El reial de la fira

El Real de la Fira en el record d’un firero

Toni Marzal

Antoni Martínez Revert Professor i escriptor

Dedicatòria

Igual que ocorria amb el veïnat, que funcionava com una família i que ara ni coneixem, passava amb els fireros. Érem com una família que ens coneixíem, ens estimàvem i, per damunt de tot, ens ajudàvem en els molts destrets que la vida ambulant deparava i depara: un foc, una pluja a bots i barrals que s’emportava joguines i matalassos, un robatori, un accident, qualsevol desgràcia... movia una autèntica solidaritat corporativa. A més a més en cada lloc teníem una família, unes persones que ens acollien durant els dies d’estada com si fórem de casa. Beneïdes persones que atenien el xiquet de bolquers, ens completaven la compra que no s’havia pogut fer, t’oferien la casa per a llavar la roba, per a les necessitats... tot allò que no entra en un barracó de fusta de dotze o setze metres quadrats que mai no podies abandonar al bell mig d’un poble en festa. A tots, fireros i hospitalàries famílies, el meu record agraït quan sembla que el temps arrambla amb els vells valors de la convivència.

El Real: objectiu comercial

El Real era el rovell de l’ou, el que ara diríem la milla d’or, i l’aspiració de tots els fireros era arribar a plantar parada allà, però el camí era complicat per tal com s’era respectuós amb els drets adquirits per antiguitat, de manera que els teus metres

Toni Marzal

Toni Marzal

eren sagrats i solament quan algú fallava ens era permès avançar cap al Real. La nostra parada era la primera després dels torroners, front per front amb Rodenes, el rei del mimbre, que parava al costat del Moncho. És a dir, estàvem a no res d’arribar al Real, on els dels palmitos i els de l’alta bijuteria no perdien torn. Un primer avanç hauria permès accedir al Real a la família del Sr. Alegre, que tenia parada pròpia, i nosaltres, sobrepassant les parades que plantava l’Ajuntament per als torroners, hauríem ocupat el seu espai front al cantó de la finca de l’Hotel Espanyoleto, és a dir, a un pas del centre neuràlgic de la Fira. No vam arribar-hi mai, després l’Ajuntament va deixar de muntar parades i nosaltres no en teníem de pròpia, ja no es respectava l’antiguitat i jo, que havia de ser l’hereu, vaig escollir un altre camí que el de firero. Corria l’any 1960.

El Real centre del recorregut

El recorregut fora murs, al peu del que varen ser les muralles de Xàtiva, pel que fa a la Fira, ha tingut un seguit de límits mentals, més que no físics, que s’imposen, fins i tot hores d’ara, durant la resta de l’any. Més enllà de l’actual Gran Teatre les pulsacions de la vida social (bars) i comercial semblen sobreviure, quan ho fan, molt precàriament.

L’espai de la Fira contemplava des de la plaça de l’Espanyoleto fins a la plaça de Bous. A l’ombra del pintor s’estenien productes de l’horta i més tard es mostrava la maquinària més moderna de la incipient mecanització del camp. Les atraccions –cotxes de xoque, barquetes voladores, l’ola, els cavallets, barracons de tir...- s’instal·laven a la plaça de la Bassa que presidia el Cine Setabense. La Baixada de l’Estació marcava el primer límit per tal com s’inseria en el gran vial i aportava la majoria de visitants que venien amb tren o amb els autobusos que tenien allà la seua arribada. De fet, fins a aquest indret, hores d’ara, ha desaparegut la vella fira, al temps que l’espai ha estat ocupat per la Fira dels esmorzars d’ou fregit, pimentó i sardina.

El segon espai arriba fins al Real i estava ocupat, com ara, per ambulants sense parada. A l’aire lliure o amb quatre lones, s’oferien garrots, eines per al treball del camp, ferramenta diversa, arreus per als animals, i a les portes de l’Hostal del Lleó i de l’Hostal del Sol, uns melons d’Alger descomunals...

