22 Festa a Santa Cecília 2013 Associació Unió Musical Bocairent
José Molina Perigüell
Família, música i festa a Sta. Cecília Sovint quan un és fa major va pensant en les coses que passen al llarg de la vida i els moments que valen la pena recordar. Encara que parega que tots els anys la marxa de la nostra banda siga similar (assajos, concerts, passacarrers, entrades i desfilades), quan passa l’estiu retornem als assajos per al concert de la nostra festa. Obres noves en què al director li agrada apretar cada vegada més la banda (i que em pareix molt bé). Comencem parlant de la festa i a poquet a poquet traem més rendiment als assajos. El que en un principi pareixia que no poguera ser, a poc a poc va superant-se.
El meu cosí Pepe “el caixa” ha sigut fins al moment l’únic cas en què la Santeta la vam portar a casa dels seus pares, perquè ell era fadrí, i la vam replegar a sa casa, per ser ja casat. Després em va tocar a mi. Amb molta il·lusió la Santeta va vindre sent-ne tres en casa (la meua dona, el meu fill Blai i jo) i sent-ne quatre, amb el naixement del meu fill Javi, quan la van replegar. En el record em ve l’anècdota d’un dia d’hivern on la meua dona tot era buscar al “manegueta” del meu fill Blai i no el trobava per cap lloc de la casa. Fina havia abrigat el xiquet per a anar a l’escola, però sense donar-se compte, Blai havia anat al menjador i havia posat una bunfanda a la Santeta, perquè no passara fred.
Les xarradetes i les tertúlies que formen part dels moments que val la pena recordar, penses en la illusió dels que entraran a la banda, però sobretot, la il·lusió del clavari. Eixa figura que només és una volta en la vida del músic, i ahí és on m’agradaria fer una reflexió. Si bé en la meua família són molts els músics, em ve a la memòria la primera vegada que recorde la Santeta a la meua família, (abans la va tindre mon tio Pepe Perigüell, però jo no recorde més que els comentaris dels meus cosins).
En emportar-se-la va quedar un buit en el menjador, ja que sempre que entraves la trobaves a faltar. Després al cap dels anys la va tindre el meu nebot Joan. Vore la il·lusió de nou de tota la família, tot i que sempre hem estat lligats a la música, va ser una emoció i uns moments molt bonics de tornar a viure’ls. Recorde una altra vegada la Santeta en el Mirador,