en aquell temps, no arribava a totes les cases. A la sobretaula el cafè, si es podia sense barreja de malt, i la copeta d’anís o conyac, naturalment del petricó de garrafa que s’havia comprat per aquestes diades. Després d’aquest àpat excepcional era costum anar a veure “Els Pastorets”, representats per afeccionats del poble que entre figurants i familiars ja omplien el local. 36

Els Reis només eren per a la canalla i no es llançava la casa per la finestra. Així com ara hi ha botigues de tot a 100, llavors hi havia moltes joguines a 0,95 pta. Amb aquest import podies accedir a un revòlver de plom i, posats a gastar, amb els 5 cèntims que quedaven es comprava una caixeta de pistons. També es podia comprar una nina de cartó, bastant lletja per cert; un cotxet de llauna amb corda; una corda per saltar; un petit cavallet de cartó i, amb menys diners, baldufes, baletes, etc. També hi havia altres joguines de luxe, com grans cavalls de cartó, cotxes de pedals, tricicles i coses per l’estil. Però això estava reservat per a la gent rica. El consum en vestuari tampoc era excessiu: Els homes, amb un vestit d’americana, pantalons, camisa, corbata i sabates per les festes; la roba generalment d’entretemps, ja que així tant servia per a l’estiu com per a l’hivern. Els dies laborables la roba normal era la de treballar, i es mantenia fins que ja no es podia aprofitar. Les dones gastaven una mica més: un vestit per a la festa major i un altre per a l’hivern. El corresponent abric i sabates d’estiu i d’hivern i de cada dia. Feien el que podien per tal d’anar bé. Els diumenges i festius hi havia la missa al matí, el cinema a la tarda i el ball a la nit. Alguns feien el vermut i el cafè al bar. A grans trets, aquest era el panorama del consumisme d’aquell temps.

El Pont de Ferro

Cultura

Abans i ara

Salvador Martínez

bans la gent no disposava de mitjans de transport propis. Calia utilitzar el transport públic que era escàs i incòmode, i els trajectes curts es feien a peu. Això, per una part suposava incomoditat i, per tant, limitació dels viatges al mínim indispensable. Per altra part, fer recorreguts a peu era un exercici molt saludable. Sens dubte ajudava a mantenir la gent en bona forma física. També, com que els trens i autocars eren més aviat lents, gairebé era obligada la conversa amb els companys de viatge. Situació freqüent quan es viatjava a peu pel mateix camí que altres persones. Aquest costum de tenir conversa amb

qualsevol feia la gent més sociable. Es feien amics amb molta facilitat. Ara tothom té mitjà de locomoció propi i els transports públics són més abundants i confortables, i també més ràpids. Per tant, els viatges no s’estalvien i no cal fer llargues distàncies a peu. Si vols fer exercici vas al gimnàs o bé vas a córrer. Tothom va amb pressa i es troba immers en els seus problemes. La gent no té temps ni costum de tenir conversa amb qualsevol. Tots som desconeguts i cada vegada menys sociables. Abans o ara?

El Pont de Ferro

Oci

Passatemps

Sudoku Omple les caselles del Sudoku utilitzant els següents símbols enlloc dels números habituals.

Enigma: Tres amics van a comprar-se una pasta de xocolata per berenar. Com que la pasta val 25 cts, cada un posa 10 cts i els tornen 5 cts de canvi. Cada un es queda 1 cèntim i els dos que queden els deixen de propina. Si tots han posat 10 cts i ara en tenen 1 vol dir que els ha costat 9 cts a cada un. Si hi sumem els dos cèntims de propina ens surten 29 cèntims (9x3+2=29). On és el cèntim que falta?

Històries...