Per fi, passejant de ponent a llevant, s’arriba al Real, únic àmbit il·luminat, i no sempre, amb les típiques guirlandes de coloraines i ornat amb les banderoles del règim. Per a ser més precís, al Real s’entra, si vens passejant en sentit contrari, de llevant a ponent, per la Font del Lleó i els edificis emblemàtics que l’envolten, o així es pensava quan, a imitació de la Fira de Sevilla, es posava allà una porta per donar pas a un espai, que s’acaba a

l’altura de correus. El Real, gaudeix, amb el seu tram d’albereda, d’una glorieta que l’eixampla, i que en relació a la Fira, va tenir en la Verbena els seus anys més gloriosos. Els organitzadors han intentat en diverses ocasions integrar-la, mitjançant alguna instal·lació, com la reproducció inoblidable de la Font dels 25 dolls que oferia 25 tipus de beguda espirituosa, gentilesa de Gregorio Molina, o programant allà el teatre infantil... Tanmateix, la glorieta ha acabat restant sempre com separada per un altre límit mental. Mai no s’hi han disposat parades que ampliaren el camp comercial d’un Real que paulatinament anava minvant com a punt estratègic de venda.

La baixada del matadero, que hi confluïa al recorregut, era el punt d’arribada de la carretera de València i, per tant, via important d’accés i l’única que dona directament al Real. A partir d’ací els límits marcats pel Moncho i pels Arcos eren permanentment superats per la fira dels animals i, puntualment, pels festivals de les bandes de música, per les corregudes de bous i pels partits de futbol de l’Olímpic. Els fireros teníem ben presents aquestes programacions perquè eren els moments i dies, especialment el dia dels bous, en què es confirmava, o no, una bona fira: venia gent de fora que no podia tornar al poble sense firar als seus.

El tram que va des del Real fins a la plaça de bous tenia un doble itinerari, el de les parades que funcionaven vora la carretera, la qual mantenia el trànsit, i el de l’Albereda, amb les parades establides també a la vorera, però d’esquena a la mateixa carretera.

El primer itinerari era obligatori per a l’adquisició, feta excepció de l’aixovar, de tot allò relacionat amb la dot que s’havia d’aportar per al matrimoni. Òbviament era precís, a més a més, en cada casa, reposar o completar amb paelles, plats, perols i cassoles... tot el que s’anomena l’escurà.

El segon itinerari contemplava tota mena d’articles, on encara prevalia el joguet, i les atraccions, que blasmaven de la nova ubicació. Els fireros estàvem contents perquè allò aportava la presència de les famílies i els xiquets que somiaven pujar a tot.

Darrere del Moncho i dels Arcos, malgrat el desnivell, cal esmentar, un espai verd que ofereix una certa continuïtat en el Jardí de Selgas i en el Parc de la Pau, on la gent jove va trobar una alternativa a la vella verbena, gràcies al Festival de la Cançó, a concerts, disc mòbils, festivals i festes diverses.

La Fira del bestiar, que ocupava la gran explanada que s’estenia davant de l’Institut Josep de Ribera, en els seus primers dies, esdevenia un punt de visita obligatòria. Tot un món que tenia, llavors, un referent en els animals que fonamentaven l’economia familiar en la majoria de les cases dels llauradors i traginers de la comarca. Un món en el qual la paraula i l’encaixada de mans tenia tant de valor, si més no, que les actes notarials.

En tot cas, allà s’acabava o començava la Fira. Ara, allunyant-se de la muralla, les atraccions s’instal·len buscant el camí de Sant Antoni en una mena de retorn històric, perquè quan la Fira se celebrava per Sant Martí en la plaça de Sant Pere, al camí de l’ermita se celebraven les joies que posaven a prova el valors de les cavalleries.

El Real punt d’encontre

El Real, a efectes dels espectacles que li donaven vida, s’ha vist envaït per escenaris aleatòriament ubicats, uns anys a l’inici, davant del Banc d’Espanya, ara Ajuntament de la ciutat, altres anys al final, front a correus, i de vegades, davant d’on s’alçava el templete, front als casinos que acaparaven, com fan els successors, la vorera més ampla de Xàtiva, amb tot de cadires i taules, perfectament disposades per a veure i ser vist, allò que anomenaríem llotgetes vips.

Al si del Real i durant la Fira, els casinos Mercantil i Setabense accentuaven el seu caràcter classista que van covar durant tants anys. Competien en orquestres i actes “culturals”, com concerts, campionats i exposicions, i feien ostentació del seu tarannà més popular o elitista amb balls de societat inclosos. Per damunt d’aquests espais restringits als socis, quasi bandejant-los, estava la gent que passejava tothora i omplia de gom a gom tota l’Albereda.

