Cronicairat ESPARREGUERA ES MANIFESTA CONTRA LA LOMQE (LA LLEI WERT) Centenars de manifestants (petits i grans) es van aplegar el proppassat dia 26 de març, a quarts de 6 de la tarda, a la plaça del Centre, convocats per tota la comunitat educativa i l’Ajuntament. Amb un ambient festiu i reivindicatiu alhora, l’escola de música va encetar l’acte demanant que el ministre Wert toqués el dos. Tot seguit, l’institut El Castell va presentar un intent de flashmob molt voluntariós per animar la festa. Més tard, la lectura del manifest per part del director de l’institut El Cairat, Josep Maria Cobos, va arrencar els aplaudiments més forts i calorosos de la tarda. Els punts més destacats feien referència a
la manca de suport social de què disposa la llei, l’escassa (per no dir nul·la) dotació pressupostària amb què neix, l’atac frontal a la immersió lingüística, la introducció de noves revàlides obligatòries, la divisió en itineraris, la marginació d’alguns sabers, el trist paper dels Consells Escolars, etc. Tot això, sumat a la reducció pressupostària que venim patint, l’augment d’hores lectives, el major nombre d’alumnes per aula, els continuats retards en el nomenament de substituts (col·lectiu, d’altra banda, humiliat fins a límits mai vistos amb el gran
LA REDACCIÓ
DOÑA ROSITA LA SOLTERA El passat dijous 3 d’abril, alumnes de quart vam fer una sortida al Teatre Nacional de Catalunya a veure una de les últimes obres que va escriure García Lorca: Doña Rosita la Soltera. Ja que estàvem treballant “La Generación del 27” i concretament a Federico García Lorca, va ser una molt bona oportunitat per poder estudiar-lo de manera diferent que no sigui llegint el que diu el llibre i gaudir d’una gran producció teatral. L’obra va estar dividida en tres actes ben diferents. Crec que l’acte que va agradar més al públic va ser el tercer, ja que és on hi ha els monòlegs de patiment de “Doña Rosita” i de la seva mare. Hi ha molta tensió a l’escenari, i finalment l’obra acaba amb l’obertura d’una porta amb una llum molt intensa mostrant les siluetes de Rosita, la seva mare i la criada a contrallum caminant cap a la llum blanca. En aquest moment, abans que es tanqués el teló, la gent ja estava dreta aplaudint. L’escenografia estava molt ben treballada. L’escenari mostrava la part interior d’una casa, segurament era la sala d’estar. El mateix espai anava variant a mesura que transcorre la representació i van passant els actes. La il·luminació també està molt ben tractada, ja que indica als espectadors on han de fixar-se cada moment. Tant la il·luminació, l’escenografia i el vestuari (que per cert les noies portaven uns vestits molt detallats) tenia relació amb l’estat anímic de la protagonista, Rosita. El personatge que personalment em va cridar l’atenció va ser el de la criada, ja que l’actriu que tenia aquest paperàs va saber defensar-lo molt bé sobre l’escenari. Encara que estàvem asseguts molt lluny de l’escenari, podíem veure-li la cara a la criada i adonar-nos que l’actriu és molt expressiva amb la cara i amb la mirada. L’obra tenia pocs moments musicals, però els pocs que hi havia en el primer acte eren molt tendres i íntims; en canvi, el segon acte acaba amb una festa i amb una peça de piano tocada en directe. Encara que hi havia fragments que fins que no va acabar la representació no vam entendre, en general, ens va agradar; una història molt bona en una ambientació de deu. Avui en dia amb coses tan contemporànies i modernes, sempre va bé anar al teatre a veure una obra de les clàssiques. Gerard Sancho.
12 ftlt
dictat del decret de NOVA PLANTILLA, ves per on, l’any del Tricentenari), la implantació de noves i externes avaluacions exprés (fetes exprés, és clar), etc., provoca que el sector educatiu passi per un dels pitjors moments dels darrers decennis. Per cloure l’acte, els concentrats es manifestaren pels carrers de la vila tot desfilant d’una forma festiva i cívica mentre exclamaven el seu rebuig cap a la llei Wert, altrament dita LOMQE (Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa).
Voltant per Barcelona...
Un cop més, aquest curs hem tornat a gaudir d’una sortida acadèmica a la ciutat de Barcelona. Ens encoratja poder continuar oferint projectes d’estudi que faciliten l’intercanvi de coneixement entre diferents ciències. En aquest cas, els departaments de Matemàtiques i Geografia i Història han treballat conjuntament continguts relacionats amb l’aplicació institucional de la Llei d’Hondt. Tema interessant que, de retruc, ens ha permès incidir en la importància històrica i social que té per a nosaltres el Parlament de Catalunya, un lloc on s’apliquen els principis d’aquesta llei. I, a més, ens van ajudar a conèixer de prop la vida més quotidiana dels nostres polítics i parlamentaris (no exempta, per cert, d’anècdotes curioses). Així, el passat dia 4 d’abril un grup d’alumnes de 1r de Batxillerat de les modalitats de Ciències Socials i Humanes i les professores Núria Pascual i Paquita Gómez, vam poder comprovar com la dinàmica política actual té força relació amb formes de pensament contemporani que, alhora, funcionen gràcies a la lògica matemàtica. Paral·lelament, vam visitar un exemple d’arquitectura modernista tot veien l’interior del Palau de la Música-Orfeó Català. És un edifici que posa al nostre abast formes, mesures i càlculs que, els constructors del moment, van plasmar en un edifici magnífic dedicat a les arts musicals i escèniques... i, ves per on, vam sentir un magnífic concert envoltats d’un bon grapat de músics, colors i muses que ens observaven des de les parets de l’escenari. PAQUITA