Al real se celebraven, entre la modernista casa Botella i l’actual Ajuntament, les inauguracions amb tot el protocol i boato escaient al nomenament d’una Reina, i les cloendes, consistents sempre en desfilades, i resoltes amb el Gran Coso Multicolor amb carrosses que recordaven, amb molt de confeti i serpentines a manta, la batalla de flors de València. Habitualment s’anunciava “Espectacle amb música, actuacions de grups, balls, carrosses, llum i color”.

Davant de correus es plantava un escenari per a unes programacions que incloïen teatre, sarsuela, concerts de música... L’escenari desapareixia per a donar pas a les carreres de bicicletes i de motos que tenien eixida i meta als peus d’un entarimat. La presidència estava situada al bell mig del Real, i des d’aquest

entarimat es lliuraven premis i trofeus a tort i a dret. Era també lloc de privilegi –va arribar a haver-ne tres - a l’hora d’espectacles i desfilades, sempre menut per a tants aspirants com havia d’albergar: organitzadors, arrimats, invitats, autoritats i la Reina amb les seues dames d’honor.

El teatre va abandonar el Real per a presentarse on es decidira cada any: l’actual estació d’autobusos, la Plaça de la Seu, la Plaça del mercat... Les sarsueles van deixar d’escoltar-se, les bandes de música que ja no desfilaven després del festival van anar reduint la seua participació en Fira, es van esgotar aquells festivals internacionals de dansa... La carrera de motos, la de bicicletes, i un munt d’actuacions de caire esportiu, van abandonar el Real, buscant uns espais més adients o van desaparèixer com la de cambrers.

L’escenari, abans esmentat, que se situava enfront dels casinos, va ser determinant, els anys que es va muntar, per a reunir al Real totes les nits una gentada que gaudia amb les actuacions de cant, de dansa i, fins i tot, de cinema, que també se’n va projectar. Sobre aquell escenari van ser memorables, entre moltes d’altres, l’actuació del Lebrijano amb l’orquestra andalusí de Tànger i la de l’Escola de danses de Xàtiva.

A poc a poc, es va passar de fer-se gairebé tot en el Real a no fer més que allò imprescindible, com era la institucional inauguració i cloenda. A tall de mostra, tinc al davant la programació de la Fira d’agost de 1997 i de més de setanta actes programats, solament set s’anuncien al Real: l’Espectacle d’inauguració amb escenificació medieval i representació teatral de l’atorgament del Privilegi del Rei Jaume I; una simultània d’escacs a 20 taulers a càrrec de J.I. Sánchez Corujo, excampió asturià; la desfilada de la Banda del Almirantazgo de l’armada russa de Sant Petersburg – totes tres el primer dia de Fira- ; un espectacle d’animació a càrrec de la Companyia d’Amparo Castillo; la competició de Tenis de taula; la Gran dansada valenciana - a peu pla -, a càrrec de l’Escola de danses de Xàtiva; i l’espectacle de finalització de la Fira d’agost.

Va col·laborar també a que disminuira la nombrosíssima presència de xativins i visitants al Real, l’intent, accentuat amb l’arribada de la democràcia, de descentralitzar la Fira, allunyant del Real certes activitats, de vegades per qüestions tècniques de seguretat o de sanitat, com les disparades de focs artificials o la Fira del bestiar amb la seua competició de tir i arrossegament. En altres ocasions, per qüestions d’aforament, com la verbena que es va traslladar al Parc de la Pau fins a la seua desaparició. I en molts casos, veritablement, tractant de fer arribar la Fira als barris, com els de Sant Pere, l’Hort de Mora, el Carme, el carrer Blanc o les Cases barates.

L’any 2000, amb la celebració del 750 aniversari de la nostra Fira, es va cloure una etapa i se’n va obrir una altra, ni millor ni pitjor, distinta. La decadència del Real va tocar fons amb la decisió, no sé si raonada i encertada, de traslladar a la plaça de bous i al camp de futbol la inauguració i la cloenda. Des de temps immemorials les festes i celebracions tenen en les desfilades la seua expressió, i la Fira ha perdut les seues, que tenien en el Real els moments més àlgids, brillants i intensos de comunicació.

El Real, cor de la Fira

El Real ha estat, durant molts anys, el cor de la Fira, exultant i avalotat fins a la taquicàrdia, cau de sentiments acordats a l’edat de qui el passeja, caixa de ressonància de la pròpia festa i, fins i tot, en la solitud i el desencontre firero, que de tot pot haver-hi en la vinya del senyor, lloc on guarir-se amb reflexions contradictòries assuavides per la presència de tanta gent lliurada a l’alegria i al plaer del retrobament o agombolades per la música propera de la glorieta que animava, els anys 60, el ball de la verbena.

S’ha encès la traca de lujo en colores. Són les 12 de la nit. El Real anava quedant-se solitari perquè “la gent de bé” es retirava cap a casa; l’altra gent, de la qual ens delíem per formar-ne part, dels casinos estant o passejant, ara en grups esparsos, gaudien noctàmbuls del silenci i la frescoreta que s’apropaven amb les hores fins ensenyorir-se de Xàtiva. A la Plaça del Mercat – les sis o set de la matinada – era l’hora d’un xocalate amb xurros que ens rescabalés d’un dia amb tanta Fira com havia quedat viscuda a flor de pell, amunt i avall, pel Real.

Toni Marzal

El Reial: centre i insígnia

Sara Pons Estudiant de Periodisme

Primer dia de Fira, primer dia en què fem el programa de ràdio d’Xtradio des del Reial just darrere de la Font del lleó, una font que ens ha vist créixer igual que ha vist créixer la Fira des de 1250. Fira que va començar just ahir a la nit i que com no? sempre ha d’anar acompanyada d’una bona festa, una festa que ha sigut la culpable que ni tan sols haja dormit aquesta nit.

Arribe puntual al set de ràdio, és el dia de la carrera de motos i dels primers esmorzars de la festa. Mire a banda i banda. Sóc afortunada, veure la Fira des d’aquesta perspectiva és tot un privilegi. Els xiquets cap a les atraccions, eixes que continuen allí cada any i que han acompanyat tantes generacions en el nostre primer contacte amb l’adrenalina a l’alçada de l’Autobús o que han posat a prova tant els nostres marejos com els dels nostres pares als típics cavallets. Però al matí hi ha una cosa que inunda més que en cap altre moment el reial: la tradició. El matí ens descobreix els orígens, les arrels,

David Calatayud

Vicente Reig Tudela

aquells moments en els quals els avis amb els més menuts agafats de la mà van a comprar, a la mateixa paradeta, on van comprar al seu fill aquell primer garrot amb l’imprescindible gravat per recordar aquell moment i continuar així la tradició. A poc a poc, es va sumant aquella calor tan típica, una calor que sols suportem, amb gust, una vegada a l’any, perquè si no seguiríem a la piscina o ben a prop d’un aire condicionat. Però, què seria de la Fira sense la calor sufocant? Una calor a la qual afegim la següent tradició: no podem estar al Reial, veient les paradetes i amb el Sol ben alt sense un ventall. Un ventall del color que siga, més gran o més xicotet, però sempre a la mà. Un ventall que ens protegeix i ens acompanya però que cada fira renovem, ja siga perquè el perdem durant l’any o a la mateixa Fira, o pot ser perquè volem un ventall de cada Fira, un ventall que ens recorde cada any. I és que, qui no recorda una Fira on el ventall desapareix del bolso o acaba en mans d’aquell company d’escola o institut a qui sols veiem durant aquestes dates?

Quan arriba la Fira tot es para. És com un d’aquells moments en la vida on un botó s’acciona i el món sols gira en una direcció. Recorda a tantes coses... La fira és com eixe viatge que prepares amb tanta il·lusió, amb la incertesa de què serà el que t’espera en aquell nou lloc, en aquella nova fira. Un viatge en el qual el que més esperes és veure l’hotel, aquella habitació que serà el refugi durant aquells dies igual que ho és, cada any, el Reial de la fira. Com la xicoteta essència de cadascú de nosaltres que ens va acompanyant en el viatge. En un viatge anual però també en el viatge que és la vida i... és que, la Fira també té edats i edats representades en cada moment del dia i en cada racó del Reial.

I també són records. És mirar enrere cada Fira acompanyats de la música, que envaeix les nits

als xiringuitos del final del Reial. Eixos xiringuitos fallers que abans estaven entre les atraccions i dispersos al llarg del Reial i ara es troben al Jardí del Bes. Un jardí que sempre ha acompanyat els més joves en les seues primeres experiències nocturnes. Un lloc que uneix i que ara està ocupat per totes aquelles comissions falleres que decideixen eixir al carrer en aquests dies per tal de gaudir la festa des de dins.

Veure la Fira també significa estar en cadascun dels moments del dia, passejar tant pel matí com per la nit, sense oblidar tampoc les vesprades. Unes vesprades plenes de calor, on el refugi es troba sota l’ombra dels alts plataners de l’Albereda mentre els xiquets envaeixen el Reial, tot apropant-se a les atraccions. Atraccions que es repeteixen cada any, amb els mateixos firers que també van acompanyats de les seues noves generacions. Perquè la Fira és això, generacions que canvien i que n’incorporen, igual que ocorre amb les joguines que canvien seguint la moda de l’època: abans Tamagochi i després un Pocoyó que deixava lloc a la Pepa Pig.

I encara que el matí haja estat ple d’una calor que acompanyava el dur cansament per no haver dormit, la Fira també és la vesprada i veure les intrèpides rialles que omplen les llargues cues a les atraccions. Passejar entre les paradetes situades entre l’Ajuntament i Correus i una mica més enllà, fins quasi arribar al carrer La Reina. Visitar allò més tradicional i descobrir aquells nous racons que s’han volgut sumar aquell any a la Fira. Aquelles noves paradetes que enamoren, paradetes que són criticades i avalades mentre es pren un granissat, del color i la fruita que volem, en l’immens espai que posa cada any Sirope, un lloc que s’ha convertit en parada obligatòria per a refrescar i poder continuar el llarg passeig que ara acaba sobrepassant la plaça de bous, en un lloc on els més joves poden allargar més la nit en les seues primeres fires nocturnes.

Encara no ha arribat l’hora de sopar però les casetes de la Socarrada, just en el centre del Reial acompanyen i mereixen d’aquella paradeta prèvia per començar la nit, sense que ni tan sols haja acabat el dia. Una cerveseta ben fresqueta capaç de recobrar les forces necessàries per continuar al Reial. Però, com no? Una mai és suficient i acabem sopant el més a prop del Reial possible, si és que no ho fem des de cap dels xiringuitos o llocs de menjar de la Glorieta.

El dia al Reial sembla no acabar mai i després de sopar la nit continua, jove, com si fos la nit més jove de l’any durant tota la setmana. Eixes són nits que acompanyen, acompanyen al llarg del Reial com ho fan aquells sopars amb la gent que estimes o que has estimat i que no veus tant com voldries. Són passejos en què els records ens porten a reviure cada instant, cada fira, i la companyia d’aquells dies. Reviure les nits que, acompanyats pels nostres pares, eren el final del dia o quan esdevingueren l’inici de la festa amb els amics de l’institut. La nit amaga moments únics, amaga els riures amb un cubata a la mà o les creïlles tornant de matinada en aquella única paradeta que queda oberta, que apareix com aquella persona a qui tant estimem i ve a acompanyar-nos quan més la necessitem.

El Reial és matí, vesprada i nit. És una tradició i una innovació perquè els seus xicotets canvis també formen part de nosaltres i de la nostra història. El Reial es converteix en el centre de la nostra vida durant uns dies, uns dies que ens paralitzen, dies que reservem durant tot l’any perquè, almenys, volem viure un dels dies de Fira, compartir encara que siga algun moment allà, encara que sempre semble el mateix. I és això, el fet que ho semble, el que fa que la Fira forme part de tornar a casa, tornar a les arrels prenent per nucli el Reial, el lloc que sense moure’s ens dona la mà per a seguir sumant fires. Perquè l’Albereda, en forma de Reial, ens fa recordarnos a nosaltres mateixos en cada moment de la nostra vida, en el repàs de cadascuna de les fires viscudes i ens transporta a persones, moments i llocs. El Reial es converteix en centre de Xàtiva i en insígnia per a cadascuna de les petjades que el recorren.